66 50 4980 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/881/0000000651.pdf dcdb661839e73697ba2e960730aa89fe PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1386 Title A name given to the resource Nueve años después ... Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Espanya Territoris Ruiz-Gallardón, Alberto Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2684/20050224_DiarideSessions_Parlament.pdf 8753b7471ace620e8a699f360cb60d25 PDF Text Text DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT D E C ATA LU N YA VII legislatura Sèrie P - Número 36 Quart període Dijous, 24 de febrer de 2005 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL Sessió núm. 45, primera reunió Í N D E X Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 255-00002/07) (p. 3) (Dos fascicles) Fascicle primer �NOTA Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990. �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 3 SESSIÓ NÚM. 45.1 La sessió s’obre a les onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat major. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 25500002/07). President de la Generalitat de Catalunya. Debat i votació. El president Comença la sessió. Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 255-00002/07) Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia, que és el debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets. Aquest debat es regirà per la normativa establerta en els articles 123 i 124 del Reglament i els criteris adoptats per la presidència i la Junta de Portaveus del dia 21 de febrer de 2005. Té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques (Sr. Joaquim Nadal i Farreras) Molt honorable president del Parlament de Catalunya, molt honorable president de la Generalitat, honorables conselleres i consellers, il·lustres senyores i senyors diputats, a fora plou, fa fred, en algun lloc de Catalunya potser neva, i hi ha més de mil persones que demà passat farà un mes que viuen fora de casa seva. Mentre una sola família, mentre una sola persona, continuï vivint fora de casa seva, el Carmel, i per al Govern de Catalunya al Carmel o allà on sigui, el Govern de Catalunya, en el cas del Carmel, d’acord amb i en coordinació permanent amb l’Ajuntament de Barcelona, mantindrà amb la màxima intensitat, tant com calgui en cada moment, tots els operatius i tots els mecanismes que ha posat en funcionament des del dia 25 de gener fins avui; ni una sola persona sense ser atesa en tot moment i fins a les últimes conseqüències. Aquest va ser el nostre compromís el primer dia, i aquest és el compromís que avui reiterem i que mantindrem fins deixar ben clar que el temps i les circumstàncies no poden acabar en l’oblit i en l’abandonament. SESSIÓ NÚM. 45.1 Quan el Carmel perdi actualitat, quan perdi notorietat mediàtica, aquest compromís haurà d’adquirir en la continuïtat i el compliment el seu més alt valor, un valor ètic, moral, polític i també material. No fa gaires dies, al Carmel mateix, en un programa de televisió un veí deia: «Quan les càmeres marxin els polítics desapareixeran.» En nom del Govern de Catalunya, en nom, en la mesura que puc, de l’Ajuntament de Barcelona, vull que quedi clar, ho torno a dir, que faci fred o calor, mentre una sola persona del Carmel visqui fora de casa seva el compromís del Govern és estar al costat dels veïns i veïnes afectats per aquesta circumstància, que és conseqüència d’un accident dramàtic que podria haver tingut unes conseqüències imprevisibles. Comparec avui, en nom i a petició del Govern, després de quasi un mes de l’inici de la crisi del Carmel i quinze dies més tard de la meva compareixença parlamentària davant de la Comissió de Política Territorial. En aquella primera compareixença, celebrada el dia 9 del mes de febrer, vaig presentar un primer informe d’urgència sobre els fets relacionats amb l’accident produït a la cua de maniobra de la prolongació de la línia 5 del metro al barri del Carmel. No és la meva intenció, en absolut, donar lliçons ni emetre judicis de valor, però no em puc estar de dir, ara, que en molts moments, més en els darrers dies que en els primers, he tingut, hem tingut molts, la sensació que l’ordre de les prioritats que havíem establert des del primer moment havia deixat de ser un ordre de prioritats compartit per Govern i algun grup de l’oposició. Per a tots aquells qui essent legítims representants dels ciutadans de Catalunya..., també ho són, ho som tots, dels veïns del Carmel. He tingut la impressió que en algun moment, en el fragor de la batalla partidària, es posaven per davant els objectius d’aquesta batalla partidària fins a posar en risc la mateixa credibilitat institucional. I he tingut la sensació que els atacs, les defenses, les autodefenses, els judicis previs, les presses i les urgències polítiques, havien distorsionat els principals objectius després de l’accident. Ho dic perquè ha sonat sovint aquests dies aquella cantarella que diu: «Si això ens hagués passat a nosaltres, què no dirien els que ara estant al Govern?» I he fet aquest repàs –he fet aquest repàs–, i en el repàs de les hemeroteques consta que fos quina fos la virulència de l’oposició el capteniment institucional dels grups polítics que donen suport al Govern..., es van posar sempre, i no m’ho ha semblat sentir aquests dies, a disposició del Govern mentre durés l’emergència. «Primer apaguin el foc, primer resolguin les nevades, després establim i arreglem les responsabilitats polítiques.» Vostès han tingut una pressa que entenc que ha estat una mala consellera del plantejament que inicialment havien fet. Vaig dir en aquella compareixença que ens trobàvem davant d’un fet greu que hauria pogut tenir conseqüències imprevisibles; vaig dir també que, des del meu punt de vista, s’hauria pogut evitar si els responsables directes de les obres haguessin pres determinades cauteles, i no em vaig estar de dir que trobava en tot el problema no només un fet puntual, un accident, ni tan soPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 4 lament un accident fortuït, sinó un corrent de fons que obligava el Govern a prendre mesures de gran abast, alhora que calia establir les responsabilitats, de tota mena, que se’n derivessin. El dia d’aquella compareixença van quedar apuntades unes línies d’exploració, un esquema de conclusions i un conjunt d’interrogants als quals calia donar resposta. També vaig dir, i m’hi reafirmo, que en el cas que s’emprenguessin accions judicials, i era previsible que així fos, posaríem tota, tota, tota l’Administració de la Generalitat a disposició de la justícia per tal que tingués tota la informació, com no podria ser d’una altra manera, tota la informació, i disposés de tots els mitjans per poder instruir amb diligència i rapidesa el cas. Vaig afirmar que no faltaria cap informació i que no escatimaríem esforços per tal de donar plena satisfacció a les naturals i legítimes aspiracions i exigències dels veïns del Carmel, a les seves preocupacions, als seus dubtes, a les seves pors. Ni una pregunta sense resposta fins allà on sigui possible. Estic en condicions avui d’aprofundir l’anàlisi dels antecedents i de les causes de l’accident, de determinarne les responsabilitats, les immediates i les remotes, i, el que per mi és més important, de presentar davant de la cambra un conjunt de mesures destinades a evitar al màxim possible nous riscos, aquí o en qualsevol altra obra pública que es dugui a terme a Catalunya. 25 de gener: els primers despreniments. Relato els fets que tots vostès coneixen, però no és sobrer. A un quart de nou del matí s’inicien els treballs de neteja del terra de la cua de maniobra del Carmel, en un punt determinat, per fer l’excavació necessària per formar una solera. En aquest punt determinat, la màquina que estava operant a la zona toca i trenca la base d’una falla. Es produeix el que s’anomena una xemeneia. I aquest fet és la base de l’accident. No és la primera, ni en aquest, en qualsevol moment de l’evolució de les obres, ni en molts altres túnels que s’han construït a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Es produeix una xemeneia. Davant d’una xemeneia el manual del mètode de construcció que s’està seguint planteja com a solució i reacció la projecció de formigó i material de segellat, gunita, per estabilitzar la balma formada i retornar-li la consistència. Tots els tècnics diuen: «No patiu, això aguantarà.» Tendeix a aguantar quasi sempre, però aquesta vegada va caure. A última hora de la tarda, a les vuit del vespre, veient que segueix la caiguda de roques al lloc de l’accident es desallotjà l’edifici d’habitatges veí del taller. A migdia, s’havia desallotjat el taller. El 26 de gener es seguiren les tasques de consolidació de la xemeneia, de la campana, projectant formigó i apilonant terres per intentar evitar l’efecte en profunditat de la caiguda. Res més lluny de mi que la pretensió de creure que ja no correm cap risc, però els puc ben assegurar que, per tot el que he pogut saber aquestes setmanes, se m’ha demostrat que si no actuem amb contundència i en profunditat no atacarem d’arrel el problema que ens ha dut fins aquí. El dia 27 de gener a les nou del matí es produeix l’enfonsament total, el col·lapse fins a la superfície del solar del taller a nivell de carrer. El forat produït és de divuit metres de diàmetre. I immediatament es prepara un dispositiu per tapar tot el forat produït, la base de la xemeneia, amb formigó. Permetin-me, però, que en la primera part de la meva intervenció segueixi un esquema similar al de la compareixença del dia 9 i que doni resposta també a l’evolució de la situació des del dia 25 de gener fins avui, tant pel que fa als fets com pel que fa a l’atenció a les persones i a l’actuació en el conjunt de l’obra i de la zona sinistrada. No perquè sí, sinó perquè aquesta ha estat una pregunta formulada una i altra vegada de forma reiterativa i una de les acusacions principals que se’ns ha fet: «Han gestionat malament la crisi», s’ha sentit. Doncs parlarem també, i abans que de moltes altres coses, de com s’ha gestionat la crisi, qui l’ha gestionada i per què s’ha gestionat com s’ha gestionat. A les deu de la nit d’aquell dia s’inspeccionen els dos túnels, que no presenten danys aparents. Es va posar en marxa un dispositiu de mesura de convergències, tant en el túnel de la cua de maniobres com en el túnel de l’estació, a fi de comprovar si l’esfondrament havia desestabilitzat un sistema complex de dues estacions que estaven molt a prop l’una de l’altra, d’unes seccions molt àmplies, d’una superfície molt considerable, i que la caiguda d’una hauria pogut produir danys en la del costat. Després, tinc també la intenció d’analitzar les causes remotes i immediates del que ha succeït i tot el que envolta el projecte de prolongació de la línia 5 del metro, i, per extensió, una determinada manera de procedir amb relació a l’obra pública a Catalunya, que s’ha revelat com una herència feixuga i complexa de redreçar que calia haver qüestionat molt més críticament des del desembre de 2003. Els recordo ara, quasi fil per randa, l’explicació dels fets i de la seva cronologia més immediata en la versió que em confirmen els tècnics, tècnics del Departament, i el geòleg que el Departament de Política Territorial ha tingut assignat de forma constant a l’atenció de les queixes de les persones i al seguiment de l’evolució de l’obra. PLE DEL PARLAMENT Va haver-hi, efectivament, moviments; es van detectar moviments. I com que es van detectar moviments, es va decidir reforçar el túnel principal amb encavallades i contravolta de formigó i reforç de gunita, segons les zones i els moviments. El 3 de febrer, vostès ho recorden, després m’hi tornaré a referir, es va produir un segon enfonsament de dimensions més reduïdes sota la casa que s’havia hagut d’enderrocar. Aquest forat també s’omple de formigó. Hi ha una valoració molt de matís en la versió que vaig donar en la meva anterior compareixença i la d’avui. Aquell dia vaig dir –el 9 de febrer– que el trencament de la falla, de la base de la falla s’havia produït en iniciar-se els treballs coneguts com a destrossa. Però l’esfondrament es produeix no exactament en la fase anomenada de destrossa, sinó en un punt on, en el túnel de la cua de maniobres, s’havia avançat a secció compleSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 5 ta, i només faltava la formació d’una solera que la direcció d’obres considerava necessària per estabilitzar les convergències. El mètode austríac estableix dues maneres d’avançar: mitja volta fins al final i retorn de la contravolta per baix, en fase de destrossa, o avanç a secció completa. Si hagués estat destrossa pura en el punt de l’esfondrament, hauríem parlat d’un rebaix d’uns quants metres. No és destrossa pura, és simplement un rebaix de no més de setanta centímetres per formar la solera que la direcció d’obres havia demanat per estabilitzar les mesures de convergència. Tornarem després sobre les causes més immediates de l’esfondrament i les possibles explicacions, més endavant. Ara voldria només fixar l’atenció i posar tot l’èmfasi en un fet. La nit del 25 de gener el conseller en cap, l’alcalde de Barcelona i jo mateix vam entrar al punt de la cua de maniobra on s’havia format una campana o xemeneia, fins quasi sota la campana. En aquell moment –en aquell moment– els tècnics, la direcció d’obra, l’empresa de control geològic, l’UTE que tenia l’adjudicació de les obres, tots –tots– van coincidir a considerar que el que acabava de passar era un fenomen controlable i que no revestia un perill especial: no haurien posat en perill ni les seves vides ni les dels treballadors que hi treballaven ni tampoc la del conseller en cap, la de l’alcalde de Barcelona o la meva mateixa. No ens transmetien cap motiu d’alarma, ni per als treballadors que hi havia al túnel, hi insisteixo, ni per a nosaltres mateixos; ni, per descomptat, en aquell primer moment, per als veïns de l’entorn, excepte una sola casa. No és un fet irrellevant. Perquè vull dir que en les reunions de treball i seguiment de l’obra, dels dies i de les setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament, si bé apareixen –apareixen– qüestions sobre mesures, materials i forma d’orientar els treballs, no es produeix en cap moment cap advertiment formal a GISA, ni a ningú, sobre la percepció de perill greu. En cap de les setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament es produeix cap avís formal ni a GISA, ni al Departament, naturalment, més enllà de l’assistència a les reunions de seguiment de les obres d’un tècnic de GISA que n’era el director d’obra per compte d’aquesta empresa pública. GISA assistia a les reunions, a la majoria de les reunions, en la seva condició de supervisora, com ho feia també en condició d’observador i de futur usuari algun tècnic de l’Ajuntament de Barcelona. En condició d’observador. La representació de la propietat, la propietat pública, l’empresa pública, el Govern, l’Administració, l’ostentava, naturalment –després veurem per què–, la direcció d’obra, que des de l’inici mateix de les obres estableix una dinàmica de seguiment i de decisions sobre la marxa però que no arriba a concretar mai en aquests dies en un advertiment seriós de perill o inestabilitat. Mai prou, com a mínim per ordenar la paralització de les obres o per advertir formalment d’incompliment d’alguna de les parts. L’obra comença a finals del 2002. L’esfondrament és de primers del 2005. Les reunions són quinzenals, de les reunions se n’aixeca acta. Del que passa entre reuSESSIÓ NÚM. 45.1 nió i reunió no en queda constància, però d’una reunió a l’altra es prenen prou decisions com perquè, si el tema apuntat en una no és reiterat en la següent, hagi deixat de ser un problema. En el seguiment quinzenal hi ha problemes de gestió de l’obra des del principi mateix? Com en totes les obres segurament, és clar que n’hi ha. Es van resolent? Es van resolent. Però, hi insisteixo, no hi ha –no hi ha– ni el dia de l’esfondrament ni cap dia en les setmanes anteriors cap advertiment formal de perill immediat. Fossin quines fossin les mesures que es prenien, les discussions que hi hagués, els retrets sobre gruixos o els problemes de determinades mesures. El fet és que no hi ha en cap moment res que apunti cap a la percepció de la previsibilitat del que finalment va passar. Deixo apuntada aquí una línia que reprendrem més endavant amb més detall. Tornarem sobre això. Ara, però, deixin-me relatar i exposar detalladament la reacció de les administracions i dels responsables de GISA i de la direcció d’obres i de l’UTE constructora davant del desencadenament dels fets. Els parlaré, primer, de l’operatiu d’atenció a les persones i, posteriorment, de l’operatiu en relació amb les obres. Diran, potser, vostès, que el que ara els explicaré és prou conegut. Ha estat difós. S’ha explicat a bastament. Hi ha informacions diàries, hi ha notes, hi ha sessions informatives, sens dubte. Però si alguna cosa ha estat posada en qüestió amb un èmfasi, amb una reiteració, amb una contumàcia poc fonamentada és el suposat fracàs de l’operatiu o la manca de capacitat de reacció davant dels fets. Com ja vaig tenir ocasió d’exposar el dia 9 de febrer en la meva compareixença i com he anat explicant aquestes darreres setmanes, a partir de l’inici de la crisi les nostres prioritats, les del Govern de Catalunya i les de l’Ajuntament de Barcelona, prioritats compartides sempre, en relació amb l’atenció a les persones van ser en tot moment, minut a minut, les següents. Primer. Garantir la màxima seguretat dels ciutadans del Carmel. Evitar danys. Evitar víctimes. Deixin-m’ho dir cruament. (Pausa.) Que no quedi per nosaltres i que no resulti que haguem de lamentar ferits o víctimes mortals. Cal dir-ho. Per què un operatiu un tan ampli?, per què un perímetre de seguretat tan ampli? Per què aquell pas enrere, dos dies després? Per seguretat absoluta, per una seguretat de màxims. En algun cas, potser fins i tot no calia, però en això, el senyor Xavier Casas i jo, i tothom que hi va intervenir –i ho explicaré– vam tenir molt clar en l’operatiu diari que garantir la màxima seguretat dels ciutadans del Carmel, dels treballadors de les obres del túnel, dels membres dels cossos i forces de seguretat i de tot el personal que l’Ajuntament de Barcelona, primer, i el Govern de la Generalitat, després, van posar a disposició de l’operatiu, havíem de treballar amb plenes garanties. Segon, atendre amb la més absoluta sensibilitat les necessitats immediates i quotidianes, de tot ordre, que tinguessin les 1.057 persones desallotjades. Era el seu dret, és el seu dret. No és perquè sí, és un compromís d’arrel i de valor, de radicalitat democràtica amb els drets de les persones, la vida, les seves necessitats quoPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 6 tidianes. Quan, quan he començat he dit: «Fa fred, plou, és un dia inhòspit, en algun lloc de Catalunya neva...», he volgut dir que la vida d’hotel un dia, que la vida d’hotel dos dies, que la vida d’hotel unes vacances, pot ser molt divertida... Però que la vida d’hotel, compaginada amb la vida quotidiana de pares, fills i néts, tant li fa la qualitat de l’hotel, és incòmoda, és una situació no desitjable i, per tant, ha de quedar clar que el Govern i l’Ajuntament havien de posar a disposició de les 1.057 persones desplaçades de casa seva tot i més –tot i més– del que tinguessin a disposició, quasi una persona per desallotjat, per atendre les seves necessitats. Haurem fallat en alguna cosa? No haurem arribat a tot arreu? Hauran quedat detalls penjats? Hi haurà gent que tingui legítims motius de queixa? Sí, però no haurà quedat..., per tenir clar i per deixar clar que amb sensibilitat per a aquestes qüestions tan elementals de la vida quotidiana, el Govern i l’Ajuntament hi posaven tot de la seva part. Tercer, 1.057 persones fora de casa era un munt de persones que havien deixat les seves cases desemparades. Calia vetllar també –calia vetllar també– i cal encara per la protecció dels béns i de les activitats i per garantir l’estat i el valor dels béns privats i públics afectats pel desallotjament. I no parlo només de la seguretat física o material, sinó també de la plena –de la més absoluta, de la més radical– seguretat jurídica. I, finalment, tenint en compte els tres punts anteriors, oferir la màxima informació possible als ciutadans, directament o a través de tots els mitjans i vehicles de comunicació amb la ciutadania. Així mateix, el Govern i l’Ajuntament de Barcelona, amb els més de 915 professionals que hi estan implicats, segueixen treballant amb diligència i rigor per fer efectiu, gradual, tant com sigui possible, lliure, el retorn de les persones desallotjades a les seves llars al més aviat possible, i garantir, hi insisteixo, per damunt de tot, la seva seguretat. Des del mateix dia 27 de gener –i hi insisteixo, gràcies a la col·laboració extraordinària de l’Ajuntament de Barcelona–, 632 persones van quedar allotjades en hotels, 3 en residències assistides i 2 al Centre Municipal de Can Planes, mentre que la resta van preferir allotjar-se en habitatges de familiars o d’amics. Així mateix, es va elaborar un primer registre dels ciutadans afectats, es van activar els serveis d’atenció oportuns, amb tècnics especialitzats per part de les administracions públiques i d’organitzacions de voluntaris, i es va crear una comissió mixta de coordinació entre l’Ajuntament i la Generalitat, que des d’aleshores i fins al dia d’avui, sense cap interrupció, s’ha reunit una o dues vegades cada dia per avaluar en cada moment la situació, d’acord amb els objectius, aquells quatre objectius que acabo de definir anteriorment. Diumenge, 30 de gener, es varen establir punts d’informació a tots els hotels, que han comptat amb la presència d’un tècnic del Departament de Política Territorial, d’un tècnic del Departament de Medi Ambient i Habitatge, un tècnic del Departament de Benestar i Família i de la majoria de tinents d’alcalde i regidors i regidoPLE DEL PARLAMENT res, així com nombrosos tècnics de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aleshores s’ha mantingut un punt d’informació a cada hotel on resideixen, de forma provisional, els afectats. Els dies 28, 29 i 30 de gener es van celebrar reunions informatives diàries a Boca Nord. Del dia 31 de gener al 6 de febrer, diàriament a les vuit del vespre i, a partir del dia 7, els dimarts i els dijous. També es van establir punts d’atenció d’informació al Casal de Gent Gran del carrer Tolrà, a partir del dilluns dia 31; a l’oficina del Departament de Benestar i Família, situada a la plaça Pastrana; a més de l’existent a l’Espai Jove Boca Nord, del carrer dels Agudells. En total s’han realitzat 9.822 atencions personals als veïns afectats a tots aquests punts d’informació i atenció, i 5.733 atencions telefòniques, a dia d’ahir, en l’Espai de Boca Nord. La situació generada pel nou esvoranc del dia 3 ens va mostrar la impossibilitat de resoldre la situació amb la rapidesa que hauríem desitjat. Per aquest motiu, sense alterar els objectius inicials, vam replantejar el dispositiu. Amb la prioritat absoluta d’atendre i informar les persones afectades i de coordinar millor totes les actuacions, es va decidir crear tres subcomissions per fer un seguiment diari, puntual i més efectiu de tot el procés. Una comissió d’habitatge, coordinada pel conseller Salvador Milà i el regidor Eugeni Forradelles, amb la inestimable col·laboració del secretari del Departament de Medi Ambient d’Habitatge –secretari d’Habitatge–, el senyor Ricard Fernández. Una comissió d’atenció a les persones, coordinada per la consellera Anna Simó i el regidor Ferran Mascarell, i amb la col·laboració directa i permanent del secretari general del Departament. I una comissió de seguiment de les obres, coordinada pel tinent d’alcalde senyor Xavier Casas i per mi mateix. Així mateix, s’ha continuat mantenint el dispositiu de seguretat activat des del principi, coordinat per la consellera Montserrat Tura i el regidor Jordi Hereu, que ha comptat amb la participació de Joan Delort, secretari de Seguretat. I, per la seva part, l’Ajuntament de Barcelona ha constituït una unitat executiva especial per al barri del Carmel, amb l’objectiu de prestar serveis vinculats a l’atenció social de les persones, el suport logístic, la seguretat i la informació als veïns i les veïnes. Des del primer dia –des del primer dia–, el conseller en cap ha exercit la coordinació d’aquestes tres subcomissions del dispositiu d’atenció a les persones, així com la coordinació de la participació de les altres conselleries, i ha fet un seguiment absolutament exhaustiu de l’evolució dels esdeveniments. És justament aquest seguiment el que ens ha permès anar millorant progressivament els dispositius establerts d’atenció i suport mèdic, econòmic, tècnic, jurídic, a les persones afectades pels desallotjaments –que explicaré a continuació– i vetllar per la protecció dels béns públics i privats de la zona, sense que s’hagi produït cap incidència destacable al respecte... A partir del dia 31 de gener –i més enllà de les quatre subcomissions, he esmentat ja altres tres conselleries directament implicades en l’operatiu: Justícia, Educació, Salut–, a partir del dia 31 de gener es va articular SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 7 un operatiu per assegurar les activitats lectives dels infants de les dues escoles afectades pel desallotjament, i es van habilitar espais provisionals on els infants han pogut continuar les classes amb normalitat, s’ha establert un servei de trasllat i recollida dels alumnes a cada centre i s’assumeixen les despeses del servei de menjador escolar, quan han calgut. Aquest operatiu ha permès que tot i el lògic trasbals inicial de l’activitat escolar, l’assistència a les classes des de fa dies estigui completament normalitzada i la tasca docent es pugui dur a terme en bones condicions. Així mateix, el dia 7 de febrer vam situar l’Oficina d’Orientació Jurídica a l’oficina del Casal de Gent Gran del carrer Tolrà. En aquesta Oficina, el Col·legi d’Advocats ofereix un servei gratuït d’assistència i orientació jurídica a les persones afectades que ho sol·licitin, el cost del qual és assumit pel Departament de Justícia, i fins al dimarts 22 de febrer s’hi havien atès 241 consultes. A partir del dilluns 14 de febrer es va establir un nou servei d’autobús entre el Carmel i els hotels, que ha funcionat amb regularitat horària, afegit al que ja existia al matí i al servei que, com ja he explicat, el Departament d’Educació ofereix per al transport escolar dels infants. A més, el Govern de la Generalitat, de comú acord amb l’Ajuntament de Barcelona, va acordar amb les empreses subministradores de serveis Aigües de Barcelona, Gas Natural, Endesa, Telefónica i d’altres operadors, la paralització de l’emissió dels rebuts dels veïns desallotjats. Així mateix, se’ls ajornà el cobrament de tributs i preus públics municipals, vinculats als habitatges, pàrquings i locals de la zona afectada, i s’està estudiant quines són les fórmules més adequades per trobar una solució a l’ajornament del pagament d’hipoteques que han demanat o que tenen actives alguns veïns. Des del dia 9, des del dia de la compareixença, hem avançat més en el treball, en l’atenció a les persones. A aquest efecte, hem treballat amb el conjunt dels desallotjats en tres grups: els veïns que vivien en els blocs que han caigut o que han de ser enderrocats, trenta-un habitatges –dotze ja enderrocats, dinou pendents d’enderroc–; els veïns que podran tornar properament i esglaonadament a casa seva, i els treballadors i els titulars dels comerços i de les activitats econòmiques de la zona afectada. Primer, les persones que s’han quedat sense casa. El nostre compromís amb els veïns que han perdut casa seva és que tindran un habitatge alternatiu amb les mateixes prestacions d’ús i règim de tinença en el menor termini possible. Per tal d’atendre els veïns que s’han quedat sense casa, trenta-tres famílies que agrupen noranta-dues persones, s’ha obert una oficina d’atenció per al reallotjament a Adigsa, formada per dos professionals de l’Ajuntament i dos de la Generalitat, on se’ls ha atès de forma personalitzada i se’ls ha informat de les diferents possibilitats de reallotjament que tenen. Pel que respecta al reallotjament, se’ls ofereixen dues alternatives. Primera, mentre duri el procés d’assignació o construcció d’un nou habitatge definitiu –assignaSESSIÓ NÚM. 45.1 ció, si ja estigués fet, que n’hi han, o construcció del nou habitatge definitiu, que n’hi ha també en tracte, com a sòl i sostre construïble per poder aportar aquests habitatges alternatius a la gent que ha perdut casa seva– es reallotjarà aquestes famílies en pisos pont, com els de les promocions del carrer Llobregós, a Horta i Guinardó, i del carrer Garcilaso, completament equipats. I en el cas que alguna família prefereixi adquirir directament l’equipament bàsic de la llar, se li oferirà un import econòmic global equivalent a 9.000 euros. Així mateix, l’Administració aportarà una quantitat de 200 euros mensuals per fer front a les despeses ordinàries de serveis bàsics i, en funció del cas de cada família, s’estudiarà la possibilitat d’oferir places d’aparcament en el mateix edifici del reallotjament. Segon. En el cas que els afectats d’enderrocament no optin per accedir als habitatges de reallotjament perquè prefereixin resoldre directament el seu allotjament, bé a casa de familiars o mitjançant altres alternatives al seu càrrec, se’ls oferirà una compensació econòmica mensual de 700 euros i 200 euros més per cobrir els consums bàsics que la família pugui tenir. Si s’escau, també s’oferirà l’aval per al lloguer, sense límit. A aquests veïns se’ls pagaran, com correspon, les dietes de 15 euros per parella, 10 euros per adult i 5 per menor de setze anys. Així mateix, mentre no es produeixi el reallotjament, l’ajut per persones, dietes que l’Ajuntament havia avançat des del dia 31 de gener, a partir del 13 de febrer s’ha fet i s’està fent efectiu per part del Govern de la Generalitat, d’acord amb el Decret aprovat el dia 8 del mateix mes, amb uns percentatges avui de pagament ja molt elevats, si bé encara no totalment complets. L’objectiu d’aquests ajuts és compensar, amb caràcter d’urgència, les despeses corrents a compte de la indemnització final als residents dels habitatges perjudicats, amb períodes quinzenals. Les quantitats de l’ajut en concepte de dietes, per dia i persona, varien en funció de l’estructura familiar, de l’edat de les persones i del tipus d’allotjament en què es trobin. Així mateix, la Generalitat ofereix a aquestes persones bestretes a compte de les indemnitzacions futures. Per la seva banda, l’Estat farà efectiu un ajut d’11.500 euros a cada unitat familiar que hagi perdut totalment el seu habitatge i els seus béns familiars, personals i domèstics, i obre, a més, la possibilitat d’una línia de crèdit subvencionada amb l’Institut de Crèdit Oficial. Segon grup. Els veïns i veïnes que tinguin algun desperfecte en els seus habitatges tenen el nostre compromís que, a més de garantir al màxim la seva seguretat, la Generalitat es fa responsable que es reparin satisfactòriament tots aquests desperfectes, pis per pis, abans no retornin a les seves cases. La Generalitat i l’Ajuntament han posat a disposició de l’associació de veïns, i de tots els col·lectius de veïns i del conjunt de persones afectades, quatre certificats de seguretat sobre l’estat del subsòl de l’àrea que va ser desallotjada el dia 27 de gener. Un certificat amb la demanda de l’aixecament de l’ordre preventiva de desallotjament, dictada el dia 27 de gener a instàncies de la direcció d’obres. Certificat que signen els senyors Javier Gete Alonso, de TecCuatro; el senyor Benjamín Celada, de Geocontrol, i el PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 8 senyor José Antonio Rubín, d’UTE constructora de la línia 5. Segon, un certificat sobre les mesures d’anivellament en superfície, preses pel Servei Geològic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, signat pel senyor Antoni Roca. Tercer, un informe sobre l’estat actual dels moviments apreciats en el sòl i el subsòl de l’àrea afectada, emès per l’empresa Eurogeotecnica, signat pel seu director gerent, el senyor Carles López. I finalment, un informe sobre l’estat actual de la zona afectada pel despreniment a la cua de maniobres, emès pels tècnics que han assessorat, a proposta dels diferents agents intervinents, les tasques de consolidació del túnel, i que són els professors Eduardo Alonso i José Manuel Serrano i el senyor Xavier Borràs. A partir d’aquest certificat s’ha identificat una àrea on no s’han produït moviments significatius que es considera estabilitzada i on, per tant, ja s’està en condicions d’iniciar les inspeccions corresponents per tal de verificar l’estat dels habitatges que s’hi troben i fer efectiu el retorn dels veïns. Fins allà on sigui visible la zona verda (l’orador mostra uns gràfics, els quals es reprodueixen en l’annex)..., la zona verda és la zona en què, un cop reunits els quatre certificats que he esmentat, més els certificats del Col·legi d’Arquitectes i el Col·legi d’Aparelladors, i els pèrits que han de certificar l’estat del pis, pis a pis, i del conjunt de l’edifici, després d’una visita, acompanyats d’un bomber i un mosso d’esquadra, que visaran aquesta inspecció..., podran tornar a casa seva. Tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada; no al ritme que voldríem, però tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada. (Vegeu el gràfic 1 de l’annex.) I la zona groga, la que està al voltant de la zona de l’esfondrament, la de la cruïlla Conca de Tremp, Sigüenza i passatge Calafell, on s’estan efectuant treballs de consolidació, pilotatge i injecció, i on s’hauran de fer treballs d’enderrocament, els mateixos tècnics que certifiquen que es pot aixecar l’acta d’ordre de desallotjament diuen que no tornaran a firmar la possibilitat del reallotjament fins que, en l’àmbit de la zona groga, no s’hagin acabat aquests treballs. El procés, doncs, està ben definit, està acordat amb l’associació de veïns. Aquest procés s’ha iniciat i –és natural– en el seu inici s’ha produït un cert recel, encara. Aquest serà, a partir d’ara, el repte dels responsables tècnics i polítics: retornar aquesta confiança i efectuar amb diligència les reparacions, i , si cal, esperar fins a la demolició dels immobles identificats, i fins a la finalització de les operacions de micropilotatge d’alguns dels edificis més pròxims a la zona de l’esvoranc, és a dir, la zona que he denominat com a zona groga. L’únic que els puc dir és que serà un esperó més per fer la feina ben feta i en el mínim temps possible. En qualsevol cas, les famílies ocupants d’aquests edificis, i que es trobin acollides en instal·lacions hoteleres o en allotjaments alternatius, tenen dret a les mateixes dietes que he explicat en el cas de les persones ocupants d’edificis afectats que està previst enderrocar. Tercer, els titulars de les explotacions econòmiques de la zona desallotjada. Finalment, les persones titulars, jurídiques o individuals, d’explotacions econòmiques que es duien a terme en els immobles afectats rebran PLE DEL PARLAMENT una bestreta en concepte de danys emergents i lucre cessant a compte de les futures indemnitzacions; activitats econòmiques tancades i activitats econòmiques obertes, l’activitat econòmica de les quals el calaix s’hagi vist afectat per una disminució del seu rendiment. Els titulars d’una activitat econòmica amb seu en un edifici afectat que figurin en el cens elaborat per l’Administració podran rebre 1.500 euros per treballador i mes, incloent el propietari, i deu euros per cada metre quadrat del local o establiment on es desenvolupi l’activitat, en concepte de lloguer més despeses generals per cada metre quadrat de local. El pagament es farà efectiu per local. Així mateix, es farà efectiu un ajut estatal de deu mil euros a cada titular de negoci situat en els edificis enderrocats, i aquestes persones tindran dret a una línia estatal de crèdit subvencionada amb l’ICO. El reconeixement d’uns drets, la resposta a unes necessitats, les mesures per a l’allotjament, la manutenció, les dietes i la compensació pels danys. A hores d’ara, el Departament d’Economia i Finances ha fet efectiu ja més de 700.000 euros en concepte de dietes i bestretes als veïns i comerciants afectats, a dia d’avui, a quaranta-quatre, dels quaranta-cinc comerços directament afectats i a una part molt important del cens dels veïns amb dret a bestreta, i que l’han acceptada, amb el benentès que ni el cens recull tots els desallotjats, ni tota la gent que figura en el cens ha volgut cobrar aquestes bestretes. Però l’oferiment es manté, i queda clar que tot és a punt per mantenir aquest operatiu fins on calgui i, mentre calgui, fins a l’últim moment, l’últim dia de l’última persona que no hagi tornat a casa seva o a la seva activitat econòmica. Per concloure aquest apartat voldria reiterar que, més enllà d’aquestes actuacions, que són d’emergència, ens proposem una nova fase de millora i remodelació del barri del Carmel, que es va iniciar amb la demanda de declaració com a àrea de rehabilitació integral del barri del Carmel per part del Govern de la Generalitat a petició de l’Ajuntament de Barcelona. Segon, l’actuació i l’operatiu en la zona d’obres. Entro ara a detallar –a detallar-les– quines han estat les actuacions pel que fa a la consolidació de l’obra. Primer, pel que fa a la part tapada de la cua de maniobra, que va ser objecte de formigonat. Com vostès saben, després del segon esfondrament que es va produir el dia 3 de febrer, es va decidir, amb l’assistència d’experts independents, procedir al rebliment de la part inaccessible del túnel de maniobra amb formigó. La decisió, molt sospesada, es va prendre davant de les incògnites sobre l’estat del túnel i el temps que hauria estat necessari per accedir-hi i comprovar-ne l’estat. Es produeix la xemeneia, queda un tros de túnel tapat, els tècnics no ens saben dir què pot haver passat allà dins i ens diuen que trigaran tres setmanes llargues a poder-hi entrar, de forma prou efectiva com per mesurar què hi està passant i com per actuar-hi si es detectava que hi estava passant alguna cosa greu. Per tant, davant de l’eventualitat d’una zona fosca, desconeguda, de moviments no mesurables, la decisió va SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 9 ser immediata, radical, contundent: costi el que costi, prescindim d’aquest túnel de maniobres, anul·lem-lo, reconstruïm la natura, reomplim el túnel, assegurem el terreny, fem que parin els moviments que es detecten en superfície i creem les condicions objectives de seguretat perquè la gent pugui tornar a casa seva. Les senyores i els senyors diputats tenen el detall i els plànols, dia a dia, de com ha estat aquest operatiu, i com s’han fet, i per quins punts, els treballs d’injecció. Aquests treballs van començar el dia 8 de febrer i van concloure’s el dia 16 de febrer. Als vuit punts d’injecció s’hi han injectat 14.573 metres cúbics de formigó d’una capacitat teòrica calculada de 16.000 metres cúbics. La diferència de volum seria atribuïble als materials acumulats en l’enderrocament i a les terres aportades en un primer moment per reforçar el túnel. En aquell moment, 16 de febrer, la seguretat ja era total pel que feia a l’estabilitat del túnel. Per tant, només restava anar buscant els possibles buits que haurien quedat i acabar-los d’omplir a través de perforacions més primes i més precises. Poden haver quedat bombolles, petits forats no reomplerts? Els tècnics diuen que sí. Greus? No. Amb perill per a l’estabilitat? No. Que caldrà anar detectant i reomplint? Sí. Però, de cinc punxades addicionals que s’han fet, quatre han tocat formigó i només una ha admès 5 metres cúbics de lletada de formigó. Per tant, tot dóna a entendre que l’operació de reblert amb formigó de la part no visible de la cua del túnel de maniobres està completament assegurada i ja no ens pot donar cap tipus de sorpresa. Segon, a la part visitable de la cua de maniobres les actuacions de reforç han consistit a fer 25 metres de solera, un embigat de reforç i posar 50 centímetres de gunita a tot el túnel. Finalment, pel que fa al reforç de l’estació i del túnel principal, s’ha procedit al seu total reforç i consolidació. Aquest reforç ha consistit a posar totes les encavallades, seguint dos trams: en el tram que va des de la cruïlla de connexió amb la cua del Carmel, en direcció a Teixonera, s’han posat 67 encavallades, cobrint 81 metres de túnel. I en el tram que va des de la cruïlla de la connexió de la cua de maniobres en direcció a Horta, s’han posat 15 encavallades, que cobreixen uns 18 metres, i en queden per posar uns 8 per fora de l’estació. S’ha reforçat l’estació amb 60 metres de solera d’uns 130 del total que mesura la part no formigonada. I en el túnel de línia, el túnel principal, des de l’estació del Carmel en direcció a Teixonera, s’han col·locat 16 encavallades, que cobreixen tot el tram excavat fins al punt on es va produir una altra xemeneia. No és gratuït tot això que estic explicant. No és per prolixitat, no és per cansar-los, no és per avorrir-los, és... –i és avorrit i és cansat, ho entenc–, però ha de quedar clar que en un mes, en les dues estacions, a tres torns, grups de treballadors, vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, han estat treballant més enllà del que els tècnics recomanaven i consideraven raonable, simplement perquè el Govern de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona volien tota, tota, tota i més seguretat. I en SESSIÓ NÚM. 45.1 això han consistit, dia a dia –dia a dia–, matí i tarda, les sessions maratonianes amb les empreses de direcció d’obres i l’empresa que fa les obres de la línia 5 i amb el conjunt dels responsables tècnics de GISA. S’han de posar encavallades? El mètode diu que no. Hi ha hagut convergències? Sí. Doncs, digui el que digui el mètode, posin encavallades. Després parlarem del mètode, i de qui i quan defineix el mètode; però, digués el que digués el mètode, en un punt delicat, complex, sensible, perillós, objectivament perillós perquè havia caigut, la seguretat era una norma bàsica per damunt dels criteris de seguretat que la mateixa norma estableix. I si la norma diu «fins aquí ja n’hi ha prou», i complint la norma es va enfonsar, canviem la norma o incomplim la norma. I aquest va ser el criteri: forçar fins a les últimes conseqüències per assegurar la totalitat dels espais dels dos túnels de la zona del Carmel, anticipant obra que potser s’hauria hagut de fer d’aquí a sis mesos, vuit mesos o un any, forçant el ritme, assegurant les coses, donant garanties, ensenyant-ho tant com sigui possible. Pel que fa a les actuacions en superfície, explicar –és també conegut– que s’han fet una trentena d’injeccions perimetrals al passatge Calafell, Sigüenza i Conca de Tremp en la cruïlla de l’enfonsament per assegurar el terreny i fer disminuir progressivament els moviments d’enfonsament que es produïen, i que s’estan produint, també, injeccions en el tap de formigó per treure l’esponjositat, la porositat del reblert del fons. Mentre el fons sigui més flonjo que la massa de formigó injectada es va produint un moviment d’assentament. Foradant la massa de formigó per quaranta punts diferents, dels quals se’n porten deu o dotze en aquests moments, s’injecta formigó a tota la base de l’enorme pilar que forma l’esfondrament fins a la base mateixa del túnel. Consolidada la part més porosa de baix de tot, deixarà de moure’s el terreny, que ara es mou, de l’ordre, en aquell punt, d’1 mil·límetre al dia. Però aquesta és una qüestió que cal tenir en compte, que convé explicar i que és important que se sàpiga perquè quedi clar que aquesta és una manera d’actuar que vol abordar totes les eventualitats per tal de, abans que no prossegueixin les obres de la línia 5, tenir totalment assegurat tot l’entorn de l’estació del Carmel i permetre el progressiu retorn de les famílies a casa seva. I per això també, i amb l’assessorament dels professors Ramon Buxadé i Vicente Alegre, s’han identificat dotze cases més una en construcció –dotze cases més una en construcció– que caldrà recalçar. Diu el professor Buxadé: «Amb micropilotatge, travessant les argiles, injectant formigó fins a la roca, aquestes cases tindran ara millors fonaments que no tenien.» Si al Carmel en algun moment el procés de construcció s’havia fet sobre reblerts de rieres i runes acumulades, ara, en aquestes dotze cases en les quals s’han detectat moviments estructurals, el micropilotatge haurà assegurat fonaments per a tota la vida. En aquestes cases, en aquestes dotze cases, primer es consolidaran els fonaments, després es consolidarà l’estructura, després s’haurà de restaurar allò que s’ha fet malbé de la planta baixa de la casa per poder fer el pilotatge i, finalment, es procedirà a la rehabilitació del conjunt dels edificis afectats. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 10 Al llarg de tot el procés s’han fet mesures des de diferents àmbits, l’Institut Cartogràfic, Eurogeotecnica, l’UTE constructora, per tal d’anar definint amb extensòmetres, amb el mètode Cyclops i amb mesures de superfície, què estava passant en tot l’entorn de la zona sinistrada. I avui podem dir que, excepte el moviment que es produeix en l’entorn immediat del forat produït per l’esfondrament del primer dia, tot es manté estable i no hi ha cap nou moviment. És a partir d’aquest moment quan diem: ja hi ha les condicions perquè la gent pugui començar a tornar a casa seva. Tots menys aquells de la zona groga que, o bé perquè són els habitants de les dotze cases a recalçar o bé perquè estan en la zona en què les màquines que hauran de recalçar els produiran molèsties, no és recomanable que tornin. Podem, doncs, fer a dia d’avui un balanç de situació: on som? On som avui, després d’un mes d’informacions contradictòries, de rumors, de temors imparables i de dubtes raonables? De tot el que s’ha dit, ara on som? Fins on hem arribat en el laboriós i complex procés de neutralització de la crisi? Avui encara només podem fer un balanç provisional, un estat de la qüestió amb molts aspectes oberts; el que sí que podem afirmar, però, és que allò que comportava més risc, una part del túnel de maniobra a què no es podia accedir, ha estat resolt d’una forma satisfactòria. I el balanç ara és el següent: hi ha 33 famílies que han perdut casa seva; 92 persones que s’han quedat sense el seu habitatge. Ja he dit com el recuperaran i trigaran o dos anys a tenir-ne un de nou, o en trobaran de seguida un de nou que els podrem oferir, o tindran un pis pont fins que tinguin el pis nou que haguem acordat. Segon, hi ha 13 edificis, un dels quals és obra nova, que han quedat afectats en graus diversos i que són ara objecte de treballs de refonamentació i recalçament, com els deia, amb actuacions de micropilotatge que fa l’empresa Rodio i que no fa l’UTE, que s’ocupa únicament i exclusivament dels treballs en la línia 5 del metro. En aquests edificis hi ha 92 persones que podran anar tornant a les seves cases un cop acabats els treballs de reforç i les obres dels interiors dels pisos per reparar els danys que s’hagin originat i que, en part, ja es reparen. mitgera, en la crugia, que uneix aquesta casa amb la del costat per tal d’assegurar que no hi ha un enderrocament traumàtic, sinó que es fa amb la delicadesa suficient com perquè només caigui la que ha de caure i totes les altres es puguin assegurar plenament. La resta, més de vuit-centes persones, poden tornar a casa seva progressivament i gradualment després de les certificacions que els he explicat. Si volen, i quan es pugui, després de les inspeccions, si una família va a casa seva i en el punt en què la troba diu: «Està com estava, només hi ha la pols d’un mes», i té tots els certificats, pot tornar avui mateix. Si, fruit de la inspecció, hi troba una esquerda, acordarem com vol el veí que s’arregli l’esquerda. Ho vol fer ell? La hi pagarem. Vol que ens en fem càrrec nosaltres? La hi repararem. I un cop reparat el dany, tornarà a casa seva, de manera que de les vuit-centes persones que ja avui podrien tornar a casa seva n’hi ha, sens dubte, que ho podrien fer sense cap altra condició i n’hi ha moltes d’altres que necessitaran una intervenció que resolgui aquells danys que s’hagin pogut produir, alguns dels quals potser no seran ni tan solament atribuïbles a l’accident del Carmel. Però és igual: el Govern ha decidit que vol que el procés de retorn gradual de la gent a casa seva sigui amb plenes garanties i d’una forma que es vagi fent de mica en mica, tant com vulgui la gent, al ritme que vulgui la gent, sense forçar per res aquest ritme. Tenim massa viu el record del 3 de febrer. Per tant, no volem –no volem– tornar a repetir la mateixa operació, sinó que volem fer-ho de tal manera que a poc a poc –a poc a poc– les coses es vagin resolent. És brut, aquest treball, fa fang, fa pols, avui deu ser un desastre l’entorn de les refonamentacions, sens dubte, totes les obres provoquen molèsties, però quan s’acabin els treballs de refonamentació puc assegurar-los que tothom podrà tornar a casa seva, excepte aquestes trenta-tres famílies que hauran de triar una altra casa. Anem ara a alguns dels aspectes que es desprenen un cop fet el balanç de situació, ho repeteixo: quantes cases s’hauran hagut d’enderrocar, quantes cases s’han hagut de desallotjar, quantes estan ja en condicions que la gent hi torni de seguida que vulgui i pugui, quantes trigaran unes setmanes o uns mesos. Establertes les xifres, anem ràpidament a algun dels resultats de l’expedient informatiu i de l’evolució dels fets. Els estalvio la part més administrativa d’aquest expedient informatiu, perquè vull suposar que totes les senyores i els senyors diputats saben quines són les funcions, les facultats i les responsabilitats de les parts actuants en la gestió d’una obra pública com aquesta. Però no serà un detall menor recordar aquestes funcions, les del Govern de la Generalitat, les del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, les de les direccions generals del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i les de GISA. Sí vull dir, però, perquè és un matís important, que mentre que a la resta dels departaments del Govern de la Generalitat són aquests departaments, cadascun, els que es relacionen amb GISA, consten en el seu Pla economicofinancer i figuren com a departament actuant en els encàrrecs del Govern a GISA, en l’àmbit de Política Territorial i Obres Públiques són les direccions generals, Carreteres, Ports i Transports, i abans Arquitectura i Habitatge, i ara Arquitectura i Paisatge, les que figuren com a titulars de les obres encarregades i com a responsables del seu finançament, i així ho reflecteixen també en els seus respectius pressupostos. Queda pendent una casa per enderrocar, que s’enderrocarà previsiblement a finals de la setmana que ve i que no s’enderrocarà fins que no s’hagi fet un tall en la En conclusió, tot i que la Direcció General de Ports i Transports no té cap responsabilitat específica, cap, sobre el control i la direcció de les obres de la seva Algú ha dit –algú ha dit– que els treballs que proposa el professor Ramon Buxadé són un nyap, i ho ha dit visitant casa seva, i amb raó diu: «Jo tinc al costat de la persiana un forat per on ara em passa la mà.» I diu: «Jo en aquesta casa no hi vull tornar.» I, de moment, té raó. Només no té raó en una cosa: com que no hi tornarà fins que no estigui tot fet, quan hi torni tornarà a una casa més sòlida i més nova, i trigarà un mes, o dos, o tres, o, com a molt, quatre, però quan hi torni tornarà a una casa més sòlida i més nova que quan en van sortir. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 11 competència encarregades pel Govern a GISA, en principi, hauria d’estar informada de la seva evolució i té facultats per donar instruccions a GISA si creu que s’ha de rectificar alguna cosa. Amb relació a GISA, els estalvio també el que són les seves funcions, tot i que també hi haurem d’anar a l’hora d’establir qui exerceix el control i com i qui fa la direcció d’obres i com, perquè hem d’establir les responsabilitats de l’Administració, per un costat, les del projectista, per un altre, que es fa responsable dels prejudicis que es puguin ocasionar com a conseqüència de defectes i insuficiències tècniques al projecte o d’errors materials, omissions i infraccions que li siguin imputables, i les de la direcció d’obra, que ho és per compte d’un contracte subscrit amb GISA i que té les màximes facultats per assistir el contractista, requerir, acceptar o reparar els plànols d’obra, fer comprovacions, paralitzar els treballs, informar o proposar a GISA propostes de modificació, informar periòdicament GISA, coordinar els temes de seguretat i salut. En definitiva, la direcció d’obres dirigeix l’execució de l’obra, ha d’informar GISA sobre la marxa d’aquesta i ho ha de fer immediatament si detecta factors problemàtics o pertorbadors, pot aturar les obres si ho creu convenient i té, per tant, plena responsabilitat en la direcció i control de les obres. El constructor ha de construir l’obra segons el projecte projectat, segons el projecte aprovat, sota el control i la direcció de la direcció d’obra, amb plena responsabilitat pels danys que es puguin ocasionar en el desenvolupament d’aquesta tasca, i, si bé pot proposar modificacions, aquestes només es poden realitzar si són aprovades per GISA. El projecte i el mètode constructiu. Pel que fa a l’execució del perllongament de la línia 5 del metro amb l’anomenat «mètode austríac», els informes i converses mantingudes han mostrat les característiques intrínseques del mètode, en especial les alteracions dels mètodes de treball que es donen respecte de les previsions del projecte inicial. Hi ha un professor que diu: «El mètode austríac s’aplica amb una pauta, que és com una quadrícula, amb unes mesures de seguretat, que si donen el que donen no cal reforçar i que si no donen prou cal reforçar.» És un mètode aleatori que neix de l’observació geològica, física, material, de l’obra. Diu: «I avança com puguis i decideix què faràs en funció del que trobis.» Per tant, és, en la seva aleatorietat, un mètode, segurament, ho vaig dir en la primera compareixença i m’hi reitero avui, que, com que es fia massa de l’observació directa, està massa a prop del risc que comporta o que pot comportar l’error humà. Aquests canvis que el mètode comporta per si mateix no són canvis de traçat, sinó que els mètodes d’elaboració del túnel es van modificant i adaptant d’acord amb les incidències. Els informes emesos per GISA amb posterioritat a l’accident determinen que una vegada iniciades les obres i aprovades apareixen condicionants reals nous, geològics o físics, que provoquen que s’hagi d’anar readaptant el projecte a la nova situació requerida, i es proposen adaptacions i/o modificacions del projecte original. La direcció d’obres té la missió d’estudiar la viabilitat dels canvis, tant a nivell tècnic com econòmic, i presentar les seves conclusions a les parts implicades. SESSIÓ NÚM. 45.1 Igualment, a mesura que avancen les obres i es va readaptant el projecte a la situació real, es fan estudis geològics i geotècnics complementaris per a una definició més exhaustiva i acurada del terreny i es realitzen nous sondejos i s’instal·len seccions d’auscultació. De la informació apuntada per GISA cal destacar el següent, i cito literalment: «Cal tenir present que una característica rellevant dels túnels construïts amb el sistema del nou mètode austríac és que la definició de les obres a executar s’inicia en la fase de projecte, però s’acaba determinant durant tot el període d’execució de l’obra.» En efecte, en el projecte, a partir de les dades provinents dels informes geotècnics i dels càlculs pertinents, es defineixen diversos tipus de sosteniment en funció de la naturalesa i competència del terreny, mesurada mitjançant paràmetres, i un cop a l’obra s’analitzen sistemàticament aquests paràmetres del terreny i, en funció del resultat, es decideix el tipus de sosteniment. Així, i respecte a les obres de la línia 5, GISA esmenta que tot i que en general la naturalesa del terreny que s’ha trobat coincideix força amb la previsió del projecte, no passa el mateix amb el seu grau d’alteració i, per tant, amb els esmentats paràmetres de competència. De manera que s’ha hagut d’utilitzar més longitud del sosteniment, més potent i menys del més feble respecte del que hi havia previst en el projecte. Per prendre en cada moment la decisió de com s’ha de seguir avançant en l’obra es disposa d’un equip de tècnics de la direcció d’obra i del contractista. Per tant, d’acord amb el que s’ha exposat, entenc que en el cas de les obres i infraestructures ferroviàries subterrànies efectuades d’acord amb el nou mètode austríac, les previsions del projecte original sofreixen alteracions en la fase d’execució de les obres, que són modificacions del mètode constructiu, però que en cap cas poden emparar modificacions de traçat o altres alteracions respecte al projecte aprovat. D’acord amb el que he exposat, per detectar la causa de l’esfondrament produït, caldrà estar amb més intensitat a l’estudi de la documentació emesa en la fase d’obres que no en el mateix projecte. La determinació de la causa del dany. GISA ha realitzat un informe en què es descriu l’actuació que s’estava duent a terme en el lloc concret en què es determina que la causa immediata que desencadena el procés que s’inicia el dia 25 de gener i condueix a l’ensorrament del dia 27 és l’actuació d’excavació de la solera, tal com he dit fa ja una estona, just en la zona del despreniment, combinada amb la presència d’una discontinuïtat del terreny molt propera a la mateixa zona que impedeix la seva autoestabilització, que és el que els tècnics esperaven i predeien i ens deien el dia vam anar allà a sota. La discontinuïtat del terreny és interpretada de forma diferent segons de l’informe que es tracti; mentre que la direcció d’obra esmenta una zona més diaclasada o fracturada, l’informe del contractista i el del geòleg de Política Territorial es refereix a l’existència d’una falla vertical. En qualsevol cas, es tractaria d’una debilitat del terreny. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 12 Les afeccions produïdes per l’ensorrament del terreny, al voltant i a les zones properes de la cua de maniobres podrien explicar el segon esfondrament de menor envergadura. Res a veure amb el primer, simplement a efecte d’arrossegament; els deu metres més no serien res que no fos el mateix fenomen, ja conegut, de la falla que provoca el lliscament de tots els materials i no pas un nou fenomen que hagués de generar alarma addicional, com no fos la desestabilització general del sector que els mesuraments podien donar a entendre. Si ens n’anem als informes esmentats, s’observa el següent. D’acord amb la informació facilitada per l’UTE constructora a GISA, l’execució de les obres en el moment previ i precís de l’accident era la següent. El mes de juliol de 2004 s’havia excavat la cua de maniobres pel que fa al tram de l’accident en la seva major part a secció completa. A partir del dia 21 de gener es va iniciar el buidat de terres al –cito en castellà la paraula tècnica que esmenta l’informe– cajeo necessari per a l’execució d’una solera que havia de tenir trenta centímetres. Un rebaix de 70 per fer un reomplert de 30. S’indica que es van col·locar extensòmetres incrementals al llarg de l’obra; un dels quals a quatre metres de l’hastial esquerre en el punt quilomètric 0,935, i es va comprovar una absència de moviments en els últims 14 metres pròxims a la superfície del terreny i que corresponen a l’espessor quaternari de la zona. No es detecten moviments en els extensòmetres en la zona dels materials més antics. En data 25 de gener de 2004, a les dotze del matí, un cop efectuat aquest cajeo necessari per a la solera, es va produir el despreniment, i tots els fets que ja els he relatat amb anterioritat. L’UTE constructora amb relació a les causes indica: «El anómalo comportamiento del terreno a excavar en ejecución del túnel, imposible de prever a priori y con aparición de grandes discontinuidades en él, es posiblemente la principal causa de la formación de la primera caverna descrita. En concreto, se detectó a posteriori un liso –una falla vertical– en la proximidad del hastial izquierdo que pudo provocar el inicio del derrumbe.» La Direcció General de Ports i Transports emet un informe geològic amb relació al terreny en què es determina que a la cua de maniobres van aparèixer uns gresos potser amb unes característiques mecàniques inferiors a les de l’estació, potser la causa, la presència d’aigua. Però en general, durant l’excavació del túnel, no es va detectar un accident geològic diferent al trobat a la caverna de l’estació. Cito literalment: «Vist el que ha passat, i veient les roques despreses per la xemeneia i l’aspecte: plànols molt brillants, sense estries i lleugerament humits, la majoria de les roques són gresos molt tectonitzats, amb plànols de ruptura i alguna pissarrositat.» I a la part alta sembla que també ha caigut algun bloc de pissarra. Per tant, creiem que en una direcció paral·lela al túnel existeix una zona de fractura per on circula aigua i sense cohesió que, en excavar per executar l’hastial, s’ha posat en moviment, i en no tenir cohesió, no s’ha aturat la caiguda de materials fins a arribar a la superfície. PLE DEL PARLAMENT Per part de la direcció d’obra s’esmenten com a causes del despreniment: «Pudiera ser...», la direcció d’obra: «Pudiera ser la existencia de una zona puntual más diaclasada del macizo rocoso que al acometer el contratista el cajeo para la ejecución de la solera en esta parte del túnel movilizara empujes adicionales sobre el hastial izquierdo dando lugar a una rotura frágil del mismo.» Per tant, vistos els fets que es descriuen, cal analitzar el comportament de les empreses que estaven actuant i determinar la responsabilitat de cadascú amb relació a les obligacions que li són pròpies. Assumpció de responsabilitats sobre les causes remotes i immediates de l’accident. Torno enrere en l’operatiu que es va posar en marxa el dia 25 de gener, i torno a dir –torno a dir–: assumeixo, com assumeix el Govern, la plena responsabilitat d’aquest operatiu; l’assumeixo i la comparteixo amb tots els companys i companyes del Govern que, de forma immediata, es van posar a disposició per tal de coordinar les tasques que calguessin. I assumeixo que, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, vam establir un mecanisme diari, eficient i continuat de seguiment de la crisi, amb plena i permanent coordinació. Vaig dir en la meva anterior compareixença que assumia la responsabilitat de la continuïtat institucional de les obres en curs de la línia 5 i en totes les altres obres que s’havien estat licitant durant l’any 2003 a un ritme sense precedents. Ho reitero –ho reitero–: aquest és el sentit de la responsabilitat que he après amb relació a la funció pública, l’Administració i la continuïtat institucional. He vist, però –he vist, però–, que durant aquests dies no era precisament aquesta l’actitud i el capteniment del primer grup de l’oposició, que no ha fet –no ha fet– en cap moment el gest de posar-se a disposició per tot el que calgués amb relació a la mateixa emergència ni ha tingut la prudència de situar les responsabilitats polítiques en un àmbit on es poguessin delimitar en un sentit estricte amb relació als fets ocorreguts i a les seves causes immediates o remotes. Convé, doncs, ara, afirmar, precisar molt més les meves afirmacions de l’anterior compareixença, i distingir entre els orígens remots les decisions ja condicionades, la tramitació administrativa i els fets més immediats. Començaré per això darrer, que és el que ens convoca per urgència, i que origina aquesta compareixença i aquest conflicte. He explicat fa una estona què passa la nit del 25 de gener i en els dies successius; he dit també que no hi havia cap advertiment formal –cap–, radical i explícit sobre detecció de perill, tant que no es va veure cap perill en la visita que he esmentat ja tres vegades. Tot i així, per què passa? Els puc assegurar que no he sabut trobar una causa única que per ella sola, tota sola, amb simplicitat, amb rigor planià, de frase de subjecte, verb i predicat, expliqui satisfactòriament, doni una resposta satisfactòria a aquesta pregunta. No hi ha una resposta concloent. Diu: «Per què va caure la cua de maniobra del Carmel?» Resposta: «Perquè no hi havia no sé què...» No es pot dir, o no es pot dir amb aquesta simplicitat. No hi ha només una causa geològica com a causa única de l’acSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 13 cident; si hi fos, que hi podria ser, no percebuda, però la geologia per ella sola, diuen els geòlegs, i diuen els tècnics, i diu la direcció d’obra, i diu l’empresa constructora, no hauria hagut de fer caure el túnel, si no hi haguessin concorregut d’altres circumstàncies també. Vull dir que una major abundància d’estudis i sondeigs, que algú ha reclamat, no necessàriament hauria estalviat l’esfondrament. Es coneixia bé la textura de la zona; el caràcter antiquíssim i triturat dels materials, la condició de zona de reble, de rieres i la formació de terrasses per a la construcció de molts habitatges del barri del Carmel. Però l’obertura de l’estació principal i el fet que el túnel de maniobra, obert a secció completa, portés sis mesos excavat donava pautes suficients als geòlegs i als tècnics i a la direcció d’obres, així ho diuen, pautes suficients per a no fer patir. Tant és així que allà on apareixen i s’evidencien en l’excavació a secció completa les pissarres, al fons del túnel de la cua de maniobres, la direcció d’obres sí que ordena, tot just obert, la instal·lació de reforços en forma d’encavallades sobre tot el túnel a secció completa; arriben fins al final, diuen: «Tot és roca bona, això aguanta. Perfecte, no cal reforçar. El mètode austríac ens permet tirar milles, anem fins al final.» I al final troben pissarres, i la direcció d’obres diu: «Doncs, aquí s’ha de reforçar.» I el fons, des del carrer Llobregós fins al final de tot de la cua de maniobres, des de l’origen mateix està reforçat. De les reunions d’obra i dels informes de què sobre aquestes reunions he disposat s’apunten alguns temes d’interès per a la qüestió. El primer de tots és que, a diferència –a diferència, molt important– de la constància explícita de discrepàncies de la direcció d’obra pel que fa a l’obertura a secció completa del túnel en altres parts de l’obra, aquí i en aquest punt, i per aquesta qüestió, no apareix cap constància explícita de queixa. Hi ha, en actes d’obra anteriors d’altres punts de l’obra, d’altres moments i de cronologies diferents, advertiments de la direcció d’obra, que diu: «No avanceu més a secció completa, perquè no és segur»? Sí. N’hi ha en aquest punt? No. No hi ha cap advertiment explícit que digui: «No continueu avançant a secció completa.» Sí que consta, en canvi –sí que consta, en canvi–, en les actes de les reunions d’obra, que no sempre les mesures i els assajos del gruix de la gunita donen la resistència i l’espessor requerits. Com també consta que, en funció de les mesures de convergència i de la seva evolució, la direcció d’obra estableix la necessitat d’acabar la solera, de repetir els assajos i d’assolir els estàndards requerits. La direcció d’obra diu: «Fa sis mesos que està obert, a secció oberta, però com que les mesures diuen que això es mou una mica, faci una solera de trenta centímetres que estintolarà aquests moviments.» Hi ha qui diu: «Trenta centímetres, si va baixar el que va baixar, no haurien aguantat tot el que va baixar.» Per tant, la solera, per ella sola, potser tampoc no hauria estat garantia que no hagués passat l’accident que es va produir. Tampoc en les actes no apareix un motiu d’alarma evident, perquè, en actes anteriors i des de l’inici mateix de les obres, aquestes són qüestions controvertides que SESSIÓ NÚM. 45.1 es van resolent sobre la marxa o que es reiteren en reunions posteriors, si no s’han resolt. Dedueixo de tot això que el perill era latent però que no era evident, o que ningú de la direcció d’obres no el va considerar imminent. No ho era o no ho era prou perquè els representants de GISA que assistien a les reunions, i que molts de vostès coneixen molt bé, trobessin cap motiu –cap motiu– per traslladar al senyor Rossell, responsable de la direcció general d’obra civil, o a la mateixa presidència de GISA, primer el senyor Puigdollers i després, des del mes de març, el senyor Serra, cap motiu d’alarma greu. Tampoc no apareix –i aquest no és el criteri, ni les ordres, ni el sentit de l’eficàcia aplicat a GISA–, en cap moment, no apareix en cap moment cap relació entre possibles problemes de reforç, gruix o mesures i l’evolució econòmica del cost de l’obra. El cost de l’obra es dirimeix en un altre àmbit i en les mateixes certificacions d’obra, i enlloc no es veu ni enlloc no es diu..., i és evident que GISA no ho hauria permès, que algú jugui amb la seguretat a costa de les certificacions. I aquest és un fet molt important, perquè algú ha dit: «Bé, mira, tira milles, que s’estalviïn uns quants centímetres de formigó, i si no passa res, no passa res.» Vull que quedi clar que en cap cas, en cap moment, no hi ha una relació directa entre les determinacions de la direcció d’obra, de la mateixa UTE, dels tècniques de GISA que assisteixen a la reunió i de tota la direcció de GISA, i les eventuals desviacions del cost de l’obra. Feblesa objectiva del terreny?, com dèiem abans. Sí; no aparent en la part excavada i esfondrada. Discrepàncies de gruix i mesuraments? Sí. Necessitat de formar solera si les convergències no estabilitzaven? Sí. Insistència de la direcció d’obres en la formació d’aquesta solera? Sí. És la formació de la solera el detonant de l’esfondrament? Sí. La direcció d’obra, el mateix 13 de gener, insisteix que caldrà acabar –acabar– la destrossa, llevat que l’UTE formuli una justificació. Però «acabar» deu voler dir «concloure» i no «interrompre». En canvi, sí que és molt evident que s’estableix com a prioritari acabar la solera. La conclusió més evident i més circumscrita als fets podria ser la següent. A finals de 2004, alguns assajos de gunita no donaven resultats prou positius. La direcció d’obres detecta que en les mesures de les convergències costa tendir a l’estabilització. La direcció d’obres avisa que, si no hi ha estabilització de les mesures, o bé s’inverteix la tendència o caldrà fer la solera. El 13 de gener, la direcció d’obres insisteix que es faci la solera. La xemeneia apareix el dia 25 de gener, just en iniciar-se la destrossa per fer la solera. Aquesta solera, que havia de ser de trenta centímetres, amb un calaix de setanta..., si la inestabilitat hagués estat molt manifesta i alarmant, els tècnics asseguren que amb una solera de trenta centímetres –ja ho he dit abans– tampoc no s’hauria estabilitzat. Des de la meva primera compareixença s’ha produït un fet decisiu: l’obertura d’un procediment penal. I, en conseqüència, hi ha uns condicionants que em limiten: la prejudicialitat penal, que implica que, quan s’inicia PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 14 una acció penal, aquesta és l’única que es pot pronunciar respecte de culpabilitats. Jo no emetré cap judici sobre actituds doloses, culposes, perquè no els he sabut veure, però ara tampoc no ho podria fer perquè hi ha un procediment penal en marxa. Tant és així –tant és així–, que el tècnic de Geocontrol, ahir a la tarda, m’envia una carta dient: «Miri, ho sento. Vostè m’ha demanat un informe. Sóc titular d’aquesta empresa, he estat sotmès a una querella. Ja em perdonarà, però jo, aquest informe, a vostè, no l’hi faré.» Per tant, vull que quedi clar que, en el conjunt del procediment, tenim ara uns condicionants que no teníem en els primers moments de la meva anterior compareixença. del projecte constructiu i d’autorització per a adjudicar, per no gens menys que 393.000 euros, amb una clàusula final que no té pèrdua. «Clàusula cinquena: Atès que la redacció dels esmentats treballs d’ampliació del projecte constructiu s’han portat a terme integrant-los en els projectes que s’estan redactant», autoritza GISA perquè adjudiqui l’ampliació del projecte, pel procediment negociat i sense publicitat a favor de l’UTE: TecCuatro, Typsa, Intraesa, adjudicatària del projecte de referència, atès que és l’única que pot fer-ho. Deu ser que és l’única que pot fer-ho perquè ja està fent l’altre, però no deu ser pas l’única enginyeria del món, de Catalunya o d’Espanya, que sigui l’única que pot fer-ho? Anem ara a les causes remotes i al conjunt de fets de caràcter tècnic i administratiu que poden tenir una relació directa o indirecta amb el punt de l’esfondrament. Aquesta terminologia, aquest «que es redactarà en el transcurs de l’obra», o aquest «integrant-los en els projectes que s’estan redactant» –tanco les cometes de la cita literal– ens parla d’una manera de fer que consistia a fer obres amb un projecte bàsic o de traçat i en projectes constructius, modificats o no, que s’anaven fent i no s’aprovaven mai; mai a temps, vull dir –mai a temps. Hem vist que en el mètode austríac la determinació dels graus d’assegurament es deriva cap a l’observació directa a mesura que avancen les obres i en els termes que determini la direcció d’obres o el geòleg responsable de l’avanç de l’excavació. Primera qüestió rellevant, crec jo: on s’estableix el mètode austríac? En el projecte aprovat el dia 16 de novembre de l’any 2000. Segona qüestió: quan es decideix quina o quines empreses, o quina UTE d’empreses, farà la direcció d’obres? En l’adjudicació del dia 25 de juliol de 2002. Hi ha alguna altra adjudicació posterior a aquestes i fins a la data d’avui? No, cap més –cap més. Cap més adjudicació ni de l’obra, ni del projecte de què es deriva el mètode, ni de la direcció d’obres: Tec-Cuatro, Geocontrol, Intraesa; FCC, COMSA, COPISA, cap altra adjudicació. Hi ha algun altre projecte o acord de caràcter administratiu des del novembre del 2002 fins al febrer del 2004? No, cap altre –cap altre. Quan comença la idea de la realització de l’obra a base de projectes modificats sobre la marxa i en el decurs de l’obra? Quatre dies més tard de l’acord d’adjudicació de les obres. Efectivament, el dia 2 de juliol de 2002 –2 de juliol de 2002–, el senyor Jordi Joan Rossell, aleshores i ara director general d’obra civil de GISA, comunica al director general de Ports i Transports, aleshores el senyor Enric Ticó, que el 27 de juny s’havia adjudicat l’obra a l’UTE FCC, COMSA, COPISA, en la seva variant 1, per un pressupost de 93.682.442 euros. En el mateix escrit s’afirma: «Les modificacions citades, les de la variant de l’oferta, seran incorporades a un projecte modificat M1, que es redactarà en el transcurs de l’execució de l’obra.» Existeix aquest projecte modificat M1? No, no existeix. Tant no existeix l’M1 de quatre dies després de l’adjudicació de l’obra, que el mateix senyor Rossell, la mateixa persona, en escrit del 6 de febrer de 2004, adreçat al nou director general de Ports i Transports, senyor Jordi Julià, li sol·licita l’autorització per a la redacció d’un projecte modificat M1. No hi ha dos M1, no hi ha dos modificats. El que hi ha és un buit clamorós d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del 2004. Amb una excepció –amb una excepció–, que confirma la regla: el 10 de juny de 2003, l’aleshores director general, senyor Enric Ticó, fa una resolució per l’encàrrec d’ampliació de redacció PLE DEL PARLAMENT Ahir, el molt honorable president de la Generalitat va recordar-nos que en el projecte de metro lleuger a Can Cuyàs i a Ciutat Meridiana, el mes d’abril del 2004 fem l’aprovació definitiva del modificat, encarregat dos anys abans, d’unes obres inaugurades l’11 de desembre del 2003; és un exemple. (Remor de veus.) És un exemple, però no és l’excepció que confirma la regla ni el cas més clamorós. No és gens estrany, doncs, que es tramitin amb molta freqüència obres que s’estan fent, amb projectes sempre redactant-se, sense l’empara, doncs, d’un projecte tancat i conclòs, i que es conclou com un as built i una liquidació de final d’obra, és a dir, «ja el tancarem quan es tanqui tot». Anem a una altra qüestió determinant: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia, el pou d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel. (Remor de veus.) Ho repeteixo: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia –el traçat de la línia–, la substitució del pou d’atac del carrer de Lisboa pel pou d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel? Tots, tots i ningú des del mateix dia del novembre de 2002 que comencen les obres. Si no hi ha, des de l’endemà del començament de les obres fins al 6 de febrer, cap acte administratiu, com no sigui aquell encàrrec que els he citat, i es prenen decisions sobre el traçat i la localització de la cua de maniobres i es comencen obres, qui ho decideix? Tots i ningú. No hi ha ningú que ho empari. Tots i ningú. Ara, consta així en les actes dels dies 25 de novembre de 2002, 16 de gener de 2003, 30 de gener de 2003 i 13 de febrer de 2003, i per a aquesta qüestió és determinant assenyalar el contingut de les reunions del 25 de novembre de 2002, quatre dies després d’haver començat les obres, i del 10 de març de 2003. En totes dues assisteixen representants de la Direcció General de Ports i Transports, de GISA i de TMB, i en totes dues es planteja ja la localització de la cua de maniobres al Carmel. Notin que la reunió del dia 25 de novembre és –he dit quatre...– quinze dies posterior a la comunicaSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 15 ció, per part de GISA al Govern, de l’inici de les obres. I notin, també, que en la reunió del 10 de març de 2003, que presideix l’aleshores director general de Ports i Transports, senyor Enric Ticó, es valora molt positivament la localització de la cua de maniobres al costat de l’estació del Carmel. Aquest fet podria no tenir més importància si no fos que des d’aquestes mateixes dates, des de l’inici de les obres, totes les decisions d’obres que es prenen es prenen ja des d’aquest supòsit. Els sondejos nous de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Tots els sondejos nous de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Els plànols nous incorporen ja la nova disposició de tot el sistema i les obres que es comencen a Pastrana –maig del 2003– ho fan d’acord amb decisions d’un projecte modificat que no existeix. No sé si es veurà prou bé, però crec que és prou rellevant. (Vegeu el gràfic 2.) El projecte originari situa la cua de maniobres a Horta i el traçat de la línia amb aquest color blau. L’estació es disposa en aquesta orientació una mica esbiaixada. El modificat –el modificat inexistent– treu la cua de maniobres d’aquí, desplaça la via cap a aquest punt, resitua l’estació del Carmel desplaçant-la uns metres i posant-la més ortogonal, i col·loca la cua de maniobres aquí. I el pou de Pastrana substitueix el pou de Lisboa, per a iniciar, des d’aquí, l’atac cap a l’estació, cap a l’obertura del túnel, en el nou traçat, i cap a l’obertura de la cua de maniobres. De tal manera que quan al febrer del 2004, quan encara no s’havien complert ni dos mesos de la presa de possessió del nou govern, GISA demana autorització, ho fa seguint el mètode tradicionalment establert per redactar el modificat i iniciar les obres amb l’eufemisme de dir: «Autoritzin a donar suport administratiu a un conjunt de modificacions i d’obres que ja he estat fent o que he de començar a fer i que no tenen, ara per ara, cap empara administrativa.» Quan el 6 de febrer, el senyor Rossell s’adreça al senyor Julià i li diu: «Autoritzi’m aquest modificat, i autoritzi’m a començar les obres que inclou aquest modificat.» Li està dient: «Encarrega un modificat a l’UTE: Tec-Cuatro, Geocontrol, Typsa, Intraesa, que reculli tot allò que fem i hem estat fent des que va començar l’obra i que no hem recollit enlloc i que són modificacions del traçat. Fes un modificat que inclogui obres que ja tenim fetes i posahi tot allò que encara no està o començat del tot o acabat i que hem de continuar fent si volem continuar al ritme de l’obra.» I això és el que passa. Què passa? Deu dies després, repetint el mètode establert en el manual de GISA, el director general encarrega el modificat i amb la mateixa data autoritza l’inici de les obres, com tots els precedents anteriors; exactament seguint el mateix mètode: «Faci un modificat però no pari res perquè hem de fer l’obra i l’hem d’acabar en temps i en cost», i no hi ha el que ara hi haurà d’haver, i el que és evident que hauria d’haver-hi sigut, que és que si hi ha un modificat prou substancial, s’han d’aturar les obres i tramitar el modificat, cosa que feia un any que no s’estava fent. Ah, i si no cau res, no cau res, i tots tan feliços!, i GISA és un instrument excepcional, però si cau, cau, li caigui a qui li caigui. I ens ha caigut a nosaltres, és evident. SESSIÓ NÚM. 45.1 Però queda clar que la perversió del sistema és que, a base d’externalitzar-ho tot –fins el control!– i acordar modificar els termes del control de qualitat fa quatre anys, dient: «El control de qualitat a partir d’ara serà autocontrol. Tu, UTE que tens encarregades les obres, contracta tu el laboratori, paga-te’l tu, i que et controli que jo ja et vigilaré.» I el Consell d’Administració de GISA, del juliol del 2004, anul·la això i torna al control directe, fet des de GISA. De tal manera que... (pausa), deixin-me dir fins a quin punt em trobo ara en una situació peculiar, que és la següent: la d’haver d’assumir –la d’haver d’assumir– i la de voler assumir, i de creure que és com ha de ser, la responsabilitat de la continuïtat institucional, i, de l’altra, i al mateix temps, la de posar de manifest i denunciar alhora que, per la feblesa del projecte, per la seva immediata i simultània modificació no concretada ni encarregada, per un accés de confiança en el mètode –cosa que no passa en la línia 3, no passa, i en l’estudi comparatiu línia 5 - línia 3 la inspecció que s’ha fet de la línia 3 dóna un resultat excepcional, perquè l’UTE, que ho ha fet, ha dit: «Reforcem des del primer dia»–, per la recurrència de problemes de gestió des de l’inici de les obres, per la forma d’adjudicar les obres i la direcció d’obres, per la concentració d’adjudicacions i per la confiança reiterada i contumaç en una única empresa de control geològic, resulti que, d’una banda, cal assegurar i mantenir la continuïtat institucional de les obres..., però que consideri una autèntica immoralitat que ara s’intenti situar i atribuir un determinat nivell de responsabilitats polítiques amb un menyspreu absolut i un oblit clamorós d’uns antecedents que són absolutament imprescindibles per a la comprensió dels fets i que ho seran també per fonamentar les reformes que ja hem començat i que són imprescindibles. I això vol dir –i això vol dir– que, atès que a GISA s’ha produït un canvi d’escala espectacular –un canvi d’escala espectacular–, fruit de les adjudicacions dels anys 2002 i 2003, tant pel que fa al volum total d’obra com pel que fa al volum total de direcció d’obra, cal continuar amb més fermesa, i amb més radicalitat, i amb més rotunditat, tots els processos de reforma que s’havien iniciat tant per depurar les perversions administratives que en l’àmbit de la tramitació de les obres permetia el sistema, i ho permetia, però eren una perversió, com per donar dimensió adequada a aquesta empresa pública, que fa un salt d’una cartera de –parlo en pessetes– 100.000 milions de pessetes a 1 bilió de pessetes. Tampoc no em puc estar d’ensenyar-los-ho, perquè aquest no és... (Remor de veus.) Aquesta és la gràfica de les adjudicacions: 530 milions d’euros l’any 2003. (Vegeu el gràfic 3.) I aquesta és la gràfica encara més espectacular i més peculiar, i no té els índexs de concentració de les direccions d’obres: 70 milions d’euros l’any 2003. Volum i concentració –volum i concentració– són, atès l’alt grau d’externalització, una mala medecina per gestionar una cartera d’obres de l’envergadura del que compraven. (Vegeu el gràfic 4.) Havíem, naturalment, començat un conjunt de reformes, el retorn al control en substitució de l’autocontrol, i vam produir un sisme, no un sisme, sinó un moviment PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 16 del terreny, en el canvi, dos canvis successius, del plec de condicions per a l’adjudicació d’obra pública a GISA. Per què? Perquè el plec de condicions vigent que ens trobem quan entrem a assumir responsabilitats de govern establia que la manera d’adjudicar les obres situava en el punt de ser triada –triada– aquella empresa que no es separés més/menys un punt de la base mitjana, amb tendència a encertar-les quasi totes, i, per tant, amb baixes de perfil absolutament pla i amb opció, doncs, de decidir a qui s’adjudicava d’una forma aleatòria i discrecional –aleatòria i discrecional. Quan canviem el plec i diem: «No un punt, deu», es produeix tal trasbals que comencen a haver-hi baixes del 15 i del 20 per cent. I en l’assemblea de la Cambra de Contractistes el senyor Rafel Romero m’ensenya el seu gràfic i em diu: «–Mira, conseller, des que heu canviat el plec de clàusules ha passat això. –Bé, i què ha passat?» Diu: «Que és la guerra.» Dic: «La guerra entre qui, entre vosaltres i el Govern?» Diu: «No, la guerra entre nosaltres!» Dic: «–Que no sou partidaris del lliure mercat, que no sou partidaris del lliure mercat? –Home, sí, però tant no! –Bé, doncs, ajustem-ho una mica, ajustem-ho una mica, que el plec sigui al cinc.» Ja està fet –ja està fet–, és al cinc i ara és sempre la més barata, ara és al cinc i ara és sempre la més barata, i en l’ajustament del mètode –en l’ajustament del mètode– els contractistes han entès i han acceptat que hi ha unes noves regles del joc en la forma d’adjudicar l’obra pública que és imprescindible per a la transparència i per a la bona gestió de l’Administració. Això vol dir, sens dubte, que cal continuar la reforma en profunditat de l’empresa pública GISA; això vol dir que cal enfortir la relació entre GISA i els departaments clients d’aquesta empresa pública; això vol dir que GISA s’haurà de dividir en tres unitats de negoci diferents, carretes, ferrocarrils i obra civil, previsiblement amb tres direccions d’obres i tres nivells de responsabilitat, i això vol dir que en la supervisió dels projectes i de les obres hi haurà d’haver un sistema no només de supervisió, sinó de control i auditoria, entre el Departament i l’empresa pública GISA, o els departaments clients i l’empresa pública GISA, que determini amb claredat que el grau de supervisió mai no permet que es produeixin fets que puguin ser no del gust i d’acord amb les necessitats del client..., i, naturalment, d’acord amb el que són les necessitats més imperioses del procés. Farem aquesta reforma. I els estalvio un munt de pàgines amb la reforma proposada, perquè em sembla que ja he sigut molt llarg, però els porto directament a les meves conclusions sobre tot aquest afer. Primer, i amb relació a l’obra de la línia 5 del metro i a la cua de maniobres, suspendre les obres de tot el projecte de prolongació de la línia 5 del metro. «Suspendre» vol dir aturar. Tot aturat, de punta a punta, d’Horta a la Vall d’Hebron, tot aturat. Segon, requerir a l’UTE contractista i a l’UTE que té la direcció d’obres perquè realitzi les tasques d’urgència que es considerin imprescindibles i que es vagin acordant en les taules de treball i de seguiment de l’emergència o de l’obra per tal d’assegurar el conjunt de l’obra feta. PLE DEL PARLAMENT Tercer, requerir a GISA perquè convoqui un nou concurs per a la redacció d’un nou modificat projecte refós de tots els treballs fets fins ara en què es replantegin el mètode i les condicions de seguretat i reforç i s’avaluïn la necessitat i les possibilitats i la localització d’una nova cua de maniobres. Quart, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques ordenarà al president de GISA que proposi al Consell d’Administració que suspengui l’executivitat del contracte amb les empreses constructora i direcció d’obra dels treballs de la línia 5 fins a l’esclariment de la part de responsabilitats de cadascuna de les empreses causants del dany. Cinquè, crear una comissió d’experts que elabori un dictamen sobre el cas del Carmel i del conjunt del projecte a petició del Govern i amb lliurament de les seves conclusions per ser analitzades. Segon, amb relació a les responsabilitats derivades dels fets ocorreguts, respondre davant de tercers dels danys causats i emprendre accions legals per tal que les empreses responguin de la totalitat dels danys causats a tercers, i, per tant, de la pèrdua dels habitatges, dels desperfectes de la resta d’habitatges afectats i dels danys en continguts dels habitatges i en la via pública. Igualment, hauran de respondre de totes les despeses que l’Administració ja ha sufragat, consistents en el pagament de dietes, bestretes a compte d’indemnitzacions, despeses en hotels i tots els conceptes a què les administracions implicades hagin fet front. Així mateix, les empreses hauran d’indemnitzar la Generalitat, si fos el cas, per la mala execució i/o direcció de les obres de perllongament de la línia 5 del metro, i, consegüentment, de tots els reforços que s’hagin hagut de fer o s’hagin efectuat a posteriori com a conseqüència de l’esfondrament. Segon, mantenir l’operatiu d’atenció a les persones mentre hi hagi un sol veí del Carmel que encara no hagi tornat a casa. Tercer, amb relació a les obres públiques: elaborar i tramitar una llei reguladora de l’obra pública; crear un òrgan d’auditoria i control de qualitat de l’obra pública. Pel que fa a la tramitació dels projectes d’infraestructura que comportin la construcció de túnels, revisió per part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de tots els projectes dels túnels de la Generalitat que estiguin en fase de projecció o d’execució, sota la supervisió d’un òrgan tècnic especialitzat; i col·laboració i coordinació amb totes les altres administracions que estiguin fent o hagin de fer túnels a Catalunya, de tal manera que –notícia d’avui– si per al túnel del TGV ara a Barcelona farem un assaig cada 62 metres –la línia 5 en tenia un cada 64–, i això és conseqüència, en part, de la psicosi o de la psicologia col·lectiva de por que s’ha generat aquí, a Madrid o a Lausana, respecte a l’esfondrament d’obres de túnel construïdes amb mètode austríac, caldrà revisar tots els projectes, analitzar-ne la seva tramitació, assegurar-ne tots els conceptes i coordinar-se amb altres administracions. Establir amb l’Ajuntament de Barcelona i amb els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que tinSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 17 guin obres de construcció ferroviària o de túnels de metro que els afectin mecanismes col·lectius o de bilateralitat per al seguiment d’aquestes obres i el seu assegurament. Per millorar les responsabilitats en la gestió de les obres públiques, definir clarament, redefinir les atribucions del titular i del gestor de l’obra, especialment quan ambdues funcions són exercides per òrgans diferents. Ha de correspondre al titular decidir la realització de l’obra, encarregar-la al gestor, decidir el model de finançament i, si s’escau, finançar-la, aprovar el projecte després d’haver-lo avaluat i/o auditat. Ha de correspondre al gestor encarregar i rebre el projecte, adjudicar la construcció i la direcció de l’obra, controlar el procés constructiu, executar el pagament, i encarregar el control de qualitat, supervisar i inspeccionar la construcció, i supervisar si s’escau, aprovar el control de qualitat en col·laboració i coordinació amb el titular de l’obra. Delimitar millor les responsabilitats del constructor respecte de les de la direcció d’obra, i unes i altres respecte de les del gestor. Definir bé l’abast de les potestats de control i supervisió que poden exercir tant el gestor –GISA o el que sigui–, com el titular de l’obra, el Govern, i establir els mecanismes o procediments que permetin assolir aquesta finalitat amb els deures de col·laboració que s’imposa en el constructor i a la direcció d’obra per facilitar-ne l’exercici. Elaborar, pel que fa a les obres ferroviàries, una normativa pròpia que reguli, entre altres aspectes, el procediment d’elaboració i aprovació dels projectes de les obres ferroviàries de Catalunya, i aquesta normativa ha de contenir els elements següents: fases de projecció de l’obra necessàries, projecte de traçat, projecte constructiu, determinació del contingut necessari de cadascun d’aquests projectes, determinació de la tipologia de tècnics competents per a la seva elaboració, determinació del procediment d’elaboració i aprovació del projecte, informes a autoritats competents, procediment d’informació pública i institucional del projecte, regulació dels supòsits de modificació del projecte aprovat, causes de modificació, determinació del procediment a seguir, regulació de la necessitat de suspensió de les obres fins a l’aprovació de les modificacions, i aquesta legislació hauria de contenir altres elements com la regulació dels aspectes de qualitat, la participació social en la fase de l’elaboració dels projectes, i en el seguiment de les obres l’organització administrativa, els controls administratius i les responsabilitats. Amb relació a GISA. Ja ho he esmentat, però torno a insistir en la necessitat de fer un nou conveni, reorganitzar l’empresa, reforçar les direccions generals, establir tres direccions generals i situar les decisions en un àmbit que permeti aquesta modificació de l’estructura interna de GISA, a fi d’organitzar els serveis de gestió d’obres en aquestes tres seccions: obres viàries, obres ferroviàries i obra civil, tot establint els ponts adequats i estables amb el Govern i amb Ifercat per a obres ferroviàries, i amb ICF Equipaments per a obres d’obra civil. I encarregar al Consell d’Administració que adopti les mesures necessàries per assolir la màxima diversificació dels contractes de direcció d’obra i de control de qualitat i l’aplicació de criteris clars en les revisions i modificacions dels contractes. SESSIÓ NÚM. 45.1 Pel que fa a les responsabilitats polítiques. La Direcció General de Ports i Transports no té responsabilitats pel que fa al control i direcció de les obres de perllongament de la línia 5, sí que existeixen responsabilitats perquè es produeix una tramitació administrativa del modificat no conclosa, en els termes de com es feia, que com a tal mancança administrativa no té rellevància pel dany produït –no té rellevància pel dany produït–, però té tota la rellevància política que vostès hi vulguin donar –tota la rellevància que vostès hi vulguin donar. Per tant, faig meves les paraules d’ahir del molt honorable president de la Generalitat. Pagaran justos per pecadors –pagaran justos per pecadors–, i el senyor Jordi Julià, que és un enginyer excel·lent, un tècnic de primera línia, que ha estat un bon director general i que simplement ha firmat dues autoritzacions el mateix dia per encarregar el projecte i fer les obres, amb tot el dolor, li accepto la seva dimissió, però no li tocaria –no li tocaria. (Remor de veus.) Ja en parlarem aquesta tarda de qui li tocaria, si els sembla. (Persisteix la remor de veus.) El president Senyores diputades, senyors diputats... El conseller de Política Territorial i Obres Públiques L’empresa pública GISA tenia instruments necessaris i possibles per estar al corrent de qualsevol incidència a les obres, si bé és cert que no consta en aquests moments, no consta, que fos requerida per part de cap de les empreses perquè prengués alguna determinació amb relació als contractes vigents. Cal indicar, vull indicar que no s’ha detectat cap responsabilitat en GISA amb relació al dany produït, però, i amb els mateixos motius, amb el mateix dolor, no perquè li toqui, accepto la dimissió del president de GISA, que es mantindrà en les seves funcions fins que el Govern nomeni –com diu la Llei: a proposta del conseller de Política Territorial i Obres Públiques– un nou president d’aquesta empresa pública, perquè GISA ha de continuar la seva feina, i ha de continuar adjudicant obres, i ha de continuar les reformes a empreses, però accepto la dimissió del senyor Ramon Serra com a president d’aquesta empresa pública. I encarregaré, en nom del Govern, al nou president que estableixi, delimiti i depuri, si n’hi haguessin, aquelles responsabilitats de caràcter tècnic que en l’escala subsegüent inferior de l’empresa pública GISA pogués haver-hi, per acció o per omissió, en relació amb aquest cas concret. No ara, ja ho farà el president que ho hagi de fer. Acabo. La Terra no és inerta, la Terra és viva, el subsòl té vida, cal incidir en el subsòl amb cura, amb sensibilitat, sense temptar-lo més del compte. Aquest ha estat el sentit, aquest ha estat el sentit de la insistència obsessiva fins a límits potser inexplicables pels mesuraments sistemàtics des del dia 25 de gener, cent tretze punts monumentalitzats en superfície per l’Institut Cartogràfic per veure què es mou, extensiòmetres, sismògrafs, mesuraments en alçada en les terrasses i els terrats de les cases, tot tipus de mesuraments i auscultacions per arribar a saber que com que la Terra té vida i es mou, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 18 només podem donar garanties i seguretats als veïns quan no es mou, o es mou prou poc com perquè estigui dintre dels marges d’error dels mateixos instruments de mesura, per constatar que res no s’atura de cop, que quan una cosa es mou triga a assentar-se, a posar-se, que la compressió i descompressió genera elasticitats i flexibilitats impredictibles, que si es controlen tendeixen a disminuir, a fer-se residuals, i, finalment, imperceptibles. Voldria, per altra banda, insistir un altre cop en una qüestió cabdal. Hem de gestionar aquesta crisi i volem gestionar-la sense alterar el ritme, el calendari i les previsions del programa d’obra pública que Catalunya necessita i que els catalans i les catalanes esperen. Només que ara caldrà aplicar-hi, també aquí, tots els sensors i més, tots els controls, totes les auditories que calguin per tal de garantir la seva plena eficiència. GISA seguirà operativa, però GISA continuarà la seva reforma en profunditat fins a fer desaparèixer totes les inèrcies i els factors de descuit i abandonament que, a través de l’externalització, podien donar a entendre que s’havia dimitit i abandonat els controls públics: massa externalització, massa concentració, massa subcontractació, massa autocontrol i una supervisió massa feble. En el procés de reforma de GISA havíem començat pel plec de condicions i per les relacions amb el món de les empreses constructores. Ho repeteixo, totes van ser advertides que el canvi de plec significava un canvi de les regles del joc a favor de la transparència i la competència i a favor de fer desaparèixer la discrecionalitat i l’arbitrarietat. El món empresarial va rebre aquests senyals amb prevenció i confiança alhora, i va veure que havia arribat el moment d’esvair tota mena de malentesos. Ara, però, les empreses constructores i les enginyeries saben que caldrà anar més lluny, que s’haurà acabat l’autocontrol, la concentració, la percepció que la relació entre l’obra pública i l’Administració està amortida per GISA. GISA, intervinguda i relacionada amb el Govern, exercirà un control directe i establirà totes les cauteles per impedir la desinformació i la interrupció dels circuits. No es tracta de diluir i de burocratitzar els processos, sinó de reafirmar el caràcter d’empresa pública de la Generalitat al servei de l’execució, el seguiment i el control de l’obra pública, en termes d’eficiència i qualitat. Els mecanismes de les revisions de preus, modificats, reformats i liquidacions seran intervinguts i evitaran l’equació diabòlica, denunciada per la Sindicatura de Comptes a vegades, que voldria establir una relació entre l’eficiència en el cost i la minva en la qualitat. Mai, en tot cas, al preu de la seguretat i de les garanties. I una darrera cosa. En algun moment he viscut de prop l’arrogància de la tècnica, la constatació que la confiança en la tècnica és a vegades excessiva, perquè no és –no pot ser– il·limitada. L’experiència que hem fet el conseller Bargalló i jo, i el senyor Xavier Casas, presidint reunions amb tècnics i sospesant les opinions tècniques dels tècnics, ens han posat sovint davant d’una evidència tremenda del dubte entre posicions discrepants, entre interpretacions no coincidents, fins a fernos dir –i el conseller d’Universitats sap que ho vaig PLE DEL PARLAMENT comentar un dia a Govern: «És que els que som de lletres, com que som de lletres, volem més seguretats, i els tècnics, a vegades, no ens les esteu donant.» I això vol dir –això vol dir– que el diàleg entre la tècnica i la natura ha d’extremar (remor de veus), ha d’extremar la humilitat, la sensibilitat i el respecte. No estic fent –no estic fent– un al·legat ambientalista, estic dient que tots hem de ser capaços –tots, tots, tots!–, hem de ser capaços d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques, que tenim, mostrar un respecte extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions –les de tots– per controlar-la. Aquest principi és imprescindible per tornar la confiança en l’obra pública i en la necessitat de continuar el programa que s’ha traçat el Govern i que ens és imprescindible. Però caldrà aprendre dels errors i avançar per camins segurs i ajustats, on ningú tingui la temptació de creure que com que el paper –o sense paper– tot ho aguanta, la natura, també, perquè no és veritat. Ni el paper tot ho aguanta –quan no hi ha paper, molt menys–, però la natura, a vegades, no avisa i tampoc no ho aguanta tot. Gràcies, senyores diputades, senyors diputats. (Aplaudiments en un sector de l’hemicicle.) El president Se suspèn la sessió fins a les quatre de la tarda. La sessió se suspèn a tres quarts de dues del migdia i deu minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i quatre minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major, el lletrat major i el lletrat Sr. Muro i Bas. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. El president Es reprèn la sessió. Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris... (Remor de veus.) Deia que prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris. L’ordre d’intervenció serà de major a menor. Té la paraula, pel Grup Parlamentari de Convergència i Unió, l’honorable senyor Felip Puig. El Sr. Puig i Godes Gràcies, senyor president. Senyores i senyors consellers..., senyores i senyors diputats..., senyores i senyors, vull, alhora de començar aquesta primera intervenció, traslladar la solidaritat i el sentiment de comprensió a totes les famílies i a totes les persones que avui, com a conseqüència de l’accident del barri del Carmel, estan patint una situació personal, familiar, i fins i tot, també, empresarial, complicada. La seva intervenció, senyor conseller, no ens ha sorprès, però li haig de dir que ha decebut molta gent. I SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 19 també li vull dir que des de Convergència i Unió no caurem en la major part de les seves provocacions. I és que no volem contribuir de cap manera, rotundament, a fer del problema del Carmel un espectacle de batalla partidista, que és l’escenari on sembla que vostè i el Partit Socialista es mouen millor. (Remor de veus.) I també li vull fer notar, senyor Nadal, que avui creiem haver assistit a un exercici d’arrogància i, fins i tot, de supèrbia personal i política com poques vegades s’havia assistit en aquest Parlament. També li hem de dir, en iniciar aquesta intervenció, i amb tota solemnitat, que, com altres afirmacions que vostè ha fet, ha faltat a la veritat. En cap moment jo mateix he defugit les responsabilitats que hauríem pogut tenir els governs de Convergència i Unió. I ho dic amb l’autoritat moral que em dóna que en les meves primeres intervencions apareix en els mitjans de comunicació aquesta afirmació en la meva boca. (Veus de fons.) Gràcies. També li vull dir, senyor Nadal, que tampoc és cert que no hi hagi hagut un oferiment de col·laboració per part de Convergència i Unió. Des del seu president..., Artur Mas, el mateix dia 3 i en aquesta cambra, va efectuar un oferiment formal d’ajuda i de col·laboració, absolutament formal. Però, més enllà d’aquesta introducció, hem de recordar necessàriament de què estem parlant, i és que, entre els dies 25 i 27 de gener, es produeix un accident a les obres d’execució de l’ampliació de la línia 5 del metro, i que avui, després d’un mes d’aquest accident, l’anàlisi, les causes de l’accident, així com també la gestió de l’emergència, la gestió de la crisi, continuen essent dos fronts oberts en què s’han produït errors, negligències, i en els quals avui hem constatat, també, incompetència i, fins i tot, en determinades decisions, mala intenció. Però la veritat..., les conseqüències són que estem, a més de la situació humana i personal, davant d’una crisi de govern que simbolitza i recau en la seva persona, però que evidencia també una notable manca de lideratge i de capacitat de governabilitat. Els objectius a dia d’avui continuen essent els mateixos: recuperar, en primer lloc, la normalitat al barri del Carmel, garantir als veïns la recuperació del seu patrimoni, redreçar la seva estabilitat personal, familiar i, si s’escau, empresarial; en segon lloc, restituir la confiança dels ciutadans en les institucions i en la seguretat de l’obra pública, i, també, més a mig termini, prosseguir amb les obres, amb l’extensió del metro, tan necessària en aquests barris i altres llocs de la ciutat de Barcelona. I les accions? És evident la prioritat: la intervenció sobre el terreny, la proximitat humana, la necessària i millorable coordinació, l’atenció tècnica, l’atenció personal. De la seva exposició, n’hem tret una certa sensació, i és que, fins i tot, algú podria pensar que algun veí havia d’agrair que hagués succeït aquest accident. Les millores que es produïen en base a la seva exposició han generat aquesta sensació. SESSIÓ NÚM. 45.1 Però, és conscient, senyor conseller, que en els darrers dies, a les darreres hores, s’ha retirat l’atenció psicològica que es prestava a les famílies? Ha contestat ja, el Govern, si pensa compensar els possibles danys morals que moltes famílies han vist trencats? És segur que mantenen viu el record del 3 de febrer, del que va passar el 3 de febrer? Fa falta més sensibilitat per atendre totes les necessitats humanes, sempre en farà falta; però creiem..., i aquí també hauríem esperat una certa i necessària autocrítica. Avui, en l’anàlisi de les causes de l’accident també continuem demanant la petició d’una comissió d’investigació, més que mai. Una comissió parlamentària que cerqui l’assessorament de tècnics, de consultors, si s’escau, una comissió parlamentària d’investigació per analitzar la informació que avui encara no es té. I vostè s’escuda sota les diligències judicials, però utilitza la informació, segons els seus interessos, esbiaixadament, parcialment –informació que avui no disposa ningú–, per a delimitar les causes de l’esfondrament, les reals; per a proposar de veritat mesures que millorin els procediments, sempre millorables, de planificació, execució de control; per a millorar la participació social en futurs projectes d’infraestructures; per a analitzar decisions tècniques adoptades durant la gestió de la crisi, per a millorar la resposta durant situacions d’emergència. No volem una comissió d’investigació per a buscar culpables, senyor Nadal! I és que creiem que, a través d’aquesta comissió d’investigació, també els veïns tenen dret a saber la veritat. Insistim en aquesta petició, i és que vostè avui ha donat la culpa al terreny, a la insolvència dels tècnics, a la gestió del Govern de Convergència i Unió, a dos col·laboradors seus, a les empreses, a la direcció d’obra, a tothom. Vostè no assumeix cap responsabilitat. I recordem que a la Comissió, a la compareixença, vostè ens va afirmar que l’accident s’hauria pogut evitar, i avui no hem conegut cap nova informació. Avui no ens ha explicat –i creiem també que els veïns volen i tenen el dret de saber-ho– com i per què s’hauria pogut evitar. Com segurament també s’hauria pogut evitar l’accident que va tenir lloc fa uns dies a Madrid –per cert amb el mètode de la tuneladora–, o el que abans-d’ahir va tenir lloc a Lausana, a Suïssa –per cert, amb un altre mètode, que tampoc és l’austríac. Però ens preguntem si s’hauria pogut evitar, en el supòsit, per exemple, que no s’hagués trencat un cercle de confiança i d’excel·lència, que ha funcionat durant anys entre el Govern, GISA, les empreses i els tècnics del país... (remor de veus), un cercle d’excel·lència i de confiança, de solvència tècnica, de confiança política, de capacitat de gestió dels equips polítics i tècnics implicats, amb una línia oberta permanent que ha permès sempre prendre les decisions que calien en el seu moment i que el nou equip polític no ha mantingut i ha trencat. O si s’hauria pogut evitar, per exemple, si no s’haguessin forçat –si no s’haguessin forçat– ritmes d’obres per accelerar calendaris. Potser, senyor Nadal. Al cap i a la fi això és el que vostè va manifestar com a intenció seva PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 20 en el moment de prendre possessió com a conseller. Ens plantejarem escurçar els terminis d’execució d’aquelles altres obres que tinguin incidències importants?, ens ho preguntem. També ens preguntem si s’hauria pogut evitar si no s’hagués produït un buit en l’execució de l’obra, d’aquesta obra entre el Departament, GISA, la direcció d’obres, les empreses decidint, com vostè va suggerir, més reforços, llegint millors els indicadors, analitzant els censors avariats, escoltant els moviments que l’octubre i el novembre ja van generar unes esquerdes que sembla que no van ser objecte de massa atenció... Això sí, no ens consta cap advertiment formal. Pot garantir si coneixia algun advertiment informal o no escrit? S’hauria pogut evitar si el febrer del 2004 –sí, el febrer del 2004–, quan s’encarrega la redacció del projecte modificat del túnel de maniobra –sí, del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. Potser s’hauria pogut evitar. S’hauria pogut evitar si el juny de 2004 –sí, el juny del 2004–, quan es comencen les obres, el juny de 2004, del túnel de maniobra –del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. «Si s’hagués fet més atenció a les obres que al projecte...», literal. Vostè també va suggerir-ho el dia de la seva compareixença. Potser si tot això s’hagués fet, s’hauria pogut evitar. S’hauria pogut evitar, senyor conseller, senyor Nadal, si vostè també hagués prestat més temps i atenció a les seves tasques de conseller d’Obres Públiques i potser no tant de temps a les seves responsabilitats com a portaveu d’aquest Govern, amb permanent estat de desballestament, intentant evitar la descoordinació, installant-se massa sovint al seu despatx del Palau i no al despatx de l’avinguda Tarradellas. I vostè basa la seva argumentació en el procés administratiu d’un modificat inexistent. De modificats en l’obra pública, que s’aproven al final de les obres, n’hi han molts, i més en aquest tipus d’obres on les necessàries adaptacions a les permanents necessitats d’actuar tècnicament amb solvència sobre el terreny generen el que és..., sí, habitual. I també en altres administracions, de modificats, n’està curulla la història: a l’Ajuntament de Barcelona, i si volen repassem les obres notables i significades amb modificats..., o potser a l’Ajuntament de Girona. No és aquest el problema, senyor Nadal, i si el fos, i si fos aquest el problema, per què des del maig del 2004 no aproven, vostès, el modificat que tenien sobre la taula? Contradicció culposa? Això sí, hem vist avui, entre altres personatges, un gran buròcrata que amb algunes de les decisions pot fer caure el risc al país de paralitzar tota l’obra pública només per buscar la seva exoneració. (Remor de veus.) Però, si m’ho permet, senyor Nadal, senyores i senyors diputats, és en el front de la gestió de l’emergència, de tot allò que s’esdevé a partir de l’aparició dels primers incidents, la xemeneia del 25 i l’esfondrament del dia PLE DEL PARLAMENT 27, que s’esdevé una successió de decisions i d’accions errònies, negligents, impròpies d’un govern eficaç i valent. És sobretot a partir de l’esfondrament del dia 27 de gener que aquest Govern evidencia una greu incompetència, que no pot amagar darrere l’al·lusió permanent a l’herència del passat. En primer lloc: precipitació, improvisació, falses esperances, imprudència... Sí, imprudència. El retorn a casa en un termini màxim d’una setmana, en poques hores, fins i tot, l’alcalde de Barcelona... El dia 27..., el projecte inclou i està garantit amb tots els estudis geològics; solvència total de l’estudi geològic del projecte. Anuncis, el dia 30, de retorns esglaonats, amb garanties escrites de plena seguretat, documents subscrits per tècnics independents, i es trasllada la pressió sobre els tècnics que ja estan sota sospita màxima, perquè són els que se’ls ha ensorrat el túnel, perquè signin ells els certificats. Això sí, com vostè deia, no ho podem oblidar..., el 3 de febrer. El dia 3 de febrer es produeix la greu crisi de confiança en les institucions, en els tècnics, en la societat, quan una decisió seva va provocar que uns veïns reallotjats amb precipitació siguin desallotjats en poques hores, davant del risc que un nou esfondrament pugui afectar la seva integritat. Aquí hi ha un dels punts clau de la gestió de la crisi. El mateix conseller, compungit i impotent, reconeix que s’ha dit tota la veritat en cada moment, però que la veritat d’un dia a l’altre ha estat desmentida per la veritat de l’endemà. Segon, informacions contradictòries, confusió, maquinació de falses sospites, insinuacions incertes, manca de coratge. El mateix director general reconeix el dia 5 de febrer no es pot dir que hi hagi hagut error o negligència tècnica; hi havia una falla a un metre del túnel que no es va poder detectar, però els estudis van ser correctes. Això coincideix el mateix dia amb unes imputacions i insinuacions al Govern de Convergència i Unió fetes pel president del Govern en seu parlamentària, que suggereix que faltaven estudis geològics: «Sabem que van ser incomplets.» L’endemà mateix el desmentiment del director tècnic de GISA i les seves declaracions en la compareixença en seu parlamentària corregeixen la falsa insinuació del president de la Generalitat. Però és que aquí ja estàvem, en aquest segon punt, preparant la vergonyosa línia defensiva del Partit Socialista: els atacs al Govern de Convergència i Unió. Que si el canvi d’ubicació del túnel de maniobra, que si la insuficiència dels sondejos, que si el projecte justet, que si el mètode constructiu, que si el sistema de control i d’inspecció, que si el model de relació entre PTOP i GISA, que si les insinuacions sobre els processos de contractació d’obra i selecció d’empreses. Fa trenta dies que intenten construir la teoria de la culpabilització de Convergència i Unió des d’allò tan miserable que és intentar sortir el menys malparat possible carregant les culpes als altres, minimitzant, això sí, els costos polítics i electorals. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 21 I ho dic des de l’autoritat que ens confereix que no vam aparèixer, des del Grup Parlamentari, fins al dia 5 de febrer, havent donat al Govern més de deu dies perquè s’atenguessin les prioritats de la gent, perquè es veiés com s’orientava la crisi, perquè es veiés com s’anaven prenent decisions, i que no és fins després de l’accident, on posem una gran comprensió..., comencen a prendre decisions que s’orienten en aquesta línia. L’ombra de la sospita pertot arreu: al Govern del passat, a les obres del futur, als tècnics i a les empreses del present, menys allà on recau la responsabilitat. Aquesta tàctica, per nosaltres innoble i covarda, els portarà directament fins i tot a la fi de la política. La política no és només quedar bé o fer tot el que calgui per quedar el menys malament possible; la política és servir la gent, estar al seu costat, dir la veritat, assumir els riscos i la responsabilitat. O no és política. Tercer, frivolitat, demagògia, despotisme ignorant. «Això és com el chapapote.» Es tracta el barri del Carmel com un barri marginal, tot just descobert com a realitat urbana, potser, per alguns... –més que una reserva, potser, electoral? Es promet el Pla de rehabilitació integral del barri, aprovat des de l’any 1987. Divuit anys espera el barri del Carmel la seva rehabilitació profunda i resulta que és com a conseqüència de l’esfondrament, després que el mateix Govern i l’Ajuntament de Barcelona no l’haguessin situat a les seves prioritats de la Llei de barris –Roquetes i Santa Caterina, i no hi havia el Carmel. És gràcies a l’accident que ara sí que s’emprendrà la rehabilitació del barri del Carmel? Quatre, subhasta d’inversions: 200 milions de dòlars, 56 milions d’euros aprovats des del Govern, 235 milions en el Pla de rehabilitació de l’Ajuntament. La realitat és crua; arriba el president Zapatero: 16 milions d’euros. Per cert, ni els milions de dòlars ni els euros d’Europa hi són. Ocultació d’informació i manca de transparència, cinc. Només vint dies després dels forats apareix el projecte modificat. I quatre papers més que l’acompanyen com a tramitació administrativa. Vint-i-vuit dies després, el 22 de febrer, se’ns envia, això sí, un projecte molt complet de reompliment, amb tots els forats que s’han fet per injectar el formigó en el túnel enfonsat. Res més. Ni el llibre d’ordres, ni les actes de les comissions de seguiment quinzenals, ni els informes dels gerents, mensuals, ni informació que es conté en l’expedient informatiu. Això sí: filtracions interessades i controlades als mitjans de comunicació. Sis, apagada informativa i intent de manipulació dels mitjans de comunicació. «Apagueu les càmeres. Foragitem les televisions de les assemblees.» Protocol de cobertura informativa impropi d’un sistema democràtic i d’un país modern. Apagada informativa, intent, i censura dels mitjans de comunicació. Set, visita gloriosa. Veni, vidi, vinci!: el president Zapatero arriba al barri –per cert, no visita el barri–; com mister Marshall –no sé qui feia el paper de Pepe Isbert–, regala generosament 16 milions d’euros, menystenint, des d’un punt de vista de prestigi, les institucions catalanes, amb una pèrdua de valor de la GeSESSIÓ NÚM. 45.1 neralitat absoluta. Això sí: ve a salvar, ve a salvar el Partit Socialista, el projecte socialista. Vuit, insensatesa. Hem estès la sospita sobre la solvència de tots els túnels del país. Només vetllen per l’interès propi. Avui, qualsevol barri està ja generant i organitzant una plataforma per evitar que es passi el túnel per sota de casa seva. Estenen la sospita sobre totes les obres que s’han de fer a Barcelona i a altres ciutats catalanes: plataformes, traçats alternatius, reaccions... I avui encara –avui encara– ha tingut un nou episodi..., a l’absoluta indigència dels tècnics del país. Nou, criminalització dels tècnics de l’empresa GISA. Diu que es revisaran tots els processos d’externalització, senyor conseller. Vostès han fet el procés d’externalització de culpes més increïble i mai vist políticament en aquest país. Això sí, qualsevol altra externalització ara..., evidentment, des de la visió de l’intervencionisme i del control. Tot això és culpa –tot això és culpa– de Convergència i Unió, senyor conseller? La imprudència i els certificats que són erronis, la fractura total de la confiança, els enganys i les mitges veritats i mentides al Parlament, les contradiccions en les informacions, la maquinació i la conspiració contra el Govern anterior, la frivolitat, la indolència, la referència del chapapote, la desídia d’un pla especial de rehabilitació interior que espera des de l’any 87, la subhasta d’inversions, les promeses de recursos d’Europa que no hi són, l’ocultació d’informació, la manca de transparència, les filtracions interessades, l’apagada informativa, el protocol de censura als mitjans de comunicació, la vergonyant visita del president del Govern de l’Estat, les sospites sobre tots els túnels, la criminalització dels tècnics de GISA, tot això és culpa del Govern de Convergència i Unió?, preguntem modestament i humilment. Creiem que la gent comença a pensar –i ens ho diuen, també al barri del Carmel– que l’ombra del lideratge del president Pujol i de la major o menor, però de l’eficàcia dels seus governs... (remor de veus), sí, no els deixa respirar, no els deixa actuar. I és que la comparació, dia que passa, comença a ser odiosa. Els comença a pesar com una llosa, els deixa en evidència, i per això es dediquen incessantment, però en va, a intentar destruir l’obra de govern i el seu record. Fins i tot ara que estan al Govern continuen prioritzant la destrucció de l’adversari per sobre de la recerca del bé comú. Són un govern acomplexat, i això els està paralitzant, i això els acabarà passant factura. Els exigim que abandonin la crítica sistemàtica del passat. Fa tretze mesos que governen; assumeixin les seves responsabilitats. Deixi’m que m’aturi, senyor Nadal, un moment en la seva subtil referència a la continuïtat institucional. No. No. I no. No hi ha continuïtat institucional. Hi ha un abans i un després del 20 de desembre de l’any 2003. Hi ha un canvi de govern que, per exemple, en els processos de planificació i de decisions sobre l’àmbit del transport públic, allà on hi havia abans mecanismes plurals, consensos administratius, diàleg, debat des de les administracions de diferents colors polítics, doncs, resulta que en aquest sistema complex i difícil la crisi comença a aparèixer quan totes les administracions són PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 22 del mateix color, quan no hi ha contrast, quan no hi ha debat, quan la prepotència els comença a fer prendre decisions errònies. O és que no canvia vostè tota la línia directiva, la que l’interessa i creu, del seu Departament? I els que no canvia, no passen a ser propis del seu equip? O és que des del Departament de Política Territorial no es carrega, atura, corregeix, rectifica, modifica molts projectes en marxa de l’anterior Govern? «Tinc sobre la taula Bracons i l’orella de Casserres, per mirar-los amb lupa...» Revisarà les obres públiques pendents, establertes per l’anterior Executiu, analitzades una per una per decidir si s’han de fer correccions. Desembre del 2003. Les decisions i accions d’empreses a partir del gener del 2004 no són imputables a Convergència i Unió, ni a decisions ni a accions prèvies de Convergència i Unió: són decisions i accions seves, senyor conseller. O és que el traspàs de poder es fa a benefici d’inventari? O és que la medalla del tramvia, perquè és net i brillant, sí, i el metro del Carmel, perquè s’ensorra, no? O és que em vol dir que vostè es mira tots els projectes, com se’ls mira; canvia els directors generals que vol, com els canvia; modifica les comissions d’urbanisme; modifica, per cert, els plecs de condicions de GISA el mateix mes que autoritza la redacció del projecte modificat del túnel que s’ensorra; que canvia el sistema de control d’obres, els sistemes d’adjudicacions d’obres; que acomiada el director de GISA –per cert, el tornem a agafar a cuita-corrents com a assessor per a la comissió d’experts que han d’analitzar l’accident–, tot això, i no és responsabilitat seva? I aquí hi ha una continuïtat de la responsabilitat institucional, amb el break, amb el tall que es produeix d’una manera absoluta i plena? Traslladar la culpa al Govern anterior després de tretze mesos, senyor Nadal, a les empreses, als tècnics, als subordinats, creiem, com va dir vostè en la compareixença, que té un punt d’obscenitat. Ja n’hi ha prou! Repetim: els exigim que abandonin la crítica sistemàtica del passat i que assumeixin la seva responsabilitat. I és que no reneguem del projecte de la línia 5 del metro. De cap manera! I ara! Però si, per bé o per mal, tothom sap que el que s’està fent avui encara al país tot és obra de Convergència i Unió. (Remor de veus.) Res del que avui s’està executant, res, no té el seu origen en decisions, planificacions, projectes, execucions... No ha començat ni una sola obra que no estigués planificada o projectada per Convergència i Unió. Ara, el que han de saber –el que han de saber–, i són vostès que ens han portat a aquest debat, no nosaltres, que no el vam provocar..., el que han de saber és que el canvi del túnel enfonsat, ens el demana el metro i nosaltres l’assumim, sí. I la decisió del canvi del túnel de maniobres és nostre, sí. Però el projecte del túnel enfonsat l’encarreguen vostès, el supervisen vostès, no l’aproven vostès, l’executen vostès i l’ensorren vostès. (Pausa.) No s’amaguin darrere l’herència del passat. Ineficàcia, confusió, alguns nivells d’incompetència..., tot plegat desborda qualsevol defensa i protecció que intentin aiPLE DEL PARLAMENT xecar. I creiem sincerament que és indigne i vergonyós per a aquesta cambra i aquest país. S’han d’assumir amb coratge i valentia els errors i les responsabilitats. La desqualificació que avui ha fet aquí, senyor Nadal, de tots els cossos tècnics és un nou exercici d’irresponsabilitat institucional i nacional. Com demanarà als vint-i-nou veïns i famílies que ahir no van voler creure en vostès que es creguin els certificats que signen aquests tècnics que avui aquí vostè ha desqualificat d’una manera genèrica i absoluta? Però en el fons, si m’ho permeten, i vaig acabant, per què està passant tot això? Tot plegat, entre altres motius, i sobretot pel que fa a la gestió de l’emergència, és una conseqüència del seu estil de fer política, senyors del Partit Socialista. La seva excessiva vocació partidista i sectària en l’exercici del poder, la seva permanent manca d’autocrítica –ni un bri d’autocrítica, ni una espurna d’autocrítica avui s’ha vist en aquest Parlament–, els porta a governar des d’una certa prepotència, supèrbia. S’acaben desentenent, fins i tot, de les angoixes dels ciutadans. Intenten el control dels mitjans de comunicació. Evidencien una voluntat d’intoxicació permanent. Si hi afegim, a més, la descoordinació i la desorientació d’aquest Govern i el fet que estan convençuts que «el poble som nosaltres», que el poble són vostès, aquest convenciment, que només vostès tenen la raó, acaben donant la prioritat a salvar el projecte socialista. Minimitzant el cost polític, deixant els patiments dels ciutadans sempre en segon ordre. Han prioritzat la gestió política davant de la gestió humana. S’hauria pogut evitar, senyor Nadal, i no ho ha fet. Vostè ha gestionat en primera persona, potser fins i tot massa sol, la crisi, i avui la societat evidencia, el barri evidencia que la crisi de confiança és molt més gran que el dia 25, que el dia 27 i que el dia 3 de febrer. Vostè, i ho dic amb tot sentiment, vostè ha quedat desautoritzat. No tant per l’accident, que avui ha demostrat que també, sinó per les decisions i per la gestió a partir del dia 27 i sobretot del dia 3 de febrer. Vostè no pot continuar dirigint l’obra pública del país, vostè no pot seguir donant la cara en nom del Govern, des d’un punt de vista de portaveu i de la imatge de comunicació. Vostè ha de dimitir, ha de plegar, senyor Nadal, i si no ho fa el president l’ha de cessar. La crisi, entenem, se li ha escapat de les mans, ja no té el control ni la credibilitat necessària. I no ho diem només nosaltres, ho diuen els veïns que ahir..., que no accepten les propostes que els fa el seu Govern. No volen tornar a casa; de trenta inspeccions només una accepta el plantejament tècnic de retorn administratiu. Avui la crisi de Govern afecta l’autoestima del país, la confiança de la gent en la Generalitat, la qualitat democràtica d’aquest país. S’ha ensorrat un túnel, sí. L’han tapat molt de pressa, molt, molt de pressa. Però el que no podran és tapar l’immens forat obert en l’autoestima de la gent del barri. No podran tancar la fractura, que tardarà temps a cicatritzar, de la confiança de la gent en les institucions, en els polítics, en el seu Govern. No podran esborrar de la memòria de la gent la seva imprudència i incompeSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 23 tència, del dia 3 de febrer, en què se’ls arriba a posar en perill. I no podrà fer oblidar tampoc, senyor Nadal, la trista sessió que avui ha protagonitzat. Moltes gràcies, senyor president. El president Gràcies, senyor Puig. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, he dit aquest matí i ho repeteixo ara, i val per al que val, per a les persones que ens escolten i ens veuen –i no val per al senyor Puig perquè ja ha demostrat que per ell no val–, que l’atenció del Govern de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona posa al davant de tot, per damunt de tot, l’atenció preferent, sistemàtica i constant a les persones del Carmel que no poden tornar a casa seva; sistemàtica i constant. No s’ha retirat res a ningú. No s’ha retirat res a ningú. Es continua atenent a tothom i al CAP del Carmel s’ha normalitzat l’assistència psicològica als veïns. Però no s’ha retirat cap assistència psicològica als veïns, tot al contrari. De la mateixa manera que obrir el Mercat del Carmel és un intent de normalitzar la vida al Carmel, normalitzar l’atenció psicològica als veïns al CAP del Carmel és també normalitzar la vida en aquest sector. Vostè, senyor Puig, no ens ha impressionat ni amb el to ni amb els adjectius ni amb les acusacions ni amb la rastellera encadenada de fets dubtosos, tal com demagògicament l’ha presentat, i menys amb acusacions de faltar a la veritat, que ha formulat sobre aquest conseller i sobre tot el Govern. Perquè aquest Govern ha dit i dirà i continuarà dient tota la veritat –tota la veritat. Hi ha una veritat, senyor Puig, que vostè ha establert d’una forma meridiana i a la qual jo em resistia. Efectivament, hi ha un abans i un després del 20 de desembre. Després del 20 de desembre es trenca, no el cercle d’excel·lència: altres cercles, i es trenquen. I el problema és que potser no s’han trencat prou –i el problema és que potser no s’han trencat prou. Li hauria de quedar clar que, pel que fa a la confiança en les institucions, nosaltres no juguem, i no volem jugar a barrejar el crèdit i la confiança en les institucions amb la crisi del Carmel. Quan vostès es concentren en la gestió de la crisi, cometen un acte d’imprudència política descomunal. Primer, perquè en la seva forma de respondre a crisis similars, i de respondre-hi políticament i parlamentàriament, no són precisament un exemple a seguir, ni en la diligència, ni en la transparència. I no és per exposar-me en res, simplement és per deixar constància que passat un mes hem comparegut ja dues vegades i no hi ha precedents en la història parlamentària d’aquest Parlament de respostes, que són sovint de sis, vuit i dotze mesos, i de negatives sistemàtiques a la creació de qualsevol tipus de comissió d’investigació per fets més evidents i més greus que qualsevol dels que estem abordant avui. Hauria de quedar clar que si s’ha establert algun dubte respecte al buit clamorós que hi ha entre el novemSESSIÓ NÚM. 45.1 bre del 2002 i el febrer del 2004 sobre què i qui permet tot això, «tots i ningú» vol dir «Fuenteovejuna del 2002 fins a aquell moment», és a dir, «només vostès», en una frase que és per esculpir en pedra que diu: «La decisió de canviar l’emplaçament del túnel de la cua de maniobres del projecte de la línia 5 és una decisió tècnica, no política, que assumim i ens hi reafirmem. La prenem nosaltres, vostès l’executen i és a vostès a qui els cau.» I si hagués calgut una informació pública per prendre aquesta decisió? I si el tenor i la importància d’aquest canvi, que prenen i comencen a executar, hagués hagut de ser objecte d’una tramitació pública diferent, ni que només sigui per la Llei de contractes de l’Estat o de contractació de l’obra pública? Senyor Puig, jo no vull tirar endarrere per tirar endarrere, vull deixar clar simplement que quan vostè descriu una crisi de Govern i intenta situar damunt de la taula determinades qüestions, posa sobre la taula noms i cognoms de col·laboradors seus, d’abans i d’ara, als quals jo he renovat la confiança a vegades i altres no, la majoria se n’han fet mereixedors i d’altres no, però en qualsevol cas qui els ha posat a la picota avui és vostè i no jo. Perquè m’és igual que per esperit corporatiu vostè interpreti la meva interpretació com un atac als tècnics d’aquest país, tot al contrari. El respecte als tècnics em porta a reclamar dels tècnics l’arbitri de solucions que siguin conciliables en el terreny administratiu, econòmic i de les decisions polítiques que s’han de prendre. Repeteixo el que vaig dir sobre si s’hagués pogut evitar: és clar que s’hagués pogut evitar. Simplement aplicant un projecte diferent, un mètode constructiu diferent, un sistema de protecció diferent i un sistema de seguiment de les obres absolutament diferent. Perquè si vostè insisteix en els temes de caràcter més tècnic sobre l’esfondrament, convé recordar que si fallen alguns controls, que si no és prou diligent el seguiment i les auscultacions, tot això se situa en diferents moments en els temps i amb les mateixes empreses, que no sempre responen amb la diligència, que tampoc no he trobat en fets ocorreguts anteriors al 20 de desembre, i que vostè, ni ningú, ni cap col·laborador seu, no corregeix ni fa corregir. Nosaltres no hem volgut forçar el calendari de les obres. Nosaltres hem dit, amb tota claredat: «Si hi ha obres que s’allarguen mandrosament d’una forma impresentable en la imatge popular vint-i-quatre mesos quan es poden fer en dotze, si el contractista ho assumeix, que es facin en dotze.» Nosaltres hem dit: «Hem d’acabar amb l’espectacle lamentable que en els accessos a les poblacions turístiques de tota la costa catalana s’estigui amb obres obertes que haurien pogut estar tancades i acabades d’una forma sistemàtica i reiterativa com si estiguéssim en la manera de fer obres públiques dels anys cinquanta.» Però això no és posar a prova ni sotmetre a risc el sistema, és simplement deixar molt clar que a vegades parlant d’una forma diferent, dialogant d’una forma diferent, buscant el cercle de l’excel·lència d’una forma diferent i menys perversa, l’excel·lència emergeix i és possible. I vostè, senyor Puig, es concentra en un «acte» –diu– «d’imprudència» el 3 de febrer. Diu: «Forcen els tècnics a firmar uns certificats. Porten la gent a casa i els PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 24 fan tornar a marxar.» Per sort –vostè ha faltat a la veritat–, per sort. En l’explicació de com es gestiona aquest episodi, respecte al qual vam ser autocrítics des del primer dia, vostè ha faltat a la veritat, perquè va haver-hi un segon esfondrament, que vostè mateix aquest dematí amb el cap –si l’he interpretat bé– venia a dir que era un efecte col·lateral de l’esfondrament primer, que ens porta a decidir que s’aturin els retorns de la gent quan tot just hi havia començat a haver un primer retorn de molt poca gent a casa seva. Sobre el retorn esglaonat de cinc-cents, n’havien tornat no més de trenta o quaranta, i per tant, a tots els altres simplement se’ls diu: «No volem jugar amb les vostres vides. No volem que es pugui dir que per l’alarma que ha generat aquest segon esfondrament, si us continuem demanant que torneu a casa vostra, algú pugui dir que esteu cometent una irresponsabilitat i una imprudència, que no vam cometre i que no vam voler cometre.» Parla d’informació disponible i d’informació no disponible, diu: «Els llibres d’ordres.» Els llibres d’ordres, sap què diu el manual de GISA del 20 de maig de 2002 sobre els llibres d’ordres? «La Direcció d’Obra tramitarà el Llibre d’ordres oficial del Col·legi d’Enginyers, Camins, Canals i Ports, on s’anotaran els esdeveniments més remarcables a parer de la Direcció d’Obres.» Re més que això –re més que això. Hi he buscat, senyor Puig, els d’un episodi del mes de març de 2003 i d’un altre episodi del 26 de novembre de 2003, senyor Puig, i no hi són. No hi són perquè com que els llibres d’ordres només recullen l’opinió del director d’obres, però no són l’element de contrast pel seguiment de les incidències de les obres en la relació entre l’UTE constructora i la direcció d’obres, finalment, fins allà on jo sé, els llibres d’ordres són ben poca cosa, més enllà del que vostè pugui arribar a pensar. Vostè, senyor Puig, no només ha compromès els seus antics col·laboradors, no només ha plantejat una certa cacera inquisitorial en aquest sentit, no només ens ha recordat un intent d’externalització de culpes, sinó que a l’hora de fer pagar justos per pecadors és vostè, avui, en la forma d’actuar d’avui, ahir, abans-d’ahir i des del 5 de febrer ja li admeto, si és que és veritat que va ser el 5 de febrer, que vostè va començar a dir coses sobre aquest tema, qui ha posat GISA en risc, després d’haver trencat el cercle, ha estat vostè. Perquè si GISA estigués a punt de trencar-se no seria per voluntat d’aquest Govern, sinó perquè vostè, senyor Puig, hauria posat en perill allò que per vostè mateix era, segons sembla, un invent extraordinari que calia cuidar com una peça preciosa de l’herència que ens transmetia. Però amb relació a aquest tema tinc la impressió que és precisament vostè –precisament vostè– qui, per raons que se m’escapen, intenta fer saltar ara l’invent. I nosaltres per aquí no hi passarem. (Remor de veus.) Perquè, per altra banda –per altra banda–, vostè fa referència a un projecte d’un govern acomplexat. Quin complex d’un govern que afronta i aborda aquesta crisi en coordinació, dins del Govern i amb col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, i, lluny de qualsevol complex, assumeix totes les responsabilitats de la gestió d’aquesta crisi i la intenta conduir de la millor manera possible perquè els veïns del Carmel, molts dels quals ens estan acompanyat avui, ara i aquí, puguin PLE DEL PARLAMENT tornar com més aviat millor a casa seva. Sense cap oferiment de col·laboració per part de vostès, com a mínim que ens consti, potser en seu parlamentària en el torn de preguntes, però li asseguro, senyor Puig, que a mi no em consta. A mi no em consta que vostè hagi fet cap tipus d’oferta en aquest sentit. I, per altra banda, diu: «Home!, vostès viuen de la renda de la nostra herència. Tot el que s’està fent és perquè ho vam deixar nosaltres a punt. Vostè no és digne» –em diu a mi– «de continuar gestionant l’obra pública de Catalunya. I, en aquests moments, hauria de quedar clar que aquest traspàs de poder que vam fer no és a benefici d’inventari.» Senyor Puig, tinc gravat, gravat molt a fons, aquí, molt a fons, l’episodi del nostre traspàs de poders. (Remor de veus.) I el tresor més preuat que tinc d’aquell traspàs de poders és, senyor Puig, la clau que no he canviat per entrar a la porta del seu despatx. Res més. En el traspàs de poders, que van intentar que fos silenciat i vergonyant, en una major apagada informativa que no té res a veure amb el que ara intentava denunciar... (remor de veus), l’únic que passa –l’únic que passa, senyor Puig, en aquell traspàs de poder a benefici d’inventaris– és que, com que no ens podien traslladar ni traspassar el cercle de l’excel·lència no identificable, era preferible que no ens traspassessin res. I així va anar. El nostre Govern, senyor Puig –el nostre Govern, senyor Puig–, ha aprovat en menys d’un any i ha aplicat en menys d’un any la Llei de barris a la qual vostès van votar en contra reiteradíssimes vegades, fins i tot, amb el vot favorable en contra de la seva posició del Partit Popular. Sistemàticament, el Partit Popular estava a favor de la Llei de barris i vostès hi van votar sistemàticament en contra. (Remor de veus.) El Govern de Catalunya en un any –en un any– ha aplicat els tretze primers programes i abans de final d’aquest mes, o com a molt tard el 15 de març, haurà convocat la segona convocatòria dels propers tretze barris per atendre amb la Llei de barris. I si alguna cosa tenim clara és que si l’ARI del Carmel ha de tenir un caràcter extraordinari, justament no és la Llei de barris qui ha de resoldre els problemes del Carmel, sinó el caràcter extraordinari de l’ARI que s’hi ha de fer. I precisament per això parlem de més diners dels que parlem en el programa de barris, parlem de més fons de finançament dels que parlem en el programa de barris i abordem totes aquestes qüestions intentant que la forma d’aplicar els recursos –la rehabilitació, els projectes urbanístics, les previsions d’intervenció, el caràcter integral en el barri del Carmel– tingui una dimensió que si fa divuit anys que s’espera, com a mínim, a vostès els en correspon la quota a part de disset. Per tant, ja em dirà vostè mateix com és que si hi ha divuit anys d’espera en un programa d’intervenció integral en el Carmel vostès no van estar en condicions d’acordar i concertar amb l’Ajuntament de Barcelona una intervenció d’aquestes característiques i d’aquesta envergadura per al barri del Carmel. (Remor de veus.) Senyor Puig, és curiós, no?, però, de la forma com vostè intenta posar en evidència aquest conseller o aquest SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 25 Govern, tinc tota la impressió –tota la impressió– que no fa altra cosa que posar-se en evidència vostè mateix. I ho fa –i ho fa– amb tota claredat perquè en la forma de demanar responsabilitats polítiques no fan altra cosa que assenyalar amb el dit noms de persones que potser les haurien d’assumir i ja no les poden assumir perquè no ocupen aquest càrrec. Probablement, la major autocrítica que jo hauria de ferme és la d’haver donat per més bona del compte l’herència d’aquest traspàs de poders no fet que vostè em va donar el dia 22 de desembre de l’any 2003. (Forta remor de veus.) Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. El president Té la paraula, per al torn de rèplica, l’honorable senyor Felip Puig. El Sr. Puig i Godes Gràcies, senyor president. Senyor Nadal, ho tenia equivocat, jo no venia aquí a impressionar... No era la nostra intenció. No era el nostre objectiu. No sé si això..., en tot cas, ha sigut un lapsus, sí que aquesta era la seva voluntat. Nosaltres veníem aquí a veure si era possible avançar, a conèixer més a fons la veritat i amb el fet que s’assumissin, de veritat, les responsabilitats polítiques que avui no s’han assumit. Vostè parla d’un buit clamorós en la informació pública. Bé, si és així..., per què no la fan? Si tan veritat i cert i tan rotund és això, per què no la fan al febrer, al març, a l’abril, al maig del 2004, al juny del 2004 abans de començar les obres del túnel modificat? Per què? Vull recordar que quan jo he parlat de les responsabilitats en cap moment jo m’he posat a la boca el nom de ningú. No he posat a la picota a ningú. Vostè sí que ho ha fet, reiteradament, tant dels seus com dels antics, amb un estil, crec, que també ens diferencia..., també ho crec. (Veus de fons.) Jo no he posat a la picota a ningú, més aviat he recordat el que vaig fer des del primer moment i el que, òbviament, vaig fer en el seu moment també: proclamar la meva confiança en la solvència tècnica de tots els col·laboradors que jo vaig tenir i el que continua treballant amb vostè. I també li he de dir: és casual, però GISA ha construït en els darrers dotze anys 45 quilòmetres de túnels en carreteres; 24, 25 quilòmetres de túnels d’obres ferroviàries, de metro; 40 noves estacions... Alguna xemeneia apareix. No se’ns va ensorrar cap túnel de maniobres. GISA ha fet en els darrers deu o dotze anys més de tres mil obres, amb una inversió que supera els 7.000 milions d’euros, amb un nivell de solvència, de qualitat que creiem que avala la feina que s’ha fet. I quan nosaltres diem, senyor Nadal, que «fa falta més atenció als veïns», escolti’m, l’oficial dels bombers de Barcelona –no ho diu el senyor Puig, l’oficial dels bombers de Barcelona– diu: «Crec que a molta gent no l’hi han donat suficient informació ni seguretat.» I quan diem que hi han altres objectius polítics en la seva gestió, fins i tot una de les persones que molta gent identifica com és de les que més a peu de carrer i al SESSIÓ NÚM. 45.1 costat de la gent estan, deixa l’evidència en els mitjans de comunicació. En funció de com són els titulars del dia dels diaris del matí acabem tenint el dia d’una manera o d’una altra. El fet és que un titular et canvia el dia. La seva prioritat, la seva obsessió és aquesta en el fons –és aquesta–, ho diu la regidora de districte, del Partit Socialista. Aquesta és en el fons... (remor de veus), del Govern municipal –del Govern municipal–, disculpin l’error, del Govern municipal. (Remor de veus.) Del tripartit municipal. Ho he dit bé ara? (Veus de fons.) Del tripartit municipal. Senyor Nadal, vostè, també, deixi’m ja que, per acabar, li recordi: no sé com pot comparar el meu traspàs de poders i l’acord que vàrem tenir vostè i jo en donar-li o no publicitat..., per cert, un traspàs que jo sí que el tinc gravat, certament cordial, com certament cordial han sigut, malgrat la dificultat política, algunes entrevistes i algunes trobades que hem tingut vostè i jo durant aquests dies. Però vull recordar que el traspàs que vam fer en què, segons a criteri seu, vaig traslladar-li tota la informació i em vaig posar a la seva disposició per donar tota la informació que fos necessària, no sé com ho pot comparar amb un protocol de censura dels mitjans de comunicació que emana d’aquest Govern. Sincerament, és un nou exercici de perversió. Finalment..., home, dir que..., i és només una referència perquè, sí, jo sóc tècnic, tinc aquesta, en tot cas, desviació. (Rialles en un sector de l’hemicicle.) Però, clar, comparar el mètode de construir túnels amb aquella, diguem-ho així, teoria de deixar anar l’ase per la muntanya i per on passa l’ase anar construint la carretera amb el mètode austríac, em sembla molt poc procedent. Escolti, el mètode austríac consta de tot un manual, de tot un seguiment importantíssim de protocol d’actuació dels tècnics que estic convençut que és –i ho continuarà sent, doncs– un mètode, entre molts, utilitzat per construir els túnels, com s’estan construint avui a Catalunya, com s’estan construint avui a Barcelona i no passa res, o sí, segons, ho repeteixo, en funció de quin seguiment i de quines responsabilitats s’assumeixin. Moltes gràcies, senyor president. El president Senyor Mas, té la paraula. El Sr. Mas i Gavarró Sí... Senyor Nadal, en la seva intervenció ha planat, he entès jo –i em sembla que ho ha entès gairebé tothom–, ha planat l’ombra d’una certa sospita, se suposa que de mètodes no precisament ajustats a la legalitat. Sí, tothom ho sap. Jo només els demano una cosa: si tenen més que sospites, tenen proves, vagin als tribunals. Presentin querelles. De sospites, n’hi ha respecte a tothom. Respecte a vostès, n’hi ha un munt, però no les manifestem, ni les insinuem. Sí que sabem una cosa, que si algú en aquest país no pot parlar d’aquest tipus de sospites o d’ombres són precisament vostès, perquè... (remor de veus) –permetin-me un moment, els hem escoltat a tots vostès amb molta atenció–, perquè si alguna herència PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 26 va deixar el projecte socialista fa uns quants anys a l’Estat espanyol amb participació seva era precisament una manca molt important de confiança respecte a tots vostès. I escolti, no som nosaltres els que ens dediquem a parlar d’aquestes coses, i menys jo, no m’ho han sentit a dir pràcticament mai, entre altres coses perquè no tinc cap interès a parlar del passat, però no estem disposats a què vostès contínuament vagin estenent aquesta ombra de sospita. Després de la intervenció del senyor Nadal d’aquest matí hem escoltat un grapat d’aplaudiments. Què aplaudien, senyores i senyors diputats del Partit Socialista? Què aplaudien? Vostès han vingut aquí a salvar la cara i a salvar-se vostès. A això és al què han vingut. Perquè quan els veïns a vostès –i a vostè, senyor Nadal– els xiulen i vostès els aplaudeixen, no pot tenir també en aquest cas la sospita que els equivocats són vostès i els que l’encerten són els veïns? Els veïns és veritat que han perdut la casa alguns d’ells –altres no saben si la podran recuperar–, tot això és cert. Afortunadament, comparteixo amb vostè plenament, al 100 per cent, que afortunadament no hi ha hagut ni una sola víctima mortal. No han perdut les seves vides, i això és el més important de tot, totalment d’acord, però han perdut, senyor Nadal, senyores i senyors del Govern, una part de les seves vides, perquè quan s’ensorra una casa, no només s’ensorren unes pedres, no només s’ensorren unes parets, s’ensorra alguna cosa més important que tot això, i això sí que s’ha perdut. I això, em sembla que encara que hagin perdut la casa, aquestes persones afectades el que no han perdut és ni el criteri ni la sensibilitat. No aplaudeixin més durant tota la sessió d’aquesta tarda, els ho demano. No és cap consell, simplement és una petició. El senyor Maragall ahir, i avui ho ha tornat a fer el senyor Nadal, m’ha recordat una anècdota del servei militar. Un cop es va produir un accident que va consistir en què es va disparar un fusell –es va disparar–, i van estar hores i hores buscant qui era el responsable i qui era el culpable, i no el varen trobar. Sap que varen fer, aleshores? Van arrestar el fusell, el van arrestar. (Remor de veus.) Sí, sí, vostès ja saben que això passava. Bé, el problema, senyor Nadal, i senyor Maragall –ja que vostè també va insistir en aquest sentit–, el problema del que ha passat en el Carmel no és el «mètode austríac». El problema no és l’externalització, no és GISA –no és GISA–, no és Convergència i Unió, no és el subsòl i el terra, que segons vostè ara resulta que s’ha de mimar. No és aquest el problema. El problema, senyor Maragall –disculpi’m que m’adreci a vostè com a màxim responsable del Govern–, el problema són vostès. El problema són vostès, i avui ho han tornat a demostrar. Vostès, per la seva incompetència, per la seva arrogància, de la qual presumeixen, dia sí dia també, la seva manca de sensibilitat i en alguns moments la seva manca de coratge. El Carmel, senyor Maragall, és el mirall i l’aparador d’una cosa que nosaltres ja més o menys sabíem, que és que en aquest país no hi ha govern, en aquest país no PLE DEL PARLAMENT hi ha bon govern. I tot això que ja sabíem però que s’amagava darrere dels discursos, de les declaracions, de les contradeclaracions, de la pirotècnia i dels focs d’artifici, tot això ha sobresortit d’una forma evident i absoluta en el tema del Carmel. No hi ha bon govern. Vostè fa poc aquí va dir que estàvem, que el país estava en bones mans. No, senyor Maragall, estem en males mans, no nosaltres, el país en el seu conjunt està en males mans. Vostès diuen, i vostè ho va dir ahir i per això m’adreço a vostè... El president Senyor Mas, hauria d’anar acabant... El Sr. Mas i Gavarró Sí, acabo en un minut o dos. (Remor de veus.) Vostè va dir... (Remor de veus.) Ja sé que tenen ganes que acabi de pressa però tinguin un mínim de paciència. El president No, senyor Mas, és que se li ha acabat el temps. El Sr. Mas i Gavarró Vostè va dir, senyor Maragall, i avui s’ha reiterat, que paguen justos per pecadors. No sé si els que avui han de plegar, per decisió del conseller d’Obres Públiques, són justos o no –això ja ho decidiran vostès–, però el que sí que sabem és que els pecadors són vostès. I vostès no assumeixen aquesta responsabilitat. Altra cosa és que vulguin fer, o que no vulguin fer –millor dit–, penitència, i que vulguin convertir el seu pecat en virtut –allà vostès–, però els pecadors són vostès. I pel que sigui, per raons que es poden entendre i d’altres que potser no, pel que sigui, vostès no assumeixen, en el nivell que correspon, les seves responsabilitats. I darrer tema. M’agradaria, senyor Maragall, que vostè pugés a la tribuna, en un dia solemne com aquest, i reiterés que la culpa de tot plegat, com va dir ahir en seu parlamentària, és de Convergència i Unió. Si ho fa s’enfonsarà una mica més en el pou de la incredulitat, i també en el pou del descrèdit. Però jo li demano que ho faci, per poder tenir un debat, si cal, en aquest sentit. Perquè, si calla, aquesta serà la imatge viva de la seva impotència política. El president Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Senyor Mas... Vull fer, abans de contestar al senyor Puig i al senyor Mas, dos aclariments. Un primer, respecte al retorn frustrat del dia 3 de febrer. Els tècnics continuaven mantenint, l’endemà, que es ratificaven en aquell certificat, que no se’n volien desdir i que el volien mantenir fins a les últimes conseqüències fins ara mateix. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 27 Tant és així que, quan vam haver de plantejar si firmaven un nou certificat pel retorn, ara, els tres tècnics responsables de les dues UTE, deien: «No, amb el que ja vam firmar el 3 de febrer ja n’hi ha prou.» I nosaltres vam creure, sense forçar res, sinó situant les coses en aquell terreny que ens és imprescindible per ser jutjats com a bons gestors i no dilapidant els termes contractuals de la relació entre el Govern, el gestor, la direcció d’obres i l’empresa contractista, que és per deixar clar, que ara n’hi ha uns que firmen perquè volen i perquè de bona fe s’hi mostren disposats, i n’hi ha uns altres que havien de firmar i era la seva més absoluta obligació, perquè eren en els termes del contracte que tenien firmat els responsables de l’obra i havien de respondre’n civilment, com civilment de forma subsidiària respondrà aquest Govern si així toca. Per tant, aquell certificat val per al que val, i no val per als veïns, però per al Govern era absolutament imprescindible per deixar clar que en les reclamacions legals de caràcter patrimonial que formularem, aquells tècnics ens deien que més enllà de l’esfondrament puntual que s’havia produït res –res– no havia de fer patir ningú. Pensi que la preocupació per allò que les persones han deixat en les seves cases, aquells que hi han deixat alguna cosa, que n’hi ha un grapat –trenta-tres, moltes coses; d’altres, uns quants dies de les seves vides; d’altres, la moral col·lectiva com a barri–, tothom hi ha deixat alguna cosa. Però pensin que, filant primíssim, el Govern va esperar la disponibilitat del cap dels bombers de Barcelona per fer entrar a la casa que s’havia d’enderrocar, un cop s’havia enderrocat el primer forjat, per treure tantes coses com es poguessin treure, atenent justament aquesta sensibilitat i responent una interpel·lació que ens feien, a l’alcalde de Barcelona i a mi mateix, en el barri, dient: «No prometis el que no pots prometre. No diguis que podrem recuperar coses que tenim a dintre casa si no les podrem recuperar.» I el primer dia, el senyor Vicente Alegre, que estava entrant, ens truquem i diu: «Entro perquè jo no hi veig cap perill.» I degudament assessorat, jo li dic: «No entris. I no entris fins que els bombers no et deixin entrar. I quan els bombers et deixin entrar, aleshores entra tu, i que entri tothom qui calgui, i traguem tantes pertinències com sigui possible, com més millor.» Però si alguna cosa no farà aquest Govern serà justament barrejar els sentiments dels veïns del Carmel, els seus problemes, la gestió d’aquests problemes i l’intent de solucionar-los amb la baralla i batalla política en la forma i en els termes que vostès ara aquí, des de fa ja una setmana l’han volgut conduir i l’han volgut portar cap aquí. De fet, senyor Mas, ara, intervenint, intentant que el senyor president de la Generalitat respongui i atengui el seu requeriment, vostè, senyor Mas, fa bo, sensu contrario, aquell argument que deia. Perquè sortint vostè ara ens honora amb l’honor que no ens va concedir el president Pujol no responent directament la Moció de censura que li formulava el senyor Maragall en aquell moment. Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 El president Té la paraula el senyor Mas. El Sr. Mas i Gavarró Senyor Nadal, avui hauria estat molt més senzill per a tots plegats, també per a vostès, que en la seva intervenció hagués actuat amb molta més humilitat, amb molta menys arrogància i assumint la responsabilitat important que vostè té o que li han delegat –esculli el que vulgui. Això no ho ha fet. I, posats a parlar de l’episodi del 3 de febrer, jo no li nego que a vostès els ha impulsat en tot moment... –perquè, si no, serien males persones–, no els nego que els ha impulsat un desig de garantir per sobre de tot la seguretat. Només faltaria, senyor Nadal; no es posi cap medalla per això. És la pura evidència, és el que cal fer no per part d’un govern, per part de qualsevol persona sana, saludable i que tingui dos dits de judici: garantir primer la seguretat de tothom. Per tant, vostès han fet allò que és més elemental, però no pretenguin que nosaltres a més a més els aplaudim per haver indicat a uns veïns una tarda que anessin a casa seva, que dormissin allà i l’endemà que els haguessin de treure. Si això, senyor Nadal, no li mereix cap mena d’autocrítica, ni un petit mil·límetre d’autocrítica, si vostè considera que això no és suficient perquè algun alt responsable polític plegui immediatament, aleshores és que no parlem el mateix llenguatge. Reflexioni sobre això. Reflexioni a fons vostè mateix, i independentment de voler salvar la cara a qualsevol preu, i el càrrec, que s’entén molt bé, pensi si això és una actuació correcta o no: enviar uns veïns a casa seva una tarda i treure’ls l’endemà. Vostè creu que a partir d’aquí hi pot haver el més mínim, la més mínima dosi de confiança respecte a vostès? No s’estranyi si ara no hi volen tornar encara que els donin garanties. No s’estranyin, senyor Maragall, si en aquest moment a tot Catalunya, a aquelles ciutats on ha d’arribar el metro, a la ciutat de Barcelona, la gent en lloc de reclamar el metro com han fet durant tants anys, ara estan reclamant a crits que el metro no hi vagi. Això no és culpa d’altres, és culpa seva per no haver actuat amb la diligència i amb la competència que hauria calgut, i també amb la transparència. I, finalment, senyor Nadal –i ara suposo que es posaran a riure–, nosaltres no tenim res contra vostè –nosaltres no tenim res contra vostè. Entre altres coses, perquè ens coneixem des de fa molts anys, hem col·laborat en diverses ocasions, jo mateix amb vostè he fet un munt de coses positives al servei de molta gent, i no li tenim ganes especials; no senyor, encara que vostè s’ho pensi. L’única cosa que li estem demanant és que aquest Govern i el seu president actuïn amb el coratge necessari. I coratge significa que en un moment clau, ara no protegit per una pregunta parlamentària de dos minuts i mig, senyor Maragall, com ahir, on vostè sempre té l’última paraula, que en un moment clau vostè pugi a la tribuna i digui la seva, i torni a repetir, si realment ho pensa, que tot això, com va dir ahir en seu parlamentària, és culpa de Convergència i Unió. Faci-ho un altre PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 28 cop, i aleshores tindrem un debat també sobre això i sobre altres coses. Per tant, escolti’m, no hi ha res personal respecte a ningú; hi ha el judici sobre un govern que està actuant malament. Vostès són govern i nosaltres som oposició, vostès són govern i nosaltres, oposició avui, i, per tant, vostès han de fer de govern i nosaltres d’oposició. I això és el que nosaltres hem fet, com ha dit molt bé el senyor Puig, durant els primers dies, fent exactament el contrari del que vostès feien sempre... (remor de veus) –sí, senyors i senyores, sempre; que sempre intentaven, a la més mínima, i jo n’he patit alguna conseqüència, entre d’altres, saltar a la jugular–, i donar-los temps per gestionar correctament una emergència important. Però no ens facin culpables d’allò que simplement és atribuïble a vostè, a vostès en general. Per tant, senyor Maragall, seguim esperant que vostè pugi a la tribuna i que torni a ratificar –que torni a ratificar– si com va dir ahir... (remor de veus), si com va dir ahir tot això és culpa de Convergència i Unió i si resulta que nosaltres tenim el desvergonyiment que vostès, pobrets angelets, hagin d’assumir les responsabilitats d’aquests dimonis escuats que eren la gent de Convergència i Unió. El president Senyor Nadal, em demana la paraula? (Pausa.) Sigui conscient que obre torn, eh? Té la paraula. El president Senyor Mas... El Sr. Mas i Gavarró Sí, molt breument, també des d’aquí mateix..., observant el silenci avui absolutament protegit del president de la Generalitat (remor de veus), per dir-li, al senyor Nadal, que altra gent i jo mateix hem assumit totes les responsabilitats per bé i per malament; les bones guanyant les eleccions, les no tan bones no guanyant-les prou bé. Les hem assumit absolutament totes. I dit això, deixi’m dir-li que el que avui es posa en evidència, en total evidència, és que vostès no només han actuat amb greu incompetència, sinó que actuen amb greu manca de coratge polític. I això encara és pitjor –això encara és pitjor. I el que hauria d’haver fet vostè, també per dignitat, és no tallar el coll d’uns col·laboradors només, sinó presentar formalment la seva dimissió. I el president de la Generalitat, el que hauria d’haver fet immediatament és acceptar-la. Potser vostè és un peça massa important d’aquest Govern perquè el deixi, potser aquest Govern sense vostè i algú altre faria aigües per tots costats. I per això, probablement, vostè avui no plega, però en circumstàncies normals d’un govern normal, vostè hauria d’haver plegat. (El president de la Generalitat demana per parlar. Forta remor de veus.) El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Ho sé, però no em puc estar de dir, senyor president, de l’escó estant, que en aquesta darrera intervenció, amb un punt de cinisme, de demagògia, d’una certa indignitat, el senyor Mas està intentant portar les coses a un terreny en què, com que falta a la veritat i no es recorda de les seves experiències passades, en realitat imputa i fa culpables i estableix unes responsabilitats polítiques que ell sap que en el terreny que les han plantejades no hi són i que en el terreny que les hem reconegudes no són justes, però serveixen per deixar clar que al Carmel l’única prioritat són els veïns. El president Té la paraula el president de la Generalitat. El president de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall i Mira) Però hauria de quedar clar que si hem de repassar les trajectòries de cadascun i l’evolució, els problemes són d’una altra índole i se situen en un altre terreny. Amb la vènia... (Pausa.) Vostè ha volgut que jo sortís i jo surto, efectivament. A dir-li que la seva intervenció demostra que hi ha alguna cosa més –alguna cosa més– que simplement un mal govern per part de vostès en els darrers anys. Que el president Pujol es va equivocar. Es va equivocar en el moment en què no va contestar allò que per llei efectivament havia de fer, que era contestar una moció de censura, que no hi ha cap llei al món que digui que es pot contestar per algú que no és el mateix «mocionat», cap, ni, per descomptat, el Reglament del Parlament de Catalunya. Que es va equivocar nomenant-lo, a vostè, i llançant-lo, a vostè, en aquella ocasió com a candidat. (Remor de veus.) Per això va guanyar..., ha guanyat tant que no el veig governant. I facin el favor d’escoltar un moment. I jo no vull –no vull– tornar a recordar els actes de dimissió de responsabilitat que en el passat alguns responsables dels governs anteriors havien fet. Nosaltres assumim la nostra, l’assumim i l’assumirem, governem i governarem, i per més que vagin dient, aquesta cantarella inacabable «és que vostès no governen, és que el problema són vostès, és que el problema és que no tenen no sé què» esdevé la descripció d’un únic problema, que és que el Govern ara el tenen uns i abans el tenien uns altres. Miri, la malícia de les seves paraules a mi em demostra..., la malícia de les seves paraules, el to de les seves paraules, després del to que ha utilitzat el conseller, em demostra que vostès tenen la cua de palla, que vostès realment tenen un problema i que s’han sentit atacats per una acusació que d’alguna forma vostès mateixos se’n deuen ressentir, com a verídica, perquè altrament no s’explicaria que vostè hagi sortit aquí amb el to, amb la falta de respecte, amb el to i la falta de respecte que ha utilitzat. Tant és així –tant és així– que, dels que van tornar el primer dia, uns quants que van voler encara estant vivint a casa seva i naturalment no ha passat res. Perquè si parlem de vides –si parlem de vides–, que quedi clar, ell ho ha reconegut, aquí no hi ha cap vida humana en joc en aquest moment. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 29 Nosaltres hem aplaudit el conseller aquest dematí, sí, però l’hem aplaudit segurament equivocadament, perquè no havíem d’haver-ho fet. Però ha sigut perquè hi ha hagut una reacció, jo crec, instintiva per aplaudir l’honradesa i el rigor de l’explicació que s’havia fet i al mateix temps el conteniment amb la qual s’havia fet. I vostès no han estat a l’alçada, senyor Puig i senyor Mas. I vostès no han estat a alçada perquè vostès tenen alguna cosa a amagar; si no, no s’explicaria el seu to. La història ho demostrarà. Vostès han trencat avui una regla que en aquest Parlament s’havia respectat sempre, que era el respecte entre diputats i el respecte al president de la Generalitat. I, d’això, la història els en passarà factura. (Remor de veus.) El president El president de la Generalitat de Catalunya Sí, no, molt breument, perquè penso que, efectivament, hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 per cent. (Forta remor de veus.) El president Senyor Mas... (Remor de veus.) Sí, sí, senyor Mas, té la paraula... El Sr. Mas i Gavarró Sí. Senyor Maragall... (Persisteix la remor de veus.) El president Senyores diputades, senyors diputats, si us plau... (Pausa.) Senyor Mas, té la paraula, breument. Senyor Mas, s’ha obert un torn, per tant, té la paraula. El Sr. Mas i Gavarró El Sr. Mas i Gavarró Senyor Maragall, m’hauria d’explicar exactament en què li hem faltat al respecte, perquè, si no, és simplement una frase. El que passa, que potser vostè té la pell tan prima i l’orgull tan ple i l’amor propi tan inflat que al final resulta que, a qualsevol crítica, encara que sigui expressada en termes absolutament correctes des d’un punt de vista parlamentari i des d’un punt de vista personal –no se li ha fet cap al·lusió personal de cap mena, simplement sobre el funcionament del seu Govern–, vostè hagi de replicar que se li està mancant al respecte. Algun problema deu tenir vostè si considera que en aquest Parlament se li falta al respecte simplement per la sessió que hem tingut avui. Segona cosa. Jo estic absolutament al·lucinat que vostè s’aixequi en aquest Parlament en un sessió com la d’avui i parli de tot menys del Carmel. És a dir, vostè es posa dret, ens parla de la Moció de censura que vostè va organitzar per criteris purament partidistes, o per passar l’estona perquè es devia avorrir, i ara resulta que el gran problema és si el senyor Pujol li va contestar o no la Moció de censura? Aquest és el problema, senyor Maragall? Aquest és el problema del Carmel? Aquest és el problema del túnel del metro? Aquest és el problema de l’obra pública de Catalunya? No, senyor Maragall, jo no esperava això de vostè, jo esperava una altra cosa. Jo esperava que vostè, que ahir en aquesta mateixa seu, ben emparat pel Reglament del Parlament i, per tant, sense capacitat de controvèrsia..., que avui anés a aquella tribuna (l’orador assenyala la tribuna d’oradors), no a aquesta, a aquella tribuna, i davant de tothom ens parlés del tema que avui ens ha convocat, que és el Carmel, els veïns, la gent afectada, l’obra pública a Catalunya, la confiança que ha de merèixer un govern del país, el bon govern que tots plegats necessitem, els que hi són –vostès– ara i els que esperem tornar-hi ben aviat. El president Senyor president..., el senyor president demana la paraula...? SESSIÓ NÚM. 45.1 ...vostè ha perdut completament els papers. Si el president de la Generalitat avui ha d’acabar aquest torn parlamentari d’aquesta manera, vostè ha perdut completament els papers. Vostè ha perdut completament els papers, senyor Maragall. Si era per això, realment es podia haver estalviat aquesta intervenció. Jo li demanaria, senyor Maragall..., senyor Maragall, li demanaria... (veus de fons), li demanaria una cosa, i li ho dic també amb tota la modèstia i espero que amb tota la correcció i amb tot el respecte: entre vostès i nosaltres en aquests propers mesos hem de fer coses molt importants al servei d’aquest país, no ho oblidi. Per fer aquestes coses importants és molt necessari que un cert cercle de confiança entre vostès i nosaltres segueixi existint, i que aquest cercle de confiança, que no és d’amistat, però és de confiança política, d’intentar fer coses junts al servei del nostre país i de la seva gent, de la gent del Carmel i de molta altra gent, que això no es trenqui. I amb la seva última intervenció això es trenca definitivament. Vostè engega la legislatura a fer punyetes. Suposo que n’és conscient. I, per tant, li demano, formalment, amb modèstia i amb ple respecte, que vostè retiri aquesta última expressió i que puguem tornar a restablir aquest mínim de confiança que el nostre país necessita. (Remor de veus.) El president El senyor president demana la paraula..., i la té. El president de la Generalitat Honorable senyor diputat, accedeixo a la seva demanda. Però accedeixo a la seva demanda per una sola raó, perquè vostè acaba de dir una cosa molt important, que interessa més el país que tot el que ens ha dit abans. I això tan important és que Catalunya té al davant coses molt importants a fer i espero de vostè i del seu Grup que estiguin en condicions de complir efectivament la seva part de l’obligació en els mesos que vindran en els quals es jugarà l’Estatut de Catalunya, la Constitució espanyola i, en bona mesura, el nostre futur. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 30 El president Senyor Mas... El Sr. Mas i Gavarró Jo li agraeixo, senyor Maragall, aquesta rectificació, que em sembla que és bona, no l’humilia en absolut –no l’humilia en absolut–, però els ho torno a dir, si en algun moment vostès tenen alguna sospita, al marge del que s’ha dit avui, sobre el que sigui, facin el favor de fer allò que s’ha de fer: anar als tribunals, presentar les demandes que calgui i, a partir d’aquí, ja se’n parlarà. Però deixin d’estendre l’ombra de la sospita pertot arreu, perquè vostès no ho poden fer, per trajectòria, i no ho han de fer sobretot mirant cap al futur. El president Moltes gràcies a tots dos. És el torn del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi i té la paraula el seu portaveu, el senyor Miquel Iceta. El Sr. Iceta i Llorens Moltes gràcies, senyor president, he de dir-li que he estat a punt de demanar-li empara, perquè em semblava... (Remor de veus.) El president Senyor Iceta, fem-ho bé, esperi’s un segon... El Sr. Iceta i Llorens Jo parlo per als veïns, i em sembla que ells sí que escoltaran. El president Va, doncs. Endavant. El Sr. Iceta i Llorens He estat a punt de demanar-li empara perquè corríem el risc de perdre el fil de debat, i jo crec que el tema no es mereix que es perdi el fil de debat. Volia començar així, senyor president, senyores i senyors diputats..., vull que les meves primeres paraules vagin adreçades a mostrar la solidaritat del Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi amb els veïns i veïnes del barri del Carmel afectats per una desgràcia causada per les obres de la línia 5 del metro. (El president s’absenta del Saló de Sessions i el vicepresident primer el substitueix en la direcció del debat.) La intervenció del nostre Grup, així com la tasca dels governs de Catalunya i de la ciutat de Barcelona, té com a objectiu prioritari defensar els interessos dels veïns i les veïnes afectats, la seva seguretat, la compensació pels perjudicis que han patit, la recuperació dels seus immobles, o l’assignació de nous immobles quan la recuperació sigui impossible, i també pal·liar el perjudici sofert pel comerç i les activitats econòmiques. PLE DEL PARLAMENT Volem reconèixer i agrair la presència d’alguns veïns i veïnes del Carmel i dels seus representants avui, aquí. Compartim la seva angoixa, som conscients que hi ha pèrdues que no es podran mai compensar, ens sotmetem, per tant, de bon grat a les seves crítiques i acollim les seves propostes. El nostre objectiu és fer possible que recuperin la tranquil·litat i l’alegria de viure en el seu barri, i volem que sàpiguen que no descansarem fins a aconseguir-ho. Tothom parla en nom dels veïns del Carmel. Ells ja han dit el que volen: explicacions, disculpes, responsabilitats, compensacions, garanties i exemples. Nosaltres creiem sincerament, conseller, que vostè les ha donat. Més enllà d’errors i encerts puntuals, vostè i el Govern de què forma part estan treballant amb la responsabilitat, la serietat i l’eficàcia que ha de dignificar la gestió pública, potser sense l’espectacularitat d’efectes immediats, difícils en circumstàncies com aquesta, per no dir impossibles, però fent el que cal fer per recuperar la confiança de fons en la política i en la gestió pública. I volem dir-los, modestament, però fermament, als veïns i les veïnes del Carmel, que la millor garantia per a la recuperació de la tranquil·litat en el seu barri, per impulsar la regeneració urbana que cal i assegurar la continuïtat amb seguretat de les obres del metro..., cal prosseguir en la línia que el conseller Nadal i el Govern de la Catalunya està tirant endavant. N’hem estat convençuts des de sempre, però encara més després de sentir la seva intervenció d’aquest matí. Sabem conseller que per vostè en aquests moments no hi ha més èxit personal o polític que el retorn, la satisfacció i la compensació als afectats, i en el fons aquesta és la màxima garantia que podem donar-los. I feta aquesta menció, em deixaran que discrepi amablement del molt honorable president de la Generalitat. Perquè avui, si no l’he entès malament, deia: «Potser no hauríem hagut d’aplaudir.» Jo discrepo d’ell. Nosaltres, als responsables polítics que donen la cara, siguin o no del nostre partit, els aplaudim. No ho hauríem pogut fer, si haguessin defugit responsabilitats, si s’haguessin amagat o si s’haguessin dedicat en moments de crisi a inaugurar una discoteca, llavors no. (Remor de veus.) Segona qüestió que jo crec que cal parlar i parlar clarament. Es parla de transparència –tota, tota, absolutament– i que no es poden fer acusacions o insinuacions infundades –tota la raó. I en la meva intervenció, creguin-me, i a més em subjecto, com no podia ser d’altra manera, a la crítica pública dels altres grups, dels altres companys diputats, dels mitjans de comunicació, intentaré no caure en el que considero un error de tot debat parlamentari, que a més desprestigia no només la persona o el Grup que fa mal ús de les seves prerrogatives parlamentàries, sinó el conjunt de la política. I creguin-me que nosaltres també hem aplaudit el conseller Nadal per un altre motiu: perquè creiem que ha entomat responsabilitats que li pertocaven, però també algunes que no li pertocaven. I això en política pot no tenir compensació. Ningú té l’obligació d’agrair el que podem considerar una obligació dels responsables polítics. Però, creguin-me, el Grup a què pertany el conseller té l’obligació, moral, si m’ho permeten, de fer un SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 31 reconeixement especial, singular, perquè creiem que és sobretot merescut. Hem pogut aquests dies parlar amb molta gent, del Carmel i de fora, i ens diuen: «Mira, sort que ha passat això amb en Nadal, ja veurem si hi té responsabilitat o no, però amb aquest estem segurs que el tema tirarà endavant.» I pensava que potser només era una opinió meva, però he d’agrair al senyor Artur Mas la sinceritat de part de la seva intervenció. Jo li vull agrair que hagi pujat a aquesta tribuna, perquè l’he entès així, i em disculpo per endavant si no és..., però deia: «Home, nosaltres entenem per què no plega vostè, perquè al cap i a la fi és un dels puntals del Govern.» Si m’ho permet, senyor Mas, si es girés el revés, sembla que Convergència i Unió es veu obligada a demanar la dimissió del senyor Nadal precisament perquè és un dels puntals del Govern. Si no és així, doncs, millor; si vostès consideren que és proporcionada la responsabilitat, doncs, ja es veurà. Nosaltres, la veritat és que ens sentim orgullosos de tenir-lo en el nostre partit. Ens va costar. No sé si tothom ho recordarà: el senyor Nadal no... En fi, va costar. Va voler estar en una llista, va estar disposat a fer d’alcalde, deia, «per una estona», perquè li agradava molt la feina, però sempre que anés com a independent, no fos cas, no? I nosaltres, la veritat, vam fer els possibles per convèncer-lo que tampoc érem tan mala gent, i finalment ho vam aconseguir. Però ens en sentim orgullosos no només perquè ens va costar incorporar-lo en la nostra candidatura, ja m’entendran, sinó perquè hem après d’ell, hem gaudit del seu exemple, de la seva feina. I permetin-me que ho torni a recordar, perquè qualsevol responsable polític pot tenir en un moment determinat la temptació de posar davant la defensa de la seva imatge: el que és important és aquell responsable polític que sap posar davant l’interès públic, davant del que pot ser el seu interès personal, la seva imatge personal o perdre el temps defugint responsabilitats, intentant establir quines eren i quines no eren. Ho sento, hem aplaudit, però jo, si avui no hagués aplaudit, no hauria dormit tranquil. Una cosa és aquest orgull que sentim com a socialistes..., i l’orgull que sentim perquè en Joaquim Nadal hagi entomat crítiques, algunes que potser li corresponien i altres que no. Però, escoltin-me, que ell hagi volgut mossegar-se la llengua, en fi, pot ser un costum; ara, el seu Grup Parlamentari no pot –no pot. I nosaltres hem de dir a la cambra, als ciutadans, en general a l’opinió pública, que ens ha dolgut assistir aquests dies a una campanya de desprestigi precisament perpetrada pels que van aprovar el projecte, van adjudicar l’obra, van aprovar un mètode constructiu que planteja problemes, que s’han de poder resoldre, però que planteja problemes, van acceptar modificacions a pilota passada, saltant-se tràmits i verificacions, concentrant encàrrecs en poques empreses, reduint fins a fer pràcticament inservibles els controls de l’obra i, en canvi, avui volen, pretenen aparèixer com els garants de transparència i eficàcia. SESSIÓ NÚM. 45.1 Mirin, estem indignats. Però ho repeteixo..., i crec que compliré, perquè m’ho he preparat, no vull que les emocions que a vegades es poden desbordar en un debat em traeixin, no voldria traspassar el que crec que en un debat polític ha de ser l’enumeració de fets, i, per tant, fer un estalvi solemne de qualificatius, particularment de desqualificatius; no crec que sigui bo. Jo crec que el judici l’han de fer els ciutadans; nosaltres podem i tenim l’obligació de proporcionar arguments. Creguin-me que crec que els ciutadans faran un judici que no serà negatiu respecte al conseller Nadal ni d’aquest Govern, entre d’altres coses, perquè alguns dels defectes que nosaltres apreciàvem en el Govern de Convergència i Unió, Convergència i Unió segueix practicant-los des de l’oposició. Per exemple: tenim un problema? Doncs, què fem? Encarregar una enquesta i publicar-la. Doncs, com avui. Amb un avantatge, que volem reconèixer aquí: aquest cop sí, almenys, l’enquesta la paga el partit; és un avanç. Jo recordo fa mesos que per intentar explicar el canvi vaig dir: «El canvi és que vostè ja no és conseller.» Hi ha gent que només recorda aquella part de la meva intervenció, que maleïda la gràcia, perquè..., i per això em limito, intento limitar-me al màxim, però potser vaig ser ingenu. I també ho vull dir. Perquè realment el canvi no és només un problema que un govern entra i un altre surt, o un surt i un altre entra, per aquest ordre, sinó realment si canvien les polítiques i es revelen com a més eficaces i capaces de reformar. I, per tant, probablement, el canvi que jo en aquell moment potser d’abrandament veia estrictament com aquell moviment de files que ha permès que la primera fila d’aquest Parlament sigui ocupada per un personal polític diferent, doncs, calia que madurés i s’assentés. Jo potser vaig ser ingenu pensant que la hipoteca, diríem, desapareixeria d’un dia per l’altre. Però no creguin, no crec que es tracti..., i en aquest sentit també he de valorar positivament la intervenció del senyor Mas, en el sentit de no criticar l’obra d’una o altra persona: aquí en el fons estem posant en discussió, amb arguments, models diferents de fer, i al final són només els ciutadans els que poden jutjar. Però nosaltres creiem que s’ha marcat fins i tot en la gestió d’aquesta crisi, amb el capteniment d’un conseller, un model ben diferent de fer les coses. Primer, perquè se’ns han donat explicacions, i en aquesta cambra, i en un temps raonable. En fi, recordem quant es trigava abans a comparèixer en comissió? Recordem un ple extraordinari d’aquesta naturalesa? Recordem la creació d’alguna comissió d’alguna cosa –no m’atreveixo a dir encara quina veurem avui? No. Per tant, hi ha un canvi radical. Assumpció de responsabilitats de tipus polític? Poquíssimes. I n’hi deuen haver. Algunes, potser, d’immediates, de gent que ha actuat directament i no ho ha fet prou bé, i algunes, potser, més estructurals, d’aquestes que em sembla que el conseller anomena «remotes». Miri, sabem ja moltes coses, tot i que, a vegades, conseller, li he de dir que la seva intervenció ens ha costat PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 32 de seguir, eh? Però vostè ha donat moltes explicacions sobre què ha passat i el perquè. Sabem quan es va pensar l’obra, qui i com la va adjudicar, qui va executar-ne els canvis, qui els convalidava a pilota passada, qui tenia la responsabilitat del control tècnic i qui havia d’avisar de problemes i no ho va fer. Més o menys. Aquest és el panorama que ens ha situat. Home, algú va tapar o com a mínim no va advertir de problemes. Conseller, vostè s’hi ha compromès, però jo li ho he de repetir en nom del meu Grup: actuï, contra persones, empreses, siguin responsables tècnics o no, o siguin tècnics de les empreses, o qui sigui; modifiqui el que calgui perquè mai més a Catalunya una obra pública pugui executar-se sense requeriments de seguretat del màxim nivell. O la consellera de Benestar i Família, demostrant la proximitat als afectats, que, efectivament, aquesta ha estat la primera prioritat, no podia ser d’altra manera. La nostra obligació?, sí, però algú ha de reconèixer que s’ha fet, i s’ha fet bé. La consellera d’Interior que, en fi, la gent sap que el seu concepte de seguretat és tan ampli com l’exigència ciutadana de tranquil·litat, i per això la seva expansivitat. Si algú va estalviar recursos per augmentar guanys, sigui inflexible –sigui inflexible–, si és que es va donar, i si no, no en parlem més, perquè si es va donar, jo crec, no sóc expert, ho podem portar a la fiscalia que probablement hi apreciaria delicte, i si no ha passat... L’Ajuntament de Barcelona. Queda malament que ho diguem, potser, fora d’allà, però també el nostre Grup es veu obligat a dir-ho: l’alcalde, els tinents d’alcalde i la gent del districte, siguin del partit que siguin, que alguns sí que sabem cadascú d’on és; la presidenta del Consell, la Maravillas, la Mavi; la regidora, l’Elsa, i tanta i tanta gent; tècnics del districte –veig la Núria Carmona a la sala–, atenent les persones, que era la nostra obligació, particularment des de l’Ajuntament on, des del punt de vista de responsabilitats per l’obra, ni n’hi havien ni se n’hi han de buscar, encara que alguns sembli que només es dediquin a això. Anem on calgui i allà on calgui perquè jo crec que aquest Govern, tots els governs tenen una obligació envers la institució que ocupen temporalment, i és donar la màxima garantia als ciutadans que s’està utilitzant el poder, l’autoritat i els recursos de la forma més eficient possible. «Podemos meter la pata pero no meter la mano», s’ha dit en castellà i lamento no tenir en català en aquests moments una expressió comparable. Doncs, jo crec que això tots els governs, ho repeteixo, tenen aquesta obligació i han de maldar perquè així sigui. En els moments més crítics, si no estic mal informat, fins a –que no sé si vol dir «fins a» o «més de»– noucents treballadors de l’Administració dedicats sobre el terreny sense horari i sense límit. I això em serveix també per parlar del mèrit d’aquestes persones, no ja dels governs, no ja de les administracions, sinó la gent que va entendre que si hi havia dies que un no podia anar a dormir, no hi anava. Jo crec que han honorat, com convé fer de tant en tant, perquè, si no, tots ho oblidem, la funció pública, el servei públic, que no és només una feina, també és una vocació. I, per tant, no s’aturi, ni es quedi curt, ens té al seu costat, vagi fins on calgui, nosaltres no volem exonerar ningú de les seves responsabilitats, perquè si ho féssim, ens estaríem fent responsables; no ho volem. El Govern ha aprovat les mesures que estaven al seu abast, des del punt de vista de pal·liar el dany en la mesura que es pot, perquè, ho he dit abans, hi han coses que no es recuperen, algunes de materials i algunes que entren en aquest camp, difícil però existent, de l’esperit. He llegit coses aquests dies terribles, i hem vist fotos de gent buscant aquell record, no?, aquell record que pren cos i no sempre el podrem recuperar, aquella peça; però, en canvi, el record espero que sempre el tinguem, no? És veritat que potser això de la continuïtat institucional, que ja he vist que hi han interpretacions diferents, s’ha d’acceptar a benefici d’inventari, potser. Jo no sé si de vostè canviaria la clau del pany del despatx. Però és veritat que potser algú ha apreciat que potser s’haurien hagut d’aplicar reformes més valentes, més directes, més ràpides, sobre procediments que potser no proporcionen les garanties més altes exigibles. I això sí que li ho demano, conseller, perquè algú pot pensar: «Escolti’m, si no hagués passat això de l’esvoranc» –també dit socavón o forat–, «no hauria passat res.» Vostè..., m’ha semblat llegir en la seva intervenció, o escoltar, millor dit, que ja hi havien procediments de reforma en curs, però jo crec que davant de la cambra, davant dels veïns, de l’opinió pública, dels ciutadans, convé deixar clar quins i com. No voldria deixar de parlar d’altres membres del Govern, perquè això és un govern, de tres partits, sí, però per mi tots i cadascun membres del meu Govern. El conseller en cap; ara no sé per què s’ha dit: «No hi és.» Jo crec que hi ha estat sempre que calia i sempre coordinant. A vegades no cal estar a l’escó per fer la feina. I, de fet, em tranquil·litza saber que algú està en un altre lloc en aquests moments, ara. La coordinació es pot produir des de molts llocs i em consta que s’ha fet, i s’ha fet bé. PLE DEL PARLAMENT Per tant, no hi ha mai prou diners per compensar coses perdudes d’aquesta naturalesa, perquè, i perdoneu el castellà, es necio confudir valor y precio; hi han coses que no tenen preu però que sí que tenen un immens valor. I també no oblidar que és veritat que hi han uns afectats directes, però hi ha una voluntat política d’actuar decididament sobre un barri. I jo crec que amb això el conseller Nadal, millor que molts –anava a dir millor que ningú, però aquesta contenció que se’ns demana i que de grat compleixo...–, millor que molts, coneix. Entre altres coses gràcies a ell tenim una llei de barris, que, per cert, no per al Carmel, perquè això ho hem d’abordar específicament, però jo crec que ja hem de començar a pensar a incrementar la seva dotació econòmica perquè hi han molts barris a Catalunya que ho necessiten. I l’èxit de la convocatòria dels ajuts, fins i tot alguna petita querella institucional que s’hi va produir en el moment de l’adjudicació, ens indiquen fins a quin punt és una línia política adequada. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 33 Nosaltres creiem, sincerament, que la resposta a la crisi ha estat ràpida i eficaç. I, perdonin, aquí s’ha dit: «Home, ha estat ineficaç...» Que algú recorda encara el retard a cobrar, per exemple, indemnitzacions en casos d’incendi? Ho dic... (Veus de fons.) No sabia les xifres –gràcies, diputat. Per tant, jo crec que s’ha estat eficaç. Ara, és evident, hi ha hagut una resposta no exempta d’ensurts; hi ha hagut una gent que li vam dir que podia tornar i després li vam dir: «Millor que surtis perquè, escolta’m, tot i que els tècnics ens diuen que això és segur, no ens la volem jugar perquè encara la terra belluga.» El valor a preservar aquí no era la imatge d’un polític o un tècnic, el valor d’una opinió, sinó el valor de la seguretat, no només de les vides, que afortunadament..., però també d’aquesta noció de seguretat que les persones hi tenen dret per ser ciutadanes del nostre país. Conseller, ho he dit al principi, vostè sempre ha donat la cara –per això potser li trencaran–, però nosaltres, aquest valor, l’hi hem de reconèixer abans de res. Ens ha donat una informació exhaustiva, he intentat resumir-la, m’he quedat avui sense dinar, però... Anem a veure... Si no ho he entès malament, causa immediata única de l’accident..., no hi és –no hi és–, és difícil d’escatir o de trobar. Potser –jo ho dic així, perdonin, eh?– una falla geològica difícil de detectar? Podem dir-ho així? Amb tot allò, jo em perdo. Potser caldria haver incrementat mesures perquè un determinat mètode constructiu exigeix més que l’estricte compliment d’una norma de seguretat? És això? És això, ultrapassar el que diuen les normes. Ara, és evident que hi han accidents que no es poden evitar. També és evident. I també és evident que en aquest cas hi han causes remotes o estructurals que han tingut la seva importància, i que estaríem fent un flac servei als veïns i a la ciutadania si no en parléssim. Hi ha un projecte discutible. Vostè ensenyava des d’aquí uns gràfics. He vist que allò bellugava molt, i si no ho he entès malament, sense que ningú se’n fes càrrec, cap firma, cap informe, cap valoració. Escolti’m, això, jo, que la meva experiència de gestió pública és limitada, crec que no es pot fer així. Jo recordo que al meu ajuntament fins i tot per aprovar un «retranqueig» s’havia de fer una paperassa tremenda. Per tant, aquí alguna cosa ha fallat o han canviat molt les coses des que jo vaig ser regidor a l’Ajuntament de Cornellà del Llobregat. El mètode constructiu aquest, vàlid i que ha funcionat a molts llocs, i que té problemes, que tenen una solució..., però és veritat que potser en funció del terreny s’hi ha de parar més atenció des del punt de vista de la seguretat i de l’actuació directa. clar és que s’hagin de convalidar molt a pilota passada i que es vulguin fer tan de pressa que després ningú es pugui fer responsable d’un efecte negatiu d’una actuació d’aquesta naturalesa. Per cert, si no l’he entès malament, a partir de quatre dies que s’havia adjudicat l’obra. No és una mica estrany? O és que ja es va adjudicar sabent que seria modificada i en fi..., perquè també és possible, jo no hi entenc gaire. I després ha dit unes coses que..., un control geotècnic i geològic, jo diria, com una finca extremenya, manifestament millorable. Perquè, clar, és que vostè ha dit: «Confiança reiterada i contumaç» –això, ho he anat a mirar a la transcripció perquè...– «en determinades empreses.» Jo no hi afegeixo res. No cal. Aquí ja s’ha parlat d’un cercle d’excel·lència, de qualitat i de confiança política. Doncs, si hi havia un cercle... Després, m’ha semblat veure en un gràfic que els anys electorals aquí les adjudicacions es disparen... Una cosa és un cercle d’excel·lència, però jo espero que no es tracti d’un cercle de connivència. Jo m’he hagut de rellegir la seva intervenció un i altre cop perquè hi ha una cosa que no és comprensible, almenys, des del punt de vista d’una persona que no està avesada a la gestió pública. Però hi ha un buit clamorós d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del 2004, però tots sabem que l’obra seguia i es feia, perquè han arribat on ha arribat i, per tant, es bellugava. Després li hem sentit dir, conseller: «Obres que es fan sense l’empara d’un projecte.» Ah, això sí, un director general el 2004 va firmar por lo que había, por lo que iba a haber..., i tot plegat, i dues firmes un mateix dia... I, efectivament, segurament, això, no ho podia haver fet, o hauria hagut d’advertir que allò no podia ser. Per tant, arribats aquí, aquesta sensació que pagaran justos per pagadors, que és veritat que la noció de justícia i de pecat, doncs, és molt làbil. Però per nosaltres és bastant una certesa, perquè, si no ho hem entès malament en la seva intervenció, conseller, pagaran aquells que intentaven esmenar errors que venien d’abans. Potser ells havien comès també algun error, però en tot cas jo crec que la valoració no serà suficientment ajustada i plegaran els que intentaven posar remei a errors estructurals comesos quan manaven alguns dels que pugen a la tribuna a criticar-lo a vostè, conseller. Potser li estan criticant que no els hagi esmenat abans la plana. L’altre dia hi havia, per cert, un acudit en un diari que assenyalava aquesta eventual circumstància. És veritat que, als que no hi entenem, això que les empreses es controlin a si mateixes sobre la qualitat de l’obra que fan, sona malament. Jo abans feia una frase d’aquestes: «Si l’autocontrol esdevé descontrol, mal assumpte.» Algú ho ha de vigilar, i algú que no tingui interès directe amb l’assumpte. Vostè ha plantejat una esmena a la totalitat, no?, parlamentàriament, des del punt de vista dels procediments. Llàstima que en l’àmbit de l’obra pública no existeixi l’esmena de devolució, perquè les coses són com són. S’ha de revisar encara més l’herència, conseller, em temo, no per assenyalar responsabilitats, no –jo crec que quan un polític n’assenyala com a responsable un altre, lamentablement la nostra credibilitat col·lectiva no està a la màxima alçada–, però sobretot per evitar problemes, per evitar que alguns errors es puguin tornar a produir en el futur. Això de fer modificacions fetes sobre la marxa? A mi també em sona que això es fa; el que ja no sé si és tan Nosaltres, no podia ser altra cosa, fem nostres les seves conclusions, les mesures que es proposa aplicar, i ens SESSIÓ NÚM. 45.1 Fascicle segon PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 34 agradaria que quedés clar que aquestes propostes d’esmena s’estaven ja aplicant en certa mesura abans, perquè el gest que els veïns pensin que només s’arreglen les coses quan hi han desgràcies no ens agrada. Miri, arribem al capítol de les responsabilitats. Aquí també hi ha canvis, conseller, respecte a l’abans i el després, que es deia, del desembre del 2003. Vostè podia haver dit que el que ha passat era un accident inevitable. Ho hem sentit dir en altres ocasions, en altres llocs, en altres administracions –no em refereixo només a Catalunya, estic referint-me en general. Hem vist gent trigar molt, molt, molt a comparèixer al Parlament; hem vist que es neguen explicacions; fins i tot hem vist moments en què s’ha fet que aquest Parlament aprovés resolucions laudatòries que nosaltres crèiem injustificades. De tot hi ha hagut. Però nosaltres celebrem que el seu estil, que és el nostre, no sigui aquest. Com que em diuen que en els discursos convé posar-hi alguna cita d’autoritat, he buscat les de la responsabilitat, les de Weber. També m’han dit que es fan servir, però que no sempre es compleixen i que cadascú les interpreta com vol. Però n’hi ha una que ens podem aplicar tots i que jo crec que tots hi estarem d’acord, i és que, quan parlem de justos i pecadors, en política sols hi ha dos tipus de pecats mortals, diu Weber, no implicar-se en les tasques públiques i la falta de responsabilitat. Jo crec que en això tots hi podem estar d’acord. I, què és responsabilitat? Diu Weber: «L’ètica de la responsabilitat és la que ens obliga a respondre de les conseqüències de les nostres accions.» Diu: «Un polític sense conviccions és senzillament un oportunista, un professional de la manipulació, un venedor de fum, però un polític sense consciència de la responsabilitat, perdut en el seu món neuròtic d’utopies irrealitzables, és un perill.» No estic pensant absolutament en ningú. Feia la cita com d’autoritat. Però el que sembla que ha de quedar clar és que un és responsable d’allò que fa, d’allò que decideix o d’allò que, havent-ho de saber, no ho sap, o de la seva tria. Aquesta és la seva responsabilitat. I, per tant, jo ho dic perquè..., a part que avui vostè ha establert unes responsabilitats, que pel nostre Grup són les ajustades, jo crec que convé que fem tots un esforç d’assentament d’una certa teoria democràtica de la responsabilitat. I jo els diré, no com que sigui veritat revelada, la meva opinió respecte a això. Els responsables polítics no són fitxes de dòmino. No cauen del primer a l’últim amb independència de la seva actuació concreta o de la seva vinculació amb els errors comesos, si no hi ha una relació directa..., miri, vostè no és responsable, potser ho hauria volgut ser per a poder-ho evitar, però no n’és. Tampoc no em sembla ni just ni acceptable graduar les responsabilitats en funció de l’alarma social: a més alarma, més responsabilitat, perquè cal tranquil·litzar l’opinió pública. Miri, creguin-me, la gent no quedarà avui més tranquil·la en funció de quants caps o colls siguin tallats, em sembla en l’expressió del senyor Mas, sinó quanta PLE DEL PARLAMENT llum, quanta transparència, quanta garantia siguem capaços de posar sobre la taula. Tampoc és acceptable, en termes de responsabilitat, intercanviar cromos entre socis de govern. Ni entre govern i oposició. Siguem, en això, rigorosos. Per tant, es tracta de delimitar responsabilitats en funció d’aquests principis, que diuen els experts en dret i gràcies als quals m’han ajudat, «proporcionalitat i equitat». Per tant, ni a pes ni a «bulto». Nosaltres acceptem la delimitació que ens proposa, conseller, perquè la proposa i la justifica, conscients que potser estem determinant responsabilitats d’una forma massa difusa, i, per tant, aquesta noció genèrica que potser justos paguen per pagadors és dolenta. Em sembla que acaba el meu temps i no vull depassarlo massa. Una mica..., president, amb un minut crec que acabaré. Conseller, el nostre Grup és escèptic, vostè ho sap, sobre la constitució d’una comissió parlamentària d’investigació, creiem que pot convertir-se fàcilment en un terreny de nou escenari de lluita partidista, però som conscients que això ha de ser un acord dels grups, i, per tant, treballarem per fer l’acord que creiem, entre tots, que millor serveix, precisament, a l’interès públic de transparència i d’atribució de responsabilitats, però, particularment, com evitar que torni a passar el que ha passat. Jo ja els ho adverteixo, en el nostre Grup no hi ha ni geòlegs, ni enginyers de mines, ni tampoc directors d’obra. He trobat un arquitecte, si convé ja els el portarem. A nosaltres no ens podran trobar –i perdoni que en això el copio– discutint d’injeccions de formigó, de gunitats, encavallades, xemeneies, triangulacions, micropilotatges, el sistema Cyclops, convergències o anivellacions de precisió. Tampoc ens hi trobaran per un espectacle de foc creuat de responsabilitats. Per això havíem pensat que potser una comissió de tipus independent podria funcionar millor. Ho parlarem amb els grups. Els ho he de dir: la idea no és original. Creiem que és una bona còpia, una bona interpretació. «CIU i PP volen un estudi independent sobre les causes del sinistre» –1 de febrer del 2005–, «els diputats sotasignats del Grup de Convergència i Unió sol·liciten la creació d’una comissió d’investigació per a analitzar i conèixer les circumstàncies de caràcter tècnic que han provocat l’esfondrament.» Per tant, en fi, creiem que la nostra, diríem, obsessió, o que la nostra insistència sobre determinades qüestions lliga amb algunes de les propostes o sensibilitats que en alguns moments s’han expressat, i espero, pel bé d’aquest bé públic que és la transparència i la confiança en les institucions, que ens puguem posar d’acord. Conseller..., m’adreço a tu, no paris. Recorda la frase de Willy Brandt: «No són les dificultats sinó la resignació allò que ens pot vèncer.» Els veïns del Carmel et necessiten, necessiten la teva feina. El president i el Govern t’han reiterat la confiança, i avui ho fa, també, Quim, el teu Grup Parlamentari. Moltes gràcies, president, per la seva amabilitat, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 35 El vicepresident primer Gràcies, senyor Iceta. Honorable conseller, té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors diputats, il·lustre senyor diputat, podria, segurament, prescindir d’aquest torn, i fins i tot n’havíem parlat, considerant que el to i el sentit de la seva intervenció recollirien en molt bona mesura aspectes centrals del que havia estat el meu intent, aquest matí, de fixar i establir quines eren les prioritats del Govern amb relació als fets del Carmel. Vull, sí, però, aprofitar aquesta intervenció per afegir alguna dada més i algun compromís més a alguna de les coses que he comentat aquest matí. S’ha formulat, no l’ha formulada vostè, però s’ha formulat aquesta tarda una pregunta sobre el reconeixement dels drets morals dels veïns i dels danys morals soferts pels veïns. Aquest, com tots els altres termes referits als danys soferts pels veïns, serà un procés laboriós i, alhora, generós de converses i negociacions que voldríem portar de la manera més clara, més transparent, més oberta, menys condicionada per intents d’aprofitar l’avinentesa i per situar les coses en un punt just: que tothom recuperi allò que ha perdut, que tothom recuperi allò que sent un intangible o pertinences difícils de valorar també rebi una valoració i ho recuperi, i que els danys morals siguin reconeguts d’una forma que estableixi justícia i equitat, i, per tant, respongui al que podríem dir-ne una jurisprudència que serveixi per a aquest cas i per a d’altres. bona mesura crec que vam encertar, que, fent les coses ajustades i amb un tempo ben plantejat, es podien resoldre molt bé problemes de canvi d’orientació de determinades prioritats polítiques sense fer tabula rasa, tant és així que, probablement, donada la dimensió del Departament, no hi ha cap altre departament –cap altre departament– en el Govern que aculli en els rengles dels seus tècnics qualificats excàrrecs polítics avui rellevats del seu càrrec polític. Però aquest és un fet administrativament inevitable. Així està plantejat: qui té un lloc que ocupa plaça a..., i cedeix aquesta plaça per a ocupar un lloc de confiança, té el dret del retorn a la plaça que ocupava si aquella plaça és vacant. Per tant, és veritat que segurament no vam fer prou de pressa totes les reformes que calien, però vull que també li quedi clar que és veritat que es van començar totes les que calien. No serà ara pel Carmel que abordarem la reforma de GISA, no serà ara pel Carmel que revisarem els projectes ferroviaris de Catalunya, sinó que una cosa i altra estaven enfocades, plantejades i fent-se. I el que serà la meva màxima feina en aquest moment serà impedir, justament, que la incidència tan monogràfica del cas del Carmel freni o alenteixi aquest procés de reforma necessària que havíem entomat amb anterioritat. Gràcies, senyor diputat, senyor president. El president Passem al següent Grup Parlamentari, que és el d’Esquerra Republicana de Catalunya, i té la paraula, en el seu nom, l’il·lustre senyor Joan Ridao. (El president es reincorpora al seu lloc.) El Sr. Ridao i Martín Vull dir també que vostè ha fet esment d’aquesta qüestió i vull aprofitar també l’avinentesa per situar el tema en el seu punt just. Tot allò que s’hagi de fer al Carmel, que s’ha de fer, no serà i no volem que sigui, i no ens podem permetre que sigui plantejat i entès en detriment de coses que s’han de fer a d’altres llocs. Moltes gràcies, senyor president. Molt honorable president de la Generalitat, honorables consellers, honorable senyor Nadal, em sap greu que ara el senyor Mas no hi és, en aquests moments, a l’hemicicle, però em volia adreçar a ell, ni que fos un instant ras i curt per dirli que al nostre Grup Parlamentari no li han passat inadvertides algunes de les seves paraules. Vull dir que el futur de l’Estatut no pot ser una amenaça per a amagar el 3 per cent. D’això ja en parlarem, tindrem l’oportunitat de parlar-ne més endavant. El nostre Grup està compromès amb el combat i la lluita per la transparència i per la netedat de les institucions, però una cosa no es pot vincular a l’altra. Hi ha qui ha esmentat..., i la simetria pot ser en qualsevol moment, potser, no prou ben interpretada, però és igual. Si han passat coses o a Lleida, o a Tarragona, o a Sallent, o a d’altres àmbits, on fenòmens diversos de subsidència plantegen situacions de pèrdua també irreparable de les cases o de necessitat de rehabilitació i de recuperació de barris sencers, vull que quedi clar que el Carmel tindrà tot allò que li correspon, i que, a més a més, ningú mai no podrà dir: «Ho han donat al Carmel, però ho han tret d’aquests altres.» Crec que és un compromís important que ha de servir per situar les coses al seu punt just i per a ajudar a entendre i a fer entendre que la sensibilitat que el Govern de Catalunya està aplicant per tot allò que està passant al Carmel, naturalment l’aplicarà tant com calgui als altres casos que es produeixin. I vull concloure, senyor diputat, reiterant-me en una idea que vostè també em plantejava i que vull que li quedi clara: potser sí que havíem d’haver anat més de pressa, potser sí que havíem d’haver sigut més radicals, però vam creure, i ho vam creure de bona fe, i amb SESSIÓ NÚM. 45.1 Com que hem vingut a parlar del Carmel, és d’això que principalment vull parlar, i, per tant, tampoc vull contribuir a convertir aquest debat en un autèntic espectacle. Com recordava, i, de fet, ho ha recordat insistentment, el conseller Nadal durant les seves intervencions, demà passat farà un mes que es va iniciar el malaurat drama, l’episodi del Carmel, amb un fet que es va iniciar, si vostès volen, amb un ensurt: l’enfonsament del túnel que s’estava construint en l’ampliació de la línia 5 del metro. Un accident que probablement no hauria passat d’això: d’un accident d’allò més probable en aquest tipus d’obres públiques importants, si no és que, com tots sabem, dos dies més tard, es va descobrir un enorme esvoranc que va motivar el desallotjament d’un miler llarg de persones dels seus habitatges. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 36 Fins aquí, senyor Nadal, el seu Departament, el de Política Territorial i d’Obres Públiques, i el Govern en el seu conjunt van superar aquesta primera fase d’incertesa, d’inquietud, gràcies al fet que la crisi, l’enderrocament d’alguns immobles, només va afectar un grapat de famílies, i perquè el conjunt d’administracions concernides van assegurar a la resta de les persones damnificades que podien tornar a casa perquè havien conjurat el perill. Però aquest clima, com tots sabem, es va estroncar. L’esvoranc era molt més gran del que s’havia previst inicialment. Es va haver de desallotjar tot el perímetre. Es van enderrocar tres edificis més. I cregui’m que aquest relat no el faig per delectar-me en la desgràcia ni per retornar al període emocional i esquinçador de la memòria sentimental de molta gent que ens escolta, de molts dels damnificats del Carmel, ni per reviure, lògicament, el xoc traumàtic de veure la gent del Carmel garbellant entre llàgrimes en els contenidors de deixalles per trobar alguns objectes de la seva existència: una foto esgrogueïda –s’ha dit–, una peça de roba, el disc dur de l’ordinador. Una crua, per cert, estampa, en una de les ciutats que es vanta, jo crec que amb raó, de ser de les millors del món, i en molts aspectes ho és. Faig aquest relat dels fets, que és una mica més càlid, potser, del que vostè mateix ha fet aquest matí, senzillament perquè per a molts aquests fets són uns fets inexplicables. Perquè deixant de banda els aspectes dels estudis geològics pertinents –que en parlarem–, deixant de banda també el procés previ dels treballs de perforació –i després en parlarem–, que són evidentment elements centrals per entendre bona part del que ha passat, aquí, abans que re, el que va fallar és tot un sistema –tot un sistema– de realització de l’obra pública. L’actual Govern, probablement sense intencionalitat, el que ha fet és perpetuar aquest sistema. Allò que vostè eufemísticament ha dit, «donar continuïtat institucional». Bé, aquest Govern, en part, és responsable d’haver perpetuat aquest sistema, tan «denostat», que avui tots plegats estem desestimant. I si va fallar tot un sistema d’obra pública, que afecta l’actual Govern i, evidentment, el Govern anterior, evidentment va fallar i falla la confiança. Hem insistit des del primer dia que aquí hi ha una autèntica crisi de legitimitat i de confiança. I la confiança, en la nostra societat, s’ha convertit en una categoria política transcendental. Diguem-ne que és el fil molt prim, molt delicat, que relliga de vegades el ciutadà amb els governants, en una època, per cert, més aviat de lleialtats precàries. Una confiança que té molt a veure amb la fermesa i amb la seguretat, que són dos elements que són, probablement, el codi genètic de qualsevol estat. Una confiança, per cert, que tots els que som aquí sabem perfectament que ens costa molt de guanyar, als polítics, i que si es perd costa molt de recuperar. No ho ha dit, senyor Nadal, no ho ha admès –ja li ho diré jo, sense cap mena d’empatx– que aquesta confiança probablement es va esmicolar aquella atziaga nit en què un grup de veïns, amb tots els informes tècnics que probablement ara es tornarien a reproduir amb la PLE DEL PARLAMENT mateixa intensitat que es van fer en el seu dia –vostè ho ha dit–, en el moment que es va autoritzar aquells veïns a tornar a casa seva i l’endemà van ser desallotjats. A partir d’aquell moment, per desgràcia –a partir d’aquell moment–, tot l’episodi malaurat del Carmel es va començar a escriure d’una altra manera, i vostè segurament és el primer que n’és conscient, d’això. A pesar que –i ho vull dir molt clar– la gestió de la crisi, es digui el que es digui, ha estat positiva en termes generals. En alguns aspectes, particularment, no. No passa re. Però en termes generals ho ha estat, perquè la resposta per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, les dues administracions conjuntament, no han escatimat ni els recursos ni els esforços necessaris. Avui per avui encara hi ha un miler de treballadors públics per atendre els damnificats. Seria inacabable –vostè ho ha fet, jo no tinc el mateix temps que vostè– de fer una llista exhaustiva, prolixa, del conjunt d’actuacions fetes per tots els departaments del Govern, encara que els esforços d’aquests departaments del conjunt del Govern puguin quedar literalment sepultats per la magnitud del desastre. Les coses són com són. Encara que aquests esforços estan, o han estat, literalment, sepultats, en molts moments –avui mateix– per l’estultícia d’alguns que volen fer veure que hi ha hagut descoordinació, que hi ha hagut insolidaritat, que hi ha hagut inhibició per part d’alguns membres d’aquest Govern. Els primers que ho saben són les famílies que ocupaven o que s’han vist afectats i han hagut de desallotjar els seus habitatges. Saben, per exemple, que s’ha declarat el barri àrea de rehabilitació integral; saben que rebran, si no les estan rebent ja, les bestretes a compte de futures indemnitzacions; han disposat d’habitatges pont si ho han volgut, dietes per subvenir a les despeses de supervivència ordinària; ajuts per poder compensar el lucre cessant de les seves activitats econòmiques; serveis d’autobusos, transport escolar; s’han suspès el pagament de rebuts d’aigua, llum, electricitat, l’IBI, telèfon, etcètera. I tot això, i més, vull dir que està en sintonia, en directa sintonia amb allò que el nostre Grup Parlamentari va reclamar des del primer moment de la gestió d’aquesta crisi. La nostra primera i principal preocupació ha estat sempre –i en això el Govern ha estat, jo diria, encertat– que calia atendre i compensar les persones, al marge d’aclarir els fets, al marge d’assumir també, si s’esqueia, les eventuals responsabilitats. Però també és veritat que a mesura que passaven els dies les causes d’aquest fiasco del túnel sota la muntanya del Carmel han esdevingut més espesses. Es va assegurar, òbviament, la seguretat del veïnat, els damnificats van començar, com he dit, a rebre les necessàries compensacions, però també es van multiplicar de forma inquietant els interrogants. I voldria, en tot cas, fer una referència a un aspecte molt particular, com és el pecat, per nosaltres, d’imprevisió. Malauradament, la desconfiança juga molt males passades de vegades, i de vegades té efectes, diguem-ne que retroactius, canvia el judici sobre les coses del passat, a vegades llença una implacable, diguem-ne, mirada retrospectiva. I comença a fer, a tots plegats, el terreny de joc una mica més costerut del que caldria. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 37 Hi ha qui aquests dies responsabilitza, jo diria que amb molta raó, els gestors actuals –també els anteriors, lògicament– d’haver-los entabanat des del mateix inici de la democràcia amb un urbanisme d’aparador, que ha oblidat els dèficits estructurals de barris com el Carmel, erigits sobre el «desarrollisme» més salvatge. Perquè, no ens enganyem, assistim en bona part a un episodi –a un dels successius episodis negatius– d’un barri ara molt més digne que no era fa uns anys, però d’un barri –s’ha de reconèixer– generalment maltractat, mal utilitzat i mal gestionat des de fa anys, des de l’època del caos urbanístic, del barraquisme, de l’autoconstrucció incontrolada els anys cinquanta, seixanta, també dels anys setanta, per tal d’acollir a corre-cuita la immigració desatesa i obligada a construir temeràriament en terrenys inservibles. No vull dir amb això –preciso– que el responsable directe de l’actual crisi sigui aquest fenomen, sinó que una part del problema l’hem d’anar a buscar en els errors del que s’ha denominat el «porciolisme». El porciolisme en tants i tants barris intersticials com el Carmel, però com el Verdum, com la Verneda, com la Mina, com Torre Baró, on els greus errors del porciolisme ens han portat l’expansionisme urbà sense planificació, sense el mínim sentit de la sociabilitat, sense serveis. Els immobles cauen també, per tant, moltes vegades perquè unes obres normals d’urbanització i de transport no són sostenibles a causa de les pèssimes condicions d’un espai que mai no s’hauria d’haver urbanitzat ni habitat de forma tan densa. El responsable directe, ho repeteixo, d’aquesta crisi no és que fa anys s’hagués destronat un dels pocs pulmons de la ciutat de Barcelona per esdevenir un refugi de la immigració –salvatgement explotada, lògicament–, però sí que afirmem que el problema de la baixa qualitat territorial del barri del Carmel era prou conegut. I era prou conegut com per haver extremat les precaucions a l’hora de decidir la construcció d’un túnel. Per tant, no es poden dissimular –entenem– errors de previsió. Vull dir que el fet que hi hagi hagut, com hi ha hagut, altres tipus de dificultats i de desgràcies acumulades en tot aquest afer, que recauen sobre tècnics intervinents, que recauen sobre les empreses constructores, no sana en absolut l’omissió, el pecat o l’error d’imprevisió, perquè, evidentment, tot acte humà incorre en risc, no existeix la seguretat absoluta –ho hem vist a Madrid, ho hem vist a Suïssa, també, amb un túnel de les mateixes característiques que el del Carmel–, i per això la qüestió és sempre si resulta assumible, de què depèn i com es pot reduir. Aquest és l’abecé de tot gestor prudent. Vull dir que estem davant de l’autèntica paràbola del porciolisme, que és, probablement, el que ha passat al Carmel, el símbol de l’enfonsament d’aquest porciolisme, de vegades una mica sociovergent i transversal que s’ha viscut en aquest país. I, per tant, n’hi ha alguns que han estat marmessors tradicionals d’aquesta manera de fer. Potser és per això que ara es comença a veure el problema urbanístic amb tota la seva extensió. Hi ha un pla integral. No es tracta només de construir en les cases ensulsiades durant aquest incident, ni de refer, lògicaSESSIÓ NÚM. 45.1 ment, una part del barri –que es tracta d’això–, sinó que es tracta autènticament de repensar i de dignificar bona part de l’estructura d’aquest sector. I, per tant, no només garantir un habitatge digne, sinó també un barri digne, que vol dir amb densitats adequades, amb serveis públics i també amb identitat pròpia. Per tant, la primera causa determinant, per nosaltres, de responsabilitats en aquesta crisi, honorable conseller, rau en la imprevisió i en el fet que se sabia la naturalesa geològica del terreny. Perquè la majoria d’experts que coneixen les nostres profunditats coincideixen –i aquests dies ho hem sentit a bastament– que el subsòl de la zona és canviant, amb calcificacions, amb forats càrstics com el de l’AVE famós de Saragossa. Per tant, el Carmel és una zona, com a mínim, dubtosa –ho era fa uns anys– per construir-hi pisos, i probablement també per fer-hi passar el metro, miri què li dic. I això, com a mínim, ens porta a una altra consideració, i és que si s’havien d’extremar les degudes cauteles, entrem en el segon pecat de tota aquesta història, per nosaltres. Ja no és un pecat d’imprevisió, no és un pecat d’omissió, és un pecat d’acció que té a veure amb els errors tècnics que hi hagi pogut haver en tot plegat. El mateix conseller Nadal –avui no ho ha dit, però l’altre dia ho va dir en la Comissió– va admetre que l’esllavissada era evitable. Ho era, entenc, amb més reforços, ho era amb més atenció a tots els indicadors que hi havia. I això és el que determina que estem davant d’un accident, la causa del qual està bàsicament en l’existència d’algun tipus de conducta negligent. I estem davant del típic supòsit, per tant, de la responsabilitat política que dimana, en aquest cas, d’errors o d’incompetència tècnica, per tant, d’un projecte mal concebut, probablement d’una obra mal executada. Ja sabem, doncs, que hi ha hagut falta d’imprevisió, però també sabem que hi ha una segona causa que determina un nivell de responsabilitats, que hi ha hagut una obra pública planejada i executada sense el degut rigor tècnic, sense les precaucions constructives que exigia la geologia del terreny. I, evidentment, estem davant d’un fet que no era un fet natural, que el que ha esquerdat el Carmel és la mala execució d’una obra pública i no una nevada o una catàstrofe atmosfèrica. Creiem, per tant, que el que hi ha hagut és una manca de diligència per part sobretot de la direcció de l’obra –vostè ho ha dit– i creiem també que hi ha hagut un mal control, supervisió, per part de l’empresa pública GISA, que és l’empresa pública encarregada de la seva supervisió. Per què? Perquè de les explicacions que vostè mateix ha donat avui aquí, fa uns dies en comissió, llegint detalladament el projecte i el projecte modificat es desprèn, primer, que no es van fer més informes geològics addicionals, per tant, tot i el canvi d’ubicació de la cua de maniobres, no es van encarregar més estudis geològics. No consta en els llibres d’obra que es prenguessin mostres del terreny durant l’avançament del túnel. Que es va planificar mentre s’anava fent, que no es van adoptar probablement les mesures de reforç necessari. I tots aquests errors, i d’altres, van ser provocats. I aquest és un element, per nosaltres, molt important. Una lliçó a extreure de cara al futur. Van ser provocats PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 38 per aquesta pràctica, que vostè ha admès generalitzada, de pretendre buscar amb menys costos majors avenços. La modificació del projecte hauria d’escurçar les obres dos mesos i mig, abaratint costos. Es deia, i ho diu literalment el projecte, que el sistema d’obra elegit, el famós nou «mètode austríac», havia de permetre uns resultats econòmicament competitius. Ho diu literalment el projecte. El mateix conseller Nadal ha admès que en ocasions hi ha hagut un predomini d’aspectes financers sobre els aspectes tècnics. Un criteri, evidentment, molt discutible. Per això, dins de la cadena d’errors hi ha una qüestió que cal aclarir i que és un tema estructural, més enllà de tot aquest fenomen conjuntural que s’ha produït al Carmel, que és l’opacitat en la política de contractació. Allò que vostè ha dit de contractació, de subcontractació, de subcontractació a l’hora de la subcontractació. Ens demanem en quina mesura tot això té, per tant, a veure amb aquests procediments que se segueixen en subhastes, en adjudicacions d’obra pública, que en alguns casos fa que empreses poc solvents facin postura a la baixa i ofereixin preus inferiors als costos reals de l’obra, per després, un cop adjudicat el contracte, incrementar progressivament els preus. Fins i tot s’ha dit, de vegades, que aquest estalvi conseqüent va a parar directament al plateret, allò del 3 per cent que abans algú ha citat, ni que fos de forma molt críptica. I en tot cas, el que és segur és que tot això acaba repercutint en procediments tècnics més insegurs, en l’expulsió del mercat, literalment, de les empreses més serioses, i en un preu final més elevat que el que s’hauria d’haver fixat inicialment. I per si això no fos poc, a part de l’opacitat, hi ha un altre element, per a nosaltres, preocupant, que és la gestió i la política de l’empresa GISA, que vostè ha dit que canviarà i que nosaltres aplaudim. Una GISA que adjudica el projecte, que adjudica l’obra, que més tard adjudica la direcció de l’obra i es reserva la inspecció, però alguna cosa de vegades no funciona quan, per exemple, el mateix director general de GISA ha arribat a dir que no va veure el projecte de la línia 5, perquè estava ocupat, estava immers a estudiar el projecte de la línia 9. Quant a les responsabilitats. I parlo de les responsabilitats públiques, perquè el forat és públic i les responsabilitats, també. Les de la direcció de l’obra, les de les empreses constructores semblen evidents, i ja es determinaran, ja es depuraran internament, per tant, en això li fem total confiança, honorable conseller. Les responsabilitats no són al mateix nivell, però són, en part, compartides. El Govern actual, diguem, el de la continuïtat institucional, és un govern que, amb la millor de les intencions del món, ha donat continuïtat al desgavell de l’empresa GISA, que ve del passat, però que ha estat acceptat; probablement en aquest punt no s’ha estat prou diligent com per canviar el funcionament i la dinàmica d’aquesta empresa. Aquesta empresa va fer, creiem nosaltres, humilment, un control deficient de l’obra, que, tot i que no va rebre, certament, cap comunicació, com vostè ha dit, d’incidències, probablement no va atendre tots els avisos de perill que constaven –i n’hi va haver. I probablement va ignorar, per exemple, jo diria desencertadament, alguns moviments en la base PLE DEL PARLAMENT del túnel que haurien alertat qualsevol. Perquè també tenint el túnel obert, des del mes de juliol del 2004, no va aturar l’obra, tot i que, com vostè mateix ha admès aquest matí, hi havia fins a tres interpretacions geològiques distintes. I un altre element més, perquè el director general de Ports i Transports, que segurament és un gran professional –no ho posem en dubte–, amb la seva firma estampada a l’expedient, el que està fent és validant el projecte modificat, improvisat, el regularitza com si res, quan la modificació suposava l’obertura, per exemple, d’un forat enorme que no estava previst, per exemple, a la plaça Pastrana. I també amb la seva firma autògrafa en aquell expedient, el que fa és també validar el mètode constructiu, avui, per cert, tan infamat per tots plegats. Per això, honorable conseller, no són sobreres, per doloroses que siguin, aquestes dimissions, tot i que volem més concrecions, ja ho avenço, en nom del nostre Grup Parlamentari. Per tant, demà, nosaltres demanarem, amb la resta de grups que donen suport al Govern, la creació d’una comissió d’investigació. I el Govern anterior. He dit que les responsabilitats hi eren a tots nivells, probablement no al mateix nivell. El Govern anterior, d’entrada, va pensar, per error, que el subsòl del Carmel oferia, en teoria, més garanties geomecàniques que el d’Horta. I això és un cras error. Això és un error, es digui com es digui. L’opció política la va prendre l’anterior Govern. I per cert, com revela l’informe de la Sindicatura de Comptes, em sembla que el senyor Nadal no s’hi ha referit avui, però fa alguns dies sí que ho va dir. GISA va encarregar el projecte constructiu sense que el projecte estigués degudament realitzat, i més concretament, el va aprovar el mateix dia en què es va encarregar l’estudi geològic. Sí que ho ha dit, el que no ha dit era la font d’autoritat que era l’informe, em fa l’efecte, de la Sindicatura. Per tant, es van modificar les obres amb una ordre oral, sense cap mena, en aquest cas, de formalitat, per fer una cosa tan greu com canviar el traçat i canviar l’emplaçament o la ubicació de la cua de maniobra. I a més a més es va adjudicar el projecte per menys diners del pressupostat. Però, oh!, meravella de les meravelles! Què tenim? Ho diu la Sindicatura, que el mes d’agost ja es va detectar un desviament a l’alça del 30 per cent. I què tenim? Que el pressupost de l’empresa pública GISA, per a l’any 2005, ja ha hagut de preveure un segon pagament, amb un increment del 17,9 per cent. Per tant, en definitiva, senyores, senyors diputats, honorable conseller, el Carmel ha estat una catàstrofe social, humana i urbanística. Ho ha estat i ho continua sent per a l’actual Govern, no pas perquè tingui la culpa principal, aquest Govern. Aquest Govern s’ha trobat una herència de projectes defectuosos, s’ha trobat, probablement, amb un mal control de les obres, amb un sistema dissenyat i previst per l’antiga Administració, tot i que, en bona part, també és veritat que l’actual Govern ha acceptat mètodes i projectes anteriors. Això, per a nosaltres, determina una responsabilitat que aquest Govern ha d’assumir, i que, de fet, ja ha assumit, i per tant entenem que està molt ben assumida. Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 39 El president Gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Moltes gràcies, senyor diputat. Molt honorable senyor president, senyores diputades i senyors diputats... Vostè ha començat, senyor diputat, fent esment d’un tema al qual el Govern creu que ha de donar el suport que es concreti en les resolucions que es puguin votar demà al dematí. Efectivament, tots tenim el compromís, i tots tenim la voluntat política d’establir tants mecanismes com faci falta per vetllar per la transparència en la gestió i l’adjudicació de l’obra pública. Vull, en aquest sentit, afirmar que qualsevol observatori de la transparència, qualsevol sistema que s’estableixi, serà benvingut per part del Govern, però vull també advertir –i m’agradaria que quedés molt clar per a tothom– que el sol fet d’haver canviat el plec de clàusules de GISA per a l’adjudicació, licitació i adjudicació de l’obra pública, determinava ja, amb absoluta claredat, una voluntat d’anar en aquesta direcció i d’establir que, fos quina fos la situació, que ara no jutjo, el cert és que la desfilada d’empreses intentant esbrinar quina seria la voluntat del Govern a l’hora d’adjudicar i dir: «Escolta, a mi mai no me n’ha tocat cap; me’n tocarà alguna?» «Si guanyes la subhasta, sí.» Només això tan simple: «Si, fruit de l’aplicació del plec, et toca, sí». «Oh, és que a mi mai...» És igual. Va quedar clar, i ha anat quedant clar, entrevista darrere entrevista, que al marc, hi podem afegir les cauteles que vostès vulguin i tots els mecanismes que facin falta, però és indiscutible que la sola modificació del plec desfeia un punt d’una excessiva horitzontalitat en l’oferta, i per tant assegurava una major competència en la licitació, i en aquest sentit, una major transparència en l’adjudicació. De manera que la qüestió de si mantenir la confiança de determinats càrrecs públics representava o no perpetuar el sistema, jo li voldria discutir, sobretot perquè entenc que, en la mesura que tots ells, o una bona part d’ells, han estat fidels servidors en l’àmbit de la funció pública, del que és el comès que tenien, en funció d’un nou programa de Govern i dels objectius definits en l’Acord del Tinell, a tots, sense cap mena de dubte, en aquest àmbit, se’ls va fer la confiança, que jo crec que valia la pena de fer-los-la. Vostè, després, ha fet referència a un aspecte de caràcter més concret, que és el tema de la confiança entorn del desallotjament o del retorn, fruit d’aquella nit del 3 de febrer. És veritat, és veritat que, tant l’Ajuntament de Barcelona com el Govern de la Generalitat viurien en aquests moments la crisi del Carmel d’una forma diferent si aquell vespre no hagués calgut decidir que era millor que els microbusos que hi havia a punt per a l’endemà, perquè la gent tornés dels hotels a casa seva, aturessin tot el dispositiu. Però les causes són clares, ja les hem dites, i, probablement, el preu polític pagat i la responsabilitat assumida guarda la proporció justa, la necessària, la que calia, amb la voluntat explícita i radical d’evitar, per tots els mitjans, que mai no ens haguéssim de penedir de l’existència de víctimes mortals al Carmel. I aquest fet, que és considerat com SESSIÓ NÚM. 45.1 un acte d’irresponsabilitat que genera responsabilitat política per a alguns, per a aquest conseller és, mal li pesi, un acte de responsabilitat per garantir i esclarir que, si hi havia una única ombra de dubte respecte al nivell de seguretat assolible, era preferible la marxa enrere a mantenir la pruïja del retorn i córrer un risc del qual mai més, mai més no ens n’haguéssim refet si hagués passat alguna cosa. Li agraeixo, senyor diputat, d’una manera molt especial, les paraules que ha tingut per a l’acció conjunta i coordinada de tot el Govern, perquè entenc que, molt més enllà del que ha estat el meu relat, no hi ha operatiu possible que aguanti la forma, l’estructura, les característiques, la durada i la dedicació que ha hagut de tenir, si no hagués estat amb aquesta condició, tant pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona com pel que fa als diferents departaments del Govern de la Generalitat. En el meu Departament vam assumir només una presència pública donant la cara, com deia el portaveu del Grup Parlamentari Socialista, amb relació al fet més directe relacionat amb la crisi, però preteníem i volíem, i així va ser, i el conseller en cap ho va coordinar, que fossin tots els departaments del Govern, tots, els qui donessin resposta de Govern a una crisi que, per la seva magnitud, es situa en un terreny de dimensions difícilment avaluables, ni que només sigui perquè deu ser, segurament, més fàcil gestionar un municipi de 1.057 habitants, amb tota la seva complexitat com a municipi, que gestionar 1.057 habitants dispersos en hotels, concentrats en una forma de viure que no és la seva habitual, i sotmesos a unes tensions i a unes pressions i a unes dinàmiques que són necessàriament incòmodes; incòmodes, per utilitzar una paraula suau. Però, ja ho he dit aquest matí, aquell punt de calidesa que hi posava vostè, senyor Ridao, és recollit, per part meva, d’aquesta manera també. Els pares, els fills, els néts..., el dinar del diumenge, els records, la normalitat de la vida quotidiana queda interrompuda brutalment per aquesta manera de viure. I, en aquest sentit, té tota la raó. I, per tant, jo li agraeixo que vostè ens recordi fins a quin punt l’operatiu transversal i coordinat que ha establert el Govern ha estat d’un enorme potencial. Després vostè ha entrat en una qüestió de la màxima importància, tant pel que fa als orígens remots del problema com pel que fa a la projecció futura de la qüestió. I és allò que n’ha dit «la gestió en herència sociovergent del porciolisme». A mi m’agradaria fer una reivindicació, ara, aquí, avui, del Carmel tal com és. Del Carmel d’avui, que no és el Carmel de fa vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys, com tants altres barris de Catalunya que han canviat i molt. Per tant, és veritat que probablement en els seus orígens, reblerts de rieres, processos d’autoconstrucció, arribades de gent, etcètera, assenyalin unes densitats en una topografia compromesa que no fa les coses fàcils. Però li puc assegurar, senyor diputat, que vint-i-cinc anys de gestió democràtica, d’urbanisme i de polítiques socials al Carmel i arreu han fet possible, a Barcelona, però a qualsevol altra ciutat de Catalunya, la combinació d’aquesta cosa, si se’m permet l’expressió perquè ha sortit als diaris, fashion, i al mateix temps el reconeiPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 40 xement d’arrel dels valors ètics, morals, associatius, comunitaris, de barris com el Carmel, que, fets a si mateixos, viuen un procés de canvi i de transformació radical en vint-i-cinc anys que els porta a tenir un conjunt d’equipaments, un urbanisme ben plantejat –rambla del Carmel o Biblioteca Joan Marsé–, que han de ser atribuïts a unes polítiques que, en el seu procés acumulatiu –en el seu procés acumulatiu–, signifiquen –signifiquen– una visió contrastada que en cap cas no hauríem de situar com una foto fixa de l’origen en els termes que vostè plantejava, sinó com el resultat d’una evolució en la qual els mateixos veïns hi han tingut un paper determinant, com tants altres barris hi ha hagut a Catalunya. Tant que, a vegades, quan un relaciona barris i en posa un al costat de l’altre i hi posa noms pot cometre l’error, té el risc d’equivocar els elements de simetria i comparació que es poden establir, i per això em sembla tan important fer una reivindicació del Carmel tal com és. Ara, n’hi ha prou? No n’hi ha prou. I en cal més? En cal molt més. I calen aquests recursos que s’ha dit? Calen aquests recursos que s’ha dit. Hi ha unes polítiques plantejades des d’un àmbit d’intervenció amb voluntat de rehabilitació integral que ha de permetre un pas més en una projecció a vuit anys que signifiqui un canvi encara més important? Sí. I, a més a més, respecte a això, hi ha coses que costen diners i altres que, com el somiar, són gratis. I l’Ajuntament de Barcelona, però el Govern de la Generalitat, estan en disposició de, conjuntament amb els veïns i veïnes del Carmel, somiar gratis, perquè si tenim les facultats com a autoritat urbanística per intervenir, planejar, ordenar, preveure, crear noves condicions de present i de futur que ajudin a construir les bases d’un nou urbanisme, s’ha de poder fer, entès el Carmel en un sentit ampli, el Carmel tot sol potser no seria possible, als Tres Turons, sí, estenent-ho cap a la Vall d’Hebron, també. Definint una política urbanística que, per exemple, trenqui aquella gran discontinuïtat que se situa en l’àmbit que separa el Carmel de l’Hospital de la Vall d’Hebron, amb terrenys que, en paraules de l’alcalde de Barcelona, són terra de ningú, on fa una mica de por de passar-hi. Per què? Perquè són terrenys, si no erms, no prou utilitzats; que, intel·ligentment utilitzats, pensant en els termes del Carmel i de les necessitats del Carmel, poden permetre, primer, definir les condicions urbanístiques i, després, anar definint el volum de les inversions necessàries perquè l’àrea del Carmel esdevingui un model d’aplicació d’una política urbanística en l’estil, en la línia i en l’orientació del programa de barris definit per la Llei de barris. Crec que aquesta és una qüestió important. I crec, fins i tot, que puc dir que s’han donat les primeres passes, anticipant-se en molts aspectes –en molts aspectes– a les previsions del programa global. Una cosa són els pisos de Llobregós o de Garcilaso, però una altra és el compromís previ, signat pel carrer Dant, per adquirir els drets edificatoris sobre trenta-vuit habitatges que han de permetre definir amb molta claredat les primeres passes de la segona fase d’oferta als veïns afectats que s’han quedat sense casa en aquest procés de reallotjament. PLE DEL PARLAMENT I no és una operació qualsevol. És una operació que, si l’aportació del Govern espanyol s’ha situat de moment en 16 milions d’euros, aquesta sola operació en són 14. Per tant, estem parlant de definir polítiques, algunes desenvolupades des de l’Institut Català del Sòl, que ajudin a anar situant les coses de tal manera que totes les peces es moguin en una direcció adequada per fer que el Carmel, i en el conjunt ampli del Carmel, s’hi facin aquelles polítiques que ajudin a resoldre totes aquestes qüestions. Finalment, senyor diputat, vostè ha parlat d’imprevisió, omissió, acció i errades tècniques com a causes de responsabilitat. I les hem situades en el terreny que les hem situades per deixar clar que, efectivament, n’hi havia algunes. I ho hem reconegut. Però vull, sobretot, que quedi clara una cosa, i aquesta era la perversió del sistema: el director general al qual hem acceptat la dimissió signa l’autorització per l’encàrrec de la redacció del projecte modificat i, alhora, autoritza l’inici d’unes obres que ja s’estaven fent. Error, evidentment. Però..., però, senyor Ridao, mai no les aprova, i no les aprova, tot i que en la forma que s’aplicava aquest sistema tenia vuit mesos per fer-ho, perquè en el caràcter fragmentari de la documentació que, respecte a l’encàrrec de modificat que se’ns fa, recull el projecte modificat respecte a la cua de maniobres de la Teixonera, el porta a pensar que, naturalment, o el modificat és més ampli, i ara ho haurà de ser per encàrrec extern i licitació pròpia, o que aquell era un document insuficient; no per allò que calia fer, sinó amb relació a l’encàrrec que se’ns havia formulat. Amb el benentès que també és veritat que, pel que fa a la naturalesa geològica del terreny... –jo ara li parlaré un moment dels assajos fets, i on es van fer i quan es van fer. I tothom ve a dir: «Amb aquests assajos n’hi havia prou.» I el fet que tothom sabés que més enllà dels aspectes de roques més antigues, paleozoiques, dels trencaments d’aquestes roques, era també un fet conegut el reblert de rieres, l’acumulació de runes, la textura superficial d’una geologia inestable, no era una dada determinant per sondatges que travessaven tot aquest conjunt de materials inestables i anaven a buscar 15, 20, 30, 40 metres més avall la textura adequada i exacta de la roca que es trobava. Quan es planteja així –quan es planteja així– el que els sondatges donen és que el terreny sondejat, en funció del túnel, té les condicions geològiques adequades, en aquell punt o en aquells punts. I el que diuen els tècnics és que, donada la naturalesa geològica del terreny, també en aquell punt, el tall estratigràfic que representa la mateixa obertura del túnel, el principal, i la cua de maniobres, és el més gran sondatge que es podia haver fet i que es fa i que s’analitza. I, per tant, per aquesta tècnica de «definim les condicions geològiques del terreny o les del projecte sobre la marxa», que quedi clar que hi havia en el moment de la decisió elements suficients, com a mínim, per deixar clar que no per molta més geologia disponible hauríem tingut més, o tantes com hauria estat desitjable, garanties que haguessin pogut evitar allò que vaig dir que es podia evitar. Però es podia evitar per la suma de tot plegat. Es podia evitar? Sí. Però només es podia evitar si, SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 41 fruit del conjunt dels elements coneguts en un moment donat, algú hagués pres, amb un principi d’autoritat, un lideratge que hagués dit: «Per aquí no anem bé, hem de reforçar.» I l’explicació causal és aquesta, és o la fortuïtat de l’accident o la imprevisibilitat de l’accident que s’hauria pogut evitar adoptant mesures de prevenció. El president I aquesta és la situació, lamentable, com pot imaginarse, en què ens trobem i amb tot el problema que tot això ocasiona. El Sr. Ridao i Martín No he dit –no ho he dit, senyor Ridao, no ho he dit– que en cap cas hi haguessin condicionants econòmics pel que fa a la continuïtat de les obres i els estudis. I, en aquest sentit, crec que és important d’assenyalar i de garantir que en cap moment no hi va haver cap argument econòmic, plantejat per GISA, que volgués tenir repercussions i responsabilitats sobre les causes de l’esfondrament. I acabo. És clar que hi havia desviacions pressupostàries, i més que n’hi hagués hagut –i més que n’hi hagués hagut–, tot i que, analitzant el pressupost, el modificat com a tal havia de ser un modificat de cost zero, perquè és estació per estació. Si la treus d’un lloc i la poses a l’altre, en tot cas el marge no és escandalós, i, per tant, les desviacions provenen, provindrien..., caldria analitzar d’on provenien per altres costats. I si el control va ser deficient o no.., jo vull afirmar que no. Amb un matís: ni el senyor Antoni Pérez, com a enginyer, ni el senyor Guinot, com a tècnic de GISA, que participaven directament en el seguiment de les obres, no són persones donades a confiar cegament en la direcció d’obres que es té al davant. Són gent exigent, són gent competent, són gent que avui es troben desbordades pels fets, són gent molt tocada per allò que ha passat, però són gent que et diuen amb tota sinceritat que, amb les dades que els donava la direcció d’obres i el conjunt d’elements de què disposaven, no hi havia motiu per generar una alarma que no era com a molt aparent. Després es va fer evident, i a partir d’aquest moment és quan, en la lògica de la política que vostè planteja, anem a l’establiment d’unes responsabilitats polítiques, bé per negligència, per no haver, diligentment, de forma suficient, vigilat el conjunt de les obres... Amb el benentès, però –i amb això acabo definitivament–, que si el senyor Tersol s’estava dedicant monogràficament a la línia 9 no és pas perquè fes una actitud d’abandonament respecte a la línia 5, sinó perquè el volum, la dimensió, l’entitat, la densitat dels problemes d’avanç que la tuneladora té, o les dues tuneladores, respecte a aquesta obra requerien, tota i més, la seva atenció especial, que continua tenint-la. Haurem de parlar de la línia 9, però la línia 9, que té un mètode constructiu diferent, avança més lentament del que hauria d’avançar, però és objecte d’un seguiment i d’una vigilància superior a la línia 5, perquè en la línia 9, al ritme de l’avanç de les tuneladores, el conjunt de les incidències detectades així ho feia recomanable, com no era el cas en el cas de la línia 5. Gràcies, senyores diputades, senyors diputats. SESSIÓ NÚM. 45.1 Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor Joan Ridao. (Pausa.) Senyor president, senyores i senyors diputats... Honorable conseller, quan jo parlo de perpetuar el sistema d’obra pública o aquesta continuïtat institucional mal entesa, no em refereixo a la continuïtat de determinats alts càrrecs en el seu Departament, que, si presenten, diguem-ne, el currículum adequat i, per tant, la perícia i la professionalitat adequades, poden continuar en el seus llocs de responsabilitat. Vull dir que té molt més a veure amb els procediments i, per tant, amb la cadena de contractacions, que vostè ha blasmat insistentment; amb la reducció de costos a ultrança per actuar amb més celeritat, però alhora amb més inseguretat; amb la incúria, en ocasions també, d’alguna empresa, de GISA, per què no?, en algun moment. Em refereixo estrictament a això. En segon lloc, a mi em molesta, igual que a vostè, aquests dies, quan he llegit els mitjans de comunicació, que es refereixin tot sovint al Carmel com un barri marginal, perifèric, com un suburbi. A mi em molesta, i m’emprenya, i recordo haver estat... I jo no sóc del Carmel, no sóc de Barcelona; sóc de Rubí, que és una ciutat que estructuralment té molts problemes també, com el Carmel. Per tant, comparteixo la mateixa opinió que vostè. I, a més, el Carmel avui és un barri molt més digne que no fa vint o trenta o quaranta anys enrere, això és obvi, i gràcies a l’esforç, sobretot, de les administracions, de l’Ajuntament de Barcelona molt particularment... Em refereixo al Carmel, en origen, com l’epifenomen, una mica, com el paradigma, si vostè vol, d’aquell expansionisme sense planificació, sense el mínim sentit de la sostenibilitat, sense els deguts serveis. Una mica, allò del Candel de Donde la ciudad pierde su nombre, no?, probablement, amb el degut respecte, però és una mica demodé, ja. I, per tant, aquesta referència probablement és sobrera i anacrònica. Jo el que li vull dir és que qui va beneir això, en definitiva, qui és el responsable d’això en el seu moment va ser un senyor que es diu Porcioles, a qui, per cert, no vam ser pas nosaltres que vam atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona –oi que m’entén? Per tant, des d’aquest punt de vista, hi ha un altre element a tenir en compte, com és el passat; cadascú sap el seu, però a mi m’interessa molt particularment, de cara al futur, probablement..., la meva queixa és que no es va tenir en compte en els antecedents, probablement, tot plegat, per extremar les degudes precaucions. Pel que fa a les responsabilitats, no li sàpiga greu acceptar les responsabilitats que convingui, perquè l’objectiu que ens porta ara i aquí –per això hem acceptat aquest Ple monogràfic– és recuperar la credibilitat, i això passa necessàriament també per assumir responsabilitats. PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 42 Vostè s’ha referit al paper del director general. El director general autoritza a fer un projecte modificat, no el projecte, diu vostè. D’acord. Però igualment això és tant com fer un vestit a mida, per exemple, per al forat de la plaça Pastrana, i això es va fer a través d’aquest projecte modificat, i, per tant, en això té una responsabilitat també el director general. Vostè diu: «Es van fer sondejos cada seixanta-vuit metres al túnel principal», vostè ho ha dit, i és veritat, però zero sondejos a la cua de maniobres; dos, però la veritat és que no se’n van fer tants com al túnel principal. Per tant, des d’aquest punt de vista..., i el sondeig S-14 té dinou metres de profunditat; per tant, no es va actuar amb la mateixa diligència i amb la mateixa prudència que en altres casos. tar de dintre, les faci qui les faci i les digui qui les digui. El joc net per part de tothom no només ha de ser compatible amb l’Estatut, sinó que sense joc net no cal que ens posem a fer un nou Estatut. Un estatut limitat, hipotecat o condicionat per les irregularitats, no se’l mereix el poble de Catalunya i no podria tenir mai el suport d’un parlament com aquest. Estatut i Catalunya, sí; honradesa i comptes clars, també. Gràcies, senyor president. El president Senyor Nadal, té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Li dic que no tingui recança a admetre responsabilitats perquè el quid de la qüestió, el que ens porta ara i aquí, hi insisteixo, és aquesta autèntica crisi de confiança en les institucions públiques, també en aquest Govern. I el primer objectiu de tota administració pública ha de ser vetllar per la seguretat, i també pels drets dels seus ciutadans. I, si això no és així, la confiança, la legitimitat, la credibilitat del conjunt d’administracions entren en crisi. I quan un àmbit del Govern, qualsevol, el Departament que vostè dirigeix, el de Política Territorial i Obres Públiques, pot perjudicar la credibilitat de tot un govern, vostè ha de ser el primer interessat que aquest Departament, el seu Departament, assumeixi la seva responsabilitat. Per què? Per evitar perjudicar tot el Govern i el conjunt de les institucions públiques. I cregui’m, que li ho dic jo, en nom del meu Grup Parlamentari, d’Esquerra Republicana, que aquesta doctrina la tenim, com vostè sap, molt ben assumida. Pujo a la tribuna, senyor president, per deixar clar, molt clar, que, efectivament, una cosa és una cosa, i l’altra és l’altra. És a dir, el compromís de la transparència és un compromís que hem assumit, és un compromís que hem acceptat i que hem compartit, i és un compromís que ens hem exigit mútuament i que mantindrem. Però és també molt evident que l’Estatut que Catalunya mereix i necessita no pot quedar sotmès a cap pressió ni a cap preu vinculat a aquesta qüestió. Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. I, per altra banda, Catalunya necessita, Catalunya vol, Catalunya ha de tenir un estatut a la mida de la voluntat i de les necessitats del poble de Catalunya, sense cap condicionant ni contrapartida de cap mena. El president Té la paraula el senyor Carod-Rovira. El Sr. Carod-Rovira Senyor president, senyores i senyors diputats, hem seguit el debat amb interès polític i amb atenció personal, per motius obvis, i desitgem, com estem convençuts que desitja tothom, que es resolgui el problema dels afectats, que s’evitin situacions similars en el futur i que s’assumeixin les responsabilitats que s’han d’assumir. Però si surto jo ara a fer ús de la paraula és perquè abans hem sentit en aquest hemicicle afirmacions d’una gravetat extraordinària a propòsit de l’anomenat «3 per cent», és a dir, sobre presumptes irregularitats financeres en obra pública. I aquest Parlament no pot tolerar, per respecte a la seva sobirania i a la seva dignitat, la més mínima expressió per part de ningú que pugui ser interpretada com una amenaça, com un silenci, com una acusació, com una dissuasió o com un pretext que ningú, de cap banda, pugui utilitzar com a moneda de canvi davant l’elaboració de l’Estatut. Cap interès econòmic de ningú, de cap part, pot passar al davant o pot condicionar l’interès nacional de la majoria. Si no estem disposats com a Parlament a acceptar limitacions de fora, tampoc aquest Parlament les pot accepPLE DEL PARLAMENT De manera que recullo les seves paraules i expresso que, en allò que s’hagi d’investigar pel sistema que s’hagi d’investigar –comissió d’investigació, estudi o el que decidíssim–, en allò que s’hagi d’establir com a mètode per afavorir i garantir la transparència i tots aquells altres compromisos de control democràtic que vam signar i compartir plegats, farem tot el que s’hagi de fer. El president Hi ha cap més paraula? (Pausa.) Per tant, passem al Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Té la paraula, en el seu nom, l’excel·lentíssim senyor Josep Piqué. El Sr. Piqué i Camps Moltes gràcies, molt honorable president del Parlament. Il·lustres diputats i diputades, estem aquí en un ple extraordinari demanat pel Grup Parlamentari del Partit Popular en primer terme, sobre això que jo crec que en termes mediàtics ja es comença a conèixer com «el cas Carmel». Això s’ha utilitzat, aquesta expressió s’ha utilitzat en altres circumstàncies, no?, i de seguida va tenir èxit; però jo crec que estem parlant del cas Carmel. Per què? Home, perquè estem davant d’un fenomen molt greu i d’una situació molt complicada, molt greu, hi insisteixo. Abans el senyor conseller ha dit una cosa que en el context d’avui no m’ha semblat, si m’ho permet, gaire oportuna, no? Aquí hi ha veïns del Carmel i els deia que somiar és gratis. De moment el que necessiten és poder SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 43 dormir a casa seva, de moment. El primer que necessiten és dormir a casa seva, i quan dormin al seu llit, potser podran somniar. Però mentrestant aquestes expressions, si m’ho permet, eh? –i li ho dic amb tots els respectes–, jo me les estalviaria, i a més a més perquè no només hi ha veïns del Carmel, sinó que també hi ha veïns de Sallent, que també avui no han merescut ni una sola paraula de ningú. (Veus de fons.) Potser sí, doncs escolti’m me n’alegro, potser m’he despistat en algun moment, però jo els vull expressar també la meva solidaritat, com és natural, no? S’han comès greus errors en la gestió de la crisi, senyor conseller, probablement no imputables a vostè. I vostè sap que jo li tinc un gran respecte personal i un apreci personal, però s’han comès greus errors, probablement alguns d’ells inevitables, no dic que no, perquè és veritat que quan hi ha un problema, doncs, tots som propensos a generar falses esperances, a minimitzar el problema, a dir que això només durarà unes hores, que només durarà tres dies, que al final d’això no n’hi ha per tant. Després hem vist que les coses es compliquen, com és natural, no? Però, deixi’m... (remor de veus), no se’m posin nerviosos perquè avui ja els anticipo que vull parlar claret. Només hi ha una dada positiva de tot el que ha succeït en aquest darrer mes i, particularment, del que ha succeït avui només hi ha una dada positiva, i és que no hi ha desgràcies personals, és l’única dada positiva, tota la resta és un desastre. El debat d’avui és un desastre, el que hem vist aquesta tarda... –no parlo d’aquest matí, senyor conseller, li ho dic amb tota sinceritat–, el que hem vist aquesta tarda és un desastre, un desastre per als veïns que ens estan escoltant, per als ciutadans que ens estan escoltant per la ràdio i per als ciutadans que ens estan veient per la televisió. I ho justificaré, no és una afirmació que vulgui ser demagògica, ho justificaré. Però, a més a més, és que aquí hi ha representants dels veïns afectats i estem parlant, gràcies a Déu que no hi ha desgràcies personals, no hi ha hagut ni morts ni ferits, però estem parlant de grans drames humans, de sentiments molt profunds d’angoixa, d’irritació, de sentiments de desconfiança respecte a les institucions, de desesperança. I em vull fer una pregunta, i la faig a aquesta cambra i la faig a ells també, que no me la poden contestar, a diferència dels que estem a la part baixa de l’hemicicle, a l’hemicicle. Aquests sentiments d’irritació, de desconfiança, de desesperança, d’angoixa després del debat d’avui, s’han reduït? Han millorat, però, després d’haver escoltat com els polítics parlàvem només de les nostres coses, només dels nostres problemes i que ens intercanviàvem amenaces i xantatges, de la qual cosa vull parlar al final, jo em pregunto si els sentiments dels afectats han disminuït o han augmentat. I tinc la personal convicció, i tinc la clara intuïció que avui els veïns surten més angoixats, més irritats, no amb més confiança en les institucions i, probablement, més desesperançats. Hem vist també, des del punt de vista de la gestió de la crisi, com des del Govern, al qual vostè pertany –tot el seu Govern, que presideix el senyor president de la Generalitat, que li agraeixo la seva presència perquè sé que tenia un altre compromís i que ha tingut la deferència, ara, d’estar en aquests moments, i li agraeixo–, doncs, hem vist com s’ha intentat limitar la llibertat d’informació per part dels mitjans de comunicació. Avui gairebé no se n’ha parlat, d’això, no?, però crec que és un dels escàndols democràtics més importants que hem assistit en molt de temps, dir: «Escolti’m, jo ja li diré a vostè, mitjà d’informació, quines són les informacions noticiables, i ja li passaré les imatges que jo crec que són les importants.» Escolti’m, ja sé que després això s’ha corregit, en part –en part–, però no del tot. Ha passat un mes. Hi ha moltes famílies sense casa que no saben si hi podran tornar o no, i els que se’ls diu que hi poden tornar, amb claríssima desconfiança. Com molts de vostès jo també he visitat el barri. Ho he fet sense càmeres, per cert, i sense fotos, com molts d’altres, ja ho sé, però he vist l’angoixa dels ciutadans i he vist les esquerdes, i he vist gent plorar –he vist gent plorar–, i això mereix una resposta per part de la classe política d’una alçada intel·lectual i d’una alçada moral –moral– molt superior a la que hem vist aquesta tarda, molt superior. Els ciutadans afectats i el conjunt dels ciutadans que poden estar afectats per altres coses, que també en vull parlar, mereixien dels que estem en aquest hemicicle representant-los, a ells, representant el conjunt del poble de Catalunya, respostes millors, i una mica més d’humilitat, efectivament, no?, i més autocrítica. SESSIÓ NÚM. 45.1 Hi ha hagut precipitació en determinades decisions. Se n’ha parlat tant que jo no hi insistiré massa, però, quan es decideix que poden tornar i després es decideix que no poden tornar, a alguns dels afectats se’ls produeix un mal irreparable i una desconfiança, probablement, irreversible respecte a les institucions i respecte a les certificacions dels tècnics. Però, al mateix temps, també hi ha hagut un retard en decisions que fa molt de temps que tots sabem que eren inevitables. Tots sabíem que aquest tema tant i tant important s’havia de debatre en aquest Ple, que havíem de fer un ple extraordinari monogràfic, tots ho sabíem. Per què hem tardat tant? Perquè hem vingut, arrossegant els peus, i tots sabem que de la forma que sigui –i estic disposat a parlar-ne–, de la forma que sigui cal una comissió d’investigació. Estic disposat a parlar-ne, i els grups parlamentaris, i demà segurament..., estem en disposició d’arribar a un acord. Però que cal una comissió d’investigació, sobretot després d’haver escoltat les coses que hem escoltat aquesta tarda, segur, més que mai. Era una decisió irreversible –irreversible–, inevitable, perquè portem un mes discutint sobre aquesta qüestió. Fem-ho ja d’una vegada. I després, una mica d’autocrítica. Si totes aquestes coses són així –que crec que són així–, si a més a més els veïns, per més que se’ls digui tot el que se’ls ha dit avui, se senten amb una certa situació d’indefensió, fem una mica d’autocrítica. No parlaré de què hauria passat si els responsables d’aquesta història fóssim uns altres, no en parlaré, d’això. Ja no en vull parlar, d’això, perquè em sembla que queda prou clar. Per què no en parlaré? Perquè avui tenim tots en aquesta cambra –i representem el conjunt del poble de Catalunya– una gran responsabilitat, i és –i fins ara no l’hem PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 44 complert–, és estar a l’alçada de les circumstàncies. I estar a l’alçada de les circumstàncies vol dir evitar fer partidisme, sovint barat, evitar actuar per càlculs electoralistes o oportunistes. En una situació com aquesta, amb els afectats davant –i encara que no hi estiguessin, evidentment, igual–, els polítics, els que tenim responsabilitats polítiques des del Govern o des de l’oposició –i de vegades hem estat al govern i ara estem a l’oposició– hem d’estar a l’alçada d’allò que ens exigeixen els ciutadans. I vol dir que hem d’estar a l’alçada del rigor, de la seriositat i també de la transparència, i també d’evitar determinats espectacles. I això també exigeix que exigim tots plegats saber el que ha passat, per què i qui a pres les decisions, i exigir, probablement, com a mínim, tres coses: responsabilitats, evitar que això torni a passar en el futur i, potser, el que és més important ara, que els afectats puguin veure satisfetes les seves necessitats com més aviat millor, i que puguin tornar a confiar, com més aviat millor, en les institucions. Hem de tornar la confiança en les institucions per part dels ciutadans, que, hi insisteixo, avui està perduda. Per això em sembla que la comissió d’investigació en la forma que acordem és absolutament imprescindible, no per tirar-nos els trastos al cap, perquè tots tenim al cap perquè serveixen determinades comissions d’investigació al final, i jo no vull compartir aquesta responsabilitat des del meu Grup Parlamentari, no la vull compartir. No vull que hi hagi una comissió d’investigació al si del Parlament de Catalunya i que al final els ciutadans pensin que només serveix per retreure’ns, els diferents grups polítics, les nostres misèries. Vull una comissió d’investigació política –política– que dirimeixi responsabilitats polítiques però que simultàniament treballi amb rigor i treballi amb seriositat i doni respostes reals a les preocupacions de la gent. I, en aquest terreny, jo ja els avanço que el meu Grup Parlamentari hi serà i treballarem en aquesta direcció. no es poden complir; els certificats perquè la gent pugui tornar i que es veu que són, al final, paper mullat; decisions polítiques prèvies a l’emissió d’aquests certificats, que ja estaven preses. Bé, no només el treball del senyor conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que em consta que ha dedicat moltes hores a això, sinó de la resta de consellers afectats. Ara, el senyor Bargalló, quan jo deia que alguns hem visitat el barri de manera discreta, ell em deia que també, i estic disposat a creure’l, no?, però també és veritat que he tingut la temptació de pensar que, com que el primer dia el van dur a un lloc que després va demostrar que es podia enfonsar, potser se li van acabar les ganes de tornar-hi, perquè no hem sabut que hi tornés –no hem sabut que hi tornés. Permeti’m la petita broma, però que no ho és –que no ho és–, perquè és veritat que el conseller d’Habitatge té les seves responsabilitats i no l’hem escoltat avui, ni avui, ni pràcticament al llarg de la crisi. I la consellera de Benestar Social, també, i el conseller de Comerç ja no és ni aquí, i es va permetre el gran luxe de dir: «Escolti’m, no aniré al Carmel ni hi penso anar. Però ja he parlat amb els comerciants del Carmel –he parlat amb els comerciants del Carmel.» I el senyor conseller de Comerç no es pot escaquejar com s’està escaquejant. I el senyor conseller en cap, amb tots els respectes, doncs ha d’agafar també les regnes d’aquesta història, perquè no és només un problema del conseller de Política Territorial, sinó que és un problema del conjunt del Govern –del conjunt del Govern . Després, bé, hi pot haver un debat sobre si s’havia de segellar o no el túnel de maniobres. Hi ha diferents opinions. Jo les que he consultat, i que em mereixen més confiança, és que s’havia de fer. Ja li anticipo que s’havia de fer. Són els mateixos que em diuen que utilitzar el nou «mètode austríac» per fer túnels sota les cases d’una ciutat és una catàstrofe i un desastre, els mateixos –els mateixos–, per tant, ja aniré després a això, no? Però més enllà de la gestió de la crisi hem de parlar de moltes coses, i, efectivament, hi ha una cosa que és la gestió de la crisi, hi ha un altre tema que és els darrers catorze mesos, i després hi ha un altre tema que és el que el senyor conseller en deia aquest matí «els orígens remots»; és clar, remots..., remots tampoc, no?, però dels últims tres o quatre anys quan s’inicia tota aquesta història. Però després també m’agradaria parlar d’aquests ajuts de la Unió Europea que havien de venir, que ja no sé quins són, perquè avui no s’ha esmentat això, que jo sàpiga, que jo recordi, almenys en quantitat fixa, 235 o 238 –ara no ho recordo– milions d’euros. En algun moment s’havia parlat de 200 milions de dòlars. Després la Unió Europea va dir: «Escolti’m, potser sí, però vostè m’ha de dir a què renuncia, perquè això és un joc de suma zero», d’això també n’hauríem de parlar, no? I per tant, hauríem de parlar també..., és clar, també s’ha dit, en aquest context, no?: «Ara l’Ajuntament ha arribat una mica tard», el senyor conseller de Comerç... (Remor de veus.) En aquest context ara es diu: «No, és que pel Carmel farem un ARI», ara... Calia que s’enfonsés el Carmel perquè es fes una actuació de rehabilitació integral del Carmel, no?, calia que s’enfonsés. Home, pensem-hi tots plegats, no?, perquè també, si em queda temps, voldria parlar d’això que en diuen la «Barcelona del disseny i la Barcelona real», que passa també per aquí, no? Jo, si m’ho permeten, faré un petit comentari sobre les tres qüestions. Sobre la primera, la gestió de la crisi. Home, un pèl d’autocrítica, no? Terminis que després M’agradaria també que en algun moment, quan es demanen responsabilitats a les empreses, també es parlés de les assegurances, i a qui estan atribuïdes. Però, bé, Estem davant d’una crisi important. Aquí s’ha esmentat molt sovint la paraula accident. Miri, no. Un accident és un accident. Això és el resultat d’una actuació de l’Administració, que a la vista del que he escoltat aquest matí jo crec que ja ens queden molts pocs dubtes que, com a mínim, és negligent, i puc seguir expressant dubtes, però com que sé que hi ha un procediment penal obert em quedaré aquí, però no estic gens segur que les negligències no siguin, a més a més, culposes, per no dir doloses, que no ho sé, però segurament aquesta sospita s’ha instal·lat ja i veurem quin resultat té. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 45 errors de gestió de la crisi crec que són evidents. Però he vist un intent del conseller, raonable d’altra banda, de dir: «Miri, ho hem fet raonablement bé.» Vostè ha dit que ho havien fet del tot bé, i jo li dic que ho han fet bastant malament. Però al final la culpa és dels anteriors. I aquest matí ha dedicat vostè una bona estona a derivar la responsabilitat cap als governs de Convergència i Unió. Molt bé, jo també en vull parlar, d’això, també, però vostès porten catorze mesos –catorze mesos– i vostè va dir en la compareixença a la Comissió de Política Territorial –no ho sabem ben bé, perquè en un moment parlava d’accident, en d’altres no–, va dir: «Això no es podia preveure, però sí que es podia prevenir.» Hem d’anar al diccionari, eh?, per esbrinar tot això –hem d’anar al diccionari. Però, bé, en qualsevol cas els canvis, que és veritat que s’havien anat fent amb anterioritat i que es fan sense estudis ni al·legacions, al final també es legalitzen sense publicitat ni concurrència, sí, perquè resulta que el que es presenta té seixanta-un cèntims de diferència –menys– del límit que obliga que efectivament els estudis s’hagin de fer amb publicitat i concurrència. Deixo a part el tema de dir: «Escolti, és clar, nosaltres ens vam trobar en una situació que no podíem fer res més, vull dir, ens trobàvem en una situació de fet, que és que les coses ja s’estaven fent i per tant, la construcció havia de seguir i havíem d’autoritzar que es fes el modificat el mateix dia.» Que no deixa de ser una cosa bastant peculiar i bastant pintoresca, no?, però puc entendre que com que s’havia fet així i es legalitzava una situació de fet, doncs, la seva Administració ho fes. Però del febrer del 2004 al febrer del 2005 ha passat un any –un any. I ara els faig una pregunta: calia que s’esfondrés el Carmel perquè vostès s’adonessin que els procediments que es fan servir són una catàstrofe? Si no s’hagués esfondrat el Carmel, seguirien fent exactament el mateix? Perquè jo entenc molt bé la crítica als procediments dels anteriors, i la comparteixo, però vostès porten més d’un any, i, des del moment que es produeix aquesta circumstància, vostès haurien pogut adonar-se que algunes coses, efectivament, s’havien de canviar. Van publicitar fins a límits propagandístics que havien fet una auditoria de gestió que va permetre al senyor conseller d’Economia i Finances donar un suspens a l’actuació administrativa de l’anterior Govern. Ens en vam adonar, d’aquestes coses? Ens en vam adonar, dels forats brutals del procediment administratiu que se segueix en les obres públiques a Catalunya i que vostè aquest matí ens ha explicat a bastament i que a mi, personalment, m’han deixat esparverat? –hi torno de seguida, perquè no vull acabar encara amb els darrers catorze mesos. Quin cas hem fet de les discrepàncies que després s’han conegut entre la direcció d’obres, les constructores i la mateixa GISA? Quin cas hem fet dels avisos dels mateixos veïns? I dels grups municipals? El Grup Municipal del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona, doncs, ja fa molts i molts mesos, si no ho recordo malament des del passat mes de març o de maig de l’any passat ja li preguntava a l’Ajuntament: «Escolti, vostè n’és conscient, del que està passant al Carmel?» I el nostre propi Grup Parlamentari aquí al Parlament de Catalunya, el mes de gener, va presentar també aquesSESSIÓ NÚM. 45.1 ta qüestió en aquest Parlament. Respostes en els dos cantons? Zero –zero. En termes pràctics, cap. I els veïns no ho saben, a més a més. Però –però– jo he tingut ocasió de repassar les hemeroteques, i tots hem vist la notícia d’una floristeria al Carmel, del mes de gener, que diu: «Escolti’m, és que no puc entrar, perquè se m’ensorra la vorera de davant de la floristeria» –del mes de gener. Què passa?, que aquests avisos no són suficients? Hem de seguir fent el mateix? Hem de tirar pel dret? És que tot això és molt preocupant, no? No parlo ja que no hi hagi avaluació de l’impacte ambiental del projecte, que probablement és legal que no hi sigui, però no deixa de ser una cosa, com a mínim, que permet una certa interrogació. Me’n vaig als orígens remots, perquè voldria parlar de tot el que tinc ganes de parlar. Home, ara, és clar, dius..., allò que en diuen en castellà «a toro pasado», no? Però quan parles amb els veïns et diuen: «Escolti’m, és que per allà sota era impossible fer el que vostès plantegen.» A qui se li pot ocórrer fer una cua maniobres en una muntanya, en un lloc que tothom sap que abans hi passava una riera? Sí. Això, ho diuen els veïns; no ho dic jo –no ho dic jo. I vostè aquest mateix matí ens ha explicat els problemes d’allà sota. A qui se li pot ocórrer fer una cosa tan important i tan àmplia com una cua de maniobres, un túnel de cua de maniobres, en un terreny que és un terreny com el del Carmel, absolutament inestable, per molts motius? Diu: «No, i a més a més, per si no n’hi ha prou, ho fem al costat de l’estació. I a més a més perforem el túnel per un mètode com el mètode austríac, que ens dóna els resultats que ara hem vist que ens dóna.» I va decidir que fos el mètode austríac, quan en molts altres llocs això ja està prohibit i quan et diuen: «Aquest és un mètode per obrir mines, explotacions mineres, però no per fer túnels sota conurbacions, perquè té enormes riscos» –enormes riscos. Diu: «No, hi ha una explicació, i és que costa menys.» Ai las! Tremend, perquè, si aquesta és la raó, algú haurà de donar moltes i moltes explicacions; els d’abans i els d’ara, perquè vostès han avalat la continuïtat d’aquest mètode, almenys fins ara. Aquest matí hem sentit coses també tremebundes sobre la tramitació administrativa i el paper de GISA. Escolti’m, això de GISA és molt important, molt; però al final, pel que hem descobert aquest matí, o tot ho contracta o tot ho subcontracta. Per què? Deixo la pregunta amb interrogant, perquè, com que avui hi ha hagut moltes coses que han quedat amb interrogant, la deixo aquí; però estic segur que tots vostès estan intuint el que estic intentant explicar. Per què? Vostè mateix, senyor conseller, ha dit: «Hi ha una concentració inexplicable d’adjudicataris i de càrrega de treball»; ho ha dit avui i ho va dir en la seva compareixença davant de la Comissió de Política Territorial i Obres Públiques. En quin país vivim? –en quin país vivim? Vostè ens ha explicat uns procediments d’adjudicació de l’obra pública i de modificació dels projectes que segurament els ciutadans que viuen al Poblenou, o que viuen a la Teixonera, o que viuen al carrer Rosselló, o que viuen al Coll, o que viuen al Bon Pastor han entès perfectament, perquè resulta que tots ells, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 46 no només els del Carmel, estan dient que les seves cases s’estan movent i que tenen esquerdes que abans no tenien. Hem de donar una resposta a això, senyor conseller. I la resposta no pot ser: «Oh!, és que fins ara les coses es feien sobre la marxa» –sobre la marxa. Fins ara se’ls ha dit, a tots aquests veïns, que les seves esquerdes no tenien res a veure amb les obres del metro. Som capaços de mantenir aquesta afirmació avui? No sé si el Govern ho ha fet, però l’Ajuntament de Barcelona, sí. I hem de donar una resposta a aquesta gent perquè, Déu no ho vulgui, però que no passi res –que no passi res. I de la manera que hem vist que s’adjudicaven les obres públiques i que es modificaven els projectes, sense al·legacions, sense informació, sobre la marxa i a posteriori, i, al cap de no sé quants mesos, doncs, resulta que es legalitzaven, quina confiança hem de tenir respecte al que està succeint? I no em digui que la Terra es mou. És clar; és clar, en rotació. Des de Galileu ho sabem. (Rialles.) Sí, sí. I a Galileu li va costar el que li va costar, no?, però nosaltres ja estem en una altra etapa històrica. Oh, és clar que la Terra es mou!, només faltaria! I és clar que hem de fer túnels sota les ciutats!, només faltaria! Totes les ciutats del món estan plenes de túnels per sota, i de conduccions de tot tipus. Només hi ha un petit problema: que s’han de fer bé –que s’han de fer bé. I no hem de mirar d’estalviar costos ni hem de mirar de dir: «Bé, doncs, escolti, vejam, qui dia passa any empeny, i ja en parlarem, i tant de bo que no ens passi mai re...», fins que passa. I ara, i ara ens ha passat, no? I això de posar les prioritats financeres per sobre de la seguretat, doncs, em sembla que, als afectats, no els deu agradar gaire. Per això mateix –i vaig acabant, senyor president–, crec que la comissió d’investigació, en la forma que considerem oportuna, però que ha de ser una comissió política, en seu parlamentària, perquè, si no, segurament els ciutadans no ens ho entendrien, ha d’entrar en totes aquestes coses, no? –ha d’entrar en totes aquestes coses. Entre d’altres, perquè el que era un clamor en l’opinió pública catalana però que ningú en parlava perquè, com que Catalunya és el regne d’allò políticament correcte, allà on tots ja ens entenem, no?, «tu ja m’entens» i, en fi, «no cal que en parlem, perquè tots estem al cap del carrer»..., el clamor que hi ha a la societat catalana, jo avui l’he vist confirmat per afirmacions –no només per insinuacions, no?, sinó per afirmacions– de destacats membres del Govern de la Generalitat, com vostè mateix, o pel mateix president de la Generalitat. Em refereixo a aquest clamor que existeix des de fa molt i molt de temps, que l’adjudicació de les obres públiques a Catalunya, doncs, passava pel pagament de comissions. Jo no vull anar..., jo no hagués fet mai pàbul a aquest tipus de rumors, i menys en seu parlamentària, però és que avui he escoltat determinades afirmacions del conseller de Política Territorial i del mateix president de la Generalitat que em porten a la conclusió de dir: «Escolti’m, ja no és només un rumor.» Per tant, parlem-ne. O a què ve aquesta referència al 3 per cent que ha fet el senyor president de la Generalitat?, a què ve? I després en parlaré, d’això, en la línia d’una de les coses que ha dit el senyor Carod-Rovira. PLE DEL PARLAMENT Vostè mateix ha dit que hi havia una concentració difícilment explicable de l’adjudicació d’obres, tant des del punt de vista de la direcció d’obres com des del punt de vista de la construcció: el paper de GISA. Sé que es pot obrir la via penal sobre tot això, només faltaria; però jo crec que els ciutadans també es mereixen que els que tenim responsabilitats polítiques, un cop aquest tema s’ha suscitat en seu parlamentària amb la claredat amb què s’ha suscitat avui..., formi part també d’allò que hagi de veure i discutir la comissió d’investigació. I espero que en aquest tema no passi –i ara ho diré amb tota solemnitat, i em dirigeixo als dos grups majoritaris de la cambra–, espero que en aquest tema no passi el que va passar en el tema de les enquestes, que al final els dos grups majoritaris de la cambra es van posar d’acord per tapar-se mútuament les vergonyes. Espero que en aquest tema no torni a passar, i demano la col·laboració de la resta de grups parlamentaris. I vaig acabant, senyor president, i vull tornar al principi. Jo crec que l’espectacle que hem donat avui, doncs, ens ha avergonyit, ens ha d’avergonyir com a representants dels ciutadans i representants de la sobirania. Durant molts minuts hem vist com el que interessava, el que es discutia, no era només la problemàtica dels ciutadans del Carmel, dels afectats o del conjunt dels ciutadans de Catalunya, preocupats pel que passarà amb l’obra pública. Hem vist com es retreia, fins i tot, què havia passat en la legislatura passada sobre una determinada moció de censura. Jo crec que els veïns del Carmel deuen haver quedat estupefactes que avui es parlés, en aquesta sessió parlamentària, d’aquesta història. No parlem d’això, avui. Un altre dia potser sí, però avui hem de parlar de les coses que ens han convocat en aquest Ple extraordinari i monogràfic, que és un problema angoixant, profundament angoixant, dels afectats, i un problema molt de fons per als ciutadans de Catalunya, que és com es fa l’obra pública a Catalunya i què hi pot haver darrere les adjudicacions de l’obra pública a Catalunya, després de les coses que jo avui he tingut ocasió d’escoltar i que, d’altra banda, estan en el Diari de Sessions, recollides també de manera explícita. Jo no sé què poden pensar els ciutadans després d’aquest debat, però tinc la impressió que, confiança en les institucions, menys que abans de començar. Tinc la impressió que, confiança en els nostres polítics, menys que abans de començar. Tinc la impressió que el prestigi de les nostres institucions és cada vegada menor, sobretot després d’haver vist el que hem vist avui. I vull dir una altra cosa. Jo avui he assistit a un espectacle profundament lamentable, que té dos protagonistes: senyor president de la Generalitat, senyor president del grup parlamentari més important de l’oposició. I he vist com s’intercanviaven acusacions. I hi ha hagut un moment en què s’ha dit: «Escoltin, retirin l’acusació perquè, si no, en els grans temes de país, nosaltres no hi serem.» I he vist la resposta del president de la Generalitat, dient: «Escolti’m, no, no, si ens hi juguem els grans temes de país, nosaltres no continuarem per aquesta via.» Això no pot ser –això no pot ser. I estem parlant de coses prou serioses –prou serioses– perquè no siguin objecte d’intercanvis estranys –d’intercanvis estranys– i, com es diu en castellà, de cambalaches –de SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 47 cambalaches. Estem en un país en què potser hem de començar a ser conscients de les nostres pròpies limitacions, de començar-nos a convèncer que això que estem en l’oasi, que potser vol dir que en el fons estem en una mena de desert ètic –en una mena de desert ètic–, i que quan pensàvem, com deia la propaganda del Fòrum, que des d’aquí volíem canviar el món..., hauria estat molt més important, molt més important i molt més significatiu, intentar canviar el Carmel. Per tot això, jo ho lamento, senyor conseller –i li ho dic des de l’estimació personal–, m’hauria agradat poder retirar la petició del Grup Parlamentari Popular de la seva dimissió; també m’hauria agradat retirar la petició de dimissions d’altres consellers afectats. Després d’haver vist el que avui hem vist, crec que el millor que poden fer vostès, és anar a casa. Gràcies. El president Té la paraula l’honorable conseller senyor Joaquim Nadal. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Molt honorable president, molt honorable president de la Generalitat, excel·lentíssim senyor, senyores diputades i senyors diputats... Vostè pot dir –perquè l’expressió parlamentària és tan lliure i gratuïta com el somniar– que, vist el que ha vist, el millor que podem fer és anar-nos-en a casa; d’acord, és el seu punt de vista. Hi pot posar aquell punt d’afectació, de contundència matisada, d’habilitat retòrica que li coneixem i li reconeixem. I podem donar-li alguna credibilitat, molta o gens. Jo no li’n negaré, però tampoc no la hi reconeixeré tota, senyor Piqué, perquè, com que en el debat polític el joc de les paraules ens transporta amb una enorme facilitat..., de tocar els sentiments de les persones, d’anar al cor de la gent, de dir: «Jo sí que..., i ningú més no hi pensa.» I després... (l’orador fa petar els dits) gran salt mortal i arribar al Fòrum o a l’Estatut. Perquè ha passat, d’acord, però, en qualsevol cas, si ens hem de lamentar d’un espectacle, en graus diversos, hi haurem contribuït avui, aquesta tarda i aquest matí, tots plegats, vostè en la seva petita part, amb la quota del punt d’habilitat que jo li reconec, perquè sé que sap construir els discursos de tal manera que –ja em perdonarà–, entre el joc de les ulleres i de la reflexió, conduint les coses d’un costat cap a l’altre... (Remor de veus.) Tothom té els seus recursos, no? Però ens porta a aquell punt de: «Jo sí que voldria un debat net, un debat no contaminat, un debat tot ell només pensant en el Carmel i parlant del Carmel.» I per què no s’hi ha agafat, senyor Piqué? Jo he dedicat tres hores aquest matí, tres hores, a parlar del Carmel; de les tres hores, una l’he dedicada a alguna d’aquestes qüestions que tenen una certa rellevància, però que no són, amb relació al Carmel, les centrals. I no m’he dedicat –no m’he dedicat– d’una forma autocomplaent a dir «que bé que ho hem fet!», perquè jo sé quanta gent insatisfeta hi ha al Carmel, encara avui, de com estan les coses i sé quants dies ens costarà encara redreçar la situació. I hi serem cada dia i tots els membres del Govern hi seran cada dia, i de SESSIÓ NÚM. 45.1 l’Ajuntament de Barcelona, també, per redreçar aquesta situació. I, és veritat, no hi ha hagut cap víctima mortal i això ens deixa un punt de tranquil·litat que jo els primers dies no tenia, li ho puc ben assegurar, no la tenia, perquè no me les tenia totes. I ara , en canvi, m’ho miro amb un punt de tranquil·litat moral, pensant que s’està fent tot el que s’ha de fer, tant com es pot, de la millor manera possible, amb entrebancs, amb errades, amb sotragades. D’acord, però tot el que s’ha de fer per atendre les persones, totes. No cal la presència mediàtica o la presència subterrània dels consellers. El conseller Huguet potser no ha anat al Carmel, però potser s’ha reunit tantes vegades com ha calgut amb sectors implicats per abordar qüestions específiques que afecten el problema del comerç, en allò que és de la seva competència i que no és estrictament allò que és la compensació econòmica pel lucre cessant i pels problemes derivats del tancament dels establiments com a conseqüència de l’ensorrament, que és competència d’altres departaments, que han entomat i que hem entomat aquesta situació. Exactament igual com els altres consellers i conselleres que s’hi han dedicat, han fet tot i més per aconseguir que un dispositiu dedicat a atendre i a respondre les necessitats de les persones fos al més complet possible, al més continuat possible, al més eficaç possible i que duri tant com calgui. Vostè està d’acord que tothom qui ha perdut la casa l’ha de recuperar? Suposo que sí, no? Vostè està d’acord que mentre no la pugui recuperar tingui una solució de transició? Vostè està d’acord que per a allò que ha perdut, que tenia dintre casa seva, recuperi un valor que hem d’acordar amb ells i que estem acordant amb ells? I vostè està d’acord que l’hem de compensar pels danys morals que ha sofert per aquesta qüestió, aquests i tots els altres fins allà on es determini? Oi, que sí? Doncs, des del primer dia –des del primer– i amb un acord de Govern –amb un acord de Govern– que estableix i determina la forma dels ajuts i que mostra que com que som dues administracions diferents, per mètodes diferents, l’Ajuntament de Barcelona, des del primer dia, pot fer lliuraments a compte com a diner de butxaca als veïns i, en el cas del Govern de Catalunya hem d’arbitrar un ordre, un acord de Govern, crear un dispositiu, concordar diferents departaments implicats, establir un cens, rebre les competències que havia assumit l’Ajuntament de Barcelona i entomar totes aquestes qüestions per donar les dietes que corresponguin, per avançar les bestretes que corresponguin, i per començar a negociar les indemnitzacions que corresponguin, segons els casos. I suposo que també hi està d’acord? I també suposo que tots estem d’acord que, encara que sigui un plantejament –algú pot dir– maximalista, vist el desastre, no per maximalista hauria de quedar que tots els veïns del Carmel que han estat desallotjats tinguin garanties plenes, suficients, assegurades que els desperfectes que es detectin a les seves cases siguin reparats abans no tornin a casa seva. I s’està fent, d’una manera no fàcil, d’una manera no gens fàcil. El dia que tinguem tothom a casa i reconstruïm la complexitat de l’operatiu, ho entendrem tots plegats. Tenir dotze, quinPLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 48 ze, vint, trenta facultatius o perits dedicats a analitzar i certificar i dedicar-hi el temps que cal, i assegurar que els veïns no es pensin que (l’orador pica de mans) plasplas, visita de metge, (l’orador fa petar els dits) cinc minuts i s’ha acabat, sinó... De metge no reformat (rialles) –no reformat–, metge no reformat, sinó visita pis per pis, tot el temps que calgui, diagnòstic acurat i concertació amb els veïns –concertació amb els veïns. Hem visitat, per exemple, les dues escoles i l’església d’una de les dues escoles. Algú de la mateixa escola diu: «Aquesta, aquesta i aquesta ja hi eren, d’escletxes, ja hi eren.» Però, oi que també estarem d’acord que si hem hagut de desallotjar un barri sencer d’una zona concreta i deixar alumnes de dues escoles sense escola, ara quan els plantegem la solució, la solució abordi la totalitat del problema i els plantegi les fórmules que siguin. Abans-d’ahir en parlàvem: «Voleu una reparació d’una setmana del més evident, tornar a l’escola, reparar per Setmana Santa en una segona fase i acabar a l’estiu o voleu dos mesos d’obres i tornar d’aquí a dos mesos?» I es farà el que acordem i triïn, perquè em sembla elemental, perquè s’ha de fer així, perquè no ens ho podem plantejar d’una altra manera, perquè és veritat, vam dir-ho el primer dia: l’atenció a les persones és prioritària, és l’única qüestió que avui manté el tema del Carmel viu com un problema ciutadà de primeríssima magnitud, tota la resta ho resoldrem, amb les discrepàncies que vulgui pel que fa a la valoració tècnica de les solucions adoptades o dels problemes polítics respecte a la gestió administrativa dels problemes plantejats. Però hem dedicat una hora i mitja llarga a parlar només d’això. De manera que, senyor Piqué, i amb el mateix respecte que vostè m’expressa, jo també hi puc posar aquest punt de sentiment personal, d’afectació, de dir (l’orador pica de mans): «No ens podem permetre donar segons quin espectacle», però tampoc no estaria bé que perquè estem tan marcats per determinades situacions ens trobéssim tot el dia mirant-nos a nosaltres mateixos com a classe política i dient: la classe política, la desconsideració de la classe política feta per un polític pot ser un recurs retòric o un moment d’oportunitat per dir, home, plantegem-nos-ho seriosament –plantegem-nos-ho seriosament. Però tots, tots hem quedat colpits en altres moments d’altres episodis per aquella situació tan interpel·lant que deia: «Senyors d’aquesta Comissió, de què volen parlar: de l’objecte de la Comissió o de les seves picabaralles?» No vull anar més enllà, sabem de què parlem. Simplement estic dient: no és el cas o no hem volgut que fos el cas. Jo mateix aquesta tarda, en algun moment, amb el senyor Puig he derivat cap aquí, i no m’ha agradat. Jo mateix en algun moment aquesta tarda en el frec a frec amb el senyor Puig he derivat cap aquí, potser ell també, però vull dir-ho jo. El cert és que efectivament, si poséssim les coses en el seu punt just, i efectivament investiguéssim allò que hem d’investigar i abordéssim l’anàlisi de les causes que hem d’analitzar, i ho fem amb l’oferiment que vostè acaba de fer i o que han fet altres grups de la cambra, potser aportarem a aquesta cambra un plus de credibilitat entre tots, no guanyat per ningú en el moment de la seva intervenció dient «ara, ara sí; ara sí». No. Entre tots, per qüesPLE DEL PARLAMENT tió de capteniment de la cambra, per dir, home... Perquè és veritat que és fàcil jugar amb les paraules, no? I vostè diu, només de començar: «Senyor conseller, no m’ha agradat, vostè ha dit que somiar és gratis, però mentre no puguin dormir a casa seva..., primer que puguin dormir, després, deixi’ls somiar.» I jo estava parlant d’una altra cosa. No em negui que pel fet d’haver dit que somiar és gratis, jo ja no he dedicat avui i el nostre Govern no ha dedicat avui tota l’atenció que cal a una i màxima prioritat que són les persones, que tenen dret, tenen tot el dret a tornar com abans millor a casa seva i que han de poder somiar a casa seva i fora de casa seva que les administracions respondran les expectatives que sobre el Carmel entre tots hi hem de posar. De manera que vull insistir, d’una banda, que, d’acord, les persones primer, però posem-nos d’acord que tots hi hem donat la nostra part de feina, amb errors i encerts, i que tothom hi ha posat de la seva part, posem-n’hi més; si en cal més, posem-n’hi més. O és que no tenim encara un problema obert mentre hi hagi discrepàncies entre els veïns pel que fa a la possibilitat de tornar? Entre aquells que creuen de bon grat que l’Administració ha fet tot el que havia de fer, dedicant-hi totes les hores que hi havia de dedicar, i aquells altres que creuen que «han de passar encara moltes coses per poder tornar a casa meva». I el Govern respecta exactament igual a uns i a altres. Però aquesta situació també l’haurem de gestionar, i forma part de l’escenari del problema, i ens hi haurem de dedicar i haurem de treballar sobre aquesta qüestió. De manera que, transparència, sí; investigació, sí; no donar espectacle, sí; situar les coses en el seu punt just, sí; parlar de les persones, sí, sincerament, obertament, cadascú des de la seva posició. I quan fem després un altre pas i diem: «I per tornar la confiança als ciutadans» –diu– «no me la vull jugar, hi ha un procés penal obert, però jo hi veig responsabilitats negligents o culposes, però, bé, no ho diré.» (Remor de veus.) Ja ho ha dit, però és igual, queda dit a benefici d’inventari i a aplicar a qui sigui: direcció d’obres, UTE, GISA, Govern... No ho sé. És igual. Ara, si és un accident que es podia haver evitat, és evident que, si s’hagués fet tot el que es podia fer, potser això no hauria passat. Però també és molt evident, molt més del que vostè diu, i, per tant, molt menys radicalment en contra del que vostè diu, que a Lausana ahir, a Madrid fa una setmana, a Heathrow fa deu anys, al Japó no sé fa quant temps, amb el mateix mètode –amb el mateix mètode– excepte un cas –excepte un cas–, ha passat el que ha passat. I podia haver passat molt pitjor, perquè si s’esfondra tot un supermercat, no és el Carmel, però, si s’esfondra tot un supermercat pot passar el que sigui. I no ha passat, i tant millor, no?, i Déu no ho vulgui! Però el mètode austríac, amb les adaptacions que siguin, és un mètode que el senyor Melis ha proscrit a Madrid, però que ningú més no ha proscrit enlloc més, amb el matís que sent exactament el mateix el que s’aplica en la línia 3, com que s’aplica amb criteris de màxima seguSESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 49 retat, tot apunta al fet que no hi ha els mateixos problemes –no hi ha els mateixos problemes. Ara bé, concentració, adjudicacions, controls, negligència..., no m’ho tingui en compte, senyor Piqué, però... (Veus de fons.) No, li ho diré, perquè igual que ell ha dit que hi havia possibles responsabilitats culposes, que no diré, eh?, doncs, no m’ho tingui en compte, però li ho diré, perquè, a l’hora d’intentar fer simetries respecte a l’escàndol, a l’espectacle, a la degradació de l’espectacle, no ens agrada, però no ens agrada ni a vostè ni a mi, ni a ningú del Govern ni a ningú d’aquesta cambra. No ens agrada. No ens agrada, i és així, que la mateixa empresa que fa els controls geològics de la línia 5, sigui la que fa i feia els de l’AVE Madrid - Lleida. prendre ara, però moltes de les que s’havien pres, s’havien pres i estaven en procés de reforma abans que passés el del Carmel, i, per tant, no ha calgut que passés el del Carmel perquè això passi, però en aquest cas sí, és evident –i això tindrà els seus costos, però és evident– que, com fan la majoria de les altres administracions, qualsevol encàrrec de modificat, fins que no hagi estat tramitat i aprovat adequadament, ha de comportar la interrupció de les obres de què és objecte aquell modificat, sens dubte –sens dubte. Per tant, també va en el conjunt de les propostes de reforma de l’empresa pública GISA que he plantejat, no per fer un procés enrere cap a les causes remotes, sinó simplement per dir: «Escolteu..., fem-ho, fem-ho tot!» No ens agrada. S’ha publicat. S’ha dit –s’ha dit. No té més valor que el que té, simplement serveix perquè alhora que vostè diu «m’hauria agradat moltíssim poder acabar aquest debat dient “ni aquest, ni aquesta, ni aquest, i no sé quin altre conseller o consellera”, ni vostè mateix no haguessin hagut de dimitir», però, és clar, «com que jo tinc memòria» –ho ha dit en premsa, no ho ha dit avui aquí, no?– «com que jo tinc memòria i sé com ens van tractar...» Home!, la simetria és doble: si estableix la simetria respecte a les peticions de dimissió, tampoc no és gratuït que jo recordi –tampoc no m’ho tingui en compte– que hi ha una coincidència, que no és fruit de concentració perquè són dos administracions, com tampoc que no té res a veure que un munt de túnels, molts d’ells no urbans, encara avui, alguns d’ells començats en època del Govern del Partit Popular i d’altres començats ja en època del nou govern socialista, amb xemeneies o no, se segueixin excavant amb el mètode austríac. I una última cosa..., una última cosa, senyor Piqué, potser –potser–, hem comès algun error en matèria de política informativa, potser sí. (Remor de veus.) Potser ens hauríem pogut estalviar algun episodi, potser sí. Però li ben asseguro, senyor Piqué, el següent: primer, en aquesta matèria, i els prego que si hem de tenir respecte per les institucions i pel debat i per tot allò que vostè ens deia en aquest intent de..., que avui ha fet amb tant d’èmfasi, de donar-nos unes quantes lliçons, que jo he recollit –que jo les he recollides–, pel que fa a les situacions d’emergència i de tragèdia i de perill, algun cas havíem de fer de les recomanacions del CAC en aquesta matèria. Probablement, potser em puc equivocar, però, si d’aquí una setmana es produeix el calat de Viella, Viella mateix... (Veus de fons.) Evident, és un matís... (Rialles i veus de fons.) No, no, no, no..., és un fet important. Però a Viella no hi ha gent a sobre, però a Lausana sí que hi havia gent a sobre. (Remor de veus.) Vull dir que, pel que fa a la decisió del mètode, que jo no defenso, perquè he dit que el canviaríem i he dit que no el tornaríem a aplicar en zona urbana i que l’aplicaríem corregit. Si això no és autocrítica respecte a un mètode que hem heretat i hem dit «doncs, ara no –doncs, ara no», vull també que quedi constància, senyor Piqué, que en la revisió dels procediments –en la revisió dels procediments– havíem començat i de molt –havíem començat i de molt. Quin és el nostre problema? Potser no haver arribat prou enllà –no haver arribat prou enllà. Vostè sap el que són les càmeres anant marxa enrere filmant una persona que avança, no? I en una obra en què hi ha màquines, obrers, fang i molt de merder, li asseguro que les coses s’havien de fer, pel que fa a baixar al túnel –pel que fa a baixar al túnel–, amb una cura molt especial. Però, escolti... No facin cas de la procedència, no?, és igual... (Remor de veus.) Diu: «El Govern de CiU va encarregar obres a GISA sense un projecte previ.» Sindicatura de Comptes de l’any 2000, Diari de Girona..., és igual, no? (Rialles.) Sindicatura de Comptes de l’any 2000. Aquest..., aquest és un problema compartit que ve de lluny i que s’ha de reformar amb cura, sense cap connivència, amb les propostes que he fet de reformar l’empresa GISA i deixant clar..., deixant clar una sola cosa –una sola cosa–: el manual estableix el mètode, i en el mètode es defineix que el mateix dia s’encarrega i autoritza. N’hi ha prou –n’hi ha prou– amb una decisió, que naturalment prendrem, i aquesta l’hem de SESSIÓ NÚM. 45.1 I una segona qüestió, i aquesta ja me la pot imputar directament a mi, no al secretari de Comunicació, i és que en el perímetre de seguretat de les obres no hi podien entrar les càmeres, si no era d’una forma preparada, esglaonada i ordenada com es va fer en un dia determinat. (Remor de veus.) I, pel que fa al perímetre de seguretat de l’enderroc, potser ho hauríem de compartir amb la consellera Tura, però, pel que fa al perímetre de seguretat..., mentre dura l’enderroc havent obert un punt d’informació on es van atendre els mitjans de comunicació, ho havíem de fer, crec, com ho vam fer. Perquè, per altra banda, hem fet 15 conferències de premsa sobre el tema; 13 entrevistes; d’1 a 3 notes diàries informatives, i l’únic que es va fer va ser establir –establir-lo– un perímetre de seguretat per a l’enderroc i unes cauteles per entrar al túnel. Hi ha una altra qüestió sobre la qual jo no puc opinar, sobre la qual no m’atreveixo a opinar, que és si en les assemblees dels veïns, on n’hi ha que ho volen i n’hi ha que no ho volen, han de ser totalment obertes o no. No m’atreveixo a opinar. Sobre això jo no hi he intervingut, però li asseguro que no em veig amb cor de tenir una opinió clara respecte de si ha de ser tot obert o si s’han d’establir unes regles del joc que hem d’acordar. Hem comès algun error? Segurament que sí. Jo mateix, com a portaveu, potser –potser– no hem acordat amb PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 50 els mitjans la manera d’acordar conjuntament com abordàvem l’accés a la màxima informació. Però li asseguro que, notes a part, afortunades o no, si alguna cosa ha mogut el Govern és la voluntat de donar tota, tota, tota i més, la informació de què disposava. Gràcies, senyor diputat. El president Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor Piqué. El Sr. Piqué i Camps Sí, moltes gràcies, senyor president. Moltes gràcies, honorable conseller, gràcies per les seves paraules i pel seu to. Jo vull ser congruent amb les paraules que he dit abans, no? I, per tant, li anticipo que sobre aquesta darrera qüestió jo avui no en parlaré. Sobre la qüestió de la política informativa, avui –avui–, no en parlaré, en parlarem en un altre moment, perquè avui crec que no toca parlar d’això, més enllà d’haver-ne fet la referència. Però aquest és un debat que avui no crec que sigui el que realment esperen escoltar els ciutadans que ens escolten. Per tant, li anticipo que en parlarem un altre dia; no sé si vostè tindrà la responsabilitat de contestar com a conseller portaveu o serà el conseller en cap o a qui li toqui..., m’és igual, en tornarem a parlar i ho plantejarem en seu parlamentària. Tampoc voldria anar a algunes al·lusions que vostè ha fet respecte a actuacions d’altres administracions i de..., no, perquè a mi això també em resultaria fàcil i segurament divertit i trobaria molts exemples que podríem intercanviar, no? –que podríem intercanviar. Jo crec que avui el que toca, i, per tant, ja li anticipo que seré breu amb aquesta intervenció..., avui el que ens toca és, efectivament, parlar. Primer, de com atendre les necessitats dels ciutadans afectats; de com tranquil·litzar aquells ciutadans que creuen que es poden veure afectats per situacions similars –i no n’hem parlat gaire–, i de com tranquil·litzar el conjunt dels ciutadans i que recuperin la confiança en les seves institucions a l’hora de resoldre problemes com els que hem tingut. I jo li he distingit en la meva intervenció dues coses, que torno a reiterar, si convé, jo li he dit: «Vostè ha fet una intervenció prolixa aquest matí, de gairebé tres hores.» En alguns moments, li haig de dir, que..., en fi, es feia difícil de seguir perquè estaven plenes de tecnicismes i jo no sóc un tècnic en geologia ni amb... Vostè n’ha hagut d’aprendre com jo, en altres circumstàncies, que al final has d’aprendre coses de les quals no necessàriament ets un expert, no? Però jo li he reconegut que aquest matí vostè ha fet un esforç d’explicació, li he retret que en alguns casos no hi havia prou autocrítica respecte a la gestió de la crisi, però quan he fet la qualificació del resultat d’aquest debat no m’he referit a la seva intervenció d’aquest matí, m’he referit al debat d’aquesta tarda entre els diferents grups polítics. I, per tant, em puc reiterar de nou, perfectament, amb les afirmacions que li he fet. Jo ja sé que vostè ha dedicat més d’una hora a parlar de tot el que s’havia fet per als veïns. Vostè també convinPLE DEL PARLAMENT drà amb mi que tot el que es faci sempre és poc i que el sentiment de molts veïns, com han expressat avui mateix, és que se senten indefensos, que creuen que no estan prou informats... I això és natural, i segur que tenen raó, perquè els afectats per una desgràcia que ells no han provocat sempre –sempre– tenen raó o, com a mínim, se’ls ha de donar la raó i se’ls ha de donar satisfacció. Per tant, sobre això no estem discutint. Estem discutint, en tot cas, de què més es pot fer respecte a l’angoixa, a la irritació, a la desesperança, a la desconfiança de totes aquestes persones. Què és el que podem fer, que n’hem parlat pràcticament gens avui, respecte a la desconfiança i a l’angoixa que tenen altres veïns d’altres llocs de Barcelona i de Catalunya perquè també creuen que els pot passar quelcom similar, i pràcticament no n’hem parlat, i es mereixen que els prestem exactament la mateixa atenció –exactament la mateixa atenció–, i que també parlem, al final, no només de què és el que hem de fer per intentar donar resposta a les necessitats dels veïns afectats, sinó què hem de fer perquè el que ha succeït no torni a passar. I, per tant, la pregunta bàsica no és només què hem de fer per als veïns, sinó què hem de fer perquè el que ha passat no torni a passar. I, per tant, saber per què ha passat. I aquí, doncs, segurament, ens hem de preguntar què ha passat en els darrers mesos, quan vostès porten responsabilitats de govern; què ha passat en anterioritat, quan les responsabilitats dels governs eren d’uns altres, i quines conseqüències en podem treure..., i quines conseqüències en podem treure, hi insisteixo, per evitar que es tornin a produir situacions tan dramàtiques com les que vivim. Però és que, a més a més, d’aquest debat d’avui ha sortit una altra circumstància que nosaltres, com a representants dels ciutadans de Catalunya, no podem deixar de banda, i crec que seria una responsabilitat de tots plegats, de tots els grups polítics, i és que, arran del debat d’avui, en seu parlamentària i per persones molt autoritzades, s’ha fet un intercanvi no només d’insinuacions, sinó d’acusacions respecte al fet que hi poden haver comportaments irregulars en els processos d’adjudicació de l’obra pública a Catalunya. No sé si ara, abans, o ara i abans. Jo crec que tenim l’obligació, per tots els ciutadans que ens han escoltat, de donar-los una resposta adequada que els tranquil·litzi –que els tranquil·litzi–, i que no puguin tenir la sospita, que avui queda enlaire –queda enlaire–, queda en l’atmosfera, que puguin tenir la sospita que, com que s’han de pagar determinades comissions, potser no es gasta allò que s’ha de gastar perquè l’obra pública sigui absolutament segura. Gràcies, senyor conseller. El president Senyor Nadal..., té la paraula. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Gràcies, senyor president. Excel·lentíssim senyor, recullo aquesta qüestió, que jo he esmentat potser molt de SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 51 passada aquest matí, i a la qual vaig dedicar més estona perquè el Grup Parlamentari de Convergència i Unió així m’ho va demanar en la compareixença parlamentària del dia 9, on em demanava «no ens parli només dels problemes tècnics per l’esfondrament de l’AVE, sinó del conjunt de l’obra pública que s’està fent a Catalunya en termes semblants i quina és la seva situació». És veritat... (veus de fons), del metro, perdó, del metro, del metro... (Remor de veus.) Però anem cap a tot allò altre, no? És veritat. És a dir, hi ha 70 quilòmetres de túnels a fer en l’entorn metropolità de Barcelona, part dels quals corresponen a aquesta Administració i part dels quals corresponen a l’Administració de l’Estat; que s’han de fer, que hem de fer i que els farem, i que abordarem les qüestions de seguretat que ara emergeixen amb més contundència pel camí que faci falta. De manera que és veritat, vostè ho diu «avui, d’això, n’hem parlat poc», però és un tema del qual també n’haurem de parlar, i, sobretot, no sé si n’haurem de parlar gaire, sinó que el que haurem de fer és fer coses que ho assegurin, fer totes les que calguin perquè ho assegurin, tant en allò que fa als traçats subterranis complexos de la línia del TGV com pel que fa als traçats subterranis complexos de les diferents línies de metro que s’estan construint i que s’han de construir a la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana. De manera que li recullo el repte, que és un compromís que prenc en nom del Govern, que ho farem i que ho hem de fer. I, a més a més, jo li he tornat a repassar el conjunt de les propostes que hem fet per a les persones. Vostè ja m’ha reconegut que ho havíem fet així. Però, si hem de tornar a parlar de les persones del Carmel o de qualsevol altra persona de Catalunya afectada per situacions no similars però que tinguin una certa equivalència, les que siguin, a part de parlar-ne molt, han fet, els grups de l’oposició, en aquesta matèria per a aquesta funció alguna proposta concreta? O la faran demà en les resolucions, senyor Piqué? (Veus de fons.) Perfecte. Si hi són..., a Madrid han presentat iniciatives, és veritat. Si demà hi són, les veurem, les analitzarem, i totes aquelles que siguin positives li asseguro que les recollirem. I jo crec que, plantejades les coses en aquests termes, aquest debat d’avui en el seu balanç global, un cop hagi intervingut el portaveu d’Iniciativa per Catalunya, podrem fer un balanç contrastat en què, si en algun moment ens hem sortit del guió d’allò que seria esperable per part de la gent, per exemple, en el meu debat amb el senyor Felip Puig, en el balanç global puguem convenir tots plegats que hem estat fent un servei a la comunitat i a les necessitats concretes dels veïns i les veïnes del Carmel. El president Senyor Piqué... El Sr. Piqué i Camps Gràcies, senyor president. D’una manera molt breu. Senyor conseller, com és natural, després d’aquest deSESSIÓ NÚM. 45.1 bat, jo em veig amb l’obligació, en nom del meu Grup Parlamentari, de mantenir la petició de dimissió, també la petició de responsabilitat d’altres membres del Govern, però sé molt bé que vostè és lliure de..., diguem-ne, d’acceptar-ho, o el president de la Generalitat és lliure, doncs, de provocar el seu cessament, no? I no ens correspon a nosaltres aquesta responsabilitat. Sí que li anticipo que la nostra posició demà en les resolucions tindrà un to, com acostuma a ser, com sempre és, per part del Grup Parlamentari Popular, constructiu, des del punt de vista de les aportacions que puguem fer a l’hora de prestar l’atenció màxima als afectats, als veïns, i de prevenir situacions de futur; però, també, a l’hora de buscar una fórmula que permeti que aquesta imprescindible investigació es porti a terme i que recuperem, entre tots, la confiança dels ciutadans amb les nostres institucions. Gràcies. El president Gràcies. És el torn, doncs, ara, del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, i té la paraula l’il·lustre senyor Joan Boada. El Sr. Boada i Masoliver Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, vull aprofitar també per saludar els veïns i veïnes del Carmel que ens estan seguint en aquest debat, alguns aquí a l’hemicicle, altres a la sala gran i altres, segur, des de casa seva, i mostrar la solidaritat que tenen, del nostre Grup Parlamentari, en tot el que està passant. La meva intenció és dirigir-me als veïns del Carmel, per un cantó, i al Govern per l’altre, i fer tot un seguit de reflexions i propostes amb relació a aquestes qüestions. Vull dir que jo no entraré en qüestions que aquí s’han debatut i que en aquests moments –en aquests moments– a nosaltres no ens interessen. Perquè l’objectiu d’aquest Ple, per a nosaltres, d’aquest Ple extraordinari, era donar resposta als ciutadans de Catalunya, i ho és, i, en concret, als dels Carmel; o sigui, posar la gent en primer pla. La gent que ha patit i continua patint aquests dies no mereix ser doble víctima: una, de l’accident, i, l’altra, de perdre protagonisme perquè ho siguin les lluites partidistes, com ha passat avui. Cal depurar responsabilitats? Sí. Cal saber el que ha passat? Sí. I, a més a més, posar les bases perquè no es torni a repetir. Però, sobretot, el que cal és no descansar fins que tot estigui solucionat, que tothom estigui a casa fins que la llum torni a fer brillar les cares de la gent del Carmel, una gent orgullosa i orgullosa del barri tal com és perquè l’han fet ells amb les seves mans. M’explicava el senyor Fernando González, el dia que vàrem anar a visitar, el nostre Grup Parlamentari, i ho explicava orgullós, quan i on va construir la seva primera casa, i de quina manera construïen les cases tots junts, les persones, sobretot els caps de setmana després de treballar hores i hores durant la setmana, i que, a més a més, tots aplegats esmorzaven i continuaven la seva obra. És un barri de la gent i fet per la gent! I això és el PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 52 que nosaltres volem que continuï essent, amb les reformes, amb els canvis que calgui; però, sobretot, cal tenir en compte, doncs, aquestes qüestions perquè aquestes són imprescindibles, per a la gent, per a ells i també per a nosaltres. Per això, per aquestes qüestions creiem que el primer objectiu són les persones, i per això ho valorarem i volem valorar com s’ha gestionat la crisi. Continuo pensant –ho vaig dir en l’anterior intervenció– que s’ha fet bé, malgrat, i en sóc conscient, que hi ha molts homes i dones del Carmel que no creuen el mateix que jo acabo de dir, que segur que pensen que hi ha coses que s’han fet malament, que creuen que no s’han atès, però jo continuo pensant, escoltant el senyor Nadal, escoltant les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona, que s’han fet moltes i moltes coses, que hi ha hagut una reacció ràpida de les administracions i, especialment, de l’Ajuntament de Barcelona, i que, a partir d’aquí, hi ha hagut una col·laboració i coordinació entre aquestes dues administracions. Que es podia millorar? Segur, ho ha dit també el conseller Nadal. Que s’haurien de tenir respostes més ràpides en casos d’emergència d’aquest tipus? Sí, però si fem un repàs a les actuacions, veiem que són moltes i molt eficients, des de l’atenció personalitzada, passant pels reallotjaments, les indemnitzacions, habitatges i comerços... No em vull estendre, s’ha explicat aquí moltes vegades, i em sembla que tothom en som conscients, de tota aquesta feina. S’ha de fer tot el que calgui i amb la màxima sensibilitat, i en això hi vull insistir, senyor Nadal, i la resta de membres del Govern, perquè al més aviat possible puguin estar ja altra vegada a les seves cases les 800 persones que ja poden tornar i, evidentment, la resta que queden fins a arribar a les 1.057. També sóc conscient que la confiança es va perdre el 3 de febrer. Ho vaig dir l’altre dia, i és veritat. Es va perdre amb el procés d’allotjament i altra vegada a tornar a casa i altra vegada tornar a sortir pel perill que hi havia. Ho reconec. Comparteixo aquesta pèrdua de confiança, però també estic ben segur, i es demostra, que el Govern i l’Ajuntament de Barcelona la recuperen a marxes forçades, perquè aquesta és la seva obligació, a través d’actuacions concretes, i que aquesta és l’obligació de tots plegats, fins i tot dels que estem aquí, també, i fins i tot dels que opinem sobre com funciona aquest debat parlamentari. El primer objectiu he dit que són les persones. El segon és la transparència. Jo crec que avui es fa un nou exercici de transparència. Alguns poden pensar que un mes és massa llarg pel que s’ha fet, però en aquest mes s’ha fet una compareixença del conseller Nadal i avui un ple extraordinari a iniciativa del Partit Popular i posteriorment, evidentment, del Govern. I això és una qüestió, senyor Piqué i senyors de Convergència i Unió, que m’hauran de reconèixer que això no s’havia fet en actuacions semblants en altres períodes legislatius. No hi vull entrar; només ho vull citar. Aquesta és una realitat. A algú li pot semblar que és poc, segur, però, en tot cas, és molt més del que s’havia fet i s’acosta molt a allò que entenem tots els ciutadans que vol dir «transparència». PLE DEL PARLAMENT Una explicació aquest matí exhaustiva per part del conseller Nadal que ha servit per saber més coses, que ha demostrat que el Govern ha tingut una dedicació plena a buscar els orígens de l’accident, però, des del nostre punt de vista, no n’hi ha prou. El mateix conseller ho reconeixia aquest matí quan afirmava que el col·lapse es produeix per una conjunció de diferents causes. Encara no les sabem totes. Per això, cal una comissió parlamentària, amb presència, si cal, de tècnics, que investigui fins al final. Tota la informació que ens ha donat el conseller s’ha de contrastar, i ho hem de fer amb els representants polítics i en seu parlamentària, i en aquesta comissió, en presència, hi torno a insistir, de tècnics o no, haurem d’establir els mecanismes de decisió, adjudicació i control de l’obra pública que s’han de canviar, em sembla que tots ho reconeixem, i, en definitiva, haurem de saber què ha passat en el Carmel, i, sobretot, perquè no torni a passar més, és a dir perquè portem a terme totes les mesures preventives possibles perquè no torni a passar. I també caldrà saber quines responsabilitats tenen les empreses, deixem-ho clar, també, que portaven la direcció d’obres i la construcció, i, si cal, si hi ha responsabilitats, passar també tota la informació aconseguida a la justícia. D’aquesta manera, també farem un pas més per anar recuperant la confiança dels ciutadans. I em penso que després de les intervencions del senyor Mas, sobretot, i també del senyor Maragall, encara cal més una comissió d’investigació, perquè sentim moltes coses..., que poder s’hauria d’anar molt més al fons de tota aquesta qüestió. No ens fa por cap comissió d’investigació, en un partit que dóna suport al Govern. Al contrari –al contrari: estem obligats a tirar-la endavant i estem obligats a ferho d’una manera ràpida i eficient per, hi torno a insistir, recuperar la confiança dels ciutadans. Hi havia una qüestió que el senyor Nadal en deia les «causes remotes», l’ha batejat amb les «causes remotes» (l’orador riu), és igual, ha quedat bé, vull dir que ja ens entenem què vol dir. Jo en dic les «responsabilitats de l’anterior Govern». Ho dic perquè a partir de, em penso, l’anterior intervenció, la compareixença del conseller Nadal..., va dir que reconeixia que es podia haver evitat, no?, i, fins i tot, em penso que va ser titular d’algun mitjà de comunicació. Nosaltres ho compartim: es podia haver evitat. A partir d’aquí, a partir d’aquesta afirmació, s’ha de saber quines són les causes i les responsabilitats que se’n deriven, les properes i les més llunyanes. I en tots aquests dies, aquest mes, tots hem parlat amb tothom i amb molt gent, i hem parlat amb tècnics, hem parlat amb enginyers, hem parlat amb tot un seguit de gent que en saben molt, molts tècnics que saben molt d’aquestes qüestions, i tots, molts, ens arribaven a quin era el moll de l’os de tota aquesta qüestió, i sempre sortia la paraula «GISA» –«GISA»–, més que GISA, la manera com funcionava GISA. El conseller ja n’ha fet una explicació exhaustiva, però jo li voldria donar dues o tres reflexions, o potser dues o tres informacions complementàries. Bé, complementàries per a tots plegats, suposo que per al conseller no SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 53 ho són. L’empresa pública GISA, quan estava controlada i governada per Convergència i Unió, es converteix, des del nostre punt de vista, de forma volguda, evidentment, en un monstre, en un monstre que actua com una altra administració paral·lela, sense control polític. He dit «de forma volguda». I quin era el procediment de GISA, amb el vistiplau del Govern de Convergència i Unió i, evidentment, amb un dels protagonistes que ha intervingut aquesta tarda al capdavant del Departament? Doncs donar la major part de projectes i direccions d’obres a les mateixes empreses. Però jo les diré, perquè han sortit: Auding, Ibering, Typsa, TecCuatro... Les veuran vostès en un 70 o un 80 per cent d’obres donades, o d’obres construïdes, o obres adjudicades. Això quant a direcció d’obres. I quant a constructores: Fomento, COMSA, COPISA, etcètera. I no en dic algunes, perquè, evidentment, doncs, no hi participaven quasi mai. Però això no només ho dic jo, això ho reflecteix l’informe que algú ha dit que no se’n parlava massa, jo sí que en parlaré, l’informe de gestió elaborat pel Govern de la Generalitat, presentat el desembre passat, que diu que amb relació al volum de contractes de GISA hi ha, diu textualment: «Poca diversificació dels adjudicataris, per la qual cosa els contractes es concentren tant pel nombre d’expedients com pel seu volum econòmic en algunes empreses i en algunes persones físiques, arquitectes o enginyers.» Una comissió d’investigació parlamentària posarà noms i cognoms a aquestes qüestions. També diu, s’afirma –que no sé si s’ha dit massa avui, això ho dit el senyor conseller, sí–, que es fraccionen els contractes per poder utilitzar el procediment negociat, que és un procediment que, d’aquesta manera –un topall de diners– s’evita el concurs públic, i després es van fent adjudicacions sense concurs públic, és una manera d’evitar el concurs públic. El concurs públic si una cosa positiva té és que és transparent; l’altre, no tant. El conseller Nadal n’ha fet un exemple, em sembla, amb la resolució feta pel senyor Ticó, exdirector general i molt citat avui, en què ampliava la redacció d’un projecte a Typsa, una de les empreses que jo he dit abans. Bé, però aquest monstre que jo he dit que era aquesta estructura de GISA anterior, o del Govern anterior, es converteix en l’únic client, gairebé l’únic client, d’enginyeries i constructores del país, cosa que provoca una situació de domini i que s’esdevingui una mena de llei del silenci que fa que aquestes pràctiques no siguin denunciades pel sector. No sé si podria acostar-se al que explicava el conseller Nadal quant a la reacció de la Cambra de Constructors davant l’anunci del conseller. Aquesta concentració feia que els projectes i la direcció d’obra fossin dolents, molts dolents, dit per persones que hi entenen, no només pel Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa, sinó per persones, enginyers, que hi entenen i que alguns, evidentment, els han vist. Per què? Perquè se’ls obligava que es fessin molt de pressa, les feien sempre els mateixos, amb honoraris baixos, em deien, fins un 40 per cent més baix del que es paga a les obres que fa l’Estat, les d’aquí, amb terminis d’execució molt curts. SESSIÓ NÚM. 45.1 En definitiva, un menyspreu al projecte inicial amb la idea que ja s’arreglarien en el procés de construcció i ja ho assumiria l’empresa constructora. El senyor Nadal em penso que ha explicat perfectament que és el que havia passat en totes les obres de la línia 5. D’aquí l’enfrontament continuat entre l’UTE, la que toqués; la direcció facultativa, la de sempre, gairebé, i GISA. En definitiva, un sistema de gestió i control de l’obra pública pervers, sense control polític, que el Govern actual, evidentment, no pot assumir. No sé si això és el que volia dir el senyor Puig quan en deia «cercle d’excel·lència», no?, però, en tot cas, poder s’hi deu apropar bastant. Això que acabo d’explicar que ningú pensi que és mirar enrere. Això és, també, parlar del Carmel, és constatar una realitat que ha estat una –una–, no la, sinó una de les causes d’un accident que es podia evitar, i per això cal, per un cantó, aprofundir més la responsabilitat, i, sobretot, canviar el sistema i proposar-ne un de nou, com ja ha explicat el conseller. Però per nosaltres, em sembla que de tota aquesta situació que ja se n’ha parlat molt avui i que en continuarem parlant hi ha tot un seguit de lliçons de què aquest Govern també ha de prendre nota..., i que ha de començar a actuar. Estic d’acord amb vostè, senyor Nadal, que la gestió de l’obra pública s’havia d’haver qüestionat més fermament des del desembre de 2003. Vostè ho ha dit aquest matí. Caldria haver iniciat abans aquests canvis, ser molt més ràpids amb canvis que són del tot necessaris. No s’havia de mantenir, conseller Nadal, l’herència del passat. Era massa feixuga. Vostè n’era conscient, i per això ara ens sembla molt positiu que vostè continuï les reformes –«continuï», dic, que ja les havia començat– en la contractació, en la gestió i el control de l’obra pública. Però vull deixar molt clar que, des del nostre punt de vista, s’havia d’haver començat abans i amb més contundència. No podem tolerar moltes de les herències que ens ha deixat l’antic Govern de Convergència i Unió. I, a més a més, hi volem participar, en aquests canvis. A més a més, ja n’hem fet, de canvis, en altres empreses que tenien una situació semblant, com, per exemple, Adigsa, no?, que ja hi tirem endavant, ja s’hi han tirat endavant, reformes per què es publiquen, sense cap tipus de problema, el preu d’adjudicació d’una obra i el de liquidació. Així es veu claríssimament què és el que es fa, com es fa i fins on es pot arribar. Transparència, transparència i més transparència, perquè la gestió pública no admet que s’hagi d’amagar absolutament res, i per nosaltres això també és prioritari. I això continua essent parlar del Carmel. I també, per nosaltres, hi ha una altra lliçó que hauria d’aprendre el Govern i que, de ben segur, n’ha pres nota, en tota aquesta situació: millorar la capacitat de resposta a emergències d’aquest tipus, que potser no ha estat tan ràpida i efectiva com hauria d’haver estat. I em sembla que aquest és un element també a tenir en compte i poder reparar. No només en aquesta, sinó en emergències semblants que ens poden sortir, necessitem, el Govern necessita, un dispositiu molt ràpid, PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 54 doncs, que hi pugui fer front, tot i que, hi torno a insistir, al llarg dels dies aquest dispositiu s’ha fet ferm, fort i, a més a més, molt eficient en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha una qüestió que no compartim, senyor Nadal: no compartim la seva decisió de deixar que els tècnics de la direcció de l’obra o de l’UTE signin documents acreditatius. Ells han fet l’obra, no poden ser jutge i part. Han de ser altres persones, altres tècnics, que signin aquests documents que donen facilitat als veïns, perquè és possible que nosaltres encara no comprenguem la situació, és possible..., que vostè hi està molt més a dintre, però, a mi, em costa molt veure aquelles signatures i darrere el director de l’obra de Geocontrol i TecCuatro, el de l’UTE, que, precisament, pot ser que en algunes de les seves actuacions, potser, podran tenir algunes certes responsabilitats; avui vostè ja n’ha insinuat unes quantes, en aquest sentit. Jo crec que el Govern... Algú ha dit aquí que ja era hora, o que tot just ara, em sembla que des de Convergència i Unió, es deia, han descobert els barris, o a través de l’actuació del Carmel han descobert els barris. Home!, a mi, em sembla que no és del tot adequat dir qüestions com aquestes, perquè el Govern de la Generalitat actual ja coneixia la realitat dels barris des de fa molt de temps, sobretot perquè hi havia començat a actuar. No és una retòrica per part meva, sinó que hi havia començat a actuar a través de la Llei de barris, una eina importantíssima, insuficient, potser, quant als diners, és possible que n’hi hauria d’haver més, però, en tot cas, sí que és eficient..., sinó que, a més a més, s’ha actuat amb rapidesa. Mentre succeïa això del Carmel, mentre es feien altres coses, el Govern continuava governant, com deia el president Maragall ahir, perquè mentre passava això s’actuava amb rapidesa per solucionar els problemes en el barri del Turó de la Peira, a Barcelona, el de Mariola, a Lleida, o el barri de l’Estació de Sallent, que és veritat que hi va haver persones aquí..., on, precisament, durant molts d’anys –molts anys–, molts, massa, no hi ha aparegut ni el senyor Pujol ni la seva ombra, on durant anys, molts d’anys, massa anys, allà s’han donat llicències per construir en una zona totalment inestable i que el Govern de Convergència i Unió no hi havia fet res. Ni tampoc havíem notat la sensibilitat que ha demostrat el senyor Mas amb el barri del Carmel, que hi estem d’acord, evidentment..., no l’havia demostrat amb el barri de l’Estació de Sallent, ni de bon tros. En canvi, ara, se soluciona el barri de l’Estació de Sallent, el Turó de la Peira, la Mariola, a Lleida, i, evidentment, també, al Carmel es fa tot el que és possible i més. I acabo amb dues reflexions: una, dirigida al Govern, que estic segur que el senyor Nadal entendrà perfectament, i estic segur que aquesta, com que acabo, serà una reflexió transversal, espero que a la resta de membres del Govern. Miri, tots hem de ser capaços –tots– d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques, que tenim per mostrar un respecte extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions, les de tots..., que tenim per controlar-la. La Terra es mou..., la natura és molt important. Això ho deia vosPLE DEL PARLAMENT tè, senyor Nadal, i això és un al·legat mediambientalista. Això és un al·legat ambientalista, i aquestes són paraules que esperem que siguin també una lliçó per al Govern, no només per al barri del Carmel, no només per a les obres subterrànies, sinó per a totes les actuacions que es facin en el territori... De ben segur, si apliquem aquest al·legat ambientalista que ha dit vostè, senyor Nadal, segur que les generacions futures ens ho agrairan, de ben segur. I una altra –i acabo–, als veïns. Senyores i senyors veïns i veïnes del Carmel, si us plau, des del nostre punt de vista, o des d’aquesta tribuna deixin que els digui una cosa. No dubtin ni un moment que estem al seu costat, que no pararem fins a solucionar tots els seus problemes, i, sobretot, si us plau, ens tinguin confiança. Gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Molt honorable president, senyores diputades, senyors diputats. Senyor diputat, és clar que era un al·legat ambientalista, de contingut ambientalista, però no estava fet, en el moment que ho he fet i per què ho he fet, amb aquesta finalitat. I a més a més, com l’he fet i quan l’he fet, l’he fet naixent d’una reflexió que venia d’una geòloga prestigiosa, que en unes notes que havia preparat per a membres del Govern venia a dir: «Potser al Carmel, entre l’opinió del professor Riba i la dels que han mostrat una confiança il·limitada en el subsòl del Carmel, hauria calgut un punt intermedi de sensibilitat per saber que segons què s’havia d’haver pensat dues vegades.» De manera que, evidentment que tenia un punt..., no era una evasió poètica, ni tan solament una disquisició ambientalista contra els tècnics, com el senyor Puig en algun moment ha volgut entendre. De cap manera. Jo ara, quan vaig a l’Escola d’Enginyers, senyor Puig, dic: «Aquesta és la meva escola.» Jo dic: «Jo sóc de lletres, però ara aquesta és la meva escola.» De manera que ha de quedar molt clar també que amb relació a totes aquestes qüestions, tot plegat és molt delicat i molt subtil, i requereix justament d’escoltar tots els missatges, de rebre totes les indicacions de tots els grups parlamentaris, d’assumir-les com a Govern i d’acceptar i entendre que és veritat que calen a vegades canvis de ritme, canvis d’escala, propostes radicals..., però li vull assegurar una cosa, senyor Boada. GISA potser va esdevenir un monstre, però GISA són dues-centes persones, no més. És un gran aparell tècnic administratiu, en la seva major part molt qualificat, que només espera que s’acabi de completar un procés de reforma que n’asseguri els processos administratius i de transparència. Però l’instrument és preciós i segurament no ens podríem permetre de no tenir-lo, amb les reformes que calguin, però li ben asseguro que pel que fa a la gestió, al control de l’obra pública, al control dels comptes públics i a l’eficàcia per a la realització de l’obra pública, GISA i el conjunt dels seus tècnics ha demostrat, en SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 55 aquests dotze mesos llargs de Govern nou de Catalunya que ha sabut entomar no tot –no tot–, però sí un bon grapat de coses que havien quedat malmeses..., o insuficientment abordades en situacions anteriors i que ara anaven agafant vies de solució. Per exemple –i el conseller de Justícia ho podria dir–, la secretària general del meu Departament ho deia, posant-se gairebé vermella després d’un consell tècnic el dia que en el mateix moment que es comunicava la notícia del Carmel, el secretari general de Justícia estava dient en el consell tècnic: «La gestió que ha fet GISA amb relació als drets de superfície i a les adjudicacions dels edificis judicials, que havien quedat deserts en una gestió anterior, un cop n’hem parlat dues vegades, ha estat exemplar i eficient.» I la secretària general deia: «Home, fins i tot m’ha sabut greu, perquè m’ha semblat que es produïa en un moment que no tocava.» Però, qui diu això diu que anirem abordant el Pla d’autovies, el Pla d’edificis judicials, el Pla de comissaries, el Pla de centres de salut i tots aquells centres d’educació que, pel sistema de dret de superfície, haurem de compartir entre ICF Equipaments i l’empresa pública GISA. Naturalment, amb canvis en els gestors, amb més gerents d’obra, amb més directors generals, amb més òrgans de control i amb un lligam polític i d’auditoria molt més garantit. Sens dubte. I deixi’m dir també que al llarg del dia hem estat parlant dels veïns del Carmel, de l’atenció a les persones, de tots els problemes del Carmel. I han anat sortint noms diversos del govern i del govern de la ciutat, alguns presents aquí des de primera hora del matí. I si en començar el debat jo no he saludat ni els veïns del Carmel –que els he saludat només d’arribar, a l’escala– i no he saludat tants i tants membres del Govern, secretaris generals o directors generals que han estat al peu del canó sempre i als hotels, informant-los, ho vull fer ara. Perquè, per exemple, fóra una brutal injustícia que igual com hem esmentat només una vegada –i ho hauríem de fer deu– en Ricard Fernández, o Antoni Segarra, o la Carmina Llumà, que no esmentéssim l’Oriol Nel·lo, el Manel Nadal, en Joan Llort, el mateix Jordi Julià, en Joan Delort, tots els comandaments dels Mossos d’Esquadra, en Xavier Casas, l’Imma, l’Elsa, i tots aquells que a Boca Nord –a Boca Nord– s’han estat dedicant hores i hores, dies i dies, matí, tarda i nit, i no han perdut el somriure a la cara –alguna vegada potser sí, alguna vegada potser sí–, que no els agraeixi en nom del Govern tota, tota la feina que han fet. (Remor de veus.) Els consellers ja els he citat aquest matí, no?, però pel que fa a la resta de la gent, vull que quedi clar fins a quin punt hi ha tanta, tanta, tanta gent que pensa en vosaltres, treballa per vosaltres i no pararà (l’orador pica amb el puny a la tribuna) de reunir-se amb vosaltres dematí, tarda i nit, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte o diumenge, fins que acabem. I ho farem plegats, i arreglarem aquest problema, i abordarem futures reformes d’aquest país, que aquest país necessita. SESSIÓ NÚM. 45.1 Senyores diputades i senyors diputats, senyor diputat, moltes gràcies. El president El senyor Puig demana la paraula... El Sr. Puig i Godes Sí, gràcies, senyor president, per al·lusions reiterades. Una primera –i seré molt breu–, una primera reflexió és: s’ha parlat molt de GISA, amb molts qualificatius i amb moltes valoracions. No hi entraré a fons, perquè donaria per, segurament, un ple monogràfic o una nova compareixença. Només manifestar que ens reiterem en la nostra convicció que l’equip tècnic i professional, i que l’empresa en si, ha estat un magnífic instrument al servei de la Generalitat i al servei del país, i que la seva acció en inversió en infraestructures del país ha estat sempre al nivell exigit per la societat, que hem estat construint i que s’està construint en aquests moments. I vull dir-ho perquè com que s’avancen..., i crec que serà una de les víctimes, des d’un punt de vista de les propostes de reforma i de revisió..., una de les víctimes del que nosaltres entenem que no és el que hauria de ser l’assumpció de les responsabilitats polítiques i no pas els processos de reforma. I la segona, per al·lusions, també, a algun diputat absent en aquests moments... (Remor de veus.) Sí, per allusions a un diputat absent, em crec, senyor president..., que puc al·ludir i al·legar al Reglament. El president Senyor Puig, acabi... El Sr. Puig i Godes Moltes gràcies. El president ...i en tot cas, prego..., que estem al final d’aquest debat... El Sr. Puig i Godes Sí, volia fer referència a les insinuacions que, òbviament, des d’un punt de vista polític han estat retirades pel president de la Generalitat, però que des d’un punt de vista dialèctic s’han mantingut durant la resta del debat. Les insinuacions i les concretes i específiques mencions al tema de suposades comissions del 3 per cent, que han estat reiteradament citades pels diferents grups parlamentaris. Només vull dir –i no hi entraré, perquè el president ja ha retirat el que ell havia dit–, però sí que, el que vull dir és que qualsevol insinuació en aquest sentit, o es porta allà on s’ha de portar, que és a les instàncies judicials, o evidentment no poden quedar protegides per la inviolabilitat parlamentària. Moltes gràcies, senyor president. El president Acabat el debat, doncs, aquesta presidència fa avinent que per tal de donar compliment a l’article 124 del PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 56 Reglament, la tramitació de les propostes de resolució subsegüents a aquest debat serà la següent. El termini per a presentar les propostes de resolució acabarà demà a les deu del matí. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les deu i deu. El termini per presentar les propostes transaccionals serà des d’un quart d’onze fins a les onze. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les onze i deu i la comunicació a la Mesa de les PLE DEL PARLAMENT propostes de resolució que els grups parlamentaris vulguin votar separadament s’hauria de fer a dos quarts de dotze. La sessió per al debat i votació de les propostes començarà –es reprendrà, en aquest cas– a les dotze del migdia. Se suspèn la sessió. La sessió se suspèn a les nou del vespre i dos minuts. SESSIÓ NÚM. 45.1 �Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 57 ANNEX ...\Barcelonès\elcarmel3.dgn 22/02/2005 14:12:49 Gràfic 1 SESSIÓ NÚM. 45.1 PLE DEL PARLAMENT �24 de febrer de 2005 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 36 58 Gràfic 2 PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 45.1 �SESSIÓ NÚM. 45.1 4 4 6 0 11 11 31 31 0 31 1993 36 36 0 36 1994 48 1995 48 48 0 1998 118 118 0 118 1996 Anys 248 248 70 178 1997 259 259 84 175 1998 Nombre Obres Adjud. Edificació 1997 84 1999 95 2001 117 234 353 353 95 258 1999 373 373 97 276 2000 351 351 117 234 2001 TOTAL Nombre Obres Adjud. 2000 97 276 351 350 350 143 207 2002 2002 207 143 350 2003 254 272 530 526 254 272 2003 530 3 TOTAL Nombre Obres Adjud. 4 0 6 11 1992 0 1996 175 258 373 Nombre Drets de Superfície Adjud. Total Nombre Obres Adjud. 1995 48 48 70 178 259 353 1 0 4 Nombre Obres Adjud. Edificació 1991 6 1994 36 36 Nombre Obres Adjud. Obra Civil 1993 31 31 118 118 248 Nombre d'Obres Adjudicades 1990-2004 Nombre Concessions Adjud. 4 1992 11 11 1990 1991 6 6 GISA Import (Milers €) Nombre Obres Adjud. Obra Civil 1990 0 100 200 300 400 500 600 286 - - 286 128 158 2004 * Sense RAM 3.004 3 1 3.000 988 2.012 TOTAL 2004 128 158 286 Sèrie P - Núm. 36 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 24 de febrer de 2005 59 Gràfic 3 PLE DEL PARLAMENT �PLE DEL PARLAMENT 0 723 8.418 8.429 5.952 10.987 6.674 10.806 12.736 15.987 Total Nombre Adj. Direccions Nombre Adj. Direcc. Edificació 0 0 3 3 723 1994 5.952 16 16 8.418 8.418 1992 29 29 8.429 8.429 1993 Import Adj. Direcc.Obra Civil 1993 8.429 40 40 5.952 5.952 1994 1995 10.987 44 44 10.987 10.987 1995 1996 6.674 40 40 6.674 6.674 1996 349 211 138 15.987 8.105 7.881 1999 1999 8.105 7.881 345 150 195 16.642 7.117 9.525 2000 17.688 370 178 192 37.468 8.127 29.341 2001 2001 8.127 Total Import Adj. Direccions 2000 7.117 9.525 Adjudicació Direcció d'Obra Línia 9 157 95 87 153 62 66 12.736 3.314 4.648 10.806 9.422 1998 1998 3.314 6.158 1997 Import Adj. Direcc. Edificació 1997 4.648 9.422 - 473 293 180 25.485 11.274 14.211 2002 32.889 848 620 228 75.716 20.584 55.132 2003 2002 11.274 14.211 25.485 5.467 505 378 127 26.296 14.277 12.019 2004 2003 20.584 55.132 75.716 3.372 2.012 1.360 262.318 77.446 184.872 TOTAL 2004 14.277 12.019 26.296 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Nombre Adj. Direcc. Obra Civil Total Import Adj. Direccions 0 723 0 Import Adj. Direcc. Edificació 1991 1990 1992 8.418 GISA 1991 723 Import Adj. Direcc.Obra Civil 1990 0 10.000 6.158 29.341 30.000 20.000 37.468 16.642 Imports d'Adjudicació de Direccions d'Obra 1990-2004 40.000 50.000 60.000 70.000 80.000 24 de febrer de 2005 Sèrie P - Núm. 36 60 Gràfic 4 SESSIÓ NÚM. 45.1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Debat general sobre l'acció política i de govern en relació amb l'evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l'expedient informatiu obert arran d'aquests fets (tram. 255-00002/07). Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Nadal Farreras, Joaquim Mas, Artur Puig, Felip Benach, Ernest Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource El Carmel Obres públiques Catalunya Barcelona Parlament de Catalunya Description An account of the resource Diari de sessions del Parlament de Catalunya de la sessió dedicada a la crisi del Carmel. VII legislatura. Quart període. Sèrie P - Número 36 Dijous, 24 de febrer de 2005 Sessió núm. 45, primera reunió Source A related resource from which the described resource is derived Diari de sessions del Parlament de Catalunya Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Debats https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/193/20050302.pdf 545d5c6efde859dc72f38cebdd7add29 PDF Text Text Conferència"Catalunya: puente entre la UE i Mercosur" (castellà) Montevideo. Uruguai | 02/03/2005 Muchas gracias señor alcalde, señor intendente, señor ministro de transportes y obras publicas, señor embajador de España, representantes de Naciones Unidas, de MERCOSUR autoridades, amigas, amigos. Cuantos recuerdos en este momento que no les voy a relatar, y también cuantos proyectos que sí les voy a relatar. Vamos a dejar al pasado dormir un poco aunque seria fácil que nos pusiéramos a recordar juntos algunos de los aquí presentes, otros no están, tantos momentos vividos en común por Barcelona y Montevideo, por Uruguay y Cataluña y España. En todo caso lo que se impone hoy es una reflexión sobre los proyectos, sobre las esperanzas, sobre lo que yo llamaría primeras realidades. La verdad es que tengo que hablarles de los retos en que nos vemos todos sometidos en el nuevo contexto internacional y tengo que hacerlo, por supuesto, desde la visión de Cataluña, esa Cataluña que tiene tantas cosas en común con ustedes. Me contaban ahora de Margarita Xirgu, que es la gran actriz catalana, pero es la gran actriz catalana que se desarrolló en Uruguay porque allí no pudo ser. Este recuerdo sí me lo van a permitir, porque este recuerdo de la Xirgu al lado del río, interpretando "Bodas de Sangre" y los policías, o bomberos como los llamaban ustedes, yéndola a consolar por la muerte de su hijo, después de terminada la obra. Ese es un recuerdo que yo creo que de alguna manera resume de una forma muy viva y muy real lo que es la presencia de una gran actriz nuestra aquí. Las causas de su presencia aquí están en la raíz, yo diría en el corazón, del dramatismo de nuestros países, de Catalunya, de España, de Uruguay. Dramatismo que sólo hoy, sólo ayer más exactamente, se ha empezado a enterrar de alguna forma, y a sustituir por una gran esperanza. Y los que llevamos un tiempo en estas cosas, en la política, sabemos que las esperanzas sólo son esperanzas, y que muchas veces la historia nos hace sudar muchísimo para que las esperanzas se conviertan en realidades. Pero sabemos también una cosa muy cierta, muy clara, que si no hay esperanza, si no hay proyecto, si no hay voluntad, si no hay deseo, si no hay legitimidad, no hay nada, y ustedes tienen voluntad de ser y de legitimidad. Su sociedad, su gobierno, su presidente, el alcalde de Montevideo. Hay un nuevo contexto internacional: qué les voy a contar que no sepan. Todas las naciones del mundo se encuentran hoy, yo diría que inmersas, en un nuevo contexto marcado por fenómenos que han desbordado totalmente los foros académicos y económicos para tener ya efectos en la realidad de nuestras vidas de cada día. Hablamos de globalización, hablamos de cambio tecnológico y ambos conceptos adquieren una dimensión más compleja si tenemos en cuenta la dinámica en que se desenvuelven: por su intensidad y por su extraordinaria velocidad, respectivamente una cosa y otra. Interactúan aquí bloques económicos de países, comunidades de naciones y esos nuevos "actores" emergentes (China, India, y otros países.), cambiando casi frenéticamente los ritmos e imponiendo nuevos retos que habrá que superar, que hay que afrontar y que hay que superar. 1 �Nos hallamos ante escenarios que son comunes a nuestros sistemas productivos y de crecimiento y que modifican sustancialmente, lo que podríamos llamar las condiciones de competitividad. Me gustaría hablarles hoy de la forma en que Catalunya está afrontando esos nuevos fenómenos. Creo que también en Uruguay las respuestas podrán, y van a ser, sin duda muy innovadoras. No sólo por lo que ya he mencionado, la similitud de los desafíos, sino también porque compartimos una parecida visión política. Vamos a llamarle una parecida visión política, íntimamente parecida. Creo que nuestros países comparten esa rebeldía protectora de nuestras más antiguas tradiciones y una vocación de integración y apertura a todas las corrientes mundiales de pensamiento y de cultura. Catalunya hoy está construyendo una euroregión. ¿Qué es una euroregión?, es un conjunto de regiones de comunidades que no respetan las fronteras y se unen para adoptar el tamaño que se necesita tener en el mundo de hoy para ser alguien en un mundo que sea abierto, y cuyos sujetos ya no son las naciones de Estado, son las uniones, son los Estados Unidos, es la Unión Europea, será Mercosur en su momento, esperemos y deseamos, es China, es India, son las grandes asociaciones de antiguas pequeñas naciones, las que se están convirtiendo en sujetos activos de la política y de la economía mundial. Las empresas de esos grandes conjuntos, por vivir en grandes conjuntos en mercados abiertos, tienen la talla y tienen la expertise y el savoir faire que se tiene que tener para ser alguien en el mundo. Las que no viven en esos espacios amplios pueden acceder, pero difícilmente, a esa capacidad y a esa competitividad. En el Uruguay de hoy vemos con optimismo como se afianza el proceso democrático que hace ya 20 años retomó el irreversible camino hacia la libertad. Se inicia una nueva etapa para este gobierno, se inicia una nueva etapa en que este gobierno tendrá que afrontar la necesidad de alianzas con otros gobiernos y hoy hemos constatando, casi físicamente, la importancia de estas alianzas en esta secuencia interminable de encuentros a dos, a tres, entre primeros ministros y presidentes de países del MERCOSUR uniéndose y pactando, como anunció ayer el presidente Tabaré, con cada uno aquello que era más oportuno pactar. Bien, estamos pues en una nueva realidad y en un nuevo escenario, están ustedes en un nuevo escenario, pero también Catalunya está en ese nuevo escenario. Ahora, desde hace poco más de un año y después de que Catalunya tuviera el mismo gobierno durante los 23 años de democracia, por primera vez ha habido un cambio. No llegamos a los 90 años de gobierno colorado antes de que asumieran los blancos hace ya tiempo, pero 23 años en democracia, y en España ha habido muy poca, son muchísimos, son todo prácticamente. Estamos pues, también nosotros, en un momento de interrogación, en un momento crucial de decidir por donde debemos de ir; y lo afrontamos con un gabinete que presido, que es un gobierno catalanista y de izquierdas. En Uruguay, hoy la izquierda asume también esa responsabilidad; pero la izquierda de hoy, aquí y allí, la izquierda de hoy, vencida la ola conservadora, es distinta de la que hace 10, 15 o 20 años hubiéramos podido imaginar. Debe de serlo, debe tomar nota de las cosas que han ocurrido, no puede empezar a gobernar hoy luchando contra los fantasmas de ayer, tiene que tener el lenguaje de hoy, que yo creo que el presidente Tabaré ayer demostró poseer, sin olvidar el pasado, sin dejar el pasado en el desván de los recuerdos. Teniendo muy presente el pasado, pero, sin embargo, proyectando y apuntando hacia adelante, hacia el futuro. En todos estos años pasados, tan dramáticos en muchos sentidos, la realidad nos ha marcado un ritmo y una exigencia que probablemente continuará en ascenso y requerirá que seamos capaces de dar respuestas conjuntas a desafíos cada vez más complicados y, 2 �no nos engañemos, hoy está más demostrado que nunca que competitividad, bienestar y buen gobierno son tres conceptos totalmente indisociables. Déjenme explicarles brevemente como veo la situación en Europa y como la veo en el MERCOSUR. Antes de entrar en materia sobre Europa, déjenme hablarles sobre MERCOSUR. Déjenme decirles que para mi es una especial satisfacción hacer esta reflexión hoy aquí. Tengo una gran satisfacción por hacerlo aquí, en el Salón de los Presidentes del Edificio MERCOSUR de Montevideo, del que tengo tan buenos recuerdos. En esta misma sala, en este mismo edificio, en el año 1998 asistí al cambio de la presidencia semestral de MERCOSUR que pasó de manos del presidente Sanguinetti al presidente Ménem y recuerdo que el presidente Ménem al asumir el cargo dijo: mi compromiso es un pasaporte común y una moneda común. No hubo nada. Ayer hablando con un viejo amigo, Enrique Iglesias, hoy hablando con el ex presidente Sanguinetti y con el presidente argentino Néstor Kirchner, creo que se impone y creo que hay un acuerdo en ello, una reflexión: hablemos menos de vaguedades, de realidades difíciles y construyamos realidades tangibles. Miren ustedes, sin infraestructuras, sin inversiones, sin dinero disponible para ello, sin un mapa claro de lo que se quiere construir y donde, y con eficiencia, con transparencia, para que nadie pueda sospechar que esa es la causa luego de muchos problemas, no se va conseguir nada. Ayer me dijeron que se van a invertir cinco mil millones de dólares en los próximos cinco años en ejes transversales en el continente latinoamericano, y me parece enormemente positivo que se haga, tanto esto como que la transversalidad de norte a sur se potencie. Sin esas infraestructuras, no habrá MERCOSUR, no habrá Latinoamérica, no habrá realidad tangible, física, y propiamente efectiva detrás de las palabras, de los sueños, de los proyectos y de los deseos, y por tanto es enormemente importante que estemos en condiciones de invertir esos cinco mil millones y probablemente muchos más. Miren, estuve en Argelia hace relativamente poco. En Argelia me plantearon lo siguiente: tenemos un problema, tenemos tanto dinero (producto de las fuentes energéticas que existen en aquel país) que nuestro programa de inversiones no lo asumimos, no lo podemos ni atacar, son cincuenta mil millones de euros para los próximos cinco años: ¿Nos pueden ustedes ayudar?.Como pueden ustedes imaginar empalidecí porque ¿Qué podemos hacer? Por eso nosotros queremos crecer, estar con otros, ser más grandes, poder decir que también es nuestra la fábrica de Airbus que está al lado, que está en la euroregión en Toulouse, más allá de una frontera que ahora ya no existe. Por eso ustedes tienen que hacer lo mismo en MERCOSUR. No vamos a poder hacer frente a los retos del mundo que se está moviendo como se está moviendo, si no tenemos primero la talla, y segundo las ideas claras respecto a lo que hay que hacer, y lo primero que hay que hacer es invertir, generar este ente invertible, invertir, endeudarse razonablemente, instar a las instituciones financieras internacionales para que puedan financiar ese crecimiento que es la base del crecimiento económico futuro, del cual van a vivir ellas mismas, en definitiva es en interés del mundo, del mundo entero, que esas cosas se hagan. Y déjenme volver un momento a nuestra situación, a la situación de España, de Cataluña. Como ustedes saben, hace escasamente diez días tuvo lugar en España el referéndum sobre la Constitución Europea. Y quiero decir cuatro palabras sobre ello, para que sepan porqué lo hicimos y como fue. La población española y, en particular, la población catalana, dio un apoyo muy claro a este Tratado constitucional. La participación fue tan alta como pueda ser en los países que se atrevan a preguntarle a la gente sobre una realidad tan lejana todavía. Tan real pero tan lejana en la mente de la gente como es la Unión Europea de 450 millones de habitantes. Piensen ustedes que en España hoy, en Europa hoy, el presupuesto de la Unión Europea se está discutiendo entre los más europeístas, más lanzados, más expansivos, que 3 �proponemos el 1'7 % que permite la Carta fundacional y los más tímidos que están hablando del 1 % del PIB europeo, eso es la Unión Europea. La Unión Europea tiene un gran significado político pero tiene unas realidades tangibles detrás, en forma de servicios, mucho menores que cualquiera de los tres niveles de gobierno inferiores: el Estado, las autonomías y las ciudades, los municipios. En España el gasto público se divide en el 30% para el Estado, sólo el 30%, el 50% de las autonomías, que tiene la sanidad, la educación, la seguridad en algunos casos, como es el caso de Catalunya, la policía en definitiva, y el 20 % para los ayuntamientos que se quedaron al cabo de 25 años en el mismo punto en el que estaban. Porque todo lo que el Estado ha devuelto hacia abajo, hacia la cercanía de la gente, se ha remansado en las autonomías y no ha acabado de transcurrir hacia los ayuntamientos donde yo creo buena parte de los servicios públicos se deben de concentrar. ¿Por qué les digo eso? , porque tienen que entender que una votación cercana al 50% de la población española, o de cualquier otro país que se atreva preguntarle a su población sobre si ratifica o no la nueva Constitución Europea, corre un riesgo muy importante. Y es que la gente tiene la sensación de que Europa es significativa, que Europa es importante en los términos que he hablado hasta ahora, y sin embargo la influencia de Europa en sus vidas diarias, en sus vidas cotidianas es todavía muy reducida. Si todo va bien, cuando concluya este proceso los 450 millones de ciudadanos de Europa se dotaran de un Tratado constitucional, de una Constitución, cosa que nunca fue, hasta ahora siempre ha habido solo tratados. Una Constitución que en su primer artículo reconoce a los individuos como sujetos de una serie de derechos y de libertades, y que habla de crecimiento equilibrado, de promoción de la paz y la justicia social, pero también de la igualdad entre hombres y mujeres. Ustedes lo saben desde el siglo XIX, desde principios del XX tuvieron una Constitución muy avanzada en este sentido, los Batlles de entonces. , la solidaridad entre generaciones, ninguna Constitución del mundo habla todavía de solidaridad entre las generaciones presentes y futuras, y por tanto de la necesidad de no hacer nada que pueda comprometer no sólo nuestra felicidad hoy, sino la felicidad de nuestros nietos, los derechos de los menores, la necesidad de preguntar la opinión incluso de los menores y el derecho a la diversidad. Europa se define a sí misma como un ente político fundado no sólo en la unidad, que también, sino y mucho, en la diversidad, en la diversidad como principio constitutivo. Miren ustedes, una de las grandes batallas de Catalunya es hacer que se reconozca su singularidad, no sólo por España, sino por Europa, y que la Unión Europea reconozca que tiene no sólo 21 idiomas, sino algunos más, entre ellos el catalán que ha arrastrado tras de sí, como es lógico suponer, al eusquera y al gallego. Y el presidente José Luís Rodríguez Zapatero ha tenido el coraje de ir a la Unió Europea y decir, oigan, nosotros somos 4 idiomas, no uno, y piensen ustedes que muchos países que tienen variantes de idiomas comunes con otros, caso de Austria, por ejemplo, o el caso de Bélgica, que podían decir, el austriaco , el belga, no lo piden, y España ha tenido el coraje de ir a Europa y decir nosotros tenemos 4 idiomas, el común, que es lo que nosotros llamamos el castellano en nuestra Constitución y ustedes el español, y las otras lenguas españolas que dice la Constitución española que son el catalán, el gallego y el eusquera. Ayer mismo, el presidente Zapatero en París, pidió en la Asamblea Francesa, cuna de la democracia si la hay en Europa, el apoyo y consiguió el apoyo de la República francesa para el reconocimiento por parte de la Unión Europea de la existencia de un idioma español llamado catalán que es también un idioma europeo. Y tengo que decirlo en honor del coraje del presidente del Gobierno español que ha sido en esto, como también en todo lo demás por otra parte, enormemente consecuente. 4 �De la Unión de Estados hemos pasado a la unión de ciudadanos y de Estados, con toda su diversidad. Esta es la esencia de lo que algunos, como Jeremy Riffkin, han denominado el sueño europeo. Y nosotros queremos pensar que en este momento Europa está en condiciones de construir un proyecto, un sueño, que sea tan potente como el american dream, lo fue hace cien o ciento cincuenta años. Sin ánimo de impartir doctrina euro-céntrica ni erigirme en modelo, no me canso -ni me voy a cansar- de apoyar como político, como ciudadano, una mayor integración europea. Y me adhiero a esa Europa diversa con las palabras que tomo, o con el estilo de oración que tomo, de vuestro presidente que ayer decía: "Festejen uruguayos", que fue para mí la frase cumbre de ese discurso porque le está diciendo a un pueblo algo que tiene que ver no con las ideas ni siquiera con los dineros o con los parámetros de su vida, sino con su vida, con su situación personal, su relación con ese todo que es la nación, ¿no?, y él dijo, ya lo había dicho, "Festejen uruguayos" y yo creo que podemos decir celebremos, celebren uruguayos también, la existencia de una Unión Europea que va a permitir que las contradicciones internas de ese continente que ha dado lugar a tantas guerras y a tantos problemas se vayan disolviendo en una nueva Unión, una Unión constitucional. Salvando las distancias, y vuelvo de Europa a aquí antes de terminar, creo que Uruguay debe entender y definir su papel en el MERCOSUR, un poco al estilo de lo que Catalunya está haciendo en España y España está haciendo en Europa. El gran proyecto de Mariano Arana cuando fundó Mercociudades, proyecto que camina lentamente, es un proyecto absolutamente crucial para todos, para todos. O eso, o el futuro no estará a la altura de las esperanzas de hoy. Desde la Unión Europea, desde Cataluña y desde cualquier otro bloque económico o político de naciones, MERCOSUR es visto como un instrumento que brinda fiabilidad, armonía y convivencia política y económica a los países que lo integran. Cuenta Uruguay y cuenta Mercosur con el respaldo del Gobierno de Catalunya y como saben del Gobierno español, profundamente comprometido con la Unión Europea pero también con sus alianzas más allá del Atlántico. Abogaremos firmemente por facilitar el acercamiento desde ambos márgenes del Atlántico, desde su lugar en el Mediterráneo. Hemos aprobado como les he dicho un acuerdo de internacionalización, un acuerdo estratégico se llama, y lo hemos aprobado con empresarios, con sindicatos, con universidades, con todos los actores del triángulo mágico, como yo le llamo, entre empresa, enseñanza o universidad y Gobierno. Y en ese proyecto de carácter internacional, de internacionalizar la economía catalana, no se trata de defender, como yo creo que ustedes tampoco se deben de plantear defenderse de la competencia ni de la deslocalización, se trata de ser positivos, de ir más allá y de conseguir para nuestros respectivos países, para nuestras respectivos comunidades, algo más que una buena defensa. En un momento marcado por la incertidumbre, incertidumbre que nos obliga a todos: empresas, instituciones que las representan, Administración, Gobierno, sociedad civil, universidades, etc., en este momento es preciso que decidamos certeramente nuestra estrategia como país. Creo finalmente que les puedo decir que el Gobierno que presido está desarrollando una política económica fuertemente orientada a esa internacionalización. Justamente en estos días se ha aprobado el Plan para la internacionalización de la empresa catalana 2005-2008 que ejecuta entre otros el COPCA. Fomenta la cooperación económica catalana a través de su red de oficinas del mundo, y una de las primeras que se fundó en el 89 es la que tenemos aquí en Montevideo. 5 �Este es el mensaje que quería transmitirles: la imperiosa necesidad de situar a nuestras economías en línea con los cambios que se están produciendo para que ello nos permita hacer frente a los nuevos escenarios. Dos meses después de llegar al Gobierno firmamos conjuntamente con los agentes económicos y sociales los principios de este acuerdo, lo hemos aprobado, todos los agentes económicos y sociales están en él, se trata que todos se sientan partícipes de ello. No se trata de diluir las responsabilidades de cada uno. El Gobierno tiene que gobernar, los empresarios tienen que producir, los sindicatos tienen que defender el nivel de vida de la clase trabajadora, de los obreros, las universidades tienen que ser autónomas respecto de todo ello, investigar, innovar, cada vez más innovar las propias universidades, y sin embargo no es malo que las reglas de juego estén compartidas desde el principio. Un Gobierno no es de izquierdas si se preocupa sólo de ver como se reparte la riqueza, no basta preocuparse sólo de ver cómo se reparte la riqueza para decir este es un buen Gobierno, este es un Gobierno de izquierdas. También se debe ocupar de crearla. Crecimiento económico y generación de riqueza, son condiciones necesarias para garantizar el bienestar sostenido de los ciudadanos. Las reformas que se hicieron durante el Gobierno de Felipe González en España supusieron la verdadera modernización del país. Uruguay ha sido desde comienzo del siglo XX un país progresista y moderno, y no sólo a nivel de América Latina sino a nivel internacional adoptó en ese entonces concepciones de un nuevo Estado que dio respuestas velozmente a las exigencias de un tiempo de grandes cambios. Hoy es el momento oportuno del progresismo para Uruguay, pero también del desafío del ser progresista: para crear nuevas fuentes de crecimiento, para garantizar bienestar a su ciudadanía, para ganar posicionamiento en un mundo global, que sabemos complejo. El progreso y el bienestar son el objetivo final que perseguimos y se deben gestionar desde la responsabilidad, que implica a la vez una gran dosis de flexibilidad y mucho rigor. Nuestro patriotismo, y creo que el de ustedes, es el de los derechos y los deberes. No es sólo el patriotismo de la fidelidad a una etnia, a un origen. Es un patriotismo, como he dicho e insinuado antes, más orientado al futuro que al pasado. Es un patriotismo que tiene que demostrarse en el tablero de juego del presente y del futuro. Nuestra bandera es la de los valores del progreso: cohesión, seguridad y libertad. Los valores de siempre con los significados de ahora. Es por esto que el socialismo democrático ha luchado y seguirá luchando. Quisiera finalizar con un Viva Uruguay! y un Visca Catalunya! como un modo de resumir la gran esperanza y la inmensa ilusión que siento por el futuro que nos espera a ambos. Queda mucho por hacer y mucho camino por andar juntos. Por eso, déjenme acabar con un verso de vuestro poeta, de nuestro poeta, Mario Benedetti: "En la calle, codo a codo, somos mucho más que dos" Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1675 Title A name given to the resource Conferència "Catalunya: puente entre la UE i Mercosur" Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo. Uruguai Subject The topic of the resource Economia Model social Territoris Finançament Relacions Internacionals Unió Europea MERCOSUR (Organització) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/194/20050304.pdf 266c8d134562919de0ce0f893c9fb26c PDF Text Text Declaració del president de la Generalitat (Moció de Censura) Palau de la Generalitat. Barcelona | 04/03/2005 Bona tarda. Aquest matí el Partit Popular ha presentat una moció de censura contra el President de la Generalitat i el Consell Executiu en el registre del Parlament de Catalunya. És una moció contra el Consell Executiu i, naturalment, contra el President de la Generalitat. Afronto amb serenitat l'escenari que s'ha obert. El PP deu haver considerat que tenia les seves raons i les podrà explicar al Parlament de Catalunya, que és el lloc on aquestes coses s'han de debatre, s'han d'escatir, s'han de decidir. El nostre sistema polític té mecanismes parlamentaris establerts justament per aquest tipus de situacions, per substanciar les iniciatives i propostes de l'oposició. És cert que és un fet excepcional, però el nostre sistema democràtic el contempla i el Govern i jo mateix com a President de la Generalitat hi farem front degudament. No en tinguin cap mena de dubte. El mateix president del grup popular, la persona que ha firmat la moció, ha reconegut que la presentació de la moció és, ha dit ell, merament instrumental. Tot i amb això, que és tot un reconeixement, jo crec, de la intencionalitat de la iniciativa, li reconec la legitimitat absoluta, des del punt de vista reglamentari per fer-ho. El PP s'explicarà. I evidentment el Govern també s'explicarà. Tots el partits exposaran les seves idees i propostes el qual entra dins la normalitat democràtica del sistema polític del qual gaudim. En canvi, ho haig de dir francament, considero que la presentació, per part de Convergència i Unió, d'una querella contra el President de la Generalitat, és un fet greu. És un fet gravíssim. És un fet sense precedents presentar una querella per injúries i calúmnies, a partir d'una afirmació feta en seu parlamentària. És un fet sense precedents. A judici meu ni les meves paraules, ni l'incident parlamentari en el seu conjunt mereixien una iniciativa d'aquest caràcter i d'aquesta magnitud. No considero en absolut acceptable, no ho considero, que el President de la Generalitat hagi de parlar sota amenaça de querella. Ho repeteixo, no és acceptable haver de parlar sota amenaça de querella. I menys que ningú el President de la Generalitat de Catalunya. Davant d'aquesta situació, vull reiterar, que una vegada més, el meu compromís, el compromís del President de la Generalitat i de tot el Govern és amb la transparència de les institucions del nostre país. Transparència de les nostres institucions. Si amb algú alguna 1 �vegada ens haurem d'excusar per falta de transparència és amb la gent, és amb els ciutadans del nostre país. Estic convençut que l'acció responsable d'aquest govern catalanista i de progrés marca la diferència amb els governs anteriors. També en les qüestions que avui ens ocupen. Vull insistir, avui, una vegada més, en el nostre compromís de tirar endavant el programa del govern que ens vam marcar el dia que vam constituir el Govern anomenat tripartit que m'honro en presidir i que seguiré presidint amb més fermesa que mai, amb tota la decisió. Per acabar; vull reiterar el meu respecte per les institucions democràtiques i el meu respecte per l'Estat de dret i la meva total confiança, total confiança, en el seu funcionament. Des d'aquest reconeixement de la normalitat democràtica, espero de totes les forces polítiques catalanes la màxima disposició a fer honor al compromís compartit de tirar endavant les reformes socials i les reformes polítiques que Catalunya necessita. Hem de saber estar a l'alçada, hem de saber estar a l'alçada, tots, i nosaltres ho farem. El President de la Generalitat ho farà. Poden estar-ne segurs. Bona tarda. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1676 Title A name given to the resource Declaració del president de la Generalitat (Moció de Censura) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Govern Acció política Moció de censura Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-04 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/195/20050305.pdf 3fe606ebf3b763770bbee5ee51723df3 PDF Text Text 40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya Barcelona | 05/03/2005 Estimats Senyors Coscubiela, Bulla, Fidalgo; companys, autoritats, amics. De les paraules que he sentit, jo n'hauria de destacar algunes de Joan Coscubiela, la menció que ha fet als autònoms com, per definició, aquells que no poden 'externalitzar'. Això m'ha impressionat molt perquè penso, com ell, que segurament la gent que prospera en el món d'avui són aquells que poden externalitzar el risc. En aquest sentit, el Sr. Coscubiela ha fet, com és habitual en ell, una contribució teòrica important que jo crec que reflecteix una pràctica real. De Fidalgo em quedo amb el "viva la libertad" amb que ha acabat. Penso que és molt bo que als sindicalistes, que al sindicalisme de debò no solament se'l vegi com a defensor dels principis que afecten a l'interès legítim i col·lectiu dels treballadors; sinó també de la causa general de tots els ciutadans com és, efectivament, la llibertat. I de López Bulla puc dir; que no sé on viu ara, però recordo que una vegada el vaig trucar quan era alcalde i em va dir "bueno, pues vente a casa". I en preguntar-li "tú donde vives" i ell respondre'm "Puente del Trabajo, 15, 15" li vaig replicar "serà 13-15 o 15-17"; "No, no, piso 15º", va dir... A aquell líder obrer i sindicalista, admirat per tothom, el vaig descobrir a casa seva, una caseta realment petita que jo crec que donava fe de la seva honestedat i de la seva entrega a la causa del sindicalisme. Us agraeixo la vostra invitació per assistir a aquest acte central del 40è Aniversari. És clar, això ens retrotrau a moments antics en la memòria. Han estat 40 anys de lluita i de compromís amb uns valors i un projecte de societat basats en el benestar i en els drets socials de tots els ciutadans. Una lluita que vosaltres heu viscut amb passió, amb convicció i amb honestedat. Perquè podia ser una lluita apassionada però no absolutament convençuda... però ha estat portada amb convicció. I podia ser les dues primeres coses i no ser absolutament basada en la honradesa; i ho ha estat. Hem viscut en aquests 40 anys una època en la que han canviat el món, la manera de pensar-lo i els instruments per transformar-lo. Al començament d'aquests 40, és a dir durant els 60 i 70, l'objectiu de la lluita era doble: fer caure la dictadura i, al mateix temps, construir un sistema de benestar que reconegués els drets de tots els treballadors i treballadores. No va ser gens fàcil, vosaltres ho sabeu millor que ningú. Jo recordo les primeres comissions de fàbrica, em sembla que era una mica més enllà de fa 40 anys. A la Maquinista, amb en Cando i Pasarín, que eren companys nostres, i amb en Mossèn Dalmau, que donava classes a l'escola d'aprenents; llavors els aprenents que anaven sortint ja s'afiliaven als sindicats clandestins i als partits d'esquerra. Recordo la Comisión de Fábricas, la Maquinista, la de Harry Walker, no sé si hi havia el Manolo Murcia i el José Antonio Díaz que ja van morir- la de Motor Ibérica, la del Metall -que després era la suma de totes aquestes- i finalment la Comissió Obrera de Barcelona, que és la que va marcar molt els inicis d'aquella lluita. D'aquí després en va sortir la CONC i jo sempre li deia al José Luis "mira, esto fue..." perquè en aquell moment hi havia competència, que al cap i a la fi, és la sal de la vida. I també hi havia el PSUC que era el partit més important, no ens enganyem, i que va aportar tantes coses; jo crec que el partit que més va fer per la democràcia i per l'autonomia de Catalunya. Jo era d'un altre partit i em sap greu dir-ho aquí perquè es pensaran que ho dic perquè m'aplaudeixin. No, ho he dit sempre; i la gent que em coneix m'ho ha sentit dir més d'una vegada en altres escenaris. 1 �Hi havia altres partits: l'MSC o Moviment Socialista de Catalunya del Raventós i l'Obiols i el FOC, el Front Obrer de Catalunya, on estàvem una colla de militants d'esquerres i que era el meu partit. La veritat és que hi va haver un moment en que aquest FOC nascut a principis del 60 va tenir majoria al Metall i, en conseqüència, també la tenia, pràcticament, a la Comissió Obrera de Barcelona. Llavors el PSUC, molt intel·ligent, va crear la Comissió Obrera Nacional de Catalunya amb la que ens va donar la volta, perquè ells tenien gent a Tortosa, a Girona, gent per tot arreu. I així van mantenir les seves majories. Molt hàbil, políticament. Aquesta dualitat dins del moviment obrer -que es dóna també a les empreses i arreu, i que pensem que és la sal de la vida- la podíem trobar en aquell moment, per exemple, a Terrassa. Hi havia dos líders; un senyor que es deia Muñoz, jove però calb, a qui li deien "el calvito" i que estava a l'AEG. Aquest era del FOC. Tenia un seguidors jovenets, alguns d'entre els quals, més tard, es van fer troskistes; n'hi havia un nucli important, a Terrassa. En canvi, a Comissions Obreres hi havia el Cipriano García. Si avui els poséssim de costat a tots dos, es barallarien indefectiblement. Perquè tots dos defensaven el mateix interès però de manera ben diferent; i la gràcia estava justament en que tenien opinions diverses. Vull fer, en aquesta mena de rememoratiu típic dels avis -jo sóc un avi que tinc net- un altre recordatori; el d'un altre moment històric molt específic del sindicalisme com va ser la creació de l'STAC - Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. He vist aquí avui a l'Eugènia, a la Cinta i a d'altres companyes i companys d'aquella època; doncs amb l'STAC es va crear per primer cop un sindicat de funcionaris a l'Ajuntament de Barcelona, que és on jo treballava amb aquestes persones. L'any 1976, varem fer una vaga general de l'Ajuntament que no sols no tenia cap mena de precedent aquí, sinó que penso que tenia pocs precedents a tot Europa. Una vaga general dels treballadors d'un municipi que van crear un sindicat que es deia STAC. Què va passar amb aquest sindicat? Tots érem molt amics però no podia durar, perquè Comissions i l'UGT no van voler això. Com era lògic, van tirar cada un per la seva banda i es va restablir aquest dualisme del qual parlava abans. Però no oblidem que aquell sindicat va arribar a fer una vaga general de l'Ajuntament de Barcelona i, justament, el dia que venia el Rei d'Espanya. Estic parlant aproximadament del 16 de febrer de l'any 76. El Rei venia per primera vegada a Barcelona a fer un parlament, no sé si des del Saló de Cent concretament, però el cas és que el Saló de Cent estava ocupat pels funcionaris i l'acte del Rei es va haver de fer al Tinell, si no recordo malament, amb l'alcalde Viola; li queien els papers de la mà, pobre, dels nervis que tenia. Nosaltres, tancats a l'Ajuntament, varem haver d'aguantar l'assalt de la Policia Nacional amb gasos lacrimògens. Imagineu-vos; si allà no hi va haver desgràcies com les de Montejurra, Vitoria i altres, va ser per autèntic miracle. En qualsevol cas, jo crec que aquella va ser una vaga molt ben conduïda i que aquell sindicalisme va representar una mica la base del sindicalisme actual, a banda de la vella història de la CNT i de la UGT -no citar avui aquí la CNT seria absolutament injust, parlant de sindicalisme català i hispànic. Penso que aquell sindicalisme dels anys 60 i després dels 70 és, d'alguna manera, la base del prestigi, la pràctica i l'experiència del vostre sindicalisme d'ara. Mai no és fàcil la lluita que persegueix transformar la realitat. Acabo de tornar de l'Uruguai i he comprovat que el canvi social és possible; políticament possible. Tabaré Vázquez, Lula, Lagos, Kichner, tots ells són ara presidents de govern o primers ministres de governs que estan realitzant un canvi, practicant el canvi al Con Sur de l'Amèrica llatina. M'hagués agradat que sentíssiu -encara que va durar dues hores- el discurs de Tabaré Vazquez la nit de la presa de possessió; perquè demostra que hi ha moments en que sí que és possible que esquerres i progrés governin amb la plena confiança del poble i realitzin les transformacions que sempre havien imaginat els poetes, escriptors, els pares dels primers dels qui he parlat abans. 2 �El canvi fàcil no ho serà, evidentment. Allà no ho ha estat. Aquí ni ho és ni ho serà. Però si abans, per a la dreta espanyola, que les esquerres manessin significava quasi una guerra civil, ara, que manen les esquerres a Catalunya, ara que som més moderats, el que fa la dreta és posar querelles i mocions de censura: tots ens hem civilitzat. Teníem un objectiu comú; implantar la democràcia a Espanya, construir un estat de benestar i aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya. I en aquesta lluita la CONC, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Comissions Obreres, sempre ha sabut estar al peu del canó. La gran victòria de la CONC ha estat saber adaptar la seva força reivindicativa a les circumstàncies de cada moment històric. Primer, en resistir i vèncer la dictadura; durant la transició, en instaurar un estat social democràtic i de dret; i en democràcia negociant amb els governs -del color que siguin- i erigint-se com a motor i garantia de millora en les condicions laborals d'homes i dones. Les Comissions han estat un puntal clau en el procés d'enfortiment del teixit econòmic i social. Queda molt per fer a Catalunya. Crec que es pot dir que els avenços han estat importants, fonamentals. Tot i així vull refermar, en aquest acte important vostre, nostre i del país, el compromís del Govern de Catalunya amb les aspiracions i la millora de les condicions dels treballadors. Especialment pel que fa a la lluita contra les noves formes de desigualtat, que sempre tenen solucions més difícils; a favor de les dones, els joves i els nens. A favor de les generacions futures, com diu, per primer cop, la Constitució Europea, que en això és tant revolucionaria com foren les constitucions francesa i l'americana en el moment en que es van fer. La Constitució Europea parla dels "drets dels nens a opinar i de la responsabilitat de les generacions actuals envers les futures"; això no s'havia dit mai en cap Constitució. En aquest sentit -i afegeixo paraules que he sentit- aquesta és la Constitució més moderna que hi ha al món, més posada al dia. Hem substituït a Catalunya el tarannà conservador i passiu d'anteriors governs per una actitud de més ambició i convençuda, en la qual vosaltres -i la resta d'agents econòmics i socials- hi heu de jugar un paper decisiu. En aquesta línia, hem treballat per establir un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Aquest acord enormement important ha estat signat entre la Cambra de Comerç i d'altres agents econòmics, entre els Sindicats i el propi Govern. Fa 40 anys, no ens podíem plantejar fer coses que la Catalunya en que vivim ara està en condicions de fer. Encara hem de canviar més en molts aspectes. Volem arribar a la Catalunya plenament social i hi podem arribar. Des del Govern de la Generalitat anirem en aquesta línia, no fallarem, no afluixarem; us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la vostra identitat política. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1677 Title A name given to the resource 40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Història Ocupació Sindicats Model social Socialisme Comissions Obreres Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1684/0000000650.pdf 78a53b4cd1815cd0248abc2d020043da PDF Text Text Fent honor al seu nom Canvi 16 | 07/03/2005 El setmanari CANVI 16, amb la seva iniciativa en català que ve a sumar-se a les edicions en castellà i en euskera, es converteix en un exemple pràctic de que és, perfectament possible, una altra manera de veure les coses. De veure i viure el país en plural. Des de la perifèria cap al centre, truncant una lògica centenària que per vella no pot ser acceptada com a eterna. I això, fet per una empresa privada de comunicació, representa un gran canvi que tant de bo fos també un canvi de tendència. Des del Govern de Catalunya estem treballant també pel canvi. Treballem en la reforma de l´Estatut cercant el màxim consens entre totes les forces polítiques. Aspirem a un nou marc constitucional que reconegui Catalunya com el que és; un nou model d´estat que s´emmiralli en el federalisme, una Espanya que s´allunyi de la idea centralista i radial i assumeixi la xarxa com a model. Compartim amb el Govern que presideix José Luís Rodríguez Zapatero la convicció que el reconeixement de la diversitat i la diferència són les bases més sòlides d´una España plural unida. Són temps decisius en el que la voluntat reformadora del polítics i les institucions necessitarà com mai la complicitat i el suport social. En aquest context, la incidència dels mitjans de comunicació és indiscutible. Tant indiscutible com el fet que l´oferta informativa catalana ha mantingut durant anys un dèficit manifest, el de la inexistència de l´opció del setmanari com a eina de formació d´opinió. En els darrers mesos, diverses iniciatives fan front a aquest repte. Especial esment mereixen els quaderns per a la integració dedicats a la immigració que es publicaran a cada edició de Canvi 16. Afavorir la integració de la gent que per diverses circumstàncies ha hagut de sortir del seu país i ha vingut a casa nostra en busca del treball que els permeti desenvolupar la seva vida amb dignitat, és una actitud progressista que cal valorar molt positivament. Els impulsors de CANVI 16 creuen en la pluralitat d´Espanya. I la practiquen. És una aposta valenta, feta des d´una grup i una capçalera històrica representant del millor periodisme que s´ha fet en aquest país. Que els lectors i el mercat us siguin propicis. Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fent honor al seu nom Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Canvi 16 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Periodisme Mitjans de comunicació Català Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1341 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/196/20050315.pdf 784680596aed83f1bf6add72b1e40145 PDF Text Text Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Barcelona | 15/03/2005 Bona tarda a tothom, senyor Conseller en Cap, senyors Consellers, Consellera, estimats amics, benvolguts guardonats en el dia d'avui, representants del treball de Catalunya. Iniciem l'acte de lliurament de les medalles i plaques que porten el nom del President Macià i que van ser instituïdes l'any 38 en memòria de l'avi, del President. Moltes gràcies, Montserrat Avilès. Molts recordem, en aquesta sala, la parella Montserrat Avilès - Albert Fina, que tant i tant van fer per la defensa dels drets laborals i també dels drets polítics. Recordo moments en que les coses no eren tant fàcils com ara, ni era qüestió de repartir guardons; sinó d'aguantar garrotades, moltes vegades, i trobar bons advocats que tinguessin el coratge de donar la cara davant del que aleshores era el poder. Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement molt sincer cap a les persones i institucions, en aquesta edició dels Guardons Francesc Macià. Les vostres procedències socials, professionals i geogràfiques són ben diverses. Però us uneix una cosa important, una trajectòria meritòria en la vostra vida productiva com a professors i mestres, com a treballadors del tèxtil, del metall o en el camp de la medicina, com a advocats o empresaris, com a pagesos; des del món de la universitat, de la fàbrica, de l'administració, de la indústria, de les empreses, de les cooperatives. Allò on hi ha hagut treball, allà hi heu estat vosaltres. En nom de la Generalitat i dels ciutadans del nostre país, pels quals treballeu i heu treballat cada dia, us vull reconèixer la vostra aportació al projecte comú de societat amb el que tots, d'una forma o d'una altre, ens hem compromès. Sou un reflex de la Catalunya real, de la Catalunya de debò, de la gent que ens ha convertit en el que som: un país de progrés, un país orgullós. Un país que no està mai satisfet però que està orgullós del que és. Un país que treballa amb rigor, disciplina, amb cohesió i amb una mentalitat desperta, desvetllada i preparada per a les noves situacions a les que ens enfrontem. Un país de gent que no ha abandonat mai la tenacitat, la constància i aquell punt de passió sense el qual el nostre esforç no seria mai fèrtil. Vosaltres sou els que sabeu la diferència que existeix entre fer les coses i fer-les bé. M'agradaria fer un esment molt especial a les moltes dones reconegudes aquesta nit. Hi ha una percepció estesa de que les dones guanyen posicions dia a dia en el món laboral. És certa i és, per sort, més que una percepció: és avui una realitat decisiva per a la vida del nostre país. Cap país que vulgui ser un país com cal no es pot permetre la injustícia que representaria no tenir en compte que de fet les dones sempre han estat la meitat de la gent que treballava; i que la realitat d'avui és que treballen per partida doble, perquè en molts casos segueixen fent també moltes de les feines que ja feien abans. I a més les fan en el món productiu. Tant de bo que l'altra part de la humanitat catalana, els homes, fóssim capaços -que de vegades no ho som, per moltes raons que cada vegada semblen justificades però al cap de la vida no ho són- de poder ajudar en aquesta altra part de la vida productiva, de la vida laboral que és l'aixecament d'una família i la conducció d'una casa. A les dones moltes vegades se'ls ha escatimat el reconeixement social i massa sovint no han pogut compartir els triomfs aconseguits. Per tant, aquesta nit vull deixar constància que les dotze dones reconegudes amb la medalla del President Macià són un exemple paradigmàtic del que la dona treballadora i empresària ha aportat al progrés i el benestar de Catalunya. 1 �El més important és que tots i totes mantingueu el nivell d'exigència, això sí que us ho demano; que el premi no sigui l'inici d'una baixada de la guàrdia. No l'abaixeu. Mantingueu el vostre nivell d'exigència, perquè el Govern de Catalunya també vol mantenir l'autoexigència i es vol emmirallar amb vosaltres, amb la capacitat que heu tingut de mantenir-la durant molt de temps, moltes vegades i durant molts anys. Hi ha persones aquí de cent anys, de noranta i tants anys, a les quals vull agrair molt especialment la seva presencia perquè ells, potser més que cap altre, testimonien una vida dedicada al treball. Entre ells n'hi ha un que va començar a treballar als 12 anys; i fins els 97, compteu. No crec que n'hi hagi molts a tot Europa com ell. I el tenim aquí. Repeteixo; el Govern de Catalunya vol mantenir, com vosaltres, l'autoexigència. És aquest un Govern de Consellers i Conselleres que estan dedicant un esforç notable a aconseguir convertir Catalunya en un referent de dos coses que han d'anar sempre a l'hora: el progrés social i la transparència política. Ja sabeu que nosaltres tenim una passió per la política, però també una passió moral per la transparència i una passió social pel treball i pels barris; perquè pensem que és a la fàbrica, a l'oficina, al treball i als barris on es fabrica la vida d'aquest país. Són la fàbrica d'aquest país. És també per això hem signat l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de la ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Un nom molt llarg i impossible de recordar, però darrera del qual hi ha un projecte molt ben enfilat, ben estudiat i que ja s'ha posat a caminar. I també comptarem ben aviat amb un Pla de Govern per a la prevenció dels riscos laborals; i amb la mateixa voluntat hem posat sobre la taula els instruments necessaris per avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat. Aquests són només tres exemples d'un quadre dens i extens de mesures de govern que ompliran tot aquest 2005 i els anys a venir. Vull aprofitar un cop més, en presència avui de tots vosaltres, per refermar el compromís del Govern amb la gent que, dia a dia, s'esforça per construir un país més cohesionat, més ric i amb millors condicions de vida per als ciutadans que hi viuen. De vegades, les circumstàncies o els avatars de la vida política poden pertorbar o mig amagar aquest objectiu de fons. Però que ningú no s'equivoqui; nosaltres som els primers compromesos amb el treball fet amb paciència i sense improvisacions. Comptem amb vosaltres. Compteu amb nosaltres. Moltes gràcies i, altre cop, l'enhorabona a tos els premiats. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1678 Title A name given to the resource Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Biografies Premis i reconeixements Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf 1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9 PDF Text Text Governar per la competitivitat Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005 Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat. Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa. Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el fil de la feina de govern. Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut. El Govern governa. Aquest govern governa. Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el darrer mes. Un mes en el que, entre altres coses, el Govern: - ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana; que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre projecte - ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions; - ha fet públic el mapa de llars d’infants; - ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones; - ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial; - ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer; - ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports; - ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades. - ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa popular; la Llei del paisatge ... Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa. Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís. Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui. 1 �Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies: - El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut. - El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai. - El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat. - I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits. Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament. Vaig dir aleshores i reitero ara que: “Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.” Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una mostra evident. L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares: - La recerca de l’eficiència de l’administració pública. - La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats. Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les institucions polítiques i econòmiques. Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els parlo. Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la competitivitat”. Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa: El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de demà, per la del 2008 i més enllà. Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest país. 2 �Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur. Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent un greu error. La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració col·lectiva. He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem no ens en sortirem. El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres fets en un despatx tancat. Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a entendre aquesta gent. Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent. Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions. El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats. Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud oberta, flexible ... Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto. Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur. I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest terreny. Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi. Una nova Catalunya està emergint davant nostre. Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions ja no hi és. I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és. 3 �La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat. Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent, no només en els números. Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació. Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la realitat global i local anaven cap a una altra banda. Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la Generalitat recuperada. Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en compte amb la post-política,... Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja ens entenem. Però tornem al diagnòstic... El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí. El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població total (l’any 96 només era un 2%). Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen, com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència. En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu s’aproxima ja al 2%. Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país. Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots. D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants (6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents (1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és l’objectiu. D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per a les monoparentals (a 650€) . Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable clau. Tot canvi suposa un repte per la societat. 4 �El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles, nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en aquesta qüestió. D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer. La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions. A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc. Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre patriotisme no s’ha entès o ha fracassat. L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i sanitaris, no ho oblidem. Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de plantejar-se les coses tal com són. Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat. El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint cura dels nens i els avis. En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació cosa de vellesa. Aquestes fronteres han perdut el seu sentit. S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de reconèixer que la gent gran és la que en sap més. Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans. He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya. Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats... La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la 5 �situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al 20%. Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels vuitanta fins l’actualitat. El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral. L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit. Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament, existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats. Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el de la població més jove. La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què. Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el que cal aprofundir i millorar: el del capital humà. Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals. Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes. En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant feines que no requereixen tanta formació com la que tenen. I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals. La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern. També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat en contra i han acabat generant una dualitat del mercat. Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres 6 �vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte important pel que fa al mercat de treball. A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat. Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap. Però anem mica en mica. El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat, amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral. Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible. A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front. Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un marc d’estabilitat i de seguretat. Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del 10% de la producció del Ibiza des de Bratislava). Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant. Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones. Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per la política politiquera que per la política ciutadana. Governar la competitivitat: una política econòmica Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7 milions. 7 �El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és el que marca el to del diagnòstic. Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001, 2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic. També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions. Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el 2004 ho han fet el 5,4%. Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%. S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències traumàtiques sobre el conjunt. Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de competitivitat d’entre quinze i vint punts. Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals. L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real. El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva. A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit de la seva raresa en què hem crescut per sota. La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés. Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys, haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%. Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt. És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai econòmic, social i polític més immediat. 8 �És justament aquest motiu, el que dóna sentit: - a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa - a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i Baden-Württemberg - i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de Catalunya a Andalusia). L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà. En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses. Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé, Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003. Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució conjunta. El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de competitivitat. Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement basat en el coneixement i la innovació. I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes. No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes les altres vessants. I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16 de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el suport dels altres consellers. L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem. 9 �Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que volem és sacsejar les bases de la nostra economia. Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria. Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig termini. Aquí vam fallar Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català que considerava que Catalunya estava perdent pistonada. I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia. Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític. Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades: Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un 18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys. Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o AUNA. La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any anterior! No crec que cal que insisteixi. Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor. I tot això és el que aborda l’acord. Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en aquesta legislatura. Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar amb èxit la seva tasca. No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord: 1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha 10 �patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant: -la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE, -l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB -i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera francesa. Aquest és un projecte a llarg termini. Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la privatització –amb una golden share, fora millor que res. 2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el nostre Nou Pla de l’Energia. 3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació. 4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital, desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho. 5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau. Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència de Tecnologia. 6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de Garantia Recíproca. 7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen. 8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla Estratègic del Turisme. 9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la meva intervenció. 10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals. Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics. Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa més valuós és que és un full de ruta compartit. 11 �Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou significativa de l’estil de govern que ens anima. L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país. I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer. El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista de primer ordre en el futur del nostre país. Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats. El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal preservar. Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i millorar l’actual model, i sempre per la via del consens. És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i uns grams de passió col·lectiva. Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament. No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a Miravet. I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de decisió que tenim sobre ells. Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat; la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i deures essencial. Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que refina i millora el de pagar per renda i rebre per població. Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les. Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en 12 �benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal. Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les administracions. Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil. Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà. Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per contribuir a la seva transformació. A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta. En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants en aquest terreny. Cal assumir-ho. Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern. Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a Catalunya. No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent. Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants. Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les diverses comunitats- com a Estat. La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot. Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient. Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el centre amb el país. Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les condicions de competitivitat. 13 �Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major competència real. Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos, sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’. Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin. L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del transport ferroviari o el sector aeronàutic. Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb més determinació que mai. Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions. Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva. Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin aquesta visió i aquesta estratègia. Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció, dissenyar projectes i invertir. Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò. Hem d’invertir i hem de treballar junts. Bona nit i moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1679 Title A name given to the resource Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer) Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Model social Educació Federalisme Finançament Recerca i Desenvolupament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1604/0000000765.pdf 36e1e2e2418a9d02d80da54f8f1b5160 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Me presentaré a las próximas elecciones Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Vidal-Folch, Xavier Valls, Francesc Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Catalunya Eleccions Acció política Estatut President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/759/20050404_LV.pdf f774da531ccefeed5d1e0e79976799f1 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/04/2005 La Vanguardia, p.015, Internacional EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla PASQUAL MARAGALL El Papa Juan Pablo II es el Papa de la transición de un mundo bipolar y enfrentado al mundo abierto de la globalización. Ha tratado de combinar las nuevas armas de la imagen y el gesto con la defensa de la tradición y, en un mundo asustado de su propia libertad, lo ha conseguido. Él venía de detrás del telón de acero, ligado a los sindicalistas de Walesa y de los muelles de Polonia y, por tanto, al nacionalismo y a los trabajadores. Lo más remarcable es que desde este punto de partida saltase a un ecumenismo potente y que lo supiese ligar al conservadurismo doctrinal. Wojtyla parece un ejemplo del dominio de la forma: lo más antiguo puede convertirse en moderno a condición de serlo formalmente de manera indiscutible. Pero también podría ser que su éxito indiscutible derivase de su capacidad, consciente o no, casual o trabajada, de representar lo que el mundo o una parte importante del mundo necesitaba escuchar. Cabe decir que el mundo abierto e incierto y la tradición tenían puntos de contacto, puentes para ir y venir de una parte a otra. Lo cierto es que la historia escoge a sus protagonistas, aunque los protagonistas la cambian un poco y los necesitamos para que nos la expliquen. Recuerdo ahora la visita que hizo a Catalunya en 1982 y la visita que le hice con mi esposa antes de los JJ.OO., cuando le entregamos la maqueta del Centre Abraham, el lugar de plegaria de todas las religiones monoteistas previsto en la Carta Olímpica. Anécdotas aparte, y las hubo jugosas, la naturalidad del personaje en su papel sobrenatural era remarcable. La Catalunya cristiana ha sido una parte significativa de la Catalunya resistente a lo largo de la historia. Poblet, Montserrat y los obispos catalanes así como el progresismo católico de los Comin, los sacerdotes de barrio y de pueblo, los del escultismo, mosén Batlle y el padre Llumà, Cassià Just, mosén Ballarín y mosén Dalmau, mosén Vidal de Sant Medí y mosén Serrano (el de la parroquia Abraham), y el padre Llimona, han desempeñado un papel en la configuración de la Catalunya de los primeros 25 años de autonomía. Y han sido un factor innegable en la persistencia tozuda de este país. El Papa Wojtyla no fue demasiado sensible a nuestra realidad nacional. Su mundo cultural y político era el de la superación del comunismo y del mundo bipolar desde el nacionalismo clásico de las naciones-Estado. Lo que viene ahora será probablemente diferente al papado de Wojtyla. La Iglesia católica del siglo XXI habrá de asumir con todas las consecuencias el mundo abierto en que vivimos. No se trata ya ahora de superar el dualismo capitalismo/comunismo ni de un ecumenismo genérico. Se trata cada vez más de actuar en un mundo que necesita ser gobernado en tanto que unidad de convivencia real. Pasqual Maragall Presidente de la Generalitat 167 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1230 Title A name given to the resource EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Model social Religions Cristianisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1695/0000000648.pdf e5f043c08eefef68aba8b7f0695591df PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El papa Wotjyla Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1389 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Necrologies Religions Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1696/0000000649.pdf 2a9391d5c70b83a48d9bcdb9d5b1c6c7 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Papa que va combinar imatge i tradició Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1390 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Necrologies Religions Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/198/20050406.pdf fa6685be36762d3be2c70df2b412277e PDF Text Text Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" (castellà) Foro ABC. Madrid | 06/04/2005 Vuelvo a Madrid una vez más y, como saben, siempre vengo encantado. Madrid me gusta y me interesa. Por un lado, es la ciudad que tanto nos gustaría que pudiera ganar la batalla de la nominación olímpica para el 2012. Por otro, la ciudad solidaria, la de la gente, la que sufre con los demás y que sabe ser agradecida con la solidaridad de los demás. Por cierto: esta misma tarde visito el Bosque de los Ausentes, en el Retiro, precisamente un importante testimonio de esta solidaridad. Vengo a contarles -también una vez más- cual es nuestra propuesta para y desde Catalunya; una propuesta indisociable a una cierta idea de España: la de la España plural. Vendré cuántas veces sea necesario para hacer avanzar el proyecto de la España plural, del mismo modo que quiero ir a Valencia, a Sevilla, a Zaragoza, a Santiago o a Bilbao. Nunca me cansaré ni de escuchar atentamente ni de explicar lo que Catalunya propone, no únicamente al Estado, sino a todos los pueblos de España. Con todo, me van a permitir que manifieste un cierto desasosiego cuando recuerdo que estuve aquí en mayo pasado en el Club Siglo XXI, en agosto en El Escorial, en enero de este mismo año en el Foro de la Nueva Economía y parece que cada vez tengamos que empezar de nuevo, como si hubiéramos perdido el hilo. Como Penélope. Cada vez que vengo me parece comprender que se nos entiende: que se nos entiende por primera vez. En este sentido, siempre es la primera vez. Madrid - y ahora no hablo de la ciudad y sus gentes, sino del poder- no ve a España, no la mira. Madrid es el espejo: Madrid es España. Lo que no se dice en Madrid no se ha dicho. ¿Lo ha oído alguien? !Nadie! Y aún, lo que se escucha dura poco. Sobre la situación reciente: los sucesos del Carmel y a las consecuencias políticas de la crisis Para comenzar mi breve intervención de hoy -previa al diálogo que espero tener con ustedes- quisiera referirme brevemente a dos temas que han focalizado la actualidad de Cataluña en las últimas semanas. Creo que tiene sentido, dado que es mi primera visita a Madrid después del accidente del Carmel y de la crisis política que se desató a continuación. Sobre el Carmel, quiero destacar varias cosas. Nuestra primera prioridad ha sido y es resolver satisfactoriamente la situación de los vecinos del Carmel afectados. Creo que lo estamos consiguiendo, aunque no la daremos completamente por zanjada hasta que todos los vecinos estén definitivamente en sus casas. A pesar de la gravedad del accidente, ni ha habido que lamentar víctimas mortales, ni tampoco se ha "hundido un barrio", como se ha venido diciendo de forma irresponsable para alimentar la explotación política y mediática del mismo, con "más de 15.000 vecinos afectados". Las cosas en su sitio: ocurrió un accidente grave en el túnel de maniobras de las obras de ampliación de la línea 5 del metro.1057 personas se vieron afectadas directamente, personas que fueron (y muchas de ellas siguen) realojadas en hoteles o en otras viviendas. Treinta y cuatro familias (un centenar de personas) han perdido su hogar y volverán a tenerlo. 1 �En segundo lugar, cabe decir que nuestra reacción, con la inestimable colaboración del Ayuntamiento de Barcelona fue inmediata y eficaz. Hemos tenido una sensibilidad extrema, minuto a minuto, con los 1.057 vecinos desalojados y en la actualidad estamos en vías de normalizar la situación. Estoy convencido de que cerraremos el balance habiendo encontrado, como les digo, una solución plenamente satisfactoria para los vecinos de los 34 pisos demolidos. Podremos también decir que el resto de viviendas plenamente recuperadas y habremos impulsado un plan de rehabilitación integral del Carmel a la altura de la ambición del Gobierno y de los vecinos del barrio. Pero, lo que es más importante, habremos garantizado la seguridad de los vecinos, la atención a estos en todo momento, la protección de sus bienes y el máximo nivel de información posible. En este sentido quiero destacar, finalmente, que el nivel de responsabilidad política asumido por nuestro Gobierno no tiene precedentes en la política española. En primer lugar, la comparecencia del Conseller Nadal en la Comisión de Política Territorial del Parlament de Cataluña se produjo muy pocos días después de que se hubiera producido el accidente. En segundo lugar, celebramos a petición propia de un Pleno Extraordinario al cabo de un mes. Por último -como no podía ser de otro modo en un gobierno que hace de la transparencia su bandera- en todo momento mantuvimos y mantenemos nuestra disposición a participar activamente en la comisión de investigación creada para dilucidar los hechos. Del incidente que desembocó en una moción de censura quiero destacar sólo dos puntos. Por un lado, se produjo un ruido excesivo. Y califico la reacción de excesivo ruido político porque, aunque acaparó toda la atención mediática, no se puede reprochar al gobierno de la Generalitat que dejara, ni por un momento, de hacer frente a su obligación fundamental: gobernar. Durante el mes de febrero, el gobierno aprobó más de una decena de proyectos, algunos de una envergadura comparable a la del acuerdo estratégico para la competitividad -al que, por cierto, me referiré más adelante-. Por otro lado, quiero subrayar que como President de la Generalitat, debo mirar sobretodo al presente y al futuro. En este sentido, insisto, me reconforta el hecho de que se haya puesto de relieve uno de los compromisos que teníamos en esta legislatura: el compromiso irrevocable hacia una mayor transparencia de la vida pública. Ustedes saben que la reforma social, la transparencia y los cambios en las leyes fundamentales son los objetivos principales de mi gobierno. Esto enlaza con otro tema importante, puesto que en esta línea se ha puesto también sobre la mesa el tema de la financiación de los partidos políticos, una de las grandes asignaturas pendientes de nuestra democracia. La actuación del gobierno de Cataluña en el ámbito de la transparencia se rige por dos orientaciones: la búsqueda de la eficiencia en la administración pública y la definición de unas reglas del juego de la economía que aseguren la libre competencia y hagan transparentes las relaciones entre el regulador público y los mercados. Estamos trabajando ya en estas dos grandes direcciones: En diciembre de 2004 presentamos el Informe de evaluación de la gestión de la Generalitat de Cataluña. Volviendo al Carmel: en febrero, inmediatamente después del Pleno extraordinario, el Parlament creó una comisión de investigación, a la que ya me he referido, para aclarar el accidente de la línea 5 del metro y la contratación de la obra pública. Como ha anunciado el Conseller de Política Territorial y Obras Pública, Joaquim Nadal, se han establecido unas nuevas reglas del juego para la contratación y adjudicación de la obra pública. En junio pondremos en marcha la Oficina Antifraude, dirigida por un fiscal de gran prestigio y discreción, David Martínez. 2 �Sobre las transformaciones políticas y sociales que el gobierno de la Generalitat está llevando a cabo Permítanme ahora incidir en los demás objetivos estrella de nuestro Gobierno: la reforma social y las leyes básicas. Como premisa previa, tengo que decirles que el gobierno de la Generalitat tiene un proyecto para Catalunya que va más allá de esta legislatura, más allá de 2007. Se trata de un proyecto ambicioso de transformación social y económica; una transformación que, para ser efectiva, implicará una adecuación político-institucional a las nuevas condiciones y pasará inevitablemente por mejorar nuestro autogobierno. No quisiera extenderme en exceso en esta cuestión, pero la mejora del autogobierno tiene un punto clave en la reforma del Estatut, en la reforma del sistema de financiación autonómica y también en una serie de reformas institucionales paralelas, que van desde la reforma de la Ley electoral catalana hasta la participación en la reforma del Senado español, de la que hoy hemos hablado con el Presidente del Senado. Lo que pretendemos con la reforma del Estatut es obtener las herramientas que nos permitan hacer frente a problemas no resueltos y a nuevos retos planteados. ¿A qué me refiero? Pues por ejemplo a la concreción del papel de Catalunya en Europa o a nuestra capacidad de actuación en relación con la inmigración, dónde sería necesario asumir y delimitar competencias para dar una mejor respuesta a las realidades que conviven cotidianamente en nuestros municipios. Este es un punto clave de la reforma social. La llegada de la inmigración a los barrios, a las escuelas y, a los CAPs está afectando a nuestra capacidad de respuesta. En cuanto a las reformas políticas el reto último nos plantea solucionar el reconocimiento y el encaje definitivo a la realidad plurinacional, plurilingüística y pluricultural del estado español. Y hablo de solucionar problemas y de afrontar retos. No he hablado nunca de obtener privilegios, o de diseñar exclusividades. En lo que estamos trabajando es, pues, en un Estatut al servicio de los ciudadanos, que haga frente a las nuevas realidades, un Estatut de y para la gente de Cataluña pero también un Estatut al servicio de una concepción de la España de hoy, de la España plural, del Estado compuesto. Nuestra responsabilidad colectiva nos exige no aferrarnos excesivamente al pasado cuando éste está superado, porque no nos va a llevar a ninguna parte. Nuestro objetivo es que el nuevo Estatut esté redactado y sea aprobado en esta legislatura. Es mi compromiso con la ciudadanía y es el compromiso de todas las fuerzas políticas catalanas en la cumbre que celebramos en Miravet -un pequeño pueblo a orillas del Ebroen noviembre pasado. En esta legislatura también negociaremos un nuevo sistema de financiación. Un nuevo sistema que mejore la suficiencia y la capacidad de decisión que tenemos sobre nuestros recursos y que incorpore un nuevo diseño de la relación de solidaridad que queremos tener con los territorios del resto de España; con los que compartimos una comunidad política en la que debe existir una igualdad de deberes y derechos esencial. Este nuevo mecanismo de solidaridad se debe diseñar bajo la premisa que las distintas comunidades autónomas puedan ofrecer niveles similares de servicios con esfuerzos fiscales similares. Éste es el principio fundamental sobre el que se debe erigir el nuevo sistema, un principio que muchas veces simplificamos en la fórmula pagar por renta y recibir por población. Ahora Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma española en renta por cápita antes de impuestos y la octava después de impuestos. Hay que definir un mecanismo de 3 �subvenciones dónde las transferencias sirvan para reducir las diferencias entre comunidades, pero sin llegar a eliminarlas completamente ni a invertirlas. Esto es lo que sucede en todos los países de estructura federal. Si una comunidad paga más impuestos, parte de éste mayor esfuerzo realizado debe beneficiarla porque en esto consiste la igualdad entre los ciudadanos, pagar más sirve para ganar más, pero no todo lo que se gane de más. De lo contrario, podríamos llegar a una situación dónde una indefendible definición de solidaridad se convirtiera en su caricatura, con unas comunidades acomodadas a vivir del subsidio y otras, más desarrolladas, irritadas por el uso que se hace de su sobreesfuerzo fiscal. Supondría un coste político demasiado elevado y voy a poner todo mi empeño en que no sea así. Hemos hecho un esfuerzo de consenso y rigor, con una comisión de expertos que han estimado en el 7.5% del PIB catalán (de media, según distintas metodologías) la diferencia entre lo que pagamos y lo que recibimos. La discusión sobre cual deberá ser la cifra final está todavía abierta, pero un 7.5% es excesivo. Soy consciente que proclamar esto justamente ahora, que con la ampliación Europea vamos a pasar en 2 o 3 años a ser contribuyentes netos, no es ni fácil ni ciertamente simpático. Pero es un tema que está ahí, encima de la mesa. Nosotros asumimos, siempre, nuestra responsabilidad y hacemos frente a nuestras carencias con decisiones que no se toman para agradar o complacer. Hablo, por ejemplo, del recargo de 2.4 céntimos sobre los hidrocarburos para vincularlo a la financiación de la Sanidad, que se hizo efectivo a partir de Agosto pasado o del grupo de expertos sobre racionalización del gasto sanitario, que ha puesto encima de la mesa un conjunto de propuestas para la reducción del gasto sanitario. Lo realmente insostenible es aumentar el déficit de forma irresponsable. Autoexigencias, todas, y en primer lugar; exigencias, sólo las necesarias. Dicho de otro modo, venimos a Madrid cargados de razones. Es con esta orientación que estamos también enfocando nuestra política económica. Cataluña avanza hacia un modelo de crecimiento basado en el conocimiento y en la innovación. El reto más importante al que debemos hacer frente es la transformación de nuestro modelo de competitividad. Y es un reto que compartimos con toda Europa en su conjunto. En esto se basa la estrategia de Lisboa y también el Plan de dinamización de la economía, que el pasado 25 de febrero aprobó el gobierno español. ¿Significa esto que no somos en absoluto competitivos? No. Somos competitivos; en Catalunya hay empresas líderes a nivel global. Pero debemos serlo todavía más y de un modo más generalizado. Si somos menos competitivos en costes, debemos serlo más en otros aspectos: esta es justamente la pretensión del Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad de la ocupación y la competitividad que se firmó el pasado 16 de febrero, después de un año de intenso trabajo. Y el acuerdo es ni más ni menos que la hoja de ruta del gobierno en materia económica en esta legislatura. No es ni el lugar ni el momento de detallar las 86 medidas que contiene el acuerdo, todas destinadas a crear un entorno competitivo favorable y a solventar ciertos cuellos de botella que sufría la economía catalana. Permítanme citar algunos ejes prioritarios sobre los que se desarrollan estas medidas: -mejora de las infraestructuras de transporte y telecomunicaciones -I+D+I como eje clave y transversal -apoyo a la inversión y a la internacionalización -mejora de la dotación de capital humano 4 �También quisiera mencionar, ya para acabar, la manera en que se ha llegado a este acuerdo, porque es significativa del estilo de gobierno que nos anima. El acuerdo se ha firmado conjuntamente por gobierno, sindicatos y patronales, pero en su redacción han participado un amplio conjunto de agentes sociales y económicos. En un proceso de concertación sin precedentes hasta la fecha. Y no digo que esta sea la vía catalana, de exclusividad catalana, pero sí un estilo, una 'obsesión' de mi gobierno...con un trasfondo claro: la verdadera eficacia es aquella que parte de un equilibrio entre forma y fondo. Es la única manera sólida de tener un proyecto inclusivo y sólido para el país, la única de avanzar hacia un futuro más próspero. Les he expuesto y razonado cuales son los objetivos centrales de nuestra propuesta de reforma del Estatut, en relación con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Defiendo que no existe contradicción entre reforma del Estatut y reformas sociales. Son dos caras de la misma moneda. Ofrezco el compromiso de Cataluña con España y reclamo otro tanto del Estado. No para obtener privilegios, sino para poder seguir siendo solidarios. He hablado de exigencias mínimas. Pero también he hablado de autoexigencias. Esta es la razón por la que he querido resumirles lo que perseguimos con el acuerdo estratégico en materia de política económica. Si les parece, lo dejo aquí por ahora y quedo a su entera disposición para el coloquio. Muchas gracias. Moltes gràcies. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1680 Title A name given to the resource Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Foro ABC. Madrid Subject The topic of the resource Autogovern Balança fiscal Estatuts Federalisme Finançament Gestió pública Acció política Territoris Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1731/0000001572.pdf 35d1565fbbf2f499c27dc7fd6d1841e0 PDF Text Text (COLOR) - Pub: SUPLEMENTOS CATALAN Doc: 06895X Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 06/04/2005 - Hora: 02:47 8 DIJOUS 7 D’ABRIL DEL 2005 Especial Fira d’Abril el Periódico OPINIÓ La força i l’alegria del folklore andalús MANUEL CHAVES President de la Junta d’Andalusia 33 Un grup de dones ballen a la Fira d’Abril de Barcelona del 2004. Esperit d’integració PASQUAL MARAGALL President de la Generalitat de Catalunya Celebro que estigui a punt de començar una nova edició de la Fira d’Abril de Catalunya. Aquest any la precedirà un festival musical que començarà a escalfar els esperits i les il.lusions de tots els assistents. Com cada any, la Fira d’Abril rebrà milers de catalans i catalanes disposats a mostrar la seva vitalitat a través de música i danses amb un aroma profundament mediterrani. Una festa que evoluciona i que ha de reflectir la creixent diversitat cultural del país. Amb més de trenta anys, la nostra Fira d’Abril té avui el repte d’obrir els seus escenaris a les noves expressions del nostre temps i continuar difonent, com ha fet sempre, l’esperit d’integració de totes les cultures i tradicions que conformen la nostra societat. Agraeixo als organitzadors el seu esforç i la seva dedicació per fer possible un any més aquesta cita i els encoratjo a fer de la Fira d’Abril una emblema de la Catalunya moderna, oberta i compromesa amb la construcció del seu futur. La Fira d’Abril estrena, enguany, espais pensats per a la diversitat i l’intercanvi enriquidor. Com a President de la Generalitat de Catalunya, us desitjo a tots una gran festa. La Fira d’Abril que cada any se celebra a Barcelona congrega centenars de milers de persones que van al recinte per disfrutar, en un ambient pacífic i festiu, d’unes agradables jornades, de la força i l’alegria del folklore andalús i d’un estil de vida obert, respectuós i hospitalari, que és una de les senyes d’identitat d’Andalusia. Aquesta gran manifestació popular s’acompanya d’altres actes rellevants, com és, per exemple, la Festa organitzada per la Federació d’Entitats Andaluses a Catalunya, en què participen destacades figures de l’espectacle i s’entreguen els premis convocats per la Fundació FECAC. Desitjo, doncs, sumar-me a aquestes iniciatives, animar tothom a participar-hi amb entusiasme i felicitar els nostres estimats conciutadans, les seves organitzacions i els responsables de la Federació que aglutina i canalitza la presència dels andalusos en aquesta comunitat. Els dies que s’acosten són especialment intensos perquè ens ofereixen moments inoblidables de confraternització, de trobada i de diàleg amb els familiars, amics i coneguts. Hem d’aprofitar unes circumstàncies tan favorables per subratllar també la capacitat d’integració del col.lectiu andalús, la seva adaptació a la realitat econòmica i social que els ha acollit aquests anys i l’eficaç contribució que fan al progrés i la convivència intercultural de Catalunya. Durant dècades, aquest ha estat el compromís fonamental dels andalusos i andaluses, una actitud que valorem en gran mesura. La Fira d’Abril es converteix per tant en la principal demostració, però no l’única, de la consistència i la vitalitat de les seves entitats i associacions repartides per tota la geografia catalana. Andalusia i Catalunya, aparentment distanciades al mapa d’Espanya, han mantingut no obstant nombrosos i importants vincles i contactes al llarg de la història i han generat una profunda sintonia que ha anat creixent a mesura que augmentaven els fluxos migratoris dels anys 60 i 70 del segle XX, procés que va propiciar al seu torn un més elevat i més exacte coneixement recíproc. En els moments actuals, aquestes relacions han de servir per enfortir la cohesió social i territorial del gran projecte espanyol i europeu en què els dos pobles participem i per intensificar el dinamisme, l’eficiència i la competitivitat de la nostra economia en el context d’un món globalitzat. D’aquesta manera es consolidarà de nord a sud un eix de progrés, de modernització i de solidaritat, tan necessari per a la projecció exterior del nostre país i per a la positiva evolució de dues comunitats que consideren com a factors essencials del seu futur i prosperitat seguir impulsant la dimensió europea i la tradicional vocació mediterrània de les seves respectives societats. H Dóna sentit ciutadà a l’esplanada del Fòrum Una expressió pròpia de la societat plural JOAN CLOS CELESTINO CORBACHO Alcalde de Barcelona Barcelona acull una nova edició de la Fira d’Abril de Catalunya, un esdeveniment plenament festiu i popular que aplega multitud de ciutadans i ciutadanes de Barcelona, i d’arreu. La Fira d’Abril ha trobat el seu emplaçament en l’esplanada del Fòrum i amb l’estrena li dóna a aquest indret de Barcelona el seu ple sentit ciutadà. La Fira d’Abril significa incorporar a la ciutat un espai especialíssim, per primera vegada després de la celebració del Fòrum 2004. L’esplanada acull amb comoditat un esdeveniment multitudinari i ens permet recuperar per a la ciutadania un lloc magnífic, però sense oblidar la seva singularitat, ja que a sota hi viu la depuradora d’aigües residuals. Barcelona ha volgut incorporar a la ciutat les infraestructures de serveis que fins ara se solien desterrar a la perifèria. Això és el que hem transformat com a espai públic. Vull animar tots els ciutadans i ciutadanes a recórrer el reial, a gaudir d’aquesta celebració que arriba a la seva 34ª edició i ferho de manera cívica. Tenim els mitjans per fer-ho possible: un excel.lent espai, uns mitjans de transport reforçats, un bon nombre d’entitats que treballen per fer possible la Fira i, sobretot, ganes de passar una bona estona en companyia d’amics i familiars. ¡Gaudiu de la Fira! President de la Diputació de Barcelona La Fira d’Abril que se celebra en terres catalanes s’ha convertit, per dret propi, en un dels esdeveniments més grans que assenyalen l’arribada de la primavera. Una festa plena d’il . lusió, preparada amb afecte i constància per moltes persones al llarg de l’any anterior i que durant 10 dies es converteix en focus d’atracció no solament per als andalusos que viuen a Catalunya, sinó també per a catalans i catalanes de tots els orígens, que ja veuen la Fira d’Abril com una expressió pròpia d’aquesta societat forjada per ciutadans de molt diverses procedències. En nom de la Diputació de Barcelona, l’Administració que recolza el desenvolupament dels municipis de la província, vull felicitar totes les persones que participen en l’organització i desenvolupament de la Fira d’Abril, i en especial els responsables de la FECAC, que estan a punt de celebrar la segona edició de la seva pròpia Festa, convertida ja en pòrtic anual de la Fira. Desitjo que la Fira d’Abril d’aquest any sigui, una vegada més, un èxit de públic, així com una celebració de la convivència entre les persones. Crec que l’esperit integrador que la defineix simbolitza de manera excel.lent les aspiracions de la societat catalana. Per això invito tothom a sumar-se a aquests 10 dies de festa. Val la pena. H El suplement especial EL PERIÓDICO de la Fira d’Abril ha estat elaborat en col.laboració amb la Federació d’Entitats Culturals Andaluses a Catalunya. COORDINACIÓ: Xavier Martínez Chico. REDACCIÓ: Carme Escales, Manuel Cabello i Raúl Paniagua. FOTOGRAFIA: Laura Guerrero, Julio Carbó, Sergio Lainz. PRODUCCIÓ: Xavi Teba i Eduardo Ramos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Esperit d'integració Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Andalusia Festes Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/199/20050423.pdf 367055b59df6b657f74aa62a99df5269 PDF Text Text Declaració Institucional del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada de Sant Jordi Barcelona | 23/04/2005 El calendari cívic de Catalunya té tres dates assenyalades: la d'avui, 23 d'abril, la de l'11 de setembre i la del 15 d'octubre. Són tres commemoracions amb orígens, significats i expressions diferents, però que configuren el relat simbòlic de la catalanitat. La diada de Sant Jordi és la nostra festa de la primavera. Amb els anys n'hem fet una celebració de la cultura i dels llibres. El Sant Jordi és l'expressió d'un poble en pau i d'una complicitat:amb la compra de roses i llibres, un dia feiner es converteix en un dia de festa. La diada de l'Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sense cap excepció. És la celebració del compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. L'any passat la Diada va adquirir la solemnitat institucional que li corresponia i que li correspon. El quinze d'octubre commemorem la figura del President Lluís Companys. Catalunya vol restituir l'honor, la dignitat i la memòria de totes aquelles persones que donaren la vida pel país. I el President Companys les representa totes, les representa millor que ningú. El Govern de Catalunya vol vincular aquestes commemoracions amb un avenç real en les nostres finalitats, en els nostres objectius com a poble. Aquest any podem celebrar un Sant Jordi lligat al reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea. Catalunya és una nació. Catalunya és una nació d'Espanya i d'Europa. Formem part d'una Euroregió, la de l'antiga Corona d'Aragó, que va arribar a la seva plenitud amb un Rei nascut a Montpeller, format a Monzón; Compte i Rei a Barcelona i conqueridor a Mallorca i València. Amb tots ells, agermanats, celebrarem, l'any 2008, el vuitè centenari del seu naixement. Mai havíem avançat tant en el reconeixement de la nostra llengua i en tan poc temps. Mai un Govern espanyol havia arribat tant lluny en el seu deure constitucional de protegir la llengua catalana. 1 �Mai s'havia plantejat amb tantes expectatives d'èxit el reconeixement oficial del català a Europa, tot i que encara hi ha molt camí per fer. També enguany ens podem felicitar per haver resolt amb èxit una qüestió pendent de fa molt temps. Per fi es farà realitat la restitució dels documents confiscats, tant a la Generalitat de Catalunya com a persones físiques i jurídiques, per part del règim franquista al final de la Guerra Civil. Aquesta restitució és un acte de justícia històrica. Com també ho és la rehabilitació política i moral del president Lluís Companys. El Govern espanyol ha fet les primeres passes, començant per manifestar la voluntat de restituir públicament i legalment l'honorabilitat del president assassinat. S'han fet gestos i està en marxa la iniciativa legislativa que ho farà possible. S'estan trencant els darrers tabús. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. El català a Europa, la devolució dels "Papers de Salamanca", la rehabilitació del president Companys constitueixen tres exemples positius del que aconseguirem si definim amb precisió els objectius i actuem amb determinació en les formes. És així com Catalunya avança: amb unitat política i cívica, amb determinació, amb rigor i amb diàleg. Actuarem de la mateixa manera en els grans temes de país que ara ens ocupen: en l'Estatut i el finançament que són els mitjans. I en la reforma social, l'ambició econòmica i el respecte del territori i la transparència pública que, no oblidem mai, conformem els grans objectius del Govern que presideixo. Estic convençut que així ho farem. Una altra cosa no seria entesa ni admesa pel poble de Catalunya. Vull acabar les meves paraules amb un desig que és, també, un convenciment: l'any vinent celebrarem la diada de Sant Jordi amb un nou Estatut. I aquest Estatut haurà començat a esdevenir la millor eina per les nostres finalitats, pels nostres objectius com a país, que, repeteixo, són la reforma social, l'ambició econòmica, el respecte del territori i la transparència pública. I haurà estat, un cop més, un èxit de la unió i la unitat. Serà un èxit col·lectiu del poble de Catalunya. Desitgem-nos tots un bon Sant Jordi! Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1681 Title A name given to the resource Declaració Institucional del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada de Sant Jordi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Commemoracions Territoris Acció política Model social Autonomia Catalanisme Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/200/20050426.pdf 3fd80697f9639790466e7f5fe2a26d3a PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Palau de la Generalitat | 26/04/2005 El govern ha acomplert el seu compromís: I té, a partir d'avui, un conseller primer que ho és per llei. Vaig dir des del primer moment que volia que el Govern estigués coordinat per una figura, la necessitat de la qual ningú no ha dubtat. Però vaig dir també que les coses s'havien de fer bé. Calia regularitzar la figura del conseller primer. Calia, com diu el preàmbul de la pròpia Llei 1/2005, aprovada el dia 31 de març, "establir un marc estable i coherent amb la posició institucional que correspon a aquesta figura dins del govern". I així s'ha fet. La figura del conseller primer, doncs, es reforça tant pel que fa al càrrec com pel que fa a la persona que, avui, l'ocupa. L'Honorable conseller primer Josep Bargalló. L'Honorable Josep Bargalló té el més important: la confiança política i personal del president i de tots els membres del Govern. I aquesta confiança és expressió, alhora, de l'aliança sobre la que s'ha bastit el projecte polític que el govern representa. Insisteixo una i altra vegada que les reformes institucionals i estatutàries que tenim entre mans són per millorar el país, no són per millorar la llei. És la llei la que està al servei del país i el Govern qui l'ha de realitzar. Qui ha de realitzar la reforma social, enfortir l'ambició econòmica, restablir l'equilibri territorial i augmentar la transparència de la vida pública. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots, els qui ens van dipositar la seva confiança i també els qui es van manifestar per altres opcions, es puguin sentir orgullosos del seu govern, de la seva decisió i de la seva actuació. Compto, com hi he comptat fins avui, amb la lleialtat del conseller primer. I estic convençut que sabrà coordinar amb l'encert i l'autoritat que la Llei li confereix, l'acció del Govern. D'ell i del conjunt de conselleres i consellers del Govern vull, en els propers mesos una dedicació plena als nostres objectius. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1682 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Acció política Bargalló Valls, Josep, 1958- Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-26 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/201/20050504.pdf 9e28a94f80dc245161acf57274487ae0 PDF Text Text Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Raventós i Carner Palau de la Generalitat | 04/05/2005 Senyors consellers, senyores conselleres, senyors diputats, autoritats, senyor alcalde, família Reventós: Efectivament, Raimon Obiols, Ítaca és el viatge. Ítaca és el viatge. A vegades, quan un arriba a Ítaca comença a pensar que el més important i el més bonic era el viatge. A no ser que hi hagués alguna altra cosa, que hi és, en aquest moment i en aquest país, que és el viatge que ens falta per fer. I aquest viatge és el més seductor de tots, aquest viatge és el que realment ens belluga, el que encara no hem fet. I el que farem en bona mesura, gràcies a persones com en Joan. Pensant que l'acte d'avui és un acte de justícia històrica amb l'home i el polític, Joan Reventós i Carner, em preguntava què hauria pogut ser i em responc: ho hauria pogut ser tot. Hauria pogut ser el que hagués volgut, però va posar per davant la unitat. Ell va guanyar les primeres eleccions democràtiques. Recordo el 15 de juny de 1977, recordo perfectament que els diaris van parlar aleshores de Catalunya, de la taca roja d'Europa, perquè a Europa, en aquell moment, d'esquerres no n'hi havia al Govern, o n'hi havia molt poques, i Joan Reventós era efectivament el vencedor. Hauria pogut ser el que hagués volgut ser en aquell moment. Però ell va ser el que va proposar en el míting final, que si ell guanyava tornaria el president Tarradellas. I, efectivament, com aquí s'ha dit, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat va ser l'autèntica ruptura, d'aquella ruptura que havia començat amb reforma, com recordareu perfectament. El Govern d'unitat del president Tarradellas va ser possible, en gran part, gràcies a Joan Reventós. Jo diria, en la major part. Va ser la confirmació que la reforma política havia esdevingut ruptura, i va significar el sacrifici d'una presidència de la Generalitat provisional, que lògicament li pertocava. Amb el seu gest va obrir la porta als primers 25 anys de governació autònoma, democràtica i pacífica de Catalunya. De fet, el que ara tenim i el que ara perseguim és el que Reventós ens va convèncer de perseguir i d'obtenir: un Govern catalanista i d'esquerres, el Govern de l'Entesa Catalana de Progrés. Mai no és massa tard. Però hauríem volgut que ell ho pogués viure en primera persona, cert, aquí s'ha dit. En aquest moment de la nostra història, però, podem preguntar-nos: què ens falta, què ens manca, què cal encara? Ara Catalunya ha obert les portes del seu futur i del futur de l'Espanya plural, de l'Espanya federal, que sempre ha imaginat possible Joan Reventós. I jo crec que ve a tomb ara, en aquest moment una virtut cardinal de Joan Reventós, que és la virtut de la paciència, sobre la qual haig de dir, però, alguna cosa més que la pura paciència. El socialisme democràtic té aquesta virtut, és cert. Però Reventós era, contra el que semblava, un home en certa forma impacient, un home amb una passió, dues passions: Catalunya i el socialisme. Però tenia una altra qualitat, que 1 �potser alguns no considerin una virtut. Reventós havia triomfat, va triomfar. Però Reventós ha triomfat, perquè la Catalunya lliure i solidària i l'Espanya federal són a tocar de dits. Per recórrer aquest tram decisiu, que encara falta per recórrer, caldrà que combinem les dues virtuts que Joan Reventós ens va transmetre: aquesta que se li coneixia, la paciència, però també l'altra, de la qual ha parlat el president Rigol, que és la passió per la unitat del poble de Catalunya. Posar Catalunya i la justícia social per damunt de tot va ser el seu objectiu. I ara és l'hora de realitzar aquest objectiu. Això li devem, com li devem la defensa de la dignitat. De tot el que Catalunya està proposant, segurament se'n pot discrepar, però no es pot atacar la nostra dignitat com a poble, la que ell, Joan Reventós, va defensar com ningú, ni la nostra lleialtat a les institucions i als pobles d'Espanya. L'Espanya plural només es construirà des del respecte entre els pobles que la integren. Aquest és un principi que Joan Reventós tenia molt clar i que ens ha d'inspirar ara i sempre. Estic segur que aquest acte d'avui, que és un acte al mateix temps modest i emotiu, ens hi ajudarà. El seu principi, el principi que ell havia perseguit, és la nostra fita en aquest moment. I el que queda per fer és el més interessant del camí. Ja el farem, ja el farem il.luminats per l'exemple, pel mestratge, pel tarannà, per la passió, que hi era, passió inconfusible, de Joan Reventós. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1683 Title A name given to the resource Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Reventós i Carner Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Territoris Biografies Federalisme Història Política Socialisme Reventós, Joan, 1927-2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-04 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/202/20050506.pdf 081a4a10c5aaaa70b4e650e574b80d07 PDF Text Text Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Palau de la Generalitat | 06/05/2005 DE QUINA CATALUNYA ELS VULL PARLAR? A Catalunya hi ha més de 200.000 infants de 0 a 3 anys. I només n’hi ha 67.000 que tenen una plaça en una llar d’infants. Menys de la meitat, en places d’oferta pública. A Catalunya hi viuen un milió de persones de més de 65 anys. Tres de cada deu viuen al llindar de la pobresa. Les famílies de Catalunya que tenen una hipoteca pel pis o casa en el que viuen, dediquen una mitjana del 57 % dels ingressos familiars a fer-hi front. A Catalunya hi ha una taxa d’immigració del 11,4 %. Només durant l’any 2004 la població immigrada ha crescut en 153.000 persones. En els darrers mesos s’han presentat 113.036 expedients de regularització, dades d’avui mateix. Anar de Manresa a Lleida, en tren, segueix suposant dues hores i mitja de trasllat. El mateix temps que fa 50 anys. Entre 1985 i avui, el 32 % dels joves nascuts en entorns rurals ha emigrat a les àrees urbanes. Catalunya ha crescut per sota de la mitjana espanyola els darrers 9 anys. Podria continuar, però em penso que ja és suficient per donar-los una idea de quina Catalunya els estic parlant. M’entendran si els dic que el millor Estatut i el millor finançament foren inútils si no ens haguessin de servir per atacar els problemes que hi ha al darrere dels exemples que els acabo de posar. I darrere de molts altres que els podria posar. És d’aquesta Catalunya de la que s’ocupa el Govern d’Esquerres i Catalanista que ahir complia els seus 500 primers dies de treball. Parlaré del govern, del seu estat de salut i del seu ordre de prioritats. Per començar, m’agradaria descriure com veig el govern de Catalunya avui. Per continuar després, parlant-los de la seva ambició reformadora, social i econòmica. COM ÉS EL GOVERN D’ESQUERRES I CATALANISTA? L’actual govern de Catalunya es va constituir el dia 22 de desembre de 2003. En 500 dies aquest govern ha acumulat i consolidat uns actius considerables. Hem pres el pols de l’estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les seves disponibilitats. Hem escoltat i avaluat. Hem precisat els nostres objectius, hem fixat les orientacions de la nostra acció, hem seleccionat els instruments per realitzar-la. 1 �Hem formulat projectes i els hem programat, els hi hem buscat finançament, els hem encabit en un calendari. Hem dibuixat el camp de joc. Hem creat un equip. Hem actuat, hem invertit, hem estalviat, hem tapat vies d’aigua. El Govern d’Esquerres i Catalanista comença a desplegar tota la seva capacitat d’acció. És un bon moment, doncs, per posar de relleu els principis que caracteritzen el nostre estil de governar i donen consistència a l’acció realitzada. També és un bon moment per insistir en els valors que orienten el projecte de reforma social que estem impulsant. Aquest és un Govern amb rigor institucional. Ho hem demostrat especialment amb la institucionalització per llei de la figura del Conseller Primer, que no tenia llei. D’aquesta manera hem endreçat una situació desordenada que afectava el cor de les institucions de la Generalitat, al mateix Govern de Catalunya. Hem cedit la iniciativa legislativa al Parlament en matèries rellevants, com la modificació de la Llei del Consell de l’Audiovisual; perquè quedi clar de quina és la competència de cadascú; i per descomptat, la independència, no solament la independència dels mitjans, sinó la independència del control dels mitjans. Feia falta. I hem mostrat la nostra disposició a la constitució d’una Comissió d’Investigació quan ha estat necessària, com ho ha estat en el cas de l’accident de la Línia 5 del Metro, al seu pas pel barri del Carmel, i sobre l’obra pública a Catalunya durant els darrers anys. Però aquest és un Govern no solament institucionalment rigorós, també és un govern competent, que és capaç de definir una estratègia per a Catalunya i de definir el seu lloc en l’Europa que neix i en el món global. Que ha posat en marxa les principals polítiques recollides a l’Acord del Tinell. Que ha actuat amb diligència a Sallent, a l’Anoia o a Gallecs i ha tingut capacitat de reacció davant de situacions complexes com la que s’ha produït al barri del Carmel de Barcelona. Aquest és un Govern solvent en la gestió dels recursos públics. Ho hem demostrat auditant la situació econòmico-financera de la Generalitat, imposant-nos un primer Pressupost d’austeritat i liquidant-lo amb una reducció del 33% del dèficit. En un any. Gràcies al rigor i la solvència inicial, el 2005 hem pogut presentar un Pressupost de gran ambició social, que dobla gairebé l’esforç inversor per habitant de l’any 2003. Aquest és un Govern transparent. Des del primer moment hem fet públics tots els càrrecs de confiança. Hem realitzat informes sobre l’estat de la Generalitat, no només sobre la situació econòmico-financera, sinó també sobre l’organització i la gestió. Hem fet transparents les ajudes als mitjans de comunicació privats. I hem canviat les normes de contractació en l’obra pública. 2 �En síntesi, Aquest és un Govern amb rigor institucional que actua amb ple respecte per les institucions polítiques de Catalunya. És un Govern competent que compleix els compromisos que ha adquirit amb els ciutadans. És un Govern solvent que gestiona els recursos públics amb eficiència. I és un Govern transparent perquè creu que la societat catalana i les seves institucions faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics. El nostre projecte de reforma social té l’objectiu de convertir Catalunya en un país més pròsper i cohesionat. Hem demostrat una nova sensibilitat social enfortint l’Estat del Benestar català i millorant les condicions de la vida individual i col•lectiva dels ciutadans. Tenim una nova sensibilitat territorial perquè volem garantir els mateixos nivells de vida arreu del territori de Catalunya i apostem per la sostenibilitat, decididament. No és un somni. Tenim una estratègia econòmica col·lectiva dissenyada a partir d’una visió compartida amb els empresaris i els treballadors. Tenim un designi europeu. Un designi amb l’Europa de la innovació i la investigació que s’ha començat a concretar amb el desenvolupament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Un designi amb l’educació, la cultura i la innovació, que són el fonament i el futur del nostre continent. Tenim una ambició de país que volem compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per vetllar per la protecció dels infants. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per facilitar que els joves puguin accedir a un habitatge sense haver d’hipotecar els seus projectes de vida. Per fer possible que les persones grans, especialment les que no es poden valer per elles mateixes, puguin viure en unes condicions dignes. Per oferir més recursos i oportunitats als emprenedors, als creatius i als investigadors, però també als pagesos o als qui han optat per viure en un entorn rural. 3 �Aquests són els objectius del nostre projecte de reforma social. Els objectius fixats en l’Acord del Tinell. I volem marcar la diferència treballant per Catalunya poble a poble, barri a barri, al costat de la gent. Aquests són els nostres valors que els confesso d’entrada. Els valors que posem al servei d’un nou patriotisme, el patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat reconeguda i el de les oportunitats de gaudir d’una vida millor. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions d’habitants. Un Govern impulsor dels grans objectius de país: Estatut i Finançament, no solament això, però també. Reitero un cop més el compromís del Govern amb els dos grans objectius polítics de país per aquesta legislatura: la reforma de l’Estatut i del finançament català. I amb aquests dos objectius majors, altres dos objectius institucionals complementaris: la nova organització territorial i la llei electoral. S’havien d’haver fet fa anys. Era un mandat de l’Estatut de 1979. Ho he afirmat des de l’inici d’aquest procés reformador: l’Estatut i el finançament, s’ha d’entendre bé, són uns mitjans. No són finalitats en si mateixos. Són instruments al servei d’una millor acció política, amb més marge polític i econòmic. Així ho vaig expressar el passat mes de gener en un discurs a La Pedrera, dient que creia que era essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l’Estatut per a què? L’Estatut ha d’assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor. L’Estatut ha se servir per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu. Ras i curt, el nostre model de reforma de l’Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social.” [fi de la cita] Així ho han entès els ponents de la reforma de l’Estatut quan han identificat en el text els principis rectors que guiaran l’acció dels poders públics a Catalunya: - La convivència social - El reforçament de la identitat - El progrés econòmic i social - La cohesió i el benestar - L’equilibri territorial 4 �- La sostenibilitat mediambiental - La pau i la cooperació internacional Aquests principis fonamenten el model civil i social que establirà el nou Estatut. I a aquests principis els corresponen unes competències més ben definides i garantides i també –en alguns casos- unes noves competències. Poc a poc, el full de ruta dissenyat per les forces polítiques catalanes va avançant en el seu camí. Ens apropem als moments decisius per aquesta reforma. I és ara més que mai quan hem de ser curosos amb el nostre capteniment, que exigeix: - unitat en l’ambició compartida, rigor en el treball polític, tenacitat i generositat en el procés negociador i responsabilitat amb el compromís adquirit. Tinguin la seguretat que el President i el Govern de la Generalitat estan fent tots els esforços per aconseguir aquesta unitat, sense la qual no faríem com a país ben res. Tenim el dret a ser optimistes, però malfiem-nos del maximalisme fàcil, que en el fons amaga una certa mandra per fer les coses com s’han de fer i una profunda desconfiança en les possibilitats reals de Catalunya. EL GOVERN DE LES REFORMES SOCIALS Però l’objecte d’aquesta compareixença ni és fer balanç exhaustiu ni parlar només de l’Estatut. Vostès saben que l’acció del govern s’articula entorn de quatre eixos: la transparència, la innovació i la competitivitat, la reforma social i l’equilibri territorial, la proximitat als territoris. El Govern ha dissenyat, conjuntament amb les agrupacions empresarials i sindicals, una estratègia per transformar el nostre model de competitivitat ... En vaig parlar extensament fa unes setmanes al Cercle Financer ... Avui em centraré en la reforma social i l’equilibri territorial, que són dues cares de la mateixa moneda. Reforma social per generar més cohesió social i per evitar fractures. Equilibri territorial per aconseguir un desenvolupament més harmònic del conjunt del país. Catalunya no pot anar a dues velocitats: ni en el seu creixement econòmic, ni en la força dels seus territoris, ni en la incidència de les seves polítiques. He triat 7 polítiques per il·lustrar el que els vull transmetre : 5 �1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. Educació i cultura Salut Família Atenció a la dependència Habitatge Seguretat i Infraestructures i Territoris Primera: Educació i Cultura L’educació i la cultura estan en el cor del programa reformador del Govern. Perquè són factors motrius del progrés econòmic i tecnològic i, a la vegada, són instruments essencials d’integració cívica i de cohesió social. El reconeixement del paper central de l’educació en el nostre projecte es correspon amb un tractament prioritari en els Pressupostos, que ens ha permès entre altres coses: - haver convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, que comprenen totes les especialitats; - posar en marxa el Pla per a la llengua i la cohesió social, amb 649 aules d'acollida, per on ja han passat 12.500 alumnes amb necessitats educatives específiques; - activar el Pla de Construccions Escolars 2004-2007, en el qual tenim previst destinar 1.500 milions d’Euros, que prèviament haurem estalviat. Al costat de l’acció del propi govern, apostem per la col·laboració amb els ajuntaments, ja iniciada en l’àmbit dels processos d’escolarització o en el de planificació de l’educació infantil. I estem pensant el Pacte Nacional per a l’Educació, que és una iniciativa de diàleg i participació de la comunitat educativa i del conjunt de la ciutadania sobre el futur que volem per al nostre sistema educatiu. La qualitat educativa, l’autonomia dels centres, la corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’educació, la xarxa integradora de centres públics i concertats, el perfil del professorat i la participació de les famílies ... són les qüestions clau que haurà de recollir el Pacte Nacional per a l’Educació i, posteriorment, la Llei Catalana d’Educació. Pel que fa a la cultura, la nostra aposta és sòlida, amb un increment del 23,1 % del pressupost d’aquest any, en la línia d’acomplir el compromís de doblar els recursos en una legislatura. Aquest increment ha anat acompanyat de decisions substantives i innovadores: l’inici i desenvolupament del procés del Consell de la Cultura i les Arts dissenyat sota la direcció de J M Bricall i la presentació del Pla de Cultura 2005-2007. Era difícil arribar a un consens en aquest terreny, però justament la cultura té per norma ser exigent i s’ha d’aconseguir, ho considero molt important. Sense oblidar la projecció internacional de la nostra cultura, amb l’èxit de la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) i la futura participació a la Fira de Frankfurt. Segona: Salut Estem construint un model sanitari que integra la salut pública i la millora de la qualitat de l’atenció sanitària. 6 �Aviat farem públiques les principals propostes del Govern per racionalitzar la despesa i millorar el finançament de la sanitat. L’objectiu a mitjà-llarg termini és el d’arribar a una despesa sanitària pública similar a la de la mitjana de l’Europa occidental (UE-15). Que era, perquè després ha baixat, del 6,3% del PIB l’any 2002, mentre que a Catalunya estàvem al 4,7%. Aconseguir-ho depèn dels recursos, però també d’una bona gestió, els garanteixo que hi estem avançant. En parlarem, com saben, en la propera Conferència de Presidents Autonòmics del mes de juny, tal com estava previst. Com també estava previst que jo hi exposés el procés d’elaboració del nou Estatut. I ho faré. Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb menor increment de la despesa farmacèutica de tot l’Estat aquest 2004. L’any passat no hi va haver desviació pressupostària per primer cop des del 1981. I més de 800 professionals passaran a treballar 6 hores diàries quan fins ara en feien dues i mitja. Estem treballant per aconseguir que el temps de visita arribi a 10 minuts de mitjana i per disposar d’1 metge de família per cada 1.500 usuaris assignats. Com també per millorar la detecció precoç dels càncers més comuns per tal de que en menys de 30 dies el ciutadà tingui un diagnòstic. Tindrem una atenció sanitària propera, amb uns professionals reconeguts i competents: és un dels objectius essencials del departament de Salut. Com també ho és donar el màxim suport a la tradició innovadora i investigadora de la medicina catalana. És també estratègic el desenvolupament de la bioregió, un clúster format per farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca. Ha de convertir Catalunya en un pol de referència europeu en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. Tres dels pilars fonamentals d’aquesta bioregió són: 1) el Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa, 2) l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, en el marc de l’impuls del Parc de Recerca Biomèdica, 3) i el projecte liderat pel Dr. Joan Massagué, que situarà Catalunya en el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer. Tercera: Família La família és un dels elements clau en el manteniment de la cohesió social bàsica de la nostra societat. Els diversos tipus de família continuen essent, avui dia, la unitat bàsica de convivència i el nucli fonamental de les relacions afectives interpersonals. Però les estructures familiars estan experimentant un procés de diversificació. La incorporació de la dona al món del treball, altíssima, igualant ràpidament cotes europees, l’augment de l’esperança de vida o l’augment de la monoparentalitat són fenòmens positius que demostren que som una societat oberta i dinàmica. 7 �Al mateix temps, però, exigeixen una política de suport a les famílies que sigui inclusiva i que permeti que les persones amb responsabilitats familiars les puguin desenvolupar en les millors condicions possibles. En aquest àmbit ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos a les famílies monoparentals, a les famílies nombroses, a les famílies amb persones grans en situació de dependència i a les persones grans soles. El Departament de Benestar i Família concentra aquest any més del 5% del pressupost global de la Generalitat per primer cop, complint una resolució del Parlament de l’abril de 1999; estem complint compromisos que s’havien adquirit en èpoques anteriors. La partida destinada a les famílies ha crescut un 21,8%. Entre d’altres mesures inclou la consolidació dels ajuts universals per infant a càrrec i nous ajuts universals per parts o adopcions múltiples de bessons i trigèmins. Facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral també és un dels nostres objectius fonamentals. L’avançament del curs escolar, la construcció de 30.000 noves places públiques de llars d’infants o l’impuls de les mesures recollides a l’Acord Estratègic en l’àmbit econòmic i laboral, són una mostra de l’acció que estem realitzant en aquest terreny. Aquestes mesures, juntament amb la nova política d’habitatge, el Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones, que ens ha de permetre avançar envers unes famílies més democràtiques o la nostra voluntat de desenvolupar els serveis d’atenció a les persones dependents ens permetran fer un salt qualitatiu important en el suport que la Generalitat dona a les famílies. Quarta: Atenció a la dependència En aquest darrer àmbit, l’objectiu és ben senzill d’enunciar: avançar els serveis socials cap a la universalització. La nova Llei de Serveis Socials de Catalunya és un dels projectes més ambiciosos d’aquesta legislatura. Ho dic rotundament. És un dels projectes i dels reptes més importants. Aquest any 2005 aprovarem l’avantprojecte. Em vull aturar un moment a parlar de l’atenció a les persones dependents. A Catalunya hi ha unes 332.000 persones amb dependència: probablement és el problema social més important que tenim. Aquest any hi destinem gairebé 600 milions d’Euros. Atendre’l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després de la salut, l’educació i la seguretat social: l’atenció a les persones dependents. Per arribar-hi, la coordinació socio-sanitària és fonamental. Els Departaments de Benestar i Família i Salut ja han presentat el Programa d’atenció a les persones amb Dependència. Amb 3 objectius: -ordenar i impulsar l’atenció a la dependència, -millorar el suport a la vida autònoma 8 �-i avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Dependència, prevista pel 2006. Es tracta d’establir un sistema que garanteixi la continuïtat assistencial necessària per atendre les persones amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per l’atenció domiciliària. Cinquena: Habitatge Quan parlo amb joves, arreu del país, aquest és el problema. Al costat de la precarietat laboral, però casi per sobre. La manca d’habitatge dificulta greument la participació i la integració política, econòmica i social dels joves. Cal donar-hi una resposta col·lectiva. Els governs, sols, no podran resoldre aquest problema. Però no es pot defugir, de cap manera, aquesta responsabilitat. És fonamental que hi hagi una provisió suficient d’habitatge protegit que faciliti l’accés dels joves a l’habitatge de compra. I a més, estimular, i amb això poso molt d’èmfasi personalment, l’habitatge de lloguer com una opció factible al llarg del cicle vital. Tema aquest absolutament perdut en la geografia política i social espanyola, no ja en la catalana, dels darrers 25 anys. És fonamental que hi hagi habitatge protegit però és encara més important que hi hagi un mercat de lloguer que permeti l’adaptació, sobretot del jovent, justament en les circumstàncies canviants que la vida els està obligant a fer i que en la meva generació no eren presents. Això requereix una societat diferent, una mobilitat i una capacitat d’adaptació que en aquest moment no els estem oferint. No estem parlant d’un problema només per als joves. El fet que les famílies amb una hipoteca hagin de dedicar-hi, de mitjana, més de la meitat dels seus ingressos és realment preocupant; perquè les famílies amb hipoteca en aquest país són un percentatge elevadíssim del conjunt de les famílies. Aquesta és la raó de ser del Pla Català pel Dret a l’Habitatge. Aquest Pla ha vingut acompanyat de la Llei de reforma de la Llei d’Urbanisme (Llei 10/2004) i acabarà de completar-se amb la Llei de l’Habitatge de Catalunya que presentarem aquest semestre. El 2005 s’han incrementat el 46% les polítiques socials d’habitatge, les borses d’habitatge jove, la xarxa de mediació pel lloguer social i els crèdits i ajuts als joves No és tot el que fa falta, però és el que cal per començar a redreçar la situació amb realisme. Comencem a veure els primers resultats: en el primer any d’aplicació del Pla, la construcció d’habitatges de protecció oficial ha augmentat un 26% respecte de l’any 2003. El problema de l’habitatge afecta tot el país. Actuarem a tot el país. I ho farem des de la proximitat, aprofitant l’experiència dels ajuntaments, que s’han de llançar una mica més, acostumats com estaven a que no els hi donaven el que els hi havien d’haver donat i per tant no ho feien perquè no ho podien fer. Ara ho hauran de fer amb la Generalitat perquè nosaltres sí els donarem aquesta confiança però també aquesta exigència. També aquesta ha de ser una política que combini creixement sostenible i equilibri territorial. En els darrers 25 anys hem multiplicat per dos el sol urbà i urbanitzable. Això no és un ritme sostenible, és insostenible. Ens porta al desastre ecològic. 9 �Sisena: Seguretats La complexitat d’una societat avançada com la nostra ens fa més fràgils i vulnerables i, en conseqüència, ha fet créixer extraordinàriament la demanda de seguretats. Seguretat als carrers, a les carreteres, en el treball, en el consum ... El Govern de Catalunya assumeix la responsabilitat de proporcionar respostes satisfactòries a aquestes demandes ciutadanes. Ho fem convençuts del caràcter profundament social de les polítiques de seguretat. Estem governant les seguretats des de la planificació, la coordinació i la prevenció en l’àmbit de la seguretat ciutadana i de la justícia. El cos de Mossos d’Esquadra està responent, i molt positivament, a l’exigència d’eficàcia policial pròpia d’una societat moderna com la nostra. L’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona, per arribar al servei que necessita: 2.527 Mossos d’Esquadra i una comissaria per cada districte per garantir una policia de proximitat al servei dels ciutadans. Amb la construcció de 75.000 m2 d’obra nova i 80 M€ d’inversió. I amb la nova xarxa “Rescat”, un nou sistema de telecomunicacions que assegurarà la coordinació amb totes les policies locals del Barcelonès, el servei de bombers i les emergències mèdiques. Continuarem el desplegament al Vallès, al Baix Llobregat, al Penedès, al Garraf, al Camp de Tarragona i a l’Ebre, on volem haver culminat el desplegament el 2008. I continuarem fent un important esforç contra la velocitat excessiva a la carretera amb el Pla integral contra la velocitat excessiva, que hem posat en marxa. En l’àmbit de la Justícia, el Govern treballa tenaçment per a modernitzar l’Administració de Justícia, un objectiu no gens fàcil. Des de l’inici de la legislatura, amb 38 jutges nous per atendre 33 nous òrgans judicials, amb inversions per seguir informatitzant els jutjats i amb mesures per reduir l’interinitat del personal de suport. Ahir en vam parlar amb el Fiscal General de l’Estat, el fiscal Mena i la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: Hi haurà Fiscals en Cap autonòmics , ja els hi avanço, fins ara exclusivament provisionals i provincials. És una bona notícia. Igualment, ja hem aprovat el Pla director d’equipaments penitenciaris, amb la creació dels nous centres necessaris per resoldre l’actual congestió. És un dels temes dels quals estic més satisfet, com s’està regirant la situació judicial i sobretot penitenciària en aquest país, on la capacitat era de 5.000 i el nombre de reclusos de 8.000, i per tant on no podíem i no estem oferint encara les mínimes garanties ni als interns ni a la societat. S’està fent un esforç immens, esforç que requereix, d’altra banda, capacitat de compromís per part de la societat, dels ajuntaments, de les zones afectades, i que només s’obté quan el Govern és atrevit i a la vegada convincent, quan el Govern és amic, quan el Govern és proper, però té una idea clara del que el país necessita. S’està aconseguint. Considero la tasca que s’està fent en aquest camp com una de les més meritòries del meu govern. 10 �Setena: Infraestructures i Territoris Les infraestructures de transport ens han de connectar amb la resta de l’Espanya i d’Europa, a l’hora que ens han de reequilibrar el territori. Teníem unes infraestructures absolutament insuficients per l’ambició d’aquest país, desproporcionadament dolentes o pobres. Les darreres setmanes hem avançat, tant aquí com amb el govern de l’Estat per definir i aconseguir un gran acord sobre les infraestructures a Catalunya en l’horitzó dels propers 10 anys. Un acord per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB. Que és el que ens correspon. De vegades se’ns diu que a tota Espanya és igual perquè els rics paguen a Catalunya i els rics paguen a Andalusia, i els pobres d’Andalusia cobren i els pobres de Catalunya també; per tant no és un problema de que Catalunya pagui i Andalusia cobri, és un tema de que paguin els rics i cobrin els pobres. I jo em pregunto: i la inversió?, perquè una cosa són els serveis i una altra la localització de les inversions i és aquí on patim. No podem acceptar de cap manera que s’hagi assolit, només puntualment, per les inversions de l’AVE. La variable “inversió” és decisiva. I concretament la inversió estatal. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport (PEIT) presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. Com ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona o en infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del mediterrani o l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, perquè s’elabori i signi aquest 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. El Pla Catalunya té 5 grans objectius: 1. Aconseguir la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i aeroports catalans. No podem passar més tenint la principal quasi de les nostres instal·lacions, tan important com les grans fàbriques i com els grans centres de decisió governamental, un port, un aeroport, transoceànic, de la importància del de Barcelona dirigit per un funcionari que depèn d’un director general que viu a Madrid. No pot ser, és un problema de credibilitat, és un problema d’eficàcia. Aconseguir doncs la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i dels aeroports, anant si cal a la posada en marxa d’un lloc de trobada d’aquestes grans infraestructures com són el port i l’aeroport des del qual es pugui planificar el conjunt de l’estratègia de les comunicacions internacionals d’aquest país. 2. Reforçar les comunicacions transpirinenques. 3. Equiparar territorialment la xarxa d’autopistes de peatge i d’autovies. 4. Prioritzar una nova connexió d’ample europeu ferroviari fins la frontera francesa. 5. I potenciar el tràfic mixt de passatgers i mercaderies al corredor mediterrani. 11 �Per la seva banda, el Govern de la Generalitat ja està desplegant, aquest 2005, una important actuació planificadora i inversora: 1. Tenim en execució o pressupostades carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir 4 nous eixos viaris en el marc del Pla d’Autovies: Vic-Ripoll, MaçanetPlatja d’Aro, Vilanova i la Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. (AMTU) 2. Hem incrementat notablement l’aportació de la Generalitat a l’Autoritat del Transport Metropolità i invertim en el desenvolupament dels Consorcis de Transport de Tarragona, Lleida i Girona. 3. Impulsem els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l’Empordà, la Selva i el Camp: Catalunya ha d’esdevenir la plataforma logística del sud d’Europa. 4. I estem definint projectes clau per l’equilibri territorial de Catalunya. És el cas de l’Eix Ferroviari Transversal, que unirà amb via d’ample europeu mixta per a mercaderies i passatgers Lleida i Girona, establint la connexió de totes les ciutats més importants de la Catalunya central com Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic. Abans de l’estiu es presentarà el primer avantprojecte de traçat. D’altra banda la millora de la capacitat i la qualitat de la xarxa elèctrica assegurant un subministrament suficient per atendre les necessitats de progrés de Catalunya, es farà d’acord amb el nou Pla Estratègic de l’Energia que presentarem aquest mes de maig. Ja saben quina és la meva posició en aquest punt: respecte pel territori sí. Però creixement i desenvolupament també. Catalunya ha de ser respectada, però no és una postal, és una realitat viva. Ha de ser respectada, però ha de funcionar bé. Permetin-me un breu excurs sobre l’estratègia econòmica. Tot el que els acabo d’explicar s’assenta en una estratègia econòmica col•lectiva recollida, com he dit, en l’Acord Estratègic per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana... ... i en la nostra voluntat de promoure un gran pol de creixement i d’innovació al sud d’Europa: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Avui no m’hi entretindré. Els remeto a altres intervencions meves, del conseller primer i dels consellers que han parlat a bastament del nostre compromís amb la innovació i la competitivitat. Però vull que entenguin que les polítiques socials de les que els he parlat fins ara, només seran sostenibles per la societat catalana si som capaços de millorar substancialment el nostre model econòmic sobre la base de millorar-ne la competitivitat. Estratègies territorials Hi ha d’haver estratègies globals. Però hi ha d’haver també una acció de govern continuada i ambiciosa que estengui el progrés i la igualtat d’oportunitats a tots els territoris, pobles i ciutats. 12 �A Lleida, vertebrant una àrea metropolitana potent, fent una clara aposta per la indústria agroalimentària, una de les tres més importants d’aquest país de cara al futur, i pel desenvolupament turístic, especialment de Balaguer en amunt. La línia de La Pobla és una gran oportunitat per aconseguir-ho. El Canal Segarra-Garrigues ha de ser factor decisiu de desenvolupament. Amb l’Alt Pirineu i Aran ben connectats amb la resta de Catalunya plenament integrat a Catalunya. Ja he assenyalat la importància de l’ Eix Pirinenc. Al Pirineu cal ordenar el creixement, però potenciant, també, l’activitat econòmica, especialment l’agricultura i el turisme de qualitat. El Pirineu català és la frontissa de l’Euroregió, i a través de la Comunitat de Treball dels Pirineus s’allarga fins a l’Atlàntic. Les Terres de l’Ebre han tornat a veure el futur. La derogació del transvassament de l’Ebre obre un nou horitzó per aquesta terra que aposta per la sostenibilitat i per la recerca. La Casa de l’Aigua de Tortosa n’és un bon exemple. La millora de les infraestructures convertirà el sud de Catalunya en el punt d’unió entre l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i l’Arc Mediterrani. Pirineus-Mediterrània ens obliga a estar en tres posicions: amb els Pirineus mirant l’Atlàntic; amb el Mediterrani mirant el sud, per descomptat, i entremig, la regió Pirineus-Mediterrània que és el nucli central per nosaltres de l’estratègia territorial de Catalunya. La Catalunya central emergeix, amb ambició, com a contrapès de la regió metropolitana i com a punta de diamant de la nova organització territorial. La cruïlla dels eixos transversals, amb els que creuen el país de nord a sud, confereix a la Catalunya Central una posició geoestratègica privilegiada per al seu desenvolupament. La línia ferroviària transversal reforçarà aquestes potencialitats. En el Camp de Tarragona, hi conflueixen dos dels eixos més dinàmics de tota Espanya –el corredor del Mediterrani i [el que jo anomenaria ] l’eix de l’agricultura entre Tàrrega i Reus. Això li dóna una elevada mobilitat per treball i unes perspectives de creixement demogràfic molt importants. Ara cal planificar aquest creixement i dibuixar nous escenaris de futur pel Camp vinculats als dos sectors fonamentals de la zona com són la química i el turisme. A les comarques gironines estem posant fi al retard d’infraestructures. Això i la recerca de noves vocacions vinculades al desenvolupament del triangle virtuós universitat-empresaterritori marca els eixos claus pel futur d’aquest territori. L’obertura exterior de les seves empreses metal·lúrgiques, agroalimentàries, químiques i tèxtils demostra el camí a seguir. I Barcelona i la seva regió metropolitana han d’esdevenir el pol més competitiu de l’Euroregió i el punt de referència de comunicacions entre el nostre país i la resta del món. Estem dibuixant una Catalunya digital, en xarxa i ciutadana. L’estem projectant un conjunt de Plans i Programes per estructurar el país. Els en cito 8 : 1. El del Transport 2. El d’Infraestructures de Telecomunicacions. Bàsic per estendre l’ús de les TIC a tots i cadascun dels racons del nostre país. 3. L’ Agroalimentari. 13 �4. Per la Internacionalització de l’Empresa Catalana. 5. Per la Recerca i la Innovació. 6. El de l’Energia. Que ha de resoldre el tema de les interconnexions. 7. El Programa de Sòl. 8. I el PUOSC. És així com es construeix un país competent i competitiu. És així com s’avança cap a la igualtat d’oportunitats, es visqui on es visqui, en l’accés als mercats, als equipaments i als serveis del conjunt dels ciutadans. Catalunya progressa socialment, a bona velocitat com demostren aquests dies ... - les 345 noves places públiques de llars d’infants a Tarragona ciutat - la construcció d’un nou CEIP amb capacitat per 450 alumnes a Vic - al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, els ajuts de la primera convocatòria de la Llei de Barris - a Salt i a Girona, el nou Hospital de Santa Caterina - els habitatges de promoció pública al Barri de Sant Roc de Badalona. - la banda ampla que està a punt d'arribar a tota la població de Lleida. És així com demostrem que un Govern al servei dels seus territoris, a prop dels ajuntaments, és un govern al servei dels seus ciutadans. No entenc, i no accepto, que encara algú digui que no sap per a què reclamem un nou finançament. És la reforma social. (Parafrasejant la campanya de Bill Clinton “És la reforma social, estúpidos”). La Catalunya que hem projectat i en la que estem avançant no és un titular. No és una icona. Avui per avui es una realitat complexa, diversa, més avançada socialment i més ambiciosa col·lectivament del que ho ha estat els darrers vint anys, i en això hem posat les nostres esperances i les nostres passions. Acabo. El que he volgut significar amb aquesta compareixença és la profunda relació que hi ha entre la Catalunya de progrés i benestar a la que aspiren els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i la reforma de l’Estatut i del finançament que estem proposant. El que dóna sentit a la voluntat de millorar el nostre autogovern és el servei al progrés i al benestar de tots els catalans. 14 �Per dir-ho més clar: el projecte del Govern d’Esquerres i Catalanista és un projecte de reforma social. És sobretot un projecte de reforma social que basa el seu patriotisme justament en aquesta estratègia, en el fet que tots els catalans i totes les catalanes reconeguin aquest país com el seu, no perquè els hi vingui de dalt, no perquè els hi vingui del darrere, sinó perquè ells l’estan fent millor i el senten com seu i com una cosa que han de defensar amb les ungles. Aquest és el patriotisme que nosaltres volem. És un projecte atent a les necessitats quotidianes i immediates de la gent i al mateix temps és un projecte generador d’oportunitats de futur. És un projecte arrelat en les tradicions polítiques i socials de les esquerres catalanes, de l’entesa catalana de progrés que governa Catalunya, però no és una mania ideològica sinó un projecte orientat a servir l’interès general. Tinguin la convicció que el Govern de Catalunya el serveix i servirà amb passió i determinació. Moltes gràcies. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1684 Title A name given to the resource Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Benestar Social Catalanisme Educació Model social Territoris Acció política Estatuts Finançament Gestió pública Govern Infraestructures Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-06 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/779/20050509_LV.pdf 22840306e477c6918fc08d681b770470 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A EL DÍA DE EUROPA   LUNES, 9 MAYO 2005 La opinión política La conmemoración del día de Europa coincide cada año con el 9 de mayo, en recuerdo de la misma fecha del 1950, en la que Robert Schuman presentó su propuesta para la crea- ción de una Europa organizada, que, conocida como declaración Schuman, se considera el germen de la creación de lo que actualmente es la Unión Europea. Pasqual Maragall, presi- dente de la Generalitat, y Artur Mas, jefe de la oposición, exponen en estos artículos para La Vanguardia sus respectivas opiniones precisamente con motivo del día de Europa. PASQUAL MARAGALL ARTUR MAS El día de Europa, la hora del Mediterráneo Cosas de las que no se habló en el referéndum tefan Zweig, europeísta y pacifis- evitado la segunda guerra. Aunque lord Keyta, en pleno fragor de la Primera nes estuvo escribiendo desde 1918 que el traGuerra Mundial, escribió un tex- tado de paz de París era tan cruel con los vento corto, La Torre de Babel, en el cidos en la primera guerra que difícilmente se cual dio un vuelco al mito bíbli- podría evitar la segunda. Así que, como Marx co. La torre, para el escritor aus- había explicado, la historia tiene que pasar triaco, era un símbolo de lo que los hombres, dos veces para realmente haber pasado. unidos y coordinados, podían llegar a hacer: Hoy Europa entera conmemora el 60 anialcanzar sueños imposibles, llegar al cielo. versario del fin de la Segunda Guerra MunDios se asustó de lo que los hombres juntos dial, y lo hace por primera vez unida de verllegaron a hacer y los castigó con la diversidad dad, superadas ya, gracias a la última ampliade lenguas, para crear confusión entre ellos. ción, las peores cicatrices de los años de sepaZweig contaba como, con el tiempo, algu- ración causada por la guerra fría y por el suenos hombres audaces pusieron los cimientos ño de la razón que fue finalmente la pesadilla de una nueva torre, empezaron a buscar en comunista. los otros pueblos conocimientos comunes, y Precisamente este año el Partenariado hasta dieron gracias a Dios por su castigo por- Euromediterráneo llega a su décimo aniversaque “con la pluralidad que les había imparti- rio. Y lo hace, a pesar de todas las dificultado, les había dado la posibilidad de gozar del des, con un balance positivo, a pesar del colapmundo de muchas maneras y so del proceso de paz entre árade amar con conciencia más bes e israelíes iniciado en Osfirme la propia unidad en melo, que había sido precisamendio de las diferencias”. te una de las condiciones para Muchos años después, en el el nacimiento del proceso de 2001, tras el 11 de septiembre Barcelona; a pesar de los mory la destrucción de las Torres tales atentados de Nueva Gemelas, Xavier Rubert de York y Washington, CasablanVentós desenterró otro mito bíca y Madrid; o el impacto de la blico, el de la destrucción del guerra de Iraq, que dividió a templo por Sansón, para buslos europeos. car referencias a aquel hecho A pesar de esas dificultades, brutal perpetrado por los suicies innegable que las reformas das de Al Qaeda, y nos recorpreconizadas por la declaradó que Sansón también murió ción de Barcelona están en en el empeño. Y que el “temmarcha en muchos de los llaplo” destruido, las torres, ve- NOS JUGAMOS mados estados terceros medinían a ser ahora el equivalente terráneos: avanzan las reformoderno del templo que pre- el reequilibrio mas económicas y algunos paítendía llegar a Dios, provocanses han emprendido interesande la construcción do su reacción vengativa. tes procesos de reforma polítiSiguiendo con el símil, ¿qué ca. Cierto, la primera confesería ahora Europa? Podría europea, el ser arte rencia euromediterránea fue pensarse que Europa aspiraría seguida por el fracaso del proa ser la segunda torre de y parte o sólo confín ceso de paz entre Israel y PalesZweig: el intento de hacer de tina. La historia tiene que pala diversidad cultural una unisar dos veces. dad política. El próximo mes de noviembre transcurrirá Hoy, 9 de mayo, celebramos el día de Euro- en Barcelona la cumbre euromediterránea pa. Será una ocasión única para recordar la que relanzará el proceso. Los avances sustanextraordinaria naturaleza de esa unión de pue- ciales en Chipre, la nueva oportunidad para blos y de estados que se ha convertido en un la paz que parece vislumbrarse en Oriente Mecaso único de tolerancia mutua. dio, y la incorporación de más estados (los Ello nos ha permitido gozar de una paz que nuevos estados miembros y Libia) conforman está en las antípodas de lo que ocurrió en el una buena base para dar un golpe de timón. continente durante la primera mitad del siglo Hoy conmemoramos, pues, el día de EuroXX. No hace falta recordar los millones de pa con la vista puesta en el futuro. Ante ella se muertos y la crueldad inaudita que se abren tres proyectos de alcance. El primero, la enseñorearon de los campos de batalla en la ratificación y puesta en marcha de la ConstituPrimera y la Segunda Guerra Mundial, en la ción europea, en la cual catalanes y españoles que por primera vez se bombardeó desde el en general ya hemos desempeñado un papel aire ciudades enteras. Con un solo preceden- muy importante. El segundo gran proyecto es te, un ensayo macabro: el de la guerra civil es- el nuevo impulso al proceso de Barcelona, en pañola, la primera en la que grandes ciudades el cual estamos decididos desde hace tiempo a fueron bombardeadas por la aviación (Ma- mantener un alto grado de implicación desde drid y Barcelona) y una pequeña pero enorme- Catalunya. El tercer proyecto es el nuevo promente simbólica ciudad, Gernika, fue arrasa- ceso de ampliación hacia el sur y el este. da por la aviación, con consecuencias que toHace algo más de un año, en Davos, con davía hoy no se han apagado del todo. Ana Palacio y Javier Solana defendimos ese Arthur Miller ha contado en un pequeño proceso, que será lento, sin duda –durará 15 opúsculo que el viejo Roosevelt confesó que años–, pero nos conviene. su gran error había sido la neutralidad en la Nos jugamos el reequilibrio de la construcguerra civil española. De haber intervenido, ción europea. El ser arte y parte o sólo confín parecía deducirse de sus palabras, se hubiera europeo.c abitualmente, el día de Eu- blico el pasado 13 de abril, llega a una concluropa es una oportunidad sión que tener muy en cuenta: con su actual para reflexionar sobre has- crecimiento, Europa no puede permitirse su ta qué punto va haciéndo- actual Estado del bienestar. Una previsión se realidad la Europa políti- que, por cierto, parecía afirmarse el mismo ca. Con el referéndum so- día cuando se hacía público también que, dubre el tratado constitucional todavía próxi- rante el año 2006, veinte millones de jubilamo, uno puede pensar que este año la re- dos alemanes volverían a ver –por segundo flexión ya se hizo. En aquella ocasión habla- año consecutivo– congeladas sus pensiones. mos mucho sobre Europa, pero siempre en Estas circunstancias podrían agobiar, parafunción de la política local y pendientes, to- lizar, si se consideran en toda su magnitud dos, de los respectivos resultados. continental. La estrategia de Lisboa contemNo estoy seguro, así, de que el referéndum pla, sin embargo, que las soluciones tienen acabara de servir para comunicar a la opi- que buscarse a escala nacional. Cada cual denión pública lo verdaderamente esencial de be procurar, en su país, modificar las tendenaquello que está sucediendo en Europa. El de- cias que nos llevan a convertirnos en un conbate levantó poco vuelo y los favorables al tinente sin fuelle. Cada cual debe ver cómo tratado tuvimos que lidiar con aquellos que mejorar su competitividad, abordando su enacusaban el texto de neoliberal, de militaris- señanza, su servicio público, sus infraestructa y de destruir el Estado turas… ¿En Catalunya estadel bienestar, extremos tomos trabajando en este sentidos ellos falsos por poco do, para que el país continúe que se hiciera una lectura siendo motor de Europa mínimamente atenta. sean cuáles sean las circuns¿Qué quiero decir cuantancias globales? do hablo de esencial en el A las elecciones catalanas debate europeo? Desde mi del 2003, CiU se presentó punto de vista, hoy, día de con una voluntad del todo Europa equidistante entre coherente con la estrategia el referéndum español y el lisboeta. Hablábamos de mofrancés, es importante señavilizar todas las fuerzas de la lar que la construcción eurosociedad catalana “per fer pea es un éxito que permite un gran esforç d'excel·lènque 25 países y 450 millocia”, apostando sobre lo que nes de personas vivan en un yo llamé las cuatro íes: iniciaespacio donde la libertad, la UN AÑO Y tiva, infraestructuras, innodemocracia y el respeto a vación e internacionalizalos derechos humanos son medio de gobierno ción. ¿El Gobierno tripartito sagrados. Este éxito y todo ha hecho una apuesta similo que conlleva: la posibili- tripartito ha supuesto lar? Más bien no y, en temas dad de progreso social, el como las infraestructuras, es mantenimiento del Estado que Catalunya pierda del todo patente un gran gradel bienestar, incluso la codo de parálisis. operación al desarrollo en dosis de confianza Lo peor del caso no es que todo el Tercer Mundo… deno se tengan en cuenta todas penden, sin embargo, de las íes. Lo peor de la situaque la economía europea mantenga un alto ción es que Catalunya no dé confianza econónivel de competitividad, cosa por el momen- mica. En su libro Trust, Francis Fukuyama to más bien incierta. sostiene la tesis de que, hoy, los países progreEn marzo del 2000 el Consejo Europeo san no por los factores clásicos de producacordó la que se llamó estrategia de Lisboa, ción (tierra, trabajo, capital…), sino por la un documento que tenía como objetivo con- confianza que se genera en el ámbito político vertir la Unión Europea en la economía más y social. Clasifica, así, los países por el nivel dinámica del mundo, entre aquel año y el de confianza y pone en lo más alto los países 2010. Para ello se señalaron las lagunas de la anglosajones o escandinavos, y los latinos economía europea que se debían superar: abajo. una formación frecuentemente insuficiente, Durante años, Catalunya era un espacio especialmente entre los trabajadores, poca que generaba grandes dosis de confianza. Haflexibilidad en la organización del trabajo, blando con empresarios, catalanes y extranjeun envejecimiento progresivo, poca innova- ros, todo el mundo está de acuerdo que un ción y poca investigación, un sector público año y medio de Gobierno tripartito ha sualgunas veces poco ágil… puesto que el país descienda considerable¿Cómo ha evolucionado todo ello desde mente en la clasificación de Fukuyama. marzo del 2000? Pues más bien poco. En De todo esto no se habló durante el referénmarzo del 2004, el informe Kok evaluó el gra- dum europeo. Creo, sin embargo, que aprodo de cumplimiento de la estrategia de Lis- vechando el día de Europa es oportuno traboa y el resultado es desalentador. Concluía tar de ello. Debemos hacerlo para que la soque prácticamente es imposible cumplir con ciedad catalana sea consciente de cuáles son los objetivos propuestos. las circunstancias y cuáles los retos. Y ello El referido informe no es el único docu- porque, como siempre en nuestra historia, ¡a mento que señala las dificultades de la econo- nosotros, el maná no nos va a caer del cielo! mía europea. El informe de primavera del A los datos y a las polémicas de estos días me Fondo Monetario Internacional, hecho pú- remito.c S H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1381 Title A name given to the resource El día de Europa, la hora del Mediterráneo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20050509_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Euromediterrània Europa Mediterrània Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8 PDF Text Text Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) (francès) Paris | 13/05/2005 Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française, M. Lévi-Strauss, M. le ministre, M. l'ambassadeur, membres du jury, autorités, mesdames et messieurs: Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces phénomènes. Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple: un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne. Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai, l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler: faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en plus étranges au devenir actuel des choses. Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée. 1 �Mesdames, messieurs: Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous révèlent. Je vous lis: «Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ». Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux de cette ville, toujours étonnante. Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en 1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus éminent de la seconde moitié du vingtième siècle. Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non : abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ? Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et de la grande forêt humides de conifères». Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants. Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de 2 �ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier. Merci 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1685 Title A name given to the resource Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) Language A language of the resource Francès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. París Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Cultura Relacions Internacionals Territoris Sociologia Lévi-Strauss, Claude Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/204/20050525.pdf 6b3a2395aad7bc3014127b501e419f9e PDF Text Text VI Reunió Pla Estratègic Metropolità Palau de Pedralbes. Barcelona. | 25/05/2005 Per començar aquesta reunió, aquí al Palau de Pedralbes voldria, en primer lloc, donar les gràcies a l'Alcalde. Aquest Palau ha estat justament una de les primeres mostres de generositat de l'Ajuntament de Barcelona envers la Generalitat: la primera va ser el Parlament, la segona el Palau Nacional de Montjuïc i, la tercera, aquest Palau de Pedralbes. El Govern de la Generalitat està absolutament a favor del Pla Estratègic. Fins i tot pensem que segons a quins indrets, com per exemple en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és quasi més important el Pla Estratègic que un pla urbanístic. Un pla urbanístic no deixa de ser un sistema una mica indirecte de controlar la realitat social a través de la realitat física. No dic que no s'hagi de planificar urbanísticament, per descomptat que s'ha de planificar. Però s'ha demostrat que algun cop que s'ha fet no ha anat massa bé. Hi ha altres sistemes de controlar la realitat social, la dinàmica econòmica i els assentaments de la gent, que no es basen purament en fer mapes i plànols; a banda, aprovar i fer plànols és un procés llarg i enormement complicat, que després no sempre dóna els resultats que es voldrien. Quins resultats haguéssim volgut? Més compacitat. És molt fàcil de dir-ho a pilota passada, no? Més compacitat i més xarxa al mateix temps, és a dir, més concentració. Sempre poso els exemples dels barris que han anat bé -que són molts- perquè justament tenen aquest caràcter compacte, que permet tenir uns costos relativament baixos i, en canvi, una qualitat relativament alta; i un escampament, una no tan gran empastifada podríem dir, si volguéssim ser molt crítics- del territori. Ens hem escampat massa... Des del punt de vista de les comunicacions i, per tant, també de l'estructura urbana, Catalunya ha de deixar de ser una 'T'. Aquesta 'T' que ve del centre de la península i que arriba fins a la costa, i que és com si diguéssim el barret de la 'T'. Catalunya ha de ser una xarxa, amb una 'T' no en tenim prou. Per això algunes de les coses que hem fet, algunes de les primeres infraestructures que hem dibuixat han estat, justament, dirigides a trencar aquesta lògica, una mica simplista, de venir del centre de la península i escampar-se per la costa. No n'hi ha prou, doncs; s'ha de fer una xarxa ferroviària alternativa que passi per l'interior i que, com vosaltres sabeu perfectament, estem planificant. Com deia l'Alcalde, el fet que la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi augmentat -després que, d'alguna forma, hagués parat de créixer i fins i tot hagués baixat una mica per sota dels 3 milions d'habitants- és una bona notícia. Que ara -i no solament perquè hi ha més ajuntaments a l'Àrea Metropolitana actual, sinó perquè es dóna una revifalla demogràfica- estigui creixent novament la població és una molt bona notícia, perquè són cicles molt llargs, molt difícils de canviar i que arrastren molta inèrcia. I s'han aconseguit canviar en el bon sentit. On som? l'Àrea Metropolitana és un punt entre una colla de punts que configuren Europa: un és Madrid, l'altre París i l'altre Frankfurt. Podríem citar també a Milà i a Roma, evidentment. A sota hi tindríem Alger, que no està tan lluny -a 55 minuts d'avió. Són 3 milions d'habitants que, per cert, disposen de 50 mil 1 �milions de dòlars per invertir en cinc anys i no saben què fer-ne. A Alger tenen un problema de realització. Si hi col·laborem, guanyarem centralitat. Jo crec que us heu de proposar ser un punt molt important, quasi central diria, d'aquesta xarxa de ciutats. Qui som? Som aquí però, qui som? Som una euroregió de 15, 16, 17 milions, depèn del que comptem, d'habitants. Nosaltres -que quedi molt clar, aquests 15, 16 ò 17 milions d'habitants- necessitem energia i necessitem una colla de coses. No estem en contra de les connexions internacionals, al contrari; no només no hi estem en contra sinó que estem creant una euroregió que és internacional. Per tant, pel que fa a les interconnexions -entenguem interconnexions internacionals- no només no hi estem en contra sinó que hi estem absolutament a favor. Ara bé; crec que també hem d'estar -i estem- a favor de traslladar l'energia el mínim necessari. De la mateixa manera que vàrem estar en contra de traslladar l'aigua a la costa del Sud, perquè hi havia altres maneres d'obtenir-hi aigua (a part de que nosaltres l'estem pagant més cara, l'estàvem pagant a 280 pessetes el metre cúbic quan jo era alcalde, ara no sé a quant estem, ja...), també hi ha altres sistemes d'obtenir energia que no són purament traslladarla molt lluny, que fan que se'n perdi molta i que, a més, fan bastant malbé el territori. És a dir; no estem en contra de les interconnexions, però estem en contra de transportar excessivament l'energia si no cal, tant si és elèctrica com si és l'aigua. I per això ho estem estudiant. Llavors diuen: "ah, però és que triguen molt perquè es barallen...". No; triguem perquè el tema és molt complicat de decidir. Tradicionalment es tirava pel dret, es deia "això s'ha de fer, perquè corre molta pressa" i ningú s'atrevia a dir que no. Doncs escolteu, mirem-ho bé: empresaris, govern, poblacions, tothom. I no per una qüestió de filosofia, sinó perquè sabem que, de vegades, en aquestes matèries s'han pres decisions excessivament precipitades. Aquest Govern està a favor dels municipis. Quan jo era petit i vostès també, la situació, pel que fa a la despesa pública, era que l'Estat representava el 80%, els ajuntaments eren el 20% i la Generalitat 0%, perquè no existia. M'estic remuntant a abans del 1980. En aquell moment vàrem demanar el 50-25-25, no sé si ho recordaran. Després ja ens vàrem atrevir a una mica més i vàrem demanar que la repartició fos un 40% de l'Estat, seguit de 30-30. I ara on som? Avui som al 30-50-20. Hem de reconèixer aquest avenç als governs que hem tingut fins ara. Estem al 50% de la despesa pública a les autonomies -i en el cas de Catalunya, probablement al 60%, perquè tenim la Seguretat i perquè tenim una colla de competències que d'altres no tenen. Déu n'hi do, el que s'ha fet en 25 anys! Cap a on hauríem d'anar? Quin és el compromís del Govern de la Generalitat? No posaré data, perquè no podem fer-ho i perquè seria il·lús voler realitzar-ho massa de pressa. Però seria ideal anar cap al 30-40-30, no el 40-30-30; l'Estat representaria el 30% -que és el que té i ja poca cosa baixarà- o poc més, però no massa des del punt de vista de despesa pública; altra cosa és que tinguem més poder, per dir-ho d'alguna forma, o més capacitat de disposició...Però, insisteixo, hauríem d'anar cap el 30-40-30. I jo crec que hi anirem, sempre que els ajuntaments realment ho vulguin. Perquè molts ajuntaments s'han acostumat a no tenir, per dir-ho d'alguna forma, i, en canvi, a seguir reclamant (cosa que entenc que té, de vegades, un cert actiu), però sense una veritable voluntat d'assumir determinades competències. Doncs hauríem de poder tenir competències, per tant, també responsabilitats i, per tant, també els recursos. Si haguéssim doncs de posar un objectiu a deu anys -aproximadament, crec que hauríem d'anar cap al 30-40-30. Això ha estat difícil de fer amb un Govern nou, 2 �perquè a un Govern nou no se li pot demanar que desaparegui abans d'existir, per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que una mica de la mandra que hi ha hagut, respecte a la devolució, des del Govern de la Generalitat cap als ajuntaments es veu justificada perquè era un Govern que estava naixent, que estava tot just rebent de dalt. Jo, ara, demanaria als ajuntaments que fossin una mica més ambiciosos en això. I més concretament els metropolitans, perquè, al capdavall, és des d'aquí que s'impulsa i es fa bategar el cor motriu de Catalunya, no? Port i aeroport. Vàrem parlar-ne abans d'ahir a la nit amb en Zapatero i l'Alcalde i, francament, estem una mica impacients. El port ja està en marxa, ja té una estratègia. Pel que fa a l'aeroport, és veritat que està creixent, però no sabem qui mana. Jo sóc molt amic del director; és una gran persona, però no li donen competències. Per tant, suggeríem la possibilitat de lligar port i aeroport per fer-ne un hub, quasi diríem, de decisions estratègiques a l'àrea metropolitana de Barcelona -i per tant a Catalunya- d'una forma molt clara; en tot cas, de potenciar l'estratègia en l'aeroport igual que al port. Perquè si ara preguntéssiu quina és l'estratègia de l'aeroport... doncs home, sí que hi ha una estratègia, que va ser marcada per AENA. Però és una cosa feta des de lluny i molt freda, per dir-ho d'alguna forma, que no té en el fons un pensament robust. S'ha parlat aquí de molts temes que m'agradaria abordar, però no ho faré ara: ensenyament, immigració, seguretat... Perquè hi ha inseguretat? Doncs perquè no hi ha prou desplegament dels mossos en les àrees que s'han citat. Quina ha estat la ingenuïtat que hem mostrat com a país? Pensar que el desplegament policial es podia estendre en el temps, sense adonar-nos que, moltes vegades, les expectatives compten tant com les realitats; perquè quan a un cos se li diu que ha de marxar, com ha passat amb el CNP a Catalunya, en realitat s'ha de comptar que, mentalment, ja ha marxat. El cos que figura que encara hi és, hi és i fan tot el que poden, però no hi són en realitat; és a dir, no hi són amb l'ànima, el cor, les ganes i el creixement; i les substitucions no es fan, perquè si han de venir per un any o un any i mig no vindran... En definitiva; la suma de tots els cossos policials és inferior a la que mai havíem tingut, una mica per la ingenuïtat de pensar que piano, piano si va lontano. Quan el que succeeix és que, moltes vegades, piano, piano si va indietro, es va enrere, que és una mica el que està passant amb el tema de la seguretat. Sapigueu, com a mínim, que el Govern català ho sap i que farem tot el possible: primer, per avançar un any el desplegament total -ho estem fent i això costa molts diners, per altra banda, i no vull parlar avui de finançament, però hi té a molt veure amb aquestes coses... I segon, que en la mesura que puguem, estarem amatents a que la realitat, en aquest període de transició, sigui una mica més favorable. Catalunya és una xarxa, que està situada on hem dit i que compta amb uns projectes molt importants, amb una situació envejable, amb alguns problemes importants també -que hem d'anar resolent- i amb un cor metropolità. Vull manifestar que el Govern de la Generalitat i el President de la Generalitat ho sabem. I us demano que anem a totes. Hem de guanyar en diversos terrenys, i estic segur que guanyarem, si ens hi posem. Moltes gràcies a tots. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1686 Title A name given to the resource VI Reunió Pla Estratègic Metropolità Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes. Barcelona Subject The topic of the resource Euroregió Federalisme Territoris Infraestructures Relacions Internacionals Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1683/0000000646.pdf f5d8606845f79ab5b2d01a75527e6f45 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/06/2005 - Hora: 23:51 DIVENDRES 3 DE JUNY DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia EL TSUNAMI EUROPEU Es pot alentir la construcció europea, però evitant que ens desviïn del camí cap a la nova realitat del món PASQUAL Maragall* es noves nacions ja no són els estats, són regions mundials. Europa és la regió mundial més avançada, i econòmicament la més gran. La nova Europa dels 25 estats ha anat massa de pressa als ulls de la gent, sobretot als països fundadors, on la revolta s’ha produït en forma de reacció nacionalista, antiliberal i antisocial. El moment que estem vivint és un luxe per als que el vivim en pau i davant de la televisió o davant dels diaris. Sobretot a Espanya, gràcies a la visió i l’audàcia del president Zapatero al plantejar el referèndum quan i com ho va fer. El món de sobte és més modelable i canviant, i no com abans, per guerres, imposició i conquista, sinó gràcies al vot democràtic. Tot el que passa prové del fet que la dimensió dels Estats Units d’Amèrica, aquell gran invent europeu, ha anat imposant al mercat de les nacions, igual que passa en el de les empreses, unes dimensiones mínimes més grans. Europa ha volgut ser com les dues grans nacions vencedores de la segona guerra mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica. Era obligat. I ha hagut de fer-ho no per conquista o assimilació forçada de pobles diferents, sinó per adhesió lliure i per interès econòmic. I se n’ha sortit: 500 milions d’habitants, el mercat més gran del món, la renda continental (no podem dir-ne nacional) més gran del món, una sola moneda, cap exèrcit. Això és el que som. I els europeus de parla francesa han estat els primers de dir: a poc L Família tipus a poc, no volem anar tan de pressa, ja se’ns ha colat Polònia, ara que no se’ns coli Turquia, prou de deslocalitzacions, no anem tan ràpid. Javier Solana, Ana Palacio i jo mateix vam defensar fa un any i mig a Davos que Turquia hi havia d’entrar. Fixin-s’hi bé, ¿contra qui? Doncs bàsicament contra Angela Merkel, que sembla que aviat governarà Alemanya. Ens estem quedant sols. L’avantatge és que el primer país que ha dit no no podem qualificar-lo de reaccionari, és el país de la revolució i la república. Per tant, parada i fonda en el procés de construcció europea, que als que hi estàvem ficats ens semblava lent i morós, i a molts, segons sembla, incomprensiblement veloç i excessiu. SOM DAVANT d’un moment de passar comptes entre la gent i la política. I la nova política i els nous polítics seran els que siguin capaços de convèncer la gent que la marxa de les coses és la que ha de ser, que anem bé, que s’ha d’anar canviant a un ritme sostingut, sense precipitacions. Fa poc es va arribar a un acord en relació amb la Carta Municipal de Barcelona a Madrid. Quan vam començar amb Narcís Serra, amb Estapé i amb Sardà Dexeus a reformar la Carta jo tenia els cabells negres i ara ja ho veuen. Era l’any 1980. Quina fantàstica morositat, quina immensa mandra la de la història. Mirin: les noves nacions més o menys unides del món no seran les velles nacions, seran les grans regions mundials; Mercosur, la unió magribina, la unió africana, la Unió Europea, els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia, el Sud-est Asiàtic, Austràlia i no gaires més. I amb les mides petites no es podrà competir, encara que hi pugui LEONARD BEARD haver andorres i mònacos i suïsses i singapurs, igual com passa amb les empreses. La mobilitat de la població es pot alentir, però no es pot aturar; més encara, se l’ha d’alentir i d’ordenar. Però no podem enganyar la gent dient-li que es pot impedir. S’ha de potenciar una deslocalització moderada, potent i controlada per evitar excessius moviments de població. I Anem a una xarxa de regions mundials, que ja no es regirà pels sentiments nacionalistes s’ha de fer en cada país, en cada comarca, en cada ciutat, en cada barri: vigilar com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i la convivència a les escales de veïns dels barris. Els explico el cas d’una població catalana: els pisos construïts per un fabricant de gasoses per als seus obrers eren l’orgull de la vila. Allà vivien els obrers modestament, però hi vivien bé. Quan van poder passar al centre de la població, les cases es van anar buidant primer i després es van omplir d’immigrants no ja del sud d’Espanya, sinó del Magrib. I el barri va començar a decaure. L’alcalde les va voler arreglar, però va tenir mala sort. La seva dona es deia de cognom Moreta. La gent, possiblement, quina ironia, els immigrants de la primera onada, van començar a dir que l’alcalde sortia amb una mora i que per això cuidava exclusivament dels immigrants. Fins que el van fer fora. Els explico també el cicle anual d’una escola de la Catalunya interior. A començaments de curs els alumnes són els que són. Però ara el curs ja no és estàtic i fix. Abans de Nadal han arribat més famílies al poble, més nens que s’han d’escolaritzar. Després alguns se’n tornen als seus països d’origen, i a finals de curs, amb la sega i el turisme, arriben més criatures de les que havien marxat. ¿Qui pot planificar aquesta seqüència? Per als polítics de dretes hi ha una solució: dir que es prohibeixi la immigració. No dic prohibir-la –perquè no es pot fer fàcilment– dic dir que es prohibeixi, confiant que la gent sigui tan ignorant que s’ho cregui i els voti. Aquests dos exemples són dues petites al.legories del que passa a Europa, del que va passar a França, el que ha passat a Holanda i el que pot passar en altres països. Crec que s’imposa fer una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a afrontar la situació, els actuals i els anteriors, amb gent nova, amb veus representatives de la nova sensibilitat i realitat per aixecar una bandera d’ambició i seny, perquè ara veurem nous líders venent-nos velles receptes i s’ha d’evitar que ens desviïn molt del camí cap a la nova realitat del món. Anem cap a una xarxa de regions mundials de grans dimensions i cap a un món regit per l’economia i la ciència i no pels sentiments nacionalistes, si bé a cada cantonada d’aquest camí tals sentiments s’expressaran amb força. S’ha de mantenir el tremp, mirar lluny i no ensopegar. Uns joves em diuen dues coses que consigno: van votar en blanc en el referèndum espanyol perquè són europeistes, però ni ningú els va explicar la Constitució ni els va semblar que servís per millorar la seva situació. Que típicament és de subocupació, de feines molt precàries, i de disminució intermitent dels ingressos. Quan jo era jove es trigava a millorar, però es començava aviat i no es feia mai enrere. Però les coses ara són diferents. ELS JOVES d’avui m’han suggerit que al final dels processos de ratificació del tractat, la Unió convoqui un referèndum global europeu. Si guanya el sí, endavant. Si guanya el no, ens quedem en el tractat vigent avui, el de Niça. Els he dit que em sembla una proposta molt lògica, amb un advertiment: s’ha de preveure què passa als països on hagi guanyat el no. Per a això es poden arbitrar sortides raonables, com l’opting out que la Gran Bretanya va aplicar en l’adopció de l’euro com a moneda comuna. No ha impedit que l’euro competeixi amb el dòlar en el mercat mundial de divises com a moneda reserva i, no obstant, ni és un tema menor... ni la Gran Bretanya és menys important que França. La celebració de la cimera euromediterrània, Barcelona + 10, d’aquí a sis mesos podria ser l’ocasió per discutir aquests temes amb perspectiva. Rendez-vous al novembre. H *President de la Generalitat. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Publicitat, Màrqueting i Promocions: Joan Alegre. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Dtor. General: J. Alegre. Directors: V. Blanes (màrqueting), J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic), F. López (producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), I. Monar (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tsunami europeu Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Globalització Catalunya Espanya Acció política Territoris Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1340 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/205/20050610.pdf 30077364d6901cc86b30c066fd44a549 PDF Text Text Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp Rialp | 10/06/2005 Consellers, autoritats, representants de les cambres de comerç, empresaris. Les paraules que he sentit de l'alcaldessa m'han agradat molt. És evident que ella parlava de les arrels. Si anem a buscar les arrels del país és aquí on hem de venir; no solament des d'un punt de vista romàntic, sinó també des d'un punt de vista històric: aquí va començar tot. No fa massa segles que les riberes i les planes eren perilloses. La gent només podia sobreviure ben amagada darrera de les muntanyes, dels pics. I més aviat dominant aquests pics que no pas les valls. Aquí vam néixer. Per això és molt bo que aquí tornem i és encara millor que puguem comprovar que aquí no només es viu de la memòria, sinó que es viu del projecte i del futur. És molt important comprovar que en aquest municipi la població està creixent. Això és enormement positiu. Penseu que és un fet històric, que és un fet d'una magnitud extraordinària que a vegades no ens hem parat a ponderar. Que les valls dels Pirineus tornin a créixer, com és el meu desig, és una prova que hem capgirat la història. Aquell procés que va començar amb la gent que anava baixant cap a la plana a mesura que l'economia i la seguretat ho van permetre, avui s'està començant a regirar. Hem entrat en una nova fase històrica, que serà enormement positiva. Vull parlar també un minut, encara que després ho faré de forma més extensa, sobre les paraules del senyor Pont. Ha fet un discurs que m'ha semblat carregat de sentit. Ha parlat de la crisi dels 90 i com des de la mateixa, Lleida ha crescut. Aquest fet és una dada enormement positiva. Ha parlat d'ambició. També de l'incertesa europea. Els empresaris d'aquestes comarques, d'aquesta regió catalana, vull que sàpiguen que som conscients que estem travessant una etapa difícil. 1 �No és avui el dia perquè els doni la solució a tots. Sí els vull garantir una major sensibilitat per la situació que estem vivint. Una situació que és esperançadora per haver crescut des de fa una colla d'anys, però també de preocupació per veure que alguns dels paràmetres polítics i institucionals que ens han acompanyat durant aquests últims anys estan en qüestió. Aquesta inquietud està present en el Govern que jo presideixo. Som conscients d'aquestes realitats i no ens esveren. Però ens preocupen, és cert. És millor viure amb la confiança de pensar que allò que va endavant seguirà anant endavant una mica per inèrcia històrica. És millor viure amb la confiança que Europa és una cosa imparable. I és preocupant veure que això no és imparable, que és parable. Però els voldria transmetre la meva convicció que el projecte pot patir, però no s'aturarà. En aquest moment podríem tenir la sensació que hem descobert una cosa nova, que no està a favor del projecte europeu, que no està a favor del tipus de projecte en el que ens trobàvem. Però no és cert. Seguim estant en el projecte no solament aquí a Catalunya i Espanya, sinó a tot Europa. Crec que aquest ensurt desvetllarà reflexions que potser mancaven. Encara vivim una mica de l'optimisme de l'època Kohl-Mitterand-Gonzàlez. Aquell moment va obrir un camí de futur. Va ser, efectivament, l'inici d'un camí enormement positiu per a Europa. Però en aquell mateix inici hi havia la llavor del problema que d'alguna manera ara estem pagant. Beneït per Miterrand i per França hi va haver un pacte fonamental Espanya-República Federal Alemanya, en virtut del qual Espanya estava a favor de la reunificació d'Alemanya i Alemanya estava a favor de pagar a Espanya un bilió de pessetes l'any, que era l'1% de la renda nacional espanyola. Però això havia de tenir probablement un límit. El límit va ser quan la primera condició es va menjar la segona perquè l'ampliació alemanya, que es va fer amb el recolzament de Felipe González com sabeu perfectament -i com abans d'ahir m'explicava Pedro Solbes en detall, perquè estava present en totes aquestes reunions-, va acabar duent a la necessitat per part d'Alemanya de bolcar-se cap a l'Est en comptes cap al continent i cap al sud. Aquest bilió de pessetes que ha arribat puntual cada any i anant creixent, ara va cap a l'altre cantó com a resultat d'aquella decisió. 2 �Aturem-nos a analitzar la situació perquè en el fons era més previsible del que segurament hem previst i, per tant, les seves conseqüències han de ser més manejables. Han de ser probablement més solubles del que a vegades pensem. Però tornem al que és la nostra realitat aquí. Em trobo que aquí hi ha una Trobada empresarial de molt alt nivell, que aporta una visió que per mi és absolutament crucial de cara al futur: la visió descentralitzada de Catalunya. I més que descentralitzada -que és una paraula de la qual se n'ha abusat i ja en desconfiem-, és una visió del territori de Catalunya en xarxa. Com una suma de punts i de connexions que a vegades hi són i a vegades no. Aquí ja ha sortit algun cas quan s'ha parlat de les connexions entre la costa i l'interior, per exemple, entre la costa de Tarragona i l'interior de la plana de Lleida, ja sigui a través de Tàrrega o de les Borges. Quan es parla d'això s'està dient que el que ens falta moltes vegades és el canemàs d'aquesta xarxa. Parlem molt de la xarxa de ciutats, estem tots convençuts que l'economia i els països no funcionen si no és sobre la base d'existència de punts vitals i dinàmics i que és enormement important que aquests punts vitals estiguin connectats. Tanmateix, però, estem començant a reconèixer que les nostres connexions no estan a l'alçada dels nostres punts. No estan a l'alçada de la potencialitat de cadascun dels punts que formen aquest país, de la xarxa. Els punts hi són, però la xarxa no hi és, per dir-ho d'alguna forma. La xarxa que tenim és una xarxa que no ha estat dissenyada amb l'ambició que hauríem de tenir. Moltes vegades l'existència d'una xarxa més potent farà que els punts ho siguin, perquè finalment com és ben evident, cada vegada més, no podem viure tancats enlloc, no podem viure confiats en què el nostre propi sistema productiu, en un punt determinat, sigui un factor suficient. No tenim més possibilitats de fer prediccions sobre la base de la immobilitat de les persones. Tothom anirà bellugant-se, canviant de lloc. Anem cap a una societat amb molta més mobilitat i, per tant, cap a una societat que necessita infraestructures de comunicació en tots els terrenys. No només en el transport, no només en les autopistes, sinó també en els trens i, per descomptat, en les xarxes telemàtiques. Si no hi ha aquestes xarxes, el país no funcionarà. Per tant, la nostra inversió ha d'anar adreçada sobretot al fet que hi siguin. I aquestes xarxes no hi seran si només hi ha un centre de planificació que ho decideix. 3 �Només hi seran si hi ha punts en la xarxa, si hi ha llocs com aquest i si empresaris com vostès estan dissenyant la xarxa que s'ha de fer des de cadascun dels punts. Perquè si aquesta s'hagués de fer des d'un laboratori de Barcelona, probablement es faria, però tard i malament. Crec que és absolutament decisiu que vostès segueixin en la seva línia de proposar, de proposar-nos quin és el seu paper en el conjunt. Catalunya, avui, és un país de 7 milions d'habitants com a conseqüència del procés de creixement demogràfic que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració i també a un repunt de la natalitat autòctona. Els increments relatius de població més importants no s'estan produint a la regió metropolitana. Tots els territoris de Catalunya viuen els efectes d'una globalització que té conseqüències a tot arreu. No només té conseqüències sobre l'economia i l'empresariat, sinó també en la seguretat dels barris i en el funcionament de les escoles. Tenim un sistema sotmès amb uns xocs continuats molt importants, a una inestabilitat que es llei del sistema. Què li passa durant l'any a un director de l'escola? Quan nosaltres érem xics doncs començaven cent i acabaven cent. Ara comencen cent i al cap de tres mesos són 120. Després alguns se'n van perquè descobreixen que el treball que tenien no és suficient i tornen a casa seva o als punts d'origen de la immigració. I a final d'any uns altres venen, perquè hi ha collites, perquè hi ha el turisme, etc. Unes tornades que fan que tinguem més gent al final, molta més gent al final que, probablement, al principi. És planificable sistema educatiu sotmès a aquest tipus de xocs? Crec que és molt difícil de planificar i necessita d'una gestió molt potent i d'una capacitat de reacció que abans no se'ns demanava. En el sistema educatiu se'ns demanava bons professors, bons aliments... en fi, que les coses estiguessin ben organitzades. Ara se'ns demana que hi hagi gent amb capacitat d'improvisació i de suportar els xocs que es produiran durant tot l'any, per exemple, des del punt de vista demogràfic. I això que passa en les escoles també passa en els barris. Ens trobem amb barris que estan canviant de caràcter amb una rapidesa inusitada. 4 �Amb una rapidesa que sorprèn als seus propis habitants, que en alguns casos canvien de localització. Com es gestiona un sistema sotmès a aquests canvis? Sabeu que és la clàusula ceter hispanicus en matemàtiques, oi? Doncs la ceter hispanicus tot allò de més igual, ja no existeix. Poder aïllar el fenomen que vols estudiar i resoldre i fer-ho amb una certa eficiència, amb una certa eficàcia, és cada vegada més difícil perquè hem de tenir en compte aquesta qualitat. Per això és tant important que a Catalunya no solament el sector públic, no solament la Generalitat, els Ajuntaments i l'estat, sinó també la societat civil, cadascun dels sistemes, el sistema educatiu, el sistema empresarial, els mercats, els transports i les infraestructures, estiguin preparats per gestionar una realitat que cada cop és més canviant. Estic d'acord amb el senyor Pont quan diu que si no assegurem el progrés econòmic al nostre país no tindrem recursos per mantenir i incrementar el benestar, però vostès han d'estar d'acord en què sense més cohesió social i sense un veritable equilibri territorial, aprofitar tot el nostre potencial econòmic serà molt més difícil. Ens adrecem a un equilibri entre innovació i competitivitat, cohesió social i eficàcia: aquests han de ser els fonaments de la Catalunya del futur. I aquest és l'objectiu de l'Acord Estratègic de l'Economia, que és un pas endavant per orientar el nostre model econòmic i social cap a les exigències d'una economia molt més oberta, molt més canviant. Ja les primeres dades ens estan dient que enfrontem aquesta nova realitat amb bones perspectives. Durant l'any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l'any 2003, fet que suposa un increment del 5,6%. Només en el primer semestre de l'any passat va entrar el 45% més de capital estranger que en tot el 2003. I Catalunya va tornar a créixer per sobre de la mitjana espanyola, invertint la tendència dels darrers anys. L'evolució econòmica d'aquest darrer any ha estat positiva a través de l'única cosa que crec que és una garantia de creixement a llarg termini, que és la millora de la nostra productivitat. És una transformació que ja hem iniciat impulsant polítiques de suport a les empreses. Un bon exemple és el Pla per a la Internacionalització 2005-2008. Cada vegada hi ha més empreses conscients de la necessitat que l'empresa estableixi un procés d'internacionalització. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, estableix que l'any 2004 el 93% de les inversions catalanes a l'exterior es varen dirigir a països de l'OCDE. 5 �Estic convençut que si continuem trobant solucions compartides que ens permetin crear un entorn més favorable a l'activitat empresarial i inversora i a l'alt risc, arrelar o deslocalitzar no seran estratègies contradictòries sinó complementàries. Seran estratègies que reforçaran la competitivitat de les empreses catalanes i la seva capacitat per invertir a l'exterior o exportar, que és del que es tracta. Hem de tenir una disposició permanent a aprendre i innovar. I aquesta disposició s'ha d'adquirir a través d'una escola plenament integrada a la societat del coneixement i s'ha de consolidar amb una formació professional atenta a les necessitats empresarials. Els 76 nous cicles professionals acordats pel Govern fa poques setmanes demostren la nostra aposta per adaptar la FP a les demandes del teixit empresarial. Probablement ens quedarem curts i haurem de continuar ajustant el sistema de forma permanent per no quedar-nos endarrere. A vegades, dinant amb empresaris i el teixit social, em trobo que em diuen "tenim una escola de treball, això funciona bé, és molt bona, és molt antiga, és molt tradicional a la nostra comarca, a la nostra ciutat, etc, però els nanos o les noies que surten no tenen les professions que els empresaris d'aquí necessiten". Un no acaba d'entendre mai perquè es produeix això. Sobretot si els empresaris estan al consell d'administració d'aquesta escola de treball, que és el que jo els dic sempre. M'he trobat amb sorpreses com haver-ho dit a una ciutat catalana, haver-hi tornat i veure que la situació continua sent la mateixa. O no hi van entrar o hi van entrar i es van deixar absorbir per la incapacitat de prendre decisions efectives en el terreny de la formació. Això indica que és molt fàcil criticar i és molt difícil "realitzar". El sistema educatiu que tenim és tan estàtic, és tan inercial, té tanta dificultat a adaptar-se, que ni posant-hi empresaris al capdavant no va bé del tot, per entendre'ns. De manera que el que necessitaríem seria un tipus d'empresaris -i perdoneu que demani tant i tant-, que tinguin la iniciativa i l'enginy per tirar endavant la seva empresa però també puguin contribuir a la generació d'aquella enginyeria social o pública, si voleu, que forma part dels costos de la seva funció de producció i de la seva funció de benefici. Fins ara s'ha tendit a pensar que els empresaris han de crear riquesa i l'estat no ha de molestar. Ara resulta que a més de no molestar i construir carreteres s'han de fer algunes equacions, per exemple, en l'enginyeria social que no es poden fer bé del tot si no és amb els empresaris. Quan els empresaris vegin que les coses són més complicades del que pensàvem, potser, potser dic aquesta dicotomia s'enriquirà i no serà tant un piloteig de "la culpa la tens tu". 6 �Jo us demano empresaris de Lleida, ja que sou els més eixerits de Catalunya, ja que sou els que ho teniu més clar i ja que sou els que fa més temps que us reuniu -són 16 les vegades que ja us heu reunit aquí, fet que demostra l'existència d'una xarxa i d'una vitalitat-, que ens ajudeu amb això, perquè penso que tots hi sortirem guanyant. Tinc més dades, en podria aportar moltíssimes en el sentit del què deia i amb el sentit de les dificultats amb les quals ens trobem. Però també del nostre potencial. El 80% titulats FP s'integren en el mercat treball en els 6 mesos següents a l'obtenció del títol. Crec que és una dada prou significativa. Òbviament les universitats també tenen un paper clau en aquest sentit. Els Estats Units realitzen una inversió en educació superior del 2,3% del PIB, mentre que la mitjana de la UE ronda l'1,3%. Els americans tenen el doble només per les universitats, per entendre'ns. Tenen un avantatge competitiu enorme i l'aprofiten. És el valor afegit que aquesta despesa aporta al país en forma d'inversió i que nosaltres volem incrementar amb el Pla de Recerca i d'Innovació i amb els ajuts a la innovació del CIDEM, que l'any 2004 ja van aconseguir atraure 407 milions d'inversió pública i privada en I+D. No és poc, però segurament hem d'anar més enllà. Crec que nosaltres estem aconseguint que comenci a "anar més enllà" en un sector que és fonamental pel futur de Catalunya per la qualitat dels seus productes, però també per la seva obertura i capacitat exportadora: el sector agroalimentari. Ja sabeu que vinc repetint des de fa molt de temps, i la gent primer se'n feia creus, que un dels tres sectors més importants i decisius de Catalunya és l'agroalimentari. I és un sector de futur. Hi ha gent que es pensa que això és el passat i que les noves tecnologies són el futur. No, el futur és menjar i investigar. Si no es menja, no s'investiga. És veritat que per tot això, se n'ha parlat i no hi vull tornar, calen infraestructures, calen regadius, calen telecomunicacions, calen inversions energètiques, calen infraestructures de transports. Aquestes coses les anirem resolent. No les resoldrem a cop de titulars de diari. Totes volen decisions equànimes, madurades i ben calculades. Jo els hi tinc dit als meus consellers que no facin cas dels titulars. Els hi dic "estudieu bé i poseu-vos sempre un límit -evidentment, nosaltres ens posem un límit temporal-, no és qüestió de no decidir, és qüestió de decidir, però de decidir bé". 7 �En totes aquestes qüestions decidirem i ho farem sobre la base de costos-beneficis. Tindrem en compte els econòmics i els socials, però també els polítics. I per descomptat que també explicarem les decisions que anirem prenent en cadascuna d'aquestes infraestructures, d'aquestes connexions i d'aquestes inversions importants que hem d'anar fent. Hem d'aconseguir que Lleida esdevingui la capital agroalimentària de l'Euroregió. D'alguna forma ja ho és. El concepte d'euroregió pot semblar una mica quimèric o poc efectiu i no és així. El concepte d'euroregió és el mateix que hem estat dient al principi respecte de la xarxa, només que aplicat a una Europa en què les fronteres ja no hi són. Perquè la xarxa s'ha de parar a la ratlla si les fronteres ja no hi són? Als Pirineus, suposem. Dificultats de comunicació? Home, sí. Dificultats de comunicació sí, però es poden arreglar. Mireu els aragonesos com estan insistint amb el túnel de baixa cota. Saben que els hi va el futur amb això. Saben que l'existència de Saragossa com a centre logístic del sud d'Europa -un dels dos o tres més importants del sud d'Europa- depèn de que hi hagi aquest tipus de comunicacions. Estan a una hora i mitja de Madrid i de Barcelona amb alta velocitat. I estan ben situats. Només que foradin el Pirineus a la cota que els hi interessa i pel tipus de comunicacions i transports que els hi interessa, es converteixen en alguna cosa que nosaltres que podem pensar que és competitiva i que jo dic que pot ser cooperativa amb el nostre creixement. Posar-se d'esquenes a les realitats que van avançant no resulta. A la curta és més fàcil dir "jo no ho vull aquí", barallar-se per cada cosa. A la llarga cal barallar-se per les coses, tenir-les evidentment, però també saber que en l'entorn i amb l'entorn, formes la unitat de tamany mínim que es necessita per existir en un món obert. Amb una Europa oberta i sense fronteres, Espanya com a país i Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, no tenen la talla que han de tenir. Nosaltres hem d'arrossegar, hem d'aliar-nos, hem d'anar cap a un mercat en el sentit gairebé físic d'interconnexions de 10, 12, 15 17 milions d'habitants, que és el que podem 8 �aconseguir amb una Euroregió que té la talla, que té la dimensió per les economies d'escala polítiques i econòmiques que necessitem per tirar endavant. En aquesta Euroregió Lleida ha de ser capital. Ho ha començat a ser, i aquí s'ha dit, per l'establiment d'alguna seu de conselleries, per les inversions que s'hi estan fent i per la concepció que tenim de la Catalunya en xarxa. Però també ho ha de ser si considerem que Catalunya no és la unitat territorial en la que hem de pensar des d'un punt de vista econòmic, social i tecnològic, sinó que és una mica més gran. I en aquest àmbit és important que les nostres connexions, amunt i avall, siguin les que han de ser. Ens hi posarem a fons. Dir-vos, finalment, que confio molt amb la vostra capacitat de diàleg i de trobar-vos aquí anualment. Però sobretot em quedaria molt més tranquil si sabés, i em penso que és així, que d'aquestes reunions en surt no només un bon clima, sinó també alguns projectes específics. No dic projectes tancats. Les grans línies de projecte. M'agradaria que aquests temes que hem dit que vosaltres ja discutireu en el terreny de la governació, en el terreny de la divisió territorial, en el terreny de les comunicacions o en el terreny de les prioritats sectorials, els incorporéssiu de forma que donin resultats. Perquè si ho fem aquest país anirà bé i si no ho fem, no. Aquest país no depèn només de la conjuntura general i d'una bona governació. Depèn del fet que hi hagi aliances socials, econòmiques i polítiques que el tirin endavant. Aquest país està afrontant, com ho està fent tota Espanya i tota Europa, un seguit d'interrogants com no s'havien produït en els darrers 25 anys. I en aquestes condicions ens heu de perdonar als polítics. Ens heu de perdonar que ens barallem una mica més del compte. No pot ser d'una altra forma. Però sapigueu que, pel que respecta al Govern de Catalunya i al seu president, aquestes discussions, aquestes baralles només tenen una finalitat i un pressupòsit. La finalitat és avançar i el pressupòsit és entendre que en el moment en què s'han de decidir tantes coses importants, la vida política s'endureix i s'endureix enormement perquè els beneficis que es puguin obtenir d'una relativa fragilització dels adversaris polítics -en el 9 �bon sentit de la paraula- són tan grans que cap partit polític poc renunciar a mirar d'obtenir posicions més favorables. Perquè estem decidint el futur de Catalunya amb el seu estatut i amb el seu finançament. El futur d'Espanya amb la seva Constitució. El futur Europeu amb la seva, amb les ampliacions o no, discutint si Turquia entrarà. Discutint si Europa acabarà sent allò que voldríem que fos, que és una gran potència civilitzadora del món. Civilitzadora, no en el sentit clàssic de la paraula, sinó en el sentit positiu d'una economia oberta i d'una política internacional favorable als interessos d'una humanitat més justa. Tot això està en aquest moment sobre la taula d'una forma casi diria jo excessivament concentrada. Per tant, no s'amoïnin si veuen que la política "s'encanalla" una mica. No és més que un efecte lateral de l'existència d'un moment decisiu. Vull creure que en la majoria dels casos no hi ha ni tant sols, per descomptat, mala fe ni mala intenció en l'enduriment d'aquesta vida política. Confio que vostès compartiran amb mi el desig i la creença de que tenim els estris, tenim els instruments i els conceptes preparats per anar endavant i resoldre totes aquestes equacions que tenim obertes, que són molt complicades, però també possibles de resoldre. Confio amb vostès per aconseguir-ho. Moltes gràcies. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1687 Title A name given to the resource Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Rialp Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Model social Comunicació Economia Estatuts Finançament Infraestructures Recerca i Desenvolupament Lleida (província) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf 0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b PDF Text Text Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005 Introducció Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós. En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem. Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé. Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer. Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests negocis, no l’enganya. Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana. Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí, modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui, si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà. Per tant, anirà bé. Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart. El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar. Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint, s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit. El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí malament ; i un bon finançament. D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els 1 �explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no transparenten, no arriben a l’opinió. Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent. Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions, ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana. Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència del projecte europeu. El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els obstacles amb els que ens hem trobat. Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no només a França i a Holanda) probablement no. En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser, repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la màquina del tren. Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per descomptat, no. És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal. Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous. Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai, té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora, positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està. Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol 2 �aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu. Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí, però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil administració. Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta, persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no (normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum. De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran. Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu, potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà. Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps, perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i a les escales ... I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica. L’economia catalana i la política econòmica del govern Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més 3 �lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa al 98% de la mitjana segons dades del 2004). Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de compensació. La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500 milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement. I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat. Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré. Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor afegit i per la innovació. És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies, que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior. S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament, en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per raons que a ningú se li escapen). Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està fent la nostra societat? Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa 4 �molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i que està succeint. Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques. Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però l’augmenten. Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu d’ocupats. Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana espanyola. La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a la zona Euro. La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i del 2,6%. Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta bona marxa de l’activitat productiva. Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució positiva de la demanda externa. D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora d’Europa. Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la construcció. Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren 5 �un panorama conjuntural més aviat positiu. I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és? Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser, durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya. Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials. No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme: - POLÍTICA INDUSTRIAL INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES QUALITAT DE L’OCUPACIÓ POLÍTICA ENERGÈTICA INFRAESTRUCTURES 1. Nova política industrial Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari tecnològicament avançat, així com les energies renovables. Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant 1.1 Foment de la innovació empresarial. 1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de tecnologia. 1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i mitjanes empreses. 1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència Catalana d’Inversions. 1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial (OPI) 1.6 Més sòl industrial 2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59 iniciatives concretes. No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país. Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de 6 �Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves activitats des del primer dia. El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament . 3. Qualitat de l’ocupació En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment, Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho clarament. El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució). Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el marc de l’Acord estratègic. 4. Política energètica El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a 2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals, i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades. La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions? Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència. En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em permeten l’expressió. Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que haguem de decidir, amb tota claredat. No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que 7 �seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem. 5. Infraestructures Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo: actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que representen una inversió total de 6.502 M d’€. Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és crucial en el nostre projecte. Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar aquest any 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia. Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla... Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi 8 �han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant. Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer. Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació, la política energètica i la inversió en infraestructures. Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació per part del ministre José Montilla. L’Euroregió Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya, però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest àmbit on estem formulant la nostra política econòmica. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades Eurostat 2001). I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del 3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients. Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps. L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen competidors directes. Hi tenen aliats. La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i González. Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu en l’Europa dels 450 milions de ciutadans. El nou model de Finançament Autonòmic Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és 9 �acceptat pràcticament per tothom. Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del 7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social) ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%). Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà. Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors. I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre sistema democràtic. Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana, quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep 121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les transferències. Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix. Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar. Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració – central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30. Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat. El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat. Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta. a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models 10 �Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en parlarem. Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment. b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran homologables als existents en països de tradició federal. No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de participació, de percentatges i de corresponsabilitat. És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!). c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal de poder anar-se adaptant a la realitat. Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més específiques: - La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat, evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol. - Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències. - La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest 19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma sostinguda. - La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero que amb el nou sistema de finançament trigarem menys. - El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més, estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar. No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans. Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un esforç propi notablement inferior. Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a 11 �l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç. Conclusió Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts: • En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i tindrà un nou sistema de finançament. • En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren els indicadors als que m’he referit). L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys. • En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern catalanista i de progrés : o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política. o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració. Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles d’Espanya. • I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a la vegada. • ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya tindrà. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1688 Title A name given to the resource Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d'Economia. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Energia Model social Territoris Estatuts Euroregió Finançament Infraestructures Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/207/20050620.pdf 880f830bf4fba1f3b04ac10389807018 PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Seu Vella. Lleida. | 20/06/2005 Agraeixo al secretari general de la UGT que s'hagi adreçat a vosaltres, amb un esquema tan complert de quina és la situació de la classe treballadora i de quina és la situació del país. Crec amb tota franquesa que estem davant d'un sindicalisme nou. Estem davant d'uns sindicats que tenen visió global, davant d'uns sindicats que han sigut capaços de pactar, d'acordar una estratègia conjunta de qualitat del treball, però també d'internacionalització i competitivitat. Les paraules que he sentit avui referents a la immigració i als immigrants o les paraules que he sentit respecte de la importància de la productivitat, m'han convençut que estem davant d'un sindicat modern, davant d'un sindicat que defensarà millor els interessos dels treballadors. Si un sindicat ignorés les realitats que estem vivint estaria condemnat a ser una peça de museu i aquest sindicat no ho serà. Us volia dir que si he canviat el meu horari ha sigut perquè ahir a la nit, parlant amb el president Zapatero, vam arribar a la conclusió que faríem sant amén si a no más tardar ens vèiem per dissenyar quina havia de ser la marxa d'aquest mes i mig que ens espera abans de les vacances, en el que s'han de decidir tantes coses. Així ho hem fet i us puc dir amb tota fermesa que l'Estatut interessa, que els temes que estem discutint no són temes que interessin exclusivament a la Generalitat o a Catalunya. Són temes interessants per a tot l'Estat. Són temes que tothom vol condicionar o influir encara que només sigui en la data-. Però us puc dir que no patiu, que el calendari es manté, que l'estatut s'aprovarà, que s'aprovarà en el termini previst, i que estarà en el congrés quan havíem dit que hi seria. Queden una colla de qüestions molt importants. És cert. Però el tindrem a temps. He trobat al president Zapatero ben informat, ben predisposat, com sempre ha dit que estaria. Però la pilota ara la juguem nosaltres, la juguem els catalans. Hem de fer els deures ben fets, hem de ser exigents, no hem de bufar núvols, com es diu en català d'una forma molt gràfica, però hem de ser exigents. Les propostes catalanes es van obrint pas. Si algunes de les coses que estem dient les haguéssim dit fa només uns mesos i no diguem fa uns anys, ens haguessin dit "vostès han perdut la raó, vostès seran incapaços d'aconseguir ni la meitat del que estan dient" i ara, tanmateix, la proposta d'una espanya plural va avançant i les propostes catalanes van endavant. La idea que tothom tingui serveis similars si es fa un esforç fiscal similar avança, la idea que les inversions han de ser proporcionals al producte brut, també. No any per any, per descomptat, perquè això seria impossible. Però sí en un període de temps determinat. Entrem, estimats companys i companyes en un període decisiu i en un mes que qualificaria d'infart. Abróchense los cinturones, que la festa comença. És la primera vegada que us puc acompanyar com a President de la Generalitat. I això m'omple de satisfacció. Els darrers anys, Catalunya i Espanya han evolucionat molt. També 1 �ho ha fet la UGT de Catalunya: ha deixat de ser únicament un sindicat de treballadors, per esdevenir una institució plenament vinculada a la governació de Catalunya. La Generalitat compta amb vosaltres, com amb la resta de forces sindicals, per fer front als reptes d'una societat cada vegada més complexa i avançada. Aquests primers anys del segle XXI estan convertint les nostres ciutats, els nostres escenaris públics en l'escenari de les conseqüències de la globalització, com s'ha dit aquí molt bé. Davant d'aquesta realitat hem de mirar lluny. No podem perdre de vista l'horitzó d'un món format per grans regions geoeconòmiques, en què els estats ja no són el que eren, en què els grans protagonistes són els Estats Units de Nord Amèrica, sí, però també hi ha Mercosur, la Unió Europea, la Unió africana, els països del Magrib, el sud-est asiàtic, la Xina, el Japó o la Índia. Grans conglomerats de centenars de milions d'habitants: aquestes són les noves unitats que faran o no faran la governabilitat del món i que competiran. Tanmateix, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris i dels pobles, perquè és aquí on es fan sentir els efectes d'aquesta competència global. No sé si m'explico, els protagonistes són grans, però els afectats per aquest protagonisme són petits, són els ciutadans que viuen als barris, que van a les escoles, que van als centres sanitaris, que van a les universitats, que van a la feina o que estan a l'atur. I aquests ciutadans els hem de tractar de prop. Hem de ser una part important de la Unió Europea i, al mateix temps, deixar que dintre del nostre estat i dintre del nostre país, dintre de Catalunya, siguin els ajuntaments moltes vegades els qui preguin decisions que abans prenia l'Estat i ara pren la Generalitat. Això no és gens senzill, però estem en condicions de fer-ho. El que m'apassiona és pensar que es pot fer, que es pot ser algú important al món, dient al mateix temps als ciutadans que arreglarem les coses. Les grans regions mundials i la lluita contra les noves formes de desigualtat: aquests han de ser els dos extrems dels nostres projectes per Catalunya i els seus ciutadans. Aquests han de ser projectes a partir dels quals refermem les idees i els compromisos propis de la visió del món que representem: la visió que donen les idees de l'esquerra i el catalanisme. Una visió que pot convertir Catalunya en un país més obert i també més cohesionat. En un país amb futur. Les nostres mirades estan unides pels valors del progrés, la justícia i la pau. I això és molt important. Fixeu-vos-hi: en aquests anys de democràcia, hem aconseguit molt. En el terreny sindical, des de la CONC, la UGT i les altres forces sindicals. En el terreny polític, des de les forces d'esquerra i progressistes. En aquest escenari, la UGT ha significat un puntal clau en el procés de transformació del teixit econòmic i social. I el discurs que he sentit avui em confirma que seguirà sent-ho. Però quedava un gran anhel per aconseguir: portar el projecte de les esquerres catalanes al Govern de la Generalitat. Ara ho hem aconseguit. Som un govern que està invertint 6.000 milions d'euros. Ara ho estem aconseguint. I ara vosaltres i la resta d'agents econòmics heu de jugar un paper decisiu en l'assoliment dels grans objectius de Catalunya. Una bona mostra d'això la vàrem tenir tot just fa tres dies, divendres passat, quan vàreu signar l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005- 2007, juntament amb la patronal Foment del Treball i CCOO. Tal i com va dir el Conseller Rañé, aquest acord permet fer efectives les transformacions a les empreses, fent compatible la flexibilitat i la seguretat. 2 �Al marge d'arribar a bons convenis entre les parts, també és important que puguem treballar junts, administració, patronals i sindicats. Això ho hem vist amb l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. I ara ho refermarem impulsant les mesures que conté. Teniu el meu compromís per convertir aquest acord en una obligació, que ho és per vosaltres, pels sindicats i treballadors, però que també ho és pel Govern i pels empresaris, que també hi són. Començant per l'impuls del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que serà la taula principal de diàleg en aquest àmbit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb . eleccions sindicals, . contractació, . prevenció de riscos, . inspecció de Treball . i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada i de les persones amb disminució). Aquest Consell de Relacions Laborals de Catalunya juntament amb l'Acord Interprofessional de Catalunya constitueixen les dues potes del nou marc de relacions laborals de Catalunya que s'està gestant. Aquestes polítiques augmentaran el potencial productiu de Catalunya. I parlo de les qüestions que afecten a la vida de cada dia, parlo de l'educació, parlo de la sanitat, parlo de la vida de la vida dels immigrants i parlo de les dones. Aquí també és vital una política que afecti a les escales, a les escoles i a les empreses. Perquè tan sols actuant en tots els àmbits aconseguirem una integració vertadera. Tan sols actuant en aquests 3 àmbits, construirem una Catalunya plenament social. És d'aquesta Catalunya de la que s'ocupa el Govern d'Esquerres i Catalanista. I és a aquesta Catalunya a la que ens adrecem amb el nou Estatut i el nou sistema de finançament. Com veieu, estem donant a Catalunya les eines que necessita. Ho fem impulsant un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica i fent-ho des d'un govern transparent. Per millorar les condicions laborals dels treballadors. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per donar oportunitats als joves que vulguin entomar el repte de la seva emancipació familiar o professional. Per facilitar-los l'accés a un habitatge sense haver d'hipotecar els seus projectes de vida. Aquest és l'objectiu del nostre projecte de reforma social. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions. El Govern està canviant coses i està fent costat als projectes de canvi ben fet. I sé que ens ajudareu a evitar que aquest projecte s'esberli, que aquest projecte vagi malament. Sé que tots sou conscients que en aquest projecte ens hi juguem molt. Sé que ens ajudareu també a evitar que no només el projecte català i el projecte de l'estat espanyol sinó també el projecte europeu pateixin cap regressió. El divendres vaig rebre el II Congrés Internacional de Representants Sindicals de la UGT. Un Congrés per analitzar el moviment sindical a l'escala real del món. Crec que aquest és el 3 �futur. Com us deia, aquests han de ser els extrems dels nostres projectes: mirar lluny i actuar a prop. El canvi no serà fàcil, evidentment. Però compartim la lluita per la justícia social. La continuarem desenvolupant a tots els nivells, us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la vostra identitat política i sindical. Una identitat i un projecte que s'enriquiran amb les idees que ens oferirà aquest Congrés. Moltes gràcies. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1689 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Seu Vella. Lleida Subject The topic of the resource Benestar Social Immigració Ocupació Sindicats Model social Unió General de Treballadors de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1682/0000000645.pdf 9cd5269df44328c5ced7f62808f710c5 PDF Text Text La innovación es cosa de todos Cinco Días | 20/06/2005 El pasado 16 de febrero el Govern de Catalunya y las organizaciones sindicales y empresariales firmábamos el Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l´ocupació i la competitivitat de l´economia catalana, donde se refleja, con el compromiso de todas las instituciones implicadas, y se definen las líneas estratégicas, las medidas y las acciones concretas que se deben seguir para afrontar los retos de futuro de la economía catalana. El acuerdo constata el hecho de que Catalunya ha ido perdiendo, los últimos años, parte de la capacidad de atracción de la inversión extranjera y que la aparición de nuevos competidores en un mundo globalizado, con costes laborales menores, ha tenido como consecuencia la aparición de algunos fenómenos de deslocalización industrial. Dentro de las medidas del acuerdo, se propone –como alternativa- la mejora de las condiciones básicas de competitividad a través de la investigación, el desarrollo y la innovación; con unos programas específicos para las pymes catalanas, que integren la gestión de la innovación, la logística, el diseño industrial y el fomento del uso de las TIC y de la calidad. Comparto la opinión del ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, en el sentido de que nos recordaba, en su conferencia pronunciada el pasado verano en Sitges (en el marco de las Jornadas del Círculo de Economía), que “la competitividad depende de la productividad y que ambas variables se vinculan a la capacidad innovadora de la empresa, capacidad que se refiere tanto a innovación de productos como a innovación de procesos. Y que el fomento de la innovación y de la formación del capital humano constituyen la mejor vacuna frente a la deslocalización.” Es necesario diferenciar los conceptos de innovación y de modernización. Para que haya innovación es imprescindible que haya procesos, organizaciones y personas innovadoras. Para ello es necesario crear un entorno que favorezca el desarrollo del valor de la innovación. Este es el compromiso del Gobierno de la Generalitat y la apuesta estratégica con la que queremos contribuir de manera singular en este gran acuerdo. Se puede hacer frente a la deslocalización, con un relativo éxito, si evitamos la descapitalización de capital y recursos humanos. �Catalunya no se puede permitir perder el factor diferencial. Una economía de servicios y del conocimiento, con profesionales altamente cualificados será la garantía para no limitar las posibilidades de nuestras empresas, actuales o futuras. Y, lo que es más importante, su capacidad para crear nuevas oportunidades de negocio en un contexto altamente competitivo. La inversión, basada en la promoción de la innovación tecnológica y la creación de puestos de trabajo cualificados, coincide con la política de captación de inversiones extranjeras de la Generalitat. Durante el año 2004 conseguimos grandes resultados en este sentido y espero que este año podamos mantener nuestro liderazgo en la captación de capital. Todo ello en un nuevo marco de financiación federal que nos permita combinar nuestra solidaridad con una inversión sostenible para atender las necesidades objetivas de los ciudadanos y de las empresas catalanas. El pasado mes de enero se publicaba el Índice de Innovación correspondiente al año 2004. Un instrumento contrastado que pretende medir cómo las inversiones en investigación y desarrollo se concretan en productos y servicios innovadores susceptibles de ser patentados. El Índice, que lleva a cabo su calificación entre 0 y 1 (siendo 1 el valor máximo), coloca a Japón en la primera posición mundial con una calificación del 0,77 frente a la media de la Unión Europea que está en un 0,44. Los siguientes países son Suecia, Finlandia y EE.UU. España, con un 0,30, se sitúa muy por debajo de la media europea y cerca de los valores de Eslovaquia, Chipre, Rumania, la República Checa y Polonia, que, curiosamente, son los países destinatarios de la deslocalización industrial que está teniendo lugar en España. La fórmula I+D+I (Investigación, Desarrollo e Innovación) constituye una de las bases fundamentales para el desarrollo y crecimiento económico de un país moderno. Aquellos países que consigan incrementar su índice de innovación conseguirán retener capital humano y también los sectores empresariales e industriales que aportan valor a los bienes y servicios que ofrecen, al tiempo que minimizan los impactos negativos que la globalización económica pueda tener sobre sus economías. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La innovación es cosa de todos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Cinco Días Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Competitivitat Ocupació Recerca i Desenvolupament Indústria Economia Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1339 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/208/20050701.pdf de71023cba2c60e1f93a81a352c69d18 PDF Text Text Signatura del primer conveni de la Llei de Barris Manresa | 01/07/2005 Alcalde, conseller, secretari general, regidores i regidors. No podien ser més contundents i més definitives les paraules que hem sentit. Transmeten una idea de governació, de país, de governació de la ciutat, de la ciutat lenta, de la ciutat que vol valorar de nou el temps que semblava, no fa encara 25 anys, una utopia. I avui, en canvi, la veiem com una utopia possible. Jo crec que aquí, en aquesta sala de les Bases de Manresa, hem passat de la constitució regional de l’any 1892 a una nacionalitat, cent anys més tard. Després vam saber que nacionalitats n’hi havia tantes que nosaltres ja no en teníem prou i avui estem abocats a reclamar el concepte de nació. Tot això va néixer aquí: la idea d’Estatut, la idea de país i, en definitiva, la idea de l’afirmació de la personalitat d’aquest poble. Tot això va néixer en aquesta sala, en un moment determinat, amb unes persones molt determinades. Agafades una per una ara potser no hi podríem estar d’acord. Però sí que ho estem amb l’esperit que varen manifestar aquí fa un segle. Aquest conveni d’avui és una peça d’un dels projectes emblemàtics de l’acció del meu Govern. Abans de l’estiu s’aprovaran els projectes de la segona convocatòria. En total, més de vint projectes en marxa en un any. Atacant directament els problemes allà on més falta fa: als barris amb trames urbanes en situació de risc. Per aconseguir la cohesió en un període de fort canvi –i de canvi també demogràfic perquè hem passat sense adonar-nos-en de 6 a 7 milions de ciutadans i això no es fa perquè sí, sinó perquè hi ha fluxos i molt importants de gent que ve de fora-, el tremp de la ciutadania i de les ciutats s’ha de redoblar, ha de ser més potent. Això és el que fem amb aquest Pla: aconseguir la cohesió dels barris. Lluitar contra la degradació urbanística estava molt bé quan estàvem a l’oposició del franquisme, no tan bé quan estàvem a l’oposició a la democràcia i és absolutament inadequat quan el que tenim, és el Govern. El que ha de fer el Govern és no lluitar contra ningú ni contra res. El que hem de fer és millorar les coses, treballar perquè la degradació urbanística es converteixi en excel·lència. Això vol dir oferir serveis públics de qualitat, apostar pel comerç i per l’activitat econòmica com enginy de la generació. Això que moltes vegades s’havia confrontat: uns es dediquen a l’urbanisme, uns altres a fer diners…Doncs no, no es tracta d’això, es tracta de saber que el bon urbanisme porta diners, que el bon urbanisme costa diners i que, per tant, s’han de generar per poder-se finançar. Que la dignitat de les persones està en qüestió i en funció de que aquesta dinàmica funcioni bé. Es tracta de normalitzar el dret a la ciutat, de generalitzar jo diria més que normalitzar, que tampoc és una paraula que aquí s’escaigui. No es tracta de normalitzar res, es tracta de generalitzar el dret a la ciutat que cada ciutadà té. D’obrir nous escenaris de qualitat de vida en un món en el que la globalització ens sembla que ens amenaça amb la pèrdua d’una identitat que hem de recuperar amb la millora de la qualitat de cadascun dels punts on vivim, treballem i estudiem. La Llei de Barris suposarà una inversió de 198 M€ als 13 barris catalans ja escollits a la primera convocatòria. S’hi afegiran els prop de 200 M€ de la segona. Ens permetrà dur a 1 �terme projectes de rehabilitació integral a 40 municipis de Catalunya, amb una inversió total de 600 M€. L’acció més important que estem fent és vetllar per la cohesió del nostre país a través de la millora dels barris, les escoles i els centres de salut. Aquesta triada és el pinyol de la nostra societat; si això funciona bé, si als barris no els hi falta res, si l’urbanisme, les escoles, els centres de salut i els hospitals funcionen bé, el poble sap que té un país que està a l’alçada de les seves necessitats. Sinó, no. Tenim un sentiment potser més nacionalista, menys escèptic, optimista, etc., però el ciutadà no té la tranquil•litat que està vivint en un escenari que està pensat per ell o per ella. Per això, jo li dono tanta importància a aquesta triada: els barris, les escoles i els centres de salut. Com ja he dit altres vegades, hi ha els que prediquen contra la immigració sense disposar de mitjans, ni d’interès en el fons, perquè no tenen tampoc massa interès per aturar-la, perquè ens va bé a tots, perquè els salaris es mantenen més baixos, diguem-ho ben clar. I aquí hi ha una trampa discursiva que s’ha, no dic denunciar, però sí que s’ha d’assenyalar, anant directament al tema: podem limitar? limitem; no podem limitar? assimilem; i és molt difícil saber quines són les nostres possibilitats de control d’aquest fenomen. Sabem que probablement necessitem créixer; que necessitem braços, que necessitem gent, que necessitem treballadors i treballadores. El que sabem també és que la nostra taxa de natalitat no és la que hauria estat i que si el nostre enginy econòmic funciona, si les ciutats també, si les fàbriques, la producció terciària i el comerç també, això farà que vinguin treballadors de fora. Ara bé, mirem de controlar efectivament, no a cops de decret, no a cop de principis generals, sinó amb els números a la mà i amb capacitat d’acollida, que és el que estem fent aquí. Jo crec que la cohesió dels barris s’obté a través de tres coses: - amb unes condicions bàsiques de vida familiar correctes en l’habitatge - amb unes bones instal·lacions per la vida col·lectiva (escoles, espais públics i centres de salut) - i a través de la seguretat als carrers, element aquest absolutament fonamental. Tot això em fa pensar en aquesta ciutat lenta i en el valor del temps del que parlava el vostre alcalde. Aquí a Manresa l’Ajuntament ha posat sobre la taula idees i projectes per aconseguir-ho. Jo conec l’esforç transformador que s’ha realitzat en aquesta ciutat sota el comandament de Jordi Valls i el treball de tot el seu equip. Però ara aquest Ajuntament també disposa dels recursos econòmics necessaris: 16 M € aportats entre Ajuntament i Generalitat. Manresa disposarà, finalment, d’una façana sud ben vertebrada amb la resta de la ciutat. Aquí em vull parar perquè, en alguna mesura, l’escenari és el missatge. Entenem per escenari no un decorat, sinó una ciutat viva. Si aquesta ciutat viva és un escenari viu i que funciona bé, aleshores pràcticament tot és possible. 2 �Jo crec que aquest Govern ho pot fer. Haig de dir aquí que tinc el major respecte pel treball que va fer l’alcalde anterior i ho haig de dir francament perquè amb ell i amb l’alcalde Nadal vaig compartir un intent frustrat -que algun dia arribarà a bon port- d’unificació del moviment municipalista de Catalunya. Hi vam posar-hi tota la bona fe que vam poder i no ens en vam sortir, però espero que algun dia arribarà. Mireu, el país no és una abstracció, és un espai de caramulls comuns que junts fan una trama amb sentit o no la fan. La pròpia existència i valor del país depèn de que siguem capaços de fer-la. Si és un caramull d’espais concrets que junts formen una trama amb sentit i disposa d’un projecte compartit que funciona, tindrà un projecte compartit de futur. Fa deu anys i pocs dies a l’Ajuntament de Manresa es va constituir un govern tripartit. Aquell tripartit que molts auguraven fràgil, ha acabat resultant molt estable i avui lidera la transformació de la ciutat. Els hi he de dir que moltes altres ciutats de Catalunya també tenen un govern tripartit des de 1980. Va començar sent quatripartit, però al cap d’un any i mig va acabar sent tripartit i potser ningú se’n recorda que se’n diu així. L’experiment de Manresa jo crec que no era tal experiment: era una aposta seriosa, com s’ha demostrat, i amb efectes positius. De la mateixa manera, vull dir-vos que el pacte que va donar lloc al primer govern d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya des de la república, liderarà la transformació del nostre país. Aquí a Manresa tenim el millor exemple. Una mostra de la vella i nova Catalunya. Sempre ella mateixa, sempre retrobada. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1690 Title A name given to the resource Signatura del primer conveni de la Llei de Barris Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Manresa Subject The topic of the resource Administració local Benestar Social Immigració Urbanisme Model social Territoris Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/873/0000001564.pdf 6550b5acebbecc3d8fce49ad8e279bd2 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 06/07/2005 (5865365) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Deportes, pág. 48 2M12 La carrera olímpica DE LAUSANA A SINGAPUR ¡Suerte, Madrid! PASQUAL MARAGALL Hoy tenemos fijada nuestra atención en Singapur, en la decisión del Comité Olímpico Internacional sobre la sede de los Juegos Olímpicos de 2012. Hoy compartimos la esperanza de Madrid, a un paso de la realización de su sueño olímpico. Es la esperanza de la ciudad entera. Es el sueño, también, de todos. Madrid ha sabido concebir ese sueño. Ha trabajado mucho y bien para poder estar entre los mejores. Pase lo que pase, Madrid habrá sabido actuar con rigor y con acierto para optar a ser sede de los Juegos que se van a celebrar dentro de siete años. Madrid ha reafirmado su vocación olímpica. Y ha sabido transmitirla. Hacia dentro y hacia fuera. Los responsables olímpicos de Madrid han logrado contagiar su entusiasmo consiguiendo el apoyo popular a una causa noble y ambiciosa a un tiempo. Además, Madrid ha sabido convencer a la familia olímpica de la solidez de su propuesta y de sus proyectos de transformación urbana. Pase lo que pase, Madrid ha afirmado con más contundencia que nunca su vocación olímpica. Madrid ha potenciado sus condiciones como gran capital. Ha trabajado tenazmente hasta diseñar un modelo imbatible. Los responsables de la candidatura olímpica de Madrid han jugado a fondo la carta de la ciudad. La escala humana para un acontecimiento planetario. Y, por encima de todo, Madrid ha demostrado pasión. De nada serviría el excelente trabajo realizado sin esa pasión que la candidatura de Madrid ha sabido transmitir, con el alcalde Alberto Ruiz-Gallardón a la cabeza. Y con el apoyo de la diplomacia que tanto el Gobierno como la Familia Real han sabido desplegar cuando ha sido necesario. Madrid opta hoy a un gran triunfo que, pase lo que pase, tiene merecido. Madrid es hoy, más que nunca, una ciudad libre y abierta. Capaz de ilusionarse -y de ilusionarnos- con la utopía posible de ser capital del mundo como sede de unos Juegos Olímpicos. El 17 de octubre de 1986, cuando Barcelona fue nominada, afirmé que lo que era bueno para Barcelona era bueno para Cataluña y era bueno para España. Y así lo expresé y lo sigo creyendo. Hoy quiero afirmar, con el mismo convencimiento, que los Juegos de Madrid también serán buenos para Cataluña y para España. Madrid: nuestro deseo hoy, más que nunca, es que tu nombre y tu proyecto sean reconocidos. Ojalá que este 6-J en Singapur sea como aquel 17-O de 1986 en Lausana y que las palabras "... a la ville de Madrid" desaten la felicidad que tanto han hecho por merecer los hombres y mujeres de esta gran ciudad. ¡Suerte, Madrid! Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. 111 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1120 Title A name given to the resource ¡Suerte, Madrid! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Madrid Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/209/20050708.pdf 3b6cd6fe2820ac1e486013fb9f5f5c9d PDF Text Text Declaració en relació a l'aprovació de l'Estatut en ponència Palau de la Generalitat | 08/07/2005 Avui els vull dir que la redacció de l'Estatut està arribant a bon port, que la ponència parlamentaria ha complert la missió que tenia encomanada, en el termini que tenia previst, que ho ha fet amb brillantor i vull felicitar a tots els que ho han fet possible: - Els membres de la ponència dels cinc grups parlamentaris, - Els lletrats del Parlament que els han assistit, d'una manera molt eficaç, molt competent i molt professional, - El conseller de Relacions Institucionals i Participació que ha impulsat el procés des del Govern, - L'Institut d'Estudis Autonòmics, que ha fet la feina, no gens fàcil, de convertir unes idees en un text i uns desigs en una propera realitat, - Les institucions cíviques i les persones que han fet les seves aportacions a la Ponència. Quan el dictamen de la Ponència sigui publicat demà al Butlletí del Parlament, s'haurà iniciat formalment la tramitació de la reforma de l'Estatut, de la qual podem dir que és ja la creació, la generació d'un nou Estatut. A final d'aquest mes de juliol la Comissió Primera del Parlament debatrà i votarà el text i serà sotmès al Ple del Parlament el proper mes de setembre, un cop el Consell Consultiu hagi emès el seu dictamen. Avui podem dir que tenim una perspectiva certa sobre el nou Estatut. I tot això ha estat possible per la unitat que hi ha hagut en l'ambició compartida d'un nou Estatut i pel rigor que s'ha seguit en el treball tècnic, jurídic i polític. Crec que hi ha hagut tenacitat i generositat i crec que hi ha hagut al mateix temps responsabilitat. I aquesta responsabilitat prevaldrà fins el final. Crec que tenim dret a ser optimistes perquè no solament hi ha ganes d'Estatut. En aquest moment hi ha la lletra de l'Estatut i gairebé diria la música de l'Estatut, la filosofia de l'Estatut plasmada en un text. Estic convençut que és possible llimar les diferències i aconseguir el major consens, de manera que acabem configurant una amplíssima majoria nacional de Catalunya per l'Estatut. Com a president de la Generalitat reitero la meva voluntat de seguir impulsant totes les iniciatives que puguin ser útils per assolir el màxim consens entorn del nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. Em consta, per altra banda, que en el Govern de l'Estat i en la majoria del parlament espanyol hi haurà una receptivitat positiva per aquest Estatut. Ens consta que el Govern de l'Estat està disposat a considerar la possibilitat que no solament Catalunya tingui les seves demarcacions, les seves set vegueries, sinó que aquestes vegueries siguin també set províncies de l'Estat espanyol. I això és una noticia extraordinàriament positiva perquè vol dir que hi ha consens en allò fonamental i que estem modificant lleis de 1835 i canviant una dinàmica, que va ser una dinàmica d'uniformització i que avui és una dinàmica de reconeixement. 1 �Els ciutadans de Catalunya tenen dret a viure aquest moment amb esperança i optimisme perquè efectivament, Catalunya tindrà nou Estatut! 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1691 Title A name given to the resource Declaració en relació a l'aprovació de l'Estatut en ponència Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autonomia Estatuts Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-08 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/210/20050708londres.pdf d27a1c60536b2af81a44282e3bcd6bc6 PDF Text Text Declaració institucional en relació amb els atemptats de Londres Palau de la Generalitat | 08/07/2005 Juntament amb tot el món estem entristits pel nou cop de terrorisme internacional que s'ha produït d'una manera brutal la ciutat de Londres. Dir-los que per descomptat aquí a Catalunya, i concretament a Barcelona, vam patir aquest terrorisme quan Barcelona estava a les portes de ser la ciutat olímpica. I un cop i un altre cop. I el vam patir no només a Barcelona sinó a Vic i altres ciutats de Catalunya. Sabem què és això; el vam patir a Hipercor amb més d'una vintena de morts en aquell cas, i sabem el que això significa i, per tant, estem amb la ciutat de Londres, amb el govern anglès i amb la comunitat internacional que condemna aquest terrorisme que, poc a poc, s'haurà d'anar vencent sobre la base de la instauració d'unes normes internacionals que ho permetin. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1692 Title A name given to the resource Declaració institucional en relació amb els atemptats de Londres Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Missatges institucionals Acció política Londres Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-08 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/211/20050711.pdf e99753299be0fc98300e4e1374151278 PDF Text Text Inauguració de les jornades per la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya Centre de Cultura Contemporània de Barcelona | 11/07/2005 1. Avui fa 19 mesos de l'acord del tripartit Realment a aquests dos metges que tenim aquí, en Joan Clos i Vicenç Navarro, els devem moltes coses i avui m'agradaria començar les meves paraules, que seran breus, agraint-los, efectivament, allò que els devem, que és molt, perquè són dues persones que han sabut, no només des de la seva professió, sinó des de les seves conviccions, obrir camins i un d'ells és aquesta Universitat Progressista, o aquest intent d'espai universitari progressista d'estiu, aquí a la ciutat de Barcelona, que em sembla molt ben trobat. Tornar al CCCB, al qual tantes coses devem, és sempre una satisfacció, i crec que de nou la Generalitat de Catalunya hauria de donar les gràcies a la ciutat de Barcelona i a la Diputació per haver inventat aquest espai, en el qual tantes coses bones passen. I ara una de més, avui una de més. Us parla el president d'un Govern que fa un any i mig i escaig que està funcionant. L'onze de desembre de 2003 es tancava l'acord entre els tres partits d'esquerres que avui formen el Govern. Aquell dia es van establir les bases per a una etapa de Govern nova, que aquest país no havia viscut des dels anys 30. Una etapa nova i diferent que havia de significar una nova forma de governar, una manera distinta de governar, d'encarar els problemes de la nostra societat i de resoldre'ls. Eren moltes les esperances, també eren molts els temors. Però poc a poc, el programa del canvi, el programa de la Catalunya plena i social es comença a fer visible i comença a esdevenir una realitat. No haig d'amagar les dificultats, perquè són prou conegudes, però ningú va dir que això seria fàcil. Les esquerres, quan arriben al Govern, ja ho saben això. Potser la opinió pública no tant, però les esquerres, elles mateixes, i més que cap altre, potser l'esquerra catalana ho sap perfectament. Una cosa sí que hem deixat ben clara: els canvis, especialment els grans canvis, requereixen un enorme esforç, molta suor i una elevada dosi de persistència en la voluntat d'actuar i canviar les coses. Cal tenir molt clar el destí , la meta, l'objectiu al qual es vol arribar i el full de ruta que cal seguir per arribar-hi. Per això, en tots aquests mesos no he deixat de repetir una idea: aquest és un govern d'esquerres i catalanista, amb voluntat de romandre, de quedar-se, de prosseguir per molt temps, per fer tot allò que cal fer i que no es pot fer ni amb un, ni amb dos, ni amb tres, ni amb quatre anys. Que governa i que durà a terme aquest programa ambiciós. Avui, afortunadament, el soroll comença a deixar pas a una música cada vegada més nítida: la del Govern de la reforma social i política, que és el tema amb el qual us volia deixar. Hem tingut una agenda social molt clara des del principi: - calia treure de la UVI molts barris del nostre país i ho estem fent; 1 �- calia imprimir un gir estratègic en la política de salut i ho estem fent; - calia prendre amb força les regnes del sistema educatiu; - calia acabar definitivament amb el retard històric en el servei de les escoles bressol, que en aquest país pràcticament no havia ni començat, més enllà del que era la feina d'alguns ajuntaments i el de Barcelona el primer; - calia afrontar els dilemes no resolts que generava el fenomen de la immigració; Tot això s'està enfocant. No dic que tot això s'estigui acabant de resoldre, dic que s'està començant a resoldre. El setembre s'obrirà el curs del que jo anomenaria la reforma social. Tindrem l'Estatut. I podrem començar a parlar de les coses que l'Estatut, precisament, anuncia. L'Estatut és un anunci, l'Estatut és un marc, l'Estatut ha estat gairebé una obsessió si voleu, però és una obsessió que ha de servir per obrir camins i, un cop el tinguem, podrem dir: ara ja tenim la Carta de Navegar, ara naveguem. Perquè ens hem estat molt de temps discutint sobre la carta, i no navegant, potser, començant tot just. Ara començarà la navegació de la governació progressista de Catalunya. La setmana passada, el Conseller Primer va presentar l'informe de la gestió feta pel govern. El balanç aportat ens indica que encara queda molt per fer, és veritat. Però també que ja s'ha avançat molt en el programa acordat. Sobretot, vull destacar que els projectes i les previsions en marxa indiquen un nivell d'ambició social i política molt i molt elevat. El Govern de la Generalitat és avui, ja avui, un tren en marxa. . Les 649 aules d'acollida per a immigrants, . La llei de barris, que permetrà rehabilitar nucli antics o barris sencers a Manresa, Olot, Sabadell, Balaguer, Santa Coloma, l'Hospitalet... . El conveni marc signat amb les federacions municipals per acordar la creació de les 30.000 places d'escoles bressol arreu de Catalunya. . Els 370 centres educatius que s'estan reformant, ampliant o construint i les 2.200 places de professorat noves. . L'increment de la prestació universal per a infants a càrrec menors de tres anys i els menors de sis anys per a famílies nombroses . L'increment d'un 20 % de les pensions de viduïtat més baixes . La posada en marxa de les oficines mòbils del Servei d'Ocupació de Catalunya per agilitar la creació de treball Aquestes i tantes altres iniciatives i actuacions del Govern no han merescut el mateix titular que les controvèrsies de partit o els tacticismes polítics, sovint per qüestions menors. És el resultat d'una relació una mica perversa, si voleu, entre la política i la opinió, supeditada a la declaració altisonant i als efectes immediats. Però això és escadusser. 2 �Estem entrant en la fase en la qual no solament es governa sinó que s'entén que es governa i la gent es començar a identificar, a entendre, a pair, a saber què està passant en els carrers, en els barris, en les escoles, en els hospitals, a les cases del nostre país. Crec que pel bé de la política s'haurà de fer un esforç per capgirar la dinàmica de polèmica per la dinàmica d'explicitació, d'explicació, gairebé diria didàctica, perquè no pot ser que la notícia sigui sempre que un home mossega un gos i que no ho sigui mai a la inversa. 2. Què demano a la UPEC? Jo crec que les jornades que avui comencen poden contribuir decisivament als objectius que ens hem fixat per a aquest nou curs. Tots els referents ideològics de l'esquerra catalanista, els que avui reivindiquem des del govern i els que han estat en la gènesi de la nostra proposta per a Catalunya, van ser necessàriament provocadors en el seu moment. Macià, Companys i Tarradellas, però també Pi i Margall, Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, noms que tots ells quan van començar a parlar van ser de vegades no entesos, i moltes vegades denostats, en Joan Comorera, Bosch i Gimpera, Maurin, Josep Pallach, Alfons Comín, Alexandre Cirici, Maria Aurèlia Capmany, Manuel Sacristán, Ernest Lluch, Félix Cucurull, Joan Reventós Jose Ignacio Urenda... La llista és extensa, no s'acabaria mai, i la seva herència encara més. Els homes i dones que ens han precedit, aquests noms que he citat i tants altres, formen el camí recorregut fins arribar a aquesta cita amb la història que és el moment present i també en aquesta cita universitària a la qual desitjo la millor d eles sorts i la millor fortuna. Quin és el nostre espai natural? El nostre espai natural evidentment va més enllà de Catalunya, ja sabeu que hem d'imaginar, com l'alcalde ha fet pràcticament amb les seves paraules, no una Catalunya més gran sinó un espai euroregional si voleu, per treure-li problemes en la denominació, de set, de deu, de dotze, de quinze, de disset milions d'habitants amb els quals formen la unitat vital, cultural, política, en el sentit més ampli i més informal de la paraula, que necessitem per ser algú dins d'una Europa cada vegada més oberta i més gran. El nostre país es diu Europa. Es un país de 450 milions d'habitants, hem de ser una miqueta més gran del que som per ser-hi algú i en aquest espai ens estem bellugant cada vegada amb més ambició, amb modèstia, per descomptat, amb rigor, però també cada vegada amb més ambició. Penso que aquesta Universitat ha de ser un punt de referència d'aquesta millora de talla, d'aquest enguany d'ambició d'aquest país, i jo us ho vull agrair molt expressament a l'alcalde Clos i al Vicenç. Queden doncs inaugurades les Jornades de la Universitat Progressista d'Estiu. Bona feina! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1693 Title A name given to the resource Inauguració de les jornades per la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Subject The topic of the resource Estatuts Euroregió Gestió pública Territoris Govern Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1730/0000001573.pdf 8a3e10df32903dd3b76e73380c890e13 PDF Text Text (COLOR) - Pub: SUPLEMENTOS CATALAN Doc: 00795G Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 09/07/2005 - Hora: 00:49 Tribuna Barcelona 3 La salutació institucional DILLUNS 11 DE JULIOL DEL 2005 el Periódico 5 L’article DEU ANYS DE DIÀLEG Repassar les memòries de Tribuna és com revisar la història catalana recent, declinada de la forma més plural JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL President de la Generalitat de Catalunya ribuna Barcelona ha fet seva una determinada manera de dialogar. La podríem anomenar el diàleg fórmula Barcelona, que es podria caracteritzar per la disciplina britànica en l’administració del temps, l’equilibri contrastat en la pluralitat de les propostes convidades i la mesura en la reacció dels assistents. I encara hi afegiria, amb la franquesa pròpia d’aquesta organització, una quarta característica que la defineix, la frugalitat de l’avituallament. Com moltes coses a casa nostra, Tribuna Barcelona és una dèria d’unes poques persones, més aviat d’una persona –en Josep Maria Sanclimens–, que amb el suport d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA s’ha convertit finalment en una institució. Una institució dedicada a la divulgació d’idees i propostes per fomentar el diàleg. Repassar les memòries de Tri- T El president Pasqual Maragall, ponent en quatre ocasions a Tribuna Barcelona, al claustre del Palau de la Generalitat. Sempre he tingut la convicció que és un fòrum fet a la mida de la capital de Catalunya i de la seva gent buna Barcelona és com revisar la història recent del nostre país, declinada de la forma més plural possible. És un exercici que demostra el valor de la constància per damunt de la flamarada, és l’èxit de la difícil rutina de convocar dos cops al mes dos centenars de persones per escoltar i debatre amb una persona que té alguna cosa a dir. I així, durant deu anys. He participat a Tribuna Barcelona com a alcalde, com a cap de l’oposició i com a president; com a ponent, com a presentador i com a convidat. I sempre n’he sortit amb la convicció que era un fòrum fet a la mida de la capital de Catalunya i de la seva gent. Un acte eficaç però sense cap ostentació. I amb cloenda notarial de la mà precisa del seu president, Juan- José López Burniol. En qualsevol cas, Tribuna Barcelona és una realitat que s’ha fet un nom i un lloc en la vida pública catalana. I cal que els seus promotors, els seus patrocinadors i els seus socis obtinguin el reconeixement merescut per una iniciativa d’èxit. I encara una darrera peculiaritat del format Tribuna Barcelona: la convivència entre els seus socis fundadors de la societat civil, els poders públics, les empreses privades i les forces polítiques. Sense interferències ni imposicions. En la més estricta tradició democràtica i ciutadana. Hi ha qui d’això en diu, de forma despectiva, oasi català. Més aviat jo en diria societat oberta i tolerant. Segurament, gràcies al diàleg que practiquem en espais com el de Tribuna Barcelona. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Deu anys de diàleg Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Debats Catalunya Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/212/20050721.pdf 2fdd5501c1ab04aea2939132880f1910 PDF Text Text Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Guíxols | 21/07/2005 Avui celebrem el centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols. Hi ha moments de la història que queden per sempre. L'any 5, l'any 6, l'any 7 del segle passat, perquè ara recordem que era el segle passat, doncs va ser un moment excepcional en el qual es va crear la nacionalitat catalana i es van fer tantes i tantes coses en aquest país. La creació de la Cambra de Comerç de Sant Feliu va ser un símbol destacat de la vitalitat d'aquell moment, com ho hagués pogut ser tantes i tantes coses que van passar en aquell moment. Això va culminar la posada en marxa del tren petit entre Sant Feliu i Girona, el carrilet, i la inauguració del port comercial. Estic convençut que l'impuls que estem donant a infraestructures fonamentals per les comarques gironines i la costa brava centre com l'aeroport de Girona i el TGV vindrà acompanyat de nous projectes de futur de la Cambra de Comerç de Sant Feliu, que contribuiran sense cap mena de dubte a enfortir l'esperit emprenedor d'aquestes comarques. La voluntat del president i del Govern que jo presideixo és la d'assolir el màxim consens en totes les coses importants de Catalunya i per començar en l'Estatut, ja hi podeu comptar. I el determini ben decidit del Govern per assumir els seus compromisos en aquest terreny. Jo espero que d'aquí a 25 es pugui dir que fa 25 anys es va fer un gran Estatut. I aquest gran Estatut no vol dir que l'anterior no ho fos, ho va ser en el seu moment, però en aquest moment ha quedat una mica superat pel pas del temps i per tant n'hem de fer un de nou i posa't al dia. Hem passat una primera etapa de democràcia i autonomia recuperades i avui Catalunya dibuixa nous horitzons, amb visió, amb tremp, amb ganes, amb confiança amb ella mateixa i entre aquests projectes i aquests horitzons hi ha evidentment el nou Estatut d'Autonomia i un sistema de finançament més just, més objectiu. Si ara pregunteu quin és el sistema de finançament us diria que és un conjunt d'un seguit de lleis que són llargues d'explicar i que no es poden resumir en un sol principi. Penso que quan vam dir renda i població, pagar per renda i rebre per població, no sé si era òptim, però tenia l'avantatge que la gent ho podia entendre. I ara si tu preguntes en virtut de què paguem i en virtut de què rebem, ningú ho sabria explicar. I això és dolent per un 1 �país, perquè és bo que un país sàpiga com paga i com rep. Si més no perquè la gent estigui amb la tranquil·litat de saber que hi ha una norma, que després es pot discutir perquè aquesta norma és objectiva. Us vull reafirmar la meva voluntat d'assolir el màxim consens amb l'obtenció d'un nou Estatut per aquest país i en aquest moment, no dic que l'estatut que tenim no sigui digne del país, ho és, potser no ho és d'aquest moment perquè han passat uns anys. Reitero la meva confiança en el sentit de responsabilitat de totes les forces polítiques. Un sentit de responsabilitat que va impregnar tota la trajectòria política d'un guixolenc il·lustre: Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya a l'exili. Però també vull manifestar la determinació del Govern per assumir els compromisos que hem contret amb els ciutadans d'impulsar una transformació econòmica, social i territorial que converteixi Catalunya en un país a l'alçada de les seves empreses, dels seus territoris i dels seus ciutadans. A mi si em pregunten quin és l'objectiu que persegueix aquest Govern. L'objectiu no és l'Estatut, l'Estatut és un mitjà. I quan ho dic la gent se sorprèn, per què no havíem quedat que l'Estatut era el més important? Sí que ho és, però per tenir una vida millor. I si no ho fos, no seria tant important. La raó social, la millora de la qualitat de vida en l'edat difícil de la vida, aquest és el nostre gran objectiu: tenir a Catalunya una de les millors qualitats d'Europa és l'objectiu del Govern i dels partits que li donen suport i diria del conjunt del Parlament. Per això calen tres polítiques: una de reforma social i ambiental, una política d'infraestructures, sense unes bones carreteres connexions, trens, aeroports, no faríem pas res, i una reforma tecnològica, ja que sense un avenç tecnològic important no s'és ningú en el món obert en el qual vivim ara. Aquests són els eixos del nostre govern. I per això cal un Estatut que ens doni els mitjans legals i econòmics per aconseguir aquestes finalitat, insisteixo i no em cansaré de repetir-ho, no és un fi en sí mateix, és un mitjà per aconseguir els objectius que aquest país s'ha formulat. L'objectiu en sí mateix no és una llei, no és un paper escrit, és una via social, és un país, un territori, una gent, uns municipis, unes cambres de comerç, unes empreses, uns sindicats que se sentin a gust. 2 �L'essencial és les polítiques que estem fent i que l'Estatut potenciarà amb més llibertat de maniobra i amb més recursos. Jo, deixeu-m'ho dir, hi ha tres etapes de la vida que jo crec que són essencials per a la nostra qualitat de vida: la infància, la joventut i la tercera edat. Jo estic obsessionat amb que l'Estatut, tota la política que fem ho és per ajudar a aquestes tres etapes de la vida o si no, no serveix per a res. De zero a tres vol dir ensenyament infantil fins els sis anys, vol dir fer una inversió, que ara estem fent, mai vista en llars d'infants, per arribar a les 30.000 places, la joventut amb dues subetapes de 14 a 16 i des de l'acabament de l'ensenyament secundari i la universitat fins a l'obtenció d'una feina estable, són els dos moments en què no queda clar... Dels 14 als 16 hi ha molts nanos que estan fent el batxillerat i no saben ben be perquè servirà, no ho tenen clar. Van a l'escola, però no hi són, no hi tenen el cap posat i això ho hem de poder resoldre. De 14 a 16 es produeix una desmotivació considerable en un sector de la població escolaritzada que no troba sentit en l'ensenyament que rep i els joves a partir dels 18 no troben un mercat estable com abans. Nosaltres quan acabàvem cobràvem molt poc però entràvem i sabíem que sempre aniríem pujant, ara no. Ara els costa més d'entrar i quan entren ningú els garanteix que no sortiran. Estem treballant a fons en aquests temes que he dit. I per fi la tercera edat, que comença molt abans perquè hi ha moltes empreses que pleguen, perquè la mundialització vol dir que empreses d'aquí que semblaven indiscutibles marxen ràpidament i gent que es troba als 55 anys o fins i tot abans que ja han plegat, per dir-ho alguna forma. I vet aquí que són gent que tenen capacitat que tenen i energies per treballar i en canvi el sistema no els dona solució. I d'altra banda, les jubilacions anticipades que van en el mateix sentit. Però la gent viu molts més anys amb la qual cosa la vellesa comença abans i acaba després i ara ja no és senzillament una etapa terminal de la vida, una etapa llarguíssima quasi tant llarga o més llarga que la joventut, i més plena de possibilitats de vegades, perquè l'esperança de vida s'ha allargat i, per tant, en aquest sector de la població li hem de donar una perspectiva a llarg termini d'una manera imperiosa. Perquè tots aquests processos de caire social trobin pautes de solució raonables i justes crec que és indispensable que els altres dos temes prioritaris que són les infraestructures que he dit, les infraestructures i la tecnologia, estiguin a l'alçada i no ho estan. No cal que us ho digui aquí perquè falten carreteres, falten connexions. No dic que s'hagi de tornar a fer el mateix que hi havia abans. El que dic és que s'han de trobar solucions pels problemes que tenim ara. D'aquí la importància d'una política econòmica, comercial, industrial i agrària amb objectius clars i d'una filosofia ambiental a l'alçada d'una consciència 3 �creixent que hi ha de la importància de no espatllar el medi per obtenir uns objectius que finalment seriem traïts pels medis que hauríem utilitzat. La manca de recursos econòmics i el retard en la tecnologia i la innovació jo crec que són imperdonables. La manca de talla o mida de determinades empreses en sectors amb un grau de concentració elevat també. Això és una altra qüestió que afecta a les cambres de comerç amb tota evidencia i a la vida econòmica, però no al conjunt de la societat. I després hi ha la deslocalització; la deslocalització planificada amb manteniment de seus centrals i amb capacitats de decisió i segments avançats del procés productiu com ara la recerca i la innovació pot ser la millor via i facilitar la reducció de la immigració i a l'hora el manteniment de la competitivitat. No és necessàriament que un fabricant de productes de consum massiu instal·li part de les seves activitats en països de ma d'obra abundant i més barata. Moltes vegades hi ha problemes amb la legislació local dels països de destí, per manca de lleis efectives, per la protecció de la propietat intel·lectual. Sobre això hi estem treballant, però ja hem obtingut en aquest camp, un major rigor. Un altre tema es la manca fins ara d'un planejament seriós de les comunicacions. En el conjunt d'Espanya, no de caràcter radial ens ha perjudicat molt. La idea de veure Espanya com una cosa que neix amb un centre i que s'estén per tota la geografia de la península sobre la base de comunicacions exclusivament radials, és un error immens. Quan va venir el Banc Mundial, l'any 1960, ja va dir que els dues coses més importants que havia de fer Espanya era l'autovia de Bilbao i la de la Jonquera a Múrcia i van encertar i cap d'aquestes sortia del centre del país sinó que agafen el país tal com era. En aquest sentit crec que en els darrers 25 anys ha faltat ambició. Afortunadament el nou Govern espanyol veu les coses d'una manera distinta a la tradicional, ja heu vist aquests plànols que han fet, encara insuficients, que consti, de quines han de ser les noves vies importants de l'Estat espanyol, però ja no totes són partint de Madrid. Creiem que les coses estan canviant, però falta encara distribuir més i millor el poder i els recursos concentrats per les autoritats estatals en alguns casos, com és d'AENA. S'hauria de tenir també una mentalitat no radial en el cas de les comunicacions aèries. Altres infraestructures abandonades tenen a veure amb la seguretat, amb la justícia, com és el cas de les presons. A Catalunya tenim 5.000 places de presoners i 8.000 presos. Aquest sistema no pot funcionar bé. Finalment tenim un conseller de Justícia que s'ha posa al cap fer cinc noves presons, que ho està negociant amb tots els territoris on han d'anar a parar i que està aconseguint que els municipis de destí no pensin que allò és una maledicció sinó una gran infraestructura que fins i tot els pot aportar un gran benefici 4 �encara que tinguin mala imatge. S'ha d'acabar amb aquesta idea que les infraestructures necessàries pel país són coses que tenen mala imatge. Tenen bona imatge pel conjunt del país i en tot cas els llocs on s'han de posar hi ha d'haver la compensació suficient. En seguretat estem iniciant el desplegament a la capital i al conjunt del país i complirem l'objectiu de desplegament total dels Mossos l'any 2008 i, per tant, fixeu-vos, crec que el que s'ha fet de be i s'ha fet molt bé en els primers 25 anys d'afirmació nacional, del primer estatut, de respecte pel país, de sentit de país, de guany en el concepte de Catalunya com a nació... Perquè diem nació ara a l'Estatut? Us ho vull explicar en un minut. Per una raó, perquè quan tot va començar, va començar molt bé. Va haver-hi una Constitució molt intel·ligent que va dir nacionalitats i regions. Hi havia un dualisme dintre de la Constitució. I després hi havia una transitòria que deixava clar que aquestes nacionalitats eren les que havien plebiscitat estatuts anteriorment: Catalunya, Galícia i Euskadi. Vet aquí que després, i no dic que estigui malament sinó que va crear confusió, hi ha altre autonomies que també se n'han dit de nacionalitats, i potser tenen tota la raó per fer-ho. Què passa ara? Que hem de restituir aquell interessant dualisme de la constitució espanyola que deia nacionalitats i regions, però que ja no pot ser amb el mateix nom. Per tant, nosaltres ens hem de dir nació o comunitat nacional com ha dit el president del Consell d'Estat. No es tracta de ser independentistes, es tracta de ser responsable i reconèixer les diferències que hi ha en aquest país, com a riquesa, no només com un problema o una pedra a la sabata. A Catalunya, doncs, estem encantats de saber que Espanya poc a poc va reconeixent que la nostra singularitat no és un problema sinó una riquesa. Sabem que hi ha gent que no ho admetrà mai, però això no ens aturarà, perquè sabem que hi ha molta més gent i més intel·ligent que sí que ho acceptarà. Moltes gràcies a tots. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1694 Title A name given to the resource Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sant Feliu de Guíxols Subject The topic of the resource Comerç Commemoracions Estatuts Infraestructures Model social Ocupació Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/760/20050727_LV.pdf e5905a41e29daf9828d8b902cf6d1b86 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/07/2005 La Vanguardia, p.05, Barcelona Último adiós a Santiago Costa 'Candidness' PASQUAL MARAGALL Sento que vivim en un món en el que no hi són alguns que ens haurien d’haver sobreviscut. Santiago Costa, el Tiago, va ser alumne meu d’unes classes particulars, a casa seva, que van acabar en un viatge per Castella, pels volts del 1960. Els nostres pares també havien viscut aquest decalatge: el meu pare va ser professor de la seva mare, la Maria Teresa Orfila, a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. La Maria Teresa també va morir abans d’hora, abans que els meus pares. Era una dona extraordinària, guapíssima, que va marcar els fills i els néts. La seva era una família d’empresaris tèxtils d’Igualada, procedents de Menorca. Anglòfils i catalanistes, d’aquí el militant Tiago, en front del Santi més castellà. El nostre viatge per Castella (Segovia, Ávila, Madrid, Toledo) ens va permetre connectar amb les amistats republicanes dels pares. Els Tortella, Soria, Bergamín, Cordon i companyia. El Tiago tenía una capacitat enorme de sorpresa i d’admiració, era càndid - en un sentit britànic-. Es a dir, no crèdul sinó educat, empàtic, mai una paraula dura si no era seguida d’una invitació a la rialla compartida, que ell iniciava amb un riure sorollós, potent. Aquell viatge em va impactar. Em quedo amb aquest record. El record inicial, ara que hem arribat al final de la nostra relació. I una cosa més: els fills del Tiago han heredat la candidesa. La vida segueix. Pasqual Maragall President de la Generalitat 168 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1231 Title A name given to the resource Candidness: últim adéu a Santiago Costa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Costa, Santiago Necrologies Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2683/Informe_bon_govern_2005.pdf 35e134e2ab8000600fcf471a8f39e8b2 PDF Text Text INFORME SOBRE BON GOVERN I TRANSPARÈNCIA ADMINISTRATIVA Grup de Treball Bon Govern i Transparència Administrativa Generalitat de Catalunya �INFORME SOBRE BON GOVERN I TRANSPARÈNCIA ADMINISTRATIVA 27 de juliol de 2005 Grup de Treball Bon Govern i Transparència Administrativa Generalitat de Catalunya �© Generalitat de Catalunya Primera edició: ISBN: Dipòsit legal: BCoordinació de l’edició i producció: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions Impressió i enquadernació: �Composició del Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa: President: Anton Cañellas i Balcells Vocals: Manuel Ballbé i Mallol Joan Cals i Güell Helena Guardans i Cambó Pere L. Huguet i Tous José Luis López Bulla Juan José López Burniol Josep Mir i Bagó Amadeu Petitbó i Juan Jordi Porta i Ribalta Eulàlia Vintró i Castells Secretari del Grup de Treball: Pere Almeda i Samaranch El Departament de Justícia ha proveït el Grup de Treball amb el suport necessari per a la realització de les seves funcions El Grup de Treball també ha comptat amb la col·laboració i aportacions de: Ramon Alberch i Fugueres, Enric Bartlett Castella, Ricard Borràs Iglesias, Joan Coscubiela Conesa, Carles Duarte i Montserrat, Lluís Foix Carner, Ildefons Garcia Serena, Jordi Mercader i Miró, Francesc Raventós i Torras, Guerau Ruiz Pena, Antoni Serra Ramoneda, Joaquim Triadú i Vila-Abadal, Miguel Trias Sagnier, M. Rosa Virós Galtier, Ramón Valls Plana ��5 ÍNDEX Acord de Govern i Resolució Proposta ................................................................................................................................................................................................................................... 7 Resolució ............................................................................................................................................................................................................................... 9 I. Introducció ......................................................................................................................................................................................................................... A. L’encàrrec ................................................................................................................................................................................................................. B. La delimitació de l’àmbit de reflexió ............................................................................................................... C. Unes reserves .................................................................................................................................................................................................. D. El pla de treball ........................................................................................................................................................................................... 11 11 12 14 16 II. Els valors ................................................................................................................................................................................................................................ A. Valors i dimensió social ............................................................................................................................................................ B. Alguns exemples ...................................................................................................................................................................................... C. Altres factors a considerar ................................................................................................................................................... 17 17 18 19 III. Propostes i recomanacions .............................................................................................................................................................. A. Principis i propostes per al reforçament d’una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables les pràctiques desviades de l’interès general ............................................................................................................................................................................... B. Principis i recomanacions que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes .................................................................................... C. Recomanacions sobre reformes normatives ................................................................................. D. Consideracions finals .................................................................................................................................................................... 23 26 41 42 IV. Documents que fonamenten les propostes i recomanacions del grup de treball sobre bon govern i transparència administrativa ........ A. Administració i funció pública ................................................................................................................................ B. L’àmbit institucional autonòmic especialitzat ......................................................................... C. Alts càrrecs ........................................................................................................................................................................................................ D. Les empreses públiques ........................................................................................................................................................ E. La contractació ............................................................................................................................................................................................ F. Ajuts i subvencions .......................................................................................................................................................................... G. Transparència i accés a la informació ...................................................................................................... 45 45 60 64 73 80 91 113 24 �Proposta 7 �8 informe sobre el bon govern i transparència administrativa �Resolució 9 ��I. INTRODUCCIÓ A. L’encàrrec L’Acord de Govern de 21 de desembre de 2004 va establir la creació d’un Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa, al qual va encarregar la redacció d’un “informe sobre els principis que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes, dels seus organismes i empreses i dels seus responsables polítics i professionals per tal d’assegurar la transparència en la gestió dels recursos públics i la igualtat en l’accés a la informació sobre aquesta gestió per part de tots els ciutadans, organitzacions i empreses”, afegint que “l’Informe podrà incloure recomanacions sobre eventuals reformes normatives o de procediment administratiu que garanteixin el respecte als esmentats principis i redueixin el risc de pràctiques desviades de l’interès general”, i que “haurà de presentar igualment propostes per al reforçament d’una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables aquelles pràctiques”. L’Acord expressa clarament l’objectiu de l’encàrrec: “Una societat que vol ser competitiva en l’esfera internacional, ambiciosa en els seus objectius col·lectius i eficient en la utilització dels seus recursos públics ha de comptar amb un sistema polític i �12 informe sobre el bon govern i transparència administrativa administratiu gestionat per responsables electes i professionals que respectin en tot moment els principis d’integritat personal, de lleialtat a l’interès públic i de rendiment transparent a la seva gestió”. Així mateix, l’Acord justifica i explica la decisió adoptada: “Tal com estableix el Pla de Govern 2004-2007 en aplicació explícita de l’Acord del Tinell en aquesta matèria, cal reforçar la qualitat democràtica del nostre sistema polític i administratiu i fer més transparent la gestió dels seus organismes i institucions”. B. La delimitació de l’àmbit de reflexió La primera tasca del Grup de Treball va ser la delimitació de l’àmbit de la seva reflexió; i, a aquests efectes, va partir –com no podia ser menys– del mateix text de l’Acord, que es refereix al “sistema polític i administratiu” i diu que cal “reforçar la qualitat democràtica del nostre sistema polític i administratiu”. El Grup va decidir, des de l’inici, centrar els esforços del seu treball en el “sistema administratiu”, referint-se i adreçant-se al conjunt de les administracions públiques de Catalunya (Administració autonòmica i a les seves empreses i organismes, Administració local: diputacions, ajuntaments de capitals de comarca i de més de 50.000 habitants, consells comarcals, àrea metropolitana i els seus ens), deixant de banda els temes directament concernents a les institucions electives i representatives. En conseqüència, va quedar fora de la reflexió del Grup un conjunt de matèries essencialment referides al sistema electiu i representatiu, la inclusió de les quals va ser, però, inicialment considerada: la reforma del sistema electoral, l’organització política i administrativa del territori, la reforma del finançament dels partits; així com també la reforma de la regulació dels mitjans de comunicació públics i la reforma de la justícia. �Introducció Deixant de banda problemes competencials –evidents en l’àmbit de la justícia–, les raons per adoptar la decisió d’excloure aquestes matèries de la reflexió del Grup van ser: 1a. La interpretació literal del nom que l’Acord dóna al Grup de Treball: “Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa”. Les paraules Govern i Transparència Administrativa deixen fora –conjuntament i estrictament interpretades– tota referència directa al sistema polític representatiu. 2a. La interpretació històrica de l’Acord. S’ha de tenir en compte que l’Acord de Govern de creació del Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa va ser adoptat amb anterioritat al greu incident sorgit en la realització d’una important obra pública en el barri del Carmel, que va provocar un intens debat sobre temes molt concrets d’adjudicació d’obres, contractació administrativa i vigilància de l’execució i suscità una forta preocupació col·lectiva. Va sorgir, doncs, d’una voluntat prèvia del Govern i d’un compromís en ferm de vetllar per l’interès públic, fomentant la transparència en les actuacions de les administracions. Aquesta voluntat d’aprofundir en el bon govern i la transparència –manifestada lògicament en un moment de canvi polític– ha de ser interpretada, doncs, com un esforç per a la realització dels valors d’una societat i d’una cultura democràtiques segures de si mateixes, que tenen una visió positiva de les seves capacitats i una percepció optimista de les seves possibilitats de futur en un moment de canvi accelerat. És un pas endavant, no una reacció de defensa. 3a. El sentit, universalment acceptat, de l’expressió transparència i bon govern, que es refereix al conjunt d’activitats tendents –en una societat avançada– a la rendició de comptes, mitjançant l’avaluació de les institucions, tradicions i processos que determinen com s’exerceix el poder, com els ciutadans utilitzen la seva veu participant en l’adopció de les decisions públiques i com aquestes decisions es prenen d’acord amb l’interès general. 13 �14 informe sobre el bon govern i transparència administrativa C. Unes reserves Aquesta deliberada –i lògica– limitació de la reflexió del Grup de Treball al sistema administratiu no pot impedir, atesa la indubtable complexitat de l’encàrrec –òbviament marcat, per altra banda, pel conjunt de reaccions provocades posteriorment pel greu incident del Carmel al qual s’ha fet esment–, que aquest Grup de Treball formuli unes reserves per tal de centrar el sentit, l’abast i els límits del seu informe. Són aquestes: 1a. L’eficiència del sistema polític i administratiu del qual parla l’Acord necessita, amb molta més urgència i profunditat que qualsevol reforma administrativa, una reforma política –pendent i ajornada des de fa molts anys– que es concreti en una llei electoral, una llei d’organització territorial, una llei de finançament dels partits polítics i una llei reguladora dels mitjans de comunicació públics. L’efectiva assumpció –a què aspira l’Acord- dels “principis d’integritat personal, de lleialtat a l’interès públic i de rendiment transparent de la (...) gestió”, per part dels “responsables electes i professionals”, depèn més de la democràcia interna dels partits –que tal vegada es podria afavorir amb un sistema electoral de llistes obertes i amb una organització territorial distinta–, de la suficiència i transparència en el finançament dels partits –que impediria les desviacions que afloren intermitentment als mitjans i acaben davant de la justícia–, i de l’efectiva independència de la televisió i de la ràdio públiques –avui encara no suficientment assolida–, que no pas de la reforma de la contractació administrativa, del perfeccionament del sistema d’adjudicació d’obres, del rigorós desenvolupament de les regles de funcionament de les empreses públiques, o d’una curosa transparència de les subvencions que faci impossibles les relacions de dependència. No deixa de ser significatiu, en aquest sentit, que la ponència redactora de l’Estatut hagi decidit eludir, recentment, tota concreció pel que fa al sistema elec- �Introducció toral i a l’organització territorial, tot ajornant una vegada més la revisió d’aquestes matèries. La raó resulta evident: es tracta de temes que afecten directament el moll de l’ós del poder dels partits. Per això resulta més fàcil, tot i la seva dificultat, redactar un projecte d’Estatut que consensuar uns projectes de llei electoral i d’organització territorial. 2a. Aquesta efectiva assumpció dels “principis d’integritat personal, de lleialtat a l’interès públic i de rendiment transparent de la (...) gestió”, per part dels “responsables electes i professionals”, no està tant en funció que es facin lleis noves com que es compleixin i es facin complir les lleis vigents. No es tracta, doncs, prioritàriament, d’un problema de canvi normatiu o de regulació d’una matèria òrfena fins ara d’ordenació, sinó de l’efectiva voluntat d’observar i fer observar la llei per part de tots, començant per la mateixa Administració. S’ha de recordar, en aquest punt: 1. Que el tret definidor d’un sistema democràtic és el compliment exacte de la llei. 2. Que la llei és autònoma i heterònoma; és a dir, que vincula tant qui la dóna com qui la rep. 3. Que complir la llei no significa tan sols el seu acatament formal, sinó la seva aplicació d’acord amb el seu esperit i atenent la finalitat que persegueix. 3a. I –en aquesta mateixa línia– no es pot deixar de constatar, per acabar, una tendència històrica a mantenir de facto unes zones d’ombra normatives, en matèries que –com les subvencions– faciliten establir mecanismes de control social per part d’una Administració que, a la vegada, està dirigida per un partit, de manera que es reprodueix un vell esquema de dominació (partit – administració – societat), incompatible amb un sistema democràtic. 15 �16 informe sobre el bon govern i transparència administrativa D. El pla de treball Centrada la tasca del Grup sobre “Bon Govern i la Transparència” en l’àmbit del sistema administratiu, el pla de treball s’ha perfilat sobre l’esquema bàsic de l’acció administrativa. Consegüentment, tenint en compte que el que fa l’Administració és, en essència, gestionar serveis, contractar i subvencionar, el guió adoptat ha estat determinat per la previsió d’aquesta triple acció administrativa: • què es fa –la funció–, • qui ho fa –els actors–, • com ho fan –les accions i la transparència–. Resulta evident, des d’aquesta perspectiva, que la insistència del Grup s’inscriu dintre del que s’entén per “transparència i bon govern en una societat avançada”, que no es limita a la rendició de comptes –accountability– sinó que estableix temes clarament estructurals, com són les institucions, tradicions i processos que determinen com és exercit el poder, com els ciutadans intervenen en l’adopció de decisions i com aquestes decisions es prenen d’acord amb l’interès general. Per aquesta raó, la consideració de la funció, dels actors, de les accions i de la transparència, van precedits d’una referència als valors que han d’informar el bon govern. �II. ELS VALORS A. Valors i dimensió social El sistema polític i les seves institucions són un reflex de la societat. Una societat en canvi permanent, que reclama una Administració de qualitat a l’alçada de les seves necessitats, amb capacitat d’innovació, àgil i diligent en la resposta. Aquest clam, però, és més intens quan es fonamenta en l’existència d’una cultura democràtica, en la qual la ciutadania exerceix les virtuts cíviques, participa de manera compromesa en els afers públics, motivant i estimulant els canvis socials i institucionals. En un esforç tenaç per assolir majors cotes de legitimitat democràtica. Tanmateix, es constata una societat notablement abocada a la valoració de l’èxit mesurat en diners, disposada a tolerar l’hàbit de la trampa i en la qual, a més de l’impacte de quaranta anys de dictadura que va deixar com a pitjor herència el convenciment que les lleis no s’havien d’acatar ni de complir, s’està produint també una pèrdua d’autoritat, i amb ella, la minva de confiança en institucions socials tradicionals bàsiques (família, escola, església catòlica, poder polític, poder judicial...). En aquesta societat, la proposta d’articular pautes o criteris de bon �18 informe sobre el bon govern i transparència administrativa govern esdevé, d’una banda, especialment pertinent, però, de l’altra, particularment difícil. Pertinent, perquè deixar-nos caure pel pendent dels comportaments egoistes i transgressors és el millor auguri de retorn a la llei de la selva en un món globalitzat amb grans dificultats per articular mecanismes de governabilitat i valors de ciutadania a escala global. L’actual hegemonia es mantindrà si no hi ha la necessària capacitat col·lectiva de bastir-ne altres. Difícil, perquè no es tracta únicament de formular propostes legislatives, reglamentistes o ètiques sinó d’impulsar el convenciment individual i col·lectiu d’un canvi de paradigma on els dirigents polítics i socials han d’esdevenir modèlics. B. Alguns exemples • Les diverses enquestes sociològiques posen en relleu els canvis de valors de la nostra societat i el constant i creixent menyspreu de les institucions socials, amb una valoració més positiva de la família, que, d’altra banda, és ja quelcom molt diferent de la tradicional família extensa i patriarcal. • L’escola, encara que es resisteix a adonar-se’n, ha deixat de ser, i probablement no tornarà a ser, el lloc prioritari de dipòsit i transmissió del coneixement i dels valors, i l’educació deixa de ser una etapa més de la vida de la persona per esdevenir un procés continuat i constant. • L’església catòlica, en tant que institució, perd progressivament influència entre els joves i la societat, que no veuen en ella un punt de referència actualitzat davant la complexitat que els envolta. • La desafecció cap als partits i el descrèdit de la política tenen el millor indicador en les xifres reals d’afiliació i en la participació electoral. Tampoc no sembla que cap personatge polí- �Els valors tic d’aquí o de fora representi cap ideal a seguir, a creure, a imitar o a admirar. Si bé és certa l’existència d’apatia entre la ciutadania en relació amb l’interès i la participació en la política, així com també una gradual complexitat dels afers públics que en provoca un distanciament, es pot afirmar que la preocupació envers els afers públics es canalitza a través de formes i dimensions diverses, com poden ser la vinculació a ONG o la participació en xarxes i moviments socials de tot tipus. • La confiança en la justícia i en els jutges, llevat d’algun cas mediàtic, tampoc es troba en un moment d’alça, més aviat tot el contrari. C. Altres factors a considerar a) L’allau indiscriminada d’informacions de tota mena que ens bombardeja sistemàticament i constantment, sense capacitat ni temps per ordenar els continguts, ponderar la font i valorar-ne la significació així com per diferenciar què és informació i què és opinió, contribueix en gran mesura a la indiferència, a la passivitat i al fals refugi en la individualitat o en un petit món propi social o nacional, així com a la sensació d’inseguretat i d’incertesa pel que fa al futur individual i col·lectiu. b) S’està generalitzant, també, la creença que els esforços per redreçar aquesta situació, quan n’hi ha, responen a una bona voluntat individual, però que la capacitat col·lectiva o possibilitat d’assolir els canvis o millores proposats és molt escassa, per no dir nul·la. A més, algunes campanyes destinades a promoure el civisme s’adiuen més amb anuncis publicitaris de cotxes o de perfums que amb compromisos institucionals. En el mateix sentit, els anomenats codis ètics professionals o d’empresa responen a aquesta percepció; hom en saluda l’aprovació amb major o menor entusiasme i difusió, però mai més es té 19 �20 informe sobre el bon govern i transparència administrativa notícia de la seva aplicació, especialment pel que fa a la reprovació dels incompliments. c) Després d’una primera fase, en la transició política i en les primeres legislatures, on la il·lusió general per bastir un sistema democràtic va generar interès i afecció, hem arribat ja, i hi estem instal·lats, a una etapa de desconfiança i assumpció derrotista del tots són iguals, justificable en bona mesura pels gravíssims escàndols de corrupció econòmica i policial sobrevinguts i per la consciència d’acords tàcits en aquests temes entre els grans partits, sigui a Catalunya o a Espanya. L’opacitat de les finances dels partits i d’on surten els recursos que gasten a les campanyes electorals enterboleix encara més el panorama. d) Al llarg dels darrers anys s’ha produït la desaparició de veus potents en defensa dels valors més elementals i comuns. La dreta, per no ser titllada de retrògrada; l’esquerra, per donarse-les de moderna i progressista, i quan els reivindica mira cap a l’exterior i no cap a l’interior. Per exemple: solidaritat amb el tercer món, però no tant amb el quart; justícia, sí, però més cap a Pinochet i els diversos generals del món que cap a la corrupció interna; llibertat per als pobles i nacions oprimides, incloent-hi la nostra, però menys per acceptar les crítiques a la pròpia actuació; igualtat, també, però no acabem de posar-hi el coll per resoldre les discriminacions cap a les persones immigrants, les excloses, les dones, els joves.... e) Vivim, més que mai, en una societat plural en la qual coexisteixen sistemes de valors diferents. Aquest fet exigeix, d’una banda, l’aprenentatge del respecte al pluralisme i, d’altra banda, l’exigència de fer respectar, per part de l’Administració pública, aquells valors comuns indispensables per a la convivència i la cohesió social del país. f) Una forma visible d’aquest pluralisme es manifesta, d’una manera especial, amb la presència de confessions religioses diferents en un mateix espai. Unes i altres han de ser compatibles �Els valors amb les normes comunes de convivència d’una societat laica fonamentada en els drets humans i en els mecanismes socials propis de la democràcia, en permanent exploració de formes millors de participació ciutadana. g) Els canvis socials s’han donat en el nostre país, a més, en unes circumstàncies en les quals hem hagut de cremar etapes molt ràpidament: hem passat de l’analfabetisme a l’audiovisual, del clericalisme a l’agnosticisme, del puritanisme en les formes a dèficits preocupants de civisme i responsabilitat social, hem estat de tornada de l’Estat del benestar, però sense haver-hi anat mai del tot, hem viscut una crisi de partits i sindicats sense haver tingut temps de consolidar-los, etc. h) Sembla evident que no n’hi ha prou amb un catàleg de propostes i recomanacions, com les que en aquest document es presenten; aquestes només podran ser útils si, alhora, es configura una ètica pública, a través de la definició de valors universals de ciutadania, compartits pel conjunt de la comunitat, fonamentats en el diàleg i partint del compromís i la responsabilitat de conviure en societat. 21 ��Propostes i recomanacions III. PROPOSTES I RECOMANACIONS Tal com ja s’ha dit, l’Acord del Govern que creà aquest Grup de Treball li va encarregar “redactar un informe sobre els principis que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes, dels seus organismes i empreses i dels seus responsables polítics i professionals per tal d’assegurar la transparència en la gestió dels recursos públics i la igualtat en l’accés a la informació sobre aquesta gestió per part de tots els ciutadans, organitzacions i empreses”, afegint que “l’Informe podrà incloure recomanacions sobre eventuals reformes normatives o de procediment administratiu que garanteixin el respecte als esmentats principis i redueixin el risc de pràctiques desviades de l’interès general”, i que “haurà de presentar igualment propostes per al reforçament d’una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables aquelles pràctiques”. En conseqüència, aquest Grup de Treball, sobre la base de les ponències presentades pels seus membres i recollides en l’apartat IV d’aquest document, debatut el seu contingut i assolit un consens suficient, formula els següents principis, recomanacions i propostes: 23 �24 informe sobre el bon govern i transparència administrativa A. Principis i propostes per al reforçament d’una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables les pràctiques desviades de l’interès general 1. Entenem la transparència i bon govern com el conjunt de mesures que tenen per objecte en una societat avançada, facilitar i fer efectiva la rendició de comptes, mitjançant l’avaluació de la tasca de les institucions, dels processos i de les pràctiques que determinen com s’exerceix el poder, com els ciutadans participen en l’adopció de les decisions públiques i com aquestes decisions es prenen d’acord amb l’interès general. Constatem que l’avenç experimentat en aquest camp, des de la instauració de la democràcia i gràcies a un fort impuls social, ha estat molt important. I afirmem que, no obstant aquest innegable progrés, resulta necessària i urgent una substancial millora en els mecanismes de transparència i bon govern, adient amb la creixent demanda d’una societat que, cada dia que passa, es mostra més exigent en la vigència efectiva dels valors democràtics. 2. Afirmem que no n’hi ha prou, per a aquesta millora en la transparència i bon govern, amb un catàleg de propostes i recomanacions; aquest s’ha de fer i podrà esdevenir útil si alhora el Govern, amb la participació informada i efectiva de la ciutadania, s’implica a fons en: • La definició de valors de ciutadania per a Catalunya. • La defensa constant d’aquests valors en el seu discurs i en la seva acció, tot fent-los coherents i conseqüents, i explicant-ho així. • L’adopció de mesures en cascada, promotores d’aquests valors, en totes les conselleries i empreses públiques, així com en la resta d’administracions públiques. �Propostes i recomanacions • La formació de tots els treballadors públics en aquests valors i en la seva pràctica. • La recerca de la complicitat amb tots els sectors socials en aquesta defensa, amb particular atenció als mitjans de comunicació tant públics com privats. • La inclusió d’aquests valors en tots els acords que promogui dins i fora de Catalunya. 3. Deixem constància que fóra injust, així com contrari a la realitat dels fets, atribuir a l’Administració la responsabilitat exclusiva en les pràctiques desviades de l’interès general, ja que és freqüent que la iniciativa d’aquestes provingui d’empreses i corporacions que cerquen, mitjançant actuacions esbiaixades, la perpetuació de les situacions de domini –quan no de pràctic oligopoli– de què gaudeixen, en detriment d’altres competidors. Reivindiquem, per tant, l’equitat en les relacions entre els actors públics i privats. L’Administració pot ser molt exigent, i ho ha de ser, a fi d’assegurar que els contractistes compleixin escrupolosament la legalitat i els estàndards d’ètica i de comportament exigibles al sector públic en qüestions com ara la contractació de persones discapacitades, la transparència, el codi ètic, la responsabilitat social, la protecció del medi ambient i la normalització lingüística, entre d’altres. L’Administració, a més de complir els requisits d’obertura, rigor i transparència per si mateixa, els ha de projectar en el sector empresarial que treballa per al sector públic. 4. Subratllem que la necessària implicació social i ciutadana per assolir objectius de transparència i bon govern s’ha de concretar també en la generalització i impuls de les institucions i dels procediments de participació ciutadana en els diversos àmbits d’activitat pública. 25 �26 informe sobre el bon govern i transparència administrativa 5. Recordem, finalment, que una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables les pràctiques desviades de l’interès general descansa i es fonamenta, bàsicament, en la voluntat deliberada i plena de complir la llei –com a expressió de la voluntat general- tant per part de l’Administració com per part dels administrats. Amb el benentès que el fet que una llei sigui imperfecta o millorable no justifica mai el seu incompliment. L’Estat –i la Generalitat és l’Estat a Catalunya– és, en essència, un sistema jurídic. Consegüentment, no hi ha pràctica més desviada de l’interès general que aquella que burla la llei, tant si ho fa frontalment com si esquiva el seu mandat sota l’aparença d’un estricte compliment formal. I aquesta desviació assoleix el seu grau més alt de perversitat quan és la mateixa Administració la que infringeix la norma, amb subterfugis i pretextos que s’emparen obliquament en preteses raons d’eficàcia o eficiència. En conclusió, un sistema democràtic no exigeix que les lleis siguin perfectes –que mai no ho són–, sinó que les lleis democràticament aprovades es compleixin. Hi ha democràcia allà on es compleix la llei, expressió de la voluntat social dominant, que subordina els interessos particulars a l’interès general. El problema no és de lleis, sinó de voluntat de complir-les i fer-les complir. B. Principis i propostes que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes a) Gestió pública. Personal al servei de les administracions 6. Recomanem que l’Administració elabori i faci pública una estratègia global sobre la forma més idònia per gestionar cada tipus de servei o activitat de la seva competència, amb el ben- �Propostes i recomanacions entès que l’opció escollida en cada cas valorarà els criteris de responsabilitat pública i d’eficiència, garantint sempre l’audiència o participació dels usuaris i la transparència en l’apreciació dels avantatges i inconvenients que presenten cada una de les opcions ponderades. Consegüentment, el Govern hauria de fer una relació exhaustiva de tots els serveis i funcions que presta l’Administració de la Generalitat, indicant-ne en cada cas la forma de gestió o de prestació i la seva justificació. També ho haurien de fer les administracions locals. 7. Recomanem elaborar indicadors d’eficàcia i d’eficiència dels serveis i dels procediments que gestionen o tramiten l’Administració i les seves empreses. Així mateix, recomanem sotmetre sistemàticament a programes d’auditoria externa de gestió tots els serveis i procediments, a fi de detectar disfuncions i oportunitats de reforma, incorporar-hi els nous avenços i millorar-ne l’eficàcia, l’agilitat i la transparència. Recomanem adoptar mesures de responsabilitat, i, si cal, sancionadores, per evitar ineficiències i mal funcionament de l’Administració. 8. Recomanem l’adopció de mesures per promoure l’esperit de servei i el prestigi social de la funció pública. Accentuant la disponibilitat del funcionari a ser accessible i estar al servei del ciutadà i adoptant amb especial rigor mesures disciplinàries contra els qui incompleixen les seves obligacions i donant publicitat a les estadístiques de l’activitat disciplinària de l’Administració. Reclamem amb aquesta finalitat, una actitud més responsable i compromesa amb els serveis públics per part de les organitzacions sindicals. 9. Recomanem generalitzar la figura de la Carta de Serveis a totes les administracions públiques, organismes, empreses 27 �28 informe sobre el bon govern i transparència administrativa i, en especial, als serveis de la Generalitat, tant els prestats directament com els externalitzats, i formalitzar-hi compromisos concrets i tangibles de prestació, dins de terminis i nivells de qualitat garantits, amb el benentès que qualsevol incompliment d’aquests compromisos hauria de generar la corresponent compensació o indemnització a favor del damnificat. Les cartes de serveis hauran de servir per posar en relleu el cost i la importància del servei, així com la responsabilitat dels seus usuaris. 10. Recomanem assegurar procediments i polítiques que garanteixin la transparència, l’objectivitat i l’eficiència en l’accés i la gestió de la funció pública: • preveient un procediment més eficient, ràpid i neutre de reclutament o selecció adaptat a les necessitats de l’oferta. • no permetent el nomenament de cap altre interí mentre el nombre total d’interins no estigui per dessota del que es podria considerar un marge raonable d’interinatge funcional que fixarà el Govern. • garantint que aquests pocs interins siguin reclutats segons uns requisits mínims de transparència i objectivitat. • equiparant els funcionaris de les administracions públiques, que hagin complert requisits similars d’accés a la funció pública quant a la capacitat per aspirar a llocs en qualsevol d’aquestes, sense fer compartiments estancs. 11. Recomanem establir criteris clars sobre quina tipologia de feines requereix contracte laboral i quina requereix nomenament de funcionaris. No és admissible la situació actual, que en molts casos es caracteritza per la convivència de funcionaris i laborals fent exactament les mateixes tasques en el mateix servei. Així mateix, convé garantir l’aplicació de procediments objectius i transparents de selecció del �Propostes i recomanacions personal laboral amb contracte indefinit, tant per part de les administracions públiques com dels seus organismes i empreses. La possibilitat d’utilitzar el concurs com a sistema de selecció no ha de servir d’excusa per afeblir aquests requisits de transparència, objectivitat, mèrit i capacitat. 12. Recomanem la creació d’una carrera administrativa de la Generalitat, que pugui assolir ràpidament un prestigi reconegut tant en el sector públic com en el privat. Per tal que això sigui possible, recomanem: • La provisió dels llocs de treball efectuant processos de selecció públics, adequats al perfil professional buscat i amb un reclutament rigorosament objectiu. • Aposta decidida per la qualitat d’un centre de formació especialitzat, que pot organitzar-se en l’entorn de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya degudament potenciada i amb la col·laboració de les universitats. • Adaptar el sistema de retribució i d’incentius dels empleats públics i fer-los més propers als de l’empresa privada a fi d’estimular-ne la competència professional, la dedicació i la responsabilitat, i incrementar-ne la polivalència i l’eficiència, amb l’objectiu de millorar els resultats, la productivitat i la qualificació professional. 13. Recomanem adoptar polítiques d’igualtat en l’accés i presència de la dona en els llocs de responsabilitat, que corregeixin la discriminació actual. 14. Recomanem establir la limitació numèrica dels alts càrrecs, així com: • Vincular la seva existència a paràmetres objectivables; • Justificar sempre la seva creació; 29 �30 informe sobre el bon govern i transparència administrativa • Que cada Administració faci pública la llista corresponent d’alts càrrecs; • Acreditar la idoneïtat dels candidats mitjançant la seva intervenció en Comissió Parlamentària o Plenària prèviament al seu nomenament; • Revisar la retribució en atenció a les condicions de mercat, vincular-la a resultats i donar-li transparència; • Organitzar una formació específica i de gran qualitat adreçada als alts càrrecs en l’entorn de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya degudament potenciada i amb la col·laboració de les universitats; • Aplicar un règim específic d’incompatibilitats, dedicació exclusiva i declaració d’activitats i patrimonial. • Previsió legal d’una indemnització per cessament, per tal de preparar una reinserció professional o laboral. 15. Recomanem l’aprovació d’un codi de conducta dels alts càrrecs i dels empleats públics, a fi de garantir la seva dedicació òptima al servei objectiu i neutral dels interessos públics generals i de tots els ciutadans en particular, tot definint uns criteris bàsics sobre les pautes que han d’observar en el desenvolupament de la seva funció. Aquests criteris haurien de ser concretats en unes normes que assegurin la imparcialitat, l’austeritat, la transparència i l’assumpció dels valors constitucionals i estatutaris, de sostenibilitat i de responsabilitat social de la seva tasca, per part dels alts càrrecs i funcionaris. Així mateix, recomanem donar publicitat de forma periòdica al compliment i incompliment del codi de conducta. 16. Pel que fa a l’àmbit institucional autonòmic especialitzat, recomanem: 1. Revisar l’abast de l’àmbit institucional autonòmic especialitzat, en particular, la raó de ser d’algunes de les ins- �Propostes i recomanacions titucions, la dimensió que han anat adquirint, el nombre de membres que en formen part, i els seus costos de funcionament en relació amb les funcions que han de complir. 2. Estendre el sistema d’audiència prèvia dels candidats a càrrecs davant la comissió corresponent del Parlament; i, per als càrrecs d’òrgans unipersonals o de major relleu, davant una comissió ad hoc de la institució parlamentària. 3. Donar publicitat als tràmits de cobertura i selecció dels càrrecs institucionals i que es fomenti la pràctica de disposar d’un nombre superior de candidats al de llocs a cobrir. 4. Revisar, dotant de major rigor la normativa actual sobre incompatibilitats, conflictes d’interès sobrevinguts i activitats en els períodes previs i posteriors a l’exercici dels càrrecs. 5. Establir que la presa de possessió de determinats càrrecs incorpori, juntament amb la declaració de béns, la suspensió de l’afiliació política, si escau. 6. Fixar, amb la periodicitat que aconselli cada cas, que els ens i òrgans aquí establerts informin i rendeixin comptes de l’activitat desenvolupada davant les institucions corresponents, i que tota la informació rellevant sigui publicada en la forma adient, així com incorporada a la pàgina web que procedeixi. Aquest rendiment de comptes hauria d’emmarcar-se en una perspectiva plurianual. 17. Recomanem que la normativa sobre les institucions que tenen encomanades funcions específiques altament qualificades de regulació, control o consulta, i, en general, aquelles que tenen una incidència rellevant en l’exercici dels drets i llibertats i en l’activitat econòmica, garanteixi la indepen- 31 �32 informe sobre el bon govern i transparència administrativa dència dels càrrecs corresponents. Amb aquesta finalitat, hauria d’establir l’obligació de les persones que els ocupen de guardar secret de la informació institucional obtinguda i determinar la improcedència que, al marge de les previsions legals, siguin cridades, o voluntàriament acudeixin, a informar altres càrrecs o institucions. 18. Recomanem, amb la finalitat de verificar, avaluar i fer efectiu el compliment de les lleis i de les resolucions públiques: • Potenciar i desenvolupar els serveis i els procediments d’inspecció • Establir procediments d’avaluació periòdica del grau de compliment de les principals normatives del sector públic i dels principals problemes que pot presentar la seva aplicació. b) Empreses públiques 19. Recomanem l’adopció d’un criteri dràsticament restrictiu a l’hora de constituir noves empreses i consorcis públics, evitant la proliferació d’unes i altres, la burla del control administratiu que facilita el “maquillatge” comptable – financer i provoca que se’n dilueixin les responsabilitats polítiques. 20.Recomanem que les empreses públiques explicitin la seva missió i la responsabilitat que els seus gestors i òrgans de govern assumeixen davant la societat (responsabilitat social de l’empresa), i que els seus òrgans de govern estableixin periòdicament els objectius fixats als gestors de l’entitat i determinin els paràmetres de mesurament per tal d’avaluar la seva gestió i els resultats assolits. �Propostes i recomanacions 21. Recomanem que la Generalitat i totes les administracions exerceixin els seus drets dominicals sobre les diferents empreses públiques i vetllin perquè actuïn d’una manera coordinada i eficient. 22. Recomanem que l’estructura i dinàmica dels consells d’administració de les empreses públiques s’adaptin a la tasca de supervisió de la gestió que aquest òrgan ha de dur a terme. Així mateix, han d’assumir un nivell de compromisos en línia amb les iniciatives internacionals en aquest àmbit, que explicitin els valors corporatius per mitjà dels instruments següents: • La formulació d’un codi ètic de l’empresa. • L’assignació de responsabilitats en matèria de responsabilitat social de l’empresa a l’organigrama. • La gestió de la identitat i de la reputació corporativa. • La formació d’una comissió d’ètica, i el compliment en el si del mateix consell, encarregada de supervisar el compliment dels compromisos assumits per l’empresa en matèria de responsabilitat social. 23. Recomanem que les empreses públiques formulin comptes anuals individuals i consolidats i els sotmetin a la verificació d’auditors independents. Aquests comptes i l’informe d’auditoria s’hauran de fer públics. Així mateix, les empreses públiques s’haurien de sotmetre periòdicament a auditories (de gestió, qualitat, ambientals...) dutes a terme per professionals externs independents. 24. Recomanem que l’empresa pública disposi d’una pàgina web amb informació suficient per conèixer les dades més rellevants de la seva activitat i per avaluar el seu sistema de govern i l’assumpció efectiva de la responsabilitat social. 33 �34 informe sobre el bon govern i transparència administrativa 25. Recomanem, per tal de promoure l’existència d’empreses més responsables i sostenibles: • Establir un marc legislatiu i fiscal favorable (fons de pensions, etiqueta social...). • Fixar mesures de transparència amb mecanismes de verificació i certificació (etiquetes, índex social i reporting). • Aprovar un codi d’autoregulació de la vaga per a totes aquelles empreses que ofereixin un servei públic a la comunitat, sigui aquesta empresa pública o empresa subcontractada. Aquest codi hauria de ser de compliment obligat i es definiria com un punt més del conveni col·lectiu. • Aplicar les mesures internacionals sobre responsabilitat social corporativa. • Campanyes públiques de responsabilitat social corporativa. • Afavorir el desenvolupament del mercat en un context de competitivitat sostenible. • Contractació pública que afavoreixi les empreses que donin suport a la responsabilitat social corporativa. c) Contractació 26.Recomanem dur a terme un esforç de simplificació, tant de la normativa reguladora dels contractes de l’Administració com dels procediments que a la pràctica se segueixen per contractar. En definitiva, es tracta d’aconseguir que contractar amb l’Administració sigui més fàcil, menys críptic, menys costós en temps i en esforços burocràtics. Per tant, caldria publicar a les pàgines web dels organismes i administracions que contracten, i amb la major puntualitat que sigui possible: • les licitacions, • les bases de selecció, �Propostes i recomanacions • les ofertes (o com a mínim el seu resum), • el quadre comparatiu de les ofertes econòmiques, • les puntuacions obtingudes per cada oferta • les adjudicacions. 27. Recomanem definir amb més detall i rigor els projectes, especialment en els contractes d’obres, dedicant més recursos del cost total en aquesta fase del projecte, fet que permetria estalviar en la seva execució, reduir modificats i garantir més transparència i objectivitat en la selecció dels contractistes. 28. Recomanem una actitud activa de l’Administració a fi de propiciar que el major nombre possible d’empreses o de professionals esdevinguin contractistes en potència. Per aconseguir-ho cal: 1. Facilitar els tràmits de classificació empresarial. 2. Una actitud més activa de l’Administració, estimulant, assessorant i donant suport a empreses i professionals per tal que superin els obstacles i els dubtes burocràtics i assoleixin la condició de contractista. 3. Procurar que la quantia dels contractes i, en general, les bases de selecció siguin favorables a la concurrència d’un nombre significatiu d’ofertes, i evitar en qualsevol cas que per raons de quantia o d’altres de similars la major part de contractistes potencialment interessats es puguin sentir exclosos. 29.Recomanem, com a criteri general, que la subcontractació es limiti als supòsits en què sigui justificada i, si és possible, prevista en el moment de l’adjudicació (formant part de l’oferta de cada contractista) o admesa expressament per part de l’administració contractant. En qualsevol cas, la re- 35 �36 informe sobre el bon govern i transparència administrativa lació entre el contractista principal i el subcontractat ha de ser totalment transparent. 30. Afirmem que la transparència exigeix la necessitat de motivar sempre i raonadament –sense cap excepció– la modalitat de contracte escollida per a cada cas, i de fer pública aquesta motivació. En aquest sentit, són perfectament compatibles amb la transparència, els procediments restringits o selectius de contractació, sempre que es justifiquin de manera oberta, els criteris de selecció. També es recomana que cada òrgan que contracta i que cada Administració portin al dia una base de dades pública, accessible des de les seves pàgines web, a on constin, un per un, tots els contractes fets per qualsevol procediment, amb indicació de l’objecte, el pressupost, l’adjudicatari i, fins i tot i si és possible, descripció del treball lliurat. 31. Recomanem, amb la finalitat de garantir que les adjudicacions es basin en criteris de màxima objectivitat: 1. Fer un esforç de previsió sistemàtica i exhaustiva dels criteris tècnics de selecció en les bases de licitació, i fer-ne una aplicació motivada, raonada i pública per determinar l’oferta escollida. La valoració de l’oferta tècnica ha de ser tant objectiva com la de l’oferta econòmica. 2. Valorar l’oferta econòmica fins a l’entorn de la meitat de la puntuació total, de manera que resulti força determinant. 3. Eliminar els criteris de selecció que en la seva aplicació deixen un marge de discrecionalitat excessiu. 32. Recomanem restringir al màxim la possibilitat de recórrer a reformats o modificats dels contractes, i, si cal utilitzar-los, que sigui en casos com més taxats millor, amb tota publici- �Propostes i recomanacions tat, i amb procediments objectius i també transparents de valoració econòmica dels canvis que s’acordin en relació amb el contracte adjudicat. 33. Recomanem que l’Administració es doti de protocols rigorosos de seguiment i control de l’execució dels contractes i d’auditoria i/o control de qualitat dels serveis o productes obtinguts com a resultat d’aquests. Aquests protocols o procediments s’han de complementar amb una dotació de recursos humans i tècnics suficients i més qualificats per a l’Administració, amb els quals pugui exercir efectivament aquestes tasques de seguiment, direcció o supervisió i control dels seus contractes. d) Ajuts i subvencions 34. Recomanem que els ajuts públics es convoquin amb la màxima transparència, de forma comprensible, amb publicitat, destacant les quantitats que s’ofereixen i els objectius pretesos. Els ajuts públics han de ser considerats com a compromisos de l’Administració per assolir determinats objectius. Per aquesta raó l’accés fàcil dels ciutadans a les dades es considera un instrument fonamental. 35. Recomanem que els ajuts públics respectin el principi de legalitat i siguin atorgats amb objectivitat i gestionats amb eficàcia, eficiència, transparència, coherència i responsabilitat tot evitant els conflictes d’interès. 36. Recomanem que els ajuts públics respectin, en principi, els valors de la competència i el lliure mercat així com la legislació vigent sobre aquest tema. Qualsevol allunyament 37 �38 informe sobre el bon govern i transparència administrativa d’aquests valors ha de ser adequadament motivat i, si s’escau, comunicat a les autoritats responsables del funcionament competitiu dels mercats. Una mesura aconsellable seria que el Tribunal Català de Defensa de la Competència hagués d’informar preceptivament sobre els ajuts públics en relació a llur impacte sobre la competència en els mercats de béns i serveis. El Tribunal hauria de fer un informe anual i un altre de quinquennal que haurien de ser debatuts en seu parlamentària. 37. Afirmem que el rendiment de comptes és la peça fonamental de la transparència i bon govern en matèria de subvencions. Conseqüentment, la Sindicatura de Comptes hauria de fer un informe anual i un altre de quinquennal sobre els ajuts públics atorgats a ciutadans i operadors econòmics per totes les administracions catalanes. L’informe no s’hauria de limitar a l’avaluació dels aspectes comptables ans també hauria de posar l’accent en els aspectes econòmics (cost, impacte, etc.) i al grau de compliment dels objectius pretesos. Aquest Informe hauria de ser debatut en seu parlamentària. 38. Recomanem que els funcionaris de les administracions catalanes responsables de la gestió dels diferents programes d’ajuts públics estiguin obligats a retre comptes de la seva gestió tant a la Sindicatura de Comptes com al Parlament de Catalunya. També seran responsables de la no adequació dels resultats assolits als objectius pretesos. 39. Recomanem que una de les maneres per garantir la transparència administrativa en l’atorgament d’ajuts en el sector de la cultura passi per l’establiment de convenis, per períodes superiors a un any o que englobin una legislatura, d’acord �Propostes i recomanacions amb un projecte o un programa avaluable tant pel que fa als seus objectius com per la metodologia proposada. 40. Recomanem donar a conèixer anualment l’assignació de recursos públics a les organitzacions sindicals i empresarials i transparentar i auditar els seus comptes amb caràcter preceptiu. e) Dret a la informació i transparència 41. Recomanem assegurar que en tots els procediments administratius es comunicaran als interessats el nom, adreça física i electrònica i telèfon d’un funcionari responsable, a qui s’han de poder adreçar en qualsevol moment per demanar assessorament, suport o informació sobre la tramitació. 42. Recomanem garantir que tots els serveis, organismes i administracions públiques tinguin a disposició dels ciutadans interessats manuals intel·ligibles que els orientin i informin a bastament sobre els tràmits, els ritmes, els criteris i pautes de resolució dels diferents procediments. 43. Recomanem garantir que tots els serveis, organismes i administracions públiques ofereixin als ciutadans un canal fàcil, assequible i ràpid d’accés a la informació, de queixa, de suggeriment o de denúncia per qualsevol tracte inadequat o desatenció que hagin pogut rebre. 44. Recomanem, en els casos de concurrència d’administracions en la prestació d’un mateix servei, oferir al ciutadà, un únic interlocutor públic responsable, per tal d’evitar que aquesta concurrència afebleixi la responsabilitat de l’Administració davant el ciutadà i dilati la prestació del servei. 39 �40 informe sobre el bon govern i transparència administrativa 45. Recomanem fer més àgil l’assumpció de responsabilitat per l’Administració i fer més transparent la responsabilitat personal de les seves autoritats i empleats. 46. Recomanem vincular l’efectivitat del lliure accés a la informació amb l’existència d’uns arxius perfectament organitzats. Això implica que l’Administració ha d’aportar els recursos necessaris per tal d’assegurar un adequat sistema de gestió documental que permeti un nivell de descripció dels documents que faciliti respondre eficientment a la demanda ciutadana i a les necessitats de l’Administració. Així mateix, es proposa promoure l’adopció de la metodologia de l’arxivística i la gestió documental per tal de garantir el tractament, la preservació i l’accés de la informació més enllà del suport en què es contingui”. 47. Recomanem que la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental prevista en la Llei 10/2001, de 13 de juliol de 2001, d’arxius i documents sigui l’organisme especialitzat i responsable del sistema d’accés a la documentació pública de les administracions catalanes, que promogui el seu perfeccionament i assisteixi els poders públics i els administrats en casos de dubtes i conflictes. 48. Recomanem garantir l’accés a la informació per mitjà de l’ús generalitzat de les tecnologies de la informació, i especialment, de les xarxes i Internet aprofundint en els criteris d’administració oberta i estructurant sistemes coordinats entre les administracions públiques. 49.Recomanem que les administracions no limitin la publicitat de les seves resolucions i convocatòries als diaris oficials, i menys durant el mes d’agost, i adoptin mesures actives i creatives per donar-ne una publicitat eficaç. �Propostes i recomanacions C. Recomanacions sobre reformes normatives 50. Recomanem promulgar una legislació d’incompatibilitats, que en gran part pot ser comuna a alts càrrecs i a empleats públics, que adopti mesures eficaces per aconseguir la dedicació professional exclusiva dels alts càrrecs i dels empleats públics que optin per aquest règim, tot garantint l’exercici objectiu i imparcial de les seves responsabilitats i evitant en qualsevol cas situacions de conflicte entre la funció pública i interessos privats. 51. Recomanem revisar les lleis i els instruments de procediment administratiu, per tal de fer més àgil, obert i eficaç el funcionament de l’Administració. En concret, una nova Llei de procediment administratiu de la Generalitat (la vigent és de 1989), que aprofiti tot el potencial de transparència, agilitat i participació obert per la més recent legislació bàsica de l’Estat en la matèria. 52. Recomanen aprovar una nova llei de subvencions que reculli els principis de legalitat, objectivitat, eficàcia, eficiència, transparència, coherència, control, responsabilitat i les recomanacions de l’apartat precedent. 53. Recomanem regular amb caràcter d’urgència l’assignació de recursos a les organitzacions sindicals i empresarials, amb la finalitat que aquestes puguin desenvolupar degudament les funcions pròpies i reconegudes constitucionalment, d’acord amb criteris objectius de representativitat i amb transparència plena. Transparència que exigeix, amb caràcter preceptiu, que el Govern presenti un informe anual al Parlament sobre aquesta matèria específica, així com la creació d’un registre públic especial en 41 �42 informe sobre el bon govern i transparència administrativa el qual constin les dades bàsiques de les organitzacions sindicals. 54. Recomanen regular, en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya, l’accés a la informació i la documentació pública, mitjançant la determinació genèrica de convertir tots els documents en l’àmbit de l’Administració en documents públics i accessibles al ciutadà. No obstant això, aquesta determinació genèrica no pot ser absoluta, raó per la qual s’han d’establir els corresponents procediments per determinar els límits a l’accés quan escaigui. La nova normativa haurà de preveure que el ciutadà que sigui part en un expedient administratiu, tingui a la seva disposició des de l’inici, tot l’expedient i li sigui facilitat l’accés a la documentació, en tot moment i sense necessitat d’establir un tràmit d’audiència i posada de manifest de tot l’expedient. La regulació haurà de preveure, també, les circumstàncies, condicions i requisits d’una possible externalització de la gestió dels arxius públics. D. Consideracions finals 55. Demanem al Govern de la Generalitat l’adopció de les iniciatives legislatives i executives adients per concretar les propostes i recomanacions precedents. 56. Considerem que la importància i l’envergadura de les reformes proposades requereixen un fort impuls polític. Recomanem, per tant, al Govern de la Generalitat l’atribució específica a un dels seus membres de la responsabilitat de promoure, gestionar i fer seguiment de l’aplicació d’aquestes recomanacions. �Propostes i recomanacions 57. Demanem al Govern de la Generalitat que cada any, i en compliment del compromís públic assumit, reti comptes al Parlament de Catalunya de les mesures posades en marxa a proposta d’aquest document. 58. Finalment, demanem la publicació i difusió d’aquest document, per al coneixement de totes les administracions públiques de Catalunya. 43 ��IV. DOCUMENTS QUE FONAMENTEN LES PROPOSTES I RECOMANACIONS DEL “GRUP DE TREBALL SOBRE BON GOVERN I TRANSPARÈNCIA ADMINISTRATIVA” A. Administració i funció pública 1. L’Administració ha de dotar-se d’una estratègia per decidir raonadament, cas per cas, la millor de les grans opcions organitzatives per gestionar els seus serveis: gestió directa, ens o empreses especialitzades, externalització... L’Administració contemporània acostuma a escollir entre tres grans opcions a l’hora de decidir com gestionarà els serveis i activitats que li pertoquen: mitjançant els seus òrgans i funcionaris, creant organismes, entitats o empreses públiques (i fins i tot fundacions privades) o bé externalitzant els serveis o activitats de la seva competència a gestors privats. L’opció per una o altra d’aquestes solucions és una decisió política, que massa sovint s’acostuma a prendre sota la pressió ideològica dels apriorismes dominants sobre aquestes qüestions (“els funcionaris són gestors poc eficients”, “l’externalització, especialment en règim de competència, és més eficient”, “la privatització és contrària als interessos públics”), sense ponderar suficientment, cas per cas, els avantatges i els inconvenients de cada una d’aquestes. �46 informe sobre el bon govern i transparència administrativa D’aquesta manera, no és infreqüent la gestió directa per part de funcionaris o altres empleats de l’Administració de funcions que segurament es podrien prestar amb més eficiència i eficàcia per gestors privats, la creació d’entitats, organismes o empreses perfectament prescindibles o l’externalització de serveis o funcions que poden implicar una deixadesa excessiva de responsabilitats públiques, en la mesura que afecten aspectes centrals de l’exercici del poder públic. Aquesta manca d’una estratègia prou meditada sobre quines són les grans opcions organitzatives que cal prendre per gestionar amb la major eficàcia possible cada tipus de servei o funció de l’Administració denota un funcionament poc eficient dels serveis públics. Però també comporta desconfiança i incertesa per part de funcionaris i usuaris dels serveis, sentiments que, a més a més, poden ser fàcilment estimulats pels prejudicis ideològics existents sobre aquestes qüestions i traslladats als ciutadans en general. Per tal de resoldre aquests dèficits d’eficiència i de confiança, cal que l’Administració s’esforci per definir una estratègia global sobre la forma més idònia per gestionar cada tipus de servei o activitat de la seva competència, amb el benentès que l’opció escollida en cada cas ho serà tot ponderant els criteris de responsabilitat pública i d’eficiència, i garantint sempre l’audiència o participació dels usuaris i la transparència en l’apreciació dels avantatges i inconvenients que presenten cada una de les opcions ponderades. Així, i a títol d’exemple, proposem definir formalment uns criteris com ara els següents: • Les funcions d’inspecció i de control no s’haurien d’externalitzar, o en tot cas ho haurien de ser sota mesures de control molt estrictes. • L’Administració ha de garantir el control efectiu de les activitats externalitzades. �Documents Així mateix, i a fi de palesar la conveniència de dur a terme aquesta tasca, i al mateix temps posar de manifest el desordre vigent en aquesta qüestió, proposem al Govern de fer una relació exhaustiva de tots els serveis i les funcions que presta l’Administració de la Generalitat, indicant en cada cas la seva forma de gestió o de prestació. 2. L’Administració ha de generalitzar les cartes de serveis, a fi de formalitzar els seus compromisos o garanties de gestió i prestació d’aquests L’Administració només estarà autènticament al servei del ciutadà quan garanteixi realment la prestació efectiva dels serveis i de les funcions que preveuen les lleis, i a més amb unes ràtios mínimes de celeritat o de qualitat, així com de minimització de costos. L’Administració catalana està lluny d’assolir aquests objectius, tret d’algunes prestacions molt puntuals. La figura que s’està estenent més per aconseguir aquesta finalitat és la de la carta de serveis. Amb la carta de serveis, cada organisme, dependència o servei públic expressa amb detall les funcions o prestacions que estan sota la seva responsabilitat i es compromet formalment a proporcionar-les dins d’uns terminis màxims i amb uns requisits determinats mínims de qualitat. Pràcticament cap dels departaments i organismes de la Generalitat no s’ha dotat de la corresponent carta de serveis i, en general, aquesta Administració no ha fet cap gest significatiu per formalitzar davant dels ciutadans o dels usuaris dels seus serveis compromisos concrets de compliment efectiu de les prestacions que aquests li requereixen. Proposem, per tant, generalitzar la figura de la carta de serveis a tots els departaments, organismes, empreses i, en general, serveis de la Generalitat, tant els prestats directament com 47 �48 informe sobre el bon govern i transparència administrativa els externalitzats, i formalitzar a través d’aquesta compromisos concrets i tangibles de prestació, dins de terminis i nivells de qualitat garantits, amb el benentès que qualsevol incompliment d’aquests compromisos hauria de generar la corresponent compensació o indemnització a favor del damnificat. Quant a les compensacions o indemnitzacions, en cada cas s’hauran de valorar quines són més adequades i, a més de l’eventual responsabilitat dels funcionaris, gestors o directius implicats, poden establir la prestació alternativa del servei per un gestor privat, si és procedent (atencions sanitàries, per exemple), a costa de l’Administració, una indemnització econòmica o altres. En qualsevol cas, ha de quedar clar que l’incompliment per l’Administració del temps de resposta compromès per la carta de serveis ha de tenir conseqüències en benefici del ciutadà afectat. Així mateix, la carta de serveis pot tenir també un important valor pedagògic, posant en relleu el cost real i la importància i transcendència del servei que es tracti i, en conseqüència, els deures i responsabilitats que també pertoquen als usuaris, per garantir el seu bon funcionament. La imatge social dominant de la funció pública és essencialment negativa: irresponsabilitat, prepotència i amiguisme, semblaria ser que són els atributs que més defineixen els empleats del sector públic. Aquesta imatge, a més d’injusta, dificulta enormement tota política seriosa d’incentius i de millora de la funció pública. Per tant, proposem combatre-la decididament. Amb aquesta finalitat, proposem mesures eficaces per promoure una imatge de responsabilitat, disponibilitat i servei que donin prestigi a la funció pública. I la millor manera d’assolir-la és fer tot el possible per posar efectivament els funcionaris al servei dels ciutadans. I castigar efectivament els pocs que incompleixen, amb mesures disciplinàries. �Documents A més, seria també convenient de donar publicitat, en termes estadístics, a aquesta activitat disciplinària de l’Administració, amb la finalitat de fer palesa l’actitud de cura i de rigor amb què el Govern gestiona l’Administració. Amb aquesta mateixa finalitat, és necessari que els sindicats de la funció pública assumeixin el grau de responsabilitat que manifesten en les relacions laborals privades, per tal de coadjuvar a la millora del servei públic, objectiu en què també hi haurien d’estar molt més implicats del que ho estan actualment. 3. Cal assegurar procediments i polítiques que garanteixin la transparència, l’objectivitat i l’eficiència en l’accés a la funció pública El sistema vigent d’accés a la funció púbica (en un sentit ampli: funcionaris, laborals, eventuals i alts càrrecs) és poc eficient i massa opac, amb dues conseqüències altament negatives: • No es garanteix la selecció dels millors. • S’abona la percepció social del clientelisme i l’amiguisme en el nomenament dels funcionaris i responsables públics. Cal distingir diverses situacions: funcionaris de carrera, personal laboral, funcionaris eventuals o de confiança i alts càrrecs i assimilats. En el cas dels funcionaris de carrera, que en principi s’haurien de reclutar mitjançant oposició o concurs-oposició, el principal problema rau en l’abús dels interinatges, deguts probablement a parts iguals a una injustificable manca de previsió sobre les necessitats futures de personal, que porta a cobrir habitualment amb urgència les vacants, i al fet que els procediments d’oposició vigents són tan i tan llargs que requereixen més d’un i, a vegades, de dos anys per dur a terme tot el procés de l’oposició. 49 �50 informe sobre el bon govern i transparència administrativa Sigui com sigui, el cas és que a l’Administració de la Generalitat hi ha una borsa de funcionaris interins que supera el 36% del total de personal d’administració i tècnic, i que han estat reclutats sense cap garantia d’objectivitat, mèrit o capacitat i transparència, i que a la pràctica hipotequen la cobertura futura en propietat de les places que estan ocupant. Per resoldre aquesta situació proposem adoptar les mesures següents: • Preveure un procediment més eficient i ràpid d’oposició, que permeti cobrir amb pocs mesos les vacants i deixi d’obligar els opositors a llargues inversions memorístiques (un bon psicotècnic, una senzilla prova de redacció i un curs selectiu, per exemple). • No permetre el nomenament de cap altre interí mentre el nombre total d’interins no estigui per dessota del que es podria considerar un marge raonable d’interinatge estructural. • Garantir, a més, que aquests pocs interins siguin reclutats segons uns requisits mínims de transparència i objectivitat (per exemple, donant sempre prioritat als qui s’haguessin presentat a l’oposició respectiva immediata anterior i no haguessin obtingut plaça, per ordre de la qualificació obtinguda) A més a més, caldria revisar el sistema vigent d’oposicions, a fi de flexibilitzar-lo, per tal d’assegurar la desitjable adaptació de cada tipus d’oposició a les característiques del lloc de treball a cobrir, que poden ser molt diferents, i també a fi de professionalitzar més els tribunals, garantint una composició al màxim de neutre, però també al màxim d’experta en els coneixements i aptituds que han d’acreditar els aspirants. En relació amb el personal laboral, cal fer tres observacions: • En primer lloc, cal establir criteris clars sobre quina tipologia de feines requereix contracte laboral, amb el benentès que la resta haurien de ser funcionaris. No és aquesta la situació actual, que en molts casos es caracteritza per la convivència de �Documents funcionaris i laborals fent exactament les mateixes tasques en el mateix servei. • En segon lloc, reiterar el que s’acaba de dir sobre els funcionaris interins, a fi de limitar l’ús dels contractes laborals temporals. • En tercer lloc, convé garantir millor del que és habitual l’aplicació de procediments objectius i transparents de selecció del personal laboral amb contracte indefinit, tant per part dels departaments de la Generalitat, com dels seus organismes i empreses. La possibilitat d’utilitzar el concurs com a sistema de selecció no ha de servir d’excusa per afeblir aquests requisits de transparència, objectivitat, mèrit i capacitat. Pel que fa als funcionaris eventuals o de confiança i als alts càrrecs (i assimilats, com és el cas dels directius dels organismes i empreses públiques), no es tracta de qüestionar la necessària discrecionalitat del Govern o dels consellers en el seu nomenament. Ara bé, entenem que és exigible, per un criteri elemental de transparència i de bona administració, que el seu nomenament es justifiqui expressament i públicament en els mèrits, tant professionals, com polítics, que acreditin que la persona designada és la més apropiada al lloc a cobrir. 4. Cal revisar el sistema de gestió i d’incentius dels empleats públics, a fi d’estimular-ne la competència professional, la dedicació i la responsabilitat Una Administració eficaç necessita poder gestionar amb eficiència i flexibilitat els seus recursos humans i comptar amb empleats públics competents i estimulats per un sistema positiu d’incentius. La nostra Administració està lluny d’assolir aquests objectius. Per començar, l’estructura de grups, cossos i nivells és massa rígida i complicada, dificulta enormement poder designar en 51 �52 informe sobre el bon govern i transparència administrativa cada moment l’empleat més idoni per a cada lloc de treball, i dificulta també poder estimular i motivar positivament la seva dedicació i la seva feina. Així mateix, el sistema vigent d’incentius és poc eficient. El principal incentiu que s’ofereix als empleats públics és un treball estable, estabilitat que és indiferent de si desenvolupen més o menys bé la seva feina. Els incentius retributius són escassos, ja que la piràmide de sous és molt plana, de manera que les retribucions superiors sovint no justifiquen l’assumpció d’especials compromisos de responsabilitat o de dedicació, i en tot cas resulten poc competitives amb el sector privat. Fins i tot el complement de productivitat, que ben gestionat podria permetre una certa incentivació retributiva del treball realment fet, sovint és distribuït de forma lineal i indiscriminada. El resultat és una Administració poc atractiva per als professionals qualificats, i formada majoritàriament per personal de nivells professionals o de titulació mitjans i baixos. Cal revisar el sistema de provisió dels llocs de treball i els instruments de gestió del personal del sector públic, a fi d’incrementar-ne la flexibilitat i l’eficiència. Cal també establir un sistema d’incentius favorable a millorar la dedicació i la qualificació professional dels empleats públics. Aquest sistema hauria de combinar els elements següents: • Una política retributiva més adient amb el sector privat. • L’assignació d’una part significativa del sou a la productivitat o a l’assoliment efectiu dels objectius fixats per a cada empleat, que ha de poder canviar, amunt o avall, cada exercici pressupostari, d’acord amb la productivitat o dels objectius realment assolits. • Polítiques de formació més eficaces. �Documents 5. Cal revisar el règim d’incompatibilitats i promoure un codi de conducta dels empleats públics, a fi de garantir la seva dedicació òptima i el servei objectiu i neutral dels interessos públics L’Administració ha de ser capaç de garantir als ciutadans i de fer palès un tracte respectuós i deferent, eficient, objectiu i neutral. Tenim una llarga tradició que acostuma, massa sovint amb raó, a identificar l’Administració més aviat amb tot el contrari: menyspreu i prepotència pels administrats, indiferència i ineficàcia en la resolució de les seves demandes, clientelisme i favoritisme. Si bé és innegable que l’Administració contemporània ha deixat molt enrere aquestes taques del passat, i els alts càrrecs i personal que la serveixen manifesten majoritàriament una actitud de servei exemplar, la inèrcia cultural és tan forta que resta encara a fer una inversió molt important en normatives, gestos i canvis d’actitud per superar definitivament aquesta visió negativa i desconfiada de la cosa pública, encara molt estesa a la nostra societat. I on segurament cal incidir més és en el règim de dedicació i de servei dels empleats públics, inclosos els alts càrrecs. En un doble nivell: el del règim d’incompatibilitats, d’una banda, i en el del codi ètic o de conducta, de l’altra. L’objectiu no és un altre que poder garantir als ciutadans uns graus òptims de dedicació a la cosa pública, neutralitat i independència respecte d’interessos privats i servei als ciutadans per part dels empleats públics, i que així es percebi a bastament. És a dir, els servidors públics no solament han de ser correctes, sinó exemplars, en l’exercici de les seves funcions. En l’actualitat, la Generalitat no disposa d’una legislació pròpia d’incompatibilitats dels seus alts càrrecs, la que regula la incompatibilitat dels seus funcionaris és millorable i, tret de 53 �54 informe sobre el bon govern i transparència administrativa comptades excepcions, tampoc no disposa de cap tipus de normativa o codi ètic o manual de conducta aplicable als seus alts càrrecs i empleats. Davant d’aquestes mancances, considerem necessari: • Promulgar una legislació d’incompatibilitats, que en gran part pot ser comuna a alts càrrecs i a empleats, que adopti mesures eficaces per aconseguir com a mínim la dedicació professional exclusiva dels alts càrrecs i dels empleats que optin per aquest règim, garantir l’exercici objectiu i imparcial de les seves responsabilitats i, en general, per evitar en qualsevol cas situacions de conflicte entre la funció pública i interessos privats. Entre d’altres mesures concretes, aquesta legislació hauria d’assegurar: • La dedicació plena al càrrec, que, en el cas dels alts càrrecs, no s’hauria de poder compaginar amb responsabilitats polítiques o de partit. • La publicitat de les declaracions d’ingressos, patrimonials i d’activitats. • Definir uns criteris bàsics sobre la conducta que han d’observar alts càrrecs i empleats públics en el desenvolupament de la seva funció, criteris que haurien de ser desenvolupats i concretats mitjançant un codi ètic o de conducta, a confeccionar pel Govern, consultant entitats socials i representatives dels usuaris dels serveis públics, que s’hauria d’aplicar a tots els departaments, organismes i empreses de la Generalitat, i que en tot cas ha d’assegurar la imparcialitat, l’austeritat, la transparència i l’assumpció dels valors constitucionals, de sostenibilitat i de responsabilitat social de l’empresa per part dels alts càrrecs i funcionaris. • Adoptar mesures per garantir el compliment efectiu dels requeriments adoptats per l’esmentada normativa d’incompatibilitats o de conducta. �Documents 6. Cal revisar les lleis i instruments de procediment administratiu i de gestió pública, per tal de fer encara més àgil, obert, eficient i eficaç el funcionament de l’Administració En els darrers anys s’han fet reiterats esforços i s’han impulsat diverses mesures per modernitzar i agilitar i per imprimir majors dosis de transparència, eficiència i eficàcia al funcionament de l’Administració. Les noves lleis de procediment administratiu, la incorporació de la cultura de la gestió, les polítiques de participació ciutadana i els manuals, protocols i procediments que es vénen aplicant els darrers temps en són una mostra. Tanmateix, estem encara lluny d’assolir una praxis de funcionament de l’Administració, tant en el seu vessant de funcionament intern, com en el d’atenció als ciutadans, que sigui satisfactòria. Certament, el repte és molt difícil. En part, a causa de la imatge negativa fortament consolidada a la societat després de tants anys d’administració ineficient, críptica i tancada. I en part, perquè allò que li demanem a l’Administració a vegades és massa contradictori: escurçar els procediments i incrementar el debat i la participació, millorar la transparència i protegir el dret a la intimitat, donar serveis de major qualitat i gastar menys... D’aquí la necessitat d’intensificar els esforços per millorar el funcionament de l’Administració. En aquest sentit, convé impulsar les mesures següents: • Una nova llei de procediment administratiu de la Generalitat (la vigent és de 1989), que aprofiti tot el potencial de transparència, agilitat i participació obert per la legislació bàsica de l’Estat més recent. • Establir indicadors de cost unitari dels diversos serveis i procediments públics i sotmetre’ls a auditories externes de gestió. • Sotmetre a un programa sistemàtic i permanent d’auditoria de gestió tots els procediments aplicats pels diversos serveis, 55 �56 informe sobre el bon govern i transparència administrativa organismes i departaments de la Generalitat, a fi de detectar disfuncions i oportunitats de reforma i incorporar-hi els nous avenços que es vagin produint, a fi de millorar-ne l’eficàcia, l’agilitat i la transparència. • Garantir que tots els serveis, organismes i departaments de la Generalitat tinguin a disposició dels ciutadans interessats manuals intel·ligibles i assessors que els orientin i informin a bastament sobre els tràmits, els ritmes i els criteris i pautes de resolució dels diferents procediments. • Assegurar que en tots els procediments administratius es comunicarà als interessats el nom, adreça física i electrònica i telèfon d’un funcionari responsable, a qui s’han de poder adreçar en qualsevol moment per demanar assessorament, suport o informació sobre la seva tramitació. • Garantir que tots els serveis, organismes i departaments oferiran als ciutadans un canal fàcil, assequible i ràpid de queixa, de suggeriment o de denúncia per qualsevol tracte inadequat o desatenció que hagin pogut rebre. Aquestes queixes han de ser contestades en un termini de com a màxim un mes pel responsable del servei o organisme i al cap de l’any haurien de ser objecte d’un informe global. • Assegurar que es motivaran sempre les decisions de l’Administració, i que aquesta motivació en cap cas no es limitarà a un formulisme buit de contingut, sinó que contindrà uns elements mínims de justificació i de congruència amb el contingut de la resolució. • Preveure conseqüències o sancions efectives en cas d’incompliment dels requisits anteriors, inclosos els casos d’insuficiència o de mal funcionament dels serveis públics. �Documents 7. Establir instruments per fer complir les normes i els procediments públics i per avaluar-ne el grau de compliment Hom tendeix a confiar excessivament en el poder de les normes i de les decisions públiques. A pensar que n’hi ha prou amb prendre resolucions perquè les coses funcionin i per canviar la realitat. A la pràctica, això no és veritat: les lleis no es compleixen per si soles, no són bones o útils per definició i les resolucions administratives moltes vegades no transcendeixen els papers. És necessari que els poders públics no es limitin a fer lleis i a prendre acords. És imprescindible que es preocupin també, i de forma molt intensa, pel seu compliment i per la seva aplicació. Amb aquesta finalitat, com a mínim caldria: • Potenciar i desenvolupar molt més els serveis i procediments d’inspecció per tal de verificar el compliment efectiu de les normes en els diversos àmbits d’activitat social. • Establir mecanismes d’avaluació objectiva i pública del grau de compliment de les principals lleis del sector públic (funcionaris, procediment, contractació, urbanisme, educació, sanitat, medi ambient, etc.), que serveixin també per detectar les seves deficiències i els principals problemes que planteja la seva aplicació. 8. Davant la concurrència d’administracions, cal oferir al ciutadà un interlocutor públic responsable i únic Cada vegada són més els casos en els quals la intervenció administrativa, ja sigui per controlar o supervisar l’activitat dels ciutadans i de les empreses, o per prestar-los serveis, és a cura d’òrgans i entitats diverses, de manera que cal l’actuació i la conformitat de més d’una autoritat o funcionari per produir allò que hom demana a l’Administració. Aquest fet dificulta la tramita- 57 �58 informe sobre el bon govern i transparència administrativa ció dels assumptes, afebleix la responsabilitat pública, limita la seguretat jurídica i massa vegades condemna els ciutadans i les empreses a veritables carreres d’obstacles burocràtiques. Per fer front a aquests problemes, es ve parlant des de fa temps de la idea de la finestreta única, model que algunes poques lleis han aplicat, almenys formalment, a algun procediment determinat. Tanmateix, estem lluny d’assolir que la finestreta única sigui una realitat. Cal que s’estableixi legalment, i amb caràcter general, que en tots aquells procediments en els quals intervenen diversos òrgans o diverses administracions, la responsabilitat de la tramitació recaurà sempre en un únic òrgan, que haurà de vetllar per la tramitació sencera de l’expedient, procurant la intervenció àgil de tots els altres òrgans implicats, i donant en qualsevol moment la informació que li requereixin els interessats sobre l’estat de la tramitació. En definitiva, per molts que siguin els òrgans i les administracions implicades en un mateix assumpte, s’ha d’oferir als ciutadans un responsable únic de la seva tramitació, que els pugui donar comptes no solament dels tràmits de la seva competència, sinó assumint també la responsabilitat de la resta d’intervencions de l’Administració. La tant habitual sortida de traslladar les culpes a un altre òrgan s’hauria d’eradicar de l’Administració. 9. Cal fer més àgil l’assumpció de responsabilitat per l’Administració i fer més transparent la responsabilitat personal de les seves autoritats i empleats Tot i que el sistema de responsabilitat patrimonial de l’Administració que es ve aplicant entre nosaltres és prou generós amb els damnificats, resulta com a mínim francament millorable en dos aspectes. �Documents Per una banda, caldria trobar entre tots plegats (administració, tribunals, advocats) la manera d’oferir ràpidament als damnificats la compensació o indemnització que uns i altres saben que acabaran obtenint després d’uns anys de recursos i reclamacions. La majoria de les vegades assistim a un mercadeig perfectament conegut i previsible: es reclamen indemnitzacions molt exagerades; l’Administració n’ofereix de molt minses; els tribunals acaben fixant el punt intermedi que uns i altres coneixen d’entrada. Resultat: el damnificat obté una indemnització justa, ... uns anys després d’haver patit el dany. Es tracta d’una situació força absurda, sens dubte negativa per als ciutadans afectats, que haurien de ser indemnitzats molt més puntualment, que contribueix a carregar innecessàriament de feina la justícia i que projecta una imatge negativa i sovint insensible de l’Administració. No està a les mans de l’Administració trobar una solució satisfactòria a aquest problema, ja que si es limités a oferir d’entrada indemnitzacions més elevades, aquest gest segurament incrementaria les finalment acordades pels tribunals, en detriment dels recursos públics. Tanmateix, el que sí que pot i ha de fer l’Administració és promoure una reflexió amb els jutges i els altres professionals de la justícia, que pugui donar com a resultat la ràpida i justa assumpció de responsabilitat per l’Administració pels danys que hagi pogut ocasionar, de manera que siguin del tot excepcionals els casos de recursos judicials per aquest motiu. Així mateix, l’Administració hauria d’estar molt més disposada a atendre amb celeritat i objectivitat (aplicant, per exemple, barems del tipus dels promoguts per les asseguradores) les demandes de responsabilitat en via administrativa, a part de promoure solucions negociades o arbitrals als conflictes en aquest àmbit, solucions que la legislació vigent ja preveu. Per una altra banda, advertim també un dèficit de responsabilitat personal de les autoritats i funcionaris. Des del punt de 59 �60 informe sobre el bon govern i transparència administrativa vista del damnificat, ja està bé la situació actual: l’Administració respon de qualsevol dany ocasionat pel funcionament dels seus serveis, sigui o no imputable a algun dels seus empleats o alts càrrecs. Tanmateix, des del punt de vista de la transparència i del funcionament eficient dels serveis públics, el sistema de responsabilitat administrativa també hauria d’identificar els servidors públics que, amb la seva mala fe, desídia, negligència o incompetència, si s’escau, hagin ocasionat els danys dels quals ha de respondre l’Administració, donar-los publicitat i, en la mesura del possible, fer-los assumir personalment el cost de la indemnització o les responsabilitats disciplinàries que corresponguin. B. L’àmbit institucional autonòmic especialitzat 1. Descripció i valoració L’esquema institucional de la Generalitat de Catalunya conté, principalment a l’entorn del Parlament, una sèrie d’ens i òrgans als quals la legislació encomana funcions especialitzades i dota d’un estatut particular. La naturalesa d’aquelles és diversa: gestora, consultiva, supervisora o reguladora, segons els casos. També ho són l’estructura interna, la forma jurídica que adopten i el vincle institucional de les peces del conjunt. Tot i la diversitat assenyalada, el bon desenvolupament de les funcions que tenen encomanades el Consell Consultiu, la Sindicatura de Comptes, el síndic de Greuges, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la Comissió Jurídica Assessora, el Consell Econòmic i Social, el Tribunal Català de Defensa de la Competència, el Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i altres sol comportar dos tipus de requeriments. En �Documents el primer hi figuren els relatius a la independència o autonomia respecte de la institució a la qual serveixen, així com la imparcialitat respecte dels interessos de grup en l’àmbit objecte de la seva competència. El segon tipus de requeriments fa referència a la preparació especial, així com al perfil adequat, de les persones que n’han d’ocupar els càrrecs. La nostra anàlisi de la normativa vigent no ha detectat mancances remarcables en la configuració institucional d’aquest àmbit ni en els requeriments genèrics anteriorment esmentats, però considerem que seria convenient sotmetre a revisió, bé per la raó de ser d’algunes de les seves peces, bé per la dimensió que han anat adquirint i els seus costos de funcionament en relació amb les funcions que han de complir. Pel que fa a la designació dels càrrecs, constatem que, en correspondència amb la diversitat d’aquest àmbit, hi ha una gradació de previsions legals en què figuren tràmits especials, quòrums qualificats, nomenaments irrevocables i altres cauteles per afavorir-ne el bon funcionament.1 Això no és obstacle, però, per indicar que hem observat la consolidació de determinades pràctiques que parcialment poden deformar l’esperit del legislador i afectar desfavorablement el rigor, l’objectivitat i, en definitiva, la qualitat d’aquest nivell de servei públic. Però no solament la qualitat, sinó també l’acceptació política i social del servei en qüestió. Revalorar-lo i prestigiar-lo exigeix situar-lo en l’àmbit concret de la institució que en té la responsabilitat i evitar l’extrapolació al seu interior de les configuracions i les dinàmiques partidàries, procurant que l’exercici dels càrrecs quedi 1. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte la “Proposició de llei sobre la intervenció del Parlament de Catalunya en la designació de les autoritats i els càrrecs de designació parlamentària”, presentada pels grups parlamentaris que donen suport al Govern el passat novembre 2004. També el PP en va presentar una de similar. Actualment els lletrats del Parlament han fet una proposta refosa de les dues iniciatives parlamentàries i s’està en període de negociació i d’esmenes. 61 �62 informe sobre el bon govern i transparència administrativa al marge d’aquestes i pugui realitzar-se en plena llibertat i responsabilitat personals. Els partits polítics són institucions fonamentals de la democràcia. Convé assumir la importància que té per al sistema democràtic l’existència de partits arrelats, transparents i amb bones pràctiques, internes i externes, tant com la necessitat d’evitar que la seva actuació substitueixi i intervingui en la presa de decisions que corresponen a altres institucions del sistema. És un dels grans reptes actuals amb vista a enfortir la confiança en les institucions polítiques. Establert l’anterior, la selecció de les persones per a cobrir els càrrecs aquí previstos ha de guiar-se per criteris de mèrit i experiència, és a dir, d’adequació del perfil professional, personal i cívic a les responsabilitats encomanades. No ha de constituir un impediment per ser-ne candidat el fet de comptar amb una trajectòria de dedicació al servei públic a través de l’acció política, amb afiliació o sense, però això no pot derivar en un tracte de favor ni en l’establiment de quotes partidàries, essent, alhora, exigible que la selecció ponderi segons criteris prudents que aquesta circumstància no afectarà, com tampoc d’altres, la independència i la credibilitat de la institució corresponent. En un altre pla, volem remarcar que la independència o l’autonomia amb la qual la legislació ha dissenyat els òrgans aquí considerats ha de tenir com a corol·lari l’exigència d’una acurada transparència i un rendiment de comptes rigorós, en uns termes que permetin valorar l’eficàcia del treball efectuat i els costos. 2. Recomanacions 1. Que es revisi l’abast de les institucions que integren aquest àmbit i, en particular, la raó de ser d’algunes d’aquestes, la dimensió que han anat adquirint i els seus costos de funcionament en relació amb les funcions que han de complir. �Documents 2. Que es tendeixi cap a l’extensió del sistema d’audiència prèvia dels candidats davant la comissió corresponent del Parlament i, per als càrrecs d’òrgans unipersonals o de major relleu, davant una comissió ad hoc de la institució parlamentària. 3. Que es doni publicitat als tràmits de cobertura i selecció dels càrrecs i que es fomenti la pràctica de disposar d’un nombre superior de candidats al de llocs a cobrir. Així mateix, aquest procés hauria de preveure, en determinats casos, l’ampliació dels subjectes capacitats per a la presentació de propostes. 4. Que es revisi en un sentit de major rigor la normativa actual sobre incompatibilitats, conflictes d’interès sobrevinguts i activitats en els períodes previs i posteriors a l’exercici dels càrrecs. Això ha de comportar l’adequació de les retribucions a les exigències de preparació i dedicació que s’estableixin, i a les limitacions d’activitat posteriors. 5. Que la presa de possessió de determinats càrrecs incorpori, juntament amb la declaració de béns, la suspensió de l’afiliació política, si és el cas. 6. Que tots els ens i òrgans disposin del seu reglament de règim interior i d’un codi de conducta, els quals hauran de recollir i concretar els principis generals sobre bones pràctiques similar a l’adreçat als alts càrrecs i empleats públics, proposat en aquest document. 7. Que, de forma explícita, en desenvolupament de la normativa aplicable, el reglament de règim interior i el codi de conducta reconeguin i refermin la independència dels càrrecs corresponents, estableixin l’obligació de les persones que els ocupen de guardar secret de la informació institucional obtinguda i determinin la improcedència que aquestes persones siguin cridades, o voluntàriament acudeixin, a informar, al marge de les previsions legals, altres càrrecs o institucions. 8. Que les institucions regulin la forma en què ha de supervisar-se el compliment del reglament de règim interior i el codi 63 �64 informe sobre el bon govern i transparència administrativa de conducta, tot precisant l’ús que cal donar al resultat d’aquest control. 9. Que, amb la periodicitat que aconselli cada cas, els ens i òrgans aquí establerts informin i rendeixin comptes de l’activitat desenvolupada davant les institucions corresponents, i que tota la informació rellevant sigui publicada en la forma adient, així com incorporada a la pàgina web que sigui procedent. Aquest rendiment de comptes hauria d’emmarcar-se en una perspectiva plurianual. 10. L’efectiva aplicació de les recomanacions precedents a la Sindicatura de Comptes resulta notòriament urgent, per raons que són públiques. C. Alts càrrecs 1. Introducció: L’alt càrrec, entre el responsable polític i el funcionari públic. Gestor públic L’alt càrrec, situat en una posició intermèdia entre el càrrec polític i el funcionari, és, cada vegada més, l’autèntic gestor públic, responsable no tan sols d’executar les polítiques públiques, sinó d’adaptar als casos concrets directrius d’abast general o, fins i tot, de contribuir molt activament a la seva definició. És, per tant, molt important, des del punt de vista del bon govern i la transparència, introduir elements de control democràtic i publicitat en tots els processos relacionats amb el reclutament, la retribució i la regulació dels alts càrrecs, atesa la seva importància real en el funcionament de les estructures de govern i, al mateix temps, de la visibilitat de la seva actuació davant la ciutadania, decisiva moltes vegades a l’hora d’establir judicis sobre el funcionament de les administracions. �Documents 2. Proliferació. Conveniència de limitació numèrica. Necessitat de justificar la creació de nous alts càrrecs. Publicitat relació d’alts càrrecs L’alt càrrec no funcionari hauria de ser una figura excepcional amb limitació numèrica i pressupostària. Sense que, per la matèria de què es tracta i pel fet que no hi ha dades fàcilment accessibles ni presentades de forma ordenada i periòdica, pugui establir-se un judici objectiu, hi ha un estat d’opinió generalitzat sobre l’excessiu nombre d’alts càrrecs existents. La història de l’Administració de la Generalitat ha estat exemplar en aquest sentit: s’ha assistit a la transformació del secretari general tècnic –un funcionari situat al nivell més alt de responsabilitat administrativa– en un secretari general configurat com el segon nivell de responsabilitat política del Departament. Posteriorment, s’ha produït un procés de proliferació dels secretaris sectorials –precedida en el temps per la curiosa pràctica de reconèixer la categoria de secretari general a determinats directors generals–, la generalització de l’existència de directors de serveis, amb rang de director general, a tots els departaments, i una certa tendència a la creació de noves direccions generals, així com els càrrecs relacionats amb el desplegament territorial, que contribueixen a configurar una administració certament intensiva en càrrecs de definició i responsabilitat política. Les administracions locals, els ajuntaments (el cas de l’Ajuntament de Barcelona és molt clar en aquest sentit) i les diputacions, no han estat aliens a aquest procés de proliferació dels alts càrrecs, amb l’aparició de figures noves com ara els gerents –existents també als consells comarcals–, coordinadors... En una i altra administració la pràctica generalitzada de la creació d’ens i organismes autònoms, empreses públiques, 65 �66 informe sobre el bon govern i transparència administrativa consorcis... que configuren la frondosa realitat present, ha fet necessària la creació, al seu vèrtex, de nous alts càrrecs, que vénen a afegir-se als generats pels motius abans esmentats. Caldria estudiar si aquesta tendència respon, com cal suposar, a la creixent complexitat de les tasques que desenvolupen les administracions, o bé si hi ha hagut un creixement desproporcionat, més inspirat per la necessitat de situar a l’entorn dels responsables polítics un equip de gestors de la seva confiança i, per tant, de defugir els més rígids criteris de provisió dels llocs de treball reservats al personal funcionari. Si s’arriba a la conclusió que ha estat aquesta la causa, si més no, parcial, s’han de fixar limitacions a la proliferació dels alts càrrecs, més enllà de les purament pressupostàries: l’establiment d’un cert numerus clausus, deixant oberta la creació, degudament justificada, de noves unitats administratives, amb els seus corresponents alts càrrecs al front, davant l’aparició de noves necessitats objectivament contrastables. El numerus clausus d’alts càrrecs, inclosos els no funcionaris i els funcionaris, hauria d’incloure també la limitació en el nombre màxim de conselleries, empreses i organismes públics així com de directors generals i càrrecs assimilables. L’Administració local hauria d’aplicar també idèntiques limitacions en els seus càrrecs i organismes. Cal, igualment, definir els criteris mínims i objectius per a cada categoria d’alt càrrec i el perfil concret del lloc, a l’estil del catàleg que hi ha dels llocs de treball funcionarials. 3. Reclutament: criteris polítics versus criteris tècnics. Compromís entre lliure designació i transparència del procés: intervenció d’una comissió parlamentària o plenària. Cessament Caldria suposar que una Administració amb més de vint anys d’existència, considerant tant l’Administració de la Generalitat �Documents com les administracions locals, els serveis de l’Estat a Catalunya i els subsistemes públics docent i sanitari, hauria d’haver generat ja el nombre suficient de funcionaris altament qualificats (i, al mateix temps, plural en les seves opcions!) per tal que els rectors polítics poguessin designar, d’entre aquest col·lectiu, persones de suficient confiança tècnica i política per encomanar-los l’exercici dels alts càrrecs. Malgrat això, s’aprecia en la pràctica la designació de persones d’un mèrit discutible, i que, moltes vegades simplement per anys de vida, difícilment han pogut acumular les experiències professionals i els coneixements tècnics que, sens dubte, trobaran a faltar en l’exercici de les seves noves responsabilitats. Una via senzilla d’actuació, coherent a més amb la proposta d’excepcionalitat de l’alt càrrec no funcionari, seria aplicar a Catalunya la LOFAGE i seleccionar fins a director general o equivalent entre personal funcionari de manera més habitual. La selecció hauria de ser mitjançant concurs obert, on constessin els requeriments del càrrec i els mèrits específics dels candidats. Caldria un escrit motivat i públic de la selecció feta. D’altra banda, la selecció hauria de ser oberta a funcionaris de totes les administracions (europea, estatal, Generalitat, altres comunitats autònomes, administracions locals, etc.) amb similars processos i requisits d’accés. Caldria, per tant, considerar, com a element d’autoregulació, la necessitat que els responsables polítics haguessin de presentar davant una comissió parlamentària, o comissions del Plenari en el cas dels ens locals, els candidats a alts càrrecs, amb una breu exposició del seu currículum, on quedi destacada la idoneïtat, competència i experiència, inclosa la possibilitat de respondre oralment a qüestions relacionades amb el càrrec a desenvolupar. També podria fer-se una compareixença del responsable polític amb el seu equip de candidats a alt càrrec davant de la Comissió Parlamentària o de Plenari per justificar-ne la selecció. 67 �68 informe sobre el bon govern i transparència administrativa La correlació de forces dins de la Comissió hauria de garantir, pel que fa a les formacions amb responsabilitats de govern, que les seves designacions no es veurien obstaculitzades, però potser aquesta pràctica extremaria la cura a l’hora de presentar candidats sense un historial professional suficientment acreditat. D’altra banda, si s’apliquessin aquestes propostes i l’estructura dels alts càrrecs fos menys discrecional, es podria disminuir la paràlisi administrativa que envolta els processos electorals de les institucions polítiques. I, a més, serviria d’incentiu per al funcionariat, que veuria oberta la possibilitat d’intervenir en l’orientació i gestió de la política. Altra consideració pot fer-se en el cas –no tan freqüent– de candidats provinents del món empresarial, sense cap activitat política prèvia coneguda: El fossar existent entre les retribucions dels alts càrrecs als sectors públic i privat dificulta en gran mesura aquest reclutament, llevat dels casos –certament no desitjables– d’una trajectòria professional no especialment reeixida o d’unes expectatives de reincorporació al sector privat en millor posició després de l’experiència al sector públic. També hi ha gent vocacional que desitja, després d’una etapa reeixida en el món privat, aportar la seva experiència al sector públic, per motivacions diverses, grup de gent que convindria afavorir i valorar molt positivament. 4. És necessària una major presència de les dones en els alts càrrecs Ara per ara, podem dir que la presència de la dona en aquests tipus de llocs és molt baixa. En dades del 2004, i sobre l’estructura de l’Estat, només el 22,28% dels alts càrrecs eren dones. A l’any 1995 només ho eren el 14,42%. A Catalunya, per exemple, el percentatge d’alcaldesses a l’any 2003 era el 10,25% del total �Documents de titulars d’alcaldies. A l’any 1995 era només el 4,66%. Pel que fa a la Generalitat, la situació no pot ser gaire diferent. Hi ha uns avanços lents. El Consell Econòmic i Social, en relació amb la presència de la dona en alts càrrecs de les administracions públiques ha assenyalat en el seu informe del primer trimestre 2005, que és escassa, encara que se n’han donat lleugers augments. Cal, doncs, adoptar polítiques de més igualtat en l’accés i presència de la dona en aquests llocs de responsabilitat, en coherència amb el Codi ètic del Govern de l’Estat. 5. Retribucions: relació amb el reclutament. Atenció a la situació de mercat. Conveniència de vinculació a resultats. Publicitat i transparència. Ingressos relacionats Ja s’ha parlat de les sensibles diferències que hi ha entre els nivells retributius dels alts càrrecs de l’Administració i els llocs de treball en el sector privat que poguessin considerar-se equivalents pel que fa als nivells de responsabilitat i d’experiència –si més no, teòricament!– requerides. Es comprova que aquestes diferències no han fet més que créixer, i moltes vegades s’ha al·ludit a aquesta situació com una de les causes de l’aparent manca, entre l’estoc d’alts càrrecs existents, dels perfils professionals que es podrien considerar com a més idonis. Considerem que aquest plantejament no deixa d’oferir punts febles: per una banda, l’exercici d’alts càrrecs a l’Administració pública ofereix un seguit de compensacions no estrictament monetàries –des del sentiment altruista de servei a la col·lectivitat, fins als nivells d’estatus i reconeixement públic, o el sentit de proximitat al poder–, que els fan especialment desitjables per a un segment dels professionals. Cal tenir en compte, d’altra banda, que les tensions i exigències productives que hi ha al sector privat, i els nivells de dispo- 69 �70 informe sobre el bon govern i transparència administrativa nibilitat, inclinen també la preferència de molts individus cap a activitats, en principi, més adaptables a la compatibilitat amb una vida de relació social i familiar, així com al cultiu d’afeccions. S’hauria d’avançar justament en aquesta línia; no intentar competir en retribucions amb el sector privat, si bé hauria d’augmentar la retribució en el sector públic, sinó pacificar l’activitat dels alts càrrecs, oferint una millor qualitat de vida; a tall d’exemple, establir horaris màxims de permanència als llocs de treball, o generalitzar tendències com ara la de finalitzar la jornada setmanal a partir de les 14 hores del divendres. Avenços en aquesta direcció poden tenir repercussions favorables ja que predisposaran cap al servei públic persones altament preparades, però conscients de la necessitat d’una millor qualitat de vida i, alhora, l’Administració disposarà d’uns alts càrrecs amb una vida personal i social més reeixida, i amb millors possibilitats de connectar amb la realitat i els fenòmens socials, defugint la mena de síndrome que, moltes vegades, pateixen els que difícilment es relacionen fora de les esferes del poder polític. S’ha d’establir un sistema de retribució fixa i un de variable, lligat a la responsabilitat tècnica i política, així com a resultats. La retribució ha de ser transparent per tots els conceptes, inclosos els relatius a dietes, consells d’administració d’empreses públiques i privades (caixes d’estalvi, p.ex.). L’actual llista de les pàgines web de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona és particularment incomprensible.... 6. Formació específica Recentment, es qüestiona el sistema meritocràtic característic de l’Administració francesa, on els alts càrrecs procedeixen de centres de formació prestigiosos i elitistes, si bé cal tenir en compte que un sistema d’ajuts als estudis –situat a anys llum del que hi ha a la nostra societat– fa dependre l’accés a les esmentades �Documents escoles, fonamentalment, de la capacitat de l’individu, per més que continuï tenint una influència moltes vegades determinant el seu estatus familiar. En el cas de l’Administració catalana –i, sobretot, pel que fa a la Generalitat i les grans administracions locals– el sistema de reclutament abans breument descrit es vol complementar amb una formació de tercer cicle, encarregada a centres també prestigiosos, però especialment orientats a la gestió d’empreses privades, sota criteris ideològics coherents amb l’esmentada orientació. És, per tant, un model radicalment diferent, on, en lloc d’institucions que preparen específicament els servidors públics, amb nivells de qualitat que els fan també altament desitjats pel sector privat, els alts càrrecs i personal directiu són posteriorment formats (a un cost considerable) per centres de formació del sector privat i per al sector privat. Sense menystenir, ni molt menys, la valuosa aportació que poden fer els centres privats especialitzats en la formació dels directius públics. Cal considerar que la millor alternativa és fer una aposta decidida per la qualitat d’una oferta de formació específica per a aquests, que pot organitzar-se a l’entorn d’una Escola d’Administració Pública de Catalunya degudament potenciada, i que, mantenint tots els lligams necessaris amb el món acadèmic i els centres que ara hi ha de formació d’alt personal, tingui una clara orientació envers l’Administració pública i se centri en la transmissió dels valors que li són característics. Hom aposta per la creació d’una carrera administrativa de la Generalitat amb prestigi tant en el sector públic com en el privat. 7. Codi de conducta En la línia oberta pel Govern central, els alts càrrecs de l’Administració autonòmica i local haurien de regir-se per un codi de 71 �72 informe sobre el bon govern i transparència administrativa conducta que comportés el seu compromís amb una actuació professional ajustada a certs principis ètics: exemplaritat, honradesa, transparència, austeritat, eficàcia, confidencialitat i imparcialitat, entre d’altres. L’actual codi del Departament de Justícia és un bon model, o el del Govern de l’Estat, BOE de 7 de març de 2005. Aquests principis ètics hauran de dirigir, com hem dit, la conducta dels alts càrrecs. Conducta que sens dubte, atès el seu nivell públic, hauria de comportar un grau de seguiment per part de la Comissió Parlamentària o comissions del Plenari. Es podria trametre des del departament competent del Govern de la Generalitat (Departament de Governació i Administracions Públiques) a l’esmentada Comissió Parlamentària, anualment, un informe sobre els possibles incompliments dels principis ètics i de conducta dels alts càrrecs que s’hagin pogut donar i, en el seu cas, les mesures que s’haurien d’adoptar davant els incompliments. En el mateix sentit, els governs locals podrien informar la Comissió del Plenari i proposar les mesures corresponents. 8. Règim d’incompatibilitats. Dedicació exclusiva. Declaració d’activitats i patrimonial S’està formulant un nou marc d’incompatibilitats d’alts càrrecs. El Govern de la Generalitat va aprovar en la seva sessió de 8 de març de 2005 un projecte de llei en aquest sentit. Actualment està en fase de tramitació parlamentària, en concret en termini d’esmenes dels grups parlamentaris. Tot i compartir el seu contingut, la Llei d’incompatibilitats de l’Estat ja promulgada és més estricta i exigent en alguns punts. Caldria, doncs, que la llei catalana fos, si calgués, més estricta, no menys. �Documents 9. Àmbit d’aplicació d’aquestes mesures Caldria aplicar aquestes mesures tant a l’Administració autonòmica i a les seves empreses i organismes com a l’Administració local: diputacions, consells comarcals, àrea metropolitana i els seus ens, ajuntaments de capitals de comarca i de poblacions de més de 50.000 habitants. Aquestes administracions haurien de facilitar l’actual llista d’alts càrrecs, càrrecs de confiança (assessors) i/o de lliure designació, així com els criteris objectius que defineixen la condició d’alt càrrec. Els càrrecs de confiança, assessor i/o de lliure designació, és a dir, els funcionaris eventuals, constitueixen un segon esglaó de la discrecionalitat, opacitat i, a vegades, mal ús d’aquestes figures; p.e., els membres de partits que fan tasca partidària però amb retribució i càrrec públic, s’haurien de separar formalment dels alts càrrecs, però cal aplicar mecanismes similars pel que fa a la limitació numèrica i pressupostària, als criteris objectius de la definició i justificació del lloc de treball, el perfil dels candidats, l’explicació motivada de la selecció, el compliment del codi ètic, la transparència en la retribució i el rendiment de comptes de l’activitat duta a terme. Les llistes d’alts càrrecs, en els dos esglaons, haurien d’estar permanentment actualitzades, amb explicitació clara dels increments i decrements, i inclusió de les retribucions en euros totals l’any. D. Les empreses públiques 1. Principis que han de presidir el seu funcionament Atès que –d’acord amb el que ja s’ha dit– l’eficient gestió dels serveis públics ha d’ésser desenvolupada en ocasions per em- 73 �74 informe sobre el bon govern i transparència administrativa preses públiques, s’ha de tenir ben present que aquestes empreses ho són tan sols pel que fa a l’estructura formal de companyies mercantils que utilitzen, però no pel que fa al seu funcionament profund, ja que els seus gestors mai no resten sotmesos al control dels propietaris –accionistes–, ni la seva gestió rep sempre ni necessàriament la sanció del mercat. Si a aquesta absència del control propi de les societats mercantils –junta d’accionistes i mercat–, s’hi afegeix la no subjecció als mecanismes de control propis de la normativa administrativa, provocada precisament pel seu caràcter societari, resulta que aquestes societats queden en una mena de terra de ningú, grisa i indefinida, apta per a tota mena d’ingerències, discrecionalitats i irregularitats. Per tal que aquesta indefinició es corregeixi: 1. Les empreses públiques han d’assumir i explicitar la seva missió i la responsabilitat que els seus gestors i òrgans de govern assumeixen davant la societat (responsabilitat social de l’empresa). 2. Els òrgans de govern de l’entitat han d’establir periòdicament els objectius fixats als gestors de l’entitat i determinar els paràmetres de mesurament per tal d’avaluar-ne la gestió. 3. Els departaments i altres actors institucionals relacionats amb l’empresa (stakeholders interns) han d’estar representats en els seus òrgans de govern. Els gestors i òrgans de govern de l’empresa han d’establir canals de comunicació fluïts i transparents amb les entitats i els col·lectius que influeixen i reben influència de l’activitat de l’empresa (stakeholders externs). 4. La Generalitat ha d’exercir els seus drets dominicals sobre les diferents empreses públiques i vetllar perquè actuïn d’una manera coordinada i eficient. 5. El Consell d’Administració ha d’assumir com a funció bàsica la d’orientar i supervisar l’actuació dels gestors i vetllar pel �Documents desenvolupament de la missió de l’empresa, d’acord amb l’interès general. 6. El Consell –que ha de reflectir el pluralisme polític– estarà integrat per un nombre de membres no superior a deu, dels quals almenys un terç haurien de ser professionals independents i la resta representants dels departaments relacionats amb la seva activitat. Només un dels seus membres hauria de ser executiu de l’empresa. 7. El Consell hauria d’organitzar una comissió executiva per desenvolupar les tasques de gestió; una comissió d’auditoria i de control financer per supervisar la informació financera subministrada per l’empresa; una comissió de contractació i inversions quan aquestes tasques siguin bàsiques en l’activitat de l’empresa, i una comissió d’ètica i compliment destinada a supervisar el compliment dels compromisos assumits per l’empresa en matèria de responsabilitat social i bon govern. 8. La retribució dels consellers executius i professionals ha de ser suficient per atreure persones qualificades. La retribució dels consellers nomenats per raó del seu càrrec o en representació d’un departament s’hauria d’entendre inclosa dins el paquet retributiu que perceben per la seva adscripció al departament al qual pertanyen. 9. El càrrec de president del Consell ha de tenir com a funció principal dirigir el Consell en l’exercici de la seva tasca de supervisió. No és convenient que aquesta funció sigui assumida pel primer executiu. El secretari del Consell ha de ser un lletrat no integrat a l’estructura executiva de l’entitat. 10. Les empreses públiques han de formular comptes anuals individuals i consolidats i sotmetre’ls a la verificació d’auditors independents. Els informes d’auditoria han de contenir una opinió favorable. Els comptes i l’informe s’haurien de fer públics en un termini màxim de quatre mesos des del tancament de l’exercici. 75 �76 informe sobre el bon govern i transparència administrativa 11. Les empreses públiques s’haurien de sotmetre periòdicament a auditories de gestió dutes a terme per professionals externs independents. 12. El Consell d’Administració ha d’assumir la responsabilitat social de l’empresa com a element central del govern corporatiu i orientar les seves polítiques i pràctiques d’acord amb aquesta assumpció. 13. El Consell d’Administració ha de promoure la formulació d’un codi ètic de l’empresa, assignar responsabilitats en matèria de responsabilitat social de l’empresa dins del seu organigrama, i gestionar la identitat i la reputació corporatives d’una manera coherent amb l’assumpció d’aquella responsabilitat. 14. L’empresa pública ha de disposar d’una pàgina web amb informació suficient per conèixer les dades més rellevats de la seva activitat i per avaluar el seu sistema de govern i l’assumpció efectiva de la responsabilitat social. 15. El Consell d’Administració ha d’avaluar periòdicament si les seves pràctiques de govern s’orienten d’una manera socialment responsable a la realització de la missió de l’empresa. 2. Consideració especial de la responsabilitat social corporativa a) Delimitació del concepte La reflexió sobre responsabilitat social corporativa es va generalitzar l’any 2001 a partir de sonats escàndols financers que van posar de manifest la problemàtica de govern de grans empreses cotitzades. Es defineix un entorn comú marcat pels organismes internacionals que han impulsat el desenvolupament de la responsabilitat social corporativa a escala global. Són aquests organismes els que han elaborat principis i iniciatives per promoure la responsabilitat social corporativa i li han donat legitimitat. La Unió Europea ha desenvolupat, per mitjà de la Comissió Europea, diferents documents amb l’objectiu de promoure la �Documents responsabilitat social corporativa entre les empreses europees i entre tots els agents socials. Considera que la responsabilitat social corporativa és la contribució de les empreses al desenvolupament sostenible. Així es va definir en la Declaració final del Consell Europeu de Lisboa, el març del 2000: “convertir la UE en el 2010 en l’economia basada en el coneixement més competitiva i més dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera més sostenible amb més i millors llocs de treball i major cohesió social”. La responsabilitat social corporativa es pot entendre com un element fonamental per la governanza social, de la contribució empresarial al desenvolupament sostenible i de la construcció d’un espai europeu amb cohesió social. I el que és molt important és que, per fer això, les empreses no han de deixar de ser empreses ni han d’assumir funcions que no els corresponguin, sinó que s’han de convertir en les empreses que ara Europa i l’economia global requereixen. El nou entorn global necessita una nova visió de l’empresa. La responsabilitat social corporativa vol marcar els valors que dirigeixen l’empresa en totes les seves relacions, locals, nacional i internacionals. I aquests valors han de ser compartits. Si no hi ha aquesta visió compartida és difícil construir una política pública de responsabilitat social corporativa. La responsabilitat social corporativa va més enllà de l’àmbit estrictament de govern i arriba a la funció social que l’empresa desenvolupa i, per tant, a la responsabilitat social dels seus gestors. I no solament afecta les empreses cotitzades, sinó també altres tipus d’organitzacions com ara les empreses familiars, les societats de base cooperativa i mutualista, les caixes d’estalvis, els fons de pensions i les empreses públiques. S’ha de ser molt cautelós a l’hora d’extrapolar solucions pensades per a l’empresa privada a altres tipus d’empreses o organitzacions on la funció del benefici és diferent i està orientada 77 �78 informe sobre el bon govern i transparència administrativa al servei del ciutadà. Encara que a vegades el document fa referència a l’empresa privada, volem deixar clar que les propostes no s’hi adrecen. És important emmarcar la responsabilitat social corporativa des d’una perspectiva política. Què poden fer l’Administració i les empreses públiques per impulsar i promoure l’existència d’empreses i organitzacions més responsables i sostenibles? S’ha de dir que fins avui aquest debat ha creat falses expectatives i que en alguns àmbits ha estat vist com una moda o una estratègia de màrqueting. És per això que aquest compromís ha de ser a llarg termini perquè la responsabilitat social corporativa no es quedi en una moda o una eina més del màrqueting de l’empresa. Respecte a l’empresa pública, aplicar la responsabilitat social corporativa molts cops seria tant senzill com complir la normativa vigent de manera explícita, ja que el seu interès no és la iniciativa individual sinó que és un interès general. Per això és, doncs, important que es formuli i assumeixi la missió de l’empresa com a element essencial de la cultura de l’organització. Anar més enllà en l’administració i empreses públiques pot suposar un desgast costós i un llast més que pot minvar la competitivitat en relació amb el món privat. Tot i així l’Administració té un paper important en aquest àmbit de promoció, amb una visió àmplia de la responsabilitat social corporativa entre les empreses. b) Propostes Què poden fer l’Administració i les empreses públiques per impulsar i promoure l’existència d’empreses i organitzacions més responsables i sostenibles? a) Dins l’empresa pública: El Consell d’Administració hauria d’assumir, com a òrgan de govern de l’empresa, un nivell de compromisos en línia amb �Documents iniciatives internacionals en aquest àmbit, tot explicitant els valors corporatius per mitjà dels instruments següents: • La formulació d’un codi ètic de l’empresa. • L’assignació de responsabilitats en matèria de responsabilitat social de l’empresa a l’organigrama. • La gestió de la identitat i de la reputació corporativa. • La formació d’una comissió d’ètica, en el si del mateix Consell, encarregada de supervisar el compliment dels compromisos assumits per l’empresa en matèria de responsabilitat social. b) Per promoure l’existència d’empreses més responsables i sostenibles: Definim uns instruments per promoure polítiques de responsabilitat social corporativa. Per a la seva implementació i posterior control, considerem que s’ha de definir i aplicar l’ordenament. En el cas d’incompliment, la justícia ha d’actuar. D’aquesta manera no serà tan necessària la creació de nous òrgans, amb els inconvenients que això suposaria. • Marc legislatiu i fiscal favorable (fons de pensions, etiqueta social...). • Mesures de transparència amb mecanismes de verificació i certificació (etiquetes, índex social i generació de llistats –reporting). • Codi d’autoregulació de la vaga per a totes aquelles empreses que donin un servei públic a la comunitat, siguin públiques o subcontractades. Aquest codi hauria de ser de compliment obligat i es definiria com un punt més del conveni col·lectiu. • Aplicar les mesures internacionals sobre responsabilitat social corporativa. • Campanyes públiques de responsabilitat social corporativa. • Afavorir el desenvolupament del mercat i la competitivitat sostenible. • Contractació pública que afavoreixi empreses que donin suport a responsabilitat social corporativa. 79 �80 informe sobre el bon govern i transparència administrativa E. La contractació 1. Fer més fàcil contractar amb l’Administració Hi ha una percepció social molt estesa de manca de transparència, de pràctiques clientelars i d’excés d’obstacles a la contractació del sector públic. Diversos processos judicials dels darrers anys a l’entorn de casos de corrupció en algunes adjudicacions públiques alimenten aquesta malfiança. El cas és, però, que la contractació administrativa està molt exhaustivament regulada, amb una legislació molt completa i detallada, amb procediments molt estrictes, que haurien d’assegurar les majors garanties d’objectivitat en les adjudicacions. Tanmateix, la percepció social és més aviat la contrària: que hi ha clientelisme, amiguisme i adjudicació a dit. Per tant, l’existència i l’abundància de normativa no és garantia d’una imatge d’objectivitat, de transparència, ni de seguretat jurídica. Això ens porta a una doble conclusió: – per una banda, que l’existència d’una normativa molt detallada i completa, més que una garantia pot esdevenir un impediment per a la transparència; – per una altra, que les normes, per bones que siguin, i en cas de no aplicar-se correctament, no garanteixen l’objectivitat ni la transparència, objectius que caldrà perseguir mitjançant polítiques actives de comunicació i d’aplicació correcta de les lleis. Per aconseguir que les normes sobre contractació pública siguin més assequibles, més conegudes i més fàcilment complides i afavoreixin, a més, una percepció social de major confiança en l’objectivitat dels procediments de contractació, cal dur a terme un esforç de simplificació, tant de la normativa reguladora dels contractes de l’Administració, com dels procediments que a la pràctica se segueixen per contractar. �Documents Aquesta tasca pot ser més fàcilment assolible si es diferencia més del que es fa actualment entre els diversos tipus de contractes, segons el volum econòmic, la complexitat i altres criteris, de manera que es puguin aplicar procediments molt més simples als contractes que no justifiquin precaucions especials. En definitiva, es tracta d’aconseguir que contractar amb l’Administració sigui més fàcil, menys críptic, menys costós en temps i en esforços burocràtics. I per aconseguir transmetre amb aquesta tasca un missatge més creïble de transparència i neutralitat, cal efectuar-la amb una certa imaginació i flexibilitat, amb una mirada diferent a la visió burocràtica tradicional. Les tecnologies de la informació permeten quelcom impensable fins fa poc temps: la convocatòria i la difusió immediates de les licitacions i de pràcticament tot el procediment d’adjudicació. Per tant, caldria publicar a les pàgines web dels organismes i administracions que contracten, i amb la major puntualitat possible: – Les licitacions. – Les bases de selecció. – Les ofertes (o com a mínim el seu resum). – El quadre comparatiu de les ofertes econòmiques. – Les puntuacions obtingudes per cada oferta. – Les adjudicacions. I, a més, donar difusió per Internet (a cambres de contractistes i de comerç, patronals, col·legis professionals, etc.) a les licitacions. 2. Els contractistes Unes primeres qüestions que plantegen alguns dubtes que caldria resoldre, des del punt de vista de la transparència, fan re- 81 �82 informe sobre el bon govern i transparència administrativa ferència als requisits i condicions que han de reunir les persones o les empreses per poder ser contractistes amb l’Administració. En primer lloc, i amb caràcter general, observem que la contractació amb l’Administració sovint continua semblant massa restringida a cercles relativament tancats de contractistes, ja sigui per desconeixement de les licitacions o dels tràmits burocràtics requerits per poder contractar amb l’Administració. Contribueixen a aquesta imatge restrictiva: – El sistema de classificació de contractistes, que obliga a tràmits que, per a moltes petites empreses, són massa complicats, o simplement ignorats, per aspirar tan sols a ser contractista. – La difusió insuficient de les licitacions, encara limitada en massa casos als butlletins oficials, malgrat la utilització creixent de pàgines web. – El llenguatge burocràtic de les bases de selecció, el sistema de les certificacions, els retards en els cobraments..., que estimulen poc a ser contractista amb l’Administració. L’Administració hauria de tenir una actitud més activa a fi de propiciar que el major nombre possible d’empreses o de professionals esdevinguin contractistes en potència. Per aconseguir-ho cal facilitar els tràmits de classificació empresarial. Però no solament això: caldria també una actitud més activa de l’Administració, estimulant, assessorant i donant suport a empreses i professionals per tal que superin els obstacles i els dubtes burocràtics i assoleixin la condició de contractista, ja que, en definitiva, l’interès públic també radica a poder disposar d’una generosa borsa de contractistes. Així mateix, i en la línia de fer més assequible de contractar amb l’Administració, també convé procurar que la quantia dels contractes i, en general, les bases de selecció siguin favorables �Documents a la concurrència d’un nombre significatiu d’ofertes, i evitar en qualsevol cas que, per raons de quantia o d’altres de similars, la major part de contractistes potencialment interessats es puguin sentir exclosos. En segon lloc, i també des d’aquesta perspectiva de la determinació dels contractistes, ens hem de referir a dues pràctiques, del tot justificables i perfectament admeses legalment, que, tanmateix, poden incidir negativament en la transparència de la contractació administrativa: les unions temporals d’empreses (UTE) i les subcontractacions. Quant a les UTE, sovint s’ha especulat que a vegades s’utilitza aquesta figura no tant per aportar especialització o recursos que no té pel seu compte un sol aspirant a contractista, sinó simplement per associar un intermediari o facilitador del contracte. Per esvair definitivament aquest motiu de sospita i d’opacitat en les raons de les UTE, és recomanable que se’ls exigeixi formalment la motivació clara de la seva constitució, sobre la base de raons tècniques o econòmiques, sempre en relació amb la licitació concreta a la qual es presenten. També és aconsellable que l’Administració vetlli especialment per les garanties de responsabilitat en aquests casos, ja que la solvència de la unió temporal, si no s’ha perfilat prou acuradament, pot afeblir la individual de les empreses que la constitueixen. Pel que fa a les subcontractacions, constatem que són molt habituals, principalment en les obres o serveis d’especial complexitat, les pràctiques d’externalitzar o de subcontractar parts del contracte a terceres empreses. Les subcontractacions estan molt justificades en determinades situacions, com ara, si es tracta d’aconseguir aportacions d’alguns especialistes o de reaccionar davant de situacions imprevistes. 83 �84 informe sobre el bon govern i transparència administrativa Tanmateix, la seva proliferació excessiva pot generar efectes nocius, com ara afeblir les garanties de qualitat de l’obra o del servei contractat. Per aquest motiu, la pràctica de les subcontractacions tendeix a ser limitada o envoltada de garanties específiques, en molts casos de forma més estricta que la vigent a la nostra legislació. Com a criteri general, propugnem que es limiti als supòsits en què sigui justificada i, si és possible, prevista en el moment de l’adjudicació i, en qualsevol cas, del tot transparent. Així, creiem que s’hauria d’establir com a requisit per admetre subcontractacions, si eren previsibles tenint en compte les capacitats i habilitats del contractista, la seva previsió expressa en la fase de selecció, amb identificació de les empreses a subcontractar i dels seus mèrits, de manera que les empreses subcontractades formin part de l’oferta de cada contractista. També recomanem estudiar la possibilitat d’exigir al contractista l’execució amb els seus mitjans d’un percentatge mínim del concurs. Cas de no ser previsible, i imposar-se com a necessària a títol de sobrevinguda, la subcontractació hauria de tenir sempre el vistiplau –o, com a mínim, el nihil obstat– de l’òrgan administratiu contractant, a fi de poder comprovar que les empreses subcontractades reuneixen els requisits mínims de solvència tècnica i econòmica exigible als contractistes. Així mateix, i en qualsevol cas, la transparència hauria de presidir tot el procés de la subcontractació, de manera que els pactes entre contractista i subcontractista (obligacions, responsabilitats, preu) s’haurien d’incorporar a la documentació del contracte, i ser perfectament coneguts per l’Administració o per qualsevol interessat. Finalment, l’Administració pot i ha de ser molt exigent a fi d’assegurar que els contractistes compleixin escrupolosament la legalitat i els estàndards d’ètica i de comportament exigibles �Documents al sector públic en qüestions com ara la contractació de persones discapacitades, la transparència, el codi ètic, la responsabilitat social, la protecció del medi ambient i la normalització lingüística, entre d’altres. Els requisits d’obertura, rigor i transparència, l’Administració, a més de complir-los per si mateixa, els ha de projectar en el sector empresarial que treballa per al sector públic. 3. La tramitació dels contractes Els procediments formals de contractació són molt costosos en tramitació burocràtica: anuncis a diaris oficials, terminis més o menys llargs per a la presentació d’ofertes, cauteles en la valoració d’aquestes, terminis per recórrer... Difícilment es pot contractar una obra modesta o un servei no gaire sofisticat amb menys de tres o quatre mesos. De totes maneres, la legislació vigent ofereix a l’Administració la possibilitat d’optar entre diverses modalitats de contractació, que ofereixen graus molt diferents de complexitat administrativa i de rigor en la selecció. Els procediments més rigorosos i costosos en temps i en tràmits segurament són també els que garanteixen major objectivitat en la selecció. Tanmateix, si la tramitació és massa costosa, també pot tenir l’efecte de desincentivar molts empresaris, sobretot els petits, a ser contractistes, ja que temen que els costi massa en temps, en assessorament i en gestoria, a part del retard a cobrar. I també pot incentivar les administracions a cercar dreceres, abusant de les adjudicacions directes i dels negociats sense publicitat i d’altres pràctiques similars. Efectivament, els contractes de quantia limitada permeten o bé la contractació directa (fins a 12.000 euros en els de serveis), o bé els negociats sense publicitat (fins a 30.000 euros en els de serveis). Tant en un 85 �86 informe sobre el bon govern i transparència administrativa cas com en l’altre, el procediment és raonablement ràpid i l’Administració té plena capacitat per triar el contractista, sense que s’hagi de sotmetre a la valoració de factors objectius de selecció. Com que, per aquest motiu, són procediments molt còmodes per a l’Administració (més ràpids de tramitar i amb la possibilitat de decidir lliurement el contractista), hi ha tendència a abusar-ne, per la via de fragmentar més o menys artificialment adjudicacions que en pura lògica haurien de convocar-se unitàriament i tenir un valor econòmic superior. Així ho ha posat de manifest l’auditoria de gestió encarregada per l’actual Govern de la Generalitat. Segurament no hi ha motius per suprimir o limitar excessivament les actuals possibilitats de recórrer a l’adjudicació directa o als procediments negociats sense publicitat per a determinats tipus de contractes de quantia limitada, per als quals podrien resultar contraproduents procediments massa rigorosos. Així mateix, també deu ser difícil evitar del tot la picaresca administrativa de fragmentar contractes més grans per poder utilitzar més aquests procediments. La millor manera d’aconseguir que l’Administració no abusi d’aquestes pràctiques i utilitzi realment el procediment de contractació més idoni per a cada cas és la transparència. En un doble sentit: – Per una banda, la transparència que s’hauria d’imposar sempre en la necessitat de motivar raonadament la modalitat de contracte escollida per a cada cas, i de fer pública aquesta motivació. – Per una altra, també proposem que cada òrgan que contracta i cada Administració portin al dia una base de dades pública, accessible des de les seves pàgines web, on constin, un per un, tots els contractes fets per qualsevol procediment, amb indicació de l’objecte, el pressupost, l’adjudicatari i, fins i tot i si és possible, la descripció del treball lliurat. �Documents Aquestes mesures es podrien complementar també amb una limitació global de la quantia que cada òrgan o departament pot contractar mitjançant procediments restringits o d’adjudicació directa. Una altra qüestió que és important de tenir en compte en la tramitació dels contractes és la importància de garantir uns projectes ben fets, especialment amb vista als contractes d’obres. Per poder valorar de forma objectiva els costos i de manera sistemàtica els mèrits tècnics de les ofertes, i assegurar al mateix temps una execució acurada, cal que el projecte estigui ben fet, amb el grau convenient de detall i de rigor; en qualsevol cas, amb més detall i rigor del que ha estat habitual. Gastar més en projecte no equival a gastar més: a la llarga, permet estalviar en execució, reduir modificats i garantir més transparència i objectivitat en la selecció dels contractistes. Així mateix, entenem que l’assoliment d’objectius de transparència i d’objectivitat no és incompatible amb la pràctica de procediments restringits de contractació, especialment per a casos en què el que es contracta són serveis que tenen components destacats de creativitat o de complexitat tecnològica o de qualsevol altre ordre. Ans al contrari: segurament el servei eficient dels interessos públics probablement aconsella fer un ús més freqüent d’aquests tipus d’adjudicacions. Ara bé, precisament perquè la mateixa denominació de procediments restringits o no oberts de contractació convida a la malfiança, creiem que en aquests casos cal ser especialment curós en el compliment dels principis de transparència i d’objectivitat. Tant pel que fa a la necessitat de fer explícits els motius que han portat a la selecció prèvia de les empreses o dels professionals convidats al procediment restringit, com en relació amb el tracte neutral i no discriminatori que l’Administració ha de procurar tenir-hi en tot moment. 87 �88 informe sobre el bon govern i transparència administrativa 4. Els criteris d’adjudicació El criteri de selecció més objectivable és l’econòmic: es queda el contracte qui presenta una oferta econòmicament més avantatjosa. Hi ha, però, diversos factors que impedeixen o dificulten deixar la selecció dels contractistes només en funció del millor preu: – Conveniència de valorar els factors tècnics, que a la llarga són els que permeten servir millor l’interès públic. El mateix es pot dir dels factors ambientals o similars, que també poden ser molt útils per assegurar el bon funcionament de l’obra o servei contractat. El problema és que aquests tipus de factors, a diferència del purament econòmic, a vegades són massa difícils d’objectivar, i solen deixar massa marge a l’apreciació subjectiva del qui valora. – Conveniència d’impedir l’excessiva concentració d’adjudicacions en una mateixa empresa, cosa que sol portar l’Administració a gestionar una certa diversificació en les seves adjudicacions, objectiu que a vegades només es pot assolir amb una certa intervenció en l’aplicació dels criteris de selecció. – Pressions polítiques, sindicals o empresarials per protegir les empreses locals. Aquestes pressions poden ser decisives si es competeix amb altres administracions més sensibles a les dels interessos respectius. No podem ignorar aquests condicionants, principalment la necessitat de tenir molt en compte els aspectes tècnics de les ofertes, però cal també reduir al màxim els àmbits de discrecionalitat de l’Administració a l’hora d’apreciar-los i de seleccionar el contractista. Amb aquesta finalitat, i a fi de garantir que les adjudicacions es basen en criteris al màxim d’objectius possible, recomanem: �Documents – Fer un esforç de previsió sistemàtica i exhaustiva dels criteris tècnics de selecció en les bases de licitació, i fer-ne una aplicació motivada, raonada i pública per determinar l’oferta escollida. La valoració de l’oferta tècnica ha de ser tan objectiva com la de l’oferta econòmica. – Valorar l’oferta econòmica fins al voltant de la meitat de la puntuació total, de manera que resulti força determinant. En tot cas, s’han de procurar eradicar els criteris de selecció que en la seva aplicació deixen un marge de discrecionalitat excessiu. 5. L’execució dels contracte Mentre que els procediments de selecció del contractista, quan es fa per concurs i malgrat les mancances assenyalades, són raonablement objectius i públics, una vegada adjudicat el contracte, la relació entre Administració i contractista es torna més opaca, amb un major marge de discrecionalitat. D’aquesta manera no és infreqüent que, ja sigui a iniciativa del contractista o de l’Administració, es produeixin modificacions o reformes del contracte durant la seva execució, que poden acabar comportant canvis substancials en el volum del contracte i fins i tot en el seu equilibri econòmic, al marge dels mecanismes de publicitat i de concurrència de la fase de selecció del contractista. Convindria, per tant, restringir al màxim la possibilitat de recórrer a reformats o modificats dels contractes. I, si cal utilitzar-los, que sigui en casos com més taxats millor, amb tota publicitat, i amb procediments objectius i també transparents de valoració econòmica dels canvis que s’acordin en relació amb el contracte adjudicat. A fi de garantir aquests objectius de transparència, entenem que seria molt recomanable fer públic, en finalitzar l’execució 89 �90 informe sobre el bon govern i transparència administrativa del contracte, un informe o memòria on constin les principals dades: ofertes rebudes, oferta seleccionada, motius de la selecció, possibles revisions o modificacions del preu o de l’objecte del contracte, preu pagat finalment, informes o auditories de control o de qualitat... Aquestes memòries s’haurien de mantenir accessibles al públic en una base de dades que donaria publicitat a les males pràctiques, i també podria servir a l’Administració per identificar contractistes especialment incomplidors o conflictius. 6. El control de l’execució dels contractes Hi ha una certa tendència administrativa a desentendre’s de verificar, revisar o controlar el contingut d’allò que es contracta. En part perquè se suposa que precisament ho encomana a algú més capacitat o especialitzat que els serveis administratius; i en part perquè prou feina tenen els funcionaris amb la tramitació administrativa dels expedients de la seva incumbència, per, a més a més, posar-se a discutir amb els contractistes externs. Aquesta actitud en part explica l’interès de molts funcionaris a fer adjudicacions directes o negociats sense publicitat: saben que poden confiar en determinats proveïdors i no es volen arriscar a contractar cares noves o males experiències. També fa que al final s’estigui poc a sobre del contractista, de manera que no és infreqüent que l’Administració rebi menys del que hauria de rebre pel que paga. Cal que l’Administració es doti de protocols rigorosos de seguiment i control de l’execució dels contractes i d’auditoria o/ i control de qualitat dels serveis o productes resultants obtinguts. Aquests protocols han de ser especialment exigents en els casos en què l’objecte del contracte sigui molt complex o costós; en els casos restants, es pot limitar a un control més o menys aleatori. �Documents Aquests protocols o procediments s’han de complementar amb una dotació de recursos humans i tècnics suficients i més qualificats per a l’Administració, amb els quals pugui exercir efectivament aquestes tasques de seguiment, direcció o supervisió i control dels seus contractes. F. Ajuts i subvencions 1. Definició S’entén per ajut públic qualsevol aportació de recursos públics a operadors econòmics i empreses (públiques o privades) així com qualsevol avantatge atorgat per les autoritats públiques de qualsevol nivell de govern que suposi una reducció de les càrregues a les quals haurien de fer front els operadors econòmics i les empreses en condicions de mercat. En el sentit més ampli, els ajuts públics inclouen les subvencions, les desgravacions fiscals, les participacions en el capital privat, els préstecs concedits en condicions favorables, els impostos diferits, les garanties i avals, la condonació de pagaments... El concepte econòmic dels ajuts i subvencions té la seva traducció en els textos legislatius. D’acord amb la Llei 38/2003, de 17 de novembre, de subvencions, aquestes suposen una disposició dinerària procedent de les administracions que compleixi els següents requisits: “a) que el lliurement es faci sense contraprestació directa dels beneficiaris. b) que el lliurament estigui subjecte al compliment d’un determinat objectiu, l’execució d’un projecte, la realització d’una activitat, l’adopció d’un comportament singular, ja efectuats o per efectuar, o la concurrència d’una situació, i el beneficiari ha de complir les obligacions materials i formals que s’hagin establert, i c) que el projecte, l’acció, la conducta o la situació finançada tingui per ob- 91 �92 informe sobre el bon govern i transparència administrativa jecte el foment d’una activitat d’utilitat pública d’interès social o de promoció d’una finalitat pública”. En el mateix sentit es pronuncia el Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la llei de finances públiques de Catalunya: “Es considera subvenció tot ajut que comporti una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos, que tingui per objecte un lliurament dinerari entre els diferents òrgans i unitats de l’Administració pública de la Generalitat, o d’aquestes a altres entitats públiques o privades i particulars”, i que compleixi uns requisits similars als establerts a la llei espanyola (art. 87). De com els ajuts públics poden tenir efectes sobre els mercats, se n’ocupa la Llei de defensa de la competència (LDC). D’acord amb l’article 19.2, s’entén per ajut públic “les aportacions de recursos a operadors econòmics i empreses públiques o privades, així com a produccions, amb càrrec a fons públics, o qualsevol altre avantatge concedit pels poders o entitats públiques que suposi una reducció de les càrregues a les quals haurien de fer front els operadors econòmics i les empreses en condicions de mercat o que no comportin una contraprestació en condicions de mercat. També es consideren ajuts qualsevol altra mesura que tingui un efecte equivalent al de les anteriors que distorsionin la lliure competència”. Els ajuts públics poden ésser adreçats a empreses, a grups específics, sectorials, territorials (afavoreixen un territori determinat) i horitzontals (PME, I+D, medi ambient, inversions). Des de la perspectiva del funcionament competitiu dels mercats, l’interès de l’anàlisi dels ajuts públics rau en el fet que alteren o amenacen alterar les condicions de la competència entre empreses, així com l’assignació eficient de recursos, de concedir avantatges a uns operadors econòmics enfront d’altres. Des de la perspectiva del comerç entre territoris contribueixen a falsejar els intercanvis. Per aquestes raons la Comissió Europea (CE) �Documents controla els ajuts; també ho fan les autoritats nacionals responsables d’aplicar les normes de defensa de la competència. La rellevància del tema es posa de manifest si es té en compte la importància econòmica de les subvencions i, també, dels ajuts. En efecte, d’acord amb les dades de la UE, Espanya té un nivell d’ajuts públics relativament alt: certament, el percentatge dels ajuts públics (sense comptar el sector ferroviari) sobre el PIB fou, l’any 2002, del 0,68%, tan sols superat per Dinamarca (0,92%), Irlanda (0,85%), Portugal (0,83%) i Suècia (1,28%). La mitjana de la UE fou del 0,56%. Aquest fet justifica l’atenció dedicada a aquesta qüestió. També són importants les subvencions atorgades a persones i entitats, generalment sense ànim de lucre. Aquesta conducta pot suposar la distribució de fons públics amb elevades dosis de discrecionalitat. El fet mereix atenció per la magnitud de les subvencions dins el pressupost de les administracions públiques. A tall d’exemple, i amb independència de les matisacions necessàries, en tot cas sobreres en el present nivell d’anàlisi, cal dir que, a la liquidació del pressupost consolidat de despeses corresponent a l’any 2003 (Administració de la Generalitat, OOAA, SCS, ICS, ICASS, Seg. Soc, ICASS GC), les transferències corrents foren de 42 milions d’euros, cosa que representava més del 36 per cent dels crèdits definitius; les transferències a les famílies i institucions –expressió genuïna de la discrecionalitat administrativa– suposaven el 44 per cent de les transferències corrents. Una quantitat tan elevada ha de ser objecte d’un control particularment rigorós. Sobre aquesta qüestió no es disposa d’informació suficient. De tota manera, cal pensar, si s’accepta el que es conclou a l’Informe d’avaluació de la Gestió (Acord de Govern de 20 de gener de 2004), de desembre de 2004, referit al Departament de Treball, Indústria, Comerç i Turisme (Seccions Pressupostàries de Treball): Àrea de Subvencions de la 93 �94 informe sobre el bon govern i transparència administrativa Direcció General d’Ocupació (Servei d’Ocupació de Catalunya (DGO/SOC), que el procés és millorable. En efecte, en l’esmentat dictamen se sosté que “els processos i circuits són molt complexos, hi participen moltes unitats diferents i els terminis que van des de la presentació de la relació de justificants fins a fer la proposta de pagament del 25% restant o del 100% (si no hi ha bestreta) superen en força ocasions l’any i mig. No s’ha pogut comprovar si els justificants han estat presentats dins el termini. En els expedients examinats figuren fitxes de justificacions econòmiques, la data de les quals és superior a un any a la data de finalització de l’acció”. La conclusió és que cal “establir si el procediment de seguiment, verificació i revisió de les justificacions presentades pels beneficiaris de les subvencions és l’adequat” i que “cal determinar si, una vegada certificat el correcte compliment o no, de la finalitat de la subvenció concedida, el procediment és prou àgil per assegurar-ne el seu pagament o, si s’escau, l’inici de l’expedient de revocació total o parcial i possible reintegrament”. Davant la possibilitat del risc que aquesta qüestió, documentada en un cas específic, no sigui un fet aïllat ans el reflex d’una conducta general, cal establir una adequada regulació de les subvencions, seguint l’exemple de l’espanyola, basada en els principis de planificació, transparència, objectivitat, eficàcia i eficiència, acompanyada dels sistemes de control adients i rigorosament aplicats, així com d’avaluació de resultats. Ensems cal establir les corresponents responsabilitats pel mal ús dels recursos públics. Per assegurar aquests principis cal disposar d’una base de dades pública en relació amb els ajuts i subvencions. La utilització dels ajuts com a instrument de política econòmica o d’actuació política és general als estats de la Unió Europea (UE). Per aquesta raó la CE és sensible en relació amb aquesta qüestió. Per això, recentment, la CE ha publicat un document de consulta titulat “Pla d’acció d’ajuts estatals. Menys �Documents ajuts estatals amb uns objectiu més ben definits: programa de treball per a la reforma dels ajuts estatals 2005-2009”. El document presenta un programa orientador de treball que la Comissió pretén dur a terme en col·laboració amb els estats membres que hauria de servir de guia per a l’estratègia i política de la Comissió en relació amb la política d’ajuts dels estats membres. Per aquesta raó la comissària de la competència ha afirmat que “els ajuts públics són la nova frontera de la política de la competència”, i ha fet de la revisió de la política d’ajuts públics la prioritat principal del seu mandat. En definitiva, els ajuts públics consisteixen en la concessió d’avantatges a operadors econòmics, organitzacions i persones, sense contrapartida equivalent. Quan són atorgats a operadors econòmics poden alterar la posició de les empreses en l’àrea competitiva i, per tant, els seus resultats. Per aquesta raó, les autoritats de defensa de la competència vetllen perquè els ajuts no modifiquin de forma significativa el funcionament dels mercats. Aquest fet no exclou que determinats ajuts puguin ésser atorgats ateses determinades circumstàncies i condicions. De fet, la CE, per una banda, vol reforçar el control dels ajuts que incideixen en la conducta i resultats de les empreses; i, per una altra, vol facilitar la concessió de determinats ajuts quan aquests cauen dins les categories dels que poden ésser concedits sense problemes. En tot cas, en un marc democràtic, la concessió d’ajuts (i subvencions) ha de sotmetre’s a determinades circumstàncies i controls per a evitar des de la distorsió de la conducta de les empreses en els mercats fins a la discrecionalitat o la corrupció. 2. Justificació dels ajuts públics Totes les administracions públiques atorguen, amb més o menys intensitat, ajuts públics en les seves formes més diver- 95 �96 informe sobre el bon govern i transparència administrativa ses. Aquests, en determinades circumstàncies i sota certes condicions, troben una justificació tant des de la perspectiva de l’anàlisi econòmica com de la mateixa pràctica de les autoritats de defensa de la competència. La teoria de la hisenda pública, per exemple, sosté que els ajuts podrien justificar-se si compleixen alguna o algunes de les següents funcions atribuïdes al sector públic: assignativa, redistributiva i estabilitzadora. Més concretament, els ajuts públics poden justificar-se si contribueixen a millorar l’assignació de béns i factors productius i, en conseqüència, l’eficiència. En altres paraules, si contribueixen a corregir les errades del mercat (monopolis naturals i situacions de poder de mercat, informació asimètrica o imperfecta, externalitats, béns públics i mercats amb problemes de coordinació). També es justifiquen si contribueixen a millorar la distribució de la renda pel mercat. Tanmateix, l’anàlisi econòmica aconsella utilitzar d’altres instruments com ara el sistema tributari o les transferències (subsidis o programes territorials d’inversió, p. e.). I, finalment, troben justificació si contribueixen favorablement al comportament de variables com l’ocupació, les inversions o les exportacions, per exemple. De tota manera, l’anàlisi econòmica considera que els ajuts públics no són determinants i atorga una importància especial a les expectatives empresarials i a les característiques de les empreses, els mercats i l’entorn empresarial. En el document de la CE esmentat se sosté que la política d’ajuts ha format part de la política de competència i que el paper de la CE ha estat d’impedir les corresponents alteracions indegudes de la competència per assegurar que els operadors econòmics confrontin els seus interessos en igualtat d’armes en l’àrea del mercat. Malgrat tot, prenent els Acords de Lisboa i la defensa de la competència com a punts de referència, la Comissió pretén con- �Documents centrar els ajuts públics a l’entorn dels objectius següents: en primer lloc, la innovació i la R+D amb l’objectiu de reforçar la societat del coneixement; i, en segon lloc, modernitzar les pràctiques i els procediments dels ajuts. En relació amb la primera qüestió, ensems l’èmfasi centrat en els ajuts a la innovació, hom considera qüestions com el capital risc, les inversions en capital humà, els serveis d’interès econòmic general de gran qualitat, els ajuts regionals i els relacionats amb el medi ambient així com els que tinguin a veure amb les infraestructures. En aquests casos, cal repensar el sistema actual i definir un procediment d’exempció per categories que faciliti no solament la tasca de control per part de la Comissió com la definició de polítiques públiques per part dels estats membres. Però la racionalitat del sistema restaria molt lluny de l’òptim si hom no procedeix a adaptar les normes, millorar les pràctiques i procediments, reduir la burocràcia, supervisar el compliment dels principis i assegurar la independència dels òrgans de control. Tot plegat prenent el funcionament competitiu dels mercats com a referència general. En altres termes, els ajuts als operadors econòmics no s’eliminaran, però a l’empara dels Acords de Lisboa seran reconsiderats i es reforçarà el control del seu possible impacte sobre la competència. 3. Alguns exemples de la regulació sobre ajuts i subvencions a) Unió Europea El Tractat de la UE es refereix als ajuts públics en els articles 87 i 88. En el primer d’aquests articles es declaren incompatibles amb el Mercat Comú aquells ajuts públics que afectin els intercanvis comercials intracomunitaris. Tanmateix, la prohibició recull alguns aspectes que els fan compatibles si bé sota la vigilància de la CE. L’article 88 del Tractat estableix el procedi- 97 �98 informe sobre el bon govern i transparència administrativa ment de control dels ajuts d’Estat tot determinant que els estats membres han de notificar qualsevol projecte de concessió d’ajut abans de la seva execució i la Comissió, en el cas que els ajuts afectin els intercanvis intracomunitaris, té la potestat de declarar la seva incompatibilitat així com la seva supressió o modificació. En el Consell d’Estocolm es disposà la necessitat de reduir i reorientar els ajuts amb l’objectiu de millorar la competitivitat de les empreses de la UE i de contribuir a assolir l’estabilitat pressupostària. En el cas espanyol, per aconseguir aquests objectius s’han dissenyat les línies d’actuació de la proposada Comissió Nacional de Defensa de la Competència (CNDC) que hauran de ser les següents: reforçar l’anàlisi econòmica en l’estudi dels ajuts, agilitar i reduir el procés de control tot adoptant reglaments d’exempció en el cas dels ajuts de naturalesa horitzontal, incrementar la seguretat jurídica i la transparència i racionalitzar i enfocar els seus recursos. Addicionalment, en el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, la UE es reserva en exclusiva els següents àmbits (art. I-13): establiment de les normes sobre competència per al funcionament del mercat interior i la política comercial comuna. En conseqüència, a l’article III-167 s’estableix el següent: “1. Excepte que la Constitució disposi una altra cosa, seran incompatibles amb el mercat interior, en la mesura que afectin els intercanvis entre els estats membres, els ajuts atorgats pels estats membres o mitjançant fons estatals que prenguin qualsevol forma, que falsegin o amenacin falsejar la competència, afavorint a determinades empreses o produccions”. Dit això, un conjunt d’ajuts seran compatibles amb el mercat interior i un altre grup podrà ser compatible. Entre els ajuts compatibles s’assenyalen els de caràcter social atorgats a consumidors individuals, sempre que no discriminin segons l’origen dels productes, i els adreçats a reparar �Documents desastres naturals o d’altres esdeveniments de caràcter excepcional. Ensems s’hi inclouen els adreçats al creixement econòmic regional quan el nivell de vida sigui anormalment baix, hi hagi una desocupació elevada, i els adreçats a impulsar un projecte important d’interès comú. Tot plegat, sense excloure els que tenen com a objectiu el desenvolupament de determinades activitats o territoris sempre que no alterin els intercanvis de manera contrària a l’interès comú, els adreçats a la promoció de la cultura i la defensa del patrimoni quan no alterin les condicions dels intercanvis i de la competència, i aquells establerts reglamentàriament. Lògicament, l’esmentada regulació exigeix un control adequat. Aquest fet s’entén si es pren en consideració la munió d’exemples d’ajuts públics que han tingut efectes significatius sobre el funcionament competitiu dels mercats. En conseqüència, a l’article III-68 s’estableix que la CE examinarà permanentment, junt amb els estats membres, els règims d’ajuts existents i proposarà als estats les mesures adients que contribueixin al desenvolupament del mercat interior. En cas que l’ajut s’apliqui de forma abusiva o no sigui compatible amb el mercat interior, la Comissió adoptarà una decisió europea perquè l’estat membre el suprimeixi o l’adapti. En cas d’incompliment, la Comissió o qualsevol Estat membre podrà anar al Tribunal Superior de Justícia de la UE. Tanmateix, el Consell pot adoptar, per unanimitat, una decisió de compatibilitat. Tot plegat posa en relleu que la norma és la prohibició dels ajuts i la possibilitat d’aquests és l’excepció, degudament fixada i vigilada. b) Constitució espanyola L’economia espanyola, a més de respectar les disposicions de la UE, ha de respectar els principis establerts en la Constitució. Aquesta estableix la llibertat de mercat i l’eficiència i assignació equitativa dels ajuts públics que, en relació amb el que 99 �100 informe sobre el bon govern i transparència administrativa s’ha dit, com a norma general, no han de tenir un impacte negatiu sobre les condicions de competència en els mercats. Més concretament, l’article 31.2 de la Constitució estableix que “La despesa pública realitzarà una assignació equitativa de recursos públics i la seva programació i execució respondran als criteris d’eficiència i economia”. Per la seva banda, l’article 38, que ha de ser interpretat prenent en consideració el moment en què fou aprovat, disposa que “Es reconeix la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat. Els poders públics garanteixen i protegeixen el seu exercici i la defensa de la productivitat, d’acord amb les exigències de l’economia general i, en el seu cas, de la planificació”. Per tant, la defensa del mercat i els criteris d’eficiència i economia en la gestió de la despesa pública estan reconeguts explícitament a la Constitució. Ensems la defensa de la lliure empresa és una missió que obliga a totes les autoritats. c) Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions La Llei de subvencions és un bon text que té com a objectiu el compliment dels principis anteriors amb la transparència, el control i les responsabilitats pertinents que exigeix un instrument que pot discriminar entre persones o pot contribuir a alterar el funcionament competitiu dels mercats. En conseqüència, el text recull, de manera exhaustiva, les bases reguladores de la concessió de les subvencions (art. 17) i la publicitat de les subvencions concedides (art. 18). Ensems, les administracions han de facilitar a la Intervenció General de l’Administració de l’Estat “a efectes merament estadístics i informatius” un conjunt d’informació prevista reglamentàriament (art. 20). Aquest text, perfectible com tots els textos, recull un conjunt de principis que, aplicats degudament, sens dubte, contribuirien a assolir els objectius esmentats. El títol I es refereix als procediments de concessió i gestió de les subvencions. La detallada regulació inclou la comprova- �Documents ció de les subvencions (art. 32) i dels valors (art. 33), així com el procediment d’aprovació de la despesa i pagament (art. 34). El títol II es refereix al reintegrament de les subvencions. El títol IV tracta del control financer de subvencions. I el títol IV es refereix a les infraccions i sancions administratives en matèria de subvencions. La concessió d’ajuts i subvencions exigeix transparència, objectius i resultats. També hauria d’assegurar que no hi ha alternativa possible. Tot plegat, degudament valorat, atès que es tracta d’assignar eficientment recursos escassos que procedeixen de les contribucions de ciutadans i empreses. Si els ajuts resulten justificats sembla assenyat que assegurin la continuïtat de les activitats a les quals es dóna suport, el que aconsella programar les assignacions amb un horitzó superior a l’exercici pressupostari Així, d’acord amb l’art. 8, abans de procedir a la concessió d’una subvenció s’ha de concretar, amb caràcter previ, “un pla estratègic de subvencions, els objectius i els efectes que es pretenen amb la seva aplicació, el termini necessari per a la seva consecució, els costos previsibles i les fonts de finançament, que s’han de supeditar en tot cas al compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària”. A mes, si els objectius pretesos afecten el mercat, els seus efectes han de ser “mínimament distorsionadors”, i la gestió dels ajuts i subvencions ha de seguir els criteris de publicitat, transparència, concurrència, objectivitat, igualtat, no-discriminació, eficàcia en el compliment dels objectius i eficiència en l’assignació i la utilització dels recursos públics. d) Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la llei de finances públiques de Catalunya La regulació de les subvencions i les transferències de la Generalitat de Catalunya es troben al capítol IX (articles 87 i seg.). A ambdues, se’ls aplica el mateix règim. En aquest cas, el que 101 �102 informe sobre el bon govern i transparència administrativa es disposa s’aplica a l’Administració de la Generalitat, les seves entitats autònomes, altres ens públics que depenen de la Generalitat i empreses, públiques, consorcis i altres ens amb participació majoritària de la Generalitat. D’acord amb el Decret legislatiu, la concessió de les subvencions s’ha de sotmetre als principis de publicitat, concurrència (amb algunes excepcions)2 i objectivitat. En el cas de les subvencions atorgades a empreses s’han de complir les normes de la UE i les directrius emanades de la CE. Com en la legislació espanyola, les bases reguladores, les convocatòries i la concessió estan sotmeses a una regulació exhaustiva. Tanmateix, es considera la possibilitat excepcional de concedir directament subvencions innominades o genèriques “sempre que s’acrediti la impossibilitat de promoure la concurrència pública per les especificitats del subvencionat o de les activitats a desenvolupar”. En aquest cas, la concessió ha de complir un conjunt de requisits taxats. També es considera que “Excepcionalment, la concessió es pot produir mitjançant acords, pactes, convenis i contractes amb entitats de dret públic o privat, si aquests mitjans són més eficients per a assolir els objectius fixats, i són exigibles els mateixos requisits establerts en aquest capítol”. El control de les subvencions (article 97) rau en la Intervenció General de la Generalitat que “ha d’elevar a l’òrgan concedent un informe que n’inclogui els resultats”. La seva durada no pot superar l’any. Ensems, d’acord amb la Llei de la Sindicatura de Comptes 6/1984, de 5 de març, modificada per les 2. Les excepcions són, en qualsevol cas, discutibles i haurien de ser degudament explicitades i sotmeses a un control especial, atès que poden ser font d’arbitrarietat. Vegeu l’article 90.3. Cal destacar el punt c): “Si per l’especificitat i les característiques del beneficiari o de l’activitat subvencionada no és possible, d’una manera objectivable, promoure la concurrència pública”. �Documents lleis 15/1991, de 4 de juliol, i 7/2002, de 25 d’abril, la Sindicatura “és l’òrgan de fiscalització de la gestió econòmica, financera i comptable del sector públic a Catalunya” i pot actuar per delegació del Tribunal de Comptes d’acord amb el previst a la Llei orgànica 2/82 (art. 1). Més concretament, i en relació amb els ajuts i subvencions, l’article 2.1.b) estableix que entre les funcions de la Sindicatura de Comptes hi ha la de “Fiscalitzar les subvencions, els crèdits i els ajuts amb càrrec als pressupostos dels ens públics indicats per l’article 5, i també els avals i les exempcions fiscals directes i personals concedits per aquests ens”. De forma explícita no es preveu cap informe sobre l’impacte de les subvencions sobre el mercat ni en relació amb el control d’eficiència i eficàcia. Tanmateix, segons la disposició transitòria primera “Mentre el Parlament de Catalunya no promulgui les normes corresponents i el Govern de la Generalitat no dicti les disposicions reglamentàries, regiran les normes i disposicions anàlogues de l’Estat, d’acord amb la disposició transitòria segona de l’Estatut, en tot allò que no estigui en contradicció amb les lleis i reglaments catalans”. Com les disposicions de l’Estat són prou acurades, la seva aplicació amb rigor, cura i universalitat seria suficient perquè els ajuts públics compleixin els requisits que la llei estableix. e) Llei de defensa de la competència (Ley 16/1989, de 17 de julio, de Defensa de la Competencia) D’acord amb el que s’ha esmentat, els ajuts públics poden introduir distorsions significatives en la competència en els mercats de béns i serveis. Per aquesta raó, la LDC encarrega al Tribunal estatal que vetlli perquè els ajuts públics no atorguin avantatges competitius a unes empreses en detriment d’altres. El TDC, d’ofici o a instància del Ministeri d’Economia i Hisenda, pot analitzar els criteris de concessió d’ajuts públics en relació amb els seus efectes sobre les condicions de la compe- 103 �104 informe sobre el bon govern i transparència administrativa tència en els mercats de béns i serveis, així com elevar un informe al Consell de Ministres que pot proposar als poders públics la supressió o modificació dels criteris esmentats i també aquelles mesures dirigides a mantenir o restablir la competència. Ensems el TDC pot ser consultat en matèria de competència per les cambres legislatives, el Govern, els departaments ministerials, les comunitats autònomes, les corporacions locals, les cambres de comerç i les organitzacions empresarials, sindicals o de consumidors i usuaris. f) El Llibre blanc per a la reforma del sistema espanyol de defensa de la competència (20 de gener de 2005) Després de més de 15 anys d’aplicació de la vigent LDC hom pretén modificar-la a la llum de l’experiència i de les modificacions en la regulació comunitària. Com a pas previ s’ha presentat el Llibre blanc per a la reforma del sistema espanyol de defensa de la competència. En l’apartat de propostes de reforma es posa l’èmfasi en la necessitat de replantejar els instruments de seguiment i control que hi ha actualment en l’àmbit nacional tot atorgant a la CNDC, de pròxima creació, un paper més actiu en les funcions d’anàlisi prèvia i avaluació dels efectes dels ajuts públics sobre la competència. D’acord amb el Llibre blanc (punt 209) “L’objectiu seria, en darrera instància, procurar augmentar l’eficiència, tractar d’identificar i minimitzar possibles distorsions i, finalment, en el seu cas, redirigir els ajuts vers objectius horitzontals que, compatibles amb el manteniment de la competència, ajudessin a assolir una productivitat interna superior”. En conseqüència, se suggereix: En primer lloc, revisar la definició d’ajut públic de l’article 19 de la LDC, i alinear-lo amb la jurisprudència i doctrina comunitàries. En segon lloc, establir els mecanismes adequats perquè la CNDC pugui comptar amb la informació sobre ajuts públics �Documents concedits coneguts per l’Administració central, amb independència de l’Administració que els concedeixi. En tercer lloc, disposar que, d’acord amb aquesta informació, la CNDC pugui fer informes o recomanacions concretes sobre projectes o mesures. Al mateix temps es preveu la possibilitat d’elaborar un informe anual sobre ajuts públics i competència amb l’objectiu de poder identificar els possibles efectes sobre els mercats i proposar als poders públics directrius i criteris econòmics per assolir una major eficàcia i eficiència dels ajuts. Finalment, explorar la possible participació dels òrgans autonòmics de defensa de la competència en l’anàlisi i propostes sobre ajuts públics atorgades per les administracions autonòmiques o locals de la comunitat autònoma. Amb això no es pretén negar el paper polític que en molts casos juguen aquest ajuts. Tot el contrari: atesa l’evident naturalesa pública, resulta especialment obligada la seva subjecció a principis i procediments d’objectivitat i transparència. 4. Propostes a) Els ajuts públics han de ser convocats amb la màxima transparència, de forma comprensible, amb publicitat, destacant les quantitats que s’ofereixen i els objectius pretesos. Els ajuts públics han de respondre a un pla plurianual i han de ser considerats com a compromisos de l’Administració per assolir determinats objectius. Per aquesta raó l’accés fàcil dels ciutadans a totes les dades, llevat de les que tinguin caràcter confidencial, es considera un instrument fonamental. b) Els ajuts públics, com a principi general, han de respectar el principi de legalitat i han de ser atorgats amb objectivitat i gestionats amb eficàcia, eficiència, transparència, coherència i responsabilitat tot evitant els conflictes d’interès. 105 �106 informe sobre el bon govern i transparència administrativa c) Els ajuts públics, en principi, han de respectar els principis de la competència i el lliure mercat així com la legislació vigent. Qualsevol allunyament d’aquest principi ha de ser adequadament motivat i, en el seu cas, comunicat a les autoritats responsables del funcionament competitiu dels mercats. Una mesura aconsellable seria que el Tribunal Català de Defensa de la Competència hagués d’informar preceptivament sobre els ajuts públics en relació amb l’impacte sobre la competència en els mercats de béns i serveis. El Tribunal hauria de fer un informe anual i un altre de quinquennal sobre els ajuts i subvencions atorgats per les administracions catalanes, que haurien de ser debatuts en seu parlamentària. d) El rendiment de comptes és fonamental. Un síndic de la Sindicatura de Comptes que no pertanyi a cap partit que governi la Generalitat, hauria de ser el responsable de fer un informe anual i un altre de quinquennal sobre els ajuts públics atorgats a ciutadans i operadors econòmics per totes les administracions catalanes. L’informe no s’hauria de limitar a l’avaluació dels aspectes comptables sinó que també hauria de posar l’accent en els aspectes econòmics (cost, impacte, etc.) i el grau de compliment dels objectius pretesos. Aquest informe, que hauria de ser públic, hauria de ser debatut en seu parlamentària. e) Els funcionaris de les administracions catalanes responsables de la gestió dels diferents programes d’ajuts públics han d’estar disposats a donar comptes de la seva gestió tant a la Sindicatura de Comptes com al Parlament de Catalunya. També seran responsables de la legalitat dels ajuts públics concedits i de la no-adequació dels resultats assolits als objectius pretesos. f) Per tal de fer eficaces aquestes propostes cal una nova llei de subvencions que reculli aquests principis. Mentrestant, cal garantir l’aplicació de la legislació espanyola. �Documents 5. Un cas especial: cultura de la subvenció, subvenció de la cultura L’anàlisi de les subvencions públiques requereix un tractament especial quan es refereix al món de la cultura, sobretot si volem tenir en compte la seva aplicació concreta al cas de Catalunya. a) Breu anotació històrica Catalunya ha subsistit, sobretot des d’un punt de vista lingüístic i cultural, mercès a la capacitat del món associatiu i a les iniciatives sorgides de la ciutadania, especialment durant els quaranta anys de dictadura franquista. Des d’una apreciació probablement exagerada, es va arribar a dir que Catalunya es distingia per ser una societat civil sense estat, mentre que Espanya era un estat sense societat civil. Durant les dècades dels cinquanta i seixanta, per exemple, sorgeixen entitats com el Moviment de Mestres Rosa Sensat, la Universitat Catalana d’Estiu, la Fundació Carulla Font, Òmnium Cultural, la Fundació Jaume Bofill; iniciatives editorials com Edicions 62, Enciclopèdia Catalana; revistes com Oriflama, Serra d’Or, etc. o subsisteixen en la semiclandestinitat entitats com l’Institut d’Estudis Catalans, l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o les Associacions de Veïns, per posar casos ben diferents. Tot això canvia radicalment a partir de l’any 80. Per començar, moltes entitats perden els seus quadres, els quals adquireixen responsabilitats directament polítiques en la nova etapa democràtica. Per altra banda, molt del suport econòmic i social perd intensitat amb la consciència que “ara ja no cal” perquè tenim les nostres pròpies institucions i no és necessària la labor de suplència d’altres temps. Tot plegat és ben sabut, però la possible novetat actual és que des de fa un cert temps ha reviscolat la consciència que, tot i la importància insubstituïble de l’activitat directament políti- 107 �108 informe sobre el bon govern i transparència administrativa ca, el nostre país necessita paral·lelament una societat civil dinàmica que no estigui subjecte als vaivens electorals, que actuï amb independència dels partits polítics, que tingui capacitat de mobilització i d’aglutinament d’iniciatives, que pugui arriscarse i anar més enllà de la correcció política, si cal. b) Les expectatives de la nova situació Aquest breu repàs històric té especial rellevància en el món cultural. Moltes entitats que tenen l’origen en l’època franquista, i moltes altres de noves creades a partir de la recuperació democràtica, han intentat suplir les mancances d’una realitat nacional que ha trobat en la cultura i en la llengua un dels signes més característics de la seva personalitat col·lectiva. I això ha creat també la suposició que pel sol fet de defensar aquesta personalitat, havia d’estar subvencionada per les institucions públiques del país un cop recuperades. Es tractava d’anar superant aquella expressió –encunyada per l’actual Síndic de Greuges de Catalunya– que teníem una cultura de peatge. Els poders públics havien d’alliberar, o almenys alleugerir, aquest peatge, és a dir, el pagament privat de les nostres mancances culturals. S’ha incrementat la consciència que la normalitat implicava el suport públic a les diverses iniciatives socials en el món de la cultura. I això sense mesurar prou les necessitats del temps present. Per tant, a partir d’una situació realment anòmala pels avatars de la nostra història recent, ha anat calant una cultura de la subvenció en el sentit que, la societat civil catalana s’assembla a la imatge d’una corrua de persones fent cua a les finestretes de l’Administració pública a la recerca d’una subvenció. Val a dir que això no només passa en el món de la cultura. En altres camps ha estat encara més evident: s’ha contemplat amb un cert estupor la proliferació i creació ex novo d’una bona quantitat d’entitats i ONG dedicades al Tercer Món a partir de la decisió pública de dedicar-hi el 0,7% del PIB. �Documents c) El difícil equilibri En el nostre context, i referint-nos especialment al sector de la cultura, es fa difícil plantejar aquestes qüestions amb fredor i objectivitat. És cert que les entitats privades tenen sovint uns avantatges innegables en la seva actuació cultural: mobilitzen molts voluntaris; tenen un nivell d’eficiència superior al de l’Administració pública en relació amb els recursos esmerçats, especialment en la gestió d’alguns serveis; responen normalment a iniciatives sorgides des de la base abans que l’Administració en pogués tenir cura; continuen cobrint encara un espai que en un país plenament normalitzat estaria cobert per l’Estat; etc. Malgrat tot, caldria preveure alguns mecanismes de bon govern i transparència administrativa, sense que això vulgui dir que no s’hagin de tenir en compte les particularitats de l’activitat cultural del nostre país i les condicions històriques en les quals s’ha hagut de desenvolupar. També seria convenient que, com a conseqüència del creixent desvetllament de la ciutadania respecte a la societat civil, s’estimulés que les entitats tinguessin el suport bàsic dels seus socis com una manera de visualitzar i demostrar la necessitat social de la seva pròpia existència. No obstant això, caldran les subvencions de l’Administració pública per a la realització de programes concrets, com passa arreu de l’Estat espanyol. Amb molta més raó haurà de passar a Catalunya pels motius ja exposats. d) Possibles mesures Una de les maneres de garantir la transparència administrativa en aquest sector hauria de passar pel conveni, normalment per un període superior a un any o que englobés una legislatura, en funció d’un projecte o d’un programa avaluable tant pel que fa als seus objectius com per la metodologia proposada. No cal dir que aquesta avaluació s’hauria de fer amb criteris de rendibilitat social i cultural i no amb criteris de rendibilitat econò- 109 �110 informe sobre el bon govern i transparència administrativa mica. El seguiment del conveni es podria fer anualment amb la presentació dels comprovants corresponents i l’avaluació parcial del contracte programa. Això no vol dir que ocasionalment no es pogués subvencionar alguna intervenció no prevista en el conveni inicial si les circumstàncies ho reclamessin. En els criteris d’avaluació de propostes caldria superar el possible clientelisme polític, tant des de l’Administració general com des de la municipal. No cal dir que la generositat política esperable dels administradors hauria de permetre que les avaluacions no estiguessin marcades per afinitats ideològiques dels concursants amb els avaluadors. e) Un últim apunt Quan es redacten aquestes notes surt a la llum el Document per a l’establiment del Consell de la Cultura i de les Arts a la Generalitat de Catalunya, que es va presentar públicament a la premsa el passat dia 21 de març. Aquest document, redactat per una comissió presidida per Josep Maria Bricall, té per finalitat proposar un organisme a imatge del que han estat els Arts Councils i, per tant, aparentment no té relació directa amb els objectius del GT sobre Bon Govern i Transparència Administrativa. No obstant i això, pel que fa referència al tema concret de la cultura, conté alguns suggeriments que poden complementar les propostes que es presenten. Tracta el tema de les subvencions, la creació de diversos comitès d’experts, d’una comissió d’ajuts i del procediment pel qual s’hauria de regir el sistema d’avaluació com a pauta per a la concessió d’aquests ajuts per part del CCAC, el qual administrarà els recursos d’un fons de promoció cultural. El document també conté dos annexos que recullen experiències internacionals de codis ètics corresponents als Arts Councils d’altres països a tenir en compte. �Documents 6. Elements per la transparència en les organitzacions sindicals El paper que les organitzacions sindicals (OOSS), en especial les més representatives, estan cridades a desenvolupar en els processos de concertació social, participació institucional o negociació col·lectiva, obliga a garantir la màxima independència d’aquestes organitzacions per tal de fer efectiva la representació dels interessos que li són propis, i evitar que aquesta funció pugui venir distorsionada per un altre tipus de dependència, en especial econòmica o política, que posi el pes de les organitzacions al servei d’altres finalitats. Sens dubte, la transparència en les relacions econòmiques que han de mantenir aquestes organitzacions sindicals i els poders públics ha de ser un element que ha de deixar clar la no- existència de dependències en relació amb els recursos que s’utilitzen per obtenir determinades finalitats. I al mateix temps, la transparència ha de permetre constatar el respecte que els poders públics mostren per l’exercici de la funció social de les organitzacions sindicals, per evitar situacions que podrien comportar la pèrdua d’independència de les organitzacions o tergiversar la representativitat atorgada pels treballadors i treballadores. La realitat del mandat constitucional que empara la funció social de les OOSS en el nostre país, fa que de les actuacions sindicals de les OOSS se’n beneficiïn el conjunt dels treballadors i treballadores i que la defensa d’interessos que realitzen les OOSS no se circumscriu a l’afiliació estricta. Aquest trasllat del resultat de l’actuació al conjunt de la classe treballadora origina la necessitat de disposar de recursos específics i suficients per dur a terme la funció social que depassa el marc estricte de l’afiliació. És per això que la normativa determina com element de representativitat el resultat de les eleccions 111 �112 informe sobre el bon govern i transparència administrativa sindicals, el qual es determina per sufragi universal i directe en cada àmbit d’elecció. Aquests elements citats fan necessari que els poders públics determinin, d’una banda, l’assignació de recursos per dotar de suficiència econòmica les organitzacions sindicals perquè puguin desenvolupar les seves funcions, i d’altra determinar els recursos a assignar segons criteris de representativitat, per garantir la seva utilització a les finalitats establertes, i garantir així la independència de les OOSS, que es deuen a qui representen, i no a qui els transfereixen els recursos per garantir la seva funció. És per tot això que considerem necessari abordar de forma urgent una norma del govern que reguli la transparència dels recursos que gestionen les OOSS, norma que hauria de garantir les següents qüestions: – El govern presentarà anualment al Parlament un informe que contindrà la informació dels recursos adreçats a les organitzacions sindicals o entitats a elles vinculades, així com els objectius i finalitats dels mateixos i el volum de recursos esmerçats i els criteris aplicats pel seu repartiment. – S’establirà la creació d’un registre públic on constin les dades bàsiques de les organitzacions sindicals (estatuts, afiliació, entitats vinculades...) i els comptes anuals aprovats i auditats. Aquest registre públic, al mateix temps, certificarà la representativitat de les OOSS per tal de determinar els criteris d’objectivitat en el repartiment dels recursos públics, que garanteixin la suficiència per a l’actuació de les OOSS. – S’establirà l’obligatorietat d’auditories externes dels comptes de les OOSS, que s’hauran de dipositar al registre abans esmentat. – Es determinarà que la certificació del registre, conforme el dipòsit de dades necessàries, sigui condició imprescindible per accedir a qualsevol tipus d’ajut. �Documents G. Transparència i accés a la informació 1. Transparència i accés a la informació Per poder gaudir d’una administració pública transparent pels ciutadans necessitem garantir l’accés a la informació. Aquest és requisit indispensable per a la transparència. No podem entendre una administració transparent sense que aquesta s’obri al ciutadà mitjançant l’accés a la informació. Per tant, garantint l’accés a la informació, obtindrem la transparència com a valor a l’Administració pública. Quant a l’accés a la informació hem de distingir dos àmbits diferenciats. En primer lloc, l’accés a la informació de caràcter general i l’accés a la informació en expedients individualitzats: L’accés a la informació de caràcter general implica establir, mitjançant les corresponents reformes legislatives, el caràcter públic de tota la documentació i informació de l’Administració pública, establint les corresponents excepcions només en l’àmbit de la seguretat de l’Estat i la protecció de dades de caràcter personal. En aquest sentit hem de destacar la iniciativa del Regne Unit que l’any 2000 va aprovar la “Freedom of Information Act” i que va entrar en vigor el passat u de gener en la que es declara la facultat de tots els ciutadans per obtenir la informació sense necessitat de justificació i sense cap requisit formal per accedir-hi, i que pot ser sol·licitada mitjançant correu electrònic o oralment i l’Administració té l’obligació de facilitar-la gratuïtament. En definitiva, el que fa l’esmentada Llei del Regne Unit, és declarar pública tota la informació en poder de les administracions i facilitar el seu accés a qualsevol ciutadà sense necessitat de justificar l’interès per obtenir-la i sense cap altre límit que la seguretat de l’Estat i la protecció de dades de caràcter personal. 113 �114 informe sobre el bon govern i transparència administrativa Únicament modificant la legislació vigent en la qual s’exigeix la condició d’interessat o la prèvia autorització de l’Administració (article 37 de la llei 30/92) per l’accés a la informació (article 35 de la llei 30/92) podrem garantir l’accés a la informació i la transparència administrativa, invertint la necessitat d’autorització i declarant amb caràcter general l’accés a la documentació, sent l’excepció amb caràcter extraordinari la limitació de l’accés, justificable únicament per raons de seguretat de l’Estat o la protecció de dades de caràcter personal. Cal incidir que per fomentar i garantir el veritable accés a la informació calen mesures coercitives que facilitin l’accés. En aquest sentit hem de recordar que la nova legislació abans esmentada del Regne Unit estableix un nou tipus penal comès pel funcionari en negar-se a facilitar l’accés a la informació. El segon dels aspectes a tenir en compte és l’accés a la informació en procediments individualitzats dels ciutadans davant l’Administració pública i l’accés a l’expedient administratiu. Segons la legislació actual, el ciutadà que és part interessada en un procediment administratiu té accés a l’expedient únicament durant el tràmit d’audiència (article 84 de la Llei 30/92), tenint coneixement en aquell moment de documents i informes elaborats en el mateix expedient. El sistema actual del procediment administratiu, no obliga l’Administració a facilitar l’accés de l’expedient a l’interessat més que en el tràmit d’audiència i ni tan sols s’estableix l’obligació en l’expressat tràmit de facilitarne còpia. Resulta necessària, doncs, la reforma legislativa perquè el ciutadà que sigui part en un expedient administratiu tingui a la seva disposició des de l’inici tot l’expedient i li sigui facilitat l’accés a la documentació i informes en tot moment, i sense necessitat d’establir un tràmit d’audiència, i posada de manifest de tot l’expedient. �Documents 2. Incidència de les noves tecnologies en l’accés a la informació Tot el que s’exposa fins el moment implica modificar l’estructura administrativa per facilitar l’accés a la informació, però l’ús de les noves tecnologies, i, especialment, de les xarxes obertes com Internet fa que l’aplicació de criteris d’Administració oberta pel ciutadà resultin relativament fàcils de configurar. Si mantenim criteris de lliure accés a la informació per part del ciutadà, resulta extraordinàriament senzill garantir el dret a l’accés mitjançant la publicació de la informació a internet com una veritable administració oberta en la qual l’exercici del dret d’accés s’exerciti pel ciutadà des del seu domicili, sense necessitat de traslladar-se a l’Administració i sense haver de demanar còpia dels documents. Però això requereix, la creació de sistemes coordinats entre les administracions públiques i dintre de cada departament de cadascuna d’elles, de veritables gestors documentals que permetin l’accés a la informació. L’exemple a exportar el trobem en l’Agència Tributària, en què no només podem presentar documents i rebre notificacions, sinó que també podem accedir a tota la informació de què disposa del contribuent. Aquesta possibilitat que el ciutadà accedeixi no només a la informació general de l’Administració pública sinó que també a la informació que li afecta directament, és possible gràcies a eines com la signatura electrònica que permet garantir la identitat i la confidencialitat, especialment en aquells procediments administratius on l’accés a la informació es veu limitat per la Llei de protecció de dades de caràcter personal, amb l’ús de la signatura electrònica es permet garantir l’accés a la informació individualitzada pel ciutadà, i per tant, l’accés a l’expedient administratiu individualitzat des del propi domicili. 115 �116 informe sobre el bon govern i transparència administrativa Però tot això requereix una especial voluntat de coordinació entre les administracions públiques, atès que l’accés a la informació no es limita només a visualitzar-la, sinó que a més permet modificar-la i interactuar. Resulta incomprensible que actualment un ciutadà que canvia de domicili necessiti efectuar un rosari d’actuacions davant diferents administracions per modificar les seves dades personals. A títol d’exemple podem assenyalar que un senzill canvi de domicili requereix en l’actualitat adreçar-se a l’ajuntament pel padró d’habitants, a l’agència tributària, a trànsit al registre de conductors i al de vehicles, al cadastre, a les oficines de la hisenda municipal, ja que aquestes no estan coordinades amb el padró d’habitants, etc. Aplicant criteris d’eficàcia administrativa i precisament d’accés a la informació hauria de ser suficient amb modificar telemàticament l’adreça en un registre per tal que es produís la modificació en tota la resta de registres de titularitat pública. 3. Límits i efectivitat del dret a la informació Del debat en la seu de la Comissió podem concloure la necessitat de regular en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya l’accés a la informació mitjançant la determinació genèrica de convertir tots els documents en l’àmbit de l’Administració en documents públics i accessibles al ciutadà, però també en el mateix debat de la Comissió es va concloure que aquesta determinació genèrica no podia ser absoluta i que haurien d’establir-se els corresponents límits a l’accés. Per tant, la llei que reguli l’accés a la informació, haurà de contenir-ne els límits, així com els mecanismes per evitar l’arbitrarietat administrativa. En aquest sentit, la llei que reguli l’accés a la informació haurà d’establir els terminis i formes d’exercici d’aquest dret, ja que resulta fonamental l’establiment de la determinació tem- �Documents poral de l’exercici de l’accés, perquè la seva dilació provoca la ineficàcia del dret a la informació. Igualment haurà d’establir la forma de l’exercici del dret a la informació i la determinació de l’assumpció per part del ciutadà del cost del servei mitjançant la fixació de la corresponent taxa, sempre que l’administrat no sigui part de l’expedient administratiu. També resulta important determinar que la sol·licitud d’accés no requereix cap formalisme, i especialment, que no cal acreditar o justificar l’interès per l’accés, i que només la sol·licitud d’accés sense cap altra justificació permeti obtenir la documentació requerida de l’Administració. De la mateixa manera, i a l’objecte de facilitar l’accés a la informació als ciutadans que són part en un expedient administratiu, s’hauria de determinar l’obligació de l’Administració a facilitar còpia dels documents de l’expedient administratiu a totes les parts i no esperar al tràmit d’audiència per posar-ho en coneixement de la part. Resulta habitual en els diferents expedients de l’Administració pública, que les parts tinguin coneixement del contingut dels informes emesos en aquest expedient, mitjançant la posada de manifest del mateix, negant-se inclús en l’actualitat a fer entrega de les còpies dels referits informes a qui és part en l’expedient. 3.1 Límits al dret d’accés a la informació Tot allò exposat fins ara, defineix les característiques del dret d’accés a la informació, però, per tal d’evitar el mal ús d’aquest dret i el perjudici a tercers, és necessari que es regulin els límits. I és evident que existeixen dos models diferents per regular els límits d’accés a la informació com a garantia de la transparència administrativa: A) Establir un catàleg complet i detallat d’aquells documents que no són susceptibles de ser consultats, entenent que 117 �118 informe sobre el bon govern i transparència administrativa tots els que no es trobin dintre d’aquests numerus clausus són de lliure accés, tot i que es permet amb caràcter excepcional per mitjà de resolució raonada, denegar l’accés a la informació del document que no estigui relacionat en el catàleg, però que atempti contra la seguretat i defensa de l’Estat o la intimitat de les persones. Així mateix i per evitar el mal ús d’aquesta darrera facultat, s’estableixen multes coercitives al funcionari que injustificadament denegui l‘accés emparant-se en suposades causes justificades, i en alguns països s’arriba a tipificar-lo com a delicte. Aquest model obre les portes de l’accés a la informació al ciutadà, però degut al catàleg preestablert de documents resulta rígid des de dos punts de vista. Per una banda, impedeix l’accés a tots els documents classificats com no accessibles encara que hi pugui haver una justificació, i per una altra, la seva rigidesa i sancions poden impedir que es vulnerin drets de terceres persones davant la impossibilitat de denegar l’accés. B) El segon model es basa en la determinació del caràcter públic de tots els documents però limitant l’accés mitjançant la definició de supòsits genèrics que poden limitar l’exercici del dret d’accés i establint una comissió en el si de la pròpia Administració que determini, si atenent a les circumstàncies de cadascuna de les peticions, s’atorga el dret d’accés o no. Amb aquest model la llei hauria d’establir els límits al dret d’accés quan es posi en perill algun dels següents valors: – Intimitat personal i familiar – Seguretat i defensa de l’Estat – Seguretat ciutadana – Propietat intel·lectual, propietat industrial i comercial També s’haurà d’incloure per les característiques especials de documents referits a les següents matèries: – Informacions prèvies a la presa de decisions en matèria de monetària, financera o fiscal. �Documents – Aquella documentació que pugui portar avantatges o desavantatges desproporcionats i injustes a aquell que la sol·licita o a tercers. – Aquells documents en possessió de l’Administració que amb finalitats industrials, comercials o de gestió financera en què la divulgació de les dades pugui perjudicar el seu nivell de competitivitat, i que posin en perill la lliure competència. – Els documents preparatoris d’una decisió administrativa. Però en ser una definició genèrica i no un catàleg tancat de documents, aquest sistema requereix una comissió al si de la pròpia Administració. Comissió que interpreti tant la negativa a l’accés, entenent que una sol·licitud concreta pot estar inclosa en algun dels supòsits assenyalats, com també la sol·licitud d’accés a un document en un principi inclòs en els supòsits anteriors, però que qui exercita el dret d’accés al·lega un interès superior al de protecció de la norma, demanant a la citada Comissió que autoritzi l’accés al document que en un principi no seria públic. Per tant aquest sistema permet una més gran flexibilitat, però perquè sigui realment efectiu, caldrà determinar el règim jurídic de la Comissió, la seva composició mitjançant un sistema d’elecció dels membres que garanteixi la seva independència i la dotació de mitjans pressupostaris per al seu funcionament, ja que la falta de mitjans i la independència de la Comissió pot fer davallar tot el sistema, concedir l’accés a un document dos o tres anys després de la seva sol·licitud és igual a denegar-ne l’accés. 3.2 Efectivitat del dret d’accés a la informació Totes les disposicions legals, sobretot el dret d’audiència permanent, absolutament fonamental, queden a un no-res si les oficines de l’Administració no disposen d’un sistema de gestió de 119 �120 informe sobre el bon govern i transparència administrativa documents que faci possible la recuperació ràpida de la informació desitjada i si els arxius no poden procurar a l’usuari uns instruments de descripció i informació que abastin amb una certa precisió la globalitat dels documents que conserven. Cal assenyalar que la complexitat de les problemàtiques inherents al dret d’accés requereix un tractament sistemàtic i exhaustiu que vagi més enllà de les referències contingudes en la Llei de règim jurídic. Això només és possible amb la promulgació d’una llei d’accés a la documentació pública. Aquest accés s’ha d’entendre com un dret democràtic més, que ha de fomentar la participació ciutadana en la res publica –cosa pública–, permetre un control democràtic de l’activitat administrativa, facilitar una circulació, equitativa de la informació i, al mateix temps, garantir que el dret a la intimitat de les persones no pugui ser vulnerat. Finalment, cal remarcar que la transparència i la publicitat de l’actuació de les administracions esdevenen, a hores d’ara, una ineludible corol·lari de la democràcia i un element fonamental de la seva legitimació, de manera que el nivell d’efectivitat del dret d’accés als documents constituirà en l’esdevenidor un paràmetre molt significatiu del grau de democratització de les institucions públiques. Aquestes premisses, juntament amb altres reflexions més vinculades als arxius com a patrimoni de la humanitat, ha portat el Comitè de Ministres del Consell d’Europa a emetre una Recomanació (Nº R (2000) 13) als estats membres referida a la necessitat d’una política europea comuna en matèria d’accés als arxius. En aquest sentit, és indubtable que la noció de dret a la informació com a dret profundament democràtic cal vincular-la a l’accessibilitat dels arxius públics. En els darrers anys un fet cada cop més usual en paral·lel a la pressió de les associacions i de les organitzacions no governamentals que defensaven l’obertura dels arxius com una fórmula de lluitar contra la �Documents impunitat d’individus acusats de crims de guerra o d’abusos de poder en el marc de règims dictatorials, interessa fixar-se en la necessitat de garantir la conservació dels arxius en els conflictes bèl·lics, durant les dictadures o els vinculats als aparells repressius dels estats en tant que, tard o d’hora, esdevenen instruments imprescindibles per a la restitució de la convivència pacífica i dels drets –morals, econòmics– de molts ciutadans, a banda de permetre de fer justícia davant de determinats abusos dels governs. L’efectivitat del dret a la informació exigeix també una política molt més activa i eficaç de l’Administració, per fer publicitat de les seves resolucions i convocatòries. No n’hi ha prou amb publicar-les als diaris oficials. I menys encara, si quan les publiquen tothom està de vacances. Aquesta publicació formal, obligada per les lleis, s’ha de complementar amb mesures més creatives i eficaces que serveixin realment per donar publicitat de les resolucions i convocatòries públiques entre els sectors i col·lectius potencialment interessats. 121 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Informe sobre bon govern i transparència administrativa Creator An entity primarily responsible for making the resource Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Administració pública Transparència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Generalitat de Catalunya Description An account of the resource 121 p. Treball resultant del grup de treball creat arran de l'Acord de Govern de 21 de desembre de 2004. Aquest acord va establir la creació d'un Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa, al qual va encarregar la redacció d’un “informe sobre els principis que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes, dels seus organismes i empreses i dels seus responsables polítics i professionals per tal d'assegurar la transparència en la gestió dels recursos públics i la igualtat en l'accés a la informació sobre aquesta gestió per part de tots els ciutadans, organitzacions i empreses”, afegint que “l'informe podrà incloure recomanacions sobre eventuals reformes normatives o de procediment administratiu que garanteixin el respecte als esmentats principis i redueixin el risc de pràctiques desviades de l'interès general”, i que “haurà de presentar igualment propostes per al reforçament d'una cultura ciutadana que rebutgi com a inacceptables aquelles pràctiques". Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1605/0000000766.pdf 5e9899947be8228dbda720a0e22ce903 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La situació està madura, estem molt a prop de l'èxit Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Perdigó, Josep Maria Baldomà, M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Catalunya Estatut Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1606/0000000767.pdf 8ad0d0164a2a0d00c92540b0a670b7e5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Estic convençut que tindrem estatut al setembre i que acabarem la legislatura Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gispert, E. Espada, F. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Govern Esquerra Republicana de Catalunya Tripartit Acció política President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-08-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1607/0000000768.pdf e322f5b957939c8d62f07d0e3665dd27 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya no es pot permetre que Catalunya sigui una excepcionalitat com la basca Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Xargayó, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Convergència i Unió Catalunya Infraestructures Acció política Girona Energia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-08-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/213/20050824.pdf f5847193741864850b7f7a1046d622dd PDF Text Text Trobada d'Estiu a Vilopriu Vilopriu | 24/08/2005 Moltes vegades, com aquesta tarda-nit, he tingut la impressió de que es posaven una darrera de l'altra les paraules que expliquen el perquè som aquí i el perquè les coses que estan passant, estant passant i passaran. Em dona la impressió que en Raimon i jo -també la Marta Mata, també tots vosaltres- que en Raimon i jo ens ha tocat una mica estar en aquell punt de la història i de l'espai -penseu com una creu del temps i el lloc- en el qual aquells que passàvem per allà, que érem ell i jo, i uns quants més, ens havia tocat fer coses que segurament serien decisives pel país. Però no serien decisives perquè nosaltres ens ho haguéssim inventat, sinó perquè nosaltres passàvem per allà en aquell moment i perquè nosaltres vam recollir la tradició política de la qual en Raimon ha parlat, que era la bona, perquè aquesta tradició política era probablement l'única que podia conjuminar dues coses que difícilment es conjuminen: que són la pàtria i la societat, és a dir el país, el sentiment de país i el sentiment de justícia . Aquest capvespre m'ha semblat entendre que una vegada més aquestes idees matrius del nostre pensament i de la nostre missió -per dir-lo així- política -i aquesta paraula no m'agrada molt-, han estat ben explicades i cada any quan venim en aquí, d'alguna forma, fugim del que és el batec diari de la política, d'allò que estem fent cada dia per entendre que allò que estem fent cada dia respon a alguna cosa més que purament a l'esma o l'anar seguint. Sí, aquestes són les dues idees matrius del nostre pensament i de la nostra acció, de les nostres generacions, del que estem fent en aquest país i en aquest moment. I és una certa idea de pàtria, i és també una certa idea de la gent, de la solidaritat, de l'estimació i de la justícia. Jo crec que, si haguéssim de fer un frontispici a l'Estatut, si haguéssim de dir en deu, en onze mots què és el que aquest Estatut vol, perquè, efectivament, ha arribat el moment en que Catalunya ha de poder dir la seva, no només fer la seva, és a dir, posar lletra, gairebé diria música, posar forma a allò que Catalunya ha volgut sempre des de fa molts anys, la Catalunya moderna en tot cas, i allò que està en condicions de fer.....I si hagués de resumir què és el que Catalunya diu avui amb l'Estatut diria en 11 proverbis: - Primer, Catalunya és una nació, i això que va ser un clam en un camp de futbol, avui serà en l'article primer del nou Estatut de Catalunya. Catalunya és una nació dintre de l'Estat espanyol, en l'Estat espanyol, no ens enganyéssim sobre això, perquè a nosaltres també ens toca, no solament expressar els nostres sentiments, sinó descriure les nostres realitats - Segon. Catalunya ha viscut durant aquests últims vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs d'autonomia, democràcia i de progrés. És la primera vegada en la història moderna que això succeeix amb aquesta durada i amb aquesta intensitat. - Tres. Tanmateix, la Generalitat restablerta l'any 31 mai no va deixar d'existir, en terra pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i també a la fidelitat dels seus presidents: Macià, Companys, Irla i després Tarradellas, i després Jordi Pujol. I gràcies a les personalitats com Carles Pi i Sunyer, Joan Reventós i tants altres... Voldria també citar a l'Antoni Gutiérrez Díaz i al PSUC, perquè crec, amb tota franquesa, que dintre de la nostra tradició, els nostres germans de lluita, han quedat una mica preterits i oblidada la lluita d'aquella època més difícil. Podria també parlar del José Ignacio Urenda i tants d'altres. 1 �- Quart. Catalunya considera Espanya una nació de nacions, no és només que Catalunya és una nació dintre de l'Estat espanyol, és que Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya no és el que creiem els catalans, molts catalans, el que alguns espanyols, molts espanyols creuen. Espanya és una nació de nacions i l'Estat espanyol un estat de caràcter federal. Pot proclamar-ho l'Estatut de Catalunya, pot dir l'Estatut de Catalunya a Espanya el què és? Probablement, no, probablement no li toqui, però s'ha de saber que quan nosaltres fem l'Estatut i diem el que diem, el que estem també és prefigurant una Espanya que és la que és, la que pot arribar a ser: una nació de nacions, amb un Estatut, amb una Constitució de caràcter federal -que arribarà amics meus!, arribarà, amb aquest nom o sense-. - Cinquè. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s'aplicarà el principi que de vegades molt còmodament diem de subsidiarietat, perquè així no l'entén ningú, però que vol dir de proximitat; és a dir, que entre la llei general i la llei particular, en aquest cas, prima la més propera, priva la particular. - Sisè. Catalunya ha estat i és una nació solidària amb els pobles d'Espanya, als quals transfereix una part dels impostos pagats pels catalans en funció d'un sistema fiscal general regit pel principi d'obtenir un nivell de serveis similars per un esforç fiscal similar. Ens hem trencat el cap en buscar la fórmula que fos al mateix temps la fórmula de la nostra autonomia, de la nostra suficiència financera i també del nostre punt de solidaritat, profundament solidari, ni més ençà ni més enllà. - Setè. Catalunya ha desenvolupat i regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en els camps de la llengua, la cultura, el dret civil i de la organització territorial. Aquests són sistemes propis de Catalunya, ho han estat sempre d'alguna forma, no és una cosa que ens haguem inventat ara, ni és que ara s'inventin raons per veure si podem tenir una mica més autonomia en alguns aspectes. No, és que, què va ser l'any set, què va ser la solidaritat, què va ser la renovació, què van ser les escoles de l'ajuntament de Barcelona què van ser les primeres escoles no estatals d'aquest país, d'aquest estat?; Què eren escoles municipals, què eren les escoles de la Mancomunitat? Què era tot això ... era l'intent de Catalunya de fugir, de superar un marc massa estret per anar aconseguint la qualitat de serveis que els seus ciutadans volien i que podien, efectivament, aconseguir. - Vuitè. En la tradició política democràtica a Catalunya s'ha subratllat sempre la importància del saber, de l'educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de la igualtat entre l'home i la dona - Novè. Tant com el manteniment de les lleis pròpies serà decisiu pels catalans, l'accés als sistemes universals de comunicació, d'innovació i tecnologia, seran definitius, seran absolutament aquells que decidiran si el país es col·loca o no entre els països capdavanters en la millora social i la millora política. - Desè. A través de l'Estat pertanyem a la Unió Europea, amb la qual compartim moneda i fronteres exteriors i progressivament la fiscalitat i la defensa. I és molt oportú que en aquest moment diem quin és el paper que Catalunya pot tenir. I que Catalunya sigui la capdavantera amb una colla de polítiques europees que la crisi europea momentània ha deixat una mica en segon pla. - Onzè. I finalment, que en el marc de la Unió Europea, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració a les Comunitats i les Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències. Mireu, en la mesura en que no hi ha fronteres i passem a ser la part d'un tot més gran, ens hem d'ajuntar amb uns quants més per ser el que érem abans, per mantenir la proporció significativa. Jo crec que amb les regions de l'Euroregió, a les dues bandes del Pirineu, podrem aconseguir, no solament governar millor aquest espai que hi ha entre dues grans 2 �capitals, com poden ser Madrid i Paris, o tres, Madrid, París i Frankurt, o Milà...aquest espai que hi ha al mig el podem nuclear nosaltres, sinó, a més, aconseguir aquella talla mínima, aquella talla que s'ha de tenir per poder ser un actor amb personalitat pròpia en el conjunt d'Europa, que és la nova pàtria gran en la qual vivim. I amb tot això no us he parlat ni d'immigració, ni de joventut, ni de precarietat, ni d'inseguretat, ni us he parlat de les edats difícils. Quan jo penso en tot això què hem avançat i en tot això què ara he dit, on som? Som en el punt zero, en el punt de partida per resoldre i atacar els temes que profundament ens preocupen, ens interessen, les edats difícils. Quines són les edats difícils? Els zero a tres anys. Ahir vaig estar visitant escoles en obres i guarderies. Tot comença aquí, l'esforç que s'ha de fer en aquest terreny és infinit, molt gran, però l'estem encetant. Els catorze a setze anys? Què passa? Doncs que molts nois i noies de l'escola no saben ben bé per què hi són, perquè estan gairebé segurs que el lloc en què estan en aquest moment no els servirà per res, perquè saben que la seva vocació no és la de seguir els estudis fins a la Universitat i més enllà, sinó de guanyar-se la vida i, probablement, el que estan aprenent en aquell moment no els sembla que els interessi per res. I això destarota el sistema escolar en el seu conjunt en aquestes edats. I una altra edat crítica és dels divuit als vint-i-cinc o els trenta, que és el període en que nosaltres, per bé o malament, sabíem que començàvem una carrera amb la qual milloraríem una mica, no és que la situació d'entrada fos molt bona, però sabíem que normalment aniríem progressant, econòmicament, culturalment, intel·lectualment, com a persones .... això no passa ara. Els nanos que surten del sistema d'estudis passen ben bé deu anys que no saben ben bé què faran i moltes vegades el seu sou no puja sinó que baixa, després torna a pujar o no n'hi ha, o estan en situació d'atur, són autònoms que van buscant d'alguna forma un lloc en la societat. I finalment, evidentment aquesta edat, la més llarga de totes, que va dels cinquanta als noranta, que és una edat per la qual la societat no tenia previst ben bé res més que un sistema de pensions, quan la gent està perfectament en condicions en aquestes edats de fer alguna cosa més que cobrar el subsidi. A mi quan la gent em diu, ja tinc la pensió, penso: però escolta, què faràs amb aquesta pensió, viuràs només? és que no treballaràs, no pencaràs, no influiràs? no votaràs? no faràs partits? no tindràs activitat social i política, i personal profunda? Evidentment que sí, i en canvi ens hem conformat en saber que ens tocarà una pensió i que el sistema, més o menys, amb unes grans dificultats, des del punt de vista de seu finançament, però que el sistema està previst que ens ho pugui pagar. M'ha agradat molt sentir parlar de la cultura política del tripartit. I després del pensament compartit, i després d'esperit comú. N'ha parlat també l'Antoni Castells. Quin descans haver-lo sentit dir, perquè durant tot l'any l'únic que he sentit és a uns parlar malament dels altres i els altres parlar malament dels uns i pràcticament a ningú parlar bé de tots, de tots junts. Era lògic que això passés així perquè les coses han anat com han anat i han arribat com han arribat; però em reconforta saber que aquí al Nou Cicle hi ha gent que pensa en termes de la creació de la cultura del tripartit; perquè finalment això és el que existirà. Us ben asseguro que això existirà. Ara ens ho creiem molt poquet encara, però bé, aquí sou colla i ja és important, i molt important, que hagi un grup com aquest que s'ho pensi. Jo us dic amb tota sinceritat amb en Bargalló i amb en Saura treballem bé, i em diran però bé és el mateix que dir que amb IC, ERC i PSC es treballa bé?, possiblement no és encara el 3 �mateix, però acabarà sent el mateix, perquè hi ha un sentiment compartit, amb moltes dificultats, és cert, amb una prima altíssima per aquells que se'n surtin d'aquest esperit comú, d'aquest esperit compartit, perquè ven més allò altre, hi ha més a guanyar o individualment si aposta per la discrepància o per la singularitat que no pas per l'esperit compartit, però aquest serà finalment qui anirà endavant i triomfarà. Amics, se'ns ha girat feina. Se'ns ha girat molta feina i trobo que això que ens veiem només una vegada a l'any és possiblement insuficient, però em conformo si és veritat que això continua i sí, com aquí s'ha dit, les coses comencen no solament a anar bé, sinó que s'entengui que hi van. Tinc la impressió que mai havíem tingut tants anys de bonança política i tinc també la impressió que insensiblement perdem pistonada en el sentit que fins ara a Catalunya havíem deixat, i el socialisme, havíem deixat de fer la història i la vivíem, però no la duiem, ens duia, i avui en canvi tinc el consol que això no és exactament així, és que també la portem. Moltes gràcies 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1695 Title A name given to the resource Trobada d'Estiu a Vilopriu Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Vilopriu Subject The topic of the resource Autonomia Estatuts Federalisme Territoris Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-08-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/874/0000001612.pdf 65e09a55dd7e19adf0f005c017692c75 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 28/08/2005 (5920194) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 18 LA REFORMA DEL ESTATUTO CATALÁN El autor aboga por profundizar las relaciones entre los pueblos de España por el camino del federalismo pluralista y la convivencia. Maragall apuesta abiertamente por superar la visión y la práctica política que han caracterizado las relaciones establecidas por los nacionalistas españoles y catalanes durante los últimos 100 años, que, a su juicio, se han limitado a conllevarse y a mantener una relación educada. Propugna superar el modelo desarrollado por González, Aznar y Pujol y explicita un marco de relaciones más ambicioso entre Cataluña y España. Para el presidente de la Generalitat, lo que quiere Cataluña es una España de corte federal, en la que puedan coincidir los federalistas y los soberanistas. Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo PASQUAL MARAGALL Se va a decidir el Estatuto de Catalunya -y se abrirá así el segundo cuarto de siglo constitucional, aunque el nacionalismo catalán y el español no tienen mucho interés en ello-. Se va a decidir, crucemos los dedos, la paz en Euskadi. Recuerdo que hace 20 años nos reunimos los ex compañeros de las Organizaciones Frente (Flp, Esba y Foc), que habían sido en los años 60 una estructura clandestina de izquierda radical, no comunista -y que al lado del PCE-PSUC de Carrillo, López Raimundo y El Guti empequeñecían-. Al final del encuentro nos autoconvocamos para una próxima reunión en San Sebastián -"cuando haya paz", dijo Recalde-. A Recalde casi lo matan, años más tarde. No nos hemos reunido. El drama vasco/español tiene entre sus causas inmediatas (no hablo de las causas históricas anteriores), un exceso de maldad: la de Franco en el Decreto del 38 del siglo pasado, cuando sentenció que abolía los fueros del "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Franco mantuvo los fueros de Navarra y Vitoria, que le fueron fieles en el momento del alzamiento militar. Se dirá que todas las guerras son igualmente indecentes y perversas, y es cierto. Pero añadir ese plus de odio específico, geográficamente determinado, a la brutalidad de una guerra civil, y luego arrasar por primera vez en la historia moderna una ciudad, una pequeña ciudad símbolo de una nación, Gernika, contribuyó con toda probabilidad al nacimiento del drama. Contribuyó a cristalizar el odio vengativo de los terroristas, que acabó apuntando y disparando incluso contra los que querían, contra todo odio, reivindicar el pasado y el futuro de Euskadi, como Lluch, Buesa, Gregorio Ordóñez y Recalde. Estuve en el hospital con Recalde y en los entierros de Lluch, Buesa y Ordóñez. Confieso que desde entonces he considerado que la política puede muy poco. No puede evitar que finalmente un individuo o un grupo de individuos, para conseguir objetivos que creen que la democracia no les permite obtener, maten a un ser humano, destrocen a una familia, entristezcan a una ciudad y turben a toda una nación -al mundo entero, ya ahora- sabiendo que esa misma e impotente democracia les garantiza la vida a esos individuos. Que tiene que respetársela. Y que la venganza, la justicia vengativa, como se verá en Gran Bretaña, no mejora las cosas, las empeora, aunque de momento genere una apariencia de justicia, de proporcionalidad. Como ha dicho el presidente Zapatero, hay que ir modestamente pero incansablemente, con pasión contenida y lúcida, a deshacer el nudo de la causa, de las causas del odio. Sabiendo que el tiempo de la solución no es el tiempo de un gobierno, ni siquiera el tiempo de la vida de muchos de los que sufrieron directamente, en sus familias, en su entorno, el daño de la muerte y el sentimiento incontenible de venganza. 112 �Articles de Pasqual Maragall a No digo que no tengan justificación las actitudes machaconas en contra de los que no proclaman diariamente su repugnancia frente al terror. Esas actitudes, que no comparto porque no bastan para vencer en la porfía, tienen una función. Que es la de vacunar a la sociedad contra el olvido -esa sinuosa amenaza-. Digo sin embargo que es imposible aislar unos problemas de otros, unos territorios de otros; que es inútil que unos, los nacionalistas catalanes, pretendan que ese drama español no nos afecta directamente; e inútil que otros, los nacionalistas españoles, pretendan que ese drama es el único, el único tema y que, en función del mismo, todo intento de avanzar en la devolución a los territorios de un mayor dominio sobre sus propias trayectorias, es el principio de una nueva traición, de un drama semejante. No se puede hablar de España ni tampoco de Catalunya, fíjense bien, sin empezar por aquí. Pero no se puede terminar aquí. Ni Catalunya puede ignorar los problemas de España para legitimar una vuelta "a lo nuestro"..., ni en España puede instalarse la idea de que Catalunya es "el auténtico problema". En cierto modo sí es verdad que Catalunya es el auténtico problema. Pero no en el sentido que normalmente se le podría dar a esa expresión. Voy a intentar explicarme. Euskadi y Navarra han sido siempre una excepción española, en el sentido estricto de que España les ha conferido o admitido siempre un régimen excepcional, y lo ha pactado -incluso Franco respetó ese pacto, como he dicho, sólo que excluyendo de los beneficios correlativos a dos de sus provincias, por su traición-. Catalunya es demasiado grande para ser una excepción -me excuso por el atrevimiento, pero no se me ocurre otra manera rápida de que se entienda la diferencia entre un caso y el otro. Ahora matizaré-. No es que la diferencia entre tres y siete millones de habitantes sea tan grande. Andalucía es mayor que Catalunya, ya puestos. Pero, en primer lugar, hay que recordar que España, históricamente, es el resultado de la unión de las dos grandes coronas, la de Castilla y la de Aragón, con la excepción vasconavarra y la posterior conquista del sur. Y en segundo lugar, recordar que a partir del hundimiento total del imperio a finales del siglo XIX, una parte de la corona de Aragón, Catalunya, inició una espectacular recuperación política, económica y cultural que culminó con el primer Estatuto de autonomía, el de 1932. Vascos y gallegos siguieron después, con bastante retraso. Andalucía no llegó a tiempo. La Guerra Civil y la muerte de Blas Infante lo impidieron. No es extraño pues que el Estatuto de autonomía de Catalunya de 1979 haya sido en buena medida un referente fundamental del Estado de las autonomías en su conjunto, siendo el caso vasco, como vengo diciendo, un hecho con más precedentes premodernos, y por otra parte un hecho inmerso en una tragedia muy especial, muy dramática. El caso de Catalunya es muy distinto al vasco. ¿Catalunya, qué quiere? Catalunya quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de corte federal, en la que coincidimos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo eso son quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y los españoles. Ambos lo tienen muy claro: nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles. La conllevancia es su consigna, en el mejor de 113 �Articles de Pasqual Maragall a los casos. Como Joan Maragall, que al final de su largo epistolario con Unamuno concluía que lo mejor era no tratar de convencerse unos a otros, tan sólo conllevarse y mantener una relación educada. En el fondo fue eso lo que hicieron Pujol y González. Y lo que hicieron Aznar y Pujol en sus ocho años de entendimiento es para mí incomprensible: en cierto sentido no hicieron nada. Quizás ya era mucho: convivir, cohabitar. Aznar ya hizo mucho metiendo a toda la derecha española dentro de una Constitución que él no había votado. Y Pujol hizo algo más importante. Insertar y mantener durante 20 años a Catalunya en el marco de una Constitución y un Estatuto que no fueron especialmente obra suya. Han pasado 100 años justos del epistolario Maragall-Unamuno, 100 años, dos dictaduras y una guerra civil. Los últimos 25 años, esta vez sí, de paz, democracia y progreso económico y social. Y de integración por fin en Europa. ¿Es ingenuo pensar que "esta vez sí"? ¿Que la España plural se acepta tal como es? ¿Que los pueblos de España han encontrado el camino federal y pluralista de su convivencia? ¿Que hemos superado el mal presagio de Machado sobre la suerte que esperaba a todos los nacidos en la piel de toro, que una de las dos Españas iba a helarles el corazón, como de alguna manera le sucedió también a él? ¿Será verdad que la Oda a España de Maragall ha producido sus efectos e Iberia ha roto a llorar, como él dijo, con lágrimas de madre? ¿Que Castilla ya no desprecia cuanto ignora? ¿Que el laberinto español tiene salida? Puede que sí. Lo malo es que todo eso quizás sea un escenario casi mitológico, anclado en una generación, la mía, que ya sólo obtura con sus ilusiones y sus pesadillas la apertura de una nueva etapa más pragmática, más matter of fact, menos nacionalista española o catalana. Lo malo, digo, es que la ilusión quizás la tenemos solo unos cuantos. Otros, los uniformistas, tienden a pensar que la justicia es contraria a la diferencia; creen que la "asimetría" que dicen que queremos imponer consiste en "dos piernas para unos y pata de palo para otros", cuando la asimetría que realmente padecen los pueblos distintos es que se les trate como iguales en su lengua, en su derecho civil y en su historia. Felipe V, si bien tuvo en Catalunya muchos partidarios, fue aquí un rey impuesto, que borró derechos y leyes y acabó arrasando un 25% de las casas de Barcelona para construir una Ciudadela militar desde donde mejor bombardear la ciudad. Y sus derechos. Se dirá justamente que desde esa Ciudadela si algo se proyecta ahora no son ya artefactos explosivos, sino leyes democráticas. La Ciudadela se ha convertido en Parlament de Catalunya después de ser fracasado Palacio de la Reina Regente, cuyos símbolos todavía campean en el edificio, y luego museo de arte. La Reina, cuando la Expo Universal de 1888, prefirió alojarse en el Ayuntamiento de Barcelona, en una sala que hoy es sala de plenos con su nombre y su retrato. Pero volvamos al hilo central. La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que corregir la trilogía de valores de la Revolución Francesa es en eso: la diversidad es un valor tan decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizás menos. Hay hoy en España una cierta delectación en generalizar las diferencias, "no sea que se conviertan en desigualdades". La cláusula de la región más favorecida prevista inicialmente en el Estatuto valenciano es sintomática de ese espíritu. 114 �Articles de Pasqual Maragall a Igualmente discutible fue la ligereza con la que los Estatutos deshicieron el trabajoso equilibrio de las disposiciones finales de la Constitución, que daban un camino propio hacia la autonomía a las nacionalidades históricas que ya tuvieron Estatuto en el pasado (durante la II República) y que restablecían los fueros vascos derogados por Franco en dos provincias y rebajados antes por las leyes liberales del XIX. Cierto que Andalucía tenía, si no un precedente claro, como las tres nacionalidades históricas, un precedente presumible, imaginable. De no haberse producido o no haber terminado la guerra civil como terminó, ya lo he dicho, los seguidores de Blas Infante probablemente hubieran conseguido un cuarto Estatuto. Y hoy las históricas serían cuatro y el resto probablemente regiones de España. La distinción entre regiones y nacionalidades no presentaría tantas dificultades. Pero sí algunas porque, vamos a ver: ¿qué ocurre con las antiguas coronas o partes de la Corona de Aragón que comparten con Catalunya las cuatro barras en su bandera? Y aún en Aragón la lengua catalana es común en toda la zona de la Franja, y es idioma reconocido por el Estatuto aragonés. Como lo es el valenciano/catalán en Valencia y el catalán tout court en Baleares. A todo lo dicho tiene que darle solución el Consejo de Estado, a quien el presidente del Gobierno transmitió el encargo de ir pensando en los cuatro cambios constitucionales precisos tras 25 años de navegación democrática y autonómica: 1.- La contradicción entre lo previsto para la sucesión a la Corona y la igualdad constitucional entre los dos sexos; 2.- La mención de las autonomías creadas al amparo de la Carta Magna pero inexistentes en ella -y ahí se plantea irremediablemente el tema de cuáles son nacionalidades, cuales naciones, y cuales regiones-; 3.- La creación a partir de las comunidades autónomas de un Senado que sea realmente la Cámara de las autonomías, ahora que las mismas existen, como se pretendía en 1978; y 4.- La introducción de Europa en la Constitución, tras haberse España introducido en Europa hará pronto 20 años. El presidente del Consejo de Estado propuso (antes de serlo) que el artículo dos de la Constitución, sujeto a referéndum, se modificara para añadir a la mención de la "indisoluble unidad de los pueblos de España" la siguiente especificación: "De la que forman parte las Comunidades nacionales de Catalunya, Euskadi y Galicia, y la foral de Navarra". Sin embargo, en el encargo transmitido por el Gobierno al Consejo de Estado esa cuestión no se ha planteado. En esas estamos. Rubio Llorente ha explicado hará casi un año -todo eso viene de lejos- que las Comunidades nacionales a las que se refiere no tienen por qué coincidir con las Comunidades autónomas respectivas, que se trata de territorios culturales y con derecho civil distinto al de Castilla y León. No sé si esa prudente consideración facilita o complica las cosas. Parece prudente en el sentido de reintegrar a una terminología común las Comunidades autónomas que utilizaron el término "nacionalidad" en sus primeros Estatutos. Pero plantea otros problemas. Al nacionalismo español y a los autonómicos (el catalán, el vasco y el gallego) todo esto les parece una pérdida de tiempo. Mejor es ir conviviendo y "qui dies passa anys empeny", como decimos en Catalunya ("pasando los días, se empujan los años" podríamos traducir). Se hace camino al andar, como diría el poeta andaluz enterrado en la Catalunya francesa. Se hace camino. Se ha hecho. Pero va siendo hora de que hablen los poetas de hoy, porque se abren caminos andando, "es fressen camins", como decimos en catalán, 115 �Articles de Pasqual Maragall a pero luego hay que ponerles bordillo y pintarlos en el mapa. De otro modo se pierden. Muchos caminos perdidos hay en nuestra historia. Catalunya hace su Estatuto no para provocar ni para refocilarse en una derrota para algunos previsible, sino para entrar con buen pie en el siglo XXI, el de la mejora del autogobierno y la financiación de Catalunya en una España federal. Que quede claro: para avanzar con todo el pueblo al lado. Dicen que sin que el pueblo se entere. Ya lo veremos. Puede que a algunos les agradaría que no se enterase. Pero se va a enterar, y tanto. Se está enterando. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. 116 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1121 Title A name given to the resource Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Abstract A summary of the resource. El autor aboga por profundizar las relaciones entre los pueblos de España por el camino del federalismo pluralista y la convivencia. Maragall apuesta abiertamente por superar la visión y la práctica política que han caracterizado las relaciones establecidas por los nacionalistas españoles y catalanes durante los últimos 100 años, que, a su juicio, se han limitado a conllevarse y a mantener una relación educada. Propugna superar el modelo desarrollado por González, Aznar y Pujol y explicita un marco de relaciones más ambicioso entre Cataluña y España. Para el presidente de la Generalitat, lo que quiere Cataluña es una España de corte federal, en la que puedan coincidir los federalistas y los soberanistas. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Nacionalisme Espanya plural Catalunya Acció política Territoris Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1608/0000000769.pdf 3567a01582b29f514ca19297d9b008da PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Confiem que l'Estat us transforme en província Source A related resource from which the described resource is derived La Veu de l'Ebre Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Vegueries Estatut Catalunya Terres de l'Ebre Territoris Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/214/20050910.pdf d6b3785bbc3babfdc2050f1dd4f4e55b PDF Text Text Missatge institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada 2005 Palau de la Generalitat | 10/09/2005 Bona nit, Demà celebrem la Diada Nacional de Catalunya. Aquest Onze de Setembre és esperançador i alhora emocionant. Com poques vegades ho ha estat en els darrers 25 anys. Com sabeu, aquests dies he rebut a tots els líders polítics per conèixer la seva predisposició de cara a l'acord necessari per al nou Estatut. Us haig de dir, que des de les seves legítimes posicions polítiques, he vist en tots ells generositat patriòtica per aprovar el millor Estatut per Catalunya. Benvolguts conciutadans, podeu tenir la seguretat que el President de la Generalitat i els líders polítics catalans estan fent tot el possible perquè el nou Estatut sigui un èxit col·lectiu. A molts de vosaltres us pot semblar que tot aquest procés és llarg i fatigós. Però si el nou Estatut ha de ser la guia de l'autogovern de Catalunya per a tota una generació, cal un debat a fons. Encara ens queda un darrer esforç: Un gran acord nacional no és mai fàcil. Però ara és possible. És possible si fem les coses bé. Catalunya té una autoritat moral i institucional que ha acumulat al llarg dels anys. Una autoritat forjada amb la nostra voluntat constructiva i amb la capacitat de diàleg i de convenciment que hem demostrat. No podem deixar de convèncer a fora si volem millorar a dins, a casa nostra. Som gent de respecte i que es fa respectar. Ara es tracta de donar valor a tot el capital polític acumulat al llarg dels darrers 25 anys. I en aquest sentit, en la darrera sessió del nostre Govern hem decidit demostrar-ho, concedint la Medalla d'Or de la Generalitat a un dels principals exponents d'aquesta trajectòria, Gregorio López Raimundo, qui fou durant anys difícils, secretari general del PSUC. No ho perdem de vista. Ara podem millorar, i molt, el nostre autogovern. Podem millorar el finançament que necessitem i que és de justícia, i fer-ho sense deixar de ser solidaris. Podem obrir una nova etapa més fraternal i també més genuïna amb el conjunt dels pobles d'Espanya. Tot això, encara que sembli difícil, és perfectament possible: us ho asseguro. 1 �Des de 1964, en plena Dictadura, celebrem de nou l'11 de setembre. I des de fa uns anys ens agermanem amb els dramàtics 11 de Setembre de Xile i de Nova York. Tots tres són símbols de derrotes: a mans del centralisme, el colpisme i el terror. Però Catalunya com a nació i els seus ciutadans i ciutadanes hem d'obtenir victòries constants en benestar i en progrés. Una darrera l'altra. Fer que aquest progrés i que aquest benestar s'estenguin a tots els pobles, viles i barris del país és la nostra nova frontera. Ens cal una afirmació col·lectiva, com a país, i la tindrem. I l'afirmació col·lectiva no consisteix en dir tres cops al dia "Visca", sinó en millorar cada dia, cada dia, la qualitat de vida i la llibertat individual de cada un dels ciutadans de Catalunya. Ens cal una reforma social per fer de Catalunya un dels països més avançats d'Europa. I aquesta política la tenim dibuixada i l'estem aplicant. Ja ara. Passada l'aprovació de l'Estatut es veurà més clarament. Estimats ciutadanes i ciutadans. Demà, Diada de l'Onze de Setembre, molts de vosaltres sortireu amb la senyera. Us demano que ho feu amb orgull, amb alegria i amb respecte per a tothom. I que participeu de forma massiva i cívica en tots els actes programats, i molt especialment en la celebració institucional del Parc de la Ciutadella, a les 12 del migdia. Aquesta celebració, organitzada conjuntament pel Parlament i el Govern de Catalunya , com l'any passat, serà una mostra de la riquesa i la diversitat del nostra país. Serà una festa!!!!!. Una gran festa !! La Diada Nacional és una ocasió immillorable per manifestar-nos tal com som. Us desitjo a tots una molt bona Diada. Visca Catalunya! 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1696 Title A name given to the resource Missatge institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada 2005 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autonomia Catalanisme Commemoracions Estatuts Missatges institucionals Acció política Territoris Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-10 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1609/0000000770.pdf 911183b6e84813e84c359241e0da0997 PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vamos a hacer realidad el viejo sueño del catalanismo Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Antich, José Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Parlament de Catalunya Nació Constitució Eleccions Catalanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1681/0000000644.pdf 7e325b55c987ef996c41fe0684ba2057 PDF Text Text Catalunya ha de tornar a mirar lluny Avui | 11/09/2005 En les meves intervencions sobre la necessitat de resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya, sovint he parlat de la diferència entre convèncer i suportar-se, entre conviure o, senzillament, cohabitar. Convèncer Espanya que l’ambició dels catalans per assolir el més gran autogovern possible és la millor garantia perquè Catalunya desenvolupi totes les seves capacitats econòmiques, socials i culturals en benefici també del conjunt dels pobles que conformen l’Estat. Convèncer-nos nosaltres mateixos que ho podem fer és la condició indispensable per fer-ho possible. Catalunya pot anar molt lluny encara si ho fa sobre la base del que és, del que té, del que vol, del que proposa i del que exigeix. No es va més lluny sobre la base d’una quimera, d’un somni estroncat, d’un anhel escapçat. El sentiment no creix a la terra eixorca del ressentiment. Hem de superar els temps de fer veure que som allò que no som, per mor d’un discurs polític i mediàtic equívoc; un discurs plaent a les oïdes militants, però que ha engrandit el precipici de la incomprensió amb la resta dels pobles de Sepharad. Superar aquesta etapa és la primera passa per avançar en la bona direcció. Hem de dir-li a Espanya el que volem després de cent anys de reflexions especulatives i tòpics deformadors. Ha arribat l’hora de la veritat per a tots plegats. Existeixen les condicions aquí i allà per concretar solucions. I ens cal aprofitar-les. Però primer ens hem de dir a nosaltres mateixos què volem per a la Catalunya del segle XXI. I ens ho hem de dir sense reserves, essent conscients de qui som, però també d’on som. He proposat en diverses ocasions la conveniència que l’Estatut proclami, de forma senzilla i entenedora, els principis i afirmacions bàsiques d’allò que Catalunya és i vol continuar sent. Un decàleg que serveixi d’itinerari per a les generacions presents i futures i que pugui ser llegit i explicat a les escoles de Catalunya: 1) Catalunya és una nació. 2) Catalunya ha viscut els darrers 25 anys l’etapa més llarga de la seva història amb autonomia, democràcia, llibertat i progrés. 3) Catalunya ha mantingut i preservat la Generalitat en terra pròpia o �des de l’exili, des del seu restabliment l’any 1931, gràcies a la fidelitat i compromís dels seus presidents. 4) Catalunya considera Espanya com una nació de nacions i, en perspectiva de futur, l’Estat espanyol com un Estat federal. 5) Catalunya recull de la tradició comunitària europea el principi de subsidiarietat, segons el qual, en cas de conflicte legislatiu, prima la llei particular, la més propera, per damunt de la general. 6) Catalunya ha estat i serà una nació solidària amb els pobles d’Espanya, als qui transfereix una part dels impostos pagats pels seus ciutadans, d’acord amb un sistema regit pel principi que preveu una contraprestació de serveis similar per un esforç fiscal equivalent. 7) Catalunya desenvolupa i es regeix per un sistema propi de regulació de serveis en matèries com la llengua, la cultura, el dret civil i l’organització territorial. 8) Catalunya sempre ha reivindicat i assumeix com a propis els valors del saber, l’educació i la igualtat de drets i, en el present, la igualtat entre homes i dones. 9) Catalunya considera tan important mantenir el dret propi com disposar de la capacitat necessària per accedir a sistemes universals de comunicació, transport, innovació i tecnologia. 10) Catalunya participa decididament en la Unió Europa. 11) Catalunya estén la seva mà, a través de l’Estat espanyol, a les comunitats i regions veïnes i els proposa i ofereix col·laboració per crear una regió europea útil per al progrés comú. Aquest Estatut és una passa de gegant cap a la Catalunya avançada en la Reforma social. Catalunya és una nació, però una nació pròpiament de la seva ciutadania, de les persones que hi viuen i hi treballen. No és cap casualitat que la Catalunya ciutadana constitueixi el títol primer del nostre text estatutari, un títol que és el cor i l’ànima de la reforma catalana. El Consell Consultiu, en el seu dictamen, ha qualificat de necessari, positiu i innovador aquest primer capítol del nou Estatut i que no hi hagi trobat cap rastre d’inconstitucionalitat. La ciutadania ha d’esdevenir un imperatiu de convivència, a través de la igualtat d’oportunitats, la integració social, econòmica i laboral, l’educació, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, l’emancipació dels joves, la protecció dels infants, la conciliació de la vida familiar amb �la laboral, el dret a morir amb dignitat, l’ús i promoció del català, el respecte paisatgístic i mediambiental, entre moltes altres polítiques. Tot el que conté el projecte de nou Estatut per Catalunya serà possible si s’ajusta a les recomanacions del Consell Consultiu i es prenen els acords que han de propiciar el màxim consens. Naturalment, hi ha qui creu que tant d’enrenou no val la pena. O que calcula més pensant en els seus interessos que no pas en el progrés general de l’autogovern dels homes i dones de Catalunya. Catalunya ha sabut mirar lluny en molts moments de la seva història. De la remota i de la més recent. Els homes i les forces que van dirigir la governació de Catalunya d’ençà del restabliment de la democràcia saberen retornar als nostres conciutadans l’orgull de pertànyer a un país que havia perviscut per la força de voluntat, la tenacitat i la lluita col•lectives. Ara Catalunya ha de tornar a mirar lluny. Està en condicions de ferho. Per primera vegada en molts anys no es tracta de reclamar. Ara podem parlar clar perquè Espanya està disposada a escoltar-nos i en condicions de conviure des de l’entesa i no només suportant-nos. Estic tant convençut que val la pena provar-ho que la meva obligació és intentar-ho amb totes les meves forces. Crec que és el que els ciutadans de Catalunya esperen, avui, del seu President. Pasqual Maragall, president de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya ha de tornar a mirar lluny Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Autogovern Federalisme Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1338 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/215/20050914.pdf 90475954bcefec4f1507fa4f00a8f90b PDF Text Text Signatura del protocol de creació de l'Anella de l'Agroindústria Palau de la Generalitat | 14/09/2005 Senyor conseller primer; senyors consellers, Rañé, Siurana, Geli i Solà; senyors i senyores alcaldes, Pagans, Ros i Pérez; senyor Pàramo, President de la Diputació de Girona; senyor Moreno, vicerector primer de la Universitat de Girona, senyor Arola, rector de la Universitat Rovira i Virgili, senyor Viñas, rector de la Universitat de Lleida; senyors Morató i Cunillera, benvolguts amics. Estem en un acte ple de contingut i de significat. De contingut, perquè referma l'aposta de Catalunya amb la ciència i la tecnologia; i de significat, perquè reflecteix la voluntat de Catalunya de promoure els canvis més que no pas adaptar-s'hi, que també és important, però no suficient. Ahir el Consell Executiu va donar un nou impuls a la Bioregió i avui signem el protocol de creació de l'Anella de l'Agroindústria. Catalunya serà, doncs, un dels pols biotecnològics d'Europa i de l'EuroBioCluster del Sud. La Ciència i la tecnologia ens mostren avui el camí de la transformació social i econòmica de la Catalunya del segle XXI. I és aquest impuls, juntament amb la política de reforma social i ambiental, i juntament amb la millora de les infraestructures, el que constitueixen la raó de ser d'aquest Govern. Insisteixo, aquestes són les nostres grans prioritats. Ens trobem en el procés de transició cap a una nova fase de desenvolupament econòmic i emergeix amb força el repte de la innovació. La innovació i la investigació, per descomptat, sempre s'havien tingut com un valor. Avui els tenim com un valor de creixement, com a motor de creixement. Si volem situar-nos amb les economies més dinàmiques del món, hem d'avançar, i avançar clarament cap a una economia basada en el coneixement, que aporti més valor afegit als nostres productes, perquè en altres terrenys, probablement, la nostra capacitat competitiva, com a d'altres països europeus, està minvant. Ha de ser un dinamisme que tingui una base científica i tecnològica sòlida, que incentivi la transferència del coneixement i el creixement empresarial, i que incrementi els estàndards educatius de Catalunya: aquest és un altre punt fonamental. Aquesta, almenys, és la nostra visió del que ha de ser i serà el futur de Catalunya. Com els deia, aquest dimarts el Govern va aprovar donar un nou impuls a aquest projecte de la Bioregió, que és una de les línies prioritàries del Pla de Recerca i Innovació 2005-2008 i avui signem el protocol de la creació de 1 �l'Anella de l'Agroindústria. Tot això és fruit d'una estratègia compartida pel Govern de la Generalitat, pels governs locals, per les universitats i centres de recerca, pels parcs científics i tecnològics i pel sector empresarial. Sempre he cregut, i ho he dit moltes vegades, que l'Agroindústria, juntament amb el turisme i els sectors tecnològics, eren tres dels motors més importants de l'economia catalana; a vegades ens ha costat de reconèixer-ho, però és cert. Crec també que Ia denominació d'Agroindústria i el triangle universitatpoder local-empresa és el triangle màgic de l'economia i de la societat catalana. Catalunya avui posa en valor un sector que aporta el 15% de la facturació total de la indústria catalana i consumeix per a la seva transformació entre el 60 i el 70% de les produccions primàries agràries i pesqueres catalanes. Que representa, per altra banda, el 20 % del sector agroindustrial de tota Espanya. I que és un pol d'atracció d'inversions i d'expansió comercial de primer ordre i està definit com un sector estratègic en la política industrial del Govern. L'aplicació de la biotecnologia en el sector agroalimentari ve recolzada per l'impuls de 3 centres tecnològics que formaran part de l'Anella de l'Agroindústria de Catalunya i que donaran suport a la transferència de coneixement i tecnologia entre el món científic i l'empresa: 1. El Centre Tecnològic de la Nutrició i la Salut de Reus. 2. El Centre Tecnològic en Noves Tecnologies i Processos de l'Alimentació a Monells-Girona. 3. I el Centre Tecnològic Agroalimentari a Lleida. Aquests centres s'especialitzaran en funció del seu entorn empresarial i dels recursos d'R+D disponibles. Asseguraran innovacions adaptades a l'empresa catalana. S'incorporaran a la xarxa de centres tecnològics de la Generalitat de Catalunya. I permetran desenvolupar nous productes, processos i tecnologies relacionats en la cadena de valor agroalimentària. Però la clau és la interacció i la confiança dels actors. I l'anella de l'agroindústria serà la seva estructura de suport d'aquesta interacció, i serà la seva base de projecció, marketing i comercialització internacional. Serà una aliança d'aquests 3 centres i la clau de volta per potenciar i coordinar les activitats de la xarxa de centres tecnològics. Avui Catalunya està donant un pas endavant per esdevenir un dels referents biotecnològics del sud d'Europa, en el marc de l'Euroregió, i fer efectiu el seu designi amb l'Europa de la Innovació dintre de l'espai europeu de la recerca. 2 �La ciència i la tecnologia ens mostren el camí de la transformació social i econòmica del segle XXI. El seu impuls, juntament amb la política de reformes socials i ambientals, com he dit, i la millora de les infraestructures, constitueix la prioritat i la raó de ser d'aquest Govern. Volem que el nostre país disposi d'un model econòmic sòlid, competitiu i sostenible, que asseguri el progrés i el benestar als ciutadans. Aquest és el repte de Catalunya: un repte que és, per a mi i per a vostès, una aposta que només pot ser guanyadora. Avui tenim una bona mostra. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1697 Title A name given to the resource Signatura del protocol de creació de l'Anella de l'Agroindústria Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Agricultura Ciència Recerca i Desenvolupament Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-14 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/216/20050918.pdf 569ab0f9340f1e8c3d930892bcbe0500 PDF Text Text Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura Teatre Nacional de Catalunya | 18/09/2005 Estimats amics, bona nit. Hi ha tantes coses que suggereix aquest acte: tantes singularitats, tantes personalitats; i tantes absències també. Ja no tenim persones tan importants com l'Oró, i com tants d'altres que hem vist. Penses que el país és més pobre avui que no pas ahir, aquest any que no pas l'any passat. Però al mateix temps hem vist que efectivament aquest país no para i que continua la creativitat en tots els camps. Crec que aquests premis van començar l'any vuitanta dos i van relligar amb una tradició que venia d'abans, del període 1932-1938. Si la República ja havia donat aquests premis, per alguna cosa seria. I bé doncs, aquesta nit, tants anys després, la nostra cultura viu -si m'ho permeteu- la seva Diada Nacional, no pas pel record i la reivindicació exclusivament, sinó pel reconeixement. Una cultura no és del tot normal ni demostra millor la seva vitalitat perquè celebri més les seves creacions o perquè doni més premis als seus creadors, això és evident. En cert sentit és el contrari, quan més viu, més prolífic i més universal és el nervi de la cultura ell mateix, més interessants esdevenen els reconeixements que dóna el país. Aquest és el sentit dels Premis Nacionals de Cultura. Perquè la cultura pertany al regne de la llibertat, més que cap altra activitat. De la llibertat obtinguda en aquest cas també, de la llibertat que no es dóna gratuïtament sinó que s'arrenca, que s'obté. La creació cultural i l'accés als béns culturals son un camí a la dignitat, una invitació a extreure més de cada persona. El conjunt de guardonats aquesta nit posa de manifest la riquesa creativa i la riquesa reflexiva de la cultura d'aquí, dels registres i les formes amb què la cultura catalana s'expressa; abastant, efectivament, tots els racons de l'art, totes les arts. Crec que la qualitat dels premiats, la seva trajectòria, la seva projecció més enllà de Catalunya contribueix a fer cada cop més tènues les fronteres entre la nostra cultura i la cultura universal. L'Albert Camus deia que pensar és aprendre de nou a mirar, a estar atent, a estar pendent, a dirigir la pròpia consciència i fer de cada idea i de cada imatge un lloc privilegiat i això és d'alguna manera el que els premis ens aporten i ens ensenyen. A mirar de nou, a mirar novament, a renovar el nostre pensament a través de l'art i la creació. Aquesta nit reconeixem, en alguns casos, el tot, tota l'obra d'una persona, d'un grup, d'un equip. En d'altres, una petita part de la seva obra. Hi ha guardonats que mereixen aquest reconeixement no només per la darrera obra que han fet, sinó pel conjunt de la seva obra. Catalunya ha necessitat en els darrers vint anys anar recobrant els seus valors. Tot estava endarrerit. Per sort ja fa anys que estem en condicions de 1 �deixar que la normalitat vagi guanyant terreny a la normalització, que la normalitat vagi sent el pa nostre de cada dia i no pas la lluita per la normalitat o aquest esforç de la normalització perquè, és veritat que l'art i la creació és esforç, però també és llibertat i també és estar lliure d'obligacions, d'alguna manera. Catalunya ha viscut el període de llibertat democràtica i d'autogovern més llarg des de fa segles, i la nostra cultura ha tingut, per tant, millors condicions que no havia tingut mai, és només cosa nostra que en sapiguem treure el màxim benefici. Ja no hi ha excuses, ja no hi ha persecucions, enemics, dèficits... n'hi ha, evidentment, clar que n'hi ha de dèficits i de persecucions i fins i tot d'enemics, segurament. Però no és això el que marca les nostres vides sinó, exclusivament o sobretot, la nostra capacitat de crear; o la incapacitat. Per tant, d'alguna forma, estem sols davant la història. Aquest país està en aquest moment en condicions ell mateix d'anar endavant o de condemnar-se, de fer coses excelses o de no arribar a donar la talla. Jo aquesta nit me'n vaig content perquè sé que estem més aprop del segon que del primer. Crec que la persistència d'actituds defensives en comptes d'enfortir-nos ens podria arribar a fer més febles; una cultura massa anys sobreprotegida esdevé massa fràgil. No em mal interpreteu, dic sobreprotegida, no pas protegida o ajudada o estimulada. És hora doncs, com deia Miquel Martí i Pol, que ens llencem a caminar sense crosses i és hora de pensar, d'assajar i d'articular un nou paradigma amb tota l' ambició cultural que això demana. Per acabar vull deixar constància aquí de la satisfacció per l'èxit d'aquest acte, per l'èxit del seu disseny, que ha estat esplèndid, encara que en alguns moments hem tingut una mica la impressió que estaven passant anuncis de televisió...però bé, això és apart. Vull, doncs, deixar constància aquí de la satisfacció enorme amb què hem acabat aquesta setmana després de veure aprovar al Congrés dels Diputats la Llei que ha de permetre el retorn a Catalunya dels arxius espoliats després de la Guerra Civil; gràcies Caterina Mieras. Acabo. Catalunya pot confiar en ella mateixa si aposta en ella mateixa, si aposta decididament per la creació i per la cultura, si les ajuda i les anima i si crea les condicions perquè la terra sigui fèrtil. I estic convençut que a Catalunya es donen, avui, les condicions per una etapa de gran fertilitat creativa. És cosa nostre treure'n els fruits. Bona nit i moltes gràcies. Pau i salut que m'ha agradat molt el que han dit abans. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1698 Title A name given to the resource Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Nacional de Catalunya Subject The topic of the resource Art Cultura Premis i reconeixements Model social Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/761/20050925_LV.pdf 1e133fa4a4d0e93b25584bfcb2342d90 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 25/09/2005 La Vanguardia, p.016, Política EL AUTOGOBIERNO DE CATALUNYA. El mensaje de Pasqual Maragall Carta abierta del president a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya El presidente de la Generalitat ha difundido una carta en la que recuerda a los catalanes que el "laborioso proceso" de elaboración de un nuevo Estatut está a punto de llegar a su final, por lo que "tenemos a nuestro alcance un muy buen" texto estatutario. Un texto, añade el president, que "nos proporcionará el nivel más alto de autogobierno del que Catalunya ha dispuesto desde 1714 y que proclame bien alto que somos una nación". Finalmente, Maragall advierte que velará para que nadie frustre la ambición de Catalunya con propuestas inconstitucionales, aunque muestra su confianza en la “generosidad” de todas las fuerzas políticas para lograr un acuerdo. PASQUAL MARAGALL Ciutadanes i ciutadans de Catalunya Divendres vinent, dia 30 de setembre, el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar el nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments haurà pogut semblar per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep Lluís Carod Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a President de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era la d’impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us haig de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte del medi, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica. tecnològica i infrastructural del país. Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per fer-ho. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per exercir l’autogovern. L'Estatut que arriba al Ple del Parlament, quan sigui efectiu, no només serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d'autogovern de què Catalunya hagi disposat mai d'ençà de 1714. No en tingueu el més mínim dubte. 169 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir essent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. Pot Catalunya tenir les competències que necessita? Pot. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, el col·legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tothom qui treballa per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el President del govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, les seves Institucions i els seus partits polítics, del govern i de la oposició. Si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és hora de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és altra que seguir indefinidament amb l’Estatut del 1979; i que això fóra anar enrere. Perquè l’Estatut vell era bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats - és clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Fóra un gran error no adonar-se del gran pas endavant que podem donar. 170 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques - he parlat amb tots ells aquests dies- son conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara cal tenir el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable a l’hora, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver de governar-se els propers 25 anys amb un estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle - per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a President, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul per a que d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Hi compto i el necessito, aquest suport, el necessitem. El President, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i afegeixo també el principal partit de la oposició, dedicaran - em consta- tots els seus esforços fins el darrer moment per fer-ho possible. Pasqual Maragall President de la Generalitat 171 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1232 Title A name given to the resource Carta oberta del president als ciutadans i ciutadanes de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Autogovern President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1728/0000001575.pdf c6c8717f087708d86fc1d6a5dd3c486d PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 00395M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 28/09/2005 - Hora: 00:36 Tema del día MIÉRCOLES 28 DE SEPTIEMBRE DEL 2005 N La reforma estatutaria el Periódico 3 ALTIBAJOS EN EL PROCESO DE REFORMA ESTATUTARIA 2003 15 DE DICIEMBRE Pasqual Maragall promete en el discurso de investidura que el principal objetivo del Govern será la reforma del Estatut 2004 9 DE FEBRERO 2004 12 DE NOVIEMBRE Los líderes políticos se reúnen en la cumbre de Miravet El Parlament constituye la ponencia para la reforma estatutaria 2005 24 DE FEBRERO 2005 28 DE ABRIL El tripartito presenta su propuesta fiscal, rechazada por CiU Pasqual Maragall y Mas abren la crisis del 3% en el Parlament 2005 11DE JUNIO Los líderes catalanes celebran una segunda cumbre, esta vez en el Parlament 2005 29 DE JULIO 2005 5 DE SEPTIEMBRE El Consell Consultiu considera inconstitucionales 19 artículos ERC y CiU votan conjuntamente en la comisión y abren una brecha con el PSC, que cuestiona la lealtad de ERC 2005 22 DE SEPTIEMBRE Zapatero, Maragall y Mas se reúnen en la Moncloa DANNY CAMINAL DECLARACIÓN ÍNTEGRA DEL ‘PRESIDENT’ documento «Los trabajos del Estatut han acabado. El Parlament ha hecho su trabajo escrupulosamente y estoy convencido de que lo acabará con el mismo rigor con que se han conducido los trabajos durante casi dos años. Hay acuerdo sobre la mayor parte de los puntos tradicionales. Habiendo acuerdo en la práctica totalidad del articulado, sería difícilmente comprensible que se malograra una oportunidad histórica por las diferencias que, legítimamente, nos separan aún. Hasta ahora el acuerdo final no ha sido posible. El sistema de financiación propuesto por una de las dos fuerzas políticas más decisivas en el Parlament implica un cambio constitucional para el que no hay una mayoría posible, aunque el partido del Gobierno español la llegara a aceptar. Los representantes de los partidos del Govern han elaborado una propuesta de síntesis que mantiene y especifica fielmente los contenidos esenciales de la última propuesta de financiación presentada por el principal partido de la oposición. Lamentablemente, hasta ahora, esta nueva propuesta no ha sido aceptada. En todo caso, el pleno del Parlament permitirá a todos los grupos dejar constancia de sus legítimas posiciones y aspiraciones sin que esto haya de condicionar el sentido del voto final al Estatut. Como president, confío en que prevalecerá la responsabilidad y la evidencia de la ambición para profundizar en el autogobierno, a través del nuevo Estatut. Las fuerzas que apoyan al Govern quieren un Estatut ambicioso y defendible con argumentos incontestables ante las Cortes. La puerta abierta por la propuesta de los partidos del Govern es el camino que conviene transitar para acceder a este nuevo estadio de nuestra vida política. El president hará un último paso en esta dirección reuniendo nuevamente a los líderes políticos. Confío en que servirá para allanar el camino. El éxito del Estatut será el de aquellos que habrán sabido poner los intereses de Catalunya por delante de los de su propia fuerza política y que sean percibidos, por tanto, como más fieles al proyecto de un país fuerte, avanzado y consciente de sus inmensas posibilidades. Nunca se había dado una coyuntura tan favorable para este paso adelante. Aprovechémosla». 33 Carod-Rovira, ayer, durante la reunión de la ejecutiva de ERC en una sala del Parlament. REUNIÓN EXTRAORDINARIA DE LA EJECUTIVA DE LOS REPUBLICANOS EN EL PARLAMENT Carod arrincona a Mas con el anuncio de que ERC votará ‘sí’ b Advierte a la federación de que se alineará «con Aznar» si frustra la reforma ANDREAS GONZÁLEZ BARCELONA l tiempo para salvar el Estatut se agota. Visto el inmovilismo en el que parece instalada CiU, Esquerra Republicana ha llegado a la conclusión de que ya no tiene sentido seguir interpretando el papel de mediador que se había arrogado en las últimas semanas para intentar aproximar la propuesta de financiación del tripartito y la de la federación nacionalista. Por ello, ayer, Josep Lluís Carod– Rovira viró públicamente de rumbo y anunció, ya sin ambages, que ERC votará a favor del contenido del actual proyecto de Estatut. Carod ya había hecho saber a sus socios de tripartito que estaba de acuerdo en desmarcarse del «radicalismo» de la federación de Artur Mas. Ayer, la reunión en el Parla- E b Conmina a CiU a convertir Catalunya en nación, y no en «vergüenza o ridículo» ment de una ejecutiva ampliada de ERC –en la que participaron también su grupo parlamentario y sus seis consellers en el Govern– solemnizó el paso de la mano tendida a CiU a la presión para abandone «el tacticismo» y se avenga al pacto. Carod no ahorró términos duros para referirse a la principal fuerza de la oposición y llegó a formular en voz alta la siguiente pregunta. «¿Quién querrá sentarse junto a José María Aznar para decir no al Estatut? No le mencionó, pero se la dirigía, obviamente, a Artur Mas. PERPETUAR EL DÉFICIT ACTUAL / La traca de advertencias a CiU tuvo otros argumentos. Avisó de que, de la votación del próximo viernes, depende que Catalunya dé «el paso más grande desde 1714» o, por el contrario, se quede con un sistema de financia- ción que perpetuará el déficit fiscal y hará imposible garantizar el bienestar de los catalanes. Otro dardo fue que el eventual no de CiU impediría consagrar la definición de Catalunya como nación, algo que, dijo Carod, justifica por sí solo la apuesta que ERC hizo por dar a luz el tripartito. «Nadie se creerá –dijo tratando de cargar el peso de la responsabilidad sobre CiU– que somos una nación si no somos capaces de ponernos de acuerdo para avanzar. Seremos una vergüenza o un ridículo, pero no una nación». / El presidente de ERC, previendo la reacción airada de CiU, intentó también desmontar de entrada las críticas de la federación a que no se haya sumado a su propuesta de concierto económico solidario. Carod defendió la enorme similitud de la oferta del tripartito y la de CiU, y remarcó que en ninguna de ellas «figura el concierto», aunque «se acercan mucho». Tras recordar que la reforma del Estatut tiene como límite una Constitución que ERC fue la única que no DESMONTAR CRÍTICAS apoyó ni votó, también reprochó a la federación que durante los 23 años en que gobernó la Generalitat «no tuvo la valentía de pedir lo que exige ahora», y defendió que el nuevo Estatut no debe ser «nacionalista», sino de todos los catalanes, porque «no es patriotismo querer expulsar a alguien de la patria». Con todo, los republicanos creen que CiU se escuda en «diferencias formales» para no pactar la financiación porque quiere «mantener la notoriedad mediática» hasta el último momento, aunque «probablemente» acabará dando su apoyo imprescindible para que el Estatut se apruebe el viernes. Si al final no es así, Carod cree que Mas habrá cometido el error fatal de no sopesar suficientemente las consecuencias. Entre ellas citó la «desmoralización» de la sociedad catalana, la «deslegitimación» de su clase política y, en última instancia, la imposibilidad de plantear una nueva reforma: «¿Con qué cara podremos pedir repetir algo que habrá resultado un espectáculo penoso y que no habrá servido para nada»?, se interrogó. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reforma estatutaria: declaración íntegra del president Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Parlament de Catalunya Govern Catalunya Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1729/0000001574.pdf ea46760359e50992ad3591aaa99847bd PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 25/09/2005 - Hora: 01:34 DIUMENGE 25 DE SETEMBRE DEL 2005 18 Política el Periódico La reforma estatutària 3 La declaració El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime Pàgines 15 a 18 LLL al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú ANÀLISI trenqui, amb propostes inconstitucionals, ASPIREM «el somni» d’un millor autogovern. A UN ESTATUT QUE SIGUI ‘BRAU’ Carta oberta de Maragall FERMÍ PUIG CUINER RICARD CUGAT document Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Divendres vinent, dia 30 de setembre, el ple del Parlament de Catalunya ha de votar un nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments pot haver semblat per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep-Lluís Carod-Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a president de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us he de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte al medi ambient, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica, tecnològica i d’infraestructures del país. «Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta» Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per portar-ho a terme. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per a les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per poder exercir l’autogovern. L’Estatut que arriba al ple del Parlament, quan sigui efectiu, no únicament serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d’autogovern de què Catalunya hagi disposat mai des del 1714. No en tingueu el més mínim dubte. Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern 33 Pasqual Maragall, ahir, camí de la plaça de Sant Jaume després d’anar a la missa tradicional de la Mercè. són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement ho vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir sent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: ¿Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. ¿Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. ¿Pot Catalunya comptar amb les competències que necessita? Pot. ¿Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. ¿Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? ¡I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, els col.legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tots els que treballen per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el president del Govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, amb les seves institucions i amb els seus partits polítics, del govern i de l’oposició. Si el poble de Catalunya ho vol i sap que pot, ¿què pot impedir que la seva voluntat es compleixi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és l’hora «Vetllaré perquè ningú pugui malbaratar la legítima ambició de Catalunya» de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és l’hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma, i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és una altra que continuar indefinidament amb l’Estatut de l’any 1979; i que això seria anar cap enrere. Perquè el vell Estatut és bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és l’hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats. ¡És clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Seria un gran error no adonar-se del gran pas endavant que ara podem fer. A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques –he parlat amb tots ells aquests dies– són conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara és necessari el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable al mateix temps, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver-se de governar els propers 25 anys amb un Estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle; per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a president, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul perquè, d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Compto amb això i necessito aquest suport, el necessitem. El president, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i també hi incloc el principal partit de l’oposició, dedicaran –em consta– tots els seus esforços fins a l’últim moment per fer-ho possible. H Pasqual Maragall. President de la Generalitat Quan falten pocs dies per a la celebració del ple del Parlament que decidirà sobre el nou Estatut, la incertesa sobre el seu desenllaç sembla afectar de la mateixa manera polítics, periodistes i el conjunt de ciutadans. Sigui quina sigui la resolució final del Parlament, no dubto que les posicions de tots els partits es deuen haver inspirat en la recerca del bé comú i que deuen haver exercit la seva responsabilitat davant els catalans tant si el text definitiu és rebutjat com aprovat. Tan lícita resulta la posició d’aquells que sostenen que és una oportunitat històrica de millorar el nostre autogovern com la dels que consideren aquestes millores insuficients per garantir el benestar i l’ambició política de la Catalunya dels nostres fills. Segons quin sigui el resultat, els analistes intentaran desencriptar els interessos dels polítics, i la ciutadania s’expressarà quan li correspongui. Però, mentrestant, el ciutadà es pot plantejar algunes qüestions que li permetin formar-se’n El nou text ha de donar resposta a les múltiples demandes del ciutadà una opinió. Amb el nou Estatut, ¿serà possible que, gràcies al nostre esforç fiscal, els nostres fills tinguin ordinador a les escoles, com a l’Extremadura de Rodríguez Ibarra, i deixin els barracons? ¿Podran els nostres avis viure i ser atesos amb un mínim de dignitat? ¿Podran els nostres industrials comerciar amb el món i els nostres centres turístics rebre nous visitants perquè la Generalitat gestionarà els ports i els aeroports? ¿Podran els nostres sindicats i empresaris negociar un marc laboral propi? ¿Podrem exercir els nostres drets al relacionar-nos amb l’Administració de justícia en català sense que un jutge ens acusi de desacatament? ¿Podrà la Generalitat decidir la concessió de beques als nostres alumnes més brillants o als més desafavorits econòmicament? ¿Permetrà l’Estatut la protecció efectiva de la cultura catalana? A aquestes i moltes altres preguntes hauria de donar resposta el nou Estatut. El toro que pugui enviar-se o no a Madrid rebrà l’afaitada habitual de les Corts i la posterior del Tribunal Constitucional. Aspirem, almenys, que l’exemplar sigui brau, no fos cas que al final hàgim de donar la raó a Bono quan va dir allò que una nació sense Estat és pura poesia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta oberta sobre la reforma estatutària Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Constitució Ciutadania Territoris Model social Acció política Abstract A summary of the resource. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú trenqui, amb propostes inconstitucionals, «el somni» d’un millor autogovern. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1610/0000000771.pdf beaceb460a9e1385fa8480f10e54dcfd PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Si fracassa l'Estatut, fracassa Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Sanchis, Vicent Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Parlament de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes