79 50 5190 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/908/0000000830.pdf 1cb10640501f3ea168da566c3282c76e PDF Text Text Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) Prada de Conflent , 24/08/2007 Intervenció de Pasqual Maragall (transcripció): Moltes gràcies. Senyor President de la Universitat, Senyora Presidenta del Consell de Mallorca i estimada amiga: Em plau moltíssim estar avui aquí, rodejat de gent de per tot. Veig gent de la Terra Ferma, veig gent de l’Empordà, gent de les Illes, del Rosselló...Gràcies Francina per donar profunditat i abast amb la teva presència i la teva paraula a la regió europea que tots plegats formem. Jo crec que la victòria de la Francina i del Xisco ha estat una de les poques bones notícies políticament parlant dels darrers temps, deixeu-me que ho digui. Espero que els seus efectes seran tan positius com tots esperem. Mireu, Prada, abans, era un romanticisme històric i ara és futur. Abans era història i ara jo crec que és futur, perquè és Europa. Beneïts siguin doncs els qui la van inventar i felicitats siguin també els qui l’heu mantinguda. L’Euroregió és el nom que convé, probablement, al que aleshores, fa uns anys, es van anomenar Països Catalans, que potser era una denominació que s’esqueia des del punt de vista dels nostres sentiments, però que probablement no facilitava les coses en el sentit d’avançar pràcticament en la profundització d’aquest sentiment. Volia esborrar la ratlla, i de fet ja no hi és, la ratlla. Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla —menys segurament fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva—. En tot cas, crec que hem de dir clarament que aquesta Euroregió té un sant patró, i aquest sant patró es diu sant Pau Casals. En Pau Casals va tenir dos gestos importants —molts, d’importants, per descomptat— però dos de molt significatius a la seva vida: un va ser el seu discurs a les Nacions Unides, on va dir que Catalunya era una nació. Pràcticament es va saber, segurament per a milions i milions de persones, que Catalunya existia i que era una nació gràcies a Pau Casals. I després, quan es va instal·lar a Prada, perquè amb aquest posar-se ell a Prada, a la ratlla, estava dient moltes coses. Ja sabeu que ell -1- �tenia una casa a Sant Salvador, a la província de Tarragona, i aquell lligam entre la Catalunya Nord i la Catalunya més del Sud, per dir-ho d’alguna forma, jo crec que Pau Casals l’explicita millor que ningú. Ell hauria de ser, em fa l’efecte, i és, moralment, doncs, el patró d’aquesta institució. Ara què hem de fer? Crec que per descomptat hem de travessar tots els incidents de parcours, que diuen els francesos, que encara hi hauran, que encara hi ha —i tenim algunes notícies dolentes des d’aquest punt de vista del terrorisme, etc. aquestes últimes hores—, però nosaltres què hem de fer? Jo crec que hem de fer una regió europea, efectivament. I com es fa, una regió europea? En aquesta regió en la qual estem, ara tot just arribant, un té aquesta sensació, venint de la nostra Catalunya, a la Catalunya Nord, de trobar el Vallespir suau, el verd de França, els rius de debò que nosaltres pràcticament no tenim i també l’ordre republicà antic que és una cosa que sempre, des de l’altra banda de la ratlla, hem admirat. Doncs bé, què hem de fer? Com es fa, una regió europea? I vull anar a les coses pràctiques, no només a les romàntiques. Primer: millorant les infraestructures, accelerant el TGV Perpinyà-Nimes i accelerant també el de Tolosa-Narbona, perquè tot això també relliga l’Euroregió. A veure si el senyor Sarkozy, que amb la Constitució Europea està sent, sembla, més eficaç que no pas havien estat els seus predecessors i els nostres governants, a veure si també amb aquesta matèria té la mateixa eficàcia. I a veure el senyor Moratinos com es comporta. Ara tindrem la cimera francoespanyola a finals de l’estiu i serà el moment de comprovar fins a quin punt uns i altres estan disposats a anar endavant, en el sentit que ens interessa. En segon lloc: hem d’aprofitar les línies de l’AVE —ja veureu que vaig a coses molt concretes— per a mercaderies fins als ports de Barcelona i de Tarragona. Està previst que l’any 2009 sigui així. Per cert, el port de Barcelona ja té un centre logístic a Tolosa, en aquest moment. Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que -2- �nosaltres formem sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien. Tercera cosa que hem de fer: mobilitzar, jo crec, recursos en el terreny cultural. Crec que s’han de mobilitzar recursos per al Centre Pau Casals i crec que això s’ha d’aconseguir a través de les decisions que puguin prendre les persones que hi tenen, en aquest moment, competència: el senyor Malvy, Martin Malvy, bon amic, el senyor Montilla, la senyora Francina Armengol i el senyor Marcel·lí Iglesias, que per cert, no el veig per aquí i crec que hi hauria de ser, perquè a més ell, posats a ser, és de Bonansa. -3- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur de l’Euroregió Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent (França) Abstract A summary of the resource. Participació a la taula rodona "El futur de l'Euroregió" en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE). Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Catalunya Europa Regions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1645/0000000710.pdf 0e652a55ea78d1084aae1ea6a9c3e98f PDF Text Text P R I M O POLEMICA 3 P I A N O martedì 28 agosto 2007 ■ Chiti: se si parla di fucili il dialogo è impraticabile. Ma Bossi annuncia: sabotiamo il Lotto «Se si è ambigui sul terreno dello sciopero fiscale e addirittura si fa riferimento ai fucili, il dialogo sulle riforme diventa impraticabile». Così il ministro delle Riforme, Vannino Chiti, commenta le dichiarazioni di Umberto Bossi, che in un comizio in provincia di Bergamo, aveva evocato il ricorso ai “fucili” da parte dei “padani” nel perdurante contenzioso con la politica fiscale dello Stato centrale. Il ministro sottolinea infatti che «le parole in politica possono essere sassi, bisogna che tutti facciano capire alla Lega che il confronto può essere duro ma deve avvenire sul terreno della moderazione», conclude. E mentre scendono in campo anche le associazioni di chi paga le tasse, come la Federcontribuenti, che vuole denunciare il leader leghista, Bossi “alza il tiro”. Oggi La padania, quotidiano della Lega, rivela che il senatur sarebbe deciso a non giocare più alle lotterie. Questa sarebbe una delle cinque iniziative annunciate per tagliare fondi allo stato. INTERVISTA Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano CARLO BENUCCI P asqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano (Psc), ospite del congresso della Margherita della scorsa primavera, è stato il sindaco del rinnovamento di Barcellona, dall’83 al ‘97, e presidente del governo catalano dal 2003 al giugno scorso. Conosce bene l’Italia e segue con interesse la costituzione del Pd, che vede come il modello di un futuro partito europeo. Domenica Veltroni ha sottolineato la necessità di un «un nuovo campo» a livello internazionale e dunque di una «profonda innovazione dell’Internazionale sociali«Il socialismo sta». È una proposta ragionevole, molto farebbe positiva. L’Internazionale socialista, molto bene oggi, è soprattutto un’eredità storica a integrarsi che si colloca sul terreno della filosoin una realtà fia politica e della vecchia politica dei blocchi, ma in questo momento non più ampia» è di particolare attualità. È pertanto necessario velocizzare la realizzazione di un Partito democratico a livello europeo? La verità è che il Pde è ancora un progetto. Esiste il Partito democratico in Italia ma non in Europa. Ma non si tratta soltanto di un’idea, è un’alternativa ragionevole, prevedibile e condivisibile. Se l’Europa proseguirà la sua strada di trasformazione in una grande nazione, con la sua moneta e la sua bandiera ma anche con un suo sistema di difesa, credo che dovremo iniziare a pensare a un grande partito in ambito continentale. Un cammino ancora lungo… Il futuro Partito democratico europeo dovrebbe ampliare il suo territorio, perché adesso è una realtà circoscritta all’Italia. Gli italiani sono stati i più intelligenti ma sono convinto che tutti noi dovremmo seguire questa linea. I Ds e la Margherita hanno visto, molto intelligentemente, la necessità di unirsi «Bene Veltroni, un Pd europeo» Walter Veltroni con il sindaco di Parigi Bertrand Delanoe (Mimmo Chianura/Agf) in questo nuovo soggetto e hanno segnato un cammino che a mio avviso dovrebbero seguire tutti i socialisti nel resto d’Europa. Questo comporterebbe un superamento dell’Internazionale socialista? Io sono socialista da tutta la vita, sono stato presidente del Partito socialista della Catalogna e credo che il socialismo farebbe molto bene a integrarsi in una realtà più ampia. Credo che l’Europa abbia la dimensione degli Stati Uniti e quindi dovrebbe adottare un sistema partitico simile, con due grandi schieramenti nei quali le ideologie la smettano di essere simili a “religioni”. Ci dovranno essere meno credo e più preferenze fondate su proposte concrete. Qualcosa di più modesto, in un certo senso. Quali sono i prossimi passi in questo percorso? In Europa la destra ha già preso l’iniziativa. Sono un grande ammiratore dei gesti di Sarkozy e di Angela Merkel, che stanno cercando di risolvere il problema della costituzione. La sinistra ha bisogno dello stesso realismo. L’altro punto su cui la destra ci sta dando una lezione è nel campo euromediterraneo: la sinistra è molto tempo che sta parlando di fortificare la politica euromeditteranea ma tutto ciò avrà presto bisogno di un impulso concreto. In Spagna è già stato avviato il dibattito su un eventuale Partito democratico? Credo, sinceramente, che ci sia bisogno di fare uno sforzo in questa direzione, ma in Spagna si sta parlando davvero poco di un Partito democratico. La fondazione Catalunya-Europa, per esempio, è un progetto parallelo a quest’idea, un thinktank di imprenditori, intellettuali e politici che propone delle iniziative sulla “buona maniera” di governare. A quando il varo concreto del Pde? Credo che non tarderà molto la realizzazione di un Partito democratico europeo. Io ho già una lunga lista di persone che mi danno il loro sostegno per questa idea, in Catalogna. PD ■ VELTRONI HA RILANCIATO LA PROPOSTA DI CAMBIARE IL NOME DELL’INTERNAZIONALE SOCIALISTA IN “INTERNAZIONALE DEI DEMOCRATICI E DEI SOCIALISTI” «Il mio partito transnazionale». Walter vuole chiamare pure gli stranieri MARIO LAVIA S i era inabissata, vai a capire perché. La questione delle cosiddette famiglie politiche europee che aveva tenuto banco ancora prima che l’idea del Partito democratico prendesse corpo aveva via via perso forza: e sì che questo era parso un solco incolmabile fra Quercia e Margherita e poi un discrimine assoluto nell’ambito degli stessi diessini. Poi, più nulla o quasi. Fino a domenica scorsa, quando a Parigi Walter Veltroni ha pensato bene di ritirare giù la pratica sulla quale era andata depositandosi un bel po’ di polvere. E lo ha fatto veltronianamente, facendo balenare una suggestione inedita: l’idea di un Partito democratico che sia anche transnazionale. Un’altra carta gettata sul tavolo delle primarie. Fino al 14 ottobre c’è da star sicuri che non passerà giorno senza un’idea nuova. Alla lontana, qualcosa dell’antica intuizione dei radicali forse c’è. Si chiede Walter: perché nel Pd non possono trovar posto figure prestigiose dell’arcipelago democratico mondiale? Perché non giovarsi dell’apporto di idee di un Giddens, di una Kerry Kennedy, di un Lang (tre nomi a caso)? O qualche intellettuale indiano o israeliano? Perché non prevedere forme nuove di adesioni indivi- duali cariche di significato? Non da oggi Veltroni pensa ad un soggetto capace di relazionarsi con esprienze politiche extra-italiane, stante la comunanza di problemi fra Roma e Parigi, fra Gerusalemme e New York. Qualcuno ha già richiamato alla mente la nuova prassi sarkoziana: chiamare i “migliori” a collaborare. E può darsi che la fascinazione abbia colpito anche Walter. Dirà il tempo se col “suo” Pd verrà chiamato ad interloquire anche qualche personalità estranea alla famiglia del centrosinistra europeo. Parallelamente deve marciare l’evoluzione delle vecchie strutture politiche A Parigi ha riproposto l’idea di una nuova «casa»: «Credo che la straordinaria esperienza che l’Internazionale socialista ha rappresentato per il campo progressista mondiale debba oggi conoscere una profonda innovazione, a cominciare dalla costruzione di un soggetto la cui denominazione possa essere Internazionale dei democratici e dei socialisti». Un nome nuovo, dunque. Sarà vero quel che ha osservato Nicola Latorre: ne parlarono anche Fassino e D’Alema. Con argomenti e toni che alla Margherita sono per la verità sempre parsi un po’ al di sotto della necessità – da essa evidenziata tante volte – di un campo del tutto nuovo, che superasse le esperienze attuali non limitandosi ad una loro evoluzione. Ma la novità c’è. Per Veltroni si tratta di agganciare « forze essenziali come i democratici americani o il partito del congresso indiano e tante nuove forze che in Africa, in Asia e in Europa nascono dalle sfide del nuovo millennio». Il dibattito si è riaperto. Veltroni per primo sa che non si chiuderà il 14 ottobre e nemmeno nei mesi succcessivi. È un processo, come si dice. Enrico Letta ha osservato: «I contenitori politici europei devono evolversi e cambiare: servono modifiche profonde a partire dalla casa dei socialisti europei». EVENTI ■ A DRO IN TRENTINO È PARTITA IERI LA TERZA EDIZIONE DELLA MANIFESTAZIONE DI CUI È IDEATORE IL SOTTOSEGRETARIO OGGI IN LIZZA ALLE PRIMARIE I quarantenni di “Vedrò” parlano anche di Pd. E fanno il tifo per Letta RAFFAELLA CASCIOLI inviata a dro «I candidati regionali devono essere scelti sul territorio e non imposti da Roma». A Vedrò, per la terza edizione della manifestazione che riunisce ogni anno circa 400 quarantenni, Enrico Letta in una pausa dei lavori dell’incontro promosso dall’associazione di cui fa parte con Anna Maria Artoni e Luisa Todini, parla volentieri di Partito democratico. «Sono per un partito orizzontale e non verticista, credo siano importanti il contributo e le competenze di tutti. È per questo che i candidati non devono essere calati dall’alto». In maniche di camicia, il candidato alla segreteria del Pd è arrivato in Trentino, nella centrale idroelettrica Fies di Dro, dopo un mese passato a incontrare e ad ascoltare la gente sulle spiagge. Un confronto che prosegue anche qui. L’appuntamento di quest’anno, dal titolo evocativo “Un’ottica diversa”, si incrocia inevitabilmente con le primarie del Partito democratico anche se sia nella sessione plenaria di creatività e, soprattutto, il collegamento tra questa e la che nei dieci working group di Pd non si parla esplicitanostra cultura esiste e può diventare un carattere distinmente. L’idea però di guardare diversamente al futuro in tivo italiano – spiega Vettori – solo assicurando la stabiliun’ottica meno contingente è presente nelle relazioni di tà del sistema paese, solo se dalla gestione dell’emergenCarlo Ratti, direttore del SENSEable City al Mit di Boston, za contingente si riuscirà a passare a una strategica visiodell’architetto Gianluca Peluffo, dell’economista Paul ne del futuro». Fulminante invece la visione Omerod e dell’astronauta Roberto Vettori. del Pd del comico Enrico Bertolino: «Una diE se i primi “vedono” il futuro delle città e scussione da cortile, in cui i vari condomini dei modi di vita, con i piedi ben poggiati per Stradiotto: eleggono l’amministratore perdendo tempo e terra l’austronauta illustra la sua esperienza «Enrico accapigliandosi per le continue briciole sul nello spazio con i russi e gli americani. Anedbalcone di alcuni e le antenne non funzionandoti, ma anche una diversa percezione della funziona ti di altri. Un condominio in cui si elegge una realtà. Suggestioni, oltre all’opportunità di usci- anche con persona per simpatia, salvo poi lamentarsi re dagli schemi convenzionali. Di qui l’occasiodelle spese e della gestione. Un condominio in ne per parlare di prudenza o paura nelle scelte, un elettorato cui non si affrontano i problemi seri». di scommesse. In politica il nesso con il Pd è più ampio» Nel parterre di Vedrò, nonostante la comardito, ma Vettori non si sottrae come buona posizione trasversale, inevitabilmente le simparte del parterre che nelle pause discute di patie sono rivolte alla candidatura di Letta. Marco Straprimarie e della scommessa del nuovo partito. E, allora, diotto, sottosegretario allo sviluppo economico, nel parla domanda è quasi spontanea. Come si vedono dallo tito nuovo ci crede e ritiene che la pluralità delle candidaspazio i cambiamenti della politica italiana? «Il bisogno ture sia un bene: «In Veneto, dove nel 2001 sono stato l’unico parlamentare eletto direttamente, Letta trova le porte aperte anche in un elettorato più ampio. E l’obiettivo del nuovo partito deve essere quello di conquistare l’elettorato. In questo è determinante anche il modo di porsi che non può essere quello dell’antagonismo contro qualcosa o qualcuno. Ed Enrico queste caratteristiche le ha». Pungente Massimo Bergami, docente universitario, secondo cui «è deludente il modo in cui sta nascendo il Pd, con candidature imposte dall’alto. È senza dubbio diverso da come ce lo aspettavamo. Per questo vedo Enrico come una persona da votare: non è stato investito dall’alto, si è candidato mettendo a disposizione la sua competenza, ci ha messo la faccia, è un segnale di rinnovamento anche generazionale. C’è poi un problema di identità. Un grande problema che ruota oggi sulla diatriba intorno alla festa dell’Unità. Credo che rimettersi in gioco sia possibile ma non si debbano sprecare brand ormai consolidati altrimenti la somma delle parti sarà minore dei singoli addendi». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano: Bene Veltroni, un Pd europeo Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Benucci, Carlo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Socialisme Partit Demòcrata Europeu Itàlia Política Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/769/20070901_LV.pdf 5eeb8177d43a9aac95da2092ad0c2e66 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 01/09/2007 La Vanguardia, p.017, Opinión El laberinto del fauno burocrático PASQUAL MARAGALL Transcribo a continuación los pasos que hay que seguir con el objeto de solicitar una ayuda a la Generalitat para las obras de rehabilitación en un piso, para la ejecución de éstas y para la obtención de la ayuda solicitada. Lo mismo da que las obras las ejecute un constructor o que, como a veces sucede, y no es ilegal, las obras las realice el propietario, un familiar o un amigo. Se trata del caso más sencillo, de un caso de comunicado de obras, en que la obtención de la licencia es inmediata. Es distinto del supuesto de obras menores o mayores, en que por cada paso de tramitación de la licencia hay un tope temporal (por ejemplo, licencia de obras: dos meses. ¡Plazo que casi nunca se cumple!). Septiembre del 2005. Cliente visita a arquitecto. Consultas y elaboración del proyecto de rehabilitación para la obtención de la licencia municipal. Noviembre del 2005. Petición de ayuda para la rehabilitación de la vivienda. No cumple mínimos de habitabilidad. Enero del 2006. Primera inspección del técnico del distrito. Empiezan las obras. (Razonable). Julio del 2006. Acaban las obras. Enero del 2007. Un año y pico más tarde (ya todo acabado) llega el informe favorable de la inspección sobre la solicitud de ayuda. Se les informa de que deben ir llamando a la oficina para informarse de cuándo se abre el siguiente periodo de solicitud de ayudas. La situación se prolonga hasta julio. Cambian los impresos y las tasas. 30 de julio del 2007. Se hace entrega de la documentación solicitada. "Le tomamos la documentación y ya contestaremos". Pueden pasar X días o meses. Final indeterminado. Documentos necesarios (número de páginas, entre paréntesis): 1. DNI del propietario y del inquilino y la declaración de renta del solicitante. 2. Contrato de agua o de alquiler del solicitante (10). 3. Licencia de obras (1). 4. Tasas municipales (2,3). 5. Fotocopia de la solicitud de ayuda (1). 6. Autorización del propietario y el arrendatario al inquilino (1), 10 de noviembre del 2005. 193 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 7. Autorización de la representación del arquitecto (1), 10 de noviembre del 2005. 8. Certificado de inicio de obra (1), 13 de diciembre del 2005. 9. Certificado final de obra de rehabilitación (1), 12 de julio del 2006. 10. Certificado final de obra, 31 de julio del 2006. 11. Presupuesto final de la obra por la empresa. 12. Facturas del arquitecto. 13. Documento de adaptación de la licencia previa (2). 14. Resumen del coste de la obra. 15. Proyecto de obra. 16. Estudio básico de seguridad y salud. Total: coste de la obra, 30.000 euros; coste honorarios, 2.400 euros; tasas, 1.000 euros. Duración total: dos años y medio. PD. No haber avanzado más en la agilización de esos procesos es uno de los aspectos menos positivos de mi paso por el Ayuntamiento y la Generalitat. En catalán tenemos una expresión muy gráfica para expresar el disgusto consiguiente: em raca. P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 194 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1265 Title A name given to the resource El laberinto del fauno burocrático Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Burocràcia Arquitectura Administració Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/909/0000000677.pdf 670bf5692be6c37cedf86093ae91e196 PDF Text Text Pregó de la festa major de l’Escala de Pasqual Maragall De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea 02/09/2007 | L’Escala Un dia del mes de Juliol de 1992 la flama olímpica va arribar des d’OLIMPIA a la península. I el punt d’arribada va ser la platja d’Empúries, Emporion. Desprès va viatjar per tot Catalunya i per tot Espanya, fins a Canàries. Va arribar a Barcelona el dia de la inauguració dels jocs. Però hi van haver una sèrie de problemes. Havien començat abans d’Empúries, terme municipal de l’Escala, on Núria Espert i Irene Papas havien de llegir un text preparat per Xavier Rubert de Ventós. D’aquí a un moment m’hi referiré. Els problemes ja van començar a Olímpia, on la meva dona Diana i jo havíem anat a buscar la flama. Vem estar en el bosc d’ Olímpia, al costat del primer estadi olímpic de la història, mentre unes vestals encenien la primera flama olímpica amb uns miralls immensos, per no utilitzar cap instrument mecànic o artificial. Els miralls reflectien i multiplicaven els rajos de sol sobre el gas que emanava de la torxa. Inicialment tot va anar bé però el primer relleu va acabar malament perquè el lluitador de grecoromana que el va fer es va voler quedar la torxa tan sí com no, i va haver-hi un estira i arronsa important. Finalment la torxa, desprès de travessar varies illes gregues va arribar una nit a l’estadi olímpic d’Atenes, ple de gom a gom i va anar i cap al vaixell que l’havia de conduir per mar fins al golf de Roses. Quan dies desprès va arribar aquí, una noia bufona, una mena de sirena, va dur la torxa en una barqueta fins a la platja del moll grec i d’aquí un altre relleu la va transportar al bosquet on les dues actrius havien de pronunciar solemnement el seu parlament. D’Olímpia a Empúries el trajecte semblava absolutament lògic i totalment poètic. Si algun cop l’Esculapi ha somrigut devia ser aquell dia. A cal Gambo devien fer l’agost el mes de juliol. Però aquí va haver-hi la segona sorpresa. La Crida, un moviment en el que participaven gent que son bons amics, com Jordi Sánchez, van llençar octavetes amb “Freedom for Catalònia” o cosa similar sobre les dues actrius que llegien el text d’en Xavier Rubert i una mena de jurament olímpic en grec, del que recordo la rotunditat amb que la Papas pronunciaba: “APOL.LONA!”. No va passar res greu. La broma s’havia de repetir el dia de la inauguració per part d’alguns dels centenars de figurants de La Fura dels Baus que participaven en l’espectacle. Josep Miquel Abad va venir fins a la porta on estàvem Samaranch i les autoritats locals tot just abans de començar l’acte i em va avisar de que possiblement alguns dels figurants duien inscripcions independentistes a la pitrera i que farien un streaking ensenyantles. Però el propi cap del grup va clavar una bronca monumental als nois i no va passar res. Van haver-hi altres incidents entre Empúries i la inauguració. Crec recordar que de Tenerife, el punt extrem del recorregut de la torxa, vaig haver de tornar corre cuita per un atemptat terrorista. Ja abans de l’adjudicació dels Jocs a BCN l’any 86, el secretari d’Estat del Ministeri de l’interior Rafael Vera m’havia alertat que l’adjudicació dels Jocs podia generar aquest tipus de situacions i de fet n’hi van haver. Fins i tot em va advertir que França podria utilitzar aquest perill com argument per a fer avançar la candidatura de Paris. No va ser el cas. Però un cop adjudicats els Jocs, mentre es celebrava l’atorgament d’uns premis literaris al Palau Nacional de Montjuic, va caure una part del guix del sostre sobre la taula de Presidència – i al Palau hi havíem de fer una colla d’actes socials importants durant els jocs. Afortunadament els tècnics, Margarit i Buxadé, van trobar una solució provisional per evitar els moviments verticals de l’edifici posant una sivella d’acer en la claraboia oval de la sala. Poc desprès es va inclinar imperceptiblement, però es va inclinar, la torre de l’Estadi de Montjuic, que s’havia fet construir també sense fonaments per a la celebració d’un esdeveniment puntual que finalment no va ser possible, els Jocs Olímpics del 1928 – tot com el Palau Nacional, que es va fer per a l’Exposició Universal del. Tots dos edificis estaven simplement posats sobre terra. Tot anava d’un pèl. Barcelona era una ciutat que s’havia fet capital moderna a cop d’esdeveniments puntuals ... que havien de durar tot just unes setmanes, començant per l’Exposició Universal del 1888. �La ciutat no va superar aquestes precarietats fins al 92. Aquestes i altres: per exemple l’aixecament de la barrera que representava la via del tren de la costa. El Pla de Ribera, un vell somni de Pere Duran, la vila Olímpica, el Pla d’hotels, etc. etc. son fets d’aquell període. Però es clar: la ciutat es va endeutar en uns 290.000 milions de Pts. de la època amb crèdits a 20, 25 o 30 anys, que ara tot just s’estan acabant de pagar. (Per la qual cosa hem d’agrair a una colla de financers de la època, entre els quals el President del Banesto i el President de la Caixa, pel risc que ells també van córrer). Allò que va començar a Olímpia i Empúries ha donat nom a una època molt positiva de la capital de Catalunya i de Catalunya sencera. Del 77 al 92 vem tenir 15 anys de construcció de l’autonomia i de llançament de Barcelona com a capital europea, i d’ençà d’aleshores la conversió de les altres capitals, com Girona, Lleida, i Tarragona, de ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives. Desprès del 92 s’obre una època diferent que apunta cap al canvi de majories i Catalunya i l’aprovació de l’Estatut, que ara ningú no pot tocar seriosament perquè ja ha estat referendat pel poble de Catalunya. 2ª part: I ara què? Ara el tema son les infraestructures i els serveis energètics, temes que es van repetint d’una forma tan quotidiana que ens en acabarem cansant. A veure si es veritat que Ministeris i Conselleries hi posen remei seriosament i aviat es comença a veure que els ritmes de solució dels problemes canvien i s’ataquen les connexions en alta velocitat amb el nord i llevant, els aeroports i els ports, la connexió entre tots dos, les autopistes que falten, la millora d’aquestes xarxes elèctriques i telefòniques que es veuen arreu i que fan pena, l desdoblament de l’eix pirinenc, els túnels que falten, l’aportació d’aigua (si cal del Ròdan, sobre això no tinc criteri clar) les inversions que calen per a una agricultura, una viticultura i una industria alimentària de primera línia a Europa, etc. He estat amb la gent de la Unió de Pagesos com Pané, Puigpelat i Cussiné, he estat ahir a Montblanc, a la Conca, i m’he convençut un cop més que la societat civil catalana i els ajuntaments i les comarques estan vivint una etapa d’eclosió de projectes i de “ganes de fer” semblant a la que es respirava fa vint anys, quan ens van concedir els Jocs Olímpics a Lausanne. I que la capacitat d’endeutament és superior a la que teníem aleshores. Ja hem pagat el passat. Ataquem el futur. Obrim uns altres 10 anys de realitzacions, de grans realitzacions. I no dic 20 o 30 per a no donar als qui posen pals a les rodes i frens al carro no ens surtin dient que d’aquí a 30 anys ja estarà fet i no cal córrer. Potser sí que els peatges no son la millor manera de finançar-se, però així es com va començar tot a l’any 1960 amb l’autopista La Jonquera Múrcia. Les carreteres per arribar de Rupià a l’Escala estan no molt millor de com estaven quan vaig venir aquí a estiuejar en els primers anys 60! P. ex. entre Verges i l’encreuament de Bellcaire han desaparegut els plàtans i prou o quasi. “Big news!” La carretera de Figueres a Roses no sé si l’han acabat del tot. Anar a Port de la Selva encara és difícil. La collada de Tosses no diguem. Etc. Insisteixo, tot a l’hora no es pot fer, però aguantar dia rere dia l’ escampada de promeses i projectes que ara figura que sí que es faran, tanmateix sense connexió els uns amb els altres, amb calendaris canviants, sense un nord i sense un pla, acabarà cansant tothom i fent dels catalans el poble més escèptic del mon, i també el més malhumorat i a l’hora en el fons conformat. Necessitem un Pla de Desenrotllament de l’economia i les infraestructures, o com se’l vulgui denominar, amb calendaris, precisions, explicitació del finançament, projecte per projecte i any per any. I necessitem el compromís de les institucions públiques i financeres i la subordinació planificada de les estructures públiques intermèdies, com les diputacions provincials, que controlen xifres econòmiques importants, a aquestes finalitats i aquests plans, limitant una mica si cal la seva llibertat de selecció de projectes. I cal implicar al sector privat i les empreses en aquest Pla de Desenrotllament. Ha de ser un esforç concertat. S’ha convèncer els empresaris catalans de dues coses: 1 que això va de debò; 2, que ells hi han de col·laborar si volen seguir gaudint de la llibertat de criticar la manca d’inversió pública. Falta capital amb capacitat d’arriscar i amb un cert esperit de país. Massa empreses de punta s’estan venent a la jubilació dels seus creadors dels anys 60 i 70. La formació dels centenars (si no milers) �de professionals, empresaris i acadèmics que en aquests darrers anys han sortit de les Universitats estrangeres o nacionals i de les excel·lents escoles de negocis que hi ha a Catalunya, entre les millors d’Europa, haurien de garantir el capital humà que necessitem per fer aquesta passa endavant. El període expansiu que s’albirava l’estiu del 1992 a Empúries s’ha esgotat. N’hem d’iniciar un altre. L’Escala. 2 de Setembre del 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pregó de la Festa Major de l'Escala: De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. L’Escala Abstract A summary of the resource. Acompanyat d’Estanis Puig, alcalde de l’Escala, Pasqual Maragall ha protagonitzat el pregó de la Festa Major de l’Escala 2007. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource L'Escala Festes majors Catalunya Europa Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/910/0000000678.pdf 9bc6db5014f989d09d5b8cb4f7c62280 PDF Text Text Intervenció del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat 11 de setembre de 2007 | Palau de la Generalitat (Salutació a les autoritats i assistents) Es un honor per a mi, per a la meva família i els meus companys i companyes, rebre el màxim guardó de la Generalitat, val a dir de Catalunya. Ho és també pels meus amics, molts dels quals s’haurien de considerar condecorats perquè sigui des del Partit dels Socialistes de Catalunya, sigui des dels Ciutadans pel Canvi, sigui des de la ciutadania que ens ha votat, contribuïren a fer el canvi a Catalunya i per tant a demostrar que Catalunya era un país amb diversitat, amb bàndols igualment honorables, amb dialèctica: un país viu. I tant viu! Podrien dir alguns. Com que va reaccionar al carrer multitudinàriament quan va ser necessari. No només l’11 de setembre, que gràcies a Deu s’ha convertit en un acte festiu superant la protesta i les divisions d’anys enrere, sinó també contra la querella al President que m’acompanya i contra l’assassinat de l’Ernest Lluch, aquell dia en que la Gemma Nierga, davant de les autoritats – entre les quals el President del Govern Aznar, que va tenir la dignitat de ser-hi – va dir, se’n recorden?: “Ustedes que pueden, dialoguen!” Avui estem aquí en un 11 de setembre que s’ha convertit en un dia mundial del dolor, a Barcelona, a Santiago de Xile i a New York, tres ciutats bombardejades, per Felip V, per Pinochet i per Al Qaeda, i que simbolitzen la llibertat. Justament durant molts anys vam haver de celebrar l' 11 de setembre dos cops: un a la plaça Salvador Allende, darrere el Putxet, i un altre a les Rondes, i encara un altre a Sant Boi on va morir i és enterrat Rafael Casanova, l'alcalde de Barcelona que va caure ferit aquí al costat, a les Rondes, en defensa de la ciutat contra les tropes de Felip V. Avui tinc l'honor de rebre el màxim guardó del meu país de mans d'un President de la Generalitat nascut lluny d'aquí, a Iznájar, un nou català, que ha mamat dels carrers i places de Cornellà la veritat de la vida d'una de les diverses Catalunyes profundes, la Catalunya obrera dels barris amb edificis de 16 pisos sense ascensor quan ell hi va arribar, tan catalana com la de l'Eixample de Barcelona o la de la Plaça Major de Vic o la Catalunya dolça del Baix Empordà o la rostida del Camp de Tarragona i de l'Ebre o la humida i verda del Pirineu o la infinita de la plana de Lleida. El meu país, com deia encara ahir a la nit de nou Lluís Llach a la televisió. Ítaca. Ell que l'ha viscut a Verges i a Porrera. O Raimon fa un parell de dies en l'homenatge al mestre Ros Marbà, quan després de cantar Et Recordo Amanda em deia les seves conviccions nacionals. I jo li recordava el passeig de Joan Fuster i Josep Pla per I'Horta de València on un li deia a l'altre: "Aquest país és bonic". I l'altre a l'un: "Si, és bonic perquè és ric". I jo que sóc mig català, mig 1 �valencià, i fill d'una dona de sang valenciana que va estudiar a l’Instituto Libre de Enseñanza, i nét de poeta, hi estic totalment d'acord. Rebre en aquest dia a la meva ciutat, de la que he estat alcalde quinze anys i tinent d’alcalde tres més, i en la que he presidit la Generalitat de Catalunya i proposat el seu nou Estatut, és el màxim honor que he rebut o pugui rebre mai. Em reca no poder compartir-ho amb els meus pares, que s’ho mereixien, i amb els qui ens han faltat massa aviat, com José Ignacio Urenda, el meu mestre polític, Tere Muñoz, i el meu germà Pau. Però em conforta pensar que els meus fills i néts, i els meus amics, començant per Narcís Serra, n’estaran orgullosos. El meu avi, que s’estimava Espanya, li va dir un dia “Adéu”, perquè Espanya no entenia Catalunya, no copsava la seva pròpia diversitat i s’entotsolava a la “Meseta”. Aleshores, el 1907, Catalunya tirava milles i Barcelona implantava l’ensenyament local seguint el model de Chicago amb les escoles municipals del Mar i del Bosc. Tot semblava possible. Endebades. Havien de venir encara les guerres del segle XX, la del 1914/1918, la terrible guerra d’Espanya, en la que es van bombardejar des de l’aire, per primer cop, ciutats com Barcelona, Madrid i Gernika, i la Segona Guerra mundial. Avui tot això sembla un malson. Encara hi ha guerres, i guerres de religió, que són les pitjors, però el món ja no és el que era, afortunadament, i els canvis polítics que s’albiren, al vell i al nou món, preparen, n’estic convençut, un esdevenidor molt millor pels nostres fills i néts. Catalunya serà algú en aquest món. Sens dubte. Europa veurà aviat l’eclosió definitiva de nacions no estatals: Escòcia, Flandes, Bavaria, i Catalunya, Euskadi i Galícia, i potser reagrupaments com l’Ibèric del que ara es parla. I això no l’afeblirà, ben al contrari. No afeblirà Europa, ni tampoc Espanya, Alemanya, Gran Bretanya o Bèlgica. Europa, a diferència de les Amèriques, no serà un continent monolingüe. I això vol dir que estarà en millors condicions per a entendre el món, dir que ho estaria per arreglar el món seria excessiu. En tot cas quan el gal·lès David Crystal va dir en el Fòrum de les Cultures que el nombre de llenguatges del món minvava any rere any ens estava dient també que el català és un símbol, salvat per poetes, mestres i editors. I lectors. Gent inofensiva, però decisiva per a això que en diem "preservar l'espècie". Perquè ja sabem que la pèrdua de diversitat afebleix les especies. 2 �I en aquesta Europa Catalunya hi serà una nació, espero que algun dia reconeguda no solament en el preàmbul del seu Estatut sinó en la Constitució del seu Estat. Tot arribarà. La paciència no ha estat mai una virtut absent del nostre arsenal. Per bé que de tant en tant convé que la rauxa calculada s'imposi a la parsimònia sistemàtica. Crec que estem en un d'aquests moments. I ho crec no perquè simplement estiguem farts de tot sinó perquè tenim arguments i aliats en la Europa multiestatal. A Europa hi ha més cultures que països, més nacions que estats. Tanmateix convé no esperar que les coses convergeixin per si mateixes cap a un final feliç. És arribat el moment de dir clarament que a la Península hi ha quasi la meitat de les nacions sense estat d'Europa. I convé també que no creguem que del reconeixement d'aquest fet se'n derivarà la nostra felicitat. En absolut. Si les nostres empreses no son més competitives i ambicioses; Si les continuem venent a fora quan la família que les va crear se'n cansa i es retira amb els calés de la venda; Si les nostres escoles no tornen a ser tan innovadores com ho van ser l'any 7 del segle passat; Si no entenem que en el coneixement d'idiomes i que en la bona marxa i creativitat de les Universitats hi ha quelcom crucial per a ser un país competitiu; Si les nostres extraordinàries empreses farmacèutiques perdessin la capacitat d'invertir en desenes de nous productes per a trobar-ne un de realment nou i rendible; Si no entenem, a sensu contrario, que els fàrmacs ja amortitzats s'haurien de vendre al tercer món a preus que no incloguin el cost de la recerca inicial que els va crear; Si els nostres hospitals punters no arreglen aviat els seus problemes financers, cosa que per cert esta passant, afortunadament; Si el nostre capital risc no arrisca o se'n va fora; Si no tallem la cantarella interminable de les infraestructures que no arriben i les fabriquem nosaltres, conscients que són elles les que ens faran rics i no a l'inrevés; Si no casem l'Aeroport i el Port buscant unes sinergies evidents que no a tot arreu es donen; 3 �Si no invertim massivament en coneixement i sobretot en el disseny de bones pràctiques, val a dir, en l'exigència d'utilitzar per a cada funció el millor procediment, que és un dels objectius principals de la Fundació Catalunya/Europa que estem creant; Si no entenem que l'acció social i institucions com Caritas i altres són absolutament bàsiques per a mantenir el to dels nostres barris; Si no creem d'una vegada les set vegueries per a substituir les províncies i no restablim l’Àrea Metropolitana de Barcelona; i finalment, si no tenim un Pla Estratègic que organitzi tot això, no serem a Europa el que tenim dret a ser: un país punter, sensible i ric. De nou moltes gràcies. En nom de la meva família, dels meus amics i amigues, dels meus col·laboradors i col·laboradores, val a dir de tots aquells que m'han ajudat a fer el que sigui que m'ha fet merèixer la Medalla d'Or del meu país, gràcies Catalunya! Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat Abstract A summary of the resource. Maragall rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, juntament amb Jordi Pujol, de mans del president José Montilla. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Medalla d'Or Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-11 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) Relation A related resource Publicat a Gencat.cat: <a href="https://web.gencat.cat/ca/generalitat/accio-govern/premis/medalla-or-generalitat/guardonats-medalla-or" target="_blank" rel="noopener">Guardonats amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Cataluny entre 2000 i 2009</a> Publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya:&nbsp;<br /><a href="https://dogc.gencat.cat/ca/document-del-dogc/?documentId=395223" target="_blank" rel="noopener">DECRET 190/2007, de 4 de setembre, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya al Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira.</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/770/20070912_LV.pdf e67032aad159bcd589802eb51f27f170 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/09/2007 La Vanguardia, p.025, Opinión El rey Fernando según Gracián PASQUAL MARAGALL EL JESUITA ARAGONÉS Baltasar Gracián escribió para Fernando el Católico lo que Nicolás Maquiavelo para los Médicis Gracián, jesuita aragonés, escribió para el rey Fernando de Aragón, Fernando el Católico, lo que Maquiavelo para los Médicis, si bien no defendía tanto la razón de Estado maquiavélica como "la buena razón de Estado", o tal cosa Tierno Galván comentaba. Su El político (Zaragoza, 27 noviembre 1640) ha sido situado en la línea de la República de los griegos y El príncipe de los italianos. Los de mi generación somos de poco más de 300 años más tarde. Nací justo entrando en el año 1941. Tres generaciones de personas que viviesen 100 años nos enlazarían. Nada. La prueba de esa cercanía voy a tratar de demostrarla en este modesto artículo. El padre Batllori, también jesuita, una de las personas más sabias que he conocido, editó las obras completas de Gracián en 1969. Según el prólogo de Aurora Egido a la minúscula edición del año 2000, de la Diputación de Zaragoza - tan minúscula que me cabe en la palma de la mano-, en 1640 Gracián está en Madrid, pero "admirado, y a la vez asqueado, de las maravillas e intrigas de la Corte" (sic), se traslada a Pamplona y en diciembre vuelve a Zaragoza. Gracián fue amigo fiel de Francesco Carafa, duque de Nochera, napolitano, lugarteniente y capitán general de los reinos de Aragón y Navarra, con el cual instó al rey el 6 de diciembre de 1640, siempre según Aurora Egido, "a que hubiese negociaciones y no guerra con Catalunya en previsión de la intervención francesa", cuestión en la que la Compañía de Jesús, por lo visto, tuvo actitudes muy firmes. "El hecho constatado (es) que el duque de Nochera (dedicó) su vida a la construcción de una Europa unida y católica". Como virrey representaba la autoridad real en el control de la impresión de libros, pero en Aragón no hay un virrey único "sino tantos cuantos integran los reinos y Principado". En todo caso El político "aparece como un discurso en primera persona ofrecido al duque de Nochera". La obra es una alabanza ( "paradójica", dice Egido) "de una monarquía austriaca que en la guerra de Catalunya no había concebido sus ideales políticos con idéntica previsión que el duque de Nochera". Finalmente, Egido comenta "la ironía que representa proponer como modelo a Fernando el Católico en momentos de tan grave crisis como los que atravesaba la Casa de Austria en 1640 en relación con el Principado (Catalunya) y la Corona de Aragón en general". Egido señala la existencia de una edición francesa, Le politique dom Ferdinand le Catholique (París, 1732, es decir, poco después de la entrada de Felipe V de Borbón en Barcelona en 1714). Del libro se hicieron también traducciones al alemán, holandés y polaco, además de las italiana y francesa. En la página 14, es decir, para páginas tan pequeñas, al principio de todo, se dice que "En la monarquía de España las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las 195 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA inclinaciones opuestas, los climas encontrados, y así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir". (De 1640 a 1998: cuando estando en Roma nos visitó Felipe González yme animó a concurrir a las elecciones a la Generalitat del año siguiente, habían pasado 350 años, pero el tema de Gracián coleaba todavía, y sigue coleando. Como he explicado un montón de veces mi condición fue el federalismo diferencial, lo que aquellos que quisieron desacreditarlo llamaron federalismo asimétrico.) Métese luego el autor en una disquisición sobre la genealogía de la Casa de Aragón "que fue siempre fecunda madre de héroes" y sobre la mezcla de la dinastía borbónica ( "seminario de valerosos caudillos"), con la de los Austrias, en el príncipe de España - que permitía imaginar en el futuro rey "el valor para ser Monarca del Universo". Sigue con el cerco a que se vio sometido cuando niño, con su madre Juana, en Girona, y continúa, en flash back,con un impagable relato de la infancia de un rey muy anterior y venerado en Catalunya y Aragón quizás más que ningún otro: Jaime I. "Desamparó al niño Jaime, famoso conquistador de Aragón, su mismo padre el rey don Pedro; aborreciole aun antes de engendrarle (*) (...), no quiso darle lo más principal de la educación, y aquí tuvo su mayor dicha, pues substituyendo (le) el valeroso Caudillo conde Simón de Monfort, le fue padre y ayo juntamente, pues se han de criar los propios hijos como extraños, y los extraños como propios" - y pone como ejemplo a Alejandro Magno, que por lo visto, según Gracián, triunfó por envidia y emulación de las hazañas del padre, Filipo-. "El amor o el recelo paterno es un fatal escollo", concluye el autor. Curiosa historia la de Pedro II, Jaime I y Simón de Monfort, que se entrecruza ahora en mi recuerdo con la de la moderna eurorregión Pirineos / Mediterráneo que creamos con Georges Frèche (cuando era alcalde de Montpellier, la ciudad donde nació Jaime I), los alcaldes de Toulouse, Zaragoza, Ciutat de Mallorca y la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, que ofició de anfitriona en aquella ocasión. El alcalde de Toulouse, Dominique Baudis, no pudo venir porque, como es costumbre, o lo era entonces, estaba en París, y le representó el teniente de alcalde Jacob. Alguien contó que Jaime I era nuestro rey, el de todos los presentes, porque nació en Montpellier, se formó en Monzón, fue conde de Barcelona y rey de Aragón, y conquistó Mallorca y Valencia. Y entonces Jacob, bajo el cuadro de Jaime I que preside aquella sala del Ayuntamiento de Valencia, protestó por la omisión de su ciudad alegando que los señores de Toulouse estuvieron en Muret contra Simón de Monfort, y por tanto a favor del padre de Jaime I, Pedro II, que si no recuerdo mal murió en la batalla que lleva el nombre de la ciudad. Es decir, que todos éramos de la misma dinastía, por decirlo así. Lo fuerte en ese caso es que Jaime I se hubiera formado con Simón de Monfort ¡de padrino!, pero es que perdimos la batalla de Muret, claro, y se quedaron al niño. No sé qué efectos deducir de ello. Los historiadores nos ayudarán en este punto, seguro. En todo caso Gracián volverá más adelante (p. 70) a nuestro rey, en el terreno del análisis de virtudes y defectos para afirmar que "el batallador Don Jaime tuvo algunos defectos de hombre y heroicos desvelos de rey: de diez años empuñó el cetro con valor de treinta y con madurez de ciento". Volvamos a Fernando II el Católico, que siendo posterior a Fernando III el Santo, le precede en la numeración porque más Fernandos hubo en Castilla que en Aragón. 196 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Siendo menor de edad presidió las Cortes de Aragón en Zaragoza. "Previó que los que procuraban que fuese rey de Castilla no lo hacían porque mandase él, mas cebándoles en esta su engañada pasión, valiose de sus intentos para revolverse después contra ellos, y vencidos unos y otros fue rey". Y lo fue, dice, prevaleciendo la prudencia "sobre la común inclinación (...) a seguir lo contrario del pasado (...) que pudo la naturaleza unir las sangres pero no los juicios, herédase tal vez el gesto, pero nunca el gusto". "Pareciéronle a Fernando estrechos sus hereditarios reinos de Aragón para sus dilatados deseos, y así anheló siempre la grandeza y anchura de Castilla, y de ahí a la Monarquía de toda España, y aun a la universal de entrambos mundos". Y comparando ese espíritu emprendedor con el del pasado, se remonta Gracián a la serie de reyes de Castilla que van de Rodrigo a Witiza y Wamba y a la decadencia de los godos. Pero en Aragón fue distinto: "Sólo en Aragón faltó esa dependencia del Estado de la Monarquía, porque fueron extravagantes sus reyes, todos a una mano esclarecidos, desde Ramiro I y aún desde García Ximénez hasta el católico Fernando, ninguno fue incapaz ni delicioso y al contrario de otras Monarquías, el último fue el mejor (...) Naciones hay que echan a perder a sus reyes y otras que los ganan". Es más: "Cada uno de los ricos hombres de Aragón era el espejo de su rey, (y Aragón era) nación al fin propia para oficina de sus reyes". En este punto quiero hacer una digresión y recordar algo que Gracián no cita, y es la fórmula del juramento que los señores de Aragón hacían ante el rey en la coronación, fórmula que creo recordar citaba Robert Hughes en su espléndido libro Barcelona.Decían los nobles: "Nos, que cada uno valemos tanto como Vos, y todos juntos más que Vos, os hacemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y derechos, y si non, non". El alcalde Porcioles, al final del franquismo, aceptó el cargo demandando que se respetaran las tres Ces: Compilación, ASTROMUJOFF Castillo y Carta. La Compilación se refería al derecho catalano-aragonés (que entre otras particularidades determinaba la primacía del hereu,el hijo mayor, frente al sistema castellano de reparto más democrático) (**). El castillo de Montjuïc parece que se ha transferido ya ahora, terminando la sinrazón de que el lugar desde donde el ejército bombardeó Barcelona y donde fue fusilado el president Companys, mi cuarto antecesor, antes de Irla, Tarradellas y Pujol, siguiese en manos del Estado. Y la Carta, o derechos y obligaciones especiales de los ciudadanos de Barcelona, debería replantearse ahora en el ámbito metropolitano, y ésa es la intención del alcalde Hereu. Pero volvamos a Fernando el Católico. Y a sus defectos, que según don Baltasar fueron exagerados en el extranjero. "Si faltó no fue por faltar, sino por contemporizar efectos de la ocasión, no del vicio. Arguye contradicción que los extranjeros atribuyan todo lo malo, y los españoles le nieguen todo lo bueno". No deja de ser curioso: más que ensalzar al rey, al que más bien perdona o del que pide perdón para sus defectos, ataca o discute a sus adversarios y críticos, que parecen ser legión. "Con ser tan conocidos y seguros sus aciertos, no contento, no satisfecho de su interior y de la pública aprobación, solía este gran príncipe examinarse de rey". Y concluye: "Si es tan dificultoso conocerse cualquier hombre, que será un rey? Conocerse en sí mismo no lo permite la propia afición, conocerse en los otros no lo sufre la trascendental adulación. Pero aquí entra la industria de si él es sabio". Perfecto. ____ 197 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA (*) De hecho, Pedro II se encamó engañado, previamente desorientado por su entorno, y creyendo que la mujer con la que yacía no era su mujer. (**) Mi suegro, de apellido catalán y familia procedente de Matadepera, nació en La Rioja porque su padre, segundón, tuvo que hacer las Españas vendiendo tejidos. La tienda la instaló en la famosa calle mayor de Logroño, donde haciendo algún esfuerzo todavía puede verse la inscripción "Almacenes Garrigosa", aunque no ya el rimbombante rótulo: "La Gran ciudad de Londres". En esa tienda trabajó de niño Escrivá de Balaguer (en realidad, Escriba), fundador del Opus Dei y aragonés de la Franja, como Iglesias, el actual presidente de Aragón. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 198 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1266 Title A name given to the resource El rey Fernando según Gracián Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 25, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Aragó Història Euroregió Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/911/0000000679.pdf e39708ba38bb08d282664e92243bad1f PDF Text Text Presentació de Pasqual Maragall del llibre de Germà Bel i Xavier Fageda “AEROPORTS I PODER” 13/09/2007 | Cercle d’Economia "Iberia tiende a anular vuelos desde Barcelona" Un titular impagable de La Vanguardia del 4 abril 1994, en vida meva com alcalde. Quin esglai! Encara que tot seguit deia que les altres companyies es mantenien fidels. M'imagino l'escenari: "Se han acabado los Juegos, ergo se acabó la broma". Tot casa amb la idea de que Barcelona ja en tenia prou i que Maragall era una mena de "gota malaya", que no parava de demanar diners, com una tortura xinesa que no parava, no parava. En realitat es van invertir entre una cosa i altra per sobre dels 200.000 milions de pessetes de l'època - no l'Estat: entre l'Estat, l'Ajuntament , la Generalitat, i els privats, entre els quals, p. ex. El Banco Español de Crédito en mans de Mario Conde, que va finançar bona part dels costos de funcionament dels Jocs, no de les inversions, eps. Des d’un turonet de Montjuïc ens miràvem amb Conde l’anella olímpica, el Palau Nacional, el palau d’esports de l'Isozaki etc. i l'home va exclamar: "a este país, o a esta ciudad, no ho recordo, no lo va a conocer ni la madre que lo parió". Jo diria que entre aquestes xifres, que ara tot just ara s'han acabat de pagar, no hi havia la inversió en l'aeroport. Perd mirem al futur: ja hem pagat el passat, és el moment d'invertir en futur, i per tant endeutar-se, em temo. Estem nets. Creixem per sobre de la mitjana europea. És cert que tenim una inflació relativament alegroia, però qui no plora no mama, i qui no riu encara menys. I no em refereixo a que haguem de seguir lamentant-nos per les jugades que ens fan i els diners que no ens donen - que també es pot fer sinó que val més en tot cas assegurar-se de que el capital físic hi és, o que el tindrem, com sigui. Crec que de cara a la preparació d'aquest futur a 7 anys, el que queda de legislatura i una altra de sencera, com a mínim, ( i potser amb això no n'hi haurà prou i haurem de planificar tres anys més fins les portes de la del darrer any de la tercera legislatura, l'any 2017), per a tot això, caldrà establir un compromís important de la societat catalana en la millora del nostre capital físic, del nostre capital de coneixement i del nostre catàleg de bones practiques. No sé si no fora bo formalitzar aquest projecte com a pla català de desenvolupament econòmic, polític, social i ambiental, i dic també polític per a que la tots els temes vagin junts i no competeixin l'ambició política i les noves alineacions partidàries més o menys amples amb les determinacions de caràcter més tècnic i econòmic. Que una cosa no faci oblidar l'altra, ni l'altra la una. 1 �Concrecions. Empenta calculada i a mig i llarg termini. No ens discutirem pel nom de la cosa. L’important es fer-la. En aquest pla l'aeroport de Barcelona, amb una gestió autònoma, com reclamàvem aquest estiu amb en Germà en un article, hi ha de jugar un paper decisiu. Els aeroports. També els de Girona, que creix molt ràpidament, i els de Reus/Tarragona i esperem el de Lleida. I el de Sabadell. Fins i tot a la Cerdanya hi ha moviments d'avionetes, i Andorra té capacitat d'atraure passatge. Si això es lligués ferroviàriament amb França via Bourg Madame i Prada de Conflent, tant mieux. Però no sembla que el trenet francès sigui una infraestructura suficient tal com és hores d'ara. Això, és el que diu Joan Torres, president de FF. de la Generalitat. Els aeroports per si mateixos no bastarien. Tant de bo l'aeroport i el port de Barcelona, i potser la Zona Franca, es coordinin per a crear un pol econòmic i logístic que fora el més impostant del sud d'Europa i del Mediterrani. L’Àrea Metropolitana de Barcelona té en aquest tema un dels seus reptes centrals. Crec que així, aniria en la línia del que proposen Germà Bel i Xavier Fageda en el seu "Aeroports i poder". D'altra banda la duplicitat entre l'aeroport vell i el nou, a mi, sempre m'ha semblat més un avantatge que un inconvenient. En el cas de Madrid, que havia de gastar en el nou aeroport 1 bilió de les antigues pessetes, contra el mig bilió del de BCN, aquesta complementarietat no és dona. I compte que aquestes xifres s'han superat. Fa no tant anys aquestes xifres haguessin representat 1 per cent i el mig per cent ce la Renda Nacional espanyola - no sé si ara n' haurem de dir la Renda Estatal (li preguntarem a en Carod). Un cop l'ambaixador americà em va dir que entre Barcelona i Madrid, A.T.T., la Bell telefònica americana, havia triat Madrid per la inexistència de vols non stop Barcelona New York. Les coses son així de senzilles. També és cert que anys després US West, una de les 7 Baby Bells que van resultar de la partició del monopoli telefònic americà, de la mà de Maureen O'Ryan, va cablejar Barcelona amb fibra òptica ben abans que Madrid. El cap de gabinet a l'ajuntament, Xavier Roig, va ser el primer que va entendre la importància del tema i va començar connectant la Casa Gran amb l’edifici d'Estadística i amb Montjuïc. Tornem a l'Aeroport i acabem aquest viatge per la logística i l'aviació. I acabem parlant, com no, només un moment, de política, que és el que agrada als cronistes. Quan vam discutir l'Estatut amb el representant de Moncloa senyor Caamaño, i amb el Sr. Zapatero, l'aeroport es va caure de l'articulat. Ja he dit mil vegades que això no ha estat tan i tan decisiu. Com deia aquell, em penso que era Felipe González, "gato blanco o gato negro, lo importante es que cace ratones". Si 2 �ara diguéssim: "Nació o no nació, l’important és que tingui aeroport transoceànic" ens dirien iconoclastes. Però bromes apart és aquí on ens hi juguem les faves. M'agradaria, des de la Fundació Catalunya/Europa que estem animant amb una colla d'empresaris i professionals, analitzar el funcionament de l'aeroport. La Fundació no pretén fer la revolució sinó més modestament dreçar un catàleg de bones practiques, val a dir, veure com es fan les coses allà on les fan ben fetes. I per això evidentment haurem de comptar amb els autors d'aquest llibre. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del llibre de Germà Bel i Xavier Fageda “Aeroports i poder” Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d’Economia (Barcelona) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Infraestructures Aeroports Administració pública Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/912/0000000680.pdf fad1527424a437f3d0e19f3bfe6be209 PDF Text Text Estatut i Constitució, les reformes estatutàries i l’articulació territorial de l’Estat Pasqual Maragall 19/09/2007 | Parlament de Catalunya, XIV Jornades de l’Associació Espanyola de Lletrats de Parlaments Fa una colla d'anys vam comentar amb Francisco Rubio Llorente primer algunes idees sobre la reforma constitucional i un temps després amb el Sr. Caamaño el projecte d'Estatut de Catalunya. El professor Rubio, y segueixo en castellà perquè ho entengui tot, (para que se entienda todo por parte de todos), proponía denominar Comunidades Nacionales a Euskadi, Galicia y Catalunya para evitar que las partes de Valencia, Baleares y Navarra que son de habla catalana o vasca, respectivamente, quedaran olvidadas en el intento. Luego en el Estatut aprobado en Madrid, más concretamente en el preámbulo de I'Estatut, que no tiene carácter dispositivo sino descriptivo, se dijo que los catalanes se consideraban a sí mismos nacionalidad. El Estatut fue refrendado por el pueblo de Catalunya el 18 de Junio pasado, hace poco menos de un año y así parecía cerrarse un capítulo sin duda decisivo de la historia de Catalunya y España. Recordemos que durante la República las cosas fueron peor. El enviado de Macià a Madrid, Jaume Carner, volvió a Barcelona con Catalunya como región habiendo salido de aquí con la pretensión, aprobada por el Parlament de Catalunya, de que Catalunya era una nación en el seno de la Federación de Repúblicas Ibéricas. Y Macià tuvo que aceptar. En todo caso el pueblo de Catalunya, el 18 de Junio pasado, hace menos de un año, sancionó en Referéndum el Estatut aprobado en el Congreso y el Senado. Ahora el Estatut está en manos del Tribunal Constitucional. Puede darse el caso de que sea modificado por el mismo. Y entonces viviríamos el contrasentido de que cualquier ciudadano de Catalunya que hubiese votado el Estatut pudiera pedir la repetición del referéndum arguyendo, con toda lógica, que lo él o ella votaron no fuera ya lo que finalmente quedase establecido. Puede ser que por mera prudencia, el Tribunal, sobre cuyos próximos cambios, lógicamente, recaen toda clase de temores, deje el Estatut prácticamente intocado. Pero ocurrir lo contrario. Y no sería bueno que si lo contrario no hubiere ocurrido (y uso aquel futuro subjuntivo que en el colegio nos traía a mal traer) se sospechase que los tribunales actuaron por presiones del gobierno, o los gobiernos. 1 �Nos hemos metido en un lío. Reconozcámoslo. Es más. Algunas de las cosas cuya transferencia se cayó del Estatut, como el Aeropuerto y los Paradores Nacionales, acabarán siendo transferidos, entre otras cosas porque son pocos ya los países en los que los aeropuertos son del Estado. Recuerdo que el buen alcalde de Nápoles de la época, Bassolino, me comentó hace años que su aeropuerto, que era municipal, lo había vendido a la Britsh Airport Authority, quedándose el municipio una “golden share”, una acción de oro con derecho de veto sobre las decisiones estratégicas. Y aquí todavía estamos en que AENA, que empezó siendo una corporación de los ingenieros aeronáuticos, sigue determinando como funciona el Aeropuerto de Barcelona. Y en que la joint venture Puerto--Aeropuerto tiene limitaciones poco sensatas. Menos mal que el Consorcio de la Zona Franca, aquella institución saneadísima que don Antonio de la Rosa esquilmó, ahora ya en buenas manos, se ofrece para construir en el aeropuerto unos hangares que permitirán a las aeronaves, no solo dormir en Barcelona, sino ser entretenidas y reparadas. De todo lo dicho se deduce que es mucho más importante la garra, la ambición y el acierto de las instituciones catalanas, y se me apuran de las empresas catalanas, que muchas disposiciones legales. Lamento venir a esta sesión para acabar diciendo que todo depende más de la voluntad, de la ambición y de garra de los gobiernos y de la sociedad civil, que de las grandes leyes que hemos venido a comentar. Por supuesto que algún día la Constitución española tendrá que sufrir cambios que casi sonroja no haber hecho antes, como la denominación en la Constitución de las 17 autonomías existentes, nuestra pertenencia a la Unión Europea, o la existencia de naciones o nacionalidades, con su nombre y apellidos, en el marco del Estado español, o la deseable conjunción de esfuerzos entre España y Portugal - tema éste, evidentemente, mucho más prolijo - o nuestra pertenencia a la Comunidad Euromediterránea, que celebra aquí, en Barcelona, cada 10 años, su reunión plenaria. En todo caso conviene ir pensando en algo más que en las próximas elecciones. Si las elecciones se plantean entre el Partido Popular y el Partido Socialista como un concurso de españolidad, vayámonos despidiendo de ese bipartidismo imperfecto porque partes enteras de España, por supuesto Catalunya y Euskadi, y quizás Galicia, y probablemente segmentos de las poblaciones de la Comunidad Valenciana, Balear y Navarra, no se verán reflejados en él. Y entraremos, con menos capacidad de ironía que por ejemplo la Gran Bretaña que tiene por extremos opuestos a Timothy Garton Ash y al Scotish National Party, en un pulso infeliz, con un europeísmo extremo como última solución sensata. 2 �La propuesta de Imaz: “No imponer, no impedir”, es decir, pactar en Euskadi con los socialistas un texto estatutario intocable en Madrid, evitaría el calvario del Plan Ibarretexe y el imposible rompecabezas catalán, en el cual o el pueblo es desmentido o los jueces tienen que renunciar a ser independientes. Y aún siendo la propuesta Imaz una propuesta hábil no parece que sea aceptada por la mayoría gobernante en el País Vasco. Por no hablar de Navarra, dónde la negativa del PSOE central a aceptar el gobierno de coalición con Nafarroa Bai, contra los deseos de los dirigentes socialistas navarros, mostró ya con anterioridad que se había perdido el sentido de la oportunidad y del equilibrio. Del difícil pero apasionante equilibrio que este país necesita para hacer buenas en el terreno político las magníficas perspectivas que tenemos en Europa en la vertiente económica. Termino repitiendo lo que he dicho hace poco. Catalunya, Euskadi y Galicia, como Escocia, Flandes y Baviera, van a ser naciones europeas, sin romper el Estado al que pertenecen, pero naciones, nacionalidades en el sentido pleno de la palabra. Y Europa, gracias a ello, si es capaz de digerirlo, y creo, estoy convencido, de que puede hacerlo, estará en mejores condiciones que antes, en mejores condiciones que nunca, para jugar en el mundo un papel relevante. En unas buenas condiciones que la evolución de la política americana puede no solo no desmentir, sino avalar. Así sea, iba a ser el final de este parlamento. Pero debo añadir algo. Estuve en el Tribunal Internacional de la Haya con el alcalde de Sarajevo, Kupusovic, en el juicio de Tadiç, un criminal de guerra que había asesinado, como se probó, a diversos conciudadanos. Pues bien. Europa debería acabar con algunas de las vergüenzas que todavía como europeos nos sonrojan, como la libertad sin cargos de los presuntos criminales de guerra de más alto rango de los que se sabe por cierto que andan libres. La ciudad de Barcelona jugó un papel importante en la recuperación de la vida civil en Sarajevo. Y desde Barcelona digo hoy que esa vergüenza nos sonroja. Muchas gracias. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Estatut i Constitució, les reformes estatutàries i l’articulació territorial de l’Estat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. XIV Jornades de l’Associació Espanyola de Lletrats de Parlaments Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Estatut Constitució Espanya Catalunya Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1602/0000000709.pdf 8484d06ad15cb15557a16b3b193a9368 PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Hay gente contra la Monarquía Source A related resource from which the described resource is derived ADN Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Fallarás, Cristina Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Espanya Catalunya Barcelona Monarquia Govern Economia Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf 71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vascos y catalanes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya País Basc Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1283 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/913/0000000826.pdf a000fe95eb06a7cd202f564e1b4e8f8f PDF Text Text Conferència del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall al Ciclo de Conferencias organitzat per la Fundación Galicia Europa i l’Instituto de Estudios Políticos y Sociales amb el títol: La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria A Coruña, 28 de Septiembre de 2007 Muchísimas gracias. Señor Presidente, autoridades políticas, académicas, queridos amigos y amigas: La verdad es que quiero agradecer la invitación que se me ha hecho, en parte porque me permite hablar de temas que nos conciernen a los ciudadanos de Cataluña, de España y de Europa a partir de la experiencia que de forma un poco demasiado generosa se ha explicado aquí, pero también a partir de una prospección del futuro que mi condición actual me permite con mayor tranquilidad de la que probablemente he tenido —no digo nunca― pero sí en los últimos veinticinco años. Esta tranquilidad ahora la tengo, y por tanto me permite reflexionar, sin acritud, con deseos de influir sí, como no, pero sin deseos de sermonear a nadie ni de hacer otra cosa que transmitir la reflexión de una persona que tiene una determinada experiencia y una determinada visión del futuro. Bien, si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que es un ejercicio inadecuado —y ahora diré quién lo dice, porque esto es una cita― para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general. Estas palabras están referidas a Europa y son de Jean Monnet. Jean Monnet no fue el fundador pero sí el inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que muchos otros, y antes de la propia existencia de la Comunidad Europea. Se ha llegado incluso a decir, de Europa, que su falta de visibilidad, como entidad única, controvertible, sin matices, es la clave de su fuerza. Hay quien dice que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es un poder y nada más, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Hay un libro que yo les recomiendo de Mark Leonard, un autor inglés, atento joven, que se titula Por qué Europa liderará el siglo XXI. Ello no quiere decir que la debilidad de Europa es su fuerza, su propia diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, su falta de carácter indiscutible. El hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, es lo que la puede hacer, seguramente, más interesante para ella misma, pero también para el resto del mundo, como trataré de explicar. Ahora sí, y aceptando la evidencia de que esta Europa —que sin duda sigue avanzando― lo hace a través de realizaciones muy concretas, muy pequeñas a veces y muy abstrusas, muy a menudo. Este es un problema que a Europa le tenemos que no sé si reprochar o reconocer: el lenguaje europeo es excesivamente abstruso, es un lenguaje muchas veces para iniciados, es un 1 �lenguaje que yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el lenguaje de Bruselas, para entendernos. Es un lenguaje de la ciudad donde se cuece todo. Es un lenguaje con el cual los expertos se entienden pero que seguramente la población no sólo no entiende, sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa ha hecho ese avance en condiciones difíciles que se reflejan en esa complejidad lingüística, con realizaciones concretas, lo que los franceses llaman petit pas, o sea, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y pasos atrás. Ha habido muchas desilusiones, ha habido muchos momentos en los que parecía que tenía que aprobarse algo que luego no se aprobaba, pero todo ello, a mi modo de ver, dibuja unas tendencias que harán de la Europa del futuro, sea cual sea su recorrido, algo mucho más sólido y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa de mañana —y mañana en seguida ya serán veinte años, una Europa del siglo XXI es una Europa en que los años corren más deprisa que en la del siglo XX, y diría que en el mundo igual— será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como América del Norte pero con una diferencia: tiene tamaño en población, en territorio... España no, y Francia tampoco, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra, pero todos juntos sí. Lo que pasa es que al mismo tiempo, tiene algo que América del Norte o que Estados Unidos no tiene, que es complejidad, diversidad, mucha más. Es cierto que en América del Norte, en Estados Unidos, esta diversidad existe, que hay razas distintas, etc., pero no hay veinte idiomas, no hay la diversidad de tradiciones jurídicas, por ejemplo. Hay alguna diversidad, pero no la misma. Fíjense ustedes que sólo en España tenemos dos tipos de derechos, por ejemplo: el derecho catalano-aragonés y el castellano-leonés. En estos derechos, por ejemplo, el sistema de transmisión y de herencias no es el mismo. En Cataluña es la primogenitura, el hijo mayor es el que hereda; en Castilla, la tradición era el reparto. La corona de Aragón y la corona de Castilla tenían por tanto culturas jurídicas o jurídico-políticas muy diversas. Sin embargo, a partir de 1492 ―lo expliqué recientemente en un artículo sobre Gracián— un librito de Gracián, El político, que es el libro que él dedicó a Fernando el Católico ―un libro precioso, un poco el paralelo de Maquiavelo en Italia― explica cómo España está formada por patrias con tradiciones jurídicas y sentimientos muy diversos en el terreno por ejemplo de las herencias pero también en el terreno de la organización política, y en el terreno cultural. Él explicaba aquello tan bonito de los nobles de Aragón que cuando hacen rey al Rey, le dicen: «Nós, que cada uno somos tanto como Vós, y todos juntos más que Vós, vos fazemos reír, a condición de que respetéis nuestros fueros y nuestros derechos, y si non, non.» Ese era exactamente el contenido del pronunciamiento que hacían los nobles aragoneses. Esto era seguramente distinto en Castilla y posiblemente en la tierra de ustedes, pues tenía también matices diversos, o en Euskadi, 2 �supongamos, con sus fueros, que fueron siempre respetados por Castilla como una rareza histórica, pero en fin, que de algún modo siempre se consideraron a respetar. Por tanto, nosotros, España, está en buenas condiciones para entender Europa aunque muchos piensen lo contrario. Muchos dicen Europa y están pensando en todos menos España. Ahora ya no, pero hasta hace relativamente poco eso era así. Yo creo que la cultura política, la cultura en sí, las tradiciones jurídicas, hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad, precisamente. Y Europa tiene —con igual valor que lo que estaba diciendo respecto a Estados Unidos― esa diferencia, tiene una diversidad interna mucho mayor. El camino no va a ser un camino de rosas, ni mucho menos, veamos lo que ocurre a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo —que ya no se llama constituyente, para empezar― se va a salvar con rebajas que afortunadamente yo creo que no son sustanciales. La Europa del euro, con esa Constitución, con rebajas o sin ellas, la Europa económica, me refiero, la Europa de los mercados y de las monedas, es ya una realidad imparable, al menos frente al dólar. No es poca cosa y no es sólo positivo —también hay que decirlo, tiene sus efectos negativos― que el euro sea más fuerte que el dólar. A mí, que me tocó estudiar en Estados Unidos de bastante joven, al acabar la carrera o poco después, recuerdo entonces los esfuerzos que hacía Europa y que hacía De Gaulle, por ejemplo, para evitar que el dólar dictara los destinos de Europa. Bien, pero en este momento el euro vale más que el dólar, lo cual a efectos de exportaciones es una dificultad, pero no nos engañemos. A efectos de exportaciones, que es un problema, es más difícil exportarle a América, pero es más difícil porque tú eres más rico, no porque eres más pobre, porque tu moneda es más sólida, es más fuerte de lo que era entonces. Por tanto estamos en una Europa compleja pero potente. Difícil de gestionar pero si se gestiona, mucho más capaz, seguramente, que otros grandes países del mundo de entender el mundo, de entender la globalidad, porque la globalidad es también, y sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número —que también― sino en la diferencia. Un mundo que tiene tanta diversidad es más inteligible desde un sujeto europeo —que la tiene totalmente― de lo que pueda serlo para países más monográficos desde el punto de vista lingüístico, desde el punto de vista cultural o legislativo. Si de aquí nos trasladamos a lo que es la gobernación europea, incluso a lo más cercano —es uno de los temas que quería tocar―, si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios, que es donde finalmente se hace, donde se pasta, donde se amasa o no, la calidad de vida, y la calidad de la coexistencia, de la convivencia, si descendemos a los barrios tendremos que reconocer que tenemos retos muy fuertes. ¿Por qué? Porque se puede morir de éxito también. ¿Qué está pasando en Europa? En Europa está pasando que crece la población y crece deprisa, y crece sobre todo porque viene gente de fuera, no porque la natalidad sea tan alta. 3 �Miren ustedes, hubo un momento en Europa en el que, hace algo más de cien años, a finales del siglo XIX, el éxito derivado de la existencia de las vacunas que entonces se inventaron y de algunos sistemas de cultivo que mejoraron hicieron que la población aumentara de tal modo que en Europa no fuera factible seguir creciendo de aquella forma y por tanto la gente tuviera que emigrar. El 25% de la población irlandesa emigró en cosa de un cuarto de siglo. Los Kennedy, los Fitzgerald Kennedy, ¿qué son? Son familias. En Inglaterra qué está pasando, que el crecimiento de la población debido a estos avances médicos, las vacunas y la alimentación también hacían que en definitiva las «calvas», los montes más pelados y más yermos, más incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo, de modo que la ciencia económica nace ahí. El marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo solucionar o explicar lo que está sucediendo. Lo que está sucediendo es que los rendimientos marginales, como se llaman, de la tierra, decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas, más pedregosas o más difíciles de cultivar. Entonces tenemos una Europa que está exportando a América su propia sangre, enviando a su gente. Hay una película de Chaplin —no sé si alguno de ustedes, los que tengan más edad, habrán visto las películas de Chaplin― en la que Charlot llega a Estados Unidos en un barco atiborrado de gente que huye de una Europa en la que ya no se cabe. ¿A dónde van? Van a un nuevo territorio en que lo que hay es tierra. O sea, la escasez de tierra es el drama de Europa hace 100 años. Ese drama lo hemos superado. Eso es enormemente importante, no para nosotros, ahora que ya lo tenemos asumido. Lo hemos superado. Ese drama además dio nacimiento a otro gran país que es Estados Unidos, no lo olvidemos, es hijo nuestro ya. América Latina, hija nuestra más, y más del resto de Europa, del Norte de Europa, Estados Unidos. En Estados Unidos la situación es muy distinta. Una vez con Diana estábamos en Wyoming —me parece que era― y pregunté yo cuánto valía el suelo. Estaba haciendo una tesis doctoral sobre el suelo, los precios del suelo urbano y me dijeron: «Hombre, depende». Y digo: «Cómo que depende, ¿de qué depende?». Dice: «¿Cuánto quiere? Es que si es mucho, le haremos un precio». Es al revés que aquí, o sea, cuando más compras, más barato. Es una civilización distinta y esto lo tenemos que entender bien. Si Europa quiere entenderse bien a ella misma tiene que saber su historia, de dónde viene, a qué ha dado origen en América del Norte y en la América Hispana, por qué y con qué resultados. Los resultados son que Europa crea un nuevo mundo, efectivamente, al Norte y al Sur de Panamá. Un mundo que finalmente trabaja en unas condiciones de abundancia material —de territorio, de productividad— enormes que le salva a Europa de algún modo, pero que finalmente choca con Europa, sobre todo América del Sur, cuando Europa empieza a hacer las políticas comunitarias, las políticas europeas de protección de su propia agricultura, sobre todo de la agricultura inglesa, de la agricultura francesa y de la agricultura alemana. ¿Qué hace Europa entonces? Europa, que tiene ya excedentes de producción, lo que tiene que hacer es colocarlos, y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. 4 �Cuando yo llego en el año 1985 por primera vez a América Latina, siendo alcalde, me encuentro a Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, se le veía hasta físicamente afectado, me dice: «Ustedes venden a 150 una carne que nosotros hacemos mejor a 160, pero que a ustedes les cuesta 180 dólares». Y ahora claro, nosotros estamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era mucho más barato que el precio de coste europeo. Pero la subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Estos son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo. Algunos de ellos, este muy en particular. Pero quedan todavía problemas de estos. Europa, para hacerse a ella misma, para resolverse, para viabilizar la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido ya del todo ―que es lo que poquito a poco va a ir sucediendo— ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. En todo caso, volviendo a la proximidad, si vamos a los barrios, nos encontramos con que esta Europa, hoy, no es una Europa precisamente de emigrantes. Es una Europa de inmigrantes, que es capaz de producir, por supuesto, alimentos ―esto ya ni se plantea— y todo lo que hace falta, viviendas, servicios, servicios de salud, de educación, etc. con dificultades, pero es capaz de hacer una producción de servicios para la llegada de miles y miles de ciudadanos que vienen del Sur, que vienen del Tercer Mundo, en definitiva, de países en los que la vida es mucho más dura o no lo era, porque la vida podía ser pobre y no dura. Hay quien quizá, un poco idealizando la realidad, hace distinciones de lo que era la vida en los países africanos, por ejemplo en una aldea africana antes del contacto con la civilización europea en términos un poco idílicos: dos señores o dos personas que se encuentran y como tienen tiempo ―no tienen dinero, pero tampoco pasan hambre— se encuentran y se preguntan primero por la choza, y luego por la mujer, los hijos, la descendencia, las cabras, los campos, el trigo...en fin, una larga secuencia de preguntas. O sea, no hay encuentro entre dos personas en esa civilización primitiva sin un ceremonial muy importante. Nosotros, en Cataluña, pensaba yo, decimos: «Qué tal la familia? Bé, adéu». En Nueva York decían: «Hi». En Nueva York podía ser que te cruzaras con un amigo y no saludarte, y no era feo. ¿Qué quiere decir eso? Quiere decir que la evolución de la civilización lleva hacia unas pautas en las que seguramente se pierde riqueza, sin duda, pero se gana en eficacia, en eficiencia. En todo caso, si se pierde riqueza yo tampoco soy partidario de dramatizar. En estas cosas creo que la riqueza que se pierde por un lado se gana por otro, incluso en el terreno de la afectividad o en el terreno de las relaciones personales se puede compensar esa ausencia de amistad y de ceremonial de la amistad, del conocimiento, del encuentro entre las personas de formas distintas y seguramente a la larga, más interesantes. ¿Qué estamos viendo hoy en nuestros barrios? Estamos viendo que ese cruce de civilizaciones provoca problemas enormemente serios. ¿Por qué? Porque aquí ―y yo soy 5 �antiabsolutista en esto, no creo en los valores morales que no sean concretados con un procedimiento— si a mí me dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes o de nuevas personas porque esto es en el fondo una riqueza, porque en el fondo nosotros vamos a aprovecharnos de ello, ellos se van a integrar con el tiempo, etc. y en definitiva vamos a salir ganando todos. Sí, es cierto pero pensar que con esto se ha solucionado el problema de la inmigración, no. Vamos a Terrassa y hay barrios enteros en los que yo recuerdo que había prácticamente desaparecido la presencia de gente de raza blanca. ¿Por qué? Porque de una forma más o menos instintiva todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible y en el que uno se encuentre a gusto y acompañado por personas con las cuales se entiende sin gran esfuerzo. De manera que inmigración sí, es la base de nuestro crecimiento, ahora somos una sociedad más rica y que por tanto, por razones económicas, pero también por razones culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido perdiendo en el número de hijos por familia. Si yo veo a mi familia, mi padre eran trece hermanos. Esto en Galicia era muy corriente, también. Trece. En mi caso fuimos ocho, un poco menos. Entonces Diana y yo tenemos tres hijos, de los cuales una tiene dos. En fin, que la pirámide invertida de la que estamos hablando en escalones que me he saltado son mi abuelo, mi padre, nosotros y mi hija, mi hija mayor. También es verdad que hemos ganado en diversidad. Todo eso que os he contado pasaba en España, básicamente, con algún componente exterior, pero no muy relevante, y en cambio, mi hija mayor, esta que tiene dos niños, se casó con un portugués. O sea, nuestros nietos son medio portugueses gracias a una beca Erasmus en la Facultad de Arquitectura de Oporto, que es muy famosa. La otra hija está viviendo en Argentina. Se va a casar con un arquitecto argentino, vamos a tener que ir a Buenos Aires dentro de poco. El pequeño está casado con una chica catalana. Vamos a ver: pirámide pues, invertida, mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. No sólo por la diversidad de los que llegan sino porque los nuestros se van. Nosotros de pequeños viajábamos, sí, pero el viaje era acompañando a mi padre por aquí, por Galicia, y después por el resto de España, vendiendo muestras farmacéuticas de productos farmacéuticos —mi padre― yo le acompañaba. Pero claro, nuestra hija mayor se fue a los 19 años a las puertas de Turquía, casi, en autostop, con un kilométrico. Tenemos una Europa en la que la variedad es superior, los problemas de escasez alimentaria han desaparecido, los problemas de escasez de la mano de obra existen, se resuelven con una integración de razas distintas con una gran complejidad en determinados barrios que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales, no existen las fórmulas generales. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. En lo que se refiere a los alcaldes: hay que estar en el tajo, hay que tener por supuesto gobiernos nacionales o autonómicos que sean sensibles al tema y que ayuden, pero yo he visto solucionar los problemas en Terrassa y no en otras ciudades donde el problema quizá era menor. ¿Por qué? Porque había 6 �un alcalde que trabajaba, que lo entendía y se metía. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos entonces desde aquí, lo que le podemos decir a Europa, lo que está pasando en Europa, tendremos que reconocer que nos hemos metido efectivamente en un lío. Nos hemos metido en un lío, el otro día lo dije del Estatuto, pero ahora me refiero a otra cosa. No me refería a que el Estatuto fuera un lío, sino que lo que es un lío es la España plural, que es un problema y lo estamos resolviendo. Se va a ir resolviendo. El día que se resuelva entonces todo serán alabanzas. No va a ser fácil, por supuesto, pero se va resolviendo. ¿Por qué se va resolviendo? Porque si a un Estado le dices que es una Nación, está encantado. Si a un Estado le dices que son varias naciones, de momento, los que son referidos como padres como nacionales de otra lengua, de otra nacionalidad, etc. más bien reconocen la situación, pero el resto se incomoda porque están tan acostumbrados a identificar al Estado con la Nación que decirles que hay nacionalidades en un mismo Estado, esto en la escuela no se lo han enseñado. No lo entienden, no es que sean anticatalanes, o antigallegos, o antivascos o antinacionalistas, no es que sean eso, es que simplemente la cultura que hemos mamado es una que nació en Estados Unidos. ¿Qué está pasando ahora? Ahora está pasando una cosa —y me estoy refiriendo a lo que acabo de explicar― extraordinariamente importante. Primero, toda esa rotación poblacional que hemos vivido; segundo, que elementos que antes eran definitorios de lo que entendíamos por Nación y Estado, por ejemplo, la moneda, el ejército, la bandera, buena parte de un Derecho, ya no son equivalentes a nuestro Estado-Nación que es España, son europeos: el euro, la bandera, el himno, la Novena Sinfonía de Beethoven, que es el himno de todos los europeos. Eso lo que facilita es, yo creo, la existencia de algo enormemente difícil de conseguir, la existencia en los ciudadanos de ese conjunto de una conciencia doble, la conciencia de una doble pertenencia. Eso es enormemente complicado, porque es mucho más fácil manejar un conjunto, un equipo de fútbol donde todos lleven la misma camiseta y sean obedientes —no como Ronaldinho― que uno en el que unos vayan vestidos con rayas azules y blancas y otros rojas y azules, supongamos, del mismo equipo. Europa es esto: es un equipo con camisetas distintas, con idiomas distintos, que sin embargo, tiene un solo entrenador, tiene una sola moneda, o sea, que va poniendo cosas en común. Este es un tema apasionante. Para aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y de la pluralidad, de la España plural, de la existencia de nacionalidades con miedo, a todos ellos, yo no les criticaría por su ignorancia o no les diría: «Ustedes son gente incapaz de comprender». Les diría: «Jueguen ustedes a este juego, que es más interesante, que es más complejo, pero es más interesante y es más cercano a la realidad de las cosas». O sea, es un juego, ese del pluralismo cultural, lingüístico, en todos los terrenos de la Nación en el que yo creo que con costes elevados —porque los costes de nuestra situación son elevados― salimos a ganar. En este sentido, cuál es el principio que yo creo que habría que seguir para que no se diga: «Bueno, este es un proceso que va solo y al que nos tenemos que simplemente, atener». No, es un proceso que hacemos, por tanto se puede modular y se tiene que modular. ¿Con qué principios? Yo que creo que un principio bueno cuando se trata de unir es poner una reserva general, y 7 �la reserva general y primera es la del principio de subsidiariedad, ese que sigue la iglesia, que es muy sabia. La subsidiariedad quiere decir que sólo se tiene que hacer lejos aquello que esté justificado, pero en principio, un principio que debe dominar, es que uno se haga lo suyo, que cada uno se haga lo suyo, o sea cada ciudadano, cada Nación, por tanto un principio de proximidad. Que Europa haga lo que las naciones no sabrían hacer, las naciones hagan lo que las autonomías no sabrían hacer, las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no pueden, no sé si me explico. Este es un principio que no siempre es base, tiene excepciones, pero como principio general es el mejor, porque es el más contrastable. ¿Hay excepciones? Sí las hay, hay la excepción de las economías de escala, hay cosas que sólo se pueden hacer bien y baratas si se hacen muchas. Hay otra excepción que es el principio del exceso de proximidad. A veces, en un pueblo pequeño, si hay un señor muy rico y el pueblo es muy pequeño, el señor rico manda más que el alcalde, y por tanto los demás ciudadanos de aquel pueblecito son más esclavos de aquel señor que del alcalde al que han votado, y de poco les sirve. El alcalde que además, normalmente, acaba siendo “comprado” o influido, para ser más benévolos, por el señor muy rico. Eso pasa, y pasa en pueblos de este país, en pueblos pequeños. Es muy probable que pase. Por ejemplo, habrá que ver si algunos de los poderes que tenían los alcaldes no los tienen que tener las comarcas, etc. Otra de las cosas que tiene que pasar entonces es que posiblemente la división de España en provincias, por ejemplo, no deba de hacerse a la francesa, es decir, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, en este caso de más o menos el mismo tamaño, con salvedades. O sea, desde Madrid, para entendernos, y no porque Madrid sea Madrid, sino desde un punto del territorio, el que sea, Madrid o Barcelona, si no atendiéndose un poco a las variedades casi diría “dialectales”, a las variedades propias de cada provincia. En Cataluña, por ejemplo, en mi gobierno, hicimos 7 veguerías, 7 provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro, o puede ser el Pirineo, por ejemplo, que tienen hasta idioma. Aquí el idioma es un poco distinto. El idioma, en el Ebro, tiene mucho parecido con el valenciano, o en el Pirineo tiene variantes que se acercan más al francés, etc. Yo creo que ese principio de proximidad y de diversidad es el que hay que cuidar, creo que es el bueno. Creo con sinceridad que ustedes, aquí, en Galicia, pueden y deben verlo de ese modo, no como una dificultad, sino como una riqueza. Creo también que en Europa, Galicia, como Cataluña, como Euskadi, tenemos situaciones semejantes que nos tienen que hacer entender que las cosas son difíciles pero no imposibles. Existe la situación de Flandes, existe la situación de Baviera, por ejemplo, existe la situación de Escocia, de Gales...son varias las naciones de Europa que están dentro de estados plurinacionales. Cuando entonces, el señor Laporta dice que le parecería bien que hubiera una selección nacional catalana, en Madrid se rasgan las vestiduras, en la Federación de Fútbol también, etc. pero es que en Inglaterra tienen cuatro. Estamos cansados de jugar partidos internacionales contra Escocia y no pasa 8 �nada. Si Inglaterra, que es Inglaterra, es capaz de tenerlo, nosotros, ¿por qué no podemos tenerlo? ¿Qué se rompe, qué se muere? Se muere más si la reacción frente a esa posibilidad es la negativa de decir “prohibido”. ¿Quién va a prohibir que se juegue con una pelotita redonda, en un campo verde, unos señores con unas camisetas? Quién lo va a prohibir, nos van a meter en la cárcel? No va a ser posible, raya un poco en lo ridículo pretender que estas cosas no van a suceder. No digo que eso no se tenga que discutir bien, que no se tenga que formalizar de manera que no produzca consecuencias, no ya irreparables, que no las puede producir, sino antipáticas o molestas. Hay que ir con un guante de seda y no hay que ir por ahí provocando y diciéndole a la gente: «Parece mentira que ustedes no entiendan eso que es tan evidente». Una vez dicho esto, yo creo precisamente en esa diversidad de Europa y en esa capacidad que tenga Europa de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados, y por tanto, estados que a veces, incluso, se pisan un poco con estados vecinos, esto puede ocurrir en determinados lugares fronterizos. Yo creo que Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y que lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, y el lugar donde cada uno tenga, efectivamente, una respuesta para sus aspiraciones. ¿Se va a hacer esto desde Bruselas? Es difícil que esto se haga sólo desde Bruselas. Cuando estoy hablando de Europa, pues, no estoy hablando sólo de la Comisión, ni del Consejo, ni del Comité de las Regiones que yo presidí durante dos años y del que fui vicepresidente durante otros dos, con las dificultades que todo esto implicaba. Cuando tú vas a Estados Unidos y uno hace un chiste en el Congreso, todo el mundo ríe, o no ríen todos a la vez, en general. En el Comité de las Regiones, si yo contaba alguna cosa, se reían unos por allí y al cabo de un rato otros por allá, porque el traductor de sueco tardaba más que el de francés, supongamos. O sea, que hay una falta de clímax tremendo. Incluso estas empatías que se generan en una reunión como la que podamos tener nosotros ahora no se producen en Europa por el coste de la diversidad. Dicho esto, estamos en un mundo en el cual —se ha demostrado― el número de lenguajes va disminuyendo: se pierden lenguajes. En el Fòrum de les Cultures en Barcelona vino un galés, David Crystal, que explicó cuántos idiomas habían vivos y cuántos se perdían cada año, y dijo de uno que ya sólo un pájaro lo hablaba. Efectivamente eran unas palabras que se habían perdido porque en fin, los indígenas ya habían desaparecido de allí. Se van perdiendo idiomas, y por ente se va perdiendo diversidad y si se pierde diversidad, se pierden, seguramente, esencias. Es muy bueno luchar contra esa pérdida de diversidad. Pero en todo caso, eso me anima a concluir estas palabras diciendo —si alguien luego quiere preguntar― que Europa es una patria de la diversidad. Esa diversidad tiene un coste, un coste a veces elevado, pero si sabemos manejarla bien, seremos mejores que los demás. Cuando digo «si sabemos» estoy hablando como los europeos. Ahora bien, y termino, los europeos, hay 9 �algunos europeos que deberían estar expresamente calificados para explicar este mensaje, y estos algunos son los gallegos, los catalanes, los vascos, los flamencos, los bávaros, los escoceses, que pueden hacer dos cosas: o bien quejarse, o bien irse o bien seguir, pero defender su especificidad y hacer entonces y así de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. Muchas gracias. Pregunta. Quiero dar las gracias a Maragall por estar aquí, pero yo quisiera saber algo más de la Unión Europea. ¿Qué le va a pasar a España con los fondos de cohesión de aquí a poco tiempo? ¿Cómo está preparada España para hacer frente a esa merma de dinero que viene de Europa? ¿Qué es lo que opina usted respecto a eso? Yo opino que no tiene remedio. O sea, que está previsto que sea así y será. Opino también que internamente España lo puede compensar. Una cosa es que Europa nos ha estado ayudando lo que nos ha ayudado, que ha sido muchísimo y esto se termina, pero eso no quiere decir que España no tenga que hacer un esfuerzo redistribuidor interno para compensar aquellas zonas que estén más afectadas por esa realidad. ¿Puede hacerlo España? Sí puede, porque entre otras cosas está creciendo más que Europa, que la media europea. España leyó también el negocio de estar en Europa, que ahora mismo es la envidia de muchos europeos, porque está creciendo más, porque tiene empresas potentes que antes no tenía. En todos los terrenos yo creo que España está en condiciones de competir. Y Europa dice: «España, anda sola». Andemos. Si dentro de España hay sectores, en el campo rural, en el campo vecinal o en el campo de determinadas industrias o empresas que sufren más que otras, es un problema interno de España de cómo redistribuir su propia riqueza, que es mayor —estamos creciendo casi al 4%, sin casi―. No tenemos que esperar que sea Europa quien lo haga. Pregunta.¿Es usted partidario del aumento de países en la Unión Europea? Yo no soy fanático, por una razón de prudencia, porque creo tanto en Europa que no querría que se dilapidara la oportunidad. Y sin embargo, si lo que me pregunta es lo que pienso que me pregunta, que es que si Turquía tiene que entrar o no, por razones casi diría más sentimentales y personales que racionales, yo soy partidario de que entre y creo que tiene que entrar. Y lo soy, ya digo, por razones en parte no defendibles por todo el mundo. Nosotros hermanamos Barcelona con muchas ciudades. Normalmente eran ciudades no capitales, con la excepción de Montevideo, porque el lugar es muy chiquito y además hay muchos catalanes ahí. Con la excepción de Montevideo hermanamos con Boston, hermanamos con Lyon, si no recuerdo mal, hermanamos con Istambul, en este caso, que no es Ankara. Con ciudades muy robustas, para entendernos, pero que no eran necesariamente la capital y más bien tendía a no ser así. De ahí nació una amistad personal con Erdogan muy importante, que vino a Barcelona, y yo fui allí y el vino acá, en fin, creamos una relación muy positiva. Dicho esto, es evidente que hay un problema de variedad de religiones y que algunos utilizarán, sobre todo desde la derecha europea, en contra. A mí me 10 �parece curioso que sea precisamente Sarkozy, que se llama Sarkozy, con k, el que diga que determinadas variedades no se pueden asumir. No quiero decir que él sea turco, pero lo es. Pero quiero decir que entiendo que lo dice por ser de derechas, para entendernos, más que por ser francés, me imagino. Las derechas están, y es lógico, para defender, para conservar todo lo que hay que conservar y yo soy partidario de que existan. La derecha, que defienda bien eso, porque nos hace falta. Pero dicho esto, yo creo que Turquía es mucho más –déjenmelo decir así- un problema si no está que si está, a ver si me explico. No me quería extender mucho sobre esto. Pregunta. Yo estoy de acuerdo contigo en que si alguien puede mejorar Europa, son los gallegos, y por tres razones: la primera porque podemos admitir, los gallegos, que tenemos una gran capacidad de resignación, no exenta también de capacidad de reacción. Este muro va porque somos muy drásticos en nuestro pensamiento, dominamos bien la zona de los grises. [...] Por tanto, tenemos capacidad para hacerlo. Yo creo que al mismo tiempo, cuando te hablan de la globalización, a mí lo que me resalta de la globalización es que acentúa la rivalidad entre todos nosotros. Y esa rivalidad también es entre territorios. Los territorios tienen que diferenciarse para ser competitivos. Si se diferencian para ser competitivos tienen que ser atractivos, seductores, en su propio interior. Tienen que formar a su gente para poder competir mejor, tienen que captar empresas para que se ubiquen aquí. Tienen, al mismo tiempo, que mostrarse como los defensores de la sostenibilidad. Toda esta introducción es para una pregunta: ¿cómo ves tú la tensión que puede haber en Europa entre lo que es autonomía política en sentido formal y la diversificación real que cada uno de los territorios está poniendo en práctica? Cada territorio marca su política de promoción, cada comunidad autónoma así lo hace. Vosotros, en Cataluña, muy desarrollada, nosotros aquí en Galicia en estos momentos con un gran énfasis, por lo tanto vamos a promocionar [...] una competencia cada vez mayor. Sin duda, tú crees que en estas nuevas políticas que tienen que marcar de manera obligatoria porque han llegado nuevos países y porque es mucho más clara la cantidad de territorios que hay dentro del continente europeo, la tensión entre autonomía formal y la diversificación territorial, ¿cómo se puede plasmar, cómo se puede resolver, tiene que ir de arriba a abajo, tendrá que ir de abajo a arriba, tendrá que ser transversal? ¿Habrá un organismo por el medio, el Consejo de las Regiones Europeas dictará algo o se quedará cómodo en su posición, serán las áreas geográficas, los del Mediterráneo o el Consejo de Regiones Periféricas y Marítimas? ¿Cómo haremos ese policentrismo europeo? Yo ya he dicho antes que una cosa es Europa y otra es Bruselas y algunas de las cosas que tú mencionabas ahora al final, que en realidad sonaban más a dificultad que a ayuda, argumentos positivos para resolver este problema, tienen que ver con el exceso de nomenclatura europea excesivamente rara. Es verdad que la diversidad es rareza también, o sea que el hecho de reconocer la diversidad lo primero que hace es olvidarse de que se pueda uno espabilar en el mundo con una sola lengua. Uno no puede, no ya en el mundo, sino en tu gran Nación. Una Nación de muchos idiomas, de muchas diversidades. 11 �Dicho esto, te diré, la globalidad nos une, nos enfrenta y nos hace tener que ser seductores, pero eso es muy bueno, porque es mucho mejor vivir entre seductores que entre seducidos. Si la gente tiene que espabilarse cada uno para vender, para «quedar bien» —vender sería un poco demasiado banal―, si tenemos que expresarnos y hacer que nuestro mensaje llegue y que nuestros productos se vendan, etc. yo creo que es mejor que si nadie nos lo pide. Y además ser sostenibles, ahí sí que apuntas a algo que es un poco contradictorio. La diversidad es una ventaja pero la sostenibilidad sufre. En esa situación probablemente la sostenibilidad sea un lujo que a veces nos parece que no nos podemos permitir, porque si hay que alimentar a mucha gente, porque viene mucha gente nueva de fuera, etc. hay que compararlo, etc., [...] o hay que hacer carreteras y entonces a los campos no sé qué les pasará. De manera que el tema no es nada sencillo pero termino diciéndote que ya que los gallegos sois tan buenos, ¿por qué no montáis en Galicia —y yo vendré, muchos vendrán― una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros? Bueno, alguna de estas cosas ya ha ocurrido. Pero no inventándose una nueva sigla, que si el Comité de las Naciones, no, sin inventar nada, sino reunirse. O sea, las naciones que no son Estado, a ver si de una vez se va todo el mundo tranquilizando, y estas naciones hacen una proclamación diciendo: «Lo somos pero no pretendemos ser un Estado aparte». Ni tampoco pretendemos, quizá habrá que decir, para que muchos no se vayan ―los independentistas, algunos flamencos, algún escocés, algún catalán, algún gallego, me imagino— que los sentimientos no se pueden prohibir, pero que no está en el horizonte de lo racional en un plazo relativamente corto que esto suceda y hacer entender a los estados que no se está contra ellos, que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones, del reconocimiento por parte de Europa de estas naciones como naciones, son partidarias de la independencia. Incluso la mayoría no lo son, si los referéndums al final siempre los pierden, los independentistas, siempre. ¿Qué pasó en Québec? Costó una barbaridad, al final una respuesta rara a una pregunta rara. La hicieron, y salió que no, por poco, pero salió que no. ¿Qué pasó en Flandes? Exactamente lo mismo, o parecido. Ahora que alguien diga que no, que no valió...pasó lo que pasó. Por tanto, incluso esto se podría desdramatizar regulando, cada 25 años, supongamos. En Estados Unidos tienen referéndums cada 4 años, lo que pasa es que son referéndums que se hacen al mismo tiempo que las elecciones de senadores, o de la presidencia. Las preguntas que se pueden poner son libres, la gente pone la pregunta que sea. Por ejemplo, cuando nosotros estuvimos en California para ver cómo iban los Juegos Olímpicos de Los Ángeles antes de hacer los nuestros, en las elecciones del noviembre de aquel año una de las preguntas que puso un número suficiente de ciudadanos era si los ciudadanos del Estado estaban dispuestos ―o de la ciudad, no me acuerdo, el Estado, me parece que era— a pagar un dólar, un solo dólar para la realización de los Juegos Olímpicos, y el resultado apabullante del referéndum fue no. Hubo uno o dos que dijeron sí, pero la mayoría dijo no, en unos Juegos Olímpicos no se nos ha perdido nada, es un invento europeo, de Coubertain, y aquí no vamos a gastar ni un duro. Y lo hicieron, hicieron unos Juegos muy bien, además: la piscina desmontable, los conductores voluntarios...Yo cogí el ejemplo, los Juegos de Barcelona están copiados, fueron mucho más caros que los de Los 12 �Ángeles, pero el Estado, el país y todo el mundo se volcó, digámoslo todo. Los voluntarios llegaban a cien mil. Cuando se enciende una chispa y una pasión...ellos lo hicieron así, todos los conductores de coches que llevaban a lo que se llama la Familia olímpica, que son miles personas, eran voluntarios, tanto que yo me tuve que poner al volante de una señora que no sabía conducir, que nos llevaba una noche a mal llevar, o sea, estuvimos a punto de matarnos. Pero en fin, bromas a parte, todos estos temas, cuando se quiere, tienen solución. ¿Por qué no vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses, bávaros o los que quieran se reúnen un día no para hacer una proclamación enfática, sino para proponer un sistema yo diría modesto pero relevante de comprobación, eventualmente rutinaria ―cada X años, muchos años, empecemos por los 20 años, luego ya se acortará, a 18— para saber cuál es el estado de opinión. Yo creo que sistemáticamente el propio ejercicio de esa democracia quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales que se basan muchas veces en la radicalidad y muchas veces también en lo obtuso de aquellos que se oponen radicalmente a que esto ni se hable. Si a esto se le da más salida, un juego y una manera de expresarse, probablemente las cosas irían por un camino mucho más tranquilo. Pregunta. Hay un par de temas que pienso que deberíamos haber tocado y que no se han tocado de una forma amplia y es la situación difícil por la que atraviesa la EU. Como se ha dicho, ya no se llama constituyente, la Constitución realmente de la Europa Unida ha quedado corta, quiero decir, el Tratado de la Europa Unida, y estamos dentro del marco del 2005 al 2009, en el 2007, donde prácticamente hay que tomar decisiones que sean decisivas para poder encauzar el proceso de la EU. Hemos visto que en naciones como España, que hemos aprobado la Constitución, ha habido una participación muy baja. Y se ha aprobado con una mayoría, aunque es entre comillas y después otros países, Holanda, Francia la han rechazado, con un alto porcentaje. El problema real es que en una de las resoluciones de la EU del año pasado se sabe que se pide de una forma indispensable la participación de los ciudadanos, que los ciudadanos participen realmente de lo que es la EU, o de lo que va a ser la EU, y lamentablemente ésta no es la realidad. ¿Qué soluciones ves tú dentro de ese marco de diversidad que tú planteas, lo cual yo pienso que -todo es un proceso- es viable para salir de este impasse que estamos viviendo en la EU y que al mismo tiempo yo lo considero altamente difícil. Prueba de ello es que incluso se plantea la Europa de las dos velocidades. Sabemos que ese planteamiento, concretamente el alemán, en donde se tiende a decidir, con el 55% de los estados, entra un poco en contraposición con las nacionalidades, los estados y al mismo tiempo con el 65% de los ciudadanos europeos. ¿Cómo ves tú esta prueba? Empiezo por el final: la Unión Europea no puede pedir a los ciudadanos que participen. ¿Qué quiere decir que la Unión Europea diga: «Oiga, participen»? Son los ciudadanos que tienen que pedir a la Unión Europea que haga el favor de bajar del pedestal. Es la Unión la que tiene que bajar, no los ciudadanos. Es la Unión la que tiene que decir: «Oiga, para ustedes, nosotros nos quedamos sólo lo indispensable». El día que esto se haga ―ya sé que no es nada fácil—, 13 �no se trata de que los ciudadanos tengan que animarse a enviar un discurso o peroratas o sermones a participar y a amar más a Europa. Lo que tiene que hacer Europa es querernos más a nosotros, acercarse. El principio de proximidad que decía, en general, con las excepciones razonables. Dicho esto, lo de dos velocidades, 55%-65%, todo eso a la gente le da la impresión de que Europa es una cosa muy complicada y muy rara. Son números, claro, y estamos tan acostumbrados a hablar de esencias cuando hablamos de Patria y de Nación, que cuando le ponen los números la gente sospecha que hay gato encerrado. Y es al revés: el gato encerrado es cuando te hablan de Nación, no cuando te hablan de dinero ni de porcentaje. Porque España es un porcentaje, una cifra que tú puedes comprobar que se cumple o no se cumple. Los sentimientos no se pueden medir, es muy difícil. Por tanto, menos pedirle a los ciudadanos que sean más europeos y más devolverle a los ciudadanos todas las competencias posibles, y que lo vean, que se den cuenta de que Europa no quiere llevarse nada. El propio lenguaje, una cosa es Europa y otra es Bruselas —eso ya lo he dicho―, el propio lenguaje tecnocrático está hecho tanto para defender —da la impresión — no para defender, sino para crear un mundo virtual que la gente no entiende. Después no es raro que la gente, la misma expresión que yo utilizo aquí —porque aquí se puede― la «subsidiariedad» es una cosa que muchas veces...«Subsi...qué?» Mejor decir proximidad, cercanía,hay que explicarlo. Es un lenguaje abstruso, son unos sueldos enormes —digámoslo todo―. En Europa se piensa que ir a Europa es un sacrificio y hay que compensarlo para que sea la mejor gente. Ya entiendo que una parte de eso tiene que ser, si fuera gente de poco nivel, malo, y Europa hubiera empezado mal, pero tanto como para que se te dé una casta, es decir, funcionarios que cobran mucho y hablan un lenguaje que tú no entiendes...estamos creándonos un problema, no una solución. Dicho todo esto y yendo a lo más importante, que es lo de la Constitución: lo de la negociación en cada momento no es malo, ha sido siempre la base de la democracia. En cuanto a la Constitución: yo no sería tan pesimista como tú, yo creo que esto está mejor que antes. Sí, porque ha habido dos señores, o un señor y una señora que son de derechas y que han dicho por fin lo que alguien tenía que decir: «Oiga, vamos a arreglarlo, vamos a hacer una Constitución, vamos a quitar toda la paja que pueda haber, vamos a hacer una Constitución sin tantos artículos ni tantos problemas, vamos a reducirlo, vamos a resumirla, vamos a abandonar aquello que no se puede abordar». Pero no vamos a dejar a Europa sin Constitución, ¿qué nueva Nación es esta que no tiene principios? Algunos dirán: los ingleses no los tienen y les va la mar de bien. Los ingleses se basaban en que eran los amos del mundo y por tanto, se lo podían permitir, pero los demás no, y Europa tampoco. Europa tiene que tener una Constitución arregladita, pasable. ¿Qué han hecho Merkel y Sarkozy? Han dicho a ver, quitemos cantidad de cosas, dejemos lo esencial, pongamos principios fundamentales —incluso en el tema de la Unión Mediterránea creo que aciertan, y lo digo como candidato que soy desde hace no sé cuántos años a ser presidente de la Fundación Euromediterránea Anna Lindh del Proceso de Barcelona, que se llama, de la política del Mediterráneo. Hace tantos años que ya ni me acuerdo. Me dijeron si quería llevar esto porque se empezó en Barcelona, en el año 85 con Solana como [...]. Luego al cabo de 10 años fue a 14 �menos, en el 2005 pasó bastante desapercibido con la presidencia inglesa. Yo creo de veras que hay que tener una Constitución reducida, creo que estamos en camino de ello y creo además —y esto no me lo has preguntado pero ya aprovecho para decirlo— que en este escenario será más fácil que haya en Europa algo que es enormemente importante, que son los partidos europeos, que ahora no hay. Dos: uno de centro-derecha y otro de centro-izquierda, como en América y como corresponde a un gran espacio de varios centenares de millones de habitantes, en los que los partidos no son partidos de convicciones, de religión, de creencias, sino de preferencias. Es decir, tú no crees que un partido tiene la verdad y otro es la mentira, no, tienen unas opiniones distintas a las tuyas, unas preferencias distintas a las tuyas, tú eres mas conservador y te da miedo que se la peguen y que se corra demasiado y tú eres más atrevido y te da miedo de que esto se muera. El segundo es más progresista y el primero es más conservador. ¿Qué han hecho los italianos? Eso, un partido progresista, un partido demócrata en el cual yo estuve en la fundación porque me invitaron. O sea, Constitución breve, a lo Sarkozy-Merkel, lo que hace la derecha, y partidos dos: un Partido Popular europeo —que si sólo hay uno, además, se tendrá que centrar— . En España, yo con Aznar, muy de acuerdo no estoy, es notorio, pero fue una bendición, porque este hombre reunió a toda la derecha española. Hay mucha gente muy de derechas dentro del Partido Popular. Menos mal que están dentro del Partido Popular y no están por ahí. Los hay peores, digamos. De manera que Constitución breve y dos partidos europeos moderadamente moderados. [...] Más centrados, menos religiosos y más de preferencias. Con elecciones primarias, con varios candidatos designados [...] que diga que fulano es el candidato. En América está Obama, está Clinton, está Edwards y entonces los del partido van a elecciones primarias para decir quién quieren de candidato, no es la ejecutiva. Si usted, número siete, como se portó mal en no sé donde, en la reunión que tuvimos, usted no va en la lista, bueno pues esto no. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria (conferència) Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditorio Caixa Nova (A Coruña, Galícia) Abstract A summary of the resource. Cicle de conferències “Mig segle d’integració europea: desafiaments actuals de la UE en una era de globalització” organitzat per la Fundación Galicia Europa i la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Regions Globalització Territoris Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1709/0000000809.pdf 422321050cf654b5fe0297553622dab6 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 05/10/2007 - Hora: 23:48 DISSABTE 6 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió Reflexions de l’últim president de la Generalitat el Periódico 5 La roda Política cultural a Catalunya FÉLIX De Azúa La cultura pot fer més que la política en l’ideal europeu d’esborrar les fronteres PASQUAL Maragall ls primers governs de la Generalitat postfranquista van tenir política cultural, ma non troppo. Els intel.lectuals eren vistos per alguns governants com personatges en general excessivament desarrelats, universalistes i filaprims. I vet aquí que, per raons diferents, quasi diria que oposades, quan les esquerres vam arribar al Govern vaig tenir el dubte de si calia crear una Conselleria de Cultura o no. No per por dels intel.lectuals, en aquest cas, sinó per un rubor moral que em deia que potser fora millor seguir l’exemple d’Anglaterra i no posar la cultura al Govern sinó en un consell plural i independent. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig encarregar a Josep M. Bricall la seva creació i direcció. Però en el procés de confegir el primer Govern del tripartit, el primer secretari del PSC i actual president de la Generalitat em va suggerir el nom d’una regidora de Badalona d’origen mallorquí, Caterina Mieras, per ocupar la cartera cultural, i la vaig nomenar. I va fer una bona gestió en temes complicats com el del retorn dels papers de Salamanca –que espero que arribin totalment a bon port–, així com en d’altres. E CREC QUE fora del màxim interès que es demanés tant a Bricall com a Mieras una aportació personal sobre el tema. Suposo que ja s’ha fet. Val a dir que una persona clau en la conducció de les polítiques culturals va ser Gemma Sendra, que provenia del Macba i que posseïa una bona experiència pràctica en el sector. No he d’afegir gran cosa més. El conseller Joan Manel Tresserras és Animus iocandi Ferreres totalment de fiar. Solament dues anotacions, una referent a la llengua, o les llengües, i una altra referent a les nostres connexions culturals a Europa. Em sembla important que Catalunya es posi al davant de la defensa de la diversitat lingüística. El Fòrum de les Cultures, el vilipendiat Fòrum, que ara s’ha consagrat a Monterrey en la seva segona edició com un esdeveniment internacional amb un gran futur, va escoltar embadalit el discurs de David Crystal sobre la minva incessant CABA del nombre de llengües vives. Antoni Mir, que s’ocupa de la direcció Catalunya, igual que Euskadi, de la Casa de les Galícia, Baviera, Flandes, Gal.les i Llengües eixida Escòcia, és una nació que no és d’aquell esdeveniment, en sap un Estat, almenys no ho és a dia d’avui niu d’això. Catalunya pot esdevenir un centre actiu de la defensa de citat cultural com a valor europeu. la diversitat en aquest terreny –tot i Als Estats Units, solament es parla que la cosa defensiva sempre m’ha un idioma o dos, l’anglès i el cassemblat menys interessant que la tellà (al sud). A Europa, 30, per dir propositiva i proactiva: parlem, una xifra. Per tant, Europa està en doncs, de promoció de la diversitat millors condicions que no pas els o de l’interès de la diversitat. EUA per entendre el món, des De la mateixa manera, Catalunya d’aquest punt de vista, tot i que el pot formar part d’una altra avant- món entén probablement millor els guarda cultural, en aquest cas en el EUA que Europa, per raons lingüíscamp polític: Catalunya, igual que tiques, polítiques i culturals –el ciGalícia i Euskadi, com Baviera, Flan- nema i la música moderna entre des i Escòcia, Irlanda del Nord i d’altres. Gal.les, és una nació que no és Estat, D’altra banda, Catalunya té una almenys no ho és a dia d’avui. Cata- història relativament turmentada i lunya ha de fer valer la seva especifi- transnacional, per dir-ho així. Cata- lunya té connexions fortes (si voleu dialèctiques, per bé i per mal) amb França. ¿Qui no té un tiet o un tiet avi que va viure a França o que va néixer a França, per mor de la guerra civil o de l’atracció cultural i artística de París i les seves connexions amb Barcelona? Miró, Picasso, Pijoan i tants altres van ser ciutadans parisencs. Essent alcalde vaig fer amistat amb tres dones excepcionals que parlaven amb l’erra francesa: la Pierrette, la Mariette i la Nicole (respectivament emparentades amb Gargallo, Llorens Artigas i Fenosa). Totes tres són vives i haurien de ser objecte de reconeixement per part del Govern de la Generalitat. Més encara, Catalunya està emparentada com a mínim, culturalment, amb cinc regions europees, amb les quals formem l’Euroregió que enguany va ser objecte d’atenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Tolosa, Montpeller, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona, les sis ciutats relacionades amb el rei Jaume, van tirar endavant durant una colla d’anys una sèrie d’iniciatives culturals i estratègiques interessants. ¿PER QUÈ no aprofundir per aquí? Ja sé que fer voleiar banderes és més divertit. Ens agrada. ¿Però és determinant a la llarga, com la política cultural? ¿No val més que les autoritats catalanes visitin el Museu de Ceret que du l’ebrenca Josefina Matamoros? ¿I que honorin el monument de Dani Caravan a Walter Benjamin a Portbou? ¿O que visitin la tomba de Machado a Cotlliure? Són suggeriments. Siguem europeus, començant pel començament, que és esborrar les fronteres. La cultura hi pot fer molt, en això. Més que la política. O abans que la política. O com la millor política. H Expresident de la Generalitat Surt d’aquí, que m’hi vull posar jo n una recent entrevista feta a l’excel.lent director teatral Mario Gas, li preguntava una empleada de la televisió nacional de Catalunya: «¿I vostè viu a... a... a Madrid, oi que sí?». Ho deia tremolosa i incrèdula. L’interpellat, que és molt llest, ho confirmava fent veure que no passava res. «Però, però... ¿com ho aguanta?», repetia commoguda la noia. Aquesta escena és d’allò més corrent als mitjans de persuasió de la Generalitat des que els socialistes van regalar les ràdios, les televisions, la cultura i la llengua a Esquerra Republicana. En gairebé tots els mitjans pagats pels catalans s’ha instal.lat un deliri. No obstant, també hi ha designis malèvols. Per exemple, una multitud de programes que es burlen «dels espanyols» mitjançant l’exhibició de fragments d’altres televisions en què apareixen dones i homes d’escassa cultura o simples energúmens dient barbaritats o mostrant la seva estupidesa. En un d’aquests programes vaig enxampar l’altre dia un còmic exigint que aixequessin la mà els que odiaven Fernando Alonso. En vista de E Els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent en tots els mitjans públics l’escàs èxit es va poder veure, gràcies a un error de la càmera, com la seva secretària sacsejava els braços molt nerviosa convidant la concurrència a odiar aquest «símbol espanyol». En fi, impotència i ressentiment. Les escassíssimes dades que es fan públiques des del sanedrí reconeixen que l’audiència d’aquests mitjans ha caigut en picat des que els dirigeixen els croats. I tots sabem que això és una sagnia colossal sobre la qual no diran mai ni piu. El repartiment és descarat i els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent a tot arreu. L’excusa és «fer país», però la veritat és que tan sols fan clientela. Com que són diners públics, absolutament ningú els demana explicacions sobre el fracàs dels mitjans que controlen. L’expulsió de Cristina Peri Rossi de la ràdio nacional catalana per parlar en castellà no és només una repressió lingüística. També és l’excusa per guanyar un altre lloc pagat amb diners públics per posar-hi un client del partit o un addicte al règim. I tota la resta és hipocresia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Política cultural a Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Cultura Política Llenguatge i llengües Catalunya Català Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1493 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/914/0000000681.pdf 634da4031dc4b0fa3c44a6bd324b0d51 PDF Text Text Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” Conferència de Pasqual Maragall Actors globals: Europa i les seves regions al 2050 07/10/2007 | Frankfurt Si ens preguntem per l’Europa previsible d’aquí a 20 anys haurem d’admetre que és un exercici difícil tractant-se d’un ens polític quina principal característica, segons Jean Monnet, que el va inventar, era la d’avançar sense cap mena de pla general. S’ha arribat a dir fins i tot que Europa liderarà el segle 21 perquè és un projecte que no té una definició precisa Alguna cosa així insinuava Vaclav Havel quan va escriure “Paraules sobre la paraula”, una conferència que va preparar per a rebre el premi Europa dels editors alemanys i no va poder assistir perquè el règim comunista de Txecoeslovaquia no el va deixar sortir del país. Aquest text el va traduir al català una noia txeca que vivia a Barcelona (Mònica Gutsova?). I jo el vaig traduir al castellà per a una colla d’intel·lectuals argentins que m’ho van demanar aviat farà un any. (Per cert: ni Havel ni Dubcek eren partidaris de la partició quant Diana i jo els vam visitar a Praga fa una colla d’anys.)Però la dinàmica europea és d’unió i separació a l’hora i des de bon principi. �Europa té menys Estats que nacions, vet aquí. Les tres hispàniques més Escòcia, Irlanda del Nord, Flandes i Gal.les, i a tot estirar el Frei Staat Bayern. I Europa creix ara de pressa. Tenia moneda feble i ara el dòlar val menys que l’Euro. Europa no va aconseguir que el Banc Mundial fos un autèntic banc creador de liquidesa, com proposava Keynes a Breton Woods per a finançar la reconstrucció del continent. Els americans, farts d’haver de salvar Europa de les seves guerres interiors, van dir que no. . (Però ara les coses han canviat; Lord Keynes estaria content) Però ara Europa, la vella Europa de les guerres, està posant pau allà on els americans s’empantaneguen militarment. Fins i tot Aznar, que els feia costat, sembla que va ser inicialment més prudent que els republicans USA en el tema d’Iraq. Som menys senzills que els americans, tenim més d’un o dos idiomes i tenim una pila de tradicions jurídiques diverses (fins i tot dintre de la Confederació Catalano aragonesa, i a Castella i Lleó igual, fins fa menys d’un segle). (Ahir veient l’esplèndid Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell, Borja Sitjà i Carlos Santos, tots ells de per allà o de la Franja, pensava: ara ja sé d’on surt Shakespeare: del Dante i del Joanot Martorell). Tornant al tema: els europeus tenim una bandera, una moneda i tindrem un exèrcit. I si m’apuren un Himne, que com no, és Alemany: la part coral de la 9ª simfonia de Beethoven, que el meu avi va traduir al català: “Joia que ets dels cels guspira, engendrada dalt del cel? (Schiller?). (Freunde!: És tot l’alemany que sé, �això i allò de “Imperialismus is ein Papier Tiger!” del Llibre Roig de MaoTse Tung que una professora d’alemany ens feia llegir a Santi Udina i a mi quan érem revolucionaris). Però tornant al tema: no havíem quedat que una nació era allò que tenia aquestes tres o quatre coses: bandera, moneda i exèrcit, i himne nacional? I doncs què es Europa? Només falta que tingui partits polítics, tot i que ara no estan molt de moda. Potser fins i tot això s’arreglarà més aviat que no pas tard. Europa ja no té el teló d’ acer del que aquí es parlava abans i que jo vaig encara travessar amb Dieter Koniecky. Per acabar-ho de complicar resulta que Europa té més nacions que estats. Només a Espanta (Perdó: Dimonis de Word! Si sabeu com es predetermina el català en el només a Espanya ja en tenim tres, d’idiomes que no son l’espanyol o castellà, o que corresponen a nacions que no son Espanya però que formen part de l’estat Espanya. Word, expliqueu-m’ho!) Per això els catalans som tant Europeus. Per això ens preocupa tant la lentitud de la Constitució Europea. I Per això, suposo, hem vingut a Frankfurt. No solament per Goethe, Schiller, Beethoven i el meravellós Bach de Glen Gould que vam sentir abans d’ahir, i dic sentir en el doble sentit del mot. Escoltar i veure. Eps! I per veure l’espectacle de Maria Muñoz i Pep Ramis , “Mal Pelo”, veïns de Celrà. Per tant, sense caure en el cofoisme que tant de males passades ens ha procurat al llarg de la �història, sí que, modestament, podem dir que som Europeus d’una manera molt autèntica, molt directa, umbilical quasi. Però compte: sempre he vist amb certa recança l’historicisme carolingi d’alguns catalans, que oblida dues coses: que som ibèrics i que mentre Barcelona i per munt érem cristians i europeus – bé fóssim de Montserrat o de Ripoll – la resta de Catalunya era mora, i no diguem València, parlant del Tirant. Un cop el bisbe de Segorbe em va dir que havia trobat l’Alcorà les masies, i tinc per mi que Ausiàs March era més Italià que espanyol quan deia allò de que en la mort hi trobava misteri i fins i tot delit “perquè no sabia la causa per la qual li arribava”. Vet aquí que hem vingut a parlar a la pàtria dels millors músics i escriptors i poetes, a la terra de Bach, Schiller i del Günter Grass d’ Ein Veites Feld (que no se perquè es va traduir al castellà per “Es cuento Largo”) i acabem parlant de València i el Tirant lo Blanch. Serà perquè els valencians (i els de Vinaròs) parlen un català diferent que ens atrau? Perquè els volem convertir en Països Catalans? O perquè els meus avis materns eren d’un poble d’Alacant on l’alcalde em va dir, quan li vaig preguntar si ell parlava català o valencià, em va ametrallar : “Che collons, no! Monovero!” al tanto: abans havia dit: “en lo mateix que tu”. Mireu: si després de tot no ens hem convençut que estem ben posicionats per a tirar endavant una Europa no solament dels Estats sinó també i sobretot de les nacionalitats o de les nacions, és que no tenim solució. �Compteu que Catalunya és un país vençut l’any 1714, defensat fins al final per l’alcalde de BCN, una ciutat comparable a les ciutats – estat alemanyes com Bremen o Hamburg, que fa just 100 anys es va refer gràcies a un famós pressupost de Cultura, justament, i la fundació de les escoles municipals seguint el model de Chicago (l’Escola del Mar, perquè a Madrid no n’hi havia, la del Bosc etc.) Barcelona entorn del 92 es va refer, en el sentit literal, (Palau Nacional, Estadi Olímpic, obertura al Mar, separat des de 1848) Catalunya ha fet el seu Estatut. Veurem que passa. L’experimentadíssima classe política madrilenya es veurà obligada a lluir les seves millors habilitats evasives. Però això no és el més interessant, perquè el més interessant és que tot això obliga a fer d’Europa el lloc i el nom de la solució dels problemes. Els nostres i els de la Politkòvskaia. Gràcies. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Frankfurt (Alemanya) Abstract A summary of the resource. Participació al Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” celebrat a Frankfurt. Organitzat per l’Institut Ramon Llull amb motiu de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Identitat (Concepte filosòfic) Societat Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/915/0000000834.pdf a718dcff9f34e6ead115c47b38ee7d8f PDF Text Text Palabras de Inauguración III Tribuna España-India Valladolid, 16 de octubre de 2007 Pasqual Maragall Excmo. alcalde de Valladolid, Dr. Chatwal, Sr. Kumar, embajadores, señoras y señores, Aquí estuve hace ya un buen número de años para encontrar a un joven presidente de la Comunidad Autónoma, que me sorprendió por su ambición y claridad de ideas: José M. Aznar. Luego la endemoniada historia de este país nos enfrentó más allá de lo razonable en democracia. Pero vayamos a lo que aquí nos reúne gracias a la buena gestión de Casa Asia. Reencuentro a viejos amigos y entro en contacto con una civilización que ha descubierto que todos tenemos una segunda vida, cosa que nos permite, en ésta, ser más libres. En primer lugar quiero expresar mi más calurosa bienvenida a la delegación india que nos honra con su presencia aquí, por el alto nivel de sus miembros compuesta por rectores, académicos, miembros de prestigiosas fundaciones culturales y representantes de cámaras de comercio entre otros. Es para mí un honor presidir, junto con el embajador Chatwal, la 3a edición de la Tribuna España-India que desde su origen en el año 2005 va fortaleciendo su singladura con más participantes y ámbitos de discusión para responder así al creciente interés que la India despierta en nuestro país. Efectivamente, la India se ha situado en la última década en un punto de mira de enorme interés internacional. Su gran democracia, consolidada, su extraordinario desarrollo 1 �tecnológico, su potente proyección cultural, tanto en literatura como en cine, música y en tantas otras facetas, ha impactado y fascinado al mundo. En España, el interés creciente por la India se manifiesta en el gran aumento en la demanda de su música, cine y danza, y en la creación de nuevos cursos, estudios y publicaciones sobre este país. Sin embargo, el renovado descubrimiento de la India por parte de España no debe hacernos olvidar que las relaciones entre los dos países vienen de muy lejos. Ya en el siglo I d.C., el cordobés Séneca mencionaba en un libro suyo a la India (cuyas tierras nunca visitó), y afirmaba que si una nave partía desde la costa occidental de Hispania podría arribar a la costa oriental de la India, siendo a su modo un precursor de Cristóbal Colón. Las relaciones entre España y la India han estado condicionadas por imperativos históricos de diversa índole durante siglos. Pero la expansión de España por el Atlántico limitó enormemente las posibilidades de establecer contactos fluidos con el subcontinente indio. No obstante hubo una serie de encuentros singulares entre los que destaca el del jesuita Antoni Monserrate con el emperador Mogol Akbar. Ahora el padre Vicens Ferrer en Andhra Pradesh retoma el hilo. Monserrate, nacido en Vic en 1536, llegó a la India a mediados del siglo XVI y formó parte del círculo de eruditos religiosos que deliberaban con el emperador mogol sobre la verdad de las distintas religiones, en un diálogo interreligioso ilustrado. El jesuita recogió sus impresiones de la India en un relato escrito el año 1582. 2 �Cita del presidente indio Jawaharlal Nehru, cuando visitó Barcelona en 1938, en plena guerra civil: “I entered into this Europe of conflict by flying straight to Barcelona, There I remained for five days and watched the bombs fall nightly from the air. There I saw much else that impressed me powerfully; and there, in the midst of want and destruction and ever-impending disaster, I felt more at peace with myself than anywhere else in Europe. There was light there, the light of courage and determination and of doing something worth while?” España estableció relaciones diplomáticas plenas con la India en 1956, tres años después de su entrada en la ONU. Y fue precisamente el embajador Chatwal el encargado de llevar a cabo esta tarea. Mucho ha cambiado España desde entonces, de modo que difícilmente habrá reconocido el señor Chatwal el país de hace casi cincuenta años. En enero de 1982, SS MM los Reyes realizaron una visita a la India a invitación del presidente Sanjiva Reddy, y fue ésta la primera visita que realizaba un jefe de Estado español al subcontinente indio. En 2005 el Alcalde de Barcelona, Joan Clos, hoy ministro de Industria y Comercio, visitó la India en compañía de empresarios y universitarios catalanes. También el exministro de Exteriores, Josep Piqué, tuvo un interés manifiesto en estrechar las relaciones hispano-indias. Ahora, la tercera edición de la tribuna España-India busca estrechar los lazos de colaboración institucional entre ambos países, pero también responde a la creciente necesidad que, como hemos visto, tienen nuestras sociedades de acercarse mutuamente, de colaborar y conocerse. Por este motivo la actual tribuna ha buscado 3 �abrirse a la sociedad civil, e incluir en sus mesas a representantes de los sectores públicos y privados que comparten el interés de este acercamiento. Durante estos dos días se expondrán opiniones, análisis e informes en las áreas de geoestrategia y relaciones internacionales, economía y sociedad, y cultura y educación y se debatirá sobre experiencias pasadas, situaciones presentes y posibilidades futuras. La Tribuna España-India se plantea cubrir las nuevas necesidades sociales, institucionales culturales y económicas del siglo XXI en los dos países y analizar las relaciones mutuas en los ámbitos mencionados. Se plantearán líneas de acción a seguir, y cuando haya concluido se habrá avanzado un paso más en la dirección deseada, pero por encima de todo, queremos que vibre con fuerza la voluntad de estrechar los lazos que nos han de unir en un futuro exigente para todos. Por todo ello me felicito de tener la oportunidad de abrir la Tribuna España-India de 2007 gracias a la iniciativa de Casa Asia, Casa de la India y el Indian Council of World Affairs y de la colaboración del Ministerio de Asuntos Exteriores de la India, el de España, y de sus respectivas embajadas. Quiero agradecer de forma muy especial al Ayuntamiento de Valladolid por su generosidad y hospitalidad, a la Universidad de Valladolid por el gran encuentro de rectores indios y españoles y a Casa de la India por acogernos en su sede. Muchas gracias. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Inauguració de la III Tribuna Espanya-Índia a Valladolid Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Valladolid Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall era el president de la part espanyola de la Tribuna Espanya-India, organitzada per Casa Àsia, la Casa de la India i el Indian Council of World Affairs, i que reuneix a representants de la societat civil d’ambdós països. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Orient i Occident Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1601/0000000824.pdf 19236354d5d407800e9e5e0ad470c27f PDF Text Text P R I M O WASHINGTON 5 P I A N O mercoledì 17 ottobre 2007 ■ Prodi da Bush il 4 febbraio. La Casa Bianca: «L’Italia è uno dei nostri più stretti alleati» George W. Bush accoglierà alla Casa Bianca Giorgio Napolitano l’11 dicembre e Romano Prodi il 4 febbraio. L’atteso annuncio è stato dato ieri dalla portavoce della Casa Bianca Dana Perino, che ha sottolineato che «l’Italia è uno dei più stretti alleati dell’America» e «ha fornito la sua assistenza per costruire società sicure e prospere in Iraq, in Afghanistan, in Libano e nei Balcani». Per il capo dello stato e per il premier è la prima visita ufficiale a Washington da quando hanno assunto l’incarico, nella primavera dello scorso anno, anche se entrambi avevano visto Bush a giugno, nella tappa romana di un tour europeo. Con Prodi e Napolitano, ha affermato la portavoce, Bush discuterà degli «avanzamenti democratici in Iraq e Afghanistan, di pace e sicurezza nella regione mediorientale, compresa la necessità di impedire all’Iran di dotarsi di armi nucleari e di sostenere la democrazia e la sovranità in Libano». Tra i temi in agenda la «soluzione pacifica» sullo status finale del Kosovo e i preparativi per il vertice Nato che si terrà ad aprile a Bucarest. SPETTATORI INTERESSATI Parlano il fondatore di Libération e una delle figure di spicco della politica catalana Maragall: «Una lezione per l’Europa» ALBERTO DE FILIPPIS barcellona Q July: “rupture” all’italiana VALENTINA LONGO U na novità, una bella risposta alla crisi della politica, segno di audacia e grande apertura. Così l’ex direttore di Libération giudica il voto di domenica. Come valuta il grande successo delle primarie per il Partito democratico? Molto positivamente, soprattutto se si guarda alla crisi della rappresentazione della politica, che non tocca solo l’Italia ma anche altri paesi, come la Francia. Il fenomeno, che non è come quello delle primarie americane ma è ancora più ampio, evidentemente restituisce legittimità alla politica – e anche in Francia le primarie hanno avuto successo con Ségolène Royal. Se la sfida è di questa portata, è molto importante. Con la crisi della politica ritiene che per essere vincitori sia necessario presentarsi come leader di “rottura”, come ha fatto Veltroni, parlare di discontinuità? Sì, ma questo è un fenomeno che ha diversi livelli interpretativi. Anche in Francia la campagna presidenziale è stata all’insegna della rupture. Seppure sia stato un po’ più difficile per il Partito socialista, per la destra, per Nicolas Sarkozy è stata vera rottura. Credo che questo sia dovuto alla crisi della politica ma anche alla percezione di un cambiamento che è molto significativo nelle nostre società, anche se non è specifico della politica. Quanto a Veltroni, per quello che vedo e so, ha diversi pregi: il suo percorso di uomo pubblico, di politico, di un deputato che non era “un comunista”, che è stato direttore dell’Unità, che è molto vicino alle organizzazioni non governative, un personaggio importante che è stato anche ministro della cultura, con un ruolo molto attivo, lo stesso che ha da sindaco di Roma. Tutto questo fa di Veltroni un uomo del rinnovamento del personale politico, qualcuno che incarna una novità. Ci sono altri elementi di novità? Nel caso italiano, un’ulteriore novità sta nel fatto che si sono unite parte dell’ex Democrazia cristiana e parte di chi viene dall’ex Partito comunista: è come se in Francia si facesse un nuovo partito, con gli ex giscardiani dentro un movimento di sinistra per l’organizzazione di un centrosinistra. Non dimentichiamo, poi, che nel caso italiano il paesaggio politico era esploso e che è ancora in fase di ricostruzione. In Francia non stiamo vivendo la stessa situa- zione, ma c’è comunque movimento: un’alleanza però non basta: ci vuole anche grandissima audacia. Nel vostro caso il Pd è anche possibile perché la Dc è comunque un’esperienza finita, oltre che da altri fattori specifici dell’Italia. Se si considera la formula di cui in Francia si parla molto, quella dell’ouverture, (dell’apertura) si può osservare come l’apertura che c’è oggi in Italia sia molto più grande e differente dalla nostra e molto più vivace a sinistra che a destra. Il Partito democratico può essere un modello? Se si prende questo tipo di alleanza come modello, e penso al caso francese, si dovrebbe avere una parte del centrodestra coinvolta nel processo, con persone che sono nell’attuale maggioranza di Sarkozy. Servirebbe un nuovo centro, ma anche che ci fossero altre personalità. Era il sogno delle alleanze di Bayrou. Sì e no. La sua proposta è arrivata troppo precocemente; c’è stato, sì, un dialogo tra Ségolène Royal e François Bayrou, ma non ha portato a nulla e l’estrema sinistra, nel senso più ampio del termine, è esplosa. La questione delle alleanze, per la sinistra francese, si pone in altri termini e per allearsi servono volontà e forze considerevoli, che rappresentino qualcosa di sufficientemente importante perché si possa sperare nella vittoria. Penso che questo modello ci debba far riflettere tutti in Europa, dove la tendenza ad allearsi è forte, ma ci sono anche esempi che vanno nella direzione opposta. La crisi che c’è oggi in Germania, nella Grosse Koalition, una democrazia che guarda parecchio verso l’estrema sinistra anche senza convincere tutta l’Spd, dimostra che c’è una ricomposizione che si va perdendo. Ma se scegliamo di definire la categoria politica in cui tutto questo accade è comunque quella dei democratici, non dei socialdemocratici. Siamo nell’era dei post-socialdemocratici. Innovazione, riforme e coesione sono le parole d’ordine di Veltroni, ma nel suo lessico entrerà anche la coabitazione. Cosa le suggerisce questa parola? Parlare di coabitazione suona male alle orecchie dei francesi perché porta a rievocare un’esperienza di convivenza politica (come quella che c’è stata tra un primo ministro socialista e un presidente conservatore, e viceversa) in cui si pensava che tutti sarebbero stati sempre d’accordo su tutto. Ma in questi casi si rischia anche di alimentare derive populiste. uando oltre tre milioni di cittadini italiani che fanno la fila per andare a votare scatenano un dibattito in Spagna è segno che l’iniziativa è stata importante, persino a livello europeo. La pensa così Pascual Maragall, ex presidente della generalitat catalana e sindaco di lungo corso a Barcellona. Vista da lontano qual è, secondo lei, la percezione delle primarie del Partito democratico? Queste consultazioni sono state un elemento dirompente, eccezionale. L’Europa ha bisogno di nuovi soggetti perché gli scenari politici sono cambiati. Questi nuovi partiti debbono però avere un certo peso per poter giocare un ruolo decisivo nella politica comunitaria e il Partito democratico questo peso ce l’avrà. Si tratta di un progetto comunque pensato nella dimensione corretta, quella europea. Qual è il valore aggiunto del Pd rispetto agli altri partiti? Il Partito democratico nasce su basi storiche e sociali diverse rispetto alle formazioni del passato. Se oltre tre milioni di persone si mettono in fila per andare a votare, be’, allora forse tutto questo disamore e disincanto per la politica non ci sono. La gente vuole partecipare e interviene in massa quando la si interroga. Se un partito ha il coraggio di mettersi da subito in discussione sottoponendosi al vaglio dei cittadini questo non può essere un male. Mi sembra che il coraggio, la passione e la perseveranza di gente come Francesco Rutelli e Walter Veltroni siano state ripagate. Lei è stato per due decenni sindaco di Barcellona e leader socialista. L’hanno massacrata quando ha annunciato il suo progetto di lavorare al Partito democratico europeo. I nervi sono tesi perché qui in Spagna siamo sotto elezioni. Ho mandato ai giornali una “lettera agli amici” per spiegare le mie decisioni. Il Partito democratico qui in Spagna sottrarrà voti al Psoe. È logico. Alla lunga però sarà una strategia vincente per l’area progressista. Io non voglio incensare nessuno, ma c’è un altro elemento di quanto avete fatto in Italia da sottolineare. Prego. La trasparenza. È un elemento fondamentale. Gli avversari vi hanno attaccato dicendo che la scelta di Veltroni era già scritta, ma non me preoccuperei. Costoro le loro primarie le hanno fatte? Se milioni di persone sono uscite di casa per recarsi in un seggio elettorale è un fatto politico. Come si colloca il Partito democratico nelle famiglie dei partiti tradizionali europei? Come un partito di convergenza. Come un magnete. Bisogna uscire dalla dimensione ideologica. L’anno scorso sono venuto in Italia per il congresso della Margherita e con me c’erano rappresentanti politici del Partito nazionalista basco e di Convergencia i uniò, due soggetti che forse, prima di allora, non si sarebbero mai parlati. Io stesso ho registrato nel 1998 il Partito europeo di Catalogna perché dobbiamo tutti imparare a muoverci in questa nuova grande nazione che si chiama Europa. Le posizioni restano divergenti sull’appartenenza al Pse. (ride) Di queste divergenze io, in Spagna, ne ho pagato le conseguenze, con continui attacchi, ma credo che il Partito democratico sia la scelta giusta. Capisco che sia difficile far coesistere, ad esempio in Italia, storie differenti, far stare assieme i Ds, gli ex comunisti, come ancora li chiama qualcuno, con partiti di matrice più centrista. Credo però che sia questa l’idea che si imporrà anche in Europa: un Partito popolare europeo e un Partito democratico europeo. Quello che è decisivo è la dimensione, una dimensione continentale. Una realtà che, a differenza degli Stati Uniti, ha molte lingue, molte diversità, ha avuto guerre interne, grandi tragedie e, nonostante tutto, sta creando un nuovo spazio di dimensioni adeguate. E poi dove sta scritto che la diversità sia una colpa e non una richezza? Ha un augurio per il Pd e magari anche un consiglio? Ci sono ottime teste che non hanno bisogno dei miei consigli. Il mio augurio è che si continui con scelte trasparenti. Ci riempiamo la bocca della parola America, ma poi gli aspetti virtuosi della loro società non li facciamo nostri. Mi permetta di fare un esempio spagnolo. Faccia. Su el Paìs di oggi (ieri per chi legge, ndr) c’è un mio intervento su alcune commissioni troppo alte pretese, negli anni passati, da alcuni esponenti di un importante partito catalano nei confronti di alcuni costruttori. Erano commissioni del 20% , secondo me eccessive che forse, secondo i giudici, sarebbero servite a finaziare dei partiti politici. Se vogliamo imitare gli americani allora rendiamo trasparente il finanziamento dei partiti. Che si sappia da dove arriva il denaro. Il mio augurio per il Partito democratico è quello di continuare su questa strada di trasparenza tracciata proprio con le primarie dei cittadini. Gli altri lo facciano. Se ne sono capaci. LONDRA ■ SCETTICISMO SUL POTENZIALE DI INNOVAZIONE DEI DEMOCRATICI «È il Blair di Roma, ma non è Tony» V eltroni la risposta italiana a Blair? Non per i giornali britannici che, dopo aver massacrato per mesi l’ex primo ministro, ora ne rivendicano l’unicità. L’incauto paragone tra la nascita del Pd e quella del New Labour, azzardato dal direttore di Repubblica Ezio Mauro, viene così commentato dall’Independent: «In confronto alla rivoluzione portata avanti da Blair, la novità del partito di Veltroni sembra cosmetica. Vuole tagliare il numero dei ministri, ma il partito è molto più bravo a ripetere parole come “libertà” e “dignità”, che a proporre qualsiasi cosa che assomigli a un’ idea nuova o radicale». Il Daily Telegraph descrive Veltroni come il padre del “good-ism”, traduzione inglese di buonismo, e ricorda come molti critichino il sindaco di Roma per essere un «trionfo di stile sulla sostanza, soprattutto per quanto riguarda l’amministrazione della capitale». I giornali inglesi poi – ma lo fa anche il New York Times – sollevano la questione del difficile rapporto con Prodi. Secondo l’Independent, che definisce Veltroni un «prime minister-in-waiting», il successo delle primarie ha regalato al presidente del consiglio un «mal di te- sta della misura di Gordon Brown: Veltroni non sarà contento di stare con le mani in mano a lungo». Per il Telegraph «il governo non durerà l’intera legislatura, e l’ascesa di Veltroni aumenterà la pressione su Prodi». Tra tante critiche, i perfidi inglesi riconoscono però l’importanza dell’evento di domenica. «Se Veltroni – scrive l’Independent – riuscirà nella missione di fondere due partiti in una formazione vincente, potrebbe rivoluzionare la politica italiana e relegare la destra nella sala d’attesa del potere per molti anni». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Una lezione per l’Europa Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Filippis, Alberto de Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Partit demòcrata Europa Acció política Itàlia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/916/0000000864.pdf 52a08eb8d22fefe614268d3408322b46 PDF Text Text Roda de premsa de Pasqual Maragall Hospital de Sant Pau (Barcelona). 20/10/2007 Aquest matí he tingut la oportunitat de fer una visita a la Unitat de Memòria dels Serveis de Neurologia d’aquest Hospital de Sant Pau. Acompanyat per la doctora Teresa Gómez Isla. Ja fa temps que ho volia fer, per dues raons: perquè segueixo amb molt d’interès, amb interès creixent, l’evolució dels nostres hospitals generals, jo crec que per a una ciutat i per a un país, l’excel·lència dels hospitals és un símptoma de salut, en tots els sentits, i després per una raó més personal, i més recent, que ara els exposo perquè en tinguin coneixement. Aquests darrers dies la brama sobre la meva salut, s’ha estès impulsada per raons que de vegades són santes i de vegades no tant. Crec que de vegades han estat inclús potser una mica interessades, més que no pas altruistes o producte de la curiositat científica. Però això no és el més important. El cert és que fa uns mesos em van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer. Aquesta malaltia que alguns com que no en recorden el nom anomenen Eisenhower, cosa que a mi m’agrada perquè l’Eisenhower no és una persona que aquí en aquest país tingui moltes simpaties. Doncs bé, vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. No és fàcil ni senzill, però la visita que acabem de fer a l’hospital i a les persones que hi estan treballant, més aviat ens condueix a ser optimistes, si més no a mig o llarg termini. I ho faré personalment i acompanyat de tots aquells que em vulguin i em puguin ajudar en la mesura de les seves possibilitats econòmiques o professionals o científiques. Enlloc no està escrit que aquesta malaltia hagi de ser invencible, més aviat darrerament s’està escrivint el contrari, per temps a venir. Fa dos dies vaig llegir que als Estats Units s’ha descobert una vacuna que aplicada en edats més joves, podia ser que arribés a reduir considerablement el risc, l’impacte de la malaltia, en un tant per cent elevat de persones propenses a l’afectació. Estic segur de que això serà així d’aquí a un temps. Però en quant al meu cas personal, és ben cert que gràcies a una colla de factors que estan relacionats amb la meva trajectòria pública, d’alcalde, de president, em puc considerar com un exemplar privilegiat de les persones afectades. Tothom em coneix, tothom em coneix pel carrer i em saluden pel meu nom, de manera que és molt difícil perdre la identitat en aquestes condicions, per dir-ho d’alguna forma. Em recorden constantment, i normalment amb afecte, amb algunes excepcions, coses que van passar, coses que han succeït en aquesta ciutat, en aquest país, i que tenen a veure amb la meva pròpia trajectòria personal. És un privilegi que vull posar al servei d’una causa ben concreta com és aquesta. Jo utilitzaré la meva capacitat d’influència per ajudar a fer avançar en la mesura que em sigui possible, la investigació sobre aquesta malaltia, de la mateixa manera considero que fent-ho públic, fent pública la meva malaltia, puc -1- �ajudar a millorar la consideració social dels malalts d’Alzheimer. Als Estats Units els malalts comencen ja a verbalitzar la seva situació. Es reuneixen en els ajuntaments i treballen per a millorar les seves expectatives i la seva qualitat de vida. Aquí ho podem fer en els ajuntaments i segurament inclús en els districtes, que com més proximitat millor, això també ajuda. En parlaré amb l’Alcalde Hereu, que és persona sensible. A partir d’ara i en la mesura que pugui, dedicaré una part del meu temps a treballar per a aquesta causa, no tot, però una part del meu temps a treballar per a aqueta causa i perquè l’Hospital de Sant Pau esdevingui un centre de referència en la investigació sobre aquesta malaltia, que ja ho comença a ser. La consellera Geli, que està al corrent de la situació, la direcció de l’Hospital i la doctora Teresa Gómez Isla, amb la qual vaig estar a Boston visitant els centres punters en aquest camp, poden comptar amb la meva total i sincera col·laboració, vindré tantes vegades com calgui. Per descomptat seguiré al front de la Fundació Catalunya/Europa que com vostès saben, ahir vam constituir amb l’Elena Guardans i en Max Vives. És un projecte apassionant, centrat en l’anàlisi del que se’n diu a Europa, les bones pràctiques, les millors pràctiques aplicades arreu del món a determinats problemes o camps concrets, amb l’ajut d’especialistes qualificats, i finançat pels empresaris o la gent que puguin finançar-ho i que vulguin fer-ho. Els temes hospitalaris i mèdics en general no estan exclosos de la atenció de la Fundació Catalunya/Europa, al contrari. També m’agradaria col·laborar, com vostès saben, amb l’empresa Catalana d’Iniciatives, que al seu dia vaig impulsar com a Alcalde de Barcelona i així ho he fet saber al conseller Castells i a l’Ajuntament. I finalment vull ajudar a crear instruments polítics nous, com el partit democràtic, nascut a Itàlia ja fa cosa d’un any, hi vaig ser present amb Josu Jon Imaz, i hi he tornat ara, que jo no tinc perquè encapçalar electoralment, però que em sembla totalment oportú com he tingut ocasió d’explicar sovint i que vaig començar a projectar fa, l’altre dia m’ho recordava la Marta Grabulosa, nou anys, de fet quan vaig residir a Roma. Ja aleshores vam registrar en el registre de partits polítics, un que es diu,i està registrat, Partit Català d’Europa, vet aquí. A Roma justament, hi vaig estar el darrer cap de setmana, i a Torí, per assistir a la definitiva configuració del partit de Rutelli i de Veltroni. Ja saben vostès que Veltroni ha estat escollit com a candidat per les eleccions d’aquí quatre anys. Estimats amics, em trobo bé, us diré més, em trobo millor que fa un any, i començo aquesta nova etapa, amb optimisme, amb companyia d’una família i d’uns amics que em recolzen i que em fan feliç. Vam fer els Jocs, vam fer aprovar i referendar l’Estatut i ara anirem per l’Alzheimer. Tinc la certesa que d’aquí deu o quinze anys, aquesta malaltia serà vencible i vençuda. Moltes gràcies. -2- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Roda de premsa de Pasqual Maragall a l'Hospital de Sant Pau Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital de Sant Pau (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Paraules de Pasqual Maragall anunciant en roda de premsa el diagnòstic recent d'un principi d'Alzheimer. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Description An account of the resource Declaració pública del diagnòstic d'un principi d'Alzheimer. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/884/0000000810.pdf bba4aea655ccc7dc61bde398230b3fbf PDF Text Text 41 EL PAÍS, domingo 21 de octubre de 2007 LA CUARTA PÁGINA OPINIÓN Contra ‘Eisenhower’ El ex presidente catalán abandona décadas de intensa actividad política para ocuparse de sus síntomas incipientes de Alzheimer. Además, apoyará a las instituciones que combaten la enfermedad Por PASQUAL MARAGALL S é de buena tinta, porque me han propuesto formar parte del Patronat del Hospital de Sant Pau, que en los hospitales de Barcelona se practica investigación puntera. Me gustaría citar un ejemplo: el de la investigación sobre enfermedades de la memoria. Me consta que en el Hospital del Mar están ensayando nuevas terapias y nuevos sistemas de implicación de los enfermos más recuperados en ayuda de los más graves; que en el Hospital Clínic, Esther Koplowitz está financiando nuevos proyectos dirigidos por el doctor Rodés. Que Sant Pau dispone de una unidad muy avanzada en la investigación sobre el Alzheimer, la principal enfermedad de la memoria. Y que la consellera Marina Geli está totalmente empeñada en todo ello. Hablando de la enfermedad de Alzheimer, que algunos denominan Eisenhower porque no recuerdan su nombre auténtico, un amigo me contaba aquello que le pregunta uno a otro: “¿Cómo se llama aquella montaña de colinas redondeadas tan famosa?”, a lo que le responde el otro: “Montserrat”. “¡Exacto!”, exclama el primero y prosigue, dirigiéndose a su esposa: “Montserrat, ¿dónde he dejado el diario?” (No dijo “aquella montaña on hi ha la mare de Déu” porque las palabras trabajan en la memoria como las cerezas de un bote: la primera arrastra a las demás. De forma que aquello que está encadenado se recuerda. La mare de Déu y Montserrat, por ejemplo, es una conexión fácil para un catalán de cierta edad. Como para un sevillano Dolores y Virgen, o para un aragonés, Virgen y Pilar). Probablemente estemos ante un caso emergente de Alzheimer, una enfermedad que goza de tan buena salud que los números de su crecimiento alarman. Y de tan mala fama que prefiero llamarla Eisenhower, como hace un amigo mío que se mofa de la enfermedad con ironía un tanto perversa. “¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama Eisenhower?”. Lo único cierto en este nuevo bautismo irónico es que sí que hubo un presidente de Estados Unidos que la padeció en el ejercicio de su cargo: Ronald Reagan. Fue el descubridor de la enfermedad, el doctor Alzheimer, quien le dio nombre, ahora hace cien años. (Bien pensado, muchas cosas son de hace un siglo. Aquí, a casa nostra, casi toda la modernidad, y por descontado, el modernismo). Y cien años más tarde, todo indica que la enfermedad no ha sido vencida ni mucho menos. Aún estamos lejos de conseguirlo. Nos iremos acercando a la victoria, sin duda. Los americanos están empeñados en esta batalla; se niegan a considerarla una enfermedad tabú; están animando a los afectados a “speak out”, a hablar de ella. En España, la Reina preside una fundación dedicada a esta enfermedad. En el Hospital de Sant Pau trabaja la doctora Gómez Isla, en contacto con la investigación científica más avanzada de la “¿Qué nombre tiene aquella enfermedad que nunca recuerdo? ¿No se llama ‘Eisenhower’?” La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen Universidad de Harvard, en Boston, donde los médicos dedican dos días al estudio, tres a la investigación y uno a la atención de los pacientes. Aquí no, todavía no, ni de lejos. Pero también se hacen cosas. En Navarra parece que están siguiendo líneas interesantes de investigación; Sant Pau, como ya es el caso del Clínic, puede convertirse en un hospital puntero, y en Barcelona existen, asimismo, centros específicos de investigación médica de gran nivel, especializados en otros campos, dirigidos por investigadores de talla internacional como Massagué (Nueva YorkBCN), Ispizúa (California-BCN), Guinovart, Bulbena, Baselga... Retornando a los Estados Unidos y a una de las webs dedicadas a estos temas: “Ya no es como antes”, afirma allí Chuck Jackson, de 53 años, de Albany, uno de los cinco millones de enfermos de Alzheimer —perdón, Eisenhower— que hay en EE UU. (Se calcula que en el año 2050 habrá 16 millones de enfermos en ese país; “Estamos ante una epidemia”, dice John Morris, facultativo de la Washington University de St. Louis). Quienes la padecen, hablan abiertamente de ella, como vienen haciendo los pacientes de sida. Algunos ayuntamientos americanos incluso prestan a los enfermos sus salas de plenos. ¿Se imaginan si aquí los enfermos pudieran reunirse en las sedes de los distritos o en los centros cívicos de los barrios? Todavía sería mejor, se estaría más cerca de casa. (Uno de los problemas de los integrantes de la secta Eisenhower es que se pierden, que no reconocen las calles). Yo recomendaría a todo enfermo, de cualquier enfermedad que no fuera de aislamiento obligatorio, y a todo aquel a quien le convenga la conversación, que se reuniera en un local del distrito, con sus viejos amigos. No sería lo mismo que en un hospital o en una residencia, incluso en el CAP o centro de asistencia primaria. El hecho es que, gracias a los avances médicos, hoy sobrevivimos muchos más años de aquellos para los que genéticamente estábamos programados. Y es probable que muchos de los que ahora tenemos más de sesenta años de edad experimentemos la dura realidad de este “efecto colateral” del progreso médico. Hace unos meses, a mí mismo, me han descubierto síntomas incipientes de Alzheimer. Si cuando sea mayor me da por perder la memoria, yo seré un enfermo de lujo. Haber sido alcalde durante tantos años, y haber sido además president de la Generalitat de Catalunya durante unos cuantos años más, hace que todos me reconozcan, que muchos ciudadanos se acerquen para saludarme. Tengo una lista larguísima de ciudadanos que en la calle me paran, me dan su nombre y me animan a crear un partido político nuevo. Me hablan a menudo y me recuerdan cosas que sucedieron, que nos sucedieron. Especialmente en los barrios de trabajadores, donde los socialistas siempre ganamos. La identidad se debe perder más difícilmente si todos te reconocen. Y más aún, como es el caso, si las paredes, las calles, los museos, incluso las playas y el puerto te dicen algo de tu pasado, de lo que tú ayudaste a hacer. Aunque a veces tengamos la impresión que no pasábamos por allí, por aquella calle concreta, desde hacía muchos años, o que no habíamos vuelto a aquel restaurante desde hacía mucho tiempo. Me dedicaré, pues, junto con el grupo del Hospital de Sant Pau, a combatir a Eisenhower. Así Eisenhower, esta vez el que fue presidente en carne y hueso de Estados Unidos, pagará retrospectivamente por haber apoyado a Franco a entrar en la ONU en el año 1955, salvando del aislamiento a un régimen fascista que no tenía horizontes después de la Segunda Guerra Mundial. Pasqual Maragall ha sido alcalde de Barcelona y presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1535 Title A name given to the resource Contra ‘Eisenhower’ Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Alzheimer Salut Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1710/0000000811.pdf aee2d4b01a8bf90cd89e37bf4777a288 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/10/2007 - Hora: 23:21 DILLUNS 22 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió La resposta a la malaltia d’un expresident el Periódico 9 La roda Bona salut política PILAR Rahola Una vegada aprovat l’Estatut, vaig convocar eleccions al Parlament i me’n vaig anar tranquil i feliç PASQUAL Maragall Ve de la primera pàgina Amb una tensió constant, amb la batalla contra les pràctiques habituals de finançament dels partits polítics (el famós 3% que finalment ha resultat ser bastant més alt), amb la batalla de l’Estatut, amb els partits (i el país) poc acostumats a governs de coalició, amb un govern de Madrid primerament popular, i després socialista, però que somniava en un pacte amb els nacionalistes. I que va veure des del primer moment que l’Estatut de Catalunya posava en joc la seva pròpia estabilitat i que hauria preferit un president més obedient (¡i ara que el tenen no és tan obedient com es pensaven!). En tot cas, que quedi clar: encara que en el moment més àlgid de la tempesta vaig dir que no me n’aniria perquè m’ho demanessin com a contrapartida política, una vegada aprovat l’Estatut al Parlament català, al Congrès i al Senat espanyols, i una vegada refrendat l’Estatut pels catalans al mes de juny, vaig anunciar que convocaria eleccions per a l’1 de novembre (ara farà un any). I vaig plegar, feliç i tranquil. Espero que ara, tal com ha defensat Javier Pérez Royo, no se li acudi a ningú modificar l’Estatut que el poble ha ratificat! UN DELS MEUS col.laboradors d’aquests anys ha fet un llibre sensacional en què explica els tres anys del meu govern que s’havia de titular, segons l’autor, 1000 dies amb P.M. o El Turmix. No sé quin títol li posaran finalment. Us el recomano. Surt per cap d’any. I no és ditiràmbic. Més aviat finament satíric. Animus iocandi Ferreres Excel.lent. Em pomar poc». «Camidria estalviar de nar prou». «Fer esfer una part de les port», ni que sigui Memòries... tot i ping-pong o pàdel. que aleshores el ¡Fins i tot els escacs meu editor em són saludables! mataria. Distreuen. «Anar a Haig d’admetre la feina a peu o en finalment que el bici». «No dormir trancasso d’aquests ni poc ni massa». anys ha estat des¡Ah!, i non stringere comunal, això sí. l’anno, tal com Encara que notídiuen els italians. cies com les que I, parlant dels han aparegut als italians, un altre diaris aquests úlbon consell és no tims dies realment perdre mai l’insón per eixorivir terès ni pel sexe qualsevol. oposat o preferit..., Tot plegat em ni tampoc per la permet i em perpossibilitat de canmetrà viure feliç, viar els partits rodejat d’amics i polítics per fer-los amigues i de promés oberts, més jectes de tota menets i finançats na. Entre els quals amb transparènevidentment hi ha cia, amb eleccions LEONARD BEARD fer el possible per primàries i diverposar aquest país sos candidats a la al nivell en què es presidència, com troba Amèrica en Això em permetrà viure feliç, envoltat d’amics en aquests momatèria d’excelments està passant i de projectes de tota mena, entre ells el d’elevar lència mèdica i als Estats Units. . el nivell del país en excel lència mèdica hospitalària. El Rutelli i els seus meu pare, que es amics van coguanyava la vida mençar la seva acvenent medicaments i ens duia als És aquí on ens hem de guanyar el tivitat per lluitar contra els escànfills per Espanya visitant represen- reconeixement que realment inte- dols de la tangentòpoli dels anys tants, estaria content si ho sabés. I la ressa. No solament en l’habitatge i el de Craxi i altres. meva mare, que tenia tants fills que turisme, que també. Si Catalunya no de vegades havia de dir fins a tres s’espavila en sectors punters, hautambé per això, noms abans d’ensopegar amb el cor- rem perdut el tren que més ens m’agrada el Partit Demòcrata, al recte, també. convé. Estem condemnats, en el bon naixement del qual vam assistir Crec que ja que una de les puntes sentit de la paraula, a viure de la re- juntament amb Josu Jon Imaz ara més avançades de la nostra indús- cerca i els serveis avançats, de la fa un any, just en el moment en tria és la farmacèutica, té tot el sen- creació cultural i de l’ interès que què vaig plegar, i que ara ha fet el tit del món que ens aboquem a la re- desperten arreu les nostres edito- llançament definitiu, al qual vaig cerca mèdica. Disposem dels mit- rials i el nostre art, com he pogut assistir, a Roma i a Torí, el cap de jans, la indústria, i bons, molt bons comprovar recentment a Frankfurt. setmana passat. Per aquest motiu hospitals, però encara ens falta un l’any 1998 vaig registrar el Partit depèn de molts fac- Català d’Europa davant del notari bon tros per arribar allà on podem aspirar a ser en el camp de la indús- tors, però un de molt important és Tarragona. Veurem què dóna de si tria farmacèutica i de l’excel.lència la felicitat i un altre són els bons aquella idea. H hàbits. «Menjar poc i pair bé». «Fu- Expresident de la Generalitat. hospitalària. PER AIXÒ, LA SALUT Un home anomenat Pasqual ls temps de l’eufòria i l’esperança, quan arribaves amb les teves Olimpíades sota el braç i aconseguies que aquest país, de vegades tan espantadís, s’inflés d’il.lusió i valentia. Els temps del repte ciutadà, amb la ciutat transmutant la pell fins a aconseguir una certa dignitat, després d’anys de foscor i de por. L’estreta complicitat... Els temps de l’Estatut, convulsos, abruptes, potser injustos. I després, aquells temps complexos de l’aterratge més enllà de la política, temps d’una certa distància, potser d’una molta incomprensió. No saps com em pesen, avui, els dies en què t’he volgut trucar. Sí. T’hauria dit que l’article tal no em va agradar, o que no sé què del teu paper actual. Però el cert, amic, és que t’hauria tingut a prop, disfrutant del teu verb intens, de la teva mirada més enllà de les mirades, de la teva calidesa humana. Però no et vaig trucar, per allò de les presses, els dies i les coses, i en aquests moments tinc l’ànima penjant d’un penjador trist, sense saber si enviar-te un SMS de carinyo, o escriure’t aquest article trencat. De manera que pren-te’l com el E Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo que és, una manera matussera de fer-te un petó, d’escriure’t que t’admiro gairebé tant com t’estimo, i que avui les notícies cavalquen dalt del desconcert. Rafael Nadal deia ahir, en un delicat article, que tots ens sentim herois davant el teu gest heroic, potser perquè saps compartir els sentiments com ningú. Un dels grans polítics de la història d’aquest mesquí país, aquest títol ja no te’l roba ningú. Però, més enllà de la política de les coses reals, has estat capaç de donar ales als somnis, de tintar amb emoció la freda gestió pública, de transcendir la pobresa de les coses quotidianes. ¿Un somiador? Més aviat, un ésser humà complet. Ara tornes a la trinxera, amb el coratge dels grans, amb la força dels bons, amb el rigor dels seriosos. T’enfrontes a una dura malaltia i, fins i tot en els reptes de la vida, ¡punyetes!, ens ensenyes a tenir dignitat. ¡Quin gran home que ets, estimat Pasqual! I que òrfena de tu, aquesta tarda de diumenge. Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Bona salut política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Salut Política Alzheimer Partit demòcrata Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1534 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/917/0000000875.pdf e68f07f092b9ae129f5c6c206c4e41ef PDF Text Text Conferència-sopar a Montevideo (Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai - ASEACU). Gobiernos de progreso en la sociedad democràtica: presente y futuro 29/10/2007 - Complejo Riviera (Montevideo) Es un honor para mí volver a Montevideo invitado por los empresarios catalanes y acompañado por autoridades amigas de tantos años como: Rodolfo Nin Novoa, vicepresidente de la República, Reinaldo Gargano, ministro de Relaciones Exteriores, María Julia Muñoz, ministra de Sanidad y Mariano Arana, ministro de Vivienda. És un honor per mi ser convidat pels empresaris catalans de l’Uruguay i haver pogut respondre a la invitació en companyia de la meva esposa. He vingut a Argentina al casament de la meva filla, ella continua la saga que vostès o els seus avantpassats, com els Batlle de Sitges i tants altres, van encetar. Siendo Alcalde, el primer pedazo de tierra hispanoamericana que visité fue éste. Viajé acá con el jefe de la oposición del Ayuntamiento de Barcelona, Ramon Trías Fargas. Hacía poco que la democracia había vuelto acá, días tan sólo. De modo que al llegar al centro de la ciudad acompañado por las sirenas de la policía local del buen primer alcalde democrático de Montevideo, Aquiles Lanza, y nos acercamos al local de las Juventudes Socialistas, les encontramos a todos aterrorizados, casi debajo de las sillas, en una sala presidida por el busto de Lenin. “¡Que vuelven los milicos!”, debían pensar. El caso es que, después de visitar el monumento a Companys, con emoción considerable, pues en España la restauración de la democracia tras la muerte de Franco se hizo al precio del olvido –no sé si en Argentina y acá ocurrió parte de lo mismo- nos fuimos, fuera de programa, a ver un partido del Peñarol de Schiaffino contra Cerrito lo que nos dejó sin la conexión aérea prevista con Buenos Aires, nuestra etapa siguiente –el Buenos Aires del buen y corajazo Alfonsín-. Y tuvimos que alquilar una avioneta escueta en la que la pequeña tribu catalana casi no cabía. El pobre Ramon Trias, liberal, jefe de la oposición como dije, estallaba de indignación. Pero reconoció más tarde que el partido en el Centenario había sido un entrante positivo de nuestra visita. Trias conocía bien América Latina. De hecho vivió años exilado en Colombia antes de volver a la España ya democrática. Miren: esas idas y vueltas de España y América Latina, desde lo que nosotros llamamos el descubrimiento, hasta el siglo XX y sus guerras civiles y mundiales, de las que España y América del Sur fueron víctimas más que protagonistas, es una de las epopeyas más evidentes, a veces trágicas, a veces gloriosas y a veces grotescas, de la historia de la humanidad entera. Se hace difícil explicar a nuestros hijos y nietos, que nacieron en la paz, qué era lo que nuestros padres habían legado: un fardo de vivencias ora cultas, ora dramáticas, un mundo convulso y enfrentado. 1 �Pueden ustedes imaginar pues mi emoción cuando al llegar a mitad de los 80 acá, la mujer de Gargano y los Rodríguez Filippi nos dijeron aquello ya tan sabido de: “Ustedes descendían de los godos y los romanos, nosotros de los barcos”. Y la que ahora siento viendo como aquellos entonces opositores de una fértil democracia, gobiernan con mano sabia –y como no iba a serlo si a golpes es como se aprende, a golpes y a disgustos- en el Uruguay de hoy. No insisto en los recuerdos más recientes, entre otras cosas porqué a mi edad se olvidan más pronto que los más lejanos, curiosamente, como si al final volviéramos al principio. Pero hablemos ni que sea un poco de futuro, que no es siempre lo más conmovedor pero si lo más atractivo. En España y en Europa las cosas están cambiando. El nacimiento mismo de Europa como nueva realidad política, con bandera, moneda y ejército, y espero que muy pronto tribunales (la justicia siempre es lo más perezoso en el cambio), esa Europa, digo, es ya nuestra nueva patria grande, como MERCOSUR, y un día la América Latina entera lo será para ustedes. Globalización es una palabra que ha dejado, afortunadamente, de ser una technicality, una pedantería discursiva para convertirse en realidad cotidiana. Si me saludan en la calle en Montevideo y Messi es el ídolo de Barcelona; si aquí puedo ver diarios y televisiones españolas y allí las vuestras, ¿quién va a ser capaz de ponerle puertas al campo, a ese campo abierto? ¿Y además para qué? Profundicemos en ese camino, que no excluye rivalidades como la del Barça y el Real Madrid o la de Uruguay y Argentina: Dejemos los incidentes fronterizos para los políticos que no saben como crear sentimientos de identidad si no es por contraposición a otras identidades. En nuestro mundo las identidades y las razas están, afortunadamente, condenadas a mezclarse. ¡Ojo! No seamos ingenuos. Conseguir que la mezcla se haga con tino y eficacia y respeto por la singularidad de cada uno, de cada colectivo, y aún de cada ciudad o barrio, es una de las tareas más difíciles del político. La religión de la igualdad, sea la cristiana, sea el producto de la revolución francesa, no basta ni mucho menos. Es preciso el cálculo y el tino. Yo se que a partir de determinado umbral de predominancia de inmigrantes, como en la Barcelona o la Terrassa de los años 80, habrá problemas. Que la Barcelona vieja se deterioraba sin aparente remedio, que en barrios enteros de inmigrantes del sur de España, una vez conseguida una cierta dignidad en la vivienda y los servicios, en los parques y en los centros cívicos, la llegada de nuevas oleadas de una inmigración distinta, plantea problemas serios, que los antiguos inmigrantes, hoy ciudadanos a parte entera, viven como una pesadilla, como un retorno a una infancia o una juventud llena de carencias. 2 �Hace poco me reunía con inmigrantes antiguos del sur de España ya afincados en Barcelona. Y su verbo era una poesía entrañable. Nadie sabe tanto de la vida como estos que han tenido dos, una en el sur campesino y otra en la gran ciudad. Somos los exiliados del huerto me decía uno. Y otro contaba que habría hecho cientos de kilómetros en bicicleta para llegar de Extremadura a Barcelona. Le llevó treinta días -porqué paré en Lérida pa cosechá, dijo-. Me recordaban aquella maravillosa El viento se llevó lo que de la emigración argentina del Sur, y el Soy Roca, me perdonarán ustedes tantas referencias del país vecino. Pero es que las mías de Uruguay son más inconfesables. Mi tía abuela Milans tenia tierras en Uruguay. Para mi Uruguay son los cuadros que pintaba su hija, Ángeles Noble Milans, de un verde intenso y mullido, increíble, demasiado bello para ser verdad. Miremos al futuro. Subámonos al Cerrito, cerca de donde vivía Manolita Pina, la viuda de Torres García, y desde la altura que domina la bahía proyectemos un futuro hispanoamericano y catalano uruguayo, digno de nuestros antepasados pero sobretodo de nuestros nietos. Construyamos instrumentos políticos amplios, tanto territorialmente como ideológicamente. Se terminó el siglo de las ideologías políticas que yo llamo confesionales. Estamos en el siglo de los grandes conjuntos territoriales y también de los grandes marcos políticos, en los que caben muchas variantes, muchos matices y pocas intransigencias. En Europa van a haber dos partidos: el demócrata o progresista y el popular o conservador. Como en EEUU el republicano y el demócrata. Con matices internos, con elecciones primarias, con financiación transparente. Este último punto no es baladí. En espacios políticos más ideologizados suele haber menos transparencia, más transversalidad y conexiones entre partidos y medios de comunicación. El resultado no es bueno. El liberal progresista y el socialista no irán separados en el mundo que viene, en el mundo de los grandes conjuntos: norteamericano, europeo, sudamericano, índico, etc. Solo un entendimiento inteligente entre los representantes de esos grandes conjuntos puede acabar con las dos pesadillas de la humanidad a día de hoy: las guerras étnicas y la polución del planeta. Si Norteamérica, MERCOSUR y la Unión Europea se entienden con los grandes países asiáticos, ¿qué país puede sostener con éxito una aventura bélica contra sus vecinos? Es cierto que las guerras llamadas de religión son y serán difíciles de superar porqué llevan a sus combatientes a actitudes en las que el precio de la vida es cero y el suicidio se convierte en una estrategia imposible de combatir, como en el 11S de Nueva York o el 11M de Madrid. Es cierto que la armonía entre árabes y judíos en EEUU ha desaparecido. Es cierto que, como he dicho, la llegada de razas distintas de obreros en Europa no deja de provocar conflictos. La chica ecuatoriana agredida brutalmente por un ciudadano de un barrio de inmigración autóctona, y la tardía reacción de los jueces españoles a esa agresión, no son síntomas alentadores. 3 �Pero prefiero creer que la moderna reacción de la opinión pública en contra de esas vejaciones, muestra un avance cierto en lo más profundo de nuestras consciencias. El día en que eso sucedió y el asaltante fue dejado en libertad por el juez, puesto que la victima (posiblemente sin papeles) no había denunciado, llamé a un representante del poder judicial y le dije que si necesitaba denunciantes yo estaba dispuesto a serlo. Pero no hizo falta. Queridos amigos, estamos cerca de ir hallando soluciones a los grandes problemas contemporáneos: la polución del planeta, las guerras étnicas y el racismo urbano, la gobernación distante y la falta de justicia internacional, la impunidad de las grandes empresas - mayores que muchos estados, pero menores que las uniones de estados. Todavía falta, pero el mundo ha dejado de ser solamente una pesadilla. Hay muchos dramas, pero hay muchas soluciones. Ustedes en Uruguay, desde MERCOSUR, deben dar un empujón a las buenas prácticas, a la gobernación concertada y en definitiva a la esperanza. No nos fallen. Gracias. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gobiernos de progreso en la sociedad democrática: presente y futuro Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo (Uruguai) Abstract A summary of the resource. Conferència pronunciada en un acte organitzat per l’Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai (ASEACU). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Democràcia Acció política Progressisme Socialisme Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1714/0000000914.pdf ceb77a0ad370c341ba434ab7f6e22c07 PDF Text Text Pasqual Maragall Abrir la política S iempre he creído que la vida política es perfectible. Que si alguien tiene la obligación de justificar el sueldo son, somos, los políticos, porque para los políticos el mercado son las elecciones, es decir, vender y vencer en ese caso es lo mismo. Como los empresarios, en un sentido. A diferencia de los empresarios, sin embargo, los políticos venden un producto o servicio inmaterial. Y cobran en votos -aparte del sueldo. Si pierden en votos pierden el empleo. Y el sueldo. Los políticos convencen o no con la palabra, la idea y la obra. Quizás los poetas y músicos también. Ésos o subyugan o están perdidos. Y otros creadores venden saber u otras cosas -perdón, ahora no se dice cosas, se dice contenidos. Si no lo hacen permanecen en la sombra, desconocidos. A veces sólo los salva la muerte porque su obra adquiere rareza. No sé si con los políticos pasa igual. Más bien al contrario. Cuando se retiran ya no valen. Salvo algunos que, como yo, tienen la suerte de ser más o menos respetados por haber sido. Por haber sido lo que han querido ser. Es el colmo de la felicidad. Y aún más, porque en algunos casos han llegado a ser lo que nunca habían imaginado que serían, o incluso habían negado querer ser. Posiblemente querían y no lo sabían, o lo presentían pero no se lo confesaban. Puede que sea mi caso. Nunca fui detrás de los cargos abiertamente. Siempre vinieron a buscarme. Pero cuando era pequeño y me preguntaron que quería ser de mayor, dije que sereno o diplomático. (Sereno era un señor que, cuando éramos críos, pasaba por la calle de noche con un chuzo picando el suelo para delatar su presencia y de vez en cuando, si no llovía, decía "jsereno!"). Algo tiene que ver con la polis, no se puede negar -pero no mucho. Lo de diplomático ya es más preocupante. En todo caso la prueba de que no lo tenía claro es que la primera vez que fui nombrado alcalde fue porque se fue el que había y me tocó a m' serlo. En realidad cuando me llamó José Ignacio Urenda a Baltimore para que volviera a Barcelona porque había elecciones municipales fue porque yo era el único que sabía de eso (había sido funcionario municipal de 1965 a 1977, salvo dos años en los que estuve en Nueva York). Pero al llegar les dije a Urenda y Reventós que iría de número dos si encontraban un candidato decente. Y lo encontraron en Narcís Serra, que al poco se fue de ministro de Defensa y me dejó de alcalde. Y la otra prueba de lo que me costaba decidirme es que después de dejar la alcaldía y pasar un año en la Universidad de Roma, al volver, me convencieron de que me presentara para la presidencia de la Generalitat. Pero no sin antes hacer unas elecciones primarias, es decir, para los votantes socialistas y del entorno, sin rivales, que aún así movilizaron, creo recordar, a unas sesenta mil personas. De hecho luego ganamos las elecciones verdaderas, es decir, sacamos más votos que nadie, pero como no había aún ley electoral proporcional, que es lo que preveía el Estatut de 1979, el de Sau, pactado con Suárez, Convergencia i Unió obtuvo unos escaños más que nosotros. Así se originó el uipartito, en la oposición, porque CiU y PP sumaron 68 escaños y los tres partidos de la izquierda o centroizquierda, 67. Pujo1 no se podía perder una sola votación. Todo venía de un voto. Pero las primarias, además de un refugio de tímidos, son una escuela de políticos. Y forman parte de una cuitura política que aquí no compartimos. (No sería más lógico que los candidatos de los partidos se batieran en primarias antes de presentar el partido o la coalición sus candidatos? {No sena mejor esto que la guerra vía medios de comunicación que nos entretienen con las rivalidades en el interior de los partidos? Cuando viví en Nueva York me tocó hacer lo que ellos llaman canvassing en la campaña a favor de Humpbrey en las primarias del partido demócrata, que finalmente ganó George McGovern. Este a su vez perdió contra N i o n en las elecciones presidenciales. La cosa Las primarias, además de refugio de tímidos, son una escuela de políticos �consistía en ir a casa de una señora a eso de las cinco de la tarde, y ella y sus amigas o sus vecinos se reunían a tomar al té con el activista de turno, que explicaba las bondades del candidato. No sé si ahora Hiaq Clinton y Barack Obama están utilizando ese sistema en las primarias o si ya ha decaído. Todo esto corresponde a un universo mental distinto. La política americana y la europea difieren. Se habla mucho de dinero en las campañas americanas y probablemente es decisivo, pero la movilización aue " generan esas campañas es superior a la aue se da entre nosotros. No me refiero a la cartelería en las calles (eso que hay también aquí) o a los anuncios en la tele, sino a la implicación de la gente. Lo cual quiere decir que la sociedad civil es en este aspecto más robusta que la europea, si bien no más extensa. La participación no es mayor que aquí -más bien menor. Pero la implicación de la parte de los que sí son votantes creo que es mayor. Y la gente en general acepta mejor los mensajes políticos, el debate político. O al menos ese es el recuerdo que yo tengo. No sé ahora. La política no es tan "pecado" como aquí. Aunque es cierto que la sociedad es más duai, más desigual que aquí, y los que no saben es que ni saben nada ni quieren saberlo. Una vez, durante la guerra del Vietnam, la PBS (Public Broadcasting System), una de las teles más interesantes que conozco, preguntó en las calles a la gente qué pensaban de la guerra. Recuerdo a un conductor americano negro (podía haber sido blanco y ocurrir lo mismo o peor) enviando a la porra al reportero que le preguntaba por la guerra. "What the he11 are we doing in Vietnam?",le espetó al reportero: ¡que demonios hacemos allí! Creo sinceramente que no se había enterado de nada. Puedo equivocarme, pero la cara de sorpresa del hombre parecía sincera. En todo caso las elecciones primarias, en las que los ciudadanos que son simpatizantes de un partido "prevotan" a su candidato favorito, son una institución que corresponde a un sistema de convicciones que difiere del que tenemos ahora. Estados Unidos es muy grande. La distancia entre la capital y los ciudadanos es mayor. Es cierto que el elemento religioso cuenta, pero también lo es que las preferencias políticas, en general, son tan sólo preferencias y no tanto conviccionesprofundas. Ser socialista o comunista o nacionalista o -popular, en España, al menos hasta hace poco, imprimía carácter, se acercaba a lo religioso, a lo verdadero o falso, y no tan sólo a las simpatías y los gustos del momento. En general. En Europa, que es una nueva patria pero tiene la ventaja de ser lejana y por tanto no nos oprime, no nos vigila, o no tanto, o lo hace desde más lejos, es probable que tendamos a adoptar actitudes como las que corresponden a ese tipo de universos más diversos, más amplios. En todo caso es evidente que la cultura política irá variando. Y no sería raro que obligara a un esfuerzo de aproximación a una política de mayor calado, más lejana -desgraciadamente, porque las decisiones se tomarán más lejos- pero menos cainita, porque los odios mortales son más propios de la proximidad que de la distancia. O A A Pasqual Maragall es ex president de la Generalitat de Catalunya -q Pwuai ~aagaii visto px - t ~ ; a ~ e \ h � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Abrir la política Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Democràcia Acció política Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1548 Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/918/0000000890.pdf cd0b872ed9885cb027e29fe986d0c3a2 PDF Text Text Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró per Pasqual Maragall 17/11/2007, S’Agaró Hotel Transcripció de la conferència: Pasqual Maragall: Doncs moltes gràcies, ara ja sabeu quin ha estat el meu paper aquí, avui, portar Josu Jon [riures de fons] perquè...no, no, molt seriosament, hi ha poques persones (jo en conec unes quantes a Europa) perquè he estat força implicat i he estat, durant quatre anys, primer vicepresident i després president del Comitè de les Regions, que és la tercera institució europea –el Consell, la Comissió i el Comitè de les Regions– i ja em conec força bé el jargon, el llenguatge europeu, i Europa com a realitat política, i us haig de dir que no hi ha gaires persones que estiguin en condicions d’explicar el que acabeu de sentir ara amb la claredat i al mateix temps la riquesa de matisos que ens ha aportat Josu Jon Imaz. [Pasqual Maragall s’adreça a Josu Jon Imaz] Me parece que hemos salido ganando todos con el hecho que otros no hayan podido venir y te hayamos tenido a ti, porque seguramente tu punto de vista es más rico -y lo digo con toda la sinceridad y con toda la inmodestia-, porque claro, el punto de vista más rico es siempre el de aquel que tiene más contradicciones que soportar o que amalgamar, y que por tanto cuando luego tiene que explicar la realidad es capaz de hacerlo sin olvidar nada. Hay otros países y otras mentalidades. No digo de Italia, que es más parecida a nosotros en muchos sentidos, y en algunos seguro que nos supera en capacidad de improvisación y en riqueza de lenguaje. Pero creo de veras que -i ara ja em passo al català una altra vegada-crec de debò que Europa té, en aquest moment, la singularitat, i per això pot ser important el seu rol en la organització internacional o mundial. Estats Units és un país que té molts estats, però té pràcticament un idioma, o dos, si comptem l’espanyol. En canvi, Europa té 30 estats (al voltant de 30 perquè no sé mai el número del tot) i en canvi, de nacions en té més. Té 30 estats però deu tenir segurament 40 nacions. Per què? Perquè hi ha estats que en tenen més d’una, i un d’ells és l’Estat espanyol, un altre és el britànic, un altre segurament el belga, i encara podríem anar seguint. De manera que si Europa surt bé, el món pot estar tranquil perquè segurament això serà un bon símptoma que el món pot anar bé. Una Unió, com és la Europea, en què hi ha tants idiomes, en què hi ha tantes diferències i al mateix temps, una relativa unitat de criteri... Jo penso que en aquest operador, vull dir, podem trobar segurament un lideratge mundial que altres països que tenen més poder (històricament econòmic, ara ja no està tan clar) i militar, amb tota seguretat, segurament no tenen en aquest moment. Aquest és un país, el nostre, que es permet el luxe de prescindir, ni que sigui temporalment, de polítics de primeríssima fila com ara acabem de sentir. -1- �[Pasqual Maragall s’adreça de nou a Josu Jon Imaz] Yo, Josu, lo que voy a hacer es invitarte a la Fundación Cataluña-Europa, un invento –muy modesto- que hemos hecho aquí para estudiar lo que los americanos llaman buenas prácticas, good practices, que no pretende cambiar el mundo sino mejorar algunas cositas. Pueden ser muchas, e incluso importantes, como sistemas de transportes o la financiación de la política, por ejemplo, que es un tema que en Estados Unidos tienen ya muy suelto y en cambio aquí tenemos muy mal. Aunque todos los empresarios tenéis que pagar y decirme: «esto no lo puedes decir» [riures de fons] porque si no es peor, y en cambio, en América es público y notorio que los empresarios y los no empresarios ponen dinero, y lo tienen a gala, los partidos, decir que tienen más dinero que los demás. No es como aquí que tienen la gala de decir que tienen menos. Allí, en fin, el dinero es un valor reconocido, no es un pecado, es un mundo un poco judeocristiano en el que estamos más metidos. Bien, yo creo que tenemos muchas cosas, pues, que mejorar, y que deberíamos de hacerlo sobre la base de mejorar los elementos del juego. Uno de ellos el dinero en la política, otro la eficacia de las comunicaciones, y tantos otros que en estos momentos nos preocupan muchísimo. Pero tratando de salir un poco de los temas obsesivos que a veces nos abruman, creo que la contribución de Josu Jon, en el terreno político, es absolutamente importante y me congratulo mucho de que haya podido venir y estar hoy con nosotros. Vosaltres, aquí, teniu segurament gravacions d’anys anteriors d’aquestes sessions, ho dic perquè també, posats a fer comparacions i bones pràctiques, una altra cosa que es podria fer és analitzar anys passats a veure què dèiem i si ara diem el mateix o el contrari. També podria ser que d’això en traguéssim algun ensenyament. Mireu, jo crec que parlant del que a mi em tocava parlar, que és globalització i creixement, però també, molt en concret, del tema mediterrani, crec que la globalització ha arribat tard a la Mediterrània, o potser el que ha passat és que la Mediterrània ha arribat tard a la globalització. Altres espais, com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica es dibuixen com a espais emergents, molt potents, en una nova configuració multipolar del sistema mundial econòmic. En canvi, la Mediterrània ha estat sempre immersa en diverses circumstàncies desfavorables que no li han permès posicionar-se amb fortalesa davant els canvis propiciats per la globalització, entesa, sobretot, com el creixement econòmic basat en la liberalització dels fluxos globals, de capitals i de mercaderies, i en els creixements impulsats per la revolució tecnològica de la informació i la comunicació, i també, evidentment, en l’abaratiment dels transports i la fi, que aquí s’ha mencionat, també, de l’atenció bipolar de la Guerra Freda. Això comporta el risc de la redundància pel Mediterrani, i de convertir-se en un mercat negligible pels grans fluxos econòmics del segle XXI, mancat una mica de massa crítica, d’estabilitat sociopolítica i d’integració geogràfica. D’una banda és un mercat fragmentat, no té prou massa crítica, esvaït ja el somni del -2- �panarabisme, no hi ha integració politicoeconòmica entre els països, etc. Hi ha clarament com a mínim tres àrees econòmiques diverses: d’una banda; Turquia, amb dinàmica pròpia, i acostant-se a Europa (amb matisacions que després farem). D’altra banda, l’Orient Pròxim, tensionat pel conflicte amb Israel i fragmentat en petits països, tret del cas d’Egipte. I finalment, un Magrib, no integrat, amb una línia recent d’arribada de normalitat internacional, amb una Algèria traumatitzada per una guerra civil sagnant i una economia quasi diria que impulsada però també tiranitzada pels líders hidrocarburs i un Marroc emergent, però que parteix de molt avall, i una Tunísia petita, i políticament, diríem, immobilitzada. D’altra banda, amb una estabilitat política complicada, tensionada fortament per un conflicte palestino-israelià enquistat i per una intervenció a l’Iraq catastròfica per als equilibris regionals i per al manteniment de l’estatut. Finalment, un pobre creixement econòmic real de zona, amb poca inversió estrangera directa, poquíssima innovació i poc dinamisme en els mercats interiors, segrestats, com estan, per l’immobilisme polític de les elits i amb una pobra generació d’ocupació que provoca, evidentment, tensions socials internes per les tensions perilloses, per a la seguretat i l’estabilitat social de l’àrea, amb pressions migratòries com sabem, constants, cap al Nord. Finalment, amb una política a la Mediterrània poc valenta, poc existent, quasi diria. Europa ha prioritzat l’ampliació a l’Est i per tant, la crisi conseqüent de creixement d’aquella ampliació, i ha infravalorat la importància de l’espai euromediterrani. En conseqüència, el creixement de la Mediterrània passa per la solució de diversos dèficits en els mercats globals, convertint el Sud en la porta d’entrada de mercaderies provinents de l’Orient, i això implica inversió en infraestructures, polítiques energètiques integrades, polítiques de transports i logística agrícola, projectes tecnològics, transferències de coneixement, que són condicions absolutament indispensables perquè aquests processos vagin endavant. I finalment, superació de les tensions geoestratègiques, estabilització de l’Iraq, progrés clar i consolidació de la solució dels estats veïns, Israel i Palestina, integració de Turquia a la Unió Europea, integració dels països del Magrib en la zona de lliure circulació i de creixement sud-sud i superació de la tensió Argèlia-Rabat. Una política euromediterrània ben decidida significa, ha de significar, un augment, quasi diria, exponencial de la inversió europea a la zona, repartir les perspectives financeres 2013-2020 incorporant nous actors, obrint definitivament el mercat a productes agrícoles, regulant els fluxos migratoris i reinvertint les remeses d’una forma sistemàtica. Crec que és essencial l’enfortiment de la institucionalització de les relacions EUROMED (FEMID), el Fons del Mediterrani, Banc Euromediterrani, Assemblea Parlamentària, Secretaria Permanent Euromed, Fundació Anna Lindh. Mirin, tot això són institucions, són molts noms, son molts acronímics nedant en un mateix mar i sense capacitat per solucionar els seus problemes. -3- �A mi m’agradaria sortir d’allò convencional i imaginar escenaris una mica diferents i potser més suggerents. La Fundació Anna Lindh, la Fundació Euromediterrània, el Procés Euromediterrani o Procés de Barcelona també, que va néixer aquí, amb èxit, amb l’èxit de la primera conferència, alguns ho recordareu, l’any 1995, em penso que va ser. Jo era alcalde de Barcelona, aleshores i recordo perfectament que Arafat i Barak es van abraçar al Saló de Cent de l’Ajuntament i allò semblava una cosa que no havia passat mai en segles, gairebé, i que obria una nova etapa. Però va durar molt poc, perquè al cap de poc hi va haver tots els conflictes que us pugueu imaginar i els trencaments, al cap potser, d’un any. O sigui, tot allò que semblava meravellós i que per cert, Javier Solana, que era ministre d’Exteriors del govern espanyol va realitzar de manera molt eficient, va desaparèixer d’una forma rapidíssima. Tot semblava meravellós però anaven passant els mesos i Israel i Palestina xocaven de nou en una guerra cruenta. La segona conferència, 10 anys després -perquè ens trobàvem cada deu anys, no ens acostumem a fer-ho massa sovint- també a Barcelona, però aleshores ja sota presidència anglesa, a mi em va agafar com a president de la Generalitat i estava a tercera fila, per dir-ho d’alguna forma, nosaltres ja no érem els organitzadors, Espanya no tenia la presidència, era Anglaterra, i Anglaterra com sempre, l’interès que tingui en el Mediterrani és molt relatiu. Ara que tornen a estar de moda les pel·lícules sobre Isabel I d’Anglaterra i Felip II d’Espanya és bo de recordar que els interessos estratègics d’Espanya i Anglaterra han estat sempre, absolutament, no oposats, sinó totalment diferents i adreçats en direccions distintes. Com deia irònicament Keynes, en el famós article sobre el botí espanyol, que en deien, Spanish booty, li diu un anglès a l’espanyol: «se es conquistador cuando no se puede ser pirata». Perquè és clar, el cost-benefici de la pirateria és infinitament més positiu [riures de fons]. És més barat i dóna més. També podríem dir que per als espanyols, la Mediterrània, un cop descoberta Amèrica -i quan dic espanyols vull dir Espanya, el conjunt d’Espanya i el centre d’Espanya- que un cop descoberta Amèrica, el Mediterrani va a passar a ser com una anècdota menor, un petit mar interior que a més, quan a Suez s’empipaven, quedava incomunicat. Perquè jo ara recordo que el canal va estar tancat durant una bona colla d’anys i això ens obligava a subministrar-nos de petroli, per exemple, des de l’Est, pel cap de Bona Esperança i per l’estret de Gibraltar. Ja em direu quina era la centralitat de Barcelona, nul·la! Érem una ciutat riberenca d’un petit llac interior que no tenia petroli i al qual s’havia d’arribar donant la volta passant pel Sud d’Àfrica. Doncs bé, el que van fer Felipe González i Javier Solana -i Narcís Serra- el 95, a Barcelona, amb aquesta conferència, va ser transcendental. Quasi tant jo diria, com els Jocs Olímpics del 92, dels quals tant s’ha parlat, o més. Ens va posar de nou, literalment, al mig de la Terra, que és el nom del Mediterrani, en el Mediterrani etimològic. Fa bo de dir-ho des de S’Agaró estant, un dels racons més bells d’aquesta mar, sense cap mena de dubte. I de fer-ho de la mà d’una persona com Anna -4- �Balletbó, que no solament s’estima aquest mar, sinó la gent que hi viu, la gent que hi viu al voltant. I no precisament els més rics, sinó els qui les passen més magres per raons econòmiques i encara més, ètniques i religioses. Hauríeu d’haver vist l’Anna i la Diana visitant un Arafat atrafegat -perdonin la redundància Arafat-atrafegat- que les atenia com podia mentre firmava papers sense perdre la bonhomia. Hauríeu d’haver vist aquestes dues senyores parlant amb Arafat, venent-li la mercaderia, explicant-li que el volien ajudar i aquell pobre home, firmant els papers que havia de firmar i al mateix temps, ocupant-se’n, a més. Era un home extraordinari. Hem anat enrere en molts sentits, reconeguem-ho, d’ençà d’aquelles dates i respecte als moments de l’agermanament d’Istambul amb Barcelona també, i de Maragall amb Erdogan, que va ser, recordo, aclamat una nit de Reis, quan els agermanaments consistien en què tu havies de visitar la ciutat. Jo hi vaig anar, i ens vam agermanar amb Istambul, i aleshores hi havia una devolució de la visita i Erdogan va venir, però el dia que va venir era el dia de Reis. Era la nit de Reis, llavors jo havia d’anar al port de Barcelona perquè hi havia tots els nanos allà, rebent els Reis que arribaven, etc. i vam sortir a l’edifici aquell petit que hi ha del port amb l’Erdogan i vaig dir: “Però és que aquest ve de l’Orient de debò”. Els nanos es van tornar bojos i l’Erdogan no s’ho creia. Ha estat un dels millors dies, jo crec, de la vida d’Erdogan: el van aclamar com un rei mag! [riures de fons]. Ara ho podem explicar tot amb un somriure als llavis i amb la recança de veure que els qui ara marquen el ritme del ball d’Europa no acaben d’entendre que els vots que localment pugui donar l’actitud de reserva amb Turquia, versus Turquia, no valen ni de lluny la pèrdua d’un aliat estratègic, potent i decisiu a l’Orient Mitjà. Amb això sí que estem d’acord amb Rodríguez Zapatero i per descomptat, amb el meu amic de tota la vida i amb tantes batalles europees i mundials, Jorge Sampaio. El que ja no està tan clar és que Espanya estigui tenint l’actitud que cal amb la vora sud del Mediterrani. I sembla mentida perquè la qualitat dels consellers del rei del Marroc, per exemple, Andrea Zulai, és fora de tot dubte. I les bones relacions amb el govern algerià i amb els ministres com Rashid Rajmani, a qui conec bé, perquè vam agermanar Barcelona amb el gran Alger, també són evidents. Fa un temps es parlava de reforçar i apostar per la Fundació Anna Lindh, però darrerament sembla que Sarkozy ens dicta la política euromediterrània per no dir la política europea, i he sabut que tinc una sincera admiració per a aquest senyor, pel president francès. Crec que és un polític important i que està portant el ball a Europa tot i les discrepàncies que he esmentat abans. Espanya, ha perdut pistonada, sembla, en aquests escenaris Dommage. Personalment, els meus interessos queden ja una mica lluny d’aquest escenari que se m’apareix més aviat com un tema per a les memòries que no pas com un tema de futur. Però l’Anna Balletbó, pot comptar, com sempre, que si s’embranca en aventures mediterrànies, i més, si és de la mà de Selatim i Zeynep que avui no sé si ha vingut, pot comptar amb mi. Demà passat, en tot cas, haig d’anar de nou amb Josu Jon Imaz cap a Euskadi, en aquest cas per parlar d’euroregions i coses semblants. -5- �Ja sabeu que fa un any vam estar amb Josu Jon a Roma, en el llançament d’un partit, el PD, Partit Demòcrata, que ha fet forat a Itàlia i més que en farà a Europa. A Catalunya hi ha un grup de persones, un centenar de persones, dirigits per la Rosa Martí, ex alcaldessa de Parets, i l’escriptora Núria Albó, que ho va ser de la Garriga, amb la Magda Casamitjana, que és l’alcaldessa de Roses, en Ferran Mascarell, en Joan Margall (no Maragall, Margall), que és l’alcalde de Torroella de Montgrí, i tota una colla d’altres que intenten obrir aquesta via del partit demòcrata amb versió catalana, anomenada el Partit Català d’Europa. L’alcalde de Roma, Veltroni, que serà el candidat del Partit Demòcrata en les eleccions italianes d’aquí a quatre anys, no ha pogut venir, justament, perquè deu estar enfeinat amb aquestes coses i perquè a Roma s’hi està molt bé, com us puc certificar personalment, s’hi viu molt bé. Hi vam ser recentment amb la Magda Casamitjana, al Congrés, que precisament va elegir Veltroni com a futur candidat per a les eleccions italianes presidencials d’aquí a quatre anys. I entre altres coses, vam assistir, per cert, a San Paolo Fuori Mura, a un Rèquiem de Verdi que valia totes les pessetes del món. Quan em mori voldria que me’l posessin, escolteu. Si teniu ocasió de sentir el Rèquiem de Verdi, i a més, el podeu sentir, sobretot, a San Paolo Fuori Mura, doncs us tornareu tots catòlics i demanareu que us enterrin amb aquella música. (riures) Jo sóc un convençut de la fórmula del PD. Penseu que -no sé si m’equivoco si són cinc milions o tres milions, algú em va dir que potser no eren cinc milionsperò la xifra que a mi em constava era que els votants, en les eleccions primàries que ha fet el Veltroni i els altres candidats, eren d’uns cinc milions de persones. Jo me’n recordo que quan vaig tornar d’Itàlia l’any 98, i em va venir a buscar Felipe González per dir-me que em presentés a les eleccions del Parlament català, a la presidència de la Generalitat, jo li vaig dir: “Home, no serà sense programa”. “Hombre, ¿pero qué programa?”, va dir ell. “Hombre, el programa federalista”. “Cómo federalista? Serà cooperativo, no diferencial”, vaig dir (perquè ja es rebaixaven, llavors ja es rebaixaven una mica). I perquè s’entengués el que volia dir, al final de la meva estada a Roma vaig fer un paper que es deia Els quatre federalismes, el cultural, el polític, l’econòmic i el de les infraestructures. Bé, doncs jo crec que les coses han d’anar per aquí. Crec sincerament que fins i tot els millors de Madrid, com ara el que he citat, els hi costa una mica d’entendre perquè, com deia el Josu Jon, una cosa és mirar les coses des del mig i una altra és mirar-les des de l’exterior. Ja sabeu que es va fer famosa aquella frase d’Aznar quan li vaig preguntar...jo havia fet una acord amb Felipe, una mena de pacte no escrit amb Felipe González que em va dir: “Bueno, yo voy a pagar los Juegos Olímpicos y voy a pagarte todo el dinero que haga falta y toda la inversión etc. pero tú tienes que admitir que la primera línea de alta velocidad sea Madrid-Sevilla”. “Hombre, la verdad es que es un poco chocante”. Es clar, Madrid-Barcelona era cantat, no? Però és clar, era molt astut i a més tenia la seva lògica i el seu pes. “Sí, porque además si llega a África, etc.” [riures de fons]. Bé, molt bé, d’acord. I efectivament, la qüestió va anar bé, pel país la qüestió va anar molt bé, va anar bé per Barcelona, va anar -6- �bé per Catalunya,va anar bé per Espanya, va anar bé per a tothom. La veritat és que el senyor González no es va quedar tota la vida, va venir un altre senyor que es deia Aznar. I l’Aznar va dir: “Hombre, esto de Barcelona-Madrid... no, no, no, alta velocidad, de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Ja hi tornàvem a ser. És a dir, és la confusió del lloc on estàs com a lloc únic. O sigui, tu veus el món des d’allà on estàs: si tu estàs a Madrid, l’alta velocitat és anar de Madrid a..., doncs no, perquè de Barcelona a Bilbao es més important que de Madrid a Zamora. Evident, que és més important, però no hi és, no hi era. No està dibuixat, no estava dibuixat. I em temo que encara no ho està del tot. Tant que fins i tot un dels ministres socialistes com Borrell, quan va venir, sobre aquest tema, jo li vaig dir: “Bé, escolta, molt bé lo de Madrid-Sevilla, però, i Barcelona-València?”. Diu: “Ah, Barcelona-València...velocidad alta”. “Que no és el mateix velocidad alta que alta velocidad?”. “No”. La «velocidad alta» eren 200. I és amb el que estem. I punt. I me’n recordo que la primera vegada que jo vaig anar al poble dels meus abuelos, que és Monòver, a Alacant, vaig haver de baixar del tren a València i agafar-ne un altre de València a Alacant, el primer a 200 i el segon a 150, no me’n recordo exactament. No sé si ara ja hi arriba, o no, o ja ha passat, però us ben asseguro que encara no hem superat unes rèmores que es van produir fa 25 anys enrere. O sigui, Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla, primera alta velocitat...això, els que esteu en temes d’infraestructures a veure si...Que ens està passant? Doncs que els altres països ens poden anar al davant. Afortunadament, tenim empreses importants, com és Abertis, i no ho dic perquè estiguin aquí ara, que han acabat, de fet, comprant infraestructures a fora. Mirin, És molt important tenir infraestructures europees i tenir empreses, que estiguin aquí i allà, o sigui, que tinguin actius. És enormement important. Això que està passant amb alguns bancs a Madrid i algunes empreses d’infraestructures a Madrid, que estan a Gran Bretanya, que estan comprant, això es enormement positiu. I també és enormement positiu i serà enormement positiu que Espanya entengui que amb un sol centre no en té prou. O sigui, ara mateix, per exemple, empreses de capital risc, a Barcelona, no n’hi ha. N’hi havia una que van fundar l’Ajuntament i Iniciativas S.A., i al final han acabat operant totes a Madrid, pràcticament. No hi ha capital risc, a Catalunya. No hi ha risc, capital risc, que era el que figura que ens definia, no? És clar, a Madrid hi havia moltes altres coses, però capital risc segurament no, hi havia la seguretat...aquí tenim la política...vull dir que estaven al mig. Doncs aquí, allò que teníem doncs ara no ho tenim. De manera que, des d’aquest punt de vista, ens queda molta feina a fer. Senyors, no us vull cansar més, ja veurem com acaba tot plegat, al Mediterrani, el nostre paper al Mediterrani, i l’evolució del que en bona hora va començar l’any 1995 i que ara hauria de continuar. Com que d’aquí a tres dies serem a la Fundación Sabino Arana seguirem parlant d’això, perquè hi ha tot el tema tan interessant de que Espanya és un estat però té diverses nacions. I que Europa, té, com he dit abans, força més nacions que no pas estats, a diferència del que passa als Estats Units. Europa és complicada, per això està en millors condicions d’entendre del món. Tot i -7- �que espero que “l’úlcera” dels Hillarys i Obamas serà més comprensiva que no pas l’actual. Ja veurem. De moment preocupem-nos del que és nostre, arreglem el Mediterrani, que ja serà molt. Serà un bon entreteniment, magnífic primer pas. Qui pugui arreglar Espanya i el Mediterrani, pot arreglar el món sencer, segur. Moltes gràcies. [Aplaudiments] -8- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. S’Agaró Hotel Abstract A summary of the resource. Conferència de clausura de Pasqual Maragall de la XII Trobada d'Economia de S'Agaró. Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Economia Model social Congressos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/919/0000000898.pdf a265a08442f9cb6466b598922e7a52af PDF Text Text SEMINARIO “EUROPA EN LA ENCRUCIJADA: EL NUEVO TRATADO DE LA UNIÓN” Pasqual Maragall Fundación Sabino Arana, Bilbao 20 de noviembre 2007 Muchas gracias querido amigo (a Txema Montero). Estoy un poco abrumado por tus elogiosas palabras. Os agradezco vuestra invitación y vuestra cortesía de siempre. Compartimos el aprecio y la comprensión, aunque también la diferencia, pero en todo caso, compartimos un conjunto de intereses y, en mi caso particular, también la comunidad de origen. Ustedes saben que mi madre nació, un poco por casualidad, en Bilbao. Recuerdo que cuando éramos chiquitos en casa los primos Maragall hicimos un equipo de fútbol que llevaba como nombre las iniciales de los primos que formábamos lo formábamos: GIPAPERSA (Ginés, Pascual, Pedro, Ernesto y Santiago). El equipo llevaba los colores rojo y blanco. Éramos del Barça pero nuestro segundo equipo siempre era el Athletic de Bilbao. Y si me preguntan aún les podría recitar la alineación… Anécdotas a parte, existen diferencias entre Cataluña y Euskadi pero al mismo tiempo hay afinidad de intereses. Muchas diferencias, pero también muchos intereses comunes. Juntos formamos parte de una España plural que si no sabe entendernos y no sabemos entenderla como una pluralidad no va a funcionar. Además, sin embargo, nos encontramos bajo el paraguas, como aquí se ha mencionado, protector de una Europa en la cual seguramente nos podemos reintegrar de alguna forma, siendo cada uno lo que somos y al mismo tiempo siendo todos juntos. Es un honor estar hoy aquí y poder hablar ante ustedes. 1 �No quiero irme de Euskadi sin visitar el lugar donde descansa un amigo, José Bergamín. Un hombre de origen andaluz, madrileño cien por cien, republicano, muy español, españolísimo, pero que antes de morir decidió trasladarse aquí. Esa generación republicana se daba cuenta de que al volver del exilio - él del Uruguay y Arturo Soria de Chile- no se encontraban a gusto y prefirieron morir fuera de la capital. Es algo tremendo, porque era su ciudad, el lugar donde había vivido y el lugar que quería. Yo he estado en casa de Bergamín, frente al Palacio Real, una buhardilla chiquitina, y recuerdo que me decía: "Me gusta mucho este palacio, sobre todo porque el bichito no está dentro", porque él era republicano a matar, al mismo tiempo que católico. Le preguntaban si era comunista y Bergamín respondía: "Yo comunista hasta la muerte, pero ni un paso más". Hecho este obligado homenaje a Bergamín, decirles que no deja de maravillarme el cambio que ha dado en positivo esta ciudad en las últimas dos décadas, con el Guggenheim como estandarte que nos peleamos Barcelona y Bilbao para ver quién se lo llevaba-, y la envidia que me produce en muchos sentidos. A mí y a muchas ciudades europeas. Estamos aquí para debatir sobre el nuevo Tratado y sobre el momento en el que se encuentra la Unión. "Europa en la encrucijada", reza la convocatoria. Yo creo que siempre es un buen momento para hablar de Europa, de una Europa que tiene toda la complejidad del mundo, y nunca mejor dicho. Estados Unidos tiene un solo idioma -quizá dos, si contamos el españolpero Europa tiene muchísimas más. Son 30 Estados, pero más naciones. Europa, tan plural y diversa, presenta una gran complejidad de gobierno, con menos eficacia o eficiencia en la intervención internacional, por ejemplo militar, pero con una 2 �mayor capacidad para entender el mundo tal como es, porque se parece más al mundo. Y se lo dice un admirador de los Estados Unidos, he vivido dos años allí. Estados Unidos es, al mismo tiempo que una realidad muy distinta, un polo muy atractivo. Pero Europa está en mejores condiciones que Estados Unidos para entender el mundo. No sé si de arreglarlo, porque para poder hacerlo probablemente habría que tener los instrumentos que tiene Estados Unidos y hacerlo más de acuerdo con Naciones Unidas. Recuerdo cómo Javier Solana trataba, desde su posición en la Unión Europea, de encontrar soluciones para los problemas europeos y los problemas internacionales. En una ocasión me dijo que buscaba a alguien que pudiera ir a Mostar y reconvenir y juntar las partes separadas. Yo le dije: tengo la persona, un alcalde, Ricard Pérez Casado, ex alcalde Valencia. Allí fue y resolvió ese tema. Realmente, allí se solucionaron cosas que parecían imposibles de solucionar. Pero la realidad nos dice que Europa ha podido resolver algunos asuntos pero no ha sido capaz de instaurar una justicia. ¿Quién ha juzgado a los criminales precisamente de ese mismo escenario del que estaba hablando? No ha sido Europa. Europa no ha tenido un Tribunal capaz de juzgar penalmente a personas que habían cometido delitos contra la Humanidad, en Bosnia por ejemplo. Barcelona se hermanó con Sarajevo. Convertimos la ciudad en el Distrito 11 de Barcelona (10 Distritos más Sarajevo). Kupusovic, el alcalde la ciudad, me llevó una vez a La Haya al juicio de Tadic, responsable de la muerte de muchos bosnios. Un pariente de una de sus víctimas lo había reconocido en una calle de Berlín y le dijo a un policía alemán: "Este señor es un criminal". Y acabó siendo juzgado en La Haya. Pero ese Tribunal no era europeo, 3 �era el Tribunal Penal Internacional (TPI). Kupusovic y yo estuvimos en ese juicio. Yo me pregunto: ¿Por qué Europa, y en definitiva el mundo, no han sido capaces todavía, de juzgar a Karadzic i Mladic? Karadzic no sólo pensaba sino que teorizaba sobre el terror étnico. ¿Y por qué Europa no ha sido capaz de deternerlos? Alguien debe saber dónde están. ¿Cómo puede Europa esperar que el mundo confíe en ella si no es capaz de solucionar sus problemas internos conforme a justicia, teniendo como tiene Tribunales y como tiene posibilidades de hacerlo? No quiero dramatizar la situación -yo soy un optimista empedernido- y creo que Europa tiene todo lo que se tiene que tener para ser una gran potencia mundial. Creo también que efectivamente el Tratado ha sido maltratado. Y creo también -y en eso hago un reconocimiento a personas que son de una procedencia ideológica diferente a la mía- que la actual Presidencia francesa y, por qué no decirlo, la derecha europea, está siendo más efectiva que la izquierda. Puede ser que estos avances no sean definitivos o no sean perfectos, pero se está avanzando más en el proceso constitucional europeo de la mano de Sarkozy que de la mano de otros gobiernos y otras procedencias ideológicas. Lo mismo diría del Proceso Mediterrámeo, que ha quedado un poco varado. El Proceso Euromediterráneo -que empezó con Javier Solana en Barcelona en el año 1995, con gran éxito, y que luego se repitió en 2006 con menos resonancia pero con resultados efectivos y positivos- es un proceso que ha quedado 4 �silenciado y que no tiene protagonistas. Sería positivo que esos Europa los fuera solucionando estos temas. En cuanto al nuevo Tratado me parece bien lo que está haciendo Sarkozy, ya que va más en el sentido que nos interesa a todos. También tengo que reconocer que siendo Timoty Garton Ash un personaje que no es de mi procedencia ideológica, admito que muchas veces acierta. Ha escrito un artículo titulado "La Europa de Babel", en el que afirma que uno de los grandes problemas de la democracia en la Unión Europea es que hablamos y pensamos en muchas lenguas distintas. A mí me gustaría contestarle que, efectivamente, eso nos complica la vida pero nos hace más comprensivos de como es el mundo y por tanto más eficaces. Europa se parece más al mundo que América, como he dicho antes. En este sentido es bueno que Europa vaya asumiendo sus responsabilidades y que lo haga con más eficacia que las potencias que hasta el momento se han ocupado de esos temas. Por último déjenme citar a Georges Stainer, que estuvo el otro día en Barcelona. Tiene una obra deliciosa que tituló "La idea de Europa", que da la medida de una Europa transitable, transitable en el sentido de las migraciones, de los peregrinajes, de las culturas. Creo sinceramente que el Tratado de Lisboa a la mayoría de quienes nos proclamamos europeístas nos parece seguramente insuficiente pero es un paso adelante. Con el Tratado sobre la mesa, desde este mismo europeísmo tenemos casi la obligación de no dejarnos cegar por el optimismo pero de seguir avanzando. "És hora d’anar per feina!" que 5 �decimos en Cataluña, es hora de trabajar para obtener resultados. Es hora de recuperar la ilusión, de dejar de hablar exclusivamente de cuestiones funcionales y de hablar también de las fundacionales, de ver más allá de las instituciones, de pensar en ambiciones y, por encima de actuaciones institucionales, centrar la reflexión y la acción en los ciudadanos, sin los cuales Europa no se hará ni será. Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa en la encrucijada: el nuevo tratado de la Unión Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundación Sabino Arana (Bilbao) Abstract A summary of the resource. Participació al seminari “Europa en la encrucijada: el nuevo Tratado de la Unión” de la Fundació Sabino Arana. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/920/0000000932.pdf 2fff2323ade1de7b83250ec6ac1c93b9 PDF Text Text Cloenda del 4t Diàleg Orient Occident “Seguretat humana i globalització” Casa Àsia (Barcelona), 22 de novembre de 2007 Pasqual Maragall Moltes gràcies, muchas gracias. President of the Senate of Kazakhstan, autoritats, amics, as you know Barcelona is not the capital of our state, but still it is one of the most international cities of Spain and probably the most active in terms of making relationships with other civilisations and other countries. I say this not against anyone, but on the contrary being grateful for the fact that the Spanish government has been sensitive to the possibility of having more than one capital in terms of international relationships. I think this is good not only for Barcelona but also for Spain and probably a good model for other countries. I don’t think countries are in a perfect condition when they concentrate all their political activities in only one point. As you know I was Mayor before President so that my priority has always been on the proximity principle. It’s a principle which should stand as the most important in the governments, even if there are some exceptions to that: economies of scale and excessive power of big firms in small towns, but in general we should be in favour of proximity as being the main rule in terms of deciding where decisions have to be taken. If we talk about the world and Asia and Europe and the rest of the continents, of course we have to think in terms bigger than continents, and probably it is good to think in terms of the great powers. And those are not that many: we have the United States, we have Europe, we have China, India, Japan and Russia which are the big powers. We also have Mercosur in Latin America, which is becoming also a power by itself, passing from Tierra del Fuego up to the north of South America which is a big chunk. Probably the work cannot be solved unless those big unions get together and decide. The United Nations was a good idea, but it is still difficult for such a cumbersome, huge assembly to manage problems. At the other extreme we wouldn’t like to see just three world leaders deciding for all of us. So it is important to find a middle point, and probably this middle point is going to be taken in terms of these big bodies of which we are speaking and of which, of course, Asia has more and more predominance in terms of population. I think in second place that Casa Asia can play a modest role, but a role. It has a compromise with the Alliance of Civilisations, as you know, and it has good relationships with a number of different initiatives that have been taken in this city like the Universal Forum of Cultures, which was very much criticised at the moment it was born, but now it is selling with great success in Monterrey, Mexico and I think it will become more successful in the future. There is a long line of cities waiting to become the seat of the future editions of the Forum of Cultures. In the Forum of Cultures in Barcelona I will always remember that David Crystal from Wales was explaining the number of languages in the world. 1 �He was counting them and he had arrived at the conclusion that this number was diminishing, so that diversity was going down in terms of the number of languages, because many of them were disappearing which is bad news. Because it is very good that we can talk, the President of the Senate of Kazakhstan and myself, in the same language, the modern Latin which is English, but at the same time it is also good that he has his language and I have mine. I even have more than one because I have Catalan and Spanish. I think it is good that there are common languages and at the same time a respect for diversity because if we lose diversity, if we think that small is beautiful but nothing else, then despite small size we’re going to finally lose our identity. The third thing I wanted to talk about is how we can enhance the international relationships from the bottom, from the level of cities. I think that sistering cities can seem perhaps like a game, not something very serious, but I disagree. I think that the sistering processes are very important. We sistered Barcelona, for instance, with Shanghai and this was very important, we were commenting about that, about the Presidents Jang Zemin and Zhu Rongji here to sister Barcelona and Shanghai. Because that probably opened a number of opportunities for change that in a way had some influence on the fact that now Beijing is going to be the seat of the Olympic Games. And if you talk in Beijing about the Olympic Games, everyone would tell you ‘Barcelona! Barcelona!’ It is the first thing that comes to mind in this city, which is normal. So sport, sistering, cultural relationships are as important as political and economic ones in order to build this big world that we have to build together; everyone of us starting from his own culture but all together looking to a single world which is the common world in which we live. I want to finish by telling you that when I was President of the Generalitat of Catalonia I had to promote a new law of Catalonia, an Estatut as we call it. The question was open about where to meet, in order for this new law to be born. Where should I convene with the leaders of the different parties in order to write down the new law? We found a place; the place was Miravet. Miravet is a place in the south of Catalonia where the three religions of the world, of the Occidental but also parts of the Eastern world, meet together. Because in a certain moment in the 13th century the three religions of the world, Jewish, Christian and Muslim were living together and this was and will always be a point of reference that will help. Everything we can find in terms of enhancing the value of diversity, not without knowing the cost, which is a high cost, not to be too candid in terms of saying ‘everything which is plural and diverse is better than everything which is common and monolithic’ this is not true, diversity has a cost, but everything that we can do in terms of converting this diversity into something palpable, something that the human species can assume will be a step forward in terms of a freer and more united world which is, ultimately, what the United Nations was born to do. Thank you. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cloenda del 4t Diàleg Orient-Occident Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa Àsia (Barcelona)  Abstract A summary of the resource. La trobada, celebrada a la seu de Casa Àsia, va tractar en aquesta edició sobre la dimensió de la seguretat humana en l’era de la globalització. Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Cultura Globalització Relacions internacionals Orient i Occident Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/921/0000000899.pdf d42e66fb5f62a488e51b441360429248 PDF Text Text Conferència a la Facultat d’Econòmiques de la UAB Pasqual Maragall 27 de novembre de 2007, Facultat d’Econòmiques de la UAB Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UAB: Bon dia a tots, m’agrada veure aquest saló d’actes tan ple, com ni de lluny havíem tingut mai, i això és perquè tenim la conferència, tenim la presència entre nosaltres del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, expresident de la Generalitat de Catalunya, com tots sabeu. La Facultat se sent molt honorada de tenir-lo amb nosaltres. És una gran satisfacció i a la vegada és un retrobament, perquè molts de vosaltres probablement no ho coneixeu, però el senyor Pasqual Maragall va ser professor d'aquesta Facultat. L'any 1976 ell era professor d'Economia Urbana i ha contribuït a la formació també d’algunes generacions d'economistes abans de la seva etapa política. Ahir vaig rebre el paper de protocol i vaig veure que em tocava presentar-lo, i vaig dir: “Però jo no puc presentar el senyor Maragall, perquè això està molt més enllà del que puc fer!”. I llavors ho vaig preguntar a aquest home, que és un savi, i li vaig demanar consell i em va dir: “Digues poques paraules i només digues el que més t'agradi, el que més admiris del president Maragall. Jo llavors vaig començar a pensar què era el millor de la seva gestió i la seva trajectòria: doncs que si les Olimpíades, que si la gestió a l'Ajuntament de Barcelona (que és un punt molt exemplar per als economistes), que si les tasques de l'Estatut, que la revindicació de Catalunya... vaig pensar moltes coses. Però finalment em vaig quedar amb una, que és el que podríem dir-ne la seva música, aquest true music of sweet sounds, que deia Shakespeare. La seva actitud humana, l'amor, la sinceritat que ha posat en fer les seves coses. En totes les seves actituds he tingut la sensació que transmetia sinceritat i amor envers l'ésser humà. Llavors tenim entre nosaltres una persona que ha fet, fa, encara, política, però aquesta manera de fer política té una característica que és l'amor per la gent, la sinceritat, la qual cosa el fa una persona extraordinàriament humana, i aquesta qualitat que trobo extraordinàriament interessant, és la que a mi, no d'avui sinó de sempre, m'ha captivat més. Però ahir, quan vaig reflexionar sobre com l'havia de presentar, aquesta reflexió em va permetre tornar a adonar-me'n. Perquè ja sabeu que l'humor, també l’humor quan està fet amb amor, treu el trets essencials de les persones. I això fa que, com tots haureu pogut veure i comprovar tot sovint, el senyor Pasqual Maragall és una de les persones més humanes de tots el països, de Catalunya indubtablement, i també de Polònia. [riures] Pasqual Maragall: Senyor Rector, Senyor Degà, senyors professors, alumnes i companys i molts amics que veig aquí de llarga data, com diuen els francesos, de fa molt temps. Mireu, jo ara tinc alguns problemes de memòria, com sabeu i és notori, que curiosament inverteixen l'ordre dels factors, perquè tens més memòria remota 1 �que memòria recent. De manera que en aquest moment estic en un present intensíssim, perquè he tornat allà on havia estat fa molts anys i curiosament aquesta sensació és una sensació que fereix d'alguna forma, una mica com en carn viva, i al mateix temps reconforta perquè és la que tens més present. Jo no me'n recordo del que haig de fer d'aquí a mitja hora, però en canvi me'n recordo bé del que vaig fer fa molts anys. De manera que en aquest moment estic en una situació de confort de tornar a ser aquí i no només per cortesia, sinó a més per malaltia, perquè les coses són així. Una de les coses que em queda, curiosament, és la memòria poètica o musical, o sigui, hi ha coses que no me'n recordo però en canvi de la música us podria cantar les Variacions Goldberg –quasi cantar, estic exagerant- o us podria recitar Shakespeare, efectivament, ara que has començat tu: Whether 'tis nobler in the mind to suffer, The slings and arrows of outrageous fortune, Or to take arms against against a sea of troubles... Bé, vosaltres l’anglès el domineu no? [riures] O encara: When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty’s field How much more praise deserv’d thy beauty’s use, If thou couldst answer “This fair child of mine (referit al seu nét o al seu fill) Shall sum up my count and make my old excuse” És a dir, l'edat del nen, o del nét o del fill és el que excusa la teva vellesa. Això ho va traduir Joan Triadú meravellosament. Us recomano, si podeu, que llegiu les traduccions dels poemes, dels sonets de Shakespeare de Joan Triadú. Bé, jo no havia vingut per això, en tot cas [riures], havia vingut a parlar d'Economia i ara en parlarem. Com us podeu imaginar jo treballo sobre idees sempre comprades. Treballo sempre amb idees que em faig preparar per d’altres que en saben més que jo i en aquest cas haig de citar l'autor de bona part de les idees que ara exposaré. És en Germà Bel, amb el qual he treballat moltes vegades i penso seguir treballant, és un dels cocos més importants, una de les intel·ligències més despertes d'aquest país d'aquest país. L'economia europea ha recuperat una certa vitalitat en els darrers anys, sobretot si la comparem amb l'economia dels Estats Units, que ara té alguns problemes derivats del trencament de la bombolla immobiliària i més en general, de la intensitat dels seus dèficits, tant el dèficit fiscal com el dèficit exterior. L'Estat gasta més del que rep i el país compra més del que ven en el cas d'Estats Units. Tot això ha canviat molt, quan jo era estudiant i estava als Estats Units precisament, era més aviat al revés. La moneda de reserva era el dòlar i me'n recordo que quan el general De Gaulle va decidir posar els seus estalvis en or, va provocar una mena de trasbals immens i la crítica de tot el món civilitzat (menys França i Rússia, probablement). Tenia la dèria de fer un 2 �eix alternatiu a l'eix occidental resultant de la Postguerra i la Segona Guerra Mundial. Bé, les condicions doncs de l'economia pressionen el dòlar a la baixa, s'intensifica la seva debilitat i això provoca situacions diverses i efectes diversos en l'economia europea: les economies més eficients, més productives, com ara l'alemanya, estan segurament més ben preparades per resistir la pressió del dòlar (del dòlar baix), i d’altres que poden tenir més problemes de productivitat real, com seria el cas de l'economia francesa, estan sotmeses a una pressió mes gran. El pobre Sarkozy ja ho està sentint. [riures] L'economia espanyola i la catalana, es troben, jo crec, més a prop d'aquesta darrera situació perquè la nostra productivitat no ha millorat prou en els darrers anys. Encara, en bona mesura, vivim de dues coses que ens han fet la vida fàcil i ens han posat dins dels països de major creixement d'Europa, que són els salaris baixos per a la immigració (perquè vivim molt a prop de l'Àfrica, probablement) i el turisme. En la mesura que aquestes dues coses o flaquegin o no siguin tan operatives probablement ens haurem d'espavilar més, cosa que no necessàriament és dolent. És a dir, ens haurem d'espavilar més, vull dir, que si volem seguir creixent amb la taxa de creixement que teníem ho haurem de fer sobre la base de més gran productivitat, de més enginy, de més innovació i d'universitats que tinguin més pes en el conjunt de l'economia i la vida social. Si seguíssim vivint del turisme i dels salaris baixos jo crec que no estaríem avançant des d'un punt de vista qualitatiu. En general la situació econòmica es pot tornar incòmode no solament per a nosaltres, sinó per a tota la Unió Europea. Grans empreses de molta rellevança que competeixen en el mercat internacional amb empreses d'Estats Units afronten en aquests moments algunes situacions complicades. És el cas per exemple d’Airbus. Hi ha dos grans companyies al món d'aviació, una és EADS, l'europea, Airbus, i l'altra és Boeing. Jo he estat als Estats Units visitant les fàbriques de Boeing i és una cosa impressionant, però si aneu a Toulouse, també, ho és. Toulouse, i concretament l'Airbus, EADS, com es diu, és l'empresa més important que tenim -anava a dir a Catalunya- [riures] no, que tenim a l’Euroregió, diguem-ho així -que en vull parlar, d'això de l'Euroregió perquè és la nostra regió, és la nostra part del món, diguéssim, la nostra regió europea, per dir-ho d'alguna manera-. És a dir, l'empresa més gran que tenim, que tenim, amb aquest plural majestàtic, és Airbus. La tenim per pura casualitat. La tenim perquè quan va esclatar la Guerra Mundial, els alemanys apretaven i els francesos, que havien de fer la fàbrica d'aviació van dir: "Bé, fem-la el més lluny d'Alemanya possible". Quina és la ciutat que està més lluny d'Alemanya i és suficientment gran i té universitat? Toulouse. Aquí tenim la causa per la qual estem molt a prop d'una de les dues grans empreses més importants del món en un dels sectors més importants de l'economia, com és l'aviació. Crec que aquest tipus de coses s'han de tenir en compte a l'hora de programar el que és la política econòmica d'un país. La situació actual dels mercats mundials ha fet més urgent segurament, espavilar-se en matèria de productivitat, això no és cap novetat. Més productivitat és, amb tota evidència, una condició necessària per suportar millor 3 �els efectes d'un euro fort, aprofitar els seus avantatges, com per exemple, limitar l'efecte a Europa del creixement del preu del petroli en dòlars i reduir els seus inconvenients o les seves pegues. Les polítiques dirigides a millorar les condicions del capital humà –la formació-, el capital tecnològic i el capital físic -infraestructures, el clàssic tema de les infraestructures- són elements bàsics per aconseguir millores de productivitat en qualsevol economia europea. Entre aquestes polítiques, la relativa a les polítiques tradicionals, sobretot les de transport, té una importància cabdal en l'ordenació del territori i ja sabeu, és la cançó de cada dia, quasi quasi la cançó de l'enfadós. És el que sentim cada dia, sobre el que cada dia parlem i “suquem pa”. La millora de les infraestructures i per tant la millora de la connectivitat exterior permetrà -permetria, si es produeix- millorar la posició de les àrees metropolitanes, creadores de la innovació i alhora primeres receptores de les innovacions originades en altres àrees urbanes similars. La dotació d'infraestructures i de serveis de transport de curt radi han de permetre difondre a tot el territori de l'àrea d'influència, l'àrea metropolitana, la innovació i el progrés tecnològic. Aquest país és un país tan castís que una de les coses que no té és àrea metropolitana, quan va ser una de les primeres d’Europa. Quan l'any -em sembla que va ser el 1995 o així- el Tony Blair va guanyar les eleccions -que jo vaig participar en la seva campanya, recordo- a Londres, el primer que va fer va ser reinstaurar el que la Thatcher havia suprimit. Mrs. Thatcher havia suprimit el Greater London Council perquè el senyor Ken Livingstone, que era el president del GLC a l'altra banda del riu, des de l'altra banda del riu li posava uns lletrerots immensos demanant: "We want more schools!". Llavors la senyora Thatcher es va empipar i un bon dia, a l'anglesa, va firmar un decret que deia: "I hereby abolish the Greater London Council". Aleshores aquí, no som tan directes. Vam fer tot un procés que en deien les LLOT, les Lleis d'Ordenació Territorial, però tot plegat era per suprimir l'àrea metropolitana de Barcelona, i la van suprimir. L'any 1987, 86-87, van suprimir la corporació metropolitana, l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè Maragall tenia massa poder com a alcalde, [riures] i què s'havia pensat. Van suprimir l’àrea metropolitana. Després, quan el Tony Blair va guanyar, va reinstaurar el Greater London Council. Per cert, on és l'àrea metropolitana de Barcelona? Doncs no hi és, no existeix, la van dividir en tres: una de serveis, una d'infraestructures, una de no sé què...Bé, hi són eh? [riures]. Deuen estar per algun lloc però no hi ha l'àrea metropolitana, per tant no hi ha un subjecte, no diguem polític -tampoc és tan polític com això- sinó tècnic, econòmic, estratègic, o sigui, que permeti que aquesta conurbació que en diuen ara -conurbació, per no dir àrea metropolitana, és lletgíssim, conurbació...- que no permet que aquesta àrea metropolitana sigui competitiva amb les àrees metropolitanes europees, i d'això en patim. Jo crec que per Catalunya, per exemple, quasi tan important com l'Estatut, és l'àrea metropolitana, a veure si m'explico, i l’ordenació del territori en el seu conjunt i l'estructuració dels eixos. 4 �Catalunya és un territori que no té res a veure amb Castella i d'això en pateix, no ja ho dic ara, cultural o políticament, sinó des d'un punt de vista físic. "Ancha es Castilla". Plana. Catalunya és una cosa rebregada, que per anar des de segons quins punts del Pirineu a l'altra punta del Pirineu, t'hi pots passar dies. Has de fer aquelles carreteretes que no hi ha manera que passin els túnels corresponents. Segurament perquè l'arquitectura pensada des de l'Estat, d'alguna forma, es correspon a un altre tipus d'orografia i segurament que els costos per quilòmetre són més alts, per dir-ho d'alguna forma, i que per tant, si divideixes matemàticament: "¿A estos cuántos millones les tocan?" "¿Cuántos millones son de habitantes?" "Tanto", doncs no, no ens en sortim per tenir unes carreteres que et permetin anar des de la Seu d'Urgell fins una mica més enllà tranquil·lament, per començar fins a Andorra. I no hi ha manera que el trenet francès que arriba fins a la frontera, fins a Bourg-Madame, travessi i se'n vagi fins a la Seu. No hi ha manera. Coses que no entens, o sigui, diuen que existeix no, la Unió Europea? Doncs no, les fronteres encara ho són i de vegades sobretot amb allò que es refereix justament a les infraestructures i a les comunicacions. Jo me'n recordo que una vegada anava cap a Puigcerdà amb el tren i al costat hi havia la carretera, i deia, "Com és que van un al costat de l'altre?" "Porque es batible". És a dir, que l'exèrcit havia decidit que no hi podia haver un mitjà de comunicació sense que... "Porque claro, se pueden insultar, los franceses". Llavors, per raons militars, hi ha trossos de les carreteres aquestes d'allà a Toses o allà on sigui que van paral·leles a la via del tren, per raons militars, per raons de defensa. Bé, tot això...estem a la Unió Europea, no? Se suposa que no hi ha fronteres. Bé, doncs, encara tenim l'estructura, a vegades, física, de carreteres i de comunicacions que es correspon a un país en guerra amb el seu veí. O sigui, la idea d'Europa està molt bé, la bandera també, l'himne també, perquè és el mateix, i tots el cantem i és la Novena de Beethoven, però a la pràctica encara estem vivint físicament amb infraestructures i estructures que es corresponen a una Europa vella. Jo crec que és convenient que ens anem adaptant. Crec també que amb transports i amb sistemes portuaris i aeroportuaris hauríem de fer un pensament. A Barcelona...és clar, a Madrid no en tenen, de port. Però aquí sí, perquè tenim mar [riures]. Ho dic perquè... "¿Aeropuerto y puerto se tienen que conectar?" El aeropuerto y el puerto són dos corporacions distintes, són dos professions. Per què? Perquè tots els sistemes han acabat essent operats per corporacions professionals més que no pas temàtiques, per dir-ho d'alguna manera. Si vosaltres pregunteu: "Qui porta els aeroports? Aena". "Què vol dir? Aeropuertos Nacionales...tal”. Però qui governa Aena, qui governava Aena? Doncs l'Associació de pilots d'avions...no, d'enginyers aeronàutics. Per què? Perquè era aquell segment social, corporació, efectivament, que tenia el monopoli del saber sobre aquesta qüestió. De manera que aleshores tota la dinàmica, tota la qüestió que és decisiva, la competitivitat en matèria de connexions aeroportuàries, passava a dependre d'una corporació que té uns interessos professionals molt respectables però que probablement no tenen massa a veure amb els interessos del país com a 5 �tal i del territori com a tal. És curiós perquè a més, els enginyers aeronàutics no ho sé, però els pilots viuen tots a prop de l'aeroport del Prat i podrien estar interessats en què allò tingués un creixement important. Aquí ens hi juguem moltíssim. Ara a l'aeroport -jo me'n recordo que quan es va començar a discutir precisament d'això, de l'aeroport, -jo era alcalde encaravan dir: "Bé, a l’aeroport de Madrid hi destinarem mig bilió de pessetes i a l'aeroport de Barcelona, un quart de bilió", perquè aquesta és la idea que a Madrid es feien de quina era la importància de Madrid i Barcelona. "Uno por dos, Madrid es dos y Barcelona es uno". I bé, al final va resultar que en comptes d'aquesta xifra l'aeroport de Madrid se n'anava no a mig, sinó a un bilió, i el de Barcelona, mig bilió. L'altre dia el Ricard Bofill m'explicava que el de Barcelona costarà vuit-cents mil milions. Vuit-cents mil milions, ara no, però en el moment en què es va començar a discutir tot això, era l'1% de la renda nacional espanyola. O sigui, un bilió era un 1% de la renda nacional espanyola, de manera que estem parlant de xifres enormement importants. Dir-vos doncs que, no és només políticament, sinó econòmicament i des de tots els punts de vista enormement significatiu el que passi amb la teoria d’infraestructures. Jo per acabar voldria afegir que el territori funciona, com deia el poeta, quan la gent és desvetllada i feliç. Efectivament: si tenim bones universitats, que déu n'hi do, doncs ens en sortirem, si tenim bones pràctiques, com diuen els americans, també. En aquest moment jo estic en una fundació que es diu Catalunya-Europa que es dedica a analitzar bones pràctiques -bones pràctiques vol dir com es fan bé les coses, com es fan a d'altres llocs- i una de les coses que farem serà analitzar, justament, els rànquings d'universitats i què ens està passant. Qui els fa, com es fan i perquè estem on estem i com podríem millorar. Més insistint amb la primera part que amb la segona -perquè la segona és més cosa vostraperò nosaltres almenys el que sí podem fer és analitzar allà on som. Igual que dic les universitats podria dir la puntualitat dels trens. Es podria analitzar quin és el retard que hi ha a Anglaterra, o a França o a Alemanya o a distintes ciutats europees i quin és en aquesta àrea metropolitana, perquè més enllà de la tradicional cançoneta sobre “qué mal que nos tratan” i aquest tipus de coses, es puguin posar números a les cançons amb aquestes queixes. I això és tot. Dir-vos que estic absolutament satisfet i feliç d'estar amb vosaltres. Gràcies. [Aplaudiments] Degà: El president estaria disposat a contestar alguna pregunta si algun dels assistents vol formular-la. Pasqual Maragall: I si no, no. [riures] 6 �Pregunta d’un assistent: Ens podries parlar de Bolonya? Pasqual Maragall: No [riures]. No, perquè no en sé. Jo l'únic que puc és adreçar-te a en Bricall, que era el meu professor, sabeu? Jo era ajudant d’en Bricall. Bé, i en Bricall ha estat molt ficat en tot aquest procés pel seu paper en la presidència de l’Associació Europea de Rectors, em penso que era. Un dia d'aquests l'haig de veure perquè hem d'anar a veure la Fundació Tarradellas junts i li preguntaré a veure com està. La veritat és que he vist que hi ha alguna pintada a les parets sobre aquest tema, em podries especificar una mica més què és el que et preocupa de Bolonya? Assistent: Bé, en general tot. [riures] Pasqual Maragall: Tot! Saps què passa, que tot i res és el mateix! No, digues alguna cosa. Assistent: No sé... les empreses. Pasqual Maragall: Què de les empreses? Assistent: La privatització de l'ensenyament. O sigui, la relació del títol... és que són molts dubtes els que jo tinc... des dels professors titulars, què els faran, la precarietat, totes aquestes coses. Pasqual Maragall: Home, jo crec que la competència és bona. Jo sóc socialista de mena, i de petit. Encara que ara, amb l'edat...tot es va matisant [riures]. Però jo crec molt que el mercat és una prova que fins i tot els socialistes és una assignatura que han d'aprovar. Es pot estar més enllà del mercat, però no per sota, vull dir, que si no ets competitiu, si no hi ha... Jo crec que és molt bo que hi hagi competència i no només en els rànquings i això, sinó en la qualitat, i en la capacitat de... Crec molt en això, en la capacitat de competir. Abans n'estàvem parlant, aquesta imatge sempre del "gordito de la clase", que deia jo -una altra cosa és que les proves d'educació física haguessin de ser les que eren, segurament havien de ser unes altres- però comentàvem abans, que sempre, 7 �"els gorditos de la clase" deien: "Que no corra nadie mucho, ¿eh?" Tots havíem d'anar al mateix pas per no suspendre, diguem... Home, si la solució per no suspendre és que tothom sigui gordito, per dir-ho així, amb tot el respecte perquè jo ho vaig sent cada vegada més- [riures] doncs malament. Jo crec que la competència és bona. I en aquest sentit la competència entre universitats també, penso que no és en absolut dolent que això sigui així, encara que els recursos siguin públics. Assistent: Bon dia. Després d’escoltar el que ens ha dit sobre Europa, m'agradaria preguntar-li si creu que Europa avui dia està en camí cap a una Federació, i quant temps podríem trigar més o menys, i sobre tot el tema de la Constitució europea, per què creu que està actualment tan tancat? Pasqual Maragall: Bé, jo crec que la Unió Europea, és la única, com ho diria...Jo crec que passa igual que amb l'economia a les empreses i el tamany de les empreses, que si no tens un cert tamany no tens economies d'escala i si no tens economies d'escala els costos són més alts, Tu sempre pots tenir com diuen, el nínxol, i fer una especialitat amb algun producte específic, i fer-ho molt bé, o anar tirant. Però normalment les economies d'escala dominen molt, és a dir, els costos són més baixos per unitat de producte, i als països passa igual -als països del món, vull dir-. Què està passant al món? Que les grans no empreses en aquest cas, sinó unions, són les que marquen el ritme, i ara tenim la Unió Americana -que ja és antiga-, la Unió Europea, MercoSur -que es diu Mercosur però acabarà menjant-se fins a Veneçuela, probablement- tenim l’Índia, la Xina i el Japó, que són països, tots ells, que tenen els habitants que vostès ja saben i que cada dia ens desborden perquè canvien la xifra cap amunt. És a dir, que les nacions acabaran sent el que abans eren les regions, per exemple, per entendre'ns, i les unions el que abans eren les nacions. I que el món el portaran... doncs això, al final s'asseuran set persones i ja estarà bé, que puguin asseure's set persones que representin el món. Abans era el “Consejo de Seguridad” de les Nacions Unides, que eren les grans potències occidentals amb alguns representants escadussers que s'anaven turnant dels països “desgraciats”, diguéssim. Doncs ara no, ara el que hi haurà serà l'Índia, hi haurà la Xina, hi haurà els Estats Units, hi haurà Mercosur, hi haurà la Unió Europea, hi haurà Austràlia, m'imagino, -està una mica més lluny però- i el Japó, i això és el que hi haurà. En aquest sentit jo crec que és bo que la Unió Europea vagi tenint tot el que abans tenien les nacions. Una nació era una bandera, un himne, un exèrcit i una moneda i de fet, ja tenim bandera, ja tenim himne, que és la Novena de Beethoven -ja ho he dit, amb lletra traduïda per Joan Maragall de Schiller- i tenim en fi, tot el que cal. Sempre podem dir que la nostra gran nació és Europa, cosa que a més, com a catalans, com a bascos, com a gallecs, com a escocesos, com a flamencs o valons segurament ens interessa perquè la diferència entre Estats Units i Europa , la Unió Americana i la Unió Europea, és que a la Unió Europea hi ha més nacions que estats, per entendre'ns, i en 8 �canvi a Estats Units hi ha una nació i trenta, o quaranta, o setanta estats. Ara, aquí resulta ser que hi ha estats que tenen diverses nacions. I per tant la cosa és una mica més complicada, hi ha gent que no ho entén, a Madrid no ho entenen, [riures] en fi...no ho entenen perquè és clar, és allò de jo no tinc vicis però jugar no m’agrada, no sé què [...] i les dones no tenen vicis [...] i dones ja ho són. Perdoneu les dones, perquè això és d'un masclisme espantós aquest acudit, però els madrilenys ja és això, espanyols ja ho són, hi ha aquesta convicció que Espanya i el centre d'Espanya és el mateix. Doncs no, Espanya, com la Gran Bretanya i com Bèlgica, són estats en què no és el mateix l'Estat que una nació, sinó que un estat té diverses nacions. Aquesta és la singularitat europea. S'ha de fer valdre i jo crec que es podrà fer. No és senzill però no és impossible. Assistent: Abans vostè ha fet una referència a la formació. Abans parlava de Bolonya, aquí a la universitat. Bé, jo ahir, ja vaig pensar que questa pregunta hauria de fer-la, que és: com s’ha de fer per millorar l’ensenyament secundari a Catalunya, que és un dels ensenyaments amb més fracàs escolar a Europa? Jo pregunto: quina idea se li acut? Pasqual Maragall: Bé, li preguntaré al meu germà. [Riures]. Home, és clar que sí. Jo crec que el que ha dit l'Ernest Maragall és veritat. Ell el que diu és que s'ha de dessindicalitzar una mica l'ensenyament. És molt valent, dient això, perquè se les haurà de veure...se'l menjaran. No, no se'l menjaran -perquè el conec i no se'l menjaran- [riures] però jo crec que alguna cosa en el sentit de la competitivitat s'ha de fer, en el sentit que els directors es vegin amb condicions de triar, de seleccionar i de ser competitius d'alguna forma. Perquè és clar, si no, és el que dèiem abans, és abolir la competència sobre la base de rebaixar. Sobre la base no, però amb el resultat de rebaixar el nivell. I jo crec que és bo que els directors puguin dir, mira, noi, escolta, no ho estàs fent bé. En fitxarem un altre o una altra. Crec que això ha de ser així. Penso que això millorarà les coses. Assistent: No, només una cosa. Aquí, que està tot ple d'estudiants avui, que comencen la carrera d’Econòmiques -la majoria, suposo- què els diries tu, dels estudis que els hi vénen? Pasqual Maragall: D'Economia? Ah, no, jo sóc un clàssic. Abans ho estàvem comentant, jo sóc del Keynes. Què els diria? Home jo sóc un antic, d'economia matemàtica, això en Barberà i companyia, [riures] però jo crec que és interessant que feu una mica d'antropologia i una mica de sociologia. El primer que heu de llegir és Trade and Market in the Early Empires, aquell llibre sobre les civilitzacions, etc. i el segon seria Keynes, també. Per exemple, no hi ha el Treaties on money, que també, però totes les peces, tots els articles que té són fàcils de llegir, 9 �sobre el tractat de pau, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra...Tot això d'aquí jo crec que us ensenya més no del que és més difícil en economia, probablement, que és l’estructura lògica i formal, però sí de l'escenari en el qual l'economia es produeix i què és el que està en joc. A mi, jo ja us ho dic, ho comentàvem abans, l'economia matemàtica em va interessar menys -encara que és probablement més important des d'alguns punts de vista, des d'un punt de vista formal, de lògica formal- que l'economia aquesta més historicista i més de l'escola del Grup de Bloomsbury, del grup anglès aquest que va ser, el que representa millor per mi...La cultura dominant al món, avui, és una cultura que deriva del fet que Anglaterra va guanyar Espanya, no al futbol, sinó a l'Armada invencible. Ara estan fent pel·lícules d'Isabel I, aneules a veure perquè aquí és el canvi del paradigma del món. La cultura hispànica, espanyola, versallesca, basada en la noblesa, etc. tot el que tenia de bo i era respectable, diguéssim, cedeix davant de la cultura utilitarista que és la cultura anglesa. Els anglesos eren uns brutos, per dir-ho d'alguna forma -i ho dic jo que vinc d'ascendència anglesa, la meva àvia ho era- però l'anglès, comparat amb l'espanyol, en fi, era un ésser bastant primari, per dir-ho d’alguna manera. "Le dice el inglés al español: se es conquistador cuando no se puede ser pirata". El cost-benefici de la pirateria, demostra el Keynes, és infinitament superior, ja ho he dit abans, no? Econòmicament. De manera que si em pregunteu quina és la línia d'aprenentatge de l'economia, per mi és una línia una mica historicista i basada en el que ha passat a Europa i al món els últims cent anys, des de 1870. L'economia neix el 1870. L'economia que entenem com a marginalisme, etc. tal com l'hem estudiada, quan a Irlanda hi havia tanta gent que ja no hi cabien i van començar a conrear les calbes, els turonets ja pelats per dalt, la pedra, pràcticament. Bé, perquè la població, gràcies a les vacunes que havien aparegut a finals del segle XIX havia augmentat tant que no s'hi cabia, a Irlanda no s'hi cabia, i tots els Fitzgerald-Kennedy, tots aquests són irlandesos que se'n va Estats Units perquè no hi cabien. No s'hi cabia. Bé, ja heu vist aquelles pel·lícules del Charlot, L'emigrant, sobre els europeus que se'n van cap a Amèrica perquè a Europa no s'hi cap. I jo crec que aquest és el moment en què canvia el món. Quan jo arribo a Estats Units i me'n vaig a Wyoming i pregunto quant val la terra, em contesten una cosa fantàstica, perquè estava fent la tesi doctoral sobre els preus del sòl i em diuen: “Depèn” “Què vol dir, de que depèn? De la distància al centre? “No, no, quanta en vol? [Riures] Si en compra molta li farem un preu”. Si és al revés que aquí, els europeus havíem marxat cap a Amèrica perquè no s'hi cabia, però allà el que passava és que els hi sobrava, per tant ni la distància ni bromes, “si vostè me'n compra molta li farem un bon preu”. Doncs jo crec que aquesta és la gran diferència, d’alguna forma, entre Europa i Amèrica, i s’ha de tenir en compte. Degà: Moltes gràcies president i moltes gràcies a tots per assistir a aquest acte. 10 �[Aplaudiments] 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, economia i territori Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall, acompanyat del rector de la UAB, Lluís Ferrer i del degà de la Facultat de C. Econòmiques, Joan Montllor, ha pronunciat la conferència “Europa, economia i territori”.  Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Economia Territoris Universitat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/782/20071204_LV.pdf 1e0db0501e035d1fe879db7d344d8c85 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/12/2007 La Vanguardia, p.023, Opinión Catalán y castellano PASQUAL MARAGALL El Word catalán, el diccionario de los ordenadores, no incluye por defecto la palabra Extremadura ni Estremadura. Y por lo tanto la subraya en rojo. Lo he comprobado. Ya expliqué, como anécdota, en el Simposium Internacional organizado en la Feria del Libro de Frankfurt, que el Word estaba predeterminado generalmente en castellano, pero que la versión catalana también es mejorable. No solo el Word: también el instinto de muchos catalanes trabaja con diccionarios bilingües o disléxicos. "Ep, mestre!", gritaba en catalán culto la gente a un hombre a punto de ser atropellado por un tranvía, pero el hombre no reaccionaba. "Compte!". Nada de nada, ninguna reacción por parte de aquel individuo con aire de profesor. Finalmente alguien dijo: "OJUUU!"... y Pompeu Fabra, el padre del catalán ortodoxo, se salvó. Esta anécdota, que puede no ser cierta, se refiere al catalán instintivo por contraposición al codificado, al catalán previo y al posterior al modernismo y sobre todo al noucentisme: el primero es el catalán vergonzante. Es el catalán de la Esquella de la Torratxa,un periódico satírico de la época. El del teatro de Pitarra. El segundo es el del diccionario. Ahora no se trata de volver atrás. Ahora se trata de que todos los niños y niñas de Catalunya sepan catalán, castellano, inglés y si puede ser también francés (si los niños y niñas no entienden a Georges Brassens que era de la Catalunya francesa, se pierden una parte importante de nuestra cultura, por ejemplo aquella canción del cantante de Cotlliure que decía: "He perdut la tramuntana en perdent Margot / princesa vestida de llana / deessa amb sabatots" (traducción libre). Tenemos los mismos vientos, y eso cuenta*. Hace pocos días, en la fiesta del 80. º aniversario de Xavier Muñoz (que para mí siempre será el primo de Tere Muñoz), la doctora Ivonne Brestley cantó Brassens y Jacques Brel en catalán. ¡Qué maravilla! Volviendo a lo que decía, sería deseable que las variantes dialécticas, como la valenciana y la que se habla en las Terres de l´Ebre, o en los Pirineos, fuesen conocidas por lo menos por los estudiantes de literatura y los profesores de la zona correspondiente. "No puc posar en tela de judici", dijo un día un político catalán. Y ninguna de las palabras queda subrayada en rojo, pero lo cierto es que suenan un poco como Pitarra. Todos nos equivocamos, sobre todo los de mi generación, los nacidos después de la Guerra Civil y hasta 1965. Los nacidos posteriormente ya hablan el catalán correctamente. Pero en cambio dicen cosas que para mí son eufemismos o innovaciones como ficar en vez de posar:"Em fico la jaqueta", o incluso "em fico nerviós"... y otras similares. Además han desaparecido expresiones deliciosas que yo oía a mis padres y tíos: "em fa basarda" (por "angúnia"), "per llogar-hi cadires", "a cor que vols", "àdhuc" (para "fins i tot") - aunque estas dos resultan un poco amaneradas, demasiado poéticas fuera de los poemas-, "un munt de coses", etcétera. 199 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Otra cosa es la riqueza dialectal y también la deformación de los nombres de los pueblos por parte de los oriundos, de lo que he hablado en otras ocasiones: Tarruella por Torroella, Bilcaire por Bellcaire, Fonalleres por Fonolleres, Rupi-à (con pausa) por Rupià, Palafurgell por Palafrugell, Pala-mós (también con paradinha)por Palamós, etcétera. Puede que la gente del campo no se fiara de los forasteros y una manera de saber si lo eran o no era observar cómo pronunciaban el nombre del lugar. Ahora que llega Navidad y cantaremos villancicos en catalán - la religión católica fue el refugio de un cierto catalanismo y los curas como mossèn Batlle, mossèn Llumà y otros fueron los que lo mantuvieron- volveremos a creer en las raíces y a actuar como si tuviéramos convicciones heredadas. Y luego volveremos a hablar idiomas extraños que han acabado siendo propios. P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 200 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1538 Title A name given to the resource Catalán y castellano Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 23, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20071204_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Català Castellà Idioma Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/922/0000000897.pdf c67ffb430bce4f62129b6a437775d8e3 PDF Text Text Mensaje del C. Ex Alcalde de Barcelona y Ex Presidente de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall; durante la Ceremonia Protocolaria de Clausura del Fórum Universal... 08/12/2007 ...de las Culturas Monterrey 2007; Cintermex; Parque Fundidora; Monterrey, N.L. Muy buenas noches. Maestro Sergio Vela, Presidente del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Señor Gobernador del Estado de Nuevo León. Representante de la UNESCO, Francoise Riviere. Alcalde de Monterrey, Adalberto Madero. Miembros de la Fundación Fórum Monterrey 2007. Alcalde de Valparaíso. Autoridades, representantes selectos. Ciudadanos de Monterrey, ciudadanos de Nuevo León, de México y del mundo. Barcelona inició el Fórum Universal de las Culturas con la intuición de que los temas relacionados con la cultura, con las culturas, más propiamente, y con la sostenabilidad y la paz serían los grandes temas del Siglo XXI. Engendró una inactiva que desbordaba ambición y esperanza, con la intuición también de que era el momento de dar la voz a intelectuales y artistas, y al tercer sector en general para afirmar estos objetivos. Para Barcelona era una necesidad inventar algo nuevo, después de que los juegos olímpicos, el éxito de los juegos olímpicos nos pusieran listón muy alto. Y yo les vaticino desde ahora que el Fórum llegado el momento será también un acontecimiento que muchas ciudades del mundo perseguirán, querrán poder protagonizar y así lo harán. Para Barcelona era eso una necesidad, Barcelona estaba convencida de que era el momento de crear nuevos espacios en los que el conocimiento, la economía y la política dialogasen, identificasen retos y abordasen estrategias aportando soluciones. En un mundo en que los problemas globales inciden cada vez más en las realidades locales, las ciudades deben convertirse, creo, en laboratorios de lo que se llaman las buenas prácticas, en el cultivo de nuevas iniciativas donde abordar y definir de alguna manera nueva el hacerse de la política, y estoy convencido de que eso acabará siendo, en un mundo cada vez más culto lo que va a pesar con más fuera, y que las cosas realmente funcionen a costa de soportarles, y con equidad, y añadiría con proximidad, que debe ser sin ninguna duda el principio orientador de la ubicación de las competencias en general, salvando excepciones, que las hay. Barcelona, donde confluye el norte del sur, y el sur del norte, fue un espacio idóneo, seguramente para engendrar el Fórum, pues bien, Monterrey y Nuevo León han ofrecido el 1 �espacio inmejorable para consolidarlo, el Fórum ha saltado al otro lado del océano para encontrar un escenario más real y autentico, quizás con tensiones y combates, seguro que valiente, y sin duda alguna creativo. Un evento pues para los ciudadanos y para las ciudades; como se ha visto, con más de 3 millones, con más de 4 millones, hemos sabido ya, de visitas en los 80 días del Fórum. En Barcelona 2004 se inició un proceso que ya es imparable, el Fórum de las Culturas ha crecido con esta segunda edición de Monterrey; los ciudadanos y ciudadanas, intelectuales, activistas, organizaciones internacionales, asociaciones de todo tipo se han reunido en este Fórum Monterrey 2007 saben que todos tenemos algo que decir y queremos tener voz en el futuro, que queremos ser parte activa de este mundo, y no simples receptores o consumidores, queremos comprometernos con la diversidad cultural, con el desarrollo sostenible y con las condiciones para la paz. El Fórum es pues un esfuerzo colectivo, a veces lento, a veces incluso a ciegas y con dudas e incertidumbres, pero dando presencia y continuidad a proyectos ya en marcha, e iniciando nuevas andaduras. Cada ciudad tiene su especificidad, es la ciudad que lo vive y es aquella que lo construye, quizás ha llegado el momento pues de exigirnos dar un paso más, proponernos convertir las propuestas en agenda política de los organismos internacionales y de que las sucesivas generaciones del Fórum sean un escalón en la adquisición de compromisos y en la suma de voluntades. Las ciudades que han acogido, y acogerán en el futuro al Fórum tienen un compromiso con sus ideas y deben convertirse en garantes del patrimonio que ello conlleva. El Fórum de Monterrey se acaba y se inicia un nuevo Fórum, pero donde el Fórum existió ahí queda, con sus pasiones, sus reflexiones, sus espacios públicos, y sus aprendizajes. Quiero felicitar a Monterrey, a Nuevo León y a México, y a todos sus ciudadanos y ciudadanas, con el Fórum, con su Fórum han cambiado su entorno, su autoestima, su compromiso con el futuro; con su Fórum han consolidado definitivamente la participación activa y sin fronteras de las ciudades en la construcción de nuestra convivencia global, la ciudadanía sabe que el deseo de cambio, las esperanzas y los sueños siguen siendo motores de creatividad, de utopía y de futuro. Barcelona 2004, Monterrey 2007 y la Fundación Fórum han decidido, como hemos sabido, por unanimidad, que en el 2010 la sede del tercer Fórum Universal de las Culturas sea Valparaíso, Chile, y por eso quiero acabar diciendo felicidades y gracias Monterrey y México por tu magnífico Fórum, y buena suerte y bienvenida Valparaíso. (Concluye) 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monterrey (Mèxic) Abstract A summary of the resource. Discurs de clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 i relleu a la ciutat xilena de Valparaíso (en castellà). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Monterrey Fòrum de les Cultures Cultura Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1711/0000000912.pdf e91d139c0098744edc7372ff9553e786 PDF Text Text Pasqual Maragall i Mira Pasqual Maragall i Mira é Ex-presidente da Generalitat de Calaluña e Ex-presidente do comité das Rexions. Pasqual Maragall i Mira es Ex-presidente de la Generalitat de Calaluña y Ex-presidente del comité de las Regiones. ��Pasqual Maragall i Mira Si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que “es un ejercicio inadecuado para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general”. Esta cita es de Jean Monnet, el que fue inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que otros, antes incluso de la propia existencia de la Comunidad Europea. De Europa se ha dicho que su falta de visibilidad como entidad única, controvertible y sin matices es la clave de su fuerza y que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es únicamente un poder, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Esto no quiere decir que la debilidad de Europa sea su fuerza, sino su enorme diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, de carácter indiscutible. Es el hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, lo que la hace más interesante, tanto para ella misma como para el resto del mundo. Esta Europa avanza, a menudo, a través de realizaciones muy concretas, a veces pequeñas y abstrusas, lo que los franceses llaman petit pas, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y con pasos atrás, con desilusiones y momentos en los que parecía que iba a aprobarse algo que después no se aprobaba. Por otro lado, el lenguaje europeo es excesivamente complejo, un lenguaje para iniciados. Yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el de Bruselas: un lenguaje con el que los expertos se entienden pero que la población no sólo no entiende sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa pues ha avanzado en unas condiciones difíciles, que se reflejan en esa �Pasqual Maragall i Mira complejidad lingüística, y mediante realizaciones concretas. Todo ello, sin embargo, dibuja unas tendencias que, sea cual sea su recorrido, a Europa del futuro será mucho más sólida y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa del mañana será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como Norteamérica: tiene tamaño, tanto en población como en territorio. España no lo tiene, ni Francia, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra… pero todos juntos sí. Al mismo tiempo tiene algo que Estados Unidos no tiene: complejidad y mucha más diversidad. Es cierto que en Estados Unidos hay cierta diversidad, pero no hay, por ejemplo, veinte idiomas ni diversas tradiciones jurídicas -sólo en España tenemos dos tipos de derecho, el catalano-aragonés y el castellano-leonés. España está en buenas condiciones para entender Europa, aunque muchos piensen lo contrario. La cultura política, la cultura en sí, las diferentes lenguas, las tradiciones jurídicas… hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad interna de Europa. El camino no va a ser fácil, pero miremos a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo se va a salvar, con rebajas que afortunadamente no son sustanciales. La Europa del euro, la Europa económica, de los mercados y las monedas, es ya una realidad imparable. Se trata, por tanto, de una Europa compleja pero potente, una Europa difícil de gestionar pero mucho más capacitada para entender el mundo que otros grandes países, más capaz de entender la globalidad, porque la globalidad es, sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número sino en la diferencia y un mundo diverso es más inteligible para los sujetos europeos que para otros países que son más monográficos a nivel lingüístico, cultural o legislativo. A finales del siglo XIX, en la Europa de hace más de cien años, el éxito derivado de la invención de vacunas y la mejora de algunos sistemas de cultivo hicieron que la población aumentara de tal modo que no era factible seguir creciendo de aquella forma y la gente tuvo que emigrar. En un cuarto de siglo emigró el 25% de la población irlandesa. En Inglaterra el crecimiento de la población debido a los avances médicos y la mejora de la alimentación hizo que los montes, pelados y yermos, incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo. La ciencia económica nació ahí, el marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo explicar y solucionar lo que estaba sucediendo: que los rendimientos marginales de la tierra decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas o más pedregosas, más 50 �Criterios 9 – Diciembre 2007 difíciles de cultivar. Era pues una Europa que estaba exportando a América su propia gente, su propia sangre, debido a la escasez de tierra. Este era el drama de Europa hace cien años. Si Europa quiere comprenderse a si misma tiene que conocer su historia, saber de dónde viene, a qué ha dado origen en Norteamérica y en Suramérica, por qué y con qué resultados. Europa crea un nuevo mundo, al norte y al sur de Panamá, un mundo que trabaja en unas condiciones de enorme abundancia material, tanto de territorio como de productividad, que “salvan” a Europa pero que finalmente acaban “chocando” con ella. Sobretodo en Suramérica cuando Europa empieza a implantar políticas comunitarias de protección de su propia agricultura, sobre todo la inglesa, la francesa y la alemana. Europa tiene excedentes de producción y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. Cuando, siendo alcalde, llegué por primera vez a América Latina en 1985, me encontré con Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, me decía: “Ustedes venden a 150 dólares una carne que nosotros producimos mejor por 160, pero que a ustedes les cuesta 180”. Estábamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era muy inferior al precio de coste europeo. La subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo, pero todavía quedan problemas de este tipo. Europa, para hacer viable la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido del todo, ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. Si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios -que es donde finalmente se forja la convivencia, la coexistencia y la calidad de vida- hemos de reconocer que tenemos delante retos importantes. En Europa la población crece deprisa y lo hace sobretodo porque llega gente de fuera, no porque la natalidad sea alta. La Europa de hoy no es una Europa de emigrantes, sino de inmigrantes. Una Europa que es capaz de producir alimentos, viviendas, servicios de salud y de educación -aunque con dificultades- para miles y miles de ciudadanos que vienen de países en los que la vida es mucho más dura, o quizá no más dura pero sí más pobre. En nuestros barrios vemos que el cruce de civilizaciones provoca problemas. En 51 �Pasqual Maragall i Mira la ciudad de Terrassa, por ejemplo, hay barrios enteros en los que prácticamente ha desaparecido la presencia de gente de raza blanca. Esto se debe a que, de forma más o menos instintiva, todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible, en el que nos sintamos a gusto, acompañados por personas con las que nos entendamos sin gran esfuerzo. Aquí nos dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes porque esto es en el fondo una riqueza, porque nos vamos a aprovechar de ello, porque se van a integrar con el tiempo y todos vamos a salir ganando. Esto es cierto, pero no soluciona el problema de la inmigración. La inmigración es la base de nuestro crecimiento. Ahora somos una sociedad más rica que, por razones económicas y también culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido reduciendo el número de hijos por familia. También hemos ganado en diversidad, no sólo por la de los que llegan sino porque los de aquí también se van. Nos encontramos ante una pirámide invertida, con mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. Tenemos una Europa en la que los problemas de escasez alimentaria han desaparecido y los problemas de escasez de mano de obra se resuelven con la integración de razas distintas, lo que genera complejidad en determinados barrios y situaciones que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales. Es necesario sin duda que los gobiernos nacionales o autonómicos sean sensibles al tema y ayuden pero el papel fundamental es el de los alcaldes. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos desde aquí lo que está sucediendo en Europa, vemos que se está produciendo un hecho extraordinariamente importante. Además de la rotación poblacional que hemos vivido, nos encontramos con que los elementos que antes definían lo que entendíamos por nación y por estado (la moneda, el ejército, la bandera, el Derecho) ya no son equivalentes a nuestro estadonación que es España sino que son europeos. Este hecho facilita la existencia de algo enormemente difícil de conseguir: una conciencia ciudadana de doble pertenencia. A aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y la pluralidad, que reaccionan con miedo ante la existencia de nacionalidades, yo les diría “jueguen ustedes a este juego, que es más complejo, pero es mucho más interesante y más cercano a la realidad de las cosas”. El juego del pluralismo cultural y lingüístico presenta costes elevados, pero con él todos salimos ganando. No es un proceso que vaya solo y al que simplemente nos tengamos que atener, es un proceso que hacemos, y que se puede y se debe ir 52 �Criterios 9 – Diciembre 2007 modulando en base a unos principios. Un buen principio cuando se trata de unir es establecer la reserva general del principio de subsidiariedad. La subsidiariedad implica que únicamente se ha de hacer desde lejos aquello que esté justificado pero que el principio dominante ha de ser el de proximidad. Es decir, que Europa haga lo que las naciones no saben hacer, que las naciones hagan lo que las autonomías no saben hacer, que las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no puedan. Como principio general es el mejor porque es el más contrastable, aunque hay excepciones, por ejemplo las economías de escala o el principio del exceso de proximidad que puede darse en pueblos muy pequeños. Posiblemente la división de España en provincias no debe hacerse a la francesa, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, sino atendiendo a las variedades casi diría “dialectales” propias de cada provincia. En Catalunya, durante mi gobierno, concebimos siete veguerías, siete provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro o el Pirineo. Estos principios de proximidad y de diversidad son los que hay que cuidar, no considerándolos una dificultad sino una riqueza. En Europa, Galicia, Catalunya y Euskadi presentan situaciones semejantes. Existe también Flandes, Baviera, Escocia, Gales... son varias las naciones de Europa que se encuentran dentro de estados plurinacionales. Debería organizarse una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros. Sin inventar nada, sólo una reunión de naciones que no son Estado y que hacen una proclama diciendo: “Somos naciones pero no pretendemos ser estados aparte”, haciendo entender a los estados que no se está contra ellos y que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones y de su reconocimiento por parte de Europa son partidarios de la independencia. Evidentemente, los sentimientos no se pueden prohibir pero que no está en el horizonte de lo racional que esto suceda a corto plazo. Incluso se podría desdramatizar regulándolo mediante un sistema, modesto pero relevante, de comprobación rutinaria para saber cuál es el estado de opinión, supongamos, cada 25 años. La propia expresión del ejercicio democrático quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales y las cosas transcurrirían por caminos mucho más tranquilos. 53 �Pasqual Maragall i Mira Todos estos temas, si se quiere, tienen solución. Yo creo en la diversidad de Europa y en la capacidad de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados. Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, para que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, el lugar donde cada uno encuentre una respuesta a sus aspiraciones. Es difícil que esto se resuelva sólo desde Bruselas. Europa es la patria de la diversidad, una diversidad que tiene un coste a veces elevado pero que si sabemos manejar bien, nos hará mejores que los demás. Gallegos, catalanes, vascos, flamencos, bávaros, escoceses… están expresamente cualificados para transmitir este mensaje, defendiendo su especificidad y haciendo de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Publicació al número 9 de desembre de 2007 de la revista Criterios de la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales, de la conferència del 28 de setembre de 2007 a A Coruña. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Regions Europa Territoris Relacions Internacionals Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1544 Source A related resource from which the described resource is derived Criterios. Res publica fulget: revista de pensamiento político y social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/569/llibre_hombrepolitico.jpg 48abd2d7a78dba70933b871ca431d158 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: el hombre y el político Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Tusquets, Esther, 1936-2012 Vilanova, Mercedes, 1936- Publisher An entity responsible for making the resource available Ediciones B Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: Després de llargues converses amb Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa, Esther Tusquets i Mercedes Vilanova ens ofreixen una semblança completa de l'home que va dirigir la Barcelona dels Jocs Olímpics i que va abanderar la polèmica de l'Estatut, i procuren buscar resposta als diversos interrogants que han marcat la vida i la carrera d'un home titllat amb freqüència d'imprevisible, i una figura clau per entendre la política dels últims anys. Inclou dos plecs de fotos amb més de 65 imatges extretes del seu arxiu familiar. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/570/llibre_gobiernosGencat.jpeg 6deee8604fc804dfcbad7fe507cd975e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Los Gobiernos de la Generalitat Subject The topic of the resource Autonomia Política Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Anguera, Pere, 1953-2010 Duch i Plana, Montserrat, 1959- Publisher An entity responsible for making the resource available Editorial Síntesis Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Estudi rigorós, amb diverses aportacions inèdites, que ofereix al lector una visió sintètica i a la vegada analítica de l'ús del poder i les seves realitzacions en la gestió pública dels governs autònoms catalans. Els autors exposen els precedents de la reclamació d'autogovern i les consecucions i fracassos d'aquest, els partits polítics protagonistes i les biografies dels seus sis presidents: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. El llibre conclou amb els debats sobre el nou Estatut i l'elecció del president José Montilla, de l'actual govern tripartit. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/571/llibre_mildies.jpg 1d6cca9c03e3de5ef1f19024fd5f0d30 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Autonomia Acció política Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Mercader, Jordi, 1956- Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Aquesta és la crònica de mil dies trepidants, els que van servir de marc temporal als primers compassos del postpujolisme i a la controvertida primera experiència de Govern «catalanista i d'esquerres» des del temps de la II República, anomenat per uns «Govern tripartit» i per altres, despectivament, el Dragon Khan. Jordi Mercader, estret col·laborador del president Pasqual Maragall, ofereix el seu punt de vista d'aquest miler de dies apassionant en què van cristal·litzar tota mena de iniciatives, com la redacció del nou Estatut d'Autonomia, però també de polèmiques agres i de tensions polítiques del tot inèdites en el panorama català i espanyol. Un llibre amb què segurament no tothom estarà d'acord, però també un llibre sincer sobre un període que va canviar el mapa polític català. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/572/llibre_agendaimperfecta.jpg b2831d903ff3d5c0d99e23d30e2bddd1 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Canvi President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Visió personal sobre l'experiència de govern de l'exconseller Josep Maria Vallès durant l'època del govern tripartit presidit per Pasqual Maragall (2003-2006). Creator An entity primarily responsible for making the resource Vallès Casadevall, Josep Maria Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Text a la contraportada: El descrèdit de la política actual és força generalitzat en els països democràtics. A Catalunya, als problemes propis de tota societat complexa se suma el pòsit d'una història molt accidentada i l'interrogant d'un futur nacional massa incert. Aquesta realitat s'ha fet més evident en aquests darrers anys quan l'agenda política inspirada per Pasqual Maragall els ha volgut tractar obertament. Una invitació de Pasqual Maragall el 1999 va portar Josep M. Vallès a deixar temporalment la seva funció universitària i a passar de la ciutadania activa a la política institucional, fins a convertir-se en Conseller de Justícia del Govern del President Maragall (2003-2006). En aquesta peripècia vital, ha pogut veure de prop les llums i les ombres d'un dels períodes polítics més interessants i intensos que Catalunya ha viscut els darrers trenta anys. Sense entretenir-se en els detalls, Josep M. Vallès ens ofereix un balanç sobre el desplegament d'una agenda política molt ambiciosa. En aquest balanç personal registra encerts i errors propis i identifica els obstacles i les resistències –en les institucions, en els partits, en els mitjans de comunicació- amb els quals s'ha enfrontat un projecte de canvi que continua vigent. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/666/oda-inacabada.jpg b2b36c1cb2909a65782c4101a0abd821 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Oda inacabada. Memòries Subject The topic of the resource Biografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. L'alcalde olímpic i president de la Generalitat del canvi descriu i analitza en aquest llibre el conjunt de la densa trajectòria humana i política sense defugir-ne cap aspecte, inclosa la prematura finalització del seu mandat després de l'aprovació del nou Estatut d'Autonomia o la seva lluita actual contra el mal d'Alzheimer. El llibre arranca amb una vibrant narració de la infantesa i adolescència del nét de Joan Maragall, s'endinsa en la seva joventut de militància política clandestina sota el franquisme i els viatges d'estudis als Estats Units, abans de desembocar en l'arribada al poder municipal democràtic i el procés de vigorosa transformació de Barcelona. Abandonada l'alcaldia després de 14 anys al càrrec que van marcar època, Pasqual Maragall relata la voluntària travessia del desert durant el període de residència a Roma com a professor universitari, abans d'assumir la responsabilitat electoral de disputar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol, la victòria en vots a la primera ocasió i l'arribada al càrrec autonòmic a la segona, pocs mesos abans de la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero. Entre la biografia personal i les memòries polítiques, amb passió, sentit crític, capacitat d'anàlisi, tendresa i humor, Pasqual Maragall ha escrit la història d'un període crucial de salt endavant del país, viscut des del pont de comandament. Maragall, personatge clau de la política catalana i espanyola dels anys seixanta ençà, ha lliurat un llibre important, necessari per ajudar-nos a comprendre la nostra història més recent. Has Version A related resource that is a version, edition, or adaptation of the described resource. En castellà, ISBN: 9788498673135 Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788498673722 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/885/0000000902.pdf 8a69902a4d7d0665025cc8566b342c21 PDF Text Text 35 EL PAÍS, jueves 3 de enero de 2008 LA CUARTA PÁGINA OPINIÓN Salud, pobreza y patentes La creación de un Fondo Mundial de Rescate de Patentes, financiado con un impuesto mundial, permitiría liberar la patente de los medicamentos ya desarrollados cuyo precio es inaccesible para las poblaciones del Sur Por PASQUAL MARAGALL y TONI COMÍN Q uién financia la investigación farmacéutica y sus elevados costes? Las multinacionales sólo investigan si pueden recuperar su inversión por medio de las patentes, es decir, si la investigación les resulta mínimamente rentable. Lo cual conduce a una dramática paradoja. Con patentes, los países pobres no tienen acceso a determinados medicamentos muy necesarios, porque los precios de patente son demasiado caros para ellos (es lacerante que la vida de miles de personas dependa de medicinas que existen, pero que los sistemas de salud del Sur no pueden pagar). Sin patentes, los países pobres tampoco dispondrían de los medicamentos necesarios, porque sin posibilidad de negocio no habría nuevos descubrimientos farmacéuticos. El fallo del Tribunal Superior de Chennai, en la India, sobre el caso Novartis, el pasado agosto, puso sobre la mesa un tema interesante y complejo. Como se recordará, Novartis interpuso una demanda contra la Ley de Patentes india, por considerar que se extralimitaba a la hora de aplicar las excepciones al régimen de patentes que prevé el ADPIC (Acuerdo sobre los Aspectos de los Derechos de Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio). Este Acuerdo internacional, del año 1994, regula el derecho de las multinacionales farmacéuticas a cobrar los medicamentos a precio de patente, así como el derecho de los países pobres a ser eximidos de su pago en determinadas circunstancias. Prevé que los Gobiernos en situación de emergencia sanitaria puedan conceder las llamadas “exenciones”, es decir, fabricar medicamentos genéricos o importarlos de otros países. Como es sabido, el precio de los genéricos es sensiblemente inferior al de un medicamento patentado, lo cual permite a los sistemas sanitarios de los países del Sur disponer de medicamentos que de otro modo difícilmente estarían a su alcance. Dicho en plata, los genéricos salvan vidas y lo hacen, precisamente, permitiendo que actúe la lógica de la competencia. Las patentes no son más que un monopolio temporal, sin el cual no se podría financiar el alto coste de la investigación. Cuando se fabrican genéricos cesa el monopolio y, en virtud de las leyes del mercado, los precios se desploman. En 2001, los países de la OMC, España incluida, firmaron la Declaración de Doha, según la cual la normativa internacional sobre propiedad intelectual “puede y tendrá que ser interpretada y aplicada de tal modo que apoye el derecho de los miembros de la OMC a proteger la salud pública y, en particular, a promover el acceso a los medicamentos para todos”. Pero la interpretación de los países en desarrollo y de las multinacionales farmacéuticas difiere irreconciliablemente, hasta el punto de librar costosas batallas judiciales. La salud es un derecho. Las multinacionales actúan según la lógica del beneficio. ¿Cómo equilibrar este conflicto de intereses, del que depende la vida de millones de enfermos del Sur? La investigación, ciertamente, es cara. Pero según la OMS, las multinacionales farmacéuticas son un negocio muy rentable. Según el Informe 2006 de la Comisión sobre Salud Pública, Innovación y Derechos de Propiedad Intelectual de la OMS, “entre 1995 y 2002 la industria farmacéutica fue la más rentable de Estados Unidos, en términos de beneficio neto medio después de impuestos como porcentaje de los ingresos. El 2003 decayó un poco (...) pero mantuvo un margen de rentabilidad del 14%, tres veces superior a la media de todas las empresas incluidas aquel año en la lista Fortune 500”. El Parlament de Catalunya, a raíz del caso Novartis, puso sobre la mesa una propuesta que intenta superar aquella parado- ja. Se trata de una idea relativamente sencilla: un Fondo Mundial de Rescate de Patentes, que permita, en primer lugar, liberar la patente de aquellos medicamentos ya desarrollados, pero cuyo precio los hace inaccesibles a las poblaciones del Sur; y, en segundo lugar, orientar la investigación hacia aquellas enfermedades que fernando vicente Según un informe de la OMS, la industria farmacéutica fue la más rentable en EE UU ¿Por qué no pensar en globalizar también la financiación de los derechos sociales? afectan a centenares de miles de personas pobres del Sur, pero que no son rentables comercialmente. Algo parecido al sistema de “premios” que promueven el profesor James Love o el propio Joseph Stiglitz. Una propuesta así es inocua para las empresas farmacéuticas. No perjudica la investigación, sino que la favorece. Gracias al Fondo, las multinacionales cobrarían de golpe aquello que, en virtud de la patente, van cobrando poco a poco a través del mercado. Una vez pagado el “rescate”, habría plena libertad para fabricar los genéricos de medicamento “rescatado” y, por tanto, para que se activaran los eficientes mecanismos de la competencia. Obviamente, el verdadero problema de esta propuesta es cómo financiarla. Sin embargo, con voluntad política se pueden imaginar soluciones. Probablemente, 10.000 millones de dólares anuales ser- virían para comenzar. Una cifra importante, pero que equivale sólo al 0,02% del PIB mundial. Se podría establecer algún tipo de impuesto mundial para financiar este Fondo. ¿No sería esta propuesta un buen motivo para empezar a caminar por la senda de un sistema fiscal global? Si se ha globalizado casi todo, desde los mercados financieros hasta el comercio, pasando por las empresas, ¿por qué no pensar en globalizar también la financiación de los derechos sociales? La disminución de las tensiones entre el Norte y el Sur —por no hablar de la disminución de los resentimientos que causan luego tantas tragedias— sería sin duda significativa. De hecho, la Iniciativa Mundial contra el Hambre y la Pobreza —lanzada en 2004 por Lula, Chirac, Lagos y Kofi Annan, y a la que se sumaron luego Zapatero y Schröder— acabó proponiendo un mecanismo de financiación que tiene ya cierto aspecto de impuesto global: una tasa sobre los billetes de avión. En el marco de esta misma Iniciativa, el Informe Landau sobre Las nuevas contribuciones financieras internacionales proponía —ya en 2003— hasta una decena de posibles impuestos globales, en base a los cuales organizar un embrionario régimen tributario internacional. Un Fondo Mundial de Rescate de Patentes o algo similar, más allá de cual sea su mecanismo de financiación, merece ser considerado seriamente. Se ajusta plenamente a los Objetivos del Milenio. ¿Qué debería impedir un consenso global entorno a una idea de este tipo? Las fuerzas y movimientos progresistas de todo el mundo harían bien en liderarla. Los neoliberales no tienen nada que oponer a ella. Probablemente, habría que empezar por conocer la opinión de las propias multinacionales farmacéuticas. Se dice que a las fuerzas progresistas del mundo —de izquierda y centro-izquierda— la globalización las ha pillado de traspié, sin ideas que las distingan verdaderamente de las fuerzas conservadoras. Para desmentirlo, nada mejor que hacer propuestas audaces y ofrecerlas a propios y a extraños. Audaces no porque sí, sino porque la globalización es, en sí misma, un proceso audaz, que plantea retos desafiantes. La propuesta de un Fondo Mundial financiado con un impuesto global —que garantice una financiación suficiente, previsible y estable del mismo— puede parecernos audaz. Pero lo que hoy nos parece audaz, a nuestros nietos, probablemente, les parecerá simplemente una obviedad. Las empresas farmacéuticas tienen necesidad de financiar una investigación cara, muy cara. Pero no debemos cargar esos costes sobre una población para la cual la disminución de los precios de la salud es absolutamente vital. Permítasenos acabar con una reflexión que uno de nosotros escribió para otra ocasión: “Siempre he creído que el beneficio que las ideologías empresariales o sociales, de derechas o de izquierdas, confieren a sus adeptos consiste en el ahorro de combustible mental que suponen y en el paraguas moral que regalan. Y que los ciudadanos pagan los costes de esos dos beneficios”. Pasqual Maragall i Mira es ex presidente de la Generalitat de Cataluña. Toni Comín i Oliveres es diputado del Parlamento de Cataluña (PSC-CpC). � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1545 Title A name given to the resource Salud, pobreza y patentes Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Comín i Oliveres, Antoni, 1971- Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Abstract A summary of the resource. La creación de un Fondo Mundial de Rescate de Patentes, financiado con un impuesto mundial, permitiría liberar la patente de los medicamentos ya desarrollados cuyo precio es inaccesible para las poblaciones del Sur. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Medicaments Salut Model social Patents Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1712/0000000903.pdf ce8f6feeb0a6a6be2921e5bf8300afc4 PDF Text Text Miércoles 9 de enero de 2008 Xpresate aDn 7 Internacional «Es una vergüenza que los amores de Sarkozy sean más noticia que su política» María. EN ADN.ES internacional@adn.es ESTADOSUNIDOSELECCIONESPRESIDENCIALES La protección de ‘Renegado’ LaseguridaddeObamaysufamiliasuponeunapesadillaparaelserviciosecreto B PERROS POLICÍA El detail (equipo de seguridad) que lleva Obama se mantiene en secreto, pero su protección se realiza en tres niveles distintos: preparatoria, cobertura y evacuación. Los agentes de la división canina, que controlan la preparatoria, vigilan que Obama no entre en lugar alguno sin que antes dos perros del servicio secreto, un golden retriever y un labrador de color negro, husmeen asientos, cortinas y podios en busca de bombas. La cobertura la realizan cuatro hombres que están a su lado en todo momento y que llevan pegado al Per Pasqual Maragall Per què és millor Obama Agustín Alcalá Nueva York arack Obama se ha convertidoenunapesadillaparaelservicio secreto de EE UU que vigila por su seguridad. El político de raza negra ha declarado a la cadena de televisiónNBCquenolepreocupa suseguridadniladesufamilia. “Es algo en lo que no pienso mucho porque el servicio secreto está a mi lado y van cargados”, afirma sonriente. El servicio secreto ha bautizado al aspirante demócrata alaCasaBlancaconelnombre deRenegado,comoaquellosvaquerosdelLejanoOeste.Suascensión en las encuestas y su abierta personalidad han hechoquetodossusdiscursosesténabarrotadosdegente.También le gusta dirigirse a los miles de seguidores que no pueden entrar en sus mítines para agradecerles su interés. Estas muestras de afecto preocupan mucho al servicio secreto porque en los espacios abiertos y frente a miles de curiosos es más difícil vigilarlo. “Yo diría que después del presidente y del vicepresidente, Obama es en este momento el hombre más protegido de EE UU”, afirma un agente del FBI. “Estamos muy atentos a todas las páginas en la red de los supremacistas blancos y otros grupos que quieran hacer algo contra él”, afirma. La meva s molt difícil que Barack Obama guanyi les eleccionsenunpaíson els blancs anglosaxons protestants (Wasp) han governat sempre. Però les primàries d’Iowa semblen indicar que el miracle no és impossible.Idicmiracledesprés de l’assassinat de John iBobKennedy,deM.L.King i de Malcolm X, val a dir els negres i/o simplement catòlicsquegosavendircom havia de ser Amèrica i tenir somnis impossibles. Hi ha somnis que maten, i si no quelipreguntinalavíduade Martin Luther King. “I have adream” (tinc un somni), va dir King. I era pastor protestantynegre.Oquelipreguntin a la dona de Colin Powell, l’heroi de la guerra de l’Iraq, que va dir no a la possibilitatdequeelseumarit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president dels EUA. “Theywillkillhim”,(elmataran) va dir. Amèrica és així. Alcarrergrannoméshicap un pistoler, el xèrif. Al pobre Gary Cooper el van fer xèrif contra la seva voluntat a Solo ante el peligro i una mica més i hi deixa la pell. Obamatéalgunacosade tots aquests ingredients: és el Cooper que s’atreveix a desafiar l’establishment més o menys corrupte, és negre com Malcolm X, King i Powell, i és carismàtic com Kennedy, o pot ser-ho. El mataran? És més difícil ara. Els EUA ja no són el que eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial. Europa empata en renda per càpita i té un ventall de diferències de riquesa més estret. Menys misèria. Això pot ajudar a Obama, si és que la gent n’és conscient. Possiblement, el votant americà n’és. Aviat ho sabrem. É Barack Obama saluda a sus partidarios, congregados ayer en una escuela de New Hampshire. EFE / CJ GUNTHER cuerpo una pistola Sauer P229 automática. Tres de ellossonblancosyunonegroy el jefe del equipo, conocido como the shadow (la sombra), se mueve a pocos centrímetros de Renegado, le toca cariñosamente el codo para invitarle a andar cuando se retrasa y sus ojos miran intensamente a la multitud. Su misión principal es la de convertirse en escudo de las balas dirigidas a su protegido. Cuando viaja en el Barackbus, su autobús electoral, está protegido por tres 4x4 del Equipo de Respuesta en Emergencias cuyos agentes se cuelgan de los vehículos mostrando sus rifles listos para disparar. La sombra y los agentes que están cerca de Obama son los encargados de la tercera faceta de su protección así como de evacuar al candidato en caso de amenaza inminente o atentado. Antesdepresentarsecomo aspirante demócrata, Obama tuvo que convencer a su esposa de que no se jugaba la vida enelempeño.MichelleObama sabe que por ser negro su ma- El candidato del cambio sacude los cimientos republicanos ● El tsunami de Barack Obama amenaza con pillar sin flotador a muchos políticos. Nancy Pelosi, la líder demócrata del Congreso, apoyaHillaryClinton,igual que John Lewis, congresista negro de Georgia y compañero de Martin Luther King durante las protestas porlaigualdadracialdelos sesenta.Elcarismadelsenador por Illinois atrae a muchos republicanos, blancos y negros, por su imagen de frescurayporsupromesadecambio. SiObamasellevaelvotode losindependientesyeldelosjóvenes, las posibilidades de que John McCain o Rudolph Giuliani terminen en la Casa Blanca se reducen. Los habitantes de Dixville Notch y Hart’s Location, dos aldeas de New Hampshire votaron ayer de madrugada y confirmaron los sondeos al dar a Obama 16 votos frente a tres para Clinton. rido tiene muchos enemigos. “La seguridad es uno de los asuntosquemásteníaenmentealahoradeentrarenlacampaña electoral. He pensado en todos los escenarios posibles, incluso en los más trágicos, y tendremos que acostumbrarnos todos a las personas que nos protegen”, afirmó la esposa del candidato. JohnMcCainrecibió10votos entre los republicanos, Mike Huckebee fue la elección de cinco vecinos y Mitt Romney de tres. Ayer el resto del Estado iba camino de agotar las papeletas demócratas. La CBS avanzaba anoche que Hillary daba por perdida la contienda de New Hampshire y anunciará hoy nuevos asesores,entreellosLeonPaneta,antiguojefedegabinete del presidente Clinton. Laseleccionesen El republicano McCain. www.adn.es/mundo � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Perquè és millor Obama Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Estats Units Obama, Barack Canvi Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1546 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/923/0000000915.pdf 785873fe1c3211e66ed08dd9526b7138 PDF Text Text Presentació del documental, “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Dilluns, 14 de gener de 2008 Pasqual Maragall i Mira: [Salutacions] A finals de novembre de l’any 99 vam presentar, molt a prop d’aquí, al FAD, el primer volum de les memòries de Jordi Solé Tura. A part d’ell, hi vam parlar Miguel Núñez i jo mateix. En Jordi era, com en Miguel, com el meu sogre Cristóbal Garrigosa, com Gregorio López Raimundo, com Santiago Carrillo, del PSUC-PCE. El partit que ens va fer la feina fins a la mort de Franco, no ens enganyem (60-70%). M’agradaria ajudar-los a fer l’evolució que han fet els comunistes italians cap al partit demòcrata, el partit d’Obama i Hillary Clinton. [Reventós, Guti i Cañellas a la Plaça d’Europa! Avui m’han dit que sí ...] En Solé va dir, aquell dia, que el que durant molts anys havia guiat tot el que ell feia era que les esquerres guanyessin a Catalunya. 1 �Feia només quinze dies que les esquerres havien guanyat les dretes, en nombre de sufragis, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada en aquesta etapa democràtica. Van guanyar però no van governar. Vam haver d’esperar quatre anys per arribar a la Generalitat. Aquell dia li vaig dir, segons diuen les cròniques -Citació textual de les meves paraules: “Això dura una mica més del que pensàvem; però ens estem acostant a l’objectiu”. De Solé Tura sempre m’ha impressionat la seva coherència, el seu coratge polític i la seva bondat humana. En Jordi Solé Tura, diu, a Una història optimista que s’estima més oblidar allà on hauria pogut recordar amb amargor. Potser això expliqui algunes coses. Més enllà de la bioquímica, o més ençà. En anunciar públicament allò que avui em fa sentir més a prop de Jordi Solé Tura, vaig dir que dintre de tot em sentia un privilegiat. Perquè m’ha agafat més tard i estic en bones mans. Diuen que d’aquí a pocs anys això es curarà, és a dir que s’impedirà que progressi si s’agafa la cosa a temps, però Jordi tu i jo ja no arribem. 2 �Per què deu ser que el que va fer la transició, Adolfo Suárez; el pare de la Constitució, Solé Tura, i jo, que vaig fer l’Estatut, ens ha agafat el mateix? Però és millor oblidar que recordar amb amargura. En aquesta història que avui coneixem, pare i fill han anat trenant, un relat per a un i l’altre. I han confegit una història per a tots nosaltres. Avui, Albert, ens has donat una lliçó de memòria històrica. Avui, Jordi, ets una mica més de tots, més del poble, més de la gent. Moltes gràcies a tots dos. Venceremos! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del documental “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a la presentació del documental d'Albert Solé, "Bucarest. La memòria perduda", sobre el seu pare Jordi Solé Tura. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Solé-Tura, Jordi, 1930-2009 Documental Alzheimer Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1713/0000000909.pdf cd5ce62116752734a3656138470c30ed PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 20/01/2008 - Hora: 21:58 DILLUNS 21 DE GENER DEL 2008 Opinió Eleccions presidencials als Estats Units el Periódico 5 La roda Obama, el canvi SANDRA Barneda Les primàries indiquen que és possible el miracle que guanyi un candidat que no és anglosaxó blanc PASQUAL Maragall ra que s’acosten les eleccions a Espanya i als Estats Units deixeu-me dir quatre coses referent a les americanes, que crec que tenen a veure en part amb la situació d’aquí. Perquè aquí també cal un tomb com el que s’està produint a Amèrica. Els italians són els primers que ho han vist a Europa i per això han creat el Partit Demòcrata, tot i que Rutelli i Veltroni difereixen, un a favor de Hillary i l’altre d’Obama, respectivament. Jo sóc favorable al sistema americà i favorable a les eleccions primàries. Ja me’n vaig muntar unes quan vaig tornar d’Itàlia l’any 1997. I hi van votar 60.000 persones. Curiosament pot ser que s’acosti a la xifra necessària per aconseguir un diputat a la província de Barcelona, dependrà de la participació. El votant registrat és qui tria els candidats i no l’executiva dels partits; el finançament és transparent; les estadístiques del suport econòmic són públiques, i els diners no es consideren pecat, com aquí, sinó un valor. La hipocresia no hi és presentable. A l’Europa catòlica figura que els diners són mal vistos, allí no. A JO SÓC DE l’Obama més que de la Hillary per diverses raons, ja ho he dit en un diari gratuït que em va demanar una opinió breu sobre el tema. És molt difícil que Obama guanyi les eleccions en un país on els White Anglosaxon Protestants (WASP) han governat sempre. Però les primàries semblen indicar que el miracle no és impossible. I dic miracle després de l’assassinat de John i Bob Kennedy, de Martin Luther King i de Malcolm Animus iocandi Ferreres X; és a dir els negres i/o simplement catòlics que gosaven dir com havia de ser Amèrica i tenir somnis impossibles. Hi ha somnis que maten, i si no que l’hi preguntin a la vídua de Martin Luther King. «I had a dream [he tingut un somni]», va proclamar King. I era pastor protestant, no pas catòlic. Però era negre, i el van matar. O que l’hi preguntin a la dona de Colin Powell, l’heroi de la guerra del Golf, que va dir no a la possibilitat que el seu marit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president. « T h e y will kill him [el mataran]», va dir. MARTÍN TOGNOLA Amèrica és així. Al carrer gran (Main Street) només hi cap un pistoler, i El votant registrat és qui elegeix en tot cas el xèrif. els candidats i no les executives dels Al pobre Gary partits, el finançament és transparent Cooper el van fer xèrif en contra de i la hipocresia no és presentable la seva voluntat a High Noon (Solo ante el peligro) i una mica més hi deixa l’herència diguem-ne hispànica, llatina, i catòlica va desaparèixer o gaila pell. rebé. L’Europa del Nord va imposar-se a l’autoritat ve de dalt: de Déu, de l’Església, de la la del Sud també a Amèrica. Tal com Història... En canvi a la primera unió després de l’Armada Invencible, Anamericana això era diferent. Bé, hi glaterra es va imposar a Espanya. havia Déu i religions, però vàries. Hi «Són conquistadors quan no poden havia els Pennsilvannia Dutch, amb ser pirates«, deia Francis Drake, picarretes, barrets i barbeta. Hi havia rata convertit en Sir per Isabel I el Sud (Allò que el vent s’endugué) i el d’Anglaterra. Però ara està passant una cosa exNord. El Nord va guanyar, és clar, i A EUROPA traordinària: els negres del Sud, encara que Obama ja sigui nascut al Nord, poden governar Amèrica del Nord. Obama té alguna cosa de tots els ingredients non WASP, excepte que és protestant. És més o menys com un Gary Cooper que s’atreveix a desafiar l’stablishment més o menys corrupte; és negre com Malcolm X, com King i com Powell, i és carismàtic com Kennedy, o ho pot ser. El mataran? Ara és més difícil. Els Estats Units ja no son el que eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial. Europa empata en renda per càpita i amb un ventall de diferències de riquesa més estret. Menys misèria. Això pot ajudar Obama, si és que la gent n’és conscient. Possiblement la minoria que vota en les eleccions americanes, al voltant del 50%, n’és. Això ho sabrem ben aviat. I tot apunta cap a una mobilització de les dones i dels afroamericans. No es poden demanar més novetats. FINALMENT, ¿s’han adonat que si guanya el negre Barack Hussein Obama l’enfrontament amb el tercer món més extremista (Bin Laden) serà un enfrontament de cosins germans, Obama / Ussama? No és això presagi d’un escaquer mundial distint a l’habitual Nord / Sud, Orient / Occident? Preparem-nos per veure canvis. «Change» és la consigna d’Obama. Ciutadans pel Canvi era la meva, modestament, quan vaig tornar de Roma el 1998. Ara d’aquells ciutadans i del canvi en queda ben poca cosa, sembla que volen integrar-se al PSC. És per això que em sembla saludable una nova fórmula, en la línia del Partit Demòcrata italià. Un altre dia ja parlarem de casa nostra. H Expresident de la Generalitat i expresident del PSC. Discriminació en neó i amb majúscules iscriminar em sembla un verb malsonant de connotacions dictatorials i classificatòries que no casa ni amb la paraula ni amb el concepte democràcia ni amb el nostre segle XXI, qualificat com a global i intercultural. Hauria de ser un terme en desús i retrògrad que dóna contingut a fets d’un passat en què no existia la màxima vital d’incloure i no excloure. La realitat, en canvi, deixa la globalitat per a l’economia i col.loca diàriament la discriminació en neó i amb majúscules. No entenc que un país com el Canadà, que aprova la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, prohibeixi als gais ser donants per considerar que la seva conducta sexual és d’alt risc. ¿El fet de ser heterosexual et deslliura de la promiscuïtat i t’immunitza de contagiar-te cap malaltia? Si fos certa aquesta tesi, ¿per què el nombre de dones infectades per la sida arreu del món va augmentar el 2007 d’una manera alarmant? La discriminació és capaç d’arrasar amb ideologies, com l’esquerra comunista romana que aconsegueix aprovar amb èxit la seva mo- D Molt a desgrat meu, aquest Estat de benestar destil.la una enorme hipocresia social ció de separar els nens gitanos en els autobusos escolars al setè districte de la ciutat, per considerar el seu comportament massa enèrgic i violent. ¿La violència és herència genètica dels gitanos? Si fos així, ¿se’ls separa per ser gitanos o per ser violents? La companyia del Metro de Madrid s’acosta més al llegat de l’ovella Dolly, la discriminació genètica. Una dona, que va superar un càncer fa dos anys, no podrà treballar al Metro per considerar que el risc de reaparició de la malaltia és incompatible amb els requisits psicofísics necessaris per ocupar aquell lloc de treball. Ho decideix una empresa dependent del govern d’Esperanza Aguirre, presidenta, dona i portadora quan toca del llaç rosa. Posats a dir bestieses, ¿per què no vetar els que han patit, els hipertensos, els diabètics o tots aquells que tenen familiars que han patit un càncer o qualsevol altra malaltia greu? Molt a desgrat meu, aquest Estat nostre, el que anomenem del benestar, estendard de la igualtat d’oportunitats i de la llibertat individual, destil.la una enorme hipocresia social. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Obama, el canvi Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Estats Units Canvi Obama, Barack Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1547 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1722/0000000917.pdf 0919c7feeeee2c2528edbc1d75d27383 PDF Text Text Política 9 Xpresate «Sin los ‘abertzales’ en las elecciones, ¿quién saldrá ganando en las urnas?» Carola. MADRID Opinión Pasqual Maragall Por qué votaré reo que en el debate político que se está llevando a cabo en Catalunya nos equivocamos en los temas y en las formas. Acaba cansando oír cómo Madrid y Barcelona se pelean porlasinfraestructurassininiciarlas y ver cómo convergentesysocialistasdiscutensobre silaAltaVelocidadhadepasar por la Sagrada Familia; si se debehacerlaestacióndiseñada por Frank Gehry en la Sagrera; o si se tiene que desdoblarelEixTransversalylacarretera de la costa pasado Palafrugell; si la línea de muy alta tensión (MAT) se tiene quehacer;osielMuseodeArtesDecorativassedebedeinstalaralladodelaTorreAgbar. C Séquetomardecisionesesdifícil,peroenlosaños80y90se tomaron. Se invirtieron 290.000 millones de las antiguaspesetas,ynohacedemasiado tiempo se han terminado de pagar. A lo mejor convendríaendeudarnosunpoco y así evitar la depresiva psicosis económica que vivimos. La política, qué duda cabe, es importante, aunque hace faltaungiroensufinanciación, la estructura de los partidos y la elección de los candidatos. Pero hablemos de las elecciones del 9 de marzo. En estas elecciones se deciden el Parlamento y el Gobierno español.Yovotaréalpartidoque pueda aprovechar mejor el Parlamentoespañolparaprogresar en objetivos como la li- bertaddeCatalunyaparadefinir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia,enconcretomoneda,ejércitoysímbolos(himno y bandera). Sería fantástico que los gobiernos y los ayuntamientos tuvieran claras algunas cosas: -que sin una economía fuerte, empresas punteras y universidades de calidad no haremos nada; -que las comunicaciones sondecisivas:laaltavelocidad en el Ebro, el aeropuerto de Lleida, Reus-Tarragona, Barcelona, Girona y en el Pirineo a Toulouse, Lyon, Marsella; -que Catalunya, un país de relieve accidentado, pronunciadas pendientes y rincones escondidos, tiene que tener, a pesar de todo, las infraestructuras alaalturadelasde Castilla,ValenciaoelMidifrancés; -que, dicho todo eso, que afecta a los debates más consumidores de prensa, radio y televisión,laeducaciónylasalud son lo más importante; -que el medio ambiente es una cuestión prioritaria, aun- que no se puede convertir en una religión alternativa; -queenpolítica,laproximidad es mejor que la distancia: queloquesepuedahacerenel barrio no se haga en la ciudad, y lo que se pueda hacer en la ciudad, no lo haga la nación. Otroasuntoesque,sinelreconocimientodelasáreasmetropolitanas, el país pierde un equipodeprimeracategoríaen la competición internacional. ComoenlaCopadeEuropade Opción. ”Hoy, día 31, decidiré si [el Partit Català d’Europa] se presenta” fútbol, en la Europa política y económica la competición se establece entre ciudades casi más que entre naciones. En 1986, Margaret Thatcher suprimió el área metropolitana de Londres impulsada por Ken Livingstone, y Jordi Pujol aprovechó para suprimir la de Barcelona, que curiosamente habían creado Albert Serratosa y Xavier Subíes,gentemásbienafín.Todo valíaparapararlospiesalosrivalessocialistasdeBarcelona. CuandoBlairganólaselecciones,loprimeroquehizofue restaurar el “Gran Londres”. Yo participé en su campaña electoralenestalínea,conNorman Foster, Richard Rogers y otros. Y el Greater London Councilserestituyó.Aquínolo conseguimos y Catalunya se quedó sin force de frappe en la competencia con Madrid y otras naciones europeas. Ya en la Generalitat, tampocopudimoshacergrancosa en un mandato en el que ERC no quiso saber nada del tema ni ICV-EUiA y CiU tampoco. ¿Y el PSC? Es un partido favorable a las diputaciones provinciales que el nacionalismo siempre había denostado. Locomentéenotroartículo:la tradición política catalana no esprovincialistaperoahoraincluso los defensores de les vegueries d’Esquerra, si los hacen presidentes de una diputación, alucinan. Creo que las diputaciones tienen competencias exorbitantes en beneficio de un sistema de partidos poco transparente, siendo generoso. Dicho esto, y sabiendo de mi interés por la evolución de la política americana y mi debilidad por los partidos demócratas, tanto el americano como el italiano, comprenderán que confíe en la rápida emergenciadenuevasfórmulaspara votarlas el 9 de Marzo. Ciutadans pel Canvi no quierenintegrarsedeltodoen el PSC, como parecía, y prefierenlimitarseaseruncentro de debate, cosa que está muy bien pero no llena el vacío político actual. Dommage… Pero,frentealescepticismo dominante,sigopensandoque la política sirve para algo Quedan dos opciones. La primera seria un partido europeo parecido al Partido Demócrata americano y al italiano. Eso es lo que comencéaproponervolviendodeItalia en el 1998. Entonces inscribíenelregistroelPartitCatalà d’Europa. Hoy, día 31, decidiré con mis amigos si se presenta. Lasegundaalternativaseríavotarunpartidoquesemanifiesteenpositivosobretodas estas reflexiones. Pero sobre todo, y a pesar de todo, no dejen de ir a votar. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Por qué votaré Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived ADN Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/783/20080204_LV.pdf 641a61a6cbcfe0e3c1f06cf6b0f5413c PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/02/2008 La Vanguardia, p.027, Opinión Votar en blanco PASQUAL MARAGALL Seguramente votaré en blanco, porque nadie ha dicho claramente lo que piensa hacer con los temas importantes. La Constitución sigue sin recoger la existencia de nacionalidades históricas. ¡Ni siquiera el nombre de las autonomías figura en ella! No hay manera de saber si el Constitucional modificará o no el Estatut de Catalunya, porque el sainete de la sustitución de los miembros que cesan no se acaba nunca. Parece como si quisieran decirnos: primero votad, que luego en Madrid ya decidiremos. Con las infraestructuras, lo mismo: todo se andará. El área metropolitana de Barcelona no vuelve. Ninguno de los partidos que se presentan a las elecciones reclama su restablecimiento. Las propuestas de reforma educativa del conseller Maragall topan con la oposición de los maestros y no sé si de los padres. Sólo los directores parecen estar de acuerdo. Los centros de asistencia primaria funcionan bien, pero el plazo para obtener visita con un especialista es demasiado largo. El otorrino puede tardar un mes, excepto en caso de urgencia. Seguridad: en Catalunya tenemos cuatro policías distintas. Mejor no entrar en detalles. Afortunadamente, los hermanos Nadal siguen adelante contra viento y marea. Las infraestructuras van: se desdobla el Eix Transversal y el de la costa. Faltan algunas conexiones de la Catalunya interior y pirenaica. Recientemente estuve en el municipio de El Papiol yme pareció que la espantosa especulación de años anteriores en el área metropolitana se está frenando. Esto en cuanto a los temas primordiales en Catalunya y España. ¿Y Europa? Mi modesto Partit Català d´Europa, aún por estrenar, nació europeo, seguramente porque cuando era alcalde de Barcelona ya me tocó ir a Bruselas a defender los intereses de las ciudades en el Comité de las Regiones y acabé siendo su presidente (gracias al excelente trabajo de Ana Terrón y Margarita Obiols). No veo que los partidos catalanes y españoles se tomen Europa muy en serio. Javier Solana es nuestro hombre allí, afortunadamente. Y ahora parece que Felipe González será el responsable de echar a andar la Constitución europea, gracias a Merkel y Sarkozy y, supongo, Solana. Solana nombró como delegado de la Unión en Mostar a Ricard Pérez Casado. Mostar era el punto más difícil de la geografía política europea. Y Ricard lo arregló. Total: tenemos un cierto pedigrí europeo: la España que se había vuelto de espaldas a Europa y al Mediterráneo a partir de 1492 estaba hace unos años regresando a ella con prestigio, a pesar 201 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA de la insuficiencia más que evidente de la política euromediterránea, denominada también Proceso de Barcelona. Otro lazo que nos une a Europa es la eurorregión. Siendo alcalde de Barcelona, la construimos alcaldesas y alcaldes de Montpellier, Toulouse, Barcelona, Valencia, Mallorca y Zaragoza. Y ahora parece que vuelve a tomar impulso. En resumen: todo son argumentos a favor de crear desde Catalunya una fuerza política de vocación europea. Con la alcaldesa de Roses asistimos, por invitación de Francesco Rutelli, al congreso del Partido Democrático Italiano que eligió a Veltroni como candidato a la presidencia del gobierno italiano, en principio, dentro de cuatro años. Tenemos que entendernos con esta gente y con los demócratas americanos, como he dicho en otro lugar. Bien, ahora lo que hace falta es un proyecto a la vez catalanista y europeísta que se anuncie en las elecciones de marzo y se consagre definitivamente en las europeas del próximo año. De lo que se trata, más que de tener un diputado en Madrid - cosa que estaría muy bien pero que cuesta tiempo y dinero-, es, por ahora, de lo siguiente: proponer desde el PCDE un voto singular, el voto en blanco. Estamos diciendo que hay que votar pero que no tenemos aún los medios suficientes para hacer una propuesta articulada. Sólo tenemos un puñado numeroso de amigos con ideas claras. No hay peor desprecio de la democracia que la abstención. El crecimiento del voto en blanco es la mejor preparación para el futuro que queremos. Por tanto, hay que votar en blanco. En estas elecciones podríamos utilizar las bellas palabras del poeta a la entrada de la primavera: "Déu te guard, bandera blanca / dies ha que t´he delit/ no ets encara al millor temps / però en tens tota l’alegria". P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 202 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1551 Title A name given to the resource Votar en blanco Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 14, Política Extent The size or duration of the resource. 20080204_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-02-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1721/0000000919.pdf 0000330b012c3d3de4992e74d47e83fb PDF Text Text P U N T D E V I S TA EL PUNT | Diumenge, 10 de febrer del 2008 17 tribuna | PASQUAL MARAGALL. Expresident de la Generalitat de Catalunya Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc E L’expresident de Catalunya contesta l’article del diputat pel PSC al Parlament Josep Maria Balcells, membre de Ciutadans pel Canvi, en què es mostrava dolgut que l’antic president defensés el vot de protesta cal una decidida aposta per l’autoritat dels directors a les escoles i una aposta per l’escola local o comarcal, en la línia de millor tradició escolàstica catalana, la del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1907, la de Marta Mata, adaptada evidentment a les realitats del segle XXI. ntenc la preocupació de Balcells, pel que veig en l’article publicat a El Punt, per la possibilitat, en què jo no crec, d’una victòria del PP en les eleccions generals. Però siguem clars. En cap cas el PP traurà majoria absoluta, i no sembla probable que el partit de Duran i Pujol ajudi el PP –i no diguem el PNB o ERC–. Ja n’hi ha prou d’estalviar-se de pensar altres sortides que les actuals. Ja n’hi ha prou de renunciar a imaginar altres escenaris que els heretats. Els escenaris heretats ja han demostrat les seves limitacions. Ciutadans pel Canvi va néixer per ajudar el socialisme català a fer el sorpasso del nacionalisme català després de 20 anys d’hegemonia d’aquest. I ho vàrem aconseguir. ● En les darreres eleccions catalanes, en canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el socialisme català un altre cop, i només es manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de l’Estatut després de 25 anys, gràcies al tripartit En les darreres eleccions catalanes, en canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el socialisme català un altre cop, i només es manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de l’Estatut després de 25 anys, gràcies al tripartit. Però la situació actual no és precisament brillant. Jugar ara al conservadorisme seria funest. Tothom sap, espero que els Ciutadans pel Canvi també, que l’Estatut es va ● L’Estatut es va aconseguir El primer tren d’alta velocitat entra a l’estació de Sants. / EFE aconseguir pagant un preu. Més ben dit, dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al parlament de Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara que no d’entrada, finalment vaig acceptar, perquè l’objectiu s’ho mereixia. I mai me n’he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai. Entre altres raons perquè l’esforç realitzat per part de tots nosaltres per posar en peu el primer tripartit, anar-lo perfeccionant, i per pactar l’Estatut aquí, salvar-lo en tot allò essencial a Madrid i dur-lo a referèndum per ser aprovat, va ser, deixin-m’ho dir, molt considerable, alguns dirien titànic. Ara tenim al davant unes eleccions generals al parlament espanyol. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents als temes endarrerits d’inversions, àrea metropolitana, vegueries i diputacions, o la connexió amb la regió europea que po- de set en set | XAVIER CORTADELLAS N Una llarga llista o sé si deu ser una casualitat o un indici premonitori molt clar, però el cas és que, a mesura que aquest país i el del costat i Europa i el que hem convingut a batejar com la civilització occidental van fent-se més diversos i, doncs, van canviant, avança cada cop més l’Alzheimer. Primer va ser Ronald Reagan. Una mica abans, Adolfo Suárez. Després, Rita Hayworth, Eduardo Chillida, Kubala... Últimament, també Pasqual Maragall. De seguida, Jordi Solé Tura. Me’n deixo. «Ha vingut a afegir-se a la llarga llista de personatges famosos afectats d’Alzheimer», estava a punt d’escriure tal com fan milers de periodistes cada vegada que saben que un nou personatge conegut té Alzheimer. Si és que algun cop els han sabut, obliden la majoria dels altres noms i en fan prou escrivint que n’hi ha una «llarga llista», encara que, escrivint això, estableixin també una relació involuntària entre el seu oblit i aquesta malaltia de l’oblit. Veig al You Tube un fragment del documental que Albert Solé ha gravat amb Jordi Solé Tura, el seu pare. «Hòstia! Jo he estat tancat aquí?», diu l’exministre quan el seu fill llegeix un fragment d’una diligència d’un jutjat que diu que se li comuniqui que «está en prisión preventiva». Després, el fill explica que va viure una infantesa especial, diferent, que és ell qui necessita recuperar el seu origen i les seves arrels, poder fer entendre a la seva filla qui va ser el seu avi. La memòria, doncs. Sempre la memòria. dem formar amb les Illes, València i el sud de França, o les connexions interiors de Catalunya, i altres, probablement més interessants per una gran quantitat de ciutadanes i ciutadans, com la salut i l’educació (la portada d’ahir dissabte de l’edició de Barcelona d’El Punt és ben explícita)... No la falòrnia de si l’alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada Família o no! ● El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació Dit això, l’únic partit que es va pronunciar, per bé que sense gran entusiasme, per aquestes opcions, va ser Iniciativa. Però la seva actitud, o la del sindicat que hi està lligat, en el tema de la reforma educativa, per exemple, indica fins a quin punt aquest partit no ha entès que pagant un preu. Més ben dit dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al Parlament de Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara que no d’entrada, finalment vaig acceptar, perquè l’objectiu s’ho mereixia. I mai me n’he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai Com volen a can Ciutadans pel Canvi que es consolidi i segueixi avançant el canvi encetat el 99 i madurat en els anys següents? El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació. Ara estan en joc, escons amunt escons avall, un nombre limitat de diputats de més o de menys a Madrid, no la supervivència del socialisme i dels ideals que ens han mogut durant una colla d’anys. Hem de seguir canviant. Hem de seguir desperts, vius i arriscant. Altrament, el canvi s’haurà convertit en rutina. la galeria | JOSEP VALLS Ploure? Ho ha fet sempre... V isc en un poble (el meu) on, al llarg del riu que el travessa, el Brugent, en força menys de dos quilòmetres hi havia, a l’edat mitjana, setze molins, tots documentats, és clar. La construcció de tants molins, sobretot entre els segles XII i XIV, fou impulsada pels diferents senyors del castell d’Hostoles (entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes), que gaudien dels rendiments de la terra menada pels pagesos remences, i obligaven a anar a moldre als molins que ells assignaven. La majoria eren fariners, però també n’hi havia de drapers o blanquejadors, que, en comptes de la típica pedra de molí, tenien maces o nocs per masegar i estovar els draps amb uns líquids sabonosos i alcalins. Els masos molí encara existei- xen, avui, a banda i banda del riu, abandonats i arruïnats, la majoria. Van tenir un paper clau en l’economia d’aquest tros de país, almenys fins ben entrat el segle XX, quan van deixar de funcionar en haver de competir amb les farineres elèctriques. Però tampoc no podrien funcionar avui, encara que no hi hagués competència: el doll d’aigua que baixava de la font Grossa i formava el Brugent s’ha convertit en un rajolí irrisori i llastimós on no poden nadar ni els ànecs. Per aquells tocoms trobo un pagès. En la conversa, resulta inevitable parlar de l’aigua, però l’home no sembla pas especialment preocupat. Quan li dic que convindria molt que plogués, em contesta simplement: «Ploure? Ja ho farà... Sempre ho ha fet!» � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Canvi Socialisme Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-02-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/924/0000000921.pdf 40fc779af03aea9080121172787c1632 PDF Text Text LLIURAMENT DE PREMIS REGIOSTARS Brussel·les 25/02/2008 Paraules de Pasqual Maragall, president del jurat COMMISSIOINER DANUTA HUBNER, LADIES AND GENTELMEN: LET ME INTRODUCE THE HONORABLE MEMBERS OF THE JURY OF THE REGIONSTARS AWARDS: MR. MARTTI HUOLILA, SENIOR TECHNICAL ADVISOR IN TEKES MRS. MARJORIE JOUEN, MEMBER OF THE CABINET OF PRESIDENT DELEBARRE MRS.ELIZABETA KSIAZEK, PROJECT MANAGER OF THE INNOVATIVE REGIONS IN EUROPE SECRETARIAT MRS. NATALIA KAZLAUSKINE, DIRECTOR, EUROPEAN COMMISSION PROF. ÖRJAN SÖLVELL, STOCHOLM SCHOOL OF ECONOMICS ........................................ LADIES AND GENTELMEN THE REGIOSTARS AWARDS APPEAR AS AN EXCELLENT AND TIMELY PROPOSAL IT HAS BEEN AN HONOUR FOR ME TO PRESIDE THIS JURY, SPECIALLY BECAUSE I AM CONVINCED SINCE LONG TIME AGO THAT EVALUATING BEST PRACTICES IS A HUMBLE BUT USEFUL WAY OF MAKING THE REALM OF POLITICS ACCOUNTABLE. MARKET EFFICIENCY IS THE MESURE OF ACCOUNTABILITY IN ECONOMICS. BEST PRACTICES SHOULD HELP TO MAKE THE REALM OF PUBLIC POLICY ACCOUNTABLE. THEY MAY BE THEREFORE A HUMBLE BUT PERFORMING WAY OF ADVANCING TOWARDS A BETTER EUROPE, OVER AND ABOVE THE CURRENT DEBATE ABOUT THE ESSENCE OF THE EUROPEAN UNION AND ABOUT WHETHER OR NOT WE NEED TO HAVE AND WILL HAVE A NEW TREATY OR CONSTITUTION. IF REWARDING GOOD PROJECTS IS OK, I THINK THAT DISSEMINATING THEM IS ALMOST AS IMPORTANT. COMMUNICATION, WE KNOW, IS KEY IN REAL DEVELOPMENT. WE MUST BE MORE THAN SATISFIED THAT THE FIRST EDITION OF THE REGIOSTARS AWARDS HAS HAD SUCH A CONSIDERABE LEVEL OF CONCURRENCE OF PROJECTS OF SUBSTANTIAL QUALITY. 1 �LET ME END BY A MORE GENERAL CONSIDERATION. MARKETS ARE USUALLY SEEN AS I SAID AS MORE PERFORMING THAN POLITICS. INTRODUCING COMPETITION AND EVALUATION IN GOVERNANCE. OVER AND ABOVE THE ELECTORAL RACE SHOULD THEREFORE BE WELCOMED. EUROPEAN REGIONS AND NATIONS ARE VERY DIVERSE. BUT OUR COMPLEXITY, BEING A COST, IS ALSO AN ASSET. I WILL TELL YOU WHY. NORTHAMERICA IS POWERFUL BECAUSE OF ITS SIZE, ITS WEALTH AND ITS COMPETITIVITY. AND OF COURSE BECAUSE OF ITS MILITARY STRENGTH. YET EUROPE IS AS BIG AND AS RICH NOWADAYS AS NORTHAMERICA, AND EUROPE HAS SOMETHING THAT DISTINGUISHES US FROM AMERICANS: 1ST. BEING EQUAL IN INCOME WE HAVE A MORE EQUAL DISTRIBUTION OF WEALTH. 2nd. WE HAVE MANY MORE LANGUAGES AND CULTURAL TRADITIONS, THIS BEING A COST BUT ALSO AN ASSET, SINCE THIS MAKES US MORE ABLE TO UNDERSTAND THE REST OF THE WORLD AND TO VALUE DIVERSITY. WE ARE MORE SIMILAR TO THE WORLD. AS A WHOLE. AND THEREFORE MORE ABLE TO UNDERSTAND IT. LET’S COMBINE OUR DIVERSITY WITH THE ABILITY TO PERFORM EFFICIENTLY, WHICH IS WHAT WE ARE HERE TOT TALK ABOUT, AND EUROPE WILL BE AT ITS BEST. ALMOST WITHOUT COMPARISON. THANK YOU. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l'entrega dels premis RegioStars 2008 Abstract A summary of the resource. The RegioStars awards appear as an excellent and timely proposal. It has been an honour for me to preside this jury, specially because I am convinced since long time ago that evaluating best practices is a humble but useful way of ... Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Europa Premis i reconeixements Regions Gestió pública Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-02-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1646/0000000925.pdf 4321f2df5e62fe75f7a4bcabb6bd0327 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03095B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 07/03/2008 - Hora: 00:25 La sort Reparar les fuites del Ter costarà més del previst ONCE > 6 MARÇ 59.818 Les obres acabaran el 2009 i el cost pujarà a 78 Avaria a la xarxa elèctrica Els estudiants protesten contra el pla de Bolonya Una «desconnexió fortuïta» a la subestació d’Urgell evidencia les deficiències de la xarxa i n’amenaça el subministrament. 33 BCN 40 de Catalunya Més de 5.000 universitaris ocupen els carrers de BCN per manifestar-se contra la reforma. 33 SOCIETAT 35 milions d’euros elPeriódico vuit vegades més del pressupostat el 1989 33 SOCIETAT 32 PRIMITIVA > 6 MARÇ 2 - 14 - 18 - 19 - 25 - 33 C: 36 R: 4 Gadair comprarà Spanair a SAS L’operació es formalitzarà durant les pròximes hores a un preu que rondarà els 500 milions d’euros. 33 ECONOMIA 50 www.elperiodico.cat LOTERIA NACIONAL > 6 MARÇ Primer premi: 93.868 Segon premi: 93.472 TRIO > 6 MARÇ 744 33 PÀGINA 46 i 54 ISSN 1578-746X Ediciones Primera Plana SA. Atenció al lector: tel 902 100 575. Subscripcions: tel. 902 45 45 14. Ediciones Primera Plana es reserva tots els drets sobre els continguts d’EL PERIÓDICO, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD. Any XXXI. Número 10.446. D.L.: B 36.860 - 1978 AGUSTÍ CARBONELL Set x set ELS CANDIDATS A CATALÀ DE L’ANY / 4 JOSEP MARIA Pasqual Maragall Lluitador contra l’Alzheimer Ha estat alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003 - 2006). FONALLERAS «Crec en els somnis que mouen voluntats» JOAN TAPIA –¿La nova Barcelona comença l’any 1992? –Sí i no. El maig del 1981, després del cop d’Estat, se celebra aquí el Dia de les Forces Armades. Es temia, però va ser un èxit. I l’alcalde Serra va tirar a terra els tinglados del port perquè desfilés l’Exèrcit. Tot estava en marxa. –¿També els Jocs Olímpics? –Sí, ja en la primera visita del Rei a Barcelona, Narcís, que ho havia parlat amb Samaranch, demana suport per al 92. Jo només era tinent d’alcalde, estava amb la pasqualina. –¿La pasqualina? –Els funcionaris van batejar així la targeta amb què havien de fitxar a l’entrar i sortir. No va ser fàcil. El bloc BLOQG –¿Samaranch? –Sense ell no hi hauria hagut Jocs. Com un torrent –¿Per què? –Dos dies abans de guanyar la nominació, contra París i Chirac, vaig haver de venir a Barcelona per un atemptat d’ETA. Al tornar a Lausana, li vaig preguntar a Rodés, que sondejava els 90 membres del comitè: «¿Com respiren?». «S’aguanta», va contestar. Cita al seu despatx de Diagonal-passeig de Gràcia. Surt al balcó i convida a pujar al terrat. Exhibeix la simpatia i la proximitat de sempre. Al minut t’obliga a submergir-te en la seva idea de Barcelona, la Catalunya mediterrània, de l’Espanya maragalliana. D’Europa. I explica que, al fer públic el seu Alzheimer, va rebre moltes cartes que respon d’una en una. –¿Tant pot fer una persona? –Els Jocs van ser també una gran complicitat. Molts empresaris s’hi van bolcar. Leopoldo Rodés, amb els 90 electors; Ferrer Salat, Vilarasau, amb el finançament (ja hem pagat els crèdits). Sense complicitat, de burgesia a sindicats, no s’haurien superat les reticències. I n’hi va haver. –¿Sense Felipe González? –Tampoc. Va resistir la pressió a favor de París i em va oferir un pacte: «Recolzaré a fons els Jocs, però l’AVE ha de començar a Sevilla». –¿Què van ser els Jocs? –Invertir 290.000 milions de pessetes en 10 anys. L’excusa per canviar la ciutat. Es podien fer sense les rondes, però sense Jocs no hi hauria rondes. I la Vila Olímpica, el nou Poblenou, l’obertura al mar, va ser recuperar el pla de la Ribera de Duran Farell, que abans no va ser possible. –¿Per què? –És sevillà i pensava que Barcelona tindria AVE. Però que el sud se’n podia quedar sense. –¿I el pla d’hotels? –Els hotels eren necessaris, però els hotelers, recolzats per CiU, es pensaven que s’arruïnarien. El pla va ser de cinc hotels. Se n’han fet 200. –El Fòrum no va entusiasmar. –Perquè era repe. Un déjà vu. Però va acabar Barcelona, va portar la Diagonal al mar i va acabar el front marítim. Sempre hem necessitat excuses –Han passat 16 anys. –Després va venir la crisi econòmica, Felipe va perdre el 1996. I vuit anys d’Aznar. per créixer: 1888, 1929, 1992, 2004. No som capital d’un Estat. –Va aconseguir també l’alternança política a Catalunya i ha sigut el president del nou Estatut. ¿De què està més orgullós? –De les tres coses. I d’haver llançat l’Euroregió, el futur. –Va lenta. –Potser. Els meus substituts són més pausats. Però és l’aposta. L’Euroregió és filla de Jaume I, nascut a Montpeller i educat a Montsó, que va ser comte de Barcelona i va fer seves València i Balears. Va tenir influència de Simó de Monfort, de Tolosa. Si vol votar Maragall truqui al 806 11 77 11 i indiqui el nom del candidat (cost màxim 0,41 euros / minut). O enviï un SMS al 7033: CATALÀ (espai) i el cognom del candidat (0,75 euros / minut). Participi en el sorteig d’un cap de setmana en un Parador. –¿I ara? –Somiem. Andorra hauria de ser la capital. I amb Andorra estaríem a l’ONU. –El seu avi discutia amb Unamuno de Catalunya i Espanya. ¿Ara? –Ara, Europa. –¿Què se sent: català, espanyol o europeu? –Les tres coses. –Va anar a la manifestació pel dret a decidir. –Sí. Els vaig dir que estava a favor del dret a decidir, però no de la independència. Catalunya és Europa. ¿Com es menja estar a Europa sense Espanya? –Europa està en crisi. –Els estats nacionals ja no tenen moneda. Les normes són europees. I la presència al món serà europea. O no serà. –Serà dels Estats Units. –En renda per càpita, estem gairebé igual que Amèrica. Però socialment Europa està més cohesionada perquè la dispersió de renda és menor. Europa és més diversa. Això ajuda a entendre el món. –¿Creu en el miracle europeu? –Crec en els somnis que mouen voluntats. La riquesa d’Europa és la seva diversitat. Però també és el seu problema. Té més nacions que estats. La Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya són plurinacionals. El somni és una entitat supranacional amb pes al món. H Demà: BOJAN KRKIC Demà naixerà un nou bloc. Demà és molt probable que en neixin milers, de nous blocs, aquesta espècie de quadern de bitàcola que serveix perquè molts hi deixin els pensaments, els dibuixos, les fotos, el lent transcórrer dels dies i les dones. La pregunta és la següent: si demà en poden néixer tants, ¿per què dimonis els anuncio l’arribada d’un en concret? No s’espantin. No és el meu. Una vegada em vaig voler apuntar a la moda, però vaig desistir poc temps després d’haver-hi escrit la capçalera. No estic fet per això. Els aviso de la imminent arribada d’un bloc perquè aquest té una característica singular. Començarà el dia 8 de març i s’acabarà el pròxim 15 de novembre. A més a més, ja està escrit. És el dietari de Josep Pla, també conegut com El quadern gris, que explica les vicissituds de l’estudiant de Dret que, l’any 1918, abandona Barcelona per culpa de l’epidèmia de grip i decideix escriure sobre la seva vida a la comarca. Bé, no és exactament així. Com va demostrar el savi Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, el quadern de l’altre Pla no és un dietari habitual, sinó la recreació fictícia d’un any que havia de canviar els camins de la literatura catalana perquè l’escriptor s’hi va fixar per construir aquest monument. Ara, la fundació que porta el seu nom el converteix en bloc (en BLOQG, tal com l’han batejat). A partir de demà serà a la xarxa i vostès s’hi poden subscriure si el volen rebre. Com si acabés de sortir del forn. Com si Pla tornés, 90 anys després, a escriure per a tots i cadascun de vostès. No sé què en diria de tot plegat el de Palafrugell. «Collonades», segurament, però ja sabem com era. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Crec en els somnis que mouen voluntats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tapia, Joan Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Euroregió Independència Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1720/0000000926.pdf cca49c3e405e2d00d01caed1578bbf82 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02195M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 13/03/2008 - Hora: 23:14 DIVENDRES 14 DE MARÇ DEL 2008 Política La ressaca electoral 3 L’opinió Pàgines 18 a 23 888 La necessitat que l’esquerra s’adapti als nous temps després del triomf aconseguit diumenge porta Pasqual Maragall a reclamar la posada en marxa del Partit Demòcrata Europeu amb la vista posada en les eleccions per al Parlament Europeu de l’any que ve. L’expresident demana a Ciutadans pel Canvi, aliat del socialisme català, que se sumi a aquest projecte, inspirat en el PD italià, i exclou la possibilitat d’encapçalar-lo, compromès ara en la lluita contra l’Alzheimer. Un nou paisatge després de les eleccions Ara toca preparar les europees, que són les més interessants si creiem que el futur està a la UE PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT El socialisme català ha guanyat les eleccions al Congrés i amb els seus vots ha fet un altre cop president del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Les meves felicitacions d’entrada. Sé l’esforç que significa tot plegat. Zapatero i Montilla, tot i discrepant, com pertoca a dos presidents, han sortit guanyant com era d’esperar. Són uns bons resultats per a Catalunya. Sabeu bé que vaig votar en blanc, però, tot i així, evidentment me n’alegro molt. Malgrat la retallada de l’Estatut, motiu del meu vot i potser del desengany d’alguns més, ara és el moment d’analitzar el present i de mirar cap al futur. Després d’unes eleccions és el moment de plantejar-nos nous paràmetres polítics. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents als temes endarrerits d’inversions, àrea metropolitana, vegueries o diputacions, la connexió amb la regió europea que podem formar amb les Illes, València i el sud de França, i també les connexions interiors de Catalunya. I altres temes, probablement més interessants per a una gran quantitat de ciutadanes i ciutadans, com la salut i l’educació. No la falòrnia de si l’alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada Família o no! Tot i així, també és important començar a crear nous espais polítics que omplin i que reformin la política a fons. Ciutadans pel Canvi va néixer per ajudar el socialisme català i les el Periódico 21 esquerres a fer el sorpasso al nacionalisme català després de més de 20 anys d’hegemonia d’aquest. I es va aconseguir amb la suma de tots. En vots a les eleccions autonòmiques del 1999 i en vots i escons a les del 2003. Els resultats de l’any 2006 van ser menys satisfactoris. Ara s’ha de continuar. EL CANVI EXIGEIX constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació. En aquelles eleccions estava en joc la supervivència del socialisme i dels ideals que ens han mogut durant una colla d’anys. Hem de continuar canviant. Hem de continuar desperts, i arriscant. Altrament, el canvi s’haurà convertit en rutina. Ara toca preparar les eleccions europees de l’any vinent, que són les més interessants si creiem que a Europa hi trobarem el nostre futur. Amics i amigues, és el moment de posar en marxa el projecte del Partit Demòcrata Europeu. Ciutadans pel Canvi no es pot evadir de la seva responsabilitat. Com tampoc tots aquells que han vist la necessitat d’una força política en línia amb el PD italià i el partit d’Obama i de Clinton. Jo no el lideraré, per les raons que tots podeu imaginar, però podeu comptar amb mi. Tal com vaig dir el 20 d’octubre, el meu projecte més important per al futur es treballar per donar suport a la recerca contra la malaltia de l’Alzheimer. El fet és que estem bastint les eines per aconseguir un fons filantròpic de caràcter internacional dirigit a donar suport a la recerca sobre l’Alzheimer. Però aquest cop vull ser més ambiciós que mai, i aquest suport a la recerca el vull dirigir a allò més excel.lent, amb l’objectiu que la nostra acció sigui decisiva en la prevenció o en la cura d’aquesta malaltia. I ho farem des de Catalunya però al servei dels ciutadans de tot el món. Primer van ser els Jocs Olímpics, després l’Estatut i ara li toca a l’Alzheimer. Endavant. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un nou paisatge després de les eleccions Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Partido Socialista Obrero Español Alzheimer Estatut Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/925/0000000927.pdf b925da58a8c1e8575099cbcdfc3c6c21 PDF Text Text Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. Nota: El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Palau de Congressos de Barcelona 28 de març de 2008 Estimats amics i amigues, D’entrada rebeu el meu agraïment pel premi que m’acabeu de concedir. Gràcies a tots, de tot cor. És un premi que he hagut de donar més d’un cop, per gentilesa del Periódico i TV3, a Ferran Adrià, Juan Manuel Serrat i el Dr. Massagué. Val a dir a representants de 3 de les excel·lències de Catalunya: la gastronomia, la cançó i la biomedicina. Un país que té coberts aquests tres fronts pot anar allà vulgui. Bé, si ara arreglem l’Alzheimer serà la bomba! Entenc que el premi deu tenir a veure amb la política però també amb el fet d’haver anunciat, per cert en companyia de Manuel Fuentes de la CCRTV, amb qui seguiré col·laborant, espero, un bon dia de la tardor passada a l’Hospital de Sant Pau, on treballa un dels equips més ben connectats amb la punta investigadora mundial en la matèria que ens ocupa. Us confessaré una cosa: no tenia més remei: l’Alzheimer és una malaltia devastadora que fins ara té pal·liatius però no solucions. Vull que aquesta mala passada que m’ha fet la vida, desprès d’haver-me regalat tants favors, tingui una resposta contundent, que serveixi per alguna cosa. Aquesta me la pagaràs, Alzheimer! A partir d’ara prepara’t! He tingut sempre molta sort. Amb la família, amb els equips que m’han acompanyat, homes i dones a qui dec tot, començant per la meva dona i fills i seguint pels amics i amigues, molts dels quals són aquí. Al mes d’Octubre vaig dir que buscaria diners per dedicar-los a recerca científica i combatre eficaçment la malaltia. I és el que he estat fent durant aquest mesos. Hem anat preparant discretament amb la Diana, la Marta Grabulosa, en Santiago de Torres i en Jordi Camí un projecte que en dos mesos concretarem del tot i exposaré públicament. Estem posant en peu un fons de caràcter internacional dirigit a donar suport a la recerca sobre l’Alzheimer. Aquest suport a la recerca vull que sigui dirigit a fomentar la investigació, per tal que la nostra acció sigui decisiva en la prevenció i en la cura d’aquesta malaltia. Ho farem des de Catalunya però al servei dels ciutadans d’arreu el món. Barcelona serà la capital europea de l’Alzheimer.. Vull dir la ciutat vencedora de la malaltia d’aquí a uns anys. Tindrem aliats: Boston, New York, Londres, ciutats a les que aniré ben aviat. Però Barcelona ha de ser un bastió en la guerra contra el Alzheimer, com ho va ser quan va suportar els primers bombardejos aeris de la història sobre una ciutat. Us estic parlant d’una de les més importants campanyes que hauré fet mai, sinó la més important. Una campanya que guanyarem per majoria absoluta amb l’ajuda de tots. �Potser serà l’ultima campanya personal però continuaré fent campanya amb els meus amics del Partit Demòcrata Italià i amb els partidaris d’Obama i del Canvi, que es el que sempre m’ha atret des dels 90’s i Catalunya Segle XXI. Per damunt de qualsevol sensibilitat política aquesta vegada tirarem endavant una causa de tanta o més volada de les que defensat durant la meva vida personal i política: la lluita contra una de les malalties més sinistres, la que desmunta el cervell sense matar ningú. Tots esteu convidats. Compto amb vosaltres per acabar amb aquesta nova epidèmia la darrera plaga coneguda. Tindreu aviat notícies meves i del projecte. Gràcies altra vegada per aquest premi i per l’estima que durant tanta anys m’heu dispensat. L’he percebut sempre amb nitidesa, com quan aquesta tarda, anant pels carrers de la ciutat vella, la gent em deia: “Endavant Maragall!” Ara la consigna és : “Amunt i crits”. 100 anys després de la seva identificació, la proteïna malèfica serà vençuda. Bona nit! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs per la Gala Català de l'Any 2007 Abstract A summary of the resource. Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Barcelona  Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- El Periódico Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/784/0000001390.pdf 22d34884b67c68e0eecbe1565edbe090 PDF Text Text 10 LA VANGUARDIA V IV IR VIERNES, 4 ABRIL 2008 O P INIÓ Pasqual Maragall F a poc vaig ser a Brussel·les i vaig visitar de nou el monument a Ferrer i Guàrdia. Francesc Ferrer i Guàrdia era lliurepensador i probablement tenia contactes amb cercles maçons, llibertaris o anarquistes. Però fins i tot el seu defensor d'ofici, un militar, declarà que no havia trobat cap motiu pel qual Ferrer hagués de ser condemnat després de les bullangues i de la crema de convents de 1909. Així consta en una de les inscripcions del monument de Brussel·les. Però Ferrer va ser afusellat. Joan Maragall havia demanat, endebades, un judici just per a l'acusat. Però no va ser així. No sóc expert i no puc donar lliçons d'història, però no resulta forassenyat pensar que aquest fet, afegit a d'altres esdeveniments semblants, va anar preparant el clima per a l'espiral que finalment acabaria en guerra, en una guerra civil entre germans. Maragall va ser un dels que, potser el més assenyalat, van alertar contra la reacció vindicativa de l'establishment barceloní. La Ciutat del perdó, l'Església cremada, i Ah Barcelona! són tres peces escrites en aquest interval. Però els seus escrits van tenir problemes. Sembla que el president de la Mancomunitat va intervenir per a impedir que es publiqués a La Veu, el Brusi o algun altre dels diaris de la època. Curiosament molts anys després, al 1960, quan feia 100 anys del naixement de Joan Maragall, La ciutat del perdó blicà de Marcelino Domingo, va morir de pena –diuen– tot just després de la guerra. Era valencià i es deia Pasqual. Poc després de la seva mort vaig néixer jo i per això em dic com em dic.) Però mig segle de fets lligats els uns als altres, antagònicament. L'any que ve farà cent anys de l'execució de Ferrer. Potser hauríem de commemorar-ho. No crec que les autoritats municipals i menys encara les autonòmiques hi tinguin res en contra. L'any que ve farà cent anys de l'execució de Ferrer i Guàrdia; potser podríem commemorar-ho Ferrer i Guàrdia, a Brussel·les. En una de les inscripcions del monument consta que el seu defensor d'ofici, un militar, va declarar que no havia trobat cap motiu per condemnar-lo se li va fer un homenatge oficial en plena dictadura. Aleshores, quatre néts: Genís Maragall Balló, Genís Maragall Marfà, David Moragas i jo mateix, amb 19 anys d'edat, vam escriure una carta oberta al director del Brusi per protestar per una portada on apareixia la foto de l'avi juntament amb un comentari inacceptable –com que Maragall i el Règim franquista casaven bé, o una cosa semblant–. (Es pot comprovar a les hemeroteques.) Finalment els oncles van intervenir i la carta no va arribar a sortir. Tanmateix, en l'homenatge que el règim va retre Maragall van faltar tres dels tretze fills del poeta: Eulàlia, Gabriel i Jordi. Però tornem als orígens d'aquesta història. Després de l'any 1909 va venir el 1917, la república del 31, la guerra del 36... i Franco. Trenta set anys de Franco. Quaranta si comptem els anys de la guerra. Quasi mig segle. Tota la meva infància i joventut sota el règim de Franco. (El meu avi matern, repu- A Montjuïc, un xic amagat per pressions del nacionalisme catòlic català, hi ha la rèplica del monument de Brussel·les que vaig fer fondre i instal·lar allí. No recordo quin dia és el de la mort de Ferrer, però potser hi podríem pujar i posar-hi unes flors... Fa pocs dies, a Londres, he tornat a comprovar l'estreta relació entre els grups progressistes anglicans i la maçoneria de l'època. La petja maçònica és igualment present, relacionada amb sectors de la monarquia i de la intel·lectualitat. Aquí es va dir que sectors del socialisme català n'eren, però no m’he entretingut a comprovarho. En tot cas estan en bona companyia. Un xic depassée, això sí.c � https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/784/20080404_LV.pdf 9991ea42de87b2778be393101e6ad2c2 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/04/2008 La Vanguardia, p.010, Vivir La ciutat del perdó PASQUAL MARAGALL Fa poc vaig ser a Brussel.les i vaig visitar de nou el monument a Ferrer i Guàrdia. Francesc Ferrer i Guàrdia era lliurepensador i probablement tenia contactes amb cercles maçons, llibertaris o anarquistes. Però fins i tot el seu defensor d’ofici, un militar, declarà que no havia trobat cap motiu pel qual Ferrer hagués de ser condemnat després de les bullangues i de la crema de convents de 1909. Així consta en una de les inscripcions del monument de Brussel.les. Però Ferrer va ser afusellat. Joan Maragall havia demanat, endebades, un judici just per a l’acusat. Però no va ser així. No sóc expert i no puc donar lliçons d’història, però no resulta forassenyat pensar que aquest fet, afegit a d’altres esdeveniments semblants, va anar preparant el clima per a l’espiral que finalment acabaria en guerra, en una guerra civil entre germans. Maragall va ser un dels que, potser el més assenyalat, van alertar contra la reacció vindicativa de l’establishment barceloní. La Ciutat del perdó, l’Església cremada, i Ah Barcelona! són tres peces escrites en aquest interval. Però els seus escrits van tenir problemes. Sembla que el president de la Mancomunitat va intervenir per a impedir que es publiqués a La Veu, el Brusi o algun altre dels diaris de la època. Curiosament molts anys després, al 1960, quan feia 100 anys del naixement de Joan Maragall, se li va fer un homenatge oficial en plena dictadura. Aleshores, quatre néts: Genís Maragall Balló, Genís Maragall Marfà, David Moragas i jo mateix, amb 19 anys d’edat, vam escriure una carta oberta al director del Brusi per protestar per una portada on apareixia la foto de l’avi juntament amb un comentari inacceptable - com que Maragall i el Règim franquista casaven bé, o una cosa semblant-. (Es pot comprovar a les hemeroteques.) Finalment els oncles van intervenir i la carta no va arribar a sortir. Tanmateix, en l’homenatge que el règim va retre Maragall van faltar tres dels tretze fills del poeta: Eulàlia, Gabriel i Jordi. Però tornem als orígens d’aquesta història. Després de l’any 1909 va venir el 1917, la república del 31, la guerra del 36... i Franco. Trenta set anys de Franco. Quaranta si comptem els anys de la guerra. Quasi mig segle. Tota la meva infància i joventut sota el règim de Franco. (El meu avi matern, republicà de Marcelino Domingo, va morir de pena - diuen- tot just després de la guerra. Era valencià i es deia Pasqual. Poc després de la seva mort vaig néixer jo i per això em dic com em dic.) Però mig segle de fets lligats els uns als altres, antagònicament. L’any que ve farà cent anys de l’execució de Ferrer. Potser hauríem de commemorar-ho. No crec que les autoritats municipals i menys encara les autonòmiques hi tinguin res en contra. A Montjuïc, un xic amagat per pressions del nacionalisme catòlic català, hi ha la rèplica del monument de Brussel.les que vaig fer fondre i instal.lar allí. No recordo quin dia és el de la mort de Ferrer, però potser hi podríem pujar i posar-hi unes flors... 203 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Fa pocs dies, a Londres, he tornat a comprovar l’estreta relació entre els grups progressistes anglicans i la maçoneria de l’època. La petja maçònica és igualment present, relacionada amb sectors de la monarquia i de la intel.lectualitat. Aquí es va dir que sectors del socialisme català n’eren, però no m’he entretingut a comprovarho. En tot cas estan en bona companyia. Un xic depassée, això sí. 204 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1552 Title A name given to the resource La ciutat del perdó Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 10, Vivir Extent The size or duration of the resource. 20080404_LV.pdf Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ferrer i Guàrdia, Francesc Barcelona Educació Anarquisme Maragall i Gorina, Joan Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/1719/0000000930.pdf 225012f78bac16d213e3c5e6fe8545b4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01195M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 03/04/2008 - Hora: 22:25 DIVENDRES 4 D’ABRIL DEL 2008 Opinió el Periódico 11 Reflexions del Català de l’Any Deixeu-me donar les gràcies Sóc feliç, tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo i amics de debò LEONARD BEARD PASQUAL Maragall salvar-la. I vam decidir per gran majoria operar-la. No vam poder veure com s’apagava lentament. Hauria estat probablement una mort tan dolça com el seu somriure, que no puc oblidar. Va morir al quiròfan i ens ho van notificar. Punt. ¿Per què no deixem morir la gent tranquil.lament? JO NO TINC gens de ganes de morir-me. Penso donar encara bastanta guerra. Però que no m’allarguin la vida innecessàriament. M’ha agradat aquesta dona desfigurada que ha decidit no conviure amb una malaltia que feia d’ella una altra persona que no era pas ella. Entenc que la religió ha fet molt per acompanyar els moribunds i les seves famílies en el moment més difícil de la vida, que és quan aquesta s’acaba. L’exemple del meu avi és conegut. Però fins i tot ell deia: «Si aquest món és tan bell, Senyor, ¿què més em podeu dar?». No volia un altre cel que aquell cel clar de Sant Gervasi. Si les coses d’aquest món eren tan belles i Déu li havia donat els ulls per a elles, ¿què més podia voler?, protestava. No convertim la mort en un pou negre. No ho és. És el final de la vida. Que sigui digna, això és el que compta. Que no la decideixi ningú per nosaltres, com passa en les guerres i els crims. ull agrair molt sincerament, molt de debò, a tants ciutadans i ciutadanes com m’heu acompanyat aquests dies plens de premis i efusions, més deguts a l’aflicció que produeix a molts la meva malaltia, ho sé, que no pas a grans mèrits passats, puix que aquests ja m’han estat reconeguts en altres moments. I ho vull fer afegint a les meves paraules de la nit del Català de l’Any, tan bellament organitzada, com sabeu, per aquest diari i TV-3, que ens honoren últimament amb produccions de gran qualitat, les paraules que em vaig deixar al pap i guardar a la butxaca per no abusar de la paciència d’una nit que s’estava fent molt llarga i massa emotiva. V HE LLEGIT FA poc a Londres, en ocasió d’un viatge que hem fet amb la Diana convidats per l’arquitecte Richard Rogers per tal de contribuir al llançament del projecte Londres 2012 (l’any olímpic a la ciutat), que un famós –i, per tant, ric– novel.lista anglès, de nom Pritchett, ha decidit donar una pila de milions de lliures esterlines per a la recerca de l’Alzheimer, tot constatant que la proporció entre els diners destinats a combatre aquesta malaltia i els que es destinen a curar el càncer i les cardiopaties és de l’ordre de 3 a 30, essent així que l’amenaça d’una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, puix que la vida s’allarga i s’allargarà encara més. ENS ACOSTEM Diu Pritchett que altres malalties donen lloc a morts més dignes. I això em sembla important. No totes les morts són iguals. El meu avi va morir dient: «¡Quina mort tan dolça!» i potser «¡amunt, amunt!». Li ho preguntaré a la meva cosina gran, Roser Maragall Garriga, que es recorda de tot, el que em fa pensar que, si algun factor hereditari m’ha estat adjudicat, deu ser més aviat per part de mare. En efecte, la mamà tenia, ja gran, certa dificultat a encertar el No tinc gens de ganes de morir-me, però que no m’allarguin la vida innecessàriament L’amenaça d’una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, perquè la vida s’allarga nom dels fills: en va tenir vuit i de vegades deia dos o tres noms d’una tirada abans d’ensopegar amb el que buscava. Això al meu pare no li passava. Doncs bé, la meva mare va morir d’un atac al cor, una cardiopatia evident i del tot previsible, lenta i suau però definitiva. Només un dels set germans que quedàvem vius, una germana, va dir: «No l’opereu». El metge havia dit que no hi havia remei. El cor havia petat. Hi havia una possibilitat sobre cent o mil de a un món més humà –us ho aviso–, en què la mort no ha de ser una tragèdia ni la vida una imposició. Però tornant a la prosa de la vida de cada dia, sapigueu que sóc feliç, que tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo, perquè no sempre he estat ni estaré a l’alçada de la felicitat que m’ha donat, i amics de debò, alguns de molt propers, i molts, moltíssims, d’immerescuts. Això és tot el que us volia dir: mercès. H Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Deixeu-me donar les gràcies Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Homenatges i distincions Mitjans de comunicació Catalunya Model social Maragall Mira, Pasqual, 1941- Abstract A summary of the resource. Agraïment per la distinció Català de l'Any 2007. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/41/926/0000001396.pdf 0ce9325a065fa88a97ff632918cb430f PDF Text Text Discurs d’agraïment per la concessió de la distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo Sarajevo, 06 d’abril de 2008 Dear citizens and friends, I feel extremely honoured and also particularly touched to be with you, in this occasion, after so many years of solid friendship, build upon difficult experiences, through years of war and peace. Recently our city, Barcelona, has remembered an historic tragedy, happened 70 years ago, when we were the first city in history to be bombed by air, during our terrible civil war. The helpless population was killed, without compassion during several long weeks, while international public opinion remained silent and paralysed. That was the ominous beginning of a practice that, unfortunately, has become a repeated use for the following wars. Too many and too tragic. When in 1992, we knew that Sarajevo was going to be bombed, we felt immediately that we should be near you, and try to help you, even with the poor means of a city in front of the armies. That was the beginning of our friendship. From then, we have learnt a lot from you. Sarajevo will remain forever in our mind, as an example of courage, heroism, and wisdom. We learned from you how the difference can become a treasure, instead of being an insurmountable gap. And how the courage of a community is a strength that can face the worst evil. 1 �We want an Europe, even a World, able to learn the lessons of Sarajevo. A World where, first of all, we stop to kill each other, and a World capable to face living together, not only accepting diversity, but understanding its unique value, with such positive and rich benefits. Recently, in the US, the democrat candidate, Barack Obama has delivered a remarkable speech about racism, which is still a division in the American society, and all around the World. I share his vision on that issue, and I am sure that Sarajevians will be forever an extraordinary model for the entire humanity. Our hope is a future World with cities, like Sarajevo, where all the cultures feed each other and are capable to build a new living together, much better than the mere sum of them. Our conviction is that only these cities are possible, so nowadays, nobody can survive enclosed in its identity, without accepting and integrating the other ones. Let me repeat my gratitude to you for the honour that you conferred to me. I feel the most proud citizen of that world. Thank you, Pasqual Maragall i Mira 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.03. Reconeixements, homenatges i distincions No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs d’agraïment per la concessió de la distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo Abstract A summary of the resource. La distinció de Ciutadà d’Honor de la Ciutat de Sarajevo va ser atorgada a Pasqual Maragall en reconeixement a les nombroses accions solidaries promogudes en la seva etapa d’alcalde de Barcelona, iniciades en ple conflicte bèl·lic i que s’han mantingut fi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sarajevo Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Sarajevo Maragall Mira, Pasqual, 1941- Guerra Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-04-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/886/0000000942.pdf 63f9bc02f41594c148bc68a8deb89c65 PDF Text Text 70 vida & artes EL PAÍS, viernes 9 de mayo de 2008 deportes ¡Qué baño! ¡Qué chaparrón! ¡Qué noche! ANÁLISIS Pasqual Maragall Y llovía, llovía, llovía. Qué bien jugaban los de Schuster, ex jugador del Barça. ¡Qué mal los del Barça, qué desastre! Excepto Henry, todos fatal. Hasta Messi se contagió del caos. Deambulaba por el campo, perdido. Valdés tirando pelotas a córner con el pie. Xavi expulsado: ¡Xavi! ¡Qué elegantes los políticos madrileños! Gallardón en la media parte: qué señor, qué gran alcalde, y encima con parientes de Camprodón, junto al Pirineo catalán, donde una vez coincidimos, constatando que su antepasado Albéniz había nacido allí, pero por casualidad, porque en realidad, según me dijo, era un aduanero de origen vasco (si bien de nombre como tirando a árabe), destinado allí por esas cosas de los cuerpos nacionales. Y luego va Esperanza Aguirre (otra con conexiones catalanas, pariente de los Gil de Biedma) y me suelta un elogio encendido de mi hermano Ernest por su valentía al enfrentarse con los sindicatos de maestros y al introducir competitividad en su selección y evaluación. La caraba. Era para rendirse. Menos mal que les pude recordar a ambos aquel desfile de un día de las fuerzas armadas en Madrid, en que me tocó sentarme junto a ellos al principio de la fila de autoridades (él era alcalde del pueblo y ella presidenta de la Comunidad), y ella le dice a él, dándole golpecitos cariñosos en la mano: “¡Con lo bien que estabas calladito!”. Gallardón nos obsequió el miércoles a Jordi Camí y a mí con un estudiado razonamiento acerca de por qué, siendo tan distintos, uno ganaba en Madrid y la otra en la Comunidad Autónoma. Creo que ya voy entendiendo quién es el tapado de Rajoy, que como buen gallego no tiene un pelo de tonto, ni habla claro del todo. Dicen que una vez una alta autoridad le preguntó a Rajoy que por qué no se rodeaba mejor, y que él contestó: porque el dinero viene de donde viene. Pero como ahora los legionarios de Cristo Rey, o como quiera que se llamasen los intermediarios del exilio cubano en Miami, ya no son lo que eran y se van retirando de la escena popular, puede que las cosas cambien. Estaría bien que el PP se convirtiese en un partido conservador moderado y liberal, ahora que Londres y Roma caen en manos de la locura y el casi fascismo, respectivamente, y que Sarkozy, que empezó brillante, anda por los suelos en las encuestas. Siempre nos quedará Obama, convertido en la gran esperanza… negra. Otra cosa que me chocó fue la ausencia en el palco de ministros catalanes, Chacón y Corbacho. ¿Estarían en las gradas? Ni siquiera el barcelonista Zapatero hizo acto de presencia, quizás intuyendo lo peor, o preocupado por la próxima visita de Ibarretxe. Montilla tampoco vino. En fin, una grada sorprendente. Y un resultado justo. No sé si Guardiola será la Henry, en el Madrid-Barça. / álvaro garcía Excepto Henry, todos fatal. Hasta Messi se contagió del caos. Y Xavi expulsado: ¡Xavi! solución del Barça. Laporta debería entender que los más listos de su entorno fueron su cuñado Max Vives y Marc Ingla, el inversor en capital riesgo más hábil de España: no vinieron. O al menos no les vi. Para acabar de redondear la noche, las ostras de la cena no estaban muy buenas, poniendo a caldo la teoría de que el mejor marisco de España es el de las costas madrileñas. Ya en el hotel de Antonio Catalán y en la cama, aparece en el Canal + mi profesor de Derecho Político, Jiménez de Parga, y larga un discurso extremadamente conservador, lejos de la frescura de su clásico trabajo sobre la V República Francesa, y augurando los peores males para la tan necesaria reforma de la Constitución e implícitamente para la aprobación en el Tribunal Constitucional del Estatuto de Catalunya. Puedo equivocarme, porque no ando muy bien de memoria reciente, aunque sí de la remota. Y por cierto, me emocionó el profesor con sus recuerdos sobre Adolfo Suárez, sus visitas a Barcelona y sus relaciones con el presidente Tarradellas y su mujer Antonieta. Es famosa la visita de Tarradellas a Suárez, recién llegado el viejo Presidente del exilio, y su encontronazo inicial, cuando Tarradellas le espetó a Suárez: soy el descendiente de aquel a quien Franco mandó matar. Suárez se lo quitó de encima rápidamente, pero al rato Martín Villa vuelve al despacho y le cuenta al Presidente que Tarradellas acaba de declarar que la reunión ha sido muy placentera y que Suárez es un gran tipo. “Que entre otra vez”, dice el Presidente. Y se entienden. Aquí empieza todo. Y las buenas relaciones de Antonieta Tarradellas con Suárez, que contaba el profesor Jiménez de Parga, se explican perfectamente. Por razones que comprenderán los más advertidos, tengo un especial respeto por el Presidente Suárez. Nos unen varias cosas. Por eso la mención que de él hizo el profesor en la tele del hotel me introdujo en un sueño profundo y agradable. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4444 Title A name given to the resource ¡Qué baño! ¡Qué chaparrón! ¡Qué noche! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Esports Futbol Club Barcelona Espanya Madrid Acció política Alzheimer Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-05-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/2698/PARAULES_FPM_19_juny.pdf 4aaa655f4b8b5bfdc664009cad8b0ebb PDF Text Text Presentació de la Fundació Pasqual Maragall 19 de juny de 2008 – TNC [Salutacions] Vicepresident, consellers, rectors, resta d’autoritats… Benvolguts amics. Us agraeixo molt sincerament que avui estigueu aquí amb nosaltres acompanyant-nos en aquesta “presentació en societat” de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Vull fer també especial esment a tots aquells que avui no podien assistir i que ens han fet arribar el seu afecte i el seu recolzament i ens han ofert la seva col·laboració. Quan fa uns mesos vaig donar a conèixer públicament que m’havien diagnosticat un principi d’Alzheimer, vaig anunciar també que volia dedicar part dels meus esforços a fer avançar la recerca científica d’excel·lència sobre aquesta malaltia i a ajudar a vèncer la desconsideració social que l’envolta, fent que se’n parlés d’ella de forma oberta. La Diana i els meus fills van decidir acompanyar-me en aquesta nova aventura. També el meu germà Ernest i bons amics com Narcís Serra, Santiago de Torres, Xavier Roig, Guerau Ruiz Pena i Marta Grabulosa que s’han implicat activament com a membres del Patronat. �Hem rebut, i seguim rebent, moltes mostres de suport i d’adhesió encoratjant-nos a tirar endavant la iniciativa. Si aquell compromís personal s’ha concretat en la Fundació que avui presentem, és sens dubte gràcies a tots aquests suports. Aquest projecte és també vostre. El Dr. Camí us ha presentat els seus objectius. No només és un projecte ambiciós, arriscat i innovador, sinó que malauradament resulta absolutament necessari. Però només serà una realitat si aconseguim que sigui un projecte col·lectiu, si l’impulsem conjuntament. Si fem d’ell, en definitiva, un projecte de tots. Vaig dir en el seu moment que enlloc estava escrit que aquesta malaltia hagués de ser invencible. Estic segur que ho aconseguirem. Gràcies a tots de nou per la vostra assistència. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la Fundació Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-06-19 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Fundació Pasqual Maragall Recerca i Desenvolupament Salut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Nacional de Catalunya EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències