Pasqual Maragall i Mira va néixer a Barcelona el 1941, tercer en una família de vuit germans, néts del poeta Joan Maragall. Casat el 1965 amb Diana Garrigosa, té dues filles i un fill. Va militar activament al Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). Va cursar a la Universitat de Barcelona les carreres de Dret i d’Econòmiques entre 1957 i 1964.
El 1965 va ingressar com a economista al Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, alhora que donava classes de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona com a ajudant del professor Josep M. Bricall i col·laborava amb el Servei d’Estudis del Banc Urquijo dirigit per Ramon Trias Fargas.
Entre 1971 i 1973 va obtenir el Master of Arts en economia a la New School University de Nova York, ciutat on va residir amb la seva família. Es va reintegrar a l’Ajuntament de Barcelona i va tornar a fer classes d’economia urbana i economia internacional com a professor adjunt interí a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, on cinc anys més tard presentaria la seva tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978). El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona. Al PSC va ocupar la responsabilitat de política municipal.
Arran de les primeres eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 va dirigir conjuntament amb Narcís Serra la campanya del PSC a Barcelona i va representar-lo a la comissió de control de l’Ajuntament, nomenada per les forces democràtiques abans de les primeres eleccions municipals. El 1978 va ser investigador i professor invitat a la Johns Hopkins University de Baltimore, que més endavant l’investiria doctor honoris causa. Al seu retorn, el 1979, es va incorporar a la llista electoral del PSC, a les primeres eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona de la nova etapa democràtica. Primerament com a tinent d’alcalde de la Reforma Administrativa va encapçalar la modernització de l’administració pública local i després, com a tinent d’alcalde d’Hisenda, el plantejament del nou sistema de finançament d’aquestes corporacions.
Va succeir Narcís Serra en el càrrec d’alcalde de Barcelona l’any 1982, quan Serra va ser nomenat Ministre de Defensa. L'any següent Maragall es va presentar com a alcaldable pel PSC a Barcelona, i va guanyar les seves primeres eleccions. Victòria que repetiria el 1987, el 1991 i el 1995. En tots els casos amb majoria simple i havent de formar governs de coalició. El 1986 la capital catalana va ser elegida com a seu dels Jocs Olímpics del 1992 i des del primer moment Pasqual Maragall va presidir el comitè organitzador (COOB’92). L’esdeveniment olímpic va significar un gran salt endavant, no només per a la ciutat de Barcelona sinó per a tot Catalunya, i en múltiples aspectes, va significar una mobilització de nombroses energies i un èxit social, esportiu i organitzatiu.
El seu discurs de presa de possessió com a alcalde de 1982 es va titular per Per una Barcelona olímpica i metropolitana, assenyalant els dos aspectes que creia fonamentals per articular en aquells moments el projecte barceloní. Si els Jocs van ser un èxit i van ser fonamentals per a la transformació urbana de la ciutat, el seu projecte territorial no va poder-lo desenvolupar com hagués volgut, en topar amb una visió diferent des de la Generalitat de Catalunya.
Amb la idea de la subsidiarietat com a base, el seu plantejament era que calia estructurar les administracions de manera que es poguessin atendre i realitzar les accions polítiques el més aprop possible al ciutadà, sempre que la problemàtica a gestionar no necessites de més escala. Per això va impulsar per un costat la descentralització de la ciutat en els 10 districtes vigents, per acostar l'administració al ciutadà, i per l'altre veia imprescindible poder actuar sobre diversos aspectes des d'una escala superior al del límit estricte de la ciutat, l'escala metropolitana (mobilitat, redistribució de la riquesa, qüestions ambientals, etc.). Però el 1987, l'aprovació de les Lleis d'Ordenació Territorial al Parlament de Catalunya, impulsades per la Generalitat, van suposar la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), l'òrgan que hagués permès desenvolupar la idea territorial de Maragall de manera completa. La pugna política i el recel que generava la CMB vista com a contrapoder de la Generalitat, ho van impossibilitar en aquell moment.
Simultàniament durant aquest període va dur a terme una intensa política internacional i europea, impulsant entre altres iniciatives, la xarxa de ciutats Eurocities i la xarxa transfronterera C-6 (Tolosa de Llenguadoc, Montpellier, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). De 1991 a 1997 fou president del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). Va exercir com a vice-president de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA) i president del Comitè de Regions de la Unió Europea del 1996 al 1998.
Després dels Jocs Olímpics, durant el 1993, Maragall va impulsar també la reflexió sobre el futur polític i social de Catalunya, i es va constituir una associació per dur-la a terme, Catalunya Segle XXI. Aquesta iniciativa aplegava amplis sectors de l’esquerra i centreesquerra polític i intel·lectual, i el 1997 es concreta amb la publicació de 24 monografies sorgides de la que es va dir Convenció Cívica Catalana per a la renovació de la cultura política. Com a síntesi d’aquest procés es va publicar el llibre La democràcia dels ciutadans, amb l’epíleg del propi Maragall.
El 1997 Pasqual Maragall va donar per acabada l’etapa com a alcalde. Va retornar a la docència universitària a Roma, on s'hi instal·la amb la família, i a Nova York.
El 1998 va acceptar tornar a Barcelona i a la política activa, i diverses iniciatives al voltant seu i de la idea del canvi a la Generalitat (Catalunya Segle XXI, Fem Via, Voluntaris pel Canvi, Ciutadans per Maragall, etc.), van cristal·litzar en Ciutadans pel Canvi, com a associació política de suport a Maragall i a la idea de renovació democràtica a Catalunya.
Quan Maragall es va presentar com a candidat a la presidència en les eleccions catalanes de 1999 i 2003, Ciutadans pel Canvi i el PSC van constituir una coalició electoral de la que ell en va ser cap de llista
Va ser diputat al Parlament de Catalunya del 1988 al 1995. Des del 1999 fins al 2003 va presidir el grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, des del qual va impulsar amb força la vida parlamentària com a cap de l’oposició, i va posar en marxa un govern a l’ombra, o govern alternatiu, que va preparar el seu projecte de govern per Catalunya. De l’any 2000 al 2007 va ser president del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Va ser president de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2006. Sota el seu mandat es va aprovar en referèndum el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya el 18 de juny de 2006. Considerat màxim exponent del catalanisme d'arrel federalista de la segona meitat del segle XX, el seu esperit europeista el va portar a impulsar l'Euroregió Pirineus-Mediterrània i a treballar per la participació de la Generalitat a les institucions comunitàries en representació de l'Estat.
A mitjans del 2007 va impulsar la Fundació Catalunya Europa, una entitat que pretén fomentar i engruixir els lligams entre Catalunya i Europa, invertint en la recerca dels coneixements i de les bones pràctiques que configuren l’ideal europeu d’excel·lència democràtica, cívica, econòmica i social.
El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar en una roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer. En el mateix acte va afirmar que dedicaria tots els seus esforços a combatre la malaltia. A l’abril de 2008 es va presentar la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Dirigida pel Dr. Jordi Camí, la fundació és una entitat privada sense ànim de lucre que té com a missió promoure, fomentar i donar suport a la recerca científica en l'àmbit de l’Alzheimer i de les malalties neurodegeneratives relacionades, de manera que la seva acció sigui decisiva en la prevenció, el tractament i la cura d'aquestes malalties.
> Per ampliar la informació sobre Pasqual Maragall, consultar la bibliografia publicada.
> Per veure fets detallats de la trajectòria de Pasqual Maragall es troba disponible en aquest lloc web una cronologia ubicada geogràficament i vinculant documents de l'arxiu als fets, quan n'hi ha.