2
10
1513
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/169/20040419.pdf
03835abdaefbc7830423bdb2f06d01a9
PDF Text
Text
Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, durant la Celebració dels 25 anys dels
ajuntaments democràtics
Parlament de Catalunya | 19/4/2004
Havíem estat escollits democràticament, per primera vegada al
nostre país, des de la caiguda de la Segona República. Els ciutadans
de Catalunya i de l'Espanya democràtica, havíem recuperat, gràcies a
la Constitució de 1978, el dret a fer sentir la veu i el vot, a l'hora de
decidir la forma de governar els pobles i les ciutats.
Avui celebrem el que allò va significar, i el que han suposat vint-i-cinc
anys de democràcia municipal per al progrés i per al benestar de
Catalunya. Des d'aquella primavera, des d'aquella primavera del 79,
els ajuntaments democràtics hem tingut ben segur un paper cabdal
en la construcció de la Catalunya dels ciutadans, de la Catalunya del
dia a dia. El municipalisme ha estat un veritable motor, del
desenvolupament social i polític de Catalunya en tot aquests anys,
potser no prou escoltat, potser no prou reconegut fins ara. En
celebrar aquests primers vint-i-cinc anys és bo que ens aturem un
moment a considerar què s'ha aconseguit i quins són els principals
reptes que tenim al davant.
Què s'ha aconseguit en aquests vint-i-cinc anys? La devolució dels
ajuntaments als seus ciutadans, que es va iniciar l'any 79, i que ha
suposat la transformació del sistema de govern local en dos sentits:
la millora de la qualitat democràtica en el govern més proper als
ciutadans i, per tant, més visible, i la transformació, una
transformació sense precedents, dels pobles, vil·les i ciutats d'arreu
de Catalunya; una transformació física, una transformació que com
cap altra en política es pot veure i tocar.
Efectivament, els ajuntaments democràtics han posat la dimensió del
territori en el centre de la concepció política de la societat. S'ha
passat a fer la política, les polítiques, des del territori. Per primera
vegada en segles, el nostre país ha vist néixer una generació que ha
arribat a la majoria d'edat vivint en democràcia, i sense haver patit
cap guerra, cap guerra interior, cap interrupció forçosa del sistema de
llibertats, i això és realment extraordinari.
Tothom ho accepta, com accepta la millora de les condicions de vida
dels ciutadans en tots els camps: a les escoles, en l'assistència
mèdica, en el clavegueram, en l'urbanisme, en els centres cívics, en
els casals de cultura, en els parcs i espais de lleure, en els transports,
en la via pública, en la policia local, en les instal·lacions esportives,
en els polígons industrials, i un llarguíssim etcètera...
1
�Els municipis, doncs, han modernitzat la xarxa de serveis i
d'infraestructures en un procés de transformació sense precedents al
nostre país en el seu conjunt. Com a resultat, els alcaldes i els
regidors han aconseguit, heu aconseguit, un rol polític d'importància
cabdal. Heu esdevingut, testimonis directes de les contradiccions i de
les satisfaccions alhora que marquen el dia a dia de la gestió dels
afers públics. Potser com cap altre sector de la classe política.
Tarradellas, el president Tarradellas, em deia un dia: "vostè, toca les
obres, jo només firmo decrets". Amb això volia dir que ell sentia la
distància del poder respecte de la societat, quan aquesta distància no
és la del cos a cos de la governació municipal i la de la visió, jo diria
que física, elemental, directa de la transformació de les ciutats.
Els regidors i els ciutadans de 1979 volien que les coses fossin i es
fessin més a prop de la ciutadania, més a prop dels ciutadans
materialment, ideològicament, temperamentalment i tot, si em
permeteu.
Tots plegats volíem donar forma política al valor de la llibertat i al
valor de la proximitat i ens en podem donar per satisfets amb la feina
que s'ha fet. Molts de vosaltres sabeu que sempre he trobat a faltar
una major i millor relació entre la Generalitat i els ajuntaments i
sabeu també que tenir-la és un dels meus propòsits en el període que
tot just fa uns mesos hem encetat: escoltar, parlar, entendre, que no
vol dir abdicar, al contrari.
Pel que fa als reptes per als propers anys, hem de tenir en compte
que aquesta evolució tan positiva del primer quart de segle de la
democràcia municipal aporta un balanç esperançador, però,
tanmateix, apareixen nous reptes al Govern de les nostres societats.
En primer lloc, el repte de la participació, que no vol dir funcionaritzar
la ciutadania, sinó civilitzar la funció pública, acostar-la al públic. En
segon lloc, cal aprofundir allò que els anglosaxons anomenen, i
nosaltres hem comprat aquesta paraula, la devolució de
competències als ajuntaments, el 40-30-30. És a dir, que la
proximitat governi més de la meitat de les coses que ens passen a
nivell públic.
En molts casos es tracta de reconèixer el que ja passa en la realitat,
encara que la Llei no ho hagi previst, que els ajuntaments, com a
institucions més properes, assumeixen la resolució de les necessitats
dels ciutadans, fins i tot quan aquestes no són de la seva
competència.
Avui els ajuntaments en el nostre sistema polític estan en condicions
d'assumir un paper més important encara en la direcció i en la gestió
de pobles i ciutats, i sobretot un paper més conscient, més
2
�oficialment admès. Per això caldrà millorar el finançament. És una
obligació cap als governs locals i és una obligació, també, cap als
ciutadans.
Deixeu-me, finalment, dir-vos que ens arriba una onada de nous
reptes de caràcter social i econòmic a nivell global. Ens arriba de fora,
ens arriba del context internacional en què vivim. El temor global té
la seva dimensió local, com la tenen la immigració, la deslocalització
d'empreses o l'ús i l'aplicació generalitzada de les tecnologies de la
informació i la comunicació; com ho té l'envelliment de la població i
com ho tenen la millora de les zones urbanes amb riscos d'exclusió o
de degradació, perquè és aquí, en aquestes zones, probablement, on
ens hi juguem el futur com a país.
En tots aquests camps caldran polítiques concertades, i caldrà la
complicitat i la coordinació entre ajuntaments i Generalitat, i ens
tindreu al vostre costat, al conseller de Governació, el vostre
conseller, i a mi mateix.
Aquest és un Govern format majoritàriament per persones que
procedim dels ajuntaments, que havíem estat alcaldes i regidors,
sabem el pa que s'hi dóna. No en dubteu. El nostre acord de Govern
reflecteix aquesta voluntat de reforçar el paper i els recursos dels
governs locals. Ho hem fet en els ajuntaments grans i ho hem de fer
a tot Catalunya.
En la reforma de l'Estatut el punt de vista municipal hi ha de ser, de
manera indiscutible, però també cal que els municipis reforcin i
consolidin la seva col·laboració mútua, que es mancomunin, que es
mancomunin objectius, projectes, serveis i polítiques.
Durant molts anys, s'han compartit experiències i preocupacions i el
balanç és positiu i esperançador. No obstant, en el nou context social
i polític resulta necessària una nova etapa en la coordinació del
municipalisme català, nova etapa que em consta que és així
considerada per les dues organitzacions municipalistes catalanes.
És per això que encoratjo els ajuntaments i les associacions a sumar
les seves forces i fer sentir una sola veu a través de la qual s'expressi
la voluntat d'un país caracteritzat per la seva diversitat cultural i
geogràfica.
Per acabar, vull tenir un record molt emotiu a tots aquells que en
algun moment d'aquesta etapa democràtica van exercir aquestes
responsabilitats, alguns ho han deixat i alguns ja no hi són. Voldria
esmentar, permeteu-m'ho, a títol personal, perquè sé que ho
entendreu, tots heu viscut en algun moment aquestes
circumstàncies, tres companys meus de l'Ajuntament de Barcelona,
3
�nostres, en el qual vaig tenir el privilegi de poder treballar quan, com
vosaltres, vaig tenir aquella responsabilitat. Tots tres ens han deixat
en aquest llarg camí encetat avui fa vint-i-cinc anys, i representen
tres cares de la proximitat, de la capacitat, de l'honestedat i de la
tenacitat que requereixen, que requereix la política municipal. La
Maria Aurèlia Capmany, en Josep Maria Serra Martí i l'Antoni
Santiburcio, vagi per ells i per tots els qui ens han deixat el nostre
record emocionat. Vull afegir-hi, l'alcalde del Prat, mort d'accident,
anant a casa seva, anant al seu Ajuntament, tornant al seu
Ajuntament, l'Antonio Martín; l'alcalde de Reus, Anton Borrell, i el cap
de l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona, Ramon Trias Fargas.
La seva feina, la dels governants i la dels opositors, com la de tants i
tants d'altres, com la vostra d'ençà que hi sou, ha contribuït a
consolidar la democràcia i a enfortir l'esperit cívic i d'integració de la
nostra societat, i a fer que els nostres pobles i ciutats hagin guanyat
cada dia una engruna més de qualitat urbana, de qualitat cultural i de
qualitat de vida. Avui, dia 19 d'abril de l'any 2004, vint-i-cinc anys
després de prendre possessió la primera generació de regidors i
regidores sorgits de la nova etapa que es va iniciar en aquell moment
al nostre país, podem mirar al futur amb més serenitat i amb més
esperança que mai. Més que mai, quan a més Barcelona esdevé la
ciutat seu de la Unió de Ciutats del Món.
Vull avançar-vos que amb el conseller de Governació estudiarem la
possibilitat de, com vosaltres demaneu en el vostre manifest, declarar
el dia 19 d'abril, per a cada any, a partir d'ara, el dia del municipi i
rebre-us cada any, sigui en aquesta casa, si el president del
Parlament així ho considera oportú, sigui en el Palau de la
Generalitat. N'hem parlat, en parlarem, tenim una visió favorable
d'aquesta possibilitat i, per tant, si tot va bé, ens acomiadem però
només per un any.
Fins a l'any que ve. Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1651
Title
A name given to the resource
Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant la Celebració dels 25 anys dels ajuntaments democràtics
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Administració municipal
Administració pública
Benestar Social
Municipis
Democràcia
Infraestructures
Acció política
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-04-19
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/170/20040527.pdf
4b29de8de6e258fd89fa2ca871d9a7d6
PDF Text
Text
Una propuesta catalana para la España plural
(castellà)
Club Siglo XXI de Madrid | 27/5/2004
Quisiera agradecer y aplaudir la iniciativa, que en esta ocasión han
tomado el Club Siglo XXI y Tribuna Barcelona, de organizar un
intercambio de puntos de vista, y que nos deparará en un futuro
próximo la presencia del Alcalde de Madrid y de la presidenta de la
Comunidad en la Ciudad de los Condes Reyes, que es la mía.
No puedo iniciar esta intervención sin un recuerdo emocionado para
las víctimas del atentado del 11 de marzo, sin unas palabras de
ánimo a sus familiares y amigos y para sus conciudadanos sin reiterar
una vez más el reconocimiento que todos los ciudadanos de España
tenemos para el pueblo de Madrid.
El ejemplo de entereza, eficacia y serenidad del pueblo de Madrid,
también de comunicación y de reacción en el sentido práctico y en el
sentido sentimental asombraron a todo el mundo. Madrid se ha
convertido en un icono del mundo. Y esto en Catalunya ha calado tan
hondo que este año la Generalitat ha decidido otorgar el premio
Blanquerna precisamente a ese pueblo de Madrid, que en marzo dio
su extraordinaria lección al mundo entero. Es un gesto con el que
queremos expresar nuestra convicción de un futuro más fraternal
entre nuestros pueblos. Más allá de la indispensable competencia sin
la cual unos y otros no estaríamos donde estamos sino muy por
debajo.
Yo siempre he creído que la dialéctica entre Catalunya y Castilla,
entre Madrid y Barcelona, está en la base de una buena parte de los
dramas de este país pero también y sobretodo de sus éxitos. Esta es
el arma secreta de España, esa competencia precisamente. Y que la
competencia que viene ahora entre un Madrid olímpico y una
Barcelona que va a ser más sede de instituciones estatales, es un
nuevo capítulo de esa competencia que va a ser muy interesante.
Hace poco más de un año -en marzo de 2003- me dirigía a ustedes
desde esta tribuna para exponerles unas reflexiones sobre el estado
de las relaciones entre Catalunya y España, sobre el interés que
debiera tener el Estado en que Catalunya se implicara a fondo en la
construcción de la España plural, y finalmente, sobre el contenido de
las reformas que propugnaba, en aquel entonces como candidato a la
Presidencia de la Generalitat. Tales reflexiones se completaron con un
estrambote final dedicado a la guerra del Irak y a la decisión de José
Mª Aznar de que España participara en la misma.
1
�He de decirles que aquellas reflexiones se hacían en un marco
concreto, caracterizado por una creciente asfixia del clima político que
auguraba un futuro difícil. Un casi inevitable choque frontal entre un
Gobierno de España dirigido por el Partido Popular y un nuevo
Gobierno de Catalunya parecía dibujarse en el horizonte. Les
manifestaba deseos y temores. Finalmente fueron éstos últimos los
que se cumplieron. Pero sólo a corto plazo, porque luego cambió
todo, empezando por el gobierno español.
Por ello, hoy puedo hablarles con un telón de fondo bien diferente. Un
telón de fondo, un escenario y unos actores totalmente distintos.
El cambio se ha producido en Catalunya. Si bien es cierto que no de
la forma a la que mi partido y yo personalmente aspirábamos. El
cambio se ha producido con un grado superior de complejidad que
hace más delicada su gestión, pero que a la vez lo hace más genuino,
más representativo del pluralismo político y social de la Catalunya de
hoy. Y con un formato europeo como el alemán, el francés o el belga
de gobiernos de coalición. Por ello puedo hablarles de una Catalunya
cambiada.
Y el cambio se ha producido también en España. Con un dramatismo
e intensidad inesperados, pero precisamente por ello con una mayor
sinceridad y un potencial transformador formidable. Y, lógicamente,
con un muy alto nivel de exigencia, expresado de forma espontánea
en el "! No nos falles!" con que fue saludada la victoria de José Luis
Rodríguez Zapatero y que tan hondamente caló en el ánimo de este
presidente joven, que tiene una memoria de elefante para esas
cosas. Siempre me recuerda que cuando vino a Barcelona la primera
vez, yo no le conocía de nada, y le dije que el era la gran esperanza
blanca. Tiene fijaciones claras respecto a los momentos y a las
personas y los entornos que significan luego en la historia del país y
en su historia personal.
Y una observación más del escenario de hace un año: en marzo de
2003 estábamos en plena guerra de Irak, con un presidente del
Gobierno de España que lucía como gran mérito su alianza con los
neoconservadores norteamericanos. Esos que hoy empiezan a estar
menos de moda, los Estados Unidos, no sólo en Europa. Hoy
asistimos horrorizados a las funestas consecuencias de aquella
insensata aventura, pero felizmente con las tropas españolas de
regreso a casa, fruto de un decidido golpe de timón proeuropeísta de
nuestra política exterior.
Mi intención hoy es pasar aquella exposición de hace un año por el
tamiz de la nueva realidad política y de las nuevas responsabilidades
asumidas. Por unos y otros. Pero especialmente, claro está, por
2
�quienes tenemos la responsabilidad de gobernar Catalunya en estos
momentos.
No pretendo explicarles por enésima vez que existe un problema
catalán. Y que, por derivación de éste, existe un problema español. Y
no lo pretendo porque lo que ocurre es lo contrario, en un doble
sentido:
1.- Existe un problema español y el de Catalunya es derivado o parte
del mismo. No es que los catalanes se hayan inventado algo para que
España sea un problema; es que España es problemática porque
tiene Catalunya y Castilla, Andalucía y Galicia, el País Vasco y
Extremadura. No al revés.
2.- En realidad el problema español no es un problema, es una
ausencia del mismo, una ignorancia de que exista, o una falta de
atrevimiento en la aceptación de que existe y en definitiva la falta de
un proyecto.
Los que me conocen saben que mi política (en fondo y forma) está en
las antípodas de los que quieren vivir del "problema catalán", en el
que para empezar no creo. Lo que estoy es empeñado en que
Catalunya se implique en la solución del problema español en el que
si creo. Porque ese es el secreto: el problema catalán no es otro que
el problema español.
Entendámonos: lo que hemos señalado -casi hasta la saciedad- como
"problema", podríamos pasar a considerarlo simplemente "cuestión",
"objetivo", "propósito" o, como les anunciaba entonces y vengo a
contarles hoy, "propuesta". La propuesta catalana de España. La
España que queremos. Mejor, insisto: la España que proponemos.
Hace un año les decía que me preocupaba que la relación entre
Catalunya y España no pasara por su mejor momento. La
colaboración entre el nacionalismo catalán conservador y la derecha
española podía haber sido un hito histórico en el reconocimiento
definitivo de la personalidad de Catalunya en una España integradora,
pero por desgracia aquella colaboración se saldó con un estrepitoso
fracaso para los dos nacionalismos, el nacionalismo catalán y el
nacionalismo español. No solo fracaso electoral, sino en eso que era
más importante, que era hincarle el diente al problema de España.
Nunca, en 25 años de democracia, se había percibido en Catalunya
tanta hostilidad como entonces emanada desde el Gobierno de
España y desde la opinión pública vinculada al mismo. Y, lo que a mi
juicio es peor: en un clima de creciente indiferencia y desconfianza
mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y los
separatistas.
3
�Les expliqué entonces mi apuesta y mi propuesta por alcanzar un
compromiso de la Catalunya progresista con la España plural, con la
intención de recuperar el clima moral, intelectual y político que
debiera permitir pensar otra vez España con la generosidad con que
lo hicieron los constituyentes de 1978. No la misma meta sino la
misma ambición, lo que supondría hoy una meta algo más ambiciosa,
porque el tiempo no pasa en balde.
Asimismo les advertí que existían en Catalunya -y existen, gozando
de un apoyo coyuntural considerable - otros planteamientos con un
común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad
de que sea factible establecer una relación recíprocamente
interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se
derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que
supone la vía separatista, o bien la resignada conllevancia que
supone la vía intentada durante años por Convergencia i Unió: No
sabe, no contesta, no entra, no participa, simplemente está, que ya
es mucho. Es mucho para que sigan las cosas como están, pero no
basta para que los problemas se resuelvan.
¿Dónde estamos hoy?
En Catalunya el cambio político comporta el compromiso de llevar
adelante la apuesta por avanzar en el autogobierno, a la vez que se
participa a fondo en la articulación de una España plural. Es más: el
proyecto del Gobierno de Catalunya se nutre de la experiencia
histórica que nos dice que existe una correlación positiva entre el
autogobierno de Catalunya y la democracia en España.
Se me podrá objetar que, en todo caso, éste es el propósito del
socialismo catalán y que no está nada claro que lo sea también de los
otros socios del gobierno catalán. Entiendo la objeción y la reserva
sobre el grado de compromiso que los independentistas catalanes
tienen con un proyecto que supone una plena implicación de
Catalunya en la política española. Me voy a explicar sobre esto.
Yo no tengo ninguna duda de su compromiso con ese proyecto
porque saben que hoy por hoy es el único viable y el único
interesante. Es más: el independentismo democrático está cada vez
más convencido de que su meta -lejana- pasa por todas y cada una
de las estaciones que contempla el recorrido de la España plural que
los socialistas definimos y acordamos en Santillana del Mar este
verano. Y este camino, en Catalunya lo vamos a recorrer juntos.
Tenemos ocho años por delante para ello - porque este gobierno está
ahí para durar, se lo aseguro.
4
�No hagan cábalas ni digan los medios que Maragall ha dicho que
Catalunya se planteará dentro de ocho años si se independiza o no.
Un sector importante del catalanismo se lo ha planteado siempre.
Macià i Companys en 1931 proclamaron la República Catalana en la
Federación de Repúblicas ibéricas. hasta que días más tarde
Fernando de los Ríos les convenció que la denominación que
desapareció en 1714 era más prudente: la Generalitat de Catalunya.
El pasado, muy pesado por cierto, muy grávido, nos ha hecho sabios,
y esas ingenuidades del lenguaje o verbales ya no las cometemos.
Hay independentistas en mi gobierno pero ellos saben - a diferencia
de CiU, que administró la relación con España con habilidad y
agnosticismo, pero sin implicación en el gobierno español - ellos
saben que hay que implicarse.
Y nos vamos a implicar ¡y tanto! como decimos en Catalunya,
¡faltaría más! como dicen aquí.
No les pido que compartan mi fe en la España plural, tan sólo les pido
que compartan mi esperanza. La caridad no está invitada a esta cena.
Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa
que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente
la relación entre Catalunya y España. No comparto este dramatismo
de "las últimas oportunidades", pero es un estado de ánimo que hay
que tener en cuenta porque es revelador de algo.
Todos somos conscientes, ellos y nosotros, ustedes y yo, de que el
nacimiento emocionante de la Europa unida, la moneda y el arancel
europeos, y pronto la defensa y la seguridad europeas, con los
recelos y la parsimonia que se quieran, van a cambiar, están ya
cambiando, el significado de palabras tan sagradas como nación y
estado. Para que nos vamos a engañar. Arancel, moneda y
seguridad. No poco.
En esta nueva plasticidad se sitúa el problema de España, mejor, el
proyecto de la España plural y diversa. Plural, que quiere decir
formada por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos
distintos - distintos en el sentido de que lo que se comparte, se
comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil.
Hay varias maneras de compartir lenguas en España según de que
autonomía se trate. Y con el derecho civil pasa lo mismo.
Por suerte el cambio político en España ha desbancado el escenario
más pesimista: el de la confrontación estéril entre una Catalunya en
demanda de más y mejor autogobierno y el de un Gobierno de
España cerrado al diálogo, convertido en guardián de unas supuestas
esencias constitucionales y, lo que es peor, convencido de que el
5
�conflicto con Catalunya y el País Vasco iba a ser su mejor arma
electoral.
Aznar acertó en integrar en la democracia a toda la derecha
española, que no lo estaba, incluida la que aceptó a regañadientes la
Constitución. Incluido él, por decirlo de alguna forma y muy brutal.
Tuvo el mérito de que se pudiera decir y se puede decir, que en
España quien no es constitucional es una ínfima minoría, y eso se lo
debemos en buena medida a Aznar, que no votó la Constitución
porque no le gustó la palabra nacionalidades. Dijo que era disolvente.
Y sin embargo detrás de él han entrado en la vida constitucional
todos los ciudadanos españoles excepto algunas minorías.
Y Aznar se equivocó, sobretodo en los últimos cuatro años, azuzando
de nuevo el fuego de las tensiones territoriales por doquier; de
Catalunya y Euskadi con el gobierno central. Seguramente con culpas
compartidas, no lo voy a negar, pero desde luego con una hostilidad
muy clara desde el Gobierno; y entre comunidades -como en el caso
del trasvase del Ebro, tardía resurrección de un proyecto de España,
el de Joaquín Costa, que siendo justo en su momento, no lo era, en
absoluto, en éste.
Por el contrario el nuevo Gobierno socialista abre un horizonte de
diálogo con las aspiraciones de mejora del autogobierno, de
compromiso con el espíritu de la Constitución y, por consiguiente, de
apertura a su conveniente reforma y, sobre todo, de responsabilidad
política e institucional, incompatible -todo ello- con un uso
electoralista de los problemas territoriales.
Entiendo que ante nosotros se abre un segundo ciclo político
democrático de profundo calado, una vez culminado con éxito el ciclo
iniciado hace 25 años.
Renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas,
perfeccionar el Estado de Bienestar, conseguir el pleno
reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el
mundo, han de ser los grandes objetivos de este segundo ciclo
democrático que estamos iniciando.
Son objetivos en consonancia con la exposición programática del
presidente del Gobierno en su discurso de investidura.
Soy consciente de que estamos ante una agenda de reformas muy
ambiciosa y exigente, que difícilmente podrá culminarse en una
legislatura. Encajar las distintas piezas: A) de las reformas
estatutarias, B) de la revisión del sistema de financiación autonómico
y local, C) de la devolución de competencias a los municipios y D) de
la reforma constitucional, requiere, para empezar, de una enorme
6
�voluntad política, de una convicción granítica en las posibilidades del
diálogo, de una lealtad institucional básica compartida entre todos los
actores políticos, de un mesurado dominio de los tiempos políticos y
de una gran flexibilidad para conseguir el resultado final.
Lleva razón Gregorio Peces Barba al reclamar, para esta etapa,
atención y esfuerzo por conseguir el adecuado equilibrio entre
memoria y olvido para no dañar el patrimonio acumulado. Y lleva
razón Muñoz Molina en proponer una mayor sinceridad en el juicio del
pasado.
Con este espíritu plantea Catalunya su propuesta. Una propuesta
pensada desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se
quiere, desde Catalunya para España.
Quiero que entiendan que nuestro propósito es el de contribuir a
hacer una España que si se acepta tal como es, en su espléndida
diversidad, ampliará enormemente sus horizontes, porque adquirirá
una confianza en si misma que, en términos globales, le ha faltado o
no ha poseído en la medida necesaria.
Quiero que entiendan que les hablo desde una Catalunya tolerante,
abierta, vanguardista, acogedora, solidaria, progresista en sus
políticas sociales, comprometida en la construcción de la España
diversa, puente con Europa y referencia mediterránea.
¡Quítense de la cabeza los viejos tópicos de la Catalunya sólo
burguesa, de la Catalunya insolidaria y de la Catalunya antiespañola!
Quiero que entiendan que nos dirigimos a la España democrática,
abierta y tolerante; a la España plurinacional; a la España fuerte y
segura que vuelve a Europa, que hace de puente entre Europa y
América Latina, que va ejercer a fondo su responsabilidad
mediterránea; a la España en malla, que construirá las redes
transversales que reforzarán la unión de los iguales; a la España
próxima, cálida, sensible a las razones y a los sentimientos de todos
sus pueblos. La que debe exigir a Europa, y eso va a ser muy
importante, que reconozca las diversas lenguas de Sepharad,
habiendo empezado por reconocerlas, amarlas y defenderlas ella
misma.
Y también quiero que los catalanes nos quitemos de la cabeza los
tópicos sobre España, que hagamos el esfuerzo de ponernos en el
lugar de los otros pueblos de España, de comprender y respetar sus
sensibilidades, sus aspiraciones y sus intereses.
Si así lo hacemos daremos un paso importante en la construcción
mental y sentimental de la España plural, de la España en red que
7
�sólo puede ser el resultado de la aproximación, de la empatía y del
acuerdo entre los pueblos de España.
Miren: Catalunya tiene más intereses en juego en Europa que en
España. Tiene más cosas que resolver en Europa que en España. No
es ya por interés, como lo era para la burguesía catalana del 900
(arancel frente a la competencia extranjera o antidisturbios frente a
la vitalidad del movimiento obrero), es por afecto, es porque mis
abuelos eran alicantinos y el padre del secretario general de uno de
los partidos de la coalición del Govern de Catalunya es aragonés, y el
otro, no su padre sino él, nació en Castellón; es porque mi nieto es
medio portugués;es porque tenemos las sangres mezcladas; es
porque el humor madrileño nos hace reír más que el francés, a pesar
de los pesares; es porque Montilla es de Iznajar y Cornellà; es porque
el flamenco catalán de Peret o Duquende es inigualable; es porque en
Valencia y Baleares se habla catalán, o como quieran llamarle al
catalán que hablan.
Es por todo esto que no nos vamos a separar. No por interés,
entiéndanlo. Y a pesar de nuestras querellas internas y nuestras
diferencias, que son la sal de la vida, ahí estamos. Los catalanes no
sabríamos que hacer sin pelearnos con los madrileños. Nos
aburriríamos mortalmente.
Dicho esto, quisiera, ahora, exponerles, aunque con las limitaciones
que este acto impone, las motivaciones y el alcance de la reforma del
Estatut de Catalunya.
Más y mejor autogobierno para Catalunya
Se pueden preguntar ustedes si nuestra actitud en el debate
constitucional, la de los socialistas catalanes, que no tenemos grupo
propio en el Congreso pero que nunca hemos renunciado a tenerlo lo perdimos, pero lo perdimos después del golpe de Estado, y eso hay
que tenerlo en cuenta-, va a ser distinta de la del conjunto de los
socialistas españoles. No va a ser distinta pero vamos a defender la
nuestra en el seno del socialismo español, ¡y tanto! Tenemos nuestra
propuesta.
Y el día que tengamos grupo propio no por eso el socialismo español
dejará de ser mayoritario, que quede claro. ¿De qué España estamos
hablando? ¿Qué cubre el adjetivo español? Precisamente nuestra
fuerza reside en el hecho de que la España que representamos los
socialistas es plural, tan plural como lo será entonces el socialismo en
el Congreso, frente a una derecha unanimista, y por tanto más
cómoda y más confortable, pero por lo mismo menos representativa
de la España real. Este es el envite, precisamente.
8
�No se trata de una propuesta, la nuestra, en clave exclusivamente
catalana. Quiere ser, como he dicho, un elemento de engarce.
El Gobierno de la Generalitat que presido no ha presentado un
proyecto cerrado de reforma estatutaria -algo que otros sí han hecho,
legítimamente, sin duda- . Catalunya se ha limitado a esbozar unas
líneas maestras de lo que a su juicio, a nuestro juicio, debe ser la
reforma. En nuestro ánimo no está condicionar el resultado final del
trabajo de la ponencia parlamentaria ni del proceso de amplia
consulta social que se ha establecido. Quede clara nuestra voluntad,
pues, de mantener el propósito de que el Estatut que llegue a las
Cortes españolas lo haga con el consenso máximo.
A la mayoría de los catalanes no les interesaría el Estatuto, ni el que
tenemos ni el nuevo, si no fuera a representar más progreso y más
igualdad. Lo importante al plantearse la reforma es entender y
conseguir que el Estatuto se convierta en un instrumento suficiente
para dar respuesta a las aspiraciones y necesidades de los catalanes.
Son aspiraciones y necesidades que pasan por la mejora de la vida
cotidiana de las personas, por afrontar las inseguridades que
preocupan día a día, por abordar con coraje y serenidad el fenómeno
de la inmigración, por facilitar el acceso generalizado a las nuevas
tecnologías, por actuar con eficacia ante la progresiva degradación
del medio ambiente. Y por robustecer la personalidad de un pueblo y
de unas instituciones que son ya responsables de la mayoría de esos
temas.
Pero además, la reforma del Estatuto ha de suponer una renovación
del pacto de convivencia entre todos los ciudadanos y ciudadanas de
Cataluña. En el Estatuto se plasma un compromiso colectivo para
convivir de forma pacífica y democrática. En el Estatuto se
encuentran las reglas del juego que Catalunya se da a sí misma para
resolver civilizadamente las diferencias propias de una sociedad
abierta y plural.
Son unas reglas del juego que se han quedado pequeñas y, en
algunos casos, inadecuadas. Las instituciones del autogobierno de
Catalunya pueden y deben mejorar mucho para alcanzar nuevas
cotas de calidad democrática: con una nueva organización territorial
que suponga una descentralización de la Generalitat en los entes
locales, con unas instituciones más transparentes y más responsables
ante la ciudadanía, con una administración de justicia más próxima y,
por ende, más eficaz.
Se habla de administración única, llamémosle central, a la
autonómica precisamente, porque es la Administración, no la única
9
�sino la administración central en el sentido de punto de encuentro
entre las demás administraciones, la del estado y las locales.
Hemos tenido un Estatuto que sirvió para recuperar y reconocer lo
que la pérdida de las libertades supuso para Catalunya (y para los
demás pueblos de España). Ahora precisamos una reforma que añada
a todo aquello las herramientas de progreso social de la ciudadanía y
que sitúe a Catalunya en la nueva dimensión que la evolución de
España y de Europa requiere.
El Estatuto que pretendemos no es una disimulada declaración de
independencia. Como tampoco es una aceptación vergonzante de
vasallaje. El Estatuto que queremos es -en todo caso- una libre
declaración de interdependencia. Porque somos conscientes que hoy
por hoy ciudades, naciones, continentes enteros participan
activamente de una misma historia. Los catalanes deseamos ser
reconocidos como actores en esta historia. Queremos serlo, no por
afán de exhibir nuestra diferencia o por aspirar a un rol de
protagonista.
Queremos ser reconocidos como parte de una comunidad global, de
la que formamos parte y en la que todos tenemos el derecho y la
obligación de aportar nuestra contribución.
Catalunya propone una España plural que considere realmente las
instituciones de autogobierno de sus nacionalidades y regiones como
Estado, con un Senado que represente y exprese esa pluralidad
institucional, con una presencia efectiva en las instituciones de la
Unión Europea y con un sistema judicial adaptado a la realidad
autonómica.
Catalunya propone una España plural basada en un trato fiscal justo.
Catalunya propone una España plural que defienda y promueva como
una riqueza irrenunciable todas sus lenguas y culturas. Es el Estado un Estado integrador e incluyente- quien ha de defender la lengua y
la cultura catalanas. No es que la Generalitat no tenga que hacerlo.
Claro que debe hacerlo, pero no basta. Pretender que nos bastemos
en esto si que es una invitación al divorcio, pretender que cada uno
defienda lo suyo es el primer paso. Nosotros queremos que sea el
Estado quien se haga rico de esa pluralidad, como ocurre en otros
países europeos. Que sea el Estado, que sean los Institutos
Cervantes, que sea la política cultural española la que enseñe el
catalán, la que lo ponga en la moneda, en los pasaportes, en las
matrículas, que no son "plaquitas". Todo esto no son tonterías. No lo
son. De símbolos también vive la gente y muchas veces, muere.
10
�Catalunya propone pues, en resumen, la reforma del Estatuto de
Autonomía por tres grandes motivos en esas direcciones.
- En primer lugar, para mejorar el progreso y la igualdad de los
catalanes.
- En segundo lugar, para mejorar la calidad democrática de nuestras
instituciones de autogobierno.
- Y, finalmente, para contribuir decisivamente a la configuración
institucional de la España plural. A ello añadimos el reconocimiento
de un protagonismo acorde a nuestra realidad en las instituciones
europeas.
La agenda definida en nuestro acuerdo de formación del gobierno de
la Generalitat afecta a cinco grandes cuestiones:
1ª
2ª
3ª
4ª
5ª
La
La
La
La
La
consideración de la Generalitat como Estado.
redefinición del ámbito competencial.
presencia de la Generalitat en Europa.
colaboración de la Generalitat con los entes locales.
financiación autonómica.
Sabiendo como sabemos que todas las competencias exclusivas que
estaban definidas en el Estatuto el año 79 prácticamente han sido
vaciadas por paso del tiempo. Porque siempre hay una disposición
general o en el propio Estatuto o en la Constitución que lo permite
por interés económico, general o por otros. Como ejemplo el
comercio interior, en el que tenemos todas las competencias, pero no
queda limpia, entera ninguna. Porque la inercia imperante, el imán
que es en definitiva el poder del Estado, cuando se concibe no como
plural sino como único, va limpiando de contenido lo que la
Constitución había dado forma.
Ante eso tenemos dos alternativas: O hacemos un Estatuto para
blindar aquello que la historia nos quitó y el Estatuto anterior nos
daba y la Constitución también, o vamos a un Estatuto reducido a
grandes principios generales que nos permitan defender en la calle y
ante el juez los derechos que inicialmente se concibieron y que
teníamos.
Hay dos maneras pues de enfocar este tema y yo les aseguro que los
constitucionalistas que están trabajando en ello están claramente por
la primera solución. Les da mucho más trabajo pero les da mucha
más satisfacción porque sitúa el terreno estrictamente en el ámbito
de la realidad jurídica. Les confieso que yo no estoy seguro de ello. Y
les confieso que soy un amateur de las constituciones simples y que
11
�la gente entiende, porque el que la gente las entienda las hace
inviolables.
Quiero que entiendan que queremos una reforma del Senado, una
atribución de funciones de casación al Tribunal Superior de Justicia de
Catalunya, salvando el recurso de unificación de doctrina. Nada tan
económico como eso: No hacer pasar todos los temas por el Tribunal
Supremo, sino hacer que sea Tribunal de Casación, el Tribunal
Superior de Justicia de cada una de las comunidades y que el
ciudadano de cualquiera de esas comunidades pueda, invocando una
sentencia más favorable a su interés de otra comunidad, ir contra la
sentencia de su Tribunal Superior. Aquí no hay nacionalismo, aquí
hay economía y aquí hay interés común. Entonces si que estaremos
creando una jurisprudencia común.
Nos vamos a mojar también en temas que van a ser muy calientes en
Catalunya pero que aquí probablemente no tengan el mismo interés.
El tema de la división de Catalunya en "veguerías". La división
provincial de 1835 que entonces estaba muy bien hoy no tiene
demasiado sentido en Catalunya. Catalunya para gobernarse bien,
tiene que decirle al Ebro: eres un territorio, tienes tus problemas y te
los tienes que poder solucionar; y tiene que poder decirle al Pirineo,
no eres un trozo de Lleida ni un trozo de Girona, eres el Pirineo; y
tiene que decirle a la Región Metropolitana de Barcelona: eres una
región metropolitana europea y tienes que luchar y competir con las
demás regiones metropolitanas.
Ahora no existen esas regiones, no existe el Pirineo, no existe la
Catalunya central. En esos temas nos vamos a meter y ustedes
pueden pensar que son temas muy interiores y lo son, pero como
todo está intervenido por una filosofía general podría ser que ustedes
pensaran que eso está muy bien que lo diga el Estatuto, pero que no
toquemos las provincias porque es un tema de España y está en la
Constitución.
Nosotros no vamos a poner límites en nuestra ambición en el
Estatuto porque estamos convencidos que nuestra ambición no va
contra nadie y por tanto no tendría sentido que nos pusiéramos
límite.
No va contra Madrid. No va contra España. No va contra Galicia. No
va contra nadie. Va a favor de los ciudadanos de Catalunya y a favor
de la construcción de una España más real, más parecida en la ley a
lo que la realidad dibuja.
Y se podría decir: aténganse ustedes a lo que dice la Constitución, y
nos vamos a atener, por supuesto, pero, por supuesto también nos
preguntamos ¿Que dice la Constitución? Y está muy claro porque
12
�escrito está, pero también está escrito que se va a cambiar, y por
tanto tampoco tendría sentido total que ahora se hiciera un Estatuto
que debiera ser refrendado por el Parlamento de Catalunya por
mayoría cualificada, por las Cortes Españolas por mayoría absoluta,
luego en referéndum en Catalunya y que luego tuviera que cambiarse
porque no hubiese sido suficientemente ambicioso, no previendo que
la Constitución que estaba a punto de cambiar iba a cambiar según
que cosas.
¿Quiere esto decir que el Estatuto tendrá que esperarse para su
aprobación a la aprobación de la Constitución? Estas son preguntas
que quedan abiertas, son temas no cerrados que hay que plantearse
porque están en la mente de todas las personas que piensan en esos
temas.
Nosotros no vamos a forzar la máquina, pero lo que no vamos a
hacer tampoco es permitir que la gente piense que este es un
sistema que se pone trabas a si mismo, que este es un sistema de
discusión y un sistema político que lo que hace es impedir que la
realidad aflore y que la vitalidad se exprese. Eso no. No nos lo
podríamos perdonar.
De modo que sepan ustedes que no solo les estoy hablando de un
proyecto de Catalunya o para Catalunya, pero si en todo caso de
Catalunya para España. Todo eso que se puede hacer en Catalunya,
que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en España no
cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa
propuesta.
De ahí que yo esté hoy aquí y que en este momento sobretodo nos
preocupe que se nos entienda, y que se entienda que lo que nos
preocupa no es sólo Catalunya, sino que nos preocupa el problema
español. Y nos preocuparía que no se entendiera que ese problema
hoy, después de un siglo, tiene soluciones que entonces ya se
empezaban a dibujar pero que nunca se obtuvieron.
Muchas gracias.
Pasqual Maragall
13
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1652
Title
A name given to the resource
Una propuesta catalana para la España plural
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Club Siglo XXI (Madrid)
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Espanya plural
Estatuts
Territoris
Acció política
Federalisme
Política
Madrid
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-05-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/171/20040617.pdf
6f7b8d26722110072e64b20e5ff20ed2
PDF Text
Text
Acte de cloenda del curs 2003-2004 de l'Escola de
Policia de Catalunya
Escola de Policia de Catalunya | 17/6/2004
Avui és un dia molt especial per a vosaltres i pel Govern de
Catalunya.
Tinc la satisfacció pel fet d'estar, per primera vegada com a President
de la Generalitat, presidint l'acte de cloenda de l'Escola de Policia de
Catalunya. Això significa que estic, en aquests moments, davant
d'una promoció d'homes i dones que dintre de poc formaran part de
la Policia de Catalunya, encarregada de vetllar pels drets dels
ciutadans i ciutadanes, per tal de recordar-vos el compliment de les
vostres obligacions.
També és un dia molt especial per a vosaltres i per les vostres
famílies.
Avui s'ha acabat el període formatiu. Es posa punt i seguit a una
decisió molt important. Ser policia és molt més que una professió de
servei públic, és una decisió que incorpora la defensa d'una valors
indestriables, tant a les vostres vides privades com a les
responsabilitats policials que ben aviat assumireu.
Entreu a formar part d'un Cos ric, fort, orgullós del seu treball i del
seu compromís amb els ciutadans i ciutadanes.
La Policia de Catalunya està configurada per la Policia de la
Generalitat - Mossos d'Esquadra i per les policies locals, en algunes
ciutats coneguda com a Guàrdia Urbana.
Durant aquest curs tots, junts, heu compartit la mateixa formació, i
compartireu en els carrers i places de les ciutats la noble funció de
protegir els ciutadans.
Catalunya està fent un esforç per fer arribar els mossos d'esquadra a
tot el territori del país.
Però aquest esforç de la Generalitat s'està complementant amb les
policies locals- en les quals crec-, gràcies a l'esforç de molts
ajuntaments de Catalunya. Amb l'objectiu d'accentuar encara més la
proximitat, que és un valor.
En el marc d'aquest desplegament, vull expressar la meva satisfacció
perquè en aquesta 17ena promoció s'ha assolit el percentatge més alt
(un 33%) de dones dins del cos de mossos d'esquadra.
1
�Volem que la policia pròpia de Catalunya sigui referent per altres
països, que sigui professional i especialitzada. Aquest gran repte
l'hem d'assumir entre tots i avui especialment l'heu de fer bé tots
vosaltres, ara que teniu les aptituds i els coneixements necessaris i,
per tant, passeu a ser policies. Heu superat totes les proves i heu
assolit la formació necessària per desenvolupar aquesta difícil funció,
aquesta professió que cal explicar a la societat que cada vegada és
més especialitzada i on també el delicte és cada dia més sofisticat.
Catalunya està construint un model de seguretat pública sensible a
les característiques del país, dels seus territoris, dels seus trets
específics, un model que s'adequa a la realitat social i política, i que,
des de plantejaments integrals i multidisciplinaris, garanteix de
manera universal i igualitària, el desenvolupament de les llibertats i la
protecció dels drets.
Aquest és i ha de ser l'objectiu principal de qualsevol societat
democràtica. Cap ciutadà, sigui quina sigui la seva situació social i
econòmica, origen, creença; sigui quin sigui el territori on visqui, pot
quedar privat del dret a estar i a sentir-se segur, o el que és el
mateix, privat del dret a ser i a sentir-se lliure. Perquè la seguretat és
un dret irrenunciable, inviolable dels ciutadans.
Els barris i els llocs més desfavorits seran els espais privilegiats de
l'aplicació de les noves propostes polítiques de seguretat per tal de
garantir la qualitat de vida. Nosaltres sabem que hi ha barris que
estan pitjors que d'altres, que hi ha 30, 40, 50 barris de Catalunya on
la gent es juga segurament el futur de la cohesió d'aquest país i de la
seva seguretat i us demano que siguem especialment amatents amb
aquests barris.
Per això, el Govern de la Generalitat està creant uns lligams de
col·laboració activa amb els municipis i els seus barris, la policia,
l'escola, la justícia, el comerç i les associacions cíviques, i prioritzarà
l'educació i el civisme com a eix de la prevenció, i la proximitat com a
objectiu de l'actuació policial.
Per això, la lluita contra la delinqüència s'ha de fer des del compromís
amb el marc de convivència que ens hem dotat.
I això significa que l'estabilitat i la tranquil·litat dels nostres barris,
ciutats i pobles és fonamental pel projecte polític de Catalunya.
Perquè si fracasséssim en això, Catalunya hauria fracassat i no ens
ho podem permetre.
Demano, doncs, tant als mossos d'esquadra com a les policies locals
que s'esmercin el millor d'ells en tenir cura de tots els ciutadans i
ciutadanes a l'hora de garantir la convivència, la passejada
2
�tranquil·la, però també la descoberta del crim organitzat, i de xarxes
que volen violentar la nostra tranquil·litat.
La policia també ha de preparar-se per a respondre als reptes de la
modernitat:
-Preparar-se per a actuar en societats més diverses i amb més
mobilitat;
-Preparar-se per als enfocaments transversals i les organitzacions en
xarxa;
-Preparar-se per a treballar en el marc d'òrgans de coordinació i
acords de col·laboració;
-Desenvolupar una mentalitat innovadora, atenta als canvis
estratègics;
-Desenvolupar una mentalitat atenta als resultats, rigorosa en la
recollida i l'anàlisi de les dades;
La seguretat serà cada cop més la combinació de l'acceptació de la
diferència i el caràcter universal del respecte als altres.
Els Mossos i les policies locals han d'acabar configurant la Policia de
Catalunya, un únic servei de policia per Catalunya.
Han de ser els garants d'aquesta seguretat per a tots els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya.
La societat catalana exigeix a la policia que vetlli pels seus drets i per
les seves llibertats, i exigeix que ho faci, precisament, des del més
escrupolós respecte a aquests drets i llibertats.
A la demanda d'eficàcia que tota societat fa a la seva policia els
catalans i les catalanes n'hi sumen d'altres, els catalans volen una
policia transparent i oberta, que es relacioni amb la ciutadania i que
sigui sensible a la realitat social del país.
Deixem de banda les competències, deixem de banda les diferències i
construïm una policia al servei del ciutadà.
Volem una policia moderna. Volem la integració dels sistemes de
cossos, creadora d'un estàndard de percepcions, actituds,
expectatives, qualitats, formacions de gran qualitat, procediments,
eines tecnològiques...
3
�Més professionalització. La societat catalana hi guanyarà!
És per tot això que vull agrair-vos en nom de tot el govern de la
Generalitat i del poble de Catalunya l'esforç que heu realitzat en
aquests mesos intensos a l'Escola de Policia de Catalunya, al mateix
temps que us esperono a activar encara més la il·lusió per la forma
de vida que lliurement heu escollit.
Lluïu amb orgull i responsabilitat l'uniforme que us identifica i
treballeu amb dedicació i intel·ligència pels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya i de tots aquells que conviuen amb respecte al nostre país.
Pasqual Maragall
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1653
Title
A name given to the resource
Acte de cloenda del curs 2003-2004 de l'Escola de Policia de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Escola de Policia de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Seguretat ciutadana
Model social
Acció política
Escola de Policia de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/173/20040628.pdf
7b574ccf191a46ee30c4f48d24550ddd
PDF Text
Text
Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern
transcorreguts sis mesos des de la seva constitució.
Parlament de Catalunya | 28/6/2004
Compareixo avui en aquesta Comissió per fer balanç dels primers sis
mesos de l’acció del Govern que tinc l’honor de presidir.
Hi inclouré la informació relativa als canvis produïts al Departament
de la Presidència amb ocasió del nomenament del nou Conseller en
Cap.
D’aquesta manera, espero donar satisfacció a la petició formulada en
el primer punt de l’ordre del dia.
1. Una nova situació política
Culminat el llarg cicle electoral iniciat fa un any, s’obre un període de
plena normalitat institucional i política.
El nou Govern de Catalunya va estar sotmès des del primer moment
a les tensions pròpies d’un període electoral ...
... i sobretot va haver de suportar l’hostilitat del Govern espanyol que
va plegar fa tres mesos.
Això s’ha acabat.
Els incidents dels primers mesos, prou rellevants i ben coneguts per
tothom, van ser debatuts a bastament per aquest Parlament i van
ser resolts políticament en el seu moment.
El Govern de Catalunya va patir una crisi ocasionada per una actuació
benintencionada però equivocada del aleshores Conseller en Cap
Aquesta crisi va ser resolta amb serenitat i rapidesa per la
Presidència, i ben a contracor.
El nomenament del nou Conseller en Cap va ser l’expressió de la
continuïtat de l’acord i del projecte subscrit mesos abans.
Va comportar també canvis en l’organització del Departament de
Presidència, amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat i l’eficàcia del
Govern.
1
�Havíem assistit a una operació de desestabilització sistemàtica com
mai s’havia vist en vint-i-tres anys d’autogovern. L’ experiència ens
havia enfortit i ens feia ser més determinats que mai a complir amb
el nostre el nostre compromís amb el poble de Catalunya.
Encara hauríem de superar la prova de les eleccions generals que,
indirectament, eren un test sobre el nou Govern de Catalunya.
Davant d’aquella situació el President i el Govern de la Generalitat
vam demanar:
Lleialtat institucional a l’oposició i respecte, aquí i fora d’aquí, per un
govern legítim.
I en aquell moment també vam voler reiterar que, malgrat totes les
circumstàncies adverses, aquest Govern no havia parat ni un
moment de treballar.
Precisament aquest era el sentit profund dels canvis originats amb el
nomenament del nou Conseller en Cap: assegurar l’eficàcia de l’acció
de govern.
El Conseller Bargalló ho va explicar extensament en la seva
compareixença del passat 25 de març en aquesta mateixa Comissió.
De la seva intervenció vull recalcar els següents aspectes:
- El reforçament de les funcions transversals i de coordinació
encomanades al Conseller en Cap.
- La concepció del Departament de Presidència com un organisme
d’interrelació de tots els departaments sectorials.
- I la coordinació dels Delegats del Govern de la Generalitat en els
territoris de Catalunya.
En definitiva, una nova estructura del Departament de Presidència
pensada per garantir la coherència del Govern de coalició.
Avui, quan acabem de tancar el cicle electoral, és important constatar
que s’ha produït un canvi que ha capgirat radicalment la situació
política de partida.
S’ha verificat l’alternança política per primer cop en tot el període des
de l’Estatut de 1979.
S’ha obert una nova possibilitat i s’ha donat opció a un altre projecte
catalanista: el projecte progressista de les esquerres catalanes.
2
�Amb una nova perspectiva que vol superar una estratègia defensiva i
conservadora que ja havia tocat sostre.
Hem de millorar substancialment el nostre autogovern amb un
estratègia més propositiva i menys escèptica, més intervencionista i
menys distant en la política espanyola.
El canvi polític a Espanya és important per a nosaltres.
Una gran part de l’opinió contemplava amb resignació la hipòtesi de
la consolidació a Espanya d’un Govern conservador, caracteritzat per
una clara hostilitat envers l’Espanya plural.
En el context d’una situació política d’excepcional gravetat, es va
produir el tomb polític que ens ha portat al nou Govern del Partit
Socialista.
És un canvi que suposa una oportunitat per Catalunya.
Una oportunitat per les aspiracions de Catalunya a millorar el seu
Autogovern, amb un nou Estatut, una reforma de la Constitució i un
nou finançament.
I és també una oportunitat per avançar cap a la reforma de l’Estat de
les Autonomies.
Cap a la transformació del Senat en Cambra Territorial.
Per a la millora de la presència de les autonomies a Europa,
I per al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural
i plurilingüístic d’Espanya.
L’evolució del cicle electoral ha revalidat el canvi a Catalunya.
Des de la constitució del Govern d’Esquerres i Catalanista s’ha produït
un progressiu arrelament electoral dels partits que donen suport al
govern de la Generalitat.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor vam aplegar el
54.9% dels vots,
a les passades eleccions generals el suport ciutadà es va ampliar fins
el 61.2%
i a les eleccions europees el recolzament rebut arriba al 61.8% dels
vots.
Els ciutadans ens han revalidat la seva confiança, i fins i tot l’han
reforçat.
3
�No podem dir el mateix dels partits de l’oposició, i molt especialment
de CiU, que ha vist com la ciutadania li anava retirant la seva
confiança elecció rera elecció, del 30.9% a la tardor al 20.8% del
passat març i al 17.4% de les eleccions europees.
No recordo aquestes dades perquè sí, ni per vanaglòria dels
vencedors ni, molt menys, per escarni dels perdedors. No.
Crec que la revàlida electoral suposa per a nosaltres un escreix de
responsabilitat i de compromís.
Es més, estic convençut que no és la més còmoda de les situacions
aquella en que la majoria dels governs tenen el mateix color o color
semblant.
Perquè la prima a les actituds de crítica generalitzada esdevé
fortíssima. Encara que sigui per instint de conservació del pluralisme
polític i del dret a la divergència.
En aquestes circumstàncies és indispensable que els governs, per
molt amics que siguin, sàpiguen expressar les seves divergències i
fer-se portaveus dels interessos contradictoris que representen, en
comptes de tancar-se en un unanimisme buit de contingut i d’interès.
Ara no hi ha excuses per governar i fer-ho amb la convicció que els
principals objectius que tenim plantejats poden assolir-se.
Pel fet de comptar a Espanya amb un Govern més proper, que farà
un esforç per escoltar i atendre les demandes de Catalunya, no tenim
cap resultat garantit d’entrada.
Caldrà una gran determinació en l’exposició de les nostres propostes.
Caldrà tota la tenacitat de la que hem estat capaços altres vegades
en la persecució dels nostres objectius.
Però també és veritat que no ens trobarem d’entrada amb el mur
impenetrable del silenci despectiu amb que la dreta espanyola havia
tractat a la dreta catalana.
Tenacitat és la consigna. Tenacitat i ambició. Ambició i aliances.
El triangle Catalunya - País Basc - Andalusia serà decisiu per a l’avenç
que Espanya necessita desprès de 25 anys de vida constitucional
democràtica.
Sense oblidar el Madrid democràtic que avui representen Ruiz
Gallardón i Aguirre, del que cal esperar un tomb favorable al diàleg
entre les Espanyes.
4
�És per això que els meus primers contactes fora de Catalunya han
estat els que han estat.
És per això que no vam dubtar ni un moment en aplaudir la decisió
del jurat del Premi Blanquerna quan va premiar el poble de Madrid
per la seva actitud davant la catàstrofe del 11 de Març i que vam
donar el màxim relleu a la cerimònia del seu atorgament.
Vull explicar-los en aquest punt quin ha estat el meu capteniment en
els contactes haguts amb el President de la Junta d’Andalusia i amb el
Lehendakari Ibarretxe.
En el primer cas que cito el tema central va ser el del finançament
autonòmic.
Renda i població són els criteris que han de presidir respectivament
les contribucions i les percepcions de cada autonomia en un sistema
saludable de finançament.
Si el percentatge de cada autonomia en renda i població
convergeixen, com està passant, minven les transferències netes
entre autonomies i les balances fiscals respectives; les negatives,
com la nostra, i les positives, com les de la majoria de les autonomies
llevat de Catalunya, Madrid, Balears i Navarra.
Les inversions de l’Estat són apart, i han de ser proporcionals a la
renda, no a la població.
Les comunitats forals no poden esquivar la obligació a mig termini de
contribuir a la solidaritat com les altres comunitats de renda superior
a la mitjana, cosa que avui no succeeix: Catalunya, Madrid, les
Balears i Navarra contribueixen amb transferències netes al
finançament global, però Euskadi no.
A la llarga Catalunya i Euskadi han de convergir cap a una balança
fiscal negativa però limitada al que marca la diferència entre renda i
població. Catalunya contribueix més del que indica aquesta
diferència, i Euskadi no contribueix sinó que rep. De fet els catalans
estem finançant no solament als extremenys i andalusos sinó també
als bascos. En la mesura, però, que el finançament autonòmic creixi
més a Catalunya que al País Basc, el forat de la diferència entre la
realitat i l’òptim es va eliminant.
Andalusia té reconegut en el seu Estatut un dret econòmic a
recuperar el seu retard històric estructural. Però de fet aquest dret
l’està satisfent per la pròpia dinàmica del sistema renda/població, que
l’afavoreix. L’Andalusia que hem vist en aquest viatge no té res a
veure amb la de fa 25 anys. Les diferències s’estan enxiquint.
5
�Andalusia té 2.000 Kms d’autopista/autovia i Catalunya no arriba a
1.000. Aquí paguem peatge en tres quartes parts del recorregut i a
Andalusia en una petita part (Sevilla–Cadis). Sevilla té alta velocitat i
Barcelona no. És cert que a Andalusia la Autonomia ha fet autovies
lliures de peatge i aquí no, aquí solament una carretera (CerveraGirona).
En tot cas els peatges pagats s’hauran d’incorporar en el còmput a
favor nostre a l’hora d’aplicar el principi de pagar per renda i rebre
per població.
Fora bo que aquestes consideracions fossin recollides en el nou
sistema de finançament autonòmic, i a ser possible, a nivell de
principis, en la Constitució.
Em refereixo ara a la relació Catalunya / Euskadi en el terreny polític,
el de l’autogovern.
El contingut comú entre les aspiracions basques i les catalanes és la
millora de l’autogovern per part de les dues nacionalitats històriques
amb més tradició autonòmica i amb trets diferencials més marcats.
Això és el que vaig dir a Ajuria Enea. Tot i discrepant de la forma en
que s’ha plantejat la qüestió per part del govern basc.
La sobirania compartida de les nacionalitats històriques amb l’Estat
està admesa per al País Basc amb el reconeixement per la Constitució
dels drets històrics d’Euskadi i la derogació de les lleis liberals de
1837 i 1876 que els limitaven, però queda a continuació limitada de
nou per la previsió afegida de l’adequació d’aquests drets a la
legislació vigent, clàusula que va generar l’abstenció del nacionalisme
basc en el referèndum constitucional.
No hi ha res previst en la Constitució específicament per a Catalunya,
solament la formulació genèrica de drets lingüístics, sense menció
específica del català, i la menció, també sense nom, de les
autonomies “que en el passat havien plebiscitat el seu Estatut”,
manera indirecta i confortable d’al·ludir a Catalunya, Euskadi i Galícia
sense haver-les d’anomenar, ni a elles ni a la República Espanyola en
el marc de la qual es van produir aquests plebiscits.
Si tantes cauteles tenien un sentit en el context de 1978 i en el marc
del pacte no explícit entre dictadura i democràcia que va donar lloc a
la transició, pacte per altra banda habilíssim i en molts sentits
admirable, el cert és que ara les precaucions són injustificades i quasi
diria que contraproduents.
6
�Si més no perquè caldrà corregir algunes de les confusions generades
o permeses per aquell llenguatge tan el·líptic.
Els temes dels quals els parlo són transcendentals per a Catalunya i
han ocupat una bona part de les meves hores de treball com a
President de la Generalitat -en tot cas les més intensament viscudes,
puix que del bon enfocament d’aquestes qüestions depèn en certa
mesura la bona salut política del país.
Insisteixo: el que succeeixi a Andalusia, Catalunya i Euskadi és crucial
per dues raons:
Perquè representen d’alguna forma els extrems econòmics i socials
de l’Espanya plural.
I perquè són el puntal electoral dels canvis que s’han produït
darrerament, tant en les eleccions generals com en les europees. És
aquí on el nou govern espanyol ha guanyat la diferència respecte de
l’alternativa popular.
Catalunya té doncs el màxim interès a acostar posicions en aquest
triangle autonòmic.
I Espanya també. Altrament, l’impuls del canvi perdrà força. I la
oportunitat històrica que s’obre per a consolidar una Espanya no
solament plural, sinó diversa -val a dir, una Espanya formada pels
pobles d’Espanya dels que parla la Constitució i integrada de forma
diferencial o diversa segons les característiques diverses d’aquests
pobles – aquesta gran oportunitat, dic, s’esberlarà i acabarà trencantse, com tantes vegades en la història.
I Catalunya en pagarà les conseqüències més que ningú. Els bascos
tenen el refugi del seu règim foral i els andalusos el dels efectes
favorables del sistema financer autonòmic. Catalunya, no.
Som els primers interessats en fer que Espanya faci un pas endavant
decidit. No ens val el wait and see que hem practicat en els darrers
anys.
El nou President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que
com a tal tindrà un rol rellevant en la reforma constitucional, ha
exposat fa poc la seva opinió que Catalunya, Euskadi, Galícia i
Navarra (pel seu règim foral) haurien de tenir un estatus específic
diferent en la Constitució.
Pel que jo sé, no sembla que el President de Galícia tingui una posició
favorable a aquesta proposta. També amb Galícia hem de parlar
d’aquestes coses. Ho farem.
7
�En resum: els darrers sis mesos marcaran profundament el present i
el futur d’Espanya, en un sentit interessant per a nosaltres.
Catalunya ha d’estar present amb ambició i tenacitat en aquesta
cruïlla dels temps. I no fallarem.
2. Les primeres passes de l’acció de govern
Un cop feta la necessària explicació del context polític global en què
ens trobem, i del nostre comportament en el mateix, passaré a
l’exposició de les diverses iniciatives empreses en aquests primers
mesos en el terreny de l’administració estricta.
Hem posat en marxa un nou govern, una nova administració.
No era una cosa fàcil, atès que era la primera experiència
d’alternança que es produïa a Catalunya en 25 anys. També era la
primera experiència real d’un govern de coalició.
El nou Govern va néixer amb la voluntat de transmetre a la societat
catalana un nou estil de governar.
Amb el propòsit, com he dit, de donar les primeres passes per
aconseguir un ampli acord sobre l’autogovern i el finançament,
comptant amb la participació del conjunt de les forces polítiques i de
la societat civil.
Amb la determinació, reitero, de reorientar el rol de Catalunya a
Espanya.
Però també amb la decisió de donar un nou impuls a l’economia
catalana, que ja feia temps que donava senyals d’esgotament del
model aplicat durant molts anys.
Amb la il·lusió de consolidar i ampliar una política social que asseguri
a tots els catalans els drets a l’educació i la cultura, a la salut, a la
protecció social, a la seguretat i la justícia.
En tots aquests temes som francament deficitaris no sols
econòmicament sinó per manca de polítiques clares i d’empenta.
Hem decidit endegar una estratègia territorial i mediambiental que
endreci i cohesioni els territoris diversos del país.
En tots aquests temes, el nou Govern ha començat a donar resposta,
des del primer moment, a la voluntat de canvi manifestada
majoritàriament per la ciutadania de Catalunya.
8
�Un mot ara sobre els condicionants interns que limiten la nostra
capacitat de maniobra.
2.1. Els condicionants interns
Que quedi clar: l’actual Govern de Catalunya assumeix i assumirà
davant de la ciutadania totes les seves responsabilitats, la primera de
les quals consisteix en parlar clar, en no amagar, en primer lloc, la
situació real de les finances públiques, en fer saber quin és el punt de
partida de la nostra acció de govern.
No hem volgut amagar la situació econòmico-financera que ens hem
trobat, ni l’estat de l’organització administrativa de la Generalitat.
No hem volgut amagar que s’havien ajornat decisions estratègiques:
des d’una posició clara en contra del transvasament de l’Ebre a una
decisió detallada i sensata sobre el Túnel de Bracons, des d’un
contracte problemàtic per la línia 9 del Metropolità fins a la connexió
discutible entre el TGV i l’aeroport, passant pels diversos casos de
deslocalització d’empreses.
S’han produït una sèrie d’episodis que han fet aflorar el problema de
la deslocalització industrial que ja fa temps que viu la indústria
catalana, i per cert, l’alemanya i l’europea en general, i que l’anterior
govern havia tractat d’amagar, com si no existissin.
Mirem ara a la situació econòmico-financera i la situació organitzativa
en la que estem.
A.
Situació econòmico-financera
Abans de presentar els nostres primers pressupostos hem volgut tenir
un informe exhaustiu sobre la situació de la Generalitat.
Així, complint amb el compromís de transparència, es va encarregar
un Informe econòmico-financer sobre la situació de les finances de la
Generalitat a 31 de Desembre del 2003.
Dirigit per l’interventor general i supervisat i orientat per un grup
d’experts d’un prestigi fora de tota discussió, l’informe va ser
presentat el passat 18 de Maig en aquesta mateixa cambra, el mateix
dia que en va tenir coneixement el Govern.
Els resultats són coneguts però no poden faltar sintèticament en una
anàlisi de la situació actual, tal com la veiem després de sis mesos de
govern:
9
�• La Generalitat va tancar l’any 2003 amb un resultat negatiu de prop
de 1.200 milions d’Euros.
• El nivell d’endeutament a 31 de desembre de 2003 era de més de
17.000 M €, amb un increment brutal del 17,5% en el darrer any, un
dels anys més negres de la nostra història financera.
• La despesa desplaçada de l’any 2003 a l’any 2004 sobrepassa els
2.900 M €, la part fonamental dels quals (2.200 M €) corresponen,
com és sabut, a despesa sanitària.
Un punt que m’agradaria deixar clar és que no es pot interpretar
l’absència de irregularitats com una aprovació a la gestió anterior.
L’informe, com va dir el Conseller Castells en la presentació del
Pressupost, “ni les ha trobat ni les ha deixat de trobar”, perquè
aquest no era el seu objecte.
La situació és, doncs, preocupant, però de cap manera no es pot
considerar una situació alarmant. Reitero aquí el criteri del Conseller
Castells, que és el criteri del govern. L’únic alarmant, com ell va dir,
fora no saber on estem. Ho sabem.
La solvència de la Generalitat, reitero, està fora de dubte, i la
confiança que els nous administradors econòmics han generat en la
comunitat financera és molt considerable, en part perquè segurament
les institucions financeres sabien millor que altres quina era la
situació, per raons òbvies, i han agraït lògicament que es reconegués
oficialment.
B. Situació organitzativa
Anem ara per la situació organitzativa.
Hem trobat una Administració excessivament burocratitzada.
S’han desaprofitat les oportunitats que ha hagut per innovar i
modernitzar el seu funcionament. Especialment en els darrers tres
anys, amb l’accés al pont de comandament d’un grup de nous
administradors, que van iniciar, però no van culminar, una reforma
administrativa seriosa.
Essent una Administració històricament jove, la Generalitat pateix els
problemes típics de les administracions públiques tradicionals:
sobrecàrrega de funcions, dèficit i mala distribució de recursos, i
envelliment dels instruments.
10
�No existeixen sistemes de control i avaluació de les polítiques
impulsades per la pròpia administració.
Ens hem trobat una administració encara poc orientada a atendre els
ciutadans. Una Administració de Catalunya massa fragmentada,
situació agreujada per la “inflació orgànica” i una injustificada
proliferació d’esglaons jeràrquics.
Per això, una de les primeres mesures d’aquest Govern ha estat la
d’introduir criteris d’eficiència i de transparència en la incorporació
d’alts càrrecs i de personal eventual.
Malgrat que en algun moment es va criticar des de l’oposició la
proliferació de carteres i càrrecs per causa de l’acord de coalició entre
les tres forces polítiques que recolzen aquest Govern, la realitat és
tossuda: hem reduït prop del 20 % els alts càrrecs i el personal
eventual, el que ha significat reduir més d’un 10 % la despesa pública
en aquesta matèria.
I aquestes dades són perfectament contrastables, perquè la llista del
personal eventual que treballa per al Govern de Catalunya és ara
pública i fàcilment accessible a tots els ciutadans.
Ens hem trobat una situació similar en l’excessiu nombre de
comissions i organismes externs, així com d’unitats sobrecarregades
de personal en proporció a les funcions que s’hi portaven a terme.
S’havia primat la reacció davant de determinats problemes, creant
unitats ad hoc, en perjudici de criteris basats en la previsió i
l’estratègia de cara al futur.
Totes aquestes disfuncions expliquen que haguem trobat una
administració cansada i desmotivada, molt marcada per les inèrcies i
per unes directrius que sovint valoraven més les fidelitats que la
professionalitat.
Tot i així, aquesta és una qüestió a hores d’ara poc preocupant
perquè hem trobat també que l’esperit de servei públic dels
funcionaris de la Generalitat és alt, i això hem de posar-ho en el seu
propi crèdit, però també en el del govern sortint, sens dubte.
En definitiva, hem heretat una administració de vint-i-cinc anys que
pateix problemes i disfuncions pròpies d’una administració
centenària. I que té algunes de les virtuts que les hi son associades.
A partir d’aquí, ¿quines són les nostres prioritats de l’acció de govern?
11
�2.2. L’acció de govern
El govern que presideixo no caurà mai en la trampa o la temptació
del victimisme. Malgrat que les circumstàncies ho haurien pogut
justificar, ha prevalgut en tot moment la voluntat de governar, i
posar en marxa el programa que es desprèn de l’Acord tripartit per a
un govern Catalanista i d’Esquerres, el nou Govern de Catalunya.
L’obra del nou Govern de comença a fer efectiva la síntesi entre els
dos grans pilars que el sostenen: l’autogovern, per un costat, i el Bon
Govern per impulsar el progrés econòmic, social i territorial de
Catalunya, per l’altre.
És un propòsit coherent amb l’ideal nacional d’enfortir Catalunya,
amb la voluntat de fer política d’una altra manera, amb el compromís
per un catalanisme reformista, en el sentit de la reforma social.
Vull explicar-los el que això significa en l’àmbit institucional,
l’econòmic, el social i el territorial.
A. En l’àmbit institucional
El primer gran objectiu de la Generalitat és ampliar l’autogovern de
Catalunya.
Esperem comptar amb la participació de totes les forces polítiques i
socials del país en un Acord Nacional sobre l’Autogovern i el
Finançament. Com saben, l’element bàsic d’aquest Acord és la
reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
El Govern vol que tots els catalans i catalanes participin en un
projecte articulat a l’entorn d’un nou Estatut , marc adequat per fer
valer els seus drets i deures i per al seu progrés en tant que
ciutadans d’un país lliure;
que enforteixi l’autogovern de Catalunya per fer front als reptes del
segle XXI, actualitzant el marc financer de la Generalitat i definint els
espais de decisió política;
i que converteixi el nostre país en el motor del projecte de l’Espanya
plural i el doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i
mundial.
Ja hem iniciat el procés d’elaboració de l’Estatut.
12
�Estem treballant per explicar el perquè del nou Estatut, per facilitar
canals d’expressió a la ciutadania i per recollir propostes i opinions i
fer-les arribar a la Ponència parlamentària.
Paral·lelament s’ha creat per iniciativa del conseller de Relacions
Institucionals i Participació la Comissió Assessora de la Reforma de
l’Autogovern de la Generalitat.
A partir dels treballs realitzats per aquesta Comissió, el Govern farà
arribar les seves aportacions a la ponència parlamentària que prepara
la reforma estatutària.
Resultats de la feina feta fins ara:
- En primer lloc, pràctica unanimitat de la societat catalana en el
suport al procés de reforma, en relació amb la necessitat de millorar
la capacitat d’autogovern.
- En segon lloc, en relació amb les expectatives i les preocupacions
ciutadanes, l’esperit que ha dut a moltes entitats a demanar la
incorporació a l’Estatut d’una carta de drets de ciutadania.
- Finalment, la gran coincidència constatada respecte als continguts
bàsics de la reforma.
La voluntat del Govern és contribuir als treballs de la Ponència,
expressar clarament la nostra posició política i tècnica sobre els
continguts, i impulsar un procés de participació que faci d’aquest
Estatut l’Estatut de la gent, l’Estatut del poble de Catalunya.
També som conscients de la necessitat que tot aquest procés vagi
acompanyat de complicitats a nivell de l’Estat.
Des de Catalunya no ens estem limitant a dialogar i cercar acords
amb les institucions de l’Estat.
Estem ampliant el camp de joc dialogant i cercant acords amb els
altres pobles d’Espanya, amb les autonomies que comparteixen amb
nosaltres sentiments i interessos, i que d’altra banda són lògicament
competitius amb nosaltres i defensen interessos propis.
Crec que aconseguirem acords, que aconseguirem convèncer.
En aquest sentit i sense anar més lluny, una manifestació evident de
la diversitat i de la riquesa cultural espanyola i europea és la llengua.
Es pot afirmar que la Constitució Europea ho reconeix, en la mesura
que serà traduïda oficialment al català, essent aquesta traducció
13
�jurídicament vinculant. És més: s’ha adjuntat a la CE una declaració
en favor de la diversitat de les llengües i concretament en favor de
les que obtinguin caràcter oficial en virtut de l’article 4.10.2, que és el
promogut per la delegació espanyola a la CIG, i que permetrà la
traducció oficial de la CE al català.
És la primera vegada en la història que el Govern de l’Estat defensa el
català en un escenari del rang de la Conferència Intergovernamental.
Aquest fet representa un punt de partida important i carregat de
simbolisme.
És cert que l’objectiu assolit no respon del tot encara a l’ambició que
tenim en aquest àmbit, però hi continuarem maldant, no ho dubtin. I
ho farem cada vegada amb més força. La creació de la Delegació del
Govern a Brussel·les és una mostra de la voluntat de continuar
representant i defensant els interessos de Catalunya davant les
institucions i òrgans de la UE.
També són les noves formes de governar les que han fet evident des
del primer moment el canvi a Catalunya. Aquesta altra manera de
governar s’està substanciant en cinc punts:
- governar en coalició,
- establir una relació cooperadora amb l’oposició,
- administrar amb transparència,
- impulsar la participació ciutadana,
- aproximar la prestació de serveis al poble.
Que res del que pugui fer un ajuntament no ho faci la Generalitat, i
que ho pugui pagar, de la mateixa manera que no volem que l’Estat
faci res del que nosaltres podem fer millor.
En aquest sentit Vostès saben perfectament que fa anys que proposo
que l’Estat, d’una banda, i les autonomies i els ajuntaments, d’una
altra, es reparteixen els recursos públics en la proporció 40/60, que
hauríem de comparar amb la proporció 80/20 que existia l’any 1980
–sempre excloent les despeses financeres i la seguretat social.
Doncs bé, en la seva visita a Barcelona el Ministre Solbes va avançar
provisionalment que la proporció actual ja és de 30/70; és a dir, que
el procés descentralitzador ja ha sobrepassat el 60% que
demanàvem.
Ho sabrem del cert quan el nou Senat eixit de la Constitució
reformada creï la oficina d’estadística fiscal de l’Estat de les
Autonomies i publiqui anyalment balances fiscals i esforços fiscals
comparatius. I espero que abans hi hagi avenços fefaents per part del
Ministeri.
14
�En molts casos un nou estil es veu en gestos, actituds, petites
decisions que van conformant una cultura cívica, política i
administrativa nova. Per tal que aquesta cultura política s’acabi
consolidant, concretarem un programa de reformes democràtiques
que millorin les institucions, les regles i els procediments. Però ja
hem començat a implantar les primeres mesures.
En primer lloc, hem dotat el Govern d’una estructura organitzativa
que facilita les síntesis de prioritats i l’encaix de les cultures polítiques
dels membres de la coalició, i que ens permet impulsar una estratègia
pròpia per assolir els objectius fixats.
Hores d’ara, el projecte de llei al Parlament que regula la figura del
Conseller en Cap amb el rang legal que mereix, o la reestructuració
en curs de la Secretaria de Comunicació, són proves concretes de la
cohesió del govern.
També tenim la convicció que hem d’assajar un nou tipus de relació
amb l’oposició. Els reptes reformadors plantejats en aquesta
legislatura obliguen a cercar el màxim acord possible en una colla de
temes.
Per aquest motiu, hem regulat per primera vegada la figura i les
funcions del Cap de l’Oposició, que ha de gaudir del suport i del
reconeixement necessari, d’acord amb les responsabilitats que li
pertoquen i amb el seu paper polític i institucional.
Això no vol dir que aquesta figura no es pugui regular legalment més
endavant en el marc de la llei 3/82, anomenada Estatut interior.
I aprofito per a dir que tanmateix l’Estatut formal, l’Estatut de
Catalunya, hauria de regular els principis, insisteixo, els principis, de
la llei electoral i la llei territorial, per una senzilla raó. L’Estatut ho va
fer i tanmateix no s’ha aplicat i aquest és una llacuna que cal cobrir.
No pot ser que 25 anys desprès d’un Estatut que establia un sistema
electoral proporcional i que obria la porta a les vegueries, no hi hagi
vegueries i els vots no es computin d’acord amb el principi de
proporcionalitat. Cal assegurar-ho.
Un altre principi a respectar és el de la transparència. No és només
un compromís programàtic. És un compromís ètic i de respecte
democràtic cap a tots els ciutadans de Catalunya. Ho creiem
fermament.
Per aquest motiu vàrem presentar l’informe de tots els assessors i
càrrecs eventuals contractats pel Govern a l’anterior legislatura.
Tenim una determinada manera d’entendre què vol dir governar, i ho
15
�hem començat a demostrar fent públiques les relacions contractuals i
retributives del personal –inclòs l’eventual– i reduint
significativament, com ja he dit, el nombre d’alts càrrecs i
d’eventuals.
La política de comunicació del govern es basa en la independència i el
rigor.
Són principis que estem començant a fer efectius amb el reforçament
de l’autonomia i l’autoritat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya
en una nova llei.
La llei assegurarà la independència i el finançament adequat dels
mitjans públics, reduint la intervenció pública en el mercat de la
comunicació i impulsant la competitivitat dels grups de comunicació
catalans.
Abans, quan un directiu dels mitjans públics no seguia les directrius
del govern, que eren estrictament aplicades, fins i tot en l’escaleta
dels telenotícies, es cessava el directiu o se’l feia plegar, com va ser
el cas de Miquel Puig desprès que va substituir els responsables de
l’estreta relació govern/telenotícies.
Ara l’únic que pot fer el govern és expressar públicament que
dissenteix de la importància donada a una o una altra informació.
Estem en un altre món.
El Govern ja ha aprovat la creació de la Comissió d’Organització
Territorial, que és l’encarregada de dirigir els treballs i coordinar les
diferents unitats administratives i organismes implicats en la
preparació de la Llei d’organització territorial.
Sens dubte, un dels eixos principals d’aquest nou model
d’organització territorial serà la descentralització de la Generalitat. Es
tracta d’un procés que ja hem iniciat reforçant els delegats del
Govern –que participaran directament en les principals iniciatives i
inversions dels departaments a les seves demarcacions- , creant les
subdelegacions a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu, i creant un
Consell de Direcció dels Serveis Territorials a cada demarcació.
Per altra banda, la nova organització territorial consolidarà l’aposta
municipalista del govern. Una aposta que s’ha començat a concretar
en el clar augment de la dotació del Pla Únic d’Obres i Serveis.
B. En l’àmbit econòmic
16
�Un dels eixos fonamentals del bon govern és el progrés econòmic. El
creixement econòmic sostingut i la distribució eficient de la riquesa,
és el que ha de garantir, en darrera instància, la millora del benestar
de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Per aconseguir el progrés econòmic Catalunya s’enfronta al repte de
la internacionalització. Per superar-lo amb èxit hem de transformar el
nostre model de competitivitat -basat en els baixos costos laborals,
el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat- a través de
l’increment de la productivitat.
I ho hem de fer incidint en uns factors estratègics fonamentals com
són
la inversió en infrastructures;
la formació de capital humà;
la incorporació de processos d’innovació tecnològica en els sistemes
productius;
la inversió en R+D+I;
el finançament de projectes de capital risc.
Aquesta nova política, perquè sigui eficaç, ha de ser definida i
aplicada a partir de la coordinació dels diversos nivells de
l'Administració, i la col·laboració de les empreses, universitats,
cambres de comerç, instituts de recerca, parcs tecnològics, i centres
de serveis a les empreses.
Aquesta es la filosofia manifesta de l'Acord Estratègic per a la
Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de
l’economia catalana.
És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de
l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT,
Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME.
L’acord assenyala 15 línies estratègiques de treball, essent les més
importants: infrastructures, formació, innovació, recerca, projecció i
creació d’un entorn favorable.
En la mateixa línia, es crearà l’Agència Catalana d’Inversió que és
l’instrument clau per promoure les inversions empresarials
generadores d’ocupació estable i de qualitat, de millores
tecnològiques i de complements al teixit empresarial i econòmic de
Catalunya.
Tot i que aquests siguin els objectius clau, la nostra estratègia per
donar un nou impuls econòmic a Catalunya, preveu també efectes en
determinades polítiques sectorials.
17
�Les actuacions que hem dut a terme fins ara en matèria d’ocupació,
són les següents:
- L’impuls de nous jaciments d’ocupació. Per primera vegada s’ha
decidit destinar una despesa plurianual de 8 milions d’euros als filons
d’ocupació.
- Polítiques actives d’ocupació a favor dels joves i els aturats de llarga
durada per fomentar l’autoocupació i reciclar a persones ocupades.
- Hem posat en marxa el Pla de Desenvolupament del Servei
d’Ocupació de Catalunya. Cal recordar que la llei del SOC es va
aprovar fa 15 mesos, però el desenvolupament encara estava
pendent.
En segon lloc, el projecte específic pel món rural es concreta en una
nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més
rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el
medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per
encarar adequadament les properes dècades.
En tercer lloc, en política de comerç, el nostre criteri és favorable a
mantenir el comerç com a columna vertebradora de la metròpolis i,
per extensió, de la societat.
En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris
Comercials, que recupera l’exercici de les competències estatutàries
exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris
aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005.
Finalment, el Govern considera que una de les polítiques transversals
prioritaries és la que fa referència a la societat de la informació i la
comunicació.
El Govern es compromet a estendre l’ús d’Internet al conjunt de la
població, el que vol dir dotar Catalunya de les infrastructures que
calen, que van ser promeses per a l’any 2002 i que encara estan
pendents.
S’han iniciat els treballs per a l’elaboració del Pla Territorial Sectorial
de Turisme de Catalunya, per tal d’identificar amb més precisió
els recursos turístics disponibles;
les àrees saturades i deficitàries;
els impactes econòmics, territorials i ambientals;
i els criteris per al reequilibri territorial i la desestacionalització.
C. En l’àmbit social i cultural
18
�En la nostra Acció de Govern, la política educativa s’ubica en un espai
central, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i,
simultàniament, com a instrument d’integració cívica i de cohesió
social.
S’ha iniciat un esforç en la despesa educativa per tal d’acostar-la
progressivament als nivells de la UE.
Pel que fa a la millora de les infrastructures, hem destinat 57 milions
d’euros per a la rehabilitació i construcció de noves escoles.
Es destinaran 18 milions d’euros a la rehabilitació, adequació i millora
de diversos centres a tot Catalunya, i 39 milions d’euros a obres
d’ampliació i noves construccions de centres docents.
El Departament d’Ensenyament ha convocat oposicions per a 950
places de docents per Primària i per Secundària, i ha aprovat
l’increment de professorat en els centres amb un elevat nombre
d’alumnat nouvingut.
També augmenten els Tallers de Llengua en 76 escoles i en 27
Instituts, i s’incrementen en 1.050 hores setmanals les dotacions
auxiliars d’educació especial en centres públics, mesura que ha
beneficiat 84 centres docents, d’acord amb la distribució realitzada
pels Serveis Territorials d’Ensenyament.
L’esforç pressupostari va acompanyat d’una millora de la gestió dels
concerts educatius, de la planificació de l’oferta educativa i del mapa
escolar, i de l’establiment progressiu d’una xarxa integrada de tots
els centres sostinguts amb finançament públic.
Un primer pas ha estat l’elaboració d’un Decret per garantir, entre
d’altres, la transparència en l’admissió de l’alumnat, l’assignació
objectiva dels centres així com un repartiment equilibrat per afavorir
la integració d’alumnes nouvinguts.
S’ha començat a impulsar un canvi en la formació professional.
S’avança cap a una progressiva integració de la formació professional
inicial, l’ocupacional i la formació continuada, a través d’un projecte
que està redactant el Departament d’Ensenyament i que permetrà
realitzar estudis de Formació Professional a distància i oferirà noves
oportunitats d’aprenentatge.
L’ensenyament universitari és una variable estratègica per
fonamentar l’economia del coneixement. La política del Govern
persegueix que el sistema català s’integri correctament en el naixent
sistema d’ensenyament superior europeu.
19
�S’han pres les mesures adequades per aprofitar el paper de la
universitat en el camp de les tecnologies de la informació.
L’instrument principal per a superar la fractura digital que encara avui
divideix el territori serà la Llei sobre la Societat del Coneixement que
portarem al Parlament, amb l’objectiu d’ordenar i promoure les
accions que s’han de desplegar.
El Bon Govern es basa crucialment en el progrés social i cultural de
Catalunya, a través de polítiques que garanteixin una comunitat de
ciutadans forta i segura.
El Govern de Catalunya desenvolupa el seu projecte cívic i social en
quatre eixos principals d’acció:
la política sanitària,
la política de seguretat i justícia,
la política de protecció social
i la política de desenvolupament cultural.
Aquests quatre eixos han de vertebrar l’Estat del Benestar català per
al segle XXI, a través del qual hem d’estendre els drets i deures
individuals que la democràcia ha anat construint per a tots els
ciutadans, sigui quin sigui el seu origen, la seva edat, o la seva
orientació sexual.
Avui és un dia especialment important per recordar aquest principi
que progressivament ha d’impregnar la nostra acció de govern, atès
que celebrem la diada reivindicativa dels drets de gais, lesbianes i
transsexuals.
En aquest sentit, voldria reiterar el meu suport a la Diada i el
compromís del Govern per fer efectives les línies d’acció establertes a
l’Acord del Tinell.
Concretament, l’elaboració del Pla Interdepartamental per a la no
discriminació de les persones homosexuals i les iniciatives per
avançar en la igualtat, com la modificació de normatives per eliminar
les traves d’accés a l’adopció.
El resultat d’aquestes accions de govern i d’altres que els explicaré a
continuació ens porta cap a un nou patriotisme.
El patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat
efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola, en
l'accés a l'habitatge, en la natalitat tan arriscada i difícil, en la
conciliació de la vida laboral i la vida familiar, en l'envelliment prop
de casa, en la millora constant dels sistemes de salut, en la garantia
de la seguretat individual i col·lectiva...
20
�Aquest és l’autèntic patriotisme, el dels països que van fer la
revolució quan calia, com França i Estats Units, i és autèntic perquè
no es basa tant en l’origen ètnic com en el destí lliurement triat i els
drets adquirits pel fet de pertànyer a aquella comunitat.
El patriotisme, per la majoria del poble, comença al barri i l’escola i el
CAP o no comença mai.
La Catalunya que projectem es fa poble a poble, barri a barri,
persona a persona.
La primera llei emblemàtica del projecte social del Bon Govern és la
Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles, síntesi dels diferents
eixos d’acció social, que combina per primer cop habitatge, escola,
immigració i seguretat, i de l’aposta municipalista del Govern.
Es tracta d’un projecte que representa el primer pas per fer efectiu el
“dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la
convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei
no és anecdòtica. Volem fer evident als ciutadans que el govern no
permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin
enlloc.
La nostra política de salut, pretén desenvolupar el compromís que va
adquirir el Govern per una sanitat més humanitzada i de qualitat.
Això passa evidentment per afrontar el dèficit estructural que patim
en recursos humans i materials, en comparació amb la demanda de
serveis de salut.
Bons exemples del nostre compromís en matèria de salut en són,
hores d’ara, el Pla de Xoc de Centres de Salut a través del qual es
reforçaran el 38% dels equips d’atenció primària (en concret, 132)
amb 285 nous metges, pla que arrencarà al juliol, o el Pla de Xoc per
reduir les llistes d’espera.
Mesures previstes:
- dotar cada pacient amb un certificat de llista d’espera quirúrgica,
- eliminar els tres mesos d’espera tècnica que fins ara no estaven
comptabilitzats
- i lògicament incrementar el nombre de professionals i de sessions
quirúrgiques.
El segon eix del nostre projecte cívic i social es basa en la política de
seguretat i justícia, que ha de donar prioritat a actuacions més
preventives, que redueixin l’actuació reactiva, i que han de posar
l’èmfasi en la proximitat.
21
�L’eficàcia en el servei de justícia s’ha de garantir amb un impuls
important de la justícia de proximitat i una millor gestió dels recursos
que té l’Administració de Justícia a Catalunya.
En Administració de Justícia la fragmentació competencial impedeix
avançar en l’eficiència del servei públic. L’increment de recursos
personals i materials hauria d’anar acompanyat d’una revisió d’aquest
repartiment competencial.
Per això s’han pres mesures com l’elaboració d’un nou mapa dels
equipaments judicials per construir els jutjats que calen i millorar els
existents i, en aquesta línia, la modificació i optimització del projecte
de Ciutat Judicial.
La millora del sistema penitenciari implica la reforma de la xarxa de
presons que hi ha a Catalunya.
La política penitenciària s’ha de definir no com una simple política de
reinserció, sinó com una política social més del programa de govern.
En matèria de presons, el Govern desenvoluparà les accions incloses
en el document sobre Línies Bàsiques de Política Penitenciària i en el
Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 2004-2010, que ja han estat
presentats.
En matèria de Dret Civil català, cal respondre a necessitats socials
noves amb els instruments jurídics que ens proporciona aquesta
competència. Aquesta resposta és la millor defensa contra els que
volen limitar l’abast de la competència en la matèria.
Les polítiques de seguretat constitueixen l’altra gran línia d’actuació
en aquest eix. La principal mesura per aquesta legislatura és la
finalització del desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra, amb
especial atenció a l’assumpció de responsabilitats arreu del territori
metropolità.
Paral·lelament, hem d’afavorir una major coordinació i planificació en
aquestes polítiques, per tal de sumar els esforços dels diferents
cossos de seguretat que actuen a Catalunya.
Dues són les principals preocupacions socials en matèria de
seguretat: la seguretat viària i la violència domèstica. Per això des
del primer moment el nou Govern de Catalunya s’ha mostrat
activament bel•ligerant en ambdues qüestions.
En el nostre programa es proposa a la societat catalana fer l’esforç
necessari per reduir la sinistralitat viària en un 50% d’aquí a l’any
2010.
22
�En aquest mesos hem donat els primers passos per coordinar les
actuacions dels departaments d’Interior, de Política Territorial i Obres
Públiques i de Sanitat.
Es tracta, simultàniament, de:
- Millorar l’estat de les carreteres, reduint els punts de risc i actuant
en tots els “Trams de Concentració d’Accidents Detectats” en els
propers tres anys.
- Reduir la velocitat i evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol,
fent pública la ubicació de radars i incidint en el control d’alcoholemia
entre els més joves.
- Prevenir les lesions causades pels accidents de trànsit, fomentant el
control dels comportaments de risc i incrementant la qualitat de
l’atenció als accidentats.
La lluita contra la violència de gènere i –en un sentit més amplicontra la violència domèstica és una de les prioritats del Govern.
Una prioritat que es correspon amb la percepció social reflectida en
l’Enquesta de Seguretat Pública que identifica la violència contra les
dones com a la primera preocupació ciutadana en matèria de
seguretat.
Coherent amb aquesta percepció social, en l’Acord de Govern que
fonamenta la nostra acció es recull el compromís de presentar al
Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de prevenció, actuació i
eradicació de la violència exercida contra les dones.
Compromís reiterat per la consellera de Benestar i Família i concretat,
a més, en dotar de pressupost el Pla integral existent.
Compromís reforçat per altres propostes fetes per la consellera de
Benestar i Família i per la consellera d’Interior:
1. Posar en funcionament un fons de garantia per l’impagament de
pensions fixades per sentència judicial de separació, nul·litat o
divorci, com a mecanisme per lluitar contra la violència indirecta
contra dones i infants, i per eradicar la feminització de la pobresa.
2. Crear una oficina de lluita contra la violència domèstica, amb la
col•laboració de diversos departaments.
3. Implantar, amb caràcter voluntari, localitzadors a dones
maltractades per poder prevenir noves agressions.
23
�Haig d’incloure aquí els temes que demanen més discreció, com són
els relacionats amb el terrorisme i la informació reservada, que
sempre ha fluït de manera àgil, també en el període anterior entre el
Ministre Acebes i la consellera Tura.
Hi ha una excepció imperdonable i que no té res a veure amb els
nostres serveis de seguretat: el silenci del President Aznar en el cas
del viatge de Josep Lluís Carod a França, informació que va retenir
per a utilitzar-la electoralment a les portes de la campanya de les
generals, malgrat que els serveis d’informació van suggerir-li la
possibilitat d’informar el representant ordinari de l’estat a Catalunya,
que és el President de la Generalitat.
Pel que fa al tercer eix, la política d’acció social:
La família és un dels centres principals de l’atenció en les nostres
polítiques d’acció social, perquè la diversificació de les estructures
familiars ha posat al descobert noves realitats que mereixen
respostes específiques.
Per això, les ajudes que el Govern atorga a les famílies amb fills
menors de 3 anys, i de 6 anys si són nombroses, les hem fet
extensives també a les famílies monoparentals en les mateixes
condicions que les nombroses. Es calcula que se’n beneficiaran
288.000 nens i nenes i unes 250.000 famílies. També per això,
durant el 2004, el Govern destinarà 8,5 milions d’euros per a
subvencions a la creació i consolidació de places d’educació preescolar en centres de titularitat municipal. La Generalitat vol impulsar
la creació de noves places d’aquest tipus per assolir una oferta
suficient que atengui la demanda de la població.
El conjunt de la gent gran, constitueix un dels sector més febles
davant les nous factors de desigualtat. Totes les mesures dedicades a
la gent gran han d’anar encaminades, principalment, a garantir-los un
nivell d’ingressos i de benestar dignes.
Per això, ja hem apujat un 3,8% els complements a les pensions de
viduïtat més baixes. El nou pressupost per al 2004 incrementa un
24% la quantia de l’ajut, que passarà de 25 a 30 euros mensuals, i la
partida global creixerà un 37% respecte a l’any passat. Caldrà
continuar en aquesta línia.
Som sensibles a la problemàtica de les vídues en particular i de la
gent gran en general. Per aquest motiu elaborarem una llei en els
propers sis mesos per poder desenvolupar des de Catalunya les
prestacions econòmiques que permetin atendre els col•lectius més
desfavorits, tal com preveu l’acord del Tinell.
24
�Un altre eix dels que composen el projecte cívic, de seguretat i de
cohesió social del Bon Govern pretén assegurar el ple
desenvolupament de la cultura a Catalunya.
Hem de reafirmar i potenciar la nostra identitat cívica, amb capacitat
integradora i sense excloure la diversitat d’interessos, circumstàncies
i sentiments que actualment defineixen la societat catalana. Ho hem
de fer comptant amb totes les administracions i sectors interessats.
L’exemple del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i els
entrebancs, és prou positiu. La reforma estarà acabada a final d’any,
culminant una proesa que va liderar inicialment l’inoblidable Pere
Duran Farell.
Catalunya tindrà el Museu Nacional que ens mereixem, no a l’alçada
dels primers d’Europa, però digníssim, inigualable en art romànic i
allotjat en un edifici que, com moltes coses a Catalunya, no va ser fet
amb la consistència necessària sinó per a una celebració puntual, la
del 1929, i que per tant ha exigit un esforç titànic.
La Fira de Guadalajara –el programa definitiu per la qual es
presentarà d’aquí a 2 dies- també és una fita llargament cobejada.
Per tal de promoure elements comuns d’identitat i comunicació, hem
de reforçar la dimensió cultural i lingüística de la ciutadania. Per això
impulsarem un programa de Planificació lingüística per potenciar l’ús
del català. Volem que viure plenament en català sigui possible i més
fàcil. I que ho sigui per tots, per la qual cosa destinarem 35,3 milions
d’euros a la integració d’immigrants a les aules a través del Pla per a
la Llengua i la Cohesió Social.
L’Institut Ramon Llull segueix endavant i organitza la presència a la
Fira de Guadalajara. La marxa del govern balear és inevitable. Dos no
es casen si un no vol. Quan l’esquerra balear era el soci minoritari i el
nacionalisme català el majoritari, no hi havia problema. La dreta
balear, en canvi, no accepta col·laborar amb el Govern català
d’esquerres. Tot un símptoma de la disponibilitat als pactes d’uns i
altres.
D. En l’àmbit territorial i ambiental
En l’àmbit territorial i ambiental esdevé imprescindible desenvolupar
una nova manera d’entendre la nostra realitat física i les seves
exigències.
Per articular el territori i vertebrar el país hem apostat per impulsar
un “model territorial en malla”, basat en ciutats compactes, sense
25
�urbanització extensiva, unides per una xarxa ferroviària potent i per
una xarxa viària servida prioritàriament per transport públic col·lectiu
per a permetre que es mantinguin els espais naturals intermedis.
El paisatge a Catalunya ha esdevingut un capital impagable. En els
darrers trenta anys el sol urbanitzat s’ha multiplicat per dos. Es a dir,
s’ha ocupat tan sòl en aquests anys com en tota la història anterior.
No seguirem per aquesta via.
L’ampliació de la xarxa ferroviària és una de les nostres grans
ambicions en matèria d’infrastructures. Tot i que prosseguirem amb
el desdoblament i millora de la xarxa bàsica de carreteres, hem
decidit comunicar a llarg termini les principals poblacions del país,
els ports i els aeroports a través del tren.
També hem de desenvolupar xarxes d’accessibilitat per assegurar
l’accés de les ciutats catalanes a les xarxes de comunicació globals.
L’enfortiment del sistema aeroportuari català i la transformació de
l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, en l’aeroport de la
Euroregió, així com la millora del front portuari i la connexió amb la
xarxa ferroviària d’alta velocitat són elements clau.
Ho són a llarg termini, però ja hi hem començat a treballar integrant
la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística :
l’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la gran
plataforma logística del Sud d’Europa,
el Pla de xoc per millorar la senyalització de les carreteres,
la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més
segura i sostenible a tot el país,
les inversions en transport públic
i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de
Catalunya, en són bons exemples.
En el terreny de les inversions en infrastructures, com explicaré més
endavant, adquirim el compromís de mantenir un nivell d’inversió
important, tot i que en aquest cas pagant, pagant les conseqüències
del mètode alemany utilitzat fins ara, i pagant el cost de les noves
inversions.
Per aquest motiu estem posant en pràctica un nou estil de governar
el territori fent efectiu el valor de la sostenibilitat, basat en la
planificació i la solidaritat territorial.
Aquests valors seran una referència ineludible de les polítiques
econòmiques, de la planificació de les infrastructures, de la gestió
agrària o de la gestió urbanística.
26
�I, evidentment, de la gestió ambiental de diverses polítiques
sensibles, com la gestió dels recursos energètics, dels hídrics o dels
residus.
Sabem que aquest govern ha generat moltes expectatives. I no les
defraudarem. Com no ho hem fet, en el cas dels recursos hídrics,
amb el transvasament de l’Ebre.
Sabem que els transvasaments no són estrictament necessaris i que
el més important és fer un ús eficient de l’aigua. El nostre principal
objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena
incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua i que es
coneixen com a nova cultura de l’aigua.
Aquest govern ha manifestat i reiterat la seva intenció d’instaurar una
política hidràulica eficaç i sostenible.
I comptem amb la complicitat activa del nou govern d’Espanya per
revisar-la implantant projectes d’interès hidràulic i mediambiental
(dessaladores, bases de recàrrega i projectes de descontaminació
dels aquífers, i recuperació i reaprofitament dels recursos disponibles
fins ara desaprofitats per la seva menor qualitat).
A això cal afegir una gestió sensata dels recursos. Val a dir:
1) Una gestió de la demanda d’aigua que fomenti l’estalvi, com es va
fer a l’àrea metropolitana de Barcelona a mitjans anys 80, que ha
resultat en un pràctic estancament del consum d’aigua de boca.
2) Inversions en aquest estalvi, tant pel que fa a la que es perd en
les conduccions com la que es consumeix innecessàriament en els
consums domèstics i industrials.
Completat el procés de planificació territorial, tindrem el Pla
Territorial de Catalunya i els plans territorials de cada regió que
donaran cobertura i fixaran els criteris de caràcter supramunicipal i
les visions estratègiques perquè s’hi acullin i encaixin els
planejaments urbanístics de caràcter municipal.
Com saben, ens hem compromès a haver aprovat en un any i mig els
plans directors del Litoral i de l’Empordà, el Pla Territorial de les
Comarques de Girona i l’Avantprojecte d’una Llei del Paisatge.
En relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner tenim el
compromís d’ampliar a més de 500 metres des de la línia de la costa
l’àrea d’influència del Pla i de procedir a la preservació definitiva de la
costa i del prelitoral sense construir. Són mesures que permetran que
27
�55 km lineals de front marítim continuïn intactes per sempre, com
llegat a les generacions futures.
La segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai
és una dinàmica cada vegada més insolidària des del punt de vista
social. L’hem d’evitar, i un dels pilars per fer-ho són les polítiques
d’habitatge i de qualitat urbana.
Per aquest motiu hem aprovat el Pla per al Dret a l’Habitatge que té
l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a un total de
42.000 unitats noves en els propers 4 anys distribuint geogràficament
els objectius de manera concertada amb el món local i amb els
promotors públics, privats i cooperatius.
El pla té una especial incidència a les comarques amb major dificultat
per l’accés a l’habitatge i zones de creixement econòmic i demogràfic
potencial, així com a les comarques de l’interior del país, amb
especial atenció a les ciutats petites i mitjanes del rere país, a les que
demanarem que impulsin el reequilibri territorial en el marc dels
plans territorials parcials.
Dins els objectius generals dels 42.000 habitatges s’inclou la
promoció de 21.000 unitats d’habitatge en règim de lloguer,
prioritzant els destinats a l’emancipació de joves, a la gent gran i als
col·lectius específics amb especials dificultats d’accés a l’habitatge.
Deixin-m’ho dir: és un escàndol que els habitatges de compra
estiguin desgravats en l’import sobre la renda i els de lloguer no ho
estiguin.
Aprovarem aviat el Pla Català de la Rehabilitació, per permetre la
rehabilitació de no menys de 40.000 habitatges en quatre anys.
En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya té
l’objectiu d’estimular la producció d’habitatge protegit i reconèixer la
pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions
de convivència i familiars.
E. Deu punts per resumir i finalitzar
Del conjunt d’acords, decisions i iniciatives preses pel govern, vull
assenyalar, per la seva significació o transcendència, els deu
següents:
1 ) Inici del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya.
28
�2) Impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització de
l’economia catalana i creació de l’Agència Catalana d’Inversió.
3) Aprovació de la Llei de millora de Barris, àrees urbanes i viles de
Catalunya.
4) Impuls del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007
5) Establiment dels objectius i propòsits del Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner, per a la protecció del sòl no urbanitzable de la
costa catalana, que afectarà un total de 56 Km del litoral.
6) Aprovació del Pla de xoc dels centres de salut, que té l’objectiu
d’incrementar un 38 % els efectius d’atenció primària.
7) Rehabilitació, millora i construcció de noves escoles i actuacions
per millorar l’atenció als alumnes i la qualitat de l’ensenyament.
8) Augment de la prestació econòmica per infants a càrrec, per a
famílies amb infants menors de tres anys i per a famílies nombroses
i monoparentals.
9) Impuls del Programa de Planificació Lingüística i del Pla per a la
Llengua i la Cohesió Social per a potenciar l’ús del català, per a que
viure plenament en català sigui possible i més fàcil per tots.
10) Derogació del transvasament de l'Ebre gràcies a l’actitud de les
Terres de l’Ebre, el capteniment del nostre govern, i la decidida
voluntat política del govern de l'estat, amb l’aprovació del Reial
Decret de Modificació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional, que
respon a totes les peticions de la Generalitat.
Aquest decàleg és només una mostra de l’activitat desenvolupada pel
Govern, activitat que sovint ha restat velada per la intensitat –quan
no pel dramatisme- dels esdeveniments als que m’he referit al
principi i que han dominat no només la vida política sinó –en bona
mesura- el conjunt de la vida social del nostre país.
F. Per acabar, un mot sobre les prioritats de Govern
reflectides en els Pressupostos
Els Pressupostos per al 2004 són uns pressupostos de transició; però
també són els primers pressupostos del canvi: tot i l’estret marge de
maniobra reflecteixen ja els canvis en les prioritats de la política i
l’acció de govern.
29
�Amb unes previsions d’ingressos de 17.600 milions € i de despesa de
18.500 milions €, per tant amb un dèficit previst de 850 milions € que significa una reducció del 27.5% respecte a l’exercici anterior-,
són uns pressupostos de contenció de despesa i d’ajustament
pressupostari.
Tot i així, el que em sembla més rellevant és que justament aquest
esforç de contenció ha permès un augment de l’estalvi corrent del
37%, que es destinarà a l’esforç inversor que es vol mantenir al llarg
de la legislatura. Aquest Pressupost representa el major esforç
inversor realitzat per la Generalitat al llarg de la seva història.
El rigor en el control de la despesa deixa un marge suficient per a dur
a terme les grans línies del nostre programa de govern, definides en
l’Acord del Tinell:
1. Més política social lligada als barris, les escoles i la salut dels
ciutadans.
2. Un nou impuls a la competitivitat i als sectors productius
3. La vertebració del territori, amb més infrastructures més respecte
ambiental i paisatgístic.
3. Final
Finalment, estem en un nou escenari de col·laboració institucional i
de diàleg, en que caldrà treballar amb tenacitat i generositat alhora.
Val a dir que no hem perdut ni un minut a posar-nos-hi. Els contactes
formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat
amb el president i els ministres del Govern d’Espanya han estat
continuats en aquestes setmanes.
D’aquests contactes n’han sorgit abundants gestos i uns primers
compromisos.
- La reiteració de la voluntat de respectar el projecte d’Estatut que
aprovi el Parlament de Catalunya per part del nou president del
Govern espanyol.
- El compromís actiu del Govern espanyol per obtenir el
reconeixement del català a la Unió Europea.
- La bona disposició al diàleg mostrada pel ministre d’Administracions
Públiques en relació a les transferències pendents.
- L’anunci de retirar una bona part dels conflictes de competència
presentats al Tribunal Constitucional.
30
�- L’aprovació d’una moció al Senat sobre l’ús del català a les
institucions estatals.
- El compromís del ministre de Defensa de revisar el consell de
guerra al President Companys.
- El compromís del ministre de Justícia en relació als Tribunals
Superiors autonòmics.
- El compromís de la ministra de Foment de fer arribar l’AVE a
Barcelona el 2007.
- El compromís, també de la ministra de Foment, de fer efectiu l’1%
cultural a l’Institut d’Estudis Catalans.
- El compromís del president del Govern de retornar del tot el Castell
de Montjuïc a la ciutat de Barcelona.
- El compromís, també del president del Govern, d’aprovar la Carta
Municipal de Barcelona.
- I la proposta del ministre d’Administracions Públiques per resoldre
la presència de Catalunya i de les altres autonomies a la Unió
Europea.
Però, no tot han estat gestos i anuncis de compromisos. També hi ha
hagut decisions de gran impacte a Catalunya. La més important ha
estat sens dubte la paralització del transvasament de l’Ebre.
Sobre la base d’aquesta actitud inicial del Govern espanyol, el Govern
de Catalunya abordarà amb un optimisme enraonat els principals
temes de l’agenda política.
Hem de recuperar el temps perdut.
Tenim un govern assentat, reforçat i treballant a velocitat de creuer
amb un objectiu compartit, que és el que resulta de l’acord que el va
fer possible.
És el Govern de Catalunya. Fruit de l’acord tripartit. No és l’olla de
grills que alguns haurien volgut. És el govern, té solidesa, i , com ja
hem dit, en anteriors ocasions, tant el Conseller en Cap, com el
Conseller de Relacions Institucionals com jo mateix, és un govern per
governar i no per resistir.
31
�De totes maneres, vull que entenguin el meu propòsit de presentar
una visió més acabada dels objectius de l’acció del Govern en el
debat de política general que farem a la tardor.
Un debat on els penso exposar el projecte de país que sustenta
l’actual Govern de Catalunya, acompanyat d’un detallat Pla de
Govern que estem enllestint, i també de les línies mestres del
Pressupost per al 2005, espero que alliberat de bona part de les
hipoteques dels d’enguany.
Moltes gràcies per la seva atenció.
Pasqual Maragall
32
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1655
Title
A name given to the resource
Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució.
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Benestar Social
Govern
Acció política
Model social
Territoris
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/174/20040701.pdf
bc483b8944323d8d20c45bd7c489704c
PDF Text
Text
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Universitat d'Estiu Ramon Llull | 1/7/2004
Ja sabeu que jo sempre he cregut que el triangle màgic d'un país és
el triangle universitat, govern i territori. Pot ser el Govern de la
Generalitat, pot ser el Govern d'una gran ciutat, i l'empresa. Si
aquest triangle funciona, funciona tot. Si aquest triangle no va i no hi
ha prou interrelacions, anem malament.
Catalunya ha sigut sempre un país molt singular: com que l'Estat no
donava de si el que aquí es demanava, el país es va haver d'inventar
moltes coses. Moltes vegades se les va inventar com a mini-estat,
com a Mancomunitat... després com a Generalitat, també com a
Ajuntament de Barcelona. I altres com a institucions privades que
tanmateix tenien una vocació pública, començant per les escoles, que
o eren privades o eren municipals, però en el fons el que volien ser
era catalanes, com les escoles de la Mancomunitat.
Vet aquí, doncs, la vostra, una Universitat privada que en definitiva
neix també d'aquest mateix impuls de la societat catalana de tenir
institucions, tant si la llei, o l'Estat, o la situació política les permetia,
com si no. I de tenir-les amb un alt nivell de qualitat. Dit això, jo
només us demanaré una cosa: treballeu a igualtat de costos socials.
És a dir, per què és tant important la Universitat Pública? Perquè és la
Universitat de tothom. Perquè és la Universitat que no només parteix
d'un designi, privat o no, però relacionat amb l'excel·lència del país,
sinó que a més pretén estendre aquesta excel·lència més enllà de les
fronteres de les classes socials o de la capacitat econòmica.
Si voleu ser fidels a aquest esperit del vostre naixement, i que és tant
comú a tantes iniciatives importants d'aquest país, haureu de tenir en
compte que la vostra excel·lència encara es veurà millorada i serà
més palesa en la mesura que sapigueu fer front en aquestes
condicions, que són una mica més restrictives per a l'excel·lència.
Vull aprofitar aquesta ocasió que m'oferiu per exposar algunes
reflexions sobre el moment que estem vivint, sobre present i
el futur de Catalunya, un cop tancat el llarg -llarguíssim- cicle
electoral que es va iniciar fa més d'un any amb les eleccions
municipals i que acabem de tancar amb les eleccions europees.
La successió d'esdeveniments electorals i polítics ha estat molt
intensa i ha donat lloc a interpretacions i balanços de tota mena. La
opinió pública ja s'ha fet una composició de lloc sobre els actors
1
�d'aquestes comtesses electorals i sobre l'argument de la situació
política resultant.
Catalunya té, des de fa mig any, un nou govern. Amb un
programa diferent, amb uns objectius diferents, amb noves
sensibilitats, noves prioritats i amb estils també diferents. Dilluns
d'aquesta setmana vaig comparèixer al Parlament llargament
per retre compte de l'acció de govern d'aquests sis primers mesos.
Ahir hi vaig tornar per una sessió ordinària de control. I també en
això, en la disposició a rendir comptes, el meu Govern - i crec que el
Govern espanyol també, per la assiduïtat amb la que el president del
Govern espanyol s'està sotmetent a l'escrutini del Parlament espanyol
- estem marcant una diferència.
Però crec que cal també un altre tipus de reflexió (més enllà dels
resultats electorals i dels primers balanços de gestió) i amb
voluntat de transcendir els esdeveniments immediats i els
càlculs a curt termini.
No crec errar gaire si interpreto que va prenent cos la idea de
que estem en un moment de transició a Catalunya i Espanya.
No és casual que, des de la distància, "The Economist" hagi titulat
el seu recent informe sobre Espanya: "The second transition".
Jo crec que els temes que no es posin sobre la taula ara, en
l'inici d'aquesta segona transició, no seran comptats. I és molt
important, en aquest moment precís, que tots els temes que
han de marcar el futur estiguin sobre la taula, perquè aquells
temes que no s'hi hagin posat seran escombrats per la marxa
endavant, que a partir d'ara serà frenètica, en els congressos que
s'obriran de tots els partits polítics; en els debats de la tardor; en
l'aprovació dels pressupostos... i immediatament després en
l'aprovació dels estatuts basc i català i l'obertura del meló de la
Constitució.
Obrim un període que jo crec que haurà de durar 25 anys o més.
Estem obrint un segon quart de segle diferent, i per tant estem en un
moment francament decisiu.
A Catalunya, amb unes o altres paraules i imatges, s'està
aixecant acta del final d'un paradigma polític, gairebé diria
d'un paradigma político-cultural, que ha configurat per a bé i
per a mal la política i la societat catalana durant 25 anys.
És el paradigma forjat durant la Transició i interpretat de forma
principal pel que -sense cap ànim pejoratiu- s'ha
anomenat pujolisme: és a dir aquest conjunt format per quelcom
més que un líder, més que uns partits, més que un moviment, i que
2
�ha tingut la virtut d'ocupar i vertebrar l'espai central de la política
catalana durant aquests anys. L'ha ocupat tan abastament que la part
i el tot (la part activa i la resta més passivament) s'han confós
completament durant una colla d'anys.
Ha estat un paradigma fundat en la necessitat i, quasi diria,
la obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació
de la identitat nacional. I probablement ha estat més un
paradigma negligent en la bona fonamentació i el bon ús de
l'autogovern i dels seus instruments. Ha estat més polític que
administratiu o més ideològic que polític, com volgueu.
S'ha pensat des d'un país a la defensiva, instal·lat permanentment
-o, almenys, massa sovint- en la identificació de perills d'enemics
exteriors i també interiors, més que no pas des de el punt de vista
d'un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats, i no
dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació.
Però aquesta hiper consciència de la nostra fragilitat col·lectiva
ha acabat per passar-nos factura: la persistència en el discurs i
en les actituds defensives enlloc d'enfortir-nos ens ha evidenciat més
febles, els uns dels altres i potser de nosaltres mateixos, del que
realment som.
Així hem posat la nostra llengua i la nostra cultura a la defensiva, en
declarar-les en un estat de permanent normalització. La lògica de
la preservació essencial ha acabat per convertir-se,
paradoxalment, en el principal obstacle per a l'exercici de la
normalitat. La normalització s'ha menjat la normalitat, ha
ofegat la normalitat. Sempre dic que això és comprensible,
s'havia de passar per la normalització per arribar a la
normalitat, el que passa és que probablement ja fa un cert
temps que a la normalitat hi som i no ho sabem, o no ho hem
confessat.
Aquesta actitud defensiva ha convertit la cultura en una
dependència a vegades viciada. El proteccionisme condemna sempre
a la llarga a una eterna minoria d'edat, en el cas de la cultura
catalana o en qualsevol altre cas.
I una cultura permanentment sobreprotegida pot acabar
convertint-se en quelcom de massa fràgil, massa artificiós, i gairebé
diria fictici.
I sense sistema immunològic. Vull que se m'entengui. I que no
corrin a esquinçar-se les vestidures els qui ens acusen constantment
de voler desnaturalitzar, desnacionalitzar, desmuntar l'edifici de la
nostra identitat. Justament el que reclama, avui, el President de la
3
�Generalitat, és que comencem a mirar el present i el futur en clau
d'exercici de la normalitat que ja tenim. Que enfortim el sistema.
Que, com deia Miquel Martí Pol, ens llancem a caminar sense
crosses.
El proteccionisme sense límit, dic, és un vici que ha
contaminat les relacions entre el poder polític i el món de la
cultura i el món dels mitjans de comunicació.
La independència reclamada i proclamada d'actors i de vehicles
culturals ha acabat empantanegada en les xarxes d'un cert
clientelisme sorgit de la intervenció pública per mitjà d'ajudes massa
sovint poc transparents.
Estic convençut que en l'origen de l'enrevessada situació a
que hem arribat hi havia la voluntat indefugible de defensar,
protegir i impulsar la nostra cultura. Mai no negaré el mèrit i
la conveniència d'actuar així en els primers anys de la llibertat
recobrada.
D'una banda, la necessitat de recuperar anys i anys perduts per la
persecució política; i d'una altra, la consciència d'haver d'encarrilar la
cultura catalana en un mercat cultural dominat per altres cultures
més potents -molt més potents- com l'espanyola i, en un sentit més
ampli, l'anglosaxona.
El que ha succeït en la política cultural i de comunicació no és sinó un
exemple -probablement el més característic- d'una cultura política
que ha modelat la política i la societat catalana, la seva manera de
relacionar-se amb Espanya i Europa i, també, la seva manera de
posicionar-se al món.
Però el problema és que hem acabat enrocats en la defensa
identitària, intentant aprofitar les conjuntures favorables per
millorar la nostra situació, però renunciant a navegar en el
mar obert per la incapacitat o la poca voluntat de cercar els
aliats necessaris per solcar nous oceans amb seguretat.
Potser ens ha sobrat proteccionisme i ens ha faltat coratge.
Sincerament, entenc que aquest paradigma que ha presidit la realitat
i la interpretació de la realitat catalanes ha deixat de funcionar bé.
Avui, per llei de vida -i per les lleis de la política- el cicle protagonitzat
per aquell moviment - que per comoditat hem anomenat pujolismes'ha esgotat. Amb tot el respecte que em mereix la persona que el va
generar.
4
�Les interpretacions sobre les causes d'aquest fet poden ser diverses:
des de qui ho atribueix a causes personals (un recanvi de líder no
prou reeixit), a qui apunta a un error tàctic (mantenir una
determinada aliança política més temps del compte), passant pels qui
creuen que aquella estratègia política està exhaurida o, fins i tot, pels
qui - amb el final d'aquesta situació- entonen les absoltes pel
catalanisme, equivocadament.
Com poden comprendre ni em pertoca ni aquest és el lloc adequat
per a que els hi faci una exegesi d'aquestes interpretacions.
En canvi sí que m'interessa referir-me a la última qüestió, que de
molt llarg ultrapassa les peripècies dels partits polítics. És a dir,
m'interessa més dilucidar la qüestió de si hi ha catalanisme
després del pujolisme. N'hi ha. I tant si n'hi ha. Aquesta és la
qüestió. N'hi havia abans, n'hi ha hagut durant i n'hi ha ara. I n'hi
seguirà havent, no ho dubtin.
M'interessa referir-me, doncs, a aquesta qüestió perquè es vol fer
estendre la brama, com he dit fa un moment, que el canvi polític
esdevingut a Catalunya suposa l'inici d'un procés conscient de
descatalanització o, dit amb paraules més aparatoses per a alguns,
que estem davant d'un procés imparable d'espanyolització del país.
Podria tenir la temptació de despatxar aquest procés d'intencions
dient que es tracta d'una visió interessada i pròpia d'una concepció
patrimonialista de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura,
de la seva història i de l'acció política catalanista.
Aquesta concepció és la que legitimaria la pretensió de repartir
patents de catalanitat i de catalanisme.
Però entenc que si fes això estaria entrant en un joc massa fàcil,
d'esgrima política probablement gratificant pels qui la practiquen, i
els qui de vegades la practiquem, però poc ben útil per aixecar un
debat amb ganes de mirar endavant.
Els qui creiem que el vell paradigma ha esgotat la seva utilitat,
el que hem de fer és pensar, assajar i articular un nou
paradigma, amb tota l'ambició de país que això exigeix, però a
la vegada amb tota la modèstia de comptar amb les lliçons i
amb els fets positius del passat, sense els quals tampoc
estaríem on som.
El meu punt de vista i el del meu Govern és diferent al punt de vista
dominant fins ara. Bastant diferent. Perquè avui ja no és suficient
defensar la identitat de Catalunya, de protegir la llengua i la cultura
5
�catalanes, mirar de sobreviure en un context que considerem
sistemàticament hostil. No, ja no es tracta d'això.
Es tracta de passar de la defensa a l'atac - en el bon sentit de
la paraula- , de superar els tics defensius, de pensar més en el
futur que podem construir que en el passat que volem
preservar, de confiar més en les nostres possibilitats que de
témer les nostres febleses i insuficiències.
Es tracta de rellegir el passat, sí, però amb menys beneiteria i també
amb més curiositat. Perquè sinó partiríem de bases viciades. És
curiós, perquè en tota aquesta preocupació que hem tingut per mirar
més el que ens deia el passat que no pas el futur, tanmateix el passat
no ha estat ben explicat. Per exemple, en aquest país hi ha la
tendència a confondre el Consell de Cent i la Generalitat: pregunteu
a la gent qui era Rafael de Casanova i us dirà, potser en un 70%,
que era el President de la Generalitat, i en canvi era el Conseller en
Cap del Consell de Cent de Barcelona. Un altre exemple: es parla de
la Corona d'Aragó i alguns pensen que estic inventant una cosa nova,
però només cal baixar des de la Diagonal cap a la Plaça Catalunya i
passar per Rosselló, Provença, Mallorca, València i Aragó. I si baixeu
més trobareu el Consell de Cent, la Diputació i les Corts Catalanes,
és a dir, les institucions.
Ho teníem ben enfocat a principis de segle. Jo sóc un obsés de mirar
el futur i tanmateix de buscar en alguns moments molt brillants del
passat el punt de partida. Crec que ens hauríem de dedicar a fer
aquest esforç, no de reconstrucció o reinvenció del passat, sinó de
franca investigació sobre el que va succeir, perquè va ser realment
extraordinari. El que va passar en aquest país els anys 6 i 7 del segle
passat és extraordinari: la Solidaritat Catalana, el Pressupost de
Cultura, que no era només de Cultura sinó que era d'escoles i
d'educació, que va ser la base del Patronat Escolar i de les escoles
municipals de Barcelona.
Torno al que he dit al principi de tot: com que l'Estat no donava de si
el que aquest país volia, el país es va inventar la solució. I la solució
va ser una trampa. L'Ajuntament de Barcelona va entabanar a l'Estat:
com que aquí hi havia mar i a Madrid no, aquí hi havia d'haver
l'Escola del Mar. I l'Escola del Bosc... i tantes altres, que figurava que
eren escoles per a nous projectes, però era mentida, en realitat
s'estava muntant un sistema escolar nou. I després va venir la
Mancomunitat, amb unes escoles d'una categoria molt noucentista,
extraordinària.
Segurament ens enganyaríem si penséssim que ara podem fer igual,
perquè aleshores, malgrat tot, es tractava de que una part de la
classe mitja-baixa entrés al sistema d'excel·lència educativa. I no
6
�tant com ara, amb la universalització no hi ha només classes mitgesbaixes relativament nombroses però no massives, sinó d'un país que
està sofrint un creixement demogràfic de portes enfora molt
important. Els problemes per tant són molt diferents. En tot cas,
fixeu-vos, l'any 1906-1907: Solidaritat Catalana; Pressupost de
Cultura; Congrés d'Escriptors Catalans; l' "Enllà" de Joan Maragall;
les cartes Maragall-Unamuno... que diuen molt sobre el que aquell
país era i hauria de ser cent anys després; "Les senyoretes d'Avinyó"
de Picasso; l'inici dels congressos municipalistes, que si aneu seguint
la història, són aquells que van marcar la pauta del progrés polític
cap a la Segona República, cap a l'intent d'una democràcia no
autocràtica.
Tot això haurà de ser, crec, objecte d'una gran celebració, que no dic
pas que hagi de ser un altre Fòrum. Dic que Catalunya haurà de fer
aquesta gran celebració, mirant el passat com a punt de partida
d'un altre salt endavant que ara hem de fer com es va saber fer en
aquell moment, per molt que després el futur immediat va ser tan
dramàtic, com tots sabem.
Hem de passar doncs de la normalització a la normalitat.
De la celebració de les derrotes a la de les passes endavant.
De la reivindicació a la proposta catalana: Catalunya no s'ha
de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar... Catalunya
ha de proposar. Ha d'exigir, però en el sentit més cordial de la
paraula.
Del proteccionisme a la llibertat amb regles equitatives.
De la ficció d'un món una mica fet a mida a la realitat del món
tal com és, del món obert. Les fronteres no existeixen, ni per
bé ni per mal, i per tant, enyorar-les és absurd.
En definitiva, estem parlant d'una nova cultura política i cívica,
d'un canvi en la nostra mentalitat col·lectiva que hauria
d'alimentar un nou escenari polític vàlid per a la Catalunya dels
propers vint-i-cinc anys.
Els canvis en la mentalitat col·lectiva no es fan d'un dia per l'altre, ni
òbviament es decreten.
No és cosa d'avui per demà unir cívicament Catalunya fins
aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes: la que ha
parlat o s'ha sentit expressada fins ara, la que ha callat o no s'ha
sentit ben expressada i, també, la que encara no té consciència de
poder-hi dir la seva, però que n'anirà aprenent en els propers anys.
7
�Ras i curt, no s'improvisa en un dia una nova síntesi que representi
els valors compartits, les aspiracions socials, els imaginaris col·lectius
que donaran sentit i cohesió a la Catalunya del primer terç del segle
XXI.
No s'inventa el patriotisme. El patriotisme pensat pels fills més que
no pas des dels avis. És el que estic proposant. No s'inventa. Sense
oblidar allò, però pensat pels fills. El patriotisme que neix del barri
endreçat, de l'escola lluminosa, de la sanitat propera. Aquest és
l'autèntic patriotisme. El dels països que han fet la seva revolució en
el moment que l'havien de fer i que han sigut capaços de basar el
patriotisme justament en l'orgull que té cada ciutadà, no aquell de
més nissaga o el que més s'ha abraçat a la bandera, o el que més ha
sabut interpretar la pròpia identitat de país. Sinó el patriotisme
d'aquells que arribant allà moltes vegades des de fora, moltes
vegades des de les classes baixes d'aquell mateix país, han vist
gratificada la seva identitat personal per la existència d'un sector
públic, d'un estat, d'una societat vertebrada que els donava raó de
les seves pretensions i que els feia persones. Aquest és l'autèntic
patriotisme des del meu punt de vista. I això és el que hem de
pretendre.
Cap on crec que ha d'apuntar aquest nou paradigma?
S'ha acabat la Catalunya del "Pal de paller"? Probablement la
resposta sigui Sí.
En altres moments m'he servit de la bella imatge espriuenca dels
fragments del mirall que, reunits, permetien que Catalunya es veiés
sencera.
Avui els proposo que comencem a pensar i a parlar en termes d'una
mena de catalanisme que podríem anomenar Catalanisme coral.
Amb veus diverses, que ni sempre hagin de ser les mateixes
ni hagin de tenir sempre el mateix so, i que no ens preocupi
que no el tingui. Això no vol dir que siguin dissonants. Una
coral no és un sol so; és una coral, però tanmateix és
eufònica.
El "pal de paller" és la imatge d'una centralitat que, tant com
galvanitza i concentra al seu entorn, exclou del projecte tot allò que
no se situa en funció del propi subjecte polític central. Això és fins a
cert punt lògic o necessari en els períodes de construcció del país o
de re-construcció del país.
Però ja no podem aspirar més temps a ser una excepció
permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser motor
d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les dues coses alhora.
8
�Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
L'Euroregió i l'Espanya plural i diversa han de desactivar les
pors i permetre'ns caminar amb més naturalitat per abordar
els nostres objectius. A tots els nivells: el cultural, el
lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic... El nacional,
en definitiva.
M'agradaria posar alguns exemples concrets de la nova actitud que
proposo.
No se'ls escaparà que la proposta de l'Euroregió PirineusMediterrània, consistent en articular un espai econòmic d'àmbit
superior al marc estricte de Catalunya, va en aquesta direcció i
moltes vegades per raons d'economies d'escala. Si no tenim l'escala
d'aquesta Euroregió no tindrem algunes de les coses que pensem que
tenim dret a tenir, però que ningú ens regalarà si no creem el mercat
interior que les faci rendibles. Per menys d'una població de 10, 12 o
16 milions d'habitants difícilment és pot tenir un aeroport
transoceànic. I això implica no només voler-ho, no només proclamarho.... també construir línies d'alta velocitat que connectin aquests
punts. Jo sóc un obsés de que Catalunya es definirà sobretot per la
equidistància, la capacitat d'accés a cada un dels seus punts. Perquè
la Catalunya estricta és un país suficientment petit tot i que molt
rebregat i, per tant, costós de comunicar, en termes econòmics i en
terme ecològics, però que tindrà la seva excel·lència el dia que
puguem dir que viure a Olot, o a Tortosa, o al Pallars, des del punt de
vista de l'accés, del tren, dels serveis, sigui raonablement similar a
punts de més centralitat.
Doncs bé, la proposta d'Euroregió va en aquesta direcció, no
solament per fonamentar el nostre futur econòmic sobre bases més
àmplies i potents que assegurin el progrés, la competitivitat i el
benestar en el nou marc europeu. Sinó també en el sentit de trobar
un referent que simbolitzi la vocació europea de Catalunya i la nostra
manera d'estar a Europa. Una manera, si volen, de visualitzar la
interdependència a escala europea i, a la vegada, la relativitat
creixent de les fronteres i els límits estatals.
En l'àmbit lingüístic, més enllà de la necessitat política de protecció
i estímul del català i més enllà de la decisiva batalla dels propers
anys per a que l'Estat espanyol assumeixi amb totes les
conseqüències el seu caràcter plurilingüístic -amb el
reconeixement europeu inclòs-, podem proposar-nos esdevenir
un idioma bandera de tots els idiomes que corren perill de perdre's.
Aquesta és una possibilitat que hem de considerar, sobretot perquè el
nostre no es perdrà, encara que hi ha qui diu que si. I jo estic
convençut de que no. En aquest sentit el català és, també,
9
�d'alguna forma una icona. I ha de fer servir aquesta icona com
a capital. Pot fer-ho.
Crec sincerament que el català s'ha de posar al servei d'una causa
que el transcendeix i fent-ho es beneficiarà també a ell mateix.
Fa pocs dies vaig participar al Fòrum en un Diàleg sobre la diversitat
lingüística. Un expert d'origen irlandès que ara viu a Gal·les va
proclamar la necessitat o la possibilitat de crear un museu mundial
dels idiomes, a manera de laboratori o centre d'investigació. Jo li vaig
contestar que aquesta és una idea molt interessant per Catalunya.
Perquè si s'ha de generar al món un laboratori o un lloc on estiguin
acumulats els registres i els escrits en tots els idiomes que encara
existeixen i que estan en perill de desaparèixer, el lloc ideal és
Catalunya. I aquí és on el català probablement s'ha de guanyar el
reconeixement. No només per la via de proclamar-se exactament
igual que les llengües estatals, perquè el català, tot i sent més
important, des del punt de vista numèric i literari, que moltes
llengües estatals, és molt fàcil d'entendre que els estats el dia que es
reuneixen no el comptin com a tal. És molt difícil d'aconseguir que el
català sigui considerat igual que una llengua estatal a Europa. I és un
mèrit del Govern espanyol aparèixer amb una fórmula, que no existia
inicialment en el projecte de Constitució Europea, i que és un punt de
partida.
Amb això vull dir que els catalanoparlants sentim com a pròpia la
causa general de la diversitat lingüística. És la nostra causa. Ens hi va
la identitat, la memòria i l'esdevenidor. El noble combat per la
llengua catalana no el lliurem en solitari, no és un combat
estrictament només per a nosaltres. La nostra causa és també la
causa de totes les llengües del món que no tenen prou reconeguts els
seus drets i estan més o menys amenaçades d'extinció.
Òbviament, l'important no és que el català sigui una icona,
l'important és que el català visqui. Contra el que es diu massa
sovint, el català no l'hem de només "defensar". L'hem de conrear,
l'hem d'expandir, l'hem d'esponjar internament per a que hi càpiguen
totes les variants i l'hem de portar més enllà de les seves fronteres
internes i externes, amablement, amigablement. Amb tenacitat. Jo
sempre poso l'exemple de tres expressions de la llengua catalana: del
que aquí diem capvespre, a les Illes diuen s'hora baixa i a la terra
dels meus avis, a Monóver, en diuen la poqueta nit. Són tres
maneres diferents de dir en català el mateix. És una llengua i al
mateix temps és una llengua internament molt plural.
Però això no és una tasca fàcil. Conciliar la necessària unitat de
l'idioma amb la seva diversitat real no és pas gens fàcil. Si volem
unir tots els qui l'haurien de defensar perquè el projecte tingui
10
�economies d'escala i, per tant, sigui viable, resultarà que la unitat
necessita de la diversitat. No és el mateix sobreviure amb una base
demogràfica de 6 milions que amb una de 12. Però els 12 no els
tindrem sense flexibilitat interior. Duresa i elasticitat alhora, dues
coses que no són gens fàcil de conjuminar.
El nou projecte col·lectiu que ha d'assegurar la nostra identitat,
reforçar la nostra capacitat de decisió, situar-nos en la nova Europa,
fer-nos competitius en un món global i, per tant, garantir el progrés
econòmic, social i espiritual dels catalans i les catalanes del nou segle
ha de sorgir d'una nova cultura política més oberta, més creativa,
més plural i amb més ambició real que verbal.
En els propers mesos penso anar desenvolupant aquesta reflexió que
avui he iniciat davant de tots vostès.
Perdonin-me la impertinència d'haver utilitzat un marc universitari
com aquest per fer-ho, però francament no en conec d'altre millor per
incitar i convidar a debatre.
Aquesta ha estat la meva intenció: provocar el debat col·lectiu, coral,
plural sobre el sentit de l'acció cívica i política que Catalunya
afrontarà en els propers anys.
Perquè seria una paradoxa que Catalunya entrés en un procés de
reformes institucionals i polítiques de gran abast i que, a la vegada,
l'enfonsament del vell paradigma cultural provoqués la percepció de
greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la viabilitat com a
país. Ens cal entendre que el canvi de paradigma no només és
possible sinó que és necessari.
Aquesta és la qüestió que els hi vull deixar sobre la taula.
Moltes gràcies per la seva atenció i que tinguin una molt bona
Universitat d'Estiu.
Pasqual Maragall
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1656
Title
A name given to the resource
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Universitat d'Estiu Ramon Llull
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Espanya plural
Lideratge
Nacionalisme
Política
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-07-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/175/20040805.pdf
0438d1152d67472a7f222147a7d45cd1
PDF Text
Text
Catalunya en el contexto político español (castellà)
Escola d'Estiu de l'Escorial | 5/8/2004
Soplan en los pueblos de España vientos de cambio.
Se acabó el "no mojarse", el wait and see, el "se mira pero no se
toca" de la Catalunya de la era Pujol con respecto a España. Esa
actitud contribuyó al tránsito de la dictadura a la democracia, y de la
uniformidad a la variedad, pero tocó techo hace ya unos años.
Todos sabemos en Catalunya que la desaparición de fronteras con
Europa, concretamente con Francia, significa también que no hay
frontera imaginable con Castilla y no digamos con Aragón. Los
independentistas también lo saben.
La desaparición de las fronteras estatales en Europa significa también
que Lisboa sufre tanto o más que Barcelona la deslocalización de
empresas y profesionales hacia Madrid, mientras que la Euroregión
Oporto - Vigo sube como la espuma.
Catalunya no "pasa" de lo que sucede en otros territorios de la
España plural. Entre otras cosas porque es contribuyente neta a la
fiscalidad del estado. Porque el pasado nos ha unido, unas veces
dramáticamente y otras dramática y gozosamente a la vez. Ejemplo
de lo primero, el franquismo; de lo segundo, la llegada de los
andaluces, murcianos, extremeños, gallegos, que empezó en los años
20 del siglo pasado y no terminó hasta los 70.
No pasamos.
Deseamos que cambie la singladura del proyecto vasco de
modificación de la relación con el Estado, tras las elecciones de Abril
en Euskadi. Frontera con Castilla no habrá tampoco. Pero la del
Bidasoa perderá sentido en gran medida. Eso sí. Y su Euro región
vasca será imparable.
Hay euro regiones entre Alemania y Holanda, entre Alemania, Francia
y Suiza (la "Regio"), entre Nord Pas de Calais, el sur de Bélgica y el
South East inglés, entre Copenhaguen y Malmoe, unidas por un
puente sobre el mar, la hay en ciernes entre Catalunya, Aragón,
Languedoc Roussillon, Midi Pyrenées y eventualmente Aragón y
Comunidad Valenciana, y la hay entre el Norte de Portugal y Galicia.
¿Cómo no va haber una euro región vasca a los dos lados de la
frontera?
Hay incluso construcciones monográficas que unen a dos
euroregiones. Como es la Comunidad de Trabajo de los Pirineos,
1
�desde el Cantábrico al Mediterráneo, Comunidad que se va a reunir
en Septiembre en Barcelona. Catalunya ostenta ahora la presidencia
de la Comunidad. Está en marcha en ese ámbito y se va a discutir
dentro de un mes un plan estratégico del Pirineo, que los aragoneses
han impulsado con vehemencia, insistiendo en un túnel ferroviario de
baja cota para aliviar el alud de camiones que infestan los puertos
pirenaicos.
Estoy totalmente de acuerdo en ese intento de europeizar o
"alpinizar" el Pirineo.
¿Saben Vds. qué regiones europeas crecen más deprisa, descontando
el factor nacional de crecimiento? Las fronterizas, porque allí dónde
hubo barrera, al quitarla, acuden las aguas a fecundar lo que en
realidad es un cauce.
Europa "nos tiene" tanto como "la tenemos". Como es una
construcción de los Estados, les pertenece - "la tienen" los estados.
Sobre todo tras la modificación constitucional del período derechista
y estatista que hemos vivido. Antes, hoy todavía, el Tratado vigente
decía que Europa era una unión de pueblos dónde todo debía hacerse
tan cerca de los ciudadanos como fuera posible. Ahora la nueva
Constitución se limita a enunciar el principio de subsidiariedad sin
más detalle.
Pero si los estados "mandan" en Europa, las autonomías, en la
medida que también son estados, "también mandan". Estaría
soñando despierto el país o el gobierno que no entendiera que se está
creando un imaginario colectivo europeo muy poderoso a medio
plazo. La desaparición de las aduanas y las fronteras cambiará
mentalidades, el nacimiento del Euro lo mismo, la "Champions" o liga
europea de campeones también.
Pero volvamos a lo nuestro. Volvamos a cómo se organiza nuestra
diversidad interior, cosa que por cierto se hace más sencilla a medida
que Europa deslegitima la correspondencia biunívoca entre estado y
nación, entre "vivencia en" y "pertenencia a" un territorio dado.
He mencionado Euskadi. Consideremos ahora, siempre con el respeto
debido por parte de un observador apasionado, implicado, pero
observador al cabo, el caso de Andalucía.
Andalucía tiene razones para postular un tratamiento diferenciado
entre las Comunidades autónomas, puesto que posee, si no lengua
propia, sí una cultura robusta y singular, y porque entró en la
autonomía por la vía rápida del art. 151 de la Constitución.
No tendría las mismas razones en cambio, a no ser a través de un
2
�cambo constitucional importante, para postularse como nacionalidad,
puesto que la Constitución del 78 las limitaba implícitamente a las
autonomías que "en el pasado", por no mencionar a la 2ª República,
hubieran plebiscitado su Estatuto, es decir, Catalunya, Euskadi y
Galicia.
Sin embargo si del último de los Estatutos republicanos (el gallego,
1939) a la Constitución, van 39 años, de la Constitución hasta hoy
han pasado 25. No hay porque pensar que "el pasado" se terminó en
1978: sigue creciendo, sigue "pasando". Eso, ese registro de "lo que
va pasando", es precisamente lo que los cambios constitucionales
verifican, deben verificar.
Es cierto además que la Constitución fue un pacto de transición de
dictadura y centralismo a democracia y autonomía. Y ese pacto lo
hicieron algunos valerosos representantes de una dictadura
decadente para certificar su defunción, y los aún más meritorios
representantes de la democracia clandestina para adaptar su sueño a
la estricta (y apasionante) posibilidad que se abría.
Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en
tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no
había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos.
Pero es cierto que otros la votaron entendiendo que no se trataba de
un mero regreso al pasado. Entendiendo que algo nuevo se había
creado, hijo de lo antiguo y de lo reciente.
Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades, y no a ninguna
otra, pero otros, no creo que el Tribunal Constitucional, pero sí
ciudadanos como Vds. y como yo, pudieron entenderlo de otro modo.
Y otros más incluso no la votaron y ahora la defienden con las uñas.
Porque lo que entonces les parecía excesivo ahora les resulta un
inevitable mal menor . "Mal", seguro, y "menor", sólo bajo condición
de que no se la toque nunca ni una coma* Pasaría como en las Leyes
Fundamentales del franquismo (el Fuero de los Españoles, el Fuero
del Trabajo...), que eran inmodificables. Condición ésta imposible,
claro está. Pero que hay que anotar. Si no por otra razón por ser un
reciente Presidente del Gobierno su mayor defensor.
Entiendo pues que la Constitución se puede cambiar no solo para
devolvernos la innegable promesa inicial a los que procedemos de
una tradición democrática y republicana, y en mi caso catalanista,
sino también para cohonestarla con las de otros que comparten los
dos primeras tradiciones pero no la tercera, y otros que no
comparten ninguna, entre otras razones porque su juventud y
3
�nuestra falta de empeño didáctico les ha privado de momento de
referencias históricas.
Dejemos ya la historia y vengamos al presente.
Están pasando cosas importantes en el camino que va de la letra y
del pasado a la realidad y al futuro.
No es solo que los andaluces se metieran ya desde buen principio en
la vía prevista para las nacionalidades en el momento de acceder a la
autonomía, la del artículo 151, obteniendo por ejemplo el derecho de
su presidente a disolver la cámara y convocar elecciones, como
ocurre también en las nacionalidades históricas. Es que además,
como he dicho, su singularidad cultural es innegable.
Hace unos días, almorzando en el Empordà con Carrillo y Herrero de
Miñón, les proponía la siguiente cuestión. Catalunya obtuvo su
Estatuto en 1932, Euskadi en el 36 y Galicia en el 39. ¿Qué hubiera
ocurrido si el proceso político de entonces hubiera proseguido, sin
guerra civil? ¿Hubiera Andalucía pedido y obtenido su Estatuto?
¿Quién puede saberlo, quién puede descartarlo?
Alguien podría objetar: es que precisamente la guerra civil demuestra
que aquel camino no era sostenible. Pero, como Vds. comprenderán,
eso sería tanto como resolver de mala manera lo que la Constitución
tiene de ambigüedad calculada. Sería resolverla con un carpetazo al
pasado que no haría justicia a las concesiones que los artífices de la
transición se hicieron entre ellos. Mejor dicho, sería vulnerar aquel
acuerdo. Lo que tenemos que hacer ahora es mejorarlo poniéndolo al
día.
¿Quién dijo que las Constituciones como más breves y más confusas
mejor? Los británicos no tienen Constitución y no les va mal. Han
montado no ya un sistema asimétrico sino varios sistemas de
autonomía. Uno para Escocia, uno para Gales y otro, complicadísimo
y de momento eficaz, para Irlanda del Norte, que tenía un conflicto
vivo más antiguo y tan virulento como el vasco. Hasta tiene equipos
de fútbol internacionales para cada uno de sus territorios, incluyendo
por supuesto Inglaterra.
Lo malo, dije una vez, es que aquí no tenemos nombre para lo que en
Catalunya llamamos "el resto de España" algunos y llaman otros "el
resto del Estado" (como por ejemplo los meteorólogos de la TV
catalana: un amigo me decía "llueve en todo el estado, ¿equivale a
decir que llueve en la Generalitat"?).
Volvamos a España. Aquí el traje a medida que estamos haciendo va
a depender crucialmente de lo que haga o diga Andalucía. Andalucía
4
�está ante una disyuntiva: o busca y obtiene un reconocimiento de su
singularidad o se conforma con una actitud de rechazo a toda
singularidad y se postula como garante de una cohesión basada en la
negación de pretendidos privilegios.
Lo segundo sería un error dramático. Se trata más bien de diseñar las
reglas del juego excluyendo todo privilegio, no de borrar las
distinciones realmente existentes para que quede claro que no hay
privilegios. Eso sería tanto como echar el niño con el agua del baño,
como dicen los anglosajones. Muerto el perro muerta la rabia,
decimos aquí.
Yo he sido el primero en defender la singularidad foral y fiscal vasca,
en descartar el concierto para Catalunya por innecesario, mimético y
falto de base histórica, y en señalar que sin embargo Catalunya
difícilmente aceptará contribuir fiscalmente al pago de los servicios
públicos de comunidades con renta per capita superior a la media
española - cosa que está ocurriendo: sólo cuatro comunidades son
hoy por hoy contribuyentes en términos netos, Madrid (con un
"efecto sedes" incorporado que habría que descontar), Catalunya,
Baleares y Navarra, ésta última en muy menor medida.
He hablado de fijar las reglas. Andaluces y catalanes nos hemos
puesto de acuerdo en pagar por renta y recibir por población. Ésta es
una regla clara, que la gente entiende, cuestión ésta de la
"comprensión pública" absolutamente crucial. Hay que abandonar los
tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado
de las Autonomías.
Todo el mundo comprende que es justo que los que tienen más
porcentaje de renta que de población, los que tienen más y son
menos, ayuden a los que tienen menos y son más. También porque,
seamos claros, con ello se ponen puertas al campo de los excesos de
generosidad que siempre acaban en resentimientos cruzados. Y
porque así las economías y las rentas per capita convergen y los
mercados se ensanchan. Que es lo que hoy está ocurriendo - aunque
no sabemos en qué medida. (Una sentencia del tribunal federal
alemán permite a los länder ricos limitar, si sus necesidades lo
exigen, sus contribuciones a los menos ricos. Téngase en cuenta que
esos länder occidentales nos han estado pagando un billón de Pts al
año a los españoles - un 1% de nuestra renta nacional - a través de
los fondos de cohesión. Y que el coste de la ayuda a los länder
orientales es ¡cinco veces mayor!).
Y añado aún más a lo dicho antes: andaluces y catalanes nos
entendemos porque muchos andaluces han hecho Catalunya con sus
manos y su ingenio. Por tanto, nos conviene a unos y otros
entendernos, pero sobre todo lo que ocurre es que lo queremos y que
5
�es fácil entenderse. Más por querer y poder, pues, que por convenir.
Déjenme ahora, de paso, hablar en tanto que Presidente de los
socialistas de Catalunya. Llevamos sacando más votos que nadie
desde 1995 en todas las elecciones - digo en todas, incluidas las dos
ultimas autonómicas. En las europeas, las generales y las
municipales. Lo mismo que el PSOE en España entre 1982 y 1993. O
más. En las municipales del 95, los socialistas, en toda España, solo
ganamos en cuatro capitales de provincia : La Coruña, Barcelona,
Lleida y Girona, Y luego en Donosti.
Pero dejemos las matemáticas y los resultados electorales. Vamos a
la filosofía, a la filosofía política, que es lo esencial.
Lo esencial son tres cosas. La primera es la Constitución y los
estatutos y su dibujo de la España plural. La segunda es el Senado.
La tercera, Europa.
Voy a referirme con cierta extensión a la primera cuestión, que es la
que centra la temática de la conferencia, y brevemente a las otras
dos, por bien que son imprescindibles para completar la primera.
Tiempo habrá para hablar de ellas.
Cualquier niño sabe en Catalunya y en Euskadi, y muchos en Galicia
saben que esas regiones no son exactamente regiones sino
nacionalidades. La Constitución española también lo sabe. Aunque,
como he dicho, no lo precisa explícitamente, porque las autonomías hay quien no lo recuerda - no existían cuando se hizo la Constitución.
Se hizo para que existieran, pero no existían.
El golpe de Estado del 81 alteró los ánimos y forzó, aun fracasando,
algunos pasos atrás: la Loapa, que acabó estrellándose en el
Constitucional, y la reforma del Reglamento del Congreso. De todos
modos ese reglamento, que los socialistas catalanes no votamos, no
cambia la situación anterior, según postulan juristas eminentes. Pero
no nos vamos a precipitar en hacer uso de ello, porque de todos
modos no tendría efectos hasta las elecciones del 2008.
Los Estatutos introdujeron cierta confusión, sin duda. Ciertas
regiones, en sus estatutos, se auto definieron "nacionalidades" - y
las cosas se complicaron. Quizás se entiende que la Comunidad
Valenciana y Aragón son nacionalidades en tanto que antiguos
miembros de la Corona de Aragón.
Habrá que ver como se restablece ese espíritu en la nueva letra que
quiere escribirse ahora. Nombrar las autonomías en la Constitución es
obligado - lo era ya probablemente hace quince años. Pero no
denominarlas con precisión (nacionalidades, regiones, archipiélagos
quizás) sería decepcionante.
6
�Catalunya no es fácil que viese con buenos ojos una Constitución que
no la denominara a más de nombrarla, sobre todo porque aquí
siempre entendimos que en 1978 se nos denominaba nacionalidad sin
nombrarnos. Si ahora se nos nombra sin denominarnos habríamos
perdido más ganado. Y ya se sabe que los catalanes en cuestión de
ganancias somos muy mirados. Es un tema que nos importa mucho.
Como en general ocurre en todo el mundo. La gente cuenta, suma y
resta. Y decide.
Creo que el presidente del Consejo de Estado cuando sugirió en el 25
aniversario de la Constitución que los Estatutos de Catalunya, Galicia
y Euskadi (y Navarra, añade) fuesen aprobados con los quórums de
la Carta Magna, estaba reparando en la necesidad de poner las cosas
en su sitio, y sugirió para ello un camino entre los varios posibles.
Pero quizás baste, como él mismo sugiere, incluir en la Constitución
reformada la especificidad de esos territorios para evitar a sus
Estatutos el tener que someterse a quórums exorbitantes. En todo
caso, el profesor Rubio Llorente puso el dedo en la llaga.
Y de paso abrió los ojos de muchos a la necesidad de actuar en este
cuatrienio con la vista puesta en un segundo período largo de
estabilidad constitucional en el sentido fuerte de la palabra (no en el
de no tocar ni una coma de la Constitución en 25 años, eso no lo
hace ningún país: España lo ha hecho hasta hoy porque tenía razones
serias para ello, la de un pasado tormentoso como ninguno).
La secuencia temporal de la reforma estatutaria en Catalunya y la
Constitución plantea algunos problemas. Pero no problemas
insolubles. Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos
que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que
renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución,
tras cuatro años de elaboración del Estatuto en el Parlamento catalán
y a las puertas de una reforma constitucional que tiene entre sus
cuatro puntos precisamente el de la denominación de las autonomías.
El problema de la secuencia temporal tiene dos salidas. La primera y
más práctica es la sugerida por un ex presidente del Tribunal
Constitucional: las transitorias del Estatuto, que convertirían en
interinos determinados cambios que pudiesen ser vistos como poco
compatibles con la Constitución actual hasta tanto la reforma
constitucional proveyese lo que tenga que proveer. La segunda es
que iniciativa para la reforma constitucional la tienen también
indirectamente los Parlamentos autonómicos.
Termino. Los socialistas catalanes no es fácil que aplaudan una
Constitución que no denomine correctamente las autonomías o que
7
�no convierta el senado en la cámara en que esas autonomías se
reúnen.
Lo mismo ocurriría si no se previera la citada representación europea
de España en materias transferidas.
Pero tengo la convicción de que esos requisitos serán ampliamente
compartidos. No sin debate, por supuesto. Hay una gran confusión
todavía sobre estas cuestiones.
Mientras no exista ese senado o no se comprometa su efectiva
existencia, tampoco será fácil que renunciemos a ninguna d las
opciones abiertas para defender todos esos puntos.
Entramos en un periodo decisivo. Todas las precauciones son pocas.
Pero quiero que se sepa que esas precauciones no obstan para que
acudamos a la cita estatutaria y constitucional con entusiasmo y
confianza.
La España que no pudo ser, puede ser. Será.
El socialismo catalán ha contribuido sin regatear esfuerzo a hacer
llegar el barco de España hasta aquí. Y no piensa cejar hasta
conseguir el objetivo de una España plural, reconciliada con su
diversidad, y en condiciones subjetivas de afrontar la reforma de la
sociedad y de la economía que harán de este país un adelantado de
Europa, cosa que la derecha no ha conseguido.
No estoy hablando de la macroeconomía, estoy hablando de la
calidad de vida, de la educación, de la seguridad en los barrios y de la
salud. De la transparencia y de la ética política. De la capacidad de
integrar a los inmigrantes sin perjuicio para los residentes. Del mapa
de la España en red.
Eso es lo que crea patriotismo y lo demás es sentimentalismo barato.
A ver si llega el día en que debamos hablar menos de patriotismo y
de la patria y más de lo que hace que los ciudadanos se sientan a
gusto en ella.
Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se
sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte
de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo
catalán de los pasados 25 años, al "se mira i no se toca" y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1657
Title
A name given to the resource
Catalunya en el contexto político español
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Escola d'Estiu de l'Escorial
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Espanya plural
Estatuts
Territoris
Federalisme
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf
d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0
PDF Text
Text
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Prada de Conflent | 25/8/2004
EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA
Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en
aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar,
si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per
encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània.
Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen,
novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta
regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que ,
com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets,
en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la
desaparició de les fronteres.
El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres
entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais
de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien
sigut barrera, o frontera, el retrobament.
Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet,
de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És
impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir
tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant
art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de
l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors,
de la pintura, de l'escultura...
Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la
història està reunint.
Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels
municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i
debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i
també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és
un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre
que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom
indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc.
El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del
Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens
proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i
Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una
1
�estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista
una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de
l'Euroregió.
Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents,
conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva
gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí.
Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests
moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i
en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions,
donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social,
cultural, però finalment creant efectivament institucions.
Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL),
impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia
Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del
projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà
com una successió de moments.
A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i
evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el
seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses
comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo
també hi crec en l'Europa de les ciutats.
I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé
física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i
tants anys han suposat les fronteres.
Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de
barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven.
Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres
es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat.
I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la
imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria.
Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida
transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat
de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló
(i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció
hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de
dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a
cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a
Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap.
Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé
més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens
hagués dut a fer, és a dir, la proximitat.
2
�S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital
transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als
pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir.
Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el
desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres
especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i
Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters,
també a Montpeller i Tolosa.
Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que
a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats.
M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia
econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que,
com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de
ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es
pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que
formem en el món globalitzat en el que vivim.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1658
Title
A name given to the resource
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada de Conflent
Subject
The topic of the resource
Cooperativisme
Euroregió
Relacions Internacionals
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/177/20040902.pdf
a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0
PDF Text
Text
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments
Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Auditori del Fòrum | 2/9/2004
Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers
Internacionals, estimats amics:
Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en
aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta
ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs,
de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests
mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a
Barcelona.
D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes
qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió
pràctica més que no pas de la teòrica:
1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant
com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva
llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc
on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada.
2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la
construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense
fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de
manera definitiva.
3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes
persones. Probablement és cert que val més moure capitals i
coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració
hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o
una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una
utopia que segurament compartim.
4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc,
els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les
migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot
d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No
els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics,
o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que
no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants.
5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les
migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i,
segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que
1
�permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora.
Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es
deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que
el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores
aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de
les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme.
6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia
que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del
mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color,
i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això
passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a
l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho
són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en
aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè
ens hi juguem molt.
Pasqual Maragall
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1659
Title
A name given to the resource
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori del Fòrum
Subject
The topic of the resource
Congressos
Fòrum de les Cultures
Immigració
Model social
Territoris
Liberalisme
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf
75bec49069c9d4b800d052027ba307fb
PDF Text
Text
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le
defí de la relance (francès)
Alger | 5/9/2004
Mesdames, Messieurs,
C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que
nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville
est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve
à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins
la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les
distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous
avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée.
Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit
un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de
renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la
Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent
aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à
penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant.
Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la
Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique
extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau
gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne
comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et
les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour
laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus
engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année
prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif.
Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du
gouvernement, des villes, du monde académique et de la société
civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait
se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du
processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de
frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à
Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous
avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre
des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé
à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon
des dix ans à venir.
Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux
délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux
sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de
coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première
1
�visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je
m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste
contribution au débat.
Introduction : le bilan actuel du partenariat
euroméditerranéen
Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son
dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera
un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots
pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un
partenariat euromediterranéen ? voilà la question.
En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des
deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus
dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur
la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan
politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens
économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour
assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des
sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à
établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone
devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un
espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la
Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange
et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé.
Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une
conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique,
les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées
aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et
les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et
innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde
ouvert, crée par la globalisation des contacts.
Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des
raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi
longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique,
aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas
pleinement souverain. Le développement économique des États des
rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer
notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la
viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et
de croissance.
Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les
pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du
2
�monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba,
j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant,
travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai
ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi
même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés
politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la
Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les
niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre
pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper,
semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de
maintenir ouvrent la voie a l'espoir.
Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances
positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union
européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le
débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la
vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la
manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet
commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun
accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont
des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le
comprendre, de la politique internationale de l'UE.
Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de
relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche,
on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le
Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye
a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et
souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui
a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en
matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands
espoirs dans cette évolution du Maghreb.
Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution
politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le
lancement du processus de Barcelone.
Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à
l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que
l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le
Processus de Barcelone.
Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à
la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de
prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans
l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance
économique.
3
�Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus
nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington
en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004
ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui
est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle
mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas
nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier
que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets
dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le
terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de
lutte policière, avec une action sur les causes profondes de
l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création
d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes
et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme
et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de
priver le terrorisme d'oxygène.
Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu
son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés
méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan
important. Ce sont les personnes, les associations et autres
organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales
de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à
réduire la grande faille qui nous sépare encore.
Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir
Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la
Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques
méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays
tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas
toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore
faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée.
Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de
progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont
à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus
de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation
économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue
l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient
suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen.
L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi,
représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance
pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les
frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb
arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble
les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie
4
�et l'île de Malte.
Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent
les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon
fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont
ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs
voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les
États-Unis.
Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis
un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente :
l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les
marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États
de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et
les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles
pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers
et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières :
fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement,
absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75
millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché
potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le
problème.
L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un
an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur
la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais «
Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette
initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les
frontières maritimes externes auront exactement le même statut que
les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou
la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États
membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte.
La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins
de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est
ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à
chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les
ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous,
États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des
années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée
de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit
Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les
institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union
européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique
régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les
politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui
s'ouvrent aux États méditerranéens.
5
�Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des
économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE
au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale.
Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour
pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où
les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce.
Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du
Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous
avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la
Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur
l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les
causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique
pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de
ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les
obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets
d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons
depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création
d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être,
malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et
urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a
donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de
la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement.
En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne
aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en
attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins
des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de
financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise
en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés
pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement
et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il
est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous
agissons dans ce sens.
Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites
croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe,
d'administration à administration. Les collectivités locales et
régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation
privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et
celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des
solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des
ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit
jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis
des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les
ville d'Alger et de Barcelone.
A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je
6
�me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler
davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans
notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de
vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial
pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de
coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à
une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations
de la société civile.
Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un
rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans
cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres
régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition
au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en
novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les
régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de
représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions,
soit un organisme de représentation nouveau, comparable à
l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne.
Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements
institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait
insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à
l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres
mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements
de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une
attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de
démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance.
Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux
aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste
de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières
années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous,
chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le
Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques,
politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de
changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette
réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes.
Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la
réforme politique et économique. En Europe il y a une
méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part
les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak.
Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre
avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence
qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par
contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de
voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années
7
�difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de
réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et
plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du
Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la
Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et
la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de
l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du
Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour
nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix
durable. Vous en êtes un État clé.
La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les
objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant
que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et
à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme
courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un
secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures
sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du
monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la
légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des
réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue
tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes
similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays,
la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret,
surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique.
En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un
Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il
est important de renouveler des structures politiques peu souples, où
les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un
développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de
plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes
ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en
sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence
radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le
chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes,
mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le
respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe.
Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans
tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche.
Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de
Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les
institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir
trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat.
Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons
déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de
Barcelone.
8
�Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent
pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui
transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que
nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995.
Mesdames et Messieurs,
Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser:
Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment
où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être
modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination
de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait
de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile,
mais je suis convaincu qu'on va réussir.
Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le
pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez
vous et chez nous.
Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand
atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois
nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que
l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a
nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé.
Je vous remercie de votre attention.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1660
Title
A name given to the resource
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Alger
Subject
The topic of the resource
Comerç
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències