1
10
12
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/564/Llibre_MTomas.png
d25481d017f004b5554fe248b7478a46
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Àrea Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Municipis
Corporació Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Description
An account of the resource
Monografia resultant del segon ajut a la recerca Llegat Pasqual Maragall. La doctora en estudis urbans, Mariona Tomàs analitza en aquesta recerca el pensament i l'acció política metropolitana de Pasqual Maragall des de finals de 1970 fins al 2006.
El llibre és el número 2 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Tomàs Fornés, Mariona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contracoberta:
Aquesta recerca analitza el pensament i l'acció política de Pasqual Maragall en relació amb l'àrea metropolitana de Barcelona des de finals dels anys 1970 fins al 2006. Gràcies a una exhausitva anàlisi documental i la realització d'entrevistes, la recerca aprofundeix en la concepció política del que ell anomena la Barcelona real o la ciutat metropolitana. Com a alcalde de Barcelona i President de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall reivindica el dret a la ciutat metropolitana i la necessitat de comptar amb un govern metropolità fort. Tanmateix, la seva visió territorial xoca amb la del Govern de la Generalitat, liderat per Jordi Pujol, i tampoc és compartida pel conjunt d'alcaldes metropolitans. L'autora mostra també l'evolució del pensament metropolità de Maragall un cop dissolta la CMB l'any 1987 i posteriorment com a cap de l'oposició al Govern i com a President de la Generalitat. El seu discurs, adpatat al nou context, manté una línia de continuïtat respecte a les idees anteriors. El debat actual sobre com governar la Barcelona real no es pot entendre sense el llegat de Pasqual Maragall i la seva lluita pel dret a la ciutat metropolitana.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Accés al llibre en format digital: <br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html</a><br /><a href="http://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacio_fce/582/"></a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/565/catalunya_xarxa.jpg
0ea4f4389764d01da249a711fcd5d807
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Catalunya, xarxa de ciutats: el municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Municipis
Govern
Barcelona
Generalitat de Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
Treball resultant de l'ajut de recerca del programa Llegat Pasqual Maragall.
El llibre és el número 1 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Pradel Miquel, Marc
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contraportada:
Catalunya, xarxa de ciutats analitza el pensament i l'acció municipalista de Pasqual Maragall, traçant una línia de continuïtat entre la seva contribució a la transformació de la ciutat de Barcelona i l'impuls al municipalisme català durant el seu mandat com alcalde (1982-1997) i la seva acció política com a President de la Generalitat entre 2003 i 2006.
L'autor d'aquesta recerca defineix les principals característiques del pensament municipalista de Maragall, que entronca clarament amb la tradició del catalanisme progressista, i ens mostra la coherència entre l'acció política del Maragall alcalde i l'acció política del Maragall President, que impulsa l'enfortiment institucional dels governs locals i la descentralització de les polítiques sectorials del Govern de la Generalitat.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
El llibre en format digital: <a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf
dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33
PDF Text
Text
article
Working_paper n.6
El territori en l’acció política
de Pasqual Maragall.
Orígens, debat i construcció de
polítiques territorials al “Govern
alternatiu”, 1999-2003
Josep A. Báguena Latorre
Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup
d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB
Desembre 2018
�Aquesta publicació pertany a la col·lecció de
working papers del programa Llegat Pasqual
Maragall, que rep el suport de:
�ÍNDEX
1. Notes introductòries
4
2. Objecte de la recerca
6
3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals
8
4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi
12
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com
a dimensió simbòlica
14
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
15
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
16
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
17
4.1 d) El medi ambient com a dilema
19
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció
20
4.2 a) URBAN autonòmic
22
4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local
23
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
25
4.2 d) Visió ambiental integradora
27
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública
29
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
30
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
32
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
34
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra
la “divisió” territorial
35
38
5.1 Escala, territori i xarxa
39
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
40
6. Nota final
42
�1. Notes introductòries
A
l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura
de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya
Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió
de la seva acció política.
El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió
aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada
al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat
«Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya,
entre els anys 1999 i 20031.
Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la
trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017;
Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun
dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han
investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall.
Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci
de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política
de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de
l’anomenat «Govern alternatiu».
Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets
fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs
que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia
en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de
la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall,
2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès,
2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017).
Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que
s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les
proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat.
A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més
1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària
no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del
canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu
esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball.
4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini,
2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué,
2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió.
Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de
vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim
a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que
busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les
«formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país.
Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de
treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials
a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix
aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a
partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que
aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que
malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional.
L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als
conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i
coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a
sectorial, no així per Pasqual Maragall.
Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no
és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall
pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i
la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008)
Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato
que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un
discurs de govern des de l’oposició.
Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999
Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida.
2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió
anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa.
|5
�2. Objecte de la recerca
E
n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a
la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els
quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les
dinàmiques econòmiques i socials.
Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues
interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les
dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la
seva acció.
Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del
Govern Maragall a la Generalitat:
D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en
un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa
en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per
encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos
l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats
com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una
nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del
model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge.
Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les
polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques
econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures
competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències
molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial,
que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i
la necessària resposta administrativa.
3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant
i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central
en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així
mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com
a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació
d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment
urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents
escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment.
6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa
en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció
de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades,
emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4.
4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les
fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial
referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una
nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o
institucional, de Pasqual Maragall.
|7
�3. Marc de treball, estructura analítica
i fonts documentals
A
nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet
observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern
de la Generalitat.
Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques
públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb
una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions,
procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes
fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998).
Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà
disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual
Maragall.
Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques
Construcció
de problemes
i agendes
Dimensió
simbòlica
Procés de
negociació
Presa de
decisions
Conflictes
epistèmics
Dimensió
d’estil
Models
d’interacció
Opcions
de fons
Dimensió
substantiva
Escenaris
de gestió
Dimensió
operativa
Dimensió
d’avaluació
Anàlisi
Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998
8 | f u n da c i ó
Procés
Procés de
d’implementació seguiment
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu,
documentació normativa i literatura especialitzada.
Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres
propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall,
pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi
sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el
pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de
perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals
apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la
societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem
més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra
de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota
el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a
la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball,
en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades
pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents
polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix
d’imaginar escenaris de gestió innovadors.
Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal
esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de
la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es
tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció
cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de
treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana.
Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu
amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant
de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle
XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà
posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser
més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi
protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap
de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i
el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de
Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la
seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de
context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu.
En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra
en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions
en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de
Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de
fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap
de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes
|9
�concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les
seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució
de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any
2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis
anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat.
Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol
Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent
la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de
Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills
de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999
i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la
manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar
justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall,
però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi.
Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment
en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial
General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc
parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures.
Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut
d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall
per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes.
Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi
i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions
de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall.
Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació
de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori,
passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de
govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens
ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que
en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de
matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en
una base intel·lectual evident.
De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran
informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols,
l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir,
l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot
vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem-
1 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la
contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho
conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla,
i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú:
són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el
nostre entorn.
Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits,
però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no,
ja potser després, al...5
Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–,
la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització
extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops
a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la
degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar.
Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000
No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en
les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i
l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van
ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat.
Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber
encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de
conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser
unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall.
5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella
terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera,
1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB.
|11
�4. Fases i dimensions. Construcció d’una
agenda del canvi
T
al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política
pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada
en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre
alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme,
articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions
preses.
Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que
entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts
de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen
els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998).
Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions.
Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en
la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme,
Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en
sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria
la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al
pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar;
perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que
el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu.
No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats.
Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la
recerca unidireccional.
ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la
música.
Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre
de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les
nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament
6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar
el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici
del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012).
1 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre,
en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base
al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del
país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació
entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques.
Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que
ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7.
Agricultura, Comerç i Turisme
Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000
l Informe sobre la crisi del sector boví
l Proposició de Llei de turisme
l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural
l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius
l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català
l Política de comerç i turisme
l
Medi Ambient
Pacte català de l’aigua
l Pla rector d’avingudes de Catalunya
l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya
l La qualitat de les aigües a Catalunya
l Pla integral de gestió del litoral
l Una nova política mediambiental per a Catalunya
l
Política Territorial
Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN
l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració
l Informe sobre la Llei d’Urbanisme
l Política de Foment de l’Habitatge
l Política de Muntanya
l Política de Paisatge
l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges
l Pla territorial de les Terres de Lleida
l Pla territorial del Camp de Tarragona
l
Infraestructures
l Proposta catalana de l’AVE
l Pla de ports de Catalunya
l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa
l Proposta sobre política de peatges
l Pla de carreteres
l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures
7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall.
|13
�l
l
l
Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa
Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya
El país que volem, les infraestructures que necessitem
Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial.
Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des
del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant,
moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus
respectius marcs sectorials.
Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu
s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades
en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8.
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a
dimensió simbòlica
La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més
de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions
temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de
quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada
en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha
de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per
triangular economia, societat i territori.
No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de
tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes
“entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els
canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció.
Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes
específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el
mateix Maragall advertia:
Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest
llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són
propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes
territorials. (Herrero, 2004).
9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix
en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració
del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a
diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI.
10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana
i d’innovació democràtica” (pàg. 271).
11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest
particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies
per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008).
1 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés
que mai no s’acaba del tot.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació
entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums
energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar.
Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del
canvi.
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
«El meu patriotisme és el del barri endreçat...».
(Maragall, 2008 pàg. 253)
Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall
ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo
quan, tot citant Maragall, ens diu
...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària
oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración
urbana como tal, de la Ciudad como tal».
(Nel·lo, 2017, pàg. 141)
Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és
tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència
de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern.
Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre
urbanístic i social. (...)
Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris
que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb
uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les
àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població
amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12.
Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall
Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels
preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política.
En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament,
12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer
Albert Serratosa.
|15
�les bases conceptuals i simbòliques són evidents13.
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
La ciutat com a problema i esperança.
Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha
influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals
dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”.
Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s
i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori,
d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres
efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de
la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa
i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la
problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat
d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a
escala supralocal.
“les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos
els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del
punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta
adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes
generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves
necessitats.”
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi
front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta.
Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les
ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora.
Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració
que parteixi d’una doble convicció:
- Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana
radiquen en la xarxa de ciutats.
- Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de
xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint
es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les
problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel
Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem
un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades
sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall.
1 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica
del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic,
de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució.
Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi
de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual
Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o
treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del
seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament
crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de
disposar de mecanismes de control14.
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la
tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una
disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc
optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals.
Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el
turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats
intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans
a les àrees rurals.
Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de
Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats.
Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La
democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la
Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya
urbana i, finalment
“Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes
àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es
caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia
agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context
global de Catalunya”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada
pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de
Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana
que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors
d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels
ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”.
|17
�Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al
contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques
urbanes corresponents.
Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de
la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15.
En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any
1985 Maragall plantejava en aquests termes:
L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la
comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de
coneixements, de contactes humans.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182)
I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999:
El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la
ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit,
les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més
interconnectats.
Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització,
potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats
que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir
d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i
les tecnologies.
Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha
generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que
encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració
urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga,
com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar.
15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la
Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa.
1 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.1 d) El medi ambient com a dilema
“En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han
situat al centre del debat polític i ciutadà”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques
públiques.
En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil
estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri.
La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos
existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una
gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el
territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota
control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament
dotada.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i
incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb
“un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes”
derivat en bona mesura dels
“missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista
poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats.
Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al
desenvolupament urbà
Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo
natural.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186)
16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis.
|19
�i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió.
Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres
usos- generen en les àrees metropolitanes.
La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en
els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua.
(Nel·lo, 2017 pàg. 183-184)
Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però,
que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així
com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat.
La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar,
també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les
mateixes ciutats un ecosistema territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
I no només entre les administracions,
En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració
ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i
col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan
importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials
a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no
hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017).
Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control
efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial
de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha
de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí
presentades.
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument?
Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació
de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió,
dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament
farien possible una agenda de canvi.
Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de
2 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�fer-ho d’una manera diferent.
(Brugué, 2017 pàg. 294)
El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de
disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament.
(Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en
una moció de censura.
Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política
d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar
que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte
mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar
per tal de fer arribar els missatges als ciutadans...
La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític
que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència
afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes
distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la
formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat
debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per
les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi.
(Maragall, 2008 pàg. 255)
Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la
seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el
disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element
transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció
determinat.
Noció de “Pacte” en la gestió del territori
“Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres
països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els
actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que
establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per
redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem
els ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori.
Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat
àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en
base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents
àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells
de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels
projectes.
|21
�“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà
i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la
mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”.
(Brugué, 2017)
Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí
analitzades.
4.2 a) URBAN autonòmic
El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de
Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat
amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació
integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir
ciutat.
(Nel·lo, 2001)
Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig
de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment
una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17.
Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de
dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense
entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer
moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un
sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales,
en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida.
No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta
d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les
primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN
català o de l’URBAN autonòmic.
El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple,
inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de
fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un
projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo,
17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per
un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei
de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment,
aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la
Generalitat.
2 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris.
Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments
concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els
projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a
cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva,
que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18.
4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local
Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall
com un instrument de reparació, de restauració social,
i alhora
En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els
serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi
social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i
convencional, incert», però del tot necessari.
(Nel·lo, 2017 pàg. 172)
Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada
acció del Govern en matèria urbanística.
Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons
del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent,
davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001)
Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en
moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta
oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials.
Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura:
Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el
tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava
a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat
inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal
Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys
18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores:
Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per
obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social.
19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any
2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006.
|23
�i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes
com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències
municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i
ara volen les dels altres).
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit.
Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat.
Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat.
- Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el
seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació
administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial.
- Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de
reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la
programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va
centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat
perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera
efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i
redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i
malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques,
no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme.
El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a
l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus
paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc
innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries
per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català.
Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient...
...
Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i
funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori.
Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà
bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local.
(Nel·lo, 2003 pàg. 33-35)
Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en
aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons
òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa
variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí
que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text
original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides
en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels
Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge
de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un
corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació
de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials,
o el Pacte Nacional per l’Habitatge.
Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit
de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com
aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21.
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el
capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels
diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents:
- Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu.
- Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que
es configurin com unes administracions locals: els consells regionals.
- Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori
(urbanisme, aigües, medi ambient).
- Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt
d’espais no urbanitzables.
- Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del
territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc.
- Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de
despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes
20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del
sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar.
21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern
alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport
parlamentari.
22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre
el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva
diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació,
però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el
“centre de decisió”.
|25
�urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament.
- Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica
Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que
El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs,
com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot
política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per
al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti
recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura,
la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les
bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que
posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu
dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta
política en uns àmbits territorials per al planejament territorial.
És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001:
En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de
rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política
alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element
de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de
representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres».
Quatre objectius.
(Nel·lo, 2003 pàg. 22)
Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini
les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que
imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules
La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de
projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el
casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya.
No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un
pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia,
perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns
protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48)
23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004.
2 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.2 d) Visió ambiental integradora
Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el
marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si
cap, més evident.
Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per
la política ambiental:
- Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la
mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial).
- Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius.
- Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància
real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica.
- Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels
poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el
que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert,
no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques
ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren
singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu
assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les
seves propostes en matèria ambiental.
Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via
sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia
ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de
sostenibilitat.
Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala
del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals
-també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de
l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de
pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que
intervenen en el territori.
|27
�Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en:
reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21
catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració
i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les
“agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es
regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament
sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar
una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de
fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb
la plena complicitat del món local.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics,
no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres
solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels
propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i
l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua,
que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall.
L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més
de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de
Barcelona durant els propers 20-30 anys.
Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i
probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina
a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses
mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les
conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que
es produeixen en altres punts de Catalunya.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla,
hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24,
fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera
de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral
català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un
àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat
entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació
amb altres instruments de planejament25.
24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura
i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i
implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de
concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de
Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la
pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben
diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres
bàsics del PDUSC.
25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos
es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015).
2 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio
da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452
alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más
de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los
planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos
mientras que para el PDUSC-2 fueron 92.
(Nel·lo, 2012 pàg. 132)
Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident,
pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes
territorials emergien arreu del territori26.
En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol
fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un
govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret
de l’alternativa.
(Maragall, 2008 pàg. 257)
Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem
vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres,
per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar
establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002.
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció
pública
La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics
d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu.
Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué
al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens
permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi.
Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però
que no ens impedeixen veure’n el conjunt.
(Brugué, 2017 pàg. 273)
Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del
Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació
urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents
26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012)
Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya.
|29
�de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials
d’una administració gripada.
Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu,
l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27.
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en
Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte.
En els seus objectius estratègics:
Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els
quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no
poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar
polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar
feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la
comunitat tota sencera.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les
problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera».
En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic
capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents:
l
Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions.
l
Millorar les dotacions d’equipaments i serveis.
l
Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població.
Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund
del les dinàmiques que han generat processos de segregació:
Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit:
a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg
de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures.
Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern
alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial,
com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la
proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius.
3 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ció o de la qualitat de l’entorn físic.
b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels
residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat.
c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció).
Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte
de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el
procés de segregació:
Àrees elegibles:
l
l
l
l
Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes.
Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers.
Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de
les ciutats petites i mitjanes.
Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de
parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció.
Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta
de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions.
Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees
concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com
a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix,
d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i
econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de
millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora
l’entorn.
Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents:
l
Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu.
l
Foment de la mobilitat sostenible.
l
Rehabilitació del parc d’habitatges.
l
Reforma urbana.
l
Execució Planejament General.
l
Actuacions de reequilibri urbà.
|31
�l
Habitatge per a ús dels joves.
l
Programes per adaptar serveis i equipaments generals.
l
Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania.
l
Fer efectiva la participació ciutadana.
l
Promoció i impuls de les activitats econòmiques.
l
Programes d’inserció laboral.
l
Programes de seguretat ciutadana.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part
inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de
les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest
sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que
no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions.
El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la
integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va
generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28.
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a
un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials
i nivells administratius.
Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs
litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals,
patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral.
Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant
la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista
ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la
Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a
terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En
definitiva, un nou concepte de protecció del litoral.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit.
3 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un
marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses.
Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior
ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb
aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea.
Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de
juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i
danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes.
Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera:
l
l
l
l
l
Nou concepte de protecció del litoral.
Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents
zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi,
considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica
litoral, estat dels fons, pesqueres...).
Aplicació rigorosa de la legislació existent.
Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes
que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als
usos del sol.
Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de
la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres.
Monitorització ambiental de les aigües.
Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de
protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de
les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la
legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització
de les accions i del seu resultat.
Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en
dos grans àmbits:
1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del
Litoral.
2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que
el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes
específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió
del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses
29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb
precisió la font exacta d’aquestes recomanacions.
|33
�amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals
necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies
d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades
en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner.
Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un
exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest
pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística
no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral
català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del
territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat
espanyol i de la Unió Europea30.
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge,
el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la
diversitat d’enfocaments.
L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques
i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la
finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions
públiques que hi estan relacionades.
El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva
del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir
un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori,
economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural.
Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després
de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la
primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb
representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va
30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC.
3 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els
vots favorables de la resta de forces polítiques.
Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de
política territorial deia:
Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual
l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem
particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als
urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els
quotidians o els degradats.
...
La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen
en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la
urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més
aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de
la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi.
Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre
de 2002
Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el
seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial,
per tant, tot és paisatge.
Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un
filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta
de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de
ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de
transversalitat administrativa.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics
tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31.
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
“A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes.
Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” .
(Maragall citat per Brugué, 2017)
31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i
més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar
bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel
que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012).
Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a
membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017).
|35
�Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto
sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va
tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit
per Pasqual Maragall.
Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques
públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs.
Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció
efectiva del Govern de Maragall.
Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball.
No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir
allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta:
Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també
es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per
aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara
editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu.
Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques
públiques.
Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001.
INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001
1.
Antecedents (2 pàg.)
1.1 diagnòstic de la situació.
1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions.
1.3 legislació aplicable.
1.4 propostes del programa PSC-CpC.
1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat.
2.
Descripció sintètica del programa (1 pàg.)
Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis,
etc.
3.
Desenvolupament del programa (4-5 pàg.)
3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el
programa que es proposa.
3 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius.
3.3 Calendari d’aplicació.
Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa
4.
Resultats esperats de les accions (1 pàg.)
Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de
millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC.
5.
Finançament (1 pàg.)
Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la
Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau.
6.
Mesures legals associades (1 pàg.)
Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa.
Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau.
Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats.
Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i
mig.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una
perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives
d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats.
Tal com diu Brugué
A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un
parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir
per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes
i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts
d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris,
potser el cas més conegut i reconegut.
(Brugué, 2017 pàg. 282)
I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les
lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de
govern.
Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu.
El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia
de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica
a Catalunya.
|37
�5. L’escala en Pasqual Maragall. Model
organitzatiu contra la “divisió” territorial
E
n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes
dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids.
“Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un
problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a
la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris
per al seu control”.
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall
conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica
la seva solució com és el temps.
Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té
pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar
el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al
control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de
lideratges a les adequades escales.
Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no
podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental
en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura:
el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena
legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies.
Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de
Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des
del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits
administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com
una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents
clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de
ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts
sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits
més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo
la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no
pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga
una altra dimensió.
(Nel·lo, 2017)
Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva
3 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�capacitat propositiva.
Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a
les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar
com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori.
5.1 Escala, territori i xarxa
Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que
no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens
conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb
un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt,
sentiments de pertinença successivament més amples.
(Maragall, 1993)
En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona,
en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu
avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors
d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna,
que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la
reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot
fer d’Europa32.
És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la
nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics
de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a
ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió.
(Maragall, 1993)
Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el
reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori
teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència.
El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la
ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide
a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las
fronteras son las zonas oscuras del mapa.
(Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207)
La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals
s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat
32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997.
|39
�dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per
permetre que aquesta representativitat sigui efectiva.
Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de
grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa
de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres
realitats territorials com l’espanyola o l’europea.
(Brugué, 2017 pàg. 254-255)
És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns
àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix
entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al
llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen
l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític.
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de
Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta
comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia
encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de
les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori,
sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar
l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis.
Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35,
i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a
l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36.
La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament
de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la
representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial,
i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries”
que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la
Generalitat de Catalunya.
Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica
33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa.
34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar
a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V.
Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu.
35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació
abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic
sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009.
36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf
37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995.
4 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial,
una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer
saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment
en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el
necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de
ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe
(fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en
l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços
significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial,
una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la
institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia.
Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens
apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per
al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial
pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb
veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma
dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la
majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un
consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin.
Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens
jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara
no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia.
38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa
de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68.
39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial
de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori.
|41
�6. Nota final
A
rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar”
l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari,
tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que
difícilment es pot contemplar des de la linealitat.
Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí
s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència
del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a
una simplificació excessiva.
Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat
per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les
capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran.
Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un
marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials.
Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a
terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern
catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a
la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de
planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser
possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però,
sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons.
I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no
representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques
territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un
àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de
renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó
dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç
per una Espanya federal, i una Europa més integrada.
Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que
es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques
públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre
l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada
abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells
conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions
de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells
punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen
tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una
renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar,
reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la
ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei
públic.
|43
�Bibliografia
Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona
Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004,
Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori
Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració
urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de
Catalunya
Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació
Catalunya Europa
Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de
l’Escola d’Administració Pública de Catalunya
Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall.
Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción
económica y territorio, Barcelona, Ariel
Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed)
(2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció
del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova
interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut
d’Estudis Catalans
Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El
cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2
Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació
de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62
Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups
parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya,
Barcelona. Multicopiat
Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de
Barcelona. Col. Urbanitats
Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya.
Manifest
Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió
metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació
del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de
Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
4 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i
Obres Públiques. Generalitat de Catalunya.
Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats
Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall
Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals”
a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana
d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls
urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat
Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993
Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre
de 1999. Sèrie P - Núm. 3
Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall
Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta
Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana
Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana
participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament
d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”
“Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è
Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro
de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona,
Editorial Empúries
Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries
Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors
Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista
Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de
Catalunya
Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una
reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte
per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
|45
�Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo
Blanc
Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la.
Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de
Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu
Pasqual Maragall
Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia
en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla
Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana,
Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?,
Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62
Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura
Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
4 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Báguena Latorre, Josep A.
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Territoris
Parlament de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Govern alternatiu
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
"El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003.
Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2664/WP5_Transfronterer_JMartin.pdf
28e027ee7ddce5577d7cc56b81db095d
PDF Text
Text
article
Working_paper n.5
Europa en l’horitzó:
Barcelona i Catalunya
en l’articulació
i la construcció europea
Les relacions transfrontereres
en el pensament i acció de
govern de Pasqual Maragall
Javier Martín i Uceda
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA
I MEMBRE DEL CONSELL ASSESSOR DE LA DELEGACIÓ DE LA
FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA A L’EMPORDÀ
Maig 2018
�2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ÍNDEX
1. Preàmbul i consideracions inicials
5
2. Introducció
6
Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
3. El Pensament de Maragall: relacions transfrontereres
per la construcció europea
7
10
Europa: un continent urbà
10
Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
12
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
13
Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
14
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models, dues
Europes
15
4. L’acció de govern: del pensament a l’acció
19
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de
Poders Locals
19
La Xarxa C-6
19
Conferència Interpirinenca de Poders Locals
21
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània
a l’Espai Català Transfronterer
21
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
22
La Comunitat de Treball dels Pirineus
25
Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i
l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
26
5. La realitat avui: a mode de conclusió
27
6. De l’Europa prossima, a la prossima Europa
29
7. Bibliografia
33
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
34
�“Le nord du sud”
Esquema de Pasqual Maragall sobre la macroregió i la Xarxa C-6. Dins
del discurs i notes pel dinar amb el Comitè de patronatge de la Cambra
de Comerç i Indústria Francesa de Barcelona. 16 de març del 1995.
�1. Preàmbul i consideracions inicials
A
quest treball s’emmarca dins del Llegat Pasqual Maragall, el programa de recerca sobre
l’acció i pensament polític de Pasqual Maragall iniciat el 2013 per part de la Fundació
Catalunya Europa. L’àmplia obra de govern tant dels anys d’alcalde de Barcelona com
President de la Generalitat, així com la complexitat del seu pensament polític fan d’aquest
programa una excel·lent iniciativa per preservar i conèixer el llegat d’una persona clau en l’esdevenir
de Catalunya i Barcelona, i al mateix temps facilita la comprensió de la realitat actual.
Personalment, vull agrair l’encàrrec per part de la Fundació Catalunya Europa. Primer per confiar en
un jove investigador que s’inicia en la recerca. I per l’altre costat, donar-me l’oportunitat de contribuir
al Llegat Pasqual Maragall.
D’altra banda, voldria explicar que aquesta recerca transcorre paral·lela a la meva tesi doctoral, que
tracta precisament sobre la cooperació transfronterera a Europa. En concret, sobre el paper dels
agents involucrats en la mateixa i els projectes impulsats, en especial a través d’INTERREG; així com
valorar quin ha estat el seu impacte en el territori. Tot això, a través de l’anàlisi de diferents fronteres
europees per realitzar una comparativa amb els diferents casos i entendre un fenomen que s’ha estès
en els darrers anys i que suposa un triomf de la integració europea. Una temàtica, per tant, plenament
complementària a la recerca sobre Maragall.
Les fronteres són un element present en la realitat social, política i econòmica. Especialment en un
context mundial de globalització, on el procés d’integració europea ha fet pensar els ciutadans que
poden viatjar sense passaport, les fronteres en alguns casos tornen a aparèixer com un element que
recupera un significat que semblava oblidat: límit, barrera. Una realitat que sens dubte Maragall va
treballar perquè no tornés mai. I perquè les fronteres fossin un element d’unió, de contacte i que en
tot cas, com afirmà a Prada de Conflent, no suposés més que una mica de cua en un peatge d’autopista.
La recerca té una doble vessant: la primera s’endinsa en el pensament Maragall en relació a la
cooperació transfronterera a partir de documents diversos, com guions de reunions, documents oficials
o, especialment, discursos; i en segon lloc, mostrar l’obra de govern realitzada sota el seu impuls i
lideratge, des dels dos costats de la plaça de Sant Jaume, sigui des de la Casa Gran de Barcelona com
el Palau de la Generalitat.
Per acabar aquest primer apartat vull fer alguns agraïments. Primer, a Albert Aixalà per les seves
consideracions inicials sobre com encarar la recerca. En segon lloc a Mita Castañer, la meva directora
de tesi, per engrescar-me i ajudar-me a realitzar aquesta recerca. També a Joan Vicente, per les seves
opinions, correccions i comentaris fonamentals per anar avançant en tot aquest procés. I en darrer lloc,
a les persones entrevistades i amb les que he mantingut converses del tot interessants i enriquidores,
en concret, Margarita Obiols, Anna Terrón, Antònia Sabartés, Joan Ganyet i Joan Armangué. Gràcies
a tots ells.
|5
�2. Introducció
P
arlar de relacions transfrontereres significa, avui, parlar del “vell” significat de frontera.
Reflexionar sobre el paper de les fronteres europees en aquests moments porta a reflexionar
sobre processos que semblaven, almenys fins fa poc, oposats als que succeeixen en algunes
fronteres europees actualment. Si bé s’apreciava que el procés de desfuncionalització de
les fronteres internes europees semblava lineal, la situació d’incertesa política actual en la majoria
d’estats membres i del projecte europeu semblen suposar que aquest procés no té un horitzó tan nítid
com semblava tenir amb anterioritat.
Deixant de banda aquest apunt sobre l’actualitat, si mirem enrere, les relacions transfrontereres a
Europa van estretament lligades al desenvolupament de la Unió Europea com a entitat social, política
i econòmica. Han estat objecte de polítiques comunitàries, amb importants quantitats de recursos
econòmics per fomentar-les, però també de l’acció dels actors regionals i locals, que han impulsat
iniciatives a diferents escales per poder avançar en la consolidació d’acords i projectes que puguin
tenir un impacte positiu en el territori per superar l’efecte “limitador” de les fronteres.
Un dels primer aspectes a tenir present en aquest document ha de ser definir què s’entén per
cooperació transfronterera. És un procés d’associació, d’acord, de partnership, entre actors locals i
regionals separats per una frontera, amb l’objectiu de, tal i com s’ha afirmat en el paràgraf anterior,
obtenir un impacte territorial positiu. En aquesta definició s’introdueix un aspecte que cal remarcar.
El fet que els actors locals i regionals prenguin part d’una política reservada especialment als estats,
com és la política fronterera (Perkmann, 2003). La frontera és un element clau en un dels aspectes que
fonamenta els estats: la sobirania.
Les fronteres marquen el límit d’actuació d’un estat, i per tant, han esdevingut imprescindibles per
entendre la configuració dels mateixos, així com la seva actuació i poder. Però amb la construcció
de la Unió Europea, les fronteres, almenys les internes, viuen un procés de desfronterització. La
cooperació territorial i transfronterera va estretament lligada al projecte europeu, així com el paper
que han tingut institucions com la pròpia Unió Europea o el Consell d’Europa, entre altres. També
la globalització econòmica i social, i l’augment en les darreres dècades d’organismes i institucions
supraestatals han contribuït a reduir el paper de les fronteres, si bé és cert que al mateix temps, en les
darreres dècades, han aparegut una gran quantitat de noves fronteres estatals (O’Dowd, 2002), cosa
que pot semblar en part contradictòria.
Mentre es produeix aquest canvi funcional en les fronteres, hi ha un procés on els actors regionals i
locals s’atribueixen un paper nou en les relacions transfrontereres com s’ha mencionat anteriorment,
una política reservada al llarg del temps al estats. Letamendía (2010) posa de manifest la doble direcció
de la cooperació territorial, amb dos eixos diferenciats: el vertical, amb cooperació a diferents escales
(europea, estatal i regional); i l’horitzontal, entre actors dels diferents costats d’una frontera per
cooperar i superar diferències que puguin existir, establint en alguns casos estructures de cooperació.
Aquest fet, suposa avançar en una realitat complexa, una forma de govern multinivell que s’ha anat
consolidant al llarg dels darrers anys, en especial per l’impuls donat per la política europea (Stead,
2014). Una nova governança que s’ha consolidat en els darrers decennis, que implica una emergència
de l’escala regional i local, (Harguindéguy i Bray, 2009) que posa de relleu com la complexitat del
govern del territori i el nous significats de les escales territorials en la presa de decisions (Gualini,
2006). Tots aquests processos posen la consolidació del principi de subsidiarietat dels estats europeus
(Keating, 2004), reclamat per Maragall en múltiples ocasions, i que quedà plasmat en una de les seves
publicacions, Europa pròxima: Europa, regions i ciutats (Maragall, 1999), a la que es farà referència
més endavant en aquesta recerca.
6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
L’evolució de la cooperació territorial transfronterera a Europa ha estat recollida per múltiples autors,
si bé l’amplitud del concepte de cooperació fa que les aproximacions a l’evolució siguin diverses, des
d’àmbits com l’economia, la ciència política, la geografia o la història.
La majoria dels autors centren en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial el moment de
naixement de la cooperació transfronterera. Després de la devastació del conflicte, actors locals
comencen a impulsar els primers acords entre ells, per exemple amb agermanaments entre municipis.
Autors com Domínguez (2008) posen de manifest el paper dels ens locals en aquesta primera etapa,
lluny encara de la consolidació plena amb la posada en funcionament de la Iniciativa INTERREG
l’any 1990. Especialment en aquesta etapa sorgeixen les iniciatives en la frontera franco-alemanya,
la més afectada per la guerra. El mateix Domínguez defineix aquesta fase com a “prehistòria” de la
cooperació.
També Oliveras, Durà i Perkmann (2010) situen aquests primers acords voluntaris entre actors locals
com el primer pas per la consolidació de la cooperació transfronterera. Els autors, en el seu article
defineixen quatre etapes.
1) La primera, des dels anys cinquanta fins a inicis dels vuitanta. Destaca d’aquest període
la creació de la considerada primera euroregió l’any 1958, EUREGIO, a la frontera entre
Alemanya i els Països Baixos. Els acords es basaven en la voluntat dels diferents actors, que
entraven en una temàtica centrada, fins al moment, als estats.
2) La segona fase s’inicia amb els primers reglaments jurídics creats per impulsar i regular la
cooperació transfronterera. El primer el Conveni de Madrid, de l’any 1980, titulat “Conveni
Marc Europeu de Cooperació Transfronterera entre Autoritats i Comunitats Territorials”,
sota auspici del Consell d’Europa. Segons els autors, altres documents com la “Carta Europea
d’Autonomia Local”, del 1985, ajuden també a impulsar la cooperació transfronterera.
3) Tercera fase, caracteritzada per la consolidació i expansió de la cooperació transfronterera
per l’aplicació dels diferents acords anteriors, però també, per la política regional europea.
L’aprovació dels fons INTERREG, orientats precisament al foment dels projectes de
cooperació transfronterera, transnacional i interregional. Els diferents programes financers
i de cooperació han estat cada cop majors, amb més recursos econòmics, i amb més espais
inclosos per ser elegibles per rebre finançament. La necessitat de gestionar els recursos i
d’impulsar els projectes propicia de manera notable l’establiment d’estructures de cooperació,
com les euroregions o d’altres iniciatives similars i a múltiples escales de treball.
4) Per últim, els autors inauguren una nova etapa, que correspon amb l’actualitat, i que coincideix
amb l’aprovació per part del Parlament Europeu de les Agrupacions Europees de Cooperació
Territorial (AECT). La Cooperació territorial Europea passarà, a efectes dels instruments
financers de les polítiques de cohesió, a ser un objectiu a partir de la programació iniciada al
2007 i que es manté en la programació actual, des del 2013 fins al 2020.
Després del Tractat de Lisboa del 2007 la cohesió territorial passa a ser un objectiu reconegut per la
Unió Europea, i per tant, una prioritat per les Polítiques Regionals. És el tercer pilar de la política
de cooperació, juntament amb els objectius de convergència i competitivitat. Per tant, la cooperació
territorial no és simplement un element necessari per la consolidació del mercat comú, si no també
necessari per un territori integrat social i econòmicament. I aquest fet dóna a les regions frontereres
|7
�un paper d’actors polítics necessaris per aconseguir aquests objectius (Wassenberg, Reitel, Peyrony, i
Rubió, 2015).
L’actualitat també ens fa pensar que potser som en una nova etapa d’aquesta evolució de la cooperació.
Un moment on, tot i els interessos de la Unió Europea per seguir amb el procés de cohesió, les
polítiques d’alguns estats en relació a les fronteres poden fer que la cooperació transfronterera estigui
en dubte, pugui quedar en segon pla o, inclús, desactivada.
Però més enllà d’aquest comentari, la cooperació transfronterera és un element important en
l’assoliment dels objectius de cohesió del territori europeu, no només per la consolidació del mercat
comú, sinó també per la superació social i econòmica d’una barrera que segueix en la ment d’una part
important de la societat. Contribueix al mateix temps a assolir una consciència europea, un sentiment
de pertinença a un projecte compartit.
El llegat i acció de govern de Pasqual Maragall des de l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la
Generalitat treballa en aquest sentit. La voluntat de fer d’Europa una pàtria comuna que superi els
antics enfrontaments entre estats. Per Maragall, com queda palès en el seu pensament i obra de
govern, per avançar en la cohesió europea les ciutats i les regions han de tenir un paper clau, els
estats, amb les seves rivalitats constants i la poca voluntat de cedir poder a la Unió no permetran
avançar. En canvi els ens locals i regionals, amb problemàtiques similars i solucions compartides,
poder contribuir millor al somni d’una Europa unida.
Si observem les diferents fases en què anteriorment s’ha dividit l’evolució de la cooperació
transfronterera, l’acció de Maragall coincideix bàsicament en la tercera fase. Un període d’expansió
de la cooperació a tot Europa, que succeeix en el moment de l’ascensió d’Espanya a les Comunitats
Europees. En el moment de màxim desplegament de la projecció de Barcelona i Catalunya a Europa
i al món. Hi contribuiran els Jocs Olímpics del 1992, però també una voluntat per esdevenir un actor
imprescindible en la cooperació transfronterera del sud d’Europa, d’aquell nord du sud, que s’anirà
exposant en els següents apartats.
Avui però la cooperació transfronterera té encara reptes per assolir. Tot i l’empenta constant que
donen les polítiques europees, tot i el reforçament dels fons econòmics i la creació de figures jurídiques
que facilitin impulsar el govern del territori i els projectes, queda camí per recórrer. L’alineació dels
objectius per la cohesió territorial amb els grans objectius de l’Europa 2020, l’ampliació, en alguns
casos, dels territoris que poden participar en els programes transfronterers com INTERREG o la
progressiva consolidació dels programes han fet emergir nous actors que prenen part en els projectes.
Aquest pot ser un element molt positiu, però afegeix complexitat a l’hora de governar els projectes
i espais, ja de per si complicat per la sovint diferent naturalesa de cada actor, en especial pel fet
de pertànyer a estats diferents. La governança, la consolidació de xarxes i projectes més enllà de
les accions concretes o puntuals i assegurar que els diners invertits tenen un impacte real en el
territori són alguns dels reptes més importants que caldria treballar avui pensant en la cooperació
transfronterera futura.
8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Tot això, sense oblidar o obviar quin és l’objectiu primer de la cooperació transfronterera: superar els
problemes derivats del fet de tenir un límit polític i avançar en la consolidació d’un espai europeu
cohesionat. Pasqual Maragall ho tenia clar, i sabia que només així aquell somni d’una Europa unida
seria possible.
Cronograma sobre les fites vinculades a la cooperació transfronterera i Pasqual Maragall
Alcaldia
1982
Arribada a
l’alcaldia de
Barcelona
CMRE 1992
Presidència
Consell
Municipis
i Regions
d’Europa
CIPL 1984
Conferència
Interpirinenca
de Poders
Locals
CTP 1982
Formació de
la Comunitat
de Treball dels
Pirineus
Comitè
Regions
1996
Generalitat
2003
Presidència del Presidència de
la Generalitat
Comitè de les
de Catalunya
Regions
C-6 1990
Creació de la
xarxa de ciutats
C-6
Pla
Estratègic
1986
Euroregió
2004
Creació de
l’Euroregió
Pirineus
Mediterrània
Eurodistricte
2006
HTC 2003
Inici Hospital
Transfronterer
de la Cerdanya
Inici del procés
per la creació de
l’Eurodistricte
Redacció del
Pla Estratègic
Barcelona
Elaboració pròpia. (2017)
|9
�3. El Pensament de Maragall: relacions
transfrontereres per la construcció
europea
L
a cooperació transfronterera té components des de múltiples perspectives, cosa que li dóna
una complexitat afegida. Si ho unim al caràcter polifacètic de Pasqual Maragall i del seu
pensament fa que aproximar-se a la cooperació i les relacions transfrontereres sigui un repte
encara més intricat, però alhora, estimulant.
Per aquest motiu és important iniciar la recerca amb algunes definicions. Després de l’anàlisi i estudi
del documents en relació a la temàtica del treball, hi ha diversos conceptes claus, idees-força, que
articulen el conjunt del pensament de Maragall en relació a la cooperació transfronterera, fortament
vinculades també a la concepció de territori i ciutadania. Què és Europa per a Maragall, com s’articula,
o el paper de les ciutats i les àrees metropolitanes són algunes de les preguntes que cal fer-se per
entendre-ho. Del seu pensament se’n desprèn que són les ciutats on més i millor es pot consolidar la
ciutadania europea, ja que és en les ciutats on en major grau es poden assolir els ideals per la societat
diversa i integradora d’Europa. Per tant, perquè això pugui ser una realitat, no hi ha d’haver fronteres,
límits que puguin suposar un mur a una estructura i articulació territorial on nodes i xarxa facin
bategar el continent. La frontera ha de passar a ser un element que contribueixi a cosir una Europa
fragmentada per uns límits estatals que han de donar pas a regions i ciutats com a noves forces
motrius de la seva construcció.
Per realitzar aquesta part de la recerca s’englobarà el pensament de Maragall en relació a les relacions
transfrontereres en diferents elements o conceptes, que ens ajudaran a entendre com un tot el seu
pensament. Al mateix temps cal afegir que la concepció de les relacions transfrontereres de Maragall
tenen clarament diverses vocacions o orientacions territorials: europea, mediterrània i global.
Europa: un continent urbà
El vell continent. Un continent més proper per a Barcelona i Catalunya després de l’entrada d’Espanya
a la Comunitat Europea, a la Unió Europea dels 12 estats de l’any 1986. Europa serà present
constantment en el seu pensament i, per tant, en la seva obra de govern. I és precisament amb un
impuls a la cooperació transfronterera com millor plasmarà el seu interès per Europa.
En un acte a l’Institut Francès de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1992, l’alcalde Maragall en un
col·loqui europeu titulat “Pensar Europa. Identitats i diferències1”, afirmà als presents: “Europa és el
nostre horitzó en tots els sentits”. Cal, per tant, posar de manifest quina és la seva concepció d’Europa.
Què és, per a Pasqual Maragall, Europa. En múltiples textos es recull una definició, una idea de què
era el continent europeu. Per exemple, per citar un document, en la conferència realitzada a Tolosa
de Llenguadoc el 19 de desembre del 19912, explicita: “Europa és sobretot, un sistema de ciutats cada
dia més atapeït, més dens, més connectat en tots els ordres”. Introdueix, en aquesta definició un altre
concepte clau, “sistema”, vinculat al de xarxa abans esmentat i que en l’apartat posterior es tractarà.
Per altra banda, aquest concepte també inclou un altre element de gran interès per Maragall com són
les ciutats. El títol del seu recull de textos sobre Europa aporta en el títol una definició, tot i que també
es podria considerar una declaració d’intencions: Europa pròxima. Europa, regions i ciutats. Abans
1 Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del col·loqui europeu “Pensar Europa.
Identitats i diferències”.
2. Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
1 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del pròleg d’aquesta publicació apareix una fotografia aèria nocturna del continent. Una imatge que
demostra l’elevat nivell d’urbanització a Europa, que respon a la seva concepció de territori com a
una xarxa d’espais urbans. En relació a aquesta imatge, també hi ha un comentari interessant en el
discurs de recollida de la medalla d’or dels arquitectes britànics l’any 1999, on Maragall afirma “si
mirem Europa des d’un satèl·lit veurem una constel·lació de punts o taques de llum. El que no veurem
seran fronteres entre estats o regions (...) i l’únic camí que ens porta del món actual dels estats al món
global, a un món obert, al món sense fronteres, és precisament aquest: una ruta que travessa el món
de les ciutat i l’Europa de les regions”.
Oriol Nel·lo (2017), en un apartat del seu capítol del llibre Pasqual Maragall: pensament i acció,
afirma que Maragall té una concepció territorial d’Espanya i Catalunya en relació a les seves ciutats,
la mateixa lògica per l’escala continental. Maragall propugna, en paraules de Nel·lo, “la construcció
europea no com el resultat d’una simple agregació de compartiments estancs, o la suma d’un conjunt
d’estats sempre potencialment enfrontats, sinó, sobretot, de la integració i complementarietat de la
xarxa europea de ciutats”, la xarxa reflectida en la imatge de satèl·lit nocturna abans esmentada.
Queda evidenciat, per tant, la forta convicció que Europa és un territori urbà, i que són les seves
ciutats amb les seves àrees d’influència, les que articulen el continent, i no els estats. Les ciutats
europees, tornant al discurs a Tolosa de Llenguadoc del 1991, “a part d’acollir la major part de la
població europea, concentra també les seves potencialitats de desenvolupament econòmic i social,
d’innovació tecnològica i de desenvolupament educatiu i cultural”. A més, en un altre discurs que
realitzà a Bilbao3 compara la situació europea amb l’americana, dient, “No se puede concebir Europa
sin las ciudades. Europa ha sido siempre, en la historia, un sistema de ciudades. América, en cambio, es
un sistema diferente, donde el valor del suelo es mucho más bajo, donde la movilidad es un valor más
importante que la radicación, donde la Constitución (a diferencia del Tratado de Maastricht) no crea
la colectividad local ni, por tanto, la protege”.
La Unió Europea té, hi ha tingut històricament, un problema de relació amb la ciutadania. La dificultat
d’acostar la idea d’Europa als ciutadans no és nova, i Maragall apunta en nombroses ocasions el paper
fonamental dels ens regionals i locals en aquesta sentit. A la conferència realitzada al CCCB al 19944
sobre la presència de Barcelona a les institucions comunitàries i els papers dels poder locals i regionals
a Europa, parla del paper que ha tingut la ciutat en les diferents iniciatives per fomentar el principi de
subsidiarietat o reclamar la necessitat de tenir present a les ciutats i regions en l’estructuració europea.
I en els documents preparatoris d’aquesta conferència, hi ha cites d’altres personalitats que Maragall
recull per consolidar els seus arguments. De Mitterrand, president de la República Francesa, unes
paraules a la sessió d’obertura del XIX Estats Generals del Consell de Municipis i Regions d’Europa,
presidit pel propi Maragall, on precisament destaca que per apropar Europa a la gent, és necessària la
feina dels municipis i regions, per la seva proximitat i coneixença de la realitat.
Les ciutats i les regions tenen per Maragall un doble paper en relació a Europa: per un costat
articulen físicament el territori; però per altre, són imprescindibles per transmetre als ciutadans els
valors comuns que comparteixen tots els europeus, un element fonamental per la consagració de la
ciutadania europea. En un article al diari El País5, l’alcalde Maragall afirma: “En un marco más amplio,
la Europa de las ciudades no es una idea alternativa al tradicional binomio ideológico de la Europa de
las patrias y la Europa de los pueblos. Con patrias y con pueblos, las ciudades son la base de Europa.
Europa es el continente de las ciudades”.
3. Maragall, P (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
4. Maragall, P (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la constricció europea. Barcelona. Arxiu
Maragall.
5. Maragall, P (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
|1 1
�Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
Si són les ciutats i els seus territoris d’influència les que construeixen i articulen el continent, el doten
de contingut cívic, són també la font principal de la seva riquesa i dinamització.
Les ciutats europees teixeixen una xarxa cada cop més densa. Els efectes de la globalització i dels
procés d’integració europea fan que els espais urbans tinguin cada cop més interrelació, ja sigui
per competir entre ells, com per cooperar. En un discurs realitzat per la inauguració de la delegació
de Perpinyà a Barcelona al 19936, l’alcalde Maragall afirmà: “Avui, les ciutats europees competeixen
entre sí, però, i el que és el més important, també col·laboren. Competeixen per atreure inversions
i tecnologies, per ser seus d’organismes internacionals, per aconseguir funcions de centralitat en el
sistema internacional de comunicacions, etc. Aquesta competència, que finalment sempre redunda en
benefici del conjunt de ciutadans europeus, ha fet desenvolupar també espais de complementarietat”.
Margarita Obiols destaca de la personalitat de Maragall la capacitat per entendre’s amb la resta de
representats polítics, així com la d’integrar aquells que tenen una visió diferent de la seva. La gran
capacitat de diàleg facilità arribar a acords amb una gran quantitat d’actors diferents, resultant l’èxit
en aspectes com la creació de la xarxa C-6 i, en especial recorda Obiols, la creació del Comitè de
Regions (i ciutats). També Antònia Sabartés recull el gran prestigi de Barcelona i Catalunya, i en
concret de Maragall, en el conjunt d’Europa, i com aquest fet suposa el seu paper actiu en la creació
del Comitè.
Les ciutats han de ser conscients que en la globalització, en una Europa amb mercat comú i amb una
progressiva integració política per un costat competeixen, ja que com diu Maragall en el paràgraf
anterior, es veuen abocades a lluitar per aconseguir inversions, seus d’organismes o esdeveniments.
Els Jocs Olímpics són el millor exemple. L’alcalde es conscient que Barcelona s’ha de transformar per
ser capaç de competir amb les altres ciutats europees, i també amb les del seu entorn. Però també serà
necessari que cooperin. En l’Europa unida que es construïa en aquell moment, les regions i ciutats
segons ell no quedaven representades. I no s’estaven tenint en compte. És per això que les ciutats
també, a part de competir, han de cooperar. Cooperar per tenir més força i ser capaces d’influir a
Europa i al món. Però especialment necessari era tenir veu per poder reclamar també solucions per
les ciutats i els espais urbans. En aquest sentit, per ampliar el contingut és recomanable la consulta del
segon working paper d’aquesta col·lecció, realitzat per Albert Aixalà (2015) amb el títol de Ciutadans
d’Europa, unim-nos!: la contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció del moviment europeu
de ciutats, realitzat l’octubre del 2015.
Per Maragall, les ciutats són els “contenidors” dels problemes de la societat contemporània. Uns
problemes, per altra banda, compartits entre les diferents ciutats europees, que han de fer front a
escenaris comuns. Per tant, les ciutats, que formen una xarxa entre elles perquè es relacionen per
fluxos econòmics, socials, polítics, etc., necessiten cooperar. En el discurs inaugural del seminari
Internacional de la Regió Mediterrània de l’any 19857, l’alcalde afirma que les ciutats mediterrànies,
tot i que és una idea extrapolable al conjunt de les gran ciutats, “hauran de fer front als problemes
derivats de llur creixement o reforma, de l’encert o desencert en que es tractin aquests problemes
dependrà en gran mesura la generació del creixement econòmic i de l’ocupació en el conjunt dels
països de la regió”. I continua, afirmant que les reunions i la cooperació entre ciutats són fonamental
ja que “l’intercanvi d’experiències i la discussió dels problemes comuns facilita la solució d’aquests i
estimula l’aparició de noves idees”.
6. Maragall, P (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
7. Maragall, P (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
1 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Es consolida la necessitat de cooperar entre ciutats, entre iguals, per tenir més força per assolir els
objectius que es pretenen. Aquesta col·laboració és fonamental no només per les pròpies ciutats,
sinó també pel conjunt del projecte europeu, el que manifesta a Bilbao dient que la cooperació entre
ciutats és “la xarxa de seguretat del projecte europeu”. En el mateix discurs, afegeix que “los problemas
de las grandes ciudades sólo pueden resolverse a nivel europeo, porque los problemas de las grandes
ciudades son comunes a toda Europa. (...) Lo importante es que trabajemos conjuntamente para la
resolución de esos problemas”. En aquest sentit durant l’alcaldia de Maragall, en especial durant
els anys 80 i 90, es realitzà una gran activitat d’agermanament amb altres ciutats, per afavorir els
intercanvis a múltiples nivells. Agermanaments que no només es realitzaven amb ciutats estrangeres,
sinó que també s’establien amb altres ciutats espanyoles com a mecanisme per trobar suport a l’hora
d’afrontar alguns reptes i problemes. També cal destacar intercanvis com els realitzats amb la ciutat
de Sarajevo després de la guerra dels Balcans. La iniciativa de fer de la ciutat bosniana un districte de
Barcelona per fomentar l’ajuda fou un exemple de cooperació que anava més enllà de sumar esforços
i sinèrgies amb altres ciutats.
Maragall compara alguna vegada la ciutat amb una empresa. Les ciutats són empreses que
competeixen entre si, oferint localització a canvi d’inversions. Però, afegeix també al discurs realitzat
a Bilbao, “esto no impide que Europa pueda entenderse como un espacio urbano donde los elementos
de complementariedad de las ciudades son tan o más importantes que los de concurrència”. Aquest
doble joc, de competència i acord entre agents enllaça amb la definició que s’ha realitzat molt a l’inici
d’aquest document com a definició de cooperació transfronterera. Com un acord, partnership, en
argot clarament empresarial i economicista, entre actors de banda i banda d’una frontera que s’alien
per afrontar conjuntament reptes i problemes comuns i per trobar solucions compartides.
Així, les fronteres polítiques han de ser l’obstacle a superar en l’establiment de les xarxes de cooperació.
Unes fronteres que, en un article publicat el 20078 en relació a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, i
referint-se al cas entre Catalunya i França, “una ratlla que ens ha separat forçosament durant segles”.
Però una barrera que cal esborrar “per demostrar que Europa és veritat”. Una ratlla que “ja no hi és.
Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla -menys segurament
fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva”9. Per consolidar la construcció europea i la
cooperació, cal facilitar les comunicacions entre ciutats i regions. En el mateix discurs prossegueix,
afirmant: “Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes
comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més
sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si
no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem
sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també
compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien”.
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
“Després dels Jocs Olímpics, Europa!” Frase recollida per diferents personalitats de l’entorn de l’Alcalde
Maragall en parlar del dia després d’acabar els Jocs del 1992. Els Jocs Olímpics havien de servir per
un costat com a motor per refer Barcelona, des del punt de vista urbà, però també, per projectar-la al
món com a metròpoli moderna i referent del sud d’Europa.
Però la voluntat és no frenar l’impuls que suposa la celebració d’un esdeveniment com les Olimpíades,
i mantenir l’estratègia transformadora. Amb aquesta voluntat s’elabora el Pla Estratègic Econòmic
8. Maragall, P (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.7. Maragall, P (1985) Discurs
inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
9. Maragall, P (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la
Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
|1 3
�i Social Barcelona 2000, redactat a partir del 1988. El Pla Estratègic, una eina innovadora per la
gestió de les ciutats i del territori als anys vuitanta, serà un referent per a moltes ciutats. I encaixa
amb comentaris de Maragall abans mencionats: la idea d’entendre les ciutats com a empreses. La
planificació estratègica és un instrument vinculat al planejament econòmic, i torna a tenir també una
vinculació amb la idea de partnership, a la col·laboració pública-privada, a la concertació d’agents i
actors que tenen a veure en el desenvolupament econòmic de la ciutat i el territori. Tot això en una
realitat global de competència i cooperació entre ciutats. L’Alcalde Maragall en una conferència a la
Universidad Complutense, el juliol de 1992, afirmà que l’objectiu del Pla Barcelona 2000 tenia com
a objectiu “buscar una especialización que permitiera definir el rol y desarrollo específico que debía
jugar Barcelona ante las ciudades competidoras”. En el mateix discurs, destaca la importància que
suposa per la ciutat la internacionalització en el context sobretot europeu. Aquest procés ha d’ajudar
a entendre el caràcter dels serveis i activitats de la ciutat, que han de tenir una vocació europea de
gran nivell per poder competir amb la resta de grans metròpolis, però també el Pla “nos lleva a hablar
de la necesidad de establecer mecanismos de cooperación internacional y de ayuda entre ciudades.
(...) La colaboración, a partir de proyectos concretos y de la participación de los agentes económicos y
sociales, en la creación de regiones transfrotnerizas”.
El Pla Estratègic suposa una reafirmació en una voluntat de Maragall: situar Barcelona com a metròpoli
europea, dins de les xarxes de grans ciutats que articulen el territori europeu. És així que l’objectiu
general del Pla és: “Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència
sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment
equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrània”. El Pla aporta un mapa on defineix la
macroregió on s’insereix Barcelona, un espai euromediterrani entre la Comunitat Valenciana i el golf
de Lleó, conjuntament amb l’Aragó i el Midi francès. Recull, a més, les previsibles conseqüències
que tindrà la integració europea, i especialment el paper de les ciutats creant espais amb xarxes de
relacions, amb una rellevància política cada cop més important. Per l’altre costat defineix també que
per incidir en la macroregió, per fer servir el mateix concepte, és necessari avançar en la cooperació
entre ciutats, sense negar també la competència per impulsar el desenvolupament. No es vol convertir
Barcelona en la capital d’aquest ampli territori, sinó ser un motor de la cooperació entre ciutats,
esdevenint un “eix direccional”, estimulant fluxos i definir estratègies per progressar conjuntament
estimulant les potencialitats de cada un dels nodes, dels components, de les ciutats que formen la
macroregió, però també amb la resta de ciutats i regions d’Europa amb les que es relacionen. Les
ciutats que recull el primer punt de la primera línia estratègica del Pla, que formen la macroregió
juntament amb Barcelona són Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Palma, al document, Ciutat
de Mallorca.
El Pla se situa temporalment en el moment de discussió sobre el paper de les ciutats i regions en la
Unió Europea, que acabarà amb l’aprovació del Comitè de les Regions amb el Tractat de Maastricht,
i Pasqual Maragall i Barcelona tingueren un protagonisme important. L’Alcalde Maragall jugà un rol
determinant en la concreció primer de les xarxes europees de ciutats, on cal destacar la presidència de
Maragall al Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) a partir de l’any 1992. Aquesta associació
es convertirà en interlocutora amb la Comissió Europea i el president Delors. I, al mateix temps,
com s’ha mencionat anteriorment, suposarà un element clau en les negociacions per l’aprovació del
Comitè de les Regions. Un comitè que Maragall arribà a presidir l’any 1996 fins al 1998. Altre cop és
interessant llegir el working paper d’Albert Aixalà, on exposa detalladament tot el procés que es va
produir fins a la consecució de la presidència del Comitè de les Regions.
El compromís en la construcció europea no és un element més en la política internacional de la
Barcelona de Maragall: “Europa no es para Barcelona una obligación; es un compromiso, una vocación
y un reto que afrontamos con voluntad de trabajo y con el entusiasmo con que la ciudad asume todos
1 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�sus proyectos”10. Aquesta frase del seu discurs davant ambaixadors europeus l’any 1996 resumeix
aquesta voluntat. Un dels elements estructuradors del pensament polític de Maragall és el principi
de subsidiarietat. I l’entén precisament com una peça fonamental de la construcció europea. Les
ciutats, com a estructura administrativa més propera, han de tenir la capacitat de poder assumir
una part important dels problemes dels europeus, i per tant, per poder fer front als mateixos la
cooperació amb altres ciutats és necessària, per aprendre dels altres, però també per tenir més força.
La cooperació europea esdevé un mecanisme de reforç de les ciutats, pel seu propi funcionament com
a ciutat però també per la consolidació del projecte europeu. Antònia Sabartés recalca el paper de les
ciutats i les regions en la visió federal d’Europa que tenia Maragall, i sobre les quals s’ha d’articular
l’entramat institucional basat en la subsidiarietat. I per això, bona part de l’activitat internacional des
d’alcaldia es realitza en aquesta línia per defensar aquesta posició, amb diverses iniciatives a diverses
escales o lògiques, en paraules de Sabartés: una lògica espanyola, que es concreta en la creació del G7
(Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao, Saragossa i Màlaga), una lògica de cooperació europea
de proximitat (CIPL, C-6) una lògica europea (CMRE, Eurocities), una lògica mediterrània (Medcités,
Fòrum de ciutats mediterrànies) i una lògica internacional (FMCU, IULA, METROPOLIS). La xarxa
C-6 i l’Euroregió són dos bons exemples que més tard seran tractats. La subsidiarietat és un dels
principis fonamentals en la manera d’entendre les relacions polítiques per Maragall. No només quan
pensa en Europa, sinó com afirma Margarita Obiols, principi que també aplica a la resta de nivells
administratius. Tot el treball de descentralització portat a terme a Barcelona amb els districtes respon
aquesta mateixa lògica: apropar-se al ciutadà. També Anna Terrón, en la mateixa línia posa de relleu
la gran aposta de Maragall per territorialitzar la idea d’Europa. I aconseguir aquella Europa pròxima
que ell havia reclamat, recollit també com a títol de la seva publicació sobre Europa.
A part de l’aposta de Barcelona i el seu alcalde per reforçar el paper de les ciutats a Europa, va més
enllà de la cooperació transfronterera. La Barcelona que treballa per la construcció europea té una
vocació també mediterrània, o euromediterrània. L’aposta per convertir Barcelona en la capital de
la Mediterrània va ser un element també transversal en la política internacional de la ciutat. Les
cimeres de ciutats mediterrànies, així com l’aposta pel diàleg es consolidà amb l’anomenat Procés de
Barcelona al 1995, com un intent liderat per Espanya per afavorir les converses per aconseguir la pau
a tota la regió.
Hi ha una doble vessant geogràfica. Potser millor dir una doble vocació. Europea i Mediterrània per
Barcelona. Des d’aquesta perspectiva, i recollint la voluntat del Pla Estratègic de situar Barcelona dins
la seva macroregió, Maragall la cita sovint com “el nord del sud”. Es recull el nom donat pel geògraf
Roger Brunet a tota l’àrea formada per l’arc mediterrani entre València i Marsella, en la seva recerca
Les Villes Européenes (Brunet, 1989). L’autor afirma que Europa, almenys als anys 80, tenia una gran
regió urbana entre Londres i Milà, anomenada banana blue, i que era l’única integrada en els grans
espais urbans mundials, i amb capacitat també per competir econòmicament amb la resta del planeta.
La resta del continent és perifèric d’aquest centre, però reconeix que l’espai que forma aquest arc
mediterrani és l’altre gran espai amb possibilitats d’integrar-se en les dinàmiques mundials, deixant
de ser perifèrics.
Maragall fa traduir el llibre de Brunet al català i castellà, ampliant-lo amb un apartat sobre les ciutats
ibèriques, i el paper de Barcelona en aquest espai. A Madrid, en una conferència afirmà “Barcelona es
un centro neurálgico de lo que denominamos Norte del Sur 11”, però recull en altres discursos una altra
idea: no hi ha capital d’aquest espai, perquè ha de ser articulat per la seva xarxa de ciutats. Però no es
nega el paper de motor articulador de Barcelona, al contrari, una voluntat de fer de Barcelona un cor
que faci bategar Catalunya, la macroregió i la construcció europea.
10. Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall
11. Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall
|1 5
�Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
El projecte de Maragall per Barcelona respecte a la cooperació transfronterera i la resta de ciutats
responia a una visió de la construcció europea a partir dels espais urbans. Però no deixa de banda
el conjunt de Catalunya. De fet, el projecte de Barcelona per ell és també el projecte de Catalunya.
Margarita Obiols afirma que “el projecte de Maragall sempre tenia una visió gran, però al mateix
temps, dels petits detalls”. El joc d’escales és constant, i tot encaixa per ser una visió de conjunt.
Cal, però, fer un esment a la concepció territorial de Catalunya per entendre els salts d’escales. Una
concepció que encaixa plenament amb la d’Europa. Igual que aquesta, Catalunya és una xarxa de
ciutats, una “ciutat de ciutats” que té en Barcelona un potent motor. Per tant, l’encaix dins de l’Europa
de les ciutats és un salt natural, que no ha de suposar cap inconvenient, almenys teòric. En un discurs
del 198712, al Col·legi Universitari Abat Oliva afirmà que “sense ciutat-capital, i sense sistema de
ciutats, no hi ha país”. La idea d’entendre Catalunya com un tot, un element cohesionat entorn de les
seves ciutats trenca amb altres visions que pretenen dividir el país en el dualisme de camp-ciutat,
món rural-món urbà. Maragall considera que Catalunya i Barcelona es necessiten mútuament, ja que
no s’entenen l’una sense l’altra. Aquest idea es reafirma també quan parla dels límits de la ciutat. On
s’acaba Barcelona? La visió de la ciutat real, de la Barcelona metropolitana i els debats amb la visió
de Jordi Pujol sobre aquest fet també tenen relació amb aquesta concepció del territori, que significa
també del poder. En un manuscrit amb notes sobre les activitats d’agermanament amb Perpinyà
afirmà que “el sistema de ciutats no és contrari a la idea de Catalunya, sinó la seva vertebració i la seva
force de frappé”.
Barcelona ha de ser una peça de l’engranatge urbà que és Catalunya, i per tant “Quan es parla del
desenvolupament de Barcelona, de la prosperitat de Barcelona, com en aquest cas, cal tenir sempre
present l’obra del professor Pierre Vilar. El professor Vilar ens mostra com la prosperitat de Catalunya
coincideix històricament amb les fases de l’expansió urbana de Barcelona i com les institucions
catalanes han funcionat quan han funcionat les barcelonines”. Aquestes paraules de Maragall foren
dites a Banyoles al 198613, parlant sobre la candidatura olímpica de la qual la ciutat de l’estany acabarà
essent subseu olímpica al 1992. Però continua el mateix discurs i afegeix altre cop la concepció:
“Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la
seva àrea metropolitana tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una
Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats
que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn
també de que Barcelona funcioni”. Per aconseguir-ho, acaba afirmant que cal, per tant, un territori
cohesionat, ben comunicat entre sí que pugui integrar-se a la resta de la macroregió, aquell nord del
sud, que al mateix temps ha de permetre connectar Barcelona i Catalunya amb el centre d’Europa.
Maragall com a economista urbà, coneix bé les teories i conceptes més importants d’aquesta matèria.
I destaca el de hinterland. Cita el concepte sovint en els seus discursos per incloure tot l’espai de
relació social i econòmica en torn a una ciutat central, en un espai de profundes relacions, com és el
cas de Catalunya. Però també del conjunt de les regions que formen part de la macroregió Nord del
sud. Una altra teoria que explica les jerarquitzacions dels espais urbans en funció dels seus serveis és
la dels Llocs Centrals, del geògraf alemany Walter Christaller, exposada als anys trenta del segle XX.
Un teoria que explica com en un suposat espai isotròpic, els espais urbans es reparteixen pel territori
en funció dels serveis que ofereixen, i com aquests generen jerarquies entre els diferents nuclis.
Maragall afirma quan parla de les ciutats que articulen la macroregió, que tenen al seu voltant els
12. Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall
13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
1 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�seus respectius hinterlands, i com al mateix temps entre les diferents ciutats capitals es consoliden
relacions de competència i cooperació basats, com dèiem, en serveis culturals, de tecnologia o d’altres.
Entendre el funcionament i estructuració d’Europa en macroregions als anys vuitanta i noranta és
avançar-se dues dècades a la feina que està realitzant la Unió Europea. Certament a inicis dels vuitanta
organismes com la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes (CRPM) proposava un dibuix
d’Europa en grans àrees funcionals, que més tard en part quedarà també recollit en el treball de
Brunet anteriorment mencionat sobre les ciutats europees i la concentració en l’anomenada Banana
Blue. També en alguns casos com en la gestió dels Fons INTERREG des de la seva creació a inicis dels
anys 90 s’estableixen programes de cooperació que responen a grans àrees del territori europeu, però
no serà fins al 2009 que s’aprovi la primera estratègia macroregional per al Bàltic per part de la Unió
Europea. Les estratègies macroregionals propugnen una nova forma de governança, que aprofundeixi
de la cooperació entre els territoris amb necessitats compartides. Per tant el pensament i visió de
Maragall sobre les macroregions és novedosa en els anys que la defensava. En un discurs sobre la
Barcelona postolímpica, Maragall14 afirma “des del punt de vista geogràfic, Barcelona és el nucli polític
i econòmic més important d’una regió europea, a cavall de França i d’Espanya, entorn dels Pirineus i
de l’Arc Mediterrani, el nord del sud d’Europa”.
La Catalunya ciutat de ciutats i l’Europa xarxa de ciutats conflueixen en la construcció de la macroregió
articulada per la seva xarxa de ciutats. La xarxa C-6 impulsada durant l’alcaldia confluirà de manera
natural cap a l’Euroregió Pirineus Mediterrània quan sigui a la presidència de la Generalitat.
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models,
dues Europes
L’acció de govern Maragall, en qualsevol de les seves dues facetes tot i que especialment com a alcalde,
però també el seu pensament, tindrà una visió i acció sovint contraposada. La visió i acció de Jordi
Pujol i de Convergència i Unió des de la presidència de la Generalitat ha generat xocs institucionals i
dialèctics en nombrosos camps de l’acció governamental, incloent les polítiques vers la Unió Europea
i la cooperació territorial. Ambdós líders aposten per dues visions sobre la cooperació territorial, que
vol dir dues propostes d’Europa. Aquesta dualitat és fruit de dues visions també enfrontades sobre
l’articulació de Catalunya i la seva organització territorial (Pradel-Miquel, 2016; Tomás Fornés, 2017).
La divergència de visions respecte a l’articulació del territori català entre Maragall i Pujol havia estat
un fet al llarg de les més de dues dècades en que varen tenir responsabilitats polítiques. La visió del
territori i la seva interpretació influirà en les seves polítiques i acció de govern. Francesc Morata (2006)
quan descriu les propostes de Maragall i Pujol en referència a Europa, els descriu com a emprenedors
polítics, en quant intentaren desplegar els seus recursos amb l’objectiu d’aconseguir, mitjançant la
cooperació amb altres actors, el canvi institucional que permetia introduir les seves idees, normes i
valors en les estructures socials.
Morata descriu les dues visions afirmant que la de Jordi Pujol, que presidí l’Assemblea de Regions
d’Europa (ARE)15 del 1992-1996, és l’Europa de les regions, i gira entorn de la capacitat de les regions
de cohesionar les seves societats i projectar-se en l’espai europeu. A Catalunya, aquest fet lliga amb el
nacionalisme de Pujol, amb la voluntat de cohesionar la societat catalana sota la idea de la nació, amb
elements com la cultura o la llengua: una Catalunya-nació que es projecta a Europa i en busca el seu
reconeixement. Les xarxes públiques-privades i la mobilització d’interessos són la prioritat de la seva
14. Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics. Parets del Vallès. Arxiu
Maragall.
15 L’Assemblea de Regions d’Europa nasqué l’any 1985, impulsada per trenta regions europees per defensar els interessos comuns
en el procés de consolidació de la Unió Europea, especialment en temes com la subsidiarietat i descentralització. https://aer.eu/
|1 7
�acció, per situar Catalunya entre les regions més dinàmiques del continent. Europa ha de servir, per
tant, per reafirmar Catalunya i el seu paper entre les regions.
En canvi, la visió de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona entre el 1982 i 1997, es desenvolupa a
partir de ciutats, una proposta possiblement més funcionalista, que deixa de banda el nacionalisme
identitari. Presidí el Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) del 1991 al 1997, i defensa, com
s’ha mostrat al llarg del document, una Europa on la prioritat sigui la seva articulació, on les ciutats
i els territoris tenen un paper clau en aquest procés. A més, això permetrà realment la consolidació
d’una ciutadania europea, que cregui en el projecte comú i treballi per avançar en la integració
europea. D’aquí l’aposta per les xarxes de ciutats transfrontereres i la seva voluntat d’avançar amb
visió estratègica, defensant el principi de subsidiarietat. Rebutja, per tant, la idea de la Catalunya-nació,
que per definició suposa limitar el territori d’aquesta nació i defensa la concepció oberta que suposa
una Europa en xarxa, on s’assoleixi la mencionada ciutadania europea per sobre dels nacionalismes.
Aquestes dues apostes per Europa mostren també les dues visions d’articulació del territori de
Catalunya abans esmentades: un debat sobre l’encaix de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb el
conjunt de Catalunya (Nel·lo, 2013; Tomàs, 2017). Caldria fer esment aquí el debat sobre la concepció
del territori de Catalunya. Si bé històricament hi havia hagut la dicotomia entre la Catalunya urbana i
rural, que s’havia traslladat a Barcelona i resta de Catalunya, el procés urbanitzador del territori català
dels darrers decennis demostra l’extensió de les dinàmiques metropolitanes a la pràctica totalitat del
territori, la integració del territori i dels serveis. El que en paraules d’autors com Nel·lo s’ha conegut
per Catalunya com ciutat de ciutats (2001). Els intents de Maragall alcalde per avançar en el govern
metropolità i l’eliminació posterior l’any 1987 de la Corporació Metropolitana de Barcelona per part
del govern Pujol, demostra altre cop les dues visions d’entendre el territori, que vol dir d’entendre
la seva organització i per tant la seva projecció a l’exterior i les possibles vies de cooperació. El llibre
de Marc Pradel, també del Llegat Pasqual Maragall, profunditza aquest debat (Pradel-Miquel, 2016).
Tot i això, la discussió sobre la relació de Catalunya i Barcelona no era un fet del moment, sinó que
ha estat sobre la taula al llarg del segle XX per nombrosos pensadors i polítics. No obstant, les dues
visions de Maragall i Pujol que no responen exactament, o no només, a la cooperació transfronterera,
però sí tenen un impacte en el resultat de la seva acció governamental. I per tant, en el paper de
Catalunya i Barcelona com actors en les xarxes de cooperació.
1 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4. L’acció de govern: del pensament
a l’acció
P
asqual Maragall va ser alcalde de Barcelona durant 15 anys, del 1982 al 1997, i durant 3 anys
President de la Generalitat de Catalunya, del 2003 al 2006. Durant tots aquests anys de màxima
responsabilitat pública va poder portar a terme diferents iniciatives que deixen entreveure
una part important del seu pensament. Destaquen sobretot dues iniciatives, la xarxa C-6 en
l’etapa a l’Ajuntament, i l’Euroregió Pirineus Mediterrània durant els anys de presidència, i encara
activa. Hi ha d’altres iniciatives també destacades que tenen vinculació directe amb les relacions
transfrontereres, i que van suposar o suposen avui encara, un element més que ajuden a superar el
problemes derivats i impactes de la frontera. S’analitza a continuació les principals iniciatives de
cooperació transfronterera en les dues etapes de responsabilitat política de Maragall. A la pregunta si
era una voluntat política el fet de situar la cooperació transfronterera en l’acció de govern Maragall,
Antònia Sabartés afirma: “certament, hi havia una clara voluntat política de transversalitat, no només
quant a les polítiques transfrontereres sinó també en el conjunt de les polítiques internacionals de
Maragall. La seva visió de conjunt d’acció era impressionant”.
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de Poders
Locals
La cooperació entre ciutats, com s’ha pogut observar fins al moment amb els apartats anteriors, va ser
una de les prioritats en l’acció de govern de l’alcalde Maragall pel que fa a acció exterior i relacions
internacionals. Es poden distingir tots els treballs en la línia del moviment europeu de ciutats, tant
per cooperació transnacional com és el cas d’Eurocities16, i per altre l’establiment d’estructures de
cooperació transfronterera amb les ciutats properes, franceses en aquest cas, conjuntament amb la
resta de ciutats espanyoles que també participen dels projectes juntament amb la ciutat de Barcelona.
La Xarxa C-6
De totes les accions, l’establiment de la xarxa C-6 va ser la iniciativa més destacada. Nascuda el 1990
per voluntat de Maragall, aquesta xarxa agrupà sis ciutats dels dos costats del Pirineus: Barcelona,
Montpeller, Tolosa, Saragossa, Palma i València. Aquestes ciutats i els seus espais d’influència o
hinterlands, formen una macroregió de més de 180.000 km. Aquesta macroregió és la que el Pla
Estratègic Barcelona 2000 determina com a àrea en la que Barcelona i Catalunya s’han d’inserir de
manera prioritària, per poder competir amb més força com a metròpoli europea. La macroregió
s’articula entorn d’aquestes ciutats i les seves àrees metropolitanes. Totes elles tenen un pes econòmic
molt gran en les seves regions, i són les respectives capitals.
Morata (2006) afirma que la C-6 es funda per posar de relleu els interessos comuns i l’interès per
col·laborar al voltant de quatre principis:
l
Especificitats compartides i complementarietat econòmica, així com fluxos de comunicació i
transport.
16. Eurocities és una xarxa que nasqué al 1986 per l’impuls de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam, amb el
pretext de col·laborar en temes com el de la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana.
|1 9
�l
Dinàmica urbana de les ciutat i capacitat de multiplicació dels avantatges econòmics de la
macroregió.
l
Intercanvi d’experiències d’innovació entre les ciutats i agents econòmics i socials per definir
una estratègia de transformació.
l
Voluntat de contribuir en la integració europea i cohesió europea.
La xarxa s’estructurava en sis comissions de treball (transports, turisme, cultura i universitats, esports,
habitatge, urbanisme i medi ambient), liderada per cada una de les ciutats. Aquestes comissions
exemplifiquen quins àmbits eren els prioritaris de treball per a la xarxa. Per altre costat, el comitè
executiu de la xarxa era presidit semestralment de manera rotacional, i la ciutat que exercia la
presidència al mateix temps impulsava l’activitat de secretaria general.
Analitzant el guions d’assessorament d’alcaldia referents a la xarxa C-6, es denota quina va ser la feina
més important realitzada per aquesta xarxa, i en especial per les diferents trobades d’alcaldes. La major
activitat tenia com a objectiu exercir de lobby per defensar els interessos de les ciutats implicades. Les
diferents trobades, per exemple amb el president del govern espanyol Felipe Gonzalez, ho demostren.
Un dels temes principals era la necessitat d’impulsar les infraestructures que connectessin les ciutats,
i en concret, el tren d’alta velocitat. També hi apareixen reclamacions per millorar dèficits en les
grans ciutats o la millora del finançament, però les comunicacions són el gran cavall de batalla.
Així, la reunió amb Felipe González17 a inicis del 1993, tractà aquests temes, juntament amb dos
altres elements de gran interès per a Maragall. Per un costat, el suport del govern espanyol a una
major presència de les ciutats i les regions en les institucions europees. En aquest moment s’acabava
d’aprovar el Tractat de Maastricht, que donarà lloc al Comitè de les Regions. Per tant, un moment en
que les ciutats i regions podien iniciar a tenir veu pròpia davant les institucions europees. Un Comitè
en que Maragall serà escollit vicepresident en la primera junta, i més tard president. I per altre costat,
també en la reunió apareix la preocupació de la poca atenció que el govern francès mostra al sud del
país. Montpeller i Tolosa necessiten una millor connexió amb la resta de l’estat francès, però també
és necessari per cohesionar la macroregió i permetre la connexió de Barcelona, Catalunya i la resta de
l’estat amb Europa. Aquesta acció feta en bona part pel govern espanyol, també s’intentà realitzar al
govern francès, sota presidència de François Mitterrand.
La xarxa està formada per grans ciutats, però Maragall és conscient que el territori, tant català com
de la macroregió, també el configuren les ciutats mitjanes. Per això s’estableix amb ciutats mitjanes
del territori, i s’arriba a plantejar la participació de ciutats com Perpinyà, Figueres, Girona, Jaca o
Castelló en la xarxa. També per altre costat, s’intenta la participació d’altres iniciatives de cooperació
transfronterera, com la Conferència Interpirinenca de Poders Locals. Joan Armangué, alcalde de
Figueres entre el 1995 i el 1997, afirma que la visió euroregional de Maragall “va ser assumida pel
municipalisme”. La proposta d’un territori en xarxa, capaç d’estructurar una regió funcional des de
les ciutats grans i mitjanes es va convertir també en una aposta de la resta d’alcaldes. Armangué ho
exemplifica amb la Cimera de Figueres de l’any 1998, que agrupà als alcaldes de Figueres, Girona,
Perpinyà, Nimes, Lleida, Tarragona i Barcelona per treballar i preparar l’arribada del tren d’alta
velocitat. Maragall ja no era alcalde, es denota la seva influència i visió. Aquesta xarxa de ciutats del
TAV encara es reuneix anualment.
Segons Sabartés, la xarxa C-6 es basava fortament en la confiança entre els líders polítics. I en el
moment en què aquests comencen a canviar, la relació és cada cop més complicada i perd interès per
alguna de les ciutats. A més, la decisió de dotar la xarxa d’una figura legal com la d’Agrupació Europea
d’Interès Econòmic, fa que el funcionament fos feixuc i costós. Això suposà la dissolució ja en etapa
de l’alcade Clos, l’any 2001.
17. Document d’ús intern. Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C-6. (1993). Arxiu Maragall.
2 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Conferència Interpirinenca de Poders Locals
La Conferència (CIPL) va ser creada l’any 1984, i agrupava diversos municipis francesos, catalans i
andorrans. En concret, Barcelona i La Seu d’Urgell per part catalana, Tolosa, Ax-les-Thermes i Foix per
part francesa, i tots els comuns d’Andorra. Aquesta associació tenia com a interès principal el foment
de la cooperació transfronterera en àmbits com la cultura, l’esport, el turisme, la gestió del medi
ambient i les infraestructures. La seva escala és més reduïda que la C-6, ja que incorpora municipis
molt petits, però és un bon exemple més de la visió multiescalar de Maragall, on l’element més gran i
el més petit sumen en un mateix projecte.
Aquesta associació tingué com a president l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Ganyet des del 1985 fins al
2003. La xarxa C-6 aprovà la col·laboració amb la CIPL l’any 1996, cosa que va permetre al president
de la mateixa assistir a la reunió de la C-6 l’any 1997 a Tolosa. La sinèrgia de les dues sumava esforços
per treballar en favor de la cooperació transfronterera.
Un element interessant pel territori és la influència que exercirà Barcelona en alguns àmbits, com la
planificació estratègica. Així, alguns dels municipis de la CIPL començaran a impulsar els seus plans
estratègics a inicis dels anys noranta, amb el suport de Barcelona.
Per altre costat, les infraestructures seran altre cop un element present en les trobades i espais de
debat. Les obres del Túnel de Puymorens i els seus accessos seran també objecte per pressionar les
administracions superiors per ser una infraestructura estratègica. No només pels territoris veïns, sinó
també pel conjunt de la macroregió, ja que permet la connexió més ràpida entre Barcelona i Tolosa.
Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell entre els anys 1982 i 2003, afirmà que Maragall entenia que
per l’impuls de les relacions entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc calia tenir present el territori
que hi havia al mig. Aquestes relacions havien de passar pel Pirineu, i per tant calia sumar les ciutats
mitjanes i intermèdies, així com Andorra. Mostra altre cop de la comprensió de Margall del territori
com un joc d’escales, on totes són necessàries pel bon funcionament del conjunt. Ajuda, en paraules
de Ganyet, a fer emergir els Pirineus enmig del gran eix de les dues ciutats capitals. I recull l’expressió
de Maragall “els Pirineus venceran”. Destaca l’exalcalde, la visió de futur de Maragall, com una persona
“de visió amb llums llargues”, capaç de veure més enllà amb una gran capacitat d’anticipació. L’alcalde
Maragall, continua Ganyet, donà totes les facilitats perquè els Pirineus fossin un actor més en la
cooperació transfronterera, però també en esdeveniments claus que facilitaran la projecció exterior
del territori, però també la seva renovació. El moment més important foren els Jocs Olímpics del 1992,
on la Seu d’Urgell tingué un paper destacat com a subseu olímpica.
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània a l’Espai Català
Transfronterer
L’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya l’any 2003 després de
l’acord de govern tripartit, amb la signatura del Pacte del Tinell, suposa també un canvi en l’acció
exterior del govern de la Generalitat, i per tant també de les relacions transfrontereres.
Així, en el mateix Pacte del Tinell hi apareixen ja propostes per avançar en matèria de cooperació
transfronterera, per avançar en la consolidació d’un espai de cooperació transfronterera. I el pacte
recull els següents punts referents a la cooperació transfronterera:
l
“Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques sobre matèries de competència de
la Generalitat, especialment pel que fa a la col·laboració transfronterera”.
l
“Promoure la coordinació de polítiques econòmiques, socials i culturals en el conjunt dels
|2 1
�territoris del denominat «arc mediterrani» en el marc de la UE, avançant vers la construcció
d’Euroregió Pirineus Mediterrània”.
l
“Catalunya pot esdevenir un nucli essencial d’una regió europea que abasta l’espai de l’antiga
Corona d’Aragó i s’estén fins a Montpeller i Tolosa. Una euroregió que s’estén per l’eix Mediterrani,
per l’eix de l’Ebre, i que connecta la Mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, amb el nord
d’Itàlia i amb el Magrib.”
l
“Consolidar l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”.
Una vocació transfronterera que tenia com a principal objectiu la creació i consolidació d’una euroregió
on Catalunya tingués un paper motor, com a espai de cooperació per impulsar el desenvolupament
econòmic, les infraestructures i millora de la influència a les institucions europees.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
La idea d’una Euroregió no és nova. Sota la presidència de Jordi Pujol es va impulsar l’Euroregió
Mediterrània, formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, l’any 1991. Un
cooperació però que no va resultar massa fructífera, més enllà de petits projectes recolzats per
INTERREG (Morata, 2005) degut en part a la falta d’instruments legals per impulsar-la, el poc suport
dels governs estatals i canvis polítics en les regions involucrades. Per Antònia Sabartés, l’Euroregió
Mediterrània se sustentava bàsicament en l’amistat dels tres presidents, de cada regió, que coincidien
en color polític. Quan les regions franceses comencen a canviar de lideratge, l’interès es perd fins a la
dissolució. La visió de Maragall era estratègica i tenia un fort component territorial.
La cooperació transfronterera, que havia estat una part fonamental de l’activitat internacional de
l’etapa a alcaldia, havia de prosseguir a la presidència de la Generalitat. Tot i que hi ha un salt d’escala,
el fet d’impulsar-les des del nivell regional concorda igualment amb la seva visó d’Europa i de la
cooperació.
Així per tant la cooperació iniciada amb la xarxa C-6 de ciutats, té com a continuadora natural
l’Euroregió, que es va decidir batejar com a Pirineus Mediterrània. Les regions que en formen part,
amb l’excepció del País Valencià, són les que tenen per capital les ciutats que formaven la C-6. S’entén
així el paper que aquestes tenen en articular les seves regions, i com aquestes completen la macroregió
de la que ja en parlava Maragall en la seva etapa d’alcaldia. De fet Maragall, tal com recull el Periódico
de Catalunya, assegurà que “no té capital ni seu: és una xarxa”18.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània neix oficialment l’octubre del 2004, amb la firma de la declaració
constitutiva per part dels presidents i representants de l’Aragó, les Illes Balears, Catalunya, el
Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. La voluntat avança després en constatar que “des de fa anys,
a Europa algunes regions han donat un pas important: la creació d’euroregions que transcendeixen les
fronteres estatals, unint les forces dels seus territoris i la seva ciutadania per assolir un potencial més
gran”19. La idea s’enquadra també en les propostes fetes que fan referència a la consolidació de l’eix
Mediterrani, que s’escampa entre Andalusia i la Ligúria, i que havien quedat recollides per exemple
en els treballs preparatoris de la Unió Europea sobre l’Estratègia Territorial Europea del 1999, amb
estudis comunitaris dels anys vuitanta i noranta que reflexionen sobre la cohesió territorial. Segueix
també la visió de Brunet esmentada amb anterioritat amb la idea del nord del sud als anys vuitanta,
però també els treballs anteriors que posen de manifest en especial la cooperació entre Catalunya i
el País Valencià de Pierre Deffontaines o Romà Perpinyà. Els treballs del geògraf Josep Vicent Boira
recullen l’articulació d’aquest eix amb publicacions com Euram 2010. La via europea (2002) o La
18 El Periódico de Catalunya. 30/10/2006
19 Declaració constitutiva de l’Euroregió Pirineus Mediterrània “L’Euroregió, un futur compartit”. 29/10/2010.
2 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX (2010), entre d’altres
(Boira, 2010). La vocació mediterrània ha estat sempre present en Maragall, com demostren les
nombroses iniciatives en aquest sentit, d’acostament entre les dues ribes, de forma destacada durant
l’alcaldia.
Hi ha una absència destacada: el País Valencià. En paraules del president Camps, del Partit Popular. Tot
i la invitació perquè aquesta comunitat entrés a formar part de l’Euroregió, se’n va desdir per decisió
política. El president valencià afirmà que l’Euroregió no era una prioritat per la seva comunitat, i
que la seva voluntat era seguir competint amb la resta de comunitats autònomes per millorar el
seu desenvolupament econòmic. Hi ha però un transfons geopolític important. La constitució de
l’Euroregió ha format part de l’històric i encara vigent debat sobre l’Espanya radial. Algunes
declaracions també recullen la voluntat de frenar suposades “ànsies expansionistes” de Maragall i
Catalunya envers la Comunitat Valenciana. Poc temps després de la constitució de l’Euroregió, els
presidents de la Comunitat Valenciana, Madrid i Balears aparegueren conjuntament, apostant per
un eix centre-perifèria20, cap al llevant espanyol, al que també s’hi sumaria Múrcia. Tots liderats per
presidents populars. Un debat sobre l’articulació territorial espanyola, en un moment de canvi de
govern central, amb l’arribada de Zapatero a la Moncloa.
Sense la Comunitat Valenciana, doncs, la declaració fundacional recull el caràcter complementari dels
diferents territoris. Com a primera riquesa, diu el document, els territoris compten amb una xarxa de
centres metropolitans de dimensió europea. Una clara referència a la xarxa C-6, que ja feia un anys
que havia caigut en una situació de stand-by. També recull les similituds pel que fa al teixit econòmic
i social, els sectors productius i la cultura.
Els objectius
A diferència d’altres organismes de cooperació, com la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’Euroregió
té un caràcter de governança horitzontal i vertical, amb cooperació entre actors a múltiples escales.
La declaració diu que “amb la participació activa d’organismes de la societat civil que representen els
nostres ciutadans i dels governs locals i supra-locals, cercarem els ajuts i les complicitats europeus
i estatals necessaris per garantir l’èxit de la nova Euroregió Pirineus Mediterrània”. Té una vocació
molt oberta i flexible, ja que pretén involucrar a tots els actors, local, regional, estatal i europeu, en la
cooperació. A més d’involucrar igualment a actors privats, més enllà de l’administració pública. Vol
esdevenir:
l Un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós al sud d’Europa
l
Una densa xarxa d’infraestructures al servei de la ciutadania
l
Una cruïlla d’intercanvis culturals i humans
l
Un nou motor del Partenariat Euromediterrani
Tot i que l’Euroregió no té una figura jurídica, es va apostar per aprovar una Agrupació Europea de
Cooperació Territorial (AECT). Aquesta figura, creada l’any 2006 pel Parlament Europeu per a les
entitats locals i regionals, pretén formar estructures de cooperació, sota un marc jurídic compartit per,
entre d’altres, poder gestionar els fons europeus, els projectes compartits o els recursos disponibles.
Els representants de les regions de l’Euroregió, amb l’excepció de l’Aragó que havia abandonat la
participació en l’Euroregió, aproven l’any 2007 la declaració constitutiva de l’AECT. El conveni final
serà signat l’any 2009 a Palma.
20. El president valencià Francisco Camps juntament amb Esperanza Aguirre, de la Comunitat de Madrid, presentaren el 2004
l’anomenat “Eje de la Prosperidad”, en contraposició amb la proposta de Maragall.
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-11-06-2004/abc/Nacional/camps-y-aguirre-reivindicaran-el-eje-de-la-prosperidad-frenteal-de-zapatero-maragall_9621962313196.html
|2 3
�L’Euroregió es desplega a partir de dues estructures: per un costat una estructura política, amb les
comissions formades per representants de les diferents regions amb el suport de la secretaria general
i una presidència de 18 mesos rotatòria entre les regions; i per altre costat per l’AECT, que li permetrà
desenvolupar la seva estructura compartida entre les regions, dotant-la de capacitat d’actuació. Els
estatuts de l’AECT, a partir de la seva creació, recollia l’establiment de la direcció a Tolosa, la secretaria
general a Barcelona i una representació a Brussel·les.
Com a eixos d’actuació principals, l’Euroregió pretenia:
l
Projectar l’Euroregió en l’espai euroregional, estatal i internacional: Projectar l’Euroregió com
el principal pol d’innovació i creixement sostenible del sud d’Europa, promovent intercanvis
d’informació que fomentin la cooperació interegional i l’atracció d’inversió.
l
Accelerar el desplegament de les infraestructures estratègiques necessàries per a un
desenvolupament sostenible de l’Euroregió: Impulsar el disseny i l’execució d’infraestructures
estratègiques en l’Euroregió que potenciïn una xarxa de plataformes i serveis logístics de
primer nivell; afavorir un equilibri sostenible entre el transport de passatgers i de mercaderies
mitjançant la intermodalitat; garantir la connectivitat interior i exterior de l’espai euroregional.
l
Impulsar sectors econòmics que tinguin interessos compartits i un alt valor afegit: Realitzar
una aposta conjunta per sectors d’activitat amb un alt component innovador i on es combinen
investigació, indústria i suport de l’administració (sectors biomèdic, biotecnològic, aeronàutic i
aeroespacial, energies renovables, indústries del medi ambient, nanotecnologies...), com també
per sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda,
disseny, indústries culturals...).
l
Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica: Construir l’Euroregió universitària i
científica entesa com un espai de cooperació reforçada inserit en el context europeu i global, i que
respongui a les necessitats de la nova economia i de l’Euroregió com a societat del coneixement.
l
Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió: Apropar l’Euroregió als ciutadans amb la creació
progressiva d’un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit, a partir d’iniciatives
euroregionals que sorgeixin de la societat civil de les administracions de diferents nivells.
l
Atendre la problemàtica transfronterera: Fer front a la problemàtica específicament
transfronterera i derivada de la insularitat, de forma coordinada amb la Comunitat de Treball
dels Pirineus (CTP).
l
Ser un referent clau a la Mediterrània occidental: Esdevenir un actor polític i econòmic destacat
en el marc del partenariat euromediterrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països
del sud de la Mediterrània (principalment del Magrib), i el reforçament de l’Arc Mediterrani
europeu (Espanya, França i Itàlia).
El balanç
Una proposta amb gran ambició inicial que ha de fer front a una realitat. Els canvis polítics seran
en alguns casos un fre a la seva consolidació. Tot i la feina que realitza la secretaria general de
coordinació i suport a les diferents presidències rotatives, és cert que l’impuls polític és clau. Així, els
canvis constants en algunes institucions, com el cas de la Generalitat de Catalunya, o els canvis en la
configuració territorial a les regions franceses afegeixen complexitat.
Antònia Sabartés, primera secretària general de l’Euroregió, a l’hora de fer balanç afirma que durant
l’etapa sota la presidència de Maragall destaca el gran impuls polític, més que no pas els projectes
concrets. Un impuls polític que s’hauria d’haver vist més reforçat per un major compromís per
2 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�part dels presidents i polítics, ja que hauria donat una major visibilitat al projecte. És durant l’etapa
posterior, amb la presidència Montilla, on s’aconsegueix desenvolupar un seguit de projectes en
diferents àmbits que suposen el desplegament de l’acció de l’Euroregió.
L’Euroregió s’ha convertit en un espai de xarxa d’intercanvi d’alguns actors d’aquest espai, i s’ha
especialitzat en certs àmbits d’actuació, al voltant de projectes d’innovació econòmica, cultura,
educació i en menor mesura medi ambient. Així ho reflecteixen els diferents balanços d’actuació de
les diferents presidències fins a l‘última disponible, al 2014. L’Euroregió finança projectes d’alguns
d’aquests àmbits d’actuació, però també forma part com a actor en altres projectes europeus finançats
per INTERREG, igualment en temàtiques similars.
Tot i la voluntat d’esdevenir un gran actor de cooperació territorial capaç d’articular aquest gran
espai territorial, certament el seu impacte ha estat limitat a alguns projectes i fer xarxa entre alguns
actors. Per altre costat, pel que fa al paper de Catalunya i Barcelona en la consolidació de l’Euroregió
es poden valorar alguns elements. Per un costat, seria fàcil associar el projecte a l’obra de govern de
Pasqual Maragall per ser el gran impulsor d’aquesta iniciativa, ja sigui com a alcalde amb la xarxa C-6
i com a President pròpiament amb l’Euroregió. Per tant, el paper català ha estat determinant. També,
per la concepció de Maragall d’espai com a xarxa, i així ho especifica en alguns discursos, aquest
espai no té capital, per ser una xarxa on tothom aporta la seva especificitat. Però si que aconseguí
que, per exemple, l’AECT, a l’hora d’establir-se tingués la seu de la direcció a Tolosa, i en canvi, la
secretaria general, que té un pes fonamental en el desplegament tècnic de l’Euroregió fos a Barcelona.
Assegurava així un cert equilibri entre el nord i el sud, entre les dues grans ciutats de l’espai. Aquest
fet, però, ha deixat de ser una realitat, ja que ens aquests moments s’està traslladant tots els espais
de treball, ja siguin els de Tolosa com els de Barcelona a Perpinyà. Tot i que per un costat pot ser
un element d’eficiència, per altre suposa una pèrdua simbòlica per Barcelona i Catalunya. D’igual
manera, si s’observa el programa electoral de Junts pel Sí, governant actualment la Generalitat (2017)
veurem com no hi ha ni una sola referència al paper de l’Euroregió Pirineus Mediterrània.
La Comunitat de Treball dels Pirineus
La Comunitat de Treball dels Pirineus es fundà l’any 1982, per part de totes les regions espanyoles
i franceses dels dos costats dels Pirineus. La voluntat d’aquesta organització era la consolidació
d’un espai de treball per avançar en la cooperació territorial i transfronterera a l’hora de tractar els
problemes compartits que es podien tenir en aquest espai, en especial els territoris de muntanya.
Un espai que nasqué i treballà durant més de vint anys sense cap instrument legal que permetés
tenir una estructura pròpia o legal que facilités per exemple rebre finançament europeu o tenir
treballadors. Una estructura que durant una bona part de la seva història era poc més d’un punt de
trobada periòdica dels diferents governants que impulsaven alguns projectes pel territori.
El seu funcionament suposa que la direcció de l’entitat, que recau en la secretaria general, sigui
rotatòria entre les diferents regions. En una d’aquestes etapes, coincidí la presidència per Catalunya
amb l’arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall. Precisament per l’impuls català, la Comunitat de
Treball dels Pirineus va passar a tenir una entitat pròpia. Joan Ganyet fou designat secretari general
de la Comunitat en representació de la Generalitat, i es decidí donar el més important impuls a aquest
organisme aconseguint aprovar el fet de convertir-se en consorci. Així, per primer cop, tenia entitat
jurídica i podia actuar de manera autònoma, amb un pressupost i interactuar directament amb la
Unió Europea. Gràcies a aquest fet pogué tenir la responsabilitat d’assumir la gestió del Programa
Operatiu de cooperació transfronterera entre Espanya, França i Andorra (POCTEFA), encarregat
d’assumir els fons INTERREG per a la cooperació transfronterera. Ganyet destaca la total disposició
de la Generalitat, i en concret de Maragall, per assumir el repte d’aprovar el consorci, ja que es
veié clar que era un instrument necessari per poder realment constituir un organisme de gestió que
facilités la governança del territori pirinenc als dos costats de la frontera.
|2 5
�Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya
i l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
Les iniciatives de cooperació transfronterera han anat molt més enllà de l’acció governamental de
Maragall. Anna Terrón destaca la gran feina feta per europeïtzar la Generalitat durant la presidència de
Maragall, i perquè Europa fos una prioritat real del conjunt dels departaments, amb voluntat transversal
de fer de les polítiques europees una aposta de futur. La cooperació territorial i transfronterera és un dels
millors exemples amb feina feta en múltiples àmbits com salut, medi ambient, infraestructures o d’altres
durant la presidència de Maragall. Les sinèrgies impulsades per la seva acció han donat fruits importants
i alguns resultats de gran importància pel territori, ja que l’acció de la cooperació transfronterera és
precisament eliminar l’efecte barrera que pugi generar una frontera política. Són moltes les accions,
en especial les realitzades per municipis fronterers, sovint amb poca població però amb una vocació de
cooperació amb els veïns de l’altre costat dels Pirineus molt potent i consolidada amb el temps.
Hi ha algunes iniciatives que no coincideixen exactament amb l’acció de Maragall a la seva presidència,
però si que són fruit del treball realitzat per la cooperació transfronterera durant el seu mandat a la
presidència. Un impuls que neix en bona mesura d’aquell moment. Destaquen l’Hospital Transfronterer
de la Cerdanya i l’intent per crear l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer.
Pel que fa a l’Hospital Transfronterer, després de diferents intents per aprofundir en la cooperació
sanitària, l’any 2003 un estudi de viabilitat econòmica finançat per INTERREG III suposa la primera
pedra per la construcció del primer hospital transfronterer d’Europa a Puigcerdà, que donarà servei al
conjunt de la Cerdanya. La Generalitat de Catalunya, juntament amb la Fundació Hospital Transfronterer
de la Cerdanya, constituïda per impulsar i gestionar l’Hospital amb actors dels dos costats de la frontera,
aconseguí 18 milions d’euros del POCTEFA 2007-13 per la seva construcció (Berzi, 2013). El paper de la
Generalitat de Catalunya per la construcció de l’hospital és un exemple de capacitació del nivell regional
per exercir com actor transfronterer. En paraules d’Anna Terrón, la Generalitat assumí la responsabilitat
del govern espanyol, dialogant directament amb el govern central francès. El Ministeri de Sanitat espanyol
cedí a Catalunya les gestions. Per tant, el principi de subsidiarietat tantes vegades reclamat per Maragall
s’aplicà amb èxit.
Per altre costat, un altre exemple és l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. L’any 2007 un grup
d’autoritat locals i regional signà a Ceret un manifest per iniciar els tràmits necessaris per la constitució
d’un Eurodistricte per l’espai format entre la província de Girona i el departament francès dels Pirineus
Orientals, amb una AECT com a figura jurídica de gestió. Aquest territori, vertebrat per les àrees urbanes
de Perpinyà, Figueres i Girona i diferents infraestructures, volia potenciar la seva complementarietat
social i econòmica. Al mateix temps, volia servir com espai de cooperació per impulsar les polítiques
necessàries per superar el fet fronterer.
L’Eurodistricte però no s’ha desenvolupat, ja que encara no s’ha aprovat la seva constitució deu anys
després de la firma de la Declaració de Ceret. Segons Castañer i Feliu (2012) els canvis polítics en els
governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels
territoris francesos, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la dilació en el temps de la
signatura dels estatuts per part del Govern francès i la falta de lideratge han contribuït a la desmotivació
i a la falta de capacitat d’acció conjunta i coordinada.
Dos projectes, per tant, que segueixen un treball impulsat per la Generalitat de Maragall, i que reflecteixen
també una idea transversal que ha anat sorgint al llarg d’aquestes pàgines: la voluntat de treball a diferents
escales, i com el treball local i regional es complementen. També, la voluntat de consolidar un territori
compartit on els Pirineus són, en paraules de Maragall utilitzant una metàfora, un carrefour, un element
que uneix i ja no separa.
2 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�5. La realitat avui: a mode de conclusió
D
esprés d’analitzar en part el seu pensament i la seva obra de govern, les conclusions ens
porten de manera inevitable a valorar-ho com un fet passat, però que sens dubte es pot
traslladar al present, tot i tenir una realitat diferent.
I possiblement aquest és un dels elements que sobta més. El fet de poder traslladar al present una
part important d’escrits i polítiques que tenen en alguns casos més de trenta anys. Això ens porta a un
doble escenari: primer, que lamentablement una gran part dels problemes que afrontaven les ciutats,
regions i Europa són encara vigents. I per altra banda, la gran capacitat analítica i d’anticipació dels
problemes per part de Pasqual Maragall. Margarita Obiols i Joan Ganyet, que foren entrevistats de
manera separada, utilitzaren una mateixa expressió: la visió “amb llums llargues” de Maragall. La seva
capacitat d’entreveure el futur, i de pensar i actuar en política tenint en compte el present i el futur.
Si analitzem l’Informe de la Delegació del Grup Eurociutats amb el president de la Comissió Europea
Jacques Delors, de l’any 1989, queda recollit que els batlles de les diferents ciutats varen posar de
manifest que feien front a diversos problemes comuns importants. Afirma l’Informe: “els Alcaldes
van cridar l’atenció del president de la Comissió Europea sobre les preocupacions comunes de les
grans metròpolis en vigílies de la realització del gran espai únic de 1993: els problemes de la circulació
a les ciutats i de la xarxa de transport europea encara inacabada; la qualitat de vida dels ciutadans i
els problemes de l’entorn urbà; els problemes lligats a la toxicomania; els problemes de l’acollida dels
immigrants; els problemes dels centres dels nuclis urbans i de la seva perifèria, especialment en el
marc de la reconversió industrial i de l’envelliment de les poblacions”. Problemes tots ells, vigents avui
dia encara. Especialment interessant pel cas barceloní i català el referent a la xarxa de comunicacions
europea, si pensem en el Corredor Mediterrani; en l’acollida dels immigrants, on Barcelona ha fet
bandera en el paper de les ciutats; o els problemes dels centres dels nuclis urbans, també lligat a
Barcelona o Girona per exemple, amb els conflictes derivats de processos de gentrificació o impacte
del turisme.
Si per contra, analitzem la realitat en l’espai transfronterer que ens ha ocupat bona part d’aquest
document, es troben també problemàtiques encara vigents avui. Per exemple, el referent al model
radial en les infraestructures de l’estat espanyol, en especial referent al tren d’alta velocitat. L’Espanya
que frena el Corredor Mediterrani que hauria d’articular el llevant espanyol per connectar amb
França i Europa. Un corredor però en part també limitat a França, ja que el govern francès tampoc
té en l’horitzó pròxim la voluntat de concloure les obres del TGV entre Perpinyà i Montpeller. Un
sud de França per tant encara oblidat en part pel nord, i que dificulta la connexió completa del nord
du sud amb Europa. Aquest nord du sud veu com tampoc acaba de consolidar-se l’Euroregió com
a gran estructura de cooperació i de lobby davant les altes institucions. La marxa de l’Aragó com a
membre i el trasllat de la seu de Barcelona són elements per a la reflexió. Les persones entrevistades
destaquen un fet compartit. El lideratge personal a l’hora de tirar endavant iniciatives en aspectes com
la cooperació transfronterera. Per Maragall era un element necessari i imprescindible per aconseguir
assolir l’articulació del territori català i europeu des de la seva visió. Una visió que per altra banda,
també segons els entrevistats, ha quedat en gran part desdibuixada avui, i no és una aposta clara per
una part dels dirigents polítics. Ningú després de Maragall ha treballat de manera tan incansable per
aquesta Europa de les ciutats.
No podem oblidar tampoc la realitat a Catalunya. Una situació sens dubte complexa i que presenta un
canvi d’escenari respecte l’imaginat per Maragall. Una realitat que trenca amb la visió constructivista
d’una Europa urbana, de ciutadans per sobre dels estats. Un canvi que també suposa un nou
enfocament en la manera d’entendre la participació catalana en la construcció europea.
|2 7
�I per últim un fet important de gran actualitat: el problema de la desafecció amb Europa. Segurament
una part dels mals que sobrevolen Europa tenen el seu origen en els mateixos punts sobre els que
reflexionava Maragall. La necessitat d’aprofundir en fer arribar els valors europeus als ciutadans,
per crear definitivament una Europa dels ciutadans, una ciutadania europea. L’auge del populisme
que vol acabar amb la Unió Europea, lligat en part a la falta d’integració d’una part dels ciutadans,
especialment en espais urbans, és un dels millors exemples. Una Europa bottom-up, que conegui
i respongui de manera ràpida i eficient als problemes dels ciutadans potser és la solució. Aquella
Europa prossima. Aquella Europa de regions i ciutats.
2 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�6. De l’Europa prossima, a la prossima
Europa
U
na de les majors aportacions de Maragall al pensament sobre Europa és el seu llibre Europa
Pròxima (Europa Prossima, en italià), citat en diverses ocasions en aquest document.
Confeccionat durant la seva etapa a Itàlia després de l’alcaldia de Barcelona i abans del anys
a la Generalitat, recull textos propis i d’altres personalitats que contribuïren a confeccionar
el volum sobre l’Europa de les ciutats i regions que propugnà Maragall. Aquella Europa propera a
les persones, a la ciutadania europea reconeguda per primer cop amb el Tractat de Maastricht del
1992, que tenia en el principi de subsidiarietat el puntal d’una estructuració política que propugna
una nova estructuració europea que trenqui amb l’hegemonia dels estats. Un nou regionalisme que
té en les dècades dels anys vuitanta i noranta el moment de màxim desenvolupament, però que tal i
com exposa Keating (2008), no ha aconseguit imposar el seu relat. Les regions no han esdevingut un
actor clau en l’esdevenir i el funcionament europeu, si bé tenen un paper important a l’hora de poder
desplegar una part destacada de la política europea.
La Unió Europea viu, des de fa quasi una dècada, un període de crisi política, econòmica i social,
que ha fet posar en dubte alguns dels fonaments del projecte europeu. Però sobretot, ha deixat de
manifest que aquesta Unió és únicament una unió d’estats. Tot i això, alguns problemes dels que
pateix avui Europa no tenen ni tan sols una dimensió estatal. I potser també, en la majoria dels casos,
la Unió Europea té en part solucions. El procés català és un bon exemple. El conflicte de fons no és
només català, sinó que es repeteix en diversos territoris al llarg del continent. Una tensió que com a
centre del debat té una paraula: sobirania. Qui exerceix la sobirania?
Una cosa sembla que ha quedat clara al llarg dels darrers anys. S’ha reafirmat que la Unió Europea
és un grup d’estats. Que no sembla que fins ara estiguin disposats a canviar l’estructura institucional
de la Unió. Es fa esment en paràgrafs anteriors a la proposta d’una Europa de les regions i les ciutats
que no va poder ser. La crisi econòmica, que va degenerar també en crisi política, ha reforçat el paper
dels estats. Però més que mai, també, ha estat en el centre de les crítiques per molts agents socials
i econòmics. Nous actors reclamen assumir sobirania. I aquest exercici es reprodueix a múltiples
escales: des d’una necessària major participació ciutadana en política, a la sortida del Regne Unit
de la Unió Europea amb el Brexit. El cas català també mencionat amb anterioritat és també un bon
exemple, que coincideix amb Escòcia, el Vèneto o Còrsega. Múltiples escenaris de conflicte on la Unió
Europea i els socis, els estats, no han pogut o sabut, donar resposta.
Aquest fet planteja diversos escenaris de futur. Escenaris que suposen forces cap a diversos costats,
i que plantegen realitats molts diferents que poden significar reforçar o debilitar els grans actors
d’aquest procés, ciutats, regions, estats i la mateixa Unió Europea. Així, sorgeixen tres vies de futur:
una primera, que signifiqui un reforçament de l’estat, debilitant la Unió Europea i les regions; la
segona, que pot suposar el trencament dels estats per conflictes amb les regions i possiblement, una
reconfiguració de la Unió Europea; i per últim, una tercera que sigui un camí entremig, que aposti per
noves estructures territorials que superin els límits estatals i regionals, reforçant així la Unió Europea
i un nou repartiment de la sobirania.
El primer escenari plantejat sembla avui més una realitat propera que llunyana. Els estats davant la
crisi econòmica i política han plantejat una estratègia de supervivència, reforçant el seu paper. Això
suposa en alguns casos, recentralitzar. Que significa, per tant, menys poder per les regions i ciutats,
i també, per la Unió Europea. Es posa, per tant, en dubte el principi de subsidiarietat, i la cessió a la
Unió de poders i competències en matèries que s’escapen dels límits estatals i que necessiten d‘una
|2 9
�major perspectiva en el món global, com la defensa comuna, els reptes del canvi climàtic, l’Euro o el
mercat comú. Coincideix amb el que el Llibre Blanc sobre el Futur d’Europa, presentat pel president
de la Comissió Juncker a inicis del 2017 proposa, en el seu segon escenari, una Europa centrada en
el mercat comú, on la Unió deixa de banda el seu procés integrador en gran part de les matèries en
les que treballava fins ara. El mercat comú se centra bàsicament en capitals i béns, degut als majors
i constants controls a les fronteres internes dels estats. Un escenari, per tant, oposat a la integració
que fins ara havia estat el procés natural en l’evolució europea des de la CECA. Les fronteres estatals
tornaran a tenir un pes determinant per reafirmar sobirania de l’estat perquè no es posi en dubte
el seu propi sentit i existència. La cooperació transfronterera seria d’una gran complexitat perquè
les fronteres serien difícilment permeables o en tot cas, molt menys del que ho són avui complicant
especialment la lliure circulació de persones.
En segon lloc, un escenari menys plausible, té en l’horitzó una Europa molt més fragmentada degut
a la divisió de diversos territoris. El referèndum a Escòcia, la situació a Catalunya, les eleccions a
Còrsega, però també la perpètua situació de Bèlgica, són exemples de la complexitat i de la gran
varietat de situacions que es poden trobar a Europa. La reclamació de major sobirania per part de
diversos territoris és una fet que pot suposar un trencament en l’estabilitat europea depenent de
com es gestioni la situació. La Unió Europea, que té en les regions i ciutats una peça clau en el
desenvolupament d’una part important de les seves polítiques, davant de situacions on les regions
demanen una implicació europea per solucionar-les, la Unió respon que són els estats qui han de
solucionar les tensions. Una Europa més fragmentada segurament afegeix complexitat en l’assoliment
dels objectius d’integració política i econòmica, però també suposa un repte major en la governança
del territori i d’alguns dels reptes més importants com el canvi climàtic, la gestió de les migracions o
el terrorisme. Segurament seria difícil per la Unió assumir aquest gran fragmentació. La complexitat
per avançar en la integració política augmentaria encara més, i possiblement, l’únic camí que tindria
seria centrar-se en el mercat comú, tornat altre cop a un dels escenaris del Llibre Blanc de Juncker pel
futur de la Unió.
Dos escenaris que presenten dificultats i canvis estructurals si analitzem l’Europa contemporània.
I per altra banda, escenaris que no semblen desitjables si el que es vol és avançar en una Unió
Europea més integrada i reforçada. Contraris precisament a tot el que s’ha exposat fins al moment en
referència a Maragall. Això implica trobar noves fórmules per poder donar una solució i que superin
els dos escenaris prèviament exposats. I en aquesta tercera via, sense que suposi una referència a la
situació catalana, Pasqual Maragall ja havia aportat propostes que han de ser encara desenvolupades.
Aprofundir en el principi de subsidiarietat i impulsar noves estructures de governança que puguin
frenar les dues tendències oposades abans esmentades. Aquesta sembla la possibilitat més factible
per poder avançar en aquest sentit. Implica també que els estats han de reformar les seves estructures
administratives. La Unió hauria de tenir un paper actiu, i juntament amb els estats, establir els
mecanismes que permetin avançar. Seria important establir quines són les matèries que haurien de
ser gestionades per cada un dels nivells administratius, al mateix temps que es reforça la presència de
les regions i els ens locals en les institucions i la presa de decisió en el si de la Unió. Donar un paper
més decisiu al Comitè de les Regions podria ser una bona sortida en aquest sentit, que anés més enllà
del simple ens de consulta.
Però la major complexitat resideix en la possibilitat d’establir les estructures de govern que en molts
casos trencarien les fronteres establertes. Aquestes estructures hauran de respondre a una realitat
territorial que les fes coherents i funcionals. Les àrees funcionals derivades de les grans regions
metropolitanes són un bon exemple. Caldria dotar-les dels poders necessaris i suficients per poder
gestionar de forma eficient la seva realitat. Però també més escales territorials. Un bon exemple són
les macroregions. S’ha avançat en els darrers anys amb algunes estratègies macroregionals, com la del
3 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Bàltic o la del Danubi. I de fet és un concepte i idea antiga, ja que des dels anys 70 hi ha institucions,
com la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes. Reforçar per exemple les macroregions
suposaria dotar-les de poder, de sobirania. Això vol dir que els estats, però també les regions haurien
de cedir competències en favor d’aquestes macroestructures. Poden ser de gran utilitat per gestionar
algunes matèries, com les xarxes d’infraestructures, gestió de grans espais naturals o polítiques de
foment econòmic. Les macroregions estan compostes de territoris amb similars característiques i
de complementarietat. Així poden funcionar les estratègies compartides per tots els territoris que
formin part d’aquests grans àmbits. Aquest pas suposa trencar amb la cartografia fins ara establerta.
Catalunya podria situar-se altre cop com a locomotora en la construcció europea. Seria en bona mesura
una sortida a la situació actual. La seva experiència en l’establiment d’una política de cooperació
transfronterera potent amb les regions del seu voltant és una senyal que demostra una capacitat
per liderar una nova proposta d’aquesta envergadura. Caldria reorientar la política exterior de la
Generalitat de Catalunya. Situar Catalunya i Barcelona en el lideratge d’una nova Europa estructurada
diferent seria un nou impuls per fer-les capdavanteres en el vell continent. L’estructura de l’Euroregió
podria ser un bon embrió d’aquest canvi. Caldria ampliar les regions membres, tornant a incloure
l’Aragó i el País Valencià, i plantejar-se ampliar l’àmbit fins a la Ligúria. Consolidar el nord du sud,
davant les progressives ampliacions a l’est d’Europa, i per afrontar el repte de relacions amb la riba
sud del Mediterrani.
Tres escenaris diferents amb conseqüències també diverses per Europa i Catalunya. En un futur
no gaire llunyà s’esdevindran canvis en el futur de la Unió Europea per poder afrontar aquestes
transformacions que s’estan vivint. Europa, com a comunitat, ha de decidir el seu futur. Igual que
Catalunya. Ha de ser conscient dels escenaris que té davant, del que vol per ella mateixa i com vol
formar part de la comunitat de territoris que l’envolten. Essent conscients que escollir un camí pot
significar excloure l’altre. Però un futur lluny d’Europa sembla el menys desitjable per Catalunya com
a país i societat. L’Europa prossima necessita afrontar el present per poder avançar, essent conscient
de la complexitat actual, interna i externa, amb les tensions dins dels estats i entendre la geopolítica
global. El joc d’escales, la importància de cada una d’elles i com poden encaixar dins d’una estructura
on les interdependències són cada vegada més fortes.
|3 1
�3 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�7. Bibliografia
Aixalà, A. (2015). «Ciutadans d’Europa, unim-nos!». La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i
projecció d’un moviment europeu de ciutats (Llegat Pasqual Maragall). Barcelona.
Berzi, M. (2013). Cross-Border Cooperation and Local Development in the Pyrenees . The Case of
Cerdanya. European Journal of Geography, 4(4), 47-60.
Boira, J. V. (2010). L’Eix Mediterrani: Entre les dinàmiques locals i la perspectiva megaregional.
Documents d’Anàlisi Geografica, 56(1), 91-109.
Brunet, R. (1989). Les villes Européennes (Reclus-DAT). Montpellier.
Castañer, M., i Feliu, J. (2012). L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense
marc administratiu. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, 41-58. http://doi.
org/10.2436/20.3002.01.12
Domínguez Castro, L. (2008). Quelques considérations sur les origines de la coopération transfrontalière
en Europe : 1950-1980. RECERC. Revista Electrònica del Centre de Recerca d’Estudis Catalans.
Gualini, E. (2006). The Rescaling of Governance in Europe: New Spatial and Institutional Rationales.
European Planning Studies, 14(7), 881-904. http://doi.org/10.1080/09654310500496255
Harguindéguy, J., i Bray, Z. (2009). Does cross-border co-operation empower European regions? The
Case of Interreg III-A France-Spain. Environment and Planning C: Government and Policy, 27, 747-760.
Keating, M. (2004). La política territorial y el nuevo regionalismo. En F. Morata (Ed.), Gobernanza
multinivel en la Unión Europea (p. 189-218). Valencia: Tirant lo Blanch.
Keating, M. (2008). A quarter century of the Europe of the regions. Regional and Federal Studies,
18(5), 629-635. http://doi.org/10.1080/13597560802351630
Letamendía, F. (2010). Cooperación transfronteriza europea: regulación, historia y trabajo. Documents
d’Anàlisi Geogràfica, 56(1), 71-88.
Maragall, P. (Ed.). (1999). Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UPC.
Morata, F. (2005). Conclusions del seminari: Les Euroregions: Experiències i aprentages per a l’Euroregió
Pirineus-Mediterrània.
Morata, F. (Ed.). (2006). 20 anys de Catalunya a la Unió Europea. Patronat Català Pro Europa.
Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona:
Empúries.
Nel·lo, O. (2017). La ciutat de Pasqual Maragall. En J. Badia, J. Bellmunt, J. Brugué, J. Fuster, O. Nel·lo,
& J. Claret (Ed.), Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana.
O’Dowd, L. (2002). The Changing Significance of European Borders. Regional & Federal Studies, 12(4),
13-36. http://doi.org/10.1080/714004774
Oliveras, X., Durà, A., i Perkmann, M. (2010). Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización
de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007). Documents d’Analisi Geografica, 56(1), 2140.
Perkmann, M. (2003). The rise of the Euroregion . A bird’s eye perspective on European cross-border
co-operation.
|3 3
�Pradel-Miquel, M. (2016). Catalunya, xarxa de ciutats. Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Stead, D. (2014). The Rise of Territorial Governance in European Policy. European Planning Studies,
22(7), 1368-1383. http://doi.org/10.1080/09654313.2013.786684
Tomàs Fornés, M. (2017). Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana.
Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Wassenberg, B., Reitel, B., Peyrony, J., i Rubió, J. (2015). Territorial Cooperation in Europe - A Historical
Perspective. (Comisión Europea, Ed.). Luxembourg. http://doi.org/10.2776/374386
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del Col·loqui
Europeu “Pensar Europa. Identitats i diferències”.
Maragall, P. (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
Maragall, P. (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics.
Parets del Vallés. Arxiu Maragall.
Document d’ús intern. (1993) Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C6. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la construcció
europea. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el
marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall.
3 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�|3 5
�Amb la col·laboració de
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Europa en l'horitzó: Barcelona i Catalunya en l'articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Martín i Uceda, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Europa
Euroregió
Territoris
Fronteres
Barcelona
Catalunya
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Treball del geògraf Javi Martín sobre l'espai transfronterer europeu, analitzat a partir de la visió i les polítiques que va desenvolupar Pasqual Maragall.
Martín Uceda estudia el pensament i l'acció de Pasqual Maragall i el trasllada a l'actualitat per concloure que molts dels problemes de l'espai transfronterer i regional que Maragall ja abordava fa més de 30 anys continuen sent vigents. En aquest working-paper es repassa el procés d'evolució de cooperació transfronterera, es fa incidència en el paper que hi va jugar Pasqual Maragall i s'analitza el cas concret de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 5 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2665/WP4_Doctrinales_ESerrano_JSanjulian.pdf
94c023d3cd42b109e496b3f3186a1d08
PDF Text
Text
Working paper n.4
Un estudio sobre las fuentes
doctrinales en los escritos
económicos de Pasqual Maragall
Eloi Serrano Robles
Escola Superior de Ciències Socials i de l’Empresa, Tecnocampus – Universitat Pompeu Fabra
Javier San Julián Arrupe
Departament d’História i Institucions Econòmiques. Facultat d’Economia i Empresa, Universitat de Barcelona
Febrer 2017
1
�Abstract
E
l ideario de Pasqual Maragall es ampliamente conocido y se ha manifestado en su dilatada
actividad política y gestora, como dirigente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC),
alcalde de Barcelona y Presidente de la Generalitat de Catalunya. Las ideas políticas, sociales
e incluso referentes a cuestiones de organización urbana de Maragall han sido expuestas al
público en muchas ocasiones y a través de medios muy diversos. Algunos aspectos de la formación
del pensamiento de Pasqual Maragall, sin embargo, han pasado relativamente desapercibidos en la
vasta actividad del personaje. Uno de ellos es su formación como economista, en Barcelona y en
Nueva York. Maragall redactó algunos trabajos académicos en esta etapa – incluyendo su tesis de
máster en la New School for Economic Research y su tesis doctoral en la Universitat Autònoma
de Barcelona – en los que mostró su preferencia por la obra de ciertos economistas de orientación
ricardiana, marxista y postkeynesiana. A partir de una revisión de sus escritos económicos de
carácter académico más relevantes, este artículo trata de poner de relieve las fuentes doctrinales que
Maragall utilizó. Aunque aquí no se establece una correlación entre las ideas de estos economistas
y la actividad posterior de Maragall, creemos importante poner en valor las principales referencias
económicas de su época académica.
2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Sumario
1. INTRODUCCIÓN
2. La memoria del máster de la new school: continuidad entre
fisiocracia y marxismo
3. UN análisis de la evolución de la teoría del comercio
internacional
4. LA tesis doctoral de maragall: pensamiento económico y
economía urbana
4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a la luz
de Cambridge
4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano: De Von
Thünen a Von Thünen
4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de Europa: la vuelta
de las teorías clásicas
4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a Sraffa
4
6
9
12
12
15
17
19
5. REFLEXIONES FINALES
20
6. BIBLIOGRAFÍA
21
3
�1. Introducción
E
s innecesario mencionar que Pasqual Maragall es una figura política central en la evolución
histórica de Cataluña en las últimas décadas. A pesar de haber estado al frente del gobierno de
la Generalitat durante tres años, su legado y contribuciones más celebradas han estado sin duda
vinculados a su acción como alcalde de la ciudad de Barcelona durante 15 años, un período
durante el que la ciudad vivió una profunda transformación cuyo eje más visible fue la organización
de los Juegos Olímpicos de 1992. Es por tanto en el terreno del desarrollo urbano, de la política
y la economía de la ciudad, donde la figura de Maragall despunta con más fuerza. Maragall se
licenció en Derecho y Economía por la Universitat de Barcelona en 1965. Esta última disciplina le
atrajo intensamente. En la Facultad de Ciencias Económicas compartió aulas con personajes como
Josep Maria Vegara, José Antonio García Durán y Juan Martínez Alier; entre sus profesores se
encuentran figuras de la talla de Jaume Vicens Vives, Jordi Nadal, Fabián Estapé, Manuel Sacristán
o Joan Reventós. Fue en esta época cuando Maragall descubrió los grandes economistas clásicos
y sus epígonos modernos, especialmente marxistas, ricardianos y post-keynesianos. Su interés
por la economía urbana data también de este tiempo: en 1964 participó en un curso de verano de
planificación regional de la Associazione per lo sviluppo dell’industria nel Mezzogiorno en Roma,
con beca de la Fundación Ford, en compañía de Vegara, Serra y otros. El mismo año de 1965 se
consolidó como economista en el Ayuntamiento de Barcelona. Experimentó igualmente la vida
académica: En 1971 fue profesor auxiliar de Teoría Económica del profesor Bricall en la Universitat
Autònoma de Barcelona, e impartió también algunas clases de Economía Urbana y Economía
Internacional. Con el objeto de ampliar conocimientos, pocos años después se matriculó, gracias a
una beca Fulbright, en el programa de Máster en Economía de la prestigiosa New School for Social
Research de Nueva York (cursos 1971-72 y 1972-73), la escuela de referencia internacional del
pensamiento económico heterodoxo1. Aquí Maragall desarrollará su antiguo interés por la historia
del pensamiento económico.
El período norteamericano de Maragall es especialmente importante para trazar su recorrido vital,
pues fue de gran fecundidad intelectual. Sus biógrafos L. Mauri y Ll. Uría señalan que los dos
años de Nueva York “influyeron de manera decisiva en la posterior evolución política e ideológica
de Pasqual Maragall”2, y lo mismo cabe decir en cuanto a su evolución como economista. En
la New School Maragall profundizó el contacto con las escuelas de pensamiento económico
heterodoxo, variando ciertas posiciones adquiridas en sus años universitarios. Fue entonces
cuando “matizó sus convicciones políticas, limó las aristas más radicales de los años de militancia
marxista en la universidad y consolidó su percepción liberal, antidogmática y anti-estatista del
socialismo”3. El propio Maragall describe cómo la New School estaba marcada por la huella de
economistas “marxistas a la americana”, antidogmáticos, o al menos mucho menos dogmáticos
que sus contrapartes europeas: Paul Sweezy, Harry Magdoff, Paul Baran, Stephen Hymer, Robert
Heilbronner, Edward Nell, Michael Hudson y Anu Shaikh. La atracción de Maragall por los autores
heterodoxos, alejados de las corrientes keynesianas a la Samuelson y más aún neoclásicas, ha
quedado plasmada en una serie de artículos académicos redactados en esta época. A su regreso
en 1973, Maragall se reincorporó al Ayuntamiento y recuperó las clases de Economía Urbana y
Economía Internacional en la Universitat Autònoma. En sus memorias Maragall refiere cómo
explicaba en clase por qué no se había terminado de cumplir la teoría del imperialismo y la crisis
europea de la Primera Guerra Mundial comparando el pensamiento de Marx y Lenin con el de
1. Maragall refiere que marchó a Nueva York “amb una sabata i una espardenya, la beca Fulbright, una excedència voluntària de l’Ajuntament de Barcelona i l’ajut del pare de la Diana [su mujer]”. Maragall (2008), 90.
2. Mauri y Uría (1998), 83. Fueron también años felices: A su regreso en el verano de 1973 Maragall padeció “la depressió
de la tornada dels Estats Units”. Maragall (2008), 96.
3. Mauri y Uría (1998), 83.
4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Keynes, “que ya me había seducido de manera definitiva”4. En 1978 Maragall defendió en esa
misma universidad su tesis doctoral titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona), en la que la
parte doctrinal ocupa una buena fracción. Ese mismo año marchó a Baltimore como investigador y
profesor invitado a la Universidad Johns Hopkins, hasta enero de 1979.
Este papel se ocupa del Maragall de esta etapa como investigador de posgrado en economía, en
Nueva York y Barcelona. A partir del análisis de una serie de artículos académicos, muchos de ellos
inéditos, y de su tesis doctoral, expondremos las fuentes doctrinales que manejó Maragall en sus
primeros escritos económicos. Maragall mostró rápidamente atracción por autores heterodoxos a
lo largo de la historia del pensamiento económico, desde los fisiócratas y Marx hasta los sraffianos.
Ello, sin embargo, no le condujo a desdeñar las aportaciones de corrientes más ortodoxas. En este
sentido, Maragall tuvo también un cierto carácter disidente y anti-dogmático, postura que se reflejó
en sus visiones políticas y de gestión. Este trabajo es, por tanto, una aproximación parcial a las
ideas de Maragall; el cuadro deberá completarse con un estudio de otras influencias que debieron
impregnar a Maragall en este tiempo. La formación teórica estructurada, de carácter heterodoxo,
representa una particularidad del personaje. Para identificar la correlación de pensamiento y acción
–no olvidemos que Maragall no es fundamentalmente un académico– tendríamos que identificar
las doctrinas políticas que complementaron a las económicas en su visión de análisis y propuesta
de transformación de la sociedad. La investigación que sigue a continuación pues, trata de iniciar
la construcción del puzle únicamente en la esfera teórica de la economía en sus años de juventud.
Este artículo contiene tres partes. Las dos primeras analizan las dos temáticas principales tratadas en
los ensayos académicos realizados por Maragall en sus años en la New School: el eje analítico que
vincula el modelo circular capitalista de los fisiócratas con Marx, y, dentro de este mismo esquema,
un análisis particular de la evolución de las teorías del comercio internacional. La tercera parte
estudia la utilización de fuentes doctrinales en la tesis doctoral de Maragall, su trabajo central sobre
economía urbana. Finalmente se realizan algunas reflexiones a modo de conclusión.
4. Maragall (2008), 96.
5
�2. La memoria de máster de la New
School: continuidad entre fisiocracia y
marxismo
E
l trabajo que cierra el período de Maragall en la New School versa sobre la vieja idea del
vínculo entre el modelo de reproducción de la escuela fisiócrata y la teoría de la reproducción
de Marx. Un examen exhaustivo de las teorías fisiocráticas y su conexión con el marxismo,
ocupa la memoria para la obtención del grado de máster en economía que redactó Maragall
en 1973, titulada Quesnay and Beyond (A reflexion on the Origins of the Classical Theory of Value,
Capital and Trade). Una versión de este trabajo será publicado en 1976 en la revista Cuadernos de
Economía con el título Quesnay y la economía política clásica.
El interés de Maragall por los fisiócratas como creadores de un modelo económico estructuralmente
robusto, estuvo influido por el curso “Análisis Económico sobre modelos estructurales” que Thomas
Vietorisz impartía en la New School5. La existencia de una serie de paralelismos y coincidencias
entre los sistemas de economía política de Quesnay y Marx ha sido reivindicada en numerosas
ocasiones, especialmente por autores de filiación marxista que no hacían sino continuar una línea
abierta por el propio Marx6. Este fue además el primer autor que puso en valor el análisis que la
escuela francesa hizo del proceso de reproducción capitalista7. El mismo Maragall se declaraba en
esta memoria seguidor de una corriente de autores contemporáneos que “presentan una secuencia
de modelos estructurales de la economía desde Quesnay hasta Leontief, Sraffa y Von Neumann”8.
Esta idea no es baladí, pues Maragall se mostraría aquí fiel seguidor de las ideas de Passinetti, quien
a partir de su desarrollo analítico sraffiano, interpreta el pensamiento económico reciente como una
secuencia de las ideas de estos tres últimos autores9.
Maragall considera que la escuela fisiocrática constituye un paradigma teórico alternativo a la teoría
económica clásica establecida por los sucesores británicos de Adam Smith, particularmente por
David Ricardo. En esta dirección, el objetivo de Maragall al estudiar el pensamiento del líder de los
fisiócratas François Quesnay es triple: En primer lugar, demostrar que esta corriente de pensamiento
ya entendía la economía como un sistema de reproducción capitalista. En segundo lugar, enfatizar
la conexión entre Quesnay y Marx ya presentada anteriormente por los expertos en fisiocracia
de filiación marxista Meek y Tsuru: El Tableau économique estaría más vinculado a los aspectos
formales del modo de producción capitalista descrito por Marx que a las categorías históricas del
capitalismo que utilizaron los clásicos. El tránsito de Quesnay a Marx es de categorías históricas,
pero el aparato formal no variaría. El tercer objetivo consistiría en situar a Quesnay en el origen
tanto de la “teoría económica de la reproducción” como de la teoría del comercio internacional, la
cual será objeto de ulteriores estudios por parte de Maragall10. Para elaborar este trabajo, Maragall
5. Como refiere Maragall, en su curso Vietorisz presentaba el modelo de Quesnay como el primer paso en el desarrollo del
un análisis completo de la economía. Lo mismo hacía Pasinetti en su curso “Topics in Economic Analysis”, también en la
New School. Maragall (1973), 1.
6. Por ejemplo Schumpeter (1954), pero muy especialmente Meek (1963) y sus seguidores.
7. Idea recogida por muchos autores posteriores, incluidos economistas tan alejados del marxismo como por ejemplo
Samuelson (1982), 45-46.
8. Maragall (1976), 41. El propio Leontief reconocía que su análisis input-output no era sino una continuación del modelo
del Tableau économique de Quesnay, aunque Roncaglia señala que el origen inmediato de su análisis se encuentra en los
esquemas de reproducción estudiados por Marx en el libro segundo de El Capital (Roncaglia, 2006, 641). Morishima por
su parte apuntó que muchas de las ideas de Von Neumann estaban ya presentes en El Capital. Morishima (1973), 8.
9. Roncaglia (2006), 601-602.
10. Maragall (1976), 41-42.
6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�se apoya principalmente, además de en Meek y Tsuru, en Morishima y en su propio condiscípulo
en Barcelona Vegara, todos ellos autores próximos a interpretaciones de filiación marxista o postkeynesiana de la historia del pensamiento económico11.
Maragall realiza una interesante defensa de la secuencia de ideas económicas que conducen desde
Quesnay hasta Marx, pasando también por Ricardo (aunque en este artículo Maragall se centra
sólo en su teoría del comercio internacional, que califica de limitada) y Adam Smith, a quien en
esta ocasión no presta atención12. Con respecto al primer objetivo de su trabajo, Maragall no duda
de que el gran modelo económico de circulación del producto que Quesnay elabora, el Tableau
économique, es un modelo de capitalismo agrario que el autor quiere establecer en Francia. Sin
embargo, y frente a lo que algunos economistas afirmaban, el Tableau no intentaría reflejar la
estructura económica contemporánea francesa. Las condiciones del “modo de producción óptimo”
(el lenguaje empleado no es casual) constituiría la principal preocupación teórica de Quesnay según
Maragall. Estas condiciones del “equilibrio óptimo” son “pautas de comportamiento y relaciones
de precios necesarias para la reproducción de la distribución inicial de recursos al final del período
de producción”, en concreto, el establecimiento de un impuesto único sobre la renta de la tierra, la
liberalización del comercio de granos (lo que elevaría su precio), y una proporción en la propensión
a consumir de los propietarios entre alimentos y manufacturas de 50% y 50%13. El valor neto creado
en el sistema fisiocrático es producto del trabajo pero movido por el capital: El modelo de Quesnay
sería, por tanto, capitalista. Aquí es donde Maragall acepta las ideas de economistas marxistas sobre
la conexión entre Quesnay y Marx. Un paralelismo crucial entre ambos es que presentan una visión
de una economía capitalista que se origina a partir de una teoría del valor añadido o plusvalía.
Algunos autores han señalado también que cada modelo presenta una visión de la economía en
términos de flujo de valor a través de varios grupos de agentes. El Tableau de Quesnay representaría
este flujo aritméticamente y el esquema de reproducción simple de Marx, algebraicamente14.
En segundo lugar, la primera conexión clara entre Quesnay y Marx aparece en el proceso de
acumulación primitiva que Maragall ve en la idea de Quesnay de realizar una conversión generalizada
de los ricos franceses en capitalistas y de su riqueza en capital productivo15. Maragall encuentra una
gran similitud entre el mecanismo formal establecido en las sucesivas ediciones del Tableau de
Quesnay y el proceso de formación de plusvalía y de circulación del capital de Marx. La teoría del
valor implícita en el modelo fisiocrático (teoría del valor-trigo) es paralela al tratamiento que Marx
hace de la fuerza de trabajo, cuyo valor de uso excede al valor de cambio. Sin embargo, a diferencia
de Marx, el modelo de Quesnay no trata al capital como una mercancía plenamente desarrollada
porque no circula entre las distintas clases sociales16. En cualquier caso, la interpretación que Marx
realiza de la supuesta teoría del valor fisiocrática y su enlace con la teoría del valor-trabajo ricardiana
y la suya propia marxista ha sido ciertamente discutida por los historiadores de la ideas económicas.
Algunos de estos estiman que Marx consuma una exégesis equivocada17.
11. Ronald Meek estudió con Sraffa y Dobb en Cambridge, e hizo su tesis doctoral sobre el concepto de excedente. Su
obra The Economics of Physiocracy (1963) es el gran libro clásico sobre la fisiocracia. Morishima es considerado el gran intérprete de Marx en Japón, aunque algunos miembros de la escuela de Kozo Uno, el divulgador de Marx en Japón, le consideran más bien post-keynesiano que marxista. Tsuru resumió los problemas del Tableau économique en su apéndice
a la conocida obra de Sweezy de 1942 The Theory of Capitalist Development, poniéndolo en relación con la economía
marxista y keynesiana.
12. Maragall (1973), i.
13. Maragall (1976), 44.
14. Ver Gehrke y Kurz (1995). Es conocido el hecho de que Marx realizó diseños gráficos del Tableau de Quesnay, añadiendo al lado su propia versión del sistema.
15. Maragall (1976), 49.
16. Maragall (1976), 55.
17. Véase por ejemplo Gehrke y Kurz (1995), 54.
7
�Por último, Maragall realiza una interesante comparación entre las teorías del comercio internacional
fisiocrática y ricardiana. Para Quesnay el libre comercio de trigo implica libre comercio interior y
libre exportación, pero no libre importación de grano. Sí implica, sin embargo, libre importación
de manufacturas, evitando así que se perjudique la reproducción de los grandes desembolsos de
capital realizados por los arrendatarios agrarios. Por el contrario, en Inglaterra Ricardo defiende
abiertamente la libre importación de trigo: la única salida para las clases industriales en la Inglaterra
de principios del siglo XIX consistiría en una expansión de las manufacturas frente a los intereses
de los propietarios agrarios. Para ello, una reducción de los salarios promovida por la entrada
de alimento barato sería imprescindible, tal como señala el modelo de distribución ricardiano18.
Maragall observa que el papel dirigente de Inglaterra en el siglo XIX influyó decisivamente en la
conversión del capitalismo industrial británico en el paradigma del capitalismo, dada la dotación
de factores en el país. En conclusión, no existe una teoría del desarrollo capitalista universal y
por tanto la teoría del comercio internacional ricardiana sería de alcance limitado19. Maragall
concluye que la economía carece de una teoría del capital agregado, de una economía política de
los estados nacionales y del comercio entre ellos. Para Maragall, la debilidad de la teoría marxista
del imperialismo como alternativa explicativa reside en su base muy general y poco operativa: la
caída del tipo de beneficio en las naciones más adelantadas.
Maragall finaliza su tesina poniendo de relieve la secuencia analítica de Marx, relacionada con los
fisiócratas y con los clásicos Smith y Ricardo. Maragall reivindica la figura de Quesnay, criticada
(si bien amablemente) por Smith por considerar que sólo la agricultura genera valor añadido, y
recuperada después por Marx. Para Maragall, Quesnay era más consciente que los teóricos ingleses
de los requisitos de la reproducción económica y de la necesidad de incluir el capital constante
(Maragall utiliza la expresión marxiana) en la contabilidad del valor. Ricardo establece una teoría
en la que la restricción del capital constante no es un gran problema en la formación del valor. Marx
expande el análisis al estudio de las condiciones de reproducción. En esto juega un papel el modelo
de Quesnay: Marx intentará lo mismo, pero en un mundo mucho más complejo, donde la plusvalía
surge tanto en el sector agrario como en la industria y su origen se imputa no a un solo sector, sino
a una mercancía usada en los dos sectores, que no es sino la fuerza de trabajo.
18. Véase Ricardo (1817), 126-127). Las ideas de Quesnay y Ricardo pueden parecer complementarias, aunque no lo son
exactamente, ya que para Quesnay la nación que produce mercancías básicas - en este caso Francia - prevalecería sobre
las demás.
19. Maragall (1976), 58. Ello no significa que la teoría marxiana sea infalible: en el caso de Marx la teoría está limitada por
las categorías analíticas que él mismo se impuso en el estudio del capitalismo.
8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�3. Un análisis de la evolución de la teoría
del comercio internacional
E
l interés de Maragall por la teoría del comercio internacional arranca de sus investigaciones
sobre las teorías del imperialismo que datan de los años 1969-1970 y que encuentran
continuación en la etapa de la New School: economía internacional, lectura de El Capital
de Marx, análisis de las teorías del comercio y su evolución (siguiendo las ideas de Viner)
y el análisis de las ideas fisiocráticas ya mencionado “como paradigma previo y alternativo a la
economía política ricardiana”20. Maragall redacta en 1974 unas Notas para una comparación de
la teoría del imperialismo con la teoría del comercio internacional, de la que hay una versión
mucho más breve en inglés de ese mismo año, preparada como ponencia para el IV Congreso
de la International Economics Association en Budapest. Se trata de una profunda reflexión sobre
la validez de las teorías de las relaciones económicas internacionales –las teorías del comercio
internacional y la teoría clásica del imperialismo– desarrolladas en el siglo XIX y que llegan hasta
el XX. Maragall expone las alternativas teóricas que explican la desaceleración europea de finales
del siglo XIX a través del papel central que juega la agricultura. Ricardo se centraba en la escasez
de tierras de calidad; el esquema marginalista-neoclásico extendía el sistema ricardiano a todos los
factores (ambos sistemas reaparecerán en la tesis doctoral). Pero a Maragall le sigue interesando
más el enfoque marxista: El atraso relativo de la agricultura europea hace que el sistema económico
no genere poder de compra suficiente para absorber la producción de manufacturas. Aquí aparece
un excedente de capital que debe buscar ubicación en el exterior. Ante este problema, economistas
como Hobson o Keynes proponen reformas. Los economistas marxistas, sin embargo, no consideran
esta vía factible. Autores como Lenin, Hilferding o Kautsky serían así capaces de predecir la crisis
de 1914. El imperialismo sería así una reacción del capital ante el avance de las reformas sociales
y la amenaza que esto suponía para los beneficios empresariales. Sin embargo, los marxistas –
critica aquí Maragall– no fueron capaces después de prever la estabilidad capitalista bajo el nuevo
liderazgo de Estados Unidos, ni la alianza entre gran industria y campesinado en algunos países de
Europa después de la Primera Guerra Mundial21.
A partir de este planteamiento Maragall repasa los diferentes enfoques de la teoría del comercio
internacional, desde Ricardo hasta el modelo de Heckscher-Ohlin, Lenin, los neoclásicos y
Keynes. Maragall contrapone así la teoría del comercio internacional ricardiana (y sus sucesivos
desarrollos), caracterizada por su “pacifismo”, con las teorías del imperialismo, donde las relaciones
económicas internacionales son de conflicto. En su opinión (una idea, por otra parte, extendida), el
ricardianismo (y su defensa del libre comercio) dejó de ser útil para Inglaterra hacia 1870, cuando
el crecimiento de este país dejó de depender de la producción de trigo para depender de la escasez
de carbón (Jevons y el marginalismo estarían en la raíz de este giro). Hobson, Lenin y Hilferding
desarrollarán a partir de aquí la teoría del imperialismo. Maragall busca también las influencias
de esta teoría sobre Keynes: el internacionalismo del capital conducía al imperialismo; “el libre
cambio engendraba competencia bélica a escala internacional y miseria a escala nacional”22. A
pesar de su actitud en principio favorable, Maragall considera que la teoría clásica del imperialismo
debe revisarse por tres razones: primero, la teoría insiste en que el lento desarrollo agrario pone
obstáculos muy serios a la mejora del nivel de vida; segundo, la teoría se centra en la decadencia
de Gran Bretaña, olvidando la formación de un nuevo centro de poder, Estados Unidos; tercero,
20. La cronología de las investigaciones de Maragall en el campo de las teorías del comercio internacional está referida
por el propio autor en su Memoria de 1975, explicada más adelante. Maragall (1975), 1.
21. Maragall (1974b), 1-3.
22. Maragall (1974b), 14.
9
�falta una teoría del estado capitalista como categoría económica. Algunas reflexiones de Kautsky y
Lenin, que se habían asomado a estos problemas, acompañan esta idea de Maragall23.
Las conclusiones (“provisionales”, dice Maragall) de este trabajo insisten en varios puntos
interesantes, porque muestran un Maragall poco dogmático y favorable a una flexibilidad
metodológica que pueda aportar mejoras en el análisis. Maragall defiende la necesidad de que
las teorías del imperialismo incluyan los instrumentos de la economía “convencional”, esto es, la
ortodoxia neoclásica: La teoría económica podría ayudar a explicar el desarrollo de la economía
internacional sobre las bases del final del siglo XIX. Sería necesario un modelo teórico que aúne
las aportaciones de ambos paradigmas; un modelo que incluya las variables e hipótesis económicas
tradicionales (los tres factores clásicos, retribución de los factores, economías de escala, rendimientos
decrecientes en agricultura, etc.) y elementos adicionales aportados por el análisis marxista como
la influencia de la lucha de clases en la tecnología, el comportamiento del estado capitalista, etc.
Maragall cree que un análisis correcto de los acontecimientos económicos de su tiempo no puede
limitarse a las teorías de rentas de monopolio de recursos naturales escasos, al estilo de la renta
de la tierra ricardiana, prescindiendo de los elementos de poder político. Termina prediciendo una
mundialización de la economía, pero no de naciones en distinto estadio de desarrollo, sino con
diferente sistema económico24.
En 1975 Maragall da un paso más en el estudio de las relaciones internacionales y escribe un breve
documento, una “Memoria para trabajo de investigación” cuyo título sería Evolución de las teorías
del comercio internacional de Quesnay a Keynes. Una nueva interpretación. Su ambición consiste
en presentar las doctrinas sobre el comercio internacional desde un nuevo ángulo, con el objetivo
de “reanimar el contenido político-económico de la teoría del comercio internacional en una fase
de grandes cambios como la que se ha abierto en esta década”25. Para ello utiliza un modelo con los
tres factores productivos y sus respectivas retribuciones; dos sectores (industria con presencia de
economías de escala, y agricultura-minería, con rendimientos decrecientes ricardianos) que en fases
más avanzadas se desdoblan (la industria en sector financiero y sector industrial, y la agricultura en
agricultura capitalista y agricultura semi-feudal de pequeña escala); movimientos internacionales
de factores; propensiones al consumo y al ahorro diferentes dependiendo de las clases sociales; y
algunas hipótesis adicionales sobre la selección de tecnología y el funcionamiento de la política
económica. El objetivo de este trabajo sería realizar una crítica a las teorías clásicas del comercio
internacional basadas en la especialización según la dotación factorial, mostrando la dependencia
de estas teorías de los intereses de naciones y clases sociales determinadas. En este trabajo Maragall
sigue la dirección seguida por Marx en su obra Sobre la cuestión del librecambio y el teorema
Stolper-Samuelson de comercio internacional.
Retomando ideas anteriores, Maragall arranca de la teoría del libre comercio desarrollada por los
fisiócratas en la Francia del siglo XVIII en apoyo de la libre exportación de trigo, contraponiéndola
a la teoría ricardiana de las ventajas del libre comercio basadas en la especialización nacional según
el principio de las ventajas comparativas (los países con dotación relativamente mayor de un factor
determinado se especializarían en productos intensivos en dicho factor). Maragall estima que su
modelo puede ayudar a explicar la diferencia entre los paradigmas fisiócrata y ricardiano, en tanto
que en el caso fisiócrata el comercio es más importante para alcanzar el óptimo productivo, mientras
que en el modelo ricardiano ocurre al revés: Maragall defiende así la visión fisiocrática del comercio
como una teoría de aplicación más general que la ricardiana.
23. Maragall (1974b), 31-42.
24. Maragall (1974b), 44-46. Es interesante la defensa de la combinación de elementos procedentes de distintas tradiciones teóricas para construir una teoría global de las relaciones económicas internacionales. En este sentido Maragall una
vez más no se muestra dogmático sino todo lo contrario.
25. Maragall (1975), 5.
1 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Maragall continua la revisión de las teorías del comercio internacional introduciendo los desarrollos
posteriores de Wicksell, en el marco de la teoría marginalista del valor, y sobre todo, las teorías
imperialistas, basadas en las ventajas de escala en los sectores manufactureros: los países más
desarrollados, con economías de escala industriales adquirirían en un marco de libre comercio una
ventaja permanente sobre los demás, ventaja que sólo podrían romper los países con abundancia de
tierra y población con políticas proteccionistas que dispusiesen de una mínima dotación de capital
para desarrollar industrias básicas. Este sería el caso de Estados Unidos, Alemania y Japón antes de
la Primera Guerra Mundial, y de la Unión Soviética después26. Maragall sigue de cerca la doctrina
del imperialismo de Lenin, y analiza también las soluciones reformistas propuestas primero por
Hobson y después – transformadas – por Keynes, quien intenta minimizar la parte de la renta
nacional que cae en manos del rentista (la conocida idea keynesiana de la eutanasia del rentista), con
la idea de poner a disposición de las clases productivas de la sociedad la máxima cantidad posible
de ingreso27.
No hemos localizado la versión definitiva de este trabajo, pero la Memoria insiste en la necesidad de
una aproximación ecléctica a la problemática del comercio internacional, descartando la utilización
exclusiva de un modelo teórico determinado, y echando mano de referencias teóricas variadas –
como en el caso de su modelo– para evitar errores en el diseño de la política económica28.
26. Este ha sido uno de los mensajes fundamentales para explicar el atraso relativo de algunas regiones y el proceso de
catching-up de otras de los autores de la nueva historia económica encabezada por Robert Allen. Ver Allen (2011).
27. Maragall (1975), 5.
28. “No creo demasiado en la utilidad de ninguna teoría […]; sí pienso sin embargo que es necesario disponer de instrumentos generales de referencia de orden teórico, en el sentido del modelo que propongo desarrollar, para evitar los errores más groseros en el campo de la política económica y en este caso de la política económica internacional”. Maragall
(1975), 5.
1 1
�4. La tesis doctoral de Maragall:
pensamiento económico y economía
urbana
E
n agosto de 1978 Pasqual Maragall termina de redactar su tesis doctoral en la Universitat
Autònoma de Barcelona titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona). En este trabajo, un
extenso y profundo análisis de la evolución de los precios urbanos en el territorio del municipio
de Barcelona, las doctrinas económicas ocupan un lugar importante. La tesis representa de
hecho un nexo entre los análisis de la historia del pensamiento económico fisiocrático y marxista
apoyados en interpretaciones de autores marxistas y postkeynesianos, con el campo de interés último
de Maragall, la economía urbana, introduciendo de manera esencial la teoría ricardiana de la renta de
la tierra y la teoría marshalliana del impuesto sobre los rendimientos del suelo. En la tesis se combina
la influencia de las interpretaciones de los autores marxistas y post-keynesianos que Maragall conocía,
con modelos de economía urbana de corte más ortodoxo. En la introducción Maragall reivindica la
necesidad de la participación del economista en los procesos de planificación urbanística, no sólo para
analizar su viabilidad financiera, sino también, y de manera crucial, en el proceso de municipalización
de las ganancias de los propietarios de suelo urbano, cuyas rentas han crecido con el encarecimiento
del suelo. La fiscalidad del suelo, por tanto, es un aspecto fundamental del estudio de Maragall29. La
tesis se divide en cuatro capítulos; en los dos primeros Maragall hace un interesante viaje teórico por la
teoría de la renta y del impuesto sobre el suelo. La sección primera, “La renda de la terra”, constituye
una extensa revisión de la teoría clásica de la renta de la tierra. El segundo capítulo, “Els preus del
sòl urbà”, es un examen de las teorías del precio del suelo urbano y de los impuestos sobre la renta
del suelo urbano30. Los restantes dos capítulos contienen el análisis propiamente de la evolución del
precio del suelo en Barcelona y una propuesta de política de suelo.
4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a
la luz de Cambridge
El primer capítulo de la tesis repasa la teoría de la renta de la tierra en la escuela fisiócrata, Smith,
Ricardo y Marx. El análisis de la renta discute particularmente las nociones de renta absoluta y
renta diferencial de la tierra y sus implicaciones en la formación de los precios del suelo. Maragall
retoma la conexión entre Marx y la fisiocracia de sus trabajos de la New School: Si se acepta que la
agricultura posee una ratio capital/trabajo (composición orgánica del capital en términos marxistas)
reducida, entonces esta actividad es más productiva que otras (se sigue la idea marxiana de que
trabajo productivo es aquel capaz de producir plusvalía). Sin embargo, Maragall señala que esto
sólo funcionaría si se considera que existe tanto renta absoluta del suelo como renta diferencial
(alejándose aquí del planteamiento de Ricardo, quien sólo considera la renta diferencial de la
tierra basada en su escasez como factor productivo). Maragall cree que Smith no andaba lejos de
un planteamiento fisiocrático de la existencia de una productividad especial de la agricultura, en
tanto que utiliza más factor trabajo que la industria (aquí está la conexión entre la teoría del valor29. Maragall (1978), viii-ix. Maragall se une a la corriente de autores de la línea abierta por Alonso y Wingo a principios de
la década 1960, que proporcionan la base conceptual para un nuevo enfoque teórico y empírico de la economía urbana.
El modelo de Wingo explica la relación entre localización urbana, consumo de espacio y coste del desplazamiento al
trabajo. Véase Wingo (1972).
30. En total, la tesis dedica unas 200 páginas de un total de unas 550 a la discusión teórica de las rentas de la tierra y la
fiscalidad del suelo. La presencia de ideas económicas en este trabajo es, por tanto, muy considerable.
1 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�tierra implícita en el modelo fisiocrático y la teoría del valor-trabajo de Marx)31. La escuela clásica
en general, sin embargo, aceptó la versión ricardiana de renta diferencial, olvidando la conexión
fisiocracia-Marx con respecto a la renta absoluta: la renta cargada en el precio es consecuencia
del poder monopolístico que los propietarios poseen sobre la tierra, no es consecuencia de la
contribución específica de este factor productivo, como decía Ricardo32. Al final del repaso histórico
del concepto de renta de la tierra, Maragall retoma el modelo fisiócrata reinterpretándolo como
un modelo de monopolio de la tierra, sostenido por el estado y legitimado por el impuesto único
(fisiócrata) sobre la tierra: en una situación de escasez de un input básico, la implementación de un
impuesto a los propietarios de este input aparecería factible33. A pesar de sus prevenciones y sus
simpatías por Quesnay, la base de la reflexión de Maragall sobre la renta del suelo es sin embargo el
modelo de Ricardo. Aquí se puede hacer un apunte interesante: Maragall elude fundamentalmente
disquisiciones sobre la teoría del valor-trabajo de Ricardo, apoyándose en Sraffa, quien mostró que
la distribución ricardiana no requiere en realidad una teoría del valor34.
Este repaso de las teorías de la renta de la tierra viene acompañado de una bibliografía que, si bien
es variada, tiene indudable inclinación por economistas de tradición marxista, post-keynesiana y
sraffiana. En la discusión sobre el concepto de renta en Adam Smith, Maragall acude a la obra de
Dobb Theories of value and distribution since Adam Smith de 1973, donde el autor realiza una
reconstrucción del pensamiento clásico desde una óptica marxista. La misma referencia aparece
al discutir la presión de Ricardo sobre el legislador en favor del libre comercio o la cuestión de la
participación de la renta en el producto total según Ricardo: Maragall sigue de cerca la explicación de
Dobb, incluso reproduciendo un diagrama del propio Dobb35, y completándola con la interpretación
de Blaug (introduciendo igualmente gráficos de su Economic Theory de 1962), aunque rechaza su
argumento de que las rentas crecen más que el coste, aumentando así su participación en el producto.
Para Maragall (aquí vuelve sobre Dobb), esto no se deduce de los Principios de Ricardo, sin embargo
sí dará por buena la explicación de Blaug sobre la teoría de la distribución ricardiana36. La influencia
fisiocrática en Smith y una parte de los argumentos de Ricardo sobre la exportación de grano es
analizada a través de otro marxista, Napoleoni. Maragall emplea la interpretación “imperialista” de
Ricardo de Napoleoni, quien sostuvo la hipótesis de que aquel consideró la posibilidad de la anexión
territorial como opción para añadir nuevas tierras de cultivo que impidiesen el crecimiento de la
renta de la tierra37. Por último, la preferencia de Maragall por autores del ambiente de Cambridge
aparece de nuevo cuando echa mano de Joan Robinson para mostrar la contradicción entre la teoría
de la renta de Ricardo (rendimientos decrecientes) y la del comercio internacional (rendimientos
constantes)38. La teoría marxiana de la renta de la tierra es explicada, sin embargo, directamente a
través de El capital.
31. Maragall (1978), 17-18. Aquí Maragall expone la crítica de Blaug a esa idea smithiana, pero admitiendo que si la renta
absoluta de la tierra es determinante del precio (y no viene determinada por el precio), como Smith y Marx dicen, entonces la postura de Blaug sólo podría aplicarse si se considera que la renta de la tierra es sólo diferencial (a la Ricardo), y no
absoluta.
32. Maragall cree que “el sòl urbà fará això molt més palès”. Maragall (1978), 19.
33. Maragall (1978), 24. Maragall no desarrolla esta idea de aplicar la teoría de la renta diferencial ricardiana al caso de
oferta limitada de otro tipo de factor productivo como la energía, lo cual, en el entorno de los años 70 del siglo XX tendría
un cierto interés.
34. Véase Sraffa (1951), I, xiv. En realidad Marx ya había reparado en esta cuestión.
35. Maragall (1978), 35-37. Ver también Dobb (1975), 102. Dobb es otro de los grandes representantes de la escuela de
Cambridge, muy próximo a Keynes, aunque con una abierta influencia marxista (perteneció al partido comunista inglés).
Recuérdese que colaboró con Sraffa en la edición de las obras completas de Ricardo.
36. Maragall (1978), 38. En todo caso, Maragall dedica un apéndice a discutir el modelo de Blaug, cuya explicación califica
de “confusa”. Maragall (1978), 451-452.
37. Maragall (1878), 33 y 45. Véase también Napoleoni (1973).
38. Maragall (1978), 45.
1 3
�Después de repasar la teoría de la renta del suelo ricardiana, Maragall analiza la extensión de esta
teoría al resto de factores productivos, en tanto que especializados y escasos. Esto es en su opinión
lo que hizo la economía neoclásica: generalizar a todos los factores las hipótesis de Ricardo sobre
la tierra, basándose en la idea de que usos alternativos de la tierra comportarían una cierta inclusión
de las rentas en el coste, apuntando a una nueva teoría del valor-utilidad. La clave estaría en la
existencia del coste de oportunidad del suelo, al tener éste usos alternativos. Maragall aquí sigue
la línea de la crítica de Blaug a Ricardo, afirmando que “el coste de oportunidad del suelo juega
un papel evidente en regiones agrarias próximas a las concentraciones urbanas: Una parte de las
rentas pagadas en regiones muy urbanizadas a los propietarios agrícolas está relacionada no con las
cualidades diferenciales del suelo para usos agrícolas, sino con el hecho de que la proximidad de los
usos urbanos e industriales ha elevado posiblemente la renta marginal bastante”39. Las expectativas
urbanísticas elevarían la renta incluso si sólo se cultivasen tierras homogéneas y de muy alta calidad.
Esto tendrá consecuencias en una teoría general de las rentas agrícolas cuando esta se aplica a un
territorio en que las coronas rurales de las ciudades representan una parte importante del suelo
agrícola disponible. La generalización neoclásica de la teoría de la renta tiene otra vertiente: la
consideración de todos los demás factores como similares a la tierra. Maragall contempla por tanto
ambas críticas a Ricardo: La tierra tiene usos alternativos y los demás factores pueden ser también
no aumentables a corto plazo, como lo es la tierra en el largo plazo40.
Para estudiar la evolución de la teoría de la renta desde finales del siglo XIX Maragall utiliza casi
exclusivamente la obra de Joseph S. Keiper et al. Theory and measurement of rent (1961). Esta
elección no es neutral puesto que la obra fue financiada por la Lincoln Foundation, institución
propagadora de las ideas de Henry George. Keiper et al., subrayando las consecuencias políticas de
las diferentes concepciones de la renta de la tierra, consideran que la teoría georgista es heredera de
la fisiocracia. Según Keiper, serán Clark y Marshall quienes acaben con la idea ricardiana. Clark dirá
que la significación económica de la tierra no deriva de la naturaleza, sino de las utilidades creadas
en ella por personas individuales (canales, drenajes, abonos...) y por la colectividad en general
(crecimiento social que genera escasez): estas utilidades generan rentas. Marshall, generalizando
las cualidades diferenciales a todos los factores, explicará cómo las empresas que disfrutan de
factores escasos o diferenciales, obtienen diferencias de coste – rentas económicas de los factores
productivos – una vez que la competencia entre empresarios permite a estos factores absorber
una parte del excedente empresarial en forma de retribuciones más altas. Por tanto, los autores
neoclásicos en general tienden a negar a la tierra el carácter de factor especial, equiparándola en su
análisis al resto de factores. Pero Maragall rebate esta idea. La mayoría de autores contemporáneos,
dice, han abandonado la idea de que hace falta una teoría especial para la renta del suelo: el
producto se compone de salario e interés (como dice Blaug); no hay factor tierra. Maragall reprueba
que los economistas neoclásicos en general no tengan en cuenta que la renta de tierra tiene unas
características (persistencia y generalidad) que las hace diferentes a las rentas económicas de otros
factores. La formulación neoclásica considera que toda renta se puede expresar como valor de la
productividad marginal, como el resto de las retribuciones factoriales41.
Maragall finaliza exponiendo el modelo neo-ricardiano de Quadrio, que desarrolla la vía sraffiana de
definir una medida invariable del valor para estudiar la relación entre las variables de la distribución
y los precios. Sraffa generalizó el modelo de Ricardo al caso en que el capital no tiene la misma
composición en todos los sectores y el salario no es de subsistencia, investigando el efecto de una
39. Para Blaug, el error de Ricardo fue no considerar que para el capitalista un parte de la renta de la tierra (y toda ella en
la tierra marginal) no es un beneficio extraordinario arrancado por el terrateniente según se cultivan nuevas tierras, en
lugar de un coste, un precio que necesariamente pagan los empresarios por acceder a tierras que tienen usos alternativos. Según Blaug, Mill ya se dio cuenta de este problema, y Jevons le siguió. La teoría de Ricardo sería, por tanto, un caso
particular en que el suelo no tiene usos alternativos. Ver Blaug (1962).
40. Maragall (1978), 50-55.
41. Maragall (1978), 62-66.
1 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�variación en la distribución sobre los precios. Quadrio se replantea la eliminación de la renta de la
tierra en la discusión del valor, pero, para él, eliminar la renta no es posible en contextos actuales42.
Maragall termina este extenso capítulo con un resumen de las ideas de los principales autores
clásicos sobre el impuesto sobre la renta de la tierra. En las críticas a este impuesto sigue muy
de cerca las páginas de Blaug, y en menor medida, Keiper et al. Con respecto a la incidencia del
impuesto sobre la demanda, Maragall considera que se puede interpretar el caso de Ricardo como
un caso en que la incidencia de un impuesto sobre el trigo, a causa de la rigidez de la demanda, se
traslada íntegramente sobre los consumidores vía aumento de precios43.
4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano:
De Von Thünen a Von Thünen
Maragall dedica un apartado al análisis del modelo de rentas del suelo urbano enunciado por Von
Thünen y transformado por Marshall. En realidad Ricardo ya relacionó el entorno urbano con la renta
de la tierra cuando afirmó que esta dependía tanto de la fertilidad del suelo como de la distancia a los
mercados urbanos. A partir de aquí Von Thünen construyó su teoría de las rentas urbanas en que el
acceso al centro de la población sustituía a la fertilidad en el modelo de Ricardo: la renta de la tierra
crece linealmente hacia el centro de la ciudad. Marshall corrige este modelo utilizando la teoría
del coste marginal con sustitución de factores y valiéndose del concepto de economías externas.
Aquí se introduce el valor de situación (el valor del suelo urbano no es resultado de inversiones o
de los poderes originales de la tierra, sino resultado del progreso económico)44. Marshall sitúa las
rentas del suelo urbano como una categoría intermedia entre los beneficios de la inversión y las
rentas generadas por recursos naturales. Marshall, extendiendo el concepto ricardiano de margen
intensivo (rendimientos decrecientes de capital y trabajo a partir de un cierto punto) al suelo urbano,
define cuál será el margen de edificación (en ausencia de ordenanzas urbanas, que ya existían en su
tiempo): en aquella intensidad de uso (última planta construida) que iguala el coste de adquirir otro
terreno y edificar un número equivalente de habitaciones45. Maragall echa mano a continuación del
análisis marshalliano matizado de la renta del suelo generalizada a usos agrarios y urbanos realizado
por otro autor de Cambridge muy próximo a Keynes, Robertson, en 1961. Robertson pone algunos
inconvenientes al ricardianismo moderado de Marshall, especialmente en la cuestión relativa a
la definición de la tierra como un factor especial de producción. Sin embargo acepta el concepto
clásico de renta como útil para la política económica46. En cualquier caso, Maragall estima que los
42. Maragall (1978), 67-77.
43. Maragall (1978), 95-97. Este análisis sencillo tendrá importancia después al estudiar la incidencia de los impuestos
sobre el suelo urbano en el contexto de Barcelona.
44. Maragall apunta bien que tanto J.S. Mill como Marx habían advertido de esta riqueza creada socialmente, que eran
ingresos “no ganados”. Maragall (1978), 104. La manera de cargar fiscalmente estos ingresos no ganados fue uno de
los grandes debates de la fiscalidad moderna primero en Inglaterra y luego en el resto de Europa. Véase, por ejemplo,
Daunton (2001).
45. Maragall (1978), 100-114. En todo caso existe simetría con el margen ricardiano (“La renta del suelo no entra en el
conjunto de gastos en este margen”). En la cuestión de los efectos del progreso sobre el valor del suelo Marshall también
sigue a Ricardo. Maragall tampoco olvida mencionar que Marshall tuvo en cuenta las implicaciones que sobre el bienestar
tendría el desplazamiento del margen intensivo si se tienen en cuenta los costes sociales. Los costes sociales marginales
crecientes, producto del aumento de la densidad poblacional, no son considerados por el mercado, lo que conduce a que
el margen se establezca más allá del óptimo social. La respuesta es la planificación. El tratamiento moderno del problema
del tamaño óptimo de las ciudades desarrolla esta idea marshalliana.
46. Maragall (1978), 121-124.
1 5
�clásicos no avanzaron demasiado en la aplicación del modelo de la renta al suelo urbano47: esto
explicaría que las definiciones actuales de rentas urbanas fueran muy similares a las del rendimiento
de otros activos financieros. La base de esta concepción de la renta del suelo urbano es la teoría del
coste de oportunidad o coste de transferencia. Aquí Maragall utiliza las obras de Lean y Goodall
(1966) y E.S. Mills (1972). Goodall, por ejemplo, integra el tratamiento del precio del suelo urbano
y la propiedad inmobiliaria en la teoría de los rendimientos de los activos de capital48.
Según Maragall, la línea iniciada por Von Thünen se recuperó en los años 20 del siglo XX con
el desarrollo de la planificación urbana: el precio del suelo es una función inversa del coste de
transporte al centro, y la renta sería por tanto la carga que el propietario del suelo impone en razón
del ahorro de costes de transporte. Sobre esta teoría se elaboran los modelos de Wingo (1961), que
introduce el valor del tiempo, y Alonso (1960, 1964) que introduce el valor del espacio consumido
en función del nivel de renta. Paralelamente a estas teorías reminiscentes del ricardianismo, aparece
una explicación historicista (o ecologista) que pone el acento en el stock disponible de edificios
como determinante de los usos y los precios y que Maragall considera útil en el corto plazo, que
la teoría clásica no observa. En esta alternativa teórica, los valores determinan los usos. Maragall
se decanta por un análisis más profundo de la teoría de Alonso: Teoría clásica reformulada con
demanda de suelo elástica49. Alonso propone un modelo completo, basado en el equilibrio del
consumidor, haciendo referencia explícita a la cantidad de espacio consumido en función del precio
y del nivel de ingresos, esto es, abandonando el supuesto clásico de rigidez de demanda. El modelo
de Alonso introduce algunas variaciones respecto a las teorías clásica y neoclásica cuyo resultado
es una construcción teórica que mantiene la disminución de precios con la distancia al centro,
ubicando a los ricos en la periferia50. Al realizar la agregación, Alonso se encuentra con el problema
de que el suelo no es un bien homogéneo y que la oferta de suelo urbano puede considerarse infinita
y diferenciada según la distancia, y echará mano de la teoría clásica de la renta de la tierra. Los
utilizadores de suelo ya no tienen una curva de demanda en función del precio, sino un conjunto de
curvas de los diferentes precios posibles y las diferentes distancias. Alonso distingue los diferentes
usos posibles del suelo. En el caso del uso agrícola, Alonso llega a la conclusión de fisiócratas y
Von Thünen: los beneficios por superficie equivalen a la renta51. En ese modelo es plausible pensar
que la urgencia de los pobres por la accesibilidad se traduce en demandas más rígidas que las de los
ricos, y por tanto en localizaciones más céntricas. Los ricos, que consumen más espacio, compensan
más fácilmente un incremento de los costes de transporte alejándose de la ciudad y pagando precios
más bajos por el suelo: este sería el modelo de EEUU52. Maragall, al considerar que los costes de
47. Esto sucedió por varias razones: La especialización manufacturera inglesa detuvo el proceso de crecimiento de renta
agraria, el hecho de que el gasto de los propietarios urbanos no es tan homogéneo como el de los agrarias, las políticas
de socialización parcial de rentas urbanas, y la existencia de un mercado de suelo urbano mucho más activo que el de
suelo rural, lo que hizo que la inversión en suelo edificable fuera comparable a la inversión en cualquier otro activo de
capital en un sector de tipo monopolístico. Maragall (1978), 125.
48. Maragall (1978), 130-135.
49. Alonso rechaza las teorías post-clásicas de minimización de los costes de fricción porque “no pueden explicar satisfactoriamente el patrón observado de usos del suelo” y también las teorías ecologistas porque no explican la realidad “de
forma coherente”. Los modelos de compensación entre costes de transporte y rentas tienden a predecir una distribución
espacial muy concentrada en el centro urbano, al considerar las ubicaciones como puntos sin dimensión, esto es, al no
considerar la cantidad de suelo consumido reducen el modelo a la maximización de un solo bien, la accesibilidad. El
resultado es una ciudad poco extensa y muy densa. Maragall (1978), 137-142.
50. Este modelo responde obviamente a las circunstancias del urbanismo de finales de la década de 1980, y no tanto
a la situación actual caracterizada por el proceso de gentrificación del centro de las ciudades, fenómeno que data de
la década de 1990. La ambición de crear una teoría general de precios de suelo urbano parece, por tanto, al menos en
parte fallida. Alonso enuncia un modelo de optimización con tres bienes: cantidad de suelo, distancia al centro y resto de
bienes. La ratio de sustitución individual de los bienes se iguala a sus costes relativos: se trata de un análisis tradicional
de equilibrio del consumidor. Como es de esperar, el equilibrio se ubica compensando el coste de viajar al centro con un
suelo más alejado y más barato. Maragall (1978), 149.
51. Maragall (1978), 151-165.
52. Maragall (1978), 166.
1 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�transporte no son solo monetarios (incluyen desutilidades y valor del tiempo perdido) introduce
las mejoras del modelo del mismo Alonso, Wingo y Evans, en conexión con la reformulación de la
teoría de las rentas del suelo por Alonso y Wingo y el fracaso de la política de la renovación de las
ciudades en EEUU53.
4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de
Europa: la vuelta de las teorías clásicas
Analizado el “modelo anglosajón” que parte de Von Thünen, Maragall observa que a partir de la
Segunda Guerra Mundial en los países del Sur de Europa revive la teoría clásica de la renta aplicada
a la ciudad. Maragall dedica una sección de su tesis, titulada “El retorn de les teories clàsiques”, al
examen de los desarrollos neo-marxistas, neo-ricardianos, sraffianos, neo-marshallianos y radicales
anglosajones de la renta del suelo urbano. En la línea neo-marxista (con demanda de vivienda rígida
y oferta de trabajo elástica), Maragall sigue el trabajo de Jaime Rodríguez (1974), quien extrapola
la teoría marxista de la renta de la tierra al suelo urbano (a su juicio con poco éxito). Maragall
prefiere recuperar la línea clásica de análisis de la renta en términos de monopolio de Lombardini
(1970): si quisiéramos buscar el origen de la renta absoluta en la ganancia del capital agrario,
dice Maragall, acabaríamos (nuevamente) en Quesnay y su productividad única de la agricultura
y en Smith y su afirmación de que la agricultura es más productiva que la manufactura, pasando
por alto la idea ricardiana de que si la tierra obtiene rentas no es debido a su productividad sino a
su escasez. Sin embargo, Maragall aprecia la contribución de Rodríguez en tanto que podría ser
adecuada para comprender el conflicto que enfrenta a propietarios y promotores por un lado y
capital en general por otro lado, por la captación de las rentas del suelo54. Un caso similar de vuelta
a los esquemas marxistas es el análisis desarrollado por algunos activistas que diferencian el capital
en el sector de la construcción de viviendas del capital en general, ya que la vivienda forma parte
esencial de la cesta de subsistencia de los trabajadores explotados por otros capitalistas. Aparece
así una contraposición de intereses entre capitalistas. Este enfoque presupone una oferta elástica de
trabajo al salario de subsistencia (a la Marx) y una demanda rígida de vivienda que hace que todo
incremento en el valor de la vivienda se transforme en incremento del valor de la fuerza de trabajo,
y por tanto en una disminución de la plusvalía obtenida por el capital en general55.
Los esquemas neo-ricardianos consideran costes públicos de “producción” de suelo urbano.
Maragall sigue aquí de nuevo a Lombardini, quien introduce en el concepto de suelo urbano un
input no natural, la urbanización, y analiza su efecto sobre las implicaciones políticas (la política del
suelo). Existen rentas absolutas cuando el valor de mercado de los terrenos de la corona exterior no
coinciden con el coste de producción (= coste de suelo agrícola + obras de urbanización necesarias).
Por tanto, las rentas absolutas pueden ser rentas monopolísticas derivadas de la escasez de un
53. Maragall explica el modelo de Wingo (1961), que discute a fondo el problema de la desutilidad del viaje al trabajo,
y la integración que realiza Evans (1973) de los modelos de Alonso y Wingo, haciendo una discusión de los efectos que
sobre sus predicciones tienen diversos supuestos relativos a la elasticidad de la demanda de espacio. Después estudia los
efectos en el modelo de Alonso del crecimiento y el cambio técnico. Aquí dice Maragall que la teoría moderna del precio
del suelo urbano es consistente con la clásica de la renta de la tierra referente a los efectos de crecimiento de la población
y las mejoras tecnológicas Efectivamente, el aumento de la población producirá una extensión del margen y por tanto un
incremento de las rentas intramarginales. La mejora de los transportes reduce el coste dentro del margen y por tanto la
renta del suelo. Maragall (1978), 166-184.
54. Maragall (1978), 199.
55. Ahora bien, como señala Maragall, en el esquema marxista no habrá aumento de valor de la vivienda si no hay un
incremento en la dificultad de producción de la misma o un aumento en el coste de transporte, por lo que si estos
elementos permanecen constantes no hay disminución en la plusvalía total, sino simple compensación entre capitalistas.
Maragall (1978), 202-204.
1 7
�recurso natural (a la Ricardo) pero también de la escasez de recursos públicos a disposición de
las autoridades locales para llevar a cabo un plan de urbanización. Enfoques similares son los de
Campos Venutti (1967), quien considera que el sector público, a causa de la falta de recursos, es
incapaz de reservar suelo para uso público: sigue a la iniciativa privada, creando en las coronas
externas servicios que forman renta absoluta, pero nunca creando valor de situación en la corona
interna capaz de reducir la renta diferencial. Campos Venutti es crítico con la baja fiscalidad urbana
que ha permitido la aparición de un oligopolio colusivo de propietarios urbanos. La renta urbana
no implica aportación de capital por parte de la propiedad privada; es la colectividad la que invierte
en urbanización, por tanto la renta debería quedar para el inversor, esto es, el sector público. Esta
conclusión va en la línea Ricardo-Marshall. Lo más característico del análisis de Campos Venutti
es la introducción de gasto en capital social en la explicación tanto de rentas absolutas como de
posición56.
El análisis sraffiano de las rentas urbanas de esta sección de la tesis de Maragall fue objeto de
publicación separada más adelante. La elección de este tema no es casual: La preferencia de Maragall
por la corriente post-keynesiana se refleja bien en su interés por Sraffa, uno de los economistas más
citados en su obra. El artículo “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano” fue publicado en
1979 en la revista Investigaciones económicas. Maragall parte de un artículo de Ernest Lluch de
1976, quien desde un punto de vista neo-ricardiano intentaba explicar las rentas diferenciales en el
suelo urbano, distinguiendo distintas coronas, tanto en el margen extensivo como en el intensivo.
El modelo de Lluch utilizó dos sectores: uno productor de suelo urbano y otro productor del
resto de mercancías. Para Maragall, Lluch se sitúa aquí en el “neo-ricardianismo más puro”. Las
implicaciones de su modelo en términos de fiscalidad no se alejan de las del modelo de Sraffa. De
hecho Lluch sigue a Sylos Labini (1973)57: el efecto del crecimiento de las rentas es una reducción
en el poder de compra de los salarios y un aumento más rápido del coste del trabajo para los
empresarios, frenando el proceso de desarrollo58. Las conclusiones del papel son que, en el margen
extensivo, el aumento del precio del suelo no conduce a una intensificación en su uso a causa de la
planificación urbana, además de proporcionar un modelo para determinar la aparición de rentas en
un suelo cada vez más densificado y el precio de los pisos59.
Finalmente, y con respecto a los esquemas neo-marshallianos, Maragall deja constancia de que el
difusor de las reflexiones de Marshall sobre economía urbana e impuestos sobre la propiedad es
J.A. García Durán. A continuación, se centra en la obra de Lombardini, principal exponente neomarshalliano, sobre la renta urbana (1965), donde explica la revisión de las rentas de situación que
lleva a cabo el autor como función no sólo de la distancia al centro, sino también de los servicios
públicos disponibles en cada punto, lo que cambia el panorama de estas rentas y su definición.
Lombardini se refiere no sólo a Marshall, sino también a Pantaleoni: en una ciudad bien estructurada
no deberían surgir grandes rentas de situación aparte de en el centro histórico. Lombardini distingue
además la renta monopolística, que nace de la estrechez de la oferta. Este es un análisis tradicional
modificado por la existencia de una restricción en los recursos públicos disponibles y que distingue
entre rentas diferenciales y rentas de escasez a la manera tradicional: cuando suben algunas rentas,
56. Campos Venutti tiene un objetivo político: maximizar las “libertades urbanas”, entendidas como acceso a unos servicios incluyendo la movilidad, expresión de la concepción actual de la política urbana. Maragall (1978), 208-216.
57. Ver Lluch (1976). Son interesantes las referencias que emplea Lluch en esta obra. Paolo Sylos Labini, defensor de la
regulación económica y de las políticas de rentas, fue muy apreciado en algunas partes del entorno socialdemócrata
español en estos años. Sylos Labini además sostenía la superioridad del enfoque dinámico clásico frente al estatismo
neoclásico.
58. Maragall consideraba que la popularidad de estos modelos en la Europa mediterránea era consecuencia del auge del
proceso urbanizador después de la Segunda Guerra Mundial. En estos casos, el aumento acelerado de la demanda ha
producido rentas de escasez (o absolutas) y también un aumento rápido de las rentas diferenciales. Maragall (1978), 217224 y (1979), 155-156. La formalización matemática de este trabajo, en la tesis y el artículo está tomada de Vegara.
59. Maragall (1979), 156-162.
1 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�estas son diferenciales; cuando suben todas las rentas, son rentas de escasez60. Finalmente, Maragall
realiza una rápida revisión de los esquemas radicales anglosajones, siguiendo a Larry Sawyers
(1975), quien considera que la oferta de transporte no es exógena, sino determinada por las presiones
de los urbanizadores, y David Harvey (1973, 1974), que habla de la acción del capital financiero
y los promotores en la creación de una renta absoluta o de “monopolio clasista” en submercados
diferenciados. Harvey (1976) desarrolla el conflicto de intereses entre los capitalistas (siendo estos
de tres tipos: capital convertido en propiedad, constructores y capital en general) y el trabajo61.
4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a
Sraffa
La última parte de este largo capítulo segundo de la tesis está dedicado al análisis de los impuestos
sobre el suelo urbano. Maragall expone ampliamente el análisis de Marshall en el apéndice de los
Principles sobre los impuestos sobre la tierra, la renta, los edificios, etc. Para él las reflexiones
de Marshall son “sabiduría convencional” en Occidente, pero reivindica la línea de pensamiento
Ricardo-George “que n’és el precedent teòric”. Según Blaug (1962), el concepto de renta no ganada
de los dos Mill y la confiscación fiscal de toda la renta del suelo sin edificios defendida por George
no daría lugar a objeciones marshallianas si fuera posible distinguir entre renta pura del suelo y
renta de las estructuras construidas sobre el suelo. Si se trata de combatir la especulación y recargar
las rentas no ganadas, dice Blaug, hay otros caminos como un tratamiento más duro de las rentas
del capital en el impuesto sobre la renta. Maragall apenas entra en el debate de la conveniencia de
una imposición alta a las rentas urbanas, mencionando las ideas de Musgrave (1959) y Mills (1972),
aunque reivindica las ventajas prácticas del viejo impuesto sobre la propiedad: la recaudación es
alta con tipos moderados y no perturba apenas la producción y el consumo. Y aunque puede ser
regresivo, dada la generalización de la propiedad, otros impuestos (como los de consumo) lo son
más62. Maragall termina la parte doctrinal de su tesis con una revisión de los impuestos en el modelo
neo-ricardiano: Sraffa (1963) reproduce la conclusión de Ricardo de que los impuestos sobre la renta
son soportados íntegramente por los terratenientes y no afectan al precio ni al tipo de beneficio. En
el modelo de Lluch mencionado antes (1976), en que el suelo urbano es “producido” por un sector
de la economía, el impuesto sobre el suelo afecta al tipo de beneficio en ese sector y por tanto
en toda la economía. El mantenimiento o no de la proporción del excedente que no retorna a los
trabajadores dependerá de cómo gaste el Estado los recursos fiscales: si se destina a seguros sociales
los trabajadores no se verán perjudicados; si se destinan a subvencionar la industria, sí. Maragall
critica que Lluch no discuta el hecho más plausible de que el ayuntamiento dedique el rendimiento
de la contribución urbana a los servicios locales. También piensa que este modelo flaquea al suponer
que los costes de transporte son desutilidades puras y no costes reales, y que por tanto deben reflejarse
en el modelo de producción: si se integran los costes de transporte, los precios totales pagados por
los residentes de la corona periférica serán iguales que los que pagan los habitantes del centro. Si el
impuesto es sobre el precio del suelo urbano, incluyendo las infraestructuras y edificios, el tipo de
beneficio se verá afectado; si es sólo sobre la renta como en Ricardo, Sraffa o George, no se verá
afectado63.
60. Maragall (1978), 227-231.
61. Maragall (1978), 233-237.
62. Maragall (1978), 240-249.
63. Maragall (1978), 250-251.
1 9
�5. Reflexiones finales
L
a formación del pensamiento de una personalidad tan relevante como Pasqual Maragall es
sin duda un objeto de estudio de alto interés. En este artículo nos hemos centrado en un
aspecto menos conocido de este personaje: sus referencias doctrinales en lo económico,
corrientes principalmente alternativas que se plasman en algunas de sus obras académicas y
en su tesis doctoral. Maragall, en la línea de economistas que pasaron por la New School, defendió
la necesidad de poner en cuestión la teoría económica ortodoxa, ofreciendo alternativas analíticas
que podrían ayudar a construir una ciencia económica más inclusiva y explicativa. Maragall mostró
su preferencia primeramente por autores marxistas y posteriormente por autores post-keynesianos
próximos al círculo de Cambridge, esto es, los fieles al Keynes más genuino. Las preferencias de
Maragall por estas corrientes –seguramente parte de la heterodoxia contemporánea más sólida– tiene
siempre como objetivo no sólo contribuir a la ampliación de los enfoques de la teoría económica
académica, sino también, y muy fundamentalmente, servir como guía de acción en la política
económica64. Maragall, en cualquier caso, muestra en estos primeros trabajos académicos posturas
teóricas eclécticas y poco dogmáticas: en la aproximación a las cuestiones económicas es más bien
partidario de una cierta flexibilidad teórica que permita ganar capacidad explicativa. Esta actitud,
que recuerda en cierto modo a Keynes (por quien Maragall profesaba admiración), no excluye la
manifestación de unas preferencias doctrinales determinadas (Quesnay, Ricardo, Marx, Sraffa,…),
que sin embargo no es excluyente. La tesis de Maragall es buen exponente de esta plasticidad,
donde las interpretaciones marxistas, neo-ricardianas, marshallianas y sraffianas se combinan con
influencias más ortodoxas. Cabe añadir que la intención última de Maragall es siempre científica:
En su Informe sobre el IV Congreso de la International Economic Association de Budapest de 1974
exaltará la posición de los economistas liberales Haberler, Johnson y Kennen precisamente por su
franqueza en la defensa de sus posiciones65.
La conexión de estas fuentes doctrinales con las políticas llevadas a cabo por Maragall en sus
cargos políticos queda fuera del objetivo de este papel. Aquí solamente hemos tratado de poner
de relieve los autores que Maragall frecuentó en sus años de formación académica con el fin
de presentar este aspecto intelectual del personaje no tan conocido para el público. A partir de
las fuentes tratadas creemos poder aseverar que los autores que Maragall consideró en su etapa
formativa como economista contribuyeron de manera directa a estructurar su discurso en los años
posteriores. En primer lugar, porque se puede afirmar que Pasqual Maragall es un heterodoxo, una
persona a la que le costaría aceptar los espacios reflexivos cerrados (en su carrera política será un
elemento diferenciador que le acarreará admiración y desconfianza a partes iguales). En segundo
lugar, porque entiende la estructuración del territorio como elemento transformador, idea que se
refleja en las reflexiones doctrinales efectuadas en su tesis doctoral sobre la renta del suelo y la
fiscalidad, combinando tradiciones analíticas diversas. En tercer lugar, porque –lúcidamente– asume
las imperfecciones de autores o tesis próximas a su ideología política; de ahí que, nuevamente,
incorpore algunas ideas más liberales que años más tarde tratará de concretar en elementos de
cooperación público-privada. De esta manera, los rasgos que identificamos en sus trabajos de
juventud en los años setenta se sintetizan en la heterodoxia como método de análisis, en uso del
suelo y de la organización territorial como variable de transformación social y en complicidad entre
las esferas pública y privada. Rasgos todos ellos que acompañan a Maragall hasta nuestros días.
64. En marzo de 1998, en un seminario de la serie titulada Europa prossima: La Europa de las regiones, de las ciudades
y de la ciudadanía organizado en la Università di Roma Tre, en la sesión sobre las políticas monetarias, económica y
ocupacionales, Maragall se declaró “hijo o nieto de Keynes”, reclamando políticas de demanda (“El problema radica en la
demanda, no en la oferta”). Maragall (1999), 67.
65. Maragall (1975), 172.
2 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�6. Bibliografía
ALLEN, Robert (2011), Global economic history: A very short introduction. Oxford, Oxford UP.
BLAUG, Mark (1962), Economic Theory in Retrospect, London, Heinemann.
DAUNTON, Martin (2001), Trusting Leviathan. The politics of taxation in Britain 1799-1914.
Cambridge, Cambridge UP.
DOBB, Maurice (1975), Teorías del valor y la distribución desde Adam Smith. Ideología y teoría
económica. México, Siglo XXI.
GEHRKE, Christian y KURZ, Heinz D. (1995), “Karl Marx on physiocracy”, The European Journal
of the History of Economic Thought 2:1, pp. 53-90.
LLUCH, Ernest (1976), “Renta del suelo urbano. Unas aproximaciones teóricas y empíricas”.
Información comercial española, mayo, pp. 76-78.
MARAGALL, Pasqual (1973), Quesnay and beyond: A reflexion on the Origin of the Classical Theory
of Value, Capital and Trade. Trabajo para la obtención del MA on Economics, New School for Social
Research, New York.
MARAGALL, Pasqual (1974), Some comments on the comparison between the theory of imperialism
and the theory of international trade. Comunicación presentada en el IV Congreso de la International
Economics Association.
MARAGALL, Pasqual (1974b), Notas para una comparación de la teoría del imperialismo con la
teoría del comercio internacional. Inédito.
MARAGALL, Pasqual (1975), Evolución de las teorías del comercio internacional de Quesnay a
Keynes. Una nueva interpretación. Memoria para trabajo de investigación, inédito.
MARAGALL, Pasqual (1976), “Quesnay y la economía política clásica”, Cuadernos de Economía,
v. 4, n. 9, pp. 41-66.
MARAGALL, Pasqual (1976b), “Los límites del crecimiento”, Enciclopedia Avances del Saber, Ed.
Labor, t.3, p. 247.
MARAGALL, Pasqual (1978), Els preus del sòl (El cas de Barcelona), Tesis doctoral leída en la
Universitat Autònoma de Barcelona.
MARAGALL, Pasqual(1979), “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano”, Investigaciones
económicas, 10 Sep-Dic 1979, pp. 151-163.
MARAGALL, Pasqual (ed.) (1999), Europa próxima. Europa, regiones y ciudades. Barcelona,
Edicions Universitat de Barcelona y Edicions UPC.
MARAGALL, Pasqual (2008), Oda inacabada. Memòries. Barcelona, La Magrana.
2 1
�MAURI, Luis y URÍA, Lluís (1998), La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Barcelona,
Edicions 62.
MEEK, Ronald L. (1962), The Economics of Physiocracy: Essays and Translations. Cambridge, Ma,
Harvard University Press.
MORISHIMA, Michio (1973), Marx’s Economics: A Dual Theory of Value and Growth. Cambridge,
Cambridge University Press.
NAPOLEONI, Claudio (1973), Curso de economía política. Vilassar de Mar, Oikos-Tau.
RICARDO, David (1951 [1817]), Principles of political economy and taxation. The Works and
Correspondence of David Ricardo, Sraffa, P. & Dobb, M. (ed.) Cambridge, Cambridge UP.
RONCAGLIA, Alessandro (2006), La riqueza de las ideas. Una historia del pensamiento económico.
Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza.
SAMUELSON, Paul A. (1982), “Quesnay’s Tableau Economique as a theorist would formulate it
today”, en Bradley, I. y Howards, M. (eds.), Classical and Marxian Political Economy. London,
Macmillan, pp. 45-78.
SCHUMPETER, Joseph A. (1954), History of Economic Analysis. London, Allen and Unwin.
SRAFFA, Piero (1951), “Introduction”, in Sraffa, P. (ed.), The Works and Correspondence of David
Ricardo. Cambridge, Cambridge UniversityPress.
SWEEZY, Paul (1942), The Theory of Capitalist Development, New York, Oxford University Press.
SYLOS Labini, Paolo (1973), Prezzi relativi e distribuzione del reddito. Torino, Boringhieri.
WINGO, Lowdon (1972), Transporte y suelo urbano. Madrid, Oikos.
2 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Un estudio sobre las fuentes doctrinales en los escritos económicos de Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Serrano Robles, Eloi
San Julián Arrupe, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Economia
Universitats
Nova York
Model social
Description
An account of the resource
Número 4 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Estudi realitzat pels doctors Eloi Serrano i Javier San Julián sobre la influència d'algunes escoles de pensament econòmic en les idees de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2666/WP3_Federalisme_JLLCampa.pdf
0aafd39291edde5c67e05be4665a0a63
PDF Text
Text
Working paper n.3
El pensament polític de
Pasqual Maragall en relació
al federalisme i a l’encaix
Catalunya -Espanya
Josep Lluís Campa Planas
Abril 2016
1
�Sumari
1. OBJECTIU DEL TREBALL
1.1. Preguntes d’investigació
1.2. Justificació
5
5
5
2. MARC TEÒRIC
2.1. El federalisme
2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
6
6
15
3. METODOLOGIA
20
4. ANÀLISI QUANTITATIU DELS CONCEPTES
4.1. Paraules més utilitzades
4.2. Eixos d’anàlisi
4.3. Criteris complementaris
22
22
23
26
5. ANÀLISI DEL PENSAMENT DE pASQUAL MARAGALL
5.1. Federalisme
5.2. Catalunya i Espanya
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
5.4. Nacionalisme
5.5 Europa
5.6. Estatut
5.7. Fiscalitat
5.8. Interlocució
5.9. Independència
28
29
35
40
44
47
49
52
54
56
6. CONCLUSIONS
57
7. RESPOSTES A LES PREGUNTES D’INVESTIGACIÓ
64
8. BIBLIOGRAFIA
68
annexOS
70
La primera versió d’aquest treball es va presentar el juny de 2014 com a Treball
Final de Grau de l’autor en el Grau de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat
Pompeu Fabra, tutoritzat pel professor Marc Santjaume Calvet
2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Resum
P
asqual Maragall és una figura cabdal de la política des de la restauració democràtica a
Espanya, en els àmbits local, català i espanyol. Ha deixat la seva empremta com Alcalde
de Barcelona i responsable màxim dels Jocs Olímpics de 1992, i com a President de la
Generalitat de Catalunya en el període de gestió i aprovació del nou Estatut de Catalunya
del 2006. Tot i ser un polític lligat a un partit concret (el PSC) ha mostrat una capacitat constant de
plantejar-se la política amb llibertat de pensament, oferint a la societat enfocaments i alternatives
que desbordaven els límits partidistes.
Des de la seva perspectiva catalanista, ha intentat millorar el marc Constitucional i Estatutari de
relacions entre Catalunya i Espanya partint del reconeixement de Catalunya com a nació, amb la
conseqüència derivada de considerar a Espanya com a “nació de nacions”. En base a aquests dos
fets citats, el federalisme de tipus pluralista és la seva proposta d’articulació territorial per Espanya.
L’objectiu del treball és recopilar, classificar i analitzar metodològicament el pensament polític
de Pasqual Maragall en relació al federalisme com a proposta constitucional que pugui establir
un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i serveixi a la vegada per la integració de
Catalunya en la Unió Europea.
Paraules claus: Federalisme, Pluralisme, Catalanisme, Catalunya, Espanya, Europa
Abstract
P
asqual Maragall is a political key figure since the restoration of democracy in Spain, at the
municipal, state and national level. Mr. Maragall left his mark as the Mayor of Barcelona
during the 1992 Olympic Games, as well as the President of the Generalitat of Catalonia
during the preparation and parliamentary approval in 2006 of the new Statute of Catalonia.
Despite being tied to one political party (Socialist Party of Catalonia, PSC), Mr. Maragall’s political
views are embedded on the freedom of thought, offering approaches and alternatives that overcome
partisan views.
From his understanding of Catalonia as a nation, and Spain as a “nation of nations”, Pasqual
Maragall aimed to improve the legislative framework that rules the relationship between Catalonia
and Spain. Mr. Maragall’s political proposal for the territorial organization of Spain is been known
as “Pluralist Federalism”.
The purpose of this study is to collect, classify and analyze methodologically Pasqual Maragall’s
pluralist federalism thinking. This study will focus on Mr. Maragall’s constitutional proposal
aimed to ensure not only Catalonia’s steady fit in Spain, but also the integration of Catalonia in the
European Union.
Keywords: Federalism, Pluralism, Catalanisme, Catalonia, Spain, Europe
3
�1. Objectiu del treball
1.1. Preguntes d’investigació
L
’objectiu del treball és recollir, estudiar i analitzar el discurs polític que en relació al federalisme
i als problemes de la relació entre Catalunya i Espanya fa Pasqual Maragall en el període
1982-2006, és a dir entre el moment en què és elegit Alcalde de Barcelona i fins la finalització
de la seva etapa com a President de la Generalitat de Catalunya, incloent el període en que va
ser candidat a la presidència de la Generalitat.
El treball té una concepció ampla i global, amb la finalitat d’identificar els trets que composen
el pensament de Pasqual Maragall sobre la problemàtica plantejada. Aquesta recerca d’una visió
extensa sobre els plantejaments polítics d’en Maragall, es concreta, a més, en unes preguntes a les
que el treball busca donar resposta: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions
entre Catalunya i Espanya? Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir
una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Té aquest model característiques
federals? Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Maragall és nacionalista, catalanista
o espanyolista? Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual
Maragall? Eren les propostes de Pasqual Maragall la tercer via per la que alguns aposten com
alternativa de sortida al problema polític actual entre independència i l’status-quo vigent?
1.2. Justificació
Dins de la bibliografia consultada sobre el President Maragall, no ha estat possible localitzar cap
estudi sobre aquest tema en concret; de fet hi ha moltes biografies, entrevistes i reculls d’escrits
i discursos, però cap treball sobre l’estudi del pensament polític general d’en Maragall. Es tracta
doncs d’un treball que intentarà investigar en un tema inèdit i del que no hi ha antecedents.
La primera intenció del treball era abordar el conjunt del pensament del President, però els treballs
i contactes previs ens han fet concretar en el federalisme i les relacions entre Espanya i Catalunya.
La amplitud dels temes sobre els que en Maragall ha treballat (el govern de la ciutat, l’urbanisme, el
paper de les ciutats i les regions al Mediterrani i a Europa, les noves formes de partit polític) i també
la característica dispersió i aparent desordre -que no manca de rigor- del seu pensament van portar
a limitar l’abast del treball als temes concrets citats.
A més, el treball té un interès conjuntural en base al conflicte polític present, centrat precisament
en l’encaix –o no- de Catalunya dins d’Espanya, i a algunes de les propostes de solució que es
plantegen, com la del federalisme
4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�2. Marc Teòric
2.1. El federalisme
Context general
E
n el món s’estan donant una sèrie de canvis i moviments que alteren la situació de la postguerra
mundial caracteritzada per l’equilibri del terror nuclear, l’enfrontament entre dos models
econòmics i polítics amb dues grans superpotències, i -un cop produïts els processos de
descolonització- el manteniment de les fronteres dels estats existents.
D’una banda, el procés de globalització de l’economia amb la desaparició de fronteres (al menys
pel que fa als capitals, serveis i determinats béns), la tendència a la integració en empreses
transnacionals, i a les regulacions realitzades a nivell supraestatal, comporta la superació “per dalt”
de l’escala del nivell dels estats, fins i tot arribant a formes de governança global: “No podem anular
la globalització; està aquí per a romandre. La qüestió és cóm fer-la funcionar. I per funcionar
caldrà tenir institucions públiques globals que ajudin a establir les regles” (Stiglitz, 2002: 278).
Aquesta globalització és paral·lela a la necessitat de tractar al ciutadà de forma propera, donantli respostes adequades i fins i tot personalitzades a les seves necessitats, des de la proximitat i el
nivell local. L’extensió del principi de subsidiarietat és una manifestació d’aquest moviment cap a
la potenciació de la gestió local.
En l’àmbit europeu, el procés progressiu de construcció de la Unió Europea1, si no es veu
interromput, pot conduir a una organització de caire federal, on els estats actuals es convertirien en
estats federats de la Unió. De fet, els estats actuals es veuen sotmesos a diferents tensions: cessió de
sobirania i de competències cap a organismes supranacionals (com les institucions de la Unió i els
organismes independents creats per la Unió com són el Banc Central Europeu i el Tribunal Europeu
de Justícia); pressió dels seus ens regionals i locals per traspassar competències als nivells polítics
i de gestió més propers al ciutadà, que en funció de la historia, l’homogeneïtat interna del país i la
seva dimensió física, tenen més o menys força, i més o menys caire polític o administratiu; i pèrdua
de control sobre la regulació i poder sobre determinats àmbits, en especial el financer.
Un altre moviment que s’està produint és l’increment de les migracions de ciutadans entre països,
de forma que les societats estatals estan perdent l’homogeneïtat que tenien, passant en general a
incloure un grau més alt de diversitat cultural, lingüística i religiosa.
També en aquest context està present el Trilema de Rodrik (Rodrik, 2007), que considera que
en el món globalitzat són incompatibles tres conceptes: la democràcia, la sobirania nacional i la
globalització2.
1. “¿Qué es exactamente la Unión Europea? ¿Es una organización internacional… o es un estado federal? La UE no se circunscribe bien
a ninguna de las dos categorías. A diferencia de otras Organizaciones Internacionales, ha recibido la delegación de importantes poderes
independientes, tanto en el ejecutivo, el legislativo, como en el judicial, de forma muy parecida a como los ostenta un estado. Sin embargo,
a diferencia de los estados federales, los gobiernos de los estados miembros siguen siendo los signatarios soberanos del Tratado de la UE y
los estados miembros siguen siendo soberanos en muchas áreas de la política, incluida su capacidad de firmar tratados internacionales. (Hix
i Hoyland, 2012: 12).
El sistema político de la UE está descentralizado en grado sumo, se basa en el compromiso voluntario de los estados miembros y de sus
ciudadanos, y descansa en organizaciones subalternas (los estados-nación existentes) para administrar la coerción y otras formas de poder
estatal” (Hix i Holand, 2012: 15).
2. Segons Rodrik, els estats, aplicant la seva sobirania nacional, generen costos de transacció en el comerç mundial associats a discontinuïtats
legals i regulatòries; la integració econòmica mundial requereix eliminar els obstacles entre les fronteres; i per últim, la democràcia,
difícil ja en entorns estatals homogenis social i culturalment, ho és encara més aplicada a nivell mundial. Rodrik expressa la necessitat
de fer una elecció entre dos d’aquest tres conceptes, en la mesura que els tres no es poden combinar alhora en el món actual.
5
�Per tant, considerant que els estats estan deixant de ser uniformes, estan perden el monopoli de moltes
competències, i estan abocats a gestionar la diversitat i la pluralitat, les solucions organitzatives
basades en la uniformitat, la centralització i la simetria no semblen tenir gaire futur. Cal introduir,
doncs, pluralisme en l’enfocament.
Federalisme: Característiques generals
El context descrit porta a la necessitat de considerar la creixent importància de les institucions de
tipus federal, que puguin afavorir la coexistència de la multiplicitat de nivells de govern. En efecte,
Federalisme és un “terme de caràcter normatiu que fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple, que
combina elements de govern comú i d’autogovern regional3. Combina unitat i diversitat, acceptant,
preservant i fomentant diverses identitats dins d’una unió política més àmplia. L’essència del
federalisme com a principi normatiu és la perpetuació tant de la unió com de la no-centralització al
mateix temps” (Watts, 2006: 97).
L’organització federal té els seu origen en els Estats Units. Daniel Elazar resumeix les seves
característiques de la següent forma, contemplant el federalisme com un sistema polític de govern
i de vincle entre les persones:
“un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades
per
«nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local... En
termes estrictament governamentals, el federalisme és una forma d’organització política
que uneix diferents formes de govern dins d’un sistema polític general, de manera que
totes mantinguin la seva integritat política fonamental. A més, distribueix el poder entre
el govern general i els constituents, a fi que tots participin en els processos d’execució i de
presa de decisions del sistema. En un sentit més ampli, el federalisme representa el vincle de
persones lliures i les seves comunitats, per mitjà d’uns acords polítics duradors però limitats,
amb l’objectiu de protegir certs drets i aconseguir unes finalitats específiques comunes tot
preservant les integritats respectives dels participants.” (Elazar, 2011: 44, 45).
Federalisme és, per tant, separació de poder polític en dos nivells, combinant dues idees: el shared
rule, les institucions i el poder compartits en el nivell de la unió federal, i el self rule que es refereix
a l’existència d’estructures d’autogovern propi per part de les unitats constituents, de les regions.
Les Federacions són sistemes federals aplicats que comparteixen unes característiques estructurals
(Watts, 2006, 105): Existència de dos nivells de govern, el federal i el regional, reservant normalment
com a competències federals la defensa, les relacions internacionals, la moneda i l’emissió de deute
públic, l’equilibri interterritorial i la gestió econòmica (parcialment); assemblees legislatives federals
bicamerals, que inclou una segona cambra de representació territorial, amb un paper significatiu en
l’elaboració legislativa; un repartiment constitucional formal dels poders que garanteix algunes
àrees de plena autonomia per a cada instància; existència d’un fòrum de representació regional dins
de les institucions federals; Constitució escrita, dotada de supremacia sobre les altres lleis, i que no
és reformable unilateralment sense acord amb les regions; formes d’arbitratge en cas de conflicte
(Tribunals o referèndums) que regulen les solucions a les disputes entre els diferents nivells de
govern; i establiment de procediments i institucions de col·laboració intergovernamental en àrees
amb competències compartides o superposades.
Més enllà d’aquests trets formals, és rellevant cóm es donen i s’apliquen en la pràctica els principis
3. Per evitar confusions, al llarg del treball ens referirem a Regions quan parlem de les entitats subnacionals d’una Federació, siguin conegudes
com Entitats Constituents, Estats, Regions o Comunitats Autònomes.
6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�legals constitucionals, doncs sovint hi ha diferències entre els plantejaments teòrics i la pràctica
política. Són importants els processos polítics, les actuacions de les forces socials dins del sistema,
les institucions federals i regionals i el seu funcionament. En el cas concret de les institucions,
cal “tenir en consideració no només en quina mesura les institucions de cada sistema reflecteixen
el particular equilibri de forces socials i polítiques d’una societat, sinó que també cal considerar
quin és l’abast d’aquestes institucions un cop establertes, i com es canalitza i influeix l’articulació
d’unitat i diversitat dins de la mateixa” (Watts, 2006:109).
Elazar posa èmfasi en la possibilitat de dissenyar sistemes federals centralitzats o descentralitzats,
amb jerarquia entre els nivells de poder o no; descriu que “des de bon començament, el sistema de
govern nord-americà estava organitzat com una matriu, no com una jerarquia: un sistema polític
no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per
les diferents arenes, federal, estatal i local”. Una distribució de competències de tipus matricial, no
piramidal, com un reflex més de la separació i equilibri de poders (Elazar, 2011: 43).
També es pot distingir entre el Federalisme Cooperatiu, que en el seu disseny i pràctica intenta
reduir els conflictes entre els poders i impulsa mecanismes de cooperació més que d’enfrontament,
i el Federalisme Competitiu que potencia polítiques –essencialment econòmiques- competitives
entre les regions, la qual cosa pot significar beneficis a curt termini entre els ciutadans, però pot
atacar la cohesió de la unió federal. (Watts, 2006:169).
Dins del disseny dels sistemes federals és important també considerar la qüestió de la Simetria o
Asimetria: s’identifica en primer lloc una asimetria política, que existeix en totes les federacions
i ve donada per condicionants diversos que incideixen sobre el poder real de cada regió dins de la
federació. Les diferències de territori, població, riquesa en recursos naturals que tinguin cadascuna
de les parts federades impliquen diferència en el poder que tenen dins de la federació. L’exemple
d’una asimetria d’aquest primer tipus ens la dóna comparar, dins dels Estats Units, dos estats com
Califòrnia i Vermont, molt diferents en habitants, extensió i potencial econòmic. De fet, es considera
que quan existeix asimetria de forma molt extrema és una font d’inestabilitat en la federació, en
especial si el nombre d’unitats federades no és molt gran.
Un altre tipus d’asimetria és l’anomenada Constitucional, que es dona quan “el grau en que
s’assignen les competències a les unitats regionals no són uniformes” (Watts, 2006:176). On
està reconeguda ho és per a reconèixer diferències significatives entre les regions. Aquest tipus
d’asimetria es pot donar per l’increment normatiu de l’autoritat federal o regional segons els casos,
o bé quan dins d’una constitució formalment simètrica les regions poden optar per “assumir” o
“abandonar” algunes competències. (Watts, 2006: 179). De fet, Espanya va introduir una asimetria
temporal quan va contemplar dues vies diferents d’accés a l’autonomia, i també en la forma com
els Estatuts d’autonomia recullen diferents competències.
L’estructura d’organització de l’estat té influència i repercussió també en els sistemes electorals i
de partits polítics; i a l’inrevés. Es donen combinacions entre sistemes electorals majoritaris amb
circumscripcions uninominals i sistemes electorals proporcionals. En relació als partits polítics,
hi ha varietats en les formes de relació orgànica entre les estructures dels partits a nivell federal i
regional.
Algunes federacions tenen a la pràctica més problemes que d’altres, sense que es puguin imputar
les disfuncions al model federal, sinó més aviat als propis països. De tota manera s’identifiquen
uns factors que afavoreixen el sorgiment de tensions: diferències en la composició social; nivell de
desenvolupament econòmic i desigualtat social; llengües no reconegudes; arquitectura institucional
no adequada a les diversitats existents; manca d’estratègia política que combini la lleialtat federal i
7
�l’atenció a les reivindicacions regionals; i polarització dels processos polítics, quan cada part creu
que només pot guanyar a costa de l’altre (Watts, 2006: 239).
No podem acabar aquesta descripció de les característiques del federalisme sense fer esment del
seu origen com a pacte polític4, en el sentit “d’agrupació deliberada dels humans com a iguals per
establir cossos polítics de tal manera que tots reafirmin la seva igualtat fonamental i preservin els
seus drets bàsics”. (Elazar, 2011: 118). Acord, doncs, voluntari, lliure, amb voluntat de continuïtat,
respectant identitats originals i la multiplicitat d’interessos, il·lustrat en la següent cita d’Elazar que
ofereix el federalisme com a forma d’organització política en món interdependent com l’actual:
El federalisme reapareix com a força política perquè s’ajusta al principi que no hi ha
majories ni minories simples, sinó que totes les majories es componen de conglomerats
de grups, i el principi corol·lari dels drets de la minoria, que no tan sols protegeix que
les minories puguin preservar-se, sinó que obliga les majories a ser compostes en lloc de
ser artificialment simples. Aquests principis els serveix emfatitzant la base consensual de
l’organització política i la importància de la llibertat en la constitució i en el manteniment
de la república democràtica. Tots dos principis són especialment importants en un món cada
vegada més complex i interdependent en què les persones i els pobles han de viure junts
tant si els agrada com si no, i fins i tot aspiren a fer-ho democràticament. Per això no és
sorprenent que els pobles i els Estats de tot el món busquin solucions federals als problemes
d’integració política dins un marc democràtic. (Elazar, 2011: 116).
Federalisme Pluralista
Diversos autors reconeixen, però, que el federalisme clàssic pot no donar solució a la diversitat
dins d’una societat. Watts posa en evidència que quan hi ha diversitat arrelada en una societat, els
intents d’homogeneïtzar-la potenciant la unitat política acostumen a fracassar, i en canvi reconèixer
la diferència interna redueix la tensió; però diu també que cal compensar aquest reconeixement amb
un enfortiment dels nexes d’unió de la federació així com de la confiança i lleialtat entre els dos
nivells de poder. (Watts, 2006: 110).
Ferran Requejo observa que, d’una banda, la lògica federalista ha estat segrestada en la realitat dels
règims federals dels segles XIX i XX “en primer lloc, pels processos moderns de state-building
i, en segon lloc, pels processos de nation-building promoguts pels estats.” (Requejo, 2009: 202).
D’altra banda, la història de les federacions s’ha desenvolupat de forma quasi total sobre models
de federalisme simètric, que han tingut sempre problemes per acomodar diversitats en el seu sí. De
fet, els estats federals -nascuts en part com alternativa als estats centralitzats- acaben compartint en
la pràctica principis d’estat unitari. En aquests estats federals es substitueix el súbdit pel ciutadà,
que forma part del demos territorial global, i l’autoritat federal es situa moralment per sobre de la
regional, i demana lleialtat a tots. El resultat és un retorn al monisme col•lectiu, al poble de tota la
federació com a únic subjecte polític (Requejo, 2009: 207).
Ja hem esmentat abans que una federació de tipus pluralista és una solució que ofereix el corrent
pluralista per a l’organització territorial d’un estat amb diversitat d’identitats internes. De fet, és la
solució que sembla poder conjuminar millor la continuïtat de l’estat total amb el reconeixement de
la seva pluralitat interna, doncs no passa ni per la dissolució o assimilació de les diferències, ni per
la segregació o apartament de les minories.
A les característiques enunciades abans dels sistemes federals, les federacions plenament pluralistes
4. Segons el diccionari de la Real Academia Española, federal és un concepte amb origen en la paraula llatina
foedus que té el significat de pacte o aliança. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquest origen.
8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�n’han d’afegir tres de complementàries (McGarry i O’Leary, 2009: 43):
•
•
•
Suposen no només una divisió de poders garantida per la constitució, que les autoritats federals
no poden rescindir de manera unilateral, sinó també una autonomia substancial, i una adjudicació
raonable de recursos fiscals a les regions.
Tenen normes de presa de decisions consensuals, i fins i tot consocionals, més que no pas
majoritàries al govern federal: Comparteixen poders executius inclusius i acords representatius
en el govern federal, i principis proporcionals de representació i adjudicació de càrrecs i
recursos; tenen segones cambres fortes que representen les regions, de forma que els Senats no
són calcs de la Cambra de Representants; i disposen d’un poder judicial regional fort, amb un
paper regional en la selecció dels jutges federals.
Són plurinacionals. Reconeixen un concepte de la sobirania pluralista i no monista, és a dir,
reconeixen l’existència de diverses nacions en el sí de la unió. Una federació plurinacional
comporta autonomia territorial col·lectiva per a les nacions sòcies.
En aquest punt, els autors constaten que qualsevol federació, qualsevol model organitzatiu, que
pugui adoptar la Unió Europea, per ser viable haurà de ser del tot pluralista, reconeixent la diversitat
de la seva composició interna, de forma compatible amb la unió general. Aquest exemple ens ajuda
a visualitzar que una federació pluralista és possible en la realitat i que, per tant, les crítiques
que es fan al model teòric poden ser superades en la pràctica política. De fet, la Unió Europea va
començar com una Confederació [“organitzacions polítiques preexistents s’uneixen per a dotarse d’un govern comú per a l’exercici de determinats fins. El govern comú depèn dels governs de
les unitats constituents en estar compost per delegats d’aquests mateixos governs, de manera que
s’erigeix sobre una base fiscal i electoral indirecta” (Watts, 2006: 97)], però va adoptant de forma
gradual més elements federals, amb els estats clàssics com a parts federades en la Unió.
Els factors o condicions d’èxit o fracàs d’una federació pluralista estan en bona part lligats a la
història (McGarry i O’Leary, 2009: 74-75). Que la majoria de la federació pertanyi a una nació
històricament dominant és una dificultat; en canvi, el fet de formar-se la federació com a resultat
d’un procés de democratització com a sortida d’una situació autoritària, és una facilitat. L’existència
d’identitats imbricades que afavoreixin lleialtats a nivell de tot l’estat és una facilitat, que fins i tot
suggereix la conveniència per un estat de respondre políticament al problema identitari, abans que les
relacions entre nacionalitats es puguin deteriorar. La distribució del poder que permeti la influència
de les regions en el poder federal és també un factor favorable. L’existència d’una nacionalitat
majoritària forta, quan decideix aplicar el federalisme pluralista, és un factor d’èxit superior
a la dispersió entre moltes identitats més o menys equilibrades. Són molt difícils empíricament
les federacions diàdiques, amb només dos membres. La prosperitat econòmica, que permet més
fàcilment la redistribució de recursos, és un altre factor de continuïtat.
En relació a l’asimetria, val a dir que el pluralisme federal implica el reconeixement i aplicació
en la pràctica de l’existència de diferències entre les regions federades, incloent-hi la coexistència
de diverses concepcions de ciutadania. En un federalisme multinacional, els ciutadans membres
poden estar sotmesos a lleis diferents, com plasmació de l’enfocament de la solució al dilema entre
tractament idèntic o tractament equitatiu: “la igualtat d’individus i de nacions en una federació
s’hauria de considerar en funció de les seves necessitats particulars i desenvolupaments històrics, i
no per la seva relació idèntica amb altres individus o estats membres en una federació” (Simpson i
Tully, 2009: 180).
Podem ara recollir la defensa del model que es fa des de la teoria del federalisme plurinacional, davant
determinades crítiques ja abans exposades. En relació a la consideració liberal que té prevenció a
posar els drets col·lectius de les nacionalitats minoritàries per davant dels drets individuals, cal
9
�tenir en compte que
“Una interpretació adequada dels drets individuals liberals i la igualtat vol respecte per
la cultura dels pobles ... el federalisme constitueix una defensa contra la propagació de
l’autoritarisme, ja que dispersa el poder, té més força en acords pluralistes (multilingües i
multiculturals) que en les federacions nacionals (monolingües i monoculturals). El pluralisme
territorial és un excel·lent mecanisme de control del despotisme” (McGarry i O’Leary, 2009:
69).
També és qüestionable la crítica que es fa en base a una pretesa amenaça a la unitat de l’estat, en
el sentit que el pluralisme aprofundeix les divisions i les institucionalitza, portant a l’enfrontament
alhora que dificulta els mecanismes redistributius i de solidaritat. Sense deixar de reconèixer que hi
ha referents reals empírics d’aquesta situació, l’argument pluralista es basa en la consideració que
la mobilització de les minories no surt com a conseqüència de l’organització territorial, sinó que
a l’inrevés, és la no solució adequada al problema de la diferència la que porta a l’enfrontament.
El pluralisme territorial, el reconeixement de la diferència i la seva gestió –això sí, complexa-, és
“l’opció democràtica, liberal i estratègica adequada” ((McGarry i O’Leary, 2009: 72).
Un model de federalisme plurinacional basat en el pluralisme de valors
Un cop vistes en el punt anterior les característiques del federalisme pluralista, passem a exposar a
continuació de quina forma es pot concretar aquest model de pluralisme en una determinada forma
d’acord federal; és a dir, quins han de ser els trets que hauria de complir en la pràctica un pacte
constitucional de tipus pluralista:
En primer lloc, cal el reconeixement constitucional explícit de la plurinacionalitat. L’experiència
mostra que la igualtat formal de la ciutadania no garanteix el reconeixement d’aquesta diversitat
nacional. Cal remarcar que a vegades es dona un reconeixement de la pluriculturalitat i del
multilingüisme, però dins d’una nació única.
En segon lloc, hi han d’haver acords asimètrics que permetin un alt grau d’autogovern propi a les
nacions minoritàries, compatibles amb mecanismes de cooperació entre els dos nivells de govern,
però amb clara divisió de poders i d’assignació de competències
Com a tercera condició , cal implicar una regulació plurinacional del govern de la federació, és a
dir la necessària participació (i protecció) de les nacions minoritàries en les institucions del govern
compartit; han de tenir el mateix dret d’intervenció en els processos de reforma constitucional. Tot
plegat requereix de la conformació d’una confiança federal mútua, d’un espai de lleialtat per totes
les parts. El que cal evitar és la “tirania de la majoria”.
Finalment, i lligant amb el vessant de vincle entre les persones (i les institucions), que és també part
del pacte federal, és important desenvolupar una cultura política plurinacional, que faci precisament
de la diversitat de nacions un factor d’identitat de la unió política.
En quant a la inclusió del dret de secessió, “No sembla que hi hagi cap argument normatiu definitiu
—de caràcter moral o funcional— contra la introducció d’aquest dret quan s’institueixen normes
procedimentals clares que evitin els usos estratègics per part de les elits de les nacions minoritàries”
(Requejo, 2009). Però aquest dret s’ha d’enfocar des d’una perspectiva federal, no pas nacionalista
o d’una de les parts: ha de prohibir decisions unilaterals per cap de les parts i introduir l’obligació
de negociar en base a uns procediments coneguts.
1 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Malgrat l’anterior, Watts argumenta contra la secessió en base al risc de debilitar al conjunt de la
federació, a ser un element de desconfiança en el futur, i a que dificulta la coordinació entre els
nivells de govern. Tot i això, considera que negar el problema ajuda a que es produeixi la secessió.
La proposta en base al pluralisme federal no oblida, més aviat insisteix i reafirma, determinats trets
del federalisme: complexitat normativa i institucional; necessària igualtat de les parts que pacten;
respostes no definitives; naturalesa experimental del federalisme; adaptació a les característiques
especials de cada cas.
Per últim, esmentar que Elazar dona una doble dimensió al federalisme: “La virtut del federalisme
no únicament radica en la seva utilitat a l’hora de mantenir el pluralisme, sinó també de contenirlo” (Elazar, 2011: 534). Per mitjà del federalisme, es poden articular unitats constituents diverses,
unides pel vincle del pacte, assegurar la llibertat necessària per respectar el pluralisme, i organitzar
el govern.
Resumirem, per finalitzar, la visió teòrica del federalisme, recordant que el concepte Federal
significa bàsicament pacte de govern en dos nivells: el central compartit i el regional en forma
d’autogovern. Sota aquest concepte hi ha múltiples formes organitzatives possibles, en funció de
diferents característiques del disseny aplicat: nacionalitats reconegudes, grau d’unitarisme, grau de
descentralització i grau d’asimetria. Conèixer i reconèixer la realitat del país permet el disseny d’un
sistema polític més eficient.
El federalisme aplicat al món és de forma molt majoritària uninacional, com a resultat dels processos
conjunts i paral·lels de formació de l’estat i construcció de la nació. El context mundial d’inicis
del segle XXI sembla afavorir, però, la implantació de formes federals pluralistes de repartiment
del poder, tant dins dels estats que tenen múltiples nacionalitats internes com en la formació de
federacions supranacionals com la Unió Europea.
Els sistemes federals, com a conseqüència del repartiment de poders, impliquen complexitat,
experiment, adaptació, negociació, col·laboració, empatia, confiança. I això requereix igualtat entre
les parts, regles i procediments. En un sistema federal és molt important la creació i manteniment
d’una cultura federal, de poder compartit, d’igualtat entre les parts constituents. Aquesta cultura,
política, institucional i cívica, afavoreix l’establiment d’un entorn de confiança federal entre les
parts, que permet arribar a compromisos creïbles.
No és una actitud exclusiva en els sistemes federals, però negar divergències o diversitats i no
afrontar problemes reals a les societats, no és la manera de solucionar-los ni apaivagar-los, sinó de
fer-los més grans.
Per tant, podem concloure que un sistema federal de concepció monista no és la solució per a
l’organització política d’estats plurinacionals o amb minories fortes i compactes en el seu interior.
Una concepció pluralista de la unió federal, amb reconeixement de la pluralitat interna i dels
diversos subjectes polítics existents és més adequada. Això sí, aquest enfocament pluralista ha
d’anar acompanyat d’una forta lleialtat mútua entre les unitats constituents, entre elles i envers la
Federació.
1 1
�2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
Aquest apartat del marc teòric el dediquem a concretar l’altre espai que estudiarem del pensament
de Pasqual Maragall, a banda del federalisme: el relacionat amb Catalunya, Espanya i les seves
relacions de poder, identitat, sobirania, dependència i interdependència. Però a més de Catalunya i
d’Espanya, cal tenir en compte un altre subjecte polític que també forma part de l’entorn d’actuació
de Maragall, que és Europa: tant com un objectiu a assolir -fins al 1986-, com un referent en la
restauració democràtica d’Espanya en un espai polític lliure i democràtic, i finalment com a nova
entitat supranacional que influeix en les competències i les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és de l’abast d’aquest treball un anàlisi detallat de la història, la realitat, l’enfocament i les bases
teòrico-polítiques de les relacions Catalunya-Espanya, però sí que cal un mínim d’aproximació als
conceptes i fets que conformen aquesta interdependència, doncs influeixen en els tipus d’organització
del poder que adopta l’estat espanyol i les seves parts constituents. Per tant, farem a continuació un
intent de fixar els conceptes de nacionalisme, catalanisme i federalisme en l’entorn de les relacions
entre Catalunya i Espanya, així com descriure certs esdeveniments històrics que tenen influència sobre
l’objecte del nostre treball: la instauració de la democràcia a Espanya, la construcció de l’estructura
Constitucional i estatutària, i el fracàs del procés de l’Estatut de 2006.
Nacionalime - catalanisme - federalisme
En el context català es dona una certa confusió semàntica entre les diferents corrents que, especialment
des de finals del Segle XIX, han dominat l’esfera política vinculada amb l’encaix de Catalunya a
Espanya i les reivindicacions de caràcter nacional o identitari.
Josep Termes i Jordi Casassas plantegen el tema de la següent forma:
“A Catalunya existeix el terme “catalanisme” un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint
s’ha destacat) no es troba enlloc d’Europa, com a mínim en una utilització ininterrompuda des
de la meitat del S.XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant d’un intent reeixit
de confrontació amb el terme “nacionalisme”, o del reflex d’una praxis nacionalista que se sent
“diferent” per la seva frustració polític-estatal diferent? ... fins a quin punt un terme com el
“catalanisme” no intenta defugir el problema central de Catalunya (i és clar del catalanisme)
que és la definició completa de la seva sobirania?” ... “Tot i ser el més emprat, el concepte
“catalanisme” no és l’únic genèric que ha disputat l’exclusivitat al nacionalisme. A Catalunya
no podem oblidar l’existència del federalisme ... que ha acabat identificant tota una manera
(sociològica, cultural i política) d’entendre el problemes d’identificació i de reivindicació
nacional.” (Casassas, 1997: 58).
Han estat termes que han tingut diferent càrrega política i han inclòs diferents concepcions de Catalunya
(Almirall, Pi i Margall, Cambó, Roca i Farreres, Nin), tot i que a vegades també han estat polisèmics,
al incloure sota una mateixa paraula concepcions polítiques allunyades entre elles, com il·lustra la
següent cita de Rafael Campalans: “Nuestro catalanismo humano, opuesto por definición y esencia
al chovinismo nacionalista, no tenía nada que ver con el catalanismo utilitario de Cambó ni con el
catalanismo doctrinario de los románticos de la historia.” (Casassas, 1997: 73).
Determinats autors consideren que no hi ha diferència entre catalanisme i nacionalisme “cal qüestionarse una vegada més si hi ha alguna diferència entre els termes ‘nacionalisme català’ i ‘catalanisme’,
amb la finalitat de concloure, també una vegada més, que -en rigor- són la mateixa cosa. Es pot establir
un paral·lelisme igualment entre ‘nacionalisme espanyol’ i ‘espanyolisme’ que corresponen al mateix
concepte” (Company, 1997: 187).
1 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�D’una altra banda, Caminal considera que:
“Catalanisme i nacionalisme són dues paraules i conceptes complementaris però no sinònims. El
catalanisme inclou des dels seus orígens diferents maneres de concebre la identitat de Catalunya
i la voluntat d’autogovern. A grans trets es pot dir que federalisme i regionalisme en són les seves
dues grans tradicions originàries” ... “Tant regionalistes com federalistes catalans participen
d’una doble idea: 1) reconeixement de la identitat de Catalunya i del seu dret a l’autogovern;
2) voluntat de seguir formant part d’Espanya, com un projecte de convivència compartida,
sobre la base del reconeixement de la pluralitat de pobles que la conformen. El catalanisme
és prou ambigu com per incloure sobre la base d’aquest comú denominador, a regionalistes,
autonomistes, federalistes, nacionalistes i independentistes”. (Caminal, 2009: 495).
Altres autors (Boix, Castells, Requejo, Ridao)5 identifiquen el catalanisme com un moviment polític
ampli, que es dóna principalment durant el segle XX, amb dos objectius concrets: aconseguir l’autogovern
de Catalunya i canviar Espanya cap a la modernitat i la plurinacionalitat.
En l’entorn temporal en que situem el treball (1998-2006), aquest tres conceptes històrics tenen usos
semàntics a vegades confusos. Per evitar confusions en l’anàlisi, en aquest treball farem ús d’aquest
termes en les accepcions conceptuals següents:
Entendrem per Catalanisme el pensament polític que defensa la identitat diferenciada de Catalunya
com a poble o nació i la seva voluntat d’autogovern dins del marc polític espanyol. Per Nacionalisme
(català) ens referirem al pensament polític que defensa la identitat de Catalunya com a nació, i la seva
voluntat d’autogovern, fins arribar –si és possible- a tenir un estat-nació propi. Finalment Federalisme
serà el pensament polític que reconeix la identitat i el dret a l’autogovern de Catalunya (i d’altres pobles)
dins de l’estat espanyol, així com també la solidaritat entre ells, i que s’expressa en un pacte d’iguals:
el pacte federal.
Òbviament, el Catalanisme inclou els altres dos conceptes, en tant que reconeix la identitat i demana
l’autogovern de Catalunya. El federalisme pot tenir com horitzó final la integració de Catalunya en una
Espanya o en una Europa federal, i el nacionalisme te com horitzó final el reconeixement com estatnació.
Espanya i Catalunya des de 1975
Per emmarcar i entendre el pensament de Pasqual Maragall en el període esmentat, hem de tenir en
compte el context polític i històric que el precedeix i en el que es desenvolupa. Ens limitarem a una
breu exposició dels fets més rellevants produïts des del final de la dictadura franquista, doncs són els
que defineixen més directament l’Espanya i la Catalunya del moment; igualment, ens referirem només
als que tenen relació amb el model polític territorial i la relació entre les dues entitats. Com a referència
general hem fet servir el llibre de Caminal sobre l’Estat autonòmic espanyol (Caminal, 2009).
L’aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 va obrir el que està reconegut com el període liberaldemocràtic més perllongat de la història d’Espanya. Va ser important la participació de les forces
polítiques catalanes en la seva definició i desenvolupament: “La vocación catalana de construir un
verdadero Estado español ha sido permanente desde los primeros federalistas, herederos del liberalismo
progresista y democrático frente al conservador moderado de los doctrinarios, hasta los constituyentes
de 1978 y los nuevos estatuyentes del pasado año 2006” (González Casanova, citat a Caminal, 2009:
479).
5. Jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013
1 3
�La Constitució va tenir èxit en la consolidació d’un estat democràtic, homologable a les altres
democràcies europees, tot i determinats condicionants provinents de la situació anterior (rei designat
com el successor pel dictador, paper de les forces armades, preeminència de l’església catòlica, etc).
Espanya es va organitzar territorialment mitjançant un fórmula de descentralització política i
administrativa coneguda com Estat de les autonomies. En frase de Jordi Solé Tura, en l’article 2 de la
constitució espanyola “se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España,
enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España
como una nación única e indivisible y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos
diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones” (Solé Tura, citat a Caminal, 2009:
486). La redacció del citat article “defineix un estat híbrid, que no és ni unitari, ni federal, que se sosté
sota principis tan unitaristes com centralistes, i s’estructura, en part, com un estat de concepció federal.”
(Caminal, 2009: 488).
Es pot afirmar doncs que Espanya fa un gran pas des de l’uniformisme anterior cap el reconeixement de
la seva diversitat interna, amb el reconeixement de la capacitat d’autogovern, tant per les “nacionalitats”
històriques, com per la resta de regions i territoris que formen l’estat. No fixa un model, el deixa obert.
Aquest fet es pot interpretar de dues formes: d’una banda, dóna esperança a un gran recorregut en la
capacitat d’autonomia i de reconeixement identitari però, de l’altra, no impedeix que es puguin produir
moviments involutius cap a un nou centralisme.
El resultat és que es transforma la cultura política espanyola, “però persisteix la divisió nacional, la
reserva o oberta resistència contra tot desenvolupament federal d’aquest pluralisme nacional. Continua
veient-se aquest pluralisme com un risc per a la unitat d’Espanya, quan aquest és, contràriament,
fonament imprescindible per avançar cap a una unió política sòlidament assentada” (Caminal, 2009:
491). Catalunya va participar de forma intensa i amb lleialtat democràtica i institucional en el nou estat
constitucional.
L’esmentada doble idea del paradigma bàsic del catalanisme polític (dret d’autogovern dins d’una
Espanya plurinacional) ha estat diagnosticada com esgotada i superada per l’actual catalanisme després
de les complexitats del procés estatutari del 2006 i la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional
de 20106.
Però s’han donat resistències a la visió plurinacional d’Espanya. El desenvolupament legal i institucional
de l’estat de les autonomies ha estat “més basat en una concepció devolucionista que en la construcció
d’un model federal coherent” (Caminal, 2009: 501). Diferents fets avalen aquesta afirmació: la LOAPA,
el manteniment de la província com entitat local i circumscripció, la no adequació del Senat com a
cambra de representació territorial, la limitació en el finançament autonòmic, el no reconeixement
de les llengües de forma igualitària, la concepció centralista del Poder Judicial i del propi Tribunal
Constitucional
Tot plegat ha portat al fracàs del procés del segon Estatut d’autonomia. L’intent d’aprofundir en el
reconeixement de la pluralitat nacional de l’estat i d’incrementar i garantir les capacitats de govern
autonòmic que va significar l’Estatut de 2006 van acabar de forma abrupta amb la sentència del Tribunal
Constitucional de 2010. El procés polític que va dur fins aquest final, amb les dificultats de negociació,
els canvis sobre el projecte inicial, les campanyes en contra, la manipulació partidista de la configuració
dels membres del Tribunal, el canvi d’un text ratificat en referèndum pel poble català, va portar primer a
6. Professors Boix, Castells, Requejo i Ridao en diferents jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre
2013.
1 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la desafecció7 i desprès a la situació actual caracteritzada per l’increment del sentiment nacional català:
els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han passat d’un 19,4% al gener de 2010
a superar el 45% en l’actualitat8.
Convé esmentar en aquest punt la visió de Buchanan sobre la dinàmica que pot portar a una demanda
popular d’independència: un grup d’una part de l’estat demana més competències d’autogovern, l’estat
ignora la petició o concedeix l’autonomia però en la pràctica incompleix l’acord, amb el que molts
autonomistes es tornen secessionistes. L’estat reacciona durament contra la independència amb la qual
cosa augmenta el nombre d’independentistes i el seu grau de convenciment (que pot portar a recórrer
fins i tot a la violència). Es tracta d’un joc de seguretat de doble cara: ambdues parts saben que la millor
solució és l’autonomia intraestatal, però no tenen la seguretat (confiança) que l’altra part recolzarà de
bona fe una acord d’aquest tipus. La unitat subestatal no confiarà en el respecte pel nivell d’autonomia
ofert, l’altra –l’estat- no concedirà una autonomia que veu inestable i com un pas més cap a la secessió.
(Buchanan, 2013: 19).
Com a resum d’allò dit fins ara sobre les relacions entre Catalunya i Espanya des de 1975, constatem
que la Constitució espanyola va tenir èxit en la construcció d’un estat liberal democràtic, però no l’ha
tingut en la formació d’un estat plurinacional organitzat de forma federal. Els poders que tenen una visió
d’Espanya com a nació única, uniforme, governada des d’un centre polític han aconseguit fer-se seva
una Constitució que permetia altres lectures i formes de desenvolupament més pluralistes.
Això ha portat a un canvi de paradigma en l’àmbit del catalanisme polític, que sembla haver tancat el
doble eix clàssic que intentava aconseguir més autogovern a Catalunya al temps que procurava l’evolució
de l’estat espanyol cap el reconeixement de la seva pluralitat interna. En conseqüència, els conceptes
de catalanisme, nacionalisme i federalisme estan variant els significats que tenien històricament. El
catalanisme sembla evolucionar, conjuntament amb el nacionalisme, cap al sobiranisme amb un nou
horitzó -no utòpic- d’independència, abandonant com objectiu paral·lel la regeneració d’Espanya. El
federalisme impulsat des de Catalunya necessitaria de trobar recolzament en la resta d’Espanya per poder
ser una alternativa creïble; a més, si l’alternativa federal que pugui oferir no és pluralista i plurinacional,
no es podrà considerar que formi part del catalanisme ampli.
7. Exemples de discursos de José Montilla com President de la Generalitat en llocs i mitjans espanyols:
La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad. … No escuchar lo
que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen.
… No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Foro Europa Press 30/11/2009
Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno … No exagero si llamo la atención
sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España. … No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos
de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. El PAIS 05/05/2010
Tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra
historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán. … Esta sentencia muestra
una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. … No nos queda otro camino que
recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas
y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la
complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. EL PAÍS 17/07/2010.
8. CEO Centre d’Estudis d’Opinió: Baròmetre d’Opinió Política. La resposta a la pregunta “Creu que Catalunya hauria
de ser...un estat independent” donà 48,5% a Novembre de 2013 3ª onada 2013 i un 45,2% al Febrer de 2013, 1ª onada 2014.
1 5
�3. Metodologia
Enfocament metodològic per a l’anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
L
a base de treball han estat els escrits, discursos i entrevistes fetes per Pasqual Maragall. Només
hem analitzat el discurs propi d’en Pasqual Maragall, sense entrar en la consideració que hagin
pogut fer altres persones o autors sobre el seu pensament. Ens hem centrat en textos relacionats
amb el federalisme o les relacions entre Catalunya i Espanya. No considerarem per tant el
pensament polític de Pasqual Maragall en relació a altres aspectes rellevants, com el món local i el
paper de les ciutats en la política, però allunyats de l’objectiu del treball.
El període temporal va de 1982 a 2006: des de que és Alcalde de Barcelona, quan va passar a ser
candidat a President de la Generalitat, quan és President i després que va deixar la Presidència. Per
l’anàlisi temporal definim 4 períodes concrets:
• Període 1: Fins a setembre de 1997. Quan és Alcalde de Barcelona
• Període 2: Fins a novembre de 2003. Candidat a la Presidència de la Generalitat
• Període 3: Fins a juny de 2006 amb l’aprovació en referèndum de l’Estatut9
• Període 4: posterior a juny de 2006
Per recollir, estudiar i analitzar el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme,
s’utilitzen com a referència analítica els quatre eixos conceptuals que proposa Ferran Requejo per a
fer estudis comparatius entre sistemes federals (Requejo, 2009: 211):
1. L’eix uninacional-plurinacional (U/P)
2. L’eix unitarisme-federalisme (Fed)
3. L’eix centralització-descentralització (Cen)
4. L’eix simetria-asimetria (Sim)
I per a categoritzar les altres característiques que volem analitzar en el treball, hem afegit quatre
eixos més:
5. Catalunya. Referències a la seva concepció de Catalunya (CAT)
6. Espanya. El mateix en relació a Espanya (ESP)
7. Europa. Idees sobre Europa en general i la Unió Europea en particular (EUR)
8. Catalanisme. Textos relacionats amb pensament catalanista o nacionalista (Nac)
Addicionalment, durant la recollida de dades s’han anat etiquetant alguns altres conceptes importants
que poden ajudar a emmarcar millor l’anàlisi a realitzar (Estatut, Fiscalitat, interlocució, etc.). En
l’annex 1 es recullen les claus i conceptes considerats, als que per facilitar la seva identificació
durant l’explicació nomenarem com a “criteris”, per a diferenciar-los dels eixos analítics anteriors.
La forma de treballar ha estat procedir a un buidatge10 dels documents, entrevistes i llibres fets per
Pasqual Maragall, seleccionant els paràgrafs més rellevants en relació amb l’anàlisi proposat. Els
textos seleccionats els hem categoritzat segons els eixos analítics esmentats, assignant cada frase a
l’eix, o eixos, amb els que tingui relació.
9. No considerem com data final d’aquest període quan deixa de ser President, doncs de la lectura dels textos hem pogut observar un canvi de posicionament
de Pasqual Maragall precisament quan ja l’estatut està aprovat. La diferència entre l’Estatut sortit del Parlament amb l’aprovat a Las Cortes, el
recolzament del seu partit –el PSC- als canvis fets, i l’acord privat entre Zapatero amb Mas, fan que un cop aprovat l’Estatut Pasqual Maragall comenci
a manifestar desafecció amb el resultat del procés i fins i tot por de la possible futura retallada per part de Tribunal Constitucional.
10. Buidar, en el sentit d’extreure dades d’un escrit.
1 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�També hem tingut en compte la dimensió temporal de cada text, doncs hem recollit la data en que es
va produir l’escrit o manifestació, de forma que el podem situar en el context del moment. Per això,
hem confeccionat un recull de dates i fets rellevants com el que es mostra en l’Annex 2.
Materialment, amb els textos seleccionats s’han construït unes fitxes de recollida on cada línia
correspon a una frase seleccionada, amb un número de referència, un codi de la Font documental
i el Capítol i la pàgina concreta on està el text. A l’annex 311 es mostra el format concret de la
fitxa, i a l’annex 4 la relació de les Fonts documentals fetes servir. D’aquesta forma hem obtingut
un recull de les frases significatives, amb possibilitat de ser classificades segons eixos analítics,
criteris, i assignades al marc temporal. Les categoritzacions marcades permeten realitzar diferents
classificacions per tema/es i períodes temporals, de forma que es facilita l’anàlisi i la comparació a
realitzar.
11. El contingut de l’annex citat és només un exemple de la recollida feta. Donat el gran volum de fitxes recollides, el
conjunt de les dades obtingudes es recullen en un document apart del cos d’aquest treball (1.267 referències en 177 pàgines)
1 7
�4. Anàlisi quantitatiu dels conceptes
E
n base a les fitxes de la recollida de dades, procedirem a una aproximació quantitativa als
conceptes emprats per Pasqual Maragall en el conjunt de les frases recollides. Encara que no
podem esperar representativitat estadística, doncs es fa amb una selecció de textos no feta
amb criteris mostrals, sí que ens permetran una aproximació a la rellevància dels diferents
conceptes polítics del discurs d’en Maragall. Farem tres tipus d’anàlisi: paraules més utilitzades,
eixos d’anàlisi i criteris complementaris.
4.1. Paraules més utilitzades
En referència a les paraules més utilitzades, hem confeccionat un núvol de paraules12 en base al conjunt
dels textos seleccionats. El resultat es mostra en el gràfic 1 on veiem visualment de forma fàcil quines
són les paraules més utilitzades: Espanya, Catalunya, Estat, Europa, Ser, Estatut, Constitució, Plural. Els
mots Federal, Federalisme també surten però ja amb menys nombre de vegades. Una última consideració
seria que els termes Nacional, Nacionalisme, Catalanisme són emprats en menor mesura.
Cal destacar que en el discurs recollit de Pasqual Maragall hi ha una doble concepte que surt de
forma repetitiva: “Espanya plural”. 119 vegades fa servir exactament aquesta dupla de paraules
associades, a més de altres combinacions de conceptes derivats (pluralisme a Espanya, la pluralitat
espanyola, etc.).
Per tant, el discurs de Pasqual Maragall es centra conceptualment en Espanya i Catalunya, amb
referències a Europa. Com a conseqüència lògica de l’anterior, els següents conceptes més emprats
quantitativament són Estat, Estatut i Constitució, que són el marc institucional i legal de les relacions
entre Espanya -una Espanya plural- i Catalunya. El federalisme, catalanisme i nacionalisme tenen
un ús menor en el discurs.
Gràfic 1: paraules més utilitzades
12. Elaborat amb els recursos oferts a http://www.wordle.net/
1 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�4.2. Eixos d’anàlisi
El segon tipus d’anàlisi quantitatiu, fet en base a les categoritzacions fetes a les fitxes de recollida
explicades a la metodologia, consisteix en la comptabilització de les vegades que cada un dels eixos
d’anàlisi ha estat citat en els paràgrafs del discurs recollits.
Anàlisi dels eixos
Els resultats globals es mostren en la següent taula13:
Taula 1: Total per eixos d’anàlisi
Com veiem en la taula anterior, dels eixos d’anàlisi utilitzats, el 26,3% dels textos fan referència
a Espanya i el 24,6% a Catalunya; en un segon nivell estan el Pluralisme i el Nacionalisme en
l’entorn del 10%. Aquestes dades reforcen el resultat de l’observació del núvol de paraules,
de forma que Espanya i Catalunya son els conceptes centrals del discurs de Pasqual Maragall.
Veiem ara si s’ha produït canvi o evolució temporal en els conceptes continguts en el discurs. En la
següent Taula 2 es recullen, en percentatge, els mateixos eixos pels 4 períodes definits en l’apartat
metodològic.
Taula 2: % Total per eixos d’anàlisi i períodes temporals
En relació als eixos Catalunya i Espanya, hi ha una continuïtat en el fet que sempre són els més
emprats, sent el canvi observable més suggeridor que, precisament a partir de l’aprovació de
l’Estatut, les citacions a Catalunya superen les d’Espanya, que a la seva vegada es situen en el punt
mínim; en aquest últim període, hi ha un increment molt significatiu de les referències a Europa.
En quant a l’eix nacionalisme no hi ha canvis amb el temps, però sí es pot observar que en el període
de la seva Presidència de la Generalitat és quan menys s’utilitza. Notar també que l’eix federal té
moltes més referències en els períodes anteriors a la Presidència que l’eix d’unitarisme / pluralisme,
que és en conjunt el tercer amb més referències, i que els temes de simetria / asimetria competencial
són més emprats en el període d’elaboració de l’Estatut.
13. A l’annex 5 es mostra els conjunts de taules de resultats obtingudes.
1 9
�Anàlisi de les relacions entre eixos
La caracterització metodològica feta ens permet aprofundir en aquest anàlisi, fent un cert creuament
de dades. En efecte, quan un text fa referència a un eix concret podem veure quins són els eixos més
relacionats amb aquest. Un primer exemple és observar quan les frases i textos bàsics fan referència
a l’eix Catalunya, quins són els altres eixos relacionats. Ho veiem a la Taula 3:
Taula 3: Quan parla de Catalunya parla també de
La citada Taula 3 ens diu que de les 714 anotacions que tenen referència amb l’eix Catalunya, 524
fan també referència a l’eix España (un 73%); i que 171 ho fan amb l’eix Unitat / Pluralisme (un
24%).
A l’Annex 5 es mostra la totalitat de taules de cada eix, però les observacions més rellevants que es
poden fer en aquest anàlisi creuat, en base a les citades taules, serien:
Catalunya i Espanya són els conceptes més interrelacionats entre ells; com hem vist, el 73% dels
ítems que parlen de Catalunya fan relació a Espanya. En el sentit contrari el 68% dels textos que
parlen d’Espanya fan relació també a Catalunya. No es tracta de conceptes segregats, separats, sinó
de realitats polítiques molt implicades entre elles.
L’eix Espanya està més associat als temes de pluralisme (30%) i federalisme (22%), més que no
pas Catalunya (24 i 13% respectivament). En canvi, l’eix Catalunya té com a segona relació l’eix
nacionalisme (26%), que és el tercer en el cas d’Espanya (18%). Per tant, la necessitat de reconèixer
el pluralisme nacional dins d’Espanya i d’adoptar en conseqüència una organització federal, és més
important per Maragall que en el cas intern de Catalunya.
Europa com eix d’anàlisi es relaciona principalment i per igual amb Catalunya i Espanya (52%)
donant-nos ja indicis que, com veurem mes endavant, el camí de Catalunya cap a Europa passa per
Espanya i va en paral·lel a ella, segons Maragall.
Els eixos d’anàlisi del tema federal (pluralitat, federalisme, centralització, simetria) estan en general
mes correlacionats amb Espanya que amb Catalunya, sobre tot els de simetria (80% vs. 54%) i
federalisme (64% vs. 35%), el que ratifica l’observació anterior sobre la necessitat de reconèixer
una Espanya diversa i federal.
Hem fet també unes comparació combinant fins 3 eixos per veure si es poden identificar quins són
els altres eixos associats. Mostrem a continuació la Taula 4 (la resta d’encreuaments es mostren
també a l’annex 5) amb el resum de la combinació entre Catalunya, Espanya i Europa:
2 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Taula 4: Catalunya / Espanya / Europa
El que ens mostren les dades és que quan un paràgraf fa referència de forma simultània als 3 eixos
analítics esmentats, Catalunya / Espanya / Europa, el 25% de les cites fan també referència a l’eix
nacionalisme i el 22% al de pluralisme.
Altres observacions sobre aquestes combinacions triples mostrades a les taules de l’annex 5 són
que l’eix de Pluralitat, amb un 33%, és el mes relacionat amb Catalunya, Espanya i Nacionalisme,
i també amb Catalunya, Espanya i Federalisme (un 38%). La combinació dels eixos Pluralisme
i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament, mostra una correlació més gran amb
Catalunya (53%) que amb Espanya (38%). Quan es combinen els eixos Pluralisme, Federalisme i
Espanya, l’eix de la simetria mostra un valor força alt (37%) i en canvi el mateix cas amb Catalunya
és només del 13%.
Amb les dades anteriors podem concloure en relació a la metodologia utilitzada, que el plantejament
dels eixos d’anàlisi dóna resultats rellevants; tots els eixos conceptuals són utilitzats i tenen relació
amb el discurs objecte d’anàlisi. En quant als resultats destaquem que els eixos Catalunya i Espanya
concentren la meitat de les cites, i mostren que són bàsics en el pensament de Maragall. Però també
cal veure que la suma dels 4 eixos relacionats amb el tema federalista, sumen un terç de les cites,
assenyalant la seva rellevància. L’evolució temporal mostra una continuïtat general en els eixos
de pensament, encara que hi ha un canvi al final, un cop aprovat l’Estatut, amb la baixada de les
referències a Espanya i el creixement de les d’Europa.
4.3. Criteris complementaris
Anàlisi de criteris
Per últim, el tercer tipus d’anàlisi possible amb les dades disponibles és en base als criteris
complementaris que exposàvem en la metodologia. A l’annex 6 hi ha les taules corresponents, que
segueixen la mateixa lògica que les dels eixos analítics. Els resultats globals són els següents:
Taula 5: Total per criteris rellevants
S’observa una gran dispersió entre els ítems considerats. Els tres majors percentatges es donen en
relació a l’Enfocament teòric (13,5), a la Pluralitat o diversitat (13,1) i al nou Estatut (10,7) seguit
de les referències al marc Constitucional (8,3) i a la no existència d’interlocució, de comprensió,
per part d’Espanya (8,2).
La visió de possibles evolucions temporals en els conceptes discursius en els diferents períodes
considerats, ens l’ofereix la següent taula:
2 1
�Taula 6: Total per criteris rellevants segons període
És observable que en el període inicial hi ha una preeminència dels temes locals (LOC / AUT / FIS)
i del desenvolupament de l’autonomia (AUT), de forma coherent amb la situació política del país
i amb el fet de ser Maragall alcalde de Barcelona. En els períodes següents aquests aspectes locals
perden rellevància.
Les manifestacions que es poden associar a fixar teoria, a aportar visió conceptual (ENF) prenen
més força en els períodes en que Maragall és candidat a la Presidència de la Generalitat i quan
ho deixa de ser. Podríem pensar en que es correspon a una època en que ha de transmetre el seu
pensament al país i quan comença a pensar en deixar un llegat intel·lectual i polític.
En el segon període, prenen volum els paràgrafs relacionats amb el marc Constitucional (CON) i
la pluralitat (PLU), molt associada aquesta ultima al concepte d’Espanya plural. Els dos criteris es
mantenen importants en el tercer període, en el que apareix amb molta força el tema del nou Estatut
(EST) i també la identificació del fet de no tenir cap interlocució a l’Estat (NIN).
En l’últim període, es consoliden els temes estatutaris i d’interlocució amb Espanya, i tornen amb
força els criteris i enfocaments teòrics.
Ressaltar que hi ha uns temes que, sense tenir moments destacats, mantenen una presència transversal
i constant en el discurs considerat: Democràcia (DEM), finançament (FIS), futur (FUT), llengua
(LLE), proximitat (PRO).
Anàlisi de les relacions entre criteris
Seguint el mateix fil que en l’anàlisi dels eixos conceptuals, el següent pas és procedir a fer creuament
de dades, precisament amb els eixos citats. Veiem un exemple:
Taula 7: Relació entre el criteri Catalunya i els altres criteris
És clar que hi ha tres criteris que sobresurten sobre els altres quan el discurs parla de Catalunya: el
nou Estatut (17,3%), la pluralitat / diversitat (15,2%) i l’existència d’una certa incomprensió sobre
Catalunya a l’altra banda (11,5%). La resta de temàtiques resta a força distància d’aquestes tres. A
l’annex 6 es poden consultar la totalitat de les taules confeccionades.
Es pot observar que quan l’eix de referència és Espanya, els tres temes destacats són els mateixos
que en el cas de Catalunya, però en ordre diferent: la pluralitat (17,5%) és el primer, seguit per la
falta d’interlocució (12,5%) i el nou Estatut (11,9%). La temàtica del marc constitucional destaca a
continuació amb un 10,8%.
2 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En quant a Europa com eix d’anàlisi, prevalen els criteris d’enfocament (18,2), la pluralitat i la
proximitat, ambdós amb un 12,8%. En aquest cas, el tema de la proximitat està associat al principi
de subsidiarietat com a criteri de governabilitat.
Des dels paràgrafs associats al Nacionalisme, els criteris més utilitzats són l’enfocament teòric
(17,9%), la pluralitat (13,8%), i el Nou estatut i la interlocució, amb un 12,3% cadascun.
Les taules elaborades amb els 4 eixos d’anàlisi del federalisme, mostren un element comú: el
criteri de pluralitat és destacat en els 4 eixos, amb un màxim (lògic) del 26,2% en el cas de l’eix
Unitat / Pluralitat. També es pot destacar que en dos eixos d’anàlisi (Federalisme i Centralització)
coincideixen els tres criteris amb més nombre d’associacions, encara que amb percentatges diferents:
Enfocament, Pluralitat, Proximitat. Per últim, esmentar que l’asimetria està molt associada al tema
de la llengua (17,17%)
L’anàlisi dels criteris relacionats amb les combinacions triples d’eixos mostra que en la combinació
Catalunya / Espanya / Europa, surt destacat el criteri de pluralitat (18,1%), seguit del nou Estatut
(15,2%). A distància trobem l’autonomia i el futur amb un 6,7%. També que quan es vinculen
Catalunya / Espanya / Nacionalisme (i també Catalunya / Espanya / Federalisme) els ítems destacats
són la interlocució amb Espanya (20,3%) i el Pluralisme i el nou estatut, ambdós amb un 18,6%.
Els creuaments dels eixos Unitat i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament donen
criteris destacats iguals: Pluralitat per davant de tots amb un 29,8% i un 26,1%; constitució
i interlocució després en una forquilla comú entre el 13 i el 9,8%. Una diferència quantitativa
observable és que en la cas de creuar amb Catalunya, el tema del nou Estatut està en segon lloc amb
un 14%; en el cas d’Espanya, és el tema constitucional el segon, amb un 13%.
Les conclusions d’aquest últim apartat de l’anàlisi quantitatiu ratifiquen algunes de les fetes
anteriorment. La introducció dels criteris complementaris en l’anàlisi referma l’ interès de Pasqual
Maragall en les concepcions de la política, les relacions entre Espanya i Catalunya, el pluralisme i
la importància del marc constitucional. És evident també la seva creixent preocupació per la manca
de comprensió del problema català i d’interlocució lleial per part espanyola.
2 3
�5. Anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
A
quest capítol és el nucli real del treball, on s’analitza el recull del pensament d’en Maragall
en referència a la concepció federal de l’estat i a les relacions Espanya – Catalunya. Els
objectius plantejats són, per una banda, identificar i concretar les seves idees principals,
analitzar si han sofert o no un procés evolutiu al llarg del temps, i per fi donar respostes a
les preguntes d’investigació.
D’acord amb el plantejament metodològic i els resultats de l’anàlisi de conceptes anterior, en
aquest punt nuclear del treball exposarem i estudiarem el pensament de Pasqual Maragall en
base a la següent seqüència expositiva: primer mostrarem la visió sobre el Federalisme, després
successivament sobre Catalunya, Espanya i les seves relacions. Seguirem amb la seva concepció del
nacionalisme, la visió que té d’Europa, el nou Estatut, el finançament, la interlocució amb Espanya
i per finalitzar la independència.
5.1. Federaslime
El federalisme és un tema transversal en el pensament polític de Pasqual Maragall. A més de
múltiples cites al llarg dels seus discursos, entrevistes, llibres i articles, podem identificar quatre
grans plantejaments successius de la seva visió federal.
En primer lloc, quan era Alcalde de Barcelona (6; 34)14 en que associa el nou estat de les autonomies
a una formulació híbrida entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, amb presència
implícita d’un esperit federal, al menys des del punt de visat de l’esquerra. L’associa a una constant
en la tradició del catalanisme per trobar solució global a Espanya, aplicable a més al nou marc
Europeu (6; 35).
Proposa una interpretació ‘federalitzant’ de la Constitució Espanyola, en tres sentits: concreció
de les competències entre l’Estat i les Comunitats, deixant les residuals a nivell local (6; 36),
corresponsabilització de les Comunitats Autònomes en les polítiques d’Estat –participant en temes
generals encara que no siguin de la seva competència directa- via el Senat com a càmera territorial,
i finalment definir i concretar les relacions entre la comunitat autònoma i les entitats locals.
Proposa un objectiu de repartiment dels fons fiscals de forma que el 50% sigui per l’Estat, el
25% per les Comunitats Autònomes i el 25% per l’Administració local. Dona importància a la
responsabilitat fiscal pròpia de les Comunitats Autònomes, que han de ser capaces de fixar impostos
propis, assumint el cost polític conseqüent. I assenyala la importància fonamental del principi
de col·laboració entre els tres nivells de poder: “el principio de colaboración es la síntesis de la
cooperación, la participación y la solidaridad, es decir del mejor espíritu federal” (6; 37). Així com
el de la confiança mútua, seguint el model alemany.
En aquesta etapa vincula el municipalisme amb el federalisme, incorporant al primer dins del segon,
en el sentit que bona part dels principis aplicables a les relacions entre l’Estat i les comunitats són
també extrapolables a les relacions amb els Ajuntaments.
14. Nota metodològica: En aquest apartat del treball, darrera de cada cita o referència al pensament d’en Pasqual
Maragall mostrem entre parèntesi el número assignat a l’Annex 4 a la font utilitzada, i en cas de ser aquesta font un
llibre, el número de la pàgina on es pot trobar el text la referència o text citat. Com exemple, la referència a la combinació
entre regionalisme italià i federalisme alemany, es troba en la font número 6 (llibre “Espíritu Federal”), pàgina 34.
2 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En un segon moment, durant el curs que va dirigir a la Universitat de Roma al febrer de 1998,
va exposar la seva perspectiva federal més teòrica i enfocada a l’entorn Europeu (6; 73). Diu “El
concepte de federalisme no es menciona als textos fonamentals europeus però és un concepte
ideològic dels europeistes present en tots els textos que parlen d’Europa des del punt de vista
polític. És l’ideal d’una federació d’estats europea, semblant a la dels Estats Units d’Amèrica”.
A partir de la identificació de dos models de federalisme, el que neix d’una unió de poders preexistents i el que s’entén com distribució de poders ja existents, el cas europeu seria del primer tipus
i el procés espanyol del segon.
Dins del model de distribució de poders, explica que hi han dos classes, la descentralització
homogènia i la descentralització diferencial.
“En el primer cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema homogeni,
sense diferències històriques i culturals. En el segon cas, el traspàs de poders del centre a
la perifèria té lloc en un sistema amb diferències culturals, històriques i lingüístiques entre
les diferents parts. La descentralització homogènia consisteix en l’apropament de l’àmbit
nacional a l’àmbit local. És només una qüestió de distància quilomètrica, de sentir el poder
lluny o a prop. La descentralització diferencial, en canvi, és una qüestió de distància cultural.
Aquest és el cas més difícil, però també més interessant, de federalisme. Algunes parts del
sistema se senten importants per la seva història i se senten diferents de les altres” (6; 74).
El model aplicable al cas d’Espanya és per Maragall el de descentralització diferencial donada la
necessitat de reconèixer les característiques d’heterogeneïtat interna. Però insisteix també de forma
reiterada en la importància del concepte de subsidiarietat: “Subsidiarietat significa que allò que es fa
des de prop de casa és millor que allò que es fa des de lluny. Subsidiarietat significa que la societat
existeix abans que l’Estat: l’Estat és un instrument que la societat ha creat per tirar endavant, però
l’Estat no és una condició de la societat.” (6; 75). Dit d’un altre manera, tota autoritat, inclosa la
de l’Estat, és subsidiària en el sentit que no s’autojustifica, és a dir l’Estat no neix abans que la
societat, sinó com a necessitat social. Aquest principi el considera una garantia democràtica i el
vincula intrínsecament amb el federalisme: “La columna del pensament federalista i subsidiari és
que el vèrtex ha de justificar la necessitat de les seves accions davant la base. La societat delega a
l’Estat, que ha de justificar la seva acció davant la societat”.
En aquest sentit, diferencia conceptualment entre la proximitat –el que es fa a prop- i la subsidiarietat:
“la subsidiarietat privilegia la proximitat com a valor però accepta que hi hagi dues grans excepcions
en les quals la proximitat no es pugui aplicar: l’eficiència i la imparcialitat, aquesta última entesa
com a justícia distributiva, com a tractament dels individus a partir d’una base igualitària, i la
primera com a necessitat d’estalviar costos actuant a una escala més gran i, per tant, més allunyada”
(6; 79).
Per últim, Maragall distingeix el pensament del federalisme històric, que dóna prioritat a la Unió
davant de particularismes que provoquen divisió, front a un nou federalisme que és conscient de la
distància com a cost polític i de la identitat com a factor de cohesió, encara que continua valorant –
com l’històric- el valor del pacte per construir el poder central i la desconfiança davant de possibles
col·lusions entre alguns ciutadans i els nivells de poder més propers. (6; 82). En un debat on es
contraposen la fragmentació i la globalització, el particularisme i el cosmopolitisme, “la teoria
federal i subsidiària només pot funcionar si la defensem dels perills de col·lusió. Les regions i les
ciutats han d’evitar que els poders pròxims siguin poders hipercontroladors. Sense col·lusió, la
proximitat és un mètode de control automàtic semblant al mercat” (6; 88).
En una tercera etapa, a l’octubre de 1998, ja candidat a la Presidència impulsa una “Carta
autonòmica catalana” on dibuixa una proposta a partir de la constatació que “Una lectura catalana
2 5
�de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación; hasta hoy el federalismo de
la unión y la libertad ha sido un concepto latente; vivimos en una monarquía federalizante; España
es un estado plurinacional y el nombre del Estado es España” (6; 123). Concreta la seva proposta
en 4 àmbits del federalisme: el federalisme fiscal, el federalisme cultural, el federalisme interior i
el federalisme polític.
Proposa un ‘nou federalisme fiscal’ a discutir en el Senat federal amb les següents característiques:
igualació del règim fiscal foral i el règim fiscal comú; distribució de la despesa neta entre els
tres nivells de govern en percentatges del 40/30/30 respectivament; igualació de la despesa per
habitant entre les tres àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants i aplicar el criteri d’equitat
fiscal territorial consistent en pagar per renda i rebre per població. En aquest àmbit, insisteix en
la corresponsabilitat fiscal: “Federalisme implica responsabilitat fiscal per una raó: hi ha d’haver
legitimitat recaptatòria i aquesta només s’obté per l’eficiència i l’equitat en la despesa realitzada.
Despeses realitzades contra ingressos no recaptats són de difícil avaluació” (6; 126).
En quant al “federalisme cultural” proposa que el català sigui llengua co-oficial i que sigui considerada
com a patrimoni de l’Estat (6; 126) al temps que considera el castellà com una formidable eina pels
catalans. Fa també la proposta, que repeteix en altres moments, que es faci una història comú de
tots els pobles d’Espanya, que pugui ser un text que s’utilitzi a tot l’Estat.
Dins del concepte de “federalisme interior” proposa la simplificació de les diverses divisions
regionals i provincials, tendint cap a una divisió homogènia en set regions o demarcacions,
substituint el Consells comarcals per mancomunitats de municipis. Dins d’aquest àmbit, defineix
i proposa l’aplicació de diversos principis relacionats amb una concepció federal: Principi de
Subsidiarietat: “Tot allò que pugui fer la societat no ho farà l’administració pública. Tot allò que
pugui fer una administració més propera no ho farà una altra de més llunyana” (6; 128). Principi de
clàusula residual: enumerant les competències dels nivells superiors de govern de forma que les no
citades corresponguin als nivells inferiors de l’administració. Principi d’administració única o més
propera: “els contactes entre els ciutadans i l’administració pública es situaran amb caràcter integrat
en l’administració més propera al ciutadà” (6; 128).
La seva concepció del ‘federalisme polític’ té com a eix principal la reforma del Senat per passar a
ser un senat “de les nacionalitats i regions” (6; 131), amb elecció per part de governs i parlaments
autonòmics, i alcaldes. Descentralització geogràfica de les seus de les institucions estatals; també en
el cas de Catalunya. L’acompanya de la necessitat de descentralització de les institucions de l’Estat
així com de l’aplicació, també a l’interior de Catalunya, dels principis federals.
Cronològicament en últim lloc, l’exposició potser més complerta, ordenada i pedagògica sobre la
concepció del federalisme aplicat a Catalunya, a Espanya i a Europa, per part de Pasqual Maragall
la va fer el 8 de febrer del 2001 al Club Siglo XXI a Madrid (6; 151 i seg.).
Va presentar un projecte definit com a català i catalanista, amb una visió nova de Catalunya i
d’Espanya, que lligava tant amb la tradició del catalanisme, com amb la de les esquerres i de
l’Espanya incloent, la de la Institución Libre de Enseñanza:
“Una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal,
basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y
cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad
… es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a
Europa”.
La nova proposta federal la basa en els principis d’unió i devolució, d’unió i de proximitat, “Unión
2 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible”. Insisteix en el principi de
subsidiarietat com a preferència per la proximitat de la presa de decisions en igualtat de condicions
d’eficàcia, equitat i perill de col·lusió. També en la necessitat de convivència – a Espanya i a
Europa- de criteris comuns amb cultures diferents.
Considera que el federalisme ha de ser asimètric només en la justa mesura necessària per a
conjuminar la diversitat realment existent amb la igualtat de drets polítics15. En aquest sentit, ataca
la concepció centralista i homogeneïtzadora de certes concepcions del federalisme: “El federalismo
hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este
sentido es ‘socialista’ (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo,
que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación son en cambio, en este mismo sentido,
‘nacionalistas’ “(6; 157).
Maragall fixa com a criteri fonamental pel funcionament del model federal el principi de la confiança
federal o de lleialtat constitucional; tant en el sentit vertical, entre l’Estat i les autonomies, com en
l’horitzontal, entre les diverses comunitats autònomes. Ho concreta en la necessitat de l’acceptació
plena del pacte constitucional i del respecte necessari per cada instància de poder a la resta de
poders públics
La proposta federal que fa, “ve de sota”, no és imposada des d’un centre de poder, reconeix les
diferències i diversitats existents en el conjunt d’Espanya, i parteix d’uns criteris bàsics
“la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las
partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad
con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades
de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y
todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a
determinadas regiones que se sienten también nacionalidades”.
En relació amb la disjuntiva entre igualtat i diferència, Maragall opta pel criteri de “reconeixement
de la diferència. Diferència no vol dir desigualtat. Tampoc, òbviament, privilegi” (9; 5). La resposta
a la pregunta ¿federalisme i diferència, o federalisme i igualtat? és doble: “som diferents: en llengua,
en història, en cultura, en dret, en política; volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres
-nosaltres i ells” (6; 94). Reivindica doncs la diferència en el reconeixement, amb els mateixos
drets, no confonen la unitat amb la uniformitat, i per tant aconseguint la unitat en la diversitat.
Estructura el federalisme proposat en 4 tipus, però en aquest cas els presenta en un ordre diferent.
El primer és el Federalisme polític (6; 158) que porta inclòs la reforma del Senat, per fer que sigui
la Càmera de relacions horitzontals i verticals entre l’Estat i les Autonomies, i de relació d’aquestes
amb Europa; un plantejament original és la d’incorporar algun tipus de representació dels Municipis
al Senat. Una altre vesant d’aquest plantejament polític és el reconeixement de la realitat plurilingüe
d’Espanya, fent que es puguin utilitzar totes elles de forma normal. Apunta també que cal apropar
les institucions comuns, trencant la ubicació en un sol lloc.
En segon lloc, el Federalisme fiscal en base als mateixos quatre criteris esmenats ja en la Carta
Autonòmica del punt anterior. Afegeix que “el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si
no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos” (6; 162),
marge que a més serveix per enfortir la corresponsabilització fiscal de les Comunitats. Reclama
un quadre estable de relacions fiscals, equitatiu, responsable i suficient, que eviti situacions de
desconfiança, greuge i ressentiment entre les unitats federals.
15. A Maragall no li agrada l’ús del terme asimetria; de fet diu que “Asimetría es un concepto que pueden manejar
con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución” (6; 157)
2 7
�El tercer és el Federalisme cultural. Assenyala l’ensenyament -l’educació com a forma d’entesa- i
la cultura com l’àmbit clau per aconseguir la viabilitat de l’Espanya de tots. Considera un greu error
que l’Estat no consideri tasca seva l’ús, defensa i promoció de les llengües i cultures no expressades
en castellà; per a Maragall, l’Estat central no ha de deixar en mans de les respectives autonomies
els temes associats a les llengües pròpies, sense posar en risc la viabilitat del conjunt d’Espanya. En
reciprocitat, “las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben defender y proclamar el
castellano como una inmensa riqueza propia” (6; 163). Considera també necessari –imprescindible
fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya s’expliqui una història comú a tots els pobles d’Espanya:
“Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”16 (6; 164).
De fet, Maragall converteix aquest aspecte en una consideració nuclear dins del federalisme “Esto
es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que
habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión; libertad y
unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el
origen.” (6; 164).
Per últim, potser perquè està formulant un projecte d’àmbit espanyol i no sols català, no esmenta el
federalisme interior, i el substitueix pel Federalisme judicial. Proposa incrementar la proximitat i
diligència de la Justícia, transferint als Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes
competències en matèria de cassació de sentències, tot i garantint que el Tribunal Suprem continuï
amb la resolució dels recursos d’unificació de doctrina. Apunta a un dels temes més inamovibles de
la concepció unitària de l’estat, com és l’administració de Justícia.
Com a resum de la proposta, va presentar un decàleg federal que mostrem a continuació (6; 165):
1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial.
2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado.
3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común.
4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30.
5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas.
6. Pagar por renta y recibir por población.
7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales.
8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas.
9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de
España.
10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del
recurso de unificación de doctrina
5.2. Catalunya i Espanya
Catalunya, Espanya i les seves relacions estan fortament imbricades en el pensament de Pasqual
Maragall. No obstant, intentant la claredat expositiva i d’anàlisi, exposarem a continuació per
separat els trets mes definidors de cada aspecte.
Catalunya
En el primer període temporal considerat, Maragall explica la seva visió de Catalunya d’una forma
molt lligada a la seva posició com Alcalde de Barcelona, però insertada sempre en l’entorn d’Espanya
i d’Europa. Parla de Catalunya com a sistema de ciutats, i dóna a la ciutat un paper de pilar de
16. Proposa doncs una actuació clàssica de Nation Building, però aplicada a una visió plurinacional d’Espanya.
2 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la construcció de Catalunya amb l’avantatge de ser una entitat propera al ciutadà: “L’estimació
envers Barcelona o envers la ciutat catalana de cadascú, és alhora una estimació envers Catalunya.
L’avantatge de la ciutat sobre el país és que representa aquest país tot i constituint una entitat més
concreta, mes abastable” (4; 123).
Les relacions de Barcelona amb Catalunya són de interrelació: “Sense ciutat-capital i sense sistema
de ciutats no hi ha Estat. Catalunya ha creat Barcelona perquè tenia la força nacional per a fer-ho,
per a permetre-s’ho. En aquest sentit, Barcelona és un resultat de Catalunya, no una causa. Ara bé,
... si Barcelona no fos dinàmica, Catalunya no ho seria” (4; 124).
Es fa evident també la situació conjuntural d’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat
i l’Ajuntament de Barcelona, el que fa que argumenti sobre la necessitat de convivència de les
vitalitats de ciutats, comarques i país (4; 124), i defensi que han d’existir –com sempre dins de
Catalunya- poders compensats puix que “aquesta pluralitat ha tingut una notable importància com a
estabilitzadora política, o com a motor del desenvolupament polític” (4; 128). La concepció global
de la pluralitat de Catalunya l’arriba a expressar de forma molt concreta: “L’Estatut ... defineix que
la Generalitat està constituïda també per les comarques i municipis. És a dir, tots som Generalitat”
(4; 130). Reconeix que potser el problema d’enfrontament entre les dues institucions prové de la
grandària de la ciutat, però tot reivindicant la lleialtat política de la capital al projecte nacional:
“Comprenc la prevenció psicològica contra el gegantisme de Barcelona. Però una formulació política
no pot tenir com a mòbil o com objectiu l’enfrontament entre els diferents factors components d’un
país ... Barcelona ha contribuït altament a la identitat nacional de Catalunya” (4; 131).
Maragall té una visió amb un fort component geogràfic de com és Catalunya en el seu interior, i creu
que no hi ha una adequació de l’administració a aquesta realitat “No pot ser que Catalunya segueixi
vivint sense que el Pirineu existeixi: des d’un punt de vista administratiu no hi és. I l’Ebre tampoc.
Són noms forts de la història de Catalunya i de la problemàtica de Catalunya que es necessiten per
governar” (6; 115).
Una concepció global de com creu que ha de ser Catalunya, la fixa l’Octubre de 1998, ja sent
candidat a la Generalitat, a la Carta Autonòmica Catalana (6; 127) on proposa un federalisme
interior organitzat en set regions interiors i on serien d’aplicació els següents principis: principi
d’igual dignitat de tots els nivells de govern; principi de subsidiarietat; principi de clàusula
residual; principi d’administració única o més propera; principi d’economia legislativa; principi
de qualitat; principi de transparència o no opacitat; principi de ciutadania europea; principis de
reforma del sistema de benestar i de devolució al territori de la responsabilitat sobre el sistema
de benestar. 10 principis complementats amb el reconeixement del fet metropolità i una nova llei
electoral catalana inspirada en el model alemany “que permet respectar la proporcionalitat amb la
combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i
l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els
districtes estiguin representats” (23; 4).
D’acord amb la importància que li dóna a la proximitat de les decisions, a la descentralització,
reivindica el màxim de poder de decisió a Catalunya per poder gestionar els seus interessos (6;
272) sense que consideri que hagi de ser un Estat, encara que tingui una complexitat institucional
semblant: “No estoy diciendo que Catalunya sea un Estado ni que pretenda serlo; estoy diciendo
que un territorio que tiene municipios, gobierno propio, Parlamento ... y tiene también un Consejo
de Estado, porque el Consell Consultiu en España se llama Consejo de Estado, es una criatura
política que tiene la complejidad de las estructuras políticas de máximo nivel” (63; 1). Però
Maragall sempre vincula aquest reconeixement de les estructures polítiques de Catalunya amb la
necessitat de transformar l’Estat “Alguien ha dicho que el Estado está desapareciendo y que éste
2 9
�es el problema. Señorías, el Estado no desaparece, el Estado se transforma y se hace más eficiente
cuando se descentraliza. Confundir nación y Estado es un gran error” (6; 25).
De fet, en el seu discurs de comiat al Parlament referma la seva concepció de la descentralització
interior de poders a Catalunya dient
“l’estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l’emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència
i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat ... Això significa ni
més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de
la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d’ara, les institucions que
governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l’Estat és més sòlid que mai,
justament perquè l’administració autonòmica s’ha enfortit ... a Catalunya s’exerceix com en
cap altre territori el principi de subsidiarietat” (6; 334).
Al setembre de 2006, un cop aprovat el nou Estatut, fa un resum de la seva concepció de Catalunya,
del país que li agradaria: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat
en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més
decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries
que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat.
I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer” (18; 1).
D’alguna manera es pot interpretar que, tot i les noves possibilitats obertes pel nou marc estatutari,
Pasqual Maragall manifesta el seu desig per una Catalunya basada en uns valors cívics i socials que
no són els presents en la realitat.
Espanya
Es poden constatar diverses interpretacions força negatives d’alguns tipus de concepció d’Espanya
per part de Pasqual Maragall. Una d’elles fa referència al dualisme associat a la cultura espanyola:
les dues espanyes, el centre i la perifèria, l’Estat i Autonomies, la llengua oficial i les altres (6; 68).
Abomina també de “l’Espanya una, gran i lliure que ens va empènyer al remolí de la guerra incivil
i a la negació de la pluralitat intrínseca dels nostres pobles germans” (2; 68).
Però Maragall defensa aferrissadament el que es resumeix en el concepte d’Espanya plural17; creu
que des de l’adveniment de la democràcia, estem en un període on és possible fer –i s’ha anat
fent- una nova concepció d’Espanya diferent de l’absolutista de la Restauració i de la dictatorial de
mitjans del segle XX. Pensa que, a més, la incorporació a la Unió Europea és una oportunitat que
afavoreix la construcció i consolidació d’una nova forma d’Estat espanyol.
Les característiques més rellevants d’aqueta nova concepció d’Espanya es poden resumir en: plural,
diversa, plurinacional, plurilingüe, democràtica, federal, descentralitzada, en xarxa i no radial,
europea. Aquesta Espanya es pot merèixer ser reconeguda com a “pàtria compartida” de forma que
“lleialtat a aquesta Espanya sí que n’hi haurà” (2; 68).
En quant al concepte d’Espanya plural, no el considera nou, de fet diu que Espanya no ha de ser
diferent del que és en realitat; el que considera nou és aconseguir que Espanya es reconegui a sí
mateixa tal com és: “La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta
realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno” (37; 2).
Defineix Espanya com una nació plural que té varies nacions en el seu si, i no és només una idea, sinó
que ho diu la Constitució quan parla de nacionalitats. La complexitat d’aquest fet la veu més com
17. Ja hem comentat en l’apartat de l’anàlisi quantitatiu la importància d’aquest concepte, amb 119 citacions.
3 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�oportunitat que com amenaça: “Espanya és una cosa complicada, i això és el que la fa interessant.
Si resol aquesta complexitat serà una nació molt poderosa” (61; 1).
Maragall concreta la diferència –per ell- entre plural i diversa “Plural, que quiere decir formada
por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos; distintos en el sentido de que
lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil” (6;
250) i encara concreta més, lligant amb el concepte de plurinacional: “Plural en el sentido de la
Constitución, que habla del pueblo español pero luego habla de los pueblos de España. Por tanto,
ahí hay una pluralidad y una unidad. Pero además de plural es diversa. Los pueblos que hay son
distintos, son pueblos de formas diversas. Hay nacionalidades históricas y regiones” (4; 1).
Finalment, també considera que aquesta Espanya plural ha de sorgir d’una dinàmica política que
surti des de la perifèria geogràfica de la península, no del centre clàssic. En aquesta nova forma de
fer, la perifèria geogràfica ha de deixar de ser perifèria política, i això significa una nova concepció
de la política espanyola (6; 320).
L’Espanya que vol, l’ Espanya en la que pensa, parteix del principi de la diferència, de que té
pobles distints, però que volen anar junts, que tenen una identitat compartida. “No es ‘ser una
cosa, pero querer otra’. No es ‘unión, pero autonomía’. Es ‘unión-libertad’, como decía Joan
Maragall, ‘unión-diferencia’, o ‘unión-autonomía’” (6; 182). És així com explica la seva forma de
compaginar els principis de diferencia i d’igualtat, que és una de les crítiques que s’acostuma a fer
des de concepcions uniformistes. Per Maragall, la diferència no significa desigualtat, ni tampoc vol
dir privilegi; l’argument és a l’inrevés, doncs sinó es reconeix la diferència, no hi haurà igualtat: “si
no se afronta la existencia de esa diferencia, no habrá auténtica igualdad, sentida como tal por los
que son distintos; en algún modo, cada una de las CCAA y muy especialmente las nacionalidades
históricas, las naciones de esa nación de naciones que es España” (6; 321). “La voluntad de
mantener un equilibrio entre igualdad de derechos y pluralidad de identidades es quizás la más
difícil de las ecuaciones pero también la más crucial, la más decisiva” (6; 321).
Al juny de 2002, a Granada, va concretar i resumir les característiques de l’Espanya que desitja:
completar el model autonòmic en base al federalisme; la Constitució com a pacte i no com imposició;
assumpció per part de l’Estat de les llengües i cultures com a pròpies; lleialtat de les autonomies
en relació al govern central; presència de les Comunitats a Europa; franquesa entre els pobles
d’Espanya; increment de l’autogovern i el finançament; dibuix diferent del mapa d’Espanya que ha
de deixar de ser radial; descentralització dels òrgans de l’Estat passant a una concepció multipolar;
participació en el govern d’Espanya (6; 182 i seg.).
Maragall considera que aquest projecte és ambiciós, però no és un somni, no és fruit d’un idealisme,
“la España plural es un proyecto de realismo político y de ambición colectiva en su desarrollo,
ambicioso también en sus objetivos” (6; 320). Constata les dificultats del procés: “He de reconèixer
que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que
els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L’Espanya plural ha corregut la primera etapa
i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l’encert en la formulació
de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es
produirien.” (19; 5).
En un dels últims discurs recollits, de l’agost de 2009, diu unes paraules de reflexió sobre el camí
recorregut que mostren una posició escèptica sobre el finalment aconseguit:
“El tiempo no envejece las ideas. Las circunstancias políticas, los intereses coyunturales,
los miedos y las ignorancias pueden enterrarlas. Pero siempre regresan. Las grandes
ideas necesitan perspectiva histórica, una maduración que sólo se consigue con una larga
3 1
�exposición al debate y tras ser reconocidas por su propio nombre: federalismo. Pertenezco a
una generación que soñaba de joven con la idea de solución para España: unión y libertad,
como decía el poeta. Reconozcamos que solamente hemos conseguido mantenerla viva, y
eso a duras penas, camuflada, la más de las veces, en conceptos sucedáneos para evitar
incomodar a una mayoría que no quiere ni oír el nombre de la cosa” (6; 19).
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
En aquest àmbit, hi trobem una continuïtat des del principi, quan sent Alcalde de Barcelona al 1986
diu “El conflicte no és, ni ha estat mai, entre Espanya i Catalunya” (5; 3), fins al final, quan al 2007
ha deixat la presidència de la Generalitat, referma “El problema no és Catalunya, en tot cas és un
problema espanyol!” (56; 3). Maragall aborda el tema de les relacions polítiques entre Catalunya i
Espanya considerant que l’eix del conflicte no estava entre dos nacions o dos comunitats, sinó entre
la concepció uniformista i centralitzada del poder de l’Estat espanyol i les aspiracions democràtiques,
progressistes i autonòmiques que han existit històricament a Catalunya, però també en la societat
espanyola.
Per tant, de forma conseqüent amb aquest enfocament, la solució del conflicte no el planteja fora
d’Espanya, i no el busca només per Catalunya, sinó per tota Espanya. El problema és com encaixar
Catalunya en Espanya, com estar dins d’Espanya, i com Espanya pot organitzar les seves diferències,
aconseguint la unitat en la diversitat.
Aquest plantejament es basa en que està naixent, des del 76, una nova Espanya –democràtica,
plurinacional, europea-, un nou projecte en el que cal participar i implicar-se:
“A partir del moment en que desapareix el fantasma d’una Espanya totalitària i opressora, és
possible i necessari pensar en una participació catalana en la política espanyola per construir
aquesta realitat inacabada. Naturalment, Espanya ha d’admetre que està en construcció, que
està en obres. De vegades no és fàcil. Però tendeixo a pensar que en sectors molt importants de
la societat política espanyola , s’admet, es comença a admetre” (4; 135).
La participació de Catalunya té un requeriment previ o en paral•lel: el reconeixement de Catalunya
com a nació “en el sentit polític, cultural i històric respecte a un Estat que, de tota manera, no s’està
qüestionant” (6; 75). Reconeixement bidireccional, doncs també Catalunya ha de reconèixer, amb
lleialtat, a Espanya com a “pàtria compartida” (2; 68).
En el punt anterior hem descrit en detall les característiques de l’Espanya que Maragall creu
possible i necessària. Ara ens concentrarem en les característiques que creu Maragall ha de tenir la
participació de Catalunya en la governació d’aquesta Espanya que és el seu espai natural d’actuació
política –amb Europa.
La primera consideració és referent a no utilitzar el greuge i la reivindicació com a base de l’actuació,
sinó les propostes polítiques fetes amb un enfocament general, vàlides per a Catalunya i també per
a la resta de comunitats i per Espanya en el seu conjunt. “La nostra força i la nostra raó , des de
Barcelona, des de Catalunya, seran apreciades a Espanya, no per la nostra persistència a declarar el
nostre greuge, sinó per la nostra capacitat de fer propostes que essent vàlides per a nosaltres, valguin
també pels ciutadans d’altres comunitats autònomes; per a tothom” (5; 218).
La confiança entre les parts és una altra base de les relacions, doncs no hi pot haver cap model que
funcioni si existeix desconfiança entre les parts; en aquest aspecte, inicialment tenia una posició
3 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�optimista: “els 20 anys d’Estatut i d’Estat de les autonomies han consolidat la confiança mútua
entre els pobles d’Espanya, malgrat les resistències històriques. Aquesta confiança és la base
indispensable per l’aconseguiment a l’ensems de la llibertat catalana i la unió espanyola” (6; 124).
Resultat necessari ressaltar de la frase anterior, com Maragall lliga la llibertat de Catalunya amb la
unió d’Espanya, refermant que el seu pensament està inicialment, som a l’any 1998, molt orientat a
com aconseguir les llibertats –nacionals- de Catalunya dins d’Espanya.
També creu que cal abandonar el greuge com a motor de les reivindicacions, i acceptar que tot el
que pugui reclamar i aconseguir Catalunya per a sí, pugui ser aplicat a altres comunitats (si volen)18.
“No podem dir: ‘no volem que els altres no ho tinguin’. No podem dir: ’si a vostès també els donen
això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents’ (6; 95). Per dur a terme la
construcció de la nova Espanya plural cal continuar aprofundint el pacte constitucional, entre totes
les comunitats autònomes, les nacionalitats i les regions: “el núcleo del nuevo pacto constitucional
tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galiciaacepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a
cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y
plurilingüe de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales”
(6; 168).
Reclama la participació en el govern d’Espanya, en el poder central, en el “pont de comandament” de
l’Estat. “Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa,
en el mejor sentido, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de
esa gobernación” (2; 122). El modus operandi d’aquesta participació és el model federal explicat
anteriorment; Maragall ho recalca de forma expressa: “un proyecto catalán y catalanista que tiene
una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de
una España plural en el marco de la Unión Europea” (6; 151). El canvi en les formes i relacions de
poder, i la participació de les perifèries en el govern central, permetran un nou dibuix d’una Espanya
descentralitzada “una Espanya vertebrada sobre línies transversals i diagonals raonables; no pas una
Espanya concebuda com el conjunt de punts a una certa distància del centre, essent aquest el punt
que la uneix a la resta del món” (2; 79).
L’encaix, participació i integració a Espanya, però a una nova Espanya, és per Maragall l’única via
cap a Europa i el món: “Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a
Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, sinó tampoc no hi
arribem” (23, 3); expressat en negatiu, si Espanya no canvia, la integració de Catalunya a Europa
i al món globalitzat serà molt difícil. I d’altra banda, el canvi proposat no és només per ideologia
o valors polítics sinó instrumental per aconseguir un pes important de Catalunya en el seu entorn
natural i en el món: “no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga
un papel más importante en su entorno, en España y en Europa” (41, 2).
Al llarg del discurs juga vàries vegades fent redundàncies vinculant bidireccionalment Catalunya
amb Espanya: “el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el
progreso de Cataluña” (6; 181); “lo que es bueno para Cataluña es bueno para España, y hoy digo
que lo que es bueno para España también lo es para Cataluña” (6; 302); “Una propuesta pensada
desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España”
(6; 252); “que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no
provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos”
(6,319); “Si España no cambia, Catalunya no será lo que puede ser. Y a la inversa. Para que
España se mueva, Catalunya tiene que implicarse” (4; 5).
18.
Proposant
abandonar
el
greuge
com
a
mètode
polític,
i
la
possible
aplicació
al de mesures, està fent una crítica al posicionament del govern nacionalista de Jordi Pujol i la seva política de “peix al cove”.
gener-
3 3
�Maragall reafirma la seva voluntat de continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, no fa una proposta
política amb voluntat secessionista sinó integradora. “La propuesta de Catalunya se ha hecho con
sentido de Estado. Se ha hecho con sentido de España. Se ha hecho para seguir estando en España,
no para irnos de España. Para que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir
Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a
sentimientos compartidos” (6; 319). Malgrat això, avisa de que hi ha altres alternatives en l’espai
polític català, molt basades en un escepticisme sobre la capacitat d’Espanya per canviar cap a la
pluralitat “existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable, otros planteamientos con un
común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer
una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se
derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien
la resignada conllevancia” (6; 249).
Part del problema espanyol, o millor dit, del problema de les relacions entre el poder central
espanyol i la seva realitat plurinacional el centra Maragall en no assumir el que diu la Constitució
espanyola del 1978: “Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que
reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la
carta magna en esos términos … Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades” (6; 263).
Com a resum, el 26 de maig del 2004, també al Club Siglo XXI, Maragall va presentar un resum
de la seva visió del “problema català” (6; 247 i seg.) on cita molts dels conceptes expressats fins
ara: “el problema catalán no es otro que el problema español; la propuesta catalana de España;
clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua; correlación positiva entre el autogobierno de
Catalunya y la democracia en España; renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas;
pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo; que los
catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España. Catalunya propone una España
plural”.
En aquest discurs, però, es noten ja trets d’escepticisme sobre la capacitat de transformar Espanya
i, per tant, les seves relacions amb Catalunya; en efecte, en referència al procés estatutari diu “Todo
eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en
España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta” (6;
260). El juliol del mateix any, davant un altre auditori, rebla aquest mateix sentiment: “Estamos
en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos
haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga ... España tiene tendencia a la sordera. Por
su tamaño, no por malicia. Probablemente porque es muy grande y muy diversa” (44; 1). El mes
següent hi torna: “Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta
plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya
que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al “se mira y no se toca” y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas” (6; 270)
Aportem com a final un paràgraf, de maig del 2006, que resumeix be el conjunt del pensament, i de
la intenció de la seva pràctica política, en quant a les relacions entre Catalunya i Espanya:
“Creo que por el bien de Catalunya y el de España, siempre hay que propugnar una relación
de intercambio constante y de afecto explícito entre ambas realidades distintas. No negar
la diversidad, sino predicar el afecto y practicarlo. Hemos sido consecuentes con ello. Al
inicio de mi mandato dejé clara mi apuesta por la España plural como marco adecuado para
favorecer una nueva naturaleza de relación” (14; 1).
3 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5.4. Nacionalisme
Des de l’inici, quan encara és Alcalde, Maragall es defineix sempre com catalanista, i no com
nacionalista: “Sóc més catalanista que nacionalista” (3; 79), encara que també diu que “El catalanisme
és el nacionalisme específic dels catalans” (6; 121), i que “el catalanisme és un determinat tipus de
nacionalisme molt diferent d’altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l’obertura,
en l’afirmació i la generositat ... en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme” (6;
121). En qualsevol cas, una constant del seu pensament és que Catalunya és una nació “Catalunya
és una nació singular, culturalment distinta, formada per aportacions diverses que ha necessitat i
que ha sabut integrar, malgrat la persecució i maltractament de la seva identitat, llengua, i símbols”
(6; 124).
L’any 1986 expressa la seva concepció crítica sobre el nacionalisme, al que veu com un sentiment
de caràcter defensiu, potser justificable en èpoques com la franquista, però com una ideologia
incapaç de “vertebrar eficaçment un país amb voluntat de futur” (4; 119). Considera que com a
sentiment de pertinència -d’adhesió a una identitat- sempre estarà present en major o menor mida,
però que aquest fet no ha de portar a convertir-se en un codi polític amb pretensió de convertir-se
en majoritari. Maragall contempla el nacionalisme com una ideologia heterogènia, “formada per
ingredients molt diferents, amb l’únic punt comú de ser o sentir-se víctimes d’una força exterior”
(4; 121).
En contraposició, dóna al catalanisme, al seu catalanisme, una mirada més ampla, vinculada a
la complexitat d’un país heterogeni, de forma que “el nostre país només pot ser alguna cosa més
que nacionalista, però mai alguna cosa menys que nacionalista” (4; 121), potser una Catalunya no
només a la defensiva, sinó una nació oberta, integradora i situada a la vegada en un context més
ampli. Fa ús d’una expressió amb el mateix adjectiu que fa servir per Espanya: “Catalunya oberta”
(4; 120). Nega també la possibilitat de l’ús de la idea de catalanisme de forma exclusiva per part de
cap partit o tendència.
L’any 1999, detalla què és per ell el catalanisme: “Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb
Espanya i vocació europea, recerca d’un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en
la lenta reconstrucció de la democràcia” (7; 13). És a dir, el situa en relació a Espanya, Europa i la
democràcia. El concreta amb determinats trets: una forma de demostrar l’autonomia de decisions
que permet la solidaritat i l’amistat, transformador d’Espanya, orientat a guanyar llibertat dins de
la unió més que no pas a la separació, que combina la proximitat amb la lleialtat, i en qualsevol cas
superior al regateig nacionalista de curta volada.
L’any 2003 insisteix en termes semblants sobre el catalanisme que desitja, associat a la idea
d’Espanya plural i amb organització federal: “El nuevo catalanismo ha de ser capaz de impulsar una
transformación de España no sólo en su sentido de modernización, también de profundo respeto a
su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo. Somos diferentes, pero queremos avanzar
juntos. Por eso defiendo una intervención sin complejos en España: tenemos un modelo de la España
plural y un proyecto político federal” (6; 205). A aquesta concepció li cal un reconeixement mutu
per part de tots els pobles d’Espanya amb objectius comuns compartits –reconeix que no serà fàcili una obertura de mires que permeti una “Cataluña abierta, dispuesta a compartir oportunidades,
esfuerzos y compromisos con los demás pueblos de España, de Europa y del mundo. Esta mayoría
no quiere una Catalunya cerrada, adusta, a la defensiva” (6; 205). Insisteix en el catalanisme amb
vocació espanyola i europea, federal, que doni i rebi la confiança i lleialtat política necessària per a
poder crear la solidaritat en llibertat.
En l’època com a President de la Generalitat, quan està al front d’un govern tripartit, entre socialistes,
3 5
�republicans i eco-socialistes, Maragall passa a expressar un catalanisme de base més àmplia, menys
identitari, encara que a la vegada amb menys referències a Espanya, “un catalanisme que vol apel·lar,
no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els
que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior,
però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i
complementaris” (6; 243). El concreta en un catalanisme ciutadà, democràtic, integrador, forjador
d’una Catalunya millor, unida per “la il·lusió d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de
salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries
del mateix esperit de país” (6; 217). Un tipus de patriotisme cívic i republicà, que pot resultar més
fort que l’identitari i que el resistent, a l’estil dels patriotisme francès i americà, un patriotisme basat
en els drets socials adquirits. És una concepció de Catalunya on “ens interessa més el futur dels
nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són. El catalanisme esdevé
sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes
i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans” (6; 243).
Un cop ja no és President, es sent satisfet amb el fet que el catalanisme ja no sigui, o ja no sembli,
patrimoni d’una sola força política; amb que hagi girat cap a una orientació social i de que li
calgui, per continuar servint al país, exercir un bon ús de la capacitat d’autogovern. Lligant amb el
reconeixement de la pluralitat interior de Catalunya “el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir
unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única
veu sinó amb veus diverses. Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de
Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una
nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de
ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició” (17; 4). Resumeix en que
la nació s’afirma amb l’acció, no en la proclamació.
En les últimes declaracions recollides, es posiciona davant de l’horitzó europeu com a marca de
futura actuació bàsica, atribuint a Europa la condició de nova pàtria “La patria ahora es Europa. La
tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación
como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera
azul europea está por todas partes” (59; 1).
Es poden identificar altres valoracions del que no ha de ser el catalanisme per Maragall, entenent
el que diu en relació a la concepció nacionalista dominant en l’època de govern de Jordi Pujol: la
catalanitat no ha de ser excusa per a no reconèixer els errors propis; no es poden demanar carnets
de catalanitat; no s’ha de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho; tampoc es pot
pressuposar que pel fet de ser catalans no aconseguirem segons quines coses.
Maragall relaciona, com no podia ser d’un altre manera, el nacionalisme català amb el nacionalisme
espanyol, al que qualifica com a nacionalisme implícit o inconscient, propi dels estats, i li demana
que ho reconegui, que sigui conscient de la seva existència. Fins i tot ofereix una transacció entre
nacionalismes “Nosotros renunciaremos al nuestro cuando ellos reconozcan el suyo” (6; 138).
Davant del nacionalisme espanyol, encara que només sigui per claredat expositiva, Maragall
s’arriba a definir com a nacionalista català “Cada vegada ho tinc més clar: si em pregunten des de
Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí, perquè és la manera més entenedora i ràpida que entenguin
el més important que vull dir ... Només començo a matisar quan l’altre m’accepta que també és
nacionalista” (1; 15).
3 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En contraposició al citat nacionalisme espanyol, Maragall es mostra fins i tot agre: “Ustedes son más
nacionalistas que nosotros, a ver si lo entiende de una puñetera vez, ustedes son más idiosincrásicos
que nosotros, nosotros sólo somos una pequeña nación que tal vez se expresa mal, con acritud,
pero sepan que ustedes, en el día a día, están alimentado esa acritud” (6; 138). Defensa que
Catalunya té dret a aquesta acritud: “Tenim el dret de l’acritud ... jo vaig néixer tres mesos després
de l’afusellament d’un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sense
judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l’acritud, almenys la meva generació el té”
(6; 110), tot i que a continuació deixa clar que no pot ser la inspiració i el marc de les relacions amb
Espanya i els seus pobles.
Considera que confondre nació amb estat és un greu error, i denuncia varies vegades l’estatisme
com a risc del nacionalisme, de qualsevol nacionalisme, sigui espanyol, català o basc, arribant a dir
que “el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels
nacionalismes sense estat” (7; 18).
Com a consideració final d’aquest apartat, una valoració personal de Maragall, que ajuda a
entendre el personatge i la seva circumstància: “Hay mucha gente en Catalunya que piensa que soy
españolista. Y en España hay gente que piensa que soy independentista. Lo cual quiere decir que
España es complicada, aunque también podría decir que Maragall es complicado, pero creo que
es más bien lo otro” (4; 1).
5.5. Europa
Europa és vista per Maragall situada en una via d’evolució federalitzant, que només es farà la unió
si hi ha a la vegada “devolution”, és a dir descentralització de competències i aplicació del principi
de subsidiarietat.
En les conclusions del curs que dirigí a Roma sobre Europa l’any 1998, es concreten els trets principals
de la visió de Maragall sobre Europa19: Europa necessita a la vegada d’Unió i de devolució, el que
vol dir alguna cosa més que una “catalogació formal” de competències; “si el procés unitari a escala
europea consisteix a reforçar la Unió i a refermar per compensació els organismes subestatals, és
necessari un nou concepte de nació o de pertinença: la ciutadania” (6; 82); els estats no perdran
sinó que s’agilitzaran i guanyaran legitimitat amb la seva capacitat distributiva, reguladora i de
representar l’interès general; cal un federalisme diferencial i optatiu, pels estats i les regions, i
una Europa de les regions; el risc de llunyania entre les decisions i les seves conseqüències, fa
necessària la subsidiarietat.
Torna Maragall a Catalunya amb una idea clara de Europa com a referent, ideal i objectiu polític
“Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que
és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa
forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra
justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i
garants de la devolució de poders cap a baix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on
venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social
i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari
defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya
catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la
19. Cal tenir en compte que el curs es dóna en un context previ al procés fallit de nova Constitució Europea i de la signatura dels nous tractats
de Niça i de Lisboa.
3 7
�seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha
de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa (apostar per), d’aquesta Europa”
(6; 101).
Europa –per Maragall- ha de ser un projecte d’unió, no d’uniformitat; plurilingüe; un projecte de
nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència.
Una constant del seu pensament polític és la participació de Catalunya (dels organismes subestatals
en genèric) en el nou espai polític europeu. Per això reivindica “La presencia de las autonomías en
Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y
capacidad legislativa, lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y
una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300
regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión” (2; 87). Veiem doncs que la
seva perspectiva no és particularista per a Catalunya sinó general per a Espanya, i que identifica la
necessitat d’harmonitzar la participació i els interessos a nivell d’un nou Senat.
Un altre aspecte referit a Europa és la concepció en forma de xarxa: de països, de regions, d’euroregions, de ciutats. Aquesta visió la contraposa a la realitat interna d’Espanya com a radial en
base a un centre únic “La España en red no es una España en forma de estrella, con un centro
y brazos, y que desde ese centro llegan a cada una de sus extremidades. Pero el mundo ya no
es así y Europa ya no es así, se trabaja en red, cada punto es importante” (6; 320). Dona molta
importància, per Catalunya i les Comunitats veïnes, a la consolidació d’Euroregions en l’entorn
de Barcelona i Catalunya “l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus
són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el
procés d’integració europea” (17; 9).
L’existència d’Europa no pot ser considerada un motiu per a deixar de referenciar Catalunya a
Espanya “Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests
termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives
incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d’estar a Europa
amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol, que és el nostre Estat. I Catalunya
ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves
empreses i de les estratègies euroregionals compartides” (17; 6).
Ja hem comentat en l’anàlisi quantitatiu la importància creixent que pren Europa com a concepte
utilitzat en el període final analitzat. A part de la voluntat expressada de dedicar-se a aquest temes
quan deixés de ser President, Maragall pensa en un futur d’Europa en que, tot i les dificultats del
moment, s’anirà consolidant per sobre de visions estatocèntriques, de forma que ha d’arribar a ser
una nova pàtria per a tots els europeus, també pels catalans. “Ens hem de preguntar què volem
ser quan siguem grans? ... Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu,
Espanya”: Escolta, Europa” (60; 1).
5.6. Estatut
La primera consideració en relació amb el tema del nou Estatut de Catalunya és que Maragall no
en fa cap referència fins l’octubre de 1998 quan en la presentació del document “Carta autonòmica
catalana” diu que l’Estatut de 1978 no s’ha aplicat en la seva totalitat, que es dóna una “fatiga” dels
materials constitucionals i estatutaris i que cal procedir a la seva revisió. Creu que un nou Estatut
serà bo per Catalunya i també per Espanya perquè serà “el fruto del reconocimiento por las Cortes
3 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural” (6; 200) cosa que permetrà
ambdues parts conviure més enllà de la “conllevancia”.
És durant la seva Presidència de la Generalitat quan es du a terme el procés de redacció, negociació
i aprovació del nou Estatut, que acabarà amb la ratificació en referèndum pel poble català al juny de
2006, i és òbviament en aquest període quan fa més explicacions sobre el tema.
Defensa sempre que el nou Estatut ha de fer-se seguint estrictament els passos i tràmits legals i
constitucionals previstos, assegurant a més la seva constitucionalitat; i entén la seva renovació, a
més a més, com una part del procés de consolidació de l’estat de les autonomies. Per Maragall la
reforma del marc d’autogovern de Catalunya es fa amb dos objectius “Progresar en nuestro modelo
de autogobierno en el sentido de superar la etapa de pura afirmación identitaria ... Contribuir a la
idea y al proyecto de una España plural ... Contribuir haciendo lo primero, ayudamos a avanzar
en el segundo de los objetivos; y viceversa. No son contradictorios” (6; 310).
A l’agost de 2005 concreta el que Catalunya vol expressar en el nou Estatut en onze proverbis, que
es mostren resumits a continuació: (6; 284)
1. Catalunya és una nació, és una nació dintre de l’Estat espanyol.
2. Catalunya ha viscut durant vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs
d’autonomia, democràcia i de progrés.
3. La Generalitat no va deixar d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del poble
i a la fidelitat dels seus presidents.
4. Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya és una nació de nacions i l’Estat
espanyol un estat de caràcter federal.
5. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s’aplicarà el principi de
subsidiarietat, que vol dir de proximitat.
6. Catalunya ha estat i és solidària amb els pobles d’Espanya, en funció d’un sistema fiscal
general regit pel principi d’obtenir serveis similars per un esforç fiscal similar.
7. Catalunya es regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en llengua, cultura,
dret civil i organització territorial.
8. Subratllar la importància del saber, de l’educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de
la igualtat entre l’home i la dona.
9. Accés als sistemes universals de comunicació, d’innovació i tecnologia.
10. A través de l’Estat pertanyem a la Unió Europea.
11. En el marc de la Unió Europea, formar amb les Comunitats i Regions veïnes una Euroregió útil
pel progrés dels interessos comuns.
A Nova York, febrer de 2006, el presenta com un projecte per Espanya, “una nova etapa en la
nostra democràcia, en la qual s’enfortirà nostre sistema federal” (9; 2) i que significa: una nova
devolution, el reconeixement de Catalunya com a nació i de la diferència, que no vol dir desigualtat
ni privilegi; la clarificació competencial dels nivells de govern i la millora del finançament; ajudar
a la construcció de l’Espanya plural, de l’Espanya federal, i és una contribució a una nova cultura
política basada en la lleialtat, en la confiança federal.
Un cop aprovat i abans del referèndum fa successives defenses del seu contingut, filosofia i significat
polític, el que significa anar insistint en conceptes recurrents del seu pensament. Catalunya es posa
al dia com a nació, destaca el caràcter de pacte entre les sobiranies catalana i espanyola “L’Estatut
és l’acord entre dues sobiranies, entre dos Parlaments, entre dues representacions” (12; 1) i aquest
fet no considera que devaluï la sobirania espanyola. No és identitari, està orientat a les persones,
disminuirà la conflictivitat competencial entre govern central i Generalitat, i sobretot “Catalunya
3 9
�esdevindrà la comunitat política d’Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el
major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que
alguns petits estats” (16; 3).
Reconeix el dubte de si s’ha seguit la millor seqüència, o hagués sigut millor reformar prèviament
la Constitució, però afirma “Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que
tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue
a una reforma de la Constitución” (6; 268) i, per tant, acaba mostrant el seu acord, segurament
instrumental, a que determinats aspectes de l’estatut quedin formulats, però restin a l’espera d’una
futura reforma general de la Constitució.
Encara que explicita el seu lament per no haver aconseguit la participació del Partit Popular en la
fase final del projecte, també diu “¿quin és l’argument per oposar-se a un Estatut que teòricament
ens havia de separar dels espanyols i ara resulta que tots l’imitaran?” (49; 2), i espera que el conjunt
d’Espanya entengui que l’Estatut és una proposta legítima i lleial.
Un cop aprovat en referèndum, considera arribada l’hora del seu desenvolupament, i considera que
ho ha de fer una nova generació “La Cataluña del nuevo estatuto ha de estar gobernada por una
nueva generación que sepa alejar al país de la política irritada y del tacticismo que a menudo nos
ha dominado” (6; 324). Preveu un camí de desplegament llarg i complicat, que el porta a tornar a
insistir en la necessitat de canvi a Espanya per poder canviar a Catalunya, és a dir, en el problema
espanyol per davant del català:
“No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l’administració
central. Perquè també a Espanya s’ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després
d’haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d’un cos que es
descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d’un Estat compost en el qual les seves
parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen
poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot.” (6; 337).
Davant el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional, creu inicialment que el Tribunal no el
modificarà, doncs generaria un greu problema per a tothom “No crec que el toquin, perquè Madrid
és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldre-ho, m’imagino,
d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya” (55;
1). A mida que avança el temps va introduint la idea que si el Constitucional el modifica, s’hauria
de tornar a sotmetre a referèndum. “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a
parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans?” (60; 1).
5.7. Fiscalitat
El finançament de Catalunya, de les comunitats autònomes en general, i dels ens locals també, és un
tema problemàtic des de l’origen en el sistema constitucional de 1978. No entrarem en detall, però
mostrarem els eixos principals dels conceptes més utilitzats per Pasqual Maragall sobre l’assumpte.
A principis de 1988 ja fa esment en passat a la seva proposta d’un marc estable de repartiment
de recursos entre Govern central, Autonomies i Ajuntaments del 50-25-25 % (6; 37). Aquesta
distribució percentual hi anirà canviant a mida que es vagi augmentant el nivell de competències, en
especial autonòmiques: el 2003 la proposta és del 40-30-30 (38; 5) i el 2005 del 30-40-30. (6; 295).
Un altre dels criteris que Maragall expressa amb continuïtat és el de contribuir per renda i rebre
4 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�per població, així com la necessitat de la corresponsabilitat fiscal de les diferents administracions
públiques. Ja al 1991 deia “Es fundamental establecer un marco seguro de financiación para los
tres niveles de gobierno y que comporte fórmulas equilibradas de corresponsabilización fiscal y de
autonomía financiera” (6; 71).
Com a candidat a la presidència de la Generalitat, proposa en diverses ocasions quatre principis de
federalisme fiscal, que resumits són (6; 161):
• Igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con
las autonomías del régimen común.
• Redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas en base los
porcentajes (40-30-30).
• Igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más
de un millón de habitantes.
• Equidad fiscal territorial … pagar por renta y recibir por población.
Completa el seu federalisme fiscal amb la llibertat per poder fixar tipus impositius
(corresponsabilització) i la necessitat de transparència en la informació, el que li fa reclamar la
publicació periòdica i normal de les balances fiscals, com fa Alemanya: “La transparencia es la
base de la solidaridad y de la equidad” (40; 1). Vincula la transparència amb la claredat en els
plantejaments fiscals, necessaris per assegurar la seva legitimitat “la cuestión de la “comprensión
pública” es absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del
sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías” (6; 266).
En quant a l’aspecte de la solidaritat entre territoris amb diferent nivell de renda, a més de que
l’aplicació del principi general ja significa que paguen menys pels mateixos serveis, creu que ha
d’existir un fons de solidaritat, però amb límit temporal i control del procés: “tiene que haber una
financiación especial para las comunidades autónomas con retraso estructural. Estoy de acuerdo,
pero esto debe periodizarse en el tiempo y tendiendo a un aterrizaje suave. De lo contrario, es
decirles a las autonomías que sufren esta situación que siempre estarán subvencionadas, cuando
de lo que se trata es de que salgan de la situación de retraso” (40; 1).
D’altra banda, Maragall proposa que la singularitat dels concerts econòmics basc i navarrès sigui
sotmesa a un procés d’igualació amb un marge temporal ampli. De fet, no està d’acord amb el
sistema, encara que entén el seu origen històric. Davant de la reclamació del concert per ERC i
CiU, expressa “la única solución para Cataluña y para España es que haya una regla común de
resultados. No discuto las fórmulas, me importan muy poco, mientras los resultados finales se
avengan a una racionalidad común que además sea inteligible para la gente. Que la gente pueda
decir que paga lo que tiene que pagar. Esa regla creo que es la renta y la población” (4; 1) i
argumenta que la raó de fons és la grandària de Catalunya, que no li permet (a Espanya) un règim
d’excepcionalitat. Torna a la idea del que és bo per Espanya és bo per Catalunya i a l’inrevés.
Creu que Catalunya “ha estat i és una nació solidària amb la resta de pobles d’Espanya” (6; 285).
Però també considera que, donat que ja hi ha comunitats que partint de nivells de pobresa molt
importants ara estan “frec a frec o més amunt en alguns aspectes. Catalunya està dient: «No podem
més»”, i això ho identifica com un problema, lligat al fet que si es garanteix el màxim nivell de serveis
de forma independent a l’esforç fiscal, pot desincentivar als territoris receptors de transferències
netes. En aquest aspecte Maragall aplica una visió lliberal a la solidaritat.
Els criteris fiscals integrats en l’Estatut els explica amb els quatre eixos següents:
“El Estatuto garantiza que los ingresos de la Generalitat procedan totalmente del rendimiento
de los impuestos pagados por los ciudadanos de Catalunya.
4 1
�La Generalitat tiene capacidad normativa sobre los impuestos estatales en los que participa,
de acuerdo con las competencias del Estado y de la Unión Europea.
Papel protagonista de la Generalitat en la gestión tributaria de los impuestos que pagan los
ciudadanos de Catalunya.
Criterio explícito de solidaridad, semejante al aplicado en los países federales que consiste
en garantizar un mismo nivel de servicios a los que realizan esfuerzos fiscales similares, no
en términos absolutos, que eso sería injusto, sino en términos relativos a la renta de cada
uno” (6: 315).
Afegeix un cinquè eix que garanteix que les inversions de l’Estat a Catalunya durant 7 anys seran
d’acord amb el PIB de Catalunya; una garantia que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal
Constitucional.
5.8. Interlocució
En l’anàlisi quantitatiu ja hem pogut constatar el creixent lament podríem dir, de Pasqual Maragall,
sobre la manca d’interlocució lleial a l’altre costat de la taula, és a dir per part dels poders de l’Estat
sobretot a partir de que és President i s’engega el procés de renovació de l’Estatut. Si l’Estatut el
definia com un pacte entre les legitimitats catalana i espanyola, com es pot dur a terme aquest procés
de pacte mentre una de les parts és sotmesa a la desautorització per bona part de l’altre? Podríem
posar molts exemples, però aportarem només alguns dels mes significatius:
En relació a l’Espanya més oberta: “Es muy difícil, pero tal vez consigamos un reconocimiento por
parte del sector progresista y liberal de Madrid, que siempre ha sido centralista en el fondo, aunque
sea respetuoso con Catalunya.” (6; 137).
Crida a les esquerres espanyoles: “ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de
erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad,
a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones
al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura”
(6; 179).
Avís davant les dretes: “el precio que ha pagado (la derecha) por esa ampliación del consenso es
un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo.
Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que
la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan” (2; 108).
I lament sobre les conseqüències del lideratge d’Aznar: “La hazaña de Aznar al meter a la derecha
en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara
de la moneda- amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25
años.” (2; 127).
Que havia acabat portant a un retorn del nacionalisme espanyol i a un reforçament del centralisme:
“desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de quienes no les cabe en la
cabeza otra manera de entender España que la suya” (6; 178) “Cataluña tiene el derecho, histórico
o no, a proponer. ¿O sólo hay una voz en este coro? Cruzar opiniones, indicaciones y propuestas
es enriquecer el escenario, no dictarlo, contra lo que se ha hecho casi siempre desde el centro.
El centro está encantado de haberse conocido. No sabe que sólo es el centro: piensa que es toda
España. Éste es su error. Nosotros también somos España” (61; 1)
4 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�A un retorn de l’Espanya única, hostil amb Catalunya: “s’oposen també a l’eclosió de l’Espanya
plural, quasi diria que per principi, perquè només en volen una d’unitària, d’única, sense matisos,
sense perfils, sense accents, sense allò que dóna a aquest país precisament la seva gràcia i el seu
interès” (12; 1), davant la que es mostra perplex: “perplejidad por la indiferencia, cuando no por la
hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios
de comunicación”. I afegeix, en relació als mitjans: “nos encontramos con un grave problema de
incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que
refleje de forma real la pluralidad española. El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces
como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde
la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia,
sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España
real, en la España plural” (6; 277).
Val a dir que Maragall és també conscient de la bidireccionalitat de certes actituds “Somos muchos
los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que
algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan
con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras” (6; 195). “en un clima de
creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y
los separatistas” (6; 248).
Maragall, però, manté l’esperança en què hi ha una altra Espanya possible: “Si Catalunya deixa
de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall,
si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir” (6; 224).
Una Espanya que hauria d’apostar pel federalisme: “Cierto que fuera de Catalunya y de algunas
dependencias universitarias, prácticamente no hay federalistas. Habrá que inventarlos para que
podamos discutir y avanzar con ellos en el reconocimiento de las naciones y los pueblos de España”
(6; 20).
Però sempre hi han les dues Espanyes: “hi ha una altra Espanya ... que és profundament desconfiada,
conservadora i al·lèrgica a les innovacions” (23; 3), i la batalla entre les dues espanyes acaba
generant una lògica d’immobilisme i de continuïtat: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y
todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer
que no nos oiga” (44; 1). “Som diferents i ens suportem mútuament, però no pretenem solucionarho ... De manera que això no progressa i l’únic que continua havent-hi és la conllevància”. (56; 1).
Una continuïtat que tampoc el president Zapatero va evitar: “Amb l’escenari Zapatero- Maragall
va semblar que podíem trobar la fórmula canònica, la fórmula constitucional, estatutària. Però
som on som. Aturats.” (56; 1) De fet, en una entrevista de 2007 acaba reconeixent que s’ha sentit
personalment traït per Zapatero després de l’inicial: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del
Parlament de Catalunya”: “Tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu
ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.” (52; 19).
Un altre aspecte important en aquest apartat és fer notar els avisos que fa Maragall sobre les
possibles conseqüències, negatives per la pròpia Espanya, d’una actitud de rebuig a les propostes
que li arriben des de Catalunya. Hi ha risc de desafecció: “la dilació i les dificultats i fins i tot les
tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això
comporta un cert risc de desafecció” (10; 6). El mateix fa en relació a una sentència negativa sobre
l’Estatut: “Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que
ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la
claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències” (58; 1).
4 3
�5.9. Independència
En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai
independentista. Però sí que expressa les seves opinions sobre el tema, alguna de les quals ja s’han
comentat en altres apartats. Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és
la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència. De tota manera
creu que “és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable”. (7; 16).
La renúncia el 1978 al dret d’autodeterminació per part de les forces majoritàries a Catalunya i el
País Basc, a canvi de autonomia, forma part de l’essència del pacte constitucional. La percepció de
no avançar en els temes d’autogovern i de reconeixement nacional genera “actitud de desesperanza,
que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que
considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar
el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista” (6, 179).
Per tant, per Maragall, la independència és una posició política reactiva i desactivable amb avenços
en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya.
Maragall no creu, doncs, en la necessitat d’independència, en el món actual, “Allò que és decisiu no
és pas la independència estatal, sinó la independència de criteri, la capacitat de convicció als grans
mercats de l’economia i la política. Que ser un estat hi ajuda és indubtable. Però que arribar-ho a ser
és tan o més antinatural que no ser-ho, i menys pràctic, també” (2; 58).
El sentiment independentista ha existit sempre a Catalunya, “Un sector importante del catalanismo
se lo ha planteado siempre. Macià y Companys en 1931 proclamaron la República Catalana” (6;
250) i segueix existint doncs “Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa
que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y
España. No comparto este dramatismo de “las últimas oportunidades”, pero es un estado de ánimo
que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo” (6; 250). Davant d’aquest fet, aposta
per fer una política, a Catalunya i a Espanya, que vagi permetent reconduir als independentistes
a postures primer sobiranistes i finalment federals. Una vegada més planteja la Espanya plural i
federal com a forma de solucionar l’encaix de Catalunya.
4 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�6. Conclusions
P
asqual Maragall té una concepció federal d’Espanya, que té el seu origen en la tradició del
pensament catalanista i d’esquerres, i en la seva personal experiència municipalista, exercint
un poder de tipus molt proper al ciutadà.
En referència al marc teòric, el model concret federal que proposa Maragall és un federalisme
de distribució de poders, descentralitzador, cooperatiu i amb asimetria constitucional; encara que
en aquest últim aspecte –l’asimetria- creu que ha de ser-ho només de forma imprescindible per
encaixar les diferències realment existents amb la igualtat de drets.
Però el seu federalisme és especialment un model de federalisme de tipus pluralista. Recordem
que una de les característiques bàsiques del federalisme pluralista és el reconeixement de la
plurinacionalitat, i en efecte, per poder recollir la diversitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya,
Maragall proposa el reconeixement de Catalunya com a nació. Els altres trets del federalisme
pluralista també són plantejats i reivindicats per Maragall quan proposa una àmplia autonomia,
estable constitucionalment i amb recursos fiscals suficients i constants (self rule) i aposta perquè
Espanya avanci en la participació de les Autonomies en el govern central i les institucions estatals,
i molt especialment en la configuració d’un Senat amb poder real i que sigui representatiu dels
governs de les Comunitats autònomes i dels poders locals (shared rule).
Maragall no està d’acord amb el model federal centralista i homogeneïtzador, orientat a la igualtat
uniforme de drets dels ciutadans, el que alguns formulen com ‘los derechos son de las personas,
no de los territorios’. De fet, el federalisme de Maragall, donat que el pensa per aplicar a la realitat
espanyola, és un model oposat al considerat com el més exitós del món, l’americà, d’origen i
components unificadors, creador d’una nació única amb una sola llengua. Però tampoc planteja
en cap moment el reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional, de forma
coherent amb el seu projecte polític que és un projecte per Espanya, fet des de la perifèria.
Quan Maragall descriu les seves propostes federalistes, ho fa en base a l’aplicació d’uns principis
concrets: col·laboració institucional, corresponsabilitat fiscal, solidaritat, clàusula residual pels
poders més propers. Dóna molta importància al principi de subsidiarietat, a que el repartiment de
les competències de poder es faci de forma que l’exerceixi el nivell més proper al ciutadà possible,
tot i que avisa que cal estar atents als riscs de col·lusió entre interessos locals i poders pròxims20.
Per poder bastir l’organització federal proposada, dóna una importància cabdal a l’existència del
principi de confiança entre les parts i de la lleialtat federal, en el que coincideix amb el que diuen
autors com Watts en relació als principis de confiança i lleialtat, necessaris per poder aplicar un
federalisme pluralista.
En relació al tema fiscal, els plantejaments de Maragall mantenen unes línies constants al llarg
dels períodes analitzats. Per una banda la necessitat d’un repartiment equilibrat dels fons entre els
diferents nivells de govern, adequat als serveis prestats per cadascun d’ells. D’un altre, la recerca
d’una fórmula clara de relació entre els impostos pagats i les prestacions rebudes, i que es resumeix
en la formulació bàsica de l’equitat fiscal territorial: ‘pagar per renda i rebre per població’. En aquest
tema es detecta una preocupació també constant per aconseguir fórmules de finançament segures,
justes, transparents, i, molt especialment, que siguin comprensibles per la ciutadania, doncs en cas
contrari tenen risc de deslegitimació. La última característica transversal en el temps és la seva
20.
No
hem
trobat
referències
a
la
possibilitat
de
col·lusió
entre
els
els poders centrals, potser perquè no hem seleccionat textos relacionats amb el concepte de socialisme.
grans
poders
econòmics
i
4 5
�voluntat d’inserir el finançament de Catalunya en el règim general espanyol, sense privilegis, sense
reclamar en cap moment sistemes de tipus ‘cupo’ com el basc; i ho justifica per raó de la grandària
relativa de Catalunya, de forma que el seu tractament com a excepció faria inviable el sistema
general, i també per solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat. Una vegada més queda palès
l’enfocament global espanyol de l’opció política de Pasqual Maragall.
Molts conceptes que formen part de la concepció d’organització federal adequada –segons Maragallper Espanya i per Europa, els considera també aplicables dins de Catalunya: subsidiarietat,
proximitat, municipalisme, lleialtat institucional, participació de tots els nivells de l’administració
en les grans decisions, equitat fiscal. És el que qualifica com a Federalisme interior
El federalisme proposat per Maragall és la combinació d’unió i llibertat, d’unió i devolució, d’unió
i proximitat. És, per tant, un model que assegura a la vegada el reconeixement de la diversitat, la
descentralització competencial i l’exercici del poder a prop dels ciutadans.
Respecte a Catalunya, la concep inicialment com un sistema de ciutats, d’una xarxa de municipis,
d’acord amb la força que tenia en els anys vuitanta el municipalisme d’esquerres, i Barcelona en
concret, i també com a forma de defensa i confrontació amb el nacionalisme de centre-dreta que
governava la Generalitat. La seva defensa dels governs de proximitat, i del principi de subsidiarietat,
també a Catalunya, és una constant al llarg del temps.
Maragall considera que Catalunya té una complexitat política i institucional semblant a la d’un
estat, i proposa una reorganització interna en base a un plantejament de federalisme interior, aplicant
també Catalunya endins els principis d’igualtat, subsidiarietat, clàusula residual, administració
única, solidaritat. Reivindica pel cas concret de Catalunya el mateix que demana es faci a Espanya:
una Catalunya oberta que reconegui i gestioni la seva diversitat, la participació dels poders locals
i les organitzacions ciutadanes en la governació del país -‘tots som Generalitat’-, no subordinació
dels ens locals al govern central de la Generalitat.
Maragall té una visió geogràfica, geopolítica, dels països. Tant d’Espanya com de Catalunya, de
forma que en el cas català demana el reconeixement de les terres de l’Ebre i del Pirineu en forma
administrativa i institucional, donat que tenen característiques pròpies comuns i diferenciades
d’altres terres de la mateixa província actual de pertinència. Igualment amplia el camp d’actuació
limitat a les fronteres regionals o estatals quan impulsa la creació d’euro-regions.
Catalunya és per Maragall una nació que forma part d’Espanya i d’Europa. Una nació que ve de
lluny i que ha patit molts greuges, però que no ha de centrar la seva identitat i pensament en la
història passada i en el greuge com a sentiment unificador. Catalunya ha de mirar endavant, ha
d’oferir als seus ciutadans, que són de diferents orígens, un futur engrescador i integrador, en base
a la construcció d’un país obert, plural, amb serveis socials, amb equitat i benestar.
Maragall rebutja una Espanya absolutista, unitarista i centralista, però defensa aferrissadament,
apassionadament, una Espanya plural, diversa, plurilingüe, democràtica, descentralitzada, federal al
fi. Però Espanya s’ha de reconèixer ella mateixa com el que és, diversa i complexa, no homogènia i
simple; i cal que ho sàpiga, que prengui consciència del fet. Això li servirà per ser més cohesionada
i més forta.
Aquesta Espanya, que no és nova per Maragall doncs hi han corrents polítics i intel·lectuals
que en són favorables, porta incorporada una nova dinàmica política de poders desconcentrats,
amb possibilitat per part de les perifèries (geogràfiques i polítiques) de participar, fer propostes
i gestionar polítiques. Es trencaria d’aquesta manera la direcció clàssica en la forma d’exercir el
4 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�poder a Espanya: des del centre únic cap a la perifèria. Una perspectiva perifèrica d’Espanya que
enllaça amb la visió geogràfica esmentada abans, i que es concreta en el concepte reiterat sovint de
‘Espanya en xarxa’ oposat a la concepció radial i radiocèntrica.
Espanya ha de ser un conjunt de pobles que són distints, i que a partir del mutu reconeixement de les
seves identitats diferents d’origen, volen anar junts, volen compartir passat -recordem la proposta
reiterada que fa de redactar una història compartida-, present i futur, i conformar des de la llibertat,
una nova identitat compartida. La conjuminació d’unió, diferència, autonomia i llibertat es concreta
en la forma proposada de federalisme pluralista.
Aquest projecte, pensat des de la perifèria per Espanya i els seus pobles, no el considera Maragall
un exercici d’idealisme sinó al contrari de realisme, de veure com és el país i trobar-li una solució
satisfactòria amb ambició col·lectiva. És durant molt temps un projecte optimista, esperançat en la
seva raonabilitat i possibilitats d’èxit. Al final, després del procés estatutari, sembla reconèixer una
certa impossibilitat de poder aconseguir un canvi en la forma d’entendre Espanya, en especial -però
no sols- per part dels sectors més conservadors espanyols.
En quant a les relacions entre els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, la visió de Maragall
es basa en la no existència de conflicte entre pobles o comunitats, que comparteixen molts lligams
familiars, culturals i vivencials. El conflicte el centra en un problema entre la concepció uniforme
i centralitzada dels que tenen el poder a Espanya i les aspiracions d’autonomia, descentralització
i reconeixement de la diversitat que es donen a Catalunya i altres parts d’Espanya. I el problema
conseqüent és cóm encaixar Catalunya i aquest tipus d’aspiracions polítiques dins d’Espanya. Per
tant, la solució passa per canviar Espanya per a que reconegui les seves diversitats. Maragall, que
creu en la capacitat de regeneració d’Espanya, no planteja la recerca de solucions fora de l’àmbit
espanyol, el problema, per ell, no és com anar-se’n d’Espanya, sinó com continuar a Espanya.
Per resoldre l’atzucac, la via ha de ser l’Espanya plural, amb el reconeixement de Catalunya com a
nació, i un marc constitucional i estatutari redissenyat sota la perspectiva del federalisme pluralista.
Però no només planteja el canvi espanyol, també requereix abandonar el greuge i la reivindicació
particular com a motor d’actuació, reclama la creació d’espais de confiança i lleialtat per les dues
bandes, la construcció plegats de propostes vàlides per Catalunya i per la resta.
És una constant del pensament de Maragall associar l’evolució de Catalunya amb la d’Espanya. Des
de la consideració històrica que Catalunya només ha tingut reconeixement i llibertat quan a Espanya
hi ha hagut també llibertat, a la coneguda frase ‘el que és bo per Catalunya és bo per Espanya’. En
conseqüència Catalunya, per aconseguir els seus objectius propis, ha d’implicar-se en la governació
d’Espanya.
Es pot constatar, com a resum de les relacions entre Espanya i Catalunya, que el projecte polític
de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser
el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya té un
projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el
que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació
política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va
protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització
en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si
havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i
menys ruptures?
De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma
4 7
�de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per part del
poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig,
indiferència, hostilitat fins i tot, de l’Espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta
però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altra Espanya,
la que no és plural. Maragall avisa dels riscos d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i
desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista.
En relació a la independència, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat
sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part perquè creu que els conceptes
de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet, el que vol és anar portant, amb els fets,
amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal.
Però la manca d’interlocució per la part espanyola, de voluntat política pluralista, de comprensió del
projecte integrador plantejat, de federalistes espanyols, està fent impossible el concepte d’Espanya
plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista.
Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com un sentiment de
pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a
Espanya, que torna a insistir en avançar junts des del reconeixement de la diferència, i que enllaça
també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme lleial i obert, orientat a Europa i el
món, a la llibertat més que la separació.
Durant la seva presidència de la Generalitat, al front del tripartit, introdueix una perspectiva una
mica diferent, donant-li un enfocament més ampli, de caire cívic i republicà; un catalanisme, ni
resistent ni identitari, que integra Catalunya gràcies a les polítiques socials, a la resolució dels
problemes de les persones, a les bones perspectives d’un futur compartit.
Només es declara nacionalista, per claredat dialèctica, davant del nacionalisme espanyol, al que
qualifica de nacionalisme implícit, no reconegut, propi dels estats. Aleshores sí que diu que és
nacionalista català, al temps que exigeix a l’interlocutor que s’autoreconegui com a nacionalista
també.
Per tant, en relació a les definicions fetes en el marc teòric del treball, podem qualificar el pensament
de Maragall com a catalanista i federalista, en tant defensa la identitat nacional de Catalunya, que
vol que sigui reconeguda i integrada en una organització federal de l’Estat espanyol.
Europa és per Maragall la nova pàtria futura. Un projecte d’evolució federal, que s’ha de fer en
base als estats, les regions i els ciutadans, amb un nou sentit de pertinència que és precisament la
ciutadania. Amb principis d’unitat però no d’uniformitat, de descentralització i subsidiarietat, de
solidaritat i cohesió social.
Europa és sempre el marc superior de referència en el que queden inserides les relacions entre
Catalunya i Espanya, en la mesura que està convençut que la direcció de la història es mou cap a
la consolidació de la Unió Europea, amb la conseqüent cessió de sobirania, i que creu fermament
en l’aplicabilitat interna a Espanya dels criteris de “devolution” i de subsidiarietat impulsats per la
Unió.
En aquest àmbit, una constant és la preocupació per aconseguir la participació de Catalunya, i de
les altres comunitats, en el nou marc polític europeu, en els processos de decisió dels temes on
tenen competències. És conscient que aquesta participació s’ha de produir en base a un procés de
delegació i representativitat doncs no totes les regions europees poden tenir veu directa. Per això
4 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�proposa també la renovació del Senat, on s’han de treballar les propostes homogeneïtzadores en un
marc de confiança horitzontal entre les Comunitats.
Però està clar que el camí per a que Catalunya arribi a Europa és passant per Espanya, aprofitant
la potència del propi estat espanyol, que ha de respondre amb visió de la seva pluralitat. Ara
bé, complementàriament a la via principal, Catalunya ha de participar en les euroregions que la
impliquin, així com ha de fer servir la força de les seves institucions i la societat civil. És un treball
de país, per ajudar a aconseguir la integració europea, que considera la nova pàtria.
La plasmació en la pràctica política del pensament federalista de Maragall va ser en molt bona part
el nou Estatut, que va estar enfocat com un projecte legal, respectuós amb el marc constitucional,
amb l’objectiu de dotar a Catalunya d’un nou marc d’autonomia, dins d’Espanya.
Maragall va justificar, molt abans de ser president, la necessitat d’aquest nou marc constitucional.
Ho va fer des del principi dient que seria un projecte bo tant per Catalunya com per Espanya, i amb
intenció de millora de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt.
Pensa en el nou Estatut com un projecte per Espanya, una nova fase de l’etapa democràtica, que
enfortirà l’estat federal. El defensa en tant que reconeix a Catalunya com a nació, i per tant, a
Espanya com a plurinacional; en el fet de ser un pacte entre dues legitimitats, entre dos subjectes
polítics que es reconeixen mútuament; en l’aclariment competencial entre el Govern central i la
Generalitat, que obre un futur menys conflictiu i en què s’assoleix una capacitat d’autogovern molt
ampla.
Després de la seva aprovació en referèndum considera que amb el seu desplegament s’obre una
nova etapa política que requerirà dues transformacions: d’una banda, un canvi cultural per part
de l’Administració central per assumir la distribució de poder que s’ha produït; de l’altra l’esforç
per implementar-lo d’una nova generació política que apliqui paradigmes diferents, allunyats del
greuge i el tacticisme.
Tanmateix, els pensaments finals de Maragall sobre la qüestió evidencien desencís davant l’amenaça
de retallada per part del Tribunal Constitucional. En aquell moment planteja obertament el xoc de
legitimats entre el poble de Catalunya i el Tribunal Constitucional, i qüestiona la capacitat d’un
Tribunal, amb greus sospites d’imparcialitat, per modificar un text legal que ha seguit tot els passos
constitucionalment previstos: aprovació pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals, i ratificació
en referèndum pel poble de Catalunya. De fet, manifesta de forma reiterada que si l’Estatut era
modificat pel Tribunal, caldria que tornés a ser sotmès a referèndum per part del poble de Catalunya.
4 9
�7. Respostes a les preguntes
d’investigació
Tot i que al llarg del punt anterior es troben de forma implícita les respostes a les preguntes
d’investigació plantejades en el moment de començar el treball d’anàlisi sobre el pensament d’en
Maragall, passem finalment a donar-los-hi resposta concreta una per una:
Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya?
En primer lloc, constata que no hi ha conflicte entre els dos pobles, que tenen molts lligams històrics,
culturals i familiars. El problema polític existent el centra en la diferència entre el plantejament d’una
concepció d’Espanya com nació única, homogènia i amb una sola llengua comú, amb les aspiracions
de Catalunya de tenir reconeixement nacional i lingüístic, i una ample capacitat d’autogovern.
Aquesta diferència de plantejament s’agreuja amb les incidències del procés de reforma estatutària
i la modificació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat en
referèndum pel poble de Catalunya
Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització
política per Espanya i Catalunya?
Sí. Maragall mostra una constant línia de pensament orientada a aconseguir una forma d’organització
política, un nou marc constitucional a Espanya, que a partir de l’evolució i aprofitament de les
possibilitats de l’existent, pogués encaixar les diversitats existents dins d’Espanya de forma ‘que
Espanya es senti plural i Catalunya lliure’.
Té aquest model característiques federals?
Sí. Es un model definit específicament com a federal i amb les seves característiques bàsiques: dos
nivells de govern -federal i regional-, bicameral amb la segona cambra representativa dels governs
regionals, repartiment constitucional de competències, i organismes de cooperació i arbitratge.
Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall?
Un federalisme de tipus pluralista, amb reconeixement de la pluralitat nacional i lingüística,
repartiment competencial i de recursos financers clars i garantits, presa de decisions en el nivell
federal amb mecanismes de participació de les regions. Un federalisme descentralitzador,
i diferenciat o asimètric en el que sigui necessari per a reconèixer les diferències existents, on
s’apliqui el principi de subsidiarietat per apropar l’exercici del poder al ciutadà. No el considera un
model vàlid només per ser aplicat a nivell espanyol, sinó també per a ser aplicat dins de Catalunya:
‘el federalisme interior’
Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista?
Catalanista. Es defineix a sí mateix sempre sota aquest concepte. Entén el catalanisme com un
projecte polític que combina la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació i la reivindicació
de l’autogovern, amb l’impuls d’una transformació institucional i constitucional d’Espanya per a
que reconegui la seva pluralitat i permeti la convivència entre tots els seus pobles; per tant, el seu
catalanisme està orientat a la integració a Espanya, en una nova Espanya ‘plural’. És un catalanisme
que neix del reconeixement d’una identitat pròpia, basada en la llengua, la cultura i la història,
però que en el seu desenvolupament no es fonamenta en trets identitaris, sinó en una base cívica –
republicana- per aconseguir la integració de tots els ciutadans en un projecte de futur per a construir
un país millor, dins d’Espanya i d’Europa.
5 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall?
El resultat final del canvi estatutari no es correspon amb el pensament i el projecte polític de
Maragall. El nou Estatut, sobretot el sortit del Parlament de Catalunya, però també el text finalment
referendat, contenia elements que formen part principal del projecte polític de Maragall: reconeixia
Catalunya com a nació, encara que fos al preàmbul; concretava les competències de cada nivell
de govern, fixava criteris garantits de finançament i contemplava la participació de la Generalitat
en certes decisions d’abast espanyol; introduïa descentralització en el Poder Judicial i definia el
català com idioma preferent en l’Administració. Per tant, significava un canvi en el sentit desitjat
per Maragall, encara que amb les limitacions derivades de no contemplar la necessària reforma
constitucional, en especial el paper del Senat, que es deixava per una etapa política posterior.
La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, però, va declarar ineficaços i
limitats els paràgrafs referents a Catalunya com a nació, refermant una concepció monista i
uninacional d’Espanya. També va donar preeminència al poder central sobre l’autonòmic en temes
com la llengua, la província com a base de l’organització territorial, la unitat del poder judicial,i
la capacitat impositiva. La sentència, per tant, va significar un fre al procés iniciat per aconseguir
avançar cap a un federalisme plural en una Espanya plural.
Eren les propostes de Pasqual Maragall la ‘tercera via’ que s’està proposant com alternativa de
sortida al problema polític actual entre la independència i l’status-quo?
A efectes de donar resposta a aquesta pregunta, ens cenyirem a la única proposta escrita coneguda
feta com alternativa a la disjuntiva entre l’status-quo i la independència, que és la feta pel PSOE21 en
la coneguda com “Declaració de Granada”. Aquest document proposa una reforma constitucional
per acabar de donar a l’estat de les autonomies una estructura federal. Però es tracta d’un tipus de
federalisme no pluralista, cooperatiu però simètric, solidari i amb un fort enfocament igualitari i
uniformista: “Igualdad de derechos básicos de todos los ciudadanos, cualquiera que sea el lugar en
el que residan. Sí a los legítimos hechos diferenciales, no a los privilegios o a las discriminaciones”
(69; 6). Reconeix, per tant, una diversitat cultural i lingüística d’Espanya, però no proposa
l’assignació competencial plena en aquests temes a les comunitats respectives. Constatem doncs
que la única proposta coneguda sobre el tema, no es correspon amb el pensament de Maragall.
Si un federalisme del tipus pluralista, com el proposat per Maragall, pot ser una ‘tercera via’ per
resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és un qüestió d’opinió. L’únic fet constatable és que
Maragall va intentar canviar el marc constitucional i estatutari, i ho va aconseguir en bona part, però
la sentència del Constitucional ho va invalidar.
Espanya no ho ha volgut, s’ha refermat en la uniformitat. Ha continuat sense escoltar ni donar
resposta, més de 100 anys després, al lament de l’avi d’en Pasqual Maragall:
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
21. Existeix una proposta feta prèviament al maig de 2013, en el Document de treball 163 de la Fundació Rafael Campalans del PSC, titulada “Per una reforma constitucional federal”, que és mes propera a l’enfocament d’un federalisme pluralista, però no l’hem considerada com a proposta de tercera via pel fet que el PSC i el PSOE tenen com a document oficial la citada declaració de Granada.
5 1
�8. Bibliografia
Alvaro, F.M., (1998) Què pensa Pasqual Maragall. Deria.
Buchanan, A. and Paredes, J., (2013). Secesión: Causas y consecuencias del divorcio político.
Editorial Ariel.
Caminal, M., (2009) “L’estat autonòmic espanyol: entre la resistència nacionalista i l’horitzó
federal” en Caminal i Badia, M., Requejo, F. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), 2009.
Federalisme i plurinacionalitat: teoria i anàlisi de casos. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Casassas, J., (1997) “La historia del terme “nacionalisme” en la política catalana” en Casassas i
Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Company, E., (1997) “Socialisme català i nacionalisme espanyol” en Casassas i Ymbert, J. and
Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Elazar, D.J. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), (2011). Anàlisi del federalisme i altres
textos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Guillamet, J., (1995). El tema és Barcelona. Barcelona: Edicions La Campana.
Hix, S. and Hoyland, B., (2012). Sistema político de la Unión Europea. Madrid: McGraw-Hill.
Maragall, P., (1986). Refent Barcelona. Barcelona: Planeta.
Maragall, P., (2003). Maragall afirma. Madrid: Aguilar.
Maragall, P., (2008). Oda inacabada. Barcelona: RBA.
Maragall, P., (2009). Espíritu federal: escritos políticos. Barcelona: RBA.
McGarry, J. i O’Leary, B., (2009) “Pluralisme territorial: formes, defectes i virtuts” en Requejo,
F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i
democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions
Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Requejo, F., (2009) “L’absència de pluralisme nacional en la teoria federal i en les federacions”
en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme
polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior,
Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Rodrik, D., (2007). Dani Rodrik’s weblog. http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/
the-inescapable.html . Consultat 7-2-2014
Rubert de Ventós, X., (1999). Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries.
5 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Simpson, M. i Tully J., (2009) “L’absència de llibertat dels moderns a l’era del constitucionalisme
i de l’imperialisme posterior a l’11 de setembre” (2009) en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and
Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Stiglitz, J., (2010). El malestar en la globalización. Taurus.
Watts, R.L. i Seijas Villadangos, E., (2006). Sistemas federales comparados. Madrid: Marcial Pons.
La resta de discursos i articles utilitzats, que no formen part de llibres editats, estan
recollits en l’Annex 4, i estan accessibles en la web: www.pasqualmaragall.cat
5 3
�Annex 1: Taula de criteris classificatoris
5 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 2: Fonts utilitzades
5 5
�5 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 3: Fonts utilitzades
5 7
�Annex 4: Resultats quantitatius dels eixos d’anàlisi
5 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5 9
�6 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya - Espanya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Campa Planas, Josep Lluís
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Federalisme
Catalunya
Espanya
Europa
Territoris
Description
An account of the resource
Número 3 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Projecte de recerca sobre el federalisme pluralista de Pasqual Maragall, com a mecanisme d'articulació territorial per a Espanya, que permeti un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i a la vegada la seva integració a la UE.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2667/WP1_Lideratge_XBallart_ANoferini.pdf
34efca5c9700cac9edae9c79f16007dc
PDF Text
Text
Working paper n.1
Pasqual Maragall,
lideratge i gestió
estratègica
Xavier Ballart
CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA I DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA UAB
Andrea Noferini
PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UPF I DE LA UAB
Juliol 2015
1
�Sumari
0. INTRODUCCIÓ
3
1. LA GESTIÓ I EL LIDERATGE
4
2. QUÈ DEFINEIX EL LIDERATGE
5
2.1. El compromís i la voluntat de canvi
2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes
2.3. Els riscos del lideratge
5
6
7
9
3. PASQUAL MARGALL COM A LÍDER
3.1. La visió de Pasqual Maragall
3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes
3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall
9
11
12
15
4. EL CAS DEL PLA ESTRATÈGIC
15
16
17
18
4.1. La reforma interna de l’administració
4.2. El pla estratègic com a eina de canvi
4.3. Els aliats i els opositors
4.4. Riscos i resistències
5. CONCLUSIONS
20
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
22
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�0. Introducció
L
’acció dels grans homes polítics (fins fa poc hi havia poques dones) ha estat explicada pels
historiadors i periodistes, però no tenim en el context català i espanyol una literatura sobre
el lideratge polític o sobre el lideratge en la gestió pública que s’hagi construït a partir de
la literatura més pròpiament de l’economia, la ciència política i la gestió privada o pública.
Tenim en canvi grans líders polítics que també han estat grans gestors estratègics. Potser el cas més
clar sigui el de Pasqual Maragall (PM); aquesta ha estat la nostra intuïció i el que ens ha portat a
escriure aquest treball. Partim de la distinció entre lideratge i gestió estratègica (Kotter 1990) i de la
definició de lideratge per la literatura en gestió pública recent (entre nosaltres Losada 2007, a nivell
internacional, Heifetz 1997, Heifetz i Linsky 2011) per elaborar un esquema basat en tres elements:
compromís i voluntat de canvi, recerca d’aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del
temps. L’aplicació d’aquest esquema a la trajectòria política de PM ens permet identificar algunes
pautes interessants: PM és capaç de convertir idees en acció política i millorar les condicions de
vida de la població; PM inspira i mobilitza a molts individus i organitzacions que tenien valors,
motius i preocupacions no sempre coincidents; PM té una capacitat remarcable d’assumir riscos i
d’aguantar atacs el que li permet avançar-se al seu temps en l’ús d’eines que després han esdevingut
estàndards però, sobretot, li permet portar a terme la seva agenda i tenir un impacte en la realitat
que volia transformar.
Per fer aquest treball ens hem basat en literatura acadèmica, en publicacions relatives a l’obra i a
la figura de PM i en algunes entrevistes a persones que van treballar en el seu entorn1. El treball
defineix primer el lideratge en base a tres components extretes de la literatura, ho aplica després
a PM il·lustrant aquest elements definidors del lideratge amb diverses accions i amb la manera
de treballar de PM per, finalment, desenvolupar com a cas d’estudi l’impuls del pla estratègic de
Barcelona i presentar els principals resultats en forma de conclusions.
1 Entre el final de 2014 i els primers mesos de 2015 hem realitzat una sèrie d’entrevistes en profunditat amb algunes personalitats
que han treballat i/o col·laborat estretament amb PM. La selecció dels entrevistats ha tingut en compte la rellevància dels perfils
pel que fa a la introducció del plantejament estratègic a Barcelona. Alhora, cada vegada que un entrevistat ens suggeria un
altre perfil que podia ser útil per a la nostra investigació, hem ampliat la selecció mitjançant la tècnica de la ‘bola de neu’.
Finalment, en relació als aspectes més personals de la biografia de PM, hem utilitzat la pàgina web www.pasqualmaragall.cat
i les entrevistes que la Fundació Catalunya Europa té publicades en la seva pàgina web (http://www.catalunyaeuropa.net/
ca/llegat_pm/) en el marc del Programa llegat Pasqual Maragall. A continuació, detallem les principals entrevistes realitzades:
• 20/11/14, Francesco Rutelli, ex alcalde de Roma;
• 24/11/14, Joan Campreciós, Diputació de Barcelona;
• 09/12/14, Francesc Raventós, Pla Estratègic de Barcelona, Ex director;
• 16/12/14, Xavier Roig, Periodista, ex cap gabinet PM;
• 05/02/15, Josep Roig, United Cities and Local Governments (UCLG), Secretari General
3
�1. Gestió del lideratge
E
l management (la gestió) i el lideratge són diferents però complementaris. Els gestors
proporcionen estabilitat, els líders generen canvi (Kotter1990, Moore 1998). Ambdós rols
són necessaris perquè una organització, una ciutat o un país se’n pugui sortir en moments
complicats. El lideratge no és necessàriament millor que la gestió, simplement és diferent.
Cada un té la seva funció i suposa desenvolupar unes activitats diferents. Són complementaris en
la mesura que un lideratge fort sense capacitat de gestió no és suficient de la mateixa manera que la
capacitat de gestió sense lideratge porta a un punt de paràlisi o d’esgotament del model.
El management suposa posar ordre i donar consistència a una organització en front la complexitat
(Kotter 1990, Losada 2007). Gestionar suposa planificar, pressupostar, organitzar les activitats
i reclutar personal (creant així estructura, llocs de treball, posant-hi les persones adequades),
comunicar els plans, delegar les responsabilitats, crear sistemes per controlar el desenvolupament
de les activitats i per controlar els resultats en relació als plans previstos. La “bona” gestió suposa
millores en la capacitat de donar serveis i d’obtenir els resultats desitjats.
El lideratge suposa entendre els canvis de tot tipus (demogràfics, tecnològics, econòmics i socials)
que tenen lloc en l’entorn local o internacional i desenvolupar una visió, establir una direcció i
posar en marxa les estratègies necessàries per a assolir aquella visió. Però el lideratge no només
suposa establir la direcció sinó produir canvi real (Kotter 1990, Heifetz 1997, Moore 1998, Ballart
2001, Losada 2007). Per això és fonamental comunicar la direcció a aquells que poden contribuir al
seu assoliment. En aquest sentit el lideratge ha d’inspirar, motivar, posar en marxa a les persones,
apel·lant als seus valors, necessitats i emocions per tal de mantenir-les en moviment i en la direcció
adequada (Mintzberg et al. 2002).
Planificar és un procés de gestió deductiu destinat a produir resultats, no canvi, i funciona com a
complement per contrastar amb la realitat la direcció establerta. Establir una direcció és un procés
de lideratge intuïtiu destinat a produir canvi (Kotter 1990). Això no vol dir que establir una direcció
sigui un procés fàcil o que no requereixi un treball sistemàtic de recollida d’informació, de recerca
de patrons i d’anàlisi de relacions entre els fenòmens observats.
Els gestors organitzen, els líders donen poder (“empoderen”) a la gent i animen a actuar (Minztberg
et al 2002). Si la gestió ajuda a les persones a fer la seva feina dia rere dia, el lideratge els implica
en el canvi sobre la base de posar èmfasi en els objectius, els valors, en la satisfacció dels motius
que varen portar a unes persones a treballar en una organització o en un determinat àmbit i en el
reconeixement dels progressos assolits. No tothom està capacitat per al lideratge i per a la gestió.
Algunes persones tenen la capacitat per a ser excel·lents gestors però no per a ser líders, de la
mateixa manera que altres tenen el potencial per a ser excel·lents líders però tenen més dificultats
per a ser bons gestors.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�2. Què defineix el lideratge?
E
n l’actualitat es pot afirmar que la majoria dels autors consideren que el lideratge no s’explica
per uns trets de la personalitat ni tampoc no pressuposa tenir carisma o altres característiques
físiques o psicològiques, si bé alguns recercadors, entre nosaltres Losada (2007), no descarten
del tot les característiques personals. El punt de partida de la teoria clàssica del lideratge el
definia com una capacitat personal derivada d’un conjunt de trets de la personalitat i la recerca del
lideratge, en particular dels grans homes polítics, es va centrar durant molts anys en la identificació
d’aquestes característiques. La literatura crítica sobre els trets especials dels líders va posar l’èmfasi
en el fet que la història no es podia explicar només per l’acció d’aquests grans homes i en el fet que,
en bona part, allò que havien fet aquests grans líders depenia de les característiques de la situació
amb la qual s’havien trobat. Posteriorment les teories contingents varen relacionar ambdues visions
posant de relleu com l’estil adequat del lideratge depenia dels requeriments de cada situació particular
de manera que algunes situacions vindrien a requerir una conducta més jeràrquica i controladora
mentre que altres demanarien una conducta més oberta a la participació (Heifetz 1997).
El debat actual es centra en les visions transaccionals i transformacionals del lideratge. La
visió transaccional respon a una visió jeràrquica i es basa en els incentius en forma de premis o
sancions que poden utilitzar els líders per aconseguir el compliment dels seus objectius per part
dels seguidors. La visió transformacional es basa, en canvi, en la connexió entre els interessos i
motius del seguidors amb els objectius dels líders i de l’organització (Burns 1978, Bass 1996). En
la mesura que les identitats, els valors, els interessos i motius d’uns i altres coincideixin serà més
probable que els seguidors vegin la necessitat del canvi i s’impliquin en les activitats necessàries
per fer els canvis possibles.
En aquest estudi ens basem en els treballs de Heifetz (1997) i Heifetz i Linsky (2011) que tenen una
visió del lideratge basada en els valors i no tant en l’intercanvi d’influències. Aquesta visió és més
propera a la perspectiva transformacional que a la perspectiva transaccional. Hi ha tres aspectes del
treball d’aquests autors que ens són útils per estructurar la presentació del que suposa ser líder: la
seva idea de què defineix un comportament de líder, el debat entorn les estratègies que s’observen
en els líders que tenen èxit quan fan front a situacions que es veuen obligats a gestionar i la discussió
dels riscos que implica aquest comportament.
2.1. El compromís i la voluntat de canvi
Per aquests autors (Heifetz i Linsky 2011), el lideratge té a veure amb la voluntat que tenen algunes
persones d’enfrontar-se a problemes complexos que requereixen un treball d’adaptació igualment
complex. Es tracta de persones que decideixen liderar el canvi malgrat que això els hi suposi riscos
i complicacions. Aquesta decisió d’intervenir es relaciona amb el fet que l’organització, la ciutat o
el país sobre els quals es vol intervenir tinguin problemes pels que no es coneix la solució i, si bé és
necessari actuar, no es pot fer d’acord amb un plantejament tècnic que els especialistes coneixen.
En el primer sentit, els líders són persones que volen desenvolupar un paper decisiu i marcar una diferència
amb la seva intervenció, al contrari del que solen fer aquelles persones que procuren evitar qüestions que
puguin resultar incòmodes. Els líders es caracteritzen per qüestionar, provocar i assenyalar la distància
entre els valors presents i el comportament de l’organització o de la societat i dels seus membres. Els
líders poden ser impopulars (com a mínim per a una bona part de la gent) o poden semblar perillosos pel
fet de qüestionar les creences o els hàbits de la gent o per dir allò que la gent potser necessita que sigui
dit però que no vol sentir. Des d’aquesta perspectiva, el líder se situa en una posició arriscada.
5
�En el segon sentit, els líders no serien necessaris si les organitzacions, les ciutats o els països només
s’enfrontessin a problemes pels quals se sap quina és la solució. Quan la solució és coneguda perquè
algú té l’expertesa o sap quins procediments cal aplicar, el problema es pot considerar “tècnic” i no
precisa del lideratge. Els problemes “tècnics” poden ser molt complexos i escapar de la comprensió
de la major part de les persones però alguns especialistes els poden reconduir a paràmetres coneguts.
Hi ha però una altra categoria de problemes que no es poden resoldre apel·lant a un especialista amb
la suficient expertesa per proporcionar les respostes adequades. Sovint, com passa en situacions de
crisi econòmica i política, les persones no veuen com la situació podria millorar i en canvi temen
que pugui empitjorar i que hi acabin perdent més que no pas guanyant respecte a la seva situació
actual.
2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes
Com s’ha dit més amunt, el lideratge suposa capacitat de visió, que no és altra cosa que saber veure
què està passant, llegir i interpretar el que s’està observant per actuar i incidir en aquesta realitat
(Kotter 1990). Des d’aquesta perspectiva, el lideratge també implica una certa flexibilitat per ajustar
l’acció als fets més inesperats, el que pot entrar en contradicció amb la planificació, particularment
si és a llarg termini.
Però com actuar sobre la realitat? Com fer efectiu el canvi? Una de les idees més presents en la
literatura és la de la gestió relacional (Losada 2007). En el cas de la política resulta evident que la
natura i la qualitat de les relacions personals i professionals són un important factor per a l’èxit. Des
de la perspectiva de la gestió també s’ha posat molt èmfasi en la creació i manteniment de xarxes
amb persones i organitzacions a l’hora d’impulsar iniciatives i projectes.
Una estratègia principal pel lideratge és, per tant, trobar uns bons aliats, crear lligams amb persones
que tinguin autoritat, amb organitzacions potents que ajudin als líders a produir canvi en les seves
localitats, organitzacions o països. La relació amb altres i amb persones i organitzacions que, a la
vegada, tenen aquesta capacitat per desenvolupar noves relacions o aliances és fonamental.
En aquest sentit, Heifetz i Lipsky (2011) també parlen de buscar aliances amb aquells per a qui el
canvi és més difícil o pels qui el canvi els pot suposar o ha suposat ja un perjudici. De fet, posen
molt èmfasi en la necessitat de treballar amb els opositors directament o a través de les persones que
es puguin relacionar amb els opositors (Coutu 2009). En crear estructures de relació a través de les
quals treballar els temes difícils, s’estableixen pautes que permeten gestionar els desacords. Altres
aliats claus poden ser les figures polítiques amb una especial autoritat o els mitjans de comunicació
que poden donar suport a l’agenda de canvi.
Una altra qüestió estratègica pels líders és el fet de trobar el ritme temporal amb què s’introdueixen
els canvis. Els líders polítics i els seus seguidors solen tenir pressa per introduir les reformes del
seu programa polític. Bill Clinton va intentar fer la reforma sanitària als Estats Units durant el
seu primer mandat. El poble americà no estava preparat per a una reforma ràpida i la reforma
va fracassar. Obama va intentar introduir una reforma menys radical més de dotze anys després.
Va aconseguir la seva aprovació i, si bé ha tingut problemes tant per les falles tècniques del nou
sistema com per la forta oposició que ha generat, la nova política ha aconseguit mantenir la seva
vigència i guanyar temps per a poder mostrar els resultats que podrien legitimar la reforma davant
la població.
En la mesura que el canvi és més radical i suposa una amenaça més gran per a determinats
col·lectius, empreses o organitzacions socials, més difícil és que sigui acceptat. Canvis importants
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�en la legislació laboral, en les pensions o en l’accés a la sanitat pública fan por a la gent que espera
que la política els doni, en primer lloc, seguretat. Les persones tenen dificultats per adaptar-se a
un elevat nombre de canvis que de forma simultània afectin a les seves vides. Per això, els líders
han de calibrar bé quant de canvi poden acceptar els afectats (Heifetz i Linsky 2011). Els líders
també poden intentar mostrar què suposa el canvi, avançar el futur, fer visibles el beneficis per les
persones, la societat o el país per tal d’alleugerir les resistències al canvi.
Una altra qüestió relacionada amb l’anterior fa referència a la capacitat dels líders per absorbir les
crítiques, el malestar de la gent, els atacs dels seus seguidors o dels opositors (Heifetz i Linsky 2011).
Enmig de la crítica més aferrissada, els líders han de saber estar i mantenir-se en la seva posició. És
el que ha fet Obama amb la reforma sanitària. Si bé podria haver frustrat alguns dels seus seguidors
que voldrien que hagués anat més lluny, s’ha mostrat conciliador i ha buscat establir ponts amb
aquells que li negaven el seu suport independentment del contingut de les seves propostes. Sense
mostrar una actitud defensiva que hauria alimentat els atacs, ha tingut l’habilitat d’anar sortejant els
problemes fins a veure com la seva reforma s’anava consolidant.
Tots aquests aspectes tenen a veure amb la capacitat per gestionar el conflicte que, en últim terme,
és consubstancial a la política. En la visió de Heifetz i Lipsky (2011), gestionar el conflicte implica
també la capacitat per situar una qüestió sobre la que hi ha un desacord en el centre de l’atenció.
Es parla en aquest sentit de “regular la temperatura” ja sigui augmentant-la per tal que els actors
implicats sentin quina és la seva responsabilitat i facin alguna cosa, o reduint-la quan la confrontació
porta a un punt que no permet a les parts progressar en la millora del problema. En alguns casos els
líders poden intentar que la disputa no recaigui completament sobre les seves espatlles de manera
que siguin els afectats els que hagin de trobar la solució. Més habitualment, els líders se senten
temptats d’intervenir, si és possible de forma ràpida i quirúrgica, malgrat això els situa enmig del
conflicte amb el risc que suposa de ser identificats amb el problema i convertir-se en destinataris de
l’enuig dels que se senten maltractats.
Com s’explica en el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya” de Jordi
Marco (2014), quan feia poc que entrenava el segon equip del Barça, Guardiola va tenir un problema
d’indisciplina de dos dels millors jugadors del seu equip. Li va preguntar al seu amic i ex entrenador
Johan Cruyff què havia de fer i aquest li va recomanar deixar-los a la grada sense jugar malgrat pogués
perdre el partit. En una situació més compromesa, Phil Jackson, aleshores entrenador dels Bulls de
Chicago va decidir que eren els jugadors que havien de trobar la solució a un problema d’indisciplina.
Concretament, just l’any després que Michael Jordan, el millor jugador de la història del bàsquet,
s’hagués retirat, durant les finals de la conferència i amb menys d’un minut per acabar el partit que
estava empatat, l‘entrenador va decidir en un temps mort que el jugador que tiraria per guanyar
el partit seria un jugador europeu i no el que estava considerat com el millor jugador de l’equip i
successor de Jordan. Aquest jugador es va negar a sortir al camp i l’entrenador hi va posar el seu sisè
home que era un excel·lent passador. La jugada li va sortir bé a l’entrenador que quan va arribar al
vestidor va dir als seus jugadors que deixava la resolució de la qüestió sobre les seves espatlles.
2.3. Els riscos del lideratge
L’altra cara del compromís, la voluntat de millora i l’atreviment són els riscos que assumeixen
els líders i les conseqüències que se’n poden derivar en forma d’atacs. Heifetz i Lipsky (2011)
parteixen de la idea que el primer que la gent espera dels polítics o dels directius públics és que
facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar les respostes adequades a les situacions
complexes. Molts ciutadans s’esperen que siguin els líders els que trobin les solucions per tal de no
veure’s obligats a prendre partit entre opcions que sovint els confonen o incomoden.
7
�Com més gran és el canvi que s’ha de fer en una empresa, en un partit polític, en una ciutat o en un
país, més risc suposa per a les persones i més esforç d’aprenentatge els exigeix. Per això els canvis
més grans generen més resistència. Quan els líders impulsen el canvi experimentant, fent proves,
descobrint noves maneres de procedir i ampliant el repertori d’actuacions conegudes generen
conflicte, inestabilitat o risc i poden acabar trencant les expectatives que la gent tenia dipositades
en ells. El mateix pot passar si un líder s’arrisca a superar l’autoritat que li és reconeguda buscant
solucions a problemes complexos donat que posa en perill la seva credibilitat.
D’acord amb aquest mateix argument, l’actuació d’un líder que generi un nivell de risc superior al
que la gent pugui absorbir pot provocar la seva crítica, marginació, exclusió o fins i tot assassinat
(Heifetz i Linsky 2011). En alguns casos extrems, alguns líders polítics i socials que han dedicat
la seva vida a posar de relleu les contradiccions entre els valors que se suposa que defensa la
societat en la qual viuen i el comportament de les seves institucions o dels seus ciutadans han estat
assassinats com va ser el cas de King als Estats Units, Ghandi a l’Índia o Rabin a Israel. Més sovint,
veiem com els líders polítics amb una agenda de canvi ambiciosa són objecte d’atacs, no només pels
seus opositors ideològics sinó també pels seus aliats quan consideren que la seva agenda de canvi
suposa posar en perill allò que tenien i no volen perdre. Més enllà de la crítica per les polítiques que
pretenen portar a terme, sovint els líders són desacreditats i els seus crítics es basen en qüestions
personals abans que en qüestions de fons. L’atac personal busca distreure al líder de la seva agenda
de canvi posant de relleu les seves vulnerabilitats.
Un aspecte particularment interessant són els atacs per part dels seus aliats, de les persones i llocs
que, d’entrada, menys s’esperaria el mateix líder (Heifetz i Linsky 2011). Quan un líder intenta
generar un canvi significatiu en la seva comunitat local, en la seva organització o país necessitarà que
“els seus” l’acompanyin i li donin suport. Un dels principals problemes és la gestió de la frustració
dels seguidors que li donarien suport però al mateix temps volen limitar el sacrifici. Aquesta és
probablement la situació amb què es va trobar el President espanyol José Luís Rodríguez Zapatero
a qui els seus seguidors cridaven “no nos falles” quan va ser elegit i que, abans d’acabar el seu
mandat, es va sentir obligat a calmar els mercats del deute internacional introduint una modificació
“exprés” a la Constitució. Frustrar als seus propis seguidors crea una gran tensió amb el líder i el
fa vulnerable. Per a qualsevol persona resulta molt més fàcil cedir al que demanen els seguidors
per seguir mantenint el seu suport i estima que no haver de fer quelcom que aquests vegin com una
traïció.
En resum, els líders polítics, empresarials i socials són persones que volen canviar les coses per
millorar. És lògic que tinguin ambició de poder, que vulguin ser importants i que confiïn que el
partit, la ciutat, l’empresa o l’organització social anirà millor si ells o elles tenen el control sobre la
situació. El lideratge requereix d’aquesta ambició però els líders no poden fer les coses tot sols. Com
s’ha dit tantes vegades, l’adopció del rol de “guerrer solitari” no és la millor recepta. Al contrari,
els líders precisen treballar amb altres ja siguin els seus aliats, els afectats o fins i tot opositors. Els
líders han d’entendre quines són les preocupacions dels seus aliats i en quina mesura estan afectats
pel problema aquells que se senten afectats. Amb uns i altres i amb els seus opositors, els líders
han de calibrar fins on poden anar, amb quin ritme temporal i si poden controlar el conflicte, el
que sovint exigeix aguantar i absorbir crítiques que, quan es tornen virulentes, se solen dirigir a la
persona si bé, en realitat, es dirigeixen al seu rol d’impulsor del canvi.
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�3. Pasqual Maragall com a líder
P
asqual Maragall (PM) és conegut internacionalment per ser l’alcalde que va transformar
Barcelona, l’alcalde que canviant la cara de la ciutat va aconseguir transformar la seva
activitat econòmica i consolidar el seu posicionament internacional. L’autoritat personal,
credibilitat i poder que li va donar la seva gestió de la ciutat li va permetre després intentar
repetir l’operació amb Catalunya, si bé va comptar amb menys temps en el càrrec de President de
la Generalitat (tres anys) que en el càrrec d’Alcalde de Barcelona (quinze anys), per assolir una
transformació substantiva de les polítiques de la Generalitat i de Catalunya. Entre una posició i
l’altra PM també va intentar canviar el partit polític al qual pertanyia des de la seva fundació, que
va presidir set anys i que volia convertir en un partit molt més obert en la línia d’un partit demòcrata
europeu.
En la segona part d’aquest paper no ens plantegem cobrir de forma exhaustiva l’experiència de PM
com a Alcalde de Barcelona, President català i líder de partit sinó que tan sols volem il·lustrar la
seva manera de treballar al front de la ciutat, el país i el partit per aprendre de la seva experiència
com a líder polític i gestor estratègic. Si Kotter (1990) es pregunta què fan els líders, nosaltres ens
preguntem què fa PM. En el cas de PM es tracta d’un lideratge polític i social però també té una
vessant de lideratge organitzatiu en la mesura que PM també va gestionar el canvi en les institucions
que va presidir. En la mesura que la seva experiència com a Alcalde és més dilatada en el temps ens
ha estat més útil per l’observació de PM com a líder.
3.1. La visió de Pasqual Maragall
Quan hem parlat amb les persones que van treballar al seu costat durant molts anys, la imatge de
PM és clarament la d’un líder més que la d’un gestor. El veuen com una persona intuïtiva, atrevida
i a vegades genial. Al mateix temps, però, de les nostres entrevistes emergeix una persona cerebral,
sistemàtica i conscient de la necessitat de comptar amb un entorn ordenat que li permeti avançar en
els seus projectes i que li deixi temps per a pensar.
L’evidència que hem pogut recollir ens indica que PM no partia d’un model molt definit en acceptar
les diverses responsabilitats que va anar assumint al llarg de la seva llarga carrera política, sinó que
més aviat tenia idees, intuïcions i preocupacions sobre cap on havia d’anar la ciutat, el país o els
partits polítics. I a partir d’aquestes idees va anar construint un discurs i desenvolupant una agenda
que, particularment en la seva fase d’alcalde, va arribar a tenir la sensació que l’havia portat a terme,
que havia assolit allò que pretenia i podia tancar una etapa per assumir un nou repte.
Les idees base de PM dibuixaven una ciutat oberta a Europa i al món, econòmicament pròspera,
participativa i descentralitzada. En primer lloc, PM reivindicava la visió metropolitana de Barcelona
en línia amb altres grans conurbacions urbanes europees i que més endavant va connectar amb la
idea de regió europea quan a la UE encara no hi havia una política en aquest sentit. Per a PM Europa
era un continent de ciutats i la construcció europea s’havia de fer a partir de xarxes de ciutats. ‘He
dit amb freqüència que no es pot imaginar Europa sense les ciutats i les regions. Europa és un
sistema de ciutats...’ (Maragall, 1992). Barcelona havia d’influir en les institucions europees i havia
d’aportar a la generació de noves polítiques urbanes.
PM defensava una visió de Barcelona com una ciutat que havia d’estar en primera línia europea
al costat de ciutats com Àmsterdam, Milà o Munic i entenia que Barcelona podia esdevenir un
“model” de ciutat exportable. El model es fonamentava en la gestió de l’espai públic i en l’equilibri
9
�entre els usos residencials, la presència d’institucions públiques i la iniciativa privada. Aquesta visió
de Barcelona casava amb la idea d’una economia local globalitzada i internacionalitzada, vinculada
als principals centres de decisió a través d’un sistema de transport, port i aeroport, que connectés
la ciutat amb les capitals europees però també amb Amèrica i Àsia. Una Barcelona que pogués ser
definida com a centre creador d’empreses. També era una ciutat que, capitalitzant l’experiència que
havia guanyat amb el desenvolupament de productes i serveis, podia difondre el seu model a altres
ciutats del món que estaven interessades en replicar alguns dels processos que s’havien impulsat a
Barcelona.
Des del primer moment, PM va impulsar un nou rol per a l’Ajuntament. La ciutat havia de tenir
la capacitat per intervenir en l’economia contribuint a la creació d’empreses estratègiques pel
desenvolupament econòmic en sectors clau com les telecomunicacions, el transport o la innovació
i el coneixement. En el mateix sentit, PM pensava que, des de les administracions públiques, es
podia trencar el pessimisme empresarial en moments de crisi econòmica. Per altra banda, des de la
perspectiva de la regeneració democràtica del poder local, Barcelona havia de transformar-se en una
ciutat cívica i descentralitzada. La ciutat va traslladar serveis als barris, va invertir en equipaments
i va promocionar diferents centres amb vida pròpia de manera que els serveis municipals en els
districtes contribuïssin a mantenir la sensibilitat pels problemes socials en base al coneixement i la
proximitat.
Algunes de les idees de PM respecte al futur de Barcelona estaven molt relacionades amb un
conjunt de reflexions més amplies sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o sobre com havien
d’evolucionar la manera de fer política i, particularment, els partits polítics. Entre aquestes altres
idees que porten la marca de PM és interessant assenyalar la visió d’una Espanya plural sobre la
base d’un federalisme cultural i asimètric. PM pensava que la reforma de l’Estatut podia ser la via
per reformar la Constitució espanyola de forma que recollís el principi federal d’unió voluntària dels
pobles d’Espanya en una hipotètica federació espanyola. Aquesta evolució del sistema autonòmic
hauria de permetre frenar les temptacions secessionistes i facilitar el reconeixement nacional de
Catalunya. En el mateix sentit, PM defensava unes relacions més igualitàries entre els poders
públics espanyols i una Catalunya amb major capacitat decisòria en els afers comuns de l’estat
espanyol. A diferència del nacionalisme tradicional, PM tenia una visió intervencionista, fins i tot
regeneracionista, sobre el paper de Catalunya en la reforma d’Espanya sobre la base de la lleialtat
institucional.
Novament, avançant-se al seu temps, va poder constatar com la política estava canviant i com,
davant de la desafecció creixent dels ciutadans, calia buscar noves formes de respondre als reptes
que estava plantejant la societat on s’estaven coent noves demandes i sorgien noves dinàmiques. En
particular, els partits havien de ser més oberts, més transparents i democràtics. La “partitocràcia”
i les dificultats dels partits per canviar contribuïa a desacreditar les institucions i la política. Per
això, era necessari obrir les candidatures electorals a professionals no militants en els partits. La
implicació de persones independents amb experiència diversa, ja fos en el sector empresarial, social
o en la política fora dels partits, era necessària per renovar la política institucional però també per
incorporar els coneixements i l’experiència professional d’aquestes persones. En aquesta línia, dels
50 diputats que van sortir elegits en la seva llista electoral l’any 1999, 15 eren independents.
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació
de xarxes
En el cas de PM, gran part de la seva gestió va estar molt marcada per la preparació de la candidatura
als Jocs Olímpics (1982-1986), l’organització dels Jocs com a President del Comitè Organitzador
(1986-1992) i pel mateix èxit dels jocs que la revista Sports Illustrated va qualificar de “pure gold”.
Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un projecte integral de ciutat i PM va saber aprofitar el consens
generat des de la preparació de la candidatura per construir una xarxa de relacions personals en tots
els nivells (Barcelona, Catalunya, Madrid, Europa i món) que no deixaria d’alimentar i ampliar.
Aquí podem emfatitzar dos aspectes fonamentals. En primer lloc, PM no va voler deixar el projecte
dels Jocs sota el control de la iniciativa privada però sí que va obrir el projecte al sector privat, el que
li va servir per iniciar una política de partnerships públic-privat (inicialment amb la Vila olímpica,
el pla d’hotels, la torre de comunicacions) que l’Ajuntament ha continuat fins avui. PM va crear un
veritable equip d’empresaris que no només van estar disposats a participar en l’organització dels
Jocs – en alguns casos deixant la seves feines més lucratives en el sector privat – sinó que després
el van acompanyar en la seva funció de promoció internacional de Barcelona. Junt amb empresaris
del sector va crear, per exemple, Turisme de Barcelona just després dels Jocs.
En segon lloc, PM va saber aprofitar les bones relacions amb el govern central de Felipe González
i Alfonso Guerra, que tenien un veritable interès en què els esdeveniments de l’any 92 fossin un
èxit internacional. L’administració central va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres
ajuntaments a reduir el dèficit heretat i a sanejar la seves finances per poder fer un salt endavant.
Amb l’entrada d’Espanya a la CCE / UE a més, Barcelona va entrar en la lògica dels fons europeus
i va poder finançar la renovació dels seus barris més degradats ja fos Ciutat Vella o barris menys
centrals com els del districte de Nou Barris.
El gran repte per a PM va ser el moment posterior als jocs olímpics coincidint amb la crisi econòmica
de l’any 1993. PM estava convençut de poder trencar el pessimisme empresarial des de la ciutat.
Sobre la base de l’experiència que li havia funcionat pels jocs, PM va aprofundir en la creació de
xarxes de natura força diversa. PM va crear una associació públic-privada a la qual va encarregar
el primer pla estratègic de Barcelona. La idea era que l’associació Pla Estratègic de Barcelona,
externa a l’Ajuntament, generés consens sobre els projectes que necessitava la ciutat i actués com
a lobby de pressió. En el consell general hi havia representades més de 200 institucions. Si bé
l’executiva estava presidida pel seu tinent d’Alcalde d’economia a l’Ajuntament, PM assistia a
les reunions i això arrossegava a altres persones importants del món econòmic i social (punt que
es desenvolupa en la secció 4). En relació a la internacionalització de la ciutat, el mètode de PM
va ser el mateix: establir relacions de col·laboració amb ciutats i ens territorials que poguessin
compartir uns interessos i una visió comuna. En aquest sentit, el primer pla de Barcelona plantejava
en la seva primera línia estratègica configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la
macro regió europea mitjançant la inserció de Barcelona a la xarxa d’eurociutats i d’aglomeracions
metropolitanes de tot el món.
L’any 1986 PM va participar a la primera reunió d’un grup de sis ciutats europees (Barcelona,
Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam). Tres anys després, en la seva segona reunió a
Barcelona, es va crear Eurocities com a xarxa de “segones” ciutats dedicada a desenvolupar un model
urbà europeu. A partir de l’impuls inicial, Eurocities va créixer molt pel que fa al nombre de membres i
va desenvolupar diversos àmbits de cooperació tècnica. De la mateixa manera, aprofitant que a Palma
i a València els primers alcaldes van ser socialistes i que PM tenia una bona relació personal tant amb
els alcaldes d’aquestes ciutats com amb alguns alcaldes socialistes francesos, va impulsar la seva idea
1 1
�de regió europea entorn de la ciutat de Barcelona, una regió d’uns 15 milions d’habitants que agrupava
el País Valencià, les illes Balears, l’Aragó, les regions franceses de Midi-Pyrénnés i LanguedocRoussillon a partir del desenvolupament de relacions institucionals. PM també va impulsar la idea
d’una Euroregió Mediterrània durant el seu mandat com a President de la Generalitat. Aprofitant una
vegada més les seves bones relacions amb els altres presidents regionals, a l’octubre de 2004, es va
constituir l’Euroregió Pirineus Mediterrània amb l’objectiu de crear al nord-oest de la Mediterrània
un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica.
A partir dels coneixements acumulats en gestió pública, el desenvolupament de l’anomenat “model
Barcelona” de ciutat i l’èxit dels primers plans estratègics de Barcelona com a fòrum de discussió
i reflexió estratègica, Barcelona va començar a ser interessant per líders polítics emergents que es
presentaven a les eleccions locals de les seves ciutats. Els actuals Presidents de Turquia (Erdogan)
i Uruguai (Tabaré Vázquez) o l’exalcalde de Roma (Rutelli) van visitar Barcelona en diverses
ocasions, sovint acompanyats del seu staff tècnic. Aquest interès per Barcelona es va traduir en
altres xarxes de ciutats més enllà del marc europeu. En el marc de l’associació mundial de ciutats
i de les Nacions Unides es va crear el Centro Iberoaméricano de Desarrollo Estratégico Urbano
amb seu a Barcelona. Orientat a la ribera sud del Mediterrani, Barcelona va participar en la creació
de la xarxa de ciutats Medcities que suposava estendre el model de les Eurocities a les ciutats del
nord d’Àfrica. Si bé algunes xarxes tenien per finalitat crear massa crítica entorn de Barcelona com
a centre d’una regió econòmica europea de 15 milions d’habitants, PM també buscava elements
intangibles com els d’enfortir els vincles personals i institucionals, atreure talent i aprendre de
l’experiència i de l’intercanvi amb les altres ciutats. Les xarxes es van consolidar sobre la base
de la cooperació tècnica però en el moment de la seva creació van dominar els elements de natura
política, institucional i, en bona part, personal.
3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual
Maragall
Tota la gestió de PM, com a Alcalde i com a President de la Generalitat, es va caracteritzar per la
seva ambició i per no defugir el risc. Com a Alcalde, PM va patir importants enfrontaments derivats
de la seva tendència a avançar-se i a ocupar l’espai que altres entenien que no era el seu terreny.
Un dels conflictes més importants es va produir en la seva primera etapa com a Alcalde amb el
creixement i impuls de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) en un moment en què la
Generalitat de Catalunya tot just s’estava construint. De la mateixa manera que Margaret Thatcher
va eliminar el “Greater London”, Jordi Pujol va eliminar la CMB que era percebuda com un bastió
d’influència socialista sota el control de l’Ajuntament de Barcelona i des de la resta d’ajuntaments
d’esquerres de la conurbació urbana de Barcelona. També en l’etapa prèvia de preparació dels jocs
olímpics, PM es va trobar amb l’oposició d’alguns empresaris quan aquests entenien que estava
superant els límits propis del sector públic.
Com a President de la Generalitat, PM va creure que de la mateixa manera que havia transformat
Barcelona podia transformar les relacions entre Espanya i Catalunya. La seva estratègia per ampliar
l’autogovern a Catalunya perseguia, al mateix temps, trobar una sortida al problema de l’ organització
política de l’Estat tot deixant enrere el conflicte entre Espanya i Catalunya. La seva gestió, però, va
estar molt condicionada pels problemes amb el seu partit a Catalunya (PSC) i amb el partit amb el
que estaven federats a nivell espanyol (PSOE).
Abans de ser candidat a la Presidència de Catalunya, PM va tenir importants enfrontaments amb
el seu partit per la seva excessiva independència de criteri i per la seva voluntat decidida d’obrir la
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�seva candidatura a persones externes al partit. El conflicte es va mantenir mentre va ser president
del partit i President de la Generalitat fins al punt en què va ser obligat a renunciar quan el partit va
rebutjar la renovació de la seva candidatura.
Una altra dimensió d’aquesta confrontació dins el partit es va produir amb el PSOE com a
conseqüència del cas Carod-Rovira (quan el líder d’ERC, conseller primer i President en funcions
de la Generalitat va viatjar en secret a Perpinyà per reunir-se amb representants d’ETA) i del llarg
procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
L’elevada conflictivitat entre Catalunya i Madrid alimentada pels mitjans de comunicació van situar
la reforma catalana en el centre del debat polític espanyol i va contribuir a desgastar la imatge de PM
i del seu govern. Rodríguez Zapatero, a qui Maragall havia donat els vots necessaris per a poder ser
líder del PSOE, va anar canviant la seva posició respecte PM per por de perdre vots entre l’electorat
espanyol i per la pressió dels barons territorials del PSOE contraris a les concessions que pogués fer
l’Estat a Catalunya (Vallès 2008). Aquest canvi en Rodríguez Zapatero seria especialment destacat
per l’esposa de PM quan va deixar de militar en el partit.
Com a conseqüència d’aquests conflictes PM va ser objecte d’una notable bel·ligerància per part
de l’oposició a Catalunya i dels mitjans de comunicació afins però també per part de l’oposició
política espanyola, des de dins i des de fora del seu partit. Els atacs es van dirigir contra la seva
persona a qui s’acusava d’imprudent, incongruent o fins i tot d’extravagant. Es van fer populars les
“maragallades” com si PM tingués estirabots que no venien al cas com el dia que en ple debat del
Parlament de Catalunya va afirmar que el problema del principal partit de l’oposició era el 3% que
cobrava de les grans empreses de construcció. Però com va gestionar aquests conflictes? En quina
mesura la seva reacció va ser pròpia d’un líder?
PM sabia que es posava a tir dins el seu partit però que només provocant la confrontació era possible
que aquells que havien de canviar assumissin les seves responsabilitats. En aquest sentit PM buscava
la maduració d’un tema que a ell li preocupava i que altres líders del partit no van captar de la
mateixa manera. El mateix procés s’havia produït els anys 1996 i 1997, quan fruit de l’enèssim
enfrontament amb el partit, va acceptar la derrota i va marxar un any a Roma on va passar un any
sabàtic fins que el van anar a buscar per presentar-se a les eleccions catalanes.
Com a President de la Generalitat va absorbir les crítiques que venien tant de Catalunya com de
la resta d’Espanya. En aquest cas va intentar preservar al seu executiu de les crítiques. PM tenia
una agenda de govern i tenia clars els seus objectius sectorials. Havia posat en marxa la reforma de
l’Estatut però el nou projecte s’havia de debatre en el Parlament i, com expliquen alguns dels seus
col·laboradors (Vallès 2008), de forma deliberada va intentar apartar a l’executiu d’aquesta qüestió.
Les discrepàncies i els conflictes entorn el projecte d’Estatut i les relacions Catalunya-Espanya
foren però la part més divulgada de l’acció del seu govern durant els seus tres anys d’existència i
la seva gestió com a President va quedar per sempre més vinculada a aquesta qüestió. Malgrat que
el projecte d’Estatut va ser aprovat pel Parlament espanyol i pel poble català en referèndum, una
bona part del seu articulat va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, el que provocaria major
conflictivitat entre Catalunya i Espanya i l’impuls de l’independentisme català, fins aleshores
minoritari.
PM va aguantar els atacs i no va caure en un discurs victimista ni defensiu en el nivell més personal.
Una altra qüestió és si PM no es va precipitar en impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia
durant el seu primer mandat. Hauria pogut impulsar una reforma del sistema de finançament o podria
haver buscat acords per projectes concrets com va fer quan va preparar els Jocs Olímpics. PM i el
1 3
�seu govern de coalició en el qual hi participaven ERC, més radicals en la dimensió autogovern, i
ICV, més radicals en la dimensió ideològica, van optar per elaborar un nou Estatut i negociar la seva
aprovació amb el govern central, però aquest projecte va acabar per acaparar tota l’atenció i treure
visibilitat a l’acció de l’executiu del President Maragall.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�4. El cas del pla estratègic
E
ntre totes les accions en què es manifesta l’exercici del lideratge per PM aprofundim en
aquest apartat en una d’elles: l’impuls del pla estratègic de Barcelona. Hem triat aquest cas
perquè ens permet il·lustrar alguns dels trets destacats, com el fet que PM no partia d’una
visió tancada sinó que la va anar construint i que ho va fer amb aliats que d’entrada se
situarien en molts casos en la seva oposició.
La planificació estratègica urbana constitueix avui una pràctica comuna en els processos de
transformació de contextos urbans de tot el món (Fernández Güell, 2007). El plantejament estratègic,
a diferència de la planificació urbana tradicional i de la programació econòmica, es caracteritza per
ser més integral i més orientat a la transformació de l’entorn socioeconòmic de la ciutat més enllà
de la regulació del sòl (Santacana, 2000). Es tracta d’un procés que genera una reflexió sobre com
la ciutat hauria de ser en el mitjà i llarg termini tenint en compte les preferències i necessitats dels
seus ciutadans. Aquesta pràctica no era tan estesa quan PM va decidir impulsar el que seria el primer
pla estratègic de la ciutat de Barcelona, el primer de l’estat, l’any 1987. Aleshores, el plantejament
estratègic urbà es trobava en els seus inicis sent Sant Francisco la primera gran ciutat que es va dotar
d’un pla estratègic urbà l’any 1984. Des dels anys 80, a l’àrea de Barcelona s’han succeït diversos
plans estratègics que, amb el anys, han estat traslladats des del nivell municipal al nivell metropolità
(Taula 1).
Si bé la dimensió metropolitana era ja present en el primer Pla Econòmic i Social de Barcelona
(1990) on s’inclou una mesura (2.14) que reivindica el reconeixement institucional de la realitat
social, econòmica i urbanística de l’àrea metropolitana de Barcelona, el pla no va passar a ser
metropolità fins el 2003 i no va ser fins el 2010 que es va definir a partir d’un nou model de
governança d’acord amb la Llei 31/2010 que atorgava a l’AMB la competència de “promoure un
pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals,
afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació”. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
presentat el 2 de novembre del 2010 com a resultat del treball conjunt de més de 650 experts de
diferents àmbits, constitueix, avui, el marc de referència per al desenvolupament de la ciutat de
Barcelona fins al 2020.
A causa de les tensions polítiques entre ens locals i el govern autonòmic durant els primers vint anys
del període democràtic a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulta difícil interpretar si el canvi
d’escala territorial respon a la necessària adaptació a les pressions de la globalització o als renovats
equilibris polítics locals. Però en qualsevol cas aquest és un instrument amb el qual compten
Barcelona i l’àrea metropolitana i que com va assenyalar Santacana (2000) suposa un procés obert
el 1988 que encara no s’ha tancat.
4.1. La reforma interna de l’administració
Primer com a tinent d’alcalde de l’equip liderat per Narcís Serra i després com a Alcalde, PM
es va ocupar del procés de modernització de l’administració local amb l’objectiu de transformar
l’Ajuntament en una eina que estigués a l’alçada de les ‘noves’ necessitats de la població. A principis
dels anys vuitanta, PM tenia la convicció que, per respondre adequadament a les demandes de la
ciutadania, la maquinària local havia de millorar en representativitat democràtica i en eficiència.
Des del punt de vista organitzatiu, PM va treballar en tres fronts. En primer lloc, va apostar per la
mecanització del treball i la racionalització dels horaris, el que li va permetre reduir males pràctiques
1 5
�com l’absentisme i recuperar en eficiència. En segon lloc, va simplificar les categories laborals
que limitaven el marge de maniobra dels gestors de recursos humans atès que era pràcticament
impossible moure a un funcionari per traslladar-lo a un altre lloc sense afectar la seva qualificació
laboral i al seu sou (Juliana, 1987). En tercer lloc, es va proposar convèncer a tots els actors polítics
de la necessitat d’un nou marc legal que pogués acollir els canvis que es proposava fer. Aquest últim
aspecte va provocar un important enfrontament entre els principals partits polítics i no va ser fins
1997 quan Barcelona va veure aprovada la seva Carta Municipal2.
4.2. El pla estratègic com a eina de canvi
Quan el 1987 PM va fer públiques les seves intencions de començar un procés compartit de
planificació es trobava en el seu segon mandat com a alcalde de Barcelona. Superada la reforma
administrativa interna i en plena preparació dels Jocs, PM es va començar a plantejar quines havien
de ser les línies de desenvolupament de la ciutat per als anys posteriors als Jocs Olímpics.
Com ja s’ha comentat, la sintonia amb els líders socialistes espanyols va permetre sanejar les finances
locals i impulsar noves polítiques. En aquests primers anys, PM havia optat perquè l’Ajuntament de
Barcelona jugués un paper actiu en la promoció econòmica de la ciutat el que no deixava de ser una
novetat i no deixava de ser vist amb recel per part de les elits empresarials.
En aquell moment en què se solapaven els processos dels Jocs Olímpics i la intenció d’iniciar el
primer pla estratègic, PM ja va manifestar que “feia uns Jocs per a la ciutat” i que la ciutat havia
de mirar més enllà dels Jocs utilitzant, en el seu cas, l’experiència olímpica com a palanca per a
la consolidació de la ciutat post-olímpica. D’acord amb la seva manera de fer, PM es va anticipar
llançant algunes idees sobre la Barcelona del futur amb la clara intenció de provocar i estimular
el debat polític i social entre els actors de l’entorn ciutadà. Moltes de les idees que van començar
a circular van ser després estructurades entorn el que es va conèixer com a “model Barcelona”
(Acebillo, 1999, Bohigas, 1999; Maragall, 1999; Raventós, 1998; Santacana, 1999; Casellas, 2006).
Taula 1: La planificació estratègica a Barcelona (1988 -2015)
1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat)
1988 Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona
1990 I Pla Estratègic de Barcelona
1992 Barcelona organitza els Jocs Olímpics
1994 II Pla Estratègic de Barcelona
1999 III Pla Estratègic de Barcelona
2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona)
2003 Primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
2007 Revisió del Pla Estratègic Metropolità. Etapa 2006-2010
2008 Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona
3a fase (institucionalització de l’Àrea Metropolitana)
2010 Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020
Font: pàgina web de l’AMB
2 Aprovada pel Parlament de Catalunya, Llei 22/1998, de 30 de desembre, la Carta va atorgar a la ciutat de Barcelona un règim
especial en matèria d’organització del govern municipal, participació i drets dels veïns i una sèrie de competències municipals:
urbanisme, habitatge, infraestructures, transports urbans, mobilitat, telecomunicacions, salut pública i consum, serveis socials i
seguretat ciutadana.
1 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Un model de ciutat que en l’àmbit econòmic demanava un paper actiu dels poders públics locals
i una relació estreta amb les forces empresarials de la ciutat, si bé alhora es fonamentava en un
elevat grau de descentralització, de participació i consens. L’objectiu final era una ciutat moderna,
europea, mediterrània i oberta. Com recorda un dels entrevistats, PM solia afirmar que “a Barcelona
hi havien d’arribar avions des de tot el món.”
No obstant això, PM no tenia una visió general sobre la Barcelona del futur, de quins haurien de
ser els objectius concrets i quines les prioritats de les intervencions. D’aquí la voluntat d’obrir
un procés de reflexió estratègica a tota la ciutat. Un procés que sortís de l’àmbit de l’Ajuntament
implicant a les forces actives de l’entorn territorial, societat civil i món empresarial. En aquest sentit,
el lideratge de PM no es va caracteritzar per tenir clara en la seva ment la visió de la Barcelona del
2000. Al contrari, PM no tenia un model perfectament definit. No obstant això, sí tenia clara la seva
missió com a agent transformador, com a agent del canvi, justament perquè intuïa que la millor
fórmula per trobar la visió de la Barcelona del futur era un procés de planificació compartida entre
les forces del territori.
4.3. Els aliats i els opositors
Tal com hem dit, en la seva personal forma d’exercir el lideratge, PM va apostar clarament per la
creació de xarxes de persones i organitzacions que poguessin ser útils a la seva voluntat de canviar
la ciutat i el seu govern. En l’àmbit de la gestió urbana estratègica, PM va tenir la mateixa actitud
que es pot trobar en altres esferes de la seva acció política i que l’allunya molt dels criteris partisans.
En aquest sentit, cal assenyalar la simpatia de PM per les candidatures independents en les llistes
electorals i la seva propensió a formar aliances, tot i que algunes –segons els seus detractors– eren
massa heterodoxes. A la recerca dels actors que poguessin estar interessats en formar part de la
primera línia de la transformació de la ciutat, PM va jugar conscientment amb el delicat equilibri
entre els interessos de la classe empresarial i les aspiracions de la ciutadania en general.
Conscient que la modernització de la ciutat no podia dependre únicament ni dels Jocs ni de l’acció
de l’Ajuntament, partint d’una visió plena de pragmatisme, va obrir la planificació estratègica al
món privat que va entrar, d’aquesta manera, en el procés de disseny de la Barcelona del futur. PM
va reconèixer sense embuts que, per dur a terme les transformacions urbanes desitjades, havia de
guanyar-se la confiança de la classe mitjana i d’aquells sectors tradicionalment allunyats dels partits
d’esquerres, com les elits empresarials locals. L’Ajuntament gaudia del suport de les associacions
ciutadanes (en particular de barris que havien estat objecte de transformació) però necessitava
ampliar els seus contactes amb els agents econòmics de la ciutat. La candidatura olímpica havia
representat, als ulls dels empresaris, una important oportunitat d’inversions i alhora havia servit
per garantir la predisposició cap a la col·laboració amb els poders públics d’una bona part dels
promotors immobiliaris, hotelers i constructors. Aquest esquema es va reproduir més enllà dels Jocs
i dels interessos més propers a aquest esdeveniment.
El primer mecanisme formal de gestió que va donar suport, va garantir i va alimentar la confiança
mútua entre l’Ajuntament, les empreses i la societat civil va ser la creació de l’Associació “Pla
Estratègic de Barcelona”, la qual es va encarregar formalment del disseny del Pla. Aquesta va ser
una de les principals novetats del Pla i va donar lloc a una estructura organitzativa àgil que, malgrat
ser liderada per l’Ajuntament, se situava fora de l’organigrama local i era formalment independent.
L’estructura organitzativa contemplava la presència del Consell General del Pla, el Comitè Executiu,
l’Oficina de Coordinació i les comissions tècniques (temporals), sent aquestes últimes els fòrums
en els quals més de 200 participants podien dividir-se en grups més restringits segons el projecte
1 7
�en qüestió. Presidit per l’alcalde, el Consell General era l’òrgan decisori de màxima participació
institucional. En canvi, el Comitè Executiu –presidit per Francesc Raventós– funcionava com un
veritable consell d’administració amb les tasques de direcció del procés de planificació, ordenació i
racionalització executades en les comissions tècniques. Juntament amb l’Ajuntament de Barcelona
formaven part del Comitè Executiu les deu institucions econòmiques i socials més representatives
dels interessos horitzontals de la ciutat: la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Comissions
Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, Foment del Treball Nacional, la
Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Port de Barcelona, la Unió
General de Treballadors i la Universitat de Barcelona.
El pla es va elaborar entre el maig de 1988 i el maig de 1990, quan va ser oficialment aprovat. En
la seva primera revisió intermèdia de 1992, bona part de les mesures havien estat realitzades. En
particular, el major grau de realització corresponia a aquelles mesures en què intervenien organismes
públics. En establir una visió compartida de la realitat i del futur, el Pla havia contribuït a reduir
les resistències pròpies de les propostes de canvi (Santacana, 1999). S’obria així el camí cap a la
definició del II Pla Estratègic de Barcelona (1994-1999) l’objectiu del qual va ser consolidar el
paper de la ciutat en l’espai regional mediterrani.
El segon tret distintiu de l’acció de PM com a impulsor del plantejament estratègic a la ciutat de
Barcelona va ser el de consolidar la participació activa de l’Ajuntament en la promoció econòmica de
la ciutat sense renunciar a la contribució del capital privat. PM va oferir als seus aliats empresarials
un model de cooperació mitjançant la fórmula dels partenariats públic-privats. La seva principal
finalitat era combinar els recursos de l’administració pública amb la capacitat de gestió i de
finançament del sector privat. La creació de consorcis, agències i veritables societats anònimes de
participació mixta va suposar un marc eficaç per a la col·laboració entre sector públic local i sector
privat. Malgrat certes resistències inicials, les elits empresarials van trobar interessants aquestes
fórmules de cooperació ja que els hi donaven un cert control sobre els instruments d’ordenació del
territori i de gestió urbanística a més de reduir els obstacles administratius i les traves burocràtiques
dels seus plans d’inversions.
El 1986 s’havia creat la primera agència pública amb estatut d’empresa privada, Vila Olímpica,
SA (VOSA). Poc més tard, el 1988, es va crear Nova Icària, SA (NISA), participada en un 40%
per l’Ajuntament (mitjançant VOSA) i en un 60% per capital privat (20% d’un fons d’inversió i
40% d’un grup d’empreses) (García, 1994). A partir de finals dels anys vuitanta, es varen crear
nombroses societats privades municipals que, a mesura que van ser capaces d’atreure inversors
privats, es van convertir en empreses públic-privades (Casellas, 2006 ).
4.4. Riscos i resistències
Com hem vist més amunt, davant de problemes complexos, els ciutadans s’esperen que els polítics
facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar solucions efectives. Els polítics més
atrevits són els que accepten el desafiament i desenvolupen un rol transformador. No obstant això,
cada canvi inclou un cert grau d’incertesa que, al seu torn, comporta riscos que poden alimentar
resistències. Això implica que, en primer lloc, els costos polítics del lideratge són directament
proporcionals a l’envergadura del canvi. En segon lloc, com més desconegut serà el destí del canvi,
majors seran les resistències dels agents.
Els canvis introduïts pel plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona a mitjans dels anys vuitanta
presentaven moltes incerteses ja que es tractava, en últim terme, de dissenyar una estratègia de
desenvolupament urbà a llarg termini. No obstant les reconstruccions de l’anomenat “model
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Barcelona” tendeixin a exaltar un suposat elevat nivell de consens, una anàlisi més atenta del context
evidencia que, pel contrari, existien raons i actors suficients per oposar-se al canvi.
En el pla polític, per exemple, la històrica rivalitat entre el govern conservador de la Generalitat
de Catalunya i el govern socialista de l’Ajuntament alimentava contínues tensions polítiques
que afectarien de manera seriosa el procés de transformació de Barcelona. En aquest sentit, es
poden recordar dos episodis emblemàtics. En primer lloc, l’esmentada supressió de la Corporació
Metropolitana de Barcelona per voluntat del President Jordi Pujol quan el 1987 va enviar el
missatge que qualsevol plantejament estratègic es quedaria limitat al perímetre urbà de la ciutat.
En segon lloc, diverses accions empreses per l’Ajuntament van ser recorregudes o criticades per
membres del govern autonòmic. Aquest va ser el cas del Pla d’Hotels amb el qual l’Ajuntament es
proposava incentivar la participació de la inversió privada en l’ampliació de l’oferta hotelera urbana.
Immediatament després de l’aprovació del pla per part del consistori l’any 1989, el llavors Conseller
de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Molins, anunciava que vetaria l’aprovació del pla
qualificant-lo d’”irregular” i llunyà de les necessitats reals de la ciutat (El País, 1989.04.26). Seria
justament aquesta dificultat d’arribar a acords entre les diferents administracions públiques un dels
principals obstacles del primer pla (Borja 2004).
Sobre l’escepticisme de la classe empresarial local pel que fa a la col·laboració amb els poders
públics, ja hem comentat les raons més amunt. En alguns punts del procés estratègic de Barcelona,
aquesta actitud es va transformar en una veritable confrontació oberta quan, per exemple en relació
amb el Pla d’Hotels, molts inversors van veure a l’Ajuntament, més que com un aliat, com un
possible competidor comercial. Segons algunes estimacions d’aquell moment, en cinquanta anys
l’Ajuntament de Barcelona es podia transformar en el propietari de 1.547 habitacions d’alta gamma
generades pel propi Pla (La Vanguardia, 1989.09.13). Des de la perspectiva dels empresaris del
sector hoteler, aquesta xifra era excessivament alta per seguir veient a l’administració pública com
a un soci estratègic.
Finalment, pel que fa a les resistències de la ciutadania cap al procés de planificació estratègica
i el canvi que això comportaria, val la pena recordar que el projecte olímpic generà un clima de
consens social en ser presentat com una oportunitat irrepetible d’executar, en un curt període de
temps, millores que repercutirien en benefici de la ciutadania en general. Si a això li afegim un
context general d’optimisme difús (democratització, creixement econòmic, adhesió a la UE) és fàcil
entendre l’elevat grau de suport popular. No obstant això, alguns grups socials es van mobilitzar
en contra de projectes concrets de transformació urbana culpabilitzant l’Ajuntament d’afavorir
els interessos dels grups econòmics a l’esquena de les necessitats socials de la ciutadania. Una
campanya de 1987 tenia per lema “Aquí hi ha gana!” posant l’atenció sobre la marginació social a la
Barcelona pre-olímpica que es presentava com l’aparador de la modernitat. Tot i la poca efectivitat
de la campanya, aquesta i altres mobilitzacions varen crear oportunitats per reobrir el debat sobre
els impactes socials de la transformació urbanística de Barcelona. Un debat que s’ha mantingut a
la Barcelona post-olímpica quan, davant la consolidació de la iniciativa públic-privada per part de
l’Ajuntament, diverses plataformes populars han reaccionat negativament davant de nous projectes
urbanístics.
1 9
�5. Conclusions
C
rear una visió i estratègies per a una ciutat, per a un país o per a un partit polític suposa
descriure la ciutat, el país o el partit en termes del que hauria d’esdevenir en el mig i
llarg termini. Les visions i estratègies no han de ser innovadores en el sentit que no es
coneguin o no s’hagin aplicat en altres indrets. El que és important és que siguin útils
als ciutadans i als interessos que pretenen servir i que les persones claus s’impliquin i estiguin
disposades a portar-les a terme. Per això és necessari que tant el líder com allò que comunica tinguin
credibilitat.
PM va aconseguir inspirar i mobilitzar a molta gent que no tenia valors, motius i preocupacions
similars als seus. PM volia millorar les condicions de vida de la gent de la ciutat de Barcelona i en
particular dels barris d’obrers i immigrants que coneixia per la seva militància clandestina en partits
d’esquerra. Allò que distingeix a PM és que va ser capaç de gestionar la complexitat i liderar els canvis
que necessitava la ciutat aconseguint una transformació radical i creant oportunitats econòmiques i
valor públic pels seus ciutadans. PM també va mostrar una intel·ligència extraordinària en anticipar
els canvis que necessitava la política i els partits polítics. L’evolució de la política espanyola i
catalana, la crisi dels partits i la radicalització de les posicions nacionalistes a Espanya i Catalunya
confirmen l’encert del seu diagnòstic i de la seva visió.
PM es va avançar al seu temps en inventar-se estratègies i formes d’actuar en gestió pública que
després han estat temes centrals. PM va desenvolupar la política de partenariat públic-privat abans
que els gurús de la nova gestió pública la posessin de moda. PM va impulsar xarxes de ciutats i es
va inventar una regió europea entorn de Barcelona abans que la UE hagués adoptat una política en
aquest sentit. PM va incloure independents i va mobilitzar persones que compartien els seus valors
i objectius polítics molt abans que els partits polítics en plena crisi econòmica i política vegin als
independents com la seva taula de salvació en front els activistes de les noves formacions alternatives.
PM també va ser un líder remarcable en la seva capacitat d’assumir riscos i d’aguantar les crítiques
i els atacs personals. PM va aconseguir focalitzar l’atenció sobre alguns temes que podien generar
una elevada conflictivitat però que entenia que les persones, empreses o governs implicats no podien
deixar de tractar. Com a Alcalde va aconseguir que els seus opositors acceptessin el comportament
proactiu de la seva administració saltant-se sovint els límits del que alguns entenien havia de fer
una administració local. Com a líder de partit polític i President de la Generalitat, va impulsar la
seva agenda de canvis però els resultats no van ser tots els que havia ambicionat. Un líder polític
no és una persona amb sort ni a qui les coses li funcionen per art de màgia. Més aviat al contrari,
són persones que tenen idees clares, que treballen de forma intel·ligent per aconseguir el que s’han
proposat. Maragall va insistir molt (era conegut com la “gota malaia” entre els seus col·laboradors)
i va assolir una bona part del que es va anar proposant. Fins i tot si hagués tingut menys èxit hauria
estat un líder extraordinari pels seus valors, per la seva actitud i comportament i per la forma en que
va plantejar els reptes i assumir els riscos que se’n derivaven.
A través del cas del pla estratègic de Barcelona es pot veure la manera com PM utilitza una eina
de gestió per canviar la manera de presentar, dissenyar i implementar algunes polítiques públiques
locals a Barcelona. Aquesta experiència va contribuir a dotar a la ciutat d’una cultura participativa,
una cultura que s’ha mantingut fins als nostres dies. També va servir per configurar un llenguatge
comú i una manera d’actuar entre tots els agents socials i econòmics de la ciutat i, finalment, va
servir per establir una visió compartida del futur que va permetre temperar i reduir les resistències
pròpies dels canvis.
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�PM va liderar aquests processos. Va ser el principal agent de la transformació, assumint els riscos,
provocant i implicant als actors de la ciutat en les decisions sobre la direcció a prendre a més de
gestionar i regular el conflicte que el canvi comportava. L’exercici del lideratge per PM té una bona
part d’exercici relacional en la mesura que el seu èxit es basa en buscar la col·laboració en el procés
de canvi urbà i alhora crear una certa consciència i responsabilitat entre els actors de la ciutat.
En aquest sentit, PM regula la temperatura amb la seva acció de lideratge compartit, traslladant
responsabilitats i compromisos als actors socials i econòmics de la ciutat que, d’aquesta manera,
troben més difícil defugir l’acció col·lectiva.
2 1
�6. Referències
Acebillo, L 1999 “El modelo Barcelona desde el punto de vista urbanístico”, en P. Maragall (ed)
Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 223248
Ballart, X. 2001. Innovación en la gestión pública y en la empresa privada. Madrid, Díaz de Santos
Bohigas, O. 1999 “Valorización de la periferia y recuperación del centro” en P. Maragall (ed) Europa
próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 199-214
Borja, 2004 “Barcelona y su urbanismo. Éxitos pasados, desafíos, presentes, oportunidades futuras”
El Café de las Ciudades, 3-21
Bass, B.M. 1996. A New Paradigm of Leadership, An Inquiry into Transformational Leadership.
Alexandria, VA: Army Research Institute
Burns, J.M. 1978. Leadership. New York: Harper & Row
Coutu, D. 2009. “Leadership Lessons from Abraham Lincoln. A Conversation with Historian Doris
Kearns Goodwin” Harvard Business Review, April
Fernandez Guell, J.M., 2007 “25 años de planificación estratégica de ciudades”, Ciudad y Territorio,
Estudios Territoriales, XXXIX (154)
Heifetz, Ronald. 1997. Liderazgo sin respuestas fáciles. Barcelona. Ediciones Paidós.
Heifetz, R. i M. Linsky, 2011 Leadership on the Line. Staying Alive Through the Dangers Of
Leading. Harvard Business School Press
Juliana, E., 1987 “La reforma administrativa municipal de Barcelona. Entrevista a Pasqual
Maragall”, CEUMT La Revista Municipal, Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials de
Barcelona. Barcelona, núm. 34: 5-10
Kotter, John P. 1983. “Lo que hacen los buenos directores generales”. HarvardDeusto Business
Review. 3er.trim.
Kotter, John P. 2001 “What Leaders really do”, Harvard Business Review, December
Losada, C. 2007, “Liderar en l’àmbit públic” a Longo, F. i T. Ysa 2007 Els escenaris de la Gestió
Pública al Segle XXI. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. 30
Maragall, P, 1999, (ed.), Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions de la
Universitat de Barcelona, p. 223-248
Mintzberg, H., R. Simons, K. Basu 2002 “Beyond selfishness” Harvard Business Review, April
Moore, Mark. 1998. Gestión estratégica y creación de valor en el sector público. Barcelona,
Ediciones Paidós
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Raventós, F, 1988 “Més d’una dècada de planificació estratègica de ciutats”. 10 anys de planificació
estratègica a Barcelona (1988-1998). Barcelona: Associació Pla Estratègic Barcelona 2000, p. 17-28
Santacana, F., 2000, El planteamiento estratégico, Aula Barcelona
Santacana F., 1999, La planificació estratègica urbana: l’experiència de Barcelona, en Maragall P.,
(ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona.
Pla Economic i Social de Barcelona, 1990, I Pla Estratègic. Barcelona: Associació Pla Estratègic:
Barcelona 2000
Vallès, J.M. 2008. Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Edicions 62:
Barcelona
2 3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballart, Xavier
Noferini, Andrea
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Lideratge
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Planificació
Description
An account of the resource
Número 1 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Xavier Ballart i Andrea Noferini són els autors del primer working paper de la col·lecció Llegat PM. Sota el títol "Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica", Ballart i Noferini han volgut analitzar en aquest estudi el model de lideratge de Maragall al llarg de tota la seva carrera política al voltant de tres aspectes claus: compromís i voluntat de canvi, recerca d'aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-07
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2668/WP2_Europa_AAixala.pdf
eaf75570ef7cd299bcb485fb4ce92d9d
PDF Text
Text
Working paper n.2
“Ciutadans d’Europa,
unim-nos!”
La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i
projecció d’un moviment europeu de ciutats
Albert Aixalà i Blanch
DIRECTOR DE PROGRAMES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA
I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIA POLÍTICA A LA UPF
Octubre 2015
1
�Nota d’agraïment
Agraeixo l’orientació inicial de Margarita Obiols en aquesta recerca, i els comentaris a la
primera versió del text de Maria Antònia Sabartés i Javier Sánchez Cano, de gran ajuda per tal
de completar aquest document, així com l’entrevista concedida per Francesco Rutelli. Finalment,
agrair la col•laboració de Fidel Bellmunt, responsable de l’Arxiu Pasqual Maragall, per l’accés a la
documentació disponible d’aquest període.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Sumari
0. INTRODUCCIÓ
4
1. LES CIUTATS COM ACTORS INTERNACIONALS
6
2. LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA (1983-1997)
8
2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica”
2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall
3. BARCELONA, CAPITAL EUROPEA
3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE)
3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat
4. EL COMITÈ DE LES REGIONS (I DE LES CIUTATS)
9
11
13
13
16
17
4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions
4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions
4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall
17
20
23
5. UNA ACCIÓ POLÍTICA AL SERVEI D’UNA CAUSA: L’EUROPA DE LES CIUTATS
24
6. CONCLUSIONS
26
7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
28
3
�0. Introducció
P
asqual Maragall i Mira, com alcalde de Barcelona, va ser el principal artífex de la projecció
internacional de la ciutat, abans i després dels Jocs Olímpics de 1992. El llegat d’aquella
projecció és ben visible a la Barcelona d’avui, que s’ha situat com una gran ciutat europea
i global, que exerceix de pol d’atracció cultural i és reconeguda internacionalment com a
centre generador d’activitat econòmica. Però el llegat del pensament i l’acció de Pasqual Maragall
en aquest àmbit resta per analitzar i relatar.
Des de l’inici del seu mandat, Maragall va impulsar la participació activa de l’Ajuntament en
múltiples organitzacions internacionals de ciutats, i el que durant els anys 80 fou una necessitat per
situar Barcelona al mapa i promocionar la imatge de ciutat olímpica, als anys 90 es va convertir
en voluntat de liderar i transformar aquestes organitzacions per a convertir-les en agents de
transformació, en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa i al món després
de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica.
El resultat d’aquesta tasca de projecció de la ciutat va portar l’alcalde Maragall a exercir de President
del Consell de Municipis i Regions d’Europa -la secció europea de la Unió Internacional d’Autoritats
Locals- i, posteriorment, de President del Comitè de les Regions de la Unió Europea, impulsant el
reconeixement del rol a les ciutats en el procés de construcció europea. A nivell internacional,
Maragall va impulsar la unió de les dues grans federacions internacionals de ciutats i autoritats
locals -la IULA i la FMCU- sota el lema United Cities, que va donar lloc a l’actual CGLU, amb seu
a Barcelona, ja en temps de l’alcalde Joan Clos.
El lideratge de l’alcalde Maragall també va donar lloc a projectes d’alt contingut simbòlic que van
contribuir a elevar l’status de Barcelona com a referent polític de les ciutats, com la Declaració Rio
de Janeiro-Barcelona de l’any 1992 en ocasió de la celebració de la conferència de Nacions Unides
sobre Medi Ambient l’any que Barcelona organitzava els Jocs de la XXVa Olimpíada, o la crida de
l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” en el conflicte dels Balcans l’estiu de 1992
i que va tenir com a resultat l’inici d’un ampli projecte de cooperació amb Sarajevo, seu olímpica
l’any 1984, durant el setge que va viure entre els anys 1992 i 1995.
Barcelona, sota el lideratge de Pasqual Maragall, va ser capaç de transformar una estratègia de city
marketing prèvia als Jocs Olímpics en una estratègia de city leadership que encara avui, quasi vint
anys després de deixar l’alcaldia, segueix vigent i continua oferint noves oportunitats a la ciutat.
Motiu suficient per reivindicar-ne el seu llegat.
En el marc de la projecció internacional de la ciutat impulsada per Maragall, resulta especialment
rellevant la seva contribució a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats, a partir de la
creació d’Eurocities el 1986, que li permetria convertir-se en President del Consell de Municipis i
Regions d’Europa (CMRE) entre 1991 i 1997 i President del Comitè de les Regions de la UE entre
1996 i 1998.
L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, analitzar l’acció de Pasqual Maragall en la projecció d’aquest
moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva
intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de
contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l’epicentre de la transformació
del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a
Europa després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�El desenvolupament de la recerca es basarà en tres fonts principals: les memòries de la direcció
de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona; el fons documental de l’arxiu Pasqual
Maragall -que ens ofereix la possibilitat de recuperar la seva agenda de viatges i contactes, així
com de sistematitzar els seus articles i discursos sobre aquesta àmbit; i les entrevistes amb algunes
persones que van col•laborar amb l’alcalde Maragall en l’àmbit internacional, des del gabinet
d’alcaldia i el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament.
En el primer capítol s’analitza el nou rol de les ciutats en l’escenari internacional a partir dels anys
80; en el segon, es descriu el context de l’acció internacional de la ciutat de Barcelona durant els
anys 80 i 90; en el tercer s’analitza específicament l’acció política de Margall en l’àmbit europeu
durant els anys 90; en el quart s’explica específicament la seva tasca com a president del Comitè
de les Regions, i en el cinquè s’aborda la teorització de l’Europa de les ciutats per part de Maragall
com a conseqüència directa de la seva acció política.
5
�1. Les ciutats com actors internacionals
L
’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el rol de Pasqual Maragall en la contribució de Pasqual
Maragall en l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. La hipòtesi de treball és
que aquesta contribució va permetre que tinguessin un lloc en la construcció europea posterior
a Maastricht -convertint-les en actors polítics- tot reforçant el lideratge barceloní, en un marc
de desenvolupament d’un nou model de diplomàcia de ciutats a nivell internacional.
Aquesta recerca parteix dels treballs de Manuel Castells i Jordi Borja (1997) sobre la gestió de
les ciutats en l’era de la globalització i la informació i el seu paper en l’escena mundial, que van
conceptualitzar el nou rol de les ciutats als anys 90; de l’anàlisi de Rafael Grasa (2006) sobre les
xarxes globals de ciutats; i de la teoria sobre la ciutat global definida per John Friedman (1986) i
desenvolupada per Saskia Sassen (1991 i 1994) i actualitzada per Simon Curtis (2011). Una nova
teoria urbana que estudia les ciutats com a espais relacionals globals, com a nodes polítics, econòmics
i socials de les noves realitats transnacionals, que connecten l’espai local amb la globalitat.
Aquests treballs s’emmarquen en una teoria més àmplia de les relacions internacionals que defineix
un nou ordre mundial, en el procés de globalització que s’inicia als anys 70-80, que transcendeix
les tradicionals relacions diplomàtiques entre estats, per incorporar l’acció d’organitzacions no
governamentals, autoritats públiques sub-estatals i un creixent rol de l’opinió pública internacional.
En aquest context, les ciutats han desenvolupat dos tipus d’estratègies: una estratègia de màrqueting
urbà dirigit a desenvolupar polítiques d’atracció d’inversions i de posicionament internacional, en
el marc de relacions de competència amb d’altres ciutats de la mateixa regió o d’altres continents;
i una estratègia de col•laboració amb d’altres ciutats que busquen posicionar-se políticament en
el context internacional, exercir una certa influència en l’establiment de l’agenda internacional i
desenvolupar noves formes de governança.
En el marc d’aquesta segona estratègia les ciutats esdevenen “actors polítics” que estableixen
relacions multinivell per tal de fomentar una “governança multinivell” com a mecanisme equilibrador
d’un sistema internacional estatocèntric, com han analitzat autors com Michele Acuto (2013).
En l’àmbit de la Unió Europea, les ciutats i les regions han tingut l’oportunitat de desenvolupar
estratègies pròpies en el marc d’un sistema de governança multinivell, tal i com han assenyalat
autors com Carolyn Moore (2008), Simona Piettoni (2010), Francesc Morata (2005) i Javier Sánchez
Cano (2015), que va tenir el seu punt àlgid en la dècada i mitja que transcorre entre l’aprovació del
Tractat de Maastricht el 1991 i el procés d’elaboració de la Constitució Europea primer i el Tractat
de Lisboa després (2002-2007).
En aquest treball analitzarem l’acció de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional des
d’aquesta perspectiva. L’aposta de l’alcalde Maragall per construir un moviment europeu de ciutats
i una diplomàcia internacional de ciutats durant els anys 90 no sembla respondre a una voluntat
de city marketing sinó a una voluntat de city leadership, per a desenvolupar noves formes de
governança en les que les ciutats hi tinguessin un paper rellevant, especialment en el marc de la
nova Unió Europea sorgida del Tractat de Maastricht.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Una estratègia present des dels anys 80, i que es va desenvolupar en els anys previs als Jocs Olímpics,
amb una voluntat expressa d’incorporar els alcaldes d’altres ciutats al projecte olímpic1 i d’utilitzar
la projecció internacional de la ciutat, per impulsar xarxes europees i internacionals, amb una aposta
molt personal de Pasqual Maragall per convertir Barcelona en un referent urbà, en líder de les
xarxes de ciutats a Europa i al món, més enllà dels rèdits materials que la ciutat en pogués obtenir.
Una aposta que va tenir continuïtat en l’estratègia posterior de la ciutat amb l’alcalde Joan Clos i
que arriba fins a l’alcaldessa Ada Colau. En aquest sentit, cal entendre dos projectes tant diferents
com el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 i la Xarxa de Ciutats-Refugi de 20152 .
Aquesta estratègia de Maragall encaixa perfectament amb el seu ideal de ciutat i en la concepció
que va defensar sempre de quin havia de ser el rol de les ciutats a Europa i al món.
Per Maragall, la ciutat era l’espai on la societat hi abocava tots els seus problemes però també
l’únic espai on els podia resoldre, metàfora de tots els problemes i complexitats del món. Maragall
recordava sovint als seus regidors que “canviant un barri” estaven contribuint a “canviar el món”,
en la mesura que si arreglaven els problemes d’un barri com el Raval, estaven contribuint a resoldre
els problemes de les ciutats d’on provenien les persones que vivien al Raval.
I per fer-ho, oferia Barcelona com a punt de referència per a d’altres ciutats: “Una de les virtuts que
ha tingut Barcelona durant aquests anys -afirmava Maragall el gener de 1990- ha estat crear una
petita doctrina de salvació, d’esperança en el futur de les ciutats. (...) Nosaltres voldríem ser, perquè
sabem que podem ser-ho, una mica el far d’aquest europeisme urbà progressista” 3.
L’activisme internacional de Pasqual Maragall s’explica, per sobre de tot, per aquesta voluntat
d’esdevenir “far” d’una nova forma de fer política des de la ciutat, i de contribuir a resoldre els
problemes del món, més enllà de les limitades possibilitats -i nul•les competències- que un govern
municipal podia i pot disposar en l’arena internacional. Però també s’explica pel seu convenciment
que la nova etapa que s’obria després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d’acer a Europa,
acompanyada de la nova Europa de Maastricht podia oferir grans oportunitats a les ciutats en general
i a Barcelona en particular.
1 Antònia Sabartés afirma que hi va haver una voluntat expressa d’incorporar altres ciutats i teixir complicitats amb altres alcaldes
al voltant del projecte de Jocs Olímpics. A Catalunya i Espanya a través de les subseus olímpiques, i a nivell internacional amb la
invitació a la inauguració dels Jocs, a la que van assistir uns 40 alcaldes d’arreu del món. Entrevista a Antònia Sabartés realitzada
el 7 de juliol de 2015.
2 Javier Sánchez considera que el Fòrum tenia un projecte polític darrere sobre el rol de les ciutats al món. L’ajuntament va
intentar explicar la internacionalització de la ciutat als barcelonins, però aquest intent per fer “marca interna” no va funcionar.
Entrevista a Javier Sánchez Cano realitzada el 3 de juliol de 2015.
3 Citat a Mauri, L. i Uría, L. (1998), La gota malaia, Edicions 62, Barcelona, p.342-343
7
�2. La projecció internacional de
Barcelona (1983-1997)
L
a contribució de l’alcalde Maragall a la construcció d’un moviment europeu de ciutats que
esdevingués “actor polític” del procés de construcció europea, cal contextualitzar-lo en les
relacions internacionals desenvolupades per l’Ajuntament de Barcelona durant el seu mandat.
En aquest sentit, cal prestar una atenció especial a l’evolució durant els anys 80 i 90 de la
Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU),
l’Associació Mundial de Grans Metròpolis (Metròpolis), el programa de nacions unides HABITAT, i
els múltiples convenis de col•laboració i agermanament amb desenes de ciutats dels cinc continents.
En aquest marc cal distingir diverses etapes. En l’etapa pre-olímpica, es poden distingir clarament
dues fases en l’acció internacional i europea de l’Ajuntament de Barcelona.
La primera etapa (1983-1987) protagonitzada per la candidatura de Barcelona a organitzar els Jocs
Olímpics d’estiu de 1992, la consolidació de relacions d’agermanament amb les ciutats de Colònia,
Milà, Boston, Sao Paulo i Montevideo, i la incorporació a les organitzacions europees i internacionals
de ciutats, com la International Union of Local Authorities (IULA), la Féderation Mondial des Cités
Unies (FMCU), o l’Associació Mundial de les grans metròpolis (Metropolis), entre d’altres.
La segona (1987-1991), caracteritzada per la construcció d’una imatge de ciutat vinculada a
l’organització dels Jocs Olímpics. Un temps de viatges pels cinc continents en una tasca sistemàtica
de promoció de la ciutat, que evidencia el lideratge de Pasqual Maragall en aquesta tasca de promoció
i en l’impuls de l’acció exterior de l’Ajuntament, posant les bases per a la seva eclosió en els anys
posteriors. És en aquesta etapa que es crea el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament,
amb en Jordi Borja4 al capdavant fins el 1995, quan va ser substituït per Margarita Obiols.
En l’etapa post-olímpica (1992-1997) és quan es consolida el lideratge internacional de Barcelona i
el seu alcalde, quan Barcelona assoleix el ple reconeixement internacional gràcies a una estratègia de
city leadership. Una estratègia construïda a través de la presidència de Pasqual Maragall del Consell
de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i del Comitè de les Regions de la UE, i d’iniciatives
d’alt contingut simbòlic com la Declaració Rio-Barcelona, el programa de cooperació amb la ciutat
assetjada de Sarajevo i la ciutat dividida de Mostar -que aconsegueix involucrar a ciutats europees
i de l’orient mitjà- i la voluntat de reforçar Barcelona com a “capital mediterrània” a partir de la
cimera Euro-mediterrània de 1995.
És en aquest període quan s’aposta clarament per la participació en el projecte de construcció
europea, sota l’empara de l’impuls que suposa el Tractat de Maastricht, i es construeix la imatge de
Barcelona com a model de diplomàcia de ciutats, alhora que augmenta el seu prestigi internacional
com a model d’èxit de transformació urbana, susceptible de ser exportat. I és també al final d’aquest
període, després de la Conferència HABITAT 2 a Istanbul el 1996, que es consolida el lideratge
internacional de Barcelona per construir una nova organització mundial de ciutats sota el nom ideat
per Pasqual Maragall: United Cities.
Finalment, la darrera etapa ja es produeix en temps de l’alcalde Joan Clos, entre 1998 i 2004.
Les fites de la ciutat durant aquests anys -com el reconeixement del paper de les ciutats per part
4 Jordi Borja, regidor entre 1979 i 1987, va assumir la direcció de les relacions internacionals de l’Ajuntament l’any 1987 i a partir
de setembre de 1992 va exercir com a “Delegat de Relacions Exteriors”.
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�de Nacions Unides, la intervenció de l’alcalde de Barcelona a l’Assemblea General de Nacions
Unides, i la creació de la United Cities and Local Governments (UCLG) amb seu a Barcelona- són
resultat de l’impuls previ de l’alcalde Pasqual Maragall.
L’activisme internacional de Pasqual Maragall durant els més de 14 anys en què va ser alcalde de la
ciutat, es pot mesurar amb un indicador: el nombre de viatges oficials que va realitzar5.
Entre 1983 i 1997, Maragall va realitzar una dotzena de viatges als Estats Units, on s’hi va
desplaçar per primer cop l’any 1983 per inaugurar la Càtedra Barcelona-Nova York i formalitzar
l’agermanament amb la ciutat de Boston. L’any 1986 hi tornaria per a ser rebut a Washington per
l’aleshores vicepresident George Bush. L’any 1985 va realitzar un primer viatge oficial per Amèrica
Llatina, on va visitar Rio de Janeiro, Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires. Hi tornaria l’any 1986
a Puerto Rico i el 1991 a Mèxic. Corea i Japó també van formar part de l’agenda internacional
de Pasqual Maragall. A Corea hi va viatjar el 1984 i el 1988 en l’etapa de preparació dels Jocs
Olímpics de Seül, aprofitant el segon viatge per visitar el Japó i entrevistar-se amb dos ministres del
govern japonès. A Japó hi tornaria el 1993. El darrer escenari internacional dels viatges de l’alcalde
Maragall va ser la Mediterrània, on va visitar Tunísia el 1986, Turquia el 1996 i Algèria el 1997.
Viatges que van servir per formalitzar els agermanaments amb les ciutats de Monterrey (Mèxic),
Pusán (Corea), Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Tunis.
En total, 22 viatges oficials a Amèrica, Àsia i el Nord d’Àfrica (1,5 per any) als que cal afegir visites
a més de quaranta ciutats europees: Albertville, Amsterdam, Atenes, Berlín, Birmingham, Bonn,
Budapest, Brussel•les, Dublín, Colònia, Copenhaguen, Davos, Düsseldorf, Estocolm, Estrasburg,
Florència, Frrankfurt, Gènova, Ginebra, Göteborg, Hèlsinki, Lausana, Leningrad (Sant Petersburg),
Lisboa, Londres, Luxemburg, Milà, Montpeller, Munic, Oxford, París, Porto, Praga, Roma,
Rotterdam, Sarajevo, Stuttgart, Toulouse, Torí, Viena...
2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica”
L’any 1992 va marcar, sens dubte, un abans i un després en la projecció internacional de la ciutat
de Barcelona, gràcies als Jocs Olímpics. Però el que va caracteritzar la fita olímpica en la projecció
de la ciutat va ser la seva capacitat per a transcendir els Jocs en tant que esdeveniment esportiu de
caràcter global amb iniciatives de caràcter simbòlic, com la “Declaració Rio-Barcelona 1992” o la
cooperació institucional amb la ciutat assetjada de Sarajevo durant la guerra dels Balcans i la crida
feta per l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” durant la celebració dels Jocs. Dues
iniciatives que van fixar l’objectiu de Barcelona: convertir-se en referent de les ciutats d’arreu del
món per estar en disposició d’exercir un cert lideratge en el moviment internacional de ciutats.
El 2 de maig de 1992 va començar el setge sobre la ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina
i ciutat olímpica el 1984, quan va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. El drama de Sarajevo va
marcar els Jocs Olímpics. En el seu breu discurs d’inauguració, Maragall va fer una “crida pública
per al compliment de l’acord del 17 de juliol6 , relatiu a una treva a l’antiga Iugoslàvia”, a demanda
del secretari general de Nacions Unides. “Podria ser la treva olímpica de la tradició clàssica, i potser
l’inici del retorn al sentit comú i al comportament cívic” -va reblar7.
5 Llistat elaborat en base a la informació de les memòries de l’activitat internacional publicades per l’Ajuntament de Barcelona
el 1995 i el 2006.
6 Acord d’alto al foc signat a Londres el 17 de juliol de 1992.
7 Discurs de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25 de juliol de 1992.
9
�La treva olímpica demanada per Maragall en nom del secretari general de Nacions Unides, i amb el
suport implícit del Papa en el seu missatge als Jocs, no es va aplicar, però Maragall va convocar a
una seixantena d’alcaldes d’arreu del món al Saló de Cent de Barcelona, el dia 26 de juliol -l’endemà
de la inauguració dels Jocs- per demanar la fi del conflicte. Maragall havia convidat a la cerimònia
d’inauguració als alcaldes de les capitals de les 6 repúbliques iugoslaves, però només l’alcalde de
Sarajevo, Muhamed Khesevljakovic, va venir a Barcelona per adreçar-se als alcaldes reunits al Saló
de Cent i fer evident davant el món l’horror de la guerra en una ciutat que tot just 8 anys abans havia
acollit els jocs olímpics d’hivern. Pocs dies després es constituïa el Comitè Ciutadà de Solidaritat
amb Sarajevo i el mes d’octubre de 1992 va sortir el primer comboi d’ajut humanitari organitzat per
l’Ajuntament.
El govern de la ciutat va mobilitzar tota la ciutat en aquest projecte, amb una desena de combois i
enviaments de roba, medicaments, aliments i fins i tot autobusos i una ambulància, així com concerts i
manifestacions de solidaritat i expedicions d’objectors de consciència als camps de refugiats de Croàcia.
Entre les múltiples activitats impulsades per l’Ajuntament cal destacar dues iniciatives d’impacte
europeu: la Declaració sobre l’ex Iugoslàvia signada pel CMRE a proposta de Barcelona i Estrasburg
l’any 1993 i l’adhesió a la campanya “Sarajevo, Capital Cultural d’Europa” que pretenia que el
Consell de Ministres de Cultura de la UE nomenés Sarajevo capital cultural europea. La proposta
no va prosperar, però es va aconseguir celebrar el Festival d’Hivern de Sarajevo entre el 21 de
desembre de 1993 i el 21 de març de 1994.
Després de les eleccions municipals de 1995, Maragall va declarar simbòlicament Sarajevo
Districte 11è de Barcelona, va viatjar a la ciutat al mes de setembre amb un avió militar dels
cascos blaus de l’ONU i va convidar a l’alcalde de Sarajevo, Tarik Kapusovic, a fer el pregó de les
Festes de la Mercè d’aquell any. Després dels acords de pau de Dayton de novembre de 1995, va
promoure l’obertura d’una ambaixada local a Sarajevo amb la col•laboració de set ciutat europees
més -Bolonya, Budapest, Estocolm, Estrasburg, Lisboa, Ljubljana i Viena- i el suport del Consell
d’Europa, i va viatjar de nou a la ciutat el mes de març de 1996 per a inaugurar-la.
L’altre gran projecte simbòlic impulsat per Maragall fou la Declaració Rio-Barcelona. Rio de
Janeiro va ser la seu de la “Cimera de la Terra”, la Cimera de Nacions Unides sobre el Medi
Ambient i el Desenvolupament entre el 2 i el 12 de juny de 1992, tan sols unes setmanes abans
que Barcelona inaugurés els Jocs de la 25ena Olimpíada el dia 25 de juliol. Aquesta cimera va
ser un dels esdeveniments més importants de la dècada, en la mesura que va posar les bases per
a una nova agenda de desenvolupament sostenible -l’Agenda 21- i es va signar la Convenció per
la Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, que va assumir per primera
vegada de forma oficial els efectes nocius de l’activitat humana sobre el clima i la necessitat de
prendre mesures per corregir-los.
En aquest context, Barcelona va saber aprofitar molt hàbilment la coincidència dels dos grans
esdeveniments per promoure la “Declaració Rio de Janeiro-Barcelona”, signada pels alcaldes
Marcelo Alencar i Pasqual Maragall, una declaració de 7 punts en la que es comprometien a
“utilitzar la força de la nostra imatge al servei d’un món que és cada dia més un sol món i d’una
humanitat que aspira a la pau i a l’amistat” des de la convicció que “el rol de les ciutats en el món
serà creixent i positiu”8.
En aquesta declaració manifestaven el seu compromís amb el medi ambient i el desenvolupament
sostenible, reivindicaven les ciutats com espais de “diversitat i d’integració, de tolerància i
8 Declaració Río, 22 de desembre de 1992, citada a Barcelona al món, Ajuntament de Barcelona (1995).
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�d’intercanvi” que fomentin “la integració de les societats urbanes multiculturals”, oferien les ciutat
com a plataforma “d’intermediació política i social” per fer front a la crisi de la política, i afirmaven
la voluntat de les ciutats de “desenvolupar un acció pròpia en l’àmbit internacional”, assumint un
nou rol i aspirant a ser “interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals”,
fixant-se un objectiu per aconseguir-ho: la unificació de les dues grans organitzacions internacionals
de ciutats, la IULA i la FMCU, que s’havien creat a l’empara de la política de blocs i que calia
superar en el nou context obert per la fi de la guerra freda.
La Conferència de Rio el 1992 va ser l’oportunitat per posar a treballar conjuntament, per primer
cop, les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la FMCU i la IULA, que juntament
amb les associacions Metrópolis i Summit van posar en marxa el Grup dels 4, per coordinar l’acció
mundial de les ciutats sobre la base del seguiment dels treballs de la Conferència de Rio, i l’octubre
de 1992 es va crear un “comitè d’enllaç” entre la FMCU i la IULA amb el CMRE, per a facilitar
l’apropament entre les diferents organitzacions amb l’objectiu d’avançar cap a una Assemblea
Mundial de Ciutats Unides. En aquest apropament hi van tenir un rol imprescindible els presidents
de les tres organitzacions: l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (CMRE), l’alcalde de Lisboa,
Jorge Sampaio (FMCU) i el president de la IULA, l’italià Ricardo Triglia9.
L’acció conjunta dels 4 presidents davant del secretari general de Nacions Unides, Boutros BoutrosGhali -amb qui es van reunir el desembre de 1993- va tenir com a resultat que la constitució de
l’Assemblea Mundial de Ciutats es celebrés conjuntament amb la Conferència HABITAT II, a
Istanbul el 1996, i que aquesta es plantegés com una “Cimera de ciutats”, on els alcaldes hi van tenir
un paper protagonista i es van posar les bases per a que la futura organització mundial de ciutats
tingués un estatut especial en el si del sistema de Nacions Unides.
De fet, l’activisme internacional de Pasqual Maragall va ser tal que va acceptar la Presidència Delegada
de la FMCU des de finals de 1995 fins a mitjans de 1997, coincidint amb la celebració a Istanbul de
l’Assemblea Mundial de Ciutats i la Conferència HABITAT II, tot i ser president d’una organització,
el CMRE, que era la secció europea de la IULA, l’altra organització mundial de ciutats.
2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall
L’activitat internacional de l’alcalde Maragall es va traduir també en l’organització a Barcelona
d’algunes grans conferències internacionals, des de la Conferència Internacional sobre Població
i Futur Urbà de 1986 -organitzada per Nacions Unides i que va comptar amb la participació del
secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar- fins a la primera conferència de ciutats del
mediterrani celebrada el març de 1995 -uns mesos abans de la Conferència Intergovernamental
Euromediterrània que va donar lloc al “Procés de Barcelona”- o la trobada de ciutats llatinoamericanes
que es va realitzar el 1997 en paral•lel a la reunió del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID)
que es va celebrar a la ciutat.
L’aposta per Amèrica Llatina es va consolidar amb la creació el 1993 del Centro Iberoamericano de
Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU), amb l’objectiu de difondre el model i la metodologia del
Pla Estratègic de Barcelona a les ciutats llatinoamericanes, i el compromís amb la Mediterrània es
va fer efectiu amb l’establiment de programes de cooperació amb ciutats fortament colpejades per
la violència, com Alger, i amb el compromís del procés de pau entre Israel i Palestina, a través de
l’agermanament simultani de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza, i els programes de cooperació amb
Gaza desenvolupats a finals dels anys 90, per contribuir a millorar les seves infraestructures bàsiques.
9 Ricardo Triglia era alcalde d’una petita localitat del Piemont, Coniolo, i president de l’Associació Nacional dels Municipis
Italians, vinculada als municipis democratacristians.
1 1
�Després de la Conferència de Ciutats del Mediterrani celebrada a Barcelona el març de 1995, es va
posar en marxa un secretariat, com a òrgan coordinador, format per les ciutats d’Alger, Amman,
Jericó, Haifa, Marsella, Nicòsia, Rabat, Roma, Sarajevo, Tunis i Barcelona, amb una secretaria
tècnica amb seu a Barcelona. Aquest secretariat es va convertir en interlocutor de la Comissió
Europea per a la seva política euromediterrània.
L’activisme internacional de Maragall va fer créixer el rol i el prestigi internacional de Barcelona,
que va assolir el seu zenit ja en temps de l’alcalde Joan Clos, quan Barcelona va liderar la creació
d’una única organització internacional de ciutats -la UCLG-CGLU- i l’alcalde Joan Clos es va
convertir en la primera autoritat local en adreçar-se a l’Assemblea General de Nacions Unides, el
6 de juny de 2001. Tres anys més tard, el maig de 2004 prop de 3.000 representants de governs
locals d’arreu del món van participar a París en el congrés fundacional de la United Cities and Local
Governments (UCLG), que va decidir establir la seva seu a Barcelona. Un èxit que culminava una
llarga trajectòria iniciada 20 anys abans, i que situava a la ciutat com un referent del municipalisme
internacional i un dels millors exemples de la “diplomàcia de ciutats” que ha defensat el moviment
internacional de ciutats. Amb la creació de la CGLU Barcelona culminava la seva aposta per
aconseguir que les ciutats del món parlessin amb una sola veu, un dels grans reptes plantejats per
Maragall durant el seu mandat.
Tanmateix, a partir de 1992 l’alcalde Maragall es va centrar molt més en Europa, amb un objectiu
clar: construir un moviment europeu de ciutats, enfortir les organitzacions de ciutats i de poders
locals, i convertir les ciutats en actors polítics rellevants en el marc de la construcció europea.
Aquest és l’objecte principal d’aquest treball, tot i que és indestriable de la contribució al moviment
internacional de ciutats, que culminaria en l’etapa de Joan Clos.
En opinió d’Antònia Sabartés el lideratge de Maragall va començar amb l’elecció com a president
de la CMRE el 1991. “Maragall es pren molt seriosament la presidència del CMRE i allà comença la
teorització del paper de les ciutats. Assumeix la presidència del CMRE abans del que estava previst
i hi convida a tothom”10. Des d’allà es posa en marxa el G-4 (CMRE, IULA, FMCU, Metropolis),
que possibilita que per primer cop a la història un alcalde, Jean Doré, de Montreal, parli davant una
cimera de Nacions Unides, la Cimera de la Terra de 1992. “Allà vàrem comprendre, com havíem fet
a nivell europeu, que la unió seria la nostra força, i el nostre objectiu, impulsar la veu de les ciutats
a l’escena internacional”11.
En el context d’aquesta presidència, Margarita Obiols cita un altre moment important en la trajectòria
internacional de Pasqual Maragall: els Estat Generals del CMRE l’any 1994, on Maragall va llançar el
seu “mot d’ordre”: “Nacions Unides, Ciutats Unides” davant François Mitterrand i Bronislaw Geremek12.
En opinió de Sabartés “Maragall va obrir la via internacional i l’alcalde Clos la va saber aprofitar molt
bé”. En aquest sentit Sabartés destaca l’empatia de Pasqual Maragall amb els altres alcaldes: “Sempre
preguntava pels seus problemes i per la situació a les seves ciutats”. I és així també com Maragall va
assolir una posició de lideratge. Barcelona va participar del G-4 (les 4 grans organitzacions) i després
del G-10, el grup d’organitzacions internacionals de ciutats en les que es negocia Istanbul i la creació
del CGLU. I com a president del CMRE, va impulsar la Carta d’Autonomia Local de la IULA.
10 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015.
11 Sabartés, Ma Antònia: “La internacional urbana”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats.
http://www.rabat2013.uclg.org/sites/default/files/a.sabartes_completo_esp.pdf
12 Obiols, Margarita; “El poder de las ciudades”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats.
http://www.rabat2013.uclg.org/es/noticias/el-poder-de-las-ciudades
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�3. Barcelona, capital europea
L
“- I després dels Jocs, què? - Després dels Jocs, Europa!”
’aposta barcelonina per les xarxes de ciutats europees es remunta a 1986, quan es va constituir
el grup Eurocities, format per les ciutats de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà
i Rotterdam. És a dir, les “segones capitals” dels sis principals països de l’Europa dels 12.
Aquest grup es va consolidar a partir de la conferència celebrada a Barcelona l’abril de 1989,
quan sota el lema “Les ciutats i la construcció d’Europa” es va fixar com a prioritat “participar
activament en la construcció de l’Europa comunitària i consolidar el sistema europeu de ciutats”13.
Només 7 mesos després, la Comissió Europea, a través del seu President, va reconèixer aquest
grup de ciutats com a interlocutor, i el 1992 Eurocities va inaugurar la seu de la seva secretaria a
Brussel•les.
El grup es va consolidar en les conferències anuals successives a Lió (1990), Birmingham (1991),
Frankfurt (1992) i Lisboa (1993), i, en pocs anys, Eurocities va créixer de les sis ciutats fundadores
a més de 40, incorporant a diverses capitals d’Estat com Madrid, Lisboa, Atenes, Copenhaguen,
La Haia i Bonn, a més d’algunes de les principals ciutats del continent com Amsterdam, Munic
i Marsella. El grup de ciutats va posar en marxa sis comitès sectorials (Cooperació Econòmica
i Regeneració Urbana, Benestar Social, Cooperació Tecnològica, Transports, Cultura i Medi
Ambient) liderats respectivament per les ciutats de Munic, Birmingham, Niça, Leeds, Bolonya i
Rotterdam, i es va situar com un punt de referència per a les polítiques socials i territorials de la
Comissió Europea.
El germen d’Eurocities va permetre que Barcelona pogués aspirar al lideratge del Consell de
Municipis i Regions d’Europa (CMRE). El 12 de desembre de 1991 a París, l’alcalde Maragall
fou elegit president del CMRE, per aclamació, substituint el veterà alcalde de Magúncia, el
democratacristià Josef Hoffmann. La seva candidatura fou presentada pel president de la FEMP,
Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid. I delegà les seves funcions en el vicepresident
Hoffman fins l’octubre de 1992, passats els Jocs Olímpics.
3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions
d’Europa (CMRE)
Maragall va prendre possessió del càrrec a Barcelona el 8 de maig de 1992, la vetlla del dia d’Europa,
en un acte al Palau de Pedralbes en què va participar el President de la Comissió Europea, Jacques
Delors14. En aquest acte, que va precedir la primera reunió del bureau presidida per Maragall, hi
van participar el president del Consell d’Europa, els alcaldes del C-6 i una àmplia representació
institucional.
Un any abans, el 8 de maig de 1991, s’inaugurà la Representació de la Comissió Europea a la ciutat
-també amb la presència de Delors- manifestant el clar compromís de la ciutat amb el projecte
europeu, però també el compromís del president de la Comissió amb Barcelona, en un any clau per
al futur d’Europa, en el que es celebrarien dos referèndums sobre el recentment aprovat Tractat de
13 Declaració final. Conferència Eurociutats, Barcelona 1989. Citat a Barcelona al Món (Ajuntament de Barcelona, 1995).
14 Com a nota curiosa i rellevant, cal mencionar que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no va participar en la recepció a
Pedralbes per trobar-se a Cracòvia, formalitzant la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa,
que l’acabaria elegint el 2 de juliol d’aquell mateix any a Santiago de Compostel•la vencent la candidatura del President de
la Xunta, Manuel Fraga.
1 3
�Maastricht, a Dinamarca i França. Segons Sabartés, en la fluïda relació institucional entre Maragall
i Delors hi va tenir un paper rellevant la cap de gabinet de Delors, que mantenia una molt bona
relació personal amb Elisabeth Gateau, secretària general del CMRE.
En l’acte de presa de possessió com a president del CMRE el 8 de maig de 1992, Maragall va reafirmar
el seu ideari d’europeisme urbà: “L’Europa nascuda de Maastricht és l’Europa de les regions i les ciutats,
l’Europa territorial, concreta, físicament determinada, amb noms, accents i perfils diferents i, tanmateix,
irrevocablement disposada a la unió en llibertat (...). Les ciutats són el ciment d’Europa, però Europa també
ha de ser l’àmbit superior on les ciutats i les regions trobin el diàleg i la cooperació que necessiten”15.
Maragall va fixar l’objectiu: la participació de les ciutats en els mecanismes de cooperació i decisió
a nivell europeu. I Delors hi va respondre positivament, veient en aquest discurs una via de sortida al
creixent euroescepticisme generat per l’aprovació del Tractat de Maastricht, especialment a França:
“Les ciutats són elements essencials de la construcció de l’Europa autèntica, són l’esglaó entre el
poder que s’allunya i els simples ciutadans”. La sintonia, però, venia de lluny. Maragall i Delors
havien coincidit a París a mitjans anys 60 i la seva relació s’havia reprès en els darrers anys. Una
relació de col•laboració que es va mantenir al llarg dels anys 90 i que Barcelona va agrair nomenant
Delors “Friend of Barcelona” el 1998.
El Consell de Municipis d’Europa (CME) es va crear a Ginebra el 1951, i l’any 1984 es va convertir
en Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE), com a resposta al creixent moviment regional
europeu, que va acabar constituint l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) el 1985. El CMRE estava
format per les seccions nacionals i les associacions d’entitats locals i territorials dels estats membres
del Consell d’Europa -en aquell moment, 38 associacions nacionals de 25 països- i la representació
espanyola es canalitzava a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).
Segons Antònia Sabartés al CMRE no li agradava el projecte d’Eurocites, perquè era un projecte de
grans ciutats16. El CMRE, en canvi, era una federació de federacions de municipis, amb milers de
ciutats petites i mitjanes. Tenia la seu a París i una oficina a Brussel•les. Però Maragall va ser molt
ben rebut a la CMRE perquè, de fet, gairebé el van anar a buscar. Sabartés afirma que “el CMRE
buscava un president del sud i socialista. Per tant, Elisabeth Gateau i la secció italiana del CMRE
van prendre la iniciativa d’anar a buscar el Pasqual”. De fet, Maragall va anar a buscar el suport
de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), qui l’havia de proposar formalment,
quan ja estava tot negociat amb la secretaria general del CMRE i es gaudia del suport dels alcaldes
italians i francesos, principalment.
La FEMP, presidida per Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid (PSOE) i amb Antonio
Luís Hernández de secretari general, “era més partidària de posar un alcalde d’una ciutat mitjana, i
no gran, i no es refiaven de Maragall, que anava per lliure”, segons Sabartés. La FEMP no acceptava
el predomini de les grans ciutats -les del C-7 liderades per Barcelona ja s’havien incorporat
a Eurocities- “però van haver d’acceptar la candidatura de Maragall com un fet consumat”. En
aquestes condicions “la FEMP no té més remei que presentar-lo com a candidat”, tot i que fins
llavors Maragall no havia tingut cap càrrec a la federació de municipis.
La presidència de Maragall va donar un nou impuls al CMRE, posant el seu capital polític al
servei de l’organització i utilitzant el nou càrrec per fer créixer el prestigi internacional de la ciutat.
Maragall i el seu equip, amb Jordi Borja al capdavant, van saber establir una relació de confiança
i col•laboració amb la secretària general del CMRE, Elisabeth Gateau que va convertir la relació
15 Citat a La gota malaia, p. 339.
16 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Barcelona-CMRE en una win win situation. Una col•laboració afavorida per l’afiliació política,
en la mesura que Gateau formava part del Partit Socialista francès -en aquell moment, el partit
governant a França- i que Borja va saber utilitzar la complicitat de diversos partits socialistes
europeus, que volien propiciar que un membre de la seva família política fos el nou president del
CMRE. Tanmateix, només el capital polític que tenia en aquell moment Maragall, així com el
suport dels socialdemòcrates alemanys i holandesos a l’elecció d’un alcalde dels països del sud,
expliquen que l’aleshores ministre francès dels departaments i els territoris d’ultramar, Louis Le
Pensec, desistís del seu desig d’esdevenir president del CMRE17.
A partir de 1992, el CMRE va establir 4 comissions de treball sectorial (Medi Ambient, Afers Socials,
Transports, Política Regional i Urbana) i una “Comissió de dones representants de les autoritats
locals i regionals” per promoure el seu paper i enfortir la seva presència política. Però la principal
aportació de Maragall va ser el paper protagonista que va donar al CMRE en el reconeixement de
les ciutats i les col•lectivitats locals en la construcció europea, a través de l’impuls i la creació de la
Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa, l’Intergrup dels Electes Locals i Regionals del
Parlament Europeu, la I Conferència Parlament Europeus-Poders Locals l’abril de 1994 i, finalment,
la participació dels ens locals al Comitè de les Regions.
La Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa (CPLRE) es va crear el 1957 com una
conferència d’alcaldes vinculada al Consell d’Europa. En aquest marc s’aprova la Carta Europea
d’Autonomia Local el 1985, i el 1994 es decideix convertir i estabilitzar les reunions amb la creació
del Congrés de Poders Locals i Regionals, que celebra la seva primera conferència del 31 de maig
al 3 de juny de 1994. Maragall va ser molt actiu en la promoció de la Carta Europea d’Autonomia
Local. En aquell moment Maragall era president del CMRE i Pujol ja era president de l’ARE.
El CMRE participava com a organització consultiva del CPLRE, però la FEMP és qui decidia la
representació espanyola en el Congrés. I l’ARE va demanar que les regions també hi participessin.
Pujol i Maragall participen en les negociacions de creació de la CPLRE tot i no assumir-hi cap
càrrec institucional. I pacten amb la secretària general del Consell d’Europa, Catherine Lalumière,
que la nova organització es dividiria en dues cambres: una cambra de poders local i una cambra
de regions. Una divisió que segueix vigent en l’actualitat i que es va negociar el desembre de 1992
en una reunió a París entre la secretària general del Consell d’Europa, el president del CPRLE, el
president de l’ARE (Jordi Pujol) i el president del CMRE (Pasqual Maragall)18.
Maragall va posar el seu capital polític al servei de les ciutats europees alhora que va aprofitar el
càrrec per elevar la posició política internacional de la ciutat. El resultat va resultar exitós, tant
per Barcelona com pel CMRE, en la mesura que Maragall va aconseguir fer-se un lloc en les
negociacions sobre la composició del Comitè de les Regions, aconseguint que fos també un òrgan
de representació de les ciutats, com veurem a continuació.
Tot això sense oblidar el conflicte a l’antiga Iugoslàvia. Maragall també va utilitzar la presidència
del CMRE per influir a la IULA en relació al conflicte bosnià. El 5 de setembre de 1995 va presentar
al Congrés de la IULA a La Haia una proposta per garantir una presència quinzenal o mensual
d’un alcalde europeu en cada un dels enclavaments protegits de Nacions Unides a fi de verificar
l’aixecament efectiu del setge pel que fa a la reinstauració de serveis municipals, a més de promoure
la creació de l’Ambaixada de la Democràcia Local a Sarajevo. Iniciatives que no podia impulsar des
d’un òrgan institucional com el Comitè de les Regions.
17 Citat a La gota malaia, p. 341.
18 Segons explica Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio el 31 de maig de 1994. http://www.cvce.eu/en/obj/interview_
with_pasqual_maragall_i_mira_european_citizenship_at_the_level_of_municipalities_and_regions_strasbourg_31_may_1994-enc885d88f-36b8-46a2-b646-c4396ea06a02.html
1 5
�3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat
Maragall va aconseguir utilitzar el Tractat de Maastricht, acordat el desembre de 1991 i signat el 7
de febrer de 1992, per donar un tomb a la preeminència de les regions en un òrgan pensat inicialment
per ser un òrgan de participació dels länder alemanys i les comunitats autònomes espanyoles, que
reivindicaven el seu rol des de l’Assemblea de Regions d’Europa. França i el Regne Unit eren els
més interessats en aconseguir que les ciutats tinguessin un paper rellevant en el nou Comitè de les
Regions i ells havien forçat la inclusió de les ciutat en l’article del Tractat que creava el Comitè.
El Tractat de Maastricht va instaurar el principi de subsidiarietat com un dels principis fonamentals
de la Unió Europea, i va reconèixer el paper institucional dels nivells territorials subestatals, tant en
la gestió de fons europeus, com en els mecanismes consultius de presa de decisions. El “principi de
subsidiarietat” establia que les competències havien de ser exercides pel nivell de l’administració
més proper al ciutadà, llevat que raons d’eficàcia, equitat, cohesió social o nacional justifiquessin
el contrari. El principi estava tan pensat per salvaguardar les competències nacionals com les
competències dels poderosos länder alemanys davant les creixents competències comunitàries.
En aquest mateix sentit, el Tractat va preveure la creació d’un “Comitè de les Regions” com un òrgan
consultiu del conjunt de les institucions europees -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- amb
el mateix rang que el Comitè Econòmic i Social. La creació del Comitè, una demanda específica
dels länder alemanys per fer front a la poca capacitat per influir en les decisions comunitàries que
afectaven a les seves competències, es va fer des d’una formulació ambigua, però amb el compromís
de dotar-lo de més poders en la reforma del Tractat que havia de produir-se el 1996, i que acabaria
donant lloc al Tractat d’Amsterdam.
Des d’aquell moment, Maragall va aixecar la bandera de la subsidiarietat, que ja no abandonaria:
“De totes les idees europees, més que la del federalisme que alguns compartim i d’altres no tant,
la de la subsidiarietat és la idea que pot fundar Europa. És el principi d’organització, no la idea
abstracta, la que pot fundar la construcció europea”19.
19 Citat a La gota malaia, p. 344.
1 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�4. El comitè de les regions (i de les ciutats)
P
asqual Maragall i Jordi Borja van veure en el Tractat de Maastricht una gran oportunitat per
a les ciutats. L’article 198 del Tractat, pel qual es creava el Comitè de les Regions, establia
que l’organisme de caràcter consultiu, estaria compost per “representants dels ens regionals i
locals”, amb un total de 189 membres distribuïts proporcionalment entre els Estats membres
segons el seu pes en el Consell. Així Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia tindrien 24 membres i
Espanya 21. Aquests membres havien de ser nomenats pel Consell, per unanimitat i a proposta dels
respectius Estats Membres, per un període de quatre anys i amb un mandat renovable. En aquest
sentit, resultava rellevant que tant Espanya com Alemanya tinguessin més membres al Consell que
als länder o CCAA -16 i 17 respectivament- fet que obria la porta a que hi participessin representants
municipals sense haver de competir amb la representació dels ens regionals.
L’article 198 deixava clar també que els membres del Comitè “no estarien vinculats per cap mandat
imperatiu” i que exercirien les seves funcions “amb absoluta independència, en l’interès general de
la Comunitat”20. El Comitè, que havia de designar un president i una mesa per un període de dos
anys, podia ser convocat a instàncies del Consell o de la Comissió, o reunir-se per pròpia iniciativa
per presentar dictàmens a requeriment del Consell o de la Comissió o per pròpia iniciativa quan ho
considerés oportú.
4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les
Regions
L’alcalde Maragall es va fixar com a objectiu prioritari de la seva contribució al moviment europeu
de ciutats, que aquestes estiguessin representades al nou Comitè de les Regions en peu d’igualtat amb
els governs regionals, per tal de convertir-les en actors polítics rellevants i garantir el compliment
del principi de subsidiarietat. Per tal d’assolir aquest objectiu, es va enfrontar al govern espanyol i
als presidents autonòmics socialistes per aconseguir el seu objectiu, també en contra d’allò defensat
pel president Jordi Pujol, que en aquell moment era President de l’ARE, i ho va fer establint aliances
al més alt nivell, buscant la complicitat dels governs britànic i francès i, molt especialment, de la
Comissió Europea.
El 9 d’agost de 1992 Maragall es va reunir a Barcelona amb el primer ministre britànic John
Major, aprofitant la seva presència als Jocs Olímpics, per parlar de la composició del Comitè de les
Regions així com de la candidatura olímpica Manchester 200021. Ho va fer només uns dies després
d’entrevistar-se amb Delors per tal de plantejar-li la importància de constituir el Comitè amb una
composició equilibrada entre regions i ciutats. Una tasca en la que persistiria durant l’any 1993,
amb una nova entrevista amb Delors (29 d’abril), i amb el comissari d’organització institucional,
Raniero Vanni d’Archirafi, l’octubre de 1993 i el febrer de 1994.
Entre 1991 i 1994, Maragall i Delors es van entrevistar en un mínim de 6 ocasions, tant a Barcelona
com a Brussel•les. La primera, el 13 de març de 1991, quan Maragall va anar a Brussel•les a demanarli suport en la cooperació transpirinenca i en els projectes d’Eurocities i del C-622, només dos mesos
després d’haver sigut rebut en audiència a París pel President Mitterrand, a qui li havia exposat
20 Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992.
21 Guió 179/92. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
22 Guió 12/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
1 7
�la importància que l’alcalde de Barcelona atorgava a la cooperació amb les ciutats franceses23. La
darrera, l’1 de març de 1994, pocs dies abans de la constitució del Comitè de les Regions.
En la gestació de la creació del Comitè de les Regions i el rol que hi va jugar Pasqual Maragall també
hi va tenir un paper rellevant Eneko Landaburu, aleshores director general de Política Regional
de la Comissió. Landaburu va crear un Consell Consultiu d’Autoritats Locals i Regionals de la
Comissió Europea que es reunia 2 o 3 cops l’any per discutir la política regional, els fons europeus,
etc. En aquest consell, que va funcionar entre 1992 i 1994, hi participaven representants del CMRE
i de l’ARE, entre d’altres, i Maragall ja hi va participar. Segons Antònia Sabartés, l’objectiu de la
Comissió era reforçar les ciutats per tal que tinguessin un paper en el Comitè de les Regions.
En aquest període també va ser rellevant la relació amb l’alcaldessa d’Estrasburg, Catherine
Trautman, i la celebració dels Estats Generals dels Municipis i les Regions d’Europa entre el 21
i el 23 d’octubre a la ciutat seu del Consell d’Europa, així com la relació establerta amb Bernard
Kouchner -exministre i important col•laborador del President Mitterrand- que va ser pregoner de
les festes de la Mercè de 1993.
La tasca de lobbying a favor de les ciutats de l’alcalde Maragall es va estendre al Parlament Europeu,
buscant la seva complicitat per assolir una representació “equitable” entre regions i ciutats que
evités que el CdR es convertís en un “Senat de les Regions”24, i al Consell Econòmic i Social, oferint
el CMRE com a interlocutor per tal de posar en marxa els aspectes organitzatius i pressupostari del
Comitè de les Regions abans de la seva constitució25, i fins i tot amb els länder alemanys: el 26 de
gener de 1994 es va reunir a Barcelona amb el Ministre d’Afers Federals i Europeus de l’Estat de
Baviera, a petició del ministre alemany26.
L’activisme del CMRE i de Maragall en les negociacions de la composició del nou òrgan comunitari
va ser intens. De fet, el CMRE fins i tot va presentar una queixa a la Comissió Europea per la
composició de les representacions d’Espanya, Alemanya, Bèlgica i Portugal, per entendre que
fomentava un fort desequilibri a favor de les regions -els 6 representants belgues eren per les 3
regions i les 3 comunitats lingüístiques- o perquè no designaven electes, en el cas de Portugal.
Al final del procés la representació regional i local al Comitè de les Regions, aprovada pel Consell
de Ministres de la UE el 7 de febrer de 1994 després de diversos ajornaments, va resultar bastant
equilibrada (99 a 90) per la decisió de determinats Estats, especialment França i el Regne Unit.
França, per exemple, va establir 8 representants regionals, 8 departamentals i 8 municipals. I al
Regne Unit els 24 representants eren de comtats i municipis. En el cas espanyol, el Govern va
atribuir un representant per cada una de les 17 Comunitats Autònomes, més 4 alcaldes titulars i
4 alcaldes suplents. Els titulars eren els alcaldes de Barcelona i Madrid, l’alcaldessa de València,
que era també presidenta de la FEMP i l’alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, d’IU. A Alemanya,
els 16 länder van obtenir un representant cada un d’ells -entre els quals les ciutats-estat de Berlín,
Hamburg i Bremen- i les autoritats locals van obtenir 8 representants més. I Portugal va acceptar
que la seva representació estigués formada per electes locals i no per funcionaris27.
23 Guió 01/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
24 Guió 83/93. Reunió amb Pierre Cot, president del Grup Socialista al Parlament Europeu. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual
Maragall.
25 Guió 84/93. Reunió amb Susanne Tiemann, president del Comitè Econòmic i Social de les Comunitats Europees, Gabinet
d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall.
26 Guió 17/94, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall.
27 Despatxos , notes i reunions amb Elisabeth Gateau durant l’any 1993. Guions 02/93, 112/93, 224/93, 264/93, Gabinet d’Alcaldia,
Arxiu Pasqual Maragall.
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�La batalla per la presidència del Comitè de les Regions va ser dura i conflictiva. Maragall comptava
amb el suport del CMRE, que l’havia proposat com a candidat. D’altra banda, l’ARE estava dividida
entre el president de Flandes, el democratacristià Luc van der Brande i el president de la regió del
Llanguedoc-Rosselló, el liberal Jacques Blanc, que tenia el suport de Jordi Pujol. També a Espanya
hi havia tensions. Entre els presidents autonòmics socialistes es criticava que Maragall hagués
recollit suports sense comptar amb ells -que poc abans havien donat suport a Pujol com a president
de l’ARE- i per al propi Pujol que un alcalde presidís el Comitè de les Regions -i que aquest alcalde
fos Pasqual Maragall- era inacceptable.
En la reunió de representants autonòmics socialistes per decidir l’estratègia a seguir en relació
a la Constitució del CdR que es va produir a la seu del PSOE el 3 de març de 1994 hi va haver
molta tensió. Alguns dirigents socialistes espanyols es preguntaven: “¿Maragall es el candidato del
CMRE o del PSOE?” . No volien acceptar un alcalde de candidat perquè alguns -com Extremaduraaspiraven a una vicepresidència del CdR i, de fet, estaven negociant pactar amb Jordi Pujol aquesta
vicepresidència. La majoria, en tot cas, es mostraven molt crítics amb Maragall per haver anat per
lliure i presentar la seva candidatura com un “fet consumat”. Finalment, però, s’acaben acordant
com objectius del partit aconseguir una vicepresidència i una vocalia del CdR. De manera que es
dóna suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a instrument per assolir aquests objectius, i
sempre que no els posi en perill28.
La mateixa tensió s’havia respirat en l’entrevista que van mantenir Pujol i Maragall el 28 de febrer
de 1994, 10 dies abans de la constitució del Comitè. “Jo també sóc candidat natural [a la presidència
del Comitè de les Regions] però tinc molta feina” -li va etzibar el president a l’alcalde29.
L’alcalde Maragall va presentar oficialment la seva candidatura l’endemà de la reunió amb Pujol i
abans d’entrevistar-se a La Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra el dia 2 de març, a qui va
comunicar que tenia possibilitats de ser elegit vicepresident, com així va ser. El dia 8 de març el
CMRE el va proposar oficialment candidat i Maragall va negociar amb el belga Luc van der Brande
la vicepresidència primera del Comitè, d’esquenes -però- al grup socialista al Comitè, que li va
retreure haver negociat i cedit la presidència als democratacristians sense sotmetre l’acord al grup
socialista obviant que el laborista britànic Charles Gray també aspirava al càrrec.
Maragall va defensar el seu acord davant el grup socialista -format per 79 membres i sense majoria
en el si del Comitè- i va obtenir el suport a la seva candidatura davant de Charles Gray per 47 vots
contra 32, desautoritzant així el president del grup socialista, Willy Claes, ministre d’afers exteriors
belga i posterior secretari general de l’OTAN. Finalment, l’ARE va presentar dos candidats -Van der
Brande i Blanc- i la divisió a punt va estar de permetre una victòria de Maragall: Blanc va obtenir
56 vots, Maragall 55 i Van der Brande 50. Blanc seria elegit president, però va haver d’acceptar que
Maragall no només fos elegit vicepresident, sinó que el succeís dos anys més tard.
El dia 10 de març, l’ARE, el CMRE, el grup socialista i el grup popular europeus van signar un
acord segons el qual Pasqual Maragall succeiria a Jacques Blanc a partir de 1996 i van fer signar al
propi Blanc, en un document que Maragall, el Gabinet de Relacions Internacionals de l’Ajuntament
i la secretària general del CMRE van haver d’utilitzar reiteradament per fer complir els pactes dos
anys més tard.
El Comitè de les Regions, després de la seva sessió constitutiva els dies 9 i 10 de març de 1994 a
Brussel•les, es va tornar a reunir en sessió plenària els dies 5 i 6 d’abril, per adoptar el reglament
28 Memoràndum 28/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
29 Memoràndum 25/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
1 9
�intern i constituir vuit comissions de treball: política regional i desenvolupament econòmic;
ordenació de l’espai rural; transports i comunicacions; polítiques urbanes; ordenació del territori;
medi ambient i energia; educació i formació; Europa del ciutadans, investigació, cultura, joventut i
consumidors; i cohesió econòmica i social.
En el procés de creació del Comitè, les regions no van aconseguir el seu objectiu de convertir-lo en
un “Senat de les Regions” i el rol de les ciutats al Comitè va ser contraproduent en relació al rol que
volien jugar les regions. No van aconseguir, per tant, representació per si mateixes. Però el Comitè
tampoc es va convertir en el que volia la Comissió: un consell on negociar la política regional. Una
negociació que va seguir en mans dels Estats.
Ara bé, també cal recordar que en el procés de constitució del CdR cap länder va votar a favor de
separar ciutats i regions. Només ho van defensar Catalunya i el País Basc. Vist en perspectiva, i
en opinió de Javier Sánchez, potser hagués sigut més convenient crear un Comitè de Regions i un
Comitè de Governs Locals o separar el Comitè de les Regions existent amb la reforma del Tractat
d’Amsterdam, però cap actor rellevant ho va posar sobre la taula.
És en aquest context que cal entendre la batalla entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall per la representació
de regions i ciutats al nou Comitè. Segons Javier Sánchez, la batalla entre Pujol i Maragall, que
entre 1992 i 1995 van coincidir com a presidents del CMRE i de l’ARE respectivament, va ser una
batalla “per dotar de contingut el Comitè de les Regions”, entre la “identitat regional i les xarxes de
ciutats post-nacionals”. En la seva opinió, “l’impacte de la UE sobre les regions i les ciutats és molt
diferent perquè a les regions els hi treu competències i capacitat de decisió”30.
4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions
El 20 de març de 1996 Maragall va ser elegit President del Comitè de les Regions per una majoria
àmplia i sense cap candidat alternatiu. Tot i que Jacques Blanc es va resistir a complir el pacte de
1994, Maragall -després de resultar reelegit alcalde el maig de 1995- es va imposar després de ser
reelegit president de la CMRE en l’assemblea celebrada a Torí l’1 de desembre i aconseguir que
Pujol -que havia sigut reelegit president de la Generalitat aquell mateix any després que Maragall
renunciés a presentar-se com a candidat del PSC- garantís la seva neutralitat en el procés.
L’elecció confirmava una doble capitalitat: “Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme
i la capital del municipalisme. I ha de ser bo per a tots. No és senzill, però és bo”, havia afirmat
Maragall després de ser elegit vicepresident del Comitè el 199431. Tanmateix, Pujol mai va reconèixer
a Maragall aquesta doble funció. El 16 de maig de 1997 -quan ja havia anunciat que deixaria
l’alcaldia de Barcelona- Maragall va presidir a Amsterdam una històrica cimera de 260 presidents
regionals i alcaldes de grans ciutats europees prèvia a la Conferència Intergovernamental que havia
d’aprovar la revisió del Tractat de Maastricht. Pujol no hi va assistir. Maragall, dolgut, va afirmar:
“Hi ha absències que no són perdonables”32.
En el seu discurs d’investidura com a president del Comitè de les Regions, Maragall es va fixar
com a objectius el reconeixement del Comitè de les Regions com a institució europea, l’impuls de
la presència del Comitè en els debats entorn a la reforma del Tractat de Maastricht i la consolidació
del paper del Comitè en el procés de construcció europea. Però va voler definir sobretot el caràcter
30 Entrevista amb Javier Sánchez. Barcelona, 3 de juliol de 2015.
31 Citat a La gota malaia, p. 351.
32 Citat a La gota malaia, p. 352.
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�del Comitè: “Nosaltres som els representants del ciutadans concrets i reals de l’Europa que vol,
no només paraules, no només grans solucions, sinó una vida quotidiana millor”. I fer-ho defensant
Europa no com una idea abstracta, sinó com “un conjunt de ciutats i regions amb accent propi,
amb rostre propi, enormement diferents i de vegades fins i tot enfrontades, que segueixen ara amb
angoixa i esperança, amb il•lusió i temor al mateix temps, el procés d’una nova construcció (...) que
es diu Europa”.
El discurs acabava amb una constatació de les dificultats del procés, puix que la “cultura europea
que estem construint es fa sobre la bases no només d’idiomes diferents sinó d’estructures mentals
diferents i de discursos diferents”. Calia, per tant, construir “entre tots, un nou llenguatge europeu”33.
Pocs mesos després, a Brussel•les, i en una conferència titulada “Le rôle du Comitè des Régions dans
le processus de construction européenne”, insistiria en aquesta idea: “Com transmetre les mateixes
idees a un ciutadà de Tampere i a un altre de Siracusa?” I ell mateix responia: substituint l’esquema
“top down” per un esquema “bottom-up” en el procés de construcció europea. És a dir, proposa
construir Europa des de baix, erigint el Comitè de les Regions com un “traductor d’una realitat local
i regional a nivell europeu i traductor d’una realitat europea als nivells local i regional”, per tal de
construir la nova ciutadania europea. O en altres paraules -més planeres- utilitzades al Saló de Cent
de l’Ajuntament l’abril de 199734: “Volem més Europa, però més a prop”.
En un altre discurs rellevant d’aquesta etapa, el discurs de Lausana de 2 de maig de 199635,
Maragall hi desenvolupa la seva visió de “L’Europa de les ciutats” caracteritzada no només per la
subsidiarietat i la proximitat sinó per la llibertat i la solidaritat. Per Maragall “l’aire de les ciutats
ens fa lliures” -com resa el proverbi alemany- però també concentren gran part de les desigualtats
econòmiques i socials existents. Per tant, l’Europa de les ciutats ha de ser “L’Europa de la cooperació
i el partenariat (...) per assegurar la solidaritat quotidiana i expressar de forma comuna, sobre tot el
continent però també a l’exterior, la solidaritat d’Europa”. L’Europa de les ciutats, per tant, només
podia desenvolupar-se en un context d’unió política, del nord i del sud d’Europa, de l’Est i de l’Oest
del continent.
Finalment, en el discurs de cloenda de la Cimera Europea de Regions i Ciutats -convocada a
iniciativa de Maragall- celebrada a Amsterdam el 16 de maig de 1997, poc abans que la Conferència
Intergovernamental acabés els treballs de revisió del Tractat de la Unió Europea, Maragall va tenir
l’oportunitat de culminar el seu discurs europeista davant el President del Parlament Europeu i del
President del Consell de Ministres de la UE36.
En aquell discurs, Maragall recorda -citant a Denis de Rougemont- que “Europa és molt més
antiga que les seves nacions, com també ho és la seva ambició universal i universalista”, i que la
seva història “es pot recórrer i identificar a través de les seves ciutats, les seves catedrals, els seus
ajuntaments i els seus costums”, més antigues que les nacions de les que formen part. I ho fa per
afirmar que sense l’Europa de les regions i les ciutats, els ciutadans no acceptaran més Europa:
“Volen més Europa perquè els hi dóna més seguretat i identitat, no menys. Però no acceptaran que,
amb l’excusa d’aquesta seguretat global, Europa (o els Estats) s’apropiïn o no tornin moltes de
33 Discurs consultat a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
34 Discurs d’inauguració de la “Conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia Local”, Barcelona, 24 d’abril de 1997.
Disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
35 Discurs de Pasqual Maragall a Lausana, el 2 de maig de 1996, convidat per l’alcaldessa i la secció suïssa del CMRE com a
president del CMRE i del Comitè de les Regions. Disponible a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001365.
pdf
36 Discurs disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
2 1
�les coses que podem fer nosaltres mateixos”. Per això reivindicava els governants territorials com
“un exèrcit potencial de pedagogia europea de valor considerable” i alerta sobre el risc d’utilitzar
la integració europea per a substituir els localismes: “És poc prudent que la E d’Europa aparegui
substituint la TO de Torino o la M de Munic. Seria la imatge mateixa del que la gent no vol que
succeeixi”.
Maragall acaba el discurs oferint a l’”Europa escèptica”, “el llenguatge de la identitat múltiple però
responsable (..) el llenguatge de la subsidiarietat, de l’autogovern lleial” al crit -de ressonàncies
marxistes- “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”.
Però l’aportació de Maragall en l’exercici de la presidència del Comitè de les Regions va anar
més enllà de l’impuls polític i la teorització del rol de les ciutats i les regions en la nova Europa.
Maragall va voler influir en la revisió del Tractat de Maastricht per tal d’incorporar les principals
demandes de les ciutats i regions europees.
Segons explica Antònia Sabartés, des del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona es feia un
seguiment exhaustiu de cada reunió de la conferència intergovernamental de 1996-1998 per valorar
els posicionaments de cada un dels 15 estats membres en relació a l’augment de competències del
Comitè de les Regions. L’alcalde Maragall, com a president del Comitè de les Regions, signava
cartes a tots els primers ministres o ministres d’afers exteriors agraint les seves posicions per
incorporar determinats aspectes al nou Tractat o per demanar que els incorporessin. Aquesta intensa
activitat va produir la sensació general que Maragall, i amb ell la ciutat de Barcelona, estaven molt
presents en tots els debats. De fet, fins i tot abans d’assumir la presidència, l’any 1995, va convocar
una reunió al Saló de Cent de Barcelona de la mesa del Comitè de les Regions amb el president
del grup de reflexió encarregat de preparar la Conferència Intergovernamental, l’espanyol Carlos
Westendorp37.
El nou tractat, signat l’octubre de 1997, va establir l’autonomia del Comitè de les Regions en
relació al Comitè Econòmic i Social, i va consolidar i estendre el rol del Comitè com a òrgan de
consulta, doblant el nombre d’àrees en les que el Consell i la Comissió havien de consultar al
Comitè (incorporant la política social i d’ocupació, el medi ambient, la formació professional i el
transport) i establint que el Comitè també podria exercir d’òrgan consultiu del Parlament Europeu.
Unes demandes del Comitè que havien sigut incorporades a l’Informe Stoiber-Gomes, elaborat pel
primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber, i l’alcalde de Porto, Fernando Gomes. L’única proposta
rellevant de l’informe que no va ser acceptada fou el dret del Comitè a iniciar procediments davant
del Tribunal de Justícia Europeu. Una proposta que ja havia posat sobre la taula Jordi Pujol en el seu
informe de 1995, quan proposava que el Comitè es convertís en el “guardià de la subsidiarietat”38.
El nou Tractat, per tant, va consolidar l’estructura del Comitè, però no va incorporar canvis
substancials en relació al paper de les regions i les ciutats en la nova arquitectura europea, ni li va
donar l’status institucional que demanava Maragall en prendre possessió del càrrec de president. El
1997 quedaven lluny les paraules de Jacques Delors en la constitució del CdR: “El Comitè de les
Regions serà una peça única del tauler institucional. Serà capaç d’exercir un poder molt especial,
basat en l’expertesa i la influència”39 i la seva última intervenció al Comitè com a President de
la Comissió, el setembre de 1995, posant l’accent en el rol del Comitè en el funcionament de la
democràcia europea, per reduir la distància entre Brussel•les i els ciutadans.
37 Entrevista amb Antònia Sabartés.
38 “Landmark opinion on the Revision of the Treaty on European Union” (CdR 136/95), conegut com a “Pujol Report”.
39 Citat a “Key Dates in the history of the Committee of the Regions”, 2004, p. 6.
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Per tant, podem dir que els objectius més ambiciosos fixats per al Comitè de les Regions no es
van assolir en els 4 anys que Maragall va ser vicepresident i president de la institució, però es van
fer uns primers passos importants que després han donat peu a d’altres avenços. El Comitè es va
convertir en consultiu del PE, el Tractat de Niça (2001) li va donar la capacitat de presentar recurs
davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i finalment el Tractat de Lisboa (2009) consagra
la cooperació territorial com a principi de la UE.
Tanmateix, l’evolució posterior del Comitè no va respondre a les expectatives. Els interessos d’unes
regions i altres eren contraposats, i la presència de les regions en el procés de governació d’Europa
ha desaparegut de l’agenda. Anys més tard, les regions amb capacitat legislativa van intentar tenir
una nova influència a través del REGLEC, però tampoc va funcionar. L’ampliació de 2004 va
fer que la qüestió regional fos encara més complexa, en la mesura que no només els organismes
regionals presents al CdR es van multiplicar, sinó que la majoria d’ells no tenien una estructura i
organització similar als de l’Europa dels 12 o dels 15.
En qualsevol cas, la presidència del Comitè de les Regions, entre març de 1996 i febrer de 1998,
va coincidir amb la seva etapa final com alcalde i es va allargar fins més enllà del seu mandat a
Barcelona. El va succeir en el càrrec el socialdemòcrata alemany Manfred Dammeyer, ministre
d’afers federals i europeus del Land del Nord del Rin i Westfalia. Pocs mesos abans, l’octubre de
1997, Maragall també havia deixat la presidència del CMRE, essent substituït per l’expresident
francès Valéry Giscard d’Estaign, aleshores president de la regió de l’Auvergne.
4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall
En aquests darrers anys de mandat com alcalde Maragall també intentarà aconseguir algun rèdit del
seu activisme europeu per a la ciutat de Barcelona. Després del fracàs en l’obtenció de la seu de
l’Agència Europea del Medicament, que finalment es va instal•lar a Londres, Maragall va apostar
per la Capitalitat Europea de la Cultura. Primer es va voler presentar una candidatura per l’any 2000,
però el gran nombre de candidatures -que va obligar al Consell de Ministres a nomenar 9 capitals,
entre elles Santiago de Compostela- va aconsellar presentar una candidatura per a l’any 2001.
La candidatura “Barcelona 2001: El temps de la imaginació” es va presentar l’abril de 1995 en un
acte que va comptar amb el suport de nombroses personalitats europees del món de la cultura que,
juntament amb representants de la cultura catalana i espanyola, van constituir el “senat ciutadà”
de la candidatura. Maragall, però, no va aconseguir el suport del govern de Felipe González, que
no va voler presentar la candidatura de Barcelona abans de les eleccions de 1996. Les gestions de
l’alcalde Maragall amb el comissari Marcelino Oreja per intentar que el nou govern del PP assumís la
candidatura tampoc no van fructificar. El nou govern va preferir assegurar la nominació de Santiago
per l’any 2000 i aconseguir la capitalitat cultural de 2002 per a Salamanca, compartida amb Bruges.
Barcelona, per tant, es va quedar sense capitalitat cultural, i la necessitat de trobar un gran esdeveniment
es va convertir en una obsessió. Va ser aleshores, a finals del 1996, quan va sorgir la idea d’organitzar
un Fòrum Universal de les Cultures per a l’any 2004. Un projecte que, sota el mandat de l’alcalde
Joan Clos, va marcar el final d’una etapa, que havia començat 30 anys abans, quan en el seu primer
discurs com alcalde, Pasqual Maragall es va proposar mantenir i reforçar els contactes internacionals
i el “leadership dels municipis espanyols” per situar Barcelona “en una cota superior”.
No podem, doncs, valorar la trajectòria europea i internacional de Maragall en termes de beneficis materials
per la ciutat sinó en termes de beneficis immaterials, de prestigi internacional. Maragall va estar al servei d’una
causa, la causa del municipalisme, més enllà dels rèdits que finalment el seu activisme reportessin a la ciutat.
2 3
�5. Una acció política al servei d’una causa:
l’Europa de les ciutats
L
a projecció internacional de Pasqual Maragall, el seu europeisme actiu, amb voluntat de
convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en una
ciutat plenament inserida en la nova “identitat-projecte” europea. Maragall entenia Europa
com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions
europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de
les ciutats.
Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la
va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. Podríem dir, per tant, que la principal
característica del lideratge de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional va ser posar en
valor la ciutat com a “identitat-projecte”, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat
urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats
nacionalismes i localismes.
Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1991 i 200140, destaca que cal entendre l’activisme de
Maragall en el context del anys 90, quan es va produir “l’esperança en la democràcia local” en un
moment en què es teoritzava sobre el final de la història i de les ideologies. Aquest moviment de
ciutats dels anys 90, que té una força inèdita segons Rutelli, és fruit de les xarxes ja creades als
anys 80. Es produeix una continuïtat entre les xarxes creades els anys 80, en una Europa encara no
reunificada, i l’eclosió del moviment de ciutats als anys 90, quan s’estableixen relacions amb les
ciutats de l’Est d’Europa.
Un moment històric en què la “proximitat” i la “subsidiarietat” s’entenien com a “complementàries
de la globalització”. Una democràcia local que havia de fer possibles governs menys burocràtics i
més dinàmics. En aquest context, la idea de ciutat té en la ciutat de Barcelona una de les expressions
més importants, i com a conseqüència moltes ciutats europees deuen a Barcelona aquesta idea de
ciutat que també van fer seva.
En el lideratge de Pasqual Maragall en el moviment europeu i internacional de ciutats, com en
bona part de la seva acció política, la pràctica precedeix (i condueix a) la teoria. És l’exercici
pràctic de la política i del lideratge el que el condueix a elaborar, amb posterioritat, una teoria.
Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. És així com es va construir la teoria del “Model
Barcelona” i és així com s’ha d’entendre el seu pensament sobre el rol de les ciutats en el procés
de construcció europea. La pràctica política que desenvolupa entre 1986 i 1998, que s’inicia amb
l’impuls d’Eurocities i culmina amb la presidència del Comitè de les Regions, és el que li permet
teoritzar l’Europa de les ciutats i les regions, l’Europa pròxima, l’Europa de la subsidiarietat.
En aquests dos anys de presidència del Comitè, Maragall va avançar en la teorització de l’Europa
de les regions i l’Europa de la proximitat, especialment de la mà d’un grup d’alcaldes italians i del
nou president del govern italià, Romano Prodi. Maragall va conèixer Prodi a Brussel•les el juliol
de 1995, quan havia sigut elegit candidat del centre-esquerra italià per a les eleccions generals de
l’any següent. Un cop elegit president del govern italià s’hi va tornar a reunir el juny de 1996, per
40 Entrevista realitzada a Francesco Rutelli, el 20 de novembre de 2014, en motiu de la seva participació en la primera
conferència anual “Llegat Pasqual Maragall”.
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�a demanar-li el seu suport a les reivindicacions del Comitè de les Regions en la revisió del Tractat.
L’estreta col•laboració amb els alcaldes de Roma (Francesco Ruttelli), Venècia (Màssimo Cacciari),
i Bolonya, entre d’altres, i la sintonia amb Prodi va donar lloc a la publicació col•lectiva “Europa
prossima”, un dels exemples col•lectius més reeixit de reflexió sobre l’Europa de les ciutats i les
regions41.
En aquesta publicació Maragall hi desgrana la seva “Teoria de la proximitat”42, fonamentada en
tres principis: federalisme, subsidiarietat i proporcionalitat. Per Maragall el federalisme representa
“l’ideal d’una federació d’Estats europeus anàloga a la dels Estats Units d’Amèrica”; la subsidiarietat
“exigeix que cap autoritat traspassi la seva esfera de competència” i està vinculada a la devolution,
és a dir, a “l’autogovern recuperat”; i entén la proporcionalitat com “la necessitat que la Unió no
utilitzi més mitjans dels necessaris per a perseguir determinades finalitats que li són atribuïdes
subsidiàriament”.
En base a aquesta teoria, Maragall defensa que la ciutadania europea, la nova “nació Europea”
només es pot crear a partir de la ciutadania europea, com una “nació cívica” i, per tant, estructurada
en base a la societat civil. En la seva concepció societària de la nació, “la societat civil és l’elixir
de la llarga vida” i alerta sobre el perill que Europa es construeixi com una “societat estatalitzada”,
seguint el model francès i alemany, i allunyant-se del model britànic i italià, “països caracteritzats
fonamentalment com a societat civil”43.
En aquesta nova nació europea, per tant, les ciutats hi tenen un paper essencial perquè es situen
entre la societat i l’Estat. La seva tesi és que “Europa no pot fer-se sense unió ni sense devolució”
i la seva conclusió que “Europa existeix en la mesura que el seu territori es descriu com un sistema
de nodes actius (les ciutats i els seus hinterlands), més que no pas com un pastís partit en trossos
per les fronteres estatals”44. És a dir, Europa és, per sobre de tot, un sistema de ciutats. I és en aquest
sistema de ciutats, que Barcelona vol exercir el lideratge.
41 Maragall, Pasqual (ed.): Europa próxima: Europa, regiones y ciudades, Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona, 1999.
42 Maragall, Pasqual: “Teoría de la proximidad: federalismo, subsidiariedad y proporcionalidad” a Europa próxima: Europa,
regiones y ciudades (1999), pp. 45-49.
43 Maragall, Pasqual: “Europa: una nueva nación: La ciudadanía europea” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades
(1999), pp. 51-54.
44 Maragall, Pasqual: “La devolution en Europa: conclusiones” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 117121.
2 5
�6. Conclusions
Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés
les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la
“petita pàtria” de les ciutats.
La seva principal aportació en l’àmbit europeu va ser posar en valor la ciutat com a identitat-projecte,
utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no
en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes.
Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la
va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. I ho va fer a través de la pràctica institucional:
institucionalitzant les xarxes de ciutats, donant nova vida a institucions existents, com el CMRE, i
aprofitant l’oportunitat del nou marc normatiu sorgit del Tractat de Maastricht, a través del Comitè de
les Regions i el principi de subsidiarietat.
Pasqual Maragall va saber aprofitar la finestra d’oportunitat que implicava la nova etapa que es va obrir
a Europa a partir de 1989-1991 per dotar de capacitat institucional al moviment europeu de ciutats.
L’alcalde Maragall va entendre que les ciutats no serien un actor reconegut a Europa si no formaven
part de les institucions que representaven a les administracions sub-estatals, i és per aquesta raó que
va lluitar no només per a que fossin reconegudes en igualtat amb les regions sinó per aconseguir que
un alcalde, el de Barcelona, liderés aquestes institucions.
En aquest punt els objectius estratègics de Maragall en l’àmbit europeu van coincidir amb els seus
objectius en l’àmbit nacional, en el que lliurava una batalla institucional entre el municipalisme que
liderava ell des de l’Ajuntament de Barcelona i el nacionalisme que liderava Jordi Pujol des de la
Generalitat de Catalunya. Una batalla que es va traslladar a l’àmbit europeu i que va tenir com a
resultat que els dos polítics catalans més importants del moment tinguessin una presència institucional
i simbòlica a Europa que no s’ha tornat a igualar.
Maragall va aconseguir ser elegit president del CMRE i del Comitè de les Regions, i després de ser-ho
va posar el seu càrrec i la institució que representava al servei d’una causa: la causa del municipalisme
europeista. És a dir, al servei d’unes ciutats que havien d’esdevenir la nova force de frappe de
l’europeisme. Un europeisme urbà i pròxim, capaç de fer viure Europa a cada barri de cada ciutat
europea. Una Europa pròxima, que no intentés esborrar les singularitats sinó que es construís com a
paraigua d’aquesta pluralitat. E pluribus unum, resaria la no nata Constitució una dècada més tard.
Les presidències del CMRE i del Comitè de les Regions es van caracteritzar, com la majoria de
càrrecs institucionals que va exercir Maragall, per la voluntat de canvi: canvi tant en les formes, en
els símbols, com en el fons, en el marc institucional. Maragall va deixar empremta en les institucions
que va presidir, tot i que va ser al CMRE on va poder assolir millor els seus objectius, esdevenint un
instrument útil per institucionalitzar el rol de les ciutats tant a nivell europeu com mundial. El Comitè
de les Regions, en canvi, va resultar ser un artefacte més complex de conduir, coincidint, a més, la seva
presidència amb l’etapa final com alcalde.
Podríem, fins i tot, fer el paral•lelisme entre la presidència del CMRE i la seva etapa com alcalde de
Barcelona i la presidència del Comitè de les Regions i la seva etapa com a president de la Generalitat.
La segona va ser més breu i va haver de fer front a moltes més resistències, però va aconseguir la
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�consolidació i el reconeixement institucional singularitzat que volia per al Comitè, més enllà de la
seva evolució posterior.
Finalment, i en relació a l’impacte concret a la ciutat de Barcelona del lideratge europeu de Pasqual
Maragall, cal reconèixer que no es van aconseguir resultats tangibles, i llargament esperats, com ara
la seu d’un organisme comunitari. Però l’actiu europeisme de Pasqual Maragall, amb voluntat de
convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en un model per
a la majoria d’alcaldes de grans ciutats europees dels anys 90.
En aquest sentit, la principal aportació de Maragall a la projecció internacional de la ciutat va ser un
intangible: el prestigi internacional. Maragall va situar Barcelona al capdavant de les ciutats europees
i en una de les ciutats referent a nivell internacional. Un prestigi que vint anys després segueix donant
notables fruits a la ciutat.
2 7
�7. Referències
Acuto, M. (2013). Global cities, governance and diplomacy: The urban link. Routledge.
Acuto, Michele (2013) “City Leadership in Global Governance”. Global Governance: A Review of
Multilateralism and International Organizations: July-September 2013, Vol. 19, No. 3, pp. 481-498.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995): Barcelona al món. Barcelona en el Mundo. Barcelona in
the World. Gabinet de Relacions Exteriors de l’Ajuntament de Barcelona.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Barcelona in the World 1995-2004. Departament de
Relacions Internacionals de l’Ajutament de Barcelona.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): Pasqual Maragall i Mira. Medalla d’Or de la Ciutat. Àrea
de Relacions Públiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona.
ARXIU PASQUAL MARAGALL. Fons documental del President Pasqual Maragall i Mira. Arxiu
Nacional de Catalunya.
BORJA, Jordi i CASTELLS, Manuel (1997): Local y global. La gestión de las ciudades en la era de
la información. Editorial Taurus, Barcelona.
CASTELLS, Manuel (1996): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Alianza
Editorial, Barcelona.
CLOS, Joan (2004): “Barcelona: la ciutat, espai de cohesió social”. Revista FRC nº8. Fundació Rafael
Campalans.
COOPER, Robert (2002): “The Post-Modern State” in LEONARD, Mark (ed.) Re-ordering the world.
The Foreign Policy Centre, London.
COMMITTEE OF REGIONS (2004): Key Dates in the history of the Committe of the Regions,
Brussels
CURTIS, Simon (2011): “Global cities and the transformation of the international system” Review of
International Studies, vol. 37, n.4, p. 1923-1947
FRIEDMANN, John (1986): “The World City Hypothesis” Development and Change vol. 17, p.6984.
GRASA, Rafael (2006): “The evolution of the International System: The Time of Global Networks
and Interconnected cities” in Barcelona in the World 1995-2005, Ajuntament de Barcelona
GRASA, Rafael y SÁNCHEZ CANO, Javier (2013): “Acción internacional y en red de los gobiernos
locales. El caso de la ayuda para el desarrollo” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.83105. Cidob, Barcelona.
KISSACK, Robert (2013): “Ciudades y espacions urbanos en la política internacional” en Revista
Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.7-18. Cidob, Barcelona.
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�MAURI, Luis i URÍA, Lluís (1998): La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Edicions 62,
Barcelona.
MARAGALL, Pasqual (1997): “Document històric: carta de Pasqual Maragall a Pujol i González”,
Barcelona, metròpolis mediterrània, n.37. Ajuntament de Barcelona.
MARAGALL, Pasqual, ed. (1999): Europa pròxima. Europa, regiones y ciudades. Edicions UPC i
Edicions UB, Barcelona.
MARAGALL, Pasqual (2008): Oda inacabada. Memòries. La Magrana, Barcelona.
MOORE, Carolyn (2008): “A Europe of the regions vs. the regions in Europe: reflections on regional
engagement in Brussels” Regional and Federal Studies, 18(5), p. 517-535
MORATA, Francesc (2005): El proyecto de Tratado Constitucional: la participación regional en el
control de subsidiariedad. Bellatera: Institut Universitari d’Estudis Europeus, WPOL 9/2005
PIATTONI, Simona (2010): The theory of multi-level governance: conceptual, empirical, and
normative challenges. Oxford: Oxford University Press.
SÁNCHEZ CANO, Javier (2015): “Entre lo interno y lo europeo: la acción exterior de las regiones en
la Unión Europea”. REAF, núm.21, abril 2015, p. 128-158
SASSEN, Saskia (1991): The Global City: New York, London, Tokyo. Princeton University Press,
Princeton.
SASSEN, Saskia (1994): Cities in a Global Economy, Thousands Oaks, California, Pine Forge Press.
SASSEN, Saskia (2005): “The Global City: Introducing a Concept” Brown Journal of World Affairs,
vol. XI, n.2, p. 27-43
SERRA, Narcís (2004): Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Conferència de
Narcís Serra al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 25 de març de 2004. Àrea de Relacions
Publiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona.
2 9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
“Ciutadans d'Europa, unim-nos!”: La contribució de Pasqual Maragall a l'impuls i projecció d'un moviment europeu de ciutats
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Aixalà i Blanch, Albert
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Ciutadania
Ciutats
Relacions Internacionals
Description
An account of the resource
Número 2 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
"Ciutadans d'Europa, unim-nos!" és el segon working paper de la col·lecció Llegat Pasqual Maragall. El seu autor, Albert Aixalà, analitza l'acció de Pasqual Maragall en la projecció del moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l'epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2710/estructura_urbana_2019_coberta.jpg
82bc42ea4009b588b36937f5b8f7852b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Estructura urbana i segregació: Un segle a Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Nicolini, Rosella
Garcia López, Miquel Àngel
Roig Sabate, José Luis
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Barcelona
Economia
Model social
Habitatge
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Treball resultant de l'ajut de recerca 2017 del programa Llegat Pasqual Maragall.
El llibre és el número 3 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
116 p.
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contracoberta:
Aquesta publicació es proposa oferir una anàlisi quantitativa d'un segle per a esbrinar si les diferents polítiques territorials aplicades a Barcelona - sobretot les de les últimes dècades - han estat efectives en el control dels problemes de segregació o discriminació urbana. L'estudi es compon de quatre assaigs que tenen l'objectiu principal d'identificar els determinants de la distribució dels col·lectius de ciutadans a Barcelona en funció de l'estructura urbana de la ciutat i de les polítiques aplicades per l'administració pública al llarg del temps. Aquesta última dimensió permet també revisar el pensament i l'acció de Pasqual Maragall en aquest àmbit, durant la seva etapa com a alcalde a l'Ajuntament de Barcelona.
L'estudi és el resultat de l'Ajut a la Recerca Llegat Pasqual Maragall 2017 que va ser atorgat als professors del departament d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosella Nicolini, Miquel Àngel Garcia López i José Luis Roig Sabaté.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Accés al llibre en format digital:<br /><a href="Accés%20al llibre en format digital: https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/92/estructura-urbana-i-segregaci%C3%B3-un-segle-a-barcelona.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/92/estructura-urbana-i-segregaci%C3%B3-un-segle-a-barcelona.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf
754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5
PDF Text
Text
article
Working_paper
Pasqual Maragall:
Una mirada europea,
catalana i municipal
Les comarques de Girona
com a exemple
Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N.
UNIVERSITAT DE GIRONA
EQUIP REDACTOR:
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
�Introducció
P
asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un
polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes
i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van
convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política
d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions.
El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix
reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren
un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel,
el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una
de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales
geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament
no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i,
altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya.
En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor
el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les
comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts
angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns
trets fonamentals d’aquest pensament.
Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa
i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i
dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i
desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al
bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions
personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un
territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb
Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta,
sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de
Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”,
ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que
queden reflectits en la seva obra.
En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte
concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no
necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança,
com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una
relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions
que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes
com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de
l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina
i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya
i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla
d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del
Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació
que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual
Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta
per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment,
a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat
de Catalunya.
1. La teoria de l’Empordà, Rupià
com a pàtria
Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat
les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de
manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”,
però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní.
Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les
distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però
era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de
Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb
diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos
escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria.
Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules:
“Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil
anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord”
Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà,
l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política.
Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i
fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat
local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100
anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència.
Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible:
“I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi
actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per
desenvolupar-se”.
Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els
que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats.
Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com
l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall
s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest
punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot
contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi:
“Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en
canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat
rau no en l’espiga sinó en el gra.”
|3
�Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació
dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual
Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal.
Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria
pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat
sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior.
Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és
una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un
projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar
sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho
és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com
una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb
claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la
presidència de la Generalitat:
“Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de
corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro
horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son
quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro:
nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005)
Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea,
la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en
definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual
Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament
desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de
separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i
la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els
projectes polítics.
“La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que
corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan
decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005)
L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns
dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu
federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i
Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens
ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim
i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix
una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en
el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i,
sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les
referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. L’Euroregió mediterrània, Girona
com a ròtula
L
’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de
Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible
amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un
espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que
no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals
comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de
manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament
sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura
i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca.
Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de
permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument
per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània
és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una
mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix
Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el
procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de
coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala:
“Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya.
Jo soc un català d’Europa.”
Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a
canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de
diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa
i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha
d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius
en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una
escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de
Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en
la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va
anomenar “el nord del sud europeu”.
Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja
havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia
descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes,
en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font
de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la
teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un
món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix
reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil
de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”.
Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola
com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en
aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si
|5
�més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí
–i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les
pàgines de La Vanguardia:
“Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran
error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona
d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que
ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió.
Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta
per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va
tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera
via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora,
abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017)
Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà
de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen
molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta
visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació
com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha
d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània.
Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques.
Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot
un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir,
cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en
connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per
articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el
turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer
de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules:
“Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans
(...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions
que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.”
L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat
anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que
determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte
les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta
direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport
de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de
Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el
moment de Figueres.
Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que
poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta
a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta
representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt
de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual
Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. Jocs olímpics: oportunitat i model
de transformació
“Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives
de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present
depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.”
Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986
a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte
olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un
joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a
altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com
Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos
a aquesta idea.
Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans
projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant,
en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya;
un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que
proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor –
afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.”
Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es
convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les
paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat:
“A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia,
una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en
l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar
la seva projecció.”
Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys
una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que
xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella
Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol
Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I
les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte.
D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el
territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis,
l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial
per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica
que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una
visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els
Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall:
“És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una
panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de
mobilització d’esforços.”
|7
�L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de
les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una
oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic
per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els
diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin
era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició
d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la
gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació
d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament.
Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista
(Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació
i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de
projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama
arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el
món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però,
sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el
territori i la seva gent.
Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte
olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines.
Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que
podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el
pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les
persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar
de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de
fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles.
L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte
de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins,
entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren
diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc
implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme
van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina
per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració
indispensable de Pasqual Maragall.
Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per
superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb
una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una
plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un
projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com
va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i
vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en
una entrevista:
“Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles.
Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual
Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs
hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta
coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.”
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte
Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició
de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de
ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una
xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el
desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona
nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la
transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana,
el Pla de Barris.
Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual
Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per
consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de
Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó
la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics.
4. Les comarques gironines
des de la Generalitat
P
asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha
estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser
més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha
desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un
projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys
una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents,
amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes
següents:
“La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de
Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual
és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català
s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya
compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri
del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.”
La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local
amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret,
a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es
produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el
conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu
de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona.
Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona.
Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les
relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera
persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més
tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les
connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes:
|9
�“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És
evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri
vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les
polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt
de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a
soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt
conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona
de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites
s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la
democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”.
Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes
socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes
de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi
en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors
locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” –
afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler
dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué,
alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme
de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi
Pujol.
Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de
ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb
la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa
que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva
relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp
i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament
dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per
les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la
productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que
reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns
projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència.
En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb
un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al
Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació
a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment
d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un
sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la
proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta
i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era
especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la
campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho
van fer els de Barcelona”.
Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual
Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través
tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes
concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va
ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En
relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava:
“Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes
d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la
importància de protegir la qualitat natural del territori”.
En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un
treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de
l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora
i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància
de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També
destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels
Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el
reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres
escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol.
De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques
específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols
o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són
dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una
important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació
territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner.
És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per
a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica,
la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes
estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”.
|11
�Conclusions: les comarques de Girona
com a exemple
En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern.
El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres
territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El
primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant
amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels
afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és
clar, de Barcelona.
Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de
Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi
ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és
que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part
dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el
federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats
i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles
i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort
arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com
imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats;
tan difícil de fer-se entendre.
Bibliografia
Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana.
Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una
España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània.
Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció
Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”,
Working Paper, Fundació Catalunya Europa.
Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries.
Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre.
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�|13
�Annex. Pasqual Maragall i/a les
comarques gironines
Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents
0. El mètode del treball
1. Resultats quantitatius
2. Relació i fitxa dels documents catalogats
0. Mètode
Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va
plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat
si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una
recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell
(entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines.
Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la
a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments:
“comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”.
Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius
digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat
que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu
dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins
al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se
n’ha realitzat una fitxa.
En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat
altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc.
Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han
programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest
moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i
Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan
Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999).
Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant
autobiogràfica com analítica de la seva figura.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�1. Resultats quantitatius
Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de
notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda.
La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees
o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents
documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que
donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una
idea numèrica dels articles catalogats:
TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES
Concepte clau
Núm. d’articles
Euroregió
13
Jocs Olímpics
17
Girona
3
Comarques Gironines
6
Empordà
5
Costa Brava
1
Figueres i Girona
1
Món Rural
1
Lloc de publicació
Núm. d’articles
Diari de Girona
13
Punt Diari
15
Arxiu Pasqual Margall
11
El País
1
Hora Nova
1
Empordà.info
1
Llibres
2
Arxius en paper
2
Altres
1
|15
�1 6 | F U N D A C I Ó
Any de publicació
Núm. d’articles
1986
7
1987
3
1988
1
1989
1
1990
2
1991
-
1992
3
1993
2
1994
-
1995
-
1996
-
1997
-
1998
-
1999
1
2000
-
2001
-
2002
2
2003
5
2004
2
2005
3
2006
5
2007
2
2008
1
2009
2
2010
-
2011
1
2012
-
2013
-
2014
-
2015
1
2016
-
2017
2
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. Relació i fitxa dels documents catalogats
1. EUROREGIÓ:
Núm. de document
01
Títol
Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó)
Paraules clau
Euroregió
Resum
Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va
més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir
un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en
dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la
independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte,
tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels
governs estatals d’Espanya i França.
Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines
considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància
de protegir la Vall d’en Bas.
Data
11 de desembre de 2002
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m
onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
02
Títol
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius
de la proposta de Pasqual Maragall )
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius
estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure
econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les
regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa".
Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i
policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la
naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i
per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació.
Data
6 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|17
�Núm. de document
03
Títol
Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de
l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i
a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest
genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte
necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per
totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les
connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats.
Data
10 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
04
Títol
Reflexions sobre l’Euroregió
(Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual
Maragall)
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de
l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus
objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema
modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la
relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en
“un esperit de col·laboració”.
Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els
autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració
en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de
Barcelona i la manca de centralitat de València.
Data
19 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m
onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
05
Títol
Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2
Paraules clau
Comarques gironines, Euroregió
Resum
L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera
que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva
localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El
president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud
de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder
aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques
de Girona.
Data
1de juliol de 2004
Font
El Punt
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year
=2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi
ng=utf-8
Núm. de document
06
Títol
Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural”
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi
Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la
cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament
de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va
manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un
fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar,
però que aquest resulta més interessant que el monisme.
Data
14 d’abril de 2005
Font
Diari de Girona
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo
nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|19
�Núm. de document
07
Títol
Debat de Política General
(Parlament de Catalunya)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en
Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat,
tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les
infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió
Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de
l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures
concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines
destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora
dels serveis de l’aeroport de Girona.
Data
18 d’octubre de 2005
Font
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
D4 (p:16)
Núm. de document
08
Títol
Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i
l’ocupació
(Centre de Convencions del
Fòrum. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà
que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir
influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a
les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori
Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a
Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert
estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca
els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte,
altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit
que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen
són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport
de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres.
Data
01 de juny de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:2-3
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
09
Títol
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
(Cercle Financer. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten
qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa
una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i
francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i
Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins
que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així
mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la
xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper
més actiu dins el procés d'integració europea.
Data
27 de juliol de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:8-9
Núm. de document
10
Títol
Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Infraestructures
Resum
Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I
respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals:
En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i
considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i
altres estan disposats a tirar endavant” el projecte.
En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de
Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les
que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos
sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen
aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”.
En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en
el projecte.
Data
24 d’agost del 2007
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf
|21
�Núm. de document
11
Títol
Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Empordà
Resum
Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només
possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va
anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un
mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes,
aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa".
Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible,
les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb
l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament
de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions
internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del
govern català.
Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia
que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc
de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats
i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels
interessos comuns en el marc de les seves competències".
Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer
surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha
espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten
més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el
30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments
d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant;
d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió,
tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions
que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir
"potència, força i futur".
Data
Primera edició: novembre 2008
Font
(p:199,204,274,284,296)
Format
Llibre
Codi
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
12
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Baix Empordà, Rupià, Euroregió
Resum
Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i
en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que
necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia
una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que
abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista
diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió.
A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i
manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un
bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa".
Data
30 d’agost de 2009
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo
nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u
tf-8
Núm. de document
13
Títol
Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió, Figueres, Girona
Resum
A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà.
Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de
les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització
de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània.
També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han
produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus
cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres.
Data
7 de març de 2011
Font
Emporda.info
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html
|23
�2. JOCS OLÍMPICS:
Núm. de document
14
Títol
“Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya”
(Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una
introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument
el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de
l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona,
la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per
finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats
petites poden aspirar a grans projecte”.
A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles
gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la
ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el
Teatre Municipal entre d’altres.
La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta
moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de
la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte
d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc,
se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni
Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions
realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat.
Data
(La data no queda clara)
Font
Llibret atorgat per Joan Solana.
Format
(a paper)
Codi
Núm. de document
15
Títol
“Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem”
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines
Resum
Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i
manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la
candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que
aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades
en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut
produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una
plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure
les comarques gironines.
Data
15 de juliol de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye
ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
16
Títol
L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per
postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup
municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta
línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la
seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania
a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que
visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi
d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va
realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una
Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir
certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió.
Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint
de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que
Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem.
Data
28 d’octubre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10
;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8
(P. 32-34)
Núm. de document
17
Títol
Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i
Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament
el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor
opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama
reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte
Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar
el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs
Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat
olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni
Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va
contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien
"d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim
Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg
termini.
Data
2 de novembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye
ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|25
�Núm. de document
18
Títol
Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall).
L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les
visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al
projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava
a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció
política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall
va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la
necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme
i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de
Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les
comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis.
Data
6 d’abril de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year
=1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
19
Títol
Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles
Resum
Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques
gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com
Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre
depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si
el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art,
la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers,
malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de
futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies
que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han
d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies
del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols
podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin
solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles.
Data
2 de desembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye
ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
20
Títol
Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal)
Paraules clau
Olimpíades, Banyoles
Resum
L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que
Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal
que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot
pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès
que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb
la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En
aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar
remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb
l’objectiu de transformar la ciutat.
Data
20 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view
=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
21
Títol
Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de
Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir
si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost
més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori.
Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de
l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant.
Data
28 de novembre de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye
ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|27
�Núm. de document
22
Títol
Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines
Resum
Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual
permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica.
Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així
mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre
s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar
que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys
enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués
un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent
millor”.
Data
7 de setembre de 1988
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye
ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
23
Títol
El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000
(Autora: Carme Coll)
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines
Resum
Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també
tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques
gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries
les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es
beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat
una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa
de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes
gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què
fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes
que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions,
d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar
equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però
que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar.
Data
24 de febrer de 1989
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0
2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305)
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
24
Títol
Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles
en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández.
El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual
Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions
anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin
útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants
que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la
ciutat pel què fa al projecte olímpic.
Data
28 de gener de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3)
Núm. de document
25
Títol
Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial
Paraules clau
Jocs Olímpics; Empúries; Empordà
Resum
L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a
l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades,
Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava
per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment
que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra
privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va
recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament.
Data
14 d’abril de 1992
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye
ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|29
�Núm. de document
26
Títol
Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic
com a Barcelona
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves
olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient
olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir,
que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible.
En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de
la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar
"una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic.
Data
4 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year
=1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
27
Títol
Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial)
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats
els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que
va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per
tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer
alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar
l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les
inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà
considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit.
Data
6 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08
;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa
ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding
=utf-8
3 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
28
Títol
De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea
(Pregó de la festa major de
Jocs olímpics; Banyoles
l’Escala de Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs Olímpics
Resum
Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes
que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia
a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de
“convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”.
Data
2 de setembre de 2007
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
Núm. de document
29
Títol
Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del
juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu
centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de
convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura
que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any
84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar
les proves de rem i piragüisme al municipi.
Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els
grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al
paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes
que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és
la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos
després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que
Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i
va comptar amb el suport de Samaranch.
Data
Juliol del 2017
Font
Format
Entrevista digitalitzada (en format narratiu).
Codi
http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591
|31
�Núm. de document
30
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda
el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes
intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa
referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat
es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar
la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment,
tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que
va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per
la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme
diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració
ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la
dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet
el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els
objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els
Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir
grans projectes.
Data
7 d’agost de 2017
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html
3 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. GIRONA:
Núm. de document
31
Títol
“Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall)
Paraules clau
Girona, comarques gironines
Resum
Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen
diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes
es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment
d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a
la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència
del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera
que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte
és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que
Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya
Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest
fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a
l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor
sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma
més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de
comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud.
Data
14 de novembre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m
onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
32
Títol
Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya
(Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Girona
Resum
Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap
als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal
d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper
de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles
són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que
pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix,
Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent
que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la
resta de Catalunya.
Data
04 d’octubre de 2006
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf
|33
�Núm. de document
33
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Testimoni Llegat Pasqual
Maragall: Entrevista a
Joaquim Nadal i Farreres
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Girona
Resum
Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona
i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de
les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia
urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació
dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants
per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques
urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió
humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona
i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de
Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens
movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes
en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió
social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o
indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això
actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat
més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n
profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de
Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens
arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit".
Data
6 de Juliol de 2015
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Entrevista digitalitzada
Codi
https://vimeo.com/195449594
3 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�4. COMARQUES GIRONINES:
Núm. de document
34
Títol
Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Delimitació de les comarques, Empordà
Resum
Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal
Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en
relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic
en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre
la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició
de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el
paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant
intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes
comarques.
Data
7 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi
ew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
35
Títol
Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi
Massaguer)
Paraules clau
Comarques gironines, municipis
Resum
S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes
eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén
que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests
són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin
més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià.
L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC
amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques
gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem
capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva
obediència és catalana".
Data
23 de novembre de 1999
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye
ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi
nes"&view=FitH;encoding=utf-8
|35
�Núm. de document
36
Títol
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
(Parlament de Catalunya)
Paraules clau
Comarques gironines
Resum
Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes
les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines
pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte
de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del
territori.
Data
28 de setembre de 2004
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
(P: 16)
Núm. de document
37
Títol
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
(Palau de la Generalitat)
Comarques gironines
Paraules clau
Comarques gironines, Empordà
Resum
Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents
a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit,
Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera
la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós"
(universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori.
Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina,
considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta
com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de
Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que
Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa.
Data
6 de maig de 2005
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
3 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
38
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Comarques gironines, infraestructura i economia
Resum
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Data
8 de setembre de 2002
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year
=2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr
evista%22&view=FitH;encoding=utf-8
|37
�Núm. de document
39
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Conferència “Girona i el futur de Catalunya”
(Intervenció: Pasqual
Maragall)
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Paraules clau
Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia
Resum
Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el
mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret
en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions:
Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en
polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres
escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres).
Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona:
Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de
col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del
finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot.
El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte
prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar
i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació,
l'empresa i el territori.
L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un
teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació
del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta
Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància
de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona,
considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport
Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director
Urbanístic del sistema costaner.
Data
27 de març de 2006
Font
Arxiu de Pasqual Maragall
Format
Conferència digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf
3 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�5. EMPORDÀ
Núm. de document
40
Títol
L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Rupià i l’Empordà
Resum
L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les
primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les
vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa
més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord."
Data
15 de novembre de 1986
Font
Article- Revista de Girona, n.119
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf
Núm. de document
41
Títol
La Izquierda
(Autor: Maragall)
Rupià i l’Empordà
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a
la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final
han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall
en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte
a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i
"l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa
uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del
tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més
concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta
línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que
són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les
ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política
de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats
eficients i fortes".
Data
27 de juliol de 1993
Font
El País
Format
Article Digitalitzat
Codi
|39
�Núm. de document
42
Títol
La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan
Maragall (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
De l’article es poden extreure les següents idees:
Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i
proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples.
Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i
proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un
dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en
canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè
la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests
conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la
nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és
més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i
l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb
el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria.
Data
5 de setembre de 1993
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8
P:25
Núm. de document
43
Títol
Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”,
pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al
llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà
Resum
Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència
a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta
que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el
més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se".
Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu
aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la
Toscana (domini de constructors de país).
Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a
Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement
i riquesa deixant de banda l'especulació.
Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí,
el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que
l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix
però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge.
Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com:
"oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra
tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca".
Data
29 de novembre de 1986
Font
Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué)
Format
Llibre
Codi
Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè
4 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
44
Títol
Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Empordà, Pla director, Eurodistricte
Resum
Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu
a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs
maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del
republicanisme federal empordanès.
Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà
el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt
i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu
econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació
d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció
immobiliària.
Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà,
considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que
s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar
la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar
el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i
cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer.
Data
21 d’abril de 2009
Font
Hora Nova
Format
Article
Codi
(Fulls cedits per Joan Armangué)
6. COSTA BRAVA
Núm. de document
45
Títol
Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà»
Paraules clau
Costa Brava, Sant Feliu, turisme
Resum
Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant
Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la
capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que
ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig
per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la
Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que
és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura.
Data
1 d’agost de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20)
|41
�7. ALTRES
Núm. de document
46
Títol
Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme
Paraules clau
Figueres, Girona, infraestructura
Resum
Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya
electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa
25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona
i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall
també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta
de voluntat per part de CiU per fer-hi front.
Data
3 de juliol de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m
onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
4 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Vicente, Joan
Garriga, Natàlia
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Girona
Euroregió
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Teoria de l'Empordà
Model social
Territoris
Catalunya
Description
An account of the resource
Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca