80 50 5190 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/927/0000000947.pdf a3b2784ed361bafae5a505e48b92cf09 PDF Text Text PARAULES DEL MH PASQUAL MARAGALL A L’ACTE DE LLIURAMENT DE LA MEDALLA D’OR DE LA CIUTAT DE BARCELONA Saló de Cent, 01 de Juliol de 2008 Molt Honorable President de la Generalitat, Senyor Ministre d’Exteriors Senyor Alcalde, Senyores i senyors Tinents d'Alcalde, Consellers, Amic Narcís Serra, Senyores i senyors Regidors, Autoritats, Estimades amigues i estimats amics. Gràcies a tots per ser avui aquí. La veritat és que fa una colla d’anys, devia ser l’any 1982 -o sigui que feu números-, aquí hi havia un escenari relativament similar, amb alguna diferència. Jo era allà davant i prenia possessió, i allà, en comptes dels meus fills hi havia els meus pares. En comptes de la Cristina, el Guim i la Maria, hi havia el Jordi i la Basi, que eren els meus pares. Podeu comptar les coses que han passat, les coses que ens han passat, com a país, però també com a ciutat i com a família. Em fa una il·lusió molt especial i és un gran honor per a mi, per a la meva família i per a tots aquells que m’han acompanyat durant una colla d’anys, rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, la nostra ciutat. La meva ciutat. La nostra ciutat, de tots. De tots els que hi hem nascut, de tots els que hi hem viscut, de tots els que som aquí. Perquè Barcelona és una ciutat que obre els braços a tothom. 1 �En aquesta casa, i en aquest mateix Saló de Cent, hi hem viscut moments de tota mena, fins i tot alguns de força complicats. Perquè després d’aquell moment tan maco que us he esmentat, el dia que vaig prendre possessió, n’hi va haver un altre que va ser una vaga de funcionaris que van inundar tot això i vaig haver de donar la cara davant d’un gavadal de persones que estaven en contra que els haguessin posat allò que en deien la pasqualina, la targeta per fitxar al matí. Perquè històricament aquí s’entrava a les nou, en teoria, o a les nou i quart de fet -perquè hi havia el cuarto de hora de tolerancia, que en deien- i se sortia a tres quarts de dues -gràcies a l’altre cuarto de hora de tolerancia-. I aleshores, és clar, ja em direu la setmana laboral com era... De manera que aquí vàrem fer un nou reglament pel qual es treballaven les hores que s’havien de treballar, de vuit a tres, i en jornada reduïda de vuit a dues, o de dos quarts de nou a dos quarts de tres, més o menys. I això no va agradar. I vàrem haver de fer front a una cosa que molts no podien entendre, que és que allò ho fes el Maragall, que havia estat el funcionari de la revolució, el que havia sortit al carrer, el que havia inundat aquesta mateixa sala de funcionaris protestant contra el règim que aleshores teníem -ens van fer fora amb gasos lacrimògens llençats per una claraboia, per cert, i vàrem haver de sortir corrents. He vist de tot, aquí. Hem vist de tot. Molts de vosaltres ho sabeu molt bé. Recordo aquells primers actes que us he esmentat i recordo que des d’aquí, des d’aquest Ajuntament, comptant amb la complicitat i l’esforç dels barris de la ciutat, dels districtes, vàrem fer una petita revolució urbana. Uns districtes que pràcticament no existien abans i als quals nosaltres vàrem donar president. Un president que era el de la força política que havia guanyat, ho recordareu, perquè a mi em semblava absurd que no hi hagués, si més no, aquesta representació, una mica més honorífica que real. Però allà on havia guanyat Convergència i Unió el president havia de ser de CiU, com és el cas de Les Corts, que no recordo qui va ser, i a Sarrià, segur, i al meu barri també, per descomptat. Però hi vàrem posar un president executiu, que a última hora és qui manava des del punt de vista pràctic, que formava part de la majoria de govern. He dit més d’un cop –i avui ho repeteixo- que he estat un home privilegiat. Per diverses raons. Una de fonamental: haver pogut ser alcalde d’aquesta ciutat, que és única. 2 �Si avui se’m concedeix aquesta Medalla és, m’imagino, per haver estat al capdavant de la ciutat, acompanyat per l’esforç de molta gent, durant molts anys. I vull citar aquells que van ser companys meus quan jo no era alcalde, ni tan sols regidor, sinó funcionari del Gabinet Tècnic de Programació del Sr. Josep M. de Porcioles, al qual encara tinc un gran respecte. Perquè aquest senyor, dintre de tot, el que va fer va ser preconitzar les tres C: carta, compilación y castillo. L’altre dia, el nostre alcalde, l’alcalde Hereu -el meu hereu- va aconseguir una d’elles, que és el castell. Ara està defensant l’altra, la Carta, que a última hora és l’Àrea Metropolitana, que finalment caurà, i que ens permetrà tenir una regió urbana de 4.000.000 o 4.500.000 habitants, una de les més grans d’Europa, que és el que és, i no una de les més xiques, com ho és ara des del punt de vista estrictament demogràfic. I després la compilació del dret civil, que és la tercera C, i que em fa l’efecte que des del punt de vista pràctic l’Estatut de Catalunya ja ha incorporat. Però mireu si han hagut de passar anys. En aquell Gabinet Tècnic de Programació de l’alcalde Porcioles, jo tenia per jefes el Cinto Ros i Luís Carreño –que va morir-, i per companys José A. Pepi García Durán, Armand Sáez, Gabriel Lucena i Santi Udina –que també ens va deixar. Repeteixo: si avui se’m concedeix aquesta Medalla, és, m’imagino, per haver estat al capdavant de la ciutat, acompanyat per l’esforç de molta gent, durant molts anys: primer com a regidor, després com a alcalde, entre 1979 i 1997 (15 anys d’alcalde, Déu n’hi do!, és el que durant més temps he fet). Els millors anys de la nostra vida, com deia aquell. Per a mi i per a molts companys i companyes de generació, jo crec que ho van ser. Jo en vaig ser la cara visible, ho admeto. Però aquesta Medalla pertany a tots els que vau treballar amb mi (els vius i els absents) i a tots els barcelonins i barcelonines, que s’hi van esmerçar. 3 �I a alguns barcelonins en concret: la meva família, la Diana, que Déu n’hi do el que van haver d’aguantar. I a tants col·laboradors que ara no podré citar un per un, però sí alguns. El Serra Martí –el recordareu, un home d’una qualitat personal indestructible. La Maria Aurèlia Campany. La Maria Mercè Grau –la meva secretària a l’Ajuntament. El Xavier Roig –el meu cap de Gabinet. La Marta Grabulosa –que m’ha acompanyat durant vint anys. En Pep Subirós. En Joan Clos –per descomptat, el meu hereu també en aquell moment. I l’Ernest, sempre l’Ernest, perquè sense l’Ernest no haguéssim fet res. Sempre he dit que l’autèntic Pasqual Maragall es diu Ernest. Tots heu estat condició indispensable de la meva passió i dedicació. De manera que accepto la Medalla amb la condició que sigui en nom vostre, en nom de la ciutat que m’ho ha donat tot. Nosaltres, molts de vosaltres i jo mateix, vam somiar-la, la Barcelona d’avui. Avui recordàvem amb la Diana que és la Barcelona del Gato Pérez. El Gato Pérez cantava una cançó sobre baixant per les Rambles que deia un matí de primavera aviat farà no sé quants anys, arribava a Barcelona pel moll d’ultramar un jove, etc. etc. Aquest senyor, el Gato Pérez, que era argentí, va morir i no se n’ha sabut gairebé res més. Però és un dels cantants de Barcelona, dels que han explicat Barcelona al món d’una forma més planera. Jo vaig anar amb ell, temps més tard, a Buenos Aires, i vàrem anar pels teatres més famosos i gairebé no hi havia ningú per escoltar-lo. Ell era un argentíbarceloní, que és una cosa molt de Barcelona, perquè és una ciutat que és capaç de fer dels ciutadans que vénen de fòra ciutadans de Barcelona, que després la defensen a matar, més que no pas els que hi hem nascut. En aquella cançó ell continuava argentins i portuguesos, catalans i aragonesos, una humanitat diversa, impossible d’oblidar, o alguna cosa així. Crec que és una de les millors cançons de Barcelona. Ara mateix, Barcelona és una de les ciutats més ben valorades del món. En aquells anys intensos fèiem al revés que Penèlope: De nit somiàvem i de dia construíem. 4 �Així vam retrobar-nos, un bon dia, amb una ciutat que havia recuperat la seva dignitat a tot els barris i districtes. Vam creure en nosaltres mateixos. Vet aquí. I en la gent dels barris, on, per cert, vaig anar a viure sovint –cosa que a la Diana no li va agradar molt però s’havia de fer. En el meu adéu com a alcalde, aquell setembre del 1997, vaig repassar moltes coses. En Narcís n’ha glossat força avui. Ara no repetiré un altre cop el que ja vaig dir, però sí que voldria recuperar algunes reflexions sobre temes pendents, si m’ho permet l’alcalde abans d’acabar. Barcelona és una de les ciutats més ben valorades del món. És veritat. En tots els rànquings de ciutats hem anat pujant posicions, any rere any. Arribar on som ha estat dur, en dono fe. Però gràcies a l’esforç, la voluntat de consens i de pacte, i la voluntat de progrés de tots plegats, ho hem anat aconseguint. Les ciutats són cossos vius. I el seu batec és també una exigència. Per això, ara s'ha de seguir endavant i continuar fent de Barcelona el que ja és ara, però encara més: la ciutat més sanament envejada, més sincerament estimada, més noblement desitjada. No serà fàcil. Perquè quan les coses van bé és més difícil millorar. I, sobretot, és difícil que es percebi la millora per damunt del soroll provocat per la legítima controvèrsia política i la rivalitat partidària que, d’altra banda, és absolutament sana i necessària. Ara és quan l’Alcalde Hereu tremolarà (perquè diuen que aquest Maragall és tremendo!) . No vull que s’interpreti el que diré com un llistat de greuges per posar en evidència ningú. De molts dels temes que enumero com a pendents me’n sento en bona part responsable o, almenys, corresponsable. I en l’exercici d’aquesta responsabilitat vull posar sobre la taula algunes reflexions sobre els reptes actuals. Crec que amb aquestes aportacions podem seguir fent Barcelona, fent país i fent Europa. .- De les tres “Cs” de Porcioles, de les quals ja he parlat, la que fa referència a la Carta municipal: en falta completar el desplegament i l’aplicació i reconèixer l’AMB. Crec que l’Albert Serratosa, que és aquí 5 �present, estarà content de sentir-ho. Sense l’Àrea no som de dret la ciutat de 4 milions que som de fet. Perdem pistonada. Som una de les 5 o 6 ciutats més importants d’Europa amb Londres, París, Madrid, Frankfurt i Milà. Però no sols. Ho som amb l’Àrea Metropolitana. .- Connexió Port-Aeroport: en això som afortunats, perquè ni París ni Madrid no ho poden tenir. És una oportunitat estratègica fonamental. Això és perquè és físicament així. No hem fet res especial, sinó que hem tingut sort. I ho hem de poder i saber aprofitar. Facin el favor d’entendre’s, Port i Aeroport. I si AENA no vol, anem a Madrid a exigir que s’acabin els corporativismes. Perquè el Port sabem qui és, però AENA qui és? És el pitjor que et pot passar, que no hi hagi una cara. Doncs que es posin al telèfon aquests senyors, amb l’alcalde, i que siguin capaços de lligar Port i Aeroport, perquè si ho fem tindrem una cosa que molts no poden tenir. Madrid, per descomptat que no, però d’altres tampoc. .- L’Espanya policèntrica que imaginem des de Barcelona: l’alta velocitat en xarxa, no radial. Va estar molt bé el que em va dir una vegada el Sr. Aznar quan era president: “de Madrid a cada capital de provincia en Alta Velocidad”. D’acord. I no només de Madrid a Barcelona o de Barcelona a Sevilla. Compteu que els ajuts que ens van donar pels Jocs Olímpics era a canvi –bé, a canvi o acompanyats de- per l’acceptació per part nostra que la primera línia d’Alta Velocitat era Madrid-Sevilla. I el president del Govern espanyol era sevillano i això és normal. A la vida aquestes coses passen. Però bé, han passat molts anys i ara hauríem d’obtenir que Barcelona tingués Alta Velocitat amb Bilbao i Alta Velocitat amb València. Perquè si no la té, no serà mai el que hagués pogut ser. I aquesta idea radiocèntrica d’una capital que té uns braços és per a nens petits, però no és per a la gent gran que ja som tots plegats, uns més que d’altres. Els 300.000 milions de pessetes que es van gastar durant tots aquells anys per als Jocs i per canviar la ciutat, per fer les Rondes, etc. –no pels Jocs en si mateix, que varen costar una petita part d’això, que ho va finançar el Banesto; recordo l’operació Jocs, en Josep Miquel Abad que és aquí se’n recordarà-, aquelles inversions que es van fer, les hem acabat de pagar fa un o dos anys. 6 �I jo sempre li dic a l’alcalde Hereu: tornem a començar. Encara que ara és més difícil perquè els tipus d’interès són més alts. Però justament ara és quan jo crec que la gent més agrairà que fem l’esforç. Cal la connexió Barcelona-València, cal seguir fins a Cadis –això m’ho han posat i trobo que si es pot, fantàstic- i cal Barcelona-Bilbao i la connexió amb la cornisa cantàbrica. Per cert, fa pocs dies vaig visitar la Sagrada Família. Sóc partidari d’acabar-la, jo estic amb el Bonet: s’ha de fer, amb l’arc sobre el carrer Mallorca i les cases que estan a l’altre costat, que estan afectades, ja és hora que marxin –és un sacrifici que s’ha de fer però està legislat que sigui així-. Però alhora sóc partidari convençut de fer el túnel per sota. I ja li he dit a en Bonet: està molt bé la Sagrada Família, i tot per la Sagrada Família, però que amb el “cuento” –perdó, amb l’excusade la Sagrada Família no es pugui fer que l’Alta Velocitat passi per Barcelona i vagi fins la Sagrera -que és on el Frank Ghery ara ha de fer l’estació, la gran estació ferroviària de Barcelona- doncs crec que és un perjudici que no s’hauria d’admetre. No ens convé gens endarrerir-ho més. Si Gaudí hagués tingut tantes pors mai no hauria començat la seva obra. I si avui visqués, se’n riuria dels qui tenen por del túnel. Siguem seriosos, val a dir, siguem audaços. Mirem cap al futur. Fem-ho bé, però fem-ho! L’objectiu és travessar la ciutat per arribar a Girona, Figueres i França. I a Europa. Però primer cal travessar Barcelona i transformar la gran àrea de la Sagrera, de la qual acabo de parlar. .- Euroregió: també se n’ha parlat. La realitat geogràfica que Jaume I ja va protagonitzar, segueix evolucionant i el paper de les ciutats motores d’aquesta regió és fonamental. Barcelona i Catalunya n’han estat part cabdal. Hem de seguir empenyent l'Euroregió en tots els camps. Sempre amb el respecte màxim per les aspiracions de cadascuna de les comunitats urbanes, regionals o nacionals que en formen part. Tots hi hem de ser per voluntat. Però hem d’admetre que, junts, tindrem potència, força i futur. La dimensió que cal per ser algú a Europa. 7 �Si la nostra pàtria ja és Europa, perquè d’alguna forma la bandera ho és, la moneda ho és, l’himne ja el tenim –el va traduir Maragall al català, és la 9a Simfonia de Beethoven- , ... si en tot això ja som europeus –i l’exèrcit aviat ho serà- , què ens falta? Doncs el pas de dir: somos europeos. Que ho som. Perquè a última hora, el que ens definia com a nació, com a ciutat, doncs ja tot és pràcticament europeu. No dic olímpic o mundial, però sí europeu. De manera que en aquest marc és on ens hem de bellugar i actuar com una force de frappe d’Europa, en aquest cas. No només de Catalunya i Espanya sinó també d’Europa. .- Barcelona és una capital científica: tant en recerca com en qualitat assistencial. En el camp de la recerca tenim exemples de mèrit: Joan Rodés al Clínic, l’Hospital del Mar (amb el programa Emilia), el Sant Pau (amb Teresa Gómez Isla treballant en l’Alzheimer, molt avançat), i el PRBB de Jordi Camí i altres en la línia d’excel·lència internacional. És en aquesta línia que hem volgut engegar la Fundació Pasqual Maragall per l’Alzheimer, bé, contra l’Alzheimer. Mirant d'aconseguir, amb la complicitat de tots, que Barcelona esdevingui el referent mundial en la investigació de les malalties neurodegeneratives. Perquè ja està calculat que amb l’increment de la longevitat i les correlacions que hi ha entre longevitat i aquest tipus de malalties, anem cap a un món molt complicat. Ho aconseguirem. No sé en quant temps, no sé si jo ho veuré, però ho aconseguirem. Però també i especialment, ens hem d’esforçar en el camp assistencial i en el rol dels barris i districtes, com a agents propers als ciutadans. D’això ja n’he parlat amb la regidora Blasco i amb alguna persona més. El 97, quan m'acomiadava d'aquesta casa, vaig dir: sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món. I és veritat. La solitud extrema, la indigència, la demència senil i, en general, les malalties mentals, només s'erradicaran si les ciutats són progressives, i si les nacions es deixen de grans luxes defensius i ornamentals i inverteixen en les estructures d'acollida idònies, que són els barris de la ciutat. 8 �Sempre he cregut en la proximitat com la clau per resoldre els problemes de tothom, i els barris en són la màxima expressió. I és per això que acabo parlant de ciutat però, sobretot, dels barris. Les tasques i esforços que s'han dut i s'estan duent a terme són importantíssims. Exemples: Raval/Ciutat Vella – amb Itziar González, Horta Guinardó – amb Elsa Blasco, ja ho he dit, i d’altres. Caldrà seguir i aprofundir en tots aquests temes: ara no és el lloc ni el moment, això són només apunts, però val la pena no adormir-se. La Medalla que la meva ciutat em concedeix expressa una estimació recíproca, mútua. I quan t'estimes una cosa no pots deixar de voler-li el millor. I d’ataquinar-la, esperonar-la, perquè ho aconsegueixi. Per a tot això compteu amb mi. Gràcies Barcelona! T’estimo Barcelona! Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs d'agraïment per la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona Abstract A summary of the resource. Em fa una il·lusió molt especial i és un gran honor per a mi, per a la meva família i per a tots aquells qui m’han acompanyat durant anys, rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, la nostra ciutat. La meva ciutat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)  Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Ajuntament de Barcelona Barcelona Medalla d'Or Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-01 Relation A related resource Publicat al Bcnroc (Repositori Obert de Coneixement):<br /><a href="https://api-bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/api/core/bitstreams/44a574f5-f9aa-41ad-867b-67c9b10b3d13/content" target="_blank" rel="noopener">Medalla d’Or de la Ciutat Pasqual Maragall i Mira</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/2615/20080701_glossaPM_NSerra_MedallOrBCN.pdf b4e180730ef63f0b93f096e4de4c5531 PDF Text Text Paraules de Narcís Serra glossant l’Excm. Sr. Pasqual Maragall Mira en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat 1 de juliol de 2008. Saló de Cent. Ajuntament de Barcelona. Estimats amics Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, Molt Honorable President de la Generalitat, Excel·lentíssim Senyor Alcalde, Querido Ministro de Asuntos Exteriores y Cooperación, Regidors de la Ciutat, Amigues i amics, Si hi ha algú que hagi merescut la medalla d’or de la Ciutat en els darrers cinquanta anys, i encara no la tingui, aquesta persona és Pasqual Maragall. Les meves paraules no seran, doncs, de justificació d’un fet evident. Ni vull que siguin el relat dels records tan vius de molts anys d’actuació i, deixeu-m’ho dir, de serveis polítics al país. Encara que quan vaig començar a pensar en aquestes paraules els records venien sols: de l’època en que preparàvem assignatures de la carrera amb un grup d’amics, al 1 �piset del carrer de Còrsega des d’on vàrem organitzar la primera campanya electoral l’any 1977; dels maldecaps econòmics i de la reforma administrativa municipal quan encetàrem la gestió d’aquesta Ciutat, al retorn de Lausanne amb la designació olímpica a la butxaca; del dolor de l’atemptat d’Hipercor o l’assassinat d’Ernest Lluch, a la joia de la cerimònia inaugural dels Jocs. Però ja he dit que no crec que el que ara hagi de fer és alliberar els records personals. Aquesta és la cerimònia d’atorgament de la medalla de la Ciutat, per decisió del Consell plenari que la representa. Per això adreço la meva intervenció cap al terreny de la reflexió, del reconeixement. Pasqual Maragall pertany a la generació que ha fet possible la transició. No era una generació homogènia, solem dir que l’integraven els que van lluitar contra la dictadura. És evident que Pasqual Maragall era un d’ells. La generació era més àmplia: també l’integraven els franquistes que van entendre que la democràcia era l’única solució per assegurar la convivència entre els espanyols. Han passat més de trenta anys i ara puc dir que són d’aquesta generació tant Felipe González com Adolfo Suárez, tant Rodolfo Martin Villa como Jordi Solé Tura, tant Miquel Herrero de Miñón com Miquel Roca i Junyent, tant Fernando Abril com Pasqual Maragall. És la generació marcada per un èxit: la democràcia que avui té Espanya. Uns van lluitar per aconseguir-la i els altres van 2 �comprendre que era el règim necessari quan la Unió Europea ja portava vint anys d’existència. Pasqual Maragall va començar molt aviat. No tenia vint anys i ja era membre del Front Obrer Català i fundava un grup polític universitari, el Moviment Febrer 62 en el que el vaig conèixer i del que n’era impulsor. Crec que una inclinació política tan marcada va acompanyada, si és sincera, d’una forta vocació de servei públic. En el dirigent universitari hi havien ja les capacitats, l’esperit, l’empenta i la inquietud intel·lectual que han caracteritzat els llargs anys de responsabilitats polítiques en els àmbits de Barcelona i Catalunya de Pasqual Maragall. Crec també que l’educació familiar ha estat un element fonamental en la formació del pensament de Pasqual Maragall. Parlo de l’avi, però especialment dels pares, en Jordi Maragall i la Basilisa Mira, als que, en paraules d’Eugenio Trias, els va tocar viure “el costat dolent” i la “nit fosca” de la nostra història com a poble. Joan Reventós, en ocasió del traspàs de Jordi Maragall, va descriure com ell veia el seu ideari: “Catalanisme en diàleg amb Castella, cristianisme liberal, cultura sense dirigisme, hospitalitat i generositat intel·lectual, sensibilitat artística i elegància moral van caracteritzar Jordi Maragall. De tot això, mai no se’n va gloriar; simplement ho va practicar i així ho va transmetre 3 �–amb el seu exemple i els seus silencis profunds- als seus fills i als seus amics. Va ser fidel al llegat familiar, el conservà i l’enriquí per traspassar-lo als seus fills, conscient de pertànyer a un llinatge que honora Catalunya i que, de retop, obliga a tots els qui l’hereten”. Pasqual Maragall ha estat molt conscient d’aquest llegat familiar que li ha donat aplom per pensar en el demà, per perseguir tossudament la seva visió d’una ciutat més viva, per ser inconformista respecte del statu quo, de les idees còmodes. Jordi Maragall es va definir en un article publicat els primers anys de la transició d’aquesta manera: “La meva militància és, doncs, aquesta: esmerçar-me a guanyar adeptes a una consigna de participació reflexiva, responsable, lliure, intel·ligent, apassionada; maldar perquè creixi el nombre de partidaris, encara que no ho siguin dels mateixos continguts que jo visc i defenso a ultrança. Prefereixo haver de discutir amb un oponent partidari d’uns altres esquemes que no haver-me-les amb partidistes ignorants”. Pasqual Maragall ha estat sempre un partidari amb conviccions profundes, idees que ha defensat amb tenacitat. Seguint la distinció del seu pare, no ha estat mai un partidista dòcil. I aquest home ha estat l’Alcalde del Jocs Olímpics i, encara més, ha estat l’Alcalde de la transformació de Barcelona. 4 �Barcelona va despertar amb la democràcia. El primer Ajuntament va iniciar una tasca de dignificació dels barris, d’operacions puntuals que cercaven recosir el teixit urbà, obrint places, creant espais verds allà on eren possibles. Passat aquest període, era evident la necessitat d’una concepció global del progrés de la ciutat, concepció que va madurar, a partir de 1983, l’alcalde Pasqual Maragall. Calia integrar peces tan diverses com l’obertura de Barcelona al mar, la continuació de la tasca d’igualar la qualitat urbana dels diferents barris, la projecció internacional de Barcelona, les rondes, o la humanització de les vies urbanes com ara la Meridiana, per citar uns quants exemples. Aquesta integració en un gran projecte global, tan complex com imaginatiu, ha estat l’obra de l’alcalde més important que ha tingut Barcelona en el darrer segle. I és ben cert que els Jocs Olímpics van ajudar molt. Van ser l’ocasió que s’havia d’aprofitar per a integrar voluntats, per sumar esforços i inversions. Però sense aquest projecte global del que parlo, sense saber ben bé el que volíem, haurien estat una ocasió desaprofitada. Al contrari, Barcelona els va aprofitar al màxim, precisament perquè amb temps per endavant es va construir el projecte d’una nova Barcelona. I així, a tot el món, es va començar a parlar del “Model Barcelona”, sense que aquesta expressió tingui un únic significat, perquè almenys jo en conec tres. 5 �El primer el va establir el Royal Institute of British Architects quan va donar la medalla d’or a tres alcaldes i a urbanistes de Barcelona, justificant-la “per la combinació d’espectaculars projectes urbans i la millora a petita escala en places i carrers”. L’arquitecte anglès Richard Rogers ho ha dit d’una altra manera “El truc de Barcelona ha estat començar per la qualitat i seguir per la quantitat”. Doncs bé, la persona que sintetitza aquest tarannà, aquesta versió de “Model Barcelona” és, sens dubte, l’alcalde Maragall. El segon significat entén per “Model Barcelona” la col·laboració eficient, la cooperació per assolir fites comunes entre el sector públic i el privat. Aquí també tornem a trobar a Pasqual Maragall i els seus esforços per intentar que Barcelona fos un motor econòmic, creant empreses com Iniciatives, elaborant els Plans Estratègics en els que es programava, fins i tot a mig termini, aquesta col·laboració entre administracions, empreses i societat civil. El propi Pasqual Maragall ens ha proporcionat una tercera definició del “Model Barcelona”. Ell ha escrit que és “la suma d’uns valors, als quals s’ha d’afegir una visió de futur, a la qual alhora s’ha de sumar un esdeveniment que era com un argument per a la transformació de la ciutat”. L’esdeveniment, ja el sabem, van ser els Jocs. La visió de futur és la que definiren l’alcalde i l’equip que ell va impulsar. Els valors també els defineix Maragall: “Consens, participació, complicitat públic-privat, civisme, diversitat sociocultural, 6 �equilibri social, vida al carrer. Però també: esperit de competició, modernitat, sostenibilitat i subsidiarietat, i fins i tot, algun de més antic, com el sentiment de ciutat”. En tots tres significats de l’expressió “Model Barcelona”, la figura de Pasqual Maragall n’és un element imprescindible. Dit d’una altra manera: tant si ho encarem d’una manera com d’una altra, no es pot comprendre la Barcelona d’avui sense el guiatge, l’impuls, la visió que Maragall hi ha aportat. Vull afegir, però, que hi ha un element que ha estat essencial en tot aquest procés: és el gruix humà de Pasqual Maragall, l’home que ha paït prou bé la ciència econòmica com per conèixer les limitacions de la tecnocràcia; el que, fidel al llegat familiar, creu que la cultura, la inquietud intel·lectual són requisits necessaris per a fer política. És també l’home que diu al llibre “Barcelona, la ciutat retrobada” que l’alcalde és com una esponja que “ha d’absorbir les idees, les il·lusions i les necessitats dels ciutadans i convertir-les en projectes i solucions”. En un altre llibre, “Diàlegs a Barcelona” que va produir l’any 1983 amb aquesta gran dona que va ser Maria Aurèlia Capmany, engrescat pel tarannà vital i humà de la companya d’aquelles passejades li diu, citant a Shakespeare, que la ciutat és la gent i que aquest serà el seu eslògan tota la vida. Per tot això, en Pasqual Maragall pregonava que volia “una Barcelona recuperada en ambició, però també en humanitat”. 7 �L’ambició en els projectes, en les solucions ha estat una composant essencial de l’eficàcia de la gestió i el guiatge de Pasqual Maragall ja des del seu primer mandat. Volia, millor diríem somiava, una Barcelona oberta al món, que lluités per a ser-ne una de les seves 15 grans ciutats i d’aquesta manera va esdevenir el primer, i incansable, presentador de la Barcelona democràtica a la societat internacional. Va utilitzar, és evident, la targeta de presentació que constituïen el Jocs, però també les incomptables targetes amb què ens podem promoure, des del clima suau a la qualitat de vida, passant per Gaudí, Picasso o Miró. Molt hem caminat en la direcció d’aquest somni en els seus períodes de mandat i també en els dels seus successors a l’Alcaldia. També envers l’acompliment d’altres somnis de Pasqual Maragall hem avançat amb força, en la direcció de l’autoestima com a ciutat, en la de “guanyar la batalla de la urbanitat després d’haver guanyat la de la infraestructura”, per citar dos exemples més de la seva visió humanista de la ciutat. Però hi ha un somni que no l’hem vist complir-se. És el de l’Àrea Metropolitana, l’entitat que haurien de crear els 27 municipis que formen la Barcelona metropolitana real, per tal d’adaptar-se als temps, als problemes, als reptes i a les oportunitats del moment. Aquest somni, com contemporàniament va passar amb el Gran Londres, va ser tallat de soca-rel pels que veien un perill per Catalunya on no hi havia més que la ferma voluntat de bastir una gran capital a favor del país que volia servir. 8 �El que està clar és que Pasqual Maragall és un polític que ha anat generant idees i propostes, moltes de les quals tenen avui una actualitat ben viva. En el camp municipal n’esmento unes quantes ultra la Barcelona metropolitana de la que ja he parlat: l’organització consensuada en districtes, la planificació estratègica, la integració de la iniciativa privada en les polítiques públiques i l’ajuntament com a instrument per a la promoció econòmica. Pensant en Barcelona ha fet propostes que li han donat el lideratge municipal a Espanya, l’aproximació a València i entre Catalunya i el País Valencià, Barcelona com a segona capitalitat espanyola, la seva projecció a través de l’Euroregió. En Pasqual Maragall no ha considerat mai que per estar en la vida local no s’hagués de reflexionar sobre la convivència plural a Espanya. Aquest home que prefereix definir-se com a catalanista, però que ha declarat “si em pregunten des de Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí” ha fet moltes propostes per reviscolar solucions federals a la convivència entre els espanyols. Fidel al llegat familiar li escauen plenament les paraules dedicades per Joan Reventós al seu pare i que ja he citat: “Catalanisme en diàleg amb Castella”... No han sigut temps propicis per assimilar ni aquestes propostes ni aquest tarannà, sobre tot més enllà de l’Ebre, però és ben cert que sense aquesta manera de ser traslladada a la Presidència de la Generalitat no tindríem avui un nou Estatut d’Autonomia. 9 �I és que la persona de Pasqual Maragall no cap en un sol motlle. Als que creuen que llençava massa idees, que eren imprevisibles, el seu llibre amb Maria Aurèlia Capmany mostra que ja des dels començaments com a alcalde tenia clares conviccions i les idees ben fermes. Als que consideraven que era massa visionari, ell oposa la transformació real de Barcelona; als que creien que pensava massa en el demà responia resolent els problemes de cada dia... I és que quan un polític és, com Maragall, de gruix personal i llarga executòria, el propi camí recorregut és la millor manera de trencar els tòpics o els prejudicis que sobre la seva actuació poden existir. El passat mes d’octubre Pasqual Maragall va fer públic que patia la malaltia de l’Alzheimer. Avui ja ha constituït i presideix una Fundació per agregar-se, des de Barcelona, a la lluita mundial contra aquesta malaltia. És un nou gest inconformista, vital, humà, del seu temperament, reconegut pels ciutadans de Catalunya quan, fa poc temps el van nomenar “Català de l’Any” per iniciativa popular. He volgut subratllar tant la trajectòria com l’home davant del guardó que li atorga la Ciutat. He començat dient que aquesta decisió no necessita justificació per a cap ciutadà coneixedor del que ha passat els darrers 25 anys. Vull acabar remarcant que aquesta radical transformació de Barcelona, aquestes propostes ambicioses i eficients, aquesta tenacitat en la defensa dels interessos de la ciutat, només són possibles en 10 �una persona que s’identifiqui amb Barcelona, que la visqui en les seves virtuts i els seus defectes, en una paraula: que l’estimi, que tingui passió per ella. I per molt valuosos que hagin estat els serveis que Pasqual Maragall ha prestat a la Ciutat, és sobre tot aquesta relació d’afecte la que, al meu parer, el fa mereixedor de que Barcelona li atorgui avui la seva medalla d’or. Sant Cugat, 29 de juny de 2008 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Narcís Serra glossant l’Excm. Sr. Pasqual Maragall Mira en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Ciutat Creator An entity primarily responsible for making the resource Serra, Narcís Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Premis i reconeixements Medalla d'Or Barcelona Alcaldes Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent. Ajuntament de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1718/0000000952.pdf f41efc9094f42f5f26ec9d75fe6e0bd3 PDF Text Text P U N T D E V I S TA 14 EL PUNT | Dimarts, 22 de juliol del 2008 tribuna | PASQUAL MARAGALL I MIRA. Expresident de la Generalitat de Catalunya 18 de juliol L’anterior president de la Generalitat explica vivències personals relacionades amb l’inici de la Guerra Civil espanyola i els Jocs Populars que aquell dia havien de començar, i el cercle tancat amb els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 D ia assenyalat, el 18 de juliol. Aquell dia, el 1936, havien de començar els Jocs Olímpics Populars a Barcelona, però un general amb plaça a l’Àfrica va declarar la guerra a la Segona República Espanyola i el president Azaña va haver de lliurar una batalla de tres anys que va perdre, cosa que el va obligar a travessar el Pirineu. Poc després va morir a Montalban, a l’Estat francès, com Machado. Crec que va deixar per escrit que, un cop mort, ningú mogués el seu cos d’allà. Aquell 18 de juliol els meus pares eren a Madrid. S’havien casat l’1 d’abril i la meva mare ja estava embarassada del primer fill. Van mirar de tornar amb la seva DKV a Barcelona, però els van requisar el vehicle i els va haver d’anar a buscar el meu oncle Leoncio –el meu padrí i germà bessó de Basilisa, la meva mare. (Caram, amb els noms dels germanets valencians de Monòver! Per acabar de completar el repertori, la meva padrina, la germana petita de la família, es diu Chonuca, un diminutiu característic de Santander d’Ascensión.) Leoncio, Basilisa i el los el 18 de juliol, data olímmeu pare van tornar per pica per excel·lència. Ja València. I al cap de nou abans ens havien pres els de mesos exactes del seu cal’any 1928, que propiciaven sament, el dia 1 de gener, els cracks de l’Espanyol i el va néixer el meu germà Barça Zamora i Samitier, gran, en Jordi, que va hequan van tornar, impressioretar el nom del meu pare. nats, dels Jocs d’Anvers. Jo tinc el del meu avi matern i republicà, que havia Cercle tancat mort amb 51 anys, diuen que de pena, poc després Al cap d’uns anys, el sucd’haver-se acabat la guercessor de Coubertin, Joan ra. Sabater, era. No de Oficina d’acreditacions de l’Olimpíada Popular de Barcelona, el 1936. / AF / AHC Antoni Samaranch, seguranom, d’ofici. Sabater i de ment falangista de jove naixement humil, però llest i valent, i de tar a Espanya uns brigadistes internacio- –com tants altres, quin remei!–, va esmegran, ric. nals, comunistes tots ells, que venien a nar l’error i després de ser nomenat amsotmetre el país al jou soviètic. És cert baixador a Moscou ens va portar a Barceque algun o molts d’ells es van enrolar fi- lona els fantàstics Jocs del 92. Els Jocs com a excusa Del juliol de 1936 al juliol de 1992 es nalment a l’exèrcit popular, però no haTornem, però, al 18 de juliol. La guerra vien pas vingut per això, havien vingut va tancar un cicle tan contradictori, tràgic que va començar aquell dia no va ser una als Jocs Populars. Per què «Populars»? i finalment positiu com bona part de la guerra qualsevol. La va declarar el gene- Doncs perquè el baró Pierre de Couber- història d’això que anomenem Espanya, ral Franco, el Generalísimo, amb l’excu- tin, l’inventor dels Jocs Olímpics i per aquest objecte polític no identificat, sa que exposo a continuació. Aquells baró i noble no precisament republicà, es aquesta nació de nacions, que diria AnJocs Olímpics Populars, segons Franco, va estimar més celebrar els Jocs a Berlín, selmo Carretero (un altre republicà de la no eren en realitat el que semblaven. que ja era llavors el Berlín de Hitler, i va Institución Libre de Enseñanza, com la Eren, segons ell, l’estratagema per apor- treure a Barcelona el somni de celebrar- meva mare). Per molts anys! en sísif | JORDI SOLER l’escaire | MIQUEL PAIROLÍ A mb una setmana de diferència, els dos principals partits catalans en nombre de militants i de vots rebuts, CDC i PSC, han celebrat cadascú el seu congrés. Han estat reunions multitudinàries, que desprenien una impressió de força i de festa, de celebració més que de discussió, per bé que, més o menys, de tot hi ha hagut. Congressos amb un aire de triomf i de confiança, que s’explica en el PSC, i que sorprèn més en el cas de CDC, perquè la seva situació actual, pel que fa a presència a les institucions, no és pas la millor de la història. Sigui com sigui, mereix elogi que CDC hagi celebrat un congrés sense grans enrenous, oferint una imatge de serenitat i evitant crispacions. Són actituds infreqüents en la travessia del desert, però que denoten enteresa. Mentre a CDC enduren i no els queda més remei que procurar fer la feina interna ben feta i esperar temps millors, al PSC exulten. Ha tingut molta sort, els últims anys, el PSC. Ara ja ningú no recorda que en les darreres eleccions catalanes va baixar en nombre de Clavells i roses Ara tot és felicitat, ningú no recorda que a les darreres eleccions catalanes el PSC va perdre cinc escons. / EL PUNT vots i va perdre cinc escons. Un fracàs que la política de pactes d’ERC va maquillar i va convertir en victòria. Després van venir les eleccions espanyoles i una bona part de catalans es va refugiar en el vot socialista per aturar l’anticatalanisme del PP. El PSC va fer una collita ubèrrima. Gran èxit. Chacón, ministra de Defensa. Ara tampoc no fa de bon recordar aquell PSC dels anys vuitanta i noranta, obsessionat amb la figura de Pujol. Aquell PSC que va convertir l’ajuntament de Barcelona en un castell i la rodalia roja en una horta fèrtil de negocis i d’influències. Davant l’ajuntament hi havia l’altra fortalesa, inassequible, del president Pujol. Va caure i el PSC ara senyoreja tots dos castells. Gràcies, ERC. Amics per sempre. Ara, en els congressos, fins i tot poden passar l’estona fent tai-txi. Quanta felicitat. Fins quan durarà aquest peculiar equilibri que s’ha consolidat els últims anys en la política catalana? No ho sabem. No ho sap ningú. De moment, a CDC fan el cor fort i al PSC regalen clavells i roses, milers, milers... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 18 de Juliol Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Guerra civil República Biografies Història Barcelona Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1717/que_passara_amb_lEstatut.pdf 77888477a0a628c5a12b75d725afd443 PDF Text Text LES INCERTESES DEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA Què passarà amb l'Estatut? ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes PASQUAL Maragall Dimecres, 30/07/2008 | El Periódico de Catalunya El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà. ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum. I AIXÍ VA SER, quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser. Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a �conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos. PERÒ NO: ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què passarà amb l’Estatut? Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Constitució Espanya Catalunya Democràcia Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1648/0000000954.pdf 261f237507e2ca4168758291f0909c81 PDF Text Text Quotidiano fondato da Antonio Gramsci il 12 febbraio 1924 Anno 85 n. 252 - venerdì 12 settembre 2008 - Euro 1,00 «Ai miei tempi se uno voleva essere iniziato al sesso e non trovava signorine disponibili, doveva rivolgersi a chi per mestiere faceva quella attività. Oggi i www.unita.it ragazzi non hanno più questa esigenza, noi ragazzini dovevamo arrangiarci in quanto le ragazzine sono più andando con le prostitute. I ragazzi intraprendenti dei maschi. In passato oggi non hanno più questa necessità» Filippo Berselli, An, presidente Commissione non era così, le ragazze non la davano e Giustizia del Senato, ApCom 10 settembre Caos e ricatti, l’agonia di Alitalia Il colloquio Pasqual Maragall LA BATTAGLIA MEMORIA Stallo nella trattativa notturna tra ultimatum e proteste. Sacconi: firma ora o mai più DELLA C C Cortei e scioperi, a Fiumicino cancellati decine di voli. Il Pd: un enorme pasticcio LAUDIA ■ Ultime ore di drammatica trattativa per Alitalia. La notte che il ministro Sacconi definisce decisiva - «o si firma ora o mai più» - inizia con un muro contro muro tra governo, Compagnia aerea italiana e sindacati. Le posizioni appaiono lontanissime e i «tavoli tecnici» vengono sospesi. Tutte le organizzazioni degli assistenti di volo definiscono irricevibile la proposta della Cai. Che però insiste: «L’unica base di partenza resta la nostra piattaforma contrattuale». Al tavolo anche il sottosegretario alla presidenza del Consiglio Gianni Letta, il commissario straordinario Fantozzi e l’amministratore di Intesa SanPaolo, Passera. Ultimatum e ricatti hanno scan- dito la lunga giornata di trattativa assieme ai cortei e alle proteste dei lavoratori. Già dalla mattina si erano formati presidi davanti al ministero del Lavoro, con fischi e contestazioni all'arrivo del leader della Cisl, Raffaele Bonanni. Da Napoli sono arrivati i «duri» dell’Atitech con bandiere e striscioni, creando problemi al traffico nel cuore di Roma. A Fiumicino il personale di terra si è riunito in assemblea per tutto il giorno, con conseguenti disagi per i passeggeri: più di trenta i voli Alitalia cancellati. Poi l’ennesimo ultimatum del governo: «O si chiude subito o c’è il fallimento». Rossi, Di Giovanni, Salvatori, Ugolini alle pagine 2 e 3 FEDERALISMO FISCALE L’INTERVISTA CONSIGLIO DEI MINISTRI MARTA VINCENZI SÌ DEL GOVERNO IL SUD PAGHERÀ PIÙ TASSE «NOI SINDACI NEL PD COME MONADI» Fantozzi e Di Giovanni a pag. 4 Carugati a pagina 9 UCCHIARATO appuntamento è nel suo L’ studio di ex presidente della Generalitat (Governo della Manifestazione dei lavoratori dell’Alitalia davanti al ministero del Lavoro Foto Ansa Regione autonoma), un appartamento spazioso e luminoso al quarto piano di un palazzo modernista. Il terrazzo offre una spettacolare vista sull’incrocio tra le due strade più importanti di Barcellona, la Diagonal e il Paseo de Gracia. A destra la Pedrera, la Rambla e il mare; a sinistra il Tibidabo, le ville dei quartieri alti, gli uffici in cui nuovi e vecchi barcellonesi lavorano per combattere l’incubo della crisi economica che si avvicina. Maragall, classe 1941, il sindaco socialista delle Olimpiadi del 1992, il più longevo (15 anni alla guida della città di Gaudí), il più fantasioso, il più amato e il più temuto, chiama al telefono la sua assistente, Norma, poco prima dell’ora fissata: «Vi aspetto in strada, scusatemi, oggi ho voglia di stare all’aria aperta». segue a pagina 13 Staino Sicilia, operai costretti a pagare il pizzo L S L Commissione Ue A INISTRA I sindacati: in alcune aziende gli imprenditori fanno la «cresta sui salari» CERCA EADER PAOLO SOLDINI Pd IL FEDERALISMO DEI VALORI GIUSEPPE A. VELTRI a nascita di un partito è sempre un evento traumatico, la nascita di un grande partito nazionale è caratterizzata da un delicato equilibrio tra un «core» di valori ed una capacità di adesione ad un territorio vasto e variegato nei suoi interessi e bisogni. segue a pagina 26 L ■ Un fenomeno molto diffu- IL CASO so nelle piccole imprese della Sicilia: il dazio richiesto dalle cosche agli imprenditori viene «socializzato» con i dipendenti. Anzi, per la precisione, a volte pagano soltanto loro. Ma ribellarsi è difficile. Nell’Isola il lavoro scarseggia e gli operai sopportano e sono costretti a inghiottire amaro pur di non perdere un salario da fame. I sindacati di Caltanissetta la chiamano «la cresta sullo stipendio». Parla Giuseppe Nicosia, sindaco di Vittoria: «Qui tagliamo le tasse a chi denuncia i clan». Andriolo a pagina 8 Postfascisti e secessionisti Gli «allergici» alla Costituzione ■ di Marcella Ciarnelli La Costituzione è rigida. Ma per alcuni sembra sia anche indigesta proprio per questa sua caratteristica. Ecco, allora, che il giorno dopo le parole del presidente della Repubblica «sulla questione aperta» che è la piena identificazione che ci dovrebbe essere da parte di tutti nei principi e nei valori della Carta, da Forza Italia ar- riva l’attacco al sistema di elezione del presidente della Repubblica, dettato dalla Costituzione e seguendo il quale al Quirinale è stato eletto anche Giorgio Napolitano. Per il coordinatore azzurro, Denis Verdini, è «anomalo» il sistema di elezione del Capo dello Stato che andrebbe «corretto». segue a pagina 5 ove mesi. Un autunno già N quasi iniziato, un inverno, una primavera: alle elezioni europee di inizio giugno la sinistra rischia di veder congelata per chissà quanto tempo dentro i rapporti istituzionali dell’Unione la deriva a destra che va manifestandosi in quasi tutti i Paesi del continente. Il pericolo incombe non solo sulla sinistra, ma anche su quelle parti del centro democratico e liberale che non condividono i sussulti di nazionalismo, di strisciante xenofobia, di egoismo sociale e regionale, le terapie economiche lacrime e sangue. segue a pagina 12 DONAZIONI, QUELLO STRANO BLACK-OUT DI 24 ORE CARLO MONETA accaduto un giorno all’inizio di settembre. Per la priÈ ma volta, in Italia, un’intera giornata è trascorsa senza che si verificasse alcuna donazione di organi. Considerate bene le date: i medici trapiantologi ritengono che il fatto, inedito e grave, sia correlato alle polemiche accese dalla pubblicazione su L’Osservatore Romano, il 2 settembre scorso, di un fondo in cui si metteva in discussione il principio della morte cerebrale. L’articolo firmato da Lucetta Scaraffia, esponente del Comitato nazionale di bioetica, è stato poi sconfessato dalle autorità vaticane, ma intanto L’Osservatore lo aveva pubblicato. segue a pagina 10 l’Unità + € 8,50 libro “Il mestiere di vivere”: tot. € 9,50; FRONTE DEL VIDEO MARIA NOVELLA OPPO Il buco nero della tv IN OCCASIONE della rievocazione dell’11 settembre abbiamo rivisto in tv il buco orrendo lasciato dalle Torri Gemelle. E abbiamo scoperto che decine di inchieste sono in corso sugli affari più o meno sporchi di una ricostruzione mai fatta. Possiamo capirlo: tutto il mondo è paese ed è paese anche New York. Invece, quello che non riusciamo a capire è il buco nero dell’esperimento Cern. In tv tante parole, ma nessuna abbastanza chiara. Il lessico scientifico non è contenibile nei tempi e negli spazi televisivi e l’infinito non è uno spot. Come quello del ministro Calderoli, che ha detto l’esatto contrario di quel che vuole fare e cioè costruire un Paese per i ricchi e uno per i poveri. Che è un tipo doppio si capisce anche dagli incredibili pantaloni arancione che portava nelle riprese esterne, mentre al tavolo della conferenza stampa mostrava solo la giacca scura d’ordinanza. Allo stesso tavolo si è vista poi la ministra Carfagna, bella in tenuta da educanda, adatta per perseguitare le prostitute, ma ovviamente solo quelle di strada che sono le più povere. Arretrati € 2,00 Spediz. in abbon. post. 45% - Art. 2 comma 20/b legge 662/96 - Filiale di Roma �13 venerdì 12 settembre 2008 «Ho sostenuto Zapatero ha vinto la candidatura grazie ai maragallisti ma poi mi ha fatto fuori» IL COLLOQUIO SINDACO DI BARCELLONA tra il 1982 e il 1997 e presidente della regione autonoma catalana tra il 2003 e il 2006, parla con «l’Unità» di valore della memoria. Nel suo caso è un valore speciale: Pasqual Maragall è malato di Alzheimer. È questa una delle pochissime interviste che ha rilasciato nell’ultimo anno ■ di Claudia Cucchiarato / Segue dalla prima S eduto su una panchina, assorto nella lettura di un manoscritto pesante, prende appunti e corregge. “È la mia biografia. L’ho registrata su decine di nastri negli ultimi mesi e questo è il risultato: più di 300 pagine”. Il libro uscirà in Spagna a novembre: è la vita di Pasqual Maragall, la storia della Barcellona moderna e della Regione autonoma che ha governato per tre anni prima che Zapatero lo deponesse nel 2006 a favore dell’attuale presidente, José Montilla. “Ci sono molti errori, purtroppo”, si scusa. Deve verificare ogni parola, ogni dato. “Ci sono lacune che riempio piano piano, rileggere e cercare di ricordare mi aiuta, i medici dicono che scrivere è terapeutico”. I medici gli hanno diagnosticato l’Alzheimer poco più di un anno fa. Non gli è mai stato nascosto nulla: la perdita della memoria per un uomo che incarna la memoria di una comunità è un lutto di tutti. Ha commosso amici e avversari politici quando ad ottobre del 2007 ha dichiarato in pubblico: soffro di “Eisenhower”. L’ha detto così, citando il presidente americano che aiutò Franco ad entrare nell’ONU, per ripicca, con quella sua autoironia pungente e saggia. “Sono stato obbligato a rendere pubblica la mia malattia perché un collega, il delegato del governo catalano a Madrid, aveva commentato alcune mie dichiarazioni dicendo che stavo male psicologicamente e fisicamente”. Raimon Martínez Fraile fu destituito dall’incarico in seguito a quella vicenda. Oggi Maragall non ricorda il suo nome. Ha creato una fondazione che raccoglie fondi per la ricerca sul- Maragall, la malattia la memoria e la politica la sua malattia, ha inaugurato un blog su internet. Parla un italiano perfetto, si ferma spesso a cercare la data, il nome, la parola che gli sfugge. La moglie, Diana Garrigosa, la compagna di una vita, lo scorta ovunque, “lei era la mia memoria anche prima della malattia”, sorride Maragall. Continua a scrivere, accetta pochissimi inviti, Tra le sue battaglie più tenaci c’è la formazione di un partito democratico catalano che unisca centro e sinistra, indipendentisti e federalisti sul modello americano e sulla scia dell’esempio italiano. “Io ero presente alla fondazione del Partito Democratico italiano. Sono convinto che questo tipo di partiti dovrebbero essere presenti in tutti i sistemi politici”. Maragall si rifiuta di pensare che Silvio Berlusconi abbia vinto le elezioni per meriti propri: “sono sbalordito perché credo che la sinistra italiana abbia delle persone brillanti, una classe poli- «Il partito socialista spagnolo come quello catalano lavora ancora su un modello troppo rigido» tica capace e di grande qualità. Il Partito Democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole. In Europa siamo abituati a partiti di matrice religiosa, i democristiani, socialisti, repubblicani, comunisti... sono il risultato della laicizzazione della religione, di una fede in sostanza. In America i partiti sono “options”, non sono credenze bensì posizioni in merito a determinate questioni, è questo il futuro, credo che in Europa dovremmo rendercene conto al più presto perché altrimenti la «Il partito democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole» La scheda L’11 settembre della Catalogna Pasqual Maragall sindaco di Barcellona durante le Olimpiadi del 1992 politica non avrà più senso”. Un’altro elemento che Maragall non smette di elogiare sono le primarie: “Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati. Il Pd italiano l’ha fatto, è stato un parto difficile, per ora non ha dato i frutti che ci si aspettava, ma non è detto che non sia servito”. “Il Partito Socialista spagnolo lavora ancora su un modello troppo rigido, verticale. C’è bisogno di una struttura più flessibile e ampia, meno religiosa, appunto”. È vero comunque che Zapatero è stato coraggioso: “sì, ha separato la politica dalla religione, si è opposto alla Chiesa e l’ha fatto perché lui era un federalista come me, Io ho appoggiato la sua candidatura nel 2002 contro quella favorita di José Bono, proprio perché avevamo una visione politica simile. Lui era un perfetto sconosciuto nel partito, è venuto a Barcellona e ci siamo capiti subito. I nove voti grazie ai quali ha vinto la candidatura era- no quelli dei “maragallisti”. È curioso, io l’ho appoggiato e sostenuto, poi è stato proprio lui a farmi fuori”. E’ una personalità fortissima e indipendente. Da un anno non è più iscritto al partito socialista, ha restituito la tessera. Era tra i fondatori del PSOE, E’ stato per la vicenda dello Statuto autonomista. “Zapatero doveva ricambiare l’appoggio dei socialisti catalani alla sua candidatura”, spiega Maragall, “allo stesso tempo era cosciente del fatto che si stava accollando una responsabilità difficile. A Madrid non puoi essere catalanista, ti fanno fuori, perciò lui è stato abile, ha stretto patti anche con altri, con il partito Convergencia i Uniò, il mio avversario diretto. In cambio del loro voto favorevole sullo statuto che avevo scritto io ha promesso la mia uscita di scena”. Un tradimento in piena regola ma lui non serba rancore, dice. “L’importante è continuare ad immaginare il futuro”, insiste. Albert Einstein diceva che l’immaginazione è più importante del sapere. “Bisogna essere coraggiosi, aprire cassetti che altri non hanno saputo aprire, viaggiare con la fantasia e sognare, sbagliare se necessario, perché solo così possiamo costruire un mondo migliore”. Lui, a Barcellona, è stato il sindaco del sogno. Ccosa sogna Maragall in questo momento? “Il mio sogno sono i miei nipoti. In politica: la vittoria di Obama. Vorrei andare a festeggiare con lui e dirgli alcune cose prima di dimenticarle”. Si parla molto di memoria in Spagna. La settimana scorsa il giudice Garzón ha annunciato un processo per il recupero della dignità delle persone morte durante la guerra civile e la dittatura. Migliaia di cittadini scavano in cerca delle fosse comuni in cui giaciono altrettante migliaia di cadaveri. “È necessario recuperare i corpi per chiudere la ferita, seppelli- re i propri morti per concludere un’epoca di transizione lunga e ricca di menzogne. Tuttavia, non sono favorevole alle celebrazioni, credo che sia molto più importante recuperare la memoria di chi ha vissuto quegli anni, fare reportage che spieghino ciò che è successo, insegnarlo nelle scuole. Non credo che sia necessaria una “legge della memoria”: quello che dobbiamo fare è raccontare ai nostri nipoti quel che abbiamo vissuto perché non si ripeta e ridare dignità a un passato di cui non si è potuto parlare fino a pochi anni fa”. Mentre parla viene interrotto costantemente dai passanti che lo ringraziano. Lui dà la mano a tutti: “vede? Io sono un malato di lusso, come posso dimenticare chi sono e quel che ho fatto se non smettono di ricordarmelo?”. In pochi minuti si forma una fila di persone. Prima di ritornare alla correzione delle sue memorie accetta un’ultima doman- Ieri in Catalogna era il giorno della Memoria. La «Diada de Catalunya» è una Festa Nazionale unica al mondo perché ricorda la più grande sconfitta del popolo catalano e il sacrificio di chi l’11 settembre del 1714 morì durante la caduta di Barcellona sotto l’assedio delle truppe borboniche, vicenda che ha messo fine all’indipendenza catalana. È stato proprio Maragall il presidente che ha recuperato la celebrazione: dal 2003 è stato reintrodotto l’atto ufficiale della «Diada» nella sede del Governo della Generalitat, nel parco della Cittadella, luogo in cui si consumò la sconfitta. «Bene le primarie Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati» da: quale sia il ricordo che in lui è vivo in lui con più forza. “Tutti mi dicono che a questa domanda devo rispondere: l’approvazione dello statuto. È vero, lo ricordo perché mi ha cambiato la vita ma non lo ricordo con gioia. Il momento più bello è stato il giorno in cui Barcellona è stata nominata sede delle Olimpiadi. Per mesi ho vissuto nelle case dei cittadini per sapere quali erano i problemi di ogni quartiere, per costruire una città migliore. Quello sarà l’ultimo ricordo a sparire, ne sono sicuro”. Linea dura su terroristi e pedofili, Zapatero riforma il codice penale Creato un registro per chi compie abusi sessuali sui bambini. Prevista la castrazione chimica volontaria per reati sessuali ■ di Toni Fontana La svolta era nell’aria da gennaio, da quando a Siviglia venne trovato il corpo della piccola Mari Luz, 5 anni, assassinata da un pedofilo e da quando, il 7 marzo, 24 ore prima delle elezioni, venne ucciso dall’Eta un ex consigliere socialista, Isaias Carrasco. Da queste due date la Spagna si interroga, litiga e discute sul da farsi. Mercoledì, a poche ore dal patto tra Psoe e Pp per il rinnovo della presenze nel Consiglio generale del potere giudiziario, il «Csm», due ministri del governo Zapatero, il titolare della Giustizia Bermejo e quello dell’Interno Rubalcaba, hanno fatto conoscere i tratti salienti di una riforma del codice penale tale da sconvolgere alcuni capisaldi del diritto in Spagna. Le pene contro terroristi, pedofili e violentatori verranno inasprite. La novità più rilevante delle modifiche che saranno discusse alle Corte «entro l’autunno» appare l’estensione fino a 20 anni della libertà vigilata per terroristi e «delincuentes sexuales» che, a detta delle autorità carcerarie, non appaiono «ravveduti» do- po aver espiato la pena. Per quanto riguarda la lotta alla pedofilia gli spagnoli intendono creare «immediatamente» (lo ha detto ieri Rubalcaba) un «registro de pederastas», sezione dell’archivio penale, che permette di identificare «immediatamente» l’autore di un abuso contro minori. Si parla (ma su questo i due ministri sono rimasti sul vago) dell’introduzione della castrazione chimica per i pedofili. I ministri senza dilungarsi sul tema hanno specificato che gli accusati di abusi dovranno accettare volontariamente l’intervento. I ministri hanno parlato di «collaborazione indispensabile» dell’imputato. Altre innovazioni, non di poco conto, si annunciano per l’autunno. Val la pena di elencarle anche perchè in molti casi ricordano le discussioni in corso in Italia. Coloro che trasportano minori sui «cayucos» (le barche che portano immigrati in territorio spagnolo) potranno essere condannati a 12 anni di carcere. Zapatero ha personalmente promesso inasprimenti di pene per gli autori di aggressioni sessuali, abusi e per coloro che favoriscono la prostituzione e le violenze su minori. I due ministri di fronte al vespaio sollevato dal loro annuncio, hanno precisato che l’allungamento dei tempi per la libertà vigilata non sarà «retroattivo». La vigilanza si allungherà se i magistrati nutriranno «dubbi ragionevoli» sul fatto che il carcere abbia «rieducato» i condannati. L’inasprimento riguarda in questo caso prevalentemente, ma non solo, i terroristi dell’Eta detenuti, Rubalcaba, considerato il nemico numero uno dell’Eta per la sua fermezza contro il terrorismo, ha detto che chi uccide verrà condannato a 40 anni di prigione e, eventualmente, a 20 anni di libertà vigilata. Alcuni delitti, in primis quelli compiuti dai terroristi, non cadranno mai in prescrizione. Attualmente vengono prescritti dopo 20 anni. Per i condannati in libertà vigilata, ma tra «le possibilità», si pensa anche ai braccialetti elettronici. I condannati per terrorismo, una volta scarcerati, non potranno trovare alloggio nelle vicinanze delle abitazioni dei parenti di persone uccise dalle bande criminali ed estremiste. Clamorosi casi di cronaca hanno imposto un intervento di questo tipo. L’impalcatura complessiva della riforma farà certo discutere anche perché, per la prima volta da 5 anni, Popolari e socialisti si sono appunto messi d’accordo per eleggere il nuovo «Csm» spagnolo. Prima di andarsene però gli attuali giudici hanno fatto uno «sgarbo» a Zapatero. Due alti magistrati in quota Pp (destra) e un indipendente hanno giudicato «grave», in sede disciplinare, il comportamento del Pm di Siviglia Rafael Tirado. Questo giudice lasciò in libertà Santiago del Valle, presunto assassino della piccola Mari Luz che avrebbe invece dovuto soggiornare nelle carceri spagnole per aver abusato della figlia. Gli alti magistrati conservatori lo hanno multato per 1500 euro mentre quelli progressisti volevano espellerlo. Zapatero si è schierato con i secondi e ha detto ieri di non condividere la decisione del «Csm» e di aver deciso di incontrare il padre della piccola assassinata, diventato in Spagna, l’alfiere della lotta contro la pedofilia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall, la malattia la memoria e la politica Source A related resource from which the described resource is derived L'Unità Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cucchiarato, Claudia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Política Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7311/20261005_014.jpg a4837df47790f2d5c8245902ec6eada4 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7311/20261005_015.jpg 3a54552b7c055f75dd532bf8afb30cde Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-17 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. La Cardosa, Lleida Title A name given to the resource Pasqual Maragall i Diana Garrigosa amb Mateo Vilagrasa a La Cardosa (2008) Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Garrigosa, Diana, 1944-2020 Vilagrasa, Mateo, 1944-2018 La Cardosa Artistes Lleida (província) Art contemporani Pintors Description An account of the resource Pasqual Maragall i Diana Garrigosa es reuneixen amb el pintor Mateo Vilagrasa i la seva companya, l'artista Montse Gomis, durant una visita a la Cardosa (Cervera) el 2008. La trobada es va desenvolupar a l'entorn del Castell de la Cardosa, conjunt patrimonial recuperat com a taller i centre de creació artística prèviament a la instal·lació definitiva de Vilagrasa a l'indret l'any 2009 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Arxiu familiar Maragall-Garrigosa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1716/0000000961.pdf 2955cab39c80c3e5628d4b093ff0ceda PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/09/2008 - Hora: 00:22 DIUMENGE 21 DE SETEMBRE DEL 2008 26 Coses de la vida SOCIETAT el Periódico El Dia Mundial de l’Alzheimer L’expresident Pasqual Maragall va reconèixer fa uns quants mesos que pateix Alzheimer i ha creat una fundació privada per recolzar la investigació sobre aquesta malaltia. Amb ocasió del Dia LLL Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, ha escrit aquest article en què recomana als malalts que es diverteixin i que s’ho passin bé. «És la millor medecina», sentencia. Monòver 1 – Eisenhower 0 Els malalts s’han de divertir, passar-s’ho bé; és la millor medicina. La compassió mata ARNAU BACH PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT Amb motiu del Dia de l’Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d’altruisme i una merescuda sortida de l’armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix. I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l’existència d’una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d’afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d’afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l’any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia. LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l’italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador. ¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és 33 Maragall, el juliol passat al Col.legi de Metges de Barcelona. agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l’activitat, el remei. No dic que no s’investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l’activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre’s, sí, d’extraviar-se, però amb la recompensa de No busqueu només dins del malalt la causa del mal sinó en el seu entorn, i en l’activitat, el remei divertir-se, d’emocionar-se amb un gol de l’equip de casa o amb una pel.lícula sensacional. Del Barça més val no parlar-ne: és l’equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s’ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m’he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata. Tornant al tema d’aquella demència senil, com se l’anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l’efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d’humilitat per als especialistes. Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver –poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc– si és que els seus avis són d’allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S’ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s’hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata. I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m’han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m’ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec. No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina. H El retard en el diagnòstic de la demència ronda l’any i mig a Espanya ANTONIO M. YAGÜE MADRID L’augment espectacular d’investigadors i mitjans dedicats a avançar en l’estudi del mal d’Alzheimer només s’ha traduït en els últims 10 anys en lleugeres millores en el diagnòstic i més esperances en el terreny pal.liatiu. «No sabem quan es curarà. L’expectativa d’un tractament amb cèl.lules mare és una cosa de futur», va resumir ahir Jesús Ávila, coordinador del simposi internacional sobre avenços en l’Alzheimer celebrat a Madrid. Mentre arriba la recepta per aturar aquesta malaltia neurodegenerativa que actua en molts punts del cervell i que implica innombrables gens, la trobada ha subratllat la importància de la detecció precoç, perquè el retard en el diagnòstic encara ronda l’any i mig a Espanya. Els experts han comprovat que un deteriorament cognitiu lleu es converteix en formes més severes a un ritme del 12% anual, i sobrecarrega, a més, el pes que suporten les famílies, que tenen cura a casa seva del 85% dels més de 800.000 malalts existents a Espanya. Segons Blanca Clavijo, presidenta de l’Associació per a les Famílies amb Alzheimer Lents avenços en un mal que porta a la dependència uns 800.000 pacients (Afal), mentre se segueix investigant un remei que aturi la malaltia, avançar en cinc anys el diagnòstic suposaria a la pràctica rebaixar un 50% els casos, ja que facilitaria un tractament precoç que, fins i tot sent pal.liatiu, permetria estabilitzar el pacient en la fase de «deteriorament cognitiu lleu» i endarrerir l’evolució neurodegenerativa. / El Ministeri de Sanitat es bolcarà en la realització d’una guia de pràctica clínica que permeti un millor diagnòstic precoç en tot el sistema sanitari, segons va prometre el seu titular, Bernat Soria, en vigílies del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui. La seva utilitat, segons el ministre, està fora de tot dubte, sobretot quan la generació del baby-boom dels anys 60 arribi a l’edat de risc en menys de 20 anys. Dos especialistes van dibuixar per llavors, si els avanços no arriben, aquest cru panorama social, sentimental i econòmic: els malalts passaran del milió, els seus cuidadors hauran de dedicar-los 350 hores mensuals, un sacrifici material d’uns 30.000 euros anuals i un desgast emocional que creix a mesura que la malaltia va restant memòria i orientació, i que causa depressió i agressivitat i que fa que disminueixi la capacitat de parlar, menjar, reconèixer la gent pròxima i expressar sentiments. H CRU PANORAMA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Monòver 1 - Eisenhower 0 Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Solidaritat Salut Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/7237/20260923_002.jpg 09b4f948a928109eba89d28721d06c7d Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Location The location of the interview Desconegut Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-09 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Title A name given to the resource Els tres alcaldes socialistes, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Hereu, Jordi, 1965- Clos i Gimenez, Joan, 1945- Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/928/0000000964.pdf 11c4e339dcc8f779127ecc84aacd6964 PDF Text Text El principi de les euroregions i el seu sentit 10 d’octubre de 2008 - Hospital Durán i Reynals de l’Hospitalet de Llobregat Sessió Plenària: L'Euroregió i integració del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Jo sóc un convençut i fervent creient de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Ja ho sabeu, no cal que ho digui. El passat any 2007, vaig donar una conferència a Galícia sobre l’acció exterior dels ens locals i regionals en l’esfera europea; també a Girona vaig tornar a apuntar la visió de futur de recerca científica i millora de les prestacions que suposa la creació de les àrees de salut, benestar i recerca biomèdica a la Regió Euromediterrània. I a Prada de Conflent vaig participar en una taula rodona sobre el futur de l’Euroregió en el marc de la 39ena edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Alguns podeu haver llegit, un article que vaig escriure no fa gaire sobre de la necessitat de rellançar l’Euroregió1, i com s’ha de fer aquest pas. Hi parlava, entre d’altres coses, de la necessitat d’accelerar les comunicacions, d’aprofitar les línees de l’AVE a la nit per transportar mercaderies del Port de Barcelona i Tarragona, mobilitzar recursos pel centre Pau Casals, o d’apostar per la gran empresa de l’euroregió: EADS (Airbus). Al diari francès, “l’Independent”, l’abril de 2004 vaig insistir en la necessitat d’una regió europea, que ha passat de 10 a 14 milions d’habitants. Crec que hem de fer una regió comuna, amb un projecte econòmic, social i polític conjunt Té sentit funcional i té càrrega emotiva. Tenim la història, els antecedents, i els valors 1 El Periódico, 29/08/2007 1 �afectius que ens guien cap a on hem d’anar. Ara és el torn per les polítiques concretes. Són moltes les preguntes que ens plantegem: Què comporta l’Euroregió? Què han fet els que ens han precedit? La més òbvia, però que sempre cal tenir present i defensar, és el seu sentit, el perquè. El sentit de l’Euroregió. Les regions són estructures més flexibles que les rodejades per fronteres estatals, que donen resposta a les necessitats que sorgeixen en territoris contigus, però que rarament són objecte d’una perspectiva integrada de desenvolupament. Fronteres contigües dintre d’Europa demanen col·laboració transfronterera i l’abordatge d’alguns problemes genèrics que acaben afectant les regions més que no pas els estats. Sobretot tenint en compte que les comunicacions i connexions territorials cada dia faciliten més aquesta col·laboració. A més els processos de globalització econòmica, científica i social demanen d’actors dinàmics, forts, que tinguin capacitat d’incidència. Les petites nacions i les regions necessiten superar la seva escala, reforçar la seva capacitat d’acció i erigir-se com actors econòmics i polítics en condicions d’igualtat amb altres territoris. En aquest sentit també és importantíssima la col·laboració i treball conjunt en l’àmbit sanitari, de la salut. Gràcies a iniciatives com les del Grup Oncològic Català Occità (GOCO), és possible el gaudi de beques específiques per al treball amb els millors professionals i 2 �centres de salut, la recerca conjunta usant les potencialitats dels centres implicats. Tenim clar el sentit de l’Euroregió, però recordem el camí que ens ha portat fins aquí. El moviment euroregional. El moviment euroregional no és nou. Les regions i les ciutats d’Europa han estat pioneres en l’esforç per crear llaços a través de les fronteres. La manca d’instruments jurídics ha dificultat el desenvolupament d’aquest tipus d’associacions de cooperació transfronterera. És per això que s’han buscat solucions imaginatives per la creació d’associacions que conviuen a Europa sota designacions diferents, que van des de les “comunitats de treball” fins a les “euroregions” o “euregios”, o altres iniciatives paral·leles. Les comunitats de treball van néixer en una primera fase (entre 1975 i 1985), mentre que la lògica euroregional ha tingut un desenvolupament més recent, a partir de mitjans de la dècada dels noranta. De manera especialment significativa a les noves fronteres amb els països de l’est com és el cas, per exemple, de l’Euroregió dels Càrpats. L’estructura organitzativa, l’àmbit geogràfic, la intensitat de la cooperació varia en funció de si es tracta d’una comunitat de treball o d’una euroregió (Aquesta tesi la defensa Markus Perkmann a 'The rise of Euroregion. A bird's eye 3 �perspectives on European cross-border co-operation', publicada pel departament de Sociologia de la Universitat de Lancaster, 2002). Però si bé, aquestes experiències, tenen estructures i característiques diferents, existeixen uns trets comuns que ens permeten dir que ambdues han treballat en la mateixa direcció. Segons una definició proposada recentment per l’Associació de Regions Frontereres d’Europa (ARFE), els elements definidors són els següents: a) es tracta d’estructures composades per col·lectivitats regionals i locals a un i altre costat d’una frontera estatal. b) acostumen a tenir una secretaria permanent i un equip tècnic i financer amb mitjans financers propis, es a dir, una estructura mínima. c) la cooperació no està basada en mesures o objectius individuals sinó que té com a objectiu el desenvolupament i l’elaboració d’una estratègia més àmplia. d) en general són una plataforma per a tota relació transfronterera entre ciutadans, polítics, institucions, forces econòmiques, agents socials i culturals, etc. e) la cooperació entre els socis es fa tant en el pla vertical (europeu, nacional, regional i local) a ambdós costats de la frontera, com en el pla horitzontal més enllà de la frontera. f) les decisions preses s’apliquen en el pla nacional, seguint els procediments en vigor a cada costat de la frontera, evitant en la mesura del possible els conflictes relatius a competències i estructures. 4 �g) els continguts de la cooperació es defineixen a partir dels interessos comuns. h) finalment, aquestes plataformes s’aprofiten generalment per preparar i en la mesura del possible, aplicar els programes i projectes, especialment en el marc de la iniciativa comunitària Interreg. LA REALITAT ACTUAL DE LES EUROREGIONS. El paper de les regions d’ençà la darrera declaració ha esdevingut clau en el desenvolupament de les polítiques de la Unió. Les polítiques endegades per les regions de la Unió són cada cop més rellevants i la Unió està ajudant a potenciar aquest fet, fomentant les ajudes al desenvolupament regional, implementant subsidis per la formació professional i l’ocupació, donant suport a les activitats rurals i a les PIME i finançant la recerca científica i la innovació en tota una sèrie de tipus de camps. En l’actualitat, políticament, el Comitè de les Regions és l’assemblea pública (estrictament consultiva) dels ens locals i regionals de la Unió Europea, però de fet la competitivitat a nivell global de la Unió Europea depèn molt directament del desenvolupament de les infraestructures i de la modernització de l’economia. És cada cop més necessari que les regions apliquin polítiques de proximitat per fomentar la competitivitat de les petites i mitjanes empreses que són curiosament les que arrosseguen en bona mesura la productivitat de la Unió. 5 �Els Estats membres continuen amb la seva representació a les institucions europees del països membres i així ha de ser, però la multiplicitat d’entitats públiques molts cops dificulten l’agilitat i l’eficàcia de l’Administració. Les regions, dins l’espai europeu són una eina de la qual es pot fer valer la Unió per desenvolupar sense traves les polítiques que molts cops no son homogènies a nivell estatal. I més encara si tenim en compte que aquestes noves entitats territorials conegudes com a euroregions estan suposant un impuls per les regions, impuls que la Unió ha de liderar. Aquestes noves unitats geogràficament naturals de creixement econòmic, que agrupen ciutats, comarques i regions, avui ja estan econòmica i comercialment integrades. Comencen a existir iniciatives de tota mena en altres camps, espontànies o més estructurades. Tot i això, és evident que existeixen factors macroeconòmics i factors “estatals” que afecten la capacitat competitiva de les regions i les possibilitats de cooperació i col·laboració en altres camps. La transparència i nivell de burocràcia de les Administracions, el marc regulatori vigent, la defensa de la competència i la protecció dels drets individuals, així com variables macroeconòmiques com la taxa d’inflació, l’ocupació o el marc fiscal, determinen la capacitat de competir de les empreses i els instituts de recerca. No obstant això, en els països d’economies desenvolupades com els nostres aquests factors econòmics poden considerar-se més o menys similars o constants ja que l’entorn macroeconòmic dels països de la UE no difereix en gran mesura. Això implica que la capacitat competitiva de les empreses no ve tant donada pels factors 6 �macroeconòmics com per les característiques de l’entorn o regió en la que operen. Entenem doncs que és també l’entorn local, no solament i principalment l’estatal, el que determina de manera important la capacitat competitiva de les empreses i la facilitat o dificultat de col·laboració en una colla de camps. Hem de tenir present que la competitivitat i l’excel·lència passen molts cops per la cooperació prèvia. Entenem doncs l’espai regional europeu com un marc on la col·laboració i la cooperació serà la base per créixer per assolir un paper clau en els processos legislatius de la Unió i per superar aquell nivell crític que permet transformar una regió en un actor rellevant amb autèntica capacitat d’incidència. Els anys 90 varen ser a Europa, segons el politòleg Markus Perkmann, els de “l’ascens de l’Euroregió” sobretot als països de l’Europa Central i Oriental. Actualment hi ha més de 80 estructures transfrontereres que actuen com a Euroregions a nivell molt diferent: algunes són molt actives des de fa dècades, altres tenen un nivell de desenvolupament institucional molt modest. Fins i tot les autoritats locals i regionals de països que no són membres de la UE com ara Noruega, Islàndia o Suïssa o, més recentment, Bulgària o Rússia, participen d’algunes d’aquestes estructures. També el Grup Oncològic Català Occità (GOCO) va fundar-se a principis dels anys noranta, recollint la cooperació històrica entre les 7 �regions a través de grups multidisciplinars previs. Actualment es centra en el foment de la recerca i la cooperació en el triangle Barcelona-Toulose-Montpelier. Tant el Consell d’Europa com la Unió Europea han estimulat l’aparició d’aquestes estructures. El primer, animant els estats a crear les estructures legals per fer-les possibles, i la segona, finançant-les mitjançant iniciatives com ara l’INTERREG. Inicialment, la dimensió legal de la cooperació tenia més pes; a mesura que han anat creixent les oportunitats de finançament comunitari la part de projectes conjunts i recerca comuna de finançament ha anat prenent més relleu. També l’ampliació de la Unió ha estat el motor d’algunes d’aquestes euroregions a les zones situades entre la vella i la nova UE. Les euroregions són molt nombroses i diverses. Posem com a exemple algunes de les euroregions que estan basades en els governs regionals (també n’hi ha de basades en els governs centrals) indicant el seu any de creació. 8 �Europa occidental i atlàntica → EUREGIO (Alemanya/Països Baixos) 1958 → Euregio Maas-Rhein (Alemanya/Bèlgica/Països Baixoa) 1978 → Kent-Norte Pas de Calais (França/Regne Unit) 1993 → Euregio TriRhena (Alemanya/França/Suiza) 1995 Nord d’Europa i regió Bàltica → Comunitat de Treball de l’arxipèlag (Suècia/Finlàndia) 1978 → Öresundskomittén (Suècia/Dinamarca) 1993 → Euregio Karelia (Finlàndia/Rússia) 2000 → Euregio Helsinki - Tallinn (Finlàndia/Estònia) 2003 Europa alpina i central → Conferència Internacional del Llac Boden (Àustria/Suïssa/Alemanya) 1975 → Euroregion Pro Europa Viadrina (Alemanya/Polònia) 1992 9 �→ Euroregió dels Càrpats (Polònia/Hongria/Eslovàquia/Romanía/Ucraïna) 1993 → Europaregion Tirol (Àustria/Itàlia) 1998 Europa del Sud → Comunidade de Trabalho Região Norte de Portugal - Galicia (Espanya/Portugal) 1991 → Comunidad de Trabajo Extremadura - Alentejo (Espanya/Portugal) 1992 → Euroregion Nestos - Mesta (Grècia/Bulgària) 1997 EIXOS DE TREBALL A L’EUROREGIÓ PIRINEUS MEDITERRANIA Tot i que els seus inicis es remunten a fa 25 anys, el gran impuls de la Euroregió va ser al Setembre de 2004. Llavors es van fixar els següents eixos de treball: 1.- Projectar la euroregió en els àmbits euroregional, estatal, europeu, i internacional com a principal índex d’innovació i creixement sostenible en el Sud d’Europa. 2.- Accelerar la disposició d’infraestructures estratègiques necessàries per un desenvolupament sostenible de la euroregió. 3.- Impulsar sectors econòmics d’interès compartit i d’alt valor afegit que combinen investigació, industria i recolzament de les administracions (talment el sector biomèdic, el biotecnològic, 10 �l’aeronàutic, les energies renovables, les indústries del medi ambient, les nanotecnologies...), així com en sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda, disseny, industries culturals…) 4.- Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica. 5.- Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió, és a dir, crear progressivament un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit. 6.- Atendre la problemàtica transfronterera. 7.- Ser un referent clau en el Mediterrani Occidental. Convertir-se en un actor polític i econòmic destacat en el partenariat euromeditarrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països del Meditarrani Sur (principalment del Magreb), així com en el reforçament i articulació de l’arc mediterrani europeu (Espanya, França o Itàlia). En tots i cadascun d’aquests eixos de treball s’han impulsat a terme polítiques concretes i accions sectorials per desenvolupar les diferents directives europees que parteixen del principi d’integració territorial. Exemples: la política medi ambiental que té molt més sentit en l’àmbit comunitari, la política entorn la vertebració de les infraestructures transeuropees i la col·laboració universitària o les polítiques de recerca i innovació. 11 �En aquest camp ens podem plantejar si les fronteres administratives estatals europees no solament s’estan desdibuixant, si no és cert que es comença a veure també la necessitat de superar altres límits, com el que separa l’àmbit públic del sector privat, el que enfronta innovació i recerca o els que oposen competitivitat i cohesió. Si superem aquestes limitacions podrem aportar innovació i ampliar coneixements, tot practicant alhora una política de proximitat. La innovació i la recerca, com la que desenvolupa el vostre grup, és un dels millors camins per afrontar els reptes complexos i canviants davant dels que ens trobem. Situa, per exemple, les malalties oncològiques en el centre de la preocupació sanitària del segle XXI. Tal i com vaig dir fa un temps a Navata (Girona), ens la juguem amb el coneixement. És imprescindible la millora del nostre capital humà, científic i tecnològic i la creació d’un marc institucional per incentivar de forma sostenible la generació de sinèrgies entre els actors públics i privats, a través de nous processos de transferència de coneixement i tecnologia. Segons l’últim informe de la OCDE sobre les inversions en R + D, Europa es troba en una situació d’estancament, contràriament al que succeeix a la Xina i la India. En canvi, aquí tenim serveis públics cada cop més estesos i de millor qualitat. Hem portat a terme el principi d’universalització dels drets. 12 �Tot i així no em cansaré de dir que l’educació i el coneixement han de ser la nostra prioritat i que la recerca i la innovació mai s’haurien de deixar de banda. Abordar el repte científic i tecnològic amb inversió en recerca i innovació és la clau per l’economia. Avui Catalunya no només destina una part cada més important dels seus recursos a la ciència i la tecnologia, sinó que a més ho fa vertebrant una Euroregió universitària i científica. En aquest sentit ha donat impuls a la bioregió = l’eurobiocluster del sud d’Europa que uneix BCN, Lió i Heidelberg. En ell la Biocat i el Biopole de Toulouse tindran un paper determinant, en línia amb la Medicon Valley de Suècia i Dinamarca a la ScanBalt Bioregion-regió on participen 11 països bàltics i escandinaus, més de 60 universitats i unes 870 empreses. L’euroregió es un primer pas esperançador per alinear idees, projectes i institucions. A més enfortirà la cohesió social i territorial, com demostra el primer hospital transfronterer d’Europa que s’està construint a Puigcerdà. En darrer lloc, no puc estar-me de demanar de nou la incorporació del País Valencià a l’Euroregió, no només per la lògica comercial i d’infraestructures que connecten València i Catalunya, sinó per la seva història conjunta i les característiques territorials compartides, que farien molt més complet el projecte i el més evident principi de col·laboració regional. Moltes gràcies. Barcelona, 10 d’octubre de 2008 Pasqual Maragall 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El principi de les euroregions i el seu sentit Abstract A summary of the resource. Participació a la Sessió Plenària "L'Euroregió i integració" del Grup Oncològic Català Occità (GOCO). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital Durán i Reynals (L'Hospitalet de Llobregat) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Euroregió Europa Regions Catalunya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/929/0000000965.pdf f2f55d609b9662a164e78b3072e1c5ee PDF Text Text Paraules del MH Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Fundació Miró, 13 d’octubre de 2008 Il·lm. Sr. Alcalde. Sr. Pres. Executiu de Turisme de Barcelona. Excm. Sr. President de la Cambra de Comerç. Sr. Director Gral. Deixat resolt el tema protocol·lari deixeu-me dir: Amic Jordi Hereu, amic Joan Gaspart, amic Miquel Valls, amic Pere Duran . Amigues i amics. No sóc l’indicat per a mesurar els meus mèrits però em permeto dir que si alguna distinció mereixo, si alguna distinció ens mereixem tots els que avui ens apleguem a la Fundació Miró, és per la transformació de la imatge i del fet turístic de Barcelona. Qui es podia imaginar a la dècada dels 80 la transformació de la que seriem testimonis i protagonistes. 1 �Un apunt, a l’any 1984 quan vaig recollir l’acreditació dels JJOO de Los Ángeles, la voluntària que me la donava, amb la millor intenció i amb ganes de fer-se simpàtica, quan va saber que era Alcalde de Barcelona, em va preguntar si havia arribat en cotxe: no tenia ni idea de on venia. És una anècdota, però aclaridora de la situació de partida. I ens varem posar tots plegats a treballar, vaja si ens hi varem posar! Els JJOO van marcar una frontera, però ja abans de 1992 havíem fet esforços decidits per a posicionar la Ciutat. A l’any 1991, i en aquest mateix marc, posàvem en marxa el Pla Estratègic de desenvolupament Turístic i aquest s’emmarcava en un estol d’actuacions, que si bé eren necessàries per la ciutat, també eren del tot convenients pel seu desenvolupament turístic: infraestructures de transports (aeroport inclòs), el pla d’hotels, el nou Palau de Congressos i la Fira de Barcelona, equipaments culturals, la creació i rehabilitació de 2 �l’oferta monumental. Tot això s’estava fent i, amb la perspectiva que ens donen els 17 anys transcorreguts, donem fe que van ser les bases del que ha anat passant. Celebro saber que avui s’ha posat en marxa una nova reflexió estratègica sobre el paper del Turisme a la Ciutat. Avui tenim nous reptes, però ja en parlaré. En aquells moments, any 1991, l’Ajuntament treballava les qüestions turístiques a través del seu Patronat amb una bona col·laboració amb la Cambra, tan bona que dos anys i mig després varem constituir el Consorci de Turisme on l’Ajuntament va oferir el seu òrgan municipal (el Patronat i el Convention) i la Cambra es comprometia a aportar-hi recursos i, el que és més important, la contribució decidida del món privat i dels negocis. Aquest va ser el punt de partida d’un model que, en aquells moments era innovador. Encara avui, 15 anys més tard, és referent per a moltes ciutats del món. 3 �I han estat anys ben profitosos. Tant que voldria deixar constància d’algunes iniciatives que em semblen rellevants: • El Consorci s’autofinança en un % elevat. • L’autobús turístic, del que fa poques setmanes en vaig ser usuari, és una realitat potent i en creixement. • L’eclosió de Barcelona en el negoci dels creuers. • I la pròpia evolució de la imatge de la Ciutat. Barcelona és, avui, un gran destí turístic. Barcelona constitueix la peça central i emblemàtica del turisme a Catalunya. Barcelona ven i ven Catalunya. A mi m’agrada passejar per la Ciutat, registrar els seus pols, escoltar als ciutadans i també parlar amb els visitants i em quedo astorat i satisfet quan comprovo la seva procedència: de la Unió Europea, ben cert, però també japonesos, dels Estats Units, dels països del Est i tants altres i, en general, tots expressen la seva admiració per Barcelona. 4 �Doncs bé aquests èxits són de tots els que hi hem treballat. I per acabar, breument, quins són, al meu criteri, alguns dels reptes actuals: - Cal inaugurar i GESTIONAR la nova terminal de l’aeroport. - Cal que hi arribin les vies del AVE. - Cal treballar immediatament per la construcció del Satèl·lit - Cal que la connexió amb França sigui una realitat el més aviat possible. - Cal una bona connexió Aeroport-Port. - Cal posar encara més maca la ciutat. - I cal una bona relació ciutadans / turistes. Ja se que ja ho sabeu, i que ja hi esteu treballant però em sembla que us ho podia dir. Acabo. Gràcies per la distinció que hem feu. L’entomo en nom de tots. Visca Barcelona! 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall a l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de Turisme de Barcelona Abstract A summary of the resource. L'alcalde Jordi Hereu va fer entrega a Maragall de la medalla d'Or de Turisme de Barcelona, en un acte que va tenir lloc a la Fundació Miró. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Miró (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Homenatges i distincions Turisme Barcelona Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/7238/20260923_003.jpg 177b16aea83b88a0967f4eb5001af501 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Location The location of the interview Fundació Joan Miró, Barcelona Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-13 Creator An entity primarily responsible for making the resource Soler, Jaume Title A name given to the resource Lliurament de la Medalla d'Or de Turisme de Barcelona a Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Garrigosa, Diana, 1944-2020 Hereu, Jordi, 1965- Valls, Miquel Turisme Medalles Expresident Exalcalde Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Relation A related resource Notícia a El Periódico: <a href="https://www.elperiodico.cat/barcelona/20081014/turisme-de-barcelona-atorga-la-242856" target="_blank" rel="noopener">Turisme de Barcelona atorga la seva medalla d'or a Maragall per la promoció de la ciutat</a> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Miró, Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/785/20081022_LV.pdf 9dd9f03b24fb65850c936e4457bbae1a PDF Text Text LA VANGUARDIA 19 OPINIÓN MIÉRCOLES, 22 OCTUBRE 2008 Pasqual Maragall Baltasar Porcel El tema es Europa y las ciudades C uando los asesores de Clinton descubrieron que la clave para ganar las elecciones era la economía, el uno le dijo al otro, dándose un fuerte bofetón en la frente: “It's the economy, stupid!”. La llave era la economía. De ahí el título que encabeza las consideraciones que siguen, que pudiera haber sido: “¡El tema es Europa, estúpido!”. En efecto, en cierto sentido el tema central hoy es Europa, no es ni España ni Catalunya. Me explico. Catalunya y España se la juegan en Europa. No es el enfrentamiento Catalunya / Centro, ni Norte / Sur, ni Euskal Herria / España el que va a decidir la mayor parte de nuestro futuro. Es nuestro papel en Europa. O mejor dicho: la clave de nuestra calidad de vida está en Europa. En Europa y en la buena marcha de nuestras ciudades. Las naciones y los estados, y las comunidades autónomas, tienen mucho que ver con la redistribución de la renta –tema importantísimo– pero no tanto con la generación de la renta. Por supuesto que hacer o no hacer el Eix Transversal en Catalunya, sacar o poner peajes, invertir más o menos en educación, salud, etcétera, son opciones que tienen mucho que ver con el crecimiento y la felicidad, pero creo que algunos de los grandes temas se van a jugar en Europa o con fondos europeos de por medio. Y otros en cambio en el perfil que vayan adoptando las ciudades, las áreas metropolitanas o las comarcas en que vivimos. Es decir, en nuestro lebensraum, en nuestro escenario vital habitual. Aún admitiendo que cada vez más vamos a haber vivido cada cual en varios sitios o incluso continentes distintos en el curso de nuestras vidas. Empecemos por Europa. Vamos hacia una Europa americana con dos grandes partidos, el demócrata y el popular. Pero con interesantes mutaciones, como la liberal que puede representar un Gallardón (que era el tapado de Rajoy) o un Bayrou en Francia, o alguno de P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya los nuevos ingleses que todavía no conocemos bien. Pero sigamos por las ciudades. Al nivel local, las ciudades deberían ir recuperando competencias de las naciones. Miren: Europa es nuestro nuevo Estados Unidos particular. Y si eso es así, si Bruselas es nuestro Washington, y Londres, Frankfurt o París son nuestros Nueva York, Chicago o San Francisco, entonces Madrid y Barcelona deberían ser como mínimo nuestro Los Ángeles. Si las empresas son ya transnacionales, las naciones van a contar menos. No es que lo desee, pero no me parece mal. El siglo XX ha sido el siglo de las naciones. Y de las guerras entre naciones. El XXI va a ser distinto. Sí, hay conflictos, los va a seguir habiendo, pero la simplificación de un mundo con siete, ocho o diez grandes bloques, como mucho, ayudará a que el guirigay de las Naciones Unidas se convierta en eso que de forma algo beatífica se ha denominado el concierto de las naciones. La victoria de Obama ayudaría mucho, aun suponiendo que la realidad de sus actos acabe siendo inferior a las esperanzas que infunde este hombre. Lo interesante será ver quién gobernará en Madrid y Barcelona. Zapatero ganó sus elecciones generales en Barcelona, habiendo perdido en Madrid y Valencia, y bajando algo en Andalucía. A Hereu se le ve tranquilo y con proyectos en marcha, si bien difíciles, como el de la plaza Lesseps (una nueva Sagrada Família), la conexión del tranvía de la Diagonal en el trozo que falta, entre Francesc Macià y la invariable plaza de las Glòries Catalanes, y un montón de nuevas vías de metro. Hay quien piensa que en las próximas elecciones habrá menos partidos. No estaría mal. ¿Qué más falta? En Barcelona sin duda restablecer el Área Metropolitana, la aglomeración de 4 millones y pico de habitantes en la que realmente vivimos. Y la conexión puerto-ferrocarril-aeropuertoZona Franca, que propiciaría un clúster de actividades sólo superado por Rotterdam, Hamburgo y Londres en Europa. Joaquín Coello, el dirigente de la potentísima empresa de certificación Applus, maneja datos importantes al respecto. Por supuesto que todos (mejor dicho, algunos) tenemos parte de la culpa en no haber avanzado suficientemente en esa línea. Cuando la Generalitat suprimió la AMB que habían fundado Serratosa y Vilalta, y en la que yo trabajé como funcionario, se cruzó un Rubicón del que no ha habido vuelta atrás: el nacionalismo veía la AMB como una amenaza a la nación, y el socialismo, asentado en las diputaciones provinciales poco después, MESEGUER como una amenaza al sistema de partidos, muy ligado a las provincias. Cuando a cambio tal vez de una importante financiación para los Juegos Olímpicos del 92, años antes de los mismos, el Ayuntamiento admitió que la alta velocidad ferroviaria no empezase por el tramo Madrid-Barcelona, que era lo lógico, sino por el Madrid-Sevilla, cometimos otro error. Se aceptó además que Barcelona-Valencia sería “velocidad alta” en vez de “alta velocidad”: 200 en vez de 300 kilómetros por hora. Luego llegó el PP y Aznar impuso el eslogan “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Y Barcelona-Bilbao igual o peor que el tren Barcelona-Valencia. Parte de esos errores (ojo, errores para Catalunya pero probablemente también desde la óptica de la maximización de beneficios en el conjunto de España) se cometieron siendo yo alcalde. Pido excusas por ello.c DEBATE. Crisis financiera / Xaro Sánchez Crisis y salud mental L a crisis financiera está ya “en el psiquiatra”. A pesar de que mi trabajo no se desarrolla en un ambulatorio de salud mental donde el número de pacientes que se atiende es mucho mayor, sino en los servicios de un hospital general, he podido atender a varias personas que, ingresadas por motivos médicos, están afectadas clínicamente por la crisis económica. Aún es pronto para cuantificar las consecuencias, pero los psiquiatras americanos constatan que en el último año han aumentado los casos de depresión y los pensamientos suicidas un 75%, las consultas por estrés financiero un 21% y los ingresos psiquiátricos un 10%. Aparte de que el paro auX. SÁNCHEZ, doctora en Psiquiatría, hospital de Mataró, Consorci Hospitalari del Maresme menta el riesgo de muerte por cualquier causa un 15%. Parece que no habrá tanta afectación como en la Gran Depresión de 1929 o en la crisis bancaria española de 1977 porque ahora las personas saben buscar ayuda antes y los profesionales detectar más eficazmente los problemas mentales. Disponemos además de la ventaja de que la población sabe que tiene asegurada la asistencia médica. En EE.UU. la falta de esta prestación añade mucha preocupación. Si bien la crisis pueda aprovecharse para desprenderse de lo superfluo, buscar alternativas en el reajuste de los ingresos y en el ahorro o hacer cambios laborales, su efecto sobre la salud mental es negativo. Al desasosiego y estrés inicial por la incertidumbre y el “contagio social”, pueden sucederse verdaderos trastornos menta- les. Problemas para dormir, para concentrarse, estrés, tristeza o irritabilidad pueden acabar en verdaderos cuadros de ansiedad (como crisis de angustia) y en depresiones clínicas (y suicidios). Las crisis también provocan recaídas en enfermedades mentales previas y la reaparición de hábitos inadecuados, adicciones y conductas alimentarias anómalas. No todo el mundo es igualmente vulnerable. A los propietarios de pymes y trabajadores medios se añade otro grupo de riesgo formado por mayores de 70 años que ven peligrar la estabilidad de su pensión. En mi caso además he tenido que atender también a cónyuges (esposas sobre todo) de empresas familiares. Parece que la mujer se afecta antes, incluso cuando el resto de los miembros todavía trata de luchar. ¡Ay... las mujeres!c Las maniobras y las esencias A sombra que un pequeño partido, UDC, sin además existencia o autonomía propia, con su actual congreso haya acaparado tanta atención en la política mediática. Pero no es raro, ha usado la misma táctica demagógica que ERC, aunque a la inversa: aquella fue la del radicalismo, esta el realismo. Y ambas para sumarse a un partido mayor a fin de usufructuar poder, PSC en un caso y Convergència-CDC en el otro. Pero como CiU ya no lo proporciona, ni en la Generalitat caben más socios, Unió busca aliarse al Madrid socialista o propone que PSC y CDC confundan su ser y electorado, quedando dicha Unió de árbitro o tejemaneje. Nada más lógico, a tenor tanto del interés partidocrático y personalista, así como de la naturaleza política catalana y catalanista, menuda y troceada, que sólo puede subsistir y cobrar réditos pactando. Aunque ahí UDC deberá dar un serio paso adelante. Cuenta con un sempiterno y hábil líder, pero que no cosecha diputados en las urnas ni arrebata la coalición a Mas. O sea, que sufre un Creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos radio de acción raquítico. No en vano se compara Duran a Roca, los dos realistas y sin votantes. Este también tenía un gran cartel, hasta peninsular, pero aunque Pujol lo trabara no se atrevió a rebelarse en Catalunya, y al ir a España lo obviaron. Sin que tampoco diera la batalla interna en el partido, como Puigcercós en ERC. Y todo esto teniendo en cuenta que obtener votos en Catalunya resulta fácil a todos. Menos al PP en su hosco y por hoy inútil centralismo patriótico, salvo en el corto periodo en que el PSOE capotó minado de ilegalidad policial y rateros. Pero los otros partidos catalanes pueden cultivar las urnas sólo agitando la bandera nacionalista, sus colores más o menos acusados de tono soberanista. Con el añadido de aditamentos de temporada –ahora en cocina los bolets–, como fue el marxismo y es la ecología. El ciudadano, además, sabe que todo esto responde a hondas razones del corazón, que en la práctica la razón corrige. Es decir, que los programas incumplidos o las contradicciones apenas afectan la marcha de los partidos. En Catalunya la política vive tranquila. Por añadidura, la caverna madrileña nutre nuestra ansia de indignación, tan pródiga como avara nos ha sido la práctica estatal. Y creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos. Lo que concuerda con la caverna capitalina, acostumbrada a alimentarse tronando. Cómodos belicismos de onda hertziana o dicharacheros. Y que evitan que el ejército tome en verdad la palabra, aunque algún jefe rezongue. Por ello, como se acaba de ver en la fiesta de la Hispanidad, las armas siguen ostentando la emblematización de España, como en el siglo XIX. Aunque su exhibición le parezca a Rajoy un “coñazo”, pues el PP sin ese esencialismo divaga.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1556 Title A name given to the resource El tema es Europa y las ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 19, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20081022_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Competències Model social Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7105/20260805_001.jpg 7ff9194d4a428fe98d5b628d3e993ca8 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Location The location of the interview L'Auditori, Barcelona Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-23 Creator An entity primarily responsible for making the resource Soler, Jaume Title A name given to the resource Pasqual amb Bebo Valdés, Chucho Valdés, l'alcalde Jordi Hereu i Tito Ramoneda, al 40è Festival de Jazz de Barcelona Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Hereu, Jordi, 1965- Valdés, Bebo, 1918-2013 Valdés, Chucho, 1941- Músics Jazz Concerts Auditori Ramoneda, Tito Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. L'Auditori, Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7106/20260805_002.jpg 3eea14039a5b99032446db575151200e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Location The location of the interview L'Auditori, Barcelona Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-23 Creator An entity primarily responsible for making the resource Soler, Jaume Title A name given to the resource Pasqual saludant en Bebo Valdés juntament amb l'alcalde Jordi Hereu, al 40è Festival de Jazz de Barcelona Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Hereu, Jordi, 1965- Valdés, Bebo, 1918-2013 Músics Jazz Concerts Auditori Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. L'Auditori, Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/930/0000000971.pdf be4a3ca28f17d0f43f015b3fcfe627ba PDF Text Text For the first time in years, many years, America and Europe are on a par. On a par in per capita inc'ome, and in almost everything. I n point of fact, Europe has greater equality. What I mean by this is, that the disparity in income is lesser in Europe than in America. I n order t o amass great wealth, Americans have harbored great poverty, in a manner of speaking. A little over a century ago, there were still slaves; with the end of slavery, there were still immigrants, arriving in droves, impelled by the misery behind them and the American Dream ahead of them. Let m e open a parenthesis: for a century, establishing order in the world has been the task of Americans. Perhaps these things are related. Europeans used t o have more borders, more fiefdoms, more states, and they were all aiming at one another. Now, an ever-more united Europeand in this way more similar t o the United States-has fewer borders, and hence fewer weapons, while the United States has more weapons, and more soldiers. �Lately, they have served not order, but disorder. The 'E pluribus unum" that cements the United States has been matched-perhaps the " replicated- by ' of Europe. We have more languages, and more cultures, and we no longer fight over them. I n order to create median wealth, Europeans do not have to debase salaries as much as Americans. And so, we can invest in our diversity-though perhaps Europe needs also to value not only the diversity of its states, but also of its regions, be they lander, cantons, or autonomous communities-, and we can invest in universal health care, and the safety net that produces the social cohesion of greater equality. So, there is more equality here, and indeed there is more diversity. There are many languages, even if we all end up speaking English, the Latin of modernity, which the whole world knows, more or less, with the exception of a few Spanish politicians. I a m European to the core. I attribute this, to a large extent, to the diversity of my progenitors: �English, Catalan, Valencian, Andalusian ... But it is also by reason of m y own vocation, inclinations, and experience, A t 17, I was already at large in Paris. At 24, the day after m y marriage, I went with m y wife Diana, graduate of the Lycee Fransais, to spend six months in Paris. Then we went back home, had two daughters, and soon after came here, to spend two years in New York. I say this t o put into context my American experience. Everyone has his or her own, if indeed he or she has one... And we all have one, even if it is only through the movies that populate our imagination. My particular experience goes like this: in New York, we studied at t h e New School, founded by t h e Germans who fled Nazism, many of them Jewish: Heilbronner, Horkheimer, Adorno, Marcuse... even Schonberg, who, by the way, had lived in Barcelona until Franco took over. They came here, b u t New York was too cold for them and they moved on t o California ... [maybe nostalgic for Catatonia?] �Joking aside, we, too, froze here in the winter and suffered the heat in the summer, b u t nevertheless, after a difficult start, we ended up falling in love with the city, whether this b e t o the advantage or disadvantage of the equanimity of m y commentaries regarding America. I must add that North America is not just New York, and that perhaps New York is the antithesis of t h e United States, and of America in general. This is the only city, or almost the only one, with a European density. My doctoral dissertation, on land values, was based on the contrast between America and Europe in this sense: Europe is dense in inhabitants and narrow in territory, and America, proportionally, is the exact opposite. Europeans went t o America, both North and South, in search of precious metals, but what they found, above all, was open space. "Go West" was t h e motto of the Europeans who crossed the pond in the hope of finding those precious metals and t h a t open space. Chaplin �portrayed this, pressed up against hundreds of British and Irish immigrants in the ship that carried him to New York. Take pictures like "The Kid," where he vividly painted the adventures and misadventures of those people. America was El Dorado for them, as Latin America was for the Spanish; there precious metals indeed were available in abundance, more than in the North. Maybe this is why the North is now richer. Because one had to work hard, be clever, be inventive, and, with luck, get it right, in order to get ahead. The Spanish were looking for gold. And they found resistence, and civilizations that were more complex in great measure than those in the north. The Spanish were, in part, seduced by the indigenous peoples, whom they mistreated, beyond any doubt, and on occasion exterminated. But they learned thousands of things from them. And apprehended a thousand more. With La Malinche, Cortes was able to understand the native language, and Cortes carried off to Europe the gold that enriched Spain, first, and then England, as it ended up in the hands of the British pirates whom Queen Elizabeth immediately �converted into nobleman: Francis Drake became Sir Francis thanks to the gold he pirated from the Spanish in the Bay of Biscay. John Maynard Keynes, whose ideas are now coming back into fashion, explained it to perfection in an article titled "The Spanish Booty": "One is a conqueror when one cannot be a pirate," was the operative phrase. With all these antecedents, i t is understandable that we should feel a certain compassion as the Spanish government tried to corner a seat on the G20, the group of the most powerful countries in the world; not the G7, who have traditionally held sway, but the G20! Good thing that Sarkozy gave us a hand. Although in these summits, during the breaks, when leaders engage in informal -and hence serious!-conversations, tu a tu,if one doesn't have a modicum of English, i t can't be much fun. Still, Spain, perhaps more than any other European country, has its reasons for not loving the United States of America-It has the War of 1898, manipulated, as you all know, by William �Randolph Hearst to sell newspapers; i t has the betrayal of Roosevelt, Truman, and Eisenhower, none of whom saw fit to intervene on behalf of the legitimately-elected government of the Spanish Republic. Eisenhower is responsible for the admission of the dictatorial government of Spain to the UN. Did you know that Nehru visited Barcelona in 1937 and said he had never seen a city so bent on defending its freedom under bombardment? And American leaders have their conscience, too. Arthur Miller wrote, in "On Politics and the Art of Acting" -a brutal critique of politics as stagecraft, inspired by George Bush-that he once asked Franklin Roosevelt what political act or omission he most regretted. Roosevelt replied that it was not intervening in the Spanish Civil War, for he felt that might have averted the Second World War. And yet, and yet ... I n Spain, we have always loved the beauty of America, in spite of i t all. When Kennedy proclaimed Ich bin ein Berliner!, we felt the pull of America on Europe. The heroes of m y childhood were the internationalists, the liberals, �the Keynes who understood that reparations are only the seed of new wars, the Europeans who turned the page on the sterile Empires of old: De Gaulle, De Gasperi, Adenauer ... And then came Jacques Rueff, Jacques Delors. The Treaty of Rome finally creates the European Union. All of these things also leave Spain behind, until finally we, too, took our place in the community of European nations, with Franco safely in his grave. Our local heroes, the unsuspected Adolfo Suarez, the long-awaited Tarradellas, the constitutionalists, Miquel Roca and Sole-Tura, Felipe Gonzalez who dragged us kicking and screaming into NATO, the prelude to our entry into the European Union... And now, I would add Sarkozy, Merkel, Prodi and Rutelli, who pushed ahead the Barcelona Process, born in 1995, to heal the rift of inequality between the rich Northern and the poor Southern Mediterranean, into the Union for the Mediterranean, whose headquarters will now be located in Barcelona. �To the point: Europe and America are doomed to get along, t o understand each other, if indeed at meetings with 6 or 7 more, along with Russia, China, Mercosur, etc. Spain would do well to try to do its homework, with some humility, to begin from below, without arrogance, forgetting an imperial past that holds no appeal, forging serious alliances, without patronizing the Iberoamericans, finding common ground with their most respected figures, with Allende's successors, with the leaders of Uruguay, Brazil, and Argentina, with the cultural world of Latin America that has so enriched us, from Garcia Mcirquez and Vargas Llosa, to Roberto Bolafios, Chilean novelist and honorary Catalan; by recovering and respecting the figure of the Venezuelan Liberator, Simon Bolivar, whose effigy appears walking by the sea in Barcelona. I f for no other reason than the hospitality and affection with which these countries received our exiles when Francoism expelled them from Spain: when Jimenez de Asua, the Trias family, Anselrno Carretero and the Leonese federalists, found their way t o Argentina and Mexico; when Bergamin and �Soria, Bosch Gimpera [President of the University in Barcelona and then in Mexico] and so many more, arrived on the American coasts, now neither conquering nor defeating, but themselves defeated. This is why the Galician Carlos Vela made a beautiful film on the death of Lazaro Cardenas-because no world leader stretched out a firmer hand t o the refugees of the Spanish Republic than the Mexican President, Cardenas, It seems as if Europe and the two Americas, in the era of Obama, have an opportunity to celebrate a new encounter. The 200,000 Europeans who acclaimed Obama in Berlin were something more than a# prophecy. They were the beginning of a reencounter a t which we must all be present. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europe / America Abstract A summary of the resource. Discurs a la King Juan Carlos Center de la NYU. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos Center (New York) Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Estats Units Europa Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/931/0000000970.pdf 0b28a473f7b2f4766b0640663c9aedfd PDF Text Text Paraules del MH Pasqual Maragall al “The North Africa Business Development Forum” (NABDF) La Casa La Llotja de Mar, 13 de novembre de 2008 Permítanme iniciar mi intervención congratulándome de la decisión de los Ministros de Asuntos Exteriores de los 43 Países que integran la Unión para el Mediterráneo de elegir Barcelona como sede del Secretariado Permanente. En, el ya lejano 1995, al dar la bienvenida a los asistentes a la Conferencia Intergubernamental Euromediterránea les decía que la promoción de mecanismos de diálogo en el Mediterráneo era urgente. Que habíamos ganado, sin embargo, una batalla quizás la más importante: Convencernos todos, en las dos riberas, de la importancia de emprender este diálogo... que desde Barcelona siempre se había reivindicado el concepto mediterráneo en su totalidad geográfica; que siempre se han visto con incomodidad (desde aquí)los intentos de dividirlo en un norte y un sur, en un oriente y un occidente. El Mediterráneo es precisamente un punto medio en la tierra, Un mar rodeado por tierras, hablas y religiones diversas: un punto de encuentro tanto como de confrontación. Pues bien la evolución del Proceso no ha sido rápida pero los acuerdos a los que se ha llegado en Marsella van por el buen camino. Estoy convencido que el Secretariado de Barcelona sabrá imprimir un nuevo ritmo al proceso. *********************************** 1 �Quiero felicitar a los organizadores del Foro de Desarrollo de Negocios del Norte de África por la elección del título: “EL NORTE DE ÁFRICA VA HACIA DELANTE”. Este título representa, en cierta medida, el triunfo de la esperanza sobre la incertidumbre. El Instituto Europeo del Mediterráneo y la Cámara de Comercio de Barcelona han optado por un optimismo realista en un momento complicado pero interesante. Creen, como muchos creemos, que la región del Mediterráneo Occidental tiene potencial económico, y que de frente los obstáculos que impiden un crecimiento más rápido y una mayor inversión es un requisito previo esencial para potenciar la inversión privada, clave para lograr una mayor estabilidad en la región. Hace seis siglos, el destacado estadista y filósofo Ibn Jaldún escribió en la Muqaddimah que «gracias al comercio con los extranjeros, las necesidades de la gente y los beneficios de los comerciantes, crece la riqueza de los países». Su contemporáneo, el canciller de Florencia Colucci di Piero Salutati, decía que la peregrinación era un acto sagrado y que la justicia aún lo era más; pero que el acto más sagrado de todos era el comercio». Palabras que nos parecen hoy tan ciertas como entonces: el Mediterráneo y el Magreb harían bien en retornar a su sabiduría primitiva. 2 �La proximidad tiene sus desventajas: los vecinos, curiosamente, suelen ignorar muchas cosas unos de otros, y aquí, como en otras partes, las noticias llegan mal. A veces sabemos más de lo que pasa en América (norte o sur) que de lo que ocurre aquí al lado en Argelia o en Istanbul. Las futuras relaciones entre las dos orillas del mare nostrum se basan, en un grado nada despreciable, en la capacidad de las empresas privadas para incrementar los flujos de inversión, de bienes producidos y comercializados. Los futuros niveles de empleo, muy especialmente en el sur, dependerán de la voluntad de invertir de los inversores privados, sean nacionales o internacionales. Para hacerlo posible, permítanme exponer doce líneas de actuación que, a mi entender, ayudarían significativamente al proceso: 1ª Mejorar los niveles de comunicación, en especial en la economía. ¿Somos conscientes de que Argelia está experimentando un boom en la construcción y un incremento regular de la producción agraria? ¿Sabemos que dispone de ocho millones de teléfonos móviles? ¿Sirve para algo que Barcelona y Argel sean ciudades hermanas?. Lo son gracias a Pere Durán Farell, que promovió la compra de gas argelino vía Gibraltar. 3 �¿Quién percibe lo seguro que resulta, y lo placentero que es, en cuanto a la calidad de los numerosos servicios ofrecidos, viajar a Marrakech y adentrarse en las maravillosas montañas del Atlas? ¿Quién aprecia el papel cada vez mayor de las mujeres como fundadoras y directoras de algunas de las empresas más notables de Túnez? No toda esta ignorancia -o quizás indiferencia- es el resultado de la pereza de los europeos. La observación del Banco Mundial de que «el ritmo e intensidad de la reforma ha sido débil» en la región de los Países de Oriente Próximo y el Magreb, es excesivamente general y parece sugerir que crear alianzas sigue siendo algo lleno de dificultades, y que el futuro no resulta suficientemente predecible. No estoy de acuerdo con esa línea de pensamiento. Espero que la victoria de Obama ayude a romper tabúes. Una imagen vale más que mil palabras. 2ª Los sectores emergentes del Magreb (Telecomunicaciones, energía, construcción agroalimentario, turismo) deben tener una mayor capacidad para presentarse ante los inversores europeos y internacionales. Los magrebíes, han demostrado una considerable capacidad de cambio, algo que habría resultado impensable unos años atrás: 4 �- Las aduanas marroquíes se han depurado, algo por lo que pocos habrían apostado; - El sector energético argelino se abre a la participación internacional; - Las exportaciones tunecinas han crecido y se han diversificado; - Todos esos países han estabilizado su entorno macroeconómico y han cancelado deuda; - Son visibles los comienzos de un debate público sobre política y reforma económica. 3ª Se debe impulsar el espíritu emprendedor de los jóvenes empresarios; los poderes públicos deben poner a su disposición instrumentos eficaces, teniendo en cuenta que las pymes son y serán el motor del crecimiento económico. Resulta esperanzador un elemento intangible, aunque bien comprendido por los expertos en la región: el talento y la energía de los más jóvenes, muchos de ellos sueñan en crear empresas. Good news. **************************** Pasemos ahora repasar algunos de los temas sobre los que han tratado los ponentes y los miembros de los grupos de trabajo. En primer lugar, el sector de la energía y con este entraremos en la 4ª línea de actuación. 5 �4ª Durante las próximas décadas Libia y Argelia conservarán, probablemente su papel estratégico como proveedores clave de petróleo y gas a la Europa meridional. Sin embargo, no debería olvidarse que el nuevo gobierno norteamericano va a invertir fuerte en energías alternativas: eólicas y fuel cells (hidrógeno). Se han formado ya muchas empresas conjuntas entre compañías públicas de Libia y Argelia y socios extranjeros, europeos o norteamericanos. En las vecinas Marruecos y Túnez, los empresarios privados han adquirido posiciones fuertes en los mercados internos, y pronto estarán buscando alianzas en la región. Por último desde los recambios de automóvil hasta los detergentes, y desde los fertilizantes hasta los materiales de construcción, el potencial de desarrollo de la producción en toda África del Norte es enorme. 5ª La integración magrebí es una condición imprescindible para el crecimiento de estos países y para la relación entre la Unión Europea y el Magreb. Difícilmente se puede exagerar la importancia de la integración Sur-Sur en todo el espectro de actividades productivas. Pongamos como ejemplo que, aunque los gasoductos argelinos que llevan el gas de Argelia y Libia a Europa han funcionado sin problemas durante dos décadas, los países de la región están perdiendo una 6 �oportunidad única de crear puestos de trabajo por la falta de colaboración. Atraer un mayor volumen de inversión privada a este sector requiere voluntad política. La falta de integración Sur-Sur está frustrando la generación de unas tasas de inversión más elevadas, y fomenta en toda África del Norte una estructura de mercado que sólo permite pautas de crecimiento lento. Este es un escenario clásico de especialización Norte-Sur, según el cual los países del Sur se especializan en actividades de baja tecnología con mano de obra muy poco cualificada. 6ª Se debería conseguir que las remesas de los emigrantes se transformen en inversiones productivas. El grupo de expertos financieros señalaba que los norteafricanos que viven en Europa transfieren a sus países de origen entre 7.000 y 8.000 millones de euros cada año, una suma que excede con mucho los 5.350 millones de euros en fondos MEDA de ayuda ofrecidos por la Unión Europea a lo largo de un período de seis años (2000-2006). No es seguro que estas remesas se inviertan en crecimiento: probablemente, sirven para mantener niveles de consumo de subsistencia. Ya es mucho. 7 �7ª Apostar por la creación de un banco europeo del Mediterráneo con especial atención al Magreb. Si el proceso de Barcelona ha de seguir proporcionando una referencia creíble y produciendo expectativas favorables indispensables para las economías emergentes, se le debe dar una mayor relevancia a los instrumentos financieros, hay que institucionalizarlos y dotarlos de medios propios 8ª Se deberían llevar a cabo reformas de las instituciones financieras y bancarias. En el Magreb, miles de millones de dirhams y de dinares yacen en las cámaras acorazadas de los bancos. Los instrumentos financieros están más desarrollados en algunos países que en otros, pero los bancos públicos siguen desempeñando un papel fundamental, a veces incluso dominante. Los bancos prefieren comprar bonos públicos y a lo más que llegan es a prestarse dinero entre ellos, a veces con un cero por ciento de interés. Pero lo que más necesitan los países de África del Norte es llevar a cabo una profunda reforma de manera que sus bancos se aseguren que sirven a las necesidades de los clientes y empresarios privados, antes que a unos pocos privilegiados. Ello ayudaría a acelerar la tasa de crecimiento, que hasta ahora no consigue siquiera disminuir la elevada tasa de paro actual. 8 �9ª En el sector agroalimentario es necesario proseguir por el camino de la liberalización y crear empresas mixtas euromagrebíes. Un dato positivo: se ha impulsado vigorosamente la inversión y el partenariado por parte de algunas empresas del norte, como Danone y Cobega, y otras más pequeñas y especializadas como por ejemplo Frulact. Un mercado de 75 millones de personas ofrece amplias oportunidades para producir bienes sencillos, pero de buena calidad. Es de esperar que otras firmas europeas más pequeñas mostrarán interés, aunque sospecho que el clima comercial tendrá que ser mucho más acogedor de lo que es actualmente para que estos flujos de inversión se incrementen con rapidez. Las pequeñas empresas -y muchas firmas españolas, francesas e italianas siguen siendo familiares- sencillamente no pueden afrontar los actuales costos (tan elevados) de las transacciones. En ambas orillas, el destino de la pequeña y mediana empresa podría quedar determinado por la futura calidad de los vínculos económicos. 9 �Actualmente muchas empresas del norte muestran todavía cierta aprensión a involucrarse en el sur. La pelota está ahora en el tejado del Magreb. 10ª El turismo puede ser uno de los motores del desarrollo del Magreb. Para ello hay que crear infraestructuras, mejorar la información y crear una industria de ocio paralela. En lo que se refiere al turismo, todos sabemos la contribución vital que éste ha realizado a países como Túnez y Marruecos: sin embargo, dichos países se enfrentan al reto de mejorar la calidad de los servicios que ofrecen, servicios que a menudo no se corresponden con el número de estrellas que ostentan los establecimientos. Quizás deberían estar presentes más cadenas de hoteles internacionales. Actualmente existe un serio debate sobre estas cuestiones, y es mucho lo que Europa, y España en particular, podrían hacer en el turismo. 11ª Europa y el Magreb deben colaborar para superar la brecha digital. El Magreb tiene que considerar este sector como un sector nuevo y decisivo para su crecimiento. A medida que la globalización se va intensificando, Europa debe reflexionar sobre un importante cambio que a menudo escapa a nuestra atención: las transferencias de tecnología están cobrando 10 �impulso allí donde los intercambios internacionales en el comercio y las finanzas solían ser la única norma. Los países capaces de asimilar tales cambios pueden quemar varias etapas en la división internacional del trabajo en algunos sectores, aunque se queden atrás en otros. La heterogeneidad del sector en los distintos países hace que su desarrollo esté altamente desequilibrado, pero fomenta posibles oportunidades para las empresas avanzadas, tanto nacionales como extranjeras. En lo que se refiere a la informática, creo que Europa debe hacer más para alentar el diálogo. El Magreb tiene un número cada vez mayor de estudiantes que cursan estudios relacionados con la informática. De ahí la necesidad de abrir las fronteras a un intercambio mutuo que nunca ha sido significativo en este campo. Si India puede hacerlo, ¿por qué no el Magreb? 12ª la creciente participación de la mujer es un factor decisivo para el desarrollo económico y social y debe ser facilitado por los poderes públicos y privados. Tengo la profunda convicción de que deberían desempeñar un papel mucho más importante del que han desarrollado hasta ahora. 11 �Sin el espíritu y la capacidad para innovar de sus mujeres, ¿dónde estarían las sociedades norteafricanas? ¿Cuántos puntos de crecimiento se pierden cada año debido a la exclusión de las mujeres de tantos y tantos puestos de trabajo? No hay que olvidar que representan, como mínimo, la mitad del potencial laboral y emprendedor de un país. Dice el dicho francés, “la femme est l'avenir de l'homme”. Yo añadiría, “tanto como su origen”. **************************** Al acercarnos a la conclusión de este Foro de Desarrollo de África del Norte, quisiera sugerir que esta reunión anual se institucionalice, y por un medio muy simple. Que la Cámara de Comercio y el IEMed impulsen la creación de un consejo de empresarios, formado por representantes de los países del Mediterráneo occidental. Este Consejo proporcionaría una base permanente al Foro. Si así lo consideraran oportuno, podríamos ofrecer para ello la cobertura de Fundación Catalunya –Europa. Todos ustedes deberían sentir que son copropietarios -quizás debería decir accionistas- de este consejo, de esta empresa conjunta. 12 �Más que nunca, deben ponerse nuevas ideas, propuestas audaces, sobre la mesas de quienes nos gobiernan, estén en Barcelona, Madrid, Bruselas o en las capitales norteafricanas clave; hay que dar más fuerza al amplio proceso euromediterráneo. Aquellos de ustedes que han creado empresas afrontando considerables dificultades deben ser consultados más a menudo de lo que lo han sido hasta ahora. Y ser Ustedes más osados en la formulación de propuestas al sector público y corporativo. Más que nunca, los temas económicos y de inversión deben introducirse en un amplio debate que con demasiada frecuencia está dominado por cuestiones de seguridad y de inmigración. Ya hay mucho camino recorrido, sólo falta afianzarlo y aprovechar la ventana de oportunidades que ya existe. Espero que en el plazo de un año volvamos a reunirnos aquí. Muchas gracias. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules del MH Pasqual Maragall al “The North Africa Business Development Forum” (NABDF) Abstract A summary of the resource. Intervenció a la reunió del “The North Africa Business Development Forum” (NABDF). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. La Casa La Llotja de Mar Language A language of the resource Castellà Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Empreses Àfrica Cooperació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1715/0000000972.pdf 7d0194039557425b38bf50f2a6775401 PDF Text Text público Domingo, 23 de noviembre de 2008 www.publico.es 15 «América no es tanto una tradición que continuar como un futuro que realizar» –Octavio Paz– América / Europa Asuntos&cuestiones gran Wyoming Dominio público pasqual maragall Cuando la verdad divide a los españoles Ex presidente Generalitat de Catalunya P or primera vez en años, en muchos años, América y Europa están a la par. A la par en renta por cabeza y a la par en casi todo. Es cierto que Europa tiene más igualdad. Es decir: la disparidad de rentas es menor en Europa que en América. Los americanos, para ser ricos, han tenido que echar mano de muchos pobres, por decirlo así –hace menos de un siglo tenían aún esclavos, en su mayoría negros–. Pero digámoslo todo: de poner orden, o desorden, en el mundo, se ocupan los americanos. Quizás las dos cosas tengan que ver. Dicho de otro modo, los europeos tienen más idiomas, más culturas, y Estados Unidos más armas. Los europeos, para ser en promedio ricos, no necesitan envilecer tanto los salarios como los americanos. Aquí hay más igualdad. Y, encima, hay más diversidad. Aquí no hay un solo idioma, o dos. Aquí hay un montón, aunque verdad es que todos acabamos hablando inglés, el latín moderno que todo el mundo más o menos conoce, excepto algunos políticos cercanos. Yo soy europeo hasta el tuétano, entre otras cosas por razones derivadas de la diversidad de mis progenitores: ingleses, catalanes, valencianos, andaluces... Pero también por vocación propia y por formación. A los 17 años ya corría por París. A los 24, al día de casarme, me fui con Diana, mi esposa, alumna del Liceo Francés, a vivir seis meses en París. Volvimos acá, tuvimos dos hijas y al poco nos fuimos a pasar dos años en Nueva York. Lo digo para poner en contexto mi experiencia americana. Cada uno tiene la suya, si la tiene... y todos la tenemos, aunque sólo sea por las películas que nos hemos tragado. Mi experiencia particular es la siguiente: en Nueva York estudiábamos en la New School, fundada por los alemanes que habían huido del nazismo, muchos de ellos, posiblemente, judíos: Heilbronner, Hymer, etc. Marcuse y Shönberg, que, por cierto, vivió en Barcelona hasta la llegada de Franco, pasaban frío en Nueva York y se fueron a California... Bromas aparte, nosotros pasamos mucho frío en invierno y bastante calor en verano, pero, en todo caso, después de unos inicios durillos, nos acabamos enamorando de la ciudad. Dicho sea en beneficio o perjuicio de la ecuanimidad de los comentarios que puedan leerme sobre América. Habría que añadir que Norteamérica no es tan solo Nueva York, sino que, en cierto sentido, Nueva York es la antítesis de EEUU y de América en general. Se trata de la única ciudad, o casi, con densidades europeas. Mi tesis doctoral, sobre los precios del suelo, se basó en el contraste entre América y Europa en este senti- E patrick thomas Todos tenemos nuestra experiencia americana, aunque sólo sea por las películas que nos hemos tragado Europa y América están condenadas a entenderse, y parece que en la era de Obama van a poder reencontrarse do: Europa es densa en habitantes y estrecha en territorio, y América, proporcionalmente, todo lo contrario. Los europeos iban a América, del Norte y del Sur, en busca de metales preciosos, pero lo que encontraron, sobre todo, fue espacio. “Going West” fue la consigna de los europeos que cruzaban el charco con la esperanza de encontrar espacio y metales preciosos. Chaplin se apiñaba junto a cientos de emigrantes británicos e irlandeses en el barco que le condujo a Nueva York, donde, en películas como The Kid (El Niño), pintaba vívidamente las aventuras y desventuras de esas gentes. América era, para ellos, Eldorado. Como para los españoles lo fue América Latina, donde, en efecto, los metales preciosos abundaban más que en el Norte. Quizás por ello, el Norte es hoy más rico. Porque había que trabajar, espabilarse, inventar y acertar para salir adelante. Los hispanos buscaban oro. Y encontraron resistencia y civilizaciones enormemente más complejas que las del norte. Los españoles, en parte, fueron seducidos por los indígenas, a quienes sin duda maltrataron y en ocasiones exterminaron. Pero aprendieron mil cosas de ellos. Y aprehendieron otras mil. La Malinche, dicen, se las arregló para traducir el idioma nativo a Cortés, pero Cortés se llevó a Europa el oro que enriqueció a España, primero, y que acababa después en manos de los piratas ingleses. Isabel I ennoblecía inmediatamente a esos piratas: Francis Drake llegó a ser Sir Francis gracias al oro que pirateó a los españoles en el Golfo de Vizcaya. Keynes –que ahora vuelve a estar de moda– lo explicó muy clarito en un artículo titulado The Spanish Booty. “Se es conquistador cuando no se puede ser pirata” era la frase de moda en la Inglaterra isabelina. Con todos estos antecedentes, se entenderá que nos emocionara oír a los gobernantes españoles tratando de obtener una silla en el G-20, el grupo de los países más poderosos del mundo, no el G-7, que son los que tradicionalmente han mandado: ¡el G-20! Menos mal que Sarkozy nos ayudó. Aunque se comprende que esas cumbres en las que, en el descanso, cuando se habla informalmente (y por tanto en serio) entre líderes, de tú a tú, el que no sabe un mínimo de inglés lo pasa mal. Volviendo al principio: Europa y América están condenadas a entenderse, si bien, en reuniones como mí- nimo a 6 o 7, con Rusia, China, Mercosur, etc. España hará bien en tratar de hacer humildemente los deberes, empezar por abajo, sin arrogancia, olvidando un pasado imperial que no encanta a nadie, trabando alianzas serias, sin paternalismo, con los países iberoamericanos, escuchándoles en vez de hacerles callar, aliándose con sus figuras más respetadas, con los sucesores de Allende, con los dirigentes de Uruguay, Brasil y Argentina, con el mundo cultural iberoamericano que tanto nos ha dado, de García Márquez a Vargas Llosa; rescatando y respetando la figura del Libertador venezolano, Simón Bolivar, que tiene una efigie caminante en Barcelona, junto al mar. Si no por otra cosa, por la amabilidad y el cariño con que estos países acogieron a nuestros exilados cuando el franquismo los alejó de España: cuando Jiménez de Asúa, los Trias, los Pi Sunyer, Anselmo Carretero y los federalistas leoneses, y miles de gallegos, cuando Bergamín y Soria, Bosch Gimpera y tantos otros, llegaron, esta vez no conquistadores ni vencedores, sino vencidos, a las costas americanas. Parece que América y Europa, en la era de Obama, van a poder reencontrarse. Los 200.000 europeos que aclamaron a Obama en Berlín eran algo más que un presagio. Eran el inicio de un re encuentro en el que no podemos faltar. participa en: blogs.publico.es/dominiopublico l empeño por condenar al olvido lo que se desconoce es complejo. Se trata, una vez más, de ocultar la verdad, como hicieron los próceres de la patria cuando dictaron una ley de punto final sobre la dictadura, amnistiando a responsables de delitos inexistentes. Obviaron el detalle de especificar qué es lo que se amnistiaba. Los militares apuntaban con las armas y era difícil hablar. Ahora que aparecen evidencias de que miles de niños fueron secuestrados, robados a sus padres y entregados a otras familias, surgen de nuevo voces, en el Partido Popular, afirmando que ese tema divide a los españoles y que, además, según Ana Mato, no interesa a nadie, razón por la que hay que enterrarlo. Habrá que fijar en qué cuneta de la Historia hacemos una fosa común para que nadie sepa nunca la magnitud de los crímenes cometidos por aquellos patriotas a los que hemos dedicado tantas plazas, monumentos y fechas conmemorativas. No sé qué se han creído que son estos señores diputados de la oposición, pero, en ningún caso, el voto les concede el derecho a decidir qué somos los demás y, mucho menos, a pensar por nosotros. Bastante hemos tenido con librarnos de la fe obligatoria, para que ahora nos impongan lo que nos interesa o no. A mí sí me interesa señora, y mucho. Si el hecho de conocer la verdad, lejos de llevarles a la reflexión, les hace recular hacia la trinchera para apuntalar con la censura crímenes contra la humanidad, lo que debemos hacer los defensores de la paz y la libertad es ahondar en el conocimiento de los hechos para librarnos de esa sombra que planea sobre nuestra joven democracia y la intoxica con la ignominia de la legitimación del crimen. Dice usted, señora Mato, que esto divide a los españoles. Sólo puede haber dos grupos. Los que se indignan ante los crímenes, violaciones y secuestros de niños, y los que no. No basta con condenar a ETA, hay más criminales aborrecibles que denunciar, aunque sean de los nuestros. Un poco de dignidad y decencia, ya toca. participa en: blogs.publico.es/ asuntos&cuestiones � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource América / Europa Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estats Units Europa Globalització Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1557 Source A related resource from which the described resource is derived Público Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/888/0000000973.pdf 45e38e642068f20157f56c10dcaf59f1 PDF Text Text 4 EL PAÍS, martes 25 de noviembre de 2008 CATALUÑA El 87% de los catalanes juzga positiva la pertenencia a la Unión Europea El 95% opina que la UE debería exigir a sus miembros prestaciones mínimas CARLOS VACAS Barcelona El 87,8% de los catalanes juzga de forma positiva su pertenencia a la Unión Europea (UE), según los resultados de la encuesta “¿Qué Europa queremos?”, que ayer presentó en el Palau de la Generalitat el secretario de Estado para la UE, Diego López Garrido. A pesar de este apoyo, sólo el 66,6% de los catalanes se sienten muy o bastante unidos a la UE. Otros espacios identitarios tienen más relevancia: el 88,9% se declara vinculado a su nacio- nalidad, el 75,8% a España (el 87,9% en el conjunto del Estado e incluso el 80,2% se siente ciudadano del mundo (el 75,8% en el conjunto de España). El 63,7% de los catalanes juzgan insuficiente el espacio que los medios de comunicación dedican a Europa, y el 47,8% cree que no dispone de mecanismos para participar en las decisiones europeas. Los ciudadanos sí parecen interesados en una UE fuerte que mantenga su modelo social. Excepto en la gestión de los impuestos, la mayoría considera que la UE debería compartir con los Estados la capacidad de decisión en todos los ámbitos políticos, y alrededor del 95% de los catalanes cree que la UE debería exigir a los países miembros prestaciones sociales mínimas. La coincidencia entre los ciudadanos catalanes y los del resto de España también se manifiesta al situar el medio ambiente y la inmigración como los principales retos de la UE en los próximos años o en su amplio rechazo a la directiva europea, que permitiría ampliar la jornada laboral hasta 65 las horas semanales. Sin embargo, algunos matices importantes caracterizan a los catalanes: el 69,1% cree que los inmigrantes no comunitarios deberían poder votar en las elecciones municipales, frente al 67,4% del conjunto estatal; el 19,8% frente al 14,6% ve Europa como un modelo social; el 47,6% considera que la UE debería usar referendos en temas importantes, tres puntos más que en el conjunto estatal, y un menor porcentaje, el 68,2% frente al 73,8%, estaría a favor de unas fuerzas armadas europeas. El estudio, realizado por la Fundación Alternativas en cola- Barcelona, capital del Mediterráneo ANÁLISIS Pasqual Maragall Ahora, cuando Barcelona acaba de ser elegida como sede permanente de la Unión por el Mediterráneo, convendría recordar que el 21 de mayo de 1990, en el Saló del Consell de Cent del Ayuntamiento, el entonces ministro español de Asuntos Exteriores, Francisco Fernández Ordóñez, planteó la conveniencia de la creación de una conferencia de seguridad y cooperación en el Mediterráneo. Han pasado 18 años desde aquella primera alusión a lo que siempre he considerado como una necesidad de primer orden: la de promover y facilitar la cooperación, el diálogo, el entendimiento entre las dos orillas del Mediterráneo. Un diálogo que no siempre ha existido y que cuando se ha producido no siempre ha sido fácil. Tuvieron que pasar cinco años hasta que en noviembre de 1995 Barcelona fue la sede de la 1ª Conferencia Intergubernamen- tal Euromediterránea. En el mismo Saló de Cent, al dar la bienvenida a los participantes de la cumbre, les recordé que la promoción de mecanismos de diálogo en el Mediterráneo era urgente y precisé de que desde Cataluña siempre se han visto con incomodidad los intentos de dividir este mar que nos une, separándolo entre un norte y un sur, entre un oriente y un occidente. “Aquí”, les dije, “tenemos claro que el Mediterráneo es precisamente un punto medio en la tierra, de ahí su nombre: un mar rodeado por tierras, hablas y religiones diversas; un punto de encuentro tanto como de confrontación”. De aquella primera conferencia nació el llamado Proceso de Barcelona, del que salieron un montón de acuerdos cargados de buenas intenciones. Lamentablemente, con el paso de los años pudimos constatar que buena parte de estos propósitos quedaban arrinconados o, en el mejor de los casos, funcionaban a marcha lenta. Tuvieron que pasar 10 años para que se celebrara una segunda conferencia que, ló- gicamente, tuvo a Barcelona como escenario. El Palau de Congressos del Fòrum contó con un altísimo nivel de representantes políticos internacionales. Conclusión: había que reedificar y adaptar a la nueva situación política y económica de la zona mediterránea lo que se había empezado a diseñar 10 años antes. Como presidente de la Generalitat, quise que de manera paralela, y en estrecha colaboración con la conferencia, Barcelona acogiera aquellos mismos días la Conferència Euromed Barcelona+10 y la Conferència Euromed Dones Barcelona+10, ambas promovidas y organizadas por el Gobierno de Cataluña. En estos dos encuentros se subrayó la potencialidad de la red que forman los gobiernos locales y regionales para concretar las grandes declaraciones internacionales en acciones sobre el territorio. Por ello, en sus conclusiones, se reivindicó la inclusión de esta perspectiva local y regional a la hora de diseñar lo que ahora es la Unión por el Mediterráneo, con sede en Barcelona. Diego López Garrido. boración con el Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación, recoge las opiniones de más de 2.500 ciudadanos (300 de ellos catalanes) y orientará la presidencia española del Consejo de la UE el primer semestre de 2010. Pero no acabó aquí la voluntad de la Generalitat de trabajar en pro de este diálogo mediterráneo. Buena parte de la acción exterior de entonces se basó en reforzar la cooperación con los países de la ribera sur del Mare Nostrum (especialmente con Marruecos y Argelia), pero también con Jordania, Palestina e Israel. Precisamente dedicamos un especial interés a promover la ayuda internacional al establecimiento de un Estado palestino viable. El diálogo permanente con Turquía fue y sigue siendo una necesidad imperiosa. En esta misma línea mediterránea, no es casualidad que Cataluña cuente con uno de los mejores think tanks especializados en esta materia: el Instituto Europeo del Mediterráneo. Tampoco lo es que entre los objetivos de la eurorregión Pirineos-Mediterráneo, que promovimos e impulsamos, figure el de desarrollar acciones conjuntas destinadas especialmente a los países del Magreb. La Unión por el Mediterráneo empezó a forjarse en Barcelona y era inevitable que Barcelona fuera escogida como su sede, como su capital. Pasqual Maragall es ex presidente de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4446 Title A name given to the resource Barcelona, capital del Mediterráneo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mediterrània Europa Territoris Euroregió Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/2704/pasqual_maragall001.JPG bf981fcd1bf51932629e6aba3e753116 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital (jpg) Dimensions físiques The actual physical size of the original image 1500x1000 px, 240 dpi Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fotografia de la presentació del llibre de mèmories de Pasqual Maragall, Oda Inacabada. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-30 Type The nature or genre of the resource Imatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource jpg Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Palau de la Música Catalana Description An account of the resource Maragall de cos sencer a l'escenari del Palau de la Música, d'esquena a l'auditori amb tota la de gent de peu. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana Rights Information about rights held in and over the resource RBA EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/887/0000000975.pdf 6e301669aace5fc61dbba01eaacb5256 PDF Text Text 29 EL PAÍS, sábado 20 de diciembre de 2008 sociedad cultura deportes Los directores de periódicos prevén despidos El Premio Kandinsky reconoce la estética soviética El Madrid se enfrentará al Liverpool OPINIÓN Los Estados Unidos de Europa, reinventados H ace 25 años, en diciembre de 1983, el periódico francés Le Monde publicó una entrevista con el historiador Fernand Braudel sobre la identidad europea. Llevaba por título Il faut réinventer les EtatsUnis d’Europe. España aún tardaría tres años en ingresar en la Unión, entonces compuesta por diez Estados miembros: Alemania, Bélgica, Dinamarca, Francia, Irlanda, Italia, Luxemburgo, Países Bajos, Reino Unido y Grecia. Yo llevaba un año de alcalde y miraba hacia Europa con las mismas esperanzas que Braudel evocaba. Mi amigo norteamericano residente en Brasil, Norman Gall, al frente hoy de la Fundación Braudel, y casado con una catalana, me sigue informan- pasqual maragall i mira Frente a la crisis se necesita más Europa, no un regreso al individualismo estatal do por Internet aún hoy de lo que por el mundo sucede. Gall, como el propio Braudel, es uno de los pocos humanistas globales que no hacen simplemente el ridículo, sino que, como decimos en catalán, hi toquen: que entienden de qué va la cosa. Braudel en 1983 explicaba la identidad europea desde la cultura europea, entendida como una y plural, como hecho compartido. Lo ejemplificaba diciendo que un francés situado en Italia, Rusia, Polonia o Alemania, no se siente extranjero; que las sensaciones experimentadas son reconocibles y con referentes histórico-culturales comunes. A diferencia de lo que le ocurriría en países como la India o China, donde te sientes desorientado, distinto de verdad. Cada país europeo representa una Europa particular, decía Braudel. En aquel momento describía la Unión como únicamente económica, y por tanto muy beneficiosa, fundamental, pero no aún la Europa unida que él, yo y sin duda mucha gente soñamos. La Europa unida y popular (del pueblo) necesitaba una base donde desarrollarse. Era preciso que sus gentes viviesen y circulasen libres por el continente. Para ello, concluía en su reflexión, para construir la Europa cultural y ciudadana, hacían falta varias cosas: una estructura política, un Gobierno Europeo, un Parlamento Europeo con mayores poderes y una defensa euro- pea común. Ya entonces decía que un país europeo solo no podía hacer frente a los retos que se le presentaban. Hacía falta reinventar los Estados Unidos de Europa. ¿Qué ha pasado desde entonces, dónde estamos, hacia dónde vamos como Europa? La 200.000 Unión Europea la formaUnas personas serían mos 27 Estados miembro aún jugadores patológicos en yEspaaspiran a entrar más países euña, y hasta 600.000 más pueden ropeos. Tenemos un Parlamenser jugadores problemáticos, seto Europeo e instituciones comugún los últimos datos conocidos nitarias que Chóliz. representan, respor Mariano Hay asociapectivamente, a losdeciudadanos ciones que hablan cifras muy a los Estados miembro. Tenecho mayores, pero él indica que mos un Único “El y una éstas sonMercado las más fiables. núUniónde Económica Monetaria, mero afectados ycrece según conhace la adopción 2002 del eulo la ofertaende juegos de ro como única, realidad azar con moneda premio inmediato”, exconsolidada Tenemos plica. Chóliz, ya quehoy. pronto publila páginaalsiguiente cará el Pasa libroa Adicción juego de azar, insiste en que “el 60% de los adictos son hombres, y el 40%, mujeres”. “Sin embargo”, apunta, “sólo el 10% de quienes acuden a pedir ayuda son mujeres; el resto se trata de hombres”. Según Chóliz, la enfermedad “está mal vista en general, pero aún peor si afecta a una mientos del sistema y mujer, porque se rechinan contempla rugen. más como que ella se juega el Sin embargo, la aportación didinero de la economía familiar”. versa y diferente de la música de Casas internacionales las compositoras el apuestas virtuales enriquece como Bwin. universo musical, abre loseloídos com o 888.com plantean juea formas de pensar la músigootras como un reto o un ocio casi ca como así están que demostrancreativo, lo lo mismo sucede do pocas compositoras queya a en las su versión física (algo que duras se abrenAsimismo, paso; en se da penas en Madrid). suma, enriquecen, airean, cuesinundan todo de publicidad, y tionan hacen más saludable colocany banners en cualquier una musical que asaltan por otro partevida de Internet, a lado necesita como aagua de mayo cualquier usuario la mínima. esteSegún impulso, puesBlanco por más que el Libro del juenos queramos engañar,el una go, sólo han aportado 2%vida del musical que sólo se dinero al sector delmira azara sí enmisEsma, a cal y canto, acaba pañacerrada en 2007, pero sus perspecpor de inanición,y cuando tivasmorir son halagüeñas, pese a no muerte súbita. que anunquedehay autonomías Laregulación Ley de Igualdad parician de lasexige prácticas dad entre mujeres online, esohombres aún estáy por ver. en todo tipo de organismo público, y algunos privados, con capacise enganchó a ellas, comoy recodad de gestión y decisión espege en su corrosivo testimonio. cialmente en los cargos directi“Viví en gustaría un coche, la vos. Nos ver deshice paridad en empresa familiar, me intenté las programaciones musicales, matar”, Hoy está yrecual menosadmite. de los festivales cenperado en su Galicia natalcomo y es tros públicos, que es casi monitor la Asociación Galledecir en de todos, pues España es ga Jugadores de Azar (Agaun de país cuya cultura musical vija). “Los principales problemas ve fundamentalmente de las subestán en la de Red”, opina,público. “todas venciones dinero las grandespues, casas deparidad apuestas Queremos, ver en patrocinan a equiposdedelos fútbol los cargos directivos cencomo Real Madrid, el Sevilla tros deel gestión que rigen nuesotra elvida Valencia, conY lo que se nor-a musical. así, negadas maliza de un—¿o modo pesar deelsujuego existencia tal brutal”. “Algunas te danque crédivez por ella?— queremos las to para jugar entrada, incluHildegard dede Bingen, Barbara so te garantizan un 15 % de las Strozzi, Mariana Martínez, Elisapérdidas”, insiste. Algo que, sebeth Jacquet de la Guerre, Louigún Fernández, al joven se Farrenc, Fanny“tiene Mendelssohn, como principal receptor”. SeClara Wieck, Cécile Chaminade, gún la valoración de Juan José Pauline Viardot, Alma Mahler, Lamas, directorMaría de Agaja, “haLili Boulanger, Rodrigo, ce diezGarcía años la Ascot, edad deGermaine la persoRosa na que venía a pedir Tailleferre —sólo por ayuda citar aera las de entre 30 y 40 años, ahora es mejor recuperadas y documende entreestén 19 y 20 años”. Un protadas— normalizadas y la blema que, según la criprogramación de avance sus obras no sis, “será peor”. se produzca sólo en conciertos monográficos “8 de marzo”, aunque también. 200.000 adictos Compositoras, una lucha por la igualdad Ú ltimamente hemos asistido a dos manifestaciones, aparentemente opuestas, de una idéntica situación: me estoy refiriendo al silencio al que fuimos sometidas las mujeres compositoras en el extra de Babelia dedicado a la música contemporánea del pasado 27 de septiembre, así como la media página que, en este mismo periódico se nos concedió, el jueves 23 de octubre, a raíz del concierto Fémina Clásica organizado por Fundación Autor. Tanto un caso —el silencio— como el otro —la fuerza de la imagen con siete compositoras en torno a un piano y el acertado titular ¿Discriminadas? Rotundamente, sí—, obedecen a la misma situación: las mujeres en la música y más concretamente en el territorio patriarcal por excelencia, la comres e indican que puede produposición, continuamos siendo pácir ludopatía. haytemidos, que tejaros exóticos,Pero mitad ner vistamimados de lince para verlo. mitad paternalista“En los últimos tiempos hay mente, como “nenitas”, en ninmuchas que gún caso máquinas en igualdad de recaucondidan hasta 500 euros más al ciones con nuestros colegas varomes cada indica un reprenes, sin launa”, mayoría de edad necesentante empresarial este saria, y a los hechos me de remito. sector prefiere extra no revelar En elque mencionado el prisu nombre. crisiscon no diverse ha mer artículo“La arranca notado, porque lapor gente quetamessos comentarios, cierto, tá desempleada pasa tiempo en bién muy discutibles —pero eso el jugándose dinero a ver ya bar es territorio de otro artículo— qué tal”, En49opinión de donde sonañade. citados nombres, este delninguna ramo, hay vaentreexperto los cuales mujer; rias claves que el doseguimos con lasexplican fotos, donde de minio del mercado de las mánuevo brillamos por nuestra auquinas en pleno sisencia ytragaperras así, sucesivamente. Terglo XXI. “Uno, quesiete ahora acepminamos de leer páginas tan billetes”. “Dos, quealelpensajackde cultura dedicadas pot o premio gordo ha pasado miento y creación musical conde 120 eurosena nuestro 240 euros”. temporánea país “Tres, que, si la de partida manteniendo unbien regusto tiemmínima es dedonde 20 céntimos, pos remotos la mujerahoera ra puedesdel jugar al doble o al descanso guerrero o in eccletriple, a 40 odesgraciadamente, 60 céntimos”. Sesiis taceant, gún esteno testimonio, tiempos tan lejanos.aparte No voydea los salones de juegoFreixas y de los extenderme, Laura ya casinos mercado se ha discontestó “el magníficamente en Carpersado”. “Los bares de copas y tas al director. de gasolineras, losdenominador pubs univerAsí, el común sitarios, los bares de barrio y es recurrente: sistemáticamente los clubes alterne partimos de de cero, cuandosela han reaconvertido en nuestro bazas pasado clave”, lidad demuestra apunta. rico que debe ser reconocido y marisa manchado La aportación de las mujeres enriquece, airea, cuestiona y hace más saludable la vida musical Las tragaperras dominan porque aceptan billetes y ha subido el gordo FORGES Los grandes casinos físicos españoles organizan torneos virtuales de póquer “Ciertamente, no faltan locales de alterne que han llegado a incorporar especies de salones de juego”, apunta el psiquiatra especialista en conductas adictivas Juan José Llopis. “En ellos, aparte de los clientes, las prostitutas se dejan el dinero, ya que pasan mucho tiempo muerto allí”. Según Llopis, “el auge de la cocaína ha encajado con el del juego virtual y físico, y, como ha sucedido con el alcohol, ahora nos encontramos ambas adicciones encajadas”. Esto mismo se ha señalado recientemente desde diferentes asociaciones de ex jugadores, que divulgado. Hay quien en su atrevimiento ignorante todavía afirma: “¡Pero si no ha habido compositoras!” o incluso yendo más lejos, “Sí, ha habido, pero son ‘menores’, no alcanzan la suficiente calidad”. Aquí hemos tocado el núcleo de la cuestión: el sistema patriarcal puede permitir alguna compositora en el pasado, incluso que haya podido vivir de su trabajo, pero existen olimpos de poder a los que las mujeres, todavía hoy, taceant, como la Academia, o la Escuela, y la Historia; sí, con mayúsculas, pues el Poder del Saber “de verdad”, el “bueno”, todavía es cosa de hombres. El canon musicológico impone sus reglas, menos mal que Susan McClary nos abrió los ojos y los oídos, a la musicología feminista, todavía escueta alertan sobre consumo “lúen nuestro paísun pero no por ello dico y de fin de del menos firme. Lossemana” conservatojuego. Por llenos ello, hay moday rios están de una mujeres en auge de organizar timbas ilegales de póquer en plan after hours, cuando cierra un bar. O incluso en chalets apartados, en las que el jugador participa de una especie de “todo incluido” con droga, prostitutas, comida, bebida. “Estas sesiones pueden durar una noche o todo el fin de semana, según lo que se pague al organizador, y hay bastante dinero encima de la mesa”, apunta Llopis. Y es que si bien el juego, con la amenaza de la escasez, reverdece por la posibilidad de conseguir dinero a toda velocidad, también lo hace como dispensador de adrenalina. Los grandes casinos físicos españoles organizan torneos de póquer auspiciados por casinos virtuales de Internet, la mayoría radicados en paraísos fiscales o en el ámbito anglosajón (la regulación online aún no existe en España). Hasta se dan campeonatos de póquer para universitarios, ya que ellos se han convertido en grandes jugadores en los últimos años. Siguen el ejemplo de Raúl Mestre, un es- las aulas de composición; sin embargo, en la programación al uso dominan los varones, siendo las mujeres la excepción. La docencia de la música, en los niveles elementales y profesionales es mayoritariamente femenina; cuando llegamos a los Conservatorios Superiores las grandes posiciones son ocupadas por hombres. Esta desigual proporción se debe sin duda a la inercia del sistema patriarcal, a pesar de las medidas correctivas introducidas como la Ley de Igualdad. Así, el valor de la diferencia, la riqueza de lo transversal en oposición a lo lineal y la abundancia cualitativa de la diversidad quedan legislados. Estos conceptos, que están ya en la calle además de en la boca de todos nuestros políticos —transversal, diversiLas tragaperras son dad, diferencia— cuando se tralas reinas los juegos ta de aplicarlos a lade mitad de la preferidos población, de lasazar mujeres, los por cilos españoles. / getty images tudiante de Químicas que empezó jugándose 0,50 euros en la Red y que, según él mismo confiesa en su página web, se percató “de que en el póquer se podía ganar mucho dinero por el hecho de que una inmensa cantidad de gente estaba dispuesta a apostarlo sin tener idea de lo que hacía”. Empezó a usar estadísticas y a ganar torneos de más de 50.000 dólares. Hoy, según él mismo relata, vive holgadamente y juega en diferentes convenciones mundiales. “Él es el modelo para muchos”, explica otro jugador español universitario, aunque reconoce que lo normal es que para que uno gane, tiene que haber muchos que pierdan. “Yo mismo también jugué por Internet, pero a las tragaperras”, explica David Fernández, autor del libro Diario de un ludópata, recién publicado por Éride Ediciones. Ahora David tiene 25 años, pero a los 21 + .com E Especial Marisa Manchado Torres es comClaves del sorteo de del Navidad positora y vicedirectora Conservay cómo seguirlo en de vivo. torio Teresa Berganza Madrid. �30 EL PAÍS, sábado 20 de diciembre de 2008 OPINIÓN Eluana Englano Cuenta la historia que el filósofo italiano Cremonini se negó a acercar su ojo al telescopio de Galileo para no verse obligado a admitir la existencia de los planetas mediceos. Cremonini revive hoy en la sonrisa de Il Cavaliere. Berlusconi, desafiando una sentencia del Tribunal Supremo, prohíbe la muerte digna de Eluana Englano, en estado vegetativo irreversible desde hace 17 años. De esta manera, Il Cavaliere se niega a aceptar que la vida no es propiedad divina. Se niega a ver la realidad para no alejarse así de su tribuna de Padre Salvador.— Francisco Garcia Castro. Estepona, Málaga. Ayudas a la banca Las intenciones del Gobierno de promover la dinamización de la economía a base de ofrecer avales y garantías millonarias a las entidades financieras, es una medida que nace muerta, ya que si no se empieza por investigar a las propias entidades, a sus directivos, y a exigir a través del Banco de España que los bancos y cajas de ahorro, se vean obligados a que la concesión sea real y efectiva de préstamos e hipotecas a particulares, profesionales y pymes como condición imprescindible para obtener el aval del Gobierno, sólo servirá para propiciar más de lo mismo, que los bancos saquen más tajada de la situación actual.— Antonio Calvo Mínguez. Ibiza. El señor Morante está acertado en su carta del día 15 de diciembre al preguntarse por qué el Gobierno no avala directamente a los peticionarios de crédito. Pero también debería preguntarse para qué quieren las entidades financieras las inyecciones de liquidez que el Gobierno les ha proporcionado, y les seguirá proporcionando, si no van a dar crédito. Asimismo, debería preguntarse este directivo por qué las propias entidades financieras han sido Los Estados Unidos de Europa, reinventados Viene de la página anterior moneda, bandera y un himno, la parte coral de la Novena sinfonía, de Beethoven, cuya letra, de Schiller, tradujo mi abuelo Joan Maragall al catalán: Joia que ets dels cels guspira / engendrada dalt del cel. Tenemos la libre circulación. Tenemos incluso un Comité de las Regiones, que me honré en presidir durante dos años y vicepresidir otros dos. ¿Qué más hace falta para ser realmente los Estados Unidos de Europa? Quizás una selección nacional europea de fútbol, que podría ganar incluso a Brasil (sobre todo si nos dejaran poner a Messi en el equipo, aunque con Henry y algún otro de sus compañeros tendríamos bas- Cartas al director El sablazo piramidal A diferencia de la SGAE, que nos roba a todos por igual, Madoff robaba sobre todo a los ricos. El hecho es sobresaliente si se tiene en cuenta que este mangante ha logrado burlar a personas, empresas e instituciones extremadamente versadas en asuntos económicos, que tienen a su disposición mecanismos de defensa, control e información de los que el ciudadano de a pie no dispone. Atendiendo a la cantidad robada y a lo selecto de las víctimas, uno esperaría encontrar un complicado sistema de ingeniería financiera puesto al servicio del delito, algún timo nuevo e innovador, tan manirrotas en las concesiones de crédito hace tan sólo unos pocos meses. Y ya puestos a preguntar, este señor podría preguntarse si el Gobierno debería, ya que va a crear múltiples oficinas receptoras de solicitudes de crédito, aprovechar dicha infraestructura en captar depósitos e inversiones de solicitantes para conceder de esta manera los créditos directamente, y no los avales a dichos solicitantes. Seguramente eso es lo que nos preguntamos muchos, si bien nos gustaría preguntar, sobre todo a los directivos de la banca, algunas otras cosas sobre esta crisis y no sabemos dónde ni a quién hacerlo.— Eduardo Matiacci. Madrid. Madre Maravillas El monje Hilari Raguer publicó el pasado día 15 un muy amplio artículo en su periódico, con el título E1 trasfondo de una lápida, donde afirma que “el esperpéntico proyecto de colocar en el edificio de las Cortes una placa en memoria de la madre Maravillas se ha disuelto como azucarillos en agua”. Como humilde promotor de tan “esperpéntica” iniciativa, me permito hacer las siguientes precisiones. 1. Como cuestión previa, no deja de ser llamativo que sea un monje católico quien se permita calificar así una decisión claramente respetuosa del hecho reli- tante). Hemos intentado establecer una Constitución, pero las dificultades propias de ser tantos y tan distintos a la hora de ponernos de acuerdo la han frustrado, llevándonos al Tratado de Lisboa. A pesar del no irlandés, de momento. Son grandes y notables éxitos comunes. Pero seguimos lejos de los Estados Unidos de Europa que Braudel defendía 25 años atrás. Hace un año un mandato del Consejo Europeo, encargó un informe sobre el rumbo y los objetivos de la Unión de cara al horizonte de los años 2020 a 2030 a un Consejo de Sabios o grupo de reflexión sobre el futuro, formado por personalidades de reconocido prestigio político y académico y presidido por Felipe González. El informe debe estar listo en junio de 2010 (aunque Felipe ya ha anunciado que intentará que sea antes), pero el mandato citado especifica que el grupo no deberá abordar cuestiones institucionales, sino trabajar en brillante, inédito, por lo que no es posible evitar cierta decepción al comprobar que Madoff ha utilizado el viejo y usado sablazo piramidal, el de toda la vida. Hemos visto salir tranquilamente a este criminal de los juzgados. Tranquilamente, ha vuelto a su casa gracias a una decisión judicial incomprensible, que evoca lo dicho por otro famoso delincuente al sostener que Estados Unidos es un país maravilloso donde basta tener dinero para ser inocente.— Jacobo Saucedo Jiménez. Dos Hermanas, Sevilla. gioso y que la Mesa del Congreso de los Diputados adoptó con el voto unánime de todos sus integrantes presentes y pertenecientes a la práctica totalidad del arco parlamentario español —PSOE, PP, CiU, PNV—. 2. El acuerdo ni tenía ni tiene ningún “trasfondo”. A veces, don Hilari, le buscamos tres pies al gato cuando sencillamente tiene cuatro. Quiero decir, que mi propuesta y la decisión de la Mesa no tiene otra pretensión si no hacer “normal en el Congreso lo que es normal a nivel de calle”: las calles de Madrid y la práctica totalidad de las calles del mundo están llenas de placas que evocan un sencillo hecho histórico biográfico, como el de recordar que entre los muros de un determinado edificio nació, vivió o murió un personaje que por diversas circunstancias alcanzó notoriedad pública. 3. Este hecho, en concreto el de nacer en un edificio hoy dependencia del Congreso de los Diputados, se dio en una persona, María Maravillas Pidal y Chico de Guzmán, que al convertirse, el año 2003, en santa Maravillas de Jesús, alcanzó notoriedad pública. La Constitución prohíbe expresamente cualquier discriminación por creencias religiosas. Resulta sorprendente por radicalmente inconstitucional, que una mujer cuya relevancia pública se derive directamente de su fe religiosa se la discrimine por este hecho. 4. No es mi pretensión hoy debatir con don Hilari sobre historia de la Iglesia y de la Guerra Civil española, simplemente quiero confiar en que sus estudios sean más solventes que los que se derivan de ese artículo lleno de flagrantes inexactitudes y errores de bulto con relación a la vida de la madre Maravillas. 5. Sólo me permito una reflexión final en voz alta: ¿Cómo se explica el autor que esta monja, según él, tan aislada y tan desobediente al Concilio Vaticano II, sea considerada, en tanto que fundadora, como la santa Teresa de Jesús del siglo XX, como reiteradamente consta en sus procesos de beatificación y canonización, y haya merecido ser considerada santa por la Iglesia católica?— Jorge Fernández Díaz. Diputado por Barcelona y vicepresidente tercero del Congreso de los Diputados. el marco que establece el nuevo Tratado de Lisboa. 2010, 2020, 2030… Europa es compleja y por ello lenta. El mundo no va al mismo ritmo. El mundo va rápido, los ritmos económicos exigen respuestas inmediatas. Los conflictos internacionales y sus víctimas no pueden esperar más. blicaba, también en este periódico, un artículo en ese sentido. Falta un liderazgo al servicio de una idea, la idea de la Europa Común, donde los ciudadanos, recuperando a Braudel, seamos libres e iguales, cada cuál con su acento y sus manifestaciones culturales, hermanas y distintas. Hacia esta dirección remaba el plan de Bolonia para conseguir un espacio europeo de educación superior único y homologable, con universitarios y después profesionales europeos de verdad, circulando y ejerciendo libremente por toda Europa. Animo a nuestros líderes y pensadores a que aceleren el ritmo de la construcción europea. A Felipe y su grupo de reflexión a que no espere a 2010, a que levante la bandera europea bien alta y proponga medidas de presente. La crisis puede ser una muy buena oportunidad. Recientemente me he adherido, junto al mismo Felipe González, Prodi, Santer y otros desta- Falta un liderazgo al servicio de la idea de la Europa de los ciudadanos Como subrayaba Lluís Bassets hace unos días, cada Gobierno se ha vuelto hacia su Estado. La Alemania de Merkel parece paralizada a nivel europeo por sus problemas internos. Si el país del himno no está por la labor, ya me dirán. Quizás haya también un problema de liderazgo, en el mundo y en Europa. Sanguinetti pu- ¿Por qué renunciar? Aquellos que tanto critican a los socialistas catalanes por votar a favor de los Presupuestos del año que viene, que me expliquen cómo deberíamos pasar el año 2009 en un contexto de crisis económica como la que vivimos, y que ya han advertido que será peor, con unos Presupuestos del Estado prorrogados. Decir no a los Presupuestos supone decir no al dinero previsto en inversiones y en aplicación de políticas como la Ley de Dependen- cia, que ya se ha visto que la dotación inicial es del todo insuficiente. ¿Y esto es defender Cataluña? Entiendo que necesitamos un nuevo modelo de financiación para Cataluña, y de hecho no se han roto las negociaciones que se mantienen con el Gobierno español, pero eso no quiere decir que debamos renunciar al resto. Entiendo también que los 25 diputados del PSC podían haber hecho más presión sobre el Gobierno de Madrid, pero ésta no es la única manera de conseguir una buena financiación. Parece que se da por hecho el fracaso para conseguirlo, y es aquí donde se equivocan del todo.— Pilar Tataret. Granollers, Barcelona. Derecho a casa Dos niños de un año y tres meses han muerto en el incendio de su infravivienda junto al Salobral. Mientras por el centro miles de personas buscan regalos de navidad, en la otra cara se dan estas situaciones. Al parecer, los dos niños fallecidos y su familia se habían vuelto a instalar en este poblado porque formaban parte de los desafortunados que no fueron realojados en una vivienda social. No cumplían los requisitos: haber residido en Madrid más de dos años o no doblar el salario mínimo interprofesional. La Constitución, que cumple ahora 30 años, dice que los españoles tenemos derecho a una vivienda digna. Hay que reflexionar si la Ley Fundamental es mero papel mojado o tiene sentido hoy en día.— Rosa de Lera. Madrid. Los textos destinados a esta sección no deben exceder de 15 líneas mecanografiadas. Es imprescindible que estén firmados y que conste el domicilio, teléfono y número de DNI o pasaporte de sus autores. EL PAÍS se reserva el derecho de publicar tales colaboraciones, así como de resumirlas o extractarlas. No se devolverán los originales no solicitados, ni se dará información sobre ellos. Una selección más amplia de cartas puede encontrarse en www.elpais.com. CartasDirector@elpais.es cados líderes europeos, a una declaración promovida por una asociación de la que formo parte, Nôtre Europe, fundada por mi maestro europeo, Jacques Delors. Se titula Face à la crise, un besoin d’Europe. En ella se apela a la necesidad de más Europa para afrontar la crisis económica. Al final de la declaración proponemos que para las próximas elecciones al Parlamento Europeo (junio de 2009) cada familia política europea presente un candidato a presidente de la Comisión Europea, y que estos candidatos debatan entre sí, ofreciendo directamente a los ciudadanos europeos la oportunidad de conocer sus visiones e ideas y dando mucha más visibilidad y proximidad a los que nos representan en Europa. Sería un paso más. Decisivo. Pasqual Maragall i Mira, ex presidente de la Generalitat de Cataluña y del Comité de las Regiones. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4445 Title A name given to the resource Los Estados Unidos de Europa, reinventados Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Europa Territoris Nació Federalisme Braudel, Fernand Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-12-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/889/0000000976.pdf a06ab7a5e5c02514c5ceb9aef8edb83a PDF Text Text 2 EL PAÍS, jueves 25 de diciembre de 2008 CATALUÑA AENA 0-Aerolíneas 10 Viajamos a Buenos Aires para estar con nuestra hija en la hora del parto de nuestra nieta Maia. De Barcelona salimos casi dos horas tarde y eso lo fastidió todo como luego se verá. El avión y el vuelo estuvieron apacibles y bien servidos. Pedí sacar la nariz en cabina pero la tormenta inicial no ayudaba. La música era excelente y la comida, potable. Como Diana es de mucho madrugar y me hizo levantar a las seis, medio nos dormimos en el cacharro volador. Entre sueño y sueño disfrutamos de unos auriculares divertidos a través de las cuales un cómico argentino, no sé si llamado Cacho, de altísima calidad, relataba sus penas con un punto de autoironía que es muy típico de ese país que siempre fue maravilloso y nunca se lo creyó del todo —y por cierto cuando se lo creyó fue mal, peor que nunca—. El Hotel Central, donde nos refugiamos al llegar a Buenos Aires, luego de llegar, está en la esquinita de Solís con Alsina. De ahí hasta donde vive mi hija y residimos, pasamos una de las medias noches más rocambolescas de la ya de por sí complicada vida que nos llevamos en los últimos 25 años, un cuarto de siglo a ritmo de marcha turca. Déjenme intercalar que Alsina fue el gobernante, de origen probablemente catalán, al que no se le ocurrió otra cosa que querer separar la Tierra de Fue- PASQUAL MARAGALL Crónica de un viaje Barcelona / Buenos Aires go, la punta de la bota, del resto del continente, para que los inditos no pudieran marchar para el norte. En realidad, el Sur (y las largas marchas a pie) es elemento indispensable para comprender a este país de caminantes. País en el que, por cierto (y en mala hora), se suprimieron los trenes de largo recorrido para consagrar al nuevo rey de la tierra, el automóvil, y para beneficio de los nuevos ricos del mundo, los petroleros. Pues bien, en la esquina de Alsina y Solís, en un solícito hotelito, pasamos Diana y yo media noche por lo que justo ahora explicaré. El avión no fue puntual debi- do a problemas en AENA (Asociación Española de Navegación Aérea, antes creo que Asociación Española Nacional de Aeropuertos, o sea dos veces nacional, algo hemos retrocedido en nacionalismo). El caso es que el avión llegó tarde —sólo una hora tarde gracias a la pericia de los pilotos— pero lo suficientemente tarde como para que sucediera lo que ahora les cuento. Mientras en el aeropuerto Diana conseguía, la verdad todavía no sé cómo, recuperar el enorme cajón que contenía un precioso cuadro alargado que pendía de la pared de mi habitación de trabajo en Barcelona, para que los hijos tuvieran acá una fiel imagen de nuestra ciudad, yo me fui andando a la otra terminal de Ezeiza para ver de encontrar a los hijos, que extrañamente no aparecían. ¿Estarían de parto? En realidad, no sería extraño: a eso habíamos venido; al nacimiento de nuestra nieta argentina. El caso es que al no encontrarlos en ninguna de las dos terminales agarramos un taxi y nos fuimos al domicilio de mi hija, donde escribo esto ahora en el fresquito de la noche de casi verano… sin encontrar entonces a nadie, a pesar de secar las tiras de todos los timbres que llegamos a tocar. Nuestros hijos, sin embargo, no estaban de parto, estaban deambulando desde mucho antes, inquietos por el retra- so, por los dos Eceizas, el de la terminal A y el de la B. Sin encontrarnos. Inquietud, pesquisas, policía… ¿No nos habrían raptado? Un susto mortal… mientras dormíamos como angelitos en el Central. Finalmente, por métodos policiales que aún no he acabado de entender, se localizó el taxi en que habíamos viajado hasta el centro de la ciudad, se despertó al taxista, un auténtico crack que puso a nuestros hijos sobre la pista de nuestro paradero y hete aquí que nos despiertan en medio de la cálida noche bonaerense. Un fiel amigo de nuestros hi- “El Sur es elemento indispensable para comprender a este país de caminantes” jos se presenta entonces en el hotel; salgo a ver qué pasa en pijama y nos cuenta lo sucedido. Son las cuatro de la madrugada de la noche más larga en muchos años. Porque antes del madrugón, en vista de que el hotelito provisional no servía comidas, me había ido yo hasta casi al Obelisco a comprar comida cocinada, por cierto excelente, que nos zampamos con gusto. En el trayecto, cómo no, tropecé con gentes que ¿Feliz Europa 2009? El año nuevo que se acerca promete poner más a prueba si cabe la construcción europea. La combinación de elecciones al Parlamento Europeo en junio de 2009, con el constante y exigente escrutinio que implica para los gobernantes del continente el buscar respuestas apropiadas a una crisis que se acrecienta cada día, pone a la debilitada Unión Europea en el centro de las expectativas y también de las críticas. En momentos como éstos resulta conveniente mirar hacia atrás y tratar de evitar el persistir en errores que nos han conducido justo donde estamos. La cumbre de Lisboa de 2000 apuntó en una dirección que ahora muestra con toda su crudeza sus contradicciones y límites. La idea de combinar máxima competitividad económica con altos grados de la llamada “cohesión social”, puede resultar, en estos momentos de efusividad y buenos deseos, como una fenomenal carta a los Reyes Magos. Ocho años después, y tras ver como el empleo se desmorona en Europa, aumenta sin cesar la precariedad y cada gobierno nacional se busca la vida como mejor puede, no está la cosa como para tirar cohetes. El mes de octubre del año 2005, en una reunión informal de jefes de Estado y Gobierno, en Hampton Court y bajo la presidencia de Tony Blair, se avanzó lo que algunos conocen como la “agenda de Hampton Court”, en la que se pre- Joan Subirats “¿Qué más nos ha de suceder para que los actores sociales con voluntad de cambio salgan de sus guaridas local-nacionales?” tendía aparentemente buscar maneras de avanzar en la globalización, sin que ello causara graves estropicios en las dimensiones de la justicia social. Como decía un comentarista de la BBC en aquellos días, “los líderes de la Comisión quieren demostrar que les preocupa la vida cotidiana de los europeos, y quieren lograr aumentar su seguridad, reducir el crimen y la inmigración ilegal, o abaratar la energía…, pero después de largas parrafadas, pocas ideas concretas de cómo hacerlo”. Anthony Giddens afirmaba en un artículo publicado por el think tank europeo, Policy Network en 2006, “debemos introducir el concepto de justicia social en el nú- cleo del debate sobre Lisboa. No basta con realizar declaraciones vagas sobre la reducción de la exclusión social… Necesitamos demostrar con hechos que la reforma (de Lisboa a favor de la globalización) podría promover la justicia social en lugar de erosionarla”. Pues bien, señor Giddens, aún esperamos que se nos demuestre con hechos ese alegato. En pleno despliegue de la crisis producida por una manera reduccionista, por económica y financiera, de entender la globalización, observamos cómo se sigue produciendo la paradoja de que se habla de “modelo social europeo”, cuando de hecho existe una multiplicidad de maneras de afrontar las desigualdades sociales en Europa. Por otro lado, las propuestas de Andre Sapir en su informe de 2004 (más mercado único, más inversión en I+D, mejor política macroeconómica europea, más convergencia europea, más eficiencia en regulación, menos gasto en agricultura y redimensionar el presupuesto europeo), propuestas que obtuvieron notable consenso en estos años a pesar de no considerar los aspectos sociales, hoy han quedado obsoletas o desfasadas. Y a pesar de todo, es cierto, como ha afirmado uno de los políticos europeos que mantienen más credibilidad, Jacques Delors, que “la ficción de las soberanías nacionales y de la omnipotencia de los gobiernos nacionales es más sólida que nunca. An- te este letargo contagioso, analizar, demostrar la utilidad de Europa… constituye una urgencia saludable”. Quizá ha llegado el momento de empezar a plantear en serio el espacio político europeo como aquel que permite estructurar alternativas de escala similar a los retos que la crisis nos plantea. Y para ello es evidente que el espacio y la lógica “Estado-nación” sea totalmente insuficiente. ¿Qué más nos ha de suceder para que los actores sociales con voluntad de transformación social salgan de sus guaridas “local-nacionales”? ¿Pueden los sindicatos seguir preocupándose o movilizándose ante las decenas, centenares, o miles de empleos amenaza- Hay que evitar que lo social acabe en “políticas de final de cañería” dos o simplemente perdidos, sin entender que la respuesta no puede ser sólo local-nacional? ¿Cuál es el sujeto político que encarna esas alternativas de otra Europa? ¿Pueden seguir decidiéndose el futuro de Europa en referendos país por país, en dinámicas en que se habla más de Carla Bruni, de las salidas de tono de Berlusconi o del nivel impositivo de Irlanda que de qué queremos que sea me conocían y nos echamos fotos, que deberán llegar en su día a mi despacho de Barcelona. En fin, todo acabó en boda, como se suele decir. Aquí estamos la mar de bien instalados, con unos hijos adorables, paseando por Buenos Aires y pasándolo bien. Mientras esto escribo escucho en mi ordenador a Glen Gould interpretando música primero barroca y luego romántica: ahora suenan las sonatas de Beethoven. Y recuerdo el día memorable en que Daniel Barenboim, hace un año, interpretó cosas parecidas, pero también música argentina, en la 9 de Julio. Cuántos recuerdos, cuánta felicidad. En el recuadrito de debajo de mi ordenador van apareciendo intermitentemente avisos diciendo que estamos conectados y seguidamente que no lo estamos. La verdad es que los cambios que hay que hacer, entre Europa y América, en esos cacharritos llamados ordenadores sin los cuales no sabríamos ya vivir es cosa de expertos. Yo sólo sería incapaz de adaptarlos, pero mi mujer (que fue informática de profesión antes de cometer la osadía de casarse conmigo) y mi hija, que simplemente tiene la edad en que todos estos artilugios son un juguete fácil de manejar, me tienen bien asistido. A ellas dedico ese artículo nocturno, mientras duermen plácidamente en la noche argentina. Europa en los próximos años? Necesitamos dimensión política europea para afrontar una agenda europea y global. Necesitamos redes de actores europeas que planteen dilemas a la altura de los tiempos. La resistencia, la construcción de alternativas, o la simple voluntad de incidir en las políticas, nación a nación, país a país, ya no es posible. Hemos de abordar los problemas de Valladolid, Poble Sec, Roma y Kreuzberg en clave europea, en matriz europea, sin olvidarnos de lo que ocurre en cada sitio, pero sin desconectarlo de lo que ocurre por doquier. La perplejidad de Europa refleja la perplejidad de sus élites y las urgencias desatendidas de sus bases sociales. Hace años, el politólogo alemán, pero buen amigo, Wolfang Merkel, situaba en cinco puntos los elementos clave de la justicia social en términos contemporáneos: la lucha contra la pobreza como palanca de empoderamiento social, una educación lo mejor posible y lo más accesible posible, un empleo seguro para los que estén dispuestos y preparados, un sistema de bienestar que ofrezca protección y seguridad, limitar las desigualdades de renta si ponen en peligro los otros postulados. Para unos es insuficiente, para otros, excesivo, pero no sería un mal comienzo en momentos como los actuales. Convendría añadir un claro impulso de la economía social y cooperativa, para evitar que las políticas sociales se acaben convirtiendo en “políticas de final de cañería”, que gestionan residuos, pero no evitan su generación. Feliz Europa Social para todos y todas. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4447 Title A name given to the resource AENA 0-Aerolíneas 10 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Infraestructures Aeroports Espanya Argentina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-12-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/665/llibre_EspirituFederal.jpg a6664544d4c8abf6b03a2cd945fd1964 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espíritu federal: escritos políticos Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Territoris Política Espanya plural Publisher An entity responsible for making the resource available RBA Libros Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: Pasqual Maragall es quizás el último representante de una tradición federalista en España cuyas raíces se remontan al siglo XIX. A lo largo de su fecunda trayectoria política, Maragall -de quien a menudo se ha dicho que improvisa sus intervenciones públicas- ha ido elaborando un discurso compacto y hondo sobre la articulación de una España federal descentralizada frente al modelo del Estado de las Autonomías surgido de las negociaciones de la transición a la democracia. El libro que presentamos recoge una veintena de discursos de Pasqual Maragall y una breve selección de textos publicados en diversos libros cuyo tema central es la construcción de un Estado federal como garante del desarrollo pleno de los pueblos que lo integran. Desde el discurso de la toma de posesión de la alcaldía de Barcelona en 1982 hasta la conferencia en que hizo balance de su periodo como presidente de la Generalitat entre 2003 y 2006, el pensamiento de Maragall constituye una defensa apasionada y sólida de la verdadera España plural. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2719/Butlleti_ANC_22_FonsPM.pdf 13a10cf203fd820df2a3abc04cb963ba PDF Text Text Cultura Arxius Número 22 Febrer 2009 C 1 Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya QUÈ FA L’ARXIU PER TU? I, QUÈ N’ESPERES DE L’ARXIU? Els professionals dels arxius sabem que una de les raons que donen sentit a la nostra comesa és la de posar en valor, en un sentit ampli de l’accepció, els continguts dels nostres arxius. És una funció que, sovint, se situa cronològicament després d’aplegar i descriure els fons documentals, però no, per això, és una funció menor. Aquesta tasca de difusió, de projectar els continguts documentals, d’implicar els ciutadans en el coneixement i en l’estima pels testimonis del passat col·lectiu, o simplement, d’atraure nous usuaris als serveis que ofereix el centre, se circumscriu en el que s’ha vingut a denominar l’acció cultural dels arxius. En aquest context, l’acció cultural és el conjunt de mitjans emprats per a posar en contacte els béns patrimonials que gestiona l’arxiu amb la diversitat de poblacions d’un territori –tant els usuaris consolidats, com els potencials– amb la finalitat de permetre a l’individu o als grups organitzats d’individus, dominar la realitat cultural que els envolta. Un pla d’acció cultural comporta una presentació del bé patrimonial i es caracteritza per un projecte on s’han de valorar els components de la presentació: la disponibilitat dels espais, els entorns, o la segmentació dels usuaris –generals, especialitzats, per grups d’edat, atenent a les diferències culturals...– als quals es vol arribar. Tanmateix, noves maneres de presentar les exposicions, el desenvolupament de col·laboracions i finançaments compartits, l’aplicació de mitjans informàtics i dels audiovisuals, i de les tecnologies de la informació i de la comunicació condueixen a una interactivitat en la participació, a una autonomia d’aprenentatges. Si l’Arxiu s’ha definit com a «graner de la història i arsenal de l’Administració», l’objectiu de l’arxiver al capdavant d’un arxiu ha de ser que el graner no esdevingui només un magatzem on el gra es floreix i no serveix per a ‘nodrir’ res, o que l’arsenal no acabi guardant una munició passada, obsoleta i, en definitiva, ineficaç. Les estratègies dels arxius en aquest àmbit de l’acció cultural han estat, i són encara, força insuficients. Probablement queda molt de camí per recórrer, però, tanmateix, en els darrers anys s’observen esforços interessants en aquest camp. Un element engrescador, dinamitzador de la tasca de difusió en els nostres arxius, és la celebració anual de la «Setmana Internacional dels Arxius». Aquesta iniciativa, encoratjada pel Consell Internacional dels Arxius, persegueix fer visibles els arxius en la societat, bo i concentrant, durant una setmana del mes de juny, moltes activitats de difusió dels arxius i esforçant-se per donar-les a conèixer. Editorial SUMARI Editorial / 1 Temes El fons documental del president Pasqual Maragall i Mira/ 2 L’arxiu històric de la Compañia Anónima de Hilaturas Fabra y Coats i la Colònia Borgonyà, molt més que un arxiu d’empresa/ 5 La legislació per restituir arxius confiscats/ 10 Noticiari El primer retorn de documentació privada: un centenar de llibres/ 19 El fons sonor Pedro Vidal Ñaco/ 19 El fons FECSA a la xarxa/ 20 La catalogació del fons bibliogràfic Brangulí (fotògrafs)/ 20 El fons Josep Vilaseca i Mogas ja es pot consultar en línia/ 21 La descripció del fons Moviment de Joves Cristians de Pobles de Catalunya (JAC)/ 21 El fons Lluís Maruny i Curto, font per al coneixement de l’antifranquisme i la psicologia de l’educació/ 22 Un exemple de la manca de matèries primeres per a la indústria a causa de la Guerra/ 23 El servei didàctic de l’ANC col·labora en l’edició del web “La Guerra del Francès. Treballem amb fonts d’arxiu”/ 24 Publicacions / 25 Ressenyes / 27 Ingressos / 28 Agenda / 34 �Temes 2 Segueix l’estela d’iniciatives semblants com les «Archives Month» o les «Archives Week» que, des dels anys cinquanta del segle passat, se celebren anualment, amb èxit remarcable, a gairebé tots els Estats dels EUA. Més pròxima a nosaltres, la campanya anual de sensibilització vers els arxius –l’«Archive Awareness Campaign»–, que engega l’Arxiu Nacional del Regne Unit i el Consell Nacional d’Arxius britànic, fomenta jornades de portes obertes, cursos, conferències, exposicions, tallers, etc., als més de dos mil arxius públics i privats del país. Accions de projecció que, d’una banda, expliquen el que fan els arxius, però, d’altra banda, plantegen al ciutadà, l’esperonen, a preguntar-se què esperen dels serveis que els arxius els ofereixen. A casa nostra, l’Arxiu Nacional de Catalunya és dels primers arxius que, en el marc de la implantació del Sistema de Gestió de la Qualitat (basat en la Norma ISO 9001:2000), ha pogut disposar d’una Carta de Serveis; les activitats de difusió i projecció hi són presents i ben valorades, després, pels usuaris. Les presentacions, els cursos, els cicles de conferències, tant els organitzats pel mateix Arxiu com els fets amb la col·laboració d’altres entitats –Societat Catalana de Genealogia, Acadèmia de les Bones Lletres, Amics de la UNESCO de ValldoreixSant Cugat, etc.–, són habituals i prou concorreguts. Enguany, les activitats programades d’aquesta mena sobrepassen la cinquantena. En el marc de la Setmana dels Arxius 2009, l’Arxiu Nacional de Catalunya organitza la XIV Jornada Anual de Portes Obertes, i la inauguració d’una exposició de producció pròpia: «Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya (juliol–agost de 1909)», on es presenten els fons fotogràfics de l’Arxiu sobre la Setmana Tràgica, part de les imatges que, mitjançant la premsa gràfica, van donar a conèixer els greus fets de l’estiu de 1909 arreu del món. Aquesta mostra s’insereix en els actes de commemoració del primer centenari de la revolta coordinats per l’Ajuntament de Barcelona i en els quals participen moltes altres entitats ciutadanes. L’Arxiu organitza també un cicle de conferències sobre els fets i les repercussions de la Setmana Tràgica a Barcelona i a Catalunya; promou la celebració d’un concert de música clàssica a la seu de l’Arxiu, etc. Un reguitzell d’activitats que, juntament amb les visites virtuals –a l’Arxiu i a diverses exposicions– i altres elements que es poden veure al web de l’Arxiu, permeten fer un balanç positiu de l’acció cultural que s’està duent a terme. Queda molt de camí per recórrer, però menys. Segurament, perquè progressa adequadament! EL FONS DOCUMENTAL DEL PRESIDENT PASQUAL MARAGALL I MIRA L’origen del fons i biografia Pasqual Maragall és un dels polítics catalans més importants de la democràcia. Ha ostentat dos càrrecs de representació democràtica de màxim relleu, primer alcalde de Barcelona i després president de la Generalitat de Catalunya. El seu fons documental és un testimoni únic per a la interpretació de la història contemporània catalana, des del restabliment democràtic fins a la reforma de l’Estatut català del 2006. A més dels dos càrrecs més coneguts i rellevants, la trajectòria vital del personatge i les seves diverses ocupacions i interessos han generat un fons ampli, ric i divers. Nascut a Barcelona el 1941, va cursar a la Universitat de Barcelona les carreres de Dret i d’Econòmiques entre 1957 i 1964. Durant la dictadura va militar activament a les organitzacions clandestines Nova Esquerra Universitària (NEU) i, després, al Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). Des del 1965 fins al 1971 treballà com a economista al Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, i alhora col·laborava amb el Servei d’Estudis del Banco Urquijo, dirigit per Ramon Trias Fargas. Del 1970 al 1971 va donar classes de teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a ajudant del professor Josep M. Bricall. Entre 1971 i 1973 va obtenir el Master of Arts en Economia a la New School University de Nova York, ciutat on va residir amb la seva família. El 1973 reingressa a l’Ajuntament de Barcelona i torna a fer classes d’economia urbana i economia internacional a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1978. En aquesta universitat presenta, el 1978, la seva tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (19481978), amb qualificació Suma Cum Laude. El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona. Al PSC va ocupar la responsabilitat de política municipal. El 1978 torna al Estats Units com a investigador i professor convidat a la Johns Hopkins University de Baltimore, que més endavant l’investeix doctor honoris causa. Al seu retorn, el 1979, es va presentar com a segon de llista a les eleccions municipals de Barcelona amb el PSC en la candidatura guanyadora de Narcís Serra (les primeres eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona de la nova etapa democràtica). Va esdevenir tinent d’alcalde de la Reforma Administrativa, amb la qual cosa encapçalà la modernització de l’Administració pública local i, després, tinent d’alcalde d’Hisenda, en què plantejà el nou sistema de finançament dels ajuntaments. El 1982 substitueix Narcís Serra en el càrrec d’alcalde (que marxa per ocupar el càrrec de ministre de Defensa). El 1986 Barcelona va ser elegida a Laussanne seu dels Jocs Olímpics del 1992 (amb la famosa frase de Samaranch: à la �3 Dues imatges del fons documental Pasqual Maragall i Mira, dipositat a l’ANC. (Foto: Ruth Pérez) ville de …). Des del primer moment Pasqual Maragall va presidir el comitè organitzador (COOB’92). Simultàniament durant aquest període va impulsar la Xarxa de Ciutats Eurocities i la Xarxa Transfronterera C-6 (Tolosa de Llenguadoc, Montpeller, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). De 1991 a 1997 fou president del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). Va exercir com a vicepresident de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA) i com a president del Comitè de Regions de la Unió Europea del 1996 al 1998. El 1997 Pasqual Maragall va donar per acabada l’etapa com a alcalde. Va retornar a la docència universitària a Roma i a Nova York. El 1998 va retornar a la política activa i el 1999 fou candidat del PSC-Ciutadans pel Canvi a la presidència de la Generalitat. Des de l’any 2000 i fins a principis del 2007 ha estat president del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Ha estat diputat al Parlament de Catalunya del 1988 al 1995. Des del 1999 fins al 2003 va presidir el grup parlamentari SocialistesCiutadans pel Canvi, des del qual va impulsar amb força la vida parlamentària i va posar en marxa un govern a l’ombra que va preparar el seu projecte de govern per a Catalunya. Del 2003 al 2006 va ser president de la Generalitat de Catalunya. Sota el seu mandat es va aprovar la reforma de l’Estatut de Catalunya, referendada per la ciutadania el 18 de juny de 2006. El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar en roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer, i la seva intenció de dedicar-se a la lluita contra aquesta malaltia a través de la Fundació Pasqual Maragall. La seva activitat actual també es vehicula a través de l’Oficina d’expresident i de l’altra fundació vinculada a la seva persona i pensament, la Fundació Catalunya / Europa. Història arxivística del fons Ja des dels anys universitaris i d’activitat política clandestina, tant Pasqual Maragall com Diana Garrigosa, van tenir el costum i l’interès d’anar guardant la documentació que generaven. Per tant, els documents més antics continguts en aquest fons són dels anys cinquanta i seixanta, fonamentalment comprenen la documentació acadèmica, tant apunts i notes d’estudiant, com la bibliografia i documents del seu treball com a professor. De la documentació del Front Obrer de Catalunya (FOC) hi ha molt poca cosa, atès que en una batuda policial es van confiscar aquests documents. Fins ara no s’han pogut localitzar, tot i els esforços realitzats pel Ministeri de l’Interior atenent una demanda del mateix Maragall. Dels anys setanta i vuitanta hi ha documentació de les formacions polítiques fundacionals del PSC i de Pasqual Maragall com a tècnic de l’Ajuntament. La documentació anterior al seu nomenament com a alcalde de Barcelona s’havia aplegat i es conservava al domicili particular, mentre que la documentació del període d’alcalde de Barcelona (1982-1997) es va anar organitzant i gestionant al Gabinet de l’Alcalde, i en finalitzar el seu mandat es va fer un procés de determinació del que era documentació privada i del que no ho era amb els responsables d’arxiu de l’Ajuntament. La documentació pròpia del càrrec es va quedar a l’Arxiu del Gabinet de l’Alcaldia i al Departament de Documentació de l’Alcaldia. Pasqual Maragall va demanar endur-se la documentació considerada privada i còpia de la documentació que ell va considerar de possible utilitat i interès per a la seva activitat futura o per al record personal. Tota la documentació que es va emportar de l’Ajuntament va ingressar a Aula Barcelona, entitat que es va crear en aquell moment i que va presidir fins al 1998. Durant el període 1997-1998 Pasqual Maragall va exercir principalment de president d’Aula Barcelona i de professor a Roma. En el marc d’aquestes ocupacions va realitzar diverses activitats i estudis que van generar nova documentació que es va recollir a l’esmentat arxiu d’Aula Barcelona. El 1998 va acceptar ser el candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC. La documentació de la campanya electoral a les eleccions autonòmiques de 1999 està dipositada i custodiada a la Fundació Campalans, vinculada al PSC. Després �4 LA CESSIÓ DEL MEU FONS DOCUMENTAL A L’ANC Durant tota la meva activitat professional i política, he tingut una especial preocupació per tenir el que jo en dic els meus papers endreçats i sobretot controlats. No sempre ha estat fàcil, en les meves anades i vingudes he intentat portar amb mi tota la documentació que he anat produint, amb l’ajuda de la Diana i dels meus col·laboradors. Si per a mi ja era important llavors, imagineu ara, quan la memòria és un bé tan preuat i amenaçat. I la memòria és important per a mi, però encara més per al país. Saber i recordar el que ha passat per fer millor el que ha de venir. Aquesta és la guerra sorda que fan institucions tan cabdals pel collectiu com l’Arxiu Nacional de Catalunya, així com cada arxiu i centre documental gran i petit que, arreu i dia a dia, vetllen per la memòria de tot allò que ha esdevingut. Darrerament he dit que sóc afortunat per, entre altres coses, haver tingut el privilegi d’ocupar dos dels càrrecs de més rellevància institucional del meu país. Aquest privilegi m’ha comportat molts drets i beneficis, però alhora molts deures i obligacions. Penso que una d’elles és llegar a les generacions futures el meu testimoni, ja que des de la meva posició sovint tan privilegiada podria aportar informació que ens ajudi a comprendre’ns millor. El valor d’aquesta informació està per veure, i els experts ho diran temps a venir. A mi només em pertoca deixar-ho llest. Com sabeu he estat un ferm defensor i seguidor del, ara ja, president Obama. Sabeu quina ha estat la primera ordre executiva que ha signat? Doncs una de relacionada amb la Presidential Records Act, que regula els arxius presidencials, en la línia d’assegurar la transparència del Govern. No entraré a analitzar les mesures concretes que s’hi tracten, però el fet deixa clara la rellevància, seriositat i rigor amb què el país i el president es prenen a si mateixos. No en va, els Estats Units són la democràcia vigent més antiga, i el seu corpus legal és sòlid i evolucionat. La llei dels registres presidencials emana d’una altra llei més genèrica, la Freedom of Information Act, la llei de la llibertat d’informació, tota una declaració d’intencions, de quin país són i quins són els principis fonamentals que el regeixen. Una llei que encoratja la responsabilitat del Govern via la transparència. A Espanya i a Catalunya vivim en una democràcia jove, en construcció, amb estructures legals per millorar, tot i les dificultats que això comporta. Però pas a pas i consolidant els drets i deures col·lectius arribarem lluny, i un dels passos importants és assegurar el dret i el deure de la informació. A les acaballes del meu mandat com a president de la Generalitat, aprofitant el procés de transferència de l’arxiu de gestió de la Presidència de l’Arxiu Central de Presidència a l’Arxiu Nacional de Catalunya, vaig considerar oportú (amb l’assessorament de la Subdirecció General d’Arxius) acordar amb l’ANC la donació del meu llegat documental total, no només el de la presidència, també la documentació anterior i la que encara continuo produint. En tota aquesta documentació hi ha informació relacionada amb mi i amb molta altra gent, per això no és lliurament consultable fins d’aquí a trenta anys, per preservar la intimitat dels personatges que hi apareixen. Com deveu saber, recentment he publicat les meves memòries. En el seu procés de redacció hi han intervingut diverses persones que m’han ajudat a escriure-les o m’han fet entrevistes o amb qui he mantingut xerrades a partir de les quals ha sortit bona part del material. Però sense el meu fons documental no haguéssim pogut contrastar, comprovar, usar o recordar fets, dates, cites, fotografies, etc. Reconforta molt llegir una carta que ni tan sols recordava haver escrit o veure unes imatges que et transporten a diferents moments ja viscuts. Aquestes memòries són un producte que ha explotat l’ús d’aquest fons, així com alguna altra obra que ja s’ha publicat, espero que en el futur puguin sortir-ne moltes d’altres d’interès col·lectiu. Aprofito aquesta nota per agrair a tots els collaboradors que el llarg del temps han treballat i vetllat per aquesta documentació i al personal de l’ANC que se n’ocupa actualment. Gràcies per l’esforç. Pasqual Maragall i Mira Febrer de 2009 �5 de les eleccions es va crear el Grup Parlamentari PSC-CpC, el principal de l’oposició, i la documentació generada entorn de Maragall com a president del grup parlamentari s’anà aplegant en les oficines del grup al Parlament de Catalunya. Aquesta documentació conté bàsicament la correspondència emesa i rebuda, informes i documents de treball, dossiers de l’anomenat Govern Alternatiu i tota la documentació relacionada amb la moció de censura del grup PSC-CpC contra el Govern al president Jordi Pujol, l’octubre de 2001. Es tracta, com s’observa, de documentació directament relacionada amb l’activitat parlamentària. De les eleccions autonòmiques de 2003, Pasqual Maragall esdevé president de la Generalitat de Catalunya i tant l’arxiu de Pasqual Maragall a Aula Barcelona com l’arxiu de president del Grup Parlamentari PSC-CpC es traslladen a la residència oficial del President de la Generalitat, on es comença un procés d’integració i tractament dels diversos fons arxivístics relacionats amb Pasqual Maragall. A finals de l’any 2006, quan Pasqual Maragall acaba el seu mandat com a president de la Generalitat de Catalunya, es va crear l’Oficina de l’Expresident, i aleshores es van prendre les decisions per determinar el destí dels fons documentals. 1. 2. 3. 4. 5. Quadre de síntesi de situació de la documentació relacionada amb Pasqual Maragall Documentació familiar privada Conservada al domicili particular de la família MaragallGarrigosa. Fons documental d’Alcaldia de Barcelona Conservada a l’Arxiu del Gabinet de l’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona [algunes còpies dels originals són a l’ANC]. Documentació de la campanya electoral a les eleccions autonòmiques de 1999 Conservada a la Fundació Rafael Campalans. Fons documental del Gabinet de la Presidència de la Generalitat (2003-2006) Transferida a l’ANC a través del Departament de la Presidència. Fons personal i polític de Pasqual Maragall i Mira (1957-2006) Dipositada en comodat a l’ANC. A l’Arxiu Nacional de Catalunya es transferí la documentació institucional de la presidència de la Generalitat durant la VII Legislatura, constitutiva de l’arxiu de gestió del Gabinet de Presidència (2003-2006), segons el procediment previst en la Resolució d’1 de juliol de 2003, del secretari general de la Presidència durant el darrer mandat de Jordi Pujol. L’Arxiu del Gabinet arribà a l’ANC seguint el procediment ordinari a través de l’Arxiu Central del Departament de Presidència. Per accedir a aquesta documentació, pel seu caràcter sensible, serà necessària l’autorització del president sortint durant un període de vint-i-quatre anys des de la data de lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La resta de documentació aplegada i conservada a la residència del president, constituïda fonamentalment per la procedent d’Aula Barcelona i d’altra, també va ingressar a l’ANC com un fons diferenciat, d’acord amb el contracte de comodat signat el dia 15 de novembre de 2006. La major part de la documentació va ingressar el 24 d’octubre de 2006, però el comodat és vàlid per a tota la seva documentació, que anirà ingressant progressivament. L’accés a aquesta documentació és restringit al llarg dels trenta anys de vigència del comodat per voluntat del dipositant. El mateix any 2006 es va crear l’Oficina de l’Expresident, on es conserven còpies de la documentació anterior i tota la generada per l’activitat posterior de Pasqual Maragall un cop abandonada la presidència de la Generalitat, que en el seu moment haurà d’engruixir el fons Pasqual Maragall i Mira cedit a l’ANC a títol de comodat. Els documents familiars estrictes continuen en poder del matrimoni Maragall-Garrigosa en el domicili particular. Fidel Bellmunt i Montagut Oficina de Pasqual Maragall i Arxiu Nacional de Catalunya L’ARXIU HISTÒRIC DE LA COMPAÑÍA ANÓNIMA DE HILATURAS DE FABRA Y COATS I LA COLÒNIA BORGONYÀ, MOLT MÉS QUE UN ARXIU D’EMPRESA L’article present parteix de la convicció que l’interès dels arxius empresarials catalans, particularment els de les empreses centenàries, va més enllà del terreny evident de la tècnica i l’economia, per esdevenir una font molt important per a la història política i social. Aquesta afirmació es pot comprovar quan s’estudia el comportament de les empreses en determinats episodis històrics, com ara el cop d’estat del 19 de juliol de 1936, la Guerra Civil i la ulterior imposició de l’estat franquista. La documentació del fons de l’empresa Fabra i Coats ens pot servir de guia d’aquesta anàlisi. L’aixecament de l’exèrcit contra la legalitat republicana, que a Barcelona es va produir el dia 19 de juliol, va fracassar a Catalunya, però provocà un procés revolucionari que afectà de ple la vida de les empreses. La Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats constituïa un grup empresarial sòlid que tenia la seu a Barcelona i nuclis productius a la Ciutat Comtal i Sant Vicenç de Torelló, l’anomenada Colònia Borgonyà. També disposava d’un establiment important a Sevilla de la filial S.A. Calcetería Hispánica i diverses delegacions a ciutats espanyoles. Estava controlada per la companyia escocesa J & P Coats Limited, amb seu a Glasgow, i operava normalment amb diverses entitats financeres de la Gran Bretanya. La direcció corporativa a Espanya era exercida pels germans Ferran Fabra � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El fons documental del President Pasqual Maragall i Mira a l’Arxiu Nacional de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Bellmunt Montagut, Fidel Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-10 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Arxius Maragall Mira, Pasqual, 1941- Arxiu Nacional de Catalunya Biografia Description An account of the resource Article publicat al Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, n. 22, Febrer 2009 Source A related resource from which the described resource is derived Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sant Cugat del Vallès Publisher An entity responsible for making the resource available Arxiu Nacional de Catalunya EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1650/0000001026.pdf 8db4680e58d7d7b93bd78a15be8671cf PDF Text Text PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “ EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Pasqual Maragall i Mira, el president de l’Estatut del 2006, va ser l’alcalde de la Barcelona olímpica. El 20 de maig del 92 va viure el xut de Koeman des de la Llotja de Wembley i el 17 de maig del 2006, els gols de Belletti i Eto’o a Saint Denis. Ara, però, amb l’agenda deslliurada d’obligacions protocol·làries, continua seguint el Barça des de la Llotja del Camp Nou, on s’hi acosta sempre que pot. Viu el futbol com viu la vida, amb la passió d’una intel·ligència vital absolutament particular, feta de somriures sorneguers i mirades còmplices TEXT: Xavier Gala i Eduard Pujol I FOTOS: Bevenrain / Arxiu FC Barcelona FEBRER DE 2009 BARÇA 37 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Em demana el meu primer onze del Barça? Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau” Em pensava que els polítics en actiu busquen la Llotja del camp per estratègia. Ara he descobert que el president de l’Estatut hi ve sempre que pot. M’agrada el futbol i m’agrada l’espectacle del camp. Gaudeixo del futbol des que tenia 6 anys. Amb aquella edat ja anava al camp del Barça, a Tribuna, amb el meu pare, el Jordi, i el meu oncle, el Gabriel. Seia enmig de les cames de tots dos, una natja a cada cama. Avui el camp està ple de nens que continuen descobrint el futbol en família. Els records de nen són únics. Miri, aquest va ser el meu primer onze: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau. Són els meus records d’infància. En aquella època jugàvem amb tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. I no és com ara, que tots corren amunt i avall. D’aquell equip, a més, en Basora era amic de casa perquè es va casar amb la germana d’un vell amic de la família. Els Maragall sou de les grans famílies de la ciutat. I a més, sou molts. Imagino tots els xicots corrent darrere la pilota. Quina por! No, no..., res que no fessin els altres nens. Això sí, els estius van ser màgics. Fixa’t, el Gonzalvo III, quan jo estiuejava a Platja d’Aro, venia a la platja i es posava a jugar amb nosaltres a futbol. Era al·lucinant. El capità de l’equip de les Cinc Copes, au, jugant amb nosaltres! Allà hi 38 BARÇA FEBRER DE 2009 jugàvem el Joan i l’Agustí Vinyes, el Xavier i el Jordi Muntanyola, l’Ernest Maragall… Ja li he dit, quina por, tots darrere la pilota! I a l’hivern, res de futbol? Érem canalla de futbol, i això no hi ha qui ho pugui frenar. No només jugàvem els partits d’estiu a la platja, també n’organitzàvem al jardí de casa meva. Sap com ens dèiem? “Anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Jugàvem al pati de casa i, és clar, trencàvem molts vidres” Sorprengui’m, si us plau. Érem els Gipapersa: Ginés, Pasqual, Pere i Santiago. Fèiem un equip i anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Potser algú encara conserva aquesta equipació. Jugàvem a casa i, és clar, trencàvem molts vidres. De fet, de tant trencar-los ens van treure la pilota i no ens la volien tornar si no ens comportàvem. Molt em temo que la tenacitat del nen futboler va superar totes les prohibicions familiars. Només faltaria. Com ha de ser! A les tietes els fèiem pagar un duro per a la pilota, però llavors venien els tiets per aturar la col·lecta…, ah!, i també saltàvem a la casa del costat quan la pilota se’ns penjava. És clar, aleshores venia la policia… Tot un món. Si un dia ve a casa, li ensenyaré el jardí i ho podrà comprovar. M’ha sorprès. Mai ho hauria dit. Totalment futboler. Aquest any he disfrutat molt. Per dir un partit, la nit de la golejada, del 6 a 1, a l’Atlètic de Madrid també hi vaig anar. Sap? Hi faltaven les autoritats. No hi era el Montilla i vaig seure davant. Vaig disfrutar moltíssim. Normalment sóc a la fila 4. I des de la fila 4, el futbol com es viu? Intensament. El futbol m’apassiona,… També hi ha cops que ho passo molt malament. Ho vaig passar fatal al camp de l’Espanyol, a la Lliga, el dia de les bengales. Em vaig fer un fart de patir veient la gent tancada rere les reixes. Era gent que estava indignada amb l’actitud dels Boixos Nois. El Barça va dir prou i no deixa entrar els violents a l’estadi. Com ho veu? El que vaig veure a Montjuïc va ser una animalada vergonyosa. Veig perfecte que el Barça no els deixi entrar, però hi hauria d’haver un gran acord perquè aquesta gent no entrés ni a Can Barça ni enlloc. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi són la joia dels Jocs del 92. Són construccions molt diferents del camp del Barça. Efectivament, però s’han d’entendre com el que són. De les instal·lacions de Montjuïc el que realment sorprèn és el conjunt. A mi el que m’impressiona és el Sant Jordi, que és la vertadera joia olímpica. Des de fora no veus què hi ha a dins. Sembla pla i, en canvi, quan entres t’adones que és esfonsat. �“EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Alexanko, en el moment d’aixecar la Copa d’Europa de Wembley. Em parla d’arquitectura. Els equips també són una construcció. I no totes les construccions són iguals! Per sobre d’aquesta consideració el més important és que, ara per ara, el Barça està jugant de meravella. Només veig un equip que ens podria plantar cara: el Manchester. Tenen una capacitat que m’interessa. Combinen molt bé…, endavant i endarrere, obren el joc, mouen la pilota. És un estil que m’agrada. Però el Barça és més espectacular, amb el Messi, l’Eto’o…, també l’Alves i l’Henry. Aquest número de la REVISTA BARÇA parla dels cracs que han marcat època. Dels nos- tres supercracs. Amb qui es quedaria? Amb el Cruyff, que efectivament va marcar un abans i un després. Recordo el gol d’esperó el dia del 0-5 al Bernabéu. El tinc gravat. Aquell gol no s’ha tornat a fer mai. Mossèn Ballarín, que ens parla de Kubala (pàg. 19), sempre explica que la nit del gol de Cruyff a l’Atlètic de Madrid era amb el seu pare, el Jordi Maragall, a l’estadi…, insisteix a dir que ho veien i no s’ho creien. Oh, és que el Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És una mica com el cas del Kubala. Són gent que van canviar el futbol. Kubala va ser el primer a tirar les faltes amb efecte. No hi havia ningú que piqués la pilota com ho feia ell. Era molt bo, va revolucionar el futbol. Cruyff no era Kubala, però un cop assegut a la banqueta, les seves idees van revolucionar el segell futbolístic del Barça. Guardiola diu obertament que n’és una mica hereu. No m’estranya. Sí, d’alguna forma Guardiola és hereu d’aquella intel·ligència. Fa mesos que disfrutem, però Guardiola ens recorda que encara no s’ha guanyat res. Al darrere d’aquesta prudència –molt intel·ligent, FEBRER DE 2009 BARÇA 39 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És com el Kubala. Són gent que van canviar el futbol” Sense aquesta singularitat, Barcelona no hauria pogut organitzar els Jocs del 92? Segurament. No hauríem arribat a la fletxa del Rebollo sense la nostra manera de ser i, alerta, sense la primera pedra, la que va posar l’alcalde Narcís Serra. De fet, tot va ser culpa seva. El Narcís va ser qui va forjar la idea d’albergar uns Jocs. El president Maragall en la inauguració de les Llotges Noves. Era el setembre del 2005. “El català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi. Per això conquerim Europa guanyant a Wembley” d’altra banda- hi ha l’ombra d’allò tan nostre: pensar que aquí els èxits no duren gaire. I sap per què? Potser per què en el fons encara portem el roc a la faixa, per si de cas, que no se sap mai!... És que el català ha vingut a la vida a patir. Som així, hem vingut a patir. Que si els dolents, que si els bojos..., el català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi, sempre hem estat sotmesos a alguna cosa, o a algú. I a través del Barça, conquerim Europa quan guanyem la Copa d’Europa. Hi ha una imatge de la Llotja de Wembley que és la cara de la felicitat, amb Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez a tocar de la Copa, mentre Alexanko l’aixecava. És que érem molt feliços! Però també recordo que, més enllà de l’emoció de la victòria, al darrere d’aquell èxit s’hi amagava discretament aquesta fal·lera tan nostra, la del somni europeu. Ai, aquesta fascinació pel nord enllà! És ben normal. En moltes coses Barcelona és la cinquena ciutat d’Europa. Per davant hi ha 40 BARÇA FEBRER DEL 2009 Londres o Milà, però després vénen Barcelona o Madrid. Fins i tot en alguns aspectes Barcelona està per davant. A Barcelona hi ha més turisme que a qualsevol lloc d’Europa…, tot i que potser em deixo Roma. Per tant, i torno a Wembley, gràcies al futbol, i al gol de Koeman, el país va aconseguir la vella aspiració del somni europeu…? Fins llavors, Catalunya sempre havia estat la cambra entre la Península i Europa. I aquesta posició de frontera, ens ha fet especials? Jo no sé si Europa ens ha acabat d’entendre mai. En canvi sí que tinc clar que aquesta mateixa Europa té molt present que deu molt a aquesta colla de ciutats que no són capitals d’Estat i que, en canvi, són bàsiques per entendre com som. Europa està feta de ciutats intermèdies, com Milà, Hamburg o Barcelona. També penso en Lió, Edimburg i Praga… Són ciutats molt vitals, que o bé són capitals de països petits o no són capital. Però això és l’anècdota. El fenomem que m’interessa rau en la seva singularitat, que és el que fa que aquestes ciutats siguin diferents i decisives. Va ser una aposta de visionari? Digues-ho com vulguis! Però és que Barcelona està feta d’aquesta mena d’accions. El fet d’unir municipis, com Sarrià o Gràcia, també respon a aquesta actitud visionària, valenta i avançada al temps. Pensi que el govern de l’Estat sempre ens mirava per sobre, veient-nos com una ciutat petita. I en poc temps vam passar a tenir una ciutat de 100 km quadrats. La de Barcelona és una història de creixement i d’aprofundiment de la identitat. En aquest sentit, els símbols ens han ajudat. I entre aquests símbols, el paper del Barça és cabdal. La ciutat, doncs, seria molt diferent si Gamper no hagués vingut a Barcelona i hagués fundat el club? No m’ho imagino, és impensable. A l’Estatut vostè parla de la força de Catalunya quan s’expressa lliurement i escriu que aquest text “és una obra col·lectiva”. La lluita contra l’Alzheimer, amb vostè al capdavant, també ha pres aquesta dimensió de repte per a molta gent. El meu èxit, si es pot dir així, és que no estic sol. En vol un exemple? Més d’una vegada, estant a la Llotja del camp, he coincidit amb el Cruyff. Diu que em vol ajudar per crear una fundació, per tractar d’eradicar l’Alzheimer. A mi el que més m’agrada és això. Trobar complicitats, anar a buscar empresaris i professionals que ens vulguin fer costat. També vull demanar un partit al Camp Nou en benefici d’aquesta iniciativa. Es tracta de fer una cosa gran. El futbol és el gol que està per arribar, però, en quina mesura el Barça també és memòria? És clar! La vida ha de tenir fils conductors per recórrer-la, i el futbol n’és un. Per això el Barça també és memòria � � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem amb ... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Revista Barça Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gala, Xavier Pujol, Eduard Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Esports Barcelona Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1651/0000001028.pdf 0bd3d90174c64bf41cf8b771ad0ed262 PDF Text Text Barça-Espanyol 12 barça La entrevista Viernes 20 Febrero 2009 SPORT Pasqual Maragall “El juego del Barça es fantástico, admirado en todo el mundo” El ex President de la Generalitat reunirá a Laporta y Sánchez Llibre antes del derby catalán más solidario Laporta y Sánchez Llibre comerán juntos en el Hotel Claris El Claris, escenario de la primera comida Esther Blasco BArCELonA P asqual Maragall reunirá el sábado a los presidentes del FC Barcelona y del RCD Espanyol para que limen asperezas. Una iniciativa que, además, será un reclamo para la lucha contra el Alzheimer, enfermedad que padece el que fuera President de la Generalitat de Catalunya. ¿Cómo ha cambiado su vida en los últimos meses? Básicamente, tengo más tiempo, algo que no había tenido casi nunca. Disfruto de los nietos, de la familia, de los amigos... y de un buen partido de fútbol. ¿Siente más muestras de afecto desde entonces? Hemos recibido un alud de muestras de apoyo y todavía seguimos recibiéndolas. La gente nos para por la calle, nos saluda, nos da ánimos... ¿Cuál es la mejor manera de afrontar su enfermedad? Mantener la actividad, encontrarse con gente, estar bien acompañado, hacer las cosas que te gustan. Divertirse. En definitiva, pasarlo bien. ¿Sigue la actividad del Barça y del Espanyol? Sí. Ahora más que nunca. ¿Qué le parece que el derby llegue con tanta diferencia entre uno y otro equipo? Creo que un derby siempre es un derby. Y el Espanyol, por mucho que se diga, ha cambiado con Pochettino. ¿Cómo ve al Barça este año, con Pep Guardiola como entrenador? El Barça está haciendo un juego fantástico, admirado en todo el mundo. ¿Qué significa para usted poder reunir a dos presidentes que, tradicionalmente, han tenido una relación muy tensa? Pasqual Maragall ha elegido un territorio neutral para reunir a Laporta y Sánchez Llibre en un encuentro a favor de una buena causa Santi Giménez BArCELonA Maragall presidirá el derby de mañana en el Camp Nou paz EntrE prEsidEntEs “Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra” dErBy “¿Un pronóstico? El sábado ganará el equipo que juegue mejor” Es un honor y una gran satisfacción. Les estoy muy agradecido a ambos. La lucha contra el Alzheimer ha conseguido lo que las relaciones institucionales no han podido... PACO LARGO Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra. ¿Está satisfecho de cómo evoluciona su fundación? Sí. Tenemos un gran objetivo y un gran proyecto. Estamos sufriendo los efectos de la crisis, como todo el mundo, pero los apoyos que estamos recibiendo nos hacen sentir optimistas. La fundación se rige por la premisa ‘es más importante prevenir que curar’ pero, ¿realmente es más difícil? El problema del Alzheimer es que no conocemos las causas y, por esta razón, no sabemos como prevenirlo ni curarlo. La única vía para vencer el Alzheimer es la investigación. ¿Qué resultado pronostica para el derby? Que ganará el equipo que juegue mejor. n Volcado en la fundación que lleva su nombre Pasqual Maragall fundó la fundación que lleva su nombre en octubre del 2007, cuando, en el marco de una visita al Hospital de Sant Pau de Barcelona, anunció que le habían diagnosticado un principio de la enfermedad de Alzheimer. Desde entonces vive volcado en ella para que se acelere la investigación científica sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Lo único que no está claro es el menú, pero el escenario de la comida está perfectamente confirmado. El Hotel Claris, con toda su colección de reliquias egipcias, su piscina en la azotea y su elegancia de diseño sera el escenario del primer encuentro en mucho tiempo de Joan Laporta y Daniel Sánchez Llibre en una comida previa a un partido entre los dos equipos de la ciudad. La culpa de todo la tiene el ex president de la Generalitat Pasqual Maragall, que es quien ha logrado unir a ambos presidentes antes de un derby, aunque el españolista ya se ha apresurado a anunciar que después de la comida renunciará a asistir al palco del Camp Nou. El ex presidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall; el presidente del FC Cuatro directivos del Espanyol irán al Camp Nou La representación del Espanyol en el Camp Nou estará formada por cuatro miembros del Consejo de Administración de la entidad blanquiazul. Se trata de Ramon Condal, Josep Maria Borrell, Joan Josep Bertomeu y Josep Ramió, cuatro de los habituales en territorio blaugrana. De hecho, Condal, en los últimos años, es la máxima representación del Espanyol en el palco del Camp Nou, al que Barcelona, Joan Laporta; y el presidente del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, compartirán almuerzo este sábado antes del derby en el Hotel Claris y será el primero de los actos de carácter social que tendrá el derby de este sábado. El objetivo, asumido por ambos clubs, es la concienciación en la lucha contra el Alzheimer y El hotel encargado de la comida entre Maragall, Laporta y Dani no tiene aún definido el menú las enfermedades neurodegenerativas relacionadas. El FC Barcelona ha confirmado la asistencia en este almuerzo de Joan Laporta, el vicepresidente Alfons Godall y la directora general de la Fundación, Marta Segú. Por el Español asistirán Daniel Sánchez Llibre, José Luis Perelló y Javier Sáenz. n su presidente, Sánchez-Llibre, tiene por costumbre no acudir. Los cuatro serán los encargados de mantener las relaciones entre directivas, pese a que éstas no pasan por buenos momentos gracias, sobretodo, a la enemistad que existe entre los dos presidentes. Se da la circunstancia que en anteriores partidos, como el último vivido en la Copa del Rey, acudieron más representantes blanquiazules al estadio blaugrana. Esta vez serán cuatro. Daniel Sánchez-Llibre, como es habitual, verá el partido desde su casa, aunque, eso sí, como pasa también en cada derby disputado en el Camp Nou, mantendrá contacto telefónico con sus directivos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La entrevista: Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Sport Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Blasco, Esther Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Esport Futbol Club Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7109/20260805_005.jpg 6f199e6c22b936d0d963cd02d60e6413 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Location The location of the interview Caixaforum, Barcelona Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-03-05 Creator An entity primarily responsible for making the resource Nieva, Jordi Title A name given to the resource Pasqual Maragall amb Richard Rogers durant la presentació de l'exposició «De la casa a la ciutat» a CaixaForum Barcelona (2009) Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Rogers, Richard, 1933-2021 Arquitectura Arquitectes Expresident Exposicions Exposicions en museus Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Caixaforum, Barcelona Description An account of the resource Pasqual Maragall intervé davant el micròfon durant l'acte de presentació de l'exposició retrospectiva «Richard Rogers + Arquitectes. De la casa a la ciutat», acompanyat pel mateix arquitecte britànic (Premi Pritzker 2007), celebrat el 5 de març de 2009 a CaixaForum Barcelona. La mostra, coproduïda per l'Obra Social ”la Caixa” i el Centre Pompidou de París, va repassar quaranta anys de trajectòria professional de Rogers, qui en aquell període desenvolupava a l'àrea metropolitana de Barcelona projectes destacats com la reconversió de la plaça de toros de Les Arenes o l'hotel Hesperia Tower Relation A related resource Notícia a El País Cataluña: <a href="https://elpais.com/diario/2009/03/06/catalunya/1236305239_850215.html" target="_blank" rel="noopener">El arquitecto de la reforma de las Arenas exhibe sus ideas en Caixafòrum</a> Notícia a La Vanguardia: <a href="https://www.lavanguardia.com/cultura/20090708/53739994075/el-universo-humanistico-del-arquitecto-richard-rogers-en-caixaforum.html" target="_blank" rel="noopener">El universo humanístico del arquitecto Richard Rogers, en CaixaForum</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7309/20261005_012.jpg 2a57431ff14ab1cd34f32835bc11226d Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-04-21 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. La Plata, Província de Buenos Aires, Argentina Title A name given to the resource Pasqual Maragall, Diana Garrigosa i Dolors Torres Sánchez (2009) Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Garrigosa, Diana, 1944-2020 Casal Català de la Plata, Argentina Torres Sánchez, Dolors, (Presidenta Casal Català) Argentina Casals Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Description An account of the resource Un cop deixada la presidència i els càrrecs públics l'any 2006, Pasqual Maragall i Diana Garrigosa van viatjar freqüement a Buenos Aires, on vivia la seva filla Airy amb la seva família. En aquests viatges dedicava, també, una part del seu temps a mantenir relacions polítiques, culturals i socials EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/932/0000001031.pdf d32cdbc761aec5f5aac70227d31a0eec PDF Text Text Discurso inaugural de Pasqual Maragall en el Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III. San José, Costa Rica, 04 de mayo de 2009. Distinguidas autoridades, señoras y señores, Es para mi un placer estar en Costa Rica con todos ustedes y un honor ofrecer estas breves palabras de apertura del Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III. La colaboración entre América Latina y Europa es fundamental e imprescindible para cada una de las partes, pero sobretodo para el mundo en su conjunto. El programa URB-AL en su tercera edición tiene como eje temático la cohesión social y territorial, que ayuda a articular la colaboración entre la Unión Europea y América Latina. En los últimos años, la noción de cohesión social ha ido entrando de lleno en las agendas políticas y en las políticas públicas de la Unión Europea, y más recientemente, en las de los países de América Latina. Una buena muestra de ello es la centralidad de este concepto en el Programa URB-AL III. La cohesión social y territorial se ha hecho relevante en los últimos años debido a varios factores fundamentales: • Primero, la pérdida de prestigio y de peso del Estado en la vida de los ciudadanos; que unido a un mayor individualismo social, centrado en el prototipo de 1 �ciudadano-consumidor, rompe los lazos sociales y de confianza necesaria entre los ciudadanos y las instituciones públicas. Estos procesos de distanciamiento y desconfianza se agravaron aun más en aquellos territorios en los que el grado de poder real de los gobiernos ya era limitado. Y la búsqueda de ‘soluciones privadas’ por parte de segmentos afectados de la población, a algunos de sus problemas más acuciantes, acabó agravando y diversificando los problemas colectivos. Esto sucedió de forma particular en países latinoamericanos; • Segundo, los procesos de globalización y regionalización pusieron en cuestión, cuando no en crisis, la correspondencia ‘natural y necesaria’ entre una nación soberana, un territorio y un gobierno como la base necesaria y suficiente para articular fórmulas de progreso y dar respuestas a problemas más complejos. Por lo tanto, se pone en entredicho la eficiencia de la estructura Estado-nación y se plantean como alternativa las grandes alianzas regionales; • Tercero, la toma de conciencia del impacto y los límites de la agenda política que incluye la noción de la cohesión social y la necesidad de hablar (más o menos directamente) de los miedos de la gente, así como a sus aspiraciones de acompañamiento, certeza, bienestar y felicidad; 2 �• Cuarto, un nuevo enfoque en las orientaciones públicas basado en la doble necesidad de ‘hablar desde otro lado’ y de gobernar de forma diferente. En efecto, se trata de adoptar orientaciones de la acción pública más inteligentes centradas en la generación de complicidades sociales voluntarias. Se trata sobretodo de ‘hacer mejor’ y de reestablecer políticamente el prestigio de las instituciones a través de su ‘mejor hacer’. Es desde este nuevo hacer que nace el concepto de cohesión, aplicado a lo social, territorial y económico, para lo que se requieren recursos, pero principalmente voluntad y liderazgo político. Un claro ejemplo lo tenemos en Europa, que a pesar de los obstáculos y las reticencias, tiene como foco central un concepto de cohesión global. Europa está construyendo su modelo social y económico, de forma distinta al liberalismo norteamericano, donde ha primado el mercado y la libertad individual sobre el Estado y la sociedad en su conjunto; o del de algunos países asiáticos, donde es predominante el estado sobre el mercado y la sociedad. En Europa se intenta conseguir un equilibrio entre la sociedad, el mercado y el estado, es decir, el estado interviene en el mercado para equilibrar las relaciones en beneficio de la sociedad. Este modelo se caracteriza por ser un modelo singular, desarrollado en Europa Occidental a partir de la Segunda 3 �Guerra Mundial. Se apoya sobre dos principios o valores: la igualdad y la solidaridad. Pero incluso cuando la voluntad de implementar este modelo a nivel regional está presente en el nuevo Tratado Constitucional Europeo, modelo en el que se repiten valores como la igualdad de género, la no discriminación, la protección del medio ambiente, la protección de los consumidores, la lucha contra la exclusión social, etc., es necesario hablar y reintroducir el concepto de cohesión social incluso en Europa, puesto que la brecha entre el de jure y el de facto parece resistirse a ser cerrada. Aunque no siempre sabiendo de lo que se habla, la cohesión se refiere a la inclusión global (social, territorial y económica) de individuos, territorios y agentes. De forma consciente a veces, e intuitiva otras, trabajé en esta dirección durante los años en los que fui Presidente de Catalunya y Alcalde de Barcelona, con la intención de lograr una mayor cohesión social, consecuencia en muchos casos de promover la cohesión territorial en el país. Por ejemplo, a través de la ley de Barrios, la apertura de la ciudad de Barcelona al mar, la consolidación del área metropolitana de Barcelona y otros. La ley de barrios respondía a la necesidad de evitar la degradación de las condiciones de vida en determinadas zonas actuando sobre los factores que se encuentran en el fenómeno de la segregación urbana. Se perseguía un objetivo de equidad, y de justicia social de manera que todos los 4 �ciudadanos con independencia de su lugar de residencia, pudieran tener acceso a los servicios básicos y a un entorno urbano de calidad. Ello tenía como objetivo final evitar la guetización y exclusión de determinados barrios y segregaciones urbanas. Asimismo, la creación de la Región Metropolitana de Barcelona permitió poner en relación de igualdad las ciudades periféricas de la conurbación de Barcelona y conseguir armonizar todo el entramado metropolitano a fin de promover el desarrollo en infraestructuras y equipamientos. En Barcelona y en otras ciudades, a través de la acción municipal, de asociaciones de vecinos y de la iniciativa privada, se consiguió que donde había degradación se fabricaran espacios públicos de calidad y que estos cambios propiciaran inversiones y mejoras definitorias de un nuevo modelo social y económico. A nivel simbólico, los Juegos Olímpicos de Barcelona también sirvieron para crear un sentimiento de pertenencia a la ciudad y la región. Los Juegos consiguieron cohesionar a todo el país con un objetivo común, con la increíble participación de 80.000 voluntarios y la participación de empresas y administraciones. Se consiguió un orgullo cívico, vinculado a un proyecto colectivo local con resonancias a nivel global. El énfasis en la noción de inclusión tiene la virtud de incluir tanto el buen hacer de los agentes sociales, políticos y económicos como la percepción de este hacer que se tiene desde la ciudadanía. 5 �Es obvio que se deben tomar en cuenta las singularidades de cada región y territorio, así como tener en cuenta que los retos a los que se enfrenta la UE no son los mismos que tiene que afrontar América Latina. Aquí, la desconfianza en la política es mayor, las desigualdades respecto a las minorías étnicas y las formas de precarización laboral están más exacerbadas, pero los objetivos son los mismos y la posibilidad de aprender conjuntamente en el proceso también. Posibles ejes de trabajo: • Estrategias públicas socialmente inclusivas; • Metodologías participativas que sean capaces de generar visiones compartidas de los problemas y de sus posibles soluciones; visiones y acciones capaces de crear sentido de pertenencia; • Gobernar ‘de cara al territorio’ buscando la generación de complicidades para poder avanzar en la construcción y consecución de agendas relevantes; • Adopción de fórmulas novedosas e inteligentes de liderazgo público de cara a la solución de problemas con repercusiones sociales; • Necesidad de adopción de una ‘cara amable’ respecto de la ciudadanía, sobre todo respecto de colectivos vulnerables. Europa es una realidad, con supra estructuras comunes ya definidas y algunas por definir (como un presidente, que 6 �esperemos se concrete pronto). Pero yo veo el futuro de Europa como un sistema de ciudades, con todos los niveles de estructuración necesarios, según la escala de los problemas, pero siempre teniendo a la ciudad como base, puesto que es la unidad de organización colectiva más próxima al ciudadano, y por tanto más capaz de resolver sus problemas. En América Latina se pueden adoptar soluciones que funcionan en Europa, pero se tendrán, necesariamente, que encontrar las soluciones propias adaptadas a las realidades de cada sitio. Y estas soluciones se tendrán, a la vez, que observar desde Europa. Aprender y colaborar siempre para conseguir las tan necesarias cohesiones social y territorial. Como todos los periodos interesantes, estos son tiempos difíciles. Lo son porque no tenemos conocimiento claro del mundo que viene. Sólo sabemos que el modelo de sociedad actual ha iniciado un cambio que se acentuará. Es por eso que considero importantes encuentros como este donde, responsables políticos y otros, que lo hemos sido, reflexionemos sobre el futuro. Estoy seguro que con iniciativas como la que inauguramos hoy aquí, lo conseguiremos. Les animo a perseverar. Pasqual Maragall i Mira 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurso inaugural de Pasqual Maragall en el Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III Abstract A summary of the resource. L’expresident Pasqual Maragall, va realitzar la conferència inaugural del seminari de llançament del programa URB-AL III, que fins al 8 de maig es desenvolupa a la capital de Costa Rica, San José. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San José, Costa Rica Language A language of the resource Castellà Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Urbanisme Amèrica Llatina Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-05-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1723/0000001053.pdf ebd9ee9dd93ad1559dfb87648b941ae4 PDF Text Text AVUI Política 5 DIUMENGE, 9 D’AGOST DEL 2009 Estatut 2006 Resultats Sí No Blancs Nuls Participació 49,4% 73,9% 20,7% 5,3% 0,9% 12 magistrats Magistrats conservadors Vicepresident Presidenta Guillermo Jiménez Sánchez María Emilia Casas Baamonde Ciudad Real, 1940 Lugo, 1950 Pasqual Maragall Expresident de la Generalitat de Catalunya DeBCNaCAT il’Estatut La composició del TC Magistrats progressistes L’expresident, impulsor de l’Estatut, aposta per fer una manifestació multitudinària si el Tribunal Constitucional acaba retallant el text Pendent de renovació Pendent de renovació Javier Delgado Barrio Pascual Sala Sánchez Osca, 1932 València, 1935 Ramón Rodríguez Arribas Elisa Pérez Vera Madrid, 1934 Granada, 1940 Vicente Conde Martín de Hijas Manuel Aragón Reyes Toledo, 1940 Pendent de renovació Còrdova, 1946 Roberto García-Calvo y Montiel Eugeni Gay Montalvo Lleó, 1942 Barcelona, 1946 Mort Jorge Rodríguez Zapata Pablo Pérez Tremps Uruguai, 1948 Madrid, 1956 Recusat pel recurs del PP Pendent de renovació La presidència té vot de qualitat en cas d’empat AVUI al TC la taula en alguna ocasió, és la d’acatar la sentència i negociar amb el govern espanyol el desplegament d’allò que quedi tocat. El president d’Iniciativa, Joan Saura, afirmava fa poc que si hi ha retallada, s’haurà de refer el pacte polític entre Catalunya i l’Estat. I també obria la porta a plantejar la reforma de lleis orgàniques que topin amb l’Estatut. La sentència amenaça justícia, finançament, síndic i llengua El tripartit es va comprometre, en la revisió del pacte de fa uns quatre mesos, a emetre una resposta conjunta i “liderada pel govern”. Tot i això, un dels socis, Esquerra, ja treballa amb la hipòtesi de desplaçar al Parlament un pronunciament contra la sentència, que podria anar acompanyat del desplegament de facto del nou marc d’autogovern. Derivar a la cambra catalana una eventual reacció de repulsa implica sumar-hi CiU, que d’entrada no veu malament una resposta del Parlament. Aquells plans B... lluny La federació va incloure en el seu pla B a l’últim congrés l’opció de fer una consulta perquè els catalans decideixin si accepten o no una nova retallada. Aquesta possibilitat no s’ha descartat, tot i que sí que s’ha anat refredant. Passa el mateix a ERC, que va aprovar al congrés de l’any passat una esmena dels crítics que insta a “plantar cara” amb una consulta popular. Encara va més enllà i planteja que el Parlament exerceixi “de manera unilateral” el dret d’autodeterminació, via referèndum, si el TC lamina l’Estatut i l’Estat espanyol es nega a negociar amb la Generalitat “el dret a decidir dels catalans”. Aquells plans B queden lluny. I la sentència, cada dia més a prop. ■ Una imatge de la manifestació pel dret a decidir ‘Som una nació’ del 18 de febrer del 2006 ■ FRANCESC MELCION i ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina. Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 mi- H lions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser? La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut Sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut” substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen. Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i las Provincias. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer. ■ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource De BCN a CAT i l'Estatut Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Catalunya Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1652/0000001055.pdf aed429a3b6dcab39388b31d3b2686526 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista al Diari de Girona Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pagès i Cassú, David Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Empordà Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/933/0000001058.pdf afc8c489a27ba1de22b6074b858126ea PDF Text Text Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb motiu del 150è aniversari del naixement del president Francesc Macià i Llussà Parlament de Catalunya - 10 de setembre de 2009 Moltes gràcies. M. Hble. President, M Hble. President Pujol, M Hble. President del Parlament, Sr. Alcalde, Srs. Consellers, estimats amics. És amb una certa emoció que avui retem homenatge a una persona que va ser, ben segur, una de les que d’una forma més clara i categòrica, diria jo, van iniciar el camí de l’autonomia de Catalunya. Una persona a la qual no li va ser fàcil arribar al que després es va poder tenir. Una persona que va enviar al seu col·laborador íntim, Jaume Carner, justament a Madrid, i aquesta va ser una de les primeres ocasions a les que hem hagut d’anar a Madrid, a veure si Catalunya era reconeguda com a nació, com a nacionalitat. Es va haver de trobar amb una negativa, amb una negativa que, en aquell moment, era bastant categòrica. Ens hi hem tornat a trobar sovint, Presidents consegüents ens hem tornat a trobar en aquestes situacions. Tot i que sempre ajudats per gent que han intervingut positivament. Però en Macià va ser el primer, l’avi. Va ser qui d’alguna manera ens ha servit després de referent i és just que nosaltres ara puguem dir que som, d’alguna manera, els seus hereus. Catalunya després ha fet totes les passes que ha fet, però ja sabeu que no s’acaben mai d’aconseguir del tot els objectius que volem. Tornem a estar, un altre cop, com en aquella ocasió en la que el Carner va haver de preguntar al President Macià, què havia de fer davant dels entrebancs que se li posaven a Madrid. Tornem a estar en una situació en la que no sabem si aquell Estatut que varem aprovar, ara farà una colla d’anys, i que varem refrendar, s’haurà de tornar a refrendar. Perquè si el toquen, evidentment, en el referèndum en el que jo vaig votar que si, i tothom és lliure de votar en aquell moment el que pensi que s’ha de fer, en cas de ser modificat, s’haurà de preguntar novament a aquells que el varem refrendar si el volem o no. Perquè ja no serà el mateix. 1 �No vull involucrar la memòria del President Macià amb una qüestió posterior, menys heroica, diguem-ho clarament, perquè el que ells van haver d’enfrontar no és ni molt menys comparable amb les dificultats que nosaltres hem tingut. Algunes de molt importants, el President Pujol, com sabeu, va passar per la presó, cosa que al seu successor ja no li va passar, va tenir algunes dificultats, però no aquelles. De manera que el President Macià, avui t’honorem amb orgull. Ens agradaria ser fidels al teu llegat, sabem que serà difícil. Però sabem també que les persones que avui estan davant de la Generalitat maldaran per aconseguir-ho. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb motiu del 150è Aniversari del naixement del president Francesc Macià i Llussà Abstract A summary of the resource. Paraules pronunciades pel M Hble Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Macià, Francesc, 1859-1933 Catalunya President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-09-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1653/0000001056.pdf c182a1fec86cbaa0bfed261a5fd7af6d PDF Text Text PORTADA Més enllà del referèndum “Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar, correm el perill de perdre una nova batalla civil” JORDI PLAY 10 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 1 18/09/2009 9:25:55 �Més enllà del referèndum PORTADA “Té més repercussió una gran manifestació per a defensar l’Estatut que no dues mil persones votant la independència” 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 2 EL TEMPS 11 18/09/2009 9:26:11 �PORTADA Més enllà del referèndum EL TEMPS ha reunit els números u i dos del primer govern tripartit de Catalunya, el president Pasqual Maragall i el vice-president Josep-Lluís CarodRovira. Tot i les convulsions d’aquell govern, amb trencadissa final inclosa, ni l’un ni l’altre no senten que hagin hagut de trencar el gel per retrobar-se i parlar distesament. En un escenari privilegiat, els jardins del Palau Robert de Barcelona, ambdós polítics conversen sobre el procés de l’Estatut i la redefinició de les relacions entre Catalunya i Espanya. Q uant de temps feia, que no us assèieu a parlar? J-LL. CAROD: Parlant tranquillament, fa mesos. La darrera vegada va ser en un restaurant de la Barceloneta, amb més gent. —Era la primera vegada que trencàveu el gel, després de l’expulsió del govern del vice-president Carod per part del president Maragall? J-LL. CAROD: Mai no he tingut la sensació que hi hagués gel entre nosaltres. P. MARAGALL: Potser n’hi havia i no ho sabíem. Però jo tampoc no he tingut la sensació que haguéssim de trencar el gel. —Vàreu treballar en equip després de signar el pacte del Tinell. Què n’heu de dir, l’un de l’altre? P. MARAGALL: En Carod era el meu segon, i jo el seu primer. I ens van fotre la punyeta immediatament, potser perquè la suma de tots dos era massa... J-LL. CAROD: Sempre ha estat una persona de pensament lliure i, per tant, amb un olfacte i amb una intuïció que li han permès de desbordar les sigles del partit on ha militat bona part de la seva vida. I sempre ho ha fet amb un tocs d’originalitat i de molta complicitat popular. —Si poguéssiu tornar enrere, hauríeu gestionat de manera diferent els començaments convulsos del primer govern tripartit? P. MARAGALL: El passat no torna. Voleu dir que val la pena de pensar què hauríem fet? J-LL. CAROD: Tot allò que va passar al principi va impedir que el primer govern d’esquerres a Catalunya pogués fer visibles alguns aspectes formals importants. P. MARAGALL: Va passar que allò que nosaltres vam representar amb el primer tripartit no era assumible per a Espanya, encara que fos una Espanya d’esquerres. —Què espantava tant, a Espanya? P. MARAGALL: Espanya pot assumir una certa realitat catalana amb unes condicions molt limitades. Però allò que nosaltres començàvem a dibuixar era un estatut nacional, i això era molt més d’allò que Espanya podia assumir. —Sigui com sigui, la fi del primer govern d’esquerres es va precipitar. Fins a quin punt la pressió del PSOE sobre el president de la Generalitat va determinar que vostè expulsés primer Carod arran de l’entrevista del vicepresident amb membres d’ETA i després ERC pel no a l’Estatut? P. MARAGALL: Mireu, ens van posar una pistola al pit. Vam continuar tant temps com vam poder, però no teníem més opció. —President Maragall, potser era un bon moment per dir prou a les pressions del PSOE i optar per emancipar-se’n? P. MARAGALL: Una cosa era el govern, i una altra, el partit. I el PSC no volia pas trencar amb el PSOE. J-LL. CAROD: Més important que els detalls concrets d’aquell episodi és la reflexió sobre quin nivell de diversitat cultural, lingüística i social està disposada a assumir Espanya amb naturalitat, sense angoixa. La meva impressió personal és que a Espanya hi ha una certa al·lèrgia a la diversitat, i que mai, salvant unes minories de gent il·lustrada que no tenen incidència política, no s’ha assumit la llengua i la cultura catalana com una riquesa, sinó com una llosa. —El vice-president Carod va ser criminalitzat des d’Espanya i en bona mesura també des de Catalunya per haver-se reunit amb membres d’ETA a fi de cercar una sortida dialogada al conflicte polític a Euskadi. President Maragall, creieu que un govern de Catalunya no havia d’interferir en aquesta qüestió? P. MARAGALL: Figura que el govern espanyol és qui representa Espanya i no Catalunya. En tot cas, és una discussió sobre el passat que ja no té interès. Si parléssim de futur, potser seria una altra cosa... —En qualsevol cas la realitat és que el govern de Catalunya va assumir les pressions de Madrid. Quines lliçons n’extraieu? P. MARAGALL: Tot plegat va ser fruit d’un moment determinat i no és una cosa que hagi de tornar a passar. Val més que pensem en el futur. J-LL. CAROD: Més enllà de les conseqüències personals de la criminalitza- Maragall, sobre l’expulsió d’ERC i de Carod al primer tripartit: “Mireu, ens van posar una pistola al pit” 12 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 3 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA JORDI PLAY Més enllà del referèndum 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 4 EL TEMPS 13 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA d’estat, creieu que fou justa la càrrega contra el vice-president del govern? Penseu que un executiu català se n’ha de mantenir al marge? P. MARAGALL: En aquell moment vaig creure que no hi havíem d’intervenir. Ara potser seria diferent, però m’ho hauria de pensar. —Senyor Carod, ara comentàveu que per a bona part d’Espanya, la llengua i la cultura catalanes són una llosa. I què és per a Catalunya Espanya? J-LL. CAROD: Mireu, la gran pregunta que encara no ens atrevim a fer és quin representat històricament, des del punt de vista econòmic, cultural, humà i social, i fins i tot institucional –perquè el president Tarradellas va ser escollit en territori mexicà–, és evident. Però és més l’Amèrica Llatina que no pas Espanya pròpiament. Espanya continua essent el pont amb un aliat, amb un mercat potent, és cert, però la realitat és que l’estat es troba en un moment baix d’afecte per a Catalunya. En tot cas, la Catalunya més nacional serà aquella en què els qui la defensin no JORDI PLAY ció a què vaig ser sotmès –encara ara miro alguns mitjans de comunicació i la meva imatge hi continua sortint, i no puc anar pel carrer tranquil·lament per Madrid i més llocs, i sé que a molts indrets no hi aniré mai més–, crec que hi va haver un punt que en el fons no devia ser digerible per a l’estat ni per a l’oposició espanyola, els opinadors i la societat espanyola, que és que d’alguna manera hi havia hagut un actor català que era subjecte d’una negociació. Com ha comentat el president Maragall, aquella era una qüestió d’estat. Parlant amb aquella gent [els membres Més enllà del referèndum Carod-Rovira: “Els pobles necessiten factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que no surtin tal com havien previst” d’ETA], em van dir que amb ells hi havia parlat tothom. —Senyor Maragall, a títol personal, encara que la negociació amb ETA fos una qüestió teòricament valor afegit representa Espanya per a Catalunya... —Ja ens hi atrevim nosaltres. Quin valor afegit hi trobeu? P. MARAGALL: Home, sí que hi ha un valor afegit. Potser el més clar és la vinculació amb la civilització hispanoamericana. Barcelona i Catalunya hi han guanyat molt, amb el fet de tenir aquests vincles amb l’Amèrica Llatina. I, sentimentalment, més. Bona part de l’exili republicà va anar a parar a l’Amèrica Llatina, i s’ha creat un vincle ja indestructible, que hem d’agrair a la connexió hispànica. J-LL. CAROD: Hi estic d’acord, però amb un matís. El valor afegit que ha siguin necessàriament de la Catalunya vella, ni siguin sardanistes ni del Barça, sinó que potser siguin del Camp de Tarragona i de l’Espanyol. P. M ARAGALL : Absolutament d’acord. —Heu estat dos actors protagonistes del govern que vau engegar la reforma de l’Estatut. Tanmateix, es respira un desencís a la societat, un cansament de tot plegat. P. MARAGALL: Si el procés que vam iniciar té la pega que és tan llarg, no s’acaba mai, potser sí que va ser un error de començar-lo. Aquest procés s’ha situat en una línia que pot ser allargassada fins a l’infinit, tant que encara esperem una sentència del Tribunal 14 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 5 18/09/2009 9:26:24 �Més enllà del referèndum Constitucional, i potser jo em moriré sense veure’n el final. Doncs deu voler dir que alguna cosa vam fer malament. La lentitud de la justícia és el pecat de la nostra societat. És insuportable, desesperant. J-LL. CAROD: Tens raó. Si hi ha una assignatura pendent d’actualització en la plenitud democràtica del terme és la justícia; no només en la qüestió formal de la lentitud –que és cert que és lenta–, sinó que tens la sensació que l’estat de la justícia espanyola no s’ha posat al dia en cap sentit. Una altra cosa és que els pobles necessitin factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que després no surtin tal com els havies previstos. —Reformar l’Estatut era un sotrac d’il·lusió col·lectiva? J-LL. CAROD: Per a mi, un sotrac fou el moment en què el Parlament de Catalunya aprovà l’Estatut el 30 de setembre del 2005 i allà tothom es posà dempeus cantant “Els Segadors”, fins i tot el PP, cosa que va provocar una certa enveja en unes altres latituds del sud d’Europa, on tenen himnes nacionals sense lletra... I després, quan vam anar a Madrid la Manuela de Madre, l’Artur Mas i jo, ens vam trobar diputats bas- PORTADA cos que ens deien que els fèiem enveja perquè hi anàvem tots en bloc. —L’enveja els devia durar poc, perquè la unitat va ser com un miratge. J-LL. CAROD: Mai tan ben dit, això d’il·lusió col·lectiva, perquè va durar poc, segurament perquè l’Espanya democràtica pot assumir molt poca diversitat. En la meva intervenció al Congrés de Diputats, en la rèplica a Mariano Rajoy, m’hi vaig adreçar en gallec, perquè ell és gallec. Doncs bé, al diari de sessions del Congrés hi diu: “En estos momentos, el diputado CarodRovira se dirige en catalán a Mariano Rajoy.” Què coi pots a Catalunya. I això va de Pi i Margall a Maragall, i els bascos ho miren de lluny. Però perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver algú que es vulgui federar amb tu, i ells no ho volen. Maragall: “Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca que no pas el nacionalisme català” esperar d’un estat que no sap ni quina llengua parles? —Penseu que aquest procés estatutari ha posat en crisi la imatge que des de Catalunya s’havia construït d’una possible Espanya federal? P. MARAGALL: En ocasions nosaltres ens hem refugiat, jo crec que equivocadament, en el ressentiment. Però ja sabeu que jo encara hi crec, en una Espanya federal. J-LL. CAROD: L’únic lloc on s’ha plantejat la possibilitat de fer un estat espanyol diferent, plural, on càpiguen totes les cultures i llengües, és P. MARAGALL: Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca, amb el seu sistema econòmic, que no pas el nacionalisme català. En realitat, els bascos eren una cosa rara, però prou petits per a no fer por. J-LL. CAROD: Ara ens entenem! En primer lloc, això d’Euskadi ho veien com una romanalla històrica; en segon lloc, el seu pes demogràfic i econòmic és molt inferior al de Catalunya. I també el pes de la llengua: el català funciona com una veritable llengua nacional que parla tothom, de dretes i esquerres, empresaris i obrers. I finalment, mentre 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 6 EL TEMPS 15 18/09/2009 9:26:32 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA la reivindicació nacional vagi acompanyada de violència i de terrorisme és condemnada al fracàs. Per tant, és molt més perillós l’avenç democràtic que no el violent. —Canviem radicalment de tema per tornar a l’actualitat més immediata. Heu coincidit a defensar la necessitat que Catalunya surti al carrer a manifestar-se amb caràcter preventiu contra la ingerència del Tribunal Constitucional en l’Estatut aprovat en referèndum. Us heu quedat sols... “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets?” P. MARAGALL: Jo vaig anar al passeig de Gràcia l’11 de setembre i no hi havia ningú! En canvi, uns metres més avall hi havia una altra manifestació, diuen que massiva. Efectivament, la nostra proposta no va arrelar... Bromes a banda, un dia o altre el país haurà de sortir al carrer com ja van fer més d’un milió de catalans el 1978 per defensar aquell Estatut. Penso que un dia o altre aquesta pressió al carrer es repetirà. J-LL. CAROD: És força indicatiu de fins a quin punt som un poble poc propositiu i molt reactiu. Aquí reaccio- 16 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 7 18/09/2009 9:27:00 �Més enllà del referèndum nem i tenim iniciatives quan ja ens han omplert la cara de bufetades. En canvi, jo crec que és molt més madur, civil i nacional que se sàpiga que el poble de Catalunya ha decidit democràticament que volia aquest Estatut. Jo no el vaig votar, però des del moment que el poble de Catalunya sí que el va votar, doncs és el meu Estatut. Cap tribunal del món no té dret a modificar allò que va votar el poble de Catalunya. Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar correm el perill de perdre una nova batalla civil amb plantejaments erronis. Per una banda, hi ha els qui fan bandera de la constitucionalitat de l’Estatut, i a l’altre extrem els qui creuen que, com que això no funciona, doncs declarem la independència. El punt essencial no és aquest, sinó el respecte al dret de decidir del poble de Catalunya, que ja ha decidit. I Catalunya ha d’enviar aquest missatge al món. —Una manifestació post-sentència és esperar una nova bufetada per a queixar-se? J-LL. CAROD: Hi ha una certa tendència autodestructiva, pessimista i derrotista en tots els matisos del catalanisme a partir de la qual és molt complicat d’avançar. P. MARAGALL: Carod, tens raó en el missatge que s’ha de donar. El Constitucional pot tocar l’Estatut; suposem que les lleis li ho permeten i que ho hem de respectar. Però aleshores jo demano que, un cop retocat, em tornin a preguntar si en allò que jo vaig votar, i tu no, en un referèndum encara hi estic d’acord o no. J-LL. CAROD: Però que tots dos ara acceptem perquè és el que va votar el poble de Catalunya” P. MARAGALL: Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans? —A Catalunya es va iniciar el procés estatutari acceptant les regles de joc constitucionals. Potser ja s’havia de donar per fet que la guillotina del Constitucional era una amenaça. P. MARAGALL: I què havíem de fer, quedar-nos plegats de braços per evitar el perill? Ho havíem d’intentar i arribar fins a les últimes conseqüències. I les conseqüències són que ara tenim un estatut retallat, que alguns van referendar i alguns altres no, i que a sobre el Constitucional el pot tocar al seu gust. J-LL. CAROD: El govern de Catalunya va fer allò que havia de fer: promoure les condicions perquè el Parlament fes la síntesi d’allò que en aquells moments era la voluntat majoritària del poble català. Després va ser retallat a Madrid, tots sabem en quines condicions. P. MARAGALL: I amb quins protagonistes i quins pactes... J-LL. CAROD: El president Maragall proposa que es torni a fer un referèndum si el Constitucional toca una co- PORTADA ma. Pot ser una possibilitat, però n’hi ha una altra: que ho preguntin també al Parlament de Catalunya, que és d’on va sortir la iniciativa. P. MARAGALL: I què pot dir ara, el Parlament? J-LL. CAROD: Si hi està d’acord o no. Jo crec sincerament que aquest és l’últim estatut d’Autonomia que farà Catalunya. En el futur, si fem alguna altra cosa, no sé què serà, però no serà un estatut d’autonomia. —Senyor Carod, què pot fer ara el Parlament de Catalunya davant el Constitucional? J-LL. CAROD: No ho dic per estalviarnos un nou referèndum, però si volem representativitat democràtica, amb referèndum ciutadà o no, el Parlament pot dir-hi moltes coses. Hi ha la possibilitat que el Parlament no digui res, o bé que se sotmeti a consideració una resolució en què es demani el respecte absolut a allò que va votar el poble de Catalunya. I encara pot fer una acció més contundent, que és tornar a entrar el text estatutari aprovat en referèndum i tornar-lo a votar, com a gest de significació política. P. MARAGALL: I tornar a iniciar un procés etern. Vols dir que no estem prou esgotats? J-LL. CAROD: No, només com a gest polític. P. MARAGALL: És que la qüestió del Constitucional també és eterna. J-LL. CAROD: Mireu, jo segurament no hi entenc gaire, en política, però o dictamina en poques setmanes o no dictamina abans d’un any. No poden dictaminar mentre Espanya tingui la presidència de torn de la UE. No voldrà pas trobar-se amb un conflicte territorial intern. —Aquest llarg procés estatutari, encara obert, us ha exigit a tots dos un preu personal i polític excessiu? P. MARAGALL: N’hem pagat un preu, és clar, però això ja va en el sou dels polítics. J-LL. CAROD: Personalment, crec que he pagat dos preus. El primer, el d’haver fet possible la implicació d’Esquerra en un canvi de govern de Catalunya. I això hi ha gent que ni m’ho ha perdonat ni m’ho perdonarà mai. Mai vol dir mai. Encara ara, quan vaig a actes, hi ha gent que se m’acosta i m’insulta 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 8 EL TEMPS 17 18/09/2009 9:27:33 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA Carod lamenta que encara avui “hi ha gent que se m’acosta i m’insulta directament, per haver fet president Pasqual Maragall i José Montilla”. directament, per haver fet president Pasqual Maragall i després José Montilla. Hi ha una part de Catalunya, del nacionalisme català si es pot dir així, tocat per un cert classisme etnicista, que em responsabilitza d’haver fet un canvi cap a un govern d’esquerres. I, d’una altra banda, no se’m perdona la famosa reunió. —President Maragall, en algun moment us vau sentir traït pel partit que representàveu i pel partit amic a Madrid? P. MARAGALL: Traït, no, perquè ja ens van dir que votarien contra l’Estatut del 30 de setembre. L’Estatut va anar a Madrid i allà el van retallar d’acord amb uns pactes; no hi va haver cap sorpresa. I, personalment, tothom sabia que jo discrepava d’aquesta manera de procedir. —El PSOE, que inicialment es presentava com el valedor d’un gran canvi polític a l’estat espanyol, també ha reaccionat amb virulència a un acte cívic, una consulta popular celebrada a Arenys de Munt el 13 de setembre passat per preguntar als veïns si volen la independència de Catalunya o no. Què respondríeu a aquesta pregunta? J-LL. CAROD: Quina és la pregunta exacta de la consulta? —“Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?” J-LL. CAROD: Encara que el vot sigui secret, jo hauria votat sí. 18 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 9 18/09/2009 9:27:37 �Més enllà del referèndum [El president Maragall se’l mira i riu.] P. MARAGALL: Ai, que encara et fotran fora del govern! J-LL. CAROD: No seria la primera vegada! P. MARAGALL: Mireu, és que jo no hi crec, en la independència. I no és que no hi cregui perquè hi estigui en contra, sinó perquè crec que no existeix. Jo continuo essent federalista. Dit això, no hauria anat a votar. —Ni sí ni no, sinó abstenció? P. MARAGALL: Això mateix. Perquè la pregunta, al meu entendre, no és formulada correctament. Ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? —I què voleu que sigui Catalunya, quan sigui gran? P. MARAGALL: Ras i curt, una Catalunya europea. J-LL. CAROD: Perdona, president, però jo crec que és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent en el marc europeu, entre més coses perquè en el federalisme han de ser dos com a mínim. Jo signo ara mateix la proposta d’una Europa federal si hi anem com a catalans. President, com hi vols anar, com a catalans o com a què? P. MARAGALL: Sí, és clar, com a catalans. —Quines conseqüències polítiques i socials creieu que tindrà aquesta primera consulta popular celebrada a Arenys de Munt? J-LL. CAROD: Jo crec que tots plegats hem sobredimensionat aquesta consulta. Entenc que faci una certa gràcia anar en família a votar, però ni la Catalunya independent es decideix al Centre Moral d’Arenys de Munt ni la unitat d’Espanya la posen en perill uns 3.000 ciutadans que van a votar en un poble. Per a mi, el més significatiu de tot és el nerviosisme desproporcionat per la banda espanyola. A l’estat, els mitjans de comunicació parlen obsessivament de la qüestió identitària des d’una perspectiva nacionalista espanyola, estàtica i immutable. En canvi, el gran atractiu de Catalunya com a país és que és una identitat nacional en permanent construcció, i la gent que ve de fora hi pot anar afegint la seva. I això ens dóna fortalesa per mirar el futur amb optimisme. Per això és molt important saber què faran el milió i mig de ciutadans que han vingut a Catalunya durant l’última dècada. P. MARAGALL: Al meu entendre, la consulta d’Arenys ha tingut un efecte negatiu –o no positiu, si voleu–, perquè s’ha generat un enrenou massa gran per no res. Té més repercussió una gran manifestació per defensar l’ Estatut que no pas poc més de 2.000 persones votant la independència en una consulta no vinculant. J-LL. CAROD: En tot cas, aquesta PORTADA consulta és com un símptoma d’una forta fatiga, i també d’organització de la societat civil que diu que prou, que no hi veu sortida. P. MARAGALL: I és també un reflex de la incapacitat de posar d’acord grans sectors del país, que en el fons volen el mateix, però que no s’acaben de posar d’acord amb el lema. La gran manifestació del 1978 va portar el primer Estatut, que és el que volia la majoria del país. J-LL. CAROD: Sigui com vulgui, és remarcable el canvi d’actitud que es va produint dins la societat catalana, i que fa que gent que no prové del catalanisme polític en qualsevol dels seus matisos es pregunti per què pel fet de viure a Catalunya no pot tenir un nivell de benestar com el que tenen uns altres territoris de l’estat, sovint gràcies als impostos que paguem els catalans. Per tant, la capacitat d’atracció que té un país no és només la llengua i la cultura, sinó que també pot ser el benestar, la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida. —Ens trobem en la fase d’“Escolta, Espanya”, com en alguna ocasió ha apel·lat el president Maragall citant un poema del seu avi, o bé, com ha dit el vice-president Carod, ja hem passat a l’“Adéu, Espanya”? J-LL. CAROD: En el fons, tot el poema de Maragall –de Joan Maragall, perquè en Pasqual també és un poeta– és un crit cordial per dir a Espanya que ens hi volem entendre. El problema és que Espanya no escolta, i si trobes algú disposat a escoltar el problema és que tampoc no ens entén. Crec sincerament que Espanya no vol escoltar i, per tant, jo m’apunto pacíficament, democràticament, a l’“Adéu, Espanya”. Simplement, per viure millor. Sabeu què va respondre Joan Fuster a la revista Cuadernos para el diálogo quan li van preguntar per què escrivia en català? “Escribo en catalán porque me da la gana.” Voleu un gest més democràtic que la voluntat? P. MARAGALL: Mireu, jo ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu, Espanya”: Escolta, Europa. J-LL. CAROD: Sí, però és que Europa només escolta els estats. Gemma Aguilera Enric Rimbau 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 10 EL TEMPS 19 18/09/2009 9:28:14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Junts de nou: conversa amb Carod i Maragall Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Rimbau, Enric Aguilera, Gemma Carod-Rovira, Josep Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Política Espanya Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1654/0000001198.pdf cade57b3a6bea12de74112dc0da6fff7 PDF Text Text LA VANGUARDIA 27 T E N D E N C I A S MARTES, 20 OCTUBRE 2009 Un nuevo proyecto de investigación biomédica “La familia debe ayudar al paciente aser tan autónomo como pueda” Pasqual Maragall, impulsor de Barcelonaßeta JOSEP CORBELLA Barcelona E l proyecto Barcelonaßeta que impulsa Pasqual Maragall no se limitará a seguir las líneas de investigación actuales, sino que explorará ideas nuevas y arriesgadas. Una idea muy maragalliana. ¿Cree que a la investigación del alzheimer le hace falta una revolución conceptual, que por el camino marcado no se avanza lo suficiente? Ya hace cien años que se conoce el alzheimer, y como no hay mal que cien años dure, ya toca que llegue un gran avance. Si se fija, las personas que tenemos alzheimer nos refugiamos mucho en refranes, como no hay mal que cien años dure. Podemos olvidar dónde hemos dejado las llaves, pero no olvidamos las poesías, las canciones, los refranes… Esto se nos queda en el hipocampo, aquí en el cerebro subiendo a mano izquierda. ¿Es cierto que Barcelonaßeta se propone favorecer los descubrimientos accidentales para generar ideas nuevas? Es una idea en la que creemos mucho, es lo que en inglés llaman serendipity. La mayoría de grandes descubrimientos se han hecho así, por chiripa. Se mira una cosa y se descubre otra. Naturalmente, hace falta que el investigador que mire tenga talento para ver cuándo un resultado inesperado es relevante. ¿Cómo lo harán para tener resultados inesperados y relevantes al mismo tiempo? Habrá mucha multidisciplinariedad. Cada especialidad tiende a cerrarse. Pero si no hay contacto no hay chispa. A veces de esta chispa puede surgir la luz. Se tiene que propiciar un ambiente en el que haya contactos. Otro aspecto innovador de Barcelonaßeta es que ha captado financiación de 18 empresas y entidades privadas. ¿Le ha costado mucho convencer al sector privado de invertir en investigación? No hay mucha tradición en España de inversiones privadas en investigación. La situación es muy distinta en Estados Unidos, donde hay una cultura calvinista y gran parte de las inversiones en investigación biomédica son privadas. La civilización católica humor. Que se interese por los demás. Y que se ejercite, tanto físicamente como mentalmente. Yo, personalmente, juego a ping pong, camino mucho, hago sudokus. Y psicológicamente me ha ocurrido una cosa curiosa. ¿Qué le ha ocurrido? Me he convertido en un enfermo de la captura de imágenes. Capturo el momento con la cámara del móvil y puedo guardarlo. O enviarlo y compartirlo. Es un entretenimiento fantástico. ÀLEX GARCIA Maragall, con las obras del edificio de Barcelonaßeta al fondo no anima tanto la competencia y la inversión privada en investigación. Por eso hay una fiscalidad que apoya tanto la investigación en Estados Unidos y no en España. Este trato fiscal tiene un origen cultural, religioso. Por su experiencia personal, ¿qué consejos daría a una persona que se enfrenta a un diagnóstico de alzheimer? Le diría que no deje de hacer cosas. Que disfrute. Que no lo convierta en una tragedia porque no lo es, pero acaba siéndolo si uno se empeña. Que se lo tome con Pero no creo que tenga que ver con el alzheimer. Esta afición por los gadgets me viene de hace mucho tiempo. Y a los familiares de una persona con alzheimer, ¿qué consejos les daría? Que no sean sobreprotectores, que dejen un grado de libertad. Sufren, le protegen en exceso y, sin querer, le perjudican. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda.c LEA LA ENTREVISTA ÍNTEGRA EN LA WEB www.lavanguardia.es Miquel Molina El tamaño importa L a ascensión al Puigmal protagonizada el domingo por Joan Puigcercós es genuino excursionismo con mensaje: una gesta que entronca con los orígenes del nacionalismo más esencial, tan ligado al descubrimiento del propio paisaje y a su elevación a la categoría de valor patriótico. Ascendiendo a lo más alto (en este caso, del Ripollès), Puigcercós nos dice que no hay más límite que el que uno se imponga. Otra cosa es que alguien, desde el independentismo rampante, pueda pensar que el techo elegido por el líder de ERC es más bien modesto. Se dice que las comparaciones son odiosas, pero aún pueden serlo más si el objeto a comparar es la trayectoria políticoexcursionista de un rival del mismo espacio político, como es Jordi Pujol. Si la cima elegida da la medida de las aspiraciones de cada dirigente, no hay duda de que el president apuntaba más alto. Ascender los 3.404 metros del Aneto o los 3.143 de la Pica d'Estats era una empresa más ambiciosa que superar los 2.913 del amable Puigmal. Cunde últimamente la sensación de que la política de los 80 y de los 90 la lideraron, aquí y en Europa, una generación de dirigentes con más peso específico que los actuales. Pujol, que sin duda formaba parte de ese selecto grupo, tiene además la ventaja competitiva de haber sido un montañero vocacional y tenaz. Aún es, por todo ello, un rival difícil para el voluntarioso Puigcercós, si es que, como parece, de lo que se Puestos a ser épicos, trata es de apelar a la épilos 2.913 metros del ca para proclamar la ilusión de una Catalunya Puigmal no parecen más plena. Sobre todo un objetivo ambicioso porque, cuando nos ponemos épicos, el tamaño sí importa. Y las suaves laderas herbosas del Puigmal no son reto equiparable al árido y extenuante pedregal que rodea el imponente Aneto. Claro que, si de compararse se trata, Puigcercós siempre podrá alegar que vuela más alto que José Montilla, quien hace poco se estrenó en la materia dando un plácido paseo por Aigüestortes. Frente al montañismo, senderismo. ¿Falta de ambición política? Más que aspirar a todo, de lo que se trataría en este caso, diría el actual president, es de cumplir con un precepto tan intrínsecamente ligado a la historia del excursionismo catalán como es tocar de peus a terra. De lo que no hay duda es de que, más arriba o más abajo, nuestros líderes ayudan con su gesto a promocionar el saludable deporte del montañismo. Puestos a juzgar tradiciones, esta nos complace mucho más que aquella que consiste en marchar de noche bajo el fuego de las antorchas, representada la semana pasada por ERC en el homenaje al president Companys. Un acto que, involuntariamente, evocó un imaginario de supremacía racial y violencia que estaría mejor desterrado en la memoria. Para quien aun así guste de marchar con antorchas, vaya ahí una sugerencia: apuntarse a las falles de Sant Joan de Isil o de Durro, que combinan festivamente la atracción por el fuego con ese montañismo que practicamos cuando queremos sentirnos más libres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Impulso de Barcelonaßeta. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Corbella, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer BarcelonaBeta Recerca i Desenvolupament Família Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1655/0000001203.pdf b719126d20d26a965af2890006405992 PDF Text Text VIDAS AL LÍMITE Por JUAN JOSÉ MILLÁS UN SUEÑO EN LA CABEZA Pasqual Maragall sigue arriesgando: “Hicimos los Juegos Olímpicos, hicimos aprobar y refrendar el Estatuto y ahora iremos a por el Alzheimer”. El que fue alcalde de Barcelona y presidente catalán le planta cara al reto más importante. Ha creado el Fondo Alzheimer Internacional para abordar la enfermedad desde nuevas perspectivas. Es lo que mejor hizo siempre: creer en los sueños. Hemos convivido dos días con él, en su casa, con su familia, sus amigos, en su querida ciudad, con sus objetos más próximos. Y este personaje entrañable ha logrado descolocar al autor con su sentido de la vida y del humor. Fotografía de JORDI SOCÍAS ��S i decir de alguien que fue alcalde de su ciudad y presidente de su comunidad puede parecer mucho, en el caso de Pasqual Maragall no es nada. Habría que añadir que fue el alcalde de los Juegos Olímpicos de 1992 y el presidente del nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña. Los Juegos modificaron el rostro de Barcelona, quizá también sus huesos, además de colocarla en la lista de las ciudades más hermosas del mundo. La aprobación del Estatuto marcó un antes y un después en la historia política catalana. Piensa uno que ambas realizaciones (puras quimeras en el momento de imaginarlas) fueron el producto de un “delirio” al modo en que también lo son las conquistas artísticas. Es cierto que para que un delirio se lleve a cabo es preciso añadirle planificación, racionalidad, talento práctico, recursos humanos y económicos…, pero si no hay delirio (el delirio es el alma) todo lo demás es pura exterioridad. La torre Eiffel o el Empire State Building no podrían haberse levantado sin planos ni sin raíces cuadradas, pero tampoco sin delirio. Son dos ejemplos extrapolables a cualquier otro ámbito de la actividad humana. La diferencia entre el político “delirante” y el pragmático es la que va de Maragall a Gallardón. Aunque que el alcalde de Madrid (ejemplo de voracidad política desnuda, mera ambición sin sueño) consiguiera los Juegos de 2016, haría de ellos los más convencionales de la historia. de maragall habría que decir, pues, que, además de eficaz, fue un gestor insólito. Quizá fue eficaz por ser insólito. Su singularidad le salvó de caer en los desenfrenos propios de la corrección política, pero constituyó un arma que sus adversarios más mediocres utilizaron con vigor, y a veces con resultados prácticos inmediatos; a la larga, sin embargo, ninguna de las infamias con las que se intentó socavar su prestigio ha quedado en pie. Incluso el término “maragallada”, inventado como sinónimo de algo sin pies ni cabeza, ha adquirido con el tiempo unas connotaciones amables. Nacido en enero de 1941, y tercero de una familia de ocho hermanos, pertenece a una saga entre cuyos miembros podemos encontrar empresarios, políticos, deportistas, pintores, escultores y escritores (es nieto del poeta Joan Maragall). En julio de 2007 el matrimonio volvió a A nadie extrañó, por tanto, la repercu- EE UU, esta vez a Boston, en busca de una sión de la rueda de prensa que ofreció el 20 segunda opinión. Tras la toma de una muesde octubre de 2007 para informar pública- tra del líquido cefalorraquídeo, y a la espera mente de que padecía Alzheimer. Acompa- de los resultados, la pareja visitó a algunos ñado por Diana Garrigosa, su mujer, con- amigos e hizo turismo. Entre tanto, y dado firmó ante los medios el diagnóstico y que albergaban pocas esperanzas acerca anunció que dedicaría todas sus fuerzas a del diagnóstico, en Maragall fue creciendo combatir esa enfermedad. “Hicimos los y tomando forma la idea de colocar a BarceJuegos Olímpicos, hicimos aprobar y refren- lona en el mapa de la investigación mundial dar el Estatuto y ahora iremos a por el sobre el Alzheimer. Por aquellos días, según Alzheimer”, aseguró. cuenta en su libro de memorias (Oda inaca“Ahora iremos a por el Alzheimer”. bada), apareció en el periódico USA Today Dicho así parece otro delirio, pero lo cierto un artículo acerca de Richard Taylord, un es que la fundación que lleva su nombre ha psicólogo víctima del Alzheimer y autor de puesto en marcha un proyecto enorme- un libro titulado Alzheimer´s from the inside mente ambicioso que aspira a convertirse out, en el que relata su experiencia y se reen una referencia universal sobre la investi- fiere a las virtudes de compartirla con la gación de esta enfermedad neurodegenera- sociedad. “El artículo”, escribe Maragall, tiva. El Fondo Alzheimer Internacional de “me impactó y me convenció definitivala Fundación Pasqual Maragall, que así se mente del acierto de nuestra intuición: salir llama, está dirigido por el doctor Jordi Camí del armario, declarar públicamente mi y pretender abordar el estudio de la enfer- nueva condición de enemigo de una enfermedad con nuevas técnicas y desde una mi- medad por ahora intratable, plantarle cara, rada multidisciplinar. Dados las energías, buscar ayuda para los que vendrán”. el talento y la originalidad (el delirio, en suma) que Maragall y su entorno están nuestro encuentro con el ex alcalde de poniendo en el proyecto, no sería raro que Barcelona y ex presidente de la comunidad diera alguna sorpresa antes de lo previsto. catalana se produjo a lo largo de los días 21 Fue una vez clausurada su etapa al y 22 de julio pasados, es decir, dos años desfrente de la Generalitat, y al percibir que pués del viaje a Boston. Dos años, en el proalgo no funcionaba como debía, cuando greso de esta enfermedad, pueden ser decidió ir al médico. La exploración no mucho o poco, dependiendo de factores de reveló nada anormal, por lo que los sínto- toda clase, incluidos los ambientales. A lo mas con los que acudió a consulta se atribu- largo de este tiempo, Maragall ha permaneyeron a las presiones sufridas durante su cido activo, dividiendo su tiempo entre la mandato. No obstante, y como él insistiera familia y sus dos despachos (el de ex presien que no se encontraba bien, se le hizo un dente de la comunidad y el de la Fundación test de memoria que, sin ser determinante, Pasqual Maragall). Ha publicado un interelevantó sospechas. Pasado el tiempo, y tras sante libro de memorias y está a punto de un viaje familiar a Argentina en cuyo trans- aparecer España y el federalismo, que reúne curso se acentuaron algunos síntomas, el buena parte de sus escritos políticos. Tiene una agenda intensa, anotada en unas hojas pequeñas (a hoja por día de la semana), grapadas entre sí, a modo de un cuaderno, que lleva siempre en el bolsillo y que consulta con frecuencia. A petición propia, forma parte de un grupo de enfermos de Alzheimer sometidos a una terapia experimental, aunque dado que el método por el que se realiza es el denominado “doble ciego”, no sabe si lo que se le administra es matrimonio Maragall decidió consultar de el preparado real o un placebo. Soporta esta nuevo. Lo hicieron en un hospital de Nueva ignorancia con humor e ironía, en la conYork, por miedo al revuelo que podría orga- vicción de que si le ha tocado ser sujeto del nizarse en España de producirse alguna placebo no tendrá tiempo de probar el trafiltración. Allí, en palabras de Diana, su tamiento verdadero. El de Maragall es un mujer, “un polaco de dos metros, frío como caso de diagnóstico precoz y de intervenel hielo”, confirmó el diagnóstico temido. ción también temprana, pues su médico de “LA ACTIVIDAD ES BUENA. CREAR NUEVOS PROYECTOS. MOVERSE” 54 EL PAÍS SEMANAL UN SUEÑO EN LA CABEZA �cabecera, cuando los síntomas por los que acudió a consulta se atribuyeron al estrés, le administró, “por si acaso”, un tratamiento que no le haría daño si no era Alzheimer, pero que de serlo aminoraría sus efectos. PRIMERA JORNADA: LOS JUICIOS PREVIOS. Nos encontramos por primera vez en un restaurante de Barcelona donde tras las presentaciones, y después de que nos liberara de darle el tratamiento de presidente, proponiendo que nos tuteáramos, comimos un arroz mientras evocábamos su trayectoria política y vital. Quince años intensos de alcalde de Barcelona y tres años turbulentos de presidente de la comunidad dan mucho de sí, de modo que el tiempo pasó volando. Al llegar a los postres, y como hubiera hecho una demostración increíble de buen juicio y de excelente memoria, me pregunté dónde estaba la enfermedad. Yo había acudido a aquel encuentro como quien viaja a un territorio fronterizo denominado Alzheimer. Esperaba encontrar en él a un individuo con un pie en el lado de acá y otro en el de allá, pues me gustaba la idea de que el recuerdo y el olvido, la memoria y la desmemoria, fueran regiones vecinas, comarcas colindantes, pero claramente diferenciadas. Y pretendía que ese hombre me contara la relación entre esos territorios, que me relatara cómo se desplazaba de uno a otro y qué ocurría en el momento de atravesar sus límites. Yo había acudido a aquel encuentro, en fin, lleno de juicios previos (de prejuicios) a los que, como se verá, no estaba dispuesto a renunciar así como así. Muchacho, no dejes que la realidad te estropee un buen reportaje. –¿Dónde está el Alzheimer? –le pregunté entonces directamente (quizá brutalmente), sin ser capaz, creo, de reprimir un tono de decepción, de queja. Maragall sonrió y continuamos hablando de política hasta la llegada del café. Entonces, confortados nuestros cuerpos por la comida, y ya entrados en confianza, sacó del bolsillo un móvil que acababan de conseguirle en el mercado de segunda mano y que era, según dijo, idéntico al que había venido usando hasta que se le estropeara. Estaba feliz con él porque se ajustaba perfectamente a sus necesidades y a sus aptitudes. Me pidió que sonriera, sonreí, y me sacó con el móvil una foto que en ese mismo instante envió por SMS al mío, donde sonó enseguida la alarma. Abrí el mensaje, vimos el resultado y no nos gustó, por lo que repetimos la operación. Ahí estaba yo, en fin, viajando de un móvil a otro, quizá también de un lado a otro del Alzheimer. Se trataba de un juego inocente con el que pasamos un buen rato, pero me pareció advertir en él (¡por fin!) un aspecto sutilmente inquietante, también un punto de desinhibición atribuible, según el gusto del consumidor, al carácter de Maragall o a su enfermedad (cada uno encuentra lo que busca). Tras esa breve excursión a lo que decidí que era el otro lado de la frontera, regresamos a éste, a la vez. Yo intento que la especialización no mate el problema. A mí me gustaría que al lado de los físicos hubiera químicos, porque yo tengo, por ejemplo, sensaciones físicas de inmaterialidad, pero si le pregunto a mi médico no sabe nada de eso, ni le interesa. Con la especialización se avanza, pero se produce una pérdida. Otra de las cuestiones que le llamaban la atención, y que no lograba explicarse, eran los ataques de “déjà vu”. Precisamente, yo había copiado en mi cuaderno un párrafo de sus memorias relacionado con este asunto (y con el de las sensaciones de inmaterialidad). Lo busqué y lo leí en voz alta. Decía así: “Estos días, a veces, recuerdo la depresión que me causó regresar de Estados Unidos, un verano en Empuries, atravesando en diagonal el campo de alfalfa entre Ca L´Eugasser y Can Rubert, con una extraña sensación de estar y no estar, andando maquinalmente”. Maragall reconoció el párrafo y evocó la situación que lo había provocado, pues se trataba, dijo, del primer “déjà vu” (acompañado también de cierta sensación de inmaterialidad) del que tenía memoria. Hablamos, asimismo, de las paradojas de la memoria que señala con detalle en su libro: el hecho, por ejemplo, de que un camino conocido le sorprendiera a veces como nuevo. En ocasiones, y debido a la enorme fuerza de la memoria remota, tenía, al regresar a lugares antiguos, la sensación de regresar a la infancia. Experiencias extrañas, en fin, desconcertantes y con frecuencia incómodas, que él observaba con curiosidad. Quizá, pensé, gracias a esa curiosidad fuera capaz de obtener también algún placer de ellas. “TENGO SENSACIONES FÍSICAS DE INMATERIALIDAD” donde insistí en que me hablara de su relación con la enfermedad: –Una cosa que yo he descubierto –dijo con paciencia– es que la actividad es buena. Crear nuevos proyectos, moverse. Cuando tú estás diagnosticado de algo, ¿qué hace la gente? Etiquetarlo, clasificarlo. Éste es un demente, éste es un tipo sin memoria, etcétera. Pero todos estamos un poco locos, un poco sin memoria. Esa manía clasificatoria hace que se pierda una de las cosas claves del pensamiento: la interacción. Los problemas no están aislados, se relacionan. ¿Son todos los enfermos de Alzheimer iguales? No, cada persona es cada persona. Los que tratan las enfermedades tienen que catalogarlas, homologarlas, hacer paquetes. Pero no hay dos enfermos iguales. Los especialistas, y el Alzheimer tiene muchos, ponen fronteras en su estudio. La especialización es un sistema de progreso con muchas limitaciones, porque las cosas ocurren UN SUEÑO EN LA CABEZA para el manejo de la memoria reciente había ido adquiriendo un repertorio de trucos que denominaba “anti-Alzheimer”. Así, por ejemplo, para no olvidar la chaqueta, la dejaba colgada en una silla que situaba en medio del pasillo, de modo que no tenía más remedio que tropezar con ella al salir. Y consultaba cada poco el cuadernillo que contenía su agenda semanal. Para recordar EL PAÍS SEMANAL 55 �����los nombres de las personas, repasaba todo el abecedario, si era necesario dando más de una vuelta; en la segunda recitaba mentalmente, ab, ac, ad… En un momento dado, hablando de un cómico recientemente fallecido cuyo nombre no nos venía a ninguno de los presentes, Maragall apuntó de súbito: Rubianes. –He repasado todo el abecedario –explicó– y no me ha venido, pero lo he rozado, de modo que al llegar a la zeta me he dado cuatro segundos de espera y, de repente, ha saltado. Le preocupaba la idea –muy extendida– de que la pérdida de memoria fuera acompañada de una pérdida de sensibilidad. “El Alzheimer”, me diría más de una vez, “borra la memoria, no los sentimientos”. De ahí su interés por programas que cuidaran los aspectos emocionales del paciente. –Ahora –me dijo hablando de la importancia de los pequeños gestos cotidianos– yo tengo una pelea, porque hay estudios según los cuales con Alzheimer no puedes conducir, y mi hijo, con ese argumento, me ha robado el Ford Escort. Se refería a un viejo automóvil que le ha acompañado a lo largo de media vida y al que profesa un apego casi cómico. Al hablarme de él en los términos en los que lo hizo, tuve por un momento la sensación de que en esos instantes se dirigía a mí desde el otro lado de la frontera, sobre todo porque propuso que yo telefoneara a su hijo a fin de averiguar con cualquier excusa dónde se encontraba el Ford Escort, para ir a buscarlo. Me reí por la propuesta, y él conmigo, pues incluso cuando se manifestaba el Alzheimer (si se trataba del Alzheimer) lo hacía en un registro maragalliano, pleno de ironía, de humor. En cualquier caso, me pareció que el asunto del coche tenía un significado especial, en la medida en que conducir simbolizaba la capacidad de conducirse. Un coche propio proporciona autonomía personal; no había nada raro, pues, en que alguien cuyo horizonte era la dependencia acumulara, mientras le fuera posible, las herramientas de independencia que aún era capaz de controlar. Y aunque afirmaba de sí mismo que era un enfermo atípico porque tenía un entorno muy sólido, ya que todo el mundo lo conocía e iba con escolta a todas partes, admitía también que en esas ventajas había algo de prisión. De ahí, pensaba uno, su empeño en conducir, en recuperar su mítico Ford Escort y también en escapar de la vigilancia de los escoltas, pues se pasaba el día haciendo planes de fuga que indefectiblemente fracasaban. Me relataba estos planes con ironía, como si se trataran de un ejercicio retórico más que de un propósito real, pero no dejaba de hacerlos. Hubo otro aspecto que también me llamó la atención en esta primera jornada. Me refiero a ciertas “ausencias” que se daban cuando alguna reunión o alguna situación se prolongaban demasiado. Entonces al abandonar el hospital decidió que iríamos andando hasta su casa, donde habíamos quedado con Diana para desayunar. El calor aún no era excesivo, y Maragall, estimulado por el reciente masaje, se encontraba pletórico (aún no nos habíamos dado cuenta de que ése era su estado natural), de modo que comenzamos a caminar en la creencia ingenua, por nuestra parte, de que haríamos el recorrido de un modo lineal y en un tiempo razonable. Pero andar con Maragall por las calles de Barcelona es una aventura, no ya porque todo el mundo se acerca a hablar con él como si se tratara de un amigo, sino porque él mismo puede detetenía uno la impresión de que había en el nerse frente a una anciana y reconvenirla interior de la cabeza de Maragall una puerta cariñosamente por ir tan cargada, ofreciénque comunicaba la parte de delante con la dose a echarle una mano con las bolsas de la de detrás (la tienda –podríamos decir– con compra. Daba la impresión de que se sentía la trastienda), de modo que, a ratos, sin dejar responsable de cuanto ocurría cerca de él. de estar contigo, notabas que había cruzado Según íbamos calle abajo, por ejemplo, apaesa puerta, refugiándose en la parte de atrás. reció una furgoneta montada sobre la acera Cuando se encontraba en ese lado aparecía que estorbaba el paso a los peatones. Al lleen su rostro una especie de vacío, un punto gar a su altura, Maragall introdujo la cabeza de tristeza. No logré averiguar lo que pasaba por una de las ventanillas y, dirigiéndose al en la trastienda, pero sí que el cambio de conductor, que permanecía al volante, exactividad le hacía regresar de allí con bríos clamó cargado de razón: “¡Hombre!”. renovados, dispuesto a cualquier cosa. El hombre miró a Maragall como si fuera un aparecido y soltó un “Hostias” contrito al SEGUNDA JORNADA: “ESTE HOMBRE ES tiempo que ponía la furgoneta en marcha. MUY NERVIOSO”. La jornada empezó a las Un poco más abajo se detuvo junto a nueve de la mañana en el servicio de reha- nosotros un automóvil conducido por una bilitación del hospital de La Esperanza, señora que bajó la ventanilla y gritó: adonde Maragall acude tres veces por –¡Presidente!, ¿cómo se encuentra? semana a que le den un masaje que forma –Muy bien –dijo Maragall–, vengo del parte de su tratamiento anti-Alzheimer. hospital, de darme un masaje. Habíamos quedado allí porque quería pre–Pues yo acabo de dejar allí a mi marido sentarnos a la masajista, Loli Díaz, de modo –dijo la señora. que los acompañé durante un rato en la –¿Podemos subir? –preguntó Maragall. estrecha cabina de masaje, donde apenas –Cómo no –dijo la señora. cabíamos los tres. Sin dejar de amasar el De modo que subimos al coche. Maracuerpo del paciente, tumbado sobre una gall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi camilla, Loli me explicó que Maragall había Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y llegado al servicio de rehabilitación fati- un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijigado y tenso. Le hacía, entre otros, unos mos hacia dónde nos dirigíamos y la señora estiramientos cervicales beneficiosos para dijo hasta dónde nos podía acercar. Como la actividad mental. Maragall, por su parte, nos pareciera bien a todos, se puso en mary pese a las dificultades que tenía para cha, y durante el trayecto averiguamos que hablar debido a su postura (boca abajo, con se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o el rostro introducido en un orificio de la tres días a la semana traía a su marido al camilla desde el que sólo veía el suelo), hospital para un tratamiento ambulatorio. logró resumirme la historia del barrio en el Era simpatiquísima y muy habladora. Mara- “SI ERES EX, ERES ADORABLE PORQUE NO TIENES PODER” 60 EL PAÍS SEMANAL que nos encontrábamos y me habló de una casa de okupas cercana en cuya fachada había pintadas de contenido anarquista que le hacían gracia. UN SUEÑO EN LA CABEZA �gall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz. Pero no habíamos dado más de siete pasos cuando en un semáforo se nos acercó una muchacha filipina que quería que Maragall le firmara un autógrafo para sus padres. Era muy simpática también, de modo que nos sentamos en las sillas de la terraza de un bar y nos contó su vida. Se llamaba Evangelina. Como ya he señalado que yo iba detrás del Alzheimer como un cazador tras su presa, inmediatamente atribuí esta sociabilidad extrema a la enfermedad. Qué peligro, pensé más tarde, tiene la mirada del observador, incluso la del observador informado. Todos vemos lo que esperamos ver, de modo que si uno busca en otro el Alzheimer, encontrará el Alzheimer (pero sólo el Alzheimer). He ahí los riesgos de etiquetar a los que se había referido Maragall el día anterior. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera… La sociabilidad de Maragall constituía un rasgo de carácter que la enfermedad, por fortuna, no había aminorado. Recordé que el día anterior, un taxista al que habíamos solicitado su opinión sobre el ex presidente nos dijo que en Barcelona se le sentía muy cercano. –Tengo un primo –añadió– que es mosso d´esquadra y que perteneció a la escolta de Maragall cuando era presidente. Siempre dice que aquélla fue la época más feliz de su vida porque cada día era distinto. Nunca sabían lo que iban a hacer, ya que Maragall no respetaba las agendas. dad endiablada), pues intento entender frente a qué clase de talento estoy, y me responde que si eres nieto de un poeta catalán y de un zapatero valenciano, ese tipo de iniciativas carecen de mérito. Cuando le voy a dar la réplica, porque el asunto me interesa en la medida en que guarda alguna relación con los procesos creativos, se acerca alguien de nuevo para preguntarle cómo está. Y es que la enfermedad de Maragall se vivía en la calle como un asunto comunitario. Muchas de las personas con las que hablábamos tenían “CADA CUAL ES CADA CUAL. NO HAY DOS ENFERMOS IGUALES” siendo alcalde de barcelona, Maragall inició una práctica inusual para conocer de cerca los problemas de determinados barrios: de vez en cuando hacía las maletas y se iba a vivir unos días, junto a Diana, a la casa de uno de los vecinos de la zona. Se lo recuerdo mientras troto a su lado (lleva una veloci62 EL PAÍS SEMANAL también un familiar que padecía Alzheimer y nos contaban su caso, estableciendo comparaciones entre el proceso de su padre o su abuelo con el de Maragall, que escuchaba a todos sin paternalismos de usar y tirar, incluso, sin paternalismos a secas. Sus expresiones eran siempre de solidaridad, de apoyo, también de optimismo. –Es increíble –dije– el cariño que te tiene la gente. –Tú –respondió con un escepticismo en el que no había amargura– me coges en un momento de mi vida en el que soy un ex. Ser ex es cojonudo. Si estás en ejercicio, la gente te odia, te ama o te teme. Si eres ex, eres adorable porque no tienes poder. Además, en mi caso, yo recuerdo a muchas personas su juventud, sus mejores momentos, que coincidieron con la época de los Juegos Olímpicos. Milagrosamente, logramos llegar a su casa, un piso acogedor y modesto en el que UN SUEÑO EN LA CABEZA sólo vivía la pareja, ya que los tres hijos están independizados. A Diana no le extrañó que hubiéramos tardado tanto, pues estaba acostumbrada a estos plantones (hace años preparó para el cumpleaños de su marido una fiesta a la que el único que no acudió fue él, porque se puso a ordenar papeles en el despacho y se le fue el santo al cielo). Jordi Socías y yo tomamos posesión de la vivienda al modo de esos parientes un poco pesados que viven cerca y que pasan de vez en cuando a matar el tiempo, pues enseguida vimos que Pasqual Maragall y Diana Garrigosa practicaban una hospitalidad en la que la frase “estás en tu casa” tenía un significado literal. A nuestros anfitriones les importaban un pito las apariencias o el qué dirán (en este caso, el qué escribirán o qué fotografiarán), pues nos dejaron libertad para movernos por la casa (por toda la casa) a nuestro antojo. Diana se ocupó del café y las tostadas, y luego desapareció porque tenía que trabajar. –Esta casa –dijo Maragall cuando nos instalamos en la terraza– es la mejor de España, y eso se debe a que tiene una señora que se llama Diana a la que se le ocurren ideas como ésta. la idea como “ésta” era un gran recipiente de cristal lleno de avellanas, almendras y nueces junto al que encontramos una tabla y una maza de madera para partirlas, a lo que se puso con entusiasmo. Al poco se levantó, fue al interior y volvió con un aparato de radio encendido. –Adoro esta radio –dijo mostrándonosla– porque la compré en mi época de América y me ha acompañado media vida. Es una Sony, y esto que estáis oyendo es Radio Gladys Palmera, que va cambiando de frecuencia porque es ilegal. Me encanta porque ponen música cubana. Las letras de la música cubana son mejores que Bécquer. Como un servidor de ustedes es un poco idiota, en vez de disfrutar del bolero que sonaba en esos instantes y de la situación, que era inédita, se dedicaba a hostigar a su anfitrión con preguntas supuestamente interesantes para su reportajito de mierda sobre el Alzheimer. Uno había ido a Barcelona a por el Alzheimer de Maragall y no estaba dispuesto a que se le escapara (de nuevo la maldita etiqueta). Pero por Dios, si el reportaje estaba ante mis ojos. Tantos años de oficio y aún no había aprendido que escribir consiste en ser capaz de ver lo que tienes delante de las narices (véase La carta robada, de Poe). Maragall llevaba con paciencia al reportero de mierda que les habla, hasta que en un momento dado se volvió a Socías y dijo señalándome: �–Este hombre es muy nervioso, no se da cuenta de que para que se dé la circunstancia del conocimiento tiene que haber tranquilidad. Yo me sonrojé, como pillado en falta. Entonces Maragall me miró con afecto, sonrió y dijo: –¡Estos madrileños! En cualquier caso, la alusión a mis nervios tuvo la virtud de poner un poco de orden en mi cabeza. Una vez que comprendí que para que se diera la “circunstancia del conocimiento” tenía que haber, en efecto, tranquilidad, bajé la guardia, comencé a disfrutar de la música cubana y me di cuenta de la importancia que tenían los objetos familiares para este hombre aquejado del Alzheimer. Primero fue el móvil (tuvieron, si se acuerdan, que buscarle uno idéntico al anterior en el mercado de segunda mano). Después fue el Ford Escort que le había acompañado a lo largo de media vida y que le había “robado” su hijo. Ahora era la Sony que compró en su época americana. Por si fuera poco, Maragall estaba sentado en una mecedora –otro objeto familiar, quizá otro fetiche– que se había traído de un viaje a Costa Rica y sobre la que se balanceaba con placer asegurando que quitaba el Alzheimer. No era todo: la casa en la que nos encontrábamos era la misma en la que había nacido 68 años antes. Desde la azotea, adonde nos condujo mientras nos contaba la historia del edificio, pudimos ver, tres o cuatro pisos más abajo, el patio en el que Maragall jugaba al fútbol de pequeño con sus primos y hermanos, así como las puertas que desde ese patio daban acceso a la casa museo del poeta Joan Maragall, su abuelo. Su biografía personal y su historia familiar estaban concentradas en aquel bloque, donde también vivían su hermana pequeña y sus hermanos Jordi y Ernest, este último, actual consejero de Educación del Gobierno de la Generalitat, de quien se dice con frecuencia que es el auténtico Pasqual Maragall. No había más que subir o bajar tres o cuatro pisos, en fin, para ascender o descender por el tronco de su árbol genealógico. –Al otro lado de ese muro –dijo señalando una tapia que había a la izquierda– había un colchonero que nos amenazaba con la vara de sacudir la lana cuando colábamos el balón en su patio. Entonces cobró sentido otra de las frases que había pronunciado el día anterior, al contarnos la historia de una amiga enferma de Alzheimer a la que había visitado aquella misma mañana en una residencia: “Si a una persona con problemas de memoria y de identidad la sacas de su entorno y la metes en un almacén de enfermos, la estás acabando de matar”. Cuando regresamos al piso, Maragall volvió a ocupar la mecedora anti-Alzheimer y dijo que esa noche había tenido un sueño divertido del que no se acordaba. SU COMPAÑÍA CREA ADICCIÓN. PROVOCA ENVIDIA SU VITALIDAD 64 EL PAÍS SEMANAL –Cuando me despierto –añadió– intento capturar los sueños, pero no consigo retenerlos. Tendría que anotarlos. Por un momento nos quedamos callados, a la espera de que el sueño divertido aflorara a la superficie y nos lo pudiera relatar. Pero no afloró, así que, tras unos segundos de tensión onírica, Maragall se dirigió a Socías y le preguntó si quería una CocaCola o media. –Pues media –dijo Socias. –Si dice “pues”–añadió Maragall volviéndose hacia mí–, es que la quiere entera. ¡Estos catalanes! antes de que el fotógrafo terminara su Coca, Maragall consultó la agenda y dijo que había que salir pitando, pues tenía algo que hacer en su despacho. Pero decidió de nuevo que fuéramos andando (aunque no se encontraba cerca) porque seguía pletórico. –La calle es un festival –exclamó con entusiasmo al pisar la acera. Si las dependencias de su casa le servían para ir de un sitio a otro de su historia familiar, las calles de Barcelona le servían para moverse por el interior de sí mismo, como si hubiera entre su cuerpo y el cuerpo de la ciudad una extraña identificación. Conocía cada esquina, cada fachada, casi cada registro de la luz o del agua, cada boca de riego, cada edificio, cada portal, cada esquina… Nos explicaba la ciudad y la relación entre sus partes como el que explica el funcionamiento de un artefacto complejísimo a cuya construcción ha contribuido. –Fíjate –dijo señalándome el cartel de la UN SUEÑO EN LA CABEZA calle de Lincoln–, sólo tienes que ver los nombres de las calles para darte cuenta de lo grande que es esta ciudad. A la velocidad del rayo atravesábamos plazas, cruzábamos avenidas, fotografiábamos graffitis, traspasábamos mercados y tomábamos notas de aquel viaje al corazón de Barcelona, quizá al corazón de Maragall. De repente, en una esquina, se detuvo, miró a su alrededor y sentenció de forma misteriosa: –Esta ciudad tiene algo de japonés, de chino, fíjate en la aglomeración de comercios, en la densidad… de vez en cuando se volvía indicándome que no dejara de controlar los coches aparcados, por si apareciera su viejo Ford Escort. ¿Lo decía desde el lado de acá o desde el lado de allá? Imposible saberlo porque acompañaba la frase con una mirada maliciosa, con una sonrisa ladina, como si le divirtiera confundir a este idiota cuyos nervios estuvieron a punto de impedir que se diera “la circunstancia del conocimiento”. Por fortuna, a estas alturas, tampoco nos importaba saber desde qué lado hablaba (si había dos lados), pues ya no nos interesaba el Alzheimer de Maragall, sino Maragall, un personaje cuya compañía creaba adicción, cuya seguridad desbordaba, cuya vitalidad provocaba envidia. Durante el resto del día, Socías y yo le acompañaríamos, más que como reporteros, como cómplices, pues también poseía la habilidad de ganarte para su causa, para sus causas, tuvieran el tamaño que tuvieran. Quizá porque fuimos capaces de adaptarnos a su ritmo vital (frenético) no huyó a la trastienda de su cabeza ni una sola vez a lo largo del día. Sólo volvimos a verle ese gesto de tristeza, quizá de desconcierto, por la noche, en su casa de Rupiá, adonde nos había invitado para que conociéramos al resto de su familia. Sucedió que un nieto le leyó delante de nosotros un cuento que acababa de escribir. A Maragall le gustó y felicitó al niño. Pero a los cinco minutos, como el cuento continuara encima de la mesa, pidió a su nieto que se lo leyera. –Pero si te lo acabo de leer –dijo el pequeño. Entonces Maragall se retiró desconcertado a la trastienda y cambió de conversación. Recordé que esa misma tarde yo le había preguntado qué se sentía al pertenecer a una saga familiar tan particular como la suya. –Al final, te olvidas –dijo. P � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vidas al límite - Un sueño en la cabeza. Entrevista-Reportatge, amb Juan José Millás Source A related resource from which the described resource is derived El País Semanal Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Millás, Juan José Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1656/0000001226.pdf 8a8482add36c58cc00af39db9debc9c2 PDF Text Text ´ Pasqual Maragall: , políticos no tienen criterio propio’ ‘Los ´ En una charla distendida y amistosa hablamos con el expresidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Firme en sus principios federalistas y europeístas ve que este es el futuro hacia el que nos dirigimos. ´ ROSARIO BOFILL PERIODISTA L a entrevista se realiza en catalán y a mediados de octubre en la oficina que Maragall tiene en la Diagonal de Barcelona. –De su vida política, ¿qué personas le han impresionado más? –José Ignacio Urenda, que fue mi maestro. Él me metió en política. Era muy católico y muy revolucionario. Solía buscar gente por la universidad. Era una persona muy honesta. –¿Lo convenció para entrar en política o ya tenía inquietudes? –Me convenció. Aunque yo también debía tener inquietudes. Cuando de pequeño me preguntaban qué quería ser de mayor, yo decía: “Sereno o diplomático”. Yo ya estaba entre lo práctico de la calle y la política. –¿Cuál ha sido el momento más gratificante de su vida política? –Ha habido muchos momentos gratificantes. Siempre se dice que fueron los Juegos Olímpicos, pero es un poco un cliché. Ha habido muchos. Aunque los Juegos empezaron con un fiasco. Quizá por las prisas, porque el Estadio Olímpico de Montjuïc aún no estaba acabado, tenía goteras, y llovió muchísimo. Y tuve que hacer el discurso bajo un paraguas sin público. Ya habíamos tenido que refundamentar el estadio. Es decir, tuvimos que hacer los fundamentos después del edificio –¡es que esta ciudad es fantástica! Lo mismo pasó con el Palacio Nacional de Montjuïc. Hubo un problema cuando cayó un trozo del techo. Es que se había hecho todo a partir de acontecimientos, como si la ciudad 26 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 fuera cada vez reina por un día; así fue en la Exposición Universal de 1888 o la de 1929. En base a eso se iban creando infraestructuras que si no no se hubieran hecho, y que servían para la ocasión pero que no aguantaban. Por eso todos los edificios de Montjuïc estaban sin fundamentos. –¿Y el momento más duro? –Quizá cuando siendo teniente de alcalde de Barcelona cambié el sistema de horarios. Subimos los sueldos, pero los funcionarios iban a trabajar de 9 a 2, “pero con tolerancia”. Les puse un horario más largo y me hicieron una huelga. En esta huelga un día invadieron el Saló de Cent para hacer una asamblea. Yo fui y me dijeron de todo. Entonces quedamos que haríamos alguna reforma. Me reuní en el Tibidabo con el jefe de los funcionarios mosqueados para pactar que los nuevos horarios eran intocables pero que habría un aumento de sueldo muy importante. También instauré que se tuviera que fichar. Antes no se fichaba y por eso a la tarjeta le llamaban “la pasqualina”. –¿Si hubiera dejado la presidencia de la Generalitat hace 20 años, a qué se hubiera dedicado? –Hubiera mirado a Europa. Aunque Bruselas es un poco aburrido, llueve mucho, pero tiene una gran calidad de vida. Tuve una experiencia europea siendo presidente del Comité de las Regiones, y fue muy interesante. –¿Hubiera intentado lanzar un partido europeo? –Ya lo hice, lanzamos un partido con Francesco Rutelli y François Bayrou, el Partido Demócrata Europeo, pero ya está. Se intentó, empezó bien, pero no acabó de cuajar. –En Italia ahora mismo tienen otros problemas. –Son una olla, siempre tienen problemas. Es el país donde se vive mejor del mundo, pero políticamente son un desastre. Italia es fantástica, lástima de los italianos, como ellos dicen. Los franceses, por ejemplo no son tan autocríticos, tienen mucho orgullo nacional. –¿Cómo ve Europa ahora? –Es nuestra patria. La Unión Europea debería ser como la unión americana, con estados federados. –Pero allí todos hablan la misma lengua. –También nosotros aquí. Aquí también se está empezando en la práctica del inglés. –Pero un míting en inglés en Dos Hermanas no funcionaría. –Ya le pondrían traducción simultánea. La convivencia de múltiples lenguas es al mismo tiempo un inconveniente y una riqueza. NO SÉ LO QUE SOY –¿Qué es ser socialdemócrata hoy? –La socialdemocracia es un concepto amplio, a mí me cuesta definir exactamente lo que soy. Creo que la ideología no debe ser cerrada y exclusiva, hay muchos grises, que cada opción política del mismo espectro subraya más, para diferenciarse. Pero los principios inspiradores son pocos y genéricos. –¿Las etiquetas políticas no sirven? –Yo creo que responde mejor al pensamiento general un modelo como el americano, con dos grandes partidos, uno progresista y otro moderado. �DE BARCELONA A EUROPA Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) nació en la familia del poeta catalán, Joan Maragall, que fue su abuelo. En 1965 se licenció en Derecho y Ciencias Económicas en la Universidad de Barcelona, y ese mismo año ingresó en el gabinete técnico del Ayuntamiento de Barcelona. Sus primeros pasos en política los dio en el Front Obrer de Cataluña, que posteriormente daría paso al Partit dels Socialistes de Cataluña. Fue alcalde de Barcelona desde 1982 hasta 1997, cargo marcado por los Juegos Olímpicos de 1992. Durante este período también presidió en Comité de las Regiones de la Unión Europea, entre 1996 y 1998. En 2003, fue presidente de la Generalitat de Cataluña al formar un gobierno tripartito con Esquerra Republicana de Catalunya e Iniciativa per Catalunya - Els Verds. En 2006 anunció que no repetiría candidatura y se centró en la creación del Partido Demócrata Europeo. Posteriormente, hizo público que padecía alzheimer y en 2008 creó la Fundación Pasqual Maragall dedicada a aunar esfuerzos para luchar contra esta enfermedad. –En las primeras elecciones casi no se podía decir que eras socialdemócrata, uno era socialista o comunista. –Ahora en cambio la socialdemocracia se ha convertido en el poder. Los comunistas no pintan nada; los nacionalistas, muy poco, la que manda es la socialdemocracia. –¿Cuál debería ser la característica principal de un político? –No sé, capacidad de pensamiento libre y de proyección. Ahora en España no me convence demasiado ninguno. –¿Pero ha encontrado a menudo políticos convincentes? –Sí, claro. Pero ahora es más difícil. Antes se encontraban más políticos convincentes que ahora. –¿Y el defecto más común? –Que no tienen criterio propio. Prima el criterio del partido, del grupo parlamentario o de quienes les financian las campañas. ESPAÑA, CATALUÑA, BARCELONA –Si recuerda la Barcelona donde nació y mira la de hoy, ¿qué le gusta? –De Barcelona me gusta todo. Es la mejor ciudad del mundo. –¿Le gusta más ahora o cuando nació? –Cuando nací Barcelona era un desastre. No tiene nada que ver conmigo. –¿Qué echa de menos en Barcelona? –Tiene casi de todo: montaña, mar, ríos, un Eixample racionalista y unos barrios muy potentes. Lo que le falta es el área metropolitana. La Barcelona estricta es muy pequeña. En cambio la realidad es una aglomeración de cuatro millones. Lo que ocurre es que esto asusta a la nación, a la Generalitat. Tendrían que restablecer el área metropolitana. La dividieron en tres. El nacionalismo tenía miedo de una Barcelona demasiado potente, porque se comía al país. No se daban cuenta de que lo mejor que debe tener una nación es un entorno urbano potente. Y aún tienen que entenderlo. –En sus diarios escribe: “Cataluña es una realidad torturada”. ¿Por qué? –Es sufridora. “Ai ai ai, que ens fotran” (Ay ay ay, que nos darán). Cataluña es desconfiada porque la vida ha sido dura. No ha sido independiente, tampoco ha sido federalista. No acaba de estar satisfecha, o eres muy independentista y te dedicas a convocar consultas en municipios, o eres un cobarde y un servidor de Madrid. –¿No nos quejamos demasiado? –Sí. Quejarse o no quejarse no tiene tanta importancia, lo importante es qué eres desde un punto de vista legal, lo que consigues ser. Esto es como el Estatut. Lo comenzamos en 2003, lo acabamos en 2006 con un referéndum, y ahora aún está pendiente. Es un texto aprobado por el Parlamento, por la sociedad, y ahora viene un juez y lo pone en cuestión. –Pero ese juez vigila que se ajuste a la Constitución. Es una decisión judicial, no política. –Está bien, pero si decide tocarlo aunque sea una coma, hay que volver a hacer el referéndum. Ya dijo Shakespeare en Hamlet que, “the insolence of office” y “the slowness of justice” [“la insolencia del funcionario” y “la lentitud de la justicia”] son los dos grandes pecados. Esto era hace siglos y seguimos igual. – Dice en las memorias que “Cataluña es una buena plataforma para construir España”. ¿Qué España? –Te lo diré cuando el Tribunal Constitucional decida. Estamos espe- Pasqual Maragall visto por CONVERSACIONES 27 �rando a ver qué dice España para saber qué respondemos. Está claro que nuestra respuesta está por ver porque hoy la independencia no tiene ningún sentido desde el punto de vista catalán. La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes. Esperemos que el ejército y la presidencia permanente sean pronto una realidad. –“Lo hemos intentado árduamente”, ha escrito sobre la relación entre Cataluña y España. Habla de una generación formada desde la República. Parece que no se ha conseguido mucho. ¿Habrá nuevas oportunidades o la separación será cada vez más grande? –Esto hay que preguntarlo a los que mandan. Lo que hay que hacer ahora es explicar la transición. El paso de la dictadura a la democracia se hizo al precio del silencio. En aquel momento seguramente era lo prudente. Pero fue el dictador quien puso al Rey y abrió el camino. Eso, que fue una operación muy sutil, tuvo un precio, el silencio. ¿Os habéis fijado en cómo se llamaban los que trajeron la democracia? Adolfo, Rodolfo, José Antonio, Alfonso Carlos. Esa generación hizo bien el cambio. Veníamos de lo que veníamos. Unos más atrevidos, otros menos, pero en definitiva ahora es el momento de explicarlo. Esta generación es desconocida, mis nietos no saben quién son. Son héroes, lo fueron, deberíamos tener su retrato colgado. Se tendría que explicar para que mis nietos sepan de dónde vienen, de quién son hijos, estos héroes no son conocidos, son santos no reconocidos. –¿Qué significa ser federalista? –Fedus es pacto. No es Dios nuestro señor, ni el Rey, ni el dictador de turno, ni el Papa quien lo hace, sino que es la gente quienes pactan ser algo. –¿Cómo se aplica eso a España? –El pacto sería entre las nacionalidades y regiones. El sistema autonómico es un paso hacia el federalismo. Y además diferencial porque Cataluña tiene más competencias que otras. –Pero las otras también quieren las competencias de Cataluña. –Pues que se las den. Lo que pasa es que el peso del centro como administrador de todo es muy grande. En Madrid 28 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 dicen: “Pero es que ahora todo el mundo tiene sus leyes y sus estatutos”. El centro pierde poder. Por ejemplo, cuando volví de Roma me convencieron para que me presentara a la Generalitat a trancas y barrancas. Así que le dije a Felipe González que a condición de que él apoyara al federalismo. Bueno, no acabó de entenderlo. En cambio, en este sentido Zapatero era un federalista auténtico, al menos al principio, y por eso nos entendimos. ‘Creo que el futuro es Europa y el federalismo. Todo lo que define hoy una nación es europeo’ –Pero cuando llegó a la presidencia, cambió. –Sí, pero eso nos hubiera pasado a ti y a mí. Una cierta pérdida de los valores iniciales en parte es lógica. Pero lo vuelvo a decir, creo que el futuro es Europa y el federalismo. Al final el mundo seran diez personas, más o menos una por continente, que se reunirán y gobernarán el mundo. Hay una cosa muy importante, aunque es lentísima, pero que es a nivel de la justicia y no de gobierno. Se trata del Tribunal Penal Internacional. MUJER, HIJOS, NIETOS –Tus padres fueron dos personas extraordinarias. –La casa de mis padres fue un refugio en una Barcelona que era triste y negra. Venían los socialistas, los nacionalistas, los comunistas, de todos los partidos. Era una de las casas de Barcelona donde se podía ir. –En Oda inacabada habla de su “particular evolución en la fe”. ¿Qué quiere decir? –Yo era católico, soy muy amigo de algunos curas. Mi hermano va a misa cada día y a veces me arrastra con él. Me siento allí y espero. Por cierto, hay cuatro o cinco personas. A veces cuando llega el momento de la comunión me dice: “¡Oye, ven para acá! Va, hombre, ven”. –Nos consta que ha leído más de una vez el Evangelio. ¿Cuál escogería? –El de San Juan. Tengo problemas de memoria, como bien sabes, estoy catalogado como enfermo de la memoria. Recuerdas las cosas antiguas pero no dónde has dejado las llaves. La memoria primitiva y la musical las mantengo. –En sus memorias el matrimonio con su mujer, Diana Garrigosa, parece desde el principio extraordinario. ¿Qué le ha aportado? –Sin Diana no hay Pasqual. Los hombres sin las mujeres no hacemos nada, y en cambio las mujeres son mucho más útiles. –¿Qué le han hecho descubrir los nietos? –Yo con los hijos tengo muchos problemas, y en cambio con los nietos no. Los hijos sufren por ti y entonces interfieren y acaban por hacerte la puñeta y te peleas. También es verdad que la relación de abuelo-nieto es muy fácil; no tienes que estar cada día cuidando de ellos. Uno de mis nietos, Gabriel, de ocho años, que es muy inteligente, me envió un correo electrónico donde ponía con muchos dibujitos: “Abuelo, cuando estoy contigo siento una gran libertad”. –¿Te arrepientes de haber hecho público que tienes alzheimer? –No. Lo único que me fastidia es que, por ejemplo, hoy, como hago dos veces por semana, bajo andando desde casa. Y muchas personas que me encuentro por la calle me preguntan: “¿Cómo se encuentra?”. Es muy pesado, y al final acabaré por decir: “Mejor que usted, señora”. Aunque es algo cariñoso. El problema del alzheimer es que está mal tratado. Porque a la mayoría de enfermos los meten en instituciones. Yo voy a visitar amigos en residencias, que son mejores que las de antes, pero se pasan el día en la terraza, todos con sillas de ruedas, y dos o tres personas que están ingresadas también gritando todo el día. Es mejor que los lleven a casa, pero entonces resulta que la casa la han alquilado para poder pagar la residencia. Aunque como en casa en ningún sitio. Los enfermos se desorientan más en la residencia que en casa, en su barrio. Es mejor vivir en un entorno propio. q � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: Los políticos no tienen criterio propio Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bofill, Rosario Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Catalunya Espanya Barcelona Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-12-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/566/llibre_Vinent.JPG 9a2ada48d3d6e20293da915bcbb65a55 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall vs. Alzheimer: una crònica Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alzheimer Creator An entity primarily responsible for making the resource Vinent i Besalduch, Àngela Publisher An entity responsible for making the resource available Cromosoma Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Language A language of the resource Català Castellà Abstract A summary of the resource. El progrés és lent, lentíssim, en la millora dels instruments pel tractament de la malaltia que porta el nom de qui el va identificar fa uns anys: el Dr. Aloise Alzheimer. Hem anat i tornat de la lluna però encara hem de tancar en residències, a manca d'altres espais, als malalts que hauriem de tenir dormint a casa i passant, la resta del temps, en un centre de dia del barri. L'activitat, els esports, els espectacles, … són certament els millors aliats. La curosa crònica que ha escrit l'Àngela Vinent reflecteix aquesta manera de veure les coses, crec. Pròleg de Pasqual Maragall que apareix manuscrit en el llibre. Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/567/llibre_quatrepresidents.jpg cb504ca083194372ba7ca0d0a755ee9b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els quatre presidents: entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Tarradellas, Josep, 1899-1988 Pujol, Jordi, 1930- Montilla, José, 1955- Intervius President de la Catalunya. Generalitat Publisher An entity responsible for making the resource available L'Avenç Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Muñoz i Lloret, Josep M., 1959- (ed.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Del pròleg de Ferran Mascarell: El llibre que teniu a les mans recull les sis entrevistes llargues amb els quatre darrers Presidents de la Generalitat de Catalunya publicades a L'AVENÇ. Tots quatre han suposat ruptures amb els seus predecessors, però vistos en conjunt magnifiquen la voluntat dels catalans per aconseguir eixamplar i per fer respectar el seu dret a l'autogovern. Tots quatre han sumat caràcter, intel·ligència, possibilisme, coratge, tenacitat, realisme, personalitat i pragmatisme. Tots quatre assenyalen les especials circumstàncies polítiques en què viu, encara, Catalunya. [...] Quatre maneres d'entendre la identitat i d'interpretar la realitat social, però una manera comuna d'afrontar-la: els quatre són hereus d'allò que Pierre Vilar anomenava el substrat comú, el catalanisme. Un catalanisme entès com a voluntat d'autogovern i sentit de nació; un catalanisme reformista envers la idea d'Espanya i la configuració de l'Estat. Un catalanisme que, amb els matisos que expressen cadascun dels quatre presidents, denota la base profundament democràtica de la identitat catalana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/568/llibre_senseprotocol.jpg 28f6f0c447008e94e84f3b39def1a444 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: sense protocol Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fotografies Acció política Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Álvarez, Pepa Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Rafael Campalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Rights Information about rights held in and over the resource Els recursos obtinguts de la venda d'aquesta publicació seran destinats a Alzheimer International-Fundació Pasqual Maragall. Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Description An account of the resource Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. Abstract A summary of the resource. Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/582/pasqualmaragallmira.jpg cade393b4e38bef1af4f7c2592b12e4d https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/582/20261005_002.jpg e3bbfed136d45987c3ddf35d823f6e4b https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/582/20261005_003.jpg f9427e6f0261ca0a01f2dc7e2794ce34 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall Mira Subject The topic of the resource Fotografia Mòbil Creator An entity primarily responsible for making the resource García Sicard, Caro Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Blume Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Abstract A summary of the resource. Sinopsi a la contracoberta del llibre: En què es fixa en Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d'en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent. Un projecte ideat per Caro Garcia. Relation A related resource Notícia a La Vanguardia: <a href="https://www.lavanguardia.com/cultura/20101123/54074745352/pasqual-maragall-sigue-mirando-en-el-arts-santa-monica.html" target="_blank" rel="noopener">Pasqual Maragall sigue "mirando" en el Arts Santa Mònica</a> Notícia a Europapress: <a href="https://www.europapress.es/catalunya/noticia-pasqual-maragall-muestra-fotografias-vida-cotidiana-arts-santa-monica-20101123141804.html" target="_blank" rel="noopener">Pasqual Maragall muestra fotografías de su vida cotidiana en el Arts de Santa Mònica</a> Notícia a El Periódico: <a href="https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20101123/exposicion-exhibe-mirada-fotografica-pasqual-594502" target="_blank" rel="noopener">Una exposición exhibe la mirada fotográfica de Pasqual Maragall</a> Notícia al Noticias de Navarra: <a href="https://www.noticiasdenavarra.com/cultura/2010/11/24/muestra-descubre-mirada-fotografica-movil-3424481.html" target="_blank" rel="noopener">Una muestra descubre la mirada fotográfica, móvil en mano, de Pasqual Maragall</a> Notícia al Santa Mònica:<a href="https://www.youtube.com/watch?v=VaSr8ZWnxYI" target="_blank" rel="noopener"><br />Inaguracio de l'exposició Pasqual Maragall Mira</a> Notícia a Antena 3: <a href="https://www.antena3.com/noticias/espana/exposicion-fotografias-captadas-pasqual-maragall_2010112357478e486584a8f86269da9e.html" target="_blank" rel="noopener">Exposición de fotografías captadas por Pasqual Maragall</a> Notícia a El País: <a href="https://elpais.com/diario/2010/11/24/catalunya/1290564440_850215.html" target="_blank" rel="noopener">Pasqual Maragall mira al mundo con su móvil</a> Notícia a Toni Catany Fundació: <a href="https://fundaciotonicatany.cat/es/texto-expositivo/pasqual-maragall-i-mira-biografia/" target="_blank" rel="noopener">La captura del tiempo Fotografías de Pasqual Maragall Mira</a> Description An account of the resource La primera fotografia reprodueix la coberta del llibre que recull l'obra fotogràfica de Pasqual Maragall, mentre que les dues restants corresponen al targetó d'invitació de l'exposició presentada al centre d'art Arts Santa Mònica EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2718/Bicicleta_cullera_poma.jpg 36c8024fa1b3f11d9186650ec75c8479 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 107 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Cromosoma TV Produccions Televisió de Catalunya Televisión Española Director Name (or names) of the person who produced the video Bosch, Carles Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Bicicleta, cullera, poma Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Type The nature or genre of the resource Documental Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Castellà Anglès Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Recerca i Desenvolupament Salut Description An account of the resource Pel·lícula documental sobre la lluita contra la malaltia de l'Alzheimer de Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. El 20 d'octubre de 2007 Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona, va anunciar públicament que patia Alzheimer. <em>Bicicleta, cullera, poma</em> recull el procés vital i la lluita de Pasqual Maragall i la seva família contra l'Alzheimer, malaltia que afecta a 26 milions de persones a tot el món. Precisament, "bicicleta", "cullera" i "poma" són tres paraules que s'utilitzen en l'exploració clínica de la memòria a curt termini.<br /><br />La càmera del director Carles Bosch va seguir durant dos anys Maragall i la seva família a la vida quotidiana: visites al neuròleg, escenes familiars a la seva masia de Rupià, la celebració de la victòria d'Obama a la seu del Partit Demòcrata de Nova York, a la qual Maragall va assistir com a convidat o reunions del Patronat de la Fundació Pasqual Maragall per la Investigació sobre l'Alzheimer. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/38/7386/20261026_013.jpg 93c0ad6307898d9309176bc9f2522506 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-02 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Rio de Janeiro, Brasil Title A name given to the resource Pasqual Maragall fent fotografies amb el mòbil en una conferència Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Jocs Olímpics Río 2016 Conferències Mòbil Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Arxiu familiar Maragall-Garrigosa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1657/0000001218.pdf 744f54a8b20609aece3fbd5b3133a3b5 PDF Text Text �Na história das Olimpíadas, nenhuma cidade-sede passou por metamorfose urbana tão radical quanto Barcelona. Sede dos Jogos de 1992, a capital da Catalunha aproveitou a competição (e o dinheiro envolvido em um evento desse porte) para revitalizar áreas decadentes, chamar a atenção do mundo e entrar firmemente na rota do turismo internacional. Entre as suas diversas conquistas, uma rende frutos até hoje: a enorme quantidade de turistas. Desde então, o fluxo de visitantes cresceu de 2 milhões para 3 milhões por ano, transformandoa no segundo destino europeu, à frente de Madri, Roma e Londres, perdendo apenas para Paris. Por trás dessa grande virada, brilhou a estrela do advogado e economista pasqual Maragall, 69 anos. Prefeito no período de 1982 a 1997 e ex-presidente do Comitê Organizador da Olimpíada, ele foi o grande arquiteto do renascimento catalão. Na semana passada, um mês antes de vir ao Rio para um seminário, Maragall fechou acordo para trabalhar como consultor da prefeitura na realização dos Jogos. De Barcelona, ele, que sofre há três anos do mal de Alzheimer, falou com VEJA RIO sobre sua experiência e os desafios à frente da empreitada carioca. o QUE DEVE SER FEITO "Aproveitar os Jogos para renovar a cidade por completo é a estratégia mais inteligente a adotar. Agora é a hora das grandes mudanças, de consertar o que está errado. Dificilmente haverá ocasião mais propícia. Trata-se de uma oportunidade única. As principais ações impleinentadas em Barcelona seguiram em dois sentidos. Para melhorar a circulação interna, foram feitos anéis rodoviários; para facilitar a comunicação com o exterior, remodelamos e ampliamos o aeroporto. Outra intervenção foi abrir Barcelona para o mar. A nossa relação com o mar era difícil. A primeira zona industrial do país foi desenvolvida ao longo das praias, o que tomava o acesso a elas praticamente impossível. Uma barreira de grandes fábricas obsoletas, ou mesmo abandonadas, limitava e poluía nosso litoral. A linha ferroviária também contribuiu para a existência desse obstáculo. Para mudar drasticamente aquele panorama, transferimos as instalações portuárias e ocupamos o espaço com uma estrutura de lazer compatível com a região, reconvertendo edifícios e o espaço em si. Ali construímos também nossa Vila Olímpica, seguindo critérios de sustentabilidade e conforto." veja Rio 17 de fevereiro, 2010 LEGADO OLíM PICO "No aspecto físico, as principais mudanças em Barcelona se deram na fisionomia e na infraestrutura urbana. No aspecto econômico, o turismo ganhou enorme presença internacional e rende dividendos importantes até hoje. Houve também uma alteração pouco mencionada, mas de grande relevância: o aumento da autoestima dos moradores da cidade. Quase vinte anos depois, ainda nos orgulhamos do que fizemos e de como conseguimos mudar uma realidade que vinha estagnada. Com tantos benefícios, pode parecer que tudo foi fácil ou veio sem sacrifício. Nada pode ser mais enganoso. Existem muitos e variados obstáculos a considerar em um projeto olímpico. Um deles, que aflige outras cidades-sede, é o das instalações esportivas subaproveitadas. Se não houver um cuidadoso planejamento, estádios inteiros poderão ficar às moscas depois da Olimpíada, transformando-se em verdadeiros elefantes brancos. Nesse caso, planejar com bastante antecedência é parte da solução. A localização de tais estruturas deve ser pensada com o objetivo de encontrar uma utilização futura que nem sempre será esportiva. Em Barcelona, criamos. uma IQUEM É ELE pasqual Maragall i Mira IDADE 69 anos NATURAL de Barcelona, Espanha FORMAÇÃO Advogado e economista CARGOS • Prefeito de Barcelona ( 1982-1997) • Presidente do Comitê Organizador da Olimpíada de 1992 • Presidente do Comitê das Regiões da União Europeia (1996-1998) • Presidente do Partido dos Socialistas da Catalunha (2000-2007) • Presidente da Generalidad de Catalufia, governo provincial (2003- 2006) empresa municipal cujo objetivo era exatamente este: explorar e gerir esses lugares depois dos Jogos." PARCERIA COM A INICIATIVA PRIVADA "A cumplicidade e a colaboração entre os setores público e privado foram, com certeza, uma das chaves do nosso sucesso. O chamado 'modelo Barcelona' consiste nisso. Evidentemente, chegar a tal ponto não foi fácil. No início havia certa desconfiança dos dois lados. Mas ambos se deram conta de que os objetivos não eram tão distantes e que para consegui-Ios era necessário remar na mesma direção." GESTÃO DO ORÇAMENTO "Nem todas as verbas foram administradas da mesma maneira. Em termos gerais, podemos resumir os vários tipos de investimento em três grupos. Os desembolsos para organização e imagem da candidatura ficaram a cargo de empresas privadas e foram canalizados e complementados pela prefeitura. Os de infraestrutura e equipamentos para os Jogos vieram de contribuições, substancialmente iguais, do governo espanhol, do governo da Catalunha e da prefeitura. Um caso 17 �Área do Porto especial foi a remodelação do aeroporto, que ficou sob responsabilidade da agência estatal Aeroportos Espanhóis e Navegação Aérea (Aena). Já os custos da realização da competição foram financiados por receitas vindas de direitos de TV, patrocinadores, venda de ingressos e merchandising. Com essa divisão, tudo funcionou sem grandes sustos." antes da PIOR PERíODO das reformas "Não houve anos fáceis. Todos foram complicados, com características diferentes. Ajuda muito quando os responsáveis pelo evento estão conscientes de que, ao longo do processo, encontrarão obstáculos e serão criticados pelos seus erros e acertos. Mas o esforço valerá a pena, pois o Rio de Janeiro e o Brasil podem sair bem mais fortes se obtiverem o êxito que todos desejamos." RIO DE JANEIRO "Minhas lembranças são excelentes. Conheço pouco a cidade, mas estou adorando a ideia de me reencontrar com ela. Há tempos, a América do Sul merecia entrar no ambiente olímpico. Fazer isso 18 de Barcelona em dois momentos: realização da Olimpíada (foto menor). e depois da conclusão por meio do Brasil, e particularmente do Rio, foi um acerto. Aqui na Espanha, por causa da rivalidade entre Barcelona e Madri, que transcende o futebol, provavelmente alguns catalães ficaram felizes por Madri não ter sido a escolhida. O certo é que o Brasil e o Rio são queridos na Catalunha e seu sucesso nos alegra. Em alguns anos, vocês experimentarão uma emoção incrível: sediar uma Olimpíada. É inesquecível. Em 1992, vivi momentos que me marcaram para sempre. Um deles foi especial: o disparo da flecha que acendeu a pira olímpica." DESAFIOS "Todas as etapas são desafiadoras. Você inicia a aventura olímpica sem experiência anterior e, quando a obtém, os Jogos já foram realizados. É preciso aprender durante a execução, adiantar-se em relação ao cronograma e mobilizar a sociedade em tomo desse objetivo. Não é fácil, mas conheço o prefeito do Rio e sei do seu amor pela cidade. Minha sugestão é que se tenha perseverança. Apesar de todas as dificuldades, vale a pena. Os momentos difíceis serão plenamente recompensados." • veja Rio 17 de fevereiro, 2010 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a la revista brasilera Veja Rio: É uma chance única Source A related resource from which the described resource is derived Veja Rio Language A language of the resource Portuguès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Garcia, Sérgio Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Rio de Janeiro Ciutats Urbanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-02-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/934/0000001243.pdf d7ea56018cabe86bc3baf6c5eae324e9 PDF Text Text Discurs d’acceptació de la Medalla “Salvador Allende” Menció Internacional Tarragona, 09 de juliol de 2010 Benvolgut Sr. Alcalde, autoritats, senyors de l’Associació Allende a Tarragona, amigues i amics, Per a la meva generació Salvador Allende va ser un referent. Quan a principis dels anys 70 va iniciar un camí alternatiu cap a una societat socialista, molts arreu del món i també a Catalunya seguíem esperançats el procés que s’havia iniciat a Xile. L’11 de setembre (Què tindrà aquest dia que atrau tantes desgràcies?) de 1973, el general Pinochet ens va prendre una de les nostres icones i durant 17 anys va imposar al país una dictadura que ens recordava massa la que havíem patit i encara patíem. Durant els 3 anys del govern Allende, vèiem com un socialista moderat anava deixant la seva petjada a Xile i alhora anava estenent la seva influència a altres països. Però simultàniament ens arribaven informacions filtrades i, en molts casos, supervisades, de com l’administració Nixon li anava segant l’herba amb mesures conegudes, i explícites, com el boicot, i moltes d’altres amagades i secretes. No tot van ser flors i violes durant el mandat del president Allende. La crisi econòmica, amb la inflació i el desabastiment inclús d’aliments, atiats tant per l’exterior com pels partits opositors xilens, portaren a situacions molt difícils. Així i tot Salvador Allende es va mantenir fidel al seu ideari socialista i contrari a la violència. A pesar de les pressions que va rebre també de l’interior i de l’exterior, en aquest cas per part de Fidel Castro, es va negar a reprimir violentament cap manifestació. Finalment, el tràgic dia d’aquell 1973, el traïdor Pinochet va acabar amb la democràcia i amb la via socialista de en busca del hombre nuevo, que era un dels ideals xilens. 1 �El president Allende es va atrinxerar al Palacio de la Moneda i es va negar a entregar el poder als traïdors, enviant un missatge emocionat i emocionant, que posa la pell de gallina encara ara: ... Tienen la fuerza, podrán avasallarnos, pero no se detienen los procesos sociales ni con el crimen... ni con la fuerza. La historia es nuestra y la hacen los pueblos. ... Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor ... Només que fos per les seves darreres paraules, només que fos per la seva fortalesa en defensar la democràcia i els seus ideals, Salvador Allende ha de ser recordat i homenatjat. Jo he pogut retre homenatge a la persona i a la seva memòria de manera molt directe en dues ocasions: ƒ L’11 de setembre de 2003, a pesar de les nostres imminents eleccions, vaig acompanyar a la seva filla a portar flors a la seva tomba de Santiago. ƒ El març de 2006, vaig poder ser present a la presa de possessió de la presidenta Michelle Bachelet, qui va recordar amb especial èmfasi la figura d’Allende. En aquests viatges, vaig voler veure els trets que a La Moneda ens recorden els terribles fets que hi van esdevenir. I quan el jutge Garzón va engarjolar a Pinochet, sóc dels que van aplaudir amb entusiasme i il·lusió. Per tot això, quan avui em donen aquest guardó que porta el seu nom, l’accepto emocionat i els en dono les gràcies. Visca Catalunya! Viva Chile! Pasqual Maragall i Mira 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs d’acceptació de la Medalla “Salvador Allende”, menció internacional Abstract A summary of the resource. L’Associació Salvador Allende de Tarragona, va atorgar a Pasqual Maragall la medalla “Salvador Allende” 2010 en la categoria internacional, per la seva implicació amb el poble xilè. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Plens de l'Ajuntament de Tarragona Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Xile Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-07-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1658/0000001263.pdf 4f9f4c0b843eee7b8ae04fd08ed625cd PDF Text Text Maragall Cultura JORDI PLAY EL TEMPS visita la casa de Joan Maragall, convertida en arxiu i museu, de la mà de Pasqual Maragall, nét de l’escriptor, amb motiu de la celebració de l’Any Maragall, que commemora els 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort. El piano de Joan Maragall desafina Pasqual Maragall comprova com el piano de la casa de Joan Maragall, que ha tocat tanta gent il·lustre, ha deixat de fer notes afinades. “J o que tinc problemes d’Alzheimer i de memòria, em vaig fabricar la marca PH, ‘piano i horaris’. Aquí falla la P i la H. El piano desafina i els horaris són insuficients.” “Aquí” és l’Arxiu Maragall, antiga residència de Joan Maragall (1860-1911) convertida en casa-museu i secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de l’escriptor i la seva època. I el “jo” correspon a un dels néts més coneguts de Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i ex-alcalde de Barcelona. És el tercer fill de Jordi Maragall i Noble (1911-1999), el fill petit de Joan Maragall. Pasqual Maragall seu al menjador on de ben petit recorda com prenia el te amb l’àvia, Clara Noble, morta el dia 26 d’abril del 1944. L’hi acompanya en Pere, el més petit dels vuit germans Maragall Mira. En Pere va néixer l’any 1951. Amb en Pasqual es porten, per tant, deu anys. Professor de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari, ara coordina, en comissió de serveis, les visites dels centres escolars que s’hi fan dos dies la setmana. Però en Pasqual és, avui, l’amfitrió, i en Pere, el seu ajudant. La sala gran, ens diu en Pasqual, és pràcticament igual. L’única cosa diferent són els llibres que hi ha als prestatges del moble. Abans hi havia els plats i la vaixella. No és cap biblioteca espectacular. La raó és senzilla. L’escriptor només comprava els llibres que no trobava a la biblioteca del seu Ateneu Barcelonès, la més important del seu temps, com ara les obres completes de Goethe en alemany. “I aquí se servia el te, que això sí que ho hem vist. Morta l’àvia, les ties van mantenir el costum. El te a mitja tarda era sagrat.” En Pasqual s’aixeca i obre una porteta del moble que ara serveix de biblioteca. “Això d’aquí és el passaplats. Era. S’obria per aquí i la cuina era a l’altra banda i servien a l’anglesa.” La seva dona, Diana, va reproduir aquesta idea al pis on ara viuen, just a l’altra banda del pati de la casa gran, amb entrada pel carrer de Brusi. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 1 EL TEMPS 75 13/12/2010 18:26:53 �Cultura Maragall Pasqual Maragall mira EL TEMPS “Pasqual Maragall mira” (Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins el 8 de desembre) és un projecte fotogràfic ampli, que es genera a partir d’un recull de fotografies fetes per Maragall amb el seu mòbil durant un any. El novembre del 2009, Pasqual Maragall llançà un repte a la seva amiga i fotògrafa Caro Garcia: Cartell de l’exposició, oberta a l’Arts Santa Mònica fins fer un llibre de fotografi- el 8 de desembre. es plegats. Ella contraatacà proposant que fos amb les fotos del seu mòbil. Així començava un any d’exploració de la pròpia mirada. Fer un llibre junts implicava imprimir les fotografies per poder-hi jugar i reflexionar. Van idear un sistema de creació de pàgines del llibre, condicionat per la baixa resolució de les imatges. Van anar descobrint que les fotos s’aparellaven per diverses raons, que podien ser estètiques, documentals o narratives. L’edició de les fotografies té la voluntat de dur l’espectador a l’univers de Pasqual Maragall, de mirar allò que ell mira, fent honor al seu segon cognom; i d’aquí també sorgeix el títol del projecte. Es tracta, en definitiva, de compartir un any de la seva existència. Grafits del carrer, els néts, anuncis, gent, autoretrats, amics, paisatges, detalls, fotos de fotos... Recollir instants, que, d’una altra manera, serien fugissers, i presentar-los a tall de composició d’imatges amb els corresponents peus de foto manuscrits per ell mateix. Cada díptic és una història en si mateixa, les imatges es complementen de manera que cada díptic és una creació doble, la foto escollida i la que la complementa. És també un viatge d’anada i tornada, el de fer la foto i el de com mostrar-la. El resultat és doncs un retrat-autoretrat de Pasqual Maragall i resulta, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent. El pati. El pati era l’espai comú entre els Maragall que vivien a la casa gran, la del carrer Alfons XII, i els Maragall de l’altre costat. Primer, es van aixoplugar a la torreta que havia estat el taller de l’oncle Ernest, l’escultor, i, a partir del 1955, en un edifici nou, de planta baixa i tres pisos, pagat pel pare d’en Pasqual i el seu germà Gabriel amb la part que els tocava d’herència. El pis on ara viuen en Pasqual i la Diana és el del pare. “La connexió entre les dues bandes va ser constant. Aquí, al pati, hi jugàvem a futbol”, recorda en Pasqual. Entre germans i cosins van fer l’equip de futbol Gipapersa, batejat amb les inicials de Ginès, Pasqual, Pere, Ernest –el conseller– i Santiago. Tres contra dos. Obligaven les tietes solteres de la casa a pagar, per veure el partit, un duro. Amb la recaptació van poder comprar una pilota reglamentària. “Aquesta caseta de l’oncle Ernest –ens diu en Pere– jo no la recordo perquè era molt petit, però després vam ser un any o dos al pis de dalt de la casa gran, tal com era antigament, on vivia l’oncle Josep. Ens la va deixar mentre feien les obres dels pisos del carrer de Brusi.” “Quan es va fer l’obra vam passar aquí, a la casa gran. Vivíem aquí, a dalt, sí”, assenteix en Pasqual. Les ties, punt de referència. “Quan jo tenia quatre anys –ens diu en Pere– va ser quan ens vam instal·lar al tercer pis de Brusi 46. Llavors passava això que diu en Pasqual, que el contacte era constant, perquè aquí hi vivien les ties, les filles grans de Joan Maragall que es van quedar solteres. Amb les ties, hi teníem molta relació. Eren com el punt de referència. Com que érem molts cosins, sempre veníem per aquí una hora o altra. Recordo la tia Helena, la gran, venint a posar-nos injeccions quan estàvem malats.” La tia Helena, continua en Pasqual, va treballar a la Sala Parés fins molt gran i es caracteritzava pel seu esperit laboriós en tota mena de tasques. Era la que portava la batuta, confirma en Pere. Les bessones, Anna i Clara, vetllaven pels desvalguts del barri “i anaven a missa dues vegades el dia”, recorda en Pasqual. “La tia Clara, una de les bessones, era la meva padrina i complia estrictament aquesta funció”, diu en Pere. “Aquí hi ha fotos de tots. L’àvia s’estava allà en aquell raconet. L’àvia Clara era andalusa i anglesa”, té interès a recordar en Pasqual. En Pasqual fa un cop d’ull a l’habitació i es fixa en uns plafons orientals. “Els plafons japonesos, no ho vaig entendre mai, l’art japonès, aquí...” “Jo sí que ho sé”, ens diu en Pere. “És que l’Antoni Roura, quan era registrador de la propietat, va anar a les Filipines quan encara era colònia...” “Ah!, té raó, té raó”, hi cau ara en Pasqual. “En Joan Maragall tenia amics de molta empenta, gent d’esperit jove, i entre ells en Roura, sí.” “Antoni Roura, que era de Vilafranca del Penedès i va estudiar de petit i després a la universitat amb ell –continua en Pere– va anar uns quants anys a les Filipines. S’escrivien unes cartes que són una delícia. I quan va tornar li va portar els plafons i un mantó de Manila que hi ha en una habitació de la casa.” Maragallians de tots colors. Resolt el cas de l’art japonès, en Pasqual fa entrar la política a la conversa. “La família políticament érem maragallians, però, és clar, el meu pare i la meva mare eren republicans i, en canvi, els Maragall Marfà i Maragall Garriga havien estat més aviat de l’altre bàndol.” Hi ha hagut Maragalls per a tot, com se sap. El galerista de la Sala Parés Joan Anton Maragall i Noble (Barcelona 76 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 2 13/12/2010 18:26:54 �JORDI PLAY JORDI PLAY Pasqual Maragall observa a l’ordinador del seu germà Pere, en un racó de la casa Maragall, les fotografies dels avis, Joan Maragall i Clara Noble. Una foto familiar emmarcada, col·locada sobre una tauleta, passa per un moments de mà de nét a nét, amb la intenció que en Pasqual hi identifiqui els parents. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 3 EL TEMPS 77 13/12/2010 18:26:54 �Maragall JORDI PLAY Cultura Pasqual Maragall xuta amb totes les seves forces una pilota al jardí de la Casa Maragall, com feia de petit amb els seus germans i cosins. 1902-1993), fill del poeta, va tenir un paper destacat al bàndol franquista, durant la guerra, i després es va fer monàrquic. Un altre fill del poeta, el pintor Josep, (Barcelona 1900 - l’Ametlla del Vallès 1982) es va refugiar a Ceret durant la guerra civil i la mare li va enviar un missatge per dir-li que tornés, atès que els seus germans donaven la sang pel país. Però ell va contestar: “Si voleu, us n’enviaré una ampolleta.” Ho explica en Pasqual a les seves memòries (Oda inacabada, La Magrana). Tenim resolt el cas de l’art japonès i la relació amb Joan Maragall, però, en canvi, no s’ha resolt el cas del piano. Pasqual torna a aixecar-se. “Ara tocarem el piano i veurem com sona.” I ho fa, tocant les tecles a l’atzar, per demostrar que desafina; és a dir, per criticar, sense haver de posar-hi més paraules, que els qui tenen l’obligació de conservar la casa-museu no l’han posat a punt. “L’Àngels, la nostra germana, i els pares, tocaven el piano. I quan fan un acte aquí han de portar un cello perquè és totalment desafinat”, diu en Pasqual. “Durant anys en Manel Muntaner, el marit de la cosina Marta Maragall, el tocava per Nadal”, diu en Pere. “El tocava molt bé”, confirma en Pasqual. “Ara el toques –continua– i no hi ha notes que lliguin.” “Saps qui havia tocat el piano?, demana en Pasqual al germà. “L’Eulàlia Solé. I llavors sonava bé, no? Ara és tan desafinat... No hi ha dues notes afinades.” Sap tocar el piano, en Pasqual? “Vaig estudiar piano un any. Em van fer tocar a final de curs amb dues nenes i em vaig tornar vermell. I mai més.” La situació del museu. En Pasqual vol parlar de l’actual situació de la casa gran, com a casa-museu oberta al públic. “Quan es va morir l’última tieta i això va quedar mort, diguéssim, jo aleshores era alcalde i vaig pensar, si això ho passés a la ciutat semblaria que era un acte pro domo sua i vaig decidir de passar-ho a la Generalitat i llavors la Generalitat ho va passar a la Biblioteca de Catalunya, que no en fa un ús prou satisfactori. No hi ha destinat prou personal i, a vegades, quan hauria de ser obert, és tancat, si la bibliotecària està malalta.” “Seria normal –considera en Pere– que a part de la bibliotecària hi hagués un conserge, pel cap baix, o un administratiu. Però la Biblioteca de Catalunya diu que no s’ho poden permetre, que no tenen plantilla.” Evidentment, la qüestió va més enllà de la Biblioteca de Catalunya que, lògicament, només pensa en els estudiosos, i per això en Pasqual ha comentat el cas al conseller de Cultura. De moment, sense èxit. “Jo ho vaig dir al conseller de Cultura”, diu en Pasqual. “Va ser aquí, va parlar molt d’àudiovisuals. De moment no s’ha fet res, però es treballa en un àudio-visual”, diu en Pere. “Ara com ara, cap pas positiu en ferm”, replica en Pasqual. “A París i a Londres –comenta en Pere–, com correspondria a un autor de la categoria de Joan Maragall en una altra literatura europea, m’imagino que ho tindrien, no més cuidat, que ja ho està, però sí més aprofitat, amb més recursos i més personal dedicat a atendre les visites.” El turisme literari, pensa en Pere, és inexistent, a Barcelona. “Caldria pensar en una ruta modernista que inclogués la Casa Maragall, per exemple, o una ruta de cases d’escriptors. De totes maneres, cal dir que de fa uns quants anys s’hi fan moltes activitats. A les conferències hi ve molta gent i també es fan actes al jardí, si es demana permís als propietaris.” 78 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 4 13/12/2010 18:26:55 �Convergents divergents. En Pasqual pensa que el desinterès per Maragall té un origen convergent, perquè era convergent la Generalitat que va fer-se càrrec de la casa. “Els convergents, amb els Maragall –diu–, sempre hi han tingut un doble sentiment. Per una banda, Joan Maragall és un poeta eximi, però, en canvi, era el que sempre volia parlar amb Espanya i, per tant, sempre l’han considerat dubtós, una mica sospitós de diàleg. I no van acabar d’encaixarhi. El catalanisme nostrat i clàssic amb en Maragall no acaba de... eh? En Maragall és una mica estrafolari. I a més no era noucentista, és clar. No era perfecte. No era noucentista perquè era modernista.” I des del punt de vista religiós, li comentem, ara el filòleg Ignasi Moreta ens ha presentat, amb l’estudi No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial), un Maragall d’un catolicisme poc catòlic, si més no gens coincident amb el catolicisme del seu temps. “Era panteista”, assenteix en Pasqual. “No hi estic prou d’acord, amb el llibre de Moreta”, replica en Pere. “Sí que és panteista des del punt de vista de la teoria estètica i poètica, però era un catòlic practicant normal. Passa que quan arriba a aprofundir molt en els temes es troba que el catolicisme imperant i la doctrina i la ideologia catòlica de l’època no li responen, per massa abstractes, no el satisfan. Ell era un encantat de la persona singular i concreta, de la persona viva, i negligia l’abstracció. Per això desitja la perdurabilitat de la vida corporal i això el catolicisme no li ho acaba de resoldre.” Sense deixar el llibre d’en Moreta, recordem als dos germans Maragall que l’estudiós critica al seu llibre que Primera edició de la poesia completa de Maragall EL TEMPS Actualment, a banda de les que coordina en Pere amb les escoles, hi ha visites comentades per al públic en general dimecres al matí i l’últim dissabte de cada mes. Les fa Francesca Argimon, una altra néta de Joan Maragall. “Que les fa molt bé”, diu en Pere. En Pere considera que s’ha avançat considerablement, que ara s’aprofita molt més, la casa-museu. “Perquè és l’Any Maragall”, replica en Pasqual. La col·lecció “Labutxaca” presenta una primícia: l’autèntica Poesia completa de Maragall. És, en efecte, la primera vegada que un volum de Maragall titulat Poesia completa aplega realment tota la seva obra original en vers. D’una banda, inclou els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). D’una altra banda, el volum que ara apareix a “Labutxaca” també recull tots els poemes esparsos –apareguts en publicacions periòdiques o conservats inèdits en vida de l’autor– i els agrupa en tres seccions per a facilitar una lectura cronològica del conjunt: 1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats. Finalment, la Poesia completa de “Labutxaca” s’arrodoneix amb l’obra dramàtica en vers Nausica. Tanquen el volum uns índexs de títols i de primers versos. El text dels poemes ha estat establert per Glòria Casals i el de Nausica per Lluís Quintana. Quintana és el director de l’equip que prepara els tres volums que aplegaran, en edició crítica i anotada, publicada per Edicions 62, tota l’obra de Maragall com a poeta, traductor i articulista. L’aparició dels tres volums és prevista per a l’octubre del 2011. A més de Glòria Casals, conformen l’equip Francesco Ardolino i Ignasi Moreta. “els Maragall” no hagin donat permís per a publicar la nombrosa correspondència entre Joan Maragall i Clara Noble. “La família encara ens hem de posar d’acord”, comenta en Pere. Un arxiu. Visitem la resta de la casa. En una habitació s’hi veuen els arxivadors metàl·lics compactes. “Els compactes indiquen que ens trobem en un arxiu, no només un museu”, diu en Pere. L’Arxiu Maragall es va constituir poc després de la mort de l’escriptor sota la iniciativa de la seva vídua Clara Noble. Durant dècades, la família Maragall es va dedicar a compilar documentació i informació sobre l’escriptor, a més de conservar l’arxiu personal, material que va permetre de constituir l’important fons disponible actualment, conservat i catalogat amb els criteris més rigorosos. Entrem en una segona sala, plena de quadres i escultures. El despatx. “No he entès mai per què hi ha aquest quadre d’en Sunyer”, comenta en Pasqual. És l’oli La pastoral, informa en Pere. Va arribar aquí amb els anys, bastant després de la seva mort. Maragall havia anat a una exposició d’en Sunyer i n’havia fet una crítica al diari molt elogiosa, “i el tiet Joan Anton, quan estava a la Sala Parés, va trobar-lo, el va comprar, i el van posar aquí”. És, recorden en Pere i en Pasqual, un cas semblant a l’escultura La Voluntat, de Clarà. Un cap de bronze. Va arribar després de la mort de l’escriptor. Maragall li havia dedicat un brindis literari amb motiu de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. En Pasqual acaba la visita al despatx d’en Pere. L’ordinador s’obre a la web de l’Any Maragall. En Pere li comenta que, aquí, res a dir. L’oficina de la Institució de les Lletres Catalanes que coordina els actes de l’Any Maragall és formada per gent professional, experta i eficient. En Pasqual s’entreté a retratar-ne imatges amb el seu telèfon. I, acabada la visita, fa una cosa que no pot fer mai, ara, però que sí que feia cada dia quan era petit: travessa el pati des de la casa gran per anar a casa seva. Lluís Bonada 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 5 EL TEMPS 79 13/12/2010 18:26:55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a El Temps: El piano de Joan Maragall desafina Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bonada, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall i Gorina, Joan Catalunya Cultura Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1659/0000001281.pdf e89a99b9d45e742c2736cb883c5444f5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre l'Honorary Fellowship de la RIAS escocesa a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived RIAS Quarterly Language A language of the resource Anglès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Baxter, Neil Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Urbanisme Arquitectura Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Escòcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/7113/20260805_009.jpg c9811b6b5b2feb5203102a08fc1f7d6c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Location The location of the interview Desconegut Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05 Creator An entity primarily responsible for making the resource Soisa Ordóñez, Pedro Title A name given to the resource Foto obsequiada a Pasqual Maragall, pel seu 70è aniversari, de part de l'equip de l'oficina de expresident Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Expresident Equip PM Aniversaris Tennis taula Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Tennis Taula L'Hospitalet EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/2722/maragall_laudatio_MacioccoG.pdf d5de9c6681855ebab5a5de45ed70fda0 PDF Text Text Giovanni Maciocco Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari. Magnifico Rettore, Colleghi, Autorità, Cari Studenti, Signore e Signori, sono particolarmente lieto di presentare, a nome della Facoltà di Architettura, la proposta di conferimento della Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio all’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira. Pasqual Maragall è una personalità politica di riconosciuta fama internazionale, che si è dedicato alle politiche per la città facendone un centro permanente della sua azione e della sua riflessione teorica. Il progetto per la città è un fuoco che questo uomo illustre tiene continuamente acceso alimentandolo con la sua passione intellettuale e umana. Perché soltanto attraverso il progetto, quasi come un’ansia febbrile, possiamo evitare che la convivenza, come ci ricorda il sociologo Richard Sennett, si trasformi in una sorta di tregua basata sulla reciproca indifferenza. Una reciproca indifferenza tra gli abitanti che sembra caratterizzare le città travolte dalla globalizzazione, ma che Maragall ha saputo contrastare attraverso politiche urbane che rendono concreto e palpabile quello che Saskia Sassen chiama "una politica del globale che passa attraverso la specificità del locale". Ma Maragall ha compreso, molto prima che questa eminente studiosa lo dimostrasse, che questo specifico locale è la città, perché è la città il luogo dove i fenomeni si materializzano e per questo possono essere affrontati. Per questo il progetto viene inteso come sonda per capire i problemi sociali, ma anche una fiducia nella qualità della città come mezzo per raggiungere la dignità urbana. I luoghi urbani, più di altri riferimenti, stanno sempre più diventando infatti i distintivi identitari, rispetto ai quali i nuovi gruppi giovanili nelle grandi città sembrano riconoscersi. Il locale specifico è, per Maragall, Barcellona, la città di cui è stato Sindaco per 15 straordinari anni, dal 1982 al 1997. È la città dove è nato il 13 gennaio 1941, terzo di otto figli e nipote del famoso poeta spagnolo Joan Maragall, suo nonno paterno; è anche la città dove già da giovane manifesta la sua inclinazione al progetto come azione effettiva 1 �dispiegando il suo impegno politico nel Fronte di Liberazione antiFranco. Si instaura in Maragall fino dal periodo giovanile una compresenza permanente delle attività di studio e della pratica politica che sembrano indicare una predestinazione di Maragall verso una concezione dell’urbanistica come mondo di relazioni tra sapere esperto e sapere comune, tra tecnica e politica, che implica un mutamento al quale non si può far fronte con le posizioni autonome, distaccate delle politiche territoriali consuetudinarie, perché occorre entrare nella sfera dell'azione effettiva, dell'etica, della legittimazione sociale, di quelle categorie che ci consentono di rapportarci al senso comune, all’intelligenza collettiva delle popolazioni delle città, che rappresenta l’ultima e forse più rilevante questione pratica di ogni strategia urbana. La traiettoria di costruzione del suo sapere esperto si sviluppa attraverso gli intensi e qualificati studi di Legge ed Economia all’Università di Barcellona tra il 1957 e il 1964 - che gli consentono di entrare a far parte del governo municipale come economista - l’insegnamento di Teoria economica all’Università di Barcellona e il Master of Arts alla New School University di New York, dove vive tra il 1971 e il 1973. Nei suoi studi la città è immanente e la sua tesi dottorale che ha per titolo “I prezzi del suolo urbano. Il caso di Barcellona (1948-1978)”, fa presagire in modo emblematico la lungimiranza e la concretezza con cui Maragall si occuperà di un problema cruciale delle grandi città oggi: la necessità morale di dare forma ed equità sociale alla contraddizione tra la riqualificazione urbana e l’allontanamento dei gruppi sociali più deboli a causa dell’incremento della rendita urbana conseguente alle politiche di rinnovamento della città. Questa attenzione alla città, che ha sempre come punto di osservazione privilegiato la crescita sociale, continua a caratterizzare la sua azione politica anche nella fase fondativa del Partito Socialista della Catalogna nel 1974, alla quale partecipa con ardore assumendo proprio una particolare responsabilità per la politica comunale. La sua capacità di penetrazione analitica nei problemi per poter trarre elementi di sviluppo operativo, continua ad alimentarsi attraverso l’attività scientifica e didattica che coltiva con impegno ad alti livelli. Nel 1978 è infatti ricercatore e professore invitato alla John Hopkins University a Baltimora, che più tardi gli conferirà il dottorato onorario. Sono gli anni che preparano la sua esperienza di pianificazione urbanistica di Barcellona, che è diventata celebre nella comunità 2 �internazionale per la sua originale modernità e che ne ha sviluppato la gloriosa storia urbanistica proiettandola su un orizzonte ambientale. La data di inizio può essere fatta corrispondere al primo dicembre del 1982 quando Maragall succede a Narcis Serra come Sindaco di Barcellona. Da questo giorno prende avvio la sua meravigliosa avventura urbanistica. Non attraverso grandi opere (anche se era il periodo delle grandi opere, come i grand travaux mitterandiani a Parigi: ricordiamo che il concorso internazionale per l’Opera Bastille è del 1983, quindi contemporaneo), ma con piccoli progetti per grandi effetti, quasi una declinazione urbanistica dell’espressione miesiana less is more. Tra le sue prime significative azioni come Sindaco è infatti l’avvio di un processo di miglioramento urbano che comprende la creazione di una serie di piccoli progetti con interventi di riqualificazione paesaggistica, opere d’arte e cafè all’aperto, che rianimano significativamente la vita della città: una microurbanistica diffusa che motiva i cittadini alla riqualificazione nelle aree di relazione degli interventi. Nonostante sia stato realizzato a un costo molto basso, questo tipo di opere, realizzate con investimenti sostanzialmente interni del programma del Sindaco, ha svolto una funzione catalizzatrice per altri interventi ed è quello che ha enormemente migliorato l’ambiente di Barcellona e innalzato significativamente lo status della città. L’occasione per il grande passo di Barcellona verso lo status di grande città europea inizia a delinearsi nel 1986, quando la capitale catalana viene scelta per ospitare i Giochi Olimpici del 1992, di cui, nella sua qualità di Sindaco, presiede il Comitato Organizzatore. Maragall comprende pienamente che è cambiato il concetto di strategia urbana e che la dimensione ambientale ha mutato anche simbolicamente i destini delle città. La città di Barcellona aveva costruito la sua immagine sul piano di Ildefonso Cerdá, ideato nel 1859 e informato – cito Françoise Choay ai “caratteri distintivi della nuova civilizzazione che sono il movimento e la comunicazione”. Cerdá fonda il suo piano sull’interconnessione di due maglie ortogonali di scala differente: una griglia maggiore (la Gran Via, la Diagonal, il Parallel, la Meridiana) attraversata da diagonali e destinata al grande traffico territoriale, e una griglia minore destinata al piccolo traffico locale i cui isolati con il loro spigolo tagliato e il loro centro aperto costituiscono l’elemento urbano di base, sorta di unità di vita e di vicinato, e definiscono oggi l’immagine del corpo centrale della città di Barcellona. 3 �Nasce qui, in questa vicenda storica, la parola urbanistica, urbanizacion nell’espressione spagnola, come neologismo coniato da Cerdá, primo teorico dell’urbanistica moderna come disciplina scientifica a sé, che inaugura la storia gloriosa di Barcellona come caposaldo disciplinare del progetto della città. Maragall continua e sviluppa questa storia con una grande capacità innovatrice chiamando a far parte, come coordinate della sua costruzione urbanistica, i grandi segni del suo sistema ambientale: il Collserola, (il sistema collinare a monte) i due fiumi, il Besòs e il Llobregat che ne definiscono gli orizzonti nord-orientale e sudoccidentale, e la fascia costiera, nella quale la città, liberata dal parco merci ferroviario, ritrova nelle grandi spiagge il suo ambiente naturale e insieme un formidabile centro di convivialità urbana. Sul solco dell’urbanistica pragmatica di Cerdá, Maragall non delinea una forma compiuta di città, ma, integrando la griglia spaziale ottocentesca, individua nei grandi segni del sistema ambientale le strutture generative, le coordinate che consentono alla città di svilupparsi senza scomporsi. Pensando alla Barcellona cerdiana, si pensa comunemente alla ortogonalità della sua trama planimetrica, che richiama le città cosiddette ippodamiche. Ma se approfondiamo lo sguardo su Mileto, la prima delle città ippodamiche, la sua ricchezza urbana non è data soltanto dalla sua ortogonalità, ma dal gesto che Ippodamo compie nell’ancorare la città, attraverso una sequenza di spazi pubblici imperniata sull’agorà, al Porto dei Leoni e al Porto del Teatro, le due insenature che fondano il sistema ambientale della città. Nella costruzione urbanistica di Barcellona, Maragall sembra proprio aver scoperto la vera essenza della città ippodamica, che è il legame costitutivo con il luogo e i segni fondamentali della sua struttura ambientale. Dopo la città di prima generazione, fondata sulla doppia maglia cerdiana, nasce quindi quella che possiamo definire la Barcellona di seconda generazione, una vera metropoli europea. I Giochi del ’92 aiutano dunque Barcellona a ridefinirsi come una delle grandi città d’Europa. Una mossa cruciale per l’architettura è l’invito di Maragall a Oriol Bohigas (MBM Arquitectes) per la redazione del Master Plan del Villaggio Olimpico, durante l’elaborazione del quale Maragall sovrintende personalmente ai complessi processi politici e di pianificazione per l’apertura di Barcellona verso il mare. Ed è alla capitale catalana che con un gesto straordinario e inedito il Royal Institute of British Architects (RIBA) assegna nel 1999 la prestigiosa Gold Medal, la medaglia d’oro dell’architettura, un riconoscimento che per la prima volta viene assegnato a una città, 4 �invece che a un individuo. La citazione del premio enfatizza il contributo illuminato di Pasqual Maragall all’armatura architettonica e urbanistica di Barcellona e all’opera che egli e Oriol Bohigas, tra gli altri, hanno compiuto sulla rigenerazione della città e nelle Olimpiadi di Barcellona. Il Forum Universale delle Culture 2004 è un’altra tappa cruciale dell’impegno urbanistico di Maragall in questa città. Ma il suo sguardo intellettuale vola con agilità su quote diverse spostandosi dalla città al territorio, all’Europa. La sua attività politica come Presidente del Consiglio delle Municipalità e delle Regioni d’Europa (1991-1997) e come uno dei principali promotori della rete delle Eurocities gli consente di portare nella città i significati delle politiche regionali e, reciprocamente, conferire un senso profondo di urbanità alle politiche europee. Questo carattere del suo impegno urbano, anche quando le scale di riferimento cambiano, è ribadito durante il suo mandato come Presidente della Generalitat de Catalunia, al quale viene chiamato dal Parlamento Catalano il 16 Dicembre 2003. Durante questo mandato, che vede molti nuovi cambiamenti e tempestose negoziazioni sul nuovo Statuto dell’Autonomia per la Catalogna, uno dei progetti cardinali del suo governo è l’approvazione e l’applicazione della Llei de Barris (Legge dei Quartieri). Attraverso questa legge, con la guida brillante di Oriol Nello, si stanno fondando, e sono tuttora attivi, progetti locali di recupero o miglioramento di aree in via di degrado nelle città, per raggiungere una dignità urbana, nel senso di rendere possibile la crescita sociale. La malattia di Alzheimer che gli è stata diagnosticata in forma iniziale nel 2007 non intacca la sua propensione al progetto, che lo spinge a dedicare il resto della sua vita alla lotta contro questa malattia varando, nell’aprile 2008, la Fondazione Pasqual Maragall per la ricerca sull’Alzheimer e le patologie neurodegenerative, fondazione della quale è vicepresidente la signora Maragall, Diana Garrigosa, alla quale rivolgiamo con ammirazione il nostro saluto. Pasqual Maragall incarna lo stato febbrile che è connaturato al progetto. È lo stato di veglia continua del progetto che per la sua natura conoscitiva non consente il sonno, un sonno che non arriva mai come nel “Libro dell'inquietudine di Bernardo Soares” di Fernando Pessoa, che è un'enorme insonnia. È infatti work in progress senza soluzione, processo di esplorazione continua della realtà e della sua possibile evoluzione, che ha bisogno dell’energia vitale che è connessa all'abitare un luogo specifico, luogo che è, per Maragall, la sua patria, Barcellona. 5 �Nella sua ricerca c’è una ininterrotta progettualità che è connaturata alla condizione umana, e che fa sì che ogni esperienza progettuale, anche la più minuta, sia convertita in un'azione che faccia emergere il senso di questa trama indescrivibile di relazioni tra lo spazio e la vita, che è la città. E ci è gradito ricordare proprio nella giornata di oggi, come il celebre “elogio di Barcellona” del Don Chisciotte di Cervantes, il primo romanzo moderno, abbia in un certo senso inaugurato, come ci ricorda Felix De Azua, il sopravvento della parola rispetto all’immagine iconica nella descrizione della città e la sua consacrazione definitiva come territorio naturale del romanzo. D'ora innanzi la simpatia tra lo spazio urbano e lo spazio narrativo porterà a una comunione tale che sarebbero incomprensibili uno senza l'altro. Londra è Dickens, come San Pietroburgo è Dostoievsky, Parigi è Balzac e Madrid è Galdós. Quelle città che non hanno prodotto un corpo narrativo sono città con immagine, ma senz'anima. Proprio la parola, strumento principe della politica, è stata adoperata, messa in opera, in senso proprio, da Pasqual Maragall per narrare il futuro di Barcellona, un futuro che ha tenacemente costruito trasformando la parola in azione effettiva e creando così un legame inseparabile tra sé e questa grande città europea come una rara e preziosa comunione intellettuale e affettiva. ----------------- Per quanto fin qui illustrato: nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale sono nate per costruire e mantenere le condizioni tecniche, politiche, culturali, economiche e sociali che fanno della città un bene pubblico; 6 �nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale sono un crocevia di discipline e di competenze diverse e richiedono la volontà politica di costruire una visione del futuro condivisa ed equa; nella considerazione della qualità e del carattere innovativo delle politiche per la città, l’ambiente e il paesaggio, alle quali è intrinsecamente legata la chiara fama internazionale di Pasqual Maragall; questa Facoltà di Architettura dell'Università di Sassari, che ha sede ad Alghero, con delibera del Consiglio di Facoltà del 9 dicembre 2009 – approvata dal Senato Accademico il 28 luglio 2010 e dal Ministero dell'Università e della Ricerca con Nota n. 3279 del 7 settembre 2011 - ha proposto la candidatura dell’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira per il conferimento della Laurea Magistrale in Pianificazione e Politiche per la Città l’Ambiente e il Paesaggio. 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari Creator An entity primarily responsible for making the resource Maciocco, Giovanni Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-12 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Italià Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Premis i reconeixements Biografia Arquitectura Urbanisme Description An account of the resource Laudatio llegida a l'acte de lliurament de la "Laurea Magistrale honoris causa" en Planificació i Política per la Ciutat, l’Ambient i el Paissatge, de Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sassari (Alguer, Itàlia) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències