62 50 4980 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1549/0000000801.pdf b8373cbb7ece4f136e4c492dc75c1827 PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia 18/05/2002 El reto 2004. El Fòrum según Pasqual Maragall. "El Fòrum tiene sentido". EL RETO 2004 "El Fòrum tiene sentido" El padre de la criatura del 2004 explica cómo la ve crecer EL FÒRUM SEGÚN PASQUAL MARAGALL. Pasqual Maragall se iluminó y anunció que Barcelona organizaría un gran acontecimiento en el 2004. Sucedió en 1996, en la celebración del décimo aniversario de la nominación olímpica. Ahí está el origen de lo que para el candidato a la presidencia de la Generalitat es una leyenda urbana. Siempre se ha dicho que se refería a la organización de una Exposición Internacional, pero no había ninguna disponible. "Jamás hablé de una Expo", dice ahora, cuando desde la distancia observa la andadura de algo que no tenía nombre y ahora se llama Fòrum de les Cultures. EUGENI MADUEÑO FRANCESC PEIRÓN Barcelona La megafonía suena como el anunció de la próxima parada del tren de cercanías. Pero eso es el Parlament y esa señal acústica quiere decir que los parlamentarios han de ir a votar. Pasqual Maragall, aspirante a presidente de la Generalitat e inspirador del Fòrum, sale a toda máquina y al volver sigue con precisión el hilo de la entrevista. -Dicen que el invento del Fòrum es una "maragallada". -Yo no sé qué es una "maragallada". -¿Una idea genial pero lanzada por Maragall? -¿Qué quiere decir "pero"? (ja, ja). Lo del Fòrum surgió a finales de mi cargo como alcalde, en 1996. Había tres o cuatro objetivos de futuro. Hicimos un "brain storming" con toda la gente del post 92, Bassat, Fontana, Abad, empresarios... La idea del F´òrum se consagró en dos desayunos de Sant Esteve en el palacete Albéniz, con los barceloneses internacionales: Samaranch, Pujol, Federico Mayor, Pere Duran Farell, Narcís Serra, Joan Clos, que era primer teniente de alcalde... Se plantearon tres opciones: una era de Bassat, que propuso organizar un gran festival mundial del cine. La otra idea giraba en torno al agua, en el sentido ecológico, en el sentido de un déficit de Barcelona, el río que no tenemos. La tercera, la ganadora, fue el Fòrum de les Cultures, que entonces no tenía nombre. -¿Por qué el nombre apela a las culturas? -Empezamos hablando de diálogo interreligioso. La idea inicial era una intuición, una idea global, que, como se ha visto, no estaba mal encaminada. Ha tardado en tomar forma. Como dice Joan Clos, los Juegos Olímpicos son muy complicados porque hay que cumplir un protocolo dado, pero esto aún lo es más por todo lo contrario, porque lo has de inventar desde el principio. -La idea sigue siendo válida... -Sí. Estos acontecimientos que no son permanentes, que carecen del estabilizador de la burocracia, siempre tienen una crisis antes del inicio. -¿Cómo se entiende que la gente aún no sepa qué será el Fòrum? -El problema de los contenidos es que se está haciendo el equivalente a la "carta olímpica". Todo dependerá de la capacidad que tenga Barcelona de modelar su intuición. La fórmula Barcelona consiste en combinar dos cosas: el escenario y los contenidos. El escenario es el que da la trascendencia posterior, porque es lo que queda y lo que permite que se vierta un entusiasmo que en condiciones normales es difícil. Y, en cuanto al acontecimiento, creo que funciona con las ideas que nos explicó Clos, que son los elementos básicos: tierra, agua, fuego y aire. �Cada uno de ellos representa una fuerza de la humanidad. La Tierra es la identidad; el aire sería la voz, el lenguaje, la ciudad; el fuego, la religión, los mitos, la ideología; y el agua es el medio. Éste fue el discurso inicial y después ha ido derivando hacia el escenario concreto, donde había un río por recuperar, una parte olvidada de la ciudad. -¿Y el entusiasmo? -El entusiasmo proviene ante todo de que hay una predisposición exterior a que Barcelona sea la sede de acontecimientos. Como no es capital de un estado, Barcelona tiene esta intuición de que ha de ser capital mundial cada 12 o 15 años. La otra cuestión es la transformación urbanística. De estas dos circunstancias viene la inversión y el entusiasmo, de ver que la ciudad no para, que Barcelona es una ciudad importante en el mundo. -Ya, pero entre la ciudadanía no se palpa ese entusiasmo. -Con los JJ.OO. hubo mucho entusiasmo en la nominación, pero después se diluyó un poco, hasta que no estuvo todo más avanzado y la gente lo comenzaba a palpar. Lo importante es acertar en el calendario y en el ritmo de generar las complicidades y adhesiones. -Pero no se ve ilusión, tal vez no hay mensajes claros. -La idea central sí está clara. Barcelona reunirá a todo el mundo para discutir lo que las culturas del mundo, en todos sus aspec-tos, quieren hacer. A la gente, como esto no le interesa cada día, pues no está preocupada.Pujol, sin embargo, habla de cosas concretas para el Fòrum, de identidad y globalización, dice que es el lugar donde hay que discutir la identidad catalana en un mundo global. -En el fondo, esto es la discusión Pujol-Maragall. Esta discusión ya la tuvimos el primer día. Él dice que si baja un marciano y pregunta quién soy, le responderé que "soy Pasqual Maragall, Sant Gervasi, Barcelona, Cataluña". Ésta es la pulsión de la identidad. Yo le digo que si baja un marciano, lo primero que le diré es que está en la Tierra y que yo soy terrícola;, luego le explicaré todo lo demás. Si empiezo por Sant Gervasi pensará que hablo chino. Si lo que tienes que hacer es demostrar, dices la identidad; si lo que se quiere es construir, que es de lo que se trata, reconoces que no hay un solo lenguaje, que en el mundo hay muchos. Tienes que traducir. -Pujol también habló de inmigración. -Después de Le Pen, la derecha ha descubierto otra vez que a más inmigrantes, más votos y salarios más bajos. Y está encantada. -¿Quiere decir que ya les va bien una inmigración masiva? -No digo que les vaya bien. Digo que la derecha ha descubierto que cuantos más inmigrantes hay, más votos tiene. Las consecuencias que las saque cada uno. -Las condiciones de la inmigración han cambiado mucho desde que se creó el Fòrum. -La suerte es que se ha demostrado que no íbamos desencaminados. -¿Quién se atreve a defender la bondad de la inmigración y no la ve como una amenaza?-El problema es que la derecha, que gobierna, no controla las fronteras. Nosotros tenemos la fórmula para integrar a los que ya están aquí. Aparte de las leyes, depende de que los barrios y las escuelas estén en condiciones de asimilar bien la diversidad y esto está en función de que los recursos que se destinan sean importantes. Ahora esto no es así. Los gobiernos de derechas hablan mucho y hacen poco. Nosotros tenemos 40 barrios de Cataluña en los que creemos que se necesita un proyecto de regeneración. Más dinero para cada uno de estos barrios y así evitar que se conviertan en guetos, porque el equilibrio entre bienestar y malestar empieza a ser negativo. Se necesita dinero para las escuelas y necesitamos barrios seguros. La prueba es el Raval, que a principios de los ochenta iba para gueto y se pusieron los medios para evitarlo. -Sí, pero de Corbacho a Montilla la reacción es la misma: se pide más policía. �-Una cosa es la inmigración y otra es la falta de policía. No hay que mezclar las dos cosas. La natalidad es muy baja y, por el contrario, tenemos demanda porque la economía tira mucho estos últimos 20 años. En segundo lugar, los presupuestos de seguridad, en términos relativos y a veces en términos absolutos, han bajado. Y hay un cambio de modelo (la implantación de los Mossos) que siempre es complicado. Este cambio le ha cogido al Gobierno bajo de moral, sin ideas. -Por lo que se ve, aprovecha el Fòrum para hablar de política cotidiana. -Son ustedes quienes me preguntan por estos problemas más locales. Pero es cierto que el Fòrum tiene que ver con una cosa muy profunda y muy compartida: la inseguridad de la ciudadanía. El mundo abierto es mucho más incierto y éste es también un tema del Fòrum. -La incertidumbre se ha convertido en el paradigma del futuro. -Sobre todo porque la incertidumbre ya no la podemos atribuir a efectos naturales que nos superan. Ahora hay una incertidumbre (armamento nuclear, calentamiento de la Tierra) de la que además somos culpables. -¿El Fòrum puede aporta algo? -Que el Fòrum vaya adelante es un síntoma de que los ciudadanos están tomando conciencia de los problemas. -Personalmente, ¿qué cree que sería bueno que saliera del Fòrum 2004? -Trabajar sobre el mundo de ciudades, el mundo abierto, porque hoy en día no somos aún ciudadanos del mundo. Estamos en un mundo de ciudades, que es distinto. El Fòrum tiene sentido. -No parece muy convencido. -Soy un entusiasta. Es una ocasión para establecer un diálogo, que ya ha comenzado en otros foros como Porto Alegre o Davos. -La receta Pujol es poco espectáculo y mucho debate, pero con esto parece difícil conseguir el eco mediático necesario. -Al plantearse el Fòrum se valoró cuál era el acontecimiento que reunía más atención del mundo. Se vio que eran los Juegos Olímpicos. Pero el otro hecho multitudinario son los viajes del Papa. Para que haya mucha gente ha de haber una esperanza y un espectáculo. -¿Cómo ve las relaciones entre las tres administraciones que patrocinan en Fòrum? -Una de las gracias de estos acontecimientos es que pasan en un sitio y en este lugar, que se sitúa en el más bajo de la serie "mundo, estado, nación, ciudad", pero que en esta situación es la que tiene más peso. Esto entronca con el gobierno de las ciudades. -¿Pujol tiene un sitio en el Fòrum, como la presidencia del senado del 2004? -No sé si su papel es la presidencia de ese senado, pero siempre he pensado que puede ser un buen embajador. Es lo mejor que puede hacer ahora. Creo que jugará un papel importante. Y él tiene una genuina ambición de pasar de gobernar a hacer doctrina, lo que pasa es que no se decide y no hace nada. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Fòrum tiene sentido Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Madueño, Eugeni Peirón, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Fòrum de les Cultures Barcelona 2004 Barcelona Catalunya Cultura Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-05-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2832/20020522_ActeGraduacioNewSchool_NY_PM.pdf 0ee04d42e8044081e40d92bac2544936 PDF Text Text FROM : r i FfiX NO. Apr. 14 1999 10:41PM When I arrived in New York on September 7, 1971, I rfealized that, for the first time in my life, the city I had come to was exactly as I had imagined it. New York was as natural as a mountain range you have seen a thousand times in pictures or in dreams. ]! hesitate to say that the New School for Social Research was exactly as I had expected, but it came close. My first Surprise was precisely that the atmosphere of the Graduate Faculty felt so familiar. However, my second surprise was a result of the unfamiliar within the familiar: I discovered that the necessary distance between two people was much greater than it is in the Mediterranean culture, where people are supposed to show friendliness by touching each other while chatting or even when walking in the crowded streets. [I came to this realization when I found that I had pursued the admissions officer across the entire 40 meters of the lobby, as I kept advancing to establish the right distance for conversation and she kept retreating for the same reason.] 1 P2 �FROM : FAX NO. : Apr. 14 1999 10:41PM Now New York has lost a part of its skyline and its soul is wounded. Yet the spirit of New York has come, even more than before, to be the mirror of the spirit of the world, which is also wounded—not by nature but by men's actions and by men's failure to act. Steve Hymer, my first professor of Political Economy, explained to us what Claude Meillassoux and Karl Polanyi had discovered: that primitive societies had been destroyed by the market rather than by weapons, and that if trade was Raturai, the market was not. Tom Vietorisz asked us the first day what was worse: rural poverty or urban poverty and we all said "urban." He said: ^You're wrong. In cities goods are so abundant that at least you can steal." (A strange lesson for someone who would later become a mayor.) 2 P3 �.FROM :. FAX NO. : A whole new perspective was being opened to me, at the Same time that I was discovering in real New York life that markets matter and that kids know from the time they are ten that interest rates exist. Both things are true: greed is true, and so is the possibility of going beyond it. but the really new thing I discovered was exchange. Mainly exchange of ideas. In Spain if you were wise you didn't intervene very much in debate, and people would think: "He knows more than the rest." Here they would think: "This guy doesn't know a thing." The motto was then, and still is, "You have to give and take." ^ will never be grateful enough for what I learned here. You taught me what social and economic life is all about. That it is founded on exchange and has laws that must be respected. Material laws and moral laws. 3 �FROM :. FAX NO. : Apr. 14 1999 10:42PM P5 Please do not forget your origins. Do not forget you were the haven where the School of Frankfurt sought refuge, just as America had been the destination/refuge/shelter of the population surpluses that crowded Europe in the 19th Century. Please do not forget your future, which is to be one of the ¿ornerstones of the European-American dialogue of the 21 st Century, without which the world will have no future at all. 4 �From: NYPD-A.P.P.L. To: Humas Reilly CHÎËF OF'DËPT'SflS Date: 5/22/02 Time: 2:37:12 AM Fax':646-6ÏÒ-8659 Police Department Page 1 of 1 May 21" 2002 Ï7':'02 P.'Òl «^¡ET* 1 Polien Plata, N«W YorK, N-Y. 1Û03B-1497 RAYMOND W. KELLY, Police Commissioner MICHAEL P. O'LOONEY, Deputy Commissioner, Public information PRESS RELEASE NO. 2002-043 Tuesday, May 21,2002 STATEMENT BY POLICE COMMISSIONER RAYMOND W. KELLY ON TERROR THREAT "The New York City Police Department has received information from the FBI about general threats to New York City, We are taking all necessary precautions and are communicating with the appropriate law enforcement agencies on both the state and federal levels. It is our policy not to comment on any details relating to threats or our response as it could undermine our counterterro|risrn and intelligence operations." ### CRIME STOPPERS SÏÏ3K httpV/www. nyc. gov/nypd Mm.miRur.mM � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a l'acte de graduació de la New School for Social Research Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-05-22 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Universitats Nova York New School for Social Research Biografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1550/0000000723.pdf 0f101e73d76e6edb48926c15e2e8921c PDF Text Text Entrevista a Pasqual Maragall,President del PSC (Publicat a: Diari Avui) "Cal controlar la frontera i evitar els guetos als barris" "Hi ha gent que fa proclames acomodant-se a l'humor o al mal humor de la gent quan el que s'ha de fer és parlar menys i actuar més" A. Sáez / C. Palomar BARCELONA "No es tracta de repartir conselleries, sinó de situar en aquests territoris un poder fort de la Generalitat" "Franco va demonitzar l'Església basca perquè no li va donar suport i aquí hi ha l'arrel del problema" AVUI Vostè ha encetat durant aquest mes de juny una campanya que el portarà a recórrer tot Catalunya en nou dies. P.M. La gira actual és una intensificació en pocs dies del que ja faig habitualment, recorrent Catalunya poble per poble i territori per territori. AVUI ¿Amb què s'ha trobat en les primeres visites? P.M. Hem estat a Lleida, a la Seu d'Urgell i a Girona. A les Terres de l'Ebre, a la Catalunya Central, al Camp de Tarragona... El que he trobat és el que ja sabia, però més concentrat. M'he trobat amb una actitud de menys queixa i més projectes. Hi ha hagut una evolució important en aquest sentit. He vist una latència important de l'esperança de canvi. AVUI Quin sentit té fer aquesta campanya si vostè ja porta mesos visitant el territori català? P.M. Hem vist que tots van proclamant candidats i nosaltres, en comptes de fer un acte formal fora de temps i precipitat, hem volgut fer més gràfic que en el nostre cas hi ha un candidat que ja hi era. AVUI ¿Però el PSC farà la proclamació del seu candidat? P.M. Segurament, però abans de començar la campanya. AVUI ¿Repetirà experiències com aquesta de cara a les eleccions municipals? P.M. En el cas de les municipals la feina és dels alcaldes. Ara bé, això no vol dir que jo no hi sigui. De tota manera nosaltres lliguem molt les dues campanyes, no tan sols per la proximitat, sinó per la interrelació que tenen. El que hem fet és ajuntar les dues campanyes. AVUI Això es complementa amb la presentació dels compromisos... P.M. Estem lligant un missatge global que és comú amb un de més específic. Un missatge central de confiança, de crida, de no arrogància, de crítica de govern tirant cap al cantó de les possibilitats i, d'altra banda, l'especificitat de cada lloc mitjançant els exemples viscuts. AVUI Vostè ha defensat la necessitat de descentralitzar Catalunya i ha proposat el trasllat a Lleida de la conselleria d'Agricultura si guanya les pròximes eleccions catalanes. ¿Es planteja traslladar alguna conselleria més fora de Barcelona? P.M. No necessàriament, perquè no es tracta d'anar per Catalunya repartint conselleries, sinó de situar en aquests territoris un poder fort de la Generalitat. Aquest és un dels aspectes de la descentralització, de l'esperit federal, del principi de subsidiarietat que aplicarem. Aquesta setmana passada hem presentat la nostra proposta sobre la cultura. Com que ja s'ha fet la gran majoria dels equipaments culturals catalans ara cal crear una xarxa perquè no es tracta només de tenir un gran Teatre Nacional, sinó també de tenir un sistema nacional de teatre que alimenti el Teatre Nacional. AVUI ¿No tenen por que els copiïn la seva proposta cultural igual que van fer amb la proposta sobre la família? P.M. No, ens encanta que ens copiïn. Vol dir que som nosaltres els qui marquem els temes i l'agenda política. En el cas de la família, ens van copiar tant Aznar com el govern de Convergència i Unió, però les seves propostes tenen menys ambició. I encara no ho han aplicat. La dreta sempre lluita contra els símptomes i no contra la malaltia. AVUI Mariano Rajoy ha anunciat un enduriment de l'actual llei d'estrangeria. ¿Creu que prendran com a model la llei italiana que només té en compte els immigrants com a mà d'obra? P.M. Sí, segurament. Clar que el que no saben fer és anar al Marroc i pactar que no vinguin. S'ha de ser més europeu en el tema del control de les fronteres i més local en els temes de les escoles i dels barris per evitar els guetos, i això el govern del PP no ho veu. Tampoc ho veu Pujol. Hi ha gent que fa proclames acomodant-se a l'humor o al mal humor de la gent quan el que s'ha de fer és parlar menys i actuar més; és a dir, resoldre els problemes. AVUI ¿La immigració serà el tema central de la campanya? P.M. No ho crec, tot i que la dreta buscarà que ho sigui. Tenim l'exemple d'aquestes declaracions sobre un imam de Premià que fa un any que viu fora de Catalunya i que s'hauria d'expulsar... AVUI L'alcaldessa de Badalona, la socialista Maite Arqué, també va afegir-se a les paraules de Carod i de Mas respecte a l'expulsió de l'imam de Premià. P.M. Doncs es va equivocar, igual que Carod i Mas. AVUI ¿No són tots els partits culpables del que ha passat a Premià? P.M. El PSC no té cap interès a fer electoralisme d'aquest tema. El que ha de fer Pujol és reunir els imams i parlar amb ells perquè es posin d'acord amb l'alcaldessa. Pel que fa al col·lectiu de Premià, que no facin tant cas del seu advocat, que curiosament és del PP. AVUI El fet que s'hagin produït incidents pel tema de la mesquita a Premià, on governa el PSC, ¿no �demostra la incapacitat dels socialistes per fer front a aquest problema? P.M. Seria veritat si tothom hagués estat en el seu lloc en el pacte institucional i no hagués fallat. AVUI ¿No creu que entre tots ho han deixat podrir? P.M. No. L'alcaldessa primer els va donar l'escola per resar i ara els proposa una permuta per anar a un altre lloc, cosa que no accepten, de moment. AVUI ¿Creu que el fenomen Anglada pot fer forat a les municipals? P.M. No ho sé. Fins que no es facin les eleccions no ho sabrem, però, de tota manera, jo crec que no farà forat. Nosaltres invertirem en 40 barris per fer front a aquests � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cal controlar la frontera i evitar els guetos als barris Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sáez, Albert Palomar, Cristina Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Campanyes Catalunya Immigració Model social Acció política Municipis Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1754/0000001379.pdf 415c67f0dd68766d970ec82cc371c1cf PDF Text Text La España viva. La España común. Conferencia de Pasqual Maragall (Club de Opinión 2000. Encuentros en Granada) (19-6-2002) LA ESPAÑA VIVA. LA ESPAÑA COMÚN 19 de junio de 2002 Me he impuesto como una de mis principales obligaciones políticas explicar mi visión de una España viva y plural y suscitar el diálogo sereno, positivo y amable en torno a cómo caminamos hacia a ella. Este es el motivo de mi presencia hoy en Granada ante ustedes y por ello quiero agradecer especialmente a … la ocasión de este encuentro En anteriores ocasiones con parecido motivo he visitado otras tierras de España: Murcia, Madrid, Magaz de Pisuerga … El compromiso de Cataluña con España Es, pues, una iniciativa de diálogo, un nuevo puente de diálogo que se tiende desde Cataluña, en un momento en que otros están consagrados a la tarea de demolición del diálogo fundacional de nuestra democracia. Por ello quiero dejar bien sentada una afirmación para que entiendan cual es mi punto de partida, cual es el punto de partida de los socialistas catalanes. Nosotros representamos la reafirmación del compromiso de la Cataluña progresista -del catalanismo progresista- con la España plural. No representamos la Cataluña que quiere vivir del problema de su relación con España. Somos la Cataluña que quiere resolver el problema. Ésta es una convicción que quiero expresar en todas las circunstancias y situaciones. Y muy especialmente cuando aparecen actitudes –y algo más que actitudes- tendentes a disminuir y condicionar la libre expresión de ideas que se aparten de una pretendida visión obligatoria de España. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incomprensiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que mi interés por España supone desinterés por Cataluña. También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un reciente artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Creo que ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- están equivocados en su concepción nacionalestatista del mundo y que con su actitud de ensimismamiento están comprometiendo el futuro de España. 1 �Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Como ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Mi propuesta es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la existencia –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con España. De un lado, se prodiga una actitud de desconfianza cínica que aboga por una relación de interés entre Cataluña y España, en la que mandan las coyunturas y sobre la que es muy difícil construir un futuro común. Ésta ha sido y es la actitud de Jordi Pujol y de Convergència i Unió durante sus veinte años de gobierno. De otro lado, se manifiesta una actitud de desesperanza, que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista. Para ilustrar lo que quiero decirles voy a leerles un párrafo de un artículo reciente del profesor Antoni Castells (uno de nuestros más conspicuos federalistas), en el que dice: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. 2 �Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” La grave responsabilidad del PP Pero antes de pasar a exponer las líneas maestras de mi propuesta catalana para España, quiero denunciar la grave responsabilidad en la que está incurriendo el Partido Popular con su resurrección del nacionalismo español de viejo cuño. No es bueno ni para Cataluña ni para España el talante arrogante y retador con el que hace política el PP. No es bueno para España el desprecio institucional con el que el PP trata a los partidos políticos de la oposición, a los presidentes autonómicos socialistas, a los países vecinos con los que tenemos contenciosos abiertos y, ahora, a la Iglesia que se ha atrevido a discrepar de la verdad oficial y a los sindicatos que se han atrevido a reaccionar contra una política de desigualdad social. No es buena para España la reducción de la pluralidad informativa a la que ha llevado la política de comunicación del gobierno del PP. No son buenas para España las privatizaciones que no redundan en una real liberalización de los mercados. No es bueno para España el intervencionismo partidista en el sistema financiero. No es bueno para España un Plan Hidrológico Nacional que ignora la necesidad de construir una nueva cultura del agua, ni mucho menos los modos adoptados para imponerlo. No es buena para España la privatización de la seguridad de los ciudadanos. No es buena para España la criminalización sistemática de la discrepancia. No es buena para España la manera que tiene el PP de abordar los problemas que bajo la aparente acción decidida sobre los síntomas esconde una ineficacia de fondo. No es bueno para España el empeoramiento del clima autonómico que provoca constantemente el gobierno del PP. No es buena para España la querencia separadora, la de los separadores oficiales que sueñan con una España enfrentada y dividida, necesitada de un mando férreo y uniforme. No es buena para España la tergiversación del patriotismo constitucional que lleva al PP a tratar de congelar la Constitución, a riesgo de acabar con su espíritu fundacional. 3 �No es buena para España la impúdica utilización del rechazo ciudadano del terror como pedestal para acreditar un patriotismo reactivo y así pescar votos lejos del escenario del drama. No es bueno para España el empecinamiento del PP en hacer de su política vasca el factor discriminante de la vida política, social y económica de España, con una actitud insensata y arrogante de someter a todo el arco político democrático a los dictados de su visión partidista del drama vasco. Efectivamente, después de 6 años en el poder, no es bueno para España el balance de la política del PP en temas fundamentales para el futuro de España: - Se ha ampliado la fractura humana, social y política en el País Vasco. - La contradictoria política de inmigración ha conseguido convertir un fenómeno a gobernar en un problema. - Una política económica deficiente nos ha llevado a una inflación descontrolada. - Una política educativa arbitrista y centralista intenta deshacer el camino andado por la vía de la igualdad de oportunidades y de la descentralización educativa. - Se ha roto el diálogo y la paz social con la autoritaria decisión de imponer por decreto ley la reforma del desempleo. - Se ha yugulado en seco la evolución del Estado de las Autonomías con la negativa a plantearse la imprecindible reforma del Senado. La propuesta catalana para España Nosotros –los socialistas catalanes- creemos que el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el progreso de Cataluña. Nosotros somos los que hemos aprendido de la historia que el autogobierno de Cataluña está indisolublemente ligado a la democracia en España. Y con la experiencia de la España constitucional y de las autonomías, hemos aprendido también que el autogobierno diverso de las nacionalidades y regiones de España es la mejor garantía del autogobierno de Cataluña. Por eso creo que actos como el de hoy tienen algo de la liturgia necesaria de renovación de este compromiso recíproco. Insisto: se trata de un compromiso recíproco, hecho de reconocimiento y de lealtad. ¿Qué España queremos? Partimos del principio de que somos distintos y queremos ir juntos. Ésta es la realidad de España. Ése, y no otro, es el sentimiento de comunidad, la identidad compartida que nos define. No es “ser una cosa, pero querer otra”. No es “unión, pero autonomía”. Es “unión-libertad”, como decía Joan Maragall, “unión-diferencia”, o “unión-autonomía”. 4 �Queremos completar el modelo autonómico y queremos facilitar su evolución, por qué han cambiado muchas cosas. Nuestro modelo es el federalismo No es sólo que España sea federal o deba ser federal porque estando compuesta por pueblos singulares (los pueblos de España de la Constitución) tenga intereses comunes –siendo los intereses comunes muy importantes- sino que más allá de esos intereses comunes hay un deseo compartido de ir juntos. Hay un sentimiento común a unos y otros que se sobrepone a la natural rivalidad y que sólo parece no existir cuando el deseo y el sentimiento son establecidos por decreto, como obligación. La Constitución no es decreto que obliga a acatar, sino pacto que refleja aquel sentir común. La lealtad es una obligación asumida libremente. De otro modo sería, o vasallaje de la parte o falta de autoridad del todo. Es obligación de la parte con el todo y del todo con la parte. Obligación gratuita que los nacionalismos –los de la parte y los del todo- nunca admiten de buen grado. Federalismo en cuatro grandes aspectos: Senado. cultura, justicia, financiación La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo debate autonómico en sesión plenaria La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los símbolos de España La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa –lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la UniónLa traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre españoles de distintos pueblos (los pueblos de España de los que habla la Constitución) En este marco, y coherente con él, Cataluña necesita incrementar su autogobierno. Y también lo necesita Andalucía. Y todas las autonomías que sientan la necesidad y la obligación de satisfacer nuevas demandas ciudadanas y de afrontar nuevos problemas y nuevas aspiraciones. Pero, cada una ha de poder hacerlo a su manera, sin uniformidades impuestas. Y para conseguir más autogobierno necesitamos un sistema de financiación diferente. Y más allá de los aspectos institucionales, tenemos una propuesta de España con un dibujo diferente: Que termine con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa... Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto. 5 �Que supere la concepción radial de España y de sus infraestructuras ... Nos imaginamos una España vertebrada sobre líneas transversales y diagonales razonables, no una España concebida como una línea de puntos a una cierta distancia del centro, siendo éste el punto que la une al resto del mundo ... El mapa hidrológico nacional hay que rehacerlo siguiendo la nueva cultura del agua, no la antigua … El mapa del AVE y los aeropuertos es decisivo ... Es necesario contrastar la tesis de Cascos de que el mercado no da para más, no da para otro aeropuerto transoceánico que nos sea el de Madrid. Pero nosotros, desde Cataluña, le decimos que deje decidir al mercado. Que no sea Cascos o AENA, sino el mercado, quien decida si quiere o no otro aeropuerto transoceánico. ¿No sería más seguro? Descentralizar los órganos del Estado, las autoridades reguladores, las instituciones de investigación... Equilibrar España con una estructura de concepción multipolar. Creer en nosotros mismos consiste en hablar de nuestras cosas, de un futuro de España más allá del estrecho cauce que nos quiere imponer el PP. A ello nos hemos de aplicar los socialistas de toda España, como hace José Luis Rodríguez Zapatero, cuando habla de los trabajadores autónomos, de los profesionales, de sus dificultades para establecerse, de las mujeres y los hombres que quieren hijos y trabajo y no pueden con ambas cosas, de la educación y el diálogo con los jóvenes como prioridad, de los barrios de la inmigración y de su seguridad y de la dignidad de las escuelas, de los ciudadanos que no llegan a desgravar, de un pacto local que no sea otra ocasión perdida, de la necesidad de hacer de los impuestos locales sobre la economía un impuesto a cuenta del que recae sobre la renta de las personas, y evidentemente, de la Europa próxima y comprensible, de los ciudadanos españoles de Argentina y de la necesidad de entenderse con Marruecos. Del Senado y de la presencia de las comunidades autónomas en la Unión. Del nuevo federalismo europeo como unión y devolución a un tiempo Los socialistas catalanes y la mayoría de nuestro pueblo estamos por esta agenda política. 6 �Estamos por compartir lealmente tareas en el puente de mando en el viaje hacia la España plural y reconciliada consigo misma, la España dispuesta a saberse adulta, responsable e independiente de todo padrecito que quiera salvarla de peligros que ya no la acechan. Convencidos además de que si conseguimos la victoria en Cataluña estará dado el primer paso para que España tenga un Gobierno que pueda afrontar todas estas cuestiones. Con cautela y ambición. Sin excusas. Sin perderse de nuevo en una discusión inacabable sobre el ser de España. Pasqual Maragall 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La España viva. La España común Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Granada Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall als Encuentros en Granada del Club de Opinión 2000. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya Descentralització administrativa Federalisme Cooperativisme Identitat col·lectiva Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1551/0000000724.pdf 150d06a8359f1d4bba8b8657ba78db13 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "La dreta utilitza la immigració per abaixar els salaris i capitalitzar l'enuig social" ENTREVISTA Pasqual Maragall EDAT 61 ANYS LLOC DE NAIXEMENT 88 BARCELONA CÀRRECS ALCALDE DE BARCELONA DE 1982 A 1997 Amb els tambors electorals ressonant a l´horitzó, Maragall ja es veu com a successor de Pujol a la Generalitat. I augura que les pròximes eleccions catalanes tindran una gran repercussió a tot Espanya. Luis Mauri --¿És tan incoherent com asseguren els seus adversaris, vostè? -- No, però alguna cosa han de dir. --CiU també el presenta a vostè com un lacai del PSOE i fins i tot com un vellet al costat del jove Mas: heus ací la trilogia de l´horror maragallià, segons Convergència. --Parlen d´incoherència o d´heterodòxia per no reconèixer que el que hi ha en realitat al PSC és autonomia. Això de la supeditació al PSOE ja no té cap ganxo. A Catalunya hi ha una dependència, en efecte, però tots sabem quina és. --Expliqui´s. --La de CiU respecte del PP. I, sobre la meva edat, ¿per què es va presentar Pujol l´última vegada? En tot cas, no he considerat mai que Pujol, que té 11 anys més que jo, sigui vell, entre altres coses, perquè no veig que l´edat sigui una cosa negativa. --¿No tem que els seus contrincants desenterrin el rumor que el presentava com un bevedor empedreït? --Ells són els que han de témer les nostres bateries. El Govern de CiU ha perdut l´aigua en l´Ebre. També es va omplir la boca de més poder i més diners per a Catalunya, i no ha aconseguit ni una cosa ni l´altra. I ara es vol vendre el Pirineu per fer negoci abans de perdre el poder. No és que jo pensi que no tornaran a recórrer a la infàmia, però el moment més difícil ja el vaig passar el 1987, quan els convergents van basar la seva campanya a Barcelona en insults com aquest. Ara els perjudiquen a ells. --Dies enrere, el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, es vanagloriava de tenir la millor calba de Catalunya. ¿Té algun atribut que estigui a l´altura, vostè? --Jo tinc sentit de l´humor. Suposo que Duran deia allò de la seva calba pel pentinat de l´altre (Artur Mas, el candidat de CiU). --La tensió creixent entre CiU i el PP sembla anunciar la fi de la seva aliança. --Tot això ja estava previst. Vostès havien escrit fa mesos sobre la imminència d´aquesta ruptura, i jo havia fet declaracions en el sentit que farien veure que trencarien. No és res més que una representació. --¿Creu que, de totes maneres, això pot provocar un avançament electoral a Catalunya? --Estaria molt bé que Catalunya deixés de perdre el temps. Però, per als ciutadans no té cap interès discutir sobre la voluntat o no de convocar eleccions en lloc de fer-ho sobre els problemes reals. Potser això pugui tenir interès per a l´elit politicomediàtica, però no per a la gent. Al PSC no l´obsessionen els avanços electorals, sinó les solucions als problemes: l´Ebre, la vall d´Aran, la inseguretat, la immigració... --¿Seria estrambòtic pensar en la possibilitat d´una gran coalició CiU-PSC en el Govern català? --Està completament descartat amb una victòria dels socialistes. Una altra cosa és el que pugui passar a Madrid quan CiU quedi, per primera vegada, en l´oposició a Catalunya. No concebo que, llavors, els nacionalistes continuïn recolzant el PP i tampoc sembla que aquest hagi de revalidar la seva majoria absoluta... Això pot alterar l´escenari. --Per això el que vostè pugui fer a Catalunya adquireix tanta importància per a l´esquerra espanyola... --No només per a l´esquerra; també per a la dreta. Per això CiU i el PP no trencaran abruptament: tots dos tenen un objectiu comú. --¿Impedir que vostè sigui el nou president? --Sí, impedir que guanyi el PSC. --El Govern del PP acaba de patir la seva primera vaga general. ¿Quina lectura en fa, vostè? --No sé si tant pel 20-J com al llarg d´aquests últims mesos, el Govern d´Aznar ha perdut àngel; ha guanyat en arrogància i ha perdut en credibilitat. �--¿Ha marcat també el 20-J un punt d´inflexió en l´oposició amable del PSOE? --Zapatero ha aguantat l´empenta dels dos primers anys i aquesta és una de les coses més importants per a un polític. Jo també vaig haver d´aguantar força. Quan l´oposició aguanta la primera empenta i el cost de fer oposició, que és molt alt, arriba el moment del desgast del Govern. El bon polític és el que sap observar aquest procés i mantenir-se en les verdes i preparar-se per a les madures... --Vostè és l´únic socialista que ha gosat elogiar algun aspecte del lideratge polític d´Aznar. --Se li ha de reconèixer que ha posat a dins de la Constitució tota la dreta espanyola sense excepció. --Vostè també ha alabat la rapidesa de reflexos del líder del PP. --Bé, això no és una qualitat específica d´Aznar, sinó de la dreta en general, que és més ràpida que l´esquerra per ficar el dit a la llaga, encara que només per furgar-hi, no per curar-la. La dreta capitalitza amb gran prestesa els impulsos col.lectius, però no per arreglar els problemes, sinó per utilitzar-los en benefici propi. --¿Per què és lenta l´esquerra? --L´esquerra té un actiu, els valors, i un passiu, transformar-los en solucions, que és la seva missió. És un procés lent. La dreta no aporta solucions, només crida contra els problemes. Miri la inseguretat o la immigració: la dreta no està solucionant res. De la quota d´immigrants legals prevista per a l´any passat, només se n´ha cobert el 4%. Però, això sí, la dreta dicta lleis... --¿Lleis com la que permetrà il.legalitzar Batasuna, que quan es va votar dos senadors del PSC es van absentar per no ratificar-la ni trencar la disciplina de partit i un altre de Ciutadans pel Canvi hi va votar en contra? ¿Què hauria votat, vostè? Sí. --¿Per disciplina o per convicció? --No només per disciplina de partit. Torno a l´explicació anterior. La dreta no resol els problemes, però connecta ràpidament amb els sentiments col.lectius. Un d´aquests, avui, és que la lluita contra el terrorisme no és eficaç i que hi ha una certa impunitat de les manifestacions favorables al terrorisme o del silenci còmplice i l´amenaça velada, cosa que genera una gran indignació social. Una indignació que és difícil no compartir si es manifesta en forma de llei, tant si aquesta és oportuna o no. És una qüestió moral. I un partit que aspira a governar ha de connectar amb aquesta indignació, encara que no cregui en la utilitat d´aquesta llei. --¿Fins i tot si sospita que aquesta llei podria beneficiar els terroristes? --També en aquest cas. És molt dubtós que aquesta llei doni resultats positius en la lluita antiterrorista, però tampoc es pot afirmar amb certesa que tindrà efectes negatius. Només el Govern pot resoldre el problema del terrorisme. Si l´oposició tingués la solució i l´expliqués, no faria cap servei a ningú, excepte als terroristes: els regalaria informació i arguments per acusar els demòcrates de divisió. Per això precisament no perdono l´actitud d´Aznar en aquest tema: no és resolutiu i a més a més ens obliga a tots a estar amb ell o contra ell, quan sap que té el nostre suport per resoldre el problema, no per utilitzar-lo. --El binomi immigració-inseguretat està obligant la dreta i l´esquerra a modificar els seus discursos a tot Europa ... --I la dreta està guanyant allà on governava l´esquerra, que ja ha pagat els plats trencats a França, Holanda, Portugal... Però a Catalunya i a Espanya governa la dreta, que també pagarà els plats trencats. En la immigració hi coincideixen els dos eixos sobre els quals basculen dreta i esquerra: l´identitari i l´economicosocial. La immigració genera problemes d´igualtat-desigualtat i d´identitat. La dreta vol que hi hagi més immigració perquè així baixin els salaris i perquè creixi el descontentament i el cost de conviure amb el que és diferent. I després promet fer fora del país els immigrants. El sarcasme és que qui paga els dos preus, el de la baixada dels salaris i el de la inseguretat, són els treballadors i els seus barris i escoles. --¿I com ha de respondre l´esquerra? ¿Què ofereix, vostè? --Pedagogia i solucions. Pedagogia: s´ha d´explicar a la gent que la dreta no busca el benestar de les classes populars, sinó treure partit de la situació i endur-se els seus vots. I solucions: garantir la seguretat als barris obrers, que són els que pateixen l´impacte, perquè en els de les classes mitjana i alta ni s´assabenten que hi ha immigració. Seguretat i condicions de vida dignes als carrers, i qualitat a les escoles. Quan el Govern garanteixi això, la immigració deixarà de ser un problema. L´esquerra ha d´aportar solucions als que paguen els plats trencats, no limitar-se a anar pel món cridant ´¡Feixisme, feixisme, feixisme!´ --¿També ha de controlar els fluxos migratoris? --Sí. La UE s´ha de dotar d´un servei d´immigració comú i exigent, com el dels EUA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La dreta utilitza la immigració per abaixar els salaris i capitalitzar l'enuig social Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Immigració Europa Dreta (Ciències polítiques) Model social Acció política Catalunya Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1552/0000000726.pdf 3fc26fe1c96abcfab186daf780815918 PDF Text Text «Francesc Antich tindrà un segon mandat, que serà molt brillant» Maragall aposta per la continuïtat del projecte del president balear. Entrevista a Pasqual Maragall al Diari de Balears el 3-07-02 Maragall: «Francesc Antich tindrà un segon mandat, que serà molt brillant» Maragall aposta per la continuïtat del projecte del president balear J.M. Palma. Pasqual Maragall va participar en les jornades de parlamentaris de la Corona d´Aragó, que van concloure ahir en el Parcbit. El líder dels socialistes catalans va mostrar el seu entusiasme amb el projecte d´Antich, però va eludir concretar si ell també crearà una ecotaxa a Catalunya en cas que sigui president de la Generalitat. — El Govern de Balears és un model a seguir a Catalunya? — Cada un té el seu model, però sí que li puc dir que la millor notícia política dels últims anys va ser la victòria de Marcel·lí Iglesias i Francesc Antich. Són gent jove que té un sentit d´Espanya més ajustat al que diu la Constitució. — Com es veu des de Catalunya l´experiència del Pacte? -Positivament. Fou un regal de les eleccions passades i estic segur que tindran un segon mandat, que serà molt brillant. A Balears el PP ha aconseguit crear la sensació que aquest projecte era una interinitat, almenys els dos primers anys, i crec que la victòria d´Antich donarà lloc a una etapa d´una gran riquesa política. — Vós manteniu una fructífera relació amb Antich, us ha comentat el president els problemes interns que en ocasions es donen al Pacte? — No m´ha d´explicar res perquè jo vaig governar amb quatre partits a l´Ajuntament de Barcelona. Els governs de coalició són difícils al principi, però quan s´estabilitzen funcionen molt bé. — Què opinau de les relacions institucionals entre la Generalitat de Catalunya i el Govern? — Les relacions han estat positives, però han quedat curtes. Es pot fer molt més en el futur. Per exemple, el Patronat de l´Arxiu de la Corona d´Aragó i l´Institut Ramon Llull ha d´incloure la comunitat d´Aragó. En el terreny de les infraestructures també pot haver-hi una major relació entre tots dos governs. — Quins beneficis tindria una comunitat com Balears si es posàs en marxa el seu projecte d´una Espanya federal? -No ha de ser gaire difícil explicar-ho als habitants de les Illes perquè cada un de nosaltres i cada un dels pobles d´Espanya és una illa. La construcció de la societat consisteix a mantenir les individualitats i a ser capaços de posar coses en comú. Això és el federalisme. — Vós us heu manifestat a favor de l´ecotaxa, és viable un impost així a Catalunya? — Li repetesc allò d´abans: cada territori té la seva singularitat i no hi ha models copiables, però sí que crec que a Europa es crearan més imposts ecològics. — A les jornades del Parcbit es plantejà la necessitat que Madrid respecti l´Espanya plural. Creis que l´Estat maltracta les autonomies? — És una qüestió d´incapacitat i de falta de voluntat. — Doncs aquí es té la sensació que la CA menys maltractada és Catalunya... �— Des del punt de vista d´infraestructures no està en una bona situació. El triangle Catalunya, València i Madrid no és equilàter. A Balears ocorre el mateix amb el tema dels vols o amb el gasoducte. — I després de Pujol, què? — Una Catalunya més unida, menys acomplexada i que sigui més capaç de connectar amb els pobles d´Espanya. Apunt Semblança Davant de la pregunta de si hi havia qualque semblança política entre Artur Mas i Jaume Matas, el líder dels socialistes catalans afirmà que «alguna relació sí que hi ha. A Matas el conec des que era conseller. Va crear el Parcbit, que és molt positiu, i vaig tenir una bona relació amb ell, però li van carregar el mort del Pla hidrològic». També considerà que Matas «no es presentarà com a candidat del PP a Balears. Ho veig una mica complicat. La seva política no ha estat ben acceptada». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Francesc Antich tindrà un segon mandat que serà molt brillant Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Balears Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Illes Balears Partido Socialista Obrero Español Antich, Francesc, 1958- Catalunya Espanya plural Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1553/0000000725.pdf f66b2d063d75d16a136a8542986733c3 PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La diversitat té sentit com a suma d'identitats Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep Maria Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Identitat col·lectiva Espanya plural Catalunya Federalisme País Basc Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/757/20020721_LV.pdf f13fe1d8c5db3427ec549acb48a4a7ad PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 21/07/2002 La Vanguardia, p.005 BARCELONA ´92 La carrera sigue con el Fòrum 2004 PASQUAL MARAGALL Los Juegos Olímpicos fueron una gran oportunidad para transformar Barcelona y, sobre todo, para proyectar internacionalmente un modelo de ciudad. Barcelona dio un gran salto, pero aún más: cogió impulso para el futuro. Otras ciudades han respondido a nuestro reto, pero que sepan que Barcelona no ha detenido su carrera y ataca de nuevo. Habíamos preparado el post-92. Llegó entonces la remodelación del Port Vell, con el Maremàgnum y el World Trade Center; las grandes instalaciones culturales, como el Macba y el Auditori; las zonas comerciales, como la Illa. Después llegó el plan del delta del Llobregat. Y ahora, el liderazgo en el mundo de las ciudades. Barcelona ha conseguido para el 2004 la sede permanente de las Ciudades Unidas, hasta ahora dividida entre La Haya y París. Se trata de una noticia impresionante, que habrá que agradecer para siempre a Joan Clos y a su equipo internacional. El Fòrum 2004 sitúa a Barcelona, y con ella a Cataluña, como líder en la celebración del nuevo tipo de acontecimientos internacionales del siglo XXI. ¡Felicidades! Pasqual Maragall Ex alcalde de Barcelona 151 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1222 Title A name given to the resource BARCELONA'92 La carrera sigue con el Fòrum 2004 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Fòrum de les Cultures Jocs Olímpics Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1554/0000000794.pdf 3f625fa4e2bc3933febd8b97d574d392 PDF Text Text Entrevista a El Pais "Celebramos el futuro, no el pasado" PASQUAL MARAGALL / EX ALCALDE DE BARCELONA 'Celebramos el futuro, no el pasado' FRANCESC ARROYO | Barcelona 26/07/2002 Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona hace 10 años, cuando fueron inaugurados los Juegos Olímpicos de Barcelona. Y era alcalde el 17 de octubre de 1986, cuando se concedió a la ciudad la organización de los Juegos. Son dos momentos que guarda en su memoria. Pero ayer quería ser cualquier cosa menos un nostálgico e insistía en que la celebración no era pura memoria, sino un proyecto de futuro. De un futuro próximo, de la cita de 2004, y de un futuro más lejano del que los Juegos de 1992 sólo fueron el comienzo. Pregunta. ¿Cómo ve la conmemoración de los Juegos? Respuesta. La idea es que la celebración sirva como trampolín de futuro. Creo que se celebra más el futuro que el pasado. P. ¿Cuál es su peor recuerdo de aquel proceso? R. El peor periodo estuvo situado cerca de los Juegos de Seúl. No hay ningún gran acontecimiento de carácter temporal y, por lo tanto, carente de burocracia estable que no tenga una crisis grave antes de su celebración. A veces, la semana antes. Se produce por la falta de inercia que evita el peso muerto, pero también el impulso. Esto produce momentos de angustia en los que se piensa que todo va a salir mal. P. ¿Y el mejor? R. El 17 de octubre y el 25 de julio. Y ya más íntimamente: la inauguración del Sant Jordi y algunos momentos de las visitas a las obras de la avenida de Icària. Ibas un día y pensabas que no se iba a terminar nunca y, de pronto, algo estaba terminado y mostraba el imponente empuje. Y luego, ya en 1995, cuando fuimos con una barca a poner una banderita de Barcelona en medio del mar, junto a Sant Adrià. Era decir: aquí habrá un dique. Ya está allí. P. ¿Qué lección hay que sacar de los Juegos? R. El aprendizaje del éxito. La convicción compartida por los ciudadanos de que nos podíamos proponer algo muy complejo y hacerlo. P. ¿Y en lo personal? R. Yo he tenido grandes satisfacciones, pero siempre he pensado que era el nombre de la cosa, más que la cosa misma. Vuelvo a lo general. Hay un vídeo que vale la pena revisar: incluye la ceremonia inaugural y puede verse que cristalizaba el proceso previo, con éxito, con entusiasmo, con ilusión. Ahora se trata de aplicar la lección aprendida. De saber que si Barcelona, si quiere, si arrastra a Cataluña, si tiende puentes con España, no tiene límites. Puede tener una ambición inmensa. Ésta es la idea. Para tener éxito hay que vencer y arrastrar. P. ¿Cómo? R. Con diálogo intelectual. Con complicidad. Compartimos un proyecto. Sentarse a habalr educadamente es la democracia. Lo que propongo tiene que ver con la creación de identidades plurales, ricas. Y para esto no basta el diálogo. Hace falta un proyecto compartido. P. ¿Cuál? R. El diálogo entre pueblos y culturas. P. Parece el programa del Fòrum 2004. R. Sí, bueno. No es cierto que quisiéramos una Expo. Preguntamos si había calendario, porque era una marca que existía. Nos dijeron que estaba todo ocupado y no le dedicamos ni tres días. Hubo una reunión de barceloneses universales que hicimos el día de Sant Esteve, que es cuando todo el mundo está en casa: Federico Mayor Zaragoza, presidente de la Unesco; Juan Antonio Samaranch, que presidía el COI; Jordi Pujol; yo, que era alcalde, y el primer teniente de alcalde, Joan Clos; Narcís Serra, vicepresidente del Gobierno; Pere Duran Farell, que era una figura empresarial. Luego se añadieron �otros, como, Josep Piqué. P. Y encontraron la idea. R. Pensamos que lo que mueve más gente en el mundo, al lado del deporte cada cuatro años en unos Juegos Olímpicos, es la religión. Las religiones: la Meca, el Papa viajando a donde sea, y las ONG trabajando por motivos humanitarios o promoviendo el diálogo universal. Y ésa fue la idea: diálogo de las culturas universales. La diferencia era que los Juegos tienen el guión escrito desde 1896 en Atenas y el del Fòrum tenemos que hacerlo. Y bien. Los primeros Juegos pasaron desapercibidos. Y los de 1900, en París, también. P. Proponer que el Fòrum acabe cuajando con la misma fuerza que los Juegos modernos es muy ambicioso. R. No será como Atenas o París. Aquello fue producto de uno de los primeros impulsos de la globalización. Había un fuerte internacionalismo financiero-aristocrático, que puede estar representado por el barón de Coubertin o por las grandes empresas que emergían en aquellos momentos, o desde un punto de vista proletario a través de las Internacionales. Es el inicio de la globalización contemporánea. Había una gran fluidez de ideas. Hoy hay, además, instantaneidad. Así que esto será mucho más rápido. P. Un mensaje de Barcelona al mundo. R. Cataluña y Barcelona, trabajando sin reservas, juntas, pueden ir hasta donde quieran. Pero también hay que decir que los Juegos se hicieron gracias a la existencia en España de un Rey y un Gobierno que los querían. Apostaron por Barcelona. La falta de modulación de un Estado de las autonomías que era nuevo, casi federal, se suplió con la intuición compartida, por los guiños que la presidencia del Gobierno supo hacer a Cataluña y a Barcelona en concreto. El Gobierno central se volcó y, por vez primera en la historia, Barcelona y Madrid recibieron la misma inversión. Sabíamos que detrás había alguien que nos respaldaba en materia de seguridad, en materia económica. Y que eran flexibles en los guiones de los actos. Esto hoy existe, pero menos. Ahora bien, en Cataluña creo que podemos garantizar que lo que dependa de los políticos funcionará muy bien. No habrá peleas. Hay un pasado compartido y un proyecto compartido. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Celebramos el futuro, no el pasado Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Arroyo, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Commemoracions Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Catalunya Acció política Description An account of the resource 10è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/867/0000000578.pdf 30ebe57e3485166db344254755d3f109 PDF Text Text Escuelas de verano y cambios en los gobiernos Article de Pasqual Maragall a El Pais Escuelas de verano y cambios en los Gobiernos Jordi Pujol suele confesarse en las escuelas de verano. El año pasado les dijo a sus escolares que no se preocuparan, que aún podían ganar las elecciones, porque, textualmente, dijo, 'el voto anticatalán ya no irá al PSC'. En ese momento CiU y PP acababan de acordar en Madrid la no agresión mutua: Piqué no vendría a Catalunya y el PP se dedicaría a arrancar voto socialista haciendo españolismo en el área metropolitana de Barcelona. Pero seis meses más tarde todo cambió. A esas alturas nada hacía presagiar la veracidad de los grandes éxitos que Pujol había imaginado para el PP en los barrios obreros. Y llegó la OPA amigable de Aznar, que invitó a CiU a entrar en el Gobierno español. Aznar optaba por sacar votos de CiU y dejarse de aventuras extrañas. Algunos empresarios catalanes, ya un tanto incómodos con las filigranas de CiU, se alegraron. Y el acuerdo CiUPP para pelearse educadamente ha terminado en una pelea sobre el acuerdo. Encima, desde octubre para acá, la intención de voto favorable a CiU no ha dejado de separarse, a la baja, de la tendencia del voto socialista. Yo no creo en las encuestas una por una, pero sí creo en las tendencias cuando todas las prospecciones concuerdan en señalarlas, cada cual desde su particular muestra y su particular serie de preguntas. Resultado: Pujol ha cambiado de tono. La escuela de verano de 2002 tenía que ser distinta. Esta vez sería 'tenderos contra intelectuales'. Todavía podemos sorprender, afirmó esta vez. Esos intelectuales refinados de la izquierda no podrán con nuestros tenderos. Pero la verdad es otra: los tenderos de hoy, los espabilados, los innovadores, los de los ejes comerciales, no se reconocen en la imagen patética que Pujol hace de ellos, ni tienen a san Pancracio en la estantería. Y los intelectuales se han resabiado. A fuerza de tortas se han hecho más políticos. Algunos superan a Pujol por su izquierda y se hacen soberanistas de verdad. Otros pasan de todo por el otro lado y se van al constitucionalismo puro y duro. Pero los más están en el constitucionalismo evolutivo y en el deseo de cambio de verdad: cambio en Barcelona y en Madrid. El cambio de Gobierno de Aznar es teatralmente preelectoral. No es el cambio que esperamos. Lo más importante del cambio de Gobierno es la dimisión del presidente de la Comunidad Autónoma de Madrid y del presidente de la de Valencia. Y la marcha de Piqué no se sabe hacia dónde. Adivinen. Todo ello tiene que ver con la preparación de dos cosas: las elecciones del próximo año y la retirada de Aznar y su intento de saltar a Europa. Para que no decaiga la ilusión. Y para intentar frenar una victoria socialista en Madrid a cualquier precio. ¿Y en Catalunya? En Catalunya la batalla no será entre tenderos y poetas, sino entre aduladores y creativos, entre falsos tenderos y comerciantes modernos, entre los embabiados con el empresario modelo que está siendo juzgado y los industriales de verdad, entre los hijos del régimen y los jóvenes autónomos y emprendedores. ¿Nos sorprenderán los convergentes? ¡Ya nos han sorprendido! Mandan sin ganar del todo y, lo que es más dificil, sin gobernar casi nada. 'Hay que tener más votos', les dice Pujol siempre a ERC y a IC-Verdes. 'Hay que tener más votos para poderlo decir', se le podría contestar. Incluso para gobernar hay que tener más votos. Sobre todo cuando los votos del PP van a su aire. No sé cuánto tardaremos en percatarnos del tiempo perdido en la lenta transición que vivimos. Será un momento de interrogación: '¿Cómo nos pudo ocurrir?', nos diremos. Pero sobre todo se lo preguntarán los gobernantes: ¿por qué nos han votado tanto y ahora nos abandonan? Ya se lo digo: a lo primero, porque nunca desde el último de los descendientes de Jaime I, nunca desde que Catalunya empezó a perder pie, habíamos tenido la oportunidad de sostener a un Gobierno pleno y con todas las de la ley. Y a lo segundo, porque durar ha sido importante, pero nos hemos empezado a dar cuenta de que sólo durar no basta. Sólo durar nos lleva de nuevo, si no a la decadencia histórica, sí a la marcha lenta. Y no están los tiempos como para dormirse. Post scriptum. Han pasado un par de semanas y un par de cosas han cambiado. Una: no hace falta que adivinen que hará Piqué. Ya lo ha hecho: se ha proclamado presidente del Partido Popular en Catalunya y será �candidato en las elecciones autonómicas. Dos: Pujol ha ido a otra escuela de verano. Cataluña no quiere ser como Cuenca, ha dicho. Si Piqué viene a Catalunya a ganar votos en la burguesía catalana, olvidando que se trata de un juego de suma cero, que no beneficia al conjunto de la derecha, ¡ah!... entonces el pacto constitucional peligra. Pujol no lo ha dicho así, pero les aseguro que lo piensa así. Lo conozco como si lo hubiera parido. 'No queremos ser como Cuenca' quiere decir: 'Os vais a enterar'. Se acabó el Pujol manso y gran estadista que la derecha madrileña descubre cada dos o tres años, en la confianza de que ya han amansado la fiera del catalanismo que tanto temen. Pues no se apuren, más mansa no puede estar. El Gobierno de Catalunya necesita los votos populares, no para el presupuesto - prefieren una prórroga indolora-, sino para no alarmar a los empresarios, poco amigos de aventuras, y para tratar de recordar a los populares que el auténtico adversario es la izquierda y que 'si se pierde Catalunya, España vendrá después'. Todo muy romántico. Épica es lo que hace falta, se ha dicho en la escuela de verano convergente. Menuda épica. Y menuda ética. 30/7/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1365 Title A name given to the resource Escuelas de Verano y cambios en los gobiernos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Pujol, Jordi, 1930- Acció política Catalunya Nacionalisme Eleccions Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1555/0000000727.pdf 77458e3c2ecc53500b5ce997840242c8 PDF Text Text Entrevista al Diari de Girona "El PP tem que un projecte polític per a Euskadi tingui conseqüències a Catalunya" Entrevista d´en Jordi Xargayó a Pasqual Maragall al Diari de Girona 15-08-2002 Bru de Sala ha escrit aquesta setmana el següent: «En lloc d´anar pel primer lloc, Maragall espera que el primer lloc vingui a ell com un fet natural»... Si has d´escriure cada setmana al diari, alguna cosa has de dir... Són comentaris. Què fan vosté i el PSC per guanyar les eleccions? Tot. Fer una oposició digna i preparar una alternativa. I tractar d´evitar que l´últim any no sigui un desori absolut. Sobretot, que no es perdi patrimoni. Que no hi hagi un endeutament excessiu i compromisos impossibles de complir. Tem trobar-se la caixa buida si és president? Et pots trobar la caixa plena i que en deguis més del que et trobes. Nosaltres quan vam arribar a l´Ajuntament en teníem vint i en devíem cent. Ara, per molt que s´hi posin l´últim any, a tant no poden arribar. Tem molta despesa en publicitat i propaganda? Sí, però no és solament això. Ja fa temps que ho fan. El que em preocupa és el patrimoni públic. Em preocupen els alts contractes de preu ajornat, les inversions amb amortitzacions a partir del tercer o quart any. Són molt corrents les pràctiques d´algunes empreses públiques que compren inversions de la Generalitat. Hi ha empreses públiques que en aquests moments, si volguessin, es podrien vendre carreteres. Les empreses carreguen elles amb el deute i van rebent una anualitat per part de la Generalitat per pagar el crèdit. El que ens preocupa és que no vagi a més l´últim any. I a més que no es faci servir per a la instalálació del partit en el govern a la societat civil. Que l´últim any permetin que es creïn unes empreses privades que haurien de continuar la influència social que abans tenien en el Govern. L´estratègia del PP respecte del Govern català a qui beneficia: CiU o el PSC? A ningú. Ni el PP. Aleshores... El PP a Catalunya compta molt poc. A les eleccions generals sí que se´n podria beneficiar. Han decidit anar a la caça del vot convergent en comptes d´anar solament, com els deia Pujol, a la caça del vot socialista metropolità. Això és el que havia intentat en Vidal-Quadras. Sí, i el que en Pujol volia que fessin. Per què en Joaquim Nadal serà el cap de llista per Girona? Perquè nosaltres a Girona volem fer una avançada molt important. I ho podem fer. I Nadal seria el número dos en un govern seu? D´això encara no hi ha res. No hi hem entrat. I Nadal ha acceptat de bon grat passar de número dos a Barcelona a ser cap de llista de Girona? Absolutament. Si no va ser iniciativa seva, quasi, perquè va ser molt coincident de tots dos. Vostè també farà com Jospin i Schroeder que van començar les seves campanyes electorals declarant-se de centre? És una mala referència? A nosaltres no ens cal. La gent ja ho sap que som bastant de centre. Nosaltres el que fem són polítiques assenyades. A Espanya i Catalunya ara el que vendrà més serà el progressisme. Està acomplexada l´esquerra? �Catalunya ja va ser la taca roja a Europa l´any 1977. I aquí, com a nom, no fa mal. Però, veient que la majoria de líders socialistes europeus viren cap al centre, què és avui dia la socialdemocràcia a Europa? En el moment que la societat estava formada per uns pocs poderosos i milions de treballadors proletaris, les diferències eren immenses. En el moment que això canvia i que arriba una certa democratització de la propietat immobiliària o mobiliària, els extrems s´acosten. Continua havent-hi dos pols, el de la conservació i el del progrés, que és el de la reforma, la millora Al marge de conservació i progressime, en què s´ha de diferenciar avui dia un partit d´esquerres d´un de dretes? Amb el mateix de sempre. Ells van a reafirmar allò que és, les identitats, les essències. Nosaltres anem, potser amb bona fe, a millorar el que hi ha. Si Schroeder perd a Alemanya què quedarà del socialisme europeu? Catalunya. El gran error és pensar que les onades només són dreta-esquerra. També són governoposició. Quan la situació és de gran inseguretat, els governs cauen, perquè no han aconseguit allò elemental, que és garantir la seguretat. Quan el govern és de dretes, cau igual. Més si cal, perquè si és un govern mantenidor de les essències i no les pot mantenir encara cau més fort. Jo crec que això passarà aquí a Espanya i a Catalunya. A tot Europa governaven les esquerres i han caigut. Aquí, governen les dretes, i també cauran. No creu que després de l´11 de setembre i de les eleccions franceses s´hagi produït un virament cap a la dreta? S´ha virat contra els governs. No s´ha produït una onada reaccionària? Pugen els extrems i, sobretot, els que no governen. Tot això, que consti, són aproximacions. La realitat és més complicada. El PSOE fa seguidisme del PP? No, no. Ha fet un debat de Política General molt correcte. Molt d´esquerra. Per poder fer aquests debats primer t´has d´haver consagrat com que no ets un esparrecador de cartes, sinó que amb allò que és d´interès general saps estar. El Zapatero s´ha passat dos anys de solitud, de Sosoman... No era ningú, no era el Felipe González, no era res. I el que està fent, molt assenyadament, és formar una alternativa amb un to moderat, no exempt de radicalitat, i acceptant que en els temes de país l´oposició ha d´estar al costat del Govern. El discurs espanyolista del PP té acomplexat el PSOE? Aquesta lectura és fa a Catalunya, però els catalans més perspicaços saben que una cosa és l´espanyolisme i l´altra l´interès general. En l´oposició al PP hi ha les dues coses. Hi ha un espanyolisme que és d´interès particular i electoral. I n´hi ha un altre que no és espanyolisme, sinó sentit d´Estat, i al qual el Zapatero hi és sensible. El Zapatero és federal, partidari del nou federalisme, de l´Espanya plural. És això que el PP en diu el barullo i nosaltres en diguem l´Espanya viva. En aquest complex d´espanyolisme del PSOE vers el PP no hi ha un cert paralálelisme amb el que vostès han tingut a Catalunya respecte a CiU? Els nacionalistes espanyols i catalans tracten de reduir el debat polític a un problema d´identitats i d´agafar pel canyet els altres. I si dius que no, ets un traïdor. És, efectivament, el que fa el PP amb el PSOE i CiU amb el PSC. I vostès, PSC i PSOE, no acaben quedant-se acomplexats? Nosaltres diguem que no som nacionalistes, que no som partidaris de l´Espanya Una, Grande y Libre, ni de la Catalunya estrella solitària. Som partidaris del federalisme, que és anar junts. És el gran somni de fa segles. Veuràs que en deu anys Espanya es convertirà en un país federal, que vol dir una Espanya plural i diversa. Aquest federalisme que vostè fa anys que predica és acceptat a la resta d´Espanya? No és cap canvi de règim polític. Espanya es reconeixerà a si mateixa com un seguit de pobles, diferents i específics. �Però la tendència dels últims anys sembla just el contrari? El problema és que un dels pobles d´Espanya que havien de compondre aquesta simfonia, el País Basc, no ha pogut ser. L´encaix entre el País Basc i Espanya en el moment constitucional no es va produir prou. I no només ho paguen ells, sinó tots. Políticament, amb la impossibilitat de constituir aquest projecte. El PP governa Espanya, CiU Catalunya i el PNB el País Basc. El discurs nacionalista ven més que el socialista? Fins ara sí. I com esperen contrarestar-ho el socialistes? Per esgotament propi. A la vida, tot té un límit. A Catalunya i al País Basc ja són 22 anys. A Espanya el PP ha fet la feina que havia de fer i a Catalunya s´ha passat tot de rosca. Quina és la feina que ha fet el PP a Espanya? Hi ha un aspecte que és positiu. Tot el sector de ciutadans espanyols que no eren entusiastes de la Constitució estan dintre de la Constitució. Molts d´ells probablament no van ni votar-la. I si hem hagut de pagar el preu d´un govern insensible socialment i des del punt de vista nacional i federal, almenys hem tingut la part positiva que, quan fem l´Espanya plural, no podran dir que se´n van. Podrem dir-los que quan ells manaven, bé que ho acceptàvem nosaltres. Rajoy ha dit aquesta setmana que parlar de més autogovern és una antigalla de l´any 78. L´Estat autonòmic retrocedeix? Crec que no. El que passa és que aquesta ampliació de la majoria constitucional es basa amb una interpretació que està al límit del tolerable des del punt de vista del centralisme. Però és millor que això se sàpiga. Quan Espanya i Catalunya decideixin un altre govern, tindran legitimitat per recordar-los que ells ja van dir la seva. Ja és bo que el senyor Rajoy digui el que pensa. El PSC votarà amb el PSOE la ilálegalització de Batasuna? Sí. Hi ha temes en els quals, encara que des del punt de vista polític i jurídic nosaltres no estem gens còmodes, les conseqüències que es derivarien d´una altra posició no estarien dintre de l´interès general. Hi ha una part de la democràcia que és molt poc ideològica i molt poc metafísica que és el reflex del sentiment. I el sentiment de rebuig que hi ha amb la tolerància de la violència és molt gran a Espanya i a Catalunya. I al PNB se´ls ha de dir que amb això s´equivoquen. Jo els ho he dit pel dret i pel revés a l´Ibarretxe, a l´Atutxa, a l´Ardanza. Ells no no només s´han de limitar a administrar la majoria. Hi ha un tema de cordialitat democràtica que ells no han sabut interpretar. De què servirà la ilálegalització de Batasuna? No ho sabem. El Garzón estava quasi a punt d´ilegalitzar Batasuna sense necessitat de la llei. També tindrà aspectes negatius. Pacte antiterrorista firmat per PP i PSOE, llei de partits i aviat la ilálegalització de Batasuna. Després, quan desgraciadament hi hagin més atemptats, què s´haurà de fer? El que queda per fer és el més important: resoldre el tema. I l´únic que ho pot fer és el Zapatero. Com? Per quina via? Jo no tinc la solució a la butxaca. Però constato que tants anys de nacionalisme, espanyol, nacionalisme basc i nacionalisme català no han servit per resoldre aquest tema. El que hem de fer des de Catalunya és dibuixar una Espanya propera en la qual totes les eqüacions de l´Estat de les autonomies quallin. Una de les coses que frena els conservadors espanyols és que estan espantats de les conseqüències que un projecte polític per a Euskadi pugui tenir fora d´allà, concretament a Catalunya El que anomenen «la desintegració d´Espanya»? Sí, però jo no ho dic així. Si troben la solució per al País Basc, que es trobarà, igual que ha passat a Irlanda del Nord, els frena pensar que això també es pugui aplicar a Catalunya. I no han entès que Catalunya és totalment diferent. D´entrada, el sentiment nacional és diferent. Arribarà un dia que a Espanya es votin referèndums d´autodeterminació? �No està prohibit. Al contrari. El Pacte per les Llibertats ho preveu. Diu que totes les solucions que es presentin democràticament i en el marc de les lleis fonamentals són vàlides. Inclòs el canvi d´aquestes lleis fonamentals està previst per la mateixa Constitució. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El PP tem que un pojecte polític per Euskadi tingui conseqüències a Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Xargayó, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Constitució Catalunya Espanya Partido Popular Partido Socialista Obrero Español Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1556/0000000728.pdf 08ece8de20a810ee3f285c9c36692098 PDF Text Text Entrevista a Diari Avui "La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg, el que no vol ETA és pau" Entrevista a Pasqual Maragall. Ismael Carbó a l´Avui 25-08-02 "Si les esquerres tenim la majoria, li serà molt difícil al govern de Madrid eludir el document sobre l´autogovern" Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és president del PSC i candidat -també ho va ser el 1999- a la presidència de la Generalitat el 2003. Maragall adverteix que estarà molt pendent que aquest últim any de mandat "no sigui un campi qui pugui", en què el govern de CiU prometi "l´oro i el moro" amb una obsessió publicitària "comprensible però no admissible" a costa d´endeutar-se. Remarca que el rènting, el mètode alemany o altres artificis financers pels quals "totes les amortitzacions es pagaran l´any 2003, 2004 i 2005" serveixen per camuflar despesa i endeutament. Es mostra preocupat per les conseqüències financeres d´aquestes actuacions i analitza personalment les tres empreses públiques més importants de la Generalitat: l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA), Gestió d´Infraestructures SA (GISA) i l´Incasol, que, estima, canalitzaran operacions d´aquest tipus per imports de 60.000 a 80.000 milions l´any, i es declara inquiet per les decisions del govern català fins al final de la legislatura perquè poden afectar l´interès general en una "situació de trànsit" cap a una fase en què CiU pot deixar de ser al govern. Maragall respon al desafiament llançat per Artur Mas dient que el PSC ja va censurar el govern de Jordi Pujol. Però afegeix: "El que voldria saber és l´opinió del PP i ERC", que també s´han mostrat crítics amb el govern català, "perquè si aquesta possibilitat [de la moció de censura] no la creuen viable és que el Partit Popular no se sent tan incòmode, i Esquerra Republicana tampoc". Evocant la moció de censura que va presentar contra Pujol, considera que l´actitud del president de la Generalitat de no respondre en el debat "no té precedents" i és "inacceptable". Però afegeix que ja està acostumat a aquesta manera de fer. Aquest "fugir d´estudi" de Pujol, "llançant des del govern una operació de successió, és reiterat", afirma. En aquest sentit, subratlla que el president català va fer una cosa semblant el 1987, amb Josep Maria Cullell. Al mateix temps, considera que l´actitud de Pujol no ha quedat legitimada: "Semblava que amb aquella actuació feia un gran favor a Artur Mas, i així es va dir als diaris", recorda, alhora que constata que amb el pas del temps l´operació successòria convergent "no acaba de funcionar". Ciutadans pel Canvi tindrà a la pròxima legislatura el mateix pes que en aquesta en la coalició amb el PSC, assegura. Reconeix que la fórmula pot perdre el factor de novetat, però que en canvi guanyarà en extensió. "El PSC ha tingut la grandesa d´entendre que havia d´acceptar el preu de la incomoditat que va contra les dinàmiques endogàmiques dels partits, perquè l´endogàmia és molt confortable, però hi havia una raó de més pes que justificava sacrificar-la", tenint la plataforma com una avançada d´obertura a altres sensibilitats situades a l´entorn del PSC. Davant la polèmica per la il·legalització de Batasuna que es decidirà demà al Congrés de Diputats, afirma que "la mort de l´Ernest Lluch és l´assassinat del diàleg, el que no volen és pau". Recorda que Batasuna va rebre en el passat el suport de molts catalans i que ETA va respondre amb Hipercor, com "un avís del que podia passar als Jocs Olímpics de Barcelona, i Vic, i Sabadell...". Tot i que es mostra partidari de seguir la raó d´Estat que en qualsevol societat democràtica marca el govern, també afegeix que "hi haurà una fórmula per acabar amb el terrorisme, però no és ara mateix damunt la taula", reconeix. De cara al suport que necessita per a les pròximes eleccions catalanes, no creu que les últimes mesures legals de col·laboració entre el PSOE i el PP li acabin passant factura. D´entrada, recorda que l´últim debat entre José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero va ser "picat" en termes socials i laborals. "El PSC té una responsabilitat a nivell estatal", precisa. "Nosaltres volem governar amb els socialistes espanyols i pensem que la salvació de Catalunya prové d´un canvi a Catalunya i d´un canvi a Espanya". Per això veu el moment polític especialment important per orientar una fórmula de reconeixement d´una Espanya plural. En aquest sentit, opina que "l´Esquerra moderada de Carod i la Iniciativa ecologista de Saura no estan pas tan lluny" de les posicions del PSC i els socialistes espanyols. "Carod ha parlat amb Zapatero, amb Aznar no", conclou. Destaca el document de PSC-CpC, ERC i ICV sobre l´autogovern, "una proposta que primer CiU ha tractat de menystenir i amagar i que després tracta de superar, però en el terreny purament verbal". La virtualitat del document "serà la que li donin els ciutadans catalans a les eleccions", i reitera que si els partits d´esquerres tenen la majoria, això serà molt difícil d´eludir per part del govern de Madrid, sigui quin sigui l´escenari. "A Catalunya, Pujol depèn dels vots del PP. Nosaltres no dependrem mai dels vots del PSOE a Catalunya", argumenta. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg , el que no vol ETA és pau Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource ETA Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Espanya plural Oposició Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1558/0000000730.pdf 1183d827f19dfa1455daac1e00565045 PDF Text Text Entrevista a El País Maragall plantea abordar "en serio la evolución constitucional de España" El dirigente socialista aplaude 'la coherencia institucional' del 'lehendakari' Ibarretxe MIGUEL ÁNGEL NOCEDA | Comillas Pasqual Maragall, presidente del PSC, confía en que España se plantee 'en serio la evolución constitucional' en los próximos años y que a ello contribuya 'un buen resultado' de su partido en las elecciones catalanas a las que él se presenta como candidato. Maragall cree además que en esa 'nueva etapa' debe jugar un papel fundamental el eje Madrid-Barcelona, principalmente por la acometida de un modelo óptimo de comunicaciones basado en cinco ejes: carreteras, aeropuertos, alta velocidad, metro y cable. 'Primero fue la etapa de Suárez y González, en la que se produjeron grandes acontecimientos, la segunda fue de la incorporación apoyada por Aznar de toda la derecha a la Constitución, y ahora España debe echar a andar con más decisión y proyectos de futuro'. El presidente del PSC, que pasa unos días en la residencia veraniega de la familia Sert en la localidad cántabra de Comillas, aseguró en una conversación con EL PAÍS que está convencido de que esa tercera fase, en la que se abordarán cambios necesarios como la reforma del Senado, se producirá en cuatro años. Lo cree así porque, según él, el PP tendría un Gobierno muy frágil si los socialistas ganan en Cataluña ya que 'difícilmente el nacionalismo catalán le apoyaría desde la oposición en el Parlamento catalán'. Y eso siempre que José Luis Rodríguez Zapatero no gane las próximas elecciones, algo que Maragall ve francamente posible. 'Aznar jugó bien sus cartas con la OPA aparentemente amistosa sobre CiU para entrar en el Gobierno, pero no veo un Gobierno sólido que aguante más de dos años, si no es un Ejecutivo de Zapatero', asegura. El futuro del que habla Maragall pasa en gran medida por un eje Madrid-Barcelona con fuerte base económica. La 'visión de la España plural y no uniformada y rígida' que, según Maragall, tiene Cataluña, requiere algunos retoques a la Constitución que permitan un país más federal. Y eso significa dibujar 'un nuevo mapa desde el punto de vista infraestructural', distinto al 'modelo simplón que obliga a pasar por todas las capitales de provincia con una lógica del siglo XIX'. El modelo óptimo de comunicaciones se sitúa, para el político catalán, en cinco actuaciones concretas: carreteras, aeropuertos, alta velocidad, metro y cable. En lo que se refiere a las carreteras, cree que deben completarse los ejes Mediterráneo y Cantábrico y del Valle del Ebro. También destaca que debe completarse el triángulo en el tren de alta velocidad que una Madrid, Barcelona y Valencia. Reclama, asimismo más inversiones estatales para el metro de Barcelona y el de Madrid, y cree que se está pagando la falta de estrategia en el desarrollo del cable, en el que precisamente Barcelona fue pionera. Pero donde más le duele al ex alcalde de Barcelona es en el tema aeroportuario. No entiende Maragall que si hay dos centros económicos bien definidos no haya dos aeropuertos transoceanicos. 'La del aeropuerto transoceanico del Mediterráneo es una batalla que tenemos que plantear pronto porque si no otros lo van a hacer antes'. Maragall critica la actitud del ministro de Fomento, Francisco Álvarez Cascos, 'quien dice que el mercado no da para dos porque hay que pagar aeropuertos deficitarios. Y yo le digo que si es tan liberal que deje al mercado que lo demuestre y que el déficit lo pueden aguantar los aeropuertos rentables'. 'Pido que nos dejen ser competitivos a nivel internacional y que entre capital privado si es necesario. Si Ferrovial ha entrado en el aeropuerto de Sidney, ¿por qué no puede hacerlo en el de Barcelona?', se pregunta. Por otra parte, Maragall no duda en 'aplaudir la coherencia institucional de Ibarretxe' en la decisión de ordenar a la Ertzaintza el desalojo de las sedes de Batasuna tras la orden del juez Garzón. 'Independientemente de la opinión sobre la oportunidad de la ley para llegar a determinados objetivos, lo importante es llegar a ellos y la actuación de la Ertzaintza ha dado en este sentido mucha confianza en el sistema', subraya. A su juicio, 'la cuestión vasca impide la evolución de la Constitución y, al tiempo, la falta de evolución constitucional impide la valentía en el tema vasco. Ahí es donde el Madrid político se asusta. Es obligado pensar en un esquema que solucione los problemas y el Gobierno debe tener la valentía decirle al Ejecutivo vasco que tome sus responsabilidades, como John Mayor hizo en Irlanda del Norte'. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall plantea abordar en serio la evolución constitucional de España Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Noceda, Miguel Ángel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Constitució Canvi Espanya plural Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1559/0000000731.pdf af7db620e76b674501a8de53f01ddbb4 PDF Text Text Entrevista a El Punt (08.09.2002) "Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya; a ell, ara ja li rellisca" Entrevista a Pasqual Maragall. El Punt 08.09.02 Què va fallar el 1999 perquè el PSC no guanyés la Generalitat? - «Va fallar la llei. Amb els vots, havíem guanyat. Electoralment, estem vivint de la disposició transitòria de l´Estatut, del 79, calculada sobre la base del cens del 76. La disposició, a més, diu que això només valia per a les eleccions que s´havien de convocar en el termini de quinze dies des de l´aprovació de l´Estatut. Per tant, no es compleix el que hi diu, perquè no els interessa.» - Si ERC és clau, després de les eleccions al Parlament, cap on creu que es decantarà? - «No sé què farà. Jo ja he governat quinze anys amb ERC i amb ICV, a l´Ajuntament de Barcelona, i fins i tot, un parell d´anys amb CiU.» - Jordi Pujol l´ha titllat de «pompós» i assegura que no té coneixement del territori. - «Ja li faré classes de geografia. No de memòria, perquè és un campió del món en memorística, però ja li explicaré el que passa a Catalunya, perquè ell no ho sap; ara ja li rellisca.» - Creu que s´ha fet bé el procés per il·legalitzar Batasuna? - «S´hauria pogut fer millor. Ara bé, jo he viscut molt directament la mort d´Ernest Lluch, que va seguir a un enfrontament que va tenir amb gent de Batasuna al carrer. L´11 de setembre de fa dos anys, uns nanos al carrer van dir als del PP: ´Els regidors del PP, pim, pam, pum´, i al cap d´un mes en van matar un, a Sant Adrià, i al cap de dos, un a Viladecavalls. No tinc cap dubte que és tan culpable el silenci protector del terrorisme com el terrorisme. Una altra cosa és si es pot prohibir la no-condemna. En això, no hi entro, tot i que només es justifica haver-ho fet si simultàniament hi ha una iniciativa política.» - El govern de Madrid continua bel·ligerant amb el basc. - «Em semblaria desastrós que, després que l´Ertzaintza compleix la llei, el govern i l´oposició a Madrid no aplaudissin l´acció de l´executiu basc, donant-li suport, davant la pressió que tindrà per l´altra banda. Els que haurien de dir chapeau al senyor Ibarretxe, no ho han fet. Jo sí que ho he fet, però, a Madrid, no he sentit ningú. Per això, començo a dubtar que el que s´ha fet tingui sentit. Si tenia algun sentit era deixar clar que estem per la via legal i democràtica. I immediatament, demanar als que compleixen aquest sistema què volen, què necessiten. No se li pot dir a l´Ibarretxe que està pensant en el seu interès electoral. No et pots barallar amb aquell altre demòcrata que li ha tocat la part més difícil. La fotografia que ha donat la volta al món de la policia basca tancant les seus de Batasuna -en virtut d´una llei molt discutida i discutible-, per rigor democràtic, és el fet més important des del trencament de la treva. Que l´endemà, no hagin corregut tots, la gent del PP i la del PSOE, a felicitar-lo, no ho entenc. De vegades és, per mi, un misteri saber per què s´ha tirat això endavant.» - El paper del PSOE en aquest cas és incòmode, doncs. - «En un tema com aquest, l´únic que pot parlar és el govern. Ja ha fet molt, en Zapatero, posant-se al costat del govern sempre i, fins i tot, prenent la iniciativa d´un pacte antiterrorista que ens ha costat explicar i que encara no s´ha explicat del tot. No entenc com un govern que impulsa una llei, amb el suport de l´oposició, encara que a contracor, perquè no ens agrada del tot com està feta, no veu que aquesta és una oportunitat per dir al país que cal buscar una solució política.» PURI ABARCA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya, a ell, ara ja li rellisca Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abarca, Puri Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Catalunya Acció política Eleccions Model social Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2820/20020909_CoronaAragoPropostaFederal_PM.pdf 64fc2316a834cf5bf3dde821c378f694 PDF Text Text y INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL Quin gust de sentir els accents diversos d'un mateix llenguatge! Tots sabem que els llenguatges que moren són aquells que no canvien, són aquells que es petrifiquen. Això pot succeir perquè hi hagi una altra llengua que s'hi posi al damunt i no es reaccioni, però pot ser també que, per por a l'existència d'altres llengües que s'han de posar al damunt, aquell llenguatge es tanqui a qualsevol contacte amb l'exterior. Sentint els accents que aquí hem sentit, algú pot no estar segur de que prevaldrem?, de que aquest llenguatge viurà? Perquè té tot el que s'ha de tenir per ser important: unitat i diversitat. I sabem que la naturalesa està feta així, i la humanitat també. Quan hi ha unitat, quan hi ha contacte, quan hi ha amistat, quan hi ha elements comuns i quan hi ha al mateix temps diversitat és quan la planta creix: és quan la naturalesa es desenvolupa, si no, no. Com deien davant del Rei els nobles aragonesos de la baixa edat mitjana: "A/os, que cada uno valemos tanto como vos, y todos juntos más que vos, vos facemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y 1 �2 derechos, y si non, non"'. Aquesta frase, que Robert Hughes l'ha fet internacional al citar-la en un anglès perfecte en el seu llibre sobre Barcelona, demostra el orgull dels pobles de la Corona d'Aragó. Avui, quan escoltava els amics i honorables presidents de les autonomies i el secretari general dels socialistes valencians, m'he preguntat quants anys no feia que en aquesta ciutat i en aquest país se sentien discursos com aquests, tots junts i amb la transcendència política que tenen. Perquè discursos més inflamats i més radicals ben segur que els hem sentit, però d'un en un, i no capaços de sumar. I aquests, sumen. I nosaltres ens hi afegim. Benvolguts amics de l'Aragó, de les Illes Balears i del País Valencià, us vull agrair la normalitat i la cordialitat amb què heu vingut i heu acceptat participar en un acte com aquest, sota la denominació - que ens agermana - de la Corona d'Aragó. Que consti que no tenim cap pretensió historicista o purament nacionalista. És simplement una manera de demostrar que estem superant vells fantasmes que impedien l'expressió franca i oberta de la nostra relació fraternal. 2 �3 És cert que la ubicació de Tacte d'avui, en aquest recinte medieval, ens recorda el passat comú. És la forma que hem triat de demostrar-vos, modestament, des de Catalunya un sentiment de germanor i de reconeixement. És també una oportunitat de refermar el compromís de Catalunya, que vull expressar avui, amb tots i cadascun dels territoris que representeu. Tenim un compromís amb les Illes Balears (on per primer cop, des de Jaume I, no governa la dreta i els "de sempre". Avui les Illes Balears no estan ancorades en el passat ni en la nostàlgia, sinó construint un present, i ben construït i pensant i treballant pel futur). Ens mou amb ells la necessitat d'unes comunicacions més regulars i més competitives, l'agraïment per la contundencia, president Antich, del vostre compromís en favor de la llengua comuna, la felicitació per la franquesa de la vostra política en favor d'un turisme de qualitat i de la preservació del medi i del paisatge mediterrani. Heu marcat, 3 �4 president, unes línies d'acció que ens beneficiaran a tots. Catalunya té un compromís amb l'Aragó, el del nostre retrobament, president Iglesias, sobre la base d'una exaltació popular i massiva en favor de l'Ebre i de les Terres de l'Ebre, no solament del riu Ebre, que marca un giravolt secular, després de dècades, segles quasi, d'estranyament. President, heu conduït aquesta cruïlla històrica amb gran dignitat i coratge, amb una fidelitat total, que ens consta, a la vostra comunitat, i amb uns resultats inqüestionables, entre altres la fi del caciquisme i del neo-caciquisme i la conversió de Saragossa en un centre logístic de primeríssim nivell. El compromís de Catalunya amb el País Valencià: T'hem sentit, secretari general Pla, amb goig, amb fruïció. Necessitàvem sentir una veu venint del País Valencià que entonés aquesta cançó. Sabeu i sabem del creuament d'orígens que es dóna entre vosaltres, els valencians, i molts de nosaltres. Sabeu i sabem del parentiu entre el vostre accent i el català occidental, com sabem també de la riquesa i la creativitat del valencià, i sabem també de l'aportació aragonesa a la vostra cultura i a la vostra personalitat. Creativitat del valencià que podem 4 �comprovar llegint l'admirable versió que Joan Francesc Mira ha fet de la "Divina Comèdia" de Dante, una meravellosa traducció i magnífica documentació, on, per cert, s'endevina la riquesa cultural i l'empenta política dels nostres territoris per a fer-se un lloc - fa segles - entre el Vaticà, l'Al Andalús, Castella i els Francs. Venturosament, l'acte d'avui no és un fet casual i anecdòtic. S'inscriu en un procés iniciat l'estiu passat amb una trobada informal a Tortosa i que ha prosseguit amb un creixent grau de compromís amb les reunions de València, de Morella i de Palma. Estem fent camí, pas a pas, però amb determinació creixent. Ara ja ens uneixen més el present i el futur que no pas el passat. I estem configurant, per mitjà d'un diàleg obert, una entesa profunda entre els socialistes aragonesos, valencians, balears i catalans. Un diàleg i una entesa que ultrapassen de molt 5 �— 6 l'àmbit de partit o ideològic, perquè tenim l'ambició de servir les nostres respectives comunitats i d'esdevenir un instrument de retrobament i de reconeixement entre elles. La comuna adscripció socialista ens permet abordar amb franquesa i confiança els nostres problemes d'avui i pensar en un futur compartit, sense que passats recels i indiferències entre els nostres pobles ens paralitzin. Per això no tenim cap recança en reconèixer que tenim uns lligams comuns més profunds que els que es puguin derivar d'interessos circumstancials i canviants. No partim de zero. Comptem amb un bagatge compartit que volem activar. Una trajectòria que ha configurat la identitat i la personalitat pròpia de cada un dels nostres pobles i que, a la vegada, ens 6 �7 ha deixat uns trets culturals i lingüístics compartits que podem i volem conrear plegats. Som conscients que es tracta d'un actiu a potenciar i que, per damunt de tot, no pot quedar arraconat i amagat. Per això mateix, en la trobada parlamentària de Palma del passat juliol, vam acordar convidar i associar rellevants personalitats de l'àmbit cultural de les respectives comunitats a les nostres reflexions i treballs. I de la mateixa manera vam decidir impulsar la plena incorporació a l'Institut Ramon Llull de tots els territoris on es parla la llengua comuna i, també, instar la creació del Patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Ens reconeixem en una cultura compartida i això fa els nostres lligams més profunds. 7 �8 I aquest substrat històric comú ens permet compartir també una determinada visió d'Espanya: la de l'Espanya viva i plural, convençuts com estem que Espanya tant sols pot funcionar sobre la base de la lleialtat i la confiança entre l'Estat i les Comunitats Autònomes i entre elles mateixes. Amb unes institucions que l'expressin i amb una articulació en xarxa que la potenciï. Amb no solament un concepte d'Espanya, sinó també un dibuix de com creiem que ha de ser Espanya. Un dibuix infrastructural, físic, que ha d'incloure unes òptimes comunicacions per carretera, mar i aire f per cable i per conduccions d'energia, en el sí de la regió econòmica europea que realment som, en el colze que el Mediterrani defineix entre el continent i la península, protegit pel Pirineu. I al damunt d'aquesta xarxa nosaltres defensem un concepte 8 �legal. Un dibuix i un concepte. Un concepte que inclou: La reforma del Senat, que recollirà el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d'Espanya, i que el convertirà en el fòrum de cooperació de les Comunitats Autònomes i l'Estat i de les Comunitats entre sí. Inclou també la institucionalització de les Conferències de Presidents, marc de diàleg permanent entre el President del Govern i els Presidents de les Comunitats Autònomes. I no exclou el contacte directe entre el President del Govern i els Presidents de les Comunitats, ni tampoc els deures de cortesia institucional que hem vist sovint oblidats en els darrers anys, carregats de passeigs militars de ministres i d'aïllaments insulars de presidents. L'Espanya plural que cerquem inclourà la participació efectiva 9 �10 de les Comunitats Autònomes dins les institucions europees. En resum, un passat compartit, una visió i un dibuix d'Espanya coincidents i també uns interessos comuns, lligats al nostre present i a les nostres expectatives de futur. Ens reconeixem en uns interessos comuns que ens aconsellen reforçar els nostres lligams econòmics i socials. Com he dit, amb especial atenció a les infrastructures, al dibuix, factor clau del nostre desenvolupament econòmic: Eixos viaris i ferroviaris de l'eix mediterrani i del corredor de l'Ebre. Aeroports i ports. L'eix cultural d'un turisme sostenible. I un medi ambient i un paisatge amenaçats en els darrers 150 anys que estem decidits a preservar perquè forma part de l'imaginari col·lectiu de la nostra gent. 10 �11 Tot plegat -la nostra història, la nostra visió, els nostres interessos- ens fa proposar una manera pròpia d'estar a Espanya i a Europa. De l'antiga Corona d'Aragó a una regió europea de l'arc mediterrani nord-occidental i de l'arc pirinenc. Vet aquí el camí que se'ns obre al davant, ple de dificultats i tanmateix carregat de promeses, atractiu, quasi diria seductor, inescapable. La nostra força a Espanya i a Europa és esdevenir una regió europea potent, viva f dinàmica, peça clau de l'arc mediterrani nord-occidental i de la frontissa pirinenca. Una regió dotada d'una estratègia econòmica comuna. Connectada amb el centre d'Europa. Activa en la política mediterrània de la riba sud, tan necessitada d'activitat política i tan mancada d'ella (Hem de saludar, per una vegada, una acció que crec positiva del govern de la Generalitat en aquest terreny, tan mancat de realitats i d'iniciatives). Una regió protagonista de la recuperació d'un Pirineu, que ha estat barrera i pot i vol esdevenir cruïlla. 11 �12 I ens reconeixem també en una determinada manera de fer i d'entendre la política, guiada pel principi de proximitat i subsidiarietat, de donar més protagonisme al poder local i a la societat civil. Perquè socialisme ve de societat. Guiada, tota aquesta política, per l'honestedat, el coratge, la moderació, i la fidelitat al poble, a la gent, als ciutadans. Passat, present, futur. Tot això que compartim i que volem potenciar és també la nostra aportació a la renovació del socialisme espanyol, que vosaltres, amics Marcel·lí, Joan Ignasi, Francesc, representeu tant bé com José Luis Rodríguez Zapatero. Compartim tot això davant de la interessada identificació del PSOE amb el PP. Del PSOE del que formeu part i on ens retrobem a nivell federal. 12 �13 A Espanya, quan els nacionalismes xoquen fa falta un projecte. I un projecte substantiu, un projecte diferent. Davant del projecte neocentralista i neonacionalista del Govern espanyol. Davant de la fal·làcia de la segona transició, de l'esperit del 24-F, de la nova teorització de la submissió de les llengües pròpies per raons econòmiques i no per raons polítiques, de l'adormiment de l'esperit constitucional, de la reinterpretació de la història, començant per la de la Restauració, i que seguirà amb la de la dictadura del general Primo de Rivera, i espero que no siguin a temps de seguir amb la d'altres generals... Davant de tot això, els socialistes balears amb Francesc Antich, els socialistes aragonesos amb Marcel·lí Iglesias, els socialistes valencians amb Joan Ignasi Pla i els socialistes catalans, volem ser la punta de llança d'aquest projecte, que amb el liderat de José Luis Rodríguez Zapatero està convertint el socialisme espanyol en un socialisme renovat i compromès en tirar endavant l'Espanya que nosaltres volem federal. Que nosaltres 13 �14 volem federal, però que ens acontentem no amb els mots sinó amb les realitats. Ens acontentem amb que sigui viva i diversa, conscient de la seva pluralitat i de la història comuna - a voltes tràgica i cainita - dels seus pobles. Però, en definitiva, una realitat avui esperançadora. En aquest procés, el meu compromís és el d'impulsar el desenvolupament dels nostres interessos comuns, ajornat, quan no negat pel nacionalisme conservador, que sempre ha estat poruc a l'hora de plantejar seriosament una proposta de futur f lleial i constructiva. El meu compromís, el compromís dels socialistes catalans, és avui el de la germanor i el de la renovació. Aquí no hi ha reis enfrontats, aquí no hi ha paternalisme, aquí no hi ha victimisme aprofitat des de fora, aquí hi ha amics, hi ha conviccions compartides, hi ha estratègies comunes, compartides també a nivell federal. Les hem de fer prevaler en benefici dels nostres ciutadans. I prevaldran. 14 �15 Sigueu benvinguts. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource De la Corona d'Aragó a la proposta federal Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-09 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Corona d'Aragó Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Català Espanya. Cortes Generales. Senado Aragó Illes Balears Comunitat Valenciana Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Drassanes (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1560/0000000800.pdf c62e13f744c9bc668a82aece45c1359e PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia "El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España" RAFAEL JORBA Barcelona. Pasqual Maragall tiene un ojo puesto en las elecciones catalanes del 2003 y otro en las españolas del 2004. El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat reitera en esta entrevista su apuesta por la catalanización de España, dice "que Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución" y concluye que el conflicto vasco se ha convertido en la excusa para frenar este debate. Descarta una "boda inmediata" con CiU en el 2003, pero augura un reencuentro en España entre socialismo y nacionalismo democrático. -Usted cumplirá 62 años en enero del 2003 y Artur Mas, 47. ¿Es consciente de que encarna la alternancia, después de más de dos décadas de pujolismo, pero que su rival de CiU esgrime la renovación generacional? -Sí. Pero la renovación que se necesita no sé si es cuestión de números. Es más bien histórica. Es una renovación que afecta al discurso político de Cataluña en todos los aspectos y que nosotros podemos hacer mejor. -El propio Mas afirmaba hace una semana que, a los 25 años del inicio de la transición política, Cataluña necesita una nueva generación de personas que tome el timón... -Yo pondré a trabajar a esa nueva generación. Siempre me he rodeado de equipos que combinaban experiencia e innovación. -¿Piensa incluir en su programa electoral el compromiso de que, en el caso de ser elegido presidente, establecería una limitación de mandatos al frente de la Generalitat? -Sí. -¿Cuántos? -Dos mandatos, es decir, ocho años. -El candidato de CiU no descarta una reforma del Estatut para dar una mayor cobertura política a su propuesta de autogobierno y avanza, incluso, la necesidad de alcanzar un amplio consenso, empezando por el PSC... -Yo me pregunto por qué no lo han hecho hasta ahora. ¿Por qué ahora sí y hace unos meses no? El último informe que ha hecho el letrado del Parlament Joan Vintró descarta más bien la modificación del Estatut. Ha buscado un punto intermedio entre las propuestas de reforma de las izquierdas y las de CiU, que es refractaria a la modificación. -¿Qué haría en el caso de que CiU, que no descarta la reforma, acabase proponiéndola? -Ya saben a qué atenerse. Presentamos el proyecto de las izquierdas hace ya año y medio. CiU ha frenado la comisión de autogobierno. Hemos propuesto una reforma del Estatut y el cumplimiento del actual texto... La ley electoral, por ejemplo, que el Estatut obliga a hacer en un plazo fijo aún no se ha hecho. Es uno de los puntos que CiU ha incumplido. Ha gobernado contra el Estatut. -Mas ha apuntado que usted puede ser un obstáculo en el consenso que debería haber para abordar una reforma estatutaria y que el proceso sería más productivo si se realizase con lo que representa José Montilla... -Dejando de lado la referencia positiva a José Montilla, que yo comparto, aunque esconde una malicia que algún día explicaré,no acabo de entender cuál es la posición del señor Mas y de CiU. Hasta ahora se han negado a la reforma y actualización del Estatut que hemos predicado. Si oficializan su postura, les diremos: "Bienvenidos a casa". -¿Comparte que la reforma debe hacerse con el mayor consenso posible? -Evidentemente. -El propio texto estatutario fija que toda reforma precisaría del apoyo de los dos tercios del Parlament. ¿Está usted en condiciones de garantizar que una reforma del Estatut que lograse esta mayoría tendría el aval del PSOE en Madrid? �-Puedo garantizar que quien debe hacer la reforma, que es el Parlament de Catalunya, la hará. CiU conoce cuáles son nuestras posiciones en esta materia, han sido depositadas en el registro del Parlament y nadie puede engañarse sobre nuestras intenciones. ¿Si la reforma será aprobada en Madrid por las Cortes? Dependerá de las mayorías que surjan de las elecciones de marzo del 2004. -Yo le pregunto por el apoyo del PSOE... -Confío absolutamente en que el PSOE estará de acuerdo. -Rodríguez Zapatero participará en breve en dos grandes actos del PSC, uno en Gavà y otro en Lleida... ¿Qué papel tendrá el líder del PSOE en la campaña catalana? -Creo que es muy importante que se sepa que José Luis Rodríguez Zapatero comulga con la idea de que España necesita un paso adelante en la evolución constitucional que la propia Constitución prevé. Y, en este sentido, ya puedo avanzarle que comparte la necesidad de la reforma del Senado para que se convierta en la cámara de los territorios que forman España. Ahora no lo es. -¿Y sobre la presencia de las autonomías en la representación del Estado en Europa? -Ambas cosas van ligadas. Si el Senado es quien conforma la voluntad nacional desde el punto de vista del conjunto de los territorios que forman España, esta voluntad nacional es la que se expresará fuera de España, en línea con lo que ocurre en otros estados federales europeos. -Sus asesores electorales le han aconsejado a menudo que hable menos de España y que centre sus intervenciones en la política catalana. ¿Por qué no les hace caso? -Creo que la actual situación en la que Cataluña no se implica en los problemas españoles es contraria a los intereses de Cataluña. Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución. No una España momificada, congelada... Necesitamos una España europea, plural, que nosotros llamamos federal, una España viva. Conviene que España haga un segundo gesto, que es absolutamente necesario, para demostrar al mundo que la Constitución no es un corsé sino un instrumento para caminar. Y eso sólo se logrará con un gobierno distinto en España. -También desde CiU, a raíz de la polémica desatada por la filtración de los contactos entre Carod-Rovira y Otegi para que ETA dejase de atentar en Cataluña, se ha argumentado que hay que impedir que el conflicto vasco "contamine" el debate catalán... -En la polémica sobre la vasquización de Cataluña y la catalanización de España, yo estoy por la catalanización de España. Lo que estamos haciendo desde el PSC es decir a España que no nos es indiferente y que los problemas fundamentales del Estado español son también los nuestros. -¿Es desde esta óptica que hay que entender, por ejemplo, su petición de que Pujol medie entre los gobiernos del PP y el PNV? -No sé si hablé tanto de mediación como de implicación. A nadie se le escapa que el tema vasco se ha convertido en la excusa para evitar el debate que se debería de haber hecho sobre la evolución constitucional de España. El máximo interés de Cataluña es que este debate se produzca. -Lo que usted consideró inicialmente como una "cuestión anecdótica" ha llevado en dos ocasiones al presidente Aznar a pedir explicaciones a Rodríguez Zapatero por los acuerdos entre los socialistas y ERC... -Más que anecdótica es una cuestión pasada. Es un encuentro que se sitúa en medio de la tregua de Eta (escríbalo en minúsculas, por favor) hace tres años. Creo que ERC ha cometido últimamente dos o tres errores... Pero Aznar los está utilizando no para dañar a ERC sino para poner palos en las ruedas de la evolución política en Cataluña y España. -Usted mantiene un discurso propio sobre el País Vasco. ¿Hasta cuando podrá hacerlo? -Cataluña debe tener un discurso propio sobre España y debe lograr que contamine el discurso socialista español, casi diría el discurso español "tout court"... Si no es así, Cataluña no tendrá el futuro que esperamos. -El retorno del PSOE al gobierno podría abrir, según usted, un "nuevo consenso" en España al objeto de rescatar al PNV, que quedó descolgado de la Constitución... -Pienso que la España federal de la que hablamos es una España en la que será mucho más fácil integrar los temas de la diversidad. El federalismo está hecho para eso. -Carles Bonet, senador de ERC, abona esta tesis en una carta dirigida al portavoz socialista Juan José Laborda: "Consideramos al PSOE el interlocutor útil y necesario para hacer de España un Estado �orientado al progreso y respetuoso con las nacionalidades, con políticas alternativas a las del modelo conservador y uniformista que representa el PP". -La diferencia entre Bonet y Pujol es que Pujol también lo cree, pero no lo dice. O sólo lo dice en privado. -¿Usted no comparte la afirmación que se ha hecho a veces desde el nacionalismo catalán de que el PP y el PSOE son lo mismo? -Lo ha dicho el propio Pujol, pero sabe que no es verdad. Y sabe que yo lo sé y que Rodríguez Zapatero también. -El PSOE, desde las elecciones vascas, se debate entre seguir el guión del PP o liderar una alternativa de la pluralidad en España, es decir, la vía seguida por Francesc Antich y Marcelino Iglesias en Baleares y Aragón. ¿Comparte este diagnóstico? -Sí. Quizá no se han valorado suficientemente los cambios que se produjeron en las últimas autonómicas en las que, una parte de España, Asturias, Aragón y Baleares, giraron hacia una concepción distinta del país. -¿No cree que, pensando en el medio plazo, un pacto entre PSC y CiU reforzaría la centralidad catalana y podría sumarse un día a esa alternativa de la pluralidad en España? -El dogma dominante en el nacionalismo catalán, y en concreto en CiU, ha sido el desinterés por que lo que sucediese en España más allá del famoso grifo del poder y el dinero que, por cierto, no ha resultado muy productivo. Desde este punto de partida, es difícil alcanzar acuerdos. Tras las elecciones generales del 2004, dependiendo de cuál haya sido el resultado de las catalanas, se puede producir un escenario que predetermine la necesidad de alianzas en el sentido de un retorno al corazón de lo que fue el espíritu constitucional y las fuerzas que lo formularon: la alianza catalanista entre socialismo y nacionalismo democrático... Pero eso exigirá tiempo. -¿El modelo federal que usted alienta se articula en torno a las nacionalidades históricas o prevé repetir el esquema de "café para todos" de las 17 comunidades existentes? -La Constitución es un ser vivo. Una Constitución congelada no responde a las necesidades. No tengo duda alguna de que las ambigüedades de la Constitución española, que fueron queridas y eran necesarias, se irán aclarando con el paso del tiempo. El reconocimiento de las diferencias se hizo casi por omisión. Napoleón decía que las constituciones cuanto más ambiguas mejor. Y probablemente llevaba razón: las constituciones no hablan de lo que aún no se puede hablar. Pero las constituciones vivas acaban haciéndolo, y la española lo hará. -Usted ha alentado encuentros entre los socialistas de la antigua Corona de Aragón: Antich, Iglesias y Pla... Según un estudio de las cajas de ahorros del área, Cataluña, Valencia, Aragón y Baleares constituyen una unidad económica que representa una tercera parte del PIB español (33,7%). -Y casi un 50% de las exportaciones... -¿Se trata sólo de hacer lobby o de ir más allá en el terreno político y cultural? -No. Se trata del dibujo de España. El arco mediterráneo noroccidental es el segundo motor, y no por orden de importancia, de la economía y de la sociedad española. Y, como tenemos dificultades en hacer entender el mensaje federal en España mientras siga puesto el freno de mano del gobierno conservador del PP, pienso que es mejor explicar el mapa de España que resultaría de una visión federal de la política española que no la propia definición de una política federal. Porque el mapa plural y no radiocéntrico de España, el mapa de la España-red, es más contundente y fácil de visualizar. Todo el mundo entiende que es un sinsentido que no haya tren de alta velocidad entre Barcelona y Bilbao, entre Barcelona y Valencia, y que sí lo haya de Madrid a Valencia, de Madrid a Bilbao o de Madrid a Barcelona. -Para cerrar este bloque, ¿cree que la inmigración puede amenazar nuestra identidad? -La inmigración, que es una necesidad, es al mismo tiempo un problema que hay que resolver allí donde realmente se puede influir: en la frontera y en los barrios. La frontera común es ahora europea y, por tanto, o hay una política europea de inmigración o no hay política que sirva... Por otra parte, donde más podemos incidir es en la relación con los inmigrantes en los barrios de llegada. Son los barrios de la antigua inmigración de los años sesenta y se les obliga a vivir una miseria y unos problemas que ya vivieron hace cuarenta años. Es un sarcasmo histórico. Si el país no se vuelca en la mejora de estos barrios, de sus escuelas, estará cometiendo un agravio a toda una generación de españoles. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Jorba, Rafael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Espanya plural Terrorisme Acció política Constitució Estatut Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1753/0000001345.pdf 4d647f27f272f4d896590479f6342b6f PDF Text Text ! " # $ % $ & ' ) ! * # # " ( " + ' , ' $ . #+ ! ! / ' + " " ' ' , #0 / 1 & " 2345 1 23447 #0 / 6 7 1 2344 6 . ' # #% . ; < * ' " ' 89 + 1 : / ' ' = > �1 ' # # $ ?#% " # *$ ! @ ' " 1 . %$ ( # # @ + " # & , ' ' =% % " & - & ' ( + 6 A *$ (- & , ? /. / = . & * > . + C ! A # A + C ' % !B , #% ' ! > ", ' = # # ( 9D " �' E ! = # " % " ! " = + ! # & *$ #% % " @ #% C $ % B " 4F / # 1# ? & ! " % # " = ?#% E E ? +& ( # / ! " % # & % # $ $ % # " ) , % # $ $ $ + " % < 1 & # @ * * . ! C + * " ! " * & �' + # 1 #+ ! # + 8G # " $ ( ( # ( # 9GG9 1 # ! ! E " @ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l'acte commemoratiu dels 25 anys del restabliment de la Generalitat Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. Tot acte commemoratiu és sempre una bona ocasió per retre tribut a la memòria dels qui foren els protagonistes dels fets recordats i és també una oportunitat per copsar-ne el seu sentit històric. Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Commemoracions Història Catalunya Autonomia Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-30 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2821/20021002_DebatOrientacioPoliticaGeneral_PM.pdf 64517a5791129e0c9afaedb3942ac09e PDF Text Text u<> DEBAT D'ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL 2 d'octubre del 2002 Senyor President, senyores Diputades i senyors Diputats. Jordi Pujol és un President molt respectable i molt honorable. Ha respectat el seu càrrec i l'ha honorat. Diria que Macià, Companys, Tarradellas i Pujol no solament l'han honorat: l'han engrandit. Tarradellas quan torna a Catalunya i diu: "Sóc el 115è President de la Generalitat" enllaça coratjosament, hàbilment, amb un passat remot que el passat immediat havia tractat d'esborrar de la memòria. i �Com el President va explicar en el Saló de Sant Jordi abans d'ahir, Tarradellas, per via personal, va lligar magistralment les dues legitimitats separades per una interrupció injusta i cruel. Però el cert és que els 113 Presidents de la Generalitat, fins el 1714, van ser majorment eclesiàstics sense gran significació política. La prova és que el nostre heroi avui és Rafael de Casanovas, Cap del Consell de Cent, és a dir, Alcalde de Barcelona. La història del catalanisme modern comença amb la Solidaritat Catalana. La història moderna de la Generalitat comença amb Macià. Macià, Companys, Tarradellas i Pujol, sense oblidar Iria, han engrandit la institució. Li han donat una ressonància que només la monarquia dels Comtes de Barcelona havia tingut. 2 �Dit això, haig de dir també que el seu sentit institucional, que li reconec, President, ha tingut sovint una falla important: vostè ha actuat amb una certa manca de consideració respecte del Parlament. Encara li hauria de dir i li diré coses bones del seu llarg mandat. Però em permetran que intercali una reflexió crítica, carregada de conseqüències. Hi ha hagut moments, President, en que m'ha semblat que vostè desapoderava el Parlament. De fet. Fa un any vostè no va respondre, aquí en el Parlament, a una moció de censura, fet inèdit no sols en la història moderna de Catalunya sinó de tota Europa. Va voler convertir el Parlament en una plataforma de llançament electoral, pel que veiem sense grans resultats. I ahir va dir que d'algunes coses importants, les més importants, no en 3 �parlaria. Queja en parlaria algú altre en un altre lloc. Tanmateix vostè és fill del Parlament. Li ho dic amb tot el respecte: és aquí on s'ha de parlar. Fa un any i ara. Vostè ha estat elegit per aquest Parlament. Va ser aquí, gràcies al suport que el Sr. Aznar telefònicament li va donar des de Cuba, que vostè va ser elegit President. És aquí on ara ha de justificar perquè pensa que és millor per a Catalunya mantenir un President que ha abandonat les seves obligacions, en comptes de dir, senzillament, adéu siau. Aquest no és el President que volen l'Estatut i la llei. Un President que s'acomiada un any abans de plegar, que dimiteix de les seves funcions molt abans de deixar el càrrec. Si vostè s'acomiada del Parlament, perquè es 4 �el seu darrer debat de política general, vostè s'està acomiadant del govern i del país. Amb tot el respecte i un punt de decepció, però encara amb alguna esperança, haig de dir-li també una altra cosa que fa referència a un punt molt calent de l'actualitat política. Un punt que no es pot obviar per bé que no és ni ha de ser el centre del nostre debat. Jo no he demanat que el President de la Generalitat fes de mitjancer amb el govern basc. Si així es va entendre, puntualitzo amb respecte i emfàticament: jo espero del President de la Generalitat, quasi diria, tinc dret a exigir, que s'impliqui en la solució d'un problema que està enverinant no sols la política i la vida a Euskadi, sinó les possibilitats de dur 5 �Catalunya fins al sostre de les seves aspiracions. Catalunya ha de ser la locomotora política d'Espanya, si volem obtenir el que estic segur que vostè i jo volem obtenir pels ciutadans de Catalunya. Vostè ho va dir ahir: un país per prosperar necessita autoestima. I autoestima vol dir un lideratge i un rol polític que amb realisme podem aspirar a obtenir. No hi ha autoestima sense ambició. Si el govern no té l'ambició que el poble espera no pot esperar del poble la resposta que vostè requereix de la societat civil quan diu: hem de posar la societat davant de les seves responsabilitats. Quan jo dic això, quan jo dic que Catalunya ha de fer una proposta a Espanya, i dic quina, vostè respon: emmirallaments. No, Sr. President, no emmirallaments, una ambició realista, una ambició raonable, la Pàtria radiant i lliure de la que vostè parlava ahir, que no pot 6 �ser només una frase. Una ambició raonable. No empetitim la magnitud dels nostres objectius nosaltres mateixos, per després dir que els altres no reconeixen les ambicions de Catalunya. No pot dir que d'aquí a dos anys ja en tornarem a parlar si segueixen ignorant les nostres aspiracions i malagraint el nostre sacrifici, com vostè va dir ahir. Hem de parlar més clar. Amb total sinceritat li dic: parlar clar vol dir proposar coses factibles, encara que no siguin senzilles i fer-ho amb lleialtat. Parlar clar vol dir parlar en nom del país i no en nom del nostre partit, quan el país ho reclama. I ara el país ho reclama. Ara convé. Convé que vostè i jo, i els diferents líders de la política catalana, parlem clar explicant quins són els nostres objectius i especifiquem amb precisió el que volem dir. 7 �Ibarretxe ho ha fet. Carod-Rovira, a casa nostra, s'hi ha mostrat d'acord. Jo no hi estic d'acord. Primer és la llibertat i la vida. Crec també que el govern espanyol va mostrar una absoluta manca de sentit de l'oportunitat, immediatament que l'Ertzaintza executés fil per randa les resolucions d'un Jutge Instructor (instructor!). En el moment que era obligat, doncs, prendre una iniciativa política de diàleg que només el govern, repeteixo, només el govern, podia prendre. D'això no se'n pot dir solament manca de sentit de l'oportunitat, sinó manca de sentit d'Estat. Ibarretxe ha omplert aquest buit amb més audàcia que seny. Tenim un President del govern espanyol que no parla amb ningú: no parla amb Ibarretxe, no parla amb Vostè, al menys que es sàpiga, no parla ni amb el líder de la oposició més 8 �dialogant que ha tingut Espanya en els 25 anys de democràcia El que vull dir-li, President, és que Catalunya no pot ser la gran absent d'un debat que ni tan sols s'ha encetat. I que no s'encetarà fins que Catalunya no parli, que és el debat sobre l'Espanya plural. L'autèntic debat. Perquè el tema no és Euskadi, el tema és Espanya i Euskadi n'és la cortina. I el paper que Catalunya hi ha de tenir. ***************************** Parlem de Catalunya. En efecte, els darrers vint anys Catalunya ha fet un gran salt endavant, ha experimentat un progrés del que podem sentirnos orgullosos. Vostè com a President té una part important del mèrit. Però, com vostè mateix deia, és un mèrit compartit, per 9 �Ajuntaments, sindicats, emprenedors, societat civil, professionals... L'autoestima com a país implica també un alt nivell d'exigència envers les seves institucions. Una cosa és autoestima i l'altra absència absoluta de reconeixement de mancances. I ahir, President, en el seu llarg discurs no va haver-hi ni una sola frase per reconèixer cap error. No podem oblidar la pèrdua d'impuls que s'ha anat produint especialment en aquests darrers anys. Vostè es lamentava, amb motiu de la celebració de la Diada d'enguany, de la pèrdua d'impuls, de tremp. El cert és que l'excel·lència de la nostra transició, l'entusiasme dels primers anys, ha anat cedint pas a la resignació i a l'empobriment de projectes i esperances. 10 �Un segon error és la seva patrimonialització del país, l'apropiació interessada de la idea de Catalunya fins el punt que mai no han reconegut a ningú el patriotisme que jo li he reconegut sempre. Vostès han cregut que podien garantir per si sols el progrés i el benestar del país. I això els ha portat a la marxa lenta que avui tothom reconeix. Un tercer error d'irregularitats i ha estat l'acumulació connivencies que han perjudicat la imatge de les nostres institucions. Massa casos poc o gens aclarits, massa negocis a l'ombra de l'administració, massa clientélisme i favoritisme. Per últim, vull destacar la persistent voluntat de controlar la societat civil. Siguin associacions, entitats, Òmnium Cultural o clubs de futbol. O les Caixes. Introduir incertesa, H �sense explicació, en algunes de les més sòlides institucions financeres no ja de Catalunya sinó d'Espanya, no té cap mena de sentit. És un acte temerari. *************************** President, vull expressar-li el nostre profund desacord en com està finalitzant aquest darrer període del seu llarg mandat. Els 22 anys transcorreguts no tapen els tres darrers anys. Parlar del 2010 no ens estalviarà l'agonia del 2003. Aquesta legislatura ha estat temps perdut. Tres anys perduts. ¿I encara en volen perdre un altre? 12 �I d'aquest fracàs en l'acció de Govern, qui en surt perjudicada és Catalunya i els seus ciutadans. Existeix un problema de manca de liderat, de manca d'orientació que s'afegeix a una gran incompetència en la gestió que està causant danys, de vegades irreparables i que es tradueixen en episodis ben visibles: Pla Hidrològic Nacional, contaminació d'aqüífers, Problemes d'habitatge, sinistralitat laboral i en la carretera, Però també es tradueixen en els altres danys menys visibles que tindran efectes a més llarg termini: sistema educatiu, recerca, protecció social, dèficit d'infrastructures 13 �Catalunya no va tan bé com podria, Està perdent pes en el conjunt d'Espanya i des del Govern no s'està fent el necessari per a mantenir-nos en primera línia del progrés econòmic, social i cultural. ¿Recorda, President, quin era el seu programa de legislatura? Més poder i més diners. Han passat ja tres anys i ni més poder ni més diners. Ni més respecte, ni més influència. ¿Què hem aconseguit? De debò. ¿En què és ara més forta la nostra autonomia que fa tres anys? ¿Quines majors quotes de poder hem assolit? CAP. 14 �¿És que Catalunya és ara més forta, més potent, més influent en el conjunt de l'Estat? NO. ¿És que hem aconseguit traspassos rellevants? NO. ¿Quines grans obres s'han fet des del 92, llevat de l'eix transversal i les del 2004? CAP. Els grans projectes: Aeroport, Metro, SegarraGarrigues són futuribles que nosaltres haurem de realitzar... i pagar. El més calent és a l'aigüera. ¿És que hem millorat substancialment el finançament de la nostra Autonomia? NO. ¿On són els recursos addicionals? ¿On és la suficiència financera? 15 �I si tenim més recursos, ¿per què vostès estan traslladant al futur els pagaments de grans obres? ¿Per què continuen practicant tècniques de desviament del dèficit a través d'empreses públiques o de crèdits de l'Institut Català de Finances? ¿Per què estan duent a situacions de pràctica fallida a importants corporacions públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua o la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Vostès estan hipotecant les finances de la Generalitat. S'estan endeutant a futur i estan comprometent el progrés del país. Repeteixo: ni més poder, ni més diners ni més influència, ni més liderat com a nació. El que sí que han aconseguit vostès i el govern del Partit Popular és reduir el pes econòmic de 16 �Catalunya. Avui, Catalunya pesa menys en el context espanyol. Des de que vostès treballen colze a colze amb el PP, Catalunya perd participació en el PIB espanyol i la població ocupada catalana perd pes en el conjunt de l'espanyola. I això vol dir pèrdua de potencial econòmic, però també menys capacitat de generar ocupació, com s'està veient. ¿Defensem bé els interessos de Catalunya si el Govern de la Generalitat baixa la guàrdia? ¿La moral del país és prou forta? ¿És que la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera (esperem, President, que, almenys, amb bona predisposició per part seva en les converses amb els treballadors - encara que ja 17 �no sé si demanar-li rés, ...que no els passi com a la gent de Bagà, que han hagut de pagar car l'enuig de vostè per la reivindicació de millores en la carretera de Coll de Pal). ¿És que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat en bona part a Saragossa per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿De què ens estan servint les seves aliances? De res. No confondran el poble de Catalunya simulant ara un allunyament del PP, que a tots dos els convé a efectes d'imatge. És una escena 18 �massa repetida... ja ningú no s'ho pot creure. És purament oportunista. El que compta és el balanç negatiu per Catalunya de la seva ferma aliança dels darrers set anys... I molts no poden suportar-ho, n'hem vist un exemple molt destacat fa ben poc. ¿Repetirà, President, la vella cançó que diu que PP i PSOE, "puix que són espanyols", són iguals? A Catalunya ningú no creu que Aznar i Zapatero siguin el mateix. No es pot governar Catalunya des d'una falsedat i un error tan evidents. President, vostès no poden donar lliçons de catalanisme a ningú. I ara menys que mai després de sis anys de pacte amb la dreta nacionalista espanyola. Un 19 �pacte que arribava inclus a proposar al PP que s'esforcés a atraure un pretès vot anti-català en la regió metropolitana de Barcelona! Això no és catalanisme, això és una visió perversa de la realitat de Catalunya! Vostès han condicionat negativament la vida política i la capacitat d'avançar del nostre país, per motius partidistes. Any rera any ens han desgranat una llista interminable de realitzacions. No faltaria més. El Pressupost de la Generalitat és de 15.000 milions d'euros (2,5 bilions de pessetes). Prou que ens ho recorda la insistent propaganda oficial. Tot i que aquesta mateixa propaganda ens recorda que "queda molt per fer". Vostès han deixat molt per fer. I ja no estan en condicions de fer-ho. 20 �Una bona gestió no ha estat la característica d'aquest Govern. Catalunya és de les Comunitats Autònomes que presenta les xifres de despesa corrent per habitant més altes i la inversió pública més baixa. L'acció del seu Govern no ha estat a l'alçada del que Catalunya demanda i espera. És la vitalitat de la societat catalana la que ha mantingut la nostra vitalitat nacional. ¡Amb la de coses que es podrien haver fet i no s'han fet! ¡Amb la de coses que es podrien haver fet millor! ¡Ja les farem! *********************************** 21 �¿Quin país volem els catalans? Els catalans i les catalanes volem una societat cohesionada i solidària. Volem que les famílies trobin l'ajut que necessiten per tirar endavant. I la tindran! Fa molts anys que vostè parlava de la necessitat que els catalans i catalanes tinguessin més fills. Fins i tot a la primera emissió de deute públic parlaven de fer guarderies, ho recorda? Fa vint anys... Però els ajuts i les places d'escoles 22 �bressol tot just comencen a arribar ara i encara resulten molt insuficients. Per això més de 85.000 ciutadans han signat la Iniciativa Legislativa Popular que acaba d'entrar a la Cambra. I per això són també tan importants també altres polítiques de suport a la família, com les ajudes a la gent gran i a les persones dependents. I no em diguin que no es pot fer tot de cop... Han tingut 22 anys per fer-ho! El problema és que s'han fet moltes coses, però sense model, sense nord. A cap país europeu hi ha tants tipus d'ajuts amb tan poca dotació. 23 �Pregunteu sinó a les famílies que s'han de fer càrrec d'avis i persones dependents, als que tenen problemes de malalties mentals a casa seva, a les famílies amb persones discapacitades. Els catalans volem una millor política d'ocupació activa. I la tindrem. Una política que vetlli per la formació, amb uns serveis d'intermediació eficaços, una política que redueixi la temporalitat i la precarietat, i que es prengui seriosament la sinistralitat laboral: quantes morts fan falta perquè s'acabi fent el que els sindicats reclamaven fa temps? 24 �Una política d'ocupació adaptada a cada territori, en col·laboració amb els Ajuntaments, com s'hauria d'educació, de serveis fer també socials en i matèria habitatge. Generalitat més Ajuntaments, aquesta és la política que funciona i no la de la desconfiança sistemàtica envers els governs locals. Els catalans volem un canvi radical en la política d'habitatge. I el farem. L'anterior Pla d'habitatge ha estat un fracàs. El nou Pla, objectius rebaixats. Ni habitatge protegit, ni de lloguer, ni de promoció pública. Vostès no han tingut com a prioritat l'habitatge a l'abast de les persones treballadores, dels joves. Com volem que s'emancipin! El Parlament de Catalunya va aprovar una desgravació en els lloguers que vostès diuen 25 �que no aplicaran. En canvi apugen els impostos que graven l'habitatge. (ITP) Els catalans volem una societat segura. Hem vist com ha augmentat la inseguretat. I no estic parlant només de delinqüència. Parlo de sinistralitat a les nostres carreteres (103 trams de carretera superen el coeficient europeu de sinistralitat), Parlo de contaminació de l'aigua (132 municipis sense aigua de boca) Parlo de la qualitat dels aliments, 26 �Parlo de la qualitat del subministrament elèctric (amb talls i micro-talls), Problemes que el seu Govern ha estat incapaç d'entomar. ¿No hi ha responsabilitat del Govern de CiU en tot això? ¿No hi ha abandonament de funcions, ineficàcia? ¿Sols és culpa dels altres? ¿Dels treballadors, dels empresaris, dels conductors, dels consumidors, dels ramaders, dels Ajuntaments? És també obligació de tot govern garantir la convivència, la tranquil·litat, la seguretat a les places i als carrers de Catalunya. També en això fan com el PP: si hi ha un problema, tapem-lo amb una llei. Els americans 27 �ridiculitzen la ineficàcia dels governs que tiren diners sobre els problemes, vostès hi tiren lleis. Ara ens proposen una llei de seguretat pública sense el desplegament ràpid dels Mossos d'Esquadra, sense parlar de comandament únic de totes les forces de seguretat que actuen a Catalunya, sense posar més recursos, sense plantejar la revisió de la Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado... Els catalans volem i tindrem una escola de qualitat i una formació de primera. Catalunya és la Comunitat Autònoma que menys gasta en educació per habitant (495 euros, front als 700 de Canàries, als 579 de Madrid, o als 554 d'Andalusia). No hem dedicat recursos suficients a l'escola pública. 28 �El seu Govern no ha estat just en la seva política de concerts. No ha estat sensible als problemes dels mestres. ¿President, és prou conscient de les altes taxes de fracàs escolar que tenim? Sabent com sabem el dèficit de formació de la població activa, ¿podem sentir-nos satisfets de les polítiques de formació professional? No em parli ara de plans que arriben amb deu anys de retard, parli'm dels resultats obtinguts fins ara. Els catalans volem una atenció sanitària de qualitat. I la tindrem. Sense llargues llistes d'espera pel diagnòstic i tractament de malalties greus. Amb major 29 �temps d'atenció als pacients. Amb un sistema eficient de transport sanitari. Catalunya ha d'ocupar un lloc rellevant a Europa en la societat del coneixement, amb una Universitat que faci de motor. Ni tenim prou beques, ni programació solvent dels ensenyaments universitaris. I ara, desprès de tants anys, vostès comencen a parlar d'un model objectiu de finançament. Nosaltres farem un esforç en recerca similar al dels països més avançats d'Europa. Vostès, amb nova Conselleria i tot, no han estat capaços de complir els seus compromisos programàtics d'elevar el nivell de despeses en R+D. Quan avui Europa es planteja l'objectiu del 3% respecte al PIB, vostès es mantenen al 30 �voltant de l'1% des de fa una dècada, i ja altres CCAA ens superen. Catalunya necessita una xarxa de telecomunicacions ben estesa al territori. Hem vist el fracàs de les polítiques del seu govern en matèria de telecomunicacions, que sols han servit per reforçar l'operador dominant i impedir l'extensió de les xarxes a totes les comarques. Vostès han dut a terme una errònia política de privatitzacions de les empreses tecnològiques de la Generalitat que ens ha impedit disposar d'un sector de telecomunicacions radicat a Catalunya, com tenen els bascos amb Euskaltel. 31 �Per no parlar del fracàs del Pla Estratègic "Catalunya en xarxa" o de la inoperància del Consorci per a l'Administració Oberta de Catalunya (incomplint el mandat parlamentari de fa dos anys). Els catalans i les catalanes volen preservar el medi natural per a les futures generacions. Amb l'Ebre i al Pirineu el seu govern ha comès errades greus. El caciquisme històric de les regions extremes de Catalunya ha estat suplantat per un neocaciquisme, de vegades fins i tot amb els mateixos personatges, altres amb nous testaferros que tenen poc a envejar als antics. ¿Com estranyar-se aleshores que aquests territoris reaccionin amb una actitud indignada, en la que es barreja la ira antiga dels 32 �abandonats amb la nova decepció dels qui tot ho esperaven del nou règim? Jo confio que la sacsejada, amb tots els elements passionals que es vulguin, que son lògics, servirà, ja està servint, per al sorgiment de noves classes dirigents i noves filosofies d'acció, tant pel que es refereix a la cultura de l'aigua com pel que es refereix a la de l'alta muntanya. En aquests temes l'acció de l'actual govern no podia ser més centralista. Ahir vàrem sentir-lo, per primer cop, parlar de territoris. Paraula que tenia prohibida. Bravo! Arriba tard però arriba. Com vol que la gent de l'Ebre parli si porta tants anys negant-li la veu. Ja sabem que caldrà esperar a la seva marxa perquè s'aprovin d'un cop les recomanacions de la Comissió Duran-Roca de nova 33 �organització territorial. No s'amoïni. Serà el primer que farem. Les darreres decisions referents a la Vall de Ruda, sota Baqueira, i a la portada d'aigua a Barcelona són significatives. La interconnexió de l'Ebre amb el sistema Ter-Llobregat, amb unes dimensions (7 m3 / segon) molt superiors a les previstes en el minitransvassament (4 m3 / segon), i seguint fil per randa les prescripcions del Pla del PP, és una nova agressió a les Terres de l'Ebre. I més quan les inversions de revestiment dels canals de l'Ebre no s'han portat totalment a terme. La insinuació que la magnitud de les conduccions està calculada per a l'eventual portada d'aigua del Roine cap a Tarragona és ridícula. 34 �No es pot tapar el desastre de l'Ebre creant un altre problema al Nord. Conec el dossier del Roine i conec la rendibilitat indirecta que representaria la nova conducció per als inversors francesos que van dimensionar en excés l'arribada de les canonades al Llenguadoc. No és una dada menyspreable. El que és menyspreable és l'intent de tapar un forat amb un altre forat. La portada d'aigua dels Alps a la península o és una decisió europea transcendental en funció del canvi climàtic o no es produirà, simplement. Catalunya necessita unes infrastructures punteres. I avui no les té. Ho han reclamat la Cambra de Comerç, el RACC, Foment del Treball, el Cercle 35 �d'Economia, el Col·legi d'Economistes i el d'Enginyers. El dèficit infrastructural és un coll d'ampolla per a la nostra competitivitat. Catalunya és la Comunitat de l'article 151 que menys recursos per habitant destina a inversió en els seus pressupostos: el 81 % del que inverteix Andalusia, o el 65 % del que inverteix el País Valencià. Per això s'endarrereixen, o simplement s'obliden, projectes indispensables per al progrés econòmic de Catalunya. Projectes de futur que cal plantejar ja des d'ara. Com és el d'expandir cap a la Catalunya interior l'activitat econòmica concentrada en el litoral, en el corredor mediterrani, a través d'una adequada planificació dels eixos viaris i ferroviaris. 36 �Tampoc no va bé la inversió de l'Estat. Any rera any l'Estat inverteix molt menys a Catalunya del que li correspondria. Ja sé que em dirà que aquest any es fa un gran esforç. Que gràcies a l'aliança amb el PP, l'Estat invertirà més que mai. En el pressupost del 2003 la inversió directa de l'Estat a Catalunya assoleix un mínim històric del 5%. Les que creixen són les inversions productores d'ingressos, que són les que acabarem pagant entre tots al llarg dels anys. La seva aliança tampoc haurà servit per a canviar la concepció radial i centralista amb que planteja les infrastructures de transport el govern del PP, ni per a garantir les connexions transpirenenques, o la millora de l'Eix Mediterrani o de l'Ebre cap al Nord d'Espanya, 37 �millora que necessitem per a engrandir els nostres mercats i trobar complementarietats amb el País Valencià i l'Aragó. Els ciutadans de Catalunya saben que la nostra estratègia de govern contempla una bona, una estreta relació amb els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. La regió econòmica europea en la que ens hem d'inserir equival bàsicament a la formada per aquests territoris, comptant també el Llenguadoc i el Rosselló i la regió de Tolosa (Midi Pyrenees). Els quinze milions d'habitants d'aquesta gran regió son el mercat imprescindible per a les nostres empreses i institucions culturals. I per descomptat no exclouen estratègies similars, 38 �centrades en els seus propis territoris, per part de cadascuna d'aquestes Comunitats. ****************************************************** * Sr. President, vostè va saber complir una funció clara en els seus primers mandats, ja li he reconegut. Però fa temps que presideix un govern que no està a l'alçada del que Catalunya mereix. Aquesta situació s'ha accentuat a partir de decisions preses en clau estrictament partidista els dos darrers anys. El govern de Convergència i Unió ha retardat i ha fet impossible un acord majoritari per aprofundir en l'autogovern. Ara probablement ja és massa tard per a reaccionar. Tot i que 39 �constatem amb satisfacció que el Partit Popular accepta el que abans negava: la reforma de l'Estatut. Convergència i Unió haurà estat el darrer partit de Catalunya a reconèixer aquesta possibilitat. Per a nosaltres és una obvietat, 23 anys desprès de la seva aprovació, i 15 anys desprès de l'entrada a Europa. Val a dir que 23 anys després de l'aprovació de l'Estatut encara no l'hem desenvolupat: falta la Llei Electoral i la nova organització territorial i falta modificar l'Estatut com vostè va prometre i que la Televisió de Catalunya sigui de titularitat catalana i no estatal. Vostè, President Pujol, que s'ha guanyat un lloc en la història, no mereix acabar de forma tan grisa i trista el seu mandat. No crec que ni vostè ni el país es mereixin la prolongació artificial d'un mandat agònic. 40 �President, vostè ha honorat la Presidencia, i l'ha engrandit potser més que cap altre President. No vulgui durar més del compte. Fora un final poc honorable, que ni vostè ni sobretot la Institució, i encara menys Catalunya, no es mereixen. Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats. 41 �RÈPLICA Vostè ha fet el que ha fet i la història ho recollirà, ja li he dit. Però el seu temps s'ha acabat. Vostè mateix el va donar per acabat quan va forçar les coses i va delegar en algú altre la rèplica a la moció de censura. Ara no ens vingui en llistats d'intencions i projectes. Perquè jo podria respondre amb els llistats dels incompliments, el llistat de les renúncies o el llistat de les contradiccions entre vostè i els consellers i entre els mateixos consellers. L'Eix Transversal s'ha de desdoblar o no? Hi haurà canvis en el govern o no? Que queda molt per fer a Catalunya, ja ho diu la seva propaganda. Però no ens vingui ara amb històries, que 20 anys són tota una vida política i que el no s'hagi fet és perquè no s'ha sabut fer o no s'ha volgut fer. 42 �En tot cas, ja no és el seu temps. Ara, cada nou anunci d'una obra, d'un nou projecte, és com l'anunci d'una nova hipoteca pel futur govern de Catalunya i només fa que alimentar les sospites sobre el desori inversor d'aquesta darrera etapa. Fa mesos que venim denunciant els perills d'aquest final de mandat i saben vostès que hem posat en marxa un programa de seguiment i control de la despesa de cada conselleria i de tots els compromisos financers que puguin prendre. L'administració del dia a dia no es pot aturar, però cal que fem tots els esforços per preservar la llibertat d'acció de futurs governs. Vostè va donar per acabat el seu temps i després d'escoltar-lo ara es fa evident que no té cap interès en allò que interessa Catalunya. No està disposat a impulsar una major 43 �implicació de Catalunya en ajudar a resoldre els problemes d'Espanya, ni està disposat a propiciar la col·laboració de Catalunya en la recerca d'una sortida de diàleg pel País Basc. Les seves renúncies són molt i molt negatives per Catalunya. Queda perfectament clara la seva única intenció al prolongar el seu mandat: un interès partidista per guanyar temps en la promoció del candidat de CiU. Però el país demana un govern capaç de donar un nou salt endavant. Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre més temps. Apel·lo al seu patriotisme. Deixi que els catalans decideixin com més aviat millor el futur del seu país. 44 �Perquè Catalunya necessita més ambició, més empenta, més capacitat. I vostè ja no pot, ni vol, donar-les. Nosaltres proposem un nou projecte sustentat en una nova majoria. Com ho vol, n'estem convençuts, una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per tant, en nom del grup parlamentari que presideixo, li demano formalment la dissolució del Parlament. 45 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs al debat d'orientació de política general Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-02 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Parlament de Catalunya Debats Catalunya Govern Oposició Acció política Model social Catalunya. Generalitat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/776/20021013_LV.pdf 133f74f2869211319e084eeb598acd1d PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/10/2002 La Vanguardia, p.034, Opinión Después del debate PASQUAL MARAGALL Hemos asistido, hace pocos días, al último debate de orientación política entre el presidente de la Generalitat en ejercicio y los grupos parlamentarios. Es más que probable que Jordi Pujol no vuelva más a la tribuna del Parlament, dado que las respuestas breves a las preguntas formuladas durante las sesiones de control las da desde el propio escaño. Por regla general, estas sesiones parlamentarias no permiten expresarse, en extensión e intensidad, tan a fondo como uno quisiera. Por ello me gustaría exponer aquí algunas reflexiones, no tanto sobre el debate como relativas al entorno del debate; no ya sobre lo dicho, sino sobre lo no dicho pero presente y pesante, de manera muy perceptible, en el ambiente. Veintidós años son muchos años. Han sucedido muchas cosas. Algunas dejaron huella. Ha habido momentos exultantes, compartidos a lo largo del tiempo. Existe la sensación de que ha sido un periodo prolongado de paz y trabajo, que Cataluña no había podido vivir cuando tocaba décadas atrás, siglos atrás. Pero existe también la sensación de que estamos todavía lejos de donde podíamos estar. También existen heridas, cicatrices, agravios... Hay cosas difíciles de superar; hay prejuicios enquistados muy difíciles de deshacer; problemas endémicos cuya solución no es fácil encarar adecuadamente; hay responsabilidades generacionales que demasiado fácilmente se olvidan; hay, en fin, peligros inherentes al cese de un gobierno de larga duración y de su deseo de seguir durando más allá de su final. Veámoslo: Hay algunas cicatrices. A los socialistas nos ha sido difícil olvidar la ruptura de la unidad catalanista que se produjo hace veinte años, cuando CiU se desmarcó de la cabecera unitaria del Onze de Setembre y nos condujo a la fragmentada y dividida ofrenda floral –con silbidos incluidos– de la calle Ali Bei. Nosotros volveremos a instaurar una celebración unitaria de la Diada, en la que deberemos recordar el pasado, el de nuestro Onze de Setembre, así como, en alguna medida, el 11 de septiembre chileno y el de Estados Unidos, el del 2001. Pero en la Diada Nacional, celebraremos especialmente el presente que vivimos, después de más de veinte años de paz, democracia y autonomía; y de progreso social. Asimismo celebraremos nuestra voluntad de contribuir a la paz de España, de Europa y del mundo entero. Pero no solamente recordamos fechas: recordamos procesos y a las personas que estuvieron involucrados en ellos. En este sentido me produce desazón que a lo largo de las últimas semanas (Onze de Setembre, reinstauración de la Generalitat, debate de orientación política) el actual presidente no haya nombrado ni tan siquiera una sola vez a Joan Reventós, sin el que ni Cataluña estaría donde está ni, probablemente, Pujol sería presidente. Nadie puede dudar de la generosidad de Reventós en la formación del primer gobierno de unidad de la Generalitat restablecida, admitiendo la misma responsabilidad que otros líderes políticos, a pesar de haber ganado las primeras elecciones, en 1977. No dudo que el presidente de la Generalitat debe mantener, más allá de su ambición personal, un elevado sentido del cargo. Y no dudo que el sentimentalismo no forma parte de su función. El sentimentalismo quizá no, pero –y aquí voy– el sentimiento sí. 152 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Me refiero al sentimiento político. Y no estoy seguro de que la ausencia de sentimientos de cordialidad política, incluso de agradecimiento, no tenga, en este caso, una razón interesada; política en el peor sentido de la palabra, y ajena a la psicología del president. Y esta razón no es otra que la errónea y malévola presunción de que todos los socialistas son buenos... mientras no sean catalanes. En su discurso del Parlament, Pujol se refirió en términos que podríamos considerar elogiosos a Giddens, Schröder, Schmidt,... incluso a J.L. Rodríguez Zapatero. Todos le parecen bien. De los de aquí, ninguno. Alguien ha dicho, y no precisamente desde el campo socialista, que en relación con Cataluña, PSOE y PP no son la misma cosa. En CiU están obsesionados en negarlo, porque de lo contrario los anales históricos deberían condenar al olvido los últimos tres años de su política, que se han basado, justamente, en el supuesto contrario. No pedimos a CiU que se someta, aquí y ahora, a este ejercicio de humildad, reconociendo que, con el PP, Cataluña no ha ganado nada. Les pedimos, eso sí, que se vayan preparando para admitirlo dentro de un par de años. El nacionalismo catalán de centroderecha deberá cambiar su análisis, abandonar el accidentalismo, renunciar al tópico de “todos los partidos de ámbito español son iguales”, y decidirse de una vez a admitir que, al catalanismo –incluso al catalanismo de derechas– le conviene más la visión que de España tiene la izquierda. Cataluña y España. Pujol ha tenido y tiene una posición relevante dentro de la generación que condujo este país por el final del franquismo y por el camino hacia la normalidad democrática del Estado español y de Cataluña. Y del mismo modo que no veo cómo puede conducirnos por más tiempo en la búsqueda de soluciones a los problemas que Cataluña tiene planteados para adentro, sí creo sinceramente que puede hacer un último gran servicio a la causa de la consolidación del estado democrático y autonómico en estos momentos difíciles. Es cierto que Pujol manifestó, desde el primer momento, muy poco entusiasmo con la declaración de Barcelona. Porque, en el fondo, su negativa a considerar seriamente la posibilidad de un viaje conjunto de los nacionalismos catalán, gallego y vasco era bastante elocuente de la deriva hacia la derecha que CiU había emprendido en 1999. Ahora ya es tarde. El nacionalismo vasco ha iniciado una carrera en solitario que quizás le vaya a dar votos, pero no traerá ni la reconciliación interior del pueblo vasco ni la paz. Entre otras muchas razones porque el nacionalismo español se encuentra perfectamente a gusto en el terreno de la competencia y en el mercado de los despropósitos (el penúltimo episodio, el de las banderas). Pero sobre todo porque la falta de sensibilidad interior de los nacionalistas vascos respecto de los que no lo son no augura nada bueno para un eventual futuro estado vasco. Tengo la impresión de que Pujol está más ensimismado pensando en su futuro personal que en su contribución al presente y al futuro del país. Tiene derecho a ello. Pero sólo si de verdad se va. No es bueno que un país tenga un presidente a medias. Si se está en el cargo, es con todas las consecuencias. Pero ya se ha dicho que, irse, lo que se dice irse, no puede. Y que disolver el Parlament para convocar nuevas elecciones, que sería lo propio en un país democrático maduro, no quiere. Irse a casa sin convocar elecciones no puede por interés del partido: sus aliados del PP le iban a hacer la vida imposible antes de investir, con sus votos, al sucesor in péctore. Y convocar elecciones no le interesa porque cree que las perdería. 153 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA La democracia tiene muchas limitaciones. Una buena cultura democrática puede poner remedio a las limitaciones. Pero aquí no hemos alcanzado todavía esta madurez. Aquí no hay penalización moral para los vicios evidentes. Con todo, quedaría un consuelo posible: si Pujol se implicara de verdad en un balance colectivo de la Constitución, balance que la generación que la hizo puede llevar a cabo con más autoridad que otros, entonces nuestro presidente huidizo podría estar contribuyendo a que el país avanzara en la buena dirección. Lo que le he pedido es que se implique en la solución del mayor problema que tenemos como país. Tengo derecho a hacerlo mientras él sea presidente. Cuando deje de serlo solamente tendremos derecho a sugerírselo. Y a fe que creo que en estos momentos su aportación podría ser útil. Incluso para la causa de su partido. ¡Cuántos sacrificios –suponiendo que lo sean– del nacionalismo catalán en aras de la gobernabilidad les perdonaríamos si, finalmente, estos sacrificios sirvieran para llevar la paz a Euskadi y, por lo tanto, a España! Gobernabilidad significa precisamente esto: hacer gobernable un país. Ahora puede llegar a no serlo. La carrera de las banderas que ha iniciado el Partido Popular, sin duda por no entender que nuestra pequeña obsesión es justificada y bastante inocente, puede acarrear mayor dificultad a la gobernación. Hay lo que se llama contención y lo que llamamos sentido de la proporción, que el Madrid oficial y actual desconoce. Y digo actual porque en ocasiones debe haberla tenido. De otro modo no habría podido ser capital durante cinco siglos. Si el presidente de la Generalitat enseñara contención a sus aliados del PP, algo que sabe hacer, diríamos que sigue siendo, también moralmente, presidente. De otro modo, los catalanes no entendemos muy bien qué hace en Presidència. Durar. Pero durar no es suficiente. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 154 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1363 Title A name given to the resource Después del debate Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20021013_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Pujol i Soley, Jordi Política Nacionalisme Parlament de Catalunya Catalunya Acció política Oposició Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1668/0000000580.pdf 33dc5d3f27cc48825d0f11940cda5799 PDF Text Text Infrastructures i empreses, el repte estratègic Article de Pasqual Maragall a l'Avui Si haguéssim de fer cas de l'única proposta de Jordi Pujol en el recent debat d'orientació de política general, Catalunya i tots nosaltres ens hauríem de preparar per perdre el temps en els propers dos anys. Catalunya tampoc no pot seguir tirant de veta de l'impuls inicial dels primers governs de la Generalitat recuperada ni dels impulsos més o menys sincopats que la ciutat de Barcelona va encapçalar del 86 al 92 i que lidera actualment amb vista al 2004. És cert que el projecte de Port Aventura, avui Universal Studios, va ser un projecte important, i és cert sobretot que els projectes de l'AVE, l'aeroport del Prat i el metro de Barcelona, així com el del Canal Segarra Garrigues o el cada cop més urgent desdoblament de l'Eix Transversal, tindran un impacte important en la millora de les nostres comunicacions i infraestructures. Però en molts d'aquests projectes es podria dir que el més calent és a l'aigüera. Encara tenen indefinicions importants i finançaments molt tibats. Caldrà treballar bé i fer via, en els pròxims mesos, per acabar de dissenyar i projectar i per assegurar el finançament del que es projecti sense hipotecar-se excessivament. I, per descomptat, sense traslladar les hipoteques als ajuntaments. Caldrà posar sobre la taula els mapes d'Espanya que s'estan dibuixant. El de l'AVE, el dels peatges, el dels aeroports, el dels gasoductes. Amb el delirant nou gasoducte que Aznar vol fer entre Algèria i Espanya sense passar pel Marroc, com per esmenar la plana a Pere Duran Farell. I sense l'imprescindible gasoducte a les Balears, que necessiten com el pa que mengen. I amb l'antieuropea traça de l'AVE a Portugal: la Unió la va dissenyar partint de Valladolid cap a un punt intermedi entre Lisboa i Porto i després cap a cadascuna de les dues ciutats (la T portuguesa) i amb fons europeus. Aznar la vol fer passar per Madrid i cap al sud, directament a Lisboa. Porto que s'esperi, i que s'ho pagui. El mapa de l'aigua encara és més preocupant. Triar un sol riu, l'Ebre, que neix a Reinosa (Cantàbric), per calmar la set de tot el litoral mediterrani és forassenyat. Què se'n fa de l'aigua que consumeix el centre d'Espanya. Es depura? Per què no es multipliquen les dessaladores com la que nosaltres hem fet a Blanes? Per què els rius de l'Atlàntic son intocables? Per què no s'amplia el transvasament Tajo-Segura? Els portuguesos ens diuen que el gran problema del Duero i el Tajo son les inundacions provocades per una administració poc curosa dels embassaments rius amunt, a Castella. Portugal, excepte al sud, no té un problema d'aigua com el litoral mediterrani espanyol. Catalunya està treballant, més des de l'oposició que des del govern, en un mapa d'Espanya diferent i raonable, en la línia del que va fer el Banc Mundial l'any 1962 quan va recomanar que es prioritzessin els eixos Mediterrani (la Jonquera-Múrcia) i Cantàbric (Bilbao-Behovia). Avui l'eix ruter cantàbric encara no arriba a Galícia! Avui la vall de l'Ebre no té prevista l'alta velocitat ferroviària. I Barcelona-València tampoc! El paradigma "totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid" és pobre i matusser. Es basa en una mapa de gravitacions ancorat en el segle XIX, insensible a les gravitacions reals creades per les masses demogràfiques efectivament existents avui. El centralisme dels aeroports, la gestió estatal dels ports, les contradiccions i la manca de competència en les xarxes elèctriques, el retard en l'energia elèctrica d'origen gasista, tot plegat ens porta molt lluny de l'òptim, no ja català o balear o aragonès o valencià, sinó espanyol. S'ha de fer un nou mapa d'Espanya. I el farem. El farem amb tots els pobles d'Espanya. L'aprovarem al nou Senat quan esdevingui cambra dels territoris. Posarem mans a l'obra de seguida. Ja les hi hem posat. Ja estem dibuixant. Ara. És tan estratègic això com fer entendre el concepte d'Espanya plural o federal. I més urgent. Si el mapa no s'entén, en el concepte no cal ni intentar-ho. D'altra banda, no s'entén que, en un país que tendeix a veure fantasmes darrere de cada empresa que se'n va i que toca campanes cada cop que n'arriba una d'important, el govern actuï de manera que provoqui desestabilització en importants entitats financeres. ¿Que, potser, la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera? ¿Que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen (avui ja anunci) d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que no ens hem adonat que tanquen Burés a Anglès i la producció d'àudio de la Panasonic a Celrà? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat a Saragossa -en gran part- per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿És que hi ha alguna explicació, a part de l'excusa educada que ha donat Zara -"els sous de Saragossa són més baixos i els sindicats menys combatius"-, per no formalitzar la compra dels terrenys de la seva base logística entre la Península i el continent europeu al costat de Figueres? Per què l'aleshores conseller Macias va declarar tan alegrement que Zara anava a Figueres? Em consola el fet, que el govern convergent és incapaç de copsar i de reconèixer, que la marxa d'empreses a Saragossa només és tràgica si tenim un concepte estret i obtús de l'interès estratègic de Catalunya. En realitat formem part d'una regió econòmica europea més gran. No em consola ni la mala ratxa ni el malgovern que puguin haver contribuït, no potser a la marxa de les empreses, però sí a la falta de reflexos en la resposta. Sóc partidari de projectar solucions en positiu, en cada �cas, tal com van fer els suecs a Malmö, quan la Saab no va poder ni obrir la seva planta nova de trinca al costat del port: els suecs van convertir la planta encara buida en el centre de convencions més important del sud de Suècia, tot just relligat al continent pel nou pont Malmö - Copenhaguen. Malmö ha fet un salt endavant prodigiós en els darrers deu anys. Què ha fet Madrid després del 92? Respondre al repte de Barcelona i posar-se al dia en la xarxa mundial de ciutats. Llançar-se a fons, esclar. Amb l´ajut de l´Estat, esclar, perquè “el tenen allí”. L´Estat és a Madrid i cada vegada menys a Catalunya. Les dades més recents de la inversió directa de l´Estat al nostre país a l´any 2003 la situen en un 5,0%, tot un record de mínims. I si a aquest percentatge del que paga realment l´Estat hi sumen la inversió de la Seguretat Social, la inversió a Catalunya seria del 5,24%. Un altre mínim històric. A Madrid, doncs, seguiran tenint l´Estat totalment allí mentre Catalunya no iniciï la marxa cap a un Estat diferent, cap a l´Espanya plural. No Catalunya sola, però Catalunya primer. Amb els aragonesos, els balears, els asturians, els gallecs i tants d´altres. I després amb tots els alters. Parlem un moment de la llei de caixes. No ens va agradar, en el seu moment, la llei catalana, que substituïa la representació –prevista en la llei espanyola- per als municipis per una altra de basada en les entitats de reconegut prestigi, expressió que si no és anticonstitucional és en tot cas clarament preconstitucional. Ara, l´intent actual de predeterminar des del´Estat l´edat dels càrrecs directius de les caixes en un moment en què la inestabillitat financera és considerable resulta francament sospitós. I aquesta és una dada que no ha de sorprendre , vista la preocupació dels responsables del govern actual pel seu futur. Em refereixo al futur immediat, al que es pot produir en les properes eleccions, i em refereixo al futur no del país sinó dels interessos del partit que ens ha estat governant durant vint-i.tants anys. Si a aquesta situació hi afegim la fal.lera del govern de CiU per ficar el nas en el més mínim moviment de la societat civil, tant si són caixes com entitats com clbus de futbol, la inquietud no necesita més justificació. És àmpliament compartida per l´opinió pública catalana. Posar en quarentena, sense explicació, alguna de les més solidez institucions financeres no ja de Catalunya sinó d´Espanya no té cap mena de sentit. És temerari. Aquestes són algunes de les qüestions que van quedar al tinter durant el debat d´orientació de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya o bé que convé recordar després d´aquest debat. El debat va posar en evidencia que hi ha un president que se´n va; potser més reconegut ell pel poble que no pas agraït ell envers els ciutadans. Va posar en evidència que seguir en la situació actual no és útil per a Catalunya, que no podem esperar dos anys a intervenir, dient-hi la nostra, en el debat obert sobre l´evolució de l´Estat de les autonomies. El debat va demostrar un cop més la hipoteca de CiU respecte del PP, més algunes novetats, com ara el recolzament des de fora a la continuïtat un any més d´aquesta hipoteca. El debat, en fi, va deixar clar que Catalunya té un futur esperant a la cantonada. Un futur que té com a protagonistes altres forces, altres sensibilitats, altres maneres de fer, altres homes i dones. I un futur que serà posible si la ciutadania ens fa confiança. No hauríem d´esperar dos anys. No podem permetre´ns el luxe de perdre´ls. No som nosaltres els que tenim pressa. És Catalunya la que no pot perdre el temps. Pasqual Maragall, president de PSC. 13/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Infrastructures i empreses, el repte estratègic Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Infraestructures Economia Empreses Pujol, Jordi Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1364 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1561/0000000721.pdf af06306afab311cee68a31b70b215040 PDF Text Text Entrevista a Diari Avui (17-10-2002) "Si Mas vol un debat ho té fàcil: que demani a Pujol que marxi i es quedi ell". "Fa un mes li vaig dir a Rodríguez Zapatero que rebés el conseller, però amb aquests canvis de govern la cosa s'ha complicat una mica" ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC A. Sáez / C. Palomar "Diari Avui" No hi ha relació amb CiU, però sí amb gent de CiU, fins al punt que es passen al nostre partit" "La majoria pensarà amb mi que el canvi de govern no té res a veure amb un interès polític" AVUI Artur Mas porta setmanes desafiant-lo sense gaire èxit a posicionar-se sobre temes com la seva proposta de fer un nou Estatut. P.M. La seva proposta d'Estatut diu que és per a d'aquí a un temps. L'única proposta que hi ha ara damunt la taula és la nostra, la que hi ha a la comissió d'autogovern. Després hi ha un document d'ells que és una tirallonga llarguíssima de reivindicacions que no considero que sigui una autèntica proposta de nou Estatut. Ha passat tant de temps que el que cal no és un retoc sinó un nou enfocament -i de la Constitució- en què predomini la devolució de competències com a norma i no com a excepció. Precisament dijous passat quatre grups del Parlament (CiU, PSC, ERC i ICV) vam aprovar una moció que significa el primer pas per reformar l'Estatut dins d'aquesta legislatura, per no esperar un any. AVUI Des de CiU se li recrimina el seu silenci... P.M. Silenci?, però si jo només faig que parlar de l'Estatut i hi ha qui em critica i tot! AVUI Sí, però no ha parlat de la proposta de Mas. P.M. Perquè crec que no l'ha feta, encara. Tot això que ha dit és fer volar coloms per veure si els altres s'enganxen. I ningú ho ha fet perquè ningú s'acaba de creure de debò que hi hagi hagut un canvi de pensament. A CiU, ara, no se li coneix el pensament polític. Se li coneix el pensament tàctic, però no l'estratègic. L'única aposta era estar a prop del poder a Madrid per treure més calés, però això no ha donat resultat. AVUI No hi ha un cara a cara entre Mas i Maragall. ¿És una estratègia volguda? P.M. No. Hi ha un problema de procediment. Mas no és el president de la Generalitat. Jo sóc el president del grup més important de l'oposició i, per tant, quan pregunto, Mas no pot substituir Pujol. Alguna vegada ho han fet però saltant-se si no les lleis, sí les regles no escrites de la democràcia. No pot no contestar el censurat a una moció de censura. Això no té precedents en la història política contemporània. Ja he patit aquestes maniobres tàctiques quan era a l'Ajuntament de Barcelona i ara no em caçaran. AVUI ¿I què haurien de fer perquè vostè els respongués? P.M. Ho té molt fàcil, Mas. Que demani a Pujol que plegui i que es quedi ell. Això seria més honest amb el poble català que no dir al president que ell ja no fa de president sinó d'acompanyant... Que Pujol digui que marxa i que es quedi el seu successor. Seria més franc i ens podríem barallar cada dia. A part de dir que Maragall no vol contestar amb una finalitat d'erosió, no crec que de debò pensin que jo no en vull parlar. Si el que vol CiU és un debat Mas-Maragall, ho té molt senzill: ja que no volen avançar eleccions, que dimiteixi Pujol i que presentin Mas com a candidat. I que estiguin tranquils perquè el PP els recolzarà. No és gaire complicat. AVUI Seguint amb aquests moviments tàctics de CiU... P.M. Ja no seguirem més perquè li hem concedit molta estona. AVUI Insisteixo. Mas ha enviat una carta a Rodríguez Zapatero demanant una reunió per parlar de l'autogovern on vostè no hi sigui. P.M. Fa un mes li vaig dir a Rodríguez Zapatero que el rebés. Així com al principi vam comentar que el que havia de fer el secretari general del PSOE era parlar amb Jordi Pujol, després li vaig dir que potser podria rebre el conseller de la Presidència. Però amb tots aquests canvis de govern, la cosa s'ha complicat una mica. �AVUI Sembla que les relacions entre CiU i PSC no passen ara pel seu millor moment... P.M. No hi ha relacions. Hi ha moltes relacions entre el PSC i gent de CiU, fins al punt que alguns es passen al nostre partit. AVUI Diumenge passat Pujol va afirmar que li feia fàstic que el PSC el defensés. P.M. Aquestes declaracions no em mereixen cap comentari. AVUI Fins ara, la política catalana s'havia caracteritzat per l'educació entre adversaris. Ara sembla que això hagi canviat. P.M. Nosaltres ja estem acostumats a això i sempre ho hem valorat com un signe de vitalitat nostra: aguantem el que sigui. AVUI Per tant, això és una mostra de nerviosisme per part de CiU... P.M. Ho pot dir com vulgui. AVUI ¿Creu que aquesta última remodelació del govern català respon als interessos de Catalunya? P.M. Rotundament no. És la sisena crisi i el setè govern. Ja s'ha dit molt que això no va i que estem en una fase molt terminal perquè la gent entengui les raons per les quals s'han fet aquests canvis. La majoria pensarà amb mi que no té res a veure amb un interès polític profund. AVUI Preveu més canvis? P.M. Home, toca! Perquè si són a dos per any, encara en queden dos més. Però l'últim seria el dia abans de les eleccions. Si descomptem aquest, encara en falta un pels volts d'abril o maig. AVUI ¿Pensa remodelar el seu govern a l'ombra? P.M. No. Aquest govern és molt més constant, permanent, sensat i experimentat. AVUI ¿Creu que hi ha una sensació de paràlisi? P.M. Depèn. El que sí que hi ha és un predomini de la impressió que no avancem. Ningú sap quin és l'objectiu del govern més enllà de l'actitud del qui dia passa, any empeny. AVUI Pel que fa als pressupostos... P.M. No se sap amb qui els aprovaran. AVUI Mas s'ha trobat en secret amb Rato per pactar-los quan uns dies abans havia proposat obrir negociacions amb tots els grups. P.M. No sé que dir, perquè és opinar de coses tan etèries... Amb qui faran el pressupost? AVUI Sembla que amb el PP. P.M. Doncs serà el mateix que van fer l'any passat. AVUI ¿La sensació és que s'està fent una comèdia? P.M. La sensació és que no és una lluita de a veure qui pot més, sinó de qui pot menys. Altres anys, CiU i PP han pactat les grans magnituds i la carta als Reis. Uns són els que mantenen l'equilibri i els altres són els que van dient pels pobles: jo t'he fet el pont, l'escala, l'ascensor... No és fantàstic aquest panorama. AVUI ¿I la predisposició d'ERC de negociar esmenes parcials? P.M. No és una cosa nova. Val més que canviem de tema. Això del pressupost i les relacions entre CiU i PP és un melodrama de tercera categoria que ens fa perdre el temps. Per això demanem que aquesta comèdia s'acabi perquè no està fent gens de bé al país. Ens acostem a una situació de canvi. Pot ser categòric o no tant, tot i que jo crec que ha de ser categòric i cada dia n'estic més convençut. No veig ni l'esma, ni les idees, ni els projectes, ni la categoria dels equips per si haguéssim de fer una continuïtat. Qué està fent CiU? Volen el Barça, La Caixa i la Vanguardia... i l'Òmnium. Però ara, què més volen? Al començament del mandat deien que volien més poder, però ara diuen que no, que voldran més poder més endavant. Ara no perquè quan es va votar la investidura CiU va prometre al PP que aquest tema no l'abordaria i Pujol ha estat molt fidel a la paraula donada a Aznar de no tocar l'Estatut. AVUI Què vol dir quan parla d'un canvi categòric? �P.M. Vol dir un canvi de majories que no sigui per un escó. AVUI S'està parlant d'un hipotètic gran pacte. P.M. No, això ho diu Carod-Rovira perquè ha de justificar que ERC no es pronunciï mai del tot. Ell insisteix en una entesa PSC-CiU que sap que no hi serà. Després d'una elecció dura, no és presumible que hi pugui haver un govern conjunt de PSC amb CiU. El que hi ha d'haver és un govern fort amb un programa molt clar. Per això, les esquerres no poden fallar. S'ha de fer amb molt de seny, audàcia i legitimitat. A Catalunya li convé un canvi clar i contundent. AVUI ¿No caldrà esperar a les eleccions generals per saber com quedarà el govern català? P.M. No. Crec que serà al revés. Les eleccions generals poden anar millor si les d'aquí van com han d'anar. Si a Catalunya surt bé, hi haurà més possibilitats de canvi a Espanya. El que més ens importa és que Catalunya sigui governada per un executiu progressista, però és cert que seria una ajuda que després a Madrid no hi hagués un govern del tipus involució autonòmica com hi ha ara. AVUI Aleshores surt Aznar parlant de 'barullo' socialista. P.M. El barullo el té ell. Al PSOE i al PSC cadascú és com és amb emotivitats diverses però amb un projecte en comú. AVUI Aznar ha retret a Zapatero que vostè vol pactar amb els independentistes. P.M. Això fa dos anys feia molt mal, ara cada cop menys. Ell pinta una Espanya irreal, mítica, que té la bandera més gran del món, que envaeix illes per dir que ha fet una conquesta quan això ja no es porta, que té un llenguatge que quan es deixa anar voreja els límits de la cultura comuna que es va crear amb la Constitució. Ara s'estan veient els límits de l'aznarisme, i a mesura que aixequen la veu es comença a notar un gall. AVUI Vostè ha escrit una carta a Rodríguez Zapatero demanant-li més audàcia. P.M. González havia de parlar amb una Espanya psicològicament franquista. Ara hi ha un nou personatge, amb un nou llenguatge i amb la convicció que s'han comès errors, que s'ha d'anar amb peus de plom en alguns temes concrets i que té com a objectiu l'Espanya federal. Jo li he dit a Zapatero que s'ha de tenir una teoria d'Espanya i explicar-la amb menys por. Sé que és un perill, per alguns, que ell ho hagi de dir, però penso que el que està passant va a favor que ho pugui dir. Hi ha un moment en què la prudència és útil, però a vegades també és inútil i contrària als interessos propis. AVUI ¿Això vol dir tenir una posició diferent del PP en un tema com els 'papers de Salamanca'? P.M. Jo parlo més d'un llenguatge i d'una doctrina que de gestos. Si als de Salamanca els dius de dur-te els papers, encara que no tinguin raó, s'hi oposaran perquè hi ha un localisme que jo no comparteixo però que existeix. Jo no gastaria tots els cartutxos en aquest front concret. En aquest sentit, la posició del PSOE ha estat més considerada que la del PP per molt que Pujol digui que són el mateix. AVUI Què li sembla que Ana Botella es plantegi dedicar-se ara a la política? P.M. Millor en política que a l'¡Hola!. Em diuen que és una senyora bastant més intel·ligent del que molts es pensen. AVUI Com va la presentació de les seves propostes? P.M. Bé. Van entrant a poc a poc. Ara hem fet la de medi ambient. La gràcia de presentar-les una rere l'altra és que comences a tenir un relat que lliga les propostes. Em fa molta il·lusió poder explicar les mesures formant part d'un dibuix del que ha de ser aquest país. Hem lligat molt bé infància, vellesa, ocupació, joventut, medi ambient, economia i cultura. AVUI CiU proposa ajuts fiscals als pares que comprin pis als fills. P.M. És un error. Té una idea de família que no és la real. Vam aprovar al Parlament una proposició no de llei que diu que el govern haurà de disposar de diners per pagar 600 euros per cada lloguer. Els seus beneficis són descomunals en el camp de la mobilitat laboral, en l'emancipació juvenil i per tal d'evitar una punxada del mercat immobiliari. AVUI PP i CiU proposen que sigui la família la que resolgui els problemes socials, mentre que el PSC aposta per més ajuts de l'Estat. P.M. El nostre disseny s'acosta al model socialdemòcrata europeu, que està basat en serveis socials de qualitat i universals, perquè, si no ho són, el que passa és que quan vénen mal dades les dretes tornen a �governar amb l'esquer de la baixada d'impostos. Si els serveis són de tanta qualitat i tan universals per beneficiar les classes mitjanes, aquestes no canvien de vot i la dreta no guanya ni en moments de crisi econòmica. AVUI Això vol dir més impostos? P.M. Vol dir un nivell de qualitat en els serveis suficient perquè l'aportació dels ciutadans a l'Estat sigui ben entesa. És un problema d'adequació entre les expectatives del que l'Estat ha de donar i el que dóna, no de pagar més. AVUI L'atur ha pujat i augmenten els contractes en precari. P.M. Sí. Falta treball a temps parcial que faciliti la incorporació de gent que no hi pot ser per moltes raons, especialment les dones. El model europeu és més flexible. AVUI Quina serà la pròxima proposta del PSC? P.M. Seguretat. Comandament únic i integració dels efectius estatals romanents encara a Catalunya. Tenim problemes molt seriosos de falta d'efectius. No vénen els que havien de venir i ara comencen a marxar els nivells més capacitats. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Si Mas vol un debat ho té fàcil: que demani a Pujol que marxi i es quedi ell Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sáez, Albert Palomar, Cristina Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Convergència i Unió Esquerra Republicana de Catalunya Acció política Catalunya Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/866/0000000583.pdf 02b351a13b876612c4bdb05898184cfc PDF Text Text Carta abierta a José Luis Rodríguez Zapatero Article de Pasqual Maragall a El Pais Querido José Luis: Quiero felicitarte muy de veras por tus dos primeros años al frente del Partido Socialista y por el modo en que en ese periodo has sabido conducir la política de oposición. Me parece que el acto del domingo pasado en la plaza de Vista Alegre ha marcado el fin de una etapa y el principio de otra que puede y debe llevarte a la presidencia del Gobierno español. Has sabido marcar un estilo dialogante, exigente y cordial a un tiempo, renovador y respetuoso con el pasado. Lo has pagado caro en los medios durante dos años. Pero eso era lo que este país necesitaba. El Gobierno actual ha puesto en circulación un estilo político basado en la altanería y el desprecio del adversario, muy marcado por las técnicas publicitarias y el sondeo permanente. Y ha manipulado las privatizaciones en beneficio del partido -terreno en el cual tiene en Catalunya imitadores aventajados-. Hay que acabar con eso, o mejor, hay que imponer con la fuerza de los votos un estilo distinto, que tú representas de forma natural, un estilo más respetuoso con una serie de normas no escritas que son la fibra y la marca distintiva de la cultura democrática. El Gobierno de la derecha merece el respeto que tú le has mostrado por dos razones: porque es el Gobierno elegido por mayoría y por la forma en que ha llevado democráticamente a todo el espectro de opiniones, incluso las más nostálgicas, al marco constitucional. Pero el precio que ha pagado por esa ampliación del consenso es un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan. Como tú dijiste, ´España es un proyecto basado en la diversidad, es la historia de pueblos diversos y plurales que tienen capacidad de convivir´. No se trata sólo de ganar votos en una autonomía u otra. Se trata de decir la verdad que nos une. Se trata de perderle de una vez el respeto a una visión de España tan chata e ignorante que amenaza con hacerla saltar en pedazos. Se trata de recordar que el ´Pacto por las libertades y contra el terrorismo´, que tú propusiste, defiende que se puedan llevar a cabo reformas del marco jurídico si se hace en paz y respetando el camino que la Constitución y los Estatutos prevén. De no ser así, los socialistas catalanes no lo hubiéramos aceptado. Te veo tan fuerte que me atrevo a decirte todo esto y más. Sé que la derecha española -y la debilitada derecha catalana de hoy- pueden unirse para pasarte factura a ti de la pluralidad de España, y a nosotros, de la falta de pluralidad. A ti, por mucho, y a nosotros, por poco. Pero eso ya no debe atenazarnos. Al contrario. Nos señalan el camino de su debilidad, de sus temores y de nuestra tan esperada oportunidad: la de decirle a los pueblos de España que anden unidos desde su profunda singularidad. Y de hacerlo denunciando las limitaciones de los tres nacionalismos con los que pactamos la Constitución en 1978 y que a día de hoy nos gobiernan: el español, el catalán y el vasco. Estamos en puertas de culminar lo que los pueblos de España persiguen desde 1898. Estar en Europa, gobernarse democráticamente, reconocerse mutuamente libres y saberse unidos por esos tres proyectos que fundan la soberanía de España. Estamos en puertas de dar un segundo y necesario empujón a la europeización social de España. En vivienda, en investigación, en educación, en tasas de actividad, en agilización de la justicia. En seguridad laboral, en independencia de los medios de comunicación públicos, y en el dibujo de unas infraestructuras y unas instituciones menos simplonas, menos radiales, más distribuidas, más en red. En la devolución a los municipios de competencias en todo aquello que saben hacer mejor que las autonomías y que el Estado. (Hasta la derecha francesa ha decidido devolver a la proximidad la educación nacional.) Me consta que todo esto es lo que te mueve y lo que te hará triunfar, lo que nos hará triunfar. Y si he empezado por hablar de identidades es porque pienso que las identidades, en primer lugar la española, y luego todas las demás, convertidas en proyectiles, son las que nos pueden cerrar el paso hacia la consecución de esos objetivos. Matizo: he empezado por ahí porque ese tema de las identidades es el que más fácilmente puede inflamar pasiones y prohibirnos que cumplamos con nuestras obligaciones sociales. Pero también, y de modo muy principal, porque tú y yo las sentimos profundamente, y siendo distintas, las compartimos. Porque tenemos la obligación de explicarlas y hacerlas respetar. �Tu compatriota Anselmo Carretero, el segoviano-leonés muerto en México hace poco, el amigo de los catalanes exilados, de los Bosch Gimpera y de los Xirau, el infatigable propagador de la España ´nación de naciones´, mi compatriota y compañero, nos obliga mucho. Los socialistas de España tenemos en él un referente de un valor inmenso. Ahora añoro momentos que, viviéndolos, me parecieron inútiles: aquellas soñolientas seis de la mañana de los congresos socialistas de los años ochenta y noventa en que intervenían las delegaciones chicas y las internacionales, los Carretero. No pocas hazañas teóricas se fraguaron entre aquellas luces. Esos minutos no nos los pueden robar. Consuela saber que no fueron vanos. Si Felipe sorprendió en 1976 con un lenguaje que rompía con lo habitual y les hablaba igual a los guardias civiles que a los estudiantes progresistas, tu lenguaje de hoy tiene que ser (la amistad que te profeso y los años que te llevo deben permitirme el atrevimiento) igualmente certero, pero menos cauteloso. Felipe González y su equipo de gobierno, con Alfonso Guerra primero y con Narcís Serra después, abrieron España a Europa, civilizaron el Ejército, optaron abiertamente por el bloque occidental democrático, y priorizaron la educación y la salud de los ciudadanos. Liberalizaron la televisión y las grandes empresas del INI. Presidieron la creación de millones de puestos de trabajo y el renacimiento de las ciudades. Y encima llevaron a Barcelona, a Sevilla, a Madrid y a toda España al cenit del éxito del 1992. Hoy tenemos que recoger los cabos sueltos de la Constitución, relanzar un proyecto de país con ambición de contar en Europa y en el Mediterráneo, conectar mejor con el Magreb, hacer bascular a la Unión hacia el Sur, y en fin, estar presentes, con menos ingenuidad y más eficacia que hasta ahora, en el renacimiento de América Latina, que tardará poco o mucho, pero se producirá. Ante todo tendremos que asombrar a Europa con una nueva fase de creatividad: económica, social, cultural, científica, artística. Y política. El 2004 va a ser en todos esos terrenos un año clave. El Fórum Universal de las Culturas de Barcelona está preparándose con rigor. El salto cualitativo de la Barcelona metropolitana va a sorprender. Y esta vez Catalunya, estoy seguro, jugará fuerte, muy fuerte. En eso la colaboración entre gobiernos -salvo en la cicatería del AVE a su paso por el aeropuerto- se está logrando. Todo hay que decirlo. Querido amigo, termino ya. Puedes contar con los socialistas catalanes como contaste desde el primer momento. Han pasado, desde entonces, algo más de dos años, en efecto. El nuevo socialismo está ya en marcha. El nuevo federalismo, o como le llamamos tú y yo, la España plural, está a punto. Todas las esperanzas están permitidas. No fallaremos. Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) 4/11/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1361 Title A name given to the resource Carta abierta a José Luis Rodríguez Zapatero Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Espanya Partido Socialista Obrero Español Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya plural Política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-11-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/775/20021116_LV.pdf 287bfa80b62e5d81b6cf53c827ddafe8 PDF Text Text LA VANGUARDIA VIVIR EN BARCELONA SÁBADO, 16 NOVIEMBRE 2002 4 TRIBUNA El puente roto con el mundo islámico PASQUAL MARAGALL E ARCHIVO Foto de familia de Pasqual Maragall con la delegación del Ayuntamiento de Estambul que se hermanó con el de Barcelona en 1997 El hermano turco de Maragall El islamista moderado Erdogan tuvo en los 90 una gran relación con Barcelona en este economista de 48 años uno de sus mejores cómplices en la inacabada tarea de conseguir para los uienes recuerdan a aquel poderes locales un lugar, por mohombre alto, serio y de desto que fuera, en la compañía de frondoso mostacho, que actores de la escena política interun mañana de enero de nacional. 1997 paseaba en compaTodo empezó en 1996. Ese año se ñía de su séquito por la Sagrada Facelebró en Estambul, bajo el patrocimília, no reconocen en Recep Taynio de las Naciones Unidas, la cumyip Erdogan a ese inquietante líder bre de las ciudades del mundo. Maislamista en el que el presidente de ragall congenió rápidamente con Erla Convención para el Futuro de Eudogan, un municipalista a la turca ropa, Valery Giscard d'Estaing, ve convencido del valor de la proximipoco menos que la reencarnación dad que, a pesar de sus creencias rede Saladino y una amenaza para el ligiosas, mostraba en aquel momenfuturo de la cristianísima UE. El ruto un escrupuloso respeto por el laitilante triunfador de las elecciones cismo imperante en la sociedad y en turcas y patrón del Partido Justicia la política de su país. y Desarrollo (AKP) dejó un buen saEl drama de los Balcanes reforzabor de boca, y una imagen muy disría esa relación. En los primeros tinta a la que de él ha reflejado gran días de 1997, Erdogan viajó a Cataparte de la prensa occidental, a los luña para firmar un convenio de responsables del Ayuntamiento de amistad y hermanamiento entre EsBarcelona que le conocieron en los tambul y Barcelona, un documento incipientes foros internacionales de casi exclusivamente simbólico, pegrandes ciudades de la segunda miro sellado en un momento en el que tad de los noventa y en la visita que los gestos simbólicos aportaban un el entonces alcalde de Estambul hivalor político y estratégico añadido. zo a la capital catalana en las fiestas El discurso de la interculturalidad ARCHIVO navideñas de hace cinco años. empezaba a sonar, y cualquier refeMargarita Obiols, jefa del gabine- Erdogan visitó las obras de la Sagrada Família rencia al diálogo entre dos mundos te de Relaciones Internacionales enfrentados, como la que el alcalde del Ayuntamiento de Barcelona, recuerda de Estambul trajo a Barcelona un 5 de enen PRESENCIA DISCRETA que el Erdogan de esa época ya apuntaba ro, vigilia del día de los Reyes Magos venimaneras de “personaje extraordinario, de dos de Oriente, era bien recibida. político más popular que populista”, con Fue entonces que Tayyip Erdogan y Pasiniciativa y con credibilidad, incluso en qual Maragall plantearon la posibilidad ambientes ajenos a ese islamismo moderade que Estambul y Barcelona, muy involuBarcelona no es en absoluto un do que profesa el líder del AKP. El presicrada ya con Sarajevo, colaboraran en la foco de atracción para los dente del PSC, Pasqual Maragall, corroboreconstrucción del monumental puente inmigrantes turcos. Fuentes del ra esa impresión y confía en que su victode piedra de Mostar. Motivos ajenos a la Ayuntamiento cifran en no más de ria en los comicios turcos, lejos de constivoluntad de los dos alcaldes frustraron po130 las personas procedentes de co después una iniciativa que, en la actuaTurquía que residen en esta lidad, avanza muy lentamente pilotada ciudad. Su presencia es tan por la Unesco y el Banco Mundial. discreta que apenas se observan En septiembre de 1997, Pasqual MaraComo alcalde de Estambul, rastros de ella, si no es en gall cedió el sillón a Joan Clos, que mantuel ganador de las elecciones ocasiones especiales, como el vo esa relación fraternal con la ciudad turpartido de la Champions League ca incluso después de que Tayyip Erdogan turcas se alió con Maragall para que el miércoles jugaron en el tuviera que abandonar la alcaldía tras cuasituar a las ciudades en los Camp Nou el Barça y el tro años de mandato. En 1998, la Corte EsGalatasaray. De hecho, los turcos, tatal de Seguridad, en un más que contrograndes foros internacionales un pueblo que ha emigrado vertido fallo –en el que muchos vieron la masivamente a los países de la mano del todopoderoso ejército turco–, le Europa central y, especialmente, a tuir un elemento más de fractura, suponga condenó, por propagar el odio basado en Alemania, forman en España un una puerta abierta a la mutua comprensentimientos religiosos, a permanecer cuacolectivo muy modesto en cuanto sión entre occidente y el mundo islámico. tro meses en la cárcel, pagar una multa de al número de sus integrantes se Maragall y Erdogan forjaron sus carre3.000 dólares y quedar inhabilitado duranrefiere. La embajada en Madrid ras políticas como alcaldes de una gran ciute cinco años para ocupar cargos públicos. asegura que hay sólo entre 2.000 y dad, el primero, y de una megalópolis de 8 Ésta es la razón por la que el líder de AKP, 3.000 residentes turcos en todo el millones de habitantes, el segundo. En su impedido de presentarse como candidato Estado, de los cuales la mitad se última etapa al frente del Ayuntamiento a las recientes elecciones, no podrá accededica a la actividad comercial de Barcelona, el hoy candidato socialista a der a la jefatura del Gobierno que su carisla presidencia de la Generalitat encontró ma parece tenerle reservada.c RAMON SUÑÉ Barcelona Q Un grupo de no más de 130 personas l año 1996 asistí en Estambul a la reunión de Habitat II organizada por las Naciones Unidas. En aquella ocasión, a petición de las ciudades reunidas en el marco de la Asamblea de Ciudades y Autoridades Locales (Wacla), que se había reunido previamente en Tesalónica, las ciudades hablaron por vez primera en una reunión de las Naciones Unidas. En Estambul me tocó hacer de “speaker” de las ciudades en una cámara paralela a la de las naciones, cámara que se denominó New Actors, y que incluía ciudades, sindicatos, multinacionales y ONG. Las ciudades insistimos en que nosotros no éramos organizaciones no gubernamentales sino gubernamentales, aunque con minúscula. Recuerdo que la novedad causó cierta sensación. La CNN me entrevistó sobre esta materia. De alguna forma se dio el primer paso de lo que hace un año culminó con el discurso de Joan Clos ante la Asamblea de las Naciones Unidas en Nueva York. Hoy el proceso ha avanzado muchísimo. Las dos organizaciones mundiales de ciudades preexistentes, la IULA (International Unions of Local Autorithies, de matriz anglosajona) y la FMCU (Fédération Mondiale de Cités Unies, de matriz francófona) se han fusionado en una sola. La semana pasada, en Túnez, han decidido su nombre: Ciudades y Gobiernos Locales Unidos. Es más, la sede de la nueva entidad mundial será, a partir del 2004, la ciudad de Barcelona. El trabajo de Joan Clos, Ernest Maragall y Margarita Obiols ha dado un resultado espléndido. Volvamos a Estambul 1996. Allí me reuní, después de la intervención en Habitat II, con el alcalde de la ciudad, Recep Tayyip Erdogan, un personaje muy estimado por la población y segunda figura del partido islamista, dentro del cual representaba el ala moderada. El entendimiento fue inmediato. Decidimos hermanar Estambul y Barcelona. Seguimos así la línea de hermanar Barcelona con ciudades con vocación o vínculos europeos, como Boston, San Petersburgo (entonces Leningrado), Sao Paulo, Montevideo y Shanghai, ciudades en general no capitales, portuarias y/o industriales y cul“ESPERO PODER turalmente robustas. reunirme un día con Erdogan visitó Barcelona poErdogan en Mostar co después, en enero de 1997. para atravesar Desde el balcón de la antijuntos el puente” gua Junta de Obras del Puerto, en el Portal de la Pau, habló a los ciudadanos (una mayoría de niños y padres y madres ilusionados) al atardecer de la noche de Reyes. Aquel hombre venía realmente de Oriente. Ese momento tuvo una magia muy efectiva. Hablamos en aquellas fechas con Erdogan de un proyecto que desgraciadamente no tuvo continuidad. Como es sabido, el puente otomano –del siglo XVI– de Mostar, en Bosnia, había sido destruido unos años antes por un bombardeo croata, es decir, lanzado desde el barrio católico del oeste de Mostar contra el punto de unión con el barrio musulmán del este. Aquel hecho había producido entre nosotros, a raíz de nuestros viajes a Sarajevo, y también a Mostar, una profunda y desagradable impresión. El anuncio de Demirel, en aquel momento presidente turco, de la voluntad de su gobierno de financiar la reconstrucción del puente me había parecido premonitoria de la continuación del estatus de Mostar como ciudad trágicamente dividida, después de los esfuerzos, exitosos, de nuestro amigo Ricard Pérez Casado, comisionado para la Unión Europea para unificar la ciudad a través de unas elecciones municipales libres. La idea consistía en financiar conjuntamente desde Barcelona y Estambul la reconstrucción del puente, con fondos europeos y turcos. No tuvo efecto en aquel momento. Pero ahora el puente se está acabando de hacer. Espero que un día podré reunirme en Mostar con Erdogan y que atravesaremos juntos el puente. Como también espero que la victoria de Erdogan en las elecciones turcas signifique una oportunidad para ensayar un nuevo diálogo y una nueva alianza entre el mundo occidental y el mundo islámico.c PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC y ex alcalde de Barcelona � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1360 Title A name given to the resource El puente roto con el mundo islámico Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Abstract A summary of the resource. Agermanament Ciutats Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Erdogan, Recep Tayyip Municipis Religions Islamisme Barcelona Cristianisme Mostar Istambul Turquia Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2823/20021129_JornadesCirculoEconomia_Sitges_PM_resum.pdf a3922334f6f213fbef3ad671c2ffdd91 PDF Text Text JORISI^PAS CÍRCULO DE ECONOMIA. SITGES 29/11/2002 RESUMEN DE LA INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL. Presidente del PSC y del Grupo Parlamentario Socialistes Ciutadans pel Canvi. Punto de partida: situación internacional y efectos del 1 1 de septiembre. Después de la guerra fría se produce el final de un determinado orden mundial Los atentados del 11 de septiembre de 2001 nos despiertan de un sueño que nos había hecho creer que teníamos un nuevo orden y un nuevo liderazgo. Se ha puesto en evidencia que realmente no existía. EEUU no puede garantizar la seguridad, tampoco la suya. La globalización, con sus diversas facetas, no es un orden mundial sino un hecho económico y social. Una situación nueva. Una nueva situación, pero sin un nuevo orden mundial y, por tanto, sin estabilidad económica. i �Dos apuntes: 1 El consenso de Washington está siendo superado. Algunas de las cuestiones que quedaron fuera surgen ahora con fuerza: la equidad, la desigualdad, nivel de vida: educación, salud, sostenibilidad... Primaba el ajuste, la estabilidad. Hoy estos problemas emergen de nuevo como prioritarios. ¿Puede Barcelona 2004 representar un nuevo consenso? 2 Hoy el mundo empresarial se enfrenta a un nuevo reto. El detonante de ENRON ha puesto en las agendas empresariales el valor de la responsabilidad social. La globalización tiene muchos aspectos colaterales. Uno de ellos va a ser, lo es ya, situar en primer término la "reputación empresarial". La internacionalización en tiempo real de la información, y el avance de los movimientos que se oponen a los efectos negativos de la globalización, van a afectar a las cuentas de resultados de aquellas empresas cuya reputación quede en entredicho. La reputación ya no es un problema de comunicación. Es un problema de conducta empresarial. La exigencia de transparencia se acentúa, y con ello, las empresas que no integren en su estrategia la responsabilidad social, saldrán perjudicadas: en sus ventas, en su cotización, en sus posibilidades de financiación y expansión. Hoy, resultados económicos y responsabilidad social empiezan a caminar más unidos. ¿Dónde quedan aquellas leyes que impuso un neoliberalismo miope: "maximizar el valor para los accionistas", los supuestos beneficios de las stock options desmesuradas, la primacía del interés de los directivos sobre las finalidades de las empresas a que aquellas doctrinas de los '90' han dado lugar? 2 �Hemos tenido que ver causas penales contra altos dirigentes y, lo que es mucho peor, el empobrecimiento de muchos pequeños accionistas, para que la tendencia Afortunadamente, a parece un que comportamiento este nuevo ético avance. paradigma va estableciéndose, aunque queda la mayor parte por hacer. EUA ha optado por la defensa directa de sus intereses económicos, políticos y militares, rechazando el establecimiento de un nuevo orden. Los EUA lo han pretendido imponer. Pero en estos momentos, el nuevo orden se debe establecer. No se puede imponer (Afganistán, Irak, Oriente Próximo,...) Europa lo debe tener claro: la prioridad es convencer a EUA que vuelva a liderar un nuevo orden, sin imponer-lo, que dé estabilidad. Todos ganaremos. Por ello es necesario establecer un diálogo UE-EUA. Pero para que haya diálogo debe haber líderes y unidad política, como mínimo en política internacional. Europa no tienen líder. La Europa de Kohi, Delors, Mitterrand, González, está a años luz de la actual Europa de Berlusconi, Raffarin, Aznar, Blair ... El proyecto europeo está en fase dubitativa. Mejor dicho: el proyecto europeo está en una fase decisiva, pero le falta el 3 �coraje y la decisión necesarios para afrontarla. Y, sobretodo le falta el liderazgo. Los efectos de la ampliación: deslocalización de actividades al este de Europa. Necesidad acentuada de adaptación de economías como la nuestra. La importancia de la zona del Magreb. Es necesario que Europa y también nosotros nos volquemos hacia el vecino del norte de África. Necesidad de crear un lobby empresarial que supla, porque no existe, una actuación potente de las administraciones. El debate sobre los límites de Europa: el caso de Turquía con la oportunidad de ensayar un nuevo modelo de relación con el mundo islámico. Turquía necesita vincularse a Europa. Europa necesita una relación clara con Turquía para no padecer un estado de fragilidad permanente en el sureste. Y una buena solución para Turquía puede abrir una nueva relación con Marruecos y con el Magreb en general. España y Cataluña España tampoco tiene liderazgo: El naufragio del "Prestige" ha puesto en evidencia al Gobierno, más preocupado por la sucesión que por atender la amenaza de ruina en Galicia. Además las preocupantes cifras macroeconomicas contrastan con la despreocupación del Gobierno ante la 4 �pérdida de competitividad o el incremento de las cifras de paro. Esta falta de liderazgo se percibe también en Catalunya: Ni la autocomplacencia ni el victimismo son planteamientos correctos: uno porque se contenta con la situación, otro porque lleva a la inacción al situar las causas fuera. Hemos de desterrar estas conductas a las que hemos asistido con demasiada frecuencia. Pero existe descontento. Existe el convencimiento en Cataluña de que las bases para construir el futuro están aquí y son sólidas, pero al mismo tiempo, existe la sensación muy contrastada (entre empresarios y sindicalistas, entre profesionales y universitarios, en el territorio) de que hemos perdido iniciativa, fuste, capacidad de liderar. Somos motor económico, pero no aspiramos a tirar de los vagones. Estamos instalados en una suave pendiente. Algunos hechos significativos lo constatan: pérdida de sedes, de centros de decisión, papel segundón en investigación, pérdida ligera, pero perceptible, de peso en el PIB o en la población activa; pero tampoco nos lucen bien las comparaciones en temas de formación de nuestra población 5 �activa, de fracaso escolar o de dotación de servicios sociales.... Hemos perdido liderazgo. No nos conformamos. No me conformo. Cataluña lo tuvo en los primeros años de la transición. Tuvo los dos liderazgos potentes que necesitaba: para el conjunto del país y en su capital donde, modestamente, contribuí al lado de una generación ligada al proyecto olímpico y a la transformación de Barcelona. Se tejió una red de complicidades. Hoy necesitamos nuevo una red de complicidades para de no perder las oportunidades de progreso. Entre el sector público y el sector privado. Sin dirigismos, con la voluntad decidida de unir esfuerzos en una amplia concertación institucional y social. Hablo de desterrar complicidades, el de intervencionismo, colaboración. el Debemos clientelismo, la arbitrariedad. En este final de etapa estamos asistiendo a ejemplos de arbitrariedad o intervencionismo que no son de recibo. La manipulación de la Ley Financiera sobre la regulación de las 6 �Cajas de Ahorro, las concesiones arbitrarias de licencias de radio, la actuación en la CCRTV, son conductas que no caben en un marco de relaciones como el que les propongo. Pero un proyecto necesita ambición. Estratégicamente, Cataluña debe ser una pieza esencial de una región europea de 16 millones de habitantes, la que se extiende desde el sur de Francia, Montpelier i Toulouse, hasta Zaragoza, Valencia y Palma de Mallorca. Y más allá todavía Necesitamos una masa crítica más allá de nuestros 6 millones de habitantes. Por ello, las infraestructuras deben ser acordes (AVE, Aeropuerto transcontinental, ejes ferroviarios y viarios de conexión a norte, sur y a oeste (Zaragoza, País Vasco)....), áreas logísticas, centros de cultura, ocio y consumo... Nuestro proyecto se estructura, tanto hacia dentro como hacia fuera, partiendo de este objetivo estratégico y partiendo de otra ambición. Cataluña puede, debe jugar en la nueva sociedad del conocimiento un papel similar al que jugó durante la industrialización. 7 �Apunte Hoy no lo hace, no hay liderazgo. Por qué se rebajan los objetivos en esfuerzo investigador (se reduce del 2% al 1,4% del PIB, pero no se cumplirá. Llevamos diez años anclados en un esfuerzo que es la mitad del que realiza la UE, y muy por detrás de otras regiones con las que competimos). Los problemas educativos (fracaso escolar) y los déficit de formación de nuestra población activa (particularmente en estudios secundarios) son problemas prioritarios que debemos abordar. Cataluña tiene potencial y condiciones para alcanzar este objetivo. Pero ello quiere decir invertir en conocimiento. Quiere decir cambiar muchas de las prioridades que hasta ahora nos han guiado. Globalización, desigualdades, modelo europeo, nuestra situación diferencial. Esta secuencia nos lleva a priorizar las políticas sociales, como parte integrante de nuestra estrategia económica. Es indisociable. Apunte Nuestro objetivo no parte de "compensar o proteger a aquellas personas que queden excluidas del crecimiento", sino dar desde la cuna a todos las oportunidades para crecer y no quedar excluidos. La sanidad, la enseñanza, la atención a la infancia y a la vejez, las pensiones, responden a la existencia de unos derechos sociales de ciudadanía. Dentro de estas prestaciones adquieren gran importancia las políticas de familia (guarderías, ayudas directas por hijos, atención a las 8 �personas mayores o discapacitadas). Su objetivo fundamental (aparte de su contenido social) es compatibilizar la vida familiar con el trabajo del hombre y de la mujer. Las políticas de bienestar tienen unos efectos económicos perceptibles, ya que deben orientarse a optimizar los recursos de la sociedad: la formación del capital humano la incorporación a la actividad laboral... En la aplicación de estas políticas adquieren gran protagonismo las administraciones locales, que deberían beneficiarse de una importante descentralización. Nos hallamos muy lejos de los estándares europeos. Por ejemplo, el gasto social respecto al PIB representa en España menos del 75% de la media comunitaria, o menos del 65% en términos per capita. En políticas de familia estamos en una quinta parte del esfuerzo medio de la UE. También se da una correlación positiva entre prosperidad económica de los países e implantación del Estado de Bienestar. Cataluña debe tener también un proyecto para España. Debe vertebrarse con España. Vds. en buena parte empresarios, me entenderán. Vds. lo necesitan. No les conviene una actitud ausente, vindicativa. Vds. reclaman de nosotros, y deben hacerlo, una propuesta sólida, clara, reclaman saber nuestras posiciones y convicciones. 9 �Me da la impresión de que hoy este posicionamiento está diluido. No creo que les satisfaga responder a cuestionarios de consultoras para que el Gobierno, que debe liderar, construya su propuesta. Cataluña debe abandonar la política basada sólo en diagnósticos, quejas y reivindicaciones, necesita una nueva cultura de relación con el Estado y con los pueblos de España. Yo propongo una nueva relación con España, que se apoya en un nuevo modelo para España, de corte federal. Hoy estamos más cerca del modelo que yo propongo que del punto de partida de hace 25 años. ¿Por qué España necesita un nuevo modelo? Primero, no puede mirar atrás y lo que pretende Aznar es retroceder al punto de partida y esto es un error que provocaría inestabilidad. En segundo lugar, debemos reflexionar sobre el coste de la "no España plural" y del "no federalismo". 10 �¿No es cierto que muchos de los países más desarrollados y estables son de corte federal?. No será pues tan extraño este modelo. La contraposición entre la España radial (y centralista) y la España en red (que el Círculo proponía) es, de hecho, la representación gráfica de un modelo federal. La distribución en el territorio español de los centros de investigación de nivel internacional o de los organismos reguladores del Estado es, en la práctica, una plasmación del modelo federal. Apunte El Círculo centró muy b en el problema en su trabajo sobre la necesidad de un mayor equilibrio territorial en España y de la consecuente rectificación en la política de infraestructuras, de investigación, de localización de centros de decis ion y organismos reguladores... Del mismo modo ¿no serían preferibles unas instituciones políticas adecuadas a la realidad plural de España....?: Constitución adaptable versus fosilización de la Constitución Estatutos adecuados Órganos políticos adaptados (Senado, financiación, distribución cultural del poder (40/30/30), federalismo ) 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la Jornades del Cercle d'Economia de Sitges, 2002 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-11-29 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Globalització Europa Catalunya Acció política Model social Description An account of the resource Resum de la intervenció de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sitges Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/859/0000001559.pdf 69aec81987d24e0bce20535afb4bd098 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 24/12/2002 (4838202) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 14 Granada PASQUAL MARAGALL En el vestíbulo de mi infancia había una ciudad retratada. La más bonita de España, según mis padres: Granada. Ya alcalde, debí visitarla, pero no era la del cuadro. Fue el lugar de una habitual reunión de municipios y un centro urbano como otros. Hace unos meses, a la entrada del verano, volví, esta vez para hablar de la "España viva y plural," y comprobé que la Granada del cuadro existe. En el Albaicín, desde la plaza Larga al mirador de San Nicolás, y de allí, por la cuesta del Chapiz, al paseo de los Tristes y la carrera del Darro, hallé algunas de las perspectivas más bellas que conozco. Al frente, al otro lado de la vaguada, está Al Hamra (Alhambra), "la colina roja", ciudad fortificada, torres, palacios y estancias ajardinadas. En primer plano, las gráciles estancias de reyes y princesas. Arriba, la residencia veraniega del Generalife. En medio, el palacio de Carlos V, impresionante, pieza casi agresiva de un discurso imperial. Detrás, a la izquierda, se intuye, en el cielo ya espeso de junio, Sierra Nevada, la nieve más cálida de Europa y el lugar de nacimiento del Genil, el río que rodea la ciudad por el otro extremo, junto con el Darro, que serpentea a nuestros pies. La mañana estalla en colores y formas. El calor aprieta. Como pórtico del Sacromonte, en un recodo, la Escuela de Estudios Árabes, una de las muchas huellas de Fernando de los Ríos, institucionista como mi madre. Entre los aciertos de don Fernando figura el de haber apostado por un orientalismo riguroso. Casa morisca, sobria, casi pobre, paraíso arquitectónico cerrado en el que se trasluce el espléndido y prematuro empeño de los intelectuales, obreros y regionalistas de hace 90 años por construir un país europeo. Don Fernando lideró el único intento serio de articulación social y modernización de Granada, me dice Antonio Jara, ex alcalde y amigo desde las batallas municipalistas de los años ochenta. Oportunidad perdida, y quizá irrepetible, lamenta. Yo creo firmemente en el éxito de esta segunda oportunidad, la nuestra, para hacer una España moderna, plural y viva. Entre otras poderosas razones, por respeto a aquella generación y también porque se lo debemos a la que ha de sucedernos. En nuestro camino aparece la ingeniería hidráulica de los aljibes, y aparecen los cármenes, jardines de origen romano y desarrollo árabe. Vivienda intimista. Arquitectura sin arquitectos. Entramos en el carmen de la Victoria. Con sólo atravesar la cancela del jardín, baja sensiblemente la temperatura. Otra vez la vista de la Alhambra. Algún día pediré una beca en ese carmen universitario, hoy destinado a residencia de profesores visitantes. Granada es, por cierto, una avanzadilla de la Universidad europea. A la larga, le comento a mi amigo, profesor en ella, una buena Universidad va a valer más que una docena de ministerios. Me sorprende la cifra de estudiantes extranjeros, principalmente de origen árabe o magrebí. Eso es de lo poco bueno que debemos de estar haciendo en política inmigratoria. Seguimos descendiendo hasta el palacio de los Córdova. En ese camino se mezclan el renacimiento, el gótico y el mudéjar; los baños árabes y los conventos cristianos; los puentes sobre el Darro y las iglesias, hasta llegar a la Real Chancillería, otrora Administración de Justicia para media España y hoy sede del Tribunal Superior de Justicia de una Andalucía autónoma. 81 �Articles de Pasqual Maragall a Realmente, en Granada, como en Roma, se siente con especial gravedad el peso del pasado, pero también su embrujo, la impresión de volar sobre el tiempo. Tener enfrente, a trescientos metros, a la altura de la nariz, el teatro de tanta belleza, de tantas guerras y de tantos amores, subyuga como subyuga la llama ardiendo. Sólo que en este caso lo que se ve lo hizo mano de hombre. Uno se siente orgulloso de serlo. Reconciliado con la especie. Y después, cómo no, la Vega de Granada, la que evocaba Lorca ante el llano del Empordà. La Huerta de San Vicente, lugar de celebración de García Lorca. Aparecen recuerdos de intolerancia, de violencia y de muerte. Jara llama mi atención sobre la simbólica contraposición Ganivet-Lorca en el inconsciente colectivo de Granada. Granada, resume simbólicamente, debió prescindir de Ganivet y dejar a Lorca la plena libertad de vivir. La Granada activa frente a la Granada nostálgica. Vitalistas o románticos. La generación del 14 o la generación del 98. La España plural y viva frente a la esencialista y ya reseca. Expresión brutal, aunque dicha con respeto a los personajes, que no me resisto a reproducir aquí. He entrevisto también los restos inertes de una pujante industria azucarera y los viejos hoteles que anticiparon los comienzos de una floreciente actividad turística. Con el alcalde Moratalla he admirado el magnífico Palacio de Congresos, la circunvalación, el Parque de las Ciencias, el nuevo edificio de la Caja General. He llegado hasta los contornos metropolitanos de la ciudad. Jun, un pequeño municipio del cinturón metropolitano, es un laboratorio de los municipios en red: el pasado 20-J intentó la primera huelga virtual. La Granada nueva es, como tantas ciudades admirables de nuestro territorio, resultado visible de la democracia local. El esfuerzo político y económico de reconstrucción ha hecho posible una red de ciudades que ofrecen cada día un espectacular ejemplo de rivalidad y complementariedad. He visto una Granada bella y viva, equipada, comunicada; romántica pero no ensimismada; consciente de sus encantos, y, aun así, desarrollando un esfuerzo inversor considerable. Una ciudad europea apta para la convivencia de culturas y reacia a admitir una identidad histórica excluyente. La Granada que he visto responde más bien a la querida por De los Ríos, por Lorca y Dalí, Falla y Albéniz, Rusiñol y Barrios. Deberíamos desempolvar las fecundas relaciones e interacciones de las vanguardias catalanas y andaluzas. A propósito. Jara me recuerda que, allá por los años treinta del pasado siglo, Lorca pronunció una conferencia sobre Granada en la sociedad catalana Audicions Intimes. La tituló Lo que canta una ciudad de noviembre a noviembre. Hoy, a partir del cuadro de mi vestíbulo de infancia y tras una breve estancia en la que prometo reincidir, me he atrevido a dejar constancia de lo que me sugiere el actual canto urbano de Granada, que creo ejemplifica bastante bien el de las ciudades de España en general. Quizá seamos en eso tan deudores de los futuristas como de los románticos. Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 82 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1109 Title A name given to the resource Granada Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Espanya plural Granada Andalusia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/936/el-canvi-que-catalunya-necessita_9788429753578.jpg 046ced6802489e1edb7c5e941f9de57f Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi que Catalunya necessita Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Parlament de Catalunya Catalunya Campanyes electorals Description An account of the resource 80 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Amb pròleg de Juan José López Burniol. Llibre publicat en motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, on Pasqual Maragall sintetitza la seva proposta política. Proposa canviar Catalunya en el mateix sentit que va canviar Barcelona: en el sentit de la justícia i de la qualitat de vida. Per això escriu: "El canvi no és un somni". I aclareix: "¿Quina és la Catalunya que proposo? Jo vull un país que mobilitzi totes les seves energies, que no desaprofiti cap talent, que estimuli els innovadors i els emprenedors, que miri sempre endavant, que confiï en la seva gent". El punt de partida bàsic d'aquest discurs és el següent: Catalunya és una nació, una comunitat de persones amb consciència de posseir una personalitat històrica diferenciada i amb voluntat de projectar-se cap al futur per mitjà del seu autogovern. I l'autogovern implica la gestió de les matèries que determinen de manera directa la qualitat de vida dels ciutadans: sanitat, ensenyament, pensions, infraestructures, ordenació del territori, cultura, seguretat..., així com el control dels recursos propis. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788429753578 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Is Part Of A related resource in which the described resource is physically or logically included. Col·lecció: Llibres a l'Abast Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall Programes electorals https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/937/Maragall_afirma_978840309402.GIF 8d83499492bab3669840e83de13333fb Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall afirma: articles 2000-2003 Subject The topic of the resource Catalunya Acció política Espanya Description An account of the resource 190 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Aguilar Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Recull d'articles publicats per Maragall a El País de 2000 a 2003. Publicat en català i en castellà. Sinopsi a la contracoberta: Maragall pertany a una generació que, per formació i per vocació, mira el present buscant-hi, en tot moment, una idea, un concepte, una veritat per poder-les afirmar. Enfront de la realitat que li ha tocat de viure, davant el món globalitzat, davant els reptes que Catalunya i Espanya tenen plantejats, davant les veus volgudes o amigues d'altres que lluitaren per la llibertat i per la pau en el nostre país, Maragall reflexiona, argumenta o proposa. Maragall afirma. La seva mirada plural, que va des d'un record íntim fins a la reflexió sobre la darrera, incomprensible i absurda guerra que el nostre món acaba de viure, es mostra sempre disposada a acceptar altres mirades, al capdavall, a afirmar la seva esperança en el present. Maragall es mostra, en aquestes pàgines, convençut que Catalunya té, davant seu, un futur carregat de promeses i ha de tornar a creure en sí mateixa. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788403094024 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Has Version A related resource that is a version, edition, or adaptation of the described resource. També en castellà, ISBN: 9788403093997 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2824/20030118_WarPeaceSXXI_PM.pdf adb0d6e251730efeb71f25b83bc89b05 PDF Text Text Contribución al debate "War And Peace in the 2 1 s t Century. The Transatlantic Relations" Barcelona, 18 de enero de 2003 ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Europa ha vivido en el año 2002 dos acontecimientos que con la perspectiva del tiempo adquirirán todo su valor. La efectiva implantación de la moneda única, que supone la consolidación de un espacio económico común y, a la vez, constituye el más potente elemento simbólico de la Unión; y la decisión sobre la ampliación al Este que tiene un alcance histórico inimaginable hace cincuenta años para los padres fundadores de la Europa unida al tratarse de la reunificación y la reconciliación del Oeste con el Este en un marco de democracia y de estabilidad económica. Sin embargo, a los ojos del resto del mundo y, muy concretamente, de los Estados Unidos, Europa aparece demasiado encerrada en sí misma, ocupada en un complejo proceso de construcción que tiene la doble vertiente de la ampliación de su espacio y de la vertebracion de sus instituciones. Se tiene la percepción de que Europa difiere la asunción de sus responsabilidades globales a la culminación de su proceso constituyente y que, de este modo, pretende prorrogar indefinidamente un lugar en el mundo bajo la tutela protectora de los Estados Unidos. Esta percepción americana de la actitud europea se ha agudizado dolorosamente a raíz de los atentados del 11 de Septiembre de 2001, al tomar conciencia los Estados Unidos de una vulnerabilidad desconocida hasta la fecha, que ha alterado la visión de su papel en el nuevo orden internacional emergente desde la caída del comunismo y que, por ende, ha modificado profundamente su estrategia internacional. La Estrategia de Seguridad Nacional norteamericana, aprobada el pasado mes de septiembre, supone un giro radical respecto a la tradición estratégica de los últimos cincuenta años, al pasar la seguridad nacional a un primer plano en el contexto de un mundo globalizado, ésta se convierte en una cuestión internacional: la política de segundad norteamericana se convierte en política internacional. Visto desde Europa, este giro hacia el uniiateralismo de los Estados Unidos pone en peligro una tradición y una cultura de relación transatlántica basada en la mutua colaboración entre aliados y en el respeto de las reglas y de las instituciones internacionales. �Pero si Europa quiere mantener un orden internacional basado en el multilatéralisme, Europa debe renovar el vínculo transatlántico con los Estados Unidos. Y para ello debe demostrar que quiere realmente asumir sus responsabilidades en la gobernanza de la globalización. O dicho de otro modo: que quiere compartir estas responsabilidades con los Estados Unidos. Renovar el vínculo transatlántico quiere decir renovar una alianza en torno a unos intereses comunes y sobre el fondo de una historia y de unos valores compartidos. Alianza entre miembros responsabilidades y cargas. que se reparten equitativamente Intereses comunes, definidos de común acuerdo y no impuestos por el aliado más fuerte. Valores compartidos, empezando por el respeto internacional y a las instituciones de Naciones Unidas. al derecho Es ésta una aspiración muy exigente para Europa. Los Estados Unidos quieren hechos, no declaraciones de intención. Europa debe demostrar que es capaz en la práctica de asumir sus responsabilidades globales sin precisar de la tutela permanente de los Estados Unidos. Pero Europa tiene todo el derecho a asumir tales responsabilidades a su manera, fiel a su vocación pacificadora, coherente con el experimento histórico de hacer gobernable en democracia un espacio de enorme complejidad política, institucional, cultural, lingüística ... Europa tiene todo el derecho a no reproducir a gran escala la lógica de potencia que ha envenenado la historia de sus países durante siglos. La Europa unida nace para superar dicha lógica, para evitar una nueva guerra mundial. Una Europa potencia militar no es planteable, pero una Europa agente activo y positivo en la gobernanza de la globalidad es una obligación ineludible. Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la agenda global no se reduce al problema del terrorismo, que es una agenda compleja que incluye los problemas del desarrollo, de la democratización, del medio ambiente ... Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la tentación unilateralista será a la larga perjudicial para los intereses americanos. Una Europa que debe poner en valor su experimento de convivencia como ejemplo de gobierno de la complejidad en un mundo necesitado �de modelos prácticos y contrastados, inspirados en los principios del federalismo. Una Europa que debe asumir con toda la decisión y todos los medios necesarios sus responsabilidades regionales, empezando por el Mediterráneo. Para conseguir ser un agente global, Europa debe corregir su descompensación actual y equilibrar los ritmos de avance de la Europa-espacio y de la Europa-poder. Y ello supone tener la energía y la voluntad de acometer simultáneamente nuevas y mayores tareas en tres ámbitos: debe afianzar la Unión, debe respetar su diversidad y debe aproximarse a la ciudadanía. Europa es inviable si no hay al mismo tiempo unión, devolución y proximidad. Europa es un compromiso de unión, no de uniformidad; es un proyecto de ciudadanía, no de superpotencia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Contribució al debat "War And Peace in the 21st Century. The Transatlantic Relations": ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Globalització Descentralització administrativa Subsidiarietat Ciutadania Estats Units Description An account of the resource Debat organitzat pel CIDOB amb els participants: Manuel Castells, Anthony Giddens, John Ikenberry, Robert Kagan, Kenston Keith, Pascal Lamy, Narcís Serra, Javier Solana i Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1735/0000001568.pdf 61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44 DIVENDRES 14 DE FEBRER DEL 2003 18 Tema del dia el conflicte de l’Iraq el Periódico Opinions 3 El món i la guerra Organitzacions polítiques i socials de tot el món s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes Pàgines 2 a 20 888 500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc partits parlamentaris catalans. EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush BERNARD CASSEN DIRECTOR GENERAL DE ‘LE MONDE DIPLOMATIQUE’ I PRESIDENT D’ATTAC-FRANÇA En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord amb el Govern dels Estats Units. Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual, en cas que hi hagi boira al canal de la Mànega, «el continent està aïllat», ¿podem preguntar-nos qui està actualment aïllat, i de qui, a Europa? El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva pròpia opinió pública. En aquest aspecte, els firmants de la famosa carta dels vuit en suport a l’agressió programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en fals amb els seus pobles: en els son- CiU dejos, el 84% de l’opinió pública del Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a Itàlia, etcètera. Els únics governs en sintonia amb una opinió europea que no ha estat mai tan homogènia sobre cap tema són els de Berlín, Brussel.les i París. Els milions de manifestants que sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell Els pobles europeus han estat traïts per uns dirigents servils continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington. L’aïllament que actualment salta a la vista és el de George Bush, que està duent a terme una política bel.licista rebutjada massivament, PSC 33 Escolars, ahir, a Barcelona. no només a Europa sinó també al Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats Units, a pesar de la insensata pressió PP mediàtica, només compta amb una majoria molt feble. Davant d’aquesta irada protesta mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim Orient, l’equip de falcons d’extrema dreta que envolta Bush desplega mètodes de desinformació dignes de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida no han convençut a ningú. Pel que fa a Tony Blair, que també afirma que posseeix proves, la presentació d’aquestes proves s’ha saldat amb un lamentable fiasco: ¡els serveis que havien preparat la seva intervenció es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere! ¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María Aznar a alinear-se d’una manera tan incondicional amb una política nord-americana que apunta, entre ERC altres objectius, a debilitar tota vel.leïtat d’afirmació d’una Europa unida? Perquè, no ens fem cap il.lusió, evidentment aquest és un dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà per a la Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar recentment que, per ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una zona sota el comandament d’un general vingut de l’altre costat de l’Atlàntic. Renunciant a tota dignitat i tota voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair (així li diuen a Anglaterra), presten jurament de fidelitat al seu sobirà. Per altra banda, no en trauran cap profit, ja que les classes dirigents dels Estats Units fiquen a tots els europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els que alçaran la bandera de l’honor d’Europa, traïda per uns dirigents que només aspiren a la servitud voluntària. H ICV ESGOTAR LES POSSIBILITATS NO EN NOM DE CATALUNYA GARANTIR LA SEGURETAT PER LA LLIBERTAT SANG PER DELS POBLES PETROLI, NO ARTUR PASQUAL JOSEP JOSEP-LLUÍS JOAN Mas* Maragall* Piqué* Carod-Rovira* Saura* Vull solidaritzar-me amb tots els catalans que sortiran al carrer per dir no a la guerra contra l’Iraq. Els membres de CiU, i jo mateix com a secretari general de CDC, marxarem al seu costat. En aquesta crisi ens hi juguem massa. Ens hi juguem l’autoritat de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això ens obliga els polítics a buscar el consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans. Negar el suport incondicional als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i creiem que s’ha d’acabar amb el règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes, cal esgotar totes les possibilitats d’aconseguir una solució pacífica del conflicte. La pau és la nostra opció. *Secretari general de CDC. Totes les guerres són la confirmació d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no s’explica per una situació de risc greu i imminent per a la pau. Estic molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de desestabilització del Mediterrani, de pujada del preu del petroli i de recessió. Considero equivocada l’actitud del Govern seguint la política de Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a l’ONU el protagonisme. No és cert que Europa estigui més dividida ara que el 1991, perquè llavors Europa no tenia política pròpia. Ara en té, en pot tenir. Tots ens hi juguem molt. Que l’ONU comenci a ser més que a semblar. A actuar en lloc de dir. I que ho faci a favor dels interessos globals. Demà, diguem clarament al món que si la guerra es fa, no serà en nom de Catalunya. H *President del PSC. El món s’enfronta a una infame dictadura que és una amenaça sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa 12 anys totes les resolucions de l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients dels costos. No tots poden oferir aquesta mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan governen, el contrari d’allò que fan quan estan a l’oposició. CiU també ha abandonat el camí de la responsabilitat. Estic segur que el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I demostrarà les grans diferències entre els polítics responsables i aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol demagògia. H *President del PP català. El Govern dels Estats Units, amb el suport incondicional d’Aznar, Blair i Berlusconi, promou una guerra denominada cínicament preventiva contra l’Iraq, amb total impunitat, erigint-se en justicier mundial. Les futures víctimes, les de sempre: la població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la censura mediàtica, es basa en una homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan... La tradició catalana ha estat històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no pas exercint la força i, en tot cas, sempre en el marc de decisions de l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per aquesta raó convidem la població catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra, contra les dictadures, per la llibertat dels pobles. H *Secretari general d’ERC. Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la política internacional. Per això la manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar, ni el mateix Bush poden tancar els ulls als milions de persones que a tot el món diuen no a la guerra, ni a l’opinió de França, Alemanya i Rússia. La guerra contra l’Iraq, amb o sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan les armes de destrucció massiva es van llançar sobre els kurds i Bush sí que recolza el terrorisme de Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per sobre d’aquestes raons contra la guerra n’hi ha una altra de més important: els milions d’iraquians que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H *President d’IC-V. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No en nom de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Guerra Iraq Globalització Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/774/20030216_LV.pdf 4543c8358cf5a9844817af391bd3d478 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 16/02/2003 La Vanguardia, p.026, Política Catalunya y el conflicto de Iraq: ¿con quién estamos? PASQUAL MARAGALL La vocación europea y europeísta de Catalunya, tan a menudo pregonada, debe ejercerse en los momentos que realmente cuentan. Hoy estamos en una encrucijada decisiva. Precisamente cuando Europa está buscando una vía propia, adecuada a las nuevas realidades surgidas del hundimiento del comunismo, de la gran crisis de 1989, se plantea con motivo del conflicto con Iraq una disyuntiva sobre el liderazgo mundial y el respeto a la legalidad internacional. No podemos mirar hacia otro lado y resignarnos a una política de hechos consumados que consagre los designios unilaterales de Estados Unidos. En este sentido, por tanto, tampoco podemos estar de acuerdo con el presidente Jordi Pujol cuando nos dice que “no estoy seguro de que lo mejor no sea que Estados Unidos controle el Próximo Oriente”. Ni tampoco podemos dar por buenas las palabras del presidente en el Parlament, cuando a preguntas de tres grupos para conocer cuál es su posición ante las dos salidas planteadas a la crisis, la de Estados Unidos o la del eje franco-alemán con Rusia y China, afirma simplemente: “Lo que diga la ONU”. Por supuesto que la ONU debe tener la última palabra. Pero ¿con quién estamos? Catalunya debe hablar. Si ahora no nos mostramos decididamente partidarios de reforzar una posición internacional inequívocamente europea, como la que están expresando Francia y Alemania, ¿cuál es nuestra posición? ¿O es que nos conformamos con pasar inadvertidos? ¿O es que queremos repetir el error de CiU con ocasión del referéndum de la OTAN? En aquel momento, por puro tacticismo partidista, Pujol defendió la abstención. Ahora, según ha confesado en su visita a Washington, se arrepiente de haberlo hecho. Catalunya no puede volver a quedarse en fuera de juego. Si renunciáramos a tomar partido, después no podríamos pretender ser europeos de primera, ser considerados hijos de Carlomagno. Pido que la Generalitat de Catalunya diga claramente qué piensa. Pido una expresión clara y contundente de la opinión mayoritaria del país a través de su máxima institución. Tenemos una ocasión, como hay pocas, para superar el distanciamiento entre la política institucional y el sentimiento más profundo de la ciudadanía. Pienso, como el presidente Pujol, que los representantes del país no deben abusar de su participación en las manifestaciones. Son espacios privilegiados de expresión ciudadana. Pero yo, que hubiera querido estar en Andoain, estuve ayer en la calle. Le había pedido al presidente de la Generalitat que asistiera también, al lado de la inmensa mayoría de nuestra gente. Le aconsejé que lo hiciera porque no ha quedado clara cuál es la posición del Gobierno catalán –no la de los partidos o la del grupo parlamentario– ante el conflicto. Tenemos la posibilidad de influir para que el mundo comience a aplicar los principios que después de las dos guerras mundiales conformaron la Sociedad de Naciones, primero, y las 155 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Naciones Unidas, después. Hoy disponemos del tiempo y de los recursos para hacer posibles estos principios. Unos principios que, por cierto, fueron impulsados en primera persona por el país que salvó a las democracias europeas: los Estados Unidos de América, en las personas de sus presidentes Woodrow Wilson y Franklin Delano Roosevelt. Paradójicamente, hoy el Gobierno de Estados Unidos quiere sustituir a las Naciones Unidas. Pero la ONU se ha consolidado y pueden actuar por ellas mismas. El presidente Bush está echando un pulso a la ONU. Si lo gana, la fuerza de las Naciones Unidas quedará cuestionada irremediablemente. Por eso se necesita el apoyo decidido de la Unión Europea. No podemos permitirnos caer en el pesimismo sobre la construcción europea. La Unión Europea no está dividida, está empeñada en un difícil proceso de formación de una política exterior propia. Una política europea cuyos intereses estratégicos coinciden ampliamente en estos momentos con los intereses de la paz mundial y, por tanto, de las Naciones Unidas. Una política europea que comparte la presión de Estados Unidos sobre Iraq –si llega sólo hasta aquí– para hacer cumplir las decisiones de las Naciones Unidas. Una política europea que no puede admitir que la resolución del conflicto de Iraq y el mantenimiento de la paz en la zona se hagan al margen de las Naciones Unidas. Una política europea que no puede obviar las múltiples y graves consecuencias de un conflicto bélico con Iraq. Sobre la población civil: muertos, heridos, refugiados. Sobre la economía mundial: encarecimiento del petróleo y el consiguiente agravamiento de la crisis financiera. Sobre la evolución del mundo islámico: retraso de su integración en un mundo abierto, más libre, más próspero y más seguro. Sobre el Mediterráneo: sus repercusiones negativas en el conflicto de Oriente Próximo, el riesgo de desestabilización de los regímenes del Norte de África, la ralentización de su desarrollo económico; en definitiva, la muerte del proceso iniciado en Barcelona para impulsar el diálogo entre las orillas norte y sur del Mediterráneo. El régimen dictatorial de Saddam Hussein puede ser desarmado por una acción bélica unilateral de Estados Unidos, por una intervención de Estados Unidos y sus aliados bajo mandato de las Naciones Unidas o directamente por las Naciones Unidas. Europa optará, a corto o largo plazo, a pesar de las posiciones de Aznar, Berlusconi y Blair, por una intervención dirigida por la ONU. La mayoría de los catalanes y de los españoles está por esta opción, una posición que no permite confundir antibelicismo con pasividad internacional, sino que se identifica con la exigencia de hacer cumplir los principios de convivencia de la comunidad de naciones con medios proporcionados y con pleno respeto de la legalidad internacional. Los responsables políticos de Catalunya, de España y de Europa nos jugamos mucho si no actuamos de acuerdo con el sentimiento mayoritario de la ciudadanía. Un sentimiento que conecta, de un lado, con los valores más profundos de nuestras sociedades democráticas, y del otro, con los intereses sociales, políticos y económicos, a medio y largo plazo. PASQUAL MARAGALL, pte. del Partit dels Socialistes de Catalunya 156 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1357 Title A name given to the resource Catalunya y el conflicto de Iraq: ¿con quien estamos? Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Guerra Relacions Internacionals Acció política Espanya Catalunya Europa Iraq Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1757/0000001380.pdf f67cd953a08feef2019e57b709f32a07 PDF Text Text Un futuro posible:preservar identidades, compartir proyectos Conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Bilbao 1.Quiero empezar mi intervención de esta tarde manifestando mi más radical repulsa al último atentado de eta, en Andoain, que costó la vida a Joseba Pagazaurtundua. Esta condena no admite matiz posible. Y este atentado tampoco admite silencio posible. El silencio, en el País Vasco, es hoy sinónimo de asentimiento, de demasiadas complicidades con el terror. Sólo por la palabra llegará la paz a Euskadi. Y no avanzaremos ni un milímetro en este camino, si lo transitan solamente –y mucho menos aún si nos conducen- corazones de hielo, como dijo Maite Pagazaurtundua. El silencio del alcalde de Andoain es políticamente inmoral. También aquí sin paliativos. Inmoral porqué no se puede callar ante el asesinato de un ciudadano. Inmoral porque un alcalde no puede callar ante el asesinato del jefe de su policía municipal. Déjenme que lo diga claro y sin matices: yo habría votado la moción de censura contra el alcalde de Andoain, por encima de cualquiera otra consideración de coyuntura o cálculo electoral, dando prioridad a la exigencia moral y a mi convicción que nadie que no condene la muerte de una persona, de un servidor de su propia administración, puede seguir un minuto más como alcalde. Era un gesto de dignidad política. 2.- Dicho esto, quiero hablarles esta tarde desde el máximo respeto a los ciudadanos vascos y a sus instituciones. No tengo la pretensión de hablarles de los problemas del País Vasco desde la distancia, ni mucho menos impartir lecciones sobre lo que debe hacerse para resolverlos. Pero si les ruego que acepten que mi aproximación a su situación está hecha desde una cierta pasión positiva, desde una voluntad de empatía. Quiero plantearles una reflexión respetuosa con la convicción de que los problemas de los vascos sólo pueden resolverlos los vascos, en democracia y desde las instituciones y las leyes de que nos hemos dotado. Mi reflexión se orienta hacia lo que podemos hacer desde Catalunya para crear unas condiciones mejores que las actuales para ayudar a que el pueblo vasco avance hacia una solución de futuro. 3.-Pero antes de hacerlo creo que también es mi deber dejar sentada una petición que reiteradamente he planteado a los máximos representantes institucionales de Euskadi: la COMPASIÓN con las víctimas del terrorismo ... Compasión, no como sentimiento cristiano, sino padecer con, ser capaces de ponerse en el lugar del otro, de compartir su dolor, su angustia, su temor, su esperanza ... Compasión humana, de persona a persona ... Y compasión política, de partido a partido, con el mensaje profundo de que hay esperanza en este pueblo de un futuro reconciliado ... Creo que para construir un futuro posible de Euskadi no basta con desear y trabajar sin descanso para acabar con ETA, para aplicar la ley, para desterrar la desigualdad política que supone que unos ciudadanos, servidores de lo público, tengan que ser protegidos para poder ejercer su noble función ... Además hay que crear un clima moral que lo haga posible y, sobre todo, que haga posible el día después ... A este clima moral es a lo que llamo compasión ... 4.-Vuelvo al núcleo de mi reflexión: ¿qué se puede -que se debe- hacer desde Catalunya? Hace tiempo que mantengo una polémica amistosa con el presidente de la Generalitat sobre la conveniencia de que Catalunya se implique en la solución del problema vasco y, en consecuencia en la construcción de una nueva España. No se trata de promover una actitud de ingerencia en la política vasca. Ni mucho menos. Se trata de promover una actitud mucho más activa en la política española para intentar sacarla del callejón sin salida al que a mi juicio la están llevando lo que denomino los tres nacionalismos que nos gobiernan. Entiendo que desde Catalunya tenemos el deber y la oportunidad de hacer dos cosas: -Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de mera afirmación identitaria. -Promover la idea y el proyecto de una España plural. En el convencimiento de que haciendo lo primero ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. 5.-En primer lugar: afianzar un modelo de autogobierno de Catalunya que suponga un nuevo paso adelante ... Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Catalunya constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Catalunya. �Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y en los que se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro, por construir un proyecto que puedan compartir todos los ciudadanos de Catalunya, sea cual sea su manera personal de vivir el sentimiento nacional. ¿Acaso son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos? En pura corrección política tendría que decirles que se trata de una disyuntiva falsa, que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Creo que es así y que una sociedad madura debe ser capaz de encontrar el equilibrio entre sus raíces y sus esperanzas. Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad, por reforzar el vínculo comunitario … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para nuestros hijos. En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Catalunya no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los antepasados, sino el culto a los hijos que aún han de venir” ... Permítanme una referencia a lo que ha venido en llamarse el “modelo catalán”, que no sé si no es otra cosa que una manifestación de una cierta vanidad provinciana ... En todo caso entiendo que debe ser algo definido por dos características relevantes: -Que es posible a la vez el pleno autogobierno de Catalunya y formar parte activamente de la España democrática y plural. -Que la sociedad catalana no ha de estar dividida por la “cuestión nacional”, que la línea divisoria fundamental de la confrontación política no ha de ser la que separa nacionalistas de “no-nacionalistas”. Repito que no queremos ni podemos dar lecciones. Pero en la medida que este modelo idealizado es compartido por una amplia mayoría de catalanes, los responsables políticos tenemos la obligación de convertirlo en una realidad tangible y también útil para todos. 6.-En segundo lugar, desde Catalunya tenemos el deber de impulsar el proyecto necesario y posible de la España plural. -Necesario porqué no hay otras vías transitables en la Europa de hoy ... -Posible, si entre todos creamos las condiciones políticas ... -Si no sucumbimos al odio que quiere instalar el terrorismo en la agenda política ... -Si resistimos a la tentación de renunciar al debate político, a la diferencia, al pluralismo en aras a una unanimidad que representa la muerte del futuro ... Los demócratas tenemos como primer deber compartido luchar contra el terror. Y desde esta prioridad, no podemos renunciar a nuestros proyectos, a nuestras diferencias, a nuestro diálogo, a nuestra capacidad de ponernos de acuerdo en procesos que trasciendan el presente . No podemos, en definitiva, renunciar a la política . Estoy convencido de que España –y con ella Cataluña ... y Euskadi- necesitan de un proyecto de realismo político y ambición colectiva como lo es el de la España plural. -Realismo en su desarrollo: hay que trabajar con una Constitución y unos Estatutos que no son intocables y en el escenario diseñado para las instituciones democráticas por la Unión Europea. -Ambicioso en sus objetivos: dar respuesta satisfactoria a las aspiraciones de los pueblos de España para este siglo. Una España plural que ha de nacer de la periferia geográfica sin que nunca más pueda ser considerada periferia política... Una nueva concepción política de España: la España federal. Una nueva configuración económica de España: la España red. Esta transformación de España no será posible mientras sea gobernada por el más rancio nacionalismo de los gobernantes que ha tenido este país desde la llegada de la democracia. La España plural solamente podrá construirse desde la superación de la España Una, levantada a golpe de sentimientos identitarios en singular, y su sustitución por una España-proyecto en el que todos los que formamos parte de la primera persona del plural nos sintamos cómodos. Plural y red son conceptos incompatibles con los viejos prejuicios esgrimidos por el nacionalismo del centro: insolidaridad territorial, privilegios, unidad de destino universal. Hay que poder vivir, prosperar y realizarse individualmente y colectivamente sin pasar por el centro. Hay que respetar Madrid y lo que representa, que es mucho e importante, pero no podemos renunciar a un horizonte más amplio de legítima ambición para nuestros proyectos. 7.-Catalunya i Euskadi en la España plural ... En términos económicos y de desarrollo de la España-red, el eje País Vasco-Catalunya adquiere un valor estratégico evidente, imposible de configurar y rentabilizar en la actual �concepción radial de España. -Tenemos un interés común en fomentar nuestras economías. Las más competitivas de España y con un alto grado de complementariedad. -Podríamos y tendríamos que hacer muchas cosas en común y les ruego que tomen en consideración esta oferta. -Podríamos y tendríamos que potenciar la presencia de los intereses vascos y catalanes en sectores estratégicos como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras, en los que quizás convenga ir juntos para estar de verdad en condiciones de plantearnos objetivos realmente ambiciosos. Por ejemplo: No tiene sentido en la Europa de hoy una red ferroviaria de alta velocidad que no dibuje el eje ferroviario Barcelona-Valencia, o si se quiere, Almería-Marsella y que no dibuje el eje cantábrico, cosa que inició el Informe del Banco Mundial de 1960 con Bilbao-Behovia y La Junquera-Murcia y que luego se abandonó. Ni tiene sen tido una España en red sin el eje Bilbao-Barcelona. La España de las autonomías ha olvidado curiosamente cosas tan elementales como éstas. La España de las autonomías es un concepto, un concepto político y jurídico, pero es también un mapa, y no sólo un mapa de fronteras regionales, sino un mapa de conexiones entre esas regiones. Si no es así, no será un concepto efectivo, actuante, material y positivo. 8.-No quiero terminar esta primera parte sin volver al País Vasco para hacer el elogio de la necesidad indispensable de una fuerza política que cumpla con el deber ineludible de convertir el diálogo democrático en su norte de acción, su razón de ser. Hoy por hoy estoy convencido que esta fuerza política tiene un nombre: el Partido Socialista de Euskadi. Un Partido que cuenta con la doble legitimidad de su compromiso profundo con el autogobierno de Euskadi y de su compromiso por la libertad de todos los ciudadanos y las ciudadanas de este país sometidos a un chantaje colectivo. Un compromiso con el autogobierno demostrado a lo largo de la historia contemporánea de Euskadi y -más allá de lo razonablemente exigible- durante los años en que compartió las responsabilidades de gobierno con el Partido Nacionalista Vasco. Un compromiso con la libertad frente al terror, asumido con el coraje cotidiano y anónimo de miles y miles de hombres y mujeres que reafirman su esperanza en una Euskadi libre y en paz. Es el coraje de los Rabin, de los Hume que fueron capaces de forjar, en condiciones tan difíciles como las de esta hora de Euskadi, un futuro de paz para sus pueblos, convencidos que la condición de la paz es el acuerdo y no la victoria. Ahora nos acercamos al momento de la verdad. En un año cuatro elecciones, por orden creciente: locales, autonómicas, generales, europeas. Conviene ir aclarando conceptos. Aquí nos gobiernan tres nacionalismos: el español, el catalán y el vasco. A escala mundial nos gobierna el nacionalismo americano, matizado afortunadamente por las influencias de ONU y Unión Europea. Esos nacionalismos no nos están resolviendo los temas que tenemos pendientes como catalanes, vascos, españoles y europeos, ni tampoco como ciudadanos del mundo. España va bien. Todo es relativo en este mundo. España va bien en los últimos 25 años, comparados con los 75 anteriores, de 1898 para acá. Catalunya va mejor que nunca desde 1714, aunque el siglo XVIII, políticamente horrendo, fue bueno económicamente, y el XIX y el XX tuvieron fases de progreso fulgurante, en la cultura, en la política y en la economía. Pero estamos en un punto de giro, en un recodo interesante de nuestra historia. Dejemos Europa y el mundo para el final o para otro momento. ¿Cuál es exactamente nuestra situación local? La Constitución y los Estatutos son correctos, puesto que nos han permitido llegar hasta aquí. Pero hay fatiga en sus materiales. Indicios: el anterior presidente del Tribunal Constitucional se retira pidiendo una relectura conjunta del bloque constitucional- estatutario y su compactación y adecuación. Más indicios: el actual presidente del TC entra en el cargo como elefante en cacharrería, declarando que no hay diferencia entre nacionalidades históricas y las que no lo son, puesto que, según cree, todas lo son de algún modo. Y se apoya para ello en una lectura de los 17 Estatutos que muestra, es cierto, distintas interpretaciones de los términos “nacionalidad”o “comunidad histórica”o “región”. Una parte de las Comunidades Autónomas, las que se consideran más históricas, porque tienen lengua propia y tuvieron Estatuto en los años 30 del siglo pasado (hechos ambos referidos en la Constitución), consideran que peligra la hasta ahora útil ambigüedad de la Carta Magna. (Es sabido que Napoleón prefería Constituciones breves y ambiguas. Probablemente la ambigüedad sea obligada para reflejar sin ruptura el acuerdo de no entrar en lo que divide a los constituyentes y limitarse a lo que los une. En cuanto por un lado o por otro se pretende reducir la ambigüedad – algo que en algún momento �hay que abordar, probablemente ahora – debe saberse que peligra el equilibrio inicial y que habrá que buscar otro más avanzado, más elevado) Pero sigamos investigando el estado actual de conservación de los textos legales de hace un cuarto de siglo. Todos los partidos excepto el actualmente gobernante en España piden la reforma del Senado para cumplir con la exigencia (artº 69.1 de la CE) de hacer del Senado la cámara de los territorios o autonomías y no una mera representación de las provincias. El Partido Popular lo asumió en 1996, para abandonar luego ese objetivo, quizás porque cayó en la cuenta de que incluso perdiendo la mayoría en el Congreso podría tal vez, con el Senado actual, mantener una posibilidad de bloquear o al menos de alejar en el tiempo eventuales cambios en las leyes. Otro factor de incomodidad: el País Vasco no estuvo representado en la redacción del texto constitucional de forma suficiente a juicio del partido nacionalista que gobierna hoy Euskadi, de modo que sus representantes se abstuvieron en la votación del mismo. Último y más relevante elemento a considerar: hemos entrado en Europa. Y sus Tratados, que en su momento ratificamos y son ley en España, aparte de absorber parte de la soberanía que definía la CE como propia de nuestro estado (moneda, fronteras, y progresivamente defensa) establecen principios avanzados y muy adecuados para regular nuestra propia gobernación, por ejemplo el principio de subsidiariedad, en virtud del cual nada de lo que pueda hacerse cerca de la ciudadanía debe hacerse lejos. O el de proporcionalidad, que veta el exceso de medios del gobierno lejano en la persecución de sus fines legítimos. (En virtud de este principio se excluiría, por ejemplo, que el estado interviniera en la solución del tema del “botellón”, en el barrio de Malasaña de Madrid; quizás ni tan solo la autonomía debería intervenir, bastándose la ciudad para ello.) Es más: los Tratados reconocen que los gobiernos subestatales dotados de determinadas competencias exclusivas pueden estar presentes en los Consejos de ministros de esas materias e incluso representar a la nación-estado (como hacen los länder alemanes, por ejemplo en los Consejos de ministros de Cultura). (Curiosamente un documento del Ministerio de Administraciones Públicas niega a las comunidades españolas esas posibilidades, afirmando que el federalismo alemán es homogéneo y el español, no: el español, señala ese documento, es asimétrico. Santa palabra, que yo trato de no utilizar, por prudencia.) No voy a añadir, por no alargar más el análisis de las causas de envejecimiento de nuestra Constitución, y por coherencia, el demoledor recuento que hizo Joaquín Leguina, de los derechos consagrados en ella y que no se han hecho efectivos (entre ellos, por ejemplo, el derecho a la vivienda). Posiblemente no se trate ahí de envejecimiento actual sino de ingenuidad inicial, algo que todas las constituciones comportan – no la que menos la de los EEUU cuando proclama el derecho de sus ciudadanos a la persecución de la felicidad. Si no hemos cambiado ya la Constitución, vistos los datos, es por la prudencia extrema que nos sugiere la consideración, siquiera somera o inconsciente, de las barbaridades que cometimos antes de que Ella (con mayúscula) existiera. No es descabellado sin embargo, por lo dicho, temer que la prudencia nos haga aparecer insensatos a los ojos de algunos agudos observadores de hoy y, lo que sería peor, de la mayoría de los de mañana (¡cómo no se dieron cuenta! dirán entonces) Vayamos ahora a por la evolución de los formatos políticos que se han ido adoptando en el último cuarto de siglo: hemos hecho un ciclo completo o casi completo de todas las alternativas posibles. Hemos tenido en el estado gobiernos socialistas y gobiernos conservadores, ambos en sus dos variantes: mayoría absoluta y mayoría relativa. Y por tanto períodos de mayor peso (teórico) de los nacionalismos periféricos y otros de exclusiva influencia de los partidos de ámbito estatal. Hemos tenido en Euskadi una preautonomía presidida por un socialista, gobiernos de coalición con vicelehendakaris socialistas (Ramón Jáuregui, Fernando Buesa) y gobiernos exclusivamente nacionalistas. En Catalunya, después de la victoria de los socialistas y la izquierda en 1977 – la mancha roja de Europa, recuerdan? – tuvimos (qué generosidad la nuestra) gobierno de unidad presidido por Tarradellas, con Narcís Serra como ministro estrella, y luego gobiernos nacionalistas, minoritarios y mayoritarios. El último de ellos, minoritario, con el soporte parlamentario del Partido Popular. Este hecho, inédito en nuestra historia política, amalgamado con el apoyo del nacionalismo catalán al nacionalismo español en las Cortes españolas, está en la base de la crisis profunda de nuestros nacionalistas, debida también al cansancio de más de veinte años de gobernación ininterrumpida. Ello permite que mucha gente comprenda que estamos ante un posible cambio histórico en Catalunya, que va a tener consecuencias serias, muy serias, en la gobernación española. No imagino a los nacionalistas catalanes, desde la oposición en Catalunya, apoyando a un gobierno minoritario del partido nacionalista español en Madrid: sería un suicidio político. Preparémonos para un situación nueva, “si Dios quiere”. Y sepan ustedes que vamos a manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y �efectivamente reconciliada con esa pluralidad que es substantiva y constitucional. No me va a temblar el pulso en esas circunstancias para hacer realidad esos objetivos. Hay otros indicios de que España se ha ido preparando para ese nuevo panorama del segundo cuarto de siglo constitucional. Media España (básicamente el Norte y el Sur) está en posiciones más bien inclinadas o a la izquierda o al nacionalismo periférico – con la salvedad, precaria hoy, de Galicia. La otra media (la franja central) está en la derecha o centro derecha. La línea divisoria virtual que va de Asturias a las Baleares es bastante elocuente en ese sentido. En 1981, todavía con el gobierno inicial (UCD) en plaza, pasamos la prueba de un golpe de estado. Hace poco la opinión pública ha sabido que el 27 de Octubre del año siguiente, a un día de las elecciones generales, se desarmó un segundo golpe, con un sigilo que sólo podía obtenerse con un alto grado de lealtad entre gobierno y oposición. Eso es algo que en los últimos años se ha debilitado, a pesar de la actitud moderada de la dirigencia del partido socialista en ese terreno – moderación que le valió hasta hace poco al secretario general socialista ironías feroces, incluso en medios no alejados de su ideología. El pacto anti terrorista es la más evidente prueba de lealtad de los últimos años. A lo que voy es a lo siguiente: poco nos queda ya por experimentar antes de decidirnos a dar un paso adelante y adecuarnos a las nuevas realidades, a la realidad europea en la que estamos y a la realidad española que hemos ido construyendo. No lo digo por un prurito de realismo, ni por un deseo innecesario de aggiornamento. Lo digo por prudencia. Por no forzar demasiado la elasticidad de unas normas que han dado muy buen resultado pero que no merecen mayor abuso. Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido de la palabra, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación. Siento que esa mayor participación es deseo de mis conciudadanos y alternativa a determinados cálculos soberanistas, perfectamente sustentables, es cierto, en las circunstancias actuales, que he descrito antes. Tales cálculos no responden con exactitud a la voluntad mayoritaria de los catalanes, que es más inteligente y más positiva, igualmente ambiciosa, pero más cauta. Y es mejor entendida en Europa. En una Europa en la que tantos pequeños países van a entrar, sino con derecho de veto, sí con derecho al voto, va a ser difícil, muy difícil, que algunos grandes países compuestos, como la República Federal, el Reino Unido o España, no se abran en su interior a una mayor movilidad de los pueblos o regiones que los componen y a una cierta presencia de los mismos en el escenario europeo. Creo también que sin esa implicación abierta de Catalunya en la España plural no hay salida para el proyecto constituyente inicial, que la dibujaba claramente. Añado que sin esa apertura de miras y sin la correspondiente sensación de comodidad por parte de Catalunya en el proyecto español, sensación a la que se refería recientemente Rodríguez Zapatero, no habrá solución para el drama que está viviendo Euskadi, o mejor, que estamos viviendo todos en Euskadi. Lo digo porque en algún nivel más o menos consciente de las estrategias políticas españolas puede anidar el temor de que una solución excepcional para el País Vasco dé la señal de partida para una reclamación catalana de excepcionalidad, que pudiera no caber en el marco de la elasticidad permisible de nuestro sistema político. Catalunya es consciente de que el País Vasco y Navarra, por circunstancias históricas y geográficas, por argumentos de tamaño y de tradición, tienen y van a tener un régimen técnicamente “excepcional”, foral, no común. Y Catalunya quiere que se sepa que lo nuestro es distinto. No queremos un régimen de favor ni de excepción, dicho sea sin ánimo de ofender a nadie. Queremos una España distinta. No distinta sino conforme a lo que entendemos que promete la Constitución y que se ha ido marchitando o que se puede marchitar si no evolucionamos. Un país que evolucione hacia el reconocimiento no solo literal sino cordial de su pluralidad, de sus lenguas, de sus culturas. Reconocimiento efectivo y defensa de la pluralidad por parte del Estado, y correlativa afirmación por parte de Catalunya del capital inmenso que es para nosotros el castellano y la convivencia de los pueblos de España. Si ésta vía es posible, Catalunya no será mera espectadora. Jugará fuerte la carta de España. Y el País Vasco podrá buscar con más tranquilidad una solución bloqueada en parte por errores propios, seguro, pero en parte también por errores ajenos, por el temor a que cunda el ejemplo y a que la excepción suplante a la regla. Esa es mi esperanza. Voy a trabajar intensamente por ella. Y me place poder compartirla con ustedes, en la ciudad en la que se estableció mi abuelo, un zapatero de Monóvar, y en la que nació mi madre. Vamos a ver si recuperamos la vieja y pacífica rivalidad-amistad entre Barcelona y Bilbao, entre Catalunya y Euskadi, sin la cual España no sería lo que es, y sobre todo no sería lo que puede llegar a ser. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un futuro posible: preservar identidades, compartir proyectos Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bilbao Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Espanya País Basc Catalunya Territoris Acció política Federalisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1563/20030223_entrevista.pdf 80bbeb2d3575949603ac8b1025fe63ba PDF Text Text «Confío en Zapatero para iniciar en Euskadi un proceso de paz» Entrevista a Pasqual Maragall, publicada en Diario Vasco Es consciente de que sus declaraciones sobre lo vasco serán miradas con lupa. Pero Pasqual Maragall se sincera mientras desayuna un café con leche y un croissant en el Museo Guggenheim de Bilbao y expone con pasión pedagógica su doctrina federalista. Acaba de hablar por teléfono con Maite Pagazaurtundua, hermana del último asesinado por ETA. Confiesa con tristeza que siente una necesidad vital: conocer el final de la tragedia vasca. -¿Qué opina del cierre de Egunkaria? -No conozco los entresijos y prefiero reservarme la opinión. Pero esto está complicado. -Le veo pesimista. -Estoy muy preocupado, ahora mismo he llamado a Maite Pagazaurtundua. No sólo por compañerismo y amistad, también por principios. A mí me escuece y me duele la falta de compasión del nacionalismo, no en el sentido religioso, sino en el de la sensibilidad humana, de ponerse en la piel del otro. Es incomprensible para mí que haya un alcalde que no se pronuncie después de que se cometa un asesinato en su pueblo. Yo hubiera sido el primero en votar la moción de censura contra el alcalde de Andoain. Dejarle en el cargo denota una falta de sensibilidad. Y el PNV, que no la tiene, no pone este tema como prioridad. Hay unos mínimos desde los que se puede pensar y discrepar. Esos mínimos tienen que darse y aquí no se dan. -Usted ha llegado a afirmar que el asesinato de Fernando Buesa, del que ayer se cumplieron ya tres años, «cambió el rumbo de la historia»... -Yo creo que sí, en todo, en el desencuentro, en la situación política, fue el momento de la ruptura de la tregua. Hubo una oportunidad magnífica del PNV para crear ese tejido de la compasión, para padecer con los que sufren. Yo se lo dije al lehendakari y a Atutxa. Lo podrían haber hecho votando la moción contra la kale borroka que días antes había presentado el propio Buesa en el Parlamento. Esa frialdad, ese corazón de hielo, no es que sea políticamente incorrecto, es que humanamente no se entiende. Eso envenena todo. -¿Y qué le dicen sus compañeros vascos? -Pues que viven una situación insostenible, de sadismo político y social. Lo malo es que a eso se ha llegado a partir de una situación en la que al final del franquismo se vio el inicio de este drama como una especie de salvación, con un movimiento antifranquista, que hoy representa al 90% de la gente, que vio aquellos primeros atentados, es verdad que sin alegría, pero con una cierta conciencia de que aquello contribuiría al final de la dictadura. Y hoy vemos una situación terrible que hay que denunciar sin matices. -Se le ocurre algo ante una situación tan atascada... -Los irlandeses la tenían todavía más atascada. Y de ellos es la frase: «La paz es fruto del acuerdo, no de la victoria». Allí se ha cogido el toro por los cuernos en 1993 al asumir que los irlandeses del norte serán lo que quieran ser. En el momento en el que el gobierno británico dijo eso, estaba declarando la confianza en sí mismo, su autoridad moral y la dirección del proceso. Es lo que ha ocurrido y aquí no existe. Le digo una cosa. Sólo la palabra llevará la paz a Euskadi. Para eso hay que reconstruir primero una estrategia democrática frente al terror que desactive los frentismos nacionalistas que echan leña al fuego. Así se irá creando el clima del día después. -Salvando las distancias, ¿qué puede extraerse del modelo irlandés? -Hombre, yo no puedo venir aquí a dar consejos. Por supuesto que es un modelo distinto, pero no más sencillo. Sabemos que la historia está llena de ejemplos de conflictos incurables que se curaron, y éste se curará. Lo que pasa es que yo quiero verlo y usted también. Esa es la diferencia. -¿De verdad le ve a Zapatero ejerciendo el papel de Blair en Irlanda del Norte? -Confío mucho en que será así para iniciar en Euskadi un proceso de paz. De Blair o de Major. Mejor de Blair, claro. -¿La estrategia del Gobierno del PP está dando resultados? -Sólo constato que hasta ahora no ha dado resultados. Hombre, hay menos terrorismo ahora que hace 15 años, es verdad. ¿Pero cuál es el factor desgaste y cuál el factor acierto? No lo sabemos. �-¿Y el pacto antiterrorista? -Es necesario totalmente, demuestra lealtad de Estado. La democracia se basa en la afirmación de la pluralidad pero para que sea posible, debe existir una lealtad. -Usted denuncia la pugna entre tres nacionalismos en liza: el vasco, el español y el catalán. ¿Ve salida a este pulso? -De momento es una constatación de un hecho y es que gobiernan en España tres nacionalismos. El Triángulo de las Bermudas de la política española es nacionalismo vasco, nacionalismo español y nacionalismo catalán. Este triángulo perverso nos bloquea. Por eso es más necesario que nunca la España plural y federalista. - ¿En qué consiste su propuesta? -La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno. -¿Con una reforma constitucional? -Sí, sobre todo por respeto a la propia Constitución, a las realidad que han sobrevenido, a los 17 estatutos y a la entrada en Europa. Algunos aspectos han envejecido de la Constitución. Es bueno peinar canas, pero tiene que arreglarse para salir y estar al día. -¿Esa puesta al día supondría un reconocimiento específico de las nacionalidades históricas con un tratamiento diferenciado? -Sí, sin duda, en eso debemos ser claros y dejarnos de circunloquios y discusiones bizantinas y terminológicas. El gesto político lo debe hacer el Estado español con las tres nacionalidades históricas por excelencia, las que tuvieron estatuto y tienen lengua propia. Esas tres deben de tener un reconocimiento explícito y el Estado tiene que ser el gran defensor de esa pluralidad, de esa pluralidad que supone el euskera, el catalán y el gallego. Y los estatutos, a su vez, reconocer que el castellano es un capital formidable de los tres pueblos. -¿Estas posiciones suponen un acercamiento a las tesis nacionalistas sobre la autodeterminación? -Es que la Constitución no es un problema de tesis, es una proclamación de derechos y deberes. La Constitución ha sido formidable porque nos ha permitido, por primera vez en siglos, 25 años de paz y autonomía en democracia y, sin embargo, es evidente que está cansada en una serie de aspectos y está incompleta en otros. -Pero el PP se opone a esta reforma del Estado y sostiene que las tesis del federalismo rompen el actual modelo constitucional. -No, lo contrario, lo que hacen es consolidarlo. Si usted pregunta a noventa profesores de derecho político, noventa le dirán que estamos en un Estado federal de facto. Tampoco me preocupa el nombre ni el debate nominalista. -¿Ve factible una nueva transversalidad entre el socialismo y el PNV? -La transversalidad no es un nombre simpático. Nos acercamos a una época en la que va a haber muchos cambios, cuatro elecciones seguidas, luego las autonómicas vascas. Viene un cambio generacional, de planteamientos, habrá que unir la experiencia de esta historia tan fructífera con las nuevas realidades emergentes, las posibilidades, el futuro. El tiempo y la vida lo curan todo. -¿Está planteando una cierta refundación de España? -El término refundación asusta un poco, como el del federalismo ´asimétrico´, que no lo utilizo. Pero vayamos a desnudar los argumentos. Es una puesta al día. -¿Puesta al día cercana a un nuevo consenso constituyente? -Sí, a una relectura de ese consenso sin ninguna aprensión, retocando lo que haya que retocar. -El nacionalismo vasco no se implicó en el proyecto constitucional entonces. Ahora tampoco. ¿Entonces para qué sirve este cambio? -No fue culpa suya. El nacionalismo catalán estuvo por generosidad del PSC, que ganó las elecciones en Cataluña pero se dejó representar por un comunista catalán y por un convergente. Aquí ha faltado este tipo de madurez. Tiene que volver. Es evidente que habría que implicar en una operación histórica de calado al nacionalismo vasco. �-Pero es que ya su deriva es abiertamente soberanista... -Si Cataluña se lanza a una propuesta española abierta, este camino puede ser más transitable. Disipar complejos -¿El PSE debiera presentar una alternativa al plan Ibarretxe? - Mis compañeros vascos han elaborado un folleto que dice «más Estatuto, España federal». Esa es mi opinión. Mire, nosotros los catalanes no podemos cambiar lo que pasa aquí, podemos ofrecer una propuesta desde Cataluña para una España plural desde la confianza que en este país nos tenemos que entender todos. Podemos contribuir a que en España desaparezcan algunos complejos, rigideces y temores que dificultan las soluciones. Hay que relajar la situación. Cataluña puede hacerlo si el centro llega a la conclusión de que no está en juego la supervivencia de España sino el modo de mejorarla. Queremos una España plural, relajada, desinhibida, que se vea lo que es, no lo que no es; saber ser plurales y estar juntos frente a una concepción rancia de la España una. -¿Qué piensa de la estrategia de la iniciativa ¡Basta ya!? -¡Basta ya! es una reacción visceral y sentida, con una capacidad de convocatoria mayor que la de los partidos constitucionalistas. Sus miembros tienen mucho mérito. En estas gentes, que son demócratas, la mayoría procedentes de la izquierda y del antifranquismo, puede haber a veces un modelo inconsciente de la lucha antifranquista. Algo tiene que ver, pero aquel modelo antifranquista no es aplicable. Admiro su coraje pero dudo que tengan la solución. -Las encuestas le dan a claro vencedor en Cataluña. ¿Se fía? -Sólo marcan una tendencia. -Dice el sociólogo Julián Santamaría que usted está en el minuto 25 de la segunda parte del partido. -Queremos ganar claramente y que no exista la más remota posibilidad de que una vuelta atrás, con CiU en la cuerda floja con la muleta de Esquerra Republicana. Ese escenario no sería bueno. -Quizá por eso Pujol se mete mucho con usted... -La lucha va a ser dura y Pujol está muy insultón, debe creer que su papel, en lugar de ser telonero, es ser criticón. Su gran problema es que ya no le salen las cuentas. �«El eje vasco-catalán debe reflejar una España plural» Entrevista de Pasqual Maragall publicada en el Diario Vasco Pasqual Maragall tiene una cita pendiente en San Sebastián con sus antiguos compañeros dirigentes del antifranquista FLP (Frente de Liberación Popular). -¿La reunión se celebrará? - Cuando los felipes nos reunimos en 1985, siendo yo alcalde de Barcelona, quedamos en hacer la próxima reunión en San Sebastián si las cosas estaban como debían de estar. A la cita acudieron José Ramón Recalde, Nicolás Sartorius, Manuel Vázquez Montalbán... todos antiguos felipes. El terrorismo no nos ha dejado. La supervivencia de Recalde, gran amigo, es una esperanza, un dedo levantado permanentemente contra el terror. Seguimos esperando. Pero la haremos, y nos reuniremos con Odón Elorza. -Con Odón Elorza usted siempre ha tenido mucha 'química' personal y política. -Sí, la relación es magnífica. Somos amigos. Acabo de escribir el prólogo de un libro suyo sobre San Sebastián. Odón es un fenómeno singular, me admiran las personas que son capaces de ir más allá del grupo. Me admira Recalde, al que entonces llamábamos el listulari por su capacidad intelectual. Con Odón pasa lo mismo, son trayectorias personales admirables y es un gran alcalde. -Una de sus propuestas es fortalecer el eje País Vasco-Cataluña. ¿En qué sentido? -En un sentido físico y económico, que refleje la España plural, que es también la movilidad territorial de las instituciones. La inexistencia de un eje del Ebro, entre Barcelona y Bilbao, de alta velocidad es un absurdo. Queremos lanzar proyectos comunes, incluso en el terreno audiovisual. El eje entre las dos economías más competitivas de España tiene una gran dimensión estratégica en sectores como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras. 23/2/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Confío en Zapatero para iniciar en Euskadi un proceso de paz Source A related resource from which the described resource is derived Diario Vasco Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Espanya plural Federalisme Territoris Acció política Abstract A summary of the resource. El eje vasco-catalàn debe reflejar una España plural. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/865/0000000588.pdf 4d71b768f7fb7dbdf47b6bd3eb0e72b7 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1356 Title A name given to the resource Preparémonos para lo nuevo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Nacionalisme Acció política Espanya plural Catalunya Estatut Constitució Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1664/0000000589.pdf e197f1f2592ae95d2242e0cf24758a32 PDF Text Text Víctor Alba, l'irreductible Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Víctor Alba va tornar a Catalunya després d'un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n'havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d'un centenar llarg de llibres. El recordo molt especialment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes. Havia estat amic personal d'Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l'estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s'erigeix, al llarg d'aquest segle terrible, com un motiu d'esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d'esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva capacitat de revolta contra la corrupció de l'ideal. Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d'Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l'estigmatització, la persecució i la mort. Fins fa poc no s'ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se'ls devia, a part el testimoni universal que n'havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l'esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles. La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l'herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautoritarisme de soca-rel. Havien desenvolupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s'ho creia massa. S'explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d'Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d'Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidar-lo a apropar-s'hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l'indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l'enemic a batre per Stalin: tenia raó. És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l'any 1945, va sorgir per l'acord d'una conferència del Poum a l'exili. Vet aquí la culminació d'una llarga transició ideològica: de l'eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l'estalinisme; i, d'aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l'any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d'Enrich Adroher Gironella -l'animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu- s'incorporarien també al darrer tram del procés d'unitat socialista. Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l'irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera. Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina. �Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Víctor Alba, l'irreductible Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alba, Víctor, 1916-2003 Socialisme Necrologies Acció política Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1354 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/773/20030323_LV.pdf e4dc28af1fab45924683cb3679d257dc PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 23/03/2003 La Vanguardia, p.030, Política La guerra, nosotros y nosotros mismos PASQUAL MARAGALL El dictum romano era “si quieres la paz, prepara la guerra”. Pero hoy los halcones del siglo XXI han preparado la guerra para hacer la guerra. Es cierto que el desarme exigido en la resolución 1441 de las Naciones Unidas, de conseguirse, habría sido en buena parte gracias a la presión internacional y por el despliegue militar norteamericano. Pero no ha sido suficiente para asegurar la paz. Y estamos en guerra. Una guerra llamada, de modo cada vez más absurdo, preventiva. La amenaza es preventiva, la guerra es catastrófica. Primero, porque abrirá el camino a nuevas guerras y no es seguro que comporten el fin del terrorismo. Segundo, porque retardará en 10 o 15 años la entrada del mundo islámico en el mundo abierto y global. Y tercero, porque desestabilizará por un periodo de igual duración el Mediterráneo, que es, hoy por hoy, lo que el Este europeo fue de 1900 a 1945: el origen de todas las guerras. Toda guerra es una atrocidad. Y en este inicio de siglo, cuando ya existe una economía mundial y de algún modo una incipiente identidad mundial, una guerra es, además, el reconocimiento amargo de que estamos lejos del gobierno mundial que la globalización requiere. Estamos ante una nueva frontera. Las Naciones Unidas no han votado una declaración de guerra, pero algunos estados han emprendido una acción bélica. Como ocurrió en Kosovo, pese al veto de Rusia. Pero allí se estaba perpetrando un terrible genocidio. Puede suceder, y deseamos que sea así, que ésta sea la última guerra no declarada, porque la gente ha intuido ya que las guerras se pueden parar. Esta vez no ha sido posible, pero nada detendrá al movimiento y la convicción de la gente. Estados Unidos ha mantenido un pulso contra el Consejo de Seguridad. Y lo ha perdido. Ha iniciado un ataque, pero ha perdido su pulso contra el mundo. EE.UU. tenía un plan de largo alcance en Oriente Medio que no podrá ejecutar precisamente por haber emprendido una guerra en contra de las Naciones Unidas. Estados Unidos, junto con el Reino Unido y España, pretendía un consenso para sus planes, que le ha sido negado. Y no podrá seguir actuando al margen de las Naciones Unidas. No podrá permanecer para siempre al margen de la legalidad internacional. No podrá seguir actuando, cuando la guerra de Iraq acabe, en contra de la voluntad de los pueblos. Cuando los pueblos frenen por primera vez una guerra de los estados, cuando las Naciones Unidas se impongan a Estados Unidos o a los estados coaligados, entonces se habrá franqueado una nueva frontera y con ello se dará un paso importante hacia un todavía lejano gobierno mundial. Mientras, el papel de la Unión Europa está en juego. Con el vínculo transatlántico en crisis, la Unión está tratando de formular una política propia desde el Consejo Europeo. Hemos avanzado. En 1991, cuando se produjo la primera guerra del Golfo, Europa no estaba ni unida ni desunida: simplemente no estaba. No había política exterior y de seguridad común. Hoy, a 157 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA partir de una posición franco-alemana atrevida, la política existe; aunque, por obra y gracia de Gran Bretaña y España, no existe aún una mayoría en torno a ella. Todo llegará. Parar una guerra no es sinónimo de ganar la paz. Haberla evitado no hubiera significado haber ganado la paz para siempre. Chamberlain supuso, al cierre de la crisis de Munich, que le estaba permitido anunciar que había ganado “la paz para nuestro tiempo”. Y, sin embargo, Europa y el mundo estaban a las puertas del infierno. Habrá que preparar el día después de la guerra. Desde Europa, los políticos y los gobernantes debemos ir pensando en una ofensiva argumental hacia Estados Unidos, para recomponer el multilateralismo y para que las Naciones Unidas tomen conciencia del alto valor de su posición en esta crisis. Blair y Schröder deberían compartir este empeño, prioritario para una política exterior europea común. Es cierto que los europeos deberán enfrentarse al grupo que dicta hoy la nueva teoría norteamericana, que ya no es la de Monroe y el aislacionismo excesivo, sino la de la implicación excesiva y el dominio total. La subordinación de la política exterior a la política interior. Como ocurrió en todos los imperios y todos fracasaron al final. El mundo va a tener así otro referente occidental además del norteamericano. Como ha explicado Narcís Serra, una segunda potencia tiene siempre la oportunidad de formular políticas internacionales más acordes con los intereses globales que la primera potencia mundial. El mundo abierto todavía no existe. La globalización parece haber sido, ahora, una ilusión, una burbuja pinchada por la guerra. Como tampoco existe, más allá de la ficción o la utopía humanista e ilustrada, un mundo de ciudadanos. Pero sí es perceptible ya el mundo de las ciudades. Por primera vez en la historia, 300 ciudades del mundo han actuado simultáneamente. No se trata solamente de sensibilidades coincidentes, como las del día 15 de febrero o el 15 de marzo; estamos ante una red creciente de intercambios, un mapa de nódulos reales, de territorios concretos donde la gente vive y se crean empresas y ONG. El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras, no. Las fronteras son las zonas vacías del mapa. Todo esto puede parecer una disquisición inútil, en unos días en los que la guerra es la dramática “mise-en-escène” de una anticuada e inhumana manera de entender la política internacional. Sin embargo, para intentar entender lo que está pasando, no puede obviarse el trend, la tendencia profunda de la humanidad. Y esta tendencia profunda camina hacia un mundo abierto. Tardará más o menos en afirmarse, pero se impondrá. Por una sencilla razón: el mundo abierto y gobernado por leyes y tribunales internacionales es la única salida válida de nuestra especie. Lo otro es la autodestruccción, nuclear o climática. ¿Existe un instinto profundo de supervivencia de la especie? ¿Está activo en esta línea? Así lo creo. Los errores se repiten, es cierto. Pero siendo cierto que cada error histórico parece más amenazador que el anterior, más peligroso y más global, no hay que descartar la posibilidad, y aún la probabilidad, de que el efecto disuasorio de la amenaza acabe siendo efectivo. No es descartable que la humanidad aprenda, aun a sabiendas de que no existe políticamente como tal y que seguirá cometiendo errores. 158 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA En esta manifestación de esperanza hay razones para el optimismo y evidencias para el pesimismo. Mueven al optimismo la vía abierta por la reflexión teórica y la movilización popular a favor de una globalización digna, en la que el mercado se conjugue de modo incuestionable con un mayor peso para la justicia social y la opinión pública. Y por el contrario, la sola idea de que Bin Laden no acabe en el Tribunal de La Haya o de que Saddam Hussein no vaya a comparecer ante un tribunal internacional ad hoc provoca desasosiego en quienes pensamos en un mundo de legalidad internacional. La reciente entrega de uno de los cerebros de Al Qaeda a Estados Unidos por parte del Gobierno de Pakistán es más que un precedente: es una afrenta a todos aquellos países que han firmado el tratado del Tribunal Penal Internacional. En Europa favorecen la guerra las convicciones estratégicas de Blair, las necesidades interiores de Berlusconi y la vanidad y el talante excluyente de Aznar. En este escenario, ¿qué puede hacer España, qué puede hacer Catalunya, qué pueden hacer nuestras ciudades? Primero, no dar la paz por perdida. Hemos perdido esta paz, pero podemos ganar la siguiente. Ello implica estar con los países y los gobiernos que de verdad así lo creen. Y quiere decir poner negro sobre blanco los motivos reales de la guerra y de las actitudes que la favorecen. Quiere decir manifestarse desde cualquier posición posible a favor del cumplimiento del mandato de las Naciones Unidas y de las posturas que mayoritariamente adopte la Unión Europea. Segundo, explicar claramente a la ciudadanía todo aquello que después de la guerra se verá con los anteojos del hecho consumado, del “fait accômpli”, sea éste largo y penoso, o corto y de algún modo resignado (“no fue tan largo”, “no fue tan cruel”, “permite un Estado palestino”, etcétera). Y explicar a la ciudadanía que este conflicto muy poco tiene que ver con la lucha antiterrorista. Que esta guerra no va a ser convencional; que comenzará contra Iraq pero no sabemos dónde ni cuándo pretende terminarla Estados Unidos. Que en esta guerra van a morir mujeres, niños y viejos, más que soldados. Tercero, actuar preventivamente para el día después de lo que vaya a suceder, y establecer, ahora, los vínculos que luego parecerán, en cierto modo, hipócritas, demasiado tardíos o inútiles: quiero decir el diálogo con los países de la orilla sur del Mediterráneo, cuya desestabilización política y económica tendrá graves consecuencias para la Europa en construcción y especialmente para nosotros. La guerra revela actitudes auténticas. Los ciudadanos de Catalunya y los españoles deben leer, en lo que está sucediendo estas semanas, lo que auténticamente son sus políticos. Esta guerra nos permitirá saber algo más de nosotros mismos. Jordi Pujol dijo textualmente a este diario el 2 de marzo: “Lo más importante es que Estados Unidos quiere controlar la zona. En parte para tener que recurrir menos a Arabia Saudí (...) (que) resulta cada vez más incómoda para Estados Unidos dado su papel ambiguo en lo referente al terrorismo. (...) Pero no es seguro que sea malo que Estados Unidos controle la zona. Una zona vital y tormentosa que va de Afganistán a Israel y Palestina y de la frontera turca a Arabia Saudí. Si no la controla Estados Unidos ¿quién la va a controlar? ¿Chirac y Schröder, o la UE en bloque? Ya me gustaría, pero no lo haremos. (...) Controlar esta zona quiere decir (...) estar en condiciones de intentar un acercamiento a algunos países musulmanes. Y quiere decir también tener gran capacidad de presión sobre Israel y los palestinos”. 159 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Sabemos pues, por fin, cuál es la posición de Pujol en la materia. Es una posición razonada. Pero no es una posición razonable. Nuestro presidente ha cambiado el europeísmo por el americanismo, justo cuando ser europeísta implica un mínimo riesgo y cierto coraje. Es más: cuando es dudoso que el gobierno de Estados Unidos represente fielmente a la sociedad norteamericana. Y no me refiero por “sociedad norteamericana” tan solo a algunos actores de Hollywood y a “The New York Times”. Me refiero a las raíces profundas, a las “grass roots”. El internacionalismo que ahora predica el corazón europeo es el que Europa desdeñó cuando Wilson lo propuso en Versalles después de la Primera Guerra Mundial. Catalunya tiene un papel que cumplir en España y en Europa. Un papel importante en el primer escenario y modesto, pero interesante, en el segundo. No somos sólo observadores. No somos sólo una antigua marca europea en la península que perdió el tren de la historia y desde entonces tiene derecho al lamento y a una poética huida hacia el norte, con un correlativo desdén hacia el sur y hacia la península. Ni huida hacia el norte ni hacia el oeste. Vamos a contar en España y a ser en Europa algo más que un destino turístico-cultural interesante. Vamos a vertebrar el enlace de la península con el continente, que es lo que nos toca hacer y nos gusta hacer. Empezamos a enseñar las uñas en el campo empresarial, en el de las infraestructuras y en el tecnológico. Y vamos a tratar de liderar una política europea para el Mediterráneo que nació en Barcelona en 1995 (“proceso Barcelona”) pero que fracasó en la cumbre siguiente y ahora, con la guerra, está hecha trizas. Pero para ello hay que desarrollar también una doctrina coherente del espacio global y de nuestro lugar en él. Y en este sentido tienen mejor criterio nuestros conciudadanos en la calle que nuestros gobernantes en sus despachos y sus viajes. La “buena gente” no es lo mismo que la “pobre gente”. Esta nuestra gente es inteligente y lo está manifestando día tras día. Con esta crisis vamos a saber, también, un poco más de nosotros mismos. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 160 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1355 Title A name given to the resource La guerra, nosotros y nosotros mismos Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Guerra Relacions Internacionals Acció política Nacions Unides Iraq Estats Units Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1756/0000001346.pdf fc132bdaa9eb7aa4a80304fde2a09986 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL EN EL CLUB SIGLO XXI Madrid, 24 de marzo de 2003 1. Hacer política en tiempos de crisis He de confesarles que contemplo con asombro la atención hiperbólica con que algunos sectores siguen mis actuaciones y mis opiniones políticas. Con un afán desmesurado - a mi juicio- enfatizan en mi trayectoria lo que creen salidas de tono, peligrosas derivas, etc. Más allá del empeño partidista - que existe - creo advertir en esta actitud un reproche de fondo que no es otro que el de no seguir el guión de lo políticamente correcto. Un guión que pretende achicar sensiblemente el terreno de juego de nuestra vida política, en el que unos pocos asuntos son de recibo y todo lo que se salga de ellos resulta una impertinencia. Quiero aclararles antes de empezar que soy de los que no acepto estas reglas de juego. No se trata de una actitud irresponsable. Bien al contrario, mi actitud responde a un sentido de la responsabilidad: estoy convencido de que faltaría a mi deber si, por causa del problema terrorista y de los ineludibles deberes de prudencia y lealtad que comporta, renunciara a plantear un proyecto de futuro para Cataluña y para España. Es más: creo que sin este esfuerzo no encontraremos la salida definitiva al desafío que nos plantea el terror. Las situaciones de crisis no se resuelven con el silencio de la política. Determinadas situaciones, no todas, requieren más política, más palabra razonada, más diálogo, más propuestas ... y con todo ello más confrontación y más vigor democrático. 1 �Así interpreto mi responsabilidad de político y a ella procuro ajustar mis intervenciones públicas. ****** Lo primero que quiero decirles hoy: 2. Superar la indiferencia entre Cataluña y España Uno de los propósitos de mi intervención de esta tarde es manifestarles con toda claridad que en Cataluña se va a producir un cambio político y que este cambio no tan sólo se va a notar en Cataluña, sino que tendrá consecuencias muy serias para España. Y mi pretensión es que tales consecuencias sean positivas. Y les puedo asegurar que pondré todo mi empeño en ello. Debemos prepararnos para una situación nueva, para manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y efectivamente reconciliada con esa pluralidad, que es substantiva y constitucional. Pienso que la relación entre Cataluña y España no está en su mejor momento. Me explicaré. Desde hace un tiempo en Cataluña crece la sensación de retroceso en el proceso histórico de reconocimiento de la España plural que se inició con la Transición y que tiene en la Constitución de 1978 su referencia liminar. Los últimos tres años, regidos por la colaboración del nacionalismo catalán con el nacionalismo español, han sido perjudiciales en este sentido. (Seria paradójico que ahora el nacionalismo catalán quisiera descubrir esta realidad evidente). No se trata de un sentimiento o de una creciente decepción, exclusivas de una determinada opción política. Al contrario, es un sentimiento compartido por amplios sectores políticos y sociales catalanes que tienen en común el referente del catalanismo político, entendido más como la cultura cívica que ha modelado la Cataluña del siglo XX que como un proyecto partidista. 2 �Constituyen expresiones de este sentimiento pronunciamientos políticos de todos los partidos del arco parlamentario (con la excepción del Partido Popular), manifiestos emanados de instituciones económicas, empresariales, sindicales y opiniones de destacados intelectuales catalanes. Todas ellas reflejan una cierta perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación. Compartir dicha perplejidad no quiere decir que se comparta en Cataluña el diagnóstico sobre las causas de tal regresión. No son admisibles las explicaciones basadas obsesivamente en el agravio histórico y en su presunta o real renovación. Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras. Asimismo tampoco existe una orientación unánime sobre cuál es la actitud que debe tomarse desde Cataluña para no desandar el camino hacia la España plural, pero empiezan a haber expectativas claras. Mi posición personal y la del espacio político que represento ha sido, es y será inequívoca al respecto. Se trata de la posición defendida y practicada por los socialistas y por buena parte del progresismo catalán que quiere afirmar el compromiso de Cataluña con la España plural. Es la tradición del catalanismo progresista que representa a la Cataluña que no quiere vivir del problema de su relación con España. Somos parte de la Cataluña que quiere resolver el problema. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incompresiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que interesarse por España supone desinterés por Cataluña. 3 �También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español se percibe el rechazo amargo y el desdén de aquellos a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- insisten en una concepción nacional-estatista del mundo que ya no se corresponde con los nuevos tiempos. Creo que estas actitudes ensimismadas comprometen seriamente el futuro de España como proyecto compartido. Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Lo ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente, donde dice: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Hasta aquí la cita de Puigverd. La propuesta del socialismo catalán es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad con que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la entidad –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con la España plural. 4 �Así, en Cataluña se dibujan otras actitudes sobre la relación con España, sobre cómo gestionar la interdependencia. Actitudes que van de la renuncia a la desesperanza, pasando por la conllevancia malhumorada. Una primera actitud sería la de renuncia al catalanismo por entender que ha alcanzado sus objetivos básicos. Sería la rendición del catalanismo a la nueva España moderna y desacomplejada. Es la propuesta regionalista del Partido Popular y de algunos sectores del mundo empresarial catalán. Una propuesta que implica aceptar la congelación del autogobierno y, por consiguiente, adaptarse a las decisiones centrales sobre las que se aspiraría a tener capacidad de influencia. Hoy por hoy no es una opción mayoritaria, pero su viabilidad podría aumentar si la Convergència i Unió de después de Pujol sucumbiera a los cantos de sirena de un “encaje bávaro”. La segunda actitud sería la de otra renuncia: la renuncia a España. Sería la respuesta independentista basada en la convicción de la irreformabilidad de España, de su mentalidad colectiva y de sus instituciones. Sería la renuncia a gestionar la pluralidad por la insuficiencia de los actuales instrumentos y, sobre todo por la percepción de que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es una propuesta fácil y contundente, pero que se va desarrollando con creciente sofisticación. Se trata de una posición minoritaria pero cuyo atractivo puede crecer en un contexto de hostilidad. Y una tercera actitud sería la de la conllevancia entre Cataluña y España. Sería el pacto coyuntural del catalanismo con España, la firma del empate permanente. Es la posición accidentalista practicada por CiU, en la que los progresos en el autogobierno dependen de la coyuntura política. Cataluña obtiene ventajas si el Gobierno central depende de los votos de CiU. Cataluña ve peligrar los avances conseguidos si el Gobierno central dispone de mayoría absoluta. No se consolidan los avances del autogobierno, ni del Estado autonómico y, mientras tanto, el foso afectivo se va ensanchando y la desconfianza va impidiendo pensar en un futuro común. 5 �Frente a estas actitudes, reafirmo la esperanza y la posibilidad de la España plural. Es más: reafirmo que a pesar de los problemas a los que me he referido, los últimos 25 años han sido sin duda los mejores de la historia política de Catalunya desde hace siglos (siglos, no años). Proponemos pues el pacto permanente del catalanismo con la España democrática. El pacto federal que proporcionará un horizonte estable a los autogobiernos. Viable si en Cataluña se renueva el pacto catalanista y éste se expresa de forma unitaria. Viable si se recupera y renueva una idea plural de España. Con Euskadi al fondo, constituida (contra el deseo de sus ciudadanos, estoy seguro) en obstáculo para avanzar, pero a la vez necesitada de caminos de salida a su conflicto interminable. La esperanza de la España plural hay que alimentarla con gestos, con pequeños pasos, con reciprocidad, con lealtades compartidas. En un artículo reciente de uno de nuestros más conspicuos federalistas –el profesor Antoni Castells- se traza con inusual sinceridad esta situación: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo –prosigue Castells- necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” 6 �Hasta aquí la cita. Añado más: Euskadi tiene y tendrá un régimen de excepción. Catalunya es demasiado grande para pretenderlo. Está obligada a modificar el sistema político general para mejorar. Lo que no excluye por supuesto que el sistema general sea diferencial y reconozca la existencia de nacionalidades históricas con lengua y cultura propias y singulares. Estoy convencido de la respuesta positiva del socialismo español al reto que le plantea el catalanismo progresista. Una respuesta que, más allá de la coherencia doctrinal, es congruente con el enraizamiento del autogobierno en todas las comunidades autónomas sin distinción. Es precisamente el balance positivo del Estado de las Autonomías para todas las Comunidades lo que permite pensar en su evolución plenamente federal y no uniformista. 3. Interés de España en que desde Cataluña se hagan aportaciones a la España plural, la España común, a la España federal. Ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático, una vez culminado el ciclo que abrimos con la Transición Democrática y que ha durado un cuarto de siglo. Un segundo ciclo que deberá perfeccionar, en primer lugar, nuestra democracia, sus reglas y sus instituciones, con el afán de mejorar su calidad y su transparencia. También deberá perfeccionar nuestro Estado del Bienestar, con nuevos enfoques y con especial atención a problemas y colectivos hasta ahora desatendidos. Con una vigorosa política de apoyo a las familias en primer término. (Me alegra constatar que nuestras propuestas de políticas públicas para la infancia, para la vivienda de alquiler y para la atención a domicilio, hayan sido acogidas favorablemente por la opinión y por los gobiernos). (Falta que ocurra lo mismo con nuestras propuestas para los barrios de la inmigración y para la seguridad de las ciudades). Y como no, este segundo ciclo político al que me refiero, deberá culminar con el pleno reconocimiento de la España plural. 7 �Entiendo que el reconocimiento de la España plural y del papel que en ella han de jugar nacionalidades como Cataluña no es un producto ideológico de laboratorio, sino una necesidad real de la España futura. Por ello, pienso que se comete un atentado a la convivencia entre las gentes y los pueblos de España cuando se utilizan exclusivamente los sentimientos identitarios para obtener rentas de poder y para bloquear desarrollos de futuro. Para evitar el bloqueo del futuro hay que superar la lógica de los tres nacionalismos que nos gobiernan y afirmar lo siguiente: Catalunya no quiere romper los lazos territoriales (...) Catalunya no quiere romper las filiaciones históricas (...) Pero cuatro o cinco años más de Aznar - de lenguaje Aznar - y España estalla. Considero que Aznar ha prestado un servicio formidable a la gobernación de España: Ha metido a toda la derecha española en la Constitución, pero si el precio a pagar es primero la congelación y luego la muerte lenta de la Constitución, no sólo no se lo podremos agradecer sino que habrá que denunciar que Aznar es para España un peligro muy superior al imaginado. 4. Perder el miedo a los tabúes: del buen uso de los textos constitucional y estatutario No pasa nada por reconocer la fatiga de los materiales constitucionales y estatutarios. En 25 años han acaecido cambios sustanciales que aconsejan repensar, revisar y reformular los textos constitucional y estatutario. Con la adaptación al camino que ha recorrido Europa, en primer término ... Con la necesidad de sacar conclusiones constitucionales de la experiencia autonómica ... Con el reconocimiento de tareas pendientes y, sobre todo, de nuevas realidades sociales que reclaman su encaje en nuestras normas básicas. Dicho de otro modo: Quiero prevenir contra el mal uso de la Constitución, contra su sacralización y su momificación ... En su momento saludé el importante esfuerzo hecho por José Maria Aznar para integrar a toda la derecha española en la Constitución ... Hoy he de 8 �lamentar que dicho esfuerzo se haya hecho a costa de momificar el texto constitucional ... Es contradictorio aceptar que necesitamos adaptarnos permanentemente en los ámbitos tecnológico, laboral, educativo, cultural, familiar … y, en cambio, negarse en redondo a plantearse la conveniencia de adaptar nuestras normas jurídico-políticas a las nuevas realidades y necesidades surgidas de la evolución social. Estoy por una Constitución y unos Estatutos vivos, capaces de resolver problemas políticos y no de esconderlos ... La obsesión por la permanencia y la estabilidad llevada al límite acaba por situar a las personas y a los pueblos fuera de la historia, fuera de la vida. 5. Qué reformas institucionales propongo: la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña Mañana presentaré en el Parlament de Cataluña las bases para un nuevo Estatuto de Cataluña que proponemos los socialistas catalanes. Lo haré en el Parlament de Catalunya, que es donde debe hacerse, no mediante octavillas o mediante informaciones filtradas a algunos medios. ¿Por qué ahora la reforma del Estatuto de Cataluña? ¿Con qué intención? Para dar un salto adelante en el autogobierno de Cataluña ... que contribuya también a la plena afirmación de la España plural. Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Cataluña constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Cataluña (... Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro). 9 �Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad y por reforzar el vínculo nacional … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para sus hijos … En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Cataluña no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los muertos, sino el culto a los hijos que aún han de venir”... No voy a explicarles ahora el contenido de la reforma estatutaria, pero si que puedo adelantarles –tal como he venido haciendo en otros foros- las líneas maestras que la inspiran. - La intención afirmativa y prepositiva, de proclamación y no de reclamación, del nuevo texto estatutario, esto es lo decisivo. - El propósito de renovar el pacto del autogobierno nacional de Cataluña, actualizando la voluntad de participar activamente en la construcción de una España plural y una Europa respetuosa con sus pueblos. - La determinación de introducir nuevos mecanismos de representación política más democráticos y renovadores, dibujando los criterios de la que tendrá que ser la – aún hoy inexistente!- Ley Electoral de Cataluña o estableciendo la limitación de mandatos para el presidente de la Generalitat. - La fijación de las bases de la organización territorial de Cataluña en vegueries, dando voz a los distintos territorios y la posibilidad de ser los protagonistas de su propia estrategia de futuro, a la vez que facultando ampliamente a los municipios para gestionar las políticas de proximidad y transfiriéndoles un 6% más del gasto público total, hasta llegar al 30% del mismo. - La ampliación de las competencias del autogobierno de Cataluña, abriendo las puertas a la colaboración con los territorios de la antigua Corona de Aragón, en el marco de la euroregión del arco norccidental mediterráneo. 10 �- La atribución a la Generalitat de la autoridad suficiente para asumir la dirección ordenada de los procesos administrativos. ¿Y cómo se desarrollará el proceso de reforma? Partimos de la base de que la mejora del autogobierno ha de ser el fruto de la voluntad política de Cataluña y trabajaremos para conseguir el consenso máximo de todas las fuerzas políticas presentes en el Parlament de Cataluña. De este modo el texto definitivo de Estatuto, que tendrá que refrendar en su momento el pueblo de Cataluña, no será el resultado de una negociación desigual entre los partidos gobernantes en Cataluña y en España, sino el fruto del reconocimiento por las Cortes Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural. En mi opinión, es perfectamente posible que este proceso pueda finalizar con el preceptivo referéndum en el primer trimestre de 2005 si todo va bien en España. Siempre se nos amenaza a los socialistas con fomentar las diferencias entre españoles y conducir a España hacia la ingobernabilidad. Bien: no quiero ni imaginarme la ingobernabilidad a que puede conducir el empecinamiento del actual gobierno español al negar la pluralidad de España y el tranquilo reconocimiento de su diversidad, lo que yo llamo diversidad y el gobierno asimetría. Baste constatar la pirotecnia verbal soberanista en que se está metiendo el gobierno de CiU, tras tres años y medio de actitudes que la prensa madrileña califica de sensatas y moderadas, en cuanto se han acercado las elecciones. Vamos a ver como torea el Partido Popular ahora sus obligaciones de soporte al gobierno Pujol-Mas hasta el día mismo de las elecciones autonómicas. Quedan todavía siete meses. Siete meses apasionantes que nosotros vamos a administrar con calma, sin variar un ápice lo que ha sido nuestro discurso en los últimos tres años y medio. Pero prepárense para emociones fuertes. 11 �¿Y qué consecuencias puede tener la reforma del Estatuto de Cataluña para el conjunto de España? Entiendo que han de ser unas consecuencias positivas. He edificado mi trayectoria política con la convicción de que lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Creo que este principio ha sido verificado por la historia. Lo fue durante la Transición con el compromiso de la Cataluña autonomista con la España democrática. Lo fue con los Juegos Olímpicos de Barcelona cuando se nos hizo confianza para representar a la España moderna y democrática ante el mundo. ¿Por qué no puedo serlo en el futuro? ¿Por qué no se concede a Cataluña la confianza para co-liderar el proceso de reconocimiento pleno de la España plural? Mejor que se haga, porque si no se hace no habrá tal. Con la reforma del Estatuto podemos dar el primer paso hacia este reconocimiento. Un paso que puede abrir nuevas perspectivas para problemas que hoy parecen irresolubles y que tiñen de pesimismo nuestras posibilidades de convivir más allá de la conllevancia. Quiero resaltar una consecuencia muy importante: la mejora del autogobierno de Cataluña que proponemos quiere demostrar que no son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos. Estoy convencido que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Y esto es deseable y válido tanto para Cataluña como para el País Vasco ... y por supuesto para el conjunto de España. Estoy persuadido que la mejor contribución a la solución del problema vasco que podemos hacer desde Cataluña es progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de afirmación identitaria, a la vez que promovemos la idea y el proyecto del reconocimiento de la España plural. Si el tema vasco parece encallar el tema catalán, no es menos cierto lo contrario: mientras Catalunya no explique su futuro, el Estado irá atado de manos al diálogo sobre la solución vasca, porque es lógico que se pregunte por los efectos que esa 12 �solución puede tener sobre las aspiraciones de Catalunya, tema éste, como he dicho, de mayor envergadura desde muchos puntos de vista, si bien exento del dramatismo sangriento de la situación en Euskadi, en parte, también hay que decirlo, por el comportamiento sensato, en lo fundamental, del nacionalismo catalán hasta hoy. 6. La reforma de la Constitución: el Senado, símbolo de la España plural. I una determinada manera de concebir y estar en Europa. La reforma del Senado como oportunidad.(Acabo de hablar con el presidente del Senado). El Senado debe ser una Cámara de primera lectura. Y yo añado: representativo de las Comunidades Autónomas, no de las provincias. Los cuatro federalismos: - El político (reforma del Senado) - El fiscal (pagar por renta y recibir por población, con una salvedad) - El judicial. Tribunal de Casación. - El cultural. Historia Común de los Pueblos de España. Respeto mutuo de las lenguas. Tengo la convicción de que en 20 ó 25 años la evolución política europea irá igualando los derechos de los pequeños estados con los de las grandes regiones, perspectiva que irá tranquilizando el debate aunque inicialmente puede enconarlo. Del mismo modo que aspiramos a una España confortable, donde todos tengan su lugar, hay que pensar en una Europa que facilite la acomodación de su diversidad. Y ello puede querer decir renunciar a las grandes construcciones jurídico-formales y potenciar redes diversas basadas en el interés común y que sobrepasan el marco de los Estados-nación, de manera que el reconocimiento de todas estas redes diversas acabe por ser lo que entendamos por Europa. 7. Un apunte final sobre la guerra Catalunya está masivamente contra la guerra, como lo está Madrid. Quizás con la ventaja de que allí los incidentes entre policía y manifestantes han sido inferiores, en 13 �parte porque - imagino - la tensión y los nervios que las fuerzas policiales perciben en sus responsables políticos y administrativos, deben ser menores. Sólo debo añadir que el gran interrogante que se ha abierto en Catalunya ha sido el de la posición, no tanto del partido del Gobierno catalán, como del propio Gobierno de la Generalitat. Este interrogante inquieta por dos razones: parece amagar una vuelta a la indiferencia catalana en materia de política internacional - muy típica de la primera guerra mundial y visible incluso en el referéndum sobre la NATO- y porque no se sabe si obedece a motivos coyunturales de política local, lo que la haría profundamente inmoral, o si, según como más grave, significa un desplazamiento del nacionalismo catalán conservador desde su tradicional europeísmo hasta un atlantismo que la mejor Europa está tratando no de negar, pero si de revisar a fondo. Los socialistas catalanes insistimos en que la política internacional del gobierno Aznar está poniendo seriamente en peligro la credibilidad de España en el norte de Africa y en todo el Mediterráneo. Creemos también que está dañando nuestros lazos con los países de América Latina, que han soportado con dificultades pero con cierta gallardía la presión belicista. Y proponemos de nuevo que España le confíe a Catalunya misiones de nivel en el relanzamiento del desgraciado Proceso Barcelona de 1995, el momento sin duda más alto, junto a la posterior Conferencia de Madrid sobre Oriente Medio, también olvidada hoy, de la presencia española en nuestro entorno natural. Muchas gracias. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Identitat col·lectiva Nació Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1564/0000000799.pdf 8b9b6e815a39192cec28e8e7f7ccf3b4 PDF Text Text E N T R E V I S T A a PASQUAL MARAGALL JO NO ESTARÉ MAI TAN LLIGAT AL NACIONALISME ESPANYOL COM HO ESTAN AVUI ELS NACIONALISTES CATALANS Pujol sol dir que el PSC és el màxim responsable de les renúncies de Catalunya en la Transició. Com valora aquell període? La Transició va ser impulsada pel PSC i pel PSUC bàsicament, que van ser els dos partits més votats el 1977. Eren els partits més arrelats en els moviments polítics del final del franquisme: l’Assemblea de Catalunya, CCOO, els moviments dels barris, etc. En aquells moviments el nacionalisme hi era molt poc. Ara alguns sectors parlen de la necessitat d’una segona Transició i jo penso que, efectivament, cal fer una actualització de la Constitució i l’Estatut. L’elaboració de l’Estatut es va fer en un clima de consens entre les diferents formacions catalanes democràtiques. Quan es va trencar aquell consens? El trencament de la unitat catalanista es produeix el 1982, i queda simbolitzat en el moment en què CDC va trencar la capçalera de l’11 de setembre. Aquell dia, abans de la manifestació, el Guti, en Raventós i en Roca es van reunir en un bar de la Via Laietana, i Roca va dir que Pujol havia decidit que no hi hagués capçalera unitària, i mai més no n’hi ha hagut. És el moment en què Pujol estableix la teoria segons la qual hi havia hagut una traïció del PSC. Potser CiU va voler monopolitzar el catalanisme, però, com a reacció, el PSC se’n va anar desmarcant. En els seus orígens, el PSC tenia uns dirigents i uns intel·lectuals clarament adscrits a la tradició catalanista, com Raventós, Obiols, Alexandre Cirici o Oriol Martorell. Avui costa més trobar-hi persones d’aquest perfil. 41 El PSC d’avui continua essent un partit catalanista. Hi ha gent que parla amb to crític dels “Montilles”, però el cert és que Montilla ha declarat que ni Mas ni Duran no li poden donar lliçons de catalanisme i �E N T R E V I S T A nó positiu, amb sentit de futur, perquè la política, en el món, és un mercat de futurs en el qual ens hem de situar bé. En quins aspectes no n’hi ha prou amb el que tenim? Si ara escrivíssim la Constitució i l’Estatut, els faríem diferents. Jo sóc partidari d’afegir a l’Estatut un codi interpretatiu, que li doni una visió més en la línia de la devolution escocesa, més federal. Cal posar l’èmfasi en la proximitat: l’autonomia dels pobles, de la societat i dels poders propers ha de ser la norma, i les matèries reservades a l’estat han de ser l’excepció. Per això el que caldria és posar-se d’acord sobre quines han de ser aquestes excepcions, que són necessàries perquè la proximitat no és bona sempre. En moneda, control de fronteres i defensa, no ho és. Cal tocar també la Constitució? ningú no l’ha desmentit. És possible que algun comportament del PSC està fent ara en una situació que ho és menys. Han de ser els historiadors els qui interpretin si el El trencament de la unitat catalanista es pro- PSC va donar lloc o no al trencament de la unitat catadueix el 1982, i queda simbolitzat en el mo- lanista per part de CiU. Noment en què CDC va trencar la capçalera de saltres creiem que no. l’11 de setembre. propiciés que CiU hagi actuat com ha actuat, però jo crec que la responsabilitat va ser i és de CiU. El 1982 CiU va plantar la bandera del “nosaltres sols”, que ha durat més de vint anys. Avui, en la crisi basca que vivim, Pujol és exquisidament delicat amb els equilibris de l’Estat, però als anys 1981-82, al moment de la LOHPA, etc., també hi havia una situació crítica. El 1982 Pujol ens va estigmatitzar per ser curosos en una situació delicada, que és el que ell Fa cent anys el catalanisme es va proposar regenerar Espanya i obtenir l’autonomia de Catalunya, objectius que avui es poden considerar assolits. No està esgotat aquest tipus de catalanisme? El somni catalanista de fa cent anys en certa manera s’ha complert, perquè per primera vegada des que es va formular aquell projecte hem tingut vint anys d’autonomia. Però no n’hi ha prou amb el que hem aconseguit, i amb això no faig un plantejament només reivindicatiu si- 42 La Constitució és una gran disposició transitòria concebuda per passar de la dictadura a la democràcia i a l’autonomia, i té l’ambigüitat que, com deia Napoleó, una constitució ha de tenir per durar. A la Constitució no hi surt la paraula Europa ni la paraula Catalunya, perquè encara no s’havia entrat a la UE i les comunitats autònomes encara no s’havien constituït. Per tant, caldria introduir a la Constitució la filosofia dels tractats de la UE i la regulació bàsica ja consolidada de les comunitats autònomes. Persones pròximes a vostè, com Oriol Bohigas o Rubert de Ventós, consideren que Catalunya ha de reivindicar un estat. Ara que entraran a la UE Lituània, Eslovènia, Xipre o Malta, no és lògic pretendre que Catalunya tingui un estatus com el d’aquests països? Els estats que entren ara a la UE són els que van desaparèixer el 1871 �E o 1914 o 1945. Els qui vam perdre la cadira dos segles abans ho tenim més complicat; haurem d’esperar una mica més per obtenir a Europa l’estatut que volem. Europa farà, ella mateixa, una evolució. Quan es va negociar el Tractat de Maastricht, els länder alemanys van dir a Köhl que no era lògic que Luxemburg tingués veu i vot a la UE i ells no, i això va donar lloc a la creació del Comitè de Regions, que almenys permet a les regions europees d’expressar la seva opinió. Ara entraran uns quants “luxemburgs” i, per tant, la situació encara és més calenta. Però cal donar un marge de respiració als estats, que estan cedint sobirania per dalt i reben molta pressió per baix. Si no deixem respirar els estats, entrarem en un procés molt difícil de controlar. Però la batalla dels populars, singularment dels espanyols, per evitar una Constitució federal és una batalla perduda. N T R E V I S T A Catalunya té prou instruments polítics per afrontar la globalització? corrent de la història, que tendeix a simplificar les estructures. La globalització encara fa les coLa necessitat de tenir una certa dimenses més difícils als països com Catasió per a no ser engolit per les cultures lunya, perquè la globalització fa amb globals és el que el du a plantejar una els països el mateix que amb les emaliança dels territoris de l’antiga Coropreses: els concentra. La globalitzana d’Aragó? ció ha acabat amb moltes empreses industrials, per falta de dimensió, i Respon a dos factors. Per un ha provocat la seva integració en cantó, les eleccions de 1996 van deempreses més grans. Amb els estats mostrar que hi ha un triangle constipassa igual: dins de cada estat hi Els estats que entren ara a la UE són els que ha un procés de concentració. Madrid és una ciutat global van desaparèixer el 1871 o 1914 o 1945. Els perquè té l’estat, té un pes qui vam perdre la cadira dos segles abans ho demogràfic, està ubicada al tenim més complicat. centre de la península, etc.; s’ha beneficiat de la concentració. Això fa els problemes més tuït per Aragó, Balears, Catalunya, el greus perquè nosaltres no només no País Basc, Astúries, etc., on es fa una tenim veu pròpia a Europa sinó que, interpretació d’Espanya diferent. A a més, a Espanya ja no tenim el pes València aquesta opció encara no és que teníem. En certa manera, quan majoritària, però ho serà. Per un aldemanem singularitat anem a contra tre cantó, efectivament, és una res- 43 �E posta de Catalunya a la globalització. Si no tens 10-15 milions d’habitants, no pots tenir un aeroport potent i, sense aeroport, ja et poden donar veu a Europa que no arribaràs a ser allò que voldries. En aquest procés de concentració, per a fer un país i una metròpoli potents cal definir un espai més gran del que som estrictament. Si no sustentem el nostre projecte en l’intent de reunir unes condicions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques d’una dimensió determinada, no tindrem mai allò que considerem que ens correspon políticament, perquè no hi haurà la base necessària per a sustentar-ho. Aquesta estratègia no és tan efectista com una “Declaració de Barcelo- N T R E V I S T A na”; és una opció de llarg termini. I és més efectiva. Vostè últimament ha denunciat els excessos del nacionalisme espanyol. Ara manen tres nacionalismes i, encara que no ho sembli, s’aguanten mútuament perquè tots els nacionalismes es fonamenten en l’existència d’un adversari. La situació dramàtica del País Basc ha creat un espai polític per al nacionalisme espanyol. I, històricament, ha estat el nacionalisme espanyol el que ha creat el drama basc, quan el 1938 Franco va dictar un decret que va suprimir els furs de les “províncies traïdores”. Aquí hi ha l’origen del conflicte, que es confirma quan el 1948 Aguirre, des de l’exili, va enviar una En aquest procés de concentració, per a fer un carta a gent diversa del país país i una metròpoli potents cal definir un es- dient que, si allò continuava així, es perdria la identitat del pai més gran del que som estrictament. País Basc, i fent una crida a la 44 joventut basca a reaccionar, “si cal, violentament”, diu textualment la carta, que jo vaig llegir fa uns anys a l’arxiu Tarradellas. Per tant, està tot escrit: la provocació de Franco i la resposta del nacionalisme basc. El context de la carta d’Aguirre era la desesperança que va causar el fet que Franco no caigués en acabar la Guerra Mundial. Sí. Sembla com si el món ho hagués oblidat. Recordo que fa anys em vaig entrevistar amb George Bush senior, quan ell era vicepresident, en un moment en què hi havia un conflicte entre Espanya i els Estats Units sobre la renovació de l’acord sobre les bases americanes i ells no entenien els recels espanyols. Com a alcalde, li vaig explicar que els ciutadans de Barcelona pensàvem que els americans no van arribar a Espanya igual que van arribar a Itàlia, perquè a Ità- �E lia van fer fora els feixistes i, en canvi, a Espanya va ser al revés, van venir de la mà de Franco. Com veu la situació actual d’Euskadi? Si no incideix algun factor extern, no hi ha sortida. Buscant on es pot trobar un desllorigador, crec que la generació que va fer la Constitució hi hauria de dir la seva. Per sobre d’Aznar només hi ha el rei, i és difícil que la corona intervingui. Els únics que poden tenir una certa autoritat moral sobre el Govern són la generació constituent: Pujol, Roca, Fraga, Carrillo, Suárez, González, etc. A mi m’ha semblat bé l’actitud de prudència de Pujol davant el conflicte basc, però en el moment en què aquest conflicte s’està convertint en la gran excusa per impedir que Catalunya pugui tenir el que li correspon, crec que Catalunya s’ha d’implicar més. Encara que la Constitució no sigui dels qui la van fer, sinó que és de la ciutadania, no es pot negar que una opinió sospesada de la classe política d’aquell moment tindria un impacte. N T R E V I S T A el 30 % local. Tercer, la inversió estatal per habitant a les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants (ara mateix, Barcelona, Madrid i València, i, progressivament, Sevilla, Màlaga, Saragossa i Bilbao) ha de ser la mateixa arreu. I quart, aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. CiU sosté que el nou sistema de finançament ha estat un pas endavant. L’Homs diu que el nou sistema és millor perquè els impostos dels catalans es quedaran a Catalunya, però ben mirat potser era millor el sistema anterior, perquè abans l’Estat ens enviava uns diners que es calculaven segons el cost efectiu dels serveis, i cada cinc anys es revisava aquest cost. Ara el que l’Estat dóna Centrant-nos ara en la política catalana, vostè proposa potenciar l’ensenyament públic, doblar el pressupost de cultura, promoure habitatge públic, etc. D’on sortiran els diners? D’un sistema de finançament millor, perquè amb l’actual no anem enlloc, i d’una major inversió de l’Estat. Nosaltres proposem un sistema de finançament amb els objectius següents: primer, els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. Aquesta igualació proposem que es produeixi en un termini de vint anys. Segon, el repartiment de la despesa pública entre els diferents nivells administratius ha de ser el 40 % estatal, el 30 % autonòmica i 45 són uns impostos, i no es garanteix que es cobreixi el cost dels serveis. El resultat és molt dolent perquè els impostos que ens han donat són els indirectes, que abans pujaven més que la renda, però ara pugen menys. Per tant, si bé és cert que des d’un punt de vista acadèmic i també des del punt de vista de l’autonomia el nou sistema és millor, el fet és que s’han equivocat a l’hora de definir quins i quants impostos s’havien de traspassar: el resultat pràctic és un desastre. Amb la majoria absoluta del PP a Madrid era difícil obtenir un acord millor. Tot això ve del pacte de 1999 entre CiU i PP per a la investidura de Pujol. Per imperatiu d’aquest pacte, CiU, per una banda, ha acceptat un �E N T R E V I S T A Els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. finançament insuficient i, per l’altra, va acceptar l’exigència del PP de no plantejar la reforma de l’Estatut en aquesta legislatura. (Però el que més em va sobtar en el debat de política general de l’octubre passat va ser el suport implícit d’ERC al pacte CiUPP, ja que ERC va votar a favor de no tractar la reforma de l’Estatut fins la propera legislatura). Quan va ser alcalde va tenir problemes amb el seu partit, fins i tot es va dir que aquests problemes van causar la seva renúncia a l’alcaldia. Si vostè arriba a la presidència de la Generalitat, es podrien reproduir aquelles tensions? Em vaig retirar en el moment en què, des de molt abans, havia decidit fer-ho, no pels problemes que hi pogués haver al partit, encara que és cert que l’anunci de la meva retirada va coincidir en un moment en què el partit de Barcelona havia pres la decisió d’ampliar l’Executiva a 30 membres, decisió a la qual jo vaig ser contrari. Pel que fa a la situació actual, d’entrada hi ha un canvi important, que és que ara sóc el president del partit. La relació entre el partit i jo i entre Ciutadans pel Canvi i el partit és més madura. CpC ha firmat un conveni amb el PSC, sense supeditar-s’hi, que ha aclarit aquestes relacions. Tenim la convicció que la fórmula clàssica dels partits polítics necessita una renovació. Ara tots els partits intenten crear un moviment extern afí, per tal de mobilitzar voluntats de persones que volen col·laborar sense fer-se militants. Es diu que vostè té un caràcter especial, amb cops de geni imprevistos, etc. Creu que aquesta imatge el pot perjudicar en les eleccions? Em perjudicaria si no hagués governat Barcelona durant quinze anys. Aquest és l’últim recurs de CiU; davant un adversari que no poden batre opten per la desqualificació personal. Però aquests recursos no serveixen quan, com és el meu cas, s’apliquen a una persona coneguda de tothom. Ara bé, és cert que en determinats moments hi ha hagut campanyes en la línia que indiqueu i fins i tot més perverses, però tot i aquestes campanyes jo vaig guanyar Trias, Cullell dues vegades, i Roca. Quines aliances es planteja el PSC per governar la Generalitat? Nosaltres mirarem de guanyar amb una diferència important. Si el PSC pogués governar sol tindria més poder del que mai ha tingut Pujol, ja que podria dominar la Generalitat i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta possible acumulació preocupa alguns sectors. Barcelona, i el PP manifesta que és inacceptable que el PSC governi Catalunya amb un partit independentista. Jo crec que tots els partits, quan governen, es tornen partits de govern. Una altra possibilitat és la coalició PSC-CiU. Un escenari amb Maragall president de la Generalitat i CiU decisiva a Madrid podria afavorir aquesta fórmula? Si CiU perd el Govern de la Generalitat, es reduirà la seva capacitat de condicionar el Govern estatal, perquè si CiU perd les eleccions catalanes difícilment podrà votar a favor del PP a Madrid. Si de cas s’abstindrà, com sempre. Quan es facin les eleccions generals, les eleccions catalanes encara seran massa recents com perquè CiU canviï la seva estratègia i confessi d’una vegada que l’esquerra espanyola i la dreta espanyola no són el mateix. Perquè si accepten això se’ls enfonsa la seva construcció ideològica, que, des de 1982, s’ha basat en el discurs que tots els partits espanyols són iguals pel que fa a la qüestió nacional. Però la història demostra tot el contrari i CiU, finalment, ho haurà d’acceptar. Estic convençut que finalment es produirà un pacte entre els nacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà una nova “Declaració de Bar- Jo sempre he dit que la meva presidència serà clarament “presidencial” i que tindré un conseller primer. I aquesta estructura la farem seriosament, amb una llei, no com s’ha fet ara. El president ha de ser-ho de tothom, no en el sentit Tarradellas de govern d’unitat, siFinalment es produirà un pacte entre els nanó en el sentit de representacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà ció institucional, d’una presidència moderadora que reuna nova “Declaració de Barcelona” en què presenti l’interès general. participaran el nacionalisme i el federalisme. Tornant a les aliances, la fórmula natural seria la coalició PSC-ERCIC. Aquesta coalició podria hipotecar alguns elements de programa del PSC? Hi ha qui diu que la col·laboració amb ERC a la Generalitat seria més complicada del que ha resultat, per exemple, a l’Ajuntament de 46 celona” en què participaran el nacionalisme i el federalisme. I això potser també fa que CiU no ho admeti obertament, ja que, per a poder fer un bon pacte, els convé no donar-lo per descomptat. Però tot això només és una especulació. �E N T R E V I S T A En els sectors més catalanistes hi ha una certa recança davant la possibilitat que la Generalitat sigui governada per un partit lligat a una formació estatal. Què els diria? El primer que els puc dir és que jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans. Primer, perquè de nacionalistes espanyols n’hi ha de vàries classes i, segon, perquè actualment el PP determina des de Madrid el que es vota al Parlament de Catalunya, i els nostres estatuts deixen molt clar que el PSOE mai no determinarà el que el PSC voti a Catalunya. Un tema que planarà damunt les properes eleccions és la immigració. Què en pensa? És una vergonya que la gent que va immigrar els anys 60 i que ha superat la situació de pobresa que tenia aleshores hagi de veure com els seus barris, les seves escoles, etc. tornen a ser miserables. Hi ha qui diu que ells, que van ser immigrants, haurien d’entendre millor els qui vénen ara, però és lògic, justament, que no vulguin sentir-se immigrants per segona vegada. A Pedralbes no hi ha conflicte perquè no hi viu cap immigrant. Exacte. El que no es pot fer és titllar de racistes els qui viuen en els barris on es concentra tota la immigració. Cal invertir en els barris més desafavorits, perquè un barri depauperat produeix un efecte de crida a què s’hi concentri la immigració. I cal dir que la dreta no està aportant solucions a aquesta situació. Ara mateix els socialdemòcrates governen pocs països a Europa. Es pot esperar un canvi de tendència? La DS italiana ha publicat una carta a Le Monde i a La Repubblica, firmada per d’Alema i Amato, és a dir per l’exPC i l’exPS, on diuen que cal crear una formació reformista a nivell italià i europeu. Ho argumenten dient que Köhl, quan es va quedar sol com a governant de dretes a Europa, va dir que per tal que la dreta tornés a ser hegemònica calia deixar-se de manies i integrar dins la Internacional Demòcrata-Cristiana els Tories britànics, però també Berlusconi, Haider, etc., és a dir el populisme nacionalista. D’Alema i Amato diuen que ara l’esquerra ha de fer el mateix però al revés, és a dir, ha d’integrar dins el reformisme els que van sortir perjudicats per aquella gran coalició de dretes. Els liberals? No, els demòcrata-cristians. Ells sostenen que aquest moviment de Köhl va deixar fora de joc els demòcrata-cristians i, per tant, els interpel·len a unir-se als socialdemòcrates per a fer una gran formació de centre-esquerra. 47 Fa prop de 25 anys de l’aprovació de l’Estatut. Com somia la Catalunya del 2025? Hi ha qui pensa en la independència, i a mi em sembla bé que ho pensin. Us contestaria amb una altra pregunta: ara fa 25 anys, on pensàveu que podíem arribar en aquest període? Contestant aquesta pregunta es contesta l’altra. Jo crec que hi ha hagut un ritme positiu; que, després de 1714, a la història de Catalunya mai no hi havia hagut 25 anys com aquests, amb democràcia, tranquil·litat, progrés econòmic, autonomia, etc., però també penso que ara és el moment de fer un pas endavant. No sé on haurem arribat el 2025, però si recuperem el ritme inicial i donem una empenta a l’evolució estatutària i constituent, l’any 2025 estarem molt bé, fins i tot en l’àmbit europeu. Raimon Carrasco i Miquel Sellarès � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans Source A related resource from which the described resource is derived Debat nacionalista Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carrasco, Raimon Sellarès, Miquel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Nacionalisme Acció política Oposició Territoris Catalunya Constitució Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1565/0000000798.pdf 3251a84c7c3eb4476681401baf24a28f PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Zapatero y yo somos federalistas partidarios de la pluralidad Source A related resource from which the described resource is derived Tiempo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Peñate, Faci Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Canvi Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-04-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1566/0000000797.pdf 02af8fd119d4bf3f4736199236c63e0f PDF Text Text ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC ELECCIONS 2003 "Si guanyo, convocaré els pares de la Constitució i dirigents de partits perquè pensin què hi canviarien ara" "Les propostes de nou Estatut de Mas, de Carod-Rovira i la nostra són perfectament homologables i arribarem a una solució" D. González / I. Carbó BARCELONA "Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta" AVUI ¿Aquestes municipals són unes primàries de les pròximes eleccions catalanes? P.M. Totes en són, de les següents, sobretot si són tan pròximes com aquestes. AVUI Fins ara, municipals i catalanes han marcat la dualitat electoral PSC-CiU... P.M. Potser sí que als catalans els agrada posar els ous a diferents cistells. Però la tendència ja es va trencar a les últimes eleccions catalanes. Ara ja som el partit més votat a les últimes quatre eleccions. Ho continuarem sent, i espero que ho siguem amb més diferència. AVUI Les relacions entre vostè i Jordi Pujol cada vegada s'han anat crispant més. P.M. Jo diria que Pujol s'ha anat crispant ell en la mesura que està al final del seu mandat i ha vist que aquests quatre anys han estat perduts i no ha funcionat. AVUI Quina explicació té l'episodi del calendari que vostè va donar al president i ell va llançar per terra? P.M. Va ser estrany. La seva reacció va ser molt mecànica, no ho esperava. Però això no va ser el més greu, perquè va ser una casualitat. El més greu va passar a la sessió de control següent, quan va veure com una acusació la pregunta que li vaig fer sobre la molt discutible designació, des del punt de vista de la legalitat, de conseller en cap. AVUI Una acusació dura... P.M. Jo li vaig preguntar si a tres anys vista ell no es penedia d'haver creat una organització del consell executiu que en el fons és percebuda, almenys per nosaltres i per part de l'opinió pública, com una fórmula no tant per governar com per assegurar el futur de la coalició en el govern. Entre altres coses, Pujol va acusar al Parlament el cap de l'oposició d'antipatriota. I, cosa que encara és més greu, va manifestar que el seu desig fervent és que jo no sigui mai president de la Generalitat. Un polític de talla no hauria d'haver-hi caigut. I això complica d'una manera innecessària la relació institucional de futur. Tarradellas no era partidari de Pujol, però no va anar mai al Parlament a dir-ho. AVUI El final de la comissió de les enquestes no ha deixat gaire ben parat al PSC. Se'ls retreu que només hagin buscat el cap de Madí. P.M. Madí era un element molt important, sent com era la mà dreta de Mas. No ens hem acontentat amb poc. Calia demostrar, i que el govern de la Generalitat ho reconegués, que ha creat un sistema de poder que no és de govern sinó de perpetuació del partit en el govern. Però, a més, aquesta és la primera vegada que una comissió d'investigació porta a un resultat efectiu: la dimissió del responsable de la manipulació d'enquestes. AVUI Però Madí no admet aquesta responsabilitat. Va dir que se sentia objecte d'una campanya mediàtica i d'assetjament polític. P.M. Que digui el que vulgui. Crec que el noranta per cent de la població de �Catalunya ha entès, fins i tot els militants de CiU, que aquest senyor ha fet un error i ha plegat. El cas ja estava explicat per la premsa i diversos informes. Quan van cessar [el director general d'Estudis] Josep Camps nosaltres vam dir que feien trampa, perquè ja se sabia i s'havia explicat que el responsable era un altre. Què més se'ns pot demanar? AVUI Però la comissió s'ha tancat sense investigar. La resta de grups ho han rebutjat. P.M. Jo no entraré en els motius dels altres grups. La nostra posició va ser que havia de sortir el responsable. AVUI ¿En els consells comarcals què pesa més, el valor simbòlic de trencar el model de CiU o el canvi del sistema d'elecció? P.M. L'objectiu no era un guany de quotes de poder, que és del que se'ns acusa. L'objectiu aquí també és el desmuntatge per peces del que s'ha fet malament: la falta d'una llei electoral, les LOT del 1987, el sistema electoral de les comarques, que ha permès el caciquisme... Amb la reforma d'ara tots els alcaldes seran als consells comarcals a través del consell d'alcaldes, que s'ha de crear a tots els consells comarcals. I com que es dóna més pes al vot popular, s'impossibilita el caciquisme que es dóna en comarques on no hi ha poder efectiu. És una victòria democràtica molt important. AVUI El PSC ha criticat sempre el pacte CiU-PP, però ha buscat el suport dels populars per canviar el sistema dels consells comarcals i en l'afer de la comissió de les enquestes. P.M. Nosaltres no governem. Som oposició i fem el que toca. Per tant, benvingudes totes les ajudes a fer la tasca de control al govern. Portem � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource González, David Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Eleccions Canvi Convergència i Unió Acció política Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/864/0000000600.pdf f59de5a551be29d37ce2d4fb81299ca2 PDF Text Text Andonis Tritsis y Bagdad Article de Pasqual Maragall publicat a El Pais Febrero de 1991: el alcalde de Atenas coge un avión a Ammán (Jordania) y luego un coche por el desierto hasta Bagdad. Se llama Andonis Tritsis. Ha sido campeón griego de atletismo, ex socialista, independiente, y es reciente ganador de las elecciones frente a Melina Mercuri. Está impresionado por el ataque a la ciudad árabe y le ha ido a decir lo siguiente al alcalde local: "Mi país, miembro de OTAN, está en guerra con el suyo. No discuto las razones. Sólo he venido a decirle que los ciudadanos de Atenas no están en guerra con los de Bagdad". Estuvo tres días en la ciudad, lo que tardó en encontrar al alcalde. Aquélla ya fue una guerra tremendamente clarificadora, inusualmente sincera. Según vi en la televisión desde Nueva York, a la pregunta sobre qué hacía en Irak, un soldado americano contestó sonriente: "Echarles una mano a éstos". "¿Cómo, cómo?". "Sí: dicen que su religión les garantiza el cielo si mueren en guerra". El ateo Sadam Husein, después de invadir Kuwait sin preguntar a nadie -como ahora los Estados Unidos y Gran Bretaña, como siempre, como en todas las guerras-, cuando fue a su vez atacado, declaró que la serpiente del diablo anidaba en Washington, a lo que Bush padre contestó que Dios estaba en el brazo de sus soldados en el desierto. Andonis Tritsis lo veía distinto. Creo que fue el precursor de una indignación mundial que ahora ha estallado. Cuando hubo visto al alcalde de Bagdad, se volvió a casa. No mucho después se acercó a Madrid a una reunión de alcaldes. Yo era presidente de los alcaldes europeos, coincidimos en la cena, y me contó la historia de su viaje, una historia que luego me ha perseguido siempre, como una quimera envidiable, como un perfume raro. Cuando viajé luego a Atenas, Andonis había muerto. Le pedí al nuevo alcalde que me acompañara al cementerio y depositamos unas rosas rojas en su tumba. Esta vez no hemos ido ninguno a Bagdad. Y eso que esta vez la cosa estaba mucho más clara. De Bush padre a Bush hijo hay un trecho, imagino que descendente. A Bush padre le conocí en 1986, cuando era vicepresidente, y le fui a contar, durante la renegociación de las bases americanas en España, algo que los norteamericanos no entendían: que los soldados americanos, en Barcelona, en mi ciudad, por ejemplo, no habían sido nunca vistos como libertadores, a diferencia de lo que ocurría en Nápoles o en Roma. Allí llegaron como libertadores. Aquí habían llegado de la mano de un dictador. Creo que Barcelona debe seguir agazapada en el rincón de los recuerdos de Bush Sr., porque de las 300 ciudades del mundo que se manifestaron contra la guerra el 15 de febrero, sólo Barcelona le vino a la mente cuando trató de restarle importancia al hecho. Yo sí recuerdo por supuesto su contestación a mis palabras: "Usted habla no de su opinión, sino de lo que creen sus ciudadanos". "Cierto". "Pues yo le voy a contar la opinión de los ciudadanos de las 50 ciudades que acabo de visitar" (era noviembre, campaña electoral): "What the hell are we doing in Spain?". "¿Qué demonios estamos haciendo en España?". Querían decir: "¿Qué estaremos haciendo para que nos quieran echar...? ¡Si les estamos ayudando! A estos españoles no hay quien los entienda". Con Bush padre coincidimos 10 años más tarde en Barcelona. Quería que Colin Powell fuera candidato a vicepresidente en las elecciones del 96, con el senador Dole, al que veía con poca fuerza para vencer al entonces presidente Clinton, que le había vencido a él en el 92. La mujer de Powell se oponía; estaba convencida de que matarían a su marido si era candidato, igual que habían matado a Martín Luther King, a Malcom X y a los hermanos Kennedy. Bush vino a Barcelona para embarcarse en un crucero de convencimiento con el matrimonio Powell, pero el plan fracasó. En realidad, su argumento iba más lejos: si Powell iba en el ticket con Dole, éste ganaría, pero dada su edad, no iba a repetir, con lo que Powell podía convertirse luego en el primer presidente negro de los Estados Unidos de Norteamérica. Ése era un proyecto enormemente atractivo. A veces pienso que en realidad Bush presentía confusamente que algo malo podía pasar en el futuro y que pretendía conjurar ese peligro. Todo ello me lleva a confesarles un pensamiento que no me puedo sacar de encima desde hace días: hemos desperdiciado 14 años maravillosos, desde la caída del muro de Berlín para acá. Hemos tocado el cielo con los dedos: en el fin del sitio de Sarajevo, en la Conferencia Euromediterránea de Barcelona, en la de Madrid sobre Israel y Palestina, en el poner fin a la matanza de Kosovo, en el Tratado de Kioto, en el foro de Porto Alegre y su conexión, frágil todavía, con el de Davos, en la ansiada ampliación al Este de la Unión Europea, con el euro, en Irlanda del Norte a partir del Viernes Santo del 98, etcétera. Pero hemos abandonado el Mediterráneo. Estamos con Israel y Palestina donde estábamos cuando el acuerdo de Oslo. Bagdad es el centro, uno de los centros, del imaginario colectivo árabe. Y los árabes estuvieron casi ocho siglos en España, del 711 después de Cristo al 1492, fíjense, más que los europeos en América, desde 1492 al 2002 van cinco siglos. Y los ingleses en Norteamérica, algo menos. Se dirá que los tiempos son más densos hoy que ayer, que pasan más cosas por minuto... Que digan lo que �quieran: el Ayuntamiento de Vinaixa le ha escrito una carta al ministro marroquí de Exteriores, Benaissa, invitándole a visitar el municipio que fundó aquí su familia. El ministro no ha contestado, pero el imaginario compartido está ahí, sepultado y sin embargo intrigante, quizá vivo. Y el municipio, o mejor la pedanía, de Baldomá, en Artesa de Segre, Lleida, debe su nombre a la contracción de Valle de Omar y tiene todavía el Camí de la Mesquita. Bagdad suena a ensueño, a origen de las migraciones que llegaron a Tarifa y más tarde a Córdoba. A arte, a refinamiento, a imperio, a cultura, a lucha como siempre entre dinastías sofisticadas y familias guerreras, aunque en nuestro caso, contra toda lógica, ganaron las refinadas y emigraron hacia acá las guerreras. Pero esa dinastía guerrera se refinó en el camino. Cruzó El Cairo, Alejandría, Etiopía, pasó por Kairuan, la segunda Meca, en el sur de Túnez, y llegó al Magreb antes de saltar el Estrecho. Y luego hizo (ellos o sus sucesores) Córdoba y Toledo, y luegose refugió en Granada, hoy el segundo destino turístico musulmán después de La Meca árabe. Catalunya se dividió en dos. La Catalunya Vella y la Catalunya Nova. La Vella, de los Pirineos hasta Barcelona, era cristiana y franca: una marca europea en península "mora" (el paraíso perdido de nuestros nacionalistas). Su capital moral fue Ripoll, sus líderes, abades y obispos. La Catalunya Nova (las actuales provincias de Tarragona y Lleida, aproximadamente) era más "mora" que cristiana, aunque también judía: mestiza. El sitio de Miravet, castillo de la Orden de los Templarios en el Bajo Ebro, cuyo asedio por Jaime II se representa cada verano en un ambiente de embrujo, es toda una pieza de convicción sobre nuestra historia bajo medieval: ahí está la artesanía del riego, la cultura magrebí del agua, que tantas lecciones está dando a los redentores hidrológicos de vía estrecha que pueblan hoy la capital de España. Hasta el granadino que preside el Tribunal Constitucional sueña aquellos chorros de distintos colores. Bagdad queda lejos, y sin embargo está ahí detrás, escondida bajo nuestro pasado, nuestra música, nuestros sueños. Pero sobre todo Bagdad está presente en las cabezas de millones de árabes y musulmanes. Si uno lo piensa bien, es chocante la "habilidad" con que los think tanks norteamericanos han aconsejado a sus dirigentes políticos: está claro que en esos "tanques del pensamiento" el tanque cuenta más que lo otro. Edward Said ha explicado tan bien como sólo un profesor de la Universidad de Columbia puede hacerlo que los arabólogos y orientalistas americanos habían preparado el terreno desde hace tiempo para ese salto en el vacío del Gobierno americano en el mapa de Oriente. Pero por más que le demos vueltas no podemos llevarnos a engaño: nuestra generación, o nuestras generaciones activas, han perdido bastantes años de socialdemocracia europea y de liberalismo americano sin solucionar el conflicto básico, que es el de Israel y Palestina. La obscenidad de esa guerra, de esos suicidios y de esas represalias, no podían terminar sino muy mal. Hay un momento para la indignación ignorante de los justicieros que nos gobiernan, y ese momento no ha sido desaprovechado. Pero hubo un momento, un largo momento, para la indignación racional de los justos moderados y ese momento se desaprovechó, a pesar de la tozudez benevolente de los Moratinos y Solanas. Tengo la amarga sensación de que los moderados que pueden quedar en el campo intransigente de la gobernación americana de hoy van a traernos la paz en Palestina, pero sólo después de haber pagado el altísimo precio de una guerra obscena y de haber confirmado ante los ojos atónitos de la humanidad que nuestra especie sólo obtiene el bien tras haber perpetrado el mal hasta la saciedad. Ojalá (inchalà, en árabe) que esos ojos atónitos hayan comprendido, como parece ser que ha ocurrido, que otro mundo es no sólo necesario, sino posible. Ahora nosotros tenemos la palabra. Nuestros hijos y nietos la tendrán dentro de unos años. Si alguna recomendación les podremos hacer es que se fijen en la importancia que va a tener la construcción desde abajo, desde los ciudadanos y las ciudades, de puentes de entendimiento. Si así ocurre, Andonis Tritsis descansará tranquilo, como se merece. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1353 Title A name given to the resource Andonis Tritses y Bagdad Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Relacions Internacionals Mediterrània Alcaldes Guerra Atenes Bagdad Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/772/20030602_LV.pdf 3ed6cc78a4886e8c0683866cb6fddfba PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 02/06/2003 La Vanguardia, p.025, Opinión Sostiene Rubert o Això és un diàleg PASQUAL MARAGALL Fa uns anys Xavier Rubert em va demanar que prologués el seu llibre “Catalunya: de la identitat a la independència” –un llibre sobre la interdependència dels més intel·ligents que s'han fet, dels més aguts, dels més útils–. Útil per a tothom, també per a mi, per a nosaltres, per a tots els que creiem i volem l'Espanya plural, desinhibida, oberta i en xarxa –no radiocéntrica–. Útil perquè ens ajudava a entendre, des de prop de la cosmovisió nacionalista, les seves limitacions. El libro de Rubert argumenta que nuestro nacionalismo, si no se convierte en un calculado independentismo, no obtendrá lo que persigue, porque estará siempre trabado por el complejo de inferioridad respecto del nacionalismo dominante, que es el español, y porque entre dos nacionalismos no existe otra salida que la victoria del más fuerte. Para obtener ese resultado, Rubert explicaba su escasa simpatía por nuestra estética nacionalista y su admiración correlativa por los madrileños, que no necesitan de ella, porque nación ya lo son, por su ingenio y su desparpajo –admiración que solamente estaría en condiciones de manifestar Rubert libremente, sostiene, tras una previa separación política, fría, interesada en el mejor sentido de la palabra, que le permitiría, que nos permitiría a los catalanes, “declararnos” a los madrileños sin temor a que nos robaran la cartera en el intento, e iniciando así una auténtica y positiva interdependencia y amistad desde la distancia mínima que se requiere para ello–. Hice el prólogo. Y le hice una mala jugada. Sugerí al final que ese libro era más útil para mis fines que para los suyos, en la medida en que podía ayudarme a convencer a la España central y sobre todo a la España profunda de lo positivo de nuestros sentimientos hacia ellas, pero sin necesidad de recurrir realmente a una construcción política virtual, como la suya, difícilmente creíble y en realidad innecesaria, excepto para los fines pedagógicos de una mejor comprensión de los hechos. Ahora Xavier me devuelve la pelota. Ahora soy yo, parece, quien le está ayudando a él. Sostiene en su artículo “Esto no es una pipa”, publicado el pasado 1/V/2003, que su argumento se torna cada vez más sensato y presentable, en la medida en que Europa evoluciona hacia una devaluación de las soberanías y hace además cada vez menos admisible, con el nacimiento de los nuevos pequeños estados enmarcados en la Unión, la extraña situación de las nacionalidades previstas en la Constitución española, las cuales, en términos comparativos, se convierten en algo así como las comarcas de Malta (si las hay) o los valles de Estonia. Xavier Rubert cree que ahora somos nosotros los que ingenuamente pretendemos modificar España desde la proximidad, desde el interior, los que haremos avanzar la historia en el sentido que él propone, puesto que la inevitable impasibilidad de España frente a nuestras cuitas las tornará útiles para sus fines inter-independentistas. Haríamos, por decirlo así, de contraste revelador de la exactitud de sus propias previsiones –las de Rubert–. El juego es sutil. Y la ilustración del título, alusiva al cuadro de Magritte que retrata una pipa pero que trae una inscripción diciendo que no lo es, francamente genial. Su artículo, en efecto, 161 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA no es una proclama electoral en favor de Maragall, aunque pueda parecerlo a los lectores distraídos, o puedan creerlo los que saben de nuestra amistad y por tanto ya descuentan que debe serlo. Sin embargo, ni Catalunya es Malta, ni es Estonia, ni le interesa serlo. Una Catalunya al frente de España es más interesante. Esta es la verdad. Esta es mi verdad, en todo caso, aunque Aznar y sus voceros, asustados por lo de “al frente de” (puesto que Catalunya en su España está, por supuesto, pero está detrás, o debajo) expliquen a los cuatro vientos que esa verdad es un imposible, un barullo, una asimetría y una barbaridad. Para ellos, sí. Catalunya será infinitamente más fuerte conduciendo España que solita en Europa. Catalunya en una España federal y tranquila puede mucho más que yendo por libre. Xavier cree que eso no es posible. Y hechos recientes, como la negativa de los organismos reguladores del mercado de la energía a la compra de Iberdrola por la empresa Gas Natural, con sede en Catalunya, o el desastre de la no llegada del AVE a Barcelona y no digamos a Francia, o la inexistencia de fecha o siquiera de futurible para los AVE Barcelona-Valencia o Barcelona-Bilbao, parecen darle la razón. Pero si le preguntamos a Gas Natural qué prefiere, no creo que prefiera otra cosa que ser la primera empresa de España en todos los sectores y la tercera de Europa en el campo de la energía. Y si le preguntamos a la gente, la gente que piensa, nos dirá que de la inacción que constatamos tan culpable es Madrid como la Catalunya nacionalista. ¿O no es cierto que la preocupación (temeraria) de nuestros gobernantes ha sido la de ocupar posiciones en el accionista de referencia de Gas Natural, la Caixa d'Estalvis i de Pensions, más que la de asegurar su estabilidad en momentos tan decisivos como el de definir el nuevo mapa español y europeo de la energía? Y si nos preguntan a catalanes, vascos y valencianos qué preferimos, preferimos que el Estado español sea de una vez perspicaz y entienda que las líneas de alta velocidad de los ejes mediterráneo y cantábrico y la del valle del Ebro convienen a España y a Europa, que salen en la foto de satélite del continente, cosa que no ocurre con varias de las dibujadas en función del torpe algoritmo aznariano de “todas las capitales de provincia a menos de cuatro horas de Madrid”. Como yo creo que estas cosas hay mucha gente en España que las entiende, tengo la confianza de que pronto o tarde se impondrá la razón. Es más, si me imagino cómo llegar a lo mismo desde una Europa en la que las nacionalidades (Escocia, Flandes, Baviera o Lombardía o Catalunya) puedan hablar como estados, no me salen las cuentas de cuándo eso podrá ser. Porque entonces además de convencer a los españoles, o al menos de desarmar sus argumentos, deberemos convencer a los europeos, que no son unos angelitos. Insisto: el argumento que le tocaría hacer a Rubert en este ejemplo concreto, a saber, la defensa de que como estado estaríamos en mejores condiciones de conseguir esos objetivos razonables, sería válido a efectos ilustrativos o dialécticos, pero el resultado práctico de esas ilustraciones tomadas al pie de la letra se me antoja francamente lejano en el tiempo de la política real. Los europeos no están para bromas. Lo mejor que pueden hacer por nosotros es, en efecto, ir relajando la contundencia del principio de soberanía, e ir reconociendo la existencia de pueblos de Europa que no son estados. Irles dando cancha. Todos entendemos que dentro de 20 años Baviera no contará menos que Malta. Lo que no sabemos es cómo. 162 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Y nosotros deberíamos abandonar el pudor que nos invade cuando pronunciamos la palabra España. En estas cosas Xavier y yo no distamos. Yo no me emociono con el himno nacional español como con el catalán, aunque prefiero el “Cant de la senyera” a “Els segadors”, por cosas de familia, pero admito que soy un forofo de Fernando Alonso, que la victoria de Fermín Cacho en los 1.500 fue uno de los mejores momento que viví en el 92, y sobre todo, hablando de cosas más serias, que Marcelino Iglesias es como un hermano para mí, tanto como Antich o Joan Ignasi Pla, y que por tanto para mí la nacionalidad es un concepto relativo, un tejido continuo que se pierde con la distancia y que no tiene fronteras precisas. Y que nadie se inquiete por las pegas lógicas del argumento: ¿dónde empieza lo mío, dónde termina lo tuyo? ¿Cómo organizar el mundo sin fronteras y sin juegos de suma cero? Tranquilos. Unos juegos sustituyen a otros y unas lógicas a otras. La lógica federal y pluralista es más útil que la monista y nacionalista (la del “se es o no se es”, “o som o no som”) sin llegar a la imprecisión de la lógica dialéctica, que en vez del aristotélico “A o no A” propone el hegeliano “A y no A”. Los catalanes queremos ver en marcha cuanto antes los proyectos que he dicho. Estar al frente de España (con otros, por supuesto), o quiere decir esto o no significa nada. Ahí sí que hay que ser aristotélicos. Más aún: es desde esa posición que podemos maximizar nuestro peso en Europa, no sólo desde una hipotética y lejana ampliación de Europa por dentro, es decir, con más estados “interiores”, aunque esta evolución también ayudará. Es cierto que la UE y la España autonómica significan a veces más distancia y otras veces menos: más distancia para algunas decisiones (moneda y defensa, por ejemplo) y más proximidad para otras (educación y salud, por ejemplo). Lo que es seguro, en todo caso, es que el movimiento hoy es inclusivo más que exclusivo, va más en el sentido de convencer que en el de exigir, que hoy hay que persuadir a más gente que a menos gente, que hoy se tiende a empresas más grandes. Finlandia va bien porque tiene Nokia y al mismo tiempo Nokia, probablemente, no habría surgido sin un estado como el finlandés. Pero lo decisivo no es la independencia estatal, sino la independencia de criterio y la capacidad de convicción en los grandes mercados de la economía y la política. Que ser un estado ayuda es indudable. Pero que llegarlo a ser es tan o más antinatural que no serlo, y menos práctico, también. (Empiezo y termino en catalán porque esta carta es un diálogo entre Xavier y yo, y no sabría hacerlo en otro idioma que en el nuestro.) Xavier: Pel que sembla ens ajudem l'un a l'altre. Bravo. El temps dirà. Encara que “qui tenia raó” serà aleshores bastant intranscendent. En ambdós casos haurem avançat. I si el que em volies dir és que no em refiï de ningú perquè em podrien enredar, “take it easy”, no em refio. Si tenim temps t'ho explicaré un altre dia. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 163 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1352 Title A name given to the resource Sostiene Rubert o Això és un diàleg Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Nacionalisme Independència Territoris Espanya Catalunya Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/758/20030612_LV.pdf 7891839b978e8bd8bece7e8be379da97 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/06/2003 La Vanguardia, p.020, Política Zapatero: dignidad y esperanza. TRIBUNA PASQUAL MARAGALL José Luis Rodríguez Zapatero ha hecho lo que debía: expulsar del Partido Socialista a unas personas que no han honrado su compromiso con los electores. Ahora sufrirán el peso de su irresponsabilidad y el de sus eventuales concomitancias con los beneficiados por su acción. Zapatero es la única esperanza de reconducción de la política española. España está hoy embarcada en una ruta sin destino. El Gobierno popular no ha resuelto los temas pendientes del avance de España hacia una definitiva reconciliación interior y hacia una posición significativa en el escenario europeo. Zapatero es también la esperanza del avance serio hacia la España plural y la garantía de la evolución firme y sensata en un sentido federal del Estado de las autonomías. Desde Catalunya observamos con preocupación creciente la fosa que se abre entre las posibilidades y las necesidades de España. La desatención hacia la calidad de los servicios públicos, la serie ininterrumpida de desastres que se han ido sucediendo desde mayo de 2002, el enquistamiento y radicalización de la situación vasca, la toma de posición internacional a favor de una guerra injusta y de consecuencias aún por ver, la desaceleración económica... todo indica que estamos inmersos en un periodo negativo de la gobernación de este país. Los hombres y mujeres del Partit dels Socialistes de Catalunya vislumbran esperanzados la proximidad de un cambio político en Catalunya. Después de más de veinte años de dominio de CiU asistimos al final de un mandato legislativo marcado por una inédita alianza con el nacionalismo español más descarnado. Corremos el peligro de abordar la reforma del Estatut lastrados por la falta de credibilidad que comporta la renuncia del gobierno convergente a afrontar esta cuestión para asegurarse la supervivencia en el Parlament de Catalunya, como ha sucedido en los últimos cuatro años. El cambio de gobierno es imprescindible. Ninguno de los temas esenciales de la vida de los ciudadanos ha sido abordado seriamente: ni la educación, ni la vivienda, ni la inmigración, ni la financiación de la sanidad, ni el déficit fiscal, ni las infraestructuras, ni las dificultades de los estudiantes jóvenes, trabajadores y emprendedores. Ninguno. Las soluciones están a nuestro alcance. Y será mucho más posible lograrlas con un gobierno español digno del siglo XXI, un gobierno eficaz, dialogante y progresista. Y lo tendremos también al alcance en el 2004. Estamos cerca de dos consultas a los ciudadanos que pueden cambiar este estado de cosas. Mantendremos el rumbo. Y vamos a confiar en el socialismo federal, la única fuerza política estatal capaz de acompañarnos para abrir un periodo nuevo e ilusionado de la política en Catalunya y en España. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 164 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1227 Title A name given to the resource Zapatero: dignidad y esperanza Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20030612_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Acció política Partido Socialista Obrero Español Catalunya Espanya Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf 46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561 PDF Text Text M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A DISCURS DE PASQUAL MARAGALL EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA �M f t R A G f t L L P E R C A T A L U N Y A Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi, van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat. Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa. Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible. Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà, molt més enllà, de l'estricta filiació socialista. Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és. No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius. Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant. Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte. Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu 3 �hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment, els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més. En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen. Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència. En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch... En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final, que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt important. I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents, dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies Raimon, gràcies Joan. 4 �M A R A G A I L P E R C A T A L U N Y A LA CATALUNYA QUE VULL Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes la propera tardor. Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. No. Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem malmetent. La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També, però no només això. Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa. Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer, d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat cap al futur. No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga �dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a l'abast. La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts, l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles. Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis, una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius. Aquesta és la missió d'Europa, i està començant. Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de començar per aquí. Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina. Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem la funció pública. La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània. Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit. Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres. Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa. Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com nosaltres. 6 �M A R A G A L L P E B C A T A L U N Y A Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té tot el que cal per ser algú en el món obert. I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani, l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat. Aquests eixos són d'interès general per a Espanya. La Catalunya que vull tindr una nova organització territorial amb set veguetieí. i amb un nou mapa. Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important. Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els Pirineus. Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual». Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal. Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes parcials que fan el nou dibuix de Catalunya. Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica. Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit, en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui 7 �tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat? Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa. A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i equilibrat. La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin les esgotades connexions metropolitanes. La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema logístic per a tota Catalunya. La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi. Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic pel paisatge. Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries. Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera com vivim. Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els locals públics. La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per adequar-los als nous temps. Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc anys desprès de la seva aprovació. Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució. Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir què vol, independentment del final d'aquell conflicte. 8 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa, però francament millorable. Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar, Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya. Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa. ua Catalunya que vul·l ve: soanva h-: 'fa! Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial. I què volem dir amb això? 1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels Territoris. 2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el sistema fiscal comú. 3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i aquí? Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més 9 �acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol. Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després, m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien d'arribar. 4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt, no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó. La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món. Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és més viva que mai i no hi haurà qui la pari. Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani, s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món, no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden encendre. La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys. Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions 10 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A «britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim, dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses. Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació. Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim. La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats. Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors. Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels emprenedors econòmics i socials: • dels treballadors que innoven a la feina, • de les dones empresàries i autònomes, • dels pagesos moderns, • de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives, • dels investigadors i inventors reconeguts, • de la gent gran activa, • dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense fronteres, • dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre, • dels funcionaris motivats pel servei públic, • d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també, exigents amb si mateixos. En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors. No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu sense fer pràcticament res. Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues 11 �raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també gràcies a la immigració. No ens enganyem. Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar? Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i de resoldre'ls. Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim 12 �M A R f t G A L L P E R C A T A L U N Y A tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après. Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que aconseguirem el que vulguem aconseguir. Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos personals: Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara, vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt. Segon. Un compromís amb la regeneració de la política. Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara. Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot. I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència, em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern. Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que Catalunya pot donar de si. I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de fer possible el gran canvi. 13 �Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa, autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats extraordinàries, i avanci confiada i segura. Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Compto amb vosaltres! Endavant! Visca Catalunya! L'Auditori de Barcelona 29 de juny de 2003 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Candidatura Eleccions Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències