69 10 5656 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2582/19870422d_00204.pdf 32c78dd40538fdbdfe1b49ea91fe376a PDF Text Text Alcaldia Gabinet de Comunicació ±I^I Ajuntament i^^ 3 t' de Barcelona Plça. S. Jaume s/n. 08002 Barcelona Telèfon: 301 07 07 Tèlex: 54519 Laye e Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall al cicle "Barcelona demà, pensa en la gent gran". Barcelona, 22 d'abril 1987 �IIIIII^ Ajuntament TV de Barcelona Gabinet de Comunicació SENYORES, SENYORS: EL PARE D'UN AMIC MEU DEIA SOVINT: "TINC GANES DE JUBILAR —ME PER COMENÇAR A TREBALLAR ". AQUESTA FRASE, SENS DUBTE EXAGERADA, IL.LUSTRA UN ESPERIT QUE VEIEM TAMBÉ REFLECTIT EN AQUESTES AULES DE EXTENSIó UNIVERSITàRIA. JO VULL FELICITAR A LA FEDERACIó D'ASSOCIACIONS DE LA TERCERA EDAT DE CATALUNYA PER AQUESTA INICIATIVA DE POSAR A L'ABAST DE LA GENT GRAN UN VENTALL DE CURSOS PELS QUE VULGUIN EIXAMPLAR ELS SEUS CONEIXEMENTS. EN AQUESTA CONFERANCIA QUE INAUGURA EL CICLE "BARCELONA DEMà, PENSA EN LA GENT GRAN" POSSIBLEMENT ESPERARAN SENTIR EL QUE HA FET I EL QUE FAR L'AJUNTAMENT PER LA GENT GRAN. INEVITABLEMENT, EN PARLARÉ D'AIXó. Ref.: �—3+IIIII Ajuntament 1 111W de Barcelona Gabinet de Comunicació PERò A Mí EL QUE M'AGRADARIA AVUI, COM ALCALDE DE BARCELONA I COM A FILL D'UNA CIUTAT QUE ESTIMO, ES INCITAR — LES A VOSTÉS PERQUè EXPLORIN LA NOSTRA CIUTAT, PERQUè LA CONEGUIN MÉS I MILLOR. LA VOSTRA PRESèNCIA AQUí ÉS PROVA QUE TENEN VOSTÉS UNA CURIOSITAT, UNA INQUIETUD PER FER COSES QUE NO HAN POGUT FER MENTRE DEDICAVEN TOTA LA SEVA CREATIVITAT I TOT EL SEU ESFORÇ A TREBALLAR PERQUè NOSALTRES QUE SOM, ELS VOSTRES FILLS I ELS VOSTRES NETS, POGUESSIM FER EL MATEIX EN MILLORS CONDICIONS. I AQUESTA CIUTAT, BARCELONA, TÉ MOLT I MOLT PER OFERIR .A GENT AMB CURIOSITAT, AMB INQUIETUD I AMB TEMPS PER EXERCIR—LES. I, A MÉS, EL NOSTRE CLIMA ENS PERMET ESTABLIR UN CONTACTE F1SIC, IMMEDIAT, AMB LA CIUTAT, AMB ELS SEUS CARRERS, GAIREBÉ DURANT TOT L'ANY. �—4— Ajuntament 'VIIIF de Barcelona Gabinet de Comunicació BARCELONA ESTà DE MODA EN EL MóN. L'URBANISME QUE HEM POSAT EN PRàCTICA EN ELS ANYS QUE PORTEM A L'AJUNTAMENT HA CONVERTIT LA CIUTAT EN UN CENTRE DE CURIOSITAT MUNDIAL PER ARQUITECTES, URBANISTES, ESCULPTORS. ALGú HA DEFINIT LA BARCELONA ACTUAL COM EL MÉS IMPORTANT MUSEU D'ART A L'AIRE LLIURE DEL MóN OCCIDENTAL. JO ELS VULL INVITAR A QUE DESCUBREIXIN AQUEST MUSEU. AQUESTES PLACES, AQUESTS ESPAIS, AQUESTES VIES REMODELADES; TANTES I TANTES FAÇANES RECUPERADES, QUE ESTAVEN AMAGADES SOTA UNA CAPA DE BRUTíCIA; ELS VITRALLS MODERNISTES; ELS JARDINS AMAGATS DARRERA PARETS; ELS EDIFICIS HISTóRICS QUE ANEM RECUPERANT. CONEIXEN VOSTÉS LA PLAÇA DE LA PALMERA? O LA CREUETA DEL COLL? LA VIA JúLIA? LA CASA DE LA CARIAT? (...) Ref.: �Ajuntament y^^ll„ , de Barcelona Gabinet de Comunicació DARRERA DELS PROJECTES QUE HAN DUT A AQUESTES REALITZACIONS NO HI HA TAN SOLS UNA PREOCUPACIó ESTÉTICA. HI HA TOTA UNA TEORIA I UNA PRàCTICA URBANíSTICA DE COM RECUPERAR UNA CIUTAT MALMESA DURANT MOLTS ANYS D'ESPECULACIó SENSE CONTROL DEMOCRàTIC. UNA TEORIA QUE VA RESUMIR MOLT BÉ L'ORIOL BOHIGAS EN UN ARTICLE RECENT. AQUEST ARTICLE ES REFERIA AL CENTRE I A LA PERIFIRIA I A LES RELACIONS QUE HAN DE TENIR; AL PLà I AL PROJECTE I A LES RELACIONS QUE HAN DE TENIR. EN BOHIGAS VE A DIP. QUE PROU DE PLANS I MÉS PROJECTES. JO PENSO QUE ÉS UNA TEORIA QUE HA ESTAT INDUïDA PER UNA PRàCTICA POLíTICA NOSTRA, A LA CIUTAT DE BARCELONA. EN BOHIGAS TAMBÉ DIU QUE HI HA D'HAVER MENYS ZONIFICACI6, MENYS PLANIFICACI6 D'AQUESTA QUE DIU EL QUE Ref.: �Ajuntament 1111V de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: S'HA DE FER I EL QUE NO S'HA DE FER EN CADA ZONA, PERQUè PRECISAMENT EL QUE ES VOL ACONSEGUIR ÉS LA BARREJA. TOTHOM ESTà BASTANT D'ACORD QUE LA CIUTAT QUE BUSQUEM ÉS UNA CIUTAT EN LA QUAL HI HA UNA BARREJA D'ACTIVITATS. QUE LA GRàCIA DE LA CIUTAT RAU JUSTAMENT EN AQUESTA COINCIDINCIA D'USOS DIFERENTS. PER TANT, ZONIFICAR LA CIUTAT — AQUI VA LA INDUSTRIA, AQUI VA LA VIALITAT, AQUI VA LA RESIDINCIA, AQUI VA EL COMERÇ— ÉS EL CONTRARI DEL QUE DEFINIM COM A CIUTAT. PER TANT, NO A LA ZONIFICACIó I Sí A LA BARREJA; TAMBÉ AL DISSENY FORMAL — DIU ELL — , INTERVENCI6 FORMAL. MENYS STANDARS Sí A LA URBANíSTICS QUANTITATIUS, MENYS APROFITAMENTS DEL SòL I MÉS "MULLAR—SE" L'URBANISTA EN LA DEFINICIó DE QUIN ES EL DISSENY FïSIC QUE HAURIA DE TENIR DETERMINADA PLAÇA, I UN DETERMINAT CONJUNT D'ELEMENTS URBANS. �-7Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació FINALMENT ACABA PARLANT, I JO CREC QUE D'UNA FORMA UNA MICA FORÇADA I MOLT DISCUTIBLE, DE DESTRUIR I CONSTRUIR I DEL RESPECTE QUE HEM DE TENIR A ALL QUE HI HA JA FET, SOBRE TOT EN ELS CENTRES DE LES CIUTATS VELLES, COM LES NOSTRES: A MADRID, A BARCELONA, A PARIS O A VIENA. I EL QUE S'HA DE FER ÉS HIGIENITZAR, AL MATEIX TEMPS QUE HEM DE MONUMENTALITZAR LA PERIFèRIA, QUE ES LA LLIÇ6 DE VIENA. VIENA, ALS ANYS VINT, JA ESTAVA MONUMENTALITZADA. JA ESTAVEN FENT LA PERIFèRIA, AALò QUE NOSALTRES FA POC QUE HEM COMENÇAT A MADRID O A BARCELONA. I PEL QUE FA AL CENTRE, CAL CONSERVAR—LO. PER TAMBÉ DIU ELL: COMPTE, D'ACORD AMB CONSERVAR, NO CONSTRUIR GAIRE MÉS, HGIENITZAR, PER QUE NO TOT SIGUI LA FALERA DE CONSERVAR I QUE NO CONSTRUïM RES DE NOU. PERQUE CIUTAT ES INNOVACIó I SI NO HI HA CREACIó, SI NO HI HA UNA MICA DE MANCA DE RESPECTE PEL PASSAT, UNA MICA, MALAMENT RAI. ALGUNA COSA HEM DE DESTRUIR. Ref.: �Ajuntament 1 91F de Barcelona Gabinet de Comunicació A LA PERIFÈRIA, NOSALTRES HEM POSAT ÉNFASI EN EL SENTIT SEGÜENT: ALGú VA DIR, EN EL CENTRE DE BARCELONA EL QUE CAL ÉS ATREVIR-SE, COM ENS HEM ATREVIT A TORNAR A CREAR CIUTAT, ESPAIS NOUS. NO NOMÉS RESPECTAR, SINO CREAR. I A LA PERIFÈRIA EL QUE CAL ÉS MONUMENTALITZAR. I BEN SANTAMENT QUE HO VA DIR. A LA PERIFÈRIA DE BARCELONA, MONUMENTALITZAR NO VOL DIR SENZILLAMENT CREAR MONUMENTS. VOL DIR DIGNIFICAR. NOSALTRES ENS NEGUEM ROTUNDAMENT A ADMETRE L'URBANISME DESTRUCTIU D'AQUESTS aLTIMS CINQUANTA ANYS. I, ¿COM HEM D'ARREGLAR-LO? DONCS HI HA COSES QUE, ELS DIC MOLT SINCERAMENT, NO TENEN ADOB POSSIBLE. COM AQUESTS GRANS BARRIS NOUS. QUAN EM PREGUNTEN QUE S'HA DE REHABILITAR, ÉS QUE S'HA DE REHABILITAR TANT LA CIUTAT SATÈLITE DE CORNELLà COM EL RAVAL, EVIDENTMENTT. NOMÉS QUE EL RAVAL ÉS DE L'ANY 1700, POSEN PER CAS, ÉS DEL SEGLE XVIII I CORNELLà ÉS DE FA 30 ANYS. PER S'HA DE REHABILITAR IGUAL. Ref.: �—9— ¡fIIIIi Ajuntament 1 111W de Barcelona Gabinet de Comunicació PER AIXò, HO CONFESO, NO TENIM LA SOLUCIó, DE MOMENT NO LA TENIM. ARA, EL QUE Sí QUE SABEM ÉS QUE L'úNICA SOLUCI6, EL MILLOR CAMí DE LA SOLUCI6 ÉS QUE HI HAGI VITALITAT DEMOCRàTICA EN AQUESTS CENTRES. QUE HI HAGI L'ACCI6 PERMANENT DELS VENS QUE S'ORGANITZIN, O DELS SEUS REPRESENTANTS, A TRAVÉS DELS DISTRICTES, O. DELS MUNICIPIS METROPOLITANS, PER REFER AQUEST TEIXIT. NOSALTRES, A LA BARCELONA ESTRICTA, AL MUNICIPI DE BARCELONA, HEM VOLGUT MONUMENTALITZAR LA PERIFèRIA EN AQUEST SENTIT. I ELS POSARÉ UN EXEMPLE PERQUè EL VEGIN BEN CLAR. A LA PLAÇA DE LLUCMAJOR HI HAURà, EN EL FUTUR PRòXIM, L'ESTATUA DE VILADOMAT QUE ERA AL CIM DEL "LLAPIS" DEL CINC D'OROS. AQUESTA ESTATUA, COM VOSTÉS SABEN, VA PROVOCAR UN GRAN DEBAT A BARCELONA. PERQUè, DIGUEM —HO CLAR, LA BURGESIA DEL PASSEIG DE GRàCIA NO VOLIA UN MONUMENT A PI I MARGALL I A LA PRIMERA REPúBLICA EN EL COR DE L'EIXAMPLE. ÉS AIXí. I, EN CANVI, L'AJUNTAMENT EL SI QUE Ref.: �—10— 1+I1111 Ajuntament '' ! tltiF de Barcelona Gabinet de Comunicació EL VOLIA. I AQUí VA HAVER—HI UN GRAN ESTIRA I ARRONSA QUE ES VA SALDAR AMB AQUESTA MENA DE COMPROMíS QUE ENTRE EL PASSEIG DE GRàCIA I ELS JARDINETS HI ANÉS EL MONUMENT A PI I MARGALL. I ES VA QUEDAR ALL SOBRE, AL DAMUNT DE L'OBELISC. QUAN VA VENIR L'ACABAMENT DE LA GUERRA, EVIDENTMENT ALL ES VA TREURE I ES VA SUBSTITUIR PER UNA ALTRE ESTATUA QUE A MÉS NO ES VA POSAR AL CIM SINò AL PEU. I QUE VA SER, DURANT MOLTS ANYS, UN LLOC DE PROBLEMES, DE PINTADES DIVERSES. AQUESTA ESTATUA VA REAPAREIXER EN UN MAGATZEM MUNICIPAL I ÉS MAGNíFICA, ÉS ENORMEMENT DIGNA I D'UNA MIDA MOLT MÉS QUE NATURAL. JO LA VAIG DESCUBRIR PRECISAMENT. A L'EXPOSICIó "CATALUNYA DINS DE L'ESPANYA MODERNA", QUE ES VA PRESENTAR A MADRID. HUGUET, MARTORELL I MACKAY, QUE SóN ELS SóN ELS QUE VAN MUNTAR L'EXPOSICI6, L'HAVIEN TRETA DELS MAGATZEMS MUNICIPALS. ERA ALL I VAIG DIR: "ESCOLTEU, AQUESTA ESTATUA HA D'ANAR AL CARRER ALTRA VEGADA". �-11— Ajuntament mal '911? de Barcelona Gabinet de Comunicació I HI ANIRà, NO UNA ALTRA VEGADA, PERQUè NOSALTRES NO VOLEM TAMPOC CONTINUAR O REFER PERMANENTMENT ELS DEBATS ANTICS, NO ES TRACTA D'AIXò. ES TRACTA EN AQUEST MOMENT DE LA PÇA. DE LLUCMAJOR, ALL ON PASSA EL PASSEIG DE VALLDAURA I ES CREUA AMB EL PASSEIG DEL VERDUM, I ON COMENÇA LA VIA JúLIA, EL QUE PODIA SER EL COR DELS NOUS BARRIS. ALLà, PRECISAMENT, SER EL GRAN MONUMENT, ALLà EL POSAREM. UN ALTRE EXEMPLE QUE ELS VULL POSAR ÉS LA PLAÇA DELS PAÏSOS CATALANS, DE L'ESTACI6 DE SANTS. ABANS D'HAVER — HI LA PLAÇA DE L'ESTACI6 DE SANTS, MOLT DISCUTIDA DES DEL PUNT DE VISTA URBANSTIC, HI HAVIA UN ENTORN ABSOLUTAMENT MISERABLE. LA SUMA DE L'ANOMENADA TORRE DE CATALUNYA AMB L'ESTACI6 DE SANTS DONAVA UN RESULTAT PITJOR QUE ZERO, MOLT DOLENT. UNA VEGADA, UN CONDUCTOR DE CAMI6 ES VA ESTACIONAR Ref.: �-12— Ajuntament V de Barcelona Gabinet de Comunicació DAVANT MEU AMB LA LLUM VERMELLA AL CARRER DE NUMàNCIA O AL DE LA INFANTA CARLOTA, NO RECORDO BÉ ON ERA. ELL I JO ENS MIRAVEM LA PLAÇA, QUE S'ESTAVA ACABANT DE CONSTRUIR. ALESHORES EM VA MIRAR I JO LI VAIG PREGUNTAR QUE LI SEMBLAVA. "ÉS INTRIGANT SR. MARAGALL". BÉ, DONCS AQUESTA PLAÇA INTRIGANT EM SEMBLA QUE HA ACONSEGUIT TRENCAR UNA ASIMETRIA. EL QUE HA FET EN PEÑA GANCHEGUI AL DARRERA, A L'ESPANYA INDUSTRIAL, ÉS UNA MICA PROSSEGUIR AQUESTA FORMA DE DIGNIFICACIó DELS VOLUMS QUE PER Sí MATEIXOS EREN IRRECUPERABLES. L'URBANISME QUE HEM TINGUT EN ELS DARRERS CINQUANTA ANYS HA SIGUT TAN ABSOLUTAMENT MISERABLE, QUE EVIDENTMENT CAL UNA CERTA POTéNCIA URBANÍSTICA. ÉS PERILLOSA, AIXò JO HO RECONEC, I ÉS ARRISCADA, I LA GENT POT DIR "COMPTE QUE AIXò QUE S'ESTà FENT ÉS MOLT ARRISCAT", "ALERTA QUE ÉS MOLT PERSONAL, PORTA MOLT EL SEGELL D'AQUELLS QUE HO FAN". Ref.: �—13— :fllllll Ajuntament 1411+" de Barcelona Gabinet de Comunicació BÉ, I QUÉ? ÉS IMPORTANT QUE ENS ARRISQUEM, ÉS MOLT IMPORTANT QUE ENS ARRISQUEM A DONAR ALS ARTISTES, ALS MILLORS, LA POSSIBILITAT DE POSAR EL SEU SEGELL A LES OBRES QUE S'ESTAN FENT, A LA BARCELONA D'AVUI. SI NO, L'üNIC QUE TINDREM SERà AQUESTA COSA MARCA DE FàBRICA DEL PERIODE DE TRANSICI6, QUE ÉS MOLT IMPORTANT., QUE ÉS EL "SALVEM...". SALVEM—HO TOT. NO CAL QUE DIGUI FINS RESPECTE I HO A QUIN PUNT ESTEM PRACTICANT, I ÉS AIXò EM MEREIX EL QUE HEM FET: RECUPERAR LA MEï •t^R.IA COL.LECTIVA. PERS CREEM COSES NOVES, PERQUè SI NO EL QUE FAREM DEL PASSAT. UNA MENA DE PREVENCI6 f"i ÉS UNA CòPIA GROLLERA O UN NOU RITUAL, UNA NA DE LITúRGIA DE RECORD. I EM FA L'EFECTE QUE LES CIUTAS NO VIUEN D'AIXò, NO VIUEN EXCLUSIVAMENT D'AIXò. AMB AQUESTS EXEMPLES HE VOLGUT IL.LUSTRAR UNA MICA EL QUE HI HA DARRERA D'AQUESTS ESPAIS. EM PODRIA EXTENDRE MOLT I MOLT SOBRE MÉS EXEMPLES ENCARA. PER PREFEREIXO DEIXAR — HO COM A SUGGERIMENT PER �-14— +IIIÍI' Ajuntament 1111F de Barcelona Gabinet de Comunicació QUE VOSTÉS INVESTIGUIN. PENSO QUE AQUESTES AULES PODRIEN ORGANITZAR UN MONOGRàFIC SOBRE AIXò, SI ES QUE NO HO HAN FET JA. EN QUALSEVOL CAS AMB MOLT DE GUST ELS SERVEIS DE L'AJUNTAMENT, I MOLT ESPECIALMENT LES REES D'URBANISME I CULTURA HI COL.LABORARIEN. TOT EL SEGUIT D'OBRES QUE HEM FET APUNTEN CAP A UNA BARCELONA FUTURA QUE CONTINUAREM! FENT; OBERTA AL MAR, ARTICULADA AMB LA SEVA REA METROPOLITANA I AMB CATALUNYA, AMB NOUS EIXOS D'ACTIVITAT QUE COMPENSARAN ELS QUE JA EXISTEIXEN. UNA BARCELONA, A MÉS, QUE CONTEMPLARA LA PROBLEMàTICA ESPECÍFICA DE LA GENT GRAN COM MAI S'HA FET FINS ARA. CADA COP MÉS LA NOSTRA CIUTAT ÉSÉS HABITABLE PELS RESULTATS DE QUALITAT DE VIDA OFERTS I PERQUA EXISTEIXEN �—17— Ajuntament ^+ Í de Barcelona Gabinet de Comunicació QUE TOT ESTE RESOLT. EVIDENMENT FALTEN MOLTES COSES PER FER I PENSO QUE ÉS BO QUE APROFITEM OCASIONS COM AQUESTA PER POSAR — LES EN COMi. EN EL TRANSPORT, NO TINC CAP DUBTE QUE HI HA DOS ASPECTES ACONSEGUITS MOLT IMPORTANTS, EL PRIMER L'AMPLITUD DE LA XARXA QUE POSA AL 98% DE LA POBLACIó DE LA CIUTAT A UNA DISTàNCIA INFERIOR ALS 400 M. D'UNA PARADA DE METRO O BUS; EL SEGON EL TENIR UN SISTEMA DE PAGAMENT GRATUïT O SEMIGRATUïT PER LA INMENSA MAJORIA DE LA POBLACI6 GRAN DE LA CIUTAT. ES EVIDENT QUE AIXó ES POT PERFECCIONAR, I HO FAREM, I QUE CAL MILLORAR LA QUALITAT I CONFORT DEL TRANSPORT I DELS SEUS ACCESOS, BAIXAR L'ALÇADA DE LA PLATAFORMA DELS AUTOBUSSOS, DISMINUIR LES ARRENCADES I PARADES BRUSQUES, SOLVENTAR ELS DESNIVELLS DEL METRO. EN L'HABITATGE, ESTA CLAR EL DISSENY DE LES TIPOLOGIES DE SERVEIS NECESSARIS, AJUT A LA LLAR PER MANTENIR EN TOTS ELS CASOS QUE ES PUGUI EL DOMICILI á w Ref.: �—18— +11M Ajuntament "!III+' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: TRADICIONAL. PER AIX6 HEM PROMOGUT L'AJUT D'UN TREBALLADOR FAMILIAR A HORES, BLOCS D'APARTAMENTS AMB SERVEIS COMUNS, COM JA HEM FET A CANYELLES O A LA CIUTAT VELLA, PERQUè HI PUGUI DESPLAÇAR—SE LA GENT GRAN QUE POT VIURE AUT¿NOMA PER¿ QUE NO TE PIS, O EL QUE TÉ NO ESTA EN CONDICIONS PER CONSTRUCCIó, PREU O ACCESSIBILITAT ( CINQUè SENSE ASCENSOR ), RESIDèNCIES PER QUI NO POT VIURE AUT¿NOM. ES CLAR QUE SABEM EL QUE CAL, PER¿ ES CLAR TAMBÉ QUE NO HEM POSAT EN MARXA ELS RECURSOS SUFICIENTS, AIX6 ÉS MÉS EVIDENT ENCARA QUAN PARLEM DEL VELL MALALT. LA SOLUCI6 ÉS UN AJUT A LA LLAR DE SANITAT I LA IMPLANTACIó D'HOSPITALS DE CRóNICS I D'ATENCIONS MíNIMES. D'AIXó L'UNIC EXEMPLE PúBLIC A TOT EL PAIS ÉS EL CENTRE GERIàTRIC MUNICIPAL, QUE TOTS SABEM QUE AMB ELS SEUS 370 LLITS ÉS INSUFICIENT. CAL QUE TOTES LES ADMINISTRACIONS ENS DOTEM DE MÉS SERVEIS D'AQUESTES CARACTERíSTIQUES AL SERVEI DELS CIUTADANS. �Ajuntament de Barcelona Àrea de Serveis Socials c/. Ciutat, 4, 5è. planta Tel. 301 88 61 PROPOSTA DE TEXT "BARCELONA DEMA, PENSA EN LA GENT GRAN" Là-. ciutat ha d'ésser pensada al servei dels seus ciutadans i cada cop més la nostra ciutat és més habitable pels resultats de qualitat de vida oferts i perquè existeixen els canals per a que les necessitats i aspiracions dels seus ciutadans siguin atesses: democràcia, participació, organització dels serveis i recursos per posar en marxa els serveis. Els ciutadans de Barcelona cada,dia són més grans. La Barcelona actual és la ciutat més envellida d'Espanya i en funció d'això és una ciutat més europea i més desenvolupada. Les grans ciutats del món (Paris, Londres, Viena, Berlin, Montreal, Milà, Buenos Aires, Filadèlfia, Munich, etc.) tenen percentatges d'envelliment superiors al nostre. Això vol dir que la Barcelona del Demà ha de ser una .ciutat més preparada per a la vida en qualitat de la gent gran, perquè n'hi haurà més i perquè estem assegurant que el creixement ecocòmic i ciutadà de Barcelona no es deturi, i per tant els recursos a esmerçar-hi seran superiors. Des de la perspectiva dels socialistes a més haig de dir que aquest és un clar exponent de la nostra opció política, el fer una ciutat més habitable per la gent gran, fa que sigui una ciutat millor per tothom, perquè tots els barcelonins tenim pares, parents, amics dins l'anomenada tercera edat, perquè tots esperem arribar-hi, i perquè el que és una necessitat per alguns, serà una millora per tothom. Per tant jo no vull fer el discurs de que la civilització va a pitjor, pot anar a pitjor sinó ho controlem, sinó aprofitem els coneixements, avenços, la vostra experiència, la tècnica per millorar la qualitat de vida de tots nosaltres. A veure qui pot dir que els hospitals no �Ajuntament Àrea de Serveis Socials de Barcelona c/. Ciutat, 4, 5è. planta Tel. 301 88 61 2. han millorat, que no s'opera amb més mitjans i seguretat ara que fa anys, que no tenim ara més línies . i millors metros i autobussos per tota la geografia de la ciutat, que no és millor la xarxa d'enllumenament, aigua i clavegueram que abans. Es a dir la modernitat, la introducció d'avenços tecnològics, no sols fa que la riquesa de la ciutat sigui més gran, i que per tant la vida dels barcelonins millor, també fa que fins i tot els ciutadans més desvalguts tinguin més benestar: La gent gran que viu sola podrà tenir un petit comunicador-alarma, connectat a la xarxa telefònica per avisar a una centraleta de serveis socials que pateix una emergència de qualsevol tipus. El que no voldria, però, és donar la impressió de que tot està resolt. Evidentment falten moltes coses per fer i penso que és bo que aprofitem ocasions com aquesta per posar-les en comú. En el transport, no tinc cap dubte que hi ha dos aspectes aconseguits molt importants, el primer l'amplitud de la xarxa que posa al 98% de la població de la ciutat a una distància inferior als 400 m. d'una parada de metro o bus; el segon el tenir un sistema de pagament gratuït o semigratuït per la immensa majoria de la població gran de la ciutat. Es, però, evident que això es pot perfeccionar, i ho farem, i que cal millorar la qua litat i confort del tansport i dels seus accesos, baixar l'alçada de la plataforma dels autobussos, disminuir les arrencades i parades brusques, solventar els desnivells del metro, etc. No hi ha cap dubte de que les olim piades són un repte pel nostre transport, però, per a mi no hi ha tampoc cap dubte de que la superació d'aquest repte repercutirà favorablement en la gent gran. En l'habitatge, està clar el disseny de les tipologies de serveis necessaris, ajut a la llar per mantenir en tots els casos que es pugui el domicili tradicional, encara que sigui amb l'ajut d'un treballador familiar a hores, blocs d'apartaments amb serveis comuns, com ja hem fet a Canyelles o a la Ciutat Vella, perquè hi pugui desplaçar-se la gent gran que pot viure autònoma però que no te pis, o el que té no està en condicions per construcció, preu o accessibilitat (cinquè sense ascensor), residències per qui no pot viure autònom. . �Ajuntament de Barcelona Àrea de Serveis Socials c/. Ciutat, 4, 5è. planta Tel. 301 88 61 3. Es clar que saben el que cal, però es clar també que no hem posat en marxa els recursos suficients, això és més evident encara quan parlem del vell malalt. La solució és un ajut a la llar sanitari i la implantació d'hospitals de crónics i d'atencions mínimes. D'això l'únic exemple públic a tot el pais és el Centre Geriàtric Municipal, que tots sabem que amb els seus 370 llits és insuficient. Cal que totes les administracions ens dotem de més serveis d'aquestes característiques al servei dels ciutadans. La cultura, no hi ha dubte de que Barcelona és un dels grans centres culturals del món, però també és cert que les seves manifestacions culturals no arriben a determinats sectors de la seva població. Per això és tan important la tasca del seu moviment associatiu la F.A.T.E.C. darrerament, i des de fa més anys l'A.C.A. (Associació Coordinadora de l'Ancianitat) han desenvolupat una tasca de promoció cultural entre la gent gran molt interessant. En aquest sentit l'Ajuntament l'ha recolzat (cesió de locals a A.F.O.P.A., celebració de l'acte central dels Jocs Florals de la Gent Gran al Saló de Cent, etc.) i pensem que la nostra política de promoció socio-cultural encaixa perfectament en la iniciativa de participació de vostés: els centres cívics de la ciutat són el receptacle idoni per a moltes de les activitats que la FATEC promocioni, i a més permeten la interrelació amb grups d'altres edats, que poden apendre molt de l'experiència i la ciutadania dels grups de la gent gran. Els serveis socials, s'avençat tenint ara un centre de serveis socials per cada gran barri de la ciutat, amb un equip multidisciplinar expert per atendre els problemes socials de tota la població, així mateix disposem d'una xarxa de més de 30 casals d'avis que permeten oferir nuclis d'activitat associativa, recreativa, artística, esportiva i cultural a més de 30.000 socis. Es, però, evident que no tenim solucions suficients pels casos més greus de pensions molt baixes, de manca de poder adquisitiu, de demències senils, etc., que precisen no de solucions barcelonines, sinó que han de ser plantejaments que han d'abordar el govern de la Generalitat i de l'Estat Central. Nosaltres no ens cansarem de repetir com nivell de l'Administració més proper ál. ciutadà que som els més ben situats per captar quines són �AM, ^:Ilill Ajuntament 'ill9f de Barcelona Àrea de Serveis Socials c/. Ciutat, 4, 5è. planta Tel. 301 88 61 les necessitats de la població, i també naturalment de la gent gran, per resoldre-les nosaltres (si ens toca) o elevar-les a qui correspongui (Generalitat o Administració Central de l'Estat). Així mateix som també els més ben situats per oferir molts dels serveis públics a la gent gran, i per tant reclament que se'ns transfereixen a l'Ajuntament. Es absurd que a Barcelona tinguem Casals d'Avis de la Generalitat i l'Ajuntament i Residències d'Avis de la Diputació i l'Ajuntament. Oferim que tots els gestioni l'Ajuntament sota les directrius de nivells superiors de l'Administració que han de dissenyar com han de ser i com s'han de finançar. Finalment només voldria dir que l'actuació de l'Ajuntament volem que es caracteritzi per la seva transparència i eficàcia i per això els oferim el millor servei d'informació sobre com funciona la ciutat, quins són els seus serveis i com s'accedeix als mateixos. Els serveis d'informació municipal i el 010, ens serveixen alhora per conèixer que és el que la gent demana i necessita, i per tant treballar en fer una ciutat millor per a tothom. Barcelona, 6 d'abril del 1987 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall al cicle "Barcelona demà, pensa en la gent gran" Subject The topic of the resource Persones grans Barcelona Ciutats Model social Urbanisme Description An account of the resource Inclou, al final, la proposta inicial de conferència. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-04-22 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1756/0000001346.pdf fc132bdaa9eb7aa4a80304fde2a09986 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL EN EL CLUB SIGLO XXI Madrid, 24 de marzo de 2003 1. Hacer política en tiempos de crisis He de confesarles que contemplo con asombro la atención hiperbólica con que algunos sectores siguen mis actuaciones y mis opiniones políticas. Con un afán desmesurado - a mi juicio- enfatizan en mi trayectoria lo que creen salidas de tono, peligrosas derivas, etc. Más allá del empeño partidista - que existe - creo advertir en esta actitud un reproche de fondo que no es otro que el de no seguir el guión de lo políticamente correcto. Un guión que pretende achicar sensiblemente el terreno de juego de nuestra vida política, en el que unos pocos asuntos son de recibo y todo lo que se salga de ellos resulta una impertinencia. Quiero aclararles antes de empezar que soy de los que no acepto estas reglas de juego. No se trata de una actitud irresponsable. Bien al contrario, mi actitud responde a un sentido de la responsabilidad: estoy convencido de que faltaría a mi deber si, por causa del problema terrorista y de los ineludibles deberes de prudencia y lealtad que comporta, renunciara a plantear un proyecto de futuro para Cataluña y para España. Es más: creo que sin este esfuerzo no encontraremos la salida definitiva al desafío que nos plantea el terror. Las situaciones de crisis no se resuelven con el silencio de la política. Determinadas situaciones, no todas, requieren más política, más palabra razonada, más diálogo, más propuestas ... y con todo ello más confrontación y más vigor democrático. 1 �Así interpreto mi responsabilidad de político y a ella procuro ajustar mis intervenciones públicas. ****** Lo primero que quiero decirles hoy: 2. Superar la indiferencia entre Cataluña y España Uno de los propósitos de mi intervención de esta tarde es manifestarles con toda claridad que en Cataluña se va a producir un cambio político y que este cambio no tan sólo se va a notar en Cataluña, sino que tendrá consecuencias muy serias para España. Y mi pretensión es que tales consecuencias sean positivas. Y les puedo asegurar que pondré todo mi empeño en ello. Debemos prepararnos para una situación nueva, para manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y efectivamente reconciliada con esa pluralidad, que es substantiva y constitucional. Pienso que la relación entre Cataluña y España no está en su mejor momento. Me explicaré. Desde hace un tiempo en Cataluña crece la sensación de retroceso en el proceso histórico de reconocimiento de la España plural que se inició con la Transición y que tiene en la Constitución de 1978 su referencia liminar. Los últimos tres años, regidos por la colaboración del nacionalismo catalán con el nacionalismo español, han sido perjudiciales en este sentido. (Seria paradójico que ahora el nacionalismo catalán quisiera descubrir esta realidad evidente). No se trata de un sentimiento o de una creciente decepción, exclusivas de una determinada opción política. Al contrario, es un sentimiento compartido por amplios sectores políticos y sociales catalanes que tienen en común el referente del catalanismo político, entendido más como la cultura cívica que ha modelado la Cataluña del siglo XX que como un proyecto partidista. 2 �Constituyen expresiones de este sentimiento pronunciamientos políticos de todos los partidos del arco parlamentario (con la excepción del Partido Popular), manifiestos emanados de instituciones económicas, empresariales, sindicales y opiniones de destacados intelectuales catalanes. Todas ellas reflejan una cierta perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación. Compartir dicha perplejidad no quiere decir que se comparta en Cataluña el diagnóstico sobre las causas de tal regresión. No son admisibles las explicaciones basadas obsesivamente en el agravio histórico y en su presunta o real renovación. Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras. Asimismo tampoco existe una orientación unánime sobre cuál es la actitud que debe tomarse desde Cataluña para no desandar el camino hacia la España plural, pero empiezan a haber expectativas claras. Mi posición personal y la del espacio político que represento ha sido, es y será inequívoca al respecto. Se trata de la posición defendida y practicada por los socialistas y por buena parte del progresismo catalán que quiere afirmar el compromiso de Cataluña con la España plural. Es la tradición del catalanismo progresista que representa a la Cataluña que no quiere vivir del problema de su relación con España. Somos parte de la Cataluña que quiere resolver el problema. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incompresiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que interesarse por España supone desinterés por Cataluña. 3 �También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español se percibe el rechazo amargo y el desdén de aquellos a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- insisten en una concepción nacional-estatista del mundo que ya no se corresponde con los nuevos tiempos. Creo que estas actitudes ensimismadas comprometen seriamente el futuro de España como proyecto compartido. Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Lo ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente, donde dice: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Hasta aquí la cita de Puigverd. La propuesta del socialismo catalán es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad con que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la entidad –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con la España plural. 4 �Así, en Cataluña se dibujan otras actitudes sobre la relación con España, sobre cómo gestionar la interdependencia. Actitudes que van de la renuncia a la desesperanza, pasando por la conllevancia malhumorada. Una primera actitud sería la de renuncia al catalanismo por entender que ha alcanzado sus objetivos básicos. Sería la rendición del catalanismo a la nueva España moderna y desacomplejada. Es la propuesta regionalista del Partido Popular y de algunos sectores del mundo empresarial catalán. Una propuesta que implica aceptar la congelación del autogobierno y, por consiguiente, adaptarse a las decisiones centrales sobre las que se aspiraría a tener capacidad de influencia. Hoy por hoy no es una opción mayoritaria, pero su viabilidad podría aumentar si la Convergència i Unió de después de Pujol sucumbiera a los cantos de sirena de un “encaje bávaro”. La segunda actitud sería la de otra renuncia: la renuncia a España. Sería la respuesta independentista basada en la convicción de la irreformabilidad de España, de su mentalidad colectiva y de sus instituciones. Sería la renuncia a gestionar la pluralidad por la insuficiencia de los actuales instrumentos y, sobre todo por la percepción de que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es una propuesta fácil y contundente, pero que se va desarrollando con creciente sofisticación. Se trata de una posición minoritaria pero cuyo atractivo puede crecer en un contexto de hostilidad. Y una tercera actitud sería la de la conllevancia entre Cataluña y España. Sería el pacto coyuntural del catalanismo con España, la firma del empate permanente. Es la posición accidentalista practicada por CiU, en la que los progresos en el autogobierno dependen de la coyuntura política. Cataluña obtiene ventajas si el Gobierno central depende de los votos de CiU. Cataluña ve peligrar los avances conseguidos si el Gobierno central dispone de mayoría absoluta. No se consolidan los avances del autogobierno, ni del Estado autonómico y, mientras tanto, el foso afectivo se va ensanchando y la desconfianza va impidiendo pensar en un futuro común. 5 �Frente a estas actitudes, reafirmo la esperanza y la posibilidad de la España plural. Es más: reafirmo que a pesar de los problemas a los que me he referido, los últimos 25 años han sido sin duda los mejores de la historia política de Catalunya desde hace siglos (siglos, no años). Proponemos pues el pacto permanente del catalanismo con la España democrática. El pacto federal que proporcionará un horizonte estable a los autogobiernos. Viable si en Cataluña se renueva el pacto catalanista y éste se expresa de forma unitaria. Viable si se recupera y renueva una idea plural de España. Con Euskadi al fondo, constituida (contra el deseo de sus ciudadanos, estoy seguro) en obstáculo para avanzar, pero a la vez necesitada de caminos de salida a su conflicto interminable. La esperanza de la España plural hay que alimentarla con gestos, con pequeños pasos, con reciprocidad, con lealtades compartidas. En un artículo reciente de uno de nuestros más conspicuos federalistas –el profesor Antoni Castells- se traza con inusual sinceridad esta situación: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo –prosigue Castells- necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” 6 �Hasta aquí la cita. Añado más: Euskadi tiene y tendrá un régimen de excepción. Catalunya es demasiado grande para pretenderlo. Está obligada a modificar el sistema político general para mejorar. Lo que no excluye por supuesto que el sistema general sea diferencial y reconozca la existencia de nacionalidades históricas con lengua y cultura propias y singulares. Estoy convencido de la respuesta positiva del socialismo español al reto que le plantea el catalanismo progresista. Una respuesta que, más allá de la coherencia doctrinal, es congruente con el enraizamiento del autogobierno en todas las comunidades autónomas sin distinción. Es precisamente el balance positivo del Estado de las Autonomías para todas las Comunidades lo que permite pensar en su evolución plenamente federal y no uniformista. 3. Interés de España en que desde Cataluña se hagan aportaciones a la España plural, la España común, a la España federal. Ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático, una vez culminado el ciclo que abrimos con la Transición Democrática y que ha durado un cuarto de siglo. Un segundo ciclo que deberá perfeccionar, en primer lugar, nuestra democracia, sus reglas y sus instituciones, con el afán de mejorar su calidad y su transparencia. También deberá perfeccionar nuestro Estado del Bienestar, con nuevos enfoques y con especial atención a problemas y colectivos hasta ahora desatendidos. Con una vigorosa política de apoyo a las familias en primer término. (Me alegra constatar que nuestras propuestas de políticas públicas para la infancia, para la vivienda de alquiler y para la atención a domicilio, hayan sido acogidas favorablemente por la opinión y por los gobiernos). (Falta que ocurra lo mismo con nuestras propuestas para los barrios de la inmigración y para la seguridad de las ciudades). Y como no, este segundo ciclo político al que me refiero, deberá culminar con el pleno reconocimiento de la España plural. 7 �Entiendo que el reconocimiento de la España plural y del papel que en ella han de jugar nacionalidades como Cataluña no es un producto ideológico de laboratorio, sino una necesidad real de la España futura. Por ello, pienso que se comete un atentado a la convivencia entre las gentes y los pueblos de España cuando se utilizan exclusivamente los sentimientos identitarios para obtener rentas de poder y para bloquear desarrollos de futuro. Para evitar el bloqueo del futuro hay que superar la lógica de los tres nacionalismos que nos gobiernan y afirmar lo siguiente: Catalunya no quiere romper los lazos territoriales (...) Catalunya no quiere romper las filiaciones históricas (...) Pero cuatro o cinco años más de Aznar - de lenguaje Aznar - y España estalla. Considero que Aznar ha prestado un servicio formidable a la gobernación de España: Ha metido a toda la derecha española en la Constitución, pero si el precio a pagar es primero la congelación y luego la muerte lenta de la Constitución, no sólo no se lo podremos agradecer sino que habrá que denunciar que Aznar es para España un peligro muy superior al imaginado. 4. Perder el miedo a los tabúes: del buen uso de los textos constitucional y estatutario No pasa nada por reconocer la fatiga de los materiales constitucionales y estatutarios. En 25 años han acaecido cambios sustanciales que aconsejan repensar, revisar y reformular los textos constitucional y estatutario. Con la adaptación al camino que ha recorrido Europa, en primer término ... Con la necesidad de sacar conclusiones constitucionales de la experiencia autonómica ... Con el reconocimiento de tareas pendientes y, sobre todo, de nuevas realidades sociales que reclaman su encaje en nuestras normas básicas. Dicho de otro modo: Quiero prevenir contra el mal uso de la Constitución, contra su sacralización y su momificación ... En su momento saludé el importante esfuerzo hecho por José Maria Aznar para integrar a toda la derecha española en la Constitución ... Hoy he de 8 �lamentar que dicho esfuerzo se haya hecho a costa de momificar el texto constitucional ... Es contradictorio aceptar que necesitamos adaptarnos permanentemente en los ámbitos tecnológico, laboral, educativo, cultural, familiar … y, en cambio, negarse en redondo a plantearse la conveniencia de adaptar nuestras normas jurídico-políticas a las nuevas realidades y necesidades surgidas de la evolución social. Estoy por una Constitución y unos Estatutos vivos, capaces de resolver problemas políticos y no de esconderlos ... La obsesión por la permanencia y la estabilidad llevada al límite acaba por situar a las personas y a los pueblos fuera de la historia, fuera de la vida. 5. Qué reformas institucionales propongo: la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña Mañana presentaré en el Parlament de Cataluña las bases para un nuevo Estatuto de Cataluña que proponemos los socialistas catalanes. Lo haré en el Parlament de Catalunya, que es donde debe hacerse, no mediante octavillas o mediante informaciones filtradas a algunos medios. ¿Por qué ahora la reforma del Estatuto de Cataluña? ¿Con qué intención? Para dar un salto adelante en el autogobierno de Cataluña ... que contribuya también a la plena afirmación de la España plural. Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Cataluña constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Cataluña (... Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro). 9 �Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad y por reforzar el vínculo nacional … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para sus hijos … En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Cataluña no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los muertos, sino el culto a los hijos que aún han de venir”... No voy a explicarles ahora el contenido de la reforma estatutaria, pero si que puedo adelantarles –tal como he venido haciendo en otros foros- las líneas maestras que la inspiran. - La intención afirmativa y prepositiva, de proclamación y no de reclamación, del nuevo texto estatutario, esto es lo decisivo. - El propósito de renovar el pacto del autogobierno nacional de Cataluña, actualizando la voluntad de participar activamente en la construcción de una España plural y una Europa respetuosa con sus pueblos. - La determinación de introducir nuevos mecanismos de representación política más democráticos y renovadores, dibujando los criterios de la que tendrá que ser la – aún hoy inexistente!- Ley Electoral de Cataluña o estableciendo la limitación de mandatos para el presidente de la Generalitat. - La fijación de las bases de la organización territorial de Cataluña en vegueries, dando voz a los distintos territorios y la posibilidad de ser los protagonistas de su propia estrategia de futuro, a la vez que facultando ampliamente a los municipios para gestionar las políticas de proximidad y transfiriéndoles un 6% más del gasto público total, hasta llegar al 30% del mismo. - La ampliación de las competencias del autogobierno de Cataluña, abriendo las puertas a la colaboración con los territorios de la antigua Corona de Aragón, en el marco de la euroregión del arco norccidental mediterráneo. 10 �- La atribución a la Generalitat de la autoridad suficiente para asumir la dirección ordenada de los procesos administrativos. ¿Y cómo se desarrollará el proceso de reforma? Partimos de la base de que la mejora del autogobierno ha de ser el fruto de la voluntad política de Cataluña y trabajaremos para conseguir el consenso máximo de todas las fuerzas políticas presentes en el Parlament de Cataluña. De este modo el texto definitivo de Estatuto, que tendrá que refrendar en su momento el pueblo de Cataluña, no será el resultado de una negociación desigual entre los partidos gobernantes en Cataluña y en España, sino el fruto del reconocimiento por las Cortes Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural. En mi opinión, es perfectamente posible que este proceso pueda finalizar con el preceptivo referéndum en el primer trimestre de 2005 si todo va bien en España. Siempre se nos amenaza a los socialistas con fomentar las diferencias entre españoles y conducir a España hacia la ingobernabilidad. Bien: no quiero ni imaginarme la ingobernabilidad a que puede conducir el empecinamiento del actual gobierno español al negar la pluralidad de España y el tranquilo reconocimiento de su diversidad, lo que yo llamo diversidad y el gobierno asimetría. Baste constatar la pirotecnia verbal soberanista en que se está metiendo el gobierno de CiU, tras tres años y medio de actitudes que la prensa madrileña califica de sensatas y moderadas, en cuanto se han acercado las elecciones. Vamos a ver como torea el Partido Popular ahora sus obligaciones de soporte al gobierno Pujol-Mas hasta el día mismo de las elecciones autonómicas. Quedan todavía siete meses. Siete meses apasionantes que nosotros vamos a administrar con calma, sin variar un ápice lo que ha sido nuestro discurso en los últimos tres años y medio. Pero prepárense para emociones fuertes. 11 �¿Y qué consecuencias puede tener la reforma del Estatuto de Cataluña para el conjunto de España? Entiendo que han de ser unas consecuencias positivas. He edificado mi trayectoria política con la convicción de que lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Creo que este principio ha sido verificado por la historia. Lo fue durante la Transición con el compromiso de la Cataluña autonomista con la España democrática. Lo fue con los Juegos Olímpicos de Barcelona cuando se nos hizo confianza para representar a la España moderna y democrática ante el mundo. ¿Por qué no puedo serlo en el futuro? ¿Por qué no se concede a Cataluña la confianza para co-liderar el proceso de reconocimiento pleno de la España plural? Mejor que se haga, porque si no se hace no habrá tal. Con la reforma del Estatuto podemos dar el primer paso hacia este reconocimiento. Un paso que puede abrir nuevas perspectivas para problemas que hoy parecen irresolubles y que tiñen de pesimismo nuestras posibilidades de convivir más allá de la conllevancia. Quiero resaltar una consecuencia muy importante: la mejora del autogobierno de Cataluña que proponemos quiere demostrar que no son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos. Estoy convencido que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Y esto es deseable y válido tanto para Cataluña como para el País Vasco ... y por supuesto para el conjunto de España. Estoy persuadido que la mejor contribución a la solución del problema vasco que podemos hacer desde Cataluña es progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de afirmación identitaria, a la vez que promovemos la idea y el proyecto del reconocimiento de la España plural. Si el tema vasco parece encallar el tema catalán, no es menos cierto lo contrario: mientras Catalunya no explique su futuro, el Estado irá atado de manos al diálogo sobre la solución vasca, porque es lógico que se pregunte por los efectos que esa 12 �solución puede tener sobre las aspiraciones de Catalunya, tema éste, como he dicho, de mayor envergadura desde muchos puntos de vista, si bien exento del dramatismo sangriento de la situación en Euskadi, en parte, también hay que decirlo, por el comportamiento sensato, en lo fundamental, del nacionalismo catalán hasta hoy. 6. La reforma de la Constitución: el Senado, símbolo de la España plural. I una determinada manera de concebir y estar en Europa. La reforma del Senado como oportunidad.(Acabo de hablar con el presidente del Senado). El Senado debe ser una Cámara de primera lectura. Y yo añado: representativo de las Comunidades Autónomas, no de las provincias. Los cuatro federalismos: - El político (reforma del Senado) - El fiscal (pagar por renta y recibir por población, con una salvedad) - El judicial. Tribunal de Casación. - El cultural. Historia Común de los Pueblos de España. Respeto mutuo de las lenguas. Tengo la convicción de que en 20 ó 25 años la evolución política europea irá igualando los derechos de los pequeños estados con los de las grandes regiones, perspectiva que irá tranquilizando el debate aunque inicialmente puede enconarlo. Del mismo modo que aspiramos a una España confortable, donde todos tengan su lugar, hay que pensar en una Europa que facilite la acomodación de su diversidad. Y ello puede querer decir renunciar a las grandes construcciones jurídico-formales y potenciar redes diversas basadas en el interés común y que sobrepasan el marco de los Estados-nación, de manera que el reconocimiento de todas estas redes diversas acabe por ser lo que entendamos por Europa. 7. Un apunte final sobre la guerra Catalunya está masivamente contra la guerra, como lo está Madrid. Quizás con la ventaja de que allí los incidentes entre policía y manifestantes han sido inferiores, en 13 �parte porque - imagino - la tensión y los nervios que las fuerzas policiales perciben en sus responsables políticos y administrativos, deben ser menores. Sólo debo añadir que el gran interrogante que se ha abierto en Catalunya ha sido el de la posición, no tanto del partido del Gobierno catalán, como del propio Gobierno de la Generalitat. Este interrogante inquieta por dos razones: parece amagar una vuelta a la indiferencia catalana en materia de política internacional - muy típica de la primera guerra mundial y visible incluso en el referéndum sobre la NATO- y porque no se sabe si obedece a motivos coyunturales de política local, lo que la haría profundamente inmoral, o si, según como más grave, significa un desplazamiento del nacionalismo catalán conservador desde su tradicional europeísmo hasta un atlantismo que la mejor Europa está tratando no de negar, pero si de revisar a fondo. Los socialistas catalanes insistimos en que la política internacional del gobierno Aznar está poniendo seriamente en peligro la credibilidad de España en el norte de Africa y en todo el Mediterráneo. Creemos también que está dañando nuestros lazos con los países de América Latina, que han soportado con dificultades pero con cierta gallardía la presión belicista. Y proponemos de nuevo que España le confíe a Catalunya misiones de nivel en el relanzamiento del desgraciado Proceso Barcelona de 1995, el momento sin duda más alto, junto a la posterior Conferencia de Madrid sobre Oriente Medio, también olvidada hoy, de la presencia española en nuestro entorno natural. Muchas gracias. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Identitat col·lectiva Nació Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2748/19900418_ForumCivic.pdf 4122212ecc7d8bc562307d45f8cb6756 PDF Text Text FoRUM CíVIC DE BARCELONA 18 D'ABRIL DE 1990 INTERVENCió DE L'EXCM. SR. ALCALDE. ESTIMATS AMICS, AMB LES PARAULES QUE ACABEN DE DIR-VOS, I AMB LES QUE US DIRa TOT SEGUIT L'ATUR ISERN, ESTARa QUASI TOT DIT DEL QUe NOSALTRES us ESTEM OFERINT I US ESTEM DEMANANT. TANMTEIX JO REFEReNCIA I, ESTIC AQUÍ UNA MICA COM A PUNT EN AQUEST SENTIT, US EXPLICARÉ UN PRIMER ESBóS DEL QUe SóN UNES REFLEXIONS QUE HEM FET DES DARRERS MESOS DE L'ANY 1989, AMB LA IDEA AVUI AQUí I, EN TOT CAS, DELS D'EXPOSAR-LES D'ANAR-LES DESENVOLUPANT AMB EL QUe NOSALTRES HEM ANOMENAT UN RELAT, UNA DE UNA EXPOSICió, REFLEXIó QUE VOLEM PúBLICA I COMPARTIDA DEL MOMENT ACTUAL DE LA CIUTAT DINS EL PAíS I, CREC QUE ENS PODEM ATREVIR A DIR ARA, DINS EL MóN. DES ESPANYA, DE BARCELONA, MIREM DONCS, CATALUNYA, MóN, EN EL CANVI DE DeCADA PODRIA SER L'INICI D'UN NOU SEGLE, 1 MIREM EL PROBABLEMENT MIREM QUE -AIXo �RAIMON OBIOLS HO HA EXPLICAT MÉS D'UN COP, MESOS-, COM JA FA UNS EL 89 DEL SEGLE XVIII HO VA SER DEL SEGLE XIX I QUASI DEL XX. OBLIDEM PER UN MOMENT, DONCS, LES OBRES AL CARRER, LA SEQUERA, I, EL PREU DE LA LLET, LES CUES CORRESPONENTS LA CORRUPCió APARENT DE LA POLíTICA A FINS I TOT, VALeNCIA, SEVILLA O BARCELONA, PER NO PARLAR DE MADRID. INICIEM UNA REFLEXIó COL.LECTIVA, PReVIA DEL MOMENT, LLEN9AR-NOS BARCELONA DE LA DeCADA, UNA DIGESTió DEL SEGLE, ABANS DE A DEBATRE DEMOCRaTICAMENT QUI CONDUIRa AQUEST PRIMER ACTE DE LA TRANSICió AL A SEGLE XXI. I M'AGRADARIA COMEN9AR AMB UNA REFLEXIó QUE ÉS MANLLEVADA COM VaRIES DE LES QUE VINDRAN: POC A POC NORMALITZANT-SE MONOLíTIQUES úNICS, -DIU I DELS LA CITA- EL ABANDONA LES AUTORITARISMES, I DELS RACISMES. ESTEM DISTRETS MIRADA SERENA A ESPANYA, DELS PARTITS MENTRESTANT, QUAN UNA ESPANYOL ENS DONARIA UNA VISió GENS CATASTRoFICA DEL MOMENT. 2 VA POSICIONS EN UN AMBIENT ENRARIT, AL PANORAMA POLíTIC MóN �ELS PROBLEMES HI SóN, COM A TOT ARREU. INCLúS EN TENIM NOSALTRES PLURALITATS DE DEBILITATS DE DE PARTICULARS, CULTURES I DE D'AFEGITS: POBLES, INADEQUACió TARANNa, CERTES DE LA PROSPERITAT ECONoMICA A LA SOLIDARITAT SOCIAL ... D'AQUí, DONCS, QUE ENS HaGIM D'ESFOR~AR A ENCAIXAR NOVES SITUACIONS I QUE HaGIM D'AMPLIAR EL NOSTRE HORITZó A FI QUE ELS NOSTRES PROBLEMES PUGUIN EMMARCAR EN AQUEST ORDRE UNIVERSAL QUE A POC ES VA IMPLANTANT. POC A POC HA ES POC D'OBRIR-SE PAS AQUESTA MADURESA POLíTICA -DIU LA CITA- QUE EN DEFINITIVA SUPOSA TAMBÉ UNA MADURESA HUMANA. I DAVANT D'AIXo ES DEMANA UN CERT PRIMER, CALIBRAR LES TREMP MORAL: CONSEQÜeNCIES DE LES PARAULES (TEMA SOBRE EL QUAL HEM DE TORNAR) . I SEGON, NO REGATEJAR HEM DE DE COMPRENSió: ESFOR~OS LLUITAR CONTRA CENTRALISMES APROFUNDIR EN LA NOSTRA PRbPIA VISCERALS IDENTITAT, RESPECTE I FOMENT DE LES NOSTRES CULTURES, NOSTRES LLENGÜES, CONTRIBUIR AMB I AMB DE LES DE LES NOSTRES POSSIBILITATS DE ELS 3 MILLORS TALENTS A L'ORDRE �INTERNACIONAL, HUMANITZACió RESTA A LA JUSTíCIA DISTRIBUTIVA, DEL NOSTRE QUEFER QUOTIDia. -S'ACABA D'HORITZó LA ESTRET I, CITA- SóN A LA TOTA LA PREOCUPACIONS EN DEFINITIVA, SóN FACTORS D' EMPOBRIMENT HUMa. SóN PARAULES DE JORDI MARAGALL, SENADOR, CONSTITUEIXEN UN DIAGNbSTIC I UN PROGRAMA, CREC DIAGNoSTIC JO, UN I UN CODI O MORAL, QUE MILLOR, DE MORAL PúBLICA. LES REPETEIXO, DONCS, PARAULES". "NO REGATEJAR ESFOR<;os DESDE LA NOSTRES "CALIBRAR LES CONSEQÜeNCIES DE DE PRbPIA IDENTITAT" A FI QUE LA PROBLEMES COMPRENSió SOLUCió PUGUI . EMMARCAR-SE EN DELS L'ORDRE UNIVERSAL QUE POC A POC ES VA IMPLANTANT. PARAULES OPTIMISTES, DONCS, QUE A MI EM RECORDEN UNES ALTRES QUE TAMBÉ US VULL CITAR EN AQUEST TEXT ENORMEMENT SUGGESTIU, EXIGENT, FRESC I ESTIMULANT -QUE TENIU REPRODUiT EN UNA FOTOCbPIA, PRESIDENT DE TXECOSLOVaQUIA I, MOMENT QUE HO VA ESCRIURE, NOMÉS UN FRANKFURT DIRECTOR AMB TAN DE HAVEL, EN AQUELL MOMENT, EN EL ARA FA UN ANY, POSSIBLEMENT DE TEATRE QUE VA SER EL PREMI DE LA PAU I QUE VA 4 DE L'AVUI PREMIAT ENVIAR A UN �TEXT PER SER LLEGIT EN AQUELL ACTE DE PREMIACió, PERQUe NO SE'L VA DEIXAR SORTIR DE TXECOSLOVAQUIA I MAXIMILIAN SCHELL, EM PENSO, VA SER UN ACTOR ALEMANY, QUI VA LLEGIR EL TEXT QUE ELL HAVIA ESCRIT. AQUEST TEXT ES DIU "PARAULES SOBRE LA PARAULA", PARLA DE LA IMPORTaNCIA DE LA PARAULA, DE LA MaGIA I DE LA PARAULA, DE L'AMBIGÜITAT DE LA PARAULA, I ENCARA DEL PERILL PER LA QUE HAN DE LA PARAULA INDISCUTIBLE. I ALESHORES PEORA D'AQUESTA ANaLISI UNA COLLA DE ESTAT LLIBERTAT, PERESTROIKA. PAU, IMPORTANTS A LA NOSTRA SOCIALISME I, VIDA PASSA PARAULES COM SóN FINALMENT, FINS I TOT, I AQUí DIRíEM "CATALUNYA", O AQUí DIRíEM "ELS EQUILIBRIS ECONbMICS", POTSER. LECTURA RABióS, DEL JO AQUESTA QUE ES FA DES DIRIA, DELS SEUS PROPIS EFECTES. DEL DEL I, LA INFINITA CAPITALISME LLOC ON ES COUEN ELS SAVIESA IGNORANT SOBRETOT, DITA DES DE LA PARAULES S'IMPOSEN, PER FI, A LA DE L'AGNOSTICISME DES DE MÉS ENLLa DE LES IL.LUSIONS SOCIALISME MÉS INGENU, INTENSITAT DE FOR~A CANSADA CANVIS, ON LES I ALS TANCS. DES DELS EXCESSOS DEL LLENGUATGE. ENS PODEM PREGUNTAR SI, 5 DE NOU, LA VERITAT, LA �VERITAT D'EUROPA EN AQUEST CAS, NO ENS VINDRa DE LA FRONTERA I NO PAS DEL COR DEL SISTEMA. JO US DEMOSTRA AJUDAR RECOMANO LA LECTURA D'AQUEST DISCURS QUE JUSTAMENT QUE ENCARA HI HA PARAULES QUE PODEN EL MóN, DELS SENTIMENTS, D'AQUELL QUE ENCARA ES POT PARLAR D'IDEES DES (I NO NOMÉS DES DE L'ESPECULACió), DES MíNIM DE SENTIMENT SENSE EL QUAL LA IDEA ESTa MANCADA DE LA VIBRACió QUE ES NECESSITA PER ARRIBAR AL DESTINATARI. EL PROCÉS CAP A LA MADURESA POLÍTICA D'UN PAíS COM A PROCÉS, TAMBÉ, DE MADURESA HUMANA QUE, EN PARAULES DE JORDI MARAGALL CONEIXEMENT, AMB "S'ADQUIREIX CULTURA, SERENA CAPACITAT DE DIR (COM LES COSES PEL SEU NOM, SENSE AMB AMB HAVEL) SENSE ENTERBOLIR EL LLENGUATGE, ALTERAR ELS ESPERITS, SENSE PERORE DE VISTA LA FONDaRIA DELS PROBLEMES QUE AFECTEN EL MóN SENCER EN UN MOMENT DE GRANS TRANSFORMACIONS i DE GRANS CANVIS". L'ESQUERRA ESPERITS AUTeNTICS EL DEMOCRaTICA D'AQUEST PAíS, MÉS PROGRESSISTES DEL LIBERALISME I DEL CATALANISME, ELS ELS MÉS NO ARRIBARAN A POSSEIR TOT PES QUE HAN DE POSSEIR FINS QUE EN EL SEU NO HI HAGI AQUEST BRI DE SENTIMENT PROFUND, 6 I MISSATGE ANCORAT EN �UNA MORAL POTENT, ON CONFLUEIXIN MADURACió HUMANA I POLÍTICA, CONVICCió PERSONAL I COHEReNCIA PúBLICA. FINS QUE LES PARAULES NO ES BASIN CLARAMENT EN SENTIMENTS ARRELATS I FETS DEMOSTRABLES. I VOSTeS ARA ES PODEN PREGUNTAR: I QUE TÉ AIXo A VEURE AMB BARCELONA, I EL SEU PRESENT I EL SEU FUTUR, I AMB LA CREACió D'UN FORUM CiVIC? I JO ELS DIC QUE JA HI ANIREM ARRIBANT. DIGUEM MÉS AL DE PASSADA, NOSTRE L'ESPECTACLE TEMA, I ENS HAUREM ACOSTAT UNA MICA QUE AQUESTS DIES ASSISTIM SEMPRE SORPRENENT D'UNS ACTES QUE A NEGUEN UNS ALTRES D'ANTERIORS- I ELS ACTES SóN TAMBÉ PARAULES, SóN MISSATGES. ELS ACTES CRIDA EN EL FONS NO ERA TAN IMPREVISIBLE QUE QUE VAN INICIAR CONJUNTAMENT FA 8 MESOS I LA TEoRICA PERIFeRIA DEL NACIONALISME LA OFICIAL ACABARIA EN UNA SOROLLOSA DISCREPaNCIA DE GESTOS: MANCA REMARCABLE DE CALIBRACió DELS EFECTES DELS ACTES INICIALS. DESITGEM QUE PREVEIEM, AMB TOT, TOT L'eXIT LA I NO NOMÉS DESITGEM QUE ES MEREIX RECTIFICACió I QUE CERTAMENT TINDRa CONTACTES ENTRE MONARQUIA I POBLE SEMPRE HAN TINGUT 7 ACTUAL. SINó BEN AQUESTS A �CATALUNYA -QUAN ELS SECTORS MÉS EQUaNIMS DEL PAíS S'HAN PRONUNCIAT A FAVOR- AQUEST RESULTAT POSITIU. D'ANAR A PRINCIPIS DE SEGLE PER PODER-HO I HAURíEM DEMOSTRAR, PERo SEMPRE HA ESTAT AIXí. ACABEM EL NOSTRE PASSEIG PELS SENTIMENTS DEL MóN, TAN ESPECTACULARMENT ALLIBERATS EN ELS DARRERS 10 O 12 MESOS. JO EN ELS RECOMENARIA LA LECTURA, AQUEST CAS UNA CITA TAN -I ELS ESTALVIARÉ LLARGA- DEL TREBALL DEL CAPíTOL CATALa DEL CLUB DE ROMA, QUE HA ESTAT RESUMIT FA EN EL DIARI DE BARCELONA PER POC LLORET DEVESA, MAGNíFICAMENT RESUMIT, I DEL QUE JO M'ATREVEIXO A CITAR CINC PUNTS MOLT BREUMENT. AQUEST CORRECCió, PER TANT, D'UNA SER. TREBALL SEGURAMENT, EN FASE PER PART D'EDICIONS 62 PER A SER ÉS ENCARA VERSió PERo ÉS ARA, UN ESBORRANY. DE PUBLICAT. NO EM DONIN LA DEFINITIVA PERQUe SEGURAMENT NO HO ÉS UN TREBALL ENORMEMENT INTERESSANT EN Fe DEU EL QUAL S'ESTABLEIXEN COMA PRINCIPIS DE TREBALL: l. QUE EL DOGMA DE LA SOBIRANIA NACIONAL, 8 COM LA �VELLA IDEA DE LA RAó D'ESTAT, INTOCABLE, LA SER CONSIDERAT QUAN HI HA INTERESSOS SUPERIORS EN JOC. QUE SOBIRANIA IDENTITAT NO POT NACIONAL, RELIGIOSA PERPETUACió DE L'ESPECIFITAT CULTURAL NO PODEN SERVIR PER LA MISeRIA O LA O LA EMPARAR VIOLACió DELS LA DRETS HUMANS. QUE 2• L'ORDRE MUNDIAL, GOVERNANTS, CLASSES DE GRUPS EN VALORS: I SOBRETOT EN ÉS NECESSARI DESENVOLUPAR EL DE LA DIGNITAT DE LA LES QUATRE PERSONA HUMANA, EL DE LA SOLIDARITAT SOCIAL, EL DE L'AUSTERITAT ECOLbGICA-DEMOGRaFICA I EL DE L'ABOLICió DE LA GUERRA. 3. QUE L'OBJECTIU ALS PER ALS PAiSOS EN VIA DE DESENVOLUPAMENT PRIMORDIAL ÉS VeNCER LA FAM DIA RERA DIA PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES FA NECESSARI L'EFICieNCIA BOSSES DE DESENVOLUPAMENT UNES CONDICIONS DEMOGRaFICA ASSEGURAR DELS SERVEIS I EVITAR LA CONSOLIDACió POBRESA. DEL I QUE MENTRE ECONbMIC DE VIDA CAPA~ NO ES D'ASSEGURAR ACCEPTABLES, PLANETA PORTARa I GENERI DE UN LOCALMENT L'EXPLOSió IMMIGRANTS DEL MóN SUBDESENVOLUPAT A L'INDUSTRIALITZAT. 4. RESIDUS QUE ELS PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES DESFAN DELS ON MENYS RESISTeNCIA S'OFEREIX, 9 DINTRE I FORA �DE LES SEVES FRONTERES. DELS ESTATS aCIDA, POT NO LES FRONTERES I LA ATUREN LA CONTAMINACió NI L'EFECTE HIVERNACLE. SOBIRANIA NI LA PLUJA I QUE PER TANT EL MóN TROBAR-SE SENSE SORTIDA SI LA SOBIRANIA DE L'ESTAT CONTINUA CONSIDERANT-SE INTOCABLE. QUE 5. LA CREDITORS PAiSOS IDEOLoGICAMENT DEL CONDONACió S'HA I AQUEST SENTIT, FORMA UNA CONTRARI FER DE PART MANERA NO HA DE SER VISTA COM UNA TERCERMUNDISME L'IMPERIALISME. DE DEL DEUTE PER NI DES DEL COM UNA PUNT DE NEUTRA VICToRIA CLAUDICACió VISTA DELS DAVANT EGOiSTA, EN ELS PAiSOS AVANyATS IMPEDIRAN D'AQUESTA ALLAU MIGRATbRIA QUE AUGMENTARIA EN CAS LES BOSSES DE POBRESA I EL RISC DE CONFLICTES CULTURALS. I, EN FI, D'ALTRES REFLEXIONS D'UNA ENORME PROFUNDITAT I INTEReS. VOSTeS VEURE AMB COMPRENDRAN DE SEGUIDA QUE TOT AIXb TÉ LES PREOCUPACIONS DiaRIES DE L'ALCALDE A DE BARCELONA, COM DE LA MAJORIA DELS ALCALDES DE LES GRANS CIUTATS URBa, DE D'EUROPA, CONCERNITS COM ESTEM PELS BROTS D'INTOLERaNCIA, DESEQUILIBRI PEL PER LES PERSPECTIVES DEMOGRaFIC ENTRE LES DUES 10 DUALISME RIBES DEL �PER MEDITERRANI, DELS LA INSEGURETAT, POBRES PAiSOS D'ESTUPEFAENTS, DISTRIBUCió PER PER LA CONTROLAR INCAPACITAT LA PRODUCCió I DELS PAiSOS RICS PER CONTROLAR-NE LA I LA COL·LOCACió I BLANQUEIG DELS BENEFICIS, -ENCARA QUE ALGUNA BONA NOTíCIA ES POT DONAR AVUI MATEIX SOBRE AQUESTA QÜESTió-, PER LA DIFICULTAT PER ALTERAR HaBITS INDIVIDUALMENT úTILS A CURT TERMINI PERb SOCIALMENT RUiNOSOS A LLARG, ETC. ÉS MÉS: L'ALCALDE DE BARCELONA ESTa, HA ESTAT I HA D'ESTAR SEMPRE CONCERNIT PER COM ES REPARTEIXEN LES SOLUCIONS A AQUESTS PROBLEMES. AVANyO POLíTIQUES QUE, IGUAL COM NO CREC ESPANYOLES QUE NO INTEGRIN EN SOLUCIONS L'ADMINISTRACió LOCAL, I CONCRETAMENT LES GRANS CIUTATS, TAMPOC NO CREC EN SOLUCIONS EXCLUSIVAMENT POLíTIQUES PER UN MUNDIALS PENSAMENT, REGULADES DIGUEM-NE, UNIVERSITARI, AMB DIAGNbSTICS INCLúS COINCIDENTS. JA SABEN INAUGURAR ACTUALITAT LA VOSTeS QUE EL PRíNCEP DE GAL · LES MODA D'OPINAR SOBRE TEMES NO DE AMB PROU MÉS DISCRECió QUE REIALS EUROPEES HAN FET POSTERIORMENT. 11 ALTRES VA RABIOSA FIGURES �AMB MOTIU D'UN SOPAR QUE EL PRíNCEP DE GAL· LES VA FER FA APROXIMADAMENT UN ANY A KENSINGTON VA REUNIR A 12 PRIMERíSSIMA FILA, MANERA PERSONALITATS EUROPEES -NO QUE DE PERo Sí UNA DE CADA PAíS I D'ALGUNA REPRESENTATIUS-, FINAL, PALACE, ENS VAM POSAR TOTS D'ACORD AL (PROFESSORS UNIVERSITARIS, ALCALDES, SUBSECRETARIS D'INTERIOR), EN QUe CALDRIA ARQUITECTES, TAXAR L'úS DELS DERIVATS D'HIDROCARBURS. I, TANMATEIX, AL FINAL RESTAVA LA DISCREPaNCIA DE QUe SE N'HAVIA DE FER DELS RESULTATS D'AQUESTA TAXACió, QUE ERA BONA EN Sí MATEIXA, EN LA MESURA EN QUe SEGURAMENT LA UTILITZACió EXCESSIVA D'AQUESTES RESERVES ENEGeTIQUES ECOLoGIC HAURIA DEL DEFINITIVA, MóN. DE PORTAR PROBLEMES A I PER TANT UNA L'EQUILIBRI TAXACió, EN ERA UNA DESINCENTIVACió EN EL SEU úS I UNA COSA A CONSIDERAR POSITIVAMENT EN Sí MATEIXA. TANMATEIX, DE DELS LA DISCUSSió QUEDAVA SOBRE QUe S'HAVIA FER AMB AQUESTS RECURSOS, PAiSOS FINANCERAMENT ENDARRERITS SI PRESERVAR -QUE SERIEN LA NATURA COMPENSATS DEL FET DE NO RECóRRER A UNA UTILITZACió MÉS FaCIL I MÉS RaPIDA DE LES SEVES RIQUESES NATURALS, SELVES O MINARALS, QUE JA EXISTEIXEN-, O BÉ CONSTRUCCió 12 �DE SISTEMES DE TRANSPORT I ALTRES SERVEIS ALTERNATIUS A L'úS MASSIU D'AQUESTES FONTS D'ENERGIA EN AVAN~ATS PAiSOS I CONCRETAMENT EN LES SEVES GRANS CIUTATS. L'ALCALDE LA ELS DE BARCELONA VA DEFENSAR, SEGONA ALTERNATIVA, COM ÉS OBVI, UNIDA NO ADVERSATIVAMENT A LA PRIMERA, NO CONTRADINT-LA. DEFENSANT QUE S'HA DE REDUIR EL CONSUM I COMPENSAR ELS PAiSOS DELS QUALS ES QUE NO SACRIFIQUIN LES SEVES NOSALTRES HEM FET. RESERVES DEMANA NATURALS COM PERo AL MATEIX TEMPS S'HA D'INCIDIR EN EL CONSUM DIRECTAMENT, SE LI HA DE DIR AL CONSUMIDOR QUE ÉS LA GRAN CIUTAT, QUE ES PODEN CONSTRUIR, QUE HI HA SISTEMES ALTERNATIUS QUE ES PODEN UTILITZAR, I QUE EL MóN, EUROPA, ELS ESTATS, PODEN SUBVENCIONAR. VEURAN VOSTeS BRUSSEL · LES, DESPRÉS, RECENTMENT, SI TENIM HI TEMPS, HAVIA A UNANIMITAT INTERNACIONAL EN UNA REUNió DEL WORLD FORUM, MUNDIAL DE L'INSTITUT INTERNACIONAL D'ENTITATS SOBRE COM DEL FORUM LOCALS, LA NECESSITAT DE PRIMAR EL QUE EN AQUESTA REUNió ES DEIA EL SOFTWARE, SOBRE EL HARDWARE, EN LA SOLUCió DELS PROBLEMES DE TRANSPORT EN LES GRANS CIUTATS. ÉS A DIR, UNANIMITAT INTERNACIONAL EN EL FET QUE EN EL CENTRE DE LES CIUTATS, EN MATeRIA DE TRaNSIT I DE 13 �TRANSPORT, ÉS MÉS IMPORTANT UTILITZAR SaVIAMENT ELS RECURSOS ESCASSOS, MOLT ESCASSOS, QUE TENIM, QUE NO PAS SUBSTITUIR-LOS PER UNS ALTRES, QUE NO PAS CREAR UNES GRANS INFRESTRUCTURES NOVES. DESPRÉS MATISARÉ UN MOMENT TOT AIXo RESPECTE DE LA NOSTRA CIUTAT. TOTES AQUESTES QÜESTIONS A ESPANYA, I A CATALUNYA, ES VIUEN UN XIC COMA QÜESTIONS ESPECULATIVES, QUAN SóN EN REALITAT LES AUTeNTIQUES QÜESTIONS SOBRE LES QUALS ES DEBATRa I QUALITAT EL FUTUR DE LA HUMANITAT CONCRETA, DE VIDA ALS CARRERS I LES CASES DE LA BARCELONA EN ELS PROPERS ANYS. NOSALTRES ESTEM CENTRATS ENCARA EN LA DEL MODEL DE GOVERN. UN TEMPS, [SI DEFINICió, I PROBABLEMENT HO ESTAREM LA GENT NO ES CANSA D'UN ENCARA PERíODE TAN LLARG I ENS ENGEGA A TOTS PLEGATS A DIDA]. NO CORREREM AQUEST PERILL SI SABEM DONAR DUES PENYORES: * LA DE LES PROVES QUE AVANCEM EN AQUEST PROCéS DE DEFINICió, QUE NO ENS ATUREM. * LA DE LES TRANSFORMACIONS CONCRETES. 14 �PER EXEMPLE: AQUEST NOSALTRES DEMOSTRAREM QUE AVANCEM EN PAíS EN MATeRIA DE MODEL DE GOVERN SI EL COMEN~A LA SEVA REFORMA EN LA LíNIA QUE FA DOS ANYS VA EL APROVAR FEDERAL CONGRÉS LENTAMENT, MOLT LENTAMENT, PERb PER EXEMPLE, LA AVUI, PARAULES LA DELS SOCIALISTES. AVAN~ARíEM, AVAN~AREM. TAMBÉ, DE TRANSFORMACIONS CONCRETES: MANCA DE CREDIBILITAT DEL NACIONALISME PROVÉ, SENAT -JO CREC, OFICIAL NO ENCARA- DEL FET QUE LES SEVES SIGUIN ENTESES GENERALMENT COM A CONTRaRIES A VERITAT (NO ÉS EL CAS), ACOMPANYEN A LES PARAULES: SINó QUE ELS FETS NO ON SóN LES OBRES QUE HAN DE FER GRAN LA CATALUNYA QUE TAN SOVINT INVOQUEM? ON ÉS LA SAVIESA DE GOVERN QUE HA DE RECONCILIAR AMB SEVA LA REBREGADA, CONREUS, REALITAT MOLT LES RICA PEDRERES, DE TERRA TAMBÉ, I MOLT PERb ELS CATALANS DENSA, MOLT TURMENTADA PELS SORRALS, PELS TERRERES I INCENDIS I L'ESPECULACió, PER L'OROGRAFIA REBREGADA QUE EN DIFICULTA LES COMUNICACIONS, PER L'EXEGÜITAT DELS RECURSOS NATURALS? EN JORDI SOLÉ TURA, FIN DE UN MODELO POLíTICO", ALTRE TITULAT "MASSA EN UN ARTICLE TITULAT "EL I EN JAUME GUILLAMET EN UN POLÍTICA I POC GOVERN", QUE S'EXPLICA PER Sí SOL AMB EL TíTOL, HAN PARLAT CLARAMENT 15 �SOBRE AQUESTA SITUACió. LES JUGADES DUES POLíTIQUES IMPORTANTS DEL NACIONALISME OFICIAL HAN ESTAT: - EL SISTEMA NOU MODEL TERRITORIAL DE L'ANY 87, COM A DE "CaSTIG" A BARCELONA I DE CONTROL PAM A PAM DE LES COMARQUES. - L'APADRINAMENT D'UN RADICALISME NACIONALISTA QUE PERMETÉS AL L'ESCENARI NACIONALISME OFICIAL SITUAR-SE AL MIG POLíTIC COM A FOR~A MODERADA I DE MODERADORA D'UNA "REALITAT EXALTADA". AQUESTES DUES JUGADES HAN TINGUT LA SEVA TRADUCCió EN REACCIONS DESCONTROLADES DELS ESQUEMES PROMOGUTS, EN MOLTS TEMES CITAT ABANS, TOTHOM, EN QUE ARA NO CITARÉ. I ALTRES ESTAN ALGUNS D'ELLS ELS EVIDENTMENT LA POLÍTICA DE CADA DIA. DAVANT HE DE I HEM DIT QUE NO HAVíEM DE PARLAR TANT DE POLÍTICA DE CADA DIA, SINó QUE ENS ANIRIA BÉ SITUAR-NOS EN EL MOMENT I EN L'ESPAI VIVIM. EN QUE AQUEST PUNT POTSER SERIA OPORTú UN RETORN A HAVEL. HAVEL REPASSA LA 16 PAU, EL SOCIALISME, LA �PERESTROIKA, PERb LENIN, MARX, FREUD, HITLER I HEIDEGGER ... QUAN PARLA ALS ALEMANYS, ADRE~AT ALS ALEMANYS, (PERQUe ÉS QUE L'HAN PREMIAT), DECLARAR LA SEVA INCOMPRENSió PEL FET QUE MEDIOCRE -DIU- S'EMPORTÉS MARES DE L'AUDITORI 11 , UN DISCURS DESPRÉS DE UN "BURGeS L'ENTUSIASME DELS PARES I AFIRMA RESPECTE DE LES RELACIONS ENTRE ELS ALEMANYS I ELS TXECS: "JO TXECS PELS ALEMANYS NO PUC PARLAR, PUC AFIRMAR QUE EN CURS DE DeCADES LES ANIMOSITATS, ALIMENTATS ReGIM PASSIONS, DURANT SEGLES S'HAN PERb LES I PELS DARRERES PREJUDICIS EVAPORAT. AQUEST -ES REFEREIX AL SEU, A L'EXISTENT EN AQUELL MOMENT, TOTALITARI- HA CULTIVAT EN NOSALTRES TAN DESCONFIAN~A GENERALITZACIONS, PROFUNDA FRASES ENVERS TOTES FETES, CONSIGNES I ESTEREOTIPS ADULADORES A TOTS ELS NIVELLS LES IDEOLOGIES, MENTALS DE UNA I CRIDES LES NOSTRES EMOCIONS, DES DE LES MÉS ELEMENTALS FINS A LES MÉS ELEVADES, QUE D'IMMUNITAT ZANT, TOT AVUI EXPERIMENTEM DAVANT DE QUALSEVOL ESQUER UNA MENA HIPNOTIT- I L'ASPECTE SUGGERENT QUE TRADICIONAL- MENT HA TINGUT LA CRIDA NACIONAL O NACIONALISTA." I MÉS ENDAVANT 17 DIU, �ÉS, "EL MóN HUMa S'HA DE RECONeIXER COM EL UNA COMPLICADA COMUNITAT DE MILERS I MILIONS D'ÉSSERS HUMANS úNICS I IRREPETIBLES QUE, DE CENTENARS DE BONES QUALITATS, QUE A TENEN PART TAMBÉ CENTENARS DE DEFECTES I DE TENDeNCIES DOLENTES LES QUALS, PERo, UN NO POT CONVERTIR AMB UNA PLANXA DE FRASES BUIDES, EN UNA MASSA UNIFORME, COM ARA UNA CLASSE SOCIAL, UNA NACió, UNA FOR<;A POLíTICA". PERQUe CATALUNYA SIGUI UNA PE<;A POSITIVADORA EN EL TRACTAMENT I SOLUCió DELS PROBLEMES DE CIVILITZACió QUE SE'NS PLANTEGEN -QUE JA HO ÉS, SIGUI DEL TOT, JO CREC, PERo PERQUe HO TANT COM POT ARRIBAR A SER-HO-, HA DE CONFIAR EN BARCELONA. S'HA DE DESCONFIAR MENYS DE BARCELONA I DE LA SEVA TRANSFORMACió NECESSaRIA, DE NOU, EN ALLo QUE MAI NO HA DEIXAT DE SER DEL TOT, HA VOLGUT DEIXAR EN ALLo, EN TOT CAS, QUE MAI NO DE SER, QUE ÉS UNA CIUTAT CAPDAVANTERA. I CAPDAVANTERA EN DUES DIRECCIONS: EN LA QUANTITAT I QUALITAT DELS SEUS 18 SERVEIS SINGULARS, DEL SEU �URBANISME, DEL SEU TEATRE, DE LA SEVA MúSICA, DE LA SEVA TECNOLOGIA I DE LA SEVA INDúSTRIA. I, TAMBÉ, SERVEIS RAMON EN LA QUALITAT I REPARTIMENT DELS SEUS MíNIMS. TRIAS REGIDOR EN SABEU AQUELLA FRASE QUE VA FARGAS EL EN PLENARI EL SEU úLTIM DE PRONUCIAR DISCURS L'AJUNTAMENT, COM A CITANT A GUICCIARDINI, UN VIATJANT ITALia DEL SEGLE XVI. GUICCIARDINI TINDRa DEIA QUE BARCELONA SEGURAMENT ELS MONUMENTS QUE TÉ FLOReNCIA o VENeCIA, TÉ UNA COSA MOLT IMPORTANT, NO PERO QUE ÉS UNA QUALITAT MíNIMA MOLT CONSIDERABLE. I D'UNA AIXo ÉS EL MILLOR QUE ES POT DIR, CIUTAT. CAPITAL, PERQUe ADMIRAR, NO D'UNA CIUTAT-CIUTAT, COM, NO D'UNA CIUTAT- D'UNA CIUTAT QUE ÉS CAPITAL D'UN IMPERI, ALESHORES COMEN~ANT SEGURAMENT HI HA D'ALTRES COSES A PELS CASTELLS I SEGUINT PELS PALAUS. PERo D'UNA CIUTAT-CIUTAT, BURGESOS SEGONS FORMADA PER I PER TREBALLADORS, CIUTADANS, PER EL QUE ES POT ADMIRAR ÉS QUE HAGI SABUT REPARTIR ELS SEUS RECURSOS. I BARCELONA HO HA SABUT FER. PER TANT, QUAN JO DIC CIUTAT CAPDEVANTERA, QUAN JO 19 �DIC CATALUNYA ENS HA D'AJUDAR AMB AIXb, QUE CATALUNYA VENeNCIA, ENS QUE HA D'AJUDAR TAMBÉ; PERb A TAMBÉ NO ESTIC DIENT SER FLOReNCIA CATALUNYA O ENS D'AJUDAR A SER UNA CIUTAT-MIRALL DES DEL PUNT DE HA VISTA DE LA IGUALTAT, DES DEL PUNT DE VISTA DE LA JUSTíCIA. SI VOLEU, POSEM-HO A L'INREVÉS. PERQUe BARCELONA ARRIBI LIDERAR A AQUEST POSICIONAMENT DE CATALUNYA, POSICIONAMENT POSITIVADOR DE COM AL CATALUNYA POSSIBILITATS, AL POSSIBILITATS, ACTUAL QUE FIDELITAT A HEM PAíS, LíMIT LA MaXIM DE PaTRIA LES DE SEVES LES DE TROBAR LA SORTIDA ENS OBLIGA, A LíMIT A SEVES L'IMPASSE INDEGUDAMENT, A TRIAR (QUASI SUBMISSió, DIRIA ENTRE DE VEGADES) O EMPENTA TRANSFORMADORA. HEM DE CONVeNCER QUE SOM CONSERVAR. PRIMERES HEM DE PEORES DEMOSTRAR CAPA~OS QUE DE TRANSFORMAR I ESTEM DEL SEGLE XXI I QUE ESTEM, POSANT COM LES DEIA L'ORIOL BOHIGAS, "MONUMENTALITZANT LA PERIFeRIA". PERb TAMBÉ ESTEM DIGNIFICANT EL MUSEU DE LA CIUTAT, DE FENT ELS FONAMENTS QUE EL PALAU NACIONAL MONTJUiC MAI NO HA TINGUT, MúSICA, EL D'HISTbRIA RESTAURANT 20 DEL REFENT EL PALAU PARC (L'ACTUAL DE LA MUSEU DE �ZOOLOGIA) I LA CASCADA. I, LAST BUT NOT LEAST, TRIOMFANT, POC A POC, EN LA LLUITA DE RITMES QUE PORTEM A CIUTAT VELLA: ENTRE EL RITME DE LA MILLORA I EL DE LA DEGRADACió (EMPATANT, DE MOMENT, A CAMP CONTRARI, QUE ÉS EL QUE ESTEM FENT EN AQUEST INSTANT) . AQUEST 1 ÉS EL MISSATGE DE LA BARCELONA DELS 90 QUE CATALUNYA ESTa ACCEPTANT I QUE ESPANYA, -POTSER PER PRIMER COP-, ENTÉN, QUE COMEN~A A ENTENDRE. UN MISSATGE BARCELONA S'HA PLANTEJAT DE VEGADES TOTA SOLA, I AMB AJUTS INTERMITENTS DE L'ESTAT I MOLT ESCADUSSERS DE LA GENERALITAT. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. NO LLEGIU EN AQUESTES PARAULES UNA CRíTICA POLÍTICA A CURT TERMINI, PERQUe NO ÉS AQUEST EL CAS. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. MÉS SOVINT SENSE JUSTIFICACió. TEMPS TINDREM DE DISCUTIR SOBRE AQUESTA QÜESTió. PERo NO ENS ENGANYEM: DEL PROGRÉS, LA "ARA LA BARCELONA NO ACONSEGUEIX QUE AL NIVELL ESPANYOL, DE POLíTICA INFERNAL, SI BARCELONA, ESPANYOLA, ES TRENQUI LA AQUESTA ABSURDA DUTXA ESCOCESA, T'ESTIMO, ARA NO T'ESTIMO", 21 DIALeCTICA EL PENDULAR A QUe ENS OBLIGUEN �D'UNA BANDA, NOSTRE EL CENTRALIME DISTANT, I DE L'ALTRA EL SENTIMENT, EN (RE)SENTIMENT -PERQUe NO EN DIC DIRIA, EN AQUEST NACIONALISTA-, ARRIBAR A CAS, (RE)SENTIMENT- NACIONAL BARCELONA NO SERa MAI ALLo SER I QUE ELS CIUTADANS VOLEN PER QUE O POT AQUESTA CIUTAT. NO PASSARíEM DE SER "UN CARACTERíSTIC", DIU EN TEATRE O EN CINE- UN CARACTERíSTIC MOMENTaNIAMENT -COM ES INTERESSANT, DE MODA INCLúS EN L'ESCENA APASSIONANT DE L'EUROPA DELS '90. I PER SITUAR LA DINaMICA ESPANYOLA EN UN MARC MÉS PRODUCTIU, ACOSTAREM, ENS HEM D'ACOSTAR POLÍTICA CATALANO- MENYS ESTeRIL, ENS SENSE DUBTE A UN SISTEMA FEDERAL. UN SISTEMA FEDERAL EN QUe, SIGUI PRIMER, REAL I "COMPLET" (NO COIX) . L'AUTONOMIA LOCAL I EL L'AUTOGOVERN EN QUe ES RECONEGUI CARaCTER TRIPLE DE L'ADMINISTRACió PúBLICA: CENTRAL, AUTONoMIC I LOCAL. EN QUe ELS PROBLEMES DE BARCELONA TINGUIN PER TANT UN MARC ESTABLE DE SOLUCió, CONSAGRAT EN LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE BARCELONA. 22 �I DIC MÉS: QUE SI ELS TEMES DELS MILIONS DE CIUTADANS VIUEN A BARCELONA, MADRID, SEVILLA, BILBAO NO TENEN RESPOSTA POLÍTICA REAL I SISTEMA NO VALeNCIA O CONCRETA, EL S'ESTABILITZARa I ELS PUNTS DE FUGA DE LA PLURINACIONAL DIVERSITAT PASS ARAN DOMINAR A DEFINITIVAMENT L'ESCENA, EN UN ARGUMENT QUE JO CREC QUE SERIA SINCOPAT I FATIGANT, I DESCONNECTAT DE L'ESCENARI INTERNACIONAL. NO VOL DIR, AIXo EL D'AMAGAR EN ABSOLUT, SEU CARaCTER, LA SEVA QUE BARCELONA HAGI PASSió. LA SEVA SINGULARITAT. LA SINGULARITAT D'UNA CULTURA. DE BARCELONA ÉS SER LA CAPITAL I MOLTES ALTRES. PERo AQUESTA ÉS LA MÉS IMPORTANT. AIXo ENS DóNA MÉS PERFIL INTERNACIONAL QUE NO PAS PROBLEMES DE COMPRENSió (QUE EN PROVOCA, PERo MENYS DEL QUE ES DIU) . EL QUE HEM DE MALDAR ÉS PER NO SER PRESONERS DE LA NOSTRA SINGULARITAT COM A PAíS, I PARALITZATS COP PER LA PARAULA QUE ENS DESIGNA. 23 AQUEST �SI HAN AGAFEU LA PREMSA INTERNACIONAL, POSAT ARTICLES UN PARELL D'EXEMPLES THE DRAMA IS ON THE STAGE", ESTa EN L'ESCENARI", QUE MACCAULEY DIU, BARCELONA D'UN "BRIO" L'AUTORA: EN VEUREU QUE ES TITULA "NOT ÉSA DIR, "NO TOT EL DRAMA (TAMBÉ EN ELS CARRERS, VE ADIR). CITANT A UNA ALTRA AUTORA, TEMPESTUóS I IRREPRIMIBLE". I TURBULENTA HISTORIA COM A I SEGUEIX "PERo BARCELONA ÉS TAMBÉ UNA CIUTAT AMB SEVA CATALUNYA ROSE DóNA LA IMPRESSió D'UN DOLL DE VIDA ENGRANADA TRADICió TEATRAL QUE ES REFLECTEIX LA ALL "MÉS POTSER QUE QUALSEVOL ALTRA CIUTAT EN EL MóN, BEN RECENTS), S'US TANT FANTaSTICS I TANT APASSIONATS COM AQUEST DE JENNIFER DUNNING AL N.Y.T., I (I AQUí UNA TANT CAPITAL DE COM EN EL SEU STATUS DE CENTRE DE LES ARTS A ESPANYA". QUe MÉS VOLDRíEM? PREMSA SOBRE EN FI, DE VEGADES UN TROBA A LA INTERNACIONAL TAN SERIOSA COM ALGUNES BENEVOLENTS EXAGERATS, QUE AQUESTA DE LES PECES DE LA NOSTRA NO PAS EL NOSTRE MATEIX. I DEGUTS A L'APASSIONAMENT JUDICIS CULTURA MÉS SEGURAMENT FAVORABLE. COM N'HI HA DEGUTS A L'APASSIONAMENT DESFAVORABLE O AL DESCONEIXEMENT. PER EXEMPLE SI VOSALTRES AGAFEU EL 24 �STREET "WALL IMPORTANT, POC JOURNAL", QUE ÉS UN ALTRE DIARI QUASI, COM EL PRIMER CITAT, RELATIVAMENT FA VA PUBLICAR UN ARTICLE QUE ES TITULAVA FUELS TAN AMBITIONS": BARCELONA AMBICIONS, DIU, PERo NO ALIMENTA DóNA LA "BARCELONA UNES TALLA, GRANS ACABA DE REALITZAR MAI) . DONCS BÉ, LA IMPRESSió QUE DONEM A LA GENT QUE ENS VENEN A CONeIXER -QUE SóN CADA COP MÉS- ÉS UNA MICA AQUESTA. I CANTó LA INTERPRETACió QUE SE'N DóNA DEPeN EN EL COMENTARISTA. SINGULARS, I QUAL PARTIDaRIAMENT AIXo DEPeN MOLT DEL FET QUE SOM AQUELLS QUE SE SENTEN DEL CAPITAL ES MOLT DEL SITUA EL QUE SOM FET D'UNA CULTURA SINGULAR. I AQUESTA DIFEReNCIA, HISToRIA DEL DE JUSTAMENT COM PER I TENEN CURIOSITAT PER CONeIXER LA BARCELONA COM UNA HISToRIA DE LA CATALANISME, SUPOSEM, ATRETS I QUE ESTUDIEN DOMeNECH I UNA FIGURA DE L'ART, CAPITAL MUNTANER, PERo TAMBÉ DE LA POLÍTICA I, SI VOLEU, DEL PAíS, COM UNA FIGURA PúBLICA, DONEN LA VERSió QUE DESMESURADAMENT, POTSER. 25 ENS AFAVOREIX. DE VEGADES �I L'ALTRA, LA QUE NO S'INTERESSA PER LA NOSTRA SINGULARITAT, ÉS LA QUE JUSTAMENT ENS REBAIXA. PER SEVA TANT, REITERO, SINGULARITAT SINGULARITAT I BARCELONA NO HA D'AMAGAR NO HA DE PENSAR QUE DE I DE L'AFIRMACió DE LA SEVA LA LA SEVA SINGULARITAT COM A CAPITAL DEL CATALANISME O DE LA CULTURA CATALANA, SE'N DERIVIN CONSEQÜeNCIES NEGATIVES NECESSaRIAMENT, SINó BEN AL CONTRARI. PERo EVIDENTMENT QUE AMB TOT AIXb NO MOLT MENYS ENCETAT, SEGUR, HAURíEM NI EN TOT CAS NO HAURíEM ESGOTAT, BEN ELS PROBLEMES DELS QUALS UN FoRUM COM AQUEST HA DE PARLAR. BARCELONA ESTa COMPLETANT ARA EL CINTURó VIARI QUE ROMA, NOVA YORK, Lió O PARÍS TENEN DES DE FA BASTANTES DeCADES. TOTS HEM VIST EL "BOULEVARD PERIFERIQUE", A PARíS, I A Lió FA MOLTS ANYS QUE EL DEVIEN ACABAR, O EL "RACCORDO ANULARE" DE ROMA. TOTS SABEM QUe ÉS UNA COSA QUE NOSALTRES AQUí FINS ARA NO HAVíEM SABUT TENIR. HO COMENCEM A TENIR. 26 ARA �AQUESTA ÉS UNA CONDICió, PARLAR PER MI, SINE QUA NON PER AMB AUDaCIA EN MATeRIA DE TRANSPORT. BARCELONA POT PRESIDIR, COM HA PRESIDIT, LA MUNDIAL "UNió ANAR A BRUSSEL·LES, ÉS A DIR, AL WORLD FORUM I ALGUNES DE LES SESSIONS DE DE CIUTATS". I POT INCLúS ESTAR D'ACORD L'ALCALDE DE BARCELONA AMB TOTS ELS PAiSOS, AMB TOTS ELS REPRESENTANTS, QUE QUE EN AQUELL MOMENT DECLAREN MÉS AVIAT EN EL CENTRE DE LA CIUTAT NO S'HI HA DE FER GRAN COSA. PERo HEM DE SABER QUE PER POGUER PARLAR AMB AUDaCIA D'AQUESTES QÜESTIONS S'HA DE TENIR EL MíNIM. ÉS A DIR, ES PARLA DES D'UN MíNIM DE PARTIDA QUE NOSALTRES ENCARA NO TENíEM, I QUE TOT JUST ARA ESTEM REUNINT. EN MATeRIA CONTAMINACió, ELS DE TRANSPORT, DE TRaNSIT, DE CIUTADANS HAN DE TENIR ALTERNATIVES EN AQUESTA FASE DE TRANSICió A MODES MÉS "ECOLoGICS" DE BELLUGAR-SE MASSIVAMENT D'UN PUNT A L'ALTRE. A AQUESTES TRANSICIONS NO S'HI VA NOMÉS ESTIRATS PER LA PUNTA DEL NAS I FER OBLIGACió, SINó PARTINT D'UN CERT GRAU DE RECONCILIACió INTERNA POSSIBILITATS, LES NECESSITATS 27 RESPECTE DE I LES OBLIGACIONS LES DE �CADASCú. DIT AIXo, DEVELOPMENT ACCEPTEM FORUM" HARDWARE, I INVERTIR EN Sí QUE LES DIUEN. CONCLUSIONS EL "NO INVERTIM EN CANVI EN SOFTWARE", QUE EDUCACió PER TREURE EL MaXIM "WORLD MÉS EN VOL DIR PARTIT DEL MIGRAT ESPAI QUE TENIM. I ENCARA ENS FALTA, SEGURAMENT, UNA ALTRA CONDICió PReVIA, QUE ÉS LA XARXA METROPOLITANA DE METRO, PER DIR-HO D'UNA FORMA REDUNDANT. TOT I QUE, EN AQUESTES QÜESTIONS, ÉS MOLT SA DE TENIR PRESENT LA CONCLUSió DE BRUSSEL·LES, XARXA DE UNA METROPOLITANA DE METRO VOL DIR QUE LA GENT PUGUI ANAR DE BADALONA A SANTA COLOMA EN METRO. SER PERQUe NO TÉ PERQUe QUE A BARCELONA ES PUGUI ANAR DE SANTS A LA CATALUNYA I NO ES PUGUI ANAR EN CANVI PLA~A DES DE BADALONA A SANTA COLOMA, QUE SóN DOS MUNICIPIS DE L'AMB DE 200.000 HABITANTS CADASCUN, NO TENEN AUTOBúS, CONNEXIó PER METRO. RELATIVAMENT COMPLEXE, O PRaCTICAMENT, TENEN I QUE CONNEXIó PEL QUe SE'N DEIA PER LA CARRETERA DE SANTA COLOMA A BADALONA. L'ALTRE DIA VAIG BAIXAR EN TREN PER 28 ESTALVIAR-ME �LA CUA DE L'AUTOPISTA, UNA BONA SOLUCió) . GENT VA PENSAR, METRO (NO SÉ SI VEU PENSAR-HI PERo ÉS QUAN VAM ARRIBAR A BADALONA, BAIXAR PERQUe JA HAVíEM ARRIBAT. BE, I I MOLTA JO VAIG ARRIBARÉ A LA PLA9A CATALUNYA, AGAFARÉ EL ME N'ANIRÉ A L'AVINGUDA DEL TIBIDABO, O A PENITENTS. EL SENYOR DE BADALONA NO HO POT FER AIXo. NOSALTRES ESTEM PAGANT UN ERROR IMPORTANT, UN I AQUí ERROR D'ESCALA, EN L'APRECIACió POLÍTICA DEL QUe ÉS LA CIUTAT FíSICA. HEM CONFóS LA CIUTAT AMB EL MUNICIPI, CIUTAT ÉS ALLÍ ON LA GENT DORM, ESTIMA, QUAN LA TREBALLA I VA AL CINEMA O AL TEATRE, INDEPENDENTMENT DEL MUNICIPI. BARCELONA CREA PROBLEMES, ES NEGA A ACCEPTAR QUE LA CREA MISeRIA, I GRAN CIUTAT CREA SOLITUD, COM ES DIU SOVINT. RECORDO HAVER-HO DISCUTIT UN DIA LLARGAMENT AMB EL PARE GENERAL DELS CAPUTXINS, EL PARE FLAVIO, UN HOME DE VENeCIA, QUE PASSAT ALS I VA VENIR EL DIA DE SANTA EULaLIA DE L'ANY CAPUTXINS DE SARRia. ESTAVaVEM DISCUTINT DE ROMA, HAVIA HAGUT UN SERMó, PERQUe A ROMA HI UNA FILÍPICA, -MAI MÉS BEN DIT-, 29 �DEL PAPA A L'ALCALDE. L'ALCALDE DIMITIR, SURTEN DE VA DELS ROMA UNA FILíPICA TAN IMPORTANT AL PLEGAR, CAP DE DOS O TRES JO LI DEIA TENIM TAMBÉ BASTANTA EXPERieNCIA D'AIXo, QUE MESOS PERQUe NO SE'N SORTIA. PROBLEMES DE ROMA. SI EL PAPA EN VOL SABER, QUE VA NO SE'N QUE AQUí DE TAL MANERA POTSER QUE ALGUN DIA EM CRIDI I EN PODREM PARLAR. BARCELONA QUAL LA ES NEGA A ACCEPTAR EL CLIXÉ SEGONS GRAN CIUTAT ES QUI CREA PROBLEMES, QUI EL CREA MISeRIA I QUI CREA SOLITUD. BARCELONA ES NEGA -DIGUEM-HO TOT- DES DEL REALISME D'UNA CERTA CONSCieNCIA DE CIUTAT ESTAT FERIDA ABASTABLE, PEL DESENVOLUPAMENT SALVATGE CINQUANTES-SETANTES, PERo NO MORTALMENT, QUE DELS HA ANYS I RECUPERADA "PRODIGIOSAMENT" (PER ALLo DE "LA CIUTAT DELS PRODIGIS) EN ELS DARRERS 10 ANYS. (RECUPERADA VOL DIR EN AMBICió, PERo TAMBÉ, JA HO HE DIT, EN HUMANITAT}. LA CIUTAT ÉS EL LLOC ON LA SOCIETAT ELS SEUS PROBLEMES. 30 POSA, DESA, �L'ESCRIPTOR L'INSTITUT AMERICa FORD, D'ESTUDIS QUE HA ESTAT FA POC NORD-AMERICANS, ENTREVISTA QUE LI VAN FER, DEIA, EN A UNA QUE EL CAMP ÉS MENYS INHUMa PERQUe A LA CIUTAT LA GENT S'IGNORA: A LA CIUTAT UN POT MORIR D'ACCIDENT I ELS CONCIUTADANS PASSAR DE LLARG. PERo COMEN~AR PER CORRESPONENT VINGUÉS ÉS PROBABLE DEL CAMP QUE L'ACCIDENTAT L'AMENA~A PERQUe DE MISeRIA EL FES FORA D'ALLa ON ESTAVA. A BARCELONA HI HA UN 40 % DE PROBABILITATS QUE QUALSEVOL CIUTADa O ELS SEUS PARES, ALMENYS, VINGUESSIN D'ALTRES PROViNCIES. BARCELONA VIRTUT DEL ES QUAL NEGA EL A ACCEPTAR SER EL CIUTAT FATALISME GRAN VULGUI EN DIR NECESSaRIAMENT AQUEST TIPUS DE PROBLEMES. I EN CANVI, LA SEGÜENT ES PLANTEJA ELS SEUS PROBLEMES DES DE EXPLICACió: LA SOCIETAT GENERA SOLITUD, GENERA UNA COLLA DE PROBLEMES, I ELS UBICA ALLa ON POT, EN AQUELL TRO~ DE TERRITORI QUE HO ADMET, QUE ÉS PRECISAMENT LA CIUTAT, PERQUe EL CAMP NO HO ADMET. ELS INHUMANS, CODIS MÉS MORALS DURS. DEL CAMP SóN ENORMEMENT EN AQUEST SENTIT NO PERMETEN SUPERVIVeNCIA. 31 MÉS LA �ÉS A DIR, MERCADERIES, DE LA CIUTAT ÉS UN CONJUNT DE ALTRES DE D'IDEES TAMBÉ, DE COMUNICACIONS, DE BÉNS, PRODUCTES, UNES FLUXES, QUE LA FAN MÉS HUMANA DEL QUE SERIA CONDICIONS, EN LES CONDICIONS DE EN VIDA AiLLADA, PRECISAMENT. L'AVANTATGE DE LA CIUTAT ÉS QUE ACCEPTA ELS MARGES, ÉS QUE ELS MARGES EXISTEIXEN. PERo LA CIUTAT, I BARCELONA N'ÉS UN CAS, ÉS UNA LLUITA PERMANENT PER NEGAR ELS MARGES COM A MARGES I PER INTEGRAR-LOS DINTRE DEL COL·LECTIU. AQUESTA ES LA NOSTRA IDEOLOGIA. LA IDEOLOGIA DE LES CIUTATS ANTERIORS, VAN DONAR EL NOM A LA CIUTAT, ERA AQUESTA. TEMPS, QUE SóN ERA ENCARA, DE LES QUE -ATENES, PER EXEMPLE- NO I HO HA SIGUT DURANT MOLT UNA IDEA SEGONS LA QUAL LA CIUTAT TÉ UNS MARGES EXTERIORS, QUE HI HA CIUTADANS QUE NO SóN CIUTADANS. I LA CIUTADANIA ES MANTÉ JUSTAMENT PERQUe TÉ UNA CLASSE FORA DE LA CIUTADANIA QUE FA LES FEINES QUE ELS CIUTADANS SóN MASSA IMPORTANTS PER FER. LA NOSTRA CIUTAT, NO BARCELONA, SINó TOTES LES CIUTATS EUROPEES, PERo BARCELONA AL DAVANT, SóN CIUTATS QUE AVUI ES PLANTEGEN PRESCINDIR D'AQUESTA COMODITAT. I 32 �AIXo QUE POT SEMBLAR UNA BELLA FRASE POT SER UN PROBLEMA ENORMEMENT DIFíCIL EN LA PRaCTICA DiaRIA. I TÉ A VEURE AMB LLEIS, VEURE I AMB LLEIS D'ESTRANGERIA, I TÉ AMB LLIBERTAT O NO AL MERCAT DE TREBALL, A I TÉ A VEURE AMB CODIS MORALS I CODIS ECONoMICS. NOSALTRES BARCELONA PRETENEM QUE EN SIGUI UNA REFEReNCIA A TEMES D'HABITATGE, QUALITAT NIVELL DE VIDA EUROPEU. EN TEMES DE SEGURETAT, EN EN TEMES DE DROGA ... I US DIC LA BONA NOTíCIA QUE US VOLIA DIR DE LA REPASSADA CONSTRUIR REUNIÓ ABANS. DE PAPERS QUE HEM FET AQUESTS DIES PER AQUESTES NOTES HA SORTIT UNA REFEReNCIA A LA QUE HI HA HAGUT A LONDRES SOBRE LA LLUITA MUNDIAL CONTRA LA DROGA. HI HA HAGUT PER PRIMERA VEGADA UN ACORO DE PRODUCTORES NACIONS, DE NACIONS DROGA. HI HA DE HAGUT CONSUMIDORES EL QUE I EL CORRESPONSAL DEL DIARI "EL PAíS" EN DEIA "UNA LLAMADA A INSTITUCIONES TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y EL VECINDARIO A COLABORAR". JO QUAN VAIG LLEGIR AIXo VAIG PENSAR QUE GENT HI TOCAVA, NOSALTRES AQUESTA PERQUe REALMENT LA CONCLUSió A LA QUAL HEM ARRIBAT EN AQUESTA LLUITA 33 DRAMaTICA ÉS �QUE L'úNICA SOLUCió, PROBLEMES D'AQUEST PROBLEMA I DE TOTS DE MARGES I DE MISeRIA HUMANA, HUMANA-, DE LES CIUTATS, -NO A LES CIUTATS, ELS URBANA, ESTa EN LA PROXIMITAT. NO ES POT ENTRAR A MATAR EN AQUESTS PROBLEMES DE L'ESTAT, NI TAN SOLS DES DE L'AUTONOMIA. GRANS DINERS, COM DES S'HI HA D'ENTRAR. SENSE ELS DIUEN ELS FRNACESOS, SENSE AQUESTS GRANS RECURSOS TAMPOC NO ENS EN SORTIRíEM, ÉS CERT. I EN AQUESTA REUNIÓ DE LONDRES AQUESTA CONSCieNCIA EVIDENTMENT HI ERA. IGUAL QUE ES VA FER AQUESTA CRIDA A "INSTITUCIONES VECINDARIO" QUAL TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y TAMBÉ SE'N VA FER UNA ALS BANCS. COSA TOTS QUEDEM REASSEGURATS DE QUE EL HI ERA. EL AMB LA REALISME NO NOMÉS TRACTAVEN DE LIMITAR EL CONSUM, TAMBÉ TRACTAVEN D' ERRADICAR BENEFICIS DEL TRaFIC, EL TRaFIC I EL COMER~ EL BLANQUEAMENT DEL DINER. TANT VAN FER UNA CONCLUSió, UNA DIRECTRIU, DEMANAR ALS BANCS INTERNACIONALS LA SEVA DELS PER ADRE~ADA A COL·LABORACió EN AQUEST SENTIT. JO QUAN VAIG VEURE QUE BANDA I QUE PER ALTRA 34 S'ADRE~AVEN S'ADRE~AVEN ALS BANCS D'UNA A LES FAMíLIES I AL �VEiNAT, VAIG IMPORTANT, PENSAR QUE LA REUNIÓ DE LONDRES ERA MOLT PERQUe NACIONALS, O LES REUNIONS LOCALS ACABEN INTERNACIONALS, ADRE~ANT-SE O O ALS VEiNS O ALS BANCS, PERo A TOTS DOS ALHORA, NORMALMENT NO. EN AQUESTA REUNió A MÉS HI VA HAVER UNA COSA MOLT IMPORTANT, QUE ÉS MOLT IMPORTANT PER LA NOSTRA CIUTAT I PEL QUE PASSI EUROPEES, I A COM RESOLDRE PROPOSAVEN CULTIUS. LA I I A D'ALTRES ÉS QUE ES VAN POSAR D'ACORD ELS AMB ELS AMERICANS, DE BARCELONA PERQUe TENIM ENFOCAMENTS AQUESTA QÜESTió, I EUROPEUS DIFERENTS ELS LLUITA AMB ARMES QUíMIQUES CIUTATS AMERICANS CONTRA EN CANVI ELS EUROPEUS VAN DEFENSAR AMB ELS PAiSOS LLATINOAMERICANS LLUITA CONTRA LA PRODUCCió D'ESTUPEFAENTS QUE FOS CONSIDERADA ELS AMB QUE ERA MILLOR UN LES CONDICIONS SOCIALS I TIPUS DE MÉS ECONoMIQUES DELS PAiSOS PRODUCTORS. COSES DI NNUU JO MEU GENARO, QUE JO HE SENTIT A DIR A VIENA, AL SR. QUE ES EL CAP MUNDIAL DE L'AGeNCIA DE LES SOBRE LA LLUITA CONTRA ESTUPEFAENTS, I COSES QUE HE SENTIT A DIR AL COMISSARI DE CIUTAT VELLA PRESIDENT DEL DISTRICTE, QUE ESTa AQUí, CLOS, POSADES EN UN MATEIX PAPER. 35 EN O AL JOAN �PERo AIXo ÉS MOLT IMPORTANT QUE EN AQUEST MóN QUE OPTIMíSTICAMENT AL PRINCIPI DEFINíEM COM A UN NOU AQUESTA, PER ORDRE, ESTIMULANTS COM QUE ENS FAN PENSAR QUE LA LLUITA DE CADA DIA SOLUCIONAR HI HAGI COSES TAN APROXIMANT-SE AQUESTS TEMES NO ÉS EN VA, NO ÉS TOTALMENT EN VA. ESTEM EN EL BON CAMí PER LIMITAR I DESPRÉS VeNCER, SEGURAMENT, UNA DE -AIXo JA ELS NOSTRES FILLS, NO NOSALTRES-, LES HUMANITAT: QUE PODRíEM ANOMENAR PLAGUES DE LA LA DROGA, QUE SE'NS IMPOSA COM UNA COSA QUE NO SABEM EXPLICAR. I DIRIA PER ACABAR, MANERA, TORNANT A HAVEL QUE, DE TOTA UN COP DIT AIXo, SERa BO QUE NO ENS CREIEM QUE EN LES NOSTRES PARAULES HI HA LA SOLUCió DE TOT. HAVEL DIU, QUE HAN MOLT CLARAMENT, ACABAT OPRIMINT, QUE AQUESTES PARAULES INICIALMENT VAN SER TOTES PARAULES SALVADORES. DIU EXACTAMENT, LA QUE PRIMER, US HE DIT AL PRINCIPI·: SEGON MILENI DESPReS DE CRIST, RES, EUROPA, UNA COSA MOLT SEMBLANT A "A LES ACABALLES AQUEST MóN I, ABANS QUE ES TROBEN EN UN ENCREUAMENT. 36 DEL FA MOLT DE �TEMPS QUE NO HI HAVIA TANTS MOTIUS D'ESPERANCA I TANTS MOTIUS PER TÉMER QUE SI TOT ANÉS MALAMENT LA CATaSTROFE SERIA DEFINITIVA". TESITURA ES A DIR, SE SITUA TAMBÉ EN AQUESTA AL MATEIX TEMPS TRISTA I ESPERANCADA, QUE ÉS EL TíTOL DE L'ARTICLE QUE US LLEGIA AL PRINCIPI. PERb DIU, L'HOME SENTENCIANT, "EN TOTS ELS CASOS EN QU~ S'HA EQUIVOCAT FATALMENT -RELACió AMB LA NATURA (CREIEM DOMINAR-LA), COMPRENSió DE LA PRbPIA HISTbRIA I PLANEJAMENT D'UNA VIDA FELIC PER TOTHOM NUCLEAR- LA CAUSA HA ESTAT COMUNA: I OPTIMISME UNA DISCRETA TRANSFORMACió DE LA PARAULA HUMIL AMB PARAULA ARROGANT. I PROPOSA LLUITAR TOT JUNTS CONTRA LES PARAULES ARROGANTS. ES TRACTA, ES A DIR, LES DIU, D'UNA TASCA ESSENCIALMENT MORAL. ES TRACTA DE CALIBRAR, CONSEQÜeNCIES DEL QUe I TORNO AL PRINCIPI, DIEM I UNIFICAR DIGNIFICACió POLÍTICA AMB LA DIGNIFICACió PERSONAL. 37 LA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Fòrum Cívic de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-04-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Balanç Acció política Model social Territoris Ciutats Planificació Description An account of the resource Conferència de l'alcalde al Forum Cívic de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL> Cercle Financer, 30 de novembre de 1998 [INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL] Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y que tiene un contenido económico, pero no sólo económico. Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido que el vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión. i �Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente, así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro, etcétera. Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto —a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente, estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo negativo, debo usar este término. 2 �En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara. Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos, poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell, para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar. Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente. Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante, mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona. Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto, el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil 3 �millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo — cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el ritmo que se había pensado. Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población. Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto, tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada. El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir, 4 �que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante. Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia, un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación, seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal. ¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías, como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York. 5 �Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta, además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York, paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho. Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta, aproximadamente. Se pueden mejorar marginalmente, con cambios tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres por la noche. Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la 6 �puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho: «No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas, tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje —un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las ciudades están haciendo lo contrario. Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia, he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino], inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las decisiones estratégicas. Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la 7 �Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto, pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución. E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones». 8 �Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el [ININTELIGIBLE]. f-: ' • ' "4 \-( L Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho: «Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí». Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni mucho menos, las más importantes. Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia. Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que 9 �ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras, y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una —vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña. Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial, la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante. 10 �En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además, minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives: que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero (le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca más) ; y que además fuésemos minoritarios. De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió, aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya. Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa? Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema, aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US 11 �West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa, en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo. Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido, pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince, veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados, retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas. Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo contrario. De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la 12 �participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta, en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana. A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón, además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada. Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo. Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo 13 �muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los conoce perfectamente. Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí, tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema — porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea de renta per capita relativa a la media nacional similar. 14 �Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios, hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería tener datos... Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy acentuado, muy muy acentuado... [Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones. Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de 15 �regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener, pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario, desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.» Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre, digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza. 16 �Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas, que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno: [Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no venir. Pero en fin... El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad... Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées, está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía -/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir. Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado. Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos. Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto 17 �que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo europeo. Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado: Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia, Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras. 18 �El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea. Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó iW> i/W 1 . cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía, con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las regiones del este que acaban de entrar por la unificación». He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico. 19 �Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5 por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia, Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este, es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de cohesión y por lo tanto, básicamente, a España. Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte». Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos 20 �antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice: «Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no quisisteis porque...» Bueno, es igual. No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen. Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y, por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más, francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no recibimos la parte que nos toca por población. Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y 21 �pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente. ¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual, que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea — y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera, simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o menos en función de la renta. Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de tener... [FRASE CORTADA] [FIN DE LA CARA A] 22 �[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho. Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor, Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento. Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y seguramente más en Madrid que aquí... No hemos conseguido un reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo— es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar — esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza. Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento, que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de 23 �España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones, exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y una participación en el MNAC. No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad. Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes, 24 �y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los atractivos para que las empresas vengan. Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como 25 �no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión con calma y tranquilidad. Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir: «Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de España. Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?». Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?». Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que 26 �hemos hecho unas inversiones tecnológicas muy importantes para diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden. Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado, para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora. ¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero también se le habría podido ocurrir antes, la idea. ¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en 27 �Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta, de una fiesta por otro lado muy digna. Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa. Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes. Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además, ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos, somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales; todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos culturas fuertes. Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron 28 �de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno. Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y espero que esto algún día se arregle. Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente». En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba 29 �f '"-• f I Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer* ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir. Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos: «Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante. Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo 30 �contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España. Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga «España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma, que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla, tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo, los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición, etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también. Tenemos que empezar nosotros. Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa, inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los [ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para 31 �nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día más, a América del Norte. Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron «no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante. Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado; 32 �la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y se lo quitaron. ¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba —ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa, Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden. El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo, Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros 33 �no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo. A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible, podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad. Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh? Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron, dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo 3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los municipios». No lo dice. Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que 34 �ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos. Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso, finalmente, en las constituciones. La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie, regioni e estafo forman la República. Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la Administración Pública.» Artículo 53: «Por el mismo principio de subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale, de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer 35 �ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación administrativa. Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto». Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más. Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta, la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia. La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron: «Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda. Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que estas cosas avancen. 36 �Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría... Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven, porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta. No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar. Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos en este tema, porque es el arma más grande que tendremos. 37 �Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal. De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este sentido. La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una 38 �estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no pediremos que se cambie o que haya un referéndum sobre la autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños. Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme, eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto, los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y, repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez. Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces 39 �nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria». «¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla, podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?" "Nosotros somos los que hacemos patria nueva."» Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello. 40 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-11-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalanisme Independència Espanya plural Catalunya Territoris Acció política Economia Description An account of the resource Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 101 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1196/19890526d_00343.pdf 86066c6a4db907e6972d99208440426d PDF Text Text SUMARI La Barcelona del 93 2 Tres etapes durant un segle 3 Els museus i el Pla Domènech 4 El Pacte Cultural i el futur a plaç mig 5 El conjunt d'Estació del Nord: l'Arxiu de la Corona d'Aragó i La Biblioteca Provincial 7 El Gran Teatre del Liceu 7 La Fundació Tàpies 8 Col.lecció Thyssen a Pedralbes 9 Eix Museu de la Ciència-Observatori Fabra-Mentora Alsina 9 Museu d'Art de Catalunya 10 Museu d'Art Contemporani 13 Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat 14 L'Auditori Municipal 16 PREGUNTES: 1. Signatura conveni auditori 17 2. Terrenys Teatre Nacional 17 3. Carta Conseller Guitart 17 4. Llei de Museus 18 5. Possibles obres inacavades pel 92 19 6. Canvi de programa al Palau Nacional 21 7. Ampliació Líceu i postura dels veïns 23 8. Canvi d'us de la gran sala del Palau Nacional 24 1 �Bona tarda. Ja fa temps que us havia promès alguna informació cultural. Doncs, a veure si tenim temps i tranquil.litat per començar i entrar, encara que no sigui aquesta l'última vegada i després hi haguem de tornar. No obstant, ja us avanço que en Ferran Mascarell està a disposició vostra per aclarir qualsevol mena de detalls, avui i més endavant. La Barcelona del 93 Nosaltres, en aquesta casa, creiem que l'objectiu fort del "post92" ha de ser el tema cultural. Ja sabeu que en aquesta primera fase del mandat, en primer lloc, ens hem preocupat, de crear l'equip i les estructures, i després de crear els projectes, ja amb noms i cognoms, arquitectes i finances, del que és la Barcelona del 92. Ara se'ns està pràcticament acabant el temps en el qual estem en condicions de definir projectes per aquesta data més o menys màgica. Deixant de banda la màgia de la data del 92, és evident que la ciutat està en una fase creativa i està esperant, perquè té potència, perquè té capacitat, la formulació de projectes viables, raonables i, al mateix temps, ambiciosos. Hi ha una colla de coses que nosaltres voldríem lligar a aquesta empenta, però no necessàriament a la data del 92, en part sí, com ara veurem, i en part no. I una bona part d'aquests projectes són els projectes entorn de la cultura. Barcelona, com a ciutat, ha d'anticipar-se a un 93 en el qual és ben evident que haurà nascut una nova realitat cultural que és la realitat europea. Una realitat que no funcionarà com a mite, sinó justament com a quotidianitat, com una realitat diària, més enllà de les cultures tradicionals, més enllà de les cultures de l'estat. I no estem parlant de cosmopolitisme o d'un cert internacionalisme, estem parlant de que existirà una economia i una sociologia unitària, i per tant també, progressivament, una cultura en què els contactes estaran molt més intensificats. Per tant Barcelona s'ha de preparar per aquest 93 d'una nova cultura, d'una societat europea que s'anirà definint com una realitat, com un mercat, un mercat cultural, i no ens han de fer por les paraules, perquè és així de veritat. S'ha parlat molt de la Barcelona capital, però a mi m'agradaria començar dient que, primer de tot, en el camp de la cultura nosaltres el que perseguim és ser una ciutat. O sigui, la cultura de la Barcelona ciutat és la que primer ens ha de preocupar, si bé també hem de saber que aquesta ciutat no donarà tot el que pot donar de si, ni els ciutadans estaran satisfets amb la seva demanda, tal com nosaltres entenem que la formulen, si Barcelona no aferma una capitalitat catalana, una capitalitat hispànica, 2 �una capitalitat internacional o europea que lliga amb el que acabo de dir. Però partint d'una ciutat que funciona com a ciutat. Punt. Minúscula, culturalment. Tres etapes durant un segle Històricament, aquesta ciutat ha tingut tres etapes durant aquest segle. } Un primer terç de segle molt creatiu en el qual es van posar les bases del que són les grans infrastructures culturals de la ciutat. Una segona fase de desmantellament, que és la fase 39-78, en la qual tot va avall, amb dues excepcions que són les dues grans donacions de dos grans personatges excepcionals, que van existir en la història, que van ser en Miró i en Picasso. Però deixant de banda això, és una fase pràcticament de desmantellament o de pèrdua del que la gent que va treballar el primer terç de segle, els Pijoan, els Puig i Cadafalch, els Pere Corominas, etc, havien començat. Una fase de degradació d'un patrimoni que teníem. Degradació no exempta d'actituds heroiques i enormement d'agrair, com són les de tots aquells funcionaris responsables de cultura que en un entorn difícil es van agafar a aquelles obres d'art i a aquells museus caducs, o caducants, i van tractar de mantenir-los i de fer-los sobreviure. Actitud que la història els agrairà molt i els hi estem nosaltres començant a agrair ara. Perquè, entre altres coses, si avui podem parlar d'una tradició cultural i d'aquesta línia cultural és també gràcies a ells. Però aquesta etapa es va acabar i va venir una enormement més positiva, que és l'etapa del 78-89. Estic parlant de grans infrastructures culturals, però també d'activitat, d'activació. No parlaré avui molt de l'activitat cultural, però si vostès repassen veuran que pràcticament en aquests deu anys el que hem fet és rellegir com a ciutat tota la nostra història pictòrica i escultural, i refer, potser no tant, però quasi, tota la nostra història musical, i així podríem anar seguint. La història teatral també, encara que potser no amb la mateixa intensitat. Però de fet el país, la ciutat, Barcelona el que ha fet en aquests deu o dotze anys ha sigut tornar a llegir els seus clàssics. Tornar a ensenyar o a ensenyar-se els seus pintors, des del Casas fins al Gargallo, des del Julio González fins al Picasso, fins als amics del Picasso i, en fi, jo diria que fins al Rogent. Ara no em faran explicar tota la llarga sèrie d'exposicions que hem anat fent durant aquests anys, i que representen un nova relectura, des de la llibertat, del que era, del que ha estat el nostre patrimoni històric després de la 5 3 �degradació. Tornat a llegir, tornat a representar. El mateix ha succeït, potser d'una forma més discutible, amb menys intensitat, amb la música, i el mateix ha succeït en el teatre. Es evident que una cosa nova ha succeït. Una formulació, que jo m'atreveixo a dir que és nova, de tot el patrimoni espectacular, en el sentit d'espectacle, de festa i d'espectacle, que aquesta ciutat ha anat creant en els darrers anys, a partir d'un cert excepcticisme, inicialment, però finalment amb un èxit assegurat. Els museus i el Pla Domènech D'altra banda, i des del punt de vista museístic, en aquest país s'ha fet una cosa enormement important i que mai agrairem prou, que és haver tingut la paciència de fer un pla de museus, com va ser el Pla Domènec. El Pla Domènec, que avui podríem discutir de la mateixa manera que s'està discutint el Pla General Metropolità, hi ha qui el vol revisar. Jo no revisaria ni un ni l'altre. Els plans són per ferlos una vegada, molt de tant en tant, i per retocar-los. No s'han de considerar sagrats ni s'han de fetitxitzar. No són tabús, s'han de poder tocar. Però, en canvi, no són coses que s'hagin de replantejar de nou cada vegada, perquè aleshores s'esgotaria la seva pròpia virtualitat. Amb el pla de museus passa el mateix que amb el Pla General Metropolità, hi ha coses que tocarem, que estem començant a retocar. Però el Pla Domènec té una virtut immensa, que és la d'haver posat senderi i haver reformulat d'una manera "agiornada", al dia, el que van ser els intents del primer terç de segle dels Pijoans i dels promotors de la nostra museística. I de fer-ho en un context absolutament diferent, definint les zones de la Ciutadella, del Casc Antic a l'entorn del carrer Montcada, del Barri Gòtic, del Raval i de Montjuïc com a àrees més importants. Amb les seves peces peces singulars i la seva vocació, cada una d'elles. Zones que jo crec que estan molt ben definides. Però no només això: s'ha aconseguit ampliar la Fundació Miró, s'ha aconseguit consolidar el Museu Picasso, que pràcticament s'estén en tres palaus i amb col.leccions més enriquides per les donacions que hi ha hagut, s'han ampliat altres museus. Un cas seria el cas del Museu de Zoologia. L'altre dia molts de vostès van assistir a la inauguració que el converteix, una mica en una història molt singular. 4 �Un antic restaurant del Parc, d'en Domènec i Muntaner, de l'Exposició del 88, que en Girona no va voler pagar. Manuel Girona, que era de la Comissió dels Vuit de l'Exposició, el que portava la bossa dels diners, de seguida va dir "El restaurant no hi fa res, nosaltres volem l'exposició, el restaurant és a més a més.", com ara algunes coses es discuteixen en aquell cas va discutir el restaurant del Parc, i el restaurant del Parc no es va acabar i es va fer l'Exposició sense restaurant, no s'havia acabat. Com no s'havia acabat l'Arc del Triomf, com no s'havia acabat el Palau de Justícia, que l'altre dia vam saber-ho en la inauguració del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya; es va inaugurar l'any 1904. Doncs bé, el Museu de Zoologia, que va néixer d'una reconversió i d'una nova idea donada per un container construït entorn de l'Exposició, ara, amb una directora excepcional com és la Roser Nos, que es retira ara, però que continuarà col.laborant, i amb una fase d'empenta cultural que ha durat aquests deu anys, ha passat a ser el museu cabdal de la ciutat i museu-museu, amb serveis, amb espai, amb el mínim de serveis complementaris que calen perquè es pugui dir que un museu realment és. Podríem parlat d'altres museus. Parlaríem del Clarà, i d'altres inversions que s'han fet i que ens permeten de dir avui que en aquests deu anys no només s'ha formulat una política de museus i s'ha racionalitzat, sinó que ja s'hi ha començat a intervenir d'una forma molt significativa. I avui els museus, primer, saben on van, cosa que és molt important; i segon, no són aquells nius de goteres que eren. Recordin, per exemple, la Biblioteca dels Museus d'Art, la del Parlament de Catalunya, en el cantó del Palau del Parlament, que amenaçava ruïna constantment i que pràcticament el que no hi havia eren diners ni per impedir que allò es degradés d'una manera visible dia a dia. El Pacte Cultural i el futur a plaç mig Aquesta ha estat la fase que hem viscut i ara ens toca pensar en una fase que de fet es va començar a formular entorn del Pacte Cultural, i que és la fase del gran rellançament cultural que veiem, diguem-ne, per al 93. Es a dir, el futur a plaç mig. El Pacte Cultural, es va signar i és un acord que es va fer. Que té totes les firmes que ha de tenir, suposant que valguin, i hem de suposar que sí. La nostra, almenys, val, perquè ens mantenim en la mateixa posició. Hi vam posar en el Pacte la reconstrucció del Palau Nacional, i està signat, com a esforç comú; l'elaboració o construcció d'un Patronat de Museus; l'enfortiment de la Xarxa de Biblioteques Populars; la solució del tema de l'Orquestra Ciutat de Barcelona com un tema d'interès de tothom, 5 �de totes les institucions que signaven, i bàsicament en aquest cas de l'Ajuntament i la Generalitat, i una política concertada d'ajut al teatre. No diré ni jutjaré ara què s'ha fet o què no s'ha fet, però el que és evident és que l'esperit i la lletra del Pacte han quedat arraconats en la realitat política dels darrers mesos, dels darrers anys, i que per tant, si nosaltres mirem cap al futur el primer que hem de fer és rellegir el Pacte com a punt de partida del que volem que es faci en el futur. Tractarem d'explicar-vos, succintament, quins són els nostres projectes culturals en matèria sobretot d'infrastructures, doncs ja he dit que no parlaria massa d'activitats, en podríem, però ho farem un altre dia. Fent un llistat d'infrastructures ens en surten 16 de molt importants, de les quals 5 són importantíssims o de molt singulars si ho voleu, doncs importants ho són totes. Anem per parts i comencem per les 5 grans infrastructures que en aquest moment estan més dibuixades quant a les seves característiques de futur. Del Palau de la Música no parlaré en aquest moment doncs ho considero com una cosa pràcticament acabada, amb uns problemes determinats, que si vostès m'ho pregunten els explicaré en què consisteixen i com crec que es resoldran. Però en tot cas, deixant de banda el Palau de la Música, aquestes grans infrastructures serien la remodelació del Museu d'Art de Catalunya, la construcció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, la construcció de l'Auditori Municipal, la construcció del Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat i la construcció del Centre Cultural del Nord de la Ciutat, que nosaltres anomenem Narcís Monturiol. Aquests són els cinc grans projectes en els quals està embarcada la ciutat. Amb un grau de desenrotllament diferent que els hi puc explicar amb bastant detall. Ho puc fer en alguns, en uns altres hauria de fer més cas del que hem digui ara en Ferran Mascarell. Però, amb bona mesura, els podria explicar quina ha estat la història, i quin és el present, i quin és el futur possible, en diferents graus, d'aquests cinc projectes. D'altra banda, velem tres temes que tenen a veure amb la infrastructura cultural de la ciutat, que potser són més temes de xarxa que d'infrastructura, en el sentit d'un gran edifici o una gran instal.lació. Són el tema teatral, molt lligat al municipal del Mercat de les Flors, però també en el seu desdoblament amb el nou Teatre Lliure. El tema de la remodelació de l'Arxiu Històric Municipal i de l'Hemeroteca Municipal, amb els trasllats 6 �necessaris. I tercer tema, la modernització i ampliació de la Xarxa de Biblioteques Populars que estava prevista en el Pacte Cultural. El conjunt d'Estació del Nord: l'Arxiu de la Corona d'Aragó i La Biblioteca Provincial Dit això, queden una colla d'instal.lacions puntuals en les quals l'Ajuntament intervé, normalment oferint terrenys, i ens les quals també la iniciativa sol ser d'una altra administració. Aquest és el cas de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, pel qual oferim una nova ubicació en el recinte -en el que en podríem dir el recinte-, en els entorns de l'antiga Estació del Nord. Una ubicació ja triada. Una urbanització ja feta. Un parc que no s'ha inaugurat no sé per què però,; que es podria inaugurar qualsevol dia perquè està acabat. També és el cas de la nova Biblioteca Provincial, que nosaltres havíem imaginat en el mateix complex i que encara té algun problema de definició. Vostès saben que això ho paga l'estat, però la Generalitat ha de dir quina és la ubicació que prefereix. La ubicació que nosaltres havíem proposat no acaba de ser conformada per les altres institucions, sobretot per la Generalitat, que és qui ha de dir. L'estat en aquest cas més aviat ha de pagar, i està disposat a pagar. havent-hi, només, Hi ha aquesta indefinició d'ubicació, l'avantprojecte que nosaltres havíem presentat, de fer-ho tot en el conjunt d'Estació del Nord, a la banda d'ençà del Pont de Marina, que considerem com un punt en el el qual han de confluir una colla de nous projectes que s'ajudin mútuament i que ajudin la ciutat a rellançar una reurbanització, per dir-ho així, un rellançament urbanístic d'una part de la ciutat que ho necessita. La construcció del Teatre Nacional de Catalunya, a l'altre cantó, justament, del Pont de Marina. I la solució financera... no és aquest un tema de construcció ni d'infrastructura en el sentit físic, en definitiva dállò que ja he citat com a tema de Pacte Cultural. I, per últim, m'agradaria citar quatre infrastructures de gran significació que, per raons diverses, en aquest moment estan també en fase de definició. El Gran Teatre del Liceu El primer cas és el Gran Teatre del Liceu, que és el primer teatre d'òpera d'Espanya, i s'ha de considerar així. Que té un projecte de reconstrucció, més que de reconstrucció, de modificació, de transformació, de la mà d'Ignasi Solà Morales. 7 �Amb els problemes que vostès saben, perquè segurament ho han llegit als diaris, de les afectacions que això pugui representar en l'entorn urbanístic immediat, però que en tot cas van clarament a pal.liar els defectes de l'únic teatre de l'òpera del món de primera categoria que és un teatre entre mitgeres, l'únic. Ni el Colón de Buenos Aires, ni la Fenice de Venècia, que jo sàpiga, ni la Sc.ala de Milà, ni el San Carlo de Nàpols, ni l'Opera de París, ni la nova de la Bastilla, ni el Covent Garden, ni cap. Es a dir, no hi ha cap òpera del món que estigui feta entre parets. I això és molt típic de la nostra ciutat, som així, per dir-ho d'alguna manera. Amb els hotels ens trobem amb el mateix tipus de problema. Som una ciutat de minifundi urbanístic. No hi ha solars grans, no hi ha grans finques a quatre vents, en aquesta ciutat, no hi són. No som una capital d'estat, d'imperi. Arribats a l'any 1989, volent tenir una òpera de primera categoria que competeixi amb les que hem dit, hem de fer un esforç amb el Gran Teatre del Liceu. Aquest esforç està definit, i, com sol passar en aquesta ciutat, hauran de treballar molt els colzes perquè aquest espai es pugui crear. Això té les seves pegues, com vostès poden imaginar, però té també una colla d'avantatges que ara no és el moment d'elaborar. La remodelació del Gran Teatre del Liceu, és un projecte que està sobre la taula. Que té possibles protagonistes i sobre el qual, modestament, puc respondre amb la part que em toca com a ciutat i com a cronista. Els ho puc explicar però crec que la majoria de vostès saben exactament, -doncs han vist les maquetes-, saben quines són les virtuts i quins els problemes del mateix. La Fundació Tàpies Sobre la Fundació Tàpies els hi puc parlar bastant més llargament, perquè es tracta d'un projecte en el qual aquesta casa ha tingut un paper molt preponderant en la seva gestació. Evidentment que, com en altres ocasions de la nostra història i abans hem parlat del Miró i del Picasso, el generador principal de la Fundació Tàpies és el propi Tàpies. La proposta d'en Tàpies era, fa 4 anys, 3 anys i mig-4 anys, una proposta inescapable. E11 i la seva dona, la Teresa, que és una bona col.leccionista, havien sigut capaços d'identificar 4 peces de cada un dels anys que van de 1945 a 1985, que era l'any del qual estem parlant, una col.lecció única al món i fantàstica pel seu valor. 8 �Finalment no han sigut 4 de cada any, és possible que hi hagi anys que siguin 2, i en altres 3, i en altres 5. Però, en fi, entorn d'aquest número de coses, estem parlant de 160 peces. Es una col.lecció molt important, que a més, aniria acompanyada de la propietat de quadres aliens, d'altres pintors, del propi Tàpies, que es donen a la Fundació. I va acompanyat també de tota la col.lecció de llibres d'art oriental de Tàpies, que és com es diu sovint la "Segona Col.lecció de França". Es una col.lecció molt valuosa d'art xinès i d'art oriental, molt necessària en aquesta ciutat, que encara no té un centre d'art oriental important, i que segurament, com tantes vegades en la seva història, gràcies a l'existència d'una persona que l'ha col.leccionat i que després té la generositat de donar-la, existirà. Existirà gràcies a en Tàpies. Aquesta és una història molt interessant que si m'ho pregunten els ho explicaré. El cas és que les obres estan en marxa, amb les seves dificultats, com sempre i s'acaben a finals d'aquest any. No hi falta la imaginació dels artistes en el moment de fer l'obra i, per tant, la millora del projecte respecte del que hi havia inicialment, cosa que en aquest projecte ha passat en dos sentits i dues vegades: una arquitectònicament i l'altra jurídicament i econòmicament. Però això només ho explicaré si vostès m'ho pregunten. Col.lecció Thyssen a Pedralbes Hi ha la ubicació de la col.lecció Thyssen a Pedralbes. D'això me'n han sentit parlar vàries vegades, menys últimament, perquè jo deixo ara que parlin els arquitectes, els dibuixos i les obres, que espero començaran aviat, passat l'estiu o abans de l'estiu, de seguida que sigui possible, el juliol s'adjudiquen les obres. En fi, la prehistòria i la història de tota aquesta història, vostès la saben perquè l'he explicat, inclús saben no només la història sinó també les opinions. Eix Museu de la Ciència-Observatori Fabra-Mentora Alsina En fi, hi ha una última col.lecció de coses que m'agradaria parlar un moment, que és un indret de Barcelona poc reconegut com a indret de cultura o de ciència, però que ho és o pot ser-ho encara més, que és tot el recorregut o tot l'escenari entorn del Museu de la Ciència de la Caixa, l'observatori Fabra i La Mentora Alsina. La mentora Alsina és un vell museu de la ciència municipal, vell, vellíssim, dels anys 30 que, com sempre passa s'acaba convertint en museu ell mateix, les seves pròpies parets. Com el propi 9 �observatori Fabra, que si ara no s'hi fes res l'hauríem de tancar i considerar un museu i aniríem massivament a veure'l perquè és maco de veure com exponent de l'astronomia antiga, però és que està en exercici. En fi, sobre això també els en parlaré. Hi ha un projecte molt maco i molt consensuat entre l'antiga Corporació Metropolitana, que està, via mancomunitat o com sigui, fent els accessos, el senyor Vaireda, que és de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que ha fet un projecte de remodelació de l'edifici i l'Ajuntament de Barcelona, que també se'n cuida de lligar-lo amb La Mentora Alsina. Aquí hi ha tota una zona una mica inèdita que pot revitalitzar-se amb l'obertura del nou Cinturó, obertura que portarà un canvi ambiental a tota aquella zona, a disgust dels que hi vivim, però que és necessari pels costos del progrés, però que té alguns avantatges. Algun dels avantatges serà precisament, suposo, l'accés a tota aquesta zona que ara mateix els explicava. Museu d'Art de Catalunya Si ens parem de moment en els cinc grans projectes, en el que es refereix a museus, l'Ajuntament el que vol en principi, és desenrotllar el que es va firmar en el Pacte Cultural. Evidentment, no hem canviat d'opinió. En el cas del Museu d'Art de Catalunya podem dir que tenim acabat el programa, i això a vostès els semblarà poc i a mi em semblarà molt. Un programa acceptat per l'arquitecte, i vostès saben que hi ha programa, projecte, realització, finançament, organització i explotació, però en primer lloc les infrastructures culturals, per existir, i sobretot els museus, han de tenir programa i han de tenir projecte. Aquí tenen vostès el conveni signat fa aproximadament un mes per la senyora Gae Aulenti en el qual ella accepta el nou programa que se li fa, després d'haver entregat, el mes de novembre o desembre passat, el 85% del projecte acabat. Es dur, és dur per a un arquitecte qualsevol, i més si un és Gae Aulenti, que li diguin, quan ja ha entregat acabat, definitiu, el 85% del projecte, que li canvien el programa. Això és el que va succeir, però Gae Aulenti ha acceptat, fa aproximadament un mes, aquests canvis de programa i està treballant en l'acabament del projecte adaptat al nou programa. En aquest nou programa, ja els ho avanço, l'antiga sala gran, amb aigua, i amb Taull, refrectori de Sixena, el Viladomat i el Sert a dalt de tot, doncs no hi és. La sala hi és, però tot això que els hi he dit no hi és. Només es manté el restaurant transparent, que baixa d'una de les grades. I s'hi afegeix un element nou, un element important, que és la 10 �prolongació de les grades del fons, les oposades, davant per davant, al gran orgue, prolongació cap al terra de la sala oval, que ja saben que és la sala oval més gran d'Europa, en forma de graderia, en forma d'auditori. Tot per obtenir el que el nou programa demanava, i demana, que és que el Palau Nacional de Montjuïc, a més de ser el Museu d'Art de Catalunya, el gran Museu Romànic, Medieval i de tot l'art de Catalunya fins a l'art modern, sigui també un gran lloc d'activitat cultural i faci ús d'un dels grans actius que té, que és l'espai. El Museu d'Art de Catalunya és tan gran com el Metropolitan sense ampliar, i és tan gran com la Gare d'Orsay. Jo he vist la Gare d'Orsay amb la Gae Aulenti, abans de la inauguració, i, com si diguéssim, he demanat preus i mesures, i els hi dic que el tamany és el mateix. Es un gran museu, és el més gran receptacle cultural que tenim. I, en aquesta ciutat en què, com abans hem vist, és difícil trobar espai per als colzes, és molt important poder mantenir un espai com a container d'activitats. No museístic en el sentit tradicional i antic, sinó d'activitat museística, de caràcter cultural i inclús també de caràcter congressual o musical. Aquest és el nou programa de la sala gran del Palau Nacional. El meu desig, i és fundat que es pugui complir, és que l'any 1992 aquesta sala i tota la planta baixa del Palau Nacional estigui acabada. Això vol dir tenir el Museu d'Art Romànic canviat de lloc, invertit amb el Gòtic, perquè s'ha descobert que finalment cada canvi de lloc del Romànic és un cost important. S'han de minimitzar el número de canvis i per tant haver de treure les pintures que el Pijoan va desenganxar de les capelles de Taüll, de la vall de Boí i de les altres, i després haver-les de tornar a posar, per dir-ho d'alguna forma, és molt més costós que no pas preparar la sala actual del Gòtic, que es desmantellaria prèviament per al Romànic, deixar-hi el Romànic ja definitivament, i traspassar finalment el Gòtic a l'actual localització del Romànic. Vostès es trobaran l'any 92 amb una inversió de les dues situacions. Aquest és el projecte actual, que queda completat amb la primera fase, amb l'acabament de la sala que Gae Aulenti està acabant de projectar en aquest moment, sala que té una finalitat bàsicament de sala cultural, de sala museística, de sala cultural i congressual en el sentit més ample de la paraula. Inclús els hi diria una mica més si no fos una intimitat que no he compartit amb altra gent, però després, si no ho fem, no m'ho tirin en cara, als hi dic precisament per les ganes de dir-los coses que sempre tinc. La festa inaugural dels Jocs del 92, la festa, dic, no la inauguració, la festa social, estaria molt bé a la sala gran, la sala oval del Palau Nacional, que de fet és el Museu Olímpic. En el cor del cor dels Jocs, entre l'International Broadcasting 11 �Center, que estarà a baix, a la Fira, i l'Estadi, entre la piscina. Picornell i el Palau Nacional. I al costat del palauet Albéniz, que és residència reial. On millor que a la sala oval del Palau Nacional podrien els reis d'Espanya rebre els caps d'estat i les personalitats mundials que vinguessin el dia de la inauguració dels Jocs del 92, commemorant a més que allà mateix el seu avi va rebre tothom, que per això es va construir aquella sala l'any 1929. Aquesta és una possibilitat. Miraríem de veure fins a quin punt, per altra banda, això ens pot permetre d'aconduir-hi alguns recursos més dels que tenim en aquests moments previstos de fons que inicialment no s'havien previst. Quant al finançament d'aquest projecte, nosaltres pensem que això formaria part del conjunt de coses que hem anomenat, molt impròpiament, Holding Cultural. Nosaltres pensem que aquests cinc grans projectes podrien aconduir-se millor des del punt de vista de la seva construcció, si fóssim capaços de constituir un ens de gestió, empresa o similar, que amb les aportacions d'inversió de cada una de les institucions que hi tenen compromisos, fos capaç efectivament de construir, no d'explotar, de construir. És a dir, discutir amb els arquitectes, amb les empreses constructores, adjudicar, tenir economies externes, com diuen els economistes, de preus i d'inputs de materials, i ser capaços de tenir els coses a l'hora, amb plaç i amb preus acceptables. Aquesta seria una proposta que nosaltres faríem ï, repeteixo és una proposta, no és cap fet consumat, no és cap imposició a ningú, és una possibilitat. Es pot fer d'altres maneres? Sí senyor, es pot fer d'altres maneres, per exemple peça per peça. En tot cas, nosaltres comptem com el Museu d'Art de Catalunya, tenim els nostres propis comptes del que l'Ajuntament hi pot aportar. Són xifres que no sobrepassen segurament el 20 o el 30% del cost total de la construcció. Inclús reduïda amb la versió actual del nou programa, que és una versió que deu tenir un cost reduït, en un 20 o un 25%, un 17 o un 18% respecte del programa inicial. L'aportació de l'Ajuntament, la possible aportació, deu bellugar-se entre la quarta i la tercera part d'aquest nou cost. I, tanmateix, sabem que -en Ferran això us ho explicarà amb molt més de detall-, el Ministeri de Cultura está disposat a participar en aquest museu en un terç del seu cost de construcció i en un terç del seu cost d'explotació, cosa enormement important. Es un pensament del ministre Semprún, que jo comparteixo, que el més important que tenim, i que per tant hem de valorar i hem de desenrotllar, és, com a peça única, el Palau Nacional, és el 12 �Museu d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Romànic. I, per tant, la seva postura és molt congruent de voler apostar fort per aquest projecte, i la nostra ho és d'agrair-li aquesta col.laboració. Hi ha, per altra banda, possibilitats de finançament enormement favorables, que el senyor Mascarell el dia que ho consideri oportú els ho explicarà, i si considera que avui no és el moment doncs no ho farà, però hi ha possibilitats de finançament enormement favorables, d'alguna empresa estrangera que està implicada en un esforç de penetració en el mercat local de la construcció. -Pregunta: podria dir la quantitat global? ¿El del Palau Nacional? 4.500 milions, en el programa actual, en la versió actual. Això són dues fases, eh? -[Ferran Mascarell] Sí, el total són 4.500 i la proposta municipal, proposta que per part del ministeri està acceptada, verbalment, és d'executar en un terç per cada una de les administracions. Museu d'Art Contemporani En el Museu d'Art Contemporani les coses són més conegudes i, en fi, es tracta d'un consorci a tres, amb la societat civil. La societat civil molt amiga de la societat pública, diguéssim, en aquest cas, perquè, diguem-ho tot, la Fundació va néixer en aquesta casa, però és veritat que sense els que la van fundar i la presideixen no existiria, i per tant els hem d'agrair el seu esforç i la voluntat que hi han posat les 30 empreses que estan representades a la Fundació. En tot cas, saben vostès que és un consorci a tres. Que està ben definit, que té uns estatuts, que té també unes participacions meitat i meitat de l'Ajuntament i de la Generalitat. L'estat no hi és i aquí hi hauria una llarguíssima discussió de per què l'estat no hi hauria de ser, però en principi l'estat no hi és ni manifesta una gran predisposició a ser-hi. En canvi, hi ha la Fundació. Crec que en això hem treballat bé. Que s'ha creat, simultàniament a la idea física del contenidor, a la idea de l'arquitecte. I així hem anat creant també no només el container sinó l'entitat que ha de dotar de contingut a aquest container. A més puc dir que la Fundació treballa molt bé quant a anar assegurant, dintre del que és la societat barceloni na i catalana, les possibilitats d'anar arreplegant el poc que hi ha en aquesta ciutat en matèria d'art contemporani. Això s'està fent bé. S'està fent amb mà esquerra i amb discreció, i tal com s'han de fer les coses. 13 �Hi ha un problema, que és un problema sobrevingut: la Generalitat ha descobert, hem descobert conjuntament, amb els nostres advocats, que la inversió que es faria a parts iguals, en estar ubicada en un terreny que és propietat d'un consorci local, que és un altre consorci, el Consorci de la Casa de la Caritat, passaria a ser propietat d'aquest consorci d'aquí 70 anys. Amb lo qual la Generalitat afirma que hi té una impossibilitat jurídica d'invertir, perquè no té previst fer una inversió. Bé si que ho te previst perquè en altres casos ho fa, és el cas de les escales, però almenys en aquest cas no vol fer una inversió en un solar que li representi haver de perdre la seva alíquota part de propietat, per dir-ho d'alguna forma. No obstant jo crec que això està resolt [F.M.] Sí. De fet, dimarts passat, en la reunió del Consorci del Museu, de la Permanent del Consorci del Museu, va quedar resolt. La Generalitat accepta aquesta proposta de conveni on queda més o menys explicitada quina és l'aportació de les parts del Consorci del Museu en relació al solar, i de quina manera el solar reverteix a l'entitat que el cedeix, que és la Casa de la Caritat, en el cas que deixi de fer els usos per als quals està previst. Però hi ha solucions, està solucionat. [P.M.] Em penso que la Generalitat es compromet a invertir una quantia a l'entorn deis 100 milions, o 90... [F.M.] Una mica més: 100-170 milions, en la qüestió de l'aparcament i de la urbanització de la Plaça dels Angels, que això ho farà, diem-ne, el Museu, del qual el 50%, naturalment, és de la Generalitat. [P.M.] El Museu d'Art Contemporani té ja un avantprojecte magnífic, per als qui l'han pogut gaudir en detall, i de gran qualitat, de Richard Meyer. Aquest projecte s'ha hagut de modificar una mica, perquè tornem a ser en el mateix: tocava amb l'edifici de les Apuestas Mútuas Deportivo-Benéficas, de l'any 60 i pico, i s'ha hagut de comptar que aquest edifici encara hi és. Segurament desapareixerà d'aquí un any i mig, però de moment encara hi és i treure'l ens costaria la broma de 500 milions. Per tant sembla molt enraonat no haver de fer aquest sobresforç. Això ha obligat a alguns retocs, ï això fa que el Richard Meyer no hagi vingut encara aquí amb un projecte més definitiu, però de fet ve a finals de juny. El veuré, segurament, si puc, el dia 22 de juny. Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat De manera que aquí estem frec a frec amb un altre projecte, que és el quart que us he dit, que el connecto, que és el del Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat. Aquí nosaltres hem constituït un consorci amb la Diputació, que és fill d'un 14 �conveni entre el President Tarradellas i l'alcalde Serra, que va ser després desenrotllat amb molta il.lusió pel President Martí, i estic parlant del President de la Diputació, Francesc Martí, que va fer la seva via de definició del projecte, etc. Vostès saben que les definicions de projectes en altres contextos no són més ràpides que les nostres, tampoc. A París, si un pensa el que ha estat la Gare d'Orsay, o la piràmide del Pei, o la Villette, són temes que han durat, quant a definició, 10 anys, fàcilment. Han passat 2 o 3 presidents, el Giscard, Mitterand. O sigui que hi ha la mà de tothom, en aquestes coses. El projecte nostre és evident que ha anat passant per moltes mans i que ha tingut un temps de maduració molt llarg. Torna a ser veritat que hi ha aquesta impossibilitat de descompartir propietats. Aquest projecte neix d'una posada en comú de propietats diverses. Es un pool de propietats immobiliàries posades en una mateixa mà, en el mateix sac, diguéssim, pel President Tarradellas i l'alcalde Serra amb una finalitat encara poc definida, en aquell moment; que el President Martí i jo mateix vam començar a definir una mica més, i que finalment ha anat agafant, com fan les coses que finalment surten bé, una certa empenta d'activitat inclús abans de la definició formalment definitiva del projecte. El projecte ara està en aquesta situació. La Diputació n'ha fet, i això és la millor notícia en aquest terreny, dels últims dos o tres mesos, doncs el President de la Diputació vol que la Diputació faci d'aquest projecte una mica l'emblema de la seva participació cultural a la ciutat de Barcelona, com va fer amb el Palau d'Esports el President Dalmau l'emblema de la seva participació esportiva a la ciutat de Barcelona. Culturalment el President Royes ha decidit que la Diputació de Barcelona concentri la seva inversió cultural a la ciutat entorn d'aquest projecte i per una quantia aproximada de 3.000 milions, que ens permet a nosaltres, en l'horitzó del 92, preveure perfectament que les coses que s'hi volen fer s'hi podran fer. Hi ha un programa definit, hi ha el consorci format. Espero que la setmana entrant no, perquè el President Royes és fora d'Espanya, però l'altra hi haurà reunió del Consorci de la Casa de la Caritat, i espero que podrem començar a adjudicar obres, molt simples de moment, d'enderrocs, de qualificació, perquè justament els projectes constructius puguin anar endavant amb més força. En fi, queda l'Auditori Municipal, i acabo. 15 �L'Auditori Municipal En l'Auditori Municipal hi ha un acord amb el Ministeri de Cultura, hi ha un acord per les quanties, que ja s'han publicat tantes vegades que no repetiré. Finalment, a l'últim minut, hi ha una actitud de la Generalitat de Catalunya de demanar que aquest acord es deturi i que la signatura no es faci, perquè voldria, la Conselleria de Cultura, parlar amb nosaltres de participar en aquest projecte, juntament amb el vell, i oblidar el projecte de participació de la Generalitat en l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Res no ens agradaria més que això, i no només ens agradaria sinó que res no ens agradarà més que això. Ho farem. Però, com és obvi, després de tants problemes per arribar a definir unes quotes de participació Ministeri-Ajuntament, el que no farem serà parar la firma d'un conveni que ha costat tant d'aconseguir. Aquest conveni preveu, per part de l'Ajuntament, una col.laboració de 1.026 milions, per part del Ministeri de 3.500, i per part de l'Institut Municipal de Promoció Urbanística de 1.390. Torno a dir: 1.026, 3.500, 1390, que s'arrosseguen des de l'any 89, on comença l'IMPU invertint, perquè el Ministeri no tenia possibilitats d'inversió en aquest any, fins l'any 1994 en que es fa el darrer pagament. Hem acordat amb el Ministeri afegir una cláusula en aquest conveni que diu textualment: "La cuota financiera correspondiente al Ayuntamiento, como a cualquiera de las entidades dependientes del mismo, queda abierta a la participación de otras instituciones públicas y privadas." Amb lo qual, si arribem a un acord amb la Generalitat, és factible que entri sense necessitat d'haver d'anar a un altre conveni, sinó amb una addenda o suplement del conveni ja signat aleshores amb el Ministeri. No els amago que si això es produís, que espero que es produirà, el calendari no només de pagaments sinó de realitzacions es podria escurçar, i sobretot el de realitzacions, es podria escurçar. De manera que el que altrament a la millor és un calendari d'acabament per a l'any 93 o quasi 94, podria ser un calendari d'acabament per a l'any 92. El que està en joc, per dir-ho d'una altra forma, en aquest cas és més aviat la data d'acabament que no pas una altra cosa, i evidentment la presència de la Generalitat, que és prou important en si mateixa. Aquests són els elements fonamentals que els volia comentar, quedo avui a la seva disposició, i evidentment més endavant, també, per anar elaborant sobre aquestes qüestions. Avui no és el dia millor, segurament... si volen fer alguna pregunta d'urgència, la fan; si volen que després en Ferran Mascarell, en un lloc 16 �més tranquil, per exemple en la sala del Quixot, els pugui detallar una mica més els números, podrà fer-ho espero, d'acord amb la seva agenda, i, en fi, a la seva disposició. PREGUNTES: 1.- La firma del conveni aquest, quan s'ha de fer? -Per la firma no hi ha data, pel Ministeri. Per una raó: el Ministeri sobrepassa, diu, el tope que té fixat en el programa d'auditoris, el Programa Nacional d'Auditoris... té una quota de participació que desconec, però en tot cas, en el cas de Barcelona afirma que sobrepassa aquesta quota i que per tant ha d'anar a una modificació jurídica prèvia per la via del decret d'aquesta quantia, cosa que ja ha fet en altres ocasions però en tot cas no està fet per aquesta i això produeix un cert retard en la signatura formal d'aquest conveni. Però els termes del conveni són aquests i el conveni és aquest que hem vist, no variarà. 2.- Jo volia preguntar-li en quin moment l'Ajuntament de Barcelona cedirà a la Generalitat els terrenys per tal de fer el Teatre Nacional, i després quina valoració en fa i si ha contestat a la carta que li va adreçar el Conseller Guitart. -Hi ha un conveni entre la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament per a la cessió dels terrenys per a la construcció del Teatre Nacional de Catalunya, que incorpora els suggeriments de la Generalitat en els seus escrits de 21 d'abril i 12 de maig. O sigui que això es pot signar quan sigui. Es estrictament un problema d'agenda. La carta no l'he contestat, no, perquè la carta, per contestarse, necessita arreplegar tot aquest material i considerar-lo en el seu conjunt. 3.- Quina valoració en fa, d'aquesta carta, en el seu contingut? -Miri, en fi, la mateixa que he fet de tot plegat, en el pols de les paraules que he dit, una mica implíticament. Jo crec que hi ha una actitud dubitativament positiva. En fi, que sembla que sí. Holding no, ha dit, i em sembla que digui que no perquè a més la paraula és molt lletja i a la millor no és la més adequada. Si al holding li diem ECUSA, que és Equipaments Culturals, S.A., doncs a la millor dirà que sí. Si en diem d'una altra forma doncs a la millor encara dirà més que sí. Jo crec que hi ha una actitud d'aproximació, d'acostament, partint d'un punt de partida difícil per al Conseller, que és un pacte no complert, que ell jo crec que voldria complir, -hem de pensar tots que la seva intenció és 17 �aquesta, que ell voldria complir-, almenys en el seu esperit. I, no ens hem d'enganyar, sempre amb el fre aquest de la preocupació immensa que té la Generalitat de Catalunya de que quedi ben clar sempre tantes coses alhora, que és pràcticament impossible que quedin clares totes i aleshores no es firma i no es fa res. Sempre amb aquest problema una mica d'identitat i que jo no puc amagar perquè prou que m'ha fet patir com per haver-lo d'amagar, que entenc i que comprenc, ho he dit moltes vegades, i ho torno a dir, que l'entenc i que el comprenc, però és un problema pragmàtic de primera magnitud i vostès ho han de saber. A l'hora d'imaginar calendaris tot es complica per aquest tipus de coses. Ara, jo crec que hi ha una voluntat de col.laboració, per part de la Generalitat, per part de l'Ajuntament hi és. En el memoràndum que jo vaig entregar, no ja en el Pacte Cultural sinó al President Pujol el mes d'agost de l'any 1988, aviat en farà un any, i que encara no se m'ha contestat. Si vostè vol, aquesta carta és una mica la resposta a aquell memo, una mica. Tot això ja hi era. Vostès saben que jo el mes de novembre vaig tenir la desagradable experiència de que se'm digués que no de tot el que jo havia demanat l'agost. No vaig comentar-ho massa, hi havia altres coses per davant, no era el moment. En fi, l'únic que se'm va dir no que no sino que potser en el tema dels hotels, precisament. De l'únic que se'm va dir que a la millor sí era el tema dels hotels, i ja saben el fi que això va tenir després i les reaccions que hi van haver i el tipus de situacions que això ha provocat. En tot cas jo crec que això és positiu, que l'aproximació del Conseller és positiva i que se superen aquests problemes jo diria de formes i d'exclusivismes i d'una mica de problemes inventats que no tindrien per què existir, doncs que arribarem a un acord. 4.- Jo volia preguntar pel tema dels museus, d'una forma global tenint en compte, precisament, que la Llei de Museus, o el Projecte de Llei de Museus, ja ajornat, etc, ha sigut sempre un conflicte entre la Generalitat i l'Ajuntament. En la nova situació, com veu l'alcalde aquest tema? -Miri, jo no el veig de cap manera. De moment l'estan estudiant i jo, abans de parlar sobre aquest tema me'n guardaré prou. Jo dic el que jo veig, és a dir el que nosaltres veiem i l'oferta que nosaltres hem fet i que tornem a fer, la col.laboració del Pacte Cultural, la de sempre, que torna a ser la mateixa. Ho elaborem, fem un Patronat de Museus, posem davant de cada museu una personalitat civil de primera magnitud, fem com va fer la República, que és la millor tradició barcelonina, que ha perdurat inclús per sobre i més enllà dels règims polítics i tot. 18 �La Junta de Museus de Barcelona té una llarga tradició, ha tingut funcionaris, els funcionaris que jo vaig conèixer quan vaig entrar de funcionari en aquesta casa, encara n'hi havia que eren funcionaris de la Junta de Museus, no eren funcionaris de l'Ajuntament. En fi, va ser la Junta la que va llançar tantes i tantes coses. Qui la presidia, durant la República? Doncs vàries persones, entre elles en Pere Corominas. Va ser President de la Junta de Museus, per la via del consens, imagino. Ara em costaria de saber si hi havia un decret o dos o què va succeir, però en tot cas era una personalitat civil. I aquesta és la nostra proposta: anar a una Junta de Museus, anar a un Patronat de Museus i anar a una Junta de cada museu, a la millor, presidit, si es vol, per evitar problemes, perquè no es digui "home, és que l'Ajuntament de Barcelona ho té, és el propietari de tot i per tant s'ho vol quedar", doncs no. Fem consorcis, com ja els hem fet, fem juntes, posem sobretot personalitats civils al damunt, que això facilita enormement les coses, perquè els polítics ja prou feina que tenen per anar a presidir consorcis als quals després arriben tard i finalment tampoc resolen gran cosa. De manera que aquest és el posicionament nostre. Que això ho volen posar en una llei? Doncs si ho posen així votarem a favor. Que volen fer una llei tipus Max Cahner? Doncs no ens entendrem. Si tornem una mica a l'esperit aquell incautacionista i una mica miop, de dir "Doncs això es resol amb una majoria en el Parlament". Escolti'm, no és un problema d'una majoria en el Parlament. Ja pot fer el que vulgui i és sobirà per fer-ho, però una cosa és això i l'altra és resoldre el problema realment. I crec que hi ha proves que en aquest país, per aquest sistema, hi ha coses que no s'han resolt, pensant que es resoldrien. El nostre posicionament serà molt positiu si tot això s'enfoca com una ascensió legal d'un acord previ en la línia filosòfica que jo li he dit ara, que és la que jo crec que la majoria no ja de l'Ajuntament sinó de la societat barcelonina entén, i tinc proves del que dic. 5.- Abans ha parlat en referència a coses que l'any 1888 no havien quedat acabades, com per exemple l'Arc de Triomf o el Palau de Justícia. Això vol dir que hi ha algunes coses que ja està clar que el 92 no estaran acabades, algunes de les que quan es va llançar la idea es va dir que havien d'estar per al 92. -Home, ja li he dit una molt clarament. El que passa és que l'èmfasi que vostè posi en això dependrà de vostè. Jo no sé si he dit mai que el Palau Nacional sencer estaria acabat el 92. Potser sí. En tot cas, si ho he dit, ho hauré de corregir. Jo sóc un fanàtic partidari que la idea del 92 és un catalitzador i és un gran esquer i un gran argument, una data màgica, però una cosa és que ho sigui perquè es belluguin els projectes i una 19 �haguéssim hagut d'explicar tot de nou. Doncs amb aquest ministre no. Es una persona que ja ve informada i això és una cosa enormement d'agrair. I les petites baralles dialèctiques que ens tenim de veure qui és més visionari jo em penso que són la sal de la vida, que està molt bé que a Madrid tinguin empenta perquè si no ens avorriríem. Barcelona és sempre una excepció en la filosofia política de Madrid des del punt de vista dels programes nacionals. Vostès agafen un programa nacional del que sigui, i Barcelona no hi cap, simplement. Per tant, en fi, això costa. I s'ha arribat a un acord. Per tant, firmem-lo. Si la Generalitat ve serà més fàcil que acabem el 92. 6.- Un parell de coses: d'una banda voldria saber si la Gae Aulenti està en relació amb el Palau Nacional des de fa tres o quatre anys; per què aquesta modificació programàtica se li ha sol.licitat ara, i després una altra qüestió respecte a la Casa de la Caritat, si L'aplicació d'aquest nou programa comportarà un canvi en la direcció del projecte, de la persona que el dirigeix, que actualment està al front del Centre. -Del projecte del Centre? Miri, la senyora Aulenti va trigar lo seu a definir, i com és lògic. Jo em vaig dedicar durant molts mesos, bastants mesos, a portar tots els convidats que jo tenia al palauet Albéniz a Montjuïc. I d'aquests convidats hi ha de tot, hi ha tota mena de persones que van opinar sobre allò, inclosos, evidentment, els regidors de la casa, de la majoria i de l'oposició. Des del senyor Trias Fargas, fins al senyor Pere Duran, passant per convidats estrangers, o el Raimon Obiols... en fi, tots els que vaig poder els vaig dur a veure aquell projecte. Vaig dur l'altre dia el senyor Fraga perquè ho veiés. I, clar, tothom es queda escruixit de la magnitud d'aquell espai, tothom es queda escruixit. I quan un; explica la història, doncs és una història molt barcelonina, aquesta història de l'any 75, em penso que era, del dia de Santa Llúcia, que cau un encrostonat d'aquells de guix, "Crac!", sobre la taula de la presidència, i es tanca la sala. Aquesta és la història real de la Sala Oval del Palau Nacional. Després encara ve una mena d'exposició del cuir que van fer un dels dos Prenafetas, penjant uns cuirs perquè no hi hagués goteres. Però allò va ser l'última cosa que hi va haver, escadussera, i no s'hi va tornar mai més i allò es va anar enfonsant. I hi ha tot el projecte d'en Ramos, que vostès coneixen. Hi ha tata una història al darrera simultània, quasi, del primer projecte que hi ha hagut. 21 �Ve la Gae Aulenti i fa un projecte enormement agosarat en un moment en què el d'Orsay és molt discutit. Té un èxit popular com no n'ha tingut cap museu, cap museu ha tingut les cues que encara té avui la Gare d'Orsay, potser el del Pei ara sí, perquè és la cosa de la novetat, del Louvre, però segurament cap museu, que no sigui el Louvre, ni el Vaticà, ni el Prado ni el Metropolitan ha tingut l'atenció que ha tingut aquest. Però és molt discutit. Vostè sap que els museòlegs diuen que aquesta senyora està fent un museu no per a les obres sinó unes obres per a un museu. Això ho ha dit tothom, està tan dit que no val la pena que jo ho repeteixi. Jo continuo pensant, tanmateix, que un museu que és una obra en si mateix, no dic tant com ella, com diuen els seus detractors que ella pensa, però sí que dic que un museu que és interessant en si mateix, independentment del que hi hagi dintre, és interessant també. I a mi m'interessa que a Montjuïc la gent hi vagi, sobretot, perquè haver-hi ja hi ha el més important del món, en romànic, i la gent no hi va. Després em veuran que em barallo en el tema del metro i la gent es pregunta "A aquest home qué li ha agafat amb el metro?" Doncs una de les coses importants del metro, de les més importants, és el Museu, que la gent pugui anar al Museu. I hi ajudarà molt, en aquest museu i en la seva atracció, el fet que el museu en si mateix sigui una cosa que creï atenció i que creï opinió a nivell mundial. I l'ha creat. L'única cosa d'aquesta ciutat que ha sortit mai a la portada del "Sunday Magazine" del "New York Times" , l'única, és una foto de la senyora Gae Aulenti a la sala gran del Museu de Montjuïc, al davant. Per tant, s'ha d'anar molt amb compte, amb això. S'ha de treure d'això tot el profit que se'n pot treure i, al mateix temps, modestament però raonablement, com a ciutat, anar definint el nostre programa, i el nostre programa s'ha anat definint cada vegada més com decididament partidari de salvar la sala gran com a tal sala gran. Jo no li vaig demanar a la Gae Aulenti que tragués totes les obres d'art d'allà, no li vaig demanar. Li vaig dir "Barcelona necessita aquesta sala perquè no en té". Té un petit Palau de Congressos, té uns palaus que estan plens cada dia i necessita aquesta sala per altres coses que per ser un museu tradicional. Entre altres, per exposicions d'art, museístiques del propi museu, però també concerts d'orgue o reunions congressuals. En fi, això és el que es va plantejar el mes de novembre, aproximadament quan jo vaig tornar de Seúl, i va ser una patacada molt forta però aquesta dona ho ha anat acceptant, i finalment tenim aquest projecte més modest i més ben definit, jo crec que més ben casat amb la ciutat. 22 �El director? No ho sé, això no li puc dir, en aquest moment. Suposo que tot va bé, de moment. 7.- Li volia preguntar sobre el tema del Liceu, l'oposició que els veïns han fet contra l'ampliació del Liceu, i que s'han adreçat a l'Ajuntament en certa manera com a advocat d'ells. En aquest cas, quina serà la posició sobre aquest tema? -Home, jo no sé si els veïns s'han adreçat a l'Ajuntament com a advocat o no. En tot cas, la gent sempre s'adreça a l'Ajuntament, en principi, cosa que em sembla molt bé. El projecte no va sortir de l'Ajuntament, va sortir de que el Consorci del Liceu i el seu gerent, el senyor Busquets, aconsellat pels senyors que l'han d'aconsellar, que són el senyor Rigol, el senyor Bricall i el senyor Ingla, que són els permanents del Comitè Executiu del Liceu, van encarregar a l'Ignasi de Solà aquest projecte amb un programa, també. Li van dir "Senyor arquitecte, aquest Liceu, que és fantàstic, té dos problemes fonamentals, com a mínim: un, no té alçada, i com no té alçada no es poden fer produccions i el cost de canviar escenaris és extraordinàriament alt, i segon no té serveis, i per no tenir serveis no té ni porta. No té porta per entrar que no sigui la porta principal, per entrar a l'escenari". Si vostès un dia passen per les Rambles, i entre un colmado i una joieria, o quasi, veuen un portal petitet i veuen que per aquell portal petitet hi entren unes coses immenses que sembla que no càpiguen en aquesta habitació, estan davant de la porta d'entrada a l'escenari del Liceu. Jo un dia em vaig trobar amb la sorpresa que hi vaig entrar i no vaig saber que estava entrant en el Liceu. En fi, és una porta ni des del punt de vista de seguretat, ni des del punt de vista cost ni des de cap punt de vista és admissible. Per tant, alguna cosa s'ha de fer, i això és el primer que es farà. El Liceu, a més, necessita refrigeració. La temporada en aquest país, donada la climatologia, és molt curta. Jo, a hores d'ara, al Liceu ja ho passo malament. El mes de maig i fins el mes d'octubre, ben entrat, suo molt, en el Liceu se sua, cosa que no té massa sentit si no és que, sembla que als artistes no els agrada que hi hagi una refrigeració molt pronunciada. Però a altres llocs l'han solucionat. I nosaltres l'hem de solucionar si volem una temporada llarga. Nosaltres què farem amb els veïns? Com amb tot, tractarem d'explicar-los que aquestes coses són necessàries, que amb el temps es poden pair, que amb brutalitat no es poden pair, que és qüestió de parlar-ne. En fi, que tampoc és una cosa que nosaltres volguem per demà passat, que sí voldríem per demà passat aquestes coses més immediates. Hi ha, a més, l'estímul, com sempre, que Madrid s'ha proposat fer una autèntica òpera, i això enardeix. 23 �El dia de l'homenatge a en Carreras, en el moment en què es va pronunciar, no explíticament sinó implícitament, aquest repte, la gent es va posar a aplaudir bojament, perquè entenen que hem de tenir una òpera millor que la de Madrid i abans que la de Madrid. Possiblement abans no serà, però nosaltres sí que tractarem de convèncer els veïns que a poc a poc i amb bona lletra les coses es poden fer, amb perjudici segurament d'algú, en benefici de la ciutat, i amb perjudicis compensats per a aquells que els tinguin, i amb el màxim compte possible. 8.- Yo quería volver a la gran sala. ¿El cambio de uso de la gran sala se ha debido a que usted ha sufrido algún tipo de...? Bueno, ha habido muchos comentarios que creían que esa sala, tal como la diseñó Gae Aulenti, era, por decirlo de alguna manera, demasiado vanguardista. ¿Las protestas iban por ahí? -Sí luego Ferran les explicará más. Yo les digo mi opinión. Jo he tingut dos comentaris, la gent entusiasta: "això és el més gran que es fa a Barcelona, això és el més important, no ho deixeu de fer..." , comentaris d'aquests que et comprometen molt com a alcalde perquè dius "no pots dir que no a una cosa que diuen que és la més important "; i l'altra "Això és la bestiesa més gran que es fa" I jo us haig de dir que en això jo estava empatat, i que a mi, personalment, el que em va decidir va ser un altre tipus de consideració, que és el coneixement del que és la ciutat en el seu conjunt. Aquesta ciutat no té espais, no en té. I si en té un és sagrat i s'ha de mirar de convèncer el projectista que sigui que vingui i que ens entengui, que entengui que som una ciutat per a la qual aquell espai no és el mateix que la Gare d'Orsay per a París. No ho és. No tenim dues òperes, no tenim la Bastilla, no tenim el Louvre, no tenim els Invàlids, per començar, ni els Champs Elysées, no tenim tot això. No ho tenim, aquests espais no hi són, a Barcelona. Per tant, si en tenim un, abans de farcir-lo una altra vegada, com hem fet amb tot, amb l'Eixample, amb els interiors de mansana de l'Eixample, amb tota la ciutat, pensemnos-hi dues vegades. Aquest ha estat el motiu fonamental. Molt bé, moltes gràcies. 24 �1^- 77. t77 - —^ Ajuntament de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Departament de Premsa CONFERèNCIA DE PREMSA DE L'ALCALDE DE BARCELONA SOBRE CULTURA 26 DE MAIG DE 1989 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4102 Title A name given to the resource Conferència de premsa de l'Alcalde de Barcelona sobre cultura a la ciutat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Anella Montjuic. Conjunt Estació del Nord. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ajuntament Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Cultura Missatges institucionals Art Acció política Barcelona Ciutats Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1989-05-26 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1307/19930303d_00533.pdf 39c225c1b144b25a35ac025d65673791 PDF Text Text Conferència al C.I.P.B. 3/3/93 "Vull fer una reflexió sobre el moment clau que Barcelona está encarant, de solhció consecutiva i gradual de les incidències pròpies del procés post- olímpic ". "Tinc la impressió que, justament en aquestes setmanes, estem entrant en el final d'una fase decisiva, que es pot identificar amb prou precisió, ile la resituació de totes les peces de la complexissima real^tat urbana de Barcelona que van ser sotmeses a les tensions de l'esforç olímpic ". "Estem entrant finalment en un moment en que s'acaba molt substancialment el procés Oe digestió post-olímpica, en una gran varietat d'aspectes: - s'escomet l'orden ció fi~ definitiva dels compromisos econòmics; - s'aclareix el pro i panorama de les realitats materials i físiques de la ciutat; - es perfila la valoració i la significació que l'esforç i l'èxit de Barcelona han tingut en el terreny del lideratge que la ciutat comença a assumir en el context de les ciutats espanyoles; - es produeix l'acaban3ent ordenat de moltes operacions fetes a l'escalf de la fita olímpica; - es configura un carvi molt remarcable en l'actitud dels actors econòmics i socials més emprenedors que ja donen per assimilada la nova dimensió de la ciutat; - es produeix un complortament molt satisfactori d'alguns indicadors que confirmen l'operativitat dels canvis que la ciutat ha experimentat..." "Totes aquestes idees es poden traduir en fets concrets que han de tenir una importànc'a decisiva en una superació més favorable de la crisi. S'ha establert - com vaig dir fa uns dies - una veritable cursa entre les bones i les males notícies. 1 �L'alcalde de Barcelona intentarl donar el màxim relleu a les bones noticies, que són moltes i de gran significació, i dintre de les possibilitats municipals - que les males notícies no siguin altres que les derivades inevitablement de la crisi general." - Solució del conflicte de l'Hotel Arts. - Illa d'Or. - Palau de Mar. - Port. Tràfic de contenidors. Noves connexions ferroviàries (Madrid i Lisboa), noves línies amb Xina, oficina comercial xinesa. - Aeroport. Manteniment de 1 trànsit ï, sobretot, increment molt fort del trànsit internacional. - Delta del Llobregat (ZAL, connexions viàries, etc...) ciutat aeroportuària, - Velocitat Alta entre Barcelona i València. - Nova fàbrica de Seat. - Nova fàbrica i centre de distribució de Sony ("factor Barcelona" a LV). - Nissan. Orient. Exportació de 10.000 vehicles a extrem - Fira. Montjuïc 2. - Hotels (Acabament del nous; l'ocupació...) manteniment de En definitiva, com deia The European la setmana passada, recorrent a una expressió molt anglesa, there is life after the Olympics. Cosa que nosaltries ja sabiem, òbviament. "El que vull subratllar és que justament en aquestes setmanes estem assistint a un moment decisiu, que comprèn, d'una banda, tancaments c e convenis i adaptacions pressupostàries i, de l'altra, rellançament de la ciutat, des d'unes posicions molt més favorables." 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4213 Title A name given to the resource Conferència de premsa després de la Cloenda Cicle Barcelona - Catalunya - Espanya - Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. C.I.P.B. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Infraestructures Urbanisme Jocs Olímpics Barcelona Acció política Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-03 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/248/20060124.pdf b70263bd10c0f77367228f5f5b982d2e PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell Tribuna Oberta" Sabadell | 24/01/2006 Vull agrair a Ramon Pasqual les seves paraules i anar directament al gra, perquè estem en un moment en què cada minut compta i cada trucada és important. Per anar directament al nus de la qüestió i també a la possibilitat que vostès facin les preguntes que vulguin fer, doncs la meva impressió és que el concepte de nació, de ciutat o de municipi, ha sofert uns canvis molt importants en els darrers anys, en la pràctica, vull dir, en els llibres de text encara no, però en la pràctica sí, perquè tots estem acostumats a pensar que un Estat és un Estat i no és altra cosa que un Estat; i que això és inequívoc, i que, dins dels altres, normalment hi ha una nació, i després dins hi ha municipis, de vegades comarques o regions, i que el món està format per estats i que si sumem aquests estats ens dóna el món. Doncs mirin, sí i no, perquè el que està passant, justament, és que tot això era vàlid en el moment en què els Estats eren, no diré relativament similars, perquè n'hi havia de grans i de petits, però hi havia un concepte estàndard d'Estat. Però és que ara resulta que els Estats, els Estats-nació, el que pugui ser Espanya, el que pugui ser França, el que pugui ser Alemanya, el que pugui ser Gran Bretanya, o els grans Estats, degut precisament a l'existència dels grans Estats, han trobat una llei impossible d'evitar, que és la llei de les economies d'escala. És a dir, quan un té una fàbrica més gran, fins a una certa mida, aleshores les coses es compliquen, normalment els productes unitàriament surten més barats. I amb els Estats passa igual. És a dir, com més gran, els costos són més baixos i, per tant, són més potents, de manera que països petits, encara que es col·liguin, els hi costa més. Això no vol dir que els guanyin, encara que més aviat, sí, ni vol dir que tinguin raó. Això és a part. Però la veritat és que hi ha una economia d'escala dels Estats i que, per tant, països petits o s'uneixen o ja no podran competir amb els demés. De què surt la Unió Europea? La Unió Europea surt d'aquesta constatació i d'aquesta necessitat, no només de l'existència d'una història comuna, sinó de l'existència d'una història comuna enfront d'unes altres històries, i d'uns altres països i d'uns altres estats, units algun d'ells, doncs, que marcaven la pauta de quin havia de ser el treball mínim per ser algú. I els països europeus, que cadascun d'ells és cadascun i de quina manera, lentament, sacrificadament, esforçadament, van arribar a la conclusió de què havien de sacrificar una part de la seva identitat, cadascun, per tenirne una de col·lectiva que fos competitiva amb les que ja hi havia. No diem ja la Unió Soviètica, l'aparició de la Xina actual, el Japó, la Índia, etcètera. Més aviat, la tendència serà a Estats més grans, és clar. L'Estat més gran és el que marca la talla a la qual tendiran tots els més petits. Això no vol dir que no hi puguin haver Liechtensteins o Singapurs, n'hi poden haver, per descomptat, perquè tenen un nínxol, tenen una possibilitat d'especialitzar-se en un tema, i van fent la viu-viu. Però els estats normals, no. Tendiran, efectivament, a unificar-se per tenir la mida que s'ha de tenir. Què hem de fer nosaltres? Què som nosaltres? Nosaltres no som un Estat, nosaltres som un país. Nosaltres ja ho podem dir, avui més que ahir, som una nació. Que forma part d'un Estat plurinacional. En el qual hi ha, per altra banda, regions o comunitats autònomes, no totes elles amb la mateixa singularitat, amb la mateixa personalitat, cosa que, a més a més, fa cent anys potser no s'entenia i ara s'entén una mica més. Justament perquè ens hem afranquit per la banda de dalt, ens hem liberalitzat per dalt, ja no som enemics del país que tenim al costat, sinó junts estem en contra, en el sentit de la competitivitat econòmica d'altres Estats, de la mateixa manera que de cara endins s'ha entès que es pot tenir un Estat amb diverses nacions. Els anglesos, quan fan els campionats de futbol i de rugbi, en diuen el Torneig de les Cinc Nacions, i no s'esvera ningú. Els belgues tenen Flandes i Valònia, i a més tenen la regió de Brussel·les, o sigui que són tres regions. I jo recordo que el president de la regió de Brussel·les em deia "jo faig tractats comercials amb la Unió Soviètica". Bé, potser era una exageració, potser Bèlgica és tan petit que tampoc ningú es preocupava massa en aquest sentit. Espanya ha estat un dels grans Estats de la història. És un Estat que ha anat bé durant una colla de segles; va arribar a ser la primera potència mundial, però després va començar, molt abans que aquests altres competidors, rivals o companys, a entrar en una certa decadència que es va 1 �perllongar molt. Què va passar? Va passar que ara fa cent anys, exactament, l'any 1906-1907 del segle passat, Catalunya va arribar a la conclusió que com a país, avançava bé; econòmicament i culturalment, va fer un gran salt endavant. L'any 1906, la solidaritat catalana, és el Maragall i l'Ors al mateix temps, o sigui el modernisme i el noucentisme. És el moment en què comencen a fer-se escoles municipals a Barcelona, perquè l'Estat feia unes escoles que la gent d'aquí no les volia, perquè no donaven la talla. El "pasa usted más hambre que un maestro de escuela", i aquí ens podíem permetre de despreciar-ho i fer-ho diferent. El meu avi, els seus amics, fundaven escoles, el "Món d'Or" i unes altres. Perquè? Escoles de vocació pública. Les van fer privades perquè el públic era de l'Estat i l'Estat no convenia. Espanya havia perdut les últimes colònies. I anava avall. I en el mateix moment que Espanya va avall, Catalunya va amunt. Va amunt industrialment, políticament, econòmicament, socialment. Surt el catalanisme. El catalanisme és això. Després va venir tot el que va venir, que m'ho estalvio, perquè ben dramàtic que va ser, perquè la història necessita passar dues vegades per haver passat. Hi ha l'intent inicial, hi ha el desastre, hi ha el fracàs, i després, més endavant, hi ha l'eclosió. L'eclosió ha estat que l'any 1978, 1977, vam tenir democràcia. A l'any 1978 va tornar el president Tarradellas i, per tant, la nostra autonomia és una mica diferent de les altres, perquè ja era autonomia abans de la Constitució. I la Constitució va sancionar un fet preexistent, a veure si ens expliquem. No és que nosaltres vulguem "ser diferents" o ens vulguem separar. Només expliquem que la realitat és aquesta. Qui hi ha unes autonomies que són nacions, que tenen aquest caràcter de nació, per la seva cultura, pel seu idioma, per la seva manera de ser i perquè van aparèixer a la història d'una manera diferent. Cosa que no vol dir que no en puguin aparèixer més. Per què Andalusia no ho va ser? Doncs no ho va ser pels pèls. Perquè es va acabar la guerra en el moment que ells tot just estaven començant. Per què Galícia sí? Doncs perquè van fer-ho abans. I per què van fer-ho abans? Doncs perquè, sense ganes de tirar-nos més flors a nosaltres mateixos, un dels màxims dirigents del galleguisme havia estudiat a Barcelona i havia vist que no només es podia ser galleguista sinó també nacionalista gallec. Tot això va acabar molt malament, com sabeu. Però totes aquestes coses que tenen una arrel, si no arranqués l'arrel, és pràcticament impossible que desapareguin. Ja en democràcia, a la primera Constitució, es va dir que n'hi havia tres, es va dir amb la boca petita, amb una disposició addicional "aquellos territorios que en el pasado hubieren plebiscitado un estatuto", doncs eren tres. Era una manera de dir bascos, gallecs i catalans, sense que ningú s'enfadés. Després va venir el que va venir, que és la generalització. Que està molt bé. El que va passar és que alguna d'aquestes autonomies es va autodenominar nacionalitat, quan no tenien aquest caràcter històric. No dic que no ho siguin, que siguin el que vulguin, i a més, nosaltres ho vam votar, tothom ho va votar, ningú va dir que no. Que n'hi ha quatre més: Canàries, Balears, la Comunitat Valenciana i l'Aragó. Què hem fet nosaltres ara? 25 anys després de tot allò hem dit que no hauríem de reposar les coses allà on estan perquè tot anés bé. I per tant, quin és el terme que hauríem de fer servir perquè aquella dualitat que es va crear amb la Constitució i que després s'ha anat esvaint, i aquelles lleis que es van fer al principi que després s'han anat esvaint perquè hi va haver un cop d'estat, perquè la gent es va esverar. En Pujol deia al 1987: "Jo vaig haver de triar quan el senyor Calvo Sotelo em va dir: 'de todo lo que le había dicho que le daría, esto no, esto no, esto no y esto quizá sí'. I clar, jo vaig haver de triar en aquell moment entre Catalunya i la democràcia. I vaig triar la democràcia, diu, perquè clar, si no hi havia democràcia no hi havia Catalunya". Perdoneu aquest discurs. Només dir-vos que passats aquests 25 anys, ara sí que potser Catalunya pot dir el que és en veu alta i que ningú s'esveri, o que s'esverin però que finalment s'accepti, i tothom quedi tranquil. Perquè us ben asseguro que no hi ha antídot més efectiu contra l'ansietat que els fets consumats, els fets reals. I si resulta que el Parlament espanyol aprovarà que Catalunya és una nació, us ben asseguro que tots aquells que pensaven que no ho era començaran a dir que potser sí que ho és. Per què? Perquè ha arribat fins aquí, perquè ho ha dit el Parlament espanyol, que és qui ho ha dir. Per tant, dir-vos que en aquest aspecte i tornant avall, Catalunya ara què ha de fer? Catalunya ara ja ha fet la guerra d'Espanya, per entendre'ns, en el sentit positiu. I ara Espanya, més ben dit, serà ella qui dirà que Catalunya és una nació. Què fem ara nosaltres? Catalunya ha de mirar cap endins, enlloc de tant cap enfora com en aquests dos anys, o almenys ho ha semblat. I fer dos coses: una, governar. Cosa que ja ha fet 2 �però que la gent no sap, i s'ha governat més en aquests dos anys que potser en els últims vuit anteriors. No perquè nosaltres siguem superhomes i els altres fossin un desastre, sinó perquè els altres portaven 25 anys i ja es valien del vet i anaven seguint, com és lògic, la línia que duien, però no tenien l'incentiu, l'ambició, les ganes d'agradar, diguem-ho així, que té sempre un govern nou. Per tant, nosaltres hem governat més però no s'ha vist. Perquè si estàs discutint si ets i no ho ets, si existeixes o no existeixes, el que fas és molt menys important. Però ara l'important és el que fem. Una. I dos, què farem? A part de les coses que estem fent, que s'aniran explicant cada dia més, i s'aniran sabent, una cosa que farem serà dir als Ajuntaments: mireu, us ha arribat l'hora. Fins ara, a Espanya, les proporcions, quan va començar l'Estat de les Autonomies, eren 80 per cent l'Estat, 0 per cent les Autonomies -que no hi eren-, 20 per cent els Ajuntaments. Recursos nets, després de transferències. Doncs ara, devem estar a 30-50-20. L'Estat és el trenta i ha baixat del vuitanta al 30. No hi ha cap país europeu on això hagi passat amb aquesta intensitat. Alemanya està molt descentralitzat, sí, però va perdre la guerra. No sé si m'explico. Van venir els demés i els van fer federals tant si volien com si no. Aquí no. Aquí ha estat un acord al qual hem arribat i un procés evolutiu que ens ha dut fins aquí. 30-50-20. Què passa? Que 30-50-20 i 80-020, que era al principi, hi ha una cosa que lliga: els Ajuntaments eren 20 i són 20. I continuen sent 20. I això no pot ser. És lògic que havent-hi la qüestió de les nacionalitats, les regions i la devolució, doncs això hagi estat el tema més important, en el qual ens hem concentrat absolutament i els canvis en les xifres que us he dit són molt significatius. Però ara és l'hora en que les nacionalitats i les regions, és a dir, les comunitats autònomes, es tombin als Ajuntaments i els diguin: tu què vols ser quan siguis gran? Ja ets gran i, per tant, digues en què et veus en condicions de fer. I dos, aquí tens els recursos per fer-ho, evidentment. No s'hi val badar i es tracta de donar competències i recursos. Què passa? I acabo aquí. Els Ajuntaments, com que tot aquest període l'han viscut amb un sentiment ambivalent, perquè d'una banda s'han vist amb més obligacions i amb més recursos, per descomptat, perquè hi ha hagut increment de recursos, però en proporció no. La gran qüestió no eren ells, sinó l'altra. Era la qüestió autonòmica i nacional; doncs, d'alguna forma malfien. Perquè diuen: tot el que em passin, m'ho faran pagar. És tracta que quedi clar que a Catalunya això no serà així. Que a Catalunya direm als Ajuntaments, aquí teniu les responsabilitats i aquí teniu els recursos per afrontar aquestes responsabilitats. Dit això, hi ha mil maneres de millorar l'equació, hi ha mil maneres d'aconseguir recursos addicionals, hi ha mil maneres d'aconseguir que la gent s'impliqui més en la pròpia prestació del servei, com més avall vas més s'impliquen, i, per tant, que els serveis siguin en aquest sentit menys costosos econòmicament perquè hi ha més aportació de la pròpia població. En fi, què us haig d'explicar si vosaltres ho sabeu perfectament? Els que sou de municipis perquè sou de municipis, els que sou empresaris perquè sou empresaris. És a dir, quan s'ho fa un, surt més barat. Només que ha de tenir unes regles clares i uns ajuts que siguin evidents i que siguin escrupolosament acceptats. Això és el que us volia dir i l'alegria d'estar una altra vegada a Sabadell, que per mi representa Catalunya en un sentit, n'hi ha d'altres, que també la representen, però de maneres diferents, avui li deia a l'alcalde. Però Sabadell, d'alguna forma, no sé perquè té aquesta cosa de dir que és una ciutat que s'ha fet a ella mateixa i que no depèn de ningú, que depèn d'ella, que ho ha tingut difícil, que el seu ofici principal en aquest moment està en crisi, s'ha hagut de transformar i, tanmateix, el tremp econòmic doncs ha continuat i el tremp empresarial també i, per tant, des d'aquest punt de vista, per mi, Sabadell és Catalunya, igual com dic que Catalunya és Espanya. No que Catalunya pertany a Espanya, sinó que Espanya és Catalunya, és a dir, que la millor definició d'Espanya és el que nosaltres som i el que nosaltres estem fent aquí, en aquest moment, de l'Espanya plural. I de la mateixa manera una de les millors definicions, sinó la millor, del que Catalunya és, és Sabadell. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1730 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell Tribuna Oberta" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sabadell Subject The topic of the resource Economia Competitivitat Nacionalisme Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-01-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/267/20060502.pdf 5f78cbed69f0726d4e1e9463db87a312 PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat a l'Assemblea anual de la fundació empreses de l'Institut Químic de Sarrià "Governar la Catalunya del Coneixement" Institut Químic de Sarrià. Barcelona | 02/05/2006 La veritat és que els haig de donar les gràcies per haver-me donat l'oportunitat de compartir unes hores amb vostès i de sentir la trajectòria de la seva institució, que va amunt en quantitat i, sobretot, en qualitat, i de poder dir unes paraules en el marc d'una institució centenària, com és el Químic de Sarrià, i que té una trajectòria tan vinculada als millors moments de la història d'aquest país. L'IQS fundat a Roquetes, com ara s'ha dit, ho va ser l'any 1905. És l'any en què comença quasi tot a Catalunya, tantes coses que van passar en aquell moment. Ens les prometien molt felices com a país, després va venir tot el que va venir, dues guerres mundials, una guerra civil, un desastre, una dictadura, etc. Però ara tornem a ser en l'esperit de l'any cinc i jo diria que amb la il·lusió i amb la veterania. Jo crec que el prestigi internacional que teniu conforma un tarannà de l'IQS i el converteix en un exemple a seguir. Mirin, haig de fer una referència tot just començar a l'Estatut. Demà és un dia important en el procés de tramitació del nou Estatut. S'inicia la discussió de la proposta a la Comissió General de les Autonomies al Senat i demà hi hauré de ser, aquesta nit hauré de fer cap a Madrid. Aquest cop val la pena anar a defensar una peça legal que serà la base fonamental de la vida política d'aquest país en els propers vint o trenta anys. Ho faré amb tota la convicció del món. Segurament és cert que altres autonomies miren a Catalunya una mica com a referent. I jo diria que no és probable, sinó que és segur, tot i que la seguretat no la tindrem fins que ells no facin el seu estatut o toquin els que ja tenen, i es vagi veient fins a quin punt és cert que Catalunya és qui dóna el to i, quasi diria la nota, que s'ha de donar en aquest moment, en aquest país, en les circumstàncies en què vivim. Sigui com sigui, hi haurà un abans i un després de l'Estatut del 2006. El nostre govern farà un salt endavant molt important, gens menor. L'Estatut probablement serà l'estatut amb més competències d'Europa. He estat pensant en els landers alemanys, en Escòcia, en Gal·les, en les regions italianes, les belgues... no n'hi ha cap que tingui les competències que nosaltres tenim. La regió de Brussel·les ha firmat un tractat comercial amb la Unió Soviètica, temps enrere, però això és quasi més un fet curiós que una realitat fonamental. No hi ha cap autonomia, regió o land a Europa que tingui la potència competencial que té la Generalitat de Catalunya i quasi diria, per tant, també l'econòmica perquè, evidentment, les competències demanen diners i els diners estan acabant de venir, com ara els explicaré. Un salt com aquest és difícil que es torni a donar en molt de temps. Catalunya pot anar més lluny del que ha anat durant tres segles. Crec que hem de donar per ben invertits els esforços, els sacrificis i les renúncies que alguns han hagut de fer, que hem hagut de fer, perquè el procés que avui acaba, sabem que acaba no bé, sinó molt bé, no ens enganyem. L'Estatut reconeix més que mai la nostra personalitat nacional, i això ja no és una cosa que només es cridarà de tant en tant al camp del Barça perquè ha passat alguna cosa important i ens reunim tots allà dient que Catalunya és una nació. No. Ho diu la llei, i ho diu una llei aprovada per l'Estat espanyol i això té un valor immens. Tenim drets històrics, en el terreny de la llengua, de la cultura, del dret, que es reconeixen en la ciutadania en general. Tenim una igualació ben estructurada de les llengües, catalana i castellana, tenim un conjunt de competències que reconeix a la Generalitat una exclusivitat que comparteix, en alguns casos, amb el Govern d'Espanya, en coses en les quals abans no podíem dir res. En el nou sistema de finançament, amb una major i molt superior capacitat normativa, amb la creació d'una agència tributària pròpia que, en el futur, pot anar heretant, i heretarà, les competències que puguin ser de l'agència estatal o de l'agència compartida. Jo crec que els passos 1 �endavant en matèria econòmica són molt importants: serveis bàsics de la mateixa qualitat amb esforç fiscal similar. Mireu, això que diu l'Estatut, per la insistència del Govern de la Generalitat, i per descomptat del Parlament de Catalunya que va ser qui el va aprovar, sobre aquesta matèria: serveis bàsics de la mateixa qualitat amb un esforç fiscal relatiu similar, és la mare dels ous de l'equitat en aquest país. Perquè fins ara tu sabies que pagaves i sabies que els altres rebien, però era difícil d'explicar a tothom el com, el per què i el quant exactament. Doncs ara hi ha un principi, i és un principi que no està establert a la Constitució Espanyola, sinó que està establert a l'Estatut de Catalunya que els altres, per descomptat, seguiran, perquè si a Madrid no haguessin fet els números del que això representa si es generalitza a totes les autonomies, això no s'hauria pogut aprovar. I allà es diu clarament que tindrem, per un esforç fiscal relatiu similar, un nivell de serveis bàsics també similar. És a dir, que nosaltres estem disposats, ja que tenim més renda, a fer més contribució en aquests serveis iguals a tot Espanya, però només en la mesura en què això és proporcional, com he dit, a la renda relativa de cadascuna de les autonomies i, per tant, no més enllà d'això. Ara ja sabem de quin mal hem de morir. Sabem que podem haver de pagar 100 euros, 115 o 112, però sabem que no en tindrem menys de 100, com era fins ara que en pagàvem 120 i en teníem 90. De manera que és millor la situació econòmica, però és sobretot més justa i més entenedora. I d'altra banda, quant a la inversió que ve de l'Estat cap aquí, passem del 12 al 18,8%, que vol dir sis punts, és a dir, un increment del 50% de la inversió de l'Estat que, a més, mai havia estat garantida i que ara ho estarà durant set anys. Per què set anys? Perquè són els anys en què el Govern espanyol sap què obtindrà d'Europa i, per tant, què pot comprometre, i més enllà s'haurà de validar aquest acord, però durant set anys tindrem aquest increment d'inversió molt important. Tots aquests seran els drets històrics de la Catalunya del futur. I crec que interpreto el sentiment de la majoria si afirmo que Catalunya ja en té una mica ben bé prou d'insatisfacció, d'haver-se de queixar, i no vol seguir-se queixant. Ara és hora d'encarar el futur amb optimisme, però evidentment, amb raons sòlides per a aquest optimisme com les que els estic dient. S'equivoquen els que apel·len de nou a una nova frustració perquè s'enduran una sorpresa. Jo crec que la gent ha entès profundament de què va el que s'està fent. Però, en fi, no he vingut a fer una conferència sobre l'Estatut, sinó més aviat sobre la situació econòmica i competencial de Catalunya. On som? Som en un moment de bona situació econòmica, la nostra renda per capita ja és superior a la mitjana de la Unió Europea. Qui ho hauria dit fa una colla d'anys? Espanya és el lloc on vénen capitals europeus que busquen rendibilitats i creixements més alts que la mitjana. Espanya està creixent tres vegades més que Alemanya i segurament quasi tres vegades la mitjana europea, i això fa que tot el diner mòbil estigui venint cap aquí, cosa que és un avantatge i també crea alguns problemes, com sabem, perquè aquesta economia es pot rescalfar, tornar una mica especulativa i patir una mica més després l'ajustament que s'haurà de fer en el moment en què això baixi una mica. Però no ens podem queixar. El creixement del PIB del 3,4% de l'economia catalana és un creixement molt considerable, amb un 3,3% estimat pel conjunt del 2006. És a dir, el PIB català confirma la seva fase expansiva i està en una bona posició per tancar, definitivament, el diferencial de creixement amb l'Estat. Catalunya és, amb diferència, la comunitat autònoma espanyola que més llocs de treballs crea i Espanya és el país que més ocupació està creant a la zona euro. El primer trimestre del 2006 ha registrat un creixement del 0,9%, davant del 0,1% del trimestre anterior, i la inversió industrial, que havia crescut en un 5,7% l'any 2005, enfront del 3,5% de l'any 2004, també apunta cap a una important reactivació. Tot això, doncs, són bones notícies d'una situació relativa a la que vam trobar a finals del 2003. No és responsabilitat del govern, això és responsabilitat del govern i de la societat, de l'economia i de la conjuntura, però evidentment ens n'alegrem. Jo recordo que en el moment en què vam entrar encara estàvem amb les notícies de les deslocalitzacions com a notícies més importants, empreses que se n'anaven, que tancaven i que anaven cap a ambients una mica menys cars, suposem, o més competitius des del punt de vista salarial. Tanmateix, el que és rellevant de tot plegat és que les noves dades demostren que el patró de creixement de l'economia catalana ha anat variant progressivament i a fi de bé. 2 �Assistim a una transformació del model de competitivitat. En l'acord estratègic que vam aprovar i que és l'instrument més emblemàtic, s'insisteix a tendir cap a un model basat en el coneixement i la innovació, per tant, importància gran del que en aquesta casa es fabrica, que és saber i que és aptitud i que és competitivitat en el nivell alt. Creiem que és aquí on ens la juguem a l'última hora. Amb tota franquesa, hem de tenir una estratègia clara, una decidida aposta per la innovació i tot just som al començament d'aquesta fase. Durant el període 2002-2004, la productivitat ha augmentat a Catalunya el doble que a Espanya, amb unes taxes de variació anual del 0,6%, que és molt, d'augment de la productivitat per persona, contra un 0,3% a Espanya. Xifres, d'altra banda, encara molt inferiors al que està passant en altres països i això és el que ens ha de preocupar. A la Unió Europea estan creixent a l'12%, nosaltres al 0,6%, Espanya al 0,3% en total, Europa a l'1%, els Estats Units a l'1,9%. La despesa en R+D que representava un 1,34% del PIB, representa un important avenç respecte al 2003 (1,27%). Aquestes dècimes, poden semblar poc, però vostès saben que és molt. Se situa per sobre de l'espanyol, que és de l'1,07%, i encara és inferior a les taxes de la Unió Europea, que són de l'1,9%, repeteixo d'R+D sobre PIB. Per tant, un nou compromís col·lectiu és el de governar la Catalunya del coneixement, la de mantenir un vincle entre educació, treball, cultura i civisme, la de culminar el procés de modernització tecnològica i de les infraestructures, ara en parlaré un moment, i finalment, de definir noves aliances territorials per construir un espai econòmic i polític potent a Europa amb els nostres veïns. Aquestes tres línies són les que formen el cor de la nostra estratègia econòmica, i quasi diria que política. Des del punt de vista primer, vull insistir en la importància dels idiomes. A Catalunya hi ha una certa versatilitat per això, perquè hem nascut amb dues llengües, amb una llengua pròpia i una llengua comuna, i això fa l'adaptació relativament més senzilla que en altres comunitats autònomes o fins i tot que en altres països. Això és veritat i està demostrat científicament, i ens permet anar a un país amb quatre idiomes, que crec que és al que hem de tendir, el català, el castellà, l'anglès i un altre, que pot ser el francès, o, en el futur, d'altres que aniran sent cada vegada més importants en el món i no cal que els digui quins. Una bona educació exigeix la implicació de tota la societat. Estem en una Catalunya que s'està plantejant la immersió en un cercle virtuós de polítiques, tant en el que es refereix a l'àmbit i el temps, com els objectius, però totes aquestes línies amb una mateixa finalitat, que és la de tenir un país obert al progrés i obert, al mateix temps, a polítiques socials avançades i de solidaritat. És en aquest sentit, que afirmem que el Pacte Nacional per l'Educació o la Llei de Barris són també polítiques econòmiques clau, perquè sense millorar sensiblement la formació, i quasi diria la moral i la qualitat urbana dels nostres barris, no estarem donant el senyal, a un percentatge molt elevat de població, que aquest país està canviant i que això és seriós, Per tant, val la pena que s'esmercin i es bolquin amb una millor formació i amb una identitat més forta i amb una actitud en la vida social i econòmica més competitiva i més agosarada. Sense millorar en aquests terrenys, jo crec que cap dels objectius que s'anuncien com a objectius del país podrien arribar a ser obtinguts. En matèria de polítiques, en aquest camp, i concretament en R+D, mantenim una colla de línies d'avenç que els vull comentar. Cinc línies. 1. Assolir un nivell d'inversió en R+D+I sobre el PIB que sigui equiparable a la mitjana europea. Ja els he dit que l'any 2003 la inversió era de l'1,38%, el 2004, de l'1,44%, i estimem que arribarà a un 1,64% en aquest any 2006. 2. S'ha elaborat un Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2005-2008, en concertació amb els agents econòmics i socials. Aquest és un dels actius importants en el balanç del conseller Josep Maria Rañé, i vull deixar-ho clar. 3. La Llei catalana de ciència i tecnologia, s'aprovarà en els propers mesos i això servirà per coordinar les polítiques relacionades amb l'R+D+I existents a Catalunya. 4. Hem posat en marxa actuacions per facilitar l'aparició de nous projectes empresarials, especialment de base tecnològica. Això vol dir, entre altres coses, potenciar els parcs científics i tecnològics creats a l'entorn de les universitats i, sobretot, en els sectors biotecnològic, 3 �aeronàutic, energies renovables, així com amb les TIC. Exemples concrets: l'impuls de la Bioregió, el Centre Tecnològic de l'Aeronàutica i Espai o el Centre Tecnològic Barcelona Media. 5. Es crearà una Agència de Transferència de Coneixement, per poder aprofitar de forma més eficaç els resultats que genera l'activitat científica i tecnològica dels grups de recerca de les universitats. Tot aquest conjunt marca un abans i un després en la comprensió del valor de la inversió en R+D+I a Catalunya. Per això estem centrant els nostres esforços a canviar la concepció que fins ara hi havia. Les nostres línies de crèdit, d'altra banda, i parlant de coses més concretes i no tan conceptuals, a l'R+D+I estan destinades molt més clarament al pensament que al ciment, és a dir, a millorar els processos organitzatius i ajudar a transferir a les empreses la recerca i el coneixement que existeix. Això és vital, perquè si no tenim bons processos organitzatius, malbaratem recursos, i si no transferim el coneixement, aquest no es converteix en generador de riquesa, ni en creador de cap tipus de sinergies positives. Un altre dels objectius que es persegueix és introduir en la Formació Professional noves matèries, conseqüència de la constant adaptació dels currícula formatius a les necessitats de les empreses, això és absolutament bàsic i està funcionant cada dia millor. En innovació i formació hem d'anar sempre junts, avançant-nos als canvis, promovent-los, la qual cosa suposa un canvi de xip, un canvi important en la nostra mentalitat col·lectiva, la cultura política i econòmica d'un país que es va modernitzar al final del segle XIX, adaptant-se al canvi tecnològic que venia d'Europa, gràcies en part del retorn dels capitals de Cuba i de les colònies d'ultramar, i que es va produir una confluència positiva, en el moment en què Espanya anava cap avall, el 1898, el desastre, la fi de l'imperi, i, en canvi, Catalunya començava a aixecar el vol, per dir-ho així, des del punt de vista tecnològic i des del punt de vista de capitals i d'inversió industrial. Un moment que va ser seguit d'altres, com hem dit abans, no tan agradables i positius, com és ben conegut. Però és un moment que jo crec que, cent anys després, hem de tenir com a referent perquè aquest és justament l'esperit que jo voldria que Catalunya estigués en aquests moments en condicions de reviure. Per això necessitem situar-nos en un mapa diferent. Ara no hi ha fronteres, es pot anar a França o a Portugal sense preguntar res a ningú, i les empreses que estan a Vigo o a Porto, estan servint el mateix mercat, i el mateix passa amb les empreses que hi ha al Midi Pirineus, amb les de Catalunya, les d'Aragó, les de Balears, i, en bona mesura, també amb les de València. I és lògic que les empreses, un cop no hi ha fronteres i tenim la mateixa moneda i les mateixes reglamentacions comercials, es plantegin estratègies que no són nacionals, ni de Catalunya ni d'Espanya, sinó que són, evidentment, europees. Ara bé, nosaltres hauríem de fer un càlcul de quina és la nostra base d'operacions mínima, admetent que de límits finals no n'hi ha, que, a última hora, un pot estar treballant a la Xina i, si convé, hi ha de ser, per descomptat. Però, on nosaltres, com a país, vostès, com a empresaris, i les universitats com a tals, haurien de fixar el seu mercat interior?. Ja no és Catalunya. Catalunya són set milions d'habitants i, amb una Europa de cinc-cents milions, no seurem enlloc amb set milions. Som menys ara del que érem abans amb cinc o sis milions i una Espanya de trenta. Per tant, nosaltres hem de crear un espai, i aquest espai és l'Euroregió, aquest espai és el mínim que necessitem com a subjecte. Avui hi ha una competència real entre territoris, sobretot en el camp econòmic, però també en el camp polític, diguem-ho clarament, i, en aquest context, hem de teixir aliances i acords, d'una banda Espanya endins, i, d'altra banda, Europa endins, cap a Europa i el món. El conjunt de forces econòmiques, empresarials i sindicals, juntament amb el Govern, hem vist clar que Catalunya tota sola, a Europa, no serà prou forta si no torna a ser un dels motors d'Espanya i, especialment si no s'ajunta amb altres regions per tenir massa crítica, per tenir els aeroports i la tecnologia que ha de tenir, i les universitats potents. Aquest és el motiu pel qual hem apostat per una Euroregió que fa pocs dies Le Monde denominava "Un turbo espanyol per a l'eix Tolosa-Montpeller". Perquè hem vist que en el mapa d'Europa que defineix les grans concentracions urbanes de Madrid fins a París, de París a Londres, Frankfurt i Milà, hi ha un espai per a una euroregió potent, competitiva, tecnològicament avançada i políticament innovadora. Hi ha un buit important buscant un referent. I el primer impuls formal a 4 �aquest projecte el van donar a Barcelona la tardor de 2004. La valoració d'aquest primer any llarg de l'Euroregió és per mi altament positiva. Des d'un punt de vista administratiu, hi ha hagut reunions dels cinc presidents, l'última a Tolosa el 10 de febrer, amb un impuls important a projectes com l'Observatori Socioeconòmic, el Portal Cultural i l'EuroBioRegió. O iniciatives concretes com la terminal del Port de Barcelona a Tolosa, amb 20 hectàrees de terreny a disposició del nostre port. O el desplegament d'una important agenda de contactes que, per descomptat, continuarem. Aquesta és una aposta guanyadora. La constitució de la Xarxa Euroregional de Cambres de Comerç també és una bona mostra del que es pot anar fent en aquest camp. Ara només ens cal assegurar l'efecte multiplicador d'aquestes iniciatives, a través de la millora de les infraestructures perquè, amics meus, d'infraestructures en aquest país no en tenim, ni de bon tros, la proporció que ens tocaria pel nivell d'economia que tenim. Si en alguna cosa som subdesenvolupats és, justament, en infraestructures, per les raons que he dit abans, de caràcter econòmic, de les inversions de l'Estat. i d'altres. Però en tot cas estem molt lluny de tenir el grau d'interconnectivitat interna i internacional que ens pertoca. Nosaltres estem treballant, per descomptat, en el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya. En l'àmbit metropolità, el Govern està fent la que serà una de les línies de metro més llargues d'Europa, la línia 9. I estem abordant un tema que durant molts anys ha estat un tema tabú i que jo crec que s'ha d'abordar, amb tota franquesa, que és l'Eix Transversal Ferroviari. L'Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l'Eix Pirinenc no es pot comparar amb el francès. És a dir, un pot anar des de l'Atlàntic fins al Mediterrani per França molt ràpidament, i, en canvi, nosaltres si hem de fer tot el trajecte tenim una dificultat orogràfica més gran, però, en tot cas, l'ambició de país també ha estat més petita. Una vegada, pujant cap al Pirineu amb el tren vaig veure que la carretera anava seguint just pel costat del tren un bon tros. Vaig preguntar per què era i el senyor de la RENFE em va dir que "desde allí és batible". Què volia dir? Que havien deixat fer el tren però no sense que una carretera el pogués vigilar i, en el seu cas, bombardejar. És a dir, que un mira les coses tal com estan avui i resulta que responen a lògiques que, moltes vegades, vénen del segle XVIII o primers del XIX, i això és una mostra de la pobresa política històrica d'aquest país, de la situació en la qual hem estat fins fa 25 anys i que en aquests 25 anys hem començat, per descomptat, a canviar, però només hem començat a canviar-ho. Per nosaltres el canvi de les infraestructures, hauria de ser una ambició compartida per tota una generació de ciutadans. Crec que les obres del TGV no han anat com haurien d'haver anat, quant a velocitat i ambició. Però ja hem recuperat el ritme. I la inauguració de les obres del túnel del Perthus va permetre veure que la connexió de l'eix del sud d'Europa amb el dorsal Londres-ParísMilà comença a ser una realitat. És veritat que falta un tros, als francesos els falten 150 quilòmetres i no se sap ben bé per què, i em penso que respon a una mena de filosofia estratègica de les invasions mútues, absolutament superada pels esdeveniments. També vull deixar clara una altra cosa: Catalunya vol, i necessita i tindrà, un aeroport transoceànic. I gestionar-lo. I no pararem fins a aconseguir-ho. El necessiten a l'Àrea Metropolitana, el turisme i l'Euroregió. Barcelona és el punt natural d'enllaç amb els vols intercontinentals per als ciutadans d'Aragó, Balears, Midi-Pyrenées i Llenguadoc-Rosselló. El ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra l'ambició del Govern per desplegar els mapes viaris, ferroviaris, portuaris, logístics i aeroportuaris d'una Catalunya en xarxa. Però també la nostra credibilitat per aconseguir que la participació de la Generalitat i d'agents privats en la gestió dels ports, els aeroports i el ferrocarril. No pot ser que en aquest moment operadors espanyols i catalans estiguin comprant aeroports a Sidney, suposem. Hi ha una empresa constructora espanyola que està a punt de comprar BIA, que és la propietària, per exemple, de l'aeroport de Nàpols. Un meu amic, Bassolino, sempre m'explicava que com que allò era un desori, s'ho havien venut els anglesos amb una acció d'or, quan encara no estaven prohibides, amb un percentatge de bloqueig que ara li discutiran als tribunals europeus, però va fer-ho per donar marxa a aquell aeroport, perquè hi haguessin vols i connexions. Doncs bé, nosaltres no podem ser menys. Aquí hi ha d'haver una gestió aeroportuària que no sigui compartimentada. Jo sempre dic que, des del punt de vista econòmic, i aquí ho puc dir bé perquè a vegades a fora no m'entenen, un pot optimitzar un sistema de moltes maneres diferents, però la millor manera d'optimitzar un sistema 5 �és optimitzar-lo tot alhora, perquè si optimitza un part i després deixa dos trossets a fora i els optimitza cadascun, jo estic segur que la suma dels tres òptims és inferior al primer òptim, que és el global. És a dir, que l'únic que estem fent en aquest moment, i veureu si és pedestre i antiquat, en matèria d'aeroports i autopistes, és dir, en el cas dels aeroports, que els rics paguin els pobres. Els aeroports rics que són tres, Barcelona, Madrid i Palma, aquests financen els dèficits de tots els altres. És una mena d'orde monàstic, amb perdó de tothom, de repartir-se cristianament, i no, no es tracta d'això, perquè els ordrs monàstics si que hi són per ser cristianes, però les autoritats tecnològiques, de l'Estat i de les autonomies, el que han de fer és optimitzar els resultats. I per optimitzar els resultats s'han de fer inversions allà on hi ha rendiment, i no en cada sector a part, sinó en tots els sectors. Jo ja estic d'acord que hi hagi un mínim, no dic que no hi hagi un mínim de solidaritat que permeti també als aeroports funcionar, però això ha de venir de la solidaritat general, de la que hem dit abans, no pot ser que sigui a més a més, perquè aleshores quan comptéssim la nostra solidaritat no ho estaríem comptant tot, perquè hauríem de dir, i a més, l'aeroport del Prat, el port, les autopistes, que els altres les tenen pagades i nosaltres les paguem... No. Tot això s'ha d'optimitzar en conjunt i a això anem. I la veritat és que per primera vegada, molt lentament, però per primera vegada, comença a haver-hi una certa una llum a nivell d'Espanya sobre aquestes coses, comença a haver-hi un principi d'enteniment. Ens ha costat que ens diguessin de tot, i encara ens ho continuaran dient, que si som egoistes, que si ho plantegem... però a última hora, com que la gent té més de dos dits de front sempre, s'acaba entenent que el que estem predicant és racionalitat, justícia per tothom, i no pas tirar cap a casa i prou. En fi, per anar acabant, i recapitulant, he començat parlant-vos de l'Estatut, m'he referit a la importància del referèndum,... Tot això que estem fent i que dic que està creant pautes de comportament polític i econòmic en el conjunt de l'Estat, necessita també un gran èxit polític intern que identifiqui Catalunya com un subjecte robust. Però, evidentment, no és només d'això del que els he parlat. També del moment econòmic i industrial a Catalunya, dos anys i mig, encara no, després d'haver assumit la responsabilitat de governar el país, us volia parlar del canvi de model de competitivitat, del guany de productivitat i la inversió en innovació, de l'R+D+I, de les infraestructures físiques, científiques i tecnològiques, de l'àmbit euroregional, perquè Catalunya pugui créixer en un marc òptim de referència a escala europea, i del paper clau de les infraestructures en tot aquest plantejament. Com us he dit en començar, demà al matí intervindré al Senat espanyol per defensar la proposta d'Estatut. Demanaré, una vegada més, respecte pel que Catalunya ha proposat. Respecte pel que Catalunya ha dit que és i per la seva voluntat de millorar l'autogovern, amb més competències i més recursos. I sé que el tindré, que el tindrem. En aquest moment tenim una conjuntura política enormement favorable a Espanya i fa dotze mesos encara no ho semblava. I sense deixar de sentir-nos i de ser solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Ho demanaré i, al mateix temps, oferiré lleialtat per construir, junts, el gran futur que tenim al davant. Moltes gràcies. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1749 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat a l'Assemblea anual de la fundació empreses de l'Institut Químic de Sarrià "Governar la Catalunya del Coneixement" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut Químic de Sarrià. Barcelona Subject The topic of the resource Competitivitat Estatuts Economia Infraestructures Recerca i Desenvolupament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf 53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006 Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per parlar com a President de la Generalitat. Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista formal, sinó des del punt de vista de l'experiència. Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser el futur per fer-lo millor. Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat. S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li "president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra, però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós. Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur. Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya. Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable. En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic, sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en aquesta etapa. Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència política que hem viscut?. Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara 1 �acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està mostrant positiu per Catalunya. Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte segueixen sent, bàsicament, les mateixes. Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la propera campanya electoral. I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció d'avui. Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec fins al darrer minut del mandat. El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor. Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar. I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a fer realitat en aquesta legislatura. Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra. Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc. Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres? Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló del Tinell, el desembre de l'any 2003. El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de la meva investidura com a President de la Generalitat. Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades. El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem. Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris. 2 �Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió. Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada. L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya, persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això, perquè és així. A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic, tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador. I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de dictadura. Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però encara falta molt camí per recórrer. Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya, sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc. El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la seva execució. Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de les tres forces que vam formar el govern. Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita, com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats. Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la cohesió social i l'equilibri territorial. Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea, el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana, ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va fer. 3 �Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat. A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya. Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de Catalunya i d'Espanya. Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana. I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social. Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del barri, de la ciutat i de baix cap amunt. Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària. En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les polítiques públiques. Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en aquest país. I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat. En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat: - el nou model d'organització territorial; - el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa ferroviària; - l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya; - una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de l'Ebre; - i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana. 4 �El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política. Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai social del catalanisme. L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia l'espai polític que representaven les tres forces de govern. Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició. Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer. I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat. Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut una realitat. El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els he apuntat. A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana. En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes: 1) 2) 3) 4) 5) l'alternança democràtica, molt important; un nou paradigma catalanista, molt complicat: el nou Estatut, molt difícil; la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem; i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes. L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el tenim. El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública realitzada a Catalunya. Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai, justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit. Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat 5 �justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric, segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que, altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat. Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar, de les regions franceses. No en tenen més. Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus, la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el marc que avui permet la internacionalització. No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid. Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que estem edificant. El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot. Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del proper 1 de novembre. De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys, van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior. El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana. Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja disposem en els problemes dels catalans. El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les quals ens hem dotat. També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar amb el nom de "Catalunya proposa". 6 �Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions d'autogovern durant la transició. Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i, normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i els desitjos de futur dels catalans i les catalanes. La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya. De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder Judicial. He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien. M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya, l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya. Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura "conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el nostre grup polític. Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix. 7 �Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat. Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen. Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries. O és que hi ha cap altre camí sensat? Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble. La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural. En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap generació havia pogut tenir. Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els resultats de les seves polítiques públiques. Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem trobar. Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute, tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i 2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics de la ciutadania. Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps. El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern. Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern. Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments: Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve, Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà, Tura, Vallès, Valls i Vendrell. 8 �Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i d'elles. Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la llibertat i la seguretat de la nostra societat. Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris, amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió, amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua... Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor. Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia. És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció governamental. Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició postelectoral? Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord. He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir. Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits. Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la Presidència. També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i d'impregnació recíproca. 9 �Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del govern de coalició. Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular. En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia. La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent. Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció executiva. M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional, comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació mateixa de l'autogovern. El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit, l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la legitimació de la pluralitat d'opcions. L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura. Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara, relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple. En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions. Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense conflictes. Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem. El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir. El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà. Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies. 10 �Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do. Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes. Moltes gràcies. 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1770 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Competitivitat Estatuts Govern Acció política Territoris Model social Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/253/20060222.pdf f659d50206f70ebfaa146052185d829c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a la New York University (anglès) Nova York | 22/02/2006 Perhaps few peoples are better positioned than North Americans to understand what it is going on today in Catalonia and in Spain, The entire conception of the State and of the Nation in the United States is founded on the principle "E pluribus unum" a motto first proposed for the Great Seal of the United States by Thomas Jefferson, John Adams, and Benjamin Franklin. "One from Many" : the phrase declares the determination to form a single nation from a collection of states and, by extension, a whole political body from a nation of immigrants. Intrinsic to this is the dialogue between citizens and their governments about the limits of governmental power, about the protection of individual rights and the requirements for the common good -often translated into problems of taxation and representation-, and about where power can best be exercised: at the level of the federal government, the state governments, the municipalities, or the town hall. These are familiar topics in the context of the United States. WE are less accustomed to thinking about them in terms of Spain. But they are intrinsic to the distribution of power in Spain, as well. For centuries, ever since the consolidation in the 16th century of a Spanish State identified with the Spanish language, the Catholic Church and a strong centralized public administration located first in Valladolid and ultimately in Madrid, this has also been the hidden issue that underlay conflict after conflict, from the War of Succession in 1714 to the Civil War from 1936 - 1939. Catalonia has always been at the forefront of this discussion. The will for self-determination of the Catalan people dates at least from the 13th Century, when the Consell de Cent (Council of the Hundred, or Senate) was established by Jaume I, James the First. As my dear friend Robert Hughes writes in his beautiful love letter to Catalonia, titled "Barcelona", ["The Catalans'] sense of exception ran back to the ideal of the ancient Roman republic, of the head of state as primus inter pares, first among equals. To them, the count-king ruled by contract and not by divine right". Robert goes on to quote the fiercely self-sufficient Catalan oath of allegiance to the king, to wit: "We who are as good as you, swear to you, who are no better than we, to accept you as our king and sovereign lord, provided you observe all our liberties and laws." And now comes the clincher:"but if not, not". It is this shared spirit of political liberties and governmental complexity that the Catalan people have sought to rethink our Statute of Autonomy, after a period of twenty-five years of unparalleled democratic stability and freedom. There are many misunderstandings with regard to this process, some of which I hope to lay to rest today by answering your questions about the process of political reform we have undertaken with passionate loyalty both to Catalonia and to Spain, an idea of Spain in which all these questions can finally be resolved in the Parliament and not on the battle field. 1. REFORMING TO IMPROVE If you have been following the political news in the Spanish press in recent months and weeks, you will have noticed that things are a bit "shaken up". There is a considerable stand-off between President Zapatero and the main opposition party, the Popular Party, which has generated a degree of political tension not commonly found in Western politics. You may have heard about economic stakeholders, intellectuals, the Catholic church. and even an occasional military officer, all coming forth to state political opinions against the government! Catalonia and the Catalan political parties as well as its President at centre stage of policy and politics in Spain. 1 �You may have asked: What's happening in Spain? What's up with Catalonia? Let us take a brief glance into the past. Spain has been one of the most interesting political success stories in the Western world over the last thirty years. Four basic political "cleavages" marked its internal conflicts: the type of state in history (monarchy versus republic); the relation between the state and the Catholic church; the degree of modernization and liberalization of the Spanish economy; and finally, the territorial organization of political power (centralism versus autonomism). After Franco's death that unstable, conflict-ridden Spain came up with the democratic formula that solve these problems. The 1978 carta magna established a constitutional monarchy with a social market economy and a notably decentralized state. Our democracy was built up on a strong devolution process, very close to what people use to call a federal system. Since then, Spain has become a socially cohesive and economically developed country. Since it joined the EU in 1986, Spain has become once again a significant player on the European scene. We are growing now at 3.5%, three times the European average. Even if it may seem paradoxical the foundations are being laid in Spain for a new stage in our democracy, in which our federal system will be strengthened, our economic development will be sustained, and, according to many sources, ETA's terrorism may well end forever. I am certain of one thing: thanks to the reforms that are currently underway beginning with the new Catalan Statute, Spain faces a future which will follow the history of social, economic, and political progress of the last thirty years. To explain this I would like to outline the following: 1.- The current political reform in Spain consists of a new "devolution" process which will complete and expand the one already undertaken at the advent of democracy in 1978. 2.- This "new devolution" chiefly consists of, first, the recognition of the historic identity in some autonomous communities -Catalonia, Basque Country and Galicia-, and, second, of an improvement in the financing of these administrations. 3.- The political origins of this reform lie in Catalonia's requests in recent years. We cannot view the Catalan reform outside the context of a consolidation of the State of the Autonomous Communities. Let's talk about these two items. 2. REFORMING CATALONIA What reasons have led Catalonia to propose the reform of its self-government? One reason: To clarify and define the recognition of Catalonia's identity. The first article of the proposed statute declares "Catalonia is a nation". The Spanish Parliament will probably prefer to place this in the preambul or introduction of the law. Big question left to the end of the debate. Fourth Goal:-- Achieving a satisfactory and effective coordination of the three levels of government and administration (state, autonomous community and city or local authority). Fifth Goal:-- A partial reform of the way the autonomous communities are financed. Some of the communities that contribute most, as is the case with Catalonia, lose competitiveness and suffer under this system, as it happens in the European Union with Germany. A revision of this point in no way implies the disappearance of the principle of financial solidarity with other parts of Spain. [There is a tendency towards making collection of taxes devolved to the authorities.] 2 �Constitutionality and consensus The draft for a new statute was approved by the parliament of Catalonia on Sept. 30th after 18 months of debate. It was supported by four of the five political factions represented in Catalonia's parliament: the Partit dels Socialistes de Catalunya, the Catalan socialist party; Esquerra Republicana de Catalunya, a party striving for independence; the Iniciativa per Catalunya Els Verds, an alliance of greens and post-communists and CiU, the conservative nationalist federation that governed Catalonia between 1980 and 2003. Only the Popular Party, which is a small party in Catalonia -the fourth in votes-, voted against it. Of the 135 members of the Parliament of Catalonia, 120 voted in favor of the new statute. On Nov. 3rd, the Spanish parliament agreed to consider the Catalonian proposal. The vote on whether or not to accept the proposal for consideration produced a result similar to the one in Catalonia: All the political forces except for the Popular Party voted in favor. Do not forget that the PP participated in the entire process within Catalonia, with a constructive attitude. Some people have turned Catalonia's proposal into a projectile weapon to spark open combat between the opposition and the government. However, Catalonia did not frame its proposal against anyone. In no way is it against Spain. Nor is it against any of the autonomous communities. Catalonia would never approve any proposal that would jeopardize the interests of Spain as a whole. The Catalan reform has already passed the most difficult part of its journey. 3. THE PLURAL SPAIN The Catalan reform does not end up in an improvement of Catalonia's self-governance. As mentioned before, Catalonia opened a true new devolution process all around Spain. The ultimate goal is the realization of the plural Spain, the federal Spain. 1.- I am confident, more than ever, that the plural Spain is a project adding political realism to collective ambition. a/ Realistic in its development: We must work with a constitution and charters that are untouchable and within the limited scenario of the European Union's institutions. b/ Ambitious in its objectives: it must satisfactorily fulfill the aspirations of the peoples of Spain for this century. 2.- A general operating principle: the autonomous communities are part of the State, they are the State - the Spanish state - and as such they must be treated with reciprocal loyalty. At one point, there were attempts to distort this statement by implying that a different State was being demanded. It is not true. The goal is to put an end to the all too common and misleading impression distinguishing the State from the autonomous governments. For three decades, and as defined by the constitution, the state of Spain has meant three different administrations: general, autonomous and local. And not a single article nor provision establishes a vertical or moral hierarchy among them. 3.- One criterion: Recognition of difference Difference does not mean inequality. Nor, obviously, privilege. 3 �The desire to uphold a balance between equality (of rights) and plurality (of identities) must lead us to defend - without complexes, from a historical and cultural nation such as Catalonia: - equality of competences - and difference on a symbolic level. Understanding that the core of the renewed constitutional agreement must consist of the historical nationalities' accepting the spread of autonomous governments, equality of competences, and the balance of the model, while at the same time the other communities recognize the plurinational, pluricultural and plurilinguistic diversity of Spain and, as a result, the practical and symbolic expressions of these differences. Consequently, we assume that no community has the right to determine the others' ceiling of competences. - A constitutional formulation: Re-establishing the distinction between nationalities and regions that defines the Constitution. - A political culture: This reality, more complex, more compound, must be built upon the foundation of loyalty. Without reciprocal loyalty, without federal trust, no progress can be made in the new scenario. We share common problems that must be dealt with and analyzed jointly. Only in this way will we find effective solutions. We knew from the very start it would not be easy. But it seems that the reform is gaining momentum. Today it's Catalonia, and I hope the Land of Valencia, too. Tomorrow Andalusia and Galicia will join, too. And in time other autonomies. This is the major stake for the Spain of the 21st century to continue its advancement, with all the guarantees, along a democratic pathway based on the values of equality, diversity and freedom. Thank you very much. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1735 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a la New York University (anglès) Language A language of the resource Anglès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Subject The topic of the resource Autonomia Catalanisme Espanya plural Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-02-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències