28 10 1525 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1196/19890526d_00343.pdf 86066c6a4db907e6972d99208440426d PDF Text Text SUMARI La Barcelona del 93 2 Tres etapes durant un segle 3 Els museus i el Pla Domènech 4 El Pacte Cultural i el futur a plaç mig 5 El conjunt d'Estació del Nord: l'Arxiu de la Corona d'Aragó i La Biblioteca Provincial 7 El Gran Teatre del Liceu 7 La Fundació Tàpies 8 Col.lecció Thyssen a Pedralbes 9 Eix Museu de la Ciència-Observatori Fabra-Mentora Alsina 9 Museu d'Art de Catalunya 10 Museu d'Art Contemporani 13 Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat 14 L'Auditori Municipal 16 PREGUNTES: 1. Signatura conveni auditori 17 2. Terrenys Teatre Nacional 17 3. Carta Conseller Guitart 17 4. Llei de Museus 18 5. Possibles obres inacavades pel 92 19 6. Canvi de programa al Palau Nacional 21 7. Ampliació Líceu i postura dels veïns 23 8. Canvi d'us de la gran sala del Palau Nacional 24 1 �Bona tarda. Ja fa temps que us havia promès alguna informació cultural. Doncs, a veure si tenim temps i tranquil.litat per començar i entrar, encara que no sigui aquesta l'última vegada i després hi haguem de tornar. No obstant, ja us avanço que en Ferran Mascarell està a disposició vostra per aclarir qualsevol mena de detalls, avui i més endavant. La Barcelona del 93 Nosaltres, en aquesta casa, creiem que l'objectiu fort del "post92" ha de ser el tema cultural. Ja sabeu que en aquesta primera fase del mandat, en primer lloc, ens hem preocupat, de crear l'equip i les estructures, i després de crear els projectes, ja amb noms i cognoms, arquitectes i finances, del que és la Barcelona del 92. Ara se'ns està pràcticament acabant el temps en el qual estem en condicions de definir projectes per aquesta data més o menys màgica. Deixant de banda la màgia de la data del 92, és evident que la ciutat està en una fase creativa i està esperant, perquè té potència, perquè té capacitat, la formulació de projectes viables, raonables i, al mateix temps, ambiciosos. Hi ha una colla de coses que nosaltres voldríem lligar a aquesta empenta, però no necessàriament a la data del 92, en part sí, com ara veurem, i en part no. I una bona part d'aquests projectes són els projectes entorn de la cultura. Barcelona, com a ciutat, ha d'anticipar-se a un 93 en el qual és ben evident que haurà nascut una nova realitat cultural que és la realitat europea. Una realitat que no funcionarà com a mite, sinó justament com a quotidianitat, com una realitat diària, més enllà de les cultures tradicionals, més enllà de les cultures de l'estat. I no estem parlant de cosmopolitisme o d'un cert internacionalisme, estem parlant de que existirà una economia i una sociologia unitària, i per tant també, progressivament, una cultura en què els contactes estaran molt més intensificats. Per tant Barcelona s'ha de preparar per aquest 93 d'una nova cultura, d'una societat europea que s'anirà definint com una realitat, com un mercat, un mercat cultural, i no ens han de fer por les paraules, perquè és així de veritat. S'ha parlat molt de la Barcelona capital, però a mi m'agradaria començar dient que, primer de tot, en el camp de la cultura nosaltres el que perseguim és ser una ciutat. O sigui, la cultura de la Barcelona ciutat és la que primer ens ha de preocupar, si bé també hem de saber que aquesta ciutat no donarà tot el que pot donar de si, ni els ciutadans estaran satisfets amb la seva demanda, tal com nosaltres entenem que la formulen, si Barcelona no aferma una capitalitat catalana, una capitalitat hispànica, 2 �una capitalitat internacional o europea que lliga amb el que acabo de dir. Però partint d'una ciutat que funciona com a ciutat. Punt. Minúscula, culturalment. Tres etapes durant un segle Històricament, aquesta ciutat ha tingut tres etapes durant aquest segle. } Un primer terç de segle molt creatiu en el qual es van posar les bases del que són les grans infrastructures culturals de la ciutat. Una segona fase de desmantellament, que és la fase 39-78, en la qual tot va avall, amb dues excepcions que són les dues grans donacions de dos grans personatges excepcionals, que van existir en la història, que van ser en Miró i en Picasso. Però deixant de banda això, és una fase pràcticament de desmantellament o de pèrdua del que la gent que va treballar el primer terç de segle, els Pijoan, els Puig i Cadafalch, els Pere Corominas, etc, havien començat. Una fase de degradació d'un patrimoni que teníem. Degradació no exempta d'actituds heroiques i enormement d'agrair, com són les de tots aquells funcionaris responsables de cultura que en un entorn difícil es van agafar a aquelles obres d'art i a aquells museus caducs, o caducants, i van tractar de mantenir-los i de fer-los sobreviure. Actitud que la història els agrairà molt i els hi estem nosaltres començant a agrair ara. Perquè, entre altres coses, si avui podem parlar d'una tradició cultural i d'aquesta línia cultural és també gràcies a ells. Però aquesta etapa es va acabar i va venir una enormement més positiva, que és l'etapa del 78-89. Estic parlant de grans infrastructures culturals, però també d'activitat, d'activació. No parlaré avui molt de l'activitat cultural, però si vostès repassen veuran que pràcticament en aquests deu anys el que hem fet és rellegir com a ciutat tota la nostra història pictòrica i escultural, i refer, potser no tant, però quasi, tota la nostra història musical, i així podríem anar seguint. La història teatral també, encara que potser no amb la mateixa intensitat. Però de fet el país, la ciutat, Barcelona el que ha fet en aquests deu o dotze anys ha sigut tornar a llegir els seus clàssics. Tornar a ensenyar o a ensenyar-se els seus pintors, des del Casas fins al Gargallo, des del Julio González fins al Picasso, fins als amics del Picasso i, en fi, jo diria que fins al Rogent. Ara no em faran explicar tota la llarga sèrie d'exposicions que hem anat fent durant aquests anys, i que representen un nova relectura, des de la llibertat, del que era, del que ha estat el nostre patrimoni històric després de la 5 3 �degradació. Tornat a llegir, tornat a representar. El mateix ha succeït, potser d'una forma més discutible, amb menys intensitat, amb la música, i el mateix ha succeït en el teatre. Es evident que una cosa nova ha succeït. Una formulació, que jo m'atreveixo a dir que és nova, de tot el patrimoni espectacular, en el sentit d'espectacle, de festa i d'espectacle, que aquesta ciutat ha anat creant en els darrers anys, a partir d'un cert excepcticisme, inicialment, però finalment amb un èxit assegurat. Els museus i el Pla Domènech D'altra banda, i des del punt de vista museístic, en aquest país s'ha fet una cosa enormement important i que mai agrairem prou, que és haver tingut la paciència de fer un pla de museus, com va ser el Pla Domènec. El Pla Domènec, que avui podríem discutir de la mateixa manera que s'està discutint el Pla General Metropolità, hi ha qui el vol revisar. Jo no revisaria ni un ni l'altre. Els plans són per ferlos una vegada, molt de tant en tant, i per retocar-los. No s'han de considerar sagrats ni s'han de fetitxitzar. No són tabús, s'han de poder tocar. Però, en canvi, no són coses que s'hagin de replantejar de nou cada vegada, perquè aleshores s'esgotaria la seva pròpia virtualitat. Amb el pla de museus passa el mateix que amb el Pla General Metropolità, hi ha coses que tocarem, que estem començant a retocar. Però el Pla Domènec té una virtut immensa, que és la d'haver posat senderi i haver reformulat d'una manera "agiornada", al dia, el que van ser els intents del primer terç de segle dels Pijoans i dels promotors de la nostra museística. I de fer-ho en un context absolutament diferent, definint les zones de la Ciutadella, del Casc Antic a l'entorn del carrer Montcada, del Barri Gòtic, del Raval i de Montjuïc com a àrees més importants. Amb les seves peces peces singulars i la seva vocació, cada una d'elles. Zones que jo crec que estan molt ben definides. Però no només això: s'ha aconseguit ampliar la Fundació Miró, s'ha aconseguit consolidar el Museu Picasso, que pràcticament s'estén en tres palaus i amb col.leccions més enriquides per les donacions que hi ha hagut, s'han ampliat altres museus. Un cas seria el cas del Museu de Zoologia. L'altre dia molts de vostès van assistir a la inauguració que el converteix, una mica en una història molt singular. 4 �Un antic restaurant del Parc, d'en Domènec i Muntaner, de l'Exposició del 88, que en Girona no va voler pagar. Manuel Girona, que era de la Comissió dels Vuit de l'Exposició, el que portava la bossa dels diners, de seguida va dir "El restaurant no hi fa res, nosaltres volem l'exposició, el restaurant és a més a més.", com ara algunes coses es discuteixen en aquell cas va discutir el restaurant del Parc, i el restaurant del Parc no es va acabar i es va fer l'Exposició sense restaurant, no s'havia acabat. Com no s'havia acabat l'Arc del Triomf, com no s'havia acabat el Palau de Justícia, que l'altre dia vam saber-ho en la inauguració del Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya; es va inaugurar l'any 1904. Doncs bé, el Museu de Zoologia, que va néixer d'una reconversió i d'una nova idea donada per un container construït entorn de l'Exposició, ara, amb una directora excepcional com és la Roser Nos, que es retira ara, però que continuarà col.laborant, i amb una fase d'empenta cultural que ha durat aquests deu anys, ha passat a ser el museu cabdal de la ciutat i museu-museu, amb serveis, amb espai, amb el mínim de serveis complementaris que calen perquè es pugui dir que un museu realment és. Podríem parlat d'altres museus. Parlaríem del Clarà, i d'altres inversions que s'han fet i que ens permeten de dir avui que en aquests deu anys no només s'ha formulat una política de museus i s'ha racionalitzat, sinó que ja s'hi ha començat a intervenir d'una forma molt significativa. I avui els museus, primer, saben on van, cosa que és molt important; i segon, no són aquells nius de goteres que eren. Recordin, per exemple, la Biblioteca dels Museus d'Art, la del Parlament de Catalunya, en el cantó del Palau del Parlament, que amenaçava ruïna constantment i que pràcticament el que no hi havia eren diners ni per impedir que allò es degradés d'una manera visible dia a dia. El Pacte Cultural i el futur a plaç mig Aquesta ha estat la fase que hem viscut i ara ens toca pensar en una fase que de fet es va començar a formular entorn del Pacte Cultural, i que és la fase del gran rellançament cultural que veiem, diguem-ne, per al 93. Es a dir, el futur a plaç mig. El Pacte Cultural, es va signar i és un acord que es va fer. Que té totes les firmes que ha de tenir, suposant que valguin, i hem de suposar que sí. La nostra, almenys, val, perquè ens mantenim en la mateixa posició. Hi vam posar en el Pacte la reconstrucció del Palau Nacional, i està signat, com a esforç comú; l'elaboració o construcció d'un Patronat de Museus; l'enfortiment de la Xarxa de Biblioteques Populars; la solució del tema de l'Orquestra Ciutat de Barcelona com un tema d'interès de tothom, 5 �de totes les institucions que signaven, i bàsicament en aquest cas de l'Ajuntament i la Generalitat, i una política concertada d'ajut al teatre. No diré ni jutjaré ara què s'ha fet o què no s'ha fet, però el que és evident és que l'esperit i la lletra del Pacte han quedat arraconats en la realitat política dels darrers mesos, dels darrers anys, i que per tant, si nosaltres mirem cap al futur el primer que hem de fer és rellegir el Pacte com a punt de partida del que volem que es faci en el futur. Tractarem d'explicar-vos, succintament, quins són els nostres projectes culturals en matèria sobretot d'infrastructures, doncs ja he dit que no parlaria massa d'activitats, en podríem, però ho farem un altre dia. Fent un llistat d'infrastructures ens en surten 16 de molt importants, de les quals 5 són importantíssims o de molt singulars si ho voleu, doncs importants ho són totes. Anem per parts i comencem per les 5 grans infrastructures que en aquest moment estan més dibuixades quant a les seves característiques de futur. Del Palau de la Música no parlaré en aquest moment doncs ho considero com una cosa pràcticament acabada, amb uns problemes determinats, que si vostès m'ho pregunten els explicaré en què consisteixen i com crec que es resoldran. Però en tot cas, deixant de banda el Palau de la Música, aquestes grans infrastructures serien la remodelació del Museu d'Art de Catalunya, la construcció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, la construcció de l'Auditori Municipal, la construcció del Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat i la construcció del Centre Cultural del Nord de la Ciutat, que nosaltres anomenem Narcís Monturiol. Aquests són els cinc grans projectes en els quals està embarcada la ciutat. Amb un grau de desenrotllament diferent que els hi puc explicar amb bastant detall. Ho puc fer en alguns, en uns altres hauria de fer més cas del que hem digui ara en Ferran Mascarell. Però, amb bona mesura, els podria explicar quina ha estat la història, i quin és el present, i quin és el futur possible, en diferents graus, d'aquests cinc projectes. D'altra banda, velem tres temes que tenen a veure amb la infrastructura cultural de la ciutat, que potser són més temes de xarxa que d'infrastructura, en el sentit d'un gran edifici o una gran instal.lació. Són el tema teatral, molt lligat al municipal del Mercat de les Flors, però també en el seu desdoblament amb el nou Teatre Lliure. El tema de la remodelació de l'Arxiu Històric Municipal i de l'Hemeroteca Municipal, amb els trasllats 6 �necessaris. I tercer tema, la modernització i ampliació de la Xarxa de Biblioteques Populars que estava prevista en el Pacte Cultural. El conjunt d'Estació del Nord: l'Arxiu de la Corona d'Aragó i La Biblioteca Provincial Dit això, queden una colla d'instal.lacions puntuals en les quals l'Ajuntament intervé, normalment oferint terrenys, i ens les quals també la iniciativa sol ser d'una altra administració. Aquest és el cas de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, pel qual oferim una nova ubicació en el recinte -en el que en podríem dir el recinte-, en els entorns de l'antiga Estació del Nord. Una ubicació ja triada. Una urbanització ja feta. Un parc que no s'ha inaugurat no sé per què però,; que es podria inaugurar qualsevol dia perquè està acabat. També és el cas de la nova Biblioteca Provincial, que nosaltres havíem imaginat en el mateix complex i que encara té algun problema de definició. Vostès saben que això ho paga l'estat, però la Generalitat ha de dir quina és la ubicació que prefereix. La ubicació que nosaltres havíem proposat no acaba de ser conformada per les altres institucions, sobretot per la Generalitat, que és qui ha de dir. L'estat en aquest cas més aviat ha de pagar, i està disposat a pagar. havent-hi, només, Hi ha aquesta indefinició d'ubicació, l'avantprojecte que nosaltres havíem presentat, de fer-ho tot en el conjunt d'Estació del Nord, a la banda d'ençà del Pont de Marina, que considerem com un punt en el el qual han de confluir una colla de nous projectes que s'ajudin mútuament i que ajudin la ciutat a rellançar una reurbanització, per dir-ho així, un rellançament urbanístic d'una part de la ciutat que ho necessita. La construcció del Teatre Nacional de Catalunya, a l'altre cantó, justament, del Pont de Marina. I la solució financera... no és aquest un tema de construcció ni d'infrastructura en el sentit físic, en definitiva dállò que ja he citat com a tema de Pacte Cultural. I, per últim, m'agradaria citar quatre infrastructures de gran significació que, per raons diverses, en aquest moment estan també en fase de definició. El Gran Teatre del Liceu El primer cas és el Gran Teatre del Liceu, que és el primer teatre d'òpera d'Espanya, i s'ha de considerar així. Que té un projecte de reconstrucció, més que de reconstrucció, de modificació, de transformació, de la mà d'Ignasi Solà Morales. 7 �Amb els problemes que vostès saben, perquè segurament ho han llegit als diaris, de les afectacions que això pugui representar en l'entorn urbanístic immediat, però que en tot cas van clarament a pal.liar els defectes de l'únic teatre de l'òpera del món de primera categoria que és un teatre entre mitgeres, l'únic. Ni el Colón de Buenos Aires, ni la Fenice de Venècia, que jo sàpiga, ni la Sc.ala de Milà, ni el San Carlo de Nàpols, ni l'Opera de París, ni la nova de la Bastilla, ni el Covent Garden, ni cap. Es a dir, no hi ha cap òpera del món que estigui feta entre parets. I això és molt típic de la nostra ciutat, som així, per dir-ho d'alguna manera. Amb els hotels ens trobem amb el mateix tipus de problema. Som una ciutat de minifundi urbanístic. No hi ha solars grans, no hi ha grans finques a quatre vents, en aquesta ciutat, no hi són. No som una capital d'estat, d'imperi. Arribats a l'any 1989, volent tenir una òpera de primera categoria que competeixi amb les que hem dit, hem de fer un esforç amb el Gran Teatre del Liceu. Aquest esforç està definit, i, com sol passar en aquesta ciutat, hauran de treballar molt els colzes perquè aquest espai es pugui crear. Això té les seves pegues, com vostès poden imaginar, però té també una colla d'avantatges que ara no és el moment d'elaborar. La remodelació del Gran Teatre del Liceu, és un projecte que està sobre la taula. Que té possibles protagonistes i sobre el qual, modestament, puc respondre amb la part que em toca com a ciutat i com a cronista. Els ho puc explicar però crec que la majoria de vostès saben exactament, -doncs han vist les maquetes-, saben quines són les virtuts i quins els problemes del mateix. La Fundació Tàpies Sobre la Fundació Tàpies els hi puc parlar bastant més llargament, perquè es tracta d'un projecte en el qual aquesta casa ha tingut un paper molt preponderant en la seva gestació. Evidentment que, com en altres ocasions de la nostra història i abans hem parlat del Miró i del Picasso, el generador principal de la Fundació Tàpies és el propi Tàpies. La proposta d'en Tàpies era, fa 4 anys, 3 anys i mig-4 anys, una proposta inescapable. E11 i la seva dona, la Teresa, que és una bona col.leccionista, havien sigut capaços d'identificar 4 peces de cada un dels anys que van de 1945 a 1985, que era l'any del qual estem parlant, una col.lecció única al món i fantàstica pel seu valor. 8 �Finalment no han sigut 4 de cada any, és possible que hi hagi anys que siguin 2, i en altres 3, i en altres 5. Però, en fi, entorn d'aquest número de coses, estem parlant de 160 peces. Es una col.lecció molt important, que a més, aniria acompanyada de la propietat de quadres aliens, d'altres pintors, del propi Tàpies, que es donen a la Fundació. I va acompanyat també de tota la col.lecció de llibres d'art oriental de Tàpies, que és com es diu sovint la "Segona Col.lecció de França". Es una col.lecció molt valuosa d'art xinès i d'art oriental, molt necessària en aquesta ciutat, que encara no té un centre d'art oriental important, i que segurament, com tantes vegades en la seva història, gràcies a l'existència d'una persona que l'ha col.leccionat i que després té la generositat de donar-la, existirà. Existirà gràcies a en Tàpies. Aquesta és una història molt interessant que si m'ho pregunten els ho explicaré. El cas és que les obres estan en marxa, amb les seves dificultats, com sempre i s'acaben a finals d'aquest any. No hi falta la imaginació dels artistes en el moment de fer l'obra i, per tant, la millora del projecte respecte del que hi havia inicialment, cosa que en aquest projecte ha passat en dos sentits i dues vegades: una arquitectònicament i l'altra jurídicament i econòmicament. Però això només ho explicaré si vostès m'ho pregunten. Col.lecció Thyssen a Pedralbes Hi ha la ubicació de la col.lecció Thyssen a Pedralbes. D'això me'n han sentit parlar vàries vegades, menys últimament, perquè jo deixo ara que parlin els arquitectes, els dibuixos i les obres, que espero començaran aviat, passat l'estiu o abans de l'estiu, de seguida que sigui possible, el juliol s'adjudiquen les obres. En fi, la prehistòria i la història de tota aquesta història, vostès la saben perquè l'he explicat, inclús saben no només la història sinó també les opinions. Eix Museu de la Ciència-Observatori Fabra-Mentora Alsina En fi, hi ha una última col.lecció de coses que m'agradaria parlar un moment, que és un indret de Barcelona poc reconegut com a indret de cultura o de ciència, però que ho és o pot ser-ho encara més, que és tot el recorregut o tot l'escenari entorn del Museu de la Ciència de la Caixa, l'observatori Fabra i La Mentora Alsina. La mentora Alsina és un vell museu de la ciència municipal, vell, vellíssim, dels anys 30 que, com sempre passa s'acaba convertint en museu ell mateix, les seves pròpies parets. Com el propi 9 �observatori Fabra, que si ara no s'hi fes res l'hauríem de tancar i considerar un museu i aniríem massivament a veure'l perquè és maco de veure com exponent de l'astronomia antiga, però és que està en exercici. En fi, sobre això també els en parlaré. Hi ha un projecte molt maco i molt consensuat entre l'antiga Corporació Metropolitana, que està, via mancomunitat o com sigui, fent els accessos, el senyor Vaireda, que és de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que ha fet un projecte de remodelació de l'edifici i l'Ajuntament de Barcelona, que també se'n cuida de lligar-lo amb La Mentora Alsina. Aquí hi ha tota una zona una mica inèdita que pot revitalitzar-se amb l'obertura del nou Cinturó, obertura que portarà un canvi ambiental a tota aquella zona, a disgust dels que hi vivim, però que és necessari pels costos del progrés, però que té alguns avantatges. Algun dels avantatges serà precisament, suposo, l'accés a tota aquesta zona que ara mateix els explicava. Museu d'Art de Catalunya Si ens parem de moment en els cinc grans projectes, en el que es refereix a museus, l'Ajuntament el que vol en principi, és desenrotllar el que es va firmar en el Pacte Cultural. Evidentment, no hem canviat d'opinió. En el cas del Museu d'Art de Catalunya podem dir que tenim acabat el programa, i això a vostès els semblarà poc i a mi em semblarà molt. Un programa acceptat per l'arquitecte, i vostès saben que hi ha programa, projecte, realització, finançament, organització i explotació, però en primer lloc les infrastructures culturals, per existir, i sobretot els museus, han de tenir programa i han de tenir projecte. Aquí tenen vostès el conveni signat fa aproximadament un mes per la senyora Gae Aulenti en el qual ella accepta el nou programa que se li fa, després d'haver entregat, el mes de novembre o desembre passat, el 85% del projecte acabat. Es dur, és dur per a un arquitecte qualsevol, i més si un és Gae Aulenti, que li diguin, quan ja ha entregat acabat, definitiu, el 85% del projecte, que li canvien el programa. Això és el que va succeir, però Gae Aulenti ha acceptat, fa aproximadament un mes, aquests canvis de programa i està treballant en l'acabament del projecte adaptat al nou programa. En aquest nou programa, ja els ho avanço, l'antiga sala gran, amb aigua, i amb Taull, refrectori de Sixena, el Viladomat i el Sert a dalt de tot, doncs no hi és. La sala hi és, però tot això que els hi he dit no hi és. Només es manté el restaurant transparent, que baixa d'una de les grades. I s'hi afegeix un element nou, un element important, que és la 10 �prolongació de les grades del fons, les oposades, davant per davant, al gran orgue, prolongació cap al terra de la sala oval, que ja saben que és la sala oval més gran d'Europa, en forma de graderia, en forma d'auditori. Tot per obtenir el que el nou programa demanava, i demana, que és que el Palau Nacional de Montjuïc, a més de ser el Museu d'Art de Catalunya, el gran Museu Romànic, Medieval i de tot l'art de Catalunya fins a l'art modern, sigui també un gran lloc d'activitat cultural i faci ús d'un dels grans actius que té, que és l'espai. El Museu d'Art de Catalunya és tan gran com el Metropolitan sense ampliar, i és tan gran com la Gare d'Orsay. Jo he vist la Gare d'Orsay amb la Gae Aulenti, abans de la inauguració, i, com si diguéssim, he demanat preus i mesures, i els hi dic que el tamany és el mateix. Es un gran museu, és el més gran receptacle cultural que tenim. I, en aquesta ciutat en què, com abans hem vist, és difícil trobar espai per als colzes, és molt important poder mantenir un espai com a container d'activitats. No museístic en el sentit tradicional i antic, sinó d'activitat museística, de caràcter cultural i inclús també de caràcter congressual o musical. Aquest és el nou programa de la sala gran del Palau Nacional. El meu desig, i és fundat que es pugui complir, és que l'any 1992 aquesta sala i tota la planta baixa del Palau Nacional estigui acabada. Això vol dir tenir el Museu d'Art Romànic canviat de lloc, invertit amb el Gòtic, perquè s'ha descobert que finalment cada canvi de lloc del Romànic és un cost important. S'han de minimitzar el número de canvis i per tant haver de treure les pintures que el Pijoan va desenganxar de les capelles de Taüll, de la vall de Boí i de les altres, i després haver-les de tornar a posar, per dir-ho d'alguna forma, és molt més costós que no pas preparar la sala actual del Gòtic, que es desmantellaria prèviament per al Romànic, deixar-hi el Romànic ja definitivament, i traspassar finalment el Gòtic a l'actual localització del Romànic. Vostès es trobaran l'any 92 amb una inversió de les dues situacions. Aquest és el projecte actual, que queda completat amb la primera fase, amb l'acabament de la sala que Gae Aulenti està acabant de projectar en aquest moment, sala que té una finalitat bàsicament de sala cultural, de sala museística, de sala cultural i congressual en el sentit més ample de la paraula. Inclús els hi diria una mica més si no fos una intimitat que no he compartit amb altra gent, però després, si no ho fem, no m'ho tirin en cara, als hi dic precisament per les ganes de dir-los coses que sempre tinc. La festa inaugural dels Jocs del 92, la festa, dic, no la inauguració, la festa social, estaria molt bé a la sala gran, la sala oval del Palau Nacional, que de fet és el Museu Olímpic. En el cor del cor dels Jocs, entre l'International Broadcasting 11 �Center, que estarà a baix, a la Fira, i l'Estadi, entre la piscina. Picornell i el Palau Nacional. I al costat del palauet Albéniz, que és residència reial. On millor que a la sala oval del Palau Nacional podrien els reis d'Espanya rebre els caps d'estat i les personalitats mundials que vinguessin el dia de la inauguració dels Jocs del 92, commemorant a més que allà mateix el seu avi va rebre tothom, que per això es va construir aquella sala l'any 1929. Aquesta és una possibilitat. Miraríem de veure fins a quin punt, per altra banda, això ens pot permetre d'aconduir-hi alguns recursos més dels que tenim en aquests moments previstos de fons que inicialment no s'havien previst. Quant al finançament d'aquest projecte, nosaltres pensem que això formaria part del conjunt de coses que hem anomenat, molt impròpiament, Holding Cultural. Nosaltres pensem que aquests cinc grans projectes podrien aconduir-se millor des del punt de vista de la seva construcció, si fóssim capaços de constituir un ens de gestió, empresa o similar, que amb les aportacions d'inversió de cada una de les institucions que hi tenen compromisos, fos capaç efectivament de construir, no d'explotar, de construir. És a dir, discutir amb els arquitectes, amb les empreses constructores, adjudicar, tenir economies externes, com diuen els economistes, de preus i d'inputs de materials, i ser capaços de tenir els coses a l'hora, amb plaç i amb preus acceptables. Aquesta seria una proposta que nosaltres faríem ï, repeteixo és una proposta, no és cap fet consumat, no és cap imposició a ningú, és una possibilitat. Es pot fer d'altres maneres? Sí senyor, es pot fer d'altres maneres, per exemple peça per peça. En tot cas, nosaltres comptem com el Museu d'Art de Catalunya, tenim els nostres propis comptes del que l'Ajuntament hi pot aportar. Són xifres que no sobrepassen segurament el 20 o el 30% del cost total de la construcció. Inclús reduïda amb la versió actual del nou programa, que és una versió que deu tenir un cost reduït, en un 20 o un 25%, un 17 o un 18% respecte del programa inicial. L'aportació de l'Ajuntament, la possible aportació, deu bellugar-se entre la quarta i la tercera part d'aquest nou cost. I, tanmateix, sabem que -en Ferran això us ho explicarà amb molt més de detall-, el Ministeri de Cultura está disposat a participar en aquest museu en un terç del seu cost de construcció i en un terç del seu cost d'explotació, cosa enormement important. Es un pensament del ministre Semprún, que jo comparteixo, que el més important que tenim, i que per tant hem de valorar i hem de desenrotllar, és, com a peça única, el Palau Nacional, és el 12 �Museu d'Art de Catalunya, el Museu d'Art Romànic. I, per tant, la seva postura és molt congruent de voler apostar fort per aquest projecte, i la nostra ho és d'agrair-li aquesta col.laboració. Hi ha, per altra banda, possibilitats de finançament enormement favorables, que el senyor Mascarell el dia que ho consideri oportú els ho explicarà, i si considera que avui no és el moment doncs no ho farà, però hi ha possibilitats de finançament enormement favorables, d'alguna empresa estrangera que està implicada en un esforç de penetració en el mercat local de la construcció. -Pregunta: podria dir la quantitat global? ¿El del Palau Nacional? 4.500 milions, en el programa actual, en la versió actual. Això són dues fases, eh? -[Ferran Mascarell] Sí, el total són 4.500 i la proposta municipal, proposta que per part del ministeri està acceptada, verbalment, és d'executar en un terç per cada una de les administracions. Museu d'Art Contemporani En el Museu d'Art Contemporani les coses són més conegudes i, en fi, es tracta d'un consorci a tres, amb la societat civil. La societat civil molt amiga de la societat pública, diguéssim, en aquest cas, perquè, diguem-ho tot, la Fundació va néixer en aquesta casa, però és veritat que sense els que la van fundar i la presideixen no existiria, i per tant els hem d'agrair el seu esforç i la voluntat que hi han posat les 30 empreses que estan representades a la Fundació. En tot cas, saben vostès que és un consorci a tres. Que està ben definit, que té uns estatuts, que té també unes participacions meitat i meitat de l'Ajuntament i de la Generalitat. L'estat no hi és i aquí hi hauria una llarguíssima discussió de per què l'estat no hi hauria de ser, però en principi l'estat no hi és ni manifesta una gran predisposició a ser-hi. En canvi, hi ha la Fundació. Crec que en això hem treballat bé. Que s'ha creat, simultàniament a la idea física del contenidor, a la idea de l'arquitecte. I així hem anat creant també no només el container sinó l'entitat que ha de dotar de contingut a aquest container. A més puc dir que la Fundació treballa molt bé quant a anar assegurant, dintre del que és la societat barceloni na i catalana, les possibilitats d'anar arreplegant el poc que hi ha en aquesta ciutat en matèria d'art contemporani. Això s'està fent bé. S'està fent amb mà esquerra i amb discreció, i tal com s'han de fer les coses. 13 �Hi ha un problema, que és un problema sobrevingut: la Generalitat ha descobert, hem descobert conjuntament, amb els nostres advocats, que la inversió que es faria a parts iguals, en estar ubicada en un terreny que és propietat d'un consorci local, que és un altre consorci, el Consorci de la Casa de la Caritat, passaria a ser propietat d'aquest consorci d'aquí 70 anys. Amb lo qual la Generalitat afirma que hi té una impossibilitat jurídica d'invertir, perquè no té previst fer una inversió. Bé si que ho te previst perquè en altres casos ho fa, és el cas de les escales, però almenys en aquest cas no vol fer una inversió en un solar que li representi haver de perdre la seva alíquota part de propietat, per dir-ho d'alguna forma. No obstant jo crec que això està resolt [F.M.] Sí. De fet, dimarts passat, en la reunió del Consorci del Museu, de la Permanent del Consorci del Museu, va quedar resolt. La Generalitat accepta aquesta proposta de conveni on queda més o menys explicitada quina és l'aportació de les parts del Consorci del Museu en relació al solar, i de quina manera el solar reverteix a l'entitat que el cedeix, que és la Casa de la Caritat, en el cas que deixi de fer els usos per als quals està previst. Però hi ha solucions, està solucionat. [P.M.] Em penso que la Generalitat es compromet a invertir una quantia a l'entorn deis 100 milions, o 90... [F.M.] Una mica més: 100-170 milions, en la qüestió de l'aparcament i de la urbanització de la Plaça dels Angels, que això ho farà, diem-ne, el Museu, del qual el 50%, naturalment, és de la Generalitat. [P.M.] El Museu d'Art Contemporani té ja un avantprojecte magnífic, per als qui l'han pogut gaudir en detall, i de gran qualitat, de Richard Meyer. Aquest projecte s'ha hagut de modificar una mica, perquè tornem a ser en el mateix: tocava amb l'edifici de les Apuestas Mútuas Deportivo-Benéficas, de l'any 60 i pico, i s'ha hagut de comptar que aquest edifici encara hi és. Segurament desapareixerà d'aquí un any i mig, però de moment encara hi és i treure'l ens costaria la broma de 500 milions. Per tant sembla molt enraonat no haver de fer aquest sobresforç. Això ha obligat a alguns retocs, ï això fa que el Richard Meyer no hagi vingut encara aquí amb un projecte més definitiu, però de fet ve a finals de juny. El veuré, segurament, si puc, el dia 22 de juny. Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat De manera que aquí estem frec a frec amb un altre projecte, que és el quart que us he dit, que el connecto, que és el del Centre de Cultura Contemporània de la Casa de la Caritat. Aquí nosaltres hem constituït un consorci amb la Diputació, que és fill d'un 14 �conveni entre el President Tarradellas i l'alcalde Serra, que va ser després desenrotllat amb molta il.lusió pel President Martí, i estic parlant del President de la Diputació, Francesc Martí, que va fer la seva via de definició del projecte, etc. Vostès saben que les definicions de projectes en altres contextos no són més ràpides que les nostres, tampoc. A París, si un pensa el que ha estat la Gare d'Orsay, o la piràmide del Pei, o la Villette, són temes que han durat, quant a definició, 10 anys, fàcilment. Han passat 2 o 3 presidents, el Giscard, Mitterand. O sigui que hi ha la mà de tothom, en aquestes coses. El projecte nostre és evident que ha anat passant per moltes mans i que ha tingut un temps de maduració molt llarg. Torna a ser veritat que hi ha aquesta impossibilitat de descompartir propietats. Aquest projecte neix d'una posada en comú de propietats diverses. Es un pool de propietats immobiliàries posades en una mateixa mà, en el mateix sac, diguéssim, pel President Tarradellas i l'alcalde Serra amb una finalitat encara poc definida, en aquell moment; que el President Martí i jo mateix vam començar a definir una mica més, i que finalment ha anat agafant, com fan les coses que finalment surten bé, una certa empenta d'activitat inclús abans de la definició formalment definitiva del projecte. El projecte ara està en aquesta situació. La Diputació n'ha fet, i això és la millor notícia en aquest terreny, dels últims dos o tres mesos, doncs el President de la Diputació vol que la Diputació faci d'aquest projecte una mica l'emblema de la seva participació cultural a la ciutat de Barcelona, com va fer amb el Palau d'Esports el President Dalmau l'emblema de la seva participació esportiva a la ciutat de Barcelona. Culturalment el President Royes ha decidit que la Diputació de Barcelona concentri la seva inversió cultural a la ciutat entorn d'aquest projecte i per una quantia aproximada de 3.000 milions, que ens permet a nosaltres, en l'horitzó del 92, preveure perfectament que les coses que s'hi volen fer s'hi podran fer. Hi ha un programa definit, hi ha el consorci format. Espero que la setmana entrant no, perquè el President Royes és fora d'Espanya, però l'altra hi haurà reunió del Consorci de la Casa de la Caritat, i espero que podrem començar a adjudicar obres, molt simples de moment, d'enderrocs, de qualificació, perquè justament els projectes constructius puguin anar endavant amb més força. En fi, queda l'Auditori Municipal, i acabo. 15 �L'Auditori Municipal En l'Auditori Municipal hi ha un acord amb el Ministeri de Cultura, hi ha un acord per les quanties, que ja s'han publicat tantes vegades que no repetiré. Finalment, a l'últim minut, hi ha una actitud de la Generalitat de Catalunya de demanar que aquest acord es deturi i que la signatura no es faci, perquè voldria, la Conselleria de Cultura, parlar amb nosaltres de participar en aquest projecte, juntament amb el vell, i oblidar el projecte de participació de la Generalitat en l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Res no ens agradaria més que això, i no només ens agradaria sinó que res no ens agradarà més que això. Ho farem. Però, com és obvi, després de tants problemes per arribar a definir unes quotes de participació Ministeri-Ajuntament, el que no farem serà parar la firma d'un conveni que ha costat tant d'aconseguir. Aquest conveni preveu, per part de l'Ajuntament, una col.laboració de 1.026 milions, per part del Ministeri de 3.500, i per part de l'Institut Municipal de Promoció Urbanística de 1.390. Torno a dir: 1.026, 3.500, 1390, que s'arrosseguen des de l'any 89, on comença l'IMPU invertint, perquè el Ministeri no tenia possibilitats d'inversió en aquest any, fins l'any 1994 en que es fa el darrer pagament. Hem acordat amb el Ministeri afegir una cláusula en aquest conveni que diu textualment: "La cuota financiera correspondiente al Ayuntamiento, como a cualquiera de las entidades dependientes del mismo, queda abierta a la participación de otras instituciones públicas y privadas." Amb lo qual, si arribem a un acord amb la Generalitat, és factible que entri sense necessitat d'haver d'anar a un altre conveni, sinó amb una addenda o suplement del conveni ja signat aleshores amb el Ministeri. No els amago que si això es produís, que espero que es produirà, el calendari no només de pagaments sinó de realitzacions es podria escurçar, i sobretot el de realitzacions, es podria escurçar. De manera que el que altrament a la millor és un calendari d'acabament per a l'any 93 o quasi 94, podria ser un calendari d'acabament per a l'any 92. El que està en joc, per dir-ho d'una altra forma, en aquest cas és més aviat la data d'acabament que no pas una altra cosa, i evidentment la presència de la Generalitat, que és prou important en si mateixa. Aquests són els elements fonamentals que els volia comentar, quedo avui a la seva disposició, i evidentment més endavant, també, per anar elaborant sobre aquestes qüestions. Avui no és el dia millor, segurament... si volen fer alguna pregunta d'urgència, la fan; si volen que després en Ferran Mascarell, en un lloc 16 �més tranquil, per exemple en la sala del Quixot, els pugui detallar una mica més els números, podrà fer-ho espero, d'acord amb la seva agenda, i, en fi, a la seva disposició. PREGUNTES: 1.- La firma del conveni aquest, quan s'ha de fer? -Per la firma no hi ha data, pel Ministeri. Per una raó: el Ministeri sobrepassa, diu, el tope que té fixat en el programa d'auditoris, el Programa Nacional d'Auditoris... té una quota de participació que desconec, però en tot cas, en el cas de Barcelona afirma que sobrepassa aquesta quota i que per tant ha d'anar a una modificació jurídica prèvia per la via del decret d'aquesta quantia, cosa que ja ha fet en altres ocasions però en tot cas no està fet per aquesta i això produeix un cert retard en la signatura formal d'aquest conveni. Però els termes del conveni són aquests i el conveni és aquest que hem vist, no variarà. 2.- Jo volia preguntar-li en quin moment l'Ajuntament de Barcelona cedirà a la Generalitat els terrenys per tal de fer el Teatre Nacional, i després quina valoració en fa i si ha contestat a la carta que li va adreçar el Conseller Guitart. -Hi ha un conveni entre la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament per a la cessió dels terrenys per a la construcció del Teatre Nacional de Catalunya, que incorpora els suggeriments de la Generalitat en els seus escrits de 21 d'abril i 12 de maig. O sigui que això es pot signar quan sigui. Es estrictament un problema d'agenda. La carta no l'he contestat, no, perquè la carta, per contestarse, necessita arreplegar tot aquest material i considerar-lo en el seu conjunt. 3.- Quina valoració en fa, d'aquesta carta, en el seu contingut? -Miri, en fi, la mateixa que he fet de tot plegat, en el pols de les paraules que he dit, una mica implíticament. Jo crec que hi ha una actitud dubitativament positiva. En fi, que sembla que sí. Holding no, ha dit, i em sembla que digui que no perquè a més la paraula és molt lletja i a la millor no és la més adequada. Si al holding li diem ECUSA, que és Equipaments Culturals, S.A., doncs a la millor dirà que sí. Si en diem d'una altra forma doncs a la millor encara dirà més que sí. Jo crec que hi ha una actitud d'aproximació, d'acostament, partint d'un punt de partida difícil per al Conseller, que és un pacte no complert, que ell jo crec que voldria complir, -hem de pensar tots que la seva intenció és 17 �aquesta, que ell voldria complir-, almenys en el seu esperit. I, no ens hem d'enganyar, sempre amb el fre aquest de la preocupació immensa que té la Generalitat de Catalunya de que quedi ben clar sempre tantes coses alhora, que és pràcticament impossible que quedin clares totes i aleshores no es firma i no es fa res. Sempre amb aquest problema una mica d'identitat i que jo no puc amagar perquè prou que m'ha fet patir com per haver-lo d'amagar, que entenc i que comprenc, ho he dit moltes vegades, i ho torno a dir, que l'entenc i que el comprenc, però és un problema pragmàtic de primera magnitud i vostès ho han de saber. A l'hora d'imaginar calendaris tot es complica per aquest tipus de coses. Ara, jo crec que hi ha una voluntat de col.laboració, per part de la Generalitat, per part de l'Ajuntament hi és. En el memoràndum que jo vaig entregar, no ja en el Pacte Cultural sinó al President Pujol el mes d'agost de l'any 1988, aviat en farà un any, i que encara no se m'ha contestat. Si vostè vol, aquesta carta és una mica la resposta a aquell memo, una mica. Tot això ja hi era. Vostès saben que jo el mes de novembre vaig tenir la desagradable experiència de que se'm digués que no de tot el que jo havia demanat l'agost. No vaig comentar-ho massa, hi havia altres coses per davant, no era el moment. En fi, l'únic que se'm va dir no que no sino que potser en el tema dels hotels, precisament. De l'únic que se'm va dir que a la millor sí era el tema dels hotels, i ja saben el fi que això va tenir després i les reaccions que hi van haver i el tipus de situacions que això ha provocat. En tot cas jo crec que això és positiu, que l'aproximació del Conseller és positiva i que se superen aquests problemes jo diria de formes i d'exclusivismes i d'una mica de problemes inventats que no tindrien per què existir, doncs que arribarem a un acord. 4.- Jo volia preguntar pel tema dels museus, d'una forma global tenint en compte, precisament, que la Llei de Museus, o el Projecte de Llei de Museus, ja ajornat, etc, ha sigut sempre un conflicte entre la Generalitat i l'Ajuntament. En la nova situació, com veu l'alcalde aquest tema? -Miri, jo no el veig de cap manera. De moment l'estan estudiant i jo, abans de parlar sobre aquest tema me'n guardaré prou. Jo dic el que jo veig, és a dir el que nosaltres veiem i l'oferta que nosaltres hem fet i que tornem a fer, la col.laboració del Pacte Cultural, la de sempre, que torna a ser la mateixa. Ho elaborem, fem un Patronat de Museus, posem davant de cada museu una personalitat civil de primera magnitud, fem com va fer la República, que és la millor tradició barcelonina, que ha perdurat inclús per sobre i més enllà dels règims polítics i tot. 18 �La Junta de Museus de Barcelona té una llarga tradició, ha tingut funcionaris, els funcionaris que jo vaig conèixer quan vaig entrar de funcionari en aquesta casa, encara n'hi havia que eren funcionaris de la Junta de Museus, no eren funcionaris de l'Ajuntament. En fi, va ser la Junta la que va llançar tantes i tantes coses. Qui la presidia, durant la República? Doncs vàries persones, entre elles en Pere Corominas. Va ser President de la Junta de Museus, per la via del consens, imagino. Ara em costaria de saber si hi havia un decret o dos o què va succeir, però en tot cas era una personalitat civil. I aquesta és la nostra proposta: anar a una Junta de Museus, anar a un Patronat de Museus i anar a una Junta de cada museu, a la millor, presidit, si es vol, per evitar problemes, perquè no es digui "home, és que l'Ajuntament de Barcelona ho té, és el propietari de tot i per tant s'ho vol quedar", doncs no. Fem consorcis, com ja els hem fet, fem juntes, posem sobretot personalitats civils al damunt, que això facilita enormement les coses, perquè els polítics ja prou feina que tenen per anar a presidir consorcis als quals després arriben tard i finalment tampoc resolen gran cosa. De manera que aquest és el posicionament nostre. Que això ho volen posar en una llei? Doncs si ho posen així votarem a favor. Que volen fer una llei tipus Max Cahner? Doncs no ens entendrem. Si tornem una mica a l'esperit aquell incautacionista i una mica miop, de dir "Doncs això es resol amb una majoria en el Parlament". Escolti'm, no és un problema d'una majoria en el Parlament. Ja pot fer el que vulgui i és sobirà per fer-ho, però una cosa és això i l'altra és resoldre el problema realment. I crec que hi ha proves que en aquest país, per aquest sistema, hi ha coses que no s'han resolt, pensant que es resoldrien. El nostre posicionament serà molt positiu si tot això s'enfoca com una ascensió legal d'un acord previ en la línia filosòfica que jo li he dit ara, que és la que jo crec que la majoria no ja de l'Ajuntament sinó de la societat barcelonina entén, i tinc proves del que dic. 5.- Abans ha parlat en referència a coses que l'any 1888 no havien quedat acabades, com per exemple l'Arc de Triomf o el Palau de Justícia. Això vol dir que hi ha algunes coses que ja està clar que el 92 no estaran acabades, algunes de les que quan es va llançar la idea es va dir que havien d'estar per al 92. -Home, ja li he dit una molt clarament. El que passa és que l'èmfasi que vostè posi en això dependrà de vostè. Jo no sé si he dit mai que el Palau Nacional sencer estaria acabat el 92. Potser sí. En tot cas, si ho he dit, ho hauré de corregir. Jo sóc un fanàtic partidari que la idea del 92 és un catalitzador i és un gran esquer i un gran argument, una data màgica, però una cosa és que ho sigui perquè es belluguin els projectes i una 19 �haguéssim hagut d'explicar tot de nou. Doncs amb aquest ministre no. Es una persona que ja ve informada i això és una cosa enormement d'agrair. I les petites baralles dialèctiques que ens tenim de veure qui és més visionari jo em penso que són la sal de la vida, que està molt bé que a Madrid tinguin empenta perquè si no ens avorriríem. Barcelona és sempre una excepció en la filosofia política de Madrid des del punt de vista dels programes nacionals. Vostès agafen un programa nacional del que sigui, i Barcelona no hi cap, simplement. Per tant, en fi, això costa. I s'ha arribat a un acord. Per tant, firmem-lo. Si la Generalitat ve serà més fàcil que acabem el 92. 6.- Un parell de coses: d'una banda voldria saber si la Gae Aulenti està en relació amb el Palau Nacional des de fa tres o quatre anys; per què aquesta modificació programàtica se li ha sol.licitat ara, i després una altra qüestió respecte a la Casa de la Caritat, si L'aplicació d'aquest nou programa comportarà un canvi en la direcció del projecte, de la persona que el dirigeix, que actualment està al front del Centre. -Del projecte del Centre? Miri, la senyora Aulenti va trigar lo seu a definir, i com és lògic. Jo em vaig dedicar durant molts mesos, bastants mesos, a portar tots els convidats que jo tenia al palauet Albéniz a Montjuïc. I d'aquests convidats hi ha de tot, hi ha tota mena de persones que van opinar sobre allò, inclosos, evidentment, els regidors de la casa, de la majoria i de l'oposició. Des del senyor Trias Fargas, fins al senyor Pere Duran, passant per convidats estrangers, o el Raimon Obiols... en fi, tots els que vaig poder els vaig dur a veure aquell projecte. Vaig dur l'altre dia el senyor Fraga perquè ho veiés. I, clar, tothom es queda escruixit de la magnitud d'aquell espai, tothom es queda escruixit. I quan un; explica la història, doncs és una història molt barcelonina, aquesta història de l'any 75, em penso que era, del dia de Santa Llúcia, que cau un encrostonat d'aquells de guix, "Crac!", sobre la taula de la presidència, i es tanca la sala. Aquesta és la història real de la Sala Oval del Palau Nacional. Després encara ve una mena d'exposició del cuir que van fer un dels dos Prenafetas, penjant uns cuirs perquè no hi hagués goteres. Però allò va ser l'última cosa que hi va haver, escadussera, i no s'hi va tornar mai més i allò es va anar enfonsant. I hi ha tot el projecte d'en Ramos, que vostès coneixen. Hi ha tata una història al darrera simultània, quasi, del primer projecte que hi ha hagut. 21 �Ve la Gae Aulenti i fa un projecte enormement agosarat en un moment en què el d'Orsay és molt discutit. Té un èxit popular com no n'ha tingut cap museu, cap museu ha tingut les cues que encara té avui la Gare d'Orsay, potser el del Pei ara sí, perquè és la cosa de la novetat, del Louvre, però segurament cap museu, que no sigui el Louvre, ni el Vaticà, ni el Prado ni el Metropolitan ha tingut l'atenció que ha tingut aquest. Però és molt discutit. Vostè sap que els museòlegs diuen que aquesta senyora està fent un museu no per a les obres sinó unes obres per a un museu. Això ho ha dit tothom, està tan dit que no val la pena que jo ho repeteixi. Jo continuo pensant, tanmateix, que un museu que és una obra en si mateix, no dic tant com ella, com diuen els seus detractors que ella pensa, però sí que dic que un museu que és interessant en si mateix, independentment del que hi hagi dintre, és interessant també. I a mi m'interessa que a Montjuïc la gent hi vagi, sobretot, perquè haver-hi ja hi ha el més important del món, en romànic, i la gent no hi va. Després em veuran que em barallo en el tema del metro i la gent es pregunta "A aquest home qué li ha agafat amb el metro?" Doncs una de les coses importants del metro, de les més importants, és el Museu, que la gent pugui anar al Museu. I hi ajudarà molt, en aquest museu i en la seva atracció, el fet que el museu en si mateix sigui una cosa que creï atenció i que creï opinió a nivell mundial. I l'ha creat. L'única cosa d'aquesta ciutat que ha sortit mai a la portada del "Sunday Magazine" del "New York Times" , l'única, és una foto de la senyora Gae Aulenti a la sala gran del Museu de Montjuïc, al davant. Per tant, s'ha d'anar molt amb compte, amb això. S'ha de treure d'això tot el profit que se'n pot treure i, al mateix temps, modestament però raonablement, com a ciutat, anar definint el nostre programa, i el nostre programa s'ha anat definint cada vegada més com decididament partidari de salvar la sala gran com a tal sala gran. Jo no li vaig demanar a la Gae Aulenti que tragués totes les obres d'art d'allà, no li vaig demanar. Li vaig dir "Barcelona necessita aquesta sala perquè no en té". Té un petit Palau de Congressos, té uns palaus que estan plens cada dia i necessita aquesta sala per altres coses que per ser un museu tradicional. Entre altres, per exposicions d'art, museístiques del propi museu, però també concerts d'orgue o reunions congressuals. En fi, això és el que es va plantejar el mes de novembre, aproximadament quan jo vaig tornar de Seúl, i va ser una patacada molt forta però aquesta dona ho ha anat acceptant, i finalment tenim aquest projecte més modest i més ben definit, jo crec que més ben casat amb la ciutat. 22 �El director? No ho sé, això no li puc dir, en aquest moment. Suposo que tot va bé, de moment. 7.- Li volia preguntar sobre el tema del Liceu, l'oposició que els veïns han fet contra l'ampliació del Liceu, i que s'han adreçat a l'Ajuntament en certa manera com a advocat d'ells. En aquest cas, quina serà la posició sobre aquest tema? -Home, jo no sé si els veïns s'han adreçat a l'Ajuntament com a advocat o no. En tot cas, la gent sempre s'adreça a l'Ajuntament, en principi, cosa que em sembla molt bé. El projecte no va sortir de l'Ajuntament, va sortir de que el Consorci del Liceu i el seu gerent, el senyor Busquets, aconsellat pels senyors que l'han d'aconsellar, que són el senyor Rigol, el senyor Bricall i el senyor Ingla, que són els permanents del Comitè Executiu del Liceu, van encarregar a l'Ignasi de Solà aquest projecte amb un programa, també. Li van dir "Senyor arquitecte, aquest Liceu, que és fantàstic, té dos problemes fonamentals, com a mínim: un, no té alçada, i com no té alçada no es poden fer produccions i el cost de canviar escenaris és extraordinàriament alt, i segon no té serveis, i per no tenir serveis no té ni porta. No té porta per entrar que no sigui la porta principal, per entrar a l'escenari". Si vostès un dia passen per les Rambles, i entre un colmado i una joieria, o quasi, veuen un portal petitet i veuen que per aquell portal petitet hi entren unes coses immenses que sembla que no càpiguen en aquesta habitació, estan davant de la porta d'entrada a l'escenari del Liceu. Jo un dia em vaig trobar amb la sorpresa que hi vaig entrar i no vaig saber que estava entrant en el Liceu. En fi, és una porta ni des del punt de vista de seguretat, ni des del punt de vista cost ni des de cap punt de vista és admissible. Per tant, alguna cosa s'ha de fer, i això és el primer que es farà. El Liceu, a més, necessita refrigeració. La temporada en aquest país, donada la climatologia, és molt curta. Jo, a hores d'ara, al Liceu ja ho passo malament. El mes de maig i fins el mes d'octubre, ben entrat, suo molt, en el Liceu se sua, cosa que no té massa sentit si no és que, sembla que als artistes no els agrada que hi hagi una refrigeració molt pronunciada. Però a altres llocs l'han solucionat. I nosaltres l'hem de solucionar si volem una temporada llarga. Nosaltres què farem amb els veïns? Com amb tot, tractarem d'explicar-los que aquestes coses són necessàries, que amb el temps es poden pair, que amb brutalitat no es poden pair, que és qüestió de parlar-ne. En fi, que tampoc és una cosa que nosaltres volguem per demà passat, que sí voldríem per demà passat aquestes coses més immediates. Hi ha, a més, l'estímul, com sempre, que Madrid s'ha proposat fer una autèntica òpera, i això enardeix. 23 �El dia de l'homenatge a en Carreras, en el moment en què es va pronunciar, no explíticament sinó implícitament, aquest repte, la gent es va posar a aplaudir bojament, perquè entenen que hem de tenir una òpera millor que la de Madrid i abans que la de Madrid. Possiblement abans no serà, però nosaltres sí que tractarem de convèncer els veïns que a poc a poc i amb bona lletra les coses es poden fer, amb perjudici segurament d'algú, en benefici de la ciutat, i amb perjudicis compensats per a aquells que els tinguin, i amb el màxim compte possible. 8.- Yo quería volver a la gran sala. ¿El cambio de uso de la gran sala se ha debido a que usted ha sufrido algún tipo de...? Bueno, ha habido muchos comentarios que creían que esa sala, tal como la diseñó Gae Aulenti, era, por decirlo de alguna manera, demasiado vanguardista. ¿Las protestas iban por ahí? -Sí luego Ferran les explicará más. Yo les digo mi opinión. Jo he tingut dos comentaris, la gent entusiasta: "això és el més gran que es fa a Barcelona, això és el més important, no ho deixeu de fer..." , comentaris d'aquests que et comprometen molt com a alcalde perquè dius "no pots dir que no a una cosa que diuen que és la més important "; i l'altra "Això és la bestiesa més gran que es fa" I jo us haig de dir que en això jo estava empatat, i que a mi, personalment, el que em va decidir va ser un altre tipus de consideració, que és el coneixement del que és la ciutat en el seu conjunt. Aquesta ciutat no té espais, no en té. I si en té un és sagrat i s'ha de mirar de convèncer el projectista que sigui que vingui i que ens entengui, que entengui que som una ciutat per a la qual aquell espai no és el mateix que la Gare d'Orsay per a París. No ho és. No tenim dues òperes, no tenim la Bastilla, no tenim el Louvre, no tenim els Invàlids, per començar, ni els Champs Elysées, no tenim tot això. No ho tenim, aquests espais no hi són, a Barcelona. Per tant, si en tenim un, abans de farcir-lo una altra vegada, com hem fet amb tot, amb l'Eixample, amb els interiors de mansana de l'Eixample, amb tota la ciutat, pensemnos-hi dues vegades. Aquest ha estat el motiu fonamental. Molt bé, moltes gràcies. 24 �1^- 77. t77 - —^ Ajuntament de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Departament de Premsa CONFERèNCIA DE PREMSA DE L'ALCALDE DE BARCELONA SOBRE CULTURA 26 DE MAIG DE 1989 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4102 Title A name given to the resource Conferència de premsa de l'Alcalde de Barcelona sobre cultura a la ciutat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Anella Montjuic. Conjunt Estació del Nord. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ajuntament Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Cultura Missatges institucionals Art Acció política Barcelona Ciutats Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1989-05-26 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1307/19930303d_00533.pdf 39c225c1b144b25a35ac025d65673791 PDF Text Text Conferència al C.I.P.B. 3/3/93 "Vull fer una reflexió sobre el moment clau que Barcelona está encarant, de solhció consecutiva i gradual de les incidències pròpies del procés post- olímpic ". "Tinc la impressió que, justament en aquestes setmanes, estem entrant en el final d'una fase decisiva, que es pot identificar amb prou precisió, ile la resituació de totes les peces de la complexissima real^tat urbana de Barcelona que van ser sotmeses a les tensions de l'esforç olímpic ". "Estem entrant finalment en un moment en que s'acaba molt substancialment el procés Oe digestió post-olímpica, en una gran varietat d'aspectes: - s'escomet l'orden ció fi~ definitiva dels compromisos econòmics; - s'aclareix el pro i panorama de les realitats materials i físiques de la ciutat; - es perfila la valoració i la significació que l'esforç i l'èxit de Barcelona han tingut en el terreny del lideratge que la ciutat comença a assumir en el context de les ciutats espanyoles; - es produeix l'acaban3ent ordenat de moltes operacions fetes a l'escalf de la fita olímpica; - es configura un carvi molt remarcable en l'actitud dels actors econòmics i socials més emprenedors que ja donen per assimilada la nova dimensió de la ciutat; - es produeix un complortament molt satisfactori d'alguns indicadors que confirmen l'operativitat dels canvis que la ciutat ha experimentat..." "Totes aquestes idees es poden traduir en fets concrets que han de tenir una importànc'a decisiva en una superació més favorable de la crisi. S'ha establert - com vaig dir fa uns dies - una veritable cursa entre les bones i les males notícies. 1 �L'alcalde de Barcelona intentarl donar el màxim relleu a les bones noticies, que són moltes i de gran significació, i dintre de les possibilitats municipals - que les males notícies no siguin altres que les derivades inevitablement de la crisi general." - Solució del conflicte de l'Hotel Arts. - Illa d'Or. - Palau de Mar. - Port. Tràfic de contenidors. Noves connexions ferroviàries (Madrid i Lisboa), noves línies amb Xina, oficina comercial xinesa. - Aeroport. Manteniment de 1 trànsit ï, sobretot, increment molt fort del trànsit internacional. - Delta del Llobregat (ZAL, connexions viàries, etc...) ciutat aeroportuària, - Velocitat Alta entre Barcelona i València. - Nova fàbrica de Seat. - Nova fàbrica i centre de distribució de Sony ("factor Barcelona" a LV). - Nissan. Orient. Exportació de 10.000 vehicles a extrem - Fira. Montjuïc 2. - Hotels (Acabament del nous; l'ocupació...) manteniment de En definitiva, com deia The European la setmana passada, recorrent a una expressió molt anglesa, there is life after the Olympics. Cosa que nosaltries ja sabiem, òbviament. "El que vull subratllar és que justament en aquestes setmanes estem assistint a un moment decisiu, que comprèn, d'una banda, tancaments c e convenis i adaptacions pressupostàries i, de l'altra, rellançament de la ciutat, des d'unes posicions molt més favorables." 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4213 Title A name given to the resource Conferència de premsa després de la Cloenda Cicle Barcelona - Catalunya - Espanya - Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. C.I.P.B. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Infraestructures Urbanisme Jocs Olímpics Barcelona Acció política Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-03 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/248/20060124.pdf b70263bd10c0f77367228f5f5b982d2e PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell Tribuna Oberta" Sabadell | 24/01/2006 Vull agrair a Ramon Pasqual les seves paraules i anar directament al gra, perquè estem en un moment en què cada minut compta i cada trucada és important. Per anar directament al nus de la qüestió i també a la possibilitat que vostès facin les preguntes que vulguin fer, doncs la meva impressió és que el concepte de nació, de ciutat o de municipi, ha sofert uns canvis molt importants en els darrers anys, en la pràctica, vull dir, en els llibres de text encara no, però en la pràctica sí, perquè tots estem acostumats a pensar que un Estat és un Estat i no és altra cosa que un Estat; i que això és inequívoc, i que, dins dels altres, normalment hi ha una nació, i després dins hi ha municipis, de vegades comarques o regions, i que el món està format per estats i que si sumem aquests estats ens dóna el món. Doncs mirin, sí i no, perquè el que està passant, justament, és que tot això era vàlid en el moment en què els Estats eren, no diré relativament similars, perquè n'hi havia de grans i de petits, però hi havia un concepte estàndard d'Estat. Però és que ara resulta que els Estats, els Estats-nació, el que pugui ser Espanya, el que pugui ser França, el que pugui ser Alemanya, el que pugui ser Gran Bretanya, o els grans Estats, degut precisament a l'existència dels grans Estats, han trobat una llei impossible d'evitar, que és la llei de les economies d'escala. És a dir, quan un té una fàbrica més gran, fins a una certa mida, aleshores les coses es compliquen, normalment els productes unitàriament surten més barats. I amb els Estats passa igual. És a dir, com més gran, els costos són més baixos i, per tant, són més potents, de manera que països petits, encara que es col·liguin, els hi costa més. Això no vol dir que els guanyin, encara que més aviat, sí, ni vol dir que tinguin raó. Això és a part. Però la veritat és que hi ha una economia d'escala dels Estats i que, per tant, països petits o s'uneixen o ja no podran competir amb els demés. De què surt la Unió Europea? La Unió Europea surt d'aquesta constatació i d'aquesta necessitat, no només de l'existència d'una història comuna, sinó de l'existència d'una història comuna enfront d'unes altres històries, i d'uns altres països i d'uns altres estats, units algun d'ells, doncs, que marcaven la pauta de quin havia de ser el treball mínim per ser algú. I els països europeus, que cadascun d'ells és cadascun i de quina manera, lentament, sacrificadament, esforçadament, van arribar a la conclusió de què havien de sacrificar una part de la seva identitat, cadascun, per tenirne una de col·lectiva que fos competitiva amb les que ja hi havia. No diem ja la Unió Soviètica, l'aparició de la Xina actual, el Japó, la Índia, etcètera. Més aviat, la tendència serà a Estats més grans, és clar. L'Estat més gran és el que marca la talla a la qual tendiran tots els més petits. Això no vol dir que no hi puguin haver Liechtensteins o Singapurs, n'hi poden haver, per descomptat, perquè tenen un nínxol, tenen una possibilitat d'especialitzar-se en un tema, i van fent la viu-viu. Però els estats normals, no. Tendiran, efectivament, a unificar-se per tenir la mida que s'ha de tenir. Què hem de fer nosaltres? Què som nosaltres? Nosaltres no som un Estat, nosaltres som un país. Nosaltres ja ho podem dir, avui més que ahir, som una nació. Que forma part d'un Estat plurinacional. En el qual hi ha, per altra banda, regions o comunitats autònomes, no totes elles amb la mateixa singularitat, amb la mateixa personalitat, cosa que, a més a més, fa cent anys potser no s'entenia i ara s'entén una mica més. Justament perquè ens hem afranquit per la banda de dalt, ens hem liberalitzat per dalt, ja no som enemics del país que tenim al costat, sinó junts estem en contra, en el sentit de la competitivitat econòmica d'altres Estats, de la mateixa manera que de cara endins s'ha entès que es pot tenir un Estat amb diverses nacions. Els anglesos, quan fan els campionats de futbol i de rugbi, en diuen el Torneig de les Cinc Nacions, i no s'esvera ningú. Els belgues tenen Flandes i Valònia, i a més tenen la regió de Brussel·les, o sigui que són tres regions. I jo recordo que el president de la regió de Brussel·les em deia "jo faig tractats comercials amb la Unió Soviètica". Bé, potser era una exageració, potser Bèlgica és tan petit que tampoc ningú es preocupava massa en aquest sentit. Espanya ha estat un dels grans Estats de la història. És un Estat que ha anat bé durant una colla de segles; va arribar a ser la primera potència mundial, però després va començar, molt abans que aquests altres competidors, rivals o companys, a entrar en una certa decadència que es va 1 �perllongar molt. Què va passar? Va passar que ara fa cent anys, exactament, l'any 1906-1907 del segle passat, Catalunya va arribar a la conclusió que com a país, avançava bé; econòmicament i culturalment, va fer un gran salt endavant. L'any 1906, la solidaritat catalana, és el Maragall i l'Ors al mateix temps, o sigui el modernisme i el noucentisme. És el moment en què comencen a fer-se escoles municipals a Barcelona, perquè l'Estat feia unes escoles que la gent d'aquí no les volia, perquè no donaven la talla. El "pasa usted más hambre que un maestro de escuela", i aquí ens podíem permetre de despreciar-ho i fer-ho diferent. El meu avi, els seus amics, fundaven escoles, el "Món d'Or" i unes altres. Perquè? Escoles de vocació pública. Les van fer privades perquè el públic era de l'Estat i l'Estat no convenia. Espanya havia perdut les últimes colònies. I anava avall. I en el mateix moment que Espanya va avall, Catalunya va amunt. Va amunt industrialment, políticament, econòmicament, socialment. Surt el catalanisme. El catalanisme és això. Després va venir tot el que va venir, que m'ho estalvio, perquè ben dramàtic que va ser, perquè la història necessita passar dues vegades per haver passat. Hi ha l'intent inicial, hi ha el desastre, hi ha el fracàs, i després, més endavant, hi ha l'eclosió. L'eclosió ha estat que l'any 1978, 1977, vam tenir democràcia. A l'any 1978 va tornar el president Tarradellas i, per tant, la nostra autonomia és una mica diferent de les altres, perquè ja era autonomia abans de la Constitució. I la Constitució va sancionar un fet preexistent, a veure si ens expliquem. No és que nosaltres vulguem "ser diferents" o ens vulguem separar. Només expliquem que la realitat és aquesta. Qui hi ha unes autonomies que són nacions, que tenen aquest caràcter de nació, per la seva cultura, pel seu idioma, per la seva manera de ser i perquè van aparèixer a la història d'una manera diferent. Cosa que no vol dir que no en puguin aparèixer més. Per què Andalusia no ho va ser? Doncs no ho va ser pels pèls. Perquè es va acabar la guerra en el moment que ells tot just estaven començant. Per què Galícia sí? Doncs perquè van fer-ho abans. I per què van fer-ho abans? Doncs perquè, sense ganes de tirar-nos més flors a nosaltres mateixos, un dels màxims dirigents del galleguisme havia estudiat a Barcelona i havia vist que no només es podia ser galleguista sinó també nacionalista gallec. Tot això va acabar molt malament, com sabeu. Però totes aquestes coses que tenen una arrel, si no arranqués l'arrel, és pràcticament impossible que desapareguin. Ja en democràcia, a la primera Constitució, es va dir que n'hi havia tres, es va dir amb la boca petita, amb una disposició addicional "aquellos territorios que en el pasado hubieren plebiscitado un estatuto", doncs eren tres. Era una manera de dir bascos, gallecs i catalans, sense que ningú s'enfadés. Després va venir el que va venir, que és la generalització. Que està molt bé. El que va passar és que alguna d'aquestes autonomies es va autodenominar nacionalitat, quan no tenien aquest caràcter històric. No dic que no ho siguin, que siguin el que vulguin, i a més, nosaltres ho vam votar, tothom ho va votar, ningú va dir que no. Que n'hi ha quatre més: Canàries, Balears, la Comunitat Valenciana i l'Aragó. Què hem fet nosaltres ara? 25 anys després de tot allò hem dit que no hauríem de reposar les coses allà on estan perquè tot anés bé. I per tant, quin és el terme que hauríem de fer servir perquè aquella dualitat que es va crear amb la Constitució i que després s'ha anat esvaint, i aquelles lleis que es van fer al principi que després s'han anat esvaint perquè hi va haver un cop d'estat, perquè la gent es va esverar. En Pujol deia al 1987: "Jo vaig haver de triar quan el senyor Calvo Sotelo em va dir: 'de todo lo que le había dicho que le daría, esto no, esto no, esto no y esto quizá sí'. I clar, jo vaig haver de triar en aquell moment entre Catalunya i la democràcia. I vaig triar la democràcia, diu, perquè clar, si no hi havia democràcia no hi havia Catalunya". Perdoneu aquest discurs. Només dir-vos que passats aquests 25 anys, ara sí que potser Catalunya pot dir el que és en veu alta i que ningú s'esveri, o que s'esverin però que finalment s'accepti, i tothom quedi tranquil. Perquè us ben asseguro que no hi ha antídot més efectiu contra l'ansietat que els fets consumats, els fets reals. I si resulta que el Parlament espanyol aprovarà que Catalunya és una nació, us ben asseguro que tots aquells que pensaven que no ho era començaran a dir que potser sí que ho és. Per què? Perquè ha arribat fins aquí, perquè ho ha dit el Parlament espanyol, que és qui ho ha dir. Per tant, dir-vos que en aquest aspecte i tornant avall, Catalunya ara què ha de fer? Catalunya ara ja ha fet la guerra d'Espanya, per entendre'ns, en el sentit positiu. I ara Espanya, més ben dit, serà ella qui dirà que Catalunya és una nació. Què fem ara nosaltres? Catalunya ha de mirar cap endins, enlloc de tant cap enfora com en aquests dos anys, o almenys ho ha semblat. I fer dos coses: una, governar. Cosa que ja ha fet 2 �però que la gent no sap, i s'ha governat més en aquests dos anys que potser en els últims vuit anteriors. No perquè nosaltres siguem superhomes i els altres fossin un desastre, sinó perquè els altres portaven 25 anys i ja es valien del vet i anaven seguint, com és lògic, la línia que duien, però no tenien l'incentiu, l'ambició, les ganes d'agradar, diguem-ho així, que té sempre un govern nou. Per tant, nosaltres hem governat més però no s'ha vist. Perquè si estàs discutint si ets i no ho ets, si existeixes o no existeixes, el que fas és molt menys important. Però ara l'important és el que fem. Una. I dos, què farem? A part de les coses que estem fent, que s'aniran explicant cada dia més, i s'aniran sabent, una cosa que farem serà dir als Ajuntaments: mireu, us ha arribat l'hora. Fins ara, a Espanya, les proporcions, quan va començar l'Estat de les Autonomies, eren 80 per cent l'Estat, 0 per cent les Autonomies -que no hi eren-, 20 per cent els Ajuntaments. Recursos nets, després de transferències. Doncs ara, devem estar a 30-50-20. L'Estat és el trenta i ha baixat del vuitanta al 30. No hi ha cap país europeu on això hagi passat amb aquesta intensitat. Alemanya està molt descentralitzat, sí, però va perdre la guerra. No sé si m'explico. Van venir els demés i els van fer federals tant si volien com si no. Aquí no. Aquí ha estat un acord al qual hem arribat i un procés evolutiu que ens ha dut fins aquí. 30-50-20. Què passa? Que 30-50-20 i 80-020, que era al principi, hi ha una cosa que lliga: els Ajuntaments eren 20 i són 20. I continuen sent 20. I això no pot ser. És lògic que havent-hi la qüestió de les nacionalitats, les regions i la devolució, doncs això hagi estat el tema més important, en el qual ens hem concentrat absolutament i els canvis en les xifres que us he dit són molt significatius. Però ara és l'hora en que les nacionalitats i les regions, és a dir, les comunitats autònomes, es tombin als Ajuntaments i els diguin: tu què vols ser quan siguis gran? Ja ets gran i, per tant, digues en què et veus en condicions de fer. I dos, aquí tens els recursos per fer-ho, evidentment. No s'hi val badar i es tracta de donar competències i recursos. Què passa? I acabo aquí. Els Ajuntaments, com que tot aquest període l'han viscut amb un sentiment ambivalent, perquè d'una banda s'han vist amb més obligacions i amb més recursos, per descomptat, perquè hi ha hagut increment de recursos, però en proporció no. La gran qüestió no eren ells, sinó l'altra. Era la qüestió autonòmica i nacional; doncs, d'alguna forma malfien. Perquè diuen: tot el que em passin, m'ho faran pagar. És tracta que quedi clar que a Catalunya això no serà així. Que a Catalunya direm als Ajuntaments, aquí teniu les responsabilitats i aquí teniu els recursos per afrontar aquestes responsabilitats. Dit això, hi ha mil maneres de millorar l'equació, hi ha mil maneres d'aconseguir recursos addicionals, hi ha mil maneres d'aconseguir que la gent s'impliqui més en la pròpia prestació del servei, com més avall vas més s'impliquen, i, per tant, que els serveis siguin en aquest sentit menys costosos econòmicament perquè hi ha més aportació de la pròpia població. En fi, què us haig d'explicar si vosaltres ho sabeu perfectament? Els que sou de municipis perquè sou de municipis, els que sou empresaris perquè sou empresaris. És a dir, quan s'ho fa un, surt més barat. Només que ha de tenir unes regles clares i uns ajuts que siguin evidents i que siguin escrupolosament acceptats. Això és el que us volia dir i l'alegria d'estar una altra vegada a Sabadell, que per mi representa Catalunya en un sentit, n'hi ha d'altres, que també la representen, però de maneres diferents, avui li deia a l'alcalde. Però Sabadell, d'alguna forma, no sé perquè té aquesta cosa de dir que és una ciutat que s'ha fet a ella mateixa i que no depèn de ningú, que depèn d'ella, que ho ha tingut difícil, que el seu ofici principal en aquest moment està en crisi, s'ha hagut de transformar i, tanmateix, el tremp econòmic doncs ha continuat i el tremp empresarial també i, per tant, des d'aquest punt de vista, per mi, Sabadell és Catalunya, igual com dic que Catalunya és Espanya. No que Catalunya pertany a Espanya, sinó que Espanya és Catalunya, és a dir, que la millor definició d'Espanya és el que nosaltres som i el que nosaltres estem fent aquí, en aquest moment, de l'Espanya plural. I de la mateixa manera una de les millors definicions, sinó la millor, del que Catalunya és, és Sabadell. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1730 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell Tribuna Oberta" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sabadell Subject The topic of the resource Economia Competitivitat Nacionalisme Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-01-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/267/20060502.pdf 5f78cbed69f0726d4e1e9463db87a312 PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat a l'Assemblea anual de la fundació empreses de l'Institut Químic de Sarrià "Governar la Catalunya del Coneixement" Institut Químic de Sarrià. Barcelona | 02/05/2006 La veritat és que els haig de donar les gràcies per haver-me donat l'oportunitat de compartir unes hores amb vostès i de sentir la trajectòria de la seva institució, que va amunt en quantitat i, sobretot, en qualitat, i de poder dir unes paraules en el marc d'una institució centenària, com és el Químic de Sarrià, i que té una trajectòria tan vinculada als millors moments de la història d'aquest país. L'IQS fundat a Roquetes, com ara s'ha dit, ho va ser l'any 1905. És l'any en què comença quasi tot a Catalunya, tantes coses que van passar en aquell moment. Ens les prometien molt felices com a país, després va venir tot el que va venir, dues guerres mundials, una guerra civil, un desastre, una dictadura, etc. Però ara tornem a ser en l'esperit de l'any cinc i jo diria que amb la il·lusió i amb la veterania. Jo crec que el prestigi internacional que teniu conforma un tarannà de l'IQS i el converteix en un exemple a seguir. Mirin, haig de fer una referència tot just començar a l'Estatut. Demà és un dia important en el procés de tramitació del nou Estatut. S'inicia la discussió de la proposta a la Comissió General de les Autonomies al Senat i demà hi hauré de ser, aquesta nit hauré de fer cap a Madrid. Aquest cop val la pena anar a defensar una peça legal que serà la base fonamental de la vida política d'aquest país en els propers vint o trenta anys. Ho faré amb tota la convicció del món. Segurament és cert que altres autonomies miren a Catalunya una mica com a referent. I jo diria que no és probable, sinó que és segur, tot i que la seguretat no la tindrem fins que ells no facin el seu estatut o toquin els que ja tenen, i es vagi veient fins a quin punt és cert que Catalunya és qui dóna el to i, quasi diria la nota, que s'ha de donar en aquest moment, en aquest país, en les circumstàncies en què vivim. Sigui com sigui, hi haurà un abans i un després de l'Estatut del 2006. El nostre govern farà un salt endavant molt important, gens menor. L'Estatut probablement serà l'estatut amb més competències d'Europa. He estat pensant en els landers alemanys, en Escòcia, en Gal·les, en les regions italianes, les belgues... no n'hi ha cap que tingui les competències que nosaltres tenim. La regió de Brussel·les ha firmat un tractat comercial amb la Unió Soviètica, temps enrere, però això és quasi més un fet curiós que una realitat fonamental. No hi ha cap autonomia, regió o land a Europa que tingui la potència competencial que té la Generalitat de Catalunya i quasi diria, per tant, també l'econòmica perquè, evidentment, les competències demanen diners i els diners estan acabant de venir, com ara els explicaré. Un salt com aquest és difícil que es torni a donar en molt de temps. Catalunya pot anar més lluny del que ha anat durant tres segles. Crec que hem de donar per ben invertits els esforços, els sacrificis i les renúncies que alguns han hagut de fer, que hem hagut de fer, perquè el procés que avui acaba, sabem que acaba no bé, sinó molt bé, no ens enganyem. L'Estatut reconeix més que mai la nostra personalitat nacional, i això ja no és una cosa que només es cridarà de tant en tant al camp del Barça perquè ha passat alguna cosa important i ens reunim tots allà dient que Catalunya és una nació. No. Ho diu la llei, i ho diu una llei aprovada per l'Estat espanyol i això té un valor immens. Tenim drets històrics, en el terreny de la llengua, de la cultura, del dret, que es reconeixen en la ciutadania en general. Tenim una igualació ben estructurada de les llengües, catalana i castellana, tenim un conjunt de competències que reconeix a la Generalitat una exclusivitat que comparteix, en alguns casos, amb el Govern d'Espanya, en coses en les quals abans no podíem dir res. En el nou sistema de finançament, amb una major i molt superior capacitat normativa, amb la creació d'una agència tributària pròpia que, en el futur, pot anar heretant, i heretarà, les competències que puguin ser de l'agència estatal o de l'agència compartida. Jo crec que els passos 1 �endavant en matèria econòmica són molt importants: serveis bàsics de la mateixa qualitat amb esforç fiscal similar. Mireu, això que diu l'Estatut, per la insistència del Govern de la Generalitat, i per descomptat del Parlament de Catalunya que va ser qui el va aprovar, sobre aquesta matèria: serveis bàsics de la mateixa qualitat amb un esforç fiscal relatiu similar, és la mare dels ous de l'equitat en aquest país. Perquè fins ara tu sabies que pagaves i sabies que els altres rebien, però era difícil d'explicar a tothom el com, el per què i el quant exactament. Doncs ara hi ha un principi, i és un principi que no està establert a la Constitució Espanyola, sinó que està establert a l'Estatut de Catalunya que els altres, per descomptat, seguiran, perquè si a Madrid no haguessin fet els números del que això representa si es generalitza a totes les autonomies, això no s'hauria pogut aprovar. I allà es diu clarament que tindrem, per un esforç fiscal relatiu similar, un nivell de serveis bàsics també similar. És a dir, que nosaltres estem disposats, ja que tenim més renda, a fer més contribució en aquests serveis iguals a tot Espanya, però només en la mesura en què això és proporcional, com he dit, a la renda relativa de cadascuna de les autonomies i, per tant, no més enllà d'això. Ara ja sabem de quin mal hem de morir. Sabem que podem haver de pagar 100 euros, 115 o 112, però sabem que no en tindrem menys de 100, com era fins ara que en pagàvem 120 i en teníem 90. De manera que és millor la situació econòmica, però és sobretot més justa i més entenedora. I d'altra banda, quant a la inversió que ve de l'Estat cap aquí, passem del 12 al 18,8%, que vol dir sis punts, és a dir, un increment del 50% de la inversió de l'Estat que, a més, mai havia estat garantida i que ara ho estarà durant set anys. Per què set anys? Perquè són els anys en què el Govern espanyol sap què obtindrà d'Europa i, per tant, què pot comprometre, i més enllà s'haurà de validar aquest acord, però durant set anys tindrem aquest increment d'inversió molt important. Tots aquests seran els drets històrics de la Catalunya del futur. I crec que interpreto el sentiment de la majoria si afirmo que Catalunya ja en té una mica ben bé prou d'insatisfacció, d'haver-se de queixar, i no vol seguir-se queixant. Ara és hora d'encarar el futur amb optimisme, però evidentment, amb raons sòlides per a aquest optimisme com les que els estic dient. S'equivoquen els que apel·len de nou a una nova frustració perquè s'enduran una sorpresa. Jo crec que la gent ha entès profundament de què va el que s'està fent. Però, en fi, no he vingut a fer una conferència sobre l'Estatut, sinó més aviat sobre la situació econòmica i competencial de Catalunya. On som? Som en un moment de bona situació econòmica, la nostra renda per capita ja és superior a la mitjana de la Unió Europea. Qui ho hauria dit fa una colla d'anys? Espanya és el lloc on vénen capitals europeus que busquen rendibilitats i creixements més alts que la mitjana. Espanya està creixent tres vegades més que Alemanya i segurament quasi tres vegades la mitjana europea, i això fa que tot el diner mòbil estigui venint cap aquí, cosa que és un avantatge i també crea alguns problemes, com sabem, perquè aquesta economia es pot rescalfar, tornar una mica especulativa i patir una mica més després l'ajustament que s'haurà de fer en el moment en què això baixi una mica. Però no ens podem queixar. El creixement del PIB del 3,4% de l'economia catalana és un creixement molt considerable, amb un 3,3% estimat pel conjunt del 2006. És a dir, el PIB català confirma la seva fase expansiva i està en una bona posició per tancar, definitivament, el diferencial de creixement amb l'Estat. Catalunya és, amb diferència, la comunitat autònoma espanyola que més llocs de treballs crea i Espanya és el país que més ocupació està creant a la zona euro. El primer trimestre del 2006 ha registrat un creixement del 0,9%, davant del 0,1% del trimestre anterior, i la inversió industrial, que havia crescut en un 5,7% l'any 2005, enfront del 3,5% de l'any 2004, també apunta cap a una important reactivació. Tot això, doncs, són bones notícies d'una situació relativa a la que vam trobar a finals del 2003. No és responsabilitat del govern, això és responsabilitat del govern i de la societat, de l'economia i de la conjuntura, però evidentment ens n'alegrem. Jo recordo que en el moment en què vam entrar encara estàvem amb les notícies de les deslocalitzacions com a notícies més importants, empreses que se n'anaven, que tancaven i que anaven cap a ambients una mica menys cars, suposem, o més competitius des del punt de vista salarial. Tanmateix, el que és rellevant de tot plegat és que les noves dades demostren que el patró de creixement de l'economia catalana ha anat variant progressivament i a fi de bé. 2 �Assistim a una transformació del model de competitivitat. En l'acord estratègic que vam aprovar i que és l'instrument més emblemàtic, s'insisteix a tendir cap a un model basat en el coneixement i la innovació, per tant, importància gran del que en aquesta casa es fabrica, que és saber i que és aptitud i que és competitivitat en el nivell alt. Creiem que és aquí on ens la juguem a l'última hora. Amb tota franquesa, hem de tenir una estratègia clara, una decidida aposta per la innovació i tot just som al començament d'aquesta fase. Durant el període 2002-2004, la productivitat ha augmentat a Catalunya el doble que a Espanya, amb unes taxes de variació anual del 0,6%, que és molt, d'augment de la productivitat per persona, contra un 0,3% a Espanya. Xifres, d'altra banda, encara molt inferiors al que està passant en altres països i això és el que ens ha de preocupar. A la Unió Europea estan creixent a l'12%, nosaltres al 0,6%, Espanya al 0,3% en total, Europa a l'1%, els Estats Units a l'1,9%. La despesa en R+D que representava un 1,34% del PIB, representa un important avenç respecte al 2003 (1,27%). Aquestes dècimes, poden semblar poc, però vostès saben que és molt. Se situa per sobre de l'espanyol, que és de l'1,07%, i encara és inferior a les taxes de la Unió Europea, que són de l'1,9%, repeteixo d'R+D sobre PIB. Per tant, un nou compromís col·lectiu és el de governar la Catalunya del coneixement, la de mantenir un vincle entre educació, treball, cultura i civisme, la de culminar el procés de modernització tecnològica i de les infraestructures, ara en parlaré un moment, i finalment, de definir noves aliances territorials per construir un espai econòmic i polític potent a Europa amb els nostres veïns. Aquestes tres línies són les que formen el cor de la nostra estratègia econòmica, i quasi diria que política. Des del punt de vista primer, vull insistir en la importància dels idiomes. A Catalunya hi ha una certa versatilitat per això, perquè hem nascut amb dues llengües, amb una llengua pròpia i una llengua comuna, i això fa l'adaptació relativament més senzilla que en altres comunitats autònomes o fins i tot que en altres països. Això és veritat i està demostrat científicament, i ens permet anar a un país amb quatre idiomes, que crec que és al que hem de tendir, el català, el castellà, l'anglès i un altre, que pot ser el francès, o, en el futur, d'altres que aniran sent cada vegada més importants en el món i no cal que els digui quins. Una bona educació exigeix la implicació de tota la societat. Estem en una Catalunya que s'està plantejant la immersió en un cercle virtuós de polítiques, tant en el que es refereix a l'àmbit i el temps, com els objectius, però totes aquestes línies amb una mateixa finalitat, que és la de tenir un país obert al progrés i obert, al mateix temps, a polítiques socials avançades i de solidaritat. És en aquest sentit, que afirmem que el Pacte Nacional per l'Educació o la Llei de Barris són també polítiques econòmiques clau, perquè sense millorar sensiblement la formació, i quasi diria la moral i la qualitat urbana dels nostres barris, no estarem donant el senyal, a un percentatge molt elevat de població, que aquest país està canviant i que això és seriós, Per tant, val la pena que s'esmercin i es bolquin amb una millor formació i amb una identitat més forta i amb una actitud en la vida social i econòmica més competitiva i més agosarada. Sense millorar en aquests terrenys, jo crec que cap dels objectius que s'anuncien com a objectius del país podrien arribar a ser obtinguts. En matèria de polítiques, en aquest camp, i concretament en R+D, mantenim una colla de línies d'avenç que els vull comentar. Cinc línies. 1. Assolir un nivell d'inversió en R+D+I sobre el PIB que sigui equiparable a la mitjana europea. Ja els he dit que l'any 2003 la inversió era de l'1,38%, el 2004, de l'1,44%, i estimem que arribarà a un 1,64% en aquest any 2006. 2. S'ha elaborat un Pla de Recerca i Innovació de Catalunya 2005-2008, en concertació amb els agents econòmics i socials. Aquest és un dels actius importants en el balanç del conseller Josep Maria Rañé, i vull deixar-ho clar. 3. La Llei catalana de ciència i tecnologia, s'aprovarà en els propers mesos i això servirà per coordinar les polítiques relacionades amb l'R+D+I existents a Catalunya. 4. Hem posat en marxa actuacions per facilitar l'aparició de nous projectes empresarials, especialment de base tecnològica. Això vol dir, entre altres coses, potenciar els parcs científics i tecnològics creats a l'entorn de les universitats i, sobretot, en els sectors biotecnològic, 3 �aeronàutic, energies renovables, així com amb les TIC. Exemples concrets: l'impuls de la Bioregió, el Centre Tecnològic de l'Aeronàutica i Espai o el Centre Tecnològic Barcelona Media. 5. Es crearà una Agència de Transferència de Coneixement, per poder aprofitar de forma més eficaç els resultats que genera l'activitat científica i tecnològica dels grups de recerca de les universitats. Tot aquest conjunt marca un abans i un després en la comprensió del valor de la inversió en R+D+I a Catalunya. Per això estem centrant els nostres esforços a canviar la concepció que fins ara hi havia. Les nostres línies de crèdit, d'altra banda, i parlant de coses més concretes i no tan conceptuals, a l'R+D+I estan destinades molt més clarament al pensament que al ciment, és a dir, a millorar els processos organitzatius i ajudar a transferir a les empreses la recerca i el coneixement que existeix. Això és vital, perquè si no tenim bons processos organitzatius, malbaratem recursos, i si no transferim el coneixement, aquest no es converteix en generador de riquesa, ni en creador de cap tipus de sinergies positives. Un altre dels objectius que es persegueix és introduir en la Formació Professional noves matèries, conseqüència de la constant adaptació dels currícula formatius a les necessitats de les empreses, això és absolutament bàsic i està funcionant cada dia millor. En innovació i formació hem d'anar sempre junts, avançant-nos als canvis, promovent-los, la qual cosa suposa un canvi de xip, un canvi important en la nostra mentalitat col·lectiva, la cultura política i econòmica d'un país que es va modernitzar al final del segle XIX, adaptant-se al canvi tecnològic que venia d'Europa, gràcies en part del retorn dels capitals de Cuba i de les colònies d'ultramar, i que es va produir una confluència positiva, en el moment en què Espanya anava cap avall, el 1898, el desastre, la fi de l'imperi, i, en canvi, Catalunya començava a aixecar el vol, per dir-ho així, des del punt de vista tecnològic i des del punt de vista de capitals i d'inversió industrial. Un moment que va ser seguit d'altres, com hem dit abans, no tan agradables i positius, com és ben conegut. Però és un moment que jo crec que, cent anys després, hem de tenir com a referent perquè aquest és justament l'esperit que jo voldria que Catalunya estigués en aquests moments en condicions de reviure. Per això necessitem situar-nos en un mapa diferent. Ara no hi ha fronteres, es pot anar a França o a Portugal sense preguntar res a ningú, i les empreses que estan a Vigo o a Porto, estan servint el mateix mercat, i el mateix passa amb les empreses que hi ha al Midi Pirineus, amb les de Catalunya, les d'Aragó, les de Balears, i, en bona mesura, també amb les de València. I és lògic que les empreses, un cop no hi ha fronteres i tenim la mateixa moneda i les mateixes reglamentacions comercials, es plantegin estratègies que no són nacionals, ni de Catalunya ni d'Espanya, sinó que són, evidentment, europees. Ara bé, nosaltres hauríem de fer un càlcul de quina és la nostra base d'operacions mínima, admetent que de límits finals no n'hi ha, que, a última hora, un pot estar treballant a la Xina i, si convé, hi ha de ser, per descomptat. Però, on nosaltres, com a país, vostès, com a empresaris, i les universitats com a tals, haurien de fixar el seu mercat interior?. Ja no és Catalunya. Catalunya són set milions d'habitants i, amb una Europa de cinc-cents milions, no seurem enlloc amb set milions. Som menys ara del que érem abans amb cinc o sis milions i una Espanya de trenta. Per tant, nosaltres hem de crear un espai, i aquest espai és l'Euroregió, aquest espai és el mínim que necessitem com a subjecte. Avui hi ha una competència real entre territoris, sobretot en el camp econòmic, però també en el camp polític, diguem-ho clarament, i, en aquest context, hem de teixir aliances i acords, d'una banda Espanya endins, i, d'altra banda, Europa endins, cap a Europa i el món. El conjunt de forces econòmiques, empresarials i sindicals, juntament amb el Govern, hem vist clar que Catalunya tota sola, a Europa, no serà prou forta si no torna a ser un dels motors d'Espanya i, especialment si no s'ajunta amb altres regions per tenir massa crítica, per tenir els aeroports i la tecnologia que ha de tenir, i les universitats potents. Aquest és el motiu pel qual hem apostat per una Euroregió que fa pocs dies Le Monde denominava "Un turbo espanyol per a l'eix Tolosa-Montpeller". Perquè hem vist que en el mapa d'Europa que defineix les grans concentracions urbanes de Madrid fins a París, de París a Londres, Frankfurt i Milà, hi ha un espai per a una euroregió potent, competitiva, tecnològicament avançada i políticament innovadora. Hi ha un buit important buscant un referent. I el primer impuls formal a 4 �aquest projecte el van donar a Barcelona la tardor de 2004. La valoració d'aquest primer any llarg de l'Euroregió és per mi altament positiva. Des d'un punt de vista administratiu, hi ha hagut reunions dels cinc presidents, l'última a Tolosa el 10 de febrer, amb un impuls important a projectes com l'Observatori Socioeconòmic, el Portal Cultural i l'EuroBioRegió. O iniciatives concretes com la terminal del Port de Barcelona a Tolosa, amb 20 hectàrees de terreny a disposició del nostre port. O el desplegament d'una important agenda de contactes que, per descomptat, continuarem. Aquesta és una aposta guanyadora. La constitució de la Xarxa Euroregional de Cambres de Comerç també és una bona mostra del que es pot anar fent en aquest camp. Ara només ens cal assegurar l'efecte multiplicador d'aquestes iniciatives, a través de la millora de les infraestructures perquè, amics meus, d'infraestructures en aquest país no en tenim, ni de bon tros, la proporció que ens tocaria pel nivell d'economia que tenim. Si en alguna cosa som subdesenvolupats és, justament, en infraestructures, per les raons que he dit abans, de caràcter econòmic, de les inversions de l'Estat. i d'altres. Però en tot cas estem molt lluny de tenir el grau d'interconnectivitat interna i internacional que ens pertoca. Nosaltres estem treballant, per descomptat, en el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya. En l'àmbit metropolità, el Govern està fent la que serà una de les línies de metro més llargues d'Europa, la línia 9. I estem abordant un tema que durant molts anys ha estat un tema tabú i que jo crec que s'ha d'abordar, amb tota franquesa, que és l'Eix Transversal Ferroviari. L'Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l'Eix Pirinenc no es pot comparar amb el francès. És a dir, un pot anar des de l'Atlàntic fins al Mediterrani per França molt ràpidament, i, en canvi, nosaltres si hem de fer tot el trajecte tenim una dificultat orogràfica més gran, però, en tot cas, l'ambició de país també ha estat més petita. Una vegada, pujant cap al Pirineu amb el tren vaig veure que la carretera anava seguint just pel costat del tren un bon tros. Vaig preguntar per què era i el senyor de la RENFE em va dir que "desde allí és batible". Què volia dir? Que havien deixat fer el tren però no sense que una carretera el pogués vigilar i, en el seu cas, bombardejar. És a dir, que un mira les coses tal com estan avui i resulta que responen a lògiques que, moltes vegades, vénen del segle XVIII o primers del XIX, i això és una mostra de la pobresa política històrica d'aquest país, de la situació en la qual hem estat fins fa 25 anys i que en aquests 25 anys hem començat, per descomptat, a canviar, però només hem començat a canviar-ho. Per nosaltres el canvi de les infraestructures, hauria de ser una ambició compartida per tota una generació de ciutadans. Crec que les obres del TGV no han anat com haurien d'haver anat, quant a velocitat i ambició. Però ja hem recuperat el ritme. I la inauguració de les obres del túnel del Perthus va permetre veure que la connexió de l'eix del sud d'Europa amb el dorsal Londres-ParísMilà comença a ser una realitat. És veritat que falta un tros, als francesos els falten 150 quilòmetres i no se sap ben bé per què, i em penso que respon a una mena de filosofia estratègica de les invasions mútues, absolutament superada pels esdeveniments. També vull deixar clara una altra cosa: Catalunya vol, i necessita i tindrà, un aeroport transoceànic. I gestionar-lo. I no pararem fins a aconseguir-ho. El necessiten a l'Àrea Metropolitana, el turisme i l'Euroregió. Barcelona és el punt natural d'enllaç amb els vols intercontinentals per als ciutadans d'Aragó, Balears, Midi-Pyrenées i Llenguadoc-Rosselló. El ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra l'ambició del Govern per desplegar els mapes viaris, ferroviaris, portuaris, logístics i aeroportuaris d'una Catalunya en xarxa. Però també la nostra credibilitat per aconseguir que la participació de la Generalitat i d'agents privats en la gestió dels ports, els aeroports i el ferrocarril. No pot ser que en aquest moment operadors espanyols i catalans estiguin comprant aeroports a Sidney, suposem. Hi ha una empresa constructora espanyola que està a punt de comprar BIA, que és la propietària, per exemple, de l'aeroport de Nàpols. Un meu amic, Bassolino, sempre m'explicava que com que allò era un desori, s'ho havien venut els anglesos amb una acció d'or, quan encara no estaven prohibides, amb un percentatge de bloqueig que ara li discutiran als tribunals europeus, però va fer-ho per donar marxa a aquell aeroport, perquè hi haguessin vols i connexions. Doncs bé, nosaltres no podem ser menys. Aquí hi ha d'haver una gestió aeroportuària que no sigui compartimentada. Jo sempre dic que, des del punt de vista econòmic, i aquí ho puc dir bé perquè a vegades a fora no m'entenen, un pot optimitzar un sistema de moltes maneres diferents, però la millor manera d'optimitzar un sistema 5 �és optimitzar-lo tot alhora, perquè si optimitza un part i després deixa dos trossets a fora i els optimitza cadascun, jo estic segur que la suma dels tres òptims és inferior al primer òptim, que és el global. És a dir, que l'únic que estem fent en aquest moment, i veureu si és pedestre i antiquat, en matèria d'aeroports i autopistes, és dir, en el cas dels aeroports, que els rics paguin els pobres. Els aeroports rics que són tres, Barcelona, Madrid i Palma, aquests financen els dèficits de tots els altres. És una mena d'orde monàstic, amb perdó de tothom, de repartir-se cristianament, i no, no es tracta d'això, perquè els ordrs monàstics si que hi són per ser cristianes, però les autoritats tecnològiques, de l'Estat i de les autonomies, el que han de fer és optimitzar els resultats. I per optimitzar els resultats s'han de fer inversions allà on hi ha rendiment, i no en cada sector a part, sinó en tots els sectors. Jo ja estic d'acord que hi hagi un mínim, no dic que no hi hagi un mínim de solidaritat que permeti també als aeroports funcionar, però això ha de venir de la solidaritat general, de la que hem dit abans, no pot ser que sigui a més a més, perquè aleshores quan comptéssim la nostra solidaritat no ho estaríem comptant tot, perquè hauríem de dir, i a més, l'aeroport del Prat, el port, les autopistes, que els altres les tenen pagades i nosaltres les paguem... No. Tot això s'ha d'optimitzar en conjunt i a això anem. I la veritat és que per primera vegada, molt lentament, però per primera vegada, comença a haver-hi una certa una llum a nivell d'Espanya sobre aquestes coses, comença a haver-hi un principi d'enteniment. Ens ha costat que ens diguessin de tot, i encara ens ho continuaran dient, que si som egoistes, que si ho plantegem... però a última hora, com que la gent té més de dos dits de front sempre, s'acaba entenent que el que estem predicant és racionalitat, justícia per tothom, i no pas tirar cap a casa i prou. En fi, per anar acabant, i recapitulant, he començat parlant-vos de l'Estatut, m'he referit a la importància del referèndum,... Tot això que estem fent i que dic que està creant pautes de comportament polític i econòmic en el conjunt de l'Estat, necessita també un gran èxit polític intern que identifiqui Catalunya com un subjecte robust. Però, evidentment, no és només d'això del que els he parlat. També del moment econòmic i industrial a Catalunya, dos anys i mig, encara no, després d'haver assumit la responsabilitat de governar el país, us volia parlar del canvi de model de competitivitat, del guany de productivitat i la inversió en innovació, de l'R+D+I, de les infraestructures físiques, científiques i tecnològiques, de l'àmbit euroregional, perquè Catalunya pugui créixer en un marc òptim de referència a escala europea, i del paper clau de les infraestructures en tot aquest plantejament. Com us he dit en començar, demà al matí intervindré al Senat espanyol per defensar la proposta d'Estatut. Demanaré, una vegada més, respecte pel que Catalunya ha proposat. Respecte pel que Catalunya ha dit que és i per la seva voluntat de millorar l'autogovern, amb més competències i més recursos. I sé que el tindré, que el tindrem. En aquest moment tenim una conjuntura política enormement favorable a Espanya i fa dotze mesos encara no ho semblava. I sense deixar de sentir-nos i de ser solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Ho demanaré i, al mateix temps, oferiré lleialtat per construir, junts, el gran futur que tenim al davant. Moltes gràcies. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1749 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat a l'Assemblea anual de la fundació empreses de l'Institut Químic de Sarrià "Governar la Catalunya del Coneixement" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut Químic de Sarrià. Barcelona Subject The topic of the resource Competitivitat Estatuts Economia Infraestructures Recerca i Desenvolupament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf 53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006 Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per parlar com a President de la Generalitat. Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista formal, sinó des del punt de vista de l'experiència. Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser el futur per fer-lo millor. Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat. S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li "president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra, però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós. Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur. Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya. Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable. En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic, sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en aquesta etapa. Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència política que hem viscut?. Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara 1 �acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està mostrant positiu per Catalunya. Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte segueixen sent, bàsicament, les mateixes. Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la propera campanya electoral. I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció d'avui. Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec fins al darrer minut del mandat. El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor. Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar. I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a fer realitat en aquesta legislatura. Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra. Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc. Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres? Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló del Tinell, el desembre de l'any 2003. El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de la meva investidura com a President de la Generalitat. Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades. El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem. Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris. 2 �Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió. Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada. L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya, persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això, perquè és així. A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic, tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador. I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de dictadura. Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però encara falta molt camí per recórrer. Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya, sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc. El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la seva execució. Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de les tres forces que vam formar el govern. Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita, com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats. Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la cohesió social i l'equilibri territorial. Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea, el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana, ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va fer. 3 �Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat. A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya. Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de Catalunya i d'Espanya. Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana. I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social. Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del barri, de la ciutat i de baix cap amunt. Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària. En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les polítiques públiques. Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en aquest país. I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat. En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat: - el nou model d'organització territorial; - el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa ferroviària; - l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya; - una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de l'Ebre; - i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana. 4 �El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política. Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai social del catalanisme. L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia l'espai polític que representaven les tres forces de govern. Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició. Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer. I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat. Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut una realitat. El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els he apuntat. A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana. En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes: 1) 2) 3) 4) 5) l'alternança democràtica, molt important; un nou paradigma catalanista, molt complicat: el nou Estatut, molt difícil; la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem; i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes. L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el tenim. El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública realitzada a Catalunya. Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai, justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit. Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat 5 �justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric, segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que, altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat. Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar, de les regions franceses. No en tenen més. Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus, la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el marc que avui permet la internacionalització. No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid. Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que estem edificant. El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot. Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del proper 1 de novembre. De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys, van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior. El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana. Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja disposem en els problemes dels catalans. El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les quals ens hem dotat. També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar amb el nom de "Catalunya proposa". 6 �Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions d'autogovern durant la transició. Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i, normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i els desitjos de futur dels catalans i les catalanes. La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya. De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder Judicial. He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien. M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya, l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya. Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura "conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el nostre grup polític. Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix. 7 �Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat. Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen. Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries. O és que hi ha cap altre camí sensat? Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble. La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural. En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap generació havia pogut tenir. Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els resultats de les seves polítiques públiques. Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem trobar. Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute, tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i 2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics de la ciutadania. Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps. El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern. Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern. Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments: Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve, Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà, Tura, Vallès, Valls i Vendrell. 8 �Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i d'elles. Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la llibertat i la seguretat de la nostra societat. Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris, amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió, amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua... Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor. Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia. És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció governamental. Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició postelectoral? Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord. He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir. Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits. Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la Presidència. També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i d'impregnació recíproca. 9 �Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del govern de coalició. Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular. En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia. La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent. Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció executiva. M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional, comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació mateixa de l'autogovern. El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit, l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la legitimació de la pluralitat d'opcions. L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura. Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara, relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple. En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions. Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense conflictes. Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem. El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir. El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà. Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies. 10 �Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do. Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes. Moltes gràcies. 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1770 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Competitivitat Estatuts Govern Acció política Territoris Model social Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/253/20060222.pdf f659d50206f70ebfaa146052185d829c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a la New York University (anglès) Nova York | 22/02/2006 Perhaps few peoples are better positioned than North Americans to understand what it is going on today in Catalonia and in Spain, The entire conception of the State and of the Nation in the United States is founded on the principle "E pluribus unum" a motto first proposed for the Great Seal of the United States by Thomas Jefferson, John Adams, and Benjamin Franklin. "One from Many" : the phrase declares the determination to form a single nation from a collection of states and, by extension, a whole political body from a nation of immigrants. Intrinsic to this is the dialogue between citizens and their governments about the limits of governmental power, about the protection of individual rights and the requirements for the common good -often translated into problems of taxation and representation-, and about where power can best be exercised: at the level of the federal government, the state governments, the municipalities, or the town hall. These are familiar topics in the context of the United States. WE are less accustomed to thinking about them in terms of Spain. But they are intrinsic to the distribution of power in Spain, as well. For centuries, ever since the consolidation in the 16th century of a Spanish State identified with the Spanish language, the Catholic Church and a strong centralized public administration located first in Valladolid and ultimately in Madrid, this has also been the hidden issue that underlay conflict after conflict, from the War of Succession in 1714 to the Civil War from 1936 - 1939. Catalonia has always been at the forefront of this discussion. The will for self-determination of the Catalan people dates at least from the 13th Century, when the Consell de Cent (Council of the Hundred, or Senate) was established by Jaume I, James the First. As my dear friend Robert Hughes writes in his beautiful love letter to Catalonia, titled "Barcelona", ["The Catalans'] sense of exception ran back to the ideal of the ancient Roman republic, of the head of state as primus inter pares, first among equals. To them, the count-king ruled by contract and not by divine right". Robert goes on to quote the fiercely self-sufficient Catalan oath of allegiance to the king, to wit: "We who are as good as you, swear to you, who are no better than we, to accept you as our king and sovereign lord, provided you observe all our liberties and laws." And now comes the clincher:"but if not, not". It is this shared spirit of political liberties and governmental complexity that the Catalan people have sought to rethink our Statute of Autonomy, after a period of twenty-five years of unparalleled democratic stability and freedom. There are many misunderstandings with regard to this process, some of which I hope to lay to rest today by answering your questions about the process of political reform we have undertaken with passionate loyalty both to Catalonia and to Spain, an idea of Spain in which all these questions can finally be resolved in the Parliament and not on the battle field. 1. REFORMING TO IMPROVE If you have been following the political news in the Spanish press in recent months and weeks, you will have noticed that things are a bit "shaken up". There is a considerable stand-off between President Zapatero and the main opposition party, the Popular Party, which has generated a degree of political tension not commonly found in Western politics. You may have heard about economic stakeholders, intellectuals, the Catholic church. and even an occasional military officer, all coming forth to state political opinions against the government! Catalonia and the Catalan political parties as well as its President at centre stage of policy and politics in Spain. 1 �You may have asked: What's happening in Spain? What's up with Catalonia? Let us take a brief glance into the past. Spain has been one of the most interesting political success stories in the Western world over the last thirty years. Four basic political "cleavages" marked its internal conflicts: the type of state in history (monarchy versus republic); the relation between the state and the Catholic church; the degree of modernization and liberalization of the Spanish economy; and finally, the territorial organization of political power (centralism versus autonomism). After Franco's death that unstable, conflict-ridden Spain came up with the democratic formula that solve these problems. The 1978 carta magna established a constitutional monarchy with a social market economy and a notably decentralized state. Our democracy was built up on a strong devolution process, very close to what people use to call a federal system. Since then, Spain has become a socially cohesive and economically developed country. Since it joined the EU in 1986, Spain has become once again a significant player on the European scene. We are growing now at 3.5%, three times the European average. Even if it may seem paradoxical the foundations are being laid in Spain for a new stage in our democracy, in which our federal system will be strengthened, our economic development will be sustained, and, according to many sources, ETA's terrorism may well end forever. I am certain of one thing: thanks to the reforms that are currently underway beginning with the new Catalan Statute, Spain faces a future which will follow the history of social, economic, and political progress of the last thirty years. To explain this I would like to outline the following: 1.- The current political reform in Spain consists of a new "devolution" process which will complete and expand the one already undertaken at the advent of democracy in 1978. 2.- This "new devolution" chiefly consists of, first, the recognition of the historic identity in some autonomous communities -Catalonia, Basque Country and Galicia-, and, second, of an improvement in the financing of these administrations. 3.- The political origins of this reform lie in Catalonia's requests in recent years. We cannot view the Catalan reform outside the context of a consolidation of the State of the Autonomous Communities. Let's talk about these two items. 2. REFORMING CATALONIA What reasons have led Catalonia to propose the reform of its self-government? One reason: To clarify and define the recognition of Catalonia's identity. The first article of the proposed statute declares "Catalonia is a nation". The Spanish Parliament will probably prefer to place this in the preambul or introduction of the law. Big question left to the end of the debate. Fourth Goal:-- Achieving a satisfactory and effective coordination of the three levels of government and administration (state, autonomous community and city or local authority). Fifth Goal:-- A partial reform of the way the autonomous communities are financed. Some of the communities that contribute most, as is the case with Catalonia, lose competitiveness and suffer under this system, as it happens in the European Union with Germany. A revision of this point in no way implies the disappearance of the principle of financial solidarity with other parts of Spain. [There is a tendency towards making collection of taxes devolved to the authorities.] 2 �Constitutionality and consensus The draft for a new statute was approved by the parliament of Catalonia on Sept. 30th after 18 months of debate. It was supported by four of the five political factions represented in Catalonia's parliament: the Partit dels Socialistes de Catalunya, the Catalan socialist party; Esquerra Republicana de Catalunya, a party striving for independence; the Iniciativa per Catalunya Els Verds, an alliance of greens and post-communists and CiU, the conservative nationalist federation that governed Catalonia between 1980 and 2003. Only the Popular Party, which is a small party in Catalonia -the fourth in votes-, voted against it. Of the 135 members of the Parliament of Catalonia, 120 voted in favor of the new statute. On Nov. 3rd, the Spanish parliament agreed to consider the Catalonian proposal. The vote on whether or not to accept the proposal for consideration produced a result similar to the one in Catalonia: All the political forces except for the Popular Party voted in favor. Do not forget that the PP participated in the entire process within Catalonia, with a constructive attitude. Some people have turned Catalonia's proposal into a projectile weapon to spark open combat between the opposition and the government. However, Catalonia did not frame its proposal against anyone. In no way is it against Spain. Nor is it against any of the autonomous communities. Catalonia would never approve any proposal that would jeopardize the interests of Spain as a whole. The Catalan reform has already passed the most difficult part of its journey. 3. THE PLURAL SPAIN The Catalan reform does not end up in an improvement of Catalonia's self-governance. As mentioned before, Catalonia opened a true new devolution process all around Spain. The ultimate goal is the realization of the plural Spain, the federal Spain. 1.- I am confident, more than ever, that the plural Spain is a project adding political realism to collective ambition. a/ Realistic in its development: We must work with a constitution and charters that are untouchable and within the limited scenario of the European Union's institutions. b/ Ambitious in its objectives: it must satisfactorily fulfill the aspirations of the peoples of Spain for this century. 2.- A general operating principle: the autonomous communities are part of the State, they are the State - the Spanish state - and as such they must be treated with reciprocal loyalty. At one point, there were attempts to distort this statement by implying that a different State was being demanded. It is not true. The goal is to put an end to the all too common and misleading impression distinguishing the State from the autonomous governments. For three decades, and as defined by the constitution, the state of Spain has meant three different administrations: general, autonomous and local. And not a single article nor provision establishes a vertical or moral hierarchy among them. 3.- One criterion: Recognition of difference Difference does not mean inequality. Nor, obviously, privilege. 3 �The desire to uphold a balance between equality (of rights) and plurality (of identities) must lead us to defend - without complexes, from a historical and cultural nation such as Catalonia: - equality of competences - and difference on a symbolic level. Understanding that the core of the renewed constitutional agreement must consist of the historical nationalities' accepting the spread of autonomous governments, equality of competences, and the balance of the model, while at the same time the other communities recognize the plurinational, pluricultural and plurilinguistic diversity of Spain and, as a result, the practical and symbolic expressions of these differences. Consequently, we assume that no community has the right to determine the others' ceiling of competences. - A constitutional formulation: Re-establishing the distinction between nationalities and regions that defines the Constitution. - A political culture: This reality, more complex, more compound, must be built upon the foundation of loyalty. Without reciprocal loyalty, without federal trust, no progress can be made in the new scenario. We share common problems that must be dealt with and analyzed jointly. Only in this way will we find effective solutions. We knew from the very start it would not be easy. But it seems that the reform is gaining momentum. Today it's Catalonia, and I hope the Land of Valencia, too. Tomorrow Andalusia and Galicia will join, too. And in time other autonomies. This is the major stake for the Spain of the 21st century to continue its advancement, with all the guarantees, along a democratic pathway based on the values of equality, diversity and freedom. Thank you very much. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1735 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, a la New York University (anglès) Language A language of the resource Anglès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Subject The topic of the resource Autonomia Catalanisme Espanya plural Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-02-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1526/19970709d_00772.pdf f6d345699cad42e302a8ebfbd459c811 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Gabinet de l'Alcaldia Data: 9.7.97 GUIO Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet (EQ) Participació en el curs d'estiu "Los retos del Estado del Bienestar", de la Fundació General Universidad Complutense de Madrid De cara a la conferència La vigencia de las políticas socialdemócratas que l'Alcalde pronunciará en el marc del curs d'estiu "Los retos del estado del bienestar", que organitza la Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid, s'escau fer referència als aspectes següents: - L'Alcalde hi participa a petició de la coordinadora del curs, Ángeles Amador. El curs es desenvolupa del 7 a Elll de juliol a San Lorenzo del Escorial. El director dels cursos d'estiu és Miguel Ángel Alario. - L'Alcalde serà acompanyat a la taula per Ángele$ Amador, qui farà la presentació. - Després de la intervenció de l'Alcalde s'obrirà u41 torn de preguntes per part dels estudiants i dels periodistes dels diferents mitjans. - Després de la conferència está previst oferir un dinar als participants de la jornada del curs. - A les 10:OOh, Goran Censor, professor de l'Instint de Psicologia de la Universitat de Suècia, haurà pronunciat la primera conferència de la jornada dins d'aquest curs. -A les 1 'Educació i Estat del Benestar, moderada per Juan Pedro Hernández Moltó, diputat del PSOE. Hi participen: Eugenio Nasarre, secretari general d'Educació i Formació Professional, Áljaro Marchesi, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, Fernando López Lezcaro, secretari general de la Federación Estatal de Enseñanza de CC.00, i Ángel Astorganb, secretari general de la Federación de Religiosos de Enseñanza. - En la resta de les jornades del mateix curs han participat o participen: Diego López Garrido, secretari federal de Neva Izquierda. Ernest Lluch. P. Díez Chavero (UGT). J.P. Hernández Moltó (diputat PSOE). Vicenç Navarro (Universitat Pompeu Fabra) Luís Martínez Noval (diputat PSOE). Juan Manuel Eguiagaray (qui substitueix Joaquín Almunia). José María Fidalgo (CC.00). COMPLU.EQB �Ajuntament 4\ de Barcelona ^/ Gabinet de l'Alcaldia José Antonio Griñán (Diputat PSOE). Arturo Gil (Vicepresidente CEOE). E. Castellón (secretari d'Estat de Sanitat). Joan Saura (diputat d'Izquierda Unida). M. Pimentel (secretari general d'Ocupació). Ramón Jáuregui, (qui substitueix Alberto Ritíz Gallardón). G. Espinq-Andersen (Universitat de Trento) - En annex 1, s'adjunta una còpia dels programes amb els participants en els diferents cursos d'estiu. 2 COMPLU.EQB �LA VIGENCIA DE LAS POLÍTICAS SOCIALDEMÓCRATAS Es para mí un placer y un honor haber sido invitado por la Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid a participar en el curso de verano "Los retos del estado del bienestar" y ofrecerme la posibilidad de exponerles mi punto de vista sobre "La vigencia de las políticas socialdemócratas", para hablar de la vigencia del mensaje socialdemócrata en materia de bienestar social. Antes de empezar quisiera señalar que 1 título de esta intervención debiera revisarse de entrada porque al uso de la expresión "vigencia de la socialdemocracia" se asocia una actitud defensiva, cuando lo que creo que hay que hacer -y espero conseguir a lo largo che mi intervención- es atacar, más que defender. Me gustaría profundizar en dos puntos fundamentales. Uno engloba las líneas u opciones que la socialdemocracia se plantqa hoy por hoy en materia de bienestar social y en materia de política global. El segundo está más vinculado a mi propio punto de vista, es decir, el de un alçalde que ha sido designado como representante de todos los alcaldes y presidentes de las ciudades y regiones en Europa desde marzo de 1996 y hasta fínale¢ de 1997. Volviendo al primer punto, conviene te Zer como referente el Congreso del Partido de los Socialistas Europeos que se celebró el mes de junio de 1997 en Malmóe (Suecia). En esta ciudad se vivió .in momento que creo describe bien lo que hoy es la socialdemocracia, en la forma y en el contenido. En la forma porque convocó nueve prime-os ministros de los quince países que integran la Unión Europea y la asistencia de delegados de doce partidos �socialdemócratas que forman parte del Gdbierno de sus respectivos países. Esta situación sin precedentes debería acabar con la especulación alrededor de las teorías económicas de Fukuyama, el fin d las ideologías, el fin de la izquierda o el fin del socialismo, entre otras cosas. En el contenido, por la importancia de lo que allí se dijo. En especial, destacó la expectación y el delirio que despertaron entre los asistentes dos figuras que acababan de ser elegidas primeros ministtos de su país: Lionel Jospin y Tony Blair. Personalmente, tuve la oportunidad de tervenir en un tema relativo a las regiones y al bienestar en función de la pr ximidad o la distancia, a lo cual haré referencia más adelante. El discurso de Jospin se basó en las grandes verdades de siempre. Quien haya tenido ocasión de leer el programa, o mejor dicho, el manifiesto que publicó íntegramente el diario Le Monde unos d as antes de las elecciones francesas coincidirá conmigo en valorar como clás ico su mensaje. El núcleo de dicho mensaje venía a ser "poner al hombre en el corazón de la economía". Al leer aquello me sorprendí y pensé que iba a ser un factor negativo en los resultados electorales. Creí que la gente, deseosa g1izás de términos más concretos, no comprendería este mensaje tan retórico, tan sentimental, tan clásico, tan humanista en el sentido antiguo. Me equivoqué. La gente votó este mensaje y Jospin lo defendió en Malmóe, y lo está defendiendo ahora, y lo está haciendo muy bien. Jospin está explicando que el empleo es una prioridad, que la Unión e uropea no puede ser sólo una unión monetaria. Hasta la fecha, este mensaje, que hemos leído tantas veces, miles de veces, millones de veces, en artículos, en conferencias, en charlas, nadie lo había convertido en un mensaje político con la potencia suficiente como para paralizar 2 �o acelerar la negociación de la nueva Europa o el carácter de la nueva Europa que nace en Amsterdam. Y él lo hizo, y lo hizolbien. Todo el mundo es consciente de que Amsterdam no fue un gran éxito, que la reforma institucional no se ha producido el la medida en que debería producirse. Por reforma institucional se entiende que Furopa sea más democrática y próxima, que se pueda leer y entender mejor que la actual y su estructura, dificil de comprender. En esta dirección se ha avanzado relativamente poco, porque el tema dominante ha sido la unidad monetaria, que es condición de vida para Europa. Pero tampoco se debe olvidar el correlato a la unión económica: la cohesión social. La construcción de la Europa social es condición necesaria para que la Europa económica no se convierta en la Europa monetaria de los banqueros, como dice el parlamentario europeo Miche1 Rocard. La Europa de Amsterdam es seguramente $nuy tímida desde el punto de vista de la reforma institucional, no porque Jospio haya conseguido que fuera así sino porque el problema que plantea es previo: humanizar la Europa monetaria. Puede parecer muy bello y también muy ineficaz o muy hetéreo. Aún así, Jospin está empezando a hacer, a tratar de construir en Francia lo que está diciendo. El primer ministro francés se ha visto presionado por la sinceridad contenida en su discurso, muy honesto, en el que exponía lb que podía hacer y lo que no. Incluso anunciaba, por ejemplo, la creación de setecientos mil nuevos empleos. Afirmaciones de este tipo, en España, a los poco avisados les pueden parecer imprudentes por incurrir en el error de tener que sufrir por haberlas dicho y no cumplirlas. La verdad es que sufrimos en balde porque lo hicimos, si bien en un momento en que ya se había olvidado ln vigencia de este mensaje y todo el mundo parecía estar convencido de que no se conseguiría. Al final se consiguió, y no ochocientos mil, se generaron un millón de nuevos empleos en España, durante el periodo 1982 -88. �Y sin embargo, lo que ocurrió -y le ,uede ocurrir a Jospin- es que los mencionados ochocientos mil empleos quel se crearon no disminuyeron el índice global del paro porque en el mismo período la gente decidió proclamarse buscador o buscadora de empleo. Un millón más de personas -o bien empleadas en el campo y que emigraron hacia la ciudad o bien provenientes del no-empleo y que buscaban un empleo por primera vez- e manifestaron así, porque detectaron que los empleos se estaban creando. Así ccurrió y ocurre especialmente con las mujeres, quienes no habían quizás pensad() hasta ese momento en incorporase a algún sector del mercado laboral. Todos ellos empezaron a pensarlo más seriamente cuando vieron que existía la j posibilidad de incorporse al mundo illón de empleos y un millón de laboral, de modo que se crearon un demandantes de empleo. El paro se quedó igual, porque el paro es el número que reflejan las encuestas de demandantes de empleo que no lo tienen. Jospin, por tanto, cuando pretende lo que pretende, y aprendida la lección española, no va a tener un chasco en este = sentido. En segundo lugar, lo que ha dicho se ha visto confirmado por la representante del partido socialista francés en la escuela del verano del PSC en Barcelona y miembro de la Comisión de Libertades Públicas y Asuntos Interiore 3 del Parlamento Europeo, Michèle Lindeperg. Durante estas jornadas se analizó la experiencia inglesa, la italiana y la francesa y Michèle Lindeperg explicó muy bien el programa francés y el dilema de Jospin. Jospin aplicará las medidas oportunas de promoción de empleo para cumplir su promesa pero no respondiendo a criterio de inmediatez sino de eficiencia, es decir, a los criterios del trabajo bien hecho. El primer paso será la convocatoria en noviembre de una gran conferencia en 1á que va a llamar a capítulo a todos los franceses. 4 �Esta forma de actuar, que se inscribe dentro de lo que podríamos calificar de tradición muy francesa, supondrá la organización de una gran asamblea en la que se pretende que toda la sociedad francesa se pronuncie sobre esta cuestión. Si bien cuentan con todo el verano para prepltrarla, ello exige cierta celeridad, pero se trata de una rapidez prudente. El primer ministro francés es un hombre que escribe despacio y con buena letra, pero sin pausa, y probablemente conseguirá más de lo que muchos creían o, me atrevo decir, nos creíamos al haber leído su programa, aunque yo lo conozco perso 'mente y quizá esto influya en mi parecer. Jospin, como persona y como estadista, Impresiona. A mí me impresiona. Ha estado en Barcelona varias veces. Estuvo $n el último mitin de Felipe González, en la campaña de marzo del 96. Un mitin glorioso en el Palau Sant Jordi. No obstante, para calibrar la calidad y el contenido del mensaje socialdemócrata francés es significativa la conversación que mantuvimos en el encuentro previo al mitin en mi despacho. Estaba presente también Pierre Guidoni, el responsable de Relaciones Externas del PSF. A mi pregunta de cuál iba a ser la política socialdemócrata francesa -que en ese momento no se veía tan próxima- en cuanto a las demandas de las identidades regionales y la proximidad, la respuesta fue: "La única identidad regional en Francia es rancia". Creo que la respuesa es de una ceguera total. Francia sigue siendo el país más jacobino a derecha e izquierda de Europa. Y lo sigue siendo por mérito propio, no sólo por error. Lo sigue siendo porque es e país que con la revolución inventó la democracia como fenómeno nacional y la Àsamblea Nacional. Siempre morimos de éxito en esta vida y Francia, sin llegar a morir, padece su propia enfermedad, que es París, entendido corno punto de mira y solución de todos los problemas. Por ejemplo, los problemas de Marsella los quieren solucionar con una ley de París a través de un ministro de París. Y aunque a veces he defendido la necesidad de un ministro de la ciudad, nunca aprobaría que ese ministro quisiera �resolver los problemas de un suburbio de una ciudad porque, simplemente, no los conoce. El pensamiento global es bueno para det4rminadas cuestiones porque está más informado sobre ellas y es muy malo para otras porque es menos sensible. No es que sea menos sensible en el sentido de qhe no tenga sensibilidad. A veces esta sensibilidad existe, pero distorsionada o desenfocada Y por ello, es necesario adoptar un modelo de gestión bien meditado. No es suficiente pensar globalmente y actuar localmente. Pero en Francia, y dentro del modelo socialdemócrata, el pensar o es global o no es. Y es así porque tienen una historia que los justifica. { Todos los demás países europeos están enfocando las cosas de una forma distinta, 5 empezando por España, el Reino Unido o, de una forma muy rotunda, muy emocionante para mí, Italia. El mensaje del primer ministro británico, trony Blair, es distinto. Lo expuso en Malmóe inmediatamente después del de Jpspin, y fue un discurso enormemente provocativo. Constantemente estuvo hablando, no de la izquierda y el centro sino del centro y el centro-izquierda. Su discurso se dividía en dos partes. La primera reflejaba su intuición, que comparto bastaiite, de que o la izquierda conquista el centro o no logrará hacer lo que tiene que hacer. Este planteamiento no responde a un oportunismo electoral sino a un planteamineto de mayor alcance. La segunda incidía en el hecho de que para conseguir esta especie de gran alianza, la izquierda tiene que recuperar los temas die la gente y no dejar que la derecha pueda adueñarse de ellos. 1 Lo que Blair hizo en su campaña, y lo repitió en Malmóe, fue denunciar que la derecha es la enemiga de la familia y de la seguridad. Estos son valores de la izquierda, del centro y del centro-izquierda. Y puedo decir con conocimiento de causa que esta afirmación no es sólo una frase, es una verdad rotunda. �En Barcelona ha habido un gobierno municipal de centro-izquierda desde 1979. Este gobierno, por ejemplo, ha conseguido reducir el índice de victimización, una encuesta de la población activa similar a la del paro que se efectúa anualmente desde 1985 porque en el año anterior cubo una criminalidad espantosa en Barcelona y una sensibilidad enorme sobre este tema. En esta encuesta se pregunta a la gente si ha sido objeto de al n acto delictivo en los últimos doce meses. El primer año, el 25% de los encuestados contestaron afirmativamente. El 27%, al año siguiente. En 1995 se reduje al 15%. Así pues, un gobierno de centro-izquierda ha logrado rebajar el índice casi en un 50%. En Inglaterra, entre 1980 y 1990, el índice de criminalidad, que no se basa en una encuesta sino más bien en una estadístic de denuncias policiales, muestra un incremento del 50% con un gobierno de ley y orden, que era el de Margaret Thatcher. Es por ello que Blair se ha adueñado de este tema valorando que el criterio seguido por Thatcher era tan elitista, tan insensible, que no sabía cuáles eran los problemas reales de la gente. I10 cabe duda de que la inseguridad ciudadana es un problema real de la gente. Este problema afecta más a la gente de los barrios obreros que a la gente de los barrios ricos. Curiosamente, metidos en elicuestas de victimización, la gente de los barrios ricos son mucho más sensibles o, según se desprende de las estadísticas, se quejan más en esta materia. Pero en todo caso, probablemente, el los barrios marginales hay más criminalidad que en Chamberí, si hablamos de Madrid, o en Pedralbes, si hablamos de Barcelona. Estadísticamente, ' está bien demostrado en Inglaterra, a raíz de estos resultados el mensaje neoliberal de Thatcher empujó a la gente hacia la marginalidad. El mensaje era que no iban a gastar en ellos porque la unidad monetaria y la estabilidad lo exigían -razonamiento que la población podía más o menos comprender, no aceptar, pero sí co nprender-, con el mensaje añadido de que el que no se espabila y es un desgraciado, es por culpa suya. �Según los sociólogos, ese tipo de mensaje ha impedido a la gente situarse fuera del sistema conscientemente porque les han dicho no solamente que no tienen, sino que no tendrán porque han nacido in apaces, tontos que encima no quieren dejar de serlo y, además, que no se cuenta Con ellos; que la sociedad se divide en dos, los que quieren jugar y los que no quieren, y como no quieren jugar deben olvidarse del Estado. Blair ha desmontado con éxito este mensaje de la derecha. En relación con la crisis de familia ha sucedido algo semejan4e por varias razones: la seguridad, los problemas de la educación, los problemas Ide la violencia, del vandalismo, entre otros. Y esto ha sucedido porque la derech4 no les ha dado esperanzas. Por tanto, más allá de la retórica familiarista de la derecha, desde el centro-izquierda y la izquierda estamos en mejores condiciones !que la derecha de ofrecer a la familia una estabilidad y unas esperanzas. Éste es, sucintamente, el mensaje de Blair. Estos dos aspectos no lo resumen todo pero son muy significativos para ilustrar lo que Blair está diciendo. En materia de mercado laboral, Blair y Jaspin probablemente no se pondrán de acuerdo en breve. Ahora bien, se van al poner de acuerdo en un futuro. No sabemos cuándo, porque la construcción el nuevo modelo socialdemócrata del bienestar social tardará en concretarse. Está empezando a definirse en ambos países, desde puntos de vista distintos. Es posible que haya diversos modelos socialdemócratas y que al final de este proceso coexistan, incluso, variantes nacionales con variantes sectoriales. No > e puede pretender un modelo único. Pienso que a medida que Europa nazca a partir del euro, nacerá una europolítica, una política europea a la par que una ei4romoneda. Y esa europolítica querrá europartidos que, al igual que sucede en las empresas, deberán unirse si son pequeños, o dejarse absorber por otros más grandes, o amalgamarse, o desaparecer. �Lo mismo ocurrirá con los partidos. Los mensajes políticos europeos van a tener que ser dimensionados con Europa, codimensionados proporcionalmente. Por tanto vamos a tener partidos con amplial fronteras. No serán formaciones de carácter tradicional, en el sentido ideológico. Los partidos socialdemócratas clásicos -que, como decían los austríacos,1 nos han acompañado de la cuna a la tumba- se preocupan de la persona en cuanto a la vivienda, el bienestar, la sanidad, pero no como gobierno, sino como partido. Este modelo de bienestar social y de partido que lo propugna va a desaparecer. Creo que la tendencia será la aparición del partido demócrata en el sentido liberal, en el sentido clásico. En relación a los conservadores, en el siglo XIX eran liberales, y en el XX han sido conservadores y socialistas o demócratascristianos y socialistas. Aún así, pienso que nos dirigimos hacia tn partido de progreso, un partido de cambio, como ha vaticinado Felipe González. El ex presidente español ha hecho referencia en alguna ocasión al partido autoritario y al partido libertario, o lo que es lo mismo, a conservadores y liberales] o a tradicionales y progresistas. Me resisto mucho a abandonar también, como 3lair, el apellido liberal, porque liberal viene de libertad y no dejaría que la derecha se adueñase de ese mensaje. Debemos pensar por tanto en un partido cn minúsculas, genérico. No digo que sea un partido político con estatutos y Iecretario general, sino más bien la alineación de la partida de la libertad, del progreso de la izquierda en Europa. Se trataría de un partido muy amplio que permitiría múltiples combinaciones y acentos distintos. No sólo acentos nacionales, sino acentos culturales y sectoriales (mujeres, hombres, jóvenes, mayores). Erl ese conglomerado dominaría no una desconfianza del mercado en el sentido religioso-ideológico, sino una constatación de que el mercado es bueno para lo que es, pero no para lo que no es. �El mercado es el instrumento óptimo de asignación de recursos para lo que hace bien pero pésimo para lo que no sabe hacer. No podemos ser dogmáticos ni del mercado, como lo es la derecha ultraliberal, ni del antimercado. El mercado es un sistema muy potente que hay que saber cabalgar y en el que no se puede escoger montura. No se puede ir en otra cosa, ni p ' n un Rocinante de madera, ni en un tren, ni en un avión. El caballo es el quejes y no otro. No existe otro sistema, existe el jinete. Y el jinete ineludiblement4 tiene que ser el Estado, el Gobierno, quien interpreta el interés general y las fallas del mercado. La dorna debe ser parsimoniosa y es necesario conocer al caballo y respetarlo. f Incluso en alguna ocasión se debe espole ar. De la misma manera, el mercado tiene sus leyes propias de funcionamiento¡, que hay que conocer y respetar. Se deberá espolear y conducir pero teniendo presentes cuáles son sus requisitos. Nuestro modelo socialdemócrata no será un modelo antimercado, será un modelo montado sobre el mercado, sabedor y crític de sus limitaciones. Cuando hablarnos del Estado o del jinete o de quien lleva el mercado, una segunda e importante consideración a tener en cuenta es la distancia desde la cual las cosas se hacen mejor. El mercado, ¿e un mercado europeo y hay un jinete europeo y basta? ¿O son los Estados? ¿O es un ejército de caballería? Posiblemente estemos hablando de un ejército de caballería o bien de un grupo de caballeros con caballo. Además, las razas; de los caballos son varias: el caballo europeo, el regional, el local, los ciudadanos. Sin olvidar el caballo suelto, que es la sociedad. ¿Qué principio debe establecerse en esta materia? ¿Qué debe hacer cada uno? Según los socialdemócratas alemanes lo más adecuado es diseñar un catálogo en el que se precise qué tarea debe hacer cada uno. Corno presidente del Comité de las Regiones, he señalado en más de una ocasión que el catálogo se convertirá en un multicatólogo, en un multipropósito. En los lánder pueden tener definidas sus lo �competencias, qué deben hacer y qué no. Plero en otros países puede que sean las ciudades las que actúen. Así pues, no pueden pretender que toda Iluropa hagamos lo mismo. El propio principio de subsidiariedad, de proximidad, defiende que hay que respetar la cultura política de cada uno. Y en la cultura política está el papel de los municipios. por ejemplo, y el papel d4 los lánder o de las comunidades autónomas o regiones, si las hay. No debemos olvidar que existen países muy pequeños en Europa, que no tienen ni provincias. Luxemburgo no tiene, así como Suecia, Holanda e Irlanda. Ni las van a temer por su tamaño y con una población inferior a los diez millones de habitantes. n estos casos no podemos hablar de regiones, pero sí de municipios. Y esto es álido para todos los países. Por tanto, actuar bien quiere decir actuar a la distancia adecuada efectivamente. Entonces, ¿cuál es el principio que debernos establecer? Cada Estado deberá decidirlo pero no totalmente. El tratado de Maastricht, en su preámbulo, y el tratado de Amsterdam recogen el principio de la subsidiariedad. En otras palabras, el preámbulo del tratado de Maatricht considera que la Unión Europea es una unión sin cesar, cada vez más estrecha, entre los pueblos, donde todo debe hacerse mejor y más cerca, salvando la efiacia. Sin embargo, esta afirmación se ve matizada posteriormente por el artículo¡ 3b del propio tratado. Dicho artículo establece que en virtud del principio de la subsidiariedad la Unión sólo hará lo que los Estados no puedan hacer. Creo que esa consideración es engañosa porque es lo mismo que decir que lo único que no es Europa son los Estados. Y so no es verdad. En el sistema federal americano, por ejemplo, hay tres niveles de gobierno: el federal o de los Estados, las autonomías, o como se les quiera llama., y el local. En Europa es un poco más complejo y tendríamos que hablar de cuatro niveles. Además de la Unión y de los Estados hay que tener en cuenta que cistos tienen regiones o comunidades autónomas, y dentro de ellas, los municipios. 11 �Lo que no se puede pretender es que la subsidiariedad sea un principio opaco en virtud del cual una parte de la subsidiariedad milite contra la otra. Esa primera parte, la relación entre los Estados y la Unión, defiende a los Estados respecto de la Unión porque los Estados son más próximos que la Unión pero ignora todo lo que hay debajo de ellos y no obliga a los Estados a aplicar la subsidiariedad. Por contra, creo que la socialdemocra4ia europea debería desarrollar este principio hasta el final. Y su desarrollo no;implica la aplicación sin límites de la proximidad. La subsidiariedad no quiere decir sólo proximidad, quiere decir proximidad con responsabilidad, proximidad con eficacia, proximidad con equidad. Hay cosas que no pueden hacerse cerca. Hay que establecer un principio de ordenación que estipule que todo se hagacon la mayor proximidad posible, sin olvidar que existen decisiones en las que la proximidad se revelará ineficaz. Ciertas decisiones no se pueden tornar eficazmente cerca porque requieren un tamaño mayor, economías de escala, corno dicen los economistas. Otras no se pueden tomar cerca, porque no son equitativas, ya que si tiene que haber una redistribución tiene que decidirse desde un l centro situado a un nivel superior que redistribuya a través de alguien, de un punto en el que unos y otros se encuentren para ponerse de acuerdo. Este punto es el Pistado. Este punto de distancia necesaria en la redistribución es otra limitación de la proximidad como principio general de subsidiariedad. Por tanto, la proximidad se debe aplicar con responsabilidad, con redistribución, con eficacia. Éste es el principio que hay que establecer. Es un principio revolucionario, porque defiende que el principio general es la proximidad y .;que la distancia es la excepción que se tiene que justificar, y no al revés. 12 �¿Cuál es la situación actual? El Estado manda, porque los franceses nos imbuyeron que la nación era lo mejor y qpe la Asamblea Nacional era quien la representaba y que todo permiso emana dei ella. Por contra, la sociedad no quiere esto, no lo quiere porque no lo ve necesario. Simplemente, lo que se reclamó por ser necesario y progresista en 1789, hoy no lo es. Ahora la gente quiere que la nación haga lo que pueda hacer, pero aquello que no tenga que hacer que se lo devuelva a la sociedad. Europa nacerá bien si incorpora todo lo que nosotros sabemos, que los Estados son demasiado pequeños para hacer, pero a cambio nos devuelve todo lo que los Estados son demasiado grandes para seguir haciendo. Europa debería consagrar este criterio, debería de decir al ciudadano que se responsabilizad del ejército, la defensa, la política exterior común y la moneda, que sus iptereses, derechos y obligaciones en Bosnia o Albania, o cuando se discuta con la Organización Mundial del comercio sobres aranceles, estarán bien representados. Incluso en Zaire o el Magreb, si es que Europa debe intervenir o decir algo al respecto. Los europeos estarán bien representados y no tan mal como hasta ahora, sin tener que presenciar el desastre de estos últimos paños, las vergüenzas por las que se ha pasado por no poder actuar, por no tener unidad de mando. Esta unidad va a existir. Existirá una moneda europea y, por tanto, cuando se discuta la cotización del dólar o del yen, estaremos en disposición de negociar con otra moneda con igual o mayor peso económico que el dólar, o decir, como decían los señores aragoneses y catalanes en un juramento de lealtad catalano-aragonesa al conderey de Barcelona: "Nosotros, que somos tan buenos como vos, juramos a vuestra í merced, que no sois mejor que nosotros, aceptaros como rey y señor soberano, siempre que respetéis todas nuestras libertades y leyes; pero si no. no". Hoy por hoy los europeos no pueden actuar así. No tiene ningún sentido dirigirse en estos términos a los americanos o los japoneses. No obstante, sí debemos tener esta moneda propia equiparable al dólar y, por supuesto, al yen, para decirles: 13 �"Miren ustedes, no les vamos a seguir comprando coches porque no nos conviene, nos están ustedes apretando demsiado los tornillos en este tema". Sin embargo, ¿qué ocurre si Europa hace , esto? La gente sospecha que la clase política de Bruselas puede hacer otras cosas que no debería hacer. Por eso, esta clase politica -en relación a sus competencias de gestión- tiene que hacer un acto de modestia y explicar a la ciudadanía que decide sobre unos ámbitos concretos pero sobre otros no. A su vez, debe garantizar que los Estados que como Unión dan sentido a la existencia de dicha clase política. Y que como Unión les devuelven a la sociedad, como ciudades, 4omo pueblos, como regiones, todo lo que estos últimos sepan hacer mejor que los Estados. Esto es precisamente lo que los Estados ncd han hecho en Amsterdam, a pesar de que Kohl, de alguna manera, lo ha defendido, si bien sus problemas eran otros. No considero que España haya sido muy beligerante en este tema, aunque lo fue en el Comité de la Regiones. Debo debir que las comunidades autónomas españolas fueron muy a la una y que estuvieron todas presentes en la asamblea previa de mayo en Amsterdam, la cumbrerde los pequeños, de las regiones y de las ciudades. Este encuentro fue un éxito porque estaban todos y porque además el lenguaje utilizado no fue un lenguaje estrictamente reivindicativo, sino propositivo, como el que estoy ahora desarrollando, un lenguaje consciente, un lenguaje responsable y europeo. Esto es lo que creo que la socialdemocracia debe incorporar: una sana desconfianza respecto a la distancia. Esto des lo que el liberalismo -el bueno, el auténtico, el que proviene de libertad, el que está casado con el progreso de la humanidad- ha defendido siempre y que la izquierda tiene que asumir. Si no lo hace se enquistará en un numantinismo dé defensa de derechos legítimos, sin el ingrediente político que los haga asumibles y aceptables. A los que defienden los t intereses contrarios -los de la privatización a ultranza, los del ultraliberalismohay que quitarles los argumentos que se derivan de la constatación recta de que la 14 �distancia genera privilegos que hay que combatir, y que el Estado es una distancia. No debemos identificar el modelo de bienestar social con el Estado; el Estado es el jinete al servicio de un objetivo que debe quedar claro: el bienestar social. Muchas gracias. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4432 Title A name given to the resource Conferència dins del cicle <em>Los retos del estado del bienestar</em>: La vigencia de las políticas socialdemócratas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Benestar Social Política Govern Gestió pública Model social Acció política Socialdemocràcia Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-09 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Description An account of the resource Intervenció de Maragall al cicle dins dels cursos d'estiu, organitzat per Fundación General de la Universidad Complutense de Madrid. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1316/19930327d_00543.pdf 4209f415c02d823a8dff4abf99538160 PDF Text Text \ .17 aL-0, 7 - 213,/c3 c t4 111A . / /) Céli'é t ti ./t \ t/1 , d,talk,G.LALL-,, r-- !nVA kti. ' 1 lit-rf (kitik,ry\ cuC4,v L .1k/1 cLA-ttbt, cLi kL CLikAi I 1( - _ c,t;i,uuri Liayt4.1/: ( \ u Cu Gi'k /5-. / ,eal 1 Ld oCIAS2-1 ' (2( ( 1 61, t ya L2, 1"c3,L c¿e_ ,LQ O t (c:( (.1(9 .7, (kfu.4)1; uuuu Uelittc ir‘u. ALI Lryk) Ckd tibi)2,L C- 1,--Ut rq2 ovk,ta ( 1,b4.4-1.4-4 cLU-0--te -05 �e Y\A(\ Li 0-1\-S u Š1/tA-k � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4222 Title A name given to the resource Conferència dins el Cicle "Civisme, convivència i democràcia" Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Respectar les minories. Cohesió social. Religió com a superació comuna i diversa dels pobles que s'ha de convertit en intrument fonamental del diàleg de pau entre cultures enfrontades. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre Cristià dels Universitàris, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Societat Religions Democràcia Model social Description An account of the resource Text manuscrit de PM. Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-27 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1423/19941124d_00660.pdf 8df420273157b9433a891a8579c8a15c PDF Text Text Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA Data: 24/11/94 GUIÓ Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet (IQ) Participació en el III Congrés de Responsabilitat Civil. De cara a la participació de l'Alcalde al 3r Congrés de Responsabilitat Civil s'escau informar del següent: La inauguració del III Congrés de Responsabilitat Civil anirà a càrrec del degà del Col.legi d'Advocats, Eugeni Gay, i del vocal del Consell General del Poder Judicial i magistrat del Tribunal Suprem, Joan. A. Xiol. Després d'aquestes intervencions Eugeny Gay donará la paraula a l'Alcalde perquè presenti la seva ponencia sobre el projecte de justicia municipal a la Carta Municipal. Els organitzadors han sol.licitat que, atesa la diversa procedencia deis assistents, la ponencia de l'Alcalde sigui en castellà i no tingui una extensió de més de mitja hora. Aquest Congrés, que organitza el Col legi d'Advocats en coliaboració amb les principals entitats asseguradores del país, se celebra anualment i reuneix un gran nombre de participants, tots ells advocats i tècnics de companyies d'assegurances. Enguany está prevista la partipació de més de 800 persones d'arreu de l'estat i el programa preveu set sessions de carácter tècnic (vid, programa en annex 1). PONENCIA DE L'ALCALDE: PROYECTO DE JUSTICIA DE PAZ EN LA. CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA, COMPETENCIA, ORGANIZACION Y FUNCIONAMIENTO DE LA JUSTICIA MUNICIPA L. ES UNA SATISFACCION PRESENTAR HOY ANTE USTEDES EL PROYECTO DE JUSTICIA DE PAZ QUE PROPONE LA CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA YA QUE SE TRATA DE UNA PROPUESTA LARGAMENTE DEFENDIDA POR BARCELONA. EN ESTOS MOMENTOS, LA PROPUESTA DE IMPULSAR LA JUSTICIA DE PAZ DE CIUDAD CUENTA CON UN AMPLIO APOYO DEL MINISTERIO DE JUSTICIA E INTERIOR Y ME CONSTA QUE EXISTE LA VOLUNTAD DE PONERLA EN CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA MARCHA NO SÓLO EN BARCELONA SINO TAMBIEN EN OTROS GRANDES NUCLEOS URBANOS. ESTOY SEGURO DE QUE EL PROYECTO , DE JUSTICIA DE PAZ DE CIUDAD LES INTERESARA EN LA MEDIDA QUE LA RESPONSABILIDAD CIVIL ES UNA DE LAS MATERIAS OBJETO DE ACTUACION DE ESTA JUSTICIA Y EN LA MEDIDA QUE INTRODUCE UNA NUEVA PERSPECTIVA PARA AGILIZAR LOS PROCESOS JUDICIALES QUE SE DERIVAN DE LOS CONFLICTOS DE CONVIVENCIA EN LAS GRANDES CONCENTRACIONES URBANAS. LA RECLAMACION DE LA RESPONSABILIDAD CIVIL POR LA VIA JUDICIAL ES, SIN DUDA, UNA DE LAS PRACTICAS QUE MAS SE ESTA DESARROLLANDO EN NUESTRO PAIS EN LOS ULTIMOS AÑOS. EN OTROS PAISES, COMO LOS ESTADOS UNIDOS O ALEMANIA Y FRANCIA, ESTA PRACTICA ESTA MUY EXTENDIDA Y TANTO LOS PROFESIONALES DEL DERECHO COMO LAS ADMINISTRACIONES DISPONEN DE SISTEMAS MAS AGILES QUE GARANTIZAN UNA RESOLUCION MAS RAPIDA DE LOS CONFLICTOS. ES CON ESTA FINALIDAD QUE LA PROPUESTA DE IMPULSAR UNA JUSTICIA DE PAZ DE CIUDAD O DE BARRIO ESTA CONTEMPLADA EN EL TEXTO DE LA CARTA MUNICIPAL, LA CARTA MUNICIPAL, QUE APROBO EL CONSEJO PLENARIO DEL AYUNTAMIENTO EL 20 DE MAYO PASADO, SERA EN UN FUTURO LA LEY ESPECIAL DE BARCELONA TODA VEZ QUE LA COMISION MIXTA AYUNTAMIENTO-GENERALITAT EMITVUN DICTAMEN SOBRE EL TEXTO Y ESTE SEtk ELEVADO AL CONSEJO EJECUTIVO DE LA GENERALITAT Y A SE APRUEBE EL TEXTO EN EL PARLAMENT DE CATALUNYA. ./E7 LA CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA ES NECESARIA POR LA PROPIA TRADICION DE AUTOGOBIERNO DE LA CIUDAD. ES LA LEY QUE PERMITIRA, SIN DUDA, PROFUNDIZAR EN LA AUTONOMIA LOCAL Y QUE FACILITARA LOS INSTRUMENTOS PARA ENCONTRAR SOLUCIONES ESPECIFICAS A LA REALIDAD Y AL GOBIERNO DE BARCELONA. CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona vt3 GABINET DE L'ALCALDIA BARCELONA , EN TANTO QUE UNA DE LAS PRINCIPALES CIUDADES DEL PAIS Y EN TANTO QUE REFERENCIA EUROPEATD NECESITA DE UN TEXTO ARTICULADO QUE PERMITA LLEVAR A CABO SU PROPIO MODELO DE CIUDAD. EN LOS ULTIMOS AÑOS SE HA DEMOSTRADO QUE EL NIVEL MAS PROXIMO A LOS CIUDADANOS ES EL QUE EN MAYOR MEDIDA ESTA DANDO SOLUCION A LAS DEMANDAS CONCRETAS DE MEJORA DE LA CALIDAD DE VIDA ES E- QUE LA CARTA MUNICIPAL ES E:tc;f6111-0 1 (7-) NECESARIA:PARA GARANTIZAR LA INOVACION Y MEJORA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS Y PARA APROXIMAR LA ADMINISTRACION AL CIUDADANO. ASy/ zIst,-E-STE--tbi~0 ;DEBE INTERPRETARSE LA PROPUESTA DE iis 7 IMPULSAR UNA JUSTICIA DE PAZ DE CIUDAD O DE BARRIO QUE PERMITA RESOLVER CON MAYOR AGILIDAD LOS CONFLICTOS DE CONVIVENCIA QUE SE MANIFIESTAN EN LAS CIUDADES. ANTES DE EXPONERLES EL PROYECTO DE JUSTICIA DE PAZ DE CIUDAD CON DETALLE, ME GUSTARIA HACER UNA BREVE REFERENCIA HISTORICA A COMO SE HA REGULADO LA JUSTICIA MUNICIPAL EN NUESTRO PAÍS A LO LARGO DE ESTE SIGLO. 1. ANTECEDENTES HISTÓRICOS. LA JUSTICIA DE PAZ EN ESPAÑA SE HA MODIFICADO A LO LARGO DE ES'rE SIGLO DE ACUERDO CON LA TRANFORMACION POLITICA DEL ESTADO. NO FUE HASTA LA APROVACION DE LA CONSTITUCIÓN DE CÁDIZ EN 1812 QUE SE ESTABLECIERON LAS BASES DE LA JUSTICIA MUNICIPAL. EL TEXTO DETERMINABA QUE LOS ALCALDES DE CADA POBLACIÓN PODIAN ACTUAR COMO JUEZ CONCILIADOR PARA RESOLVERQUE1..)–OS PEQUEÑOS CONFLICTOS DERIVADOS DE LA CONVIVENCIA IUDADANA. ESTA COMPETENCIA SE MANTUVO INCLUSO ;CUANDO EN 1834 SE CREARON LOS PARTIDOS JUDICIALES Y FUE ATRIBUIDA A JUECES PROPIOS LA FUNCIÓN JUDICIAL. CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA LA LEY ORGÁNICA DEL PODER JUDICIAL DE 1870 CONSTITUYÓ UN NUEVO AVANCE lowi t1,0 i'•...Y4a). EL ARTICULADO CONTEMPLABA LA JUSTICIA COMO PODER INDEPENDIENTE DEL LEGISLATIVO Y EL EJECUTIVO Y RECOGÍA BUENA PARTE DE LAS ASPIRACIONES DEMOCRÁTICAS DEL MOVIMIENTO DE 1868. PODEMOS AFIRMAR QUE ESTA LEY SITUO LA ORGANIZACIÓN JUDICIAL ESPAÑOLA AL NIVEL QUE LE CORRESPONDÍA EN UN ESTADO LIBERAL DEMOCRÁTICO. CON TODO , LA JUSTICIA MUNICIPAL SE DESVINCULO DE LOS AYUNTAMIENTOS, YA QUE A PARTIR DE ENTONCES SUS TITULARES FUERON NOMBRADOS POR LAS AUDIENCIAS TERRITORIALES (SISTEMA QUE SE MANTUVO EN LA LEY DE JUSTICIA MUNICIPAL DE 5 DE AGOSTO DE 1907). EL SISTEMA CACIQUIL Y DICTATORIAL IQUE SE INSTAURÓ EN NUESTRO PAIS DESPUES DEL PERIODO DE LA RESTAURACION IMPIDIO QUE SE DESARROLLARA UN AUTÉNTICO PODER JUDICIAL INDEPENDIENTE QUE FACILITARA EL DESARROLLO DE LA JUSTICIA DE PAZ CON GARANTÍAS DE IMPARCIALIDAD Y EQUIDAD. NO FUE HASTA LA APROVACION DE 1A CONSTITUCIÓN DE 1931 EN LA II REPUBLICA QUE SE CONSOLIDÓ UN PODER JUDICIAL INDEPENDIENTE Y SE RENOVÓ LA JUSTICIA MUNICIPAL DE PAZ. UN DECRETO DE 8 DE MAYO DE 1931, QUE SE TRANSFORMÓ EN LEY EL 30 DE DICIEMBRE DEL MISMO AÑO, RENOVÓ LOS CARGOS DE LA JUSTICIA MUNICIPAL Y DISPUSO QUE LOS JUECES FUERAN DESIGNADOS POR ELECCIÓN POPULAR EN LOS TERMINOS MUNICIPALES DE MENOS DE 12.000 HABITANTES ESTE SISTEMA FUE DEROGADO POR LEY DE 27 DE JUNIO DE 1934 Y CON POSTERIORIDAD, DURANTE EL REGIMEN FRANQUISTA, SE MODIFICÓ LA BASE DE LA JUSTICIA MUNICIPAL Y LOS JUECES DE PAZ PASARON A SER PROFESIONALES TECNICOS, EN ESTOS MOMENTOS, LA LEGISLACION(LEY ORGÁNICA DEL PODER JUDICIAL DE 1985) TAN SÓLO CONTEMPLA LA JUSTICIA DE PAZ EN LOS MUNICIPIOS PEQUEÑOS DONDE NO EXISTE OTRA CLASE DE JUZGADOS Y ESTABLECE UN SISTEMA DE ELECCIÓN DE DICHOS JUECES EN EL CUAL PARTICIPA EL PLENO MUNICIPAL Y LA AUDIENCIA PROVINCIAL. CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA LAS COMPETENCIAS DE ESTOS JUZGADOS DE PAZ SON MUY LIMITADAS EN TANTO QUE FUERON ESTABLECIDAS DESDE LA ÓPTICA DE UNA JUSTICIA DE CARÁCTER ESTRICTAMENTE RURAL. ESTA SITUACION LEGAL Y LA NECESIDAD, ANTES REFERIDA, DE GARANTIZAR UNA SOLUCION MAS AGIL A LOS PROBLEMAS DE CONVIVENCIA, HAN SIDO LOS MOTIVOS POR LOS CUALES LA CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA HA DESARROLLADO UNA JUSTICIA DE PAZ. ESTE PROYECTO SE ARTICULA SOBRE LA BASE DE LA SUMA DE ESFUERZOS DE LA ADMINISTRACION DE JUSTICIA Y LA ADMINISTRACION MUNICIPAL CON EL FIN DE RESOLVER PROBLEMAS COMO LAS INFRACCIONES PENALES LEVES RELACIONADAS CON EL TRAFICO RODADO Y AQUELLAS DERIVADAS, EN EL ORDEN CIVIL, DE LAS RECLAMACIONES DE CANTIDAD. ES EN ESTA LINEA QUE, TAL Y COMd, LES AVANZABA AL PRINCIPIO, UNA COMISIÓN DEL MINISTERIO DE JUSTICIA E INTERIOR ESTA ESTUDIANDO.LA REFORMA INTEGRAL DE LA LEY ORGÁNICA DEL PODER JUDICIAL QUE INCLUIRÁ, COMO UNA DE SUS PRINCIPALES NOVEDADES, LA CREACIÓN DE LA JUSTICIA DE PAZ EN ÁREAS URBANAS. 2. OBJETIVOS DE LA JUSTICIA DE PAZ SI ENTRAMOS MAS EN EL DETALLE DE LOS CONFLICTOS QUE PRETENDE RESOLVER ESTA JUSTICIA DE PAZ DE MANERA INMEDIATA, DEBO REFERIRME A AQUELLOS QUE CONTEMPLA LA CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA TALES COMO: LOS PROBLEMAS VECINALES,1 DE PROPIEDAD HORIZONTAL, DE PEQUEÑA DELINCUENCIA, LOS CAUSADOS POR DESÓRDENES EN LA VÍA PÚBLICA, LOS DAÑOS OCASIONADOS EN ESPACIOS PÚBLICOS Y MOBILIARIO URBANO, Y LAS INFRACCIONES CONTRA LA SALUD PÚBLICA, LA CIRCULACIÓN O EL MEDIO AMBIENTE. CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA LA RESOLUCION DE ESTOS PROBLEMAS SE LLEVARA A CABO A PARTIR DE LOS PRINCIPIOS DE CONCILIACIÓN, DE EQUIDAD, DE ARBITRAJE Y DE RAPIDEZ DE LAS DECISIONES. DE ESTA FORMA SE CONTRIBUIRA, SIN DUDA ALGUNA, A MEJORAR Y MODERNIZAR LA ADMINISTRACION DE JUSTICIA Y A CREAR MÁS CONFIANZA EN EL CIUDADANO. POR LO QUE SE REFIERE A LA ARTICULACION DE ESTE SISTEMA DE JUSTICIA DE PAZ SE PROPONE TENER EN CUENTA LOS ASPECTOS SIGUIENTES: ESTATUTO DE LOS JUECES DE PAZ. LOS PLENOS DE LAS CORPORACIONES LOCALES DE LAS CIUDADES PROPONDRÁN A LOS CANDIDATOS PARA SER DESIGNADOS JUECES DE PAZ, LA DESIGNACIÓN LA REALIZARÍA EL ÓRGANO DE GOBIERNO DE CADA TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA, QUE ÚNICAMENTE PODRÍA RECHAZAR LAS PERSONAS PROPUESTAS SINO REUNIERAN LAS CONDICIONES EXIGIDAS POR LA LEY, PARA SER NOMBRADOS JUECES DE PAZ. SE PODRÁN NOMBRAR JUECES DE PAZ QUIENES, AÚN NO SIENDO LICENCIADOS EN DERECHO, REÚNAN LOS DEMÁS REQUISITOS ESTABLECIDOS EN LA LEY PARA EL INGRESO EN LA CARRERA JUDICIAL, Y NO ESTÉN INCURSOS EN NINGUNA DE LAS CAUSAS DE INCAPACIDAD NI INCOMPATIBILIDAD PREVISTAS PARA EL DESEMPEÑO DE LAS FUNCIONES JUDICIALES. - DURACIÓN DEL MANDATO. LOS JUECES DE PAZ SE NOMBRARÁN POR UN PERIODO DE 5-6 AÑOS, CON EL FIN QUE EL MANDATO NO COINCIDA CON LA DURACIÓN DE LOS PLENOS MUNICIPALES. RETRIBUCIÓN. LA LEY ORGÁNICA DEL PODER JUDICIAL, EN SUS ARTÍCULOS 103 Y 104, DISPONE QUE LOS JUECES DE PAZ ESTARÁN RETRIBUIDOS POR EL SISTEMA EN LA CUANTÍA QUE LEGALMENTE CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALDIA SE ESTABLEZCA. LOS PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO CONTENDRÁN UNA CONSIGNACIÓN ANUAL PARA LOS JUECES DE PAZ. EL CARÁCTER RETRIBUTIVO DEL CARGO DE JUEZ DE PAZ DEBE MANTENERSE Y PUEDE ESTUDIARSE LA POSIBILIDAD DE QUE SEA SUFRAFÁDO POR EL AYUNTAMIENTO RESPECTIVO, SIN PERJUICIO DE LAS FÓRMULAS DE COLABORACIÓN QUE PUEDAN ARTICULARSE ENTRE EL ESTADO, LAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS Y LOS MUNICIPIOS. DEMARCACIÓN: SE PROPONE QUE LOS DISTRITOS SEAN LA DEMARCACION TERRITORIAL PARA ESTOS JUZGADOS DE PAZ CON EL FIN DE GARANTIZAR, COMO DECIA ANTERIORMENTE, LA PROXIMIDAD DE LA JUSTICIA AL CIUDADANO. 3. COMPETENCIA Y CRITERIOS DE ACTUACIÓN. LA PROPUESTA DE JUSTICIA DE PAZ DE LA CARTA MUNICIPAL CONTEMPLA MANTENER LA ACTUAL COMPETENCIA CIVIL, PENAL Y LABORAL DE LOS JUECES DE PAZ Y QUE ESTA SE AMPLIE A DIVERSAS MATERIAS DEL DERECHO DE FAMILIA TALES COMO LA TUTELA, LA FILIACIÓN, LAS ÓRDENES DE CUSTODIA Y EL MANTENIMIENTO Y PROTECCIÓN DE MENORES. POR LO QUE SE REFIERE A LAS MATERIAS REFERIDAS AL DERECHO CIVIL, SE PROPONE ATRIBUIR A DICHOS JUECES EL ENJUICIAMIENTO DE CONFLICTOS CUYO INTERÉS NO EXCEDA DETERMINADA CUANTÍA Y ALGUNOS JUICIOS SOBRE LA PROPIEDAD HORIZONTAL. EN MATERIAS REFERIDAS AL DERECHO PENAL, SE PROPONE LA ATRIBUCIÓN DEL ENJUICIAMIENTO DE TODAS LAS FALTAS COMETIDAS EN SU DEMARCACIÓN Y LA POSIBLE INSTRUCCIÓN DE LOS DELITOS MENORES. CONGRES.IQP �Ajuntament de Barcelona GABINET DE L'ALCALINA Y, FINALMENTE, EN MATERIAS REFERIDAS AL DERECHO ADMINISTRATIVO, SE CONTEMPLAN AQUELLAS RELACIONADAS CON LA RECLAMACIÓN DE IMPUESTOS MUNICIPALES, LAS LICENCIAS DE OBRAS MENORES Y LA APERTURA DE DETERMINADOS ESTABLECIMIENTOS. POR OTRO LADO, SE ESTA ESTUDIANDO LA POSIBILIDAD DE ATRIBUIR A LOS JUECES DE PAZ DE LOS DISTRITOS DE LAS CIUDADES LA FUNCIÓN DE TRIBUNAL CORRECCIONAL EN MATERIA DE INFRACCIONES DE TRÁFICO Y SEGURIDAD VIAL. DE ESTA FORMA LA ADMINISTRACIÓN MUNICIPAL PODRA DENUNCIAR LAS POSIBLES INFRACCIONES Y LOS JUECES DE PAZ PODRAN IMPONER Y EJECUTAR LAS CORRESPONDIENTES SANCIONES ADMINISTRATIVAS. MUCHAS GRACIAS, [N.B. De cara al col.loqui posterior, en annex 2 s'adjunta un Ilistat de les matèries que sobre responsabilitat civil podrien conèixer els jutges de pau.] {1) (,-Lk 51\,\7\ - 4 Cuí/iii, .0„ 1 m - (VV\ (7,1 CONGRES.IQP � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4329 Title A name given to the resource Conferència dins el III Congrés de Responsabilitat Civil. “Proyecto de justicia de paz en la carta municipal de Barcelona: competencia, organización y funcionamiento de la justicia municipal” Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Es pretenen resoldre de manera immediata problemes com: conflictes veinals, propietat horitzontal, petita delinqüència, desordres en la via pública, danys en mobiliari urbà, infraccions contra la salut pública, circulació, medi ambient, etc. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col.legi d'Advocats de Barcelona Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Drets civils Acció política Model social Barcelona Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-11-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1394/19940622d_00630.pdf 76eae415dab5b4284c49b7b51e06b8e9 PDF Text Text (j l c bri4 oi( CIA4 dcMc( bi( t /diuLtun, NaAr,_& CONFERENCIA EUROCIUTATS - EUROEMPRESES _...------ INTRODUCCIÓ DE EXCM. SR. ALCALDE vvt&VL,' CC C C (7,75 INCERTIDUMBRE ECONóMICA Y POLíTICA. t'^^ f' ^- ECONóMICA: MEJORA ECONÓMICA MODESTA A MEDIO PLAZO "HORROR A LA INFLACIÓN": A LARGO PLAZO. ›- --^ i Sç ^ ^ PRIMARIAS T/FI$DALES„j POLíTICA: ELECCIONES EUROPEAS = ULTIMA VEZ: 98/99: ELEGIR UN GOBIERNO O UN PRESIDENTE. PARLAMENTO EUROPEO NO DEBE SERVIR PARA REPRESENTAR A PEQUEÑAS CIRCUNSCRIPCIONES EN BRUSELAS O ESTRASBURGO: PARA FORMAR UN GOBIERNO. JACQUES DELORS: CRECIMIENTO Y EMPLEO. ATENCIÓN AL NIVEL REGIONAL Y LOCAL. "ROTACIÓN” (COMO EN LA ESPAÑA DE FINAL DEL XIX): LUBBE 2S / DEHAENE. PERO NO HEMOS VENIDO A HABLAR DE POLÍTICA. HEMOS VENIDO A HABLAR DE LA POLIS, DE LA VIDA SOCIAL, DE 15 . kt:VM C1 ^ @S Y LOS SERVICIOS QUE HACEN LA VIDA COTIDIANA: DE LA MEZCLA DE MERCADO Y CIUDADANÍA QUE YA PREOCUPÓ A ARISTÓTELES A EFECTOS MUY PRáCTICOS. USTEDES SON ALCALDES Y RESPONSABLES MUNICIPALES QUE FABRICAN CALLES, ABREN ZANJAS EN EL SUBSUELO Y RECOu:-PA c-Lb? GEN Y ELIMINAN RESIDUOS EN LA CALLE. 1 ^ ^, y^1 ti,L �USTEDES SON EMPRESARIOS QUE FABRICAN VEHÍCULOS PARA LilfsLU IR POR LA CALLE, TIENDEN çAIIEs DE FIBRA ÓPTICA PARA TELEFONÍA Y TELEVISIÓN (TELE—TRABAJO, TELE—COMPRA, TELE—BANKING, ETC.) Y FABRICAN ENVASES Y MERCANCÍAS QUE HAY QUE DESCARTAR. ¿CÓMO DEBEN SER LAS CALLES Y LOS COCHES PARA QUE CASEN BIEN? ¿QUIÉN PAGA LOS COSTES DE UNOS Y OTROS? NO PODEMOS HACER CALLES ESTRECHAS Y COCHES ANCHOS. O QUIZáS HAY QUE DIFERENCIAR EL PRODUCTO: COCHE ESTRECHO, CORTO Y SILENCIOSO PARA CALLE ESTRECHA Y CONGESTIONADA, Y COCHE ANCHO Y RáPIDO PARA AUTOPISTA. ¿DEBEMOS LEVANTAR TODAS NUESTRAS CALLES PARA EXTENDER CABLES DE FIBRA óPTICA? ¿CóMO LLEGAMOS DE LA CALLE A LOS DOMICILIOS? ¿QUIÉN PAGA LOS ' TRANSFORMADORES? ¿QUÉ ESPACIO OCUPAN: PÚBLICO, PRIVADO, COMÚN? ¿PUEDE LA UNIÓN EUROPEA INCENTIVAR A LAS CIUDADES Y EMPRESAS QUE INSTALEN "TRANSFORMADORES" PRONTO EN CADA MANZANA? BARCELONA TIENE YA 40 KM. DE GALERÍAS DE SERVICIOS RODEANDO EL CENTRO, CON SUS ESTANTERÍAS PARA CABLES ÓPTICOS, ELÉCTRICOS, DE COBRE, TUBERÍAS DE AGUA Y SI �CONVIENE DE GAS. ¿CÓMO REGULAR EL SUBSUELO? ¿DEBEMOS, COMO EN TOKYO, METROPOLITANIZAR A LA COTA -12 0 -20? POR ÚLTIMO, EMPRESARIOS Y ALCALDES DEBEMOS DECIRLES A LOS ESTADOS, A LAS REGIONES Y AL NIVEL EUROPEO, COMO VEMOS POSIBLE QUE ELIMINEMOS LOS RESIDUOS QUE PRODUCE NUESTRA VIDA EN COMÚN. COMO EN PRECIO, COMO EN TECNOLOGIA, DÓNDE Y DE QUE MANERA, Y QUIEN PAGA. ¿EL CONSUMIDOR EN EL PRECIO? ¿EL CONSUMIDOR VIA IMPUESTOS? ¿EL PRODUCTO VIA IMPUESTOS REPERCUTIBLES O NO EN EL PRECIO? (SIEMPRE ESTO DEPENDE ENORMEMENTE DE LA RIGIDEZ DE LA DEMANDA, COMO SABEN). ¿QUE PROPORCIONES DE RECICLAJE, "DUMPING" E INCINERARACIÓN SON PREVISIBLES EN LOS DISTINTOS CONTEXTOS EUROPEOS, EN LAS DIVERSAS EUROPAS? ¿COMO COMBINAR ELIMINACIÓN DE RESIDUOS Y PRODUCCIÓN DE ENERGA? ¿COMO IMPLICAR AL CIUDADANO EN UNA SELECTIVIDAD CASI GRATUITA PARA EL PRODUCTOR Y LA CIUDAD? QUIZáS PRODRAN DARSE ALGUNOS EJEMPLOS O COMBINACIONES DE EJEMPLOS EN DISTINTOS ESCENARIOS. HAY QUE DARLE AL CIUDADANO PEDAGOGÍA Y PRUEBAS FáCILES DE ENTENDER DE QUE SU VIDA VA A CAMBIAR EN LA 3 �SOCIEDAD DE LA INFORMACIÓN, DE LAS AUTOPISTAS (Y DE LAS CALLEJUELAS) DE LA INFORMACIÓN. Él -&-\_ PARA ESTO TAMBIÉN DEBERÍAN SERVIR ESTAS JORNADAS DE LOS DOS CONJUNTOS DE PROTAGONISTAS DE LA VIDA COTIDIANA. PARA CONCRETAR. PARA ESCOGER EJEMPLOS Y PROYECTOS QUE DEN PISTAS AL GRAN PÚBLICA SOBRE EL GRAN TEMA: ¿ COMO SERá LA CIUDAD DEL 2.000 ? BLADE RUNNER O HAMPTEAD ? ¿ MILTON KEYNES O MALAKOFF? ¿BAD GODESBERG O PIAllA DEL POPOLO ? P-1-'4/41 o SEGURAMENTE NINGUNO DE ESTOS EJEMPLOS ES VáLIDO. ¿QUÉ PODEMOS PUES IMAGINAR? ¿HACIA DÓNDE DEBEMOS IR? ¿CóMO CREAR UN ESCENARIO EN COMÚN PARA INGENIEROS, ARQUITECTOS, ECONOMISTAS, ABOGADOS, ASOCIACIONES DE VECINOS Y COMERCIANTES, DIPUTADOS DEL PARLAMENTO, MINISTROS ESTATALES, QUE LES AYUDE A DICTAMINAR Y A DECIDIR ? CREO QUE EMPRESARIOS Y ALCALDES, Y NUESTROS COLABORADORES DEBEMOS CONVENCER A TODOS DE QUE EL TERRITORIO URBANO NECESITA DE UN NUEVO CONTRATO SOCIAL, BASADO NO EN GRANDES PRINCIPIOS, SINO EN GRANDES Y PEQUEÑOS PROYECTOS Y EN UNAS NORMAS DE CONVIVENCIA Y CIUDADANÍA. 4 �r ALGO DE ESO DECÍA RAVI DAHRENDORF EL DOMINGO PASADO: LA COMBINACIÓN DE SEGURIDAD Y LIBERTAD, PERO CONCRETANDO. NO EN ABSTRACTO SINO EN ESCENARIOS CONCRETOS( CON LOS DATOS REALES. EN TIEMPO REAL. HE AQUÍ EL RETO DE ESTAS JORNADAS, A LAS QUE AGRADEZCO SU ASISTENCIA Y PARA LAS QUE PIDO MODESTIA, OBSTINACIóN Y AMBICIóN AL MISMO TIEMPO. PASQUAL MARAGALL 5 ��22 ce6- o L'ALCALDE DE BARCELONA ,�^, »tpi'vt,„.„-e 4—twcLA--1 A cv\-.4./k 2ukr,9 /AA„, ,1 -5( \AA") veim í, e 6L, „xko4 Ý 42..) r- L LA;¿k („t1 a– 1.7 c--(-4?) elo4 (c.“_e_f Jute, 1-? tL (A11-17 LA, ytn..) (--) A-11-h 11-19 -Y11 1 1-4111 41 t( 7 c.--) k (-91 , (t)2-41;j12 �- L'ALCALDE DE BARCELONA ,k3uLe, 1".r (A-9 ca..; tog d(p Ltsz-) )2-' 6\1 cL---5 LAtiLL-f 61-4,N „tt vk_An LC 1 PLI 1 /./ o c'(.7 7 cl utul-sr- cz.,_11.9) (j> CLCL-4"1 -‘ kiA) A c/f cm,/ VI' el (Así-) —7, ,)cì- I, cf2,ej_ cÀ1c vv)' 0(2.4 ctite, • �L'ALCALDE DE BARCELONA c.,4-22) tL (3 /U- ¿c- z ÁÁ\ A 4 ‘` ( b),„, ‘.; 14/1,› ívtg v (V- — ¿AM", ivre 2-e --Ut.,1.--tí: . JL&t-•tivtp--1 1-1A--.4-) 2fi. ti ? -1)-4) f C-b rtA-4." ' litl',LLAIrry) NI( ‘.j15" f)-0 < 1;6, 1 tz_ ki,s1,‘ /LIÁ, '7 �L'ALCALDE DE BARCELONA. o o O <1-daL, cletA--e( oý ("_15 Lk a-A te,t4,-- eC,( C\ (C2, ( n! (1ce.? k\ç, cj ,, LA), A--) am-Q- V7ÁŠ • 1 `'Qrs- Ctik--‘ a-2 a-u IQ -LeAvto (vc) Oa Ir '7 1('aZ 1 (ft-, ? t7 1- um-V—r) (11 UL,"-Azu. tpLUA-4-4) 1,H ¿4UA4-,9 7 c-, tÁveu,c,-, L CAN-e Crtj-Dt---( L.A.AA CA.7.1,(J7/(9,-) oul dcfr-Gtva--11--‘` ,.-b ve c4.4,-; ("7 Art. i-?-1-4-1 c.- cy~ G-Le c, 0Ld_9› L7 2 �L'ALCALDE DE BARCELONA ,. \ Va 1' Lit,-,) 1 CÁ, titiv•-0-- IA.As-vt"--‘.9---) , 1 CienA) k-rf --) t:L{'/\A–st--0 , pm. , &ti atr k pi-g fr ef\v9i-` ( Ls ,..1 ,/, (ir-a, p., 6tit'Al c'.7 7)c.,t0-1-A- ‘)1-- ..cb LA--e.A,v-„e"-- J ml vtit- ,,,t)..4 ,I c-,t1--, i,ii^:" vzfr- .1'i'd:' i-rvy ,AL0--, . ‘1-4 N-1 - ( � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4300 Title A name given to the resource Conferència Eurociutats - Euroempreses / Conferència a la Sessió inaugural Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Euroregió Municipis Indústria Acció política Territoris Empreses Barcelona Description An account of the resource Conté notes manuscrites de PM. Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-06-22 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències