40 10 5656 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/914/0000000681.pdf 634da4031dc4b0fa3c44a6bd324b0d51 PDF Text Text Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” Conferència de Pasqual Maragall Actors globals: Europa i les seves regions al 2050 07/10/2007 | Frankfurt Si ens preguntem per l’Europa previsible d’aquí a 20 anys haurem d’admetre que és un exercici difícil tractant-se d’un ens polític quina principal característica, segons Jean Monnet, que el va inventar, era la d’avançar sense cap mena de pla general. S’ha arribat a dir fins i tot que Europa liderarà el segle 21 perquè és un projecte que no té una definició precisa Alguna cosa així insinuava Vaclav Havel quan va escriure “Paraules sobre la paraula”, una conferència que va preparar per a rebre el premi Europa dels editors alemanys i no va poder assistir perquè el règim comunista de Txecoeslovaquia no el va deixar sortir del país. Aquest text el va traduir al català una noia txeca que vivia a Barcelona (Mònica Gutsova?). I jo el vaig traduir al castellà per a una colla d’intel·lectuals argentins que m’ho van demanar aviat farà un any. (Per cert: ni Havel ni Dubcek eren partidaris de la partició quant Diana i jo els vam visitar a Praga fa una colla d’anys.)Però la dinàmica europea és d’unió i separació a l’hora i des de bon principi. �Europa té menys Estats que nacions, vet aquí. Les tres hispàniques més Escòcia, Irlanda del Nord, Flandes i Gal.les, i a tot estirar el Frei Staat Bayern. I Europa creix ara de pressa. Tenia moneda feble i ara el dòlar val menys que l’Euro. Europa no va aconseguir que el Banc Mundial fos un autèntic banc creador de liquidesa, com proposava Keynes a Breton Woods per a finançar la reconstrucció del continent. Els americans, farts d’haver de salvar Europa de les seves guerres interiors, van dir que no. . (Però ara les coses han canviat; Lord Keynes estaria content) Però ara Europa, la vella Europa de les guerres, està posant pau allà on els americans s’empantaneguen militarment. Fins i tot Aznar, que els feia costat, sembla que va ser inicialment més prudent que els republicans USA en el tema d’Iraq. Som menys senzills que els americans, tenim més d’un o dos idiomes i tenim una pila de tradicions jurídiques diverses (fins i tot dintre de la Confederació Catalano aragonesa, i a Castella i Lleó igual, fins fa menys d’un segle). (Ahir veient l’esplèndid Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell, Borja Sitjà i Carlos Santos, tots ells de per allà o de la Franja, pensava: ara ja sé d’on surt Shakespeare: del Dante i del Joanot Martorell). Tornant al tema: els europeus tenim una bandera, una moneda i tindrem un exèrcit. I si m’apuren un Himne, que com no, és Alemany: la part coral de la 9ª simfonia de Beethoven, que el meu avi va traduir al català: “Joia que ets dels cels guspira, engendrada dalt del cel? (Schiller?). (Freunde!: És tot l’alemany que sé, �això i allò de “Imperialismus is ein Papier Tiger!” del Llibre Roig de MaoTse Tung que una professora d’alemany ens feia llegir a Santi Udina i a mi quan érem revolucionaris). Però tornant al tema: no havíem quedat que una nació era allò que tenia aquestes tres o quatre coses: bandera, moneda i exèrcit, i himne nacional? I doncs què es Europa? Només falta que tingui partits polítics, tot i que ara no estan molt de moda. Potser fins i tot això s’arreglarà més aviat que no pas tard. Europa ja no té el teló d’ acer del que aquí es parlava abans i que jo vaig encara travessar amb Dieter Koniecky. Per acabar-ho de complicar resulta que Europa té més nacions que estats. Només a Espanta (Perdó: Dimonis de Word! Si sabeu com es predetermina el català en el només a Espanya ja en tenim tres, d’idiomes que no son l’espanyol o castellà, o que corresponen a nacions que no son Espanya però que formen part de l’estat Espanya. Word, expliqueu-m’ho!) Per això els catalans som tant Europeus. Per això ens preocupa tant la lentitud de la Constitució Europea. I Per això, suposo, hem vingut a Frankfurt. No solament per Goethe, Schiller, Beethoven i el meravellós Bach de Glen Gould que vam sentir abans d’ahir, i dic sentir en el doble sentit del mot. Escoltar i veure. Eps! I per veure l’espectacle de Maria Muñoz i Pep Ramis , “Mal Pelo”, veïns de Celrà. Per tant, sense caure en el cofoisme que tant de males passades ens ha procurat al llarg de la �història, sí que, modestament, podem dir que som Europeus d’una manera molt autèntica, molt directa, umbilical quasi. Però compte: sempre he vist amb certa recança l’historicisme carolingi d’alguns catalans, que oblida dues coses: que som ibèrics i que mentre Barcelona i per munt érem cristians i europeus – bé fóssim de Montserrat o de Ripoll – la resta de Catalunya era mora, i no diguem València, parlant del Tirant. Un cop el bisbe de Segorbe em va dir que havia trobat l’Alcorà les masies, i tinc per mi que Ausiàs March era més Italià que espanyol quan deia allò de que en la mort hi trobava misteri i fins i tot delit “perquè no sabia la causa per la qual li arribava”. Vet aquí que hem vingut a parlar a la pàtria dels millors músics i escriptors i poetes, a la terra de Bach, Schiller i del Günter Grass d’ Ein Veites Feld (que no se perquè es va traduir al castellà per “Es cuento Largo”) i acabem parlant de València i el Tirant lo Blanch. Serà perquè els valencians (i els de Vinaròs) parlen un català diferent que ens atrau? Perquè els volem convertir en Països Catalans? O perquè els meus avis materns eren d’un poble d’Alacant on l’alcalde em va dir, quan li vaig preguntar si ell parlava català o valencià, em va ametrallar : “Che collons, no! Monovero!” al tanto: abans havia dit: “en lo mateix que tu”. Mireu: si després de tot no ens hem convençut que estem ben posicionats per a tirar endavant una Europa no solament dels Estats sinó també i sobretot de les nacionalitats o de les nacions, és que no tenim solució. �Compteu que Catalunya és un país vençut l’any 1714, defensat fins al final per l’alcalde de BCN, una ciutat comparable a les ciutats – estat alemanyes com Bremen o Hamburg, que fa just 100 anys es va refer gràcies a un famós pressupost de Cultura, justament, i la fundació de les escoles municipals seguint el model de Chicago (l’Escola del Mar, perquè a Madrid no n’hi havia, la del Bosc etc.) Barcelona entorn del 92 es va refer, en el sentit literal, (Palau Nacional, Estadi Olímpic, obertura al Mar, separat des de 1848) Catalunya ha fet el seu Estatut. Veurem que passa. L’experimentadíssima classe política madrilenya es veurà obligada a lluir les seves millors habilitats evasives. Però això no és el més interessant, perquè el més interessant és que tot això obliga a fer d’Europa el lloc i el nom de la solució dels problemes. Els nostres i els de la Politkòvskaia. Gràcies. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Frankfurt (Alemanya) Abstract A summary of the resource. Participació al Simposi Internacional “Per una Europa oberta: les societats europees, vers noves identitats” celebrat a Frankfurt. Organitzat per l’Institut Ramon Llull amb motiu de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Identitat (Concepte filosòfic) Societat Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/915/0000000834.pdf a718dcff9f34e6ead115c47b38ee7d8f PDF Text Text Palabras de Inauguración III Tribuna España-India Valladolid, 16 de octubre de 2007 Pasqual Maragall Excmo. alcalde de Valladolid, Dr. Chatwal, Sr. Kumar, embajadores, señoras y señores, Aquí estuve hace ya un buen número de años para encontrar a un joven presidente de la Comunidad Autónoma, que me sorprendió por su ambición y claridad de ideas: José M. Aznar. Luego la endemoniada historia de este país nos enfrentó más allá de lo razonable en democracia. Pero vayamos a lo que aquí nos reúne gracias a la buena gestión de Casa Asia. Reencuentro a viejos amigos y entro en contacto con una civilización que ha descubierto que todos tenemos una segunda vida, cosa que nos permite, en ésta, ser más libres. En primer lugar quiero expresar mi más calurosa bienvenida a la delegación india que nos honra con su presencia aquí, por el alto nivel de sus miembros compuesta por rectores, académicos, miembros de prestigiosas fundaciones culturales y representantes de cámaras de comercio entre otros. Es para mí un honor presidir, junto con el embajador Chatwal, la 3a edición de la Tribuna España-India que desde su origen en el año 2005 va fortaleciendo su singladura con más participantes y ámbitos de discusión para responder así al creciente interés que la India despierta en nuestro país. Efectivamente, la India se ha situado en la última década en un punto de mira de enorme interés internacional. Su gran democracia, consolidada, su extraordinario desarrollo 1 �tecnológico, su potente proyección cultural, tanto en literatura como en cine, música y en tantas otras facetas, ha impactado y fascinado al mundo. En España, el interés creciente por la India se manifiesta en el gran aumento en la demanda de su música, cine y danza, y en la creación de nuevos cursos, estudios y publicaciones sobre este país. Sin embargo, el renovado descubrimiento de la India por parte de España no debe hacernos olvidar que las relaciones entre los dos países vienen de muy lejos. Ya en el siglo I d.C., el cordobés Séneca mencionaba en un libro suyo a la India (cuyas tierras nunca visitó), y afirmaba que si una nave partía desde la costa occidental de Hispania podría arribar a la costa oriental de la India, siendo a su modo un precursor de Cristóbal Colón. Las relaciones entre España y la India han estado condicionadas por imperativos históricos de diversa índole durante siglos. Pero la expansión de España por el Atlántico limitó enormemente las posibilidades de establecer contactos fluidos con el subcontinente indio. No obstante hubo una serie de encuentros singulares entre los que destaca el del jesuita Antoni Monserrate con el emperador Mogol Akbar. Ahora el padre Vicens Ferrer en Andhra Pradesh retoma el hilo. Monserrate, nacido en Vic en 1536, llegó a la India a mediados del siglo XVI y formó parte del círculo de eruditos religiosos que deliberaban con el emperador mogol sobre la verdad de las distintas religiones, en un diálogo interreligioso ilustrado. El jesuita recogió sus impresiones de la India en un relato escrito el año 1582. 2 �Cita del presidente indio Jawaharlal Nehru, cuando visitó Barcelona en 1938, en plena guerra civil: “I entered into this Europe of conflict by flying straight to Barcelona, There I remained for five days and watched the bombs fall nightly from the air. There I saw much else that impressed me powerfully; and there, in the midst of want and destruction and ever-impending disaster, I felt more at peace with myself than anywhere else in Europe. There was light there, the light of courage and determination and of doing something worth while?” España estableció relaciones diplomáticas plenas con la India en 1956, tres años después de su entrada en la ONU. Y fue precisamente el embajador Chatwal el encargado de llevar a cabo esta tarea. Mucho ha cambiado España desde entonces, de modo que difícilmente habrá reconocido el señor Chatwal el país de hace casi cincuenta años. En enero de 1982, SS MM los Reyes realizaron una visita a la India a invitación del presidente Sanjiva Reddy, y fue ésta la primera visita que realizaba un jefe de Estado español al subcontinente indio. En 2005 el Alcalde de Barcelona, Joan Clos, hoy ministro de Industria y Comercio, visitó la India en compañía de empresarios y universitarios catalanes. También el exministro de Exteriores, Josep Piqué, tuvo un interés manifiesto en estrechar las relaciones hispano-indias. Ahora, la tercera edición de la tribuna España-India busca estrechar los lazos de colaboración institucional entre ambos países, pero también responde a la creciente necesidad que, como hemos visto, tienen nuestras sociedades de acercarse mutuamente, de colaborar y conocerse. Por este motivo la actual tribuna ha buscado 3 �abrirse a la sociedad civil, e incluir en sus mesas a representantes de los sectores públicos y privados que comparten el interés de este acercamiento. Durante estos dos días se expondrán opiniones, análisis e informes en las áreas de geoestrategia y relaciones internacionales, economía y sociedad, y cultura y educación y se debatirá sobre experiencias pasadas, situaciones presentes y posibilidades futuras. La Tribuna España-India se plantea cubrir las nuevas necesidades sociales, institucionales culturales y económicas del siglo XXI en los dos países y analizar las relaciones mutuas en los ámbitos mencionados. Se plantearán líneas de acción a seguir, y cuando haya concluido se habrá avanzado un paso más en la dirección deseada, pero por encima de todo, queremos que vibre con fuerza la voluntad de estrechar los lazos que nos han de unir en un futuro exigente para todos. Por todo ello me felicito de tener la oportunidad de abrir la Tribuna España-India de 2007 gracias a la iniciativa de Casa Asia, Casa de la India y el Indian Council of World Affairs y de la colaboración del Ministerio de Asuntos Exteriores de la India, el de España, y de sus respectivas embajadas. Quiero agradecer de forma muy especial al Ayuntamiento de Valladolid por su generosidad y hospitalidad, a la Universidad de Valladolid por el gran encuentro de rectores indios y españoles y a Casa de la India por acogernos en su sede. Muchas gracias. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Inauguració de la III Tribuna Espanya-Índia a Valladolid Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Valladolid Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall era el president de la part espanyola de la Tribuna Espanya-India, organitzada per Casa Àsia, la Casa de la India i el Indian Council of World Affairs, i que reuneix a representants de la societat civil d’ambdós països. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Orient i Occident Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/916/0000000864.pdf 52a08eb8d22fefe614268d3408322b46 PDF Text Text Roda de premsa de Pasqual Maragall Hospital de Sant Pau (Barcelona). 20/10/2007 Aquest matí he tingut la oportunitat de fer una visita a la Unitat de Memòria dels Serveis de Neurologia d’aquest Hospital de Sant Pau. Acompanyat per la doctora Teresa Gómez Isla. Ja fa temps que ho volia fer, per dues raons: perquè segueixo amb molt d’interès, amb interès creixent, l’evolució dels nostres hospitals generals, jo crec que per a una ciutat i per a un país, l’excel·lència dels hospitals és un símptoma de salut, en tots els sentits, i després per una raó més personal, i més recent, que ara els exposo perquè en tinguin coneixement. Aquests darrers dies la brama sobre la meva salut, s’ha estès impulsada per raons que de vegades són santes i de vegades no tant. Crec que de vegades han estat inclús potser una mica interessades, més que no pas altruistes o producte de la curiositat científica. Però això no és el més important. El cert és que fa uns mesos em van diagnosticar un principi de la malaltia d’Alzheimer. Aquesta malaltia que alguns com que no en recorden el nom anomenen Eisenhower, cosa que a mi m’agrada perquè l’Eisenhower no és una persona que aquí en aquest país tingui moltes simpaties. Doncs bé, vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. No és fàcil ni senzill, però la visita que acabem de fer a l’hospital i a les persones que hi estan treballant, més aviat ens condueix a ser optimistes, si més no a mig o llarg termini. I ho faré personalment i acompanyat de tots aquells que em vulguin i em puguin ajudar en la mesura de les seves possibilitats econòmiques o professionals o científiques. Enlloc no està escrit que aquesta malaltia hagi de ser invencible, més aviat darrerament s’està escrivint el contrari, per temps a venir. Fa dos dies vaig llegir que als Estats Units s’ha descobert una vacuna que aplicada en edats més joves, podia ser que arribés a reduir considerablement el risc, l’impacte de la malaltia, en un tant per cent elevat de persones propenses a l’afectació. Estic segur de que això serà així d’aquí a un temps. Però en quant al meu cas personal, és ben cert que gràcies a una colla de factors que estan relacionats amb la meva trajectòria pública, d’alcalde, de president, em puc considerar com un exemplar privilegiat de les persones afectades. Tothom em coneix, tothom em coneix pel carrer i em saluden pel meu nom, de manera que és molt difícil perdre la identitat en aquestes condicions, per dir-ho d’alguna forma. Em recorden constantment, i normalment amb afecte, amb algunes excepcions, coses que van passar, coses que han succeït en aquesta ciutat, en aquest país, i que tenen a veure amb la meva pròpia trajectòria personal. És un privilegi que vull posar al servei d’una causa ben concreta com és aquesta. Jo utilitzaré la meva capacitat d’influència per ajudar a fer avançar en la mesura que em sigui possible, la investigació sobre aquesta malaltia, de la mateixa manera considero que fent-ho públic, fent pública la meva malaltia, puc -1- �ajudar a millorar la consideració social dels malalts d’Alzheimer. Als Estats Units els malalts comencen ja a verbalitzar la seva situació. Es reuneixen en els ajuntaments i treballen per a millorar les seves expectatives i la seva qualitat de vida. Aquí ho podem fer en els ajuntaments i segurament inclús en els districtes, que com més proximitat millor, això també ajuda. En parlaré amb l’Alcalde Hereu, que és persona sensible. A partir d’ara i en la mesura que pugui, dedicaré una part del meu temps a treballar per a aquesta causa, no tot, però una part del meu temps a treballar per a aqueta causa i perquè l’Hospital de Sant Pau esdevingui un centre de referència en la investigació sobre aquesta malaltia, que ja ho comença a ser. La consellera Geli, que està al corrent de la situació, la direcció de l’Hospital i la doctora Teresa Gómez Isla, amb la qual vaig estar a Boston visitant els centres punters en aquest camp, poden comptar amb la meva total i sincera col·laboració, vindré tantes vegades com calgui. Per descomptat seguiré al front de la Fundació Catalunya/Europa que com vostès saben, ahir vam constituir amb l’Elena Guardans i en Max Vives. És un projecte apassionant, centrat en l’anàlisi del que se’n diu a Europa, les bones pràctiques, les millors pràctiques aplicades arreu del món a determinats problemes o camps concrets, amb l’ajut d’especialistes qualificats, i finançat pels empresaris o la gent que puguin finançar-ho i que vulguin fer-ho. Els temes hospitalaris i mèdics en general no estan exclosos de la atenció de la Fundació Catalunya/Europa, al contrari. També m’agradaria col·laborar, com vostès saben, amb l’empresa Catalana d’Iniciatives, que al seu dia vaig impulsar com a Alcalde de Barcelona i així ho he fet saber al conseller Castells i a l’Ajuntament. I finalment vull ajudar a crear instruments polítics nous, com el partit democràtic, nascut a Itàlia ja fa cosa d’un any, hi vaig ser present amb Josu Jon Imaz, i hi he tornat ara, que jo no tinc perquè encapçalar electoralment, però que em sembla totalment oportú com he tingut ocasió d’explicar sovint i que vaig començar a projectar fa, l’altre dia m’ho recordava la Marta Grabulosa, nou anys, de fet quan vaig residir a Roma. Ja aleshores vam registrar en el registre de partits polítics, un que es diu,i està registrat, Partit Català d’Europa, vet aquí. A Roma justament, hi vaig estar el darrer cap de setmana, i a Torí, per assistir a la definitiva configuració del partit de Rutelli i de Veltroni. Ja saben vostès que Veltroni ha estat escollit com a candidat per les eleccions d’aquí quatre anys. Estimats amics, em trobo bé, us diré més, em trobo millor que fa un any, i començo aquesta nova etapa, amb optimisme, amb companyia d’una família i d’uns amics que em recolzen i que em fan feliç. Vam fer els Jocs, vam fer aprovar i referendar l’Estatut i ara anirem per l’Alzheimer. Tinc la certesa que d’aquí deu o quinze anys, aquesta malaltia serà vencible i vençuda. Moltes gràcies. -2- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Roda de premsa de Pasqual Maragall a l'Hospital de Sant Pau Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hospital de Sant Pau (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Paraules de Pasqual Maragall anunciant en roda de premsa el diagnòstic recent d'un principi d'Alzheimer. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Description An account of the resource Declaració pública del diagnòstic d'un principi d'Alzheimer. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/917/0000000875.pdf e68f07f092b9ae129f5c6c206c4e41ef PDF Text Text Conferència-sopar a Montevideo (Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai - ASEACU). Gobiernos de progreso en la sociedad democràtica: presente y futuro 29/10/2007 - Complejo Riviera (Montevideo) Es un honor para mí volver a Montevideo invitado por los empresarios catalanes y acompañado por autoridades amigas de tantos años como: Rodolfo Nin Novoa, vicepresidente de la República, Reinaldo Gargano, ministro de Relaciones Exteriores, María Julia Muñoz, ministra de Sanidad y Mariano Arana, ministro de Vivienda. És un honor per mi ser convidat pels empresaris catalans de l’Uruguay i haver pogut respondre a la invitació en companyia de la meva esposa. He vingut a Argentina al casament de la meva filla, ella continua la saga que vostès o els seus avantpassats, com els Batlle de Sitges i tants altres, van encetar. Siendo Alcalde, el primer pedazo de tierra hispanoamericana que visité fue éste. Viajé acá con el jefe de la oposición del Ayuntamiento de Barcelona, Ramon Trías Fargas. Hacía poco que la democracia había vuelto acá, días tan sólo. De modo que al llegar al centro de la ciudad acompañado por las sirenas de la policía local del buen primer alcalde democrático de Montevideo, Aquiles Lanza, y nos acercamos al local de las Juventudes Socialistas, les encontramos a todos aterrorizados, casi debajo de las sillas, en una sala presidida por el busto de Lenin. “¡Que vuelven los milicos!”, debían pensar. El caso es que, después de visitar el monumento a Companys, con emoción considerable, pues en España la restauración de la democracia tras la muerte de Franco se hizo al precio del olvido –no sé si en Argentina y acá ocurrió parte de lo mismo- nos fuimos, fuera de programa, a ver un partido del Peñarol de Schiaffino contra Cerrito lo que nos dejó sin la conexión aérea prevista con Buenos Aires, nuestra etapa siguiente –el Buenos Aires del buen y corajazo Alfonsín-. Y tuvimos que alquilar una avioneta escueta en la que la pequeña tribu catalana casi no cabía. El pobre Ramon Trias, liberal, jefe de la oposición como dije, estallaba de indignación. Pero reconoció más tarde que el partido en el Centenario había sido un entrante positivo de nuestra visita. Trias conocía bien América Latina. De hecho vivió años exilado en Colombia antes de volver a la España ya democrática. Miren: esas idas y vueltas de España y América Latina, desde lo que nosotros llamamos el descubrimiento, hasta el siglo XX y sus guerras civiles y mundiales, de las que España y América del Sur fueron víctimas más que protagonistas, es una de las epopeyas más evidentes, a veces trágicas, a veces gloriosas y a veces grotescas, de la historia de la humanidad entera. Se hace difícil explicar a nuestros hijos y nietos, que nacieron en la paz, qué era lo que nuestros padres habían legado: un fardo de vivencias ora cultas, ora dramáticas, un mundo convulso y enfrentado. 1 �Pueden ustedes imaginar pues mi emoción cuando al llegar a mitad de los 80 acá, la mujer de Gargano y los Rodríguez Filippi nos dijeron aquello ya tan sabido de: “Ustedes descendían de los godos y los romanos, nosotros de los barcos”. Y la que ahora siento viendo como aquellos entonces opositores de una fértil democracia, gobiernan con mano sabia –y como no iba a serlo si a golpes es como se aprende, a golpes y a disgustos- en el Uruguay de hoy. No insisto en los recuerdos más recientes, entre otras cosas porqué a mi edad se olvidan más pronto que los más lejanos, curiosamente, como si al final volviéramos al principio. Pero hablemos ni que sea un poco de futuro, que no es siempre lo más conmovedor pero si lo más atractivo. En España y en Europa las cosas están cambiando. El nacimiento mismo de Europa como nueva realidad política, con bandera, moneda y ejército, y espero que muy pronto tribunales (la justicia siempre es lo más perezoso en el cambio), esa Europa, digo, es ya nuestra nueva patria grande, como MERCOSUR, y un día la América Latina entera lo será para ustedes. Globalización es una palabra que ha dejado, afortunadamente, de ser una technicality, una pedantería discursiva para convertirse en realidad cotidiana. Si me saludan en la calle en Montevideo y Messi es el ídolo de Barcelona; si aquí puedo ver diarios y televisiones españolas y allí las vuestras, ¿quién va a ser capaz de ponerle puertas al campo, a ese campo abierto? ¿Y además para qué? Profundicemos en ese camino, que no excluye rivalidades como la del Barça y el Real Madrid o la de Uruguay y Argentina: Dejemos los incidentes fronterizos para los políticos que no saben como crear sentimientos de identidad si no es por contraposición a otras identidades. En nuestro mundo las identidades y las razas están, afortunadamente, condenadas a mezclarse. ¡Ojo! No seamos ingenuos. Conseguir que la mezcla se haga con tino y eficacia y respeto por la singularidad de cada uno, de cada colectivo, y aún de cada ciudad o barrio, es una de las tareas más difíciles del político. La religión de la igualdad, sea la cristiana, sea el producto de la revolución francesa, no basta ni mucho menos. Es preciso el cálculo y el tino. Yo se que a partir de determinado umbral de predominancia de inmigrantes, como en la Barcelona o la Terrassa de los años 80, habrá problemas. Que la Barcelona vieja se deterioraba sin aparente remedio, que en barrios enteros de inmigrantes del sur de España, una vez conseguida una cierta dignidad en la vivienda y los servicios, en los parques y en los centros cívicos, la llegada de nuevas oleadas de una inmigración distinta, plantea problemas serios, que los antiguos inmigrantes, hoy ciudadanos a parte entera, viven como una pesadilla, como un retorno a una infancia o una juventud llena de carencias. 2 �Hace poco me reunía con inmigrantes antiguos del sur de España ya afincados en Barcelona. Y su verbo era una poesía entrañable. Nadie sabe tanto de la vida como estos que han tenido dos, una en el sur campesino y otra en la gran ciudad. Somos los exiliados del huerto me decía uno. Y otro contaba que habría hecho cientos de kilómetros en bicicleta para llegar de Extremadura a Barcelona. Le llevó treinta días -porqué paré en Lérida pa cosechá, dijo-. Me recordaban aquella maravillosa El viento se llevó lo que de la emigración argentina del Sur, y el Soy Roca, me perdonarán ustedes tantas referencias del país vecino. Pero es que las mías de Uruguay son más inconfesables. Mi tía abuela Milans tenia tierras en Uruguay. Para mi Uruguay son los cuadros que pintaba su hija, Ángeles Noble Milans, de un verde intenso y mullido, increíble, demasiado bello para ser verdad. Miremos al futuro. Subámonos al Cerrito, cerca de donde vivía Manolita Pina, la viuda de Torres García, y desde la altura que domina la bahía proyectemos un futuro hispanoamericano y catalano uruguayo, digno de nuestros antepasados pero sobretodo de nuestros nietos. Construyamos instrumentos políticos amplios, tanto territorialmente como ideológicamente. Se terminó el siglo de las ideologías políticas que yo llamo confesionales. Estamos en el siglo de los grandes conjuntos territoriales y también de los grandes marcos políticos, en los que caben muchas variantes, muchos matices y pocas intransigencias. En Europa van a haber dos partidos: el demócrata o progresista y el popular o conservador. Como en EEUU el republicano y el demócrata. Con matices internos, con elecciones primarias, con financiación transparente. Este último punto no es baladí. En espacios políticos más ideologizados suele haber menos transparencia, más transversalidad y conexiones entre partidos y medios de comunicación. El resultado no es bueno. El liberal progresista y el socialista no irán separados en el mundo que viene, en el mundo de los grandes conjuntos: norteamericano, europeo, sudamericano, índico, etc. Solo un entendimiento inteligente entre los representantes de esos grandes conjuntos puede acabar con las dos pesadillas de la humanidad a día de hoy: las guerras étnicas y la polución del planeta. Si Norteamérica, MERCOSUR y la Unión Europea se entienden con los grandes países asiáticos, ¿qué país puede sostener con éxito una aventura bélica contra sus vecinos? Es cierto que las guerras llamadas de religión son y serán difíciles de superar porqué llevan a sus combatientes a actitudes en las que el precio de la vida es cero y el suicidio se convierte en una estrategia imposible de combatir, como en el 11S de Nueva York o el 11M de Madrid. Es cierto que la armonía entre árabes y judíos en EEUU ha desaparecido. Es cierto que, como he dicho, la llegada de razas distintas de obreros en Europa no deja de provocar conflictos. La chica ecuatoriana agredida brutalmente por un ciudadano de un barrio de inmigración autóctona, y la tardía reacción de los jueces españoles a esa agresión, no son síntomas alentadores. 3 �Pero prefiero creer que la moderna reacción de la opinión pública en contra de esas vejaciones, muestra un avance cierto en lo más profundo de nuestras consciencias. El día en que eso sucedió y el asaltante fue dejado en libertad por el juez, puesto que la victima (posiblemente sin papeles) no había denunciado, llamé a un representante del poder judicial y le dije que si necesitaba denunciantes yo estaba dispuesto a serlo. Pero no hizo falta. Queridos amigos, estamos cerca de ir hallando soluciones a los grandes problemas contemporáneos: la polución del planeta, las guerras étnicas y el racismo urbano, la gobernación distante y la falta de justicia internacional, la impunidad de las grandes empresas - mayores que muchos estados, pero menores que las uniones de estados. Todavía falta, pero el mundo ha dejado de ser solamente una pesadilla. Hay muchos dramas, pero hay muchas soluciones. Ustedes en Uruguay, desde MERCOSUR, deben dar un empujón a las buenas prácticas, a la gobernación concertada y en definitiva a la esperanza. No nos fallen. Gracias. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gobiernos de progreso en la sociedad democrática: presente y futuro Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo (Uruguai) Abstract A summary of the resource. Conferència pronunciada en un acte organitzat per l’Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai (ASEACU). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Democràcia Acció política Progressisme Socialisme Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/918/0000000890.pdf cd0b872ed9885cb027e29fe986d0c3a2 PDF Text Text Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró per Pasqual Maragall 17/11/2007, S’Agaró Hotel Transcripció de la conferència: Pasqual Maragall: Doncs moltes gràcies, ara ja sabeu quin ha estat el meu paper aquí, avui, portar Josu Jon [riures de fons] perquè...no, no, molt seriosament, hi ha poques persones (jo en conec unes quantes a Europa) perquè he estat força implicat i he estat, durant quatre anys, primer vicepresident i després president del Comitè de les Regions, que és la tercera institució europea –el Consell, la Comissió i el Comitè de les Regions– i ja em conec força bé el jargon, el llenguatge europeu, i Europa com a realitat política, i us haig de dir que no hi ha gaires persones que estiguin en condicions d’explicar el que acabeu de sentir ara amb la claredat i al mateix temps la riquesa de matisos que ens ha aportat Josu Jon Imaz. [Pasqual Maragall s’adreça a Josu Jon Imaz] Me parece que hemos salido ganando todos con el hecho que otros no hayan podido venir y te hayamos tenido a ti, porque seguramente tu punto de vista es más rico -y lo digo con toda la sinceridad y con toda la inmodestia-, porque claro, el punto de vista más rico es siempre el de aquel que tiene más contradicciones que soportar o que amalgamar, y que por tanto cuando luego tiene que explicar la realidad es capaz de hacerlo sin olvidar nada. Hay otros países y otras mentalidades. No digo de Italia, que es más parecida a nosotros en muchos sentidos, y en algunos seguro que nos supera en capacidad de improvisación y en riqueza de lenguaje. Pero creo de veras que -i ara ja em passo al català una altra vegada-crec de debò que Europa té, en aquest moment, la singularitat, i per això pot ser important el seu rol en la organització internacional o mundial. Estats Units és un país que té molts estats, però té pràcticament un idioma, o dos, si comptem l’espanyol. En canvi, Europa té 30 estats (al voltant de 30 perquè no sé mai el número del tot) i en canvi, de nacions en té més. Té 30 estats però deu tenir segurament 40 nacions. Per què? Perquè hi ha estats que en tenen més d’una, i un d’ells és l’Estat espanyol, un altre és el britànic, un altre segurament el belga, i encara podríem anar seguint. De manera que si Europa surt bé, el món pot estar tranquil perquè segurament això serà un bon símptoma que el món pot anar bé. Una Unió, com és la Europea, en què hi ha tants idiomes, en què hi ha tantes diferències i al mateix temps, una relativa unitat de criteri... Jo penso que en aquest operador, vull dir, podem trobar segurament un lideratge mundial que altres països que tenen més poder (històricament econòmic, ara ja no està tan clar) i militar, amb tota seguretat, segurament no tenen en aquest moment. Aquest és un país, el nostre, que es permet el luxe de prescindir, ni que sigui temporalment, de polítics de primeríssima fila com ara acabem de sentir. -1- �[Pasqual Maragall s’adreça de nou a Josu Jon Imaz] Yo, Josu, lo que voy a hacer es invitarte a la Fundación Cataluña-Europa, un invento –muy modesto- que hemos hecho aquí para estudiar lo que los americanos llaman buenas prácticas, good practices, que no pretende cambiar el mundo sino mejorar algunas cositas. Pueden ser muchas, e incluso importantes, como sistemas de transportes o la financiación de la política, por ejemplo, que es un tema que en Estados Unidos tienen ya muy suelto y en cambio aquí tenemos muy mal. Aunque todos los empresarios tenéis que pagar y decirme: «esto no lo puedes decir» [riures de fons] porque si no es peor, y en cambio, en América es público y notorio que los empresarios y los no empresarios ponen dinero, y lo tienen a gala, los partidos, decir que tienen más dinero que los demás. No es como aquí que tienen la gala de decir que tienen menos. Allí, en fin, el dinero es un valor reconocido, no es un pecado, es un mundo un poco judeocristiano en el que estamos más metidos. Bien, yo creo que tenemos muchas cosas, pues, que mejorar, y que deberíamos de hacerlo sobre la base de mejorar los elementos del juego. Uno de ellos el dinero en la política, otro la eficacia de las comunicaciones, y tantos otros que en estos momentos nos preocupan muchísimo. Pero tratando de salir un poco de los temas obsesivos que a veces nos abruman, creo que la contribución de Josu Jon, en el terreno político, es absolutamente importante y me congratulo mucho de que haya podido venir y estar hoy con nosotros. Vosaltres, aquí, teniu segurament gravacions d’anys anteriors d’aquestes sessions, ho dic perquè també, posats a fer comparacions i bones pràctiques, una altra cosa que es podria fer és analitzar anys passats a veure què dèiem i si ara diem el mateix o el contrari. També podria ser que d’això en traguéssim algun ensenyament. Mireu, jo crec que parlant del que a mi em tocava parlar, que és globalització i creixement, però també, molt en concret, del tema mediterrani, crec que la globalització ha arribat tard a la Mediterrània, o potser el que ha passat és que la Mediterrània ha arribat tard a la globalització. Altres espais, com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica es dibuixen com a espais emergents, molt potents, en una nova configuració multipolar del sistema mundial econòmic. En canvi, la Mediterrània ha estat sempre immersa en diverses circumstàncies desfavorables que no li han permès posicionar-se amb fortalesa davant els canvis propiciats per la globalització, entesa, sobretot, com el creixement econòmic basat en la liberalització dels fluxos globals, de capitals i de mercaderies, i en els creixements impulsats per la revolució tecnològica de la informació i la comunicació, i també, evidentment, en l’abaratiment dels transports i la fi, que aquí s’ha mencionat, també, de l’atenció bipolar de la Guerra Freda. Això comporta el risc de la redundància pel Mediterrani, i de convertir-se en un mercat negligible pels grans fluxos econòmics del segle XXI, mancat una mica de massa crítica, d’estabilitat sociopolítica i d’integració geogràfica. D’una banda és un mercat fragmentat, no té prou massa crítica, esvaït ja el somni del -2- �panarabisme, no hi ha integració politicoeconòmica entre els països, etc. Hi ha clarament com a mínim tres àrees econòmiques diverses: d’una banda; Turquia, amb dinàmica pròpia, i acostant-se a Europa (amb matisacions que després farem). D’altra banda, l’Orient Pròxim, tensionat pel conflicte amb Israel i fragmentat en petits països, tret del cas d’Egipte. I finalment, un Magrib, no integrat, amb una línia recent d’arribada de normalitat internacional, amb una Algèria traumatitzada per una guerra civil sagnant i una economia quasi diria que impulsada però també tiranitzada pels líders hidrocarburs i un Marroc emergent, però que parteix de molt avall, i una Tunísia petita, i políticament, diríem, immobilitzada. D’altra banda, amb una estabilitat política complicada, tensionada fortament per un conflicte palestino-israelià enquistat i per una intervenció a l’Iraq catastròfica per als equilibris regionals i per al manteniment de l’estatut. Finalment, un pobre creixement econòmic real de zona, amb poca inversió estrangera directa, poquíssima innovació i poc dinamisme en els mercats interiors, segrestats, com estan, per l’immobilisme polític de les elits i amb una pobra generació d’ocupació que provoca, evidentment, tensions socials internes per les tensions perilloses, per a la seguretat i l’estabilitat social de l’àrea, amb pressions migratòries com sabem, constants, cap al Nord. Finalment, amb una política a la Mediterrània poc valenta, poc existent, quasi diria. Europa ha prioritzat l’ampliació a l’Est i per tant, la crisi conseqüent de creixement d’aquella ampliació, i ha infravalorat la importància de l’espai euromediterrani. En conseqüència, el creixement de la Mediterrània passa per la solució de diversos dèficits en els mercats globals, convertint el Sud en la porta d’entrada de mercaderies provinents de l’Orient, i això implica inversió en infraestructures, polítiques energètiques integrades, polítiques de transports i logística agrícola, projectes tecnològics, transferències de coneixement, que són condicions absolutament indispensables perquè aquests processos vagin endavant. I finalment, superació de les tensions geoestratègiques, estabilització de l’Iraq, progrés clar i consolidació de la solució dels estats veïns, Israel i Palestina, integració de Turquia a la Unió Europea, integració dels països del Magrib en la zona de lliure circulació i de creixement sud-sud i superació de la tensió Argèlia-Rabat. Una política euromediterrània ben decidida significa, ha de significar, un augment, quasi diria, exponencial de la inversió europea a la zona, repartir les perspectives financeres 2013-2020 incorporant nous actors, obrint definitivament el mercat a productes agrícoles, regulant els fluxos migratoris i reinvertint les remeses d’una forma sistemàtica. Crec que és essencial l’enfortiment de la institucionalització de les relacions EUROMED (FEMID), el Fons del Mediterrani, Banc Euromediterrani, Assemblea Parlamentària, Secretaria Permanent Euromed, Fundació Anna Lindh. Mirin, tot això són institucions, són molts noms, son molts acronímics nedant en un mateix mar i sense capacitat per solucionar els seus problemes. -3- �A mi m’agradaria sortir d’allò convencional i imaginar escenaris una mica diferents i potser més suggerents. La Fundació Anna Lindh, la Fundació Euromediterrània, el Procés Euromediterrani o Procés de Barcelona també, que va néixer aquí, amb èxit, amb l’èxit de la primera conferència, alguns ho recordareu, l’any 1995, em penso que va ser. Jo era alcalde de Barcelona, aleshores i recordo perfectament que Arafat i Barak es van abraçar al Saló de Cent de l’Ajuntament i allò semblava una cosa que no havia passat mai en segles, gairebé, i que obria una nova etapa. Però va durar molt poc, perquè al cap de poc hi va haver tots els conflictes que us pugueu imaginar i els trencaments, al cap potser, d’un any. O sigui, tot allò que semblava meravellós i que per cert, Javier Solana, que era ministre d’Exteriors del govern espanyol va realitzar de manera molt eficient, va desaparèixer d’una forma rapidíssima. Tot semblava meravellós però anaven passant els mesos i Israel i Palestina xocaven de nou en una guerra cruenta. La segona conferència, 10 anys després -perquè ens trobàvem cada deu anys, no ens acostumem a fer-ho massa sovint- també a Barcelona, però aleshores ja sota presidència anglesa, a mi em va agafar com a president de la Generalitat i estava a tercera fila, per dir-ho d’alguna forma, nosaltres ja no érem els organitzadors, Espanya no tenia la presidència, era Anglaterra, i Anglaterra com sempre, l’interès que tingui en el Mediterrani és molt relatiu. Ara que tornen a estar de moda les pel·lícules sobre Isabel I d’Anglaterra i Felip II d’Espanya és bo de recordar que els interessos estratègics d’Espanya i Anglaterra han estat sempre, absolutament, no oposats, sinó totalment diferents i adreçats en direccions distintes. Com deia irònicament Keynes, en el famós article sobre el botí espanyol, que en deien, Spanish booty, li diu un anglès a l’espanyol: «se es conquistador cuando no se puede ser pirata». Perquè és clar, el cost-benefici de la pirateria és infinitament més positiu [riures de fons]. És més barat i dóna més. També podríem dir que per als espanyols, la Mediterrània, un cop descoberta Amèrica -i quan dic espanyols vull dir Espanya, el conjunt d’Espanya i el centre d’Espanya- que un cop descoberta Amèrica, el Mediterrani va a passar a ser com una anècdota menor, un petit mar interior que a més, quan a Suez s’empipaven, quedava incomunicat. Perquè jo ara recordo que el canal va estar tancat durant una bona colla d’anys i això ens obligava a subministrar-nos de petroli, per exemple, des de l’Est, pel cap de Bona Esperança i per l’estret de Gibraltar. Ja em direu quina era la centralitat de Barcelona, nul·la! Érem una ciutat riberenca d’un petit llac interior que no tenia petroli i al qual s’havia d’arribar donant la volta passant pel Sud d’Àfrica. Doncs bé, el que van fer Felipe González i Javier Solana -i Narcís Serra- el 95, a Barcelona, amb aquesta conferència, va ser transcendental. Quasi tant jo diria, com els Jocs Olímpics del 92, dels quals tant s’ha parlat, o més. Ens va posar de nou, literalment, al mig de la Terra, que és el nom del Mediterrani, en el Mediterrani etimològic. Fa bo de dir-ho des de S’Agaró estant, un dels racons més bells d’aquesta mar, sense cap mena de dubte. I de fer-ho de la mà d’una persona com Anna -4- �Balletbó, que no solament s’estima aquest mar, sinó la gent que hi viu, la gent que hi viu al voltant. I no precisament els més rics, sinó els qui les passen més magres per raons econòmiques i encara més, ètniques i religioses. Hauríeu d’haver vist l’Anna i la Diana visitant un Arafat atrafegat -perdonin la redundància Arafat-atrafegat- que les atenia com podia mentre firmava papers sense perdre la bonhomia. Hauríeu d’haver vist aquestes dues senyores parlant amb Arafat, venent-li la mercaderia, explicant-li que el volien ajudar i aquell pobre home, firmant els papers que havia de firmar i al mateix temps, ocupant-se’n, a més. Era un home extraordinari. Hem anat enrere en molts sentits, reconeguem-ho, d’ençà d’aquelles dates i respecte als moments de l’agermanament d’Istambul amb Barcelona també, i de Maragall amb Erdogan, que va ser, recordo, aclamat una nit de Reis, quan els agermanaments consistien en què tu havies de visitar la ciutat. Jo hi vaig anar, i ens vam agermanar amb Istambul, i aleshores hi havia una devolució de la visita i Erdogan va venir, però el dia que va venir era el dia de Reis. Era la nit de Reis, llavors jo havia d’anar al port de Barcelona perquè hi havia tots els nanos allà, rebent els Reis que arribaven, etc. i vam sortir a l’edifici aquell petit que hi ha del port amb l’Erdogan i vaig dir: “Però és que aquest ve de l’Orient de debò”. Els nanos es van tornar bojos i l’Erdogan no s’ho creia. Ha estat un dels millors dies, jo crec, de la vida d’Erdogan: el van aclamar com un rei mag! [riures de fons]. Ara ho podem explicar tot amb un somriure als llavis i amb la recança de veure que els qui ara marquen el ritme del ball d’Europa no acaben d’entendre que els vots que localment pugui donar l’actitud de reserva amb Turquia, versus Turquia, no valen ni de lluny la pèrdua d’un aliat estratègic, potent i decisiu a l’Orient Mitjà. Amb això sí que estem d’acord amb Rodríguez Zapatero i per descomptat, amb el meu amic de tota la vida i amb tantes batalles europees i mundials, Jorge Sampaio. El que ja no està tan clar és que Espanya estigui tenint l’actitud que cal amb la vora sud del Mediterrani. I sembla mentida perquè la qualitat dels consellers del rei del Marroc, per exemple, Andrea Zulai, és fora de tot dubte. I les bones relacions amb el govern algerià i amb els ministres com Rashid Rajmani, a qui conec bé, perquè vam agermanar Barcelona amb el gran Alger, també són evidents. Fa un temps es parlava de reforçar i apostar per la Fundació Anna Lindh, però darrerament sembla que Sarkozy ens dicta la política euromediterrània per no dir la política europea, i he sabut que tinc una sincera admiració per a aquest senyor, pel president francès. Crec que és un polític important i que està portant el ball a Europa tot i les discrepàncies que he esmentat abans. Espanya, ha perdut pistonada, sembla, en aquests escenaris Dommage. Personalment, els meus interessos queden ja una mica lluny d’aquest escenari que se m’apareix més aviat com un tema per a les memòries que no pas com un tema de futur. Però l’Anna Balletbó, pot comptar, com sempre, que si s’embranca en aventures mediterrànies, i més, si és de la mà de Selatim i Zeynep que avui no sé si ha vingut, pot comptar amb mi. Demà passat, en tot cas, haig d’anar de nou amb Josu Jon Imaz cap a Euskadi, en aquest cas per parlar d’euroregions i coses semblants. -5- �Ja sabeu que fa un any vam estar amb Josu Jon a Roma, en el llançament d’un partit, el PD, Partit Demòcrata, que ha fet forat a Itàlia i més que en farà a Europa. A Catalunya hi ha un grup de persones, un centenar de persones, dirigits per la Rosa Martí, ex alcaldessa de Parets, i l’escriptora Núria Albó, que ho va ser de la Garriga, amb la Magda Casamitjana, que és l’alcaldessa de Roses, en Ferran Mascarell, en Joan Margall (no Maragall, Margall), que és l’alcalde de Torroella de Montgrí, i tota una colla d’altres que intenten obrir aquesta via del partit demòcrata amb versió catalana, anomenada el Partit Català d’Europa. L’alcalde de Roma, Veltroni, que serà el candidat del Partit Demòcrata en les eleccions italianes d’aquí a quatre anys, no ha pogut venir, justament, perquè deu estar enfeinat amb aquestes coses i perquè a Roma s’hi està molt bé, com us puc certificar personalment, s’hi viu molt bé. Hi vam ser recentment amb la Magda Casamitjana, al Congrés, que precisament va elegir Veltroni com a futur candidat per a les eleccions italianes presidencials d’aquí a quatre anys. I entre altres coses, vam assistir, per cert, a San Paolo Fuori Mura, a un Rèquiem de Verdi que valia totes les pessetes del món. Quan em mori voldria que me’l posessin, escolteu. Si teniu ocasió de sentir el Rèquiem de Verdi, i a més, el podeu sentir, sobretot, a San Paolo Fuori Mura, doncs us tornareu tots catòlics i demanareu que us enterrin amb aquella música. (riures) Jo sóc un convençut de la fórmula del PD. Penseu que -no sé si m’equivoco si són cinc milions o tres milions, algú em va dir que potser no eren cinc milionsperò la xifra que a mi em constava era que els votants, en les eleccions primàries que ha fet el Veltroni i els altres candidats, eren d’uns cinc milions de persones. Jo me’n recordo que quan vaig tornar d’Itàlia l’any 98, i em va venir a buscar Felipe González per dir-me que em presentés a les eleccions del Parlament català, a la presidència de la Generalitat, jo li vaig dir: “Home, no serà sense programa”. “Hombre, ¿pero qué programa?”, va dir ell. “Hombre, el programa federalista”. “Cómo federalista? Serà cooperativo, no diferencial”, vaig dir (perquè ja es rebaixaven, llavors ja es rebaixaven una mica). I perquè s’entengués el que volia dir, al final de la meva estada a Roma vaig fer un paper que es deia Els quatre federalismes, el cultural, el polític, l’econòmic i el de les infraestructures. Bé, doncs jo crec que les coses han d’anar per aquí. Crec sincerament que fins i tot els millors de Madrid, com ara el que he citat, els hi costa una mica d’entendre perquè, com deia el Josu Jon, una cosa és mirar les coses des del mig i una altra és mirar-les des de l’exterior. Ja sabeu que es va fer famosa aquella frase d’Aznar quan li vaig preguntar...jo havia fet una acord amb Felipe, una mena de pacte no escrit amb Felipe González que em va dir: “Bueno, yo voy a pagar los Juegos Olímpicos y voy a pagarte todo el dinero que haga falta y toda la inversión etc. pero tú tienes que admitir que la primera línea de alta velocidad sea Madrid-Sevilla”. “Hombre, la verdad es que es un poco chocante”. Es clar, Madrid-Barcelona era cantat, no? Però és clar, era molt astut i a més tenia la seva lògica i el seu pes. “Sí, porque además si llega a África, etc.” [riures de fons]. Bé, molt bé, d’acord. I efectivament, la qüestió va anar bé, pel país la qüestió va anar molt bé, va anar bé per Barcelona, va anar -6- �bé per Catalunya,va anar bé per Espanya, va anar bé per a tothom. La veritat és que el senyor González no es va quedar tota la vida, va venir un altre senyor que es deia Aznar. I l’Aznar va dir: “Hombre, esto de Barcelona-Madrid... no, no, no, alta velocidad, de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Ja hi tornàvem a ser. És a dir, és la confusió del lloc on estàs com a lloc únic. O sigui, tu veus el món des d’allà on estàs: si tu estàs a Madrid, l’alta velocitat és anar de Madrid a..., doncs no, perquè de Barcelona a Bilbao es més important que de Madrid a Zamora. Evident, que és més important, però no hi és, no hi era. No està dibuixat, no estava dibuixat. I em temo que encara no ho està del tot. Tant que fins i tot un dels ministres socialistes com Borrell, quan va venir, sobre aquest tema, jo li vaig dir: “Bé, escolta, molt bé lo de Madrid-Sevilla, però, i Barcelona-València?”. Diu: “Ah, Barcelona-València...velocidad alta”. “Que no és el mateix velocidad alta que alta velocidad?”. “No”. La «velocidad alta» eren 200. I és amb el que estem. I punt. I me’n recordo que la primera vegada que jo vaig anar al poble dels meus abuelos, que és Monòver, a Alacant, vaig haver de baixar del tren a València i agafar-ne un altre de València a Alacant, el primer a 200 i el segon a 150, no me’n recordo exactament. No sé si ara ja hi arriba, o no, o ja ha passat, però us ben asseguro que encara no hem superat unes rèmores que es van produir fa 25 anys enrere. O sigui, Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla, primera alta velocitat...això, els que esteu en temes d’infraestructures a veure si...Que ens està passant? Doncs que els altres països ens poden anar al davant. Afortunadament, tenim empreses importants, com és Abertis, i no ho dic perquè estiguin aquí ara, que han acabat, de fet, comprant infraestructures a fora. Mirin, És molt important tenir infraestructures europees i tenir empreses, que estiguin aquí i allà, o sigui, que tinguin actius. És enormement important. Això que està passant amb alguns bancs a Madrid i algunes empreses d’infraestructures a Madrid, que estan a Gran Bretanya, que estan comprant, això es enormement positiu. I també és enormement positiu i serà enormement positiu que Espanya entengui que amb un sol centre no en té prou. O sigui, ara mateix, per exemple, empreses de capital risc, a Barcelona, no n’hi ha. N’hi havia una que van fundar l’Ajuntament i Iniciativas S.A., i al final han acabat operant totes a Madrid, pràcticament. No hi ha capital risc, a Catalunya. No hi ha risc, capital risc, que era el que figura que ens definia, no? És clar, a Madrid hi havia moltes altres coses, però capital risc segurament no, hi havia la seguretat...aquí tenim la política...vull dir que estaven al mig. Doncs aquí, allò que teníem doncs ara no ho tenim. De manera que, des d’aquest punt de vista, ens queda molta feina a fer. Senyors, no us vull cansar més, ja veurem com acaba tot plegat, al Mediterrani, el nostre paper al Mediterrani, i l’evolució del que en bona hora va començar l’any 1995 i que ara hauria de continuar. Com que d’aquí a tres dies serem a la Fundación Sabino Arana seguirem parlant d’això, perquè hi ha tot el tema tan interessant de que Espanya és un estat però té diverses nacions. I que Europa, té, com he dit abans, força més nacions que no pas estats, a diferència del que passa als Estats Units. Europa és complicada, per això està en millors condicions d’entendre del món. Tot i -7- �que espero que “l’úlcera” dels Hillarys i Obamas serà més comprensiva que no pas l’actual. Ja veurem. De moment preocupem-nos del que és nostre, arreglem el Mediterrani, que ja serà molt. Serà un bon entreteniment, magnífic primer pas. Qui pugui arreglar Espanya i el Mediterrani, pot arreglar el món sencer, segur. Moltes gràcies. [Aplaudiments] -8- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. S’Agaró Hotel Abstract A summary of the resource. Conferència de clausura de Pasqual Maragall de la XII Trobada d'Economia de S'Agaró. Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Economia Model social Congressos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/919/0000000898.pdf a265a08442f9cb6466b598922e7a52af PDF Text Text SEMINARIO “EUROPA EN LA ENCRUCIJADA: EL NUEVO TRATADO DE LA UNIÓN” Pasqual Maragall Fundación Sabino Arana, Bilbao 20 de noviembre 2007 Muchas gracias querido amigo (a Txema Montero). Estoy un poco abrumado por tus elogiosas palabras. Os agradezco vuestra invitación y vuestra cortesía de siempre. Compartimos el aprecio y la comprensión, aunque también la diferencia, pero en todo caso, compartimos un conjunto de intereses y, en mi caso particular, también la comunidad de origen. Ustedes saben que mi madre nació, un poco por casualidad, en Bilbao. Recuerdo que cuando éramos chiquitos en casa los primos Maragall hicimos un equipo de fútbol que llevaba como nombre las iniciales de los primos que formábamos lo formábamos: GIPAPERSA (Ginés, Pascual, Pedro, Ernesto y Santiago). El equipo llevaba los colores rojo y blanco. Éramos del Barça pero nuestro segundo equipo siempre era el Athletic de Bilbao. Y si me preguntan aún les podría recitar la alineación… Anécdotas a parte, existen diferencias entre Cataluña y Euskadi pero al mismo tiempo hay afinidad de intereses. Muchas diferencias, pero también muchos intereses comunes. Juntos formamos parte de una España plural que si no sabe entendernos y no sabemos entenderla como una pluralidad no va a funcionar. Además, sin embargo, nos encontramos bajo el paraguas, como aquí se ha mencionado, protector de una Europa en la cual seguramente nos podemos reintegrar de alguna forma, siendo cada uno lo que somos y al mismo tiempo siendo todos juntos. Es un honor estar hoy aquí y poder hablar ante ustedes. 1 �No quiero irme de Euskadi sin visitar el lugar donde descansa un amigo, José Bergamín. Un hombre de origen andaluz, madrileño cien por cien, republicano, muy español, españolísimo, pero que antes de morir decidió trasladarse aquí. Esa generación republicana se daba cuenta de que al volver del exilio - él del Uruguay y Arturo Soria de Chile- no se encontraban a gusto y prefirieron morir fuera de la capital. Es algo tremendo, porque era su ciudad, el lugar donde había vivido y el lugar que quería. Yo he estado en casa de Bergamín, frente al Palacio Real, una buhardilla chiquitina, y recuerdo que me decía: "Me gusta mucho este palacio, sobre todo porque el bichito no está dentro", porque él era republicano a matar, al mismo tiempo que católico. Le preguntaban si era comunista y Bergamín respondía: "Yo comunista hasta la muerte, pero ni un paso más". Hecho este obligado homenaje a Bergamín, decirles que no deja de maravillarme el cambio que ha dado en positivo esta ciudad en las últimas dos décadas, con el Guggenheim como estandarte que nos peleamos Barcelona y Bilbao para ver quién se lo llevaba-, y la envidia que me produce en muchos sentidos. A mí y a muchas ciudades europeas. Estamos aquí para debatir sobre el nuevo Tratado y sobre el momento en el que se encuentra la Unión. "Europa en la encrucijada", reza la convocatoria. Yo creo que siempre es un buen momento para hablar de Europa, de una Europa que tiene toda la complejidad del mundo, y nunca mejor dicho. Estados Unidos tiene un solo idioma -quizá dos, si contamos el españolpero Europa tiene muchísimas más. Son 30 Estados, pero más naciones. Europa, tan plural y diversa, presenta una gran complejidad de gobierno, con menos eficacia o eficiencia en la intervención internacional, por ejemplo militar, pero con una 2 �mayor capacidad para entender el mundo tal como es, porque se parece más al mundo. Y se lo dice un admirador de los Estados Unidos, he vivido dos años allí. Estados Unidos es, al mismo tiempo que una realidad muy distinta, un polo muy atractivo. Pero Europa está en mejores condiciones que Estados Unidos para entender el mundo. No sé si de arreglarlo, porque para poder hacerlo probablemente habría que tener los instrumentos que tiene Estados Unidos y hacerlo más de acuerdo con Naciones Unidas. Recuerdo cómo Javier Solana trataba, desde su posición en la Unión Europea, de encontrar soluciones para los problemas europeos y los problemas internacionales. En una ocasión me dijo que buscaba a alguien que pudiera ir a Mostar y reconvenir y juntar las partes separadas. Yo le dije: tengo la persona, un alcalde, Ricard Pérez Casado, ex alcalde Valencia. Allí fue y resolvió ese tema. Realmente, allí se solucionaron cosas que parecían imposibles de solucionar. Pero la realidad nos dice que Europa ha podido resolver algunos asuntos pero no ha sido capaz de instaurar una justicia. ¿Quién ha juzgado a los criminales precisamente de ese mismo escenario del que estaba hablando? No ha sido Europa. Europa no ha tenido un Tribunal capaz de juzgar penalmente a personas que habían cometido delitos contra la Humanidad, en Bosnia por ejemplo. Barcelona se hermanó con Sarajevo. Convertimos la ciudad en el Distrito 11 de Barcelona (10 Distritos más Sarajevo). Kupusovic, el alcalde la ciudad, me llevó una vez a La Haya al juicio de Tadic, responsable de la muerte de muchos bosnios. Un pariente de una de sus víctimas lo había reconocido en una calle de Berlín y le dijo a un policía alemán: "Este señor es un criminal". Y acabó siendo juzgado en La Haya. Pero ese Tribunal no era europeo, 3 �era el Tribunal Penal Internacional (TPI). Kupusovic y yo estuvimos en ese juicio. Yo me pregunto: ¿Por qué Europa, y en definitiva el mundo, no han sido capaces todavía, de juzgar a Karadzic i Mladic? Karadzic no sólo pensaba sino que teorizaba sobre el terror étnico. ¿Y por qué Europa no ha sido capaz de deternerlos? Alguien debe saber dónde están. ¿Cómo puede Europa esperar que el mundo confíe en ella si no es capaz de solucionar sus problemas internos conforme a justicia, teniendo como tiene Tribunales y como tiene posibilidades de hacerlo? No quiero dramatizar la situación -yo soy un optimista empedernido- y creo que Europa tiene todo lo que se tiene que tener para ser una gran potencia mundial. Creo también que efectivamente el Tratado ha sido maltratado. Y creo también -y en eso hago un reconocimiento a personas que son de una procedencia ideológica diferente a la mía- que la actual Presidencia francesa y, por qué no decirlo, la derecha europea, está siendo más efectiva que la izquierda. Puede ser que estos avances no sean definitivos o no sean perfectos, pero se está avanzando más en el proceso constitucional europeo de la mano de Sarkozy que de la mano de otros gobiernos y otras procedencias ideológicas. Lo mismo diría del Proceso Mediterrámeo, que ha quedado un poco varado. El Proceso Euromediterráneo -que empezó con Javier Solana en Barcelona en el año 1995, con gran éxito, y que luego se repitió en 2006 con menos resonancia pero con resultados efectivos y positivos- es un proceso que ha quedado 4 �silenciado y que no tiene protagonistas. Sería positivo que esos Europa los fuera solucionando estos temas. En cuanto al nuevo Tratado me parece bien lo que está haciendo Sarkozy, ya que va más en el sentido que nos interesa a todos. También tengo que reconocer que siendo Timoty Garton Ash un personaje que no es de mi procedencia ideológica, admito que muchas veces acierta. Ha escrito un artículo titulado "La Europa de Babel", en el que afirma que uno de los grandes problemas de la democracia en la Unión Europea es que hablamos y pensamos en muchas lenguas distintas. A mí me gustaría contestarle que, efectivamente, eso nos complica la vida pero nos hace más comprensivos de como es el mundo y por tanto más eficaces. Europa se parece más al mundo que América, como he dicho antes. En este sentido es bueno que Europa vaya asumiendo sus responsabilidades y que lo haga con más eficacia que las potencias que hasta el momento se han ocupado de esos temas. Por último déjenme citar a Georges Stainer, que estuvo el otro día en Barcelona. Tiene una obra deliciosa que tituló "La idea de Europa", que da la medida de una Europa transitable, transitable en el sentido de las migraciones, de los peregrinajes, de las culturas. Creo sinceramente que el Tratado de Lisboa a la mayoría de quienes nos proclamamos europeístas nos parece seguramente insuficiente pero es un paso adelante. Con el Tratado sobre la mesa, desde este mismo europeísmo tenemos casi la obligación de no dejarnos cegar por el optimismo pero de seguir avanzando. "És hora d’anar per feina!" que 5 �decimos en Cataluña, es hora de trabajar para obtener resultados. Es hora de recuperar la ilusión, de dejar de hablar exclusivamente de cuestiones funcionales y de hablar también de las fundacionales, de ver más allá de las instituciones, de pensar en ambiciones y, por encima de actuaciones institucionales, centrar la reflexión y la acción en los ciudadanos, sin los cuales Europa no se hará ni será. Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa en la encrucijada: el nuevo tratado de la Unión Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundación Sabino Arana (Bilbao) Abstract A summary of the resource. Participació al seminari “Europa en la encrucijada: el nuevo Tratado de la Unión” de la Fundació Sabino Arana. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/920/0000000932.pdf 2fff2323ade1de7b83250ec6ac1c93b9 PDF Text Text Cloenda del 4t Diàleg Orient Occident “Seguretat humana i globalització” Casa Àsia (Barcelona), 22 de novembre de 2007 Pasqual Maragall Moltes gràcies, muchas gracias. President of the Senate of Kazakhstan, autoritats, amics, as you know Barcelona is not the capital of our state, but still it is one of the most international cities of Spain and probably the most active in terms of making relationships with other civilisations and other countries. I say this not against anyone, but on the contrary being grateful for the fact that the Spanish government has been sensitive to the possibility of having more than one capital in terms of international relationships. I think this is good not only for Barcelona but also for Spain and probably a good model for other countries. I don’t think countries are in a perfect condition when they concentrate all their political activities in only one point. As you know I was Mayor before President so that my priority has always been on the proximity principle. It’s a principle which should stand as the most important in the governments, even if there are some exceptions to that: economies of scale and excessive power of big firms in small towns, but in general we should be in favour of proximity as being the main rule in terms of deciding where decisions have to be taken. If we talk about the world and Asia and Europe and the rest of the continents, of course we have to think in terms bigger than continents, and probably it is good to think in terms of the great powers. And those are not that many: we have the United States, we have Europe, we have China, India, Japan and Russia which are the big powers. We also have Mercosur in Latin America, which is becoming also a power by itself, passing from Tierra del Fuego up to the north of South America which is a big chunk. Probably the work cannot be solved unless those big unions get together and decide. The United Nations was a good idea, but it is still difficult for such a cumbersome, huge assembly to manage problems. At the other extreme we wouldn’t like to see just three world leaders deciding for all of us. So it is important to find a middle point, and probably this middle point is going to be taken in terms of these big bodies of which we are speaking and of which, of course, Asia has more and more predominance in terms of population. I think in second place that Casa Asia can play a modest role, but a role. It has a compromise with the Alliance of Civilisations, as you know, and it has good relationships with a number of different initiatives that have been taken in this city like the Universal Forum of Cultures, which was very much criticised at the moment it was born, but now it is selling with great success in Monterrey, Mexico and I think it will become more successful in the future. There is a long line of cities waiting to become the seat of the future editions of the Forum of Cultures. In the Forum of Cultures in Barcelona I will always remember that David Crystal from Wales was explaining the number of languages in the world. 1 �He was counting them and he had arrived at the conclusion that this number was diminishing, so that diversity was going down in terms of the number of languages, because many of them were disappearing which is bad news. Because it is very good that we can talk, the President of the Senate of Kazakhstan and myself, in the same language, the modern Latin which is English, but at the same time it is also good that he has his language and I have mine. I even have more than one because I have Catalan and Spanish. I think it is good that there are common languages and at the same time a respect for diversity because if we lose diversity, if we think that small is beautiful but nothing else, then despite small size we’re going to finally lose our identity. The third thing I wanted to talk about is how we can enhance the international relationships from the bottom, from the level of cities. I think that sistering cities can seem perhaps like a game, not something very serious, but I disagree. I think that the sistering processes are very important. We sistered Barcelona, for instance, with Shanghai and this was very important, we were commenting about that, about the Presidents Jang Zemin and Zhu Rongji here to sister Barcelona and Shanghai. Because that probably opened a number of opportunities for change that in a way had some influence on the fact that now Beijing is going to be the seat of the Olympic Games. And if you talk in Beijing about the Olympic Games, everyone would tell you ‘Barcelona! Barcelona!’ It is the first thing that comes to mind in this city, which is normal. So sport, sistering, cultural relationships are as important as political and economic ones in order to build this big world that we have to build together; everyone of us starting from his own culture but all together looking to a single world which is the common world in which we live. I want to finish by telling you that when I was President of the Generalitat of Catalonia I had to promote a new law of Catalonia, an Estatut as we call it. The question was open about where to meet, in order for this new law to be born. Where should I convene with the leaders of the different parties in order to write down the new law? We found a place; the place was Miravet. Miravet is a place in the south of Catalonia where the three religions of the world, of the Occidental but also parts of the Eastern world, meet together. Because in a certain moment in the 13th century the three religions of the world, Jewish, Christian and Muslim were living together and this was and will always be a point of reference that will help. Everything we can find in terms of enhancing the value of diversity, not without knowing the cost, which is a high cost, not to be too candid in terms of saying ‘everything which is plural and diverse is better than everything which is common and monolithic’ this is not true, diversity has a cost, but everything that we can do in terms of converting this diversity into something palpable, something that the human species can assume will be a step forward in terms of a freer and more united world which is, ultimately, what the United Nations was born to do. Thank you. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cloenda del 4t Diàleg Orient-Occident Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa Àsia (Barcelona)  Abstract A summary of the resource. La trobada, celebrada a la seu de Casa Àsia, va tractar en aquesta edició sobre la dimensió de la seguretat humana en l’era de la globalització. Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Cultura Globalització Relacions internacionals Orient i Occident Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/921/0000000899.pdf d42e66fb5f62a488e51b441360429248 PDF Text Text Conferència a la Facultat d’Econòmiques de la UAB Pasqual Maragall 27 de novembre de 2007, Facultat d’Econòmiques de la UAB Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UAB: Bon dia a tots, m’agrada veure aquest saló d’actes tan ple, com ni de lluny havíem tingut mai, i això és perquè tenim la conferència, tenim la presència entre nosaltres del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, expresident de la Generalitat de Catalunya, com tots sabeu. La Facultat se sent molt honorada de tenir-lo amb nosaltres. És una gran satisfacció i a la vegada és un retrobament, perquè molts de vosaltres probablement no ho coneixeu, però el senyor Pasqual Maragall va ser professor d'aquesta Facultat. L'any 1976 ell era professor d'Economia Urbana i ha contribuït a la formació també d’algunes generacions d'economistes abans de la seva etapa política. Ahir vaig rebre el paper de protocol i vaig veure que em tocava presentar-lo, i vaig dir: “Però jo no puc presentar el senyor Maragall, perquè això està molt més enllà del que puc fer!”. I llavors ho vaig preguntar a aquest home, que és un savi, i li vaig demanar consell i em va dir: “Digues poques paraules i només digues el que més t'agradi, el que més admiris del president Maragall. Jo llavors vaig començar a pensar què era el millor de la seva gestió i la seva trajectòria: doncs que si les Olimpíades, que si la gestió a l'Ajuntament de Barcelona (que és un punt molt exemplar per als economistes), que si les tasques de l'Estatut, que la revindicació de Catalunya... vaig pensar moltes coses. Però finalment em vaig quedar amb una, que és el que podríem dir-ne la seva música, aquest true music of sweet sounds, que deia Shakespeare. La seva actitud humana, l'amor, la sinceritat que ha posat en fer les seves coses. En totes les seves actituds he tingut la sensació que transmetia sinceritat i amor envers l'ésser humà. Llavors tenim entre nosaltres una persona que ha fet, fa, encara, política, però aquesta manera de fer política té una característica que és l'amor per la gent, la sinceritat, la qual cosa el fa una persona extraordinàriament humana, i aquesta qualitat que trobo extraordinàriament interessant, és la que a mi, no d'avui sinó de sempre, m'ha captivat més. Però ahir, quan vaig reflexionar sobre com l'havia de presentar, aquesta reflexió em va permetre tornar a adonar-me'n. Perquè ja sabeu que l'humor, també l’humor quan està fet amb amor, treu el trets essencials de les persones. I això fa que, com tots haureu pogut veure i comprovar tot sovint, el senyor Pasqual Maragall és una de les persones més humanes de tots el països, de Catalunya indubtablement, i també de Polònia. [riures] Pasqual Maragall: Senyor Rector, Senyor Degà, senyors professors, alumnes i companys i molts amics que veig aquí de llarga data, com diuen els francesos, de fa molt temps. Mireu, jo ara tinc alguns problemes de memòria, com sabeu i és notori, que curiosament inverteixen l'ordre dels factors, perquè tens més memòria remota 1 �que memòria recent. De manera que en aquest moment estic en un present intensíssim, perquè he tornat allà on havia estat fa molts anys i curiosament aquesta sensació és una sensació que fereix d'alguna forma, una mica com en carn viva, i al mateix temps reconforta perquè és la que tens més present. Jo no me'n recordo del que haig de fer d'aquí a mitja hora, però en canvi me'n recordo bé del que vaig fer fa molts anys. De manera que en aquest moment estic en una situació de confort de tornar a ser aquí i no només per cortesia, sinó a més per malaltia, perquè les coses són així. Una de les coses que em queda, curiosament, és la memòria poètica o musical, o sigui, hi ha coses que no me'n recordo però en canvi de la música us podria cantar les Variacions Goldberg –quasi cantar, estic exagerant- o us podria recitar Shakespeare, efectivament, ara que has començat tu: Whether 'tis nobler in the mind to suffer, The slings and arrows of outrageous fortune, Or to take arms against against a sea of troubles... Bé, vosaltres l’anglès el domineu no? [riures] O encara: When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty’s field How much more praise deserv’d thy beauty’s use, If thou couldst answer “This fair child of mine (referit al seu nét o al seu fill) Shall sum up my count and make my old excuse” És a dir, l'edat del nen, o del nét o del fill és el que excusa la teva vellesa. Això ho va traduir Joan Triadú meravellosament. Us recomano, si podeu, que llegiu les traduccions dels poemes, dels sonets de Shakespeare de Joan Triadú. Bé, jo no havia vingut per això, en tot cas [riures], havia vingut a parlar d'Economia i ara en parlarem. Com us podeu imaginar jo treballo sobre idees sempre comprades. Treballo sempre amb idees que em faig preparar per d’altres que en saben més que jo i en aquest cas haig de citar l'autor de bona part de les idees que ara exposaré. És en Germà Bel, amb el qual he treballat moltes vegades i penso seguir treballant, és un dels cocos més importants, una de les intel·ligències més despertes d'aquest país d'aquest país. L'economia europea ha recuperat una certa vitalitat en els darrers anys, sobretot si la comparem amb l'economia dels Estats Units, que ara té alguns problemes derivats del trencament de la bombolla immobiliària i més en general, de la intensitat dels seus dèficits, tant el dèficit fiscal com el dèficit exterior. L'Estat gasta més del que rep i el país compra més del que ven en el cas d'Estats Units. Tot això ha canviat molt, quan jo era estudiant i estava als Estats Units precisament, era més aviat al revés. La moneda de reserva era el dòlar i me'n recordo que quan el general De Gaulle va decidir posar els seus estalvis en or, va provocar una mena de trasbals immens i la crítica de tot el món civilitzat (menys França i Rússia, probablement). Tenia la dèria de fer un 2 �eix alternatiu a l'eix occidental resultant de la Postguerra i la Segona Guerra Mundial. Bé, les condicions doncs de l'economia pressionen el dòlar a la baixa, s'intensifica la seva debilitat i això provoca situacions diverses i efectes diversos en l'economia europea: les economies més eficients, més productives, com ara l'alemanya, estan segurament més ben preparades per resistir la pressió del dòlar (del dòlar baix), i d’altres que poden tenir més problemes de productivitat real, com seria el cas de l'economia francesa, estan sotmeses a una pressió mes gran. El pobre Sarkozy ja ho està sentint. [riures] L'economia espanyola i la catalana, es troben, jo crec, més a prop d'aquesta darrera situació perquè la nostra productivitat no ha millorat prou en els darrers anys. Encara, en bona mesura, vivim de dues coses que ens han fet la vida fàcil i ens han posat dins dels països de major creixement d'Europa, que són els salaris baixos per a la immigració (perquè vivim molt a prop de l'Àfrica, probablement) i el turisme. En la mesura que aquestes dues coses o flaquegin o no siguin tan operatives probablement ens haurem d'espavilar més, cosa que no necessàriament és dolent. És a dir, ens haurem d'espavilar més, vull dir, que si volem seguir creixent amb la taxa de creixement que teníem ho haurem de fer sobre la base de més gran productivitat, de més enginy, de més innovació i d'universitats que tinguin més pes en el conjunt de l'economia i la vida social. Si seguíssim vivint del turisme i dels salaris baixos jo crec que no estaríem avançant des d'un punt de vista qualitatiu. En general la situació econòmica es pot tornar incòmode no solament per a nosaltres, sinó per a tota la Unió Europea. Grans empreses de molta rellevança que competeixen en el mercat internacional amb empreses d'Estats Units afronten en aquests moments algunes situacions complicades. És el cas per exemple d’Airbus. Hi ha dos grans companyies al món d'aviació, una és EADS, l'europea, Airbus, i l'altra és Boeing. Jo he estat als Estats Units visitant les fàbriques de Boeing i és una cosa impressionant, però si aneu a Toulouse, també, ho és. Toulouse, i concretament l'Airbus, EADS, com es diu, és l'empresa més important que tenim -anava a dir a Catalunya- [riures] no, que tenim a l’Euroregió, diguem-ho així -que en vull parlar, d'això de l'Euroregió perquè és la nostra regió, és la nostra part del món, diguéssim, la nostra regió europea, per dir-ho d'alguna manera-. És a dir, l'empresa més gran que tenim, que tenim, amb aquest plural majestàtic, és Airbus. La tenim per pura casualitat. La tenim perquè quan va esclatar la Guerra Mundial, els alemanys apretaven i els francesos, que havien de fer la fàbrica d'aviació van dir: "Bé, fem-la el més lluny d'Alemanya possible". Quina és la ciutat que està més lluny d'Alemanya i és suficientment gran i té universitat? Toulouse. Aquí tenim la causa per la qual estem molt a prop d'una de les dues grans empreses més importants del món en un dels sectors més importants de l'economia, com és l'aviació. Crec que aquest tipus de coses s'han de tenir en compte a l'hora de programar el que és la política econòmica d'un país. La situació actual dels mercats mundials ha fet més urgent segurament, espavilar-se en matèria de productivitat, això no és cap novetat. Més productivitat és, amb tota evidència, una condició necessària per suportar millor 3 �els efectes d'un euro fort, aprofitar els seus avantatges, com per exemple, limitar l'efecte a Europa del creixement del preu del petroli en dòlars i reduir els seus inconvenients o les seves pegues. Les polítiques dirigides a millorar les condicions del capital humà –la formació-, el capital tecnològic i el capital físic -infraestructures, el clàssic tema de les infraestructures- són elements bàsics per aconseguir millores de productivitat en qualsevol economia europea. Entre aquestes polítiques, la relativa a les polítiques tradicionals, sobretot les de transport, té una importància cabdal en l'ordenació del territori i ja sabeu, és la cançó de cada dia, quasi quasi la cançó de l'enfadós. És el que sentim cada dia, sobre el que cada dia parlem i “suquem pa”. La millora de les infraestructures i per tant la millora de la connectivitat exterior permetrà -permetria, si es produeix- millorar la posició de les àrees metropolitanes, creadores de la innovació i alhora primeres receptores de les innovacions originades en altres àrees urbanes similars. La dotació d'infraestructures i de serveis de transport de curt radi han de permetre difondre a tot el territori de l'àrea d'influència, l'àrea metropolitana, la innovació i el progrés tecnològic. Aquest país és un país tan castís que una de les coses que no té és àrea metropolitana, quan va ser una de les primeres d’Europa. Quan l'any -em sembla que va ser el 1995 o així- el Tony Blair va guanyar les eleccions -que jo vaig participar en la seva campanya, recordo- a Londres, el primer que va fer va ser reinstaurar el que la Thatcher havia suprimit. Mrs. Thatcher havia suprimit el Greater London Council perquè el senyor Ken Livingstone, que era el president del GLC a l'altra banda del riu, des de l'altra banda del riu li posava uns lletrerots immensos demanant: "We want more schools!". Llavors la senyora Thatcher es va empipar i un bon dia, a l'anglesa, va firmar un decret que deia: "I hereby abolish the Greater London Council". Aleshores aquí, no som tan directes. Vam fer tot un procés que en deien les LLOT, les Lleis d'Ordenació Territorial, però tot plegat era per suprimir l'àrea metropolitana de Barcelona, i la van suprimir. L'any 1987, 86-87, van suprimir la corporació metropolitana, l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè Maragall tenia massa poder com a alcalde, [riures] i què s'havia pensat. Van suprimir l’àrea metropolitana. Després, quan el Tony Blair va guanyar, va reinstaurar el Greater London Council. Per cert, on és l'àrea metropolitana de Barcelona? Doncs no hi és, no existeix, la van dividir en tres: una de serveis, una d'infraestructures, una de no sé què...Bé, hi són eh? [riures]. Deuen estar per algun lloc però no hi ha l'àrea metropolitana, per tant no hi ha un subjecte, no diguem polític -tampoc és tan polític com això- sinó tècnic, econòmic, estratègic, o sigui, que permeti que aquesta conurbació que en diuen ara -conurbació, per no dir àrea metropolitana, és lletgíssim, conurbació...- que no permet que aquesta àrea metropolitana sigui competitiva amb les àrees metropolitanes europees, i d'això en patim. Jo crec que per Catalunya, per exemple, quasi tan important com l'Estatut, és l'àrea metropolitana, a veure si m'explico, i l’ordenació del territori en el seu conjunt i l'estructuració dels eixos. 4 �Catalunya és un territori que no té res a veure amb Castella i d'això en pateix, no ja ho dic ara, cultural o políticament, sinó des d'un punt de vista físic. "Ancha es Castilla". Plana. Catalunya és una cosa rebregada, que per anar des de segons quins punts del Pirineu a l'altra punta del Pirineu, t'hi pots passar dies. Has de fer aquelles carreteretes que no hi ha manera que passin els túnels corresponents. Segurament perquè l'arquitectura pensada des de l'Estat, d'alguna forma, es correspon a un altre tipus d'orografia i segurament que els costos per quilòmetre són més alts, per dir-ho d'alguna forma, i que per tant, si divideixes matemàticament: "¿A estos cuántos millones les tocan?" "¿Cuántos millones son de habitantes?" "Tanto", doncs no, no ens en sortim per tenir unes carreteres que et permetin anar des de la Seu d'Urgell fins una mica més enllà tranquil·lament, per començar fins a Andorra. I no hi ha manera que el trenet francès que arriba fins a la frontera, fins a Bourg-Madame, travessi i se'n vagi fins a la Seu. No hi ha manera. Coses que no entens, o sigui, diuen que existeix no, la Unió Europea? Doncs no, les fronteres encara ho són i de vegades sobretot amb allò que es refereix justament a les infraestructures i a les comunicacions. Jo me'n recordo que una vegada anava cap a Puigcerdà amb el tren i al costat hi havia la carretera, i deia, "Com és que van un al costat de l'altre?" "Porque es batible". És a dir, que l'exèrcit havia decidit que no hi podia haver un mitjà de comunicació sense que... "Porque claro, se pueden insultar, los franceses". Llavors, per raons militars, hi ha trossos de les carreteres aquestes d'allà a Toses o allà on sigui que van paral·leles a la via del tren, per raons militars, per raons de defensa. Bé, tot això...estem a la Unió Europea, no? Se suposa que no hi ha fronteres. Bé, doncs, encara tenim l'estructura, a vegades, física, de carreteres i de comunicacions que es correspon a un país en guerra amb el seu veí. O sigui, la idea d'Europa està molt bé, la bandera també, l'himne també, perquè és el mateix, i tots el cantem i és la Novena de Beethoven, però a la pràctica encara estem vivint físicament amb infraestructures i estructures que es corresponen a una Europa vella. Jo crec que és convenient que ens anem adaptant. Crec també que amb transports i amb sistemes portuaris i aeroportuaris hauríem de fer un pensament. A Barcelona...és clar, a Madrid no en tenen, de port. Però aquí sí, perquè tenim mar [riures]. Ho dic perquè... "¿Aeropuerto y puerto se tienen que conectar?" El aeropuerto y el puerto són dos corporacions distintes, són dos professions. Per què? Perquè tots els sistemes han acabat essent operats per corporacions professionals més que no pas temàtiques, per dir-ho d'alguna manera. Si vosaltres pregunteu: "Qui porta els aeroports? Aena". "Què vol dir? Aeropuertos Nacionales...tal”. Però qui governa Aena, qui governava Aena? Doncs l'Associació de pilots d'avions...no, d'enginyers aeronàutics. Per què? Perquè era aquell segment social, corporació, efectivament, que tenia el monopoli del saber sobre aquesta qüestió. De manera que aleshores tota la dinàmica, tota la qüestió que és decisiva, la competitivitat en matèria de connexions aeroportuàries, passava a dependre d'una corporació que té uns interessos professionals molt respectables però que probablement no tenen massa a veure amb els interessos del país com a 5 �tal i del territori com a tal. És curiós perquè a més, els enginyers aeronàutics no ho sé, però els pilots viuen tots a prop de l'aeroport del Prat i podrien estar interessats en què allò tingués un creixement important. Aquí ens hi juguem moltíssim. Ara a l'aeroport -jo me'n recordo que quan es va començar a discutir precisament d'això, de l'aeroport, -jo era alcalde encaravan dir: "Bé, a l’aeroport de Madrid hi destinarem mig bilió de pessetes i a l'aeroport de Barcelona, un quart de bilió", perquè aquesta és la idea que a Madrid es feien de quina era la importància de Madrid i Barcelona. "Uno por dos, Madrid es dos y Barcelona es uno". I bé, al final va resultar que en comptes d'aquesta xifra l'aeroport de Madrid se n'anava no a mig, sinó a un bilió, i el de Barcelona, mig bilió. L'altre dia el Ricard Bofill m'explicava que el de Barcelona costarà vuit-cents mil milions. Vuit-cents mil milions, ara no, però en el moment en què es va començar a discutir tot això, era l'1% de la renda nacional espanyola. O sigui, un bilió era un 1% de la renda nacional espanyola, de manera que estem parlant de xifres enormement importants. Dir-vos doncs que, no és només políticament, sinó econòmicament i des de tots els punts de vista enormement significatiu el que passi amb la teoria d’infraestructures. Jo per acabar voldria afegir que el territori funciona, com deia el poeta, quan la gent és desvetllada i feliç. Efectivament: si tenim bones universitats, que déu n'hi do, doncs ens en sortirem, si tenim bones pràctiques, com diuen els americans, també. En aquest moment jo estic en una fundació que es diu Catalunya-Europa que es dedica a analitzar bones pràctiques -bones pràctiques vol dir com es fan bé les coses, com es fan a d'altres llocs- i una de les coses que farem serà analitzar, justament, els rànquings d'universitats i què ens està passant. Qui els fa, com es fan i perquè estem on estem i com podríem millorar. Més insistint amb la primera part que amb la segona -perquè la segona és més cosa vostraperò nosaltres almenys el que sí podem fer és analitzar allà on som. Igual que dic les universitats podria dir la puntualitat dels trens. Es podria analitzar quin és el retard que hi ha a Anglaterra, o a França o a Alemanya o a distintes ciutats europees i quin és en aquesta àrea metropolitana, perquè més enllà de la tradicional cançoneta sobre “qué mal que nos tratan” i aquest tipus de coses, es puguin posar números a les cançons amb aquestes queixes. I això és tot. Dir-vos que estic absolutament satisfet i feliç d'estar amb vosaltres. Gràcies. [Aplaudiments] Degà: El president estaria disposat a contestar alguna pregunta si algun dels assistents vol formular-la. Pasqual Maragall: I si no, no. [riures] 6 �Pregunta d’un assistent: Ens podries parlar de Bolonya? Pasqual Maragall: No [riures]. No, perquè no en sé. Jo l'únic que puc és adreçar-te a en Bricall, que era el meu professor, sabeu? Jo era ajudant d’en Bricall. Bé, i en Bricall ha estat molt ficat en tot aquest procés pel seu paper en la presidència de l’Associació Europea de Rectors, em penso que era. Un dia d'aquests l'haig de veure perquè hem d'anar a veure la Fundació Tarradellas junts i li preguntaré a veure com està. La veritat és que he vist que hi ha alguna pintada a les parets sobre aquest tema, em podries especificar una mica més què és el que et preocupa de Bolonya? Assistent: Bé, en general tot. [riures] Pasqual Maragall: Tot! Saps què passa, que tot i res és el mateix! No, digues alguna cosa. Assistent: No sé... les empreses. Pasqual Maragall: Què de les empreses? Assistent: La privatització de l'ensenyament. O sigui, la relació del títol... és que són molts dubtes els que jo tinc... des dels professors titulars, què els faran, la precarietat, totes aquestes coses. Pasqual Maragall: Home, jo crec que la competència és bona. Jo sóc socialista de mena, i de petit. Encara que ara, amb l'edat...tot es va matisant [riures]. Però jo crec molt que el mercat és una prova que fins i tot els socialistes és una assignatura que han d'aprovar. Es pot estar més enllà del mercat, però no per sota, vull dir, que si no ets competitiu, si no hi ha... Jo crec que és molt bo que hi hagi competència i no només en els rànquings i això, sinó en la qualitat, i en la capacitat de... Crec molt en això, en la capacitat de competir. Abans n'estàvem parlant, aquesta imatge sempre del "gordito de la clase", que deia jo -una altra cosa és que les proves d'educació física haguessin de ser les que eren, segurament havien de ser unes altres- però comentàvem abans, que sempre, 7 �"els gorditos de la clase" deien: "Que no corra nadie mucho, ¿eh?" Tots havíem d'anar al mateix pas per no suspendre, diguem... Home, si la solució per no suspendre és que tothom sigui gordito, per dir-ho així, amb tot el respecte perquè jo ho vaig sent cada vegada més- [riures] doncs malament. Jo crec que la competència és bona. I en aquest sentit la competència entre universitats també, penso que no és en absolut dolent que això sigui així, encara que els recursos siguin públics. Assistent: Bon dia. Després d’escoltar el que ens ha dit sobre Europa, m'agradaria preguntar-li si creu que Europa avui dia està en camí cap a una Federació, i quant temps podríem trigar més o menys, i sobre tot el tema de la Constitució europea, per què creu que està actualment tan tancat? Pasqual Maragall: Bé, jo crec que la Unió Europea, és la única, com ho diria...Jo crec que passa igual que amb l'economia a les empreses i el tamany de les empreses, que si no tens un cert tamany no tens economies d'escala i si no tens economies d'escala els costos són més alts, Tu sempre pots tenir com diuen, el nínxol, i fer una especialitat amb algun producte específic, i fer-ho molt bé, o anar tirant. Però normalment les economies d'escala dominen molt, és a dir, els costos són més baixos per unitat de producte, i als països passa igual -als països del món, vull dir-. Què està passant al món? Que les grans no empreses en aquest cas, sinó unions, són les que marquen el ritme, i ara tenim la Unió Americana -que ja és antiga-, la Unió Europea, MercoSur -que es diu Mercosur però acabarà menjant-se fins a Veneçuela, probablement- tenim l’Índia, la Xina i el Japó, que són països, tots ells, que tenen els habitants que vostès ja saben i que cada dia ens desborden perquè canvien la xifra cap amunt. És a dir, que les nacions acabaran sent el que abans eren les regions, per exemple, per entendre'ns, i les unions el que abans eren les nacions. I que el món el portaran... doncs això, al final s'asseuran set persones i ja estarà bé, que puguin asseure's set persones que representin el món. Abans era el “Consejo de Seguridad” de les Nacions Unides, que eren les grans potències occidentals amb alguns representants escadussers que s'anaven turnant dels països “desgraciats”, diguéssim. Doncs ara no, ara el que hi haurà serà l'Índia, hi haurà la Xina, hi haurà els Estats Units, hi haurà Mercosur, hi haurà la Unió Europea, hi haurà Austràlia, m'imagino, -està una mica més lluny però- i el Japó, i això és el que hi haurà. En aquest sentit jo crec que és bo que la Unió Europea vagi tenint tot el que abans tenien les nacions. Una nació era una bandera, un himne, un exèrcit i una moneda i de fet, ja tenim bandera, ja tenim himne, que és la Novena de Beethoven -ja ho he dit, amb lletra traduïda per Joan Maragall de Schiller- i tenim en fi, tot el que cal. Sempre podem dir que la nostra gran nació és Europa, cosa que a més, com a catalans, com a bascos, com a gallecs, com a escocesos, com a flamencs o valons segurament ens interessa perquè la diferència entre Estats Units i Europa , la Unió Americana i la Unió Europea, és que a la Unió Europea hi ha més nacions que estats, per entendre'ns, i en 8 �canvi a Estats Units hi ha una nació i trenta, o quaranta, o setanta estats. Ara, aquí resulta ser que hi ha estats que tenen diverses nacions. I per tant la cosa és una mica més complicada, hi ha gent que no ho entén, a Madrid no ho entenen, [riures] en fi...no ho entenen perquè és clar, és allò de jo no tinc vicis però jugar no m’agrada, no sé què [...] i les dones no tenen vicis [...] i dones ja ho són. Perdoneu les dones, perquè això és d'un masclisme espantós aquest acudit, però els madrilenys ja és això, espanyols ja ho són, hi ha aquesta convicció que Espanya i el centre d'Espanya és el mateix. Doncs no, Espanya, com la Gran Bretanya i com Bèlgica, són estats en què no és el mateix l'Estat que una nació, sinó que un estat té diverses nacions. Aquesta és la singularitat europea. S'ha de fer valdre i jo crec que es podrà fer. No és senzill però no és impossible. Assistent: Abans vostè ha fet una referència a la formació. Abans parlava de Bolonya, aquí a la universitat. Bé, jo ahir, ja vaig pensar que questa pregunta hauria de fer-la, que és: com s’ha de fer per millorar l’ensenyament secundari a Catalunya, que és un dels ensenyaments amb més fracàs escolar a Europa? Jo pregunto: quina idea se li acut? Pasqual Maragall: Bé, li preguntaré al meu germà. [Riures]. Home, és clar que sí. Jo crec que el que ha dit l'Ernest Maragall és veritat. Ell el que diu és que s'ha de dessindicalitzar una mica l'ensenyament. És molt valent, dient això, perquè se les haurà de veure...se'l menjaran. No, no se'l menjaran -perquè el conec i no se'l menjaran- [riures] però jo crec que alguna cosa en el sentit de la competitivitat s'ha de fer, en el sentit que els directors es vegin amb condicions de triar, de seleccionar i de ser competitius d'alguna forma. Perquè és clar, si no, és el que dèiem abans, és abolir la competència sobre la base de rebaixar. Sobre la base no, però amb el resultat de rebaixar el nivell. I jo crec que és bo que els directors puguin dir, mira, noi, escolta, no ho estàs fent bé. En fitxarem un altre o una altra. Crec que això ha de ser així. Penso que això millorarà les coses. Assistent: No, només una cosa. Aquí, que està tot ple d'estudiants avui, que comencen la carrera d’Econòmiques -la majoria, suposo- què els diries tu, dels estudis que els hi vénen? Pasqual Maragall: D'Economia? Ah, no, jo sóc un clàssic. Abans ho estàvem comentant, jo sóc del Keynes. Què els diria? Home jo sóc un antic, d'economia matemàtica, això en Barberà i companyia, [riures] però jo crec que és interessant que feu una mica d'antropologia i una mica de sociologia. El primer que heu de llegir és Trade and Market in the Early Empires, aquell llibre sobre les civilitzacions, etc. i el segon seria Keynes, també. Per exemple, no hi ha el Treaties on money, que també, però totes les peces, tots els articles que té són fàcils de llegir, 9 �sobre el tractat de pau, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra...Tot això d'aquí jo crec que us ensenya més no del que és més difícil en economia, probablement, que és l’estructura lògica i formal, però sí de l'escenari en el qual l'economia es produeix i què és el que està en joc. A mi, jo ja us ho dic, ho comentàvem abans, l'economia matemàtica em va interessar menys -encara que és probablement més important des d'alguns punts de vista, des d'un punt de vista formal, de lògica formal- que l'economia aquesta més historicista i més de l'escola del Grup de Bloomsbury, del grup anglès aquest que va ser, el que representa millor per mi...La cultura dominant al món, avui, és una cultura que deriva del fet que Anglaterra va guanyar Espanya, no al futbol, sinó a l'Armada invencible. Ara estan fent pel·lícules d'Isabel I, aneules a veure perquè aquí és el canvi del paradigma del món. La cultura hispànica, espanyola, versallesca, basada en la noblesa, etc. tot el que tenia de bo i era respectable, diguéssim, cedeix davant de la cultura utilitarista que és la cultura anglesa. Els anglesos eren uns brutos, per dir-ho d'alguna forma -i ho dic jo que vinc d'ascendència anglesa, la meva àvia ho era- però l'anglès, comparat amb l'espanyol, en fi, era un ésser bastant primari, per dir-ho d’alguna manera. "Le dice el inglés al español: se es conquistador cuando no se puede ser pirata". El cost-benefici de la pirateria, demostra el Keynes, és infinitament superior, ja ho he dit abans, no? Econòmicament. De manera que si em pregunteu quina és la línia d'aprenentatge de l'economia, per mi és una línia una mica historicista i basada en el que ha passat a Europa i al món els últims cent anys, des de 1870. L'economia neix el 1870. L'economia que entenem com a marginalisme, etc. tal com l'hem estudiada, quan a Irlanda hi havia tanta gent que ja no hi cabien i van començar a conrear les calbes, els turonets ja pelats per dalt, la pedra, pràcticament. Bé, perquè la població, gràcies a les vacunes que havien aparegut a finals del segle XIX havia augmentat tant que no s'hi cabia, a Irlanda no s'hi cabia, i tots els Fitzgerald-Kennedy, tots aquests són irlandesos que se'n va Estats Units perquè no hi cabien. No s'hi cabia. Bé, ja heu vist aquelles pel·lícules del Charlot, L'emigrant, sobre els europeus que se'n van cap a Amèrica perquè a Europa no s'hi cap. I jo crec que aquest és el moment en què canvia el món. Quan jo arribo a Estats Units i me'n vaig a Wyoming i pregunto quant val la terra, em contesten una cosa fantàstica, perquè estava fent la tesi doctoral sobre els preus del sòl i em diuen: “Depèn” “Què vol dir, de que depèn? De la distància al centre? “No, no, quanta en vol? [Riures] Si en compra molta li farem un preu”. Si és al revés que aquí, els europeus havíem marxat cap a Amèrica perquè no s'hi cabia, però allà el que passava és que els hi sobrava, per tant ni la distància ni bromes, “si vostè me'n compra molta li farem un bon preu”. Doncs jo crec que aquesta és la gran diferència, d’alguna forma, entre Europa i Amèrica, i s’ha de tenir en compte. Degà: Moltes gràcies president i moltes gràcies a tots per assistir a aquest acte. 10 �[Aplaudiments] 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, economia i territori Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall, acompanyat del rector de la UAB, Lluís Ferrer i del degà de la Facultat de C. Econòmiques, Joan Montllor, ha pronunciat la conferència “Europa, economia i territori”.  Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Economia Territoris Universitat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/922/0000000897.pdf c67ffb430bce4f62129b6a437775d8e3 PDF Text Text Mensaje del C. Ex Alcalde de Barcelona y Ex Presidente de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall; durante la Ceremonia Protocolaria de Clausura del Fórum Universal... 08/12/2007 ...de las Culturas Monterrey 2007; Cintermex; Parque Fundidora; Monterrey, N.L. Muy buenas noches. Maestro Sergio Vela, Presidente del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Señor Gobernador del Estado de Nuevo León. Representante de la UNESCO, Francoise Riviere. Alcalde de Monterrey, Adalberto Madero. Miembros de la Fundación Fórum Monterrey 2007. Alcalde de Valparaíso. Autoridades, representantes selectos. Ciudadanos de Monterrey, ciudadanos de Nuevo León, de México y del mundo. Barcelona inició el Fórum Universal de las Culturas con la intuición de que los temas relacionados con la cultura, con las culturas, más propiamente, y con la sostenabilidad y la paz serían los grandes temas del Siglo XXI. Engendró una inactiva que desbordaba ambición y esperanza, con la intuición también de que era el momento de dar la voz a intelectuales y artistas, y al tercer sector en general para afirmar estos objetivos. Para Barcelona era una necesidad inventar algo nuevo, después de que los juegos olímpicos, el éxito de los juegos olímpicos nos pusieran listón muy alto. Y yo les vaticino desde ahora que el Fórum llegado el momento será también un acontecimiento que muchas ciudades del mundo perseguirán, querrán poder protagonizar y así lo harán. Para Barcelona era eso una necesidad, Barcelona estaba convencida de que era el momento de crear nuevos espacios en los que el conocimiento, la economía y la política dialogasen, identificasen retos y abordasen estrategias aportando soluciones. En un mundo en que los problemas globales inciden cada vez más en las realidades locales, las ciudades deben convertirse, creo, en laboratorios de lo que se llaman las buenas prácticas, en el cultivo de nuevas iniciativas donde abordar y definir de alguna manera nueva el hacerse de la política, y estoy convencido de que eso acabará siendo, en un mundo cada vez más culto lo que va a pesar con más fuera, y que las cosas realmente funcionen a costa de soportarles, y con equidad, y añadiría con proximidad, que debe ser sin ninguna duda el principio orientador de la ubicación de las competencias en general, salvando excepciones, que las hay. Barcelona, donde confluye el norte del sur, y el sur del norte, fue un espacio idóneo, seguramente para engendrar el Fórum, pues bien, Monterrey y Nuevo León han ofrecido el 1 �espacio inmejorable para consolidarlo, el Fórum ha saltado al otro lado del océano para encontrar un escenario más real y autentico, quizás con tensiones y combates, seguro que valiente, y sin duda alguna creativo. Un evento pues para los ciudadanos y para las ciudades; como se ha visto, con más de 3 millones, con más de 4 millones, hemos sabido ya, de visitas en los 80 días del Fórum. En Barcelona 2004 se inició un proceso que ya es imparable, el Fórum de las Culturas ha crecido con esta segunda edición de Monterrey; los ciudadanos y ciudadanas, intelectuales, activistas, organizaciones internacionales, asociaciones de todo tipo se han reunido en este Fórum Monterrey 2007 saben que todos tenemos algo que decir y queremos tener voz en el futuro, que queremos ser parte activa de este mundo, y no simples receptores o consumidores, queremos comprometernos con la diversidad cultural, con el desarrollo sostenible y con las condiciones para la paz. El Fórum es pues un esfuerzo colectivo, a veces lento, a veces incluso a ciegas y con dudas e incertidumbres, pero dando presencia y continuidad a proyectos ya en marcha, e iniciando nuevas andaduras. Cada ciudad tiene su especificidad, es la ciudad que lo vive y es aquella que lo construye, quizás ha llegado el momento pues de exigirnos dar un paso más, proponernos convertir las propuestas en agenda política de los organismos internacionales y de que las sucesivas generaciones del Fórum sean un escalón en la adquisición de compromisos y en la suma de voluntades. Las ciudades que han acogido, y acogerán en el futuro al Fórum tienen un compromiso con sus ideas y deben convertirse en garantes del patrimonio que ello conlleva. El Fórum de Monterrey se acaba y se inicia un nuevo Fórum, pero donde el Fórum existió ahí queda, con sus pasiones, sus reflexiones, sus espacios públicos, y sus aprendizajes. Quiero felicitar a Monterrey, a Nuevo León y a México, y a todos sus ciudadanos y ciudadanas, con el Fórum, con su Fórum han cambiado su entorno, su autoestima, su compromiso con el futuro; con su Fórum han consolidado definitivamente la participación activa y sin fronteras de las ciudades en la construcción de nuestra convivencia global, la ciudadanía sabe que el deseo de cambio, las esperanzas y los sueños siguen siendo motores de creatividad, de utopía y de futuro. Barcelona 2004, Monterrey 2007 y la Fundación Fórum han decidido, como hemos sabido, por unanimidad, que en el 2010 la sede del tercer Fórum Universal de las Culturas sea Valparaíso, Chile, y por eso quiero acabar diciendo felicidades y gracias Monterrey y México por tu magnífico Fórum, y buena suerte y bienvenida Valparaíso. (Concluye) 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monterrey (Mèxic) Abstract A summary of the resource. Discurs de clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 i relleu a la ciutat xilena de Valparaíso (en castellà). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Monterrey Fòrum de les Cultures Cultura Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/923/0000000915.pdf 785873fe1c3211e66ed08dd9526b7138 PDF Text Text Presentació del documental, “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Dilluns, 14 de gener de 2008 Pasqual Maragall i Mira: [Salutacions] A finals de novembre de l’any 99 vam presentar, molt a prop d’aquí, al FAD, el primer volum de les memòries de Jordi Solé Tura. A part d’ell, hi vam parlar Miguel Núñez i jo mateix. En Jordi era, com en Miguel, com el meu sogre Cristóbal Garrigosa, com Gregorio López Raimundo, com Santiago Carrillo, del PSUC-PCE. El partit que ens va fer la feina fins a la mort de Franco, no ens enganyem (60-70%). M’agradaria ajudar-los a fer l’evolució que han fet els comunistes italians cap al partit demòcrata, el partit d’Obama i Hillary Clinton. [Reventós, Guti i Cañellas a la Plaça d’Europa! Avui m’han dit que sí ...] En Solé va dir, aquell dia, que el que durant molts anys havia guiat tot el que ell feia era que les esquerres guanyessin a Catalunya. 1 �Feia només quinze dies que les esquerres havien guanyat les dretes, en nombre de sufragis, a les eleccions al Parlament de Catalunya. Per primera vegada en aquesta etapa democràtica. Van guanyar però no van governar. Vam haver d’esperar quatre anys per arribar a la Generalitat. Aquell dia li vaig dir, segons diuen les cròniques -Citació textual de les meves paraules: “Això dura una mica més del que pensàvem; però ens estem acostant a l’objectiu”. De Solé Tura sempre m’ha impressionat la seva coherència, el seu coratge polític i la seva bondat humana. En Jordi Solé Tura, diu, a Una història optimista que s’estima més oblidar allà on hauria pogut recordar amb amargor. Potser això expliqui algunes coses. Més enllà de la bioquímica, o més ençà. En anunciar públicament allò que avui em fa sentir més a prop de Jordi Solé Tura, vaig dir que dintre de tot em sentia un privilegiat. Perquè m’ha agafat més tard i estic en bones mans. Diuen que d’aquí a pocs anys això es curarà, és a dir que s’impedirà que progressi si s’agafa la cosa a temps, però Jordi tu i jo ja no arribem. 2 �Per què deu ser que el que va fer la transició, Adolfo Suárez; el pare de la Constitució, Solé Tura, i jo, que vaig fer l’Estatut, ens ha agafat el mateix? Però és millor oblidar que recordar amb amargura. En aquesta història que avui coneixem, pare i fill han anat trenant, un relat per a un i l’altre. I han confegit una història per a tots nosaltres. Avui, Albert, ens has donat una lliçó de memòria històrica. Avui, Jordi, ets una mica més de tots, més del poble, més de la gent. Moltes gràcies a tots dos. Venceremos! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del documental “Bucarest. La memòria perduda” d’Albert Solé, sobre Jordi Solé Tura Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a la presentació del documental d'Albert Solé, "Bucarest. La memòria perduda", sobre el seu pare Jordi Solé Tura. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB (Barcelona) Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Solé-Tura, Jordi, 1930-2009 Documental Alzheimer Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències