71 50 4980 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3876/FMHP_01018.jpeg a3841df3825d2aa054fed4f62fb0d04b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 28/11/2005 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel AC Forum Title A name given to the resource Pasqual Maragall taula del dinar ofert als participants en la Conferència Euromediterrània de caps d'Estat i de Govern Subject The topic of the resource Presidents Dinars Mediterrània, Regió Euromediterrània Maragall Mira, Pasqual, 1941- Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Clos i Gimenez, Joan, 1945- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3194/FMHP_00333.jpg 6e3098c68d412039d17e0fa83b935c2d Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 30/04/2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Figueres Title A name given to the resource Pasqual Maragall visitant l'exposició Dalí Figueres Subject The topic of the resource Exposicions Quadres, gràfics, etc. Museus Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3856/FMHP_00998.JPG c67dc327c1f3b440220af3464378e846 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3857/FMHP_00999.JPG c60824a71c0081be3065b918b6a4e0a6 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3858/FMHP_01000.JPG 0a58a2d4b9f4160a18fdd3bade8d493a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3859/FMHP_01001.JPG 2a5060a10187f216f462fa60139fde80 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3860/FMHP_01002.JPG cba10d30f489fc31d74e5df4a476a16f Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3861/FMHP_01003.JPG 3359da28ab67d0da460824b1880c0b30 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3862/FMHP_01004.JPG 79e474567f3d9321224492d28528e2e9 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3863/FMHP_01005.JPG 8a806b60ac2e4d3c127d673b8d85361a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3864/FMHP_01006.JPG 16389eb3e9b42981f489ab0113601386 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3865/FMHP_01007.JPG 3c0468b32ac11dfe3ee9c08c0165522f Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant a les eleccions al Paralament de Catalunya de 2006 Subject The topic of the resource Eleccions autonòmiques Polítics Vot Periodistes Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3043/FMHP_00182.jpg 5efce200fbe15fb79b50531c552ea8a9 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 01/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Mesa electora Title A name given to the resource Pasqual Maragall votant. Eleccions al Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Eleccions Vot Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4014/FMHP_01156.jpg 91b90a5097033369ecbdce38597cfbbf Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05/2006-11-09 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Pasqual Maragall xocant les mans amb nen senegalès Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Cooperació intergovernamental Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data En línia Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, el catalanisme cosmopolita Creator An entity primarily responsible for making the resource Puig Bordas, Oriol Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2026-01-26 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Biografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalanisme Description An account of the resource <span>Article publicat al diari</span><em> Nació Digital</em><span>: <a href="https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html" target="_blank" rel="noopener">https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html</a></span> Source A related resource from which the described resource is derived Nació Digital EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2667/WP1_Lideratge_XBallart_ANoferini.pdf 34efca5c9700cac9edae9c79f16007dc PDF Text Text Working paper n.1 Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Xavier Ballart CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA I DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA UAB Andrea Noferini PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UPF I DE LA UAB Juliol 2015 1 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 3 1. LA GESTIÓ I EL LIDERATGE 4 2. QUÈ DEFINEIX EL LIDERATGE 5 2.1. El compromís i la voluntat de canvi 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes 2.3. Els riscos del lideratge 5 6 7 9 3. PASQUAL MARGALL COM A LÍDER 3.1. La visió de Pasqual Maragall 3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall 9 11 12 15 4. EL CAS DEL PLA ESTRATÈGIC 15 16 17 18 4.1. La reforma interna de l’administració 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi 4.3. Els aliats i els opositors 4.4. Riscos i resistències 5. CONCLUSIONS 20 6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 22 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �0. Introducció L ’acció dels grans homes polítics (fins fa poc hi havia poques dones) ha estat explicada pels historiadors i periodistes, però no tenim en el context català i espanyol una literatura sobre el lideratge polític o sobre el lideratge en la gestió pública que s’hagi construït a partir de la literatura més pròpiament de l’economia, la ciència política i la gestió privada o pública. Tenim en canvi grans líders polítics que també han estat grans gestors estratègics. Potser el cas més clar sigui el de Pasqual Maragall (PM); aquesta ha estat la nostra intuïció i el que ens ha portat a escriure aquest treball. Partim de la distinció entre lideratge i gestió estratègica (Kotter 1990) i de la definició de lideratge per la literatura en gestió pública recent (entre nosaltres Losada 2007, a nivell internacional, Heifetz 1997, Heifetz i Linsky 2011) per elaborar un esquema basat en tres elements: compromís i voluntat de canvi, recerca d’aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. L’aplicació d’aquest esquema a la trajectòria política de PM ens permet identificar algunes pautes interessants: PM és capaç de convertir idees en acció política i millorar les condicions de vida de la població; PM inspira i mobilitza a molts individus i organitzacions que tenien valors, motius i preocupacions no sempre coincidents; PM té una capacitat remarcable d’assumir riscos i d’aguantar atacs el que li permet avançar-se al seu temps en l’ús d’eines que després han esdevingut estàndards però, sobretot, li permet portar a terme la seva agenda i tenir un impacte en la realitat que volia transformar. Per fer aquest treball ens hem basat en literatura acadèmica, en publicacions relatives a l’obra i a la figura de PM i en algunes entrevistes a persones que van treballar en el seu entorn1. El treball defineix primer el lideratge en base a tres components extretes de la literatura, ho aplica després a PM il·lustrant aquest elements definidors del lideratge amb diverses accions i amb la manera de treballar de PM per, finalment, desenvolupar com a cas d’estudi l’impuls del pla estratègic de Barcelona i presentar els principals resultats en forma de conclusions. 1 Entre el final de 2014 i els primers mesos de 2015 hem realitzat una sèrie d’entrevistes en profunditat amb algunes personalitats que han treballat i/o col·laborat estretament amb PM. La selecció dels entrevistats ha tingut en compte la rellevància dels perfils pel que fa a la introducció del plantejament estratègic a Barcelona. Alhora, cada vegada que un entrevistat ens suggeria un altre perfil que podia ser útil per a la nostra investigació, hem ampliat la selecció mitjançant la tècnica de la ‘bola de neu’. Finalment, en relació als aspectes més personals de la biografia de PM, hem utilitzat la pàgina web www.pasqualmaragall.cat i les entrevistes que la Fundació Catalunya Europa té publicades en la seva pàgina web (http://www.catalunyaeuropa.net/ ca/llegat_pm/) en el marc del Programa llegat Pasqual Maragall. A continuació, detallem les principals entrevistes realitzades: • 20/11/14, Francesco Rutelli, ex alcalde de Roma; • 24/11/14, Joan Campreciós, Diputació de Barcelona; • 09/12/14, Francesc Raventós, Pla Estratègic de Barcelona, Ex director; • 16/12/14, Xavier Roig, Periodista, ex cap gabinet PM; • 05/02/15, Josep Roig, United Cities and Local Governments (UCLG), Secretari General 3 �1. Gestió del lideratge E l management (la gestió) i el lideratge són diferents però complementaris. Els gestors proporcionen estabilitat, els líders generen canvi (Kotter1990, Moore 1998). Ambdós rols són necessaris perquè una organització, una ciutat o un país se’n pugui sortir en moments complicats. El lideratge no és necessàriament millor que la gestió, simplement és diferent. Cada un té la seva funció i suposa desenvolupar unes activitats diferents. Són complementaris en la mesura que un lideratge fort sense capacitat de gestió no és suficient de la mateixa manera que la capacitat de gestió sense lideratge porta a un punt de paràlisi o d’esgotament del model. El management suposa posar ordre i donar consistència a una organització en front la complexitat (Kotter 1990, Losada 2007). Gestionar suposa planificar, pressupostar, organitzar les activitats i reclutar personal (creant així estructura, llocs de treball, posant-hi les persones adequades), comunicar els plans, delegar les responsabilitats, crear sistemes per controlar el desenvolupament de les activitats i per controlar els resultats en relació als plans previstos. La “bona” gestió suposa millores en la capacitat de donar serveis i d’obtenir els resultats desitjats. El lideratge suposa entendre els canvis de tot tipus (demogràfics, tecnològics, econòmics i socials) que tenen lloc en l’entorn local o internacional i desenvolupar una visió, establir una direcció i posar en marxa les estratègies necessàries per a assolir aquella visió. Però el lideratge no només suposa establir la direcció sinó produir canvi real (Kotter 1990, Heifetz 1997, Moore 1998, Ballart 2001, Losada 2007). Per això és fonamental comunicar la direcció a aquells que poden contribuir al seu assoliment. En aquest sentit el lideratge ha d’inspirar, motivar, posar en marxa a les persones, apel·lant als seus valors, necessitats i emocions per tal de mantenir-les en moviment i en la direcció adequada (Mintzberg et al. 2002). Planificar és un procés de gestió deductiu destinat a produir resultats, no canvi, i funciona com a complement per contrastar amb la realitat la direcció establerta. Establir una direcció és un procés de lideratge intuïtiu destinat a produir canvi (Kotter 1990). Això no vol dir que establir una direcció sigui un procés fàcil o que no requereixi un treball sistemàtic de recollida d’informació, de recerca de patrons i d’anàlisi de relacions entre els fenòmens observats. Els gestors organitzen, els líders donen poder (“empoderen”) a la gent i animen a actuar (Minztberg et al 2002). Si la gestió ajuda a les persones a fer la seva feina dia rere dia, el lideratge els implica en el canvi sobre la base de posar èmfasi en els objectius, els valors, en la satisfacció dels motius que varen portar a unes persones a treballar en una organització o en un determinat àmbit i en el reconeixement dels progressos assolits. No tothom està capacitat per al lideratge i per a la gestió. Algunes persones tenen la capacitat per a ser excel·lents gestors però no per a ser líders, de la mateixa manera que altres tenen el potencial per a ser excel·lents líders però tenen més dificultats per a ser bons gestors. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �2. Què defineix el lideratge? E n l’actualitat es pot afirmar que la majoria dels autors consideren que el lideratge no s’explica per uns trets de la personalitat ni tampoc no pressuposa tenir carisma o altres característiques físiques o psicològiques, si bé alguns recercadors, entre nosaltres Losada (2007), no descarten del tot les característiques personals. El punt de partida de la teoria clàssica del lideratge el definia com una capacitat personal derivada d’un conjunt de trets de la personalitat i la recerca del lideratge, en particular dels grans homes polítics, es va centrar durant molts anys en la identificació d’aquestes característiques. La literatura crítica sobre els trets especials dels líders va posar l’èmfasi en el fet que la història no es podia explicar només per l’acció d’aquests grans homes i en el fet que, en bona part, allò que havien fet aquests grans líders depenia de les característiques de la situació amb la qual s’havien trobat. Posteriorment les teories contingents varen relacionar ambdues visions posant de relleu com l’estil adequat del lideratge depenia dels requeriments de cada situació particular de manera que algunes situacions vindrien a requerir una conducta més jeràrquica i controladora mentre que altres demanarien una conducta més oberta a la participació (Heifetz 1997). El debat actual es centra en les visions transaccionals i transformacionals del lideratge. La visió transaccional respon a una visió jeràrquica i es basa en els incentius en forma de premis o sancions que poden utilitzar els líders per aconseguir el compliment dels seus objectius per part dels seguidors. La visió transformacional es basa, en canvi, en la connexió entre els interessos i motius del seguidors amb els objectius dels líders i de l’organització (Burns 1978, Bass 1996). En la mesura que les identitats, els valors, els interessos i motius d’uns i altres coincideixin serà més probable que els seguidors vegin la necessitat del canvi i s’impliquin en les activitats necessàries per fer els canvis possibles. En aquest estudi ens basem en els treballs de Heifetz (1997) i Heifetz i Linsky (2011) que tenen una visió del lideratge basada en els valors i no tant en l’intercanvi d’influències. Aquesta visió és més propera a la perspectiva transformacional que a la perspectiva transaccional. Hi ha tres aspectes del treball d’aquests autors que ens són útils per estructurar la presentació del que suposa ser líder: la seva idea de què defineix un comportament de líder, el debat entorn les estratègies que s’observen en els líders que tenen èxit quan fan front a situacions que es veuen obligats a gestionar i la discussió dels riscos que implica aquest comportament. 2.1. El compromís i la voluntat de canvi Per aquests autors (Heifetz i Linsky 2011), el lideratge té a veure amb la voluntat que tenen algunes persones d’enfrontar-se a problemes complexos que requereixen un treball d’adaptació igualment complex. Es tracta de persones que decideixen liderar el canvi malgrat que això els hi suposi riscos i complicacions. Aquesta decisió d’intervenir es relaciona amb el fet que l’organització, la ciutat o el país sobre els quals es vol intervenir tinguin problemes pels que no es coneix la solució i, si bé és necessari actuar, no es pot fer d’acord amb un plantejament tècnic que els especialistes coneixen. En el primer sentit, els líders són persones que volen desenvolupar un paper decisiu i marcar una diferència amb la seva intervenció, al contrari del que solen fer aquelles persones que procuren evitar qüestions que puguin resultar incòmodes. Els líders es caracteritzen per qüestionar, provocar i assenyalar la distància entre els valors presents i el comportament de l’organització o de la societat i dels seus membres. Els líders poden ser impopulars (com a mínim per a una bona part de la gent) o poden semblar perillosos pel fet de qüestionar les creences o els hàbits de la gent o per dir allò que la gent potser necessita que sigui dit però que no vol sentir. Des d’aquesta perspectiva, el líder se situa en una posició arriscada. 5 �En el segon sentit, els líders no serien necessaris si les organitzacions, les ciutats o els països només s’enfrontessin a problemes pels quals se sap quina és la solució. Quan la solució és coneguda perquè algú té l’expertesa o sap quins procediments cal aplicar, el problema es pot considerar “tècnic” i no precisa del lideratge. Els problemes “tècnics” poden ser molt complexos i escapar de la comprensió de la major part de les persones però alguns especialistes els poden reconduir a paràmetres coneguts. Hi ha però una altra categoria de problemes que no es poden resoldre apel·lant a un especialista amb la suficient expertesa per proporcionar les respostes adequades. Sovint, com passa en situacions de crisi econòmica i política, les persones no veuen com la situació podria millorar i en canvi temen que pugui empitjorar i que hi acabin perdent més que no pas guanyant respecte a la seva situació actual. 2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes Com s’ha dit més amunt, el lideratge suposa capacitat de visió, que no és altra cosa que saber veure què està passant, llegir i interpretar el que s’està observant per actuar i incidir en aquesta realitat (Kotter 1990). Des d’aquesta perspectiva, el lideratge també implica una certa flexibilitat per ajustar l’acció als fets més inesperats, el que pot entrar en contradicció amb la planificació, particularment si és a llarg termini. Però com actuar sobre la realitat? Com fer efectiu el canvi? Una de les idees més presents en la literatura és la de la gestió relacional (Losada 2007). En el cas de la política resulta evident que la natura i la qualitat de les relacions personals i professionals són un important factor per a l’èxit. Des de la perspectiva de la gestió també s’ha posat molt èmfasi en la creació i manteniment de xarxes amb persones i organitzacions a l’hora d’impulsar iniciatives i projectes. Una estratègia principal pel lideratge és, per tant, trobar uns bons aliats, crear lligams amb persones que tinguin autoritat, amb organitzacions potents que ajudin als líders a produir canvi en les seves localitats, organitzacions o països. La relació amb altres i amb persones i organitzacions que, a la vegada, tenen aquesta capacitat per desenvolupar noves relacions o aliances és fonamental. En aquest sentit, Heifetz i Lipsky (2011) també parlen de buscar aliances amb aquells per a qui el canvi és més difícil o pels qui el canvi els pot suposar o ha suposat ja un perjudici. De fet, posen molt èmfasi en la necessitat de treballar amb els opositors directament o a través de les persones que es puguin relacionar amb els opositors (Coutu 2009). En crear estructures de relació a través de les quals treballar els temes difícils, s’estableixen pautes que permeten gestionar els desacords. Altres aliats claus poden ser les figures polítiques amb una especial autoritat o els mitjans de comunicació que poden donar suport a l’agenda de canvi. Una altra qüestió estratègica pels líders és el fet de trobar el ritme temporal amb què s’introdueixen els canvis. Els líders polítics i els seus seguidors solen tenir pressa per introduir les reformes del seu programa polític. Bill Clinton va intentar fer la reforma sanitària als Estats Units durant el seu primer mandat. El poble americà no estava preparat per a una reforma ràpida i la reforma va fracassar. Obama va intentar introduir una reforma menys radical més de dotze anys després. Va aconseguir la seva aprovació i, si bé ha tingut problemes tant per les falles tècniques del nou sistema com per la forta oposició que ha generat, la nova política ha aconseguit mantenir la seva vigència i guanyar temps per a poder mostrar els resultats que podrien legitimar la reforma davant la població. En la mesura que el canvi és més radical i suposa una amenaça més gran per a determinats col·lectius, empreses o organitzacions socials, més difícil és que sigui acceptat. Canvis importants 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �en la legislació laboral, en les pensions o en l’accés a la sanitat pública fan por a la gent que espera que la política els doni, en primer lloc, seguretat. Les persones tenen dificultats per adaptar-se a un elevat nombre de canvis que de forma simultània afectin a les seves vides. Per això, els líders han de calibrar bé quant de canvi poden acceptar els afectats (Heifetz i Linsky 2011). Els líders també poden intentar mostrar què suposa el canvi, avançar el futur, fer visibles el beneficis per les persones, la societat o el país per tal d’alleugerir les resistències al canvi. Una altra qüestió relacionada amb l’anterior fa referència a la capacitat dels líders per absorbir les crítiques, el malestar de la gent, els atacs dels seus seguidors o dels opositors (Heifetz i Linsky 2011). Enmig de la crítica més aferrissada, els líders han de saber estar i mantenir-se en la seva posició. És el que ha fet Obama amb la reforma sanitària. Si bé podria haver frustrat alguns dels seus seguidors que voldrien que hagués anat més lluny, s’ha mostrat conciliador i ha buscat establir ponts amb aquells que li negaven el seu suport independentment del contingut de les seves propostes. Sense mostrar una actitud defensiva que hauria alimentat els atacs, ha tingut l’habilitat d’anar sortejant els problemes fins a veure com la seva reforma s’anava consolidant. Tots aquests aspectes tenen a veure amb la capacitat per gestionar el conflicte que, en últim terme, és consubstancial a la política. En la visió de Heifetz i Lipsky (2011), gestionar el conflicte implica també la capacitat per situar una qüestió sobre la que hi ha un desacord en el centre de l’atenció. Es parla en aquest sentit de “regular la temperatura” ja sigui augmentant-la per tal que els actors implicats sentin quina és la seva responsabilitat i facin alguna cosa, o reduint-la quan la confrontació porta a un punt que no permet a les parts progressar en la millora del problema. En alguns casos els líders poden intentar que la disputa no recaigui completament sobre les seves espatlles de manera que siguin els afectats els que hagin de trobar la solució. Més habitualment, els líders se senten temptats d’intervenir, si és possible de forma ràpida i quirúrgica, malgrat això els situa enmig del conflicte amb el risc que suposa de ser identificats amb el problema i convertir-se en destinataris de l’enuig dels que se senten maltractats. Com s’explica en el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya” de Jordi Marco (2014), quan feia poc que entrenava el segon equip del Barça, Guardiola va tenir un problema d’indisciplina de dos dels millors jugadors del seu equip. Li va preguntar al seu amic i ex entrenador Johan Cruyff què havia de fer i aquest li va recomanar deixar-los a la grada sense jugar malgrat pogués perdre el partit. En una situació més compromesa, Phil Jackson, aleshores entrenador dels Bulls de Chicago va decidir que eren els jugadors que havien de trobar la solució a un problema d’indisciplina. Concretament, just l’any després que Michael Jordan, el millor jugador de la història del bàsquet, s’hagués retirat, durant les finals de la conferència i amb menys d’un minut per acabar el partit que estava empatat, l‘entrenador va decidir en un temps mort que el jugador que tiraria per guanyar el partit seria un jugador europeu i no el que estava considerat com el millor jugador de l’equip i successor de Jordan. Aquest jugador es va negar a sortir al camp i l’entrenador hi va posar el seu sisè home que era un excel·lent passador. La jugada li va sortir bé a l’entrenador que quan va arribar al vestidor va dir als seus jugadors que deixava la resolució de la qüestió sobre les seves espatlles. 2.3. Els riscos del lideratge L’altra cara del compromís, la voluntat de millora i l’atreviment són els riscos que assumeixen els líders i les conseqüències que se’n poden derivar en forma d’atacs. Heifetz i Lipsky (2011) parteixen de la idea que el primer que la gent espera dels polítics o dels directius públics és que facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar les respostes adequades a les situacions complexes. Molts ciutadans s’esperen que siguin els líders els que trobin les solucions per tal de no veure’s obligats a prendre partit entre opcions que sovint els confonen o incomoden. 7 �Com més gran és el canvi que s’ha de fer en una empresa, en un partit polític, en una ciutat o en un país, més risc suposa per a les persones i més esforç d’aprenentatge els exigeix. Per això els canvis més grans generen més resistència. Quan els líders impulsen el canvi experimentant, fent proves, descobrint noves maneres de procedir i ampliant el repertori d’actuacions conegudes generen conflicte, inestabilitat o risc i poden acabar trencant les expectatives que la gent tenia dipositades en ells. El mateix pot passar si un líder s’arrisca a superar l’autoritat que li és reconeguda buscant solucions a problemes complexos donat que posa en perill la seva credibilitat. D’acord amb aquest mateix argument, l’actuació d’un líder que generi un nivell de risc superior al que la gent pugui absorbir pot provocar la seva crítica, marginació, exclusió o fins i tot assassinat (Heifetz i Linsky 2011). En alguns casos extrems, alguns líders polítics i socials que han dedicat la seva vida a posar de relleu les contradiccions entre els valors que se suposa que defensa la societat en la qual viuen i el comportament de les seves institucions o dels seus ciutadans han estat assassinats com va ser el cas de King als Estats Units, Ghandi a l’Índia o Rabin a Israel. Més sovint, veiem com els líders polítics amb una agenda de canvi ambiciosa són objecte d’atacs, no només pels seus opositors ideològics sinó també pels seus aliats quan consideren que la seva agenda de canvi suposa posar en perill allò que tenien i no volen perdre. Més enllà de la crítica per les polítiques que pretenen portar a terme, sovint els líders són desacreditats i els seus crítics es basen en qüestions personals abans que en qüestions de fons. L’atac personal busca distreure al líder de la seva agenda de canvi posant de relleu les seves vulnerabilitats. Un aspecte particularment interessant són els atacs per part dels seus aliats, de les persones i llocs que, d’entrada, menys s’esperaria el mateix líder (Heifetz i Linsky 2011). Quan un líder intenta generar un canvi significatiu en la seva comunitat local, en la seva organització o país necessitarà que “els seus” l’acompanyin i li donin suport. Un dels principals problemes és la gestió de la frustració dels seguidors que li donarien suport però al mateix temps volen limitar el sacrifici. Aquesta és probablement la situació amb què es va trobar el President espanyol José Luís Rodríguez Zapatero a qui els seus seguidors cridaven “no nos falles” quan va ser elegit i que, abans d’acabar el seu mandat, es va sentir obligat a calmar els mercats del deute internacional introduint una modificació “exprés” a la Constitució. Frustrar als seus propis seguidors crea una gran tensió amb el líder i el fa vulnerable. Per a qualsevol persona resulta molt més fàcil cedir al que demanen els seguidors per seguir mantenint el seu suport i estima que no haver de fer quelcom que aquests vegin com una traïció. En resum, els líders polítics, empresarials i socials són persones que volen canviar les coses per millorar. És lògic que tinguin ambició de poder, que vulguin ser importants i que confiïn que el partit, la ciutat, l’empresa o l’organització social anirà millor si ells o elles tenen el control sobre la situació. El lideratge requereix d’aquesta ambició però els líders no poden fer les coses tot sols. Com s’ha dit tantes vegades, l’adopció del rol de “guerrer solitari” no és la millor recepta. Al contrari, els líders precisen treballar amb altres ja siguin els seus aliats, els afectats o fins i tot opositors. Els líders han d’entendre quines són les preocupacions dels seus aliats i en quina mesura estan afectats pel problema aquells que se senten afectats. Amb uns i altres i amb els seus opositors, els líders han de calibrar fins on poden anar, amb quin ritme temporal i si poden controlar el conflicte, el que sovint exigeix aguantar i absorbir crítiques que, quan es tornen virulentes, se solen dirigir a la persona si bé, en realitat, es dirigeixen al seu rol d’impulsor del canvi. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3. Pasqual Maragall com a líder P asqual Maragall (PM) és conegut internacionalment per ser l’alcalde que va transformar Barcelona, l’alcalde que canviant la cara de la ciutat va aconseguir transformar la seva activitat econòmica i consolidar el seu posicionament internacional. L’autoritat personal, credibilitat i poder que li va donar la seva gestió de la ciutat li va permetre després intentar repetir l’operació amb Catalunya, si bé va comptar amb menys temps en el càrrec de President de la Generalitat (tres anys) que en el càrrec d’Alcalde de Barcelona (quinze anys), per assolir una transformació substantiva de les polítiques de la Generalitat i de Catalunya. Entre una posició i l’altra PM també va intentar canviar el partit polític al qual pertanyia des de la seva fundació, que va presidir set anys i que volia convertir en un partit molt més obert en la línia d’un partit demòcrata europeu. En la segona part d’aquest paper no ens plantegem cobrir de forma exhaustiva l’experiència de PM com a Alcalde de Barcelona, President català i líder de partit sinó que tan sols volem il·lustrar la seva manera de treballar al front de la ciutat, el país i el partit per aprendre de la seva experiència com a líder polític i gestor estratègic. Si Kotter (1990) es pregunta què fan els líders, nosaltres ens preguntem què fa PM. En el cas de PM es tracta d’un lideratge polític i social però també té una vessant de lideratge organitzatiu en la mesura que PM també va gestionar el canvi en les institucions que va presidir. En la mesura que la seva experiència com a Alcalde és més dilatada en el temps ens ha estat més útil per l’observació de PM com a líder. 3.1. La visió de Pasqual Maragall Quan hem parlat amb les persones que van treballar al seu costat durant molts anys, la imatge de PM és clarament la d’un líder més que la d’un gestor. El veuen com una persona intuïtiva, atrevida i a vegades genial. Al mateix temps, però, de les nostres entrevistes emergeix una persona cerebral, sistemàtica i conscient de la necessitat de comptar amb un entorn ordenat que li permeti avançar en els seus projectes i que li deixi temps per a pensar. L’evidència que hem pogut recollir ens indica que PM no partia d’un model molt definit en acceptar les diverses responsabilitats que va anar assumint al llarg de la seva llarga carrera política, sinó que més aviat tenia idees, intuïcions i preocupacions sobre cap on havia d’anar la ciutat, el país o els partits polítics. I a partir d’aquestes idees va anar construint un discurs i desenvolupant una agenda que, particularment en la seva fase d’alcalde, va arribar a tenir la sensació que l’havia portat a terme, que havia assolit allò que pretenia i podia tancar una etapa per assumir un nou repte. Les idees base de PM dibuixaven una ciutat oberta a Europa i al món, econòmicament pròspera, participativa i descentralitzada. En primer lloc, PM reivindicava la visió metropolitana de Barcelona en línia amb altres grans conurbacions urbanes europees i que més endavant va connectar amb la idea de regió europea quan a la UE encara no hi havia una política en aquest sentit. Per a PM Europa era un continent de ciutats i la construcció europea s’havia de fer a partir de xarxes de ciutats. ‘He dit amb freqüència que no es pot imaginar Europa sense les ciutats i les regions. Europa és un sistema de ciutats...’ (Maragall, 1992). Barcelona havia d’influir en les institucions europees i havia d’aportar a la generació de noves polítiques urbanes. PM defensava una visió de Barcelona com una ciutat que havia d’estar en primera línia europea al costat de ciutats com Àmsterdam, Milà o Munic i entenia que Barcelona podia esdevenir un “model” de ciutat exportable. El model es fonamentava en la gestió de l’espai públic i en l’equilibri 9 �entre els usos residencials, la presència d’institucions públiques i la iniciativa privada. Aquesta visió de Barcelona casava amb la idea d’una economia local globalitzada i internacionalitzada, vinculada als principals centres de decisió a través d’un sistema de transport, port i aeroport, que connectés la ciutat amb les capitals europees però també amb Amèrica i Àsia. Una Barcelona que pogués ser definida com a centre creador d’empreses. També era una ciutat que, capitalitzant l’experiència que havia guanyat amb el desenvolupament de productes i serveis, podia difondre el seu model a altres ciutats del món que estaven interessades en replicar alguns dels processos que s’havien impulsat a Barcelona. Des del primer moment, PM va impulsar un nou rol per a l’Ajuntament. La ciutat havia de tenir la capacitat per intervenir en l’economia contribuint a la creació d’empreses estratègiques pel desenvolupament econòmic en sectors clau com les telecomunicacions, el transport o la innovació i el coneixement. En el mateix sentit, PM pensava que, des de les administracions públiques, es podia trencar el pessimisme empresarial en moments de crisi econòmica. Per altra banda, des de la perspectiva de la regeneració democràtica del poder local, Barcelona havia de transformar-se en una ciutat cívica i descentralitzada. La ciutat va traslladar serveis als barris, va invertir en equipaments i va promocionar diferents centres amb vida pròpia de manera que els serveis municipals en els districtes contribuïssin a mantenir la sensibilitat pels problemes socials en base al coneixement i la proximitat. Algunes de les idees de PM respecte al futur de Barcelona estaven molt relacionades amb un conjunt de reflexions més amplies sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o sobre com havien d’evolucionar la manera de fer política i, particularment, els partits polítics. Entre aquestes altres idees que porten la marca de PM és interessant assenyalar la visió d’una Espanya plural sobre la base d’un federalisme cultural i asimètric. PM pensava que la reforma de l’Estatut podia ser la via per reformar la Constitució espanyola de forma que recollís el principi federal d’unió voluntària dels pobles d’Espanya en una hipotètica federació espanyola. Aquesta evolució del sistema autonòmic hauria de permetre frenar les temptacions secessionistes i facilitar el reconeixement nacional de Catalunya. En el mateix sentit, PM defensava unes relacions més igualitàries entre els poders públics espanyols i una Catalunya amb major capacitat decisòria en els afers comuns de l’estat espanyol. A diferència del nacionalisme tradicional, PM tenia una visió intervencionista, fins i tot regeneracionista, sobre el paper de Catalunya en la reforma d’Espanya sobre la base de la lleialtat institucional. Novament, avançant-se al seu temps, va poder constatar com la política estava canviant i com, davant de la desafecció creixent dels ciutadans, calia buscar noves formes de respondre als reptes que estava plantejant la societat on s’estaven coent noves demandes i sorgien noves dinàmiques. En particular, els partits havien de ser més oberts, més transparents i democràtics. La “partitocràcia” i les dificultats dels partits per canviar contribuïa a desacreditar les institucions i la política. Per això, era necessari obrir les candidatures electorals a professionals no militants en els partits. La implicació de persones independents amb experiència diversa, ja fos en el sector empresarial, social o en la política fora dels partits, era necessària per renovar la política institucional però també per incorporar els coneixements i l’experiència professional d’aquestes persones. En aquesta línia, dels 50 diputats que van sortir elegits en la seva llista electoral l’any 1999, 15 eren independents. 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes En el cas de PM, gran part de la seva gestió va estar molt marcada per la preparació de la candidatura als Jocs Olímpics (1982-1986), l’organització dels Jocs com a President del Comitè Organitzador (1986-1992) i pel mateix èxit dels jocs que la revista Sports Illustrated va qualificar de “pure gold”. Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un projecte integral de ciutat i PM va saber aprofitar el consens generat des de la preparació de la candidatura per construir una xarxa de relacions personals en tots els nivells (Barcelona, Catalunya, Madrid, Europa i món) que no deixaria d’alimentar i ampliar. Aquí podem emfatitzar dos aspectes fonamentals. En primer lloc, PM no va voler deixar el projecte dels Jocs sota el control de la iniciativa privada però sí que va obrir el projecte al sector privat, el que li va servir per iniciar una política de partnerships públic-privat (inicialment amb la Vila olímpica, el pla d’hotels, la torre de comunicacions) que l’Ajuntament ha continuat fins avui. PM va crear un veritable equip d’empresaris que no només van estar disposats a participar en l’organització dels Jocs – en alguns casos deixant la seves feines més lucratives en el sector privat – sinó que després el van acompanyar en la seva funció de promoció internacional de Barcelona. Junt amb empresaris del sector va crear, per exemple, Turisme de Barcelona just després dels Jocs. En segon lloc, PM va saber aprofitar les bones relacions amb el govern central de Felipe González i Alfonso Guerra, que tenien un veritable interès en què els esdeveniments de l’any 92 fossin un èxit internacional. L’administració central va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres ajuntaments a reduir el dèficit heretat i a sanejar la seves finances per poder fer un salt endavant. Amb l’entrada d’Espanya a la CCE / UE a més, Barcelona va entrar en la lògica dels fons europeus i va poder finançar la renovació dels seus barris més degradats ja fos Ciutat Vella o barris menys centrals com els del districte de Nou Barris. El gran repte per a PM va ser el moment posterior als jocs olímpics coincidint amb la crisi econòmica de l’any 1993. PM estava convençut de poder trencar el pessimisme empresarial des de la ciutat. Sobre la base de l’experiència que li havia funcionat pels jocs, PM va aprofundir en la creació de xarxes de natura força diversa. PM va crear una associació públic-privada a la qual va encarregar el primer pla estratègic de Barcelona. La idea era que l’associació Pla Estratègic de Barcelona, externa a l’Ajuntament, generés consens sobre els projectes que necessitava la ciutat i actués com a lobby de pressió. En el consell general hi havia representades més de 200 institucions. Si bé l’executiva estava presidida pel seu tinent d’Alcalde d’economia a l’Ajuntament, PM assistia a les reunions i això arrossegava a altres persones importants del món econòmic i social (punt que es desenvolupa en la secció 4). En relació a la internacionalització de la ciutat, el mètode de PM va ser el mateix: establir relacions de col·laboració amb ciutats i ens territorials que poguessin compartir uns interessos i una visió comuna. En aquest sentit, el primer pla de Barcelona plantejava en la seva primera línia estratègica configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la macro regió europea mitjançant la inserció de Barcelona a la xarxa d’eurociutats i d’aglomeracions metropolitanes de tot el món. L’any 1986 PM va participar a la primera reunió d’un grup de sis ciutats europees (Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam). Tres anys després, en la seva segona reunió a Barcelona, es va crear Eurocities com a xarxa de “segones” ciutats dedicada a desenvolupar un model urbà europeu. A partir de l’impuls inicial, Eurocities va créixer molt pel que fa al nombre de membres i va desenvolupar diversos àmbits de cooperació tècnica. De la mateixa manera, aprofitant que a Palma i a València els primers alcaldes van ser socialistes i que PM tenia una bona relació personal tant amb els alcaldes d’aquestes ciutats com amb alguns alcaldes socialistes francesos, va impulsar la seva idea 1 1 �de regió europea entorn de la ciutat de Barcelona, una regió d’uns 15 milions d’habitants que agrupava el País Valencià, les illes Balears, l’Aragó, les regions franceses de Midi-Pyrénnés i LanguedocRoussillon a partir del desenvolupament de relacions institucionals. PM també va impulsar la idea d’una Euroregió Mediterrània durant el seu mandat com a President de la Generalitat. Aprofitant una vegada més les seves bones relacions amb els altres presidents regionals, a l’octubre de 2004, es va constituir l’Euroregió Pirineus Mediterrània amb l’objectiu de crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica. A partir dels coneixements acumulats en gestió pública, el desenvolupament de l’anomenat “model Barcelona” de ciutat i l’èxit dels primers plans estratègics de Barcelona com a fòrum de discussió i reflexió estratègica, Barcelona va començar a ser interessant per líders polítics emergents que es presentaven a les eleccions locals de les seves ciutats. Els actuals Presidents de Turquia (Erdogan) i Uruguai (Tabaré Vázquez) o l’exalcalde de Roma (Rutelli) van visitar Barcelona en diverses ocasions, sovint acompanyats del seu staff tècnic. Aquest interès per Barcelona es va traduir en altres xarxes de ciutats més enllà del marc europeu. En el marc de l’associació mundial de ciutats i de les Nacions Unides es va crear el Centro Iberoaméricano de Desarrollo Estratégico Urbano amb seu a Barcelona. Orientat a la ribera sud del Mediterrani, Barcelona va participar en la creació de la xarxa de ciutats Medcities que suposava estendre el model de les Eurocities a les ciutats del nord d’Àfrica. Si bé algunes xarxes tenien per finalitat crear massa crítica entorn de Barcelona com a centre d’una regió econòmica europea de 15 milions d’habitants, PM també buscava elements intangibles com els d’enfortir els vincles personals i institucionals, atreure talent i aprendre de l’experiència i de l’intercanvi amb les altres ciutats. Les xarxes es van consolidar sobre la base de la cooperació tècnica però en el moment de la seva creació van dominar els elements de natura política, institucional i, en bona part, personal. 3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall Tota la gestió de PM, com a Alcalde i com a President de la Generalitat, es va caracteritzar per la seva ambició i per no defugir el risc. Com a Alcalde, PM va patir importants enfrontaments derivats de la seva tendència a avançar-se i a ocupar l’espai que altres entenien que no era el seu terreny. Un dels conflictes més importants es va produir en la seva primera etapa com a Alcalde amb el creixement i impuls de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) en un moment en què la Generalitat de Catalunya tot just s’estava construint. De la mateixa manera que Margaret Thatcher va eliminar el “Greater London”, Jordi Pujol va eliminar la CMB que era percebuda com un bastió d’influència socialista sota el control de l’Ajuntament de Barcelona i des de la resta d’ajuntaments d’esquerres de la conurbació urbana de Barcelona. També en l’etapa prèvia de preparació dels jocs olímpics, PM es va trobar amb l’oposició d’alguns empresaris quan aquests entenien que estava superant els límits propis del sector públic. Com a President de la Generalitat, PM va creure que de la mateixa manera que havia transformat Barcelona podia transformar les relacions entre Espanya i Catalunya. La seva estratègia per ampliar l’autogovern a Catalunya perseguia, al mateix temps, trobar una sortida al problema de l’ organització política de l’Estat tot deixant enrere el conflicte entre Espanya i Catalunya. La seva gestió, però, va estar molt condicionada pels problemes amb el seu partit a Catalunya (PSC) i amb el partit amb el que estaven federats a nivell espanyol (PSOE). Abans de ser candidat a la Presidència de Catalunya, PM va tenir importants enfrontaments amb el seu partit per la seva excessiva independència de criteri i per la seva voluntat decidida d’obrir la 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �seva candidatura a persones externes al partit. El conflicte es va mantenir mentre va ser president del partit i President de la Generalitat fins al punt en què va ser obligat a renunciar quan el partit va rebutjar la renovació de la seva candidatura. Una altra dimensió d’aquesta confrontació dins el partit es va produir amb el PSOE com a conseqüència del cas Carod-Rovira (quan el líder d’ERC, conseller primer i President en funcions de la Generalitat va viatjar en secret a Perpinyà per reunir-se amb representants d’ETA) i del llarg procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’elevada conflictivitat entre Catalunya i Madrid alimentada pels mitjans de comunicació van situar la reforma catalana en el centre del debat polític espanyol i va contribuir a desgastar la imatge de PM i del seu govern. Rodríguez Zapatero, a qui Maragall havia donat els vots necessaris per a poder ser líder del PSOE, va anar canviant la seva posició respecte PM per por de perdre vots entre l’electorat espanyol i per la pressió dels barons territorials del PSOE contraris a les concessions que pogués fer l’Estat a Catalunya (Vallès 2008). Aquest canvi en Rodríguez Zapatero seria especialment destacat per l’esposa de PM quan va deixar de militar en el partit. Com a conseqüència d’aquests conflictes PM va ser objecte d’una notable bel·ligerància per part de l’oposició a Catalunya i dels mitjans de comunicació afins però també per part de l’oposició política espanyola, des de dins i des de fora del seu partit. Els atacs es van dirigir contra la seva persona a qui s’acusava d’imprudent, incongruent o fins i tot d’extravagant. Es van fer populars les “maragallades” com si PM tingués estirabots que no venien al cas com el dia que en ple debat del Parlament de Catalunya va afirmar que el problema del principal partit de l’oposició era el 3% que cobrava de les grans empreses de construcció. Però com va gestionar aquests conflictes? En quina mesura la seva reacció va ser pròpia d’un líder? PM sabia que es posava a tir dins el seu partit però que només provocant la confrontació era possible que aquells que havien de canviar assumissin les seves responsabilitats. En aquest sentit PM buscava la maduració d’un tema que a ell li preocupava i que altres líders del partit no van captar de la mateixa manera. El mateix procés s’havia produït els anys 1996 i 1997, quan fruit de l’enèssim enfrontament amb el partit, va acceptar la derrota i va marxar un any a Roma on va passar un any sabàtic fins que el van anar a buscar per presentar-se a les eleccions catalanes. Com a President de la Generalitat va absorbir les crítiques que venien tant de Catalunya com de la resta d’Espanya. En aquest cas va intentar preservar al seu executiu de les crítiques. PM tenia una agenda de govern i tenia clars els seus objectius sectorials. Havia posat en marxa la reforma de l’Estatut però el nou projecte s’havia de debatre en el Parlament i, com expliquen alguns dels seus col·laboradors (Vallès 2008), de forma deliberada va intentar apartar a l’executiu d’aquesta qüestió. Les discrepàncies i els conflictes entorn el projecte d’Estatut i les relacions Catalunya-Espanya foren però la part més divulgada de l’acció del seu govern durant els seus tres anys d’existència i la seva gestió com a President va quedar per sempre més vinculada a aquesta qüestió. Malgrat que el projecte d’Estatut va ser aprovat pel Parlament espanyol i pel poble català en referèndum, una bona part del seu articulat va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, el que provocaria major conflictivitat entre Catalunya i Espanya i l’impuls de l’independentisme català, fins aleshores minoritari. PM va aguantar els atacs i no va caure en un discurs victimista ni defensiu en el nivell més personal. Una altra qüestió és si PM no es va precipitar en impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia durant el seu primer mandat. Hauria pogut impulsar una reforma del sistema de finançament o podria haver buscat acords per projectes concrets com va fer quan va preparar els Jocs Olímpics. PM i el 1 3 �seu govern de coalició en el qual hi participaven ERC, més radicals en la dimensió autogovern, i ICV, més radicals en la dimensió ideològica, van optar per elaborar un nou Estatut i negociar la seva aprovació amb el govern central, però aquest projecte va acabar per acaparar tota l’atenció i treure visibilitat a l’acció de l’executiu del President Maragall. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �4. El cas del pla estratègic E ntre totes les accions en què es manifesta l’exercici del lideratge per PM aprofundim en aquest apartat en una d’elles: l’impuls del pla estratègic de Barcelona. Hem triat aquest cas perquè ens permet il·lustrar alguns dels trets destacats, com el fet que PM no partia d’una visió tancada sinó que la va anar construint i que ho va fer amb aliats que d’entrada se situarien en molts casos en la seva oposició. La planificació estratègica urbana constitueix avui una pràctica comuna en els processos de transformació de contextos urbans de tot el món (Fernández Güell, 2007). El plantejament estratègic, a diferència de la planificació urbana tradicional i de la programació econòmica, es caracteritza per ser més integral i més orientat a la transformació de l’entorn socioeconòmic de la ciutat més enllà de la regulació del sòl (Santacana, 2000). Es tracta d’un procés que genera una reflexió sobre com la ciutat hauria de ser en el mitjà i llarg termini tenint en compte les preferències i necessitats dels seus ciutadans. Aquesta pràctica no era tan estesa quan PM va decidir impulsar el que seria el primer pla estratègic de la ciutat de Barcelona, el primer de l’estat, l’any 1987. Aleshores, el plantejament estratègic urbà es trobava en els seus inicis sent Sant Francisco la primera gran ciutat que es va dotar d’un pla estratègic urbà l’any 1984. Des dels anys 80, a l’àrea de Barcelona s’han succeït diversos plans estratègics que, amb el anys, han estat traslladats des del nivell municipal al nivell metropolità (Taula 1). Si bé la dimensió metropolitana era ja present en el primer Pla Econòmic i Social de Barcelona (1990) on s’inclou una mesura (2.14) que reivindica el reconeixement institucional de la realitat social, econòmica i urbanística de l’àrea metropolitana de Barcelona, el pla no va passar a ser metropolità fins el 2003 i no va ser fins el 2010 que es va definir a partir d’un nou model de governança d’acord amb la Llei 31/2010 que atorgava a l’AMB la competència de “promoure un pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals, afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació”. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona presentat el 2 de novembre del 2010 com a resultat del treball conjunt de més de 650 experts de diferents àmbits, constitueix, avui, el marc de referència per al desenvolupament de la ciutat de Barcelona fins al 2020. A causa de les tensions polítiques entre ens locals i el govern autonòmic durant els primers vint anys del període democràtic a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulta difícil interpretar si el canvi d’escala territorial respon a la necessària adaptació a les pressions de la globalització o als renovats equilibris polítics locals. Però en qualsevol cas aquest és un instrument amb el qual compten Barcelona i l’àrea metropolitana i que com va assenyalar Santacana (2000) suposa un procés obert el 1988 que encara no s’ha tancat. 4.1. La reforma interna de l’administració Primer com a tinent d’alcalde de l’equip liderat per Narcís Serra i després com a Alcalde, PM es va ocupar del procés de modernització de l’administració local amb l’objectiu de transformar l’Ajuntament en una eina que estigués a l’alçada de les ‘noves’ necessitats de la població. A principis dels anys vuitanta, PM tenia la convicció que, per respondre adequadament a les demandes de la ciutadania, la maquinària local havia de millorar en representativitat democràtica i en eficiència. Des del punt de vista organitzatiu, PM va treballar en tres fronts. En primer lloc, va apostar per la mecanització del treball i la racionalització dels horaris, el que li va permetre reduir males pràctiques 1 5 �com l’absentisme i recuperar en eficiència. En segon lloc, va simplificar les categories laborals que limitaven el marge de maniobra dels gestors de recursos humans atès que era pràcticament impossible moure a un funcionari per traslladar-lo a un altre lloc sense afectar la seva qualificació laboral i al seu sou (Juliana, 1987). En tercer lloc, es va proposar convèncer a tots els actors polítics de la necessitat d’un nou marc legal que pogués acollir els canvis que es proposava fer. Aquest últim aspecte va provocar un important enfrontament entre els principals partits polítics i no va ser fins 1997 quan Barcelona va veure aprovada la seva Carta Municipal2. 4.2. El pla estratègic com a eina de canvi Quan el 1987 PM va fer públiques les seves intencions de començar un procés compartit de planificació es trobava en el seu segon mandat com a alcalde de Barcelona. Superada la reforma administrativa interna i en plena preparació dels Jocs, PM es va començar a plantejar quines havien de ser les línies de desenvolupament de la ciutat per als anys posteriors als Jocs Olímpics. Com ja s’ha comentat, la sintonia amb els líders socialistes espanyols va permetre sanejar les finances locals i impulsar noves polítiques. En aquests primers anys, PM havia optat perquè l’Ajuntament de Barcelona jugués un paper actiu en la promoció econòmica de la ciutat el que no deixava de ser una novetat i no deixava de ser vist amb recel per part de les elits empresarials. En aquell moment en què se solapaven els processos dels Jocs Olímpics i la intenció d’iniciar el primer pla estratègic, PM ja va manifestar que “feia uns Jocs per a la ciutat” i que la ciutat havia de mirar més enllà dels Jocs utilitzant, en el seu cas, l’experiència olímpica com a palanca per a la consolidació de la ciutat post-olímpica. D’acord amb la seva manera de fer, PM es va anticipar llançant algunes idees sobre la Barcelona del futur amb la clara intenció de provocar i estimular el debat polític i social entre els actors de l’entorn ciutadà. Moltes de les idees que van començar a circular van ser després estructurades entorn el que es va conèixer com a “model Barcelona” (Acebillo, 1999, Bohigas, 1999; Maragall, 1999; Raventós, 1998; Santacana, 1999; Casellas, 2006). Taula 1: La planificació estratègica a Barcelona (1988 -2015) 1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat) 1988 Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona 1990 I Pla Estratègic de Barcelona 1992 Barcelona organitza els Jocs Olímpics 1994 II Pla Estratègic de Barcelona 1999 III Pla Estratègic de Barcelona 2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona) 2003 Primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona 2007 Revisió del Pla Estratègic Metropolità. Etapa 2006-2010 2008 Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona 3a fase (institucionalització de l’Àrea Metropolitana) 2010 Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020 Font: pàgina web de l’AMB 2 Aprovada pel Parlament de Catalunya, Llei 22/1998, de 30 de desembre, la Carta va atorgar a la ciutat de Barcelona un règim especial en matèria d’organització del govern municipal, participació i drets dels veïns i una sèrie de competències municipals: urbanisme, habitatge, infraestructures, transports urbans, mobilitat, telecomunicacions, salut pública i consum, serveis socials i seguretat ciutadana. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Un model de ciutat que en l’àmbit econòmic demanava un paper actiu dels poders públics locals i una relació estreta amb les forces empresarials de la ciutat, si bé alhora es fonamentava en un elevat grau de descentralització, de participació i consens. L’objectiu final era una ciutat moderna, europea, mediterrània i oberta. Com recorda un dels entrevistats, PM solia afirmar que “a Barcelona hi havien d’arribar avions des de tot el món.” No obstant això, PM no tenia una visió general sobre la Barcelona del futur, de quins haurien de ser els objectius concrets i quines les prioritats de les intervencions. D’aquí la voluntat d’obrir un procés de reflexió estratègica a tota la ciutat. Un procés que sortís de l’àmbit de l’Ajuntament implicant a les forces actives de l’entorn territorial, societat civil i món empresarial. En aquest sentit, el lideratge de PM no es va caracteritzar per tenir clara en la seva ment la visió de la Barcelona del 2000. Al contrari, PM no tenia un model perfectament definit. No obstant això, sí tenia clara la seva missió com a agent transformador, com a agent del canvi, justament perquè intuïa que la millor fórmula per trobar la visió de la Barcelona del futur era un procés de planificació compartida entre les forces del territori. 4.3. Els aliats i els opositors Tal com hem dit, en la seva personal forma d’exercir el lideratge, PM va apostar clarament per la creació de xarxes de persones i organitzacions que poguessin ser útils a la seva voluntat de canviar la ciutat i el seu govern. En l’àmbit de la gestió urbana estratègica, PM va tenir la mateixa actitud que es pot trobar en altres esferes de la seva acció política i que l’allunya molt dels criteris partisans. En aquest sentit, cal assenyalar la simpatia de PM per les candidatures independents en les llistes electorals i la seva propensió a formar aliances, tot i que algunes –segons els seus detractors– eren massa heterodoxes. A la recerca dels actors que poguessin estar interessats en formar part de la primera línia de la transformació de la ciutat, PM va jugar conscientment amb el delicat equilibri entre els interessos de la classe empresarial i les aspiracions de la ciutadania en general. Conscient que la modernització de la ciutat no podia dependre únicament ni dels Jocs ni de l’acció de l’Ajuntament, partint d’una visió plena de pragmatisme, va obrir la planificació estratègica al món privat que va entrar, d’aquesta manera, en el procés de disseny de la Barcelona del futur. PM va reconèixer sense embuts que, per dur a terme les transformacions urbanes desitjades, havia de guanyar-se la confiança de la classe mitjana i d’aquells sectors tradicionalment allunyats dels partits d’esquerres, com les elits empresarials locals. L’Ajuntament gaudia del suport de les associacions ciutadanes (en particular de barris que havien estat objecte de transformació) però necessitava ampliar els seus contactes amb els agents econòmics de la ciutat. La candidatura olímpica havia representat, als ulls dels empresaris, una important oportunitat d’inversions i alhora havia servit per garantir la predisposició cap a la col·laboració amb els poders públics d’una bona part dels promotors immobiliaris, hotelers i constructors. Aquest esquema es va reproduir més enllà dels Jocs i dels interessos més propers a aquest esdeveniment. El primer mecanisme formal de gestió que va donar suport, va garantir i va alimentar la confiança mútua entre l’Ajuntament, les empreses i la societat civil va ser la creació de l’Associació “Pla Estratègic de Barcelona”, la qual es va encarregar formalment del disseny del Pla. Aquesta va ser una de les principals novetats del Pla i va donar lloc a una estructura organitzativa àgil que, malgrat ser liderada per l’Ajuntament, se situava fora de l’organigrama local i era formalment independent. L’estructura organitzativa contemplava la presència del Consell General del Pla, el Comitè Executiu, l’Oficina de Coordinació i les comissions tècniques (temporals), sent aquestes últimes els fòrums en els quals més de 200 participants podien dividir-se en grups més restringits segons el projecte 1 7 �en qüestió. Presidit per l’alcalde, el Consell General era l’òrgan decisori de màxima participació institucional. En canvi, el Comitè Executiu –presidit per Francesc Raventós– funcionava com un veritable consell d’administració amb les tasques de direcció del procés de planificació, ordenació i racionalització executades en les comissions tècniques. Juntament amb l’Ajuntament de Barcelona formaven part del Comitè Executiu les deu institucions econòmiques i socials més representatives dels interessos horitzontals de la ciutat: la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Comissions Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, Foment del Treball Nacional, la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Port de Barcelona, la Unió General de Treballadors i la Universitat de Barcelona. El pla es va elaborar entre el maig de 1988 i el maig de 1990, quan va ser oficialment aprovat. En la seva primera revisió intermèdia de 1992, bona part de les mesures havien estat realitzades. En particular, el major grau de realització corresponia a aquelles mesures en què intervenien organismes públics. En establir una visió compartida de la realitat i del futur, el Pla havia contribuït a reduir les resistències pròpies de les propostes de canvi (Santacana, 1999). S’obria així el camí cap a la definició del II Pla Estratègic de Barcelona (1994-1999) l’objectiu del qual va ser consolidar el paper de la ciutat en l’espai regional mediterrani. El segon tret distintiu de l’acció de PM com a impulsor del plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona va ser el de consolidar la participació activa de l’Ajuntament en la promoció econòmica de la ciutat sense renunciar a la contribució del capital privat. PM va oferir als seus aliats empresarials un model de cooperació mitjançant la fórmula dels partenariats públic-privats. La seva principal finalitat era combinar els recursos de l’administració pública amb la capacitat de gestió i de finançament del sector privat. La creació de consorcis, agències i veritables societats anònimes de participació mixta va suposar un marc eficaç per a la col·laboració entre sector públic local i sector privat. Malgrat certes resistències inicials, les elits empresarials van trobar interessants aquestes fórmules de cooperació ja que els hi donaven un cert control sobre els instruments d’ordenació del territori i de gestió urbanística a més de reduir els obstacles administratius i les traves burocràtiques dels seus plans d’inversions. El 1986 s’havia creat la primera agència pública amb estatut d’empresa privada, Vila Olímpica, SA (VOSA). Poc més tard, el 1988, es va crear Nova Icària, SA (NISA), participada en un 40% per l’Ajuntament (mitjançant VOSA) i en un 60% per capital privat (20% d’un fons d’inversió i 40% d’un grup d’empreses) (García, 1994). A partir de finals dels anys vuitanta, es varen crear nombroses societats privades municipals que, a mesura que van ser capaces d’atreure inversors privats, es van convertir en empreses públic-privades (Casellas, 2006 ). 4.4. Riscos i resistències Com hem vist més amunt, davant de problemes complexos, els ciutadans s’esperen que els polítics facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar solucions efectives. Els polítics més atrevits són els que accepten el desafiament i desenvolupen un rol transformador. No obstant això, cada canvi inclou un cert grau d’incertesa que, al seu torn, comporta riscos que poden alimentar resistències. Això implica que, en primer lloc, els costos polítics del lideratge són directament proporcionals a l’envergadura del canvi. En segon lloc, com més desconegut serà el destí del canvi, majors seran les resistències dels agents. Els canvis introduïts pel plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona a mitjans dels anys vuitanta presentaven moltes incerteses ja que es tractava, en últim terme, de dissenyar una estratègia de desenvolupament urbà a llarg termini. No obstant les reconstruccions de l’anomenat “model 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Barcelona” tendeixin a exaltar un suposat elevat nivell de consens, una anàlisi més atenta del context evidencia que, pel contrari, existien raons i actors suficients per oposar-se al canvi. En el pla polític, per exemple, la històrica rivalitat entre el govern conservador de la Generalitat de Catalunya i el govern socialista de l’Ajuntament alimentava contínues tensions polítiques que afectarien de manera seriosa el procés de transformació de Barcelona. En aquest sentit, es poden recordar dos episodis emblemàtics. En primer lloc, l’esmentada supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona per voluntat del President Jordi Pujol quan el 1987 va enviar el missatge que qualsevol plantejament estratègic es quedaria limitat al perímetre urbà de la ciutat. En segon lloc, diverses accions empreses per l’Ajuntament van ser recorregudes o criticades per membres del govern autonòmic. Aquest va ser el cas del Pla d’Hotels amb el qual l’Ajuntament es proposava incentivar la participació de la inversió privada en l’ampliació de l’oferta hotelera urbana. Immediatament després de l’aprovació del pla per part del consistori l’any 1989, el llavors Conseller de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Molins, anunciava que vetaria l’aprovació del pla qualificant-lo d’”irregular” i llunyà de les necessitats reals de la ciutat (El País, 1989.04.26). Seria justament aquesta dificultat d’arribar a acords entre les diferents administracions públiques un dels principals obstacles del primer pla (Borja 2004). Sobre l’escepticisme de la classe empresarial local pel que fa a la col·laboració amb els poders públics, ja hem comentat les raons més amunt. En alguns punts del procés estratègic de Barcelona, aquesta actitud es va transformar en una veritable confrontació oberta quan, per exemple en relació amb el Pla d’Hotels, molts inversors van veure a l’Ajuntament, més que com un aliat, com un possible competidor comercial. Segons algunes estimacions d’aquell moment, en cinquanta anys l’Ajuntament de Barcelona es podia transformar en el propietari de 1.547 habitacions d’alta gamma generades pel propi Pla (La Vanguardia, 1989.09.13). Des de la perspectiva dels empresaris del sector hoteler, aquesta xifra era excessivament alta per seguir veient a l’administració pública com a un soci estratègic. Finalment, pel que fa a les resistències de la ciutadania cap al procés de planificació estratègica i el canvi que això comportaria, val la pena recordar que el projecte olímpic generà un clima de consens social en ser presentat com una oportunitat irrepetible d’executar, en un curt període de temps, millores que repercutirien en benefici de la ciutadania en general. Si a això li afegim un context general d’optimisme difús (democratització, creixement econòmic, adhesió a la UE) és fàcil entendre l’elevat grau de suport popular. No obstant això, alguns grups socials es van mobilitzar en contra de projectes concrets de transformació urbana culpabilitzant l’Ajuntament d’afavorir els interessos dels grups econòmics a l’esquena de les necessitats socials de la ciutadania. Una campanya de 1987 tenia per lema “Aquí hi ha gana!” posant l’atenció sobre la marginació social a la Barcelona pre-olímpica que es presentava com l’aparador de la modernitat. Tot i la poca efectivitat de la campanya, aquesta i altres mobilitzacions varen crear oportunitats per reobrir el debat sobre els impactes socials de la transformació urbanística de Barcelona. Un debat que s’ha mantingut a la Barcelona post-olímpica quan, davant la consolidació de la iniciativa públic-privada per part de l’Ajuntament, diverses plataformes populars han reaccionat negativament davant de nous projectes urbanístics. 1 9 �5. Conclusions C rear una visió i estratègies per a una ciutat, per a un país o per a un partit polític suposa descriure la ciutat, el país o el partit en termes del que hauria d’esdevenir en el mig i llarg termini. Les visions i estratègies no han de ser innovadores en el sentit que no es coneguin o no s’hagin aplicat en altres indrets. El que és important és que siguin útils als ciutadans i als interessos que pretenen servir i que les persones claus s’impliquin i estiguin disposades a portar-les a terme. Per això és necessari que tant el líder com allò que comunica tinguin credibilitat. PM va aconseguir inspirar i mobilitzar a molta gent que no tenia valors, motius i preocupacions similars als seus. PM volia millorar les condicions de vida de la gent de la ciutat de Barcelona i en particular dels barris d’obrers i immigrants que coneixia per la seva militància clandestina en partits d’esquerra. Allò que distingeix a PM és que va ser capaç de gestionar la complexitat i liderar els canvis que necessitava la ciutat aconseguint una transformació radical i creant oportunitats econòmiques i valor públic pels seus ciutadans. PM també va mostrar una intel·ligència extraordinària en anticipar els canvis que necessitava la política i els partits polítics. L’evolució de la política espanyola i catalana, la crisi dels partits i la radicalització de les posicions nacionalistes a Espanya i Catalunya confirmen l’encert del seu diagnòstic i de la seva visió. PM es va avançar al seu temps en inventar-se estratègies i formes d’actuar en gestió pública que després han estat temes centrals. PM va desenvolupar la política de partenariat públic-privat abans que els gurús de la nova gestió pública la posessin de moda. PM va impulsar xarxes de ciutats i es va inventar una regió europea entorn de Barcelona abans que la UE hagués adoptat una política en aquest sentit. PM va incloure independents i va mobilitzar persones que compartien els seus valors i objectius polítics molt abans que els partits polítics en plena crisi econòmica i política vegin als independents com la seva taula de salvació en front els activistes de les noves formacions alternatives. PM també va ser un líder remarcable en la seva capacitat d’assumir riscos i d’aguantar les crítiques i els atacs personals. PM va aconseguir focalitzar l’atenció sobre alguns temes que podien generar una elevada conflictivitat però que entenia que les persones, empreses o governs implicats no podien deixar de tractar. Com a Alcalde va aconseguir que els seus opositors acceptessin el comportament proactiu de la seva administració saltant-se sovint els límits del que alguns entenien havia de fer una administració local. Com a líder de partit polític i President de la Generalitat, va impulsar la seva agenda de canvis però els resultats no van ser tots els que havia ambicionat. Un líder polític no és una persona amb sort ni a qui les coses li funcionen per art de màgia. Més aviat al contrari, són persones que tenen idees clares, que treballen de forma intel·ligent per aconseguir el que s’han proposat. Maragall va insistir molt (era conegut com la “gota malaia” entre els seus col·laboradors) i va assolir una bona part del que es va anar proposant. Fins i tot si hagués tingut menys èxit hauria estat un líder extraordinari pels seus valors, per la seva actitud i comportament i per la forma en que va plantejar els reptes i assumir els riscos que se’n derivaven. A través del cas del pla estratègic de Barcelona es pot veure la manera com PM utilitza una eina de gestió per canviar la manera de presentar, dissenyar i implementar algunes polítiques públiques locals a Barcelona. Aquesta experiència va contribuir a dotar a la ciutat d’una cultura participativa, una cultura que s’ha mantingut fins als nostres dies. També va servir per configurar un llenguatge comú i una manera d’actuar entre tots els agents socials i econòmics de la ciutat i, finalment, va servir per establir una visió compartida del futur que va permetre temperar i reduir les resistències pròpies dels canvis. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �PM va liderar aquests processos. Va ser el principal agent de la transformació, assumint els riscos, provocant i implicant als actors de la ciutat en les decisions sobre la direcció a prendre a més de gestionar i regular el conflicte que el canvi comportava. L’exercici del lideratge per PM té una bona part d’exercici relacional en la mesura que el seu èxit es basa en buscar la col·laboració en el procés de canvi urbà i alhora crear una certa consciència i responsabilitat entre els actors de la ciutat. En aquest sentit, PM regula la temperatura amb la seva acció de lideratge compartit, traslladant responsabilitats i compromisos als actors socials i econòmics de la ciutat que, d’aquesta manera, troben més difícil defugir l’acció col·lectiva. 2 1 �6. Referències Acebillo, L 1999 “El modelo Barcelona desde el punto de vista urbanístico”, en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 223248 Ballart, X. 2001. Innovación en la gestión pública y en la empresa privada. Madrid, Díaz de Santos Bohigas, O. 1999 “Valorización de la periferia y recuperación del centro” en P. Maragall (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 199-214 Borja, 2004 “Barcelona y su urbanismo. Éxitos pasados, desafíos, presentes, oportunidades futuras” El Café de las Ciudades, 3-21 Bass, B.M. 1996. A New Paradigm of Leadership, An Inquiry into Transformational Leadership. Alexandria, VA: Army Research Institute Burns, J.M. 1978. Leadership. New York: Harper & Row Coutu, D. 2009. “Leadership Lessons from Abraham Lincoln. A Conversation with Historian Doris Kearns Goodwin” Harvard Business Review, April Fernandez Guell, J.M., 2007 “25 años de planificación estratégica de ciudades”, Ciudad y Territorio, Estudios Territoriales, XXXIX (154) Heifetz, Ronald. 1997. Liderazgo sin respuestas fáciles. Barcelona. Ediciones Paidós. Heifetz, R. i M. Linsky, 2011 Leadership on the Line. Staying Alive Through the Dangers Of Leading. Harvard Business School Press Juliana, E., 1987 “La reforma administrativa municipal de Barcelona. Entrevista a Pasqual Maragall”, CEUMT La Revista Municipal, Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials de Barcelona. Barcelona, núm. 34: 5-10 Kotter, John P. 1983. “Lo que hacen los buenos directores generales”. HarvardDeusto Business Review. 3er.trim. Kotter, John P. 2001 “What Leaders really do”, Harvard Business Review, December Losada, C. 2007, “Liderar en l’àmbit públic” a Longo, F. i T. Ysa 2007 Els escenaris de la Gestió Pública al Segle XXI. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. 30 Maragall, P, 1999, (ed.), Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, p. 223-248 Mintzberg, H., R. Simons, K. Basu 2002 “Beyond selfishness” Harvard Business Review, April Moore, Mark. 1998. Gestión estratégica y creación de valor en el sector público. Barcelona, Ediciones Paidós 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 1 �Raventós, F, 1988 “Més d’una dècada de planificació estratègica de ciutats”. 10 anys de planificació estratègica a Barcelona (1988-1998). Barcelona: Associació Pla Estratègic Barcelona 2000, p. 17-28 Santacana, F., 2000, El planteamiento estratégico, Aula Barcelona Santacana F., 1999, La planificació estratègica urbana: l’experiència de Barcelona, en Maragall P., (ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. Pla Economic i Social de Barcelona, 1990, I Pla Estratègic. Barcelona: Associació Pla Estratègic: Barcelona 2000 Vallès, J.M. 2008. Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Edicions 62: Barcelona 2 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballart, Xavier Noferini, Andrea Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Lideratge Maragall Mira, Pasqual, 1941- Planificació Description An account of the resource Número 1 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Xavier Ballart i Andrea Noferini són els autors del primer working paper de la col·lecció Llegat PM. Sota el títol "Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica", Ballart i Noferini han volgut analitzar en aquest estudi el model de lideratge de Maragall al llarg de tota la seva carrera política al voltant de tres aspectes claus: compromís i voluntat de canvi, recerca d'aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf ddc086d1a5394ecdda42134937333a74 PDF Text Text 8 PAÏSOS CATALANS-Barcelona AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982 El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que caracteritza els seus articles Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Josep M. Ballarín Monset Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els anys. Deu voltar la quarantena. Acabo de veure'l a la televisió. Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del nas; és el de sempre, tal com el recordo, amb la seva cara de vedellet savi i ros. Però començaré des de més lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell, afavorit de patides, i la parella va tenir un fill famós. En Joan Maragall, «el de la vaca cega», com li dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts i els amics dels néts. En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moria. Tretze fills sota la tutela de la vídua, Domna Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com noble de fets. Dels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, una santa dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits. Més d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall. Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò. El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha sortit senador i té el fill a ca la ciutat. En Jordi va perdre el pare als primers passos; va fer estudis de savi, va passar per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau Palau. Però va venir la guerra, i va tenir allò que en deien la pau. En Jordi, que anava veient-se la casa plena de quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a treballar en uns laboratoris. Ell sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta és filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre de Ensefianza del Giner de los Ríos a Madrid. La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se. Els Mira, com els Maragall, són bonhomiosos i fan costat quan cal. Per família i per escola, en el matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels. D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra, la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà. Pasqual Maragall junt amb els seus germans, Jordi, Àngels i Ernest "Elfons de l jànima del nou alcalde són l'oreig mediterrani delpoeta de casa i la gràcia andalusa del Machado passada per S/bria i entesa entranyablement des de Madrid" En Jordi i la Basi són més aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen pel seu coratge. He passat amb ells les hores bones i les males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta, amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou humils per a saber qui són. Tornem als pares. La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tres noies i cinc nois. Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etzibades, cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són ben bé fills de qui són fills. En Pasqual és el fill tercer, el segon noi. Abans cal parlar del noi gran, que també es diu Jordi i és pintor. Un pintor genial, sense adjectius, però això no fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb un punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterrània. Jo li dec el Francesco. Tots els qui l'hem tingut a prop estem tocats per la seva quietud mística. En Pasqual no seria qui és sense els silencis d'aquest germà. Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit margallets han crescut sense entrebancs a m b g e r m a n o r . Des de menuts, el batlle i els altres han conegut el goig de tenir germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams. No han trencat mai els Itigams ni crec que els trenquin. Els Pasqualet era un minyó tot ros. No só pas quan el vaig conèixer, puc dir que el conec de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevlta- Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8 Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a Empúries l'estiu del 1960 ble capellà que s'esforçava a ser liberal, mentre la canalla cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual en tingui mal record. Va arribar al batxillerat amb fama ben guanyada de llumenera, però mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia, tot i que no arribava a davanter del Júnior com dos cosins seus i el Xavier Rubert. Tampoc no era un bastaix de la pilota. Encara que no se'n queixi, no sé pas si el col·legi va marcar massa en Pasqual. El va marcar molt allò que vivia a casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia dir la seva. El minyonet que acabava el batxillerat, després d'escoltar Edith Piaff, es podia trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En Pep Calsamiglia anava aigües avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall enfilava sant Agustí amunt entre passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en Sòria, vingut algun cop de Madrid, les deixava anar pel broc gros, i més pel broc gros les deixava anar el Juanín Rubert, pare d'en Xavier, que ho rebentava tot, i un cop, enrabiat amb la música del dia, ens va trencar oen trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de tot, des de Sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a Max Scheller, passant, tant se val, per l'inevitable Marx, que començava a treure el nas entre aquells savis i veroiava fort entre els joves. Elsprimers amics del Pasqualforen els fills dels amics dels seuspares. Entre d'altres, ipotser el primer, en Xavier Rubert de Ventós" íé Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus pares. Entre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va deixar de jugar d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar economia i una altra carrera, que deu ser la de dret, ara no me'n recordo bé. Les var acabar totes dues. No feia la impressió de matar-s'hi gaire, però continuava amb la ben guanyada fama de llumenera. Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal Jordi i la Basi, en una habitació amb dues lliteres, dues taules; un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira de fum, els minyons, asseguts a terra, discutien i discutien i discutien. Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i en Jaumet Lorés. En Jaume, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a les catacumbes dels «Felipes» i a les altres bataneres que fressaven amb en Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren més joves, quedaven una mica a part i feien la seva. De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtes. Un dia, a casa mateix, vaig trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més calent, «de cuyo nombre no quiero acordarme», etzibava: —Quan fem la revolució, els capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els qui ens faran nosa de debò seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el B a l l a r í n de m a r i e t a per desprestigiar-lo. Sabia que era una discussió acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir: —Tots sabeu que jo no sóc marieta, penjar-m'ho fóra una mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics meus, i per a fer la revolució no us podríeu vendre un amic. Si la revolució ha d'esbandir les amistats, més val que plegueu. En Pasqual em va dir amb la mitja rialleta: —Pepe, tens raó. Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'aturaria en discussions acadèmiques. I va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien ben pobres, però no en parlava (Passa a la pàg. següent) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-11 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alcalde Biografia Família Description An account of the resource Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf 754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5 PDF Text Text article Working_paper Pasqual Maragall: Una mirada europea, catalana i municipal Les comarques de Girona com a exemple Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N. UNIVERSITAT DE GIRONA EQUIP REDACTOR: AMB LA COL·LABORACIÓ DE: �Introducció P asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions. El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel, el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i, altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya. En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns trets fonamentals d’aquest pensament. Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta, sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”, ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que queden reflectits en la seva obra. En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança, com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines. 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment, a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat de Catalunya. 1. La teoria de l’Empordà, Rupià com a pàtria Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”, però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní. Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria. Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules: “Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord” Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà, l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política. Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100 anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència. Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible: “I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per desenvolupar-se”. Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats. Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi: “Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat rau no en l’espiga sinó en el gra.” |3 �Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal. Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior. Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la presidència de la Generalitat: “Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro: nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005) Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea, la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els projectes polítics. “La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005) L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i, sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �2. L’Euroregió mediterrània, Girona com a ròtula L ’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca. Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala: “Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya. Jo soc un català d’Europa.” Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va anomenar “el nord del sud europeu”. Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes, en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”. Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si |5 �més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí –i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les pàgines de La Vanguardia: “Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió. Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora, abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017) Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània. Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques. Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir, cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules: “Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans (...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.” L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el moment de Figueres. Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �3. Jocs olímpics: oportunitat i model de transformació “Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.” Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986 a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos a aquesta idea. Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant, en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya; un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor – afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.” Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat: “A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia, una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar la seva projecció.” Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte. D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis, l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall: “És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de mobilització d’esforços.” |7 �L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament. Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista (Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però, sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el territori i la seva gent. Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines. Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles. L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins, entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració indispensable de Pasqual Maragall. Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en una entrevista: “Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles. Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.” 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana, el Pla de Barris. Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics. 4. Les comarques gironines des de la Generalitat P asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents, amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes següents: “La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.” La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret, a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona. Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona. Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes: |9 �“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”. Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” – afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué, alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi Pujol. Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència. En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho van fer els de Barcelona”. Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava: “Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del territori”. En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol. De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica, la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”. |11 �Conclusions: les comarques de Girona com a exemple En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern. El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és clar, de Barcelona. Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats; tan difícil de fer-se entendre. Bibliografia Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana. Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània. Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”, Working Paper, Fundació Catalunya Europa. Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries. Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre. 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �|13 �Annex. Pasqual Maragall i/a les comarques gironines Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents 0. El mètode del treball 1. Resultats quantitatius 2. Relació i fitxa dels documents catalogats 0. Mètode Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell (entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines. Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments: “comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”. Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se n’ha realitzat una fitxa. En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc. Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999). Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant autobiogràfica com analítica de la seva figura. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �1. Resultats quantitatius Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda. La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una idea numèrica dels articles catalogats: TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES Concepte clau Núm. d’articles Euroregió 13 Jocs Olímpics 17 Girona 3 Comarques Gironines 6 Empordà 5 Costa Brava 1 Figueres i Girona 1 Món Rural 1 Lloc de publicació Núm. d’articles Diari de Girona 13 Punt Diari 15 Arxiu Pasqual Margall 11 El País 1 Hora Nova 1 Empordà.info 1 Llibres 2 Arxius en paper 2 Altres 1 |15 �1 6 | F U N D A C I Ó Any de publicació Núm. d’articles 1986 7 1987 3 1988 1 1989 1 1990 2 1991 - 1992 3 1993 2 1994 - 1995 - 1996 - 1997 - 1998 - 1999 1 2000 - 2001 - 2002 2 2003 5 2004 2 2005 3 2006 5 2007 2 2008 1 2009 2 2010 - 2011 1 2012 - 2013 - 2014 - 2015 1 2016 - 2017 2 C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �2. Relació i fitxa dels documents catalogats 1. EUROREGIÓ: Núm. de document 01 Títol Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó) Paraules clau Euroregió Resum Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte, tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels governs estatals d’Espanya i França. Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància de protegir la Vall d’en Bas. Data 11 de desembre de 2002 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 02 Títol L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius de la proposta de Pasqual Maragall ) Paraules clau Euroregió Resum L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa". Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació. Data 6 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 |17 �Núm. de document 03 Títol Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats. Data 10 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 04 Títol Reflexions sobre l’Euroregió (Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió Resum L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en “un esperit de col·laboració”. Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de Barcelona i la manca de centralitat de València. Data 19 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 05 Títol Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2 Paraules clau Comarques gironines, Euroregió Resum L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques de Girona. Data 1de juliol de 2004 Font El Punt Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year =2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi ng=utf-8 Núm. de document 06 Títol Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural” Paraules clau Euroregió Resum Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar, però que aquest resulta més interessant que el monisme. Data 14 d’abril de 2005 Font Diari de Girona Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 |19 �Núm. de document 07 Títol Debat de Política General (Parlament de Catalunya) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat, tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora dels serveis de l’aeroport de Girona. Data 18 d’octubre de 2005 Font Format Intervenció digitalitzada Codi D4 (p:16) Núm. de document 08 Títol Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i l’ocupació (Centre de Convencions del Fòrum. Barcelona) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte, altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres. Data 01 de juny de 2006 Font Format Conferència digitalitzada Codi P:2-3 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 09 Títol Una reflexió política sobre una legislatura intensa (Cercle Financer. Barcelona) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper més actiu dins el procés d'integració europea. Data 27 de juliol de 2006 Font Format Conferència digitalitzada Codi P:8-9 Núm. de document 10 Títol Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió; Infraestructures Resum Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals: En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i altres estan disposats a tirar endavant” el projecte. En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”. En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en el projecte. Data 24 d’agost del 2007 Font Web oficial de Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf |21 �Núm. de document 11 Títol Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió; Empordà Resum Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes, aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa". Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible, les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del govern català. Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències". Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el 30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant; d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió, tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir "potència, força i futur". Data Primera edició: novembre 2008 Font (p:199,204,274,284,296) Format Llibre Codi 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 12 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Paraules clau Baix Empordà, Rupià, Euroregió Resum Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió. A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa". Data 30 d’agost de 2009 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u tf-8 Núm. de document 13 Títol Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió Paraules clau Euroregió, Figueres, Girona Resum A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà. Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània. També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres. Data 7 de març de 2011 Font Emporda.info Format Article digitalitzat Codi http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html |23 �2. JOCS OLÍMPICS: Núm. de document 14 Títol “Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya” (Pasqual Maragall) Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona, la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projecte”. A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el Teatre Municipal entre d’altres. La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc, se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat. Data (La data no queda clara) Font Llibret atorgat per Joan Solana. Format (a paper) Codi Núm. de document 15 Títol “Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem” Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines Resum Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure les comarques gironines. Data 15 de juliol de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 16 Títol L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió. Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem. Data 28 d’octubre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10 ;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20 El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P. 32-34) Núm. de document 17 Títol Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona Resum (En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien "d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg termini. Data 2 de novembre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |25 �Núm. de document 18 Títol Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona Resum (En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall). L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis. Data 6 d’abril de 1986 Font Punt Diari Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year =1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 19 Títol Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics Paraules clau Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles Resum Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art, la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers, malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles. Data 2 de desembre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 20 Títol Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal) Paraules clau Olimpíades, Banyoles Resum L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb l’objectiu de transformar la ciutat. Data 20 d’agost de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view =FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 21 Títol Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles Resum En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori. Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant. Data 28 de novembre de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |27 �Núm. de document 22 Títol Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92 Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines Resum Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica. Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent millor”. Data 7 de setembre de 1988 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 23 Títol El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000 (Autora: Carme Coll) Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines Resum Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions, d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar. Data 24 de febrer de 1989 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0 2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20 El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305) 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 24 Títol Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández. El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la ciutat pel què fa al projecte olímpic. Data 28 de gener de 1990 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3) Núm. de document 25 Títol Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial Paraules clau Jocs Olímpics; Empúries; Empordà Resum L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades, Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament. Data 14 d’abril de 1992 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |29 �Núm. de document 26 Títol Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic com a Barcelona Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir, que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible. En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar "una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic. Data 4 d’agost de 1992 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year =1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 27 Títol Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial) Jocs olímpics; Banyoles Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit. Data 6 d’agost de 1992 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08 ;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding =utf-8 3 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 28 Títol De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea (Pregó de la festa major de Jocs olímpics; Banyoles l’Escala de Pasqual Maragall) Paraules clau Jocs Olímpics Resum Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. Data 2 de setembre de 2007 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi Núm. de document 29 Títol Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles Resum La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any 84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar les proves de rem i piragüisme al municipi. Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i va comptar amb el suport de Samaranch. Data Juliol del 2017 Font Format Entrevista digitalitzada (en format narratiu). Codi http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591 |31 �Núm. de document 30 Títol Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment, tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir grans projectes. Data 7 d’agost de 2017 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html 3 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �3. GIRONA: Núm. de document 31 Títol “Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall) Paraules clau Girona, comarques gironines Resum Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud. Data 14 de novembre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 32 Títol Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya (Intervenció: Pasqual Maragall) Paraules clau Girona Resum Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix, Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la resta de Catalunya. Data 04 d’octubre de 2006 Font Web oficial de Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf |33 �Núm. de document 33 Títol Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Entrevista a Joaquim Nadal i Farreres Jocs olímpics; Banyoles Paraules clau Girona Resum Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit". Data 6 de Juliol de 2015 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Entrevista digitalitzada Codi https://vimeo.com/195449594 3 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �4. COMARQUES GIRONINES: Núm. de document 34 Títol Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué) Paraules clau Delimitació de les comarques, Empordà Resum Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes comarques. Data 7 d’agost de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi ew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 35 Títol Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi Massaguer) Paraules clau Comarques gironines, municipis Resum S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià. L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva obediència és catalana". Data 23 de novembre de 1999 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi nes"&view=FitH;encoding=utf-8 |35 �Núm. de document 36 Títol Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general (Parlament de Catalunya) Paraules clau Comarques gironines Resum Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del territori. Data 28 de setembre de 2004 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi (P: 16) Núm. de document 37 Títol Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya (Palau de la Generalitat) Comarques gironines Paraules clau Comarques gironines, Empordà Resum Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit, Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós" (universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori. Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina, considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa. Data 6 de maig de 2005 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi 3 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 38 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Paraules clau Comarques gironines, infraestructura i economia Resum De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions: Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris, però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta. Data 8 de setembre de 2002 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year =2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr evista%22&view=FitH;encoding=utf-8 |37 �Núm. de document 39 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Conferència “Girona i el futur de Catalunya” (Intervenció: Pasqual Maragall) De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions: Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris, però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta. Paraules clau Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia Resum Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions: Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres). Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona: Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot. El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació, l'empresa i el territori. L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona, considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director Urbanístic del sistema costaner. Data 27 de març de 2006 Font Arxiu de Pasqual Maragall Format Conferència digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf 3 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �5. EMPORDÀ Núm. de document 40 Títol L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Rupià i l’Empordà Resum L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord." Data 15 de novembre de 1986 Font Article- Revista de Girona, n.119 Format Article digitalitzat Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf Núm. de document 41 Títol La Izquierda (Autor: Maragall) Rupià i l’Empordà Paraules clau Teoria de l’Empordà Resum En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i "l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats eficients i fortes". Data 27 de juliol de 1993 Font El País Format Article Digitalitzat Codi |39 �Núm. de document 42 Títol La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan Maragall (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Teoria de l’Empordà Resum De l’article es poden extreure les següents idees: Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples. Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria. Data 5 de setembre de 1993 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 P:25 Núm. de document 43 Títol Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”, pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987) Paraules clau Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà Resum Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se". Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la Toscana (domini de constructors de país). Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement i riquesa deixant de banda l'especulació. Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí, el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge. Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com: "oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca". Data 29 de novembre de 1986 Font Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué) Format Llibre Codi Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè 4 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 44 Títol Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué) Paraules clau Empordà, Pla director, Eurodistricte Resum Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del republicanisme federal empordanès. Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció immobiliària. Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà, considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer. Data 21 d’abril de 2009 Font Hora Nova Format Article Codi (Fulls cedits per Joan Armangué) 6. COSTA BRAVA Núm. de document 45 Títol Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà» Paraules clau Costa Brava, Sant Feliu, turisme Resum Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura. Data 1 d’agost de 1990 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20) |41 �7. ALTRES Núm. de document 46 Títol Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme Paraules clau Figueres, Girona, infraestructura Resum Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa 25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta de voluntat per part de CiU per fer-hi front. Data 3 de juliol de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 4 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple Creator An entity primarily responsible for making the resource Brugué, Quim Vicente, Joan Garriga, Natàlia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019 Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Girona Euroregió Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Teoria de l'Empordà Model social Territoris Catalunya Description An account of the resource Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/569/llibre_hombrepolitico.jpg 48abd2d7a78dba70933b871ca431d158 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: el hombre y el político Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Tusquets, Esther, 1936-2012 Vilanova, Mercedes, 1936- Publisher An entity responsible for making the resource available Ediciones B Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Sinopsi de l'editorial: Després de llargues converses amb Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa, Esther Tusquets i Mercedes Vilanova ens ofreixen una semblança completa de l'home que va dirigir la Barcelona dels Jocs Olímpics i que va abanderar la polèmica de l'Estatut, i procuren buscar resposta als diversos interrogants que han marcat la vida i la carrera d'un home titllat amb freqüència d'imprevisible, i una figura clau per entendre la política dels últims anys. Inclou dos plecs de fotos amb més de 65 imatges extretes del seu arxiu familiar. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1641/0000000704.pdf 0fedae006b3d385958c486d4ee474936 PDF Text Text 14 21 entrevista n3.qxd 14 18/04/2007 9:05 PÆgina 14 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’ENTREVISTA PASQUAL MARAGALL ‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’ Text: Josep M. Muñoz Fotografia: Martí Gallén �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:05 PÆgina 15 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 15 La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma, tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial, marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia. Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix presenten un document que es diu “Per Catalunya”. Què s’hi propugnava? Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya. Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament, dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després. La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és el que la diferencia? El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07, de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista. De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio- nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació. Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma? Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la marca electoral continuadora d’aquell projecte. El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots, però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores? Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000 vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de diferència: 68 a 67. Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes �14 21 entrevista n3.qxd 16 18/04/2007 9:05 PÆgina 16 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou. Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol. Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això! La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé, vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord. la Constitució hagués reconegut ‘ SiCatalunya com a “comunitat nacional”, la discussió de l’Estatut no hauria tingut la falta de paraigua que ha patit ’ En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer el país, més enllà de la seva àrea metropolitana. Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que, quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant, realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent, i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era un especialista mundial en medi ambient. Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda, perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior, d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern. Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president. I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de fer aquest Estatut nou? Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la denominació de les autonomies, que no són enumerades una per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable. Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més escons que el PSC, finalment es constitueix un govern tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell, i en particular, a integrar-hi ERC? S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons, a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps. Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió mística, historicista, del país. Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que no de presentar-me, però també una mica esverat! Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua- �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:07 PÆgina 17 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!). Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge 50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere, perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs d’unificació de doctrina. El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el govern que imaginava? És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern, perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir les persones? L’OPINIÓ 17 No, em refereixo al pes que hi tenien els partits. En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits, per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que, en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició, la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits. En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc. El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va ser la seva reacció? La meva reacció va ser treure-li les competències que havia exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig accedir-hi. Però no me’n penedeixo. És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat �14 21 entrevista n3.qxd 18 18/04/2007 9:08 PÆgina 18 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document amb quinze punts. Com va anar aquella negociació? Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula, amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de competències. Però els dos punts on ens vam encallar van ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya. Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA. Aquí va començar la discussió important. Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se. En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”. Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables (preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú. Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics, aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però és enormement important que Catalunya empenyi aquests projectes, perquè s’hi juga molt… ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses ja deien que eren els islamistes. La destitució de Carod va posar de relleu que el seu govern tenia una inestabilitat interna important, agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”. La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís i el disgust seus eren autèntics. Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no era conscient del canvi d’escala que significava passar de governar un ajuntament, encara que fos tan gran com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume? Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort. En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan accidentada que un dels seus consellers va comparar-la amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més importants es va produir arran de l’esfondrament al Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia? No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern. Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra, i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que es va traduir, probablement, en una mena de radicalització dels sentiments a Catalunya. I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 % �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:09 PÆgina 19 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 19 venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot. Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un pas enrere respecte del federalisme. Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC –com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema– va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix. Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts. A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–, els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero. cas Banca Catalana havia creat una ‘ Elmena de radicalització dels sentiments a Catalunya, i aquest és un element explicatiu d’algunes coses posteriors ’ Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva sintonia semblava clara, particularment en qüestions com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a Santillana de Mar, un document que fixa la posició del partit respecte a les reformes estatutàries en curs. Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006, a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres. I l’altre? L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga. El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14 de març, va publicar un article a El País on apuntava que el projecte federal del PSOE no estava prou madur. Sembla que aquest article va disgustar Zapatero. Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife- �14 21 entrevista n3.qxd 20 18/04/2007 9:11 PÆgina 20 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas. En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU exigeix condicions. al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna fórmula nova espanyola de caràcter federal. Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la possibilitat que una altra versió del catalanisme manés, els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb el nacionalisme conservador. Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així? Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat. El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat, s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par- I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de Duran Lleida... es va anar trobant amb la ‘ Zapatero situació real, amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia, almenys aparentment, assumit ’ que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït? Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident. En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet possible l’alternança en el govern de la Generalitat. L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat? �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:12 PÆgina 21 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur, i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació? No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera francesa a cada casa... Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar, convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada més com la política americana, amb dos grans partits, però que ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques. Els primers que ho han sabut veure són els italians, que són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de moviments que abans no tenies. L’OPINIÓ 21 Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar- la Moncloa, Zapatero em va dir que ‘ Apreferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell proposava un altre president de la Generalitat ’ hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament, encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò- pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem. Aquest és doncs el seu horitzó personal? Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat, però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de 1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Muñoz, Josep M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Expresident Estatut Espanya Catalunya Tripartit Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Euromediterrània Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1585/0000000748.pdf 5ae7245a1a246a1daeaf48d70d154e8f PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: L'avenir nous appartient Source A related resource from which the described resource is derived L'Indépendant Language A language of the resource Francès Creator An entity primarily responsible for making the resource Viusà, Joana Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Euroregió Europa França Catalunya Relacions Internacionals Cooperativisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_intel_lige_ncia_de_l_equilibri_poli_tica_prosa.pdf 2f003fd80c81db7ce38aac722084e2a9 PDF Text Text Idioma CAT ES NÚM. 72 PERSONES | POLÍTICA Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant l'enregistrament del seu missatge institucional de Cap d'Any, el 30 de desembre del 2005. Fotografia de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOST 2024      Gestionar el consentiment �E n les properes pàgines voldria deixar al marge els debats polítics basats en posicions ideològiques, en declaracions programàtiques o en enfrontaments partidistes. Voldria, en canvi, centrar-me en les polítiques públiques; és a dir, en allò tangible que es promou des dels governs i s’executa des de les administracions públiques. Les polítiques públiques són la pista d’aterratge de la política. En aquest sentit, si la política s’ha definit a partir de dues dimensions sovint contradictòries -l’ànima platònica i l’ànima maquiavèl·lica-, les polítiques públiques són l’arena on ambdues han de combinar-se i concretar-se en resultats específics i en impactes sobre la realitat. Les polítiques públiques representen allò més complex de l’exercici de la política, doncs s’inspiren en utopies (platòniques) i reclamen el pragmatisme imprescindible (maquiavèl·lic) per passar de la teoria a la pràctica. Un difícil equilibri, efectivament. Pasqual Maragall, al meu entendre, va ser un polític preocupat i ocupat en les polítiques públiques. Primer per transformar Barcelona, després per intentar impulsar i reactivar Catalunya. En aquest segon moment s’hi va afegir José Montilla, tot i que, malgrat les evidents línies de continuïtat, es va produir certa pèrdua d’equilibri. Pasqual Maragall, tal com apunta el subtítol del llibre editat per Jaume Claret (2017) és pensament i acció; capacitat per reflexionar políticament sense renunciar al pragmatisme de �convertir aquestes reflexions en accions i impactes concrets. José Montilla, per la seva banda, va posar l’èmfasi en el pragmatisme, deixant en segon terme la construcció d’una utopia que, al meu parer, resulta també imprescindible per al disseny i la implementació de les polítiques públiques. Recordem que el lema de la campanya de José Montilla va ser un contundent i clarificador Fets, no paraules. Mentre Pasqual Maragall feia a partir de les paraules que articulaven un projecte polític, un somni de futur; José Montilla va menysprear les paraules per poder posar tot l’èmfasi en els fets. Probablement aquesta opció tenia justificacions vinculades a l’estratègia electoral del moment; però al focalitzar tota l’atenció en l’acció li treia, de fet, tota la força i la consistència que només li donen les paraules. És en la combinació de fets i paraules on trobem la peculiar aportació política de Pasqual Maragall i, sobretot, de les seves polítiques públiques. Aquest equilibri entre el pensament i l’acció es pot rastrejar tant en la seva etapa barcelonina com en la catalana. En ambdós casos, Maragall prepara des del pensament uns programes plens d’utopia que, posteriorment, trasllada a l’acció des del pragmatisme. En la seva tasca de govern resulta indestriable el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Només a títol d’exemple, coincidint amb la celebració de les Olimpíades de París, podem avui recordar l’estiu de 1992 i constatar com les Olimpíades de Barcelona van concretar-se en un seguit de polítiques públiques �que van transformar la ciutat a través d’accions reals i tangibles, alhora que s’inspiraven en un coneixement de la història i expressaven idees i projectes de futur. En paraules de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall va començar el seu parlament recordant l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar l’any 1936 al mateix escenari i que, malauradament, no va poder tenir lloc a causa de l’inici de la Guerra Civil. També va tenir un record per a Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat pel feixisme. Pot sorprendre avui, però Maragall va afirmar que parlava en nom del President de la Generalitat i del President del Govern Espanyol, als quals honorava representar.» (Entrada al blog 25/7/2022). Un polític que pensa i fa Un coneixement de la història que permetia equilibrar la gestió d’un gran esdeveniment amb el reconeixement del passat i amb la projecció de la ciutat cap el futur. Més enllà d’aquest moment tan destacat, el conjunt de la trajectòria de Pasqual Maragall es veu impregnat d’aquesta capacitat per enllaçar el seu projecte polític amb el desplegament de polítiques públiques. Una capacitat que té molt a veure amb un lideratge basat en una peculiar combinació de teoria i pràctica. Maragall és un polític que pensa i fa; un polític que harmonitza el seu coneixement �acadèmic amb la seva implicació en la transformació efectiva de la realitat. En aquest sentit, no és casual que els inicis tant de la seva etapa d’alcalde com del període on va exercir, primer, com a líder de l’oposició al Govern i, posteriorment, com a President de la Generalitat, vinguessin precedits d’un temps per estudiar i pensar sense el qual no podem entendre les seves accions posteriors. Així doncs, el pensament de Pasqual Maragall abans d’arribar a l’ajuntament de Barcelona es construeix a partir d’una trajectòria acadèmica que li proporciona no només coneixement sinó, potser més rellevant, criteris i valoracions que li permeten tant entendre el present com imaginar possibles escenaris de futur. D’entrada, Maragall va estudiar Dret i La seva darrera i Economia a la crucial etapa formativa serà a Nova York, on, Universitat de Barcelona. Durant aquest període (1957- entre 1971 i 1973, farà un màster en estades al estranger, Economia Política a la New School for Social que començaven a Research. 1965) va realitzar dues perfilar els seus interessos i els seus punts de vista. La primera la va realitzar l’any 1963 a Estrasburg, on va estudiar dret europeu comparat; mentre la segona la va fer a Roma l’any següent, apropant-se als models de desenvolupament territorial analitzats des de l’Associazione per lo Sviluppo dell’Industria nel �Mezzogiorno. Després d’aquesta etapa formativa inicial, al 1965, va incorporar-se al Gabinet de programació de l’Ajuntament de Barcelona i al servei d’estudis del Banc Urquijo, dues experiències de les quals n’extrauria un important aprenentatge pràctic. De manera simultània, ja al 1966, aprofundeix en l’estudi de la planificació territorial amb una nova estada a l’estranger, aquest cop a París. Finalment, la seva darrera i crucial etapa formativa serà a Nova York, on, entre 1971 i 1973, farà un màster en Economia Política a la prestigiosa New School for Social Research. Aquesta trajectòria acadèmica no és anecdòtica sinó que ens permet entendre les característiques de la seva acció política. Sobretot a Nova York, Maragall es va veure immers en un entorn intel·lectual on el progressisme liberal tenia una forta presència. S’impregna, així, d’una mirada socialdemòcrata que dotarà de sentit tant al seu pensament com a la seva acció política. L’experiència, en paraules d’Oriol Nel·lo, va ser estimulant i intel·lectualment molt enriquidora: «(…) es tractava d’un centre marcat per l’empremta de pensadors “marxistes a l’americana” molt antidogmàtics (com Paul M. Sweezy, Paul Baran i Harry Magdoff, entre d’altres), que congeniava amb les seves afinitats intel·lectuals i polítiques. Això li va permetre estudiar en profunditat els clàssics els fisiòcrates, Ricardo, Marx i Keynes- en un ambient cultural en el qual s’estaven gestant els treballs de David M. Gordon sobre la pobresa urbana, els de James O’Connor sobre la crisi fiscal de la ciutat o els estudis de David Harvey sobre la �segregació urbana. A l’estímul acadèmic, s’hi afegí l’impacte del coneixement directe de la metròpolis americana, llavors a un pas de la fallida econòmica.» D’aquesta reflexió intel·lectual en sorgirà la preocupació pel futur de les ciutats, així com un conjunt de polítiques públiques urbanes que incorporaran aspectes com la perspectiva estratègica, el desenvolupament endogen, la necessitat de la col·laboració público-privada o un estil de lideratge que es caracteritza més per la seducció i l’articulació que per la imposició i les instruccions. D’aquesta manera, tot el bagatge acadèmic s’equilibra amb la voluntat d’incidir en la realitat. I Maragall, en el seu estil, després de pensar es concentra en l’acció i aconsegueix que la política aterri en les polítiques públiques. Un recorregut similar defineix la seva segona S’impregna d’una gran experiència mirada socialdemòcrata que política, que culmina la Generalitat de dotarà de sentit tant al seu pensament com a Catalunya (2003). Una la seva acció política. amb la Presidència de posició d’alta responsabilitat política que, de nou, arriba precedida d’un període de reflexió i dedicació acadèmica. Així, després de renunciar a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall es va traslladar a Roma on, entre 1997 i 1998, va dirigir un projecte de recerca (Europa Prossima) i va coordinar un cicle de seminaris �sobre el mateix tema a la Università degli Studi di Roma. ‘Govern a l’ombra’ Aquest període, junt amb l’etapa a l’oposició al Parlament de Catalunya (1999-2003), on va desplegar una enriquidora iniciativa a través del seu govern a l’ombra, li va servir per, un cop a la Presidència, desplegar ràpidament unes polítiques públiques prèviament pensades (com és el cas de la llei de barris) i, també, per disposar d’un model de país i d’una idea sobre com encaixar la relació entre Catalunya, Espanya i Europa. Segurament, usant l’expressió de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el projecte va quedar inacabat potser truncat- però seguia representant l’acció d’un polític que pensava i actuava. No voldria finalitzar aquest article sense incorporar un nou tema i evitar la sensació d’una obra de govern que, fonamentada en la solidesa acadèmica, imposa l’òptica tecnocràtica a la perspectiva política. Pasqual Maragall pensa, però governa més des de la democràcia que des de la tecnocràcia. Aquesta darrera frase pot ser polèmica i, en tot cas, la utilitzo per a situar-me en un debat clàssic en l’àmbit de les polítiques públiques. El debat que exemplifiquen els títols dels llibres de dos dels referents d’aquesta disciplina: Speaking Truth to Power d’Aron Wildavsky (1979) i The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). �Per a Wildavsky, els que tenen el Pasqual Maragall ja se coneixement, els situava en el terreny de la democràcia quan experts i els aquells que han encara la posició tecnocràtica era d’explicar la veritat als dominant. tecnòcrates, són governants o, si es prefereix, aquells que han de determinar els continguts de les polítiques públiques. En canvi, per a Lindblom és la democràcia, expressada a través de la conversa pública, allò que dota les polítiques públiques de la necessària intel·ligència per fer front als complexos problemes de la ciutadania. En el marc d’aquest debat, l’anàlisi de les polítiques públiques ha estat dominat per les posicions tecnocràtiques fins els anys 90, quan es produeix l’anomenat gir deliberatiu (Frank Fischer, 2002) o, expressat d’altra manera, la democratització de les polítiques públiques. Intel·ligència democràtica Pasqual Maragall ja se situava en el terreny de la democràcia quan encara la posició tecnocràtica era dominant. Ho podem constatar a través de la seva pionera aposta per la participació ciutadana des de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que des de la Generalitat va impulsar per primer cop una política de reforçament democràtic. Ja en el Pacte del Tinell, parlant de polítiques públiques, es reconeixia la voluntat de canviar tant els seus �continguts com les seves formes, impregnant-les de qualitat i sensibilitat democràtica. D’aquesta manera, l’obra de govern de Pasqual Maragall pot interpretar-se des d’un doble equilibri. D’una banda, l’equilibri entre el pensament i l’acció. D’altra banda, l’equilibri entre el coneixement expert i la deliberació democràtica. El primer li facilita l’aterratge de la política a les polítiques públiques, mentre el segon li facilita dotar a aquestes polítiques no només d’eficiència tècnica sinó, sobretot, d’intel·ligència democràtica. Probablement aquesta intel·ligència és el tret principal del llegat de Pasqual Maragall. Arxivat a Barcelona · Catalunya · Maragall · Montilla · Política Compartir     Quim Brugué És catedràtic de Ciència Política, Universitat de Girona.  �Articles relacionats | Persones Mercè Crosas: «El benefici de compartir el coneixement científic és per a tota la societat» Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL LAIA REVENTÓS ROVIRA Maria Nicolau: «Part de l’hostaleria podria cremar tota i no passaria res» Keir Starmer, l’home que solia arribar tard RAFAEL RAMOS I MARÍN ÀNGELA VINENT Qui som? Fundadors Butlletí Quinzenal Som una plataforma subscriptors periodística de debat obert i Una proposta plural i a la vegada un periodística amb instrument d’acció ideològica subscriptors polítiques de disposats a canviar privacitat Correu electrònic Accepto les �i política pel damunt de blocs les coses. Rebre el butlletí i de partits. Subscriure’m ara © 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació � https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_inteligencia_del_equilibrio_poli_tica_prosa.pdf c4602c8001ceba9fca68dea26bce3303 PDF Text Text Idioma CAT ES SUSCRIBIRME ACCESO SUSCRIPTORES  DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO   SALIR   ACCESO SUSCRIBIRME SUSCRIPTORES REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA  PERSONAS   Búsqueda... NÚM. 72 Pasqual Maragall: la inteligencia del equilibrio En su tarea de gobierno resultan inescindibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones El presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, durante la grabación de su mensaje institucional de Fin de Año, el 30 de diciembre de 2005. Fotografía de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOSTO 2024 Gestionar el consentiment � E     n las próximas páginas querría dejar al margen los debates políticos basados en posiciones ideológicas, en declaraciones programáticas o en enfrentamientos partidistas. Querría, en cambio, centrarme en las políticas públicas; es decir, en aquello tangible que se promueve desde los gobiernos y se ejecuta desde las administraciones públicas. Las políticas públicas son la pista de aterrizaje de la política. En este sentido, si la política se ha definido a partir de dos dimensiones a menudo contradictorias –el alma platónica y el alma maquiavélica–, las políticas públicas son la arena donde ambas tienen que combinarse y concretarse en resultados específicos y en impactos sobre la realidad. Las políticas públicas representan lo más complejo del ejercicio de la política, pues se inspiran en utopías (platónicas) y reclaman el pragmatismo imprescindible (maquiavélico) para pasar de la teoría a la práctica. Un difícil equilibrio, efectivamente. Pasqual Maragall, en mi opinión, fue un político preocupado por y ocupado en las políticas públicas. Primero, para transformar Barcelona; después, para intentar impulsar y reactivar Cataluña. A este segundo momento se añadió José Montilla, aunque, a pesar de las evidentes líneas de continuidad, se produjo cierta pérdida de equilibrio. Pasqual Maragall, tal como apunta el �subtítulo del libro editado por Jaume Claret (2017) es pensamiento y acción; capacidad para reflexionar políticamente sin renunciar al pragmatismo de convertir estas reflexiones en acciones e impactos concretos. José Montilla, por su parte, puso el énfasis en el pragmatismo, dejando en segundo término la construcción de una utopía que, a mi parecer, resulta también imprescindible para el diseño y la implementación de las políticas públicas. Recordemos que el lema de la campaña de José Montilla fue un contundente y clarificador Hechos, no palabras. Mientras Pasqual Maragall hacía a partir de las palabras que articulaban un proyecto político, un sueño de futuro, José Montilla despreció las palabras para poder poner todo el énfasis en los hechos. Probablemente esta opción tenía justificaciones vinculadas a la estrategia electoral del momento; pero al focalizar toda la atención en la acción le quitaba de hecho, toda la fuerza y la consistencia que solo le dan las palabras. Es en la combinación de hechos y palabras donde encontramos la peculiar aportación política de Pasqual Maragall y, sobre todo, de sus políticas públicas. Este equilibrio entre el pensamiento y la acción se puede rastrear tanto en su etapa barcelonesa como en la catalana. En ambos casos, Maragall prepara desde el pensamiento unos programas llenos de utopía que, posteriormente, traslada a la acción desde el pragmatismo. En su tarea de gobierno resultan indistinguibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones. Solo a título de �ejemplo, coincidiendo con la celebración de las Olimpiadas de París, podemos hoy recordar el verano de 1992 y constatar cómo las Olimpiadas de Barcelona se concretaron en una serie de políticas públicas que transformaron la ciudad a través de acciones reales y tangibles, a la vez que se inspiraban en un conocimiento de la historia y expresaban ideas y proyectos de futuro. En palabras de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall empezó su parlamento recordando la Olimpíada Popular que se tenía que celebrar en 1936 en el mismo escenario y que, desgraciadamente, no pudo tener lugar a causa del inicio de la Guerra Civil. También tuvo un recuerdo para Lluís Companys, presidente de la Generalitat fusilado por el fascismo. Puede sorprender hoy, pero Maragall afirmó que hablaba en nombre del Presidente de la Generalitat y del Presidente del Gobierno Español, a los cuales se honraba en representar.» (Entrada del blog 25/7/2022). Un político que piensa y hace Un conocimiento de la historia que permitía equilibrar la gestión de un gran acontecimiento con el reconocimiento del pasado y con la proyección de la ciudad hacia el futuro. Más allá de este momento tan destacado, el conjunto de la trayectoria de Pasqual Maragall se ve impregnado de esta capacidad para enlazar su proyecto político con el despliegue de políticas públicas. Una �capacidad que tiene mucho que ver con un liderazgo basado en una peculiar combinación de teoría y práctica. Maragall es un político que piensa y hace; un político que armoniza su conocimiento académico con su implicación en la transformación efectiva de la realidad. En este sentido, no es casual que los inicios tanto de su etapa de alcalde como del periodo en que ejerció, primero, como líder de la oposición al Gobierno y, posteriormente, como presidente de la Generalitat, vinieran precedidos de un tiempo para estudiar y pensar sin el cual no podemos entender sus acciones posteriores. Así pues, el pensamiento de Pasqual Maragall antes de llegar al Ayuntamiento de Barcelona se construye a partir de una trayectoria académica que le proporciona no solo conocimiento sino, quizás más relevante, criterios y valoraciones que le permiten tanto entender el presente como imaginar posibles escenarios de futuro. De entrada, Maragall estudió Derecho y Su última y crucial Economía en la etapa formativa será en Nueva York, donde, Universitat de Barcelona. Durante este periodo (1957- entre 1971 y 1973, hará un máster en estancias en el Economía Política en la New School for Social extranjero, que Research. 1965) realizó dos empezaban a perfilar sus intereses y sus puntos de vista. La primera la realizó en 1963 en Estrasburgo, donde estudió derecho europeo �comparado; mientras la segunda la hizo en Roma el año siguiente, acercándose a los modelos de desarrollo territorial analizados desde la Associazione por lo Sviluppo dell’Industria nel Mezzogiorno. Después de esta etapa formativa inicial, en 1965 se incorporó al Gabinete de Programación del Ayuntamiento de Barcelona y al servicio de estudios del Banco Urquijo, dos experiencias de las cuales extraería un importante aprendizaje práctico. De manera simultánea, ya en 1966, profundiza en el estudio de la planificación territorial con una nueva estancia en el extranjero, esta vez en París. Finalmente, su última y crucial etapa formativa tendrá lugar en Nueva York, donde, entre 1971 y 1973, hará un máster en Economía Política en la prestigiosa New School for Social Research. Esta trayectoria académica no es anecdótica sino que nos permite entender las características de su acción política. Sobre todo en Nueva York, Maragall se vio inmerso en un entorno intelectual donde el progresismo liberal tenía una fuerte presencia. Se impregna, así, de una mirada socialdemócrata que dotará de sentido tanto a su pensamiento como su acción política. La experiencia, en palabras de Oriol Nel·lo, fue estimulante e intelectualmente muy enriquecedora: «(…) se trataba de un centro marcado por la impronta de pensadores “marxistas a la americana” muy antidogmáticos (como Paul M. Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff, entre otros), que congeniaba con sus afinidades intelectuales y �políticas. Esto le permitió estudiar en profundidad a los clásicos –los fisiócratas, Ricardo, Marx y Keynes– en un ambiente cultural en el cual se estaban gestando los trabajos de David M. Gordon sobre la pobreza urbana, los de James O’Connor sobre la crisis fiscal de la ciudad o los estudios de David Harvey sobre la segregación urbana. Al estímulo académico, se añadió el impacto del conocimiento directo de la metrópolis americana, entonces a un paso de la quiebra económica.» De esta reflexión intelectual surgirá la preocupación por el futuro de las ciudades, así como un conjunto de políticas públicas urbanas que incorporarán aspectos como la perspectiva estratégica, el desarrollo endógeno, la necesidad de la colaboración público-privada o un estilo de liderazgo que se caracteriza más por la seducción y la articulación que por la imposición y las instrucciones. De este modo, todo el bagaje académico se equilibra con la voluntad de incidir en la realidad. Y Maragall, en su estilo, después de pensar se concentra en la acción y consigue que la política aterrice en las políticas públicas. Un recorrido similar define su segunda gran Se impregna de una experiencia política, mirada socialdemócrata que que culmina con la Presidencia de la Generalitat de Cataluña (2003). Una posición de alta responsabilidad política que, de nuevo, dotará de sentido tanto a su pensamiento como a su acción política. �llega precedida de un periodo de reflexión y dedicación académica. Así, después de renunciar a la alcaldía de Barcelona, Pasqual Maragall se trasladó a Roma donde, entre 1997 y 1998, dirigió un proyecto de investigación (Europa Prossima) y coordinó un ciclo de seminarios sobre el mismo tema en la Università degli Studi di Roma. ‘Gobierno en la sombra’ Este periodo, junto con la etapa en la oposición en el Parlamento de Cataluña (1999-2003), donde desplegó una enriquecedora iniciativa a través de su gobierno en la sombra, le sirvió para, ya en la Presidencia, desplegar rápidamente unas políticas públicas previamente pensadas (como es el caso de la ley de barrios) y, también, para disponer de un modelo de país y de una idea sobre cómo articular la relación entre Cataluña, España y Europa. Seguramente, usando la expresión de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el proyecto quedó inacabado –quizás truncado– pero continuaba representando la acción de un político que pensaba y actuaba. No quisiera terminar este artículo sin incorporar un nuevo tema y evitar la sensación de una obra de gobierno que, fundamentada en la solidez académica, impone la óptica tecnocrática a la perspectiva política. Pasqual Maragall piensa, pero gobierna más desde la democracia que desde la tecnocracia. Esta última frase puede ser polémica y, en todo caso, la utilizo para situarme en un debate clásico en el ámbito de las políticas �públicas. El debate que ejemplifican los títulos de los libros de dos de los referentes de esta disciplina: Speaking Truth to Power de Aron Wildavsky (1979) y The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). Para Wildavsky, los que tienen el Pasqual Maragall ya se conocimiento, los situaba en el terreno de la democracia cuando expertos y los quienes tienen que la posición tecnocrática era explicar la verdad a los todavía dominante. tecnócratas, son gobernantes o, si se prefiere, los que tienen que determinar los contenidos de las políticas públicas. En cambio, para Lindblom es la democracia, expresada a través de la conversación pública, lo que dota a las políticas públicas de la necesaria inteligencia para hacer frente a los complejos problemas de la ciudadanía. En el marco de este debate, el análisis de las políticas públicas ha sido dominado por las posiciones tecnocráticas hasta los años 90, cuando se produce el llamado giro deliberativo (Frank Fischer, 2002) o, expresado de otra manera, la democratización de las políticas públicas. Inteligencia democrática Pasqual Maragall ya se situaba en el terreno de la democracia cuando la posición tecnocrática era todavía dominante. Lo podemos constatar a través �de su pionera apuesta por la participación ciudadana desde el Ayuntamiento de Barcelona, mientras que desde la Generalitat impulsó por primera vez una política de reforzamiento democrático. Ya en el Pacto del Tinell, hablando de políticas públicas, se reconocía la voluntad de cambiar tanto sus contenidos como sus formas, impregnándolas de calidad y sensibilidad democrática. De este modo, la obra de gobierno de Pasqual Maragall puede interpretarse desde un doble equilibrio. Por un lado, el equilibrio entre el pensamiento y la acción. Por otro, el equilibrio entre el conocimiento experto y la deliberación democrática. El primero le facilita el aterrizaje de la política en las políticas públicas, mientras que la segunda le facilita dotar a estas políticas no solo de eficiencia técnica sino, sobre todo, de inteligencia democrática. Probablemente esta inteligencia es el rasgo principal del legado de Pasqual Maragall. Archivado en Barcelona · Cataluña · Maragall · Montilla · Política Compartir Quim Brugué      �Es catedrático de Ciencia Política, Universidad de Girona. Artículos relacionados | La república insostenible LLUÍS BASSETS Mercè Crosas: «El beneficio de compartir el conocimiento científico es para toda la sociedad» LAIA REVENTÓS ROVIRA Contra lo ‘woke’ CARMEN DOMINGO Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL �¿Quiénes somos? Fundadores Somos una plataforma suscriptores periodística de debate abierto Una propuesta y a la vez un instrumento de periodística con acción ideológica por encima suscriptores políticas de de bloques y de partidos. dispuestos a cambiar privacidad las cosas. Boletín Quincenal Correo electrónico Acepto las Recibir el boletín Suscribirme © 2018 – 2024 Politica&Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIOS | Aviso Legal | Política de Privacidad | Política de Cookies | Condiciones de contratación � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri Creator An entity primarily responsible for making the resource Brugué, Quim Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024/08/07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Govern Polítiques públiques Acció política President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat al n.72 de la revista Política & Prosa. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Abstract A summary of the resource. En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/" target="_blank" rel="noopener">https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1656/0000001226.pdf 8a8482add36c58cc00af39db9debc9c2 PDF Text Text ´ Pasqual Maragall: , políticos no tienen criterio propio’ ‘Los ´ En una charla distendida y amistosa hablamos con el expresidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Firme en sus principios federalistas y europeístas ve que este es el futuro hacia el que nos dirigimos. ´ ROSARIO BOFILL PERIODISTA L a entrevista se realiza en catalán y a mediados de octubre en la oficina que Maragall tiene en la Diagonal de Barcelona. –De su vida política, ¿qué personas le han impresionado más? –José Ignacio Urenda, que fue mi maestro. Él me metió en política. Era muy católico y muy revolucionario. Solía buscar gente por la universidad. Era una persona muy honesta. –¿Lo convenció para entrar en política o ya tenía inquietudes? –Me convenció. Aunque yo también debía tener inquietudes. Cuando de pequeño me preguntaban qué quería ser de mayor, yo decía: “Sereno o diplomático”. Yo ya estaba entre lo práctico de la calle y la política. –¿Cuál ha sido el momento más gratificante de su vida política? –Ha habido muchos momentos gratificantes. Siempre se dice que fueron los Juegos Olímpicos, pero es un poco un cliché. Ha habido muchos. Aunque los Juegos empezaron con un fiasco. Quizá por las prisas, porque el Estadio Olímpico de Montjuïc aún no estaba acabado, tenía goteras, y llovió muchísimo. Y tuve que hacer el discurso bajo un paraguas sin público. Ya habíamos tenido que refundamentar el estadio. Es decir, tuvimos que hacer los fundamentos después del edificio –¡es que esta ciudad es fantástica! Lo mismo pasó con el Palacio Nacional de Montjuïc. Hubo un problema cuando cayó un trozo del techo. Es que se había hecho todo a partir de acontecimientos, como si la ciudad 26 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 fuera cada vez reina por un día; así fue en la Exposición Universal de 1888 o la de 1929. En base a eso se iban creando infraestructuras que si no no se hubieran hecho, y que servían para la ocasión pero que no aguantaban. Por eso todos los edificios de Montjuïc estaban sin fundamentos. –¿Y el momento más duro? –Quizá cuando siendo teniente de alcalde de Barcelona cambié el sistema de horarios. Subimos los sueldos, pero los funcionarios iban a trabajar de 9 a 2, “pero con tolerancia”. Les puse un horario más largo y me hicieron una huelga. En esta huelga un día invadieron el Saló de Cent para hacer una asamblea. Yo fui y me dijeron de todo. Entonces quedamos que haríamos alguna reforma. Me reuní en el Tibidabo con el jefe de los funcionarios mosqueados para pactar que los nuevos horarios eran intocables pero que habría un aumento de sueldo muy importante. También instauré que se tuviera que fichar. Antes no se fichaba y por eso a la tarjeta le llamaban “la pasqualina”. –¿Si hubiera dejado la presidencia de la Generalitat hace 20 años, a qué se hubiera dedicado? –Hubiera mirado a Europa. Aunque Bruselas es un poco aburrido, llueve mucho, pero tiene una gran calidad de vida. Tuve una experiencia europea siendo presidente del Comité de las Regiones, y fue muy interesante. –¿Hubiera intentado lanzar un partido europeo? –Ya lo hice, lanzamos un partido con Francesco Rutelli y François Bayrou, el Partido Demócrata Europeo, pero ya está. Se intentó, empezó bien, pero no acabó de cuajar. –En Italia ahora mismo tienen otros problemas. –Son una olla, siempre tienen problemas. Es el país donde se vive mejor del mundo, pero políticamente son un desastre. Italia es fantástica, lástima de los italianos, como ellos dicen. Los franceses, por ejemplo no son tan autocríticos, tienen mucho orgullo nacional. –¿Cómo ve Europa ahora? –Es nuestra patria. La Unión Europea debería ser como la unión americana, con estados federados. –Pero allí todos hablan la misma lengua. –También nosotros aquí. Aquí también se está empezando en la práctica del inglés. –Pero un míting en inglés en Dos Hermanas no funcionaría. –Ya le pondrían traducción simultánea. La convivencia de múltiples lenguas es al mismo tiempo un inconveniente y una riqueza. NO SÉ LO QUE SOY –¿Qué es ser socialdemócrata hoy? –La socialdemocracia es un concepto amplio, a mí me cuesta definir exactamente lo que soy. Creo que la ideología no debe ser cerrada y exclusiva, hay muchos grises, que cada opción política del mismo espectro subraya más, para diferenciarse. Pero los principios inspiradores son pocos y genéricos. –¿Las etiquetas políticas no sirven? –Yo creo que responde mejor al pensamiento general un modelo como el americano, con dos grandes partidos, uno progresista y otro moderado. �DE BARCELONA A EUROPA Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) nació en la familia del poeta catalán, Joan Maragall, que fue su abuelo. En 1965 se licenció en Derecho y Ciencias Económicas en la Universidad de Barcelona, y ese mismo año ingresó en el gabinete técnico del Ayuntamiento de Barcelona. Sus primeros pasos en política los dio en el Front Obrer de Cataluña, que posteriormente daría paso al Partit dels Socialistes de Cataluña. Fue alcalde de Barcelona desde 1982 hasta 1997, cargo marcado por los Juegos Olímpicos de 1992. Durante este período también presidió en Comité de las Regiones de la Unión Europea, entre 1996 y 1998. En 2003, fue presidente de la Generalitat de Cataluña al formar un gobierno tripartito con Esquerra Republicana de Catalunya e Iniciativa per Catalunya - Els Verds. En 2006 anunció que no repetiría candidatura y se centró en la creación del Partido Demócrata Europeo. Posteriormente, hizo público que padecía alzheimer y en 2008 creó la Fundación Pasqual Maragall dedicada a aunar esfuerzos para luchar contra esta enfermedad. –En las primeras elecciones casi no se podía decir que eras socialdemócrata, uno era socialista o comunista. –Ahora en cambio la socialdemocracia se ha convertido en el poder. Los comunistas no pintan nada; los nacionalistas, muy poco, la que manda es la socialdemocracia. –¿Cuál debería ser la característica principal de un político? –No sé, capacidad de pensamiento libre y de proyección. Ahora en España no me convence demasiado ninguno. –¿Pero ha encontrado a menudo políticos convincentes? –Sí, claro. Pero ahora es más difícil. Antes se encontraban más políticos convincentes que ahora. –¿Y el defecto más común? –Que no tienen criterio propio. Prima el criterio del partido, del grupo parlamentario o de quienes les financian las campañas. ESPAÑA, CATALUÑA, BARCELONA –Si recuerda la Barcelona donde nació y mira la de hoy, ¿qué le gusta? –De Barcelona me gusta todo. Es la mejor ciudad del mundo. –¿Le gusta más ahora o cuando nació? –Cuando nací Barcelona era un desastre. No tiene nada que ver conmigo. –¿Qué echa de menos en Barcelona? –Tiene casi de todo: montaña, mar, ríos, un Eixample racionalista y unos barrios muy potentes. Lo que le falta es el área metropolitana. La Barcelona estricta es muy pequeña. En cambio la realidad es una aglomeración de cuatro millones. Lo que ocurre es que esto asusta a la nación, a la Generalitat. Tendrían que restablecer el área metropolitana. La dividieron en tres. El nacionalismo tenía miedo de una Barcelona demasiado potente, porque se comía al país. No se daban cuenta de que lo mejor que debe tener una nación es un entorno urbano potente. Y aún tienen que entenderlo. –En sus diarios escribe: “Cataluña es una realidad torturada”. ¿Por qué? –Es sufridora. “Ai ai ai, que ens fotran” (Ay ay ay, que nos darán). Cataluña es desconfiada porque la vida ha sido dura. No ha sido independiente, tampoco ha sido federalista. No acaba de estar satisfecha, o eres muy independentista y te dedicas a convocar consultas en municipios, o eres un cobarde y un servidor de Madrid. –¿No nos quejamos demasiado? –Sí. Quejarse o no quejarse no tiene tanta importancia, lo importante es qué eres desde un punto de vista legal, lo que consigues ser. Esto es como el Estatut. Lo comenzamos en 2003, lo acabamos en 2006 con un referéndum, y ahora aún está pendiente. Es un texto aprobado por el Parlamento, por la sociedad, y ahora viene un juez y lo pone en cuestión. –Pero ese juez vigila que se ajuste a la Constitución. Es una decisión judicial, no política. –Está bien, pero si decide tocarlo aunque sea una coma, hay que volver a hacer el referéndum. Ya dijo Shakespeare en Hamlet que, “the insolence of office” y “the slowness of justice” [“la insolencia del funcionario” y “la lentitud de la justicia”] son los dos grandes pecados. Esto era hace siglos y seguimos igual. – Dice en las memorias que “Cataluña es una buena plataforma para construir España”. ¿Qué España? –Te lo diré cuando el Tribunal Constitucional decida. Estamos espe- Pasqual Maragall visto por CONVERSACIONES 27 �rando a ver qué dice España para saber qué respondemos. Está claro que nuestra respuesta está por ver porque hoy la independencia no tiene ningún sentido desde el punto de vista catalán. La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes. Esperemos que el ejército y la presidencia permanente sean pronto una realidad. –“Lo hemos intentado árduamente”, ha escrito sobre la relación entre Cataluña y España. Habla de una generación formada desde la República. Parece que no se ha conseguido mucho. ¿Habrá nuevas oportunidades o la separación será cada vez más grande? –Esto hay que preguntarlo a los que mandan. Lo que hay que hacer ahora es explicar la transición. El paso de la dictadura a la democracia se hizo al precio del silencio. En aquel momento seguramente era lo prudente. Pero fue el dictador quien puso al Rey y abrió el camino. Eso, que fue una operación muy sutil, tuvo un precio, el silencio. ¿Os habéis fijado en cómo se llamaban los que trajeron la democracia? Adolfo, Rodolfo, José Antonio, Alfonso Carlos. Esa generación hizo bien el cambio. Veníamos de lo que veníamos. Unos más atrevidos, otros menos, pero en definitiva ahora es el momento de explicarlo. Esta generación es desconocida, mis nietos no saben quién son. Son héroes, lo fueron, deberíamos tener su retrato colgado. Se tendría que explicar para que mis nietos sepan de dónde vienen, de quién son hijos, estos héroes no son conocidos, son santos no reconocidos. –¿Qué significa ser federalista? –Fedus es pacto. No es Dios nuestro señor, ni el Rey, ni el dictador de turno, ni el Papa quien lo hace, sino que es la gente quienes pactan ser algo. –¿Cómo se aplica eso a España? –El pacto sería entre las nacionalidades y regiones. El sistema autonómico es un paso hacia el federalismo. Y además diferencial porque Cataluña tiene más competencias que otras. –Pero las otras también quieren las competencias de Cataluña. –Pues que se las den. Lo que pasa es que el peso del centro como administrador de todo es muy grande. En Madrid 28 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 dicen: “Pero es que ahora todo el mundo tiene sus leyes y sus estatutos”. El centro pierde poder. Por ejemplo, cuando volví de Roma me convencieron para que me presentara a la Generalitat a trancas y barrancas. Así que le dije a Felipe González que a condición de que él apoyara al federalismo. Bueno, no acabó de entenderlo. En cambio, en este sentido Zapatero era un federalista auténtico, al menos al principio, y por eso nos entendimos. ‘Creo que el futuro es Europa y el federalismo. Todo lo que define hoy una nación es europeo’ –Pero cuando llegó a la presidencia, cambió. –Sí, pero eso nos hubiera pasado a ti y a mí. Una cierta pérdida de los valores iniciales en parte es lógica. Pero lo vuelvo a decir, creo que el futuro es Europa y el federalismo. Al final el mundo seran diez personas, más o menos una por continente, que se reunirán y gobernarán el mundo. Hay una cosa muy importante, aunque es lentísima, pero que es a nivel de la justicia y no de gobierno. Se trata del Tribunal Penal Internacional. MUJER, HIJOS, NIETOS –Tus padres fueron dos personas extraordinarias. –La casa de mis padres fue un refugio en una Barcelona que era triste y negra. Venían los socialistas, los nacionalistas, los comunistas, de todos los partidos. Era una de las casas de Barcelona donde se podía ir. –En Oda inacabada habla de su “particular evolución en la fe”. ¿Qué quiere decir? –Yo era católico, soy muy amigo de algunos curas. Mi hermano va a misa cada día y a veces me arrastra con él. Me siento allí y espero. Por cierto, hay cuatro o cinco personas. A veces cuando llega el momento de la comunión me dice: “¡Oye, ven para acá! Va, hombre, ven”. –Nos consta que ha leído más de una vez el Evangelio. ¿Cuál escogería? –El de San Juan. Tengo problemas de memoria, como bien sabes, estoy catalogado como enfermo de la memoria. Recuerdas las cosas antiguas pero no dónde has dejado las llaves. La memoria primitiva y la musical las mantengo. –En sus memorias el matrimonio con su mujer, Diana Garrigosa, parece desde el principio extraordinario. ¿Qué le ha aportado? –Sin Diana no hay Pasqual. Los hombres sin las mujeres no hacemos nada, y en cambio las mujeres son mucho más útiles. –¿Qué le han hecho descubrir los nietos? –Yo con los hijos tengo muchos problemas, y en cambio con los nietos no. Los hijos sufren por ti y entonces interfieren y acaban por hacerte la puñeta y te peleas. También es verdad que la relación de abuelo-nieto es muy fácil; no tienes que estar cada día cuidando de ellos. Uno de mis nietos, Gabriel, de ocho años, que es muy inteligente, me envió un correo electrónico donde ponía con muchos dibujitos: “Abuelo, cuando estoy contigo siento una gran libertad”. –¿Te arrepientes de haber hecho público que tienes alzheimer? –No. Lo único que me fastidia es que, por ejemplo, hoy, como hago dos veces por semana, bajo andando desde casa. Y muchas personas que me encuentro por la calle me preguntan: “¿Cómo se encuentra?”. Es muy pesado, y al final acabaré por decir: “Mejor que usted, señora”. Aunque es algo cariñoso. El problema del alzheimer es que está mal tratado. Porque a la mayoría de enfermos los meten en instituciones. Yo voy a visitar amigos en residencias, que son mejores que las de antes, pero se pasan el día en la terraza, todos con sillas de ruedas, y dos o tres personas que están ingresadas también gritando todo el día. Es mejor que los lleven a casa, pero entonces resulta que la casa la han alquilado para poder pagar la residencia. Aunque como en casa en ningún sitio. Los enfermos se desorientan más en la residencia que en casa, en su barrio. Es mejor vivir en un entorno propio. q � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: Los políticos no tienen criterio propio Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bofill, Rosario Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Catalunya Espanya Barcelona Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-12-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2754/19821207_PM_NoticiaAmistosa_JMBallarin.pdf f84c41972cf10aaaa1352f6579d4734b PDF Text Text ...... 5 � """"t Per a l'Avui- fora de misses0 �-desembre-1982º PASQUAL MARA.üALLo Notícia amistosa. Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Ciutat per a no saber­ ne els anys ¡ ''• D�u voltar la quarentena. Acabo de veure'l a la televisió, .. Bigotis i corbata, Lis t el cos endavant,--. la proa arromangada del nas; �s el de sempre, tal com el recordo amb la seva cara de vedellet savi i roso Per� comen9ar& m&s de lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell afavorit de patilles i la pare­ lla va tenir un fill fam6so En Joan Maragall, "el de la vaca cega" com li deiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels n�ts i lels amics dels n&tso En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moriao Tretze fills so­ ta la tutela de la vídua, DolllDiA Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny con noble de fetso 1.111� sa"' i� <>l c:>t'l:t. ..Lc. ililil... ll ..... nels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, to», un un e as:;., pintor, un escul foll benelt, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits0 M&s d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblantsº Tot fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de deb�0 El pet•t m&s peti t¡ de la maragallada es diu Jordio Ara ha sortit senador i t' el fill a ca la Ciutat0 En Jordi va perdre el. pare als primers passos, va fer L · " ª r�.ss:1n !'•l" fs ol .. 1'\t'lst>tu+ la 'ÍcOIO•lit'�to .,{., estudis de savi1i anava destinat a catedràtic de filosofia sami�lia i de la llorigada \ ...,,.. va venir all� que en rra,-.,. . C.l\• J' sal) tl ¡l i a treballar ell\ � / al costat del Pep Cal ue. criava en .... Xirau Palauº Pevò va venir la gue- �\CV\ se. la pau o En Jordi, que anava veient" em. la ca- de quitxalla, va haver de deixar-se de filosofies i es va posar uns laboratoris. Ell sap prou...- com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del marketing. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta Is filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en L.'!J2 � '"'"'+1tvc.16V\ 1; ,b.-c ..lc �r\'ei;2 .. -:i.•" $j tuts r l t' del Giner de los Rios parl i mai, era una .._ llumenera\ J FIT a Madrid., La família Mira no s'assembla massa a la Maragall. Els de rel alacantina són m&s expressius. L'àvia Mira era una senyora que se blegar-s&. iilm9 cal. � ls \���gafava �l bast6 sen­ Mira, com els Maragall, s�n bonhomiosos i fan costat quan Per família i per escola, en el matrimoni Maragall Mira hi coincideixen dues tradicions liberals i dos \"�""ins i paral-lels J � 1 diterrani del poeta de casa, et.e l'altra la gracia �.. � .. .,:.b <=.�C."'t entesQ\des de adrid l l t' 1 ·J D'una banda l'oreig me- l1:1 M:.4h2�0 andaluSà) passada , per Soria i .. º Una i altra són al fons de l'anima del nou al- c�lde barceloní. Qui no ho s�piga no l'entendr�. �2 '. {'.\\ um certa impr� ssi t de feblesa i / En Jordi i la Basi són �és aviat menuts, \ uoa sorprenen pel seu coratge0 he vist sovint tris o �s, e \ �u.s... r- ·\ l s*'t amb ells les hores bones i les malesp els mai no els 's tambl d'aquesta veta, amb \ �e � vist venfutso El fill, l'alcalde de�iutat, tenacitat airet bonhomiós t6 la dels qui s6n prou humils per a saber qui sóno Tornem als pares0 E ?• T ' La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tre� noies i cinc nois0 Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etziva­ des, cada un amb les seves febleses i les seves fortalese&o Són ben b� fills de �n noio q ui s&n fills. En Pasqual &s el fill tercer, el s ....a Abans cal parlar del noi gran, que tamb& es.diu Jordi i Is pintoro Un pin tor genial, sense adjectius, però aix� no fa al caso En Jordiet &s un personatge de illpl. Dostoiewsky amb un ..... punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterr'àniao i1Plllillm1.--11sa-..•'-•• Jo li d�c •••-••• Tots els que l'hem tingut aprop estem tocats per la �eva En Pasqual no seria qui &s sense els silencis d'aquest germ�o Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit maragallets han crescut / am�..a germanor ..-.... Des de menuts, el batlle i els altres tenir germans, el goig de barallar-se sense trencar han conegut el goig \ els lligams. hanfrencat mai#els lligams ni crec que els trenquinº s ense entrebancs / o El Pasqualet era un minyó tot ros. No s� pas quan el vaig con�ixer, puc dir a un col-legi d'aquests q ue el conec de sempre0 Va anar amb records del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevita­ ble capellÀ que. s'esfor�ava a_ser liberal, mentre la canalla cantava canfonetes l d'E� Llongueresº No crec que e� Pasqual en tingui mal recordo Va arribar al bat" xillerat amb fama ben guanyada de llumenera, pero mai no fou un bastaix de lli- � bres, sabia jugar quan calia, tot i que no arrib�s a davan del "Junior" com dos cosins seus i el Xavier Ruber�. Tampoc no era un bastaix de la pilota0 Encara que no-" se'n queixi, no s� pas si el col-legi va marcar massa en Pas· ' all� que vivia a casaº Una casa oberta, on hi en­ trava tothom, on tothom hi podia dir la sevao El minyonet que acabava el batxille \i:..ot;H, rat, desprn�'s d'escoltar (, es podia trobar escoltant qual. El va marcar � molt J' illll9 �¡,.�� m a 1r lubidrn · to tes les filosofies que es fan i desfano En Pep Calsamiglia anava aig�es avall pels meandres de la .... metafísica, el Gabriel Maragall s'enfilava sant Agustí amunt edir& passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en SÒria vin­ gut algun cop de Madrid les dei:x:.ava anar pel brac 1ros, i m�s pel broc grcis lea deixava ... anar el"Juan{n"Rubert� wli pare d'en Xavier, que ho · rebentava tot i un cop, enrabiat amb la mtisica del dia, ens va trencar ben trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de to�, des de sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a MaK Scheller, passant, tant de val, per l'inevitable Marx que comenpava a treure el nas entre aquells savis i vero­ lava fort entre els jove&. �3 Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus paresº En­ tre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va . .i a to�s .¡._'tica . �q, l'es�e . .. etica a l'' de jugar d, extrem dret per a ficar-se d eixar . � l els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va comen�ar economia i una altra carre�a ! que deu ser la de dret, ara no me'n rec o bl. Les va acabar totes dnes0 No \ �e.a { a , la impressicf de matar-s hi ben guanyada fam.a de llumenera. l . � � , , pero continuava amb la /') # Mentre els patriarques discutilen a la sala gran del cal Jordi i la Bas i, en u una habitació amb dues lliteres, dues taules, un parell de cadires, un centenar de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira èe fum, els minyons as� seguts a terra discutien i discutien i discutien. ' Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostalgiao En aquestes jo me les feia molt amb en Genís Maragall� en Jordiet, el Quico Vila i en Jaumet Lor�s. En Jaumet, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carism�tica que soni1ia arreu. El trobave.tlt a la taula de "El Cie1rvo", a les catacumbes dels; "felipes" i a les altres bataneres que fressaven amb en . Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren mis jov&e, quedaven una mica ..e.,.."' r e1 sa . 1 feien la seva0 De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtesº Un dia, a casa mateix� vaig trobar la colla discutint de capellanso El que tenia el cap mis calent� "y de cuyo nombre no quiero acordarme", etzibava: -Quan fem la revoluci6, els capellans an/ carqd.es no costar se:rsa una \ �"'ª"' � nosaº Els capellans g � i gaire d'esbandirº Els que ens faran nosa de deb� seran els Ballarins .• Em pregunto si fora lícit acusar el Ballar{n de marieta per a desopres· tigiar-loo Sabia que era un discussió acad� mica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dirs -Tots sabeu que jo no s6c marieta, penjar-m'ho f6ra una mentidaº Ning� no pot �cs de mentides. I m'&º Suposant que jo fos marieta, vosaltfer revolucions � tres sou amics meus, i ni per a fer la revolució no us podrieu.vendre un amicº Si la revolució ha d'èsbandir les amistats m's val que plegueuº En Pasqual em v� dir amb la mitja rialleta: -Pepe, tens ra6o Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'atu· � raria discussions acad�miques. I va trobar l'Urendaº E� Jos� Ignacio Urenda ¡ venia de Valladolid, fill d'un militar de la rep�blica mortº A casa seva vivien ben pobres, per'ò no en parlava maiº Era arborada a cada paraula que li venia M un miny6 menut, nerviós, amb una passi6 ¡}A.l( )mina "tan ancha como Castilla"º ·¡ En els remolins de la conspirativa, mentre els uns cantaven al Palau els � altres feien comit�s i subcomit.�s a les vores dels "xinos", l'Urenda era la "praxi" dels 11felipe11.110 T yFLP,"frente de liberaci6n popular"0 Quan va p assar una temporada a la presó i una altra a la "mili" del S'Ahara, els felips van aflacar, quan va tornar-ne els felips tornaren a treure el nas. �L�ürenda va trobar els dos minyons i amb la seva angelical mala bava els va engegar tallant: l -Tu, Xavier, no. passar�s de 11profesi6n :sus matriculas de honon" o Tu, Pasqual9 ets una altra cosao Menat per l�renda, el Pasqual va entrar a la política de partit. Pen� el cas­ tell� va donar molt mis alí. futur alcalde, li va donar una fidelitat gairebl mís­ tica i un punt d'utopia sense el qual la política 6s impossible, ja que la pol{- ' �'> tica, mis que l'art de les coses possibles11s la gracia de:Jli'\impossibleso Ara l'Urenda no &s a l'escambell, ningd no en pal · lao PerÒ l'alcalde sap prou qu� ha rebut 0na 1' li; l so f L 'Mª s de les m6s belles persones que s'hagi trobat a la vora., sa l v.;i. 1-. l.'Urani.da va 8 uzàaz en Pasqual de la picaresca pol:!-Uca, perque � al costat dels que s la jugaven hi havia la pica,.-esca., Un dia la poli va dur al {?alau de Justícia unes colles d'estudiantso G1.V•cr1o1 tenir ordres de fer � �' el fet 6s que els estudiants presos es pogueren barrejar amb els familiars i dos \c-;i.�� d'ells anaren a fer el .... a un bar d'apropo Quan en tornaren, la poli ja havia , tancat les port.es del " cuartelillo" i els. dos minyons \tingueren \fein.Al a conv'èn er l a guàrdia .. que ells eren ' dels derinsJ .. En aquestes, el Pasqual entrava i sortia de casa a les hores mis estranyes0 \)>e.vi' D 1 tenir nom de guerra i to�, � Íllll no sempre� bonhomi6s, proper i amb a, • s&. Quan el trobava era el Pasqualet de �umor � de raig fi que gasta � la mara­ gallada. Com que mai no he estat ficat a cap pol{�ica, no podr a dir qu� feia el noi• .,.... Un cop q, J vaig\J;"S•-r· " HL 1 profeta: l•' 7 -En Joan Revent&s ser� el cap del socialisme catal� .. liR: � 1 · aqac'.Wseep �n Revent&s era el cap del MSC amb quatre gats, quatre gats i la � mosca v ronera de la Nrtria Bozzo., � Ja sabeu com ha anat la hist�ria0 Tot prepara�t la hist�ria, en Pasqual continuava la conspirativa0 �o tl � •'esperit de conspirador·, ho feia perque s'hi sentia obligat. Se sentia obligat a passar hores de por d'una banda a l'altra, hores i hores a les fosques amb la poli al darrera i nomis una mica d'esperanfa al davant., I així es va casar. La Diana Garrigosa tambl t& besavis a Matadepera, a la ca­ sa que duu el seu cognom., Em sembla que la Diana fa alguna cosa d'aquestes qae en diuen imform'àtica, per� &s normal., Sempre ha fet costat al seu home, i a hores d'ara, quan li arriba a casa amb la vara de batlle, ..i.ii11. con­ tinua normal i planera sense urcs d'alcaldessa., La Diana i el Pasqual tenen tres fills, dues noies i el noi xic. En Pasqual sap fer la cuina i, quan era temps, sabia treure les caques dels nadons, prepara­ va el "pelargon" i vestia els menuts. Feia enternir veure aquella parella amb q_ jaj espigada, la quitxalla iun::MiNt., ..Aira\la tene No s6 pas s la gran deu voltar els setze anys. �� Pasqual t& temps de fer la cuina, \ de tant en tant; l a !'Empordà i agafa el:.-. �avee. Em temo que no en sap gaire. ',se'n va �5 Quan encara er�• a la conspiratÓria, en Pasqual va marxar amb la família als \«ca111"a ....., �stats Units0 �o s' ben b' que hi feia, dosa ·a remenar economia a gavadals en una d'aquelles universitats americanes tan universit�rieso Quan en tornaren, cap dels c, de la "llmerican way of lif&" º Pell'�, d es de. )lb.aagall , Garrigoses no tenia /l.U \ 4 l lavors, en Pasqual diu que Nova-rork 6s la ciutat que m6s s'estima despr's de Barcelonao Tornat a casa, el + nost�e home va continuar amb la pà.l{�ica i va entrar a tre­ D c. 111-. ' , - l una oficina d aquelles tan tecntques que fer-ho e":':.f ballar a ca la 6iutat0 �e -(UQ;"' c;ilH' e--'\ -lY<ÏC.Vl ;!i'JC� quedar b6o .._.:¡n Pasqual va esverar deix'== arraconades i nom's [ JL' 1 • l ., ' el galliner lfllllll perque tingu& la gosadia de fer allo que ningú no fena: treballava. 'l'reballava tant que ' ' F ; un senyor ' ¡ �� V � ' -1 em va lloar la fei- na del Pasqualeto Era un senyor important{ssim de la 11Presidence de la !tepublique que parlava un francès d'allò tan francèsº Quan li vaig dir que coneixia "monsieu Maragàll" em va perdonar una mica el meu mal fran'è'es. Entre conspirat�ria i ajuntament, es va acabar la conspi­ ratoria 1' va canviar l'ajuntament l ... i va comen9ar la política que coneixeu prou i .. no vull pas esclofollar. Despr6s de le primeres eleccion s, en Pasqual va dir als seus pares l -� �'ha ' J l 1 • ' f ¡ ¡ g · una dita que el retrata: acabat la guerra civilo Els que hem viscut la guerra, sigui a la trinxera que sigui, encara no ens hem fet pagues de c�m,la gent nascuda m6s tard esperava que ens oblidesssim de les ma tances, \t.c..-tAc.Sf' l'» .-� a caminar en pau. · l l la pudor de polvora triomfant o ven�uda i "99 comencessim Tant de bo tots e·ls polítics cregue'ssin de cor, com ho creu el batlle de 'iuta que s'ha acabat la guerra civilo J i ,,.11c1tc\xo � aixl\ • aquesta not{ci mistosao + Volgudament no he parlat de la posici6 política lllld llllill9 el batlle, ........IÍIÍIZl.. llill •Nom6s he volgut parlar-vos d'un amic que ho ser! sempre0 Si hagu6s de remarcar un tret d'en Pasqual, remarcaria la seva tendresa,. Tenap en el treball, amb un punt just d'utopia contrastada pel pragmatisme dels econom istes, amb: la duresa d'una feina que li ha tocat sense cercar-la, s6 que sempre "fc .. .,i.,.._ ' \\ Ser& menut,,. 1 •C i que mai no perdr� ..,.e1 J som.riure infantívol que li conec de� Josep M,. Ballarín Monset,. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: notícia amistosa Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Alcaldes Família Description An account of the resource Mecanoscrit original de l'article de Mn. Ballarín per ser publicat al diari Avui, en motiu de l'accés de Maragall a l'alcaldia de Barcelona. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Relation A related resource En el document original hi ha també la versió manuscrita de Ballarín. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/26/portada_pm_pensament_accio.jpg 9f76946d18f1c843be11e8baab060fd7 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensament i acció Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788482648231 Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tingut una presència activa en la vida política a Barcelona, Catalunya i a Espanya durant més de quaranta anys. Aquesta irradiació l'ha projectat com una de les figures catalanes contemporànies de rellevància internacional. Conegudes com són algunes de les seves actuacions i manifestacions públiques, en canvi no comptem encara amb una valoració prou completa que ens permeti copsar la seva figura en totes les seves dimensions. Amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa del seu pensament i del seu projecte, aquest llibre aborda una sèrie d'eixos decisius enla seva trajectòria: l'acció política com a eina de canvi social; la ciutat i el territori com a espai d'intervenció pública; la visió d'una Catalunya projectada cap a Espanya i Europa; les polítiques de govern com a producte d'una obra de conjunt; i els Jocs Olímpics del 1992 com a paràbola d'una experiència pública reeixida. Aquesta revisió de l'obra i les reflexions de Maragall ens revela la vigència de les seves idees i intuïcions i, sobretot, la continuïtat de les seves preocupacions principals, tant en l'escenari polític més proper com a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona License A legal document giving official permission to do something with the resource. Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059">https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2795/pasqual-maragall_7c7c21e7_500x760.jpg e3caa86aa5d8602ead99bb10687d8f83 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensamiento y acción Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Santos Mosquera, Albino (trad.) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Type The nature or genre of the resource Monografia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Description An account of the resource 528 p. Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tenido una presencia activa en la vida política de Barcelona, de Cataluña y de España durante más de cuarenta años. Esa irradiación lo ha proyectado como una de las figuras catalanas contemporáneas de relevancia internacional. Son bien conocidas algunas de sus actuaciones y manifestaciones públicas. Y, sin embargo, no contábamos aún con una valoración suficientemente completa que nos permitiera comprender mejor su figura en todas sus dimensiones. Con la voluntad de dar a conocer la riqueza del pensamiento y del proyecto de Maragall, se abordan en este libro una serie de ejes decisivos en su trayectoria: la acción política como herramienta de cambio social; la ciudad y el territorio como espacio de intervención pública; la visión de una Cataluña proyectada hacia España y Europa; las políticas de gobierno como producto de una obra de conjunto; y los Juegos Olímpicos de 1992 como parábola de una experiencia pública exitosa. Esta visión de la obra y las reflexiones de Maragall nos revela la vigencia de sus ideas e intuiciones y, sobre todo, la continuidad de sus preocupaciones principales, tanto en el escenario político más cercano como a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available RBA Libros Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788490567791 License A legal document giving official permission to do something with the resource. <span>Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117</a><br /></span> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2612/Pasqual_Maragall_Politica_Prosa.pdf bedf02e396d790d0229cb06c521654e2 PDF Text Text   QUI SOM? SUBSCRIPCIÓ POLÍTICA ACCÉS SUBSCRIPTORS EDITORIALS LA REVISTA CONTACTA EL DOSSIER PLAÇA OBERTA PERSONES  BLOG  CULTURA  SUBSCRIPCIONS ÀLBUM SOCIETAT ACCÉS SUBSCRIPTORS  NÚM. 0 PENSAMENT PROPI Pasqual Maragall Jordi Mercader | 17 Setembre 2018 Pasqual Maragall a una conferència a Elx el 2008. © Manuel Lorenzo / EFE. ¿Q uè diria Pasqual Maragall de seguir en política? Aquesta és una pregunta sense resposta, que no l’ha de tenir per no caure en la indecència, com deia Ernest Maragall �l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció Exterior del Govern de Quim Torra. Les posicions polítiques de Pasqual Maragall responen a un pensament ideològic divulgat a bastament, a una tradició familiar, a unes circumstàncies històriques determinades i a unes experiències de govern ben presents. Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una oda inacabada que es pot rellegir però no concloure. «Només hi ha una cosa gran, i aquesta és l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només hi ha una cosa més gran encara: la unió d’aquest poble amb d’altres per formar un sentiment més poderós. I aquesta unió requereix, més enllà dels textos constitucionals, un esperit constitucional de lleialtat per part de tots». Això va dir a l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de 1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur, rematava aquesta declaració de principis amb una advertència signi cativa: «Però cal unirse per pròpia voluntat, no pas perquè t’uneixin». Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del combat contra el nacionalisme esdevingut metàstasi estatista, no s’ha estat mai de proclamar-ho. «El que més ens preocupa als catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid). �La segona cosa que ens preocupa és el nostre. Per aquest ordre». La constatació de l’efecte perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos nacionalismes sobre el país és permanent. El 1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia assegurant que «Catalunya és una realitat torturada des de fora i per nosaltres mateixos». El catalanisme és el seu nacionalisme, Autèntic partisà però no pas un de la unió en la nacionalisme més pluralitat i del sinó un nacionalisme determinat, tal com ho explica al pròleg del llibre del seu combat contra el nacionalisme esdevingut amic Xavier Rubert metàstasi de Ventós titulat De estatista, no s’ha la identitat a la estat mai de independència. Un proclamar-ho. nacionalisme determinat que sempre procura denominar pel seu nom propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà més que en la perfecció del seu objectiu especí c, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la �unió, com volen els federalistes, més que no pas en la separació». Un vespre de 2005 a Galicia, en un auditori a vessar, es preguntava en veu alta i de forma retòrica «¿és possible a la vegada el ple autogovern de Catalunya i formar part activament de l’Espanya democràtica i plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És possible, i no només possible, sinó que únicament per aquesta via té sortida Catalunya. I crec sincerament que únicament per aquesta via té sortida Espanya». Maragall estava fent un tour per les Espanyes per intentar explicar allò que molta gent no volia entendre o pretenia confondre interessadament davant la proposta del nou Estatut. Els contraris a aquella operació amb sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va recordar en una sessió del Senat per desfer malentesos, proliferaven per al seu disgust, alineats en acusacions contradictòries, per defecte els uns i per excés els altres. «Això és el que Europa espera de nosaltres: el modelo catalano dels italians, el Barcelona model dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la unió, com �volen els federalistes, més que no pas en la separació». Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de l’Espanya o cial, davant el socialisme governant, va descriure en un paràgraf de tres frases contundents la intencionalitat del nou text. «L’Estatut que pretenem no és una dissimulada declaració d’independència. Com tampoc és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas, una lliure declaració d’interdependència». La lliure declaració d’interdependència era la seva fórmula habitual per referir-se a l’opció determinada que proposava que els catalans assumissin lliurement. Una formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. En el seu argumentari, la llibertat de decisió estava incorporada i reconeguda en el referèndum estatutari, tal vegada per això no ho explicitava com un dret a reclamar, sinó com la repetició d’un exercici ja practicat l’any 1980. Fundadors subscriptors: més que lectors, actors disposats a canviar les coses. SUBSCRIPCIONS Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat solemnement al Parlament en la sessió d’investidura amb aquestes paraules: «L’Estatut que volem és una lliure declaració �Parlament de Catalunya. 2003. Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep Lluís Carod Rovira al debat d’investidura. © Andreu Dalmau / EFE. d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que, avui més que mai, ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici d’aquesta decisió lliure sobre un text ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel Parlament al setembre de 2005, no seria un passeig de ors i violes. Maragall no va haver d’esperar a palpar- La lliure ho la tardor d’aquell declaració any per poder d’interdependència descriure amb antelació el viacrucis que hauria d’arribar més tard. era la seva fórmula habitual per referir-se a Ho va fer el 2003, l’opció que davant la cambra proposava que catalana. «Si els catalans �Catalunya deixa de assumissin provocar recels, si lliurement. Una Espanya deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah! aleshores ens en podem sortir; si el que impera és formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem be», es pot llegir al diari de sessions del Parlament. La transcripció del discurs d’investidura recull també, entre remors de veus dels presents, el seu pla davant una eventual reacció negativa al projecte. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, de la callada per resposta… mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit», així va parlar als diputats abans de xar la seva posició en el supòsit d’una repetició dels antecedents. El seu pla B era aquest: «En cas de dilació indeguda en la tramitació, en cas de no presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva del resultat nal en el bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se mitjançant un �procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat, sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament». El drama estava servit, atès que la seva presumpció es va complir gairebé l per randa, inclosa una traca nal del Tribunal Constitucional l’any 2010. Tanmateix, en aquells moments, la seva batalla principal era i és contra el general Eisenhower, àlies familiar d’un neuròleg alemany de nom maleït que sempre s’ha resistit a pronunciar. Ningú va fer seva l’opció de portar a referèndum l’Estatut original. ¿Què hauria fet Pasqual Maragall a partir de 2010?. La pregunta que no es pot respondre és políticament seductora, però malauradament impròpia. Només ens podem re ar del seu llegat i de les seves formulacions de futur, que, tot sigui dit, sovintejaven. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, de la callada per resposta… mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit». �En una intervenció a Nueva Economía, l’any 2005, va resumir la seva visió constitucional del vell contenciós català: «Entenc que el 1978 l’essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i el País Basc renunciaven a exercir el dret d’autodeterminació a canvi d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a l’alçada del que s’havia aconseguit amb els estatuts de la Segona República». Feta aquesta interpretació del pacte, va concretar l’aspiració subsegüent: «Ara, el nucli del pacte constitucional renovat hauria de consistir en què les nacionalitats històriques acceptin la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l’equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials». En d’altres paraules, el reconeixement com a nació, no citat en aquesta argumentació concreta, perquè les frases no poden ser in nites i ho citava a la següent. Dos anys abans havia dit a Madrid, just a la vigília de la presentació de les bases del nou Estatut, «no passa res per reconèixer la fatiga dels materials constitucionals i estatutaris… nosaltres proposem el pacte permanent del catalanisme amb l’Espanya democràtica, el pacte federal que proporciona un horitzó estable als autogoverns; viable si a Catalunya �es renova el pacte catalanista i aquest s’expressa de forma unitària, viable si es recupera i renova una idea plural d’Espanya». Això era l’any 2003, però podria haver estat dit ahir, especialment pel que fa als condicionants d’unitat política del catalanisme i l’exigible recuperació de l’essa nal de les Espanyes per fer possible cap avenç. No es va descuidar Maragall en aquella conferència del compromís de lleialtat federal a prendre per part de Catalunya, en el cas de ser acceptada la renovació constitucional que hauria de reconèixer-la com a nació amb autogovern ple en una Espanya plural, federal. Sempre ha tingut present la lleialtat. «Si ho plantegem», va insistir un dia al «Nosaltres Palau de la Música, proposem el «se’ns demanarà pacte permanent legítimament que Catalunya respecti les condicions d’estabilitat del del catalanisme amb l’Espanya democràtica, sistema, és a dir, que viable si a no hi hagi el que en Catalunya es d’altres nacionalitats renova el pacte i regions del món catalanista i federal, que aquest consisteix en què, en cada contesa electoral, en funció s’expressa de forma unitària, �dels resultats que viable si es puguin considerar- recupera i renova se medianament favorables per a les forces partidàries de una idea plural d’Espanya». la secessió o la independència, es plantegi l’autodeterminació i la consulta autodeterminista». Maragall ha conjugat el seu propòsit catalanista i el seu esperit federal amb variacions diverses, provocant reaccions idèntiques, enervades, aquí i allà. Tant és que ho fes en prosa poètica o en discurs periodístic. «L’adéu Espanya s’ha de reconsiderar. La mare Espanya, també. Espanya serà la nostra lla o no serà», va deixar anar en una ocasió i es va obrir el cel en una inoblidable tempesta de crítiques. Molt poques ànimes acceptaven, i accepten, pací cament la idea de situar Catalunya a la cabina de comandament d’Espanya, el que no va impedir que ho repetís moltes vegades. El seu objectiu polític va ser formulat de forma impecable, blindant-lo d’interpretacions de part, en un article periodístic a La Vanguardia, titulat Sostiene Rubert o Això és un diàleg, continuació de la seva antiga polèmica arran del llibre ja citat de l’amic independentista. Aquesta és la descripció de la seva dèria: «Convèncer l’Espanya central i sobretot l’Espanya profunda dels nostres sentiments �positius envers elles, però sense necessitat de recórrer realment a una construcció política virtual, com la seva, difícilment creïble i en realitat innecessària, excepte per la nalitat pedagògica d’una millor comprensió dels fets». «Convèncer l’Espanya central i sobretot l’Espanya profunda dels nostres sentiments positius envers elles, però sense necessitat de recórrer realment a una construcció política virtual». En el seu estira i arronsa amb l’estratègia independentista de Rubert, Maragall es rea rma en la fe en el seu posicionament i en els dubtes que li provoca l’altra via. «Atès que jo crec que aquestes coses hi ha molta gent a Espanya que les entén, tinc la con ança que més aviat o més tard s’imposarà la raó. És més, si m’imagino com arribar al mateix resultat des d’una Europa en la que les nacionalitats (Escòcia, Llombardia o Catalunya) puguin parlar com estats, no em surten els comptes de quan això podrà ser. Perquè aleshores a més de convèncer els espanyols, o al menys desarmar els seus arguments, haurem de convèncer els europeus, que no són uns angelets… els europeus no estan per bromes. El millor que �poden fer per nosaltres és, en efecte, anar relaxant la contundència del principi de sobirania, anar reconeixent l’existència dels pobles d’Europa que no són estats. Anar-los donant canxa. Tots entenem que d’aquí a 20 anys Baviera no comptarà menys que Malta. El que no sabem és com». L’any 2003, molt abans de la creuada contra l’Estatut i de les conseqüències del malbaratament d’aquest intent -probablement la darrera carta enviada des de Catalunya a l’Espanya plural- Maragall va fer un exercici de prospectiva del fenomen independentista davant una audiència poc amiga de cap reforma constitucional federal ni d’acceptar una relació bilateral entre Espanya i Catalunya. Hi ha una altra via, els va assegurar, la renúncia a Espanya, «la resposta independentista, basada en la convicció de la irreformabilitat d’Espanya, de la seva mentalitat col·lectiva i de les seves institucions. Seria la renúncia a gestionar la pluralitat per la insu ciència dels actuals instruments i, sobretot, per la percepció de que no és possible establir ponts si en una de les ribes no hi ha ningú disposat a avançar el tram que li correspon. És una proposta fàcil i contundent, però que es va desenvolupant amb creixent so sticació. Es tracta d’una posició minoritària, l’atractiu de la qual pot anar creixent en un context d’hostilitat». �No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte polític està elaborat a partir de la il·lusió per damunt les recances històriques, sense opció al defalliment en la persecució de la seva veritat, obviant exabruptes i estridències dels adversaris. El 2005, quan hi havia més independentistes que el 2003 i menys que el 2018, el president Maragall a rmava a l’auditori de la Pedrera: «Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d’existir amb vida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços». «La meva veritat», sostenia mentre defensava a capa i espasa l’Estatut que estava elaborant el Parlament, «és que Catalunya serà in nitament més forta conduint Espanya que soleta a Europa. Catalunya en una Espanya federal i tranquil·la pot molt més que anant per lliure». Davant els romanços, ha rea rmat contínuament el seu axioma. «Partim del principi de que som diferents i volem anar junts. Aquesta és la realitat d’Espanya. Aquest, i no cap altre, és el sentiment de comunitat, la identitat compartida que ens de neix». Així de taxatiu es mostrava a Granada en aquella ronda de conferències abans esmentada, �aquell tour per «convèncer Espanya de la seva miopia». El nal, proposat una i mil vegades, del seu camí és conegut: Catalunya estat federat en una Espanya federal; mai va caure en la ingenuïtat de pensar que aquest camí seria planer. Podríem sospitar que gairebé sospirava que no ho fos, de senzill; preferia un camí so sticat, ple de revolts i girs tàctics, segurament per poder-lo recórrer amb la seva passió habitual. Paradoxalment, defensava que el seu nal pel vell contenciós es podia bene ciar del camí proposat pel seu rival intel·lectual més apreciat, Rubert de Ventós, al qual li reconeixia «la ironia mortífera, tremendament efectiva», de suggerir justament la independència «per recrear una interdependència mai abjurada i no una sobirania ja inexistent (per sort?, per desgràcia?), en un món on ja no hi ha sobirania; és el camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adversari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i alleujament de l’estat -així, en minúscula-, a la seva reconstrucció en les escales apropiades, que serien diverses per a cada funció. Millor per que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara el federalisme homogeneïtzador, que no �buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant». No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte polític està elaborat a partir de la il·lusió per damunt les recances històriques, sense atendre a l’adjectiu impossible, sense opció al defalliment en la persecució de la seva veritat, obviant exabruptes i estridències dels adversaris. «No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però jo no penso perdre més temps ni amb aquells que m’han acusat i m’acusen, justament a mi, d’haver-me convertit en perillosament nacionalista o de voler dinamitar l’Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid». Així parlava Maragall, poques setmanes abans de deixar la Presidència de la Generalitat. Comparteix la publicació    Sobre l'Autor/a: Jordi Mercader Analista d'actualitat a diversos mitjans de comunicación. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL local The URL of the local directory containing all assets of the website <a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a> Enllaç (URL) <a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: què diria Pasqual Maragall de seguir en política? Creator An entity primarily responsible for making the resource Mercader, Jordi, 1956- Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Anàlisi rigorós a partir dels textos i paraules de Pasqual Maragall, durant la seva trajectòria política. El periodista i excol·laborador de Maragall, explica amb rigor i exactitud, què va dir Pasqual Maragall sobre Catalunya i Espanya, a partir dels seus textos i paraules, advertint sobre la temptació indeguda, de plantejar què diria avui. Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Federalisme Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-09-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/568/llibre_senseprotocol.jpg 28f6f0c447008e94e84f3b39def1a444 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: sense protocol Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fotografies Acció política Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Álvarez, Pepa Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Rafael Campalans Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Rights Information about rights held in and over the resource Els recursos obtinguts de la venda d'aquesta publicació seran destinats a Alzheimer International-Fundació Pasqual Maragall. Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Description An account of the resource Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. Abstract A summary of the resource. Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/580/llibre_rebeldepoder.jpg b7313882940d2c55680ac9874c075930 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: un rebelde en el poder Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Barcelona Acció política Alcaldes Barcelona Description An account of the resource Biografia no autoritzada de l'aleshores alcalde de Barcelona. Creator An entity primarily responsible for making the resource Febrés, Xavier, 1949- Rivière, Margarita, 1944-2015 Publisher An entity responsible for making the resource available Plaza & Janés Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991 Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/575/llibre_presidentsEnciclopedia.jpg e94ff1ce2ae406cd2b883297f05a4fb8 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall. Els presidents de la Generalitat de Catalunya [DVD] Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política President de la Catalunya. Generalitat Publisher An entity responsible for making the resource available Enciclopèdia Catalana Vernal Televisió de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource DVD Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Documental Abstract A summary of the resource. Col·lecció Els presidents de la Generalitat de Catalunya, 7 Sinopsi de l'editorial: La col·lecció és un recull de documentals emesos per Televisió de Catalunya amb la qual volem donar a conèixer una visió completa de la trajectòria de cadascun dels Presidents de la Generalitat i del moment en què van desenvolupar la seva tasca. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3458/FMHP_00597.jpeg b697ee59a380c8656c96ce681189c9a3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 19/04/2005 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Moja Title A name given to the resource Pasqual MaragallA a la inauguració de l'exposició expo Qui és qui a les Lletres Catalanes Subject The topic of the resource Exposicions Escriptors catalans Quadres, gràfics, etc. Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2711/passant_comptes_2019.jpg d91154e4dd126a720e54f24572ff5733 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Passant comptes: memòries d'un economista al servei de les institucions Creator An entity primarily responsible for making the resource Morillas Antolín, Andreu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Economia Morillas Antolín, Andreu Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Govern alternatiu Govern Administració pública Description An account of the resource Primera publicació escrita de la col·lecció de Testimonis Llegat Pasqual Maragall. 203 p. Abstract A summary of the resource. Text a la contraportada: L'autor presenta una panoràmica de la seva dilatada carrera professional dedicada a diverses institucions del país. És un repàs a quaranta-tres anys, que abasten un període que va del final de la dictadura als anys del sotrac del procés independentista. La part central i més extensa del llibre està dedicada al treball d'Andreu Morillas, primer al costat de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, on es fa un repàs exhaustiu i intencionat de l'estratègia de Pasqual Maragall per a assolir el Govern de la Generalitat, la transició des de l'oposició al Govern i, finalment, la copiosa experiència de set anys de Govern, com a secretari d'Economia en els Governs dels presidents Maragall i Montilla. D'aquesta etapa de Govern, sobretot des d'un punt de vista sectorial, es pot apreciar l'extensa obra feta, poc airejada encara, però també hi són presents episodis singulars dels quals se'n ha parlat poc. Encara que a molts dels episodis d'aquestes memòries no els manquen tocs d'humor o ironia, l'autor no deixa de traslluir un cert desencís quan considera i observa el decaïment en l'obra de posteriors governs i el progressiu desprestigi de les institucions. PASSANT COMPTES és, doncs, un intent d'explicar més de quaranta anys de treball a diverses institucions del país, però també una veu crítica del recent desplegament polític i institucional de Catalunya. Bona part de les cent-quaranta pàgines dedicades a l'època parlamentària i a la col·laboració en el Govern de la Generalitat, permetran, sens dubte, donar testimoni i enriquir el bagatge de documentació i coneixement que constitueix el Llegat de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Text complet disponible a:<br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall Testimonis Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3245/FMHP_00384.jpg 323f3b968113dfa02b697e699a353323 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 27/05/2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Marroc Title A name given to the resource Passant revista durant el viatge al Marroc Subject The topic of the resource Presidents Ministres Avions Espases Relacions internacionals Marroc--Política i govern Maragall Mira, Pasqual, 1941- Mohamed Benaïssa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3248/FMHP_00387.jpg f31c02e62444a46a03882f5ffc7a6092 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 27/05/2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gadir, Marroc Title A name given to the resource Passant revista durant el viatge al Marroc Subject The topic of the resource Presidents Ministres Relacions internacionals Marroc--Política i govern Policies privats Maragall Mira, Pasqual, 1941- Mohamed Benaïssa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/5857/FMHP_03012.JPG 40884120913d231fd37d334c0621eb95 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 18/10/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Olot Title A name given to the resource Passejant pel carrer a l'Olot Subject The topic of the resource Arts plàstiques Cultura local Fira Política pública Maragall Mira, Pasqual, 1941- De la Fuente, Norma Família Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3002/FMHP_00141.jpeg 9fcf2900f87e0ac65213b759a5324f4b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 12/01/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Lleida Title A name given to the resource Passejant per Lleida amb l'alcalde Ros Subject The topic of the resource Comerç Economia Administració local Maragall Mira, Pasqual, 1941- Ros, Àngel, 1952- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3020/FMHP_00159.JPG b44850004a0e2fc9d29c8583142d61f2 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 06/02/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Carmel Title A name given to the resource Pel Carmel amb l'alcalde Clos Subject The topic of the resource Barris Política Pública Maragall Mira, Pasqual, 1941- Clos i Gimenez, Joan, 1945- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4489/FMHP_01636.JPG ebfd5faf59f8a72b348c3986f31c5095 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Title A name given to the resource Pel carrer a Girona Subject The topic of the resource Congressos i conferències Relacions internacionals França--Relacions exteriors Espanya--Relacions exteriors Carrers Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4490/FMHP_01637.JPG 732c1183a0eb254573ece5cbddcd41e3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Title A name given to the resource Pel carrer a Girona Subject The topic of the resource Congressos i conferències Relacions internacionals França--Relacions exteriors Espanya--Relacions exteriors Carrers Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4491/FMHP_01638.JPG 2b95fab5c513469d3a3dd69c1db3a50c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Title A name given to the resource Pel carrer a Girona Subject The topic of the resource Congressos i conferències Relacions internacionals França--Relacions exteriors Espanya--Relacions exteriors Polítics Assessors financers Carrers Maragall Mira, Pasqual, 1941- Calzada, Arcadi Obiols Llandrich, Margarita Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/942/perbarcelona.jpg 06522ff067960a04cb24b341695f33bd Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Alcaldes Acció política Model social Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Description An account of the resource 251 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Aquest llibre és un recull d'articles i discursos que Maragall ha elaborat els últims anys al voltant de tres grans temes: el fet metropolità (amb referències a l'olimpisme i al 1992), els temes pròpiament municipals i unes reflexions sobre Catalunya. Clou el llibre una sèrie de treballs sobre personalitats i paisatges. Is Part Of A related resource in which the described resource is physically or logically included. Col·lecció: Cara i creu, 52 Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 8429726098 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2660/1998_PerCatalunya.pdf 5a693b900a56e58f125b13e0a3dcd704 PDF Text Text �1 . PER CATALUNYA PSC �2 INTRODUCCIÓ El catalanisme polític ha estat un moviment plural com plural ha estat i és Catalunya. Tot i que en alguns moments de la nostra història els demòcrates i els catalanistes hem coincidit amb la defensa d’unes mateixes prioritats nacionals, com per exemple durant el període de l'Assemblea de Catalunya, el catalanisme polític des del seu mateix inici ha estat integrat per visions i concepcions diferents de Catalunya, del futur de la convivència dels catalans i les catalanes i de les prioritats de caràcter econòmic, social i cultural. De vegades s'ha volgut donar una imatge monolítica del catalanisme, però això no correspon a la realitat. Fins i tot, s'ha volgut identificar el catalanisme amb una única tradició política, la de caràcter conservador, en una afirmació que encara s’ajusta menys a la realitat. El pensament catalanista, i per tant el pensament que defineix els catalans i les catalanes com a membres d’un mateix poble i que proposa uns objectius col·lectius a assolir, pot remuntar-se tan amunt en la història com es vulgui. Però el catalanisme polític formulat a finals del segle XIX es composa bàsicament d’una vessant que insisteix en el caràcter progressista, democràtic, liberal, republicà, federal i laic del catalanisme, i d’una altra que ofereix una visió des de concepcions de caràcter més tradicionalista, religiós i conservador. Des dels seus inicis el pensament catalanista viu aquest doble origen: una orientació progressista, amb una forta petjada de Pi i Margall i el seu federalisme, i una altra de tipus tradicionalista fortament influïda per Balmes. Una i altra tradició responen a interessos i valors diferents i connecten amb línies polítiques diferents: per un costat el catalanisme és hereu del pensament revolucionari, de les revolucions liberals americana i francesa. La nació és considerada com una agrupació d'individus lliures i iguals, que gaudeixen d’uns drets inherents a la condició de persona humana, encara que el seu reconeixement només pugui realitzar-se encara dins d'un determinat àmbit territorial. Els individus han decidit viure plegats a través del pacte o d'un contracte lliure -la constitució, que expressa l'acord fundacional de la comunitat política per tal de regir la convivència de la comunitat- tot recollint dos trets essencials dels estats liberals: els drets humans i la separació de poders. La nació és el resultat d'un pacte entre subjectes lliures que acorden la convivència de la manera que creuen més adequada. La sobirania resideix en els individus, que passen de ser considerats només súbdits a ser ciutadans, amb drets i deures. És el concepte de nació política i aquesta manera de considerar la nació marcarà a fons el catalanisme progressista des de Pi i Margall a Valentí Almirall, des de Rovira i Virgili a Rafael Campalans. La nació deriva de la voluntat de les persones. Al costat d'aquesta tradició n'existeix una altra, hereva del tradicionalisme i que s'identifica amb el pensament contrarevolucionari estès arreu d'Europa, en especial a França i Alemanya. Aquesta tendència de pensament parteix de la idea que la nació és una realitat �3 natural, que s’identifica per posseir un esperit nacional, que es manifesta en una llengua i comunitat forjada per la tradició i la història. Les nacions estan vivificades per un esperit que els és propi. Aquest és el concepte de nació cultural objectiva, que no depèn de la voluntat dels individus que hi viuen. D’aleshores ençà les evolucions han estat òbviament molt grans i les transformacions que ha viscut el catalanisme com a conjunt han estat enormes, molt relacionades amb les que ha viscut Catalunya. La II República és inseparable del Primer Estatut, així com el final de la Guerra Civil amb el triomf dels franquistes significà la seva abolició, juntament amb la de la democràcia i de les llibertats. Al final de la dictadura, el catalanisme va trobar un moment de nova eclosió quan ara fa vint anys, a partir de la tasca d’articulació d’un ampli concepte de catalanisme i democràcia, que s’havia iniciat al voltant de l’Assemblea de Catalunya, s’aconseguiren dues fites d’importància cabdal: la recuperació de la Generalitat, sota la presidència de Josep Tarradellas, que entroncava amb la institució supervivent a l’exili, i l’acord del nou Estatut d’Autonomia de 1979. L’any 1980 les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya obriren un nou període per refer la Catalunya malmesa. Cal insistir en la importància d’aquests aspectes de la formació del catalanisme per recordar el caràcter plural de l’origen del catalanisme polític, en íntima connexió amb aquesta manera diferent de comprendre el país i de configurar la seva identitat. De vegades l’actuació dels catalanistes ha estat coincident, de vegades ha estat enfrontada. La iniciativa, segons les èpoques, ha correspost sempre a un o altre sector. Però sempre s’han influït mútuament i s’han manifestat hereus d’un tronc comú. Les aportacions dels uns i dels altres han esdevingut part substancial del dipòsit compartit de reflexió col·lectiva i d’afirmació d’identitat que les noves generacions han anat assumint com a substrat per tal d’afrontar la resolució dels nous problemes dels catalans i les catalanes i per expressar les alternatives plurals que els defineixen. Els socialistes i les socialistes ens situem dins del catalanisme i sintonitzem, de manera especial, amb la tradició de Pi i Margall, Almirall, Coromines, Martí i Julià, Seguí, Peiró, Rovira i Virgili, Campalans, Alomar, Comaposada, Maurin, Nin, Cornudella o Serra i Moret. Abans de Pi i Margall i d’Almirall trobem Narcís Monturiol, divulgador del socialisme utòpic d’Etienne Cabet, i promotor del moviment republicà federal i l'intent de la seva Icària. I hi trobem Anselm Clavé, també republicà federal, que organitza les societats corals, molt sovint espais d'expressió de les prohibides societats obreres. Cal recordar encara durant el Sexenni Revolucionari la figura d'en Josep-Narcís Roca Farreres, que propugnarà un catalanisme progressista. Un catalanisme progressista que restarà sempre molt vinculat a les incipients societats obreres i a l’organització del moviment obrer català. �4 El nostre catalanisme arranca d'aquesta concepció de la nació i de la societat en què el protagonisme correspon a la ciutadania. En ell hi trobem també la formulació d'un altre aspecte que serà decisiu en la definició del catalanisme progressista: l'orientació federalista. Ja en aquells moments el catalanisme progressista contemplava l'articulació federal com un projecte per a Espanya. La tradició del catalanisme popular i integrador continuarà amb figures tan rellevants com Josep Rovira, Josep Pallach, Ramon Fernández Jurado, Alexandre Cirici Pellicer, Pep Jai, Maria Aurèlia Campany, Paco Ramos, Cornudella, entre d’altres. Hem volgut citar aquests noms perquè ens cal rellegir la història del catalanisme polític des d'una perspectiva més global, popular i integradora. Aquest impuls dels sectors progressistes, obrers, socialistes i demòcrates fou fonamental durant la lluita contra la dictadura franquista i durant els anys de la transició. El catalanisme com a expressió que la defensa dels interessos de Catalunya significa la defensa dels interessos dels catalans i les catalanes va ésser liderat per les forces democràtiques i d’esquerres. El PSC va tenir un paper decisiu en la formulació del catalanisme polític de la dècada dels setanta i dels vuitanta. El restabliment de la Generalitat i el retorn del president Tarradellas en bona part es va produir per la insistència i per la voluntat dels socialistes. No és cert que el catalanisme sigui patrimoni dels conservadors, avui de CiU i en el passat de la Lliga Regionalista. Hem d'insistir en la tradició popular, federalista, obrera i republicana que ha ofert unes altres visions de Catalunya, i que de fet ha estat pionera del catalanisme polític. Així mateix cal evitar la confrontació simplista entre les dues concepcions de catalanisme. Tota realitat nacional és una realitat complexa en la qual s’entrecreuen elements d’una i altra concepció. En aquests darrers vint anys, però, s'ha produït un decantament del catalanisme polític cap a la tradició més conservadora com a conseqüència de la política realitzada per CiU des del govern de la Generalitat. Aquesta situació ha provocat l’allunyament d’amplis sectors populars del procés de construcció del nostre autogovern. Compartim amb Vicens Vives que la característica més específica de la psicologia del poble català és "la voluntat de ser". Ens cal, però, concretar-la. Hem d'acabar amb les ambigüitats i els essencialismes del discurs conservador que porten a la frustració o no condueixen a res. Catalunya porta massa anys de victimisme estèril, de confrontacions inútils, de mercadeigs que han afectat profundament la nostra pròpia imatge com a poble. Hem de proposar amb coratge i fermesa una altra visió de Catalunya. Hem de refermar la nostra proposta catalanista. Una proposta que lògicament es troba davant d’uns canvis de gran profunditat. El fenomen de la globalització ens afecta i ens afectarà cada dia més. La globalització és una dada de �5 la realitat, una dada nova però irreversible, i l’aproximació de l’esquerra a aquest fenomen no pot ser de rebuig. El que cal fer és analitzar-lo, veure quins efectes produeix, potenciarne els avantatges que pugui tenir des d’un punt de vista progressista i minimitzar-ne els inconvenients. Un món més ampli ens convida a treballar per viure amb harmonia i plenitud, amb tota la gosadia que els canvis reclamen. Ens convida a participar-hi tal com som, amb la nostra identitat, amb la consciència que només una societat sencera, que no oblida cap de les persones o sectors que l’integren, solidària amb tots els seus membres, plural en la seva expressió, pot fer-ho amb garantia de futur. Més que mai, en una etapa de canvi, ningú no pot ésser oblidat per la comunitat de què forma part. La injustícia i la insolidaritat provocarien la debilitació del conjunt. Catalunya té l’exigència d’adaptar-se a les noves relacions d’intercanvi mundial i de “saber viure la globalització”; és a dir, de saber afermar la seva identitat en el nou context. És un gran repte per a un país petit. Però sabem que podem i volem fer-ho. D’altra banda, la realitat d’una Unió Europea forjada en el darrer decenni és un signe esperançador d’aquesta adaptació al nou marc d’intercanvis. Però caldrà distingir entre l’Europa de tothom, la dels ciutadans i l’antiga Europa, la dels exclusius acords entre estats. Un dels aspectes més decisius del catalanisme polític es troba precisament en l’articulació del nou procés europeu i en la capacitat dels catalans i les catalanes de cercar-hi un paper rellevant i propi. Globalització i realitat europea són dos factors que ens han de permetre superar la vella i paralitzadora recerca d’una correspondència exacta entre l’estat i la nació. Ens trobem vivint ja uns canvis de gran magnitud. Vivim una veritable mutació de societat. I la primera responsabilitat de tot governant és situar el país dins el circuit del desenvolupament, no perdre la oportunitat de la revolució tecnològica. Aquesta revolució tecnològica, per altra banda, exigeix una reforma permanent d’estructures i planteja de manera aguda com competir i crear ocupació. La segona responsabilitat dels governants és que la revolució tecnològica es posi al servei de les persones, no les persones al servei de la revolució tecnològica, tot adoptant com a punt de referència els drets dels ciutadans. Els canvis socials i culturals que les noves tecnologies afavoreixen i l’explosió d’una societat de la informació cada cop més mediatitzada però també cada vegada més lliure, demanen una reformulació política que tingui en compte els riscos de la concentració del poder en centres de poder que no es basen en la legitimació i el control democràtics, però que a la vegada es faci ressò de les possibilitats esperançadores d’una participació ciutadana més intensa que aquests nous instruments provoquen. La Catalunya del segle vinent viurà dins un món cada vegada més interdependent. La nostra proposta catalanista ha de permetre desplegar la nostra identitat pròpia i afavorir que Catalunya tingui un paper més actiu en la construcció d’un món més just i lliure. �6 La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos: . Catalanisme és autogovern. . Catalanisme és integració i cohesió social. . Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa. �7 1. CATALANISME ÉS AUTOGOVERN L'element central del catalanisme polític és la voluntat d'autogovern del poble de Catalunya. El fet nacional s'expressa per la voluntat del poble de Catalunya de constituir una comunitat política diferenciada que decideix en última instància per si mateixa sobre els aspectes fonamentals de la seva identitat col·lectiva. És aquesta la característica essencial del catalanisme modern. Som una nació perquè avui i aquí els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya volem ser-ho i aquest fet es tradueix en l'aspiració a autogovernar-nos a través de les nostres institucions. Això significa tenir l'ambició d'eixamplar el màxim possible la nostra capacitat per decidir per nosaltres mateixos en els diferents camps de l'activitat pública i reforçar la identificació del poble de Catalunya en les seves institucions d'autogovern. Tota realitat nacional és una realitat complexa. El que afirmem és la primacia de l'autogovern com element constitutiu del fet nacional. Això vol dir que la nació és allò que expressa la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes. No és el poble que està al servei d’una idea de Nació abstracta, sinó la nació que està al servei del poble. Però vol dir alguna cosa més. Vol dir que el catalanisme es mesura sobretot pels graus d'autogovern que puguem assolir. El vigor i la força de la realitat nacional catalana està en relació, abans que res, amb la capacitat que tinguem per decidir per nosaltres mateixos sobre les qüestions que fan referència a la nostra vida col·lectiva. Des d'aquest punt de vista, les relacions CatalunyaEspanya i la inserció precisa de Catalunya dins l'Estat Espanyol és una qüestió central del projecte catalanista, perquè, ara juntament amb Europa, és el marc on caldrà adequar el nostre nivell d'autogovern. Cal que siguem conscients que l'element essencial que tenim plantejat en el futur del nostre país no és la qüestió abstracta de la sobirania. En un món d’interdependències, allò que cal és enfortir i precisar els continguts polítics del nostre autogovern, en llenguatge i conceptes propis de la realitat sociopolítica del segle XXI i molt particularment en la perspectiva institucional i coherent de la construcció europea. Estem, de fet, en un procés de reformes, de recomposicions i de renúncies de sobirania. El debat central de la sobirania avui no radica a assenyalar qui pot exercir-la plenament, és a dir, quin és l'àmbit territorial que en té la potestat, en última instància, per constituir-se en comunitat política i, per tant, per decidir la seva existència independent o la seva integració dins d'altres realitats polítiques. Aquest no és el debat central perquè de fet formem part de realitats polítiques plurinacionals, en les quals ja no hi ha la concentració exclusiva del poder nacional en una sola instància de govern. Des d'aquest punt de vista, la capacitat de decisió, i si es vol la sobirania, és compartida pels diferents nivells de govern. Les dues qüestions essencials que hem de decidir són, per una banda, quina és la distribució territorial del poder polític a què nosaltres aspirem i, per altra, com es fa conciliable �8 l'existència de diferents realitats nacionals amb la integració de totes elles en sistemes polítics descentralitzats. Si l'element essencial del nostre catalanisme és l'ambició d'autogovernar-nos, la determinació dels continguts polítics de l'autogovern esdevé la qüestió central. És en aquest punt on el federalisme és un punt central de referència. El federalisme ens ofereix el millor model en què inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de Catalunya, tenint en compte que aquest autogovern haurà d'exercir-se en un marc polític complex caracteritzat per l'existència de diferents nivells de govern (l'europeu, l'estatal, el català, el local) i en el qual cada un d'aquests nivells disposarà d'uns determinats graus de poder polític. Més endavant ja entrarem en el federalisme; però cal insistir en el fet que el federalisme ens interessa més per la qüestió dels continguts polítics de l'autogovern que no per la qüestió de la sobirania. Des d'aquest punt de vista, a més, tampoc ens seria fàcil trobar punts comuns entre els països federals Nosaltres hem d'afirmar la vigència del pacte constitucional com un pacte, tant entre ciutadans com entre territoris, que suposa una afirmació i una doble renúncia. L’afirmació que democràcia i autonomia estan indissolublement unides a Espanya, i en concret que l’autonomia de Catalunya ha anat sempre lligada a l’existència de democràcia a Espanya. La renúncia de la democràcia espanyola a imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari, i la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència. En aquest context, l’objectiu essencial del catalanisme ha de ser més el de reforçar i ser ambiciós en els continguts de l’autogovern que no el de plantejar el debat de la sobirania. Com recordàvem en la introducció, el catalanisme polític és plural. El catalanisme és el denominador comú de diferents formacions polítiques que, amb plantejaments diferents quant a model de societat i a projecte nacional, comparteixen en canvi una mateixa voluntat per a fer efectiu l'autogovern de Catalunya. El caràcter plural del catalanisme no significa que hi hagi d'haver diferents projectes catalanistes. Significa, per contra, que no totes les formacions catalanistes pensen el mateix respecte a la manera de resoldre els problemes bàsics de la societat catalana. Per això, la confrontació política entorn dels temes programàtics i de model de societat ha d'anar acompanyada per la voluntat de cercar una unitat bàsica de les forces polítiques catalanistes respecte a les qüestions que fan referència als continguts polítics de l'autogovern, tot i reconeixent les diferències derivades dels models diferents de configuració de l’Estat. El fet que aquest autogovern vulgui ser exercit per a aplicar polítiques diferents -i fins i tot contradictòries- no vol dir que les forces catalanistes no puguin tenir un interès comú a aprofundir l’autogovern al màxim. Respecte a les qüestions que fan referència a l'autogovern cal assolir el màxim nivell d’unitat. Aquesta unitat és complementària del caràcter plural del catalanisme, precisament perquè el �9 catalanisme no és patrimoni de cap formació política en concret, sinó de totes les formacions catalanistes en conjunt. La vida política catalana no estarà plenament normalitzada mentre el tema central de la discussió interna entre les formacions polítiques de Catalunya continuï estant vinculat a les qüestions que fan referència a l'autogovern. Aquests temes són bàsics, certament. Les relacions Catalunya-Espanya i el contingut polític de l'autogovern seran durant molt temps encara el tema central del catalanisme, tot i que no haurien de ser temes de confrontació sinó més aviat d'acord. La línia divisòria dins de la política catalana ha de situar-se sobre les qüestions de programes i polítiques, sobre la forma concreta d'exercir aquest autogovern per opcions polítiques de signe diferent, no sobre l'abast i el contingut de l'autonomia. De fet, però, des de l'any vuitanta la vida política catalana ha estat marcada per aquest debat. Hem assistit a la voluntat d’apropiació del catalanisme polític per part d’una sola força política, i això ha situat el debat polític a Catalunya entorn de la qüestió del catalanisme. Aquesta situació no és la desitjable. La història ens passarà la factura dels intents de CiU d'apropiació partidista del catalanisme. Això no ha fet cap bé al país. CiU ha renunciat als objectius de país per propòsits partidistes. Ha tendit sistemàticament a excloure del camp del catalanisme aquells que no compartien els seus plantejaments de partit. L'autogovern no pot ser excloent, sinó que ha de ser integrador. No només per una raó de principi, sinó també per tal de poder-lo reforçar i aconseguir que arreli al màxim en el si de la societat catalana. Un catalanisme basat només en els aspectes lingüístics i culturals corre el risc d'excloure dels seus plantejaments una part important de la societat catalana, que no té el català com a primera llengua. Dir que per ser catalanista cal expressar-se en català i estar impregnat de la cultura catalana és excloure avui del catalanisme el 50% de la població. És, doncs, afeblir la causa que es pretén defensar. El nostre autogovern es veurà reforçat el dia que hi estiguin a favor i el sentin com a seu (i per tant participin en els processos electorals) els ciutadans de Catalunya que no s'expressen en català però que veuen en l'autogovern la manera d'exercir els seus drets i de defensar els seus interessos. Per això és important subratllar l'estret lligam entre el catalanisme i l'autogovern, en una doble perspectiva: per una banda, l'autogovern permet la defensa dels interessos de tots els catalans, més enllà de la seva procedència cultural; per l’altra, ofereix la possibilitat de desenvolupar un projecte comú de país en el qual la identitat cultural es va construint dia a dia com a resultat de la dinàmica social i de l'ambició, i té la voluntat d'assegurar la continuïtat dels elements lingüístics i culturals que ens ha legat la història. La realitat, però, és complexa. L'autogovern és una qüestió d'interessos, però també de sentiments. La nació és l'autogovern, la voluntat col·lectiva de ser; però és també un conjunt de símbols i elements intangibles amb els quals ens sentim identificats amb major o menor grau. Tota realitat nacional construeix el seu propi relat articulador. Està clar que aquesta realitat és, en molt bona part, la reconstrucció interessada d'una determinada �10 història, en la qual uns fets són ignorats i altres destacats, d'acord amb uns determinats propòsits. Però el fet cert és que acaben adquirint vida pròpia. I que no hi ha poble, ni país, ni nació, sense uns signes d'identitat nacional que l'uneixen, el cohesionen, li donen una perspectiva de conjunt, permeten que tingui força al món, que valgui i sigui alguna cosa. Els elements d’identitat, i entre ells els culturals i lingüístics, no els podem, doncs, oposar a l'autogovern com a fet fundacional de la realitat nacional. El que hem de fer és evitar que siguin elements excloents i segregadors; i convertir-los, en canvi, en factors de síntesi i d'agregació. �11 2. CATALANISME ÉS INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL Catalunya ha estat sempre un país de pas, un passadís per on han desfilat i en el qual han restat gent i cultures diverses; i, a causa d'aquesta condició de terra de frontera, ha estat també un país sotmès a pressions bèl·liques successives. Tot plegat ha generat, al llarg dels segles, dues característiques bàsiques del seu temperament col·lectiu: la permeabilitat; la capacitat d'acollida i d'integració de la diversitat, i la resistència contra la invasió assimiladora, la voluntat de romandre com a poble. Així ho explica Jaume Vicens Vives. I afegeix: "Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge". Per això, la xenofòbia no ha adquirit mai carta de naturalesa a Catalunya, no ha quallat mai en res de significatiu. Algunes veus d'esquerra de principis de segle, que s'oposaven tant a la dreta catalana i a algunes derives tradicionalistes com a l'actuació divisora del lerrouxisme, ho havien formulat amb contundència. Pere Coromina havia dit: "No som els fills d'una sola sang". I el socialista Rafael Campalans en feia una bella afirmació de present i de futur, amb unes paraules que han figurat en el projecte del socialisme català des de la seva unificació: "Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És sobretot aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir, aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir." En un breu eslògan, l'Assemblea de Catalunya va fer d'aquesta voluntat integradora un crit multitudinari: "Som i serem un sol poble." En els grans països receptors de fluxos immigratoris (EUA, Canadà, Austràlia), no és fins als anys seixanta que comença a obrir-s'hi camí aquesta concepció pluralista i integradora. Fins aleshores, hi havia dominat un altre model: l'assimilacionisme. La ciutadania plena no es guanyava sense l'abandó de les pròpies senyes d'identitat i sense la total supeditació al patró establert prèviament com a necessari; se n'ha dit "l'angloconformitat". A partir dels anys setanta, la creixent pressió en favor del pluralisme cultural es generalitza i, amb ella, l'exigència del dret a la diferència (nacional, d'origen migratori, de gènere...). Així acabarà deixant-se enrera el model assimilacionista envers el fet immigratori i es reconeixerà el dret de tothom a mantenir els seus signes d'identitat i a associar-se amb aquesta finalitat. El camí fet des d'aleshores, amb encerts i derives, ha posat de manifest, en els països de referència, la cristal·lització de dues ortodòxies oposades i socialment molt negatives. D'una banda, la pervivència de la vella ortodòxia tradicionalista, en versió uniformadora assimilacionista- o en versió excloent -"apartheid". D'altra banda, una nova ortodòxia: l'ortodòxia del multiculturalisme incondicional que propugna la "separació en la igualtat", l'amanida inconnexa. Es tracta, aquest darrer, d'un exasperat zel diferenciador que, en nom dels interessos dels "diferents", obre dinàmiques de contrasocietat, és a dir, d'automarginació, amb la qual cosa coincideix paradoxalment amb els objectius del �12 tradicionalisme excloent. Aquest multiculturalisme incondicional, de fet, ignora la mobilitat del procés social i tracta de congelar les coses, reduir-les a foto fixa, perpetuar-les. Enfront d'això, cal afirmar sense equívocs que la diversitat es reconeix però no es projecta. Projectar la diversitat és organitzar la segregació. Els sectors progressistes dels països en qüestió estan afirmant una tercera posició que coincideix plenament amb el model integrador que entre nosaltres hem batejat amb el nom de "societat gresol". Es basa en dos conceptes fonamentals: primer, el ple reconeixement de la diferència; segon, un fort designi unitari, comunitari i integrador. Els drets de ciutadania han d'alliberar-se de motlles culturals rígids. Entre nosaltres, per exemple, ha de considerar-se catalana tota expressió cultural que hagi arrelat a Catalunya, vingui d'on vingui. Certament, no és aquest el criteri que avui separa la cultural tradicional autòctona i la immigrada; la primera conduïda per la Conselleria de Cultura i la segona per la Conselleria d'Afers Socials. Cal afegir a aquest reconeixement una potent acció unitària i integradora, contra tota deriva separadora. Hem de dir no a la cristal·lització de les diferències, hem de dir no a la compartimentació en realitats estanques. La fusió, la construcció d'una identitat comuna, és un objectiu inexcusable, perquè la nostra concepció de les coses passa per l'existència d'una societat cohesionada, perquè sabem que només en aquest terreny poden créixer i estendre's la llibertat, la justícia i la igualtat. Aquest procés de fusió que considerem imprescindible no comporta un dibuix final preestablert. El resultat depèn sempre d'un procés de selecció social de les matèries primeres identitàries que hi concorren i que és imprevisible en els seus resultats. Entre tots aquests ingredients, la mitjana de la gent va produint uns determinats decantaments en favor d'aquells que els resulten més útils, més satisfactoris respecte de les seves necessitats. És evident, però, que l'assumpció d'aquest model dinàmic pels respectius segments socials reclama la visualització d'algunes poques garanties bàsiques que esdevenen pressupòsits del procés, mínims prefixats, objecte del consens social que ha de quallar a l'inici del procés. A Catalunya, aquests mínims haurien de ser, d'una banda, la garantia que el procés està certament obert a la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i llibertat lingüística com a valor de present i de futur; i, d'altra banda, la garantia que el català, la llengua especifica del país, serà salvada, esdevindrà causa comuna de tota la ciutadania. Aquestes són condicions bàsiques a partir de les quals tots els segments socials han de participar confiadament en el procés, han de lliurar-se sense recances a la recreació de la identitat col·lectiva de Catalunya, a la reactivació del vell gresol català. La cultura democràtica comuna està cridada a ser un desencadenant, un catalitzador, d'aquest procés de fusió. No va costar gens, en la transició democràtica a Catalunya, que els catalans nascuts a Andalusia entenguessin de seguida com a patrimoni seu l'herència política de la Generalitat republicana, del president Companys... I no era menys cert que molts catalans autòctons sentien García Lorca o Blas Infante com a propis en el combat �13 comú contra el franquisme. Símbols, fets, fesomies d'origen divers, projectes de futur, valors democràtics i progressistes, s'unien en un mateix impuls col·lectiu, en una mateixa significació democràtica, transformadora, catalanista. Aquest és un element decisiu en la reactivació de la Catalunya-gresol: els valors, la cultura democràtica com a realitat comuna. La Catalunya dels anys trenta va ser això. L'impuls social i polític que va culminar en la República i que va inspirar l'obra de la Generalitat va tenir aquest doble ingredient: impuls comú i integrador, projecte transformador. Catalunya, en l'imaginari col·lectiu català -i fins i tot internacional-, va aparèixer com la suma dels millors ideals, una causa que s'ho valia, una causa que molts podien fer seva. Catalunya va ressorgir amb gran força. Així va ser com el gresol català va funcionar plenament. Va passar el mateix amb les grans mobilitzacions dels darrers anys del franquisme, als setanta. L'esquerra catalana en general i després la unitat socialista en particular en van ser el desencadenant i canalitzador. El nou PSC sorgit de la unitat socialista i revalidat per les urnes com a primera força política esdevenia l'expressió d'un nou impuls transformador i integrador a Catalunya. Aquesta realitat conjurava definitivament un perill ben present aleshores en la ment de tots: la reedició de qualsevol nou intent lerrouxista. Aquesta havia estat una de les raons de ser del procés d’unitat socialista a Catalunya, ara ja una gran fita guanyada: haver assegurat, en la transició democràtica, la unitat civil del nostre poble. A partir dels anys vuitanta, es produiria la gran frenada: amb la victòria electoral del catalanisme conservador, tenia lloc un desplaçament decisiu del centre de gravetat del catalanisme, situat fins aleshores en els segments populars de la nostra societat, en part autòctons, en part immigrats. Ara requeia en el segments mitjans i alts. Així, el catalanisme oficial -i la imatge de Catalunya que se'n desprenia- generava una visió cofoia i abrandada, a la mida de certs sectors mitjans; mentre que, amb l'altra mà, feia d'expenedor de passaports de demòcrates i catalanistes pels sectors provinents del vell règim. Això, acompanyat d'una concepció del país culturalment tradicionalista i acompanyat també del brutal anatema conservador contra els socialistes, va allunyar del catalanisme sectors molt actius en l'etapa anterior i va arraconar un ampli segment social cap a l'atonia i l'abstencionisme. Això va comportar un greu alentiment, quan no l'estancament, del procés de socialització política i nacional que hi havia en curs. Aquest és el gran cost nacional del període conservador al govern de la Generalitat. Catalunya necessita un nou període d'impuls social, que només pot basar-se en un nou projecte. Un projecte transformador cap a majors cotes d'igualtat entre la ciutadania, cap a una més gran cohesió social, a partir del qual el gresol català s'ha d’activar plenament, amb el reconeixement de la diversitat, de manera integradora, cap a una realitat comuna de futur. La viabilitat nacional de Catalunya depèn d’aquesta reacció social. Cal que Catalunya torni a ser el compendi de les millors causes, un país pioner, obert i integrador. �14 La cohesió social esdevé un factor essencial del nostre projecte catalanista. Ens cal una distribució de la riquesa i la cultura més equilibrada. Cal que el creixement econòmic pugui arribar a tots els sectors de la societat i a tots els racons del país. A Catalunya, constatem amb especial preocupació l’erosió del sistema educatiu i l’abandó de l’escola pública catalana durant l’etapa del govern de CiU. L’educació ha de convertirse en la primera prioritat de les polítiques catalanistes. El catalanisme progressista confia en el valor cívic de l’educació, alhora que comprèn l’abast social que la caracteritza. La igualtat d’oportunitats com a acció equilibradora i la millor preparació com a acció inversora. La cohesió prové també de la participació, de les conviccions democràtiques de la societat. Per això el nou valor de la proximitat, que acosta els poders públics a la ciutadania, serà sens dubte fonamental per a sostenir una política que compti amb el suport cívic necessari. D’aquí que el catalanisme progressista tingui en la seva arrel el concepte del municipalisme, una tradició basada en la confiança, en el reconeixement mutu de ciutadans i governants i en el respecte institucional que ara, amb el valor de la proximitat, es renova en la certesa que el màxim acostament de les decisions no sols incrementa l’eficàcia sinó que també esdevé un factor de cohesió mitjançant la participació cívica. En la nova societat de la informació, aprendre a créixer també és aprendre a competir, en un món estretament comunicat que intercanvia mercaderies i alhora idees. La capacitat innovadora i l’esperit creatiu de les societats determinen l’eficàcia en la competència i també permeten nous reptes. La cadena consecutiva fóra aquesta: un país més participatiu és més responsable, o sigui, més lliure. Un país més lliure és més creatiu i això li permet guanyar nova confiança per emprendre amb més èmfasi l’afany participatiu. En aquest cicle, el màxim rendiment es dóna quan hi ha el gruix suficient com per emprendre els grans canvis que impulsen les transformacions a més llarg termini. Una societat més lliure i responsable, més innovadora i alhora més segura, per la confiança obtinguda en ella mateixa més que no en l’exercici mandrós de dipositar la confiança en lideratges asfixiants, és una societat més cohesionada, on les diferències se salden en les accions equilibradores, on la necessitat de llibertat i la voluntat d’igualtat tendeixen a un desplegament paral·lel. En aquesta combinació rau justament la força del progressisme. �15 3. CATALANISME ÉS FEDERALISME Com ja hem insistit al llarg del document, el catalanisme polític no és un moviment monolític, unívoc; sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. Té, ja ho hem vist, si més no, un element definidor comú a tots ells: la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya i del seu autogovern. És també un moviment que demana o exigeix la reforma democràtica de l’Estat espanyol perquè la seva visió de les Espanyes és antagònica amb el centralisme. Tot i que el catalanisme, per la seva pròpia exigència de l’autogovern, és autonomista. Dins del catalanisme autonomista hi trobarem tot un gran corrent que és federalista. Al seu costat hi trobarem el catalanisme regionalista, que procedeix de les tradicions del foralisme tradicionalista. A finals d’aquest segle el federalisme és, potser encara més, un aspecte decisiu del nostre projecte catalanista. Fins ara hem vist com, pel catalanisme de progrés, l’autogovern, per una banda, i l’integració i la cohesió social, per una altra, esdevenen els dos objectius essencials de la nostra proposta. El tercer objectiu, que a més de lligar-los els articula, és el federalisme. El federalisme és, avui més que mai, la clau que ens obre la porta al model de la nostra relació política amb Espanya i amb Europa; i, a més, és la manera més positiva i més democràtica d’articulació dels poders polítics i d’aproximar-los als ciutadans i a les ciutadanes. El federalisme és, en primer lloc, un pacte d’individus en llibertat El federalisme, alhora que és un sistema d’articulació dels estats o de les regions dins d’un Estat, és també un criteri d’organització social democràtica que té com a idea fonamental la prioritat de l’individu. La persona posseeix tota la seva llibertat i únicament cedeix aquella part de la seva llibertat que vol entregar; a més, decideix a qui vol entregar-la, i no l’entrega mai a un sol poder, sinó que la pot distribuir entre els poders que cregui oportuns. En aquest sentit el federalisme és també una actitud, una sensibilitat, una manera de forjar la convivència en llibertat. Aquesta concepció de la llibertat individual, estructurada a partir del radicalisme democràtic del segle XIX, contempla la Constitució com un pacte entre subjectes. En aquest pacte els individus conserven el poder personal que volen i, aquell que entreguen a la comunitat, l’organitzen de tal manera que mai no pugui concentrar-se tot en una única institució o en un nivell polític. Aquesta és la idea de fons del federalisme. No n’hi ha prou amb la divisió de poders de l’Estat entre el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Cal una divisió vertical de poders entre �16 l’individu, el poder local, el poder regional, el poder nacional.. L’Estat-nació no és el resultat necessàriament d’un acte únic de disposició de llibertat de tots; ho és únicament en un dels nivells de comunitat en què un accepta integrar-se. Per tot això, en aquest moment d’articulació del procés de construcció europea el federalisme esdevé clau per una doble raó: per un costat, perquè permet l’articulació i la reforma de la sobirania dels estats membres i, per un altre, perquè és l’instrument que permetrà una nova manera de relació dels poders per fer-los més democràtics i més propers als ciutadans i a les ciutadanes . L’aposta per una Europa unida, que estimula un sentiment de pertinença més ampli, és complementada amb un rol dels estats que el principi europeu de subsidiarietat assegura. A la vegada, s’aferma una acció paral·lela de “devolució”, des d’aquests esglaons intermedis, cap a les regions i als municipis. Aquesta Europa de la unió enforteix els valors de proximitat i de participació: el federalisme es convertirà en l’instrument per adequar-los. Per això mateix, més que una reforma del concepte de sobirania, el federalisme suposarà un nou impuls al concepte de ciutadania, vers una Europa dels ciutadans i les ciutadanes en la qual estats, nacions, països tinguin el seu grau de responsabilitat i protagonisme col·lectiu. El nostre “catalanisme federal” convoca a la construcció d’un projecte per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa des del catalanisme polític progressista. En lloc de l’ús i abús de les situacions conjunturals, que ha convertit les relacions polítiques emeses des de la més alta institució de Catalunya en un estira i arronsa interessat, hi ha una altra actitud del catalanisme que suscita més esperança que la migrada visió dualista i victimista. Hem d’acabar amb les maneres provincianes i estèrils de relacionar Catalunya amb la resta de l’Estat i amb la Unió Europea. Hem d’acabar també amb les visions ambigües, sovint contradictòries, que demostren, de fet, la inexistència d’un projecte per a Espanya i per a Europa des del catalanisme conservador. Aquest tipus de política està resultant molt negativa per a Catalunya i per a la percepció que es té de Catalunya a l’exterior. Un pas més endavant en el pacte constitucional Ens trobem en una nova situació que ens demana un pas més endavant en el pacte constitucional per avançar en la consolidació d’una Espanya plurinacional, democràtica, federal. Vint anys després de la Constitució, Espanya ha canviat molt. Amb la Constitució hem acabat amb aquell Estat centralista, unitarista, autoritari que només perdura en les actituds personals d’alguns governants. Hem aconseguit anar desplegant una reforma en profunditat del vell Estat centralista. La Constitució de 1978 consagra un model d’organització territorial del poder polític que pretén respondre alhora a un doble repte: per un costat, resoldre el problema històric de l’articulació territorial d’Espanya, i per l’altre, proposar l’aproximació dels centres de decisió política a la ciutadania. Estableix un model obert, dinàmic i flexible, que permet perfectament la lectura federal de la Constitució i que �17 ha ajudat a la transformació d’un Estat molt centralitzat tot impulsant l’Estat de les autonomies. La Constitució espanyola de 1978 ha fet possible una autonomia molt satisfactòria, en la seva aplicació més amplia. En general el Tribunal Constitucional ha demostrat una i altra vegada que la Constitució és un paraigua protector de l’autonomia i no només dels poders centrals de l’Estat. Però per a continuar en el desplegament federal de la Constitució, cal un nou pacte constitucional que permeti aprofundir al mateix temps l’actual transformació de l’Estat de les autonomies, el procés d’unitat europea i les reformes democràtiques a partir dels principis de la subsidiarietat, de la proximitat i de la transparència. Ens interessa ésser actius amb el nostre projecte hispànic, naturalment des de la nostra concepció d’aquest projecte, des de la nostra interpretació constitucional lleial i generosa al mateix temps. Ens interessa participar i decidir. De fet, com més participem, millor anirem. Això els socialistes i les socialistes ja ho vam entendre, i practicar, durant la transició. Si volem anar endavant és necessària la nostra total imbricació en la consolidació i aprofundiment de l’estat autonòmic per tal d’anar-lo conduint cap a criteris federals. Cal anar perfeccionant el nostre autogovern -i el dels altres- i molt especialment s’han de trobar les fórmules en matèria de coordinació i presa de decisions. L’actual govern de la dreta no pot ocultar els seus orígens ideològics en una concepció unitarista i redemptora d’Espanya, però la conjuntura ha forçat fins i tot aquests sectors reticents a la realitat plurinacional a l’adopció d’unes conviccions autonomistes més o menys versemblants. A més a més, els corrents del federalisme europeu també fan possible nous punts de vista en la política espanyola. Aquesta nova situació convida a l’acabament definitiu de les polítiques basades en recels o en el contrajoc d’intercanvis sempre provisionals, perquè les actituds favorables a l’autonomia són un bon camí per a avançar més graus de proximitat del poder polític a les persones. El federalisme més sincer parteix del reconeixement de les diferències. Catalunya expressa el seu caràcter nacional a partir de la història, la llengua, la cultura, el dret i la política. Aquest indispensable reconeixement de les diferències ha de suposar també que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya tinguin els mateixos drets que altres ciutadans de l’Estat; és a dir, han de poder comptar amb el mateix finançament per als serveis bàsics i amb la proximitat elegida en la gestió dels afers públics. Tot i que hi ha raons històriques no gaire llunyanes que podrien alimentar la malfiança o l’acritud, i malgrat el soroll minoritari, però efectiu, que prové d’actituds hostils, el catalanisme té l’obligació de liderar des de Catalunya la recomposició històrica d’aquests �18 sentiments, per participar amb lliure responsabilitat en les garanties d’una Espanya plurinacional, democràtica, federal i europea. El catalanisme progressista ha de substituir un model basat en influències, tal vegada punyents, però massa sovint mesquines o febles, a causa dels dèficits d’inici, per un compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques d’Espanya, molt més ara que s’endevinen voluntats regressives i es lesionen principis establerts des de fa temps. La coexistència en llibertat a partir d’una societat que s’organitza lliurement ens porta al concepte alemany de bundestreue traduït com a fidelitat a l’esperit federal, lleialtat federal o confiança federal. La confiança constitucional aplicada al sistema polític espanyol és un element de primer ordre ja que l’estructura de l’Estat espanyol té totes les característiques essencials que la doctrina sol exigir als estats federals. Per un costat, estructura l’exercici del poder polític a través de l’organització de dos ordres: un de comú i un altre d’organitzat a través d’ens territorials que gaudeixen de poder legislatiu sobre les competències que li han estat atorgades en els estatuts respectius. Per l’altre, estableix una garantia constitucional de l’autonomia concretada en el control de constitucionalitat de les lleis realitzat pel Tribunal Constitucional. La Constitució és el marc que permet l’encaix dels actors polítics i la seva interpretació permet una visió plural, flexible i dinàmica del sistema polític. La confiança constitucional significa l’acceptació del pacte constitucional, lluny d’una idea jeràrquica de lleialtat; significa la plena acceptació solidària de la pluralitat i de les diferències a partir d’un pacte constitucional compartit i dinàmic. Cal anar a fons amb la federalització de l’Estat de les autonomies S’obre una etapa del federalisme de les propostes i de l’acció. Cal concretar les propostes. En aquest sentit, cal recordar els cinc punts bàsics de la proposta federalista del PSC, en els quals hem insistit des de fa uns anys i que hem anat desplegant: Primer. El federalisme com a sistema de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes. Nosaltres apostem clarament pel desplegament de les transferències encara pendents per tal de facilitar d’aquesta manera l’exercici de l’autogovern. Segon. Completar la reforma en profunditat de l’Administració de l’Estat que afecti tant els serveis centrals com els perifèrics. Tercer. La reforma en profunditat del Senat. Apostem per un Senat federal que sigui una veritable cambra de representació territorial de la realitat plurinacional de l’Estat. El Senat és l’espai on s’ha de confeccionar i manifestar amb autenticitat i de forma representativa i �19 entenedora la confiança federal. El Senat federal haurà d’esdevenir la cambra de primera lectura en tots els assumptes relacionats amb la realitat autonòmica i l’espai privilegiat de pacte entre els governs de les comunitats autònomes. Serà també el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya. Proposem un Senat més reduït composat per representants dels parlaments autònoms. Un Senat on pugui expressar-se també de manera normal el pluralisme lingüístic de l’Espanya plurinacional. Quart. Ens cal un nou model de finançament autonòmic. El PSC ja ha presentat la seva proposta. Una proposta que es fonamenta en els principis d’autonomia i suficiència financera, de corresponsabilitat fiscal i solidaritat interregional, a partir dels següents eixos bàsics: igualtat dels ingressos per habitant, incorporació de la sanitat al model general, autonomia financera i corresponsabilitat, diversificació dels tributs (l’anomenada cistella d’impostos), suficiència, solidaritat, transparència, trencament amb els sistemes de discriminació, gestió participada dels impostos, oficina de seguiment financer al Senat i suport a l’administració local. Tot això en un marc fiscal federal que tindrà com a tasca inicial recalcular els recursos de cada Comunitat Autònoma per poder així garantir la seva suficiència i igualtat en la prestació dels serveis. Cinquè. Reforçar el paper de les corporacions locals en la nova estructura de poder territorial. La “proximitat municipal” esdevindrà un factor decisiu en els processos de cohesió social i de legitimació política. Governar la globalització significarà aproximar el poder polític al ciutadà desplegant a fons el principi de subsidiarietat. I el federalisme és també la nostra proposta per a Europa La construcció d’Europa és vista des de Catalunya com allò que és bo per tots els europeus però especialment pels catalans i les catalanes. A més de sumar tots els arguments en favor de la unitat europea com ho fan arreu, nosaltres hi afegim la convicció que la dimensió europea pot ser el desllorigador de les nostres expectatives col·lectives. Hem de ser conscients que el nostre futur és Europa. L’objectiu és ben senzill: es tracta que Catalunya pugui encaixar en la política, l’economia, la societat i la cultura europees amb tota comoditat i amb una garantia de la seva identitat. Catalunya un país de rang europeu. ¿De quina manera? Mitjançant la relació indirecta -que li procura l’Estat- i a través de la relació directa que ofereix ja, encara que de manera incipient, el moviment regional europeu institucionalitzat. En la relació indirecta, cal aprofitar plenament el paper que l’Estat espanyol pugui jugar en matèria comunitària. S’han de perfilar competències, definir les regles de la coordinació autonòmica en matèria europea: conferències sectorials, observador comunitari, decisions �20 vinculants o no, el paper del Senat, la legislació estatal o autonòmica, representació de la Unió Europea, institucions europees en territori espanyol, etc. Cal que les decisions que es prenguin es facin en una orientació federal. No oblidem en cap moment que Espanya és, pel seu pes específic, una magnífica porta d’entrada a Europa. Hem de saber aprofitar-ho però, sobretot, hem de voler aprofitar-ho. Després hi ha la relació directa amb Europa, en l’àmbit del que podem anomenar -perquè així ha estat batejada- la política regional europea. És a dir, l’acció que Catalunya pot menar en tant que regió -nosaltres en diem nació o nacionalitat- dins la Unió Europea. Aquesta acció pot tenir tres eixos: Un és l’accés directe que la normativa comunitària permet en quant a programes, subvencions o fons de desenvolupament. Accés que caldrà anar ampliant en el futur. El segon és la pertinença als òrgans de representació del món regional europeu dins les institucions de la UE. Per començar, el Comitè de les Regions, que augmentarà la seva força en el futur, sense cap mena de dubte, tal vegada fins a ser una segona cambra europea de caràcter territorial. Aquesta possibilitat és més real del que sembla i preveiem que a1 mig termini contemplarà la seva existència. En tercer lloc, hi ha l’organització i associació del regionalisme europeu que arriba força més enllà dels actuals límits geogràfics de la UE. Aquest món de poders territorials, nacionals, regionals, locals, ha de ser el gran impulsor d’una construcció europea que tingui en compte les realitats culturals, ètniques i nacionals que constitueixen la diversitat europea. La unificació la faran els estats, no cal donar-hi més voltes, però les realitats sub-estatals han de promoure que el resultat de la unificació sigui plural, respectuós amb les diferències i la diversitat que hi ha en la realitat social i cultural europea i que n’és una de les seves riqueses. Proposem una Europa que sigui més un Estat plurinacional que una nació pluriestatal. La nació europea no sabem si existirà mai: l’Estat europeu és possible ja. Pensem en una Europa respectuosa amb una nació com Catalunya, que vol contribuir amb tota la il⋅lusió del món a l’edificació d’una nova Europa unida, pacífica, pròspera i justa. La complexitat de l’Estat autonòmic i de la construcció europea només es pot resoldre des dels criteris federals, que són els més eficaços, els més respectuosos i els més democràtics ja que són la garantia que Europa respectarà el pluralisme de la seva diversitat cultural i política. Per tot això, el federalisme es converteix, alhora, en l’eix vertebrador del nostre projecte d’aproximació del poder polític als ciutadans, i en el sistema per a trobar una solució estable i dinàmica a la relació de Catalunya amb Espanya i Europa. El nou federalisme de �21 l’acció i de la subsidiarietat ofereix unes perspectives per a obrir una etapa d’aprofundiment democràtic de les institucions polítiques i per a cercar un marc estable de desplegament del nostre autogovern de manera pròpia i solidària. 4. Per un catalanisme ciutadà, federal i de progrés A cada període històric li correspon la formulació del seu projecte catalanista que ha de ser compartit amb il·lusió per la majoria de ciutadans i ciutadanes. L’esgotament d’idees del catalanisme conservador que ha estat hegemònic en la fase constituent de l’autonomia catalana i l’exhauriment lent però inexorable de la seva capacitat paralitzant, desvelen la necessitat d’aquest altre projecte de catalanisme i desvetllen les esperances d’un canvi possible. Només depèn d’allò que cadascú faci per a tothom. El govern actual de Catalunya, i molt especialment des de la seva presidència, és un fre real al desenvolupament d’aquests canvis possibles. El canvi de segle i de mil·leni no significa un traspàs mecànic cap a una societat diferent; però és ben cert que en coincidència casual amb el calendari estem vivint una etapa transformadora que és intensa i sovint es manifesta amb un ritme trepidant. El segle XXI és el temps immediat que ens toca viure, una època de profundes transformacions que han fet molt més que insinuar-se i que tenen encara uns marges molts amplis per a la concreció. Que les relacions ciutadanes es repleguin en l’egoisme individual o que, pel contrari, es decantin cap als valors del progrés i de la solidaritat universal, no és una incògnita atzarosa sinó un interrogant que només la suma d’actituds personals sabrà respondre. Els ciutadans i les ciutadanes del món tenen ara moltes més possibilitats que en períodes anteriors d’esdevenir els autèntics protagonistes de les transformacions futures. Per això la política, entesa com l’expressió de la convivència civil, reprèn nous valors i adquireix una importància més rellevant, més immediata i propera. La Catalunya del segle vinent, per tant, tindrà un paper més o menys actiu en la construcció d’un món més just i solidari segons quina sigui la voluntat dels catalans. Catalunya es podria adormir en la petita satisfacció dels reptes assolits, en el somni del que podríem ser però no ens deixen; o, pel contrari, emprendre amb vigor i decisió una nova etapa que es comprometi amb el conjunt de la humanitat i que adopti Catalunya com a punt de partença, com a experiència concreta de participació en el món. El catalanisme conservador està col·lapsat. El seu projecte exhaurit. No té ni la força ni la empenta per a respondre als nous reptes del proper mil·leni. El catalanisme de progrés ha de liderar la il·lusió de futur del país del segle XXI. És l’hora del catalanisme ciutadà, federal i de progrés �22 Del catalanisme ciutadà que cercarà noves maneres d’aproximar la política i que afavorirà noves maneres de participació. Que concreta el seu compromís genèric amb els interessos de la nació catalana amb un compromís més directe amb els interessos de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Del catalanisme federal que convoca a la participació efectiva d’un projecte per a Espanya i per a Europa. Que substitueix un model d’influències tal vegada efectives a curt termini però mesquines si el que volem és un compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques a partir d’un federalisme explícit i diferencial i que se sosté en la confiança de la lleialtat responsable, o sigui, lliure. I del catalanisme de progrés, que prioritza la integració i la cohesió. Un projecte polític progressista que ofereix la proposta de polítiques concretes que responguin al dret del treball i que a la vegada adaptin les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen a la realitat d’un país on es treballi més i millor. Un projecte d’esquerres inseparable de la proposició de mesures concretes que situïn al primer nivell de les prioritats la igualtat, l’educació i la cultura, la justícia i la transparència de les institucions, respecte del medi ambient i el territori, la solidaritat i la pau. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per Catalunya: ara, un nou federalisme. La proposta dels Socialistes de Catalunya. Creator An entity primarily responsible for making the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Eleccions Federalisme Catalanisme Catalunya Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos: . Catalanisme és autogovern. . Catalanisme és integració i cohesió social. . Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa. Description An account of the resource Bas programàtica del PSC per les eleccions autonòmiques de 1999, encapçalada per Pasqual Maragall. Type The nature or genre of the resource Llibret Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Programes electorals https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1099/19870605d_00221.pdf 73b6f7a44bc738156735fc032a251d6f PDF Text Text Eleccions Municipals 87 Data: 5 de juny de 1987 PER LA CULTURA, BARCELONA CAP AL FUTUR Els bens, valors i equipaments són un fi en ells mateixos. El plaer de la creac o, la comunicació o la contemplació cultural constitueix un dels elements centrals de la "qualitat de vida". Tota inversió en cultura no és una qüestió d'aparador, sino de servei basic als ciutadans. La política cultural que seguim gira al voltant de dos grans eixos: conservació - millora -difussió 1. barceloní, catalè, universal. del cultural, patrïmoni 2. organització o suport a l'activitat-creació cultural. En el primer, la principal tasca desenvolupada acabar de desenvolupar- es el Pla de Museus. -i per En el segon, cal recordar que l'Ajuntament destina tants diners a les activitats pròpies (720 milions) com al suport a les d'entitats i grups externs (661 milions) . Amb aquesta política perseguím un doble i gran objectiu: L'objectiu d'incrementar la qualitat de la vida, dels seveis, millorant l'oferta i facilitant l'accés al bens culturals per part dels sectors socials menys afavorits. L'objectiu de contribuir a la modernització/rellançament econòmic de la ciutat. La cultura es un dels grans sectors econòmics de futur. El turisme cultural cada cop és més important. Barcelona encara no aprofita prou el seu capital cultural. La millora dels museus, del Liceu, del Palau de la Música, del Grec, del patrimoni arquitectònic, etc., ajudaran decissivament a reforçar Barcelona com centre d'atracció de primer ordre, amb totes les seves consequencies sobre l'activitat econòmica. En una economia cada cop més orientada cap al sector serveis, amb una tendència cap a l'escurçament dels temps de treball, amb uns sectors punta on s'entrecreuen els aspectes mes tècnics amb els mes creatius i artístics (tecnologia/disseny, etc.), la potenciaci© dels equipaments i les activitats culturals ocupa i ocuparè un lloc central. Tot aixó exigeix la reforma o creaci6 d'equipaments �culturals adequats, grans o petits, de ciutat o de districte, monografics o interdisciplinaris. 1 per aixo cal aconseguir el suport de les altres administracions. No pot continuar la política que CiU ha seguit fins ara de fer anar l'acció de la Generalitat pel seu costat, malgrat el que diu el Pacte Cultural i malgrat la col.laboració de l'Ajuntament en projectes com el Teatre Nacional. No pot continuar l'incompliment sistemátic per part del govern CiU deis compromisos del Pacte Cultural (col.laboració al Palau Nacional, al Museu d'Art Contemporani, incrporació al Patronat OCB, etc.), ni la inhibició/boicot a tots els plans i programes muncipals. Pel periode que comença, Completarem el desenvolupament del Pla de Museus: Museu d'Art de Catalunya, Museu de Zoologia, de Geologia. - Realitzarem conjuntament amb la Diputació esperen, amb la Generalitat, el Centre Cultural de la Casa de la Caritat (amb el Museu d'Art Contemporani). ... amb la col.laboracio del Ministeri, el nou - Realitzarem, Auditori (coordinat amb el Teatre Nacional de Catalunya). el Centre Cultural del Nord-Narcís Monturiol. - Començarem reequilibri important dos equipaments suposen un Aquests territorial-cultural de Barcelona. - Completarem el Mercat de les Flors. El 1988 començara l'Olimpiada Cultural que ha de durar fins el 1992. Els equipaments que tindrem, les activitats que organitzarem convertiran Barcelona en deis focus culturals d'Europa i del món. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4005 Title A name given to the resource Per la cultura, Barcelona cap al futur Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Cultura Barcelona Gestió pública Acció política Eleccions Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-05 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2798/19960125_ElPais_Quadern_PerUnLlenguatgeEuropeu_PM.pdf 8d81cd1996b4e0f0a2b5ec735b16b6f5 PDF Text Text u* QUADERN EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 BALANÇ DE L'ANY 1995 El passat dimarts 9 de gener l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va pronunciar al Col.legi de Periodistes la tradicional conferència de balanç de l'any anterior. Partint del Tractat de Maastricht i de la necessitat de la integració europea, Maragall va centrar el discurs en l'element clau de la subsidiarietat com a base per a la creació d'un llenguatge europeu comú, amb el Pasqual Maragall i d president dec Vaclav Html, durant la vidu d'aquest « Barcelona el mes de maig passat per sempre més la por d'una Europa alemanya en comptes d'una Alemanya europea. Quan Thomas Mann va tornar d'Amèrica l'any 45, després de la guerra mundial, va dir que volia una Alemanya europea i no pas una Europa alemanya. És això el que hauríem de voler. Jorge Semprún, quan li van donar el premi dels editors de Frankfurt, va fer un discurs magnífic, base d'un posterior lli- " bre autobiogràfic. No havia tornat mai a Buchenwald. Hi torna 50 anys després. El discurs es titula "Una tomba als núvols". I explica que quan Thomas Mann torna a Alemanya també diu: "No, jo no he marxat mai d'Alemanya, jo hi estat sempre, perquè la meva pàtria és el llenguatge, és l'alemany". Semprún es pregunta si això és veritat. Si és veritat per a ell. Si, és veritat que l'espanyol és la seva pàtria. És la llengua dels seus pares: en alguna mesura és, doncs, la seva pàtria. El francès també ho és: és la llengua en què més ha escrit.-L'alemany també, és la llengua, diu, en la qual ha llegit el Quixot. I acaba dient: "Cap d'aquests idiomes és la meva pàtria, la meva pàtria és el llenguatge". I jo aleshores em preguntava, i li comentava l'altre dia a Jorge Semprún, si seria veMARCELÜ SAENZ ritat que Europa reconeixeria que el llenguatge, europeu, per dir-ho així, és la pàtria dels europeus i que per tant s'ha de construir. M'ho pregunto no només teòricament sinó pràcticament. Ja sabeu que Barcelona vol ser la capital del llenguatge europeu, l'any 2001, de la cultura europea, en definitiva. I per tant hem les Malvines doncs que les ata- d'encertar, primer ens ha de noqui. Que tot el 'que sigui cons- menar el govern espanyol, espetrènyer aquesta llibertat de les ro que ho farà aviat. I després parts, dels Estats, de les nacions, ens hauria d'acceptar Europa. .Òbviament nosaltres no ens és dolent per Europa perquè d'aquí en naixeria una Europa cons- podem equivocar, i quan ens pretreta, una Europa obligatòria, i guntin "vostès que volen?",-com obligatòria vol dir no liure, una quan ens van preguntar l'any Europa que finalment no tiraria 1992 per què volíem els Jocs, sembla que nosaltres no hauríem endavant. Oblida que l'únic espai vàlid a de repetir la mateixa mena d'arnivell mundial ja és més gara que gument; No hauríem de dir que l'espai nacional i que l'escepticis- necessitem la capitalitat cultural me dels ciutadans europeus no d'Europa per transformar Barprové d'un excés d'Europa sinó, celona, perquè de fet els equipaments culturals que com ha dit Felipe tindrem el 2001 ja Gonzalez sovint, _ . els estem fent. . d'una manca d'EuBarcelona s'ha Per tant Barceropa per fer front lona, ben pensat, al'que volem com a d'oferir com s'ha d'oferir a europeus. Europa com l'esceLa resposta de escenari d'un nari no de la transDahrendorf té un llenguatge formació sinó de aspecte positiu que l'afirmació d'una jo vull remarcar: europeu cultura, d'un llenl'optimisme respecguatge europeu.te d'Alemanya. Ara, aquest és Dahrendorf diu que no ens preocupem més d'A- un argument que haurem de delemanya. Quan es parla de la batre, que haurem de rumiar unitat monetària molts pensem molt bé, perquè sabem, igual que és important per impedir com Dahrendorf, que hi ha pauna Europa alemanya; és a dir, ïsos sencers al Consell de Minisque l'euro és important perquè el tres de Cultura que no volen ni DeutchsMarc no ens domini sentir parlar de cultura europea. d'una forma que no considera- Alemanya, Anglaterra, Holanríem legitima. Que el Bundes- da, per exemple. Perquè consibank no pot governar França, deren que això és contrari a la per dir-ho d'alguna manera. I subsidiarietat. que això és massa que per tant l'important és que Europa. Estem en una situació, a finals les monedes s'uneixin en un lloc on els decisors no siguin només del 95, en què molts problemes alemanys sinó de tot Europa. s'han començat a resoldre, proQue la unitat monetària és neces- blemes que ens afecten, internasària r s'ha de convèncer els ale- cionals però que ens afecten, i manys que l'acceptin per tal que s'estan resolent bé. Tot sembla que pot tornar a Europa existeixi i desaparegui Per un llenguatge europeu PASQUAL MARAGALL L'any 95 ba estat un any dramà- Regions i de les Ciutats, perquè tic, convuls, un any desesperant i altrament no n'hi haurà. Però esperançador alhora. Podem l'Europa de la subsidiarietat és, pensar que ha estat menys nega- evidentment, l'Europa dels potiu a Barcelona que a Catalunya, ders propers. Hem d'anar confiats a la i menys a Catalunya que a Espanya, com hem dit molt sovint, construcció europea sobre la i fins i tot que a Europa. Això base del reconeixement que donaria lloc a un cert cofoisme aquesta ha fet del principi de •focal, al reconeixement d'un cert proximitat. Som conscients que tremendisme espanyol, .que exis- aquest principi s'ha de completeix, al reconeixement d'un cert mentar amb altres principis perescepticisme europeu, i a mi m'a- què sigui admès pels garants de gradaria aprofundir una mica en la construcció que són els estats i les raons d'una cosa i d'una pels "practicants" de la construcció, que són els funcionaris de altra. Jo crec que el 95 ha vist l'inici Brussel·les, els ministres quan es d'una esperança, almenys d'una. reuneixen en consell o els parlaDes del punt divista de la ciutat mentaris quan es reuneixen al de Barcelona, i parlament. I aquesta garantia que els poders més propers hem tats euro] de donar als garants de la constat, entroi trucció europea perquè aquesta que s'està ¿oi es pugui fer en el sentit que estic Tractat de defensant és el principi de lleialportància d tat europea, que els el fet que dreta i esquerjaJHSan accepalemanys anomenen bundestreue talcom un principi Hem d'anar constitucional eu(principi de lleialtat ropeu. D« totes les confiats cap a federal) i que al-' guns, per exemple idees europees, més Jordi Pujol, han que la de federalisuna Europa anomenat principi me, que alguns dels poders de responsabilitat. compartim i altres Es tracta, de no tant, és la idea propers complementar la que pot fundar subsidiarietat, és a Europa. És el prindir, la proximitat, cipi d'organització, no la idea abstracta, que pot fun- per tal de garantir que les parts dar la construcció europea. components d'aquesta construcL'Europa de le Regions i l'Euro- ció es fan solidàries dels interespa de les Ciutats que hauria de sos generals, com li agradava dir superar i integrar l'Europa dels a Jacques Delors. És a dir, que Estats, que són els garants de la cada una'de les parts que compo? construcció europea i per tant nen aquest conglomerat complex s'han de sentir còmodes amb la és conscient de les necessitats del construcció de l'Europa de les conjunt i actua dintre del conjunt no només defensant el seu propi interès sinó també l'interès general. Aquesta base, aquesta superació, aquesta pertinença local amb una idea també general crec que serà là base de la construcció europea que enguany es descabdellarà amb la conferència de revisió del tractat i de revisió de les institucions. Veiem, doncs, que hi ha una aproximació de les idees a la persona, un reconeixement progressiu de la importància que té el fet que les idees s'encarnin en persones i en fets concrets i pròxims. Hannah Arendt deia que l'important no era que l'home fos feliç: l'important, deia, és que tu siguis feliç, l'important és que aquestes idees generals de felicitat, de progrés, de desenvolupament, de benestar, de justícia i d'equitat arribin a ser percebudes per la gent com una cosa seva, que els pertoca directament. Però aquesta esperança es confon a voltes amb l'escepticisme; molta gent utilitza la subsidiarietat com a eina d'escepticisme. Hem vist recentment algunes manifestacions en aquest sentit, com per exemple unes de Ralf Dahrendorf, a qui jo respecto moltíssim, un sociòleg liberal, d'origen alemany, instal·lat a Londres, unes declaracions titulades "Una Alemanya europea", en què textualment està dient el contrari; està dient que la unitat monetària no cal, està dient que cadascú pot fer el que vulgui, que si Franca vol fer Mururoa que ho faci, que si Alemanya es vol reunificar no li preguntem per què i que si Anglaterra vol atacar punt de mira posat en la desitjada capitalitat cultural de Barcelona l'any 2001. En aquestes pàgines publiquem un extens resum de l'esmentada conferència. �© QUADERN El'PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 BALANÇ DE L'ANY 1995 començar: és el cainisme, el ma- l'anàlisi continguda i emocionaniqueisme, aquesta capacitat im- da, és a dir, no val l'anàlisi totalmensa de la humanitat per crear- ment freda perquè no existeix l'ase enemistats en la proximitat, nalista fred, no existeix la persoperquè uns i altres són germans. na que no sigui nacional d'algun A Palestina, per exemple, un lloc, o ciutadà d'alguna ciutat. incident en pot crear un altre, i Per tant aquesta anàlisi ha de aquest un altre, i una resposta, i comptar amb l'emoció i amb el estem sempre a les portes que es punt de partida. desencadeni un procés irreversiPerò tota aquesta disquisició ble. Cainisme i maniqueisme per- a Barcelona per què li interessa? què el cainisme va seguit imme- Doncs li interessa molt, perquè diatament d'una justificació, l'al- Barcelona és capital d'un naciotre és el dolent, etcètera. 1 sabem nalisme mal entès, més ben entès que no n'hi ha prou predicant avui però històricament mal enque l'altre no sempre és dolent i tès. Perquè Barcelona és l'altra potser fins i tot que l'altre és bo. capital d'Un Estat que no ha estat Com aquell filòsof 'franco-lituà entès i que ha trigat molt a entenque ara s'acaba de morir, que dre's ell mateix, que tot just conomés parlava de l'altre, Lévi- mença a entendre's. Cosa que, nas, que li van precom hem vist, per guntar: però vostè altra banda no és com resumiria la és reUn problema irreversible, seva filosofia? I va versible. J"pt tornar dir: "Vostè pria haver-hi procés-, civil, de les mer". L'altre prisos cainites i manimer, l'altre davant, ciutats, com el queus. Perquè Barque passi. celona vol posar-se dels suburbis . Sabem que malamb d'altres al capdavant de les ciuhauradament s'ha de aquesta bonhomia, tats, de les ciutats i aquesta filosofia regions d'Euroresoldre a.les les benevolent, que pa en la construcestà basada a més ció de l'Europa ciutats -en un racionalisme pròxima, subsidiài en unes idees geria i no arrogant. nerals, no ha donat el resultat I perquè en tot això ens hi juque volíem, que el maniqueisme guem la vida: no som capital té més força que la bonhomia, i d'Estat, ni som ciutat de provínque en cada moment pot desen- cies, i com que no som cap de les cadenar i seguir el procés. dues coses no ens podem permeCONSUELO BAUTISTA És cert que tot nacionalisme tre ni la rutina del domini ni la •Barakxi* no é* capital o"Estat ni duM d« provine»«". és fill d'un contrari, deia Fernan- rutina de la dominació acceptado Savater en una crònica sobre da. Barcelona s'hi juga les faves, tres hem de lluitar perquè aques- na és un centre logístic, vol ser la tres o quatre llibres en relació a s'hi juga la vida i s'hi juga el seu tes idees finalment dominin, per- porta del sud d'Europa. Probaaquest tema. Però es cert, com projecte, en això. Barcelona ha què sinó serem dominats, i no blement tenim tots els números deia ell, que les puces del nacio- de construir les seves bases logís- vull ser maniqueu, estic parlant perquè així sigui, Barcelona està nalisme s'encomanen? Si un na- tiques, ha d'explotar la seva cap¡-^ en el terreny de les idees, no-dels construint Europa físicament, tecionalisme en crea un altre, és talitat cultural, si li accepten. sentiments. No estic predicant en lemàticament, des del punt de com una mena de malaltia que es Barcelona ha de garantir que la contra de ningú, sinó d'algunes vista aeroportuari, portuari, de contagia? Potser és cert però a mi seva indústria va endavant i que idees, o d'alguns malentesos. Es- les indústries, de les comunicano em deixa satisfet, perquè l'ú- es reconverteix amb elritmeade- tic analitzant a partir d'un senti- cions, deja capacitat de cooperanic que sabem és que l'home hi té quat. Barcelona ha de garantir la ment i d'un lloc, però analitzant. ció amb Sarajevo, amb l'Europa Hem de contribuir a la solu- que pateix. Està construint la tendència, que hi té tirada, que qualitat dels seus serveis, l'atracaixò és una cosa que ens empeny, ció de la seva cultura, la millora ció del dilema d'Europa, tal com xarxa física i emocional, la_seva que té a veure amb la nostra prò- del seu sistema hoteler i d'acollir està plantejat. Hem de contribuir vinculació europea. A més, hi ha pia existència, amb la manera de da, la bellesa de les seves platges i a la solució d'aquest dilema, tant de participar amb tota la seva ser, i que finalment és contagiós; turons, en fi, totes les seves vir- com a la construcció física de la pluralitat: no estic pas predicant i és dolent, és com les puces que tuts. Però al mateix temps Barce- xarxa d'Europa. I sabeu que que hi hagi un pensament barces'encomanen. Doncs malament lona ha de lluitar perquè a Euro- Barcelona ho està fent. Es allò loní sobre la llibertat, sobre rai. pa dominin unes certes idees, i que avui no he volgut explicar Europa; segurament no hi serà. Hem d'anar amb molt de qui diu Europa diu evidentment i amb detall, però que ho he expli- Però en tot cas sí que estic dient comete. Ha arribat el moment de en orimer lloc Esoanva. Nosal- cat molt. darrerament Barcelo- aue Barcelona, el conjunt dels flmot£±â5£ËM. •Ul iEn«0> IMPAGADOS MOROSOS "^UNIVERSITAT i¡f Lo cnfc*»«iog todo o juuiijmiim sui iintifrT ROMPEU FABRA L'Escola Superior de Comerç internacional (ESCI) . (¡DEC) i de l'I·liatre Col·legi d'Advocats de * Tuto. (93) 4S&91.&4 JRL ^IMAM-MUTI* EDIMI, S. A. DISOLUCIÓN Y LIQUIDACIÓN Dal«: Del 13 de febrer al IS de març de 1996 Borali: De 16.00 a 20.00 hores; de dimarts a divendres CoDtiogat de Con: El dret pensi des de l'àmbit de la Llet 5/95 del jurat i l'exercici de l'sdvocacia: oratòria, presentació escènica, presa de decisions, etc. Professorat: Prestigiosos professors del món del dret, inclosos professionals amb experiència en l'exercici del dret davant el jurat a EE.UU. Informació i matricida: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) Av. de la Diagonal, ¡14, 4a. planta, 08006 Barcelona (Preguntar per Monica Uñó) Tels: (93) 237 62 19 / 237 63 31 Fax: (93) 23774 OS IO* mat tataOnft da »Imam. Lililí luí con cartea» t* unjvtiMl * dia 20 dt dcìambf« da 1895 acordo, antra Moa aaunoa. la «okicUn y «»»dación tquidMIor a don Mgual Horta Afcnaraz. y cainaloaiquiaaaùn: ACTKO Paaata. Binx» . CuaMa at. aodoa TgM 3K.1S4.I45 1.000.000 3fa.1M.14» PASIVO CapM muri UM RaaantvoUMa nil.il J.I _.. 100.000-000 20.000.000 2I3Ä7.3K niiiOdm al 15-12« TaM Passa a la oàaliu ( GESTIÓ SPORT, S. A. EN LIQUIDACIÓN l«k|uid.Kd6ndel«Mtí.^y.¿n>M *"** ACTIVO MMtM Apfcatíones MormáttCM 22.955 fW) 4M 19 US J0KX Ftt.(M»4M¿¿00 ^mi^ fij iirtiM4«*Mto. Garcia-Montoro &. Asociados^ presenta el primer CURS SOB R E HL JURAT ciutadans de Barcelona, en això hi han de pesar, se'ls ha de sentir. Crec, per altra banda, que anem tocant vores d'una nova cultura política en què la pertinença i l'arrelament no apareixen ja només com a contrari sinó com a condició de les idees universals de la fraternitat, de la igualtat i de la llibertat. Ho ha dit Havel, ja farà bastants anys: és des del punt de vista de la particularitat, del lloc on estem, que podem explicar les idees generals, que si no no tenen gruix, no tenen sentit, no tenen forca. Vegeu, per exemple, el que deia Joan Pau II l'octubre passat a les Nacions Unides: "Els drets de les nacionalitats s'han de respectar, perquè són drets humans acollits a un nivell específic de la vida de la comunitat. Però hem de considerar la dificultat de definir el concepte de Nació, que no pot ser identificat a priori necessàriament amb l'Estat. No obstant, hem de buscar solucions si volem evitar els errors del passat i assegurar l'ordre just al món". I el que expressava Raimon Obiols fa un parell d'anys en un article titulat La desgràcia de Europa: "Hauríem de tenir la sensata ambició d'afirmar pluralment una voluntat compartida: la de superar, al mateix temps, el nacionalisme d'Estat i el nacionalisme que vol el seu Estat". Estem tocant vores perquè quan ho diuen personalitats molt diferents, en contextos molt diferents, quan les coses es van repetint i s'assemblen tant, vol dir que hi ha una cultura que avança, una nova cultura política, no sé com s'haurà d'anomenar però que és evidentment la cultura política del segle XXI que està naixent en aquest moment. Què significarà la nova cultura política per a una ciutat com Barcelona? Doncs bé, la nova cultura política subsidiària ha de representar la possibilitat per a la ciutat —en el moment que està fent la seva pròpia Constitució, que és la Carta Municipal o la Llei de Barcelona— de desenvolupar conceptes constitucionals i estatutaris que semblen poc utilitzats. „ 2»ü»o» 3H.W4.14« Lo tf» aã han posso a toraajckia (a0akaopaflraa. Bmt**,X-l2-UKBIqaa*tr M. Caratruccfonm „ M. htoquiraria H.OtmíntM»cnnM M. MobukVto M. Equipe» pare Proc. Mom. M. EtoiTwnto.. d« transport« Amorta««* acumulada <M*vnoHfaado rrwl.vi.ri M** DwdofM tíniámm ........ _ .. - — . lOUMMC 7*000.741 ... rlKawida pubica Mamntw y ptgoB cía. „ Cuant» enfrian» con »ode* y «*.•.*. *k*»« Crédito« • cofto ptMO •VMNporfMriodMeaeidn .. Pago* Querido« ~ ToMacttvo ... PASIVO Fondo» prop«* „ C«ftal social n •« Rasarva laga! „ „ .. .. ~ S4.276.S30 25.000.000 3«J14 133 5.000.000 .. .. PardidMrQananciM XOM3M7 tfntttont • larao plant Otoacrwdoraa* ...... Deuda* a IVOQ pl*2O PiittaadUi.Mda··WvtU^laTgiàaio -.'.'.. Ov*m¿*m* <*<***> AcfMdorMacwtoptaD ntiHlM TnTfifnlMBttn lit rrtiflln 0*&*ètof^cenm*a*M<*4ic**o "EESaS^^^ 9.528.4OS 80.543.3« Z5.000.OOO -«.775 -36.775 1«7.002J77 „ - Ao^dox« por pniiiciún da mntía* OkwdBudMiMMMmW.» 15.000.000 1.414.200 3.807.446 3.967.406 850.700 241.165 -10.558.961 .. 17 201 140 «7JÕ1.14Õ 20030.600 17.221.54* -«2.000.000 - "" . _.. „ : ...... 0*444JOt .r tStStVtï -' «3¿39Jt»'" lX>' ^ftnes dci - '~ÍMM,»f>¿tre mà per �(SA EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 lUADERN BALANÇ DE L'ANY 1995 hem de donar, segurament, que és la demanda de protecció que provede la mandra, o de la simplificació, del simplisme o de la xenofòbia. La facilitat que dóna poder atribuir tots els mals a un color. Ens agradaria poder dir que les lleis sectorials s'adaptaran a Tes circumstàncies especials de la nostra ciutat. Nosaltres sabem que hi ha tantes lleis que a Barcelona no serveixen, que no es poden aplicar, com les lleis d'habitatge, per exemple l'habitatge dels joves. Es diu: "Solucionarem la vivenda pels joves!", i surten lleis a Madrid, i sjjr- , ten lleis a la placa de Sant Jaume. I no se soluciona el problema dels joves amb una llei. Nosaltres tenim l'experiència, com a administradors, com à gestors dels serveis públics en aquesta ciutat, de fins a quin punt les lleis generals serveixen moltes vegades de ben poc. Serveixen per a una cosa: denunciar l'existència d'un problema, com aquest que tenen els joves per trobar habitatge. O l'atur juvenil, o els problemes del mercat laboral. Però les lleis sectorials, que volen resoldre un tema sense tenir-ne en compte l'especificitat en el territori, que parlen de SÍLVIA T. COLMENERO joves, d'aturats, de drogoaddictes, •Barcelona wtà construint Europa «steamer* de> del punt.de vista aeroportuari, portuari, industrial...' no tenen en compte que finalment • següents: que la ciutat i el municipi nivells de govern actuants a Barce- llei de Barcelona que a Barcelona la solució dels joves, dels aturats i ja no són el mateix. En el cas de lona n'hi ha tres de substantius, es reconeixeran els drets dels resi- dels drogoaddictes, moltes vegaBarcelona la ciutat ha esdevingut directes: l'Estat, la Nació i el Mu- dents, que la residència s'obtindrà des prové no de la ciutat sinó fins i un fet multimunicipal, irreversible i nicipi, essent els altres (comarca, normalment després d'un determi- tot del barri. O hi ha solució al bapositiu en ell mateix, necessitat tan província, àrea metropolitana, nat temps d'estada a la ciutat. As- rri on són o no n'hi ha cap. •; -•>''. Nosaltres sabem el que ens ha sols d'unes regles de joc comparti- etc.) secundaris o derivats i, ente- sumpte, aquest, enormement des per evitar l'exportació de pro- nent que la Unió Europea no ao- complicat perquè nosaltres no po- costat tirar endavant la Ciutat Veblemes dels uns als altres, l'expor- tua mai per ella mateixa sinó á tra- dem alterar les lleis de residència lla. I sabem que les lleis que hi ha tado no equitativa de problemes, i vés de l'Estat, l'Autonomia o el nacional; nosaltres ho podem hagut ens han ajudat en el sentit també per suscitar les estratègies Municipi (o més d'un, en molts ca- crear residències a l'Estat, a la Na- que han estat condició perquè comunes que són menester. sos). Aquí rau precisament la grà- ció, però si que, com ja passa, per nosaltres poguéssim actuar d'alUn altre article de la llei de cia, en això és perfectament subsi- exemple, amb el dret de vot reco- guna manera, però aquestes lleis negut al tractat de là Unió (només pretenien molt més que això. PreBarcelona ideal fóra la possibilitat diària, la construcció europea. Ens agradaria poder dir en una en les eleccions locals poden votar tenien donar-nos-ho fet, pretenien d'establir que de la totalitat dels els ciutadans europeus residents a resoldre el tema i no el resolien. la nostra ciutat), nosaltres hau- Nosaltres sabíem que si treballàríem de .poder dir en la nostra llei vem en habitatges i en sortir de qui reconeixem com a empadro- l'habitatge t'atracaven doncs no nable a Barcelona. La qüestió de anaves a viure en aquell carrer i fins,a quin punt això genera dret per tant allò se seguia degradant. La majoria dels problemes que respecte a l'Estat és molt delicat. Gener, febrer, març 1996 Això hauria d'anar acompa- s'anuncien com a problemes genenyat, a Barcelona, d'una certa rals no ho són. Són una suma de obligació per a aquells que arriben problemes particulars que només : de respectar les regles bàsiques de tenen solució amb una suma de solucions particiutadania. Si nosal,— culars. tres poguéssim doI en aquestes sonar ciutadania hauSi poguéssim dtì Rodolf Sirera ríem de poder exigir lucions particulars respecte a les nor- donar ciutadania nosaltres tenim el Dirtíccio Joan Lluís Bozzo dret i demanem, mes bisiques de convivència que hauríem de poder perquè ens ho hem guanyat com a ciunosaltres ens hem donat, i em penso exigir respecte a tat i perquè hem resolt molts probleque amb això, si ho les normes que mes, que hi hagi poguéssim fer, estaconfiança en nosríem trencant les baens hem donat altres. ses del que moltes vegades és finalNosaltres què proposem? En habiment el racisme i la •„ xenofòbia, perquè la gent té por de tatge, per exemple, proposarem l'altre quan l'altre apareix com a que els diners que pertoquin a la majoria en un punt en què un es ciutat de Barcelona per a protecconsidera'majoritari. ••-_.',• ció de l'habitatge, per algun barem Ens agradaria poder din les ac- de proporcionalitat, segons el tivitats productives que malmetin nombre d'habitants, necessitats, l'entorn, discriminin els ciutadans etc, que en comptes d'abocar-se .per raons de sexe, raça o edat, o segons els barems de la llei, que M M* g«* dmdt Mm no compleixin les normes de ciuta- aquí no serveixen —perquè aquí dania, no podran establir-se al ter- no hi ha sòl urbanitzable; perquè aquí els preus són més cars; perme municipal. Si no actuem així tindrem ciu- què aqui tes rendes són més altes Elan Teatro tadans atemorits, que és el que diu en general—, que aquests diners Dahrendorf sobre tes relacions en- que ens pertocarien es capitalitzin tre les generacions a Europa. La i se'ns donin per a dotar tes emprepor creix per moltes raons: el fu- ses que efectivament estan fent no • tur, la por a la inseguretat al ca- ja habitatge, sinó barri. Perquè a •» NCM AZMM rrer, a la delinqüència. La por a Barcelona si no es canvien els bauna situació —diu— en què l'atur rris no es fa habitatge. Que fugi el cofoisme: tenim juvenil és considerable, la gent Mrecdfe gran es fa mes gran, vivim més molts problemes. Però també tes Antonio Simón anys, i els joves triguen molt més a solucions. Cofoisme no, però conHtml Muai ¡Mà «•* «N entrar en el mercat de treball du- fiança sí, que en tenim molta. Nosaltres sabem que si se'ns dóna rant l'etapa del major vigor físic. Estats, qu Ciutadans atemorits que na es confiança podem donar molt. T I Q U E T S veuran construcció èti. protegits. A vegades, però, Molt al país. Molt a Catalunya, s'han de sentirr <coi Al els ciutadans exigeixen una protec- molt a Espanya. I podem jugar un construcció de l'Euri ció que no els podem i que no els paper a Europa. Ve de la pigli» S La. nova cultura politica ha de permetre que aspectes que l'Estatut preveu amb timidesa es puguin desenvolupar amb franquesa, i aspectes que la Constitució permet, igual. Però fer-ho també amb un nou esperit, jo crec, Hauríem de poder din a Barcelona les competències concurrents o delegables s'entendran atribuïdes al nivell més proper al ciutadà, punt. Aquest seria un article fantàstic i aquesta una llei magnífica. No seria res més que l'aplicació d'una altra Constitució (que és l'europea) al cas de Barcelona. I el nivell més proper al ciutadà voldria dir districte per relació a ciutat o ciutat per relació a autonomìa, i així aniríem seguint, llevat del cas que per raons d'eficàcia, equitat o cohesió social o nacional, s'estableixi legalment el contrari clar. Però aquestes raons, en tot cas, s'haurien de substanciar pels nivells més llunyans del govern i no al revés. En realitat Maastricht, si ho pensem (tomo a provocar), el que fa és capgirar el model politic nascut de la Revolució Francesa. No hi ha minories, en aquest model. És el federalisme, és la subsidiarietat, el societarisme, quasi diríem el liberalisme polític, el que va desenvolupant després conceptes de defensa de les minories. El model en què Paris decideix per la pàtria decideix malament. Als diaris francesos sempre hi ha una secció que . és "Elmalestar del suburbi", erròniament plantejat com un problema nacional. No és un problema nacional, és un problema civil, un problema de les ciutats, que s'ha de resoldre a la ciutat. Crec que a Barcelona harían de ser capaços de dir aquestes coses en la nostra llei, de dir veritats com les M aror Croades «v � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per un llenguatge europeu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-01-25 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Balanç Ajuntament de Barcelona Europa Subsidiarietat Description An account of the resource Resum publicat al suplement Quadern, de la conferència anual sobre l'estat de la ciutat i balanç de l'any 1995 de l'Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived El País Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2817/19880430_PerUnaCatalunyaMesIgualitaria_RObiols.pdf d1439034254ab285a1849677c4e878f7 PDF Text Text PER UNA CATALUNYA MES IGUALITARIA ¿¿sy* G*S^U f p~ RAIMON OBIOLS 30 d'abril de 1988 �LA TERRA DELS NOSTRES PARES, LA PATRIA DELS NOSTRES FILLS NINGÚ NO TE LA POSSIBILITAT D'ESCOLLIR EL PAIS ON LI HA TOCAT DE NÉIXER. BEN MIRAT, NI TAN SOLS ELS QUI ES VEUEN OBLIGATS A CANVIAR EL SEU LLOC DE RESIDENCIA TENEN LLIUREMENT AQUESTA OPCIÓ. L'ATZAR, UNA CONJUNCIÓ DE FACTORS QUE NO CONTROLEM, ENS HAN FET SER CIUTADANS D'AQUEST PAIS CONCRET, CIUTADANS DE CATALUNYA. AQUESTA HA ESTAT LA TERRA DELS NOSTRES PARES O SERA, EN UN DEMA QUE JA PALPEM, LA PATRIA DELS NOSTRES FILLS. NO HEM ESCOLLIT, SI MES NO AMB PLENA LLIBERTAT O AMB UN CALCUL DE CONVENIENCIA, LA TERRA ON ENS HA TOCAT DE VIURE. HEM TRIAT, AIXÒ SI, MOLTS DE NOSALTRES, LA VOLUNTAT DE SER SOLIDARIS AMB LA GENT QUE HI VIU, LA VOLUNTAT DE TRANSFORMAR-LA, D'ALLIBERAR-LA DELS ESCLAVATGES QUE ENS VENEN IMPOSATS DE FORA I DE LES DESIGUALTATS I LES INJUSTÍCIES QUE NEIXEN I ES MULTIPLIQUEN DINTRE NOSALTRES MATEIXOS, PER LES DIFERENCIES DE CLASSE, PER L'AFANY D'ACUMULACIÓ DE RIQUESA, PER L'EXPLOTACIÓ MES O MENYS DISSIMULADA D'UNS HOMES DAMUNT DELS ALTRES. HEM FET L'OPCIÓ DE NO RESTAR INDIFERENTS A ALLO QUE HEM VIST I HEM SENTIT I HEM VISCUT. HEM DECIDIT DE NO FER-NOS COMPLICES AMB EL NOSTRE SILENCI O LA NOSTRA INHIBICIÓ D'UNA SOCIETAT DESIGUAL I CLASSISTA. ENDUTS PER UNS IDEALS SEMBLANTS I 1 �SOLIDARIS, HEM ESCOLLIT POTSER CAMINS DIFERENTS QUE CONFLUEIXEN: UNS QUANTS ENS HEM DEDICAT A LA FEINA DE LA POLÍTICA; D'ALTRES, MOLTS DELS QUI M'ESCOLTEU AQUEST MATI, HEU NODRIT ELS RENGLES DEL TEIXIT SOCIAL D'AQUEST PAIS. EN VOSALTRES ES TROBA LA REPRESENTACIÓ MES VIVA DE LES ENTITATS CULTURALS, DE LES ASSOCIACIONS DE VEINS; DELS TREBALLADORS DE LES GRANS EMPRESES DE CATALUNYA -DE SEAT, DE LA MAQUINISTA, DE PEGASO O DE LA SEDA-, DELS SINDICATS DEL METALL, DEL TEXTIL, DE LA CONSTRUCCIÓ, DE LES INDUSTRIES QUÍMIQUES, DELS SERVEIS; HI HA ENTRE VOSALTRES LA VEU DEL MON RURAL, DELS MOVIMENTS DE JOVENTUT, DELS GRUPS D'ESPLAI; VOSALTRES FEU POSSIBLE L'ACTIVITAT I LA PRESENCIA DE LES ASSOCIACIONS DE CONSUMIDORS, DELS MOVIMENTS ECOLOGISTES, DELS CLUBS I LES FEDERACIONS ESPORTIVES, DELS GRUPS DE JUBILATS... LA NOSTRA OPCIÓ PERSONAL HA ESTAT SOVINT UNA OPCIÓ DE PER VIDA, QUE ENS ACOMPANYARÀ SEMPRE MES ENLLÀ DELS PROBLEMES I LES CONTRARIETATS. JO VAIG PRENDRE-LA JA FA MOLTS ANYS, 31, NO PAS PER UN DESIGNI PERSONAL SINO PERQUÉ BEN AVIAT VAIG SENTIR-ME INTEGRANT D'UN PROCES COL·LECTIU, UN PROCES DE RESISTENCIA CONTRA UN SISTEMA POLITIC QUE OFEGAVA LES LLIBERTATS INDIVIDUALS I COL·LECTIVES DEL POBLE DE CATALUNYA I QUE IMPEDIA DE FORMA AUTORITARIA QUE FESSIN CAMÍ LES NOSTRES LEGITIMES ASPIRACIONS A UNA SOCIETAT MES JUSTA, MES IGUALITARIA, ON FOS POSSIBLE L'EMANCIPACIÓ DE LES CLASSES POPULARS. UN PROCES DE RESISTENCIA COMPLEX, SOVINT CONTRADICTORI, PERO 2 �QUE S'ALIMENTAVA D'UNA LLARGA TRADICIÓ, D'UNES PROFUNDES ARRELS QUE HEM ASSUMIT I QUE HAN MARCAT LA NOSTRA PERIPECIA PERSONAL. UNES ARRELS QUE, EN EL MEU CAS, S'ENFONSAVEN EN LA TRADICIÓ DEL SOCIALISME I DEL CATALANISME D'ESQUERRES, ALIMENTAT SOBRETOT PELS TREBALLADORS I ELS PAGESOS, LA GENT QUE MES HA LLUITAT SEMPRE PER TOTES LES LLIBERTATS, PER QUALSEVOL LLIBERTAT CONCRETA QUE HAGUÉS ESTAT ARRABASSADA O ES TROBES EN PERILL. SEMPRE HE SENTIT L'ORGULL D'AQUESTA TRADICIÓ PROGRESSISTA, SEMPRE HE ADMIRAT EL TREMP DELS HOMES I DONES QUE VAN CREAR-LA I VAN SERVIR-LA, SEMPRE HE CONSIDERAT UNA SORT IMPAGABLE LA COMPANYIA DE GENT DE PROCEDENCIA DIVERSA AMB QUI HE COMPARTIT UN PROJECTE COMÚ, PER CATALUNYA I PEL SOCIALISME. UN PROJECTE COMÚ QUE EN ELS TEMPS DE LA DICTADURA POSAVA L'ACCENT EN LA LLUITA UNITARIA, EN L'ANHEL D'ACONSEGUIR UN MARC DEMOCRATIC QUE PERMETÉS DESPRÈS EL LLIURE JOC DE LES IDEES I DELS PROGRAMES, DE LA DISCREPANCIA I DE LA DISCUSSIÓ POLÍTICA, DE L'ENTESA I DE L'ACORD SEMPRE QUE FOSSIN NECESSARIS . AMB AQUELLA OPCIÓ DE FA MES DE TRENTA ANYS, JO VAIG CERCAR LA MEVA PROPIA MANERA DE SERVIR CATALUNYA, DE CONTRIBUIR MODESTAMENT A FER QUE FOS MES LLIURE I MES JUSTA. PER AQUELLA ÈPOCA, NO HI ÉREM TOTS EN LES PRIMERES LÍNIES DE COMBAT PER L'AUTONOMIA I PER LA DEMOCRACIA. I DELS QUE HI ÉREM, LA MAJORIA HAVIEN SORGIT DELS SECTORS POPULARS DE CATALUNYA. 3 �DESPRÈS, AMB EL PAS DELS ANYS I L'EIXAMPLAMENT PROGRESSIU DE LES POSSIBILITATS D'ACCIÓ POLÍTICA, HEM ANAT VEIENT COM INVOCAVA TAMBE LA CAUSA DE CATALUNYA MOLTA GENT NOUVINGUDA, PROVINENT DE SECTORS DE LA DRETA QUE ANAVEN DESCOBRINT EN LA NOVA SOCIETAT MOLTES POSSIBILITATS D'ANAR PERPETUANT TAMBE ELS SEUS INTERESSOS. MES D'UN COP HEM ASSISTIT, SORPRESOS, A LA IMPARTICIO DE DISCURSOS, DE CONSELLS I DE RETRETS, HEM VIST COM ES DONAVEN PATENTS I ANATEMES DE CATALANISME. I, US HO HE DE DIR AMB TOTA SINCERITAT, BEN A PROP DE LA INDIGNACIÓ CONTINGUDA I DE LA SORPRESA DAVANT DE TANTA AUDACIA, HEM SENTIT EN EL FONS LA SATISFACCIÓ DE COMPROVAR QUE, MES ENLLÀ DELS OPORTUNISMES, ELS CAMINS QUE HAVÍEM AJUDAT A TRAÇAR EREN TRANSITATS CADA COP PER MES GENT I ENS PORTAVEN A DESTINS QUE MOLTS ANYS ENRERA NO PODÍEM SOSPITAR. AQUESTA ES LA CATALUNYA QUE ARA TENIM, AQUESTA D'AMPLES VIES TRANSITABLES I DE NOMBROSOS DESTINS PER EXPLORAR I PER RECORRER. AQUESTA ES LA CATALUNYA DEMOCRÀTICA I AUTÒNOMA QUE LA GENERACIÓ DELS NOSTRES PARES VA VEURE DESAPARÈIXER I QUE LA GENERACIÓ DELS NOSTRES FILLS PETITS CONSIDERA TAN NATURAL COM L'AIRE QUE RESPIREN. ¿ES, PERO, LA CATALUNYA QUE VOLEM, AQUELLA CATALUNYA QUE HAURÍEM SOMNIAT? NO, CERTAMENT, I LA SATISFACCIÓ DEL BALANÇ POSITIU QUE OFEREIXEN ELS ANYS MES RECENTS DE LA NOSTRA HISTORIA, NO ENS HAURIA DE FER PERDRE LA NOCIÓ DE TOT ALLO QUE ENCARA ENS RESTA PER ACONSEGUIR. 4 �CATALUNYA ES ENCARA UNA SOCIETAT INJUSTA CATALUNYA ES, ENCARA AVUI, UNA SOCIETAT INJUSTA, ON ES PRODUEIXEN DESIGUALTATS FERIDORES. ES CERT QUE PER TOT ARREU RECOLLIM INDICADORS QUE ENS PARLEN D'UNA MILLORA SUBSTANCIAL DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA I QUE, SI SOM CAPAÇOS D'APROFITAR-HO, HI HA LES CONDICIONS SUFICIENTS PER FER UN SALT ENDAVANT EN LA MODERNITZACIÓ DE LES NOSTRES ESTRUCTURES PRODUCTIVES. EN ELS DARRERS TEMPS S'HAN HAGUT DE FER MOLTS SACRIFICIS, I LA CLASSE TREBALLADORA ES, SENS DUBTE, QUI HA FET LA CONTRIBUCIÓ MES IMPORTANT. PERO ARA, S'OBREN NOVES POSSIBILITATS I POTENCIALITATS. VAL A DIR QUE L'ACCIÓ DEL GOVERN SOCIALISTA HA ESTAT ESPECIALMENT BENEFICIOSA PER A CATALUNYA, I QUE LA NOSTRA RENDA PER CAPITA CREIX MES QUE LA MITJANA ESPANYOLA, I QUE L'ATUR ES MES REDUIT AQUI. HI HA SÍMPTOMES EVIDENTS, DONCS, DE MILLORA GENERAL EN L'ECONOMIA, MILLORA QUE ARA AMB GRAN OPTIMISME, INTENTA D'ATRIBUIR-SE UN GOVERN CATALÀ DE SIGNE CONSERVADOR QUE SE N'HA MANTINGUT FONAMENTALMENT AL MARGE, QUE POSAVA LA SOLUCIÓ DE LA CRISI ECONÒMICA EN MANS DE LA LÒGICA DEL MERCAT, I QUE S'HA ESCUDAT SOVINT EN UNA PRETESA MANCA DE COMPETENCIES I DE RECURSOS PER JUSTIFICAR LA SEVA INHIBICIÓ. PER UNA CATALUNYA MES JUSTA I MES IGUALITARIA ASSISTIM, DONCS, SEGURAMENT, A UNA NOVA ETAPA DE CREIXEMENT ECONOMIC, DE PROSPERITAT. PERO CATALUNYA ES ENCARA AQUELL 5 �PAIS ON HI HA UN DIVUIT PER CENT D'ATURATS, AQUELL PAIS QUE PRECISAMENT REPARTEIX DE FORMA DESIGUAL FINS I TOT EL SEU ATUR: I AL COSTAT DE COMARQUES QUE SE SITUEN ENTORN DEL 10%, DEL 15%, N'HI HA D'ALTRES QUE ARRIBEN EN CANVI AL 30% D'ATURATS O L'ULTRAPASSEN. I CATALUNYA ES AQUELL PAIS ON LES COMARQUES QUE TENEN UNA RENDA SUPERIOR SUPEREN EN UN 50% AQUELLES QUE LA TENEN MES BAIXA. I ES EL PAIS ON ENCARA ES VIUEN A DIARI LES SEQÜELES D'UN URBANISME FEROTJAMENT CLASSISTA, EN POBLACIONS DE MILERS I MILERS D'HABITANTS ON ELS AJUNTAMENTS ESMERCEN UN ESFORÇ TITANIC PER ANAR COBRINT ELS DEFICITS D'EQUIPAMENTS CATALUNYA ENDINS, ENCARA I D'INFRAESTRUCTURES. HI HA UN CENTENAR MENTRESTANT, DE POBLES AMB PROBLEMES D'ABASTAMENT D'AIGUA, I CENTENARS DE MASIES ESPEREN ENCARA, A FINALS DEL SEGLE XX, L'ARRIBADA DE L'ELECTRICITAT O DEL TELÈFON. NO US HO PENSEU PAS QUE VULGUI CARREGAR LES TINTES, PERO SERIA ESTÚPID I CRUEL D'IGNORAR QUE ELS NOSTRES JOVES, MES DEL CINQUANTA PER CENT DELS NOSTRES JOVES, ACABEN ELS SEUS ESTUDIS I PASSEN QUATRE, CINC, SIS ANYS SENSE TREBALL 0 AMB FEINES ESCADUSSERES, MAL PAGADES O QUE NO TENEN RES A VEURE AMB ELS ESTUDIS QUE HAN FET. I QUE HI HA, APROXIMADAMENT, UN DEU PER CENT DELS CELEBRES SIS MILIONS DE CATALANS QUE ES TROBEN EN ALLO QUE ELS ESPECIALISTES EN DIUEN SITUACIÓ DE RISC, ES A DIR, AMB PENSIONS INFERIORS AL SALARI MINIM O EN ATUR SENSE SUBSIDI I AMB POSSIBILITATS NUL·LES DE TROBAR FEINA A CAUSA DE LA SEVA EDAT AVANÇADA. I SON MOLTES LES ASPIRACIONS LEGITIMES QUE RESTEN ENCARA SENSE RESPOSTA, DES DEL DRET A UNES CONDICIONS 6 �DE VIDA MES DIGNES PER A TOTHOM FINS A L'ANHEL DE TANTS I TANTS JOVES QUE VOLDRIEN ANAR A LA UNIVERSITAT I NO PODEN; DES DEL DRET A L'ASSISTÈNCIA SANITARIA EFICAÇ I HUMANITZADA FINS A L'OBTENCIÓ D'UNA AUTENTICA IGUALTAT D'OPORTUNITATS PER A TOTS... TOTES LES LECTURES SON POSSIBLES, JA HO SABEM. TOT ES QÜESTIÓ DE POSAR L'ACCENT EN UNS INDICADORS O EN UNS ALTRES, PERO CATALUNYA ES TAMBE, AVUI, EL PANORAMA QUE HE ESBOSSAT AMB UNS QUANTS EXEMPLES. SEMPRE HE CREGUT QUE LA FORÇA DE L'ESQUERRA EN GENERAL, I DELS SOCIALISTES EN PARTICULAR, RAU EN LA SEVA CAPACITAT DE MANTENIR SEMPRE LA SENSIBILITAT SUFICIENT PER ADONAR-SE DE LA VIDA DE LA GENT, DELS SEUS PROBLEMES REALS, DE LA SITUACIÓ D'INDEFENSIO EN QUE ES TROBEN ELS MES FEBLES, ELS OBLIDATS. ELS PROBLEMES REALS DEL PAIS NO HAN MERESCUT L'ATENCIÓ DEL GOVERN DE CIU I NO ENS AGRADA LA POLÍTICA DEL GOVERN QUE HEM CONEGUT EN LES DARRERS VUIT ANYS DE CATALUNYA. PERQUÈ CREIEM SINCERAMENT QUE ELS GRANS PROBLEMES DEL NOSTRE PAIS NO HAN MERESCUT L'ATENCIÓ PRIORITARIA; PERQUÈ HEM VIST NÉIXER I MULTIPLICARSE EXTRAORDINÀRIAMENT UNA NOVA ADMINISTRACIÓ QUE AMB UN MIMETISME LAMENTABLE ELS REPRODUÏA VICIS I LES INÈRCIES DE LA VELLA ADMINISTRACIÓ CENTRALISTA; PERQUÈ HEM VIST QUE LA RE- 7 �TORICA I LA PROPAGANDA SENSE MANIES PRETENIEN EL LLOC DE LA GESTIÓ ORDENADA I PERSISTENT; PERQUÈ HEM ASSISTIT A UN INTENT CONTINUAT D'APROPIACIÓ DE LA NOSTRA PRIMERA INSTITUCIÓ NACIONAL, FINS A FER-NE EL REDUCTE D'UNA MINORIA DE CATALANS EN LLOC D'ANAR CONSTRUINT UN GRAN CASAL, AMB PORTA FRANCA I FINESTRALS OBERTS; PERQUÉ HEM VIST QUE L'ENTESA NECESSÀRIA EN MITJA DOTZENA DE COSES ESSENCIALS PER A LA RECONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA ERA SACRIFICADA EN BENEFICI D'UN INTERÈS PARTIDISTA QUE HA CONFÓS LA MAJORIA PARLAMENTARIA AMB EL MONOPOLI DE LA VERITAT; PERQUÈ HEM ANAT VEIENT QUE CATALUNYA PERDIA GRADUALMENT LA SEVA VOCACIÓ D'ENCAPÇALAR EL PROCES DE TRANSFORMACIÓ DEL VELL ESTAT CENTRALISTA I ANAVA APAREIXENT ALS ULLS DELS ALTRES POBLES D'ESPANYA COM UNA COMPANYA INSOLIDARIA QUE PERSEGUIA D'ARRENCAR NOUS BENEFICIS SOBRE LA BASE D'UNA CONFRONTACIÓ PERMANENT PERQUÈ HEM CONSTATAT AMB SORPRESA QUE LA CATALUNYA AUTÒNOMA S'EDIFICAVA SOBRE UN CENTRALISME OFEGADOR I QUE LES ALTRES ADMINISTRACIONS CATALANES EREN CONSIDERADES ENEMIGUES POTENCIALS I NO COL·LABORADORES LLEIALS AMB LA MATEIXA EMPRESA; PERQUÈ HEM VIST COM ELS SINDICATS I ELS TREBALLADORS HAN ESTAT IGNORATS SISTEMÀTICAMENT PER LA POLÍTICA DEL CONSELL EXECUTIU; PERQUÈ HEM POGUT COMPTAR QUE ELS DINERS DE LES INVERSIONS NO HAN ESTAT GASTATS JUSTAMENT EN LES COMARQUES QUE MES HAN PATIT LA CRISI INDUSTRIAL I QUE MES DEFICITS TENEN ACUMULATS; PERQUÈ HEM ASSISTIT A LA IMPLANTACIÓ D'UNA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL QUE, LLUNY DE PERSEGUIR UN CREIXEMENT HARMONIC, HA OBERT LES PORTES A NOVES POSSIBI- 8 �LITATS DELS INTERESSOS ESPECULATIUS; PERQUÈ HEM VIST QUE EL JOC, EN COMPTES D'ANAR-SE TROBANT REDUIT A UNS MARGES PRUDENCIALS, HA ESTAT FORTAMENT INCENTIVAT I HA FET ENTRADA A LES BOTIGUES I ALS FORNS DE PA; PERQUÈ HEM SABUT QUE LES SUBVENCIONS DE LA GENERALITAT HAN ESTAT CONCEDIDES SOVINT SOTA PRESSIÓ DE GRUPS D'INTERESSOS, EN LLOC DE CERCAR UN REPARTIMENT EQUILIBRAT I JUST. I TANTES I TANTES COSES QUE DIFUMINAVEN AQUELLA IDEA QUE ENS HAVÍEM ANAT DIBUIXANT DE COM SERIA GOVERNADA UNA CATALUNYA QUE RECUPERAVA LA SEVA LLIBERTAT, LA SEVA AUTONOMIA I LES SEVES INSTITUCIONS NACIONALS. ARA, EN AQUESTA PRIMAVERA DE 1988, CATALUNYA ES TROBA EN PLE PROCES ELECTORAL, ES A DIR, ES DISPOSA A FER BALANÇ DEL GOVERN QUE HA TINGUT I A DESIGNAR LA MAJORIA QUE DONARA SUPORT AL NOU GOVERN. ES UN MOMENT IMPORTANT, UNA OPORTUNITAT QUE, SIGUI QUINA SIGUI L'OPCIÓ QUE PRENGUI LA MAJORIA DE CATALANS, CAL QUE S'APROFITI ADEQUADAMENT. ELS SOCIALISTES ANEM ESPERANÇATS ENS HI PRESENTEM, HO DIC A LES PROPERES ELECCIONS. POTSER AMB IMMODESTIA PERO AMB UN ORGULL LEGÍTIM, AMB UN BAGATGE FORÇA IMPORTANT: UN PARTIT UNIT; UN PARTIT AMB UN INDEX NOTABLE D'AFILIATS; UN PARTIT AMB UNA AMPLIA EXPERIENCIA DE GOVERN, FORJADA EN ELS AJUNTAMENTS, EN LES DIPUTACIONS, EN EL GOVERN DE L'ESTAT, EN LA MATEIXA GENERALITAT, ON ELS CONSELLERS SOCIALISTES VAN MARCAR UN ALT NIVELL EN L'ÈPOCA DE LA GENERALITAT PROVISIONAL; 9 �UN PARTIT QUE SENT I VIU EN ELL MATEIX TOTES LES ESPERANCES I CONTRADICCIONS DEL NOSTRE POBLE; UN PARTIT DE SOLIDA IMPLANTACIÓ TERRITORIAL, QUE ES, DE FET, UN REFLEX FIDEL DE LA SOCIETAT CATALANA. UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES PERO MES ENLLÀ DE LA VE D'UN PROCES NOSTRA FORÇA, SENTIM L'IMPULS QUE QUE HA ANAT AGLUTINANT ENTORN NOSTRE ENS MOLTS SECTORS PROGRESSISTES QUE NO MILITEN AL PSC PERO QUE CREUEN I LLUITEN PER LA FORMACIÓ D'UNA MAJORIA ALTERNATIVA, UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES QUE PUGUI DISPOSAR DEL SUPORT PARLAMENTARI SUFICIENT COM PER GOVERNAR CATALUNYA. HI HA MOLTA GENT QUE HAVIA ANAT ABANDONANT LA SEVA MILITÀNCIA POLÍTICA, MOLTA GENT QUE DESITJAVA D'ESTRENAR-LA D'UNA VEGADA, QUE HA DECIDIT QUE NO PODIA DEIXAR-SE ESCAPAR AQUESTA OPORTUNITAT DE LA PRIMAVERA DE 1988. HI HA MOLTA GENT QUE HA ASSISTIT AMB IMPOTENCIA I DISGUST A LA CONFIGURACIÓ D'UN MODEL DE GOVERN PER AL NOSTRE PAIS QUE NO S'ADEIA GENS, TAMPOC PER A ELLS, AMB EL QUE HAVIEN DESITJAT: I SABEN QUE NOMES AMB L'ESFORÇ DE TOTS ELS QUI PENSEN COM ELLS ES POSSIBLE DE CANVIAR DE MODEL I DE GOVERN. PER AIXÒ S'HAN MOBILITZAT, I HAN ESCOLLIT LA VIA QUE ELS HA SEMBLAT MES OPORTUNA. SABEN QUE QUATRE ANYS MES AMB EL MATEIX DISCURS POLITIC, AMB EL CONTINUISME TRIST D'UNA LÒGICA POLÍTICA QUE NO PODEN COMPAR- 10 �TIR, SERIEN JA UN CUMUL D'ANYS EXAGERAT, UN AUTÈNTIC EXCES EN LA MESURA SEMPRE DESITJABLE. SABEN QUE SI NO PARTICIPEN ACTIVAMENT EN EL PROCES DEL CANVI, MAI NO PODRIEN PERDONARSE UN DESENLLAÇ QUE ELS DESPLAURIA I QUE ELS SEMBLARIA PERNICIÓS PER A LA CATALUNYA QUE ELLS VOLEN. PER AIXÒ S'HAN POSAT EN MARXA, I SUMEN EL SEU ESFORÇ A LA CAUSA PROGRESSISTA DE TANTA I TANTA GENT. DARRERA DELS SOCIALISTES, DARRERA D'AQUESTA GENT D'ESQUERRA QUE TREBALLA PER UNA NOVA MAJORIA, HI HA UN DISSENY, UN MODEL, UN SOMNI DE LA CATALUNYA QUE VOLEM. HI HA UN PROJECTE POLITIC, HI HA UN PROGRAMA DE GOVERN, PENSAT I DEBATUT, PONDERAT I POSSIBLE. JO US INVITO A TOTS VOSALTRES, I INVITO A TRAVES VOSTRE TOT EL POBLE DE CATALUNYA, A FER VOSTRE I A COMPARTIR I A REALITZAR AQUEST PROJECTE. I HO FAIG AMB LA CONVICCIÓ QUE HA ARRIBAT EL MOMENT DE DUR-LO A BON ENTRE ALTRES COSES PERQUÈ ESTIC CONVENÇUT QUE ES EL PORT, MILLOR POSSIBLE PER A CATALUNYA I PERQUÈ HA ASSOLIT UN GRAU DE MADURESA I DE PENETRACIÓ SOCIAL QUE EL FAN IDONI PER CONDUIR EL GOVERN DE CATALUNYA EN ELS PROPERS ANYS. A CATALUNYA S'OBREN ARA DAVANT NOSTRE DUES ALTERNATIVES: UNA JA ENS ES CONEGUDA, I SUPOSA EL CONTINUISME D'UNA POLÍTICA QUE NO HA SABUT RESPONDRE ALS REPTES BASICS DE LA SOCIETAT CATALANA I A LES NECESSITATS MES URGENTS DEL NOSTRE POBLE; L'ALTRE, QUE ES L'EXPRESSIÓ D'UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES, VOL FER LES COSES D'UNA MANERA COM- 11 �PLETAMENT DIFERENT. L'ATUR, EL PRIMER PROBLEMA DE CATALUNYA JO PENSO EN UN GOVERN DE CATALUNYA PREOCUPAT PER AQUELLS QUE MES HO NECESSITEN TOT, QUE DONI L'ATENCIÓ NECESSÀRIA ALS SECTORS MES MARGINATS DE LA NOSTRA SOCIETAT, AQUELLS QUE SOVINT QUEDEN DESPENJATS DELS BENEFICIS DE LA PROSPERITAT. PENSO EN UN GOVERN QUE COMENCES CONSIDERANT QUE L'ATUR ES EL PRIMER PROBLEMA DE CATALUNYA, AQUELL QUE HA D'OCUPAR LA NOSTRA ATENCIÓ PRIORITARIA. UN GOVERN QUE, DES DE TOTS ELS DEPARTAMENT, ENFOQUI LA SEVA GESTIÓ SITUANT LA LLUITA CONTRA L'ATUR EN PRIMER TERME. QUE HI DEDIQUI RECURSOS, QUE DESTINI UN MINIM DE VINT MIL MILIONS DE PESSETES EN AQUESTS QUATRE ANYS A CREAR OCUPACIÓ PER ALS JOVES. UN GOVERN QUE GOVERNI AMB RIGOR I EFICACIA PENSO EN UN GOVERN QUE, A COSTAT DE LA QUE ACABO DE DIR, DIBUIXI LES SEVES PRIORITATS, CLARES I DEFINIDES, I LES TRADUEIXI EN UNA ACCIÓ DE GOVERN PLANIFICADA, AMB CALENDARIS CONCRETS I AMB PARTIDES DELS PRESSUPOSTOS. QUE NO IMPROVISI, QUE NO CANVIÍ DE RUMB A CADA MOMENT, QUE NO ES MOGUI PELS CAPRICIS INESPERATS DEL SEU PRESIDENT, QUE NO HO CONDICIONI TOT A LA CONJUNTURA MES IMMEDIATA, A LA CONVENIENCIA DEL MOMENT I QUE EXPLIQUI AL POBLE DE CATALUNYA ELS PROPÒSITS QUE L'ANIMEN I ELS MITJANS DE QUE DISPOSA PER DUR A TERME ELS 12 �SEUS PROJECTES. QUE LI DIGUI QUE NO HO FARÀ TOT EN UN SOL INSTANT NI AMB LA PERFECCIÓ MES ABSOLUTA, PERO QUE TE UNA IDEA CLARA D'ALLO QUE CONVÉ DE FER EN PRIMER TERME I EL QUE ANIRÀ VENINT DESPRÈS. QUE LI RECORDI QUE ELS RECURSOS SON ESCASSOS PER DEFINICIÓ, PERO QUE NO DEIXARÀ DE BELLUGAR-SE I DE NEGOCIAR PER OBTENIR UN MILLOR FINANÇAMENT PER A LA GENERALITAT, QUE SERA DUR I TENAÇ A L'HORA D'EXIGIR ALLO QUE CATALUNYA MEREIX I LI PERTOCA, PERO QUE OFERIRÀ LA VOLUNTAT DE CORRESPONSABILITZAR-SE DE TOTS ELS COMPROMISOS QUE ASSUMEIXI. I QUE SI ELS RECURSOS SON ESCASSOS PER DEFINICIÓ, NO SE'N PERDRA NI UN EN PROPAGANDA ESTÈRIL, EN AJUTS CLIENTELARS O EN CONCESSIONS ESCANDALOSES EN BENEFICI DE SOCIETATS PRIVADES. I QUE LA LLUITA PER AUGMENTAR LA CAPACITAT D'INVERSIÓ SERA UNA OBSESSIÓ PERMANENT. I QUE NO DEIXARÀ DE CERCAR EN TOT MOMENT LA MANERA DE MILLORAR L'EFICACIA DE L'ADMINISTRACIÓ, DE REDUIR LA DESPESA CORRENT, DE CONTRACTAR EL PERSONAL ESTRICTAMENT NECESSARI, D'AGILITZAR TANT COM ES PUGUI LA BUROCRACIA, D'HUMANITZAR TANT COM SIGUI POSSIBLE LA RELACIÓ AMB ELS CIUTADANS, DE FER QUE LA GENERALITAT SIGUI SENTIDA PER TOTHOM COM UNA INSTITUCIÓ ESTIMADA I PROPERA, UTIL I HONESTA. I QUE DIGUI EL POBLE DE CATALUNYA QUE AIXÒ NO S'ACONSEGUIRÀ D'UN DIA PER L'ALTRE PERO QUE L'ESFORÇ PER ASSOLIR-HO SERA SOSTINGUT I TENAÇ. PENSO EN UN GOVERN AIXÍ. NO INTENTO FER-VOS UN DISSENY FANTASTIC, PERFECTE, ALLUNYAT DE LES LIMITACIONS DE LA PROPIA CONDICIÓ HUMANA. PARLO D'UNA VOLUNTAT, D'UN ESFORÇ, D'UNES LÍNIES MESTRES QUE PRESIDIRAN UNA ACCIÓ POLÍTICA. 13 �LA FORMACIÓ, UN ELEMENT FONAMENTAL EN LA CONSTRUCCIÓ DEL PAIS PENSO EN UN GOVERN QUE CONSIDERI QUE LA FORMACIÓ ES UN ELEMENT FONAMENTAL EN LA CONSTRUCCIÓ D'UN PAIS. UN GOVERN QUE SE SENTI ORGULLOS DE LA TRADICIÓ PEDAGÓGICA DE CATALUNYA I QUE, LLUNY DE SOMNIAR INÚTILMENT, ES PROPOSI UNA COSA TAN SIMPLE I TAN IMPORTANT COM RECUPERAR AQUESTA TRADICIÓ I CONTINUAR-LA AMB EL MATEIX ESPERIT DELS HOMES I DONES DE LA MANCOMUNITAT I DE LA REPÚBLICA. UN GOVERN QUE FACI QUE CATALUNYA DEIXI D'OSTENTAR EL TRIST RECORD DE SER L'ÚNICA COMUNITAT AUTÒNOMA D'ESPANYA ON L'ENSENYAMENT, PUBLIC I CONCERTAT, ENCARA NO ES PLENAMENT GRATUIT. UN GOVERN QUE REGULI EL PRIMERISSIM NIVELL DE LES ESCOLES BRESSOL, QUE EIXAMPLI EN UN CURS EL PARVULARI FENT UN NOU CICLE DE 3-6 ANYS, QUE DEDIQUI A LA FORMACIÓ PROFESSIONAL UN LLOC PREFERENT PER TAL QUE DEIXI DE SER L'ENSENYAMENT VERGONYANT, UN INDRET DE FORMACIÓ ON NO S'EDUCA PER AL TREBALL DEL DIA DE DEMÀ, UN CONJUNT DE MATÈRIES MES O MENYS INUTILS ALIMENTADES PER UN PRESSUPOST INSUFICIENT. UN GOVERN QUE NO PRETENGUI RECUPERAR DINERS SINO MILLORAR LA DE L'ENSENYAMENT I LA PREPARACIÓ DELS MESTRES, QUE QUALITAT SÀPIGA QUE ELS TEMPS ESTAN CANVIANT A RITME ACCELERAT I QUE LES NOVES TECNOLOGIES ENS PREPAREN UN FUTUR COMPLETAMENT DIFERENT, 14 �QUE LA UNIVERSITAT NO PODRA SOBREVIURE GAIRE AMB ELS DEFICITS ACTUALS, AMB LA INSUFICIENCIA RADICAL DE LES INVERSIONS, AMB LA SENSACIÓ D'INUTILITAT QUE FORÇOSAMENT S'HA APODERAT DE MOLTA DE LA GENT QUE HI TREBALLA. NO ES UNA CATALUNYA IDEALITZADA: ES, SI FA O NO FA, LA CATALUNYA DE LA ROSA SENSAT I DE L'ARTUR MARTORELL, DE L'ALEXANDRE GALÍ I DE LES ESCOLES D'ESTIU, DE L'ESCOLA DE TREBALL I DELS MOVIMENTS DE RENOVACIÓ PEDAGÒGICA. UNA CATALUNYA MES IGUALITARIA I TERRITORIALMENT MES EQUILIBRADA TENIM DRET A CREURE I A ESPERAR EN UNA CATALUNYA AIXÍ. UNA CATALUNYA, AIXÒ SI, QUE VAN DISSENYAR-NOS TERRITORIALMENT MES ELS POLITICS I EQUILIBRADA DE LA ELS ESPECULADORS DEL FRANQUISME. UNA CATALUNYA AMB UNA CAPITAL GRAN I FORTA, QUE HA RECUPERAT L'ORGULL D'ELLA MATEIXA MON I QUE ES PROJECTA ENLLÀ AMB EL CAP BULLENT DE PROJECTES I D'IDEES I AMB LA VOLUNTAT DE FER-LES REALITAT. UNA CAPITAL, BARCELONA, QUE NECESSITA EL SUPORT DECIDIT DEL GOVERN DE CATALUNYA PER CONTINUAR JUGANT I JUGAR-LO MES ENCARA, EL PAPER DETERMINANT QUE SEMPRE HA TINGUT EN LA VIDA ECONÒMICA, CULTURAL, ARTÍSTICA I RECREATIVA DE CATALUNYA. I A COSTAT D'ELLA, UN TEIXIT DE CIUTATS ESTESES HARMONIOSAMENT PEL TERRITORI, AMB UN EIX DEL PIRINEU I UN EIX TRANSVERSAL QUE LES ATANSIN HORITZONTALMENT, ENCAPÇALANT UNES COMARQUES QUE, LLUNY DE SER UNA AGENCIA PARTIDISTA BUIDA DE CONTINGUT, SIGUIN UN 15 INSTRUMENT �DE REEQUILIBRI I LA GARANTIA DE LA IGUALTAT DE LA PRESTACIÓ DE SERVEIS EN EL CONJUNT DEL TERRITORI DE CATALUNYA. DE FET, EN EL PASSAT HISTORIC I EN SEMPRE LA FORÇA DE CATALUNYA ELS TEMPS MES HA DESCANSAT RECENTS, SOBRE LA DOBLE BASE D'UNA CAPITAL DINÀMICA I FORTA I D'UNA TRAMA DE CIUTATS INTERMEDIES QUE HAN ESTAT EL MOTOR DEL SEU AMBIT D'INFLUENCIA. NO HI HA CONTRADICCIÓ NI PUGNA ENTRE UN ELEMENT I ALTRE: TOTS DOS S'AJUDEN I ES POTENCIEN. PER AIXÒ SERA BO SEMPRE DE NO UTILITZAR EL TERRITORI I LA SEVA ORGANITZACIÓ UN INSTRUMENT D'UTILITZACIÓ PARTIDISTA. PER AIXÒ HA COM ESTAT TAN MALAGUANYADA LA DIVISIÓ TERRITORIAL QUE S'HA APROVAT RECENTMENT SENSE EL CONSENS NECESSARI. EL DIÀLEG NECESSARI CONSENS QUE NOSALTRES MANTINDREM EN AQUELLES QUESTIONS BASIQUES DE DESENVOLUPAMENT DE L'ESTATUT O D'INTERÈS NACIONAL. PER AIXÒ PENSO SOVINT EN ELS BENEFICIS INDISCUTIBLES QUE, PER EXEMPLE, OBTINDRIA LA NOSTRA CULTURA SI HAGUÉS ESTAT SINCERA LA VOLUNTAT D'ACORD QUE HI HAVIA DARRERA LA SIGNATURA DEL PACTE CULTURAL. PER AIXÒ PENSO SOVINT QUE CALDRÀ RECUPERAR-LO I AMPLIAR-LO, PERQUÈ LA CULTURA ES UN ELEMENT ESSENCIAL DE LA IDENTITAT DE CATALUNYA, PERQUÈ EL DEFICIT DELS NOSTRES EQUIPAMENTS CULTURALS PODREM COMPENSAR-LO AMB ES TAN LA COL·LABORACIÓ 16 GRAN QUE FRANCA I NOMÉS LLEIAL, �PROJECTE A PROJECTE, PRESSUPOST PER PRESSUPOST, DE TOTES LES ADMINISTRACIONS CATALANES. NO PRETENC AMB LES MEVES PARAULES DE FER-VOS LA RELACIÓ LES LÍNIES MESTRES LES MESURES I DE PROGRAMA DE GOVERN. SI FOS CONCRETES DEL AIXÍ, NO PODRIA DE NOSTRE PAS DEIXAR DE PARLAR-VOS DE LA NOSTRA VOLUNTAT DE FER POSSIBLE UNA AGRICULTURA VIVA I DINÀMICA, EN UN MON RURAL ON VALGUI LA PENA VIURE. O DELS NOSTRES PROJECTES PERQUÈ EL PANORAMA DE LA SANITAT CATALANA NO ES VEGI PRESIDIT, COM AVUI, PEL DEFICIT ECONOMIC, PEL DESENCÍS DELS SEUS TREBALLADORS I PROFESSIONALS I PER L'EXCES MASSIFICAT DE LA POBLACIÓ ALS SERVEIS SANITARIS. O DEL QUE VOLEM FER PER GARANTIR A LA GENT GRAN, A AQUELLA GENT QUE HA DEDICAT TOTA UNA LLARGA VIDA AL TREBALL I A LA CONSTRUCCIÓ D'AQUEST PAIS, EL DRET A UNA VELLESA DIGNA, PARTICIPADA I ACTIVA. I TANTES I TANTES COSES QUE ARA M'ES IMPOSSIBLE DE DETALLAR-VOS. HE VOLGUT, NOMÉS, ASSENYALAR UNA VOLUNTAT, UN DETERMINAT CONCEPTE DE CATALUNYA I DE LES SEVES INSTITUCIONS, UN MODEL CONCRET DE COM PODRÍEM ANAR TRANSFORMANT AQUESTA PATRIA NOSTRA. LA RELACIÓ D'EXEMPLES CORRE SEMPRE EL PERILL DELS OBLITS I PER AIXÒ NO M'ESTENDRE MES EN LA DESCRIPCIÓ DE CADA PEÇA D'AQUEST MOSAIC. PERO VULL QUE SAPIGUEU TAMBE QUE HEM DISSENYAT TOTES LES PECES, QUE LES HEM TREBALLADES I DISCUTIDES AMB CURA I AMB ENTUSIASME. QUE VOLGUT PENSAR EN TOTS ELS PROTAGONISTES D'AQUEST HEM PROJECTE COMPARTIT QUE ELS SOCIALISTES US VOLEM OFERIR EN LES PROPERES ELECCIONS. 17 �CATALUNYA, DIVERSA I PLURAL SABEM QUE CATALUNYA ES DIVERSA, I ES PLURAL. QUE LA SEVA RIQUESA VE, PRECISAMENT, DE LA SEVA DIVERSITAT. QUE LA NATURALESA ENS HA ESTAT JUSTAMENT PRODIGA EN LA VARIETAT DEL NOSTRE PAISATGE, I QUE LA HISTORIA, LES GENERACIONS, ENS HA AL LLARG DELS SEGLES I DE ANAT CONFORMANT COL·LECTIVAMENT EN LA SUMA I LA INTEGRACIÓ D'ORÍGENS I CULTURES DISTINTES. SABEM QUE TOT AIXÒ ENS HA EDUCAT UN XIC MILLOR EN LA TOLERANCIA, I QUE MAI UN VALOR TAN DEMOCRATIC COM AQUEST NO HAURIA DE RECULAR NI UN PAM EN LA NOSTRA VIDA POLÍTICA I SOCIAL. SABEM QUE LA NOSTRA DIVERSITAT ES TAMBE LA GARANTIA CONTRA EL MONOPOLI, CONTRA L'APROPIACIÓ DE CATALUNYA, CONTRA LA DIVISIÓ MANIQUEA ENTRE ELS BONS I ELS MALS CATALANS. ELS SOCIALISTES HEM INTEGRAT AQUESTS VALORS COMUNITARIS, ELS SENTIM PROPIS, LLUITEM PER REFORÇAR-LOS EN LA NOSTRA EXISTENCIA I EN LA NOSTRA ACTIVITAT POLÍTICA. UN MISSATGE D'ESPERANÇA I D'IL.LUSIO PER AIXÒ EL NOSTRE PROJECTE POLITIC VOL SER OFERT D'UNA MANERA GENEROSA I PARTICIPADA. PER AIXÒ VOLEM RESPECTAR LES ALTRES OPCIONS POLITIQUES, PER BE QUE DENUNCIEM SENSE EMBUTS ELS INTERESSOS QUE SOVINT S'AMAGUEN DARRERA D'ALGUNA D'ELLES. PER AIXÒ VOLEM OFERIR AL POBLE DE CATALUNYA UN MIS- 18 �SATGE D'ESPERANÇA I D'IL.LUSIO. PER AIXÒ RECLAMEM LA PARTICIPACIÓ DE TOTS ELS CATALANS EN LA CONSTRUCCIÓ D'UN FUTUR QUE ENS APASSIONA. UN FUTUR QUE JA ES AVUI MATEIX I QUE ANEM CONSTRUINT ENTRE TOTS. M'HA CORRESPOST A MI D'ENCAPÇALAR AQUEST PROJECTE POLITIC. ME'N SENTO AUTOR EN UNA PART, RESPONSABLE EN EL SEU CONJUNT, PROTAGONISTA AMB LA COL·LABORACIÓ I MOLTA GENT QUE L'HA FET POSSIBLE. JO VULL APROFITAR MATI PER PROPOSAR-VOS QUE EL MES ENLLÀ DE LES COLUMNES LA COMPANYIA FEU VOSTRE, QUE EL DE AQUEST COMUNIQUEU D'AQUEST PATI, QUE JUNTAMENT NOSALTRES EL FEU ARRIBAR A TOTS ELS RACONS DE CATALUNYA. HI HA CAP POBLE QUE HAGI D'ACCEPTAR FATALMENT EL SEU AMB NO DESTÍ. TOTS SOM PROTAGONISTES DE LA NOSTRA PROPIA HISTORIA. PER AIXÒ US DEMANO QUE AMB LA COL·LABORACIÓ DE TOTS SIGUEM CAPAÇOS DE MATERIALITZAT AQUEST PROJECTE EN UNA NOVA MAJORIA QUE GOVERNARÀ CATALUNYA A PARTIR DEL 29 DE MAIG. A LES NOSTRES MANS TENIM LA CAPACITAT DE FER-HO POSSIBLE... 19 �'W � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per una Catalunya més igualitària Creator An entity primarily responsible for making the resource Obiols, Raimon, 1940- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-04-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Acció política Desenvolupament econòmic Desigualtats Model social Campanyes Description An account of the resource Conferència de Raimon Obiols, que va ser presentat per Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa de la Caritat, Pati Manning (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/914/0000000681.pdf 634da4031dc4b0fa3c44a6bd324b0d51 PDF Text Text Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” Conferència de Pasqual Maragall Actors globals: Europa i les seves regions al 2050 07/10/2007 | Frankfurt Si ens preguntem per l’Europa previsible d’aquí a 20 anys haurem d’admetre que és un exercici difícil tractant-se d’un ens polític quina principal característica, segons Jean Monnet, que el va inventar, era la d’avançar sense cap mena de pla general. S’ha arribat a dir fins i tot que Europa liderarà el segle 21 perquè és un projecte que no té una definició precisa Alguna cosa així insinuava Vaclav Havel quan va escriure “Paraules sobre la paraula”, una conferència que va preparar per a rebre el premi Europa dels editors alemanys i no va poder assistir perquè el règim comunista de Txecoeslovaquia no el va deixar sortir del país. Aquest text el va traduir al català una noia txeca que vivia a Barcelona (Mònica Gutsova?). I jo el vaig traduir al castellà per a una colla d’intel·lectuals argentins que m’ho van demanar aviat farà un any. (Per cert: ni Havel ni Dubcek eren partidaris de la partició quant Diana i jo els vam visitar a Praga fa una colla d’anys.)Però la dinàmica europea és d’unió i separació a l’hora i des de bon principi. �Europa té menys Estats que nacions, vet aquí. Les tres hispàniques més Escòcia, Irlanda del Nord, Flandes i Gal.les, i a tot estirar el Frei Staat Bayern. I Europa creix ara de pressa. Tenia moneda feble i ara el dòlar val menys que l’Euro. Europa no va aconseguir que el Banc Mundial fos un autèntic banc creador de liquidesa, com proposava Keynes a Breton Woods per a finançar la reconstrucció del continent. Els americans, farts d’haver de salvar Europa de les seves guerres interiors, van dir que no. . (Però ara les coses han canviat; Lord Keynes estaria content) Però ara Europa, la vella Europa de les guerres, està posant pau allà on els americans s’empantaneguen militarment. Fins i tot Aznar, que els feia costat, sembla que va ser inicialment més prudent que els republicans USA en el tema d’Iraq. Som menys senzills que els americans, tenim més d’un o dos idiomes i tenim una pila de tradicions jurídiques diverses (fins i tot dintre de la Confederació Catalano aragonesa, i a Castella i Lleó igual, fins fa menys d’un segle). (Ahir veient l’esplèndid Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell, Borja Sitjà i Carlos Santos, tots ells de per allà o de la Franja, pensava: ara ja sé d’on surt Shakespeare: del Dante i del Joanot Martorell). Tornant al tema: els europeus tenim una bandera, una moneda i tindrem un exèrcit. I si m’apuren un Himne, que com no, és Alemany: la part coral de la 9ª simfonia de Beethoven, que el meu avi va traduir al català: “Joia que ets dels cels guspira, engendrada dalt del cel? (Schiller?). (Freunde!: És tot l’alemany que sé, �això i allò de “Imperialismus is ein Papier Tiger!” del Llibre Roig de MaoTse Tung que una professora d’alemany ens feia llegir a Santi Udina i a mi quan érem revolucionaris). Però tornant al tema: no havíem quedat que una nació era allò que tenia aquestes tres o quatre coses: bandera, moneda i exèrcit, i himne nacional? I doncs què es Europa? Només falta que tingui partits polítics, tot i que ara no estan molt de moda. Potser fins i tot això s’arreglarà més aviat que no pas tard. Europa ja no té el teló d’ acer del que aquí es parlava abans i que jo vaig encara travessar amb Dieter Koniecky. Per acabar-ho de complicar resulta que Europa té més nacions que estats. Només a Espanta (Perdó: Dimonis de Word! Si sabeu com es predetermina el català en el només a Espanya ja en tenim tres, d’idiomes que no son l’espanyol o castellà, o que corresponen a nacions que no son Espanya però que formen part de l’estat Espanya. Word, expliqueu-m’ho!) Per això els catalans som tant Europeus. Per això ens preocupa tant la lentitud de la Constitució Europea. I Per això, suposo, hem vingut a Frankfurt. No solament per Goethe, Schiller, Beethoven i el meravellós Bach de Glen Gould que vam sentir abans d’ahir, i dic sentir en el doble sentit del mot. Escoltar i veure. Eps! I per veure l’espectacle de Maria Muñoz i Pep Ramis , “Mal Pelo”, veïns de Celrà. Per tant, sense caure en el cofoisme que tant de males passades ens ha procurat al llarg de la �història, sí que, modestament, podem dir que som Europeus d’una manera molt autèntica, molt directa, umbilical quasi. Però compte: sempre he vist amb certa recança l’historicisme carolingi d’alguns catalans, que oblida dues coses: que som ibèrics i que mentre Barcelona i per munt érem cristians i europeus – bé fóssim de Montserrat o de Ripoll – la resta de Catalunya era mora, i no diguem València, parlant del Tirant. Un cop el bisbe de Segorbe em va dir que havia trobat l’Alcorà les masies, i tinc per mi que Ausiàs March era més Italià que espanyol quan deia allò de que en la mort hi trobava misteri i fins i tot delit “perquè no sabia la causa per la qual li arribava”. Vet aquí que hem vingut a parlar a la pàtria dels millors músics i escriptors i poetes, a la terra de Bach, Schiller i del Günter Grass d’ Ein Veites Feld (que no se perquè es va traduir al castellà per “Es cuento Largo”) i acabem parlant de València i el Tirant lo Blanch. Serà perquè els valencians (i els de Vinaròs) parlen un català diferent que ens atrau? Perquè els volem convertir en Països Catalans? O perquè els meus avis materns eren d’un poble d’Alacant on l’alcalde em va dir, quan li vaig preguntar si ell parlava català o valencià, em va ametrallar : “Che collons, no! Monovero!” al tanto: abans havia dit: “en lo mateix que tu”. Mireu: si després de tot no ens hem convençut que estem ben posicionats per a tirar endavant una Europa no solament dels Estats sinó també i sobretot de les nacionalitats o de les nacions, és que no tenim solució. �Compteu que Catalunya és un país vençut l’any 1714, defensat fins al final per l’alcalde de BCN, una ciutat comparable a les ciutats – estat alemanyes com Bremen o Hamburg, que fa just 100 anys es va refer gràcies a un famós pressupost de Cultura, justament, i la fundació de les escoles municipals seguint el model de Chicago (l’Escola del Mar, perquè a Madrid no n’hi havia, la del Bosc etc.) Barcelona entorn del 92 es va refer, en el sentit literal, (Palau Nacional, Estadi Olímpic, obertura al Mar, separat des de 1848) Catalunya ha fet el seu Estatut. Veurem que passa. L’experimentadíssima classe política madrilenya es veurà obligada a lluir les seves millors habilitats evasives. Però això no és el més interessant, perquè el més interessant és que tot això obliga a fer d’Europa el lloc i el nom de la solució dels problemes. Els nostres i els de la Politkòvskaia. Gràcies. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Frankfurt (Alemanya) Abstract A summary of the resource. Participació al Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” celebrat a Frankfurt. Organitzat per l’Institut Ramon Llull amb motiu de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Identitat (Concepte filosòfic) Societat Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1712/0000000903.pdf ce8f6feeb0a6a6be2921e5bf8300afc4 PDF Text Text Miércoles 9 de enero de 2008 Xpresate aDn 7 Internacional «Es una vergüenza que los amores de Sarkozy sean más noticia que su política» María. EN ADN.ES internacional@adn.es ESTADOSUNIDOSELECCIONESPRESIDENCIALES La protección de ‘Renegado’ LaseguridaddeObamaysufamiliasuponeunapesadillaparaelserviciosecreto B PERROS POLICÍA El detail (equipo de seguridad) que lleva Obama se mantiene en secreto, pero su protección se realiza en tres niveles distintos: preparatoria, cobertura y evacuación. Los agentes de la división canina, que controlan la preparatoria, vigilan que Obama no entre en lugar alguno sin que antes dos perros del servicio secreto, un golden retriever y un labrador de color negro, husmeen asientos, cortinas y podios en busca de bombas. La cobertura la realizan cuatro hombres que están a su lado en todo momento y que llevan pegado al Per Pasqual Maragall Per què és millor Obama Agustín Alcalá Nueva York arack Obama se ha convertidoenunapesadillaparaelservicio secreto de EE UU que vigila por su seguridad. El político de raza negra ha declarado a la cadena de televisiónNBCquenolepreocupa suseguridadniladesufamilia. “Es algo en lo que no pienso mucho porque el servicio secreto está a mi lado y van cargados”, afirma sonriente. El servicio secreto ha bautizado al aspirante demócrata alaCasaBlancaconelnombre deRenegado,comoaquellosvaquerosdelLejanoOeste.Suascensión en las encuestas y su abierta personalidad han hechoquetodossusdiscursosesténabarrotadosdegente.También le gusta dirigirse a los miles de seguidores que no pueden entrar en sus mítines para agradecerles su interés. Estas muestras de afecto preocupan mucho al servicio secreto porque en los espacios abiertos y frente a miles de curiosos es más difícil vigilarlo. “Yo diría que después del presidente y del vicepresidente, Obama es en este momento el hombre más protegido de EE UU”, afirma un agente del FBI. “Estamos muy atentos a todas las páginas en la red de los supremacistas blancos y otros grupos que quieran hacer algo contra él”, afirma. La meva s molt difícil que Barack Obama guanyi les eleccionsenunpaíson els blancs anglosaxons protestants (Wasp) han governat sempre. Però les primàries d’Iowa semblen indicar que el miracle no és impossible.Idicmiracledesprés de l’assassinat de John iBobKennedy,deM.L.King i de Malcolm X, val a dir els negres i/o simplement catòlicsquegosavendircom havia de ser Amèrica i tenir somnis impossibles. Hi ha somnis que maten, i si no quelipreguntinalavíduade Martin Luther King. “I have adream” (tinc un somni), va dir King. I era pastor protestantynegre.Oquelipreguntin a la dona de Colin Powell, l’heroi de la guerra de l’Iraq, que va dir no a la possibilitatdequeelseumarit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president dels EUA. “Theywillkillhim”,(elmataran) va dir. Amèrica és així. Alcarrergrannoméshicap un pistoler, el xèrif. Al pobre Gary Cooper el van fer xèrif contra la seva voluntat a Solo ante el peligro i una mica més i hi deixa la pell. Obamatéalgunacosade tots aquests ingredients: és el Cooper que s’atreveix a desafiar l’establishment més o menys corrupte, és negre com Malcolm X, King i Powell, i és carismàtic com Kennedy, o pot ser-ho. El mataran? És més difícil ara. Els EUA ja no són el que eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial. Europa empata en renda per càpita i té un ventall de diferències de riquesa més estret. Menys misèria. Això pot ajudar a Obama, si és que la gent n’és conscient. Possiblement, el votant americà n’és. Aviat ho sabrem. É Barack Obama saluda a sus partidarios, congregados ayer en una escuela de New Hampshire. EFE / CJ GUNTHER cuerpo una pistola Sauer P229 automática. Tres de ellossonblancosyunonegroy el jefe del equipo, conocido como the shadow (la sombra), se mueve a pocos centrímetros de Renegado, le toca cariñosamente el codo para invitarle a andar cuando se retrasa y sus ojos miran intensamente a la multitud. Su misión principal es la de convertirse en escudo de las balas dirigidas a su protegido. Cuando viaja en el Barackbus, su autobús electoral, está protegido por tres 4x4 del Equipo de Respuesta en Emergencias cuyos agentes se cuelgan de los vehículos mostrando sus rifles listos para disparar. La sombra y los agentes que están cerca de Obama son los encargados de la tercera faceta de su protección así como de evacuar al candidato en caso de amenaza inminente o atentado. Antesdepresentarsecomo aspirante demócrata, Obama tuvo que convencer a su esposa de que no se jugaba la vida enelempeño.MichelleObama sabe que por ser negro su ma- El candidato del cambio sacude los cimientos republicanos ● El tsunami de Barack Obama amenaza con pillar sin flotador a muchos políticos. Nancy Pelosi, la líder demócrata del Congreso, apoyaHillaryClinton,igual que John Lewis, congresista negro de Georgia y compañero de Martin Luther King durante las protestas porlaigualdadracialdelos sesenta.Elcarismadelsenador por Illinois atrae a muchos republicanos, blancos y negros, por su imagen de frescurayporsupromesadecambio. SiObamasellevaelvotode losindependientesyeldelosjóvenes, las posibilidades de que John McCain o Rudolph Giuliani terminen en la Casa Blanca se reducen. Los habitantes de Dixville Notch y Hart’s Location, dos aldeas de New Hampshire votaron ayer de madrugada y confirmaron los sondeos al dar a Obama 16 votos frente a tres para Clinton. rido tiene muchos enemigos. “La seguridad es uno de los asuntosquemásteníaenmentealahoradeentrarenlacampaña electoral. He pensado en todos los escenarios posibles, incluso en los más trágicos, y tendremos que acostumbrarnos todos a las personas que nos protegen”, afirmó la esposa del candidato. JohnMcCainrecibió10votos entre los republicanos, Mike Huckebee fue la elección de cinco vecinos y Mitt Romney de tres. Ayer el resto del Estado iba camino de agotar las papeletas demócratas. La CBS avanzaba anoche que Hillary daba por perdida la contienda de New Hampshire y anunciará hoy nuevos asesores,entreellosLeonPaneta,antiguojefedegabinete del presidente Clinton. Laseleccionesen El republicano McCain. www.adn.es/mundo � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Perquè és millor Obama Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Estats Units Obama, Barack Canvi Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1546 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles