31
50
4980
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/175/20040805.pdf
0438d1152d67472a7f222147a7d45cd1
PDF Text
Text
Catalunya en el contexto político español (castellà)
Escola d'Estiu de l'Escorial | 5/8/2004
Soplan en los pueblos de España vientos de cambio.
Se acabó el "no mojarse", el wait and see, el "se mira pero no se
toca" de la Catalunya de la era Pujol con respecto a España. Esa
actitud contribuyó al tránsito de la dictadura a la democracia, y de la
uniformidad a la variedad, pero tocó techo hace ya unos años.
Todos sabemos en Catalunya que la desaparición de fronteras con
Europa, concretamente con Francia, significa también que no hay
frontera imaginable con Castilla y no digamos con Aragón. Los
independentistas también lo saben.
La desaparición de las fronteras estatales en Europa significa también
que Lisboa sufre tanto o más que Barcelona la deslocalización de
empresas y profesionales hacia Madrid, mientras que la Euroregión
Oporto - Vigo sube como la espuma.
Catalunya no "pasa" de lo que sucede en otros territorios de la
España plural. Entre otras cosas porque es contribuyente neta a la
fiscalidad del estado. Porque el pasado nos ha unido, unas veces
dramáticamente y otras dramática y gozosamente a la vez. Ejemplo
de lo primero, el franquismo; de lo segundo, la llegada de los
andaluces, murcianos, extremeños, gallegos, que empezó en los años
20 del siglo pasado y no terminó hasta los 70.
No pasamos.
Deseamos que cambie la singladura del proyecto vasco de
modificación de la relación con el Estado, tras las elecciones de Abril
en Euskadi. Frontera con Castilla no habrá tampoco. Pero la del
Bidasoa perderá sentido en gran medida. Eso sí. Y su Euro región
vasca será imparable.
Hay euro regiones entre Alemania y Holanda, entre Alemania, Francia
y Suiza (la "Regio"), entre Nord Pas de Calais, el sur de Bélgica y el
South East inglés, entre Copenhaguen y Malmoe, unidas por un
puente sobre el mar, la hay en ciernes entre Catalunya, Aragón,
Languedoc Roussillon, Midi Pyrenées y eventualmente Aragón y
Comunidad Valenciana, y la hay entre el Norte de Portugal y Galicia.
¿Cómo no va haber una euro región vasca a los dos lados de la
frontera?
Hay incluso construcciones monográficas que unen a dos
euroregiones. Como es la Comunidad de Trabajo de los Pirineos,
1
�desde el Cantábrico al Mediterráneo, Comunidad que se va a reunir
en Septiembre en Barcelona. Catalunya ostenta ahora la presidencia
de la Comunidad. Está en marcha en ese ámbito y se va a discutir
dentro de un mes un plan estratégico del Pirineo, que los aragoneses
han impulsado con vehemencia, insistiendo en un túnel ferroviario de
baja cota para aliviar el alud de camiones que infestan los puertos
pirenaicos.
Estoy totalmente de acuerdo en ese intento de europeizar o
"alpinizar" el Pirineo.
¿Saben Vds. qué regiones europeas crecen más deprisa, descontando
el factor nacional de crecimiento? Las fronterizas, porque allí dónde
hubo barrera, al quitarla, acuden las aguas a fecundar lo que en
realidad es un cauce.
Europa "nos tiene" tanto como "la tenemos". Como es una
construcción de los Estados, les pertenece - "la tienen" los estados.
Sobre todo tras la modificación constitucional del período derechista
y estatista que hemos vivido. Antes, hoy todavía, el Tratado vigente
decía que Europa era una unión de pueblos dónde todo debía hacerse
tan cerca de los ciudadanos como fuera posible. Ahora la nueva
Constitución se limita a enunciar el principio de subsidiariedad sin
más detalle.
Pero si los estados "mandan" en Europa, las autonomías, en la
medida que también son estados, "también mandan". Estaría
soñando despierto el país o el gobierno que no entendiera que se está
creando un imaginario colectivo europeo muy poderoso a medio
plazo. La desaparición de las aduanas y las fronteras cambiará
mentalidades, el nacimiento del Euro lo mismo, la "Champions" o liga
europea de campeones también.
Pero volvamos a lo nuestro. Volvamos a cómo se organiza nuestra
diversidad interior, cosa que por cierto se hace más sencilla a medida
que Europa deslegitima la correspondencia biunívoca entre estado y
nación, entre "vivencia en" y "pertenencia a" un territorio dado.
He mencionado Euskadi. Consideremos ahora, siempre con el respeto
debido por parte de un observador apasionado, implicado, pero
observador al cabo, el caso de Andalucía.
Andalucía tiene razones para postular un tratamiento diferenciado
entre las Comunidades autónomas, puesto que posee, si no lengua
propia, sí una cultura robusta y singular, y porque entró en la
autonomía por la vía rápida del art. 151 de la Constitución.
No tendría las mismas razones en cambio, a no ser a través de un
2
�cambo constitucional importante, para postularse como nacionalidad,
puesto que la Constitución del 78 las limitaba implícitamente a las
autonomías que "en el pasado", por no mencionar a la 2ª República,
hubieran plebiscitado su Estatuto, es decir, Catalunya, Euskadi y
Galicia.
Sin embargo si del último de los Estatutos republicanos (el gallego,
1939) a la Constitución, van 39 años, de la Constitución hasta hoy
han pasado 25. No hay porque pensar que "el pasado" se terminó en
1978: sigue creciendo, sigue "pasando". Eso, ese registro de "lo que
va pasando", es precisamente lo que los cambios constitucionales
verifican, deben verificar.
Es cierto además que la Constitución fue un pacto de transición de
dictadura y centralismo a democracia y autonomía. Y ese pacto lo
hicieron algunos valerosos representantes de una dictadura
decadente para certificar su defunción, y los aún más meritorios
representantes de la democracia clandestina para adaptar su sueño a
la estricta (y apasionante) posibilidad que se abría.
Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en
tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no
había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos.
Pero es cierto que otros la votaron entendiendo que no se trataba de
un mero regreso al pasado. Entendiendo que algo nuevo se había
creado, hijo de lo antiguo y de lo reciente.
Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades, y no a ninguna
otra, pero otros, no creo que el Tribunal Constitucional, pero sí
ciudadanos como Vds. y como yo, pudieron entenderlo de otro modo.
Y otros más incluso no la votaron y ahora la defienden con las uñas.
Porque lo que entonces les parecía excesivo ahora les resulta un
inevitable mal menor . "Mal", seguro, y "menor", sólo bajo condición
de que no se la toque nunca ni una coma* Pasaría como en las Leyes
Fundamentales del franquismo (el Fuero de los Españoles, el Fuero
del Trabajo...), que eran inmodificables. Condición ésta imposible,
claro está. Pero que hay que anotar. Si no por otra razón por ser un
reciente Presidente del Gobierno su mayor defensor.
Entiendo pues que la Constitución se puede cambiar no solo para
devolvernos la innegable promesa inicial a los que procedemos de
una tradición democrática y republicana, y en mi caso catalanista,
sino también para cohonestarla con las de otros que comparten los
dos primeras tradiciones pero no la tercera, y otros que no
comparten ninguna, entre otras razones porque su juventud y
3
�nuestra falta de empeño didáctico les ha privado de momento de
referencias históricas.
Dejemos ya la historia y vengamos al presente.
Están pasando cosas importantes en el camino que va de la letra y
del pasado a la realidad y al futuro.
No es solo que los andaluces se metieran ya desde buen principio en
la vía prevista para las nacionalidades en el momento de acceder a la
autonomía, la del artículo 151, obteniendo por ejemplo el derecho de
su presidente a disolver la cámara y convocar elecciones, como
ocurre también en las nacionalidades históricas. Es que además,
como he dicho, su singularidad cultural es innegable.
Hace unos días, almorzando en el Empordà con Carrillo y Herrero de
Miñón, les proponía la siguiente cuestión. Catalunya obtuvo su
Estatuto en 1932, Euskadi en el 36 y Galicia en el 39. ¿Qué hubiera
ocurrido si el proceso político de entonces hubiera proseguido, sin
guerra civil? ¿Hubiera Andalucía pedido y obtenido su Estatuto?
¿Quién puede saberlo, quién puede descartarlo?
Alguien podría objetar: es que precisamente la guerra civil demuestra
que aquel camino no era sostenible. Pero, como Vds. comprenderán,
eso sería tanto como resolver de mala manera lo que la Constitución
tiene de ambigüedad calculada. Sería resolverla con un carpetazo al
pasado que no haría justicia a las concesiones que los artífices de la
transición se hicieron entre ellos. Mejor dicho, sería vulnerar aquel
acuerdo. Lo que tenemos que hacer ahora es mejorarlo poniéndolo al
día.
¿Quién dijo que las Constituciones como más breves y más confusas
mejor? Los británicos no tienen Constitución y no les va mal. Han
montado no ya un sistema asimétrico sino varios sistemas de
autonomía. Uno para Escocia, uno para Gales y otro, complicadísimo
y de momento eficaz, para Irlanda del Norte, que tenía un conflicto
vivo más antiguo y tan virulento como el vasco. Hasta tiene equipos
de fútbol internacionales para cada uno de sus territorios, incluyendo
por supuesto Inglaterra.
Lo malo, dije una vez, es que aquí no tenemos nombre para lo que en
Catalunya llamamos "el resto de España" algunos y llaman otros "el
resto del Estado" (como por ejemplo los meteorólogos de la TV
catalana: un amigo me decía "llueve en todo el estado, ¿equivale a
decir que llueve en la Generalitat"?).
Volvamos a España. Aquí el traje a medida que estamos haciendo va
a depender crucialmente de lo que haga o diga Andalucía. Andalucía
4
�está ante una disyuntiva: o busca y obtiene un reconocimiento de su
singularidad o se conforma con una actitud de rechazo a toda
singularidad y se postula como garante de una cohesión basada en la
negación de pretendidos privilegios.
Lo segundo sería un error dramático. Se trata más bien de diseñar las
reglas del juego excluyendo todo privilegio, no de borrar las
distinciones realmente existentes para que quede claro que no hay
privilegios. Eso sería tanto como echar el niño con el agua del baño,
como dicen los anglosajones. Muerto el perro muerta la rabia,
decimos aquí.
Yo he sido el primero en defender la singularidad foral y fiscal vasca,
en descartar el concierto para Catalunya por innecesario, mimético y
falto de base histórica, y en señalar que sin embargo Catalunya
difícilmente aceptará contribuir fiscalmente al pago de los servicios
públicos de comunidades con renta per capita superior a la media
española - cosa que está ocurriendo: sólo cuatro comunidades son
hoy por hoy contribuyentes en términos netos, Madrid (con un
"efecto sedes" incorporado que habría que descontar), Catalunya,
Baleares y Navarra, ésta última en muy menor medida.
He hablado de fijar las reglas. Andaluces y catalanes nos hemos
puesto de acuerdo en pagar por renta y recibir por población. Ésta es
una regla clara, que la gente entiende, cuestión ésta de la
"comprensión pública" absolutamente crucial. Hay que abandonar los
tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado
de las Autonomías.
Todo el mundo comprende que es justo que los que tienen más
porcentaje de renta que de población, los que tienen más y son
menos, ayuden a los que tienen menos y son más. También porque,
seamos claros, con ello se ponen puertas al campo de los excesos de
generosidad que siempre acaban en resentimientos cruzados. Y
porque así las economías y las rentas per capita convergen y los
mercados se ensanchan. Que es lo que hoy está ocurriendo - aunque
no sabemos en qué medida. (Una sentencia del tribunal federal
alemán permite a los länder ricos limitar, si sus necesidades lo
exigen, sus contribuciones a los menos ricos. Téngase en cuenta que
esos länder occidentales nos han estado pagando un billón de Pts al
año a los españoles - un 1% de nuestra renta nacional - a través de
los fondos de cohesión. Y que el coste de la ayuda a los länder
orientales es ¡cinco veces mayor!).
Y añado aún más a lo dicho antes: andaluces y catalanes nos
entendemos porque muchos andaluces han hecho Catalunya con sus
manos y su ingenio. Por tanto, nos conviene a unos y otros
entendernos, pero sobre todo lo que ocurre es que lo queremos y que
5
�es fácil entenderse. Más por querer y poder, pues, que por convenir.
Déjenme ahora, de paso, hablar en tanto que Presidente de los
socialistas de Catalunya. Llevamos sacando más votos que nadie
desde 1995 en todas las elecciones - digo en todas, incluidas las dos
ultimas autonómicas. En las europeas, las generales y las
municipales. Lo mismo que el PSOE en España entre 1982 y 1993. O
más. En las municipales del 95, los socialistas, en toda España, solo
ganamos en cuatro capitales de provincia : La Coruña, Barcelona,
Lleida y Girona, Y luego en Donosti.
Pero dejemos las matemáticas y los resultados electorales. Vamos a
la filosofía, a la filosofía política, que es lo esencial.
Lo esencial son tres cosas. La primera es la Constitución y los
estatutos y su dibujo de la España plural. La segunda es el Senado.
La tercera, Europa.
Voy a referirme con cierta extensión a la primera cuestión, que es la
que centra la temática de la conferencia, y brevemente a las otras
dos, por bien que son imprescindibles para completar la primera.
Tiempo habrá para hablar de ellas.
Cualquier niño sabe en Catalunya y en Euskadi, y muchos en Galicia
saben que esas regiones no son exactamente regiones sino
nacionalidades. La Constitución española también lo sabe. Aunque,
como he dicho, no lo precisa explícitamente, porque las autonomías hay quien no lo recuerda - no existían cuando se hizo la Constitución.
Se hizo para que existieran, pero no existían.
El golpe de Estado del 81 alteró los ánimos y forzó, aun fracasando,
algunos pasos atrás: la Loapa, que acabó estrellándose en el
Constitucional, y la reforma del Reglamento del Congreso. De todos
modos ese reglamento, que los socialistas catalanes no votamos, no
cambia la situación anterior, según postulan juristas eminentes. Pero
no nos vamos a precipitar en hacer uso de ello, porque de todos
modos no tendría efectos hasta las elecciones del 2008.
Los Estatutos introdujeron cierta confusión, sin duda. Ciertas
regiones, en sus estatutos, se auto definieron "nacionalidades" - y
las cosas se complicaron. Quizás se entiende que la Comunidad
Valenciana y Aragón son nacionalidades en tanto que antiguos
miembros de la Corona de Aragón.
Habrá que ver como se restablece ese espíritu en la nueva letra que
quiere escribirse ahora. Nombrar las autonomías en la Constitución es
obligado - lo era ya probablemente hace quince años. Pero no
denominarlas con precisión (nacionalidades, regiones, archipiélagos
quizás) sería decepcionante.
6
�Catalunya no es fácil que viese con buenos ojos una Constitución que
no la denominara a más de nombrarla, sobre todo porque aquí
siempre entendimos que en 1978 se nos denominaba nacionalidad sin
nombrarnos. Si ahora se nos nombra sin denominarnos habríamos
perdido más ganado. Y ya se sabe que los catalanes en cuestión de
ganancias somos muy mirados. Es un tema que nos importa mucho.
Como en general ocurre en todo el mundo. La gente cuenta, suma y
resta. Y decide.
Creo que el presidente del Consejo de Estado cuando sugirió en el 25
aniversario de la Constitución que los Estatutos de Catalunya, Galicia
y Euskadi (y Navarra, añade) fuesen aprobados con los quórums de
la Carta Magna, estaba reparando en la necesidad de poner las cosas
en su sitio, y sugirió para ello un camino entre los varios posibles.
Pero quizás baste, como él mismo sugiere, incluir en la Constitución
reformada la especificidad de esos territorios para evitar a sus
Estatutos el tener que someterse a quórums exorbitantes. En todo
caso, el profesor Rubio Llorente puso el dedo en la llaga.
Y de paso abrió los ojos de muchos a la necesidad de actuar en este
cuatrienio con la vista puesta en un segundo período largo de
estabilidad constitucional en el sentido fuerte de la palabra (no en el
de no tocar ni una coma de la Constitución en 25 años, eso no lo
hace ningún país: España lo ha hecho hasta hoy porque tenía razones
serias para ello, la de un pasado tormentoso como ninguno).
La secuencia temporal de la reforma estatutaria en Catalunya y la
Constitución plantea algunos problemas. Pero no problemas
insolubles. Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos
que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que
renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución,
tras cuatro años de elaboración del Estatuto en el Parlamento catalán
y a las puertas de una reforma constitucional que tiene entre sus
cuatro puntos precisamente el de la denominación de las autonomías.
El problema de la secuencia temporal tiene dos salidas. La primera y
más práctica es la sugerida por un ex presidente del Tribunal
Constitucional: las transitorias del Estatuto, que convertirían en
interinos determinados cambios que pudiesen ser vistos como poco
compatibles con la Constitución actual hasta tanto la reforma
constitucional proveyese lo que tenga que proveer. La segunda es
que iniciativa para la reforma constitucional la tienen también
indirectamente los Parlamentos autonómicos.
Termino. Los socialistas catalanes no es fácil que aplaudan una
Constitución que no denomine correctamente las autonomías o que
7
�no convierta el senado en la cámara en que esas autonomías se
reúnen.
Lo mismo ocurriría si no se previera la citada representación europea
de España en materias transferidas.
Pero tengo la convicción de que esos requisitos serán ampliamente
compartidos. No sin debate, por supuesto. Hay una gran confusión
todavía sobre estas cuestiones.
Mientras no exista ese senado o no se comprometa su efectiva
existencia, tampoco será fácil que renunciemos a ninguna d las
opciones abiertas para defender todos esos puntos.
Entramos en un periodo decisivo. Todas las precauciones son pocas.
Pero quiero que se sepa que esas precauciones no obstan para que
acudamos a la cita estatutaria y constitucional con entusiasmo y
confianza.
La España que no pudo ser, puede ser. Será.
El socialismo catalán ha contribuido sin regatear esfuerzo a hacer
llegar el barco de España hasta aquí. Y no piensa cejar hasta
conseguir el objetivo de una España plural, reconciliada con su
diversidad, y en condiciones subjetivas de afrontar la reforma de la
sociedad y de la economía que harán de este país un adelantado de
Europa, cosa que la derecha no ha conseguido.
No estoy hablando de la macroeconomía, estoy hablando de la
calidad de vida, de la educación, de la seguridad en los barrios y de la
salud. De la transparencia y de la ética política. De la capacidad de
integrar a los inmigrantes sin perjuicio para los residentes. Del mapa
de la España en red.
Eso es lo que crea patriotismo y lo demás es sentimentalismo barato.
A ver si llega el día en que debamos hablar menos de patriotismo y
de la patria y más de lo que hace que los ciudadanos se sientan a
gusto en ella.
Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se
sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte
de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo
catalán de los pasados 25 años, al "se mira i no se toca" y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1657
Title
A name given to the resource
Catalunya en el contexto político español
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Escola d'Estiu de l'Escorial
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Espanya plural
Estatuts
Territoris
Federalisme
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf
d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0
PDF Text
Text
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Prada de Conflent | 25/8/2004
EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA
Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en
aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar,
si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per
encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània.
Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen,
novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta
regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que ,
com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets,
en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la
desaparició de les fronteres.
El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres
entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais
de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien
sigut barrera, o frontera, el retrobament.
Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet,
de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És
impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir
tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant
art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de
l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors,
de la pintura, de l'escultura...
Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la
història està reunint.
Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels
municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i
debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i
també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és
un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre
que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom
indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc.
El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del
Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens
proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i
Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una
1
�estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista
una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de
l'Euroregió.
Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents,
conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva
gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí.
Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests
moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i
en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions,
donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social,
cultural, però finalment creant efectivament institucions.
Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL),
impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia
Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del
projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà
com una successió de moments.
A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i
evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el
seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses
comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo
també hi crec en l'Europa de les ciutats.
I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé
física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i
tants anys han suposat les fronteres.
Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de
barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven.
Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres
es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat.
I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la
imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria.
Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida
transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat
de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló
(i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció
hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de
dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a
cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a
Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap.
Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé
més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens
hagués dut a fer, és a dir, la proximitat.
2
�S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital
transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als
pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir.
Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el
desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres
especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i
Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters,
també a Montpeller i Tolosa.
Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que
a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats.
M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia
econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que,
com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de
ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es
pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que
formem en el món globalitzat en el que vivim.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1658
Title
A name given to the resource
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada de Conflent
Subject
The topic of the resource
Cooperativisme
Euroregió
Relacions Internacionals
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/177/20040902.pdf
a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0
PDF Text
Text
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments
Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Auditori del Fòrum | 2/9/2004
Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers
Internacionals, estimats amics:
Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en
aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta
ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs,
de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests
mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a
Barcelona.
D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes
qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió
pràctica més que no pas de la teòrica:
1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant
com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva
llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc
on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada.
2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la
construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense
fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de
manera definitiva.
3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes
persones. Probablement és cert que val més moure capitals i
coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració
hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o
una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una
utopia que segurament compartim.
4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc,
els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les
migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot
d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No
els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics,
o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que
no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants.
5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les
migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i,
segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que
1
�permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora.
Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es
deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que
el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores
aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de
les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme.
6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia
que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del
mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color,
i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això
passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a
l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho
són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en
aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè
ens hi juguem molt.
Pasqual Maragall
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1659
Title
A name given to the resource
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori del Fòrum
Subject
The topic of the resource
Congressos
Fòrum de les Cultures
Immigració
Model social
Territoris
Liberalisme
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf
75bec49069c9d4b800d052027ba307fb
PDF Text
Text
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le
defí de la relance (francès)
Alger | 5/9/2004
Mesdames, Messieurs,
C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que
nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville
est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve
à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins
la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les
distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous
avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée.
Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit
un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de
renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la
Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent
aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à
penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant.
Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la
Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique
extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau
gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne
comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et
les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour
laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus
engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année
prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif.
Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du
gouvernement, des villes, du monde académique et de la société
civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait
se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du
processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de
frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à
Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous
avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre
des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé
à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon
des dix ans à venir.
Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux
délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux
sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de
coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première
1
�visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je
m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste
contribution au débat.
Introduction : le bilan actuel du partenariat
euroméditerranéen
Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son
dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera
un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots
pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un
partenariat euromediterranéen ? voilà la question.
En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des
deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus
dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur
la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan
politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens
économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour
assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des
sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à
établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone
devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un
espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la
Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange
et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé.
Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une
conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique,
les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées
aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et
les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et
innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde
ouvert, crée par la globalisation des contacts.
Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des
raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi
longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique,
aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas
pleinement souverain. Le développement économique des États des
rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer
notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la
viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et
de croissance.
Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les
pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du
2
�monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba,
j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant,
travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai
ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi
même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés
politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la
Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les
niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre
pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper,
semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de
maintenir ouvrent la voie a l'espoir.
Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances
positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union
européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le
débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la
vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la
manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet
commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun
accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont
des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le
comprendre, de la politique internationale de l'UE.
Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de
relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche,
on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le
Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye
a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et
souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui
a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en
matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands
espoirs dans cette évolution du Maghreb.
Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution
politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le
lancement du processus de Barcelone.
Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à
l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que
l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le
Processus de Barcelone.
Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à
la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de
prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans
l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance
économique.
3
�Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus
nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington
en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004
ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui
est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle
mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas
nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier
que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets
dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le
terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de
lutte policière, avec une action sur les causes profondes de
l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création
d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes
et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme
et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de
priver le terrorisme d'oxygène.
Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu
son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés
méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan
important. Ce sont les personnes, les associations et autres
organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales
de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à
réduire la grande faille qui nous sépare encore.
Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir
Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la
Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques
méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays
tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas
toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore
faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée.
Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de
progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont
à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus
de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation
économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue
l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient
suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen.
L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi,
représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance
pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les
frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb
arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble
les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie
4
�et l'île de Malte.
Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent
les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon
fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont
ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs
voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les
États-Unis.
Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis
un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente :
l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les
marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États
de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et
les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles
pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers
et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières :
fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement,
absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75
millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché
potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le
problème.
L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un
an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur
la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais «
Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette
initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les
frontières maritimes externes auront exactement le même statut que
les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou
la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États
membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte.
La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins
de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est
ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à
chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les
ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous,
États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des
années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée
de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit
Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les
institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union
européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique
régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les
politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui
s'ouvrent aux États méditerranéens.
5
�Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des
économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE
au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale.
Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour
pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où
les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce.
Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du
Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous
avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la
Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur
l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les
causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique
pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de
ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les
obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets
d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons
depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création
d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être,
malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et
urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a
donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de
la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement.
En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne
aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en
attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins
des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de
financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise
en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés
pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement
et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il
est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous
agissons dans ce sens.
Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites
croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe,
d'administration à administration. Les collectivités locales et
régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation
privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et
celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des
solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des
ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit
jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis
des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les
ville d'Alger et de Barcelone.
A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je
6
�me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler
davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans
notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de
vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial
pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de
coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à
une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations
de la société civile.
Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un
rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans
cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres
régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition
au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en
novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les
régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de
représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions,
soit un organisme de représentation nouveau, comparable à
l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne.
Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements
institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait
insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à
l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres
mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements
de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une
attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de
démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance.
Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux
aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste
de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières
années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous,
chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le
Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques,
politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de
changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette
réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes.
Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la
réforme politique et économique. En Europe il y a une
méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part
les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak.
Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre
avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence
qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par
contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de
voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années
7
�difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de
réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et
plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du
Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la
Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et
la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de
l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du
Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour
nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix
durable. Vous en êtes un État clé.
La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les
objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant
que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et
à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme
courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un
secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures
sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du
monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la
légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des
réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue
tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes
similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays,
la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret,
surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique.
En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un
Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il
est important de renouveler des structures politiques peu souples, où
les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un
développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de
plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes
ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en
sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence
radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le
chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes,
mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le
respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe.
Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans
tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche.
Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de
Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les
institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir
trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat.
Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons
déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de
Barcelone.
8
�Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent
pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui
transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que
nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995.
Mesdames et Messieurs,
Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser:
Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment
où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être
modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination
de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait
de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile,
mais je suis convaincu qu'on va réussir.
Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le
pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez
vous et chez nous.
Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand
atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois
nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que
l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a
nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé.
Je vous remercie de votre attention.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1660
Title
A name given to the resource
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Alger
Subject
The topic of the resource
Comerç
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/179/20040910.pdf
98401637aa78baf1a5e98ac59bca8337
PDF Text
Text
Missatge del president de la Generalitat amb motiu
de la Diada Nacional de Catalunya de 2004
Palau de la Generalitat | 10/9/2004
Benvolgudes i benvolguts ciutadans de Catalunya,
Aquest any és un any de canvis.
Des de fa uns mesos les esquerres catalanes tenim l'honor i la
responsabilitat de governar.
Som fills del somni de la Catalunya republicana i de la lluita contra la
dictadura.
Hem passat full a una llarga etapa de l'autogovern. El nostre país ha
madurat i les nostres institucions s'han enfortit.
Catalunya viu un moment crucial en el que s'han de traçar els
camins del futur.
Davant nostre tenim dues possibilitats:
- o anar fent,
- o bé l'acció col·lectiva, basada en la confiança i en la tenacitat.
Tenim un projecte compartit amb la majoria. Avançarem cap a un
futur cívic i nacional millor. Ens governarem amb plenitud...
I serem el que volem ser en l'Espanya plural, la gran Europa i en el
món obert.
El nostre país ha de navegar amb personalitat pròpia i decidits en un
món cada cop més interdependent.
¿Què simbolitza avui l'Onze de Setembre?
Avui celebrem la nostra memòria del 1714, quan el Conseller en Cap
de Barcelona, Rafael Casanova, va caure ferit al baluard de la Ronda
de Sant Pere, i la ciutat es va rendir.
Poc després un terç de la ciutat va ser ensorrada. Avui en tenim una
prova corprenedora en les runes del Born.
Quan demà vingueu al Parc de la Ciutadella recordeu que tot allò,
abans de ser ciutadella i baluard militar, i després Exposició Universal
l'any 1888, i després seu del Parlament, havien estat cases i carrers,
1
�poble enfeinat, poble lluitador, poble finalment derrotat.
I que va ser la victòria de les esquerres l'any 1977 i el President
Tarradellas, els qui ens en van tornar les claus.
Compartim aquesta memòria amb altres esdeveniments que han
marcat la nostra consciència en el segle XX i en l'inici del nou segle.
Per una banda, el dramàtic Onze de Setembre de 1973, a Xile, que
perdura en les nostres consciències com l'emblema de la lluita per la
llibertat a l'Amèrica Llatina.
Molts catalans ens vàrem sentir implicats. Un mossèn gironí, Joan
Alsina, hi va ser assassinat.
Molts exiliats sud-americans a Catalunya van trobar aquí aleshores la
terra d'acollida, de la mateixa manera que els seus pares havien
ofert casa seva a tants i tants catalans exiliats al 1939.
També el tràgic 11 de Setembre del 2001 a Nova York està inscrit en
les nostres consciències com el moment inicial d'un món més incert.
El terrible impacte de l'atemptat de Madrid o els esdeveniments de
l'Iraq, de Palestina, d'Israel o d'Ossètia del Nord, formen part de la
cara tràgica del present.
Res del que passa ja no ens és estrany. Tot lliga en un món més
dramàtic però també més conscient del que li està passant, més
obert.
Per això ens aboquem a l'abraçada solidària amb les víctimes, ...
a la col·laboració política per combatre el terrorisme, ...
a la cooperació econòmica per eradicar la pobresa,...
al diàleg entre cultures per desactivar el fanatisme.
Però ara mirem endavant. Necessitàvem una ambició compartida per
fer avançar la nostra nació. I la tenim.
El nostre futur nacional serà més sòlid i més atractiu si funciona bé el
triangle màgic que formen escola-govern-empreses...
si les nostres escoles i la nostra sanitat pública són millors;
si innovem a les nostres empreses, a l'administració, i a les
universitats,
2
�si les nostres viles i ciutats tenen els recursos que calen,
si les institucions públiques són més transparents.
Aquest és el nou patriotisme que tan sovint reclamo.
El de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap exclusió.
El dels homes i dones que senten el seu país com un país de
llibertat, de pau, de justícia, de progrés, de fraternitat.
L'autèntica pàtria es allà on aquests valors es fan realitat.
Sabem on som i sabem on volem anar. No en dubteu.
Venim d'un llarg període en què hem afirmat la nostra identitat, hem
reconstruït el nostre autogovern i hem fet créixer la convivència
cívica.
No hem estat un problema per Espanya, però també és cert que no li
hem proposat res de nou.
Hem passat una pàgina més del llibre de la història de Catalunya.
Ara aspirem a integrar plenament tots els ciutadans en el marc de
convivència del que ens hem dotat.
A enriquir la nostra identitat amb noves aportacions. A fer dels
nostres barris i escoles la garantia d'una integració sense pèrdua
d'identitat ni de qualitat de vida.
Aspirem, en definitiva, a fer que cada home i cada dona de Catalunya
puguin tirar endavant el seu projecte de vida en les millors condicions
possibles.
Hem obert un procés cívic per decidir de quina manera volem satisfer
les nostres aspiracions.
No ho farem amb la proclama estrident ni amb la rauxa d'un
moment, sinó avançant cada dia amb esperit positiu.
En els mesos que venen hi haurà el debat sobre el nou Estatut.
Entrem en un dels anys més decisius de la nostra història moderna.
I ens en sortirem. Guanyarem. N'estic convençut.
Caldrà que Catalunya expliqui i faci valer la seva voluntat col·lectiva
davant les institucions de l'Estat i del conjunt dels pobles d'Espanya.
3
�La Constitució espanyola haurà de reblar el clau.
Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, la seva convivència i la
seva força col·lectiva no estan en perill, diguem-ho clar. Al contrari,
són més respectades que abans.
Catalunya és un país viu i en constant evolució. Sempre hi haurà un
present per transformar i un futur per guanyar; sempre podrem anar
més lluny.
Res no ens ha de privar de celebrar la Diada amb la màxima dignitat.
Amb la joia de ser on som i reconeixent l'esforç de tots aquells que
han contribuït amb generositat a la realitat viva i esperançada de la
Catalunya d'avui.
Celebrarem la Diada Nacional i renovarem el compromís per una
Catalunya més lliure, més justa i més fraternal.
Us convido a tots i totes a celebrar la Festa i, de manera especial, a
participar en l'acte institucional i popular demà al migdia al Parc de la
Ciutadella.
VISCA CATALUNYA!
Pasqual Maragall
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1661
Title
A name given to the resource
Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Acció política
Model social
Territoris
Commemoracions
Estatuts
Història
Missatges institucionals
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-10
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/180/20040926.pdf
1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78
PDF Text
Text
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les
Cultures
Barcelona | 26/9/2004
S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures.
No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que
hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara
descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha
agradat, perquè ara no sabran de què parlar.
Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència
adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per
competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions
Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per
parlar, per dialogar, també a nivell mundial.
Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures
de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que
juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell
social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi
en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera
de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les
ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha
fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a
Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les
cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I
un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona.
Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit
no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha
posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que
ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el
Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg
mundial de les cultures, en tots els camps.
Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor
encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha
entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel,
Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant
cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món
que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció.
Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i
tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i
amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és
que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a
1
�Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre
els participants ha estat altíssim.
Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una
cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un
encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la
iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional,
n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una
seqüència que esdevindrà imparable.
A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt
de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però
ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a
favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui.
N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb
força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà
el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que
Barcelona ha començat.
Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als
representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la
ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb
què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures
hagi estat possible.
Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer,
s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva
d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans
esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona
haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors.
Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els
diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial.
Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i
d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha
sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular.
Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de
Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la
ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del
llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el
que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una
depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava
condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de
les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni
un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible.
En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un
gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de
trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de
2
�confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més
xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals
perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i
obertura que s'ha fet ha estat importantíssim.
Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i
artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi
hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat
i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els
principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp
de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on
totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no
hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere
any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és
una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el
lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i
guardar és molt emocionant.
El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre
molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg
i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com
a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en
aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com
una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy
convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey,
en Nuevo León".
La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu
propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de
retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia
Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i
ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia
història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un
gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta
ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà
agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els
barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada.
Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies.
Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat
el país i a tota Espanya.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1662
Title
A name given to the resource
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Model social
Congressos
Cultura
Fòrum de les Cultures
Immigració
Relacions Internacionals
Religions
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/181/20040928.pdf
02e4756ea6e46cdc906815fb4adddcf8
PDF Text
Text
Intervenció del president de la Generalitat en el
debat de política general
Parlament de Catalunya | 28/9/2004
I - La nova situació política
Com vaig anunciar en la meva compareixença parlamentària del mes
de juny, és la meva intenció en aquest debat exposar quin és el
projecte que impulsa el Govern que tinc l’honor i la responsabilitat de
presidir.
Els 9 mesos de govern transcorreguts no han estat fàcils, després de
quasi un quart de segle de govern conservador.
Ara som a l’inici d’un nou període. El nou govern de Catalunya i el
canvi de govern a Espanya permeten la represa de l’impuls
transformador.
El nou Estatut, la reforma de la Constitució, la configuració d’un
Senat federal, la Constitució europea, tot és un altre cop sobre la
taula. És un risc, és una oportunitat apassionant i, sobretot, és per a
nosaltres una gran responsabilitat
Avui es donen unes condicions polítiques normals. L’acció del Govern
es podrà desenvolupar sense ensurts, encara que no pas sense
dificultats.
S’ha estabilitzat el mapa polític del país, després del llarg cicle
electoral iniciat amb les eleccions municipals i catalanes de l’any
passat i culminat amb les eleccions generals i europees d’enguany.
En les diferents fites que han marcat aquest cicle, els partits que
donen suport al Govern han vist àmpliament ratificada la confiança de
la ciutadania.
Passades les vicissituds d’aquest període i estabilitzada la situació
política, no és gratuït recordar l’esperit amb que va néixer l’actual
Govern de Catalunya.
L’acord del Tinell, ha facilitat la necessària alternança política. És un
acord que els tres socis veiem com una aposta estratègica, pensada
en clau de país.
Representa una opció catalana i progressista. N’hi ha d’altres, però
aquesta és la més integradora.
1
�L’opció que vam fer crea l’escenari per garantir la unitat civil de
Catalunya i per evitar la divisió dels catalans en blocs antagònics.
Crec convenient recordar que aquest acord amplia al màxim la base
social del catalanisme, entès sobretot com una cultura cívica
compartida i no com una ideologia que divideix i separa.
La divisió de la manifestació de l’11 de setembre, que es va produir
arran de la Loapa no té, ara, raó de ser.
L’acord del Tinell expressa la voluntat majoritària d’un gir
progressista en la política catalana.
Pretén impulsar la innovació econòmica i tecnològica, apostar per un
desenvolupament sostenible, activar noves polítiques socials, donar
veu i protagonisme als territoris, endreçar el país i el seu paisatge
malmès.
I fer efectiu el compromís de la societat catalana amb la pau i la
cooperació. Tot això per millorar substancialment el nostre
Autogovern.
Diguem-ho clar: l’aliança estratègica que va fer possible l’acord del
Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres és avui més viva que mai.
És una aliança basada en l’exigència de la majoria progressista de la
societat catalana.
És una aliança activa, interpretada per un Govern que ha après en
molt poc temps a treballar en un clima positiu.
El govern respecta la pluralitat de la seva composició i observa
rigorosament la regla de la cohesió governamental, corregint-ne les
desviacions.
Si és cert que la situació política catalana permet al Govern treballar
en bones condicions, també ho és que el canvi polític a Espanya ens
ha obert perspectives inèdites d’entesa.
Entenc que el canvi polític a Espanya és una oportunitat per a
Catalunya. I ho és en tres sentits:
Per impulsar les polítiques de progrés
Per millorar l’autogovern de Catalunya
Per fer un pas decisiu en la configuració de l’Espanya plural i
l’Europa emergent.
2
�Oportunitat no vol dir oportunisme.
Aquesta via ja l’hem tastat: els progressos assolits no s’han
consolidat prou, els petits èxits han estat presentats com a notables
i, en canvi, la pèrdua d’influència de Catalunya a Espanya s’ha anat
fent més i més evident.
El que proposo és tota una altra cosa: és fer efectiva la voluntat de
Catalunya d’influir en la política i l’economia espanyoles amb totes
les conseqüències.
Implicar-se per codecidir. Ve’t aquí. Catalunya Proposa una Espanya
Plural determinada, en la qual les nacionalitats històriques de la
disposició transitòria segona de la Constitució vegin reconeguda la
seva personalitat com a Comunitats Nacionals.
En la meva compareixença parlamentària del 28 de juny passat em
vaig referir amb cert detall a l’acció empresa pel Govern de la
Generalitat per reorientar les relacions amb Espanya i en particular
amb el nou Govern.
Els deia aleshores que creia que el canvi polític a Espanya obria una
nova etapa. Avui no disposem de cap indici que desmenteixi la meva
afirmació de fa tres mesos.
Ben al contrari, penso que s’han acumulat gestos i decisions que
confirmen el final d’un escenari polític de confrontació i la seva
substitució per un nou escenari de col·laboració institucional.
Són gestos que confirmen una intuïció que ja vaig expressar el gener
passat quan els deia que abans d’un any, Espanya estaria caminant
amb un rumb diferent.
Ho confirmen els contactes formals i informals del president i dels
consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del
Govern d’Espanya, dels que vull destacar –per la seva exhaustivitatl’entrevista que vaig tenir amb el president Rodríguez Zapatero el 21
de juliol passat.
En el Govern espanyol hi hem trobat actituds positives: respecte i
voluntat de diàleg. També algunes patinades evidents i potser fins
ara inevitables, sens dubte.
Aquestes actituds s’han transformat en gestos simbòlics importants
com l’anunci de la revisió del consell de guerra al president
Companys. El 15 d’octubre ho deixarem ben clar a Montjuïc.
3
�Hi ha hagut compromisos de gran importància, començant per la
paraula del president Zapatero de respectar el projecte d’Estatut que
aprovi el Parlament de Catalunya.
També el compromís actiu i complex d’obtenir el reconeixement del
català a la Unió Europea. Més enllà de les vicissituds del moment, vull
recordar que és l’únic intent seriós realitzat fins ara. Més endavant
tindrem ocasió de referir-nos-hi.
El nou govern d’Espanya ha pres, en relació a Catalunya, algunes
decisions de gran entitat: la paralització del transvasament de l’Ebre
o el trasllat la seu de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones,
de Madrid a Barcelona.
Puc anunciar que el Govern està en disposició d’avaluar la possibilitat
d’instal·lar a Barcelona la seu del nou Consell Audiovisual d’Espanya.
Decisió que seria completament coherent amb l’anterior.
El govern espanyol ha adoptat també compromisos en
infrastructures (l’AVE el 2007 a Barcelona), en cultura (l’1% de
Foment a l’Institut d’Estudis Catalans). Amb Barcelona (desbloqueig
de la Carta Municipal). I amb l’Ebre (descontaminació del riu).
És significativa també la retirada de cinc recursos
d’inconstitucionalitat contra normes de la Generalitat. La retirada dels
recursos que afectaven al Dret Civil Català, és un pas clar en el sentit
del reconeixement del la nostra singularitat.
També s’ha iniciat el desbloqueig de traspassos de competències
pendents així com l’establiment d’un calendari precís d’una bona colla
de nous traspassos. És bo recordar aquí que la Comissió de
Traspassos no s’havia reunit des de maig de 2001.
Aquests gestos, aquests compromisos i aquestes decisions tenen un
valor afegit de gran importància. Generen el clima de confiança que
cal per negociar i acordar els temes de la complexa agenda de
reformes polítiques d’aquesta legislatura.
L’agenda compta amb qüestions institucionals de primer ordre, com
la reforma de l’Estatut i la reforma constitucional.
Però també inclou qüestions econòmico-financeres cabdals com la
revisió del finançament autonòmic. I estudiem la localització
d’agències europees a Catalunya.
No podem oblidar les infrastructures, que són cabdals tant pel que
fa a la seva concepció (del mapa radial a la xarxa) com a la seva
gestió compartida (aeroport, ferrocarril).
4
�Finalment, però no per això en darrer lloc, tenim a l’agenda les
qüestions culturals i simbòliques, amb l’objectiu d’aconseguir un ferm
compromís del Govern espanyol i de les institucions europees en el
reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes.
De les perspectives i els primers avenços en aquestes negociacions
els en parlaré al final de la meva intervenció d’avui.
Gaudim doncs d’una situació política, a Catalunya i a Espanya, molt
millor que quan aquest Govern va prendre possessió.
Quan dic millor vull dir que es donen millors condicions per treballar i
per decidir; en definitiva per governar. Per això mateix, la situació
present és més compromesa i exigent.
Però no hem d’oblidar altres circumstàncies associades a la nostra
qualitat d’europeus i a la nostra condició d’economia i societat oberta,
inserida de ple en el món global.
L’ampliació europea a l’Est, el naixement de l’Europa dels 25, la nova
Constitució, el Pacte d’Estabilitat, la política mediterrània d’Europa o
l’adhesió de Turquia a la Unió són qüestions que ens afecten de ple,
són els nostres problemes.
En els propers mesos, el debat previ al referèndum sobre la
Constitució europea creixerà en intensitat. Crec que és la meva
obligació deixar clar que el resultat del referèndum no és indiferent,
que ens afecta i ens condiciona.
La Generalitat tindrà un capteniment institucional en tot aquest
procés i exercirà la responsabilitat de fer conèixer a la població el
projecte de Constitució europea que serà sotmès a referèndum.
En tant que President de la Generalitat em sumo a les diverses crides
que s’estan fent a respectar totes les posicions que s’expressin
democràticament.
Dit això, no els amago que sóc un decidit partidari del sí a la
Constitució. Valoro més els efectes negatius de la marxa enrera en el
procés de construcció europea que els defectes i mancances de la
Constitució.
Els partits de la coalició governamental tenen i tindran una sola
posició en tots els temes de govern i en l’Estatut. Però podem diferir
en allò que es refereix a les dues constitucions: l’espanyola i
l’europea.
Dos dels partits de la coalició són federalistes i un és sobiranista.
5
�Continuarem treballant junts per a aconseguir que la llengua catalana
sigui afegida, juntament amb el gallec i el basc a la llista dels 20
idiomes oficials en els estats de la Unió i en la Unió mateixa.
Vull que tinguin la certesa que, malgrat les diferències, sóc conscient
que hi ha una voluntat majoritàriament compartida en aquesta
Cambra i a tot el país: tots volem més Catalunya i més Europa.
Seria una ficció ingènua pensar que podem fer política a Catalunya
sense tenir en compte un entorn global que ens condiciona cada cop
més.
Precisament aquesta percepció és la que ha determina l’activitat
exterior de la Generalitat:
els recents viatges al Marroc i a Algèria;
els propers a Japó, Xina i Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre de
Guadalajara, en la qual Catalunya és comunitat convidada;
la reforma del Patronat Català Pro Europa
i la creació de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les;
el treball a la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), creada, com
la dels Alps, a l’empara de l’antic Consell d’Europa.
La CTP, amb més de 20 anys de treball ha donat resultats
profitosos en la darrera sessió, celebrada fa uns dies a La Seu, puix
que es va configurant un mapa cada cop més precís de l’Eix
Pirinenc i de les comunicacions que el travessen i les
infrastructures que li calen.
Treballem, alhora, per enfortir l’Euroregió, a imatge i semblança de
les regions transnacionals d’Europa, que han anat sorgint amb la
desaparició de les fronteres, com a resultat del creixement de la Unió
i de les seves competències.
En tenim exemples a Nord Pas de Calais i el South East britànic; en
l’antiga frontera entre la RFA i Holanda, en la regió formada per
Alsàcia i les regions frontereres de Suïssa i la RFA, en la connexió
entre Malmöe i Copenhaguen, facilitada pel pont sobre l’estret
marítim que els separa.
Aquest és un moviment imparable de la història i de la geografia
política. En el nostre cas ens permetrà reunir un conjunt de regions,
tant de l’Estat espanyol com del francès, que reuneixen 17 milions
d’habitants i que sumen tot el que cal tenir per a esdevenir una regió
europea de punta: tamany, capacitat econòmica i posició estratègica.
Hem d’acceptar que som interdependents i que la política, avui, és
l’art de gestionar aquesta interdependència, per a mantenir i enriquir
6
�la nostra identitat i, alhora, aprofitar les oportunitats de progrés i de
benestar pròpies de les societats obertes.
Així ho entén i ho assumeix el Govern de Catalunya. Som conscients
de les expectatives creades, de la responsabilitat contreta, dels
marges d’actuació de què disposem i de les inèrcies que cal vèncer.
No cal que els recordi en quina situació vam trobar les finances de la
Generalitat, ni les decisions estratègiques ajornades per anys de
passivitat, ni la deficient situació organitzativa de l’administració
catalana.
Ho vam recordar quan tocava. No hem fet sang, perquè no és el
nostre estil, ni és bo pel país. Però suposo que ningú no ens negarà el
dret d’inventari.
És evident que hi ha un temps per a cada ambició, i per a cada
exigència. I ho es també que, si ara fa exactament cent anys, es van
posar les primeres pedres d’un període d’expansió de la política i de
l’economia catalanes, els 25 anys anteriors (des de la Revolució de
1868) havien estat absolutament indispensables per fixar les bases
teòriques, ideològiques i culturals de l’empenta del catalanisme.
Ara passa el mateix. Hem tingut 25 anys de fonamentació,
d’afirmació de la identitat, de pau, de creixement econòmic, de
democràcia i de devolució de competències a la nostra autonomia.
Ara toca fer una gran passa endavant en les infrastructures, en
l’educació, en la salut, en la internacionalització de les nostres
empreses, en l’ambició política. Podem fer-ho. Ho farem.
Igual com fa cent anys, aquesta passa endavant haurà anat
precedida per un desenvolupament magnífic de la vida local, de les
ciutats, dels municipis, que moltes vegades, aleshores i ara, han
estat capdavanters en les transformacions socials, tecnològiques i
urbanes.
L’esclat de la Barcelona del 2004, de Girona, de Vic, Olot, de
Manresa, de Reus i Tarragona, de La Seu, de Lleida, de Tortosa i
Amposta, de Terrassa i Sabadell, i de tantes altres ciutats catalanes,
és la millor garantia de que estem a punt per a el gran avenç
nacional.
Som uns convençuts de la devolució o atorgament de competències
de recursos i de responsabilitats al nivell local. Sense ignorar que
aquesta devolució ensopega amb la desconfiança que en els municipis
han generat 25 anys de recel en sentit contrari.
7
�Aquest és un Govern que mira molt més enllà per decisió dels
ciutadans de Catalunya. Tenim el mandat de combinar reformes
institucionals i impulsar polítiques socials. Tot alhora. I ho farem
jugant net: no amagarem els problemes, no eludirem les
responsabilitats que ens pertoquen, i no silenciarem les
discrepàncies, perquè no en tenim cap que posi en perill la cohesió
del govern.
Per tant, Catalunya ha de saber que el Govern està plenament
disposat a aplicar el seu programa, que compta amb una perspectiva
d’estabilitat, i que pren les iniciatives i les decisions que li pertoquen.
II - La Catalunya dels 7 milions
Com és la Catalunya d’avui? Catalunya és, com mai, una societat en
ple procés de canvi. Una Catalunya està emergint davant nostre. Ja
no ens serveixen les fotos fixes.
La Catalunya dels 6 milions està superada. I amb ella bona part de
l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ja no ho és ara.
El procés de creixement demogràfic intens com el que estem vivint,
lligat al fort increment de la immigració, que coincideix amb un
repunt de la natalitat autòctona, fa que pràcticament puguem dir:
som 7 milions! Sí, som 7 milions.
Les dades del padró de l’INE a 1 de gener de 2004 eren de 6.948.708
habitants. De fet, la sanitat atén una població de 7 milions
(exactament 7.056.988 targetes sanitàries a l’agost de 2004).
La imatge d’una societat demogràficament estancada ha saltat pels
aires.
La Catalunya del 2030 ben bé podria rondar els 8 milions d’habitants
(les projeccions que es fan oscil·len entre 7.5 i 9.2).
El meu govern treballa sobre la base dels 7 milions que som. El
nostre projecte nacional, polític, social i cultural ha de partir
d’aquesta nova realitat.
El fet cert és que l’impacte del ràpid creixement de la immigració –un
10% del total de la població a dia d’avui- i de l’envelliment de la
població autòctona és dels que deixarà una petjada profunda en la
societat catalana. Com ha succeït en altres moments de la seva
història.
8
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, començant per les
nostres escoles i pels nostres barris, amb nova gent, nous colors,
noves parles, nous costums.
I el paisatge físic i urbà de Catalunya, també ha canviat
sensiblement. No sempre per bé, admetem-ho: el preu de l’habitatge,
la precarietat laboral, els dèficits socials i un territori en molts indrets
severament castigat per un urbanisme descontrolat i una sèrie
d’abusos mediambientals, són indicadors alarmants d’errors o dèficits
a corregir.
Tanmateix, la millora real de les comunicacions viàries i telemàtiques,
tot i que tímida i insuficient, està configurant, sens dubte, un nou
paisatge i una nova manera de transitar-lo.
En una situació així la societat catalana ha de tractar de convertir els
temors i les dificultats en noves certeses i en noves esperances.
Igualment com va saber fer la Mancomunitat primer i la Generalitat
republicana després. I ara, sense les fragilitats estatals i
internacionals que van condemnar i anorrear aquell catalanisme
magnífic.
La bona pregunta en aquestes circumstàncies és: Què pot oferir la
societat catalana per renovar el pacte cívic que la relliga, i per fer
créixer un sentiment de pertinença compartit?
Què podem fer per lligar amb el millor del nostre passat i fer bons els
averanys del futur? Com podem posar en servei la nova dimensió
demogràfica, la diversitat cultural i la nova situació espanyola i
europea que ara tenim?
D’entrada hem de ser conscients que Catalunya no pot cometre
errors i un d’ells fóra ignorar que Espanya i Europa també han canviat
i molt.
Catalunya és un país atractiu, un país que durant el segle XX ha atret
centenars de milers de persones d’arreu d’Espanya i que ara atreu
milers i milers de persones vingudes de tot el món. Però no som una
illa avançada en un entorn històricament adormit.
Catalunya atreu persones i talents i capitals perquè és un país
d’oportunitats, pel seu progrés, pel seu benestar, per la seva pau
civil. Com també és cert que milers de catalans i moltes empreses
catalanes s’instal·len fora del triangle català, a Nord i a Sud, perquè
hi troben oportunitats.
9
�Aquesta capacitat d’atracció i de mobilitat ens ha d’enorgullir, és cert.
I alhora ens ha d’esperonar a conservar, millorar i innovar –segons
sigui el cas- els atots (els “trumfos”) que han fet de Catalunya el país
pròsper i convivencial que avui coneixem.
És cert, diguem-ho clar, que hem perdut peu, si més no pes relatiu,
en una colla de sectors importants, com les finances, la borsa,
l’aeronàutica i algunes de les tecnologies emergents.
Però no hi ha rés de catastròfic ni d’irreversible en tot això.
L’economia catalana compta amb una sòlida base industrial i de
serveis que assegura la prosperitat del país.
És una economia que creix per sobre de la mitjana de la Unió
Europea, encara que –en els darrers anys- per sota de la mitjana
espanyola.
És una economia que crea llocs de treball (73.000 en els darrers
dotze mesos), amb una taxa d’ocupació que s’acosta molt al 70%
marcat com a objectiu per l’any 2010 a l’agenda de Lisboa.
Altrament el nostre creixement demogràfic no s’explicaria.
La nostra és una economia dinàmica, amb un fort impuls a la creació
d’empreses i amb una notable capacitat d’adaptació tecnològica.
És una economia oberta i plenament bolcada a l’exterior. És una
economia ben integrada en el mercat europeu.
Que canvia la seva estructura interna. La construcció, que havia
arribat a representar el 4.7% de l’economia catalana, n’és ara un
4.1%. En canvi la sanitat s’espera que representi, l’any que ve, el 5%
del producte brut. Que la sanitat passi per davant de la construcció és
un bon indicador de la terciarització de l’economia catalana.
L’economia pública no la tenim ben resolta, ni de lluny. Ni en la
despesa corrent ni en la inversió. Haurem d’estalviar un bon tros en
despesa corrent per fer front als reptes de la formació de capital,
físic i humà, que ens cal.
El dèficit que ens va deixar el Pressupost del 2003 va ser de 1200
milions d’euros; i el desplaçament de despesa de l’any 2003 al 2004
prop de 3.000 milions d’euros.
Se’ns havia dit que el nou finançament obtingut en els converses
Montoro-Homs acabaria essent de 2.500 milions d’€uros més
(400.000 milions més de pessetes.). El primer any se’n van obtenir
10
�40 en comptes de 400 i l’evolució no sembla confirmar pas aquelles
expectatives optimistes.
Saben que és el que ha passat,? Que Montoro baixava impostos al
mateix temps que transferia competències, és a dir que baixava
impostos a costa de les CCAA que rebien les competències. Tot
donant-los un marge d’augment del tram propi dels impostos,
absolutament impopular i insuficient.
Aquesta ha estat la gran trampa financera dels darrers anys i el
govern anterior hi va caure de quatre potes, si em permeten
l’expressió.
Això posa les coses molt difícils, no solament a les autonomies sinó
al propi govern espanyol, que no voldria passar per més voraç,
fiscalment parlant, que l’anterior, però que és altrament més
dialogant amb les autonomies i entén que les coses no poden seguir
així.
Baixar impostos a costa dels qui tenen les competències no és
acceptable. Diguem-ho clar.
I retornar les competències, cosa que algunes autonomies podrien
preferir, no és compatible amb la nostra filosofia de govern.
No tornarem cap competència; al contrari: reclamem el dret a poder
decidir sobre el conjunt de la càrrega fiscal imposada als nostres
ciutadans per l’Estat i l’Autonomia, sumats.
En els primeries de la dècada dels 90 vaig proposar un repartiment
del pastís de la despesa pública equivalent al 50%, 25%, 25%
respectivament entre estat, autonomies i municipis.
Em va costar de convèncer al govern d’aleshores que això no era un
despropòsit i vam situar l’horitzó ben lluny, en l’any 2000. La segona
embranzida, l’any 99 em va permetre situar l’objectiu en el 40/30/30.
I ara el ministre Solbes diu que l’Estat ja no compta més que el 30% i
que les autonomies gasten el 50%.
Es difícil de creure. Però tot i admetent-ho hauríem de veure fins quin
punt, com he dit, no hi ha hagut una transferència del dèficit públic
de l’Estat cap a les autonomies i els municipis.
La primera cosa que cal aconseguir és que el nou Senat compti amb
una oficina estadística que posi llum en la penombra en que l’Estat ha
mantingut aquests temes en els darrers 25 anys. També en això la
transparència està a l’ordre del dia.
11
�Els catalans estem disposats a pagar per renda els serveis públics i
rebre per població, sempre que les inversions es calculin en proporció
a la renda. Altrament estaríem sempre en el dèficit d’infrastructures
que ens ha ofegat en els darrers anys.
Però ara com ara no tenim ni una cosa ni una altra. La diferència
entre els impostos que paguem i les depeses que ens podem
permetre és superior a la que va de la renda (18%) a la població
(entorn del 16 %) i les inversions amb prou feines arriben al 15%.
Si l’IRPF per càpita a Catalunya és de 125 i el de les regions menys
riques és de 75, ja es veu que és molt difícil --si no és per un
augment fort de la inversió de l’Estat a Catalunya--, que es mantingui
l’equitat que sempre hem proposat.
A Alemanya, el Tribunal Federal ha dictaminat que es tracta de reduir
les diferències de renda per càpita entre els Länder, però no és
pretén la igualació total, per una raó senzilla: a partir d’un nivell
determinat d’ajut, l’incentiu que tenen les regions endarrerides per
millorar la seva eficiència és mínim.
De fet poden aproximar la seva renda disponible (renda bruta menys
impostos) a la de les regions més riques sense esforçar-se en
augmentar el seu producte brut.
Tanmateix, les perspectives de l’economia i de les empreses
catalanes no són tan dolentes com podríem témer per la migrada
contribució de l’economia pública.
En aquest sentit hem de felicitar les nostres empreses i els nostres
sindicats i cambres de comerç, que participen activament en la
formulació i posta en pràctica de l’Acord sobre la Internacionalització
de l’Economia Catalana.
Les perspectives de nous projectes empresarials són
extraordinàriament positives:
Agafen un exemple: el de la indústria farmacèutica.
La decisió de NOVARTIS (la segona d’Europa i la quarta a nivell
mundial) de situar a Barcelona la direcció de l’expansió de la
companyia per Rússia, tot Àsia i l’Extrem Orient.
En Biomedicina tant la presència de les empreses esmentades com la
creació i instal·lació, a Barcelona, del centre de recerca biomèdica
liderat per professor Izpisúa i el treball de l’IMIM dirigit pel Dr. Jordi
Camí, ens situen en una bona posició.
12
�Hi ha molt a guanyar en aquest camp, comptant, més enllà de
Catalunya mateix amb la col·laboració amb la Universitat de
Montpellier i la seva Facultat de Medicina.
El professor Nueno insisteix - i no sense raó- en la importància que
pot tenir, a mig termini, la residència a Catalunya de gent d’edat
mitjana o avançada, de nivell de renda considerable, atreta per uns
bons serveis mèdics, un clima agradable, una oferta cultural de molt
nivell i un aeroport ben connectat.
No crec que aquests temes puguin ser considerats impropis d’un
debat nacional. Altres territoris, dotats d’una concentració més gran
de poder polític i financer, potser poden estalviar-s’ho, nosaltres no
hauríem de caure en aquest error.
Aquesta realitat incontestable no ha d’amagar, però, la necessitat de
millorar i d’innovar per consolidar un patró de creixement més sa i
sostenible, amb un objectiu ineludible: fer de l’economia catalana una
de les més competitives d’Europa.
La prosperitat econòmica dels catalans depèn en primer lloc de la
nostre capacitat emprenedora que en el món d’avui vol dir –a més del
coratge d’assumir els riscos que comporta tirar endavant un projecteuna disposició permanent a aprendre i a innovar.
El segon atot que fa de Catalunya una societat atractiva és la seva
capacitat d’integració social.
La Catalunya del segle XX fou capaç d’integrar als nouvinguts d’arreu
d’Espanya que, a finals dels anys vint i durant els cinquantes i
seixantes, van trobar, al nostre país, les oportunitats vitals que els
eren negades per la dictadura.
Aquells treballadors estan a la base de la nostra prosperitat actual.
Catalunya arribà a ser el que és avui, gràcies també al treball i
l’energia que hi aportaren centenars de milers d’homes i dones que
l’han feta seva de manera indiscutible. Recordem-ho ara.
Els darrers trenta anys, la lluita per aconseguir escoles, sanitat,
transport públic i barris dignes ha estat el primer i més important
factor d’integració social a Catalunya.
Potser ara hem esdevingut una societat massa indiferent a les velles i
les noves exclusions. Potser ens estem resignant massa fàcilment a
conviure amb un grau de pobresa.
13
�Aquest govern està decidit a resoldre aquesta qüestió: més mestres,
més metges, més infermeria, més inversió als barris, més cultura.
Això és el que cal.
Per això cal també ser emprenedors en el terreny social. Com ho
estan sent tantes escoles, tantes associacions de veïns, tantes
organitzacions no governamentals, tants ajuntaments
La Catalunya dels 7 milions reclama un nou civisme. Una comunitat
de set milions de ciutadans i ciutadanes, en el món obert en el que
vivim, ha de saber-se segura i porosa alhora.
No vull pas encetar un nou capítol de divergències sobre el concepte
del mestissatge. No hi ha una cultura viva que es pugui definir sense
diversitat i dinamisme.
Som un país d’atracció, però no podem pensar el futur només sobre
la base de la mitificació de les nostres qualitats.
Si ho féssim ens veuríem, gairebé sense adonar-nos, abocats a un
estancament com a país que –tard o d’hora- ens portaria a la
decadència.
Però encara menys ens podem permetre ignorar desprevingudament
les dificultats que ens plantegen les noves realitats socials.
El cost que pagaríem per aquesta frívola ignorància seria massa alt.
Seria el cost d’una reacció social desordenada i moguda per les pors a
allò que no es comprèn.
La Catalunya dels 7 milions ha de renovar els trumfos del passat.
Hem d’assegurar la prosperitat del futur amb més esperit
emprenedor, amb més formació i coneixements, amb més
competitivitat.
Hem de renovar el pacte de ciutadania per infantar un nou
patriotisme: el patriotisme dels drets i dels deures.
Hem d’ampliar la nostra capacitat d’inclusió social amb un esperit
més obert, amb la generació de noves seguretats.
I, a la vegada, necessitem una represa del gust per la innovació
social.
El patriotisme de debò és el que fa que em senti part del país perquè
el país em dóna unes seguretats que no tenia en néixer i una llibertat
creixent, i que alhora em fa proporcionalment responsable d’unes
obligacions que assumeixo.
14
�Aquest és l’autèntic sentiment de pàtria, que té tant a veure amb el
present i el futur com amb un passat ja intocable.
Hem d’apostar per fer de la nostra cultura i la nostra llengua el tret
distintiu emblemàtic de Catalunya en un món que tendeix a la
uniformització.
I hem de fer de Catalunya la seu pionera dels instituts que es crearan
per tal de preservar la diversitat idiomàtica del món.
Tot això no pot ser l’obra exclusiva del Govern. O surt de l’impuls
social o no serà.
Per això crec que ens equivocaríem si no abordéssim les reformes
institucionals –amb la de l’Estatut en primer lloc- des de la
consciència que han de servir essencialment per a fer possible el nou
impuls de la prosperitat, de la cohesió social, de la convivència cívica
i de l’esclat cultural de la societat catalana.
Per dir-ho més clar: la nostra opció per millorar l’autogovern ha
d’estar al servei d’aquell jove que busca la seva primera feina, i
d’aquell aturat de 45 anys que busca una nova oportunitat, i d’aquells
investigadors que volen fer la seva carrera professional a Catalunya, i
d’aquelles vídues que necessiten la millora de les seves pensions.
M’atreveixo a demanar que en l’Estatut que estem fent, a més de
pensar en les nostres inquietuds de polítics o en el desig de perfecció
dels juristes, pensem en els anhels i temors dels catalans, en el seu
dret a construir al seu projecte vital, en la necessitat que tenim de
preparar-nos per a una vida diferent, millor.
Com també goso demanar que fem un Estatut al servei de l’ambició
de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya.
Que ens permeti assegurar un nivell homogeni de cobertura dels
serveis públics a tot el territori, Ebre i Pirineus inclosos, perquè volem
que tenir un projecte de vida al Pirineu i a l’Ebre no sigui un
impossible.
Que ofereixi les eines per fer efectiva la nostra voluntat de que les
terres de Lleida esdevinguin el motor de la Catalunya agrària i una
terra de progrés econòmic i social.
Que el Camp de Tarragona, la segona àrea metropolitana de
Catalunya, es pugui dotar de les eines de futur necessàries per
créixer de forma sostenible i ordenada.
15
�Que ens permeti que les comarques gironines puguin assolir noves
cotes d’innovació i tinguin un projecte de futur sòlid i estimulant, que
aprofitant tots els seus actius, vetlli per la qualitat natural d’aquest ric
territori.
Que tingui en compte el desig de la Catalunya Central de tenir la
mateixa ambició i les mateixes possibilitats de desenvolupament que
la resta de territoris de Catalunya.
I, finalment, que ens permeti aconseguir que la gran regió
metropolitana de Barcelona, continuï essent un mirall de la diversitat
de Catalunya, de les seves ganes d’innovar i d’assolir nous horitzons
de prosperitat.
L’obligació del governant i del legislador és copsar l’estat d’ànim del
país. O més ben dit els milions d’estats d’ànim que configuren l’estat
d’ànim del país.
No per adaptar-s’hi dòcilment (això seria fer populisme) sinó per
escoltar, dialogar i estimular. En definitiva per oferir perspectives,
seguretat i futur.
L’actitud dels governants ha de procurar de tenir els peus a terra i la
mirada lluny. L’ambició de futur i la sensibilitat per atendre i copsar la
respiració més pròxima.
Això és el que he procurat fer en aquests primers mesos des de la
Presidència de la Generalitat. Això és el que he fet. Això és el que han
fet els consellers del Govern.
Les iniciatives i decisions que s’han pres han obeït a aquesta doble
necessitat: donar resposta a l’avui i crear l’escenari sobre el que
dibuixar des d’ara, el demà de Catalunya.
III - L’acció de govern
Quina és l’orientació de l’acció del Govern de Catalunya per donar
resposta a les expectatives de la societat catalana?
D’entrada, vull desfer un fals dilema sobre les prioritats del Govern de
Catalunya.
Hi ha qui planteja com a incompatibles la prioritat de millorar
l’autogovern i la prioritat d’impulsar una vigorosa política social.
16
�Com poden entendre per les meves paraules anteriors, el Govern de
Catalunya no creu en aquesta incompatibilitat. Ben al contrari, entén
que tot va lligat.
El Govern no defugirà cap responsabilitat, ni s’excusarà en les
insuficiències competencials o financeres.
Amb aquest esperit formulem les orientacions generals de les
polítiques del Govern de Catalunya:
En primer lloc, assegurar les bases del progrés econòmic de
Catalunya per garantir la competitivitat del país.
En segon lloc, preparar Catalunya per esdevenir una societat
plenament oberta.
En tercer lloc, garantir l’equilibri social del país i la integració social,
cultural i ciutadana dels nous catalans.
En quart lloc, desvetllar totes les potencialitats dels territoris de
Catalunya i procurar l’equilibri del conjunt.
En cinquè lloc, fer efectiu el desenvolupament econòmic sostenible
com a motor de progrés i d’innovació.
I en sisè lloc, governar amb eficàcia, proximitat i transparència.
És a dir el Govern de Catalunya té l’ambició d’afavorir, amb la seva
acció, la competitivitat, l’equitat social i l’equilibri territorial del país.
El Govern s’ha dotat d’un instrument que ha de servir de guia de la
seva acció durant tota la legislatura. Es tracta del Pla de Govern que
concreta els quatre grans eixos de l’Acord del Tinell en 64 objectius
polítics i 1.500 actuacions.
Es tracta d’un esforç de racionalitzar l’acció del Govern, però també
d’oferir una eina de control a la societat i a l’oposició.
Fer públic aquest Pla és una decisió coherent amb la voluntat d’exigirnos més i amb la determinació de fer de la transparència un dels
valors distintius d’aquest Govern.
Transparència és per al meu govern un mot clau.
La meva exposició de l’acció de Govern serà una síntesi dels objectius
fixats, amb il·lustracions significatives basades en les actuacions
previstes.
17
�L’orientació de la política econòmica del Govern es recull en l’“Acord
Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la
competitivitat de l’economia catalana”.
És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de
l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT,
Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME el passat mes de febrer.
Ara ens toca a tots, però al Govern en primer lloc, estar a l’alçada de
l’ambició de l’Acord signat.
Tres són els propòsits perseguits i que ja inspiren la política
pressupostària del Govern:
La millora de les condicions de competitivitat.
La qualitat de la ocupació i altres mesures de cohesió social
L’increment la internacionalització de l’economia catalana.
Sobre la millora de la competitivitat, l’acord conté un conjunt de
propostes que, de forma directa o indirecta, incideixen en la
productivitat del país.
Són mesures destinades a incrementar i millorar les dotacions en:
infrastructures de transport i energètiques,
capital humà,
capital financer
i capital tecnològic, amb un decidit impuls de la política de
R+D+I.
Amb aquestes eines hem de consolidar els nostres principals actius
econòmics i explorar els sectors de futur: biotecnologia, sector
aerospacial, alimentació, turisme de qualitat, automoció, indústries
culturals, i infrastructures de comunicació ...
Això implica un canvi significatiu en la política industrial que durà a
terme la Generalitat.
D’una política industrial basada en les relacions individuals
administració-empresa passarem a una estratègia col·lectiva per la
productivitat i la modernització del teixit productiu català.
En aquest context, cal combinar les accions a curt termini adreçades
a reduir l’erosió competitiva que pateixen determinats sectors
industrials, amb les accions que tenen uns efectes més dilatats en el
temps, relacionades amb la creació d’un sistema català d’innovació.
18
�Les característiques sectorials i la natura de la competència que es
duu a terme en els mercats, obliga a articular una política industrial
específica per cada sector, que sigui sensible a les necessitats
sectorials però que, alhora, potenciï el canvi de l’estructura
productiva dins d’un marc territorial determinat.
Així, es duran a terme accions sectorials sobre els sectors més
afectats per la pèrdua de competitivitat, especialment en les tres
taules sectorials obertes en l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Tèxtil i confecció.
Electrònica de consum.
Automoció i altres materials de transport.
i també accions sectorials sobre els sectors amb més potencial de
creixement i amb més capacitat per modernitzar el teixit productiu
de Catalunya, especialment els sectors determinats per la Secretaria
d’Indústria i Energia del Departament de Treball i Indústria, que
s’articula estretament amb les línies de treball de caràcter transversal
de l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Aeronàutica.
Biotecnologia.
Energies renovables.
Alguns exemples significatius del que acabo de citar són:
1. Volem impulsar la creació per part de Fira de Barcelona d’un
Saló especialitzat en el sector aeronàutic i de l’espai que
permeti posicionar Catalunya a nivell mundial.
2. Hem creat, el passat 9 de setembre, l’entitat gestora
encarregada de la posada en marxa del Centre Tecnològic de
l’Aeronàutica i de l’Espai (CTAE). Per la creació d’aquesta
entitat el Govern de la Generalitat ha signat un protocol
d’actuacions on hi són presents les universitats catalanes, La
Caixa i 26 empreses del sector aerospacial.
3. Estem gestionant davant del govern central i de l’empresa
EADS que part projectes aerospacials de l’empresa EADS es
puguin establir a Catalunya, en concret el projecte de fabricació
(total o parcial) i manteniment d’helicòpters i dels respectius
sistemes de navegació.
4. El projecte de Bioregió: el Govern està implicat plenament en la
creació d’un cluster de biotecnologia i, més en concret de
biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de
reconegut prestigi, que, actuant en xarxa, ens han d’assegurar
un lloc destacat en el sempre complicat camí del
desenvolupament econòmic vinculat a la innovació.
19
�5. Les actuacions per incrementar la taxa d’escolarització
postobligatòria.
6. La decisió d’accelerar la implantació de les tecnologies de banda
ampla per tot Catalunya, gràcies a l’imminent acord amb
Localret.
En relació a la qualitat de l’ocupació cal mantenir un bon nivell de
prestació dels serveis públics bàsics. Del seu eficaç funcionament
depèn, en gran part, la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat
d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social.
Així, s’adoptaran mesures destinades a la modernització de les
polítiques actives d’ocupació, a facilitar la conciliació entre vida
laboral i familiar, al desenvolupament d’un marc català de relacions
laborals i a la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social de les empreses.
Amb especial cura, aquest Govern promourà la concertació social per
rebaixar substancialment la difícilment suportable elevada taxa de
sinistralitat laboral.
En l’àmbit de la internacionalització de l’economia catalana, es tracta
d’adoptar les mesures que permetin gestionar tant el procés de canvi
tècnic i de deslocalització com la projecció internacional, abastant
tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais
econòmics.
Els instruments de l’acció del Govern en aquest àmbit estan sent
l’Agència Catalana d’Inversions i el COPCA.
El projecte d’Euroregió, com he dit, és la nostra aportació a
l’enfortiment de l’Europa dels ciutadans i dels pobles, a l’Europa de la
subsidiarietat i de la cooperació, a l’Europa del projecte i de l’enginy.
Els territoris d’aquesta gran regió europea representem un pes molt
rellevant dintre de la Unió Europea en termes de població, d’espai
físic i de producció econòmica i cultural (17 milions d’habitants (el
17% de la població d’Espanya i França); el 14 % del PIB d’ambdós
països; 7 milions de llocs de treball (el 18 % d’Espanya i França)).
És, per tant, un territori amb una massa crítica i un pes suficient, que
respon a un interès estratègic compartit i a unes complementarietats
evidents.
20
�Farem realitat un pol econòmic europeu de primera magnitud que ja
compta amb bases molt sòlides i amb sectors punters i que
progressarà amb:
1. La millora de les infrastructures per potenciar la mobilitat i la
comunicació interna i externa dels territoris de l’Euroregió.
2. La cooperació universitària i científica, per tal d’afrontar de
forma adequada els reptes tecnològics que ens arriben.
3. La promoció del projectes culturals, amb una especial atenció a
la nostra riquesa lingüística i el nostre patrimoni.
Aquesta tardor es farà una reunió de presidents amb un programa de
treball per als propers anys.
Pel que fa al Món Rural el projecte específic es concreta en una nova
administració agrària, orientada a propiciar produccions més
rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el
medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per
encarar adequadament les properes dècades, en les que pretenem:
Culminar amb èxit l’adaptació a la nova política agrària
comunitària, potenciant les innovacions que facin possible la
millora de la competitivitat.
Consolidar la indústria agroalimentària catalana com un dels
puntals del progrés econòmic del país, amb l’objectiu de fer de la
qualitat el signe distintiu de les nostres produccions.
I desenvolupar les polítiques actives que assegurin la qualitat de
treball i de vida al món rural, amb les infraestructures i serveis
necessàries.
Pel que fa a la política de comerç, estem sostenint un criteri favorable
a mantenir el comerç com a activitat vertebradora dels nostres
pobles, viles i ciutats i, per extensió, de la societat.
En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris
Comercials que recupera l’exercici de les competències estatutàries
exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris
aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005.
Pel que fa al Consum, s’està tramitant, com saben, la llei de creació
de l’Agència Catalana de Consum.
21
�Tenim una base molt sòlida que ens possibilita pensar amb marge i
suficient en el futur. Sabem el que no es pot fer: viure al dia sense
preveure escenaris probables. Ja ho hem vist prou.
La reordenació de la política turística passa per la creació de l’Ens de
Promoció Turística de Catalunya.
Aquest ens serà el responsable de la promoció directa en els mercats
emissors de la marca turística Catalunya, de les marques específiques
i dels segells de qualitat del país.
La seva tasca és prestigiar el turisme a Catalunya com un conjunt
d’elements històrics, culturals i paisatgístics que determinen una
oferta d’alta qualitat.
L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de
Catalunya que avaluarà la qualitat i l’impacte econòmic i ambiental
dels recursos turístics, determinarà criteris d’actuació vinculants,
establirà programes de formació per als treballadors i potenciarà
línies de finançament per modernitzar els equipaments turístics.
La política educativa constitueix una frontissa entre les polítiques
orientades a la competitivitat i les polítiques centrades en l’equitat.
Per això, l’educació, com bé saben els ciutadans, és una de les
prioritats essencials del Govern.
I és un fet que l’evolució de les coses la fan cada cop més prioritària
encara, ja que el nombre d’estudiants torna a créixer a casa nostra.
Un creixement remarcable en nombre (tenim 1.074.000 estudiants
d’educació infantil, primària i secundària, amb 38.000 alumnes nous
respecte al curs passat), però que és sobretot heterogeni, en el seu
origen territorial i social, i que en gran mesura (60%) és fruit de la
immigració. Els estudiants d’origen estranger són ja el 9,6% del total.
El Govern enfronta amb coratge, amb optimisme i amb recursos el
repte que suposa integrar els nous alumnes.
D’entrada amb 2.200 professors més, i amb nous auxiliars d’educació
infantil i en alguns centres amb la figura dels integradors socials.
Però també amb la definició, en el marc de cada centre, d’un pla
d’acollida i integració, que de ben segur haurà de passar per
l’aprenentatge de la nostra llengua com a vehicle fonamental
d’aquesta integració.
22
�Aquest procés el fem amb la seguretat que dóna comptar amb un
professorat conscient del repte professional que suposa adaptar-se
als nous canvis i vèncer les dificultats indubtables que suposen.
Els deia que el govern afrontava amb recursos aquest procés:
triplicarem les xifres que el govern anterior esmerçava en l’acollida
d’infants immigrants.
En aquest esforç s’hi veurà implicada de ple l’escola concertada, a la
qual reconeixem i reclamem el caràcter de servei públic, i per a la
que multipliquem per deu els diners que l’anterior govern destinava
per aquesta finalitat específica.
Però no renunciem ja des d’aquest curs a augmentar la qualitat de
l’ensenyament, tant la qualitat material com la intangible. El Pla de
construccions escolars 2004-2007, endegarà amb ambició la
construcció de nous centres i la rehabilitació dels actuals.
No oblidem tampoc el compromís de crear trenta mil places de llars
d’infants, del qual, amb la col·laboració del món local, ja se n’estan
assentant les bases amb el nou mapa de llars d’infants de Catalunya.
El proper Pla contra el fracàs i la millora del rendiment escolar
preveurà actuacions específiques allà on aquest fenomen és més
crític.
Però aquest mateix curs ja se n’aplicaran mesures, com ara la
incorporació de diferents tipologies de professionals de suport a
l’acció educativa.
El correcte aprenentatge de llengües estrangeres, l’estímul a la
lectura i la plena introducció de les noves tecnologies seran eixos del
Pla.
Precisament, és en la plena integració de les noves tecnologies en
l’activitat escolar on ens juguem bona part del nivell educatiu del
país.
Els acords de Lisboa en l’horitzó 2010 situen com a objectiu que tot el
professorat i bona part de l’alumnat sigui capaç de treballar amb les
eines bàsiques de la societat del coneixement, amb les noves
tecnologies de la informació.
L’escola ha d’evitar “l’escletxa digital”, la dualització de la societat
entre els que són capaços d’utilitzar les noves tecnologies i els que no
tenen aquesta competència bàsica.
23
�S’ha fet un gran esforç en equipaments per als nostres centres. Cal
continuar invertint en instrumental, però sobretot en formació del
professorat, perquè sigui capaç de treballar amb l’alumnat posant al
seu abast eines per accedir al coneixement avui disponible. Hem de
passar de “l’aula d’informàtica” a “la informàtica a l’aula”.
La formació professional també és objecte de l’atenció prioritària del
Govern, amb la doble preocupació d’augmentar les taxes
d’escolarització dels joves entre els 16 i els 18 anys i d’oferir
oportunitats formatives al llarg de tota la vida.
Avui encara una bona part de joves d’aquestes edats cursen estudis
de batxillerat, que orienten cap a la universitat.
Una altra part abandonen els estudis per accedir al mercat de treball
sense cap altra titulació que la d’ESO. I continuen essent pocs els que
cursen estudis de cicles formatius, estudis de FP.
S'estableix una correlació directa entre el nivell de formació i la
capacitat d’ocupació de les persones, així com amb la qualitat del lloc
de treball ocupat.
De la mateixa manera que hi ha una correlació positiva entre el nivell
de competitivitat de país i el seu nivell de formació.
La intervenció dels diferents sectors econòmics i una acurada
planificació han de permetre augmentar la taxa d’escolarització dels
nostres joves i, sobretot, el seu nivell de formació. Aquesta és la
intenció de la introducció de 75 nous cicles formatius.
És a dir, impulsem una formació professional que conformi amb
l’empresa i les administracions públiques el triangle virtuós que
permeti afrontar amb èxit les demandes de formació inicial, formació
ocupacional i formació continua i, a la vegada, esdevenir el canal
bàsic de difusió tecnològica que necessiti el nostre teixit empresarial.
Però els canvis en profunditat que requereix l’educació no són qüestió
únicament de recursos.
Proposem un debat amb tots els sectors professionals i socials
afectats, que haurà de concloure amb un Pacte Nacional per a
l’Educació i que serà la base per a la futura Llei d’Educació de
Catalunya.
Busquem donar respostes estratègiques a les qüestions de fons:
la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut socialment en
la seva professió docent;
24
� la constitució d’una xarxa integrada de centres educatius finançats
amb fons públics;
la redefinició d’uns serveis educatius més propers a les necessitats
de les famílies;
la transició cap a uns centres educatius més autònoms
i l’inici d’una política de proximitat en la gestió dels recursos, amb
la progressiva corresponsabilitat dels Ajuntaments en la gestió ó
educativa.
Sàpiguen que com a President de la Generalitat m’implicaré
personalment en l’assoliment d’aquest Pacte Nacional per a
l’Educació.
En el panorama educatiu i formatiu, la Universitat té la responsabilitat
de la formació de les properes generacions sota el paradigma de
l’excel·lència i l’exigència.
Volem una Universitat que aposti per una recerca potent i
competitiva, en contacte permanent amb les necessitats del món
productiu i econòmic de Catalunya, i en sintonia amb els avenços més
punters de la investigació. Ho vaig dir ahir en l’inici del curs
universitari.
Per recolzar aquest esforç, el Govern treballa en dues línies
d’actuació: preparar l’entrada de les universitats en l’Espai Europeu
d’Educació Superior i desenvolupar els instruments necessaris per
potenciar la recerca i la investigació.
Estimularem la internacionalització de les nostres universitats i la
mobilitat d’estudiants, professors i investigadors.
Això comportarà també l’adequació de l’espai universitari a la nova
realitat territorial de l’Euroregió. Aquest ha de ser l’àmbit territorial
de principal referència per a la Universitat catalana.
Juntament amb l’obertura de la Universitat, treballem per impulsar
l’aposta definitiva per una recerca potent i competitiva.
Aquesta voluntat es concreta en una política de recerca per als
propers quatre anys que inclou l’increment del pressupost destinat a
recerca per tal d’arribar al 2% d’inversió en R+D respecte al PIB.
En els pressupostos del 2004 ja hem dedicat 10 milions d’euros per
tal de fomentar la recerca universitària.
Posem especial èmfasi en la innovació com a element clau de la
excel·lència investigadores. Per això, per primera vegada,
presentarem un pla de recerca i d’innovació que haurà estat
25
�dissenyat conjuntament, on els dos àmbits compartiran esforços i
complementaran els seus objectius.
Tots aquests objectius es troben en congruència amb els paràmetres
que estableix el procés de Bolonya, que fixa l’horitzó del sistema
universitari europeu per al futur immediat.
Si la política educativa i universitària fa la doble funció de preparar el
país per a la competitivitat i de ser el principal instrument d’integració
social, les grans polítiques del benestar són les que garanteixen la
cohesió social bàsica del a nostra societat: les polítiques de salut, de
benestar i família, de seguretat.
En el camp de la salut, com vostès saben, patim el dèficit estructural
de finançament, però aquesta dificultat no eximeix de fer la feina que
pertoca al Govern.
En primer lloc ens cal reduir la despesa ordinària i en aquest sentit
seguirem implantant les recomanacions del Grup de Treball per a la
racionalització i el finançament de la despesa sanitària. Ja hem
començat a contenir la despesa sanitària amb iniciatives com la
recepta electrònica i l’ús de genèrics.
L’organització territorial del sistema és una altra de les nostres grans
preocupacions: s’ha definit aquest any el nou Sistema català de la
Salut i s’ha reformat la delimitació territorial sanitària.
Però en el proper any aprofundirem en aquest aspecte, definint un
mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de
Catalunya adaptat al territori.
Aquí tampoc ens oblidarem dels Ajuntaments: l’administració local
serà clau per a la planificació, la gestió diària i l’avaluació de la
qualitat dels centres sanitaris.
Hem canviat el nom del departament per reflectir el compromís del
Govern no només amb l’atenció als ciutadans que pateixin problemes,
sinó a tots.
La salut és un bé a defensar abans de l’aparició de les malalties, i per
això posarem l’accent en el foment de la salut pública, amb
estratègies de prevenció d’addiccions i estils de vida d’alt risc.
Sobretot amb la futura creació, a partir de l'Agència de Protecció de
la Salut, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que establirà una
infrastructura de Salut Pública (epidemiologia, recerca científica,
laboratoris) basada en el rigor científic i que estarà dotada amb els
recursos i programes necessaris.
26
�Però per altra banda la qualitat del sistema assistencial és una
exigència dels ciutadans que cap govern pot oblidar. S’han dut a
terme plans de xoc en l’atenció primària i per la reducció de les llistes
d’espera, però aquestes són mesures pal·liatives.
L’any 2005 preveiem completar el Pla estratègic per a l’Atenció
Primària, i concretar les respostes als problemes que els ciutadans
perceben.
I finalment es durà a terme un Pla d’inversions per a la millora de les
infrastructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les
recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública.
L’àmbit de les polítiques de benestar té una agenda prevista molt
intensa per als dotze mesos vinents.
L’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials identificarà amb
claredat els mínims bàsics dels serveis d’assistència social al nostre
país.
La Llei reflectirà per primera vegada la importància que en la societat
actual tenen les polítiques de benestar mitjançant la Carta dels Drets
Socials, que volem esdevinguin drets fonamentals dels ciutadans.
La llei definirà el finançament del sistema (que tindrà per objectiu
arribar a la mitjana europea en termes de PIB) i la seva organització
territorial i competencial.
Aquí també entenem que la participació del món local serà condició
sine qua non de la qualitat del servei.
Finalment, l’anomenat tercer sector i la iniciativa privada hi trobaran
el marc de relació que concretarà la seva necessària participació en
aquest procés d’universalització dels serveis socials.
En aquesta via, els puc anunciar per a l’any 2005 la creació estimada
de 1.500 places d’atenció residencial, l’extensió prevista de l’atenció
domiciliària al 4% de la nostra gent gran, i un pla de xoc per a la
millora dels centres cívics i dels casals d’avis, amb una dotació
aproximada de sis milions d’euros.
Altres àmbits d’important actuació específica seran l’atenció a infants
i adolescents (fomentant l’acollida en entorns familiars, però també
millorant els centres propis d’acolliment de menors), o importants
mesures per atenuar la violència de gènere, amb l’obertura de 5
centres d’atenció integral per a les dones víctimes d’aquesta
violència.
27
�El 2005 iniciarem el Pla per l’abordatge integral de les violències
contra les dones, impulsat per l’Institut Català de la Dona i que
coordinarà les accions dels departaments de Benestar i Família,
Justícia, Salut i Educació.
El Govern de Catalunya és molt conscient de la complexitat d’una
política integral d’immigració.
En l’àmbit oportú plantejarem la necessitat de comptar amb
competències pròpies i, en tot cas, de participar en decisions d’altres
administracions que ens afectin en matèria de contingents
d’immigrants, de regularització d’il·legals, de transparència del
mercat de treball, de reconeixement de drets polítics als immigrants i
de cooperació internacional.
Hem demostrat que no ens cauen els anells per col·laborar amb
l’Administració de l’Estat: ho hem fet posant les nostres Oficines de
Treball a resoldre l’embús de la tramitació de la renovació dels
permisos de treball i de residència de milers d’immigrants.
Dit això, el govern orientarà les polítiques de benestar també cap a
la integració dels immigrants, com ho fa des de les polítiques
educativa i de salut.
Com ha estat dit, cal que Catalunya aprofiti els beneficis que aporta
la vinguda de persones, i en qualsevol cas cal mirar de cauteritzar
d’antuvi les possibles problemàtiques d’integració social i d’inserció
en el món laboral que aquestes puguin tenir.
Aquest any 2005 aplicarem el Pla Integral d’Acollida amb la creació
de 35 punts d’acollida en municipis i comarques considerades
d’interès preferent.
En l’apartat de la seguretat, l’any 2005 és l’any del desplegament
efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona.
A mesura que el desplegament dels mossos d’esquadra es va
completant, s’incrementa també l’exigència d’eficàcia policial. Vull dirlos que el govern reforçarà la selecció, la formació, i quan sigui
necessari el nombre de mossos, com ara amb l’enviament de 100
nous policies a la demarcació de Tarragona.
L’Escola de Policia de Catalunya, que aviat serà Escola de Seguretat
de Catalunya, i que formarà també els cossos de bombers i de
seguretat civil, ha de ser referent.
Seguretat és sinònim de coordinació. Coordinació en la planificació i
també en el treball diari.
28
�El Govern ha començat aquest any a potenciar les Juntes Locals de
Seguretat, òrgans de coordinació executius en matèria de prevenció i
planificació, i on el paper reservat als alcaldes ha de ser molt
rellevant.
Prosseguirem igualment la coordinació entre la policia de la
Generalitat i les policies locals, fent ús intensiu també dels mitjans
que la tecnologia ja proporciona.
De la mateixa manera, millorarem la coordinació amb les forces de
seguretat de l’Estat, especialment en la persecució de la delinqüència
internacional de tota mena i en la lluita contra el terrorisme.
En l’àmbit de la seguretat viària aquest any ja s’han reduït els
accidents mortals, i seguirem amb la fermesa que ha caracteritzat
aquests mesos conscienciant els ciutadans, reforçant l’educació viària
a totes les edats, i penalitzant els comportaments incívics que
malauradament persisteixen.
L’objectiu segueix sent haver reduït un 50% l’any 2010 les morts per
accident de trànsit respecte l’any 2000.
També està en marxa la modernització de la infrastructura de les
emergències i dels Bombers de la Generalitat, amb la rehabilitació de
120 parcs de bombers i la renovació de vehicles i material.
Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de
Justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets.
El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a
fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual
divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del
servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense
reserves.
Per això, estem millorant i modernitzant l’administració de Justícia,
amb la creació de 50 nous òrgans, la informatització de
l’administració judicial, l’elaboració del Llibre verd sobre
l’Administració de Justícia a Catalunya o la renovació i millora dels
edificis judicials.
En aquesta línia, vam decidir reformar el projecte de la Ciutat de la
Justícia, inclòs en el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials
2004-2007. Amb aquesta decisió hem aconseguit una racionalització
dels recursos disponibles i un major aprofitament dels edificis de la
Generalitat.
29
�També estem treballant per apropar la justícia a la societat on
s’imparteix, a través de l’impuls de la institucionalització de la justícia
de proximitat.
Hem prestat una especial atenció a la política penitenciària. Hem patit
alguns casos circumstancials que no han d’ocultar la feina que s’està
fent.
Partim de la convicció moral i constitucional de que la política
penitenciària té per finalitat la reeducació i la reinserció social dels
presos.
Per servir aquesta finalitat hem definit una estratègia i ens estem
dotant dels recursos humans i financers adients. Però el que no farem
és canviar l’orientació de fons de la nostra política.
La cohesió social de Catalunya també es juga en l’àmbit de la cultura,
en la capacitat per conservar l’herència cultural que ens ha estat
llegada i, a la vegada, en l’estratègia d’adaptació a les noves realitats
culturals que ens envolten i de diàleg amb les noves aportacions
culturals.
Pel que fa a les polítiques culturals, la demostració tangible de la
importància que hi atorga aquest Govern n’ha de ser el pes en els
pressupostos públics.
Tenim el compromís de doblar el pressupost de cultura que vam
rebre, i aquest és un objectiu important, com ho és que l’1% de les
inversions en infrastructures públiques es destini a la conservació i la
rehabilitació del patrimoni.
Però l’aportació de les caixes d’estalvi ha d’integrar-se també en el
disseny d’aquestes polítiques. Estimularem i facilitarem així mateix la
iniciativa cultural privada, que a Catalunya, per sort, té molta
tradició.
El 2005 també serà l’any de la refundació de l’Institut Ramon Llull per
convertir-lo en el gran instrument de projecció internacional de la
cultura catalana.
Avançarem en el procés d’integració de les xarxes d’infrastructures
culturals al territori, deixant enrere el temps en que s’han construït
xarxes paral·leles, desconnectades entre elles.
El Pla d’infrastructures culturals bàsiques determinarà les
infrastructures que el territori necessita, i s’hi articularan totes les
xarxes, ja siguin de museus, equipaments escènics, arxius o
biblioteques.
30
�En aquest camp concret esperem podem assolir un objectiu molt
rellevant, com és disposar d’un catàleg únic, i proposar als ciutadans
l’existència d’un carnet únic.
En l’àmbit del patrimoni museístic, l’acabament de les obres del
MNAC –que vam començar Generalitat, ajuntament de Barcelona i
Estat gràcies a l’empenta de Pere Duran Farell- suposarà la
consecució d’una important fita.
Ens hem proposat donar facilitats als creadors emergents, fomentant
estructures adequades i desenvolupant la xarxa de festivals específics
perquè puguin presentar les seves obres i també la seva relació amb
les estructures productives.
No tornarem tampoc a deixar de banda branques fonamentals de la
creació com la dansa i les arts plàstiques.
El darrer repte, finalment, és donar consistència a l’estructura
productiva cultural. L’Audiovisual, amb la potenciació del Consorci
Catalan Films i la posada en marxa del Centre de desenvolupament
de projectes i guions audiovisuals.
No descuidarem els sectors editorial, musical, de les arts visuals i
teatrals. Es vetllarà en tots els casos per la difusió de la producció
cultural catalana en els mitjans de comunicació públics, es
dissenyaran noves fórmules de finançament i s’ampliaran les línies
d’inversió de fons reintegrables.
Finalment, crearem el Consell de les Arts i les Cultures que suposarà
un gran salt endavant cap a un model de gestió cultural menys
intervencionista i basat en una relació de confiança i exigència mútua
entre el món de la cultura i l’administració pública.
En l’àmbit de la política lingüística, el Govern vol centrar-se en
garantir a tota la població l’accés al coneixement del català.
És clau que les persones que decideixen venir a Catalunya aprenguin
preferentment el català. També aquelles que, per venir de països de
parla castellana no pensen a priori que aquest sigui un esforç a
realitzar.
El govern destinarà a la vora de 13 milions d’euros el proper exercici
a l’augment de formació en llengua catalana i a aquest pla d’acollida
lingüístic de la immigració.
Hem d’introduir el català en els àmbits de la indústria de l’audiovisual
i de les noves tecnologies. Preveiem crear per aquesta finalitat
l’Agència Catalana de Multilingüisme.
31
�I, per últim, seguirem promovent l’ús del català per part del personal
al servei de l’Administració de l’Estat, i en especial a l’Administració
de Justícia.
El Govern de Catalunya és i serà cordialment bel·ligerant en
aconseguir que l’Estat espanyol assumeixi i compleixi les seves
obligacions constitucionals en relació amb la defensa, impuls i
promoció de la llengua catalana.
Amb la competitivitat i l’equitat social, l’equilibri territorial conforma
el tercer pilar bàsic que orienta l’acció del Govern de Catalunya.
Catalunya ha de tenir un model territorial propi que garanteixi el
progrés social i econòmic del nostre país, en el marc de l’Euroregió de
l’Arc Mediterrani.
La nova organització territorial ens permetrà oferir un projecte de
futur als territoris de Catalunya. Farem confiança a les terres del
nostre país. Retornant poder donarem llibertat.
I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris vius i dinàmics, que
miraran el futur amb ambició i optimisme.
Els municipis saben que poden comptar amb el Govern, com hem
demostrat amb l’aprovació de les bases d’execució del PUOSC 20042007 o amb el desplegament de la Llei de barris.
Paral·lelament, l’estratègia territorial que estem impulsant ens ha de
permetre aprofitar els recursos i les potencialitats de les vegueries,
construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió
amb l’entorn, que formin un conjunt equilibrat i sostenible.
Un dels pilars d’aquesta estratègia és el nou mapa d’infrastructures,
amb el que convertirem els territoris de Catalunya en pols de
competitivitat, capaços de competir en l’economia global.
Els nostres objectius principals en aquest àmbit són l’enfortiment del
sistema aeroportuari català, la transformació de l’aeroport de
Barcelona en aeroport transoceànic, la millora del front portuari i la
connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat espanyola i
europea.
Ho són a llarg termini, a nivell estratègic, però ja hi hem començat a
treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la
infrastructural i la logística.
Alguns exemples són:
32
� L’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la
gran plataforma logística del Sud d’Europa,
la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat
més segura i sostenible a tot el país,
les inversions en transport públic (com l’adjudicació del darrer tram
de la Línia 9 del metro)
i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari
de Catalunya,
Com també ho serà la propera presentació de la Llei Ferroviària i el
nou Pla d’Infrastructures Ferroviàries, que ens permetran promoure
el transport de mercaderies amb ferrocarril d’ample europeu i
millorar les xarxes de rodalies i ferrocarrils.
Aquesta acció de govern mostra la nostra aposta estratègica per
impulsar un model territorial en malla, integrat, que es basi en ciutats
compactes separades per espais oberts però unides per una xarxa
ferroviària potent i per una xarxa viària segura, en la que el transport
públic hi tindrà un paper central.
Fa patent la nostra voluntat de definir un model català de mobilitat
que respongui a les necessitats dels ciutadans i de les empreses.
I, evidentment, és fruit de la voluntat del Govern de la Generalitat i
del compromís del govern de l’Estat de accelerar el ritme d’inversió
pública en infrastructures superant el dèficit de Catalunya en relació a
les principals regions europees, que fins ara ha erosionat la
competitivitat de la nostra economia.
Un ritme d’inversió que anirà acompanyat d’una creixent participació
de la Generalitat en la gestió d’infrastructures bàsiques pel país com
els aeroports i el ferrocarril.
Estem desenvolupant un nou estil de governar el territori que farà
efectius els valors de la sostenibilitat, la protecció de l’entorn i del
paisatge i el protagonisme dels territoris.
En efecte, les nostres polítiques territorials garanteixen un
desenvolupament equilibrat i respectuós amb els valors naturals i
culturals.
A la costa amb els plans de protecció del litoral en tràmit. A la
muntanya amb la redacció dels plans directors de les comarques de
l’Alt Pirineu, amb el Pla Territorial del Pirineu i amb el Pla Director de
l’Esquí.
Normatives, planejament urbanístic i una arquitectura coherent amb
l’entorn, amb la posada en marxa d’un Observatori del Paisatge, amb
33
�l’aprovació de la Llei del Paisatge i amb el Pla General de Política
Forestal 2005/2014 que presentarem ben aviat.
Els valors de sostenibilitat i de desenvolupament territorial són una
referència ineludible de la nostra acció de govern. La propera
aprovació de la Llei d’Avaluació Estratègica ambiental de Plans i
Programes, l’impuls de l’Estratègia Catalana del Desenvolupament
Sostenible al llarg de 2005 i la creació del Consell Social del
Desenvolupament Sostenible ho demostraran.
Com ja ho ha fet el transvasament de l’Ebre, que és el millor exemple
del nostre compromís en aquest àmbit.
Un compromís que no només s’ha concretat en l’oposició frontal del
Govern de la Generalitat que presideixo al transvasament i en haver
aconseguir la seva paralització, sinó també en la instauració d’una
política hidràulica eficaç, sostenible i respectuosa amb el territori,
d’acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva Marc
d’Aigües.
D’una política que hem començat a fer efectiva amb la definició de
145 actuacions urgents finançades amb una inversió de 1.110 milions
d’€uros, que ens permetran incrementar els recursos hídrics amb
equipaments com la dessaladora de l’àrea metropolitana de
Barcelona, i millorar-ne la gestió amb la realització d’actuacions de
reutilització en el Llobregat i Tarragona, el reforç de l’abastament de
la Costa Brava Centre i la prevenció d’inundacions i la restauració
ambiental a la Conca de l’Ebre, entre d’altres.
Volem una Catalunya sostenible, pròspera, connectada amb la resta
d’Espanya i d’Europa, i integrada a les noves dinàmiques
econòmiques.
Però també volem una Catalunya equilibrada socialment, que
converteixi els reptes d’aquestes dinàmiques en oportunitats per les
terres de Catalunya i els seus ciutadans.
Hem d’evitar la segregació creixent dels grups socials i les persones
sobre l’espai, i a nivell territorial els pilars per fer-ho són les
polítiques d’habitatge, d’urbanisme i de qualitat urbana.
L’enfortiment de les polítiques d’habitatge s’ha concretat en el Pla per
al Dret a l’Habitatge.
Té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a 42.000
noves unitats en els propers 4 anys, de rehabilitar-ne 40.000 i
d’ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans
que no poden fer-hi front, distribuint geogràficament els objectius de
34
�manera concertada amb el món local i amb els promotors públics,
privats i cooperatius.
D’altra banda, el Pla per al Dret a l’Habitatge i la normativa que el
desenvoluparà de manera imminent té previst crear dos importants
instruments per avançar en facilitar el dret de l’habitatge.
El primer és la regulació de l’habitatge de Preu Concertat que
possibilitarà l’existència d’habitatges pels sectors que superen les
rendes màximes per accedir a un habitatge de protecció oficial, però
queden lluny del preu de mercat.
El segon és el Registre únic de sol·licitants d’habitatge de protecció
oficial que permetrà un major control i eficàcia en el control del destí
dels habitatges d’aquesta naturalesa.
En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya
estimularà la producció d’habitatge protegit, reconeixent la pluralitat
de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de
convivència i familiars.
Finalment, la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que
requereixen una atenció especial representa el primer pas per fer
efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais
proclius a la convivència.
La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és
anecdòtica. Com ja he dit altres vegades, el Govern de Catalunya no
permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin
enlloc.
Volem que tots els territoris, pobles i ciutats de Catalunya sàpiguen
que la Generalitat està al seu costat, que comparteix els seus
projectes estratègics i les prioritats dels seus ciutadans. Volem que se
sentin forts, amb veu pròpia.
Però, sobretot, volem que es beneficiïn del progrés social i econòmic
de Catalunya. Un progrés al que tots contribueixen d’acord amb les
seus recursos i potencialitats.
Les prioritats de l’acció de govern que els exposat es tradueixen en
mesures ben concretes que són les que perceben els ciutadans.
Per a què tinguin una imatge el més precisa possible de l’efecte que
perseguim els passo a recopilar 10 mesures que considero
emblemàtiques:
35
�1. Construcció de 9.000 habitatges nous, 4.000 dels quals en
lloguer, en aplicació de les previsions pel 2005 del Pla del Dret
a l’Habitatge (2004-2007).
2. Desplegament dels mossos d’esquadra a Barcelona durant tot
l’any 2005, amb l’establiment d’una comissaria a cada
districte. Les previsions són de poder arribar a inversió de 140
milions d’€uros i una despesa de 96 milions d’€uros.
3. Acceleració del Pla de Construccions Escolars (2004-2007),
estimat en 416 milions d’euros durant els anys 2004 i 2005, per
donar resposta al fort increment de l’escolarització previst en
els propers anys.
4. 1.500 places d’atenció residencial per a la gent gran, d’acord
amb les previsions del Pla d’Inversions Socials (amb una
inversió calculada en 80.1 milions d’euros).
5. Refundació de l’Institut Ramon Llull. I dos objectius per al
2005: que s’estableixin acords de col·laboració amb institucions
de tots els països de parla catalana, i que s’instaurin “Càtedres
Ramon Llull de llengua i cultura catalanes a 10 universitats
espanyoles”
6. Desplegament de les infrastructures de banda ampla a tot el
país, amb la constitució d’una empresa participada pel món
local i la Generalitat. La nova empresa integrarà els actius
públics existents i promourà una política de construcció de
xarxa per part de totes les administracions públiques catalanes.
7. Bioregió de Catalunya: creació d’un cluster de biomedicina, al
voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut
prestigi però que actuant unides i en xarxa en un futur
immediat ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre
complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la
innovació. Per assolir-ho el Govern promourà la col·laboració
entre l’Aliança Biomèdica de Barcelona, el parc Científic de
Barcelona, les grans institucions sanitàries de referència
(Hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge) i la indústria
farmacèutica arrelada a Catalunya.
8. Línia d’ampla internacional (UIC) del port de Barcelona a la
frontera francesa el 2009. A partir de la proposta elaborada pel
Port i la Generalitat, el ministeri de Foment ja incorpora
actuacions concretes en els Pressupostos de l’Estat per al 2005,
amb l’inici d’un tercer rail entre Mollet i el Papiol. Aquest tram,
amb les noves vies d’accés al Port (en construcció) i la
utilització de la línia de mercaderies de l’AVE de Mollet a la
frontera francesa permetrà arribar a la frontera francesa el
2009. La Generalitat i el ministeri de Foment realitzaran el vial
port-aeroport.
9. 145 actuacions urgents a les conques catalanes des de la Costa
Brava a l’Ebre per incrementar els recursos hídrics i millorar-ne
la gestió, impulsant una nova cultura de l’aigua que no
hipotequi la riquesa natural futura del nostre país.
36
�10.
A finals del 2005 el 38% dels Equips d’Atenció Primària de
Catalunya hauran incrementat el número de metges i pediatres
en aplicació de la primera fase del Pla de Xoc Atenció
Primària.
IV - Millorar l’autogovern de Catalunya
Volem l’Estatut! Aquest clam va galvanitzar la Catalunya de fa un
quart de segle.
Volem l’Estatut per viure i conviure millor! Aquest pot ser el clam de
la Catalunya d’avui. Un clam més experimentat i més exigent.
Si hem d’actualitzar el nostre imaginari col·lectiu per entendre la
Catalunya dels 7 milions, també cal que posem a la seva disposició
les eines de govern més propícies.
Ens hem compromès per actualitzar les regles del sistema polític
català durant aquesta legislatura. Pretenem dibuixar el nou mapa
polític i institucional del país. De la mateixa manera que fins ara he
parlat del mapa físic, econòmic, educatiu i social.
L’objectiu en aquest procés de reforma és doble: d’una banda,
ampliar, millorar i aprofundir el nostre autogovern; de l’altra,
impulsar i preservar la transparència en les principals institucions del
nostre sistema polític.
Un Estatut que defineixi els espais de decisió que necessitem per
afrontar els problemes dels nostres conciutadans i conciutadanes.
Un Estatut que converteixi el nostre país en motor impulsor de
l’Espanya plural i ens doti d’unes coordenades pròpies en el context
europeu i mundial.
Un Estatut que contempli els poders públics com a mecanisme de
redistribució de recursos i d’oportunitats vitals en aplicació del principi
d’equitat.
Estem en unes circumstàncies immillorables per obtenir un excel·lent
Estatut.
Després de nou mesos de legislatura i de govern de progrés, el
procés de reforma avança de forma imparable.
Gairebé tots els partits vam iniciar la legislatura amb el compromís
electoral d’iniciar la reforma de l’Estatut.
37
�A la ponència parlamentària per a la reforma feliçment, hi participa
tothom. Ho celebro i agraeixo sincerament a tots els partits el seu
esforç.
Sé que tota la cambra sabrà estar a l’alçada d’aquesta fita històrica.
El govern hi aportarà els seus millors esforços i capacitats per
enriquir el debat necessari.
Hi ha qui fa càlculs de la majoria necessària per aprovar el projecte
de reforma, sobreentenent que no tothom hi serà.
El sentit de la responsabilitat que estic segur que compartim em fa
pensar que tothom lluitarà fins el darrer moment perquè hi siguem
tots. Ho espero.
Sé que, arribat el dia, el missatge serà rotund i es dirà: l’Estatut surt
del Parlament per consens i amb ovació.
La força del nou Estatut serà el seu caràcter de consens, d’obra
col·lectiva i compartida i de tenir un contingut amb el suport d’una
base social amplíssima.
No serà l’Estatut de cap partit ni de cap govern, me’n guardaré prou!
El país no ens perdonaria mai que desaprofitéssim aquesta
oportunitat per interessos particulars o per jugades de tàctica
partidista.
A l’Estat tenim un President i un Govern que s’han compromès a
acceptar el text que surti d’aquesta cambra.
Per tant, en aquest aspecte, crec que no podríem estar millor.
La millor garantia que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals
no és un pacte amb els partits espanyols – que sí que és important -.
El més decisiu és que l’Estatut sigui fruit del més ampli acord dels
catalans, formalitzat pel major nombre de forces polítiques al
Parlament. Un acord que sigui l’expressió del màxim consens social.
Quan la unitat dels catalans s’ha manifestat de forma inequívoca (l’11
de setembre del 77; o amb el retorn del President Tarradellas o amb
els Jocs) Catalunya ha triomfat. Per què no ha de ser així aquesta
vegada?
38
�Vull creure, doncs, que en el proper Debat d’Orientació de Política
General ja podrem parlar de l’Estatut fet, de l’Estatut que aquesta
cambra haurà aprovat per a la Catalunya dels propers decennis.
La revisió del nostre disseny institucional, però, no s’atura aquí. Ja
hem començat a treballar en les reformes de les lleis polítiques
bàsiques del nostre autogovern.
La primera llei bàsica en la que hem fet avenços notables durant
aquests mesos i que hem de completar en el proper curs correspon a
la reforma de l’organització territorial.
Aquesta norma és indispensable en la Catalunya dels 7 milions que
estem dibuixant.
L’acció política en el territori necessita la suma coordinada d’esforços
entre totes les administracions públiques.
Ja vam dir en el seu moment que, amb el nou Govern, la
competència entre governs donaria pas a la col·laboració i la
complicitat.
El fet que el Govern estigui nodrit de l’experiència de vint-i-cinc anys
de municipalisme democràtic n’és una prova i una garantia.
La nova ordenació territorial que estem dissenyant es basa en
principis fonamentals:
descentralizació, que vol dir proximitat i subsidiarietat en la presa
de decisions;
eficiència, que vol dir racionalitat i simplicitat en els nivells de
govern;
heterogeneïtat, que vol dir flexibilitat i asimetria en la distribució de
responsabilitats i recursos.
La llei territorial contemplarà tres nivells de govern i gestió per sota
de la Generalitat: els municipis, les comarques i les vegueries. A més,
contemplarà una proposta específica per a la personalitat
metropolitana de Barcelona.
No es tracta de crear nous nivells d’administració, sinó de redefinirlos, d’acord amb les necessitats dels ciutadans i cercant sempre el
millor resultat, entre el coneixement particular de cada territori i la
perspectiva general de conjunt, de país.
M’imagino que alguns dels il·lustres diputats voldran treure, demà,
aquesta qüestió durant el debat. En parlarem.
39
�Permetin-me, però que els avanci que el Govern (no un dels seus
consellers sinó el govern) voldrà tenir el debat, aquí a la cambra.
Tant a fons com serà necessari. Crec que avui no cal crear
expectatives ni, menys encara, frivolitzar.
Hem encaminat el rumb per poder acabar, després de vint-i-cinc
anys, amb una anomalia insostenible i degradant: que Catalunya fos
la única comunitat sense llei electoral pròpia.
La nova llei respondrà al principi democràtic d’igualtat de vot entre
tots els electors, sense perjudici de l’expressió de la representació
territorial.
Resulta estèril perseverar en el fals dilema entre territori i població.
Les experiències en enginyeria electoral arreu del món ho demostren.
Per tant, aquest motiu ja no es pot esgrimir per seguir fent bullir
l’olla.
Tindrem la nova llei electoral i, d’aquesta forma, superarem una
renúncia persistent i feixuga en el panorama del nostre autogovern.
L’actualització de les normes polítiques bàsiques ha d’anar
acompanyada de l’avenç en la plena transparència dels poders públics
per evitar la desconfiança dels ciutadans envers les seves pròpies
institucions de govern.
Com a servidors públics, de què ens pot servir l’autogovern si el
ciutadà no té plenes garanties de la seva eficàcia i de la seva
pulcritud?
El govern de la Generalitat està compromès amb l’objectiu de crear
un sistema d’institucions públiques exemplars, obertes, accessibles i
transparents.
En primer lloc, transparència en els mitjans públics de comunicació.
Hem aportat materials al treball de la Cambra en relació amb la Llei
de l’audiovisual. Aquesta llei s’encarregarà de definir la missió del
servei públic ràdio i televisió, diferenciarà amb precisió l’espai
comunicacional públic del privat, i proporcionarà garanties respecte
dels drets bàsics que afecten els usuaris i els professionals dels
mitjans de comunicació.
I serà el marc adequat per iniciar la reforma necessària de la CCRTV,
que aplicarà els principis generals de la llei de l’audiovisual al cas
específic dels mitjans públics de la Generalitat.
40
�En segon lloc, transparència en les despeses de les administracions
catalanes.
Molt properament, presentarem a la cambra la Llei de Reforma de la
Sindicatura de Comptes. Aquest òrgan és una peça clau per garantir
la transparència de la gestió pública.
L’objectiu és adaptar els mecanismes que regulen la institució per
facilitar les seves funcions i evitar, així, el trist espectacle a què vam
haver d’assistir l’anterior legislatura.
La Sindicatura rebrà una dotació adequada de recursos, es reforçaran
les seves competències, es crearà l’Oficina de Control i
Transparència, es clarificaran els procediments de designació i
revocació parlamentària dels seus membres i la limitació dels seus
mandats.
Un altre instrument per assegurar la transparència de la gestió
pública serà l’Oficina Pressupostària, que caldrà emmarcar en la
futura reforma del Reglament del Parlament.
En tercer lloc, transparència en les contractacions, convenis, ajudes i
subvencions de tota mena de la Generalitat.
Hem de reforçar el sistema de garanties necessari per estimular la
transparència i l’accessibilitat en les relacions de les institucions
públiques que depenen de la Generalitat amb el sector privat.
Tot plegat implica la reforma i millora de l’Administració Pública de la
Generalitat. Hem començat a treballar en tres direccions:
La definició d’un model de funció pública.
La total accessibilitat de l’administració, amb la reforma immediata
dels serveis d’atenció al ciutadà.
L’avaluació dels resultats de les polítiques públiques, per a la qual
posarem en marxa en aquesta legislatura l’Agència catalana
corresponent.
Fins aquí alguns dels temes clau de la millora de l’autogovern que
depenen bàsicament de la voluntat dels ciutadans i de les institucions
de Catalunya.
Però hi ha altres qüestions clau que cal debatre, negociar i acordar en
el marc institucional espanyol.
Es tracta d’una agenda extensa i complexa que inclou qüestions
institucionals, financeres, econòmiques, socials, culturals i
simbòliques.
41
�No és la meva pretensió fer un exposició detallada de tots els temes
d’aquesta agenda. Però, d’entrada, una simple enumeració dóna la
mesura de la magnitud de l’empresa.
D’entre les qüestions institucionals, els hi assenyalo la reforma de
l’Estatut, de la que he parlat; la reforma constitucional, amb el
reconeixement de la diversitat nacional d’Espanya i la reforma del
Senat, com a temes principals; la participació catalana en les
institucions de la Unió Europea; la Conferència de Presidents; la
participació en institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional;
la presència activa de Catalunya en l’escenari internacional a través
d’esdeveniments com la Segona Conferència Euromediterrània o bé
la ubicació d’institucions com la Casa Àsia o el Centre d’Estudis
Internacionals.
D’entre les qüestions econòmico-financeres, destaquen, en primer
lloc, el finançament autonòmic i el finançament de la sanitat.
Li concedim gran importància a les infrastructures: la seva concepció
(del radi a la xarxa); la seva gestió (de l’Aeroport de Barcelona, de la
xarxa ferroviària integrada); les inversions (amb un programa definit
i amb agències que les vehiculin).
També, la ubicació d’agències o organismes reguladors a Catalunya.
El trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de
Telecomunicacions dóna sentit a plantejar la proposta d’ubicar a
Catalunya la seu del futur Consell de l’Audiovisual espanyol.
I la participació en la gestió d’organismes econòmics i empreses de
l’Estat: AENA, RENFE, Tribunal de Defensa de la Competència, Banco
de España, etc.
D’entre les qüestions socials, els destaco principalment la política
d’immigració, amb la voluntat de co-decidir-la amb l’Estat. També
considero prioritària la negociació sobre la reforma de la legislació
educativa.
D’entre les qüestions culturals, la primera i més important: el català a
Espanya, amb una política lingüística d’Estat que contempli l’estatus
de cooficialitat de les llengües gallega, basca i catalana en
determinats àmbits. I lògicament, el català a Europa, comprometent
el Govern espanyol a seguir avançant.
Amb altres qüestions com la gestió de les herències del Fòrum (dels
esdeveniments i seus d’organismes culturals internacionals a
Catalunya); o bé la participació en els patronats de les institucions
culturals de l’Estat: Prado, Thyssen, Reina Sofía, Fundación Carolina;
o la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca.
42
�Tots aquests temes, tots, han estat plantejats al president del Govern
espanyol. La feina a fer és ingent, però no ens espanta gens perquè
el punt de partida és immillorable.
Voldria estendre’m en tots i cadascun d’aquests temes. Però tan sols
ho faré en la qüestió nodal del finançament, per reiterar les
característiques del model que proposem.
El nou model de finançament ha de perseguir dos grans objectius,
millorar la suficiència financera i millorar la capacitat de decisió sobre
els nostres recursos.
Això ho hem de fer compatible amb la relació de solidaritat que volem
i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi
una igualtat de drets i deures essencial.
L’aplicació d’aquest nou model de finançament ha de reflectir una
concepció més federal de l’organització administrativa de l’Estat i
també de la relació amb la Unió Europea.
Aquests objectius es concreten en diversos criteris:
Un primer criteri, com dic, de suficiència. És a dir, els ingressos
disponibles per a la prestació dels serveis respondran a un criteri
d’igualtat d’ingressos per càpita, rectificats per tres factors que hi
incideixen de forma determinant: 1) costos diferencials (pels
diferencials en els nivells de preus); 2) nivell efectiu de necessitats; i
3) factors demogràfics, inclòs el migratori.
Per altra banda es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de
preus públics i peatges pagats per Catalunya per sobre del que li
correspon a la vista de la mitjana espanyola en aquests conceptes.
Això permetrà que els ingressos de la Generalitat per habitant
tendeixin a equiparar-se progressivament als que s’obtindrien en
aplicació dels sistemes de Concert i Conveni vigents en les
Comunitats Autònomes forals.
Un segon criteri relatiu a una capacitat de decisió més elevada.
Crearem l’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència serà
responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits.
L’Agència establirà les formes de coordinació i consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i, si és el
cas, amb els responsables de la gestió dels impostos a la resta de
l’Estat.
43
�Anualment, el govern de Catalunya publicarà un Informe sobre els
fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis
per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la
resta de Comunitats Autònomes.
A més a més la Generalitat tindrà una participació en percentatges a
determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de
Catalunya (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres). Sobre aquests
impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i
capacitat normativa.
Un tercer criteri de Solidaritat. La Generalitat contribuirà a la
solidaritat amb les altres CC.AA. de l’Estat, de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats als seus ciutadans puguin assolir
nivells similars realitzant un esforç fiscal similar.
El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat cada cinc anys
per tal de verificar els seus efectes.
L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament
en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera
que en el termini de deu anys s’equipari al de territoris de nivell de
renda similar en altres països europeus.
El Govern de la Generalitat s’ha adreçat formalment al vicepresident
del Govern espanyol i ministre d'Economia, Pedro Solbes, per
començar les negociacions formals per revisar el sistema de
finançament autonòmic. Ha arribat el moment d'establir un "calendari
i una agenda molt més precisos" tal i com va anunciar el Conseller
Castells.
La voluntat del Govern català és que aquest nou sistema entri en
vigor durant aquesta legislatura.
Tot i així, hi ha temes que no poden esperar. Per això hem decidit
abordar la qüestió del finançament en dues etapes diferents que
haurien de transcórrer en paral·lel.
Per una banda, la negociació a fons amb l'Estat i la resta de
Comunitats Autònomes per acordar les línies fonamentals del nou
sistema.
Per altra banda, resoldre aspectes més urgents, al marge de la
revisió estructural del sistema. És el cas del finançament de la sanitat
o de l’escreix de despesa que han suposat diverses lleis estatals amb
repercussió a Catalunya.
44
�El finançament de la Sanitat, com ara ja sap tothom, és un problema
greu. El Govern xifra la despesa acumulada desplaçada en sanitat en
2.193 milions d’euros, i el dèficit d’aquest any 2004 entre 600 i
1.000 milions d’€uros (més a prop de 1.000 que de 600).
El govern de la Generalitat ja ha demanat un esforç als ciutadans per
intentar pal·liar la situació amb l’aplicació, des del mes d’agost, del
recàrrec sobre els hidrocarburs. Es preveu que aquest impost
aportarà uns 64,9 milions d’euros aquest mateix any, o el que és el
mateix, l’1% dels ingressos del pressupost sanitari.
Hem creat un “Grup de Treball per a l’adopció de mesures urgents
per a la racionalització i el finançament de la despesa” i estem
implantant una sèrie de mesures per a la contenció de la despesa
farmacèutica.
Però els nostres recursos per resoldre el sistema són molt limitats i
per això insistim en negociar una ‘via ràpida’ amb l’Estat i no tan sols
per a Catalunya, sinó per a totes les CC.AA de règim comú que
pateixen el mateix problema.
Es tracta de “posar els comptadors a zero”.
Com tots vostès hauran vist el nostre plantejament ha començat a
tenir efectes pràctics. L’avantprojecte dels Pressupostos de l’Estat pel
2005 contempla ja mesures positives.
Hem posat les cartes damunt la taula. Hi ha hagut una primera
reacció exagerada, que s’ha acabat reconduint, a tots els nivells.
El govern de l’Estat ha vist ja dues coses, en poques setmanes: que
Catalunya no reclama privilegis, i que, en el finançament de la
sanitat, no demanem només per a nosaltres: volem que funcioni el
sistema.
Però han vist que els consellers de la Generalitat no s’asseuen amb
un cove sinó amb una pila d’arguments i de raons. Aquest ha de ser,
també, el canvi.
Vull acabar, senyores i senyors diputats, amb una reflexió sobre
l’estat d’esperit de la presidència de la Generalitat i del Govern de
Catalunya, de la mateixa manera que, en començar els he volgut
parlar de l’estat d’ànim dels homes i dones del nostre país.
Fa quinze dies vam celebrar l’Onze de Setembre, amb un acte
convocat conjuntament per les presidències del Parlament i de la
Generalitat. Les setmanes i dies previs havia esdevingut un lloc comú
que es preparava un acte per rebaixar el sentit patriòtic de la Diada.
45
�El cas és que milers de persones acudiren a la cita de la Ciutadella i
centenars de milers seguiren l’acte emotiu i solemne que vam
celebrar a pocs metres d’aquesta cambra.
Hem refet allò que l’11 de setembre de 1982 es va desfer: la unitat
del poble i les Institucions en la Diada.
Fa quatre dies, el dia de la Mercè, de la festa major de la Capital de
Catalunya, vaig ordenar que el Palau de la Generalitat obrís les portes
a la ciutadania que es congrega, festiva, a la Plaça de Sant Jaume.
Han estat molts anys de veure que el dia de la festa més gran de la
ciutat (al costat de la de Santa Eulàlia), al davant hi havia
l’eloqüència d’un Palau tancat.
També la vigília de la Diada vaig trobar-me amb els professionals dels
mitjans de comunicació i vaig adquirir, davant d’ells, el compromís de
comparèixer davant l’opinió, a començaments d’any, per fer balanç i
esbossar les perspectives per als propers mesos.
Tinc la intenció de convertir la recepció de la Diada de Sant Jordi del
2005 en la primera a la qual pugui assistir una molt més àmplia
representació de la societat catalana. D’arreu del país. De les
Autonomies veïnes.
Vull que entenguin que aquests i altres gestos responen a un esperit,
que no només ha de ser el del President sinó el de tot el Govern, i
que té com a trets essencials la proximitat de les institucions a la
ciutadania i un alt sentit de la responsabilitat que ens confereix el fet
de representar-la.
Els he parlat del patriotisme dels drets. I si a Catalunya, un de cada
deu ciutadans o ciutadanes, pateix penalitats per arribar a final de
més, el patriotisme va coix.
Si segueix havent-hi dones maltractades, el patriotisme va coix.
Si seguim rebent milers de nouvinguts que són explotats, es trafica
amb llurs vides o pateixen vexacions, el patriotisme també pateix i és
maltractat.
Catalunya és una nació. Voldria que de tant natural, aquesta
expressió deixés d’enutjar els uns i de sobreexcitar els altres. Per
damunt de tot Catalunya ha de ser un país modern, segur de les
seves possibilitats i de les seves ambicions.
I els homes i dones que hem rebut el mandat popular de governar-la,
hem d’assumir amb humilitat aquesta responsabilitat.
46
�El President de la Generalitat no vol “ser Catalunya”, només vol
“representar-la amb la màxima dignitat”, defensant amb tanta
vehemència com calgui i tanta força com sigui possible, aquí, a
Madrid o a Brussel·les, allò que el Govern de la Generalitat consideri
que és millor per als homes i dones que conformen aquest país,
coneixent i respectant les arrels i la història i interpretant i projectant
l’ambició col·lectiva de cara al futur.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
47
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1663
Title
A name given to the resource
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Benestar Social
Debats
Economia
Govern
Acció política
Model social
Territoris
Política
Catalunya
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/182/20041015.pdf
cceb9cdf8312c58a5df1387a37981e3e
PDF Text
Text
Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, en l'acte d'Homenatge al President
Companys
Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc | 15/10/2004
LLUÍS COMPANYS I L'HONOR DE CATALUNYA
Per al President i per al Govern de la Generalitat la commemoració de
la mort del president Lluís Companys té enguany un significat
especialment emotiu:
El catalanisme d'esquerres -hereu dels presidents Macià, Companys i
Tarradellas- ha tornat al govern 65 anys després de la derrota de
Catalunya i de l'Espanya Republicana.
Han passat 64 anys des de l'afusellament de Lluís Companys,
president de la Generalitat.
El President de la Generalitat, que farà 64 anys d'aquí a tres
mesos, us parla, doncs, amb l'emoció d'un fill nascut tot just després
de la derrota de la democràcia i de l'autonomia, fill com és de mare
republicana i nét del primer catalanisme modern.
El fil tallat es tornà a reprendre fa un quart de segle, en condicions
molt millors que en els anys trenta del segle passat; amb normalitat i
estabilitat polítiques.
Enllaçar amb la història estroncada ens proporciona una íntima
satisfacció i una vibració continguda.
La fidelitat a aquesta mateixa història ens obliga a la reivindicació del
president Lluís Companys, llargament ajornada.
Farem que la figura humana i política del president Companys
esdevingui un referent conegut i reconegut del nostre poble.
La commemoració d'avui, als seixanta-quatre anys de la seva
mort, no pot ser el record exclusiu de les esquerres, ha de ser i vol
ser la celebració de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes de
Catalunya.
Per això el Govern de Catalunya creu arribada l'hora de commemorar
i honorar amb tota solemnitat i normalitat el president Lluís
Companys.
1
�Res no justifica, avui, ni l'oblit, ni el silenci, ni les mitges veritats que
amb tanta perseverança va denunciar Joan Reventós, President del
Parlament, qui ens va deixar fa uns mesos.
Res no justificaria, tampoc, una mitificació acrítica, perquè per més
que s'afalagui la memòria d'un home mai no se n'esborren els seus
trets humans i concrets.
Rememorem el president, en la data de la seva execució, per
recordar les esperances de la Catalunya republicana.
Per fer memòria de l'assalt franquista a aquestes esperances.
Per recordar la tragèdia de la guerra incivil que va viure el nostre
poble.
Una tragèdia col·lectiva composada de centenars de milers de
tragèdies personals, moltes de les quals estan enterrades, i avui
dignament recordades, en el Fossar de la Pedrera.
Commemorem tot això en la data de l'afusellament del president
Companys per aprendre de la història.
Antoni Rovira i Virgili en el seu "jurament de l'exiliat" deia: "De la
màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els
catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut".
Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la
història.
És ben cert que la Catalunya d'avui ja no és aquella Catalunya
convulsa i mancada d'una civilitat compartida.
Ni l'Espanya d'avui ja no és aquella Espanya incapaç d'oferir un
projecte comú i possible per a tots els seus pobles.
Ni l'Europa d'avui ja no és aquella Europa dels anys 40 travessada pel
vendaval dels totalitarismes i de les guerres.
Ni aquests desastres haguessin succeït -com reconeixia Roosvelt al
final de la seva vida-, de no haver estat per l'erroni principi de la no
intervenció en la guerra espanyola, que no va estalviar la guerra
mundial sinó que la va propiciar.
Homenatgem el president Companys, en aquesta data del 15
d'octubre, per honorar la dignitat, la lleialtat i la integritat del
president de la Generalitat que va pagar amb la seva vida el seu
compromís per Catalunya.
2
�Un compromís que ell va adquirir solemnement davant del Parlament
de Catalunya en el moment d'acceptar la Presidència de la
Generalitat, quan Companys va dir: "Sigui el que sigui el que ens
porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic
disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la
llibertat".
Com acabem d'escoltar fa un moment, ell mateix digué, en el seu
testament, poques hores abans de morir: "A tots els que m'han ofès
perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de
morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un
rancor".
Paraules molt semblants a les que havia pronunciat al 36 l'avi de
l'actual President del Govern espanyol, militar republicà, tot just
abans de ser afusellat.
La grandesa paradoxal del sacrifici de Lluís Companys és que significa
el moment més negre de la nostra història contemporània i, alhora,
és la llavor del renaixement de Catalunya.
Així és com s'escriu la Història: lentament, molt lentament, com
demanen els sentiments enfrontats, els records, els principis, la
fidelitat d'uns i altres a llurs herències polítiques i culturals.
Però també amb breus llambregades en les que tot sembla esdevenir
evident i la història fa passes de gegant.
Avui, les institucions de la Generalitat de Catalunya es congratulen de
no estar soles en aquest acte commemoratiu.
Reconeixem la voluntat del govern espanyol de fer les passes
necessàries per restituir públicament i legalment l'honorabilitat plena
del president Lluís Companys.
Agraeixo especialment la presència, entre nosaltres, de la
vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta en funcions.
Reconec el coratge i sensibilitat amb què el govern d'Espanya es
disposa a impulsar la reparació del dany causat, i la restitució de
la dignitat de tants homes i dones, que la figura del President màrtir
simbolitza.
És un gest de justícia històrica i, a la vegada, és un esperançat gest
de futur.
El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica
ho acabarem ara.
3
�Tots hem d'assumir la història. No n'hi ha prou de passar pàgina o,
simplement, deixar de recordar.
En aquest país la memòria havia esdevingut sinònim de rancor i
l'oblit sinònim de reconciliació (com deia recentment un periodista
americà escrivint sobre els brigades internacionals). Ja no és
així: memòria i reconciliació, avui, es poden donar la mà .
Sobre la consciència compartida del que és irreparable i el que és
recuperable en la història edifiquem la Catalunya futura des d'avui.
L'edificarem amb la contribució de tots. Amb la consciència clara
que ens ha tocat de viure un dels períodes més positius de la nostra
història col·lectiva.
Pasqual Maragall i Mira
President de la Generalitat de Catalunya
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1664
Title
A name given to the resource
Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Biografies
Acció política
Història
Política
Republicanisme
Companys, Lluís, 1882-1940
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-10-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/183/20041027.pdf
87f74f33534398f0052e54bd87b9d16e
PDF Text
Text
En els 25 anys de l'Estatut de 1979
Palau de la Generalitat | 27/10/2004
Estem vivint amb tota evidència el període d'estabilitat més llarg de
la nostra història.
I crec que ara no és el moment només de commemorar el pas del
temps. És important que el temps hagi passat, però no és allò que
hem de commemorar exclusivament. És el moment d'aprofitar la
convenció commemorativa que avui ens reuneix per afirmar el sentit
de la reforma estatutària que està de nou en marxa.
El balanç del passat ens ha de servir per aprendre del procés de
redacció de l'Estatut de 1979. Es va fer, n'estic segur, n'estic
convençut, tot el que es podia fer, tan bé com es va saber fer.
Aprendre de l'experiència de l'aplicació pràctica de l'Estatut, no
solament de la seva redacció, de la seva aprovació, sinó de tot allò
que s'ha fet després. Aprendre doncs de la seva utilitat i també de les
seves limitacions, per superar-les.
Avui el context polític és ben diferent. És millor en molts sentits:
- disposem d'aquesta experiència perllongada que us dic
- tenim un coneixement tècnico-jurídic molt més sòlid;
- som més conscients de la realitat i de les dificultats;
- tenim més eines per afrontar-les;
- no estem sotmesos a les pressions dramàtiques del colpisme i del
terrorisme (hi ha veus amenaçadores, hi ha cants apocalíptics, és
cert; però res no és igual)
També és cert que hi ha altres aspectes que no són tan favorables. És
cert que som més savis, en sabem més, per la força del temps i de la
història. Però crec també que això ens ha de fer més agosarats.
El nou Estatut serà treballat i discutit, "negociat" per altres
protagonistes, però no es pot deixar perdre un cert mestratge dels
qui van treballar, discutir i negociar l'Estatut que ara tenim.
Per això en el seu procés de definició i redacció, Catalunya haurà de
demanar consell als membres de la Comissió dels Vint i també als
principals dirigents polítics d'aquell moment, als Pujol, Gutiérrez Díaz,
Obiols, Barrera, Sentís, López Raimundo ...
I trobarem a faltar el consell dels Reventós, Trias Fargas, Lluch,
Andreu Abelló, Solé Barberà, Moreta, Arana, López Rodó ...
1
�Fa 25 anys la reivindicació de l'Estatut era un clam silenciat durant
decennis. Avui el nou Estatut el fem sobre la base d'una realitat molt
més lliure, molt més madura, molt més participativa.
Ara sabem que l'Estatut és molt més que un símbol: és l'expressió de
l'acord entre tots els catalans, és l'eina bàsica del nostre autogovern i
és un pacte amb l'Estat. Ni més ni menys. I és molt.
La nostra obligació és fabricar una nova eina més útil que l'actual.
Més útil per servir la prosperitat, el benestar, el civisme i la solidaritat
dels catalans i les catalanes.
Un nou Estatut per fer efectiu el patriotisme dels drets i dels deures,
que faci que la gent pugui dir: com que sóc d'aquest país, sóc millor.
Un nou Estatut que fixi de manera inqüestionable les bases per a un
sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a
Catalunya que encara avui persisteix.
Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, proximitat
i estratègies compartides i no pas confrontades.
Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una
aposta per una democràcia de més qualitat.
Amb el català com a llengua pròpia que cal conrear i defensar.
Respectada i protegida a Espanya i a Europa. I el castellà com a
patrimoni cultural compartit amb la resta de pobles d'Espanya.
Un Estatut fet pensant en una Catalunya gran, en clau de futur, amb
ambició i confiança.
Tant el Parlament com el Departament de Relacions Institucionals
han reclamat i escoltat les veus i les propostes de col·lectius i
persones de la societat catalana sobre què calia canviar i què calia
incorporar al nou text.
D'aquí a uns dies he convocat els presidents dels grups que treballen
en la ponència per tractar d'acordar amb ells un marc de relacions
específiques, unes regles del joc més que no pas uns continguts
detallats.
El que tenim entre mans és tan important com complex. Si posem
per davant el futur del país ens en sortirem.
No dic pas que serà fàcil. Només dic que la força moral i política que
el President de la Generalitat tindrà quan hagi de defensar la veu de
Catalunya si al darrera hi som tots, serà imparable.
2
�Deixeu-m'ho dir un cop més, per acabar: si avui Catalunya es pot
plantejar anar més lluny, és gràcies a la vàlua i la solidesa del treball
d'aquells que van fer possible, ara fa un quart de segle, que el nostre
poble veiés satisfet el desig de tenir l'Estatut.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1665
Title
A name given to the resource
En els 25 anys de l'Estatut de 1979
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Autonomia
Acció política
Territoris
Estatuts
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-10-27
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/184/20041116.pdf
3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd
PDF Text
Text
Compareixença del President de la Generalitat a la
Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i
Administració de la Generalitat i Govern Local
Barcelona | 16/11/2004
Raons de la compareixença
La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la
Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és
deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou
importància com per a retre'n compte en seu parlamentària.
M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a
Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29
d'octubre.
Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia
del Govern de la Generalitat.
La Conferència de Presidents
Els parlaré primer de la Conferència de Presidents.
Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té
diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i
també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de
Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho
prefigura.
En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de
caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos
de España".
Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a
conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular
(març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista
dominava tots els altres temes.
Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa
nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar
enormement la política espanyola.
Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un
afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de
la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels
que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost
1
�d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va
succeir.
L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde
van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis
que tots recordem.
Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador
del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista.
I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una
línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme
basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil.
El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any,
respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va
abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i
per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de
cap.
La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no
ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000.
Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia
política.
Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i
exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la
formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que
he militat des dels 18 anys.
Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a
entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que
estem analitzant avui.
La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel
Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que,
com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat
l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels
Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,...
Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la
primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora
de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i
Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps.
2
�La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la
generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que
volguessin entrar-hi.
Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes
autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents.
21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és,
jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la
invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència.
És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un
parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les
posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del
president de la Generalitat.
Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests
debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha
proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any.
La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi
debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va
quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament
autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica.
Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos
de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el
retorn a la fórmula de la revisió periòdica.
Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a
totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a
tenir revisió del sistema. I així ha succeït.
Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime.
Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la
Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la
cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui
d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006.
El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en
aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria
en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el
contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya.
El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari
Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una
ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives.
3
�Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la
Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una
nova etapa.
Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els
presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que
s'hauria d'haver produït.
Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant
aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà
per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna
prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al
respecte.
A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i
sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir
accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva
sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea.
El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una
agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor
garantia de la seva continuïtat.
És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona
reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005.
Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments
assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho:
En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la
perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com
a Estat.
I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer
efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia
espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per
codecidir.
Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les
institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a
Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol.
La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat
probablement la seva màxima expressió institucional.
Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i
decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una
trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions
4
�futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a
un Estat cada cop més semblant a un estat federal.
No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del
Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra
relliscada.
Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt
de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents:
La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i
d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter
compost de l'Estat espanyol.
Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència
de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i
efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a
Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels
alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue").
Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions
centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional,
cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides
per les institucions autonòmiques de l'Estat.
Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit
adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per
l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la
conferència de presidents ho és.
En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els
grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament
d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment
federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta.
D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat
representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol
institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional,
cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de
participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del
Govern de la Generalitat.
El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies
i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les
polítiques de la Unió Europea.
El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest
simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la
5
�Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat
de les institucions.
Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa
el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents
és francament positiva.
La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un
clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament
sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es
tracta d'una instància decisòria.
En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra
territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de
suplència.
Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el
meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la
Conferència de Presidents.
Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya
hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió
de les institucions de l'Estat.
És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat
tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una
visió perfectament respectable.
Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el
President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents
signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres
institucions d'autogovern.
No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern
parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte
polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no
impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment
federal de l'Estat.
Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació.
Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la
creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem
cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa.
Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre
afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a
6
�que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de
Catalunya.
Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el
lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels
poders executius de l'Estat espanyol!
Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és
l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la
plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional.
L'Euroregió Pirineus-Mediterrània
Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre
esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa.
El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí
Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló
-Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-,
del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya.
Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un
dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls
econòmic de Catalunya.
Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política
General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels
ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la
cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy".
Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent
per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la
competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu.
És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya:
trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la
recerca d'aliats amb els que compartim interessos.
És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència
a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions
estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí,
sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement
d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no
corre és perquè no vol.
7
�Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara
ho farem a nivell de comunitats i regions.
Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la
complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder
ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat
que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les
regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar
en la construcció d'aquest espai comú.
Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la
manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els
interessos que objectivament compartim.
A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió,
identificant quatre àmbits de treball preferents, per a:
1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica
ambiciós del sud d'Europa.
2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei
de la ciutadania.
3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans.
4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani.
Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les
autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors
empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers
d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura.
Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb
l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de
l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es
constituirà formalment la primavera de l'any que ve.
Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he
nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en
l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al
que li dono una importància màxima.
Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al
sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse.
A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals
empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància
8
�estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament
endarrerits.
Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la
Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el
nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització
internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la
creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels
Pirineus.
D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i
biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la
Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i
biotecnologia.
Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència
d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala
internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en
beneficis econòmics i socials.
Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser
reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en
un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió
ho facilitarà.
Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació
dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat
política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes
d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats.
Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions
polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que
aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament
econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens
proposem.
La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara
voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels
principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional.
La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena,
mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies.
I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un
instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que
Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers.
9
�Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que
aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona
direcció.
Pasqual Maragall
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1666
Title
A name given to the resource
Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Espanya plural
Estatuts
Euroregió
Federalisme
Territoris
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/185/20041126.pdf
125846cb6ff43b50e63864922f1568a3
PDF Text
Text
Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de
la Càtedra Julio Cortazar (castellà)
Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic | 26/11/2004
Buenas tardes, señoras y señores. Buenas tardes, Ilustre Secretario
de Educación, alcalde, Rector Padilla, Director de la FIL, Conseller
Huguet, Consellera Mieras, Secretaria de Relacions Internacionals,
Secretari de Cooperació, estimados escritores Gabriel García
Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo y muy queridos amigos,....
Comienzo, como es debido, por agradecer a la Cátedra Julio Cortázar
esta invitación a dirigirme a un público que me es muy próximo, por
historia, por carácter y por sentimiento.
Hablarles desde el Paraninfo de la Universidad de Guadalajara es
confrontar la historia de México y, en cierto sentido, del mundo.
Los magníficos murales que nos rodean, del universal pintor de
Jalisco, Clemente Orozco, representan, según su título, al hombre
"pentafásico" o mejor a la persona con esas cinco virtudes: la
persona que piensa, interroga, indaga, reflexiona y se entusiasma.
La persona que se compromete con su vida y con su entorno: el ser
humano como sujeto histórico, consciente de su Destino.
Como es frecuente en México, la Cátedra latinoamericana "Julio
Cortázar" nace de un gesto de generosidad. Al serles otorgada una
beca a Carlos Fuentes y Gabriel García Márquez por su contribución a
las letras latinoamericanas, deciden destinar los fondos de esa beca
a la creación de esta Cátedra en honor de Cortázar.
El objetivo es "trascender las fronteras geográficas y culturales de las
naciones latinoamericanas para integrarlas en un proceso creativo
global".
Me complace y me conmueve seguir aquí hoy las huellas de Ricardo
Lagos, Felipe González, y José Luís Rodríguez Zapatero, amigos
admirados todos ellos, que efectivamente han contribuido con su
dignidad y tesón a trascender ciertas fronteras físicas, sociales,
económicas y culturales en América Latina y Europa.
Orozco propone un reto a los políticos. Un llamado que la Cátedra ha
honrado eligiendo, en estos tres casos, a algunos de los líderes más
honestos, comprometidos, y dignos del escenario político de hoy.
La propia Cátedra, al hacer esta selección, contribuye, de acuerdo
con su misión, a franquear fronteras. Crea, o reconoce y plasma, una
1
�comunidad de pensamiento, una familia de hecho, un hogar, que no
sólo nos une a todos nosotros, sino que también nos enlaza con los
pensadores que han ocupado la cátedra. Entre ellos se cuentan,
Anthony Giddens y Giovanni Sartori y, aún muy cerca de mí por más
motivos de los que puedo detallar, Xavier Rubert de Ventós.
VAMOS POR PARTES.
Se me antoja que es absurdo venir aquí a hablar yo de hospitalidad,
como no sea para simplemente agradecerla, a unas gentes que nos
reciben con tan desbordante cortesía -cortesía no, exactamente, que
sería cosa más bien regia y castellana, más bien con auténtica
amistad a primera vista después del olvido, amistad que no está
reñida con una cierta distancia, con un cierto Vds. está aquí y
NOSOTROS acá, pero que tiene también la emoción del encuentro
entre gentes distintas dispuestas a pasarlo bien, a vivir la emoción
del re-encuentro.
Quizás entre nosotros hubo en realidad desencuentro y por eso todo
es luego tan cargado de significado. Pero para eso, para olvidar y
volver a sentir, hace falta ese bien escaso que se llama tiempo. Sólo
el tiempo convierte los sentimientos, realmente. Solo el tiempo hace
el buen vino - con la química adecuada, sin duda.
El tiempo y la distancia es lo que se requiere, pues, para que el
instante del re-encuentro, luego, sea único, y para que además dure,
se alargue, como esos atardeceres de invierno en España en los que
el sol se pone tan oblicuo que parece que no va a ponerse nunca del
todo.
Un diario de aquí ayer me halagaba llamándome izquierdista. Estoy
inmensamente agradecido de volver a oír algo que hace tiempo no
oía. Pues bien, este izquierdista que realmente he sido siempre y que
hoy es sobre todo otra cosa, un representante del pueblo de
Catalunya que tiene el inmenso honor de presidirla, este izquierdista
les dice que hay algo que el gobierno de Méjico tiene, sin duda, que
es un auténtico sentido de la hospitalidad, porque para que esa virtud
brille del todo hace falta ejercerla con el distinto, con el políticamente
o étnicamente otro.
El Presidente Fox y su gobierno nos recibieron ayer con esa
elegancia. Los gobernantes y los empresarios catalanes somos muy
sensibles a ello, mucho. El presidente y sus secretarios soportaron
estoicamente que los recién llegados les descubriéramos uno por uno
sus orígenes poco más o menos catalanes. No es broma, dos de ellos
eran oriundos de Barcelonette, y encima no se lo habían confesado
nunca. Barcelonette está situada en Francia a poco de nuestra
antigua frontera franco-española, hoy desaparecida en la Europa
2
�común, y cerquita, sino dentro de la Euroregión, que estamos
formando con Aragón, Baleares, y Languedoc-Roussillon y MidiPyrenées.
Todo ese re-encuentro no hubiera sido posible sin los servicios
expertos de la embajada de ese país que fue tan importante, que
dejó de serlo y lo vivió mal, y que hoy está haciendo humildemente y
con buena letra el aprendizaje de su propia pluralidad y por qué no
decirlo, de su ambición. Seguro que adivinaron que estoy hablando
de España.
Miren ustedes, el humilde re-descubrimiento que estamos haciendo
de América tiene un centro importante que se llama Méjico, y lo digo
con la jota castellana, de origen árabe sin duda.
Catalunya quiere estar en esa encrucijada histórica. No quiere
perdérselo como en la primera y dramática ocasión de hace 500
años. Y puede hacerlo en buena medida gracias a la gesta del exilio a
la que nos obligó el desastre del 36-39. Aquí sí que la hospitalidad
mejicana jugó un papel que quizás ni los mejicanos han comprendido
del todo. Vds. unieron en su tierra, en sus universidades, en sus
editoriales, en sus empresas, a los ciudadanos de España fugitivos y
vencidos.
Los Bosch Gimpera, Carner, Calders y Xirau, se encontraron con los
Anselmo Carretero y Ofelia Gordón y otros tantos. Eso sí fue una
hospitalidad efectiva, incluso tan desprendida que ignoró parte de los
beneficios que estaba generando, porque beneficio fue, y grande, que
en el exilio se unieran catalanes y castellanos que en España se
estaban separando.
Catalunya vuelve hoy a Méjico a gozar de la hospitalidad de sus
instituciones y de una ciudad, Guadalajara, y un estado, Jalisco, que
se han ganado a pulso una capitalidad internacional en cultura y en el
mundo del libro.
Es incuestionable que a ello ha ayudado decisivamente el hecho
incontrovertible de que Catalunya, y en particular Barcelona, aún en
la larga noche del franquismo, mantuvieron una pulsión y una
curiosidad democráticas, esperanzadas, reconfortantes. Y allí renació
en buena parte la gran literatura en castellano. Gabriel García
Márquez, Mario Vargas - a quien conocí antes en París, 17 bis rue de
Tournon, como poco sospechoso buzón de nuestras relaciones
clandestinas con el mundo libre - y más tarde Carlos Fuentes,
Cortázar y otros escritores insignes vivieron con nosotros el letargo
político de España y de la América ibérica - esa que no debió dejarse
nunca robar el nombre de América y que lo está empezando a
recuperar.
3
�Ustedes no se imaginan todavía lo que esa delgada línea roja de
unión entre pasado y futuro habrá significado al cabo del tiempo.
Hoy he leído en el diario que ayer nos recibió el Presidente de los
Estados Unidos Mexicanos en el marco del almuerzo con la colonia
española. Tan inexacto y tan halagador es esa inexactitud como fue
lo que dijo el diario Reforma sobre mi ubicación ideológica extrema,
pero a la postre igualmente lisonjeras una cosa y otra.
En realidad a los catalanes nos emociona sobre todo el modo en que
este país ha vindicado su singularidad, la manera en que sus élites
políticas y culturales han vindicado el pasado pre-colonial y
reconstruido desde el territorio de la lengua castellana la legitimidad
de sus etnias primigenias.
Sabemos que todo ello no es sencillo. Pero sabemos también que en
ese combate por aunar modernidad e identidad se juega, aquí y en
todos los confines del mundo, la viabilidad de un mundo justo.
Hace 65 años los republicanos españoles conocieron un acto inaudito
de generosidad colectiva. El Presidente de la República de los Estados
Unidos de México, el General Lázaro Cárdenas, abrió las puertas de
México a 24.000 republicanos desterrados por el levantamiento del
General Francisco Franco contra el gobierno legítimamente electo.
A Bartra, Calders, Grijalbo, Cañas, Cesar Pi Sunyer, Joaquim Xirau,
Bosch Gimpera...
Esto se ha dicho muchas veces, y se dirá muchas veces más en el
curso de estos días. Nunca serán demasiadas. La hospitalidad obliga:
el reconocimiento y el agradecimiento no tienen medida.
Durante el período de transición de la dictadura a la democracia, un
periodista de Barcelona le preguntó al filósofo Eduard Nicol, radicado
desde la guerra en México, qué pasaría, ahora que el exilio se había
acabado. Nicol respondió que el exilio no se acaba nunca.
El exiliado, el refugiado, vive en dos casas. En una de ellas habita
físicamente, y en la otra, la que deja atrás, vive en la memoria. A
distancia.
No se puede expresar esta gratitud sólo con frases hechas y a
grandes trazos: hay que enumerar los actos de generosidad, hay que
decir los nombres. En esto consiste la memoria histórica, en
mantener vivos estos actos, conjurándolos.
4
�Hace 65 años, pues, se acogió a 24.000 exiliados republicanos en la
casa mexicana. Pero la ayuda del gobierno no empezó con el final de
la guerra. Desde el año 1936 México empezó a acoger a intelectuales
y profesionales que no pudieron ejercer a causa de la guerra. El
gobierno mexicano también rompió una lanza por la República
vendiendo armas a España, a petición del embajador español, ya en
agosto del 1936. Y quizás lo más importante, en términos simbólicos
-aunque los resultados fueran nulos-, el delegado mexicano ante la
Sociedad de Naciones, Isidro Fabla, hizo lo imposible por denunciar la
intromisión de Alemania e Italia en la guerra española.
Pero llegó el final de la guerra, y medio millón de refugiados
desfilaron durante tres días por la frontera con Francia. El primer
desembarco de refugiados republicanos llegó a Veracruz el 7 de julio
de 1939 a bordo del barco Sinaia. Eran 1800 personas, registradas
por el Comité Británico de Ayuda a España-que en principio costeaba
su traslado-como 1.000 campesinos y obreros, doscientos
intelectuales y oficios varios, y el resto familiares, mujeres y niños.
Casi la mitad de ellos eran catalanes.
El gobierno mexicano había tenido especial interés en acoger a
agricultores extranjeros para modernizar la reforma agrícola, la
restitución de las tierras a los pequeños agricultores. Entre los
solicitantes de visado en Francia había corrido la voz de que se daba
preferencia a los campesinos, y los refugiados potenciales se
apresuraban a declararse agricultores.
Antes de llegar el Sinaia a Veracruz se comprobó que había habido un
error. Día a día fue disminuyendo el número de agricultores, y en
cambio se comprobó "un exceso" de intelectuales y profesionales. En
un telegrama de García Téllez a Cárdenas se documentan, no
campesinos, sino mecánicos, albañiles, carpinteros, chóferes, y otros
tantos mineros, electricistas, ebanistas y tipógrafos. Pasaba lo mismo
con las profesiones liberales: profesores, periodistas, músicos,
abogados, estudiantes, médicos, escritores, arquitectos... oficios. De
todo menos agricultores, que acabaron por ser 131 en total.
La estrategia de los republicanos para conseguir irse de Francia, su
transformación repentina en campesinos, no fue la única -ni la peorsorpresa con la que se encontró el Licenciado Téllez. Seguramente
fue peor que el Comité británico que debía pagar los pasajes no los
hubiera pagado. La Hacienda de México asumió los costos. Se
encargó también de la alimentación, del alojamiento, se pagó el
billete de tren a los destinos finales. Cuando llegaron al país, a los
refugiados se les eximió de gastos de aduana, se les dio atención
médica, ropa, tiendas de campaña y otros tipos de apoyo económico
y material.
5
�El más importante, sin embargo, era el apoyo humano. Al no poder
distribuir a los refugiados por oficio a los lugares más apropiados, y
sobre todo al no poderles destinar al campo, las autoridades
mexicanas dejaron a sus anchas a los republicanos. Recibieron cartas
de naturalización, se revalidaron sus títulos universitarios.
No hubo fiscalización ni vigilancia ni estorbo de ningún tipo. Por el
contrario, cuando un secretario de Estado le preguntó al Presidente si
quería hacer una selección previa, Cárdenas respondió: "A los que
han luchado en su país en favor del gobierno legalmente constituido,
no se les puede ofender con un interrogatorio. Debemos recibirlos a
todos."
Se habla de un trato de hermano; pero a los hermanos hay licencia
también para maltratarlos o hacerles caso omiso; el trato que se dio
a los refugiados fue de honrados invitados.
Gracias a esto los recién llegados sintieron que "no fueron extranjeros
ni un solo día", como dijo Ignacio Chávez. Llegaron sin nada, a una
casa nueva, que era suya en parte por la lengua que los unía, el
castellano. Y los refugiados respondieron sin dudar. El pacto de la
hospitalidad fue respetado por las dos partes. Los huéspedes
respondieron con la misma moneda, el profundo compromiso con
México.
Todos aquellos profesionales que se habían hecho pasar por
campesinos ahora se arremangaban a ejercer en sus respectivos
campos. Carlos Fuentes también lo constata: "Conocí a todo el
mundo porque fue tal el impacto del exilio republicano español en
México que afectó a todos los ámbitos de nuestra vida cultural. En la
universidad, en la edición, en la literatura, en la arquitectura, en la
crítica, en la crítica de arte, en la crítica musical. [.] Los exiliados
españoles le dieron una dimensión internacional...[.] No seríamos lo
que somos hoy sin esta aportación extraordinaria."
Otra vez, en este sentido, la experiencia es recíproca. Como dice Joan
Fuster, el gran autor valenciano, el efecto de América en los
refugiados no es solamente ambiental, producto de la geografía y
culturas circundantes. También es la costumbre de estar fuera. Los
catalanes se encuentran en un mundo nuevo, un mundo de
conferencias y viajes y otro tipo de relaciones. También se
modernizan.
En 1946 un grupo de exiliados catalanes organizó en México una
Exposición Internacional del Libro. Sobre una muestra de libros en
catalán pusieron este lema: "El único país donde está prohibida la
publicación de periódicos catalanes es Cataluña."
6
�Al lado de los otros republicanos, los catalanes tenían una doble tarea
que realizar. Llegaban a la casa nueva con otra casa a cuestas: la
segunda casa era la lengua catalana. Los catalanes recién llegados
veían con toda claridad que tenían en sus manos la supervivencia de
su cultura. Por primera vez la cultura catalana se había desarraigado
de la geografía catalana. Una entidad hasta entonces imposible de
concebir fuera de un paisaje específico, más allá del Ampurdán o del
Ebro, de repente se movía. Era portátil, cabía en una pluma o una
máquina de escribir.
Descubrimos ahí que la lengua nos contenía. Nosotros éramos, a la
vez, el contenedor y el contenido. La lengua catalana era como
nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos
quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes
éramos ni siquiera en Sant Pere de Roda.
Los nuevos exilios: Americanos en Barcelona.
Unas décadas más tarde, los catalanes tuvieron la oportunidad de
corresponder, aunque fuera mínimamente, a la hospitalidad deparada
por los países de América. En los años 70 del siglo 20 las brutales
represiones -las "guerras sucias", las desapariciones, los regímenes
militares-en Chile, Argentina y Uruguay, provocó una huida general
de los países del Cono Sur. Hay ciertos paralelos con el refugio
republicano. Los hispanoamericanos también eran cultos,
profesionales, dispuestos a echar el resto en el país de acogida.
Por esos mismos años se produjo otro tipo de destierro, cuyo foco era
Barcelona y, en menor medida, algunos lugares de Cataluña.
Felizmente no se debía a una guerra, no fue un exilio forzoso pero,
por una serie de circunstancias, en los años 60 y 70 Barcelona llegó a
ser un punto de encuentro para los mejores escritores
latinoamericanos del momento.
Llegaban de América, o de París, y con alguna frecuencia se
quedaban. En gran medida gracias a Carmen Balcells, defensora
incansable de la buena literatura en general y férrea adalid de sus
autores en particular. También fueron decisivos Carlos Barral y el
Premio Biblioteca Breve que coronó a autores latinoamericanos,
empezando por Mario Vargas Llosa, y el círculo de Carlos-Jaime Gil de
Biedma, Gabriel Ferrater, Josep Maria Castellet-, los editores Jorge
Herralde y Beatriz de Moura.
He empezado la conferencia hablando de la conciencia del Destino.
Este nombre ha acabado asociado a ese extraordinario fenómeno que
fue la literatura hispanoamericana entre los años 60 y 80 -el "boom",
la explosión de los autores latinoamericanos-no describe mal lo que
7
�en un libro reciente se ha descrito como "la lectura atónita de una
obra maestra cada seis meses".
Lo cierto es que a partir de cierto momento, antes de la gran fama
que acompañó el verdadero estallido del boom, Julio Cortázar, Mario
Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario
Benedetti, habían empezado a leerse, a cartearse, y a promocionarse
los unos a los otros. Aún antes de venir a Europa, o quizás en ese
mismo momento-la correspondencia de aquellos días lo constata-eran
conscientes-nos lo podrán decir ellos-de que representaban una
nueva generación, una nueva manera de hacer literatura en español,
como dirían ustedes, aunque no la Constitución Española. Cada uno
desde su país, lo que habían ido forjando era la gran literatura
latinoamericana moderna, la mejor literatura en lengua castellana
desde el siglo de Oro.
Huelga decir cuánta riqueza significó su presencia para Barcelona y
Catalunya. Una ciudad y un pueblo con un gran espíritu de resistencia
y renovación. Como hemos visto, la sangría humana del exilio había
dejado a los catalanes sin padres. Maria Aurelia Capmany describe la
sensación con elocuente horror:
". los que tuvimos el dudoso privilegio de ser testigos de excepción,
porque vivimos el final de la Universidad Autónoma y el comienzo de
la Universidad franquista, pudimos ver con nuestros propios ojos
como desaparecía un claustro de profesores de categoría absoluta y
era sustituido, en el mejor de los casos, por una gente improvisada,
malhumorada, extrañamente déspota, como si se tratara de una gran
comedia, como si unos personajes actuaran para hacernos creer que
la Universidad continuaba existiendo."
La llegada de los latinoamericanos trajo consigo los aires nuevos,
literarios y políticos que los catalanes anhelaban. Cuando empezaron
a sentirse en su casa en Catalunya los grandes escritores
hispanoamericanos, la dictadura franquista empezaba a
resquebrajarse. Quisiéramos pensar que fuimos hospitalarios con
ellos, con ustedes; en todo caso guardamos una distancia respetuosa.
Teoría de la distancia.
Había un chiste en México respecto de los catalanes, al principio de la
guerra. Decían que todos tenían el dedo índice más corto que los
demás de tanto dar golpes contra la mesa al insistir "El año que
viene, en Cataluña."
La distancia puede ser en el tiempo o en el espacio. Pero es la base
del sistema. Según Kundera, nostos-algos, la nostalgia, el dolor de la
separación del lugar al que perteneces es el de no saber-la añoranza,
8
�palabra de raíz catalana, consiste en ignorar lo que pasa en casa. La
alegría de volver no tiene par.
La satisfacción de encontrar la distancia justa es una meta en todos
los ámbitos de la vida. La distancia entre el niño y su madre; entre el
individuo y la familia; entre la familia y la sociedad; entre el usuario y
el servicio; entre el ciudadano y el gobierno.
Ahora, en Catalunya, estamos embarcados en un gran experimento.
Coinciden en el tiempo la reforma de nuestro Estatuto de Autonomía,
la relectura de la Constitución española y el referendo sobre la
Constitución Europea. Todas las distancias políticas son susceptibles
de cambiar. Tenemos la oportunidad de hacer cambios de gran
envergadura.
Por primera vez la Unión Europea ha reconocido la oficialidad de la
lengua catalana. Por primera vez, gracias a la disposición al diálogo
del Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, el
gobierno español levanta el estandarte de la España plural.
Los mexicanos saben muy bien que es más fácil hablar de
federalismo que ponerlo en práctica, me lo ha confirmado hoy el
Presidente Municipal de Guadalajara. Nuestro gran amigo mexicocatalán, Josep Maria Murià, ha tratado el tema con sabiduría.
En aras de realizar la España plural, estamos superando la vieja
estructura radial en que todos los caminos llevaban al centro. Hay
caminos que no deben pasar por Madrid, y en cambio deben de
conectar Bilbao y Barcelona, o Girona y Tolosa. Todo esto lo estamos
haciendo.
Estamos a punto de tener un Senado que sea una cámara de
representación de las comunidades autónomas. Y el próximo paso
será que cada ciudadano pueda hablar allí en su lengua materna.
Se lo digo sin ambajes: Si ustedes Mexicanos, americanos hispanos,
no hubieran existido, y nosotros no hubiéramos encontrado aquí una
segunda casa, con un idioma común, si ustedes no nos hubieran
abierto sus puertas, en ese caso ni Catalunya ni España serían hoy
las realidades que son, ni tendríamos los apasionantes proyectos que
tenemos entre manos, no seríamos nada de nada: un arrabal de
Tarascón, quizás.
Dos paradojas:
1. La España peninsular se había labrado en ultramar una segunda
morada que la salvó cuando ella misma se dividió mortalmente en la
Península.
9
�2. El idioma castellano, que es el que quisieron convertir en la España
franquista en verdugo del nuestro, del catalán, cuando en las calles
se contestaba al catalán con el imperativo "habla en cristiano!",
volvió a ser aquí el lenguaje de concordia. Más aún, fue aquí donde el
catalán se editaba de manos de nuestros exiliados y se salvaba para
siempre.
Por ejemplo, aquí estaba Costa Amic, editor de clásicos en catalán,
cuando en Catalunya no se podía. Costa era amigo de Trotsky y de
Frieda Khalo. Por cierto, Trotsky fue asesinado por otro catalán,
Ramón Mercader, hijo de Caridad del Río, una comunista de armas
tomar y de Pau Mercader, un varón pacífico de Sarriá que se enamoró
de la corista del Paralelo. Mercader era pariente de mis tíos.
De modo que cuando estuvimos aquí la primera vez, en 1986,
movidos por cierto sentimiento de culpa, visitamos con Diana la casa
de Trotsky y de Frida Khalo.
Dimos una vuelta por Coyoacán. Visitamos su ayuntamiento y el
mural donde, si no recuerdo mal, hay referencias a Moctezuma y la
Malinche. Visitamos también la casa donde vivieron Cortés y la
Malinche. Y supimos en Teotihuacan de Quetzal Coatl y de los sueños
que le llevaron a la muerte o a la huída. Quién sabe si Moctezuma le
confundió con Hernán Cortés cuando éste se presentó a caballo.
Miren, nosotros enviamos aquí a lo mejor de la generación catalana y
española de los años 30 y vivimos en buena parte de la memoria que
ellos conservaron.
Aquí vinieron los que ya cité y muchos más, como Tísner, amigo de
Juan Rulfo y divulgador de México en Catalunya, los Calders, etc, etc.
La España plural de Zapatero y Maragall, si me permiten la licencia,
nace aquí en México de la mano de Anselmo Carretero y su "España
nación de naciones".
¿Cómo puede extrañarse nadie, pues, de que volviendo por tercera
vez a este país no nos embargue una emoción muy honda, muy
especial?
Volviendo aquí volvemos, ya lo he dicho, a la mejor Catalunya de una
época. Y volvemos, también, al origen de nuestros proyectos
peninsulares, el que dibujó, como era lógico, la generación más
sufrida y por tanto la más sabia.
Y volvemos a Oaxaca, a la Tonatzintla que Octavio Paz nos conminó a
no evitar, a Monte Albán, al país de las 16 etnias como le oí decir a su
gobernador: los olmecas, los chichimecas, los zapotecas, la lengua de
10
�Benito Juárez. Seguro que me equivoco, pero dejadme enhebrar esos
nombres que resuenan tan redondos en el aire y sugieren mundos
perdidos.
De ellos podría decirse en un sentido semejante a lo que de los
nuestros decía Machado, que una de las dos Españas nos iba a helar
el corazón. Cuántas civilizaciones, cuántos cuentos, músicas, acentos.
Perdidos.
De ahí la obsesión magnífica que nació en el Forum de las Culturas de
Barcelona de la mano de un experto lingüista irlandés afincado en
Gales: la de crear la casa de las lenguas para guardar todos los
registros aún vivos de lenguas que van a desaparecer.
El catalán se está convirtiendo en una lengua testimonio que se ha
resistido a desaparecer y que va a ser adoptada por la Unión
Europea. Y será en Catalunya, probablemente, dónde se ubique la
casa de las lenguas.
Y será en Monterrey, en el 2007, en la segunda edición del Forum,
donde se pueda retomar ese camino y vindicar los idiomas
indígenas.
Ya ven Vds. Cómo no ya la historia, sino el futuro de Catalunya y, en
alguna medida, el futuro de los lenguajes, que es el futuro de lo
propiamente humano, ha tenido, tiene y tendrá que ver con Méjico y
con todos ustedes, ciudadanos de la bendita Guadalajara y
responsables de su Feria del Libro.
Muchas gracias.
Pasqual Maragall
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1667
Title
A name given to the resource
Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà)
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic
Subject
The topic of the resource
Català
Història
Model social
Territoris
Relacions Internacionals
Mèxic
Amèrica Llatina
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/186/20041205.pdf
6bdb60996d0b65dc0cad7388e816e4d5
PDF Text
Text
Declaració institucional del president de la
Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la
Constitució
Girona | 5/12/2004
Estimats conciutadans,
Avui ens podem preguntar: Què representava la Constitució
espanyola fa 26 anys?.
Ara ho sabem: representava l'oportunitat d'obrir una llarga etapa de
pau, democràcia i autonomia, desprès de l'intent dramàtic de la 2ª
República.
La victòria de les esquerres a Catalunya en les primeres eleccions,
les constituents de 1977, havia permès el retorn del president
Tarradellas, la recuperació d'un sistema autonòmic semblant al vigent
durant la segona República.
Però la Constitució del 78 era la suma d'una colla de pactes.
Acceptava la forma monàrquica de govern. La Constitució va proposar
la generalització del sistema autonòmic no solament a les tres
nacionalitats històriques que el van plebiscitar durant la República
sinó a totes les regions espanyoles
Ara, un quart de segle més tard, que hem de fer? Ara hem de crear el
Senat de les autonomies, posar en la Constitució el que hem fet en
aquest quart de segle i introduir-hi Europa, perquè vam entrar a la
Unió 8 anys desprès d'aprovar la Constitució espanyola. Hem
d'aconseguir que l'esperit inicial de la Constitució sigui respectat. Que
les nacionalitats siguin nacionalitats i les regions, regions. Que cada
nacionalitat històrica sigui considerada com a tal, com a comunitat
nacional.
Ara és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies i de
donar cabuda a les diverses realitats que volen conviure en la nació
de nacions que és Espanya.
La lectura proposada per l'anterior Govern espanyol era restrictiva i
contrària a la direcció i la dinàmica que la Constitució del 78
assenyalava. Això ens ha fet perdre uns anys. En comptes de seguir
avançant es va oblidar aquell pacte fundacional i es congelava un
statu quo incomplet.
1
�Ara anirem endavant. Catalunya no fa trampes. Espanya pot confiar
en Catalunya, perquè Catalunya juga i jugarà net. Espanya hi sortirà
guanyant. Una Catalunya a la defensiva no convé a ningú. I una
Espanya a la defensiva, desconfiada, tampoc no convé a Catalunya.
Ciutadans de Catalunya,
A Miravet totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya vam
acordar un calendari i unes formes d'actuar per a obtenir el consens
en la reforma de l'Estatut.
L'esperit de Miravet s'ha de respectar. El respectarem tots. És més:
estic convençut que Espanya necessita un acord com el de Miravet,
que recentment s'ha aconseguit a Catalunya. Sense això no hi haurà
reforma constitucional.
Quan la Conferència de presidents autonòmics ens reunirà a la
primavera, en nom del nou govern català explicaré l'Estatut aprovat
pels catalans. Quan Catalunya s'explica, convenç. El millor temps
encara no ha arribat; però el millor temps s'acosta. Que ningú no
l'esguerri per interessos de partit. Catalunya i Espanya no s'ho
mereixerien.
No hem de caure en cap provocació ni hem de decidir, davant les
dificultats que ens trobarem, que Espanya no té solució.
Ara tenim un nou Govern espanyol disposat a reprendre el camí de
l'avenç cap a l'Espanya diversa i plural prefigurada en la Constitució.
El president Zapatero està demostrant determinació i coratge polític
per dur endavant les reformes institucionals necessàries. Ha proposat
dues coses: una revisió del concepte de nació espanyola i més
respecte pel concepte de nació catalana.
Poc que ho havíem vist això abans...
Amb el president Zapatero compartim la convicció que ha estat
justament l'èxit de la Constitució el que ha obert la possibilitat de la
seva reforma raonada i raonable.
Estem començant a anar més lluny. Tots junts, Catalunya, Andalusia,
Euskadi, València, Galícia ...: tots. Espanya sencera entesa com la
lliure unió dels seus pobles.
Fóra un error negar-se ara a la necessària i convenient adequació
estatutària i constitucional. La Catalunya del segle XXI, l'Espanya
plurinacional i l'Europa unida, que també s'ha dotat d'un Tractat
Constitucional, han de trobar camins legals viables. Camins que
2
�puguin ser compartits amb comoditat per la immensa majoria dels
ciutadans i ciutadanes dels pobles d'Espanya.
Us en adoneu? Estem davant la cruïlla que sempre havíem somiat.
Europa ha integrat dins els 450 milions de persones que des del segle
XIX s'estaven fent mútuament la guitza .. i la guerra; Espanya es
reconeix diversa i dóna llibertat i confiança als seus pobles; Catalunya
s'afirma, creix lliure i potent, retorna implicació i solidaritat, afecte
per afecte. Espanya, per fi, s'expressa tal com és: plurinacional i més
europea que mai.
Ara ja no és l'horitzó que tenim al davant. És una realitat. Abordemla amb decisió, serenitat i fermesa. El millor temps és a tocar de dits.
Com a president de la Generalitat faré el que calgui per assolir-lo.
Estic convençut que així interpreto el desig majoritari del poble de
Catalunya.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1668
Title
A name given to the resource
Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la Constitució
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Girona
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Constitucions
Espanya plural
Territoris
Estatuts
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/187/20041213.pdf
6242dc5dbf74b55f74b4ffe2376f5083
PDF Text
Text
Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes
Tribuna Barcelona | 13/12/2004
Vull saludar, per començar, la iniciativa de "Tribuna Barcelona" de
dedicar un cicle a la reforma de l'Estat autonòmic.
És una iniciativa oportuna, encertada i sensible, una iniciativa
encertada en la mesura que contribueix a crear un clima d'opinió
sensible a unes reformes que -en paraules del president de "Tribuna
Barcelona"- s'emmarcarien en una "segona transició".
Conec i valoro la sensibilitat demostrada per "Tribuna Barcelona" per
contribuir a la creació d'aquest clima de diàleg, amb iniciatives que
han donat a conèixer els punts de vista de Catalunya a Espanya i
viceversa, però m'atreveixo a demanar-vos que persevereu en
aquest esforç de clarificació i de concòrdia, perquè encara no s'ha
acabat, especialment portant aquestes iniciatives a altres llocs
d'Espanya.
Aquest és el sentit de la presència de Marcelino Iglesias com a
introductor de la meva intervenció, a qui vull reconèixer públicament
com un dels exponents més lúcids del nou socialisme espanyol, amic
de Catalunya i compromès a fons des de l'Aragó amb l'Espanya
plural.
Els meus plantejaments, que comparteixo, sobre la reforma de
l'Estatut i la reforma constitucional crec que a aquestes alçades són
força coneguts, però no estic tant segur que siguin ben interpretats.
De fet, si que ho sé, i els haig de reconèixer que el camí cap a la
plenitud de l'Espanya plural no està sent ni serà un camí fàcil. És un
camí que en iniciar-lo era ben estret i costerut, però que avui s'ha
eixamplat i és més planer i, per això, més transitat: hem començat a
trobar-hi bona companyia.
Vostès saben que els plantejaments de reforma de l'Autogovern i de
l'Estat autonòmic que proposo estan arrelats en la tradició catalanista
i federalista.
Una tradició política que aspira a retrobar-se amb una altra tradició
política, una tradició castellana de caire liberal, laica i republicana.
És, ni més ni menys, la tradició de la que avui es reclama el
president del Govern d'Espanya. Per això els hi puc dir que
comencem a anar amb bona companyia.
1
�Però, a més de l'arrelament en la tradició, el que avui proposo té un
sòlid fonament en l'experiència política i administrativa dels darrers
25 anys.
Tenim l'experiència d'un Estat autonòmic que s'ha creat i ha crescut
en aquests anys a partir de les previsions constitucionals i
estatutàries. Però es dóna la paradoxa que l'Estat autonòmic no és
materialment descrit en la Constitució vigent, per la senzilla raó que
aquesta es va fer per a que poguessin existir les Autonomies, però no
va definir-les, ni va dir quines eren, quantes eren ni com s'havien de
governar.
Ara que són un fet polític, jurídic i material consolidat ha arribat
l'hora d'adaptar la Constitució a la realitat que ha contribuït a crear:
és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies
existents tal com són.
També com a conseqüència de la materialització política i jurídica de
l'Estat de les Autonomies ha progressat la jurisprudència i la reflexió
acadèmica que ens ajuda a interpretar-lo. De tal manera que avui
disposem d'un instrumental conceptual i interpretatiu molt més ric i
més arrelat a l'experiència viscuda que fa 25 anys.
La conjugació de la visió política que ha detectat la necessitat de la
reforma, l'acumulació d'una experiència de govern i de gestió d'un
Estat compost i el coneixement tècnic que se'n deriva són tres bones
condicions prèvies sobre les que fonamentar la voluntat de
transformació.
No cal que els hi digui que aquestes tres condicions no es donaven
simultàniament en el moment de la Transició i que el coratge polític
va ser el motor del canvi que va suplir moltes de les mancances
d'aleshores.
Avui seria imperdonable que per manca del coratge polític necessari
malaguanyéssim una situació amb bones condicions per a la reforma
de l'Estat.
I els hi vull confessar que del meu tracte amb el president Rodríguez
Zapatero he tret la conclusió de que no és precisament coratge el que
li manca. Crec que Zapatero és un polític de la mateixa fusta que
Adolfo Suárez: un home conscient del moment històric que li ha tocat
viure i decidit a fer el que s'ha de fer.
Dit això, passo a exposar-los a grans trets els aspectes més
rellevants de la proposta catalana.
2
�Nosaltres el que volem és :
- Una Espanya no radial sinó en xarxa (que de València a Barcelona
es viatgi igual que de Madrid a València, com ja va dir el Banc
Mundial l'any 1962. La Jonquera-Múrcia.
- Que s'acabi amb l'escàndol que per anar de punt a punt d'Espanya
per autopista no es pagui i a Catalunya i al País Basc si, que hi hagi
equitat.
- Tenir competències i recursos generats per la nostra economia per a
erradicar dels barris i pobles de Catalunya tota traça de misèria
urbana i ho farem. Aquests recursos no els perdonarem.
- Crear una segona línia de comunicació ferroviària entre Lleida i
Girona (i França) per l'interior en x anys.
- Tenir a l'AMB una xarxa de metro decent i compacta, que no la
tenim. Tenim línies de metro, però no una xarxa compacta.
- Tenir un aeroport transoceànic gestionat des d'aquí i un port que
esdevingui el primer d'Europa que és el que li toca.
- Crear una Euroregió amb el Llenguadoc-Midi Pyrénées, AragóBalears i, si vol, també la Comunitat Valenciana.
- Obrir les portes d'Europa, com estem fent, als idiomes d'Europa
- Assegurar als nostre ciutadans tres coses : SEGURETAT, ESCOLA I
SALUT al màxim nivell europeu.
És una proposta per a Catalunya i a la vegada és una proposta per a
Espanya feta des de Catalunya.
És una proposta que intenta ser fidel a la percepció majoritària del
poble de Catalunya que per anar bé nosaltres ens convé que vagi bé
Espanya i que vagi bé Europa.
En síntesi es tracta d'una proposta que pretén, de forma simultània,
en primer lloc l'afirmació de la identitat i de l'autogovern de
Catalunya i el seu reconeixement per l'Estat espanyol, i en segon lloc
el reconeixement del caràcter plural d'Espanya i l'organització federal
de l'Estat espanyol.
Millorar l'Autogovern de Catalunya és un objectiu compartit -amb els
matisos que es vulgui- per totes les forces polítiques catalanes i
constitueix un dels pilars del projecte polític de l'actual Govern de
Catalunya.
Aquest objectiu es centra avui en la reforma de l'Estatut. No d'un
Estatut entès com un símbol de la identitat catalana, sinó de l'Estatut
entès a la vegada com l'expressió de l'acord de convivència entre els
catalans, com l'eina bàsica del nostre autogovern i com un nou pacte
amb l'Estat espanyol.
L'Estatut com a eina de concòrdia i com a instrument de progrés i de
justícia.
3
�La responsabilitat del conjunt de les forces polítiques catalanes és
fabricar una nova eina més útil que la vella.
Més útil per servir la prosperitat, el benestar i l'esperit cívic dels
catalans i les catalanes.
Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: volem un
nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per
augmentar el benestar i no especialment per apujar el volum de la
retòrica política. L'autèntic patriotisme va ser aquí .
A la majoria dels catalans i de les catalanes no els interessaria
l'Estatut -ni el vell ni el nou- si no suposés més benestar i més
igualtat, més justícia i més qualitat de vida, en definitiva ser millor
que els altres pobles no solament en la retòrica sinó en els resultats i
en la pràctica diària. Hi ha qui en l'extrem de la retòrica i el límit de
l'apassionament identitari prefereix una bona derrota a una colla
ininterrompuda de modestos resultats positius i tangibles.
I per això volem un nou Estatut que, senzillament i concretament,
clarifiqui i enforteixi les competències de la Generalitat i fixi de
manera inqüestionable les bases d'un sistema de finançament que
corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya.
Però també volem un nou Estatut per millorar les nostres institucions
d'autogovern. Amb una organització territorial que suposi una
descentralització de moltes competències en els ajuntaments.
Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat,
subsidiarietat, i estratègies compartides i no pas confrontades.
Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una
aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social
de les institucions públiques.
Aquesta és per a mi una obsessió: Reduir l'autoindulgència dels
responsables públics, polítics o funcionaris, o medis de comunicació
oficials, acabar amb els monopolis de fet en tants camps de la nostra
vida social, amb les màfies consentides. Reduir l'abús de la publicitat
en l'ocupació dels espais públics, etc. Tenim l'obligació de fer complir
les regles.
No estic per una política de desconfiança sistemàtica i metòdica
respecte de tot el que és públic. Al contrari : estic contra la
privatització del que és públic i que s'inicia quasi sempre posant
obstacles a la transparència, molt crucial.
4
�Amb una administració de Justícia més pròxima i, per tant, més
eficaç.
Amb un nou compromís amb la ciutadania: un Estatut vertebrat
entorn dels valors cívics i de la participació de la societat civil.
En tercer lloc, volem un Estatut que reafirmi la nostra voluntat de ser
considerats com a Estat i que renovi el pacte de solidaritat i amistat
de Catalunya amb tots els pobles d'Espanya.
En aquest sentit el nou Estatut de Catalunya serà una contribució
decisiva per a fer efectius els principis inspiradors del pacte
constitucional de 1978.
És a dir per tenir un Estat que reconegui que és plurinacional i que té
diverses llengües i cultures.
L'Estatut haurà de contemplar qüestions com la nostra presència al
Senat, l'atribució de funcions de cassació al Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, la participació de la Generalitat en la
designació dels membres de les altes institucions de l'Estat -com el
Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial-, la
transferència de funcions executives de l'Administració de l'Estat a la
Generalitat, el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la
cultura catalanes per part de l'Estat espanyol, com s'està començant
a fer.
I, finalment, volem un Estatut que reguli les relacions de la
Generalitat amb la Unió Europea. Que asseguri la nostra participació
en la formació de les posicions de l'Estat i la nostra presència en les
institucions i organismes europeus quan es tractin qüestions de
l'interès de Catalunya.
Vull subratllar el caràcter de pacte amb l'Estat espanyol que té
l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Aquest pacte afecta òbviament la pròpia naturalesa i organització de
l'Estat espanyol.
Aquest estat que va ser el primer estat modern, obligat per la
complicació dels seus dominis transoceànics, dels quals la península
era només una part.
I pel fet que la península mateixa , fins el 1714 contenia dos regnes
molt diferents. Tres si comptéssim Portugal.
Hem de ser conscients que la reforma de l'Estatut de Catalunya
influirà en la modificació de la resta d'Estatuts.
5
�La gran qüestió a resoldre és com es preserva la singularitat política
de Catalunya i a la vegada es garanteix la cohesió ciutadana, social i
territorial d'Espanya.
Es tracta d'articular un Estat compost en el que el reconeixement de
les identitats nacionals i de les singularitats lingüístiques i culturals no
equivalgui a privilegis, és a dir, no sigui o involuntàriament entès com
un privilegi o voluntàriament presentat com si ho fos.
Aquí hi ha un problema de proporcions, de mitjans, un problema de
lectures. Si jo llegeixo un article avui en un diari de circulació
"nacional" (entre cometes, és a dir estatal) i aquest senyor no llegeix
demà el que estic dient avui aquí, si aquest senyor diu que "le parece
muy grave que se diga que el concepto de nación catalana no
produce rechazo" (...) i afegeix que "el concepto de nacionalidad es
una licencia grave de la Constitución" (...) " un adjetivo convertido
en sustantivo" i demà aquest mateix senyor no llegeix el que diem
aquí, malament! Perquè vol dir que el sistema no funciona bé. Hem
de crear un sistema de circulació de les noticies i de les opinions.
Per això, la segona part de la meva proposta tracta de l'Espanya
plural i del seu correlat polític, l'Estat federal.
Tot i ser ben cert que l'Estat autonòmic ha donat un rendiment
extraordinari en termes de descentralització política, també és
evident que amb el pas del temps han aflorat els seus límits i les
seves insuficiències.
Deixeu-me parlar de Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no
se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España"
Recordo que Rubio Llorente, que no és precisament un esquerrà i un
socialista, i que dóna la casualitat que és president del Consell
d'Estat, ha proposat la fórmula de "Comunitats nacionals" per a l'Art.
2 de la Constitució, en referència a Catalunya, Euskadi i Galícia (i "la
foral de Navarra", afegeix). És una fórmula discutible, com totes,
però interessant.
L'Espanya que proposo és una Espanya que reconeix i respecta la
diferència i que, per tant, articula de maneres diverses les realitats
que són diverses.
L'articulació institucional de la diversitat hauria d'atenir-se a dos
criteris bàsics: criteri d'igualtat i el criteri de diferència.
El criteri d'igualtat ha d'esdevenir en la pràctica una igualació en
serveis i estàndards de vida de tots els ciutadans, amb el que això
6
�suposa de solidaritat dels més desenvolupats amb els més
endarrerits.
Entenc que el 1978 l'essència del pacte constitucional va consistir en
què Catalunya i Euskadi renunciaren a exercir el dret
d'autodeterminació a canvi d'obtenir un nivell d'autonomia i
d'autogovern a l'alçada del que havien aconseguit amb els Estatuts
de la Segona República.
Ara, el nucli del pacte constitucional hauria de consistir en que les
nacionalitats històriques accepten la generalització autonòmica, la
igualtat competencial i l'equilibri del model, al mateix temps que les
altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i
plurilingüística d'Espanya i, en conseqüència, les expressions
polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials.
Òbviament, transformar l'Estat espanyol en un veritable Estat
compost no s'acaba amb la reforma constitucional.
Exigeix una revisió a fons del sistema del finançament que fixi un
quadre estable de relacions fiscals i financeres de caràcter federal,
equitatiu i durador, amb corresponsabilitat i suficiència.
Exigeix l'adequació del sistema judicial a l'Estat autonòmic.
Exigeix una política cultural i lingüística de l'Estat al servei de totes
les seves llengües i cultures.
I exigeix que la composició de les altes institucions de l'Estat -com el
Tribunal Constitucional- reflecteixin la complexitat de la nostra
organització política.
Exigeix una profunda transmutació de l'organització i de les funcions
de la Administració de l'Estat.
Són reformes institucionals a les que caldria afegir les
transformacions econòmiques i territorials, inherents a una concepció
del territori espanyol que superi la visió centralista i radial per una
nova visió d'Espanya en xarxa.
En definitiva, es tracta de la plena i coherent adequació de l'Estat
autonòmic a la pluralitat i la diversitat dels seus territoris: institucions
(Senat, TC, Conferència Presidents, sistema judicial ...), polítiques
(cultura, llengua ...), finançament ... i també de la potenciació de
l'Espanya en xarxa en una Europa en xarxa.
7
�Tot això no és novetat. El que sí que és novetat és que aquests
plantejaments estant fent camí. Si no és pel govern espanyol, el tema
de la "nació catalana" no sortiria en els mitjans de Madrid.
En un any s'han fet progressos més que evidents. Uns avenços que
són innegables:
- Totes aquestes propostes està en la base de l'acord del Tinell que
orienta l'acció del Govern a Catalunya.
- No hi ha cap força política catalana que a aquestes alçades negui la
necessitat de reformar l'Estatut i revisar el sistema de finançament.
- El nou Govern d'Espanya, amb el seu President al davant, ha passat
dels gestos a les propostes:
- ha obert la porta a la reforma constitucional;
- s'ha compromès a fons amb el nou Estatut de Catalunya;
- ha portat el català a Europa;
- ha activat la Conferència de Presidents;
- ha propiciat una fórmula acordada de participació de les
Autonomies a la Unió Europa.
Es pot dir que les qüestions més rellevants estan plantejades, formen
part de l'agenda política i hi ha raonables expectatives de que podrem
avançar.
Això era impensable fa un any.
Ha arribat l'hora de transcendir el debat sobre la fiabilitat de totes
aquestes afirmacions
Es va parlar dels gestos o del tarannà (del "talante") als fets i sí
aquests són insuficients o poc adequats.
Però el cert és que gestos i fets estan provocant rectificacions de
posicions prèvies i creant incomoditats en els que encara no
s'atreveixen a rectificar.
Potser ja és hora de deixar de banda impaciències retòriques i seure
a parlar d'un programa enraonat de reforma de l'Estat.
És a dir, és l'hora de l'estratègia.
De l'estratègia de Catalunya, no de les estratègies de partit.
8
�Tinguin la certesa que el Govern de Catalunya es basa en una aposta
estratègica que lliga el progrés del nostre autogovern a la
transformació de l'Estat espanyol.
Es més tinc la convicció que aquesta aposta estratègica pot ser
compartida per totes les forces polítiques catalanes.
Com a president de la Generalitat faré el que calgui per a que ho
sigui.
No tinc raons pel pessimisme. Ans al contrari. Crec haver aportat
prou arguments per justificar l'esperança del moment.
Que no ens manqui ni la intel·ligència ni el coratge que -de ben
segur- necessitarem.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1669
Title
A name given to the resource
Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Tribuna Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Autonomia
Territoris
Espanya plural
Estatuts
Federalisme
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/188/20041214.pdf
c8e40ced6098b9fcc8530a6c9df49bf9
PDF Text
Text
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Auditori de Barcelona | 14/12/2004
Molt honorable senyor President del Parlament, Honorable Senyor
Conseller en Cap, Honorables senyors Consellers, Senyora Consellera
de Cultura, autoritats, amics, guardonats.
La Tomasa i en Miquel, en Miquel Núñez que ara us ha parlat i la
Tomasa, que ha pujat primer, representen per mi en el record una
cosa molt especial que és no solament l'esforç de les persones que en
la clandestinitat estaven tractant de portar la democràcia que ara
tenim i l'autonomia que ara tenim, sinó també l'esforç per mantenir
viu l'esperit d'aquest país i, encara que sembli mentida, la llengua
d'aquest país.
Dic que sembla mentida perquè ells originalment no parlaven el
català, però editaven "Treball", que era una revista del PSUC. El PSUC
en aquells anys representava un conjunt de forces polítiques, potser
millor que cap altre, perquè va saber, d'alguna forma, sobreviure a la
dictadura, va saber mantenir la reclamació de la democràcia però
també la reclamació de la vigència de l'esperit d'aquest país i
lentament, molt lentament, amb molts d'anys, amb molt de patiment
(a la Tomasa li van trencar l'esquena) ho van finalment aconseguir.
No ells sols, per descomptat, però ells al capdavant.
Consellers, autoritats, guardonats, amigues i amics. Aquest acte és el
reconeixement que Catalunya en el fons es fa a si mateixa. Els qui
tenim la responsabilitat de regir la governabilitat del país tenim cada
dia l'oportunitat de treballar pel país i cada any de guardonar uns
quants homes i dones entre tots els que són mereixedors per atorgarlos la Creu de Sant Jordi. Tot cos civil ben constituït ha de guardar
l'equilibri entre drets i deures, entre llibertat i igualtat, entre
interessos i altruisme, entre oportunitats i mèrits.
Les societats contemporànies busquen camins per conciliar tradició i
modernitat, per preservar un patrimoni valuós i compartit, per
reconèixer i premiar les actituds exemplars en els camps i disciplines
més diversos. D'aquesta recerca, d'aquest equilibri en surt un cos
civil, travat, sòlid i en progrés continu.
Quan la societat decideix atorgar una distinció a uns ciutadans o a
unes institucions es posen en risc intencionadament aquests equilibris
que existien. Per això avui enaltim el sentit del deure, la llibertat i
l'altruisme, el mèrit i l'excel·lència. És a dir, estem distingint la virtut
cívica més que no pas l'èxit enlluernador. Estem assenyalant i
distingint els virtuosos i aquests virtuosos conformen, si m'ho
permeteu, una mena d'aristocràcia dels mèrits i de les virtuts
1
�cíviques. El contrapès de l'herència i la història, entre passat i
present. És el que ens permet d'equilibrar la balança, equilibrar el
que és el nostre país per tot allò que en conforma el substrat. El que
dia a dia hi aporten aquestes trajectòries vitals que volem enaltir i
que volem reconèixer.
Les Creus de Sant Jordi són la màxima distinció civil que concedeix el
Govern de la Generalitat. No fan distinció entre homes dones,
artistes, científics, lluitadors sindicals, pedagogs o investigadors, els
vol a tots. Com tampoc no en fan entre les entitats que treballen per
la difusió dels valors o per la concòrdia, o per la igualtat o per la
preservació de la memòria col·lectiva. No prioritzen ni distingeixen
entre universitaris i obrers, entre cosmopolitisme i localisme, entre
excel·lència científica i lluita veïnal, entre recerca i difusió. És el mèrit
cívic, és l'aportació als diversos registres de la complexa respiració
del nostre país, allò que premiem.
D'ençà de la seva instauració aquests premis han estat atorgats a
més de vuit-cents homes i dones i a prop de tres-centes entitats i
col·lectius. Del conjunt de totes aquestes aportacions se'n desprèn
una imatge precisa de la realitat rica i plural que és Catalunya.
Aquest miler llarg de guardons conformen una paleta de colors que
defineix i il·lustra, amb tots els seus matisos la nostra realitat. Més
enllà del sentiment de pàtria hi ha una imatge de la pàtria, un
conjunt de cares que conformen i confirmen les obres, el treball, el
progrés, la creació, la reflexió i el mestratge dels homes i dones que
avui hem distingit i premiat.
Catalunya viu, deixeu-m'ho dir, un moment extraordinari,
esperançador. No deixem que ens segueixi dominant la temptació de
la derrota, que de vegades ens uneix més que no pas els petits èxits
que ens permeten d'anar endavant. No deixem que passi. És un
moment en què cadascun de nosaltres i tots col·lectivament hem de
saber aprofitar aportant-t'hi el millor de nosaltres mateixos. És un
moment extraordinari. Aportar-hi tot allò que ens ajudi al progrés de
ciutadans i ciutadanes, dels vells i els nous, i dels novíssims catalans
també. Aquest és l'alt valor que uneix i identifica totes les persones
que aquest vespre hem reconegut i premiat. A tots l'enhorabona i,
una vegada més, moltes gràcies per la vostra obra, moltes gràcies
per les vostres vides.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1670
Title
A name given to the resource
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Catalanisme
Ètica
Cuevas, Tomasa, 1917-
Núñez González, Miguel, 1920-2008
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/189/20041231.pdf
3aa6b7a5bc193cfa2840ffe3c97b5b8d
PDF Text
Text
Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat,
Pasqual Maragall
Palau de la Generalitat | 31/12/2004
Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l'any 2004.
Quantes coses han canviat al món !
Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l'Índia, el Japó,
Rússia, Brasil i el Mercosur s'afirmen com a nous protagonistes.
La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d'Àsia com per
assenyalar el canvi d'època amb un recordatori de la nostra pròpia
fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot
segueix igual.
Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil·leni
amb totes les precaucions.
I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els
darrers cent anys Europa s'ha dividit dos cops en les dues guerres
més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d'intervenir
per posar pau.
Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d'habitants. Gairebé el
doble que la població dels Estats Units.
També hi ha mes novetats. I no totes bones. S'ha fet present entre
nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de
març a Madrid.
Portem les víctimes al cor.
Però hi ha novetats que sí son bones.
A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per
posar-hi tot el que encara no hi és.
Un govern que en menys d'un any ens ha tornat els papers de la
Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la
Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint.
I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la
Constitució i l'Estatut.
1
�Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la
Constitució espanyola.
Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no
estan relacionades.
Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un
senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nordamericans.
Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla,
d'acord amb nosaltres.
I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l'oportunitat que fins ara no
han tingut de posar el dia els seus estatuts. Però fer-ho d'acord amb
els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui
condemnen el terror.
I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg
termini, i s'ocupa del que preocupa la gent:
dels mestres i l'escola,
dels metges i el dispensari i l'hospital,
dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera...
Per cert, sigueu prudents aquests dies.
Un govern que s'ocupa:
de les persones,
dels vells que viuen en residències,
dels joves emprenedors,
de tothom.
Per això l'esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65
% més alt que l'any passat.
Per això ens hem posat al capdavant a l'hora de reclamar una solució
per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament
autonòmic. En això també son capdavanters.
Aquest és un Govern que s'ocupa de teixir relacions amb els territoris
veïns. Per a tenir la talla que s'ha de tenir, en el món d'avui, per a ser
algú.
Un govern que s'ocupa de tenir les infraestructures que calen per a
establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i
telefòniques. I lligar-se amb el món obert.
2
�Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya,
que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant
i problemes a l'escola, al Centre d'Atenció Primària i al carrer.
La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és
perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè
torna a venir gent de fora.
La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem
fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen
realment aquestes coses.
Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa
temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de
carrer.
En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció
com calia.
Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L'any
2005 serà un any que marcarà la història.
Tindrem nou Estatut, posat al dia.
Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s'havien d'haver fet fa
25 anys.
Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no
quatre.
Ja sabíem que els Pirineus i l'Ebre mereixien atenció especial.
Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el
mateix.
Fa 25 anys l'Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional,
corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les
proporcions del vot als diferents partits.
Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara.
Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
Acabem l'any de les decisions indispensables,
L'any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de
Catalunya;
3
�L'any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts
en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l'any de
posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i
d'ambició, desprès d'un quart de segle meritori, ple d'emocions, però
mancat encara de qualitat, de rigor en l'administració i d'ambició real
de país, més enllà de les paraules.
Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha
de fer.
Entrem en un any apassionant.
Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats,
que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran.
Se'ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró...
El Nadal i el cap d'any sempre tenen aquest toc agredolç.
La mirada de l'infant al que fem creure que el món es meravellós, i
l'adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot
majestuós, dels qui se'n van sense rancor i amb l'ànima en pau.
Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com
s'albiren des del darrer dia de l'any que s'acaba.
Bon any 2005!
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1671
Title
A name given to the resource
Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, 2005
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Acció política
Territoris
Estatuts
Federalisme
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-31
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/190/20050113.pdf
96fb1cdb1dfa7e92854ba11479cbed9c
PDF Text
Text
Catalunya 2005: un any de respostes
Auditori de La Pedrera. Barcelona | 13/01/2005
Introducció
Moltes gràcies senyor Degà. Bona tarda a tothom. Adverteixo, Senyor Alcalde, Senyors
Consellers, Senyors diputats, estimats amics, que aquest no serà un discurs d'estricta
actualitat. No és una oració per parlar dels titulars del dia. Es tracta de donar el to, la nota,
el La del que ha de ser un any; el sentit del que volem que sigui l'any que s'inicia. No
esperin -ho dic als periodistes ja estem en un acte del Col·legi de Periodistes-, no esperin
avui cap estirabot ni cap notícia que puguin titular fàcilment demà.
Si hagués de fer cas del que indica el baròmetre polític, avui els hauria de fer una
intervenció centrada en les reformes institucionals.
Les reformes legislatives seran objecte d'interès de l'opinió pública al llarg de tot l'any 2005
i més enllà. A Catalunya, a Espanya i a Europa.
Avui mateix s'ha produït l'entrevista entre el President del Govern espanyol i el del Govern
basc.
De manera que arguments i raons per parlar només de la reforma de l'Estatut i de les
possibilitats de l'Espanya plural no ens en faltarien, avui.
Em permetran, però, que faci una intervenció una mica contra corrent. Sense centrar-la en
el que marca una determinada actualitat, entesa com del dia.
El Pla Ibarretxe farà el seu curs en els àmbits institucionals i polítics que li corresponen.
La dèria de molts polítics espanyols per excloure els nacionalismes de l'escena política acaba
convertint paradoxalment la comèdia o la tragèdia en un peça d'un sol tipus d'actor i d'un
sol tema: els nacionalismes i la unitat d'Espanya.
Amb una pega: que és que hi falta l'actor principal, que és el nacionalisme espanyol.
Normalment no hi surt.
A aquests polítics espanyols els hauríem de dir: si quiere Vd. ver cara a cara lo que es un
nacionalista de verdad, mírese cada mañana en el espejo.
La nostra obligació, lògicament, és desdramatitzar el tema de la pluralitat dels pobles, de
les nacionalitats o les nacions d'Espanya. Desdramatitzar-lo.
Per posar un exemple en un dels terrenys que més soroll ha generat, que és el terreny de
l'esport: El torneig de rugbi d'origen britànic -i ara europeu-, dit "de les 6 nacions" on hi
participen Gales, Escòcia, Irlanda i Anglaterra, entre d'altres, hauria de ser un referent
tranquil·litzador. Però hem de deixar-ho aquí per avui... no és aquest el tema del qual hem
vingut a parlar.
Em penso que la nostra obligació és evitar que la reforma de l'Estatut de Catalunya es vegi
afectada pels avatars de la proposta de la reforma de l'Estatut basc.
I menys encara pel període pre-electoral basc que començarà d'aquí a poques setmanes.
Menys encara.
1
�Les forces polítiques de Catalunya han establert un full de ruta propi per reformar l'Estatut.
Amb un procediment que pretén aconseguir el màxim acord a Catalunya, utilitzar els
mecanismes estatutaris i constitucionals, tal com estan previstos i renovar el pacte de
Catalunya amb Espanya que suposa l'Estatut.
És evident que, en aquest sentit, l'any 2005 serà l'any de l'Estatut; ho ha dit el degà Joan
Brunet. Com, també, de la llei electoral i de l'organització territorial.
Ja ho he dit molts cops, però hi torno: l'Estatut i el finançament no són una finalitat en si
mateixos; són instruments -els més importants sens dubte- per millorar les polítiques
substantives i les estratègies que defineixen què i com serà Catalunya d'aquí a 25 anys.
Per això em sembla també rellevant que quan definim una via catalana de reforma
estatutària, no ens fixem tan sols en els temes de procediment i anem al fons de la qüestió.
Crec essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què?
Òbviament per a renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb
Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten...
Però això sol, tot i ser molt, fóra molt poc.
L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument
jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques
econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei.
No hauria acomplert el seu objectiu.
Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en
la forma, com pel seu contingut social.
Aquesta voluntat l'he expressada en diverses ocasions en els darrers mesos. Vostès m'ho
han sentit dir.
Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en
comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" defensiu i escèptic, -purament
defensiu i escèptic-, respecte d'Espanya i Europa.
No ens enganyem: el nacionalisme dominant a Catalunya en els darrers 25 anys ha estat
mancat d'un projecte coherent per a Espanya i d'un rol clar a Europa.
Ha estat una mica solipsista, podríem dir. Ha aconseguit que ens respectessin, d'acord,
però a canvi de no dir la nostra referent als espais en els quals ens integrem.
Necessitem a més un catalanisme internament integrador que asseguri que seguim essent
un sol poble, a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya
dels set milions.
Vull deixar clar, així mateix, que les prioritats, els projectes i les actuacions concretes per al
2005 estan definits en un document legal, que es diu Pressupost; el Pressupost aprovat pel
Parlament, i aquestes prioritats van ser explicades pel Conseller en Cap, el Conseller
Portaveu i el de Relacions Institucionals, després de la sessió del Consell Executiu de
dimarts passat.
2
�Aprofito per reiterar aquí, que el model de govern que hem establert amb la definició
explícita de la figura del Conseller en Cap i les seves responsabilitats d'impuls i de
coordinació, s'està demostrant, dia a dia, que és la millor solució per a l'acció de govern i
per dur a terme l'acord del Tinell amb totes les conseqüències.
A manera de recordatori vull fer algunes pinzellades sobre el propi Pressupost per a 2005
del que acabo de parlar.
El Govern dóna especial importància a uns pressupostos elaborats sense les hipoteques que
tenien els de l'any passat. Lògicament, amb una major capacitat per generar recursos.
I pressupostos que permetran d'ampliar el marge de maniobra per fer polítiques i, molt
especialment, per incrementar la inversió, que creix fins a gairebé doblar la inversió per
habitant de l'any 2003. Fins a gairebé doblar la inversió per habitant de fa dos anys.
Es tracta de fer compatible l'increment de la inversió que necessita la societat catalana amb
la reducció del dèficit públic. I fer-ho sobre la base de contenir la despesa corrent, de
gestionar eficientment l'endeutament i de millorar la gestió dels tributs propis.
Aquest rigor interior és el que ens ha de donar força en la negociació del nou finançament.
Si no el tinguéssim, aquest rigor, quina força tindríem a l'hora de demanar el que ens
pertoca?
El Pressupost del 2005 és doncs l'expressió de la nostra concepció de la gestió pública, i és
també la manifestació de les prioritats del Govern:
Passo a enumerar-les.
- Les polítiques socials... amb la dotació de gairebé 600 milions d'Euros per a l'atenció de
les persones en situació de dependència i l'increment del 46% de les polítiques socials
d'habitatge. Això es diu molt de pressa.
- Les polítiques de seguretat... amb la incorporació de 1552 nous efectius al Cos de Mossos
d'Esquadra i el seu ple desplegament a la ciutat de Barcelona. Hi haurà dificultats, però ho
farem. Hi haurà dificultats que es podran resoldre, perquè, per altra banda, l'Ajuntament de
Barcelona ens hi ajudarà.
- El compromís amb l'educació i la cultura... amb la convocatòria de 3.600 places de
personal docent, o l'increment del 23% del pressupost del Departament de Cultura,
avançant cap al compromís de doblar el pressupost d'aquest Departament.
- L'impuls de la internacionalització de l'economia catalana a partir d'un magnífic acord
tancat ahir mateix entre sindicats, patronal i govern, i que va anunciar el Conseller
d'Economia i Finances.
- Les inversions en infraestructures... amb una aposta decidida pel transport públic, una
inversió de 900 milions d'Euros per a la línia 9 del metro i una pila de millores a la xarxa
viària i ferroviària que ens permetran desenvolupar un model competitiu de mobilitat, que
no tenim encara.
Això és fer pàtria.
Aquestes són les respostes immediates en el camp dels serveis públics que el Govern
donarà durant el 2005.
3
�Però també prendrem decisions estratègiques que donaran fruits en el temps, en els anys
vinents.
Avui els parlaré d'algunes d'aquestes opcions de caràcter estratègic.
D'aquí a una anys, s'ha de poder dir que amb el nou Govern, el govern Catalanista i
d'Esquerres, Catalunya va donar un tomb decisiu en 4 qüestions clau:
1. qualitat democràtica: val a dir, ser allò que els anglesos en diuen ser més "accountable",
més fiable... Més comprès, més entès, més explicatiu del que es fa.
2. innovació i competitivitat: val a dir, estar a la punta, estar al davant en aquest tema.
3. cohesió social: val a dir, evitar fractures.
4. equilibri territorial: val a dir, Catalunya no és Barcelona només, és tot Catalunya.
El Nou Govern (catalanista i d'esquerres) és en si mateix una síntesi de diverses visions i de
diverses tradicions polítiques i socials del nostre país, que han donat lloc a un projecte
polític compartit.
Aquesta síntesi que integra:
- la visió socialdemòcrata, amb la preocupació pels drets individuals i socials bàsics
(educació, salut i benestar...),
- la nova visió ecosocialista amb la preocupació per la incorporació de nous drets socials i
ecològics o ambientals,
- i la visió republicana amb la preocupació pels drets nacionals i la laïcitat.
En aquesta pluralitat ens trobem còmodes. I els ho dic francament. Estem còmodes, molt
còmodes.
Quin és el nostre objectiu?
Fer efectius tots aquests drets amb uns serveis de qualitat, prestats de manera pròxima i de
manera eficient.
Posant davant de tot els drets de les persones i no pas sotmetent les persones a uns drets
col·lectius més o menys abstractes.
El que en diem el "patriotisme dels drets" i la justícia social ens ha de permetre ampliar la
nostra capacitat d'inclusió social. Aquesta és la finalitat.
Amb un esperit més obert i amb la generació de noves seguretats, basades en l'extensió
d'aquest benestar i dels drets socials a tots els ciutadans.
Això és fer pàtria. Insisteixo.
4
�Quatre polítiques de futur
La societat oberta i avançada que som i que volem millorar està configurada:
- pels serveis públics de l'Estat de Benestar,
- per la iniciativa emprenedora,
- per un territori vertebrat en una xarxa de ciutats,
- i per un fort sistema cultural i de comunicació de masses.
Avui he escollit unes polítiques, quatre, per exemplificar l'abast del projecte que impulsa el
Govern de Catalunya:
La primera: Transparència: que vol dir més democràcia.
La segona és la de Innovació: que vol dir també més competitivitat.
La tercera, una nova Política Social: és a dir, més cohesió.
I la quarta una nova Política Territorial: o sigui, més equilibri.
Una Catalunya més democràtica: el deure de la transparència
Què vol dir ser transparents? M'estendré una mica en aquesta qüestió, perquè li dono la
màxima importància.
En el darrera reunió de l'any 2004, el Consell Executiu va aprovar l'Informe d'avaluació de
la gestió de la Generalitat de Catalunya.
No vull pas parlar-ne, ara, ni continuar la polèmica amb les forces polítiques que donaven
suport a l'anterior govern. No es tracta d'endegar un debat sobre aquesta qüestió.
Em penso que la ponderació i el rigor amb què el Conseller Castells, en nom del Govern, va
presentar l'informe, són prou eloqüents de la nostra voluntat de corregir més que no pas de
furgar. Si no fóssim com som, diríem: " Podríem fer-ho però no ho farem".
Jo em limito a dir el que va dir el Conseller: "No ho farem".
De l'informe en vull retenir algunes notes - potser les més significatives - relatives a
l'actuació administrativa...
Com per exemple:
- La proliferació de contractes basats en sistemes negociats sense publicitat.
- el nombre molt elevat de personal interí reclutat al marge de les convocatòries públiques.
Excessiu.
- el descontrol en determinades polítiques de subvencions.
5
�- la proliferació desordenada d'organismes i d'entitats del sector públic.
Són tots ells exemples simptomàtics de la situació en què es trobava l'Administració Pública
catalana tal com l'hem trobada, mancada d'un model organitzatiu global i d'una política de
personal coherent, sense planificació pressupostària ni gestió integrada dels recursos
patrimonials.
Aquesta situació es va veure agreujada pel deficient funcionament de la principal institució
responsable del seu control.
Una administració pública opaca en el seu funcionament significa un problema de qualitat
democràtica i, a la vegada, d'eficiència econòmica.
Això vol dir que la transparència -un dels valors clau de la millor cultura democràtica- no ha
estat incorporada en la pràctica de la gestió pública -ni tampoc de la privada, com ara diré-,
ni forma part encara del nostre sistema de valors col·lectius.
Perquè, atenció: el que no és acceptable és la hipocresia d'una doble mesura en l'exigència
dels comportaments públics.
La transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector
privat -potser això és el més important, o el més difícil- i també, al mateix temps, al propi
sector privat, com ho demostra la creixent preocupació pel bon govern de les empreses
arreu del món.
La societat i la política catalanes faran un salt endavant si incorporen la transparència en els
comportaments públics com un tret distintiu del seu sistema de valors.
Ha arribat el moment de desmuntar tòpics com el de justificar, en base a una determinada
tradició política llatina i més o menys catòlica, una certa laxitud ètica en la vida pública.
Aquest és un argument que no val.
La transparència és un valor que està relligat a altres valors. Bàsicament al respecte de la
llei, en la mesura que la llei és l'arma -l'única arma- de defensa dels drets dels més febles,
en una societat oberta que vol combinar la màxima iniciativa individual amb el respecte a
un marc normatiu rigorós i flexible alhora.
És una qüestió de responsabilitat social i també d'eficiència econòmica que exigeix actuar
bàsicament en dos camps:
- El de l'eficiència i l'exemplaritat de la pròpia Administració pública.
- I el d'unes regles del joc de l'economia que assegurin la lliure competència i facin
transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats, i entre el sector públic i el
privat en les seves transaccions.
No es tracta de fer populisme. La pretesa substitució de la política per la moral - la pretesa
substitució de la política per la moral - és una de les pitjors malalties populistes. És, quasi
diria, immoral.
El que sí que es tracta de moralitzar la política i l'empresa, amb el que això implica en el
terreny de les actituds col·lectives i en el terreny de l'autoexigència.
Per això és molt important que les normes siguin poques i clares, accessibles i entenedores.
No per un propòsit estètic; per necessitat, per eficàcia.
6
�El legislador hauria d'actuar sempre amb una mena de "sagrat temor" a legislar i regir-se
per l'austeritat normativa, el màxim rigor conceptual i la claredat expositiva... Lluny de mi
la pretensió de donar lliçons al Parlament i al legislador, però aquest és el desig del Govern
que jo presideixo.
Si volem una administració pública "garantista" dels drets dels ciutadans hem de començar
per fer-la accessible, amb informació a l'abast, pròxima i disposada permanentment a
atendre els ciutadans.
La informació o, més ben dit, el fàcil accés a una informació clara, substantiva i veraç és la
condició necessària de la transparència.
De manera que els mecanismes i procediments per accedir a serveis, ajudes, contractes,
subvencions, concursos i concessions... siguin coneguts sense cap mena d'entrebancs, que
no sempre és el cas.
En aquest sentit crec té tot l'interès poder analitzar i adaptar la iniciativa del Regne Unit
d'obrir al públic la informació que utilitzen les més de 100.000 autoritats públiques
britàniques (el que s'anomena "Freedom of Information Act").
Com també cal generalitzar les cartes de serveis que defineixen els drets dels ciutadans i les
obligacions de les administracions en la prestació de serveis.
El rendiment de comptes als ciutadans, a la ciutadania, el rendiment de comptes dels
resultats de les polítiques públiques és l'altra condició necessària de la transparència.
Això vol dir que a l'imprescindible control de legalitat li hem d'afegir el control de resultats
per mitjà d'una avaluació independent.
Passar d'una situació en que no s'avalua la gestió -o pràcticament no s'avalua- a una
avaluació sistemàtica seria, serà una veritable revolució de la gestió pública.
És absurd destinar un munt d'energia a fer millor que abans les mateixes coses, sense
plantejar-se primer si cal fer-les o no.
Hem de saber si unes línies d'actuació o de subvenció fan l'efecte buscat quan es van
endegar. I aquesta és una precaució que compet sobretot al President del Govern. Perquè
cadascuna de les línies pot ser molt interessant en si mateixa, però està per demostrar que
totes elles sumin més, o sumin tot el que semblen sumar. Moltes vegades hi ha
reiteracions, hi ha repeticions, hi ha entrebancs mutus i també, ben sovint, duplicació.
És en aquest sentit que cal llegir les recomanacions de l'Informe d'avaluació de la gestió de
la Generalitat que va presentar el Conseller d'Economia, orientades a reforçar les normes i
les institucions de control, tals com les següents:
- La reforma de la Sindicatura de Comptes (que s'està endegant)
- La reforma de la Llei de l'Empresa Pública
- El reforçament de la Intervenció General
- La posta en marxa d'una Oficina de la Transparència
- L'aprovació d'una específica Llei de Subvencions
- I el disseny d'un nou model de política de recursos humans a l'Administració de la
Generalitat a partir del Llibre Blanc que ja ha començat a elaborar-se
7
�Una Catalunya més integradora
La Catalunya d'aquest inici del segle XXI és el resultat d'un esforç sostingut de la societat
catalana durant la segona meitat del segle XX.
Molt especialment, el darrer quart de segle: democràcia, autogovern, obertura cap al món,
economia competitiva, sistema de benestar... Tot això ha configurat una societat com és
ara la nostra, amb un notable nivell de benestar.
Només el manteniment d'aquestes conquestes és, en sí mateix, podríem dir, un prodigi; és
una novetat en la nostra història si ho mirem amb perspectiva. I molt més complex del que
sembla a simple vista.
Deixin-me explicar-ho d'una manera més planera.
Per exemple: proveir al país d'un sistema nacional i públic de salut va representar un esforç
titànic. Amb un resultat que m'atreveixo a considerar realment positiu.
Avui, però, seguir proveint a tothom d'una bona atenció per a la seva salut continua exigint
d'un gran esforç, però amb uns resultats que segurament seran menys impactants.
No és passar de zero a A, que dirien els matemàtics. És passar de A a B; i de A a B hi ha
una diferència de quantitat, però no tant una diferència copernicana, com passar de zero a
alguna cosa.
Seguir proveint a tothom d'una bona atenció serà de menys impacte. No menys important,
però potser els efectes seran menys tangibles. Per què?
Els reptes estan en la qualitat. En la qualitat del servei i en l'eficiència del sistema, que
depenen dels recursos, però també, i en gran mesura, del bon govern. Els resultats, en
canvi, no són o no apareixen tan vistosos en l'imaginari col·lectiu com quant es crea un
servei.
Així, doncs, mantenir el nostre sistema de benestar ja és un repte de primer ordre. Un
sistema que no és estàtic, per definició. S'ha d'anar actualitzant amb millores substancials
en la seva gestió i la seva qualitat.
Què implica atendre aquestes noves demandes?
- Implica millorar substancialment l'atenció a les persones dependents. Probablement
aquest és el problema social més greu que tenim a Catalunya.
I atendre'l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després
de la salut, l'educació i la seguretat social: l'atenció a les persones dependents.
Per això el Govern de la Generalitat està preparant una nova Llei de Serveis Socials de
Catalunya, que vol orientar els Serveis Socials cap a la universalització -és molt fàcil de dir i
molt difícil de fer-, i que vol assegurar els drets socials a tota la població.
- Millorar les condicions d'accés a un habitatge i un entorn digne per a tots els ciutadans.
Aquesta és la raó última de la Llei de Barris, un dels projectes més innovadors d'aquest
Govern, que només entre 2004 i 2005 abastarà una vintena de barris i municipis.
8
�Aconseguir la cohesió dels barris en un període de forta immigració, és absolutament
crucial. És la més important de les coses que podem fer en matèria d'immigració.
Apart de parlar d'immigració, de condemnar la immigració o d'enaltir la immigració... En fi,
no fem cas de les persones que el que fan, només, és criticar, o dir que no pot ser, o dir
que això és fantàstic. No és ni sí ni no, sinó tot el contrari.
És arreglar els barris, les escoles, i els centres de salut on això passa; perquè no passa a
tots els barris, passa en uns barris determinats. Aconseguir doncs la cohesió dels barris en
aquest període és per nosaltres un objectiu absolutament crucial.
El cinisme dels qui prediquen contra la immigració sense disposar de mitjans, ni d'interès en
el fons, perquè no tenen tampoc interès per aturar-la, és una de les immoralitats polítiques
més grans en la nostra societat.
Moltes vegades, sembla que no interessi tant la millora dels barris obrers sinó la desafecció
d'aquests barris respecte de la resta de la societat, amb les finalitats que sigui.
La cohesió dels barris s'obté a través de tres coses:
- la millora de les condicions bàsiques de vida familiar: habitatge
- de la vida col·lectiva (escoles, espais de cultura i de lleure i centres de salut)
- i a través de la seguretat als carrers
- Aquesta és també la raó última dels centenars d'aules d'acollida i del reforçament
extraordinari del contingent de mestres que han de fer front a la clau de volta de la societat
catalana avui i demà: l'educació.
- Aquesta és també, finalment, la raó principal de la nostra voluntat d'avançar tant com
sigui possible en el temps el desplegament complet dels Mossos d'Esquadra arreu del país.
No per batre un record, sinó perquè dia a dia, en els barris dels quals parlo, ens l'estem
jugant.
A cada visita que he fet durant el 2004 a les diverses comarques i regions del país, tant si
ha estat al Vallès com al Garraf, tant si ha estat a l'Anoia com al Gironès, he volgut
compartir unes hores als centres educatius, de salut o d'assistència social.
També, naturalment, amb les empreses. Aquestes són la clau del progrés. Però escoles,
centres socials i sanitaris són la clau de la cohesió.
Mai no em cansaré de dir-ho: és per aquí que s'arriba al patriotisme civil. És per aquí. És a
partir d'aquí que els ciutadans se senten orgullosos de pertànyer a una determinada
comunitat, és a través d'això.
Però perquè els ciutadans se sentin orgullosos, hi ha d'haver una ambició col·lectiva de
progrés, de justícia social i d'equitat.
I Catalunya té les condicions per mantenir i guanyar el repte de la cohesió. Però cal el
coratge de plantejar-se les coses tal com són.
I això vol dir, avui, que cal revisar alguns conceptes i redefinir alguns paràmetres admesos
durant molt de temps.
9
�Un altre exemple: el de les generacions que conviuen a la nostra societat. Avui ja no són
tres generacions: avui són quatre, perquè vivim més temps.
Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis i de la implicació de
cada grup en la societat.
El segle XX ens va servir per transformar la concepció d'una societat estructurada en
famílies, sobretot en el cas de la classe mitja, on el pare treballava i la mare estava a casa,
tenint cura dels nens i els avis.
En el segle XXI hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual
l'aprenentatge és cosa d'infants i de joves, el treball cosa d'adults i la jubilació cosa de
vellesa.
Aquestes fronteres han perdut el seu sentit.
Tothom ha de poder aprendre i formar-se al llarg de la vida. Tothom ha de poder participar i
aportar riquesa a la societat; grans, adults i joves.
Ja sé que quan dic això diran: vostè està parlant com si fos un professor d'Universitat i no
com un governant. Però no: m'estic comprometent, i estic comprometent el meu Govern a
fer que aquestes preocupacions tant parlades esdevinguin el camp d'actuació de polítiques
públiques que permetin, no resoldre, però sí avançar en aquest camí.
Per tant, doncs, jo crec que s'han d'acabar els discursos que equiparen el concepte de "gent
gran" només amb la viabilitat del sistema de pensions i la de l'atenció socio-sanitària.
L'enfocament ha de ser integral.
Vivim en una època de competència a nivell global i això comporta una nova manera
d'entendre i de viure el lloc de treball.
Preguntem als joves: què diuen?
Quan arriben als 30, no tan sols ja han tingut més d'una feina -generalment insatisfactòriasinó que la seva expectativa és tenir-ne encara unes quantes més. No era comú en la meva
generació, tant si s'era professional com si s'era obrer, no era corrent. Ara és així. I potser,
aquestes professions que s'han tingut són ben diferents les unes de les altres. I potser en
ciutats diferents, o en altres països.
És una situació pitjor? Sí, si només la jutgem segons els paràmetres vàlids fa trenta anys.
Però avui el capital dels joves és la seva formació, i nosaltres, com a societat, com a
govern, hem d'entendre que el que hem de fer per ajudar-los és justament això, més
oportunitats de formació, més excel·lència i més suport a la capacitat emprenedora i al
risc.
La noció de seguretat ja no és, en aquest terreny del mercat laboral, la que era abans.
És tan o més probable que els sous dels joves (quan en tenen) o les seves retribucions per
venda de serveis (si és que no són empleats amb Seguretat Social) baixin, com que pugin. I
això és un fet nou. Els joves saben que el seu sou pot augmentar o que pot baixar. I han
experimentat, estant experimentant, que baixa. Molt sovint.
10
�Hem de continuar donant garanties per facilitar al màxim la presa de decisions de les
persones al llarg del seu cicle vital, tant diferent ara de com era fa 25 anys, sense que cap
decisió responsable impliqui una penalització excessiva.
Per exemple: un jove ha de poder tenir fills, una persona gran ha de trobar maneres de
romandre actiu, un adult ha de poder estudiar.
Però aquestes garanties ara prenen noves formes, noves dimensions i molta més
flexibilitat.
Hem de tenir capacitat d'adaptació, de reacció i de prospecció. Hem de fer polítiques més
individualitzades i més imaginatives.
I tot això en el ben entès que la garantia primera per a què el sistema de benestar sigui
factible i sostenible és una economia sòlida i competitiva en el marc europeu, amb les regles
del joc que això comporta. És a dir, sense trencar aquestes regles.
Se'ns planteja doncs, no només l'adequació de l'Estat de Benestar a les noves demandes i a
les noves necessitats socials, sinó també la necessitat d'una reformulació del pacte social,
per dir-ho així.
Un pacte social i generacional que parteixi de l'adaptació i la reforma per fer sostenible
l'Estat del Benestar i que ha d'estar basat en els valors de sempre: progrés, llibertat,
seguretat i cohesió, adaptats a la nova situació i amb els significats d'avui.
Aquesta és la vertadera ambició per Catalunya. I Catalunya serà la pàtria que volíem que
fos, el país que volíem que fos, si avança -no dic si s'aconsegueix tot això- en aquest sentit.
I no ho serà si no ho fa.
Una Catalunya més innovadora
Els catalans tenim, avui, l'oportunitat de transformar el nostre model de competitivitat,
esdevenint un dels motors del creixement econòmic de l'Europa ampliada. Podem ser-ho.
No ho som per definició, no ho tenim garantit, però podem ser-ho.
Aquest és l'objectiu de l'acord que aquesta mateixa setmana hem tancat amb els agents
econòmics i socials.
Tenim l'oportunitat de planificar un territori més atractiu en els negocis, amb un sistema
productiu dinàmic i innovador.
Tenim l'oportunitat d'impulsar sectors econòmics i projectes empresarials de serveis
avançats a partir de les potencialitats que ja existeixen ara i que són moltes.
Tenim l'oportunitat de redescobrir-ne de tradicionals i dotar-los d'un projecte de futur.
D'aprofitar la singularitat dels nostres valors culturals i lingüístics amb projectes creatius
que identifiquin Catalunya al món.
La futura Casa de les Llengües, de la que hauran sentit parlar en els darrers dies potser,
serà un exemple paradigmàtic en aquesta direcció. Ara m'hi referiré.
Tenim l'oportunitat de desvetllar cada punt de la nostra geografia, pel progrés del conjunt
del país.
11
�I finalment, tenim l'oportunitat de fer tot això en un moment força favorable per la nostra
economia i a partir d'una estratègia col·lectiva.
D'una estratègia definida amb una visió conjunta que inclou els investigadors, que volen
aprofitar la seva capacitat per desenvolupar projectes de recerca d'alt nivell.
Tots aquests dies ens hi hem abocat. Vàrem tenir l'ocasió ahir, al Parc de Recerca
Biomèdica de Barcelona, i avui també, de parlar de temes molt relacionats amb aquest; de
l'avenç en el terreny de la investigació i de la prestació de serveis en el camp de la medicina
i en el camp hospitalari, però sobretot en el camp de la recerca.
Els nostres hospitals, els parcs de les nostres universitats, en matèria de biomedicina i de
medicina en general, són els sectors més punters que tenim.
Tenim, doncs, una estratègia que implicarà investigadors, emprenedors, professionals,
treballadors i un Govern que posarà tots els mitjans per fer-la efectiva.
En primer lloc, amb una aposta decidida per formar, potenciar i per atraure el millor capital
humà. Començant pel capital humà que havia marxat, que s'ha estat formant en altres
països i que ara retorna perquè veu possibilitats, aquí, de desenvolupar, com hem
comprovat aquests dies, les seves capacitats.
Però hi ha d'haver més: la millora del nostre capital humà ha d'anar necessàriament
acompanyada d'una clara millora del capital científic i tecnològic.
I l'any 2005 ha de ser un any de respostes estratègiques en tots aquests àmbits: el Pla de
Recerca i d'Innovació de Catalunya 2005-2008 connecta, jo crec que per primer cop de
debò, la recerca amb la innovació. Sempre van juntes en la fórmula, però en la pràctica
sempre estan separades.
Per altra banda, aquest any aprovarem el Pla d'Alfabetització Digital i el Pla Director
d’Infraestructures de Telecomunicacions.
Què pretenen aquests dos plans? Assegurar la disponibilitat dels serveis de
telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya, partint de la seva
consideració com a infraestructura bàsica.
La capacitat transformadora de les comunicacions sobre l'economia del nostre país és i serà
extraordinària. El més mal utilitzat dels recursos que tenim és el propi territori i la pròpia
població.
Si hom té una població comunicada, interconnectada, -la mateixa població, amb els
mateixos sabers, la mateixa forma de ser, la mateixa capacitat productiva- ben connectada,
té un país molt més ric, molt més capaç, molt més potent i molt més competitiu, que si
aquestes comunicacions no hi són.
I aquest, que és un país que relativament disposa d'un bon nivell de benestar, és un país
relativament mal comunicat. Per raons geogràfiques, i també per raons de desídia històrica
en la formulació dels plans de comunicacions.
Aquests plans, reitero, pretenen assegurar la disponibilitat de serveis de comunicacions i de
telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya.
Per la seva importància, la capacitat transformadora de les comunicacions, com he dit, serà
extraordinària.
12
�Com ho serà per la comunitat científica i el sector industrial el supercomputador
"Marenostrum", un dels ordinadors més potents del món, que s’instal·la al Campus Nord de
la Diagonal, a la UPC.
Ahir a la nit, parlant amb el científic català Ramon Carbó-Dorca, ens fèiem creus de les
possibilitats de tenir el segon supercomputador més gran d'Europa en aquest campus.
Sobretot per a aquells sectors més intensius en coneixement i elevat contingut tecnològic.
Per a l'aplicació de models matemàtics complexes en diferents branques científiques.
Per exemple: en sectors prioritaris en la nostra estratègia econòmica per la seva elevada
capacitat d'innovació i potencial de creixement, com són el biotecnològic i el sector
aeronàutic, que ahir subratllàvem amb l'Alcalde Clos en el Parc de Recerca Biomèdica, al
costat de l'Hospital del Mar.
La formació i consolidació de la bioregió ens ha de convertir en un pol de referència de la
biomedicina, caracteritzat pel seu dinamisme econòmic i per la seva excel·lència científica i
té l'objectiu d'estimular la creació de 120 empreses biotecnològiques en 10 anys.
En els pilars d'aquesta bioregió, Catalunya vol aportar-hi el següent:
- La creació d'un Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa.
- El treball de l'IMIM dirigit pel Dr. Jordi Camí, en el marc de l'impuls del Parc de Recerca
Biomèdica, en connexió amb l'UPF.
- El projecte al qual volem que es vinculi el Dr. Joan Massagué, amb qui hem estat parlant
en els darrers dies (i que compta amb l'aportació del Dr. Baselga), que situarà Catalunya en
el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer al Campus de la UB a Les Corts i a l'Hospital
de la Vall d'Hebron, com avui hem pogut comprovar amb l'Alcalde.
- Per últim, el supercomputador d'IBM, del qual ja he parlat, en el campus nord de la UPC.
La bioregió s'estructurarà en 3 eixos geogràfics i de recerca.
El primer, centrat a Barcelona i especialitzat en medicina clínica.
El segon, que inclou la corona metropolitana, centrat en la investigació amb transgènics i
l'aplicació de la recerca biomèdica a la diabetis.
I, finalment, el tercer, que comprèn tota Catalunya, focalitzat a la indústria agroalimentària.
D'altra banda, amb més de 50 empreses de primer nivell i una facturació total que arriba als
110 milions d'Euros, Catalunya va guanyant posicions en un altre sector clau: el sector
aeronàutic. I els nostres viatges a Toulouse, sovintejats, no són casuals. Responen a aquest
interès.
Això diu molt de l'alt nivell de competitivitat de les empreses catalanes, que estan
implicades ja, més del que la gent es pensa, en la fabricació, per exemple, de l'Airbus, que
serà, anava a dir al carrer però no és al carrer, sinó a l'aire, d'aquí a uns dies.
Perquè hi ha moltes empreses catalanes que, essent originàries del sector, per exemple,
dels components o del control de processos de l'automòbil, han demostrat una capacitat
d'adaptació admirable i una visió estratègica cap als nous reptes de futur; i que estan
treballant en un altre sector, com és el de l'aeronàutica.
Com ho han fet també algunes universitats. La UPC de Terrassa, per exemple, ha començat
a formar enginyers aeronàutics.
13
�I també ho farà el Centre Tecnològic per a la Indústria Aeronàutica i l'Espai, al Baix
Llobregat, que ha d'esdevenir el veritable motor del sector a tot Catalunya donant suport a
les activitats de R+D que s'hi desenvolupen i a la transferència de tecnologia entre el món
científic i la indústria aeronàutica catalana, que és fonamental.
Hem de trobar espais de complicitat basats en la recerca, el desenvolupament i la
innovació, que tinguin com a punta de diamant la universitat i la xarxa de parcs i centres
tecnològics, amb un projecte a la mida dels diferents punts de la geografia de Catalunya.
Aquest triangle bàsic que hem dit sempre, de la Universitat, l'empresa i el territori -o, si
voleu, els governs que representen el territori. Perquè sense aquest triangle no es fa res. Si
no hi ha un Alcalde, si no hi ha un Conseller i alhora un empresari, i al mateix temps una
Universitat o un departament universitari, o un professor excel·lent... no hi ha cap d'aquests
projectes que pugui tirar endavant.
Però també hem de desvetllar noves vocacions d’excel·lència aprofitant els nostres valors
creatius, artístics i culturals per tal que ens ajudin a consolidar "serveis del coneixement".
Un d'aquests projectes, com els deia fa un moment és, sens dubte, la Casa de les Llengües.
La Casa de les Llengües va néixer del Fòrum de les Cultures, en una sessió en què un
expert gal.lès que viu a Irlanda, si no m'equivoco, o a Irlanda del Nord, va proposar la
creació d'un lloc en el món on es conservin els registres de totes les llengües que existeixen
avui, i que estan desapareixent, a raó de desenes de llenguatges cada any...
La Casa de les Llengües és una d'aquestes iniciatives a les que va dur l'esdeveniment del
Fòrum, i que han estat poc valorades però que s'aniran coneixent al llarg del temps. Amb
aquests experts mundials -perquè ells ho van demanar i evidentment hi seran - i amb els
nostres propis experts.
La Casa de les Llengües ha de convertir Catalunya en un centre mundial de referència sobre
diversitat lingüística i sobre el multilingüisme.
Així, el català esdevindrà causa guanyadora aquí, i també bandera internacional de la
diversitat lingüística. Quina millor manera d'acreditar un idioma que convertir-lo en defensor
de tots els idiomes que han passat perills. El nostre, diguem-ho així entre cometes, ha
triomfat. Encara que passarà dificultats, probablement s'ha salvat.
Malgrat que hi ha tècnics que no ho garanteixen, gent que en sap, hem avançat moltíssim
en aquest camp, i què millor podem fer que convertir el nostre idioma en el refugi de tots
els idiomes, en la bandera de totes les llengües que tenen la possibilitat de desaparèixer.
Un altre exemple de noves apostes per l’excel·lència el trobem en el Campus Audiovisual del
Districte Tecnològic 22@ a Ca l'Aranyó, que l'Alcalde no només coneix, sinó que ha
apadrinat.
Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d'existir amb vida pròpia, la de
tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços.
En pocs anys, Catalunya pot estar molt més capacitada per competir en l'economia global.
Per aconseguir-ho, hem d'unir:
- la millora del nostre capital humà i tecnològic,
- l'impuls dels sectors estratègics dels que els hi estic parlant,
14
�- i la creació d'un marc institucional que incentivi de forma sostinguda la generació de
sinèrgies entre centres de recerca bàsica, empreses innovadores i inversors financers.
Aquestes són les diferències bàsiques entre un país que innova i un país que no ho fa -o que
simplement s'adapta a les innovacions provinents d'altres indrets com hem fet massa sovint
fins ara.
Entre un país que va a remolc i sense iniciativa, i un país que esdevé motor; entre un país
que només exalta i s'emociona amb les seves derrotes (com tantes vegades ha succeït al
nostre país) o que es deleix més per les seves derrotes que no pas per les seves victòries,
petites o grans.
Aquests han de ser, per tant, els fonaments d'una Catalunya més innovadora: la Catalunya
que comencem a projectar cap al futur aquest any 2005.
Catalunya no podrà transitar el segle XXI sense tenir en compte un entorn global i una
Europa ampliada que ens condiciona cada cop més.
I en aquest sentit cal interpretar la nostra voluntat de cercar aliats per desenvolupar una
estratègia internacional pròpia.
En són bons exemples: el desenvolupament dels Quatre Motors per a Europa, amb els que
compartim la voluntat de fer efectiu el principi de subsidiarietat establert a la Constitució
Europea -tema no menor, gens menor- i, molt especialment, l'impuls i enfortiment de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània.
L'Euroregió ha d'esdevenir el pol econòmic més potent del sud d'Europa. De fet ho és, ja ho
és, però li hem de donar carta de identitat, probablement, per tal que ho sigui més.
La Catalunya dels 7 milions no pot seguir aspirant a ser només la massa crítica suficient per
pesar a Espanya. Aquesta estratègia ha estat bona per a una Espanya tancada en si
mateixa, com ho va estar al llarg de més d'un segle.
Ara, la massa crítica necessària per pesar de veritat, en una Europa integrada i
decididament oberta -que ja és el nostre país més gran, que ja és el nostre espai real-, és la
que ens donen els 17 milions d'habitants (si hi arribem) del conjunt dels territoris de
l'Euroregió.
Catalunya no és una illa, ni és un oasi.
Tenim molt a guanyar si conformem una Euroregió Universitària potent que aprofiti les
sinèrgies i els esforços comuns de la xarxa universitària que ens envolta.
O si consolidem un pol potent de serveis de transferència de tecnologia i de gestió de la
innovació al sector biomèdic o aeronàutic, tal com deia fa un moment.
O si fem del Port de Barcelona un gran catalitzador potencial de l'Euroregió, convertint-lo en
el punt neuràlgic de tota la càrrega de sortida d'aquesta regió econòmica.
És justament aquesta Europa multipolar i la geografia estratègica de la globalització la que,
en essència, dóna sentit a les estratègies de valorització de l'Euroregió o dels Quatre
Motors. Com dóna sentit, també, a l'aposta que fem de l'Espanya en xarxa.
15
�Una Catalunya equilibrada
Justament és aquesta geografia estratègica de la que els hi parlo, la que demostra que és
fonamental disposar d'unes infraestructures de primer nivell.
D'unes infraestructures que siguin la plataforma cap a la resta del món i cap a l'ample regió
europea, i el teixit de connectivitat interior que necessita Catalunya per esdevenir un país
dinàmic i equilibrat alhora.
2005 ha de ser també, doncs, l'any dels mapes de la Catalunya en xarxa. Els mapes d'una
Catalunya més equilibrada. Començant pels mapes d’infraestructures.
El Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions té un objectiu fonamental:
assegurar que els serveis de telecomunicacions s'incloguin en la disponibilitat
d’infraestructures bàsiques a tot el territori.
Estem realitzant un esforç inversor notori per frenar el deteriorament de la xarxa viària i per
donar resposta a les necessitats de mobilitat de ciutadans i d'empreses a tot el territori.
El ritme de planificació, d'elaboració de projectes viaris i de dotació pressupostària és el més
potent dels darrers quinze anys.
El nou Pla d'Autovies de Catalunya que està redactant el Govern, juntament amb els 4
grans eixos viaris que ja hem aprovat (Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d'Aro, Vilanova-Manresa i
Reus-Alcover), en són bons exemples.
Igualment d'estratègica és la nostra aposta pel Pla d'Inversions 2005-2008 de Ferrocarrils
de la Generalitat, que té com a objectiu promoure el transport de mercaderies amb
ferrocarril d'ample europeu i millorar les xarxes de rodalies.
Punt i a part per a l'Aeroport del Prat. Tractarem de convertir-lo, en capacitat, dimensió,
trànsit i eficiència de gestió, en un aeroport transoceànic. Sinó, la major part de les coses
que els hi he dit fins ara no serien possibles, probablement.
Altrament ens fallaria la clau de volta per a la dimensió i el nivell de la Catalunya i la
Barcelona que volem. Per això caldrà participar amb AENA en la seva gestió. Ja ha arribat
l'hora, fa 5 anys que ho estem dient.
Sens dubte aquest és un objectiu indefugible. Igual com la gestió del port i de les rodalies
ferroviàries han de ser compartides per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments
implicats.
Amb la millora del front portuari i l'impuls dels Centres Integrals de Mercaderies i la seva
connectivitat, Catalunya ha d'esdevenir la gran plataforma logística del Sud d'Europa.
Un altre mapa fonamental és el de la xarxa energètica. El nou Pla de l'Energia de Catalunya
2005-2015 ha de permetre assegurar un subministrament de qualitat, eficient i respectuós
amb el medi ambient.
El pla, a més, fomentarà l'estalvi energètic, impulsarà les energies renovables i recolzarà la
R+D+I en aquest sector estratègic pel desenvolupament del nostre país.
Com veuen, l'any 2005 és un any de respostes estratègiques en matèria infraestructural.
16
�Però també ha de ser l'any en el que assentem les bases de futur d'una nova concepció de
la gestió del territori, que faci efectius els valors de la sostenibilitat, amb una nova política
de protecció de l'entorn i del paisatge i una nova política de l'aigua.
La protecció de l'entorn és fonamental, en especial en aquells espais sotmesos a una major
pressió urbanística i de més valor paisatgístic i natural com la costa o l'Alt Pirineu i l'Aran.
La planificació urbanística i la definició d'una xarxa equilibrada d'espais naturals ha de venir
acompanyada per una arquitectura coherent amb l'entorn. Per això hem creat la Direcció
General del Paisatge.
Aquest és el nostre objectiu amb la posada en marxa, també, de l'Observatori del Paisatge i
amb l'aprovació de la Llei del Paisatge.
L'any 2005 és un any decisiu en la implantació d'una política hidràulica eficaç i sostenible,
d'acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva-Marc d'Aigües europea.
Es tracta d'una nova forma d'utilitzar un recurs estratègic, que hem començat a fer efectiva
amb una inversió de 1.110 milions d'euros que garantiran la qualitat de l'aigua i el seu
subministrament equitatiu a tot el territori de Catalunya, conciliant aquest objectiu amb la
necessitat de garantir la conservació del nostre entorn natural.
El conjunt dels territoris de Catalunya s'han de beneficiar del progrés social i econòmic,
perquè és un progrés al que tots contribueixen, d'acord amb les seus recursos i
potencialitats.
I volem que se sentin forts, amb veu pròpia, fent efectiva la nostra aposta per dotar els
governs locals de Catalunya, els governs de proximitat, amb dels instruments adequats per
fer front a les necessitats dels seus ciutadans.
El nostre és un model de país que està al servei de l'ambició de totes les terres, pobles i
viles de Catalunya i dels seus ciutadans, assegurant la coherència del conjunt
Aquest ha de ser, també, l'objectiu del nou Estatut com ho és de la nostra política
territorial, de la nova organització territorial i de la llei electoral que presentarem aquest
2005
Permetin-me que, per anar acabant, hi faci referència un moment.
La política i la planificació territorial impliquen el dret i la necessitat d'ordenar cadascuna de
les terres de Catalunya com un fet viu, amb criteris propis i singulars, i a partir d'una visió
de conjunt que vetlli per l'equilibri del país.
Això és justament el que estem fent amb l'elaboració dels plans territorials que ordenaran
cada regió catalana, les 7 regions, en el context d'un model territorial en malla basat en
nuclis urbans compactes, separats per espais verds, però units per una xarxa de
comunicacions i per una xarxa de serveis públics eficient.
I això és el que farem amb la nova organització territorial que té l'objectiu de relligar
l'interès general de Catalunya amb els interessos de cadascun dels seus territoris, i l'interès
de cadascuna de les regions catalanes i la seva representació política.
La imatge massa simple, massa pobre, de la Catalunya homogènia o de la Catalunya dual,
ha estat substituïda per una de molt més interessant i rica, carregada de reivindicacions,
però també d’il·lusions i d'esperances, que es mereix un model territorial propi.
17
�Amb els Pirineus i unes terres de l'Ebre més sostenibles, però plenament integrats a la
Catalunya en xarxa.
Amb una Catalunya central que no pot malbaratar amb discussions sobre protagonismes la
possibilitat d'emergir amb potència i ambició, com a contrapès de la regió metropolitana.
Amb un Camp de Tarragona, unes Comarques Gironines i unes Terres de Lleida que puguin
assolir noves cotes d'innovació a partir d'un projecte de futur propi que, aprofitant tots els
seus actius, vetlli per la seva qualitat natural.
I amb una Catalunya que, com proclamava l'Alcalde Clos aquesta mateixa setmana, té una
gran capital i un gran capital, que es diu
Barcelona.
Barcelona entesa com un atot de Catalunya. No com una rival xucladora dels altres
territoris, sinó com a impulsora.
L'Alcalde de Barcelona va demanar, dilluns, que l'Estatut reconegui i estableixi el
mecanisme per a la participació dels ajuntaments en quatre polítiques bàsiques: educació
primària, habitatge, formació ocupacional i benestar social.
No és avui, ni aquí, on correspon donar una resposta que és a les mans de la ponència que
elabora l'Estatut. Però suposo que tampoc no fa falta que insisteixi en el meu convenciment
respecte de la subsidiarietat i la "devolution", com es diu de vegades.
En sóc un convençut. Vull que Barcelona comenci, però que tot Catalunya continuï, en la via
de l'assumpció de les competències i els recursos que les ciutats i les viles sabran
administrar millor que la nació. No tingueu cap mena de dubte sobre el meu capteniment en
aquesta matèria.
Hem de fer confiança a les terres del nostre país, a les ciutats i pobles de Catalunya perquè
retornant capacitat d'acció i decisió pròpia, donarem llibertat. Ens equivocarem més,
possiblement. Hi guanyarem molt, segur.
I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris més vius i dinàmics que miraran el futur amb
ambició i optimisme.
S'han acabat aquelles veus que els reivindicaven retòricament, aquests territoris i els seus
drets, mentre que al mateix temps, a la pràctica, els menystenien.
I s'ha acabat el rerepaís.
Les dues franges interiors, la de l'oest i la del nord, articularan Catalunya amb l'Euroregió
formant un conjunt més obert i més cohesions.
Ja no hi ha un cul de sac. Els Pirineus ja no són frontera, són porta, són cruïlla.
Amb una constel·lació de ciutats que exerciran de centres de serveis, irradiant dinamisme al
seu entorn.
Tindrem unes regions o vegueries amb personalitat pròpia que convertiran les seves
singularitats, les seves vocacions, els seus valors distintius, en noves oportunitats de
desenvolupament pel conjunt de Catalunya.
18
�Que formaran part d'un projecte compartit per a tot el país, per a tota Catalunya.
Ni vella, ni nova: la Catalunya en xarxa, una Catalunya més equilibrada.
Síntesi i consideració final: de l'orgull a l'ambició
Els hi he volgut explicar per què considero l'any 2005 un any decisiu i un any de respostes.
El 2004 va ser un any de traspàs, de transició, de verificació de l'alternança. Vam prendre
nota de l'estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les
seves disponibilitats.
El 2005 serà l'any en què es posarà de manifest la voluntat política i social d'endreçar el
país per a dur-lo a una més alta cota de civilitat.
Tenim l'oportunitat -i amb ella, l'obligació- de proposar còm volem que sigui Catalunya
d'aquí a vint-i-cinc anys. I ho farem. Tenim la possibilitat d'avançar realment en la direcció
de la proposta.
Tenim els mitjans econòmics, tenim els medis polítics, tenim les estratègies tècniques,
tenim, crec també, les sinèrgies socials que calen per avançar en aquest objectiu.
Per això hem decidit reordenar les institucions per a fer-ne instruments més útils al servei
dels ciutadans de Catalunya.
Ho farem amb l'Estatut, ho farem amb l'organització territorial, i ho farem amb la llei
electoral.
Però aquestes tres no són les coses més importants. El més important és que Catalunya,
avui, està en condicions de mirar endavant. No te perquè mirar més enrere, no té perquè
obsessionar-se amb el passat, sinó amb el futur. I ha de ser conscient de que conquerir el
futur no depèn només de la reivindicació d'un passat.
Depèn de que siguem innovadors, de que siguem atrevits i al mateix temps prudents. No
córrer riscos innecessaris, però córrer riscos perquè altrament, els països, com les persones,
no avancen.
Tenim els mitjans per fer-ho, tenim el Govern disposat, tenim una Coalició de Govern sòlida
i tenim una majoria parlamentària com no hi havia hagut en els darrers mandats.
Res no impedeix que aquest sigui l'any, no només de l'Estatut -del qual avui no he volgut
parlar, o no massa-, sinó també l'any de l'avenç econòmic, polític i social de la Catalunya
del carrer, de la Catalunya de cada dia.
Dels Barris i de les persones que, a última hora, són els qui han de decidir si, sí o no, aquest
país és, arribarà a ser, tant bell, tant bonic, tant potent, tant digne i tant respectat com
sempre l'hem volgut, dintre de la tradició del catalanisme polític.
Moltes gràcies.
19
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1672
Title
A name given to the resource
Catalunya 2005: un any de respostes
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de La Pedrera. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Benestar Social
Acció política
Territoris
Model social
Govern
Legislació
Política
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-01-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/191/20050126.pdf
8051f6a4759c860239b81f723bfa02d5
PDF Text
Text
Intervención del President de la Generalitat de Catalunya
en el Foro Nueva Economía (castellà)
Madrid | 26/01/2005
Introducción
1.- Qué pretende Catalunya
2.- Como quiere conseguirlo
3.- Qué incidencia en el conjunto de España
4.- Igualdad y diferencia
5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales
Introducción
El próximo 20 de febrero los ciudadanos españoles están convocados a manifestar su
opinión sobre la Constitución europea.
Con el referéndum europeo se inicia un ciclo de reformas institucionales que abarcará
algunos Estatutos de Autonomía y a la propia Constitución española.
Tenemos así la oportunidad de pensar globalmente nuestra arquitectura institucional y los
flujos de relaciones que se establecen en su interior.
Tenemos ante nosotros la apasionante tarea de intentar hacer compatible la unidad política
y económica de Europa con su propia pluralidad política y cultural.
Como nos ha recordado recientemente el profesor Daniel Innerarity, ante este reto son de
dudosa utilidad las categorías nacionales que nos llevan más a definiciones negativas que a
construcciones creativas y útiles para gestionar la pluralidad.
La gestión de lo plural rechaza la idea de poder como imposición y demanda una concepción
del poder como negociación. Y con ello nos acerca a una noción compleja de la soberanía.
Los españoles no partimos de cero. Al contrario: hemos adquirido una buena experiencia
con la puesta en marcha y el funcionamiento del Estado autonómico.
Nos toca ahora sacar las consecuencias de la experiencia adquirida, afrontar las cuestiones
que no fue posible abordar hace 25 años y, finalmente, encajar nuestro Estado compuesto
en la nueva Europa constitucionalizada.
Sobre este telón de fondo me propongo en el día de hoy darles noticia de cuáles son las
aspiraciones de Catalunya, qué reformas institucionales propone y cómo pretende
alcanzarlas.
El objetivo, método y alcance de las reformas institucionales que propone
Catalunya
1.- ¿Qué pretende Catalunya?
Catalunya, a lo largo de los últimos 100 años ha creado, ha recreado, trabajosamente un
sujeto político. Y ese sujeto político quiere simplemente vivir, crecer y relacionarse,
1
�teniendo en cuenta un contexto español y europeo caracterizado por la pluralidad y la
interdependencia.
Sé que estas palabras pueden ofender a unos, sorprender a otros e inquietar a muchos.
No se precipiten. La discusión sobre el "yo", sobre el "nosotros", sobre el sujeto de la
oración no es tan importante como la del verbo, y el verbo es unir, no es separar; el verbo
es tejer, no cortar. El verbo hoy es, primero, respetar, respetarse, y a continuación unirse y
trabajar juntos en el mundo abierto, incierto y apasionante que se abre ante nuestros ojos.
La sociedad catalana quiere disponer del máximo poder de decisión para gestionar sus
propios intereses, especialmente en aquellas materias que determinan directamente la
calidad de vida de sus ciudadanos.
Ello supone la capacidad de intervenir -directa o indirectamente- en la mayoría de las
decisiones políticas que afectan a sus derechos y a sus intereses.
Esta aspiración de Catalunya ha sido satisfecha en parte por el vigente Estatuto de
Autonomía. Pero transcurridos veinticinco años, es hora de hacer balance y de recuperar
las cuestiones pendientes.
El Estado autonómico surgido de la Constitución de 1978 no ha resuelto satisfactoriamente
el reconocimiento pleno de la singularidad nacional catalana.
Ni tampoco el ejercicio efectivo y pleno de la autonomía política mediante el respeto al
dualismo competencial, las competencias exclusivas, la autonomía financiera y la
responsabilidad fiscal.
Se plantea pues la reforma del Estatuto para colmar estas insuficiencias, es decir para
conseguir una real y más efectiva autonomía política que cumpla cuatro condiciones:
1. El reconocimiento de un espacio político con las instituciones propias de autogobierno.
2. La garantía del dualismo competencial entre el Estado y las instituciones de gobierno de
la autonomía.
3. La real, suficiente y efectiva autonomía financiera.
4. La existencia de una institución verdaderamente neutral para dirimir y resolver los
conflictos de competencias entre las instituciones generales del Estadi y las autonómicas.
Vamos a hacer un nuevo Estatut que -en primer lugar- clarifique y refuerce las
competencias de la Generalitat y fije de manera incuestionable las bases de un sistema de
financiación que corrija el desequilibrio contrario a Catalunya. Queremos pagar en
proporción a nuestra renta (19%) y recibir en función de nuestra población (16%). Ni más,
ni menos.
Pero -en segundo lugar- también queremos un nuevo Estatut para mejorar nuestras
instituciones de autogobierno.
- Con una organización territorial que suponga una descentralización de muchas
competencias en los ayuntamientos.
- Con una nueva relación con el gobierno local, hecha de lealtad, subsidiariedad, y
estrategias compartidas y no enfrentadas.
- Con un nuevo compromiso con la transparencia: el Estatut será una apuesta para una
democracia de mayor calidad y con más control social de las instituciones públicas.
- Con una administración de Justicia más próxima y, por lo tanto, más eficaz.
- Con un nuevo compromiso con la ciudadanía: un Estatut vertebrado alrededor de los
valores cívicos y de la participación de la sociedad civil.
2
�En este sentido el sujeto político no es, simplemente, que sea otro, es que es distinto.
No es que antes el sujeto político fuese España y ahora sea Catalunya - y el resto del
mundo sigue igual.
Y ahora hay unas relaciones, unas realidades, unas redes mundiales, en las cuales operan
los estados, y no sólo los estados, también las multinacionales, las nacionalidades no
estatales y las grandes ONG´S.
Hoy mismo se reunen en Davos las "multis" y en Porto Alegre las "onguis".
En Barcelona se reunieron en 2004 las culturas y quizás en el futuro haya que hacer un foro
anual de las culturas.
En tercer lugar, queremos un Estatut que reafirme nuestra voluntad de ser considerados
como Estado y que renueve el pacto de solidaridad y amistad de Catalunya con todos los
pueblos de España.
(Insisto una vez más: cuando, en un contexto como este digo "Estado", me estoy refiriendo
a "Es-ta-do- es-pa-ñol).
En este sentido el nuevo Estatut de Catalunya será una contribución decisiva para hacer
efectivos los principios inspiradores del pacto constitucional de 1978.
Es decir, para tener un Estado que reconozca efectivamente su pluralidad nacional y su
diversidad cultural y lingüística.
El Estatut deberá contemplar cuestiones como:
- nuestra presencia en el Senado,
- la atribución de funciones de casación ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya,
- la participación de la Generalitat en la designación de los miembros de las altas
instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucional y el Consejo General del Poder
Judicial-,
- la transferencia de funciones ejecutivas de la Administración del Estado a la Generalitat,
- el reconocimiento, protección e impulso de la lengua y la cultura catalanas por parte del
Estado español, como se está empezando a hacer ya.
Y, finalmente, tendremos un Estatut que regulará las relaciones de la Generalitat con la
Unión Europea. Que asegurará nuestra participación en la formación de las posiciones del
Estado y nuestra presencia en las instituciones y organismos europeos cuando se traten
cuestiones del interés de Catalunya.
2.- ¿Cómo espera conseguirlo?: La vía catalana
Mediante la reforma del Estatuto de Catalunya de 1979, siguiendo las normas y
procedimientos que la Constitución y el vigente Estatuto establecen. Ni más. Ni menos.
Esta reforma está siendo elaborada por una ponencia parlamentaria conjunta en la que
participan todos los grupos de la cámara catalana, incluido el Partido Popular de Catalunya.
Es decir, el proyecto de nuevo Estatuto no será el proyecto de una parte ni de una persona.
La reforma para ser aprobada deberá contar con el apoyo como mínimo de una mayoría de
dos tercios del Parlament, lo que obliga a un amplio consenso entre las fuerzas políticas
catalanas.
3
�No entiendo como hay comunidades en que esto no es así. Deberían aprender del Québec,
que pone límites sensatos a la pura matemática.
Para que quede más claro aún si cabe: en Catalunya no se puede imponer un nuevo
Estatuto por la mayoría parlamentaria, es necesario el concurso de la oposición.
Para ratificar y reforzar este compromiso de consenso de forma solemne, todos los líderes
de los grupos parlamentarios catalanes nos reunimos en la localidad de Miravet -a orillas
del Ebro- el pasado mes de noviembre. Nacía así lo que se ha dado en llamar espíritu de
Miravet que quiere impregnar todo el proceso de reforma estatutaria.
Esta voluntad de acuerdo se fundamenta en el objetivo compartido -con todos los matices
que se quiera- de mejorar el Autogobierno de Catalunya.
Este objetivo se centra hoy en la reforma del Estatut actual.
El Estatut como instrumento de concordia y como instrumento de progreso y de justicia.
Además del propósito de obtener el máximo consenso posible, otra preocupación preside la
reforma: la de asegurar su plena constitucionalidad.
Para conseguirlo la ponencia parlamentaria trabaja a partir de los textos que elabora el
"Institut d'Estudis Autonòmics" (el instrumento de estudio e investigación en materia
autonómica del que dispone el Gobierno de Catalunya), presidido por el prestigioso
constitucionalista Carles Viver Pi-Sunyer (exvicepresidente del Tribunal Constitucional).
Estoy firmemente convencido de que una propuesta de reforma del Estatuto de Catalunya
en el marco de la Constitución española y con un apoyo parlamentario tan amplio no puede
sino tener una acogida positiva y favorable en las Cortes Generales.
Es verdad que nuestra propuesta es un reto. Un reto para todos. Para ustedes y para
nosotros. Pero no es un órdago. Ténganlo por seguro.
3.- ¿Qué incidencia pretende tener en el conjunto de España?
Somos conscientes de que la reforma de Estatut de Catalunya influirá en la modificación del
resto de Estatutos. En este sentido quiero subrayar el carácter de pacto con el Estado
español que tiene el Estatut de Autonomía de Catalunya.
Por eso la propuesta catalana pretende, de forma simultánea, en primer lugar la afirmación
de la identidad y del autogobierno de Catalunya y su reconocimiento por el Estado español,
y en segundo lugar el reconocimiento del carácter plural de España y la organización federal
del Estado español.
Se trata de articular un Estado compuesto en el que el reconocimiento de la identidades
nacionales y de las singularidades lingüísticas y culturales no equivalga a privilegios, es
decir, no sea o involuntariamente entendido como un privilegio, o voluntariamente
presentado como si lo fuera.
Aquí nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un
sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la
pluralidad española.
4
�El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta
la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la
capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones
no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España
plural.
La existencia de sistemas de comunicación propios de cada comunidad, de la que Catalunya
es un buen ejemplo, no compensa el déficit evidente del sistema actual:
La España plural, la periferia política e institucional, el estado periférico por así decirlo, no
es sujeto informativo de los medios de la capital. O no lo es en medida suficiente. Excepto
para ser tratados como sujeto de polémica, de discrepancia cuando no como anomalía.
Así, estarán ustedes conmigo que la pedagogía de la España plural se hace difícil. Desde
aquí, animo a los empresarios más emprendedores de este sector para que den respuesta a
este déficit del sistema de comunicación.
Consciente de esta dificultad vuelvo a reiterar las ideas básicas de la propuesta de la España
plural.
Siendo cierto como lo es que el Estado autonómico ha dado un rendimiento extraordinario
en términos de descentralización política (hoy en España, según el ministro Solbes, el
centro gasta el 30, las autonomías el 50 y los municipios el 20), también es evidente que
con el paso del tiempo han aflorado sus límites y sus insuficiencias.
La Constitución española que ha hecho posible la España autonómica debe ahora reconocer
la nueva realidad surgida a su amparo.
Como bien dice Francisco Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España
para la Constitución, sino la Constitución para España".
Ha sido Rubio Llorente -que no es precisamente un izquierdista y un socialista-, y que da la
casualidad que es presidente del Consejo de Estado, quien ha propuesto la fórmula de
"Comunidades nacionales" en referencia a Catalunya, el País Vasco y Galicia (y "la foral de
Navarra", añade).
Es una fórmula discutible, como todas, pero interesante. Espero que modifique y cualifique
el artículo 2 de la C.E.
4.- Igualdad y diferencia
La España plural que proponemos es una España que reconoce y respeta la diferencia y
que, por tanto, articula de formas diversas las realidades que son diversas.
Entiendo que en el '78 la esencia del pacto constitucional consistió en que Catalunya y el
País Vasco renunciaran a ejercer el derecho de autodeterminación a cambio de obtener un
nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que se había conseguido con los
Estatutos de la Segunda República.
Ahora, el núcleo del pacto constitucional renovado debería consistir en que las
nacionalidades históricas acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y
el equilibrio del modelo, al mismo tiempo que las otras comunidades reconozcan la
diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las
expresiones políticas prácticas y simbólicas de los hechos diferenciales.
5
�Quiero disipar un malentendido: el que opone igualdad a diversidad.
Esta oposición constituye una seria confusión. Es un error, porque lo contrario de la
diversidad no es la igualdad sino la uniformidad. Y a la uniformidad sí que me opongo. De la
misma forma que lo contrario de la igualdad es la desigualdad y el privilegio.
Yo reclamo para Cataluña una España basada en la aceptación de la diversidad y no en la
desigualdad ni en los privilegios.
Igualdad es partir de unos mismos derechos y competencias. Porque la igualdad de
derechos es precisamente la garantía de la diversidad.
¿O no sucede también así entre las personas, entre las que es precisamente la igualdad de
derechos la garantía de nuestra libertad, para ejercerla cada uno según sus preferencias, y
por tanto para acabar dando lugar a la diversidad?
Este es el modelo en el que creo, un modelo basado en la igualdad y en la libertad, que son
el origen de la diversidad.
Observen ustedes, por ejemplo, los Estados Unidos, y no encontrarán mayor diversidad
que la que existe entre sus Estados: en los impuestos, el sistema educativo, la organización
local, incluso en cuestiones como la existencia de la pena de muerte.
Y ello es posible a partir de un marco, el de la Constitución, que es igual para todos.
Por eso, cuando alguien utiliza la igualdad para oponerla a la diversidad, no tengo más
remedio que negarlo rotundamente.
Y advertir que no se utilice la igualdad para negar la diversidad, la libertad y la autonomía,
sin las cuales no tendrían sentido ni el Estado de las autonomías ni la Constitución.
5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales
Obviamente, transformar el Estado español en un verdadero Estado compuesto no se acaba
con la reforma constitucional.
Exige una revisión a fondo del sistema del financiación que fije un cuadro estable de
relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con
corresponsabilidad y suficiencia.
Como exige también la adecuación del sistema judicial al Estado autonómico.
Y una política cultural y lingüística del Estado al servicio de todas sus lenguas y culturas.
Y que la composición de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucionalreflejen la complejidad de la nuestra organización política.
Y una profunda transmutación de la organización y de las funciones de la Administración
del Estado.
Son reformas institucionales a las que deberían añadirse las transformaciones económicas y
territoriales, inherentes a una concepción del territorio español que supere la visión
centralista y radial por una nueva visión de España en red.
Permítanme que me detenga un momento en esta cuestión.
6
�No vale sólo con cambiar el mapa político, también hay que cambiar los mapas físicos; para
que se adecuen a la realidad del país.
En definitiva: hay que pasar de una España entendida como una gran área metropolitana de
Madrid, a una España concebida como una red.
España es una web, como diría un castizo de hoy
En la práctica, esto supone -sobretodo- un cambio en la concepción de las infraestructuras;
a ello me referiré al final. Pero no únicamente hablo de infraestructuras cuando me refiero a
la España en red.
Hablo, por ejemplo, de la descentralización de los organismos reguladores. El traslado de la
sede de la CMT a Barcelona que se hará efectivo este año 2005 o, en otra dimensión
distinta, también sería un buen ejemplo el traslado de la sede de la Conselleria de
Agricultura de Barcelona a Lleida.
Entendámonos, una España en red no significa en absoluto una reclamación de Barcelona
en pugna con Madrid. (Menos mal que hay pugna, sinó, que tedio! Pero no es eso).
Una España en red significa la adecuación de las estructuras económicas a criterios de
eficiencia, de demanda potencial, de complementariedades y de masas críticas existentes
que necesitan respuesta, dentro del nuevo contexto europeo.
Se habla de segunda transición y, en este marco, se podría hablar de 'segunda
modernización'.
El impulso a la sociedad de la información responde a una concepción en red por definición.
El impulso a la Euroregión lo mismo. El cambio en nuestro modelo de productividad lo
mismo.
De todo ello les hablaba el Ministro Montilla en este mismo Foro. Y esto es también la
España en red.
El caso más obvio es el de las infraestructuras. Las infraestructuras deben ser pensadas y
gestionadas en tanto que una cuestión global, sin exterior, y, por tanto, desde el diálogo, la
coordinación y la corresponsabilidad entre territorios e instituciones.
Por este motivo, defendemos la dotación de una estructura mallada que complemente y
palie la radialidad de las redes de transporte, y el funcionamiento en red de las
infraestructuras básicas.
En el caso del ferrocarril, estamos viviendo un momento histórico con la entrada en vigor de
la Ley del Sector Ferroviario, que representa un nuevo modelo de gestión y una nueva
política de transportes que lo hace posible.
Catalunya ha manifestado su deseo de co-gestionar las Cercanías. Hay razones para ello: la
existencia de una red propia de la Generalitat o las limitaciones históricas de la red de Metro
de Barcelona. Pero lo cierto es que considero que la co-gestión de las cercanías deberían
solicitarla, aún sin tener red propia, comunidades como Andalucía o la Valenciana.
Vertebrar territorialmente España requiere acuerdos básicos y permanentes, consensos
generadores de actividad y esperanza en las instituciones.
7
�Pero, sobre todo, es esencial definir una geografía deseable del territorio que sea adecuada
a las nuevas dinámicas económicas y sociales.
En definitiva, se trata de la plena y coherente adecuación del Estado autonómico a la
pluralidad y la diversidad de sus territorios:
- instituciones (Senado, TC, Conferencia Presidentes, sistema judicial...),
- políticas (cultura, lengua...),
- financiación...
- así como de la potenciación de la España en red en una Europa en red.
Bien, lo dejo aquí por ahora. Espero que entre sus preguntas y mis respuestas podamos
enriquecer, con el debate, lo que aquí les he expuesto.
Muchas gracias.
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1673
Title
A name given to the resource
Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Madrid
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Territoris
Espanya plural
Estatuts
Federalisme
Finançament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-01-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/192/20050216.pdf
973b7dd368f8e398e1bb1bf5cf049180
PDF Text
Text
Signatura de l'Acord Estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la
competitivitat de l'economia catalana
Palau de la Generalitat. Barcelona | 16/02/2005
Senyores i senyors,
Voldria començar la meva intervenció amb unes paraules de record cap a una persona que
va patir ahir, aquí al costat mateix, una insuficiència malauradament irreversible. Em
refereixo al Doctor i Conseller Laporte. No ens podem sostreure, els qui varem ser-hi, de
l'impacte que la seva mort ens va produir. No pel lloc on era, sinó pel dramatisme de la
situació. El Conseller Laporte representa molt bé a tota una generació de catalans que van
viure el pitjor que li pot tocar a una generació: dues guerres i una dictadura, des del 1936
fins a pràcticament les acaballes dels anys 60. Dic les acaballes perquè llavors ja es veia
venir que les coses canviarien, i és ben cert que l'economia havia començat ja a canviar.
Deixin-me també dedicar unes paraules d'agraïment a tots vostès, per la seva presència i
per la paciència d'haver escoltat tants discursos. Tanmateix, crec que és un preu baix a
pagar per l'existència d'un acord que ens honora a tots. El primer agraïment que vull fer és
a la presència de les universitats; veig que la majoria hi són. Per tant, estic molt agraït als
senyors rectors.
També vull transmetre, com a President, un missatge d'agraïment i de satisfacció pel treball
que han fet, que és un treball difícil. No sé si això queda prou reflectit en les paraules que
han expressat; alguns n'han parlat, d'aquestes dificultats, i m'ho crec absolutament.
L'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de
l'economia catalana expressa de manera ben gràfica -tant per la seva forma com pel seu
contingut- una ambició compartida. Tots estem per una Catalunya potent, per una
Catalunya segura; segura de les seves possibilitats, que pot i vol ser entesa més enllà, que
vol i pot ser entesa en una Espanya plural i en una Europa avui més gran que mai i més
diversa que mai. Una Catalunya que vol, en aquests àmbits, comptar i decidir.
El procés que vostès han seguit, per arribar a aquest Acord que avui hem signat, indica el
mètode que ens farà triomfar com a país. És un bon mètode, que vostès han aplicat bé i
que ens serveix a tots: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i passió
col·lectiva.
Com que ja s'ha dit tot sobre l'Acord permetin-me que faci un parell de reflexions que no
puc deixar de formular davant d'un públic tan representatiu i influent.
En aquests dies en que vivim sota l'impacte de l'accident del Carmel, crec que és
especialment important donar-li a aquest Acord la importància estratègica i de futur que té.
Un país són moltes coses alhora, són molts drames i moltes alegries, moltes tristeses i
tantes il·lusions; i el Govern ha d'estar a totes i cadascuna d'aquestes situacions. Però
sempre amb la mateixa motivació, que és la de procurar -i evidentment aconseguir- el
màxim benestar de tots els ciutadans i ciutadanes. Els d'avui i els de demà. I penso que el
que vostès estan fent té una perspectiva de futur evident.
Com ja saben, durant aquests dies la preocupació principal del conjunt del Govern i, molt
especialment, del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques s'ha centrat en l'accident
produït en el túnel de maniobra de la prolongació de la Línia 5 del Metro de Barcelona, al
Barri del Carmel. El Govern ha actuat establint, des del primer moment, un ordre de
prioritats que no s'ha alterat en cap cas: les persones primer, els béns després i, finalment,
1
�l'obra que s'estava executant. Per atendre a aquestes prioritats, hi han estat implicats, a
més del Conseller Nadal i sota la coordinació del Conseller en Cap, les conselleries de:
Interior, de Benestar i Família, de Salut i de Medi Ambient i Habitatge.
Des del moment de l'accident, hi ha hagut una molt estreta col·laboració i coordinació
d'actuacions amb l'Ajuntament de Barcelona, a qui pertoca -en virtut del principi de
subsidiarietat, que ja sabeu que és un principi en el qual creiem en aquesta casa- la relació
directa amb el Barri i els seus habitants. I l'Ajuntament ho ha fet, a la meva manera de
veure, de forma absolutament encomiable.
A dia d'avui, tots confiem que el camí de la normalització s'ha iniciat. I paral·lelament,
s'està duent a terme una investigació -evidentment que sí!- que acabarà amb la presa de
decisions necessàries per determinar responsabilitats respecte de les causes i raons primeres i últimes- de l'accident. Estem compromesos amb l'obligació ineludible d'explicar
què ha succeït, perquè ha succeït, qui n'ha estat el responsable o els responsables, quines
conseqüències se'n deriven i com es retorna novament, al barri i a la zona, la tranquil·litat
perduda; amb un projecte de reforma i de millora que sigui potent i indiscutible.
D'alguna forma, indirectament, d'això en parla també l'Acord d'avui: del dèficit
d'infraestructures de Catalunya. Es posa d'evidència que encara ens falta molt; tant
d'infraestructures com d'inversió, d'inversió important. Aquest dèficit afecta a tot el país;
també a la ciutat de Barcelona i també a aquells barris que, després de 30 anys de lluita per
tenir unes comunicacions dignes, ara han de patir aquest malson que tots esperem poder
oblidar ben aviat.
Catalunya reclama, perquè ho necessita, inversions potents en la seva xarxa de
comunicacions viàries, ferroviàries i de telecomunicacions. Però alhora el Govern té una
responsabilitat: assegurar i garantir que aquestes inversions es fan correctament. Des del
disseny del traçat a l'execució, passant per la tramitació administrativa, la dotació
pressupostària, l'impacte ambiental i el control tècnic.
La Catalunya del 2005 -torno una mica a la raó inicial d'aquesta reunió- i evidentment la del
2010, necessita els projectes dels que hem estat parlant aquí. Però no a qualsevol preu; els
necessitem, però ben fets. La competitivitat del país requereix empenta, la tenim.
Requereix projectes, els tenim. I requereix decisió política, social, sindical i empresarial, que
la tenim.
I ara, deixin-me dir unes paraules sobre dos temes que també són del dia i que no voldria
perdre l'oportunitat de comentar.
Balances fiscals; perquè té a veure amb el que dèiem, té a veure amb les infraestructures
però també amb el servei.
Com vostès saben, compartim el Govern entre diverses forces polítiques. Uns creiem que
Espanya té solució i que estem més a prop que mai d'aconseguir-la, encara que no sigui
gens senzill; altres forces polítiques són més escèptiques respecte a aquest tema. Però en
una cosa sí que estem d'acord: hem d'acabar amb la indefinició d'anys passats i amb la
política que alguns van anomenar, crec que desafortunadament, de peix al cove. No ha
donat bons resultats: no tenim infraestructures suficients i ni tant sols hem posat en qüestió
el mapa radial d'Espanya. I això és crucial fer-ho.
Hem acceptat responsabilitats molt serioses en Sanitat, en Educació i en Seguretat sense
els recursos corresponents i, al damunt, tenim a la resta d'Espanya si més no desconfiada.
És a dir; nosaltres ens en sentim creditors, però els deutors desconfien del creditor, la qual
cosa és realment paradoxal i una mica inusitada, ben mirat. No sé qui hauria de desconfiar
de qui, però ens trobem en aquesta situació. I els mitjans de comunicació, lògicament molt
2
�poderosos al centre d'Espanya, posen de relleu aquesta contradicció d'una forma a vegades
molt sorprenent.
Sobre la necessitat d'afegir la balança comercial a les balances fiscals, de la que se'ns ha
parlat ja alguna vegada des del centre d'Espanya, haig de dir; que això era cert abans, però
que -com ha reiterat el nostre Conseller d'Economia i Finances- ha deixat de ser-ho des del
1986. Ha deixat de ser del tot cert, almenys des del moment que varem entrar a la Unió
Europea, i des que tots els països de la Unió van ser capaços de competir amb nosaltres
pels mercats teòricament nostres, o captius de la nostra indústria. Des que ens varem obrir
a Europa, això va deixar de ser així.
La nostra pertinença a la Unió Europea té altres conseqüències. Necessitem col·laborar, i no
nosaltres sols, en el dibuix d'una Euroregió que disposa, a Toulouse, de la planta
aeronàutica més important del món, i a l'Aragó, per posar un altre exemple, d'una capacitat
logística d'espai que no tenim.
Tornant a les balances. Opacitat no, però falses solucions tampoc. Basar estrictament les
solucions dels nostres problemes econòmics en la reducció del nostre dèficit fiscal, tampoc.
Nosaltres solucionarem, hem de solucionar, el nostre dèficit fiscal, però no pensem que
aquest sigui l'únic problema o que la seva solució sigui la font de totes les solucions. És una
solució, però en necessitem d'altres.
Estic d'acord, ho he estat sempre, amb la idea que no n'hi ha prou amb una fórmula basca
per a Catalunya. Catalunya és massa gran. És la primera comunitat autònoma del país en
termes econòmics. Per tant doncs, o bé convencem als espanyols de que hi ha fórmules
financeres equitatives i solidàries -totes dues coses alhora: equitatives vol dir justes per a
nosaltres i solidàries pels demés- o no ens en sortirem.
I jo estic segur que ens en sortirem. Sabeu per què? Perquè estem en una Europa i en un
món condemnats a trobar fórmules exactament d'aquest estil, o tampoc no tindran sortida.
Estem en una Europa i un món que necessiten, al mateix temps, ser solidaris i exigir
equitat.
Divendres passat, dia 11, el President Chirac ens deia, a Zapatero, a l'Alcade Clos i a mi
mateix, que l'arribada de milions d'africans al sud d'Europa serà cada cop més imparable si
no invertim el sentit del seu subdesenvolupament endogen. El President Chirac i el President
Zapatero proposaran una fórmula senzilla, la taxa internacional d'un dòlar per bitllet d'avió,
per invertir preferentment en el Magreb i en l'Àfrica subsahariana.
Tot això ho dic aquí perquè és perfectament coherent amb el nostre Acord estratègic. Es
tracta de substituir la idea de tancar-se a la competència primària dels països pobres mitjançant preus baixos- per la idea contrària d'invertir-hi i assegurar dues coses: el seu
creixement econòmic i l'expansió natural de les nostres empreses d'allà. D'això n'hem parlat
moltes vegades amb el President de la Cambra; i ell ha estat un protagonista, un artífex
d'aquesta feina al Magreb.
Els sindicats catalans ho han entès perfectament, això. Les rondes de Doha i Ginebra,
presidides pel Ministre brasiler d'Economia, van en el mateix sentit: obrir els nostres
mercats primaris als productes dels països més pobres i obrir els seus mercats industrials
als nostres productes i a les nostres inversions. Per cert, el Congrés del Món Rural, que es
va posar en marxa divendres passat a Poblet, afavorirà evidentment la instal·lació
d'indústria Catalunya endins. Perquè no es tracta solament de portar empreses fora, es
tracta també de portar empreses Catalunya endins; afavorir una indústria que s’instal·li
endins, i una agricultura capitalitzada, moderna i compatible amb el nou escenari
internacional.
3
�Això és bàsicament el que els hi volia dir. Però si m'ho permeten, encara voldria afegir-hi
dues coses.
El contacte amb Chirac i Zapatero també va servir també per posar sobre les taules els
temes transfronterers. Quins temes? Primer: els cent quilòmetres i escaig -són els únics que
falten!- entre Narbona i Perpinyà per completar la línia d'alta velocitat planificada des
d'Estocolm fins a Sevilla. Segon: la línia THT d'alta tensió elèctrica Baixas-Bescanó -que
necessitem com el pa que mengem- que s'està intentant desencallar. Tercer, la connexió
respectuosa entre el Cadí i Puymorens. Nosaltres hem fet un túnel, el del Cadí, de peatge
per cert; França ha fet el Túnel de Puymorens, però manca la connexió entre tots dos. Més
greu encara, des de la sortida de Puymorens fins a Toulouse la carretera avança a cinc
quilòmetres per any, per dir-ho ràpid. I per últim, el túnel de baixa cota de l'Aragó.
En general, tot això ha de servir per a la potenciació d'aquesta Euroregió de 15 milions
d'habitants de la qual els hi parlava. Dir això al President de la República francesa és una
mica fort, tenint en compte que França ja va resoldre a finals del segle XVIII el seu
problema polític i la seva cohesió en termes d'unitat nacional -però d'una República reeixida
en tant que tal. Mentre que nosaltres, com vostès saben perfectament, hem trigat un segle i
mig més en començar a pensar que tal vegada podríem crear, com estem creant ara, un
model polític defensable.
Per últim, deixin-me dir unes paraules sobre la Constitució europea. El 'no', el
secessionisme que he sentit expressar en alguns, no és ni pot ser la consigna dels partidaris
de la Constitució europea. En el nostre Govern hi ha posicions diverses sobre aquest punt i,
evidentment, això ha condicionat la meva participació en la campanya. Vull dir clarament
que no es pot basar la crítica de la Constitució europea en els efectes negatius que pugui
tenir sobre els desitjos de qualsevol poble dels que formen l'Espanya plural o altres països.
No és un bon argument. Els que fixen l'objectiu d'un alt nivell d'abstenció, de forma
manifesta o de forma vergonyant, no estan a l'alçada del desafiament en el que, ho
vulguem o no, estem implicats. I que no és altre que el de definir un espai polític de 450
milions de persones, el més gran que hi ha hagut mai sota una Constitució democràtica
comuna, el primer del món en PIB.
Això passa en un escenari que, en el segle passat, va patir les guerres més sanguinàries de
la història, i que fins a l'any 1989 va estar dividit en dos blocs polítics irreconciliables.
Que avui se'ns doni la possibilitat de dir -el que sigui, però dir- alguna cosa sobre una
Constitució que s'estableix democràticament sobre aquest món, és una oportunitat que cap
ciutadà d'aquest país no hauria de deixar-se perdre.
Tinguem-ho ben present.
Moltes gràcies.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1674
Title
A name given to the resource
Signatura de l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Economia
Finançament
Model social
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-02-16
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/193/20050302.pdf
545d5c6efde859dc72f38cebdd7add29
PDF Text
Text
Conferència"Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
(castellà)
Montevideo. Uruguai | 02/03/2005
Muchas gracias señor alcalde, señor intendente, señor ministro de transportes y obras
publicas, señor embajador de España, representantes de Naciones Unidas, de MERCOSUR
autoridades, amigas, amigos.
Cuantos recuerdos en este momento que no les voy a relatar, y también cuantos proyectos
que sí les voy a relatar. Vamos a dejar al pasado dormir un poco aunque seria fácil que nos
pusiéramos a recordar juntos algunos de los aquí presentes, otros no están, tantos
momentos vividos en común por Barcelona y Montevideo, por Uruguay y Cataluña y España.
En todo caso lo que se impone hoy es una reflexión sobre los proyectos, sobre las
esperanzas, sobre lo que yo llamaría primeras realidades.
La verdad es que tengo que hablarles de los retos en que nos vemos todos sometidos en el
nuevo contexto internacional y tengo que hacerlo, por supuesto, desde la visión de
Cataluña, esa Cataluña que tiene tantas cosas en común con ustedes.
Me contaban ahora de Margarita Xirgu, que es la gran actriz catalana, pero es la gran actriz
catalana que se desarrolló en Uruguay porque allí no pudo ser. Este recuerdo sí me lo van a
permitir, porque este recuerdo de la Xirgu al lado del río, interpretando "Bodas de Sangre" y
los policías, o bomberos como los llamaban ustedes, yéndola a consolar por la muerte de su
hijo, después de terminada la obra.
Ese es un recuerdo que yo creo que de alguna manera resume de una forma muy viva y
muy real lo que es la presencia de una gran actriz nuestra aquí. Las causas de su presencia
aquí están en la raíz, yo diría en el corazón, del dramatismo de nuestros países, de
Catalunya, de España, de Uruguay. Dramatismo que sólo hoy, sólo ayer más exactamente,
se ha empezado a enterrar de alguna forma, y a sustituir por una gran esperanza. Y los que
llevamos un tiempo en estas cosas, en la política, sabemos que las esperanzas sólo son
esperanzas, y que muchas veces la historia nos hace sudar muchísimo para que las
esperanzas se conviertan en realidades. Pero sabemos también una cosa muy cierta, muy
clara, que si no hay esperanza, si no hay proyecto, si no hay voluntad, si no hay deseo, si
no hay legitimidad, no hay nada, y ustedes tienen voluntad de ser y de legitimidad.
Su sociedad, su gobierno, su presidente, el alcalde de Montevideo. Hay un nuevo contexto
internacional: qué les voy a contar que no sepan. Todas las naciones del mundo se
encuentran hoy, yo diría que inmersas, en un nuevo contexto marcado por fenómenos que
han desbordado totalmente los foros académicos y económicos para tener ya efectos en la
realidad de nuestras vidas de cada día.
Hablamos de globalización, hablamos de cambio tecnológico y ambos conceptos adquieren
una dimensión más compleja si tenemos en cuenta la dinámica en que se desenvuelven:
por su intensidad y por su extraordinaria velocidad, respectivamente una cosa y otra.
Interactúan aquí bloques económicos de países, comunidades de naciones y esos nuevos
"actores" emergentes (China, India, y otros países.), cambiando casi frenéticamente los
ritmos e imponiendo nuevos retos que habrá que superar, que hay que afrontar y que hay
que superar.
1
�Nos hallamos ante escenarios que son comunes a nuestros sistemas productivos y de
crecimiento y que modifican sustancialmente, lo que podríamos llamar las condiciones de
competitividad.
Me gustaría hablarles hoy de la forma en que Catalunya está afrontando esos nuevos
fenómenos. Creo que también en Uruguay las respuestas podrán, y van a ser, sin duda muy
innovadoras. No sólo por lo que ya he mencionado, la similitud de los desafíos, sino también
porque compartimos una parecida visión política. Vamos a llamarle una parecida visión
política, íntimamente parecida. Creo que nuestros países comparten esa rebeldía protectora
de nuestras más antiguas tradiciones y una vocación de integración y apertura a todas las
corrientes mundiales de pensamiento y de cultura.
Catalunya hoy está construyendo una euroregión. ¿Qué es una euroregión?, es un conjunto
de regiones de comunidades que no respetan las fronteras y se unen para adoptar el
tamaño que se necesita tener en el mundo de hoy para ser alguien en un mundo que sea
abierto, y cuyos sujetos ya no son las naciones de Estado, son las uniones, son los Estados
Unidos, es la Unión Europea, será Mercosur en su momento, esperemos y deseamos, es
China, es India, son las grandes asociaciones de antiguas pequeñas naciones, las que se
están convirtiendo en sujetos activos de la política y de la economía mundial. Las empresas
de esos grandes conjuntos, por vivir en grandes conjuntos en mercados abiertos, tienen la
talla y tienen la expertise y el savoir faire que se tiene que tener para ser alguien en el
mundo. Las que no viven en esos espacios amplios pueden acceder, pero difícilmente, a esa
capacidad y a esa competitividad.
En el Uruguay de hoy vemos con optimismo como se afianza el proceso democrático que
hace ya 20 años retomó el irreversible camino hacia la libertad. Se inicia una nueva etapa
para este gobierno, se inicia una nueva etapa en que este gobierno tendrá que afrontar la
necesidad de alianzas con otros gobiernos y hoy hemos constatando, casi físicamente, la
importancia de estas alianzas en esta secuencia interminable de encuentros a dos, a tres,
entre primeros ministros y presidentes de países del MERCOSUR uniéndose y pactando,
como anunció ayer el presidente Tabaré, con cada uno aquello que era más oportuno
pactar.
Bien, estamos pues en una nueva realidad y en un nuevo escenario, están ustedes en un
nuevo escenario, pero también Catalunya está en ese nuevo escenario. Ahora, desde hace
poco más de un año y después de que Catalunya tuviera el mismo gobierno durante los 23
años de democracia, por primera vez ha habido un cambio. No llegamos a los 90 años de
gobierno colorado antes de que asumieran los blancos hace ya tiempo, pero 23 años en
democracia, y en España ha habido muy poca, son muchísimos, son todo prácticamente.
Estamos pues, también nosotros, en un momento de interrogación, en un momento crucial
de decidir por donde debemos de ir; y lo afrontamos con un gabinete que presido, que es
un gobierno catalanista y de izquierdas.
En Uruguay, hoy la izquierda asume también esa responsabilidad; pero la izquierda de hoy,
aquí y allí, la izquierda de hoy, vencida la ola conservadora, es distinta de la que hace 10,
15 o 20 años hubiéramos podido imaginar. Debe de serlo, debe tomar nota de las cosas que
han ocurrido, no puede empezar a gobernar hoy luchando contra los fantasmas de ayer,
tiene que tener el lenguaje de hoy, que yo creo que el presidente Tabaré ayer demostró
poseer, sin olvidar el pasado, sin dejar el pasado en el desván de los recuerdos. Teniendo
muy presente el pasado, pero, sin embargo, proyectando y apuntando hacia adelante, hacia
el futuro.
En todos estos años pasados, tan dramáticos en muchos sentidos, la realidad nos ha
marcado un ritmo y una exigencia que probablemente continuará en ascenso y requerirá
que seamos capaces de dar respuestas conjuntas a desafíos cada vez más complicados y,
2
�no nos engañemos, hoy está más demostrado que nunca que competitividad, bienestar y
buen gobierno son tres conceptos totalmente indisociables.
Déjenme explicarles brevemente como veo la situación en Europa y como la veo en el
MERCOSUR. Antes de entrar en materia sobre Europa, déjenme hablarles sobre MERCOSUR.
Déjenme decirles que para mi es una especial satisfacción hacer esta reflexión hoy aquí.
Tengo una gran satisfacción por hacerlo aquí, en el Salón de los Presidentes del Edificio
MERCOSUR de Montevideo, del que tengo tan buenos recuerdos. En esta misma sala, en
este mismo edificio, en el año 1998 asistí al cambio de la presidencia semestral de
MERCOSUR que pasó de manos del presidente Sanguinetti al presidente Ménem y recuerdo
que el presidente Ménem al asumir el cargo dijo: mi compromiso es un pasaporte común y
una moneda común. No hubo nada.
Ayer hablando con un viejo amigo, Enrique Iglesias, hoy hablando con el ex presidente
Sanguinetti y con el presidente argentino Néstor Kirchner, creo que se impone y creo que
hay un acuerdo en ello, una reflexión: hablemos menos de vaguedades, de realidades
difíciles y construyamos realidades tangibles. Miren ustedes, sin infraestructuras, sin
inversiones, sin dinero disponible para ello, sin un mapa claro de lo que se quiere construir
y donde, y con eficiencia, con transparencia, para que nadie pueda sospechar que esa es la
causa luego de muchos problemas, no se va conseguir nada. Ayer me dijeron que se van a
invertir cinco mil millones de dólares en los próximos cinco años en ejes transversales en el
continente latinoamericano, y me parece enormemente positivo que se haga, tanto esto
como que la transversalidad de norte a sur se potencie. Sin esas infraestructuras, no habrá
MERCOSUR, no habrá Latinoamérica, no habrá realidad tangible, física, y propiamente
efectiva detrás de las palabras, de los sueños, de los proyectos y de los deseos, y por tanto
es enormemente importante que estemos en condiciones de invertir esos cinco mil millones
y probablemente muchos más.
Miren, estuve en Argelia hace relativamente poco. En Argelia me plantearon lo siguiente:
tenemos un problema, tenemos tanto dinero (producto de las fuentes energéticas que
existen en aquel país) que nuestro programa de inversiones no lo asumimos, no lo podemos
ni atacar, son cincuenta mil millones de euros para los próximos cinco años: ¿Nos pueden
ustedes ayudar?.Como pueden ustedes imaginar empalidecí porque ¿Qué podemos hacer?
Por eso nosotros queremos crecer, estar con otros, ser más grandes, poder decir que
también es nuestra la fábrica de Airbus que está al lado, que está en la euroregión en
Toulouse, más allá de una frontera que ahora ya no existe. Por eso ustedes tienen que
hacer lo mismo en MERCOSUR. No vamos a poder hacer frente a los retos del mundo que se
está moviendo como se está moviendo, si no tenemos primero la talla, y segundo las ideas
claras respecto a lo que hay que hacer, y lo primero que hay que hacer es invertir, generar
este ente invertible, invertir, endeudarse razonablemente, instar a las instituciones
financieras internacionales para que puedan financiar ese crecimiento que es la base del
crecimiento económico futuro, del cual van a vivir ellas mismas, en definitiva es en interés
del mundo, del mundo entero, que esas cosas se hagan.
Y déjenme volver un momento a nuestra situación, a la situación de España, de Cataluña.
Como ustedes saben, hace escasamente diez días tuvo lugar en España el referéndum sobre
la Constitución Europea. Y quiero decir cuatro palabras sobre ello, para que sepan porqué lo
hicimos y como fue. La población española y, en particular, la población catalana, dio un
apoyo muy claro a este Tratado constitucional. La participación fue tan alta como pueda ser
en los países que se atrevan a preguntarle a la gente sobre una realidad tan lejana todavía.
Tan real pero tan lejana en la mente de la gente como es la Unión Europea de 450 millones
de habitantes.
Piensen ustedes que en España hoy, en Europa hoy, el presupuesto de la Unión Europea se
está discutiendo entre los más europeístas, más lanzados, más expansivos, que
3
�proponemos el 1'7 % que permite la Carta fundacional y los más tímidos que están
hablando del 1 % del PIB europeo, eso es la Unión Europea.
La Unión Europea tiene un gran significado político pero tiene unas realidades tangibles
detrás, en forma de servicios, mucho menores que cualquiera de los tres niveles de
gobierno inferiores: el Estado, las autonomías y las ciudades, los municipios. En España el
gasto público se divide en el 30% para el Estado, sólo el 30%, el 50% de las autonomías,
que tiene la sanidad, la educación, la seguridad en algunos casos, como es el caso de
Catalunya, la policía en definitiva, y el 20 % para los ayuntamientos que se quedaron al
cabo de 25 años en el mismo punto en el que estaban. Porque todo lo que el Estado ha
devuelto hacia abajo, hacia la cercanía de la gente, se ha remansado en las autonomías y
no ha acabado de transcurrir hacia los ayuntamientos donde yo creo buena parte de los
servicios públicos se deben de concentrar. ¿Por qué les digo eso? , porque tienen que
entender que una votación cercana al 50% de la población española, o de cualquier otro
país que se atreva preguntarle a su población sobre si ratifica o no la nueva Constitución
Europea, corre un riesgo muy importante. Y es que la gente tiene la sensación de que
Europa es significativa, que Europa es importante en los términos que he hablado hasta
ahora, y sin embargo la influencia de Europa en sus vidas diarias, en sus vidas cotidianas es
todavía muy reducida.
Si todo va bien, cuando concluya este proceso los 450 millones de ciudadanos de Europa se
dotaran de un Tratado constitucional, de una Constitución, cosa que nunca fue, hasta ahora
siempre ha habido solo tratados. Una Constitución que en su primer artículo reconoce a los
individuos como sujetos de una serie de derechos y de libertades, y que habla de
crecimiento equilibrado, de promoción de la paz y la justicia social, pero también de la
igualdad entre hombres y mujeres. Ustedes lo saben desde el siglo XIX, desde principios del
XX tuvieron una Constitución muy avanzada en este sentido, los Batlles de entonces. , la
solidaridad entre generaciones, ninguna Constitución del mundo habla todavía de
solidaridad entre las generaciones presentes y futuras, y por tanto de la necesidad de no
hacer nada que pueda comprometer no sólo nuestra felicidad hoy, sino la felicidad de
nuestros nietos, los derechos de los menores, la necesidad de preguntar la opinión incluso
de los menores y el derecho a la diversidad.
Europa se define a sí misma como un ente político fundado no sólo en la unidad, que
también, sino y mucho, en la diversidad, en la diversidad como principio constitutivo.
Miren ustedes, una de las grandes batallas de Catalunya es hacer que se reconozca su
singularidad, no sólo por España, sino por Europa, y que la Unión Europea reconozca que
tiene no sólo 21 idiomas, sino algunos más, entre ellos el catalán que ha arrastrado tras de
sí, como es lógico suponer, al eusquera y al gallego. Y el presidente José Luís Rodríguez
Zapatero ha tenido el coraje de ir a la Unió Europea y decir, oigan, nosotros somos 4
idiomas, no uno, y piensen ustedes que muchos países que tienen variantes de idiomas
comunes con otros, caso de Austria, por ejemplo, o el caso de Bélgica, que podían decir, el
austriaco , el belga, no lo piden, y España ha tenido el coraje de ir a Europa y decir nosotros
tenemos 4 idiomas, el común, que es lo que nosotros llamamos el castellano en nuestra
Constitución y ustedes el español, y las otras lenguas españolas que dice la Constitución
española que son el catalán, el gallego y el eusquera.
Ayer mismo, el presidente Zapatero en París, pidió en la Asamblea Francesa, cuna de la
democracia si la hay en Europa, el apoyo y consiguió el apoyo de la República francesa para
el reconocimiento por parte de la Unión Europea de la existencia de un idioma español
llamado catalán que es también un idioma europeo. Y tengo que decirlo en honor del coraje
del presidente del Gobierno español que ha sido en esto, como también en todo lo demás
por otra parte, enormemente consecuente.
4
�De la Unión de Estados hemos pasado a la unión de ciudadanos y de Estados, con toda su
diversidad. Esta es la esencia de lo que algunos, como Jeremy Riffkin, han denominado el
sueño europeo. Y nosotros queremos pensar que en este momento Europa está en
condiciones de construir un proyecto, un sueño, que sea tan potente como el american
dream, lo fue hace cien o ciento cincuenta años.
Sin ánimo de impartir doctrina euro-céntrica ni erigirme en modelo, no me canso -ni me voy
a cansar- de apoyar como político, como ciudadano, una mayor integración europea. Y me
adhiero a esa Europa diversa con las palabras que tomo, o con el estilo de oración que
tomo, de vuestro presidente que ayer decía: "Festejen uruguayos", que fue para mí la frase
cumbre de ese discurso porque le está diciendo a un pueblo algo que tiene que ver no con
las ideas ni siquiera con los dineros o con los parámetros de su vida, sino con su vida, con
su situación personal, su relación con ese todo que es la nación, ¿no?, y él dijo, ya lo había
dicho, "Festejen uruguayos" y yo creo que podemos decir celebremos, celebren uruguayos
también, la existencia de una Unión Europea que va a permitir que las contradicciones
internas de ese continente que ha dado lugar a tantas guerras y a tantos problemas se
vayan disolviendo en una nueva Unión, una Unión constitucional.
Salvando las distancias, y vuelvo de Europa a aquí antes de terminar, creo que Uruguay
debe entender y definir su papel en el MERCOSUR, un poco al estilo de lo que Catalunya
está haciendo en España y España está haciendo en Europa.
El gran proyecto de Mariano Arana cuando fundó Mercociudades, proyecto que camina
lentamente, es un proyecto absolutamente crucial para todos, para todos. O eso, o el futuro
no estará a la altura de las esperanzas de hoy.
Desde la Unión Europea, desde Cataluña y desde cualquier otro bloque económico o político
de naciones, MERCOSUR es visto como un instrumento que brinda fiabilidad, armonía y
convivencia política y económica a los países que lo integran. Cuenta Uruguay y cuenta
Mercosur con el respaldo del Gobierno de Catalunya y como saben del Gobierno español,
profundamente comprometido con la Unión Europea pero también con sus alianzas más allá
del Atlántico. Abogaremos firmemente por facilitar el acercamiento desde ambos márgenes
del Atlántico, desde su lugar en el Mediterráneo.
Hemos aprobado como les he dicho un acuerdo de internacionalización, un acuerdo
estratégico se llama, y lo hemos aprobado con empresarios, con sindicatos, con
universidades, con todos los actores del triángulo mágico, como yo le llamo, entre empresa,
enseñanza o universidad y Gobierno. Y en ese proyecto de carácter internacional, de
internacionalizar la economía catalana, no se trata de defender, como yo creo que ustedes
tampoco se deben de plantear defenderse de la competencia ni de la deslocalización, se
trata de ser positivos, de ir más allá y de conseguir para nuestros respectivos países, para
nuestras respectivos comunidades, algo más que una buena defensa.
En un momento marcado por la incertidumbre, incertidumbre que nos obliga a todos:
empresas, instituciones que las representan, Administración, Gobierno, sociedad civil,
universidades, etc., en este momento es preciso que decidamos certeramente nuestra
estrategia como país.
Creo finalmente que les puedo decir que el Gobierno que presido está desarrollando una
política económica fuertemente orientada a esa internacionalización. Justamente en estos
días se ha aprobado el Plan para la internacionalización de la empresa catalana 2005-2008
que ejecuta entre otros el COPCA. Fomenta la cooperación económica catalana a través de
su red de oficinas del mundo, y una de las primeras que se fundó en el 89 es la que
tenemos aquí en Montevideo.
5
�Este es el mensaje que quería transmitirles: la imperiosa necesidad de situar a nuestras
economías en línea con los cambios que se están produciendo para que ello nos permita
hacer frente a los nuevos escenarios.
Dos meses después de llegar al Gobierno firmamos conjuntamente con los agentes
económicos y sociales los principios de este acuerdo, lo hemos aprobado, todos los agentes
económicos y sociales están en él, se trata que todos se sientan partícipes de ello. No se
trata de diluir las responsabilidades de cada uno. El Gobierno tiene que gobernar, los
empresarios tienen que producir, los sindicatos tienen que defender el nivel de vida de la
clase trabajadora, de los obreros, las universidades tienen que ser autónomas respecto de
todo ello, investigar, innovar, cada vez más innovar las propias universidades, y sin
embargo no es malo que las reglas de juego estén compartidas desde el principio.
Un Gobierno no es de izquierdas si se preocupa sólo de ver como se reparte la riqueza, no
basta preocuparse sólo de ver cómo se reparte la riqueza para decir este es un buen
Gobierno, este es un Gobierno de izquierdas. También se debe ocupar de crearla.
Crecimiento económico y generación de riqueza, son condiciones necesarias para garantizar
el bienestar sostenido de los ciudadanos. Las reformas que se hicieron durante el Gobierno
de Felipe González en España supusieron la verdadera modernización del país.
Uruguay ha sido desde comienzo del siglo XX un país progresista y moderno, y no sólo a
nivel de América Latina sino a nivel internacional adoptó en ese entonces concepciones de
un nuevo Estado que dio respuestas velozmente a las exigencias de un tiempo de grandes
cambios.
Hoy es el momento oportuno del progresismo para Uruguay, pero también del desafío del
ser progresista: para crear nuevas fuentes de crecimiento, para garantizar bienestar a su
ciudadanía, para ganar posicionamiento en un mundo global, que sabemos complejo.
El progreso y el bienestar son el objetivo final que perseguimos y se deben gestionar desde
la responsabilidad, que implica a la vez una gran dosis de flexibilidad y mucho rigor.
Nuestro patriotismo, y creo que el de ustedes, es el de los derechos y los deberes. No es
sólo el patriotismo de la fidelidad a una etnia, a un origen. Es un patriotismo, como he dicho
e insinuado antes, más orientado al futuro que al pasado. Es un patriotismo que tiene que
demostrarse en el tablero de juego del presente y del futuro.
Nuestra bandera es la de los valores del progreso: cohesión, seguridad y libertad. Los
valores de siempre con los significados de ahora. Es por esto que el socialismo democrático
ha luchado y seguirá luchando.
Quisiera finalizar con un Viva Uruguay! y un Visca Catalunya! como un modo de resumir la
gran esperanza y la inmensa ilusión que siento por el futuro que nos espera a ambos.
Queda mucho por hacer y mucho camino por andar juntos. Por eso, déjenme acabar con un
verso de vuestro poeta, de nuestro poeta, Mario Benedetti:
"En la calle, codo a codo, somos mucho más que dos"
Muchas gracias.
6
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1675
Title
A name given to the resource
Conferència "Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Montevideo. Uruguai
Subject
The topic of the resource
Economia
Model social
Territoris
Finançament
Relacions Internacionals
Unió Europea
MERCOSUR (Organització)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/194/20050304.pdf
266c8d134562919de0ce0f893c9fb26c
PDF Text
Text
Declaració del president de la Generalitat (Moció de
Censura)
Palau de la Generalitat. Barcelona | 04/03/2005
Bona tarda.
Aquest matí el Partit Popular ha presentat una moció de censura contra el President de la
Generalitat i el Consell Executiu en el registre del Parlament de Catalunya.
És una moció contra el Consell Executiu i, naturalment, contra el President de la
Generalitat.
Afronto amb serenitat l'escenari que s'ha obert.
El PP deu haver considerat que tenia les seves raons i les podrà explicar al Parlament de
Catalunya, que és el lloc on aquestes coses s'han de debatre, s'han d'escatir, s'han de
decidir.
El nostre sistema polític té mecanismes parlamentaris establerts justament per aquest tipus
de situacions, per substanciar les iniciatives i propostes de l'oposició.
És cert que és un fet excepcional, però el nostre sistema democràtic el contempla i el
Govern i jo mateix com a President de la Generalitat hi farem front degudament. No en
tinguin cap mena de dubte.
El mateix president del grup popular, la persona que ha firmat la moció, ha reconegut que
la presentació de la moció és, ha dit ell, merament instrumental. Tot i amb això, que és tot
un reconeixement, jo crec, de la intencionalitat de la iniciativa, li reconec la legitimitat
absoluta, des del punt de vista reglamentari per fer-ho.
El PP s'explicarà. I evidentment el Govern també s'explicarà. Tots el partits exposaran les
seves idees i propostes el qual entra dins la normalitat democràtica del sistema polític del
qual gaudim.
En canvi, ho haig de dir francament, considero que la presentació, per part de Convergència
i Unió, d'una querella contra el President de la Generalitat, és un fet greu. És un fet
gravíssim.
És un fet sense precedents presentar una querella per injúries i calúmnies, a partir d'una
afirmació feta en seu parlamentària. És un fet sense precedents.
A judici meu ni les meves paraules, ni l'incident parlamentari en el seu conjunt mereixien
una iniciativa d'aquest caràcter i d'aquesta magnitud.
No considero en absolut acceptable, no ho considero, que el President de la Generalitat hagi
de parlar sota amenaça de querella. Ho repeteixo, no és acceptable haver de parlar sota
amenaça de querella. I menys que ningú el President de la Generalitat de Catalunya.
Davant d'aquesta situació, vull reiterar, que una vegada més, el meu compromís, el
compromís del President de la Generalitat i de tot el Govern és amb la transparència de les
institucions del nostre país. Transparència de les nostres institucions. Si amb algú alguna
1
�vegada ens haurem d'excusar per falta de transparència és amb la gent, és amb els
ciutadans del nostre país.
Estic convençut que l'acció responsable d'aquest govern catalanista i de progrés marca la
diferència amb els governs anteriors. També en les qüestions que avui ens ocupen.
Vull insistir, avui, una vegada més, en el nostre compromís de tirar endavant el programa
del govern que ens vam marcar el dia que vam constituir el Govern anomenat tripartit que
m'honro en presidir i que seguiré presidint amb més fermesa que mai, amb tota la decisió.
Per acabar; vull reiterar el meu respecte per les institucions democràtiques i el meu
respecte per l'Estat de dret i la meva total confiança, total confiança, en el seu
funcionament.
Des d'aquest reconeixement de la normalitat democràtica, espero de totes les forces
polítiques catalanes la màxima disposició a fer honor al compromís compartit de tirar
endavant les reformes socials i les reformes polítiques que Catalunya necessita.
Hem de saber estar a l'alçada, hem de saber estar a l'alçada, tots, i nosaltres ho farem. El
President de la Generalitat ho farà. Poden estar-ne segurs.
Bona tarda.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1676
Title
A name given to the resource
Declaració del president de la Generalitat (Moció de Censura)
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Govern
Acció política
Moció de censura
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-04
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/195/20050305.pdf
3fe606ebf3b763770bbee5ee51723df3
PDF Text
Text
40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya
Barcelona | 05/03/2005
Estimats Senyors Coscubiela, Bulla, Fidalgo; companys, autoritats, amics.
De les paraules que he sentit, jo n'hauria de destacar algunes de Joan Coscubiela, la menció
que ha fet als autònoms com, per definició, aquells que no poden 'externalitzar'. Això m'ha
impressionat molt perquè penso, com ell, que segurament la gent que prospera en el món
d'avui són aquells que poden externalitzar el risc. En aquest sentit, el Sr. Coscubiela ha fet,
com és habitual en ell, una contribució teòrica important que jo crec que reflecteix una
pràctica real.
De Fidalgo em quedo amb el "viva la libertad" amb que ha acabat. Penso que és molt bo
que als sindicalistes, que al sindicalisme de debò no solament se'l vegi com a defensor dels
principis que afecten a l'interès legítim i col·lectiu dels treballadors; sinó també de la causa
general de tots els ciutadans com és, efectivament, la llibertat.
I de López Bulla puc dir; que no sé on viu ara, però recordo que una vegada el vaig trucar
quan era alcalde i em va dir "bueno, pues vente a casa". I en preguntar-li "tú donde vives" i
ell respondre'm "Puente del Trabajo, 15, 15" li vaig replicar "serà 13-15 o 15-17"; "No, no,
piso 15º", va dir... A aquell líder obrer i sindicalista, admirat per tothom, el vaig descobrir a
casa seva, una caseta realment petita que jo crec que donava fe de la seva honestedat i de
la seva entrega a la causa del sindicalisme.
Us agraeixo la vostra invitació per assistir a aquest acte central del 40è Aniversari. És clar,
això ens retrotrau a moments antics en la memòria. Han estat 40 anys de lluita i de
compromís amb uns valors i un projecte de societat basats en el benestar i en els drets
socials de tots els ciutadans. Una lluita que vosaltres heu viscut amb passió, amb convicció i
amb honestedat. Perquè podia ser una lluita apassionada però no absolutament
convençuda... però ha estat portada amb convicció. I podia ser les dues primeres coses i no
ser absolutament basada en la honradesa; i ho ha estat.
Hem viscut en aquests 40 anys una època en la que han canviat el món, la manera de
pensar-lo i els instruments per transformar-lo. Al començament d'aquests 40, és a dir
durant els 60 i 70, l'objectiu de la lluita era doble: fer caure la dictadura i, al mateix temps,
construir un sistema de benestar que reconegués els drets de tots els treballadors i
treballadores. No va ser gens fàcil, vosaltres ho sabeu millor que ningú. Jo recordo les
primeres comissions de fàbrica, em sembla que era una mica més enllà de fa 40 anys. A la
Maquinista, amb en Cando i Pasarín, que eren companys nostres, i amb en Mossèn Dalmau,
que donava classes a l'escola d'aprenents; llavors els aprenents que anaven sortint ja
s'afiliaven als sindicats clandestins i als partits d'esquerra. Recordo la Comisión de Fábricas,
la Maquinista, la de Harry Walker, no sé si hi havia el Manolo Murcia i el José Antonio Díaz que ja van morir- la de Motor Ibérica, la del Metall -que després era la suma de totes
aquestes- i finalment la Comissió Obrera de Barcelona, que és la que va marcar molt els
inicis d'aquella lluita. D'aquí després en va sortir la CONC i jo sempre li deia al José Luis
"mira, esto fue..." perquè en aquell moment hi havia competència, que al cap i a la fi, és la
sal de la vida. I també hi havia el PSUC que era el partit més important, no ens enganyem, i
que va aportar tantes coses; jo crec que el partit que més va fer per la democràcia i per
l'autonomia de Catalunya. Jo era d'un altre partit i em sap greu dir-ho aquí perquè es
pensaran que ho dic perquè m'aplaudeixin. No, ho he dit sempre; i la gent que em coneix
m'ho ha sentit dir més d'una vegada en altres escenaris.
1
�Hi havia altres partits: l'MSC o Moviment Socialista de Catalunya del Raventós i l'Obiols i el
FOC, el Front Obrer de Catalunya, on estàvem una colla de militants d'esquerres i que era el
meu partit. La veritat és que hi va haver un moment en que aquest FOC nascut a principis
del 60 va tenir majoria al Metall i, en conseqüència, també la tenia, pràcticament, a la
Comissió Obrera de Barcelona. Llavors el PSUC, molt intel·ligent, va crear la Comissió
Obrera Nacional de Catalunya amb la que ens va donar la volta, perquè ells tenien gent a
Tortosa, a Girona, gent per tot arreu. I així van mantenir les seves majories. Molt hàbil,
políticament.
Aquesta dualitat dins del moviment obrer -que es dóna també a les empreses i arreu, i que
pensem que és la sal de la vida- la podíem trobar en aquell moment, per exemple, a
Terrassa. Hi havia dos líders; un senyor que es deia Muñoz, jove però calb, a qui li deien "el
calvito" i que estava a l'AEG. Aquest era del FOC. Tenia un seguidors jovenets, alguns
d'entre els quals, més tard, es van fer troskistes; n'hi havia un nucli important, a Terrassa.
En canvi, a Comissions Obreres hi havia el Cipriano García. Si avui els poséssim de costat a
tots dos, es barallarien indefectiblement. Perquè tots dos defensaven el mateix interès però
de manera ben diferent; i la gràcia estava justament en que tenien opinions diverses.
Vull fer, en aquesta mena de rememoratiu típic dels avis -jo sóc un avi que tinc net- un
altre recordatori; el d'un altre moment històric molt específic del sindicalisme com va ser la
creació de l'STAC - Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. He vist aquí
avui a l'Eugènia, a la Cinta i a d'altres companyes i companys d'aquella època; doncs amb
l'STAC es va crear per primer cop un sindicat de funcionaris a l'Ajuntament de Barcelona,
que és on jo treballava amb aquestes persones. L'any 1976, varem fer una vaga general de
l'Ajuntament que no sols no tenia cap mena de precedent aquí, sinó que penso que tenia
pocs precedents a tot Europa. Una vaga general dels treballadors d'un municipi que van
crear un sindicat que es deia STAC. Què va passar amb aquest sindicat? Tots érem molt
amics però no podia durar, perquè Comissions i l'UGT no van voler això. Com era lògic, van
tirar cada un per la seva banda i es va restablir aquest dualisme del qual parlava abans.
Però no oblidem que aquell sindicat va arribar a fer una vaga general de l'Ajuntament de
Barcelona i, justament, el dia que venia el Rei d'Espanya. Estic parlant aproximadament del
16 de febrer de l'any 76. El Rei venia per primera vegada a Barcelona a fer un parlament,
no sé si des del Saló de Cent concretament, però el cas és que el Saló de Cent estava
ocupat pels funcionaris i l'acte del Rei es va haver de fer al Tinell, si no recordo malament,
amb l'alcalde Viola; li queien els papers de la mà, pobre, dels nervis que tenia. Nosaltres,
tancats a l'Ajuntament, varem haver d'aguantar l'assalt de la Policia Nacional amb gasos
lacrimògens. Imagineu-vos; si allà no hi va haver desgràcies com les de Montejurra, Vitoria
i altres, va ser per autèntic miracle. En qualsevol cas, jo crec que aquella va ser una vaga
molt ben conduïda i que aquell sindicalisme va representar una mica la base del
sindicalisme actual, a banda de la vella història de la CNT i de la UGT -no citar avui aquí la
CNT seria absolutament injust, parlant de sindicalisme català i hispànic. Penso que aquell
sindicalisme dels anys 60 i després dels 70 és, d'alguna manera, la base del prestigi, la
pràctica i l'experiència del vostre sindicalisme d'ara.
Mai no és fàcil la lluita que persegueix transformar la realitat. Acabo de tornar de l'Uruguai i
he comprovat que el canvi social és possible; políticament possible. Tabaré Vázquez, Lula,
Lagos, Kichner, tots ells són ara presidents de govern o primers ministres de governs que
estan realitzant un canvi, practicant el canvi al Con Sur de l'Amèrica llatina. M'hagués
agradat que sentíssiu -encara que va durar dues hores- el discurs de Tabaré Vazquez la nit
de la presa de possessió; perquè demostra que hi ha moments en que sí que és possible
que esquerres i progrés governin amb la plena confiança del poble i realitzin les
transformacions que sempre havien imaginat els poetes, escriptors, els pares dels primers
dels qui he parlat abans.
2
�El canvi fàcil no ho serà, evidentment. Allà no ho ha estat. Aquí ni ho és ni ho serà.
Però si abans, per a la dreta espanyola, que les esquerres manessin significava quasi una
guerra civil, ara, que manen les esquerres a Catalunya, ara que som més moderats, el que
fa la dreta és posar querelles i mocions de censura: tots ens hem civilitzat.
Teníem un objectiu comú; implantar la democràcia a Espanya, construir un estat de
benestar i aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya. I en aquesta lluita la CONC,
la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Comissions Obreres, sempre ha sabut estar al
peu del canó. La gran victòria de la CONC ha estat saber adaptar la seva força reivindicativa
a les circumstàncies de cada moment històric. Primer, en resistir i vèncer la dictadura;
durant la transició, en instaurar un estat social democràtic i de dret; i en democràcia
negociant amb els governs -del color que siguin- i erigint-se com a motor i garantia de
millora en les condicions laborals d'homes i dones. Les Comissions han estat un puntal clau
en el procés d'enfortiment del teixit econòmic i social.
Queda molt per fer a Catalunya. Crec que es pot dir que els avenços han estat importants,
fonamentals. Tot i així vull refermar, en aquest acte important vostre, nostre i del país, el
compromís del Govern de Catalunya amb les aspiracions i la millora de les condicions dels
treballadors. Especialment pel que fa a la lluita contra les noves formes de desigualtat, que
sempre tenen solucions més difícils; a favor de les dones, els joves i els nens. A favor de les
generacions futures, com diu, per primer cop, la Constitució Europea, que en això és tant
revolucionaria com foren les constitucions francesa i l'americana en el moment en que es
van fer. La Constitució Europea parla dels "drets dels nens a opinar i de la responsabilitat de
les generacions actuals envers les futures"; això no s'havia dit mai en cap Constitució. En
aquest sentit -i afegeixo paraules que he sentit- aquesta és la Constitució més moderna que
hi ha al món, més posada al dia.
Hem substituït a Catalunya el tarannà conservador i passiu d'anteriors governs per una
actitud de més ambició i convençuda, en la qual vosaltres -i la resta d'agents econòmics i
socials- hi heu de jugar un paper decisiu. En aquesta línia, hem treballat per establir un
Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de
l'economia catalana. Aquest acord enormement important ha estat signat entre la Cambra
de Comerç i d'altres agents econòmics, entre els Sindicats i el propi Govern.
Fa 40 anys, no ens podíem plantejar fer coses que la Catalunya en que vivim ara està en
condicions de fer. Encara hem de canviar més en molts aspectes. Volem arribar a la
Catalunya plenament social i hi podem arribar. Des del Govern de la Generalitat anirem en
aquesta línia, no fallarem, no afluixarem; us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la
vostra identitat política.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1677
Title
A name given to the resource
40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Història
Ocupació
Sindicats
Model social
Socialisme
Comissions Obreres
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/196/20050315.pdf
784680596aed83f1bf6add72b1e40145
PDF Text
Text
Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià
Barcelona | 15/03/2005
Bona tarda a tothom, senyor Conseller en Cap, senyors Consellers, Consellera, estimats
amics, benvolguts guardonats en el dia d'avui, representants del treball de Catalunya.
Iniciem l'acte de lliurament de les medalles i plaques que porten el nom del President Macià
i que van ser instituïdes l'any 38 en memòria de l'avi, del President.
Moltes gràcies, Montserrat Avilès. Molts recordem, en aquesta sala, la parella Montserrat
Avilès - Albert Fina, que tant i tant van fer per la defensa dels drets laborals i també dels
drets polítics. Recordo moments en que les coses no eren tant fàcils com ara, ni era qüestió
de repartir guardons; sinó d'aguantar garrotades, moltes vegades, i trobar bons advocats
que tinguessin el coratge de donar la cara davant del que aleshores era el poder.
Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement molt sincer cap a les persones i
institucions, en aquesta edició dels Guardons Francesc Macià.
Les vostres procedències socials, professionals i geogràfiques són ben diverses. Però us
uneix una cosa important, una trajectòria meritòria en la vostra vida productiva com a
professors i mestres, com a treballadors del tèxtil, del metall o en el camp de la medicina,
com a advocats o empresaris, com a pagesos; des del món de la universitat, de la fàbrica,
de l'administració, de la indústria, de les empreses, de les cooperatives. Allò on hi ha hagut
treball, allà hi heu estat vosaltres.
En nom de la Generalitat i dels ciutadans del nostre país, pels quals treballeu i heu treballat
cada dia, us vull reconèixer la vostra aportació al projecte comú de societat amb el que tots,
d'una forma o d'una altre, ens hem compromès. Sou un reflex de la Catalunya real, de la
Catalunya de debò, de la gent que ens ha convertit en el que som: un país de progrés, un
país orgullós. Un país que no està mai satisfet però que està orgullós del que és. Un país
que treballa amb rigor, disciplina, amb cohesió i amb una mentalitat desperta, desvetllada i
preparada per a les noves situacions a les que ens enfrontem. Un país de gent que no ha
abandonat mai la tenacitat, la constància i aquell punt de passió sense el qual el nostre
esforç no seria mai fèrtil. Vosaltres sou els que sabeu la diferència que existeix entre fer les
coses i fer-les bé.
M'agradaria fer un esment molt especial a les moltes dones reconegudes aquesta nit. Hi ha
una percepció estesa de que les dones guanyen posicions dia a dia en el món laboral. És
certa i és, per sort, més que una percepció: és avui una realitat decisiva per a la vida del
nostre país. Cap país que vulgui ser un país com cal no es pot permetre la injustícia que
representaria no tenir en compte que de fet les dones sempre han estat la meitat de la gent
que treballava; i que la realitat d'avui és que treballen per partida doble, perquè en molts
casos segueixen fent també moltes de les feines que ja feien abans. I a més les fan en el
món productiu. Tant de bo que l'altra part de la humanitat catalana, els homes, fóssim
capaços -que de vegades no ho som, per moltes raons que cada vegada semblen
justificades però al cap de la vida no ho són- de poder ajudar en aquesta altra part de la
vida productiva, de la vida laboral que és l'aixecament d'una família i la conducció d'una
casa.
A les dones moltes vegades se'ls ha escatimat el reconeixement social i massa sovint no
han pogut compartir els triomfs aconseguits. Per tant, aquesta nit vull deixar constància que
les dotze dones reconegudes amb la medalla del President Macià són un exemple
paradigmàtic del que la dona treballadora i empresària ha aportat al progrés i el benestar de
Catalunya.
1
�El més important és que tots i totes mantingueu el nivell d'exigència, això sí que us ho
demano; que el premi no sigui l'inici d'una baixada de la guàrdia. No l'abaixeu. Mantingueu
el vostre nivell d'exigència, perquè el Govern de Catalunya també vol mantenir
l'autoexigència i es vol emmirallar amb vosaltres, amb la capacitat que heu tingut de
mantenir-la durant molt de temps, moltes vegades i durant molts anys. Hi ha persones aquí
de cent anys, de noranta i tants anys, a les quals vull agrair molt especialment la seva
presencia perquè ells, potser més que cap altre, testimonien una vida dedicada al treball.
Entre ells n'hi ha un que va començar a treballar als 12 anys; i fins els 97, compteu. No crec
que n'hi hagi molts a tot Europa com ell. I el tenim aquí.
Repeteixo; el Govern de Catalunya vol mantenir, com vosaltres, l'autoexigència. És aquest
un Govern de Consellers i Conselleres que estan dedicant un esforç notable a aconseguir
convertir Catalunya en un referent de dos coses que han d'anar sempre a l'hora: el progrés
social i la transparència política. Ja sabeu que nosaltres tenim una passió per la política,
però també una passió moral per la transparència i una passió social pel treball i pels barris;
perquè pensem que és a la fàbrica, a l'oficina, al treball i als barris on es fabrica la vida
d'aquest país. Són la fàbrica d'aquest país.
És també per això hem signat l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de
la ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Un nom molt llarg i impossible de
recordar, però darrera del qual hi ha un projecte molt ben enfilat, ben estudiat i que ja s'ha
posat a caminar. I també comptarem ben aviat amb un Pla de Govern per a la prevenció
dels riscos laborals; i amb la mateixa voluntat hem posat sobre la taula els instruments
necessaris per avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat. Aquests
són només tres exemples d'un quadre dens i extens de mesures de govern que ompliran tot
aquest 2005 i els anys a venir.
Vull aprofitar un cop més, en presència avui de tots vosaltres, per refermar el compromís
del Govern amb la gent que, dia a dia, s'esforça per construir un país més cohesionat, més
ric i amb millors condicions de vida per als ciutadans que hi viuen. De vegades, les
circumstàncies o els avatars de la vida política poden pertorbar o mig amagar aquest
objectiu de fons. Però que ningú no s'equivoqui; nosaltres som els primers compromesos
amb el treball fet amb paciència i sense improvisacions.
Comptem amb vosaltres. Compteu amb nosaltres.
Moltes gràcies i, altre cop, l'enhorabona a tos els premiats.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1678
Title
A name given to the resource
Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Biografies
Premis i reconeixements
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf
1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9
PDF Text
Text
Governar per la competitivitat
Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005
Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat.
Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa.
Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el
fil de la feina de govern.
Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat
desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut.
El Govern governa. Aquest govern governa.
Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el
darrer mes.
Un mes en el que, entre altres coses, el Govern:
- ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana;
que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre
projecte
- ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions;
- ha fet públic el mapa de llars d’infants;
- ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones;
- ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial;
- ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer;
- ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports;
- ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres
actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades.
- ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que
destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa
popular; la Llei del paisatge ...
Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa.
Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís.
Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és
l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui.
1
�Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies:
- El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut.
- El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai.
- El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança
necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat.
- I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la
transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits.
Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els
reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament.
Vaig dir aleshores i reitero ara que:
“Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.”
Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el
sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La
creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una
mostra evident.
L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares:
- La recerca de l’eficiència de l’administració pública.
- La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha
de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats.
Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat
democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les
institucions polítiques i econòmiques.
Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també
l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els
parlo.
Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui
Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la
competitivitat”.
Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa:
El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de
demà, per la del 2008 i més enllà.
Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i
inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest
país.
2
�Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur.
Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent
un greu error.
La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat
de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració
col·lectiva.
He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè
només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest
projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem
no ens en sortirem.
El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon
diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres
fets en un despatx tancat.
Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del
meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a
escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a
entendre aquesta gent.
Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant
aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent.
Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la
Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions.
El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats.
Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la
realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud
oberta, flexible ...
Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns
valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto.
Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes
pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur.
I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest
terreny.
Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi.
Una nova Catalunya està emergint davant nostre.
Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions
ja no hi és.
I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és.
3
�La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens
havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat.
Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent,
no només en els números.
Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic
intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el
mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació.
Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la
realitat global i local anaven cap a una altra banda.
Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica
i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la
Generalitat recuperada.
Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la
globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en
compte amb la post-política,...
Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la
sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja
ens entenem. Però tornem al diagnòstic...
El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé
més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí.
El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la
immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població
total (l’any 96 només era un 2%).
Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i
probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen,
com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència.
En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això
és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu
s’aproxima ja al 2%.
Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país.
Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la
integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots.
D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants
(6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents
(1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és
l’objectiu.
D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors
de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per
a les monoparentals (a 650€) .
Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable
clau. Tot canvi suposa un repte per la societat.
4
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles,
nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant
per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en
aquesta qüestió.
D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i
que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer.
La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc
intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als
municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys
veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions.
A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens
juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc.
Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre
patriotisme no s’ha entès o ha fracassat.
L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i
sanitaris, no ho oblidem.
Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de
plantejar-se les coses tal com són.
Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills
venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a
una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat.
El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en
famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint
cura dels nens i els avis.
En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval,
segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació
cosa de vellesa.
Aquestes fronteres han perdut el seu sentit.
S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat
del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de
reconèixer que la gent gran és la que en sap més.
Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes
més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que
aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans.
He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar
dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya.
Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests
últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior
govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats...
La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa
d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la
5
�situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al
20%.
Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de
treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels
vuitanta fins l’actualitat.
El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral.
L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i
familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit.
Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del
treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos
col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament,
existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats.
Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el
de la població més jove.
La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I
això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta
millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què.
Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis
superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el
que cal aprofundir i millorar: el del capital humà.
Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el
nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya
presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals.
Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i
també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes.
En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència
negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant
feines que no requereixen tanta formació com la que tenen.
I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats
llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals.
La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho
és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure
amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el
que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació
i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern.
També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és
encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes
temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat
en contra i han acabat generant una dualitat del mercat.
Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres
països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres
6
�vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte
important pel que fa al mercat de treball.
A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a
Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha
hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat.
Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament
baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que
ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una
elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden
l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi
Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els
sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap.
Però anem mica en mica.
El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat,
amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb
organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral.
Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que
fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible.
A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la
construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat
dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en
aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes
de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front.
Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la
flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un
marc d’estabilitat i de seguretat.
Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels
llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió
tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria
de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del
10% de la producció del Ibiza des de Bratislava).
Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la
Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant.
Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt
difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones.
Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per
la política politiquera que per la política ciutadana.
Governar la competitivitat: una política econòmica
Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7
milions.
7
�El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és
el que marca el to del diagnòstic.
Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va
situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any
anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001,
2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic.
També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més
sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions.
Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre
que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el
2004 ho han fet el 5,4%.
Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la
construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%.
S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció
deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències
traumàtiques sobre el conjunt.
Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent
excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge
baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de
vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de
competitivitat d’entre quinze i vint punts.
Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern
de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals.
L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió
Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real.
El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés
d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau
d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva.
A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això
és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit
de la seva raresa en què hem crescut per sota.
La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya
funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés.
Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement
econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys,
haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest
percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%.
Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà
mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt.
És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i
plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai
econòmic, social i polític més immediat.
8
�És justament aquest motiu, el que dóna sentit:
- a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un
esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa
- a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i
Baden-Württemberg
- i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de
Catalunya a Andalusia).
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea
de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà.
En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem
aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses.
Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé,
Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea
haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003.
Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies
mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina
entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en
depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució
conjunta.
El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de
competitivitat.
Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement
basat en el coneixement i la innovació.
I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es
basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de
dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb
el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola
És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en
dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes.
No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de
competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes
les altres vessants.
I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la
qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16
de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller
Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el
suport dels altres consellers.
L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les
bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem.
9
�Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que
volem és sacsejar les bases de la nostra economia.
Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria.
Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig
termini. Aquí vam fallar
Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català
que considerava que Catalunya estava perdent pistonada.
I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del
país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia.
Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític.
Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen
intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es
descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades:
Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear
1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el
nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un
18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys.
Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar
la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n
van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE
ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o
AUNA.
La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions
d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any
anterior!
No crec que cal que insisteixi.
Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus
com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la
societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor.
I tot això és el que aborda l’acord.
Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en
aquesta legislatura.
Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern
la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar
amb èxit la seva tasca.
No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però
m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord:
1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a
Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera
prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha
10
�patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril
per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant:
-la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE,
-l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB
-i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així
com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera
francesa. Aquest és un projecte a llarg termini.
Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i
l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de
l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està
gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la
privatització –amb una golden share, fora millor que res.
2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el
nostre Nou Pla de l’Energia.
3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació.
4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla
Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital,
desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de
l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a
parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho.
5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau.
Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i
sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la
legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment
rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència
de Tecnologia.
6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que
comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de
Garantia Recíproca.
7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de
promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen.
8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de
l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla
Estratègic del Turisme.
9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis
d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la
meva intervenció.
10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals.
Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un
consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics.
Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa
més valuós és que és un full de ruta compartit.
11
�Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou
significativa de l’estil de govern que ens anima.
L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat
també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país.
I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer.
El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista
de primer ordre en el futur del nostre país.
Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim
un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull
garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des
del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats.
El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema
financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal
preservar.
Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i
millorar l’actual model, i sempre per la via del consens.
És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit
estratègic i uns grams de passió col·lectiva.
Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un
aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament.
No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou
Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou
Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots
vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a
Miravet.
I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de
decisió que tenim sobre ells.
Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat;
la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i
deures essencial.
Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i
solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir
una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme
de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells
similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que
refina i millora el de pagar per renda i rebre per població.
Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la
majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les
diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les.
Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en
12
�benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal.
Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la
diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les
administracions.
Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot
quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys
generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil.
Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà.
Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per
contribuir a la seva transformació.
A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una
capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i
l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i
en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com
l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta.
En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants
en aquest terreny. Cal assumir-ho.
Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern.
Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a
Catalunya.
No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant
òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent.
Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants.
Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les
diverses comunitats- com a Estat.
La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella
mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que
perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot.
Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la
que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els
Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient.
Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb
la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern
del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar
compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a
l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el
centre amb el país.
Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I
vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt
breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el
mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les
condicions de competitivitat.
13
�Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb
els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan
sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major
competència real.
Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos,
sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els
processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’.
Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat
espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin.
L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del
transport ferroviari o el sector aeronàutic.
Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la
principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb
més determinació que mai.
Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions.
Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus
que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva.
Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin
aquesta visió i aquesta estratègia.
Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del
Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció,
dissenyar projectes i invertir.
Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò.
Hem d’invertir i hem de treballar junts.
Bona nit i moltes gràcies.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1679
Title
A name given to the resource
Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer)
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Model social
Educació
Federalisme
Finançament
Recerca i Desenvolupament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/198/20050406.pdf
fa6685be36762d3be2c70df2b412277e
PDF Text
Text
Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas"
(castellà)
Foro ABC. Madrid | 06/04/2005
Vuelvo a Madrid una vez más y, como saben, siempre vengo encantado. Madrid me gusta y
me interesa. Por un lado, es la ciudad que tanto nos gustaría que pudiera ganar la batalla
de la nominación olímpica para el 2012. Por otro, la ciudad solidaria, la de la gente, la que
sufre con los demás y que sabe ser agradecida con la solidaridad de los demás. Por cierto:
esta misma tarde visito el Bosque de los Ausentes, en el Retiro, precisamente un
importante testimonio de esta solidaridad.
Vengo a contarles -también una vez más- cual es nuestra propuesta para y desde
Catalunya; una propuesta indisociable a una cierta idea de España: la de la España plural.
Vendré cuántas veces sea necesario para hacer avanzar el proyecto de la España plural, del
mismo modo que quiero ir a Valencia, a Sevilla, a Zaragoza, a Santiago o a Bilbao. Nunca
me cansaré ni de escuchar atentamente ni de explicar lo que Catalunya propone, no
únicamente al Estado, sino a todos los pueblos de España.
Con todo, me van a permitir que manifieste un cierto desasosiego cuando recuerdo que
estuve aquí en mayo pasado en el Club Siglo XXI, en agosto en El Escorial, en enero de este
mismo año en el Foro de la Nueva Economía y parece que cada vez tengamos que empezar
de nuevo, como si hubiéramos perdido el hilo. Como Penélope. Cada vez que vengo me
parece comprender que se nos entiende: que se nos entiende por primera vez. En este
sentido, siempre es la primera vez.
Madrid - y ahora no hablo de la ciudad y sus gentes, sino del poder- no ve a España, no la
mira. Madrid es el espejo: Madrid es España. Lo que no se dice en Madrid no se ha dicho.
¿Lo ha oído alguien? !Nadie! Y aún, lo que se escucha dura poco.
Sobre la situación reciente: los sucesos del Carmel y a las consecuencias políticas
de la crisis
Para comenzar mi breve intervención de hoy -previa al diálogo que espero tener con
ustedes- quisiera referirme brevemente a dos temas que han focalizado la actualidad de
Cataluña en las últimas semanas. Creo que tiene sentido, dado que es mi primera visita a
Madrid después del accidente del Carmel y de la crisis política que se desató a
continuación.
Sobre el Carmel, quiero destacar varias cosas. Nuestra primera prioridad ha sido y es
resolver satisfactoriamente la situación de los vecinos del Carmel afectados. Creo que lo
estamos consiguiendo, aunque no la daremos completamente por zanjada hasta que todos
los vecinos estén definitivamente en sus casas.
A pesar de la gravedad del accidente, ni ha habido que lamentar víctimas mortales, ni
tampoco se ha "hundido un barrio", como se ha venido diciendo de forma irresponsable
para alimentar la explotación política y mediática del mismo, con "más de 15.000 vecinos
afectados". Las cosas en su sitio: ocurrió un accidente grave en el túnel de maniobras de las
obras de ampliación de la línea 5 del metro.1057 personas se vieron afectadas
directamente, personas que fueron (y muchas de ellas siguen) realojadas en hoteles o en
otras viviendas. Treinta y cuatro familias (un centenar de personas) han perdido su hogar y
volverán a tenerlo.
1
�En segundo lugar, cabe decir que nuestra reacción, con la inestimable colaboración del
Ayuntamiento de Barcelona fue inmediata y eficaz. Hemos tenido una sensibilidad extrema,
minuto a minuto, con los 1.057 vecinos desalojados y en la actualidad estamos en vías de
normalizar la situación.
Estoy convencido de que cerraremos el balance habiendo encontrado, como les digo, una
solución plenamente satisfactoria para los vecinos de los 34 pisos demolidos. Podremos
también decir que el resto de viviendas plenamente recuperadas y habremos impulsado un
plan de rehabilitación integral del Carmel a la altura de la ambición del Gobierno y de los
vecinos del barrio. Pero, lo que es más importante, habremos garantizado la seguridad de
los vecinos, la atención a estos en todo momento, la protección de sus bienes y el máximo
nivel de información posible.
En este sentido quiero destacar, finalmente, que el nivel de responsabilidad política asumido
por nuestro Gobierno no tiene precedentes en la política española. En primer lugar, la
comparecencia del Conseller Nadal en la Comisión de Política Territorial del Parlament de
Cataluña se produjo muy pocos días después de que se hubiera producido el accidente. En
segundo lugar, celebramos a petición propia de un Pleno Extraordinario al cabo de un mes.
Por último -como no podía ser de otro modo en un gobierno que hace de la transparencia su
bandera- en todo momento mantuvimos y mantenemos nuestra disposición a participar
activamente en la comisión de investigación creada para dilucidar los hechos.
Del incidente que desembocó en una moción de censura quiero destacar sólo dos puntos.
Por un lado, se produjo un ruido excesivo. Y califico la reacción de excesivo ruido político
porque, aunque acaparó toda la atención mediática, no se puede reprochar al gobierno de la
Generalitat que dejara, ni por un momento, de hacer frente a su obligación fundamental:
gobernar. Durante el mes de febrero, el gobierno aprobó más de una decena de proyectos,
algunos de una envergadura comparable a la del acuerdo estratégico para la competitividad
-al que, por cierto, me referiré más adelante-. Por otro lado, quiero subrayar que como
President de la Generalitat, debo mirar sobretodo al presente y al futuro. En este sentido,
insisto, me reconforta el hecho de que se haya puesto de relieve uno de los compromisos
que teníamos en esta legislatura: el compromiso irrevocable hacia una mayor transparencia
de la vida pública. Ustedes saben que la reforma social, la transparencia y los cambios en
las leyes fundamentales son los objetivos principales de mi gobierno.
Esto enlaza con otro tema importante, puesto que en esta línea se ha puesto también sobre
la mesa el tema de la financiación de los partidos políticos, una de las grandes asignaturas
pendientes de nuestra democracia. La actuación del gobierno de Cataluña en el ámbito de la
transparencia se rige por dos orientaciones: la búsqueda de la eficiencia en la
administración pública y la definición de unas reglas del juego de la economía que aseguren
la libre competencia y hagan transparentes las relaciones entre el regulador público y los
mercados. Estamos trabajando ya en estas dos grandes direcciones: En diciembre de 2004
presentamos el Informe de evaluación de la gestión de la Generalitat de Cataluña.
Volviendo al Carmel: en febrero, inmediatamente después del Pleno extraordinario, el
Parlament creó una comisión de investigación, a la que ya me he referido, para aclarar el
accidente de la línea 5 del metro y la contratación de la obra pública. Como ha anunciado el
Conseller de Política Territorial y Obras Pública, Joaquim Nadal, se han establecido unas
nuevas reglas del juego para la contratación y adjudicación de la obra pública. En junio
pondremos en marcha la Oficina Antifraude, dirigida por un fiscal de gran prestigio y
discreción, David Martínez.
2
�Sobre las transformaciones políticas y sociales que el gobierno de la Generalitat
está llevando a cabo
Permítanme ahora incidir en los demás objetivos estrella de nuestro Gobierno: la reforma
social y las leyes básicas. Como premisa previa, tengo que decirles que el gobierno de la
Generalitat tiene un proyecto para Catalunya que va más allá de esta legislatura, más allá
de 2007. Se trata de un proyecto ambicioso de transformación social y económica; una
transformación que, para ser efectiva, implicará una adecuación político-institucional a las
nuevas condiciones y pasará inevitablemente por mejorar nuestro autogobierno.
No quisiera extenderme en exceso en esta cuestión, pero la mejora del autogobierno tiene
un punto clave en la reforma del Estatut, en la reforma del sistema de financiación
autonómica y también en una serie de reformas institucionales paralelas, que van desde la
reforma de la Ley electoral catalana hasta la participación en la reforma del Senado
español, de la que hoy hemos hablado con el Presidente del Senado.
Lo que pretendemos con la reforma del Estatut es obtener las herramientas que nos
permitan hacer frente a problemas no resueltos y a nuevos retos planteados. ¿A qué me
refiero? Pues por ejemplo a la concreción del papel de Catalunya en Europa o a nuestra
capacidad de actuación en relación con la inmigración, dónde sería necesario asumir y
delimitar competencias para dar una mejor respuesta a las realidades que conviven
cotidianamente en nuestros municipios. Este es un punto clave de la reforma social. La
llegada de la inmigración a los barrios, a las escuelas y, a los CAPs está afectando a nuestra
capacidad de respuesta.
En cuanto a las reformas políticas el reto último nos plantea solucionar el reconocimiento y
el encaje definitivo a la realidad plurinacional, plurilingüística y pluricultural del estado
español. Y hablo de solucionar problemas y de afrontar retos. No he hablado nunca de
obtener privilegios, o de diseñar exclusividades.
En lo que estamos trabajando es, pues, en un Estatut al servicio de los ciudadanos, que
haga frente a las nuevas realidades, un Estatut de y para la gente de Cataluña pero también
un Estatut al servicio de una concepción de la España de hoy, de la España plural, del
Estado compuesto. Nuestra responsabilidad colectiva nos exige no aferrarnos
excesivamente al pasado cuando éste está superado, porque no nos va a llevar a ninguna
parte.
Nuestro objetivo es que el nuevo Estatut esté redactado y sea aprobado en esta legislatura.
Es mi compromiso con la ciudadanía y es el compromiso de todas las fuerzas políticas
catalanas en la cumbre que celebramos en Miravet -un pequeño pueblo a orillas del Ebroen noviembre pasado.
En esta legislatura también negociaremos un nuevo sistema de financiación. Un nuevo
sistema que mejore la suficiencia y la capacidad de decisión que tenemos sobre nuestros
recursos y que incorpore un nuevo diseño de la relación de solidaridad que queremos tener
con los territorios del resto de España; con los que compartimos una comunidad política en
la que debe existir una igualdad de deberes y derechos esencial.
Este nuevo mecanismo de solidaridad se debe diseñar bajo la premisa que las distintas
comunidades autónomas puedan ofrecer niveles similares de servicios con esfuerzos fiscales
similares. Éste es el principio fundamental sobre el que se debe erigir el nuevo sistema, un
principio que muchas veces simplificamos en la fórmula pagar por renta y recibir por
población.
Ahora Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma española en renta por cápita antes de
impuestos y la octava después de impuestos. Hay que definir un mecanismo de
3
�subvenciones dónde las transferencias sirvan para reducir las diferencias entre
comunidades, pero sin llegar a eliminarlas completamente ni a invertirlas.
Esto es lo que sucede en todos los países de estructura federal. Si una comunidad paga más
impuestos, parte de éste mayor esfuerzo realizado debe beneficiarla porque en esto
consiste la igualdad entre los ciudadanos, pagar más sirve para ganar más, pero no todo lo
que se gane de más. De lo contrario, podríamos llegar a una situación dónde una
indefendible definición de solidaridad se convirtiera en su caricatura, con unas comunidades
acomodadas a vivir del subsidio y otras, más desarrolladas, irritadas por el uso que se hace
de su sobreesfuerzo fiscal. Supondría un coste político demasiado elevado y voy a poner
todo mi empeño en que no sea así.
Hemos hecho un esfuerzo de consenso y rigor, con una comisión de expertos que han
estimado en el 7.5% del PIB catalán (de media, según distintas metodologías) la diferencia
entre lo que pagamos y lo que recibimos. La discusión sobre cual deberá ser la cifra final
está todavía abierta, pero un 7.5% es excesivo. Soy consciente que proclamar esto
justamente ahora, que con la ampliación Europea vamos a pasar en 2 o 3 años a ser
contribuyentes netos, no es ni fácil ni ciertamente simpático. Pero es un tema que está ahí,
encima de la mesa.
Nosotros asumimos, siempre, nuestra responsabilidad y hacemos frente a nuestras
carencias con decisiones que no se toman para agradar o complacer. Hablo, por ejemplo,
del recargo de 2.4 céntimos sobre los hidrocarburos para vincularlo a la financiación de la
Sanidad, que se hizo efectivo a partir de Agosto pasado o del grupo de expertos sobre
racionalización del gasto sanitario, que ha puesto encima de la mesa un conjunto de
propuestas para la reducción del gasto sanitario.
Lo realmente insostenible es aumentar el déficit de forma irresponsable. Autoexigencias,
todas, y en primer lugar; exigencias, sólo las necesarias. Dicho de otro modo, venimos a
Madrid cargados de razones.
Es con esta orientación que estamos también enfocando nuestra política económica.
Cataluña avanza hacia un modelo de crecimiento basado en el conocimiento y en la
innovación. El reto más importante al que debemos hacer frente es la transformación de
nuestro modelo de competitividad. Y es un reto que compartimos con toda Europa en su
conjunto.
En esto se basa la estrategia de Lisboa y también el Plan de dinamización de la economía,
que el pasado 25 de febrero aprobó el gobierno español. ¿Significa esto que no somos en
absoluto competitivos? No. Somos competitivos; en Catalunya hay empresas líderes a nivel
global. Pero debemos serlo todavía más y de un modo más generalizado.
Si somos menos competitivos en costes, debemos serlo más en otros aspectos: esta es
justamente la pretensión del Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad de
la ocupación y la competitividad que se firmó el pasado 16 de febrero, después de un año
de intenso trabajo. Y el acuerdo es ni más ni menos que la hoja de ruta del gobierno en
materia económica en esta legislatura.
No es ni el lugar ni el momento de detallar las 86 medidas que contiene el acuerdo, todas
destinadas a crear un entorno competitivo favorable y a solventar ciertos cuellos de botella
que sufría la economía catalana. Permítanme citar algunos ejes prioritarios sobre los que se
desarrollan estas medidas:
-mejora de las infraestructuras de transporte y telecomunicaciones
-I+D+I como eje clave y transversal
-apoyo a la inversión y a la internacionalización
-mejora de la dotación de capital humano
4
�También quisiera mencionar, ya para acabar, la manera en que se ha llegado a este
acuerdo, porque es significativa del estilo de gobierno que nos anima. El acuerdo se ha
firmado conjuntamente por gobierno, sindicatos y patronales, pero en su redacción han
participado un amplio conjunto de agentes sociales y económicos. En un proceso de
concertación sin precedentes hasta la fecha. Y no digo que esta sea la vía catalana, de
exclusividad catalana, pero sí un estilo, una 'obsesión' de mi gobierno...con un trasfondo
claro: la verdadera eficacia es aquella que parte de un equilibrio entre forma y fondo. Es la
única manera sólida de tener un proyecto inclusivo y sólido para el país, la única de avanzar
hacia un futuro más próspero.
Les he expuesto y razonado cuales son los objetivos centrales de nuestra propuesta de
reforma del Estatut, en relación con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Defiendo que
no existe contradicción entre reforma del Estatut y reformas sociales. Son dos caras de la
misma moneda.
Ofrezco el compromiso de Cataluña con España y reclamo otro tanto del Estado. No para
obtener privilegios, sino para poder seguir siendo solidarios. He hablado de exigencias
mínimas. Pero también he hablado de autoexigencias. Esta es la razón por la que he querido
resumirles lo que perseguimos con el acuerdo estratégico en materia de política económica.
Si les parece, lo dejo aquí por ahora y quedo a su entera disposición para el coloquio.
Muchas gracias. Moltes gràcies.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1680
Title
A name given to the resource
Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas"
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Foro ABC. Madrid
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Balança fiscal
Estatuts
Federalisme
Finançament
Gestió pública
Acció política
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-04-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/199/20050423.pdf
367055b59df6b657f74aa62a99df5269
PDF Text
Text
Declaració Institucional del president de la Generalitat,
amb motiu de la Diada de Sant Jordi
Barcelona | 23/04/2005
El calendari cívic de Catalunya té tres dates assenyalades: la d'avui, 23 d'abril, la de l'11 de
setembre i la del 15 d'octubre.
Són tres commemoracions amb orígens, significats i expressions diferents, però que
configuren el relat simbòlic de la catalanitat.
La diada de Sant Jordi és la nostra festa de la primavera.
Amb els anys n'hem fet una celebració de la cultura i dels llibres.
El Sant Jordi és l'expressió d'un poble en pau i d'una complicitat:amb la compra de roses i
llibres, un dia feiner es converteix en un dia de festa.
La diada de l'Onze de Setembre és la nostra festa nacional.
És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sense cap
excepció.
És la celebració del compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal.
L'any passat la Diada va adquirir la solemnitat institucional que li corresponia i que li
correspon.
El quinze d'octubre commemorem la figura del President Lluís Companys.
Catalunya vol restituir l'honor, la dignitat i la memòria de totes aquelles persones que
donaren la vida pel país. I el President Companys les representa totes, les representa millor
que ningú.
El Govern de Catalunya vol vincular aquestes commemoracions amb un avenç real en les
nostres finalitats, en els nostres objectius com a poble.
Aquest any podem celebrar un Sant Jordi lligat al reconeixement de la llengua catalana a la
Unió Europea.
Catalunya és una nació. Catalunya és una nació d'Espanya i d'Europa.
Formem part d'una Euroregió, la de l'antiga Corona d'Aragó, que va arribar a la seva
plenitud amb un Rei nascut a Montpeller, format a Monzón; Compte i Rei a Barcelona i
conqueridor a Mallorca i València.
Amb tots ells, agermanats, celebrarem, l'any 2008, el vuitè centenari del seu naixement.
Mai havíem avançat tant en el reconeixement de la nostra llengua i en tan poc temps. Mai
un Govern espanyol havia arribat tant lluny en el seu deure constitucional de protegir la
llengua catalana.
1
�Mai s'havia plantejat amb tantes expectatives d'èxit el reconeixement oficial del català a
Europa, tot i que encara hi ha molt camí per fer.
També enguany ens podem felicitar per haver resolt amb èxit una qüestió pendent de fa
molt temps.
Per fi es farà realitat la restitució dels documents confiscats, tant a la Generalitat de
Catalunya com a persones físiques i jurídiques, per part del règim franquista al final de la
Guerra Civil.
Aquesta restitució és un acte de justícia històrica.
Com també ho és la rehabilitació política i moral del president Lluís Companys.
El Govern espanyol ha fet les primeres passes, començant per manifestar la voluntat de
restituir públicament i legalment l'honorabilitat del president assassinat.
S'han fet gestos i està en marxa la iniciativa legislativa que ho farà possible.
S'estan trencant els darrers tabús. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició
democràtica ho acabarem ara.
El català a Europa, la devolució dels "Papers de Salamanca", la rehabilitació del president
Companys constitueixen tres exemples positius del que aconseguirem si definim amb
precisió els objectius i actuem amb determinació en les formes.
És així com Catalunya avança: amb unitat política i cívica, amb determinació, amb rigor i
amb diàleg.
Actuarem de la mateixa manera en els grans temes de país que ara ens ocupen: en
l'Estatut i el finançament que són els mitjans. I en la reforma social, l'ambició econòmica i el
respecte del territori i la transparència pública que, no oblidem mai, conformem els grans
objectius del Govern que presideixo.
Estic convençut que així ho farem. Una altra cosa no seria entesa ni admesa pel poble de
Catalunya.
Vull acabar les meves paraules amb un desig que és, també, un convenciment: l'any vinent
celebrarem la diada de Sant Jordi amb un nou Estatut. I aquest Estatut haurà començat a
esdevenir la millor eina per les nostres finalitats, pels nostres objectius com a país, que,
repeteixo, són la reforma social, l'ambició econòmica, el respecte del territori i la
transparència pública.
I haurà estat, un cop més, un èxit de la unió i la unitat.
Serà un èxit col·lectiu del poble de Catalunya.
Desitgem-nos tots un bon Sant Jordi!
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1681
Title
A name given to the resource
Declaració Institucional del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada de Sant Jordi
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Commemoracions
Territoris
Acció política
Model social
Autonomia
Catalanisme
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-04-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/200/20050426.pdf
3fd80697f9639790466e7f5fe2a26d3a
PDF Text
Text
Discurs del president de la Generalitat a la presa de
possessió del conseller primer
Palau de la Generalitat | 26/04/2005
El govern ha acomplert el seu compromís: I té, a partir d'avui, un conseller primer que ho
és per llei.
Vaig dir des del primer moment que volia que el Govern estigués coordinat per una figura,
la necessitat de la qual ningú no ha dubtat. Però vaig dir també que les coses s'havien de
fer bé.
Calia regularitzar la figura del conseller primer. Calia, com diu el preàmbul de la pròpia Llei
1/2005, aprovada el dia 31 de març, "establir un marc estable i coherent amb la posició
institucional que correspon a aquesta figura dins del govern". I així s'ha fet.
La figura del conseller primer, doncs, es reforça tant pel que fa al càrrec com pel que fa a la
persona que, avui, l'ocupa. L'Honorable conseller primer Josep Bargalló.
L'Honorable Josep Bargalló té el més important: la confiança política i personal del president
i de tots els membres del Govern.
I aquesta confiança és expressió, alhora, de l'aliança sobre la que s'ha bastit el projecte
polític que el govern representa.
Insisteixo una i altra vegada que les reformes institucionals i estatutàries que tenim entre
mans són per millorar el país, no són per millorar la llei. És la llei la que està al servei del
país i el Govern qui l'ha de realitzar. Qui ha de realitzar la reforma social, enfortir l'ambició
econòmica, restablir l'equilibri territorial i augmentar la transparència de la vida pública.
Perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots, els qui ens van dipositar la seva
confiança i també els qui es van manifestar per altres opcions, es puguin sentir orgullosos
del seu govern, de la seva decisió i de la seva actuació.
Compto, com hi he comptat fins avui, amb la lleialtat del conseller primer. I estic convençut
que sabrà coordinar amb l'encert i l'autoritat que la Llei li confereix, l'acció del Govern.
D'ell i del conjunt de conselleres i consellers del Govern vull, en els propers mesos una
dedicació plena als nostres objectius.
1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1682
Title
A name given to the resource
Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Acció política
Bargalló Valls, Josep, 1958-
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-04-26
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/201/20050504.pdf
9e28a94f80dc245161acf57274487ae0
PDF Text
Text
Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de
Catalunya a Joan Raventós i Carner
Palau de la Generalitat | 04/05/2005
Senyors consellers, senyores conselleres, senyors diputats, autoritats, senyor alcalde,
família Reventós:
Efectivament, Raimon Obiols, Ítaca és el viatge. Ítaca és el viatge. A vegades, quan un
arriba a Ítaca comença a pensar que el més important i el més bonic era el viatge. A no ser
que hi hagués alguna altra cosa, que hi és, en aquest moment i en aquest país, que és el
viatge que ens falta per fer. I aquest viatge és el més seductor de tots, aquest viatge és el
que realment ens belluga, el que encara no hem fet. I el que farem en bona mesura, gràcies
a persones com en Joan.
Pensant que l'acte d'avui és un acte de justícia històrica amb l'home i el polític, Joan
Reventós i Carner, em preguntava què hauria pogut ser i em responc: ho hauria pogut ser
tot. Hauria pogut ser el que hagués volgut, però va posar per davant la unitat.
Ell va guanyar les primeres eleccions democràtiques. Recordo el 15 de juny de 1977,
recordo perfectament que els diaris van parlar aleshores de Catalunya, de la taca roja
d'Europa, perquè a Europa, en aquell moment, d'esquerres no n'hi havia al Govern, o n'hi
havia molt poques, i Joan Reventós era efectivament el vencedor.
Hauria pogut ser el que hagués volgut ser en aquell moment. Però ell va ser el que va
proposar en el míting final, que si ell guanyava tornaria el president Tarradellas. I,
efectivament, com aquí s'ha dit, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la
Generalitat va ser l'autèntica ruptura, d'aquella ruptura que havia començat amb reforma,
com recordareu perfectament.
El Govern d'unitat del president Tarradellas va ser possible, en gran part, gràcies a Joan
Reventós. Jo diria, en la major part.
Va ser la confirmació que la reforma política havia esdevingut ruptura, i va significar el
sacrifici d'una presidència de la Generalitat provisional, que lògicament li pertocava. Amb el
seu gest va obrir la porta als primers 25 anys de governació autònoma, democràtica i
pacífica de Catalunya. De fet, el que ara tenim i el que ara perseguim és el que Reventós
ens va convèncer de perseguir i d'obtenir: un Govern catalanista i d'esquerres, el Govern de
l'Entesa Catalana de Progrés. Mai no és massa tard. Però hauríem volgut que ell ho pogués
viure en primera persona, cert, aquí s'ha dit.
En aquest moment de la nostra història, però, podem preguntar-nos: què ens falta, què ens
manca, què cal encara?
Ara Catalunya ha obert les portes del seu futur i del futur de l'Espanya plural, de l'Espanya
federal, que sempre ha imaginat possible Joan Reventós.
I jo crec que ve a tomb ara, en aquest moment una virtut cardinal de Joan Reventós, que és
la virtut de la paciència, sobre la qual haig de dir, però, alguna cosa més que la pura
paciència. El socialisme democràtic té aquesta virtut, és cert.
Però Reventós era, contra el que semblava, un home en certa forma impacient, un home
amb una passió, dues passions: Catalunya i el socialisme. Però tenia una altra qualitat, que
1
�potser alguns no considerin una virtut. Reventós havia triomfat, va triomfar. Però Reventós
ha triomfat, perquè la Catalunya lliure i solidària i l'Espanya federal són a tocar de dits.
Per recórrer aquest tram decisiu, que encara falta per recórrer, caldrà que combinem les
dues virtuts que Joan Reventós ens va transmetre: aquesta que se li coneixia, la paciència,
però també l'altra, de la qual ha parlat el president Rigol, que és la passió per la unitat del
poble de Catalunya.
Posar Catalunya i la justícia social per damunt de tot va ser el seu objectiu. I ara és l'hora
de realitzar aquest objectiu. Això li devem, com li devem la defensa de la dignitat. De tot el
que Catalunya està proposant, segurament se'n pot discrepar, però no es pot atacar la
nostra dignitat com a poble, la que ell, Joan Reventós, va defensar com ningú, ni la nostra
lleialtat a les institucions i als pobles d'Espanya.
L'Espanya plural només es construirà des del respecte entre els pobles que la integren.
Aquest és un principi que Joan Reventós tenia molt clar i que ens ha d'inspirar ara i sempre.
Estic segur que aquest acte d'avui, que és un acte al mateix temps modest i emotiu, ens hi
ajudarà. El seu principi, el principi que ell havia perseguit, és la nostra fita en aquest
moment. I el que queda per fer és el més interessant del camí. Ja el farem, ja el farem
il.luminats per l'exemple, pel mestratge, pel tarannà, per la passió, que hi era, passió
inconfusible, de Joan Reventós.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1683
Title
A name given to the resource
Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Reventós i Carner
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Territoris
Biografies
Federalisme
Història
Política
Socialisme
Reventós, Joan, 1927-2004
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-04
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/202/20050506.pdf
081a4a10c5aaaa70b4e650e574b80d07
PDF Text
Text
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la
Generalitat de Catalunya
Palau de la Generalitat | 06/05/2005
DE QUINA CATALUNYA ELS VULL PARLAR?
A Catalunya hi ha més de 200.000 infants de 0 a 3 anys. I només n’hi ha 67.000 que tenen
una plaça en una llar d’infants. Menys de la meitat, en places d’oferta pública.
A Catalunya hi viuen un milió de persones de més de 65 anys. Tres de cada deu viuen al
llindar de la pobresa.
Les famílies de Catalunya que tenen una hipoteca pel pis o casa en el que viuen, dediquen
una mitjana del 57 % dels ingressos familiars a fer-hi front.
A Catalunya hi ha una taxa d’immigració del 11,4 %. Només durant l’any 2004 la població
immigrada ha crescut en 153.000 persones. En els darrers mesos s’han presentat 113.036
expedients de regularització, dades d’avui mateix.
Anar de Manresa a Lleida, en tren, segueix suposant dues hores i mitja de trasllat. El
mateix temps que fa 50 anys.
Entre 1985 i avui, el 32 % dels joves nascuts en entorns rurals ha emigrat a les àrees
urbanes.
Catalunya ha crescut per sota de la mitjana espanyola els darrers 9 anys.
Podria continuar, però em penso que ja és suficient per donar-los una idea de quina
Catalunya els estic parlant.
M’entendran si els dic que el millor Estatut i el millor finançament foren inútils si no ens
haguessin de servir per atacar els problemes que hi ha al darrere dels exemples que els
acabo de posar. I darrere de molts altres que els podria posar.
És d’aquesta Catalunya de la que s’ocupa el Govern d’Esquerres i Catalanista que ahir
complia els seus 500 primers dies de treball.
Parlaré del govern, del seu estat de salut i del seu ordre de prioritats.
Per començar, m’agradaria descriure com veig el govern de Catalunya avui. Per continuar
després, parlant-los de la seva ambició reformadora, social i econòmica.
COM ÉS EL GOVERN D’ESQUERRES I CATALANISTA?
L’actual govern de Catalunya es va constituir el dia 22 de desembre de 2003. En 500 dies
aquest govern ha acumulat i consolidat uns actius considerables.
Hem pres el pols de l’estat del país i de les seves institucions. També de les seves
aspiracions i de les seves disponibilitats.
Hem escoltat i avaluat. Hem precisat els nostres objectius, hem fixat les orientacions de la
nostra acció, hem seleccionat els instruments per realitzar-la.
1
�Hem formulat projectes i els hem programat, els hi hem buscat finançament, els hem
encabit en un calendari. Hem dibuixat el camp de joc. Hem creat un equip. Hem actuat,
hem invertit, hem estalviat, hem tapat vies d’aigua.
El Govern d’Esquerres i Catalanista comença a desplegar tota la seva capacitat d’acció.
És un bon moment, doncs, per posar de relleu els principis que caracteritzen el nostre estil
de governar i donen consistència a l’acció realitzada.
També és un bon moment per insistir en els valors que orienten el projecte de reforma
social que estem impulsant.
Aquest és un Govern amb rigor institucional.
Ho hem demostrat especialment amb la institucionalització per llei de la figura del Conseller
Primer, que no tenia llei.
D’aquesta manera hem endreçat una situació desordenada que afectava el cor de les
institucions de la Generalitat, al mateix Govern de Catalunya.
Hem cedit la iniciativa legislativa al Parlament en matèries rellevants, com la modificació de
la Llei del Consell de l’Audiovisual; perquè quedi clar de quina és la competència de
cadascú; i per descomptat, la independència, no solament la independència dels mitjans,
sinó la independència del control dels mitjans. Feia falta.
I hem mostrat la nostra disposició a la constitució d’una Comissió d’Investigació quan ha
estat necessària, com ho ha estat en el cas de l’accident de la Línia 5 del Metro, al seu pas
pel barri del Carmel, i sobre l’obra pública a Catalunya durant els darrers anys.
Però aquest és un Govern no solament institucionalment rigorós, també és un govern
competent, que és capaç de definir una estratègia per a Catalunya i de definir el seu lloc en
l’Europa que neix i en el món global.
Que ha posat en marxa les principals polítiques recollides a l’Acord del Tinell.
Que ha actuat amb diligència a Sallent, a l’Anoia o a Gallecs i ha tingut capacitat de reacció
davant de situacions complexes com la que s’ha produït al barri del Carmel de Barcelona.
Aquest és un Govern solvent en la gestió dels recursos públics.
Ho hem demostrat auditant la situació econòmico-financera de la Generalitat, imposant-nos
un primer Pressupost d’austeritat i liquidant-lo amb una reducció del 33% del dèficit. En un
any.
Gràcies al rigor i la solvència inicial, el 2005 hem pogut presentar un Pressupost de gran
ambició social, que dobla gairebé l’esforç inversor per habitant de l’any 2003.
Aquest és un Govern transparent.
Des del primer moment hem fet públics tots els càrrecs de confiança. Hem realitzat
informes sobre l’estat de la Generalitat, no només sobre la situació econòmico-financera,
sinó també sobre l’organització i la gestió.
Hem fet transparents les ajudes als mitjans de comunicació privats. I hem canviat les
normes de contractació en l’obra pública.
2
�En síntesi,
Aquest és un Govern amb rigor institucional que actua amb ple respecte per les institucions
polítiques de Catalunya.
És un Govern competent que compleix els compromisos que ha adquirit amb els ciutadans.
És un Govern solvent que gestiona els recursos públics amb eficiència.
I és un Govern transparent perquè creu que la societat catalana i les seves institucions
faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics.
El nostre projecte de reforma social té l’objectiu de convertir Catalunya en un país més
pròsper i cohesionat.
Hem demostrat una nova sensibilitat social enfortint l’Estat del Benestar català i millorant
les condicions de la vida individual i col•lectiva dels ciutadans.
Tenim una nova sensibilitat territorial perquè volem garantir els mateixos nivells de vida
arreu del territori de Catalunya i apostem per la sostenibilitat, decididament. No és un
somni.
Tenim una estratègia econòmica col·lectiva dissenyada a partir d’una visió compartida amb
els empresaris i els treballadors.
Tenim un designi europeu. Un designi amb l’Europa de la innovació i la investigació que s’ha
començat a concretar amb el desenvolupament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Un designi amb l’educació, la cultura i la innovació, que són el fonament i el futur del
nostre continent.
Tenim una ambició de país que volem compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes.
Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i
política de Catalunya.
Per oferir més i millors serveis a les famílies.
Per vetllar per la protecció dels infants.
Per assegurar els drets de les parelles homosexuals.
Per facilitar que els joves puguin accedir a un habitatge sense haver d’hipotecar els seus
projectes de vida.
Per fer possible que les persones grans, especialment les que no es poden valer per elles
mateixes, puguin viure en unes condicions dignes.
Per oferir més recursos i oportunitats als emprenedors, als creatius i als investigadors, però
també als pagesos o als qui han optat per viure en un entorn rural.
3
�Aquests són els objectius del nostre projecte de reforma social. Els objectius fixats en
l’Acord del Tinell.
I volem marcar la diferència treballant per Catalunya poble a poble, barri a barri, al costat
de la gent.
Aquests són els nostres valors que els confesso d’entrada.
Els valors que posem al servei d’un nou patriotisme, el patriotisme dels drets i la justícia
social, el de la dignitat reconeguda i el de les oportunitats de gaudir d’una vida millor.
Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions d’habitants.
Un Govern impulsor dels grans objectius de país: Estatut i Finançament, no
solament això, però també.
Reitero un cop més el compromís del Govern amb els dos grans objectius polítics de país
per aquesta legislatura: la reforma de l’Estatut i del finançament català.
I amb aquests dos objectius majors, altres dos objectius institucionals complementaris: la
nova organització territorial i la llei electoral. S’havien d’haver fet fa anys. Era un mandat de
l’Estatut de 1979.
Ho he afirmat des de l’inici d’aquest procés reformador: l’Estatut i el finançament, s’ha
d’entendre bé, són uns mitjans. No són finalitats en si mateixos. Són instruments al servei
d’una millor acció política, amb més marge polític i econòmic. Així ho vaig expressar el
passat mes de gener en un discurs a La Pedrera, dient que creia que era essencial que ens
fixem en les intencions finals de la reforma: l’Estatut per a què?
L’Estatut ha d’assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i
institucional per autogovernar-nos millor.
L’Estatut ha se servir per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,
sanitàries, territorials i culturals.
I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu.
Ras i curt, el nostre model de reforma de l’Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en
la forma, com pel seu contingut social.” [fi de la cita]
Així ho han entès els ponents de la reforma de l’Estatut quan han identificat en el text els
principis rectors que guiaran l’acció dels poders públics a Catalunya:
- La convivència social
- El reforçament de la identitat
- El progrés econòmic i social
- La cohesió i el benestar
- L’equilibri territorial
4
�- La sostenibilitat mediambiental
- La pau i la cooperació internacional
Aquests principis fonamenten el model civil i social que establirà el nou Estatut.
I a aquests principis els corresponen unes competències més ben definides i garantides i
també –en alguns casos- unes noves competències.
Poc a poc, el full de ruta dissenyat per les forces polítiques catalanes va avançant en el seu
camí. Ens apropem als moments decisius per aquesta reforma.
I és ara més que mai quan hem de ser curosos amb el nostre capteniment, que exigeix:
-
unitat en l’ambició compartida,
rigor en el treball polític,
tenacitat i generositat en el procés negociador
i responsabilitat amb el compromís adquirit.
Tinguin la seguretat que el President i el Govern de la Generalitat estan fent tots els
esforços per aconseguir aquesta unitat, sense la qual no faríem com a país ben res.
Tenim el dret a ser optimistes, però malfiem-nos del maximalisme fàcil, que en el fons
amaga una certa mandra per fer les coses com s’han de fer i una profunda desconfiança en
les possibilitats reals de Catalunya.
EL GOVERN DE LES REFORMES SOCIALS
Però l’objecte d’aquesta compareixença ni és fer balanç exhaustiu ni parlar només de
l’Estatut.
Vostès saben que l’acció del govern s’articula entorn de quatre eixos:
la transparència,
la innovació i la competitivitat,
la reforma social
i l’equilibri territorial, la proximitat als territoris.
El Govern ha dissenyat, conjuntament amb les agrupacions empresarials i sindicals, una
estratègia per transformar el nostre model de competitivitat ... En vaig parlar extensament
fa unes setmanes al Cercle Financer ...
Avui em centraré en la reforma social i l’equilibri territorial, que són dues cares de la
mateixa moneda.
Reforma social per generar més cohesió social i per evitar fractures.
Equilibri territorial per aconseguir un desenvolupament més harmònic del conjunt del país.
Catalunya no pot anar a dues velocitats: ni en el seu creixement econòmic, ni en la força
dels seus territoris, ni en la incidència de les seves polítiques.
He triat 7 polítiques per il·lustrar el que els vull transmetre :
5
�1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Educació i cultura
Salut
Família
Atenció a la dependència
Habitatge
Seguretat i
Infraestructures i Territoris
Primera: Educació i Cultura
L’educació i la cultura estan en el cor del programa reformador del Govern. Perquè són
factors motrius del progrés econòmic i tecnològic i, a la vegada, són instruments essencials
d’integració cívica i de cohesió social.
El reconeixement del paper central de l’educació en el nostre projecte es correspon amb un
tractament prioritari en els Pressupostos, que ens ha permès entre altres coses:
- haver convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, que
comprenen totes les especialitats;
- posar en marxa el Pla per a la llengua i la cohesió social, amb 649 aules d'acollida, per on
ja han passat 12.500 alumnes amb necessitats educatives específiques;
- activar el Pla de Construccions Escolars 2004-2007, en el qual tenim previst destinar
1.500 milions d’Euros, que prèviament haurem estalviat.
Al costat de l’acció del propi govern, apostem per la col·laboració amb els ajuntaments, ja
iniciada en l’àmbit dels processos d’escolarització o en el de planificació de l’educació
infantil.
I estem pensant el Pacte Nacional per a l’Educació, que és una iniciativa de diàleg i
participació de la comunitat educativa i del conjunt de la ciutadania sobre el futur que volem
per al nostre sistema educatiu.
La qualitat educativa, l’autonomia dels centres, la corresponsabilitat dels ajuntaments amb
l’educació, la xarxa integradora de centres públics i concertats, el perfil del professorat i la
participació de les famílies ... són les qüestions clau que haurà de recollir el Pacte Nacional
per a l’Educació i, posteriorment, la Llei Catalana d’Educació.
Pel que fa a la cultura, la nostra aposta és sòlida, amb un increment del 23,1 % del
pressupost d’aquest any, en la línia d’acomplir el compromís de doblar els recursos en una
legislatura.
Aquest increment ha anat acompanyat de decisions substantives i innovadores: l’inici i
desenvolupament del procés del Consell de la Cultura i les Arts dissenyat sota la direcció de
J M Bricall i la presentació del Pla de Cultura 2005-2007. Era difícil arribar a un consens en
aquest terreny, però justament la cultura té per norma ser exigent i s’ha d’aconseguir, ho
considero molt important.
Sense oblidar la projecció internacional de la nostra cultura, amb l’èxit de la Fira del Llibre
de Guadalajara (Mèxic) i la futura participació a la Fira de Frankfurt.
Segona: Salut
Estem construint un model sanitari que integra la salut pública i la millora de la qualitat de
l’atenció sanitària.
6
�Aviat farem públiques les principals propostes del Govern per racionalitzar la despesa i
millorar el finançament de la sanitat.
L’objectiu a mitjà-llarg termini és el d’arribar a una despesa sanitària pública similar a la de
la mitjana de l’Europa occidental (UE-15). Que era, perquè després ha baixat, del 6,3% del
PIB l’any 2002, mentre que a Catalunya estàvem al 4,7%.
Aconseguir-ho depèn dels recursos, però també d’una bona gestió, els garanteixo que hi
estem avançant. En parlarem, com saben, en la propera Conferència de Presidents
Autonòmics del mes de juny, tal com estava previst. Com també estava previst que jo hi
exposés el procés d’elaboració del nou Estatut. I ho faré.
Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb menor increment de la despesa
farmacèutica de tot l’Estat aquest 2004. L’any passat no hi va haver desviació
pressupostària per primer cop des del 1981.
I més de 800 professionals passaran a treballar 6 hores diàries quan fins ara en feien dues i
mitja.
Estem treballant per aconseguir que el temps de visita arribi a 10 minuts de mitjana i per
disposar d’1 metge de família per cada 1.500 usuaris assignats.
Com també per millorar la detecció precoç dels càncers més comuns per tal de que en
menys de 30 dies el ciutadà tingui un diagnòstic.
Tindrem una atenció sanitària propera, amb uns professionals reconeguts i competents: és
un dels objectius essencials del departament de Salut.
Com també ho és donar el màxim suport a la tradició innovadora i investigadora de la
medicina catalana.
És també estratègic el desenvolupament de la bioregió, un clúster format per
farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca. Ha de convertir Catalunya en un
pol de referència europeu en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia.
Tres dels pilars fonamentals d’aquesta bioregió són:
1) el Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa,
2) l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, en el marc de l’impuls del Parc de Recerca
Biomèdica,
3) i el projecte liderat pel Dr. Joan Massagué, que situarà Catalunya en el mapa mundial de
la Recerca sobre el càncer.
Tercera: Família
La família és un dels elements clau en el manteniment de la cohesió social bàsica de la
nostra societat.
Els diversos tipus de família continuen essent, avui dia, la unitat bàsica de convivència i el
nucli fonamental de les relacions afectives interpersonals.
Però les estructures familiars estan experimentant un procés de diversificació.
La incorporació de la dona al món del treball, altíssima, igualant ràpidament cotes europees,
l’augment de l’esperança de vida o l’augment de la monoparentalitat són fenòmens positius
que demostren que som una societat oberta i dinàmica.
7
�Al mateix temps, però, exigeixen una política de suport a les famílies que sigui inclusiva i
que permeti que les persones amb responsabilitats familiars les puguin desenvolupar en les
millors condicions possibles.
En aquest àmbit ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos a les famílies
monoparentals, a les famílies nombroses, a les famílies amb persones grans en situació de
dependència i a les persones grans soles.
El Departament de Benestar i Família concentra aquest any més del 5% del pressupost
global de la Generalitat per primer cop, complint una resolució del Parlament de l’abril de
1999; estem complint compromisos que s’havien adquirit en èpoques anteriors.
La partida destinada a les famílies ha crescut un 21,8%. Entre d’altres mesures inclou la
consolidació dels ajuts universals per infant a càrrec i nous ajuts universals per parts o
adopcions múltiples de bessons i trigèmins.
Facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral també és un dels nostres objectius
fonamentals.
L’avançament del curs escolar, la construcció de 30.000 noves places públiques de llars
d’infants o l’impuls de les mesures recollides a l’Acord Estratègic en l’àmbit econòmic i
laboral, són una mostra de l’acció que estem realitzant en aquest terreny.
Aquestes mesures, juntament amb la nova política d’habitatge, el Pla d’Acció i
Desenvolupament de les Polítiques de Dones, que ens ha de permetre avançar envers unes
famílies més democràtiques o la nostra voluntat de desenvolupar els serveis d’atenció a les
persones dependents ens permetran fer un salt qualitatiu important en el suport que la
Generalitat dona a les famílies.
Quarta: Atenció a la dependència
En aquest darrer àmbit, l’objectiu és ben senzill d’enunciar: avançar els serveis socials cap
a la universalització.
La nova Llei de Serveis Socials de Catalunya és un dels projectes més ambiciosos d’aquesta
legislatura. Ho dic rotundament. És un dels projectes i dels reptes més importants. Aquest
any 2005 aprovarem l’avantprojecte.
Em vull aturar un moment a parlar de l’atenció a les persones dependents.
A Catalunya hi ha unes 332.000 persones amb dependència: probablement és el problema
social més important que tenim.
Aquest any hi destinem gairebé 600 milions d’Euros.
Atendre’l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després
de la salut, l’educació i la seguretat social: l’atenció a les persones dependents.
Per arribar-hi, la coordinació socio-sanitària és fonamental.
Els Departaments de Benestar i Família i Salut ja han presentat el Programa d’atenció a les
persones amb Dependència. Amb 3 objectius:
-ordenar i impulsar l’atenció a la dependència,
-millorar el suport a la vida autònoma
8
�-i avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Dependència, prevista pel
2006.
Es tracta d’establir un sistema que garanteixi la continuïtat assistencial necessària per
atendre les persones amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per
l’atenció domiciliària.
Cinquena: Habitatge
Quan parlo amb joves, arreu del país, aquest és el problema. Al costat de la precarietat
laboral, però casi per sobre.
La manca d’habitatge dificulta greument la participació i la integració política, econòmica i
social dels joves.
Cal donar-hi una resposta col·lectiva. Els governs, sols, no podran resoldre aquest
problema. Però no es pot defugir, de cap manera, aquesta responsabilitat.
És fonamental que hi hagi una provisió suficient d’habitatge protegit que faciliti l’accés dels
joves a l’habitatge de compra. I a més, estimular, i amb això poso molt d’èmfasi
personalment, l’habitatge de lloguer com una opció factible al llarg del cicle vital. Tema
aquest absolutament perdut en la geografia política i social espanyola, no ja en la catalana,
dels darrers 25 anys. És fonamental que hi hagi habitatge protegit però és encara més
important que hi hagi un mercat de lloguer que permeti l’adaptació, sobretot del jovent,
justament en les circumstàncies canviants que la vida els està obligant a fer i que en la
meva generació no eren presents. Això requereix una societat diferent, una mobilitat i una
capacitat d’adaptació que en aquest moment no els estem oferint.
No estem parlant d’un problema només per als joves. El fet que les famílies amb una
hipoteca hagin de dedicar-hi, de mitjana, més de la meitat dels seus ingressos és realment
preocupant; perquè les famílies amb hipoteca en aquest país són un percentatge
elevadíssim del conjunt de les famílies.
Aquesta és la raó de ser del Pla Català pel Dret a l’Habitatge. Aquest Pla ha vingut
acompanyat de la Llei de reforma de la Llei d’Urbanisme (Llei 10/2004) i acabarà de
completar-se amb la Llei de l’Habitatge de Catalunya que presentarem aquest semestre.
El 2005 s’han incrementat el 46% les polítiques socials d’habitatge, les borses d’habitatge
jove, la xarxa de mediació pel lloguer social i els crèdits i ajuts als joves
No és tot el que fa falta, però és el que cal per començar a redreçar la situació amb
realisme.
Comencem a veure els primers resultats: en el primer any d’aplicació del Pla, la construcció
d’habitatges de protecció oficial ha augmentat un 26% respecte de l’any 2003.
El problema de l’habitatge afecta tot el país. Actuarem a tot el país. I ho farem des de la
proximitat, aprofitant l’experiència dels ajuntaments, que s’han de llançar una mica més,
acostumats com estaven a que no els hi donaven el que els hi havien d’haver donat i per
tant no ho feien perquè no ho podien fer. Ara ho hauran de fer amb la Generalitat perquè
nosaltres sí els donarem aquesta confiança però també aquesta exigència.
També aquesta ha de ser una política que combini creixement sostenible i equilibri
territorial. En els darrers 25 anys hem multiplicat per dos el sol urbà i urbanitzable. Això no
és un ritme sostenible, és insostenible. Ens porta al desastre ecològic.
9
�Sisena: Seguretats
La complexitat d’una societat avançada com la nostra ens fa més fràgils i vulnerables i, en
conseqüència, ha fet créixer extraordinàriament la demanda de seguretats.
Seguretat als carrers, a les carreteres, en el treball, en el consum ...
El Govern de Catalunya assumeix la responsabilitat de proporcionar respostes satisfactòries
a aquestes demandes ciutadanes. Ho fem convençuts del caràcter profundament social de
les polítiques de seguretat.
Estem governant les seguretats des de la planificació, la coordinació i la prevenció en
l’àmbit de la seguretat ciutadana i de la justícia.
El cos de Mossos d’Esquadra està responent, i molt positivament, a l’exigència d’eficàcia
policial pròpia d’una societat moderna com la nostra.
L’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de
Barcelona, per arribar al servei que necessita: 2.527 Mossos d’Esquadra i una comissaria
per cada districte per garantir una policia de proximitat al servei dels ciutadans.
Amb la construcció de 75.000 m2 d’obra nova i 80 M€ d’inversió.
I amb la nova xarxa “Rescat”, un nou sistema de telecomunicacions que assegurarà la
coordinació amb totes les policies locals del Barcelonès, el servei de bombers i les
emergències mèdiques.
Continuarem el desplegament al Vallès, al Baix Llobregat, al Penedès, al Garraf, al Camp de
Tarragona i a l’Ebre, on volem haver culminat el desplegament el 2008.
I continuarem fent un important esforç contra la velocitat excessiva a la carretera amb el
Pla integral contra la velocitat excessiva, que hem posat en marxa.
En l’àmbit de la Justícia, el Govern treballa tenaçment per a modernitzar l’Administració de
Justícia, un objectiu no gens fàcil. Des de l’inici de la legislatura, amb 38 jutges nous per
atendre 33 nous òrgans judicials, amb inversions per seguir informatitzant els jutjats i amb
mesures per reduir l’interinitat del personal de suport.
Ahir en vam parlar amb el Fiscal General de l’Estat, el fiscal Mena i la Presidenta del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: Hi haurà Fiscals en Cap autonòmics , ja els hi
avanço, fins ara exclusivament provisionals i provincials. És una bona notícia.
Igualment, ja hem aprovat el Pla director d’equipaments penitenciaris, amb la creació dels
nous centres necessaris per resoldre l’actual congestió. És un dels temes dels quals estic
més satisfet, com s’està regirant la situació judicial i sobretot penitenciària en aquest país,
on la capacitat era de 5.000 i el nombre de reclusos de 8.000, i per tant on no podíem i no
estem oferint encara les mínimes garanties ni als interns ni a la societat. S’està fent un
esforç immens, esforç que requereix, d’altra banda, capacitat de compromís per part de la
societat, dels ajuntaments, de les zones afectades, i que només s’obté quan el Govern és
atrevit i a la vegada convincent, quan el Govern és amic, quan el Govern és proper, però té
una idea clara del que el país necessita. S’està aconseguint.
Considero la tasca que s’està fent en aquest camp com una de les més meritòries del meu
govern.
10
�Setena: Infraestructures i Territoris
Les infraestructures de transport ens han de connectar amb la resta de l’Espanya i d’Europa,
a l’hora que ens han de reequilibrar el territori. Teníem unes infraestructures absolutament
insuficients per l’ambició d’aquest país, desproporcionadament dolentes o pobres.
Les darreres setmanes hem avançat, tant aquí com amb el govern de l’Estat per definir i
aconseguir un gran acord sobre les infraestructures a Catalunya en l’horitzó dels propers 10
anys.
Un acord per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB.
Que és el que ens correspon. De vegades se’ns diu que a tota Espanya és igual perquè els
rics paguen a Catalunya i els rics paguen a Andalusia, i els pobres d’Andalusia cobren i els
pobres de Catalunya també; per tant no és un problema de que Catalunya pagui i Andalusia
cobri, és un tema de que paguin els rics i cobrin els pobres. I jo em pregunto: i la
inversió?, perquè una cosa són els serveis i una altra la localització de les inversions i és
aquí on patim.
No podem acceptar de cap manera que s’hagi assolit, només puntualment, per les
inversions de l’AVE. La variable “inversió” és decisiva. I concretament la inversió estatal.
Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de
Transport (PEIT) presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida.
Com ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint
importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona o en infraestructures
viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del mediterrani o l’impuls de
l’Eix Pirinenc).
Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant
la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, perquè s’elabori i signi aquest 2005.
El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport ha de ser un dels instruments principals per
l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques
a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta.
El Pla Catalunya té 5 grans objectius:
1. Aconseguir la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i aeroports catalans. No
podem passar més tenint la principal quasi de les nostres instal·lacions, tan important com
les grans fàbriques i com els grans centres de decisió governamental, un port, un aeroport,
transoceànic, de la importància del de Barcelona dirigit per un funcionari que depèn d’un
director general que viu a Madrid. No pot ser, és un problema de credibilitat, és un
problema d’eficàcia. Aconseguir doncs la participació de la Generalitat en la gestió dels ports
i dels aeroports, anant si cal a la posada en marxa d’un lloc de trobada d’aquestes grans
infraestructures com són el port i l’aeroport des del qual es pugui planificar el conjunt de
l’estratègia de les comunicacions internacionals d’aquest país.
2. Reforçar les comunicacions transpirinenques.
3. Equiparar territorialment la xarxa d’autopistes de peatge i d’autovies.
4. Prioritzar una nova connexió d’ample europeu ferroviari fins la frontera francesa.
5. I potenciar el tràfic mixt de passatgers i mercaderies al corredor mediterrani.
11
�Per la seva banda, el Govern de la Generalitat ja està desplegant, aquest 2005, una
important actuació planificadora i inversora:
1. Tenim en execució o pressupostades carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els
tràmits per construir 4 nous eixos viaris en el marc del Pla d’Autovies: Vic-Ripoll, MaçanetPlatja d’Aro, Vilanova i la Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. (AMTU)
2. Hem incrementat notablement l’aportació de la Generalitat a l’Autoritat del Transport
Metropolità i invertim en el desenvolupament dels Consorcis de Transport de Tarragona,
Lleida i Girona.
3. Impulsem els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l’Empordà, la Selva i el Camp:
Catalunya ha d’esdevenir la plataforma logística del sud d’Europa.
4. I estem definint projectes clau per l’equilibri territorial de Catalunya. És el cas de l’Eix
Ferroviari Transversal, que unirà amb via d’ample europeu mixta per a mercaderies i
passatgers Lleida i Girona, establint la connexió de totes les ciutats més importants de la
Catalunya central com Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic. Abans de l’estiu es
presentarà el primer avantprojecte de traçat.
D’altra banda la millora de la capacitat i la qualitat de la xarxa elèctrica assegurant un
subministrament suficient per atendre les necessitats de progrés de Catalunya, es farà
d’acord amb el nou Pla Estratègic de l’Energia que presentarem aquest mes de maig.
Ja saben quina és la meva posició en aquest punt: respecte pel territori sí. Però creixement
i desenvolupament també. Catalunya ha de ser respectada, però no és una postal, és una
realitat viva. Ha de ser respectada, però ha de funcionar bé.
Permetin-me un breu excurs sobre l’estratègia econòmica.
Tot el que els acabo d’explicar s’assenta en una estratègia econòmica col•lectiva recollida,
com he dit, en l’Acord Estratègic per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la
Competitivitat de l’Economia Catalana...
... i en la nostra voluntat de promoure un gran pol de creixement i d’innovació al sud
d’Europa: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Avui no m’hi entretindré. Els remeto a altres intervencions meves, del conseller primer i dels
consellers que han parlat a bastament del nostre compromís amb la innovació i la
competitivitat.
Però vull que entenguin que les polítiques socials de les que els he parlat fins ara, només
seran sostenibles per la societat catalana si som capaços de millorar substancialment el
nostre model econòmic sobre la base de millorar-ne la competitivitat.
Estratègies territorials
Hi ha d’haver estratègies globals. Però hi ha d’haver també una acció de govern continuada
i ambiciosa que estengui el progrés i la igualtat d’oportunitats a tots els territoris, pobles i
ciutats.
12
�A Lleida, vertebrant una àrea metropolitana potent, fent una clara aposta per la indústria
agroalimentària, una de les tres més importants d’aquest país de cara al futur, i pel
desenvolupament turístic, especialment de Balaguer en amunt. La línia de La Pobla és una
gran oportunitat per aconseguir-ho. El Canal Segarra-Garrigues ha de ser factor decisiu de
desenvolupament.
Amb l’Alt Pirineu i Aran ben connectats amb la resta de Catalunya plenament integrat a
Catalunya. Ja he assenyalat la importància de l’ Eix Pirinenc. Al Pirineu cal ordenar el
creixement, però potenciant, també, l’activitat econòmica, especialment l’agricultura i el
turisme de qualitat.
El Pirineu català és la frontissa de l’Euroregió, i a través de la Comunitat de Treball dels
Pirineus s’allarga fins a l’Atlàntic.
Les Terres de l’Ebre han tornat a veure el futur. La derogació del transvassament de l’Ebre
obre un nou horitzó per aquesta terra que aposta per la sostenibilitat i per la recerca. La
Casa de l’Aigua de Tortosa n’és un bon exemple. La millora de les infraestructures
convertirà el sud de Catalunya en el punt d’unió entre l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i
l’Arc Mediterrani. Pirineus-Mediterrània ens obliga a estar en tres posicions: amb els
Pirineus mirant l’Atlàntic; amb el Mediterrani mirant el sud, per descomptat, i entremig, la
regió Pirineus-Mediterrània que és el nucli central per nosaltres de l’estratègia territorial de
Catalunya.
La Catalunya central emergeix, amb ambició, com a contrapès de la regió metropolitana i
com a punta de diamant de la nova organització territorial. La cruïlla dels eixos transversals,
amb els que creuen el país de nord a sud, confereix a la Catalunya Central una posició
geoestratègica privilegiada per al seu desenvolupament. La línia ferroviària transversal
reforçarà aquestes potencialitats.
En el Camp de Tarragona, hi conflueixen dos dels eixos més dinàmics de tota Espanya –el
corredor del Mediterrani i [el que jo anomenaria ] l’eix de l’agricultura entre Tàrrega i Reus.
Això li dóna una elevada mobilitat per treball i unes perspectives de creixement demogràfic
molt importants. Ara cal planificar aquest creixement i dibuixar nous escenaris de futur pel
Camp vinculats als dos sectors fonamentals de la zona com són la química i el turisme.
A les comarques gironines estem posant fi al retard d’infraestructures. Això i la recerca de
noves vocacions vinculades al desenvolupament del triangle virtuós universitat-empresaterritori marca els eixos claus pel futur d’aquest territori. L’obertura exterior de les seves
empreses metal·lúrgiques, agroalimentàries, químiques i tèxtils demostra el camí a seguir.
I Barcelona i la seva regió metropolitana han d’esdevenir el pol més competitiu de
l’Euroregió i el punt de referència de comunicacions entre el nostre país i la resta del món.
Estem dibuixant una Catalunya digital, en xarxa i ciutadana.
L’estem projectant un conjunt de Plans i Programes per estructurar el país. Els en cito 8 :
1. El del Transport
2. El d’Infraestructures de Telecomunicacions. Bàsic per estendre l’ús de les TIC a tots i
cadascun dels racons del nostre país.
3. L’ Agroalimentari.
13
�4. Per la Internacionalització de l’Empresa Catalana.
5. Per la Recerca i la Innovació.
6. El de l’Energia. Que ha de resoldre el tema de les interconnexions.
7. El Programa de Sòl.
8. I el PUOSC.
És així com es construeix un país competent i competitiu.
És així com s’avança cap a la igualtat d’oportunitats, es visqui on es visqui, en l’accés als
mercats, als equipaments i als serveis del conjunt dels ciutadans.
Catalunya progressa socialment, a bona velocitat com demostren aquests dies ...
- les 345 noves places públiques de llars d’infants a Tarragona ciutat
- la construcció d’un nou CEIP amb capacitat per 450 alumnes a Vic
- al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, els ajuts de la primera convocatòria de la Llei de
Barris
- a Salt i a Girona, el nou Hospital de Santa Caterina
- els habitatges de promoció pública al Barri de Sant Roc de Badalona.
- la banda ampla que està a punt d'arribar a tota la població de Lleida.
És així com demostrem que un Govern al servei dels seus territoris, a prop dels
ajuntaments, és un govern al servei dels seus ciutadans.
No entenc, i no accepto, que encara algú digui que no sap per a què reclamem un nou
finançament. És la reforma social. (Parafrasejant la campanya de Bill Clinton “És la reforma
social, estúpidos”).
La Catalunya que hem projectat i en la que estem avançant no és un titular. No és una
icona. Avui per avui es una realitat complexa, diversa, més avançada socialment i més
ambiciosa col·lectivament del que ho ha estat els darrers vint anys, i en això hem posat les
nostres esperances i les nostres passions.
Acabo.
El que he volgut significar amb aquesta compareixença és la profunda relació que hi ha
entre la Catalunya de progrés i benestar a la que aspiren els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i la reforma de l’Estatut i del finançament que estem proposant.
El que dóna sentit a la voluntat de millorar el nostre autogovern és el servei al progrés i al
benestar de tots els catalans.
14
�Per dir-ho més clar: el projecte del Govern d’Esquerres i Catalanista és un projecte de
reforma social. És sobretot un projecte de reforma social que basa el seu patriotisme
justament en aquesta estratègia, en el fet que tots els catalans i totes les catalanes
reconeguin aquest país com el seu, no perquè els hi vingui de dalt, no perquè els hi vingui
del darrere, sinó perquè ells l’estan fent millor i el senten com seu i com una cosa que han
de defensar amb les ungles. Aquest és el patriotisme que nosaltres volem.
És un projecte atent a les necessitats quotidianes i immediates de la gent i al mateix temps
és un projecte generador d’oportunitats de futur.
És un projecte arrelat en les tradicions polítiques i socials de les esquerres catalanes, de
l’entesa catalana de progrés que governa Catalunya, però no és una mania ideològica sinó
un projecte orientat a servir l’interès general.
Tinguin la convicció que el Govern de Catalunya el serveix i servirà amb passió i
determinació.
Moltes gràcies.
15
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1684
Title
A name given to the resource
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Catalanisme
Educació
Model social
Territoris
Acció política
Estatuts
Finançament
Gestió pública
Govern
Infraestructures
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-06
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf
aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8
PDF Text
Text
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i
Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional
Catalunya) (francès)
Paris | 13/05/2005
Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française,
M. Lévi-Strauss,
M. le ministre,
M. l'ambassadeur,
membres du jury,
autorités,
mesdames et messieurs:
Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de
l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la
complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces
phénomènes.
Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la
culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la
littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre
nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple:
un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant
spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne.
Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions
portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité
solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai,
l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler:
faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette
négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur
caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en
plus étranges au devenir actuel des choses.
Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à
être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de
l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes
Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de
Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres
régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute
sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces
dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit
aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée.
1
�Mesdames, messieurs:
Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une
personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous
révèlent. Je vous lis:
«Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à
l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles
constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ».
Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma
femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à
New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux
de cette ville, toujours étonnante.
Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs
régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette
expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne
soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en
1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus
éminent de la seconde moitié du vingtième siècle.
Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours
la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de
sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris
beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à
de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil
ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non :
abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons
indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ?
Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience
d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment
était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature
mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et
Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux
humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils
respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins
creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses
volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et
de la grande forêt humides de conifères».
Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à
l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles
continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que
nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture
des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en
termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous
devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux
qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors
nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants.
Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir
d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère
d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de
2
�ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le
témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En
l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner
symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous
avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier.
Merci
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1685
Title
A name given to the resource
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya)
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
París
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Cultura
Relacions Internacionals
Territoris
Sociologia
Lévi-Strauss, Claude
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/204/20050525.pdf
6b3a2395aad7bc3014127b501e419f9e
PDF Text
Text
VI Reunió Pla Estratègic Metropolità
Palau de Pedralbes. Barcelona. | 25/05/2005
Per començar aquesta reunió, aquí al Palau de Pedralbes voldria, en primer lloc, donar les
gràcies a l'Alcalde.
Aquest Palau ha estat justament una de les primeres mostres de generositat de
l'Ajuntament de Barcelona envers la Generalitat: la primera va ser el Parlament, la segona
el Palau Nacional de Montjuïc i, la tercera, aquest Palau de Pedralbes.
El Govern de la Generalitat està absolutament a favor del Pla Estratègic. Fins i tot pensem
que segons a quins indrets, com per exemple en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és quasi
més important el Pla Estratègic que un pla urbanístic. Un pla urbanístic no deixa de ser un
sistema una mica indirecte de controlar la realitat social a través de la realitat física. No
dic que no s'hagi de planificar urbanísticament, per descomptat que s'ha de planificar. Però
s'ha demostrat que algun cop que s'ha fet no ha anat massa bé.
Hi ha altres sistemes de controlar la realitat social, la dinàmica econòmica i els
assentaments de la gent, que no es basen purament en fer mapes i plànols; a banda,
aprovar i fer plànols és un procés llarg i enormement complicat, que després no sempre
dóna els resultats que es voldrien.
Quins resultats haguéssim volgut? Més compacitat. És molt fàcil de dir-ho a pilota passada,
no? Més compacitat i més xarxa al mateix temps, és a dir, més concentració.
Sempre poso els exemples dels barris que han anat bé -que són molts- perquè justament
tenen aquest caràcter compacte, que permet tenir uns costos relativament baixos i, en
canvi, una qualitat relativament alta; i un escampament, una no tan gran empastifada podríem dir, si volguéssim ser molt crítics- del territori. Ens hem escampat massa...
Des del punt de vista de les comunicacions i, per tant, també de l'estructura urbana,
Catalunya ha de deixar de ser una 'T'. Aquesta 'T' que ve del centre de la península i que
arriba fins a la costa, i que és com si diguéssim el barret de la 'T'. Catalunya ha de ser una
xarxa, amb una 'T' no en tenim prou.
Per això algunes de les coses que hem fet, algunes de les primeres infraestructures que
hem dibuixat han estat, justament, dirigides a trencar aquesta lògica, una mica simplista,
de venir del centre de la península i escampar-se per la costa.
No n'hi ha prou, doncs; s'ha de fer una xarxa ferroviària alternativa que passi per l'interior i
que, com vosaltres sabeu perfectament, estem planificant. Com deia l'Alcalde, el fet que la
població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi augmentat -després que, d'alguna
forma, hagués parat de créixer i fins i tot hagués baixat una mica per sota dels 3 milions
d'habitants- és una bona notícia.
Que ara -i no solament perquè hi ha més ajuntaments a l'Àrea Metropolitana actual, sinó
perquè es dóna una revifalla demogràfica- estigui creixent novament la població és una molt
bona notícia, perquè són cicles molt llargs, molt difícils de canviar i que arrastren molta
inèrcia.
I s'han aconseguit canviar en el bon sentit. On som? l'Àrea Metropolitana és un punt entre
una colla de punts que configuren Europa: un és Madrid, l'altre París i l'altre Frankfurt.
Podríem citar també a Milà i a Roma, evidentment. A sota hi tindríem Alger, que no està tan
lluny -a 55 minuts d'avió. Són 3 milions d'habitants que, per cert, disposen de 50 mil
1
�milions de dòlars per invertir en cinc anys i no saben què fer-ne. A Alger tenen un problema
de realització. Si hi col·laborem, guanyarem centralitat.
Jo crec que us heu de proposar ser un punt molt important, quasi central diria, d'aquesta
xarxa de ciutats. Qui som? Som aquí però, qui som? Som una euroregió de 15, 16, 17
milions, depèn del que comptem, d'habitants. Nosaltres -que quedi molt clar, aquests 15,
16 ò 17 milions d'habitants- necessitem energia i necessitem una colla de coses. No estem
en contra de les connexions internacionals, al contrari; no només no hi estem en contra sinó
que estem creant una euroregió que és internacional.
Per tant, pel que fa a les interconnexions -entenguem interconnexions internacionals- no
només no hi estem en contra sinó que hi estem absolutament a favor. Ara bé; crec que
també hem d'estar -i estem- a favor de traslladar l'energia el mínim necessari. De la
mateixa manera que vàrem estar en contra de traslladar l'aigua a la costa del Sud, perquè
hi havia altres maneres d'obtenir-hi aigua (a part de que nosaltres l'estem pagant més cara,
l'estàvem pagant a 280 pessetes el metre cúbic quan jo era alcalde, ara no sé a quant
estem, ja...), també hi ha altres sistemes d'obtenir energia que no són purament traslladarla molt lluny, que fan que se'n perdi molta i que, a més, fan bastant malbé el territori.
És a dir; no estem en contra de les interconnexions, però estem en contra de transportar
excessivament l'energia si no cal, tant si és elèctrica com si és l'aigua. I per això ho estem
estudiant. Llavors diuen: "ah, però és que triguen molt perquè es barallen...". No; triguem
perquè el tema és molt complicat de decidir. Tradicionalment es tirava pel dret, es deia
"això s'ha de fer, perquè corre molta pressa" i ningú s'atrevia a dir que no.
Doncs escolteu, mirem-ho bé: empresaris, govern, poblacions, tothom.
I no per una qüestió de filosofia, sinó perquè sabem que, de vegades, en aquestes matèries
s'han pres decisions excessivament precipitades. Aquest Govern està a favor dels
municipis.
Quan jo era petit i vostès també, la situació, pel que fa a la despesa pública, era que l'Estat
representava el 80%, els ajuntaments eren el 20% i la Generalitat 0%, perquè no existia.
M'estic remuntant a abans del 1980. En aquell moment vàrem demanar el 50-25-25, no sé
si ho recordaran. Després ja ens vàrem atrevir a una mica més i vàrem demanar que la
repartició fos un 40% de l'Estat, seguit de 30-30.
I ara on som? Avui som al 30-50-20. Hem de reconèixer aquest avenç als governs que hem
tingut fins ara. Estem al 50% de la despesa pública a les autonomies -i en el cas de
Catalunya, probablement al 60%, perquè tenim la Seguretat i perquè tenim una colla de
competències que d'altres no tenen. Déu n'hi do, el que s'ha fet en 25 anys!
Cap a on hauríem d'anar? Quin és el compromís del Govern de la Generalitat? No posaré
data, perquè no podem fer-ho i perquè seria il·lús voler realitzar-ho massa de pressa. Però
seria ideal anar cap al 30-40-30, no el 40-30-30; l'Estat representaria el 30% -que és el
que té i ja poca cosa baixarà- o poc més, però no massa des del punt de vista de despesa
pública; altra cosa és que tinguem més poder, per dir-ho d'alguna forma, o més capacitat
de disposició...Però, insisteixo, hauríem d'anar cap el 30-40-30. I jo crec que hi anirem,
sempre que els ajuntaments realment ho vulguin.
Perquè molts ajuntaments s'han acostumat a no tenir, per dir-ho d'alguna forma, i, en
canvi, a seguir reclamant (cosa que entenc que té, de vegades, un cert actiu), però sense
una veritable voluntat d'assumir determinades competències.
Doncs hauríem de poder tenir competències, per tant, també responsabilitats i, per tant,
també els recursos. Si haguéssim doncs de posar un objectiu a deu anys -aproximadament, crec que hauríem d'anar cap al 30-40-30. Això ha estat difícil de fer amb un Govern nou,
2
�perquè a un Govern nou no se li pot demanar que desaparegui abans d'existir, per dir-ho
d'alguna manera.
És a dir, que una mica de la mandra que hi ha hagut, respecte a la devolució, des del
Govern de la Generalitat cap als ajuntaments es veu justificada perquè era un Govern que
estava naixent, que estava tot just rebent de dalt.
Jo, ara, demanaria als ajuntaments que fossin una mica més ambiciosos en això. I més
concretament els metropolitans, perquè, al capdavall, és des d'aquí que s'impulsa i es fa
bategar el cor motriu de Catalunya, no?
Port i aeroport. Vàrem parlar-ne abans d'ahir a la nit amb en Zapatero i l'Alcalde i,
francament, estem una mica impacients. El port ja està en marxa, ja té una estratègia.
Pel que fa a l'aeroport, és veritat que està creixent, però no sabem qui mana. Jo sóc molt
amic del director; és una gran persona, però no li donen competències. Per tant, suggeríem
la possibilitat de lligar port i aeroport per fer-ne un hub, quasi diríem, de decisions
estratègiques a l'àrea metropolitana de Barcelona -i per tant a Catalunya- d'una forma molt
clara; en tot cas, de potenciar l'estratègia en l'aeroport igual que al port.
Perquè si ara preguntéssiu quina és l'estratègia de l'aeroport... doncs home, sí que hi ha
una estratègia, que va ser marcada per AENA. Però és una cosa feta des de lluny i molt
freda, per dir-ho d'alguna forma, que no té en el fons un pensament robust.
S'ha parlat aquí de molts temes que m'agradaria abordar, però no ho faré ara:
ensenyament, immigració, seguretat... Perquè hi ha inseguretat? Doncs perquè no hi ha
prou desplegament dels mossos en les àrees que s'han citat. Quina ha estat la ingenuïtat
que hem mostrat com a país? Pensar que el desplegament policial es podia estendre en el
temps, sense adonar-nos que, moltes vegades, les expectatives compten tant com les
realitats; perquè quan a un cos se li diu que ha de marxar, com ha passat amb el CNP a
Catalunya, en realitat s'ha de comptar que, mentalment, ja ha marxat. El cos que figura
que encara hi és, hi és i fan tot el que poden, però no hi són en realitat; és a dir, no hi són
amb l'ànima, el cor, les ganes i el creixement; i les substitucions no es fan, perquè si han de
venir per un any o un any i mig no vindran...
En definitiva; la suma de tots els cossos policials és inferior a la que mai havíem tingut, una
mica per la ingenuïtat de pensar que piano, piano si va lontano. Quan el que succeeix és
que, moltes vegades, piano, piano si va indietro, es va enrere, que és una mica el que està
passant amb el tema de la seguretat.
Sapigueu, com a mínim, que el Govern català ho sap i que farem tot el possible: primer, per
avançar un any el desplegament total -ho estem fent i això costa molts diners, per altra
banda, i no vull parlar avui de finançament, però hi té a molt veure amb aquestes coses...
I segon, que en la mesura que puguem, estarem amatents a que la realitat, en aquest
període de transició, sigui una mica més favorable.
Catalunya és una xarxa, que està situada on hem dit i que compta amb uns projectes molt
importants, amb una situació envejable, amb alguns problemes importants també -que hem
d'anar resolent- i amb un cor metropolità.
Vull manifestar que el Govern de la Generalitat i el President de la Generalitat ho sabem. I
us demano que anem a totes. Hem de guanyar en diversos terrenys, i estic segur que
guanyarem, si ens hi posem. Moltes gràcies a tots.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1686
Title
A name given to the resource
VI Reunió Pla Estratègic Metropolità
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Euroregió
Federalisme
Territoris
Infraestructures
Relacions Internacionals
Àrea Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/205/20050610.pdf
30077364d6901cc86b30c066fd44a549
PDF Text
Text
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Rialp | 10/06/2005
Consellers, autoritats, representants de les cambres de comerç, empresaris.
Les paraules que he sentit de l'alcaldessa m'han agradat molt.
És evident que ella parlava de les arrels.
Si anem a buscar les arrels del país és aquí on hem de venir; no solament des d'un punt de
vista romàntic, sinó també des d'un punt de vista històric: aquí va començar tot.
No fa massa segles que les riberes i les planes eren perilloses.
La gent només podia sobreviure ben amagada darrera de les muntanyes, dels pics.
I més aviat dominant aquests pics que no pas les valls.
Aquí vam néixer.
Per això és molt bo que aquí tornem i és encara millor que puguem comprovar que aquí no
només es viu de la memòria, sinó que es viu del projecte i del futur.
És molt important comprovar que en aquest municipi la població està creixent.
Això és enormement positiu. Penseu que és un fet històric, que és un fet d'una magnitud
extraordinària que a vegades no ens hem parat a ponderar.
Que les valls dels Pirineus tornin a créixer, com és el meu desig, és una prova que hem
capgirat la història.
Aquell procés que va començar amb la gent que anava baixant cap a la plana a mesura que
l'economia i la seguretat ho van permetre, avui s'està començant a regirar.
Hem entrat en una nova fase històrica, que serà enormement positiva.
Vull parlar també un minut, encara que després ho faré de forma més extensa, sobre les
paraules del senyor Pont.
Ha fet un discurs que m'ha semblat carregat de sentit.
Ha parlat de la crisi dels 90 i com des de la mateixa, Lleida ha crescut.
Aquest fet és una dada enormement positiva.
Ha parlat d'ambició.
També de l'incertesa europea.
Els empresaris d'aquestes comarques, d'aquesta regió catalana, vull que sàpiguen que som
conscients que estem travessant una etapa difícil.
1
�No és avui el dia perquè els doni la solució a tots.
Sí els vull garantir una major sensibilitat per la situació que estem vivint.
Una situació que és esperançadora per haver crescut des de fa una colla d'anys, però també
de preocupació per veure que alguns dels paràmetres polítics i institucionals que ens han
acompanyat durant aquests últims anys estan en qüestió.
Aquesta inquietud està present en el Govern que jo presideixo.
Som conscients d'aquestes realitats i no ens esveren. Però ens preocupen, és cert.
És millor viure amb la confiança de pensar que allò que va endavant seguirà anant endavant
una mica per inèrcia històrica.
És millor viure amb la confiança que Europa és una cosa imparable.
I és preocupant veure que això no és imparable, que és parable.
Però els voldria transmetre la meva convicció que el projecte pot patir, però no s'aturarà.
En aquest moment podríem tenir la sensació que hem descobert una cosa nova, que no està
a favor del projecte europeu, que no està a favor del tipus de projecte en el que ens
trobàvem.
Però no és cert. Seguim estant en el projecte no solament aquí a Catalunya i Espanya, sinó
a tot Europa.
Crec que aquest ensurt desvetllarà reflexions que potser mancaven.
Encara vivim una mica de l'optimisme de l'època Kohl-Mitterand-Gonzàlez.
Aquell moment va obrir un camí de futur. Va ser, efectivament, l'inici d'un camí
enormement positiu per a Europa.
Però en aquell mateix inici hi havia la llavor del problema que d'alguna manera ara estem
pagant.
Beneït per Miterrand i per França hi va haver un pacte fonamental Espanya-República
Federal Alemanya, en virtut del qual Espanya estava a favor de la reunificació d'Alemanya i
Alemanya estava a favor de pagar a Espanya un bilió de pessetes l'any, que era l'1% de la
renda nacional espanyola.
Però això havia de tenir probablement un límit.
El límit va ser quan la primera condició es va menjar la segona perquè l'ampliació
alemanya, que es va fer amb el recolzament de Felipe González com sabeu perfectament -i
com abans d'ahir m'explicava Pedro Solbes en detall, perquè estava present en totes
aquestes reunions-, va acabar duent a la necessitat per part d'Alemanya de bolcar-se cap a
l'Est en comptes cap al continent i cap al sud.
Aquest bilió de pessetes que ha arribat puntual cada any i anant creixent, ara va cap a
l'altre cantó com a resultat d'aquella decisió.
2
�Aturem-nos a analitzar la situació perquè en el fons era més previsible del que segurament
hem previst i, per tant, les seves conseqüències han de ser més manejables. Han de ser
probablement més solubles del que a vegades pensem.
Però tornem al que és la nostra realitat aquí.
Em trobo que aquí hi ha una Trobada empresarial de molt alt nivell, que aporta una visió
que per mi és absolutament crucial de cara al futur: la visió descentralitzada de Catalunya.
I més que descentralitzada -que és una paraula de la qual se n'ha abusat i ja en
desconfiem-, és una visió del territori de Catalunya en xarxa.
Com una suma de punts i de connexions que a vegades hi són i a vegades no.
Aquí ja ha sortit algun cas quan s'ha parlat de les connexions entre la costa i l'interior, per
exemple, entre la costa de Tarragona i l'interior de la plana de Lleida, ja sigui a través de
Tàrrega o de les Borges.
Quan es parla d'això s'està dient que el que ens falta moltes vegades és el canemàs
d'aquesta xarxa.
Parlem molt de la xarxa de ciutats, estem tots convençuts que l'economia i els països no
funcionen si no és sobre la base d'existència de punts vitals i dinàmics i que és enormement
important que aquests punts vitals estiguin connectats.
Tanmateix, però, estem començant a reconèixer que les nostres connexions no estan a
l'alçada dels nostres punts.
No estan a l'alçada de la potencialitat de cadascun dels punts que formen aquest país, de la
xarxa.
Els punts hi són, però la xarxa no hi és, per dir-ho d'alguna forma.
La xarxa que tenim és una xarxa que no ha estat dissenyada amb l'ambició que hauríem de
tenir.
Moltes vegades l'existència d'una xarxa més potent farà que els punts ho siguin, perquè
finalment com és ben evident, cada vegada més, no podem viure tancats enlloc, no podem
viure confiats en què el nostre propi sistema productiu, en un punt determinat, sigui un
factor suficient.
No tenim més possibilitats de fer prediccions sobre la base de la immobilitat de les
persones. Tothom anirà bellugant-se, canviant de lloc.
Anem cap a una societat amb molta més mobilitat i, per tant, cap a una societat que
necessita infraestructures de comunicació en tots els terrenys. No només en el transport, no
només en les autopistes, sinó també en els trens i, per descomptat, en les xarxes
telemàtiques.
Si no hi ha aquestes xarxes, el país no funcionarà.
Per tant, la nostra inversió ha d'anar adreçada sobretot al fet que hi siguin.
I aquestes xarxes no hi seran si només hi ha un centre de planificació que ho decideix.
3
�Només hi seran si hi ha punts en la xarxa, si hi ha llocs com aquest i si empresaris com
vostès estan dissenyant la xarxa que s'ha de fer des de cadascun dels punts.
Perquè si aquesta s'hagués de fer des d'un laboratori de Barcelona, probablement es faria,
però tard i malament.
Crec que és absolutament decisiu que vostès segueixin en la seva línia de proposar, de
proposar-nos quin és el seu paper en el conjunt.
Catalunya, avui, és un país de 7 milions d'habitants com a conseqüència del procés de
creixement demogràfic que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració i també a
un repunt de la natalitat autòctona.
Els increments relatius de població més importants no s'estan produint a la regió
metropolitana.
Tots els territoris de Catalunya viuen els efectes d'una globalització que té conseqüències a
tot arreu.
No només té conseqüències sobre l'economia i l'empresariat, sinó també en la seguretat
dels barris i en el funcionament de les escoles.
Tenim un sistema sotmès amb uns xocs continuats molt importants, a una inestabilitat que
es llei del sistema.
Què li passa durant l'any a un director de l'escola?
Quan nosaltres érem xics doncs començaven cent i acabaven cent.
Ara comencen cent i al cap de tres mesos són 120.
Després alguns se'n van perquè descobreixen que el treball que tenien no és suficient i
tornen a casa seva o als punts d'origen de la immigració.
I a final d'any uns altres venen, perquè hi ha collites, perquè hi ha el turisme, etc.
Unes tornades que fan que tinguem més gent al final, molta més gent al final que,
probablement, al principi.
És planificable sistema educatiu sotmès a aquest tipus de xocs?
Crec que és molt difícil de planificar i necessita d'una gestió molt potent i d'una capacitat de
reacció que abans no se'ns demanava.
En el sistema educatiu se'ns demanava bons professors, bons aliments... en fi, que les
coses estiguessin ben organitzades.
Ara se'ns demana que hi hagi gent amb capacitat d'improvisació i de suportar els xocs que
es produiran durant tot l'any, per exemple, des del punt de vista demogràfic.
I això que passa en les escoles també passa en els barris.
Ens trobem amb barris que estan canviant de caràcter amb una rapidesa inusitada.
4
�Amb una rapidesa que sorprèn als seus propis habitants, que en alguns casos canvien de
localització.
Com es gestiona un sistema sotmès a aquests canvis?
Sabeu que és la clàusula ceter hispanicus en matemàtiques, oi?
Doncs la ceter hispanicus tot allò de més igual, ja no existeix.
Poder aïllar el fenomen que vols estudiar i resoldre i fer-ho amb una certa eficiència, amb
una certa eficàcia, és cada vegada més difícil perquè hem de tenir en compte aquesta
qualitat.
Per això és tant important que a Catalunya no solament el sector públic, no solament la
Generalitat, els Ajuntaments i l'estat, sinó també la societat civil, cadascun dels sistemes, el
sistema educatiu, el sistema empresarial, els mercats, els transports i les infraestructures,
estiguin preparats per gestionar una realitat que cada cop és més canviant.
Estic d'acord amb el senyor Pont quan diu que si no assegurem el progrés econòmic al
nostre país no tindrem recursos per mantenir i incrementar el benestar, però vostès han
d'estar d'acord en què sense més cohesió social i sense un veritable equilibri territorial,
aprofitar tot el nostre potencial econòmic serà molt més difícil.
Ens adrecem a un equilibri entre innovació i competitivitat, cohesió social i eficàcia: aquests
han de ser els fonaments de la Catalunya del futur.
I aquest és l'objectiu de l'Acord Estratègic de l'Economia, que és un pas endavant per
orientar el nostre model econòmic i social cap a les exigències d'una economia molt més
oberta, molt més canviant.
Ja les primeres dades ens estan dient que enfrontem aquesta nova realitat amb bones
perspectives.
Durant l'any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l'any 2003, fet que
suposa un increment del 5,6%.
Només en el primer semestre de l'any passat va entrar el 45% més de capital estranger que
en tot el 2003.
I Catalunya va tornar a créixer per sobre de la mitjana espanyola, invertint la tendència dels
darrers anys.
L'evolució econòmica d'aquest darrer any ha estat positiva a través de l'única cosa que crec
que és una garantia de creixement a llarg termini, que és la millora de la nostra
productivitat.
És una transformació que ja hem iniciat impulsant polítiques de suport a les empreses.
Un bon exemple és el Pla per a la Internacionalització 2005-2008.
Cada vegada hi ha més empreses conscients de la necessitat que l'empresa estableixi un
procés d'internacionalització.
Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, estableix que l'any 2004 el 93% de les
inversions catalanes a l'exterior es varen dirigir a països de l'OCDE.
5
�Estic convençut que si continuem trobant solucions compartides que ens permetin crear un
entorn més favorable a l'activitat empresarial i inversora i a l'alt risc, arrelar o deslocalitzar
no seran estratègies contradictòries sinó complementàries.
Seran estratègies que reforçaran la competitivitat de les empreses catalanes i la seva
capacitat per invertir a l'exterior o exportar, que és del que es tracta.
Hem de tenir una disposició permanent a aprendre i innovar.
I aquesta disposició s'ha d'adquirir a través d'una escola plenament integrada a la societat
del coneixement i s'ha de consolidar amb una formació professional atenta a les necessitats
empresarials.
Els 76 nous cicles professionals acordats pel Govern fa poques setmanes demostren la
nostra aposta per adaptar la FP a les demandes del teixit empresarial.
Probablement ens quedarem curts i haurem de continuar ajustant el sistema de forma
permanent per no quedar-nos endarrere.
A vegades, dinant amb empresaris i el teixit social, em trobo que em diuen "tenim una
escola de treball, això funciona bé, és molt bona, és molt antiga, és molt tradicional a la
nostra comarca, a la nostra ciutat, etc, però els nanos o les noies que surten no tenen les
professions que els empresaris d'aquí necessiten".
Un no acaba d'entendre mai perquè es produeix això.
Sobretot si els empresaris estan al consell d'administració d'aquesta escola de treball, que
és el que jo els dic sempre.
M'he trobat amb sorpreses com haver-ho dit a una ciutat catalana, haver-hi tornat i veure
que la situació continua sent la mateixa.
O no hi van entrar o hi van entrar i es van deixar absorbir per la incapacitat de prendre
decisions efectives en el terreny de la formació.
Això indica que és molt fàcil criticar i és molt difícil "realitzar".
El sistema educatiu que tenim és tan estàtic, és tan inercial, té tanta dificultat a adaptar-se,
que ni posant-hi empresaris al capdavant no va bé del tot, per entendre'ns.
De manera que el que necessitaríem seria un tipus d'empresaris -i perdoneu que demani
tant i tant-, que tinguin la iniciativa i l'enginy per tirar endavant la seva empresa però
també puguin contribuir a la generació d'aquella enginyeria social o pública, si voleu, que
forma part dels costos de la seva funció de producció i de la seva funció de benefici.
Fins ara s'ha tendit a pensar que els empresaris han de crear riquesa i l'estat no ha de
molestar.
Ara resulta que a més de no molestar i construir carreteres s'han de fer algunes equacions,
per exemple, en l'enginyeria social que no es poden fer bé del tot si no és amb els
empresaris.
Quan els empresaris vegin que les coses són més complicades del que pensàvem, potser,
potser dic aquesta dicotomia s'enriquirà i no serà tant un piloteig de "la culpa la tens tu".
6
�Jo us demano empresaris de Lleida, ja que sou els més eixerits de Catalunya, ja que sou els
que ho teniu més clar i ja que sou els que fa més temps que us reuniu -són 16 les vegades
que ja us heu reunit aquí, fet que demostra l'existència d'una xarxa i d'una vitalitat-, que
ens ajudeu amb això, perquè penso que tots hi sortirem guanyant.
Tinc més dades, en podria aportar moltíssimes en el sentit del què deia i amb el sentit de
les dificultats amb les quals ens trobem.
Però també del nostre potencial.
El 80% titulats FP s'integren en el mercat treball en els 6 mesos següents a l'obtenció del
títol. Crec que és una dada prou significativa.
Òbviament les universitats també tenen un paper clau en aquest sentit.
Els Estats Units realitzen una inversió en educació superior del 2,3% del PIB, mentre que la
mitjana de la UE ronda l'1,3%.
Els americans tenen el doble només per les universitats, per entendre'ns.
Tenen un avantatge competitiu enorme i l'aprofiten.
És el valor afegit que aquesta despesa aporta al país en forma d'inversió i que nosaltres
volem incrementar amb el Pla de Recerca i d'Innovació i amb els ajuts a la innovació del
CIDEM, que l'any 2004 ja van aconseguir atraure 407 milions d'inversió pública i privada en
I+D.
No és poc, però segurament hem d'anar més enllà.
Crec que nosaltres estem aconseguint que comenci a "anar més enllà" en un sector que és
fonamental pel futur de Catalunya per la qualitat dels seus productes, però també per la
seva obertura i capacitat exportadora: el sector agroalimentari.
Ja sabeu que vinc repetint des de fa molt de temps, i la gent primer se'n feia creus, que un
dels tres sectors més importants i decisius de Catalunya és l'agroalimentari.
I és un sector de futur. Hi ha gent que es pensa que això és el passat i que les noves
tecnologies són el futur. No, el futur és menjar i investigar. Si no es menja, no s'investiga.
És veritat que per tot això, se n'ha parlat i no hi vull tornar, calen infraestructures, calen
regadius, calen telecomunicacions, calen inversions energètiques, calen infraestructures de
transports.
Aquestes coses les anirem resolent.
No les resoldrem a cop de titulars de diari.
Totes volen decisions equànimes, madurades i ben calculades.
Jo els hi tinc dit als meus consellers que no facin cas dels titulars.
Els hi dic "estudieu bé i poseu-vos sempre un límit -evidentment, nosaltres ens posem un
límit temporal-, no és qüestió de no decidir, és qüestió de decidir, però de decidir bé".
7
�En totes aquestes qüestions decidirem i ho farem sobre la base de costos-beneficis.
Tindrem en compte els econòmics i els socials, però també els polítics.
I per descomptat que també explicarem les decisions que anirem prenent en cadascuna
d'aquestes infraestructures, d'aquestes connexions i d'aquestes inversions importants que
hem d'anar fent.
Hem d'aconseguir que Lleida esdevingui la capital agroalimentària de l'Euroregió.
D'alguna forma ja ho és.
El concepte d'euroregió pot semblar una mica quimèric o poc efectiu i no és així.
El concepte d'euroregió és el mateix que hem estat dient al principi respecte de la xarxa,
només que aplicat a una Europa en què les fronteres ja no hi són.
Perquè la xarxa s'ha de parar a la ratlla si les fronteres ja no hi són?
Als Pirineus, suposem.
Dificultats de comunicació? Home, sí.
Dificultats de comunicació sí, però es poden arreglar.
Mireu els aragonesos com estan insistint amb el túnel de baixa cota. Saben que els hi va el
futur amb això.
Saben que l'existència de Saragossa com a centre logístic del sud d'Europa -un dels dos o
tres més importants del sud d'Europa- depèn de que hi hagi aquest tipus de
comunicacions.
Estan a una hora i mitja de Madrid i de Barcelona amb alta velocitat.
I estan ben situats.
Només que foradin el Pirineus a la cota que els hi interessa i pel tipus de comunicacions i
transports que els hi interessa, es converteixen en alguna cosa que nosaltres que podem
pensar que és competitiva i que jo dic que pot ser cooperativa amb el nostre creixement.
Posar-se d'esquenes a les realitats que van avançant no resulta.
A la curta és més fàcil dir "jo no ho vull aquí", barallar-se per cada cosa.
A la llarga cal barallar-se per les coses, tenir-les evidentment, però també saber que en
l'entorn i amb l'entorn, formes la unitat de tamany mínim que es necessita per existir en un
món obert.
Amb una Europa oberta i sense fronteres, Espanya com a país i Catalunya com a nació dins
de l'Estat espanyol, no tenen la talla que han de tenir.
Nosaltres hem d'arrossegar, hem d'aliar-nos, hem d'anar cap a un mercat en el sentit
gairebé físic d'interconnexions de 10, 12, 15 17 milions d'habitants, que és el que podem
8
�aconseguir amb una Euroregió que té la talla, que té la dimensió per les economies d'escala
polítiques i econòmiques que necessitem per tirar endavant.
En aquesta Euroregió Lleida ha de ser capital.
Ho ha començat a ser, i aquí s'ha dit, per l'establiment d'alguna seu de conselleries, per les
inversions que s'hi estan fent i per la concepció que tenim de la Catalunya en xarxa.
Però també ho ha de ser si considerem que Catalunya no és la unitat territorial en la que
hem de pensar des d'un punt de vista econòmic, social i tecnològic, sinó que és una mica
més gran.
I en aquest àmbit és important que les nostres connexions, amunt i avall, siguin les que han
de ser.
Ens hi posarem a fons.
Dir-vos, finalment, que confio molt amb la vostra capacitat de diàleg i de trobar-vos aquí
anualment.
Però sobretot em quedaria molt més tranquil si sabés, i em penso que és així, que
d'aquestes reunions en surt no només un bon clima, sinó també alguns projectes
específics.
No dic projectes tancats.
Les grans línies de projecte.
M'agradaria que aquests temes que hem dit que vosaltres ja discutireu en el terreny de la
governació, en el terreny de la divisió territorial, en el terreny de les comunicacions o en el
terreny de les prioritats sectorials, els incorporéssiu de forma que donin resultats.
Perquè si ho fem aquest país anirà bé i si no ho fem, no.
Aquest país no depèn només de la conjuntura general i d'una bona governació.
Depèn del fet que hi hagi aliances socials, econòmiques i polítiques que el tirin endavant.
Aquest país està afrontant, com ho està fent tota Espanya i tota Europa, un seguit
d'interrogants com no s'havien produït en els darrers 25 anys.
I en aquestes condicions ens heu de perdonar als polítics.
Ens heu de perdonar que ens barallem una mica més del compte.
No pot ser d'una altra forma.
Però sapigueu que, pel que respecta al Govern de Catalunya i al seu president, aquestes
discussions, aquestes baralles només tenen una finalitat i un pressupòsit.
La finalitat és avançar i el pressupòsit és entendre que en el moment en què s'han de
decidir tantes coses importants, la vida política s'endureix i s'endureix enormement perquè
els beneficis que es puguin obtenir d'una relativa fragilització dels adversaris polítics -en el
9
�bon sentit de la paraula- són tan grans que cap partit polític poc renunciar a mirar d'obtenir
posicions més favorables.
Perquè estem decidint el futur de Catalunya amb el seu estatut i amb el seu finançament.
El futur d'Espanya amb la seva Constitució.
El futur Europeu amb la seva, amb les ampliacions o no, discutint si Turquia entrarà.
Discutint si Europa acabarà sent allò que voldríem que fos, que és una gran potència
civilitzadora del món.
Civilitzadora, no en el sentit clàssic de la paraula, sinó en el sentit positiu d'una economia
oberta i d'una política internacional favorable als interessos d'una humanitat més justa.
Tot això està en aquest moment sobre la taula d'una forma casi diria jo excessivament
concentrada.
Per tant, no s'amoïnin si veuen que la política "s'encanalla" una mica.
No és més que un efecte lateral de l'existència d'un moment decisiu.
Vull creure que en la majoria dels casos no hi ha ni tant sols, per descomptat, mala fe ni
mala intenció en l'enduriment d'aquesta vida política.
Confio que vostès compartiran amb mi el desig i la creença de que tenim els estris, tenim
els instruments i els conceptes preparats per anar endavant i resoldre totes aquestes
equacions que tenim obertes, que són molt complicades, però també possibles de resoldre.
Confio amb vostès per aconseguir-ho.
Moltes gràcies.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1687
Title
A name given to the resource
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Rialp
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Model social
Comunicació
Economia
Estatuts
Finançament
Infraestructures
Recerca i Desenvolupament
Lleida (província)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf
0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b
PDF Text
Text
Un finançament per al progrés econòmic i social de
Catalunya
Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005
Introducció
Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de
Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós.
En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al
Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem.
Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i
justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé.
Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha
passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de
fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer.
Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un
llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests
negocis, no l’enganya.
Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i
resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de
tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana.
Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí,
modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui,
si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la
temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà.
Per tant, anirà bé.
Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i
racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc
aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart.
El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que
determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar.
Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona
disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon
port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes
que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el
moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint,
s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit.
El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut
ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí
malament ; i un bon finançament.
D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i
sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb
el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les
qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els
1
�explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no
transparenten, no arriben a l’opinió.
Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita
per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no
ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes
socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un
govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent.
Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions,
ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les
expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de
progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana.
Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps
ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de
xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió
per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència
del projecte europeu.
El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és
renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els
obstacles amb els que ens hem trobat.
Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel
doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat
assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho
seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no
només a França i a Holanda) probablement no.
En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de
pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un
país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser,
repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem
molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la
màquina del tren.
Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis
comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la
ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els
que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per
descomptat, no.
És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de
llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal.
Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus
disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous.
Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que
em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els
americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests
tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor
també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai,
té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora,
positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està.
Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol
2
�aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns
dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs
dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu.
Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la
meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem
fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia
per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global
que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir
poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí,
però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és
amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna
de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a
Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil
administració.
Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta,
persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de
representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del
federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no
(normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum.
De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions
econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs
EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est
Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve
determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba
permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa
l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt
difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser
líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran.
Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu,
potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van
determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat
aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà.
Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps,
perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i
dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans,
començant per la convivència a l’escola i a les escales ...
I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última
hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic
Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona
seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si
això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui
la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria
de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però
que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i
dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos
que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica.
L’economia catalana i la política econòmica del govern
Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada
enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de
costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més
3
�lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del
Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant
molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions
d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa
al 98% de la mitjana segons dades del 2004).
Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que
l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han
obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic
que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte
Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de
pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació
alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el
que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any
com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el
que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma
progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això
s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de
compensació.
La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons
europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500
milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt
poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha
de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els
pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem
d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement.
I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un
d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor
econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat.
Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a
Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré.
Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per
impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la
bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor
afegit i per la innovació.
És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de
model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies,
que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior.
S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle
complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls
d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què
vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles,
i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i
familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i
m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el
reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament,
en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per
raons que a ningú se li escapen).
Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està
fent la nostra societat?
Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa
4
�molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no
poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i
que està succeint.
Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència
d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques.
Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant
el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc
tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de
l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes
mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però
l’augmenten.
Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut
d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el
marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells
i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu
d’ocupats.
Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una
infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del
nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana
espanyola.
La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la
base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en
termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre
l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a
la zona Euro.
La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns
creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i
del 2,6%.
Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una
consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha
mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i
de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta
bona marxa de l’activitat productiva.
Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt
condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis
comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de
contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució
positiva de la demanda externa.
D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament
una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora
d’Europa.
Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de
la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la
construcció.
Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en
l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren
5
�un panorama conjuntural més aviat positiu.
I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és?
Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia
catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la
transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per
això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser,
durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya.
Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de
totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana,
proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels
valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials.
No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí
mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme:
-
POLÍTICA INDUSTRIAL
INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES
QUALITAT DE L’OCUPACIÓ
POLÍTICA ENERGÈTICA
INFRAESTRUCTURES
1. Nova política industrial
Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat
d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies
transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari
tecnològicament avançat, així com les energies renovables.
Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant
1.1 Foment de la innovació empresarial.
1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de
tecnologia.
1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i
mitjanes empreses.
1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència
Catalana d’Inversions.
1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial
(OPI)
1.6 Més sòl industrial
2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana
El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59
iniciatives concretes.
No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que
dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els
mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país.
Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa
mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de
6
�Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests
centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves
activitats des del primer dia.
El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no
em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament .
3. Qualitat de l’ocupació
En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la
competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment,
Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho
clarament.
El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi
participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions
sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el
tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució).
Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el
marc de l’Acord estratègic.
4. Política energètica
El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a
2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és
la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i
futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals,
i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de
partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades.
La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que
posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva
sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les
connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions?
Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs
resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el
mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència.
En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova
cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què
és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a
Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em
permeten l’expressió.
Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat
internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President
demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final
d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc
conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet
nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la
mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que
haguem de decidir, amb tota claredat.
No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement
sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que
7
�seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem.
5. Infraestructures
Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la
història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo:
actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que
representen una inversió total de 6.502 M d’€.
Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o
pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir
quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La
Geltrú-Manresa i Reus-Alcover.
Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han
de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el
nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem
deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o
perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns
punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més
del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és
crucial en el nostre projecte.
Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra
banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre
infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut
històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb
una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19%
del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del
Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de
partida.
També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint
importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les
infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del
Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc).
Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant
la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar
aquest any 2005.
El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments
principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures
econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que
necessiten resposta.
Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la
política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV
Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia.
Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe
González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla...
Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de
provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes
de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi
8
�han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant.
Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim
especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el
President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer.
Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova
política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació,
la política energètica i la inversió en infraestructures.
Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president
Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la
notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació
per part del ministre José Montilla.
L’Euroregió
Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya,
però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest
àmbit on estem formulant la nostra política econòmica.
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició
estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades
Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades
Eurostat 2001).
I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del
3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot
el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en
avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients.
Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A
l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el
problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps.
L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a
cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen
competidors directes. Hi tenen aliats.
La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i
tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços
de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i
González.
Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar
o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de
l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la
candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a
aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu
en l’Europa dels 450 milions de ciutadans.
El nou model de Finançament Autonòmic
Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller
Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que
els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és
9
�acceptat pràcticament per tothom.
Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del
7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social)
ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la
despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament
estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes
superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%).
Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà.
Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte
als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors.
I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre
sistema democràtic.
Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el
sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de
la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana,
quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep
121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un
sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos
que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la
mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les
transferències.
Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada
racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la
Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor
que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i
especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus
impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i
perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix.
Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat
espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les
Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar.
Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració –
central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no
comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una
autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el
que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment
revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30.
Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja
els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el
camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat.
El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un
mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat.
Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta.
a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot
sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models
10
�Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en
parlarem.
Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i
serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment.
b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc
d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran
homologables als existents en països de tradició federal.
No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de
participació, de percentatges i de corresponsabilitat.
És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho
desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van
adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!).
c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal
de poder anar-se adaptant a la realitat.
Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més
específiques:
- La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a
Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del
conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i
coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat,
evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol.
- Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap
cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i
competències.
- La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació
relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la
criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest
19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma
sostinguda.
- La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment
a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats
autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els
recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No
molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres
CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero
que amb el nou sistema de finançament trigarem menys.
- El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més,
estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a
l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar.
No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un
nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans.
Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un
esforç propi notablement inferior.
Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de
pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a
11
�l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç.
Conclusió
Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts:
• En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les
forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem
vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i
tindrà un nou sistema de finançament.
• En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que
provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren
els indicadors als que m’he referit).
L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les
transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord
estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà
governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys.
• En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern
catalanista i de progrés :
o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les
decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les
diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política.
o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a
govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració.
Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens
amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles
d’Espanya.
• I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de
finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a
la vegada.
• ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme
les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya
tindrà.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1688
Title
A name given to the resource
Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle d'Economia. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Energia
Model social
Territoris
Estatuts
Euroregió
Finançament
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/207/20050620.pdf
880f830bf4fba1f3b04ac10389807018
PDF Text
Text
Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de
12è Congrés de la UGT a Catalunya
Seu Vella. Lleida. | 20/06/2005
Agraeixo al secretari general de la UGT que s'hagi adreçat a vosaltres, amb un esquema tan
complert de quina és la situació de la classe treballadora i de quina és la situació del país.
Crec amb tota franquesa que estem davant d'un sindicalisme nou. Estem davant d'uns
sindicats que tenen visió global, davant d'uns sindicats que han sigut capaços de pactar,
d'acordar una estratègia conjunta de qualitat del treball, però també d'internacionalització i
competitivitat.
Les paraules que he sentit avui referents a la immigració i als immigrants o les paraules que
he sentit respecte de la importància de la productivitat, m'han convençut que estem davant
d'un sindicat modern, davant d'un sindicat que defensarà millor els interessos dels
treballadors. Si un sindicat ignorés les realitats que estem vivint estaria condemnat a ser
una peça de museu i aquest sindicat no ho serà.
Us volia dir que si he canviat el meu horari ha sigut perquè ahir a la nit, parlant amb el
president Zapatero, vam arribar a la conclusió que faríem sant amén si a no más tardar ens
vèiem per dissenyar quina havia de ser la marxa d'aquest mes i mig que ens espera abans
de les vacances, en el que s'han de decidir tantes coses.
Així ho hem fet i us puc dir amb tota fermesa que l'Estatut interessa, que els temes que
estem discutint no són temes que interessin exclusivament a la Generalitat o a Catalunya.
Són temes interessants per a tot l'Estat. Són temes que tothom vol condicionar o influir encara que només sigui en la data-.
Però us puc dir que no patiu, que el calendari es manté, que l'estatut s'aprovarà, que
s'aprovarà en el termini previst, i que estarà en el congrés quan havíem dit que hi seria.
Queden una colla de qüestions molt importants. És cert. Però el tindrem a temps.
He trobat al president Zapatero ben informat, ben predisposat, com sempre ha dit que
estaria. Però la pilota ara la juguem nosaltres, la juguem els catalans. Hem de fer els
deures ben fets, hem de ser exigents, no hem de bufar núvols, com es diu en català d'una
forma molt gràfica, però hem de ser exigents.
Les propostes catalanes es van obrint pas. Si algunes de les coses que estem dient les
haguéssim dit fa només uns mesos i no diguem fa uns anys, ens haguessin dit "vostès han
perdut la raó, vostès seran incapaços d'aconseguir ni la meitat del que estan dient" i ara,
tanmateix, la proposta d'una espanya plural va avançant i les propostes catalanes van
endavant.
La idea que tothom tingui serveis similars si es fa un esforç fiscal similar avança, la idea que
les inversions han de ser proporcionals al producte brut, també. No any per any, per
descomptat, perquè això seria impossible. Però sí en un període de temps determinat.
Entrem, estimats companys i companyes en un període decisiu i en un mes que qualificaria
d'infart. Abróchense los cinturones, que la festa comença.
És la primera vegada que us puc acompanyar com a President de la Generalitat. I això
m'omple de satisfacció. Els darrers anys, Catalunya i Espanya han evolucionat molt. També
1
�ho ha fet la UGT de Catalunya: ha deixat de ser únicament un sindicat de treballadors, per
esdevenir una institució plenament vinculada a la governació de Catalunya.
La Generalitat compta amb vosaltres, com amb la resta de forces sindicals, per fer front als
reptes d'una societat cada vegada més complexa i avançada.
Aquests primers anys del segle XXI estan convertint les nostres ciutats, els nostres
escenaris públics en l'escenari de les conseqüències de la globalització, com s'ha dit aquí
molt bé.
Davant d'aquesta realitat hem de mirar lluny. No podem perdre de vista l'horitzó d'un món
format per grans regions geoeconòmiques, en què els estats ja no són el que eren, en què
els grans protagonistes són els Estats Units de Nord Amèrica, sí, però també hi ha Mercosur, la Unió Europea, la Unió africana, els països del Magrib, el sud-est asiàtic, la Xina, el
Japó o la Índia. Grans conglomerats de centenars de milions d'habitants: aquestes són les
noves unitats que faran o no faran la governabilitat del món i que competiran.
Tanmateix, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris i dels
pobles, perquè és aquí on es fan sentir els efectes d'aquesta competència global. No sé si
m'explico, els protagonistes són grans, però els afectats per aquest protagonisme són
petits, són els ciutadans que viuen als barris, que van a les escoles, que van als centres
sanitaris, que van a les universitats, que van a la feina o que estan a l'atur. I aquests
ciutadans els hem de tractar de prop.
Hem de ser una part important de la Unió Europea i, al mateix temps, deixar que dintre del
nostre estat i dintre del nostre país, dintre de Catalunya, siguin els ajuntaments moltes
vegades els qui preguin decisions que abans prenia l'Estat i ara pren la Generalitat.
Això no és gens senzill, però estem en condicions de fer-ho. El que m'apassiona és pensar
que es pot fer, que es pot ser algú important al món, dient al mateix temps als ciutadans
que arreglarem les coses.
Les grans regions mundials i la lluita contra les noves formes de desigualtat: aquests han de
ser els dos extrems dels nostres projectes per Catalunya i els seus ciutadans. Aquests han
de ser projectes a partir dels quals refermem les idees i els compromisos propis de la visió
del món que representem: la visió que donen les idees de l'esquerra i el catalanisme. Una
visió que pot convertir Catalunya en un país més obert i també més cohesionat. En un país
amb futur.
Les nostres mirades estan unides pels valors del progrés, la justícia i la pau. I això és molt
important. Fixeu-vos-hi: en aquests anys de democràcia, hem aconseguit molt. En el
terreny sindical, des de la CONC, la UGT i les altres forces sindicals. En el terreny polític,
des de les forces d'esquerra i progressistes. En aquest escenari, la UGT ha significat un
puntal clau en el procés de transformació del teixit econòmic i social. I el discurs que he
sentit avui em confirma que seguirà sent-ho.
Però quedava un gran anhel per aconseguir: portar el projecte de les esquerres catalanes al
Govern de la Generalitat. Ara ho hem aconseguit. Som un govern que està invertint 6.000
milions d'euros. Ara ho estem aconseguint. I ara vosaltres i la resta d'agents econòmics heu
de jugar un paper decisiu en l'assoliment dels grans objectius de Catalunya.
Una bona mostra d'això la vàrem tenir tot just fa tres dies, divendres passat, quan vàreu
signar l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005- 2007, juntament amb la patronal
Foment del Treball i CCOO. Tal i com va dir el Conseller Rañé, aquest acord permet fer
efectives les transformacions a les empreses, fent compatible la flexibilitat i la seguretat.
2
�Al marge d'arribar a bons convenis entre les parts, també és important que puguem
treballar junts, administració, patronals i sindicats. Això ho hem vist amb l'Acord estratègic
per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia
catalana.
I ara ho refermarem impulsant les mesures que conté. Teniu el meu compromís per
convertir aquest acord en una obligació, que ho és per vosaltres, pels sindicats i
treballadors, però que també ho és pel Govern i pels empresaris, que també hi són.
Començant per l'impuls del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que serà la taula
principal de diàleg en aquest àmbit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els
temes relacionats amb
. eleccions sindicals,
. contractació,
. prevenció de riscos,
. inspecció de Treball
. i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada i de les persones
amb disminució).
Aquest Consell de Relacions Laborals de Catalunya juntament amb l'Acord Interprofessional
de Catalunya constitueixen les dues potes del nou marc de relacions laborals de Catalunya
que s'està gestant.
Aquestes polítiques augmentaran el potencial productiu de Catalunya. I parlo de les
qüestions que afecten a la vida de cada dia, parlo de l'educació, parlo de la sanitat, parlo de
la vida de la vida dels immigrants i parlo de les dones. Aquí també és vital una política que
afecti a les escales, a les escoles i a les empreses.
Perquè tan sols actuant en tots els àmbits aconseguirem una integració vertadera. Tan sols
actuant en aquests 3 àmbits, construirem una Catalunya plenament social. És d'aquesta
Catalunya de la que s'ocupa el Govern d'Esquerres i Catalanista. I és a aquesta Catalunya a
la que ens adrecem amb el nou Estatut i el nou sistema de finançament.
Com veieu, estem donant a Catalunya les eines que necessita. Ho fem impulsant un
important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica i fent-ho des d'un
govern transparent.
Per millorar les condicions laborals dels treballadors. Per aconseguir la plena igualtat en la
participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i
millors serveis a les famílies. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per donar
oportunitats als joves que vulguin entomar el repte de la seva emancipació familiar o
professional. Per facilitar-los l'accés a un habitatge sense haver d'hipotecar els seus
projectes de vida.
Aquest és l'objectiu del nostre projecte de reforma social. Aquesta és la nostra ambició per
la Catalunya dels 7 milions. El Govern està canviant coses i està fent costat als projectes de
canvi ben fet.
I sé que ens ajudareu a evitar que aquest projecte s'esberli, que aquest projecte vagi
malament. Sé que tots sou conscients que en aquest projecte ens hi juguem molt. Sé que
ens ajudareu també a evitar que no només el projecte català i el projecte de l'estat
espanyol sinó també el projecte europeu pateixin cap regressió.
El divendres vaig rebre el II Congrés Internacional de Representants Sindicals de la UGT. Un
Congrés per analitzar el moviment sindical a l'escala real del món. Crec que aquest és el
3
�futur. Com us deia, aquests han de ser els extrems dels nostres projectes: mirar lluny i
actuar a prop.
El canvi no serà fàcil, evidentment. Però compartim la lluita per la justícia social. La
continuarem desenvolupant a tots els nivells, us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de
la vostra identitat política i sindical. Una identitat i un projecte que s'enriquiran amb les
idees que ens oferirà aquest Congrés.
Moltes gràcies.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1689
Title
A name given to the resource
Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Seu Vella. Lleida
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Immigració
Ocupació
Sindicats
Model social
Unió General de Treballadors de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/208/20050701.pdf
de71023cba2c60e1f93a81a352c69d18
PDF Text
Text
Signatura del primer conveni de la Llei de Barris
Manresa | 01/07/2005
Alcalde, conseller, secretari general, regidores i regidors.
No podien ser més contundents i més definitives les paraules que hem sentit. Transmeten
una idea de governació, de país, de governació de la ciutat, de la ciutat lenta, de la ciutat
que vol valorar de nou el temps que semblava, no fa encara 25 anys, una utopia. I avui, en
canvi, la veiem com una utopia possible.
Jo crec que aquí, en aquesta sala de les Bases de Manresa, hem passat de la constitució
regional de l’any 1892 a una nacionalitat, cent anys més tard. Després vam saber que
nacionalitats n’hi havia tantes que nosaltres ja no en teníem prou i avui estem abocats a
reclamar el concepte de nació.
Tot això va néixer aquí: la idea d’Estatut, la idea de país i, en definitiva, la idea de
l’afirmació de la personalitat d’aquest poble. Tot això va néixer en aquesta sala, en un
moment determinat, amb unes persones molt determinades. Agafades una per una ara
potser no hi podríem estar d’acord. Però sí que ho estem amb l’esperit que varen manifestar
aquí fa un segle.
Aquest conveni d’avui és una peça d’un dels projectes emblemàtics de l’acció del meu
Govern. Abans de l’estiu s’aprovaran els projectes de la segona convocatòria. En total, més
de vint projectes en marxa en un any. Atacant directament els problemes allà on més falta
fa: als barris amb trames urbanes en situació de risc.
Per aconseguir la cohesió en un període de fort canvi –i de canvi també demogràfic perquè
hem passat sense adonar-nos-en de 6 a 7 milions de ciutadans i això no es fa perquè sí,
sinó perquè hi ha fluxos i molt importants de gent que ve de fora-, el tremp de la ciutadania
i de les ciutats s’ha de redoblar, ha de ser més potent. Això és el que fem amb aquest Pla:
aconseguir la cohesió dels barris.
Lluitar contra la degradació urbanística estava molt bé quan estàvem a l’oposició del
franquisme, no tan bé quan estàvem a l’oposició a la democràcia i és absolutament
inadequat quan el que tenim, és el Govern. El que ha de fer el Govern és no lluitar contra
ningú ni contra res. El que hem de fer és millorar les coses, treballar perquè la degradació
urbanística es converteixi en excel·lència.
Això vol dir oferir serveis públics de qualitat, apostar pel comerç i per l’activitat econòmica
com enginy de la generació. Això que moltes vegades s’havia confrontat: uns es dediquen a
l’urbanisme, uns altres a fer diners…Doncs no, no es tracta d’això, es tracta de saber que el
bon urbanisme porta diners, que el bon urbanisme costa diners i que, per tant, s’han de
generar per poder-se finançar. Que la dignitat de les persones està en qüestió i en funció de
que aquesta dinàmica funcioni bé.
Es tracta de normalitzar el dret a la ciutat, de generalitzar jo diria més que normalitzar, que
tampoc és una paraula que aquí s’escaigui. No es tracta de normalitzar res, es tracta de
generalitzar el dret a la ciutat que cada ciutadà té. D’obrir nous escenaris de qualitat de
vida en un món en el que la globalització ens sembla que ens amenaça amb la pèrdua d’una
identitat que hem de recuperar amb la millora de la qualitat de cadascun dels punts on
vivim, treballem i estudiem.
La Llei de Barris suposarà una inversió de 198 M€ als 13 barris catalans ja escollits a la
primera convocatòria. S’hi afegiran els prop de 200 M€ de la segona. Ens permetrà dur a
1
�terme projectes de rehabilitació integral a 40 municipis de Catalunya, amb una inversió
total de 600 M€.
L’acció més important que estem fent és vetllar per la cohesió del nostre país a través de la
millora dels barris, les escoles i els centres de salut. Aquesta triada és el pinyol de la nostra
societat; si això funciona bé, si als barris no els hi falta res, si l’urbanisme, les escoles, els
centres de salut i els hospitals funcionen bé, el poble sap que té un país que està a l’alçada
de les seves necessitats. Sinó, no.
Tenim un sentiment potser més nacionalista, menys escèptic, optimista, etc., però el
ciutadà no té la tranquil•litat que està vivint en un escenari que està pensat per ell o per
ella. Per això, jo li dono tanta importància a aquesta triada: els barris, les escoles i els
centres de salut.
Com ja he dit altres vegades, hi ha els que prediquen contra la immigració sense disposar
de mitjans, ni d’interès en el fons, perquè no tenen tampoc massa interès per aturar-la,
perquè ens va bé a tots, perquè els salaris es mantenen més baixos, diguem-ho ben clar. I
aquí hi ha una trampa discursiva que s’ha, no dic denunciar, però sí que s’ha d’assenyalar,
anant directament al tema: podem limitar? limitem; no podem limitar? assimilem; i és molt
difícil saber quines són les nostres possibilitats de control d’aquest fenomen.
Sabem que probablement necessitem créixer; que necessitem braços, que necessitem gent,
que necessitem treballadors i treballadores. El que sabem també és que la nostra taxa de
natalitat no és la que hauria estat i que si el nostre enginy econòmic funciona, si les ciutats
també, si les fàbriques, la producció terciària i el comerç també, això farà que vinguin
treballadors de fora.
Ara bé, mirem de controlar efectivament, no a cops de decret, no a cop de principis
generals, sinó amb els números a la mà i amb capacitat d’acollida, que és el que estem fent
aquí.
Jo crec que la cohesió dels barris s’obté a través de tres coses:
- amb unes condicions bàsiques de vida familiar correctes en l’habitatge
- amb unes bones instal·lacions per la vida col·lectiva (escoles, espais públics i centres de
salut)
- i a través de la seguretat als carrers, element aquest absolutament fonamental.
Tot això em fa pensar en aquesta ciutat lenta i en el valor del temps del que parlava el
vostre alcalde.
Aquí a Manresa l’Ajuntament ha posat sobre la taula idees i projectes per aconseguir-ho. Jo
conec l’esforç transformador que s’ha realitzat en aquesta ciutat sota el comandament de
Jordi Valls i el treball de tot el seu equip.
Però ara aquest Ajuntament també disposa dels recursos econòmics necessaris: 16 M €
aportats entre Ajuntament i Generalitat. Manresa disposarà, finalment, d’una façana sud
ben vertebrada amb la resta de la ciutat.
Aquí em vull parar perquè, en alguna mesura, l’escenari és el missatge. Entenem per
escenari no un decorat, sinó una ciutat viva. Si aquesta ciutat viva és un escenari viu i que
funciona bé, aleshores pràcticament tot és possible.
2
�Jo crec que aquest Govern ho pot fer. Haig de dir aquí que tinc el major respecte pel treball
que va fer l’alcalde anterior i ho haig de dir francament perquè amb ell i amb l’alcalde Nadal
vaig compartir un intent frustrat -que algun dia arribarà a bon port- d’unificació del
moviment municipalista de Catalunya. Hi vam posar-hi tota la bona fe que vam poder i no
ens en vam sortir, però espero que algun dia arribarà.
Mireu, el país no és una abstracció, és un espai de caramulls comuns que junts fan una
trama amb sentit o no la fan. La pròpia existència i valor del país depèn de que siguem
capaços de fer-la. Si és un caramull d’espais concrets que junts formen una trama amb
sentit i disposa d’un projecte compartit que funciona, tindrà un projecte compartit de futur.
Fa deu anys i pocs dies a l’Ajuntament de Manresa es va constituir un govern tripartit.
Aquell tripartit que molts auguraven fràgil, ha acabat resultant molt estable i avui lidera la
transformació de la ciutat.
Els hi he de dir que moltes altres ciutats de Catalunya també tenen un govern tripartit des
de 1980. Va començar sent quatripartit, però al cap d’un any i mig va acabar sent tripartit i
potser ningú se’n recorda que se’n diu així. L’experiment de Manresa jo crec que no era tal
experiment: era una aposta seriosa, com s’ha demostrat, i amb efectes positius.
De la mateixa manera, vull dir-vos que el pacte que va donar lloc al primer govern
d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya des de la república, liderarà la
transformació del nostre país. Aquí a Manresa tenim el millor exemple. Una mostra de la
vella i nova Catalunya. Sempre ella mateixa, sempre retrobada.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1690
Title
A name given to the resource
Signatura del primer conveni de la Llei de Barris
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Manresa
Subject
The topic of the resource
Administració local
Benestar Social
Immigració
Urbanisme
Model social
Territoris
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/209/20050708.pdf
3b6cd6fe2820ac1e486013fb9f5f5c9d
PDF Text
Text
Declaració en relació a l'aprovació de l'Estatut en ponència
Palau de la Generalitat | 08/07/2005
Avui els vull dir que la redacció de l'Estatut està arribant a bon port, que la ponència
parlamentaria ha complert la missió que tenia encomanada, en el termini que tenia previst,
que ho ha fet amb brillantor i vull felicitar a tots els que ho han fet possible:
- Els membres de la ponència dels cinc grups parlamentaris,
- Els lletrats del Parlament que els han assistit, d'una manera molt eficaç, molt competent i
molt professional,
- El conseller de Relacions Institucionals i Participació que ha impulsat el procés des del
Govern,
- L'Institut d'Estudis Autonòmics, que ha fet la feina, no gens fàcil, de convertir unes idees
en un text i uns desigs en una propera realitat,
- Les institucions cíviques i les persones que han fet les seves aportacions a la Ponència.
Quan el dictamen de la Ponència sigui publicat demà al Butlletí del Parlament, s'haurà
iniciat formalment la tramitació de la reforma de l'Estatut, de la qual podem dir que és ja la
creació, la generació d'un nou Estatut.
A final d'aquest mes de juliol la Comissió Primera del Parlament debatrà i votarà el text i
serà sotmès al Ple del Parlament el proper mes de setembre, un cop el Consell Consultiu
hagi emès el seu dictamen.
Avui podem dir que tenim una perspectiva certa sobre el nou Estatut.
I tot això ha estat possible per la unitat que hi ha hagut en l'ambició compartida d'un nou
Estatut i pel rigor que s'ha seguit en el treball tècnic, jurídic i polític.
Crec que hi ha hagut tenacitat i generositat i crec que hi ha hagut al mateix temps
responsabilitat. I aquesta responsabilitat prevaldrà fins el final. Crec que tenim dret a ser
optimistes perquè no solament hi ha ganes d'Estatut. En aquest moment hi ha la lletra de
l'Estatut i gairebé diria la música de l'Estatut, la filosofia de l'Estatut plasmada en un text.
Estic convençut que és possible llimar les diferències i aconseguir el major consens, de
manera que acabem configurant una amplíssima majoria nacional de Catalunya per
l'Estatut.
Com a president de la Generalitat reitero la meva voluntat de seguir impulsant totes les
iniciatives que puguin ser útils per assolir el màxim consens entorn del nou Estatut
d'Autonomia de Catalunya.
Em consta, per altra banda, que en el Govern de l'Estat i en la majoria del parlament
espanyol hi haurà una receptivitat positiva per aquest Estatut. Ens consta que el Govern de
l'Estat està disposat a considerar la possibilitat que no solament Catalunya tingui les seves
demarcacions, les seves set vegueries, sinó que aquestes vegueries siguin també set
províncies de l'Estat espanyol.
I això és una noticia extraordinàriament positiva perquè vol dir que hi ha consens en allò
fonamental i que estem modificant lleis de 1835 i canviant una dinàmica, que va ser una
dinàmica d'uniformització i que avui és una dinàmica de reconeixement.
1
�Els ciutadans de Catalunya tenen dret a viure aquest moment amb esperança i optimisme
perquè efectivament, Catalunya tindrà nou Estatut!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1691
Title
A name given to the resource
Declaració en relació a l'aprovació de l'Estatut en ponència
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Estatuts
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-08
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/210/20050708londres.pdf
d27a1c60536b2af81a44282e3bcd6bc6
PDF Text
Text
Declaració institucional en relació amb els atemptats de
Londres
Palau de la Generalitat | 08/07/2005
Juntament amb tot el món estem entristits pel nou cop de terrorisme internacional que s'ha
produït d'una manera brutal la ciutat de Londres. Dir-los que per descomptat aquí a
Catalunya, i concretament a Barcelona, vam patir aquest terrorisme quan Barcelona estava
a les portes de ser la ciutat olímpica. I un cop i un altre cop. I el vam patir no només a
Barcelona sinó a Vic i altres ciutats de Catalunya.
Sabem què és això; el vam patir a Hipercor amb més d'una vintena de morts en aquell cas,
i sabem el que això significa i, per tant, estem amb la ciutat de Londres, amb el govern
anglès i amb la comunitat internacional que condemna aquest terrorisme que, poc a poc,
s'haurà d'anar vencent sobre la base de la instauració d'unes normes internacionals que ho
permetin.
1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1692
Title
A name given to the resource
Declaració institucional en relació amb els atemptats de Londres
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
Missatges institucionals
Acció política
Londres
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-08
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/211/20050711.pdf
e99753299be0fc98300e4e1374151278
PDF Text
Text
Inauguració de les jornades per la Universitat Progressista
d'Estiu de Catalunya
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona | 11/07/2005
1. Avui fa 19 mesos de l'acord del tripartit
Realment a aquests dos metges que tenim aquí, en Joan Clos i Vicenç Navarro, els devem
moltes coses i avui m'agradaria començar les meves paraules, que seran breus, agraint-los,
efectivament, allò que els devem, que és molt, perquè són dues persones que han sabut, no
només des de la seva professió, sinó des de les seves conviccions, obrir camins i un d'ells és
aquesta Universitat Progressista, o aquest intent d'espai universitari progressista d'estiu,
aquí a la ciutat de Barcelona, que em sembla molt ben trobat. Tornar al CCCB, al qual
tantes coses devem, és sempre una satisfacció, i crec que de nou la Generalitat de
Catalunya hauria de donar les gràcies a la ciutat de Barcelona i a la Diputació per haver
inventat aquest espai, en el qual tantes coses bones passen. I ara una de més, avui una de
més.
Us parla el president d'un Govern que fa un any i mig i escaig que està funcionant. L'onze
de desembre de 2003 es tancava l'acord entre els tres partits d'esquerres que avui formen
el Govern.
Aquell dia es van establir les bases per a una etapa de Govern nova, que aquest país no
havia viscut des dels anys 30.
Una etapa nova i diferent que havia de significar una nova forma de governar, una manera
distinta de governar, d'encarar els problemes de la nostra societat i de resoldre'ls.
Eren moltes les esperances, també eren molts els temors. Però poc a poc, el programa del
canvi, el programa de la Catalunya plena i social es comença a fer visible i comença a
esdevenir una realitat.
No haig d'amagar les dificultats, perquè són prou conegudes, però ningú va dir que això
seria fàcil. Les esquerres, quan arriben al Govern, ja ho saben això. Potser la opinió pública
no tant, però les esquerres, elles mateixes, i més que cap altre, potser l'esquerra catalana
ho sap perfectament. Una cosa sí que hem deixat ben clara: els canvis, especialment els
grans canvis, requereixen un enorme esforç, molta suor i una elevada dosi de persistència
en la voluntat d'actuar i canviar les coses.
Cal tenir molt clar el destí , la meta, l'objectiu al qual es vol arribar i el full de ruta que cal
seguir per arribar-hi.
Per això, en tots aquests mesos no he deixat de repetir una idea: aquest és un govern
d'esquerres i catalanista, amb voluntat de romandre, de quedar-se, de prosseguir per molt
temps, per fer tot allò que cal fer i que no es pot fer ni amb un, ni amb dos, ni amb tres, ni
amb quatre anys. Que governa i que durà a terme aquest programa ambiciós.
Avui, afortunadament, el soroll comença a deixar pas a una música cada vegada més nítida:
la del Govern de la reforma social i política, que és el tema amb el qual us volia deixar.
Hem tingut una agenda social molt clara des del principi:
- calia treure de la UVI molts barris del nostre país i ho estem fent;
1
�- calia imprimir un gir estratègic en la política de salut i ho estem fent;
- calia prendre amb força les regnes del sistema educatiu;
- calia acabar definitivament amb el retard històric en el servei de les escoles bressol, que
en aquest país pràcticament no havia ni començat, més enllà del que era la feina d'alguns
ajuntaments i el de Barcelona el primer;
- calia afrontar els dilemes no resolts que generava el fenomen de la immigració;
Tot això s'està enfocant. No dic que tot això s'estigui acabant de resoldre, dic que s'està
començant a resoldre.
El setembre s'obrirà el curs del que jo anomenaria la reforma social. Tindrem l'Estatut. I
podrem començar a parlar de les coses que l'Estatut, precisament, anuncia. L'Estatut és un
anunci, l'Estatut és un marc, l'Estatut ha estat gairebé una obsessió si voleu, però és una
obsessió que ha de servir per obrir camins i, un cop el tinguem, podrem dir: ara ja tenim la
Carta de Navegar, ara naveguem. Perquè ens hem estat molt de temps discutint sobre la
carta, i no navegant, potser, començant tot just. Ara començarà la navegació de la
governació progressista de Catalunya.
La setmana passada, el Conseller Primer va presentar l'informe de la gestió feta pel govern.
El balanç aportat ens indica que encara queda molt per fer, és veritat. Però també que ja
s'ha avançat molt en el programa acordat.
Sobretot, vull destacar que els projectes i les previsions en marxa indiquen un nivell
d'ambició social i política molt i molt elevat.
El Govern de la Generalitat és avui, ja avui, un tren en marxa.
. Les 649 aules d'acollida per a immigrants,
. La llei de barris, que permetrà rehabilitar nucli antics o barris sencers a Manresa, Olot,
Sabadell, Balaguer, Santa Coloma, l'Hospitalet...
. El conveni marc signat amb les federacions municipals per acordar la creació de les 30.000
places d'escoles bressol arreu de Catalunya.
. Els 370 centres educatius que s'estan reformant, ampliant o construint i les 2.200 places
de professorat noves.
. L'increment de la prestació universal per a infants a càrrec menors de tres anys i els
menors de sis anys per a famílies nombroses
. L'increment d'un 20 % de les pensions de viduïtat més baixes
. La posada en marxa de les oficines mòbils del Servei d'Ocupació de Catalunya per agilitar
la creació de treball
Aquestes i tantes altres iniciatives i actuacions del Govern no han merescut el mateix titular
que les controvèrsies de partit o els tacticismes polítics, sovint per qüestions menors.
És el resultat d'una relació una mica perversa, si voleu, entre la política i la opinió,
supeditada a la declaració altisonant i als efectes immediats. Però això és escadusser.
2
�Estem entrant en la fase en la qual no solament es governa sinó que s'entén que es
governa i la gent es començar a identificar, a entendre, a pair, a saber què està passant en
els carrers, en els barris, en les escoles, en els hospitals, a les cases del nostre país.
Crec que pel bé de la política s'haurà de fer un esforç per capgirar la dinàmica de polèmica
per la dinàmica d'explicitació, d'explicació, gairebé diria didàctica, perquè no pot ser que la
notícia sigui sempre que un home mossega un gos i que no ho sigui mai a la inversa.
2. Què demano a la UPEC?
Jo crec que les jornades que avui comencen poden contribuir decisivament als objectius que
ens hem fixat per a aquest nou curs.
Tots els referents ideològics de l'esquerra catalanista, els que avui reivindiquem des del
govern i els que han estat en la gènesi de la nostra proposta per a Catalunya, van ser
necessàriament provocadors en el seu moment. Macià, Companys i Tarradellas, però també
Pi i Margall, Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, noms que tots ells quan van
començar a parlar van ser de vegades no entesos, i moltes vegades denostats, en Joan
Comorera, Bosch i Gimpera, Maurin, Josep Pallach, Alfons Comín, Alexandre Cirici, Maria
Aurèlia Capmany, Manuel Sacristán, Ernest Lluch, Félix Cucurull, Joan Reventós Jose Ignacio
Urenda...
La llista és extensa, no s'acabaria mai, i la seva herència encara més.
Els homes i dones que ens han precedit, aquests noms que he citat i tants altres, formen el
camí recorregut fins arribar a aquesta cita amb la història que és el moment present i
també en aquesta cita universitària a la qual desitjo la millor d eles sorts i la millor fortuna.
Quin és el nostre espai natural? El nostre espai natural evidentment va més enllà de
Catalunya, ja sabeu que hem d'imaginar, com l'alcalde ha fet pràcticament amb les seves
paraules, no una Catalunya més gran sinó un espai euroregional si voleu, per treure-li
problemes en la denominació, de set, de deu, de dotze, de quinze, de disset milions
d'habitants amb els quals formen la unitat vital, cultural, política, en el sentit més ampli i
més informal de la paraula, que necessitem per ser algú dins d'una Europa cada vegada
més oberta i més gran. El nostre país es diu Europa. Es un país de 450 milions d'habitants,
hem de ser una miqueta més gran del que som per ser-hi algú i en aquest espai ens estem
bellugant cada vegada amb més ambició, amb modèstia, per descomptat, amb rigor, però
també cada vegada amb més ambició.
Penso que aquesta Universitat ha de ser un punt de referència d'aquesta millora de talla,
d'aquest enguany d'ambició d'aquest país, i jo us ho vull agrair molt expressament a
l'alcalde Clos i al Vicenç.
Queden doncs inaugurades les Jornades de la Universitat Progressista d'Estiu. Bona feina!
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1693
Title
A name given to the resource
Inauguració de les jornades per la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Estatuts
Euroregió
Gestió pública
Territoris
Govern
Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/212/20050721.pdf
2fdd5501c1ab04aea2939132880f1910
PDF Text
Text
Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç
de Sant Feliu de Guíxols
Sant Feliu de Guíxols | 21/07/2005
Avui celebrem el centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de
Guíxols.
Hi ha moments de la història que queden per sempre. L'any 5, l'any 6, l'any
7 del segle passat, perquè ara recordem que era el segle passat, doncs va
ser un moment excepcional en el qual es va crear la nacionalitat catalana i
es van fer tantes i tantes coses en aquest país.
La creació de la Cambra de Comerç de Sant Feliu va ser un símbol destacat
de la vitalitat d'aquell moment, com ho hagués pogut ser tantes i tantes
coses que van passar en aquell moment. Això va culminar la posada en
marxa del tren petit entre Sant Feliu i Girona, el carrilet, i la inauguració del
port comercial.
Estic convençut que l'impuls que estem donant a infraestructures
fonamentals per les comarques gironines i la costa brava centre com
l'aeroport de Girona i el TGV vindrà acompanyat de nous projectes de futur
de la Cambra de Comerç de Sant Feliu, que contribuiran sense cap mena de
dubte a enfortir l'esperit emprenedor d'aquestes comarques.
La voluntat del president i del Govern que jo presideixo és la d'assolir el
màxim consens en totes les coses importants de Catalunya i per començar
en l'Estatut, ja hi podeu comptar. I el determini ben decidit del Govern per
assumir els seus compromisos en aquest terreny. Jo espero que d'aquí a 25
es pugui dir que fa 25 anys es va fer un gran Estatut.
I aquest gran Estatut no vol dir que l'anterior no ho fos, ho va ser en el seu
moment, però en aquest moment ha quedat una mica superat pel pas del
temps i per tant n'hem de fer un de nou i posa't al dia.
Hem passat una primera etapa de democràcia i autonomia recuperades i
avui Catalunya dibuixa nous horitzons, amb visió, amb tremp, amb ganes,
amb confiança amb ella mateixa i entre aquests projectes i aquests
horitzons hi ha evidentment el nou Estatut d'Autonomia i un sistema de
finançament més just, més objectiu.
Si ara pregunteu quin és el sistema de finançament us diria que és un
conjunt d'un seguit de lleis que són llargues d'explicar i que no es poden
resumir en un sol principi. Penso que quan vam dir renda i població, pagar
per renda i rebre per població, no sé si era òptim, però tenia l'avantatge que
la gent ho podia entendre. I ara si tu preguntes en virtut de què paguem i
en virtut de què rebem, ningú ho sabria explicar. I això és dolent per un
1
�país, perquè és bo que un país sàpiga com paga i com rep. Si més no perquè
la gent estigui amb la tranquil·litat de saber que hi ha una norma, que
després es pot discutir perquè aquesta norma és objectiva.
Us vull reafirmar la meva voluntat d'assolir el màxim consens amb l'obtenció
d'un nou Estatut per aquest país i en aquest moment, no dic que l'estatut
que tenim no sigui digne del país, ho és, potser no ho és d'aquest moment
perquè han passat uns anys.
Reitero la meva confiança en el sentit de responsabilitat de totes les forces
polítiques.
Un sentit de responsabilitat que va impregnar tota la trajectòria política d'un
guixolenc il·lustre: Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya a
l'exili.
Però també vull manifestar la determinació del Govern per assumir els
compromisos que hem contret amb els ciutadans d'impulsar una
transformació econòmica, social i territorial que converteixi Catalunya en un
país a l'alçada de les seves empreses, dels seus territoris i dels seus
ciutadans.
A mi si em pregunten quin és l'objectiu que persegueix aquest Govern.
L'objectiu no és l'Estatut, l'Estatut és un mitjà. I quan ho dic la gent se
sorprèn, per què no havíem quedat que l'Estatut era el més important? Sí
que ho és, però per tenir una vida millor. I si no ho fos, no seria tant
important.
La raó social, la millora de la qualitat de vida en l'edat difícil de la vida,
aquest és el nostre gran objectiu: tenir a Catalunya una de les millors
qualitats d'Europa és l'objectiu del Govern i dels partits que li donen suport i
diria del conjunt del Parlament.
Per això calen tres polítiques: una de reforma social i ambiental, una política
d'infraestructures, sense unes bones carreteres connexions, trens,
aeroports, no faríem pas res, i una reforma tecnològica, ja que sense un
avenç tecnològic important no s'és ningú en el món obert en el qual vivim
ara. Aquests són els eixos del nostre govern.
I per això cal un Estatut que ens doni els mitjans legals i econòmics per
aconseguir aquestes finalitat, insisteixo i no em cansaré de repetir-ho, no és
un fi en sí mateix, és un mitjà per aconseguir els objectius que aquest país
s'ha formulat.
L'objectiu en sí mateix no és una llei, no és un paper escrit, és una via
social, és un país, un territori, una gent, uns municipis, unes cambres de
comerç, unes empreses, uns sindicats que se sentin a gust.
2
�L'essencial és les polítiques que estem fent i que l'Estatut potenciarà amb
més llibertat de maniobra i amb més recursos. Jo, deixeu-m'ho dir, hi ha
tres etapes de la vida que jo crec que són essencials per a la nostra qualitat
de vida: la infància, la joventut i la tercera edat.
Jo estic obsessionat amb que l'Estatut, tota la política que fem ho és per
ajudar a aquestes tres etapes de la vida o si no, no serveix per a res. De
zero a tres vol dir ensenyament infantil fins els sis anys, vol dir fer una
inversió, que ara estem fent, mai vista en llars d'infants, per arribar a les
30.000 places, la joventut amb dues subetapes de 14 a 16 i des de
l'acabament de l'ensenyament secundari i la universitat fins a l'obtenció
d'una feina estable, són els dos moments en què no queda clar... Dels 14 als
16 hi ha molts nanos que estan fent el batxillerat i no saben ben be perquè
servirà, no ho tenen clar. Van a l'escola, però no hi són, no hi tenen el cap
posat i això ho hem de poder resoldre. De 14 a 16 es produeix una
desmotivació considerable en un sector de la població escolaritzada que no
troba sentit en l'ensenyament que rep i els joves a partir dels 18 no troben
un mercat estable com abans. Nosaltres quan acabàvem cobràvem molt poc
però entràvem i sabíem que sempre aniríem pujant, ara no. Ara els costa
més d'entrar i quan entren ningú els garanteix que no sortiran.
Estem treballant a fons en aquests temes que he dit.
I per fi la tercera edat, que comença molt abans perquè hi ha moltes
empreses que pleguen, perquè la mundialització vol dir que empreses d'aquí
que semblaven indiscutibles marxen ràpidament i gent que es troba als 55
anys o fins i tot abans que ja han plegat, per dir-ho alguna forma. I vet aquí
que són gent que tenen capacitat que tenen i energies per treballar i en
canvi el sistema no els dona solució.
I d'altra banda, les jubilacions anticipades que van en el mateix sentit. Però
la gent viu molts més anys amb la qual cosa la vellesa comença abans i
acaba després i ara ja no és senzillament una etapa terminal de la vida, una
etapa llarguíssima quasi tant llarga o més llarga que la joventut, i més plena
de possibilitats de vegades, perquè l'esperança de vida s'ha allargat i, per
tant, en aquest sector de la població li hem de donar una perspectiva a llarg
termini d'una manera imperiosa.
Perquè tots aquests processos de caire social trobin pautes de solució
raonables i justes crec que és indispensable que els altres dos temes
prioritaris que són les infraestructures que he dit, les infraestructures i la
tecnologia, estiguin a l'alçada i no ho estan. No cal que us ho digui aquí
perquè falten carreteres, falten connexions. No dic que s'hagi de tornar a fer
el mateix que hi havia abans. El que dic és que s'han de trobar solucions
pels problemes que tenim ara.
D'aquí la importància d'una política econòmica, comercial, industrial i agrària
amb objectius clars i d'una filosofia ambiental a l'alçada d'una consciència
3
�creixent que hi ha de la importància de no espatllar el medi per obtenir uns
objectius que finalment seriem traïts pels medis que hauríem utilitzat.
La manca de recursos econòmics i el retard en la tecnologia i la innovació jo
crec que són imperdonables. La manca de talla o mida de determinades
empreses en sectors amb un grau de concentració elevat també. Això és una
altra qüestió que afecta a les cambres de comerç amb tota evidencia i a la
vida econòmica, però no al conjunt de la societat. I després hi ha la
deslocalització; la deslocalització planificada amb manteniment de seus
centrals i amb capacitats de decisió i segments avançats del procés
productiu com ara la recerca i la innovació pot ser la millor via i facilitar la
reducció de la immigració i a l'hora el manteniment de la competitivitat.
No és necessàriament que un fabricant de productes de consum massiu
instal·li part de les seves activitats en països de ma d'obra abundant i més
barata. Moltes vegades hi ha problemes amb la legislació local dels països de
destí, per manca de lleis efectives, per la protecció de la propietat
intel·lectual. Sobre això hi estem treballant, però ja hem obtingut en aquest
camp, un major rigor.
Un altre tema es la manca fins ara d'un planejament seriós de les
comunicacions. En el conjunt d'Espanya, no de caràcter radial ens ha
perjudicat molt. La idea de veure Espanya com una cosa que neix amb un
centre i que s'estén per tota la geografia de la península sobre la base de
comunicacions exclusivament radials, és un error immens. Quan va venir el
Banc Mundial, l'any 1960, ja va dir que els dues coses més importants que
havia de fer Espanya era l'autovia de Bilbao i la de la Jonquera a Múrcia i
van encertar i cap d'aquestes sortia del centre del país sinó que agafen el
país tal com era.
En aquest sentit crec que en els darrers 25 anys ha faltat ambició.
Afortunadament el nou Govern espanyol veu les coses d'una manera distinta
a la tradicional, ja heu vist aquests plànols que han fet, encara insuficients,
que consti, de quines han de ser les noves vies importants de l'Estat
espanyol, però ja no totes són partint de Madrid.
Creiem que les coses estan canviant, però falta encara distribuir més i millor
el poder i els recursos concentrats per les autoritats estatals en alguns
casos, com és d'AENA. S'hauria de tenir també una mentalitat no radial en el
cas de les comunicacions aèries.
Altres infraestructures abandonades tenen a veure amb la seguretat, amb la
justícia, com és el cas de les presons. A Catalunya tenim 5.000 places de
presoners i 8.000 presos. Aquest sistema no pot funcionar bé. Finalment
tenim un conseller de Justícia que s'ha posa al cap fer cinc noves presons,
que ho està negociant amb tots els territoris on han d'anar a parar i que està
aconseguint que els municipis de destí no pensin que allò és una maledicció
sinó una gran infraestructura que fins i tot els pot aportar un gran benefici
4
�encara que tinguin mala imatge. S'ha d'acabar amb aquesta idea que les
infraestructures necessàries pel país són coses que tenen mala imatge.
Tenen bona imatge pel conjunt del país i en tot cas els llocs on s'han de
posar hi ha d'haver la compensació suficient.
En seguretat estem iniciant el desplegament a la capital i al conjunt del país
i complirem l'objectiu de desplegament total dels Mossos l'any 2008 i, per
tant, fixeu-vos, crec que el que s'ha fet de be i s'ha fet molt bé en els
primers 25 anys d'afirmació nacional, del primer estatut, de respecte pel
país, de sentit de país, de guany en el concepte de Catalunya com a nació...
Perquè diem nació ara a l'Estatut? Us ho vull explicar en un minut. Per una
raó, perquè quan tot va començar, va començar molt bé. Va haver-hi una
Constitució molt intel·ligent que va dir nacionalitats i regions. Hi havia un
dualisme dintre de la Constitució. I després hi havia una transitòria que
deixava clar que aquestes nacionalitats eren les que havien plebiscitat
estatuts anteriorment: Catalunya, Galícia i Euskadi. Vet aquí que després, i
no dic que estigui malament sinó que va crear confusió, hi ha altre
autonomies que també se n'han dit de nacionalitats, i potser tenen tota la
raó per fer-ho. Què passa ara? Que hem de restituir aquell interessant
dualisme de la constitució espanyola que deia nacionalitats i regions, però
que ja no pot ser amb el mateix nom. Per tant, nosaltres ens hem de dir
nació o comunitat nacional com ha dit el president del Consell d'Estat.
No es tracta de ser independentistes, es tracta de ser responsable i
reconèixer les diferències que hi ha en aquest país, com a riquesa, no només
com un problema o una pedra a la sabata.
A Catalunya, doncs, estem encantats de saber que Espanya poc a poc va
reconeixent que la nostra singularitat no és un problema sinó una riquesa.
Sabem que hi ha gent que no ho admetrà mai, però això no ens aturarà,
perquè sabem que hi ha molta més gent i més intel·ligent que sí que ho
acceptarà.
Moltes gràcies a tots.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1694
Title
A name given to the resource
Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sant Feliu de Guíxols
Subject
The topic of the resource
Comerç
Commemoracions
Estatuts
Infraestructures
Model social
Ocupació
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/213/20050824.pdf
f5847193741864850b7f7a1046d622dd
PDF Text
Text
Trobada d'Estiu a Vilopriu
Vilopriu | 24/08/2005
Moltes vegades, com aquesta tarda-nit, he tingut la impressió de que es posaven una
darrera de l'altra les paraules que expliquen el perquè som aquí i el perquè les coses que
estan passant, estant passant i passaran.
Em dona la impressió que en Raimon i jo -també la Marta Mata, també tots vosaltres- que
en Raimon i jo ens ha tocat una mica estar en aquell punt de la història i de l'espai -penseu
com una creu del temps i el lloc- en el qual aquells que passàvem per allà, que érem ell i jo,
i uns quants més, ens havia tocat fer coses que segurament serien decisives pel país. Però
no serien decisives perquè nosaltres ens ho haguéssim inventat, sinó perquè nosaltres
passàvem per allà en aquell moment i perquè nosaltres vam recollir la tradició política de la
qual en Raimon ha parlat, que era la bona, perquè aquesta tradició política era
probablement l'única que podia conjuminar dues coses que difícilment es conjuminen: que
són la pàtria i la societat, és a dir el país, el sentiment de país i el sentiment de justícia .
Aquest capvespre m'ha semblat entendre que una vegada més aquestes idees matrius del
nostre pensament i de la nostre missió -per dir-lo així- política -i aquesta paraula no
m'agrada molt-, han estat ben explicades i cada any quan venim en aquí, d'alguna forma,
fugim del que és el batec diari de la política, d'allò que estem fent cada dia per entendre
que allò que estem fent cada dia respon a alguna cosa més que purament a l'esma o l'anar
seguint.
Sí, aquestes són les dues idees matrius del nostre pensament i de la nostra acció, de les
nostres generacions, del que estem fent en aquest país i en aquest moment. I és una certa
idea de pàtria, i és també una certa idea de la gent, de la solidaritat, de l'estimació i de la
justícia. Jo crec que, si haguéssim de fer un frontispici a l'Estatut, si haguéssim de dir en
deu, en onze mots què és el que aquest Estatut vol, perquè, efectivament, ha arribat el
moment en que Catalunya ha de poder dir la seva, no només fer la seva, és a dir, posar
lletra, gairebé diria música, posar forma a allò que Catalunya ha volgut sempre des de fa
molts anys, la Catalunya moderna en tot cas, i allò que està en condicions de fer.....I si
hagués de resumir què és el que Catalunya diu avui amb l'Estatut diria en 11 proverbis:
- Primer, Catalunya és una nació, i això que va ser un clam en un camp de futbol, avui serà
en l'article primer del nou Estatut de Catalunya. Catalunya és una nació dintre de l'Estat
espanyol, en l'Estat espanyol, no ens enganyéssim sobre això, perquè a nosaltres també
ens toca, no solament expressar els nostres sentiments, sinó descriure les nostres realitats
- Segon. Catalunya ha viscut durant aquests últims vint-i-cinc anys la primera etapa
històrica llarga i sense entrebancs d'autonomia, democràcia i de progrés. És la primera
vegada en la història moderna que això succeeix amb aquesta durada i amb aquesta
intensitat.
- Tres. Tanmateix, la Generalitat restablerta l'any 31 mai no va deixar d'existir, en terra
pròpia o en l'exili, gràcies a la tenacitat del nostre poble i també a la fidelitat dels seus
presidents: Macià, Companys, Irla i després Tarradellas, i després Jordi Pujol. I gràcies a les
personalitats com Carles Pi i Sunyer, Joan Reventós i tants altres... Voldria també citar a
l'Antoni Gutiérrez Díaz i al PSUC, perquè crec, amb tota franquesa, que dintre de la nostra
tradició, els nostres germans de lluita, han quedat una mica preterits i oblidada la lluita
d'aquella època més difícil. Podria també parlar del José Ignacio Urenda i tants d'altres.
1
�- Quart. Catalunya considera Espanya una nació de nacions, no és només que Catalunya és
una nació dintre de l'Estat espanyol, és que Catalunya té un cert pensament del què
Espanya és. Espanya no és el que creiem els catalans, molts catalans, el que alguns
espanyols, molts espanyols creuen. Espanya és una nació de nacions i l'Estat espanyol un
estat de caràcter federal. Pot proclamar-ho l'Estatut de Catalunya, pot dir l'Estatut de
Catalunya a Espanya el què és? Probablement, no, probablement no li toqui, però s'ha de
saber que quan nosaltres fem l'Estatut i diem el que diem, el que estem també és
prefigurant una Espanya que és la que és, la que pot arribar a ser: una nació de nacions,
amb un Estatut, amb una Constitució de caràcter federal -que arribarà amics meus!,
arribarà, amb aquest nom o sense-.
- Cinquè. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s'aplicarà el
principi que de vegades molt còmodament diem de subsidiarietat, perquè així no l'entén
ningú, però que vol dir de proximitat; és a dir, que entre la llei general i la llei particular, en
aquest cas, prima la més propera, priva la particular.
- Sisè. Catalunya ha estat i és una nació solidària amb els pobles d'Espanya, als quals
transfereix una part dels impostos pagats pels catalans en funció d'un sistema fiscal general
regit pel principi d'obtenir un nivell de serveis similars per un esforç fiscal similar. Ens hem
trencat el cap en buscar la fórmula que fos al mateix temps la fórmula de la nostra
autonomia, de la nostra suficiència financera i també del nostre punt de solidaritat,
profundament solidari, ni més ençà ni més enllà.
- Setè. Catalunya ha desenvolupat i regirà per sistemes propis de prestació i regulació de
serveis en els camps de la llengua, la cultura, el dret civil i de la organització territorial.
Aquests són sistemes propis de Catalunya, ho han estat sempre d'alguna forma, no és una
cosa que ens haguem inventat ara, ni és que ara s'inventin raons per veure si podem tenir
una mica més autonomia en alguns aspectes. No, és que, què va ser l'any set, què va ser la
solidaritat, què va ser la renovació, què van ser les escoles de l'ajuntament de Barcelona
què van ser les primeres escoles no estatals d'aquest país, d'aquest estat?; Què eren
escoles municipals, què eren les escoles de la Mancomunitat? Què era tot això ... era l'intent
de Catalunya de fugir, de superar un marc massa estret per anar aconseguint la qualitat de
serveis que els seus ciutadans volien i que podien, efectivament, aconseguir.
- Vuitè. En la tradició política democràtica a Catalunya s'ha subratllat sempre la importància
del saber, de l'educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de la igualtat entre
l'home i la dona
- Novè. Tant com el manteniment de les lleis pròpies serà decisiu pels catalans, l'accés als
sistemes universals de comunicació, d'innovació i tecnologia, seran definitius, seran
absolutament aquells que decidiran si el país es col·loca o no entre els països capdavanters
en la millora social i la millora política.
- Desè. A través de l'Estat pertanyem a la Unió Europea, amb la qual compartim moneda i
fronteres exteriors i progressivament la fiscalitat i la defensa. I és molt oportú que en
aquest moment diem quin és el paper que Catalunya pot tenir. I que Catalunya sigui la
capdavantera amb una colla de polítiques europees que la crisi europea momentània ha
deixat una mica en segon pla.
- Onzè. I finalment, que en el marc de la Unió Europea, Catalunya ofereix la seva amistat i
la seva col·laboració a les Comunitats i les Regions veïnes per tal de formar amb elles una
Euroregió útil per progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències.
Mireu, en la mesura en que no hi ha fronteres i passem a ser la part d'un tot més gran, ens
hem d'ajuntar amb uns quants més per ser el que érem abans, per mantenir la proporció
significativa. Jo crec que amb les regions de l'Euroregió, a les dues bandes del Pirineu,
podrem aconseguir, no solament governar millor aquest espai que hi ha entre dues grans
2
�capitals, com poden ser Madrid i Paris, o tres, Madrid, París i Frankurt, o Milà...aquest espai
que hi ha al mig el podem nuclear nosaltres, sinó, a més, aconseguir aquella talla mínima,
aquella talla que s'ha de tenir per poder ser un actor amb personalitat pròpia en el conjunt
d'Europa, que és la nova pàtria gran en la qual vivim.
I amb tot això no us he parlat ni d'immigració, ni de joventut, ni de precarietat, ni
d'inseguretat, ni us he parlat de les edats difícils. Quan jo penso en tot això què hem
avançat i en tot això què ara he dit, on som? Som en el punt zero, en el punt de partida per
resoldre i atacar els temes que profundament ens preocupen, ens interessen, les edats
difícils. Quines són les edats difícils?
Els zero a tres anys. Ahir vaig estar visitant escoles en obres i guarderies. Tot comença
aquí, l'esforç que s'ha de fer en aquest terreny és infinit, molt gran, però l'estem encetant.
Els catorze a setze anys? Què passa? Doncs que molts nois i noies de l'escola no saben ben
bé per què hi són, perquè estan gairebé segurs que el lloc en què estan en aquest moment
no els servirà per res, perquè saben que la seva vocació no és la de seguir els estudis fins a
la Universitat i més enllà, sinó de guanyar-se la vida i, probablement, el que estan aprenent
en aquell moment no els sembla que els interessi per res. I això destarota el sistema
escolar en el seu conjunt en aquestes edats.
I una altra edat crítica és dels divuit als vint-i-cinc o els trenta, que és el període en que
nosaltres, per bé o malament, sabíem que començàvem una carrera amb la qual
milloraríem una mica, no és que la situació d'entrada fos molt bona, però sabíem que
normalment aniríem progressant, econòmicament, culturalment, intel·lectualment, com a
persones .... això no passa ara. Els nanos que surten del sistema d'estudis passen ben bé
deu anys que no saben ben bé què faran i moltes vegades el seu sou no puja sinó que
baixa, després torna a pujar o no n'hi ha, o estan en situació d'atur, són autònoms que van
buscant d'alguna forma un lloc en la societat.
I finalment, evidentment aquesta edat, la més llarga de totes, que va dels cinquanta als
noranta, que és una edat per la qual la societat no tenia previst ben bé res més que un
sistema de pensions, quan la gent està perfectament en condicions en aquestes edats de fer
alguna cosa més que cobrar el subsidi. A mi quan la gent em diu, ja tinc la pensió, penso:
però escolta, què faràs amb aquesta pensió, viuràs només? és que no treballaràs, no
pencaràs, no influiràs? no votaràs? no faràs partits? no tindràs activitat social i política, i
personal profunda? Evidentment que sí, i en canvi ens hem conformat en saber que ens
tocarà una pensió i que el sistema, més o menys, amb unes grans dificultats, des del punt
de vista de seu finançament, però que el sistema està previst que ens ho pugui pagar.
M'ha agradat molt sentir parlar de la cultura política del tripartit. I després del pensament
compartit, i després d'esperit comú. N'ha parlat també l'Antoni Castells. Quin descans
haver-lo sentit dir, perquè durant tot l'any l'únic que he sentit és a uns parlar malament
dels altres i els altres parlar malament dels uns i pràcticament a ningú parlar bé de tots, de
tots junts.
Era lògic que això passés així perquè les coses han anat com han anat i han arribat com han
arribat; però em reconforta saber que aquí al Nou Cicle hi ha gent que pensa en termes de
la creació de la cultura del tripartit; perquè finalment això és el que existirà. Us ben
asseguro que això existirà. Ara ens ho creiem molt poquet encara, però bé, aquí sou colla i
ja és important, i molt important, que hagi un grup com aquest que s'ho pensi.
Jo us dic amb tota sinceritat amb en Bargalló i amb en Saura treballem bé, i em diran però
bé és el mateix que dir que amb IC, ERC i PSC es treballa bé?, possiblement no és encara el
3
�mateix, però acabarà sent el mateix, perquè hi ha un sentiment compartit, amb moltes
dificultats, és cert, amb una prima altíssima per aquells que se'n surtin d'aquest esperit
comú, d'aquest esperit compartit, perquè ven més allò altre, hi ha més a guanyar o
individualment si aposta per la discrepància o per la singularitat que no pas per l'esperit
compartit, però aquest serà finalment qui anirà endavant i triomfarà.
Amics, se'ns ha girat feina. Se'ns ha girat molta feina i trobo que això que ens veiem només
una vegada a l'any és possiblement insuficient, però em conformo si és veritat que això
continua i sí, com aquí s'ha dit, les coses comencen no solament a anar bé, sinó que
s'entengui que hi van.
Tinc la impressió que mai havíem tingut tants anys de bonança política i tinc també la
impressió que insensiblement perdem pistonada en el sentit que fins ara a Catalunya
havíem deixat, i el socialisme, havíem deixat de fer la història i la vivíem, però no la duiem,
ens duia, i avui en canvi tinc el consol que això no és exactament així, és que també la
portem.
Moltes gràcies
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1695
Title
A name given to the resource
Trobada d'Estiu a Vilopriu
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Vilopriu
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Estatuts
Federalisme
Territoris
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-08-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/214/20050910.pdf
d6b3785bbc3babfdc2050f1dd4f4e55b
PDF Text
Text
Missatge institucional del president de la Generalitat de
Catalunya amb motiu de la Diada 2005
Palau de la Generalitat | 10/09/2005
Bona nit,
Demà celebrem la Diada Nacional de Catalunya. Aquest Onze de Setembre
és esperançador i alhora emocionant. Com poques vegades ho ha estat en
els darrers 25 anys.
Com sabeu, aquests dies he rebut a tots els líders polítics per conèixer la
seva predisposició de cara a l'acord necessari per al nou Estatut. Us haig de
dir, que des de les seves legítimes posicions polítiques, he vist en tots ells
generositat patriòtica per aprovar el millor Estatut per Catalunya.
Benvolguts conciutadans,
podeu tenir la seguretat que el President de la Generalitat i els líders polítics
catalans estan fent tot el possible perquè el nou Estatut sigui un èxit
col·lectiu.
A molts de vosaltres us pot semblar que tot aquest procés és llarg i fatigós.
Però si el nou Estatut ha de ser la guia de l'autogovern de Catalunya per a
tota una generació, cal un debat a fons. Encara ens queda un darrer esforç:
Un gran acord nacional no és mai fàcil. Però ara és possible. És possible si
fem les coses bé.
Catalunya té una autoritat moral i institucional que ha acumulat al llarg dels
anys. Una autoritat forjada amb la nostra voluntat constructiva i amb la
capacitat de diàleg i de convenciment que hem demostrat. No podem deixar
de convèncer a fora si volem millorar a dins, a casa nostra. Som gent de
respecte i que es fa respectar. Ara es tracta de donar valor a tot el capital
polític acumulat al llarg dels darrers 25 anys.
I en aquest sentit, en la darrera sessió del nostre Govern hem decidit
demostrar-ho, concedint la Medalla d'Or de la Generalitat a un dels
principals exponents d'aquesta trajectòria, Gregorio López Raimundo, qui fou
durant anys difícils, secretari general del PSUC.
No ho perdem de vista.
Ara podem millorar, i molt, el nostre autogovern. Podem millorar el
finançament que necessitem i que és de justícia, i fer-ho sense deixar de ser
solidaris. Podem obrir una nova etapa més fraternal i també més genuïna
amb el conjunt dels pobles d'Espanya. Tot això, encara que sembli difícil, és
perfectament possible: us ho asseguro.
1
�Des de 1964, en plena Dictadura, celebrem de nou l'11 de setembre. I des
de fa uns anys ens agermanem amb els dramàtics 11 de Setembre de Xile i
de Nova York. Tots tres són símbols de derrotes: a mans del centralisme, el
colpisme i el terror. Però Catalunya com a nació i els seus ciutadans i
ciutadanes hem d'obtenir victòries constants en benestar i en progrés. Una
darrera l'altra.
Fer que aquest progrés i que aquest benestar s'estenguin a tots els pobles,
viles i barris del país és la nostra nova frontera. Ens cal una afirmació
col·lectiva, com a país, i la tindrem.
I l'afirmació col·lectiva no consisteix en dir tres cops al dia "Visca", sinó en
millorar cada dia, cada dia, la qualitat de vida i la llibertat individual de cada
un dels ciutadans de Catalunya.
Ens cal una reforma social per fer de Catalunya un dels països més avançats
d'Europa. I aquesta política la tenim dibuixada i l'estem aplicant. Ja ara.
Passada l'aprovació de l'Estatut es veurà més clarament.
Estimats ciutadanes i ciutadans.
Demà, Diada de l'Onze de Setembre, molts de vosaltres sortireu amb la
senyera. Us demano que ho feu amb orgull, amb alegria i amb respecte per
a tothom. I que participeu de forma massiva i cívica en tots els actes
programats, i molt especialment en la celebració institucional del Parc de la
Ciutadella, a les 12 del migdia.
Aquesta celebració, organitzada conjuntament pel Parlament i el Govern de
Catalunya , com l'any passat, serà una mostra de la riquesa i la diversitat
del nostra país.
Serà una festa!!!!!. Una gran festa !!
La Diada Nacional és una ocasió immillorable per manifestar-nos tal com
som.
Us desitjo a tots una molt bona Diada.
Visca Catalunya!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1696
Title
A name given to the resource
Missatge institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu de la Diada 2005
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Catalanisme
Commemoracions
Estatuts
Missatges institucionals
Acció política
Territoris
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-10
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/215/20050914.pdf
90475954bcefec4f1507fa4f00a8f90b
PDF Text
Text
Signatura del protocol de creació de l'Anella de
l'Agroindústria
Palau de la Generalitat | 14/09/2005
Senyor conseller primer; senyors consellers, Rañé, Siurana, Geli i Solà;
senyors i senyores alcaldes, Pagans, Ros i Pérez; senyor Pàramo, President
de la Diputació de Girona; senyor Moreno, vicerector primer de la Universitat
de Girona, senyor Arola, rector de la Universitat Rovira i Virgili, senyor
Viñas, rector de la Universitat de Lleida; senyors Morató i Cunillera,
benvolguts amics.
Estem en un acte ple de contingut i de significat. De contingut, perquè
referma l'aposta de Catalunya amb la ciència i la tecnologia; i de significat,
perquè reflecteix la voluntat de Catalunya de promoure els canvis més que
no pas adaptar-s'hi, que també és important, però no suficient.
Ahir el Consell Executiu va donar un nou impuls a la Bioregió i avui signem
el protocol de creació de l'Anella de l'Agroindústria. Catalunya serà, doncs,
un dels pols biotecnològics d'Europa i de l'EuroBioCluster del Sud.
La Ciència i la tecnologia ens mostren avui el camí de la transformació
social i econòmica de la Catalunya del segle XXI. I és aquest impuls,
juntament amb la política de reforma social i ambiental, i juntament amb la
millora de les infraestructures, el que constitueixen la raó de ser d'aquest
Govern. Insisteixo, aquestes són les nostres grans prioritats.
Ens trobem en el procés de transició cap a una nova fase de
desenvolupament econòmic i emergeix amb força el repte de la innovació.
La innovació i la investigació, per descomptat, sempre s'havien tingut com
un valor. Avui els tenim com un valor de creixement, com a motor de
creixement.
Si volem situar-nos amb les economies més dinàmiques del món, hem
d'avançar, i avançar clarament cap a una economia basada en el
coneixement, que aporti més valor afegit als nostres productes, perquè en
altres terrenys, probablement, la nostra capacitat competitiva, com a
d'altres països europeus, està minvant.
Ha de ser un dinamisme que tingui una base científica i tecnològica sòlida,
que incentivi la transferència del coneixement i el creixement empresarial, i
que incrementi els estàndards educatius de Catalunya: aquest és un altre
punt fonamental. Aquesta, almenys, és la nostra visió del que ha de ser i
serà el futur de Catalunya.
Com els deia, aquest dimarts el Govern va aprovar donar un nou impuls a
aquest projecte de la Bioregió, que és una de les línies prioritàries del Pla de
Recerca i Innovació 2005-2008 i avui signem el protocol de la creació de
1
�l'Anella de l'Agroindústria. Tot això és fruit d'una estratègia compartida pel
Govern de la Generalitat, pels governs locals, per les universitats i centres
de recerca, pels parcs científics i tecnològics i pel sector empresarial.
Sempre he cregut, i ho he dit moltes vegades, que l'Agroindústria,
juntament amb el turisme i els sectors tecnològics, eren tres dels motors
més importants de l'economia catalana; a vegades ens ha costat de
reconèixer-ho, però és cert.
Crec també que Ia denominació d'Agroindústria i el triangle universitatpoder local-empresa és el triangle màgic de l'economia i de la societat
catalana.
Catalunya avui posa en valor un sector que aporta el 15% de la facturació
total de la indústria catalana i consumeix per a la seva transformació entre
el 60 i el 70% de les produccions primàries agràries i pesqueres catalanes.
Que representa, per altra banda, el 20 % del sector agroindustrial de tota
Espanya. I que és un pol d'atracció d'inversions i d'expansió comercial de
primer ordre i està definit com un sector estratègic en la política industrial
del Govern.
L'aplicació de la biotecnologia en el sector agroalimentari ve recolzada per
l'impuls de 3 centres tecnològics que formaran part de l'Anella de
l'Agroindústria de Catalunya i que donaran suport a la transferència de
coneixement i tecnologia entre el món científic i l'empresa:
1. El Centre Tecnològic de la Nutrició i la Salut de Reus.
2. El Centre Tecnològic en Noves Tecnologies i Processos de l'Alimentació a
Monells-Girona.
3. I el Centre Tecnològic Agroalimentari a Lleida.
Aquests centres s'especialitzaran en funció del seu entorn empresarial i dels
recursos d'R+D disponibles. Asseguraran innovacions adaptades a l'empresa
catalana. S'incorporaran a la xarxa de centres tecnològics de la Generalitat
de Catalunya. I permetran desenvolupar nous productes, processos i
tecnologies relacionats en la cadena de valor agroalimentària.
Però la clau és la interacció i la confiança dels actors. I l'anella de
l'agroindústria serà la seva estructura de suport d'aquesta interacció, i serà
la seva base de projecció, marketing i comercialització internacional.
Serà una aliança d'aquests 3 centres i la clau de volta per potenciar i
coordinar les activitats de la xarxa de centres tecnològics.
Avui Catalunya està donant un pas endavant per esdevenir un dels referents
biotecnològics del sud d'Europa, en el marc de l'Euroregió, i fer efectiu el seu
designi amb l'Europa de la Innovació dintre de l'espai europeu de la recerca.
2
�La ciència i la tecnologia ens mostren el camí de la transformació social i
econòmica del segle XXI. El seu impuls, juntament amb la política de
reformes socials i ambientals, com he dit, i la millora de les infraestructures,
constitueix la prioritat i la raó de ser d'aquest Govern.
Volem que el nostre país disposi d'un model econòmic sòlid, competitiu i
sostenible, que asseguri el progrés i el benestar als ciutadans.
Aquest és el repte de Catalunya: un repte que és, per a mi i per a vostès,
una aposta que només pot ser guanyadora. Avui tenim una bona mostra.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1697
Title
A name given to the resource
Signatura del protocol de creació de l'Anella de l'Agroindústria
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Agricultura
Ciència
Recerca i Desenvolupament
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-14
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/216/20050918.pdf
569ab0f9340f1e8c3d930892bcbe0500
PDF Text
Text
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Teatre Nacional de Catalunya | 18/09/2005
Estimats amics, bona nit. Hi ha tantes coses que suggereix aquest acte:
tantes singularitats, tantes personalitats; i tantes absències també. Ja no
tenim persones tan importants com l'Oró, i com tants d'altres que hem vist.
Penses que el país és més pobre avui que no pas ahir, aquest any que no
pas l'any passat. Però al mateix temps hem vist que efectivament aquest
país no para i que continua la creativitat en tots els camps.
Crec que aquests premis van començar l'any vuitanta dos i van relligar amb
una tradició que venia d'abans, del període 1932-1938. Si la República ja
havia donat aquests premis, per alguna cosa seria. I bé doncs, aquesta nit,
tants anys després, la nostra cultura viu -si m'ho permeteu- la seva Diada
Nacional, no pas pel record i la reivindicació exclusivament, sinó pel
reconeixement.
Una cultura no és del tot normal ni demostra millor la seva vitalitat perquè
celebri més les seves creacions o perquè doni més premis als seus creadors,
això és evident. En cert sentit és el contrari, quan més viu, més prolífic i
més universal és el nervi de la cultura ell mateix, més interessants
esdevenen els reconeixements que dóna el país. Aquest és el sentit dels
Premis Nacionals de Cultura. Perquè la cultura pertany al regne de la
llibertat, més que cap altra activitat. De la llibertat obtinguda en aquest cas
també, de la llibertat que no es dóna gratuïtament sinó que s'arrenca, que
s'obté. La creació cultural i l'accés als béns culturals son un camí a la
dignitat, una invitació a extreure més de cada persona.
El conjunt de guardonats aquesta nit posa de manifest la riquesa creativa i
la riquesa reflexiva de la cultura d'aquí, dels registres i les formes amb què
la cultura catalana s'expressa; abastant, efectivament, tots els racons de
l'art, totes les arts. Crec que la qualitat dels premiats, la seva trajectòria, la
seva projecció més enllà de Catalunya contribueix a fer cada cop més tènues
les fronteres entre la nostra cultura i la cultura universal.
L'Albert Camus deia que pensar és aprendre de nou a mirar, a estar atent, a
estar pendent, a dirigir la pròpia consciència i fer de cada idea i de cada
imatge un lloc privilegiat i això és d'alguna manera el que els premis ens
aporten i ens ensenyen. A mirar de nou, a mirar novament, a renovar el
nostre pensament a través de l'art i la creació.
Aquesta nit reconeixem, en alguns casos, el tot, tota l'obra d'una persona,
d'un grup, d'un equip. En d'altres, una petita part de la seva obra. Hi ha
guardonats que mereixen aquest reconeixement no només per la darrera
obra que han fet, sinó pel conjunt de la seva obra.
Catalunya ha necessitat en els darrers vint anys anar recobrant els seus
valors. Tot estava endarrerit. Per sort ja fa anys que estem en condicions de
1
�deixar que la normalitat vagi guanyant terreny a la normalització, que la
normalitat vagi sent el pa nostre de cada dia i no pas la lluita per la
normalitat o aquest esforç de la normalització perquè, és veritat que l'art i la
creació és esforç, però també és llibertat i també és estar lliure
d'obligacions, d'alguna manera.
Catalunya ha viscut el període de llibertat democràtica i d'autogovern més
llarg des de fa segles, i la nostra cultura ha tingut, per tant, millors
condicions que no havia tingut mai, és només cosa nostra que en sapiguem
treure el màxim benefici. Ja no hi ha excuses, ja no hi ha persecucions,
enemics, dèficits... n'hi ha, evidentment, clar que n'hi ha de dèficits i de
persecucions i fins i tot d'enemics, segurament. Però no és això el que
marca les nostres vides sinó, exclusivament o sobretot, la nostra capacitat
de crear; o la incapacitat. Per tant, d'alguna forma, estem sols davant la
història. Aquest país està en aquest moment en condicions ell mateix d'anar
endavant o de condemnar-se, de fer coses excelses o de no arribar a donar
la talla.
Jo aquesta nit me'n vaig content perquè sé que estem més aprop del segon
que del primer.
Crec que la persistència d'actituds defensives en comptes d'enfortir-nos ens
podria arribar a fer més febles; una cultura massa anys sobreprotegida
esdevé massa fràgil. No em mal interpreteu, dic sobreprotegida, no pas
protegida o ajudada o estimulada.
És hora doncs, com deia Miquel Martí i Pol, que ens llencem a caminar sense
crosses i és hora de pensar, d'assajar i d'articular un nou paradigma amb
tota l' ambició cultural que això demana.
Per acabar vull deixar constància aquí de la satisfacció per l'èxit d'aquest
acte, per l'èxit del seu disseny, que ha estat esplèndid, encara que en alguns
moments hem tingut una mica la impressió que estaven passant anuncis de
televisió...però bé, això és apart. Vull, doncs, deixar constància aquí de la
satisfacció enorme amb què hem acabat aquesta setmana després de veure
aprovar al Congrés dels Diputats la Llei que ha de permetre el retorn a
Catalunya dels arxius espoliats després de la Guerra Civil; gràcies Caterina
Mieras.
Acabo. Catalunya pot confiar en ella mateixa si aposta en ella mateixa, si
aposta decididament per la creació i per la cultura, si les ajuda i les anima i
si crea les condicions perquè la terra sigui fèrtil. I estic convençut que a
Catalunya es donen, avui, les condicions per una etapa de gran fertilitat
creativa. És cosa nostre treure'n els fruits.
Bona nit i moltes gràcies. Pau i salut que m'ha agradat molt el que han dit
abans.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1698
Title
A name given to the resource
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Teatre Nacional de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Art
Cultura
Premis i reconeixements
Model social
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/217/20050930.pdf
7f1443dd3cbaf976f4de3fb45e84d126
PDF Text
Text
Paraules del President de la Generalitat amb motiu de
l'aprovació del projecte de llei de l'Estatut de Catalunya
Parlament de Catalunya | 30/09/2005
Molt honorable senyor president, conseller primer, consellers, expresidents
de la Generalitat i del Parlament, alcalde de Barcelona, diputades i diputats.
La diversitat de registres de les contribucions que acabem de sentir crec que
és una prova de la dificultat del que hem fet, la dificultat que tenia el que
hem fet. Però també del valor que té el que hem fet.
Em permetran que els digui que no m'estendré en agraïments, que no em
puc estendre en agraïments. Crec que no és propi d'una terra que és nació,
ofegar-se en les emocions. El que no faré és repetir agraïments, subscric
tots els que s'han dit. I no ho faré perquè seria impossible de ser just. Sí
agrair al president del Parlament la qualitat extrema de la conducció dels
debats, i dir-los que sense un conseller primer que hagués estat alerta tot
aquest temps de la bona marxa i de la coherència del Govern, no hi hauria
hagut la possibilitat de dur les coses fins aquí, les dues coses alhora:
governar i debatre, decidir qui som i ser-ho.
Ens podem preguntar si la segona part del quadrienni ha de ser diferent, si
serà diferent. Ha de ser diferent! Ha de ser diferent perquè la percepció que
es té del que hem fet fins ara potser no està adequada a la realitat. Ha de
ser diferent sobretot la percepció que es té del Govern. Un país en obres és
allò que tenim. Un país en obres vol dir justament que ha fet alguna cosa
més que debatre en el Parlament sobre si havíem de tenir una nova llei, una
nova llei fonamental. Ahir van començar les obres de la carretera Palamós Palafrugell. Només perquè d'alguna forma puguem resumir amb un bon
exemple, perquè és una assignatura pendent de fa molt temps, que les
coses han anat fent-se.
Però jo us voldria convidar a més a més de compatibilitzar aquestes dues
coses que hem fet i que seguirem fent, m'agradaria convidar-vos a assajar
una nova cultura política. Una nova cultura política que crec que hem
encetat en aquest debat i amb el seu capteniment, el de tots. No es tracta
d'inventar res. Es tracta de compaginar rigor i educació, bona educació
democràtica. No està escrit que la política hagi de ser barroera. No ho és en
aquest moment, i no ho serà en el futur. I no ho ha de ser, a més, perquè la
gent pensa que quan extremem les nostres diferències més enllà de la bona
educació, en el fons és fals.
La gent pot pensar i de vegades pensa, en el fons s'entenen. De manera que
l'escàndol de la gent és doble: un el d'haver de suportar les nostres baralles,
i dues la de pensar que darrera d'elles no hi ha una raó profunda, que les
diferències són més estètiques i fingides que reals, que tots ells són iguals,
que s'entenen.
1
�Però deixin-me entrar en el cor del que els volia dir. Vull fer, si vostès m'ho
permeten, un elogi, l'elogi del diàleg. I l'elogi de la bilateralitat amb
Espanya, amb els pobles d'Espanya. El federalisme castellà parlava sempre
de la "nación de naciones" que es Espanya. Ens moriríem d'ensopiment si no
tinguéssim davant el repte de convèncer Espanya, de seduir-la com algú ha
dit en aquests dies. I, mireu, no ens barallarem pels noms. És igual que en
diguem federal, com que en diguem diversa, com que en diguem plural. Ens
dedicarem als continguts.
Espanya pot ser, és federal, però no ho pot dir. No ho ha pogut dir en tot el
segle XX, per mor del final del segle XIX. És a dir, Espanya sap que quan
comença a alliberar els seus pobles perquè diguin el que vulguin acaba
fàcilment en el cantonalisme. I saben per què? Perquè es la millor defensa
de la veritat sagrada d'Espanya, d'aquesta unitat imposada que nosaltres no
volem, en comptes de la lliure, que sí que proposem. Perquè aquests sectors
saben fàcilment que la millor manera de combatre la nostra personalitat
nacional i la pluralitat real d'Espanya, és oferir a tots i cada un dels pobles i
poblets d'Espanya, també la seva llibertat i la seva autonomia.
El viva Cartagena. Ho sap Espanya, això. Però ha trigat un segle a entendre
que per aquesta via, per la via de la multiplicació de les identitats el que
s'estava intentant de fer és ofegar les diferències. I les diferències hi són.
La millor manera d'ofegar l'autonomia, el nacionalisme, el sentiment de
pàtria de Catalunya ha estat moltes vegades, per part d'Espanya, el tractar
de reconèixer que "cada uno se llame como quiera". El tractar de reconèixer
que cada un té dret a fer el que vulgui. No! No és això el que Catalunya
proposa avui, que cadascú es digui com
vulgui. Volem precisió, volem rigor. Som en això noucentistes, en això hem
de ser molt precisos.
El nostre concepte de solidaritat és distint del foralisme. Que quedi clar. En
això també hem de ser precisos. Espanya diu als territoris forals: "Fes el que
vulguis, haz lo que quieras." I això ve del segle XIX, també. Però és que ho
reconeix la Constitució espanyola en una de les seves disposicions finals,
quan diu que queden derogades no les lleis del franquisme, sinó que queden
derogades les lleis de 1837 i 1876. Aquelles lleis liberals que havien rebaixat
els furs bascos. Això, a Espanya no li preocupa. Aquests territoris forals,
d'alguna forma, els considera més espanyols que cap altre. I bé, no ha servit
perquè hem vist el que ha succeït en aquests territoris. Encara que, diguemho clar, el temps està madurant, i creuem els dits. Perquè aquest drama
finalment s'acabi.
Mirin, en el nostre concepte d'equitat és "si tu t'ajudes, jo t'ajudo, i si no,
no". Hi havia una proclamació dels nobles de la Corona d'Aragó, quan feien
rei el rei, que li deien: "Nos, que cada uno valemos tanto como vos y todos
juntos más que vos, vos fazemos rey, a condición de que respetéis nuestros
2
�fueros y derechos, y si non, non", acabava. "Si tu t'ajudes, jo t'ajudo, i si no,
no".
Catalunya, per altra banda, no és solament que tingui el dret de dir-ho i
l'obligació de dir-ho. És que està vivint com estan vivint altres territoris
europeus. Ho està vivint la República Federal Alemanya amb una situació
d'esgotament del marge de maniobra que tenien per poder ser generosa
justament amb nosaltres. Amb Espanya, durant vint anys ho ha estat, però
ara no poden. I no poden perquè s'han ampliat a l'est i tenen les seves
pròpies obligacions internes de solidaritat.
A Catalunya li passa una mica el mateix. Nosaltres hem arribat allà on
podíem arribar. I nosaltres hem aconseguit que altres autonomies, més
pobres en renda, probablement, estiguin més ben equipades que la nostra.
Però ara el moment és el moment de dir-los: voleu sols, ja esteu en
condicions de volar, per descomptat, de ser ajudats. Però voleu sols.
I Catalunya proposa. Catalunya no està imposant, Catalunya està proposant.
Aquests dos anys passats -això no s'ha sabut, tampoc-, des de la nostra
activíssima Delegació a Madrid hem fet molta feina, amb molt bons amics i
molt bons aliats. Doncs bé, farem les Espanyes. Jo personalment en sóc crec que en som tots- uns enamorats d'aquestes Espanyes. Tant, que les
volem canviar, una mica. No ens n'inhibim. Les volem canviar una mica. És
el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en
el qual estem. No solament parlar de nosaltres i ells. No, és que nosaltres
som ells, també. I en la mesura que ho som, volem canviar una mica això a
què pertanyem.
Mireu, el gran repte econòmic i polític -perquè és alhora econòmic i políticde Catalunya és crear un espai econòmic i polític potent. I nuclear-lo. Avui hi
ha una competència real entre territoris, real, econòmica i política. Nosaltres
simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa. Ara no estem
parlant de lleis. No estic parlant de lleis, ni d'estatuts ni de constitucions.
Estic dient que hi ha a Europa, en aquesta Europa que s'està obrint, i que ha
eliminat les fronteres, una recomposició dels actors, del terreny de joc. I els
actors han de recompondre les seves estratègies. Nosaltres, només amb
Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya
que voldríem ser. Si anem sols, quan ens està permès anar més enllà de
fronteres, perquè de fronteres no n'hi han, no faríem res.
És molt important això que es diu a la declaració del preàmbul, precisament,
de la necessitat de crear un territori més ample, en el qual nosaltres
puguem d'alguna forma assumir els nostres projectes, i realitzar-los.
Mireu, a última hora, i deixeu-me que estigui dient això un fidel exalcalde, hi
ha una competència real que està finalment nucleada per grans ciutats. I
això no és incompatible ni amb el nacionalisme, ni amb el sentiment de
pàtria, ni amb el federalisme, per descomptat. Hi ha Madrid, hi ha Londres,
3
�hi ha París, hi ha Frankfurt, hi ha Milà, que nucleen els territoris. I bé, doncs,
Barcelona ha de nuclear un d'aquests territoris europeus importants. I pot
fer-ho. Però per a això necessitem unes estratègies en el terreny de la
inversió, de les infrastructures i per descomptat de l'ambició empresarial. Si
no tinguéssim aquesta ambició i aquestes estratègies no arribaríem a ser, a
Catalunya, el que podem arribar a ser.
La gent s'estima el seu país de maneres diferents. La distància és clau. Les
grandàries també ho són. El país és més teu com més petit i, per tant,
segurament més homogeni. I bé, Catalunya és una combinació única de
grandària i de diversitat, d'intimitat i d'ambició. No és còmoda per als altres,
és difícil de classificar. Ho sentim molt, ho sentim pels altres, però ens
obliguem nosaltres mateixos a saber navegar en aquesta divisió inexistent
per a altres. Perquè estem en aquesta situació, que és molt peculiar. Som
més grans que molts que són regions, per entendre'ns, més grans i més
específics. I segurament una mica menys que aquells que són estats. Doncs,
molt bé, nosaltres estem creant una categoria. I l'hem de desenvolupar.
Alguns pensem que si el terme nació decau no valdrà la pena seguir.
S'equivoquen. Ho pensen no per nominalisme o per principi sinó per un
judici de fet. No es donarien les condicions, si això passés, perquè tota la
resta d'allò que estem proposant s'entengui. I en això tenen raó. Aquesta
presumpció seria certa. Però espero poder dir, i que el futur em doni raó,
que s'equivoquen. Perquè s'acceptarà, perquè la nostra proposta
s'acceptarà. Perquè els qui han de fer-ho i de dir-ho, ho direm i ho farem.
Mireu: la pau a Euskadi i l'Estatut de Catalunya són les proves de foc de
l'Espanya d'avui. I les guanyarem. I el nostre poble ho celebrarà.
Volia acabar dient una referència als vents i als déus, però el president del
primer partit de l'oposició -cap de l'oposició- i jo, hem arribat a una tal
identitat de pensaments que se m'ha avançat. Deixin-me dir, doncs, només,
com en el Viatge a Ítaca, em penso que era, "bon vent...", però amb barca
nova.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1699
Title
A name given to the resource
Paraules del President de la Generalitat amb motiu de l'aprovació del projecte de llei de l'Estatut de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Autonomia
Catalanisme
Estatuts
Federalisme
Territoris
Model social
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-30
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/218/20051010.pdf
48e05f691d667780971164b0aea96b8e
PDF Text
Text
Dia Mundial de la Salut Mental
Palau de Congressos de Catalunya | 10/10/2005
La consellera de salut, Marina Geli, acaba de dir que la inversió en hospitals
tendeix a ser una part més petita del total de la inversió i que la inversió en
xarxa territorial és més gran. Jo crec que això és un símbol de progrés
material i de progrés mental. És un canvi de mentalitat. La malaltia no és
una maledicció divina, sinó un defecte terrenal, una probabilitat limitada i,
sobretot, limitable.
Hi ha raons de pes per remarcar la importància del dia que ara encetem i
que vostès dedicaran als temes de la salut mental. Quatre de les sis
malalties més freqüents causants de discapacitats són trastorns mentals. I la
depressió n'és una de les més importants. I el cost personal i familiar de les
malalties mentals és enorme.
El cost econòmic i social també: a nivell macroeconòmic els costos directes
dels problemes de salut mental s'estimen al voltant del 3%-4% del PIB.
A Catalunya hi ha un total de 180.000 persones usuàries dels serveis de
salut mental (177.000 en els serveis comunitaris i 3.000 persones en règim
d'internament, inclosa la llarga estada). Per tant, un 3% de la població.
L'atenció a les persones amb malalties mentals i addiccions ha progressat i
millorat moltíssim als darrers anys. Però encara ens queda molt camí per
recórrer.
L'envelliment de la població, l'increment de factors de risc amb repercussió
sobre la salut mental, com la pobresa, l'abús de substàncies additives o
l'augment de la soledat, són factors que, inevitablement, contribuiran a
l'increment dels trastorns mentals, les properes dècades.
Això planteja nous reptes. I ens obliga a fer-hi front. Són reptes que hem
d'afrontar amb més recursos i millors instruments d'actuació. Reptes que
hem d'afrontar convertint l'atenció i la promoció de la salut mental en una
prioritat dels nostres sistemes de salut.
És justament per aquest motiu que els ministres de salut de la regió europea
de l'OMS varen aprovar, el mes de gener passat, la Declaració Europea per a
la salut mental a Europa, l'anomenada Declaració de Helsinki.
En aquesta línia el Ministerio de Sanidad del Govern espanyol està treballant
en l'elaboració de les Estratègies de Salut Mental del Sistema Nacional de
Salud.
1
�A Catalunya, des del Govern de la Generalitat, a través del Departament de
Salut, la consellera ha prioritzat l'elaboració d'un Pla Director de Salut
mental i Addiccions.
Aquest pla incorpora 3 missatges compartits amb tota Espanya i amb
Europa:
1. La necessitat d'integrar la xarxa de salut mental i la d'addiccions
(drogues) que tradicionalment havien estat separades.
2. La priorització de la promoció de la salut i la prevenció també, en l'àmbit
de la salut mental com ja és el cas en la medicina en general.
3. Un model de salut mental i addiccions d'accés universal. Orientat cap a
l'atenció comunitària, amb una clara vocació rehabilitadora i amb una ferma
voluntat normalitzadora. Voluntat que acompanyem amb una aposta
decidida per la lluita contra l'estigma social massa sovint associat a la
malaltia mental.
És precisament la necessitat d'oferir una resposta global a les necessitats
sanitàries, socials, laborals i educatives de les persones amb malalties
mentals i a les seves famílies, el que ha impulsat l'elaboració, per part del
Govern de la Generalitat, d'un Pla d'Atenció Integral a les Persones amb
Problemes de Salut Mental.
Aquest Pla d'Atenció Integral compta amb la implicació de 9 departaments
del Govern de la Generalitat (Salut, Benestar i Família, Educació, Comerç i
Turisme, Justícia, Interior, Presidència, Treball i Indústria, i Medi Ambient i
Habitatge), també de les associacions de familiars i usuaris, amb la de les
associacions de professionals i també amb la de la Federació i l'Associació
catalana de Municipis.
És, per tant, una aposta de Govern i una aposta de país, una aposta
compartida per tothom.
Un dels àmbits específics en el que volem incidir és la prevenció de la
malaltia mental i la seva detecció precoç entre una població vulnerable com
són els infants i els joves. Es calcula que gairebé un 24% de la població
catalana a partir de 18 anys presentarà, al llarg de la seva vida, algun
trastorn mental.
Per això hem endegat el Programa Salut i Escola. Aquest programa ens ha
de permetre millorar la coordinació entre l'escola i els serveis de salut.
Coordinació que és fonamental per: facilitar la promoció d'hàbits saludables,
reduir els comportaments que poden afectar negativament la salut (factors
de risc) i detectar els problemes de salut dels joves, per tal d'intervenir-hi
com més aviat millor.
L'atenció a la salut mental, juntament amb la política per a la promoció de
l'autonomia i l'atenció a les persones amb dependències, és un dels
2
�components clau de la política de reforma social del Govern, que és el
paquet de polítiques més important que estem tirant endavant. Una mica
obscurit, potser, per la discussió de la llei fonamental del país, que no ha
permès de veure- mentrestant, que les conselleries estaven treballant a
fons. No solament amb descriure i aprovar finalment una llei tant important
com és l'Estatut, sinó ja treballant amb cadascun dels camps que de fet
l'Estatut cobreix, i avançant en la millora de cadascun d'aquests camps.
Una política per construir un futur més just, a partir d'un present diferent. A
partir d'un present que mobilitzi totes les energies de la nostra societat per
assegurar el progrés individual i col·lectiu que és, en definitiva, és el progrés
de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya.
En definitiva aquest és el veritable model europeu de progrés. Aquest és el
model de ciutadania i de solidaritat que caracteritza el nostre continent.
Aquesta és una idea que compartim amb tots els pobles d'Europa. És una
idea europea 100%. Una idea que hem de continuar projectant al futur amb
una ambició renovada per garantir el major benestar dels nostres ciutadans i
ciutadanes.
Crec que el segle XXI ha de ser, a Catalunya, a Espanya i a Europa el segle
de les persones, de la seva realitat quotidiana i de la modificació important
d'aquesta realitat.
Tanmateix, sabem que no ho aconseguirem si no comptem amb
mecanismes:
De prevenció de les malalties mentals,
De suport a la rehabilitació
D'integració social que necessiten les persones que pateixen trastorns
mentals en aspectes bàsics com l'habitatge, el treball o el lleure
I de seguiment personalitzat de les persones que pateixen malalties mentals
greus,
Per això celebro un acte com aquest d'avui, molt sincerament: perquè veig
que hi ha consciència del repte que tenim, projectes clars del què ens cal fer
i voluntat dels governs i del conjunt del conjunt de la societat per tirar-los
endavant.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1700
Title
A name given to the resource
Dia Mundial de la Salut Mental
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Congressos de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Recerca i Desenvolupament
Sanitat
Commemoracions
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/219/20051015.pdf
c3404c9f178346b63430db8d3355d5a4
PDF Text
Text
Acte commemoratiu del 65è. aniversari de la mort del
president Lluís Companys
Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona | 15/10/2005
Després de sentir les paraules tenses, emotives, però al mateix
temps sossegades, esplèndides, de Josep Lluís Carod Rovira, vull dirlos clarament que el visca Catalunya de Macià i Companys tenia el
dring de la nova aventura, de la barca nova. Ells van ser els primers
presidents de la Generalitat nova. Ells van ser els primers presidents
de la Generalitat secular, civil.
Hi ha hagut 126 presidents abans del que us parla avui amb especial
emoció. Però abans de Macià i Companys tots havien estat d'un dels
tres braços de la Diputació del General, tots del braç eclesial.
(Hi ha gent que encara no sap que Rafael Casanova no era pas
president de la Generalitat, que era conseller en Cap del Consell de
Cent, val a dir alcalde de Barcelona.)
L'avi Macià, el primer autèntic president del Govern de la Generalitat,
d'un govern formal, modern, ha estat el president més estimat per
tothom. Però Companys és el més entranyable, el que millor
representa la nostra aventura com a poble en els moments més
tràgics, per Catalunya, Espanya i Europa, els moments més tràgics
de la història moderna, potser de tota la nostra història com a poble
català.
Roosevelt va confessar al final de la seva vida que el més greu error
de la seva carrera política havia estat la no intervenció en la guerra
d'Espanya. Massa tard. Quan ho va dir Companys ja era mort, havia
estat mort aquí.
Joan Reventós, que va reclamar el retorn de Tarradellas i va evitar
una Generalitat sense ànima, sense nom, sense dring; Joan Reventós
sentia una veneració especial per Companys, i ens va ensenyar a
conèixer i a estimar Companys, que és el mateix que dir que ens va
ensenyar a estimar Catalunya, la Catalunya autèntica, la gloriosa i la
vençuda: Catalunya tal com és, tal com ha estat.
Companys i Macià van proclamar el 14 d'Abril la República catalana
en el sí de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Aviat van veure
que Catalunya havia de pactar amb Espanya i van adoptar el nom de
Generalitat i un Estatut que avui ens semblaria probablement del tot
insuficient.
Nosaltres també pactarem. Però el nostre pacte no serà com aquell,
no haurà de ser com aquell. Les coses han canviat. Ara vivim en una
1
�Catalunya i una Espanya en pau i democràcia des de fa més d'un
quart de segle, en una Catalunya i una Espanya que progressen més
ràpidament que Europa.
I no serà mèrit solament de la nostra generació, certament, sinó de la
seva, de la generació de Companys i de la Generació de Macià, i
d'Irla, del gran Tarradellas, i del fecund i llarg període de Jordi Pujol.
Llegiu si us plau la intervenció de Pujol en el Debat sobre l'estat de
l'autonomia de l'any 1987. Crec que s'hi reflecteix un judici sever i
lúcid sobre l'evolució de la nostra autonomia.
L'Estatut no va poder realitzar-se i dur-se a la pràctica amb l'ambició
amb que s'havia redactat. Però no es va arribar a canviar. No era el
moment encara.
Ara sí. El nou Estatut ara és un estudi profundament rigorós de què li
cal a Catalunya per a ser el que sempre ha volgut ser. Amb un
respecte cabal per Espanya i pels pobles d'Espanya. Això sí: el nou
Estatut, l'estatut de Barcelona, rellançat a Miravet i pastat de principi
a final a la Ciutadella de Barcelona, ha estat fet en el millor moment
per a què ni ens callem rés ni ens puguin donar massa lliçons de dret.
No fóra bo que la prudència o els temors que varen estar presents el
1980, el 1987 o el 1999 ens obliguin ara: no hi ha raons. I ens
sabrem explicar. Ara la prudència i l'experiència ens obliguen a ser
rigorosos, flexibles sens dubte, però sobretot, sobretot, exigents. Dic
la prudència ens obliga a ser exigents. La raó i la història estan de la
nostra part.
Ara podem dir que Catalunya és una nació, ara podem dir Catalunya
és una nació, ara hem de dir Catalunya és una nació. Podem dir que
Catalunya ha estat una nació des de fa segles, i que ho és en el marc
de l'Estat espanyol. Perquè aquesta és la realitat.
Sobre els sentiments no es mana, sobre els sentiments no hi ha llei.
Mereixen respecte. Sóc dels que creuen, amb el President Zapatero,
que allò que compta és la capacitat de compartir ciutadania i civisme
i la capacitat de teixir aliances.
Sabem que dintre de Catalunya hi ha diversos graus de combinació
dels sentiments de pertinença: hi ha ciutadans, molts ciutadans, que
no volen triar entre dos amors ni posar-los en ordre, n'hi ha que els
poden en ordre invers a l'ordre dels altres - sense problemes
I per descomptat hi ha en canvi mitjans de comunicació d'institucions
venerables que escampen la deformació i l'odi: vet aquí un dels
misteris més ben guardats de la realitat actual. Un autèntic misteri de
la fe.
2
�En tot cas la majoria, la gran majoria dels representants del poble de
Catalunya hem proclamat Catalunya com a nació, en el marc de
l'Estat espanyol, de la nació de nacions que és Espanya puix que
d'acord amb la Constitució està formada no solament per regions sinó
per nacionalitats. I els puc dir que hi ha juristes eminents
especialitzats en l'estudi de la Constitució que no aprecien
inconstitucionalitats manifestes en el nou Estatut. N'hi haurà d'altres,
evident, però n'hi ha molts d'aquest cantó.
Crec, amb el president del govern espanyol, que l'Estatut anirà
endavant, i estic cert també que els noms i les competències i els
recursos que el Parlament espanyol acabarà acceptant seran
bàsicament els que hem proposat. Fora bo que les grans qüestions
estiguessin resoltes abans de Nadal: no convé tenir Catalunya i
Espanya senceres amb l'ai al cor durant molt de temps, tot i que el
temps tot ho acaba curant.
Nosaltres no som en absolut dogmàtics però sabem que ens assisteix
la raó després de dos anys de treball intens i discret. Estem
convençuts que el bon treball triomfa sempre i que arribarà el dia que
puguem cridar, com va fer Companys, Visca Espanya! Sabent aquest
cop que no passarà el que deia el poeta Machado: que una de les
dues Espanyes havia de gelar-nos el cor si érem nascuts a la pell de
brau. A ells sí.
Aquí el van afusellar i a baix al fossar de la Pedrera descansen les
despulles d'ençà que l'Ajuntament de Barcelona va dignificar el
cementiri dels miserables.
Va ser aleshores que Heribert Barrera va demanar i aconseguir que
l'estàtua del General Franco deixés de presidir el pati del Castell, cosa
que vaig cuitar a fer amb l'acord del Capità General. I sabem que dos
juristes, un d'ells de Lleida, van poder comprovar que els soldats que
el van afusellar van respectar la seva darrera voluntat; "no em
dispareu a la cara".
Ara només falta que culmini la revisió i arxiu del procés de Lluís
Companys, com va prometre tal dia com avui ara fa un any la
vicepresidenta del govern espanyol. I avui ho ha reiterat per carta
adreçada a l'Associació per Immolats. Ara només falta això.
Visca Catalunya.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1701
Title
A name given to the resource
Acte commemoratiu del 65è. aniversari de la mort del president Lluís Companys.
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Commemoracions
Estatuts
Acció política
Territoris
Govern
Història
Política
Companys, Lluís, 1882-1940
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/220/20051018.pdf
abf540491766001cef5993c2680b29ea
PDF Text
Text
Debat de Política General
Parlament de Catalunya | 18/10/2005
Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats..., els
vull parlar, després d'una introducció, de les prioritats i orientacions
que em semblen fonamentals per a la bona marxa d'aquest Govern,
amb un èmfasi molt especial en els temes de seguretat, en els temes
de les edats fràgils de la població del nostre país i, evidentment
també, i en tercer lloc, però no menys important, sobre el país
equilibrat que estem construint, per seguir amb les relacions amb
l'Estat, amb les relacions internacionals i un punt final.
Nosaltres tenim, efectivament, tres orientacions, a més de l'Estatut.
Crec que està demostrat a bastament el compromís de tots en la
millora de l'autogovern i que és, doncs, el moment de prendre el pols
a la realitat viva del país i d'examinar si l'acció de Govern respon
efectivament als anhels i a les necessitats dels nostres ciutadans i
ciutadanes.
Crec que hem de canviar d'èmfasi, en el Govern i també en aquesta
cambra. Ja els avanço que aquest Govern i aquest Parlament, crec,
han fet en aquests dos anys més feina i més transcendent -una feina
més transcendent- que la que es va fer en els quatre anteriors, i
potser més anys encara.
Hem situat en la ciutadania catalana, i davant els ciutadans de tot
Espanya, un repte indefugible, ben construït, respecte de qui som,
què volem, quins drets ens assisteixen, quines obligacions estem en
condicions d'honorar i com proposem els catalans als catalans i als
espanyols en general obrir una nova etapa més franca i més justa de
la nostra vida col·lectiva.
Aquesta proposta catalana, crec sincerament que és indefugible. Ha
provocat, és cert, un terratrèmol polític considerable, però si
mantenim amb fermesa i amb la imprescindible flexibilitat quan
calgui, com vaig avançar en la darrera sessió de la cambra, els
nostres postulats, jo crec que aquesta proposta catalana marcarà
l'inici d'una nova governació i d'una més profunda implicació de poble
i política aquí i a la resta d'Espanya.
En els darrers dies he tingut ocasió de comprovar l'abast de l'impacte
del nou Estatut, de la proposta de nou Estatut. Ningú no hi és
indiferent, perquè aborda les qüestions de justícia i d'equitat entre
Catalunya i els pobles d'Espanya, perquè modernitza conceptes i
destapa les insuficiències d'un sistema que insensiblement ha anat
esmussant i reduint, ha anat retallant l'eficàcia i l'equitat inicial del
nostre sistema polític.
1
�El sistema no ha estat pas insensible al retorn reiterat dels vicis
ocults de la política catalana i de la política espanyola; ni de la
persistència d'actituds de recel i d'incomprensió respecte de la franca,
neta i generosa disponibilitat del nostre poble a contribuir a les
càrregues comunes i, tanmateix, a mantenir intacta l'esperança
genuïna de l'Estatut de 1979, tal com va denunciar el president Pujol
en aquesta cambra en el debat sobre l'estat de l'autonomia l'any
1987. Alguna cosa havia passat ja aleshores que feia necessària una
relectura de la nostra llei fonamental i dels efectes que aquesta llei
fonamental té sobre la regulació de les nostres relacions amb la resta
de l'Estat. Alguna cosa ja havia passat en aquell moment. Crec que
aquest discurs de Jordi Pujol en aquesta cambra l'any 87 és una peça
cabdal per entendre l'inici de la insatisfacció de Catalunya respecte de
la situació existent deu anys després de l'inici de la democràcia i de
l'autonomia.
Malauradament, en anys posteriors, tot i avançar amb penes i treballs
i, sens dubte, amb errors evidents, no vam estar en condicions de
presentar al poble de Catalunya i als pobles d'Espanya l'abast real de
la pretensió catalana, la seva coherència i la decisió d'anar endavant
per obrir una etapa nova de la política a casa nostra i a tot Espanya.
Ara ho hem fet. Sens dubte, hem comès probablement errors
corregibles, però l'important és que hem col·locat en el centre de la
política catalana i espanyola la proposta sòlida i coherent que
marcarà el debat polític dels mesos que vindran i que acabarà, n'estic
convençut, amb un avenç remarcable en el terreny polític, econòmic i
social, i amb una nova entesa a un nivell més alt, més franc i, per
més franc, més sòlid també amb els pobles d'Espanya.
Si al mateix temps el Govern Zapatero aconsegueix -encreuem els
dits- la difícil pau, però la pau possible i definitiva a Euskadi, aquesta
etapa històrica haurà més que acomplert les esperances del nostre
poble quan es va iniciar.
Però penso dedicar una gran part de la meva intervenció a la
convivència ciutadana, a les polítiques socials per a les persones i a
les infraestructures que relliguen els territoris, com ja els he
anunciat. Aquests no són els temes oblidats, al contrari: són de
vegades els temes una mica desconeguts de la nostra principal
ocupació com a govern en els darrers dos anys. És tan important com
el que ha fet el Parlament en el mateix període, però menys sabut,
menys conegut. I és el que em dóna la seguretat de saber que,
explicant-ho bé, convencerà el nostre poble que té un govern de més
ambició, més honest i més efectiu que qualsevol altre; un govern,
sens dubte, perfectible i que haurem de simplificar i de millorar, però
en tot cas, de molt, el millor Govern de la darrera dècada.
2
�Vull introduir breument un tema que és ara inescapable. És cert que
he estat considerant la conveniència de dur a terme un canvi de
govern. És veritat. Crec que un cop aprovat l'Estatut i pràcticament
en l'equador de la legislatura, que es complirà d'aquí a un mes,
aquest canvi pot ser positiu per donar un nou impuls a l'acció de
govern i abordar amb una nova empenta els reptes que tenim
davant.
Suposo que ningú posarà en dubte que ningú té tants elements com
els que jo puc tenir per valorar l'oportunitat d'una iniciativa d'aquest
ordre. Aquesta, la de nomenar el Govern, és una prerrogativa del
president, a la qual no podria renunciar sense falta greu de les meves
obligacions.
Ara bé, també és evident que les circumstàncies que s'han produït
entorn d'aquesta qüestió no són les més adients per dur a terme
aquesta iniciativa en les condicions apropiades. No entro ara en per
què ni com això s'ha produït; el fet és que aquestes circumstàncies hi
són. I tampoc actuaria responsablement si no ho tingués en compte i
actués en conseqüència.
De forma que em proposo, en els dies i les setmanes a venir,
mantenir els contactes necessaris amb els dirigents dels partits que
donen suport al Govern per tal d'avaluar les condicions en què s'han
de produir els canvis que considero necessaris. Ho faré amb la
discreció necessària per garantir-ne l'eficàcia. Comprendran que amb
temps i serenitat podrem abordar adequadament el repte que tenim
de millorar el Govern per a la segona meitat del mandat. Com a
president actuaré, no en tinguin cap mena de dubte, exercint en tot
moment el lideratge de la majoria parlamentària i assegurant la
cohesió d'aquesta majoria, que és la garantia indispensable de
l'estabilitat de l'acció del Govern.
Dit això, si fa un any certificàvem el pas de la Catalunya dels 6
milions a la dels 7 milions, avui veiem que el dinamisme demogràfic
no s'atura. He dit i repeteixo que són tres les orientacions centrals de
la nostra política en el marc d'un país que creix. I aquestes tres
orientacions són convivència, persones i territoris, a les quals
corresponen tres prioritats de l'acció del Govern que són seguretat,
serveis personals i infraestructures. Aquestes orientacions sorgeixen
d'una visió del país d'un país en canvi, dinàmic, emergent. És la
Catalunya de les oportunitats. És efectivament la Catalunya que creix
demogràficament.
Mirin, hi han proves no solament estadístiques, hi han proves també
en el terreny del volum i la qualitat dels serveis que estem donant
que certifiquen aquest creixement, quasi diria, imparable.
3
�Les 7.056.000 targetes sanitàries de l'agost del 2004 s'han convertit
en un any en 7.145.000.
Més d'un 11 per cent de la població catalana és estrangera: un 11,4
per cent, segons el padró de l'1 de gener de l'any 2005. És un
percentatge més alt que el de la majoria dels països europeus i
similar al dels Estats Units, amb la particularitat de la intensitat del
fenomen en els dos darrers anys; és un fenomen creixent: 2003,
182.000 immigrants; 2004, 153.000.
I la natalitat ha repuntat. No som més només perquè en vénen més,
som més perquè nosaltres creixem més. Hem passat d'una taxa del
8,8 el 1995 a una de l'11,4 l'any 2004. I aquests canvis de taxes de
natalitat no se solen fer amb tanta rapidesa.
Més d'un 11 per cent de la població catalana, com he dit, és
estrangera, i hem passat, hi insisteixo, d'un ritme de creixement que
era important a un altre de significativament més alt. I d'una mitjana
d'1,14 fills per dona l'any 1995 a 1,41 el 2004. Un altre canvi que no
succeeix en cap país en un període tan breu.
I la Catalunya que creix demogràficament és una Catalunya que
prospera econòmicament. L'economia catalana té una sòlida base
industrial i de serveis que assegura la prosperitat del país. Una
economia que recupera el ritme, que iguala el creixement espanyol.
L'havíem perdut; des del 1996 estàvem per sota del creixement
econòmic espanyol. Ens hi hem tornat a igualar, i és el creixement
econòmic espanyol el més alt d'Europa, dels més alts d'Europa, en
aquest moment, incomparablement més alt que el del centre
d'Europa, amb un increment, dic, del 3,3 per cent; 3,4 exactament a
Espanya, i 1,3 per cent a la Unió Europea de vint-i-cinc països.
L'economia catalana ja supera els objectius d'ocupació de l'Agenda de
Lisboa. Catalunya té 3,2 milions d'ocupats, amb un nivell d'ocupació
del 70,3 per cent. L'objectiu de Lisboa per al 2010, 70 per cent;
estem pel damunt, 64,2 a Espanya i 63,6 a la Unió Europea dels Vinti-cinc. Per tant, estem, quant a taxa d'ocupació, en un nivell superior
a la mitjana europea i a nivell de l'objectiu que Lisboa es va proposar.
De manera que la taxa d'atur s'ha reduït 2,5 punts durant l'últim any,
any i mig, i s'ha situat en el 7,1 per cent, a prop dels mínims
històrics. A Espanya és avui del 9,3 per cent, i, per tant, estem també
en aquesta qüestió per sobre de la mitjana d'un país que creix molt.
Amb una taxa d'ocupació femenina del 59,8 per cent. Objectiu de
Lisboa per a l'any 2010, 60 per cent. O sigui, estem, en taxa
d'ocupació femenina, exactament o pràcticament en el nivell que la
Unió Europa s'havia plantejat fa uns anys, 52 per cent a Espanya -dic
4
�59,8-, 52 per cent a Espanya i 56,1 per cent a la Unió Europea de
vint-i-cinc països.
Amb una taxa d'ocupació dels treballadors majors de cinquanta-cinc
anys del 48,6 per cent. Objectiu de Lisboa per al 2010, 50 per cent;
estem prop d'aquest objectiu. A Espanya, 43,1; Unió Europea de vinti-cinc països, 41,5.
És a dir, l'economia catalana és una economia força capacitada per
crear llocs de treball per a tothom a un bon ritme. És una economia
dinàmica, amb un fort impuls a la creació d'empreses i amb una
notable capacitat d'adaptació tecnològica, amb un increment de
creació de societats mercantils del 5,6 per cent durant l'any 2004 i
del 4,5 per cent fins al setembre del 2005; amb un percentatge
d'empreses amb accés a internet del 95,7 per cent, que és del 87 per
cent a Espanya i del 89 per cent a la Unió Europea dels Vint-i-cinc.
L'economia catalana és una economia en canvi per adaptar-se a les
exigències de la internacionalització i a les noves condicions de la
competitivitat, cada cop més dures. És una economia oberta i
plenament bolcada a l'exterior. És una economia ben integrada en el
mercat europeu i en activa recerca de nous mercats, amb unes
exportacions de béns i serveis que arribaven l'any 2004 al 46,4 per
cent del producte interior brut.
És també una economia que intenta resoldre i superar les cròniques
deficiències del seu sector públic, amb un esforç inversor dels poders
públics, amb la Generalitat al davant; amb un impuls decidit de noves
infraestructures i centres d'R+D com el supercomputador Mare
Nostrum, el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Centre
d'Investigació en Nanociència i Nanotecnologia, o el Laboratori de
Llum del Sincrotró.
I a la vegada que creix i prospera Catalunya és un país que progressa
socialment. No estem parlant d'un país que està situat, des del punt
de vista dels paràmetres econòmics, ben endavant en les mitjanes
europees. Estem parlant també d'un país que socialment progressa,
que compta amb uns serveis educatius, sanitaris, socials, culturals,
cada cop més estesos i de més qualitat; amb la plena escolarització
dels quatre als setze anys; amb un increment continuat de les places
públiques de llars d'infants; amb la perspectiva d'arribar a les
seixanta mil l'any 2008, seixanta mil places; amb més metges i
infermeres d'atenció primària; amb la progressiva reducció de les
llistes d'espera; amb 240.000 famílies que reben ajuts per als seus
fills petits; amb una xarxa de biblioteques públiques que s'està
ampliant amb setanta-sis noves biblioteques, i amb una xarxa
d'instal.lacions esportives en creixement -304 noves instal·lacions
previstes en el període 2005-2008; que té consciència de l'existència
5
�de velles i noves exclusions, i que treballa per resoldre-les, amb una
enèrgica actuació de millora en trenta barris arreu de Catalunya després hi tornarem-; que fa de la seva capacitat d'integració social
un factor d'atracció, amb quasi mil aules d'acollida per atendre els
alumnes immigrants.
Deixeu-me parlar un moment del que podríem anomenar "la
Catalunya del risc", perquè de risc, de riscos, n'hi han. La Catalunya
que creix i progressa és també una Catalunya més diversa i més
complexa que mai; per tant, més difícil d'entendre i de governar.
Tenim un risc fonamental, que és el risc de les desigualtats socials.
Quin és el diagnòstic que ens presenta un observatori independent
del Govern, com és el Panell de Desigualtats de la Fundació Bofill? No
és gens encoratjador. Malgrat el progrés econòmic de bona part de la
societat catalana hi ha una realitat persistent: la de la població que
pateix situació de pobresa, que en un 50 per cent està associada a la
vellesa i a la inactivitat. La societat catalana potser té més
desigualtat pròpiament que pobresa estrictament; en cito alguns
exemples.
L'accés a l'ensenyament post-obligatori ha augmentat els darrers
anys, però continua sent un 11 per cent més baix en els municipis
entre 100.000 i 500.000 habitants que als de menys de 2.000, i
aquest percentatge arriba al 17 per cent més baix si el comparem
amb el de Barcelona. Hi ha una franja de ciutats que estan, en aquest
sentit, en situació difícil.
La incorporació de la dona al mercat de treball és una realitat, però
persisteixen desigualtats de gènere que en aquest àmbit són
absolutament inacceptables, i no només pel que respecta a les taxes
d'activitat i d'ocupació. Ni les administracions ni el mercat estem
posant encara a l'abast de les famílies recursos i mecanismes
suficients per aconseguir la conciliació real. I la conciliació, avui, a les
famílies amb fills o persones grans dependents a càrrec, ha
esdevingut absolutament imprescindible.
L'habitatge també és un dels factors clau en la configuració de la
nostra societat. De les possibilitats d'accés a l'habitatge i de les seves
característiques, en depèn, en molt bona mesura, la possibilitat que
els joves puguin emancipar-se i desenvolupar lliurement els seus
projectes de vida, com formar una llar o tenir fills. Per a la majoria
dels joves de Catalunya aquestes possibilitats són massa reduïdes, no
tenen ben resoltes les seves necessitats d'allotjament i no és estrany
que percebin l'habitatge com un problema greu i proper. Els joves o
bé no poden arribar als preus que el mercat proposa, o han
d'hipotecar un percentatge elevadíssim del seu salari mitjà, de la
seva capacitat adquisitiva o de la seva capacitat d'inversió, o no
6
�poden desenvolupar el seu propi projecte familiar amb autonomia, o,
si ho fan, paguen el preu d'hipotecar una part important del seu
potencial emprenedor i de la seva capacitat de desenvolupar nous
projectes per satisfer aquesta necessitat bàsica de l'habitatge. La
manca d'habitatge dificulta, doncs, greument la participació i la
integració social, econòmica i política dels joves. Aquesta és per mi i
pel Govern una preocupació cabdal.
Mirin, cal ampliar tant com sigui possible el comú denominador del
patriotisme dels drets, dels deures i de les llibertats. Hem de garantir
la pluralitat i alhora protegir i estimular aquells trets que han permès
gairebé la unanimitat del Parlament en afirmar la identitat nacional
catalana. Però també igualment important -i a partir d'aquest
moment, pel meu Govern, més important-, superar els dèficits de
capital físic, humà i tecnològic que posen en risc el creixement de la
nostra economia, començant a reconèixer que les nostres connexions
viàries, ferroviàries, aèries, marítimes, virtuals, sovint no estan a
l'alçada de la potencialitat del creixement econòmic i social que estem
experimentant i que la nostra dotació d'infraestructures tecnològiques
i energètiques, hídriques i de regadiu no és suficient per a un territori
de més de set milions d'habitants que està abordant el seu model de
competitivitat. Com saben, l'ambició d'aquest Govern és que ho
estiguin.
Hem de constatar que en alguns àmbits ens trobem, d'alguna forma,
entre la globalització i l'alt nivell, i el passat i el retardament.
Coneixem els neguits que es produeixen en el terreny de la
competitivitat sectorial, però apostem per fonamentar el futur en
estratègies de modernització de les infraestructures de qualitat, de
competència i de protecció quan calgui, però en cap cas en polítiques
d'aïllament o de separació. Catalunya ha de ser més competitiva però
també més sostenible en la gestió dels seus recursos, començant per
la gestió del nostre paisatge físic i urbà, que els darrers anys ha
canviat, i no sempre per a bé. En això no només no hem crescut, sinó
que possiblement en alguns aspectes hem retrocedit.
Tenim un territori amb molts indrets severament castigat per un
urbanisme de baixa qualitat i una sèrie d'abusos mediambientals.
L'abandonament d'àrees industrials a l'eix del Llobregat, la
proliferació d'urbanitzacions i de pobles que només estan ocupats
quinze dies l'any, són bons exemples del risc de degradació ambiental
i urbanística que patim i que hem de corregir, i que no és gens fàcil
de corregir.
Tot això és producte de l'urbanisme dels anys setanta i dels primers
vuitanta. M'ho deia l'altre dia l'alcalde de Piera. Jo li deia: "Com és
possible que un municipi que té la qualitat urbana que té -perquè
només arribar-hi ja es veu-, com és possible que això convisqui amb
7
�situacions com les que han hagut de patir, no?" I ell em deia: "Bé, és
que bona part de l'escampada de cases que veureu...", i ara no
m'estic referint a la casa específica on hi va haver la tragèdia, que
era una casa interior, antiga, sinó a l'escampada de cases que es va
produir, de cases, casetes, de torretes que es va produir en el curs
dels anys setanta i que es va haver de legalitzar en els primers anys
vuitanta, que els primers alcaldes democràtics van haver d'entomar,
per dir-ho així, perquè eren realitats físiques que existien i que
tanmateix, des del punt de vista de la legalitat urbanística, tenien
molt a desitjar. Aquesta és la situació de moltes ciutats i pobles de
Catalunya.
D'altra banda, és evident que en circumstàncies extremes com les
que s'han patit en els mesos anteriors, com en el cas de la sequera,
es posa en evidència la necessitat que hem de comptar amb la
complicitat de la ciutadania per fer un ús més eficient dels nostres
recursos, i molt en particular, en aquest cas, dels recursos hídrics. La
situació dels darrers mesos ha obligat a prendre mesures
d'excepcionalitat que afecten una bona part del territori català. A la
sequera, s'hi sumen a més els embassaments menys plens malgrat
les pluges torrencials, els regadius ineficients, la desforestació del
nostre territori o la pèrdua d'un 6 per cent del consum d'aigua per
fuites i per filtracions -la tirem.
No es tracta de defensar la sostenibilitat mediambiental amb
dogmatisme. Es tracta de pensar en el futur definint els atots de
Catalunya perquè continuï sent competitiva en un món global. Es
tracta, doncs, d'un interès propi. No es tracta de deixar de créixer: es
tracta de créixer millor aprofitant tots els avantatges d'una economia
oberta.
Definim, doncs, en aquest escenari, en aquest mapa, en aquesta
fotografia del país, les nostres prioritats, el que estem fent i el que
farem: primer, la seguretat, reforçar la convivència i garantir la
seguretat bàsica; segon, els serveis personals, la gent, donar
seguretats a les persones en les edats més difícils de la vida -i m'hi
estendré, en això-, i tercer, el país en xarxa, relligar el país i tots els
seus territoris amb les infraestructures i equipaments que assegurin
l'accés de tots els catalans al progrés i al benestar. Aquestes són les
tres prioritats immediates del meu Govern, aquestes tres i l'aposta
decidida per la tecnologia, que tot just avui hem refermat en el
Consell Executiu, aquest matí, amb la proposta d'accelerar el procés
de creació del parc científic del Vallès i el desllorigament, la solució de
les insuficiències que el retardaven.
Sobre la seguretat, primera orientació i primera prioritat. La meva
primera orientació és la que apunta cap a una Catalunya convivencial,
que és com dir una Catalunya cohesionada i una Catalunya forta, que
8
�es preocupa per la seguretat en un sentit molt ampli; podríem dir,
que es preocupa per les seguretats, en plural.
La primera de totes és la seguretat bàsica, la que situa l'individu lliure
enmig de la xarxa social i li'n garanteix la supervivència: als carrers,
a les escoles, als indrets públics, a les carreteres, als centres de
treball, als espais d'oci. La seguretat cívica no és només el resultat
d'una societat pròspera i amb major benestar, sinó que n'és una
condició imprescindible, que necessita normes clares i entenedores,
educació cívica per fer-les entendre i atendre, sancions
proporcionades i efectives, i un exercici decidit de l'autoritat
democràtica per fer-la respectar; vull que quedi molt clar.
En definitiva, es tracta de crear confiança cívica, sí, però des de
l'autoritat democràtica. Aquest és el sentit i l'orientació de la nostra
política de seguretat pública. La Generalitat està al costat dels
ajuntaments, i no els deixarà sols en l'esforç per garantir la seguretat
cívica. En aquest sentit és decisiu el desplegament dels Mossos.
Estem en ple procés de desplegament dels Mossos a tot Catalunya.
Per Tots Sants farem el desplegament a Barcelona. He dit en altres
ocasions que crec que caldria fer un esforç per mirar d'avançar la
finalització del procés i que s'arribi a Tarragona abans de la data
prevista de 2008.
No es pot garantir. No serà gens fàcil accelerar aquests processos
que tenen molts requeriments implicats, però hem de mirar de ferho. El desplegament dels Mossos a Barcelona esdevindrà l'exemple de
la col·laboració entre administracions. Hi ha hagut en els anys
precedents i ara un treball compartit amb la Delegació del Govern de
l'Estat a Catalunya guiat pel protocol de col·laboració, signat pels
Mossos d'Esquadra, el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Urbana,
que ha permès i permetrà una suma d'esforços eficient i superior al
que portaria cada cos per separat.
El nou model de seguretat per a Barcelona i l'àrea metropolitana ha
de reforçar, evidentment, la nostra capacitat de persecució del
delicte. I, a més, ha d'actualitzar el vincle de confiança i el
compromís dels ciutadans amb la preservació de l'ordre comú. Els
darrers mesos han adquirit relleu públic alguns incidents que tenen la
seva arrel en el deteriorament de la convivència: vulneració dels
horaris establerts, alteració de l'ordre públic a la sortida dels locals
d'oci, proliferació de determinats nous tipus de ciutadans sense
sostre -homeless-, percepció d'un cert increment de furts i de petita
delinqüència. I de seguida s'han alçat veus reclamant mà dura, llei i
ordre.
Calen, en tot cas, noves estratègies i cal utilitzar totes les eines a mà
per dur-les a terme. I en aquesta línia podem assenyalar les
9
�actuacions a petita escala de molts ajuntaments amb relació a
l'exigència de compliment dels horaris, per exemple, en el cas de
l'Hospitalet; per exemple, en el treball conjunt d'educadors, Guàrdia
Urbana i Mossos a Berga, arran de l'enrariment del clima social
després del cas, del desafortunat cas Isanta; per exemple, amb la
justícia de proximitat que la futura Carta de Barcelona permetrà
aplicar quan sigui aprovada definitivament per les Corts Generals,
pràcticament trenta anys de l'inici de la discussió, d'aquesta Carta;
per exemple, amb l'ordenança per la convivència que l'Ajuntament de
Barcelona prepara, o l'increment del control i l'enduriment de les
sancions contra les infraccions de trànsit, sobretot contra els
excessos de velocitat, o una política penitenciària cada cop més
orientada a la reeducació i a la reinserció social. Totes elles són
mesures per afavorir i estimular la confiança cívica entre els
ciutadans de Catalunya.
Els governs febles o mancats de coratge prefereixen abaixar el cap i
dilatar la presa de decisions. Però el nostre Govern actua i actuarà
amb determinació, com hem demostrat en el Pla de presons, que ha
estat un model de discreció i eficàcia per part de la conselleria i dels
ajuntaments concernits. La nostra política de seguretat cívica segueix
aquests criteris sobre la base de dues conviccions essencials:
primera, no es pot construir la seguretat sobre cap renúncia als drets
i a les llibertats adquirides, i, segona, no es pot construir la seguretat
sense atendre simultàniament tots els perills que afecten directament
o indirectament la convivència.
Segona orientació: atenció especial a les persones en les edats
difícils, en les edats fràgils. La societat catalana, en el marc de les
societats occidentals, es troba en ple procés de canvi; tenim la
necessitat d'enfortir el nostre estat del benestar i adequar-lo a una
ciutadania cada cop més diversa, mantenint l'orientació universal dels
serveis i les atencions bàsiques, però impulsant mesures que
sàpiguen posar l'accent en els punts més sensibles de les etapes de la
vida d'una persona. Aquesta mateixa diversitat, combinada amb les
dificultats dels governs per seguir mantenint els costos del sistema de
benestar, fa que aquest sigui un repte més i més difícil. És aquí que
els governs se'n surten o s'estavellen. És en aquest tipus de
qüestions. És aquí, si m'ho permeten, que ens hi juguem els quartos:
tres etapes, tres edats difícils de la vida, tres edats fràgils. Que són
essencials, aquestes tres etapes, per a la nostra qualitat de vida i la
dignitat de la nostra vida social: la infantesa, l'adolescència i joventut
i les persones grans; etapes d'incertesa en les quals cal evitar els
perills d'exclusió o de fracàs que incideixen en el benestar i en la
capacitat productiva de la nostra societat.
Primera edat fràgil o difícil: de zero a sis anys. Edat crucial per als
infants, però també per a les seves famílies que afronten cada cop
10
�més la necessitat de conciliar la vida laboral i familiar. El conjunt de
polítiques del Govern ha d'anar orientada a donar als pares i mares
les eines necessàries per fer front en aquesta etapa. Catalunya va ser
una de les comunitats de l'Estat espanyol que primer va assolir la
universalització de l'educació dels tres als sis anys. Aquest és un
assoliment de la comunitat educativa, però que cal reconèixer com a
mèrit d'anteriors governs, empesos per uns ajuntaments que s'havien
posat al davant del problema i de la seva solució.
Ara el nostre Govern aborda amb la mateixa decisió que els
ajuntaments, que sempre ho han demanat i que han començat a ferne la feina, l'escolarització dels infants en l'etapa zero a tres. Ja hem
començat a col·laborar amb 195 ajuntaments per crear 16.939 places
de llars d'infants públiques.
Considero que en aquest tema, com també amb més complexitat en
el dels serveis de proximitat en salut, hem d'anar a una devolució de
recursos i competències als ajuntaments. I demanaré al conseller de
Relacions Institucionals que es posi al davant, posi mans a l'obra, que
ajudi les conselleries concernides i els ajuntaments. No pot ser que el
sector local segueixi estant en el 20 per cent de la despesa pública
neta en aquest país.
Haig de dir que la determinació de la Federació de Municipis de
Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis ha estat en tots
aquests terrenys molt positiva. D'aquí a l'any 2008 ens proposem
d'incrementar la taxa d'escolarització de l'actual 33 per cent fins al 60
per cent. Ens acostarem a la demanda real i situarem Catalunya en
uns indicadors equivalents als dels països del nord d'Europa en
aquest àmbit. Ara que ja tenim una taxa d'ocupació femenina similar
a la que proposa Europa per a l'any 2010, hem d'aconseguir que la
incorporació de la dona en el mercat de treball es produeixi en les
millors condicions possibles i fer compatibles les responsabilitats
laborals i familiars de les persones amb fills petits a càrrec.
Aquest serà l'objectiu de l'estratègia per a la conciliació que estem
elaborant i tindrem en un termini de sis mesos la primavera que ve.
Ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos que oferim a les
famílies monoparentals i a les famílies nombroses i a les famílies amb
persones grans en situació de dependència. Un bon exemple:
increment de les ajudes a les famílies amb infants menors de sis
anys, 162 milions d'euros a 250.000 famílies; nous ajuts universals
per part o adopcions múltiples de bessons, trigèmins o quadrigèmins,
1.370 famílies beneficiades.
Ara podem començar a incidir en aspectes clau com, per exemple, en
la necessària corresponsabilitat dels membres de la parella en les
tasques de la llar, en la diversificació dels serveis d'atenció a la petita
11
�infància -escoles bressol, serveis de mainaderia, espais familiars i
ludoteques- i en l'emergència d'una nova cultura del treball que tingui
en compte la necessitat de conciliació.
Segona edat fràgil o difícil: de l'adolescència a l'emancipació. En
aquesta etapa la responsabilitat ja no recau només sobre els pares i
la societat, recau també sobre els joves: primer, sobre la seva
personalitat i, després, sobre el seu propi projecte de vida. Crec que
cal veure la joventut en dues subetapes diferents: dels catorze als
setze, divuit, i, des de la universitat, en el seu cas, fins a l'obtenció
d'una feina estable.
L'adolescència és un període caracteritzat pels canvis físics o el
descobriment de la pròpia identitat i l'experimentació. Això ha estat
sempre així, però potser els adolescents tenen avui vies massa fàcils i
molt plenes de riscos cap a estats d'evasió artificials. La societat
també ha de tenir com a objectiu oferir-los els recursos, les ofertes i
el suport necessari per tal que puguin anar construint la seva
personalitat amb confiança i amb bona salut.
Hem iniciat en aquest sentit el programa "Salut i escola", adreçat als
alumnes de secundària, de tercer i quart d'ESO -catorze i quinze
anys-, que estenem a tot el territori. S'han establert tres línies intervenció, promoció i prevenció i detecció precoç- i s'han
seleccionat tres problemes de salut per a la seva alta incidència en la
salut dels joves: la salut afectiva i sexual, de cara a una sexualitat
responsable; la salut mental i el consum de drogues i alcohol, perquè
els educadors i les famílies i els joves adquireixin un sentit crític
enfront de les pressions pro consum, i la salut alimentària, per una
alimentació saludable.
Per altra banda, dels catorze als setze hi ha molts nois i noies que
acaben l'ensenyament obligatori. Molts no saben ben bé per a què els
servirà, no ho tenen clar; hi són, però no hi són; no els interessa. No
és un estat d'ànim nou tampoc, però avui la finalització de l'educació
obligatòria ve acompanyada d'aquestes noves incerteses. Els qui
volen accedir a la universitat passen al batxillerat, però els qui volen
acabar de formar-se per iniciar una activitat professional..., aquest és
un moment molt delicat. És un moment en què cal tenir molt en
compte a l'hora d'imaginar escenaris de futur perquè pot comportar
una combinació de tres factors de risc concentrats. Efectivament, ens
podem trobar que molts joves enfronten alhora: la necessitat d'accés
al mercat laboral, d'una població autòctona poc qualificada provinent
del fracàs escolar en l'ensenyament secundari; una precarietat laboral
creixent, i l'arribada de nova immigració, que moltes vegades és de
poc nivell de formació, però que, a voltes, fins i tot té un nivell de
preparació tècnica superior, però està disposada a acceptar qualsevol
feina a qualsevol preu, més baixos que els que acceptaríem nosaltres.
12
�Per això és necessari disposar d'una oferta formativa motivadora i
adequada a les seves expectatives i també a les necessitats del món
empresarial. Les dades avui són desiguals: el 70 per cent de
l'alumnat de l'FP troba feina en menys de sis mesos, i bona part de la
resta opta per seguir estudiant. Tanmateix, el percentatge de joves
de vint a vint-i-quatre anys que han finalitzat almenys la segona
etapa de secundària a Catalunya ha estat tretze punts per sota de
l'europeu; en moltes coses està millor i ben millor, i en algunes estem
molt malament. I aquesta és una bona manera, aquesta que està
aquí indicant, és una bona manera d'elevar aquest nivell. Aconseguirho és l'objectiu de l'aposta per la formació professional del Govern.
Per això, aquest curs s'ha iniciat amb 76 nous cicles formatius i hem
creat 2.280 places repartides pel territori.
Molts joves no troben un mercat laboral estable com abans. És
veritat. Diverses generacions anteriors de joves quan acabaven
cobraven molt poc, però entraven a treballar i sabien que sempre
anirien pujant. Ara això ja no passa. Ara cap jove no té assegurat que
el sou que té avui demà no li baixarà, potser ho troba més fàcilment
el primer dia, però el pot perdre perfectament i passar períodes
d'atur d'una manera molt generalitzada.
Molts joves, doncs, no troben un mercat laboral estable, diverses
generacions de joves estan, jo diria, ara ja, en situacions pitjors a les
que estaven generacions anteriors; una bona formació és sempre una
assegurança contra les eventualitats laborals que es puguin produir i
una garantia d'emancipació afectiva.
El nombre d'habitatges -i entro en el camp de l'habitatge- iniciats a
Catalunya s'ha doblat amb escreix a partir de 1997. Malgrat això,
entre 1998 i el 2004, el preu d'un habitatge mitjà a Catalunya s'ha
multiplicat per 2,7. L'opció del lloguer avui no és encara una bona
solució, no existeix, no n'hi ha prou. L'oferta reduïda ja es veu
marcada pel procés inflacionari del mercat. Els joves, o bé no poden
assolir els preus que el mercat proposa, o bé els assoleixen
hipotecant un percentatge elevadíssim del seu salari mitjà -aquest
salari que ara sabem que no té la permanència que abans tenia.
Per això impulsem una política d'habitatge pròpia i eficaç, pensant
molt en aquest sector de la població jove. Cal un esforç col·lectiu,
fruit de l'acord entre la Generalitat i els governs locals i fruit de la
cooperació amb els agents socials i cooperatius. L'accés dels joves a
l'habitatge s'ha de poder fer en les millors condicions possibles, i
incidint no solament en la construcció de nous habitatges, sinó en la
mobilització dels habitatges buits, facilitant l'accés a l'habitatge de
compra i estimulant l'habitatge social de lloguer, que és una opció
factible al llarg del cicle vital, considerant per primera vegada
l'habitatge i les polítiques de qualitat urbana com una dimensió
13
�substantiva del nostre estat de benestar, abans limitada a les
prestacions socials, quan el nivell social, el benestar social, moltes
vegades depèn més de la relació persona-"vivenda" que no pas de
l'existència de polítiques, entre cometes, "socials específiques".
El Pla d'accés a l'habitatge ha començat a concretar-se en tres
normes clau per assolir els seus objectius: reforma de la Llei
d'urbanisme 10/2004, del 24 de desembre, el Decret 454/2004 i el
Decret 455, aprovats el 17 de desembre.
Acabarà de completar-se amb la Llei de l'habitatge de Catalunya que
presentarem ben aviat. Com saben, l'objectiu bàsic és que hi hagi
una provisió suficient d'habitatge protegit. En el període 2004-2006,
la Generalitat haurà iniciat dotze mil habitatges de protecció oficial. El
còmput d'habitatges que preveiem promoure entre els anys 2004 i
2007 és de setze mil, i l'Incasol ha iniciat actuacions per
desenvolupar sòl per construir 33.800 habitatges, la meitat protegits,
a partir del 2007.
Ens acostem a l'acompliment dels objectius fixats pel Pla. La
Generalitat tenia previst promoure'n directament deu mil. Afegim-hi
ara els nous ajuts i crèdits preferents a la compra i al lloguer. Hem
estès al llarg de tot el territori les borses anomenades «habitatge
jove», i treballem per millorar l'ús del parc construït, tant per la
subocupació, pisos buits, com per la sobreocupació, amb una xarxa
de mediació per lloguer social, donant garanties als propietaris,
subvencions als llogaters i estimulant la rehabilitació. Tot això és molt
efectiu.
A l'Àrea Metropolitana de Barcelona, molts joves es veuen obligats a
prendre decisions amb importants conseqüències urbanístiques,
econòmiques i socials. Primera possibilitat: romandre a la conurbació
metropolitana equival a majors oportunitats laborals però vivint en
habitatges cars i d'unes dimensions, o en unes condicions,
d'habitabilitat qüestionables, com a mínim.
L'altra possibilitat: marxar fora de la primera i de la segona corona
metropolitanes, guanyant en qualitat de vida pel que fa a l'habitatge,
relació preu - dimensions - entorn, però perdent qualitat de vida
global en convertir-se en esclaus dels desplaçaments i del transport,
amb els efectes que això tindrà sobre l'economia familiar i sobre
l'entorn. Aquesta segona opció, que en molts casos és una única
alternativa, està imposant unes dinàmiques que caldrà tenir molt en
compte. I aquesta reflexió és igualment vàlida, amb els matisos
pertinents, per a les àrees urbanes de les grans ciutats, a tot el país.
Tercera. Edat fràgil, difícil, les persones grans. Aquí la responsabilitat
ha de recaure progressivament sobre la societat. Comencem per
14
�afirmar que la vellesa ja no és senzillament una etapa final de la vida,
sinó que ha esdevingut una etapa llarguíssima. És una edat que
comença cada cop més d'hora i que cada cop s'acaba més tard. Hi ha
molta gent que es troba als cinquanta-cinc anys, o fins i tot abans,
que ja ha plegat, per dir-ho d'alguna forma, que rep les jubilacions
anticipades i que queda marginada de la vida social. Sovint són gent
que tenen capacitat, que tenen energies per treballar i, en canvi, el
sistema no els dóna solució. No els donem solució.
Tenim un segment de la població amb salut, força, experiència,
capacitat adquisitiva mitjana i un nivell cultural cada cop més elevats
i no pot ser que no dissenyem polítiques adequades, precisament, a
les seves inquietuds més enllà dels programes del lleure o purament
assistencials. Hem de donar alternatives flexibles per perllongar una
vida activa, no només en termes laborals, sinó també en termes
d’il·lusions i expectatives a llarg termini. Estem acostumats a pensar
que això és qüestió de nacions i nacions del nord d'Europa molt
avançades, que ha de ser l'Estat, però, si tenim totes les
competències per fer-ho nosaltres, i som un país més menut, no tant
més que alguns d'aquests que he citat, perquè n'hi han que no són
pas tan més grans que nosaltres, però, en tot cas, traguem-nos del
cap la idea que això és una qüestió de model nacional d'estat. No ho
és. Hi ha d'haver i hi pot haver i tenim les competències, tenim la
mida per fer un model social, de política social catalana, perfectament
possible i millor que el d'altres territoris propers, molt a prop
d'aquests més avançats dels quals estem parlant. Traguem-nos del
cap que això no és possible.
Hem de donar alternatives flexibles per perllongar una vida activa no
només en termes laborals, sinó també en termes d'il·lusions i
d'expectatives a llarg termini. Tanmateix és cert que, per damunt de
tot, hem de continuar treballant contra fenòmens com la pobresa i la
solitud que afecta moltes persones grans, sobretot dones grans soles.
I ho estem fent. Els ajuts del Govern per a les persones que cobren
les pensions de viduïtat més baixes han experimentat una
revalorització del 44 per cent des del gener del 2004. I hem passat
d'un import màxim de 300 euros, el 2003, a 432 euros el 2005.
A aquest repte s'hi afegeix l'objectiu d'universalitzar l'atenció a les
persones dependents. Aquest any destinem gairebé 600 milions
d'euros a atendre'ls com cal. En tot això la coordinació sociosanitària
és fonamental. Per això els departaments de Benestar i Família i
Salut ja han presentat el Programa d'atenció a les persones amb
dependència, amb tres objectius: ordenar i impulsar l'atenció a la
dependència, millorar el suport a la vida autònoma i avançar en la
redacció de la Llei de l'Agència Catalana de la Dependència, prevista
per al 2006. Es tracta d'establir el sistema que garanteixi la
continuïtat assistencial, que és necessària per atendre les persones
15
�amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per
l'atenció domiciliària. Enguany el Govern hi destina 124 milions
d'euros. És propi de països que encara no han atacat a fons aquestes
qüestions, i que tenen una relació encara molt primària i molt pobre
amb els seus ciutadans, de construir llocs en els quals se solucionen
els problemes de les persones que en tenen, i no ser capaç de portar
a les cases de les persones, on viuen, que és el millor lloc per a la
seva recuperació, aquesta recuperació o els mitjans per obtenir-la.
Mirin, ho estem fent. Ho tenim clar. En això hem treballat com mai.
Que ningú no digui que només ens preocupa l'Estatut. L'Estatut el
volem per fer tot això que hem començat a fer, i fer-ho millor i amb
més recursos i amb més competències.
"Catalunya en xarxa", en el seu equilibri, la seva articulació, les seves
infraestructures, doncs. Parlem molt sovint de Catalunya com a xarxa
de ciutats. Voldríem que fos una realitat, però és un projecte. Hem de
reconèixer que les nostres connexions no estan encara a l'alçada de
la potencialitat dels punts de la xarxa. Som un país que té un nivell
de renda, un nivell de qualitat de vida, un nivell d'ambició, quasi
diríem, que no està servit per les infraestructures que tenim. Per
quines raons? Ja les sabem, ja sabem a qui sempre hem hagut de
carregar el mort que no teníem les carreteres que teníem quan les
feia l'Estat, però ara les podem fer nosaltres. Necessitem recursos per
tenir una Catalunya que es pugui equiparar, des del punt de vista de
les infraestructures, a algunes de les comunitats autònomes a les
quals a través del sistema de cooperació, de corresponsabilitat, de
solidaritat, hem estat ajudant a tenir. I això ho hem de dir amb molt
de compte, perquè no sembli mai que nosaltres estem dient "ja no
volem ajudar". Sí que volem ajudar, en la mesura que ens toqui, però
volem que ens ajudin. Volem que quedi clar que hi han autonomies
de nivell de renda, potser, inferior que la que tenim nosaltres, i que,
tanmateix, tenen unes infraestructures, si més no, no tan utilitzades
com les nostres, i, per tant, més eficients i de vegades francament
més abundants.
Les infraestructures que tenim no estan a l'alçada d'una Catalunya
que vol créixer en el marc de l'Euroregió Pirineus - Mediterrània. No
estan a l'alçada d'una Barcelona i d'una regió metropolitana que és,
per població, la sisena d'Europa. No estan a l'alçada d'un bon nombre
de ciutats mitjanes i petites que articulen un territori ric en activitats i
serveis. Aconseguir que ho estigui és l'objectiu prioritari de
l'estratègia territorial del Govern i de l'esforç planificador i inversor
que estem realitzant.
Per primer cop, el Pla d'infraestructures de transport de Catalunya
integra totes les infraestructures de transport terrestre. Hem iniciat
els tràmits per construir quatre grans nous eixos viaris, amb una
16
�longitud de 133 quilòmetres i una inversió de 518,7 milions d'euros.
Són els eixos Maçanet - Platja d'Aro, Reus - Alcover, Vic - Ripoll i
Manresa - Vilanova. Manresa - Vilanova, que era la carretera que
tenia més corbes que dies tenia l'any. Això canviarà.
L'impuls, el seu impuls i l'inici dels estudis de viabilitat per desdoblar
tot l'Eix Transversal viari, enguany, vénen acompanyats per la
realització de més de cent obres de millora i ampliació de la xarxa
viària catalana.
En l'àmbit metropolità el Govern està construint la que serà una de
les línies de metro més llargues d'Europa, la línia 9. Aquesta hauria
de ser una ambició compartida per tota una generació de ciutadans
de Catalunya, perquè serà determinant per definir el paisatge
econòmic, social i humà de la Catalunya del segon terç del segle XXI.
Mentrestant, el Pla d'inversions 2005-2008 de Ferrocarrils de la
Generalitat és un dels nostres instruments per aconseguir la millora
de les xarxes de rodalies i la promoció del transport de mercaderies
en ferrocarril d'ample europeu.
El TGV, ja s'ha dit, permetrà la connexió d'Espanya amb Europa amb
el mínim temps possible, dotant de força estratègica el conjunt del
territori de Catalunya. Ja va sent hora!
La inauguració de les obres del túnel del Pertús, aquest juliol, ha de
fer que la connexió de l'eix del sud d'Europa amb el dorsal Londres París - Milà comenci a ser una realitat. L'eix Girona - Figueres Perpinyà hi tindrà una importància de primer ordre. I hem estat
ajudant el Rosselló a definir, ahir, justament, en la reunió, en la
cimera francoespanyola, amb presència, per primera vegada, de les
set regions, a les dues bandes dels Pirineus, de la ratlla dels Pirineus.
Vam estar, per primera vegada, dic, treballant conjuntament amb els
estats per fer que aquesta alta velocitat europea no tingui la
vergonya d'un trau, un forat, l'únic des d'Estocolm fins a Sevilla,
entre Narbona, em penso que és, o entre Montpeller i Perpinyà.
Catalunya es vol consolidar, doncs, com un dels nodes logístics més
importants d'Europa. Aquest mes d'octubre hem tret a concurs la
construcció del Centre Logístic del Bages, que, juntament amb el de
l'Empordà o la Selva i el Camp i el nou Centre Tecnològic de Logística
de Catalunya al Prat de Llobregat, configuraran una xarxa
competitiva d'abast internacional.
Pel que fa al Port de Barcelona, vull insistir en el compromís del
Govern de desbloquejar l'execució dels nous accessos viaris i
ferroviaris. No és gens senzill. Hem atapeït la façana costanera,
també la portuària, amb tantes activitats, amb tantes connexions que
al final elles mateixes s'han obstaculitzat. Al final hem decidit, com
sabeu perfectament, que Catalunya ha de créixer sobre la base de no
17
�concentrar més a Barcelona i de crear eixos que, justament, permetin
el bypass sense haver de pagar els costos de la congestió. Pel que fa
al Port, dic, vull insistir en el compromís de desbloquejar l'execució
dels nous accessos, però també d'impulsar el front portuari català
amb inversions, els propers quatre anys, de 105,7 milions d'euros.
A l'Aeroport: si una imatge és senzilla i contundent, si hi ha una
imatge que representi i il·lustri l'ambició econòmica, política i social
d'un país, segurament, és la de l'aeroport, i, en el cas de Catalunya,
l'Aeroport de Barcelona. Diguem-ho clar, Catalunya vol un aeroport
transoceànic, i el pot tenir. Està creixent amb un ritme que ens
permetria, en un nombre d'anys per descomptat no breu, arribar a un
plafó de 60 milions de passatgers l'any. Catalunya vol aquest
aeroport, el pot tenir. I el pot gestionar, el sabria gestionar i el sabrà
gestionar. I no pararem fins a aconseguir-ho. El necessita Barcelona
com a capital, el necessita el turisme, el necessita la nostra ambició
econòmica, el necessita la nostra indústria, el necessita l'Euroregió,
de la qual seria, evidentment, l'aeroport central transoceànic; el
necessita, en definitiva, el sistema aeroportuari de tot Catalunya, tots
els altres aeroports de Catalunya necessiten aquest aeroport, perquè
tots ells serien alimentats per ell.
La millora dels serveis dels aeroports de Reus i de Girona asseguren
les possibilitats de futur dels nostres aeroports, juntament amb
l'impuls de l'aeroport d'Alguaire, que entrarà en funcionament l'any
2008, i sense deixar de banda els projectes de la Seu d'Urgell i del
Bages, que han de completar el sistema. El nou Govern d'Andorra jo
crec que hi està més interessat que mai, en el de la Seu d'Urgell.
El ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra
l'ambició del Govern per desplegar tots els mapes de comunicacions:
els viaris i els ferroviaris i els portuaris i aeroportuaris, però també
els logístics en general, en una Catalunya en xarxa: hi tenim molt a
guanyar en construir aquesta xarxa. Però també la nostra credibilitat
per aconseguir participar en la gestió dels ports, els aeroports i el
ferrocarril és necessari que es tradueixi en una major eficàcia
d'aquesta pretensió. Les previsions d'inversió del Ministerio de
Fomento a Catalunya l'any que ve s'han de situar per damunt del 19
per cent.
El Departament de PTOP -de Política Territorial i Obres Públiques- té
plantejat un acord a vuit anys amb el Ministeri de Foment, per
finançar projectes d'infraestructures Generalitat - Estat, en tres
línies: inversions en xarxa ferroviària, 13.000 milions d'euros -he dit
13.000 milions d'euros-; inversions en xarxa viària, 7.313 -3.804,
l'Estat; 3.539, la Generalitat-, conveni que ja està tancat i que es
podrà signar abans d'acabar el mes d'octubre -espero. S'està
18
�treballant també en un altre conveni entre Generalitat, Estat i Avertis
per a l'ampliació de l'AP-7, per valor de 500 milions d'euros.
Però vull parlar ara de l'equilibri social, tecnològic i ambiental del
territori. Garantir la igualtat d'oportunitats de ciutadans, empreses i
territoris en l'accés a les tecnologies de la informació i la comunicació
és absolutament fonamental. Aquest és l'objectiu del Pla director
d'infraestructures de telecomunicacions, que assegurarà la
disponibilitat dels serveis de telecomunicacions a qualsevol punt de
Catalunya a l'any 2008, i que ja hem començat a desplegar ampliant
el projecte de banda ampla rural. La capacitat transformadora de les
comunicacions sobre l'economia del nostre país serà extraordinària.
Ho ha estat sempre, però ha estat molt difícil per raons de
competència, per raons de desenrotllament tecnològic propi anar tan
lluny com hauríem volgut.
Pensin que, en bona mesura, tota la tecnologia del cable es va iniciar
a Barcelona, i es va iniciar a Barcelona a la segona meitat dels anys
vuitanta, pràcticament, amb unes enormes dificultats perquè hi havia
un monopoli; Telefònica, justament, per a les comunicacions en
xarxa- i la televisió, per a la imatge. I, per tant, no és que estigués
prohibit, és que no hi havia previsió, no s'esperava. I Barcelona va
haver de començar, quasi diria, en la clandestinitat, o, almenys, en
l'al·legalitat -ho va dir algú, a Barcelona-, a tirar cable, que va
semblar, des del primer moment, que era la solució de futur. I la
ciutat ho va fer, però va fer-ho arrossegant l'Estat i obligant a innovar
des del punt de vista legislatiu i des del punt de vista també dels
operadors de l'Estat, perquè l'Estat no volia que això es fes sense que
també l'Estat ho estigués fent abans. I també per coordinar,
evidentment. Doncs molt bé, tot això ens va portar a una situació de
la qual durant un període nosaltres vam estar proposant que
Barcelona tingués aquesta xarxa de fibra òptica, amb 40.000 llars
connectades, i oferíem, i els suggeríem, que a Madrid fessin el mateix
a la Castellana; bé, que hi hagués dos grans programes de connexió
per a banda ampla i cable en les dues grans ciutats de l'Estat. I
suggeríem també que hi hagués una comunicació i una connexió
entre aquest centre urbà més dens de Barcelona, ben connectat, amb
el parc tecnològic que es va crear en aquell moment.
Tot això va trigar. El dia que se'n faci la història s'entendrà bé; va ser
molt pioner, va ser molt inicial, va tenir molt d'interès, va arrossegar
molt. Però evidentment vam haver d'arrossegar una càrrega que ens
va impedir tenir avui la xarxa que avui podríem tenir i la
competitivitat que avui podríem tenir si se'ns hagués fet el cas que
se'ns havia d'haver fet.
Després de tot això ha passat per una colla d'etapes de les quals, per
descomptat, n'hi han de bones i de no tan bones. Ara estem en una
19
�fase en la qual hem de renegociar els contractes o les adjudicacions
que tenim en matèria de comunicacions, però, en tot cas, vull que
sàpiguen que, per exemple, hi ha notícies enormement positives com
és la del supercomputador Marenostrum, un dels ordinadors més
potents del món, que s'instal·larà -i és una magnífica notícia per a la
comunitat científica i per al sector industrial-, que ja ho és ara,
efectiu, sobretot per a aquells sectors més intensius en coneixement i
elevat contingut tecnològic.
Hem donat un nou impuls al projecte de bioregió, i a la xarxa de
centres tecnològics. I la signatura del protocol de la creació de l'anella
de l'agroinsdústria, amb els governs locals, centres tecnològics i
universitats, és un bon exemple. Sempre he pensat que aquest
triangle decisiu, que la universitat hi havia de ser; hi havia de ser
com un dels punts fonamentals, amb els governs i amb les empreses.
Un dels nostres objectius prioritaris en el territori és la reorientació de
la política en matèria hídrica, de la política de l'aigua, que
desenvolupem seguint les directrius de la Unió Europea i prenent en
consideració el valor de l'aigua a les conques mediterrànies, valor
aquest, i millora, que és una de les nostres prioritats.
La sequera ha posat justament en evidència la necessitat que tenim
de comptar amb la complicitat de tots els ciutadans per fer un ús més
eficient dels recursos hídrics. Però la realitat actual no amaga que a la
sequera se sumen els embassaments menys plens, els regadius
ineficients o la desforestació del nostre territori. El Govern afronta
aquests problemes amb decisió, amb recursos i amb l'impuls de les
noves infraestructures de reutilització, dessalació i descontaminació.
Però hi ha territoris necessitats de més alimentació en energia. La
presentació del Pla de l'energia 2006-2015 posa de relleu una realitat
inqüestionable: és el Pla energètic més ambiciós que s'haurà aprovat
en els darrers vint-i-cinc anys, és la mostra que el Govern vol
desenvolupar una estratègia energètica més eficient i sostenible,
sense precipitacions, però amb urgència.
Sobre la interconnexió, només una cosa, i una cosa important: ahir
els governs espanyol i francès es van comprometre a trobar solucions
-i aviat- al traçat. Hi estarem a sobre, necessitem seguretat
energètica i tindrem els traçats adequats.
La definició de la Xarxa natura 2000 és un bon exemple de treball
ben fet, perquè fa compatible la construcció de noves
infraestructures, la supervivència d'espècies d'aus molt amenaçades i
l'enfortiment de l'agricultura. Discrepant i discutint quan calgui, no
soterrant els problemes, com ja els he dit; sí tractant-los amb tota la
seva complexitat i prenent les decisions més encertades per al
conjunt del país i per al seu futur. Aquesta ha de ser la funció dels
20
�plans territorials. Ja hem elaborat i posat a consulta pública els
avantprojectes del Pla territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran, tan esperat, i
el Pla director de l'Empordà. I en els propers mesos disposarem dels
projectes preliminars de Catalunya central, regió metropolitana i
Terres de Ponent.
També s'ha posat en marxa el mecanisme de millora del planejament
urbanístic de tres-cents municipis i la protecció de territoris amb un
patrimoni arquitectònic o natural valuós, com és el cas de Gallecs o la
Vall d'en Bas; la vall del Ges i del Bisaura.
Punt i apart mereix el PDU del sistema costaner -el Pla director-, que
ens permetrà mantenir Catalunya oberta al mar.
Els parlo ara de les polítiques de sòl i de qualitat urbana. El Programa
de sòl residencial i industrial 2005-2008 defineix les actuacions
necessàries per assolir els objectius de la política urbana i econòmica
del Govern. La política de sòl industrial ens permetrà generar vuitcentes hectàrees de sòl industrial net, de promoció directa, i ens
ofereix un potencial de localització de 120.000 nous llocs de treball.
En l'àmbit del sòl residencial es preveuen operacions amb un
potencial per acollir 73.700 habitatges, 43.400 de les quals seran de
protecció oficial. Aquests habitatges formaran els nous barris de la
Catalunya del segle XXI; barris amb un 60 per cent d'habitatge
protegit, equipaments públics de qualitat i alta accessibilitat a les
xarxes de transport. I, evidentment, barris densos -que quedi clar-,
no anem a l'escampada, no continuarem el que ha passat en els
darrers vint-i-cinc anys, que en un quart de segle hem ocupat tant
territori -en un quart de segle hem ocupat tant territori com tot el
que havíem ocupat mai. El Programa de sòl 2005-2008 és una línia
més del dibuix de la Catalunya futura.
I els barris vells. La concentració de les problemàtiques socials més
importants que ens afecten en alguns barris de Catalunya comporta
un conjunt de problemes que cal conjurar, que cal afrontar. Per
revertir aquests processos de degradació urbana el Govern va
impulsar, de forma prioritària, la Llei de barris, que és una de les
peces clau de la nostra governació i de la col·laboració -abans poc
freqüent- amb els ajuntaments en aquesta matèria. Una llei que fa
efectiva la col·laboració entre la Generalitat i els governs locals per
estendre el dret de tots els ciutadans i ciutadanes a gaudir d'un
entorn digne i segur, que afavoreixi el progrés personal i la cohesió
social. Es tracta d'una política que farà l'aliança entre el Govern de
Catalunya i els ciutadans a través dels ajuntaments, perquè hi hagi
una capacitat transformadora més gran que la que hem tingut fins
ara. I farà efectiu un dret que és la síntesi de les tres prioritats que
he esbossat: les persones, la seva seguretat i la millora de les
21
�infraestructures. Aquest, el Pla de barris, d'alguna forma, conjuga
totes tres coses.
Bé, davant nostre emergeix, doncs, una Catalunya en xarxa, digital,
ciutadana, com a projecte global de canvi al servei de ciutadans i
empreses. Crec, en resum, que estem establint les bases per guanyar
la batalla de les connexions amb Europa i de les connexions amb el
món; i m'estic referint ja a les connexions viàries i ferroviàries, les
portuàries i aeroportuàries. Estem establint les bases per guanyar la
batalla de les tecnologies de la informació i la comunicació, que
començava a fracturar el país. I estem establint les bases per
guanyar la batalla dels centres urbans i del paisatge, en una etapa de
fort creixement demogràfic.
L'aposta pel desenvolupament d'estratègies a mitjà i llarg termini en
la gestió de l'aigua, la gestió dels residus i l'energia és una realitat
que ve acompanyada del creixement econòmic de Catalunya i de
l'enfortiment de la nostra capacitat d'innovació. Ho fem amb
polítiques i amb inversions concretes, que responen a les necessitats
del present del país i dels seus ciutadans i ciutadanes, però també
amb visió del futur; en definitiva, la nostra acció de Govern pretén,
en coherència amb el programa del Tinell, fer possible la Catalunya
ciutadana -dèiem allà-, una Catalunya ciutadana, que vol dir
cohesionada, sobre la base de l'extensió dels drets socials de totes les
persones, una Catalunya servida des del Govern per una cartera de
polítiques de benestar, una Catalunya digital, que progressa en el
coneixement i en la tecnologia. Una Catalunya en xarxa, que vol dir
que aposta pel progrés de tots els seus territoris.
Bé, abans de deixar els temes territorials i tornar a les relacions de
Catalunya i l'Estat, vull dir unes paraules sobre un barri, un territori
que ha viscut dies i mesos dramàtics, que és el barri del Carmel.
Sobre l'accident del Carmel, el que m'interessa remarcar avui són
tres coses. Després d'una reacció extraordinària de l'Ajuntament de
Barcelona i del mateix Govern de la Generalitat, vam saber treure les
conclusions pertinents de l'accident i dels seus efectes, pel que fa a la
seguretat i a les garanties de l'obra pública. Vam concloure que calia
un esforç addicional pel que fa a la transparència en els processos
d'adjudicació de l'obra pública. I vam arribar a la conclusió que el
compromís del Govern amb els veïns i afectats per l'accident del
Carmel no acabarà fins que tots i cadascun d'ells puguin dir: "Sóc a
casa, sóc a casa meva; s'ha acabat el malson."
Relacions amb l'Estat. L'Estatut és l'emblema d'un projecte social i
polític més ampli per al nostre país, que ha de situar la Catalunya
social i convivencial en el marc òptim de les relacions amb Espanya,
amb Europa, amb el Mediterrani i amb el món. Hem obtingut
resultats perquè les relacions del Govern de Catalunya amb el nou
22
�Govern d'Espanya han fet un gir de 180 graus respecte de la situació
de partida. No cal repetir aquí què van dir el Govern d'Espanya i el
Partit que governava el desembre de l'any 2003 i els primers mesos
de l'any 2004; vam patir l'hostilitat ferrenya dels conservadors
espanyols.
Bé, doncs, ara la relació amb el Govern presidit per José Luís
Rodríguez Zapatero ha donat fruits decididament positius, concretats
en gestos, en decisions i en projectes. Decisions de gran abast, com
l'acord sobre el finançament sanitari adoptat a la segona reunió de la
Conferència de presidents, i precisat en el marc del Consejo de
Política Fiscal i Financiera. Hem fet una passa de gegant, i no tant en
la solució definitiva del problema -que hi serà-, com sobretot en la
manera d'abordar-lo. El Govern de Catalunya va jugar un paper
fonamental en el reconeixement del problema com a problema
general de la sanitat pública de les comunitats autònomes. Ja tothom
sap que qui va provocar, des de baix, la reunió de tots els presidents
autonòmics sobre el finançament sanitari té un nom, que és
Catalunya, que és el Govern de Catalunya, que és el Departament de
Salut i que és el Departament d'Economia i Finances. Tothom ho sap.
I tothom s'hi ha apuntat. Totes les autonomies s'hi han apuntat.
Mirin, la relació, efectivament, la nova relació que s'ha creat ha
possibilitat aquestes coses, i nosaltres hi serem lleials, i nosaltres
serem fervents participants d'aquesta nova manera de fer. De fet, jo
crec que la Conferència de setembre del 2005 marca un inici del que
podrà ser en el futur la solució successiva de problemes que es poden
anar plantejant en altres sectors. És veritat, hi ha qui diu: "Aquesta
Conferència de presidents hi és perquè no hi ha el Senat" -un senat
federal, de caràcter federal. Probablement. Ja veurem què passa amb
les conferències de presidents, o si seran les conferències de
presidents una part d'aquest Senat. A Alemanya és així. En el
Senat... Qui hi ha en el Senat? No hi han senadors elegits en unes
eleccions a part. Hi ha els presidents de les comunitats autònomes,
dels Länder, un dels quals, per cert, s'autodenomina frei Staat
Bayern, Estat lliure de Baviera, i ningú no s'enfada a Alemanya.
Jo crec que el que ha passat amb el finançament sanitari va posar de
manifest que, en aquest tema, com en molts altres, és imprescindible
la col·laboració entre l'Estat i les comunitats autònomes. Es va
adoptar el compromís de revisar el sistema de finançament, que
aportarà una solució definitiva; un compromís que es farà efectiu
abans del final de la legislatura, i es varen acordar mesures
d'emergència per evitar l'agreujament del problema. Algunes dades:
1.677 milions d'euros d'aportacions de l'Estat; 1.365 milions de
bestretes; 1.838 -aproximat- milions d'euros resultants de l'augment
de la capacitat normativa de les comunitats autònomes -que a
Catalunya serien 663 milions d'euros. Total: 4.881 milions d'euros
destinats a pal·liar el dèficit sanitari, dels quals Catalunya disposarà
23
�de 1.083. No vull entrar en una discussió concreta de xifres, però
permetin que els doni una xifra comparativa. Els guanys del primer
any d'aplicació del model de finançament del 2001 sumen 240 milions
d'euros. I ara rebrem gairebé el doble -420 milions d'eurosd'aportació directa de l'Estat.
Canviant de sector, però sempre dintre de les relacions Estat Generalitat. Decisions com la devolució dels papers de Salamanca,
per mitjà de la Llei votada al Congrés dels Diputats, i gràcies als bons
oficis i a l'habilitat gestora i negociadora de la consellera de Cultura.
Perquè vostès no han sentit a parlar, segurament, de les reaccions -o
sí- que això ha provocat a Salamanca. Doncs ja m'hagués agradat
veure alguns de nosaltres -no dic de vostès, dic de nosaltres- portant
la negociació d'aquest tema, aconseguint que els papers tornin,
obtenint que la reacció quedi realment limitada en el lloc d'origen,
que això no s'escampi en el Parlament espanyol i que el Parlament
espanyol, amb l'ajut de la ministra Calvo -ho hem de dir tot-, que va
ser decisiu, hagi pogut fer una cosa que fins ara no s'havia pogut fer
mai.
Mirin, decisions com el trasllat de la seu de la Comissió del Mercado
de Telecomunicaciones a Barcelona -que ja saben el que va costar, ja
saben les reaccions que va produir-, els haig de dir que, recentment,
m'he reunit amb el seu president i amb el Consell d'Administració i
m'han informat que d'aquí a poc començaran a treballar des del seu
espai que, transitòriament, estarà ubicat a la torre Mapfre.
Decisions com el pas definitiu que la Carta municipal de Barcelona
està a punt de donar en el Congrés de Diputats. Tants anys, decennis
després, un cop que el Govern espanyol li ha donat llum verda -això
ho van començar en Sardà Dexeus i Fabià Estapé a estudiar-ho l'any
1980, si no recordo malament, la Carta de Barcelona que s'havia de
canviar. Molt bé.
Compromís actiu del Govern espanyol pel reconeixement del català a
Europa; recolzament per aconseguir el domini internacional .cat;
política cultural descentralitzada i que s'ha concretat en el compromís
del Ministeri amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya -n'hem vist
els primers fruits amb la magnífica exposició Caravaggio, que els
recomano de veure. La conversió del Mercat de les Flors en un centre
de les arts en moviment; l'increment de l'aportació al Liceu; el Pla
d'actuacions per als monuments de la Tarragona romana; les obres
de la Sala de Cambra de l'Auditori de Barcelona i la futura ubicació
del Museu d'Urbanisme de Barcelona. I l'esforç inversor de l'Estat, i el
disseny del Pla d'infraestructures del transport, de què ja els he
parlat abans i que, per primera vegada, abandona la concepció
radiocèntrica -i això és absolutament cabdal per dibuixar una Espanya
en xarxa. Abans era de Madrid a cada capital de provincia en alta
24
�velocidad. I ara hi ha hagut qui s'ha atrevit a dir a Madrid, que el que
s'ha de fer és Bilbao - Barcelona. I va tornar a sortir aquest tema
justament ahir en la reunió hispanofrancesa també, perquè va sortir
el tema de l'alta velocitat i d'on a on havia d'anar. Doncs resulta que
dues vies que eren de les tres línies amb més demanda d'alta
velocitat a Espanya, no és Barcelona - Sevilla; és Barcelona - Madrid,
i és Barcelona - València. I no se n'ha fet cap. No és que no se n'hagi
fet cap, és que ni s'hi ha pensat -ni s'hi ha pensat. Són aquestes
decisions, són aquests gestos -perdó, i encara me n'he deixat-,
gestos de respecte i de reconeixement que el president Zapatero ha
tingut envers la nostra història i els nostres símbols, com la revisió
del judici del president Companys, la de Manuel Carrasco i
Formiguera.
Hi ha, per tant, una nova relació. Aquesta nova relació hi és, però hi
és en el terreny concret de les decisions; dels gestos, però també de
les decisions, dels projectes que fonamenten la meva confiança que,
a partir del diàleg, el pacte és possible, és realista i és eficaç.
L'actitud de respecte i d'entesa expressats aquests mesos no respon
solament a una correlació transitòria de forces en el Congrés, ni a
una tàctica provisional del president del Govern espanyol, són la
mostra que la història d'Espanya està canviant; vull que ho creguin,
això, que sentin amb certesa la seguretat que això avançarà, que
això és possible, que és possible avançar amb una nova relació, en
una nova relació.
Una història d'Espanya que algun dia s'ha de poder explicar a les
escoles en tot allò que compartim i en tot allò que ens diferencia. Fa
temps que ho demano: que facin a tot Espanya una assignatura de la
història dels pobles d'Espanya; que la facin, que sàpiguen a
Extremadura què passa aquí; que sapiguem nosaltres qui són ells,
per dir-ho d'alguna forma. Fa més falta que l'aigua que bevem, que hi
hagi un afranquiment, jo diria, una sinceritat d'Espanya amb ella
mateixa, de reconèixer-se com efectivament és, i no solament en el
tracte entre governs, sinó també en l'educació que es dóna a la
quitxalla i a la joventut.
Entenc la força i la gesticulació amb què alguns s'oposen a aquests
propòsits, potser perquè ja havíem perdut l'esperança i la memòria
del que havia estat la bandera de les forces democràtiques
majoritàries espanyoles durant el franquisme i la Transició, la de
l'entesa dels pobles d'Espanya en un marc de respecte i comprensió
cap a les regions, nacionalitats i nacions que la componen. Però no
ens deixem impressionar pel to amenaçador d'aquests dies;
Catalunya està canviant, però Espanya també canvia. I els catalans i
els espanyols ho estan assumint, amb dificultat, però amb normalitat.
I canvien cap a millor. Avui, més que mai, l'horitzó visible assenyala
25
�un futur federal, una Espanya plural on la mar Bàltica ja no generarà
els hiverns.
Vull acabar considerant no el debat de l'Estatut, ni el seu itinerari
posterior, sinó l'impacte que ja ara ha tingut sobre la política
catalana. Un primer efecte ha estat el d'oxigenar la vida política
catalana i millorar unes enrarides relacions entre política i societat.
L'acord assolit, i l'aprovació de l'Estatut per una amplíssima majoria,
ens ha proporcionat una bona dosi d'autoestima col·lectiva que
darrerament notàvem a faltar; simplement ho constato:
responsabilitat, tota, però també satisfacció.
Hi ha un segon efecte de l'aprovació parlamentària de l'Estatut, d'una
certa transcendència, que interpel·la directament el Govern de la
Generalitat i la seva pràctica política i administrativa. Per tant,
afrontem la recta final de l'Estatut amb la confiança que dóna haver
donat passes rellevants per la millora del nostre autogovern amb la
nova relació amb el Govern espanyol, amb l'autoestima col·lectiva
força augmentada pel gran acord assolit aquí, i amb les institucions
de la Generalitat plenament disposades a assumir els reptes d'un
estatut exigent, molt exigent. Avui els vull reiterar solemnement el
capteniment del president i del seu Govern en la fase de tramitació
de la Proposta d'Estatut a les Corts Generals. Actuarem amb sentit de
la història, actuarem per preservar la unitat catalana, actuarem amb
determinació, amb responsabilitat, procurarem actuar amb
intel·ligència i rigor, amb confiança, amb confiança en els nostres
negociadors, perquè aquesta és l'actitud que considero apropiada en
les circumstàncies actuals: normalitat democràtica i institucional.
Dialogarem sense renunciar a res essencial de la nostra Proposta,
perquè ja tenim signes, no solament que és justa, també tenim
signes que no és anticonstitucional; que no ho és i és considerada
plenament constitucional per la majoria dels experts que en aquest
moment s'estan, com vostès poden imaginar, adelerant sobre el text
de l'Estatut per veure què hi poden trobar. Sense renunciar, dic, a
l'essencial, sense deixar perdre tot el que hem aconseguit, sense
degradar els llaços afectius que ens uneixen amb la resta d'Espanya,
de vegades amb dificultats; volem implicar-nos amb Espanya fins al
fons; volem canviar-la, fins i tot, una mica; volem fer-ho des de la
nostra pròpia identitat irrenunciable, genuïna. Espero de tothom la
mateixa voluntat d'entesa que va permetre l'acord en aquesta
cambra, i us garanteixo que, com a president de la Generalitat, estic
perfectament confiat que aquells que tenen la responsabilitat de
representar-nos, primer de tot en la presa en consideració, i
seguidament, mirant el futur, en la seva negociació, ho faran
perfectament, ho faran servint l'esperit que va regnar en el moment
que en aquesta sala es va aprovar l'Estatut, sense que el president de
la Generalitat hi hagi d'intervenir massa més.
26
�Però el reforçament del nostre autogovern i el canvi de paradigma en
les relacions amb el Govern central, vull que ho sàpiguen -per
acabar-, amb una aposta estratègica per situar Catalunya en l'escena
internacional. El compromís internacional de Catalunya amb la
Mediterrània, que es reflectirà en la reunió més important que s'haurà
fet a Europa en tot l'any -Barcelona+10-, la Conferència
Euromediterrània que, en aquest cas, no és una conferència de
ministres, com va ser la de l'any 1995. És una conferència de caps
d'Estat i de govern, és una cimera europea sota presidència britànica.
Sàpiguen que és un esdeveniment europeu que passa aquí. No és
quelcom, diguem-ho clarament, en què nosaltres puguem participar
com a tal, però passa casualment aquí. Bé, aquesta tercera dimensió
de l'escenari internacional no és menor; potser, a la llarga, és el més
determinant, si hi pensem amb tranquil·litat. Potser, a la llarga, és el
més determinant. Quin serà el nostre nou Estat?, en el sentit genèric
de la paraula, el més gran, aquell en què probablement no només la
moneda sinó les regles del joc de la competència estaran marcats. A
quin nivell estaran marcats tots aquests elements de la nostra vida
quotidiana, de la nostra vida econòmica, social, política, per la Unió
Europea? Molt bé, el desenllaç d'aquestes decisions, probablement,
d'aquestes qüestions, no es decidirà ni a Barcelona, ni a Madrid; es
decidirà més lluny.
Els interessos de Catalunya es juguen, en gran part, doncs, en aquest
àmbit: Europa i la Mediterrània; per això hi som presents. En un any
hem visitat el Marroc, Algèria, Turquia, Israel i Palestina. No hem fet
pas massa més viatges. Són els escenaris dels reptes clau que
Europa afronta en aquest inici de segle. Nosaltres volem contribuir a
la resolució d'aquests reptes. Barcelona i Catalunya han de tornar a
ser el punt d'un nou inici on abordarem de veritat els objectius
d'aquesta cimera, donant un impuls a la democràcia i als drets
humans en tots els països de la zona; assumint el concepte de
diversitat que eviti una polarització cultural i religiosa -ens hi juguem,
nosaltres, molt de la nostra vida quotidiana que a la Mediterrània hi
hagin llaços i principis comuns en aquestes matèries. Afavorir una
gestió intel·ligent del fenomen migratori, superant una perspectiva
basada exclusivament en la seguretat policíaca; reforçar el nexe
entre seguretat i justícia per lluitar contra la violència política de la
regió. I finalment, refermar la idea de solidaritat i de cohesió. Per ferho, hem d'assumir la necessitat d'invertir en capital humà, que
significa invertir en futur a través dels nostres joves. És l'hora,
precisament, de plantejar amb determinació el paper dels altres
agents polítics que no són els governs de l'Estat en la política
mediterrània, no a la cimera, on no serem, sinó al costat, durant i
després de la cimera. Ahir mateix les regions de la Comunitat de
Treball dels Pirineus van voler ser presents a la cimera
hispanofrancesa, com us he dit, i vam ser-hi, vam fer i vam crear una
nova cèl·lula, un grup de treball: dos més set s'anomenarà: dos
27
�països europeus, set regions, i jo vaig proposar que es reunís, que
tingués la seva seu sempre allà on hi hagi la seu de la Comunitat de
Treball dels Pirineus. Ja sabeu que som les set regions que voregen.
Són Aquitània, Midi-Pyrénées i Languedoc-Roussillon, per la part
francesa, però a la part nostra no són només les de l'Euroregió que
seríem Catalunya i l'Aragó sinó també Navarra i el País Basc. I ara la
seu que estava aquí ha passat al País Basc. I, per tant, el que es farà
és una primera reunió, espero que ben aviat, d'aquesta cèl·lula de
treball o grup de treball europeu dos més set al País Basc. I des d'allà
podrem seguir de manera permanent no cada cop que es reuneixen
els caps d'Estat, sigui aquí, sigui allà on sigui -o caps de govern- sigui
aquí, sigui a França, sinó d'una manera continuada. I dono molta
importància a la presència de persones nostres de la màxima
categoria, del màxim nivell en aquest grup de treball.
És l'hora, doncs, de plantejar amb determinació el paper dels altres
agents polítics que no són estats, com he dit, i és l'hora també de
repassar quines són les ocasions en les quals, en els mesos que
vindran, aquesta activitat internacional, euromediterrània es pot
concretar. La Conferència Euromediterrània de regions Barcelona+10,
que serà pràcticament paral·lela a la pròpia cimera, la Conferència
Euromediterrània de dones Barcelona+10, la cinquena Conferència de
Presidentes de Parlamentos Euromediterráneos, el Seminario de
Medios de Comunicación y el Mediterráneo, la Conferència de ciutats
euromediterrànees de Barcelona+10, la Cimera Euromediterrània de
líders empresarials, i el Fòrum Euromed Salut. La Generalitat donarà
el màxim suport i participació en les polítiques del Govern espanyol
en tot allò que una comunitat com Catalunya pugui aportar per
assolir els objectius de pau, de llibertat i de democratització.
Acabo, senyor president, senyores i senyors diputats, aquesta
intervenció. He deixat per al final una reflexió en veu alta sobre el
que entenc que són les meves obligacions. La vertebració de
Catalunya i el seu equilibri, els grans projectes estratègics per a la
nostra economia, la nostra cultura, el nostre benestar formen part
d'aquesta obligació, sobretot en els grans afers que, com l'Estatut,
hem convertit en un projecte compartit, col·lectiu, per damunt de les
aspiracions de cadascuna de les forces i projectes polítics que
legítimament defensem, i que hem de defensar cadascú de nosaltres.
I tinc una mica la impressió, m'ha quedat un regust agredolç que
l'eufòria d'aquell dia, del dia 30 de setembre, en què es va aprovar
l'Estatut va quedar excessivament reflectida a nivell de mitjans de
comunicació, en dues persones, que penso que van jugar un paper,
que vam jugar un paper. Però aquestes dues persones no vam ser les
més importants, ni les forces polítiques que representàvem. Estàvem
obligats a fer-ho. A veure si ho dic clar. I també tinc la impressió que
una part de la situació que hem viscut aquests darrers dies d'una
certa inquietud, d'una certa confusió, és deguda al fet que alguns
28
�poden haver pensat que hi havia una patrimonialització excessiva de
l'èxit de l'Estatut.
Vull que sàpiguen que en aquest sentit diuen els castellans "no me
duelen prendas", no em costa gens de dir que considero que tots els
partits, inclòs el Partit Popular, que va fer una oposició digníssima i
un treball polític, jo crec, de gran nivell, són tan autors del projecte
d'Estatut com els dos partits principals d'aquesta cambra. Vull deixarho clar. Tenim l'obligació de treballar amb aquell esperit que vam
demostrar que érem capaços de tenir, de cridar l'atenció, deixin-m'ho
recordar en el moment d'acabar, sobre la tensió dels riscos de
fractura del cos complex que és una societat, d'estirar la mà i fer que
el Govern l'estiri perquè s'escurcin i no creixin les distàncies entre els
que van davant i els que van més endarrerits, el capítol de drets,
deures i principis rectors del nou Estatut, crec que serà en aquest
sentit un quadern de ruta.
Per això avui els he volgut parlar, sobretot, de la necessitat de donar
seguretats, d'estudiar, analitzar, saber, i assegurar.
Senyores diputades, senyors diputats, en el compliment d'aquestes
obligacions esmerçaré el millor de mi mateix.
Moltes gràcies.
29
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1702
Title
A name given to the resource
Debat de Política General
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Demografia
Educació
Model social
Acció política
Territoris
Estatuts
Federalisme
Govern
Habitatge
Infraestructures
Joventut
Ocupació
Seguretat ciutadana
Parlament de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/221/20051021.pdf
9b1589e05da77de8324df03df455b7d5
PDF Text
Text
Dia de la Justícia a Catalunya
Palau de Congressos de Catalunya | 21/10/2005
Senyor president del Tribunal, autoritats, presidents, il·lustríssim
senyor president de l'Associació catalana pro-justícia, senyores i
senyors, jutges de pau.
Unes paraules no per breus menys sentides. No cal remarcar la
importància de l'administració de justícia en un estat democràtic i
social de dret. La justícia, vostès són els que ho saben millor, ha de
protegir els drets dels ciutadans i les ciutadanes. Sense una
administració de justícia eficient, la societat democràtica deixa de ser,
corre el risc de no poder regular els seus conflictes i, per tant, corre
el risc de no ser una societat democràtica.
La celebració del dia de la Justícia ens serveix per recordar a tothom,
ciutadans i poders públics, aquesta importància fonamental del
sistema de Justícia, del seu paper i del prestigi que ha de tenir en el
moment històric en que Catalunya s'està avançant i li està dient a
l'Estat quina és la nostra concepció de l'autogovern i de la possibilitat
que voldríem en els serveis públics.
El Govern de la Generalitat reconeix la importància de la Justícia no
solament amb una commemoració anyal. La reconeix prestant-li
atenció tant en la seva política com en les actuacions del
Departament, en el terreny de la justícia i també del sistema
penitenciari. Mesures meditades i, al mateix temps, mesures
ambicioses que jo crec que són conegudes per tots vostès.
Com ha indicat el conseller Vallès, aquest Govern dóna prioritat
pressupostària, que a última hora és el que compta, a aquestes
actuacions fent de la conselleria un dels Departaments amb
increments superiors a la mitjana per a l'exercici pressupostari de
l'any 2006. Hi posarem més recursos.
Aquest any, el Govern dedica la celebració del Dia de la Justícia a la
commemoració del 150 aniversari de la Justícia de Pau, com a primer
nivell d'actuació de l'administració de la Justícia, la més propera a la
societat, i la que ha de respondre més immediatament a les
demandes dels ciutadans i les ciutadanes. I amb aquesta
commemoració, volem reconèixer dues coses: la importància d'una
Justícia propera a la ciutadania i la dedicació i la competència dels
seus titulars.
La importància de tenir un mecanisme eficaç per resoldre els
conflictes menors, encara que de vegades no per ser menors són els
menys incòmodes per la convivència social. Al contrari, són els més
1
�incòmodes per aquesta convivència. La justícia de pau és eficaç per la
capacitat d'intervenir de manera àgil en la resolució dels petits
conflictes socials que són els que formen el caràcter d'un país i els
que fan el dia a dia d'un país.
En segon lloc, conec la dedicació i la competència dels seus titulars,
dels jutges de pau, que exerceixen la seva funció amb el rigor del seu
bon criteri i amb la legitimitat que els dona la seva proximitat als qui
sol·liciten la seva empara, sense que la seva vinculació a la comunitat
on imparteixen justícia sigui cap obstacle, que no ho és, a la seva
independència o a la seva imparcialitat.
Vull dir-vos clarament que ens sentim orgullosos de la justícia de pau
i dels jutges de pau. Són una prova evident del que pot ser una
administració de justícia accessible, propera, vinculada al país, a la
terra, a la gent. Vostès saben que aquest President ha estat un
partidari fervent de la justícia de proximitat. Les crítiques que ha
desvetllat la proposta d' institucionalitzar-la en nuclis urbans queden
desmentides, crec, per l'experiència que vostès signifiquen en l'àmbit
de la Justícia.
Una part significativa dels catalans no tindran probablement altre
contacte directe amb la justícia que no sigui a través del seu jutjat de
pau.
Doncs bé, vostès saben també que aquest President i el seu Govern
són impulsors de la cooperació entre el govern de la Generalitat i el
govern municipal. Som uns absoluts convençuts que la justícia de
proximitat és també, en aquest sentit, una expressió d'aquesta
col·laboració entre diverses administracions, entre aquestes
administracions, i entre diversos nivells de govern.
Però volem que aquest reconeixement no quedi només en paraules.
Per això mateix, el Govern i el Departament treballen i treballaran per
millorar les condicions de l'exercici de la Justícia de pau, amb mitjans
materials i tecnològics més adequats, en benefici de la societat a la
que serveixen. I treballarem per establir la justícia de proximitat amb
el rang que mereix.
L'impuls per a comptar amb un nou Estatut significa també un impuls
per a comptar amb una administració de justícia més eficient i més
propera.
La distància és condició de la justícia, però es tracta de la distància
moral, i es tracta de la independència de criteris, i crec que l'exemple
de la justícia de pau, i de tots vostès com als seus dignes titulars, ens
anima a nosaltres com a representants del poble de Catalunya a
seguir promovent l'aproximació de la justícia a la societat, tal com
2
�estableix el projecte de l'Estatut. Aquest Estatut de Catalunya compta
amb un ampli suport social i ha de ser un instrument al servei de la
ciutadania, dels seus drets i de les seves aspiracions.
Acabo. Felicitacions, doncs, molt sinceres i molt autèntiques, als que
han rebut el reconeixement de 25 anys d'exercici com a jutges de
pau, felicitacions i agraïment a tots els qui exerceixen aquesta funció,
i estímul també per a continuar la seva tasca.
Em plau cloure aquest acte amb agraïment i amb la reiteració del
ferm propòsit del govern que presideixo d'acostar la justícia a la
societat sense demèrit de la seva independència, al contrari, amb
benefici del seu prestigi, i de la confiança del poble en el sistema
judicial que és la marca típica dels països democràtics més
conseqüents i més acreditats, més indiscutits.
Moltes gràcies a tots.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1703
Title
A name given to the resource
Dia de la Justícia a Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Congressos de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Commemoracions
Seguretat ciutadana
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/222/20051025.pdf
f6db845535106444e028057a836e214a
PDF Text
Text
Lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a "La
Caixa"
Palau de la Generalitat | 25/10/2005
Señor Director Gerente del Fondo Monetario Internacional
Consellers i conselleres, senyor president de La Caixa, senyors Fainé,
Mercader, Samaranch, estimats amics i amigues, diputats, autoritats,
síndic.
Hi ha una enorme expectació en aquest acte i ho prova el fet que en
l'auditori d'aquest mateix Palau hi ha 100 persones que l'estan
seguint, més enllà d'aquelles que estem aplegades aquí. De fet, és un
acte protocol.lari, però és un acte important, és un acte solemne,
potser dels més rellevants dels que es realitzen al cap de l'any en
aquest Palau de la Generalitat de Catalunya.
És l'acte del reconeixement de la màxima distinció de la institució que
tinc l'honor de presidir, i ho és especialment en aquest cas, perquè
distingim la trajectòria centenària i la significació econòmica i social
d'una institució sense la qual seria molt difícil d'explicar i d'entendre
el progrés i l'estabilitat del nostre país; és així de senzill. Tanmateix,
tots els que ens hem aplegat avui en aquest reconeixement a La
Caixa sabem que estem protagonitzant alguna cosa més que un acte
protocol·lari.
Estem en un moment de canvis, de canvis importants, en tots els
ordres. Ho ha dit el Director Gerent del Fons Monetari Internacional;
ho ha dit el President de La Caixa. Temps de canvis econòmics,
temps de canvis socials i temps de canvis polítics. I els temps de
canvis comporten sovint moments de confusió i, fins i tot, d'incertesa.
I això que en diuen la sàvia gestió del canvi consisteix en reduir la
incertesa i, per descomptat, en combatre la confusió. Per sort, aquest
temps de canvis és també un temps d'institucions, i d'institucions
sòlides, d'institucions que han estat, són i seran; que són els agents,
els causants del canvi però també el resultat del mateix, tot alhora;
del nostre progrés democràtic, de la nostra prosperitat econòmica i
de la nostra cohesió social; i m'estic referint als darrers trenta anys,
no pas solament als dies, les setmanes o els mesos que estem vivint.
Efectivament, si avui hem plantejat la reforma del nostre Estatut
d'Autonomia, estimat president de La Caixa, amb l'ambició que
pertoca i amb un amplíssim acord polític i social, és perquè comptem
amb unes institucions polítiques que funcionen, que funcionen amb
normalitat, és a dir, segons les regles i els usos democràtics
compartits per tothom.
El Parlament de Catalunya ja ha fet la seva feina. Ha aprovat, ha
1
�debatut, ha negociat i finalment ha aprovat, amb una majoria molt
notable de 120 dels seus 135 diputats, una proposta, el que ara com
ara és una proposta de llei, de reforma de l'Estatut. I les Corts
generals han començat a fer la seva feina de debatre, de negociar i
d'aprovar, quan s'escaigui, la llei per la qual Catalunya és dotarà d'un
nou Estatut.
Per raons que ara es faria llarg d'explicar, aquest Estatut és totalment
nou, després de 25 anys, i és fruit justament de l'experiència, també,
diguem-ho tot, de la constatació de les insuficiències d'allò que
havien fet fa 25 anys; no perquè en aquell moment fossin
insuficients, sinó perquè el que va passar després ho va fer esdevenir
insuficient i, per tant, en aquesta línia nosaltres farem tot el que
calgui, totes les explicacions que calguin, perquè el nou Estatut sigui
aprovat en tot allò que és fonamental.
Finalment, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya emetran el seu
veredicte definitiu sobre el nou Estatut. Ja saben vostès que després
de la seva aprovació o modificació, que esperem que no sigui
substancial, a les Corts Espanyoles, haurem d'anar a un referèndum
aquí, a Catalunya.
Simultàniament, el Govern de Catalunya exerceix i exercirà les seves
funcions amb especial cura a promoure i estendre el progrés social
dels nostres ciutadans, posant l'accent, com vaig dir fa molt poc, en
les seguretats, en l'atenció de les persones i en el reequilibri
econòmic i territorial del país, dotant-lo d'aquelles infraestructures i
d'aquella tecnologia que ens han de fer tan potents com sempre hem
volgut ser.
De la mateixa manera que les institucions polítiques, les institucions
econòmiques i financeres, en un marc d'irreversible liberalització -del
que ens ha parlat el director gerent del Fons Monetari Internacionaltreballen per assolir els seus objectius, contribuint així a la
prosperitat general.
És temps doncs de canvi, de canvi canalitzat a través de les
institucions i també és temps d'Europa. Però si parlem de canvis, els
haig de dir que farem canvis, que farem canvis en el Govern i vull
que sàpiguen de primera mà que no canviaré cap conseller ni
consellera, tenen tots la meva confiança, l'han tingut fins ara i la
seguiran tenint. Farem canvis en la manera de governar per ser més
eficients. I més ben entesos, també. L'Estatut ha tapat en bona
mesura la governació i això ho hem de resoldre i ho resoldrem.
Però tornem al que estàvem parlant; parlàvem de canvis a Europa.
No estem en temps en que sigui prudent, deixeu-m'ho dir ben clar,
deixar temes oberts massa temps sense resoldre. Europa ha estat,
2
�efectivament, l'ideal de la nostra aspiració de modernitat. Europa és
el nostre destí, la nostra casa comuna, el marc per poder ser algú en
el món global, el que ens dóna la mesura de la nostra dimensió. Bé
doncs, canvis, institucions, Europa, tot això ens remet a aquest
escenari mundial del qual ens parlava el Director Gerent del Fons
Monetari Internacional.
Vostès saben perfectament, i ho comentàvem abans, que el
naixement del Fons Monetari Internacional fue el teatro de una
disputa importante entre los intereses europeos y los intereses
americanos. Jonh Maynard Keynes, que ya había estado en las
negociaciones como aprendiz casi, como oficial de poco nivel del
tratado de paz de Versalles y que había criticado enormemente el
resultado de aquel tratado y lo que significó para Alemania, el
desastre, la miseria, la hiperinflación, quiso evitar que esto ocurriera
de nuevo en Europa; y forcejeó en Washington para obtener un
Fondo Monetario Internacional que efectivamente lo fuera y un Banco
Mundial que efectivamente fuera un Banco, y terminó diciendo el
fondo es un banco y el banco es un fondo. Y de alguna forma perdió
la batalla de lo que tenía que ser la financiación de la recuperación
europea, perdió esa batalla que sin embargo fue compatible con el
hecho de que Alemania fue ayudada en su reconstrucción, al
contrario de lo que había pasado al final de la Primera Guerra
Mundial; Keynes perdió, Alemania ganó, Europa ganó finalmente,
digámoslo todo, y el Fondo Monetario Internacional, querido Director
gerente, yo creo que tiene por delante todavía muchas cotas, no de
eficacia, sino de influencia que ganar, porque lo que entonces era
Europa, hoy es el mundo. El mundo es una economía abierta, usted
lo ha dicho, y conviene que haya instituciones internacionales más
efectivas de las que hasta ahora hemos tenido. Confiamos muchísimo
que la presencia de usted, de un español competente, al frente del
Fondo Monetario Internacional va a servir para ello.
Quan relliguem tots aquests conceptes identifiquem d'alguna forma el
codi genètic de La Caixa. La Caixa és una institució arrelada que ha
contribuït de forma excel·lent a la prosperitat comuna i que dóna
estabilitat al nostre país, una institució que ha interioritzat el canvi i
la innovació com a pautes de conducta i una institució que des de
Catalunya navega arreu del món amb una dimensió europea
inqüestionable. D'aquesta manera, La Caixa ha esdevingut una
institució que representa fidelment una manera de fer i una manera
d'anar pel món que són un exemple per les institucions, les empreses
i les associacions del nostre país. Aquest és el sentit profund de
l'homenatge que avui retem a la primera institució financera de
Catalunya.
I vull aprofitar aquesta ocasió per formular un prec i per prendre un
compromís. Vull formular un prec als responsables de La Caixa.
3
�Siguin irreductibles a l'hora de preservar la independència d'aquesta
institució centenària; independència que, per altra banda, ve
garantida per una Llei de meitat dels anys vuitanta que és la Llei més
liberal de totes les lleis que s'hagin pogut fer en les Comunitats
Autònomes espanyoles respecte d'aquest tipus d'institucions
financeres. La més liberal. Vostès saben que aquesta és una de les
claus del seu èxit, saben que el Govern de la Generalitat ho sap i ho
respecta, i vull que sàpiguen que aquest és el millor servei que poden
fer al país, ser com són, ser independents. I amb el prec que li acabo
de fer, un compromís. El compromís del president i del Govern de la
Generalitat de respectar, com s'ha fet fins ara, aquesta
independència.
Abans m'he referit a la confusió en temps de canvis i al soroll, més o
menys interessat, que deforma les intencions i la realitat, i vull ser
més explícit. Tots vostès saben que s'ha volgut instal·lar el tòpic que
la proposta de nou Estatut té una orientació intervencionista molt
especialment dirigida a controlar les Caixes d'estalvis. Insisteixo en
que la nostra Llei, i no és d'aquest govern, és anterior, és la més
oberta i la menys constrictiva de totes les que hi ha a nivell de les
autonomies espanyoles. Però en relació a aquesta qüestió, vull encara
reiterar alguna cosa més.
Primera precisió: una cosa és qui té les competències i l'altra com les
exerceix. No hi ha res, ni un sol punt en la proposta de l'Estatut, que
sustenti l'afirmació que s'amplien les competències del conjunt del
sector públic; el canvi consisteix en que allò que abans feia l'Estat ara
ho farà la Generalitat, dins del que preveu la Constitució. Això no és
lliure mercat, però això és una virtut que el mercat té, que és la
proximitat.
Segona precisió: nosaltres farem un ús de l'autogovern menys
intervencionista i més lliberal del que sempre ha fet l'Estat, vull que
quedi clar. Perquè hem de suposar que la Generalitat, quan legisli ho
farà en un sentit més intervencionista que el govern central, quan
justament estem més a prop de la realitat intervinguda ? I davant
d'això, davant d'aquesta qüestió, tenim tres respostes possibles.
Quan s'ha donat el cas, per exemple en matèria de caixes, s'ha
demostrat que nosaltres fem un model menys polititzat que en la
resta de l'Estat. Segon, de l'Estat espanyol no es pot pas dir que
històricament tingui massa autoritat per donar lliçons en matèria de
no intervencionisme, i he de fer una excepció important amb una
persona que tinc aquí a l'esquerra. Però és cert que la dinàmica de
l'Estat espanyol ha estat francament més intervencionista que no pas
ho és la nostra dinàmica de govern. I tercer, com podríem voler un
Estatut per tenir un país més lliure i fer-ho servir per limitar l'actuació
dels nostres ciutadans i de les nostres empreses?.
4
�I ara arribo a la tercera precisió. En determinats camps, l'econòmic i
el financer, no tan sols ens plantegem de modificar l'àmbit
competencial. Encara que hauria estat perfectament legítim
plantejar-ho dins la Constitució, no ens proposem ampliar les
competències de la Generalitat que en molts casos la legislació bàsica
de l'Estat ha limitat més enllà del que seria raonable. Aquest ha estat
el nostre propòsit en fer l'Estatut, i molt especialment en matèria de
bancs i caixes. Si hi ha algun punt que provoca recel i no ha estat tan
ben entès, ens comprometem a modificar-lo.
Quarta precisió i última: nosaltres estem a favor de la llibertat de
mercat, la màxima possible, i estem en contra de la fragmentació del
mercat, és una contradicció en els termes. Ara no posem traves al
mercat europeu que figura que és el que ens hem compromès a crear
especialment en l'àmbit financer i el de serveis. Ja voldríem que
aquests exemples que s'han posat abans de primeres presències de
les nostres caixes a Europa i a França en particular poguessin
continuar, perquè sabem i sap el director gerent del Fons Monetari
Internacional que no és gens fàcil. De manera que els responsables
espanyols que en determinats camps s'alarmen dels possibles
entrebancs que podria significar l'Estatut per la unitat de mercat, el
primer que podrien fer és mirar que poden fer per no entorpir
realment el funcionament del mercat europeu, què podem fer perquè
el mercat europeu sigui més lliure, que no ho és del tot.
Fins aquí aquestes precisions al fil de l'actualitat. Acabo. Els he dit en
començar que aquest acte no era un acte estrictament protocol·lari,
s'ha demostrat que no ho era, i per això tampoc no he volgut defugir
una qüestió que podia ser motiu de preocupació. És la meva manera
d'expressar-los la meva confiança en el futur de La Caixa i en la seva
capacitat de seguir fent un servei al país des d'una independència
acreditada per una història centenària. Repeteixo el que els he dit fa
un moment: preservin gelosament el seu principal actiu que és
l'autonomia, que és la seva pròpia personalitat, i exigeixin que sigui
respectada perquè farà bé a Catalunya i farà bé a Espanya i farà bé al
mercat, a tots. Per molts anys.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1704
Title
A name given to the resource
Lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a "La Caixa"
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Estatuts
Finançament
Model social
Territoris
Liberalisme
Premis i reconeixements
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-25
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/223/20051025premis.pdf
217b28c9815c2616095117de4d8a356d
PDF Text
Text
Lliurament dels Premis a la Innovació i la Qualitat
2005
Palau de la Música Catalana | 25/10/2005
Bona nit autoritats, guardonats, estimats amics en aquest Palau que
es també una meravella de l’art i de la tècnica, i que ens parla d’una
època en què Catalunya es va desvetllar i va començar a dibuixar el
seu propi futur. Perquè això que veieu aquí, això tan únic, aquest
modernisme, es correspon també a l’època del naixement del
catalanisme. Jo crec que d’aquí un any hauríem justament de
recordar l’inici d’aquella època, que va ser políticament, culturalment,
artísticament, tecnològicament i econòmicament tan i tan potent.
Vull en primer lloc felicitar les sis empreses guardonades aquesta nit
amb la distinció que atorga el CIDEM. Crec sincerament que són un
exemple de capacitat emprenedora i de com fer avançar la nostra
economia en el món obert, perquè el món ja és obert, no hi ha
fronteres que ens protegeixin.
Les empreses premiades aquest any tenen a veure amb el sector de
l’automòbil, el transport, la química, l’enginyeria i el tèxtil, per cert
un dels més afectats per l’obertura dels mercats mundials, ja que
parlem de món obert.
Totes aquestes empreses demostren que el teixit empresarial català
és fort i que té capacitat d’encarar el futur, un futur que està tan ple
d’oportunitats, sense dubte, com d’incerteses. I cal saber aprofitar
aquestes oportunitats i cal saber innovar. Ho estem començant a fer,
ho esteu començant a fer, ho esteu fent.
Per aconseguir aquest objectiu s’ha de combinar tres coses: ambició,
rigor i excel·lència. I quasi diria un quart punt, un punt de gosadia.
Qualitats totes elles que bé es podrien atribuir a aquells qui, fa cent
anys, com he dit, a l’any 1905 , van col·locar la primera pedra
d’aquest magnífic Palau.
Mirin, vull felicitar també, haig de fer-ho, el CIDEM pel seu treball,
que és un treball estratègic per assolir el nostre lloc en el context
internacional. I ho faig en un dia en què estic feliç perquè hem
aconseguit un Govern més àgil i un Govern més eficient sense haver
de dir adéu a ningú, sense haver de prescindir d’un capital acumulat
que és el capital humà, que és el que val més de tots.
Dons bé, el CIDEM genera suport a la innovació tecnològica, aposta
per la qualitat en la producció empresarial, dóna impuls a
l’excel·lència en el teixit industrial català, i jo crec que incentiva
1
�l’aposta empresarial per la recerca i la innovació d’una manera
eficient.
Vet aquí el que fa el CIDEM, fa allò que li toca fer al sector públic,
prestar tot el seu suport i la confiança de les institucions perquè els
emprenedors no tinguin fre, no tinguin cap fre fora de la seva pròpia
competència amb els altres.
Vull reconèixer el paper en aquest sentit del Fòrum de la Innovació.
Vint edicions donant premis de reconeixement a les empreses, són
molt anys, són molts anys d’aposta per la innovació i d’aposta per la
qualitat. Aquesta és una pedra molt ben posada en l’edifici del suport
institucional a la innovació.
Aquests premis, d’altra banda, tenen encara un altre valor, un valor
diferent: reconeixem sobretot la capacitat de mirar lluny. De posar
l’eficiència i els resultats a mig i llarg termini per davant del
rendiment immediat. Reconeixem, en definitiva, el que podríem dirne visió estratègica. Reconeixem el coratge d’aquells que s’avancen
als esdeveniments, no d’aquells que els segueixen.
La nostra economia no ens permet, no ens permetria, esperar que les
coses passessin per apuntar-s’hi, no ens permet estar a l’espera de
noves realitats, que moltes vegades són realitats negatives com les
deslocalitzacions. En el món d’avui, si no et mous, et mouen. No es
pot estar quiet i vosaltres ho sabeu millor que ningú.Per això, hem
d’estar en condicions d’esdevenir nosaltres el nostre propi motor i de
generar el nostre propi ritme. I hem de tenir un Govern compromès
amb el seu teixit industrial.
L’Estatut?, l’Estatut de Catalunya és molt important, però això també
és molt important, és tan important com l’Estatut.
Crec que el Govern ha demostrat aquest compromís amb el seu teixit
industrial de diverses maneres:
a) L’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de
l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. El primer que
vam fer.
b) L’aprovació del Pla de Recerca i Innovació de Catalunya, dotat amb
860 M€, una part dels quals es gestiona des del propi CIDEM.
c) I amb el suport econòmic als projectes de R+D+i, que aquest any,
per part del Departament de Treball i Indústria, han obtingut 37
milions d’€ per finançar 615 projectes.
Bé, aquestes línies d’ajut se sumen a les atorgades el 2004, 29,2
milions d’euros, destinats a 496 projectes. En total, en aquests dos
2
�anys de Govern hem finançat més de 1.100 projectes destinats a
modernitzar i potenciar la innovació industrial a Catalunya. Mai
s’havia fet tant.
Jo crec que ara estem preparats per fer una colla de coses, estem
preparats per assumir en el fons la nostra responsabilitat:
Per fer la prospectiva necessària, és a dir, per dibuixar futurs.
Per donar la formació apropiada i afrontar justament el futur amb
garanties d’èxit. I, encara, per adoptar la tecnologia a l’abast.
Mirin, a Catalunya hem de nuclear una regió europea, una Euroregió
en diem de vegades, que ompli l’espai obert entre Madrid, Paris,
Frankfurt i Milà. Tenim aquesta oportunitat, tenim aquest territori, hi
ha aquest espai, però aquest espai no es nuclea sense motors
potents, sense gent innovadora, sense empreses que tirin i sense un
Govern que ho entengui. Aquest es el nostre objectiu. Ho estem fent.
La innovació i la qualitat ens mostren el camí de la transformació
social i econòmica del segle XXI, juntament amb la política de
reforma social i ambiental, no es pensin que això són coses
contràries. Si no poguéssim ajuntar aquestes dues coses tampoc
arribaríem gaire més lluny.
Juntament, dic, amb la reforma social i ambiental i, per descomptat,
la millora de les infraestructures; tot això son els pilars fonamentals
de la política del Govern de Catalunya avui. Aquest és el repte de
Catalunya, un repte que és per mi i per vostès, estic segur, una
aposta que hem de guanyar.
Avui, hem vist una bona mostra, i els vull felicitar. Hem vist una
mostra, jo crec varies mostres, que testimonien de l’existència aquí,
a Catalunya, d’aquest esperit, d’aquesta visió, d’una bona composició
del lloc d’allà on estem, del que volem. I a més, proves fefaents que
en diversos punts de la geografia catalana hi ha gent que ha entès
amb qui estem competint, de quina manera hem de competir i de
quina manera poden guanyar. Hem vist unes mostres que a mi em
fan ser, aquesta nit, molt més optimista.
Moltes gràcies a tots i moltes felicitats.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1705
Title
A name given to the resource
Lliurament dels Premis a la Innovació i la Qualitat 2005
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Música Catalana
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Model social
Finançament
Premis i reconeixements
Recerca i Desenvolupament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/224/20051026.pdf
2b04089bd79757309fe7c8f7cbbbed65
PDF Text
Text
Inauguració del Congrés Europeu del Microcrèdit
sobre "Les microfinances i la inclusió social" (castellà
i català)
Palau de Pedralbes | 26/10/2005
Majestad, señor ministro, señor alcalde Accidental, señor presidente
de la Caixa Catalunya, presidente de la Fundación la Caixa y
presidenta de la red europea de microfinanzas señora Novak, a quien
hemos venido a escuchar. Amigos y amigas.
El año pasado en Barcelona, y por tanto en Cataluña, se presentó al
mundo el Foro Universal de las Culturas, lo presentamos como ciudad
y como país.
El Fòrumse convirtió en un ágora global de personas unidas por la
voluntad de corresponsabilizarse con los valores de la libertad, de la
dignidad de las personas, de la justicia y de la paz.
Este año Barcelona, Cataluña, Europa y España entera vuelven a
poner un grano de arena en la transformación del mundo, acogiendo
este Congreso Europeo del Microcrédito.
Han trascurrido casi 30 años desde que Mohamed Yunus, al que
tuvimos aquí el año pasado y pudimos escuchar, inició su camino
trabajando contra la miseria a través de los microcréditos.
Con su designio y el de tantos otros emprendedores sociales, 274
millones de personas, si no voy equivocado, han podido ganarse un
futuro digno convirtiendo sus utopías en realidades.
La verdad es que los microcréditos pueden revolucionar, creo que
están empezando a revolucionar la cooperación al desarrollo, con el
apoyo de la obra social de las cajas de ahorro, pero también a través
de interesantes iniciativas de finanzas éticas y sociales en el ámbito
de la sociedad civil y en el ámbito del voluntariado.
En Europa los microcréditos están convirtiéndose en un instrumento
realmente eficaz en reducción de la pobreza y de la exclusión social y
financiera.
Deia Víctor Hugo, que no hi ha res més poderós que una idea que
arriba a temps, i ara la idea de Mohamed Yunus arriba a temps arreu
del món.
1
�2005 es l'any, efectivament, del microcrèdit, i els microcrèdits es
consideren cada cop més un instrument fonamental per aconseguir
els objectius de desenvolupament del Mil·lenni.
Els convido a fer un esforç que deixi llavors, que obri noves visions i
que permeti que molts ciutadans i empreses avancin en la seva
pròpia història amb onades d'il·lusió i apostes de risc, però també
amb un extraordinari sentit de la responsabilitat i el treball ben fet.
Aquesta és la raó de ser del Congrés Europeu del Microcrèdit i el
motiu pel qual els agraeixo molt sincerament la seva presència aquí,
a Catalunya.
Tant de bo que la força de les paraules i del compromís de tots
vostès, ens ajudi a continuar el nostre camí cap a la millora de la
cohesió social amb una major eficàcia i també i sobretot amb una
major proximitat.
Moltes gràcies per estar aquí.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1706
Title
A name given to the resource
Inauguració del Congrés Europeu del Microcrèdit sobre "Les microfinances i la inclusió social" (castellà i català)
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Congressos
Model social
Finançament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències