1
10
871
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf
21b0dec4302068c765e19ed57b10410f
PDF Text
Text
\ H Fundació
Ramon Trias Fargas
Víctor Batallé i Serra
Director general
Sr. Pasqual Maragall
Barcelona, 21 de juliol de 2000
Benvolgut Sr. Maragall,
Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament
número 10: La figura humana i política de Ramon Trias
Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar.
Atentament,
p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix.
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25
e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es
�CO
o3
bu
!-H
03
fe
•
c«
cd
fHB^
S-i
O
es tí
T3 o
s
0
a
cd
ta tó
*
La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
10
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
lip n p r s ^
�La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
Barcelona, 28 de març de 2000
�Presentació
a càrrec del Sr. Pere Esteve
Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi
pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit,
Convergència Democràtica de Catalunya.
Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de
Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de
Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel
clima imposat per uns processos electorals que evidentment han
estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals
amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels
participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació
amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons.
La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política
amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de
Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor
com a conseller d'Economia.
Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i,
evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias
Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social.
I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va
tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt
clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit
municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria
d'Economia, Finances i Planificació.
Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els
protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em
corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una
commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a
Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els
primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i
d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer.
Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys,
i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig
conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el
vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem
preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i
3
�vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la
inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la
casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres
lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà
sempre.
El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència
Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas
va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una
mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la
balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de
la llibertat. Tot això és de plena actualitat.
Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de
sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I
avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava.
Intervenció
a càrrec del Sr. Macià Alavedra
Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els
records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims
temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb
Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què
tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de
la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la
Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de
mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera
conjunta.
Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una
personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és
un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir
aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre
que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un
nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren
absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per
a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme
econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell
4
�corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho
expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de
la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un
moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava
totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha
passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic,
de política econòmica és coincident amb la que ara recomana
l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb
una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de
Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell
moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que
va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors
i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que
ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i
que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava
també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la
gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de
cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes
idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia
que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa
comunitària.
Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent
social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que,
per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una
llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es
coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia
lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la
creació de riquesa, però evidentment amb una política social que
havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats.
En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no
podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és
que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no
tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una
Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que
respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades,
en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical
i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una
Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català.
5
�En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les
seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer
amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de
Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va
plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda,
altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias
Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una
política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de
sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de
1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils
del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o
recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no
t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és
una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I,
de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo
també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El
que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut,
sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut
sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme
de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació
constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que
quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem
d'intentar tancar.
Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional,
política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas
hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho
una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre
aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual
l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi
havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut
que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració
central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió,
que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a
Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas,
que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el
Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va
fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors
allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem
dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques
vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem
preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara
6
�amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en
funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec
que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i
gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots
la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una
determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants
de l'autonomia a Catalunya.
Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en
Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà
en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita
davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un
país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com
Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma
castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet
complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de
llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La
llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó
com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma
de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó
un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana".
Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més
s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en
certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins
d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem
conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que
l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als
inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política
ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès
il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un
humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia
llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una
gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi
havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias
Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a
personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la
vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi-
7
�nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias
Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya
-Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i
que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit
que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar
per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec
que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura
atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també
l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més.
Intervenció
a càrrec del Sr. Pasqual Maragall
Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb
les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en
Ramon.
No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi,
evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que
no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la
plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era
una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les
forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat
d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al
mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat
superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió,
del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del
liberalisme que ell defensava.
El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que
potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs
que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns
dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet
que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que
Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i
que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme,
diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient
fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el
nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta
8
�dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és
necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses,
i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els
grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà
de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta
pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc
nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics
-una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que
la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables,
que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres:
dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona
mesura.
Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a
una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em
sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o
conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una
Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les
seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies
directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la
conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un
gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que
han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords,
són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament
no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació
social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb
Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels
dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país".
Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va
fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo
malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que
ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava,
que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir
"Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols
catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves
9
�paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva
mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió.
El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de
parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre
ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com
ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és
la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del
respecte als altres.
Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època
que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on
ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el
Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera
època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel
solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal.
El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia
una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va
ser un dels seus ídols en l'època universitària.
La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una
persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc
Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem
llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa
d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es
dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la
seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre
dominants en el seu caràcter.
I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig
saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera
vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?"
Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a
l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias".
A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem
forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10
�posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres
rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de
Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia
perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon
Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel
entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires,
la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de
Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York.
Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que
després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a
dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs
de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el
model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el
cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a
posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que
mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de
Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va
poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un
tram que abans era del carrer Sardenya.
I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull
acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en
les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts.
Intervenció
a càrrec del Sr. Artur Mas
Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en
aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca
de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra
o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més
o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts
dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos,
conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport
de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en
què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell
recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires
mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé
si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més,
molt emotiu des de molts punts de vista.
11
�En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu,
era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc
en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual
amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a
més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la
identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i,
que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions
realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-.
Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en
el nostre país.
Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la
seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les
seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas
entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de
síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat
individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del
progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts.
Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet
abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de
Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que
pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i
ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de
Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però
fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de
fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya
amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a
les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la
clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en
què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme.
Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal
del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles
ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual
Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les
seves idees, en aquest sentit, en cap moment.
Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra
característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que
la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina
amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És
a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat
nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret
12
�tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita
aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o
la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i
nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè
hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i
nacionalisme no l'hem d'abandonar mai".
Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va
manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el
català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les
Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas
sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid
el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de
Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la
defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que
la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure
en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar.
Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses
desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents
que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos
anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en
aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una
lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests
darrers temps.
Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el
cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia
financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents
encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui
he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que
Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al
Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet
aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com
a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer
conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de
Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un
pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions
cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat.
Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de
l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers
�ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no
són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho
subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres
desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de
vista les passes que s'han donat han estat molt importants.
Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat,
ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar
a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un
molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va
ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir
fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre
d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui,
tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i
d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a
punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta
d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més
o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt
gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències
negatives.
Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em
sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també
com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat,
encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també
ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives
que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder
molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a
una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania
política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni
llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per
això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia
Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara,
de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a
dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila.
En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests
encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers
mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos
que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho
entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i
que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes
14
�d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central
pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la
no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias
Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés.
Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per
altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix.
Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon
Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en
part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per
cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius
en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec
que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas
en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta
gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi.
Cloenda
a càrrec del Sr. Pere Esteve
A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com
a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els
ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan
brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al
nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem
satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria
millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones
assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o
alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho
farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte.
Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres
coses probablement perquè les intervencions han estat molt
aclaridores...
(Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els
'manguitos' i ara ho faràs millor").
Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual
Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre
fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit:
"Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit,
no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre".
15
�He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias
Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes:
1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò
que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix
discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència.
Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet
que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc
secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon
Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula
"encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no
convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la
política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar.
I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt
interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt
seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En
un moment com aquest, també crec que és un aspecte important,
trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en
un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon
Trias Fargas, en podem aprendre.
A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat
de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim
i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que
d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte
Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents
convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements
de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec
que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir
d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas.
Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre
punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de
tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible.
Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16
�dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus
aspectes podria ser la síntesi, no?
En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com
a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull
-avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i
l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el
d'enriquir el seu record.
Barcelona, 28 de març de 2000
•MMMmaMM
�\ B Fundació
Ramon Trias Fargas
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. 93 215 58 48
Fax 93 488 00 25
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La figura humana i política de Ramon Trias Fargas
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Alavedra, Macià, 1934-2018
Maragall, Pasqual, 1941-
Mas, Artur
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Esteve, Pere, 1942-2005 (moderador)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-03-28
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Trias Fargas, Ramon, 1923-1989
Homenatges i distincions
Catalunya
Liberalisme
Política
Description
An account of the resource
19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fundació Trias Fargas
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2614/20120825_Laudatio_PM_ACastells.pdf
c006523f06ca087fe08d24bd05641362
PDF Text
Text
Laudatio Pasqual Maragall
(UCE, Prada, 23/08/12)
M. H. President Maragall, Sr. Jordi Sales, President de l’equip rectoral de la
Universitat Catalana d’Estiu; Sr. Francesc Homs, Secretari General de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya; Sr. Salvador Giner, President de
l’Institut d’Estudis Catalans; Sr. Jordi Montaña, Rector de la Universitat de Vic;
Sra. Josefina Matamoros, Directora del Museu de Colliure, senyores i senyors,
amics.
Voldria començar aquestes paraules amb uns mots d’agraïment i de felicitació.
D’agraïment, per suposat, a la UCE i al President Maragall per haver-me fet
l’honor d’oferir-me participar en un acte com aquest, amb l’encàrrec de dir unes
paraules per glossar la trajectòria política de Pasqual Maragall.
I unes paraules, també, de felicitació. De felicitació al President Maragall, digne
mereixedor d’aquesta distinció, i de felicitació, també, a la UCE per l’encert de
l’atorgament d’aquest Premi Canigó a la seva figura. És important aquest
reconeixement. Ho és pel fet en sí mateix. Perquè és important que un país
valori, reconegui i faci seus els llegats d’aquells dels seus fills que han
protagonitzat la seva història. És a dir, d’aquelles persones que, a fi de
comptes, constitueixen un capital col·lectiu, un patrimoni del conjunt del país. I
això és especialment important a Catalunya on tant ens costa entendre la
importància de la continuïtat institucional. Entendre, en definitiva, que la força
d’un país, la seva columna vertebral, són les institucions. I que el
reconeixement de les persones que n’han estat al front ens fa més forts i més
grans a tots.
Aquest reconeixement és també important, no cal dir-ho, per la persona que el
rep, el President Pasqual Maragall. A ell l’engrandeix i ell engrandeix el Premi. I
finalment és important per la institució que l’atorga, aquesta UCE, que aquest
any celebra la seva 44ena edició. Facin els comptes i conclouran amb mi que la
UEC ha estat un símbol, precisament, de la pervivència i la continuïtat de la
nostra nació. Ho va ser en els moments més difícils i ho és avui.
Per tot això, crec que el fet que avui, precisament aquí a Prada, testimoni i
símbol de la voluntat de ser del nostre poble, memòria viva de Catalunya per
tantes raons, precisament aquí a Prada, al peu del Canigó, la UCE reti aquest
1
�homenatge al nostre President Pasqual Maragall té un valor molt especial.
Gràcies, doncs, i felicitats.
Parlava de símbols i de testimonis. Pasqual Maragall és i serà per sempre un
símbol i un exemple per a tots nosaltres. Ho és per moltes i molt diverses
raons: pel seu coratge, per la seva dignitat, pel seu exemple de servei al país,
per ser un testimoni de pensament lliure, per la seva capacitat per mirar més
enllà, per la seva dedicació a la causa de l’europeisme; també, deixeu-me dirho, per saber fer-se estimar. No és fàcil sintetitzar la trajectòria política de
Pasqual Maragall. Perquè si en les darreres dècades la política catalana ha
donat un personatge polièdric i complex, un personatge del qual es pot dir
qualsevol cosa menys que ha estat lineal i previsible, aquest personatge és,
sens dubte, Pasqual Maragall.
Ara bé, precisament per això mateix és una personalitat que ha traspassat
fronteres, un personatge transversal per definició. Que se l’han pogut fer seu
gents de condicions, orígens i, si voleu també, ideologies ben diverses. Per
això també ningú se l’ha pogut apropiar ben bé del tot. Malgrat que alguns ho
hagin intentat i de quina manera. Però ell ha fugit sempre de ser reclòs en
qualsevol mena de presó. Ha volgut i sabut evitar els encarcaraments de la
vida política, que acaben convertint en una espècie de milícia, secta o orde
dedicada a l’apostolat el que hauria de ser l’expressió lliure de les pròpies idees
al servei d’un projecte.
Ha fugit sempre de la milícia de la política, doncs, per l’amor infinit per la
llibertat. També, probablement, perquè sempre ha sabut que només podia ser
un home de tots si no era un home en exclusiva de ningú. En realitat, per la
seva manera d’entendre el lideratge, no sabria dir si mai formulada d’una
manera acabada massa conscientment, però en canvi expressada en l’acció,
en els fets, d’una manera nítida, tal vegada com a resultat d’aquest instint
sovint infal·lible que ha estat una de les característiques proverbials del
personatge.
Crec que no hi ha massa discussió si afirmo que Pasqual Maragall és un dels
homes que han marcat la vida política del país des del restabliment de
l’autogovern i de la democràcia. I que l’han transcendit. Quan la història passi
comptes, quan faci el seu balanç; quan mirem endarrera i contemplem aquests
anys, veurem que ell ha estat un dels escollits, un dels que podem comptar
gairebé amb els dits d’una sola mà. Disculpin-me si goso manllevar una
expressió de Paul Samuelson, el gran economista, que fent referència a un
debat sobre el futur del capitalisme entre Schumpeter i Sweezy, moderat per
Leontieff, que va tenir lloc a Harvard els anys quaranta del segle passat, deia
2
�referint-se a aquestes figures il·lustres: “quan els gegants encara trepitjaven la
terra”. Tal vegada és que em faig gran, però em temo que d’aquí pocs anys, no
massa, quan girem la vista enrere també direm: “quan la política estava
protagonitzada per gegants”, i Pasqual Maragall haurà estat un d’ells.
President de la Generalitat, alcalde de Barcelona, president del Partit dels
Socialistes de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. Personalitat complexa
i polièdrica, qualsevol cosa menys lineal i previsible, he dit. També
contradictòria, si es vol. Però ... malgrat això, malgrat això, res no resultaria
més equivocat que no veure fins a quin punt la trajectòria política de Pasqual
Maragall té una coherència fonamental. Malgrat això, seria un error majúscul
excusar-se en aquesta complexitat i manca de linealitat per no fer l’esforç de
veure que darrera de la superfície, la trajectòria política de Pasqual Maragall
està marcada per uns corrents de fons, que encaixen plenament i donen un
sentit, com el de pocs, al conjunt de la seva acció política. Corrents de fons
perfectament coherents sota una superfície de vegades imprevisible i agitada.
Avui la política catalana, i no cal que digui fins a quin punt l’espai socialista,
troba a faltar, i de quina manera, el buit que ha deixat la figura política de
Pasqual Maragall. Hi ha un espai polític orfe i hi ha una escena política
incompleta, les dues coses. Si hi ha un buit, és perquè abans algú l’ocupava,
en lideratge i en projecte polític. De manera que reflexionar sobre el llegat
polític de Pasqual Maragall és una tasca important, no només des del vessant,
sens dubte atractiu, de l’interès historiogràfic, sinó també, i sobretot, per la
configuració de l’espai polític del catalanisme, i més enllà de la pròpia
concepció de la política, en els temps que tenim al davant. Em permetran,
doncs, que, pensant en la Catalunya de demà, aprofiti aquesta laudatio, per
apuntar algunes idees sobre el llegat polític de Pasqual Maragall.
Si haguéssim de resumir en una línia el corrent de fons que ha presidit la
trajectòria política de Pasqual Maragall jo diria que ha estat el d’una vida al
servei de la llibertat i al servei de la seva pàtria, del seu país. I és a partir
d’aquesta idea bàsica que voldria fer unes breus reflexions entorn la seva
aportació al projecte del catalanisme polític, per suposat amb la qüestió eterna
de l’encaix de Catalunya amb Espanya en primer pla; entorn seu compromís
amb Europa i amb la ciutat de Barcelona; i finalment, entorn al seu
testimoniatge respecte a una certa concepció de la política i del lideratge.
Pasqual Maragall ha estat un home clau en l’evolució del catalanisme polític.
És l’amor al seu país el que el du a defensar i encarnar, com pocs, una
determinada concepció de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Si es vol, a
formular un projecte per a Espanya des de Catalunya: el del federalisme, o
3
�federalisme asimètric, que tracta de materialitzar l’Estatut. Un projecte que vol
fer compatible l’afirmació de l’autogovern i del reconeixement nacional de
Catalunya amb la implicació activa amb l’estat democràtic espanyol. Que
ofereix el model d’autogovern de Catalunya com a fórmula de transformació de
l’estat espanyol.
De fet, aquest compromís d’implicació amb Espanya està en l’origen mateix, en
l’esperit fundacional, del catalanisme polític, quan, al tombant del segle dinou al
segle vint, es planteja dos objectius ben clars: autogovern per a Catalunya i
transformació de l’estat espanyol.
Ell hi creia, molts hi crèiem. Pensàvem, i alguns continuem pensant, que aquest
era i és l’autèntic esperit de la Constitució. Però Espanya no creu en aquest
projecte. Avui el federalisme pot continuar sent un bon model per a un pacte
bilateral d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. Però crec que ha deixat de
ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O en tot cas, ha deixat
de ser-ho fins que els mateixos espanyols decideixin que volen un estat federal
i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de
nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte
mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de
Catalunya.
Pasqual Maragall significa, en aquest sentit, la culminació i l’esgotament del
que ha estat una de les constants del catalanisme polític: la voluntat
transformadora de l’estat espanyol. Ell ho va intentar, va encapçalar el projecte
per intentar-ho. Ho va fer com ho havien fet altres abans que ell, com estava
inscrit en el codi del catalanisme polític. Ho va portar fins el final, amb la
tossuderia que el caracteritza. I no ens en vam sortir. Espanya no vol ser
redimida per Catalunya. Amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la.
Alguns retreuen la manca d’encert de tot el procés estatutari. El vaig viure de
prop i no seré jo qui afirmi que no es van cometre errors i que de tornar-ho a fer
tot s’hauria de fer igual. Crec que no, que el procés està ple de marrades i que
moltes coses s’haurien de fer diferent. Començant per la pròpia concepció del
que és l’Estatut: el pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. I aquest
pacte l’han de fer els que poden governar a Catalunya, que s’han de posar
prèviament d’acord i anar junts, amb els que poden governar a Espanya. Això
no es va saber veure i d’aquí venen molts dels problemes.
Però són problemes d’itinerari, no de fons. El problema de fons és que el
procés estatutari ha posat de relleu fins a quin punt a Espanya encara perviu
una dificultat intrínseca per acceptar la diversitat, fins a quin punt la lògica de la
4
�imposició preval per damunt de la del pacte i la negociació. En realitat, fins a
quin punt, malgrat la Constitució i tots aquests anys de democràcia i estat de
les autonomies, la concepció imperant al conjunt de l’estat és la d’aquesta
Espanya de matriu castellana, profundament unitària i incapaç d’acceptar l’altre
tal com és. El problema de fons és que el procés estatutari ha posat de relleu
fins a quin punt una de les constants de la política espanyola és impedir una
Catalunya forta políticament i econòmicament. El problema de fons és que el
procés estatutari ens ha fet veure com n’és de fàcil, simplement amb una
espurna, encendre fogueres de sentiment anticatalà a la resta d’Espanya i fins
a quin punt algunes forces polítiques espanyoles estan disposades a jugar amb
aquest fet.
El procés estatutari ha estat el detonant que ens ha fet veure, amb pesar i
amargor, i també, cal reconèixer-ho, amb una certa perplexitat, aquesta realitat.
En tot cas, ha estat el catalitzador, el detonant, no el causant d’aquesta realitat.
Per molt que això hagi incomodat els que prefereixen viure posant el cap sota
l’ala, sense entendre que els problemes, per molt que tractem de sepultar-los,
sempre acaben fent acte de presència i que no hi ha res pitjor que ignorar una
màxima aparentment tan òbvia com és la de que la política es basa sempre en
la realitat. De manera que, malgrat tots els errors d’itinerari, valia la pena
intentar-ho, encara que només fos per saber tot això i per concloure que
Espanya ha decidit, ‘de facto’, dur a terme una autèntica revisió involutiva de
l’esperit del pacte constitucional.
Deia que, en intentar tirar endavant aquest projecte, Pasqual Maragall feia seva
la millor tradició del catalanisme polític. La que van cantar els poetes. Joan
Maragall en l’Oda a Espanya, l’any 1896, quan deia “Escolta, Espanya, la veu
d’un fill/ que et parla en llengua no castellana”; i Salvador Espriu, en La pell de
brau, l’any 1960, quan proclamava que “Diversos són els homes i diverses les
parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor”. Tots ells se senten fills
d’Espanya, encara expressen els patiments que es desprenen d’aquesta
complexa relació sentimental. Això s’ha acabat, ara potser hauríem de prendre
nota de les paraules de Joan Margarit, que tan influït es considera precisament
pels dos poetes als que m’acabo de referir, quan l’any 2009, en l’acte de
celebració de la diada, en la seva Meditació de Vil·la Joana deia: “Cal esborrar
tants mites amagats/ dessota la mirada impertorbable/ de les aus de rapinya
que vigilen encara./ Tota la vida les he hagut de veure,/ de pedra o de bronze
en els escuts enormes,/ presidint les façanes de l’Estat./ El cos posat de front,/
el cap de rigorós perfil./ Les ales, un capot damunt l’espatlla./ Un ull maligne, el
bec cruel a punt/ d’arrencar les entranyes. Dominar/ sense dormir. Quin aire
respiràveu,/ aus colossals amb urpes,/ per decidir el que en dèieu unitat de
destí?/ Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles./ Que la vostra mirada/ ja no
5
�és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire./ Però encara se sent aquella olor/ de
corral. De gallinassa./ Aquell himne. La Història d’Espanya”
Bé, ara ho sabem. No hi ha futur per a un projecte de Catalunya per a Espanya.
Com he dit, amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la. Naturalment,
tot això té conseqüències no precisament insignificants en alguns camps molt
importants. Les té pel que fa al projecte del catalanisme polític i les relacions
Catalunya-Espanya. Acabo de referir-m’hi. I també respecte a les relacions
entre el socialisme català i el socialisme espanyol, el que ens condueix al punt
crític de la necessitat ineludible d’un projecte progressista a Catalunya, que
aspiri a ser majoritari i que s’expressi amb total independència i autonomia
respecte de qualsevol força política espanyola. Crec que també en aquest punt,
com en el de les relacions Catalunya-Espanya, només revisant alguns dels
elements subsidiaris del seu projecte (com el de l’articulació amb el PSOE), el
socialisme català podrà ser fidel al seu designi fundacional.
He assenyalat que el servei a la llibertat i a la seva pàtria són les dues
constants del corrent de fons que inspira la vida política de Pasqual Maragall.
També és l’amor al seu país el que explica dos altres elements clau de la seva
trajectòria política com són Barcelona i Europa. Maragall no es pot entendre
sense Barcelona, i la Barcelona del darrer mig segle no es pot entendre sense
Maragall. Maragall és genèticament un espècimen barceloní. El seu nom estarà
associat per sempre a Barcelona. És més, la fabulosa transformació de la ciutat
durant la seva època, la fulgurant irrupció de Barcelona en l’escena mundial,
els Jocs Olímpics, l’èxit indiscutible, si es vol, de la seva etapa com a alcalde
de Barcelona, en contrast amb el sabor agredolç, amb regust de fracàs, de
derrota, de l’etapa com a president de la Generalitat, amb la mala premsa del
govern tripartit, i les turbulències de l’episodi estatutari, tot plegat, pot portar a
la idea d’una espècie d’escissió: el Pasqual Maragall barceloní mereix
matrícula; del dirigent polític català i nacional, és millor que, una mica
compassivament, no en parlem gaire.
Em nego a que la història faci seva aquesta versió dels fets. Abans ja he parlat
dels clarobscurs del procés estatutari. La revisió de tot plegat està tot just per
encetar. Però el que vull afirmar amb tota rotunditat és que Pasqual Maragall
ha estat sempre i en tot moment un dirigent polític de país, un dirigent nacional.
I que només amb aquesta perspectiva pot ser valorada i apreciada en tota la
seva dimensió la seva etapa d’alcalde de Barcelona. És a dir, en la perspectiva
del dirigent polític que, com alcalde de Barcelona, tenia també un projecte per
Catalunya, i era perquè tenia aquest projecte, i només perquè el tenia, que va
poder jugar el paper que va jugar com alcalde de Barcelona.
6
�Com alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall mira sempre més enllà. Assumeix
amb això, també amb això, la millor tradició del catalanisme polític, que sempre
ha sabut fins a quin punt Barcelona és el bastió i el vaixell insígnia del país. Ni
Barcelona seria el que és si la història no l’hagués feta capital d’una nació, ni
Catalunya seria la nació que és sense la ciutat de Barcelona. Sense el
magnetisme i capacitat d’irradiació que sempre ha tingut la gran ciutat burgesa,
motor econòmic i pol cultural de primeríssim nivell.
És més, en bona part, la dificultat d’articulació de Catalunya amb Espanya
s’explica, sense cap mena de dubte, pel fenomen barceloní. I la rivalitat
fonamental, la que explica l’actitud de permanent hostilitat de l’estat espanyol
envers Catalunya, és la rivalitat Barcelona-Madrid, i la dificultat espanyola per
acceptar aquesta realitat de fet que és la de la bicapitalitat entre Barcelona i
Madrid en tants i tants aspectes, per no parlar dels camps en els que el que hi
ha és simplement la capitalitat de Barcelona.
És per això que treballant com ho va fer per la Barcelona en què somiava,
Pasqual Maragall feia a la vegada el millor servei que podia fer a la causa de
Catalunya i del catalanisme. Naturalment, un projecte de Barcelona i de
Catalunya d’unes característiques determinades: una Barcelona cosmopolita,
diversa, que no té por d’obrir-se al món, que perquè se sent segura de les
seves arrels, no tem navegar en mar obert. En una Catalunya que vola alt i
mira més enllà, i que no té res a veure amb aquesta Catalunya resclosida,
asfixiant i autoreferencial, aquesta Catalunya de vol gallinaci, en la que tan
sovint se situa el nostre debat polític.
És clar que, des de Barcelona, Maragall va tenir un projecte per Catalunya i va
ser capaç de donar una dimensió nacional a la seva executòria. Va treballar
com el que més pel país i en fer-ho va ajudar a demostrar fins a quin punt n’és
de falsa i de perniciosa la contradicció que alguns, en els dos extrems, han
volgut crear entre Barcelona i Catalunya. En un dels extrems, el d’alguns
nacionalistes catalans (o això pretenen ser) que sembla que per defensar
Catalunya hagin de bescantar Barcelona, i que veien, i no sé si veuen encara,
un perill per Catalunya en tot allò que signifiqui exaltar Barcelona. Són aquests
que han arribat a donar a entendre que potenciar Barcelona és propi d’una visió
hanseàtica del país! I en l’altre extrem, en l’actitud d’alguns antinacionalistes
catalans (és a dir, nacionalistes espanyols) que sembla que només poden
parlar bé de Barcelona i dir-ne meravelles si això els serveix per bescantar
Catalunya (un d’ells ha arribat a dir recentment que mentre que Barcelona era
una realitat, Catalunya era una ideologia!).
7
�És l’amor al país i la dimensió nacional el que explica la seva trajectòria com a
alcalde de Barcelona. Com és el que explica també el seu compromís amb la
causa europea. És un compromís permanent, tossut, perseverant. De primera
hora. Que està present com una constant en tota la seva trajectòria política.
Com alcalde de Barcelona, quan arriba a presidir, en condició de tal, el Comitè
de les Ciutats i les Regions de la Unió Europea. I per suposat com a President
de la Generalitat, on fa un dels eixos de la seva acció política exterior l’impuls
decidit de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquesta euroregió que comprèn els
territoris d’Aragó, les Illes, el País Valencià i Catalunya, al sud dels Pirineus, i
les regions del Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pirineus al nord.
Ell era conscient de fins a quin punt per estar presents al món cal una massa
crítica imprescindible, que no és la dels set milions i mig d’habitants del
principat. I de fins a quin punt entre els territoris d’aquesta euroregió hi ha
vincles molt forts, complementarietats, unes arrels i una història fortament
entrellaçada, i a la vegada uns objectius estratègics compartits. I era conscient
que encara que fos avançant pas a pas, com només es poden fer les coses
moltes vegades, calia convertir aquesta realitat de fet en una realitat
institucional cada cop més vertebrada. No hi ha cap lloc millor que aquest on
avui em trobo, des de Prada, per proclamar que aquest era i és un gran
projecte, i que com en tantes altres coses el temps donarà la raó a l’instint
estratègic de Pasqual Maragall.
El compromís amb la causa europea no s’esgota, però, amb la preocupació pel
lloc que li pertoca a Catalunya, a la nostra llengua i la nostra cultura dins de
l’entramat institucional europeu. És un compromís que va més enllà, que ho és
amb el que suposa el moll de l’os de l’europeisme: la integració política
europea. També en aquest punt, Pasqual Maragall entronca amb una constant
del catalanisme que ens diu que catalanisme i europeisme han anat sempre de
la mà. El catalanisme és genuïnament europeista, per adhesió i comunió amb
els valors i la idea d’Europa, perquè sap que tot el que sigui transferir poder
polític de Madrid a Brussel·les ens apropa a la realització de les nostres
aspiracions nacionals i a resoldre el problema històric de l’encaix de Catalunya
a l’estat espanyol, i a superar la dificultat que ha significat aquest estat per a la
consecució de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tan clar i indiscutible és
aquest compromís de Pasqual Maragall que en el moment de deixar l’activitat
política de primer pla va voler posar el seu capital polític al servei explícit
d’aquesta causa amb la creació de la Fundació Catalunya Europa.
Voldria acabar aquestes paraules amb un reconeixement al paper de Pasqual
Maragall com a líder polític. Abans m’he referit a que l’amor a la llibertat i al seu
país són dues constants de la trajectòria política de Pasqual Maragall. La
8
�llibertat és el valor suprem. I Pasqual Maragall ha estat, per damunt de
qualsevol altra cosa, un dirigent polític que ha estimat la llibertat i ha actuat
lliurement. Perquè només així es fa un servei al projecte polític que es vol
defensar. Només els dirigents polítics que pensen pel seu compte i que no
tenen por a dir el que pensen, són capaços de merèixer la confiança dels
ciutadans. Només els que estan convençuts del que diuen i defensen són
capaços de convèncer els altres d’allò que proclamen.
Dignitat i coratge per actuar amb llibertat i per establir aquest fil invisible que es
diu confiança entre el dirigent polític i una majoria de la societat. Aquest
lideratge que fa que una majoria social sigui capaç de seguir el dirigent quan
aquest li proposa els més grans desafiaments, els reptes més difícils. Aquest
és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall. També el buit, tan difícil
d’emplenar, en l’escena política del nostre país.
Pasqual Maragall és i serà sempre un líder polític respectat i admirat. Aquest és
un privilegi que podrà compartir, tal vegada, amb alguns altres, no masses, dels
dirigents d’aquest darrer capítol de la nostra història. Ell podrà afegir a aquests
títols, però, un altre de molt especial, i del qual se’n pot sentir molt orgullós: el
de saber-se el fill més estimat de Catalunya.
Moltes gràcies.
Antoni Castells
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Laudatio d'Antoni Castells sobre Pasqual Maragall al Premi Canigó 2012 de la Universitat Catalana d'Estiu.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castells, Antoni
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Universitat Catalana d'Estiu
Acció política
Catalanisme
Barcelona
Description
An account of the resource
Laudatio llegida per Antoni Castells en l'acte d'atorgament del premi a Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-08-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2722/maragall_laudatio_MacioccoG.pdf
d5de9c6681855ebab5a5de45ed70fda0
PDF Text
Text
Giovanni Maciocco
Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla
Laurea magistrale
honoris causa in Pianificazione e
politiche per la città l'ambiente e il paesaggio
nell’Università degli Studi di Sassari.
Magnifico Rettore, Colleghi, Autorità, Cari Studenti, Signore e Signori,
sono particolarmente lieto di presentare, a nome della Facoltà di
Architettura, la proposta di conferimento della Laurea magistrale honoris
causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio
all’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira.
Pasqual Maragall è una personalità politica di riconosciuta fama
internazionale, che si è dedicato alle politiche per la città facendone un
centro permanente della sua azione e della sua riflessione teorica. Il
progetto per la città è un fuoco che questo uomo illustre tiene
continuamente acceso alimentandolo con la sua passione intellettuale e
umana. Perché soltanto attraverso il progetto, quasi come un’ansia
febbrile, possiamo evitare che la convivenza, come ci ricorda il
sociologo Richard Sennett, si trasformi in una sorta di tregua basata
sulla reciproca indifferenza.
Una reciproca indifferenza tra gli abitanti che sembra caratterizzare le
città travolte dalla globalizzazione, ma che Maragall ha saputo
contrastare attraverso politiche urbane che rendono concreto e palpabile
quello che Saskia Sassen chiama "una politica del globale che passa
attraverso la specificità del locale". Ma Maragall ha compreso, molto
prima che questa eminente studiosa lo dimostrasse, che questo
specifico locale è la città, perché è la città il luogo dove i fenomeni si
materializzano e per questo possono essere affrontati. Per questo il
progetto viene inteso come sonda per capire i problemi sociali, ma anche
una fiducia nella qualità della città come mezzo per raggiungere la
dignità urbana. I luoghi urbani, più di altri riferimenti, stanno sempre più
diventando infatti i distintivi identitari, rispetto ai quali i nuovi gruppi
giovanili nelle grandi città sembrano riconoscersi.
Il locale specifico è, per Maragall, Barcellona, la città di cui è stato
Sindaco per 15 straordinari anni, dal 1982 al 1997. È la città dove è nato
il 13 gennaio 1941, terzo di otto figli e nipote del famoso poeta spagnolo
Joan Maragall, suo nonno paterno; è anche la città dove già da giovane
manifesta la sua inclinazione al progetto come azione effettiva
1
�dispiegando il suo impegno politico nel Fronte di Liberazione antiFranco.
Si instaura in Maragall fino dal periodo giovanile una compresenza
permanente delle attività di studio e della pratica politica che sembrano
indicare una predestinazione di Maragall verso una concezione
dell’urbanistica come mondo di relazioni tra sapere esperto e sapere
comune, tra tecnica e politica, che implica un mutamento al quale non si
può far fronte con le posizioni autonome, distaccate delle politiche
territoriali consuetudinarie, perché occorre entrare nella sfera dell'azione
effettiva, dell'etica, della legittimazione sociale, di quelle categorie che ci
consentono di rapportarci al senso comune, all’intelligenza collettiva
delle popolazioni delle città, che rappresenta l’ultima e forse più rilevante
questione pratica di ogni strategia urbana.
La traiettoria di costruzione del suo sapere esperto si sviluppa attraverso
gli intensi e qualificati studi di Legge ed Economia all’Università di
Barcellona tra il 1957 e il 1964 - che gli consentono di entrare a far parte
del governo municipale come economista - l’insegnamento di Teoria
economica all’Università di Barcellona e il Master of Arts alla New
School University di New York, dove vive tra il 1971 e il 1973.
Nei suoi studi la città è immanente e la sua tesi dottorale che ha per
titolo “I prezzi del suolo urbano. Il caso di Barcellona (1948-1978)”, fa
presagire in modo emblematico la lungimiranza e la concretezza con cui
Maragall si occuperà di un problema cruciale delle grandi città oggi: la
necessità morale di dare forma ed equità sociale alla contraddizione tra
la riqualificazione urbana e l’allontanamento dei gruppi sociali più deboli
a causa dell’incremento della rendita urbana conseguente alle politiche
di rinnovamento della città.
Questa attenzione alla città, che ha sempre come punto di osservazione
privilegiato la crescita sociale, continua a caratterizzare la sua azione
politica anche nella fase fondativa del Partito Socialista della Catalogna
nel 1974, alla quale partecipa con ardore assumendo proprio una
particolare responsabilità per la politica comunale. La sua capacità di
penetrazione analitica nei problemi per poter trarre elementi di sviluppo
operativo, continua ad alimentarsi attraverso l’attività scientifica e
didattica che coltiva con impegno ad alti livelli. Nel 1978 è infatti
ricercatore e professore invitato
alla John Hopkins University a
Baltimora, che più tardi gli conferirà il dottorato onorario.
Sono gli anni che preparano la sua esperienza di pianificazione
urbanistica di Barcellona, che è diventata celebre nella comunità
2
�internazionale per la sua originale modernità e che ne ha sviluppato la
gloriosa storia urbanistica proiettandola su un orizzonte ambientale. La
data di inizio può essere fatta corrispondere al primo dicembre del 1982
quando Maragall succede a Narcis Serra come Sindaco di Barcellona.
Da questo giorno prende avvio la sua meravigliosa avventura
urbanistica. Non attraverso grandi opere (anche se era il periodo delle
grandi opere, come i grand travaux mitterandiani a Parigi: ricordiamo che
il concorso internazionale per l’Opera Bastille è del 1983, quindi
contemporaneo), ma con piccoli progetti per grandi effetti, quasi una
declinazione urbanistica dell’espressione miesiana less is more.
Tra le sue prime significative azioni come Sindaco è infatti l’avvio di un
processo di miglioramento urbano che comprende la creazione di una
serie di piccoli progetti con interventi di riqualificazione paesaggistica,
opere d’arte e cafè all’aperto, che rianimano significativamente la vita
della città: una microurbanistica diffusa che motiva i cittadini alla
riqualificazione nelle aree di relazione degli interventi. Nonostante sia
stato realizzato a un costo molto basso, questo tipo di opere, realizzate
con investimenti sostanzialmente interni del programma del Sindaco, ha
svolto una funzione catalizzatrice per altri interventi ed è quello che ha
enormemente migliorato l’ambiente di Barcellona e innalzato
significativamente lo status della città.
L’occasione per il grande passo di Barcellona verso lo status di grande
città europea inizia a delinearsi nel 1986, quando la capitale catalana
viene scelta per ospitare i Giochi Olimpici del 1992, di cui, nella sua
qualità di Sindaco, presiede il Comitato Organizzatore. Maragall
comprende pienamente che è cambiato il concetto di strategia urbana e
che la dimensione ambientale ha mutato anche simbolicamente i destini
delle città.
La città di Barcellona aveva costruito la sua immagine sul piano di
Ildefonso Cerdá, ideato nel 1859 e informato – cito Françoise Choay ai “caratteri distintivi della nuova civilizzazione che sono il movimento e
la comunicazione”. Cerdá fonda il suo piano sull’interconnessione di due
maglie ortogonali di scala differente: una griglia maggiore (la Gran Via, la
Diagonal, il Parallel, la Meridiana) attraversata da diagonali e destinata
al grande traffico territoriale, e una griglia minore destinata al piccolo
traffico locale i cui isolati con il loro spigolo tagliato e il loro centro aperto
costituiscono l’elemento urbano di base, sorta di unità di vita e di
vicinato, e definiscono oggi l’immagine del corpo centrale della città di
Barcellona.
3
�Nasce qui, in questa vicenda storica, la parola urbanistica, urbanizacion
nell’espressione spagnola, come neologismo coniato da Cerdá, primo
teorico dell’urbanistica moderna come disciplina scientifica a sé, che
inaugura la storia gloriosa di Barcellona come caposaldo disciplinare del
progetto della città.
Maragall continua e sviluppa questa storia con una grande capacità
innovatrice
chiamando a far parte, come coordinate della sua
costruzione urbanistica, i grandi segni del suo sistema ambientale: il
Collserola, (il sistema collinare a monte) i due fiumi, il Besòs e il
Llobregat che ne definiscono gli orizzonti nord-orientale e sudoccidentale, e la fascia costiera, nella quale la città, liberata dal parco
merci ferroviario, ritrova nelle grandi spiagge il suo ambiente naturale e
insieme un formidabile centro di convivialità urbana.
Sul solco dell’urbanistica pragmatica di Cerdá, Maragall non delinea una
forma compiuta di città, ma, integrando la griglia spaziale ottocentesca,
individua nei grandi segni del sistema ambientale le strutture generative,
le coordinate che consentono alla città di svilupparsi senza scomporsi.
Pensando alla Barcellona cerdiana, si pensa comunemente alla
ortogonalità della sua trama planimetrica, che richiama le città cosiddette
ippodamiche. Ma se approfondiamo lo sguardo su Mileto, la prima delle
città ippodamiche, la sua ricchezza urbana non è data soltanto dalla sua
ortogonalità, ma dal gesto che Ippodamo compie nell’ancorare la città,
attraverso una sequenza di spazi pubblici imperniata sull’agorà, al Porto
dei Leoni e al Porto del Teatro, le due insenature che fondano il sistema
ambientale della città. Nella costruzione urbanistica di Barcellona,
Maragall sembra proprio aver scoperto la vera essenza della città
ippodamica, che è il legame costitutivo con il luogo e i segni
fondamentali della sua struttura ambientale.
Dopo la città di prima generazione, fondata sulla doppia maglia cerdiana,
nasce quindi quella che possiamo definire la Barcellona di seconda
generazione, una vera metropoli europea.
I Giochi del ’92 aiutano dunque Barcellona a ridefinirsi come una delle
grandi città d’Europa. Una mossa cruciale per l’architettura è l’invito di
Maragall a Oriol Bohigas (MBM Arquitectes) per la redazione del Master
Plan del Villaggio Olimpico, durante l’elaborazione del quale Maragall
sovrintende personalmente ai complessi processi politici e di
pianificazione per l’apertura di Barcellona verso il mare.
Ed è alla capitale catalana che con un gesto straordinario e inedito il
Royal Institute of British Architects (RIBA) assegna nel 1999 la
prestigiosa Gold Medal, la medaglia d’oro dell’architettura,
un
riconoscimento che per la prima volta viene assegnato a una città,
4
�invece che a un individuo. La citazione del premio enfatizza il contributo
illuminato di Pasqual Maragall all’armatura architettonica e urbanistica di
Barcellona e all’opera che egli e Oriol Bohigas, tra gli altri, hanno
compiuto sulla rigenerazione della città e nelle Olimpiadi di Barcellona.
Il Forum Universale delle Culture 2004 è un’altra tappa cruciale
dell’impegno urbanistico di Maragall in questa città. Ma il suo sguardo
intellettuale vola con agilità su quote diverse spostandosi dalla città al
territorio, all’Europa. La sua attività politica come Presidente del
Consiglio delle Municipalità e delle Regioni d’Europa (1991-1997) e
come uno dei principali promotori della rete delle Eurocities gli consente
di
portare nella città i significati delle politiche regionali e,
reciprocamente, conferire un senso profondo di urbanità alle politiche
europee.
Questo carattere del suo impegno urbano, anche quando le scale di
riferimento cambiano, è ribadito durante il suo mandato come
Presidente della Generalitat de Catalunia, al quale viene chiamato dal
Parlamento Catalano il 16 Dicembre 2003. Durante questo mandato,
che vede molti nuovi cambiamenti e tempestose negoziazioni sul nuovo
Statuto dell’Autonomia per la Catalogna, uno dei progetti cardinali del
suo governo è l’approvazione e l’applicazione della Llei de Barris (Legge
dei Quartieri). Attraverso questa legge, con la guida brillante di Oriol Nello, si stanno fondando, e sono tuttora attivi, progetti locali di recupero o
miglioramento di aree in via di degrado nelle città, per raggiungere una
dignità urbana, nel senso di rendere possibile la crescita sociale.
La malattia di Alzheimer che gli è stata diagnosticata in forma iniziale nel
2007 non intacca la sua propensione al progetto, che lo spinge a
dedicare il resto della sua vita alla lotta contro questa malattia varando,
nell’aprile 2008, la Fondazione Pasqual Maragall per la ricerca
sull’Alzheimer e le patologie neurodegenerative, fondazione della quale
è vicepresidente la signora Maragall, Diana Garrigosa, alla quale
rivolgiamo con ammirazione il nostro saluto.
Pasqual Maragall incarna lo stato febbrile che è connaturato al progetto.
È lo stato di veglia continua del progetto che per la sua natura
conoscitiva non consente il sonno, un sonno che non arriva mai come
nel “Libro dell'inquietudine di Bernardo Soares” di Fernando Pessoa,
che è un'enorme insonnia. È infatti work in progress senza soluzione,
processo di esplorazione continua della realtà e della sua possibile
evoluzione, che ha bisogno dell’energia vitale che è connessa all'abitare
un luogo specifico, luogo che è, per Maragall, la sua patria, Barcellona.
5
�Nella sua ricerca c’è una ininterrotta progettualità che è connaturata alla
condizione umana, e che fa sì che ogni esperienza progettuale, anche la
più minuta, sia convertita in un'azione che faccia emergere il senso di
questa trama indescrivibile di relazioni tra lo spazio e la vita, che è la
città.
E ci è gradito ricordare proprio nella giornata di oggi, come il celebre
“elogio di Barcellona” del Don Chisciotte di Cervantes, il primo romanzo
moderno, abbia in un certo senso inaugurato, come ci ricorda Felix De
Azua, il sopravvento della parola rispetto all’immagine iconica nella
descrizione della città e la sua consacrazione definitiva come territorio
naturale del romanzo. D'ora innanzi la simpatia tra lo spazio urbano e lo
spazio narrativo porterà a una comunione tale che sarebbero
incomprensibili uno senza l'altro. Londra è Dickens, come San
Pietroburgo è Dostoievsky, Parigi è Balzac e Madrid è Galdós. Quelle
città che non hanno prodotto un corpo narrativo sono città con immagine,
ma senz'anima.
Proprio la parola, strumento principe della politica, è stata adoperata,
messa in opera, in senso proprio, da Pasqual Maragall per narrare il
futuro di Barcellona, un futuro che
ha tenacemente costruito
trasformando la parola in azione effettiva e creando così un legame
inseparabile tra sé e questa grande città europea come una rara e
preziosa comunione intellettuale e affettiva.
-----------------
Per quanto fin qui illustrato:
nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale
sono nate per costruire e mantenere le condizioni tecniche, politiche,
culturali, economiche e sociali che fanno della città un bene pubblico;
6
�nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale
sono un crocevia di discipline e di competenze diverse e richiedono la
volontà politica di costruire una visione del futuro condivisa ed equa;
nella considerazione della qualità e del carattere innovativo delle
politiche per la città, l’ambiente e il paesaggio, alle quali è
intrinsecamente legata la chiara fama internazionale di Pasqual
Maragall;
questa Facoltà di Architettura dell'Università di Sassari, che ha
sede ad Alghero, con delibera del Consiglio di Facoltà del 9
dicembre 2009 – approvata dal Senato Accademico il 28 luglio 2010
e dal Ministero dell'Università e della Ricerca con Nota n. 3279 del 7
settembre 2011 - ha proposto la candidatura dell’On. Presidente
Pasqual Maragall i Mira per il conferimento della Laurea Magistrale
in Pianificazione e Politiche per la Città l’Ambiente e il Paesaggio.
7
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maciocco, Giovanni
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2011-05-12
Type
The nature or genre of the resource
Escrit
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Italià
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Premis i reconeixements
Biografia
Arquitectura
Urbanisme
Description
An account of the resource
Laudatio llegida a l'acte de lliurament de la "Laurea Magistrale honoris causa" en Planificació i Política per la Ciutat, l’Ambient i el Paissatge, de Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sassari (Alguer, Itàlia)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/2847/AiryMaragall_20anysTinell.pdf
170a137165746d7aa4e13723089af14b
PDF Text
Text
��
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules d'Airy Maragall de tancament a l'acte de commemoració dels 20 anys del Pacte del Tinell
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall Garrigosa, Airy
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2023-12-14
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pacte del Tinell
Commemoracions
Fundació Catalunya Europa
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/3/0000000910.pdf
148e739b4bbdd396872b5c925cd4434b
PDF Text
Text
PARAULES DE PRESA DE
POSSESSIO DE L'ALCALDE
PASQUAL MARAGALL
2 de desembre de 1982
�SRS.TINENTS
D'ALCALDE
REGIDORS I REGIDORES
DE
LA CIUTAT
Em trobo ara, en dirigir-vos la paraula, entre dos. sentiments igualment forts: el sentiment de temen5a' davant' el
repte que significa succeir en Narcís Serra a 1'Alcaldi-$ de
Barcelona, ,i el sentiment d'esperan~ai1,lusionada que Pgítimament pot sentir un home davant una tasca engrescadora.
No podia pensar, ara fa prop de quatre anys en constituir-se aquest primer Ajuntament democratic, que exigkncies
d7Estat cridarien el nostre Alcalde a Madrid abans d'acabar
el seu mandat. Pero ha succeit el que ningú imaginava, el
que era difícil de preveure en aquells moments, i ara; en aques-.
ta ocasió i abans de qualsevol altra cosa, vull desitjar sort
al company, sort a l'amic. He viscut amb en Narcís Serra
moments difícils i també moments molt bons; he treballat al
seu costat amb iHusi6, tota la il.lusió que hom posa en fer
realitat un programa llargament pensat: sols em resta ara
prometre al company que se'n va que continuaré treballant
sense descans, fidel sempre al seu esperit i al projecte polític
que a tots dos ens ha guiat.
No enceto, doncs, avui una tasca nova. Com,molts ja
sabeu, he servit la ciutat des de diferents llocs: mgn a economista durant molts anys i com a Tinent d'Alcalde darrerament. En cada cas, he posat totes les meves forces &r portar
a terme el meu treball, sempre amb els ulls posat$-en la fita
de retornar plenament 1'Ajuntament al ciutada, fita que els
socialistes hem considerat com un element essencial de la
reconstrucció política de Catalunya..
Ha estat una tasca dura en molts moments, s'han pres
mesures no sempre a gust de tots, pero estic conven~utque
'Z
:
.
S
�s'ha avanGat considerablement en la construcció de l'administració democratica que tots desitgem.
posició de nbmines, les membries d'area i la publicació anyal
de l'estat de comptes, pero no puc amagar que aquest és el
camp del que em sento menys satisfet del que cal fer i podem
-,fer. Em sentireu parlar de nou d'aquest tema.
En aquest mateix Sa10 de Cent, el 15 de maig de 1979 vaig
asenyalar els criteris que havien de guiar la reforma de 1'Ajuntament, i que eren els dhusteritat, eficacia, informació,
descentralització i lligam amb I'Area Metropolitana. Avui,
i perque encara queda molt de camí per fer, em reafirmo en
la seva necessitat.
AUSTERITAT, perque l'Ajuntament ha d'administrar amb
rigor els cabals del ciutada. Crec que hem fet prou en aquest
sentit. Durant els darrers tres anys i mig s'han doblat practicament els serveis personals i socials, disminuint la plantilla
en 500 persones i eliminant suplencies i dobles places. El
darrer pressupost ja ha estat fet sense respectar la inercia
de l'anterior, és a dir, analitzant els costos unitaris de cada
servei i rebaixant partides injustificades. Les contractes privades han entrat definitivament en el camí de la serietat.
Aquest control de gestió sembla que no, pero costa. I s'ha
fet, diria jo, amb una certa elegancia. Pero hem de millorar
forca encara.
ENCACIA,perque els circuits administratius continuen sent
massa llargs, malgrat la drastica reducció del personal bur*
cratic. De circuits se n'han simplificat una colla de ben cru
cials, com les llicencies de construcció, els tributs immobiliaris, els calculs d'obra pública, la publicació d'actes a la
Gaseta, les certificacions cobra i revisions de preus, els tramits de registre general, la intervenció dels ingressos, etc.,
pero la mecanització de 1'Ajuntament encara és a les beceroles. Es el camp amb més futur i per aixb hi estem treballant de valent, amb mesures que inclouen la conversió del
centre ordenador municipal en un servei dotat d'autonomia comptable, capac de facturar internament a l'administracio activa els serveis de programació i operació mecanitzada.
INFORMACI~,
tant a l'interior de SAjuntament com als
ciutadans. S'han obert diferents canals d'informació, molt
útils i de tall classic, com les publicacions de districtes i l'ex-
Z
DESCENTRALITZA~~~,
perque aquesta és la base per apropar
l'administració als ciutadans, per una administració democratica. Hem iniciat també aquest procés, hem creat els Consells
Municipals de Districte que, dins les limitacions legals en
que encara ens trobem, assenyalen el camí per on ha d'anar
el nou model d'administració. La descentralització és un procés, i aquest procés, en el que estem compromesos, ha de
situar el municipi de Barcelona dins el corrent que avui segueixen les administracions europees més avancades. Hem
d'ordenar el territori de la ciutat, fent districtes capacos de
gestionar un bon nombre de serveis, hem de donar pes polític i contingut als Consells de Districte i hem de fer que els
ciutadans tots els ciutadans, sentin que l'administració és
una cosa seva, que esta a prop d'ells i al seu servei.
En aquesta sala hi ha avui, Srs. Regidors, hi ha també
Consellers de Districte que us han ajudat a portar modestament, sense mitjans, amb pura forca de voluntat, I'engrescadora i difícil tasca de dur 1'Ajuntament al carrer, prop dels
ciutadans. Doncs bé, jo voldria que tots plegats veiéssim aquí,
en els Consellers de Districte i els seus presidents que han
estat autentics Tinents d'Alcalde per les atribucions assumides, no pels mitjans disponibles, els autentics protagonistes ;
de present i de futur, de la tasca de fer una ciutat autenticament humana partint d'una realitat que no ho era.
1
I ara deixeu-me fer un balanc més global i un-programa
més explícit.
.z."
El meu programa no és un programa de transició. Voldria
que a aquestes altures del mandat de govern, es veiés mes
que res com un balanc anticipat, un estímul per culminar
el que ja s'ha anat fent, per corregir l'angle d'enfocament en
alguns aspectes i, sobretot, per projectar cap al futur al10
que la meva experikncia em diu que hem de transmetre ho-
�manera no deixarem d'assajar en materia de transferhcies
de serveis per fer-10s més proxims al ciutada, car estem con-.
venGuts que uns districtes potents han de ser la base
d'un
*
bon servei públic.
Y
nestament, Srs. Regidors, als Regidors que s'hauran de posar
a treballar ben aviat en un segon mandat democratic.)
HEMDE PRESTIGIAR LIAJUNTAMENTCOM A CONJUNT DE SERVEIS
P~BLICS.Aixo és l'essencial d'ara en endavant. Hem de presti-
En conjunt, doncs, malgrat les mancances, Barcelona va
amunt i els ciutadans han vist una corporació que, des de
i'equip de govern i des de l'oposició, ha actuat amb honestedat, altura, iniciativa i tenacitat.
giar 1'Ajuntament com a collectiu de persones al servei de
la ciutat.
Jo distingeixo tres ambits de la nostra actuació: la ciutat
de Barcelona, la corporació que formem tots nosaltres, companys Regidors, amb el Sr. Secretari General; i ]'Ajuntament,
és a dir, els serveis.
Barcelona ciutat ha elevat la seva projecció en els darrers anys. Barcelona, el leadership dels municipis espanyols,
les manifestacions artístiques i els contactes internacionals
l'han situat en una cota superior, que cal mantenir i reforcar.
a
Em proposo, en aquest sentit, assentar sblidament els vincles de germandat amb Colonia, Mila i Boston, que ens projecten cap els espais on per motius diversos la ciutat s'adreca;
desenvolupar les relacions iniciades amb I'administració local
anglesa, mestre en tants aspectes; acudir per segona vegada
al mercat internacional de capitals per financar el nostre
programa d'inversions de 1983; i signar amb la ciutat de
Nova York, la Universitat de Barcelona i la New York University un conveni de co~laboracióque ha de projectar amb
forca la cultura catalana a la capital del món, que és a més,
per a mi personalment, la segona ciutat en el record i en
I'estimació.
La corporació que formem, companys, també ha guanyat
en l'estimació dels ciutadans i dels forasters. Ho crec sincerament.
Malauradament hi ha temes del que jo anomeno nivell
de corporació, temes d'ampli consens, que a hores d'ara no
han pogut ésser impulsats tant lluny com desitjavem, pel
trencament de les coincid&ncies polítiques amb qu& vam
comencar aquest mandat: la nova Carta de Barcelona i la
nova divisió en districtes, nova estructuració que de tota
Tanmateix hem de saber explicar que YAjuntament és
un coNectiu de persones i patrimoni treballant al servei de
la ciutat. Tenim una llarga tradició de noms i'l1ustr.e~: Turro,
Florensa, Buigas, Pere Domingo, Josep M." Pi i Sunyer i tants
d'altres que no puc esmentar perque us ben asseguro que
la llista fóra interminable, que han fet Barcelona més gran
i més shvia, i que han estat funcionaris municipals poc reconeguts com a tals. Hem de seguir i potenciar aquesta tradició. Potenciar-la obertament. Procurar incentivar les persones que treballen per la ciutat per tal que 1'Ajuntament no
sigui solament la seva escola de formació abans del salt
a &altre? empreses més gratificants, sinó justament el lloc
de la seva total realització professional. Així anirem aconseguint que el ciutada miri amb orgull no solament la seva
ciutat i potser el seu Alcalde i els seus Regidors, sinó l'Ajuntament com a empresa de servei públic, eficac, assequible;
sensible a les demandes fonamentades; en definitiva, oberta
ais qui la mantenen i n'elegeixen els responsables polítics,
que som nosaltres.
No ens enganyem: aixo és una tasca d'anys, perqui la
relació viciada entre ciutadi i administració ve ?e segles.
4
Hem d'obrir més les portes de l'administració aP contacte
preparat, eficac i atent amb el públic. Tencar al,@úblicles
portes dels negociats, que el que han de fer és treballar ,
ferm, i obrir les portes de les oficines d'informació, ben( i
relacionades amb la infrastructura interior i exteses als %
districtes a través de la xarxa de terminals de tele-procés que
hi estem insta1,lant.
�Es amb una enorme satisfacció que anuncio la propera
inauguració de l'oficina d'informació ciutadana a la Plaga
de Sant Jaume, que comptara amb la presencia activa de
tots els serveis d'informació que les Brees d'aquesta casa
han anat creant des de zero: sanitat, consum, finances i
altres.
Hem invertit moltes hores preparant aquesta projecció
de 1'Ajuntament sobre la ciutat i de la ciutat sobre 1'Ajuntament. Projecció que no s'esgota, com és evident, en aquesta
oficina sinó que implica tot un canvi d'actitud, el més difícil, i l'inici d'una transformació pausada pero inexorable de
les relacions i les actituds entre els productors i els destinataris del servei públic.
I ara vull demanar a tots, Regidors i Regidores, un es for^
per culminar el mandat amb la dignitat que Barcelona es
mereix i que tot el país ha reconegut, des del primer dia, des
d'aquell 19 d'abril que el nostre Regidor de Relacions Ciutadanes va saber cbnvertir en una festa de la democracia naixent.
Que tots puguem tenir la seguretat de pertinyer a una
corporació que per damunt de la diversitat d'interessos i opinions polítiques haura creat un to de civilitat i uns habits
polítics fonamentalment sans.
L'assentament cada cop més ineluctable de la democracia
i l'autonomia en el nostre país ha comengat, de forma molt
principal, en els nostres Ajuntaments. La seva quotidiana
activitat de servei i dialeg politic obert ha anat creant, més
que qualsevol altre factor, una inkrcia democratica enormement valuosa, dissuasoria de tota mena d'activitats contrkries a la Constitució i 1'Estatut. Crec que se'ns ha de recon2ixer aquest m2rit. Barcelona, a més, va jugar un paper decisiu, ara fa un any i mig, en la represa de confian~adel
país en si mateix, en uns moments particularment difícils.
Aixb va ser possible gracies a aquesta estranya connexió que
existeix entre el poble de Barcelona i els Reis d'Espanya
sempre que aquests han representat un paper d'obertura i
progrés que és consubstancial a la nostra manera de sentir
com a ciutadans. Pero aquesta connexió va tenir un interpret
agosarat i subtil en el nostre company Narcis Serra, a qui
'tots, repeteixo tots, crec que hem de retre up homenatge
sincer pel seu coratge i per la seva visió en aquell instant,
instant que es va convertir a més en el punt de partida d'una
il.1usió de futur que tots els barcelonins comparteixen, proa a una colla de realitzacions a 10 anys
jectant-nos amb f o r ~ cap
vista que poden ajudar a estructurar definitivament la nostra ciutat metropolitana amb una qualitat urbana que avui
no posseeix. La Generalitat de Catalunya va tenir l'encert
d'estar immediatament al costat d'aquella iniciativa demostrant un cop més que al nostre país les grans causes uneixen
sempre i que les divisions vénen per les petites causes, que
no hauríem de deixar surar mai. Som un poble sensible, una
terra excessivament amable, un caracter principalment dialogant, i tot aixo ens duu ben sovint a la complaen~a,a la
lamentació i a l'oblit de les ambicions més nobles i realistes. Si sabéssim unir sempre la sensibilitat i l'ambició! Si
sabem ajuntar-les, com Narcis Serra ens ha ensenyat a fer,
serem capacos d'aconseguir tot el que ens proposem.
Pero tomem a l'aspra, complexa i rica realitat de cada
dia. Actuarem amb la consciencia que constitu'im un punt
de referencia important pels Ajuntaments catalans i per la
vida política del país.
Com a alcalde estic decidit a impulsar un dialeg polític
basat en aquesta exigencia. Tant portes endins com portes
enfora d'aquesta casa. M'esmer~aré,com tots vosaltres estic
segur que fareu, a mostrar el més complet respecte mutu
entre representantSdemocratics i entre institucions democrhtiques.
.
Hem de mirar d'aconseguir que, tal com hasuccei't en la
darrera campanya electoral, siguin els arguments polítics, la
contrastació de programes, la constatació de 'realitzacions
i mancances, al10 que marqui el debat politic, d'aquí al mes
de marG.
".
La Generalitat de Catalunya trobara en 1'Ajuntament de
~ Ó
Barcelona un col.laborador lleial en la ~ ~ C O ~ S ~ N CdeC Ca-
�talunya. El més lleial. Aquesta tarda, abans que a ningú, anire a presentar-me com Alcalde de Barcelona al President
de la Generalitat, que per mi és, a més del nostre President,
un amic respectat de molts anys.
L'Ajuntament de Barcelona té massa temes pendents amb
la Generalitat, que espero podrem resoldre, perque mai no
es bo arrossegar situacions d'indefinició. Són temes que s'han
de sostreure a l'enfocament partidista: la participació de la
Generalitat al Consorci de la Zona Franca i per tant a la gran
terminal de transport internacional Granollers-Montmeló, al
Consorci d'Informació i Documentació de Catalunya, com
element de colaboració indispensable en la futura estadística
catalana, a la Junta de Museus, a la reconversió del barri
antic com a centre cultural, la tan parlada avaluació dels
serveis no obligatoris produits per 1'Ajuntament de Barcelona, diferents projectes arquitectbnics en comú, l'acabament del 2n cinturó, la prbpia inviabilitat del projecte de
Carta Municipal de Barcelona sense definicions previes a
nivell de Catalunya ... Totes són qüestions que voldríem veure ben enfocades en els propers mesos.
En aquest context molt hauríem d'aprendre de I'actjtud
i el comportament de Carles Pi i Sunyer, Alcalde de Barcelona i Conseller Primer de la Generalitat, quan el Parlament
de Catalunya debatia les mesures excepcionals a prendre per
subvenir les necessitats financeres de 1'Ajuntament de Barcelona.
I el Govern Espanyol em tindra des de Ia setmana vinent
disposat a esmerGar les hores que calgui per contribuir a dur
endavant les mesures necessaries per dotar aviat de més
mitjans i més agilitat la vida municipal. Puc anunciar que
els serveis .de la casa ja estan treballant en aquest sentit,
directament i en contacte amb la Federació de Municipis de
Catalunya, perqul. és un deure de 1'Ajuntament de Barcelona
d'estar present en el moment de tancar els mes de 50 anys
de paternalisme munici~alistaque es van obrir amb 1'Estatut Municipal de Calvo Sotelo.
Deixeu-me acabar amb una referencia personal. Sóc un
modest barceloni que mai no havia somniat I'honor d'una
carrega tant relevant com la que avui heu posat sobre les
meves espatlles. Pero com a Alcalde haig de tenir i us asseguro que tindré tot I'ambició que implica seure en aquesta
cadira que llevat del Rei solament ocupa 1'Alcalde o qui fa
funcions &Alcalde de Barcelona. Estic preparat per dur endavant la tasca amb energia. Els qui em coneixen de temps
ho saben.
Sóc fill d'una ciutat i d'una família que s'assemblen. En
sóc fill devot i dolorosament enamorat. No tinc altres títols
que aquesta procedencia. I l'haver intentat estar a l'alcada
d'allo que els meus pares, i els meus conciutadans. m'han
ensenyat.
El meu avi va neixer al barri de Ribera i en una generació va passar a fora muralla, al carrer de Trafalgar, a l'eixample i a Sant Gervasi. Si els nostres avis van fer aquell salt
gegantí, la nostra generació, n'estic convencut, fara la ciutat
metropolitana, i la fara amb respecte, amb aquest urbanisme de sargidora que hem anat definint, tancant les ferides
de l'expansió sense fre dels 605, posant en comú les voluntats de tots els pobles i ciutats metropolitans.
La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat
creadora. La Barcelona Metropolitana es fara amb respecte.
Senyores i senyors Regidors, aquesta es la meva ambició
i el meu programa. Els qui són adversaris polítics, mai enemics, perden avui un adversari, perque l'Alcalde, a més de
dirigir l'equip de govern és i ha de ser el moderaaor del debat
de la Corporació. Pero tornaran a tenir un Aloalde exigent
en el manteniment del prestigi de la institució. "El debat polític ha de tenir l'alcaria i al mateix temps la concreació que
les lleis li confereixen. Ni un pam menys.
L'esperit d'exigencia no me l'haig d'inventar. Em surt de
l'anima després de 20 anys de lluita per la democracia. NO
és incompatible amb el respecte absolut al contrincant. Jus-
�tament per aconseguir aquest respecte vam lluitar i hem
treballat.
Permeteu-me que per acabar, no puc evitar-ho, citi els
noms d'amics que de diferents maneres van lluitar també
pel mateix i que avui ja no són entre nosaltres i simbolitzen
tota una generació lluitadora i tota una histiiria de tenacitat
per millorar la vida d'aquest país, d'aquesta ciutat i dels
seus companys: Oriol Solé, Teresa Muñoz, Francesc VilaAbadal, Joana Sabater, Manuel Murcia. Sé que avui haguessin estat contents i la seva alegria ens hauria ajudat a tirar
endavant, company Narcís, companys tots. Pero el seu record
també ens ajuda, potser més i tot perque es converteix en
una exigencia i n a ~ e ~ l a b l e .
Dit aixo, no he d'afegir m6s que dues paraules ben prosaiques abans d'encentar la feina: s'aixeca la sessió.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de presa de possessió com a alcalde de Pasqual Maragall
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Subject
The topic of the resource
Ajuntament de Barcelona
Àrea Metropolitana de Barcelona
Model social
Acció política
Barcelona
Alcaldes
Description
An account of the resource
Per una Barcelona olímpica i metropolitana: Paraules pronunciades al Saló de Cent de Barcelona en l'acte de presa de possessió com a alcalde, per part de Pasqual Maragall, rellevant a Narcís Serra.
Alternative Title
An alternative name for the resource. The distinction between titles and alternative titles is application-specific.
Per una Barcelona olímpica i metropolitana.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-02
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/161/20031222.pdf
b2a86b03fc339be6c98f852e0d9eeaa5
PDF Text
Text
Paraules del president Maragall en l'acte de presa de
possessió del nou Govern català
22.12.2003
Senyor Conseller en Cap, senyors consellers, senyores conselleres,
senyor president del Parlament de Catalunya, en primer lloc, quin bon
Govern no tindrem! Un bon Govern amarat d'il·lusió, que no vol dir
inexperiència, perquè d'experiència n'hi ha en aquest rostres, en
aquestes persones, però hi ha sobretot el desig de fer d'aquest país
allò que els catalans i les catalanes durant segles hem somiat, no
desdient el que s'ha dit i el que s'ha fet sinó a partir d'allò que s'ha
fet i a partir d'allò que s'ha dit.
Avui no vull pas pronunciar un discurs perquè no és el cas, ens hem
de reunir, hem de treballar, hem de començar justament avui. Però
vull que sabeu que aquest Govern que està format per catalanistes
d'esquerres, no és el Govern de les esquerres catalanistes, és el
Govern de Catalunya, és el Govern dels catalans, de tots els catalans
i catalanes. No volem per nosaltres cap altre nom que no sigui
justament aquest. Ens farem mereixedors de la confiança que el
poble de Catalunya ens ha demostrat i ho farem no solament per la
frescor, per la il·lusió, pel desig, per les ganes que el poble de
Catalunya té justament d'iniciar una nova etapa, que no desdirà
l'antiga sinó que hi sumarà.
Cadascun de vosaltres esteu convençuts en aquest moment que la
vostra vida té un sentit diferent a partir d'avui. Sou consellers, sou
ministres de Catalunya. I això us ha de fer enormement
responsables, més enllà de la responsabilitat de les vostres idees,
dels vostres partits, les vostres famílies aquí reunides segur que us
confereixen, en teniu una de més important que és el servei a
Catalunya.
Moltes gràcies.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1643
Title
A name given to the resource
Paraules del president Maragall en l'acte de presa de possessió del nou Govern català
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Govern
Acció política
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/162/20031230.pdf
847be8cca11747f94d5dc974e03d05a4
PDF Text
Text
Missatge de cap d'any del president de la Generalitat
30.12.2003
Benvolgudes ciutadanes i benvolguts ciutadans de Catalunya,
Forma part dels bons costums instaurats des que els catalans vam
recuperar l'autogovern que el president de la Generalitat adreci un
missatge de Cap d'Any a la nació.
Tinc intenció de seguir, de bon grat, aquest costum, com també tinc
intenció de fer-ho amb altres usos establerts. El fil conductor de la
nació s'expressa en les actituds dels seus governants.
Però també tinc intenció de canviar estils i maneres de fer. És lògic.
El cert és que acabem de passar una pàgina de la nostra història.
Hem passat la pàgina dels primers vint-i-cinc anys d'autogovern
recuperat.
I hem iniciat un nou període. De 1978 ençà, i més en concret des de
1980, hem viscut anys en els quals Catalunya s'ha afirmat com a
poble i s'han consolidat les institucions.
No hi ha cap mena de dubte.
En aquest sentit és just reconèixer, avui, que el president Jordi
Pujol, durant tots aquests anys, ha encarnat amb dignitat evident la
més alta magistratura de Catalunya.
Vull que sapigueu que la meva voluntat és honorar, preservar i
engrandir el llegat dels meus antecessors.
Vull que sapigueu que em motiva, tant o més que el passat, el
futur. Avui es pot fer realitat la governació plena, pacífica, creativa i
moderna que en els anys 30 no va poder existir i que en els darrers
20 anys s'ha iniciat sense però culminar del tot.
Catalunya està vivint el període de llibertat i estabilitat més llarg que
mai hagi viscut. I d'això ens n'hem de sentir orgullosos tots. Perquè
ha estat responsabilitat de tots i mèrit de tots que les coses a
Catalunya s'hagin pogut fer d'aquesta manera.
Comença una nova etapa amb institucions idèntiques i amb persones
i idees noves, amb noves formacions polítiques al govern.
1
�El nostre compromís, el meu, el del conseller en cap i el de tot el
Govern, és el de passar tan aviat com sigui possible dels projectes a
les realitats, malgrat la lògica commoció que l'alternança democràtica
representa sempre, i més quan s'enceta per primer cop després de
tants anys de governs del mateix caràcter.
Som un país europeu normal. Ja no es pot dir que Catalunya no ha
gosat canviar de govern. Ja no es pot dir que no ens atrevim amb els
governs de coalició que són vigents a països com Alemanya, França,
Itàlia, Bèlgica, i Holanda.
Cal entendre i interpretar la situació present com un signe de la
normalitat del país, de la fortalesa de les institucions i de la voluntat
de canvi.
És lògic que alguns visquin un moment de desconcert o incertesa.
Però ningú no ha de tenir por: Catalunya seguirà anant endavant
amb més energia i força que abans. Hi ha una gran il·lusió i moltes
esperances i sé perfectament que no podem decebre, no solament el
nostre poble, sinó altres que observen el nostre projecte, el projecte
català actual, com a mínim amb curiositat i sovint amb complicitat.
En la nova etapa que ara obrim tenim plantejats tres grans
objectius: un nou horitzó nacional, un progrés compartit entre tots
els catalans, i un més gran equilibri territorial i ambiental.
Val a dir: un autogovern més efectiu, un sentiment de pàtria basat
en la llibertat i els drets de cadascú, i la consideració de cada punt del
territori com un actiu i no com una nosa, una distància o una
resistència a la mobilitat.
Amb un ús social del català més natural i més estès. I amb una més
clara percepció dels problemes i les solucions, que les tenim,
associades al fenomen de la immigració.
En definitiva, es tracta de fer una pàtria completa, una nació
completa, amb un patriotisme renovat: el que faci que els homes i
dones, ciutadans de Catalunya tots ells, tant se val de on hagin
vingut, se sentin orgullosos de viure en aquest país i disposats a
defensar-lo amb el treball i la paraula.
Que tots puguem sentir l'orgull de viure en el nostre país per la
nostra escola, per la nostra sanitat, per l'accés a l'habitatge dels
joves, per la política ambiental, per les comunicacions, per les
oportunitats de feina i de crear empresa, per la seguretat dels barris,
de la feina i dels transports, pel respecte als valors culturals i a la
creació.
2
�Hi ha a Catalunya grans escriptors i directors teatrals, músics d'alt
nivell, pintors i escultors i arquitectes admirats arreu, bons artistes i
artesans en tots els camps. I d'altres que vénen a instal·lar-se aquí.
Sempre ha estat així en els darrers 100 anys. Fem-ne ara una realitat
oberta als joves.
Ens acostarem a aquests objectius si fem les coses d'una manera
determinada, correcta, buscant en tot moment ...
... La unió de tots els catalans en els coses fonamentals...
... La pluralitat i la llibertat de pensament com a bandera
... Un diàleg franc i exigent amb Espanya i Europa...
... Una democràcia planera, més propera, més
participativa ...
... I un clima de serenitat i de confiança, però al mateix
temps de riscs assumits amb plena consciència ...
Per tal d'aconseguir-ho compto amb la vitalitat i el compromís de la
societat catalana,
dels treballadors i les treballadores,
de la gent emprenedora,
dels professionals,
de les empreses,
dels sindicats,
de les institucions de caràcter social, cívic, esportiu,
econòmic o universitari,
de les persones grans,
de les famílies,
de les entitats religioses
i de les que han fet del voluntariat la seva causa.
Dels educadors i dels qui tenen cura dels més necessitats.
De tots.
També dels qui no es deixen encabir en cap d'aquestes categories
perquè valoren per sobre de tot la seva individualitat.
Amb tots ells compto, amb tots vosaltres que m'esteu escoltant, que
m'esteu veient.
I em poso, també, a la disposició de tothom.
3
�Vull ser el president de tots els catalans i totes les catalanes. I espero
ser mereixedor de la confiança i l'honor que heu dipositat en la meva
persona i en el meu Govern.
Deixeu que m'acomiadi ara amb els mots d'una cançó de Nadal que
cantàvem a casa dels avis quan érem menuts i que els menuts avui
encara canten:
"El desembre congelat
confús es retira;
abril de flors coronat
tot joiós ens mira"
El futur ens mira. Us desitjo a tots un 2004 ple de ventura.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1644
Title
A name given to the resource
Missatge de cap d'any del president de la Generalitat, 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Benestar Social
Catalanisme
Gestió pública
Història
Missatges institucionals
Acció política
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-30
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/163/20040113.pdf
e8e90fcd2e7e82a60e24e3c118ce5532
PDF Text
Text
Declaració del president Maragall sobre Joan
Reventós
Palau de la Generalitat | 13/1/2004
Catalunya està de dol. Ha mort Joan Reventós, que va ser un dels
fundadors del moviment socialista de Catalunya, primer secretari i
president del Partit dels Socialistes de Catalunya, i finalment
president del Parlament de Catalunya.
No va ser president de la Generalitat i segurament que molts catalans
esperaven que ho fos, però va ser aquell que va posar tota la
fermesa a fer tornar el president Tarradellas de l'exili; va ser ell, el
seu partit, i la seva decisió qui el va fer tornar, perquè les forces
polítiques del moment no n'estaven gaire convençudes. I Joan
Reventós, vencedor de les eleccions de 1977, es va conformar a ser
un més dels consellers, el més prominent probablement, però un més
del govern de Tarradellas, un govern d'unitat que crec que va fressar
el camí de Catalunya que ara vivim.
Joan Reventós avui hauria vist néixer una altra governació de
Catalunya, la que a ell li agradava, basada en la convicció que el
poble de Catalunya, la nació, ho és autènticament quan els ciutadans
la fan seva; i la fan sobre la base dels drets que la nació els atorga i
no solament en funció de la història del passat, sinó sobretot en
funció dels drets.
És difícil que un poble s'atreveixi a seguir aquest camí, abandonar el
paraigua de la història i llançar-se al camí ample i de vegades ignot i
difícil del futur, però només els pobles que s'atreveixen a això,
acaben sent autènticament pobles i autènticament nacions.
Joan Reventós era dels que volia una Catalunya i un poble català que
no visquessin només de la fidelitat del record, que s'ha de tenir i és el
punt de partida, sinó també d'un objectiu final viscut i compartit,
d'uns drets guanyats, d'una ciutadania creixent i d'un creixement
respectat per a la nació.
Era una persona al mateix temps modesta i potent, amiga dels seus
amics i molt ferma en les seves conviccions; una persona que venia
d'una estirp, d'una família que ja havia governat Catalunya i Espanya,
l'Espanya republicana; un socialista de soca-rel, un socialista de
pedra picada, un ciutadà que honora Catalunya tant com els seus
representants. Catalunya està de dol.
Pasqual Maragall
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1645
Title
A name given to the resource
Declaració del president Maragall sobre Joan Reventós
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Biografies
Història
Política
Socialisme
Acció política
Reventós, Joan, 1927-2004
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-01-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/164/20040218.pdf
45722dc924cc9f9d45f441a458d9a38e
PDF Text
Text
Declaració institucional del president de la
Generalitat sobre la treva d’ETA a Catalunya
Parlament de Catalunya | 18/2/2004
S'ha produït el que es podia esperar i ja va succeir fa quatre anys
abans d'unes eleccions generals, aleshores ETA va trencar la treva i
va assassinar un general i l'exvicelehendakari Fernando Buesa. Ara
no trenquen la treva perquè no n'hi ha, ara seguiran matant, si
poden. Si poden, seguiran matant.
Que diguin que no mataran a Catalunya ens indigna més, pel que té
de perversió. Perquè pretén utilitzar la mort com a eina per a dividir
els pobles d'Espanya. És repugnant.
No perdonarem mai, mai, mai, l'assassinat d'Ernest Lluch, dels
policies municipals, dels regidors del PP, de les víctimes d'Hipercor,
de Vic, del Mosso d'Esquadra mort a Roses, . Mai. Ni oblidarem a
Jáuregui, ni al matrimoni de Sevilla, Alberto Jiménez Becerril i la seva
esposa Ascensión, ni a Miguel Ángel Blanco, no oblidarem els catalans
cap de les víctimes d'ETA, ni les d'aquí ni les d'enlloc.
No volem el perdó d'ETA. Ens fa fàstic. No volem el perdó d'ETA.
Però no ens hem de quedar en el rebuig del sadisme d'aquests
personatges i dels seus comunicats patètics.
Com a President de la Generalitat demano, amb urgència, de tot cor,
des de Catalunya, que es renovi el Pacte Anti-terrorista per incloure
totes les forces polítiques democràtiques, totes.
Que no es doni a ETA el benefici de seguir dividint els demòcrates.
Aquest és el seu gran benefici.
Sóc conscient que quan s'acosten les eleccions és difícil que les forces
polítiques es posin d'acord. Però justament: ¿no està ETA utilitzant un
cop i un altre cop aquesta dificultat per a trencar l'acord de tots els
demòcrates? ¿No ho va fer l'any 2000? ¿No ens adonem que les
nostres divisions donen ales al terror?
Demano, exigeixo, a totes les forces polítiques catalanes, a totes, que
expressin el mateix rebuig, la mateixa indignació i la mateixa voluntat
de mantenir el debat democràtic que els ciutadans esperen i que ETA
vol destruir.
1
�Demano també a totes les forces polítiques espanyoles, a totes, que
comparteixin el propòsit que avui Catalunya expressa de sumar les
voluntats de tots els demòcrates en un únic esforç antiterrorista.
Desactivem, tots junts, el missatge-bomba que ETA ha enviat avui
contra Catalunya i contra la convivència de tots els pobles d'Espanya.
Pasqual Maragall i Mira
President de la Generalitat de Catalunya
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1646
Title
A name given to the resource
Declaració institucional del president de la Generalitat sobre la treva d'ETA a Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Partits Polítics
Terrorisme
Acció política
Catalunya
Espanya
ETA (Organització)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-02-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/165/20040220.pdf
4ea996052c76f68b2d0443af7411b34f
PDF Text
Text
Declaració del president sobre el nomenament del
conseller Josep Bargalló com a conseller en cap.
Palau de la Generalitat | 20/2/2004
Al mateix temps els comunico que he nomenat la senyora Marta Cid i
Pañella nova consellera d'Ensenyament.
Tots dos prendran possessió dels seus càrrecs el proper dilluns dia
23.
Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya poden tenir la seguretat i la
confiança que hem superat una prova difícil i que avui el Govern de la
Generalitat se sent unit i decidit a tirar endavant un projecte que està
esdevenint crucial per a l'avenç de les aspiracions del nostre país.
Amb aquesta decisió refermem la confiança mútua entre les forces
que conformen el Govern.
Vull manifestar també el nostre desig, el del president, el del
conseller en cap, el del conseller de Relacions Institucionals, i el de
tots els consellers del Govern, de treballar per incrementar, per
augmentar el clima d'il·lusió, de concòrdia i d'esperit constructiu que
Catalunya vol i que Catalunya mereix.
Insisteixo en la importància que el pacte anti-terrorista s'obri a totes
les forces polítiques democràtiques.
A Espanya només hi ha dos bàndols: el de la democràcia i els dels qui
la volen ensorrar, i que per començar a ensorrar-la ens volen dividir
assenyalant a uns sí i a uns altres no com a víctimes del terror.
Davant d'aquest intent, el Govern de Catalunya, amb més convicció
que mai, crida tothom a rebutjar el terror aquí i a tot Espanya i a
estar previnguts contra l'amenaça terrorista, que està jugant
desesperadament les seves últimes cartes.
Pasqual Maragall
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1647
Title
A name given to the resource
Declaració del president sobre el nomenament del conseller Josep Bargalló com a conseller en cap
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
Govern
Acció política
Bargalló Valls, Josep, 1958-
Cid, Marta, 1960-
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-02-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències