82
50
5190
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/7229/202060910_020.jpg
102d44ffaf31e1ad9e57ce13d1391149
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09. Alcalde de Barcelona
Temporal Coverage
Temporal characteristics of the resource.
1982-1997
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Imatge fixa
A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
Color, paper revelat
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-08-08
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
El Periódico
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Piscines Municipals Montjuïc, Barcelona
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall saludant des del trampolí de les piscines olímpiques Picornell
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alcalde
Esports
Jocs Olímpics
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Source
A related resource from which the described resource is derived
Arxiu familiar Maragall-Garrigosa
Description
An account of the resource
Retrat de Pasqual Maragall saludant des de la plataforma de la Piscina Municipal de Montjuïc, amb la ciutat de Barcelona i el temple de la Sagrada Família al fons
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
Relation
A related resource
Notícia a El Periódico: <a href="https://www.elperiodico.com/es/opinion/20170808/el-catalanismo-de-los-juegos-olimpicos-de-barcelona-92-articulo-enric-truno-6212601" target="_blank" rel="noopener">El catalanismo de los Juegos Olímpicos de Barcelona-92</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Fotografies
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
44:02 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Daniel Cando
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Cando Cando, Daniel
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Front Obrer de Catalunya (FOC)
Ajuntament de Barcelona
Sindicalisme
Description
An account of the resource
Entrevista a Daniel Cando Cando (La Corunya, 1943), treballador del metall, sindicalista i polític.
Va estudiar a l'Escola d'Aprenents de la Maquinista Terrestre i Marítima MTM, on va cursar formació professional de primer grau de 1958 a 1961. Va treballar a la MTM fins al 1968, quan va ser acomiadat per motius polítics.
Membre del comitè executiu del FOC (1963-1969) on coïncideix amb Pasqual Maragall.
El 1964 va ser un dels fundadors de Comissions Obreres de Catalunya (CCOO).
Va ser comissionat de l'alcaldia del programa "Barcelona solidària" (1999-2009).
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca Juan Marsé - El Carmel
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Daniel Cando Cando del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/311654913" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/311654913">Testimoni Pasqual Maragall: Daniel Cando</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-10-31
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
53:20 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Custodia Moreno
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Moreno, Custodia
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Barcelona
Ciutadania
Barris
El Carmel
Description
An account of the resource
Entrevista a Custodia Moreno (Granada, 1943), infermera i dirigent veïnal.
Presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel entre 1972 i 1991.
Va formar part, com a independent, de la candidatura de Pasqual Maragall el 1995, i va ser comissionada al Districte d’Horta-Guinardó.
El 2009 va rebre la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/257681826" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/257681826">Testimoni Pasqual Maragall: Custodia Moreno</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca el Carmel-Juan Marsé
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Custodia Moreno del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-10-31
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
51:31 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Ramoneda
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Ramoneda, Josep
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Cultura
Barcelona
Ciutats
Política
Catalunya
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Ramoneda i Molins (Cervera, 1949)
Periodista, filòsof i escriptor.
És autor de diverses obres i col·laborador habitual d'El País, El Diari Ara i de la Cadena Ser.
Va rebre l'encàrrec de crear i dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) el 1989, càrrec que ocupà fins el 2011.
Des de 2009 és president de l'Institut de la Recherche et de l'Innovation (IRI) de París.
Ocupa el càrrec de President del Grup 62 des del 2014.
El 2013 funda la revista de pensament La Maleta de Portbou, que encara dirigeix, i l’Escola Europea d’Humanitats.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/288522983" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/288522983">Llegat Pasqual Maragall: Josep Ramoneda</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca Sant Gervasi - Joan Maragall
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-11-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
20:05 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Manel Royes i Vila
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Royes Vila, Manel
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Barcelona
Terrassa
Front Obrer de Catalunya (FOC)
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Entrevista a Manel Royes i Vila (Terrassa, 1940), polític i economista.
Alcalde de Terrassa pel PSC (1979-2002).
President de la Diputació de Barcelona (1987-2003).
Delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca (2004-2012).
Fou un dels fundadors del Front Obrer de Catalunya, després va ser un dels creadors de Convergència Socialista de Catalunya, des d’on va ingressar al PSC-Congrés i d'allà al Partit dels Socialistes de Catalunya quan es va fundar, ocupant-hi diverses responsabilitats.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Manel Royes i Vila del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/280150465" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/280150465">Testimoni Pasqual Maragall: Manel Royes</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-11-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
35:31 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Àngela Vinent
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Vinent Besalduch, Àngela
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Periodisme
Comunicació
Ajuntament de Barcelona
Acció política
Description
An account of the resource
Entrevista a Àngela Vinent Besalduch (Barcelona, 1955), periodista.
Va ser redactora a Catalunya Express i Mundo Diario (1976-1980) i a El Noticiero Universal (1980-1982).
Ocupà el càrrec de subdirectora del diari Avui entre 1982-1991.
Va entrar l'Ajuntament de Barcelona a col·laborar amb Pasqual Maragall com a Cap de premsa de l'alcaldia (1991-1996).
Va ser Cap d'informatius de Barcelona Televisió (1997-1999).
Va exercir d'assessora de comunicació de Pasqual Maragall (1999-2003).
Va ser nomenada Consellera del Consell de Govern de la CCMA i la CCRTVi (2006-2011).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/298560720" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/298560720">Testimoni Pasqual Maragall: Àngela Vinent</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca Jaume Fuster
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Àngela Vinent Besalduch del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-12-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
36:42 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Mary Ann Newman
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Newman, Mary Ann
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Campanyes
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Nova York
Catalunya
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Entrevista a Mary Ann Newman (Nova York, 1951), lingüista i traductora.
Ha ensenyat llengua i literatura espanyola i catalana en diverses universitats estatunidenques i ha escrit articles sobre literatura i traducció i ha publicat traduccions del castellà i el català a l’anglès d’autors com Quim Monzó, Joan Maragall i Narcís Comadira.
Va ser la coordinadora de la Càtedra Nova York-Barcelona a la New York University (1983 a 1986).
Va col·laborar en diverses ocasions amb Pasqual Maragall a finals dels 90 amb les seves activitats acadèmiques entre Nova York i Roma. Després amb les candidatures d’aquest a la presidència de la Generalitat (1999 i 2003).
Va dirigir el Catalan Center de Nova York-Institut Ramon Llull, adscrit a la NYU (2006 a 2011).
Dirigeix el Farragut Fund for Catalan Culture in the US.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/273648667" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/273648667">Testimoni Pasqual Maragall: Mary Ann Newman</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca Jaume Fuster
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Maty Ann Newman del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-12-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2720/records_coberta.jpg
bbc4b83af6ec417fafd13bc2ea6a9354
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Records: 40 amics de Pasqual Maragall evoquen 40 moments inoblidables
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Caballero, Juan José
Farreras, Carina
Pérez, Suso
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Fundació Pasqual Maragall
Alzheimer
Description
An account of the resource
Llibre publicat per commemorar el desè aniversari de la Fundació Pasqual Maragall. Editat en català i en castellà (Recuerdos). 205 p.
Abstract
A summary of the resource.
Juan José Caballero, Carina Farreras i Suso Pérez són els autors dels textos d’aquest llibre, realitzats en la seva majoria a partir d’entrevistes amb els protagonistes. En un to proper i distès, el relat de les seves històries i les seves anècdotes contribueixen a subratllar la personalitat de qui fos President de la Generalitat de Catalunya i està considerat com el millor alcalde de Barcelona.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA
Fundació Pasqual Maragall
Relation
A related resource
<a href="https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/" target="_blank" rel="noopener">https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf
a5f7988f557724018567e7e44f3adff3
PDF Text
Text
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
20
Mirade|s
Pasqual Maragall
pensa Europa
JORDI AMAT
“Les patrulles de la frontera hon
garesa han arrencat la malla me
tàl∙lica que fou la mimesi del teló
d’acer: renovarla hauria costat
més que eliminarla”. La frase està
disseminada en una de les entra
des del dietari Dones que dormen
de Valentí Puig. Anys 198990.
Aviat caurà l’esquerda continental
que era el Mur. La crisi soviètica
repercuteix als seus països satèl∙lit
i Europa, per primera vegada des
prés del final de la Segona Guerra
Mundial, pateix una crisi que la
transformarà. L’assagista Puig,
sempre atent a la política interna
cional, ho intueix. Podria estar co
mençant un temps nou. “Si amb la
Revolució Russa tot començà a
canviar, i Ialta donà una nova for
ma al mapa d’Europa, potser vivim
avui una mutació més perdura
ble.” Què havia de passar? Com po
dia articularse per a bé aquella
mutació? Ara, en un altre moment
de crisi de la construcció política
del continent, val la pena recordar
el que es va pensar en aquell
moment.
Pocs ho van pensar amb la pro
funditat de Pasqual Maragall, un
polític que es va descobrir a si ma
teix com un patriota europeu quan
l’any 1985 va veure el disbarat del
Checkpoint Charlie. Si els arbres
eren els mateixos als parcs sepa
rats pel mur, per què no començar
a pensar la reconciliació? Aquella
idea era ètica, política i intel∙lec
tual. És una part oblidada del llegat
de Maragall. A través de papers
oblidats i d’altres d’inèdits, que són
demostració de la seva ambició po
lítica i capacitat d’interlocució
amb grans polítics i intel∙lectuals,
aquí provem d’explicarho.
Aquell moment crític d’Europa,
en el camp del catalanisme pro
gressista, diria que pocs el van sen
tir amb tanta profunditat com l’al
calde Maragall. La seva circums
tància concreta, que és d’una
concentració màxima, l’afavoria.
Està immers en un projecte d’una
ambició enorme: la modernització
De Maragall a
Daniel CohnBendit
15 de febrer del 1995
“Com potser sàpiga,
vaig anar a Sarajevo per
commemorar el trist
aniversari dels mil dies
de setge. M’agradaria
poder trobarnos a
Barcelona per donarli a
conèixer les meves
impressions d’aquest
viatge a la capital
bosniana”.
Jordi Amat
Largo proceso, amargo
sueño. Cultura y política en
la Cataluña contemporánea
TUSQUETS.
448 PÀGINES. 20 EUROS
A la venda el 4 d’abril,
‘Largo proceso, amargo
sueño’ és una revisió –o
mutació– del llibre ‘El llarg
procés’ publicat per l’autor
el 2015, un assaig d’història
dels intel∙lectuals per enten
dre les cultures polítiques
a la Catalunya de postguerra
de la ciutat de Barcelona, perquè
es converteixi en una capital del
món, amb l’horitzó immediat dels
Jocs Olímpics del 1992. En aquell
període d’una intensitat frenètica,
d’una concentració tremenda d’ell
i dels seus equips, Maragall —que
buscava la construcció del seu li
deratge polític a través de la pro
jecció internacional dels Jocs (ho
va veure Xavier Roig, el seu cap de
gabinet)— va identificar una veu
de la nova Europa que parlava per
ell: Václav Havel.
Diàleg amb
Havel
“Quina experiència hem viscut?
Un intent de sotmetre el món a la
ideologia. Quin fracàs! Potser ser
veixi perquè els intel∙lectuals com
prenguin que no n’hi ha prou amb
elaborar una teoria per adaptarhi
després la realitat”. Principis de
l’estiu del 1989. El dramaturg Vá
clav Havel, que encara vivia en lli
bertat vigilada als afores de Praga,
responia llargament a les pregun
tes de Michel Bongiovanni. El te
ma de la conversa era la responsa
bilitat dels intel∙lectuals. En una
societat sense llibertat com la txe
coslovaca, però també en una de
mocràcia diguemne convencio
nal. Construir futur era tasca dels
polítics, mentre que als intel∙lec
tuals els tocava vigilar els polítics
quan aquests s’allunyessin de la
realitat, captius de la ideologia.
Al cap de menys d’un mes, el dis
sident Havel redactava el discurs
d’acceptació del premi de la Pau
que li havia concedit l’Associació
de Llibreters Alemanys i que a mit
jans d’octubre li van lliurar a la Fi
ra de Frankfurt. No el va poder lle
gir, perquè el govern txec no li va
permetre sortir del país, però les
seves paraules es van poder ser
sentir precedides d’una introduc
ció d’André Glucksmann. Quan es
referia tant al polític i sindicalista
polonès Lech Walesa com a Sal >
�MIRADES
AVANÇAMENT EDITORIAL
“Vam prendre una
cervesa, sí, a la plaça
Sant Josep Oriol, i vam
veure la plaça del Pi,
però sempre envoltats
de 10 o 15 fotògrafs: ells
ens veien però nosaltres
no vèiem res. Vam parlar
de Catalunya Segle XXI,
inspirada en bona
mesura en els seus escrits
‘Word on words’
i ‘At home’ (“Catalunya
com a àgora i no com a
temple”, que va dir
Antoni Puigverd) i em
vau comentar la vostra
simpatia per la idea”.
Maragall amb Václav Havel al Barri
Gòtic durant la visita del president
txec a Barcelona el maig del 1995
per rebre el Premi Internacional
Catalunya
FOTO KIM MANRESA / ARXIU
21
De Maragall a Havel,
12 de maig del 1995
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 31 març 2018
El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en
temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb
profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les
seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb
altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del
seu llibre sobre cultura i política a Catalunya
�MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
22
> man Rushdie (contra qui l’aia
tol∙là Khomeini havia dictat l’edic
te religiós que el condemnava a
mort per la publicació d’Els versos
satànics), Havel reflexionava so
bre els usos de la paraula. Paraules
com pau o socialisme. Paraules
que no eren innocents. “La qüestió
que jo voldria plantejar és que les
paraules són un fenomen miste
riós, ambigu, ambivalent i
pèrfid”. Calia lluitar con
tra els seus usos perver
sos. No era un repte
només lingüístic. Era
una tasca intrínseca
ment ètica.
En aquella entrevis
ta clandestina, compa
rant el present amb el
passat més dur, Havel
anunciava que al seu país “està
apareixent l’esbós d’una vida pú
blica”. A mitjans de novembre del
1989, enfrontantse amb el règim
decadent, l’esbós de societat civil
es convertia en realitat mobilitza
da: la gent va ocupar els carrers de
Bratislava i Praga demanant la di
missió del govern comunista. Era
la revolució de vellut, al cor de la
qual bategava el moviment refor
mista Fòrum Cívic, on Havel des
puntava. A finals d’any l’intel∙lec
tual s’havia convertit en el polític
que lideraria la democratització
del país. El 29 de desembre era ele
git president de la República. Era
un referent democràtic global.
També per a Maragall. Així ho va
explicitar en un article publicat a
les pàgines de La Vanguardia, po
ques hores abans de la visita llam
pec que Havel va fer a Barcelona a
finals del 1990. “La seva reflexió
sobre el valor de la paraula ha pro
posat una nova mirada política i
moral sobre el nostre temps”. Deia
Maragall que havia recomanat una
vegada i una altra Paraules sobre
paraula, la traducció al català que
Monika Zgustová va fer del dis
curs de Frankfurt. La lliçó de Ha
vel valia per a tothom. També per
als catalans, “tan sovint autose
grestats en la polèmica sobre les
nostres grans paraules”. Durant
l’any següent, just abans de les fes
tes de la Mercè, Maragall va visitar
Praga per entrevistarse amb Ha
vel; també ho havia fet, per cert,
Jordi Pujol.
Llavors, com una tràgica ona ex
pansiva de la implosió soviètica,
per primera vegada després de la
Segona Guerra Mundial, la guerra
va tornar al cor d’Europa. Iugoslà
via explotava en un conflicte bru
tal on, encavalcat a l’ambició d’ex
pansió territorial, es barrejava l’odi
entre comunitats. Odi ètnic, reli
giós, nacionalista. La brutalitat de
la guerra entre germans era, una
altra vegada, una presència real.
Maragall, que estava adquirint cer
ta rellevància com a polític inter
nacional a través dels Jocs, va sen
tir el dolor a la seva pell d’alcalde.
Un alcalde que creia que Europa,
sobretot, era una trama de ciutats.
Des d’aquesta posició llegeix un al
tre text de Havel: On home. És cap
tivador. Era el discurs que Havel
va pronunciar quan li van concedir
el doctorat honoris causa de la
Universitat de Lehigh a Pennsilvà
nia l’octubre del 1991.
Maragall el va descobrir a les pà
gines del desembre de The New
York Review of Books. Va quedar
tan magnetitzat, com si Havel po
sés paraules a les seves intuïcions,
que ell mateix en va fer una adap
tació personal i en català —A casa
meva— que es va publicar com a
article a La Vanguardia. Davant les
visions que intentaven extirpar la
identitat nacional de la vivència in
dividual de la política, Havel ho as
sumia com a punt de partida ne
cessari per edificar una societat cí
vica. Aquest model de societat era
el punt d’arribada del seu compro
mís polític. Construir el civisme
—“un sistema polític basat en el
ciutadà i que reconegui els drets
fonamentals, civils i humans, en
tota la seva universal validesa, i
aplicats amb igualtat”— havia de
ser l’objectiu de l’Estat. “Establir
un Estat sobre qualsevol altre prin
cipi que el del civisme —per exem
ple el principi de la ideologia, la na
cionalitat o la religió— significaria
fer més important que els altres un
aspecte de casa nostra i, per tant,
ens reduiria com a poble, reduiria
De Maragall a Semprún,
19 de març del 1995
“Aquella emoció pel lloc
en el teu cas és emoció
històrica, però també
física. Apareix en la
màgia de la muntanya
d’Ettersberg, al costat de
Weimar, un diumenge
de març: tornes a
Buchenwald i ja no
hi ha columnes de fum
per les quals tants
ascendien fins a ‘la seva
tomba als núvols on
no s’està estret’. I
proposes de fundarhi, a
Ettersberg, una institució
europea destinada a la
memòria i a la
prospectiva. És a
Ettersberg on s’ha de
refundar Europa”.
el nostre món natural. I això quasi
mai no condueix a res de bo”.
Europa era l’àmbit on Maragall
—intuint la globalització que vin
dria— creia que aquella societat cí
vica es podria construir.
És una idea, de fet, una vivència,
que va tenir la seva translació con
creta en el discurs inaugural dels
Jocs. Es va adreçar als ciutadans
del món i, amb tota naturalitat, els
va anomenar germans. Després de
parlar de Catalunya, Espanya i els
països llatinoamericans, es va refe
rir explícitament a una nova pàtria
—Europa— i va fer seu el clam del
president de les Nacions Unides
perquè, en sintonia amb l’esperit
olímpic, hi hagués una treva als
Balcans. No va ser possible, però el
seu compromís amb la pau tindria
la seva millor visualització al dinar
d’alcaldes celebrat el primer diu
menge olímpic al Saló de Cent de
l’Ajuntament. El reconstrueixo a
través de la crònica que en va es
criure Mayka Navarro. Encara que
l’alcalde de Belgrad hi havia estat
convidat, no hi va assistir. Sí que ho
va fer Muhamed Kresevljakovic,
l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat
assetjada per les bombes des del
mes d’abril anterior, Kresevljako
vic havia rebut tard el fax que el
convidava a la inauguració, però
tot i així va poder arribar al Saló de
Cent. Va seure a la taula presiden
cial i va exposar el seu missatge
d’agonia micròfon en mà. Maragall
—defensant la idea que les ciutats
són el cor de les nacions i l’espe
rança de la humanitat— es va soli
daritzar amb ell: “Barcelona i els
seus ciutadans es comprometen
solidàriament a ajudar Sarajevo en
la seva lluita per la pau”. No van ser
només paraules: la vinculació de
Barcelona amb la ciutat va ser real.
La qüestió, després de l’èxit dels
Jocs i en el magma de reflexió so
bre Europa en què Maragall estava
bussejant, era com transformar en
una proposta política concreta
aquell capital de prestigi i aquell
projecte ideològic en elaboració. I
aquella reconfiguració, tan sugges
tiva, no es va poder encarrilar bé.
No seria mai hegemònica a la casa
que Maragall, després dels Jocs,
va assumir que, tard o d’hora, hau
ria d’habitar: la Generalitat de Ca
talunya.
Identitat
local i política
europea
A finals del 1994 Catherine Camus
�De Maragall a Mitterrand,
20 d’abril del 1995
“És que tot el que la
globalització de les
nostres vides anuncia
com a possible –la
fraternitat, el
coneixement dels altres,
l’amistat, la coexistència
internacional– és
realment probable ?
Per quan? Quin serà el
paper d’Europa en
aquest marc? L’esquerra
s’ha de fer aquestes
preguntes”.
Maragall amb Semprún, quan aquest
era ministre de Cultura, durant
l’entrega del quadre ‘Teulades de
Barcelona’ de Picasso al museu del
pintor el 1991
P. MADUEÑO /ARXIU
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
continuar endinsantse al camí
que portava a la pàtria d’arribada:
Europa.
En aquells moments, Maragall
exercia de president del Consell de
Municipis i Regions d’Europa,
mentre que Jordi Pujol ho era de
l’Assemblea de les Regions d’Euro
pa. Des d’aquella posició, el març
del 1995 va escriure una carta pri
vada a François Mitterrand, presi
dent de la República Francesa. Li
recordava que l’havia vist per pri
mera vegada “un jour gris” de l’oc
tubre de l’any 1959 a París. Aquell
dia, Maragall, que venia del silenci
civil espanyol, havia descobert es
coltantlo l’oratòria política. I,
molt després, havia tingut la sort
d’haver pogut reunirse amb ell.
L’última vegada a Estrasburg, l’oc
tubre del 1993, durant una reunió
del Consell de Municipis i Re
gions. Mitterrand havia parlat en
aquella ocasió de la guerra dels
Balcans i Maragall va apuntar unes
paraules que va repetir en
aquella carta. Li escri
via per demanarli al
president francès
que
continués
compromès amb
Europa, un com
promís que passa
va per assumir la
subsidiarietat com a
manera d’augmentar
democràticament la vida
dels europeus.
Subsidiarietat era cessió de po
der dels estats a les regions i a les
ciutats. Subsidiarietat era replan
tejar la sobirania per acostarla
més i més a la gent. Subsidiarietat
és encara avui l’esperança que pot
reconstruir la utopia de la Unió
com a espai democràtic on encar
nar l’agenda revolucionària de la
llibertat a través de la fraternitat
que fa possible la igualtat.
Era la mateixa idea que havia
formulat feia un mes en cartes tant
a Felipe González com a Jorge
Semprún. “No deixis el govern, no
deixis el poder, com diu la gent, pe
rò deixa poder”, li demanava a
González. Aquest era el nucli del
pensament europeu que volia ela
borar i sobre el qual també li parla
va, des de la cultura, a Semprún a
partir d’unes paraules de Semprún
mateix: “Les pàtries només són
vies cap a l’universalisme de la raó
democràtica”. Aquella pàtria de
partida, en el pensament europeu
de Semprún, era la muntanya d’Et
tersberg, al costat de Weimar, a
prop de Buchenwald. Per a Mara
gall també podia serho l’Empor
dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat
i vigilància. Llenguatge i creença.
Aquests són els pols d’una de les
ànimes d’Europa, l’ànima catalana.
I segurament de totes”. Aquella fi
losofia europea volia convertirla
en acció política. Per dirho amb
una expressió que va voler patri
monialitzar i que ha estudiat Jau
me Bellmunt: es tractava d’inter
venir a Europa a partir d’una acció
catalana. |
Cultura|s La Vanguardia
tra els altres”. A partir d’aquí, pluja
d’idees. Fon vida, pensament i po
lítica. Barreja sensacions de preo
cupació civil amb l’experiència
paisatgística o les lectures que té
temps de fer. Des de l’últim poe
mari d’Àlex Susanna, passant per
un article de Jean Daniel fins a un
altre discurs de Havel: el que va
pronunciar al Congrés Internacio
nal del Pen Club. I finalment, a
partir d’una carta publicada en la
premsa d’una víctima d’ETA, re
flexionava sobre com podria ar
ticularse políticament la reconci
liació. Les paraules de Cristina
Cuesta, empeltades en la reflexió
de Havel i un viatge recent que ha
via fet a Sarajevo, el portaven a
esperançarse amb “una sensibili
tat mundial creixent en aquest
sentit”.
Des d’on podia treballar políti
cament ell per augmentar aquella
sensibilitat? Des d’Europa, esclar,
més enllà de Barcelona. Des del
govern d’Espanya? Alguns
dels seus col∙laboradors
més propers van fanta
siejar amb aquella pos
sibilitat. Però a la fi, el
seu radi d’acció, si
l’ampliava, era clar on
el situava. A Catalu
nya. A Catalunya, com
a pàtria de partida, per
23
anat més lluny, potser, en l’expres
sió d’una cultura europea vinguda
del fred, superadora de nacionalis
mes vacus i universalismes inge
nus, filla de la bogeria centreeuro
pea i de l’estupidesa estalinista,
coetània de l’ecologisme i del pen
sament lleu, escèptica i esperan
çada a la vegada”. L’afany de forjar
aquesta cultura europea, partint
de Barcelona i de Catalunya, va
ser un desafiament —un desafia
ment que el portava a refundar el
seu propi marc de comprensió de
la realitat, com explica Joan Fuster
Sobrepere a Pasqual Maragall.
Pensamiento y acción— que va ob
sessionar Maragall durant la pri
mera meitat del 1995. Estava
immers en la preparació de les
últimes eleccions a què es presen
taria per revalidar l’alcaldia, en
plena agonia d’un felipisme nu i
envellit.
Maragall va passar aquell final
d’any a la seva casa de l’Empordà.
D’aquells dies, d’aparent recés, va
quedar com a testimoni una cròni
ca molt personal, escrita en format
de diari, que va ocupar quatre pà
gines en publicarse al Diari de Gi
rona. L’arrencada era esplèndida:
“Tots anem en el mateix vaixell
assetjat per mil tempestes, fent
aigües per més d’un forat i tots sen
tim els crits d’uns passatgers con
Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio VilaSanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez
Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CREA, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B63891958
va anar a Barcelona per presentar
una obra pòstuma del seu pare: El
primer home, traduïda simultà
niament en castellà (Tusquets) i
català (Empúries). La presentació
va tenir lloc en un acte celebrat al
Col∙legi de Periodistes —hi van
parlar Josep Ramoneda, Jorge
Semprún, Lluís Bassets i Florence
Malraux— i un altre a la Universi
tat Pompeu Fabra, on va intervenir
també Antoni Marí. En aquest se
gon acte, entre el públic, hi havia
Pasqual Maragall. Pocs dies des
prés, Maragall rebia un exemplar
de l’edició no venal que Tusquets
va imprimir d’Una tumba en las
nubes: el discurs, titulat amb un
vers de Paul Celan, que Jorge Sem
prún havia pronunciat a l’octubre
quan li van concedir el premi de la
Pau a Frankfurt.
L’alcalde va escriure a Semprún
una carta d’agraïment. “M’ha inte
ressat sobretot la teva especulació,
en el millor sentit, sobre la memò
ria alemanya i europea”. Ja es po
dia començar a elaborar, després
del gran sotrac, cultura europea?
“Alguna cosa se n’intueix en el teu
discurs de Frankfurt”. Potser la ca
pitalitat europea de la cultura, per
a la qual Barcelona es postulava,
podria ser el pretext per aprofun
dirhi. I recordava el discurs de
Havel de feia cinc anys. “És qui ha
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall pensa Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-03-31
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Relacions Internacionals
Acció política
Territoris
Description
An account of the resource
Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2664/WP5_Transfronterer_JMartin.pdf
28e027ee7ddce5577d7cc56b81db095d
PDF Text
Text
article
Working_paper n.5
Europa en l’horitzó:
Barcelona i Catalunya
en l’articulació
i la construcció europea
Les relacions transfrontereres
en el pensament i acció de
govern de Pasqual Maragall
Javier Martín i Uceda
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA
I MEMBRE DEL CONSELL ASSESSOR DE LA DELEGACIÓ DE LA
FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA A L’EMPORDÀ
Maig 2018
�2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ÍNDEX
1. Preàmbul i consideracions inicials
5
2. Introducció
6
Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
3. El Pensament de Maragall: relacions transfrontereres
per la construcció europea
7
10
Europa: un continent urbà
10
Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
12
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
13
Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
14
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models, dues
Europes
15
4. L’acció de govern: del pensament a l’acció
19
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de
Poders Locals
19
La Xarxa C-6
19
Conferència Interpirinenca de Poders Locals
21
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània
a l’Espai Català Transfronterer
21
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
22
La Comunitat de Treball dels Pirineus
25
Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i
l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
26
5. La realitat avui: a mode de conclusió
27
6. De l’Europa prossima, a la prossima Europa
29
7. Bibliografia
33
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
34
�“Le nord du sud”
Esquema de Pasqual Maragall sobre la macroregió i la Xarxa C-6. Dins
del discurs i notes pel dinar amb el Comitè de patronatge de la Cambra
de Comerç i Indústria Francesa de Barcelona. 16 de març del 1995.
�1. Preàmbul i consideracions inicials
A
quest treball s’emmarca dins del Llegat Pasqual Maragall, el programa de recerca sobre
l’acció i pensament polític de Pasqual Maragall iniciat el 2013 per part de la Fundació
Catalunya Europa. L’àmplia obra de govern tant dels anys d’alcalde de Barcelona com
President de la Generalitat, així com la complexitat del seu pensament polític fan d’aquest
programa una excel·lent iniciativa per preservar i conèixer el llegat d’una persona clau en l’esdevenir
de Catalunya i Barcelona, i al mateix temps facilita la comprensió de la realitat actual.
Personalment, vull agrair l’encàrrec per part de la Fundació Catalunya Europa. Primer per confiar en
un jove investigador que s’inicia en la recerca. I per l’altre costat, donar-me l’oportunitat de contribuir
al Llegat Pasqual Maragall.
D’altra banda, voldria explicar que aquesta recerca transcorre paral·lela a la meva tesi doctoral, que
tracta precisament sobre la cooperació transfronterera a Europa. En concret, sobre el paper dels
agents involucrats en la mateixa i els projectes impulsats, en especial a través d’INTERREG; així com
valorar quin ha estat el seu impacte en el territori. Tot això, a través de l’anàlisi de diferents fronteres
europees per realitzar una comparativa amb els diferents casos i entendre un fenomen que s’ha estès
en els darrers anys i que suposa un triomf de la integració europea. Una temàtica, per tant, plenament
complementària a la recerca sobre Maragall.
Les fronteres són un element present en la realitat social, política i econòmica. Especialment en un
context mundial de globalització, on el procés d’integració europea ha fet pensar els ciutadans que
poden viatjar sense passaport, les fronteres en alguns casos tornen a aparèixer com un element que
recupera un significat que semblava oblidat: límit, barrera. Una realitat que sens dubte Maragall va
treballar perquè no tornés mai. I perquè les fronteres fossin un element d’unió, de contacte i que en
tot cas, com afirmà a Prada de Conflent, no suposés més que una mica de cua en un peatge d’autopista.
La recerca té una doble vessant: la primera s’endinsa en el pensament Maragall en relació a la
cooperació transfronterera a partir de documents diversos, com guions de reunions, documents oficials
o, especialment, discursos; i en segon lloc, mostrar l’obra de govern realitzada sota el seu impuls i
lideratge, des dels dos costats de la plaça de Sant Jaume, sigui des de la Casa Gran de Barcelona com
el Palau de la Generalitat.
Per acabar aquest primer apartat vull fer alguns agraïments. Primer, a Albert Aixalà per les seves
consideracions inicials sobre com encarar la recerca. En segon lloc a Mita Castañer, la meva directora
de tesi, per engrescar-me i ajudar-me a realitzar aquesta recerca. També a Joan Vicente, per les seves
opinions, correccions i comentaris fonamentals per anar avançant en tot aquest procés. I en darrer lloc,
a les persones entrevistades i amb les que he mantingut converses del tot interessants i enriquidores,
en concret, Margarita Obiols, Anna Terrón, Antònia Sabartés, Joan Ganyet i Joan Armangué. Gràcies
a tots ells.
|5
�2. Introducció
P
arlar de relacions transfrontereres significa, avui, parlar del “vell” significat de frontera.
Reflexionar sobre el paper de les fronteres europees en aquests moments porta a reflexionar
sobre processos que semblaven, almenys fins fa poc, oposats als que succeeixen en algunes
fronteres europees actualment. Si bé s’apreciava que el procés de desfuncionalització de
les fronteres internes europees semblava lineal, la situació d’incertesa política actual en la majoria
d’estats membres i del projecte europeu semblen suposar que aquest procés no té un horitzó tan nítid
com semblava tenir amb anterioritat.
Deixant de banda aquest apunt sobre l’actualitat, si mirem enrere, les relacions transfrontereres a
Europa van estretament lligades al desenvolupament de la Unió Europea com a entitat social, política
i econòmica. Han estat objecte de polítiques comunitàries, amb importants quantitats de recursos
econòmics per fomentar-les, però també de l’acció dels actors regionals i locals, que han impulsat
iniciatives a diferents escales per poder avançar en la consolidació d’acords i projectes que puguin
tenir un impacte positiu en el territori per superar l’efecte “limitador” de les fronteres.
Un dels primer aspectes a tenir present en aquest document ha de ser definir què s’entén per
cooperació transfronterera. És un procés d’associació, d’acord, de partnership, entre actors locals i
regionals separats per una frontera, amb l’objectiu de, tal i com s’ha afirmat en el paràgraf anterior,
obtenir un impacte territorial positiu. En aquesta definició s’introdueix un aspecte que cal remarcar.
El fet que els actors locals i regionals prenguin part d’una política reservada especialment als estats,
com és la política fronterera (Perkmann, 2003). La frontera és un element clau en un dels aspectes que
fonamenta els estats: la sobirania.
Les fronteres marquen el límit d’actuació d’un estat, i per tant, han esdevingut imprescindibles per
entendre la configuració dels mateixos, així com la seva actuació i poder. Però amb la construcció
de la Unió Europea, les fronteres, almenys les internes, viuen un procés de desfronterització. La
cooperació territorial i transfronterera va estretament lligada al projecte europeu, així com el paper
que han tingut institucions com la pròpia Unió Europea o el Consell d’Europa, entre altres. També
la globalització econòmica i social, i l’augment en les darreres dècades d’organismes i institucions
supraestatals han contribuït a reduir el paper de les fronteres, si bé és cert que al mateix temps, en les
darreres dècades, han aparegut una gran quantitat de noves fronteres estatals (O’Dowd, 2002), cosa
que pot semblar en part contradictòria.
Mentre es produeix aquest canvi funcional en les fronteres, hi ha un procés on els actors regionals i
locals s’atribueixen un paper nou en les relacions transfrontereres com s’ha mencionat anteriorment,
una política reservada al llarg del temps al estats. Letamendía (2010) posa de manifest la doble direcció
de la cooperació territorial, amb dos eixos diferenciats: el vertical, amb cooperació a diferents escales
(europea, estatal i regional); i l’horitzontal, entre actors dels diferents costats d’una frontera per
cooperar i superar diferències que puguin existir, establint en alguns casos estructures de cooperació.
Aquest fet, suposa avançar en una realitat complexa, una forma de govern multinivell que s’ha anat
consolidant al llarg dels darrers anys, en especial per l’impuls donat per la política europea (Stead,
2014). Una nova governança que s’ha consolidat en els darrers decennis, que implica una emergència
de l’escala regional i local, (Harguindéguy i Bray, 2009) que posa de relleu com la complexitat del
govern del territori i el nous significats de les escales territorials en la presa de decisions (Gualini,
2006). Tots aquests processos posen la consolidació del principi de subsidiarietat dels estats europeus
(Keating, 2004), reclamat per Maragall en múltiples ocasions, i que quedà plasmat en una de les seves
publicacions, Europa pròxima: Europa, regions i ciutats (Maragall, 1999), a la que es farà referència
més endavant en aquesta recerca.
6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
L’evolució de la cooperació territorial transfronterera a Europa ha estat recollida per múltiples autors,
si bé l’amplitud del concepte de cooperació fa que les aproximacions a l’evolució siguin diverses, des
d’àmbits com l’economia, la ciència política, la geografia o la història.
La majoria dels autors centren en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial el moment de
naixement de la cooperació transfronterera. Després de la devastació del conflicte, actors locals
comencen a impulsar els primers acords entre ells, per exemple amb agermanaments entre municipis.
Autors com Domínguez (2008) posen de manifest el paper dels ens locals en aquesta primera etapa,
lluny encara de la consolidació plena amb la posada en funcionament de la Iniciativa INTERREG
l’any 1990. Especialment en aquesta etapa sorgeixen les iniciatives en la frontera franco-alemanya,
la més afectada per la guerra. El mateix Domínguez defineix aquesta fase com a “prehistòria” de la
cooperació.
També Oliveras, Durà i Perkmann (2010) situen aquests primers acords voluntaris entre actors locals
com el primer pas per la consolidació de la cooperació transfronterera. Els autors, en el seu article
defineixen quatre etapes.
1) La primera, des dels anys cinquanta fins a inicis dels vuitanta. Destaca d’aquest període
la creació de la considerada primera euroregió l’any 1958, EUREGIO, a la frontera entre
Alemanya i els Països Baixos. Els acords es basaven en la voluntat dels diferents actors, que
entraven en una temàtica centrada, fins al moment, als estats.
2) La segona fase s’inicia amb els primers reglaments jurídics creats per impulsar i regular la
cooperació transfronterera. El primer el Conveni de Madrid, de l’any 1980, titulat “Conveni
Marc Europeu de Cooperació Transfronterera entre Autoritats i Comunitats Territorials”,
sota auspici del Consell d’Europa. Segons els autors, altres documents com la “Carta Europea
d’Autonomia Local”, del 1985, ajuden també a impulsar la cooperació transfronterera.
3) Tercera fase, caracteritzada per la consolidació i expansió de la cooperació transfronterera
per l’aplicació dels diferents acords anteriors, però també, per la política regional europea.
L’aprovació dels fons INTERREG, orientats precisament al foment dels projectes de
cooperació transfronterera, transnacional i interregional. Els diferents programes financers
i de cooperació han estat cada cop majors, amb més recursos econòmics, i amb més espais
inclosos per ser elegibles per rebre finançament. La necessitat de gestionar els recursos i
d’impulsar els projectes propicia de manera notable l’establiment d’estructures de cooperació,
com les euroregions o d’altres iniciatives similars i a múltiples escales de treball.
4) Per últim, els autors inauguren una nova etapa, que correspon amb l’actualitat, i que coincideix
amb l’aprovació per part del Parlament Europeu de les Agrupacions Europees de Cooperació
Territorial (AECT). La Cooperació territorial Europea passarà, a efectes dels instruments
financers de les polítiques de cohesió, a ser un objectiu a partir de la programació iniciada al
2007 i que es manté en la programació actual, des del 2013 fins al 2020.
Després del Tractat de Lisboa del 2007 la cohesió territorial passa a ser un objectiu reconegut per la
Unió Europea, i per tant, una prioritat per les Polítiques Regionals. És el tercer pilar de la política
de cooperació, juntament amb els objectius de convergència i competitivitat. Per tant, la cooperació
territorial no és simplement un element necessari per la consolidació del mercat comú, si no també
necessari per un territori integrat social i econòmicament. I aquest fet dóna a les regions frontereres
|7
�un paper d’actors polítics necessaris per aconseguir aquests objectius (Wassenberg, Reitel, Peyrony, i
Rubió, 2015).
L’actualitat també ens fa pensar que potser som en una nova etapa d’aquesta evolució de la cooperació.
Un moment on, tot i els interessos de la Unió Europea per seguir amb el procés de cohesió, les
polítiques d’alguns estats en relació a les fronteres poden fer que la cooperació transfronterera estigui
en dubte, pugui quedar en segon pla o, inclús, desactivada.
Però més enllà d’aquest comentari, la cooperació transfronterera és un element important en
l’assoliment dels objectius de cohesió del territori europeu, no només per la consolidació del mercat
comú, sinó també per la superació social i econòmica d’una barrera que segueix en la ment d’una part
important de la societat. Contribueix al mateix temps a assolir una consciència europea, un sentiment
de pertinença a un projecte compartit.
El llegat i acció de govern de Pasqual Maragall des de l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la
Generalitat treballa en aquest sentit. La voluntat de fer d’Europa una pàtria comuna que superi els
antics enfrontaments entre estats. Per Maragall, com queda palès en el seu pensament i obra de
govern, per avançar en la cohesió europea les ciutats i les regions han de tenir un paper clau, els
estats, amb les seves rivalitats constants i la poca voluntat de cedir poder a la Unió no permetran
avançar. En canvi els ens locals i regionals, amb problemàtiques similars i solucions compartides,
poder contribuir millor al somni d’una Europa unida.
Si observem les diferents fases en què anteriorment s’ha dividit l’evolució de la cooperació
transfronterera, l’acció de Maragall coincideix bàsicament en la tercera fase. Un període d’expansió
de la cooperació a tot Europa, que succeeix en el moment de l’ascensió d’Espanya a les Comunitats
Europees. En el moment de màxim desplegament de la projecció de Barcelona i Catalunya a Europa
i al món. Hi contribuiran els Jocs Olímpics del 1992, però també una voluntat per esdevenir un actor
imprescindible en la cooperació transfronterera del sud d’Europa, d’aquell nord du sud, que s’anirà
exposant en els següents apartats.
Avui però la cooperació transfronterera té encara reptes per assolir. Tot i l’empenta constant que
donen les polítiques europees, tot i el reforçament dels fons econòmics i la creació de figures jurídiques
que facilitin impulsar el govern del territori i els projectes, queda camí per recórrer. L’alineació dels
objectius per la cohesió territorial amb els grans objectius de l’Europa 2020, l’ampliació, en alguns
casos, dels territoris que poden participar en els programes transfronterers com INTERREG o la
progressiva consolidació dels programes han fet emergir nous actors que prenen part en els projectes.
Aquest pot ser un element molt positiu, però afegeix complexitat a l’hora de governar els projectes
i espais, ja de per si complicat per la sovint diferent naturalesa de cada actor, en especial pel fet
de pertànyer a estats diferents. La governança, la consolidació de xarxes i projectes més enllà de
les accions concretes o puntuals i assegurar que els diners invertits tenen un impacte real en el
territori són alguns dels reptes més importants que caldria treballar avui pensant en la cooperació
transfronterera futura.
8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Tot això, sense oblidar o obviar quin és l’objectiu primer de la cooperació transfronterera: superar els
problemes derivats del fet de tenir un límit polític i avançar en la consolidació d’un espai europeu
cohesionat. Pasqual Maragall ho tenia clar, i sabia que només així aquell somni d’una Europa unida
seria possible.
Cronograma sobre les fites vinculades a la cooperació transfronterera i Pasqual Maragall
Alcaldia
1982
Arribada a
l’alcaldia de
Barcelona
CMRE 1992
Presidència
Consell
Municipis
i Regions
d’Europa
CIPL 1984
Conferència
Interpirinenca
de Poders
Locals
CTP 1982
Formació de
la Comunitat
de Treball dels
Pirineus
Comitè
Regions
1996
Generalitat
2003
Presidència del Presidència de
la Generalitat
Comitè de les
de Catalunya
Regions
C-6 1990
Creació de la
xarxa de ciutats
C-6
Pla
Estratègic
1986
Euroregió
2004
Creació de
l’Euroregió
Pirineus
Mediterrània
Eurodistricte
2006
HTC 2003
Inici Hospital
Transfronterer
de la Cerdanya
Inici del procés
per la creació de
l’Eurodistricte
Redacció del
Pla Estratègic
Barcelona
Elaboració pròpia. (2017)
|9
�3. El Pensament de Maragall: relacions
transfrontereres per la construcció
europea
L
a cooperació transfronterera té components des de múltiples perspectives, cosa que li dóna
una complexitat afegida. Si ho unim al caràcter polifacètic de Pasqual Maragall i del seu
pensament fa que aproximar-se a la cooperació i les relacions transfrontereres sigui un repte
encara més intricat, però alhora, estimulant.
Per aquest motiu és important iniciar la recerca amb algunes definicions. Després de l’anàlisi i estudi
del documents en relació a la temàtica del treball, hi ha diversos conceptes claus, idees-força, que
articulen el conjunt del pensament de Maragall en relació a la cooperació transfronterera, fortament
vinculades també a la concepció de territori i ciutadania. Què és Europa per a Maragall, com s’articula,
o el paper de les ciutats i les àrees metropolitanes són algunes de les preguntes que cal fer-se per
entendre-ho. Del seu pensament se’n desprèn que són les ciutats on més i millor es pot consolidar la
ciutadania europea, ja que és en les ciutats on en major grau es poden assolir els ideals per la societat
diversa i integradora d’Europa. Per tant, perquè això pugui ser una realitat, no hi ha d’haver fronteres,
límits que puguin suposar un mur a una estructura i articulació territorial on nodes i xarxa facin
bategar el continent. La frontera ha de passar a ser un element que contribueixi a cosir una Europa
fragmentada per uns límits estatals que han de donar pas a regions i ciutats com a noves forces
motrius de la seva construcció.
Per realitzar aquesta part de la recerca s’englobarà el pensament de Maragall en relació a les relacions
transfrontereres en diferents elements o conceptes, que ens ajudaran a entendre com un tot el seu
pensament. Al mateix temps cal afegir que la concepció de les relacions transfrontereres de Maragall
tenen clarament diverses vocacions o orientacions territorials: europea, mediterrània i global.
Europa: un continent urbà
El vell continent. Un continent més proper per a Barcelona i Catalunya després de l’entrada d’Espanya
a la Comunitat Europea, a la Unió Europea dels 12 estats de l’any 1986. Europa serà present
constantment en el seu pensament i, per tant, en la seva obra de govern. I és precisament amb un
impuls a la cooperació transfronterera com millor plasmarà el seu interès per Europa.
En un acte a l’Institut Francès de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1992, l’alcalde Maragall en un
col·loqui europeu titulat “Pensar Europa. Identitats i diferències1”, afirmà als presents: “Europa és el
nostre horitzó en tots els sentits”. Cal, per tant, posar de manifest quina és la seva concepció d’Europa.
Què és, per a Pasqual Maragall, Europa. En múltiples textos es recull una definició, una idea de què
era el continent europeu. Per exemple, per citar un document, en la conferència realitzada a Tolosa
de Llenguadoc el 19 de desembre del 19912, explicita: “Europa és sobretot, un sistema de ciutats cada
dia més atapeït, més dens, més connectat en tots els ordres”. Introdueix, en aquesta definició un altre
concepte clau, “sistema”, vinculat al de xarxa abans esmentat i que en l’apartat posterior es tractarà.
Per altra banda, aquest concepte també inclou un altre element de gran interès per Maragall com són
les ciutats. El títol del seu recull de textos sobre Europa aporta en el títol una definició, tot i que també
es podria considerar una declaració d’intencions: Europa pròxima. Europa, regions i ciutats. Abans
1 Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del col·loqui europeu “Pensar Europa.
Identitats i diferències”.
2. Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
1 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del pròleg d’aquesta publicació apareix una fotografia aèria nocturna del continent. Una imatge que
demostra l’elevat nivell d’urbanització a Europa, que respon a la seva concepció de territori com a
una xarxa d’espais urbans. En relació a aquesta imatge, també hi ha un comentari interessant en el
discurs de recollida de la medalla d’or dels arquitectes britànics l’any 1999, on Maragall afirma “si
mirem Europa des d’un satèl·lit veurem una constel·lació de punts o taques de llum. El que no veurem
seran fronteres entre estats o regions (...) i l’únic camí que ens porta del món actual dels estats al món
global, a un món obert, al món sense fronteres, és precisament aquest: una ruta que travessa el món
de les ciutat i l’Europa de les regions”.
Oriol Nel·lo (2017), en un apartat del seu capítol del llibre Pasqual Maragall: pensament i acció,
afirma que Maragall té una concepció territorial d’Espanya i Catalunya en relació a les seves ciutats,
la mateixa lògica per l’escala continental. Maragall propugna, en paraules de Nel·lo, “la construcció
europea no com el resultat d’una simple agregació de compartiments estancs, o la suma d’un conjunt
d’estats sempre potencialment enfrontats, sinó, sobretot, de la integració i complementarietat de la
xarxa europea de ciutats”, la xarxa reflectida en la imatge de satèl·lit nocturna abans esmentada.
Queda evidenciat, per tant, la forta convicció que Europa és un territori urbà, i que són les seves
ciutats amb les seves àrees d’influència, les que articulen el continent, i no els estats. Les ciutats
europees, tornant al discurs a Tolosa de Llenguadoc del 1991, “a part d’acollir la major part de la
població europea, concentra també les seves potencialitats de desenvolupament econòmic i social,
d’innovació tecnològica i de desenvolupament educatiu i cultural”. A més, en un altre discurs que
realitzà a Bilbao3 compara la situació europea amb l’americana, dient, “No se puede concebir Europa
sin las ciudades. Europa ha sido siempre, en la historia, un sistema de ciudades. América, en cambio, es
un sistema diferente, donde el valor del suelo es mucho más bajo, donde la movilidad es un valor más
importante que la radicación, donde la Constitución (a diferencia del Tratado de Maastricht) no crea
la colectividad local ni, por tanto, la protege”.
La Unió Europea té, hi ha tingut històricament, un problema de relació amb la ciutadania. La dificultat
d’acostar la idea d’Europa als ciutadans no és nova, i Maragall apunta en nombroses ocasions el paper
fonamental dels ens regionals i locals en aquesta sentit. A la conferència realitzada al CCCB al 19944
sobre la presència de Barcelona a les institucions comunitàries i els papers dels poder locals i regionals
a Europa, parla del paper que ha tingut la ciutat en les diferents iniciatives per fomentar el principi de
subsidiarietat o reclamar la necessitat de tenir present a les ciutats i regions en l’estructuració europea.
I en els documents preparatoris d’aquesta conferència, hi ha cites d’altres personalitats que Maragall
recull per consolidar els seus arguments. De Mitterrand, president de la República Francesa, unes
paraules a la sessió d’obertura del XIX Estats Generals del Consell de Municipis i Regions d’Europa,
presidit pel propi Maragall, on precisament destaca que per apropar Europa a la gent, és necessària la
feina dels municipis i regions, per la seva proximitat i coneixença de la realitat.
Les ciutats i les regions tenen per Maragall un doble paper en relació a Europa: per un costat
articulen físicament el territori; però per altre, són imprescindibles per transmetre als ciutadans els
valors comuns que comparteixen tots els europeus, un element fonamental per la consagració de la
ciutadania europea. En un article al diari El País5, l’alcalde Maragall afirma: “En un marco más amplio,
la Europa de las ciudades no es una idea alternativa al tradicional binomio ideológico de la Europa de
las patrias y la Europa de los pueblos. Con patrias y con pueblos, las ciudades son la base de Europa.
Europa es el continente de las ciudades”.
3. Maragall, P (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
4. Maragall, P (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la constricció europea. Barcelona. Arxiu
Maragall.
5. Maragall, P (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
|1 1
�Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
Si són les ciutats i els seus territoris d’influència les que construeixen i articulen el continent, el doten
de contingut cívic, són també la font principal de la seva riquesa i dinamització.
Les ciutats europees teixeixen una xarxa cada cop més densa. Els efectes de la globalització i dels
procés d’integració europea fan que els espais urbans tinguin cada cop més interrelació, ja sigui
per competir entre ells, com per cooperar. En un discurs realitzat per la inauguració de la delegació
de Perpinyà a Barcelona al 19936, l’alcalde Maragall afirmà: “Avui, les ciutats europees competeixen
entre sí, però, i el que és el més important, també col·laboren. Competeixen per atreure inversions
i tecnologies, per ser seus d’organismes internacionals, per aconseguir funcions de centralitat en el
sistema internacional de comunicacions, etc. Aquesta competència, que finalment sempre redunda en
benefici del conjunt de ciutadans europeus, ha fet desenvolupar també espais de complementarietat”.
Margarita Obiols destaca de la personalitat de Maragall la capacitat per entendre’s amb la resta de
representats polítics, així com la d’integrar aquells que tenen una visió diferent de la seva. La gran
capacitat de diàleg facilità arribar a acords amb una gran quantitat d’actors diferents, resultant l’èxit
en aspectes com la creació de la xarxa C-6 i, en especial recorda Obiols, la creació del Comitè de
Regions (i ciutats). També Antònia Sabartés recull el gran prestigi de Barcelona i Catalunya, i en
concret de Maragall, en el conjunt d’Europa, i com aquest fet suposa el seu paper actiu en la creació
del Comitè.
Les ciutats han de ser conscients que en la globalització, en una Europa amb mercat comú i amb una
progressiva integració política per un costat competeixen, ja que com diu Maragall en el paràgraf
anterior, es veuen abocades a lluitar per aconseguir inversions, seus d’organismes o esdeveniments.
Els Jocs Olímpics són el millor exemple. L’alcalde es conscient que Barcelona s’ha de transformar per
ser capaç de competir amb les altres ciutats europees, i també amb les del seu entorn. Però també serà
necessari que cooperin. En l’Europa unida que es construïa en aquell moment, les regions i ciutats
segons ell no quedaven representades. I no s’estaven tenint en compte. És per això que les ciutats
també, a part de competir, han de cooperar. Cooperar per tenir més força i ser capaces d’influir a
Europa i al món. Però especialment necessari era tenir veu per poder reclamar també solucions per
les ciutats i els espais urbans. En aquest sentit, per ampliar el contingut és recomanable la consulta del
segon working paper d’aquesta col·lecció, realitzat per Albert Aixalà (2015) amb el títol de Ciutadans
d’Europa, unim-nos!: la contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció del moviment europeu
de ciutats, realitzat l’octubre del 2015.
Per Maragall, les ciutats són els “contenidors” dels problemes de la societat contemporània. Uns
problemes, per altra banda, compartits entre les diferents ciutats europees, que han de fer front a
escenaris comuns. Per tant, les ciutats, que formen una xarxa entre elles perquè es relacionen per
fluxos econòmics, socials, polítics, etc., necessiten cooperar. En el discurs inaugural del seminari
Internacional de la Regió Mediterrània de l’any 19857, l’alcalde afirma que les ciutats mediterrànies,
tot i que és una idea extrapolable al conjunt de les gran ciutats, “hauran de fer front als problemes
derivats de llur creixement o reforma, de l’encert o desencert en que es tractin aquests problemes
dependrà en gran mesura la generació del creixement econòmic i de l’ocupació en el conjunt dels
països de la regió”. I continua, afirmant que les reunions i la cooperació entre ciutats són fonamental
ja que “l’intercanvi d’experiències i la discussió dels problemes comuns facilita la solució d’aquests i
estimula l’aparició de noves idees”.
6. Maragall, P (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
7. Maragall, P (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
1 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Es consolida la necessitat de cooperar entre ciutats, entre iguals, per tenir més força per assolir els
objectius que es pretenen. Aquesta col·laboració és fonamental no només per les pròpies ciutats,
sinó també pel conjunt del projecte europeu, el que manifesta a Bilbao dient que la cooperació entre
ciutats és “la xarxa de seguretat del projecte europeu”. En el mateix discurs, afegeix que “los problemas
de las grandes ciudades sólo pueden resolverse a nivel europeo, porque los problemas de las grandes
ciudades son comunes a toda Europa. (...) Lo importante es que trabajemos conjuntamente para la
resolución de esos problemas”. En aquest sentit durant l’alcaldia de Maragall, en especial durant
els anys 80 i 90, es realitzà una gran activitat d’agermanament amb altres ciutats, per afavorir els
intercanvis a múltiples nivells. Agermanaments que no només es realitzaven amb ciutats estrangeres,
sinó que també s’establien amb altres ciutats espanyoles com a mecanisme per trobar suport a l’hora
d’afrontar alguns reptes i problemes. També cal destacar intercanvis com els realitzats amb la ciutat
de Sarajevo després de la guerra dels Balcans. La iniciativa de fer de la ciutat bosniana un districte de
Barcelona per fomentar l’ajuda fou un exemple de cooperació que anava més enllà de sumar esforços
i sinèrgies amb altres ciutats.
Maragall compara alguna vegada la ciutat amb una empresa. Les ciutats són empreses que
competeixen entre si, oferint localització a canvi d’inversions. Però, afegeix també al discurs realitzat
a Bilbao, “esto no impide que Europa pueda entenderse como un espacio urbano donde los elementos
de complementariedad de las ciudades son tan o más importantes que los de concurrència”. Aquest
doble joc, de competència i acord entre agents enllaça amb la definició que s’ha realitzat molt a l’inici
d’aquest document com a definició de cooperació transfronterera. Com un acord, partnership, en
argot clarament empresarial i economicista, entre actors de banda i banda d’una frontera que s’alien
per afrontar conjuntament reptes i problemes comuns i per trobar solucions compartides.
Així, les fronteres polítiques han de ser l’obstacle a superar en l’establiment de les xarxes de cooperació.
Unes fronteres que, en un article publicat el 20078 en relació a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, i
referint-se al cas entre Catalunya i França, “una ratlla que ens ha separat forçosament durant segles”.
Però una barrera que cal esborrar “per demostrar que Europa és veritat”. Una ratlla que “ja no hi és.
Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla -menys segurament
fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva”9. Per consolidar la construcció europea i la
cooperació, cal facilitar les comunicacions entre ciutats i regions. En el mateix discurs prossegueix,
afirmant: “Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes
comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més
sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si
no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem
sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també
compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien”.
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
“Després dels Jocs Olímpics, Europa!” Frase recollida per diferents personalitats de l’entorn de l’Alcalde
Maragall en parlar del dia després d’acabar els Jocs del 1992. Els Jocs Olímpics havien de servir per
un costat com a motor per refer Barcelona, des del punt de vista urbà, però també, per projectar-la al
món com a metròpoli moderna i referent del sud d’Europa.
Però la voluntat és no frenar l’impuls que suposa la celebració d’un esdeveniment com les Olimpíades,
i mantenir l’estratègia transformadora. Amb aquesta voluntat s’elabora el Pla Estratègic Econòmic
8. Maragall, P (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.7. Maragall, P (1985) Discurs
inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
9. Maragall, P (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la
Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
|1 3
�i Social Barcelona 2000, redactat a partir del 1988. El Pla Estratègic, una eina innovadora per la
gestió de les ciutats i del territori als anys vuitanta, serà un referent per a moltes ciutats. I encaixa
amb comentaris de Maragall abans mencionats: la idea d’entendre les ciutats com a empreses. La
planificació estratègica és un instrument vinculat al planejament econòmic, i torna a tenir també una
vinculació amb la idea de partnership, a la col·laboració pública-privada, a la concertació d’agents i
actors que tenen a veure en el desenvolupament econòmic de la ciutat i el territori. Tot això en una
realitat global de competència i cooperació entre ciutats. L’Alcalde Maragall en una conferència a la
Universidad Complutense, el juliol de 1992, afirmà que l’objectiu del Pla Barcelona 2000 tenia com
a objectiu “buscar una especialización que permitiera definir el rol y desarrollo específico que debía
jugar Barcelona ante las ciudades competidoras”. En el mateix discurs, destaca la importància que
suposa per la ciutat la internacionalització en el context sobretot europeu. Aquest procés ha d’ajudar
a entendre el caràcter dels serveis i activitats de la ciutat, que han de tenir una vocació europea de
gran nivell per poder competir amb la resta de grans metròpolis, però també el Pla “nos lleva a hablar
de la necesidad de establecer mecanismos de cooperación internacional y de ayuda entre ciudades.
(...) La colaboración, a partir de proyectos concretos y de la participación de los agentes económicos y
sociales, en la creación de regiones transfrotnerizas”.
El Pla Estratègic suposa una reafirmació en una voluntat de Maragall: situar Barcelona com a metròpoli
europea, dins de les xarxes de grans ciutats que articulen el territori europeu. És així que l’objectiu
general del Pla és: “Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència
sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment
equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrània”. El Pla aporta un mapa on defineix la
macroregió on s’insereix Barcelona, un espai euromediterrani entre la Comunitat Valenciana i el golf
de Lleó, conjuntament amb l’Aragó i el Midi francès. Recull, a més, les previsibles conseqüències
que tindrà la integració europea, i especialment el paper de les ciutats creant espais amb xarxes de
relacions, amb una rellevància política cada cop més important. Per l’altre costat defineix també que
per incidir en la macroregió, per fer servir el mateix concepte, és necessari avançar en la cooperació
entre ciutats, sense negar també la competència per impulsar el desenvolupament. No es vol convertir
Barcelona en la capital d’aquest ampli territori, sinó ser un motor de la cooperació entre ciutats,
esdevenint un “eix direccional”, estimulant fluxos i definir estratègies per progressar conjuntament
estimulant les potencialitats de cada un dels nodes, dels components, de les ciutats que formen la
macroregió, però també amb la resta de ciutats i regions d’Europa amb les que es relacionen. Les
ciutats que recull el primer punt de la primera línia estratègica del Pla, que formen la macroregió
juntament amb Barcelona són Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Palma, al document, Ciutat
de Mallorca.
El Pla se situa temporalment en el moment de discussió sobre el paper de les ciutats i regions en la
Unió Europea, que acabarà amb l’aprovació del Comitè de les Regions amb el Tractat de Maastricht,
i Pasqual Maragall i Barcelona tingueren un protagonisme important. L’Alcalde Maragall jugà un rol
determinant en la concreció primer de les xarxes europees de ciutats, on cal destacar la presidència de
Maragall al Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) a partir de l’any 1992. Aquesta associació
es convertirà en interlocutora amb la Comissió Europea i el president Delors. I, al mateix temps,
com s’ha mencionat anteriorment, suposarà un element clau en les negociacions per l’aprovació del
Comitè de les Regions. Un comitè que Maragall arribà a presidir l’any 1996 fins al 1998. Altre cop és
interessant llegir el working paper d’Albert Aixalà, on exposa detalladament tot el procés que es va
produir fins a la consecució de la presidència del Comitè de les Regions.
El compromís en la construcció europea no és un element més en la política internacional de la
Barcelona de Maragall: “Europa no es para Barcelona una obligación; es un compromiso, una vocación
y un reto que afrontamos con voluntad de trabajo y con el entusiasmo con que la ciudad asume todos
1 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�sus proyectos”10. Aquesta frase del seu discurs davant ambaixadors europeus l’any 1996 resumeix
aquesta voluntat. Un dels elements estructuradors del pensament polític de Maragall és el principi
de subsidiarietat. I l’entén precisament com una peça fonamental de la construcció europea. Les
ciutats, com a estructura administrativa més propera, han de tenir la capacitat de poder assumir
una part important dels problemes dels europeus, i per tant, per poder fer front als mateixos la
cooperació amb altres ciutats és necessària, per aprendre dels altres, però també per tenir més força.
La cooperació europea esdevé un mecanisme de reforç de les ciutats, pel seu propi funcionament com
a ciutat però també per la consolidació del projecte europeu. Antònia Sabartés recalca el paper de les
ciutats i les regions en la visió federal d’Europa que tenia Maragall, i sobre les quals s’ha d’articular
l’entramat institucional basat en la subsidiarietat. I per això, bona part de l’activitat internacional des
d’alcaldia es realitza en aquesta línia per defensar aquesta posició, amb diverses iniciatives a diverses
escales o lògiques, en paraules de Sabartés: una lògica espanyola, que es concreta en la creació del G7
(Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao, Saragossa i Màlaga), una lògica de cooperació europea
de proximitat (CIPL, C-6) una lògica europea (CMRE, Eurocities), una lògica mediterrània (Medcités,
Fòrum de ciutats mediterrànies) i una lògica internacional (FMCU, IULA, METROPOLIS). La xarxa
C-6 i l’Euroregió són dos bons exemples que més tard seran tractats. La subsidiarietat és un dels
principis fonamentals en la manera d’entendre les relacions polítiques per Maragall. No només quan
pensa en Europa, sinó com afirma Margarita Obiols, principi que també aplica a la resta de nivells
administratius. Tot el treball de descentralització portat a terme a Barcelona amb els districtes respon
aquesta mateixa lògica: apropar-se al ciutadà. També Anna Terrón, en la mateixa línia posa de relleu
la gran aposta de Maragall per territorialitzar la idea d’Europa. I aconseguir aquella Europa pròxima
que ell havia reclamat, recollit també com a títol de la seva publicació sobre Europa.
A part de l’aposta de Barcelona i el seu alcalde per reforçar el paper de les ciutats a Europa, va més
enllà de la cooperació transfronterera. La Barcelona que treballa per la construcció europea té una
vocació també mediterrània, o euromediterrània. L’aposta per convertir Barcelona en la capital de
la Mediterrània va ser un element també transversal en la política internacional de la ciutat. Les
cimeres de ciutats mediterrànies, així com l’aposta pel diàleg es consolidà amb l’anomenat Procés de
Barcelona al 1995, com un intent liderat per Espanya per afavorir les converses per aconseguir la pau
a tota la regió.
Hi ha una doble vessant geogràfica. Potser millor dir una doble vocació. Europea i Mediterrània per
Barcelona. Des d’aquesta perspectiva, i recollint la voluntat del Pla Estratègic de situar Barcelona dins
la seva macroregió, Maragall la cita sovint com “el nord del sud”. Es recull el nom donat pel geògraf
Roger Brunet a tota l’àrea formada per l’arc mediterrani entre València i Marsella, en la seva recerca
Les Villes Européenes (Brunet, 1989). L’autor afirma que Europa, almenys als anys 80, tenia una gran
regió urbana entre Londres i Milà, anomenada banana blue, i que era l’única integrada en els grans
espais urbans mundials, i amb capacitat també per competir econòmicament amb la resta del planeta.
La resta del continent és perifèric d’aquest centre, però reconeix que l’espai que forma aquest arc
mediterrani és l’altre gran espai amb possibilitats d’integrar-se en les dinàmiques mundials, deixant
de ser perifèrics.
Maragall fa traduir el llibre de Brunet al català i castellà, ampliant-lo amb un apartat sobre les ciutats
ibèriques, i el paper de Barcelona en aquest espai. A Madrid, en una conferència afirmà “Barcelona es
un centro neurálgico de lo que denominamos Norte del Sur 11”, però recull en altres discursos una altra
idea: no hi ha capital d’aquest espai, perquè ha de ser articulat per la seva xarxa de ciutats. Però no es
nega el paper de motor articulador de Barcelona, al contrari, una voluntat de fer de Barcelona un cor
que faci bategar Catalunya, la macroregió i la construcció europea.
10. Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall
11. Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall
|1 5
�Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
El projecte de Maragall per Barcelona respecte a la cooperació transfronterera i la resta de ciutats
responia a una visió de la construcció europea a partir dels espais urbans. Però no deixa de banda
el conjunt de Catalunya. De fet, el projecte de Barcelona per ell és també el projecte de Catalunya.
Margarita Obiols afirma que “el projecte de Maragall sempre tenia una visió gran, però al mateix
temps, dels petits detalls”. El joc d’escales és constant, i tot encaixa per ser una visió de conjunt.
Cal, però, fer un esment a la concepció territorial de Catalunya per entendre els salts d’escales. Una
concepció que encaixa plenament amb la d’Europa. Igual que aquesta, Catalunya és una xarxa de
ciutats, una “ciutat de ciutats” que té en Barcelona un potent motor. Per tant, l’encaix dins de l’Europa
de les ciutats és un salt natural, que no ha de suposar cap inconvenient, almenys teòric. En un discurs
del 198712, al Col·legi Universitari Abat Oliva afirmà que “sense ciutat-capital, i sense sistema de
ciutats, no hi ha país”. La idea d’entendre Catalunya com un tot, un element cohesionat entorn de les
seves ciutats trenca amb altres visions que pretenen dividir el país en el dualisme de camp-ciutat,
món rural-món urbà. Maragall considera que Catalunya i Barcelona es necessiten mútuament, ja que
no s’entenen l’una sense l’altra. Aquest idea es reafirma també quan parla dels límits de la ciutat. On
s’acaba Barcelona? La visió de la ciutat real, de la Barcelona metropolitana i els debats amb la visió
de Jordi Pujol sobre aquest fet també tenen relació amb aquesta concepció del territori, que significa
també del poder. En un manuscrit amb notes sobre les activitats d’agermanament amb Perpinyà
afirmà que “el sistema de ciutats no és contrari a la idea de Catalunya, sinó la seva vertebració i la seva
force de frappé”.
Barcelona ha de ser una peça de l’engranatge urbà que és Catalunya, i per tant “Quan es parla del
desenvolupament de Barcelona, de la prosperitat de Barcelona, com en aquest cas, cal tenir sempre
present l’obra del professor Pierre Vilar. El professor Vilar ens mostra com la prosperitat de Catalunya
coincideix històricament amb les fases de l’expansió urbana de Barcelona i com les institucions
catalanes han funcionat quan han funcionat les barcelonines”. Aquestes paraules de Maragall foren
dites a Banyoles al 198613, parlant sobre la candidatura olímpica de la qual la ciutat de l’estany acabarà
essent subseu olímpica al 1992. Però continua el mateix discurs i afegeix altre cop la concepció:
“Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la
seva àrea metropolitana tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una
Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats
que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn
també de que Barcelona funcioni”. Per aconseguir-ho, acaba afirmant que cal, per tant, un territori
cohesionat, ben comunicat entre sí que pugui integrar-se a la resta de la macroregió, aquell nord del
sud, que al mateix temps ha de permetre connectar Barcelona i Catalunya amb el centre d’Europa.
Maragall com a economista urbà, coneix bé les teories i conceptes més importants d’aquesta matèria.
I destaca el de hinterland. Cita el concepte sovint en els seus discursos per incloure tot l’espai de
relació social i econòmica en torn a una ciutat central, en un espai de profundes relacions, com és el
cas de Catalunya. Però també del conjunt de les regions que formen part de la macroregió Nord del
sud. Una altra teoria que explica les jerarquitzacions dels espais urbans en funció dels seus serveis és
la dels Llocs Centrals, del geògraf alemany Walter Christaller, exposada als anys trenta del segle XX.
Un teoria que explica com en un suposat espai isotròpic, els espais urbans es reparteixen pel territori
en funció dels serveis que ofereixen, i com aquests generen jerarquies entre els diferents nuclis.
Maragall afirma quan parla de les ciutats que articulen la macroregió, que tenen al seu voltant els
12. Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall
13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
1 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�seus respectius hinterlands, i com al mateix temps entre les diferents ciutats capitals es consoliden
relacions de competència i cooperació basats, com dèiem, en serveis culturals, de tecnologia o d’altres.
Entendre el funcionament i estructuració d’Europa en macroregions als anys vuitanta i noranta és
avançar-se dues dècades a la feina que està realitzant la Unió Europea. Certament a inicis dels vuitanta
organismes com la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes (CRPM) proposava un dibuix
d’Europa en grans àrees funcionals, que més tard en part quedarà també recollit en el treball de
Brunet anteriorment mencionat sobre les ciutats europees i la concentració en l’anomenada Banana
Blue. També en alguns casos com en la gestió dels Fons INTERREG des de la seva creació a inicis dels
anys 90 s’estableixen programes de cooperació que responen a grans àrees del territori europeu, però
no serà fins al 2009 que s’aprovi la primera estratègia macroregional per al Bàltic per part de la Unió
Europea. Les estratègies macroregionals propugnen una nova forma de governança, que aprofundeixi
de la cooperació entre els territoris amb necessitats compartides. Per tant el pensament i visió de
Maragall sobre les macroregions és novedosa en els anys que la defensava. En un discurs sobre la
Barcelona postolímpica, Maragall14 afirma “des del punt de vista geogràfic, Barcelona és el nucli polític
i econòmic més important d’una regió europea, a cavall de França i d’Espanya, entorn dels Pirineus i
de l’Arc Mediterrani, el nord del sud d’Europa”.
La Catalunya ciutat de ciutats i l’Europa xarxa de ciutats conflueixen en la construcció de la macroregió
articulada per la seva xarxa de ciutats. La xarxa C-6 impulsada durant l’alcaldia confluirà de manera
natural cap a l’Euroregió Pirineus Mediterrània quan sigui a la presidència de la Generalitat.
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models,
dues Europes
L’acció de govern Maragall, en qualsevol de les seves dues facetes tot i que especialment com a alcalde,
però també el seu pensament, tindrà una visió i acció sovint contraposada. La visió i acció de Jordi
Pujol i de Convergència i Unió des de la presidència de la Generalitat ha generat xocs institucionals i
dialèctics en nombrosos camps de l’acció governamental, incloent les polítiques vers la Unió Europea
i la cooperació territorial. Ambdós líders aposten per dues visions sobre la cooperació territorial, que
vol dir dues propostes d’Europa. Aquesta dualitat és fruit de dues visions també enfrontades sobre
l’articulació de Catalunya i la seva organització territorial (Pradel-Miquel, 2016; Tomás Fornés, 2017).
La divergència de visions respecte a l’articulació del territori català entre Maragall i Pujol havia estat
un fet al llarg de les més de dues dècades en que varen tenir responsabilitats polítiques. La visió del
territori i la seva interpretació influirà en les seves polítiques i acció de govern. Francesc Morata (2006)
quan descriu les propostes de Maragall i Pujol en referència a Europa, els descriu com a emprenedors
polítics, en quant intentaren desplegar els seus recursos amb l’objectiu d’aconseguir, mitjançant la
cooperació amb altres actors, el canvi institucional que permetia introduir les seves idees, normes i
valors en les estructures socials.
Morata descriu les dues visions afirmant que la de Jordi Pujol, que presidí l’Assemblea de Regions
d’Europa (ARE)15 del 1992-1996, és l’Europa de les regions, i gira entorn de la capacitat de les regions
de cohesionar les seves societats i projectar-se en l’espai europeu. A Catalunya, aquest fet lliga amb el
nacionalisme de Pujol, amb la voluntat de cohesionar la societat catalana sota la idea de la nació, amb
elements com la cultura o la llengua: una Catalunya-nació que es projecta a Europa i en busca el seu
reconeixement. Les xarxes públiques-privades i la mobilització d’interessos són la prioritat de la seva
14. Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics. Parets del Vallès. Arxiu
Maragall.
15 L’Assemblea de Regions d’Europa nasqué l’any 1985, impulsada per trenta regions europees per defensar els interessos comuns
en el procés de consolidació de la Unió Europea, especialment en temes com la subsidiarietat i descentralització. https://aer.eu/
|1 7
�acció, per situar Catalunya entre les regions més dinàmiques del continent. Europa ha de servir, per
tant, per reafirmar Catalunya i el seu paper entre les regions.
En canvi, la visió de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona entre el 1982 i 1997, es desenvolupa a
partir de ciutats, una proposta possiblement més funcionalista, que deixa de banda el nacionalisme
identitari. Presidí el Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) del 1991 al 1997, i defensa, com
s’ha mostrat al llarg del document, una Europa on la prioritat sigui la seva articulació, on les ciutats
i els territoris tenen un paper clau en aquest procés. A més, això permetrà realment la consolidació
d’una ciutadania europea, que cregui en el projecte comú i treballi per avançar en la integració
europea. D’aquí l’aposta per les xarxes de ciutats transfrontereres i la seva voluntat d’avançar amb
visió estratègica, defensant el principi de subsidiarietat. Rebutja, per tant, la idea de la Catalunya-nació,
que per definició suposa limitar el territori d’aquesta nació i defensa la concepció oberta que suposa
una Europa en xarxa, on s’assoleixi la mencionada ciutadania europea per sobre dels nacionalismes.
Aquestes dues apostes per Europa mostren també les dues visions d’articulació del territori de
Catalunya abans esmentades: un debat sobre l’encaix de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb el
conjunt de Catalunya (Nel·lo, 2013; Tomàs, 2017). Caldria fer esment aquí el debat sobre la concepció
del territori de Catalunya. Si bé històricament hi havia hagut la dicotomia entre la Catalunya urbana i
rural, que s’havia traslladat a Barcelona i resta de Catalunya, el procés urbanitzador del territori català
dels darrers decennis demostra l’extensió de les dinàmiques metropolitanes a la pràctica totalitat del
territori, la integració del territori i dels serveis. El que en paraules d’autors com Nel·lo s’ha conegut
per Catalunya com ciutat de ciutats (2001). Els intents de Maragall alcalde per avançar en el govern
metropolità i l’eliminació posterior l’any 1987 de la Corporació Metropolitana de Barcelona per part
del govern Pujol, demostra altre cop les dues visions d’entendre el territori, que vol dir d’entendre
la seva organització i per tant la seva projecció a l’exterior i les possibles vies de cooperació. El llibre
de Marc Pradel, també del Llegat Pasqual Maragall, profunditza aquest debat (Pradel-Miquel, 2016).
Tot i això, la discussió sobre la relació de Catalunya i Barcelona no era un fet del moment, sinó que
ha estat sobre la taula al llarg del segle XX per nombrosos pensadors i polítics. No obstant, les dues
visions de Maragall i Pujol que no responen exactament, o no només, a la cooperació transfronterera,
però sí tenen un impacte en el resultat de la seva acció governamental. I per tant, en el paper de
Catalunya i Barcelona com actors en les xarxes de cooperació.
1 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4. L’acció de govern: del pensament
a l’acció
P
asqual Maragall va ser alcalde de Barcelona durant 15 anys, del 1982 al 1997, i durant 3 anys
President de la Generalitat de Catalunya, del 2003 al 2006. Durant tots aquests anys de màxima
responsabilitat pública va poder portar a terme diferents iniciatives que deixen entreveure
una part important del seu pensament. Destaquen sobretot dues iniciatives, la xarxa C-6 en
l’etapa a l’Ajuntament, i l’Euroregió Pirineus Mediterrània durant els anys de presidència, i encara
activa. Hi ha d’altres iniciatives també destacades que tenen vinculació directe amb les relacions
transfrontereres, i que van suposar o suposen avui encara, un element més que ajuden a superar el
problemes derivats i impactes de la frontera. S’analitza a continuació les principals iniciatives de
cooperació transfronterera en les dues etapes de responsabilitat política de Maragall. A la pregunta si
era una voluntat política el fet de situar la cooperació transfronterera en l’acció de govern Maragall,
Antònia Sabartés afirma: “certament, hi havia una clara voluntat política de transversalitat, no només
quant a les polítiques transfrontereres sinó també en el conjunt de les polítiques internacionals de
Maragall. La seva visió de conjunt d’acció era impressionant”.
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de Poders
Locals
La cooperació entre ciutats, com s’ha pogut observar fins al moment amb els apartats anteriors, va ser
una de les prioritats en l’acció de govern de l’alcalde Maragall pel que fa a acció exterior i relacions
internacionals. Es poden distingir tots els treballs en la línia del moviment europeu de ciutats, tant
per cooperació transnacional com és el cas d’Eurocities16, i per altre l’establiment d’estructures de
cooperació transfronterera amb les ciutats properes, franceses en aquest cas, conjuntament amb la
resta de ciutats espanyoles que també participen dels projectes juntament amb la ciutat de Barcelona.
La Xarxa C-6
De totes les accions, l’establiment de la xarxa C-6 va ser la iniciativa més destacada. Nascuda el 1990
per voluntat de Maragall, aquesta xarxa agrupà sis ciutats dels dos costats del Pirineus: Barcelona,
Montpeller, Tolosa, Saragossa, Palma i València. Aquestes ciutats i els seus espais d’influència o
hinterlands, formen una macroregió de més de 180.000 km. Aquesta macroregió és la que el Pla
Estratègic Barcelona 2000 determina com a àrea en la que Barcelona i Catalunya s’han d’inserir de
manera prioritària, per poder competir amb més força com a metròpoli europea. La macroregió
s’articula entorn d’aquestes ciutats i les seves àrees metropolitanes. Totes elles tenen un pes econòmic
molt gran en les seves regions, i són les respectives capitals.
Morata (2006) afirma que la C-6 es funda per posar de relleu els interessos comuns i l’interès per
col·laborar al voltant de quatre principis:
l
Especificitats compartides i complementarietat econòmica, així com fluxos de comunicació i
transport.
16. Eurocities és una xarxa que nasqué al 1986 per l’impuls de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam, amb el
pretext de col·laborar en temes com el de la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana.
|1 9
�l
Dinàmica urbana de les ciutat i capacitat de multiplicació dels avantatges econòmics de la
macroregió.
l
Intercanvi d’experiències d’innovació entre les ciutats i agents econòmics i socials per definir
una estratègia de transformació.
l
Voluntat de contribuir en la integració europea i cohesió europea.
La xarxa s’estructurava en sis comissions de treball (transports, turisme, cultura i universitats, esports,
habitatge, urbanisme i medi ambient), liderada per cada una de les ciutats. Aquestes comissions
exemplifiquen quins àmbits eren els prioritaris de treball per a la xarxa. Per altre costat, el comitè
executiu de la xarxa era presidit semestralment de manera rotacional, i la ciutat que exercia la
presidència al mateix temps impulsava l’activitat de secretaria general.
Analitzant el guions d’assessorament d’alcaldia referents a la xarxa C-6, es denota quina va ser la feina
més important realitzada per aquesta xarxa, i en especial per les diferents trobades d’alcaldes. La major
activitat tenia com a objectiu exercir de lobby per defensar els interessos de les ciutats implicades. Les
diferents trobades, per exemple amb el president del govern espanyol Felipe Gonzalez, ho demostren.
Un dels temes principals era la necessitat d’impulsar les infraestructures que connectessin les ciutats,
i en concret, el tren d’alta velocitat. També hi apareixen reclamacions per millorar dèficits en les
grans ciutats o la millora del finançament, però les comunicacions són el gran cavall de batalla.
Així, la reunió amb Felipe González17 a inicis del 1993, tractà aquests temes, juntament amb dos
altres elements de gran interès per a Maragall. Per un costat, el suport del govern espanyol a una
major presència de les ciutats i les regions en les institucions europees. En aquest moment s’acabava
d’aprovar el Tractat de Maastricht, que donarà lloc al Comitè de les Regions. Per tant, un moment en
que les ciutats i regions podien iniciar a tenir veu pròpia davant les institucions europees. Un Comitè
en que Maragall serà escollit vicepresident en la primera junta, i més tard president. I per altre costat,
també en la reunió apareix la preocupació de la poca atenció que el govern francès mostra al sud del
país. Montpeller i Tolosa necessiten una millor connexió amb la resta de l’estat francès, però també
és necessari per cohesionar la macroregió i permetre la connexió de Barcelona, Catalunya i la resta de
l’estat amb Europa. Aquesta acció feta en bona part pel govern espanyol, també s’intentà realitzar al
govern francès, sota presidència de François Mitterrand.
La xarxa està formada per grans ciutats, però Maragall és conscient que el territori, tant català com
de la macroregió, també el configuren les ciutats mitjanes. Per això s’estableix amb ciutats mitjanes
del territori, i s’arriba a plantejar la participació de ciutats com Perpinyà, Figueres, Girona, Jaca o
Castelló en la xarxa. També per altre costat, s’intenta la participació d’altres iniciatives de cooperació
transfronterera, com la Conferència Interpirinenca de Poders Locals. Joan Armangué, alcalde de
Figueres entre el 1995 i el 1997, afirma que la visió euroregional de Maragall “va ser assumida pel
municipalisme”. La proposta d’un territori en xarxa, capaç d’estructurar una regió funcional des de
les ciutats grans i mitjanes es va convertir també en una aposta de la resta d’alcaldes. Armangué ho
exemplifica amb la Cimera de Figueres de l’any 1998, que agrupà als alcaldes de Figueres, Girona,
Perpinyà, Nimes, Lleida, Tarragona i Barcelona per treballar i preparar l’arribada del tren d’alta
velocitat. Maragall ja no era alcalde, es denota la seva influència i visió. Aquesta xarxa de ciutats del
TAV encara es reuneix anualment.
Segons Sabartés, la xarxa C-6 es basava fortament en la confiança entre els líders polítics. I en el
moment en què aquests comencen a canviar, la relació és cada cop més complicada i perd interès per
alguna de les ciutats. A més, la decisió de dotar la xarxa d’una figura legal com la d’Agrupació Europea
d’Interès Econòmic, fa que el funcionament fos feixuc i costós. Això suposà la dissolució ja en etapa
de l’alcade Clos, l’any 2001.
17. Document d’ús intern. Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C-6. (1993). Arxiu Maragall.
2 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Conferència Interpirinenca de Poders Locals
La Conferència (CIPL) va ser creada l’any 1984, i agrupava diversos municipis francesos, catalans i
andorrans. En concret, Barcelona i La Seu d’Urgell per part catalana, Tolosa, Ax-les-Thermes i Foix per
part francesa, i tots els comuns d’Andorra. Aquesta associació tenia com a interès principal el foment
de la cooperació transfronterera en àmbits com la cultura, l’esport, el turisme, la gestió del medi
ambient i les infraestructures. La seva escala és més reduïda que la C-6, ja que incorpora municipis
molt petits, però és un bon exemple més de la visió multiescalar de Maragall, on l’element més gran i
el més petit sumen en un mateix projecte.
Aquesta associació tingué com a president l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Ganyet des del 1985 fins al
2003. La xarxa C-6 aprovà la col·laboració amb la CIPL l’any 1996, cosa que va permetre al president
de la mateixa assistir a la reunió de la C-6 l’any 1997 a Tolosa. La sinèrgia de les dues sumava esforços
per treballar en favor de la cooperació transfronterera.
Un element interessant pel territori és la influència que exercirà Barcelona en alguns àmbits, com la
planificació estratègica. Així, alguns dels municipis de la CIPL començaran a impulsar els seus plans
estratègics a inicis dels anys noranta, amb el suport de Barcelona.
Per altre costat, les infraestructures seran altre cop un element present en les trobades i espais de
debat. Les obres del Túnel de Puymorens i els seus accessos seran també objecte per pressionar les
administracions superiors per ser una infraestructura estratègica. No només pels territoris veïns, sinó
també pel conjunt de la macroregió, ja que permet la connexió més ràpida entre Barcelona i Tolosa.
Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell entre els anys 1982 i 2003, afirmà que Maragall entenia que
per l’impuls de les relacions entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc calia tenir present el territori
que hi havia al mig. Aquestes relacions havien de passar pel Pirineu, i per tant calia sumar les ciutats
mitjanes i intermèdies, així com Andorra. Mostra altre cop de la comprensió de Margall del territori
com un joc d’escales, on totes són necessàries pel bon funcionament del conjunt. Ajuda, en paraules
de Ganyet, a fer emergir els Pirineus enmig del gran eix de les dues ciutats capitals. I recull l’expressió
de Maragall “els Pirineus venceran”. Destaca l’exalcalde, la visió de futur de Maragall, com una persona
“de visió amb llums llargues”, capaç de veure més enllà amb una gran capacitat d’anticipació. L’alcalde
Maragall, continua Ganyet, donà totes les facilitats perquè els Pirineus fossin un actor més en la
cooperació transfronterera, però també en esdeveniments claus que facilitaran la projecció exterior
del territori, però també la seva renovació. El moment més important foren els Jocs Olímpics del 1992,
on la Seu d’Urgell tingué un paper destacat com a subseu olímpica.
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània a l’Espai Català
Transfronterer
L’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya l’any 2003 després de
l’acord de govern tripartit, amb la signatura del Pacte del Tinell, suposa també un canvi en l’acció
exterior del govern de la Generalitat, i per tant també de les relacions transfrontereres.
Així, en el mateix Pacte del Tinell hi apareixen ja propostes per avançar en matèria de cooperació
transfronterera, per avançar en la consolidació d’un espai de cooperació transfronterera. I el pacte
recull els següents punts referents a la cooperació transfronterera:
l
“Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques sobre matèries de competència de
la Generalitat, especialment pel que fa a la col·laboració transfronterera”.
l
“Promoure la coordinació de polítiques econòmiques, socials i culturals en el conjunt dels
|2 1
�territoris del denominat «arc mediterrani» en el marc de la UE, avançant vers la construcció
d’Euroregió Pirineus Mediterrània”.
l
“Catalunya pot esdevenir un nucli essencial d’una regió europea que abasta l’espai de l’antiga
Corona d’Aragó i s’estén fins a Montpeller i Tolosa. Una euroregió que s’estén per l’eix Mediterrani,
per l’eix de l’Ebre, i que connecta la Mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, amb el nord
d’Itàlia i amb el Magrib.”
l
“Consolidar l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”.
Una vocació transfronterera que tenia com a principal objectiu la creació i consolidació d’una euroregió
on Catalunya tingués un paper motor, com a espai de cooperació per impulsar el desenvolupament
econòmic, les infraestructures i millora de la influència a les institucions europees.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
La idea d’una Euroregió no és nova. Sota la presidència de Jordi Pujol es va impulsar l’Euroregió
Mediterrània, formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, l’any 1991. Un
cooperació però que no va resultar massa fructífera, més enllà de petits projectes recolzats per
INTERREG (Morata, 2005) degut en part a la falta d’instruments legals per impulsar-la, el poc suport
dels governs estatals i canvis polítics en les regions involucrades. Per Antònia Sabartés, l’Euroregió
Mediterrània se sustentava bàsicament en l’amistat dels tres presidents, de cada regió, que coincidien
en color polític. Quan les regions franceses comencen a canviar de lideratge, l’interès es perd fins a la
dissolució. La visió de Maragall era estratègica i tenia un fort component territorial.
La cooperació transfronterera, que havia estat una part fonamental de l’activitat internacional de
l’etapa a alcaldia, havia de prosseguir a la presidència de la Generalitat. Tot i que hi ha un salt d’escala,
el fet d’impulsar-les des del nivell regional concorda igualment amb la seva visó d’Europa i de la
cooperació.
Així per tant la cooperació iniciada amb la xarxa C-6 de ciutats, té com a continuadora natural
l’Euroregió, que es va decidir batejar com a Pirineus Mediterrània. Les regions que en formen part,
amb l’excepció del País Valencià, són les que tenen per capital les ciutats que formaven la C-6. S’entén
així el paper que aquestes tenen en articular les seves regions, i com aquestes completen la macroregió
de la que ja en parlava Maragall en la seva etapa d’alcaldia. De fet Maragall, tal com recull el Periódico
de Catalunya, assegurà que “no té capital ni seu: és una xarxa”18.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània neix oficialment l’octubre del 2004, amb la firma de la declaració
constitutiva per part dels presidents i representants de l’Aragó, les Illes Balears, Catalunya, el
Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. La voluntat avança després en constatar que “des de fa anys,
a Europa algunes regions han donat un pas important: la creació d’euroregions que transcendeixen les
fronteres estatals, unint les forces dels seus territoris i la seva ciutadania per assolir un potencial més
gran”19. La idea s’enquadra també en les propostes fetes que fan referència a la consolidació de l’eix
Mediterrani, que s’escampa entre Andalusia i la Ligúria, i que havien quedat recollides per exemple
en els treballs preparatoris de la Unió Europea sobre l’Estratègia Territorial Europea del 1999, amb
estudis comunitaris dels anys vuitanta i noranta que reflexionen sobre la cohesió territorial. Segueix
també la visió de Brunet esmentada amb anterioritat amb la idea del nord del sud als anys vuitanta,
però també els treballs anteriors que posen de manifest en especial la cooperació entre Catalunya i
el País Valencià de Pierre Deffontaines o Romà Perpinyà. Els treballs del geògraf Josep Vicent Boira
recullen l’articulació d’aquest eix amb publicacions com Euram 2010. La via europea (2002) o La
18 El Periódico de Catalunya. 30/10/2006
19 Declaració constitutiva de l’Euroregió Pirineus Mediterrània “L’Euroregió, un futur compartit”. 29/10/2010.
2 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX (2010), entre d’altres
(Boira, 2010). La vocació mediterrània ha estat sempre present en Maragall, com demostren les
nombroses iniciatives en aquest sentit, d’acostament entre les dues ribes, de forma destacada durant
l’alcaldia.
Hi ha una absència destacada: el País Valencià. En paraules del president Camps, del Partit Popular. Tot
i la invitació perquè aquesta comunitat entrés a formar part de l’Euroregió, se’n va desdir per decisió
política. El president valencià afirmà que l’Euroregió no era una prioritat per la seva comunitat, i
que la seva voluntat era seguir competint amb la resta de comunitats autònomes per millorar el
seu desenvolupament econòmic. Hi ha però un transfons geopolític important. La constitució de
l’Euroregió ha format part de l’històric i encara vigent debat sobre l’Espanya radial. Algunes
declaracions també recullen la voluntat de frenar suposades “ànsies expansionistes” de Maragall i
Catalunya envers la Comunitat Valenciana. Poc temps després de la constitució de l’Euroregió, els
presidents de la Comunitat Valenciana, Madrid i Balears aparegueren conjuntament, apostant per
un eix centre-perifèria20, cap al llevant espanyol, al que també s’hi sumaria Múrcia. Tots liderats per
presidents populars. Un debat sobre l’articulació territorial espanyola, en un moment de canvi de
govern central, amb l’arribada de Zapatero a la Moncloa.
Sense la Comunitat Valenciana, doncs, la declaració fundacional recull el caràcter complementari dels
diferents territoris. Com a primera riquesa, diu el document, els territoris compten amb una xarxa de
centres metropolitans de dimensió europea. Una clara referència a la xarxa C-6, que ja feia un anys
que havia caigut en una situació de stand-by. També recull les similituds pel que fa al teixit econòmic
i social, els sectors productius i la cultura.
Els objectius
A diferència d’altres organismes de cooperació, com la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’Euroregió
té un caràcter de governança horitzontal i vertical, amb cooperació entre actors a múltiples escales.
La declaració diu que “amb la participació activa d’organismes de la societat civil que representen els
nostres ciutadans i dels governs locals i supra-locals, cercarem els ajuts i les complicitats europeus
i estatals necessaris per garantir l’èxit de la nova Euroregió Pirineus Mediterrània”. Té una vocació
molt oberta i flexible, ja que pretén involucrar a tots els actors, local, regional, estatal i europeu, en la
cooperació. A més d’involucrar igualment a actors privats, més enllà de l’administració pública. Vol
esdevenir:
l Un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós al sud d’Europa
l
Una densa xarxa d’infraestructures al servei de la ciutadania
l
Una cruïlla d’intercanvis culturals i humans
l
Un nou motor del Partenariat Euromediterrani
Tot i que l’Euroregió no té una figura jurídica, es va apostar per aprovar una Agrupació Europea de
Cooperació Territorial (AECT). Aquesta figura, creada l’any 2006 pel Parlament Europeu per a les
entitats locals i regionals, pretén formar estructures de cooperació, sota un marc jurídic compartit per,
entre d’altres, poder gestionar els fons europeus, els projectes compartits o els recursos disponibles.
Els representants de les regions de l’Euroregió, amb l’excepció de l’Aragó que havia abandonat la
participació en l’Euroregió, aproven l’any 2007 la declaració constitutiva de l’AECT. El conveni final
serà signat l’any 2009 a Palma.
20. El president valencià Francisco Camps juntament amb Esperanza Aguirre, de la Comunitat de Madrid, presentaren el 2004
l’anomenat “Eje de la Prosperidad”, en contraposició amb la proposta de Maragall.
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-11-06-2004/abc/Nacional/camps-y-aguirre-reivindicaran-el-eje-de-la-prosperidad-frenteal-de-zapatero-maragall_9621962313196.html
|2 3
�L’Euroregió es desplega a partir de dues estructures: per un costat una estructura política, amb les
comissions formades per representants de les diferents regions amb el suport de la secretaria general
i una presidència de 18 mesos rotatòria entre les regions; i per altre costat per l’AECT, que li permetrà
desenvolupar la seva estructura compartida entre les regions, dotant-la de capacitat d’actuació. Els
estatuts de l’AECT, a partir de la seva creació, recollia l’establiment de la direcció a Tolosa, la secretaria
general a Barcelona i una representació a Brussel·les.
Com a eixos d’actuació principals, l’Euroregió pretenia:
l
Projectar l’Euroregió en l’espai euroregional, estatal i internacional: Projectar l’Euroregió com
el principal pol d’innovació i creixement sostenible del sud d’Europa, promovent intercanvis
d’informació que fomentin la cooperació interegional i l’atracció d’inversió.
l
Accelerar el desplegament de les infraestructures estratègiques necessàries per a un
desenvolupament sostenible de l’Euroregió: Impulsar el disseny i l’execució d’infraestructures
estratègiques en l’Euroregió que potenciïn una xarxa de plataformes i serveis logístics de
primer nivell; afavorir un equilibri sostenible entre el transport de passatgers i de mercaderies
mitjançant la intermodalitat; garantir la connectivitat interior i exterior de l’espai euroregional.
l
Impulsar sectors econòmics que tinguin interessos compartits i un alt valor afegit: Realitzar
una aposta conjunta per sectors d’activitat amb un alt component innovador i on es combinen
investigació, indústria i suport de l’administració (sectors biomèdic, biotecnològic, aeronàutic i
aeroespacial, energies renovables, indústries del medi ambient, nanotecnologies...), com també
per sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda,
disseny, indústries culturals...).
l
Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica: Construir l’Euroregió universitària i
científica entesa com un espai de cooperació reforçada inserit en el context europeu i global, i que
respongui a les necessitats de la nova economia i de l’Euroregió com a societat del coneixement.
l
Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió: Apropar l’Euroregió als ciutadans amb la creació
progressiva d’un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit, a partir d’iniciatives
euroregionals que sorgeixin de la societat civil de les administracions de diferents nivells.
l
Atendre la problemàtica transfronterera: Fer front a la problemàtica específicament
transfronterera i derivada de la insularitat, de forma coordinada amb la Comunitat de Treball
dels Pirineus (CTP).
l
Ser un referent clau a la Mediterrània occidental: Esdevenir un actor polític i econòmic destacat
en el marc del partenariat euromediterrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països
del sud de la Mediterrània (principalment del Magrib), i el reforçament de l’Arc Mediterrani
europeu (Espanya, França i Itàlia).
El balanç
Una proposta amb gran ambició inicial que ha de fer front a una realitat. Els canvis polítics seran
en alguns casos un fre a la seva consolidació. Tot i la feina que realitza la secretaria general de
coordinació i suport a les diferents presidències rotatives, és cert que l’impuls polític és clau. Així, els
canvis constants en algunes institucions, com el cas de la Generalitat de Catalunya, o els canvis en la
configuració territorial a les regions franceses afegeixen complexitat.
Antònia Sabartés, primera secretària general de l’Euroregió, a l’hora de fer balanç afirma que durant
l’etapa sota la presidència de Maragall destaca el gran impuls polític, més que no pas els projectes
concrets. Un impuls polític que s’hauria d’haver vist més reforçat per un major compromís per
2 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�part dels presidents i polítics, ja que hauria donat una major visibilitat al projecte. És durant l’etapa
posterior, amb la presidència Montilla, on s’aconsegueix desenvolupar un seguit de projectes en
diferents àmbits que suposen el desplegament de l’acció de l’Euroregió.
L’Euroregió s’ha convertit en un espai de xarxa d’intercanvi d’alguns actors d’aquest espai, i s’ha
especialitzat en certs àmbits d’actuació, al voltant de projectes d’innovació econòmica, cultura,
educació i en menor mesura medi ambient. Així ho reflecteixen els diferents balanços d’actuació de
les diferents presidències fins a l‘última disponible, al 2014. L’Euroregió finança projectes d’alguns
d’aquests àmbits d’actuació, però també forma part com a actor en altres projectes europeus finançats
per INTERREG, igualment en temàtiques similars.
Tot i la voluntat d’esdevenir un gran actor de cooperació territorial capaç d’articular aquest gran
espai territorial, certament el seu impacte ha estat limitat a alguns projectes i fer xarxa entre alguns
actors. Per altre costat, pel que fa al paper de Catalunya i Barcelona en la consolidació de l’Euroregió
es poden valorar alguns elements. Per un costat, seria fàcil associar el projecte a l’obra de govern de
Pasqual Maragall per ser el gran impulsor d’aquesta iniciativa, ja sigui com a alcalde amb la xarxa C-6
i com a President pròpiament amb l’Euroregió. Per tant, el paper català ha estat determinant. També,
per la concepció de Maragall d’espai com a xarxa, i així ho especifica en alguns discursos, aquest
espai no té capital, per ser una xarxa on tothom aporta la seva especificitat. Però si que aconseguí
que, per exemple, l’AECT, a l’hora d’establir-se tingués la seu de la direcció a Tolosa, i en canvi, la
secretaria general, que té un pes fonamental en el desplegament tècnic de l’Euroregió fos a Barcelona.
Assegurava així un cert equilibri entre el nord i el sud, entre les dues grans ciutats de l’espai. Aquest
fet, però, ha deixat de ser una realitat, ja que ens aquests moments s’està traslladant tots els espais
de treball, ja siguin els de Tolosa com els de Barcelona a Perpinyà. Tot i que per un costat pot ser
un element d’eficiència, per altre suposa una pèrdua simbòlica per Barcelona i Catalunya. D’igual
manera, si s’observa el programa electoral de Junts pel Sí, governant actualment la Generalitat (2017)
veurem com no hi ha ni una sola referència al paper de l’Euroregió Pirineus Mediterrània.
La Comunitat de Treball dels Pirineus
La Comunitat de Treball dels Pirineus es fundà l’any 1982, per part de totes les regions espanyoles
i franceses dels dos costats dels Pirineus. La voluntat d’aquesta organització era la consolidació
d’un espai de treball per avançar en la cooperació territorial i transfronterera a l’hora de tractar els
problemes compartits que es podien tenir en aquest espai, en especial els territoris de muntanya.
Un espai que nasqué i treballà durant més de vint anys sense cap instrument legal que permetés
tenir una estructura pròpia o legal que facilités per exemple rebre finançament europeu o tenir
treballadors. Una estructura que durant una bona part de la seva història era poc més d’un punt de
trobada periòdica dels diferents governants que impulsaven alguns projectes pel territori.
El seu funcionament suposa que la direcció de l’entitat, que recau en la secretaria general, sigui
rotatòria entre les diferents regions. En una d’aquestes etapes, coincidí la presidència per Catalunya
amb l’arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall. Precisament per l’impuls català, la Comunitat de
Treball dels Pirineus va passar a tenir una entitat pròpia. Joan Ganyet fou designat secretari general
de la Comunitat en representació de la Generalitat, i es decidí donar el més important impuls a aquest
organisme aconseguint aprovar el fet de convertir-se en consorci. Així, per primer cop, tenia entitat
jurídica i podia actuar de manera autònoma, amb un pressupost i interactuar directament amb la
Unió Europea. Gràcies a aquest fet pogué tenir la responsabilitat d’assumir la gestió del Programa
Operatiu de cooperació transfronterera entre Espanya, França i Andorra (POCTEFA), encarregat
d’assumir els fons INTERREG per a la cooperació transfronterera. Ganyet destaca la total disposició
de la Generalitat, i en concret de Maragall, per assumir el repte d’aprovar el consorci, ja que es
veié clar que era un instrument necessari per poder realment constituir un organisme de gestió que
facilités la governança del territori pirinenc als dos costats de la frontera.
|2 5
�Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya
i l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
Les iniciatives de cooperació transfronterera han anat molt més enllà de l’acció governamental de
Maragall. Anna Terrón destaca la gran feina feta per europeïtzar la Generalitat durant la presidència de
Maragall, i perquè Europa fos una prioritat real del conjunt dels departaments, amb voluntat transversal
de fer de les polítiques europees una aposta de futur. La cooperació territorial i transfronterera és un dels
millors exemples amb feina feta en múltiples àmbits com salut, medi ambient, infraestructures o d’altres
durant la presidència de Maragall. Les sinèrgies impulsades per la seva acció han donat fruits importants
i alguns resultats de gran importància pel territori, ja que l’acció de la cooperació transfronterera és
precisament eliminar l’efecte barrera que pugi generar una frontera política. Són moltes les accions,
en especial les realitzades per municipis fronterers, sovint amb poca població però amb una vocació de
cooperació amb els veïns de l’altre costat dels Pirineus molt potent i consolidada amb el temps.
Hi ha algunes iniciatives que no coincideixen exactament amb l’acció de Maragall a la seva presidència,
però si que són fruit del treball realitzat per la cooperació transfronterera durant el seu mandat a la
presidència. Un impuls que neix en bona mesura d’aquell moment. Destaquen l’Hospital Transfronterer
de la Cerdanya i l’intent per crear l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer.
Pel que fa a l’Hospital Transfronterer, després de diferents intents per aprofundir en la cooperació
sanitària, l’any 2003 un estudi de viabilitat econòmica finançat per INTERREG III suposa la primera
pedra per la construcció del primer hospital transfronterer d’Europa a Puigcerdà, que donarà servei al
conjunt de la Cerdanya. La Generalitat de Catalunya, juntament amb la Fundació Hospital Transfronterer
de la Cerdanya, constituïda per impulsar i gestionar l’Hospital amb actors dels dos costats de la frontera,
aconseguí 18 milions d’euros del POCTEFA 2007-13 per la seva construcció (Berzi, 2013). El paper de la
Generalitat de Catalunya per la construcció de l’hospital és un exemple de capacitació del nivell regional
per exercir com actor transfronterer. En paraules d’Anna Terrón, la Generalitat assumí la responsabilitat
del govern espanyol, dialogant directament amb el govern central francès. El Ministeri de Sanitat espanyol
cedí a Catalunya les gestions. Per tant, el principi de subsidiarietat tantes vegades reclamat per Maragall
s’aplicà amb èxit.
Per altre costat, un altre exemple és l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. L’any 2007 un grup
d’autoritat locals i regional signà a Ceret un manifest per iniciar els tràmits necessaris per la constitució
d’un Eurodistricte per l’espai format entre la província de Girona i el departament francès dels Pirineus
Orientals, amb una AECT com a figura jurídica de gestió. Aquest territori, vertebrat per les àrees urbanes
de Perpinyà, Figueres i Girona i diferents infraestructures, volia potenciar la seva complementarietat
social i econòmica. Al mateix temps, volia servir com espai de cooperació per impulsar les polítiques
necessàries per superar el fet fronterer.
L’Eurodistricte però no s’ha desenvolupat, ja que encara no s’ha aprovat la seva constitució deu anys
després de la firma de la Declaració de Ceret. Segons Castañer i Feliu (2012) els canvis polítics en els
governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels
territoris francesos, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la dilació en el temps de la
signatura dels estatuts per part del Govern francès i la falta de lideratge han contribuït a la desmotivació
i a la falta de capacitat d’acció conjunta i coordinada.
Dos projectes, per tant, que segueixen un treball impulsat per la Generalitat de Maragall, i que reflecteixen
també una idea transversal que ha anat sorgint al llarg d’aquestes pàgines: la voluntat de treball a diferents
escales, i com el treball local i regional es complementen. També, la voluntat de consolidar un territori
compartit on els Pirineus són, en paraules de Maragall utilitzant una metàfora, un carrefour, un element
que uneix i ja no separa.
2 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�5. La realitat avui: a mode de conclusió
D
esprés d’analitzar en part el seu pensament i la seva obra de govern, les conclusions ens
porten de manera inevitable a valorar-ho com un fet passat, però que sens dubte es pot
traslladar al present, tot i tenir una realitat diferent.
I possiblement aquest és un dels elements que sobta més. El fet de poder traslladar al present una
part important d’escrits i polítiques que tenen en alguns casos més de trenta anys. Això ens porta a un
doble escenari: primer, que lamentablement una gran part dels problemes que afrontaven les ciutats,
regions i Europa són encara vigents. I per altra banda, la gran capacitat analítica i d’anticipació dels
problemes per part de Pasqual Maragall. Margarita Obiols i Joan Ganyet, que foren entrevistats de
manera separada, utilitzaren una mateixa expressió: la visió “amb llums llargues” de Maragall. La seva
capacitat d’entreveure el futur, i de pensar i actuar en política tenint en compte el present i el futur.
Si analitzem l’Informe de la Delegació del Grup Eurociutats amb el president de la Comissió Europea
Jacques Delors, de l’any 1989, queda recollit que els batlles de les diferents ciutats varen posar de
manifest que feien front a diversos problemes comuns importants. Afirma l’Informe: “els Alcaldes
van cridar l’atenció del president de la Comissió Europea sobre les preocupacions comunes de les
grans metròpolis en vigílies de la realització del gran espai únic de 1993: els problemes de la circulació
a les ciutats i de la xarxa de transport europea encara inacabada; la qualitat de vida dels ciutadans i
els problemes de l’entorn urbà; els problemes lligats a la toxicomania; els problemes de l’acollida dels
immigrants; els problemes dels centres dels nuclis urbans i de la seva perifèria, especialment en el
marc de la reconversió industrial i de l’envelliment de les poblacions”. Problemes tots ells, vigents avui
dia encara. Especialment interessant pel cas barceloní i català el referent a la xarxa de comunicacions
europea, si pensem en el Corredor Mediterrani; en l’acollida dels immigrants, on Barcelona ha fet
bandera en el paper de les ciutats; o els problemes dels centres dels nuclis urbans, també lligat a
Barcelona o Girona per exemple, amb els conflictes derivats de processos de gentrificació o impacte
del turisme.
Si per contra, analitzem la realitat en l’espai transfronterer que ens ha ocupat bona part d’aquest
document, es troben també problemàtiques encara vigents avui. Per exemple, el referent al model
radial en les infraestructures de l’estat espanyol, en especial referent al tren d’alta velocitat. L’Espanya
que frena el Corredor Mediterrani que hauria d’articular el llevant espanyol per connectar amb
França i Europa. Un corredor però en part també limitat a França, ja que el govern francès tampoc
té en l’horitzó pròxim la voluntat de concloure les obres del TGV entre Perpinyà i Montpeller. Un
sud de França per tant encara oblidat en part pel nord, i que dificulta la connexió completa del nord
du sud amb Europa. Aquest nord du sud veu com tampoc acaba de consolidar-se l’Euroregió com
a gran estructura de cooperació i de lobby davant les altes institucions. La marxa de l’Aragó com a
membre i el trasllat de la seu de Barcelona són elements per a la reflexió. Les persones entrevistades
destaquen un fet compartit. El lideratge personal a l’hora de tirar endavant iniciatives en aspectes com
la cooperació transfronterera. Per Maragall era un element necessari i imprescindible per aconseguir
assolir l’articulació del territori català i europeu des de la seva visió. Una visió que per altra banda,
també segons els entrevistats, ha quedat en gran part desdibuixada avui, i no és una aposta clara per
una part dels dirigents polítics. Ningú després de Maragall ha treballat de manera tan incansable per
aquesta Europa de les ciutats.
No podem oblidar tampoc la realitat a Catalunya. Una situació sens dubte complexa i que presenta un
canvi d’escenari respecte l’imaginat per Maragall. Una realitat que trenca amb la visió constructivista
d’una Europa urbana, de ciutadans per sobre dels estats. Un canvi que també suposa un nou
enfocament en la manera d’entendre la participació catalana en la construcció europea.
|2 7
�I per últim un fet important de gran actualitat: el problema de la desafecció amb Europa. Segurament
una part dels mals que sobrevolen Europa tenen el seu origen en els mateixos punts sobre els que
reflexionava Maragall. La necessitat d’aprofundir en fer arribar els valors europeus als ciutadans,
per crear definitivament una Europa dels ciutadans, una ciutadania europea. L’auge del populisme
que vol acabar amb la Unió Europea, lligat en part a la falta d’integració d’una part dels ciutadans,
especialment en espais urbans, és un dels millors exemples. Una Europa bottom-up, que conegui
i respongui de manera ràpida i eficient als problemes dels ciutadans potser és la solució. Aquella
Europa prossima. Aquella Europa de regions i ciutats.
2 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�6. De l’Europa prossima, a la prossima
Europa
U
na de les majors aportacions de Maragall al pensament sobre Europa és el seu llibre Europa
Pròxima (Europa Prossima, en italià), citat en diverses ocasions en aquest document.
Confeccionat durant la seva etapa a Itàlia després de l’alcaldia de Barcelona i abans del anys
a la Generalitat, recull textos propis i d’altres personalitats que contribuïren a confeccionar
el volum sobre l’Europa de les ciutats i regions que propugnà Maragall. Aquella Europa propera a
les persones, a la ciutadania europea reconeguda per primer cop amb el Tractat de Maastricht del
1992, que tenia en el principi de subsidiarietat el puntal d’una estructuració política que propugna
una nova estructuració europea que trenqui amb l’hegemonia dels estats. Un nou regionalisme que
té en les dècades dels anys vuitanta i noranta el moment de màxim desenvolupament, però que tal i
com exposa Keating (2008), no ha aconseguit imposar el seu relat. Les regions no han esdevingut un
actor clau en l’esdevenir i el funcionament europeu, si bé tenen un paper important a l’hora de poder
desplegar una part destacada de la política europea.
La Unió Europea viu, des de fa quasi una dècada, un període de crisi política, econòmica i social,
que ha fet posar en dubte alguns dels fonaments del projecte europeu. Però sobretot, ha deixat de
manifest que aquesta Unió és únicament una unió d’estats. Tot i això, alguns problemes dels que
pateix avui Europa no tenen ni tan sols una dimensió estatal. I potser també, en la majoria dels casos,
la Unió Europea té en part solucions. El procés català és un bon exemple. El conflicte de fons no és
només català, sinó que es repeteix en diversos territoris al llarg del continent. Una tensió que com a
centre del debat té una paraula: sobirania. Qui exerceix la sobirania?
Una cosa sembla que ha quedat clara al llarg dels darrers anys. S’ha reafirmat que la Unió Europea
és un grup d’estats. Que no sembla que fins ara estiguin disposats a canviar l’estructura institucional
de la Unió. Es fa esment en paràgrafs anteriors a la proposta d’una Europa de les regions i les ciutats
que no va poder ser. La crisi econòmica, que va degenerar també en crisi política, ha reforçat el paper
dels estats. Però més que mai, també, ha estat en el centre de les crítiques per molts agents socials
i econòmics. Nous actors reclamen assumir sobirania. I aquest exercici es reprodueix a múltiples
escales: des d’una necessària major participació ciutadana en política, a la sortida del Regne Unit
de la Unió Europea amb el Brexit. El cas català també mencionat amb anterioritat és també un bon
exemple, que coincideix amb Escòcia, el Vèneto o Còrsega. Múltiples escenaris de conflicte on la Unió
Europea i els socis, els estats, no han pogut o sabut, donar resposta.
Aquest fet planteja diversos escenaris de futur. Escenaris que suposen forces cap a diversos costats,
i que plantegen realitats molts diferents que poden significar reforçar o debilitar els grans actors
d’aquest procés, ciutats, regions, estats i la mateixa Unió Europea. Així, sorgeixen tres vies de futur:
una primera, que signifiqui un reforçament de l’estat, debilitant la Unió Europea i les regions; la
segona, que pot suposar el trencament dels estats per conflictes amb les regions i possiblement, una
reconfiguració de la Unió Europea; i per últim, una tercera que sigui un camí entremig, que aposti per
noves estructures territorials que superin els límits estatals i regionals, reforçant així la Unió Europea
i un nou repartiment de la sobirania.
El primer escenari plantejat sembla avui més una realitat propera que llunyana. Els estats davant la
crisi econòmica i política han plantejat una estratègia de supervivència, reforçant el seu paper. Això
suposa en alguns casos, recentralitzar. Que significa, per tant, menys poder per les regions i ciutats,
i també, per la Unió Europea. Es posa, per tant, en dubte el principi de subsidiarietat, i la cessió a la
Unió de poders i competències en matèries que s’escapen dels límits estatals i que necessiten d‘una
|2 9
�major perspectiva en el món global, com la defensa comuna, els reptes del canvi climàtic, l’Euro o el
mercat comú. Coincideix amb el que el Llibre Blanc sobre el Futur d’Europa, presentat pel president
de la Comissió Juncker a inicis del 2017 proposa, en el seu segon escenari, una Europa centrada en
el mercat comú, on la Unió deixa de banda el seu procés integrador en gran part de les matèries en
les que treballava fins ara. El mercat comú se centra bàsicament en capitals i béns, degut als majors
i constants controls a les fronteres internes dels estats. Un escenari, per tant, oposat a la integració
que fins ara havia estat el procés natural en l’evolució europea des de la CECA. Les fronteres estatals
tornaran a tenir un pes determinant per reafirmar sobirania de l’estat perquè no es posi en dubte
el seu propi sentit i existència. La cooperació transfronterera seria d’una gran complexitat perquè
les fronteres serien difícilment permeables o en tot cas, molt menys del que ho són avui complicant
especialment la lliure circulació de persones.
En segon lloc, un escenari menys plausible, té en l’horitzó una Europa molt més fragmentada degut
a la divisió de diversos territoris. El referèndum a Escòcia, la situació a Catalunya, les eleccions a
Còrsega, però també la perpètua situació de Bèlgica, són exemples de la complexitat i de la gran
varietat de situacions que es poden trobar a Europa. La reclamació de major sobirania per part de
diversos territoris és una fet que pot suposar un trencament en l’estabilitat europea depenent de
com es gestioni la situació. La Unió Europea, que té en les regions i ciutats una peça clau en el
desenvolupament d’una part important de les seves polítiques, davant de situacions on les regions
demanen una implicació europea per solucionar-les, la Unió respon que són els estats qui han de
solucionar les tensions. Una Europa més fragmentada segurament afegeix complexitat en l’assoliment
dels objectius d’integració política i econòmica, però també suposa un repte major en la governança
del territori i d’alguns dels reptes més importants com el canvi climàtic, la gestió de les migracions o
el terrorisme. Segurament seria difícil per la Unió assumir aquest gran fragmentació. La complexitat
per avançar en la integració política augmentaria encara més, i possiblement, l’únic camí que tindria
seria centrar-se en el mercat comú, tornat altre cop a un dels escenaris del Llibre Blanc de Juncker pel
futur de la Unió.
Dos escenaris que presenten dificultats i canvis estructurals si analitzem l’Europa contemporània.
I per altra banda, escenaris que no semblen desitjables si el que es vol és avançar en una Unió
Europea més integrada i reforçada. Contraris precisament a tot el que s’ha exposat fins al moment en
referència a Maragall. Això implica trobar noves fórmules per poder donar una solució i que superin
els dos escenaris prèviament exposats. I en aquesta tercera via, sense que suposi una referència a la
situació catalana, Pasqual Maragall ja havia aportat propostes que han de ser encara desenvolupades.
Aprofundir en el principi de subsidiarietat i impulsar noves estructures de governança que puguin
frenar les dues tendències oposades abans esmentades. Aquesta sembla la possibilitat més factible
per poder avançar en aquest sentit. Implica també que els estats han de reformar les seves estructures
administratives. La Unió hauria de tenir un paper actiu, i juntament amb els estats, establir els
mecanismes que permetin avançar. Seria important establir quines són les matèries que haurien de
ser gestionades per cada un dels nivells administratius, al mateix temps que es reforça la presència de
les regions i els ens locals en les institucions i la presa de decisió en el si de la Unió. Donar un paper
més decisiu al Comitè de les Regions podria ser una bona sortida en aquest sentit, que anés més enllà
del simple ens de consulta.
Però la major complexitat resideix en la possibilitat d’establir les estructures de govern que en molts
casos trencarien les fronteres establertes. Aquestes estructures hauran de respondre a una realitat
territorial que les fes coherents i funcionals. Les àrees funcionals derivades de les grans regions
metropolitanes són un bon exemple. Caldria dotar-les dels poders necessaris i suficients per poder
gestionar de forma eficient la seva realitat. Però també més escales territorials. Un bon exemple són
les macroregions. S’ha avançat en els darrers anys amb algunes estratègies macroregionals, com la del
3 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Bàltic o la del Danubi. I de fet és un concepte i idea antiga, ja que des dels anys 70 hi ha institucions,
com la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes. Reforçar per exemple les macroregions
suposaria dotar-les de poder, de sobirania. Això vol dir que els estats, però també les regions haurien
de cedir competències en favor d’aquestes macroestructures. Poden ser de gran utilitat per gestionar
algunes matèries, com les xarxes d’infraestructures, gestió de grans espais naturals o polítiques de
foment econòmic. Les macroregions estan compostes de territoris amb similars característiques i
de complementarietat. Així poden funcionar les estratègies compartides per tots els territoris que
formin part d’aquests grans àmbits. Aquest pas suposa trencar amb la cartografia fins ara establerta.
Catalunya podria situar-se altre cop com a locomotora en la construcció europea. Seria en bona mesura
una sortida a la situació actual. La seva experiència en l’establiment d’una política de cooperació
transfronterera potent amb les regions del seu voltant és una senyal que demostra una capacitat
per liderar una nova proposta d’aquesta envergadura. Caldria reorientar la política exterior de la
Generalitat de Catalunya. Situar Catalunya i Barcelona en el lideratge d’una nova Europa estructurada
diferent seria un nou impuls per fer-les capdavanteres en el vell continent. L’estructura de l’Euroregió
podria ser un bon embrió d’aquest canvi. Caldria ampliar les regions membres, tornant a incloure
l’Aragó i el País Valencià, i plantejar-se ampliar l’àmbit fins a la Ligúria. Consolidar el nord du sud,
davant les progressives ampliacions a l’est d’Europa, i per afrontar el repte de relacions amb la riba
sud del Mediterrani.
Tres escenaris diferents amb conseqüències també diverses per Europa i Catalunya. En un futur
no gaire llunyà s’esdevindran canvis en el futur de la Unió Europea per poder afrontar aquestes
transformacions que s’estan vivint. Europa, com a comunitat, ha de decidir el seu futur. Igual que
Catalunya. Ha de ser conscient dels escenaris que té davant, del que vol per ella mateixa i com vol
formar part de la comunitat de territoris que l’envolten. Essent conscients que escollir un camí pot
significar excloure l’altre. Però un futur lluny d’Europa sembla el menys desitjable per Catalunya com
a país i societat. L’Europa prossima necessita afrontar el present per poder avançar, essent conscient
de la complexitat actual, interna i externa, amb les tensions dins dels estats i entendre la geopolítica
global. El joc d’escales, la importància de cada una d’elles i com poden encaixar dins d’una estructura
on les interdependències són cada vegada més fortes.
|3 1
�3 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�7. Bibliografia
Aixalà, A. (2015). «Ciutadans d’Europa, unim-nos!». La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i
projecció d’un moviment europeu de ciutats (Llegat Pasqual Maragall). Barcelona.
Berzi, M. (2013). Cross-Border Cooperation and Local Development in the Pyrenees . The Case of
Cerdanya. European Journal of Geography, 4(4), 47-60.
Boira, J. V. (2010). L’Eix Mediterrani: Entre les dinàmiques locals i la perspectiva megaregional.
Documents d’Anàlisi Geografica, 56(1), 91-109.
Brunet, R. (1989). Les villes Européennes (Reclus-DAT). Montpellier.
Castañer, M., i Feliu, J. (2012). L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense
marc administratiu. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, 41-58. http://doi.
org/10.2436/20.3002.01.12
Domínguez Castro, L. (2008). Quelques considérations sur les origines de la coopération transfrontalière
en Europe : 1950-1980. RECERC. Revista Electrònica del Centre de Recerca d’Estudis Catalans.
Gualini, E. (2006). The Rescaling of Governance in Europe: New Spatial and Institutional Rationales.
European Planning Studies, 14(7), 881-904. http://doi.org/10.1080/09654310500496255
Harguindéguy, J., i Bray, Z. (2009). Does cross-border co-operation empower European regions? The
Case of Interreg III-A France-Spain. Environment and Planning C: Government and Policy, 27, 747-760.
Keating, M. (2004). La política territorial y el nuevo regionalismo. En F. Morata (Ed.), Gobernanza
multinivel en la Unión Europea (p. 189-218). Valencia: Tirant lo Blanch.
Keating, M. (2008). A quarter century of the Europe of the regions. Regional and Federal Studies,
18(5), 629-635. http://doi.org/10.1080/13597560802351630
Letamendía, F. (2010). Cooperación transfronteriza europea: regulación, historia y trabajo. Documents
d’Anàlisi Geogràfica, 56(1), 71-88.
Maragall, P. (Ed.). (1999). Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UPC.
Morata, F. (2005). Conclusions del seminari: Les Euroregions: Experiències i aprentages per a l’Euroregió
Pirineus-Mediterrània.
Morata, F. (Ed.). (2006). 20 anys de Catalunya a la Unió Europea. Patronat Català Pro Europa.
Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona:
Empúries.
Nel·lo, O. (2017). La ciutat de Pasqual Maragall. En J. Badia, J. Bellmunt, J. Brugué, J. Fuster, O. Nel·lo,
& J. Claret (Ed.), Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana.
O’Dowd, L. (2002). The Changing Significance of European Borders. Regional & Federal Studies, 12(4),
13-36. http://doi.org/10.1080/714004774
Oliveras, X., Durà, A., i Perkmann, M. (2010). Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización
de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007). Documents d’Analisi Geografica, 56(1), 2140.
Perkmann, M. (2003). The rise of the Euroregion . A bird’s eye perspective on European cross-border
co-operation.
|3 3
�Pradel-Miquel, M. (2016). Catalunya, xarxa de ciutats. Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Stead, D. (2014). The Rise of Territorial Governance in European Policy. European Planning Studies,
22(7), 1368-1383. http://doi.org/10.1080/09654313.2013.786684
Tomàs Fornés, M. (2017). Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana.
Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Wassenberg, B., Reitel, B., Peyrony, J., i Rubió, J. (2015). Territorial Cooperation in Europe - A Historical
Perspective. (Comisión Europea, Ed.). Luxembourg. http://doi.org/10.2776/374386
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del Col·loqui
Europeu “Pensar Europa. Identitats i diferències”.
Maragall, P. (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
Maragall, P. (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics.
Parets del Vallés. Arxiu Maragall.
Document d’ús intern. (1993) Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C6. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la construcció
europea. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el
marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall.
3 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�|3 5
�Amb la col·laboració de
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Europa en l'horitzó: Barcelona i Catalunya en l'articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Martín i Uceda, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Europa
Euroregió
Territoris
Fronteres
Barcelona
Catalunya
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Treball del geògraf Javi Martín sobre l'espai transfronterer europeu, analitzat a partir de la visió i les polítiques que va desenvolupar Pasqual Maragall.
Martín Uceda estudia el pensament i l'acció de Pasqual Maragall i el trasllada a l'actualitat per concloure que molts dels problemes de l'espai transfronterer i regional que Maragall ja abordava fa més de 30 anys continuen sent vigents. En aquest working-paper es repassa el procés d'evolució de cooperació transfronterera, es fa incidència en el paper que hi va jugar Pasqual Maragall i s'analitza el cas concret de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 5 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
49:06 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Joan Clos i Matheu
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Clos i Matheu, Joan
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alcaldes
Planificació
Model social
Description
An account of the resource
Entrevista a Joan Clos i Matheu (Parets del Vallès, 1949) metge i polític.
Després de diversos anys exercint la professió mèdica, tant en la vessant clínica com en la de gestió, és nomenat Director dels Serveis Sanitaris de l’Ajuntament de Barcelona (1979-1983).
El 1983 esdevé regidor de l'Ajuntament de Barcelona en sortir escollit a les llistes electorals del PSC. Primer com a responsable de l'Àrea de Salut Pública (1983-1987), després com a regidor del districte de Ciutat Vella (1987-1991) i quatre anys després, com a segon tinent d'alcalde, amb responsabilitat directa sobre l'àmbit d'Organització, Economia i Hisenda (1991-1997).
Va ser Alcalde de Barcelona (1997-2006) agafant el relleu de Pasqual Maragall.
Ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern Zapatero (2006-2008).
Ambaixador d'Espanya a Turquia (2008-2010).
Director Executiu d'ONU-Habitat, el Programa de Nacions Unides pels Assentaments Humans (2010-2018).
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Galeria Carles Taché
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/334866452" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/334866452">Testimoni Pasqual Maragall: Joan Clos i Matheu</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Joan Clos i Matheu del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-07-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
41:15 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Carme Valls
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Valls Llobet, Carme
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Federalisme
Feminisme
Catalunya
Ciutadans pel Canvi
Description
An account of the resource
Entrevista a Carme Valls Llobet (Barcelona, 1945), endocrinòloga i política.
El 1966 participa en la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, acte conegut com a caputxinada.
Des del 1983 és membre de l'ONG Centre d'Anàlisi i Programes Sanitaris dedicada a evidenciar les diferències de gènere en la salut i en els serveis sanitaris.
Presidenta de la Fundació Catalunya Segle XXI (2005-2016).
Diputada al Parlament de Catalunya pel PSC-Ciutadans pel Canvi a les eleccions al Parlament de Catalunya (1999-2006).
Vicepresidenta de Federalistes d'Esquerres (2012-actualitat).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/321740407" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/321740407">Testimoni Pasqual Maragall: Carme Valls</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Galeria Carles Taché
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Carme Valls Llobet del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-07-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2612/Pasqual_Maragall_Politica_Prosa.pdf
bedf02e396d790d0229cb06c521654e2
PDF Text
Text
QUI SOM?
SUBSCRIPCIÓ
POLÍTICA
ACCÉS SUBSCRIPTORS
EDITORIALS
LA REVISTA
CONTACTA
EL DOSSIER
PLAÇA OBERTA
PERSONES
BLOG
CULTURA
SUBSCRIPCIONS
ÀLBUM
SOCIETAT
ACCÉS SUBSCRIPTORS
NÚM. 0
PENSAMENT PROPI
Pasqual
Maragall
Jordi Mercader | 17 Setembre 2018
Pasqual Maragall a una conferència a Elx el 2008. © Manuel
Lorenzo / EFE.
¿Q
uè diria Pasqual Maragall de
seguir en política? Aquesta és
una pregunta sense resposta,
que no l’ha de tenir per no caure en la
indecència, com deia Ernest Maragall
�l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció
Exterior del Govern de Quim Torra. Les
posicions polítiques de Pasqual Maragall
responen a un pensament ideològic divulgat a
bastament, a una tradició familiar, a unes
circumstàncies històriques determinades i a
unes experiències de govern ben presents.
Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i
què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una
oda inacabada que es pot rellegir però no
concloure.
«Només hi ha una cosa gran, i aquesta és
l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu
idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només
hi ha una cosa més gran encara: la unió
d’aquest poble amb d’altres per formar un
sentiment més poderós. I aquesta unió
requereix, més enllà dels textos
constitucionals, un esperit constitucional de
lleialtat per part de tots». Això va dir a
l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de
1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur,
rematava aquesta declaració de principis amb
una advertència signi cativa: «Però cal unirse per pròpia voluntat, no pas perquè
t’uneixin».
Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del
combat contra el nacionalisme esdevingut
metàstasi estatista, no s’ha estat mai de
proclamar-ho. «El que més ens preocupa als
catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid).
�La segona cosa que ens preocupa és el nostre.
Per aquest ordre». La constatació de l’efecte
perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos
nacionalismes sobre el país és permanent. El
1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia
assegurant que «Catalunya és una realitat
torturada des de fora i per nosaltres
mateixos».
El catalanisme és el
seu nacionalisme,
Autèntic partisà
però no pas un
de la unió en la
nacionalisme més
pluralitat i del
sinó un nacionalisme
determinat, tal com
ho explica al pròleg
del llibre del seu
combat contra el
nacionalisme
esdevingut
amic Xavier Rubert
metàstasi
de Ventós titulat De
estatista, no s’ha
la identitat a la
estat mai de
independència. Un
proclamar-ho.
nacionalisme
determinat que
sempre procura denominar pel seu nom
propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà
més que en la perfecció del seu objectiu
especí c, que és transformar Espanya en un
subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de
futur. Això és el que Europa espera de
nosaltres, i no solament per comoditat. El
modelo catalano dels italians, el Barcelona model
dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme
és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la
�unió, com volen els federalistes, més que no
pas en la separació».
Un vespre de 2005 a Galicia, en un auditori a
vessar, es preguntava en veu alta i de forma
retòrica «¿és possible a la vegada el ple
autogovern de Catalunya i formar part
activament de l’Espanya democràtica i
plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És
possible, i no només possible, sinó que
únicament per aquesta via té sortida
Catalunya. I crec sincerament que únicament
per aquesta via té sortida Espanya». Maragall
estava fent un tour per les Espanyes per
intentar explicar allò que molta gent no volia
entendre o pretenia confondre
interessadament davant la proposta del nou
Estatut. Els contraris a aquella operació amb
sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va
recordar en una sessió del Senat per desfer
malentesos, proliferaven per al seu disgust,
alineats en acusacions contradictòries, per
defecte els uns i per excés els altres.
«Això és el que Europa espera de
nosaltres: el modelo catalano dels
italians, el Barcelona model dels
anglesos, tant se val el nom.
Catalanisme és per ells, sobretot,
guanyar la llibertat en la unió, com
�volen els federalistes, més que no pas
en la separació».
Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de
l’Espanya o cial, davant el socialisme
governant, va descriure en un paràgraf de tres
frases contundents la intencionalitat del nou
text. «L’Estatut que pretenem no és una
dissimulada declaració d’independència. Com
tampoc és una acceptació vergonyant de
vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas,
una lliure declaració d’interdependència». La
lliure declaració d’interdependència era la
seva fórmula habitual per referir-se a l’opció
determinada que proposava que els catalans
assumissin lliurement. Una formulació molt
mesurada que amb el pas del temps guanya
sentit. En el seu argumentari, la llibertat de
decisió estava incorporada i reconeguda en el
referèndum estatutari, tal vegada per això no
ho explicitava com un dret a reclamar, sinó
com la repetició d’un exercici ja practicat l’any
1980.
Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors
disposats a canviar les
coses.
SUBSCRIPCIONS
Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat
solemnement al Parlament en la sessió
d’investidura amb aquestes paraules:
«L’Estatut que volem és una lliure declaració
�Parlament de Catalunya. 2003. Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep
Lluís Carod Rovira al debat d’investidura. © Andreu Dalmau / EFE.
d’interdependència des de la llibertat de
decisió, interdependència, perquè som
conscients que, avui més que mai, ciutats,
nacions, continents sencers, participen
activament en una mateixa història. Nosaltres
hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici
d’aquesta decisió lliure sobre un text
ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel
Parlament al setembre de 2005, no seria un
passeig de ors i violes.
Maragall no va haver
d’esperar a palpar-
La lliure
ho la tardor d’aquell
declaració
any per poder
d’interdependència
descriure amb
antelació el
viacrucis que hauria
d’arribar més tard.
era la seva
fórmula habitual
per referir-se a
Ho va fer el 2003,
l’opció que
davant la cambra
proposava que
catalana. «Si
els catalans
�Catalunya deixa de
assumissin
provocar recels, si
lliurement. Una
Espanya deixa de
tenir por de la seva
riquesa i pluralitat,
ah! aleshores ens en
podem sortir; si el
que impera és
formulació molt
mesurada que
amb el pas del
temps guanya
sentit.
novament
l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió
reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no
anirem be», es pot llegir al diari de sessions
del Parlament.
La transcripció del discurs d’investidura
recull també, entre remors de veus dels
presents, el seu pla davant una eventual
reacció negativa al projecte. «Catalunya no es
deixarà ensarronar més… en sabem un niu de
menyspreus, de rodeigs, d’excuses
burocràtiques, de la callada per resposta…
mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres
coses que vindran, el drama està servit», així
va parlar als diputats abans de xar la seva
posició en el supòsit d’una repetició dels
antecedents.
El seu pla B era aquest: «En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no presa
en consideració, en cas d’impugnació o
inadequació substantiva del resultat nal en el
bloqueig del procés, la ciutadania catalana
serà cridada a pronunciar-se mitjançant un
�procediment de consulta general, el
procediment de consulta general que s’estimi
més adient en aquella circumstància, sempre
dintre de la legalitat, sobre la seva adhesió al
text estatutari aprovat pel Parlament».
El drama estava servit, atès que la seva
presumpció es va complir gairebé l per
randa, inclosa una traca nal del Tribunal
Constitucional l’any 2010. Tanmateix, en
aquells moments, la seva batalla principal era
i és contra el general Eisenhower, àlies
familiar d’un neuròleg alemany de nom maleït
que sempre s’ha resistit a pronunciar. Ningú
va fer seva l’opció de portar a referèndum
l’Estatut original. ¿Què hauria fet Pasqual
Maragall a partir de 2010?. La pregunta que no
es pot respondre és políticament seductora,
però malauradament impròpia. Només ens
podem re ar del seu llegat i de les seves
formulacions de futur, que, tot sigui dit,
sovintejaven.
«Catalunya no es deixarà ensarronar
més… en sabem un niu de
menyspreus, de rodeigs, d’excuses
burocràtiques, de la callada per
resposta… mirin, si això ha de ser
l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit».
�En una intervenció a Nueva Economía, l’any
2005, va resumir la seva visió constitucional
del vell contenciós català: «Entenc que el 1978
l’essència del pacte constitucional va consistir
en què Catalunya i el País Basc renunciaven a
exercir el dret d’autodeterminació a canvi
d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a
l’alçada del que s’havia aconseguit amb els
estatuts de la Segona República». Feta aquesta
interpretació del pacte, va concretar
l’aspiració subsegüent: «Ara, el nucli del pacte
constitucional renovat hauria de consistir en
què les nacionalitats històriques acceptin la
generalització autonòmica, la igualtat
competencial i l’equilibri del model, al mateix
temps que les altres comunitats reconeguin la
diversitat plurinacional, pluricultural i
plurilingüística d’Espanya i, en conseqüència,
les expressions polítiques pràctiques i
simbòliques dels fets diferencials». En d’altres
paraules, el reconeixement com a nació, no
citat en aquesta argumentació concreta,
perquè les frases no poden ser in nites i ho
citava a la següent.
Dos anys abans havia dit a Madrid, just a la
vigília de la presentació de les bases del nou
Estatut, «no passa res per reconèixer la fatiga
dels materials constitucionals i estatutaris…
nosaltres proposem el pacte permanent del
catalanisme amb l’Espanya democràtica, el
pacte federal que proporciona un horitzó
estable als autogoverns; viable si a Catalunya
�es renova el pacte catalanista i aquest
s’expressa de forma unitària, viable si es
recupera i renova una idea plural d’Espanya».
Això era l’any 2003, però podria haver estat dit
ahir, especialment pel que fa als
condicionants d’unitat política del
catalanisme i l’exigible recuperació de l’essa
nal de les Espanyes per fer possible cap
avenç. No es va descuidar Maragall en aquella
conferència del compromís de lleialtat federal
a prendre per part de Catalunya, en el cas de
ser acceptada la renovació constitucional que
hauria de reconèixer-la com a nació amb
autogovern ple en una Espanya plural, federal.
Sempre ha tingut present la lleialtat.
«Si ho plantegem»,
va insistir un dia al
«Nosaltres
Palau de la Música,
proposem el
«se’ns demanarà
pacte permanent
legítimament que
Catalunya respecti
les condicions
d’estabilitat del
del catalanisme
amb l’Espanya
democràtica,
sistema, és a dir, que
viable si a
no hi hagi el que en
Catalunya es
d’altres nacionalitats
renova el pacte
i regions del món
catalanista i
federal, que
aquest
consisteix en què, en
cada contesa
electoral, en funció
s’expressa de
forma unitària,
�dels resultats que
viable si es
puguin considerar-
recupera i renova
se medianament
favorables per a les
forces partidàries de
una idea plural
d’Espanya».
la secessió o la
independència, es plantegi l’autodeterminació
i la consulta autodeterminista».
Maragall ha conjugat el seu propòsit
catalanista i el seu esperit federal amb
variacions diverses, provocant reaccions
idèntiques, enervades, aquí i allà. Tant és que
ho fes en prosa poètica o en discurs
periodístic. «L’adéu Espanya s’ha de
reconsiderar. La mare Espanya, també.
Espanya serà la nostra lla o no serà», va
deixar anar en una ocasió i es va obrir el cel en
una inoblidable tempesta de crítiques. Molt
poques ànimes acceptaven, i accepten,
pací cament la idea de situar Catalunya a la
cabina de comandament d’Espanya, el que no
va impedir que ho repetís moltes vegades.
El seu objectiu polític va ser formulat de forma
impecable, blindant-lo d’interpretacions de
part, en un article periodístic a La Vanguardia,
titulat Sostiene Rubert o Això és un diàleg,
continuació de la seva antiga polèmica arran
del llibre ja citat de l’amic independentista.
Aquesta és la descripció de la seva dèria:
«Convèncer l’Espanya central i sobretot
l’Espanya profunda dels nostres sentiments
�positius envers elles, però sense necessitat de
recórrer realment a una construcció política
virtual, com la seva, difícilment creïble i en
realitat innecessària, excepte per la nalitat
pedagògica d’una millor comprensió dels
fets».
«Convèncer l’Espanya central i
sobretot l’Espanya profunda dels
nostres sentiments positius envers
elles, però sense necessitat de
recórrer realment a una construcció
política virtual».
En el seu estira i arronsa amb l’estratègia
independentista de Rubert, Maragall es
rea rma en la fe en el seu posicionament i en
els dubtes que li provoca l’altra via. «Atès que
jo crec que aquestes coses hi ha molta gent a
Espanya que les entén, tinc la con ança que
més aviat o més tard s’imposarà la raó. És
més, si m’imagino com arribar al mateix
resultat des d’una Europa en la que les
nacionalitats (Escòcia, Llombardia o
Catalunya) puguin parlar com estats, no em
surten els comptes de quan això podrà ser.
Perquè aleshores a més de convèncer els
espanyols, o al menys desarmar els seus
arguments, haurem de convèncer els
europeus, que no són uns angelets… els
europeus no estan per bromes. El millor que
�poden fer per nosaltres és, en efecte, anar
relaxant la contundència del principi de
sobirania, anar reconeixent l’existència dels
pobles d’Europa que no són estats. Anar-los
donant canxa. Tots entenem que d’aquí a 20
anys Baviera no comptarà menys que Malta. El
que no sabem és com».
L’any 2003, molt abans de la creuada contra
l’Estatut i de les conseqüències del
malbaratament d’aquest intent -probablement
la darrera carta enviada des de Catalunya a
l’Espanya plural- Maragall va fer un exercici
de prospectiva del fenomen independentista
davant una audiència poc amiga de cap
reforma constitucional federal ni d’acceptar
una relació bilateral entre Espanya i
Catalunya. Hi ha una altra via, els va
assegurar, la renúncia a Espanya, «la resposta
independentista, basada en la convicció de la
irreformabilitat d’Espanya, de la seva
mentalitat col·lectiva i de les seves
institucions. Seria la renúncia a gestionar la
pluralitat per la insu ciència dels actuals
instruments i, sobretot, per la percepció de
que no és possible establir ponts si en una de
les ribes no hi ha ningú disposat a avançar el
tram que li correspon. És una proposta fàcil i
contundent, però que es va desenvolupant
amb creixent so sticació. Es tracta d’una
posició minoritària, l’atractiu de la qual pot
anar creixent en un context d’hostilitat».
�No hi ha res fàcil en Maragall, el seu
projecte polític està elaborat a partir
de la il·lusió per damunt les recances
històriques, sense opció al defalliment
en la persecució de la seva veritat,
obviant exabruptes i estridències dels
adversaris.
El 2005, quan hi havia més independentistes
que el 2003 i menys que el 2018, el president
Maragall a rmava a l’auditori de la Pedrera:
«Mireu, la nostra independència real en el
futur ha de ser la d’existir amb vida pròpia, la
de tenir iniciativa, la de crear més
oportunitats de les que tenim. Tot el demés
són romanços». «La meva veritat», sostenia
mentre defensava a capa i espasa l’Estatut que
estava elaborant el Parlament, «és que
Catalunya serà in nitament més forta
conduint Espanya que soleta a Europa.
Catalunya en una Espanya federal i tranquil·la
pot molt més que anant per lliure».
Davant els romanços, ha rea rmat
contínuament el seu axioma. «Partim del
principi de que som diferents i volem anar
junts. Aquesta és la realitat d’Espanya. Aquest,
i no cap altre, és el sentiment de comunitat, la
identitat compartida que ens de neix». Així de
taxatiu es mostrava a Granada en aquella
ronda de conferències abans esmentada,
�aquell tour per «convèncer Espanya de la seva
miopia». El nal, proposat una i mil vegades,
del seu camí és conegut: Catalunya estat
federat en una Espanya federal; mai va caure
en la ingenuïtat de pensar que aquest camí
seria planer. Podríem sospitar que gairebé
sospirava que no ho fos, de senzill; preferia un
camí so sticat, ple de revolts i girs tàctics,
segurament per poder-lo recórrer amb la seva
passió habitual.
Paradoxalment, defensava que el seu nal pel
vell contenciós es podia bene ciar del camí
proposat pel seu rival intel·lectual més
apreciat, Rubert de Ventós, al qual li
reconeixia «la ironia mortífera,
tremendament efectiva», de suggerir
justament la independència «per recrear una
interdependència mai abjurada i no una
sobirania ja inexistent (per sort?, per
desgràcia?), en un món on ja no hi ha
sobirania; és el camí racional i el company
indefugible. Millor que el regateig nacionalista
de curta volada, clònic del seu adversari.
Millor per arribar, passant per la
deconstrucció i alleujament de l’estat -així, en
minúscula-, a la seva reconstrucció en les
escales apropiades, que serien diverses per a
cada funció. Millor per
que el federalisme
babau, exclusivament sentimental (oh,
ajuntem-nos germans, perdonem-nos
mútuament els pecats!) o pitjor encara el
federalisme homogeneïtzador, que no
�buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les
amb una cotilla elegant».
No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte
polític està elaborat a partir de la il·lusió per
damunt les recances històriques, sense
atendre a l’adjectiu impossible, sense opció al
defalliment en la persecució de la seva veritat,
obviant exabruptes i estridències dels
adversaris. «No ho han entès així aquells que
no ho han volgut entendre mai. Però jo no
penso perdre més temps ni amb aquells que
m’han acusat i m’acusen, justament a mi,
d’haver-me convertit en perillosament
nacionalista o de voler dinamitar l’Estat
espanyol, ni amb aquells que ens tracten de
sucursalistes de Madrid». Així parlava
Maragall, poques setmanes abans de deixar la
Presidència de la Generalitat.
Comparteix la publicació
Sobre l'Autor/a: Jordi Mercader
Analista d'actualitat a diversos mitjans de
comunicación.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
URL local
The URL of the local directory containing all assets of the website
<a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a>
Enllaç (URL)
<a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: què diria Pasqual Maragall de seguir en política?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Anàlisi rigorós a partir dels textos i paraules de Pasqual Maragall, durant la seva trajectòria política. El periodista i excol·laborador de Maragall, explica amb rigor i exactitud, què va dir Pasqual Maragall sobre Catalunya i Espanya, a partir dels seus textos i paraules, advertint sobre la temptació indeguda, de plantejar què diria avui.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Federalisme
Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-09-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
Enllaç (URL)
<a href="http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/" target="_blank" rel="noopener">http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El ‘factor Maragall’, l’últim gran repte del PSC
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Pujol, Guillem
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Acció política
Eleccions
Catalunya
Barcelona
Source
A related resource from which the described resource is derived
Catalunya plural
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Abstract
A summary of the resource.
El PSC s’enfronta a un repte molt especial: lluitar pel llegat de Pasqual Maragall, el líder socialista que va transformar Barcelona i va renovar el catalanisme. Llegat que reivindiquen també l’actual alcaldessa, Ada Colau (Comuns), ERC amb Ernest Maragall com a candidat i, fins i tot, el conservador Manuel Valls. Per entendre aquest repte cal fer història, i explicar el context electoral a Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-11-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
23:19 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Iñaki Gabilondo Pujol
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Gabilondo, Iñaki
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-11-20
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Espanya
Catalunya
Estatut
Territoris
Periodisme
Description
An account of the resource
Entrevista a Iñaki Gabilondo (San Sebastián, 1942), periodista. <br /><br />El 1963 es llicencià en periodisme per la Universidad de Navarra. Ha tingut una llarga i prestigiosa carrera professional en l'àmbit periodístic, principalment a la ràdio i la televisió, esdevenint un dels periodistes espanyols més guardonats i reconeguts. Ha treballat a:<br /><br />#0 (2016- ) <br />Canal+ (2011-2016) <br />El País (2011- ) <br />CNN+ (2010-2010) <br />Cuatro (2005-2010) <br />Diario 16 (1981-1983) <br />Televisión Española (1981-1981) <br />Cadena SER (1969-1980, 1983-2005), on a partir de 1986 dirigeix <em>Hoy por hoy</em>, amb el que assoliria la màxima fama i prestigi. <br />COPE (1963-1969)
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/364264743" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/364264743">Testimoni Pasqual Maragall: Iñaki Gabilondo</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cadena Ser (Madrid)
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Iñaki Gabilondo del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
41:08 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Fernández de la Vega, María Teresa
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Territoris
Espanya plural
Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960-
Estatut
Partido Socialista Obrero Español
Catalunya
Description
An account of the resource
Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega (València 1949) advocada, jutgessa i política.
En 1974 ingressà al Cuerpo de Secretarios Jurídicos Laborales i des de 1990 és magistrada pel quart torn.
Vocal del Consell General del Poder Judicial per elecció del Senat (1994-1996).
Secretària d'Estat de Justícia, amb el ministre Belloch (1994-1996).
Diputada al Congrés dels Diputats (1996-2010).
Vicepresidenta primera, Ministra de la Presidència i Portaveu del Govern d'Espanya (2004-2010).
Presidenta de la Fundación Mujeres por África (2012- ).
Presidenta del Consell d'Estat (2018- ).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/348373069" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/348373069">Testimoni Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Consejo de Estado (Madrid)
Rights
Information about rights held in and over the resource
Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega del <a data-cke-saved-href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/" href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a> està subjecta a una llicència de <a data-cke-saved-href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca" href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-11-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf
dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33
PDF Text
Text
article
Working_paper n.6
El territori en l’acció política
de Pasqual Maragall.
Orígens, debat i construcció de
polítiques territorials al “Govern
alternatiu”, 1999-2003
Josep A. Báguena Latorre
Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup
d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB
Desembre 2018
�Aquesta publicació pertany a la col·lecció de
working papers del programa Llegat Pasqual
Maragall, que rep el suport de:
�ÍNDEX
1. Notes introductòries
4
2. Objecte de la recerca
6
3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals
8
4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi
12
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com
a dimensió simbòlica
14
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
15
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
16
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
17
4.1 d) El medi ambient com a dilema
19
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció
20
4.2 a) URBAN autonòmic
22
4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local
23
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
25
4.2 d) Visió ambiental integradora
27
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública
29
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
30
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
32
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
34
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra
la “divisió” territorial
35
38
5.1 Escala, territori i xarxa
39
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
40
6. Nota final
42
�1. Notes introductòries
A
l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura
de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya
Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió
de la seva acció política.
El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió
aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada
al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat
«Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya,
entre els anys 1999 i 20031.
Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la
trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017;
Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun
dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han
investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall.
Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci
de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política
de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de
l’anomenat «Govern alternatiu».
Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets
fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs
que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia
en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de
la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall,
2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès,
2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017).
Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que
s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les
proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat.
A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més
1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària
no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del
canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu
esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball.
4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini,
2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué,
2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió.
Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de
vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim
a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que
busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les
«formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país.
Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de
treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials
a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix
aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a
partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que
aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que
malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional.
L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als
conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i
coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a
sectorial, no així per Pasqual Maragall.
Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no
és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall
pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i
la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008)
Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato
que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un
discurs de govern des de l’oposició.
Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999
Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida.
2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió
anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa.
|5
�2. Objecte de la recerca
E
n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a
la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els
quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les
dinàmiques econòmiques i socials.
Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues
interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les
dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la
seva acció.
Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del
Govern Maragall a la Generalitat:
D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en
un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa
en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per
encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos
l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats
com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una
nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del
model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge.
Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les
polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques
econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures
competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències
molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial,
que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i
la necessària resposta administrativa.
3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant
i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central
en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així
mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com
a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació
d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment
urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents
escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment.
6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa
en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció
de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades,
emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4.
4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les
fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial
referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una
nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o
institucional, de Pasqual Maragall.
|7
�3. Marc de treball, estructura analítica
i fonts documentals
A
nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet
observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern
de la Generalitat.
Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques
públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb
una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions,
procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes
fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998).
Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà
disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual
Maragall.
Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques
Construcció
de problemes
i agendes
Dimensió
simbòlica
Procés de
negociació
Presa de
decisions
Conflictes
epistèmics
Dimensió
d’estil
Models
d’interacció
Opcions
de fons
Dimensió
substantiva
Escenaris
de gestió
Dimensió
operativa
Dimensió
d’avaluació
Anàlisi
Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998
8 | f u n da c i ó
Procés
Procés de
d’implementació seguiment
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu,
documentació normativa i literatura especialitzada.
Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres
propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall,
pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi
sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el
pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de
perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals
apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la
societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem
més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra
de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota
el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a
la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball,
en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades
pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents
polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix
d’imaginar escenaris de gestió innovadors.
Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal
esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de
la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es
tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció
cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de
treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana.
Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu
amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant
de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle
XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà
posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser
més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi
protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap
de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i
el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de
Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la
seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de
context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu.
En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra
en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions
en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de
Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de
fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap
de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes
|9
�concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les
seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució
de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any
2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis
anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat.
Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol
Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent
la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de
Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills
de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999
i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la
manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar
justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall,
però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi.
Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment
en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial
General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc
parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures.
Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut
d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall
per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes.
Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi
i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions
de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall.
Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació
de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori,
passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de
govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens
ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que
en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de
matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en
una base intel·lectual evident.
De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran
informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols,
l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir,
l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot
vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem-
1 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la
contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho
conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla,
i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú:
són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el
nostre entorn.
Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits,
però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no,
ja potser després, al...5
Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–,
la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització
extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops
a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la
degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar.
Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000
No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en
les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i
l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van
ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat.
Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber
encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de
conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser
unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall.
5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella
terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera,
1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB.
|11
�4. Fases i dimensions. Construcció d’una
agenda del canvi
T
al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política
pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada
en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre
alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme,
articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions
preses.
Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que
entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts
de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen
els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998).
Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions.
Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en
la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme,
Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en
sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria
la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al
pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar;
perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que
el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu.
No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats.
Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la
recerca unidireccional.
ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la
música.
Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre
de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les
nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament
6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar
el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici
del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012).
1 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre,
en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base
al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del
país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació
entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques.
Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que
ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7.
Agricultura, Comerç i Turisme
Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000
l Informe sobre la crisi del sector boví
l Proposició de Llei de turisme
l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural
l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius
l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català
l Política de comerç i turisme
l
Medi Ambient
Pacte català de l’aigua
l Pla rector d’avingudes de Catalunya
l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya
l La qualitat de les aigües a Catalunya
l Pla integral de gestió del litoral
l Una nova política mediambiental per a Catalunya
l
Política Territorial
Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN
l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració
l Informe sobre la Llei d’Urbanisme
l Política de Foment de l’Habitatge
l Política de Muntanya
l Política de Paisatge
l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges
l Pla territorial de les Terres de Lleida
l Pla territorial del Camp de Tarragona
l
Infraestructures
l Proposta catalana de l’AVE
l Pla de ports de Catalunya
l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa
l Proposta sobre política de peatges
l Pla de carreteres
l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures
7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall.
|13
�l
l
l
Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa
Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya
El país que volem, les infraestructures que necessitem
Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial.
Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des
del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant,
moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus
respectius marcs sectorials.
Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu
s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades
en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8.
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a
dimensió simbòlica
La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més
de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions
temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de
quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada
en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha
de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per
triangular economia, societat i territori.
No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de
tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes
“entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els
canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció.
Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes
específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el
mateix Maragall advertia:
Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest
llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són
propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes
territorials. (Herrero, 2004).
9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix
en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració
del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a
diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI.
10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana
i d’innovació democràtica” (pàg. 271).
11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest
particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies
per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008).
1 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés
que mai no s’acaba del tot.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació
entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums
energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar.
Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del
canvi.
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
«El meu patriotisme és el del barri endreçat...».
(Maragall, 2008 pàg. 253)
Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall
ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo
quan, tot citant Maragall, ens diu
...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària
oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración
urbana como tal, de la Ciudad como tal».
(Nel·lo, 2017, pàg. 141)
Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és
tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència
de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern.
Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre
urbanístic i social. (...)
Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris
que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb
uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les
àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població
amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12.
Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall
Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels
preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política.
En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament,
12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer
Albert Serratosa.
|15
�les bases conceptuals i simbòliques són evidents13.
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
La ciutat com a problema i esperança.
Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha
influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals
dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”.
Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s
i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori,
d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres
efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de
la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa
i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la
problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat
d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a
escala supralocal.
“les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos
els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del
punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta
adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes
generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves
necessitats.”
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi
front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta.
Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les
ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora.
Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració
que parteixi d’una doble convicció:
- Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana
radiquen en la xarxa de ciutats.
- Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de
xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint
es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les
problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel
Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem
un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades
sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall.
1 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica
del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic,
de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució.
Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi
de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual
Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o
treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del
seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament
crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de
disposar de mecanismes de control14.
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la
tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una
disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc
optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals.
Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el
turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats
intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans
a les àrees rurals.
Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de
Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats.
Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La
democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la
Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya
urbana i, finalment
“Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes
àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es
caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia
agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context
global de Catalunya”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada
pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de
Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana
que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors
d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels
ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”.
|17
�Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al
contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques
urbanes corresponents.
Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de
la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15.
En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any
1985 Maragall plantejava en aquests termes:
L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la
comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de
coneixements, de contactes humans.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182)
I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999:
El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la
ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit,
les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més
interconnectats.
Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització,
potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats
que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir
d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i
les tecnologies.
Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha
generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que
encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració
urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga,
com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar.
15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la
Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa.
1 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.1 d) El medi ambient com a dilema
“En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han
situat al centre del debat polític i ciutadà”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques
públiques.
En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil
estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri.
La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos
existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una
gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el
territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota
control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament
dotada.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i
incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb
“un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes”
derivat en bona mesura dels
“missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista
poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats.
Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al
desenvolupament urbà
Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo
natural.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186)
16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis.
|19
�i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió.
Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres
usos- generen en les àrees metropolitanes.
La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en
els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua.
(Nel·lo, 2017 pàg. 183-184)
Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però,
que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així
com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat.
La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar,
també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les
mateixes ciutats un ecosistema territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
I no només entre les administracions,
En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració
ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i
col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan
importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials
a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no
hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017).
Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control
efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial
de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha
de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí
presentades.
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument?
Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació
de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió,
dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament
farien possible una agenda de canvi.
Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de
2 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�fer-ho d’una manera diferent.
(Brugué, 2017 pàg. 294)
El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de
disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament.
(Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en
una moció de censura.
Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política
d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar
que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte
mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar
per tal de fer arribar els missatges als ciutadans...
La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític
que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència
afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes
distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la
formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat
debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per
les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi.
(Maragall, 2008 pàg. 255)
Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la
seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el
disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element
transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció
determinat.
Noció de “Pacte” en la gestió del territori
“Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres
països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els
actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que
establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per
redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem
els ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori.
Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat
àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en
base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents
àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells
de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels
projectes.
|21
�“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà
i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la
mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”.
(Brugué, 2017)
Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí
analitzades.
4.2 a) URBAN autonòmic
El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de
Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat
amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació
integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir
ciutat.
(Nel·lo, 2001)
Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig
de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment
una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17.
Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de
dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense
entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer
moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un
sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales,
en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida.
No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta
d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les
primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN
català o de l’URBAN autonòmic.
El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple,
inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de
fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un
projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo,
17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per
un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei
de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment,
aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la
Generalitat.
2 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris.
Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments
concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els
projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a
cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva,
que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18.
4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local
Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall
com un instrument de reparació, de restauració social,
i alhora
En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els
serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi
social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i
convencional, incert», però del tot necessari.
(Nel·lo, 2017 pàg. 172)
Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada
acció del Govern en matèria urbanística.
Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons
del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent,
davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001)
Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en
moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta
oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials.
Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura:
Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el
tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava
a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat
inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal
Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys
18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores:
Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per
obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social.
19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any
2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006.
|23
�i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes
com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències
municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i
ara volen les dels altres).
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit.
Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat.
Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat.
- Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el
seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació
administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial.
- Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de
reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la
programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va
centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat
perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera
efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i
redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i
malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques,
no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme.
El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a
l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus
paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc
innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries
per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català.
Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient...
...
Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i
funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori.
Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà
bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local.
(Nel·lo, 2003 pàg. 33-35)
Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en
aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons
òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa
variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí
que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text
original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides
en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels
Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge
de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un
corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació
de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials,
o el Pacte Nacional per l’Habitatge.
Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit
de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com
aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21.
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el
capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels
diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents:
- Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu.
- Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que
es configurin com unes administracions locals: els consells regionals.
- Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori
(urbanisme, aigües, medi ambient).
- Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt
d’espais no urbanitzables.
- Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del
territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc.
- Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de
despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes
20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del
sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar.
21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern
alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport
parlamentari.
22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre
el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva
diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació,
però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el
“centre de decisió”.
|25
�urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament.
- Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica
Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que
El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs,
com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot
política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per
al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti
recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura,
la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les
bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que
posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu
dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta
política en uns àmbits territorials per al planejament territorial.
És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001:
En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de
rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política
alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element
de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de
representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres».
Quatre objectius.
(Nel·lo, 2003 pàg. 22)
Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini
les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que
imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules
La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de
projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el
casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya.
No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un
pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia,
perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns
protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48)
23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004.
2 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.2 d) Visió ambiental integradora
Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el
marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si
cap, més evident.
Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per
la política ambiental:
- Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la
mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial).
- Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius.
- Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància
real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica.
- Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels
poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el
que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert,
no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques
ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren
singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu
assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les
seves propostes en matèria ambiental.
Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via
sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia
ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de
sostenibilitat.
Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala
del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals
-també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de
l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de
pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que
intervenen en el territori.
|27
�Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en:
reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21
catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració
i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les
“agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es
regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament
sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar
una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de
fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb
la plena complicitat del món local.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics,
no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres
solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels
propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i
l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua,
que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall.
L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més
de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de
Barcelona durant els propers 20-30 anys.
Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i
probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina
a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses
mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les
conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que
es produeixen en altres punts de Catalunya.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla,
hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24,
fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera
de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral
català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un
àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat
entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació
amb altres instruments de planejament25.
24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura
i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i
implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de
concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de
Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la
pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben
diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres
bàsics del PDUSC.
25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos
es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015).
2 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio
da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452
alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más
de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los
planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos
mientras que para el PDUSC-2 fueron 92.
(Nel·lo, 2012 pàg. 132)
Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident,
pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes
territorials emergien arreu del territori26.
En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol
fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un
govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret
de l’alternativa.
(Maragall, 2008 pàg. 257)
Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem
vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres,
per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar
establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002.
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció
pública
La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics
d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu.
Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué
al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens
permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi.
Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però
que no ens impedeixen veure’n el conjunt.
(Brugué, 2017 pàg. 273)
Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del
Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació
urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents
26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012)
Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya.
|29
�de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials
d’una administració gripada.
Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu,
l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27.
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en
Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte.
En els seus objectius estratègics:
Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els
quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no
poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar
polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar
feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la
comunitat tota sencera.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les
problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera».
En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic
capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents:
l
Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions.
l
Millorar les dotacions d’equipaments i serveis.
l
Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població.
Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund
del les dinàmiques que han generat processos de segregació:
Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit:
a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg
de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures.
Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern
alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial,
com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la
proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius.
3 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ció o de la qualitat de l’entorn físic.
b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels
residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat.
c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció).
Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte
de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el
procés de segregació:
Àrees elegibles:
l
l
l
l
Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes.
Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers.
Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de
les ciutats petites i mitjanes.
Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de
parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció.
Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta
de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions.
Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees
concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com
a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix,
d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i
econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de
millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora
l’entorn.
Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents:
l
Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu.
l
Foment de la mobilitat sostenible.
l
Rehabilitació del parc d’habitatges.
l
Reforma urbana.
l
Execució Planejament General.
l
Actuacions de reequilibri urbà.
|31
�l
Habitatge per a ús dels joves.
l
Programes per adaptar serveis i equipaments generals.
l
Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania.
l
Fer efectiva la participació ciutadana.
l
Promoció i impuls de les activitats econòmiques.
l
Programes d’inserció laboral.
l
Programes de seguretat ciutadana.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part
inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de
les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest
sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que
no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions.
El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la
integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va
generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28.
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a
un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials
i nivells administratius.
Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs
litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals,
patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral.
Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant
la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista
ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la
Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a
terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En
definitiva, un nou concepte de protecció del litoral.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit.
3 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un
marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses.
Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior
ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb
aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea.
Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de
juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i
danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes.
Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera:
l
l
l
l
l
Nou concepte de protecció del litoral.
Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents
zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi,
considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica
litoral, estat dels fons, pesqueres...).
Aplicació rigorosa de la legislació existent.
Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes
que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als
usos del sol.
Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de
la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres.
Monitorització ambiental de les aigües.
Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de
protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de
les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la
legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització
de les accions i del seu resultat.
Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en
dos grans àmbits:
1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del
Litoral.
2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que
el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes
específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió
del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses
29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb
precisió la font exacta d’aquestes recomanacions.
|33
�amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals
necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies
d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades
en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner.
Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un
exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest
pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística
no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral
català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del
territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat
espanyol i de la Unió Europea30.
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge,
el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la
diversitat d’enfocaments.
L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques
i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la
finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions
públiques que hi estan relacionades.
El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva
del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir
un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori,
economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural.
Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després
de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la
primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb
representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va
30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC.
3 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els
vots favorables de la resta de forces polítiques.
Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de
política territorial deia:
Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual
l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem
particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als
urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els
quotidians o els degradats.
...
La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen
en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la
urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més
aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de
la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi.
Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre
de 2002
Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el
seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial,
per tant, tot és paisatge.
Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un
filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta
de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de
ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de
transversalitat administrativa.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics
tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31.
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
“A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes.
Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” .
(Maragall citat per Brugué, 2017)
31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i
més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar
bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel
que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012).
Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a
membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017).
|35
�Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto
sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va
tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit
per Pasqual Maragall.
Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques
públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs.
Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció
efectiva del Govern de Maragall.
Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball.
No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir
allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta:
Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també
es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per
aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara
editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu.
Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques
públiques.
Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001.
INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001
1.
Antecedents (2 pàg.)
1.1 diagnòstic de la situació.
1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions.
1.3 legislació aplicable.
1.4 propostes del programa PSC-CpC.
1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat.
2.
Descripció sintètica del programa (1 pàg.)
Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis,
etc.
3.
Desenvolupament del programa (4-5 pàg.)
3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el
programa que es proposa.
3 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius.
3.3 Calendari d’aplicació.
Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa
4.
Resultats esperats de les accions (1 pàg.)
Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de
millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC.
5.
Finançament (1 pàg.)
Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la
Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau.
6.
Mesures legals associades (1 pàg.)
Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa.
Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau.
Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats.
Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i
mig.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una
perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives
d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats.
Tal com diu Brugué
A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un
parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir
per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes
i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts
d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris,
potser el cas més conegut i reconegut.
(Brugué, 2017 pàg. 282)
I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les
lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de
govern.
Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu.
El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia
de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica
a Catalunya.
|37
�5. L’escala en Pasqual Maragall. Model
organitzatiu contra la “divisió” territorial
E
n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes
dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids.
“Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un
problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a
la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris
per al seu control”.
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall
conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica
la seva solució com és el temps.
Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té
pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar
el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al
control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de
lideratges a les adequades escales.
Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no
podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental
en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura:
el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena
legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies.
Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de
Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des
del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits
administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com
una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents
clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de
ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts
sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits
més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo
la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no
pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga
una altra dimensió.
(Nel·lo, 2017)
Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva
3 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�capacitat propositiva.
Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a
les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar
com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori.
5.1 Escala, territori i xarxa
Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que
no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens
conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb
un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt,
sentiments de pertinença successivament més amples.
(Maragall, 1993)
En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona,
en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu
avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors
d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna,
que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la
reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot
fer d’Europa32.
És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la
nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics
de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a
ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió.
(Maragall, 1993)
Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el
reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori
teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència.
El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la
ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide
a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las
fronteras son las zonas oscuras del mapa.
(Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207)
La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals
s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat
32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997.
|39
�dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per
permetre que aquesta representativitat sigui efectiva.
Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de
grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa
de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres
realitats territorials com l’espanyola o l’europea.
(Brugué, 2017 pàg. 254-255)
És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns
àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix
entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al
llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen
l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític.
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de
Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta
comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia
encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de
les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori,
sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar
l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis.
Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35,
i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a
l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36.
La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament
de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la
representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial,
i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries”
que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la
Generalitat de Catalunya.
Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica
33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa.
34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar
a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V.
Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu.
35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació
abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic
sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009.
36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf
37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995.
4 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial,
una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer
saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment
en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el
necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de
ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe
(fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en
l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços
significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial,
una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la
institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia.
Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens
apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per
al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial
pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb
veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma
dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la
majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un
consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin.
Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens
jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara
no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia.
38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa
de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68.
39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial
de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori.
|41
�6. Nota final
A
rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar”
l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari,
tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que
difícilment es pot contemplar des de la linealitat.
Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí
s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència
del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a
una simplificació excessiva.
Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat
per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les
capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran.
Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un
marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials.
Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a
terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern
catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a
la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de
planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser
possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però,
sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons.
I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no
representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques
territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un
àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de
renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó
dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç
per una Espanya federal, i una Europa més integrada.
Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que
es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques
públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre
l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada
abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells
conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions
de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells
punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen
tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una
renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar,
reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la
ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei
públic.
|43
�Bibliografia
Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona
Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004,
Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori
Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració
urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de
Catalunya
Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació
Catalunya Europa
Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de
l’Escola d’Administració Pública de Catalunya
Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall.
Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción
económica y territorio, Barcelona, Ariel
Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed)
(2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció
del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova
interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut
d’Estudis Catalans
Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El
cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2
Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació
de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62
Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups
parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya,
Barcelona. Multicopiat
Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de
Barcelona. Col. Urbanitats
Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya.
Manifest
Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió
metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació
del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de
Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
4 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i
Obres Públiques. Generalitat de Catalunya.
Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats
Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall
Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals”
a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana
d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls
urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat
Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993
Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre
de 1999. Sèrie P - Núm. 3
Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall
Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta
Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana
Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana
participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament
d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”
“Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è
Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro
de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona,
Editorial Empúries
Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries
Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors
Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista
Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de
Catalunya
Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una
reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte
per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
|45
�Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo
Blanc
Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la.
Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de
Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu
Pasqual Maragall
Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia
en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla
Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana,
Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?,
Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62
Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura
Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
4 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Báguena Latorre, Josep A.
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Territoris
Parlament de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Govern alternatiu
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
"El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003.
Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2710/estructura_urbana_2019_coberta.jpg
82bc42ea4009b588b36937f5b8f7852b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Estructura urbana i segregació: Un segle a Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Nicolini, Rosella
Garcia López, Miquel Àngel
Roig Sabate, José Luis
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Barcelona
Economia
Model social
Habitatge
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Treball resultant de l'ajut de recerca 2017 del programa Llegat Pasqual Maragall.
El llibre és el número 3 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
116 p.
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contracoberta:
Aquesta publicació es proposa oferir una anàlisi quantitativa d'un segle per a esbrinar si les diferents polítiques territorials aplicades a Barcelona - sobretot les de les últimes dècades - han estat efectives en el control dels problemes de segregació o discriminació urbana. L'estudi es compon de quatre assaigs que tenen l'objectiu principal d'identificar els determinants de la distribució dels col·lectius de ciutadans a Barcelona en funció de l'estructura urbana de la ciutat i de les polítiques aplicades per l'administració pública al llarg del temps. Aquesta última dimensió permet també revisar el pensament i l'acció de Pasqual Maragall en aquest àmbit, durant la seva etapa com a alcalde a l'Ajuntament de Barcelona.
L'estudi és el resultat de l'Ajut a la Recerca Llegat Pasqual Maragall 2017 que va ser atorgat als professors del departament d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosella Nicolini, Miquel Àngel Garcia López i José Luis Roig Sabaté.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Accés al llibre en format digital:<br /><a href="Accés%20al llibre en format digital: https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/92/estructura-urbana-i-segregaci%C3%B3-un-segle-a-barcelona.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/92/estructura-urbana-i-segregaci%C3%B3-un-segle-a-barcelona.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2711/passant_comptes_2019.jpg
d91154e4dd126a720e54f24572ff5733
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Passant comptes: memòries d'un economista al servei de les institucions
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Morillas Antolín, Andreu
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Economia
Morillas Antolín, Andreu
Biografies
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Govern alternatiu
Govern
Administració pública
Description
An account of the resource
Primera publicació escrita de la col·lecció de Testimonis Llegat Pasqual Maragall. 203 p.
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contraportada:
L'autor presenta una panoràmica de la seva dilatada carrera professional dedicada a diverses institucions del país. És un repàs a quaranta-tres anys, que abasten un període que va del final de la dictadura als anys del sotrac del procés independentista.
La part central i més extensa del llibre està dedicada al treball d'Andreu Morillas, primer al costat de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, on es fa un repàs exhaustiu i intencionat de l'estratègia de Pasqual Maragall per a assolir el Govern de la Generalitat, la transició des de
l'oposició al Govern i, finalment, la copiosa experiència de set anys de Govern, com a secretari d'Economia en els Governs dels presidents Maragall i Montilla.
D'aquesta etapa de Govern, sobretot des d'un punt de vista sectorial, es pot apreciar l'extensa obra feta, poc airejada encara, però també hi són presents episodis singulars dels quals se'n ha parlat poc.
Encara que a molts dels episodis d'aquestes memòries no els manquen tocs d'humor o ironia, l'autor no deixa de traslluir un cert desencís quan considera i observa el decaïment en l'obra de posteriors governs i el progressiu desprestigi de les institucions.
PASSANT COMPTES és, doncs, un intent d'explicar més de quaranta anys de treball a diverses institucions del país, però també una veu crítica del recent desplegament polític i institucional de Catalunya.
Bona part de les cent-quaranta pàgines dedicades a l'època parlamentària i a la col·laboració en el Govern de la Generalitat, permetran, sens dubte, donar testimoni i enriquir el bagatge de documentació i coneixement que constitueix el Llegat de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Text complet disponible a:<br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/32/2716/Governs_municipals_amb_Pasqual_Maragall_com_a_alcalde.pdf
1c902ec599b1b009a884ff1037536eab
PDF Text
Text
Governs municipals amb Pasqual Maragall com a alcalde (1982-1997)
Font: Institut Municipal d’Estadística (http://www.bcn.es/estadistica/catala/dades/telec/loc/locgob/index.htm)
Any 1982
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JOSEP MIQUEL ABAD I SILVESTRE
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lm. Sr. JORDI VALLVERDÚ I GIMENO
Il.lm. Sr. FELIP SOLÉ I SABARÍS
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Il.lm. Sr. RAFAEL PRADAS I CAMPS
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. JOSEP MARIA SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JACINT HUMET I PALET
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lm. Sr. GUILLEM SANCHEZ I JULIACHS
Càrrec
Alcalde
Tinent Alc.
Tinent Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Àmbit / Àrea
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
2n. Tin. Alc.
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Àmbit / Àrea
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
2n. Tin. Alc.
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidora
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Àmbit / Àrea
Àmbit: Planificació i Ordenació Ciutat
Àmbit: Empreses i Serveis Personals
Àrea: Descentralització i Participació
Àrea: Sanitat
Àrea: Ensenyament
Àrea: Adjunta Ensenyament
Àrea: Cultura
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Serveis Municipals
Àrea: Joventut i Esports
Àrea: Circulació
Àrea: Relacions Ciutadanes
Àrea: Finances
Any 1983 - Eleccions 8 de maig
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Interior Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Àmbit: Planificació i Ordenació Ciutat
Àmbit: Finances i Serveis Generals
Àmbit: Serv. Personals i Rel. Ciut.
Àrea: Protecció Ciutadana i Reg. Int.
Àrea: Cultura i Ensenyament
Àrea: Serveis i Empreses Municipals
Àrea: Sanitat
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àrea: Transports i Circulació
Any 1984
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Àmbit: Planificació i Ordenació Ciutat
Àmbit: Finances i Serveis Generals
Àmbit: Serv. Personals i Rel. Ciut.
Àrea: Protecció Ciutadana i Reg. Int.
Àrea: Cultura i Ensenyament
Àrea: Adjunta Ensenyament
Àrea: Serveis i Empreses Municipals
Àrea: Sanitat
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àrea: Transports i Circulació
Any 1985
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
2n. Tin. Alc.
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidora
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Àmbit / Àrea
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
2n. Tin. Alc.
Àmbit / Àrea
Àmbit: Planificació i Ordenació Ciutat
Àmbit: Finances i Serveis Generals
Àmbit: Serv. Personals i Rel. Ciut.
Àrea: Protecció Ciutadana i Reg. Int.
Àrea: Cultura
Àrea: Ensenyament
Àrea: Serveis i Empreses Municipals
Àrea: Sanitat
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àrea: Transports i Circulació
Any 1986
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Àmbit: Planificació i Ordenació Ciutat
Àmbit: Finances i Serveis Generals
1
�Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidora
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Àmbit: Serv. Personals i Rel. Ciut.
Àrea: Protecció Ciutadana i Reg. Int.
Àrea: Cultura
Àrea: Ensenyament
Àrea: Serveis i Empreses Municipals
Àrea: Sanitat
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àrea: Transports i Circulació
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidora
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Relacions Institucionals
Àrea: Adjunt Relacions Institucionals
Àrea: Presidència
Àrea: Promoció Urbanística i JJOO'92
Àrea: Relacions Territorials
Àrea: Transports Públics
Àrea: Promoció Ciutadana
Àrea: Publicacions
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àmbit: Urbanisme, Obres i Serveis
Àmbit: Trànsit, Vialitat i Protec. Ciut.
Àmbit: Salut Pública
Àmbit: Educació
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidora
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Relacions Institucionals
Àrea: Adjunt Relacions Institucionals
Àrea: Presidència
Àrea: Promoció Urbanística i JJOO'92
Àrea: Relacions Territorials
Àrea: Transports Públics
Àrea: Promoció Ciutadana
Àrea: Publicacions
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Serveis Socials
Àrea: Joventut i Esports
Àmbit: Urbanisme, Obres i Serveis
Àmbit: Trànsit, Vialitat i Protec. Ciut.
Àmbit: Salut Pública
Àmbit: Educació
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidora
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Relacions Institucionals
Àrea: Adjunt Relacions Institucionals
Àrea: Presidència
Àrea: Promoció Urbanística i JJOO'92
Àrea: Relacions Territorials
Àrea: Transports Públics
Àrea: Publicacions
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Afers Socials i Joventut
Àrea: Esports
Àmbit: Urbanisme, Obres i Serveis
Àrea: Adjunt Política Sòl i Habitatge
Any 1987 - Eleccions 10 de juny
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JORDI BORJA I SEBASTIÀ
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lm. Sr. FRANCESC RAVENTÓS I TORRAS
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Any 1988
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JORDI BORJA I SEBASTIÀ
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lm. Sr. RAIMON MARTINEZ I FRAILE
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lm. Sr. FRANCESC RAVENTÓS I TORRAS
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Any 1989
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. JORDI PARPAL I MARFÀ
Il.lm. Sr. JORDI BORJA I SEBASTIÀ
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lm. Sr. FRANCESC RAVENTÓS I TORRAS
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
2
�Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Regidor
Regidor
Regidora
Àmbit: Trànsit, Vialitat i Protec. Ciut.
Àmbit: Salut Pública
Àmbit: Educació
Càrrec
Alcalde
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidora
Regidora
Regidor
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Relacions Institucionals
Àrea: Adjunt Relacions Institucionals
Àrea: Presidència
Àrea: Relacions Territorials
Àrea: Transports Públics
Àrea: Publicacions
Àrea: Promoció i Relacions Cíviques
Àrea: Adjunt Cultura
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Afers Socials i Joventut
Àrea: Esports
Àmbit: Urbanisme, Obres i Serveis
Àrea: Adjunt Política Sòl i Habitatge
Àmbit: Trànsit, Vialitat i Protec. Ciut.
Àmbit: Salut Pública
Àmbit: Educació
Càrrec
Alcalde
Regidor
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Presidència, adjunt Alcaldia
Àmbit: Urbanisme i Medi Ambient
Àrea: Planejam., Gestió Urb. i Edif.
Àrea: Política Sòl i Habitatge
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àrea: Programació i Pressupostos
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Salut Pública
Àrea: Promoció Social
Àrea: Afers Socials
Àrea: Esports i Jocs Olímpics
Àmbit: Via Pública
Àrea: Estat del carrer
Àmbit: Educació i Cultura
Àrea: Cultura
Àrea: Institut Municipal d'Història
Àrea: Difusió i Relacions Culturals
Àmbit: Descentral. i Rel. Ciutadanes
Àrea: Promoció i Relacions Cíviques
Càrrec
Alcalde
Regidor
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Presidència, adjunt Alcaldia
Àmbit: Urbanisme i Medi Ambient
Àrea: Planejam., Gestió Urb. i Edif.
Àrea: Política Sòl i Habitatge
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àrea: Programació i Pressupostos
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Salut Pública
Àrea: Promoció Social
Àrea: Afers Socials
Àrea: Esports i Jocs Olímpics
Àmbit: Via Pública
Àrea: Estat del carrer
Àmbit: Educació i Cultura
Àrea: Cultura
Any 1990
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. JORDI BORJA I SEBASTIÀ
Il.lma. Sra. MERCÈ SALA I SCHNORKOWSKI
Il.lma. Sra. M. AURÈLIA CAMPMANY I FARNÉS
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. FRANCESC RAVENTÓS I TORRAS
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. FRANCESCA MASGORET I LLARDENT
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOSEP M. SERRA I MARTÍ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Any 1991 - Eleccions 26 de maig
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. JOSEP M. VEGARA I CARRIÓ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lma. Sra. CAROLINA HOMAR I CRUZ
Il.lm. Sr. FRANCESC TRILLAS I GENÉ
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. FRANCISCO NARVÁEZ I PAZOS
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Il.lm. Sr. ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA
Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. FRANCESC VICENS I GIRALT
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Any 1992
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. JOSEP M. VEGARA I CARRIÓ
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lma. Sra. CAROLINA HOMAR I CRUZ
Il.lm. Sr. FRANCESC TRILLAS I GENÉ
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. FRANCISCO NARVÁEZ I PAZOS
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Il.lm. Sr. ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA
3
�Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. FRANCESC VICENS I GIRALT
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Àrea: Institut Municipal d'Història
Àrea: Difusió i Relacions Culturals
Àmbit: Descentral. i Rel. Ciutadanes
Àrea: Promoció i Relacions Cíviques
Càrrec
Alcalde
Regidor
1r. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
2n. Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3r. Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Presidència, adjunt Alcaldia
Àmbit: Urbanisme i Medi Ambient
Àrea: Urbanisme
Àrea: Política Sòl i Habitatge
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Finances
Àrea: Desenvolup. Econòmic i Social
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Salut Pública
Àrea: Promoció Social
Àrea: Afers Socials
Àrea: Esports i Turisme
Àmbit: Via Pública
Àrea: Estat del carrer
Àmbit: Educació i Cultura
Àrea: Cultura
Àrea: Institut Municipal d'Història
Àrea: Difusió i Relacions Culturals
Àmbit: Descentral. i Rel. Ciutadanes
Àrea: Promoció i Relacions Cíviques
Àmbit: Manteniment Urbà i Serveis
Càrrec
Alcalde
Regidor
1r.Tin. Alc.
Regidor
Regidor
2n.Tin. Alc.
Regidor
Regidor
3a.Tin. Alc.
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Àmbit / Àrea
Àmbit: Alcaldia-Presidència
Àrea: Presidència, adjunt a Alcaldia
Àmbit: Urbanisme i Medi Ambient
Àrea: Urbanisme
Àrea: Política de Sòl i Habitatge
Àmbit: Organització i Economia
Àrea: Desenvolupament Eco. i Soc.
Àrea: Cooperació Empresarial
Àmbit: Benestar Social
Àrea: Salut Pública
Àrea: Promoció Social
Àrea: Afers Socials
Àrea: Esports i Turisme
Àmbit: Via Pública
Àrea: Estat del carrer
Àmbit: Educació i Cultura
Àrea: Cultura
Àrea: I.M.Història, Ed. i Publicacions
Àrea: Difusió i Relacions Culturals
Àmbit: Descentral.i Rel. Ciutadanes
Àrea: Promoció i Relacions Cíviques
Àmbit: Manteniment Urbà i Serveis
Càrrec
Alcalde
1r.Tin. Alc.
2a.Tin. Alc.
3a.Tin. Alc.
4a.Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidora
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
President Comissió / Regidor Ponent
Any 1993
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. LLUIS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCHETTI I FARRÉ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. ANTONIO SANTIBURCIO I MORENO
Il.lma. Sra. EULALIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lma. Sra. CAROLINA HOMAR I CRUZ
Il.lm. Sr. FRANCESC TRILLAS I GENÉ
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. FRANCISCO NARVÁEZ I PAZOS
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Il.lm. Sr. ORIOL BOHIGAS I GUARDIOLA
Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. FRANCESC VICENS I GIRALT
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Il.lm. Sr. JOSEP M. VEGARA I CARRIÓ
Any 1994
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. GUERAU RUIZ I PENA
Il.lm. Sr. LLUÍS ARMET I COMA
Il.lm. Sr. ANTONI LUCCHETTI I FARRÉ
Il.lm. Sr. XAVIER VALLS I SERRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lm. Sr. ANTONI SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. XAVIER MUÑOZ I PUJOL
Il.lma. Sra. EULÀLIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lma. Sra. CAROLINA HOMAR I CRUZ
Il.lm. Sr. FRANCESC TRILLAS I GENÉ
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Il.lm. Sr. JOAN TORRES I CAROL
Il.lm. Sr. FRANCISCO NARVÁEZ I PAZOS
Il.lma. Sra. MARTA MATA I GARRIGA
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. FRANCESC VICENS I GIRALT
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lma. Sra. NÚRIA GISPERT I FELIU
Il.lm. Sr. JOSEP MARIA VEGARA I CARRIÓ
Any 1995 - Eleccions 28 de maig
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. EULÀLIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. MARAVILLAS ROJO I TORRECILLA
Il.lma. Sra. PILAR RAHOLA I MARTÍNEZ
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lma. Sra. M. CARMEN SAN MIGUEL I RUIBAL
Il.lma. Sra. TERESA SANDOVAL I ROIG
Il.lm. Sr. ANTONI SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. JOSEP M. VEGARA I CARRIÓ
Il.lm. Sr. PERE ALCOBER I SOLANAS
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lm. Sr. EUGENI FORRADELLAS I BOMBARDÓ
Comissió: Hisenda i Infraestructures
Comissió: Benestar Social i Educació
Comissió: Ocupació i Promoció Eco.
Comissió: Comerç i Consum
Comissió: Equilibri Territ. i Planej. Urbà
Comissió: Presidència i Política Cultural
Comissió: Mobilitat i Seguretat
Comissió: Ciutat Amiga i Joventut
Comissió: Política de Sòl i Habitatge
Comissió: Medi Ambient i Serv. Urbans
Ponència: Participació Cívica
Ponència: Relacions Ciut. i Esports
Ponència: Salut Pública
Ponència: Habitatge
4
�Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. ERNEST MARAGALL I MIRA
Il.lma. Sra. IMMACULADA MORALEDA I PÉREZ
Il.lm. Sr. FRANCESC NARVÁEZ I PAZOS
Il.lm. Sr. JOSEP PUIG I BOIX
Il.lm. Sr. AGUSTÍ SOLER I REGÀS
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Ponència: Cultura
Ponència: Funció Pública i Qualitat
Ponència: Joventut i Dona
Ponència: Mobilitat
Ponència: Ciutat Sostenible
Ponència: Drets Civils
Ponència: Educació i Turisme
Càrrec
Alcalde
1r.Tin. Alc.
2a.Tin. Alc.
3a.Tin. Alc.
4a.Tin. Alc.
Regidor
Regidor
Regidora
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
Regidora
Regidor
Regidor
Regidor
Regidor
President Comissió / Regidor Ponent
Any 1996 i 1997
Excm. Sr. PASQUAL MARAGALL I MIRA
Il.lm. Sr. JOAN CLOS I MATHEU
Il.lma. Sra. EULÀLIA VINTRÓ I CASTELLS
Il.lma. Sra. MARAVILLAS ROJO I TORRECILLA
Il.lma. Sra. PILAR RAHOLA I MARTÍNEZ
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lm. Sr. JOAQUIM DE NADAL I CAPARA
Il.lma. Sra. M. CARMEN SAN MIGUEL I RUIBAL
Il.lma. Sra. TERESA SANDOVAL I ROIG
Il.lm. Sr. ANTONI SANTIBURCIO I MORENO
Il.lm. Sr. JOSEP M. VEGARA I CARRIÓ
Il.lm. Sr. PERE ALCOBER I SOLANAS
Il.lm. Sr. ALBERT BATLLE I BASTARDAS
Il.lm. Sr. XAVIER CASAS I MASJOAN
Il.lm. Sr. EUGENI FORRADELLAS I BOMBARDÓ
Il.lm. Sr. JOAN FUSTER I SOBREPERE
Il.lm. Sr. ERNEST MARAGALL I MIRA
Il.lma. Sra. IMMACULADA MORALEDA I PÉREZ
Il.lm. Sr. FRANCESC NARVÁEZ I PAZOS
Il.lm. Sr. JOSEP PUIG I BOIX
Il.lm. Sr. AGUSTÍ SOLER I REGÀS
Il.lm. Sr. ENRIC TRUÑÓ I LAGARES
Comissió: Hisenda i Infraestructures
Comissió: Benestar Social i Educació
Comissió: Ocupació i Promoció Econ.
Comissió: Comerç i Consum
Comissió: Equilibri Territ. i Planej. Urbà
Comissió: Presidència i Política Cultural
Comissió: Mobilitat i Seguretat
Comissió: Ciutat Amiga i Joventut
Comissió: Política de Sòl i Habitatge
Comissió: Medi Ambient i Serv. Urbans
Ponència: Participació Cívica
Ponència: Relacions Ciut. i Esports
Ponència: Salut Pública
Ponència: Habitatge
Ponència: Cultura
Ponència: Funció Pública i Qualitat
Ponència: Joventut i Dona
Ponència: Mobilitat
Ponència: Ciutat Sostenible
Ponència: Drets Civils
Ponència: Educació i Turisme
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.03. Acció i òrgans de govern (de l'Ajuntament de Barcelona)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Documents produïts en l'exercici de l'acció del govern de la ciutat de Barcelona.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Llistat dels membres dels governs municipals de Barcelona amb Pasqual Maragall d'alcalde
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Arxiu Digital Pasqual Maragall
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Informe
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Ajuntament de Barcelona
Govern
Ciutat
Barcelona
Description
An account of the resource
Llistat de tots els regidors de cada govern municipal encapçalat per Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Departament d'Estadística i Difusió de Dades. Ajuntament de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Informes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2717/Governs_Generalitat_de_Pasqual_Maragall.pdf
aa7f919657cafe386b6c18d74fa3392d
PDF Text
Text
Governs de la Generalitat de Catalunya amb Pasqual Maragall com a president
2003
Antoni Siurana i Zaragoza
Carles Solà i Ferrando
Josep Maria Vallès i Casadevall
Joan Saura i Laporta
Montserrat Tura i Camafreita
Joaquim Nadal i Farreras
Caterina Mieras i Barceló
Salvador Milà i Solsona
Josep-Lluís Carod-Rovira
Joan Carretero i Grau
Antoni Castells i Oliveres
Pere Esteve i Abad
Marina Geli i Fàbrega
Anna Simó i Castelló
Josep Bargalló i Valls
Josep Maria Rañé i Blasco
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Conseller
Consellera
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Consellera
Conseller
Conseller
Agricultura, Ramaderia i Pesca
Universitats, Recerca i Societat de la Informació
Justícia
Relacions Institucionals i Participació
Interior
Política Territorial i Obres Públiques
Cultura
Medi Ambient i Habitatge
Presidència
Governació i Administracions Públiques
Economia i Finances
Comerç, Turisme i Consum
Salut
Benestar i Família
Educació
Treball i Indústria
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Conseller
Consellera
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Consellera
Conseller
Conseller
Consellera
Agricultura, Ramaderia i Pesca
Universitats, Recerca i Societat de la Informació
Justícia
Relacions Institucionals i Participació
Interior
Política Territorial i Obres Públiques
Cultura
Medi Ambient i Habitatge
Governació i Administracions Públiques
Economia i Finances
Comerç, Turisme i Consum
Salut
Benestar i Família
Conseller Primer
Treball i Indústria
Educació
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Conseller
Consellera
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Consellera
Conseller
Conseller
Consellera
Agricultura, Ramaderia i Pesca
Universitats, Recerca i Societat de la Informació
Justícia
Relacions Institucionals i Participació
Interior
Política Territorial i Obres Públiques
Cultura
Medi Ambient i Habitatge
Governació i Administracions Públiques
Economia i Finances
Comerç, Turisme i Consum
Salut
Benestar i Família
Conseller en Cap
Treball i Indústria
Educació
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Conseller
Agricultura, Ramaderia i Pesca
Universitats, Recerca i Societat de la Informació
Justícia
Relacions Institucionals i Participació
Interior
Política Territorial i Obres Públiques
2004 (Març)
Antoni Siurana i Zaragoza
Carles Solà i Ferrando
Josep Maria Vallès i Casadevall
Joan Saura i Laporta
Montserrat Tura i Camafreita
Joaquim Nadal i Farreras
Caterina Mieras i Barceló
Salvador Milà i Solsona
Joan Carretero i Grau
Antoni Castells i Oliveres
Pere Esteve i Abad
Marina Geli i Fàbrega
Anna Simó i Castelló
Josep Bargalló i Valls
Josep Maria Rañé i Blasco
Marta Cid i Pañella
2004 (Novembre)
Antoni Siurana i Zaragoza
Carles Solà i Ferrando
Josep Maria Vallès i Casadevall
Joan Saura i Laporta
Montserrat Tura i Camafreita
Joaquim Nadal i Farreras
Caterina Mieras i Barceló
Salvador Milà i Solsona
Joan Carretero i Grau
Antoni Castells i Oliveres
Josep Huguet i Biosca
Marina Geli i Fàbrega
Anna Simó i Castelló
Josep Bargalló i Valls
Josep Maria Rañé i Blasco
Marta Cid i Pañella
2006 (25 abril)
Jordi William Carnes i Ayats
Manuel Balcells i Díaz
Josep Maria Vallès i Casadevall
Joan Saura i Laporta
Montserrat Tura i Camafreita
Joaquim Nadal i Farreras
1
�Ferran Mascarell i Canalda
Francesc Baltasar i Albesa
Xavier Vendrell i Segura
Antoni Castells i Oliveres
Josep Huguet i Biosca
Marina Geli i Fàbrega
Anna Simó i Castelló
Josep Bargalló i Valls
Jordi Valls i Riera
Marta Cid i Pañella
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Consellera
Conseller
Conseller
Consellera
Cultura
Medi Ambient i Habitatge
Governació i Administracions Públiques
Economia i Finances
Comerç, Turisme i Consum
Salut
Benestar i Família
Conseller en Cap
Treball i Indústria
Educació
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Conseller
Consellera
Consellera
Conseller
Conseller
Agricultura, Ramaderia i Pesca
Justícia
Relacions Institucionals i Participació
Interior
Política Territorial i Obres Públiques
Cultura
Medi Ambient i Habitatge
Governació i Administracions Públiques
Economia i Finances
Salut
Benestar i Família
Treball i Indústria
Educació i Universitats
2006 (16 maig)
Jordi William Carnes i Ayats
Josep Maria Vallès i Casadevall
Joan Saura i Laporta
Montserrat Tura i Camafreita
Joaquim Nadal i Farreras
Ferran Mascarell i Canalda
Francesc Baltasar i Albesa
Xavier Sabaté i Ibarz
Antoni Castells i Oliveres
Marina Geli i Fàbrega
Carme Figueras i Siñol
Jordi Valls i Riera
Joan Manuel del Pozo i Àlvarez
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Llistat dels membres dels governs de la Generalitat amb Pasqual Maragall de president
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Arxiu Digital Pasqual Maragall
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Informe
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Consellers
Catalunya. Generalitat
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Llistat amb els noms i composició dels membres dels governs de la Generalitat de Catalunya amb Pasqual Maragall de president.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Informes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf
754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5
PDF Text
Text
article
Working_paper
Pasqual Maragall:
Una mirada europea,
catalana i municipal
Les comarques de Girona
com a exemple
Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N.
UNIVERSITAT DE GIRONA
EQUIP REDACTOR:
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
�Introducció
P
asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un
polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes
i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van
convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política
d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions.
El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix
reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren
un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel,
el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una
de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales
geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament
no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i,
altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya.
En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor
el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les
comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts
angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns
trets fonamentals d’aquest pensament.
Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa
i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i
dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i
desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al
bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions
personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un
territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb
Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta,
sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de
Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”,
ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que
queden reflectits en la seva obra.
En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte
concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no
necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança,
com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una
relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions
que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes
com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de
l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina
i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya
i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla
d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del
Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació
que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual
Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta
per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment,
a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat
de Catalunya.
1. La teoria de l’Empordà, Rupià
com a pàtria
Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat
les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de
manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”,
però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní.
Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les
distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però
era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de
Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb
diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos
escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria.
Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules:
“Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil
anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord”
Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà,
l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política.
Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i
fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat
local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100
anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència.
Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible:
“I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi
actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per
desenvolupar-se”.
Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els
que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats.
Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com
l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall
s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest
punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot
contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi:
“Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en
canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat
rau no en l’espiga sinó en el gra.”
|3
�Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació
dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual
Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal.
Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria
pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat
sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior.
Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és
una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un
projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar
sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho
és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com
una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb
claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la
presidència de la Generalitat:
“Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de
corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro
horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son
quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro:
nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005)
Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea,
la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en
definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual
Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament
desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de
separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i
la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els
projectes polítics.
“La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que
corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan
decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005)
L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns
dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu
federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i
Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens
ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim
i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix
una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en
el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i,
sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les
referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. L’Euroregió mediterrània, Girona
com a ròtula
L
’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de
Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible
amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un
espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que
no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals
comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de
manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament
sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura
i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca.
Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de
permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument
per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània
és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una
mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix
Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el
procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de
coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala:
“Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya.
Jo soc un català d’Europa.”
Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a
canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de
diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa
i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha
d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius
en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una
escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de
Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en
la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va
anomenar “el nord del sud europeu”.
Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja
havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia
descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes,
en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font
de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la
teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un
món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix
reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil
de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”.
Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola
com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en
aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si
|5
�més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí
–i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les
pàgines de La Vanguardia:
“Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran
error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona
d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que
ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió.
Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta
per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va
tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera
via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora,
abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017)
Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà
de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen
molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta
visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació
com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha
d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània.
Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques.
Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot
un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir,
cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en
connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per
articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el
turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer
de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules:
“Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans
(...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions
que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.”
L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat
anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que
determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte
les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta
direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport
de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de
Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el
moment de Figueres.
Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que
poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta
a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta
representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt
de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual
Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. Jocs olímpics: oportunitat i model
de transformació
“Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives
de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present
depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.”
Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986
a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte
olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un
joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a
altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com
Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos
a aquesta idea.
Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans
projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant,
en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya;
un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que
proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor –
afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.”
Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es
convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les
paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat:
“A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia,
una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en
l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar
la seva projecció.”
Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys
una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que
xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella
Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol
Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I
les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte.
D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el
territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis,
l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial
per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica
que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una
visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els
Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall:
“És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una
panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de
mobilització d’esforços.”
|7
�L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de
les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una
oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic
per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els
diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin
era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició
d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la
gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació
d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament.
Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista
(Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació
i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de
projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama
arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el
món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però,
sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el
territori i la seva gent.
Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte
olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines.
Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que
podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el
pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les
persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar
de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de
fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles.
L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte
de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins,
entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren
diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc
implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme
van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina
per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració
indispensable de Pasqual Maragall.
Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per
superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb
una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una
plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un
projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com
va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i
vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en
una entrevista:
“Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles.
Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual
Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs
hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta
coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.”
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte
Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició
de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de
ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una
xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el
desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona
nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la
transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana,
el Pla de Barris.
Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual
Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per
consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de
Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó
la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics.
4. Les comarques gironines
des de la Generalitat
P
asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha
estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser
més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha
desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un
projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys
una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents,
amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes
següents:
“La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de
Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual
és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català
s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya
compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri
del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.”
La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local
amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret,
a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es
produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el
conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu
de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona.
Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona.
Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les
relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera
persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més
tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les
connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes:
|9
�“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És
evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri
vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les
polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt
de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a
soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt
conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona
de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites
s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la
democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”.
Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes
socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes
de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi
en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors
locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” –
afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler
dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué,
alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme
de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi
Pujol.
Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de
ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb
la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa
que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva
relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp
i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament
dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per
les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la
productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que
reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns
projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència.
En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb
un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al
Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació
a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment
d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un
sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la
proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta
i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era
especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la
campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho
van fer els de Barcelona”.
Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual
Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través
tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes
concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va
ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En
relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava:
“Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes
d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la
importància de protegir la qualitat natural del territori”.
En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un
treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de
l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora
i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància
de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També
destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels
Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el
reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres
escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol.
De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques
específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols
o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són
dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una
important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació
territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner.
És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per
a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica,
la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes
estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”.
|11
�Conclusions: les comarques de Girona
com a exemple
En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern.
El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres
territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El
primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant
amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels
afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és
clar, de Barcelona.
Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de
Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi
ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és
que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part
dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el
federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats
i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles
i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort
arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com
imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats;
tan difícil de fer-se entendre.
Bibliografia
Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana.
Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una
España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània.
Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció
Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”,
Working Paper, Fundació Catalunya Europa.
Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries.
Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre.
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�|13
�Annex. Pasqual Maragall i/a les
comarques gironines
Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents
0. El mètode del treball
1. Resultats quantitatius
2. Relació i fitxa dels documents catalogats
0. Mètode
Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va
plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat
si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una
recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell
(entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines.
Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la
a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments:
“comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”.
Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius
digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat
que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu
dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins
al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se
n’ha realitzat una fitxa.
En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat
altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc.
Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han
programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest
moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i
Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan
Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999).
Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant
autobiogràfica com analítica de la seva figura.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�1. Resultats quantitatius
Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de
notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda.
La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees
o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents
documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que
donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una
idea numèrica dels articles catalogats:
TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES
Concepte clau
Núm. d’articles
Euroregió
13
Jocs Olímpics
17
Girona
3
Comarques Gironines
6
Empordà
5
Costa Brava
1
Figueres i Girona
1
Món Rural
1
Lloc de publicació
Núm. d’articles
Diari de Girona
13
Punt Diari
15
Arxiu Pasqual Margall
11
El País
1
Hora Nova
1
Empordà.info
1
Llibres
2
Arxius en paper
2
Altres
1
|15
�1 6 | F U N D A C I Ó
Any de publicació
Núm. d’articles
1986
7
1987
3
1988
1
1989
1
1990
2
1991
-
1992
3
1993
2
1994
-
1995
-
1996
-
1997
-
1998
-
1999
1
2000
-
2001
-
2002
2
2003
5
2004
2
2005
3
2006
5
2007
2
2008
1
2009
2
2010
-
2011
1
2012
-
2013
-
2014
-
2015
1
2016
-
2017
2
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. Relació i fitxa dels documents catalogats
1. EUROREGIÓ:
Núm. de document
01
Títol
Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó)
Paraules clau
Euroregió
Resum
Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va
més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir
un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en
dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la
independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte,
tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels
governs estatals d’Espanya i França.
Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines
considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància
de protegir la Vall d’en Bas.
Data
11 de desembre de 2002
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m
onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
02
Títol
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius
de la proposta de Pasqual Maragall )
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius
estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure
econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les
regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa".
Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i
policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la
naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i
per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació.
Data
6 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|17
�Núm. de document
03
Títol
Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de
l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i
a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest
genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte
necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per
totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les
connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats.
Data
10 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
04
Títol
Reflexions sobre l’Euroregió
(Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual
Maragall)
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de
l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus
objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema
modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la
relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en
“un esperit de col·laboració”.
Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els
autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració
en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de
Barcelona i la manca de centralitat de València.
Data
19 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m
onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
05
Títol
Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2
Paraules clau
Comarques gironines, Euroregió
Resum
L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera
que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva
localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El
president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud
de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder
aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques
de Girona.
Data
1de juliol de 2004
Font
El Punt
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year
=2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi
ng=utf-8
Núm. de document
06
Títol
Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural”
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi
Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la
cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament
de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va
manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un
fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar,
però que aquest resulta més interessant que el monisme.
Data
14 d’abril de 2005
Font
Diari de Girona
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo
nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|19
�Núm. de document
07
Títol
Debat de Política General
(Parlament de Catalunya)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en
Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat,
tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les
infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió
Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de
l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures
concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines
destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora
dels serveis de l’aeroport de Girona.
Data
18 d’octubre de 2005
Font
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
D4 (p:16)
Núm. de document
08
Títol
Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i
l’ocupació
(Centre de Convencions del
Fòrum. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà
que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir
influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a
les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori
Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a
Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert
estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca
els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte,
altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit
que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen
són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport
de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres.
Data
01 de juny de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:2-3
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
09
Títol
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
(Cercle Financer. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten
qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa
una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i
francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i
Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins
que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així
mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la
xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper
més actiu dins el procés d'integració europea.
Data
27 de juliol de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:8-9
Núm. de document
10
Títol
Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Infraestructures
Resum
Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I
respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals:
En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i
considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i
altres estan disposats a tirar endavant” el projecte.
En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de
Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les
que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos
sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen
aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”.
En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en
el projecte.
Data
24 d’agost del 2007
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf
|21
�Núm. de document
11
Títol
Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Empordà
Resum
Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només
possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va
anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un
mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes,
aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa".
Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible,
les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb
l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament
de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions
internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del
govern català.
Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia
que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc
de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats
i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels
interessos comuns en el marc de les seves competències".
Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer
surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha
espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten
més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el
30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments
d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant;
d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió,
tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions
que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir
"potència, força i futur".
Data
Primera edició: novembre 2008
Font
(p:199,204,274,284,296)
Format
Llibre
Codi
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
12
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Baix Empordà, Rupià, Euroregió
Resum
Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i
en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que
necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia
una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que
abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista
diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió.
A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i
manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un
bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa".
Data
30 d’agost de 2009
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo
nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u
tf-8
Núm. de document
13
Títol
Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió, Figueres, Girona
Resum
A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà.
Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de
les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització
de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània.
També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han
produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus
cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres.
Data
7 de març de 2011
Font
Emporda.info
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html
|23
�2. JOCS OLÍMPICS:
Núm. de document
14
Títol
“Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya”
(Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una
introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument
el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de
l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona,
la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per
finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats
petites poden aspirar a grans projecte”.
A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles
gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la
ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el
Teatre Municipal entre d’altres.
La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta
moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de
la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte
d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc,
se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni
Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions
realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat.
Data
(La data no queda clara)
Font
Llibret atorgat per Joan Solana.
Format
(a paper)
Codi
Núm. de document
15
Títol
“Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem”
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines
Resum
Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i
manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la
candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que
aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades
en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut
produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una
plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure
les comarques gironines.
Data
15 de juliol de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye
ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
16
Títol
L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per
postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup
municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta
línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la
seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania
a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que
visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi
d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va
realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una
Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir
certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió.
Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint
de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que
Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem.
Data
28 d’octubre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10
;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8
(P. 32-34)
Núm. de document
17
Títol
Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i
Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament
el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor
opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama
reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte
Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar
el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs
Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat
olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni
Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va
contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien
"d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim
Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg
termini.
Data
2 de novembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye
ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|25
�Núm. de document
18
Títol
Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall).
L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les
visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al
projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava
a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció
política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall
va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la
necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme
i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de
Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les
comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis.
Data
6 d’abril de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year
=1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
19
Títol
Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles
Resum
Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques
gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com
Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre
depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si
el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art,
la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers,
malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de
futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies
que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han
d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies
del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols
podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin
solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles.
Data
2 de desembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye
ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
20
Títol
Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal)
Paraules clau
Olimpíades, Banyoles
Resum
L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que
Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal
que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot
pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès
que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb
la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En
aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar
remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb
l’objectiu de transformar la ciutat.
Data
20 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view
=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
21
Títol
Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de
Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir
si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost
més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori.
Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de
l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant.
Data
28 de novembre de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye
ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|27
�Núm. de document
22
Títol
Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines
Resum
Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual
permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica.
Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així
mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre
s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar
que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys
enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués
un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent
millor”.
Data
7 de setembre de 1988
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye
ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
23
Títol
El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000
(Autora: Carme Coll)
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines
Resum
Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també
tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques
gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries
les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es
beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat
una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa
de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes
gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què
fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes
que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions,
d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar
equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però
que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar.
Data
24 de febrer de 1989
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0
2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305)
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
24
Títol
Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles
en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández.
El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual
Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions
anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin
útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants
que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la
ciutat pel què fa al projecte olímpic.
Data
28 de gener de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3)
Núm. de document
25
Títol
Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial
Paraules clau
Jocs Olímpics; Empúries; Empordà
Resum
L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a
l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades,
Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava
per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment
que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra
privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va
recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament.
Data
14 d’abril de 1992
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye
ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|29
�Núm. de document
26
Títol
Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic
com a Barcelona
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves
olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient
olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir,
que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible.
En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de
la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar
"una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic.
Data
4 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year
=1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
27
Títol
Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial)
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats
els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que
va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per
tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer
alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar
l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les
inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà
considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit.
Data
6 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08
;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa
ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding
=utf-8
3 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
28
Títol
De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea
(Pregó de la festa major de
Jocs olímpics; Banyoles
l’Escala de Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs Olímpics
Resum
Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes
que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia
a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de
“convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”.
Data
2 de setembre de 2007
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
Núm. de document
29
Títol
Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del
juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu
centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de
convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura
que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any
84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar
les proves de rem i piragüisme al municipi.
Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els
grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al
paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes
que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és
la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos
després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que
Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i
va comptar amb el suport de Samaranch.
Data
Juliol del 2017
Font
Format
Entrevista digitalitzada (en format narratiu).
Codi
http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591
|31
�Núm. de document
30
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda
el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes
intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa
referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat
es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar
la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment,
tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que
va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per
la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme
diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració
ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la
dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet
el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els
objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els
Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir
grans projectes.
Data
7 d’agost de 2017
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html
3 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. GIRONA:
Núm. de document
31
Títol
“Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall)
Paraules clau
Girona, comarques gironines
Resum
Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen
diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes
es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment
d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a
la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència
del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera
que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte
és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que
Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya
Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest
fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a
l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor
sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma
més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de
comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud.
Data
14 de novembre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m
onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
32
Títol
Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya
(Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Girona
Resum
Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap
als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal
d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper
de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles
són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que
pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix,
Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent
que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la
resta de Catalunya.
Data
04 d’octubre de 2006
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf
|33
�Núm. de document
33
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Testimoni Llegat Pasqual
Maragall: Entrevista a
Joaquim Nadal i Farreres
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Girona
Resum
Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona
i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de
les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia
urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació
dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants
per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques
urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió
humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona
i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de
Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens
movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes
en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió
social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o
indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això
actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat
més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n
profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de
Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens
arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit".
Data
6 de Juliol de 2015
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Entrevista digitalitzada
Codi
https://vimeo.com/195449594
3 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�4. COMARQUES GIRONINES:
Núm. de document
34
Títol
Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Delimitació de les comarques, Empordà
Resum
Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal
Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en
relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic
en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre
la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició
de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el
paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant
intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes
comarques.
Data
7 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi
ew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
35
Títol
Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi
Massaguer)
Paraules clau
Comarques gironines, municipis
Resum
S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes
eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén
que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests
són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin
més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià.
L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC
amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques
gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem
capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva
obediència és catalana".
Data
23 de novembre de 1999
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye
ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi
nes"&view=FitH;encoding=utf-8
|35
�Núm. de document
36
Títol
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
(Parlament de Catalunya)
Paraules clau
Comarques gironines
Resum
Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes
les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines
pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte
de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del
territori.
Data
28 de setembre de 2004
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
(P: 16)
Núm. de document
37
Títol
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
(Palau de la Generalitat)
Comarques gironines
Paraules clau
Comarques gironines, Empordà
Resum
Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents
a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit,
Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera
la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós"
(universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori.
Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina,
considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta
com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de
Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que
Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa.
Data
6 de maig de 2005
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
3 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
38
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Comarques gironines, infraestructura i economia
Resum
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Data
8 de setembre de 2002
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year
=2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr
evista%22&view=FitH;encoding=utf-8
|37
�Núm. de document
39
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Conferència “Girona i el futur de Catalunya”
(Intervenció: Pasqual
Maragall)
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Paraules clau
Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia
Resum
Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el
mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret
en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions:
Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en
polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres
escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres).
Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona:
Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de
col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del
finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot.
El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte
prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar
i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació,
l'empresa i el territori.
L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un
teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació
del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta
Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància
de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona,
considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport
Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director
Urbanístic del sistema costaner.
Data
27 de març de 2006
Font
Arxiu de Pasqual Maragall
Format
Conferència digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf
3 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�5. EMPORDÀ
Núm. de document
40
Títol
L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Rupià i l’Empordà
Resum
L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les
primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les
vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa
més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord."
Data
15 de novembre de 1986
Font
Article- Revista de Girona, n.119
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf
Núm. de document
41
Títol
La Izquierda
(Autor: Maragall)
Rupià i l’Empordà
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a
la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final
han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall
en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte
a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i
"l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa
uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del
tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més
concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta
línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que
són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les
ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política
de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats
eficients i fortes".
Data
27 de juliol de 1993
Font
El País
Format
Article Digitalitzat
Codi
|39
�Núm. de document
42
Títol
La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan
Maragall (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
De l’article es poden extreure les següents idees:
Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i
proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples.
Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i
proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un
dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en
canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè
la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests
conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la
nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és
més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i
l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb
el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria.
Data
5 de setembre de 1993
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8
P:25
Núm. de document
43
Títol
Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”,
pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al
llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà
Resum
Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència
a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta
que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el
més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se".
Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu
aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la
Toscana (domini de constructors de país).
Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a
Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement
i riquesa deixant de banda l'especulació.
Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí,
el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que
l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix
però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge.
Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com:
"oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra
tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca".
Data
29 de novembre de 1986
Font
Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué)
Format
Llibre
Codi
Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè
4 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
44
Títol
Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Empordà, Pla director, Eurodistricte
Resum
Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu
a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs
maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del
republicanisme federal empordanès.
Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà
el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt
i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu
econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació
d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció
immobiliària.
Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà,
considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que
s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar
la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar
el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i
cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer.
Data
21 d’abril de 2009
Font
Hora Nova
Format
Article
Codi
(Fulls cedits per Joan Armangué)
6. COSTA BRAVA
Núm. de document
45
Títol
Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà»
Paraules clau
Costa Brava, Sant Feliu, turisme
Resum
Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant
Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la
capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que
ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig
per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la
Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que
és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura.
Data
1 d’agost de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20)
|41
�7. ALTRES
Núm. de document
46
Títol
Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme
Paraules clau
Figueres, Girona, infraestructura
Resum
Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya
electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa
25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona
i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall
també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta
de voluntat per part de CiU per fer-hi front.
Data
3 de juliol de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m
onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
4 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Vicente, Joan
Garriga, Natàlia
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Girona
Euroregió
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Teoria de l'Empordà
Model social
Territoris
Catalunya
Description
An account of the resource
Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2610/_Il_sindaco_Maragall_Catalunya_EL_PAIS_Catalunya.pdf
4c462ac6bce5ec07f0a7df8602d6a051
PDF Text
Text
LA CARTA DEL CORRESPONSAL ›
‘Il sindaco’ Maragall
A Roma recorden l'exalcalde de Barcelona curiós i dolç, però capaç de baixar d'un
taxi per posar ordre al trànsit
DANIEL VERDÚ
Roma - 27 ABR 2019 - 19:32 CEST
Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, a Roma, el desembre de 1997. AGUSTÍ CARBONELL
�Els capritxos arqueològics del mercat immobiliari romà —cada període té els
seus des de fa més de 2.700 anys, no us penseu— van voler que un enamorat del
Mediterrani com Pasqual Maragall acabés vivint on començava la via Aurelia.
Just aquí, a la via Titta Scarpa, número 2, al costat de l'illa que forma el Tíber a
l'altura del Trastevere, va passar un any de la seva vida amb la seva dona Diana i
el seu fill Guim. El seu rastre, els records del període que va cimentar el seu salt
cap a la Generalitat, romanen entre els carrerons del centre, en el paper groc
tacat d'oli de les fritades de cervells i carxofes de l'hostaria Dar Buttero. També
en les lectures d'aquells dies, des de Semprún a Thomas Mann passant per Edgar
Morin, i en el dietari que va publicar a La Vanguardia anticipant idees que
vindrien. Però, sobretot, és fàcil fer revifar el seu record en l'admiració que
despertava en la socialdemocràcia italiana, fascinada llavors amb la seva obra a
Barcelona i que es va posar dempeus quan va arribar.
Maragall va aterrar a Roma el setembre del 1997, poc després de la Diada
d'aquell any. Va passar també un temps breu en un hotel a l’Aventino, just on la
via Marmorata obre les portes del Testaccio. Després va viure un temps en un
àtic prestat a la Villa Borghese, un espectacle amb vista als jardins del Principe
per sobre de les possibilitats estètiques de gairebé qualsevol. Ell havia arribat
amb un Ford Escort familiar platejat que va conservar anys després –“el romà”
l’anomenava– i amb el qual va recórrer tot el Lazio amb la seva família. Aquells
dies explotava el furor dels telefonini al carrer —cap país es va donar un cop al
cap tan fort amb la qüestió— i l’Inter de Milà acabava de pispar Ronaldo al Barça.
Va passar quan les graderies del calcio encara feien més soroll que les de la
política a Itàlia, on un discret Romano Prodi inhalava els últims vapors de finezza
que quedaven al Palazzo Chigi.
Roma, en ple prejubileu, somiava encara amb ser una estrella en una moderna
constel·lació europea des que havia ajudat a fundar-la. Francesco Rutelli, valor en
alça de la socialdemocràcia, la dirigia des de dalt del Campidoglio, just on s'havia
signat el Tractat 40 anys enrere. Una ciutat llavors en plena efervescència
cultural i urbana, convertida en un malson ingovernable anys més tard (encara
que els embussos fossin els mateixos, com el mateix Maragall va patir i va
intentar posar-hi ordre ell mateix baixant d'un taxi camí a Fiumicino). Però el
cotxe obliga a Roma. I els dimecres conduïa pacientment també a través de la via
�Ostiense per arribar a les seves classes a la Universitat Roma-Tre: un curs creat
especialment per a Maragall que van anomenar Europa Prossima.
ADVERTISING
Pisos y casas con hasta un
40% de dto.
Descúbrelos aquí
inRead invented by Teads
El 10 de desembre, el dia que es va estrenar com a professore, l’escoltaven a la
primera fila les principals branques de L’Ulivo, l'artefacte electoral que havia
començat a funcionar un any abans. No s’ho van perdre el filòsof i llavors alcalde
de Venècia, Massimo Cacciari, o el mateix Prodi, que segons explicava a la
crònica d'aquell dia Enric González, va haver de fer equilibrismes vaticans per
enaltir alhora el seu amic Jordi Pujol i Maragall. També va ser-hi, per
descomptat, Rutelli, tan incapaç llavors com avui d'ocultar la seva admiració per
“Pasqual”. “És l'alcalde contemporani més gran d’Europa. Així el vaig presentar
una vegada en un míting i es va quedar de pedra. Era una barreja entre
intel·lectual i administrador, alguna cosa raríssima en la política. A Barcelona va
ser capaç d'implicar l'energia de l'alliberament del franquisme en un projecte
col·lectiu. No era un líder arrogant, era el cap d'un equip”, assenyala Rutelli al
telèfon. Deu anys després, va rebre la trucada del seu amic que li parlava
d’Eisenhower, aquesta manera que tenia Maragall d'ironitzar amb la seva
malaltia, i sobre com pensava combatre-la.
�"La nostra mirada federalista ha estat malmesa per
pulsions secessionistes i centralismes burocràtics",
considera avui el seu amic i llavors alcalde de Venècia,
Massimo Cacciari
Jordi Pujol ja havia consumit la meitat de la seva penúltima legislatura i
Maragall, que aquell any li va enviar una felicitació nadalenca des de la seu de la
premsa estrangera amb un grup periodistes disbauxats i el mateix Romano
Prodi, repetia a tothom que no tenia intenció de provar sort a l'altre costat de la
plaça de Sant Jaume. Roma era només una pilota d'oxigen, una càmera
hiperbàrica després de 15 anys al capdavant de l'alcaldia de Barcelona. Fins que
el va visitar Felipe González per convèncer-lo del contrari, segons ell mateix va
explicar en un míting a l’Hospitalet el 2006 juntament amb l'expresident del
Govern. Enric Juliana, llavors corresponsal a Roma de La Vanguardia, va dinar i
va xerrar algunes vegades amb ell durant aquell curs. “És difícil saber què
pensava. Però buscava verificar realment si volia fer el pas. I allò passava per
veure si l'hi demanaven i amb quins arguments. Comprovar si es creava un cert
desig que fos candidat. Va entendre que la millor manera era desaparèixer un
temps”.
El camí, al cap i a la fi, semblava lògic. Els seus amics als ajuntaments d’Itàlia
també havien fet passos. Les ciutats eren llavors el millor esquema per regenerar
la política nacional, just el que intenta avui una altra vegada tímidament Itàlia.
Walter Veltroni, que succeiria tres anys després Rutelli, es convertiria en
secretari general del nou artefacte socialdemòcrata al país una dècada després.
“Ens vam veure moltes vegades, a Roma i a Espanya. Sempre m'han impressionat
dues coses que no són freqüents en nosaltres: la curiositat i la dolçor. Sempre em
va semblar que tenia aquesta doble característica que, en el fons, és filla de la
mateixa mirada cap a la vida. Ell era curiós per tot el que és nou: cultural, social,
polític. Per també molt acollidor, sense aquesta violència de les certeses que
lamentablement ens asfixien avui. Era un home més travessat pels dubtes que
per les certituds”.
�MÉS INFORMACIÓ
Llegeix totes les
cartes dels
corresponsals
Una manera de projectar el món a les antípodes de la que
recorre Europa, com recorda el seu amic Cacciari amb certa
amargor. “Va demostrar unes idees molt clares sobre
l'exigència d'un veritable federalisme, especialment a escala
europea. Un pensament que compartíem els alcaldes dels anys
90 que ha estat traït a tot arreu. Vam ser picats per les pulsions secessionistes i
els centralismes burocràtics a la madrilenya i a la romana. L'última vegada que el
vaig veure, fa uns deu anys, estava completament desconsolat pel naufragi de les
nostres idees, que ha portat el desastre als nostres països, també a la Unió
Europea. Van ser derrotades i es va imposar el que veiem avui, començant a
Roma”. Una anècdota, i això aquí sempre consola, si un pensa que després de 28
segles aquesta ciutat encara funciona.
S'adhereix als criteris de
Més informació >
ARXIVAT A:
Pasqual Maragall · Roma · Itàlia · Europa Occidental · Europa
CONTENIDO PATROCINADO
Ahorra hasta 12.000 €. Sin
comisiones y tiempo récord.
Disfruta del connecting box del
Citroën C4 Cactus. Pide tu oferta
Hermosas ubicaciones
abandonadas en las ruinas
HOUSELL
CITROËN
EDITOR CHOICE
I A MÉS…
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
URL local
The URL of the local directory containing all assets of the website
<a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a>
<a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a>
Enllaç (URL)
<a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a>
<a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
‘Il sindaco’ Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Roma
Europa Pròxima
Acció política
Biografia
Description
An account of the resource
Article sobre l'estada romana de Pasqual Maragall, a finals dels 90, a El País (27/04/2019) del corresponsal del diari, Daniel Verdú. Repassa els mesos que Maragall va viure a Roma entre 1997 i 1998.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Verdú, Daniel
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Article
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-04-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
33:26 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Lluís Armet i Coma
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Armet, Lluís
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-05-03
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alcaldes
Catalanisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Administració local
Description
An account of the resource
Entrevista a Lluís Armet (Barcelona, 1945), economista.
Membre del PSC des de la seva constitució, provinent de Convergència Socialista de Catalunya. Ha ocupat diverses responsabilitats en càrrecs públics:
Conseller del Tribunal de Comptes d'Espanya (2001-2018).
Senador al Senat espanyol (1996–2001) .
Primer tinent d'alcalde Barcelona (1987–1995).
Diputat al Parlament de Catalunya (1980–2001) .
Conseller de Política Territorial i Obres Públiques (1979-1980).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/375861081" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/375861081">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Lluís Armet</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Seu del Partit dels Socialistes de Catalunya
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Lluís Armet del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2822/MiquelIceta.png
d7fc63fea0396c13602cbcb061d3a696
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
48:21 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Miquel Iceta i Llorens
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Iceta, Miquel
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-05-03
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Estatut
Biografia
Acció política
Catalunya
Description
An account of the resource
Entrevista a Miquel Iceta (Barcelona, 1960), polític.
Primer Secretari del PSC (2014- ).
Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC (1999- ).
Diputat al Congrés dels Diputats pel PSC-PSOE (1996-1999).
Regidor a l'Ajuntament de Cornellà (1987-1991).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/441307079" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/441307079">Testimoni Llegat Pasqual Maragall - Miquel Iceta i Llorens</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Seu del Partit dels Socialistes de Catalunya
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Miquel Iceta del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2827/JosepPique.png
edb2cc8cbbb3041179dfb8944fb0f259
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
45:11 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Piqué i Camps
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Piqué, Josep
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-05-20
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partido Popular
Estatut
Espanya
Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955), economista.
La seva trajectòria ha transcorregut pel món privat i el polític, ocupant diversos càrrecs i ocupacions. Ha estat, entre altres:
President de ITP Aero (2017- )
Conseller delegat de Vueling (2007-2013)
Ministre de Ciència i Tecnologia (2002-2003)
Ministre d'Afers Exteriors (2000-2002)
Ministre Portaveu del Govern d'Espanya (1998-2000)
Ministre d'Indústria i Energia (1996-2000)
President del Partit Popular de Catalunya (2002-2007)
President del Grup Parlamentari Popular al Parlament de Catalunya (2003-2007)
Senador (2004-2007)
Diputat del Congrés (2000-2003)
President del Cercle d'Economia (1995-1996 i 2011-2013)
Presidente del grupo Ercros (1989-1992)
Director General d'Indústria de la Generalitat de Catalunya (1986-1988)
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/373394067" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/373394067">Testimoni Pasqual Maragall: Josep Piqué i Camps</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Hotel Sofia (Barcelona)
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Josep Piqué del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
32:28
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Francesc Raventós i Torras
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Raventós, Francesc
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-05-20
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Economia
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Barcelona
Pla estratègic
Empreses
Iniciatives S.A.
Planificació
Description
An account of the resource
Entrevista a Francesc Raventós i Torras, economista i polític.
Degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya (1977-1982) i President del Consejo general de Colegios de Economistas de España (1980-1982).
Director General de l'Insalud (1982-1985).
Conseller Delegat de Catalana d'Iniciatives (1986-2006)
Tinent d'Alcalde d'Organització i Economia de l'Ajuntament de Barcelona (1987-1991).
Promotor del Pla Estratègic de Barcelona 2000.
Membre del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de 1992.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/485870644" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen; picture-in-picture" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/485870644">Testimoni Pasqual Maragall: Francesc Raventós</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Hotel Sofia (Barcelona)
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Francesc Raventós del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
58:20
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Salvador Sarquella Comerma
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Sarquella Comerma, Salvador
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-06-25
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Ajuntament de Barcelona
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Description
An account of the resource
Entrevista a Salvador Sarquella, filòleg, ex responsable de l'Oficina President Pasqual Maragall i estret col·laborador de Maragall tant durant la seva etapa d'alcalde com de president de la Generalitat.
Cap de la Secretaria Tècnica d'ensenyament a l'Ajuntament de Barcelona (1979-1986)
Secretari particular de l'alcalde de Barcelona Pasqual Maragall (1987-1991).
Comissionat de l'alcalde per la vía pública a l'Ajuntament de Barcelona (1991-1996)
Director de Serveis Generals de l'Ajuntament de Barcelona (1997-2006).
Assessor del Conseller de Territori i Obres Públiques en matèria d'infrestructures de la Generalitat de Catalunya (2006-2011).
Responsable de l'oficina d'expresident de Pasqual Maragall (2011-2016)
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" title="vimeo-player" src="https://player.vimeo.com/video/1073176228?h=44b82d0994" frameborder="0" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allow="autoplay; fullscreen; picture-in-picture; clipboard-write; encrypted-media; web-share" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<div id="dublin-core-source" class="element">
<div class="element-text">
<p><a href="https://vimeo.com/1073176228" target="_blank" rel="noopener">Testimoni Pasqual Maragall: Salvador Sarquella</a><span> </span>de<span> </span><a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a><span> </span>a<span> </span><a href="https://vimeo.com/">Vimeo</a>.</p>
</div>
</div>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parc Tecnològic de Barcelona
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Salvador Sarquella del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
46:27 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Jordi Camí i Morell
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Camí, Jordi, 1952-
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-07-12
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Alzheimer
Ciència
Salut
Barcelona
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Description
An account of the resource
Entrevista a Jordi Camí (Terrassa, 1952), doctor en farmacologia clínica.
Catedràtic de Farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Director general del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) (2005 - ).
Director de la Fundació Pasqual Maragall (2008 - ).
Director de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica de Barcelona (IMIM) (1985-2005).
Ha tingut una intensa activitat acadèmica entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad Pompeu Fabra, on a més de l'activitat docent i investigadora, hi ha ocupat diversos càrrecs (Delegat del Rector, Degà i Director de Departament).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/387667488" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/387667488">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Jordi Camí i Morell</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Seu de la Fundació Pasqual Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Jordi Camí del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2828/EnricJuliana.jpg
ade10d6987209cc4969d6c57b1070ff9
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:03:26h
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Enric Juliana i Ricart
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Juliana, Enric
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-07-12
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Barcelona
Catalunya
Espanya
Política
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Description
An account of the resource
Entrevista a Enric Juliana i Ricart (Badalona, 1957), periodista i assagista.
Ha treballat en diversos mitjans de comunicació de premsa escrita, inicialment a Tele/Express, El Món o als informatius de TVE i a El País (1988-1991).
El 1991 entra a La Vanguardia, on ha estat redactor en cap d'informació local de Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992 i entre 1997 i 2000 corresponsal del Diari a Itàlia.
Actualment és director adjunt de La Vanguardia i cap de la delegació del diari a Madrid.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/460111769" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/460111769">Testimoni Pasqual Maragall: Enric Juliana</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fundació Pasqual Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Enric Juliana del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2826/c25cd-wp_socialistescatalans.pdf
f0aeef6ec33ae9104b5791a775c7143d
PDF Text
Text
article
Working_2020
Els socialistes catalans
en la configuració de
l’Espanya democràtica
(1982-2010)
Jaume Muñoz Jofre,
HISTORIADOR
AMB EL SUPORT DE
��ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ
4
2. ELS SOCIALISTES CATALANS AL GOVERN D’ESPANYA
6
2.1
2.2
Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996)
6
2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat
8
2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa
9
2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes
12
Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero
(2004-2011)
14
3. LA GRAN FORÇA MUNICIPAL
17
17
3.1
La difícil herència dels ajuntaments franquistes
3.2
Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals
mite del contrapoder socialista
20
3.3
La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que “allò
que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a
Catalunya és bo per a Espanya”
24
4. VINT-I-TRES ANYS A L’OPOSICIÓ, SET ANYS DE GOVERNS DE PROGRÉS
27
4.1
El llarg camí fins a la Generalitat
27
4.2
La crisi dels noranta
30
4.3
La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar l’Estatut
33
4.4
Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern a
l’ombra de Pasqual Maragall
34
4.5
El govern Maragall i el nou Estatut
38
4.5.1 L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn
42
El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la sentència
51
4.6
5. CONCLUSIONS
57
6. FONTS I BIBLIOGRAFIA
59
�1. Introducció
L
’objectiu d’aquest estudi és realitzar una primera aproximació al paper dels socialistes de
Catalunya en la vertebració de l’Espanya democràtica, formulant-la des de la distància acadèmica i generacional. Per fer-ho amb la visió més completa possible, hem optat per abordar la temàtica separadament des dels àmbits estatal, autonòmic i municipal, escollint un marc
temporal que engloba des de l’arribada del PSOE al Govern d’Espanya (1982) fins a la sortida del
PSC de la Generalitat de Catalunya (2010), després que la sentència del Tribunal Constitucional
contra l’Estatut català aprovat el 2006 dinamités el panorama polític català i acabés suposant
el trencament de la unitat formal del PSC com a partit. D’acord amb la brevetat a què obliga el
format d’aquest encàrrec, hem optat per referenciar altres estudis on s’expliquen en profunditat
alguns aspectes rellevants de tot aquest període –sense renunciar, de totes maneres, a oferir-ne
la informació imprescindible. Per a la realització d’aquest treball s’ha recorregut sobretot a la bibliografia especialitzada sobre aquesta etapa i a llibres-entrevista i llibres de memòries dels seus
protagonistes. Igualment, la consulta hemerogràfica ha sigut un suport de gran ajuda, tal com les
converses mantingudes amb alguns dels personatges clau de tota aquesta etapa i el visionat de
totes les entrevistes realitzades per Josep Maria Muñoz Lloret en el marc del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa.
El primer apartat d’aquest estudi analitza l’aportació dels socialistes de Catalunya als governs
de Felipe González (1982-1996) i José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011), fent una mirada
detallada a l’obra d’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, que va suposar una peça bàsica en
la posada en marxa de l’estat del benestar a Espanya, i a la de Narcís Serra com a ministre de
Defensa, clau per a la modernització política de l’estat, en apartar els militars de la vida política
del país. Igualment, en aquest apartat s’estudia el paper del PSC en la crisi interna que a principis
de la dècada de 1990 es va produir al PSOE entre els sectors partidaris de renovar internament
el partit, liderat pel seu secretari general i president del Govern espanyol, Felipe González, i
els que, contràriament, defensaven que els mals que estava patint el socialisme espanyol –molt
afectat pels diversos casos de corrupció que estaven esclatant en l’òrbita de la seva acció política–
eren a causa d’haver abandonat els principis que encara residien dins del PSOE –encapçalats
per Alfonso Guerra. Com que no era la vida orgànica de cap dels dos partits el principal focus
d’atenció d’aquest estudi –només està abordada tangencialment, en els punts rellevants per als
programes i activitat pública dels seus representants– no hem ofert un examen en profunditat
dels projectes de Josep Borrell i Carme Chacón com a candidats a la presidència del Govern
espanyol i a la secretaria general del PSOE, respectivament, encara que tots dos van ser formulats
des d’una perspectiva estatal de la política espanyola, arribant a desmarcar-se del projecte propi
del PSC si era convenient.
El segon apartat fa esment a la política municipal del PSC, que durant gairebé un quart de segle
va ser el seu principal bastió. Així, des dels principals ajuntaments de Catalunya els socialistes
catalans van poder construir i exposar un projecte alternatiu de país al que representava i
impulsava Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya, establint-se un grau de confrontació més que
notable entre els dos nivells administratius. D’entre tots els alcaldes socialistes del període, el més
destacat en l’alternativa al pujolisme va ser Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, fins al punt de
construir una personalitat política que, gràcies a les seves reeixides aportacions des de la capital
catalana –que van tenir com a punt culminant l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, però
que van anar molt més enllà– va acabar assolint la presidència de la Generalitat vint-i-tres anys
després que els socialistes en quedessin fora contra pronòstic per primera vegada.
El darrer apartat se centra en el paper del PSC en la política catalana, amb quatre etapes ben
diferenciades: la participació en el clima de consens amb què es van posar les bases de l’autogovern
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�català (1977-1984), un període d’oposició molt condicionada pel profund enfrontament entre
CiU i els socialistes (1984-1995), una etapa opositora d’alta activitat propositiva (1995-2003) i,
finalment, el lideratge dels dos governs de progrés presidits, respectivament, per Pasqual Maragall
i José Montilla (2003-2010). De l’etapa dels socialistes catalans a la Generalitat de Catalunya
n’hem analitzat principalment el disseny i les vicissituds que va suposar la posada en marxa de
l’Estatut del 2006, que més enllà d’una millora de l’autogovern català era alhora una proposta
d’aprofundiment en el caràcter federal que els socialistes catalans desitjaven que tingués Espanya.
No vull acabar aquest breu capítol introductori sense agrair a la Fundació Catalunya Europa
la confiança a l’hora de fer-me aquest encàrrec. Per a l’elaboració d’aquest estudi han estat
imprescindibles les aportacions de Jaume Bellmunt i dels meus directors de tesi doctoral Borja
de Riquer i Pere Ysàs. Agraeixo igualment la seva disponibilitat i franquesa a José Montilla,
Joaquim Nadal, Joan Ganyet i Jaume Badia, així com les aportacions que la resta de protagonistes
i estudiosos han deixat per escrit. Així mateix, els resultats d’aquesta recerca no haurien estat els
mateixos sense les contribucions de Paul Preston, Andreu Mayayo, Josep Maria Muñoz Lloret,
Joan Fuster-Sobrepere, José Luís Martín Ramos i Joan Esculies, així com sense el suport i ajuda
del Cristian Ferrer González, l’Anna Vallugera Fuster, el Ricard Sentís Sabaté i de molts d’altres.
A totes elles, moltes gràcies.
5
�2. Els socialistes catalans al Govern
d’Espanya
2.1 Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996)
Després d’obtenir una contundent majoria absoluta a les eleccions de 1982,1 Felipe González
va formular un programa de govern plenament socialdemòcrata, centrat en la consolidació del
sistema democràtic i la defensa de les llibertats polítiques. Així, es va desenvolupar una acció
governamental orientada sobretot al compliment i l’acceptació del mandat constitucional per
part de les forces armades, la modernització de la societat espanyola –centrada en l’ampliació
i consolidació de l’estat del benestar– i la reforma general de l’Administració –fent èmfasi en
els sectors sanitari, educatiu i judicial. Com a part d’aquest programa de modernització, es va
impulsar la consolidació de l’Estat de les autonomies,2 es va entrar a la Comunitat Econòmica
Europea i es va implementar una important remodelació dels sectors productius que havia de
servir per fer front a la crisi econòmica en què es vivia. Malgrat el gran suport electoral que havia
rebut, el primer govern socialista –i tots els que el van succeir– es va caracteritzar per imprimir
a la seva acció de govern un to moderat, buscant evitar incomodar els sectors que podien serli més reticents, abandonant de manera definitiva tota la retòrica revolucionària que el PSOE
havia defensat amb especial vehemència durant els darrers anys del franquisme i fins al Congrés
Extraordinari de setembre de 1979.
En la configuració del primer govern de Felipe González (1982-1986), l’elecció dels ministres
es va veure més condicionada per la cerca de perfils qualificats que no pas pels equilibris interns
de partit –lògic, si es té en compte que el PSOE, a la pràctica, havia absorbit la resta de partits
socialistes espanyols i que, per tant, no hi havia faccions amb prou força per imposar quotes.
Conseqüentment, el llistat de membres del govern va ser elaborat sense necessitat de pactes
previs pel seu president –prèvia consulta, això sí, amb agents implicats o propers si s’esqueia–3
i la confiança que cada candidat inspirava a González va acabar sent un ingredient decisiu en la
presa de decisió definitiva. Un exemple clar de la combinació dels dos ingredients (moderació i
confiança) va ser el d’Ernest Lluch,4 del qual González va valorar molt el fet que no hagués posat
excessives traves a la dissolució del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya5 i que, a més
de la seva vàlua professional demostrada, tenia un perfil partidari de fer reformes progressives
–i no d’impulsar canvis radicals, com els que hauria volgut impulsar el que figurava a totes les
travesses per ocupar la cartera de Sanitat, Ciriaco de Vicente. El cas de Lluch no era puntual,
sinó que en els altres nomenaments del període es va seguir la mateixa lògica, com en el cas del
1 El 28 d’octubre del 1982, el PSOE va obtenir un 48’4% dels vots (hi havia hagut una participació del 81% del cens), és a dir: més de 10 milions
de sufragis i majoria absoluta al Congrés (202 diputats) i al Senat, superant en algunes comunitats (Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura,
Múrcia i el País Valencià) el 50% dels vots. En comparativa a les eleccions de 1979, va rebre uns 4.600.000 vots més –es calcula que gairebé
la meitat provinent de nous votants, un quart d’antics votants d’UCD i un quart d’antics votants comunistes. Borja de Riquer: La Catalunya
autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 162-163.
2 El gruix del traspàs de competències entre l’Estat i les autonomies va realitzar-se entre 1983 i 1986, en un procés no exempt de problemàtiques, com veurem més endavant.
3 El cas dels ministres catalans no va ser una excepció a aquesta dinàmica, i González, després de consultar els noms que estava prenent en
consideració amb Joan Reventós, va acabar prenent la decisió definitiva per si sol.
4 Gràcies a una capacitat de treball formidable, Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000) va combinar una brillant carrera
acadèmica com a historiador de les doctrines econòmiques, disciplina per la qual va obtenir càtedra a la Universitat de Barcelona el 1968, amb
una intensa carrera política a València, Barcelona i Madrid. La seva participació en el govern González va ser l’excusa amb què ETA va intentar
justificar el seu assassinat, l’any 2000, després que Lluch dediqués els darrers anys de la seva vida a intentar trobar una sortida al conflicte basc.
5 Per a un estudi en profunditat sobre la gestació i acció del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya entre 1977 i 1982 al Congrés dels
Diputats, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya, 1945-1982. Barcelona: L’Avenç,
2019, p. 173-200.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�nomenament, l’estiu de 1985, de Joan Majó6 com a ministre d’Indústria i Energia, després que
el proposés el ministre sortint, Carlos Solchaga –que l’havia tingut al seu equip com a director
general d’electrònica i informàtica a proposta de Miguel Boyer, amb qui tenia coneixença de quan
el polític català militava al Reagrupament Socialista pallachià.7
Si el PSC no va tenir un paper determinant a l’hora d’elegir els ministres dels governs de
Felipe González (1982-1996), tampoc no va tenir incidència a l’hora de marcar l’agenda política
dels seus representants a l’executiu espanyol. Seguint amb la dinàmica creada durant les dues
primeres legislatures, els socialistes catalans a Madrid hi feien política en clau estatal, englobats
dins les directrius del PSOE –dinàmica facilitada per la manca de sintonia personal entre Ernest
Lluch i Narcís Serra,8 que va dificultar, encara més, que es creés un mínim pinyol del PSC dins
l’executiu, limitant-se tots dos a actuar simplement com a ministres del govern. La distància entre
la vida interna del partit i els ministres va accentuar-se fins a tal punt que l’any 1983, any en què
Joan Reventós va deixar la primera secretaria del PSC per marxar com a ambaixador a París, el
substitut en va ser Raimon Obiols, ja que, malgrat que els noms de Lluch i Serra haguessin sonat
amb força en un primer moment, cap dels dos no va arribar a postular-se al càrrec. Onze anys
més tard aquesta distància també va fer que el ministre d’Obres Públiques i Transports, Josep
Borrell,9 fos el més votat dels sis integrants del Comitè d’Acció Política que havia de dirigir el PSC
després del seu VIIè Congrés, celebrat a Sitges, pel fet de ser el que presentava un currículum
menys connotat en la vida interna del partit davant dels delegats.
Si bé des del PSC no hi va haver mostres públiques de queixa pel poc pes que tenia a la pràctica
dins del Govern espanyol, aquesta manera de fer política en una línia més pròpia del socialisme
estatal va fer que els ministres catalans rebessin crítiques des d’àmbits diversos del catalanisme
–i que, durant tota l’època pujolista, el PSC fos acusat de sucursalisme per la seva incapacitat
d’imposar una agenda pròpia a Madrid. Una bona mostra d’aquesta dialèctica la trobem en la
significativa anècdota que recull Joan Esculies a la seva excel·lent biografia d’Ernest Lluch, quan
explica que l’estiu de 1983 el polític de Convergència Democràtica de Catalunya Ramon Trias
Fargas va acusar en una conversa privada a Lluch de no actuar com a ministre català, per la qual
cosa va rebre una resposta que ajuda a entendre quina era la perspectiva amb què ho afrontava el
polític nascut a Vilassar de Mar: “Primer de tot com a membre d’un govern, el primer que s’ha de
fer és intentar ser un bon ministre, i si ets català encara millor, perquè pots aportar al centre dels
problemes les decisions catalanes, i una presència directa de catalans en l’òrgan de decisió estatal
sempre és important”.10 Aquest tarannà va mantenir-se quan, vuit anys més tard, a causa de la
remodelació que va seguir a la dimissió d’Alfonso Guerra de la vicepresidència van incorporar-se
al govern dos nous ministres del PSC, que se sumaven al promogut a vicepresident Narcís Serra.
6 Joan Majó Cruzate (Mataró, 1939) va ser el primer alcalde democràtic de Mataró. Empresari del sector informàtic, el 1989 va ser nomenat
conseller responsable de la Comissió Europea de l’Àrea de Telecomunicacions i Informàtica, càrrec que va compaginar amb el de membre del
Comitè Organitzador Olímpic dels Jocs de Barcelona 1992. Durant els governs de progrés va ser director general de la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió (2004-2008) i actualment presideix la Fundació Ernest Lluch.
7 Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018, p. 193-197 i p. 233.
8 En el moment de ser nomenat ministre, Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943) era el primer alcalde democràtic de Barcelona. Prèviament
havia estat conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional presidida per Tarradellas (1977-1979). Com veurem,
va ser membre del Govern espanyol fins al 1995, arribant-ne a ser vicepresident des del 1991. La primera secretaria del PSC (1996-2000) va ser
el darrer càrrec polític de primera línia que va ocupar.
9 Josep Borrell i Fontelles (La Pobla de Segur, 1947). Llicenciat en enginyeria aeronàutica per la Universitat Politècnica de Madrid i doctor
en Economia per la Universitat Complutense de Madrid, el 1979 va esdevenir regidor de l’Ajuntament de Majadahonda pel PSOE, partit al
qual s’havia afiliat el 1975. Després de ser responsable d’Hisenda de la Diputació de Madrid (1979-1982), entre 1986 i 2004 va ser diputat per
Barcelona al Congrés dels Diputats. President del Parlament Europeu (2004-2007), va tornar a la primera línia política entre 2018 i 2019 com a
ministre d’Afers Estrangers del govern socialista presidit per Pedro Sánchez. Des de l’octubre del 2019 és l’Alt Representant de la Unió Europea
per a Afers Exteriors i Política de Seguretat.
10 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 214.
7
�Així, l’històric dirigent comunista Jordi Solé i Tura11 va esdevenir ministre de Cultura dos anys
després de sumar-se a les files socialistes (1991-1993) i Josep Borrell, que havia fet el gruix de la
seva carrera política a Madrid, ministre d’Obres Públiques i Transports (1991-1993). Durant la
següent legislatura, Borrell va afegir a les seves competències ministerials Medi Ambient (19931996), mentre Solé Tura no va continuar al càrrec.
La irrellevància del PSC a l’hora d’escollir els seus homes a Madrid també va ser gairebé
absoluta en la configuració del sottogoverno. I és que si bé els noms dels ministres els posava
González, el gran dissenyador de les estructures intermèdies dels primers governs socialistes va
ser el vicepresident Alfonso Guerra, que va proposar la majoria de noms que configurarien els
organigrames ministerials –garantint-se, així, un notable control dels diversos ministeris, situant
gent afí a les secretaries i sotssecretaries d’Estat. Ara bé, tot i que el partit no va poder escollir-hi els
seus representants, la contribució del PSC durant tot el període de Felipe González al capdavant
del Govern espanyol va ser, en paraules de Borja de Riquer, “realment important”, gràcies al paper
que van jugar-hi els cinc ministres i nombrosos secretaris d’Estat, directors generals, presidents
o consellers d’empreses públiques (RENFE, Banco de Crédito Local), governadors civils i altres
càrrecs que els socialistes catalans van aportar-hi.12 De tots ells, les dues figures que van fer
aportacions de més profunditat van ser, sense dubte, Ernest Lluch i Narcís Serra, encarregats de
dissenyar un dels pilars de l’estat del benestar i de la modernització (política i estructural) de
l’Exèrcit espanyol, respectivament.
2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat
Com hem esmentat, una de les pedres angulars del programa de modernització i democratització
d’Espanya era la posada en marxa d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Cal tenir
en compte que fins al juliol de 1977, l’àmbit sanitari –que estava regit per una llei de 1944–
era només una direcció general adscrita al Ministeri de l’Interior. D’aquesta manera, a l’alçada
de 1982 convivien a Espanya més d’una setantena de models sanitaris diferents, que tot i així
continuaven sense donar cobertura a gran part de la població. La política sanitària del primer
govern socialista va tenir, per tant, dos grans objectius: racionalitzar el sector, acabant amb la
multiplicitat d’estructures sanitàries, i universalitzar la cobertura sanitària, eliminant la idea de
la beneficència i incorporant conceptes de salut a lleis d’àmbits molt diversos, però finalment
relacionats amb el benestar humà –com serien les lleis de consum, la llei orgànica de la interrupció
voluntària de l’embaràs (liderada pel ministeri de Justícia), els plans contra el consum de drogues
i prevenció del VIH (elaborats en col·laboració amb Interior, Treball i Justícia), etc.
De totes les lleis que va elaborar Ernest Lluch com a ministre de Sanitat i Consum, la més
rellevant va ser la Llei General de Sanitat, que no va ser aprovada fins l’any 1986, després d’un
camí ple de dificultats. La intenció inicial del PSOE era la creació a Espanya d’un Servei Nacional
de Salut –a imitació del National Health Service britànic, escollit després d’estudiar diversos
models internacionals de cobertura sanitària universal. Ben aviat, però, la realitat econòmica
espanyola va demostrar que l’NHS es feia difícil d’imitar aquí, fet al qual se sumava la previsió
de la transferència de les competències sanitàries a les comunitats autònomes, la qual cosa
impedia desplegar una política unitària centralitzada. Essent així, Lluch va proposar ben aviat la
creació d’una normativa marc que servís de referència i marqués les característiques de l’atenció
sanitària en el desplegament autonòmic, posant d’aquesta manera en marxa en l’òrbita estatal
11 Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) va ser un referent de la lluita antifranquista i pare de la Constitució espanyola.
Militant del PSUC des de 1956 i impulsor del col·lectiu Bandera Roja, va passar diversos períodes a la presó i a l’estranger per motius polítics.
Catedràtic de dret polític a la Universitat de Barcelona des de 1976, va ser elegit diputat pel PSUC a les eleccions de 1977 i portaveu del grup
parlamentari comunista fins al 1982. Ponent de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut de Catalunya de 1979, abans de ser ministre
també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, senador, responsabilitats que va combinar amb la seva carrera acadèmica
i amb càrrecs de responsabilitat dins la Universitat de Barcelona.
12 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 323.
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�un Sistema Nacional de Salut, entenent que el dret universal a la salut s’havia de garantir, en lloc
de creant una nova unitat juridicoadministrativa, a través de l’establiment d’un sistema d’ens
independents però jurídicament complementaris, que estiguessin interrelacionats i funcionessin
harmònicament. Així, per engegar aquest sistema s’havia d’aplicar el principi de subsidiarietat
del sector privat cap al sector públic, s’havien d’integrar les diverses xarxes sanitàries i s’havia
de procedir a la incorporació dels sistemes de cobertura. Traslladar aquest model a la realitat no
va ser, però, gens senzill. Per una banda, cap dels sectors implicats en la reforma veia satisfets
els seus interessos particulars, per la qual cosa el ministre va haver de fer front a diversos graus
d’oposició –des del rebuig frontal d’algunes de les principals patronals i associacions professionals
mèdiques fins a la decepció del PSOE per la rebaixa dels seus punts de partida, passant per
l’escepticisme del nucli dur del govern, on Felipe González i el ministre d’Economia, Miguel
Boyer, recelaven dels costos econòmics que l’extensió universal i la gratuïtat de l’atenció mèdica
comportarien. Així mateix, des dels governs autonòmics nacionalistes també es recelava del text
definitiu, fins a l’extrem que algun dels esborranys de la llei va ser qualificat per Jordi Pujol
com una “LOAPA sanitària” per la intenció de crear un òrgan interterritorial de coordinació de
les polítiques de salut. Per tot plegat, les negociacions per elaborar la llei van durar més de dos
anys, i Lluch va arribar a presentar al Consell de Ministres fins a catorze versions diferents de
projecte de Llei abans que li aprovessin el definitiu, l’abril de 1985. Quan va defensar-la al Congrés
dels Diputats, l’11 de juny de 1985, Lluch va argumentar que el projecte, tot i no aconseguir la
implantació d’una sanitat al cent per cent pública, havia acabat mantenint el seu esperit original,
ja que tenia com a motivació fonamental realitzar l’extensió de la sanitat a tots els ciutadans –un
principi recollit a la Constitució que permetia a Espanya esdevenir, en paraules del ministre,
una “societat democràtica avançada”. El nou text legal posava, en definitiva, les bases per a una
reforma en profunditat del sistema sanitari i recollia els principis bàsics d’un servei públic de
bona qualitat, universal i gratuït. Basada en el concepte de salut, la llei feia èmfasi en la prevenció
i l’educació sanitària, potenciant l’atenció primària en l’àmbit assistencial per fer més efectius
aquests principis. Per a fer-ho efectiu, es creava un Sistema Nacional de Salut que racionalitzava
els models assistencials existents i articulava totes les funcions i prestacions sanitàries que eren
responsabilitat dels poders públics –estatal i autonòmics.13
Malgrat tots els entrebancs que va haver-hi a l’hora de gestar-la, la Llei General de Sanitat va
gaudir ja en el moment de la seva aprovació d’un remarcable prestigi. Això va fer que Ernest
Lluch, per bé que era conscient que podia canviar de cartera, pensés que repetiria com a ministre
després de les eleccions del 22 juny de 1986, en les quals va anar segon a la llista per Barcelona
–per darrere de Narcís Serra i per davant de Joan Majó. Però, com a bona demostració que els
ministres del PSC no hi eren per quota sinó segons el criteri del president del govern, ni Lluch ni
Majó van ser nomenats de nou ministres. En el cas de Lluch, que en la intimitat responsabilitzava
Narcís Serra de la seva no continuïtat, sembla que va tenir com a principal detractor Carlos
Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda, amb qui les relacions no eren fluïdes i que hauria
preferit una persona propera per gestionar una cartera amb un pressupost tan alt com era la de
Sanitat en aquells moments. La darrera paraula, en qualsevol cas, va ser de Felipe González, que
considerava Lluch un personatge que s’havia cremat massa en la política sanitària.14
2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa
Durant segles, l’Exèrcit espanyol va ser un dels agents més importants a l’hora de marcar l’evolució
política del país. Fins al 1982, tots els intents que s’havien dut a terme per corregir aquesta dinàmica
13 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 204-217, p. 232-244. L’èxit de la mesura és constatable quan es considera que la taxa de cobertura sanitària va
passar de ser d’un 84% el 1981 a un 99’7% el 1991. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005,
p. 207.
14 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 248.
9
�havien acabat essent fallits i, atenent-se a l’històric del nombre de cops d’Estat –l’últim dels quals,
el 23 de febrer del 1981– i conspiracions produïdes en el si de les forces armades, la possibilitat
que es tornés a produir un incident d’aquestes característiques que fes fracassar l’establiment
de la democràcia a Espanya era evident. A aquesta problemàtica, de caràcter ideològic,15 s’hi
sumava una obsolescència estructural igual de fefaent. I és que, com explica Álvaro Soto, l’Exèrcit
franquista va ser la institució menys afectada per la modernització que havia començat a gaudir
Espanya a partir de la dècada de 1950. El seu nivell operatiu era molt baix, i el seu armament i
material eren antiquats i escassos. La seva missió estava orientada a la defensa de l’ordre interior,
i els seus comandaments professaven una ideologia nacionalista i militarista, constituint un
col·lectiu molt cohesionat i disciplinat.16 Tots aquests problemes es mantenien quan el PSOE
va arribar al poder, quan va topar amb un col·lectiu totalment sobredimensionat (tenia més de
quatre-cents mil efectius), un excés de quadres de comandament (a la vora de setanta mil oficials)
i un baix índex de professionalització (inferior al 20%).17 Davant d’aquest panorama, l’any 1982
el PSOE encara no tenia definida una línia política clara en Defensa més enllà de la premissa
que s’havia d’evitar qualsevol nou cop d’Estat i que una reforma de les forces armades es feia
necessària. Per encapçalar el disseny de la reforma –i en la línia de no aixecar suspicàcies entre
els sectors menys simpatitzants amb el nou govern– no es va escollir ningú de l’àmbit militar,
com podria haver estat el fundador de la Unió Militar Democràtica (UMD) i diputat socialista per
Barcelona Juli Busquets, sinó que es va recórrer a un inexpert en la matèria, però que malgrat la
seva joventut ja s’havia demostrat com un solvent gestor, l’aleshores alcalde de Barcelona Narcís
Serra, que no va haver de partir de zero sinó que va poder aprofitar gran part de les mesures que
havien impulsat des dels governs de la UCD els ministres Gutiérrez Mellado i Rodríguez Sahagún.
Així, si des del 1977 existia un únic ministeri de Defensa i s’havia creat una Junta de Jefes del
Estado Mayor (JUJEM) per a coordinar els tres exèrcits (Llei Orgànica de Criteris Bàsics per a la
Defensa Nacional i Organització Militar, 1980), Narcís Serra va impulsar la reforma d’aquesta
llei, aprovada el 5 de gener 1984, per posar tota l’estructura militar sota l’autoritat i dependència
directa del Govern espanyol –convertint la JUJEM en un òrgan assessor subordinat al poder civil
i creant una figura, el Cap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD), que permetia aclarir molt el
sistema de presa de decisions i definir del tot el canvi de jerarquies.18
La reforma de l’exèrcit –que va tenir una fase inicial molt complicada pels assassinats de
militars perpetrats per ETA, amb els quals la banda terrorista tenia la intenció de provocar una
involució que generés de nou la intervenció política de les forces armades– no només va afectar
la seva cúpula, sinó que va ser transversal. Així, es va procedir a un procés paral·lel de millora
de sou als militars i de reducció del seu nombre d’efectius, que en el cas dels comandaments es
va situar al 12’5% (passant-se de 66.505 a 58.224 oficials), alhora que es van implantar notables
reformes en els camps de la justícia i l’educació militar. Fent un breu repàs cronològic, el 1984 es
va impulsar la primera reducció de la durada i dels participants al servei militar obligatori, així
com es va regular l’objecció de consciència per no haver de realitzar-lo. L’any 1985 va iniciar-se la
reforma dels camps disciplinari i penal de la justícia militar (que es completaria amb un seguit
de lleis orgàniques aprovades entre el 1987 i 1989), per les quals no només es va desmilitaritzar la
jurisdicció civil, sinó que s’apropava la justícia militar als principis que regeixen la justícia civil.
15 Narcís Serra descriu amb profunditat la barreja de conviccions ideològiques caduques i l’autoconvicció des ser els garants de la pàtria que
conformaven l’ideari militar quan ell va arribar al ministeri de Defensa a La Transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática
de las fuerzas armadas. Barcelona: Debate, 2008, p. 122-139.
16 Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 214.
17 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, dins Soto Carmona, Álvaro; Mateos López, Abdón (dirs.): Historia de la
época socialista. España: 1982-1996. Madrid: Sílex, 2013, p. 58.
18 La necessitat de modernització i subordinació de les seves estructures de comandament es fa evident amb anècdotes tan il·lustratives com
que el 1982 no hi havia cap integrant del Consejo Superior del Ejército de Tierra que no hagués combatut a la Guerra Civil. Serra, Narcís: La
Transición militar, p. 120.
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�I, finalment, el 1988 es va regular la incorporació de la dona a les forces armades.19
Tot i l’existència de taques a l’expedient com la no rehabilitació dels membres de la UMD fins
al desembre de 1986 per evitar recels entre els sectors militars més reaccionaris o la tolerància
d’ascensos d’oficials i policies retrògrads acusats d’il·legalitats, l’èxit de la reforma militar –
ampliada i completada en plans successius (Meta, 1983; Reto, 1990; Norte, 1994)– era indiscutible
des de força abans que els socialistes abandonessin el Govern espanyol, l’any 1996. Així, s’havia
acomplert totalment l’objectiu de veure les forces armades espanyoles apartades de la vida
política del país, així com s’havia aconseguit que tinguessin un funcionament i una estructura
homologables a escala internacional. I justament aquesta darrera dimensió és una de les claus per
entendre l’assoliment d’aquestes dues fites, ja que –segons va defensar el mateix Narcís Serra per
convèncer el consell de ministres espanyol de la necessitat de romandre a l’Aliança Atlàntica– la
pertinença a l’OTAN era clau per a la consecució de la modernització de l’Exèrcit espanyol, atès
que així l’oficialitat tenia un referent exterior que resultava difícil qüestionar.20 El gir de guió dels
socialistes envers l’Aliança Atlàntica va generar, sens dubte, una de les polèmiques –internes i
públiques– més notòries dels primers anys de govern de González.
I és que malgrat el notable rebuig que generava la decisió entre la població espanyola, el govern
de Leopoldo Calvo Sotelo va promoure al llarg de 1981 l’entrada d’Espanya a l’OTAN, que va ferse oficial el 30 de maig de 1982. En un primer moment, tant el PSOE com el PSC van significar-se
clarament en contra d’aquesta decisió, llançant a més una campanya pública –“OTAN, d’entrada
no”– tot exigint un referèndum per a decidir si Espanya havia de pertànyer a l’Aliança Atlàntica
o no –exigència que va acabar incorporant al seu programa electoral de 1982. Aquest rebuig
va tornar a quedar palès al XXXIXè Congrés del PSOE, celebrat l’any 1981, on s’havia aprovat
una sèrie de resolucions en aquest sentit,21 però dos anys més tard de la seva arribada al poder,
tot i que no hi hagués hagut cap canvi de consensos dins del partit socialista, Felipe González
va començar a argumentar la conveniència de romandre a l’OTAN, però posant-hi un seguit de
condicions.22 Essent així, i gràcies al fet que en aquells moments al PSOE no hi havia cap nucli de
contestació interna, el secretari general dels socialistes espanyols va imposar un canvi de posició
que va quedar ratificat al XXXè Congrés del PSOE, el desembre del 1984.
En contrast amb el seu partit germà, la qüestió de l’OTAN sí que va tenir una incidència
importantíssima en la vida interna del PSC, evidenciada durant el IVt Congrés (23-25 novembre
de 1984), que va arrencar amb la censura d’un notable corrent crític que denunciava la insuficient
política d’oposició que s’estava realitzant a nivell de Catalunya, l’abandonament dels objectius
màxims del partit i una vida interna insuficient –aspectes que havien dut a la conversió, al seu
parer, del PSC en una organització bàsicament electoralista. Per tot plegat, l’informe de gestió
de la direcció del partit va ser aprovat només pel 70’7% dels delegats assistents. Però el tema
que va generar una problemàtica més encesa va ser, com dèiem, la qüestió de la permanència a
l’OTAN, en què només les amenaces de no optar a la reelecció de Raimon Obiols i les pressions
exercides pel ministre de Defensa, Narcís Serra, i pel secretari d’Organització, Josep Maria Sala,
sobre els caps de les agrupacions territorials –així com el sistema de votació elegit, en què els
19 Per a una sòlida síntesi històrica de la reforma militar, consulteu Navajas Zubeldia, Carlos: “Els militars i la democràcia”, dins Pere Ysàs (ed.):
La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009, p. 223-254, o el testimoni que en deixa el mateix ministre a Serra, Narcís:
La Transición militar, p. 119-240.
20 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, p. 45.
21 S’argumentava que pertànyer a l’Aliança Atlàntica no garantia la integritat territorial espanyola, atès que una part del territori quedava
exclòs del sistema defensiu atlàntic; que no es cobririen les necessitats espanyoles de seguretat i defensa; que fer aquest pas implicava un risc
de destrucció nuclear i, en aquesta darrera línia, que l’ampliació de l’OTAN podia posar en tensió al Pacte de Varsòvia i augmentar el risc que
es produïssin noves guerres a Europa. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 249.
22 Entre d’altres, la no incorporació a l’estructura militar integrada de l’OTAN; el manteniment de la relació bilateral amb els Estats Units
d’Amèrica, però amb la reducció de la seva presència militar en sòl espanyol; la desnuclearització d’Espanya; l’encaminament de la incorporació
de Gibraltar a l’Estat espanyol; potenciar el paper d’Espanya en la Conferència Europea de Desarmament i reforçar les polítiques de cooperació
defensiva amb altres països d’Europa occidental. Segons González calia, igualment, arribar al consens amb els altres partits polítics amb representació parlamentària sobre les polítiques de Defensa a Espanya. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 252.
1 1
�caps d’agrupació van votar en nom del seu grup sencer– van permetre que, amb una evident
divisió (58% dels vots favorables i 39% en contra, per un 3% d’abstencions), s’aprovés en plenari
una fórmula demanant la sortida de l’OTAN molt més suau –es demanava la convocatòria d’un
referèndum per decidir-ho– que la que s’havia imposat dins la comissió encarregada d’estudiar
la temàtica –on s’havien imposat clarament les posicions partidàries d’una sortida immediata
de l’Aliança Atlàntica, liderades per Francesc Casares.23 Aquest IVt Congrés va tancar-se entre
múltiples queixes de supeditació al PSOE per la qüestió de l’OTAN, però també amb l’aprovació
de mocions exigint la recuperació del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i al Senat,
dues mesures englobades dins la reclamació d’un canvi de relacions entre el PSC i el PSOE.
Després de tots aquests estira-i-arronsa, el referèndum per decidir la permanència a l’OTAN va
celebrar-se finalment el 12 de març de 1986. Malgrat les reticències de gran part de la militància
i d’alguns dels membres del mateix executiu,24 el PSOE i el PSC van ser els únics partits que
van demanar el vot afirmatiu,25 argumentant que formar part d’aquest organisme era part del
procés de modernització que estava experimentant el país, i esgrimint-se la integració d’Espanya
a la Comunitat Econòmica Europea –que s’havia produït oficialment l’1 de gener de 1986– com
l’altra cara d’una mateixa moneda. Tot i que els pronòstics negatius de les enquestes van fer
que González arribés a lligar el resultat del referèndum a la seva continuïtat, finalment els mals
presagis no van acomplir-se, i –amb una participació que no va arribar al 60%– el sí va guanyar
amb un 52’5% dels vots –per un 39’8% de negatius i 7’5% de blancs o nuls– al conjunt de l’Estat.
A Catalunya, com a les Canàries, Navarra i Euskadi, va guanyar el no.
2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes
Tot i que la qüestió de la permanència a l’OTAN va resoldre’s satisfactòriament per a Felipe
González, el canvi de postura dels socialistes va suposar una primera pàtina de descrèdit cap
al seu govern. Durant els anys següents, la imatge de l’executiu quedaria tocada també per un
progressiu i notori allunyament dels sindicats, que durant la fase final de la dècada dels vuitanta
es van convertir en la principal oposició del govern González, a falta d’un projecte parlamentari
alternatiu prou sòlid com per fer-li perdre la majoria absoluta. Així, la implementació d’una política
econòmica molt allunyada dels postulats defensats pels socialistes espanyols fins aleshores26 no
només va generar forts antagonismes dins del govern entre el seu vicepresident, Alfonso Guerra,
i els encarregats de dissenyar-la i aplicar-la, els ministres d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer
(1982-1985) i Carlos Solchaga (1985-1993), sinó que també va suposar el trencament entre el PSOE
i la UGT. I és que malgrat les evidents i notables millores de la qualitat general de vida que es
van impulsar des del 1982 –centrades en l’àmbit sanitari, com hem vist, però també en l’educatiu
i el de la seguretat social, així com en la millora i construcció d’infraestructures– la reconversió
industrial duta a terme (centrada sobretot en els sectors de l’acer, el de la construcció naval) havia
suposat una crescuda de l’atur que no s’havia sabut combatre amb polítiques efectives d’ocupació.
Així, si el PSOE havia accedit al poder amb una promesa de creació de vuit-cents mil nous llocs
de treball el 1982, a l’alçada de 1986 aquest compromís no només no s’havia dut a terme, sinó
que l’atur precisament havia crescut en vuit-centes mil persones, arribant a ser del 22% del
23 “El PSOE aboga por la salida de la OTAN pero abre el camino a la continuidad”. La Vanguardia, 26 de novembre de 1984.
24 Fernando Morán, ministre d’Exteriors, va ser destituït el juliol de 1985 en anunciar que ell no faria campanya a favor de la permanència
d’Espanya dins l’OTAN.
25 Alianza Popular va demanar l’abstenció, mentre CiU i PNB van donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants. El PCE, CCOO, UGT
i altres grups de l’esquerra van fer campanya pel vot negatiu.
26 Condicionats en gran part per l’experiència francesa, on el govern de François Mitterrand va haver de rectificar ràpidament les polítiques
keynesianes i de nacionalització de grans empreses industrials i bancàries que havia implantat en accedir al poder, l’any 1981, en què es va
produir un gran creixement de la inflació, en un context de crisi econòmica global. Estefanía, Joaquín: “El segundo ajuste económico de la
democracia”, dins Soto Carmona i Mateos López (dirs.): Historia de la época socialista, p. 135.
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�total de la població activa.27 Cansades de la manca de diàleg amb elles a l’hora de dissenyar totes
aquestes mesures, les centrals sindicals CCOO i UGT, malgrat haver començat el període socialista
francament distanciades entre si, van acabar concertant una estratègia d’oposició conjunta a les
polítiques econòmiques del govern que va tenir com a punt àlgid la convocatòria d’una vaga
general el 14 de desembre de 1988, amb un gran èxit de seguiment. L’any anterior, el secretari
general de la UGT, Nicolás Redondo, ja havia dimitit –així com el també sindicalista Antonio
Saracíbar– com a diputat per Biscaia després de votar en contra dels pressupostos generals
de l’Estat, en un gest que seria emulat al Parlament de Catalunya pels diputats ugetistes Justo
Domínguez i Florencio Gil Pachón, també del grup socialista. El trencament entre el PSOE i la
seva central sindical s’acabaria de fer oficial el 1989, quan la UGT va deixar de demanar el vot
pels socialistes a les eleccions generals del 29 d’octubre d’aquell any.
Al deteriorament que totes aquestes polèmiques havien anat generant sobre la imatge del
govern s’hi va afegir, a partir de principis de la dècada de 1990, una importantíssima crisi interna
dins del PSOE. Així, davant d’una certa sensació d’esgotament de projecte –que s’agreujaria
ben aviat per l’esclat continu de casos de corrupció vinculats a l’obra de govern socialista–28
van generar-se dos corrents antagònics. Per un costat, liderats pel mateix Felipe González, va
sorgir un sector partidari de la renovació del projecte, mentre que per una altra banda, i sota
el comandament d’Alfonso Guerra, que tenia un domini gairebé total de l’aparell del partit, es
cridava a un retorn a les essències socialistes, que ells deien representar. Cap dels dos bàndols
impulsava, tanmateix, una revisió profunda a nivell ideològic, sinó que la disputa era, sobretot,
de caràcter personalista. Així, quan l’any 1990 es va celebrar el XXXIIè Congrés del PSOE, en què
gairebé el 80% dels delegats pertanyien al sector guerrista,29 no es va produir un debat sobre idees,
sinó sobre persones, imposant-se resolucions d’escassa profunditat ideològica però en qualsevol
cas totalment alineades amb la voluntat del sector majoritari. Davant l’evidència d’una creixent
debilitat dins del seu propi partit, Felipe González va respondre amb la destitució d’Alfonso Guerra
–molt cremat també pel cas de corrupció protagonitzat pel seu germà– com a vicepresident del
govern l’any següent, essent substituït per Narcís Serra, considerat ja d’antuvi com a enemic del
sector guerrista tant pel seu perfil de possible successor de González al capdavant del govern com
per la seva presa de posició en les lluites internes del PSOE al costat dels sectors més contraris als
guerristes.30 I és que, malgrat que es tracta de dos partits amb una vida orgànica diferent, el PSC
va prendre partit en els principals debats interns del PSOE donant suport, sobretot, als renovadors
–encara que algunes veus significatives dels socialistes catalans donessin suport a Guerra. Així,
mentre Narcís Serra era promocionat a la vicepresidència del govern, Eduardo Martín Toval
–president del grup socialista al Congrés dels Diputats– era l’encarregat de contestar des del
sector més alineat amb l’aparell del PSOE afirmant públicament que Felipe González no era
“imprescindible” per al projecte socialista després que aquest formulés una crida a renovar-lo.31
D’aquesta manera, Narcís Serra va esdevenir el 1991 vicepresident del govern, amb la intenció,
per part de Felipe González, que aquesta promoció servís de trampolí cap a la candidatura del
polític català a la presidència del govern a les eleccions següents, en una dinàmica que signifiqués
l’èxit de la renovació de l’executiu i del mateix PSOE, des d’on González pilotaria el procés. Tot i
així, malgrat esdevenir l’home fort del govern, ni Serra va aconseguir tenir ascendència orgànica
27 Concretament, Espanya havia passat de tenir 2.200.000 a 3.000.000 d’aturats. Richard Gillespie: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991, p. 432.
28 Per saber més sobre els casos de corrupció durant l’etapa socialista, vegeu Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros
días: corrupción, incompetencia política y división social. Barcelona: Debate, 2019, p. 547-608, o Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve
historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016, p. 89-116.
29 Segons els càlculs de Javier Tusell. Citat a Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996, p. 273.
30 Va ser així, per exemple, com Narcís Serra i Josep Borrell van participar en els actes organitzats per la Federació Socialista de Madrid, encapçalada per Joaquín Leguina, de reafirmació contra les postures d’Alfonso Guerra i els seus acòlits al llarg de l’any 1990. Soto, Álvaro: Transición
y cambio en España, p. 284.
31 En unes declaracions plenes de matisos –es reconeixia González com a “gran líder”– però plenament connotades. “Martín Toval afirma que
Felipe González “no es imprescindible para el proyecto socialista”, El País, 26 de juny de 1991.
1 3
�suficient dins del PSOE ni González va acabar-se de decidir per deixar-li pas. El PSC sí que tindria,
però, un paper com a contrapès del guerrisme dins del comitè electoral que va impulsar –de
forma gairebé inesperada– a Felipe González a la seva darrera victòria a les eleccions generals
del 6 de juny de 1993, i així mateix va continuar donant suport de manera majoritària –i sense
distincions entre els diversos bàndols que s’havien generat dins del partit socialista català– al
sector renovador que s’imposaria el mes de maig de 1994 al XXXIIIè Congrés del PSOE.
Malgrat que el camí cap a la renovació liderada per Serra semblava que quedava aclarit a
partir de 1994, l’esclat d’un escàndol d’escoltes il·legals dins del Centro Superior de Investigación
y Defensa (CESID), servei principal d’espionatge del ministeri de Defensa, mentre ell n’era
ministre va tallar de soca-rel aquesta possibilitat. Segons es va saber, aquest organisme hauria
fet enregistraments i escoltes il·legals a Joan Carles I, ministres, polítics, periodistes i empresaris.
Per acabar-ho d’agreujar, moltes d’aquestes gravacions haurien estat robades pel coronel Juan
Alberto Perote, que entre el 1982 i 1991 –és a dir, l’etapa de Serra al capdavant del Ministeri de
Defensa– va tenir alts càrrecs al CESID, per tal de vendre-les a diversos particulars, entre els quals
el banquer Mario Conde. En conèixer-se el cas, Narcís Serra, Julián García Vargas (ministre de
Defensa) i el general Emilio Alonso Manglano, que havia dirigit el CESID des de 1981 fins aquell
moment, van haver de dimitir.
Després de la “dolça derrota” que va suposar la sortida de Felipe González del Govern espanyol
el 3 de març de 1996,32 l’històric dirigent socialista va retirar-se de la primera línia política. Així,
al XXXIVè Congrés del PSOE de 1997 el polític basc Joaquín Almunia, que havia ocupat els
ministeris de Treball i Seguretat Social (1982-1986) i Administracions Públiques (1986-1991), va
ser nomenat nou secretari general del partit. Inesperadament, el PSC tindria de nou un paper
protagonista en aquesta nova etapa del socialisme espanyol, ja que a les primàries per triar el
candidat socialista a la presidència del Govern espanyol celebrades el 24 d’abril de 1998, Josep
Borrell –candidat outsider que, malgrat la seva visió jacobina de la política espanyola i la seva
poca dedicació a la vida orgànica del partit, comptava amb el recolzament del PSC– va vèncer el
secretari general del PSOE per un estret marge de 21.394 vots (55% per a Borrell vs. 44’67% per a
Almunia). Borrell, però, no va arribar a poder ser candidat a les eleccions generals de l’any 2000,
ja que la palpable manca de suport de l’aparell del PSOE i l’acusació de frau fiscal i suborn contra
dos antics col·laboradors seus quan ocupava la secretaria d’Estat d’Hisenda van provocar la seva
dimissió, el maig de 1999.
2.2 Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero
(2004-2011)
Després que el 14 de març del 2004 es produís la victòria contra-pronòstic de José Luis Rodríguez
Zapatero a les eleccions generals,33 una nova generació de socialistes, acompanyats per alguns
membres de la vella guàrdia felipista, va tornar el PSOE al govern vuit anys després d’haverlo abandonat. Els governs Zapatero van tenir dues etapes ben diferenciades. En la primera
legislatura, i amb el recolzament parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda
Unida, va impulsar-se un seguit de mesures d’un fort reformisme social, com la legalització del
matrimoni homosexual l’any 2005 o com l’aprovació d’una llei de memòria històrica (l’any 2007),
que buscava fer justícia a les víctimes de la Guerra civil i el franquisme, trencant molts tabús
arrossegats des de la Transició. El tercer pilar d’aquesta primera legislatura, com veurem més
endavant, va ser la reforma del model territorial espanyol, en la qual Catalunya i els socialistes
32 Tot i que el PSC, que va aplegar gran part del vot contrari al PP al Principat, va obtenir en aquells comicis un dels seus millors resultats, amb
una candidatura encapçalada per Narcís Serra que va rebre el 39’2% dels vots a Catalunya, traduïts en 19 diputats.
33 El PSOE va guanyar les eleccions en obtenir 164 diputats (42’59% dels vots), seguit del PP (148 diputats, 37’71% vots). A Catalunya, el PSC
va guanyar els comicis aconseguint 21 diputats (39’4% dels vots), seguit de CiU (10 diputats, 20’7%), ERC (8 diputats, 15’9%), PP (6 escons,
15’5%) i ICV-EUiA (2 escons, 5’8%).
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�catalans van jugar un paper protagonista. La segona etapa coincideix amb la segona legislatura
(2008-2011), quan Zapatero va canviar de socis parlamentaris preferencials, passant a establir
aliances amb CiU i PNV,34 sent un període marcat en la seva globalitat pels efectes de la crisi
econòmica que va esclatar al 2008, que no s’havia sabut preveure ni davant la qual es va saber
reaccionar a temps. Malgrat evitar una intervenció directa del Fons Monetari Internacional, la
Comissió Europea i el Banc Central Europeu (conjunt que va rebre el sobrenom de la troika), la
política espanyola va quedar absolutament condicionada a les exigències d’austeritat dictades per
totes elles, resultant del tot desdibuixat el projecte socialista, que va acabar mancat de qualsevol
credibilitat.
El PSC va aportar quatre ministres als governs Zapatero. El primer a ser nomenat va ser
el seu primer secretari, José Montilla,35 que va assumir la cartera d’Indústria –des d’on va
gestionar, entre altres qüestions, l’entrada en funcionament de la TDT i va haver de fer front
a la crisi desencadenada per l’oferta pública d’adquisició de Gas Natural sobre Endesa (que va
acabar en mans de la italiana Enel després d’una agra disputa pública amb tints catalanofòbics
entre tots els aspirants a fer-se amb la companyia energètica). A nivell simbòlic, Montilla va
impulsar com ministre el trasllat de la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions
(CMT) a Barcelona, en un gest federalitzant –el trasllat de la seu d’un ens estatal a un altre punt
d’Espanya– alhora que estratègic –Catalunya és una de les comunitats més dinàmiques en el
sector de les telecomunicacions, i Barcelona estava a punt d’estrenar la seva capitalitat mundial
de la tecnologia mòbil–, però que va ser molt mal rebut per part del mateix president de la CMT,
que va parlar de “deportació”, i pel Partit Popular, que va acusar el Govern espanyol d’enviar
agents estratègics a “l’estranger”.36
José Montilla va ocupar el càrrec entre els anys 2004 i 2006, quan va tornar a Catalunya com a
candidat a la Generalitat. El seu relleu al ministeri d’Indústria va ser l’alcalde sortint de Barcelona,
Joan Clos37 (2006-2008), a què l’any següent es va sumar l’estrella ascendent del socialisme català,
Carme Chacón,38 que va ocupar el ministeri d’Habitatge (2007-2008) i a la legislatura següent va
passar al de Defensa (2008-2011), sent la primera dona que ocupava aquest càrrec. En aquesta
darrera legislatura de Rodríguez Zapatero com a president del Govern també va participar com
a ministre el fins aleshores alcalde de L’Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de
Barcelona, Celestino Corbacho,39 que va ocupar la cartera de Treball entre el 2008 i 2010, un
34 El PSOE havia guanyat les eleccions generals del 9 de març del 2008 pujant fins als 169 diputats (43’87% dels vots), tal com el PP va pujar
també fins als 154 escons (39’94%). A Catalunya, el PSC va igualar el seu millor resultat de sempre, amb 25 diputats (32’1%), seguit per CiU (10
diputats, 14’9% vots), PP (8 diputats, 11’6% vots), ERC (3 diputats, 5’6% vots) i ICV-EUiA (1 diputat, 3’5% vots).
35 José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser alcalde de Cornellà de Llobregat entre el 1985 i el 2004, càrrec que va combinar, abans
de la seva arribada al ministeri d’Indústria, amb posicions orgàniques de rellevància dins del PSC –primer secretari de la Federació del Baix
Llobregat, secretari d’organització del partit (1996-2000) i primer secretari del PSC (2000-2010)– i dins del Consell Comarcal del Baix Llobregat
i la Diputació de Barcelona, que va arribar a presidir entre el 2003 i el 2004. En abandonar el ministeri, va ser president de la Generalitat de
Catalunya entre el 2006 i el 2010. Entre el 2011 i el 2019 va ser senador per designació autonòmica.
36 Montilla, José: Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona: RBA, 2013, p. 97.
37 Joan Clos i Matheu (Parets del Vallès, 1949). Especialista en epidemiologia, va incorporar-se com a director dels serveis sanitaris a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979. Regidor pel PSC al consistori barceloní des del 1983, el 1987 va fer-se al càrrec de Ciutat Vella, el 1991 va ser
nomenat segon tinent d’alcaldia. Promogut a la primera tinència d’alcaldia el 1995, el 1997 va prendre el relleu a Pasqual Maragall com a alcalde
de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al seu nomenament com a ministre. Entre el 2008 i el 2010 va ser l’ambaixador espanyol a Turquia i, a
partir del 2010, director de l’agència de l’ONU per a les ciutats sostenibles.
38 Carme Chacón i Piqueras (Esplugues de Llobregat, 1971 - Madrid, 2017) va tenir una carrera política meteòrica. Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Girona, va començar a militar a les Joventuts Socialistes el 1989, des de les quals va incorporar-se al PSC el 1994.
Regidora d’Esplugues de Llobregat des del 1999, a partir del 2000 va passar a formar part de la comissió executiva dels socialistes catalans. El
seu salt a la política estatal va produir-se el 2004, en ésser elegida diputada per Barcelona i vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats,
càrrec que va abandonar el 2007 per esdevenir ministra. El 9 de març del 2008 va aconseguir el millor resultat del PSC, en unes eleccions generals amb 25 diputats (45’39% dels vots), per passar a obtenir, amb 14 diputats (26’63%), el pitjor resultat dels socialistes catalans als següents
comicis, l’any 2011. El febrer del 2012 va perdre la disputa amb Alfredo Pérez Rubalcaba a la secretaria general del PSOE, però no va deixar
d’ocupar càrrecs orgànics dins del partit fins la seva mort prematura l’any 2017.
39 Celestino Corbacho Chaves (Valverde de Leganés, Badajoz, 1949) va ser regidor (1983-1994) i alcalde (2004-2008) de L’Hospitalet de Llobregat, posició que va combinar amb la presidència de la Diputació de Barcelona (2004-2008), de la qual havia sigut vicepresident des del 1983.
Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC entre els anys 2010 i 2015, des del 2019 és regidor de l’Ajuntament de Barcelona com a independent
adscrit al grup municipal de Ciutadans.
1 5
�període de gran complexitat, marcat, com dèiem, per l’esclat d’una crisi econòmica de gran
magnitud –i durant la qual Corbacho va ser posat especialment sota el focus per l’impuls d’una
reforma laboral que va comptar amb la completa oposició dels principals sindicats espanyols,
que van convocar una vaga general en contra per mostrar el seu desacord el 28 de setembre del
2010. Per pal·liar la polèmica, pocs dies després de l’aprovació de la reforma laboral es va produir
la sortida de Celestino Corbacho del Govern espanyol.
De tots els ministres del PSC de l’etapa Zapatero (2004-2011), sens dubte va ser Carme Chacón
la que va tenir una major projecció en la política espanyola, tant per la imatge icònica de tenir
una dona embarassada com a ministra de Defensa com pel fet de postular-se posteriorment com
a successora de Rodríguez Zapatero com a secretària general del PSOE al XXXVIIIè Congrés del
partit, el febrer del 2012. Indiscutiblement, però, l’obra de govern de Celestino Corbacho va tenir
uns efectes molt més notables sobre el conjunt de la població espanyola, en veure’s notablement
empitjorades les condicions dels treballadors amb la reforma laboral del 2010. Entre d’altres
punts, aquesta mesura va abaratir sensiblement l’acomiadament, reduint-se dels quaranta-cinc
als trenta-tres dies per any treballat la indemnització que rebia el treballador quan era acomiadat
–una quantitat que podia reduir-se fins als vint dies per any treballat en cas de previsió de pèrdues
econòmiques o reducció sostinguda d’ingressos per part de l’empresa. En contrast, es preveia la
incentivació de la contractació indefinida, així com es preveia –a partir del 2015– l’augment de
les indemnitzacions per acomiadament en el cas dels contractes temporals dels vuit dies per
any treballat als dotze, per tal de fer menys atractiu aquest tipus de contractació. Igualment, la
reforma incloïa incentius per a la contractació de menors de trenta anys i de desocupats de llarga
durada majors de quaranta-cinc anys. La reforma de Corbacho venia precedida per un augment
espectacular de l’atur, que s’havia enfilat del 8% el 2007 al 20% el 2010,40 i, sota l’argument de
la persistència de la crisi econòmica, va ser endurida durant els següents mesos amb diverses
iniciatives (Acuerdo Social y Económico promogut per la CEOE i altres forces polítiques, 2011,
etc.). L’any 2012, després de la derrota electoral dels socialistes a les eleccions del 20 de novembre
de 2011, el govern del Partit Popular de Mariano Rajoy aprovaria una nova reforma laboral més
severa encara.
40 NÚÑEZ SEIXAS, Xosé Manuel: España en democracia, 1975-2011. Volum 10 de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón
Villares. Barcelona: Crítica-Marcial Pons, 2017, p. 357
1 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�3. La gran força municipal
M
és enllà de la seva participació en la política estatal, l’altre àmbit on el PSC va començar
a deixar empremta des de ben aviat va ser el municipal. Durant tot el període estudiat,
els socialistes catalans van ser la força que va rebre més suports electorals a les eleccions
locals de Catalunya, però el fet que aquests suports es concentressin majoritàriament a les grans
ciutats i a l’àrea metropolitana de Barcelona va fer que al mateix temps CiU disposés de moltes
més alcaldies, atès que tenia una millor implantació arreu del territori.41 Amb un personal polític
provinent sobretot del mons universitari i associatiu, els primers alcaldes del PSC van arribar en
moltes ocasions al càrrec dins dels pactes de progrés (majoritàriament amb el PSUC, però també
amb CDC),42 però aquesta fórmula va començar a decaure ja durant el primer mandat democràtic, degut al fet que la política partidista no va tardar a traslladar-se a l’àmbit municipal. “L’autodestrucció” de l’espai comunista, per dir-ho en paraules de Carme Molinero i Pere Ysàs,43 va dur
durant la dècada de 1980 a l’apropament –i, en molts casos, la incorporació– de molts dels antics
integrants de les llistes municipals del PSUC a les files socialistes, que van erigir-se com la gran
força municipal de les esquerres catalanes d’aleshores ençà. Com veurem al llarg d’aquest estudi,
després d’uns primers anys de recomposició general i de posada al dia dels consistoris, Barcelona
va tenir un paper protagonista i dinamitzador en la política municipal catalana, però també en la
política autonòmica,44 en acabar esdevenint-ne el seu alcalde, Pasqual Maragall, el gran antagonista de Jordi Pujol al llarg de gairebé tota aquesta etapa.
3.1 La difícil herència dels ajuntaments franquistes
Malgrat l’empenta política amb què s’hi va arribar, l’entrada als ajuntaments democràtics l’any
1979 es va veure profundament condicionada per la greu situació econòmica que travessaven els
consistoris a nivell econòmic. Tot i que en alguns municipis l’oposició democràtica havia pogut
efectuar un cert grau de fiscalització sobre els ajuntaments tardofranquistes –sobretot a partir
de 1977–, l’entrada dels nous alcaldes i regidors als seus nous càrrecs va topar, en tots els casos,
amb una duríssima realitat de manca de recursos45 i grans endeutaments que impedia dur a la
pràctica grans transformacions de forma immediata. Un cas paradigmàtic de la conjuntura que
hi havia l’any 1979 és el de l’Ajuntament de Barcelona, on el nou equip de govern es va trobar
que només la despesa que suposava el pagament dels interessos del deute municipal era superior
als ingressos que tenia el consistori.46 I el cas barceloní no era aïllat: com explica Joaquim Nadal,
en assumir el càrrec d’alcalde el secretari municipal –que va ser l’únic pont entre l’ajuntament
franquista i el democràtic– el va informar que l’Ajuntament de Girona tenia en aquells moments
un volum de factures no comptabilitzades equivalent a més d’un terç del seu pressupost. Davant
la gravetat de la situació arreu de l’Estat, el Govern espanyol va haver d’aprovar –en dos torns–
uns pressupostos de liquidació del deute municipal que van permetre sanejar l’economia dels
41 Riquer, Borja: La Catalunya autonòmica, p. 256.
42 Per a una visió en profunditat de les candidatures municipals de 1979 i la feina prèvia dels socialistes en aquest àmbit, consulteu Muñoz
Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat, p. 150-157.
43 Per a una excel·lent història del Partit Comunista d’Espanya, consulteu Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción.
El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Igualment imprescindible resulta Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys
del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010.
44 Per a una sòlida anàlisi en profunditat, consulteu Pradel Miquel, Marc: Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i
la seva influència en la governança de Catalunya. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016.
45 A vegades, dels recursos més bàsics. A La Seu d’Urgell, l’any 1979, l’ajuntament no disposava ni d’un sol vehicle municipal. Entrevista a Joan
Ganyet (30 de novembre de 2019).
46 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/125657374. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020.
1 7
�consistoris i que comencessin a funcionar com a administracions eficients.47
I és que a les dificultats econòmiques, als ajuntaments democràtics se’ls sumava la problemàtica
d’haver-se trobat unes estructures internes caduques, on durant dècades un gruix important del
personal havia accedit a les seves posicions per recompensa política, més que per cobrir les
necessitats ciutadanes. Així, en el seu discurs d’investidura com a alcalde de Barcelona l’any 1982,
Pasqual Maragall –que com a primer tinent d’alcaldia de Narcís Serra havia estat l’encarregat de
la reestructuració interna de l’ajuntament– presumia d’haver doblat en tres anys i mig els serveis
socials proveïts pel municipi, mentre al mateix temps s’havia disminuït la plantilla funcionarial
en cinc-centes persones a base d’eliminar suplències i dobles places.48 Quatre anys més tard,
segons el mateix alcalde, la reducció de personal havia afectat dues mil persones, mentre la resta
de la plantilla havia allargat la jornada de les 27 a les 35 hores setmanals.49 Tots aquests canvis
no responien a una voluntat de depuració política, sinó que es feien a la recerca de l’eficàcia i la
modernització del funcionament d’uns organismes on la mecanització i la informàtica eren encara
molt embrionaris. Aquest canvi de mentalitat va impulsar-se a tota l’estructura municipal, i alguna
de les reconversions impulsades des d’ajuntaments socialistes van esdevenir modèliques. Va ser
el cas, per exemple, de la policia local gironina, d’on el regidor Jaume Curbet, provinent del grup
del Reagrupament socialista, va esdevenir un expert sol·licitat per moltes altres administracions
–locals i autonòmiques– per tal d’inspirar-se en el seu model després de liderar la transformació,
en paraules del seu batlle,
d’una policia [municipal] anquilosada i viciada per les inèrcies del franquisme en una
policia democràtica que no es limités a fer les funcions a les quals estava acostumada
(trànsit, compliment i vigilància de les ordenances municipals), sinó que avancés en la
direcció d’una policia integral que per proximitat i subsidiarietat acabés fent totes les
funcions d’una policia moderna, incloses les que corresponien a la policia judicial si així
ho requeria un jutge.50
Però la principal problemàtica que ocupava els ajuntaments democràtics no es trobava portes
endins, sinó que afectava la globalitat de les seves localitats. En efecte, els nous governs municipals
van haver d’afrontar la situació d’enorme dèficit infraestructural i de grans desigualtats socials
que deixava en herència el franquisme. En el cas de Lleida, per exemple, un bon testimoni de
l’estat en què es trobava tota una capital de província després de la dictadura i del tipus de
transformació que van impulsar els ajuntaments democràtics el dona Vicenç Ximenis, que va ser
regidor socialista de la Paeria entre 1983 i 1995:
Lleida continuava sent un poble rural gran durant la dictadura. Pràcticament no s’hi va fer
res. [...] Quan van entrar els socialistes en el primer govern democràtic, encara es podien
veure al mig de la rambla de Ferran els pegats que tapaven els forats de les bombes que
havien caigut durant la Guerra Civil. Els ajuntaments democràtics, al capdavant dels quals
havia estat l’alcalde Siurana, van començar a treballar per transformar la ciutat. // Pel que
fa a la cultura, amb la compra del Seminari per convertir-lo en universitat es va donar un
gran impuls, es van construir noves escoles, es van crear espais de teatre, el projecte del
conservatori que anys després seria un magnífic equipament... Pel que fa a l’assistència
social [...] Siurana i el seu equip van iniciar la creació de centres per al jovent, per preparar
nois i noies per incorporar-se al món laboral. Es van fer llars de jubilats als barris i centre
de la capital, miniresidències per als ancians més necessitats i es van crear locals socials
47 Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002). Cassà, Ed. Gavarres, 2019, p. 45-55.
48 Maragall, Pasqual: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1982, p. 8.
49 Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986, p. 193.
50 Nadal: Històries d’alcalde, p. 160 i 194.
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�de barri o de zona. // Pel que fa a l’urbanisme, s’han pavimentat tots els carrers; no hi ha
racó de la ciutat que no s’hi hagin fet obres de millora.51
I és que la transformació que van impulsar els socialistes als ajuntaments democràtics va ser,
recollint les demandes del moviment veïnal, social –amb la provisió de les eines pròpies de l’estat
del benestar (educació, sanitat i creació d’equipaments culturals, totes elles, polítiques d’igualtat
social)– i física. Com explica Oriol Bohigas, delegat del servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de
Barcelona entre 1980 i 1984, en el moment d’arribar al consistori, “de tanta urgència que hi
havia, qualsevol acció que es tirés endavant podia considerar-se, de fet, com a prioritària”. Es
volia fer de les perifèries una part autèntica de les ciutats, no un suburbi –i per reforçar-ho,
en el cas de Barcelona, es va conceptualitzar la necessitat de monumentalitzar la perifèria, fent
arribar peces d’art de gran format de primera categoria a tots els barris barcelonins–, alhora que
es desenvolupaven projectes de sanejament dels centres històrics.52 Així, mentre els recursos
van ser magres i els ajuntaments es trobaven mancats de sòl per instal·lar-hi els serveis que
demandava la ciutadania, van dur-se a terme intervencions d’acupuntura urbanística, intervenint
punts petits de les ciutats amb la intenció de regenerar zones molt més àmplies. Més endavant,
quan els consistoris van tenir una dotació adequada i, per tant, major capacitat d’acció, es van
poder dur a terme plans molt més ambiciosos. En el cas de Barcelona –i de moltes de les que en
van ser subseus–53 aquest salt d’escala es va poder fer gràcies a tenir l’horitzó dels Jocs Olímpics
de 1992, com veurem més endavant, en què es va passar a programar les intervencions a la ciutat
seguint la lògica del sistema de sistemes –és a dir, totes les accions que es fessin havien d’estar
relacionades entre elles, i cadascuna d’elles havia de resoldre les problemàtiques que poguessin
obrir les altres.54
En l’elaboració de totes aquestes polítiques, el PSC hi intervenia poc com a partit, ja que
–com explicava Raimon Obiols–, des d’aquesta formació no s’impartien “consignes entre els
representants municipals, sinó orientacions generals i cultura de gestió municipal”.55 En el cas
dels primers alcaldes democràtics amb una trajectòria llarga en el càrrec, a més a més, el partit es
va mantenir al marge de la configuració de les llistes electorals, donant continuïtat al que havia
sigut el mètode d’elaboració de les llistes de 1979 a gairebé tot arreu, però aquest laissez-faire va
anar-se limitant a mesura que passaven els anys.56 Com hem intentat explicar a través d’exemples
il·lustratius, tots els alcaldes socialistes compartien una cultura política que els feia creure en
el principi de subsidiarietat57 com en la promoció d’una participació activa de la ciutadania en
política.58 Com a bona mostra de la combinació de tots dos aspectes, a Barcelona es va crear
una subestructura de govern municipal, els consells municipals de districte, en què es forma
un parlament a petita escala a cada districte amb una presidència i un repartiment d’escons en
funció dels resultats a les eleccions municipals en aquell districte, i no reproduint el dels resultats
globals. Aquests consells no només són un espai de representació afegida de la ciutadania, sinó
51 Ximenis: Demòcrata i socialista, p. 210.
52 Entrevista a Josep Maria Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/131408280. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020.
53 Concretament, les olimpíades de 1992 van suposar unes 300 intervencions a Barcelona i la resta de seus olímpiques. Entrevista a Josep Maria
Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep
Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/122526410. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020.
54 Entrevista a Josep Antoni Acebillo del 12 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual
Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/201260507. Data de la darrera consulta: 12 de maig de
2020.
55 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 113.
56 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020).
57 Que, en poques paraules, argumenta que tot allò que es pugui fer des de l’àmbit més proper no s’ha de fer des d’una instància més elevada.
Per tant, cal dotar l’esfera local dels recursos necessaris per fer front a les necessitats més immediates dels ciutadans, cal dotar els governs
regionals de les eines suficients per bastir estratègies de col·laboració interterritorial efectives, etc., ja que gràcies al seu coneixement apamat
del terreny sempre trobaran solucions millors.
58 No era per simple estètica que l’eslògan electoral de Pasqual Maragall a les municipals de 1983 fos “La ciutat és la gent”.
1 9
�que també gaudeixen d’un pressupost assignat i de capacitat d’iniciativa política, així com
s’ocupen de la gestió directa de part dels serveis municipals. I és que, com explicava Maragall, es
tractava de fer que la ciutadania es fes l’administració seva i se la sentís propera, motiu pel qual
també es va procurar millorar els canals d’informació municipals. Es tractava, en definitiva, de
construir les noves ciutats “amb respecte”.59
Però l’antagonisme que esmentàvem entre Maragall i Pujol no va produir-se només per l’acció
de l’alcalde de Barcelona a la seva ciutat, ni va limitar-se només a la relació del president de la
Generalitat amb la capital catalana. I és que si la dinàmica que es va crear entre el Govern català i
el món municipal va estar marcada per la “desconfiança i el recel”60 durant els anys del pujolisme
no va ser principalment per motius de personalismes, sinó pel gran xoc ideològic sobre la qüestió
territorial que ben aviat es va fer palès entre el PSC i CiU. Com reflexionava anys més tard el
mateix Maragall,
la teoria de Pujol és que un país amb ciutats fortes és un país feble [...]. I [això] era el contrari
del que jo havia mamat. Això era estratègicament no defensable però sí comprensible al
principi, per tal de potenciar una sola marca, Catalunya, un sol nom, una sola realitat,
una sola identitat, perquè encara teníem un país massa confús. Però no s’unificava a la
manera de Tarradellas, en base a la unitat d’acció, sinó en base a la identitat excloent. La
teorització de Pujol és a la carta que em va enviar el gener del 1987, [sobre la supressió de
la Corporació Metropolitana de Barcelona] amb dos “nos”. Un no a la Catalunya hanseàtica
i un altre no a la fragmentació de Catalunya. // [Entre Maragall i Pujol hi havia] Dues
teories amb una concepció del territori radicalment oposades: una Barcelona gran per a
mi [...] era un punt de vista doctrinal, no només sentimental [...]. La idea de ciutat que jo
havia estudiat i que explicava a classe equivalia a una concepció diferent del món. Era
una comprensió diferent de l’estrictament romàntica del nacionalisme [...]. Són teories
alemanyes, de país federal, distribuït. Mentre que el nacionalisme tendeix a identificar la
nació amb la capital, i la capital amb l’esperit.61
De Barcelona estant, doncs, Pasqual Maragall va intentar posar en marxa des del seu accés a
l’alcaldia el seu projecte de Catalunya,62 engegant diverses xarxes de ciutats i intentant exprimir
al màxim la dimensió metropolitana de la ciutat (és a dir, la implementació del principi de
subsidiarietat a més gran escala) –un seguit d’iniciatives que van marcar la vida política catalana
durant quinze anys per les diverses controvèrsies que van anar generant.
3.2 Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals
mite del contrapoder socialista
Un cop establert el joc de minories i majories institucionals que van definir la política catalana
durant gairebé un quart de segle, una de les primeres polèmiques que va esclatar entre socialistes
i convergents va ser la de l’organització territorial. El 1985 el conseller de Governació, Macià
Alavedra, anunciava públicament que el Govern català apostava per la supressió de les entitats
metropolitanes i era partidari de recuperar la divisió comarcal de 1936, esdevenint les comarques
59 Maragall: Per una Barcelona olímpica i metropolitana, p. 8-9, 15.
60 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). A tall d’exemple, mentre Tarradellas va ser president, organitzava un dinar al mes amb
els alcaldes democràtics de les capitals de províncies catalanes a la Casa dels Canonges. Un cop Pujol va guanyar les eleccions, Joaquim Nadal,
alcalde de Girona duran tot aquest temps, va haver d’esperar vint-i-tres anys a tornar a trepitjar aquest espai de la Generalitat. Entrevista a
Joaquim Nadal (23 de març del 2020).
61 Fragment de l’entrevista de Josep Maria Muñoz Lloret a Pasqual Maragall publicada a L’Avenç, 324 (maig del 2007).
62 Tal com recorda Antoni Castells, el projecte polític de Maragall ja era de caràcter nacional quan era alcalde de Barcelona. Entrevista a Narcís
Serra de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep
Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020.
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�un segon nivell de govern local de perfil funcional (mancomunació de serveis entre municipis),
amb uns consells rectors elegits en segon grau pels membres dels consistoris integrats. El PSC,
en canvi, apostava per un govern territorial centrat en municipis, vegueries (que substituirien les
diputacions) i un instrument específic a l’àrea de Barcelona –és a dir, la Corporació Metropolitana
de Barcelona (CMB)– en la qual les comarques (com demanava el PSUC) es constituirien a partir
d’una lliure elecció dels ajuntaments i serien un ens de suport als municipis. Aquests punts van
ser la base de la proposició de llei d’organització territorial i govern de Catalunya presentada
pel PSC al Parlament de Catalunya el 23 de juliol de 1986, però CiU va fer servir la seva majoria
absoluta per imposar la seva proposta, amb l’aprovació de quatre lleis territorials l’any 1987,63
buscant acabar amb una situació que Jordi Pujol entenia que generava una situació de “diarquia”
entre la Generalitat i els ajuntaments –tement, especialment, pel paper que podia jugar la CMB.64
La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) havia sigut creada per decret el 24 d’agost de
1974 com una nova institució que, a més de tenir competències urbanístiques sobre 27 municipis
de l’àrea metropolitana de Barcelona, tenia la possibilitat de prestar serveis a les localitats. Fins
la constitució dels primers ajuntaments democràtics, aquest organisme estava presidit per un
alt funcionari nomenat pel Consell de Ministres i havia tingut un rol discret, però entre 1979 i
1982, essent dirigida per una comissió de govern integrada per representants del PSC, PSUC i
CiU (que havien estès així els Pactes de Progrés a una dimensió metropolitana), va consolidar la
seva presència al territori, ampliant el seu àmbit d’actuació i de serveis prestats gràcies a gaudir
de finançament directe de l’Estat i una notable autonomia en la gestió. A partir de 1982, la CMB
va passar a estar presidida en solitari per Pasqual Maragall, que va aconseguir augmentar-ne el
pressupost i les competències, fins al punt que, com explica Paola Lo Cascio,
gairebé a la meitat dels anys vuitanta, la CMB no només proporcionava un ventall de
serveis essencials pràcticament a la meitat de la població de Catalunya, sinó que aspirava
també a esdevenir integralment una veritable institució que, com a tal, actuava en
representació dels ciutadans i amb la qual aquests últims podien sentir-se identificats. El
creixent protagonisme polític de la CMB, que va trobar el seu punt àlgid en l’organització
de la Conferència Mundial de la Població el 1984, el seu reconeixement institucional per
part de les autoritats centrals, la promoció de projectes de caràcter estratègic i l’assumpció
de nous serveis –Parc Tecnològic del Vallès, Pla de Costes, empreses de transport públic,
Mercabarna– i la constant elaboració de propostes que superaven el seu inicial àmbit
competencial (s’hi va arribar a proposar des d’una xarxa d’emissores radiofòniques fins
a la institució d’una policia metropolitana integrada) van afavorir en les files de CiU la
sensació que la CMB s’estava convertint en un perillós contrapoder per a la Generalitat.65
El cert és que la capacitat d’incidència de la CMB va ser més que notable. Maragall pensava que
Barcelona no podia dissenyar la seva transformació sense considerar la dimensió metropolitana,
la ciutat real a què pertanyia –perquè, segons el seu punt de vista, la Ciutat Comtal era part
d’un tot que anava més enllà de les fronteres administratives, i la CMB no havia de ser una eina
al seu servei particular, sinó al servei de tothom.66 El fet, però, és que l’entusiasme de Maragall
per la Corporació no era compartit per la resta d’alcaldes metropolitans, que tot i veure molts
dels avantatges de pertànyer-hi, observaven també amb recel com les particularitats dels seus
municipis quedaven amenaçades, sense arribar-se a establir un diàleg franc entre tots els implicats
63 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2008, p. 258-259.
64 Per a una explicació en primera persona d’aquesta confrontació de projectes, consulteu OBIOLS: El mínim que es pot dir, p. 245-249.
65 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 257-258.
66 Per a un estudi aprofundit de la temàtica, consulteu Tomàs Fornés, Mariona: Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat
metropolitana. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017.
2 1
�per establir quin havia de ser el rumb d’aquest ens.67 Tot plegat va generar que quan Jordi Pujol
impulsés l’abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987, Pasqual Maragall es
quedés gairebé sol defensant la necessitat de recórrer davant el Tribunal Constitucional aquesta
decisió, en argumentar Raimon Obiols davant la Comissió Executiva del PSC que presentar un
recurs per aquest tema era inconvenient políticament, invocant la polseguera que havia generat
l’anul·lació de la Llei de Contracte de Conreu l’any 1934 –antecedent de l’esclat dels Fets d’octubre
d’aquell any– i tement afegir més llenya al foc en un clima polític, el català, especialment crispat
des de l’esclat del cas Banca Catalana, com veurem més endavant.68
El nivell de confrontació entre l’alcalde de Barcelona i el president de la Generalitat no va
ser –malgrat la desconfiança de Jordi Pujol cap al món municipal que no fos del seu partit– la
tònica general de les relacions entre consistoris i Govern català, ja que mentre Maragall feia
de “parallamps” per a la resta d’alcaldes, aquests buscaven individualment un mínim nivell
d’entesa amb la Generalitat. A nivell col·legiat, però, els batlles socialistes sí que van actuar contra
el que entenien com a polítiques “paternalistes” impulsades pel Govern català als barris més
desafavorits de les seves localitats des de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC),69 creada
el 1981 per cent setanta-set ajuntaments diferents i presidida per l’alcalde de Girona, Joaquim
Nadal, des d’aleshores fins al 1995. Com a resposta a la creació de l’FMC, Pujol va impulsar el
mateix 1981 el naixement de l’Associació de Municipis de Catalunya (AMC), que en un primer
moment va reunir molts ajuntaments de l’àmbit convergent o d’ERC. Però el bon funcionament
de totes dues entitats va fer que aviat transgredissin les fronteres partidistes, aconseguint una
implantació notable arreu del territori i concentrant, de fet, un gruix important de municipis que
formaven part de totes dues xarxes. La col·laboració i entesa entre totes dues entitats va acabar
duent a diversos i reiterats intents de fusió, però tots ells van ser desactivats des de les secretaries
d’organització del PSC i de CiU.70
La CMB i l’FMC no van ser, però, les úniques plataformes de col·laboració intermunicipal
impulsades o liderades des d’ajuntaments socialistes durant aquesta etapa. I és que, fruit de la
convicció de l’alcalde de Barcelona que, en paraules del seu cap de gabinet,
per a determinats serveis no n’hi ha prou amb la capitalitat de Catalunya i els seus
aleshores 6 milions d’habitants, sinó que s’havia de tenir una mena de capitalitat d’un
territori més ampli, i no només per a la implantació de vols internacionals, sinó també
per aconseguir la implantació de grans serveis culturals, que no són sostenibles si el nucli
o la massa crítica no és prou gran.71
Pasqual Maragall va impulsar promoure diverses iniciatives de col·laboració transfronterera
des de l’alcaldia barcelonina.72 Fent-ne un breu repàs cronològic, el 1984 naixia la Comissió
Interpirinenca de Poders Locals, que per part catalana aplega Barcelona i La Seu d’Urgell (l’alcalde
de la qual, Joan Ganyet, va presidir l’associació fins al 2003), per part francesa Tolosa de Llenguadoc
i Foix i per part d’Andorra els seus set municipis (comuns). El 1986 es creava Eurocities, que
67 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020).
68 En la reunió de la Comissió Executiva del 2 de juliol de 1987, només Ernest Maragall i Joan Blanch, alcalde de Badalona, van votar a favor de
presentar un recurs d’inconstitucionalitat al TC per l’abolició de la CMB. Maragall, Pasqual: Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008,
p. 123-124.
69 Entrevista a Joaquim Nadal Farreras del 6 de juliol del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/195449594. Data de la darrera consulta: 7 de maig
de 2020.
70 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020).
71 Entrevista a Xavier Roig de l’11 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/188120977. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020.
72 Per a un estudi complet sobre Pasqual Maragall com a dinamitzador de projectes entre ciutats europees, consulteu Aixalà i Blanch, Albert:
“Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Working paper
núm. 2 de la Fundació Catalunya Europa, octubre del 2015.
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�tenia com a ciutats fundadores Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam que,
partint de les seves característiques similars, buscaven solucions comunes en qüestions com la
inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana. El 1990 es fundava la
xarxa C-6, de la qual formaven part Barcelona, Palma, Saragossa, València, Montpeller i Tolosa
de Llenguadoc, i que va ser l’embrió de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, creada oficialment el
2004, quan Maragall ja era president de la Generalitat de Catalunya.73 Complementàriament a
les motivacions que exposava Roig, resulta interessant llegir les valoracions del mateix Maragall
sobre les motivacions que hi havia darrere la creació de la C-6:
en la competència internacional dels mercats econòmics cal posseir una certa dimensió
regional que Barcelona només podia imaginar en coordinació amb una àmplia àrea
d’influència, al llarg del territori que vaig anomenar el nord del sud europeu, l’arc
mediterrani de Tolosa de Llenguadoc fins a València, amb la inclusió de ciutats com
Palma, Saragossa, Montpeller i Perpinyà. [...] La xarxa C-6 englobava aleshores 17 milions
d’habitants en un radi de 350 quilòmetres al voltant de Barcelona. Aquesta és la regió
macroeconòmica que envolta la capital de Catalunya, és una unitat de mercat en termes
internacionals. Ens hem de mentalitzar que som 17 milions si volem arribar a tenir
capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes, aeroports internacionals
amb connexions transoceàniques, sistema universitari complet, etcètera. // Aquesta
Euroregió té la talla indispensable per ser algú a Europa, per tenir possibilitat de figurar
al mercat de nacions.74
La projecció internacional de Pasqual Maragall no va poder esquivar, tanmateix, la polèmica
amb Jordi Pujol també a aquesta escala. Concretament la disputa entre tots dos va començar
després que l’any 1991 l’alcalde de Barcelona es fes amb la presidència del Consell dels Municipis
i Regions d’Europa,75 mentre el 1992 el president de la Generalitat de Catalunya era escollit màxima
autoritat de l’Assemblea de Regions d’Europa. El motiu de controvèrsia va ser, en aquesta ocasió,
la previsió al Tractat de Maastricht (1992) de la creació d’un Comitè de les Regions europeu, que
Maragall demanava que tingués una composició paritària entre regions i municipis, mentre Pujol
era absolutament refractari a la possibilitat d’incloure-hi les localitats. Va haver de ser un tercer
polític català, l’històric dirigent comunista Antoni Gutiérrez Díaz, que –en condició de president
de la Comissió de Política Territorial del Parlament Europeu– fes de desllorigador, establint que
entre 1993 i 1996 s’obria un període de “diàleg constituent” en què s’havia de desencallar la
situació. Finalment es va arribar a un acord entre les parts, i el Comitè de les Regions va incorporar
noranta-nou regions i noranta municipis i la seva presidència va quedar distribuïda entre Pasqual
Maragall (1996-1998) i Jacques Blanc (1998-2000), el candidat apadrinat per Pujol. L’organisme
que va resultar de tot aquest procés no va ser, però, el projectat ens a través del qual les regions
havien de jugar el seu paper en la construcció d’Europa, sinó que, aprofitant les eines de reforç
als estats que preveia Maastricht i a través de la rebaixa de la càrrega de representativitat que
havia de tenir el Comitè de les Regions decidida al Consell d’Amsterdam del juny de 1997, aquest
organisme va quedar reduït a ser un òrgan consultiu de poders escassos i confusos.76
73 Per a un estudi en profunditat de totes aquestes iniciatives, consulteu Martín i Uceda, Javier: Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en
l’articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall. Working paper núm.
5 de la Fundació Catalunya Europa, maig del 2018.
74 MARAGALL: Oda inacabada, p. 199
75 Organisme que representava cent mil alcaldes europeus agrupats en trenta-vuit associacions nacionals de vint-i-cinc països, tots ells disposats a reclamar un paper més ampli dels poders territorials de ciutats i regions en la construcció europea, segons Pasqual Maragall. MARAGALL: Oda inacabada, p. 205
76 En tot plegat també va ajudar-hi que el Tractat de Maastricht preveiés altres canals pels quals les regions poguessin ser influents, pel que
molts territoris d’Alemanya, Àustria i Bèlgica van acabar perdent el seu interès en un Comitè de les Regions que tants problemes estava tenint
per poder-se posar en funcionament. LO CASCIO: Nacionalisme i autogovern, p. 243-249
2 3
�Tot aquest bagatge internacional –a què se sumarien altres punts destacats com la firma de
la fallida Declaració de Barcelona per a la pau al Mediterrani, l’any 1995– no va suposar en cap
cas el punt àlgid de la projecció exterior de Barcelona i del seu alcalde. El moment culminant de
la carrera municipal de Maragall i del projecte amb què els socialistes havien arribat a l’alcaldia
barcelonina va ser, sense dubte, la celebració del Jocs Olímpics de 1992 a la Ciutat Comtal, que
van permetre la transformació de la ciutat grisa que havia deixat el franquisme en una capital
moderna, on s’havien corregit moltes de les desigualtats en molt poc temps, alhora que situava
la ciutat al món. Posar Barcelona al mapa va ser un procés llarg i que va esdevenir modèlic, però
també va ser la demostració paradigmàtica de com de complexes van arribar a ser les relacions
entre els ajuntaments socialistes i la Generalitat, entre el Govern català i el Govern espanyol, i
entre el PSC i el PSOE.
3.3 La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que
“allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo
per a Catalunya és bo per a Espanya”
L’any 1992 Barcelona va organitzar uns dels Jocs Olímpics més exitosos que es recordaven,
gràcies a la bona feina per part de l’organització i la massiva implicació ciutadana,77 però el camí
per arribar als bons resultats finals va estar ple de dificultats. Tot i que el seu cap visible va ser
Pasqual Maragall, el projecte olímpic no va arrencar sota el seu mandat a l’alcaldia, sinó que va
ser Narcís Serra –que, posteriorment, des de la seva posició de ministre, va seguir sent un actor
imprescindible perquè la iniciativa arribés a bon port–78 qui en va iniciar la gestació. Concretament,
l’any 1979 el flamant alcalde barceloní va mantenir les primeres converses exploratòries sobre
aquesta possibilitat amb el tercer agent clau en l’èxit de la iniciativa, l’expolític franquista Joan
Antoni Samaranch, que aleshores ocupava la vicepresidència del Comitè Olímpic Internacional
(COI) i que l’any següent en va esdevenir president. Segons va explicar deu anys més tard el
mateix Serra, la formulació del projecte olímpic buscava donar un element a la ciutadania perquè
es tornés a fer seva la ciutat, de “recosir-la” social i urbanísticament, tot reforçant-ne alhora el
seu paper de capitalitat,79 però durant les seves primeres fases no comptava amb el recolzament
ni del Govern espanyol de la UCD, ni del Comitè Olímpic Espanyol ni, tal com confessa Pasqual
Maragall, del mateix PSOE80 –una actitud generalitzada que contrastava amb la del rei Joan Carles
I, que sí que es va involucrar des del principi en la iniciativa i va desactivar el boicot que s’anava
a fer des de Madrid, on es volia dedicar en exclusiva l’any 1992 a la commemoració del cinquè
centenari del descobriment d’Amèrica.81 Gràcies, en part, al paper del monarca, molts dels actors
que en un primer moment van observar amb reticència les olimpíades de Barcelona van anar
canviant progressivament el seu posicionament, quedant al final la Generalitat de Catalunya com
l’únic estament que no va voler ser part del projecte olímpic.
L’organització dels Jocs, després de la designació oficial de Barcelona com a seu olímpica el
17 d’octubre de 1986, va ser liderada pel Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona
1992 (COOB), que, creat a aquests efectes el 12 de març de 1987, va ser presidit per Josep Miquel
Abad, nomenat a proposta de Maragall. Com hem vist en les paraules de Serra, aquest Comitè
tenia la missió de fer que els Jocs Olímpics fossin els de tots, i per això calia implicar-hi tothom
77 Els Jocs Olímpics de Barcelona van celebrar-se entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992. Hi van competir gairebé 10.000 esportistes, repartits
entre 36 instal·lacions esportives, de les quals 15 situades a les subseus olímpiques. Per a la seva realització es van mobilitzar 35.000 voluntaris –escollits d’entre les 102.000 inscripcions per a ser-ho que es van registrar. Entre el 4 i el 15 de setembre del mateix es van disputar els
Jocs Paralímpics, que també van tenir un gran èxit esportiu i de mobilització ciutadana, aplegant fins a 15.000 voluntaris per fer-los possibles.
78 Maragall així li va reconèixer en el discurs inaugural dels JJOO. Per a una intel·ligent anàlisi d’aquest discurs consultar BADIA, Jaume: “La
treva olímpica”, dins CLARET, Jaume (coord.): Pasqual Maragall. Pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017, p.425-454
79 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 78.
80 Maragall: Oda inacabada, p. 133-136.
81 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�–també a nivell financer. Així, i amb l’ajuda clau de Joan Antoni Samaranch –ben secundat per
l’exesportista i empresari Carles Ferrer Salat– l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir implicar
l’empresariat de la ciutat perquè invertís a fer les Olimpíades possibles, aconseguint mil milions
de pessetes només a la primera ronda de finançament,82 fent part d’aquesta aventura un sector
fins aleshores mal predisposat cap al govern d’esquerres de la ciutat. La implicació del sector
privat, que va acabar finançant el 30% del cost dels Jocs –el 70% restant el van aportar a parts
iguals l’Ajuntament de Barcelona i el Govern d’Espanya– va ser essencial, doncs, per poder tirar
endavant el projecte. Gràcies a la implicació de tots aquests agents, a partir de la seva creació el
22 de maig de 1989, un hòlding anomenat HOLSA83 –presidit per Santiago Roldán, nomenat
pel govern central– va poder encarregar-se de la construcció de tota l’estructura associada als
Jocs, que no només era d’equipaments esportius. Així, a banda de les instal·lacions esportives i
de la construcció de la Vila Olímpica, es van construir unes noves rondes viàries de trenta-cinc
quilòmetres de circumval·lació de la ciutat, es va ampliar l’aeroport, es va implantar un pla de
nous hotels, es van renovar les infraestructures de telecomunicacions –com ara els col·lectors
d’aigües de pluja– i es va estendre la xarxa d’instal·lacions esportives. D’aquesta manera, segons
els càlculs de l’alcalde, en el moment àlgid dels preparatius olímpics van arribar-se a sumar
al mateix temps tres-centes obres de construcció oberta a Barcelona, contribuint a generar un
dinamisme econòmic que va fer baixar l’atur d’un 20% a un 9% a la Ciutat Comtal.84
Però els Jocs Olímpics de 1992 no només van servir per canviar la fisonomia de la ciutat –que,
entre els canvis més evidents, va guanyar 4’5 km de façana marítima–, sinó que també va servir
per impulsar-hi un ambiciós pla d’equipaments culturals, en consonància amb un dels programes
associats als Jocs –l’Olimpíada Cultural que, entre 1988 i 1992, va desplegar un ampli programa
d’activitats culturals a la ciutat. Així, es va impulsar la reforma del Museu Nacional d’Art de
Catalunya (MNAC) i es van construir, entre d’altres, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona
(MACBA), una nova seu per a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, L’Auditori i el Teatre Nacional de
Catalunya (TNC). Igualment, la xarxa de biblioteques municipals va poder fer un salt qualitatiu i
quantitatiu important. Amb la intenció de fer de Barcelona una capital cultural de primer ordre,
per al disseny de tots aquests edificis es van contractar arquitectes d’anomenada internacional –
com Richard Meier, Richard Rogers, Frank Gehry, Vittorio Gregotti, Ricardo Bofill, Rafael Moneo–,
així com es va encarregar escultura pública de gran format als principals escultors del moment
–com Richard Serra, Beverly Pepper, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Rebecca Horn o Bryan
Hunt.
Com podem veure, a diferència, per exemple, de l’Exposició Universal que es va celebrar a
Sevilla aquell mateix any o del Fòrum de les Cultures que va tenir lloc a Barcelona el 2004, les
Olimpíades de 1992 van ser planificades des d’un primer moment amb la voluntat de deixar
un llegat que fos de profit per a la vida quotidiana barcelonina més enllà del 1992. Amb aquest
objectiu, des de l’Ajuntament de la capital catalana l’any 1987 s’havia posat en marxa el Pla
Estratègic de Barcelona, que tenia la voluntat de pensar la ciutat postolímpica i com fer realitat el
propòsit transformador i de mobilització ciutadana amb què havien estat ideats els Jocs Olímpics.
82 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 81.
83 Que aplegava Anella Olímpica, SA, Vila Olímpica, SA i l’Institut Municipal de Promoció Urbanística. Les accions del hòlding van quedar repartides al 51% per l’Estat i el 49% per l’Ajuntament de Barcelona després de la negativa de la Generalitat de Catalunya a integrar-s’hi. HOLSA
va acabar invertint 174.000 milions de pessetes –interessos financers a banda. Maragall: Oda inacabada, p. 151-152.
84 Maragall: Oda inacabada, p. 149-176.
2 5
�I és que la inhibició de la Generalitat de Catalunya85 i la distància amb el Govern espanyol86
van fer que l’Ajuntament de la ciutat tingués un protagonisme inusitat en l’organització d’un
esdeveniment d’aquestes característiques.
De fet, si els Jocs van ser un èxit i van esdevenir un model d’organització i de la col·laboració
público-privada no va ser perquè el camí per arribar-hi fos fàcil. I és que si durant el discurs
de celebració de la designació olímpica Pasqual Maragall va pronunciar una frase que definia
perfectament –més enllà de la idea que hi havia darrere aquest projecte concret– la seva filosofia
política (“allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. Allò que és bo per a Catalunya
és bo per a Espanya”), la marxa dels esdeveniments va encarregar-se de demostrar que l’alcalde
estava bastant sol en aquesta visió. Per una banda van haver-se de superar els recels de moltes
altres regions d’Espanya cap al favoritisme que, al seu parer, suposava la gran inversió que l’Estat
va haver de fer-hi87 per fer realitat els Jocs –imatge que va fer que Sevilla rebés, gairebé com
a desgreuge, la connexió dels primers trens d’alta velocitat (AVE) que hi va haver a Espanya
aquell 1992, mentre Barcelona hauria d’esperar setze anys més per a disposar-ne. Per l’altra
banda, la nul·la predisposició del govern de Jordi Pujol a contribuir –econòmicament i a nivell
organitzatiu– en la iniciativa posava de manifest fins a quin punt estaven allunyats el projecte
nacional socialista i el convergent. En qualsevol cas, la incidència positiva de Barcelona ’92 en
la ciutat, el país i l’estat va acabar sent incontestable. Però, com veurem tot seguit, el següent
gran projecte de transformació que va impulsar Pasqual Maragall vint anys més tard des de la
Generalitat de Catalunya no va córrer la mateixa sort.
85 Un cop passats els Jocs Olímpics, Pasqual Maragall enumerava en un article la trentena de negatives que havia rebut del govern de Jordi
Pujol en els últims anys, que es resumeixen en la negativa a col·laborar en els projectes de 1992, en matèria d’educació i cultura, en promoció
econòmica, en benestar social, en transports i altres. “La deuda municipal de CiU”, La Vanguardia del 20 de desembre de 1992.
86 En un primer moment, el govern central va estudiar crear un ministeri per coordinar els quatre grans esdeveniments de 1992 a Espanya –és
a dir, els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla, la commemoració del 500 aniversari del descobriment d’Amèrica i la Capitalitat Europea
de Cultura de Madrid–, però aquesta possibilitat es va descartar aviat per l’oposició, entre d’altres, de Barcelona. De fet, Pasqual Maragall i Felipe
González no van tenir mai una gran entesa degut al caràcter díscol de l’alcalde barceloní. En aquest sentit, la intermediació de Narcís Serra, que
s’entenia bé amb tots dos, va ser fonamental per fer funcionar les relacions entre totes dues administracions. Entrevista a Joan Clos del 18 de
juliol del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz
Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/334866452. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020.
87 L’Estat va acabar invertint un agregat de 230.000 milions de pessetes, i una empresa pública com Telefónica, 100.000 més, per a la celebració
dels Jocs i perquè la transformació de Barcelona fos possible. Però, segons va confessar el ministre d’Hisenda Josep Borrell a Pasqual Maragall,
el 1991 va ser l’únic any de tot aquell període en què la inversió feta a Barcelona va igualar la que rebia Madrid. Maragall: Oda inacabada, p.
138-139.
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�4. Vint-i-tres anys a l’oposició, set anys de
governs de progrés
4.1 El llarg camí fins a la Generalitat
Després de guanyar les eleccions legislatives el 1977 i 1979 a Catalunya, el PSC va afrontar amb un
optimisme desbordat les primeres eleccions autonòmiques, que es van celebrar el 20 de març de
1980. Malgrat no haver pogut tenir la visibilitat desitjada com a principal força de la restauració
democràtica al Principat per mor del retorn i del caràcter del president a l’exili, Josep Tarradellas,
els socialistes catalans esperaven que el seu líder, Joan Reventós, pogués obtenir la presidència
de la Generalitat sense gaires dificultats. La victòria contra pronòstic de la coalició nacionalista
Convergència i Unió, liderada per Jordi Pujol, va sumir el PSC en una profunda depressió i va
condicionar l’evolució política a partir d’aleshores, deixant-lo sense una posició de força que
hauria sigut clau davant el PSOE i en la pròpia política catalana durant els següents vint anys.88
Malgrat la duresa de la derrota a les primeres eleccions autonòmiques i d’haver optat per
entrar a l’oposició, en rebutjar l’oferta de Jordi Pujol per formar un govern de coalició amb CiU,89
el PSC va participar del clima d’entesa general que va caracteritzar la legislatura 1980-1984 –que,
en paraules de Paola Lo Cascio, va tenir un caràcter “substancialment constituent”.90 Així, es van
establir les bases estructurals de l’autogovern català (desplegament estatutari; creació del Síndic
de Greuges i la Sindicatura de Comptes; creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió;
Llei Normalització Lingüística; etc.) amb un paper notable dels socialistes en molts casos. De
tots ells, potser el més destacable és la Llei de Normalització Lingüística, en què la figura de la
diputada Marta Mata va ser clau per a la seva elaboració i aprovació, per unanimitat, l’any 1983.
Tal com es recollia a la seva proposta Bases per a una política lingüística, aprovada pel Consell
Nacional de 1981, per al PSC, el català havia de ser “instrument d’unificació del poble treballador
de Catalunya” –dit d’altra manera, com recollia un dels esborranys del document, un autèntic
“instrument de reconstrucció nacional”.91 Per això, els socialistes catalans rebutjaven frontalment
la possibilitat de crear dues xarxes escolars segregades per raó de llengua –com pretenien CiU,
ERC i Centristes de Catalunya–, així com dotar la Llei de Normalització Lingüística de caràcter
sancionador –un doble rebuig similar al formulat pel PSUC. La llei havia de servir per fer del
català la llengua predominant a Catalunya en l’àmbit públic i privat, i el plantejament socialista de
fer-ho exclusivament per la via de garantir-ne la cooficialitat efectiva (relació amb l’Administració
en l’àmbit municipal i autonòmic) i el coneixement per part de tota la població escolaritzada va
acabar sent acceptada per tots els grups.
El relatiu clima de consens amb què es va viure durant gairebé tota la primera legislatura va
permetre que CiU capitalitzés com a pròpia la transformació de la Generalitat en quatre anys,
que partint dels pocs recursos d’una diputació provincial molt infradotada va aconseguir passar
a ser un conjunt institucional que afectava el conjunt de la ciutadania, gràcies als seus més de
vuitanta mil funcionaris i les setanta-vuit lleis aprovades pel Parlament autonòmic. Essent així,
a l’hora d’afrontar la campanya electoral de les segones eleccions autonòmiques, que van tenir
lloc el 29 d’abril de 1984, el PSC va trobar-se que, per una banda, el seu rebuig a formar part d’un
govern de coalició li havia impedit tenir la visibilitat que el seu paper en el desenvolupament de
88 Per a una visió en profunditat de les eleccions de 1980 i els seus efectes sobre el PSC, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat,
p. 157-163.
89 Decisió en la qual, al marge de l’intens debat que hi va haver dins del partit, les pressions del PSOE havien tingut una importància “decisiva”,
segons Borja de Riquer. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 321.
90 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 109.
91 Recollit a Lo Cascio: op. cit., p. 115-117.
2 7
�moltes de les iniciatives clau de la legislatura li hauria pogut atorgar i, per l’altra, que no podia
criticar el gruix de l’obra de govern de la primera Generalitat, atès que n’havien estat partícips.
Davant d’aquesta situació, els socialistes van optar per centrar la seva campanya a denunciar el
sectarisme que havia imprès Jordi Pujol a la Generalitat, demanant més transparència en la seva
gestió, alhora que –en lloc d’apostar per fer una campanya centrada en el territori (com sí que
va fer CiU) on es poguessin treure a lluir els excel·lents resultats obtinguts a les municipals de
1983 i la connexió del partit amb la realitat catalana– es va decidir donar un gran protagonisme
al PSOE i a les principals figures del Govern espanyol, esperant generar una mobilització similar
a l’obtinguda a les eleccions estatals de 1982 i treure rèdits de la popularitat de què gaudia Felipe
González. D’aquesta manera, el nou candidat, Raimon Obiols, quedava eclipsat pels líders del
partit estatal i el projecte autònom del PSC resultava empetitit davant una obra de govern –
la del PSOE, molt condicionada, com hem pogut veure, per la situació de crisi econòmica en
què es vivia– que es posava més en relleu –i, per tant, a judici– que el propi programa per
a Catalunya dels socialistes catalans. Tot plegat, de retruc, no feia més que donar munició a
l’aparell propagandístic del pujolisme, que des de l’afer de la LOAPA havia anat augmentant
exponencialment les acusacions de sucursalisme cap al PSC. En efecte, els socialistes catalans no
van formar part de les mobilitzacions contra la LOAPA que la resta de partits catalans van seguir
promovent un cop aprovada aquesta llei. Aquest fet, sumat a la desaparició del grup propi al
Congrés dels Diputats i a l’alineament progressiu amb les tesis del PSOE va fer que s’estengués
la sensació –certament exagerada– d’una espècie d’abdicació catalanista per part del PSC al llarg
de l’any 1982.92 La suma de tots aquests factors va acabar influint en els resultats electorals dels
socialistes catalans en les autonòmiques de 1984, en què van quedar segons, amb un 30’11% dels
vots i 41 diputats, mentre que CiU obtenia la majoria absoluta amb 72 diputats (46’80% dels
sufragis).93
En produir-se la derrota de 1984, Raimon Obiols va fer autocrítica dient que el PSC havia
perdut vot catalanista i, sobretot, no havia aconseguit mobilitzar i motivar el seu electorat perquè
fos conscient de la importància de les decisions que es prenien al Parlament de Catalunya.94 El que
no podia intuir el primer secretari del PSC és que s’acabava d’iniciar una tendència que encara es
trigaria gairebé vint anys a revertir, que es va conèixer com el fenomen del vot dual. En efecte, fins
a les eleccions autonòmiques de 1999 es va registrar una fluctuació de suports i de percentatges
d’abstenció força sorprenent, però que seguia una lògica: a les eleccions generals, en les quals el
carisma del president Felipe González tenia un indubtable efecte mobilitzador entre l’electorat
socialista, es produïa una participació global molt més elevada que a les autonòmiques, on es
registraven percentatges d’abstenció més alts fins i tot que a les municipals. La principal víctima
d’aquestes oscil·lacions va ser el PSC, que va arribar a perdre fins al 40% dels suports entre dues
eleccions separades només per mesos, ja que l’electorat que més acusava aquest comportament
diferencial era el d’esquerres, concentrat principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la
circumscripció de Barcelona.95
La dinàmica del vot dual –comportament de l’electorat socialista a banda– va estar molt
condicionada durant tota aquesta etapa per les tibants relacions entre els socialistes (catalans i
espanyols) amb el carismàtic president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, molt dolentes a
partir del maig de 1984 quan, tres setmanes després de les eleccions catalanes, el Fiscal general de
l’Estat presentava una querella contra Jordi Pujol, conjuntament amb vint-i-cinc antics dirigents
més de Banca Catalana pels presumptes delictes d’apropiació indeguda i falsedat documental.
Esclatava, d’aquesta manera, el cas Banca Catalana, que va dinamitar la política catalana (que
92 Lo Cascio, op. cit., p. 345.
93 El canvi d’escenari del Parlament català va ser radical després d’aquests comicis. Alianza Popular, amb 11 diputats (7’7% vots), esdevenia la
tercera força parlamentària, mentre el PSUC baixava de 25 a 6 escons (5’58%) i ERC de 14 a 5 (4’41%).
94 “La pérdida de voto catalanista preocupa al PSC”, La Vanguardia, 30 de maig de 1984.
95 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 246-255, 321.
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�ja acabava de sofrir una sacsejada important atesos els resultats de les autonòmiques) i va
convertir al PSC en l’ase dels cops de CiU, des d’on Jordi Pujol va provar de fer passar els seus
problemes amb la justícia com un atac orquestrat pel Govern espanyol –que, de fet, desconeixia
les intencions de la Fiscalia de presentar la querella–96 contra Catalunya, iniciant així el seu intent
de patrimonialització de l’autogovern català.97 Una primera demostració de la tensió generada
per aquest cas es va poder viure durant el ple d’investidura de Pujol, quan Raimon Obiols va
ser agredit i alguns dels diputats del PSC van ser escridassats a la sortida del Parlament per part
de centenars de simpatitzants convergents,98 o en la moció aprovada el 24 de maig de 1984 per
l’Ajuntament de Berga, on CiU governava per majoria absoluta, en què s’assenyalava Narcís Serra
i Ernest Lluch “coresponsables” de promoure la querella contra Pujol i, conseqüentment, se’ls
declarava “infidels a Catalunya”. S’instaurava així un clima de confrontació i de projectes polítics
oposats, en què l’únic dels “acords nacionals” plantejats per Raimon Obiols al Parlament català el
1984 a què va arribar-se, el Pacte Cultural de 1985, va quedar en paper mullat i va suposar la caiguda
en desgràcia del conseller de Cultura, Joan Rigol, que es va veure forçat a dimitir després que la
resta del Govern català i de la seva formació li fes evident la seva manca de suport –fins al punt
que el president de la Diputació de Tarragona, Josep Gomis, de CDC, es va negar a signar–lo en la
cerimònia solemne en què es va oficialitzar l’acord. Aquest pacte tenia com a primera referència
el document inspirat pel PSC Per un marc de col·laboració en la política cultural, fet públic el
desembre de 198199 per un centenar de regidors de Cultura d’ajuntaments de tot Catalunya,
on es formulava una oferta per a l’entesa entre les administracions locals i la Generalitat. El
seu contingut, ambiciós, establia l’elaboració d’un pla d’equipaments que abordés els dèficits
locals i comarcals en infraestructures culturals, la coordinació i transparència en l’atorgament
de subvencions que la Generalitat i les Diputacions donaven als municipis, el treball conjunt
per a la normalització lingüística, l’establiment o agilització d’acords sobre les grans institucions
de caràcter nacional i la configuració de canals estables per al diàleg interadministratiu, entre
d’altres mesures. La dimissió de Rigol va fer que de tot plegat, però, només se’n fes efectiva la
creació dels consorcis de la Biblioteca de Catalunya i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona,
l’any 1986, i –posteriorment, ja que la mesa del pacte es va deixar de reunir el gener de 1987–,
els acords de creació del MNAC i el traspàs a la Generalitat del Museu Arqueològic i el Jaciment
d’Empúries.
A partir de 1984, doncs, el paper del PSC en la política autonòmica va quedar reduït al
d’exercir d’oposició, amb tots els ponts volats cap al Govern català i molt condicionats per les
necessitats del PSOE en política estatal. I és que l’exculpació de Jordi Pujol del cas Banca Catalana
el novembre de 1986 per manca d’indicis contra ell va començar a aplanar un cert camí cap a la
represa de relacions entre CiU i el PSOE, iniciant-se un intercanvi de contrapartides que va tenir
com a primer efecte el cessament de la interposició de recursos d’inconstitucionalitat creuats
davant del Tribunal Constitucional, en una pugna legal que dona una bona idea de les dificultats
que va suposar el desplegament autonòmic.100 La relaxació de les tensions entre PSOE i CiU va
96 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 167.
97 Una tendència reforçada a partir de 1986 quan, després del fracàs de la candidatura del Partit Reformista Democràtic (en la també coneguda com a “Operació Roca”), com que no va obtenir cap escó a les eleccions estatals, Pujol va decidir fer de la política del “peix al cove” la seva
principal eina d’influència política a Espanya.
98 En finalitzar una manifestació de suport a Pujol en què van participar 75.000 manifestants –segons dades de la Guàrdia Urbana– un
nombrós grup va dirigir-se cap al Parlament català. Tot i que es va tractar sobretot d’una mostra d’adhesió a la figura del president català, en
sortir de la cambra Pasqual Maragall i altres polítics socialistes van ser escridassats amb contundència, sent el crit de “botifler” el predominant.
Raimon Obiols, que en sessió parlamentària havia dit que no dubtava de l’honorabilitat de Jordi Pujol, va haver de sortir escortat pels Mossos
d’Esquadra, i segons va recollir la premsa es van sentir crits de “mateu-lo!”. “Pujol valoró la manifestación como un aviso de que con Cataluña
no se juega”, La Vanguardia (31 de maig de 1984); “El calvario socialista” (El País, 31 de maig de 1984).
99 Basat en gran part en el programa electoral del PSC de 1980, amb un apartat de Cultura elaborat en col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici Pellicer, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Barral i altres. Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir,
p. 262.
100 Només entre 1984 i 1987 van interposar-se 429 recursos creuats d’inconstitucionalitat davant del TC per part dels governs espanyol, basc
i català. Soto: Transición y cambio en España, p. 242.
2 9
�arribar al seu punt culminant durant el període 1993-1996, quan, després de perdre la majoria
absoluta a les eleccions de 1993, Felipe González va fer de la coalició nacionalista catalana els seus
socis parlamentaris al Congrés dels Diputats101 –una col·laboració que, si Pujol hagués acceptat
l’oferta del líder socialista, hauria arribat fins al punt d’esdevenir socis de govern.102 Durant tot
aquest temps, el PSC va quedar totalment a la mercè de l’entesa entre PSOE i CiU,103 quedant-se a
la pràctica sense poder desenvolupar una proposta política pròpia per a Catalunya. Com hem vist
en l’apartat sobre la política municipal, va ser sobretot des d’allí que els socialistes catalans van
poder enfrontar-se a la figura de Jordi Pujol, i precisament van ser dos alcaldes els que trencarien
la dinàmica en què s’havia instal·lat la política catalana, primer amb la candidatura de Joaquim
Nadal el 1995 i, sobretot, amb la de Pasqual Maragall el 1999.
4.2 La crisi dels noranta
Malgrat l’èxit olímpic i la bona salut del partit als municipis,104 el PSC va entrar en una important
crisi a partir de la tercera derrota consecutiva de Raimon Obiols davant Jordi Pujol per majoria
absoluta en les eleccions autonòmiques de 1992, quan l’evident incapacitat del primer secretari
per guanyar uns comicis va fer que es posés en qüestió a molts nivells del partit el seu projecte i
lideratge. A més a més, el socialisme català veia com el profundíssim desgast del govern de Felipe
González –molt afectat pels casos de corrupció105 que anaven multiplicant-se i per les polèmiques
entorn dels GAL– li afegia un element d’inestabilitat, recuperant-se un grau de fragilitat que
no es vivia amb tanta intensitat des de feia una dècada. I és que a partir del IVt Congrés (1984)
–on, malgrat la polèmica viscuda, l’ampliació decidida de l’Executiva a quaranta-dos membres
va permetre calmar les aigües dins del partit, atès que es passava a recollir millor les diverses
sensibilitats que hi existien i a promoure-hi els aspectes de coordinació institucional– va obrir-se
un període “d’assossec i calma més aparent que real”, en paraules de Josep Maria Sala.106 Així, si
bé al VIè Congrés (Girona, 12-14 d’octubre de 1990) s’havia aprovat la gestió de l’Executiva amb
el suport d’un 98% dels delegats, el cert és que –segons el diagnòstic de Raimon Obiols– dins del
partit s’havia anat produint la creació d’uns subgrups amb unes dinàmiques pròpies cada cop
més consolidades. Concretament, hi havia un primer grup lligat a l’àmbit de política autonòmica;
un segon integrat al Govern i al sottogoverno d’Espanya; un tercer dedicat als governs municipals
i un quart dedicat a l’organització interna del partit –és a dir, l’aparell. Segons l’aleshores primer
secretari del PSC, tots aquests grups estaven condicionats també per la seva procedència de classe
social, les seves militàncies prèvies i la seva visió sobre el catalanisme.107 Aquest aiguabarreig,
segons testimonia Joaquim Nadal, preocupava Obiols a l’alçada de 1993, quan el líder del partit va
101 Malgrat que aquesta aliança pugui semblar contra-natura, segons Álvaro Soto l’any 1993 el programa de govern del PSOE estava més a
prop de CiU que del d’Izquierda Unida. De fet, si haguessin pactat amb la coalició comunista, el govern González hauria tingut el suport d’un
diputat més que fent-ho amb la coalició nacionalista. Soto: Transición y cambio en España, p. 315.
102 Concretament, Felipe González havia ofert a Miquel Roca, secretari general de CDC i partidari de fer aquest pas, incorporar-se com a ministre al seu govern, possibilitat que Pujol va vetar i que va agreujar de manera decisiva la crisi de confiança entre tots dos polítics, que va acabar
amb la retirada de Roca de la política professional poc temps després. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 300.
103 I jugant un paper marginal en la configuració de l’entesa entre totes dues formacions. A la comissió negociadora per la investidura de González entre CiU i PSOE no s’hi va incorporar un membre del PSC –Josep Borrell a banda, que com hem vist actuava en qualitat de ministre amb
una lògica absolutament alineada amb el partit estatal– fins a mitja negociació, quan Joan Marcet va substituir José María Mohedano després
que aquest hagués de ser apartat en trobar-se esquitxat per un cas de corrupció. Sánchez Libre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha
publicat al diari de sessions. Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006, p. 28.
104 A les eleccions municipals del 26 de maig de 1991, el PSC va obtenir 1.924 regidors, pujant-ne 200 respecte les anteriors eleccions i sumant
7 noves alcaldies De Madre, Manuela: “Tot preparant les eleccions al Parlament de 1992”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008, p. 102.
105 El PSC també va veure’s esquitxat per alguns casos de corrupció del període, especialment pel cas Filesa, de finançament il·legal a través
del cobrament de comissions mitjançant una empresa-pantalla. Josep Maria Sala, senador i secretari d’Organització dels socialistes catalans
mentre van durar aquestes pràctiques delictives, i el diputat català Carles Navarro van ser condemnats com a responsables de l’entramat el
1995 –sentència confirmada pel Tribunal Suprem el 1997– a tres anys de presó, dels quals Sala no va complir ni un mes.
106 Sala, Josep Maria: “Unanimitat, descentralització i renovació”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català, p. 94.
107 Obiols: El mínim que es pot dir, p. 348-349.
3 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�comentar a l’alcalde de Girona la seva inquietud per la separació de l’aparell del partit de la direcció
política del PSC, “tot plegat amb el risc d’una encara poc perceptible però creixent sucursalització
i subordinació al PSOE. La força de Narcís [Serra] a Madrid produeix inevitablement noves
fidelitats, curtcircuits, i de fet posicions dispars al si del PSC”. Les conclusions d’Obiols eren
que hi havia massa poca visió del partit català, amb una atenció desviada en les figures estatals
(Felipe González, sobretot) i municipals (Maragall, principalment).108 Uns mesos més tard, al
famós Congrés de Sitges (VIIè Congrés del PSC, 4-6 de febrer de 1994), tots aquests sectors van
protagonitzar un enfrontament els resultats del qual van canviar per sempre el partit.
Un element clau per entendre l’esclat de la crisi que es va produir a Sitges, tal com expressava
Jordi Solé Tura pocs dies després, va ser la renúncia que Obiols havia expressat en declaracions
a diversos mitjans de comunicació a encapçalar de nou la candidatura del PSC a la presidència
de la Generalitat, després de la derrota de 1992.109 Aquest gest públic havia capgirat l’ambient al
partit, donant ales a diversos moviments renovadors d’interessos contraposats entre ells. Així,
es filtrava la intenció de plantejar canvis organitzatius –principalment, la creació d’una direcció
col·legiada proposada per Pasqual Maragall i ben vista per l’aparell, que llimaria el poder d’Obiols
sense defenestrar-lo del tot– i de línia política. Per una banda, un sector encapçalat per Narcís
Serra, observant les diferències entre els suports que s’obtenien a les eleccions legislatives i
autonòmiques, era partidari d’augmentar la dimensió metropolitana del PSC –de fort component
obrer i immigrant–, i potenciar el lligam del partit amb el projecte de Felipe González. Per l’altra,
Pasqual Maragall, en canvi, pensava que la clau per fer fora Jordi Pujol de la Generalitat era
apropar-se cap a sectors de la burgesia catalana i l’esquerra nacionalista, atraient-los cap a un
projecte socialista comú que ell ja havia començat a assajar sota el nom de Catalunya Segle XXI.110
En qualsevol cas, totes les famílies del partit implicades sabien perfectament que, amb el Congrés
de Sitges, s’encaminaven cap a un procés de renovació.111 El cert és que l’arrencada del congrés va
ser d’allò més accidentada, amb un vot de càstig massiu cap a l’informe de gestió d’Obiols (amb
un 23’7% d’abstencions i un 28’6% de vots negatius, només va ser aprovat pel 47% dels delegats
–que per primera vegada votaven de forma individual i secreta) que va empènyer-lo a plantejar la
seva dimissió o, en cas de continuar, fer-ho només sense la presència a l’Executiva de Josep Maria
Sala, el secretari d’Organització del partit, a qui Obiols feia responsable del vot de càstig que
havia rebut.112 Gràcies a la mediació de Pasqual Maragall,113 Narcís Serra (tots dos van rebutjar de
postular-se a la primera secretaria)114 i Joan Reventós, es va arribar a una solució de compromís
que consistia en el fet que Raimon Obiols acceptés seguir com a primer secretari, passant a estar
acompanyat per un Comitè d’Acció Política integrat per Josep Maria Sala, Joan Reventós, Narcís
Serra, Pasqual Maragall i Josep Borrell. La secretaria d’Organització passava a estar ocupada per
l’aleshores alcalde de Cornellà de Llobregat, José Montilla, home proper a Sala.
Durant els dies posteriors al congrés, Obiols va atribuir-ne els resultats al malestar entre els
delegats per la creixent desconnexió entre la base del partit i la seva cúpula, evidenciada per
casos com la filtració durant els dies previs a la seva votació d’un llistat ja gairebé tancat sobre la
108 Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012). Barcelona: Proa, 2014, p. 59.
109 Solé Tura, Jordi: “El congreso del PSC”, El País, 11 de febrer de 1994.
110 “Maragall y otros “barones” del PSC proponen limitar el poder de Obiols al frente del partido”, El País, 8 de desembre de 1993.
111 Raimon Obiols ho resumia així en una entrevista a La Vanguardia del 4 de febrer de 1994: “el VIIè Congrés del PSC no era “un punt d’arribada, sinó de partida”. El congrés, significativament, se celebrava sota el títol “Noves respostes per a una nova època”.
112 “Raimon Obiols pone condiciones para continuar como primer secretario del partido”. La Vanguardia, 5 de febrer de 1994.
113 Que, segons testimonia Joaquim Nadal, havia intentat, infructuosament, parar el cop just abans que es produís adreçant una nota a Antoni
Santiburcio, primer secretari de la Federació socialista de Barcelona, en què li deia que “una votació negativa de l’informe de gestió seria avortar
el Congrés abans de començar”, fent notar que Narcís Serra compartia la mateixa opinió. Nadal Farreras, Joaquim: “Renovació i canvi”, dins
DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 112.
114 Responent així a la petició de 12 capitans territorials del partit, entre els quals Maragall situa José Montilla al capdavant. Maragall, Pasqual:
Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008, p. 219.
3 1
�composició definitiva de l’Executiva.115 El fet és que no es pot dir que aquesta circumstància agafés
el primer secretari per sorpresa, perquè ja durant el seu informe de gestió havia assenyalat la
importància de promoure la participació de la militància (enllaçant, així, amb diverses iniciatives
de debat intern impulsades pel partit durant el 1993), i entre les mocions aprovades pel congrés
hi va haver la creació de la figura de la Defensora del Militant, càrrec que va estrenar Pilar Ferran,
exdiputada del Parlament de Catalunya. Però la distància d’Obiols no era només amb la militància
de base, sinó també –i de manera cada cop més important– amb els quadres mitjos del partit,
molts dels quals, sota el sobrenom de capitans,116 van erigir-se en els autèntics protagonistes
de la rebel·lió viscuda.117 El cert és que entre aquests quadres hi havia la sensació estesa de ser
víctimes d’un cert desplaçament, de classe i generacional, davant d’unes “famílies fundadores”
que seguien mantenint majoritàriament el control del partit.118 Va caldre, per tant, més enllà de la
intermediació de Maragall, Serra i Reventós, l’actuació dels alcaldes de la resta del territori, erigits
com a “contrapès” entre l’obiolisme històric i els capitans del Baix Llobregat, per tal d’evitar un
terrabastall encara major i pactar una via intermèdia que permetés sortir del Congrés de Sitges
amb un partit amb possibilitats de recompondre’s.119 En qualsevol cas, tot i que tinguessin molts
elements en comú –esgotament de projecte, pugnes personalistes i coincidència temporal– la
crisi viscuda al PSC durant aquell període no era una reproducció a petita escala de la que es
vivia al PSOE –com sí que ho van ser moltes de les polèmiques que es van viure en el si de moltes
federacions territorials a la resta de l’Estat–, sinó que amb independència de la família política a
què es pertanyés, la immensa majoria dels socialistes catalans donaven suport al sector renovador
en la seva disputa amb els guerristes, com hem vist abans.
Fos com fos, el cert és que el Congrés de Sitges de 1994 havia suposat un punt de no-retorn
per al PSC, obrint-se un procés de transformació120 que es veuria en gran part culminat al VIIIè
Congrés del partit, celebrat a L’Hospitalet de Llobregat entre l’11 i el 13 d’octubre de 1996. Com
a símptoma més evident de l’obertura d’una nova etapa, en aquest congrés va produir-se el relleu
a la primera secretaria, que passava a ocupar Narcís Serra, mentre Raimon Obiols era elegit
per al càrrec simbòlic de la presidència de la formació. Igualment es satisfeien les demandes
115 La premsa del dia d’obertura del congrés informava, nom per nom i àrea per àrea, de la composició que es preveia que tindria l’Executiva:
una cúpula formada per Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lluís Armet, Higini
Clotas, Antoni Dalmau, Manel Royes, Antoni Siurana i Josep Borrell (una executiva amb només tres cares noves –Nadal, Borrell i Dalmau– respecte l’anterior). Completaven l’esborrany de direcció Ernest Lluch (estudis i programació), Joaquim Llach (finances), Joan Marcet (coordinació
amb les Corts), Anna Terrón (afers internacionals), Jordi Font (cultura), Arseni Gibert (acció sectorial), Mercedes Aroz (gestions administratives), Francesca Martín (dona), Rosa Martí (coordinació i possible portaveu), Xavier Soto (formació) i Ernest Maragall (acció electoral). “La nueva
ejecutiva se reducirá y estará marcada por la continuidad”, La Vanguardia del 4 de febrer de 1994.
116 El moviment dels capitans estava encapçalat, entre d’altres, per Antoni Santiburcio (primer secretari de la Federació de Barcelona) i Joan
Ferran (secretari d’Organització de la Federació de Barcelona); José Zaragoza (primer secretari de la Federació del Baix Llobregat); Manel Nadal
(primer secretari de la Federació de Girona); Ramon Vilalta (primer secretari de la Federació de Terres de Lleida); Jordi Terrades (primer secretari de la Federació del Vallès Oriental); Manuel Bustos (aleshores regidor a l’Ajuntament de Sabadell); Joan Vich (alcalde de Vilanova del Camí,
Anoia); Josep Corominas (regidor de l’Ajuntament de Terrassa); Bartomeu Muñoz (primer secretari de la Federació Barcelona Nord i regidor
de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet); Toni Gómez; Pep Clofent (primer secretari de la Federació del Maresme); Toni Nogué; Xavier
Robert (alcalde de Canyelles, Garraf); Xavier Sabaté (diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats); Lluis Pérez (diputat per Tarragona al
Congrés dels Diputats i regidor de l’Ajuntament de Reus); Joan Canongia (federació Vallès Oest), entre d’altres. Sala, Josep Maria: Moments del
socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020, p. 108.
117 Com explicava José Montilla anys més tard en un llibre-entrevista, quan els quadres mitjos del partit van assabentar-se de la composició
de la nova executiva ja el dia abans que comencés el congrés, s’havia estès la pregunta sobre quin era el paper que jugaven ells en tot plegat,
fet que va donar lloc a situacions “molt tenses”. Segons el testimoni de Joan Ferran, Montilla va començar a tenir un tracte intens amb el grup
dels capitans a partir de la finalització del Congrés de Sitges. Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta,
2006, p. 101 i 259.
118 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020).
119 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
120 Mal paït pels cercles de l’obiolisme, des d’on es va llançar, el 1995, un document analitzant aquesta evolució, titulat “Temps de canvis”,
on s’assenyalava que el PSC havia menystingut la política catalana en benefici de l’estatal i la municipal; la compartimentació de dirigents i
sectors en funció de l’àmbit polític; la formació d’un aparell i de control territorial; el sorgiment de lideratges desconnectats del partit (només
vinculats a l’aparell per pactes). Com havia acabat passant en d’altres formacions polítiques a escala planetària, el sorgiment d’un aparell dins
el PSC havia generat una “oligarquia centralista i autoritària”, que ideològicament s’acabava afirmant al voltant d’uns quants “tòpics doctrinaris
obsolets”, deixant de banda el món real, amb una “endogàmia malaltissa”, i tot plegat acabant “reduït a un cercle viciós d’autoafirmació”. Aquest
document, entre d’altres, estava signat per Martí Carnicer, Francesc Colomé, Joan Fuster, Arseni Gibert, Rosa Martí, Marta Mata, Joan Manuel
del Pozo i Anna Terrón. Document recollit a Obiols: El mínim que es pot dir, p. 361.
3 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�dels capitans i de molts dels quadres territorials del PSC, en dotar-se de més múscul la xarxa
territorial del partit, fomentant l’autonomia de les Agrupacions i Federacions i dotant-les de més
recursos –alhora que es decidia reorganitzar les comissions sectorials del partit, per apropar-les a
les noves realitats socials. Dins aquell congrés també va actualitzar-se la proposta federal del PSC,
però d’aquests aspectes ens n’ocuparem més endavant. Abans d’això, farem esment a l’altra gran
evidència del procés de renovació que estava vivint el PSC –és a dir, als seus nous candidats a la
presidència de la Generalitat i en les seves noves propostes per a la política catalana.
4.3 La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar
l’Estatut
Amb un ambient tan enrarit dins del partit com el que havia deixat el Congrés de Sitges, la
configuració de la candidatura a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de 1995 no
va ser fàcil. Tot i que des de l’anunci de la no-continuïtat de Raimon Obiols com a cap de llista
el nom de l’alcalde de Girona Joaquim Nadal va començar a sonar amb força, durant uns mesos
també van sospesar-se els perfils de Pasqual Maragall, Narcís Serra, Joan Majó, Jordi Solé Tura,
Josep Borrell, Mercè Sala i Higini Clotas com a possibles candidats.121 Finalment, l’elecció de
Joaquim Nadal com a candidat de consens no va evitar ni que el sector més catalanista (obiolista)
del PSC es lamentés de la seva poca presència a les llistes ni que Nadal fos assenyalat en un acte
públic del partit com a “més catalanista que socialista” per un personatge de l’àmbit socialista
com era el president de l’Hogar Extremeño de Barcelona, Antonio Lorences, que va elogiar, en
contraposició, les posicions ideològiques de Josep Maria Sala, també present a l’acte.122
El cert és que el perfil de Joaquim Nadal va suposar l’elecció d’un personatge allunyat de
l’aparell del partit, de discurs catalanista i amb connexió amb el territori. Lluny de cofoismes,
l’alcalde gironí havia formulat durant els mesos previs a la seva designació un missatge renovador,
tan en clau de partit com pel que feia a Catalunya. En relació amb el PSC, el precandidat havia
lamentat el gener de 1994 que, a nivell català, el partit semblava que s’havia de fer perdonar la
seva participació al Govern d’Espanya, mentre a nivell espanyol (i, a vegades, en el mateix àmbit
socialista), el PSC s’havia de fer perdonar la seva catalanitat. Segons el seu diagnòstic, això feia
que la formació estigués acomplexada, patint “la síndrome d’actuar com una ideologia i una
organització subordinada”. Per tot plegat, Nadal feia una crida a abandonar tot estigma i adquirir
una visibilitat que permetés valorar en la justa mesura l’aportació dels socialistes catalans al
Govern d’Espanya, tant a nivell estatal com català.123
A l’hora de postular-se com a candidat, Nadal enumerava com a “ingredients bàsics i
prioritaris” de la seva acció política el catalanisme, el municipalisme i el socialisme –és a dir, “la
construcció de la nació catalana (catalanisme), des de baix en el territori (municipalisme) i amb
la gent (socialisme)”. El candidat, que –en consonància amb el que havia defensat el PSC fins
aleshores– entenia el fet nacional català com a “síntesi entre un fort component històric i una
nova realitat social”, explicava en el seu discurs de proclamació com a candidat, el 22 de juliol
de 1995, que el seu era un projecte arrelat en les tradicions del federalisme, del moviment obrer,
del catalanisme polític progressista i del socialisme democràtic, orientat també cap a Europa.
Durant la precampanya, Nadal ja havia aprofundit en la seva aposta per una administració que
121 En el cas de l’alcalde de Barcelona, Maragall “volia i dolia” davant la perspectiva de la candidatura a la Generalitat –un escenari que des
de la Federació de Barcelona, malgrat la seva “molt mala relació” amb Maragall, no es veia amb bons ulls. Com a possible solució, Maragall va
oferir a Joaquim Nadal fer un tàndem electoral pel qual Maragall seria president i Nadal conseller en cap –possibilitat que va quedar descartada
després d’una filtració a la premsa. Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec, p. 28-30.
122 Joaquim Nadal defineix la seva candidatura com a “mal menor” per al PSC (entrevista del 23 de març de 2020). Les queixes del sector
obiolista i les acusacions de Lorences van ser publicades al diari Avui els dies 16 i 8 de novembre de 1995, respectivament, i són recollides a Lo
Cascio, Nacionalisme i autogovern, p. 297.
123 Així ho formulava a l’article “La renovació del socialisme català”, publicat pel diari El Punt el 29 de gener de 1994. Text recollit dins Nadal
Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003, p. 118.
3 3
�respongués al principi de subsidiarietat –és a dir, una Generalitat descentralitzada, que potenciés
els ajuntaments, dotant-los d’eines per donar el millor servei possible a la ciutadania. A nivell
econòmic, el candidat socialista apostava per la creació de riquesa a través de la col·laboració
entre el sector públic i privat, així com per impulsar l’accés universal a l’educació, a la cultura, al
treball, a la sanitat i a l’habitatge. Aquesta combinació havia de refermar la “salut democràtica”
de la societat catalana. Per fer possible tot plegat –i aquest va ser el principal element diferencial
de la candidatura de Joaquim Nadal– calia impulsar la reforma de l’Estatut d’autonomia. Aquesta
reforma naixia de la necessitat, tal com havia plantejat ja a la conferència del PSC celebrada
a Manresa el desembre de 1993 de fer un nou pacte amb l’Estat, per encaminar-se cap a una
articulació federal “des de la lleialtat i la confiança”, feta des de la “diferència”, on es reconeguessin
els aspectes bàsics de la identitat catalana –del fet nacional. Així, calia reduir la presència de
l’Estat a Catalunya a només els àmbits imprescindibles per a la seva funció constitucional,
dotant la Generalitat de totes les competències possibles per fer que es pogués identificar com
l’administració “ordinària única de l’Estat a Catalunya”; alhora que impulsant un model territorial
“simplificat”, sense burocràcies afegides i amb un paper clau per part dels municipis. Aquest
augment competencial havia d’anar acompanyat d’un nou model de finançament que s’adaptés
a la realitat social i econòmica catalana i per permetre’n el seu desenvolupament i creixement.124
Amb el lema “Fem que guanyi l’esquerra”, el PSC va encarar les eleccions autonòmiques del 19
novembre de 1995 amb molt males previsions a les enquestes. Tot i perdre sis diputats respecte
a les eleccions de 1992 –es va passar de quaranta a trenta-quatre escons, amb un descens del
total dels vots del 27’55 al 24’9%–, la valoració que va fer-se dels resultats en un primer moment
va ser positiva, pel fet que CiU havia perdut la majoria absoluta.125 Una primera mostra del
canvi d’escenari que s’acabava de produir va ser l’acord entre totes les forces de l’oposició de
l’elecció de l’històric líder socialista Joan Reventós com a president del Parlament de Catalunya,
realitzada com a gest de desgreuge davant la “prepotència” amb què CiU havia manegat la vida
parlamentària durant els seus onze anys de majoria absoluta.126 Per tal d’afrontar la legislatura,
Pujol va pactar amb el PP com a soci preferencial –fet que tindria com a torna la no aprovació
dels pressupostos estatals del govern del PSOE l’any següent, generant la caiguda del govern
González i passant a pactar per fer president Aznar després de les eleccions de 1996, en el famós
Pacte del Majestic–, però tot i així es va establir una certa col·laboració entre el Govern català i el
PSC, que va donar fruit, entre d’altres acords, a un nou Pacte de Política Lingüística (que no va
gaudir, tot i així, del consens que havia envoltat la normativa anterior).
Malgrat el seu bon paper com a cap de l’oposició, Joaquim Nadal no va repetir com a candidat
a les presidència de la Generalitat el 1999, sinó que va esdevenir un dels grans suports de Pasqual
Maragall per a intentar desbancar el pujolisme del Govern català i, en els anys següents, va jugar
un paper crucial dins dels governs de progrés que podrien tirar endavant, finalment, un projecte
diferent per a Catalunya.
4.4 Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern
a l’ombra de Pasqual Maragall
Malgrat el progressiu debilitament de la figura de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de
Catalunya després de la pèrdua de la majoria absoluta el 1995 i del pacte amb el PP de 1996,
l’espai socialista català va arribar aviat a la conclusió que només la figura de Pasqual Maragall, el
seu gran antagonista durant tant de temps, seria l’únic capaç de desbancar-lo. Maragall, que havia
124 Totes les cites a Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, p. 9, 17-18, 21, 41, 55, 114-115. Sobre la reforma de l’Estatut
p. 21-14.
125 CiU va guanyar les eleccions en obtenir 60 escons (10 menys que el 1992), i el PP va pujar fins al tercer lloc en pujar de 7 a 17 diputats. També van augmentar la seva representació les altres dues forces parlamentàries, ERC –d’11 va passar a 13– i Iniciativa per Catalunya –de 7 a 11.
126 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 277-278.
3 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�deixat l’alcaldia de Barcelona el setembre del 1997 després d’una disputa amb la Federació del seu
partit a la capital catalana l’any anterior, s’havia traslladat a Roma, des d’on es va deixar estimar
i va poder preparar un retorn a Catalunya amb una posició de força que difícilment hauria pogut
aconseguir dins dels canals orgànics convencionals. D’entre tot el reguitzell de visites que va
rebre durant la seva estada a Itàlia demanant-li que fes el pas a postular-se públicament per
presidir la Generalitat,127 n’hi va haver dues de decisives. La primera, la del seu amic i primer
secretari del PSC, Narcís Serra, que va aplanar el camí per a una candidatura adaptada als criteris
poc ortodoxes del candidat. La segona, la de l’expresident espanyol Felipe González, que va
haver d’acceptar tolerar que Maragall tornés defensant un programa de canvi per a Catalunya
i a Espanya que formulava una proposta de federalisme diferencial molt més radical que els
plantejaments que el PSOE havia anat rebutjant prèviament al PSC, com veurem més endavant.
Concretament, Maragall va plantejar a González el que ell va anomenar el Decàleg federal, que
estava estructurat en cinc àmbits –fiscal, cultural, polític, judicial i institucional. Pel seu interès,
el reproduïm a continuació:
Fiscal:
1.Igualar en vint anys els resultats del règim foral amb els del règim comú, a igualtat de competències.
2.Arribar al 2005 amb una distribució de la despesa pública en la proporció 40-30-30 per cent
entre govern central, governs autonòmics i governs locals.
3.Igualar la inversió de l’Estat entre les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants.
4.Pagar per renda i rebre per població (per exemple, Catalunya pagaria el 20 per cent dels impostos i rebria el 16 per cent de les despeses del govern central).
5.Concedir un període de deu anys a les comunitats autònomes amb endarreriments estructurals
per resoldre’ls mitjançant despeses per habitant superiors a les restants.
Cultural:
6.Enfocar l’ensenyament de les humanitats al voltant de la història comuna dels pobles d’Espanya, no la història única o les disset versions autonòmiques de la mateixa.
7.Protegir les quatre llengües oficials (la comuna –el castellà–, el català, l’euskera i el gallec) des
de l’Estat i protegir el castellà des de les comunitats autònomes.
Judicial:
8.Casar les sentències als Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes amb una
sola excepció: el recurs d’unificació de doctrina davant del Tribunal Suprem d’Espanya, a l’abast
d’aquells ciutadans que considerin que la jurisprudència d’un o diversos dels tribunals superiors d’altres comunitats els és més favorable. Amb això es garanteix l’homogeneïtzació en última
instància de la jurisprudència sense renunciar a la proximitat i la diligència de la justícia.
Polític:
9.Reformar el Senat per convertir-lo en la cambra territorial de les comunitats autònomes, tal
com preveu l’article 69.1 de la Constitució, i integrar els municipis a la representació senatorial
de cadascuna de les autonomies.
Institucional:
10.
Ubicar les seus de les institucions i òrgans de l’Estat seguint el criteri que no s’han de
circumscriure exclusivament a la capital de l’Estat.128
Amb l’elecció de Maragall, el PSC escollia un candidat que, per més conegut que fos –era, sens
dubte, la persona més carismàtica entre les seves files– no deixava de ser una figura atípica en
127 Fins al punt que, segons el mateix Maragall, hom va passar a conèixer el seu domicili romà com a San Martino-le-Beau, en referència a la
residència a l’exili del president Tarradellas. Maragall: Oda inacabada, p. 228.
128 Maragall: Oda inacabada, p. 229-230.
3 5
�l’escena política catalana. Com hem vist en el cas de les iniciatives empreses des de l’Ajuntament
de Barcelona, el pensament polític de Pasqual Maragall passava per la convicció que desbordant el
marc institucional per al qual treballés aconseguiria fer-lo més fort, així com els seus col·laboradors
es veurien també beneficiats.129 Sent així, a l’hora de plantejar la seva candidatura a la Generalitat
de Catalunya –i davant el fet que fins aleshores el PSC no havia aconseguit per si sol vèncer
en unes eleccions autonòmiques– Maragall va aplicar de nou aquest principi, tot promovent la
creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi130 i l’aliança amb Iniciativa per Catalunya– Els Verds
a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida,131 emulant a petita escala l’experiència de
L’Ulivo a Itàlia, que havia dut a Romano Prodi a la presidència del consell de ministres italià l’any
1996.132
La posada en òrbita de Ciutadans pel Canvi (CpC) responia al concepte de què havien de ser
els espais polítics per a Pasqual Maragall. Si mentre era alcalde de Barcelona ja havia dit que el
PSC havia de ser “el partit dels que no tenen partit”,133 a l’hora de dissenyar el seu projecte per
al Govern català es tractava d’aplicar el mateix esquema.134 Així, durant aquells anys Maragall
ja havia impulsat en clau de futur la creació d’un grup de debat que transcendia l’àmbit del seu
partit sobre la realitat política, socioeconòmica i cultural del país, anomenat Catalunya Segle XXI,
del qual CpC en va agafar el relleu, adoptant una estructura més estable. Però si bé el candidat
veia aquest nou grup com la seva oportunitat per arribar a xarxes territorials i professionals
on fins aleshores els socialistes havien tingut una incidència limitada, el PSC no va veure el
naixement d’aquesta plataforma amb bons ulls, i menys un cop es van conèixer els plantejaments
de la campanya electoral.
La campanya socialista per als comicis a la presidència de la Generalitat de Catalunya de
1999 va ser poc convencional des del primer moment. Amb la voluntat de replicar tècniques de
campanya anglosaxones, donant un gran protagonisme a la ciutadania, la designació del candidat
es va decidir per primera vegada a través d’unes eleccions primàries, en què, tot i que hi havia
un únic candidat, van participar gairebé seixanta mil persones –més de la meitat de les quals no
estaven ni afiliades ni registrades com a simpatitzants del partit.135 Però si el sistema d’elecció
del candidat va ser original (tot i que no exclusiu, ja que s’havien fet primàries també per decidir
els candidats a les municipals d’aquell any i a la presidència del Govern espanyol l’any anterior),
la direcció de la campanya –que va recaure en l’antic cap de gabinet de Maragall a l’Ajuntament
de Barcelona, Xavier Roig– va ser, directament, inusual, atès que es van fer des de fora dels
129 Una convicció que Maragall havia conservat de la seva experiència militant al FOC. Entrevista a José Antonio González Casanova del 6 de
març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz
Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/160733139. Data de la darrera consulta: 11 de maig de 2020.
130 El cert és que el PSC ja comptava amb experiències prèvies d’intents d’ampliació a altres sectors d’esquerres, com per exemple van ser
l’organització de la Conferència d’Homes i Dones d’Esquerra (17 gener 1986, 1.300 participants) i la Convenció per una Majoria Nacional i de
Progrés (març-maig 1988), que segons Raimon Obiols havien tingut el doble objectiu d“obrir i fer respirar el debat polític en el PSC, perquè
consideràvem que el nostre partit començava a mostrar un pes excessiu dels sectors i persones més lligats a les institucions de govern i a l’aparell d’organització interna”, la qual cosa limitava la capacitat d’acció col·lectiva i individual en els camps social, associatiu i cultural. Igualment,
aquestes iniciatives buscaven obrir el PSC a gent que fins aleshores no se sentís identificada amb cap partit però busqués els mateixos objectius
polítics que els socialistes. Totes dues iniciatives van servir a la pràctica de passarel·la perquè membres del PSUC s’incorporessin al PSC (entre
ells, Jordi Solé Tura), però en cap cas es van organitzar intencionadament –segons Obiols– com a plataformes de cooptació de comunistes que
abandonaven la que havia estat la seva formació. Obiols: El mínim que es pot dir, p. 275.
131 Segons explica Joan Saura, abans de la creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi s’havien fet contactes per explorar la creació d’un
partit que superés el PSC i integrés Iniciativa per Catalunya per tal de formar un nou projecte. Aquesta opció va ser desestimada per totes dues
formacions i es va descartar aviat. Entrevista a Joan Saura del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya
Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/218936405. Data de la darrera
consulta: 15 de maig de 2020.
132 A la vista dels bons resultats obtinguts a les autonòmiques de 1999, PSC, ICV van renovar l’aliança electoral l’any 2000, incorporant-hi ERC,
per a les eleccions al Senat espanyol. La candidatura es va conèixer com Entesa Catalana de Progrés i va resultar guanyadora a Catalunya dels
comicis del 2000, el 2004 i el 2008 –últim any en què va presentar-se.
133 Febrés i Rivière: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 109.
134 Per a un testimoni personal i analític del projecte de Ciutadans pel Canvi i la seva experiència de govern, consulteu Vallès, Josep Maria: Una
agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona: Edicions 62, 2008.
135 Mentre que a les primàries per elegir entre Almunia i Borrell l’any anterior només hi havien participat un total de 18.000 militants del PSC.
“Casi 60.000 ciudadanos acuden a las primarias del PSC para refrendar el proyecto de Maragall”, El País, 7 de març de 1999.
3 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�quarters generals del PSC, al carrer Nicaragua de Barcelona, i no sempre seguint els criteris del
partit, sinó sempre els d’un expert en comunicació política que no en formava part. Essent així,
i davant protagonisme donat a la plataforma CpC tot esperant arribar a segments de la població
que fins aleshores no s’havien sentit interpel·lats pel projecte socialista, Maragall i el seu equip de
campanya van acabar creant una certa sensació de greuge dins del PSC,136 generant-se un efecte
pel qual una part notable de la militància i de l’electorat tradicional del partit no es va mobilitzar
com en eleccions anteriors.137 Malgrat aquest fet, i sota el lema de “Canviar és guanyar”, Maragall
va presentar un programa polític basat en el Decàleg federal, que va tenir una amplíssima
acceptació entre la ciutadania, tal com van demostrar els resultats electorals del 17 d’octubre de
1999, on la candidatura de PSC-CpC, tot i el descens global en la participació, va pujar en quatrecents mil vots i divuit escons respecte els comicis anteriors –produint-se, en aquest punt, una
situació paradoxal. I és que els excel·lents resultats de la candidatura de Maragall (52 diputats,
37’9% dels vots) van fer que per primera vegada la coalició governamental CiU fos superada en
vots (concretament, 6.328) en unes eleccions autonòmiques, però la sobrerepresentació que la llei
electoral vigent dona a les àrees menys poblades del país van fer que la candidatura de Jordi Pujol
fos la que més escons va obtenir al Parlament de Catalunya. D’aquesta manera, i malgrat que a
la pràctica s’hagués produït un “empat tècnic” entre PSC-CpC (37’9%) i CiU (37’7%) pel que fa
a vots, la coalició nacionalista va aconseguir quatre diputats més que la candidatura coalitzada
socialista.138
Malgrat l’evidència de la derrota (entre CiU i PP, que ja tenien un pacte de govern recíproc
en marxa, sumaven seixanta-vuit escons pels seixanta set-de la resta de forces parlamentàries),
Maragall va desubicar molta gent a l’hora de valorar els resultats durant la nit electoral, afirmant
públicament que havia guanyat les eleccions i que esperava l’encàrrec per formar govern. Però
quan Jordi Pujol va tornar a ser investit com a president de la Generalitat, l’impacte anímic
d’haver-se quedat tan a prop del seu objectiu no va fer que l’antic alcalde de Barcelona amagués
el cap sota l’ala, sinó tot el contrari. Així, si Maragall havia estat un candidat poc usual, també
va ser un cap de l’oposició totalment atípic. En primer lloc, el líder socialista va aconseguir que
l’oposició tingués despatxos de treball dins del Parlament de Catalunya, revitalitzant així la vida
parlamentària i arrossegant al conjunt dels grups que no participaven del govern fora de la seva
atonia habitual. En segon lloc, i més important, va crear un govern a l’ombra, a imitació del
shadow cabinet britànic, en què els diputats que conformaven el seu grup van rebre atribucions
sectorials i territorials, havent de realitzar un treball de camp i un seguit de propostes que serien
clau per al desenvolupament del primer govern de progrés, a partir de l’any 2003. Per últim,
Maragall –sense tenir el ple recolzament del seu partit per fer aquest pas–139 va plantejar una
moció de censura contra Jordi Pujol el 18 d’octubre del 2001, quan la majoria absoluta obtinguda
pel PP l’any anterior a les eleccions generals havia deixat CiU en una posició de franca debilitat
parlamentària, agreujada per la inestabilitat que el procés de successió de Pujol havia generat
dins del seu partit i de la coalició. Segons va explicar Maragall a la premsa, la moció de censura
es presentava davant l’evidència de l’esgotament polític del projecte de Pujol i per acabar amb la
“lesiva” aliança que aquest havia teixit amb el PP.140 En contrast, el líder socialista presentava una
proposta de programa de govern basada en el seu programa electoral de 1999 i enriquida amb
136 Manuela de Madre explica que es va crear la falsa sensació dins del partit que Maragall estimava més a Ciutadans pel Canvi que al PSC,
motiu pel qual es van generar moltes tensions internes. Entrevista a Manuela de Madre del 6 de març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.
com/156578651. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020.
137 Motiu pel qual l’equip de Maragall va entendre que el PSC havia fet aquella campanya “a la contra” del candidat socialista. Entrevista a
Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020).
138 En tercera posició va quedar el Partit Popular (9’51% vots, 12 escons), en la quarta ERC (8’67%, 12) i en la cinquena Iniciativa per Catalunya
– Verds (2’51% a Barcelona, 5 escons en total). RIQUER: La Catalunya autonòmica, p. 281.
139 Maragall: Oda inacabada, p. 256.
140 “Maragall presenta una moción de censura contra Pujol”, El País, 4 d’octubre del 2001.
3 7
�molts dels continguts treballats pel seu govern a l’ombra. Tot i que anava adreçada a ell, el debat
parlamentari de la moció no es va produir entre el president Pujol i el cap de l’oposició, sinó que
el líder nacionalista va decidir que fos el seu conseller en cap i successor, Artur Mas, l’encarregat
de rebatre els arguments dels socialistes, anticipant així el que esdevindria la tònica habitual a
partir del 2003. La manca de suports a Maragall fora dels del seu partit i d’ICV va fer que la moció
no prosperés,141 però l’evidència que per primera vegada hi havia un projecte polític alternatiu
per a Catalunya amb opcions de fer-se amb el govern va esdevenir més palpable que mai.
4.5 El govern Maragall i el nou Estatut
Després de quatre anys d’oposició productiva i gaudint d’un projecte polític consolidat, Pasqual
Maragall encarava les eleccions autonòmiques del 16 de novembre del 2003 en una posició de
força insòlita en un líder socialista català. Com apunta Borja de Riquer, la crisi de lideratge que
seguia patint el socialisme espanyol des de la sortida de Felipe González de la secretaria general
del PSOE el 1997 havia facilitat l’acceptació, en primera instància, del seu projecte federal,142 que
es va veure molt més recolzat encara a partir del 22 de juliol del 2000, amb l’elecció del gairebé
desconegut José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE després de la dimissió
de Joaquín Almunia pels desastrosos resultats a les generals de l’any 2000. En efecte, i malgrat que
els delegats del PSC van repartir els seus vots entre Zapatero i les altres tres candidatures –José
Bono, Rosa Díez i Matilde Fernández, de posicionaments molt més centralistes–,143 el recolzament
dels socialistes catalans va ser bàsic perquè el jove diputat de Lleó i líder del corrent renovador
Nueva Vía sortís vencedor al XXXVè Congrés del PSOE,144 amb només nou vots de marge sobre
Bono.145 La victòria de Zapatero va entusiasmar Pasqual Maragall, que veia com el seu projecte
d’aprofundir en l’Espanya plural, nació de nacions, esdevenia una possibilitat factible gràcies al
fet que el PSOE passés a estar dirigit per algú que també admirava les teories federalistes que de
l’exili havia estant desenvolupat el veterà polític socialista lleonès Anselmo Carretero.146
Comptant, doncs, amb una inèrcia favorable, la campanya socialista a la presidència
de la Generalitat del 2003 va incorporar molts dels elements de la del 1999 –mateixes línies
programàtiques, enriquides amb l’experiència del govern a l’ombra; aliança amb Ciutadans pel
Canvi–, però també notables diferències –com la no renovació de la candidatura conjunta amb
ICV-EUiA o el fet de tornar a ser dirigida des del partit, sota un control molt més estricte del seu
aparell. Amb l’eslògan “Ara Maragall. Més ambició per a Catalunya”, els socialistes van tornar a
guanyar les eleccions en vots, i tot i baixar fins als 1.031.454 (és a dir, un 31’16% del total), va
continuar obtenint set mil suports més que CiU (1.024.425, 30’94%), on s’estrenava Artur Mas com
a cap de llista. Tot i que per segona vegada consecutiva, i altre cop a causa de la sobrerepresentació
de les zones menys poblades que implica la manca d’una llei electoral catalana pròpia que ho
corregeixi, CiU obtenia quatre diputats més (46) que el PSC (42), l’espectacular ascens de l’ERC
(23 diputats, 16’44%) de Josep Lluís Carod-Rovira i els molt bons resultats de l’ICV-EUiA (9,
7’28%) de Joan Saura van fer que per primera vegada en més de vint anys la suma de les forces
d’esquerres fos superior a la de les dretes al Parlament català, ja que els resultats del PP de Josep
Piqué (15 escons, 11’89%) eren insuficients per a poder renovar un pacte de legislatura amb els
141 Maragall va obtenir 55 vots a favor, 68 en contra (PP i CiU) i 12 abstencions (ERC).
142 Malgrat rebre l’oposició de certs barons territorials del PSOE, com l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el gallec Francisco Vázquez.
Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 326.
143 Sala: Moments..., p. 129.
144 Van treballar especialment en aquesta direcció els socialistes catalans Carme Chacón, Germà Bel, Anna Terrón i Xavier Roig. Mercader,
Jordi: Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Barcelona: La Magrana, 2008, p. 28.
145 Concretament, Rodríguez Zapatero va rebre 414 vots a favor (41’7% suports), mentre el president de Castella-la Manxa va obtenir-ne 405
(40’8%). Les candidatures de la guerrista Matilde Fernández (109 vots, 10’95%) i la política basca Rosa Díez (65 vots, 6’53%) van rebre un
suport molt menor. NÚÑEX SEIXAS: España en democracia, p. 323.
146 Del que Maragall destaca els seus llibres La integración nacional de las Españas (1962) i Las nacionalidades españolas (1967) com a
principals influències en la seva concepció federal d’Espanya. Maragall: Oda inacabada, p. 40.
3 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�convergents. Però si quatre anys abans el candidat socialista s’havia mostrat eufòric tot i que
els resultats no el permetessin governar i malgrat que durant els mesos previs a les eleccions ja
hagués explorat personalment línies d’entesa amb els líders d’ERC i d’ICV, en la nit en què es
materialitzava la possibilitat de bastir un govern de canvi liderat per ell, Maragall va anunciar
portes endins que no veia clar l’horitzó que s’obria i que no volia fer efectiva la possibilitat
d’accedir a la presidència de la Generalitat,147 extrem que es va desactivar immediatament des del
PSC.148 Va ser per aquest motiu que Maragall, president del PSC des del seu IXè congrés (16-18
de juny del 2000) i candidat a la presidència del govern, no va conduir el pes de les negociacions
que havien de dur al primer govern de progrés, sinó que per part dels socialistes catalans va ser
el seu primer secretari, José Montilla –secundat pel viceprimer secretari Miquel Iceta, Ernest
Maragall i Antoni Castells–, l’encarregat d’encapçalar les converses amb Joan Puigcercós (ERC),
Joan Ridao (ERC) i Joan Saura (ICV) per tancar el que seria conegut com el Pacte del Tinell, en
què es posaven les bases del primer govern de progrés de la Generalitat, que ben aviat va passar
a ser popularment conegut pel malnom de tripartit.
El Pacte del Tinell es va firmar el 14 de desembre del 2003 al Saló del Tinell de l’antic Palau
Reial de Barcelona. El seu text recollia la intenció de les forces que formarien el futur govern
catalanista i d’esquerres (com enunciava l’eslògan que va presidir la cerimònia de firma) de
promoure la construcció a Catalunya d’una societat democràtica avançada –basada en la igualtat
entre ciutadans, la fiscalització dels poders públics i l’aplicació del principi de subsidiarietat,
així com la lluita contra la corrupció i la col·laboració lleial entre tots els nivells administratius–;
l’avenç en “l’expressió plena de la nació catalana”, entesa com la globalitat de la comunitat de
la ciutadania de Catalunya, sense excepcions; l’extensió de la igualtat d’oportunitats a tota
la ciutadania i territoris del país, per garantir-ne la cohesió social i territorial; i l’aposta per
la innovació, l’educació i un model d’infraestructures adient a les necessitats del país per tal
d’impulsar-ne la prosperitat. Al llarg de les gairebé vuitanta pàgines que conformaven l’acord es
desglossaven punt per punt les principals línies polítiques i estratègiques que havien de guiar
l’acció de govern. El text expressava que el gruix de la legislació aprovada des del 1978 no es
corresponia amb els principis originaris de la Constitució espanyola –és a dir, que no s’havia
efectuat un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat ni a nivell conceptual ni a nivell
pràctic, amb uns nivells d’autogovern disminuïts respecte les capacitats del text constitucional–,
i que per tant calia rectificar aquesta realitat promovent la participació de la Generalitat en la
designació de membres d’institucions generals de l’Estat (el Tribunal Constitucional, el Consell
General del Poder Judicial, etc.) i d’altres agències i empreses estatals (Banc d’Espanya, Comissió
Nacional dels Valors, etc.); revisar les competències, la composició i l’elecció del Senat per tal de
convertir-lo en una cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes, on es recollís
la diversitat que integra Espanya; agilitzar la tramitació d’iniciatives legislatives a iniciativa de
les autonomies, així com impulsar reformes legals per facilitar la col·laboració entre institucions;
fer del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’organisme jurídic més elevat al Principat
i fer de la Generalitat “l’única administració responsable de les competències autonòmiques i
estatals” a Catalunya, mitjançant les reformes legals que procedissin. El pilar principal que havia
de fer possible l’aplicació de tots aquests principis i polítiques federalitzants i d’aprofundiment
democràtic havia de ser l’elaboració d’un nou Estatut, així com l’aprovació d’un nou sistema de
finançament autonòmic, en resultar insuficient el que s’havia aprovat el 2001.149
L’endemà de la firma del Pacte del Tinell, Maragall va exposar durant el debat d’investidura al
Parlament de Catalunya el seu pla de govern, basat en una actitud “de propostes i no de protestes”,
147 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020).
148 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020).
149 “Acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya”, firmat el 14 de desembre del 2003 per Pasqual Maragall i
Mira, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Consultable a http://www.ub.edu/OGC/Catalunya_VII_leg_Tinell.pdf. Data de la darrera consulta:
17 de maig del 2020.
3 9
�aclarint que el seu projecte d’Estatut havia de ser entès com “la proposta catalana per a Espanya”
i com a “una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió”. Igualment, el líder
socialista reclamava una reforma constitucional que, al seu entendre, ja no podia endarrerir-se
més i advertia que s’estava entrant en un camí de no retorn on Catalunya ja “no es [deixaria]
enganyar més”.150 Per a fer-ho, Maragall es va envoltar d’un executiu –en què ell només va poder
consensuar els noms dels consellers del PSC amb José Montilla, ja que cada formació va decidir
qui serien els seus integrants, després d’haver consensuat el repartiment de competències–151 on
quedaven en mans de la coalició PSC-CpC les conselleries amb més pes polític, com Economia
i Finances (Antoni Castells), Interior (Monsterrat Tura) o Política Territorial i Obres Públiques
(Joaquim Nadal). Igualment, els socialistes es feien càrrec d’àrees en què es preveien canvis
significatius –Justícia (Josep Maria Vallès)–, essencials en la provisió d’oportunitat d’igualtats
a la població –Salut (Marina Geli), Cultura (Catalina Mieres)– i de sectors essencials –Treball i
Indústria (Josep Maria Rañé), Agricultura, Ramaderia i Pesca (Antoni Siurana). ERC assumia la
conselleria de Presidència (Josep Lluís Carod-Rovira era nomenat conseller primer) i Governació
(Joan Carretero), així com d’altres carteres clau per a l’estat del benestar –Benestar i Família
(Anna Simó)– i per al canvi de model productiu –Educació (Josep Bargalló), Universitats, Recerca
i Societat de la Informació (Carles Solà), Comerç, Turisme i Consum (Pere Esteve). Finalment,
ICV-EUiA assumien la conselleria de Relacions Institucionals i Participació (Joan Saura) i Medi
Ambient i Habitatge (Salvador Milà).
Malgrat la convincent posada en escena que havia suposat la firma del Pacte del Tinell i la
potència simbòlica del discurs d’investidura de Pasqual Maragall, el primer govern de progrés va
néixer amb força condicionants negatius. En primer lloc, com hem vist, el seu president havia
intentat desestimar-ne la formació abans de començar, conscient, entre d’altres factors, d’una
certa posició de fragilitat dels socialistes catalans després d’haver perdut deu escons respecte la
legislatura anterior –mentre els seus socis de govern havien, respectivament, gairebé doblat el seu
nombre de diputats– i d’haver-hi un ampli corrent d’opinió dins del PSOE favorable a pactar amb
CiU per tal de poder intercanviar suports al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats
a partir de la legislatura següent.152 Així mateix, segons confessa Josep Lluís Carod-Rovira, la
vida del govern no es va desenvolupar en un clima d’unitat entre els partits, sinó que totes les
formacions van dedicar-se a intentar marcar perfil propi “permanentment”, motiu pel qual no es
va aconseguir acabar de generar mai un funcionament unitari.153 Les primeres passes del nou
govern no van poder ser, a més a més, més desafortunades, atès que, poques setmanes després de
la seva conformació, es va destapar que el conseller primer, Josep Lluís Carod-Rovira, havia viatjat
fins a Perpinyà a negociar amb ETA el seu abandonament de la lluita armada. L’escàndol estava
servit, però es va agreujar en saber-se que en el moment de fer-ho el líder republicà era president
en funcions, ja que Pasqual Maragall era fora del país en viatge oficial i que, a més, aquesta reunió
s’havia produït d’amagat dels seus socis de govern. L’esclat d’aquest cas –que va acabar amb la
sortida de l’executiu català de Carod-Rovira, essent substituït per Josep Bargalló com a conseller
primer– va generar, a banda del rebombori intern dins del govern i a l’escena política catalana,
150 “Maragall anuncia un nuevo pacto con España desde la libre interdependencia”. La Vanguardia, 16 de desembre del 2003.
151 Entrevista a José Montilla de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/224033479. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020.
152 Entrevista a Antoni Castells de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual
Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 17 de maig
de 2020.
153 Entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat
Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/237046217. Data de la darrera consulta: 17 de
maig de 2020. Segons Marta Grabulosa, cap de gabinet de Pasqual Maragall a la Generalitat, aquest fet va ser resultat del clima de desconfiança
d’ERC i ICV cap al PSC des d’un primer moment, que va anar matisant-se amb el temps, però mai no va acabar d’esvanir-se –especialment en
el cas dels republicans. Entrevista a Marta Grabulosa del 18 de desembre del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya
Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/128575896. Data de la darrera
consulta: 17 de maig de 2020.
4 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�una primera i notable escletxa de desconfiança entre Maragall i Rodríguez Zapatero pel fet de no
haver volgut destituir el president de la Generalitat el seu conseller directament, sinó optar per
forçar-ne la dimissió com a conseller primer mantenint-lo, però, com a “conseller sense cartera”
gairebé un mes –fins que l’anunci, el febrer del 2004, d’una treva d’ETA només a Catalunya va
enrarir encara més l’ambient i va fer insostenible la situació. Gran part del PSOE es va posar
aleshores en contra de Maragall pel que s’entenia com una actitud de manca de fermesa que
estava sent aprofitada pel Partit Popular en la precampanya de les eleccions del març següent,
tot presentant els socialistes com a aliats dels amics dels terroristes. Però l’atemptat terrorista de
l’11 de març a Madrid, que el govern Aznar va intentar manipular de manera grollera provant
d’acusar ETA i deixant en segon pla la pista del terrorisme islamista (que havia actuat amb
l’excusa de la participació espanyola en la impopular guerra de l’Iraq) va capgirar les coses, en
produir-se la victòria contra-pronòstic de Rodríguez Zapatero a les eleccions el 14 de març del
2004 i passant a dependre el PSOE d’ERC per assegurar-se la majoria parlamentària al Congrés
dels Diputats. Així, i d’una tacada, es va acabar el clima directament hostil que hi havia hagut a
la Moncloa cap al nou Govern català durant els seus primers mesos d’existència, alhora que les
aigües es calmaven dins del socialisme espanyol respecte a la creixent animadversió que havien
despertat els republicans i el mateix govern Maragall. Finalment, i no menys important, l’arribada
a la presidència del govern d’un polític de discurs federalista com havia estat Rodríguez Zapatero
fins aleshores obria les portes a la culminació amb èxit del projecte estatutari –sobretot tenint
en compte que el líder del PSOE s’havia compromès públicament pocs mesos abans de ser elegit
president a donar suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.154 Però, com més
endavant analitzarem, ni les coses van acabar resultant tan fàcils ni la vida del primer govern de
progrés català va arribar a ser plàcida en cap instant.
Més enllà de tot el xivarri que va envoltar al govern durant tota la seva existència, el cert és
que la seva acció pot desdoblar-se clarament en dues línies de treball ben establertes: l’acció
diària i l’elaboració del nou Estatut. Per una banda, l’acció de govern d’aquest primer executiu
de progrés va suposar l’aplicació d’iniciatives tan innovadores com la Llei de Barris,155 amb què
es passava a abordar les problemàtiques que afectaven els punts més deprimits de Catalunya
de manera integrada –implicant els departaments d’Interior, Educació, Salut, Benestar Social,
Economia, Justícia, Política Territorial i Obres Públiques, etc. Durant el primer govern de progrés,
aquesta Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial
(aprovada el juny del 2004, aquest era el seu nom oficial) es va traduir en quaranta-sis accions
concretes, dissenyades i aplicades en col·laboració amb l’administració local i les entitats socials
del territori en qüestió.156 A nivell més delimitat sectorialment, però amb implicacions de país,
el març del 2006 es va firmar el Pacte Nacional per l’Educació, amb el qual es volien assentar les
bases d’un salt qualitatiu que havia de permetre a Catalunya tenir en la recerca i la innovació
un dels seus grans pilars econòmics –lligant així amb els objectius de l’Acord estratègic per a
la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana del
2005. Aquest salt d’escala de model econòmic basat en el coneixement no es podia fer, com
veiem, sense comptar amb l’esfera internacional, motiu pel qual el govern Maragall va culminar
el projecte posat en marxa amb la xarxa C-6 durant l’etapa a l’alcaldia i va aconseguir la creació
de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, d’idèntica filosofia a la xarxa originària (enfortir Catalunya
a través de la cooperació amb les regions que l’envolten), però amb l’absència del País Valencià
–atesa la negativa del president autonòmic del PP Francisco Camps a participar en una iniciativa
154 Superant, fins i tot, les expectatives del PSC, que li havia demanat un gest inequívoc de suport per part del PSOE al projecte de reforma estatutària, però que no s’esperava que Zapatero emetés un missatge tan contundent el 16 de novembre del 2003. Montilla, José: Clar i català, p. 25.
155 Per a un estudi en profunditat de la feina durant la legislatura 1999-2003 que va permetre, entre d’altres, l’aprovació de la Llei de Barris
el 4 de juny del 2004, consulteu Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de
polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, Desembre 2018.
156 Aquestes accions van tenir continuïtat durant el govern Montilla, arribant-se al centenar d’intervencions i havent-s’hi destinat un total de
1.200 milions d’euros. Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
4 1
�liderada per aquest Govern català.
L’altra gran línia de treball del govern Maragall va ser, com dèiem, l’impuls d’un nou Estatut
d’autonomia per a Catalunya en un procés on, com tot seguit analitzarem, l’executiu no va acabar
de marcar els passos en cap moment. La gestació del nou text estatutari va ser enrevessada, ja que
va quedar a la pràctica liderada pels partits polítics, veient-se molt condicionada per les lluites
parlamentàries i per la voluntat permanent de marcar perfil propi davant l’opinió pública de tots
els implicats. Tant en el dia a dia com en l’elaboració de l’Estatut, Pasqual Maragall va optar per
no imposar un lideratge fort –diferenciant-se molt, d’aquesta forma, de la manera de fer del seu
antecessor–, delegant força el gruix de responsabilitats i buscant fer del seu consell de govern un
consell alhora deliberatiu157 per aconseguir el màxim de consens entre els seus integrants –duent
fins al paroxisme la cultura política del frontisme. En el cas de l’Estatut, de fet, la seva elaboració
tampoc no va ser liderada pel govern, sinó que el debat va traslladar-se al Parlament, buscant
facilitar així un acord general a què no es va arribar, precisament, amb l’agilitat prevista.
4.5.1. L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn
Malgrat que les successives conjuntures polítiques no van permetre abordar la modificació del
marc estatutari a Catalunya fins l’any 2004, durant els vint-i-cinc anys previs els socialistes catalans
n’havien demanat la modificació en diverses ocasions. Com hem vist, des del PSC Joaquim Nadal
ja havia defensat la necessitat d’una reforma estatutària que permetés a Catalunya viure en el
federalisme diferencial durant els compassos previs a les eleccions de 1995. I la proposta feta
aleshores no era, així mateix, accidental ja que –al marge d’inscriure’s en la tradició històrica
federalista dels socialistes catalans– les aportacions sobre aquesta qüestió s’havien anat succeint
i actualitzant durant els anys anteriors en el si del partit. Així al Vè Congrés del PSC (celebrat de
l’11 al 13 de desembre de 1987) s’hi havia aprovat una ponència política de caire federalista, molt
mal rebuda per part del PSOE en aquell moment, redactada principalment a quatre mans entre
Miquel Iceta i Antoni Castells. Segons aquest document, el model constitucional espanyol es
trobava aleshores en un estadi decisiu per saber si s’encaminava “cap a un model d’Estat federal
o cap a la pervivència d’un model d’Estat centralista amb un nou tipus de governs locals”, i per fer
una doble afirmació de Catalunya i Espanya calia completar el pas federalista. Per fer-ho, segons
aquesta proposta, s’havia d’establir un repartiment de competències en matèria legislativa entre
les comunitats autònomes i l’Estat –no es volia només una descentralització de la gestió, sinó
també del poder polític–; s’havia de garantir un finançament just per a cada territori; s’havien
de crear fórmules de participació institucional de les comunitats autònomes en les institucions
legislatives de l’Estat (en aquest cas el Senat havia de jugar un paper fonamental) i s’havia de
reforçar el paper dels governs locals (i, per tant, el seu finançament). Tot plegat conduiria, segons
aquesta proposta, a poder fer efectiu un reconeixement ple de Catalunya, deixant sense sentit
les reivindicacions de caràcter sentimental que tants èxits electorals estaven donant als partits
nacionalistes de dretes arreu d’Espanya –CiU a Catalunya, PNB a Euskadi, etc. Per aconseguir-ho,
segons preveia la ponència política de 1987, calia aprofundir en el model autonòmic en què es
vivia ja que era la clau per a impulsar la federalització d’Espanya –és a dir, no calia recórrer a
una modificació de la Constitució (es citaven els mecanismes previstos als articles 149.3 i 150.2
com a vies per poder-ho dur a terme). Aquest darrer punt, però, va ser contestat de seguida des
del Ministeri d’Administracions Públiques, dirigit per Joaquín Almunia, des d’on es va declarar
que “d’acord amb la Constitució, el federalisme no és possible a Espanya, i aquesta és la tesi del
157 En la gestió quotidiana de les conselleries, Maragall també va delegar en els consellers el gruix de la política sectorial. Entrevista a Joaquim
Nadal dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa.
4 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�Govern [espanyol] i del PSOE”.158
Malgrat la negativa rebuda el 1987, nou anys més tard el PSC actualitzava la seva proposta
federal al seu VIIIè Congrés, proposant l’obertura d’una nova etapa en el procés autonòmic a partir
de dos eixos no excloents entre si. D’una banda, es proposava un eix de competències comunes,
que havia de ser tractat de manera uniforme a partir de la cooperació federal –articulada en
conferències sectorials, acords multilaterals, coresponsabilitat fiscal, així com des d’una mesa
permanent entre els presidents del Govern i de les comunitats autònomes, per tal que aquests
últims poguessin prendre part “en la formació de la voluntat estatal”. Complementàriament,
es proposava un eix dels fets diferencials, abordat en aquest cas des de la bilateralitat entre
l’Administració central i les comunitats autònomes que tinguessin fets diferencials –com és el
cas català.159 En aquesta ocasió, i malgrat la impossibilitat d’aplicar la proposta atès que el PSC es
trobava a l’oposició tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, aquesta revisió
ideològica sí que va servir de revulsiu catalanista dins del partit, aconseguint del seu partit germà
la concessió de la creació de subgrups socialistes catalans al Congrés i al Senat l’estiu de 1998.
El 9 de setembre d’aquell any es va presentar, igualment, el document Per Catalunya, ara un nou
federalisme, en un acte públic que va servir per presentar el projecte polític amb què Pasqual
Maragall presentava la seva candidatura per a les eleccions autonòmiques de 1999.
Durant la legislatura 1999-2003, els socialistes catalans van continuar remarcant la necessitat
–cada vegada més imperiosa– de canviar l’estat de les coses. En dos articles d’opinió al diari El
País de gran transcendència política, Pasqual Maragall advertia contra la política d’Estat radial
impulsada des del Govern espanyol i clamava “pel bé d’Espanya, pel bé de Catalunya, pel bé de
tots”, per acabar amb la visió “maldestre” de l’Espanya uniforme i elaborar un projecte “comú,
no imposat”, de país, on tothom se sentís còmode (“Madrid se va”, El País, 27 de febrer del 2001).
Mirant-s’ho amb preocupació des de l’Espanya perifèrica –de la qual sempre havia entès Barcelona
com a capital–,160 Maragall acabava fent una crida a la regeneració política a Madrid, perquè si
se seguia amb la deriva dels darrers anys “Espanya perdria el nord. I mai més ben dit”. (“Madrid
se ha ido”, El País, 7 de juliol del 2003). I el cert és que l’elecció de José Luis Rodríguez Zapatero
com a secretari general del PSOE semblava obrir, a partir de l’any 2000, una escletxa d’esperança
en aquest sentit –una impressió reforçada amb passos com l’aprovació de la coneguda com a
Declaración de Santillana, un document de catorze pàgines aprovat al Consell Territorial del
PSOE del 30 d’agost del 2003 a Santillana del Mar (Cantàbria), en què el partit refermava el seu
compromís amb la Constitució de 1978 i es presentava com a pare de l’Estat de les autonomies,
però on es recollien moltes de les propostes que els socialistes catalans havien fet fins aleshores
(sobretot als seus Vè i VIIIè congressos, celebrats el 1987 i el 1996, respectivament) per tal de fer
evolucionar Espanya. Així doncs, i partint d’aquests dos marcs interrelacionats –Constitució i estat
de les autonomies–, la declaració –titulada realment “La España Plural: La España Constitucional,
La España Unida, La Espanya en Positivo”– feia una crida a millorar-los promovent una major
participació de les comunitats autònomes en el projecte estatal, per tal que tota la ciutadania s’hi
sentís còmode i on es garantís la igualtat d’oportunitats. Per tal d’aconseguir-ho, el document
recollia –a vegades, literalment– propostes formulades més de quinze anys abans pels socialistes
catalans, com una reforma del Senat que permetés canalitzar de manera efectiva la participació
del conjunt del territori espanyol en la “voluntat de l’Estat en les decisions que les afecten” –
acabant així amb el doble dèficit (de representació i de participació) que el PSOE detectava ara a
la Cambra Alta– o la creació de la mesa de presidents autonòmics proposada el 1996 pel PSC. En
158 Durant la fase de discussió de l’esborrany de la ponència, la principal veu en contra per part del PSOE va ser la de Gregorio Peces-Barba.
Dins els rengles del partit més sensibles a la proposta federal, Enrique Múgica també va considerar “prematur” parlar de la federalització
d’Espanya aleshores. Només des de la Federació Socialista Balear del PSOE es va donar suport explícit al PSC. “El nuevo federalismo”, El País,
30 d’agost de 1987.
159 Serra, Narcís: “Posant les bases de l’alternativa”, dins DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 119.
160 Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998, p. 29.
4 3
�un pla federalitzant, la Declaración de Santillana plantejava també l’elaboració de Plans Comuns
de Cooperació entre comunitats autònomes per dissenyar des de l’àmbit autonòmic solucions
comunes a problemàtiques que compartissin. Però on el document resultava més valuós per als
socialistes catalans era en l’obertura de porta a processos de reforma estatutària allí on hi hagués
la necessitat i el consens per fer-ho. Per últim, el document –que apostava, entre d’altres, per la
participació autonòmica en el procés d’integració europea– situava les autonomies com a motor
de modernització econòmica i social i feia una crida a desenvolupar un model d’infraestructures
que connectés les comunitats entre si i agilitzés els corredors econòmics i de transport (corredor
del Mediterrani, etc.) dels quals formaven part.
Molts dels principis i propostes formulats a la Declaración de Santillana van passar al programa
electoral amb què Rodríguez Zapatero va presentar-se a les eleccions generals del març del 2004.
Anant fins i tot un pas més enllà, el candidat socialista proposava una reforma constitucional
limitada a quatre punts: la denominació de les comunitats autònomes; la integració europea (part
remarcable de la sobirania espanyola s’havia anat posant en mans d’Europa i calia actualitzar
continguts); l’impuls d’una reforma federal (en funcions i en composició) del Senat i la qüestió
de la successió per primogenitura i no per masculinitat a la Corona. Malgrat obtenir la victòria en
aquelles eleccions, l’oposició frontal del PP va fer inviable arribar al grau de consens necessari per
tirar endavant una reforma de la Carta Magna, però l’arribada del PSOE al govern sí que permetia,
en canvi, que processos com el de la reforma estatutària a Catalunya quedessin, teòricament, del
tot avalats.
Com hem vist en molts casos anteriors, les iniciatives de Pasqual Maragall estaven adreçades
sempre a un àmbit concret, però alhora a un de molt més gran. En el cas de la reforma de
l’Estatut –que, a força de desatendre’s, havia acabat fent més recomanable renovar íntegrament
i no retocar parcialment– es tractava, doncs, de posar al dia l’autogovern català, però alhora de
plantejar un model federal aplicable a la resta d’Espanya.161 En referència a l’autogovern, els
objectius principals de la reforma estatutària eren, segons el que en va acabar sent l’arquitecte
–Carles Viver Pi-Sunyer–, ampliar la qualitat de les competències de la Generalitat de Catalunya;
millorar l’autonomia tributària i augmentar els recursos econòmics i avançar en el reconeixement
del caràcter plurinacional de l’Estat. Així mateix, es volia detallar un gran nombre de drets i deures
ciutadans; acostar el poder judicial a Catalunya i millorar les institucions d’autogovern, així com
els mecanismes de relació de la Generalitat amb l’Estat, la resta de comunitats autònomes i la
Unió Europa.162 Però, com apuntàvem, més enllà d’aquestes raons de millora de l’autogovern per
se, darrere l’impuls d’un nou estatut també n’hi havia d’estratègiques. Tal com explicava Pasqual
Maragall per carta a Felipe González a principis del 2005 (en paraules de Jordi Mercader), amb
l’Estatut:
No estem reinventant una nova Catalunya de cap manera, Catalunya és més vella que Espanya,
estem inventant una nova Espanya en què d’una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella
Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tindran un lloc honorable, i on Madrid, que ja
és una capital internacional de primeríssima línia, no necessitarà confondre’s amb Espanya,
com ho necessitava fins fa ben poc, per ser més del que era. Hauria de ser el final d’una idea
eficaç però transitòria, la de l’Estat de les autonomies sense distincions, tornar a l’esperit
de la Constitució, el de les nacionalitats i el de les regions, a Anselmo Carretero i a Bosch
Gimpera. I el moment era ara [principis 2005] i no més tard perquè, a Catalunya, la successió
del nacionalisme de CiU pel sobiranisme d’ERC és cosa de no gaires anys. I hem d’elegir
alternativa de futur. La recepta és coneguda: un federalisme que pugui oferir les condicions
161 Per a un estudi en profunditat de la qüestió, consulteu Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb
el federalisme i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya Europa, abril 2006.
162 Viver Pi-Sunyer, Carles: “L’Estatut del 2006”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2008.
4 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�d’habitabilitat conjunta que aquest sobiranisme amb voluntat inicial d’implicació no pugui
rebutjar més endavant. Una altra cosa podria obrir les portes a una majoria social que es
decidís a donar formalitat política al desinterès per Espanya.163
Per donar forma a tot plegat, la idea preconcebuda pel president de la Generalitat era la
necessitat d’elaborar un Estatut a la manera de la constitució dels USA –és a dir, breu i que
per una banda fos emotiu (fins al punt que els infants se’l poguessin aprendre de memòria a
l’escola) i per l’altra fos “permanentment reformable”, en estar format d’un seguit d’idees-força164
que es poguessin fer anar evolucionant d’acord amb els canvis de la realitat socioeconòmica del
país al llarg del temps.165 Però si prenem en consideració que el text que va acabar aprovant-se
al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 consta d’un preàmbul llarg, dos-cents
vint-i-set articles, onze disposicions addicionals, tres disposicions transitòries, una disposició
derogatòria i cinc disposicions finals –mentre l’Estatut del 1979 tenia cinquanta-set articles i un
total de quinze disposicions– no costa gaire fer-se a la idea que Maragall no va acabar d’assolir el
seu objectiu, o com a mínim no va fer-ho de la manera esperada.
El procés d’elaboració d’un nou Estatut per a Catalunya va endegar formalment a Miravet
(Ribera d’Ebre), el 12 de novembre del 2004, en una reunió entre el president de la Generalitat i
els presidents dels cinc grups parlamentaris del Parlament de Catalunya166 en la qual va arribarse a un acord de mínims –de tot just sis punts– sobre els tempos (calia que el Parlament de
Catalunya aprovés el text com a tard el juny del 2005) i les maneres del nou Estatut –que havia de
ser fruit del màxim acord possible entre les forces catalanes. Aquest primer acord ja preveia que
l’elaboració de l’Estatut seria un procés “complex” per les diferències existents sobre el grau de
competències polítiques i financeres que havia de tenir Catalunya, però emplaçava tots els grups a
resoldre en reunions anàlogues amb el president Maragall les qüestions que es plantegessin com
a més espinoses (extrem a què finalment es va recórrer només una vegada, l’11 de juny del 2005,
en aquesta ocasió ja sense el PP).167 Per evitar quedar embarrancats d’entrada, el Govern català va
encarregar a l’Institut d’Estudis Autonòmics, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, l’elaboració d’un
estudi-base on s’havien de situar els límits constitucionals que podia tenir el nou Estatut, però
que en ser lliurat a les forces parlamentàries va ser pres per ERC i CiU com un text de mínims
(i no de màxims), motiu pel qual els socialistes ben aviat van lamentar haver delegat en aquest
organisme la confecció del primer esborrany i no haver liderat el procés d’elaboració estatutària
des de la presidència de la Generalitat en diàleg amb l’oposició.168
Tal com havien previst a la reunió de Miravet, la gestació de l’Estatut va ser un camí ple de
complicacions. I és que més enllà de les diferències programàtiques entre partits, ben aviat es va
instaurar un clima de suspicàcia generalitzada i batalla subterrània al Parlament que va dificultarho tot molt més encara. Curiosament, l’incident que va desencadenar aquesta dinàmica el va
provocar Pasqual Maragall quan el 24 de febrer del 2005, en seu parlamentària, va acusar a CiU
de tenir un problema anomenat 3% –que tothom va entendre com una acusació de cobrament
163 Mercader: Mil dies amb PM, p. 152.
164 On es recollís que Catalunya era una nació dins l’Estat espanyol; que la Generalitat no havia deixat mai d’existir d’ençà del seu restabliment
l’any 1931; que s’estava prefigurant també una Espanya nació de nacions; que la subsidiarietat havia de regir en cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català, excepte en els casos d’unificació de doctrina; que Catalunya és solidària amb els pobles d’Espanya, però que
es regiria per sistemes propis en matèria de llengua, cultura, dret civil i organització territorial; que en la tradició política catalana s’ha subratllat
sempre la importància del saber, l’educació i la igualtat de drets –especialment de la igualtat entre l’home i la dona en els darrers temps; que seria decisiu per als catalans l’accés universal als sistemes de comunicació, innovació i tecnologia; que es pertanyia a la Unió Europea, a través de
l’Estat, i que en aquest marc europeu es volia formar una Euroregió amb les comunitats i les regions veïnes. Mercader: Mil dies amb PM, p. 161.
165 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
166 Artur Mas per CiU, Manuela de Madre pel PSC, Josep Lluís Carod-Rovira per ERC, Josep Piqué pel PP i Joan Saura per ICV-EUiA.
167 “Los líderes catalanes consensúan en Miravet un acuerdo de mínimos sobre la reforma del Estatut” (La Vanguardia, 13 de novembre del
2004).
168 Maragall: Oda inacabada, p. 272; Montilla: Clar i català, p. 25.
4 5
�de comissions il·legals en l’adjudicació d’obres públiques durant la seva etapa al Govern català.169
Tot i que retirés l’acusació poca estona després, l’autoritat del president de la Generalitat es va
veure molt compromesa a partir d’aquell moment, tant de cara a l’oposició com cap al seu propi
partit. Si Maragall ja havia entrat “tocat” al procés de negociació estatutària,170 l’incident del 3%
va empitjorar molt la seva relació amb el PSC –que, en paraules de Joan Clos, sempre havia estat
“difícil i turmentada”–,171 en sentir-se el president molt poc recolzat pels seus i perdre’s tota
fluïdesa en les seves relacions. De fet, d’aleshores ençà, la intervenció directa de Maragall en la
redacció de l’Estatut va ser residual, atès que va quedar en mans d’una ponència parlamentària on
Miquel Iceta –mà dreta del primer secretari, José Montilla, a Catalunya durant l’etapa al ministeri
de l’exalcalde de Cornellà– era el cap visible del PSC. D’aquesta manera, el paper dels socialistes
catalans durant la negociació estatuària va acabar sent, per mor de la competició maximalista
que es va establir entre ERC i CiU, més de contenció que de lideratge, fins al punt que va votar
en contra del primer esborrany del text el 29 de juliol del 2015 –quedant amb el PP com a únics
grups que donaven un vot negatiu a una proposta que tenia el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA– i
va presentar seixanta-dues esmenes al text definitiu davant del ple en què es va produir la seva
aprovació definitiva, el 30 de setembre del 2005. El gruix d’aquestes esmenes –setze de les quals
van ser retirades abans del darrer ple, trenta-cinc van ser debatudes durant el ple però retirades
abans de la seva votació i onze sotmeses a votació i derrotades per oposició dels altres grups–
anava encarat a corregir aspectes que el Consell Consultiu havia declarat inconstitucionals o
sobre els quals havia posat l’interrogant (alguns dels quals relatius al nou sistema finançament; a
l’administració local; a la relació amb la Unió Europea; a la Seguretat Social; als drets lingüístics; a
la gestió d’infraestructures; als mitjans de comunicació; etc.) en el seu informe del 5 de setembre
del 2005. D’aquesta manera, el PSC intentava anticipar-se al complexíssim clima que esperava
l’Estatut un cop a Madrid, fent més acceptable (“blindant constitucionalment”) el text ja no
davant d’un PP que s’hi oposava de ple sinó, com veurem més endavant, d’un PSOE que s’hi
mostrava totalment bel·ligerant.172
Després, doncs, d’un camí curull d’entrebancs, el 30 de setembre del 2005 s’aprovava la
Proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per cent vint vots a favor (PSC, ERC,
ICV i CiU) i quinze en contra (PP). El seu articulat incloïa la definició de Catalunya com a nació
(art. 1), situava els fonaments de l’autogovern en els drets històrics del poble català (art. 5) i
estipulava la consideració d’Espanya com a estat plurinacional i un model de finançament amb
mecanismes propis del concert econòmic –encara que no se l’anomenava amb aquest nom.
Igualment, com a altres punts a destacar, el nou Estatut blindava el català –que tota la ciutadania
tenia el dret i el deure de conèixer– com a llengua preferent en l’administració i com a vehicular
en l’ensenyament; establia una nova ordenació territorial basada en les vegueries (recuperant així
el projecte d’ordenació elaborat durant la Segona República); reforçava els instruments jurídics
de Catalunya tot establint un Consell de Justícia de Catalunya (presidit pel president del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, definit com a màxima instància judicial al Principat); creava
i donava caràcter vinculant als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries; delimitava les
competències exclusives de la Generalitat i les compartides entre l’Estat i la Generalitat, així com
les relacionades amb la Unió Europea; establia un règim tributari per als governs locals i donava
al Síndic de Greuges l’exclusiva de l’actuació a Catalunya. Era per tots aquests motius que el
president Maragall, en el discurs de tancament del ple per a l’aprovació de la proposta de nou
Estatut, va defensar que aquest nou text havia de servir per impulsar el canvi d’Espanya de l’Estat
169 Aquesta insinuació va anar acompanyada d’una acusació directa de mala planificació i de tenir el darrer govern Pujol la culpabilitat, en
definitiva, de l’esvoranc que s’havia produït al barri del Carmel de Barcelona el mes anterior en l’execució de les obres d’ampliació de la línia
5 del metro.
170 Entrevista a Marta Grabulosa dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
171 Entrevista a Joan Clos dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
172 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005.
4 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�autonòmic a l’Estat federal.173
Malgrat l’èxit que suposava l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya, l’ambient dins
del PSC distava de tota eufòria. Així es va fer evident quan Carme Chacón, durant la reunió
següent de la Comissió Executiva dels socialistes catalans, va definir l’estat d’ànim del partit com
de “profunda preocupació”, de “més responsabilitat que satisfacció”, davant del que l’aparell de la
formació entenia que era un text definitiu excessiu.174 Així, s’ha d’entendre que, en conseqüència,
el primer secretari del PSC anunciés després d’aquesta reunió –és a dir, només tres dies després
de l’aprovació de l’Estatut– que els socialistes catalans presentarien al Congrés dels Diputats la
seixantena d’esmenes que no havien sigut aprovades pel Parlament català durant el debat del
text definitiu sota l’argument que l’Estatut només podria tenir èxit si es podia pactar a Madrid
i que per arribar a un pacte calia cedir, “perquè sense cedir no hi ha pacte i sense pacte no hi ha
Estatut”.175 Sens dubte, la presentació d’esmenes a l’Estatut sortit del Parlament per part del seu
propi partit deixava en molt mal lloc Pasqual Maragall, al qual durant el mes de setembre del 2005
Rodríguez Zapatero ja havia convidat a anunciar la seva retirada política un cop aprovat l’Estatut
per referèndum.176 La feblesa del president català es va veure reforçada el mes següent, quan els
socialistes catalans van impedir-li generar una crisi de govern després que ho hagués intentat fer
sense consultar-ho prèviament amb cap de les formacions integrants del seu executiu. El rebuig
unànime de PSC, ERC i ICV-EUiA va suposar una desautorització en tota regla cap a Maragall,
que va perdre així credencials cap als seus socis de govern i cap al seu propi partit,177 així com cap
a molts dels consellers, que havien quedat assenyalats després que Maragall els hagués mogut la
cadira.
Paral·lelament a tota aquesta controvèrsia interna, el 2 de novembre del 2005 una delegació
catalana integrada per Manuela de Madre (PSC), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC) i Artur Mas
(CiU) va ser l’encarregada de defensar l’admissió a tràmit del nou Estatut al Congrés del Diputats.
En la seva intervenció, la vicepresidenta del PSC va esgrimir que la reforma de l’Estatut era
“necessària” i inajornable perquè era convenient a parts iguals per a Catalunya i per a Espanya.
Segons el seu punt de vista, el nou Estatut havia de permetre evitar que s’alimentés el victimisme,
la incomprensió i el desinterès de Catalunya cap a Espanya, alhora que havia de contribuir a
la modernització de l’Estat. Com afirmava des de la voluntat de “respecte, diàleg i pacte” l’exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet:
La majoria dels catalans [...vol l’Estatut] com a estació central d’acord i cooperació
entre tots els catalans i tots els espanyols, a través del respecte, el diàleg i el pacte. [...]
Volem l’Estatut per tenir un sistema de finançament just i transparent, que ens aporti
més recursos i més capacitat per decidir nosaltres mateixos, que garanteixi el progrés
econòmic de Catalunya, de tots els que treballen i viuen allà, i que garanteixi també el
seu potencial solidari. // El model de finançament que proposem pretén incrementar els
recursos dels que disposarà la Generalitat i li atorga la responsabilitat sobre la recaptació i
la gestió dels impostos en coordinació amb la Hisenda de l’Estat, partint de la base que la
Generalitat és Estat. Estat espanyol, i no cap altre. // Volem l’Estatut per ocupar-nos millor
de les persones amb unes polítiques socials més potents, per reduir les desigualtats i per
eradicar la pobresa, que també existeixen a Catalunya, per modernitzar les institucions
catalanes i la justícia, per respondre a les noves realitats del segle xxi. // Volem l’Estatut
per dir també que som una nació i seguir avançant en la promoció de la llengua catalana,
173 “Maragall afirma que el nuevo Estatut aspira a cambiar España”, La Vanguardia, 1 d’octubre del 2005
174 MERCADER: Mil dies amb PM, p. 190-191
175 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005
176 MARAGALL: Oda inacabada, p. 271
177 Segons Josep Sánchez Llibre, quan Maragall va adduir que el Pacte del Tinell no especificava en cap punt que el president hagués de demanar permís als partits per poder realitzar canvis al govern, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, li va respondre que en aquest pacte
tampoc no s’especificava enlloc que Maragall hagués de ser president. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 163.
4 7
�el dret i el deure a conèixer-la, des del respecte a la llibertat de totes les persones, parlin la
llengua que parlin. [...] La nació catalana no nega la Nació [en majúscula al text transcrit]
espanyola, [sinó que] l’enriqueix, ja que Espanya és –i no som els primers a dir-ho– una
Nació de nacions. [...] No som una nació sense Estat, no. Som una nació que ja té el seu
Estat, l’espanyol, que és el nostre.178
El cert és que, a jutjar pels esdeveniments, el front català no havia de convèncer només l’oposició,
sinó també al mateix Govern d’Espanya –tal com es desprèn, per exemple, de les paraules del
ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que, espantat pel model de finançament i per
la delimitació competencial que pogués arribar a establir-se a l’Estatut, expressava públicament
el temor que el text estatutari català esdevingués una “LOAPA a la inversa”, en considerar-lo lesiu
contra les competències estatals.179 La postura del ministre Sevilla180 no era pas l’expressió d’una
opinió minoritària dins del seu partit, sinó que el PSOE havia seguit l’evolució de l’elaboració
de l’Estatut partint de l’escepticisme,181 passant per la reticència182 i acabant per mostrar-hi la
seva completa oposició, titllant el document aprovat al Parlament català d’inacceptable i de
“dubtosament constitucional”.183 Així, i malgrat l’anunci de la presentació de les esmenes per part
dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats, el rebuig que la reforma estatutària catalana
inspirava a la plana major del PSOE no va deixar de ser nítid, tal com va poder comprovar
aquell mateix novembre en primera persona Pasqual Maragall durant un sopar protocol·lari a
Madrid en què va coincidir amb molts dels barons del partit. Durant aquell sopar, el president
de la Generalitat de Catalunya va ser durament atacat per diversos membres destacats del
socialisme espanyol –especialment el ministre de Defensa, José Bono, i el president de la Junta
d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra–,184 fins al punt que el rei Joan Carles I va haver
d’intercedir per calmar els ànims.185 Després d’aquell episodi, Maragall va resumir les seves
sensacions al seu equip lamentant que “mitja Espanya no ens entén i l’altra meitat la tenim en
contra”.186 Per mirar de contrarestar-ho, des de la Generalitat de Catalunya es va engegar un cicle
de pedagogia sobre els objectius de la reforma estatutària titulat Catalunya proposa i dissenyat a
quatre mans amb el delegat de la Generalitat a Madrid, Santiago de Torres, en què van participar
polítics, intel·lectuals, periodistes, líders d’opinió i empresaris i que va tenir Barcelona i Madrid,
però també ciutats com Sevilla, Bilbao i la Corunya com a principals escenaris.187 Però malgrat
els esforços dels involucrats, aquesta campanya no va aconseguir els seus objectius, arribant en
ocasions a produir-se situacions de tanta tensió entre el públic com la que va obligar a cancel·lar
l’acte en què Manuela de Madre estava participant, conjuntament amb Josep Antoni Duran i
178 Intervenció inclosa a Iceta Llorens, Miquel: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 152-157.
179 “Un equipo jurídico defenderá las tesis catalanas sobre la constitucionalidad del nuevo Estatut”. La Vanguardia, 5 d’octubre del 2005.
180 Que va ser desautoritzat pel PSOE quan va intentar començar una negociació amb el PP –a través de Josep Piqué, que tampoc no va ser autoritzat pel seu partit a prosseguir els contactes– per explorar un pacte entre les dues formacions per delimitar el text de l’Estatut. Entrevista a
Josep Piqué del 20 de maig del 2019 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador:
Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/373394067. Data de la darrera consulta: 25 de maig de 2020.
181 Fins al punt que, durant les negociacions al Parlament de Catalunya, des de la Moncloa s’havia elaborat i fet circular una versió alternativa
d’Estatut redactada en castellà que, allunyada de qualsevol consens catalanista, havia sigut rebutjada fins i tot pel mateix PSC. Mercader: Mil
dies amb PM, p. 155.
182 Per exemple, el juliol del 2005, l’històric dirigent i encara influent diputat Alfonso Guerra havia aventurat que l’Estatut no prosperaria perquè suposava la “fragmentació de la sobirania popular” i “desfer el llarg camí que havia conduït a l’Estat democràtic”. Declaracions recollides el 8
de juliol del 2005 per la Cadena Ser, fetes en el marc d’un curs d’estiu a San Lorenzo del Escorial sobre “La cohesió social i territorial d’Espanya”.
183 “La dirección del PSOE endurece el lenguaje crítico del Gobierno”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005
184 En declaracions públiques del 3 d’octubre de 2005, Rodríguez Ibarra havia definit la reforma de l’Estatut com a “ofensiva”, assegurant que
Espanya no era una nació de nacions i presentant una proposta no de llei davant l’Assemblea d’Extremadura en què es comprometia a presentar un recurs d’inconstitucionalitat davant del TC si les Corts espanyoles no aprovaven una versió amb modificacions substancials del text
estatutari català. “Ibarra: “La reforma es ofensiva”. La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005.
185 Concretament, el sopar va tenir lloc a l’ambaixada de Portugal a Madrid i s’oferia com a comiat al president sortint de la república portuguesa, Jorge Sampaio. Maragall: Oda inacabada, p. 137-138.
186 Mercader: Mil dies amb PM, p. 212.
187 MARAGALL: Oda inacabada, p. 269
4 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�Lleida (UDC), a l’Ateneo de Sevilla, l’abril del 2006.188
Però més enllà de tot el rebombori mediàtic i parlamentari que va generar-se al seu voltant,
un dels principals problemes amb què va topar l’Estatut durant la seva tramitació a Madrid
va ser la manca d’entesa entre els presidents del Govern català i espanyol, que a l’octubre del
2005 havia arribat a nivells gairebé absoluts i per la qual en moltes ocasions els contactes entre
governs es van realitzar per via intermèdia. Per aquest motiu, en un dels seus pocs encontres,
quan Zapatero va exposar a Maragall els catorze punts principals en què discrepava de l’Estatut
sorgit del Parlament català –que es poden resumir entorn de la definició de Catalunya com a nació
dins l’articulat (el president espanyol la volia al preàmbul, aclarint que el grau d’autogovern era
el corresponent a una comunitat autònoma); la participació de Catalunya en els òrgans de l’Estat;
el model de finançament i la naturalesa de la inversió de l’Estat a Catalunya; el paper reservat
al Consell de Garanties Estatutàries i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; l’ordenació
de les caixes d’estalvi i el sector bancari prevista; les competències sobre immigració; la gestió
dels ports i aeroports, així com d’AENA; la possibilitat de regular sobre el mercat interior i la
gestió dels paradors nacionals–, els dos presidents van acordar delegar els grans temes de gestió
en els negociadors habituals189 i les qüestions més polítiques al trio format pel primer secretari
i ministre d’Indústria José Montilla, el portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats
Alfredo Pérez Rubalcaba i el Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, Francisco Caamaño190
–que acabarien sent figures clau per fer possible l’entesa definitiva sobre l’Estatut, conjuntament
amb José Luis Rodríguez (cap de gabinet de Caamaño), Ramón Jáuregui i Diego López Garrido
pel PSOE, Daniel Fernàndez, Miquel Iceta i Manuela de Madre pel PSC i Jaume Bosch (ICV-EUiA),
Joan Ridao (ERC) i Francesc Homs (CiU).191
Davant d’una negociació encallada per les desavinences entre els seus diferents actors i de la
manca de confiança de Rodríguez Zapatero cap a Maragall, el president del Govern espanyol va
acabar acordant la versió definitiva de l’Estatut català amb el cap de l’oposició al Parlament de
Catalunya, Artur Mas.192 En una llarga reunió secreta durant el 21 de gener del 2006, Zapatero i
Mas van arribar a un acord que tenia com a punts principals que el text estatutari passés a recollir
que Catalunya és una nació al preàmbul (enmig d’un redactat ple d’atenuants) i que el model
de finançament per a Catalunya s’allunyés de la fórmula de quasi-concert econòmic prevista al
text aprovat pel Parlament català el setembre del 2005 –per passar-se a preveure la creació d’una
Agència Tributària Catalana de format híbrid entre l’administració catalana i espanyola, que
haurien d’acordar els detalls del funcionament d’aquest nou organisme més endavant. Segons
Joan B. Culla, aquest pacte ha de ser entès com a fruit del diagnòstic de Rodríguez Zapatero que
l’única manera de sobreviure políticament a l’Estatut català, un cop constatat el gran rebuig
entre les dretes i la manca de suport entre les esquerres espanyoles, era retallant-ne els punts
més atrevits –un extrem a què només podia arribar amb el suport de CiU i de cap dels integrants
del Govern català. Fent aquest moviment, a més, Zapatero podia espolsar-se el “demonizat” pacte
de suport parlamentari amb ERC i associar-se amb una força política que gaudia de molta més
acceptació a Espanya, com era CiU.193 I és que el cert és que l’acord entre Mas i Zapatero va suposar
188 Entrevista a Manuela de Madre dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa
189 Les dues principals parelles de ball van ser la vicepresidenta del Govern espanyol Maria Teresa Fernández de la Vega i el conseller de Relacions Institucionals Joan Saura; així com el ministre d’Economia Pedro Solbes i el seu homòleg a la Generalitat Antoni Castells, etc. Entrevista
a Joan Saura dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa
190 Sobre els punts de desacord de Zapatero cap a l’Estatut i el pes de les negociacions, consultar MERCADER: Mil dies amb PM, p. 193-194
191 Santos, Lídia; Bonet, Laia; i Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 33.
192 Els contactes entre Mas i Zapatero s’havien iniciat durant la primera fase de la negociació estatutària a proposta de Pasqual Maragall,
que s’havia endut maldecaps importants dels contactes entre el president del Govern espanyol i el cap de l’oposició a Catalunya, com quan
van pactar que el Parlament català aprovés el concert econòmic com a model de finançament, per modificar-ho posteriorment al Congrés dels
Diputats –un pacte que beneficiava políticament totes dues parts, però que anava en contra dels interessos del Govern català, motiu pel qual
Pasqual Maragall va desactivar aquesta opció. Entrevista a Antoni Castells dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
193 Culla, Joan B.: “Catalunya, temps de tripartits”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008.
4 9
�un daltabaix polític a Catalunya de molta consideració, en què –com veurem més endavant–
el canvi d’aliances parlamentàries a Madrid i el text final de l’Estatut van generar una sèrie
d’esdeveniments que van acabar amb el trajecte vital del primer govern de progrés de Catalunya.
Els efectes immediats del pacte entre Mas i Zapatero van ser la culminació, el març del 2006,
dels treballs de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre l’Estatut de Catalunya,
amb uns resultats finals que van fer presumir al president de la comissió, Alfonso Guerra,
d’haver passat el ribot damunt d’una proposta –la sorgida del Parlament de Catalunya– que ell
considerava “infumable”.194 Així, aquesta versió rebaixada de l’Estatut va acabar sent aprovada
el 30 de març del 2006 al Congrés dels Diputats per cent vuitanta-nou vots a favor (PSOE, PSC,
CiU, PNV, IU-ICV, CC-NC i BNG), dues abstencions (Nafarroa Bai i CHA) i cent cinquanta-quatre
en contra (PP, ERC, EA i PPC). De totes aquestes negatives, potser la més evident, per coherència
amb la intolerància mostrada fins aleshores amb la proposta catalana, era la del PP de Mariano
Rajoy, que s’havia dedicat durant tot el procés estatutari a capitalitzar el clima de rebuig cap a
l’Estatut que es va anar conformant entre un espectre important de la dreta (social, mediàtica,
política i econòmica) espanyola. I és que, de fet, durant tots aquests mesos, els Populars van atiar,
amb èxit, l’anticatalanisme –promovent la recollida de firmes contra l’Estatut el febrer 2006,
convocant diverses manifestacions al carrer i mostrant connivència amb la campanya de rebuig
als productes catalans, entre d’altres. Dins del seu argumentari contrari a la reforma estatutària,
que englobaven com a inconstitucional des del primer moment, els principals punts en contra
dels populars contra el nou Estatut català van ser la definició de Catalunya com a nació; el fet que
conèixer el català passés a ser un deure i que es reforcés el seu paper com a llengua vehicular en
l’ensenyament; que Catalunya tingués poder judicial propi; la distribució competencial que es
feia amb l’Estat; el model de bilateralitat implantat –que significaria, al seu parer, posar les bases
d’un model confederal asimètric; les atribucions en relacions internacionals i l’aspiració a tenir
un sistema de finançament propi. Per tot plegat, un cop aprovada la norma, el PP va recórrer cent
catorze articles del nou Estatut –amb l’agreujant que, quan alguns d’aquests es van calcar l’any
següent a l’Estatut d’Andalusia del 2007, els populars no van interposar-hi cap recurs, en una
actitud que no va ser excepcional, sinó que, de fet, el PP no es va oposar significativament a cap
dels processos de reforma estatutària de València (2006), Balears (2007), Aragó (2007), Castella i
Lleó (2007), Navarra (2010) i Extremadura (2011).195
Si bé el vot negatiu del PP era previsible, l’oposició d’ERC al text aprovat pel Congrés
suposava tota una sorpresa, tenint en compte que el partit republicà era un dels impulsors
de tot el projecte. Aquesta contradicció, justificada per Joan Puigcercós en seu parlamentària
argumentant que havia quedat “un bon Estatut per a Espanya, però un mal Estatut per a una
nació com Catalunya”,196 es va deure sobretot a la pressió de les bases del partit –en general,
molt més radicalitzades que el seu electorat– en aquest sentit, fins al punt que van acabar-se
imposant al parer de membres destacats de la seva direcció. Així, mentre el president d’ERC,
Josep Lluís Carod-Rovira, era reticent a demanar el vot contrari a la proposta definitiva d’Estatut
(malgrat estar en desacord amb la seva modificació), veus notables de dins de la formació, com el
conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero, o el secretari d’Organització
del partit, Xavier Vendrell, van significar-se especialment a favor de la negativa d’ERC a l’Estatut.
Aquesta circumstància va comportar en un primer moment la destitució de Carretero (20 d’abril
del 2006) del seu càrrec de conseller per part de Pasqual Maragall, però la seva substitució pel
mateix Vendrell no va permetre arreglar, ni de bon tros, la situació. Així, si l’abstenció d’ERC en
la votació sobre l’Estatut del 10 de maig del 2006 al Senat espanyol va permetre finalitzar amb
èxit el tràmit a Corts,197 l’anunci aquell mateix dia que el partit demanaria el “no” al referèndum
194 “El tripartito catalán se quejará a Guerra por sus críticas al Estatuto”, El País, 11 d’abril del 2006.
195 Núñeix Seixas: España en democracia, p. 343-344.
196 “Puigcercós pide cambios al PSOE y aprovechar un mejor clima político”, La Vanguardia, 31 de març del 2006.
197 L’Estatut va ser aprovat al Senat amb 128 vots favorables (PSOE, PSC, CiU, ICV-EUiA), 125 contraris (PP) i 6 abstencions (ERC, EA i PAR).
5 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�que havia de ratificar definitivament el text va acabar suposant l’expulsió dels republicans pel
govern –en una decisió unilateral de Pasqual Maragall que no va comptar ni amb l’aprovació del
primer secretari del PSC, José Montilla, ni amb el vistiplau de l’altre soci de govern, ICV-EUiA.198
El referèndum per a l’aprovació definitiva de l’Estatut es va celebrar el 18 de juny del 2006
i, malgrat la baixa participació que va concentrar (48’85%), va permetre l’entrada en vigor del
nou text estatutari l’agost següent, en imposar-se clarament el sí (73’9%) al no (20’76%) –mentre
es registrava un altíssim nombre de vots nuls o en blanc (5’34%). Malgrat haver sigut validat
per totes les cambres de representants i per la ciutadania, el PP va presentar el 31 de juliol del
2006 l’anunciat recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, un gest que van imitar durant els
mesos següents el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica Herzog, històric dirigent socialista), els
governs autonòmics de Múrcia (PP), La Rioja (PP), Comunitat Valenciana (PP), Illes Balears (PPUnió Mallorquina) i l’Aragó (PSOE-PAR), presentant recursos que atacaven sobretot el model de
finançament, de gestió hidràulica i relatius a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Després de les múltiples crisis que havien caracteritzat el seu govern, del desgast de les
relacions amb el Govern espanyol i de la sortida d’ERC de l’executiu català –que havia comportat
l’anunci dels republicans que no renovarien el seu suport a Pasqual Maragall si tornava a ser
presidenciable–, el desplegament del nou Estatut no va realitzar-se sota el lideratge del govern
que l’havia impulsat, sinó que va quedar en mans del que el succeiria, que tenia així quatre anys
de marge i legitimitat per tirar endavant el projecte. Amb aquesta perspectiva, Pasqual Maragall
va convocar eleccions autonòmiques a Catalunya pel dijous 1 de novembre del 2006 –uns comicis
als quals ja no va ser candidat. En efecte, Maragall va fer pública la seva decisió de no postular-se
a la reelecció només tres dies després del referèndum sobre l’Estatut, el 21 de juny del 2006. En
aquesta decisió hi va pesar moltíssim la solitud del president respecte el seu partit –on l’aparell
clarament no el volia i on era evident que li havien fet el llit–, així com del rebuig que Maragall
sabia que inspirava entre la plana major del socialisme espanyol.199 Després d’uns anys durs,200 i
pocs mesos abans d’anunciar que patia la malaltia de l’Alzheimer, el president es retirava de la
primera línia política,201 essent substituït pel primer secretari del PSC, José Montilla que, malgrat
ser el candidat predilecte del PSOE i de Zapatero, no va esdevenir el president de la Generalitat
dòcil que s’esperava, sinó que –com que va donar continuïtat a les grans línies polítiques del
mandat de Maragall– va viure una etapa al capdavant del Govern català també ben convulsa.
4.6 El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la
sentència
Malgrat que la substitució de Maragall per Montilla suposés un canvi radical en l’estil del
candidat socialista i que la sortida del president de la Generalitat no es produís precisament sense
cicatrius, el PSC va aconseguir uns resultats electorals que li permetien renovar l’experiència del
govern de progrés als comicis de l’1 de novembre del 2006. Així, tot i que per primera vegada des
del 1995 CiU va guanyar tant en escons (48) com en vots (31’52%) i que el PSC va baixar a 37
representants (26’82%) –tal com va fer ERC, que va retrocedir lleugerament, quedant-se amb 21
diputats (14’03%)–, els números continuaven sortint perquè ICV-EUiA va compensar parcialment
la davallada dels seus socis de govern i va pujar fins als 12 seients (9’52%), fent insuficients els
198 Montilla: Clar i català, p. 35.
199 Sobre aquest darrer punt, Maragall explica que durant el procés estatutari “podia palpar la incomoditat política i física que els ocasionava
la meva presència [a molts dels dirigents territorials del PSOE], de la mateixa manera que patia la seva agressivitat verbal a les trobades a porta
tancada”. Maragall: Oda inacabada, p. 271
200 Simptomàticament, el 6 març de 2005 el president Maragall va fer públicament una molt desafortunada metàfora (posteriorment rectificada) dient que el Govern català se sentia a vegades “com una dona maltractada” davant els múltiples i repetits atacs a què es veia sotmès durant
aquella etapa. “Maragall: ‘mi gobierno se siente como una mujer maltratada’, El País, 7 de març del 2005.
201 No sense haver temptejat abans entre com a mínim tres consellers del seu govern si volien prendre-li el relleu com a candidats alternatius
a Montilla. Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020).
5 1
�resultats del PP per arribar a poder formar un govern de dretes –en obtenir 14 llocs al Parlament
(10’65%), quedant afectats els populars per l’entrada al Parlament de Catalunya de la formació
anticatalanista Ciutadans (3 diputats, 3’04% vots). D’aquesta manera, el 4 de novembre del 2006
s’anunciava el compromís entre PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA per a la formació d’un govern d’Entesa
Nacional de Progrés. La celeritat amb què s’havia arribat a l’acord (només havien passat quatre
dies des de les eleccions) es va deure bàsicament a dos factors. Per una banda, els ritmes de
l’entesa van accelerar-se per tal d’evitar que es fes possible un pacte entre el PSC i CiU –opció
predilecta de Rodríguez Zapatero, que pretenia que es formés un govern sociovergent presidit per
Artur Mas i així garantir-se el suport de la coalició nacionalista al Congrés dels Diputats.202 Per
altra banda, el nou govern (o segon tripartit, segons el malnom que va rebre de seguida) basava el
seu eix programàtic en una línia idèntica en molts punts o totalment coherent en molts d’altres
respecte el seu predecessor. Aquesta continuïtat era perfectament palpable tant en la definició de
les polítiques de l’executiu de Montilla, que havien d’aprofundir en el desenvolupament de l’estat
del benestar (Llei de Barris, etc.) i donar prioritat a l’aplicació i desenvolupament del nou Estatut
–dos objectius que es plantejaven com a interrelacionats.203 L’altre gran eix de continuïtat respecte
el govern Maragall era la mateixa composició de l’executiu de Montilla, on el PSC va mantenir
la majoria de càrrecs i competències, amb la presència de Joaquim Nadal a Política Territorial i
Obres Públiques, Antoni Castells a Economia i Finances, Montserrat Tura –aquest cop a Justícia–
i Marina Geli (Salut). Així mateix, els socialistes catalans conservaven Agricultura, Ramaderia i
Pesca (Joaquim Llena), Treball (Maria del Mar Serna) i incorporaven Educació (Ernest Maragall).
Mentrestant, la vicepresidència (Josep Lluís Carod-Rovira) i Governació i Administracions
Públiques (Joan Puigcercós) quedaven en mans d’ERC, que també va passar a ocupar Cultura i
Mitjans de Comunicació (Joan Manuel Tresserras) i mantenia Innovació, Universitats i Empresa
(Josep Huguet) i Acció Social i Ciutadania (Carme Capdevila). ICV continuava tenint dos
representants a l’executiu català, però –en consonància amb l’augment de suports que havia
rebut– veia incrementades les seves atribucions. D’aquesta manera, Joan Saura incorporava la
responsabilitat d’Interior a les Relacions institucionals i Participació, mentre Medi Ambient i
Habitatge canviaven de titular (Francesc Baltasar).
A nivell intern, el nou govern va tenir una vida menys agitada que l’anterior. L’estil de lideratge
de José Montilla diferia força del de Maragall, imprimint un to molt menys intel·lectualitzat i molt
més adreçat a oferir una imatge de pragmatisme –per alguna cosa, l’eslògan de la seva campanya
electoral havia estat “Fets, no paraules”.204 Així, i malgrat que des d’alguns sectors d’ERC es posés
en dubte puntualment el seu lideratge –com va fer el març del 2007 el vicesecretari general
de Coordinació dels republicans, Xavier Vendrell, en oferir a Artur Mas fer-lo president si es
comprometia a realitzar un referèndum d’autodeterminació, en una proposta rebutjada per CiU–,205
el segon govern de progrés va aconseguir mantenir un cert clima de cohesió al llarg de la seva
trajectòria que va anar-se desfent, però, a mesura que la tensa espera de la sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut s’allargassava. De fet, el govern Montilla va veure la totalitat de la
seva existència condicionada per les dificultats en el desplegament estatutari i per l’amenaça que
suposava la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat que formulés el TC. Igualment, a partir
del 2008, l’esclat d’una crisi econòmica global va dinamitar qualsevol previsió sobre les polítiques
202 Montilla, José: Clar i català, p. 56. De fet, el líder del PSOE ja havia vist amb bons ulls aquesta fórmula tres anys abans, quan Josep Antoni
Duran i Lleida li havia fet arribar per via intermèdia la proposta de CiU d’explorar la formació d’un govern entre la coalició nacionalista i els
socialistes catalans. L’oposició de José Montilla havia aturat que aquesta proposta anés més enllà el 2003. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 56-57.
203 Montilla, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a Catalunya”.
204 Fins al punt que Joan Saura va acabar lamentant una manca de traç polític global i d’una visió estratègica de conjunt que hagués pogut
donar més potència i bona imatge a aquest govern. Entrevista a Joan Saura dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
205 Un moviment alineat amb el sorgiment d’una secció crítica dins d’ERC anomenada Reagrupament, liderada per Joan Carretero, amb un
gran èxit de suports. Culla: “Catalunya, temps de tripartits”.
5 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�socials del govern i obligar a emprendre una molt important política de reducció de despesa.206
Per raons d’extensió, en aquest estudi ens centrarem només en la problemàtica de l’aplicació i
sentència de l’Estatut.
El cert és que l’Estatut i el seu desplegament va continuar sent un dels grans punts de fricció
entre els Governs català i espanyol entre els anys 2006 i 2010. I és que, com afirma Joan Saura,
després de l’aprovació del nou text estatutari, l’Administració central va actuar com si la nova
norma no hagués entrat en vigor, demostrant no tenir cap pressa en la posada en marxa del
traspàs competencial, en una dinàmica que ja venia de la legislatura anterior.207 Així, durant els
set anys de governs de progrés a Catalunya, la majoria de consellers del Govern català van topar
amb severes dificultats per poder col·laborar amb el govern central i la seva delegació a Catalunya
en tots els àmbits de govern: interior,208 justícia, obres públiques, etc.209 Aquesta problemàtica
va esdevenir especialment notòria en el cas de la negociació del nou model de finançament,
que es va eternitzar durant gairebé tres anys, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, i va
acabar suposant un abans i un després en les relacions entre José Montilla i José Luis Rodríguez
Zapatero.210 Com hem vist, la qüestió del model de finançament ja havia sigut una de les més
problemàtiques a l’hora d’arribar a un acord sobre el text estatutari, i s’havia deixat a la negociació
entre els dos governs la seva configuració definitiva. El PSC, de fet, tenia un historial remarcable
a l’hora de pressionar per millorar el finançament català, havent engegat campanyes públiques
a mitjan dècada de 1980 a favor d’una tributació pròpia de la Generalitat i per la cessió de part
de la de l’Estat, per acabar aconseguint que també CiU es fes seus alguns dels seus postulats.
Va ser d’aquesta manera que a principis de la dècada de 1990 el Govern català va iniciar les
peticions d’encaminar-se cap a la coresponsabilitat fiscal, demanant la cessió per a les comunitats
autònomes d’un 15% de l’IRPF de forma territorialitzada. Aquest plantejament va obrir una
polèmica important entre comunitats presidides pel PSOE i, conseqüentment, dins del socialisme
espanyol, on van acabar imposant-se majoritàriament les postures del president extremeny Juan
Carlos Rodríguez Ibarra, que rebutjava aquesta possibilitat sota l’argument que conduiria al
trencament d’Espanya. No va ser fins que el 1993 Felipe González va necessitar el suport de CiU
al Congrés dels Diputats per governar que la coresponsabilitat fiscal va poder-se posar en pràctica,
cedint-se percentatges diferenciats a cada comunitat autònoma, entre les quals continuava sense
existir cap consens sobre la conveniència de cogestionar aquest impost.211 A l’alçada del 2006, i
amb la intenció d’aprofundir en el caràcter federal d’Espanya, el model pactat casi quinze anys
abans havia quedat com a insuficient. Però com havia passat fins aleshores, les propostes del
PSC en la federalització del finançament autonòmic no van ser ben rebudes ni dins del PSOE ni
dins del Govern espanyol –que a banda de la seva manifesta manca d’entusiasme federal temia
la davallada d’ingressos que la crisi econòmica que es va començar a dibuixar a partir del 2007
permetia endevinar. No va ser, de fet, fins que es va produir el relleu de Pedro Solbes per Elena
Salgado, l’abril del 2009, a la vicepresidència econòmica de l’executiu de Rodríguez Zapatero que
l’acord es va poder començar a desencallar. Durant tot aquest temps, el conseller d’Economia
206 Les primeres mesures, de caràcter intern, es van prendre el novembre del 2007 davant d’un empitjorament de les xifres econòmiques. El
2008 es van deixar de cobrir baixes en tots els àmbits menys en educació, sanitat i seguretat; el 2009 es van congelar els sous dels funcionaris
i es van amortitzar places que es consideraven prescindibles, així com no es van cobrir totes les vacants necessàries i el 2010 ja es va procedir
a la reducció de sous dels empleats públics i a l’emissió de bons de deute públic, davant la impossibilitat de poder recórrer a l’endeutament
exterior. Per a una explicació d’aquestes polítiques en primera persona, consulteu Montilla: Clar i català, p. 119-143.
207 Entrevista a Joan Saura dins el programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
208 En el cas del desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, Joan Rangel, delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, es va negar a
presentar un pla de replegament de la policia espanyola i no va acudir a l’acte de formalització del relleu. Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan
el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014, p. 99.
209 Tres anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut, només s’havien pogut acordar 9 dels 40 traspassos de competències previstos –entre
els quals la gestió de Rodalies, Inspecció de Treball o els permisos de treball per a estrangers.
210 Com evidencien les declaracions de José Montilla a mitja negociació del model de finançament, el juliol del 2008, en un acte del PSC on
era present el president del Govern espanyol: “José Luis [Rodríguez Zapatero], te queremos, pero queremos más a Catalunya”. Montilla: Clar i
català, p. 114.
211 Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern, p. 265-272.
5 3
�de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va tenir com a principal interlocutor el secretari
d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, en una negociació que es va tancar el juliol del
2009 amb un acord pel qual Catalunya passava a quedar-se amb el 50% de l’IRPF, el 50% de
l’IVA i el 58% dels impostos especials, alhora que s’establia la creació d’un fons de competitivitat
orientat a premiar les economies més dinàmiques –la qual cosa beneficiava Catalunya–, assolint,
doncs, l’objectiu d’obrir la porta a un canvi del sistema general de finançament autonòmic que
incorporava el principi d’ordinalitat. L’acord no va ser ben rebut ni pel PP ni per CiU, però en el
moment de fer-se públic va explicar-se que permetria a Catalunya la gestió del 25% de la seva
recaptació i al conjunt de les comunitats autònomes disposar d’onze mil milions d’euros més.212
La duresa de les negociacions pel model de finançament, el desgast que estava començant a
produir a tots nivells la gestió de la crisi econòmica global –que a partir del 2008 ja era evident,
malgrat la reticència de Rodríguez Zapatero a acceptar-ho– i la pressió de la dreta política
i mediàtica van fer que els governs català i espanyol afrontessin per separat i amb diferent
preocupació els mesos previs a la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Mentre que
per part del Govern espanyol –tal com li reconeixeria un dels seus factòtums, Alfredo Pérez
Rubalcaba, a Joaquim Nadal a posteriori– es va acabar tenint la sensació de no haver fet prou per
evitar una sentència contrària a l’Estatut,213 des del Govern català sí que es va fer tot el possible
perquè la resolució judicial no fos lesiva. Així, mentre es produïa una cruenta batalla política
dins del mateix Tribunal Constitucional entre els sectors progressista (afí al PSOE) i conservador
(controlat pel PP), amb recusacions i manca de renovació dels magistrats als quals els havia
caducat el mandat a partir del 2007, des de la Generalitat es realitzava pedagogia activa sobre els
riscos d’una sentència contra Catalunya, tant de portes endins com a nivell públic –des de l’abril
del 2007, Montilla va alertar diverses vegades dels perills de generar desafecció entre els catalans
envers Espanya.214 Els esforços institucionals van anar acompanyats d’una campanya mediàtica
que va tenir moments històrics entre la premsa catalana, com la publicació de l’editorial conjunt
“La dignitat de Catalunya”, el 26 de novembre del 2009, que van publicar els dotze diaris amb
seu a Catalunya en defensa de la constitucionalitat i legitimitat de l’Estatut. Igualment, el Govern
català va seguir treballant en el desplegament de les mesures previstes a la nova norma, com
el disseny d’una nova ordenació territorial amb la substitució de les diputacions i els consells
comarcals per les vegueries.215 Però el gest més contundent del govern i la primera força de
l’oposició, CiU, va arribar el 29 d’abril del 2010, quan el Parlament de Catalunya va aprovar una
resolució (amb un 87% de suport) instant el TC a declarar-se incompetent per a sentenciar sobre
l’Estatut, alhora que demanant la renovació del terç dels magistrats que tenien el mandat caducat,
així com motivant que els grups parlamentaris catalans promoguessin al Senat la reforma de la
llei orgànica del TC. Tots els esforços realitzats des de Catalunya van acabar sent, malgrat tot,
fútils.
Després de sis intents frustrats d’aprovar una ponència sobre l’Estatut, el 28 de juny del 2010
el Tribunal Constitucional aprovava sense unanimitat (sis vots a favor i quatre en contra) una
sentència en què s’assenyalava que la definició de Catalunya com a nació no tenia validesa jurídica
perquè estava situada al preàmbul, però la feia acompanyar de l’aclariment que ho era dins la
indissoluble unitat d’Espanya, tal com resa la Constitució. Del total d’articles recorreguts, el TC
212 “El Govern da el sí y cierra filas”, La Vanguardia, 13 de juliol del 2009.
213 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020).
214 Un bon exemple de la naturalesa d’aquests discursos el trobem en el que el president de la Generalitat va realitzar al Foro Nueva Economía
Madrid el 7 de novembre del 2007, on va acabar afirmant que “Espanya serà plural o no serà”. Montilla, José: Discursos del Presidente de la
Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 23-26.
215 Aprovat del 2 de febrer del 2010, el Projecte de llei de vegueries de Catalunya preveia la creació de set vegueries –Barcelona, Camp de
Tarragona, Lleida, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran. El 2016 el Parlament de Catalunya va aprovar la modificació
d’aquest mapa i incorporava una vuitena vegueria, el Penedès, encara que la manca de reforma de les lleis orgàniques corresponents al Congrés
dels Diputats ha impossibilitat fins ara l’entrada en vigor d’aquest model. Sí que es va poder implementar, en canvi, l’Àrea Metropolitana de
Barcelona, creada el 2010 incloent molts dels territoris i de les característiques de la Corporació Metropolitana de Barcelona, suprimida el 1987.
5 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�només en va acabar declarant catorze com a inconstitucionals, però tots d’un gran valor simbòlic
i eixos clau en la proposta federalitzant de l’Estat. Concretament, la resolució afectava l’àmbit
de la llengua (el català no podia ser d’ús preferent), l’ordenament jurídic (el Consell de Justícia
de Catalunya i el Síndic de Greuges perdien el seu caràcter exclusiu, així com els informes del
Consell de Garanties Estatutàries el seu caràcter vinculant), les funcions compartides amb l’Estat
(regulació de caixes i entitats bancàries), el dret civil (es perdien les competències exclusives
en aquest camp), el finançament (la referència a la similitud de l’esforç fiscal entre comunitats
autònomes quedava eliminada) i la regulació tributària local. Igualment, el TC reinterpretava
vint-i-tres articles i quatre disposicions més, referents als drets històrics de Catalunya i els seus
símbols, el blindatge de la llengua catalana –dret i deure de conèixer-la i condició de llengua
vehicular en l’ensenyament–, les competències en immigració, la bilateralitat en les negociacions
amb l’Estat i la capacitat de promoure consultes a la ciutadania. Per tot plegat, només cent vuitantasis dels dos-cents vint-i-tres articles de l’Estatut del 2006 quedaven sense retallar, reinterpretar o,
directament, suprimir.
La sentència contra l’Estatut va provocar un autèntic tsunami –manllevant la definició a Joan
B. Culla– en la política catalana, fins al punt que hom considera que va suposar l’inici del procés
independentista a Catalunya.216 El socialisme català no va quedar, evidentment, al marge de la
convulsió que es va produir a tots nivells –social i polític–, adoptant-se en un primer moment
dues postures ben diferenciades. Per una banda, veus significatives com la de la ministra de
Defensa, Carme Chacón, van fer una crida pública a relativitzar la sentència, argumentant en un
article conjunt amb Felipe González que un immens gruix de l’Estatut del 2006 quedava sense
afectar i remarcant que Catalunya continuava tenint un nivell d’autogovern superior al que havia
tingut fins aleshores,217 mentre un altre important sector del PSC, liderat pel mateix José Montilla,
va alinear-se amb les veus més crítiques contra la sentència. D’aquesta manera, el president
de la Generalitat va mostrar-se “indignat” per la sentència d’un tribunal “desacreditat [...], més
obsessionat a dictar sentència que a fer justícia” en el discurs institucional que va oferir tot just
saber-se la resolució del TC, afirmant que se sentien “maltractats” però no vençuts, i fent una crida
a la manifestació de rebuig que va començar-se a organitzar de seguida.218 Essent així, Montilla va
encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol del 2010 a Barcelona que, sota el títol “Som
una nació. Nosaltres decidim”, va aplegar a la capital catalana vora un milió de persones –un
grup molt minoritari de les quals va increpar-lo en el transcurs de la marxa. Amb les eleccions
autonòmiques a la cantonada, el president català –que havia deixat d’assistir a les reunions de
la comissió executiva federal del PSOE des que havia accedit al càrrec, atès que pensava que el
seu càrrec institucional no era compatible amb aquest càrrec orgànic–219 va intentar bastir ponts
de nou amb el govern central dissenyant un seguit de mesures que compensessin els desajustos
creats per la sentència del TC amb la vicepresidenta espanyola, Maria Teresa Fernández de la
Vega, però la sortida d’aquesta de l’executiu presidit per Rodríguez Zapatero va fer que tot plegat
quedés en paper mullat, malgrat que se’n van arribar a estudiar algunes al Consell de Ministres.220
La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va suposar, d’aquesta
manera, el final d’una etapa, i de fet ni el PSC ni ERC van encarar les eleccions autonòmiques
del 28 de novembre del 2010 amb la idea de donar continuïtat a les fórmules del govern de
progrés a partir d’aleshores. Montilla no va poder revalidar la presidència de la Generalitat en
216 Una visió darrerament matisada, com fa Jordi Muñoz al seu excel·lent Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés. Barcelona: L’Avenç, 2020.
217 Chacón, Carme; González, Felipe: “Apuntes sobre Cataluña y España”, El País, 26 de juliol del 2010.
218 “Montilla acata, se indigna, pero no lo ve todo perdido”, La Vanguardia, 29 de juny del 2010.
219 Montilla: Clar i català, p. 110.
220 Entrevista a Maria Teresa Fernández de la Vega del 21 de novembre del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya
Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/348373069. Data de la darrera
consulta: 28 de maig de 2020.
5 5
�perdre aquests comicis,221 i les pugnes internes que la resolució del TC van despertar en el si del
socialisme català van fer que, per primera vegada des de la fundació del PSC, aquest espai es
trenqués, amb el sorgiment de diverses escissions sensibles amb el dret a decidir –Moviment
d’Esquerres, etc.– en els mesos i anys següents.
221 CiU va guanyar les eleccions amb un espectacular augment de vots (38’47%) i escons (62), mentre el PSC va davallar fins els 28 representants, obtenint només un 18’32% dels suports. PP (18 diputats, 12’33% vots), ICV (10, 7’39%), ERC (10, 7%), Ciutadans (3, 3’4%) i la candidatura Solidaritat per la Independència (4, 3’28%) completaven el Parlament català.
5 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�5. Conclusions
C
om hem pogut veure al llarg d’aquest estudi, els socialistes de Catalunya van tenir un
paper crucial en la configuració i el desenvolupament de l’estat democràtic a Espanya –a
tots els nivells administratius i polítics. Ja fos des del govern o com a primera força de
l’oposició, moltes de les seves propostes van tenir una remarcable influència a curt, mitjà i llarg
termini, constituint-se algunes d’elles en les bases de l’evolució del model estatal assentat l’any
1978. No resulta agosarat afirmar que sense l’aportació d’Ernest Lluch, l’estat del benestar no
hauria tingut les mateixes característiques a Espanya o que sense la tasca de Narcís Serra la política espanyola no s’hauria desempallegat de la coacció militar que l’havia condicionat durant tant
de temps. Però tampoc no és imprudent afirmar que no sempre aquestes propostes van tenir el
recorregut desitjat pel PSC, que va esdevenir la principal punta de llança del federalisme a l’Estat
espanyol, formulant un seguit de propostes (la més significativa de totes, l’Estatut del 2006, però
també les diverses revisions del model de finançament autonòmic) que es van veure fortament
limitades pel topall que van posar-hi tant la dreta (política, mediàtica i sòcio-econòmica) com el
mateix PSOE, que per molt que per motius estratègics assumís puntualment com a pròpies algunes de les propostes que els socialistes catalans duien anys formulant, amb la seva acció política
es va ocupar sistemàticament de desmentir l’ideari adoptat sobre el paper –sent la Declaració de
Santillana del 2003 i la reacció posterior davant les propostes dels governs Maragall (Estatut) i
Montilla (finançament) el cas paradigmàtic de tot plegat.
La influència aconseguida pels socialistes catalans de manera sostinguda al llarg d’aquests
gairebé trenta anys es deu al fet que, a tots nivells, les polítiques del PSC anaven encarades a la
transformació d’un àmbit concret –municipal, autonòmic, estatal, europeu–, però que alhora sovint
desbordaven el seu àmbit immediat d’aplicació, transportant la teoria urbanística del sistema de
sistemes a l’àmbit polític. Així, l’acció municipal dels Maragall, Nadal i companyia transcendia
sovint l’àmbit estrictament local, aspirant a esdevenir models de transformació aplicables a
d’altres localitats i a una escala superior i, com hem vist, les propostes en política autonòmica
anaven destinades també a l’evolució del model d’estat. L’exercici d’un estil de lideratge de
mirada àmplia i integradora, amb una sòlida base ideològica, van permetre als socialistes catalans
caracteritzar-se per una capacitat innovadora permanent que es va anar perdent a mesura que
l’aparell del partit va anar prenent-ne el control. Fins aleshores, la capacitat de formular propostes
que defugien el seu àmbit més evident de la generació de dirigents liderada per Raimon Obiols i
Pasqual Maragall va aconseguir, per exemple, que generant unes polítiques actives de promoció
del benestar de la població des de les ciutats, un govern conservador com el de Jordi Pujol acabés
implementant, per contrarestar la força del PSC, un model de país que en molts punts vorejava
la socialdemocràcia. Igualment, la contínua voluntat de projecció internacional dels dirigents
socialistes va reportar èxits com els de l’organització dels Jocs Olímpics de 1992 malgrat la manca
d’entusiasme dels governs català (marcat per una visió de país diametralment oposada a la del
PSC) i espanyol (de tarannà absolutament jacobí); alhora que va posar en marxa iniciatives de
col·laboració transfronterera que –més enllà del color polític o la nacionalitat de cada regió–
estaven destinades a dur fins al màxim exponent la idea maragalliana que “allò que és bo per a
Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”.
Les limitacions d’extensió que imposa un format com el del working paper ens han deixat
sense poder abordar la influència del municipalisme català en l’estatal –pensant, especialment, en
el paper dels alcaldes socialistes dins la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP)– o
analitzar amb deteniment les característiques de la diplomàcia d’alcaldes de Barcelona i Girona a
la resta d’Espanya. I és que, al llarg del període estudiat, l’acció dels alcaldes del PSC va contribuir
decisivament a canviar la fesomia de Catalunya i a la implantació d’un model de col·laboració
5 7
�público-privat que va esdevenir modèlic. Igualment, l’acció parlamentària dels socialistes va ser
clau per a l’establiment de consensos perdurables a nivell de país, com la immersió lingüística
en l’educació a Catalunya. Sempre des de la defensa del principi de subsidiarietat, l’ambició de
les propostes dels socialistes catalans va exigir sovint la revisió i optimització dels marcs legals
en què s’havien de desenvolupar. Com a culminació d’aquesta manera de fer política, sens dubte
hem de situar-hi l’Estatut del 2006, que va suposar el sostre de la trajectòria del PSC des de la
seva fundació –sent-ne alhora la seva màxima expressió i la constatació dels límits que la resta
d’agents polítics de l’Estat estaven disposats a tolerar-li.222
Com hem vist, l’Estatut del 2006 va marcar la vida dels dos governs de progrés liderats pels
socialistes catalans, dues experiències que no van comptar amb l’aprovació del PSOE –més
partidari de l’aliança amb CiU– ni en la seva col·laboració institucional des del Govern espanyol.
I és que una de les constants que hem pogut observar al llarg d’aquest estudi és fins a quin punt el
partit germà dels socialistes catalans en va limitar la capacitat de donar recorregut al seu projecte
autònom per a Catalunya –sent víctimes primer de la dura confrontació entre els governs Pujol
i González a partir de l’esclat del cas Banca Catalana i posteriorment de les necessitats d’entesa
parlamentària de tots dos governs a partir de la pèrdua respectiva de les majories absolutes a
principi de la dècada de 1990; així com des del rebuig a la possibilitat que el PSC pogués liderar
la transformació federal d’Espanya des del Govern català entre els anys 2003 i 2010.
La tempesta perfecta que va suposar la sentència contra l’Estatut del TC el juny del 2010
–que va obrir dins del PSC un dur debat intern sobre les limitacions del seu projecte d’estat i,
posteriorment, sobre el dret a decidir– i l’enduriment de la crisi econòmica global que havia
començat el 2008 –que va acabar empenyent els governs socialistes a adoptar polítiques
econòmiques pròpies de la dreta– va fer entrar en crisi a un partit que, malgrat no haver tingut
una vida orgànica precisament planera al llarg d’aquests gairebé trenta anys, havia mantingut uns
mínims nivells de cohesió interna fins aleshores. La desvinculació dels sectors més catalanistes
del partit i l’establiment d’un nou ordre econòmic a escala mundial van acabar amb una manera
de fer política que havia caracteritzat al PSC fins aleshores, obrint una nova etapa que caldrà
estudiar amb deteniment en un futur, per ara, llunyà.
222 En aquest sentit, Antoni Castells parla de l’Estatut del 2006 com a “culminació i esgotament del projecte de catalanisme polític del darrer
segle”. Entrevista a Antoni Castells dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa
5 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�6. Fonts i bibliografia
Fonts orals
Jaume Badia (entrevista telefònica els dies 19 i 20 de març del 2020).
Joan Ganyet (entrevista el 30 de novembre del 2019, La Seu d’Urgell).
José Montilla (entrevista telefònica el 24 de març del 2020).
Joaquim Nadal (entrevista telefònica el 23 de març del 2020).
Fons d’entrevistes del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa.
Fonts hemerogràfiques
La Vanguardia
El País
Bibliografia
AADD: 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008.
Aixalà i Blanch, Albert: “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a
l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Barcelona: Working paper núm. 2 de la
Fundació Catalunya Europa, octubre 2015.
Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998.
Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i
construcció de polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper
núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, desembre 2018.
Buch Oliver, Jordi: Montilla, de emigrante a presidente. Madrid, Europa Viva, 2008.
Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb el federalisme
i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya
Europa, abril 2016.
Claret, Jaume (cord.): Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017.
Culla, Joan B.: El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (194-2000). Barcelona:
Pòrtic, 200.
Culla, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política. Barcelona: La
Campana, 2013.
Culla, Joan B.: La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. Barcelona: La Campana, 2009.
Culla, Joan B.: El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible.
Barcelona: Pòrtic, 2017.
Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018.
Febrés, Xavier; Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de
Llobregat: Plaza & Janés, 1991.
Gillespie, Richard: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991.
Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta, 2006.
Miquel Iceta Llorens: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006.
Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Afers,
2008.
Maragall, Pasqual: Oda inacabada: memòries. Barcelona: La Magrana, 2008.
Maragall, Pasqual; Serra, Narcís: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona, 1982.
Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986.
Maragall, Pasqual: Per Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1987.
Maragall, Pasqual: Àrea Metropolitana: una ocasió històrica. Barcelona: Corporació Metropolitana
de Barcelona, 1985.
Maragall, Pasqual: L’Estat de la ciutat: 1983-1990. Discursos de balanç d’any. Barcelona: Ajuntament
5 9
�de Barcelona, 1991.
Maragall, Pasqual: : Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UB, 1999.
Maragall, Pasqual: Progrés i reforma social. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005.
Maragall, Pasqual: Una nova etapa per a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004.
Maragall, Pasqual: La via catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005.
Maragall, Pasqual: Noves propostes per al catalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005.
Maragall, Pasqual: Intervención en el debate sobre el estado de las autonomías. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 2006.
Martín i Uceda, Javier: “Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció
europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall”.
Barcelona: Working paper no 5 de la Fundació Catalunya Europa, Maig 2018.
Mercader, Jordi: Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall.
Barcelona: La Magrana, 2008.
Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981).
Barcelona: L’Avenç, 2010.
Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de
España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017.
Montilla Aguilera, José: Clar i català: testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona, RBA,
2013.
Montilla Aguilera, José: Enfortir Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008.
Montilla Aguilera, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a
Catalunya”. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006.
Montilla Aguilera, José: Discursos del Presidente de la Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat
de Catalunya, 2008.
Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya.
Barcelona: L’Avenç, 2019.
Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a
nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016.
Muñoz Lloret, Josep Maria (ed.): Quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i
Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010.
Muñoz Lloret, Josep Maria: “Joaquim Nadal, la força de Girona”, dins L’Avenç, 418 (2015), p. 12-25.
Muñoz, Jordi: Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés. Barcelona: L’Avenç,
2020.
Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed Mediterrània, 2003.
Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002), Cassà, Ed. Gavarres, 2019.
Nadal Farreras, Joaquim: Testimoni de càrrec: vint anys al servei de Catalunya. Barcelona, Ed. 62,
2014.
Núñez Seixas, Xosé Manuel (coord.): España en democracia, 1975-2011, volum X de la Historia de
España dirigida per Josep Fontana i Ramon Villares. Barcelona, Crítica, 2017.
Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir. Memòries polítiques. Barcelona: RBA, 2013.
Pradel Miquel, Marc: “Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva
influència en la governança de Catalunya”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016.
Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia
política y división social. Barcelona: Debate, 2019.
Pujol Soley, Jordi: Memòries (1980-1993): temps de construir. Barcelona, Proa, 2009.
Pujol Soley, Jordi: Memòries (1993-2011): de la bonança a un repte nou. Barcelona, Proa, 2012.
Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003.
Riquer, Borja de: (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana, 2008.
Sala, Josep Maria: Moments del socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020.
Sánchez Llibre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al diari de sessions.
6 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
�Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006.
Santos, Lídia; Bonet, Laia; Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona:
Fundació Rafael Campalans, 2006.
Serra, Narcís: La Gestió de Barcelona: una política municipal. Barcelona: Servei de Publicacions
de l’Ajuntament de Barcelona, 1982.
Serra, Narcís: Discurs en la sessió de cloenda del simposi sobre àrees metropolitanes (octubre
1982). Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1987.
Serra, Narcís: Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Barcelona: Ajuntament
de Barcelona, 2004.
Serra, Narcís: La transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas
armadas. Barcelona: Debate, 2008.
Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005.
Soto, Álvaro; Mateos, Abdón (dirs.): Historia de la época socialista. España: 1982-1996. Madrid:
Sílex, 2013.
Tomàs Fornés, Mariona: “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat
metropolitana”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017.
Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014.
Vallès, Josep Maria: Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona:
Edicions 62, 2008.
Ximenis, Vicenç: Demòcrata i socialista: memòries de setanta anys de lluita política apassionada.
Lleida: Pagès editors, 1998.
Ysàs, Pere (ed.): La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009.
6 1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els socialistes catalans en la configuració de l’Espanya democràtica (1982-2010)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz Jofre, Jaume
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2020
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Espanya
Govern
Democràcia
Lluch, Ernest, 1937-2000
Serra, Narcís, 1943-
Nadal i Farreras, Joaquim, 1948-
Montilla, José, 1955-
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2835/maragall_lluna.jpg
fde3a1cc9879ce2d812980e2d30f21b6
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2835/20261026_011.jpg
17c50378e05fe340ad6512cf8f494926
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
110 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Fundació Catalunya Europa
Director
Name (or names) of the person who produced the video
Mañé, Josep M.
Català, Francesca
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall i la Lluna
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2020
Type
The nature or genre of the resource
Documental
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Barcelona
Catalunya
Description
An account of the resource
Documental sobre la trajectòria política de Pasqual Maragall.
A la segona imatge s'observen alguns dels dissenys elaborats com a pòsters del documental
Abstract
A summary of the resource.
SINOPSI:
La Lluna tenia vuit anys l’any 1993, quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, es va instal·lar a casa seva per entrar en contacte amb el barri de Roquetes, al districte de Nou Barris.
Vint-i-cinc anys després inicia una recerca que comença amb el record d’aquells dies i que la porta a descobrir un polític singular, fonamental per entendre la transformació d’una ciutat i el present d’un país.
Parlant amb familiars, coneguts i polítics, la Lluna aconsegueix fer-se un retrat íntim i universal, humà, contradictori, vitalista i colpidor de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Other Descriptive Data
An element for information about the described materials that is not easily incorporated into one of the other named elements within archival description and components.
Tràiler del documental a Youtube: <a href="https://youtu.be/kp_Ux14q5Lg?si=p5QbuE3E9luVZLLv" target="_blank" rel="noopener">https://youtu.be/kp_Ux14q5Lg?si=p5QbuE3E9luVZLLv</a>
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2838/partidismo_federal.jpg
03e2908bfcb65eeb5aef5991ef7d8f9b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Partidismo y (des)lealtad federal en el Estado autonómico español
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Martínez Cantó, Javier
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2020
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Federalisme
Eleccions
Espanya
Autonomia
Partits polítics Polítics
Description
An account of the resource
Treball resultant de l'ajut de recerca 2019 del programa Llegat Pasqual Maragall.
El llibre és el número 4 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
150 p.
Abstract
A summary of the resource.
L'objectiu de l'estudi "Partidisme i (des) lleialtat federal a l'Estat autonòmic espanyol", de Javier Martínez-Cantó, professor i investigador a la Universitat de Konstanz, és explicar com els grans costos de la reforma institucional de l'Estat autonòmic poden ser un dels factors que han facilitat l'auge de l'independentisme. Aquest és un procés llarg i multivariable, que pot explicar-se per canvis en les preferències de les elits polítiques i dels votants o per la interacció entre ambdós. En ell, a més, tenen un paper especialment rellevant les organitzacions de la societat civil com a intermediàries entre tots dos.
En concret, l'estudi pretén analitzar com alguns dels factors institucionals poden explicar parcialment per què el moviment ha crescut tan ràpidament. És a dir, com ha estat un factor més determinant la poca credibilitat d'una reforma institucional de l'Estat autonòmic promoguda des de Catalunya que els alts costos i la dificultat de declarar la independència. La tesi fonamental al llarg d'aquest assaig és que el deficient disseny institucional de l'Estat autonòmic dificulta greument les possibilitats de reforma, a més d'atorgar privilegis a un grup d'actors -els partits que ocupen el Govern central-, per raons gairebé contextuals. Això dificulta que el sistema institucional pugui acceptar demandes de canvi, tant en relació amb unes polítiques concretes com a escala institucional, i, per tant, que pugui reformar-se a si mateix. El sistema no preveu una forma institucionalitzada de respondre a aquestes demandes i de canalitzar el conflicte polític. Per contra, les demandes polítiques han tendit a canalitzar mitjançant mecanismes informals, com a vies interpartidistes o negociacions parlamentàries. Això no es circumscriu a reformar l'Estat autonòmic en un sentit més federal, sinó a altres polítiques públiques que poden reformar-se en un sentit federal sense canviar el text constitucional, com el sistema de finançament autonòmic o la distribució de les inversions en infraestructures de forma territorialitzada .
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Accés al llibre en format digital: <a href="https://www.catalunyaeuropa.net/admin/assets/uploads/files/4a52d-partidismo-y-des-lealtad-federal.pdf" target="_blank" rel="noopener">https://www.catalunyaeuropa.net/admin/assets/uploads/files/4a52d-partidismo-y-des-lealtad-federal.pdf</a>
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2845/Maragall_GovernGene_4.jpg
f26ec9534a138944421c7c1868a6b7eb
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Miralles-de-Imperial, Júlia
Rivera, Carles
Ubasart, Gemma
Vicente, Joan
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Muñoz, Josep Maria (editor)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2021
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Gestió pública
Tripartit
Govern alternatiu
Acció política
Economia
Model social
Autogovern
Balanç
Estatut
Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
480 p.
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, és una de les figures polítiques més destacades de la història contemporània del país. El seu pas per la presidència de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006 va quedar associat a l’accidentada peripècia que va rodejar la gènesi de l’Estatut de 2006 i als efectes que va provocar. Aquest fet ha impedit ressaltar el conjunt de l’obra del govern de la Generalitat quan Maragall el va presidir. ¿Quina importància ha tingut aquella acció política? ¿Ha estat un parèntesi insignificant en la història recent de Catalunya? O, per contra, ¿ha representat la posada en marxa de polítiques innovadores que s’han projectat més enllà d’aquells anys de govern?
Per poder contestar aquests interrogants, els autors del llibre examinen les polítiques institucionals, econòmiques, socials i territorials que el “govern del canvi” encapçalat per Maragall va dissenyar i aplicar, descrivint els seus objectius i els seus efectes, tant immediats com a més llarg termini. D’aquesta manera, remarquen encerts i limitacions de l’acció desenvolupada des de la Generalitat pel govern de Pasqual Maragall, una figura que ha sabut identificar els grans reptes col·lectius plantejats a Catalunya, Espanya i Europa en el trànsit del segle xx al xxi i ha intentat donar-hi una resposta.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA Libros
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 9788491875840
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
Adquirir el llibre en paper o ebook: <a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/maragall-el-govern-de-la-generalitat-les-politiques-del-canvi_5586" target="_blank" rel="noopener">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/maragall-el-govern-de-la-generalitat-les-politiques-del-canvi_5586</a>
Relation
A related resource
Els materials complementaris usats al llibre es recullen en aquest recurs: <a href="https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/exhibits/show/llibre_governpm">https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/exhibits/show/llibre_governpm</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/38/2847/AiryMaragall_20anysTinell.pdf
170a137165746d7aa4e13723089af14b
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Arxiu familiar Maragall-Garrigosa
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules d'Airy Maragall de tancament a l'acte de commemoració dels 20 anys del Pacte del Tinell
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall Garrigosa, Airy
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2023-12-14
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pacte del Tinell
Commemoracions
Fundació Catalunya Europa
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2855/portada_pm-europa-proxima.jpg
2f0be9d5ca5a2b47cef609db0197d515
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2855/pasqual-maragall-y-la-europa-proxima_6188c023_500x766.jpg
19318240c838c264066651cfaa937d03
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall i l'Europa Pròxima
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Monterde, Óscar
Lo Cascio, Paola
Mayayo, Andreu
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Anglès
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Europa Pròxima
Catalunya
Barcelona
Comitè de les Regions
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya, ha estat una figura rellevant de la política catalana i espanyola dels darrers quaranta anys. Seguint amb la voluntat d’analitzar-lo i donar-lo a conèixer, la Fundació Catalunya Europa ha impulsat la realització d’una nova recerca que s’afegeix a les dues ja publicades en torn a la seva figura i la seva acció política: Pasqual Maragall. Pensament i acció i Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. Aquest cop per aprofundir en el seu compromís amb el projecte d’integració política europea i la seva incansable activitat internacional, moguda pel convenciment de la importància d’Europa com a arena política fonamental, necessària i
de futur.
En aquest volum es tracta l’experiència de l’alcalde dels Jocs Olímpics i la projecció internacional de Barcelona, de l’home i dirigent polític colpit i compromès amb la pau durant el conflicte dels Balcans, de l’impulsor de la diplomàcia de ciutats i de la cooperació descentralitzada a la Mediterrània, del president del Comitè de les Regions, del professore de la Università Roma Tre que estudia, pensa, debat i reflexiona sobre Europa amb acadèmics i dirigents polítics.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA Libros
Fundació Catalunya Europa
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN Català: 9788411325370
ISBN Castellà: 9788411325363
Description
An account of the resource
272 p. en català.
296 p. en castellà
xxx p. en anglès.
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
Adquirir el llibre en català, castellà, o anglès, tant en format digital com imprès en paper, a RBA: <a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall-leuropa-proxima_7497" target="_blank" rel="noopener">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall-leuropa-proxima_7497</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf
253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1
PDF Text
Text
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 €
IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA
Any fratricida
Gemma Aguilera
Plana 6
El dimoni ‘Camacuc’
Ricard Chulià
Plana 8
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28
Plana 12
Plana 14
Plana 9
L’ESPORTIU
Lloret, ciutat referent del
‘sexili’ als anys setanta
El govern de
Sánchez es fica
en un batibull
amb el jutge del
cas Tsunami
Els ajuntaments
del Maresme,
cridats a fer
servir l’aigua
regenerada
El Barça jugarà els
quarts de copa al
camp de l’Athletic i
el Girona, al del
Mallorca
Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de
l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat
�24
| Reportatge |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Memòria del tripartit
a El govern de coalició entre el PSC,
a Alguns dels protagonistes
ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el
panorama polític del país
d’aquella experiència valoren el seu
llegat a la Catalunya actual
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
E
l 14 de desembre del 2003,
els tres representants dels
principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC),
Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i
Joan Saura (ICV), van rubricar un
acord que va posar punt final a
vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions
que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels
dos principals partits polítics, CiU i
el PSC, i, al mateix temps, un salt
espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar
de 271.000 vots a 544.000 i de 12
escons a 23. Els republicans, a més
a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van
multiplicar les reunions i es van fer
tota mena de vaticinis. De fet, fins
pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre
CiU i ERC fins a un “tripartit de
CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint.
Al final, però, els republicans
van optar per provocar un canvi
de rumb. L’acord es va signar en
un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un
caràcter extremament auster,
tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que
posava punt final a vint anys de
governs convergents i obria una
nova etapa política a Catalunya.
En la seva intervenció, el qui pocs
dies després es convertiria en el
127è president de la Generalitat,
Pasqual Maragall, va recordar que
“per primera vegada en cent anys”
les esquerres arribaven al govern
de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall
també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca-
talunya es retrobi sencera, perquè
reconegui la seva diversitat com
una riquesa”, una referència als
governs monocolors de CiU.
L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins
de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la
dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan
va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La
rebuda del nou govern tampoc va
ser excessivament favorable entre
alguns mitjans de comunicació, ni
tampoc entre els partits polítics
espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent
precampanya per decidir el relleu
de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització”
d’Espanya i la crispació.
Un Dragon Khan
El nou govern tampoc va ajudar a
El nom de la
cosa
Els seus impulsors van
batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i
d’esquerres”. Es tractava d’un intent de
marcar distàncies
amb els governs anteriors, que s’havien
qualificat com a “nacionalistes”. Un dels
protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava:
“No pot ser que aquell
sigui el govern nacionalista i aquest sigui el
govern d’esquerres.
Nosaltres hem de ser
les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En
l’etiqueta s’hi sentien
còmodes els altres
partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat
polític les denominacions serveixen per
simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i
que el mateix Jordi Pujol havia defensat un
“tripartit”de CiU, el
PSC i ERC, el govern va
acabar sent conegut
popularment com “el
tripartit”, una denominació que va anar prenent un component
clarament negatiu.
apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació,
Joan Carretero, utilitzaria una
metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què
viurà permanentment instal·lat el
govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols
deixar temps als nous consellers
perquè prenguessin la mida als
seus despatxos. El 26 de gener,
quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari
monàrquic ABC feia saltar la crisi
amb una portada que, en poques
hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte
amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria
al Principat a canvi de cobertura
política per a l’esquerra radical
abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de
la campanya per a les eleccions al
Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà
es va emetre un comunicat des de
la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una
deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió
presentada”. Maragall, finalment,
va acceptar l’ordre de Zapatero.
En un primer moment, Carod-
�| Reportatge | 25
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar
deixant el càrrec per presentar-se
a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar,
dies després, el mal tràngol de
comparèixer davant la diputació
permanent del Parlament, on va
rebre les fuetejades de l’oposició.
Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i
Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud
hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva
actitud [...] estem espanyolitzant
la vida política, estem basquitzant
la vida política catalana.” Tampoc
es va quedar enrere el líder dels
populars catalans, Josep Piqué,
qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.
Aquell episodi va situar el nou
govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat
concebut, però no va comportar
un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits
que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista
d’aquell afer batejat com a “cas
Carod”, que es va presentar com a
cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en
————————————————————————————————————————————
Poc després de signar
l’acord, Pasqual Maragall
va afirmar: “Catalunya es
retroba sencera”
————————————————————————————————————————————
conjunt, els tres partits (el PSC,
ERC i ICV) van sumar un 61% dels
vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre,
doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer
amb un problema congènit i una
llufa d’inestabilitat de la qual no es
va desempallegar.
L’alternança necessària
En tot cas, el govern liderat per
Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un
punt i a part que alguns dels seus
protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència
com a parlamentari, afirma que
l’aposta que va fer ERC per un
pacte d’esquerres era “necessària
per regenerar la política catalana,
especialment per tirar endavant
un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de
l’immobilisme que havia suposat
la darrera etapa del pujolisme”.
Per a Montserrat Tura, que havia
estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior,
aquell acord va significar “el final
de la Catalunya dual que sempre
havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era
l’explicitació que l’avenç nacional
Les frases
————————————————————————————————————————————
“L’acord era l’explicitació que
l’avenç nacional era
indestriable del progrés social,
era el triomf del patriotisme
dels serveis socials”
Montserrat Tura
CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006)
era compatible, indestriable del
progrés social”. Dolors Camats,
que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene
democràtica”.
Fins i tot Josep Rull, que el
2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es
va trobar, per primera vegada, a
l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern fet més a
la contra que no com a
projecte comú”
Toni Castellà
DIPUTAT D’UDC (2003-2006)
La primera crisi va esclatar
quan els nous consellers
encara no havien pres la
mida als seus despatxos
————————————————————————————————————————————
política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres
amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país
quant a polítiques públiques es va
mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè
aquell catalanisme compartit era
Un inici convuls
El 20 de desembre del
2003, després de
prendre possessió,
Pasqual Maragall surt
a saludar la gent que
s’ha aplegat a la plaça
de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap
el secretari general del
PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui
dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar:
“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que
surti del Parlament.”
L’inici del mandat és
convuls, amb tensions
a l’hora de delimitar
les competències de
les conselleries i de
nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que
desferma la primera
crisi de magnitud és la
publicació d’una trobada a Perpinyà entre
el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA.
extraordinàriament transversal i
preeminent. En aquell període la
Generalitat va continuar essent
una institució nuclear del país i
mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni
Castellà, que en aquell moment
formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica),
conserva un record molt menys
optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar
unes eleccions i no governar”. Tot
i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de
les forces d’esquerres” i creu que
el govern entre el PSC, ERC i ICV
“va ser [...] fet més a la contra que
no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps
li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos
permanent que segueixo tenint,
va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un
mateix govern.” Ni que fos, segons
afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan-
�|
26 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un
govern van fracassar”.
Un nou estil de governar
Els que van participar en aquell
primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep
Bargalló, que va començar com a
conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer,
sosté que “va ser un govern menys
presidencialista i més coral que
els anteriors”. I això no només
perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també
“pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament
el del PSC”.
La valoració d’aquells que es
van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments
afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més
negatiu d’aquell període va ser “la
incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència
de tres governs en un”.
L’acció de govern
Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go————————————————————————————————————————————
La llei de barris, aprovada
el 4 de juny del 2004, és un
dels principals llegats del
govern de Maragall
————————————————————————————————————————————
vern quedés, ja aleshores i encara
avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del
2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi
projectes pioners i cabdals com la
llei de barris o el Pacte Nacional
per l’Educació que ens enllaçaven
amb unes maneres de fer política
social, territorial i municipalista
plenament innovadores.” Per la
seva banda, Antoni Castells, que
va assumir la cartera d’Economia
i Finances, posa èmfasi en els
avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per
la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat
de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia
d’una millora de la transparència i
la pressupostació per objectius”.
Les seves companyes de gabinet
Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els
seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior
destaca que, tot i els vint-i-tres
anys d’autogovern presidit per
Jordi Pujol, les competències de
seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un
canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores
Les frases
————————————————————————————————————————————
“Les discrepàncies, les crisis,
curiosament, varen ser més en
l’àmbit nacional i la lleialtat
que en les polítiques
sectorials”
Marina Geli i Fàbrega
CONSELLERA DE SALUT (2003-2010)
(transvasament de l’Ebre, mitjans
de comunicació o educació) i se’n
van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.
La llei que destaquen bona part
dels protagonistes és la de barris,
aprovada pocs mesos després de
la constitució del nou govern. Fins
i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat,
la defineix com “una expressió
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern menys
presidencialista i més coral
que els anteriors”
Josep Bargalló i Valls
CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER
(2003-2006)
En la legislatura del 2003
al 2006 es va encetar la
reforma de l’Estatut, que es
va acabar frustrant el 2010
————————————————————————————————————————————
tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament,
remarca que en “l’àmbit de medi
ambient es va produir un excés
d’ideologització que va arraconar i
conflictivitzar unes polítiques
–tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls
d’un país modern i avançat”. A
més a més, Rull coincideix amb
Toni Castellà (amb qui compartia
Els camins de
l’Estatut
El 12 de novembre del
2004, el president Maragall va convocar els
líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de
sortida per impulsar
un nou Estatut. Aquell
dia començava un camí llarg i costerut que
acabaria tenint una fita històrica: el 30 de
setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text
amb els vots de 120
dels 135 diputats. Només va votar-hi en
contra el Partit Popular. El text, retallat, es
va aprovar al Congrés i
al Senat el 30 de març
del 2006. L’anunci
d’ERC de demanar el
vot negatiu en el referèndum del 18 de juny
va precipitar la destitució dels consellers
republicans.
la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més
positiu d’aquell govern.
Tot i això, els dos excompanys
de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances
públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la
percepció d’un govern en tensió i
conflicte interns constants, i un
afany intens de revenja –que es va
anar matisant progressivament–
respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà
remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc
els principals serveis públics”.
De l’Estatut al procés
El fil conductor del procés encetat
en la legislatura del 2003 al 2006,
quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista
que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in-
�| Reportatge | 27
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els
canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i
Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit
que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts
tenen més confluències en moltes
polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable,
no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques
progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement
econòmic sòlid i sostenible”. En
qualsevol cas, es mostra convençut
de la necessitat que “hi hagi un
projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al
meu entendre, avui dia, no és ni la
independència –i menys tirant pel
dret– ni continuar amb tot igual,
com si aquí no hagués passat res.”
Montserrat Tura, qui havia estat
consellera d’Interior del govern de
Pasqual Maragall i actualment es
manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més
genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi-
evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la
primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que
“el projecte fracassat d’Estatut va
constituir [...] l’esgotament d’un
cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al
segle XX i dura més de cent vint
anys”. I posa èmfasi en les ferides
generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la
resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a
una crisi de la qual no es pot dir
que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”
La seva companya de gabinet
Marina Geli, que va entrar en la
política amb Joaquim Nadal i que
actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el
procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de
l’Estatut”. I fixa la mirada en el
2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera
oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació
bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i
agència tributària catalana que
era impossible que liderés el
PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va
ser la base del canvi a l’indepen-
————————————————————————————————————————————
Bona part dels
protagonistes del 2003
consideren que un pacte
com aquell és “irrepetible”
————————————————————————————————————————————
Els qui el 2003 eren a
l’oposició destaquen
“l’endeutament desbocat”
com a factor negatiu
————————————————————————————————————————————
————————————————————————————————————————————
dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric
era una utopia i el dret a decidir va
anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat
espanyol o bé escollir ser un estat
propi.” Toni Castellà, amb qui
comparteix militància en aquests
moments, també destaca que el
procés estatutari va permetre
“constatar des del catalanisme
històric del PSC que la proposta
d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió
d’un estat plurinacional era [...]
impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà
Josep Bargalló també comparteix
aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell
govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les
Corts i la definitiva al Tribunal
Constitucional, tot plegat hauria
anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat
molt més sumar-s’hi. Hauria anat
diferent, segur”. La seva antiga
companya de govern Montserrat
Tura, contràriament, reconeix
que “bo li agraden les ucronies” i
destaca que “la tramitació del nou
Estatut va influir, però menys del
que s’explica”. Per la seva banda,
Dolors Camats té molt clar que
“sense govern d’esquerres no hi
Les frases
————————————————————————————————————————————
“El PSC d’avui no té res a
veure amb aquell de l’acord
del Tinell, profundament
catalanista i amb una robusta
consciència nacional”
Josep Rull i Andreu
DIPUTAT DE CIU (2003-2006)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Només cal aritmètica i
voluntat política perquè un
pacte com aquell es
repeteixi”
Dolors Camats i Luis
DIPUTADA D’ICV (2003-2006)
hauria hagut canvis a nivell nacional”.
Una experiència irrepetible
Ha plogut molt des d’aquell 14 de
desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb
la irrupció dels moviments socials
derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de
dalt a baix el sistema polític català.
Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades
amb el PSC arran de l’aplicació del
155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus
hereus, seria difícilment reproduïble.
Per al republicà Josep Bargalló,
un govern de coalició com aquell és
“irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC
d’ara no té res a veure amb el
d’aquell moment. Socialment, de
manera discutible, i nacionalment,
gens a veure [...]. I el que podia ser
Iniciativa no ho són els comuns.”
Marina Geli, que en aquell moment
militava al PSC i ara ho fa a Junts
per Catalunya, també considera
Del forat del
Carmel al 3%
El 23 de febrer del
2005, els ànims entre
el govern i l’oposició
estaven encesos per
l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel.
El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU
i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava
de “pervers”. Però ni
tan sols els socis
d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les
explicacions. El cap de
l’oposició, Artur Mas,
va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern
anterior. Prenent el
micròfon, el president
desferma la tempesta:
“Vostès tenen un problema, que es diu 3%.”
xes que de projectes sòlids, i més
de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot
i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En
tot cas, defensa que l’experiència
del govern de Maragall és, vint anys
després, plenament vigent: “Ara no
sorprendria tant un govern de tres
partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho
van explicar com un desori”. Per la
seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de
la Fundació Catalunya Europa, ho
té molt clar: “Només cal aritmètica
i voluntat política.”
Els que el 14 de desembre del
2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com
el que es va signar al Saló del Tinell
seria no només “irrepetible” sinó
també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat
ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè
suposaria la certificació definitiva
de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el
PSC d’avui no té res a veure amb
el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca
que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de
la nostra història”, i hi afegeix:
“En coherència amb el que vàrem
impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb
forces unionistes.”
�|
28 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’
“No hi havia qui reivindiqués
el govern de Maragall”
a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial
a El llibre ressegueix l’acció de govern
RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la
Generalitat: les polítiques del canvi’
durant el període del 2003 al 2006, els seus
antecedents i la petja que ha deixat
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
N
o és el darrer llibre publicat sobre el govern
de Pasqual Maragall,
però sí el que intenta
fer una anàlisi més sistemàtica
d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la
Fundació Catalunya Europa, hi
ha escrits de Gemma Ubasart,
professora de ciència política a
la UdG i actualment consellera
de Justícia, Drets i Memòria;
Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera,
economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha
estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem.
En el prefaci del llibre, Josep M.
Vallès explica que s’ha escrit
poc sobre el govern de Maragall
quan, en realitat, es va tractar
d’un període molt intens. A què
és degut això?
D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan
bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els
mateixos correligionaris de Ma-
Hem vist després que aquest és
un condicionant important. Ho
hem vist a Catalunya, on Junts
va marxar del govern, i també a
Espanya, amb els problemes que
té el govern de Pedro Sánchez.
El llibre se centra en l’acció de
govern i els seus fonaments
ideològics. Quins aspectes destacaria?
Una primera qüestió tindria a
veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns
van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha
el 2003 no és un simple canvi de
govern, sinó una proposta de
governar d’una manera diferent, amb més transparència i
més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso-
❝
Fins i tot entre els
correligionaris de
Maragall hi ha hagut
una tendència a no
reivindicar-ne el llegat
Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN
ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi
havia qui el reivindiqués. Hi ha,
però, un llibre important, que
és el de Josep M. Vallès (Una
agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona
una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya
Europa ja va publicar un primer
llibre, titulat Pasqual Maragall.
Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però
intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar,
sense amagar els aspectes en
què no va reeixir.
Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores?
Els esdeveniments posteriors
que ha viscut el país han empe-
titit aquell Dragon Khan de què
parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M.
Vallès ho destaca en el prefaci
del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens
previs. El fet d’estar format per
tres partits, cadascun amb la
seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses.
ciat a Maragall, és que aquest
no és un govern improvisat. Del
1999 al 2003 es prepara un pla
de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a
“llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és
un govern que arriba amb unes
idees clares. El tercer aspecte és
l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris,
que facilita la transformació
d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran
qüestió de l’Estatut, que Pujol
no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya.
No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i
àmpliament compartida de la
societat catalana.
Entre el combat i la reflexió
La literatura política té una llarga
tradició a Catalunya, on els llibres
s’han convertit, fins a l’eclosió de
les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del
govern liderat per Pasqual Maragall
n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament
combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el
govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès
l’eix nacional” (Catalunya després
del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la
càrrega el 2007 amb L’Engany. El
segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres,
2007). Un altre periodista, Iu Forn,
ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit
(Roca Editorial, 2004).
En els darrers anys han aparegut
volums de testimonis directes, com
el d’Antoni Batista, qui ha recuperat
els seus dietaris al Departament de
Presidència per oferir Al Palau, a
l’hivern, un llibre amb un subtítol
ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme
(Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va
participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia, també
ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi
Mercader, un dels col·laboradors
més estrets del president, a Mil dies
amb Pasqual Maragall (La Magrana,
2008). Amb una visió més distant,
però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere
Cullell, “Ja som aquí”. Històries del
tripartit (Edicions 62, 2005).
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Memòria del tripartit
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch i Cuenca, Pere
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-01-20
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carod-Rovira, Josep-Lluís, 1952-
Saura, Joan, 1950-
Esquerra (Ciències polítiques)
Esquerra Republicana de Catalunya
Iniciativa per Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat".
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Rights
Information about rights held in and over the resource
El Punt Avui
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2851/Delors_y_Maragall_inventores_de_futuro_poli_tica_prosa.pdf
595ae71c5cc0f37e9ada3304febeded2
PDF Text
Text
CAT
Idioma
DONDE ENCONTRAR LA REVISTA
¿QUIÉNES SOMOS?
AUTORES
CONTACTO
ES
SALIR
SUSCRIBIRME
ACCESO SUSCRIPTORES
REVISTA
EDITORIALES
POLÍTICA
DOSIER
CULTURA
PERSONAS
NÚM. 67
POLÍTICA | SUSCRIPTORES
Delors y Maragall,
inventores de futuro
Para ambos, el federalismo era un proyecto y una
guía de acción, no un dogma ni una utopía
Reunión en Paris, el 12 octubre de 2006, de Pasqual Maragall, entonces presidente de la Generalitat, con Jacques Delors, expresidente de la Comisión europea i presidente fundador de la asociación Notre Europe. Foto: Fundació Catalunya Europa
Javier Sánchez Cano
01 MAYO 2024
E
l 18 de abril de 1991, Pasqual Maragall asistía a una cena ofrecida por
Jordi Pujol, con motivo de la visita de Jacques Delors. El alcalde de
Barcelona acababa de cumplir 50 años; el presidente de la Comisión
Europea tenía 65. Ya se conocían: en su breve intervención, Maragall saludaba
«a mi profesor de la calle Martignac, cuando él estaba en el comisariado del
Plan, y yo era un joven licenciado que aprendía lo que era Europa en las calles
y las aulas de París.» También al «presidente del principio de subsidiariedad,
que quiere que una competencia sea ejercida por un nivel de gobierno solo
cuando el nivel de gobierno inferior no pueda ejercerla igual de bien.» La
Europa de las ciudades y de los barrios, de la proximidad y de los ciudadanos,
era de Delors antes que de Maragall.
En 1959, este había fundado la revista Citoyen 60, vinculada al movimiento de
educación y acción social La Vie Nouvelle. Desde sus páginas, se enviaban a la
izquierda convencional mensajes que reivindicaban la descentralización, la
necesidad de compatibilizar la planificación urbana y el desarrollo rural, y una
cierta desconfianza hacia el estado omnipresente. Lo explica Delors en el libroentrevista de Dominique Wolton L’unité d’un homme: había que repensar las
ciudades para que estas, en lugar de arrastrar a sus habitantes al ciclo infernal
métro, boulot, télé, dodo, les ofreciesen múltiples ocasiones de encuentro. Y no
únicamente para el ocio y la diversión; también para compartir intereses, y
para actuar políticamente. Ciudades que requerirán nuevas funciones y
empleos: «el papel de lo local es […] fundamental. Y no será a través de una ley
nacional como llegaremos a movilizar las ideas nuevas, las energías que
permitirán crear, en las ciudades, los pueblos y los espacios rurales, los
empleos que requerirán las nuevas necesidades.»
El Comisariado General del Plan (CGP) en el que recaló el joven Maragall en
1966 tenía nada menos que la función de elaborar planes de desarrollo
quinquenales y definir la planificación económica de Francia en su conjunto.
En Delors, que era lo menos parecido a un tecnócrata, el CGP reforzó la visión
pragmática, basada en la experiencia real de barrios y ciudades, a la vez que
prospectiva, exploratoria. Funciones análogas a las del Gabinete Técnico de
Programación del Ayuntamiento de Barcelona, en el que había ingresado
Maragall en 1965. Ya como alcalde, lo potenciaría como un think tank interno,
de tamaño reducido pero enfocado decididamente a la innovación y al análisis
de escenarios de futuro.
Inclinación socialcristiana
Hay en Delors un mayor autodidactismo que en Maragall, que corresponde, en
el caso del francés, a un origen social más modesto y a una formación técnica y
política vinculada a la actividad profesional y asociativa, en mayor medida que
al estudio y la investigación. Antes de ser nombrado ministro de Economía y
finanzas en el primer gobierno de Pierre Mauroy (1981), Delors combinó su
puesto en el Banco de Francia con el activismo en los sindicatos cristianos, y el
interés por la pedagogía y por la educación como herramienta clave del cambio
social.
Miembro del Partido Socialista, su inclinación socialcristiana y su oposición a
todo dogmatismo hicieron que su militancia no siempre fuera cómoda. Pero su
pragmatismo y su conexión con las dos fuerzas políticas fundamentales para la
integración europea –la socialdemocracia y la democracia cristiana–
impulsaron su presidencia de la Comisión Europea (1985-1995) y le
permitieron alcanzar unos resultados formidables. También Maragall deseaba
para Barcelona un gran pacto –simbolizado en el Plan Estratégico–, y unas
elecciones locales que decidiesen a qué fuerza política correspondería
impulsarlo los próximos cuatro años, apoyándose en un cuerpo estable y
profesional de gestores públicos municipales.
Para ambos, las ideas políticas valiosas podían elaborarse únicamente a partir
de la práctica, y someterse a deliberación solo tras haber sido puestas a prueba
por medio de acciones y programas concretos. A partir de algunos principios y
propósitos, que podemos relacionar con el aumento de la felicidad, el bienestar
y la seguridad del individuo en su entorno, ambos desarrollaron un
pensamiento político personal. Un pensamiento que no negaba el conflicto
social, pero que ponía por delante el diálogo y el pacto, iluminando con un
verbo preciso y a la vez emotivo las nuevas posibilidades, más que las viejas
diferencias. En ese esfuerzo, el dualismo izquierda-derecha tenía una potencia
limitada: eran necesarios análisis más precisos, alianzas y complicidades más
amplias, a la altura de los retos.
PUBLICIDAD
También para los dos el federalismo
era una noción más bien
instrumental, a manejar sin
idealismos y que no debía en ningún
Delors y Maragall compartían una
noción de la subsidiariedad basada
en la proximidad.
caso conducir a nuevas
centralizaciones del poder. Un
proyecto y una guía de acción, no un dogma ni una utopía. El federalismo
maragallano de la unión y la lealtad: «solo hay una cosa grande, y esa es el alma
de un pueblo pequeño y concreto, con su idioma, sus vientos y sus horizontes.
Y solo hay una cosa más grande todavía: la unión de ese pueblo con otros, para
formar un sentimiento más poderoso.» La expresión delorsiana de «federación
de estados nación» no señala un objetivo muy diferente al de Spinelli, pero sí
otro proceso, más gradual y anclado en sólidas bases institucionales: «I am not
a federalist. What I want is a federalising Europe.»
Delors y Maragall compartían una noción de la subsidiariedad basada en la
proximidad, pero mientras que Maragall desea simplificar y aclarar el
concepto, Delors preferirá mantenerlo en una cierta ambigüedad que le
permita usarlo para diferentes fines; entre ellos la defensa ante las críticas –
especialmente británicas– de creación de un super-Estado europeo, que
imponga desde Bruselas su ley a los estados miembros: «Con frecuencia he
invocado el federalismo como método, al que hoy sumo el principio de
subsidiariedad. Creo que es una manera de reconciliar lo que parece
irreconciliable: la emergencia de una Europa unida y la lealtad a la patria de
cada uno; el imperativo de un poder europeo capaz de hacer frente a los
problemas de nuestro tiempo y la necesidad absoluta de preservar nuestras
raíces tal como conforman nuestras naciones y regiones.»
El Comité de las Regiones
El acceso a la Unión Europea y la plena integración en el sistema político
comunitario es clave en la política española, especialmente en los años (19821996) en que Felipe González presidía el gobierno. Para Barcelona, Europa fue
más bien un expediente de proyección exterior, que se inicia en 1986 con el
impulso a la creación de la red Eurociudades, y cobra fuerza a partir de la
celebración en 1992 de los Juegos Olímpicos. Es ahí donde coinciden de nuevo
las trayectorias de Delors y Maragall. Liderada por Jordi Borja, responsable del
gabinete de asuntos internacionales de la alcaldía, la estrategia de Barcelona
pretendía llevar a Maragall a la presidencia del nuevo Comité de las Regiones
(CdR) de la UE. Previsto en el Tratado de Maastricht (TUE), el CdR debía ser un
órgano de consulta obligada para el Consejo y la Comisión en los procesos
legislativos de interés territorial.
El objetivo sorprendió a muchos: según el artículo 198 del TUE, el nuevo
Comité debía estar efectivamente compuesto de representantes de los entes
regionales y locales; pero era también evidente que la creación del CdR
respondía a la movilización regional, especialmente de los Länder alemanes, y
junto a ellos de los gobiernos catalán y vasco, durante la Conferencia
Intergubernamental pre-Maastricht.
El TUE, que incorporaba el principio
de subsidiariedad, abría también la
posibilidad de que representantes
regionales participasen en las
delegaciones estatales en el Consejo
de la UE, incluso presidiéndolas. Es
Delors, muy poco partidario de dar
pautas a los estados sobre su
propia organización territorial, era
sin embargo un campeón de la
política regional europea.
así que, junto con otras
disposiciones, el CdR formaba parte
de la agenda política de la Europa de las Regiones, que respondía a una
preocupación clara: el déficit de representación y participación de ese nivel de
gobierno –especialmente en estados federales o con regiones con capacidad
legislativa, como España– en la formación de decisiones europeas en materias
de su competencia, decisiones que después deberán aplicar en sus territorios.
Delors, muy poco partidario de dar pautas a los estados sobre su propia
organización territorial, era sin embargo un campeón de la política regional
europea. Esta fue para él el instrumento fundamental para contrarrestar los
efectos negativos de la creación del mercado único, y construir una Europa
social. En paralelo a la reducción de los recursos de la Política Agraria Común
(que en 1985 consumía el 73% del presupuesto comunitario), y en una amplia
alianza que incluía, entre otros estados, a España, la Comisión multiplicó los
recursos destinados a la cohesión económica y social. La reforma
presupuestaria fue profunda (paquete Delors I, 1988), e incluyó nuevos fondos
a ejecutar directamente por las regiones y municipios europeos, que eran
reconocidos como motores del desarrollo y la cohesión –no realmente como
sujetos políticos–.
El programa de la Europa de las Regiones corría por otros caminos. En el
contexto español y en el europeo, la dimensión regional tenía diversas lecturas:
protección del autogobierno, promoción del desarrollo económico y de la
cohesión, reequilibrio territorial y social. No es difícil asociar a Pujol, Maragall
y González con cada una de ellas.
Entre 1991 y la creación del CdR en 1994, el contacto entre Delors y Maragall
fue frecuente, con algunos momentos destacados: en mayo de 1991, Delors
asiste a la inauguración oficial de la Representación de la Comisión Europea en
Barcelona. Un año más tarde, vuelve a esta ciudad para la toma de posesión de
Maragall como presidente del Consejo de Municipios y Regiones de Europa
(CMRE), una organización fundamental para el impulso de su candidatura a la
presidencia del CdR.
El discurso de Delors, de alta política,
La estrategia de Maragall combinó
una cuidada planiRcación de los
enfatiza el papel del CdR en la
creación de ciudadanía europea: si el tiempos y una gestión inteligente de
los apoyos, y también una cierta
Acta Única Europea y Maastricht
dosis de osadía.
favorecen un proceso comunitario
repasa el estado de la integración y
más ágil, pero alejado de los
ciudadanos, «es necesario, pues,
responder a este déficit democrático, con un mayor respeto de la
subsidiaridad. Y yo me implicaré en ello a través de este Comité de las
Regiones.» Igualmente importante –y pese a que el CMRE representa tanto a
municipios como a regiones, aunque con predominio de los primeros– Delors
se refiere sobre todo a las ciudades. Estas «son los elementos esenciales de la
construcción de la Europa auténtica, los intermediarios indispensables entre
un poder que se aleja con problemas que se complican, y sus ciudadanos.»
Delors se acercaba así de forma clara a la posición de Maragall, que defendía
un CdR representativo tanto de los entes locales, junto a los regionales.
La ambición del alcalde de Barcelona dio sus frutos: el CdR nace en marzo
1994 con el acuerdo de que el primer presidente sería Jacques Blanc,
presidente de Languedoc-Rosellón, que dejaría paso a Maragall dos años
después. En su discurso ante el nuevo CdR, Delors insistía en lo que él
consideraba que serían las claves del éxito del nuevo organismo: asegurar la
legitimación democrática del proceso de integración, evitar la dispersión
temática, y hacerse imprescindible en el esquema comunitario, generando alta
capacidad experta en algunos dossiers, empezando por la política regional.
Optimismo funcionalista
La estrategia de Maragall combinó una cuidada planificación de los tiempos y
una gestión inteligente de los apoyos, y también una cierta dosis de osadía.
Visto en perspectiva, el papel de Delors en ella quizá no fue determinante, pero
sí importante. Desde la presidencia del CdR, que ejerció desde marzo de 1996,
Maragall intentó crear las bases para realizar la visión que explicaba a Joan
Trullén en una entrevista: «Mi visión actual es la de la ciudad como sistema y la
de Europa como sistema de ciudades. Creo que es un enfoque útil, y válido para
diversos ámbitos supra-urbanos: el sistema regional de ciudades, el nacional,
el estatal y el europeo, incluso el mundial.» Su presidencia se extendería hasta
febrero de 1998, pero en septiembre de 1997 había abandonado ya la alcaldía
de Barcelona.
Había en esa visión de Maragall un optimismo que podemos calificar de
funcionalista, en términos europeos. Un optimismo habitual, especialmente en
el contexto de la posguerra fría: la vigencia y la importancia de los territorios y
de las dinámicas sociales que se desarrollan en estos acabarían por dar forma
a nuevas reglas de funcionamiento y nuevas instituciones. Como sabemos, no
fue así. Los viejos nacionalismos encuentran hoy nuevas expresiones. Algunas
regiones que buscaron en Europa –sin hallarlo– un reconocimiento que las
ayudara a superar los dilemas de la soberanía, como Cataluña y Escocia, han
escogido la vía de la secesión e intentado acceder a un estado propio –y
europeo–. Y el Comité de las Regiones no ha llegado tampoco, por el momento,
a construir un espacio distintivo en el sistema político de la Unión. Pero había
que avanzar, había que «inventar el futuro», como solía repetir Delors.
Archivado en
Barcelona · Federalismo · Jacques Delors · Pasqual Maragall · Política
Compartir
Javier Sánchez Cano
Es doctor en Ciencia Política, técnico superior del Departamento de Acción Exterior y
Unión Europea, y vicepresidente de la Asociación para Naciones Unidas en España.
PUBLICIDAD
Artículos relacionados | Política
Si Ucrania pierde, la derrota
también será de Europa
CARMEN CLAUDÍN
La inmigración, excusa o amenaza
para la inestabilidad política
europea
Portugal, una cultura política
ALBERT GARRIDO
TOMÁS ARANDA
Delors y Maragall, inventores de
futuro
Los jueces están en campaña
electoral en Estados Unidos
Las elecciones del 12 de mayo en
seis preguntas
JAVIER SÁNCHEZ CANO
LLUÍS BASSETS
ORIOL BARTOMEUS
¿Quiénes somos?
Fundadores suscriptores
Boletín Quincenal
política&prosa es una plataforma periodística
Una propuesta periodística con suscriptores
Correo electrónico
de debate abierto y plural y a la vez un
dispuestos a cambiar las cosas.
Acepto las políticas de privacidad
instrumento de acción ideológica y política por
encima de bloques y de partidos.
Suscribirme
Recibir el boletín
© 2018 - 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació
Privacidad - Términos
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Delors y Maragall, inventores de futuro
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Sánchez Cano, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Delors, Jacques
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Subsidiarietat
Economia
Planificació
Comitè de les Regions
Urbanisme
Description
An account of the resource
Article publicat al número 67 de Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-05-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
Enllaç (URL)
<a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
‘Suburbia’, la nova Atenes?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Nel·lo, Oriol
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-05-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Barris
Economia
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Àrea Metropolitana de Barcelona
Ciutats
Barcelona
Description
An account of the resource
Article publicat al suplement "Quadern" del diari El País.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2852/20240726_LV_Paraguas_Baste.pdf
0a545a421e9f062d378e56ae1dda0f4f
PDF Text
Text
48 LA VANGUARDIA
Deportes
V i e r n e s, 2 6 J u l i o 2 0 2 4
L A Ú LT I M A D E PA R Í S
París
Jordi
Basté
Han pasado tres años desde los Juegos
de Tokio, pero la vida sigue igual. Para
un enfermo de alzheimer de edad avanzada, a fuerza de rutina, se recupera poco, pero se retrocede menos. Pasqual
Maragall es el mismo de hace tres años,
pero con tres años más. A sus 84 años, cada mañana pasea cerca de la plaza Molina de Barcelona en dirección al centro de
día donde le esperan los de siempre, con
quien comparte horas de motivación, recuperación y estima. Le acompaña y le
recoge su cuidador habitual. Pasqual
juega con su débil mirada y observa las
gordas lineas discontinuas en el pavimento de Barcelona que le permiten recorrer el camino de vuelta. Vuelve para
Que a Pasqual Maragall
no se lo trague nuestro
olvido... y menos en días
como hoy
descansar en el piso de toda la vida, donde escucha cada día de cada día la novena de Beethoven. Las rutinas del alzheimer. Y puede también que repita un concierto de habaneras de Silvia Pérez Cruz
o los boleros de Mayte Martín o la guitarra de Andrés Segovia. El presente puente emocional con el pasado. Pasqual Maragall, el alcalde de los Juegos Olímpicos
de Barcelona, ha abandonado la vista para refugiarse en el oído.
Hoy no verá la ceremonia de inauguración de los Juegos de París por culpa
El paraguas de Pasqual
de una agnosia, incapaciYa escribió Jorge Manrique:
dad de procesamiento de
“Recuerde el alma dormida,
la información que se imavive el seso y despierte”. El
pulsa a los sentidos, consealzheimer está, pero su legado
cuencia de la enfermedad.
queda.
Porque Pasqual casi no ve.
Octubre del 2007. Pasqual
Con el alzheimer casi todo
Maragall anuncia con la banes que no, pero queda su
dera de los valientes : “Tengo
legado, su inmenso legado.
un principio de alzheimer.
En la web de la FundaQuiero derrotarlo. En ningún
ción Catalunya Europa
lugar está escrito que esta en(catalunyaeuropa.net),
fermedad sea invencible”. Y
que presiden sus hijos Aien solo seis meses se creó la
ry y Guim y que dirige DoFundación Pasqual Maragall.
lors Camats, existe un arLos avances se han ido sucechivo digital que te dirige a
diendo, y pronto podría exislos lugares donde puedes
tir un test para detectar si teencontrar todos los pensanemos riesgo de sufrir alzheimientos, artículos, libros,
mer. Qué valentía la de la
entrevistas, discursos de
familia Maragall de cumplir
Pasqual… La visión eurolos deseos de Pasqual, los polípeísta, el federalismo, la
ticos y los científicos.
relación Catalunya-EsY mientras, hoy amenaza
panya, la inmigración...
lluvia en París. Esta noche, lleGusto de presente con bugado a casa, cuando Pasqual
colismo del pasado. Buceo
se siente en el sofá, su cuidaen la extraordinaria web y
dor le debería poner Le paraencuentro el discurso que
pluie de Brassens, una canción
leyó en la inauguración de
que adora y que, como tantas
los Juegos de Barcelona’
otras (los misterios del alLV
92. Escrito en Olivetti, en
zheimer) se sabe de memoria:
catalán y en mayúsculas, el Pasqual Maragall y su hija Cristina, hace un par de meses
Chemin faisant, que ce fut tentexto sigue dolorosamente
dre, d’ouïr à deux le chant joli,
vigente 32 años después:
da cuatro años para hacer deporte, lu- que l’eau du ciel faisait entendre, sur le toit
“Barcelona quiere ser, ante todo, una char sin violencia y hablar un lenguaje de mon … parapluie. Y que cante esta nociudad europea, de espíritu internacio- común. Que esta sea la fiesta de los hom- che el alcalde más admirado en su frannalista que ha permitido en este siglo –el bres y de las mujeres, de las naciones y las cés perfecto, sonriendo, ajeno a lo que
del progreso y el de las guerras, de la ciudades del mundo y que signifique el sucede en París, pero sobre todo que no
arrogancia de las palabras y de la impo- inicio de una paz duradera que la juven- se lo trague nuestro olvido ... y menos en
tencia de los corazones– encontrarse ca- tud merece”. Tan pasado, tan presente. días como hoy. Te recordamos, Pasqual.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El paraguas de Pasqual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Basté, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-07-26
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Jocs Olímpics
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Alzheimer
Fundació Catalunya Europa
Fundació Pasqual Maragall
Brassens, Jacques
Description
An account of the resource
Article publicat al diari <em>La Vanguardia</em> el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024: <a href="https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html</a>
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_intel_lige_ncia_de_l_equilibri_poli_tica_prosa.pdf
2f003fd80c81db7ce38aac722084e2a9
PDF Text
Text
Idioma
CAT
ES
NÚM. 72
PERSONES | POLÍTICA
Pasqual
Maragall: la
intel·ligència de
l’equilibri
En la seva tasca de govern
resulten indestriables el
projecte i la gestió, les
visions i les
materialitzacions
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant l'enregistrament del seu missatge institucional de Cap d'Any, el 30 de desembre del 2005. Fotografia
de Jordi Bedmar. Efe.
Quim Brugué
07 AGOST 2024
Gestionar el consentiment
�E
n les properes pàgines voldria deixar al
marge els debats polítics basats en
posicions ideològiques, en declaracions
programàtiques o en enfrontaments partidistes.
Voldria, en canvi, centrar-me en les polítiques
públiques; és a dir, en allò tangible que es promou
des dels governs i s’executa des de les
administracions públiques.
Les polítiques públiques són la pista d’aterratge de
la política. En aquest sentit, si la política s’ha
definit a partir de dues dimensions sovint
contradictòries -l’ànima platònica i l’ànima
maquiavèl·lica-, les polítiques públiques són
l’arena on ambdues han de combinar-se i
concretar-se en resultats específics i en impactes
sobre la realitat. Les polítiques públiques
representen allò més complex de l’exercici de la
política, doncs s’inspiren en utopies (platòniques) i
reclamen el pragmatisme imprescindible
(maquiavèl·lic) per passar de la teoria a la pràctica.
Un difícil equilibri, efectivament.
Pasqual Maragall, al meu entendre, va ser un
polític preocupat i ocupat en les polítiques
públiques. Primer per transformar Barcelona,
després per intentar impulsar i reactivar
Catalunya. En aquest segon moment s’hi va afegir
José Montilla, tot i que, malgrat les evidents línies
de continuïtat, es va produir certa pèrdua
d’equilibri. Pasqual Maragall, tal com apunta el
subtítol del llibre editat per Jaume Claret (2017) és
pensament i acció; capacitat per reflexionar
políticament sense renunciar al pragmatisme de
�convertir aquestes reflexions en accions i impactes
concrets.
José Montilla, per la seva banda, va posar l’èmfasi
en el pragmatisme, deixant en segon terme la
construcció d’una utopia que, al meu parer, resulta
també imprescindible per al disseny i la
implementació de les polítiques públiques.
Recordem que el lema de la campanya de José
Montilla va ser un contundent i clarificador Fets, no
paraules. Mentre Pasqual Maragall feia a partir de
les paraules que articulaven un projecte polític, un
somni de futur; José Montilla va menysprear les
paraules per poder posar tot l’èmfasi en els fets.
Probablement aquesta opció tenia justificacions
vinculades a l’estratègia electoral del moment;
però al focalitzar tota l’atenció en l’acció li treia, de
fet, tota la força i la consistència que només li
donen les paraules. És en la combinació de fets i
paraules on trobem la peculiar aportació política de
Pasqual Maragall i, sobretot, de les seves polítiques
públiques.
Aquest equilibri entre el pensament i l’acció es pot
rastrejar tant en la seva etapa barcelonina com en
la catalana. En ambdós casos, Maragall prepara
des del pensament uns programes plens d’utopia
que, posteriorment, trasllada a l’acció des del
pragmatisme. En la seva tasca de govern resulta
indestriable el projecte i la gestió, les visions i les
materialitzacions. Només a títol d’exemple,
coincidint amb la celebració de les Olimpíades de
París, podem avui recordar l’estiu de 1992 i
constatar com les Olimpíades de Barcelona van
concretar-se en un seguit de polítiques públiques
�que van transformar la ciutat a través d’accions
reals i tangibles, alhora que s’inspiraven en un
coneixement de la història i expressaven idees i
projectes de futur. En paraules de Miguel Guillen
Burguillos:
«Maragall va començar el seu parlament recordant
l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar l’any
1936 al mateix escenari i que, malauradament, no
va poder tenir lloc a causa de l’inici de la Guerra
Civil. També va tenir un record per a Lluís
Companys, president de la Generalitat afusellat pel
feixisme. Pot sorprendre avui, però Maragall va
afirmar que parlava en nom del President de la
Generalitat i del President del Govern Espanyol, als
quals honorava representar.» (Entrada al blog
25/7/2022).
Un polític que pensa i fa
Un coneixement de la història que permetia
equilibrar la gestió d’un gran esdeveniment amb el
reconeixement del passat i amb la projecció de la
ciutat cap el futur. Més enllà d’aquest moment tan
destacat, el conjunt de la trajectòria de Pasqual
Maragall es veu impregnat d’aquesta capacitat per
enllaçar el seu projecte polític amb el
desplegament de polítiques públiques. Una
capacitat que té molt a veure amb un lideratge
basat en una peculiar combinació de teoria i
pràctica. Maragall és un polític que pensa i fa; un
polític que harmonitza el seu coneixement
�acadèmic amb la seva implicació en la
transformació efectiva de la realitat. En aquest
sentit, no és casual que els inicis tant de la seva
etapa d’alcalde com del període on va exercir,
primer, com a líder de l’oposició al Govern i,
posteriorment, com a President de la Generalitat,
vinguessin precedits d’un temps per estudiar i
pensar sense el qual no podem entendre les seves
accions posteriors.
Així doncs, el pensament de Pasqual Maragall
abans d’arribar a l’ajuntament de Barcelona es
construeix a partir d’una trajectòria acadèmica
que li proporciona no només coneixement sinó,
potser més rellevant, criteris i valoracions que li
permeten tant entendre el present com imaginar
possibles escenaris de futur.
D’entrada, Maragall va
estudiar Dret i
La seva darrera i
Economia a la
crucial etapa formativa
serà a Nova York, on,
Universitat de
Barcelona. Durant
aquest període (1957-
entre 1971 i 1973, farà
un màster en
estades al estranger,
Economia Política a la
New School for Social
que començaven a
Research.
1965) va realitzar dues
perfilar els seus
interessos i els seus
punts de vista. La primera la va realitzar l’any 1963
a Estrasburg, on va estudiar dret europeu
comparat; mentre la segona la va fer a Roma l’any
següent, apropant-se als models de
desenvolupament territorial analitzats des de
l’Associazione per lo Sviluppo dell’Industria nel
�Mezzogiorno. Després d’aquesta etapa formativa
inicial, al 1965, va incorporar-se al Gabinet de
programació de l’Ajuntament de Barcelona i al
servei d’estudis del Banc Urquijo, dues
experiències de les quals n’extrauria un important
aprenentatge pràctic. De manera simultània, ja al
1966, aprofundeix en l’estudi de la planificació
territorial amb una nova estada a l’estranger,
aquest cop a París. Finalment, la seva darrera i
crucial etapa formativa serà a Nova York, on, entre
1971 i 1973, farà un màster en Economia Política a
la prestigiosa New School for Social Research.
Aquesta trajectòria acadèmica no és anecdòtica
sinó que ens permet entendre les característiques
de la seva acció política. Sobretot a Nova York,
Maragall es va veure immers en un entorn
intel·lectual on el progressisme liberal tenia una
forta presència. S’impregna, així, d’una mirada
socialdemòcrata que dotarà de sentit tant al seu
pensament com a la seva acció política.
L’experiència, en paraules d’Oriol Nel·lo, va ser
estimulant i intel·lectualment molt enriquidora:
«(…) es tractava d’un centre marcat per l’empremta
de pensadors “marxistes a l’americana” molt
antidogmàtics (com Paul M. Sweezy, Paul Baran i
Harry Magdoff, entre d’altres), que congeniava amb
les seves afinitats intel·lectuals i polítiques. Això li
va permetre estudiar en profunditat els clàssics els fisiòcrates, Ricardo, Marx i Keynes- en un
ambient cultural en el qual s’estaven gestant els
treballs de David M. Gordon sobre la pobresa
urbana, els de James O’Connor sobre la crisi fiscal
de la ciutat o els estudis de David Harvey sobre la
�segregació urbana. A l’estímul acadèmic, s’hi afegí
l’impacte del coneixement directe de la metròpolis
americana, llavors a un pas de la fallida
econòmica.»
D’aquesta reflexió intel·lectual en sorgirà la
preocupació pel futur de les ciutats, així com un
conjunt de polítiques públiques urbanes que
incorporaran aspectes com la perspectiva
estratègica, el desenvolupament endogen, la
necessitat de la col·laboració público-privada o un
estil de lideratge que es caracteritza més per la
seducció i l’articulació que per la imposició i les
instruccions. D’aquesta manera, tot el bagatge
acadèmic s’equilibra amb la voluntat d’incidir en la
realitat. I Maragall, en el seu estil, després de
pensar es concentra en l’acció i aconsegueix que la
política aterri en les polítiques públiques.
Un recorregut similar
defineix la seva segona
S’impregna d’una
gran experiència
mirada
socialdemòcrata que
política, que culmina
la Generalitat de
dotarà de sentit tant al
seu pensament com a
Catalunya (2003). Una
la seva acció política.
amb la Presidència de
posició d’alta
responsabilitat política
que, de nou, arriba precedida d’un període de
reflexió i dedicació acadèmica. Així, després de
renunciar a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual
Maragall es va traslladar a Roma on, entre 1997 i
1998, va dirigir un projecte de recerca (Europa
Prossima) i va coordinar un cicle de seminaris
�sobre el mateix tema a la Università degli Studi di
Roma.
‘Govern a l’ombra’
Aquest període, junt amb l’etapa a l’oposició al
Parlament de Catalunya (1999-2003), on va
desplegar una enriquidora iniciativa a través del
seu govern a l’ombra, li va servir per, un cop a la
Presidència, desplegar ràpidament unes polítiques
públiques prèviament pensades (com és el cas de
la llei de barris) i, també, per disposar d’un model
de país i d’una idea sobre com encaixar la relació
entre Catalunya, Espanya i Europa. Segurament,
usant l’expressió de Josep Maria Vallès (Una agenda
imperfecta, 2008), el projecte va quedar inacabat potser truncat- però seguia representant l’acció
d’un polític que pensava i actuava.
No voldria finalitzar aquest article sense
incorporar un nou tema i evitar la sensació d’una
obra de govern que, fonamentada en la solidesa
acadèmica, imposa l’òptica tecnocràtica a la
perspectiva política. Pasqual Maragall pensa, però
governa més des de la democràcia que des de la
tecnocràcia. Aquesta darrera frase pot ser
polèmica i, en tot cas, la utilitzo per a situar-me en
un debat clàssic en l’àmbit de les polítiques
públiques. El debat que exemplifiquen els títols
dels llibres de dos dels referents d’aquesta
disciplina: Speaking Truth to Power d’Aron
Wildavsky (1979) i The Intelligence of Democracy de
Charles Lindblom (1963).
�Per a Wildavsky, els
que tenen el
Pasqual Maragall ja se
coneixement, els
situava en el terreny de
la democràcia quan
experts i els
aquells que han
encara la posició
tecnocràtica era
d’explicar la veritat als
dominant.
tecnòcrates, són
governants o, si es
prefereix, aquells que
han de determinar els continguts de les polítiques
públiques. En canvi, per a Lindblom és la
democràcia, expressada a través de la conversa
pública, allò que dota les polítiques públiques de la
necessària intel·ligència per fer front als
complexos problemes de la ciutadania. En el marc
d’aquest debat, l’anàlisi de les polítiques públiques
ha estat dominat per les posicions tecnocràtiques
fins els anys 90, quan es produeix l’anomenat gir
deliberatiu (Frank Fischer, 2002) o, expressat d’altra
manera, la democratització de les polítiques
públiques.
Intel·ligència democràtica
Pasqual Maragall ja se situava en el terreny de la
democràcia quan encara la posició tecnocràtica
era dominant. Ho podem constatar a través de la
seva pionera aposta per la participació ciutadana
des de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que des
de la Generalitat va impulsar per primer cop una
política de reforçament democràtic. Ja en el Pacte
del Tinell, parlant de polítiques públiques, es
reconeixia la voluntat de canviar tant els seus
�continguts com les seves formes, impregnant-les
de qualitat i sensibilitat democràtica.
D’aquesta manera, l’obra de govern de Pasqual
Maragall pot interpretar-se des d’un doble
equilibri. D’una banda, l’equilibri entre el
pensament i l’acció. D’altra banda, l’equilibri entre
el coneixement expert i la deliberació
democràtica. El primer li facilita l’aterratge de la
política a les polítiques públiques, mentre el segon
li facilita dotar a aquestes polítiques no només
d’eficiència tècnica sinó, sobretot, d’intel·ligència
democràtica. Probablement aquesta intel·ligència
és el tret principal del llegat de Pasqual Maragall.
Arxivat a
Barcelona · Catalunya · Maragall · Montilla · Política
Compartir
Quim Brugué
És catedràtic de Ciència Política, Universitat de
Girona.
�Articles relacionats | Persones
Mercè Crosas: «El
benefici de compartir
el coneixement
científic és per a tota la
societat»
Josep Lluís Sureda
(1923-2024)
JOSEP M. BRICALL
LAIA REVENTÓS ROVIRA
Maria Nicolau: «Part
de l’hostaleria podria
cremar tota i no
passaria res»
Keir Starmer, l’home
que solia arribar tard
RAFAEL RAMOS I MARÍN
ÀNGELA VINENT
Qui som?
Fundadors
Butlletí Quinzenal
Som una plataforma
subscriptors
periodística de debat obert i
Una proposta
plural i a la vegada un
periodística amb
instrument d’acció ideològica
subscriptors
polítiques de
disposats a canviar
privacitat
Correu electrònic
Accepto les
�i política pel damunt de blocs
les coses.
Rebre el butlletí
i de partits.
Subscriure’m ara
© 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies
| Termes i condicions de contractació
�
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_inteligencia_del_equilibrio_poli_tica_prosa.pdf
c4602c8001ceba9fca68dea26bce3303
PDF Text
Text
Idioma
CAT
ES
SUSCRIBIRME
ACCESO SUSCRIPTORES
DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO
SALIR
ACCESO
SUSCRIBIRME
SUSCRIPTORES
REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA PERSONAS
Búsqueda...
NÚM. 72
Pasqual
Maragall: la
inteligencia del
equilibrio
En su tarea de gobierno
resultan inescindibles el
proyecto y la gestión, las
visiones y las
materializaciones
El presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, durante la grabación de su mensaje institucional de Fin de Año, el 30 de diciembre de 2005. Fotografía de
Jordi Bedmar. Efe.
Quim Brugué
07 AGOSTO 2024
Gestionar el consentiment
�
E
n las próximas páginas querría dejar al
margen los debates políticos basados en
posiciones ideológicas, en declaraciones
programáticas o en enfrentamientos partidistas.
Querría, en cambio, centrarme en las políticas
públicas; es decir, en aquello tangible que se
promueve desde los gobiernos y se ejecuta desde
las administraciones públicas.
Las políticas públicas son la pista de aterrizaje de
la política. En este sentido, si la política se ha
definido a partir de dos dimensiones a menudo
contradictorias –el alma platónica y el alma
maquiavélica–, las políticas públicas son la arena
donde ambas tienen que combinarse y concretarse
en resultados específicos y en impactos sobre la
realidad. Las políticas públicas representan lo más
complejo del ejercicio de la política, pues se
inspiran en utopías (platónicas) y reclaman el
pragmatismo imprescindible (maquiavélico) para
pasar de la teoría a la práctica. Un difícil equilibrio,
efectivamente.
Pasqual Maragall, en mi opinión, fue un político
preocupado por y ocupado en las políticas
públicas. Primero, para transformar Barcelona;
después, para intentar impulsar y reactivar
Cataluña. A este segundo momento se añadió José
Montilla, aunque, a pesar de las evidentes líneas de
continuidad, se produjo cierta pérdida de
equilibrio. Pasqual Maragall, tal como apunta el
�subtítulo del libro editado por Jaume Claret (2017)
es pensamiento y acción; capacidad para reflexionar
políticamente sin renunciar al pragmatismo de
convertir estas reflexiones en acciones e impactos
concretos.
José Montilla, por su parte, puso el énfasis en el
pragmatismo, dejando en segundo término la
construcción de una utopía que, a mi parecer,
resulta también imprescindible para el diseño y la
implementación de las políticas públicas.
Recordemos que el lema de la campaña de José
Montilla fue un contundente y clarificador Hechos,
no palabras. Mientras Pasqual Maragall hacía a
partir de las palabras que articulaban un proyecto
político, un sueño de futuro, José Montilla
despreció las palabras para poder poner todo el
énfasis en los hechos. Probablemente esta opción
tenía justificaciones vinculadas a la estrategia
electoral del momento; pero al focalizar toda la
atención en la acción le quitaba de hecho, toda la
fuerza y la consistencia que solo le dan las
palabras. Es en la combinación de hechos y palabras
donde encontramos la peculiar aportación política
de Pasqual Maragall y, sobre todo, de sus políticas
públicas.
Este equilibrio entre el pensamiento y la acción se
puede rastrear tanto en su etapa barcelonesa como
en la catalana. En ambos casos, Maragall prepara
desde el pensamiento unos programas llenos de
utopía que, posteriormente, traslada a la acción
desde el pragmatismo. En su tarea de gobierno
resultan indistinguibles el proyecto y la gestión, las
visiones y las materializaciones. Solo a título de
�ejemplo, coincidiendo con la celebración de las
Olimpiadas de París, podemos hoy recordar el
verano de 1992 y constatar cómo las Olimpiadas
de Barcelona se concretaron en una serie de
políticas públicas que transformaron la ciudad a
través de acciones reales y tangibles, a la vez que
se inspiraban en un conocimiento de la historia y
expresaban ideas y proyectos de futuro. En
palabras de Miguel Guillen Burguillos:
«Maragall empezó su parlamento recordando la
Olimpíada Popular que se tenía que celebrar en
1936 en el mismo escenario y que,
desgraciadamente, no pudo tener lugar a causa del
inicio de la Guerra Civil. También tuvo un recuerdo
para Lluís Companys, presidente de la Generalitat
fusilado por el fascismo. Puede sorprender hoy,
pero Maragall afirmó que hablaba en nombre del
Presidente de la Generalitat y del Presidente del
Gobierno Español, a los cuales se honraba en
representar.» (Entrada del blog 25/7/2022).
Un político que piensa y hace
Un conocimiento de la historia que permitía
equilibrar la gestión de un gran acontecimiento
con el reconocimiento del pasado y con la
proyección de la ciudad hacia el futuro. Más allá de
este momento tan destacado, el conjunto de la
trayectoria de Pasqual Maragall se ve impregnado
de esta capacidad para enlazar su proyecto político
con el despliegue de políticas públicas. Una
�capacidad que tiene mucho que ver con un
liderazgo basado en una peculiar combinación de
teoría y práctica. Maragall es un político que
piensa y hace; un político que armoniza su
conocimiento académico con su implicación en la
transformación efectiva de la realidad. En este
sentido, no es casual que los inicios tanto de su
etapa de alcalde como del periodo en que ejerció,
primero, como líder de la oposición al Gobierno y,
posteriormente, como presidente de la Generalitat,
vinieran precedidos de un tiempo para estudiar y
pensar sin el cual no podemos entender sus
acciones posteriores.
Así pues, el pensamiento de Pasqual Maragall
antes de llegar al Ayuntamiento de Barcelona se
construye a partir de una trayectoria académica
que le proporciona no solo conocimiento sino,
quizás más relevante, criterios y valoraciones que
le permiten tanto entender el presente como
imaginar posibles escenarios de futuro.
De entrada, Maragall
estudió Derecho y
Su última y crucial
Economía en la
etapa formativa será
en Nueva York, donde,
Universitat de
Barcelona. Durante
este periodo (1957-
entre 1971 y 1973, hará
un máster en
estancias en el
Economía Política en la
New School for Social
extranjero, que
Research.
1965) realizó dos
empezaban a perfilar
sus intereses y sus
puntos de vista. La primera la realizó en 1963 en
Estrasburgo, donde estudió derecho europeo
�comparado; mientras la segunda la hizo en Roma
el año siguiente, acercándose a los modelos de
desarrollo territorial analizados desde la
Associazione por lo Sviluppo dell’Industria nel
Mezzogiorno. Después de esta etapa formativa
inicial, en 1965 se incorporó al Gabinete de
Programación del Ayuntamiento de Barcelona y al
servicio de estudios del Banco Urquijo, dos
experiencias de las cuales extraería un importante
aprendizaje práctico. De manera simultánea, ya en
1966, profundiza en el estudio de la planificación
territorial con una nueva estancia en el extranjero,
esta vez en París. Finalmente, su última y crucial
etapa formativa tendrá lugar en Nueva York,
donde, entre 1971 y 1973, hará un máster en
Economía Política en la prestigiosa New School for
Social Research.
Esta trayectoria académica no es anecdótica sino
que nos permite entender las características de su
acción política. Sobre todo en Nueva York,
Maragall se vio inmerso en un entorno intelectual
donde el progresismo liberal tenía una fuerte
presencia. Se impregna, así, de una mirada
socialdemócrata que dotará de sentido tanto a su
pensamiento como su acción política. La
experiencia, en palabras de Oriol Nel·lo, fue
estimulante e intelectualmente muy
enriquecedora:
«(…) se trataba de un centro marcado por la
impronta de pensadores “marxistas a la
americana” muy antidogmáticos (como Paul M.
Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff, entre otros),
que congeniaba con sus afinidades intelectuales y
�políticas. Esto le permitió estudiar en profundidad
a los clásicos –los fisiócratas, Ricardo, Marx y
Keynes– en un ambiente cultural en el cual se
estaban gestando los trabajos de David M. Gordon
sobre la pobreza urbana, los de James O’Connor
sobre la crisis fiscal de la ciudad o los estudios de
David Harvey sobre la segregación urbana. Al
estímulo académico, se añadió el impacto del
conocimiento directo de la metrópolis americana,
entonces a un paso de la quiebra económica.»
De esta reflexión intelectual surgirá la
preocupación por el futuro de las ciudades, así
como un conjunto de políticas públicas urbanas
que incorporarán aspectos como la perspectiva
estratégica, el desarrollo endógeno, la necesidad
de la colaboración público-privada o un estilo de
liderazgo que se caracteriza más por la seducción
y la articulación que por la imposición y las
instrucciones. De este modo, todo el bagaje
académico se equilibra con la voluntad de incidir
en la realidad. Y Maragall, en su estilo, después de
pensar se concentra en la acción y consigue que la
política aterrice en las políticas públicas.
Un recorrido similar
define su segunda gran
Se impregna de una
experiencia política,
mirada
socialdemócrata que
que culmina con la
Presidencia de la
Generalitat de
Cataluña (2003). Una
posición de alta
responsabilidad
política que, de nuevo,
dotará de sentido tanto
a su pensamiento
como a su acción
política.
�llega precedida de un periodo de reflexión y
dedicación académica. Así, después de renunciar a
la alcaldía de Barcelona, Pasqual Maragall se
trasladó a Roma donde, entre 1997 y 1998, dirigió
un proyecto de investigación (Europa Prossima) y
coordinó un ciclo de seminarios sobre el mismo
tema en la Università degli Studi di Roma.
‘Gobierno en la sombra’
Este periodo, junto con la etapa en la oposición en
el Parlamento de Cataluña (1999-2003), donde
desplegó una enriquecedora iniciativa a través de
su gobierno en la sombra, le sirvió para, ya en la
Presidencia, desplegar rápidamente unas políticas
públicas previamente pensadas (como es el caso
de la ley de barrios) y, también, para disponer de
un modelo de país y de una idea sobre cómo
articular la relación entre Cataluña, España y
Europa. Seguramente, usando la expresión de
Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el
proyecto quedó inacabado –quizás truncado– pero
continuaba representando la acción de un político
que pensaba y actuaba.
No quisiera terminar este artículo sin incorporar
un nuevo tema y evitar la sensación de una obra de
gobierno que, fundamentada en la solidez
académica, impone la óptica tecnocrática a la
perspectiva política. Pasqual Maragall piensa, pero
gobierna más desde la democracia que desde la
tecnocracia. Esta última frase puede ser polémica
y, en todo caso, la utilizo para situarme en un
debate clásico en el ámbito de las políticas
�públicas. El debate que ejemplifican los títulos de
los libros de dos de los referentes de esta
disciplina: Speaking Truth to Power de Aron
Wildavsky (1979) y The Intelligence of Democracy de
Charles Lindblom (1963).
Para Wildavsky, los que
tienen el
Pasqual Maragall ya se
conocimiento, los
situaba en el terreno de
la democracia cuando
expertos y los
quienes tienen que
la posición
tecnocrática era
explicar la verdad a los
todavía dominante.
tecnócratas, son
gobernantes o, si se
prefiere, los que tienen
que determinar los contenidos de las políticas
públicas. En cambio, para Lindblom es la
democracia, expresada a través de la conversación
pública, lo que dota a las políticas públicas de la
necesaria inteligencia para hacer frente a los
complejos problemas de la ciudadanía. En el
marco de este debate, el análisis de las políticas
públicas ha sido dominado por las posiciones
tecnocráticas hasta los años 90, cuando se produce
el llamado giro deliberativo (Frank Fischer, 2002) o,
expresado de otra manera, la democratización de
las políticas públicas.
Inteligencia democrática
Pasqual Maragall ya se situaba en el terreno de la
democracia cuando la posición tecnocrática era
todavía dominante. Lo podemos constatar a través
�de su pionera apuesta por la participación
ciudadana desde el Ayuntamiento de Barcelona,
mientras que desde la Generalitat impulsó por
primera vez una política de reforzamiento
democrático. Ya en el Pacto del Tinell, hablando de
políticas públicas, se reconocía la voluntad de
cambiar tanto sus contenidos como sus formas,
impregnándolas de calidad y sensibilidad
democrática.
De este modo, la obra de gobierno de Pasqual
Maragall puede interpretarse desde un doble
equilibrio. Por un lado, el equilibrio entre el
pensamiento y la acción. Por otro, el equilibrio
entre el conocimiento experto y la deliberación
democrática. El primero le facilita el aterrizaje de
la política en las políticas públicas, mientras que la
segunda le facilita dotar a estas políticas no solo de
eficiencia técnica sino, sobre todo, de inteligencia
democrática. Probablemente esta inteligencia es el
rasgo principal del legado de Pasqual Maragall.
Archivado en
Barcelona · Cataluña · Maragall · Montilla · Política
Compartir
Quim Brugué
�Es catedrático de Ciencia Política, Universidad de
Girona.
Artículos relacionados |
La república
insostenible
LLUÍS BASSETS
Mercè Crosas: «El
beneficio de compartir
el conocimiento
científico es para toda
la sociedad»
LAIA REVENTÓS ROVIRA
Contra lo ‘woke’
CARMEN DOMINGO
Josep Lluís Sureda
(1923-2024)
JOSEP M. BRICALL
�¿Quiénes somos?
Fundadores
Somos una plataforma
suscriptores
periodística de debate abierto
Una propuesta
y a la vez un instrumento de
periodística con
acción ideológica por encima
suscriptores
políticas de
de bloques y de partidos.
dispuestos a cambiar
privacidad
las cosas.
Boletín Quincenal
Correo electrónico
Acepto las
Recibir el boletín
Suscribirme
© 2018 – 2024 Politica&Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIOS | Aviso Legal | Política de Privacidad | Política de
Cookies | Condiciones de contratación
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Govern
Polítiques públiques
Acció política
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat al n.72 de la revista Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/" target="_blank" rel="noopener">https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-08-07
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2854/20240907_ElPunt_LlegatPM.pdf
704a5d9850edd15585dacf526dfc2882
PDF Text
Text
Dissabte, 7
Setembre del 2024
1,70€
ANY XLIX. NÚM. 16924 - AVUI
ANY XLVI. NÚM. 15794 - EL PUNT
DE SET EN SET
Plana 9
KEEP CALM
Plana 6
Plana 6
La clau la té Junts,
encara que no la vulgui
De trens, busos i
carros
La postmodernitat
que ve
Ramon Cotarelo. Politòleg
Carina Filella. Periodista
Enric Serra. Periodista
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca (planes 2 a 4)
PORTADA: MIGUEL FONTELA
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC · Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
TRIBUNA
Plana 20
Plana 25
Plana 21
Plana 16
L’Estat s’escuda en
l’amnistia a Europa
Mor el referent
de l’heràldica i
activista LGTBI
Armand de
Fluvià
Niubó refreda
la recuperació
de la sisena
hora i apel·la
al consens
Cinc mesos
sense tren a
Tarragona i
les Terres de
l’Ebre
Es recolza en la llei a Estrasburg per evitar una
condemna per vulneració de drets per l’1-O
�2
| Dossier | El llegat de Maragall |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Maragall, en un acte de tancament de campanya, el 30 d’octubre del 2006 ■ ORIOL DURAN
El llegat de Maragall
a La Fundació Catalunya Europa va
néixer el 2007 per reflexionar sobre
els reptes globals i el futur d’Europa
Pere
Bosch i Cuenca
Barcelona
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
El 30 de juny del 2007, en l’acte de
cloenda de la VIII Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a Pineda de Mar, Pasqual Maragall va
anunciar la creació d’una fundació
destinada a “fomentar el debat, fer
estudis i assessorar en el marc del
creixent espai polític europeu”.
Feia pocs mesos que l’exalcalde de
Barcelona havia abandonat la presidència de la Generalitat i pocs dies
d’ençà que havia formalitzat la seva
renúncia a la presidència del PSC i,
tot i que en un primer moment havia sospesat la possibilitat de vehicular la seva vocació europeista a
través de la seva implicació en la
gestació del Partit Democràtic Europeu (PDE), finalment va optar
per una altra via, la d’una fundació
anomenada Catalunya Europa.
Durant mesos, Maragall es va dedicar en cos i ànima a buscar complicitats entre el món empresarial i
polític per tal de fer realitat el seu
projecte de crear una mena de
think tank dedicat a elaborar estudis, impulsar debats i donar consells socials, culturals i econòmics
en el marc de l’espai polític europeu. El projecte, però, va topar amb
a La fundació també ha assumit el
repte de donar a conèixer el
pensament i l’obra de Maragall
un entrebanc inesperat. El 20 d’octubre d’aquell any, el dia de la seva
creació, Maragall anunciava públicament que patia de la malaltia
d’Alzheimer. En la roda de premsa
que va fer al costat de la seva dona,
Diana Garrigosa, l’exalcalde de Barcelona va traslladar el seu habitual
optimisme a través d’una frase que
era també un missatge d’esperança
col·lectiva: “Vam fer els Jocs Olímpics, vam aprovar l’Estatut i ara
lluitarem contra l’Alzheimer.” Maragall també va anunciar que segui—————————————————————————————————————————————
Dolors Camats,
directora de la
fundació, diu que a
Maragall no el van aturar
els límits administratius
per fer el que creia
—————————————————————————————————————————————
ria al capdavant de la Fundació Catalunya Europa. I va ser així. D’entre les iniciatives que es van impulsar destaca la creació d’una Xarxa
d’Entitats Europeistes de Catalunya, amb una participació política
molt plural, que denunciava que les
institucions comunitàries eren “encara massa dèbils davant la fortalesa dels estats membres” i que la política europea seguia “molt centra-
da en les relacions interestatals”. A
poc a poc, la fundació es va convertir en un referent, un espai de debat
sobre el futur d’Europa. A partir del
2011, al mateix temps que Maragall anava assumint un paper cada
vegada més simbòlic, prenien un
major protagonisme el seu germà
Ernest i l’exconseller Antoni Castells, qui es va convertir en el president del consell assessor de l’entitat. Eren anys en què hi havia un
debat intens en el socialisme català
fruit del nou escenari polític provocat per la sentència del Tribunal
Constitucional contra l’Estatut,
amb una pugna entre els militants
del sector més catalanista i els que
es decantaven per les tesis del
PSOE.
Amb el pas dels anys, la Fundació Catalunya Europa (www.catalunyaeuropa.net) s’ha acabat convertint també en una plataforma
per donar a conèixer el pensament i
l’acció de govern de qui va ser alcalde de Barcelona i president de la
Generalitat. Dolors Camats, que és
directora de la fundació des del febrer de l’any passat, considera que
el pensament de Pasqual Maragall
ha quedat clarament reforçat amb
el pas dels anys i s’ha trencat aquella “imatge tan injusta d’un polític
que improvisa”. Una de les aportacions que destaca Camats és la ca-
a Des del 2017 ha impulsat tres
llibres col·lectius, el darrer dedicat
al seu compromís europeu
Pasqual
Maragall.
Pensament i
acció
b Autoria:
Jaume Claret
(coord.)
b Editorial: La
Magrana
Maragall i el
govern de la
Generalitat
b Autoria: Josep
M. Muñoz (edit.)
b Editorial: RBA
pacitat de l’expresident de la Generalitat per avançar alguns temes
que han acabat esdevenint centrals
en l’agenda pública: “Maragall és capaç d’anticipar perquè es prepara.
Llegeix, escriu, està al dia i no deixa
mai d’estudiar i reflexionar. També
pel seu inconformisme davant els
problemes i la seva energia per canviar el que no funciona. I per la
creença que la política ha de ser útil
a la gent, per això s’envolta de gent
molt professional. Tot plegat li permet pensar a llarg termini, li fa detectar allò que és realment central i
cal abordar. Que avui parlem de
nou de la llei de barris o de millorar
l’autogovern, en són exemples”, remarca Dolors Camats.
La fundació, segons explica la seva directora, combina activitats de
difusió del pensament i l’acció de
Pasqual Maragall, com ara les publicacions, amb accions de reflexió i
divulgació sobre la construcció europea, els grans reptes urbans o la
qualitat democràtica. Tot plegat, a
través de premis, seminaris, col·loquis. Camats destaca: “El que més
ens interessa és portar a l’actualitat
les idees força de Maragall i la seva
manera d’entendre la política, Europa i el país, i com va fer possible
alinear esforços públics i privats
per transformar, fent sempre ús del
diàleg amb propis i adversaris.” ■
�|3
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde. Historiadors
“Pasqual Maragall va ser molt
anticipador en l’anàlisi europea”
a Acaben de publicar un llibre dedicat al
compromís de Pasqual Maragall en el
projecte d’integració política europea
a Defensen que el pensament i l’acció de
l’expresident de la Generalitat poden ajudar
a reflexionar sobre els reptes pendents
Pere Bosch i Cuenca
BARCELONA
E
n el prefaci del llibre
se’ns recorda que
aquest volum és un
“complement necessari” dels dos que s’havien publicat, sobre el pensament de Pasqual Maragall (2017) i sobre la
seva etapa com a president de
la Generalitat (2021). En quin
sentit?
Andreu Mayayo: Fins ara se
n’havien publicat dos volums,
un sobre l’etapa com a alcalde de
Barcelona i un altre com a president de la Generalitat. Calia ferne un altre sobre la dimensió internacional. Nosaltres formem
part d’un projecte de recerca del
ministeri centrat en l’aportació
del municipalisme democràtic
en la construcció europea. I Maragall té una dimensió europea
molt important. Té una frase
molt famosa que diu: “Catalunya
com a punt de sortida, no d’arribada.” Aquesta construcció vol
dir que no és nacionalisme, sinó
que és federalisme. No tan sols
del que normalment se’n diu
dels estats o les regions, sinó bàsicament i fonamentalment
també de les ciutats i de les
àrees metropolitanes.
En el seu moment aquest model es contraposava al de les regions, liderat per Jordi Pujol.
Eren realment dos models contraposats?
118651-1283410Q
.
titucions europees com a molt
llunyanes, defensa que les ciutats han de tenir un paper determinant. I això ho veus també
en un tema que ha estat molt de
moda darrerament, que és el del
reconeixement del català a Europa. La primera tanda d’aquesta batalla es fa a partir de final
dels anys vuitanta, però els primers passos es fan el 2004 perquè José Luis Rodríguez Zapatero necessita els vots d’ERC. La
Generalitat s’implica en aquesta
batalla, però Maragall es cuida
molt d’explicar que no defensa
el català amb un argumentari
identitari, sinó per demostrar
que la Unió Europea és una institució que és capaç de garantir
la diversitat cultural i lingüística. Té un article en què reivindica la lluita pel reconeixement
del català com una lluita que té
a veure no tant amb Catalunya,
❝
Maragall no concep
les institucions tant
de forma jeràrquica,
sinó horitzontal
(Paola Lo Cascio)
sinó amb els valors de la UE i
com aquesta UE vertebra un espai i garanteix la llibertat.
Lo Cascio, Monterde i Mayayo, a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona ■ ORIOL DURAN
Paola Lo Cascio: Són dues visions diferents. Tot això passa a
finals dels vuitanta i principis
dels noranta, amb un debat sobre la suposada pèrdua de poder
dels estats nació. Al final no va
ser així, però en aquell moment
s’obre un debat sobre el tema. Sí
que són dos models molt diferents, perquè en el fons la lògica
de Pujol és una estratègia regionalista per a un objectiu nacionalista. I, aquesta, quina és la
idea? La idea és vehicular a través del contenidor regió una cosa que en el fons entra en la concepció d’estat nació. I com que
no ho puc fer en un estat, ho faré en una regió. La lògica de Pasqual Maragall és totalment diferent, perquè té un component
que és molt anticipador i també
molt útil, fins i tot per al debat
que es té ara, que és que ell no
concep les institucions tant de
forma jeràrquica, sinó horitzon-
tal. I, per tant, entén que són
institucions europees tant els
estats com les regions i les ciutats. I, a més a més, les ciutats
tenen una particularitat molt
destacada, i és que no només
són l’administració més propera
a la ciutadania, sinó també la
que és capaç de construir més
sinergia amb la societat civil. I
com que la preocupació de fons
de Maragall és que els ciutadans
i les ciutadanes perceben les ins-
Un dels conceptes que comentava és l’advertiment que fa
Maragall respecte a l’allunyament de les institucions europees per part de la ciutadania.
Un tema molt vigent...
Òscar Monterde: Sí, es tracta
d’una preocupació que és molt
actual. Ell ja anticipa que les
institucions europees s’estaven
allunyant de la ciutadania. I la
idea que té per salvar aquesta
distància (i aquí pesa molt la seva formació municipalista) és
donant protagonisme a les ciutats. Ell defensa que l’Europa
dels estats nació genera moltes
Passa a la plana següent
�4
| Dossier | El llegat de Maragall
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Els tres autors, a l’entrada de la facultat de Geografia i Història, on exerceixen de professors ■ QUIM PUIG
Ve de la plana anterior
fronteres, genera molta resistència, i des de les ciutats es poden superar els límits que els estats imposen en la construcció de nous espais. Això, en el cas d’Europa, ho
podrà experimentar molt més, una
part en la seva teoria més purista,
diguem, més de xarxes de ciutat.
Però Europa pot provar una altra
cosa, que és generar certs espais
més institucionals que superin
també aquestes xarxes. I, per tant,
aquí és on hi ha una concepció diferent d’un regionalisme vinculat a
les nacions, que és aquesta idea de
macroregions. Ell considera Europa com un sistema urbà i defensa
que hi ha diferents xarxes, diferents regions urbanes que ens dibuixen o que ens poden ajudar a articular aquesta Europa.
Si fem cas del que s’ha acabat imposant, es tracta d’una batalla que
guanya o que perd?
Paola Lo Cascio: Les dues coses.
D’una banda la guanya perquè tot
just després del Tractat de Maastricht (1992) es crea l’anomenat
Comitè de les Regions, que havia
de ser la cambra de representació
territorial. I hi ha una pugna molt
forta sobre si aquest Comitè de les
Regions havia de ser només de les
regions o si les ciutats hi havien de
tenir un paper. I aquesta és una batalla que guanya, perquè finalment
a dins del comitè no només hi ha
regions, sinó que també hi ha ciutats, i de fet ell acaba sent president del Comitè de les Regions. Però, d’una altra banda, també la
perd perquè en realitat quan es
planteja la reforma del Comitè de
les Regions en el Tractat d’Amsterdam, ell reclama l’aprovació d’un
protocol que defineixi millor i faci
❝
Maragall té una frase
famosa que diu:
“Catalunya com a punt
de sortida, no
d’arribada” (A. Mayayo)
més operativa la subsidiarietat, i
això no l’hi compren. En canvi,
guanya perquè, en realitat, avui en
dia existeixen tota una sèrie d’instruments que no han passat via
tractat però que sí que existeixen a
Europa, com les agències de cooperació territorial, les mateixes euroregions, les agendes urbanes..., que
a l’hora de la veritat donen resposta a la idea que si tu tens un problema d’aigua, sigui a Barcelona, sigui
a Montpeller, es tracta del mateix
problema. I que per tant la Unió
Europea pot haver de pensar de donar respostes comunes.
Un altre dels temes que apareixen
en el llibre és el pluralisme d’identitats. Com es concreta?
Òscar Monterde: Aquí hi ha un
símbol que s’hi representa molt,
que és Sarajevo. El que s’està atacant és una concepció d’Europa.
Anem cap a una Europa simbolitzada per aquesta ciutat, que és una
ciutat diversa, multicultural, que
ha de representar les tres grans religions, que significa un aspecte de
convivència, de diversitat, que és el
que ell defensa d’Europa. La idea
de xarxa porta una concepció de
les identitats que segurament és
més difusa, més dispersa, més diversa. I això sí que és una de les
tensions en el seu pensament. Com
compaginar això amb les identitats
que la gent expressa i que té des de
la seva ciutat fins a la regió o la nació. Ell s’aferra molt a l’article de
Václav Havel, que farà traduir.
També busca aquesta síntesi, la
idea de cercles concèntrics on no
hi ha una única identitat, sinó que
tothom té cercles de diferents
identitats que es compaginen. I això és el que ens ajudarà a construir
aquesta Europa també diversa. A
l’hora de plasmar el seu model a les
institucions s’aferra més a la idea
de Havel i a l’hora de construir una
xarxa més difusa mediterrània
s’aferra més a una diversitat més
genèrica, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta és una de les tensions principals quan parlem de
l’ampliació europea. Ell serà un
Pasqual
Maragall i
l’Europa
pròxima
b Autoria: Paola
Lo Cascio, Andreu
Mayayo i Òscar
Monterde
b Editorial: RBA
b Pàgines: 271
gran defensor de la incorporació de
Turquia. Fins i tot quan parla de les
euroregions i d’aquests sistemes
urbans, molts cops hi inclou part
del nord d’Àfrica i els països del
Magreb. I de fet farà veure que la
capital d’estat més propera a Barcelona precisament és la ciutat
d’Alger.
Paola Lo Cascio: La idea fonamental és que allò que articula
drets és el dret de ciutadania. A
partir d’aquesta idea, el que ha de
fer Europa és proveir la gent d’aquest dret de ciutadania. Dins
d’aquest dret, evidentment, hi ha
el respecte i la salvaguarda de les
diverses identitats. És com revertir
el mecanisme que s’havia fet servir
històricament durant els segles
XIX i XX, quan es partia de la identitat i a partir d’aquesta identitat
es generava ciutadania. Doncs aquí
és una mica independent: tu tens
la ciutadania i aquesta ciutadania
es defineix a partir del fet que tu
ets ciutadà d’un lloc, precisament
d’un lloc europeu, perquè Europa
és un lloc on es salvaguarden les
identitats múltiples, concèntriques i diverses que com a ciutadà
tens. I en aquest sentit sí que crec
que és molt anticipador i molt escaient ara mateix. Tenim un percentatge de població europea, ni
blanca, ni catòlica, ni cristiana. I
amb això, o inventem alguna forma de donar-li una ciutadania que
puguin sentir com a pròpia o estem
perduts. ■
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El llegat de Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch Cuenca, Pere
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-09-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Fundació Catalunya Europa
Europa Pròxima
Europa
Description
An account of the resource
Reportatge publicat a El Punt Avui sobre la Fundació Catalunya Europa, que inclou una entrevista als autors del llibre "Pasqual Maragall i l'Europa pròxima", Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Óscar Monterde.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
<a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2856/002SUPJT.pdf
8cf283b01709db378bd286c2692750c2
PDF Text
Text
Segre
Cod: 169394393
22/09/24
Lérida
Pr:
Tirada:
Dif:
Secc: SOCIEDAD
Valor: 5.640,22 €
Area (cm2): 878,4
Ocupac: 95,84 %
Doc: 1/1
Diaria
7.404
6.243
Autor: M. CABELLO
Pagina: 42
Num. Lec: 22000
ENTREVISTA POLÍTICA
L
’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda
la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una
obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix
el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde
de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua
activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la
Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era
la idea d’Europa que el seu pare volia construir.
«El meu pare anhelava un model
europeu federalista i plural»
Airy Maragall
❘ PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA ❘
AMADO FORROLLA
M. CABELLO
Quina Europa anhelava el president Pasqual Maragall quan va
crear el 2007 la Fundació Catalunya Europa?
Europa és un projecte que
ha estat sempre present en el
pensament de Pasqual Maragall. En tots els càrrecs que
ha ocupat sempre ha tingut
la mirada posada en l’horitzó europeu, anhelant un model federalista, plural, progressista i amb un paper rellevant dels governs locals.
Tot això perquè les polítiques
europees estiguin al servei de
la gent i siguin molt més properes a la integració, a la igualtat
i a la justícia social. Anhelava
un sistema en el qual les ciutats
i els governs locals, que estan
més a prop del ciutadà, tinguessin més veu i vot, formant part
de la presa de decisions.
Què creu que pensaria el seu pare de la situació política europea
actual?
Aquesta és una pregunta que
ens fem en molts moments i
que no tenim manera de saber. Del que estem segurs és
que si estigués en actiu tindria
veu i la faria sentir. Sabem que
estaria treballant per aconseguir aquesta Europa amb
justícia social, amb una qualitat democràtica i amb unes
institucions fortes que puguin
treballar d’una forma efectiva pel bé dels ciutadans. I sabem que ho faria tant a nivell
europeu com català i barceloní, amb responsabilitat, amb
diàleg i amb una mirada estratègica, pensant sempre en el
benefici a llarg termini i per a
la quantitat de gent més àmplia.
Amb respecte envers totes les
posicions polítiques, les persones i les institucions. I allà
és on fem més èmfasi des de la
fundació, no tant en el què (una
mirada federalista i progressista), sinó en el com (una forma
de fer política).
En els últims anys hi ha hagut un
auge de la ultradreta en tots els
estadis polítics, es troben contra les cordes aquests valors
democràtics que va defensar el
seu pare?
Des de la fundació estem convençuts que la ultradreta es
combat des d’una política eficaç que treballi per millorar i
garantir els drets en habitatge, educació i sanitat pública.
Aquesta és la idea que creiem
«
«
«
que cal defensar i exigir als nostres representants.
Avui dia existeix un cert desencant polític, especialment
entre els més joves. Com afronten aquest repte des de la seua
fundació?
Tenim molts programes i activitats que estan dirigides i protagonitzades per joves, com el
premi Què és per a tu Europa?,
per a estudiants de Secundària,
o els Europa Jove, que reconeixen aquells treballs d’investigació de Batxillerat que analitzin
un tema relacionat amb la UE.
Hem de trobar els canals per
escoltar els joves i anar construint una societat més implicada, que no se sentin abandonats. De vegades els esmentem
i els escoltem poc.
Es troba a Lleida per presentar
el llibre ‘Pasqual Maragall i l’Europa pròxima’. Què trobaran els
lectors en aquesta obra?
La Fundació Catalunya Europa
treballa per preservar el llegat
de Pasqual Maragall de moltes
formes diferents. Una d’aquestes és la publicació de treballs
sobre el seu pensament i la seua trajectòria com a polític.
Després de publicar Pasqual
Maragall. Pensament i acció
(2017) i Maragall i el govern de
la Generalitat: les polítiques
del canvi (2021), aquest tercer
llibre se centra en la seua visió
europea. Recull molts textos,
conferències, articles i discursos que estan relacionats amb
aquesta idea que tenia d’Europa i la seua activitat política.
Recull també testimonis de
gent que va treballar juntament
amb Pasqual Maragall al llarg
de tota la seua trajectòria.
L’octubre del 2007, el mateix
any en què va impulsar aquesta
fundació, Pasqual Maragall va
Pasqual Maragall
feia política amb
respecte, diàleg i
responsabilitat»
Va treballar perquè
els governs locals
tinguessin un paper
més rellevant»
Hem de
trobar canals per
escoltar i implicar
la gent jove»
anunciar que li havien diagnosticat Alzheimer. Vostè ha viscut
de prop la dura realitat d’aquesta
malaltia, que precisament ahir
va commemorar el seu Dia Mundial. Quin creu que hauria de ser
el paper de les institucions cap a
aquesta malaltia?
Des de la Fundació Pasqual
Maragall s’està fent un treball
ingent des de fa molts anys
per promoure la investigació
científica de l’Alzheimer i divulgar aquesta malaltia, per
aconseguir que estigui justament a l’agenda social i política. L’entitat s’ha convertit
en un referent polític i també científic per avançar en la
recerca d’una cura o una forma de prevenir l’Alzheimer.
S’ha avançat molt en els últims
anys, també pel que fa a l’atenció per part de les administracions, però encara queda molt
per fer.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Entrevista a Airy Maragall: El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall Garrigosa, Airy
Cabello, María
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-09-22
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Federalisme
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Entrevista a Airy Maragall al diari Segre, com a presidenta de la Fundació Catalunya Europa, en motiu de la presentació a Lleida del llibre "Pasqual Maragall i l’Europa pròxima".
Source
A related resource from which the described resource is derived
Segre
Abstract
A summary of the resource.
L’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Lleida
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Serem Presidents
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Aixalà i Blanch, Albert
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-10-17
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Parlament de Catalunya
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat al número a la revista Política & Prosa, amb motiu del 25 aniversari de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall va vèncer en vots però no en escons i no es va poder proclamar el canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853" target="_blank" rel="noopener">https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2858/Anselmo_Carretero_Pasqual_Maragall_i_l_Espanya_plurinacional_politica_prosa.pdf
89cd9be1974b2c472b633dcd1b8ff95f
PDF Text
Text
12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Idioma
CAT
ES
SUBSCRIURE'M
ACCÉS SUBSCRIPTORS
ON TROBAR LA REVISTA QUI SOM? AUTORS CONTACTA
VEURE EL MEU COMPTE
SORTIR
ACCÉS
SUBSCRIURE'M ARA
SUBSCRIPTORS
REVISTA EDITORIALS POLÍTICA DOSSIER CULTURA PERSONES PARTICIPACIÓ
Cerca...
NÚM. 73
POLÍTICA | SUBSCRIPTORS
Anselmo
Carretero,
Pasqual Maragall
i l’Espanya
plurinacional
Tots dos pensaven que la
idea de «nació de nacions»
respon molt millor a la
nostra història que no pas el
relat d’una nació única,
uniformadora i excloent
Anselmo Carretero
Txema Castiella
24 OCTUBRE 2024
Gestionar el consentiment
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
1/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
E
l novembre del 2002 Pasqual Maragall,
que encara no era president de la
Generalitat, va enviar una carta oberta al
llavors president del govern, José Luis Rodríguez
Zapatero. Es tracta d’una carta que, encara que
eminentment política, té un to personal i aquell
registre de reflexió amb què Maragall aconseguia
una atenció especial. Hi elogia l’estil dialogant de
Zapatero i constata que una de les estratègies de
confrontació de la dreta per oposar-se al seu
govern és «relanzar un nacionalismo español fatuo
y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se
compromete el futuro de España como unión de
los pueblos que la forman, que es precisamente lo
que la Constitución y los Estatutos garantizan».
La concepció d’Espanya és un tema tan recurrent
que pot cansar, però aquesta recurrència en la
nostra història no fa res més que assenyalar que
tenim un problema amb el model d’Estat, que
històricament no s’ha adequat a la nostra
pluralitat. Maragall és conscient del material
delicat que viatja amb el debat identitari, però,
precisament per això, considera necessari
abordar-lo.
«Ese tema de las identidades –escriu a Zapatero–
es el que más fácilmente puede inflamar pasiones
y prohibirnos que cumplamos con nuestras
obligaciones sociales. Pero también, y de modo
muy principal, porque tú y yo las sentimos
profundamente y, siendo distintas, las
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
2/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
compartimos. Porque tenemos la obligación de
explicarlas y hacerlas respetar.» I per això evoca el
pensament d’un veterà militant socialista i
republicà: «Tu compatriota Anselmo Carretero, el
segoviano-leonés muerto en México hace poco, el
amigo de los catalanes exiliados, de los Bosch i
Gimpera y de los Xirau, el infatigable propagador
de la España nación de naciones, nos obliga mucho.
Los socialistas de España tenemos en él un
referente de un valor inmenso».
Anselmo Carretero és un vell conegut dels
estudiosos del federalisme a Espanya, però un
gran desconegut per a la majoria, encara que Enric
Juliana el va rescatar en algunes memorables
cròniques durant el procés. Nascut el 1908 a
Segòvia, fill de Luis Carretero Nieva, pare del
regionalisme castellà, Anselmo es va formar a la
Residencia de Estudiantes, va ser enginyer,
militant del PSOE des de jove i defensor de la
República. Amb la derrota republicana serà un
dels molts exiliats acollits per un Mèxic fraternal i
des d’aquest exili mexicà desenvoluparà, en
paral·lel a la seva activitat com a enginyer
agrònom, una intensa tasca intel·lectual per
estudiar les nacionalitats espanyoles.
PUBLICITAT
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
3/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Observa i analitza les diferències importants que
hi ha entre els diversos pobles que conformen
Espanya i escriu que un viatger «notará mayores
diferencias aparentes entre un vasco y un andaluz,
un catalán y un extremeño, un aragonés y un
gallego que entre un alemán y un austríaco, un
sueco y un noruego, un argentino y un uruguayo».
Carretero no hi veu cap problema, al contrari.
Celebra aquesta diversitat i no té inconvenient,
seguint les petjades de Pi i Margall o del seu pare
mateix, a considerar que Espanya és una
comunitat de pobles, de nacionalitats diferents,
fruit de la història i de la voluntat de la gent. Serà
ell qui parlarà d’Espanya com d’una nació de
nacions, una expressió afortunada que produeix
urticària i pànic en molts que conceben Espanya
amb una fe més religiosa que racional.
Una estreta amistat
Però quina és la vinculació de Pasqual Maragall i
Anselmo Carretero? Carretero havia fet amistat
amb Jordi Maragall, fill del poeta Joan Maragall i
pare de Pasqual, a través de Basi Mira. Anselmo i
Basi, que seria la dona de Jordi Maragall, s’havien
conegut a Madrid el 1931, quan ella estudiava a la
Institución Libre de Enseñanza, fundada per Giner
de los Ríos, en la mateixa època en què Anselmo
estudiava a la Residencia de Estudiantes. Allí van
treballar una bona amistat. Tant és així que quan
el ja matrimoni Maragall viatja el 1964 a Mèxic, i
coincideixen en un sopar amb Anselmo Carretero,
Jordi Maragall explica divertit com es va «alarmar
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
4/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
en veure un senyor que s’abraçava tan cordialment
a Basi».
De tornada a Madrid,
Jordi escriu donant
Pasqual Maragall va
notícia que ha llegit
aprofitar la seva estada
d’estudiant als Estats
d’una tirada el llibre
Las nacionalidades
españolas. «Es bueno,
Units per viatjar a
Mèxic i conèixer
claro y preciso»,
Carretero.
escriu. Des d’aquella
primera carta del 1964
fins a la darrera el 1996 s’estén una àmplia
correspondència (dipositada a la Fundació Pablo
Iglesias) que és el testimoni d’una estreta amistat,
on no falten les felicitacions de Nadal, telegrames,
postals… però sobretot cartes, llargues cartes on
flueix un diàleg, preocupat i esperançat en
proporcions diverses, sobre la naturalesa
d’Espanya. Les cartes de l’exili són un gènere
literari en si mateixes, una fórmula epistolar sobre
la qual es va construir un exercici estimulant de
reflexió i d’entesa cordial.
Jordi Maragall reconeixerà en Anselmo Carretero
un «dels pocs que ens comprenen», perquè és un
castellà que valora la defensa que fa Catalunya de
la seva personalitat política i cultural i entén –
sense necessitat de lleis– que la diversitat de
llengües és un dels tresors culturals principals
d’Espanya. La relació política s’intensifica amb la
Transició democràtica, que permet a Carretero
viatjar esporàdicament a Espanya, on vol influir en
el debat constituent: «Mi interés en que esta obra –
escriu en 1977 a Jordi, referint-se al seu llibre Los
pueblos de España– se imprima pronto es porque el
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
5/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
período electoral, que parece aproximarse de
verdad, y la etapa constituyente que le ha de seguir
han de hacer de mayor actualidad e interés que
nunca la cuestión de las nacionalidades y de las
autonomías regionales y la constitución federal del
Estado español».
Aquesta visió federal els uneix i Jordi Maragall
publicarà un article a la premsa catalana amb el
significatiu i carreterià títol «Espanya, nació de
nacions», on glossa i elogia l’obra Las nacionalidades
españolas. Precisament diversos pares de la
Constitució –entre ells Peces-Barba o Miquel
Roca– atribueixen al treball de Carretero la
inclusió del terme «nacionalitats» a la Constitució
de 1978.
PUBLICITAT
Malgrat el soroll interessat
L’obra d’Anselmo s’emmarca en l’estima que
professava cap als catalans. Per a Carretero,
Catalunya era un exemple per a altres pobles
d’Espanya i el germen del federalisme que ell
propugnava. En una altra carta a Jordi Maragall
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
6/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
escriu «pues, contra lo que suele afirmarse, las
concepciones políticas más cabales de la nación
española han salido hasta nuestra época de
mentes catalanas», entre les quals cita Pi i Margall,
el poeta Joan Maragall o Bosch i Gimpera. La
història confirma, malgrat el soroll interessat, que
els avenços que s’han produït en la vertebració
plural d’Espanya sempre han vingut per l’impuls
català, com afirmava Carretero. La darrera
polèmica sobre el finançament singular no deixa
de ser, en potència, un pas més cap a un
federalisme també fiscal.
Aquesta relació amb els «amics catalans» s’havia
iniciat els primers anys de l’exili i se simbolitza en
la profunda amistat amb Pere Bosch i Gimpera.
Però, a més, com que Carretero va ser sempre un
militant del PSOE, les relacions amb els socialistes
catalans suposen un capítol destacat de la seva
trajectòria. Va escriure a la publicació L’hora
socialista un treball sobre federalisme i socialisme
a Espanya, va fer amistat amb Lluís Armet, amb
Raimon Obiols, amb Solé Tura…
A la darrera carta que Anselmo escriurà a Jordi el
1996 diu: «Nunca olvido que mis ideas sobre las
nacionalidades y mis concepciones sobre la
nación española donde han encontrado mayor
calor e inteligente acogida ha sido entre los
socialistas catalanes y los compañeros de la
Fundación Rafael Campalans». Tot i que el PSOE
ha tingut al llarg de la seva història un corrent
federalista (des de Besteiro o Largo Caballero fins a
Jáuregui o Ximo Puig més recentment), les
posicions de Carretero eren minoritàries al Comitè
Federal del PSOE.
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
7/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Una esperança d’entesa
És en aquest context doble, d’amistat amb la
família Maragall i de sintonia amb els socialistes
catalans, on s’emmarca la relació entre Pasqual
Maragall i Anselmo Carretero. Pasqual va aprofitar
la seva estada d’estudiant als Estats Units per
viatjar a Mèxic i conèixer personalment Anselmo.
Són dues generacions diferents: la de la República
i la de la Transició democràtica. Pasqual
descobrirà en el vell amic del seu pare un
inspirador de les visions federalistes d’una
Espanya diferent i, sobretot, reconeixerà en
Carretero una esperança d’entesa entre els pobles
d’Espanya. Carretero segueix des de Mèxic la
carrera de Pasqual Maragall i veu amb entusiasme
com el fill del seu amic és elegit alcalde de
Barcelona, impulsa la seva gran transformació,
lidera un socialisme modern i desacomplexat i
projecta la ciutat a escala internacional. Celebra
com a propi l’èxit dels Jocs Olímpics de 1992.
PUBLICITAT
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
8/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Amb motiu de la mort
de Carretero, l’any
La història confirma
2002 a Ciutat de Mèxic,
que els avenços que
s’han produït a la
Pasqual Maragall
escriu al director del
diari El Mundo, Pedro J.
Ramírez, celebrant la
vertebració plural
d’Espanya sempre han
necrològica que hi ha
vingut per l’impuls
català, com afirmava
escrit César González-
Anselmo Carretero.
Calero i sent la
necessitat de fer-hi
alguna aportació:
«El punto en que Anselmo superó a todos,
anticipándose en muchos años a la Constitución
de 1978, fue el del concepto de España como
nación de naciones. Si se quiere entender bien la
Constitución cuando habla del pueblo español
como fuente de soberanía y de los pueblos de
España como componentes básicos de esa
soberanía, léase la obra de Carretero, léase su
conferencia sobre Castilla y Cataluña en el Casal
català de México, creo recordar que presentado
por Bosch i Gimpera, que fue rector de la
Universidad Autónoma de Barcelona, durante la
República».
Pasqual Maragall intuïa que allò que havia
esdevingut durant l’exili republicà, a Mèxic i a
altres països, tenia un paper destacat en la manera
d’abordar la transició democràtica i la
plurinacionalitat. L’exili havia estat font de diàleg,
fraternitat i reflexió entre forces diferents. A
l’article «Parece mentira», publicat el 2005 a El
País, va escriure el següent:
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
9/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
«La España que había enfrentado a castellanos y
catalanes, y a la España profunda con Madrid y
Barcelona, generó en 1939 un exilio
extraordinario, muy singular. No se entiende la
estabilidad cierta de los últimos 25 años sin la
forzosa, pero profunda y genuina, amistad entre
catalanes y castellanos, vascos y gallegos,
andaluces y asturianos, forjada fuera de España,
mayormente en el exilio americano. Parece como
si el castigo de la dictadura hubiera obligado a los
díscolos pueblos de España, expulsados del aula
peninsular, a reconstruir un lenguaje educado y
común fuera de ella.»
PUBLICITAT
‘Parece mentira’
En aquest article, Maragall lamenta que tota
aquesta amistat profunda «no baste para que la
España de la desconfianza haya bajado banderas y
aceptado que es una nación de naciones, como
defendió mejor que nadie Anselmo Carretero,
también exiliado en México y asiduo a los
Congresos del PSOE, donde defendía sus ideas a
las tantas de la madrugada». I acabava el seu
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
10/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
article amb aquestes paraules tan actuals: «Parece
mentira que tantos años después estemos todavía
bregando con las mismas incomprensiones que
entonces se empezaron a franquear.»
La proposta del nou
Estatut d’Autonomia de
Carretero parlarà
Catalunya, impulsada
d’Espanya com una
nació de nacions, una
per Pasqual Maragall,
aprovada al Parlament
de Catalunya, a les
Corts i ratificada de
nou a Catalunya, va ser
un intent d’avançar en
aquesta articulació
expressió afortunada
que produeix urticària i
pànic en molts que
conceben Espanya
amb una fe més
religiosa que racional.
plurinacional
d’Espanya. En una
conferència pronunciada el setembre de 2003 a les
Drassanes de Barcelona, amb el títol «L’Estatut que
volem», Maragall afirmava: «L’Estatut que volem
ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per
nosaltres, l’Estatut és una opció, lliurement
assumida, de participar en la gran família dels
pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del
món, de què parlava Anselmo Carretero. Ah, quin
personatge! Li hem de fer –i farem– un gran
homenatge.»
Homenatge pendent
Els esdeveniments no van permetre aquell
homenatge, que queda pendent. Aquest intent
lleial d’actualitzar l’encaix de Catalunya a Espanya
va ser malbaratat, amb un desastrós resultat, pels
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
11/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
portaveus de la nació uniforme, per aquells
«separadors», expressió creada pel pare
d’Anselmo, Luis Carretero Nieva, que treballen per
enfrontar pobles i aconseguir que la convivència
plural sigui difícil.
Com dèiem al principi, la plurinacionalitat
d’Espanya obliga a cercar contínuament el model
d’estat que respecti i articuli millor aquesta
diversitat. En aquest camí inacabable, figures com
Anselmo Carretero i Pasqual Maragall, des de
generacions i llocs diferents, suposen una
referència per a un diàleg constructiu i respectuós.
Tots dos pensaven que el caràcter nacional
d’Espanya no es pot construir sobre la negació
d’aquells pobles que se senten, alhora i
legítimament, nacions. Per això la idea de «nació
de nacions» respon molt millor a la nostra història
que no pas el relat d’una nació única,
uniformadora i excloent. Aquesta, parafrasejant
l’expressió de Gabriel Celaya, «fue una historia mal
contada».
Arxivat a
Anselmo Carretero · Espanya · Federalisme · Pasqual
Maragall
Compartir
Txema Castiella
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
12/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
És escriptor.
PUBLICITAT
Articles relacionats | Política
Molt Xostakóvitx i molt
poc Vivaldi
RAFAEL RAMOS I MARÍN
Anselmo Carretero,
Pasqual Maragall i
l’Espanya
plurinacional
TXEMA CASTIELLA
Serem Presidents
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
13/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Tot esperant la regió
metropolitana
ALBERT AIXALÀ I BLANCH
RAFAEL PRADAS
Qui som?
Fundadors
Butlletí Quinzenal
Som una plataforma
subscriptors
periodística de debat obert i
Una proposta
plural i a la vegada un
periodística amb
instrument d’acció ideològica
subscriptors
polítiques de
i política pel damunt de blocs
disposats a canviar
privacitat
i de partits.
les coses.
Correu electrònic
Accepto les
Rebre el butlletí
Subscriure’m ara
© 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies
| Termes i condicions de contractació
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
14/14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castiella, Txema
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-10-24
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carretero y Jiménez, Anselmo, 1908-2002
Federalisme
Espanya plural
Nacionalisme
Socialisme
Maragall Noble, Jordi, 1911-1999
Description
An account of the resource
Article publicat al número 73 de Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
Tots dos pensaven que la idea de «nació de nacions» respon molt millor a la nostra història que no pas el relat d’una nació única, uniformadora i excloent.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
En línia
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, el catalanisme cosmopolita
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Puig Bordas, Oriol
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-01-26
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Biografia
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Description
An account of the resource
<span>Article publicat al diari</span><em> Nació Digital</em><span>: <a href="https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html" target="_blank" rel="noopener">https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html</a></span>
Source
A related resource from which the described resource is derived
Nació Digital
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2861/20260309_Regio7_20PM_PCasaldaliga.pdf
7613b4aa79a75dc3ced4b3715254e355
PDF Text
Text
Descobreix les millors ofertes Subscriu-t'hi!
Bages
Sant Joan
Sant Vicenç
Sant Fruitós
Sallent
Santpedor
Cardona
Súria
El dia que Pasqual Maragall va fer 8.000 quilòmetres per reconèixer un
bagenc
Es compleixen vint anys del viatge del llavors president de la Generalitat a São Félix do Araguaia (Brasil)
per lliurar el Premi Internacional Catalunya al bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga
Pere Casaldàliga rebent Pasqual Maragall a peu de pista, el 9 de març del 2006 / ARXIU REGIÓ7
PUBLICITAT
Llegir
A prop
Jugar
�David Bricollé
Balsareny
Actualitzada 09 MAR 2026 17:02
Avui fa exactament vint anys, qui ha esdevingut una de les figures del Bages i de Catalunya més
rellevants internacionalment, era reconegut amb la més alta distinció del país. El fill de Cal Lleter, Pere
Casaldàliga (Balsareny, 1928) rebia de mans del llavors president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, el Premi Internacional Catalunya, homenatge a la seva trajectòria, pensament i empremta.
No va ser, a més a més, un lliurament convencional.
L’habitual és que el lliurament es faci en seu governamental, en un acte solemne al qual el
guardonat és convidat a recollir la distinció. En aquell cas, però, va ser el president català qui es va
desplaçar milers de quilòmetres, fins a l’altre costat de l’atlàntic i al cor de l’Amazònia, per fer a
mans del bisbe de São Félix do Araguaia la figura de ‘La lletra i la clau’, obra d’Antoni Tàpies, símbol
amb el qual es materialitzava aquest reconeixement.
Com que Casaldàliga havia decidit no tornar mai més a Catalunya, Pasqual Maragall va viatjar fins a
l’Amazònia brasilera per lliurar-li personalment el guardó.
Pere Casaldàliga amb Pasqual Maragall durant la visita de fa vint anys / ARXIU/REGIÓ7
A prop
Jugar
�El bisbe balsarenyenc va rebre el president de la Generalitat a peu de pista on va aterrar la petita
avioneta en la qual viatjava Maragall. Un Maragall que va admetre que en aquell moment estava
descobrint la veritable dimensió del religiós bagenc, a qui va qualificar de «l’home que està fent
l’estatut dels pobles que viuen a l’altra cara del planeta». I en destacava el paper que podia jugar en
el diàleg entre religions, afirmant que «obre una benvinguda amplíssima al diàleg de les diferents
creences».
Dedicat a les seves causes
El lliurament del guardó va consistir en un petit acte protocol·lari, amb una demostració folklòrica i
l’intercanvi de records (un collaret fet pels indígenes per a l’esposa de Maragall, Diana Garrigosa, i per
al president un rem de fusta brasilera com el que va servir a les tribus locals per navegar pel riu
Araguaia).
Per la seva banda, el bisbe Casaldàliga va deixar clar en el seu discurs («Humanitzar la Humanitat,
practicant la proximitat») que no acceptava el premi com un honor personal, sinó en nom de les
causes que havia defensat tota la vida: la terra, els pobles indígenes i els drets humans. I també
en memòria dels màrtirs com João Bosco Burnier i Dorothy Stang.
Deia que viure al costat dels pobles indígenes l’havia fet «més català», perquè li havia permès
redescobrir les arrels de la seva pròpia tribu maltractada i rebutjar qualsevol imperialisme cultural. Per
a ell, la tasca essencial era clara: humanitzar-nos a través de la proximitat amb qui pateix.
Sis anys i mig de la seva mort
Casaldàliga va morir el 8 d’agost del 2020 a l’edat de 92 anys, després d'uns dies ingressat a la UCI
d'un hospital de São Paulo per problemes pulmonars.
La mort de Pere Casaldàliga va suposar l'adeu a una de les veus més compromeses de l'Església des del
cor de l'Amazònia. La seva lluita per ajudar als pobres la va desenvolupar a São Félix do Araguaia,
l'indret que va esdevenir la seva segona casa i on va afrontar la recta final de la vida al costat del riu
Araguaia, d'on ja feia anys que havia manifestat que no se'n mouria, com així va complir. Allà hi va estar
estretament lligat i arrelat durant 52 anys. Prèviament, la seva paraula també va ressonar a Catalunya,
on es va interessar pel món del cristianisme obrer i va treballar a favor de les causes socials.
Reconegut com un dels pares de la teologia de l'alliberament, la seva tasca havia rebut nombroses
distincions, a banda del Premi Internacional Catalunya, com la Creu de Sant Jordi i el Premi per la Pau
de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya. Per cert, en aquest darrer guardó va rebre un gravat
que li va ser encarregat i signava una altra bagenca, l'artista de Sant Vicenç de Castellet Antolina
Vilaseca.
Llegir
A prop
Jugar
�Gravat de l'artista Antolina Vilaseca que va rebre Casaldàliga pel Premi per la Pau / ARXIU PARTICULAR
La seva trajectòria
De molt jove, va ingressar al seminari menor de la diòcesi de Vic i, més endavant, passa a formar part
de la congregació claretiana dels Missioners de l'Immaculat Cor de Maria. L'any 1952 va ser ordenat
com a sacerdot a Barcelona, durant el Congrés Eucarístic. Durant el seu sacerdoci, es va encaminar
aviat cap als corrents més socials, interessat en el món del cristianisme obrer.
Casaldàliga va tenir una gran activitat mentre va ser a Catalunya. Va deixar una especial empremta a
Sabadell, després de treballar per resoldre conflictes socials, i en tot el que feia l'acompanyaven dues
aficions: escriure i comunicar. Però en aquests primers anys també va veure ben a prop el que suposa la
guerra, la violència de la lluita entre els uns i els altres, el dolor de la sang vessada (a casa seva va morir
un tiet sacerdot i va conèixer de molt a prop el cas de les víctimes del seminari de Barbastre). I també al
llarg d'aquesta etapa es va despertar el seu esperit missioner. Així, el Nadal del 1967 s'acomiadava de
la seva família per marxar cap al Brasil, on el 1968 i funda una missió claretiana, a São Félix do
Araguaia, a la regió del Matto Grosso.
Tot just tres anys més tard (el 1971), va ser consagrat bisbe i li va ser encarregada de la prelatura
de São Félix do Araguaia, on va acabar d'arrelar i convertir-se en referència d'un poble amb un
sistema latifundista, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme i desproveït d'assistència sanitària. En
aquest punt, va començar la seva lluita per defensar els més febles. D'aquesta forma, els seus
arguments, amarats d'un clam per la justícia social, van començar a fer la volta al món i van ser l'origen
dels atemptats i les amenaces que va rebre al llarg de la seva trajectòria, que fins i tot van comportar la
mort d'alguns dels seus més estrets col·laboradors. A mitjans dels anys vuitanta, ja era considerat un
dels líders de la teologia de l'alliberament i connectava amb altres missioners, pensadors i teòlegs com
Llegir
A prop
Jugar
�Leonardo Boff. Encara el 2012, ja jubilat amb 84 anys i malalt, va haver de ser traslladat i amagat durant
un temps, sota la protecció de la Policia Federal, perquè va tornar a rebre amenaces de mort.
Notícies relacionades i més
La Fundació Casaldàliga convida a visitar-ne virtualment la tomba en l'aniversari de la seva mort
Balsareny reivindica l’educació política a la Trobada Pere Casaldàliga
La línia de Renfe del Bages enceta la novena setmana d’alteracions sense millores en l’horitzó
Durant tota la seva tasca al Brasil, va lluitar pel que va definir com les causes, que són els elements
centrals del seu discurs. Els problemes dels sense terra van ser una de les seves lluites. Ell va donar
suport a l'ocupació i a la resistència camperoles davant dels latifundistes. Alhora també treballava per
estrènyer els llaços de solidaritat entre els diferents països d'Amèrica Llatina per tal de combatre la
pobresa. El respecte envers els indígenes era una altra de les seves reivindicacions amb l'objectiu de
preservar les seves tradicions i costums. Totes aquestes causes s'inspiraven en la teologia de
l'alliberament, un corrent que situa a l'Església al costat dels més pobres.
TEMES
PASQUAL MARAGALL
BAGES
MORT
BRASIL
TERRA
PERE CASALDÀLIGA
CONTENIDO PATROCINADO
Outlander vuelve para despedirse por todo lo alto en M+
Mirar Ahora
Movistar Plus
El truco legal que muchos usan para pagar menos por la luz
Más información
Punto Diario
Sillón de oficina SANTIAGO acolchada, uso 8h, negro
Comprar
ofisillas
Chef José Andrés (56 años): 'Si el agua del bote de garbanzos te sabe a garbanzo es buena
señal. Este agua es de primera
Woman
Últimas Horas de la Wonder Week.
Reservar Ahora
Meliá Hotels
Joaquín Sabina (77 años): 'Mi médico dijo que bebiera 2 litros al día. Parece que es igual si los
dos litros son de tequila o de whisky
Woman
Llegir
A prop
Jugar
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
En línia
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El dia que Pasqual Maragall va fer 8.000 quilòmetres per reconèixer un bagenc
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bricollé, David
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-03-09
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Casaldàliga, Pere, 1928-2020
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Premi Internacional Catalunya
Description
An account of the resource
Article publicat al diari Regió 7: <a href="https://www.regio7.cat/bages/2026/03/09/dia-pasqual-maragall-fer-8-127637117.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.regio7.cat/bages/2026/03/09/dia-pasqual-maragall-fer-8-127637117.html</a>
Source
A related resource from which the described resource is derived
Regió 7
Abstract
A summary of the resource.
Es compleixen vint anys del viatge del llavors president de la Generalitat a São Félix do Araguaia (Brasil) per lliurar el Premi Internacional Catalunya al bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
São Félix do Araguaia (Brasil)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/7001/SabartesA_CMRE_2026.jpg
8576b16de72817d13df8bf55e302904e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-1997
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Voices of our 75-year history. Antònia Sabartés: “I would like CEMR to be brave and bold”
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
CMRE
Sabartés, Antònia
Parramon vilà, Mertixell
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-04-24
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Anglès
Subject
The topic of the resource
CMRE
Regions
Municipis
Europa
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Delors, Jacques
Prodi, Romano
Comitè de les Regions
Source
A related resource from which the described resource is derived
Lloc web de la CMRE: <a href="https://ccre-cemr.org/about-cemr/voices-of-our-75-year-history" target="_blank" rel="noopener">https://ccre-cemr.org/about-cemr/voices-of-our-75-year-history</a>
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/SVyfO9wLoXs?si=sl-3E8A-YlZl6Hbf" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
Abstract
A summary of the resource.
Antònia Sabartés was Head of Cabinet to Pasqual Maragall, Mayor of Barcelona, and President of the Council of European Municipalities and Regions (CEMR) from 1992 to 1997. Closely involved in the organisation’s leadership during a pivotal period for Europe, she witnessed first‑hand how CEMR helped shape the place of local and regional governments in the European project.
In this interview —recorded at the Fundació Mies Van der Rohe in Barcelona, rebuilt during Maragall’s time as the Mayor of the Catalan capital and closely linked to the European Union through the European Union Prize for Contemporary Architecture — she looks back on Maragall’s presidency, the defining moments of that period, and the legacy she believes continues to guide CEMR today.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Pavelló Mies Van der Rohe (Barcelona)
Rights Holder
A person or organization owning or managing rights over the resource.
CMRE
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/7037/moments-036_36_870x682_BravoA.jpeg
a47ef8a5cfc0226fa7446befc9424905
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
© Àngel Bravo
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:07:02 hores
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
The New Barcelona Post
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Entrevista sobre Pasqual Maragall a Barcelona Moments Estel·lars
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Tura Camafreita, Montserrat
Nel·lo, Oriol
Moreno, Custodia
Aira, Toni
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-07-06
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Alcalde
Barris
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Entrevista a Moments Estel·lars 'La Barcelona de l'alcalde Maragall', amb Toni Aira, Montserrat Tura, Oriol Nel·lo i Custodia Moreno, per analitzar com el llegat polític, urbà i social de l'exalcalde va marcar el rumb de la ciutat, i el continua marcant avui.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/-IP9uprm_Cg?si=XYnhrWTz1F_752hg" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-despres-maragall/">Video de l'entrevista a Moments Estel·lars sobre Pasqual Maragall)</a> a <a href="https://www.youtube.com">YouTube</a></p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Casa Cupra (Barcelona)
Rights
Information about rights held in and over the resource
The New Barcelona Post
Relation
A related resource
<ul>
<li><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/activitats/543/el-llegat-urb%C3%A0-i-social-de-pasqual-maragall-a-la-barcelona-d-avui.html" target="_blank" rel="noopener">Notícia de la Fundació Catalunya Europa sobre l'acte</a></li>
<li><a href="https://www.thenewbarcelonapost.cat/barcelona-despres-maragall/" target="_blank" rel="noopener">Notícia a The New Post Barcelona sobre l'acte</a></li>
</ul>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3793/FMHP_00935.jpg
f4a0ef84ae550d7de480d5dbc41b0288
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Imatge fixa
A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
Digital
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Moreno, Rubén
Bedmar,Jordi
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Title
A name given to the resource
Foto oficial del president Maragall, primer pla
Subject
The topic of the resource
Presidents
Administració autonòmica
Quadres, gràfics, etc.
Banderes
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
21-01-2004
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Fotografies