23 50 4980 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1628/0000000784.pdf eaa10cfbeeee0abf82753b2640bdc058 PDF Text Text Barça-Arsenal 26 Entrevista a Miércoles 17 Mayo 2006 SPORT Pasqual Maragall “Hay que jugar con El President de la Generalitat viaja hoy a París con la ilusión de regresar a Catalunya con la Champions. Espera que su Barça no falle Lluís Mascaró BARCELONA asan unos segundos de las 9.45 de la mañana. El President de la Generalitat, Pasqual Maragall, nos recibe en su despacho. A pesar del convulso momento político que está viviendo –más tarde presenta a los nuevos consellers que sustituyen a los cesados de ERC– se muestra afable y relajado. Le apasiona el fútbol y es un gran culé. Pide un café con leche para coger fuerzas antes de la larga jornada que le espera. Hoy viaja a París para vivir lo que espera sea un día histórico. Esta es su primera final de la Champions como President de la Generalitat. ¿Qué sensaciones tiene? Creo que será un partido de altísimo nivel. Y además un reto para el Barça al enfrentarse a un equipo de Inglaterra, cuna del fútbol. Pero espero que el conjunto blaugrana esté a la altura de las circunstancias. Como alcalde de Barcelona ya estuvo en Wembley’92 y en Ate- P nas’94. ¿Qué recuerdos guarda de aquellos dos partidos? En Londres vivimos una noche extraordinaria, con aquel gol de Koeman que nos ha dado, por ahora, la única Copa de Europa que tiene el Barça. En cambio, en Atenas, todo fue un desastre. Encajamos un 4-0 ante el Milan y sobre el campo yo creo que ni siquiera se vio al Barça. Me han dicho que en su familia existe una gran tradición futbolística. ¿Es cierto? Sí. Yo llegué a jugar hasta categoría júnior, pero tanto mi hermano Ernest como mis primos, Joan y de país que tenemos de ahora en adelante. Pero es cierto que la Champions es muy importante para la ciudad y para todos los barcelonistas. Todo el mundo está de acuerdo en que el Barça es ‘més que un club’. Cuando gana, se nota en la alegría de los ciudadanos. El otro día, tras conquistar la Liga, salieron a la calle 1.200.000 personas para celebrarlo... Sí. Estuvo muy bien esa pasión que se desató, pero no me gustó cómo acabó, por ejemplo, la fiesta de Canaletes. El Barça es el club más señor y tiene también la afición más señora, aunque siempre hay un grupo de vándalos que acaban convirtiendo una celebración deportiva en una batalla campal en la calle. Deben tomarse medidas para que no vuelvan a producirse estos incidentes. ¿Cómo ve al Barça esta temporada, usted que lo ha seguido a menudo? Sí que he ido a bastantes partidos y veo que tiene una columna vertebral muy importante y sólida. Valdés, Puyol, Edmílson, Xavi, Deco, Eto’o, Ronaldinho... De hecho, todos los jugadores han sido importantes. Una de las virtudes de este Barça es que no encuentras fallos. Cada jugador es creativo, no hay ninguno que sea puramente instrumental. Además, tiene más de un once titular y eso es muy importante para poder repartir minutos y mantener el nivel. Para mí, por ejemplo, Oleguer ha sido una de las sorpresas de la temporada porque se ha acabado imponiendo como un jugador imprescindible. ➔ “Una de las grandes virtudes de este Barça es que no le encuentras fallos. Es un gran equipo” Manuel, se dedicaron más tiempo. Mis primeros llegaron a ser campeones de España amateurs. El fútbol siempre nos ha gustado y nos sigue apasionando. Como alcalde de Barcelona, usted vivió el mayor éxito deportivo de la ciudad, la adjudicación de los Juegos Olímpicos de 1992. Ahora, como President de la Generalitat puede traer mañana la Champions a Catalunya. ¿Qué le hace más ilusión? Las dos cosas son muy importantes. Los Juegos Olímpicos marcaron un antes y un después. Yo comparo más los Juegos con el nuevo Estatut, que es el gran reto �SPORT La gran final Miércoles 17 Mayo 2006 27 Pasqual Maragall i Mira (65 años) es President de la Generalitat desde el 16 de diciembre del 2003. Fue alcalde de Barcelona entre 1982 y 1997 y vivió la gran transformación de la ciudad gracias a los Juegos Olímpicos del 92. ambición” ➔ ¿Es impor tante que en el Barça vuelva a imponerse el criterio deportivo de tener una base de jugadores catalanes y que se complemente con grandes cracks extranjeros? La verdad es que, en un mundo internacional, con una Catalunya que ya es europea, en una situación en la que las fronteras no existen, no tiene mucho sentido hablar de jugadores nacionales o jugadores extranjeros. Pero creo que este modelo que ha impuesto el Barça es el mejor. Que se combine el factor identitario de los futbolistas salidos de la cantera, que saben lo que es el club y lo que significa para el país, con grandes estrellas internacionales es, sin duda, el cóctel del éxito. SORPRENDENTE RONALDINHO En este sentido, Ronaldinho es el crack del equipo. El futbolista número uno del mundo. ¿Cómo ve usted al delantero brasileño del Barça? Es un jugador que no nos deja nunca de sorprender, que hace cosas inigualables, que le convierten en un referente para la afición. Aunque en los últimos dos o tres partidos, como al resto de los jugadores, me ha parecido que había tocado techo... tal vez por el cansancio acumulado a lo largo de toda la temporada. Pero para mí, lo más importante de Ronaldinho, es que no olvide que es un jugador más del equipo. Creo que ha entendido cuál es su papel en esta plantilla y lo asume con naturalidad y modestia. ¿Qué papel cree que ha tenido Rijkaard en el éxito de este Barça? Yo no sé cómo van las cosas en el vestuario, porque no estoy dentro, pero tengo la impresión de que pueZOLTAN ZCIBOR de convertirse en uno de los mejores entrenadores de la historia del Barça. Hasta que no se acabe su ciclo no se podrá hacer un balance definitivo, pero me da la impresión de que es el técnico ideal para el Barça. ¿Y qué opinión le merece Laporta como presidente? Su papel ha sido decisivo para que el Barça viviera esta nueva época de gloria. Su trabajo, y el de su equipo de colaboradores, está siendo excelente. Ha tenido la inteligencia de revolucionar el club de tal manera –tanto desde el ámbito deportivo, como el económico, el social y el institucional– que ha devuelto la alegría y la ilusión a todos los barcelonistas. ¿Cree que este Barça va a marcar un ciclo en la historia del fútbol? El único problema será mantener la curva ascendente porque el listón cada vez es más alto. El año pasado, la Liga. Este año, la Liga y esperemos que la Champions. ¿Y la próxima temporada? Mantenerse ya sería un gran éxito, pero superarse sería muy complicado. Yo creo que este es el próximo problema que van a tener los técnicos del Barça: saber motivar a los futbolistas de cara al futuro. Si usted pudiera dirigirse a los jugadores del Barça antes de empezar el partido, ¿qué les diría? Que jueguen con la máxima ambición posible. El Arsenal es un equipo difícil y el Barça no debe dejarse atrapar por el espíritu de lucha de los ingleses. Tienen que salir a ganar el partido con motivación. Finalmente, ¿cuál es su sueño para esta final de la Champions en París? Sólo uno: poder regresar a Catalunya con la Copa de Europa. ■ SUS FINALES “Wembley fue extraordinaria; la de Atenas, un desastre” SU PRONOSTICO “Creo que será un partido de altísimo nivel y un gran reto” RONALDINHO “Es un jugador que nunca deja de sorprendernos” RIJKAARD “Puede llegar a ser el mejor entrenador de la historia” LAPORTA “Ha hecho un trabajo excelente y ha devuelto la ilusión a los culés” EL FUTURO “Será difícil mantener la curva ascendente de estos dos años” � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Hay que jugar con ambición Source A related resource from which the described resource is derived Sport Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mascaró, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Esports Futbol Club Barcelona Catalunya Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1629/0000000785.pdf d628d38a7c066dfabc512b67145ab4aa PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Al fútbol con... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Martínez, Guillem Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Estatut Espanya Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1630/0000000786.pdf 0b5f21176a3f38b30727b2df5d747398 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Veig difícil un canvi de majories Source A related resource from which the described resource is derived Regió 7 Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Marcè, Marc Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Govern Tripartit Acció política Territoris Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1631/0000000787.pdf 474987728655c7f11790838e770eff75 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya fracassaria com a país si mirés l'origen d'un candidat Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tordera, Josep Cols, Carles Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Govern Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1632/0000000788.pdf bea701aeecbef487dceebb4bf95bc7b6 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mejor Estatut en tres siglos compensa cualquier riesgo para un político Source A related resource from which the described resource is derived El Correo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Barriuso, Olatz Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1633/0000000792.pdf d83dd4a037ff2d7c9f0fecf286136d1c PDF Text Text 22 | España VIERNES 16 DE JUNIO DEL 2006 V Entrevista | Pasqual Maragall PRESIDENTE DE LA GENERALITAT DE CATALUÑA «Un no sería muy negativo para Cataluña y para España» Maragall reconoce que la falta de experiencia en gobiernos de coalición ha pesado en el funcionamiento de su Ejecutivo, pero afirma que ha sido fiel a sus compromisos Consuelo Chaves Esther Taboada barcelona ■ El líder del PSC asumió el reto de gobernar a través de un insólito tripartito y, en la misma legislatura, sacar adelante la reforma del Estatuto. Ahora, sin tripartito, el 18-J será su examen final. —¿Qué mejoras aportadas por el nuevo Estatuto considera radicalmente trascendentales para Cataluña? —El nuevo Estatuto está repleto de novedades y mejoras, de las que destacaría tres: reconoce la personalidad nacional de Cataluña, amplía las competencias y las garantías frente al Gobierno central, y establece una financiación más justa y equilibrada de nuestra autonomía. —¿Cree que este Estatuto será un modelo a seguir para el resto de futuros estatutos en el Estado español, como es el caso del gallego? —En cuanto a su contenido estoy convencido de que sí. Hemos hecho un Estatuto pensando en las necesidades de Cataluña, pero también pensando en un proyecto común con el resto de pueblos de España. Y aquello que afecta a lo común es perfectamente compartible. De hecho, Andalucía ha seguido por la senda catalana. Y Galicia puede encontrar aportaciones muy interesantes, como el capítulo de derechos y deberes. —¿Espera los niveles de participación y votos a favor del referéndum de 1979? JORDI BEDMAR Maragall se ha prohibido hablar sobre su futuro político hasta después del referéndum —Sería muy positivo. De todos modos, aquélla fue una ocasión excepcional. Cuando la gente miraba atrás, veía aún el foso del franquismo. Hoy no existe ese dramatismo, que suele alimentar una participación elevada. —¿Cómo afectaría un mayoritario no en el referéndum al futuro de Cataluña? —No me planteo esa hipótesis. Pero puestos a imaginar, creo que un no sería muy negativo para Cataluña y para España. —¿Qué logros atribuye al Gobierno del tripartito en estos más de dos años de mandato? ¿Cree que han sido eclipsados o limitados por el proceso estatutario? —El balance de la presente legislatura es mejor que el de la mayoría de legislaturas de la etapa Pujol. Objetivamente. En educación, en sanidad, en seguridad, en política social, en trabajo, en saneamiento económico de las finanzas públicas... Se ha construido una imagen muy distorsionada de esta realidad a causa del ruido desproporcionado que ha generado el debate estatutario. Pero creo sinceramente que ni el Estatut merecía tanto ruido ni la obra de gobierno merecía este silencio. —Si tuviese la oportunidad de volver al comienzo de su mandato como presidente, ¿qué cambiaría? —Lo que depende exclusivamente de mi responsabilidad permanecería igual. Pero si pudiera, cambiaría el contexto político, especialmente la actitud de la derecha española, que ha cruzado límites infranqueables hasta ahora en nuestra democracia. —¿Cree que el tripartito ha estado a la altura de la sociedad catalana? —El Gobierno de la Generalitat ha sido fiel al compromiso que estableció con la sociedad catalana. Si bien es cierto que la falta de experiencia de gobiernos de coalición en nuestro país ha pesado. —Tras el referéndum, ¿se presentará de nuevo? —Me he prohibido a mí mismo hablar de ello antes del referéndum. Ahora, mi única preocupación es que los ciudadanos entiendan que estamos ante la oportunidad de tener un estatuto de todos. El mejor de nuestra historia. «El Estatuto ha sido utilizado para atacar a Zapatero» ■ A pesar de que el PSOE rebajó las aspiraciones estatutarias del PSC, Maragall cierra filas en torno al líder de su formación —¿Se ha sentido traicionado por Zapatero al no cumplir su promesa electoral de aprobar el Estatuto saliente del Parlamento catalán? —No. Zapatero ha cumplido con Cataluña: tenemos el mejor Estatuto de nuestra historia. —¿Qué opina del tándem Zapatero-Mas? —Tanto yo como el presidente del Gobierno hemos trabajado para que el Estatuto tuviera el máximo consenso posible. Mas jugó su baza con astucia. Era legítimo. Hemos conseguido que el nacionalismo catalán rompiera un tabú que se había autoimpuesto, y ahora se muestra dispuesto a colaborar y a participar en la gobernación de España. —¿Hasta qué punto cree que ha influido el tratamiento mediático del Estatuto y del tripartito en el desarrollo de los acontecimientos? —Muchos han utilizado el Estatuto como armas para otros objetivos: para atacar al presidente del Gobierno, para atacar a Chaves... Es cierto que a veces lo hemos puesto fácil. Decían que el Estatuto y el tripartito romperían España: ahora descubrimos que lo que se estaba rompiendo era el esquema centralista con el que los sectores más reaccionarios del PP quieren entender España. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un no sería muy negativo para Cataluña y para España Source A related resource from which the described resource is derived La Voz de Galicia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Chaves, Consuelo Taboada, Esther Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1634/0000000791.pdf 224c56ccb0310221d8dff36e48674f93 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cataluña es desconfiada porque le han hecho malas jugadas, por eso había que blindar el Estatuto Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Martí Goméz, José Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1635/0000000790.pdf 8cf0683357de102273a3e8f487a07458 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ha de gobernar el partido más votado Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Ellakuría, Iñaki Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Eleccions Catalunya Estatut Democràcia Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1636/0000000793.pdf 1df70a1e11af9c57ee53d6538de05e86 PDF Text Text ESPAÑA / 21 EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Pasqual Maragall / Presidente de la Generalitat de Cataluña Pasqual Maragall coincide con el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en que en Cataluña siempre han gobernado “amigos y conocidos de casa”, de unas cuantas familias, pero cree que, de alguna manera, si el candidato socialista José Montilla ganase las elecciones catalanas, esa endogamia podría empezar a cambiar, lo que sería una buena noticia. Maragall ya está pensando en el día siguiente de dejar la plaza de Sant Jaume. Su futuro pasa por Europa, aunque no da más detalles. “El proyecto de izquierdas se reeditará” J. RAMONEDA / J. MARTÍ GÓMEZ Barcelona Pasqual Maragall no se presentará a la reelección como presidente de la Generalitat de Cataluña en las elecciones anticipadas de otoño. Está convencido de que el proyecto de izquierdas que ha presidido se reeditará, aunque sea con otro formato. Pregunta. ¿La aprobación del Estatuto ha puesto a Cataluña en el camino que usted quería? Respuesta. Responde a mis expectativas. Es la primera vez que Cataluña puede reformar en democracia su Estatuto de autonomía. P. ¿Un salto a la altura de un cambio generacional? R. Efectivamente, es la obra de varias generaciones. P. El Estatuto, ¿cambia la relación de Cataluña con España? R. Sí. España reconoce a través del Estatuto la pluralidad, la existencia de naciones, de nacionalidades, de regiones. P. ¿Eso equivale a liquidar la opción federalista? R. Al contrario. La concreta. P. Mientras haya excepciones... R. Ésa es una idea del federalismo que no comparto. El federalismo lo que busca es la proximidad de la política, ¿y cómo aproximarte sin reconocer realidades, lenguas, caracteres nacionales distintos? Es falso que el federalismo sea una pura igualdad solamente a efectos distributivos. Es distribución y es también reconocimiento de la excepcionalidad. P. Con una excepción tan grande como la vasca, ¿puede haber federalismo? R. La excepción vasca es prefederal, viene del siglo XIX y sus raíces son más bien conservadoras. P. Los efectos colaterales del Estatuto, ¿son los costes a pagar por el enfrentamiento entre Cataluña y España, los recelos del PSOE, la caída del tripartito, su renuncia...? R. Teníamos que afrontar la reforma del Estatuto para acomodar la realidad catalana dentro de la pluralidad de España, y asumo que la operación no era sencilla y tenía costes, pero no ha salido cara. P. ¿Qué motiva que con tanta facilidad se reproduzca en España un mecanismo de fractura en dos partes? R. No sé las causas, pero sí puedo hablar de los resultados. Creo que la dramatización se vivió en la primera fase del Estatuto, con las tensiones políticas, el boicoteo a productos catalanes, los problemas de las cajas de ahorro, etcétera. Ahora, con el Estatuto aprobado, nos hemos vacunado. Lo ocurrido no tendrá efectos a largo plazo. P. ¿Se consiguió la alternancia sólo como un paréntesis? ¿Qué pasará si la izquierda pierde las próximas elecciones? R. Que volverá la alternancia. Es lo que pasa en todo el mundo. Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político o si, por el contrario, el tema de Cataluña era tan importante en sí mismo que difuminaba la discrepancia, base Pasqual Maragall, presidente de la Generalitat de Cataluña, durante la entrevista. / JOAN SÁNCHEZ “El candidato socialista José Montilla no es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre; o sea, que habrá que verle” “Los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude” “Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político” de la democracia. Creo que esto ha cambiado. Los tres años que hemos gobernado, un periodo breve en relación con los 23 años de Gobiernos conservadores, habrán sido fundamentales en este sentido. P. En las próximas elecciones ¿ya no se enfrentarán los buenos catalanes contra los malos? R. Los que se creían los buenos catalanes es posible que lo intenten de nuevo, pero si ganan no será por eso. P. Lo cierto es que el proyecto de gobierno de la izquierda catalana se fue al garete... R. El nuevo Estatuto ha tenido que ser aprobado en Cataluña y España, y lo ha refrendado el pueblo catalán. Un proceso complicado y con mayorías diferentes en cada caso que casi hizo zozobrar la estructura política española. Todo entró en crisis, incluyendo la estabilidad parlamentaria del Gobierno de Madrid, que tuvo que cambiar de aliados. Pero pienso que hay un antes y un después de todo ello. Mi mandato ha sido breve, pero más intenso que los dos últimos mandatos de [Jordi] Pujol, tanto en materia estatutaria como en acción de gobierno. P. Sí, sí... Pero se acabó. R. Creo que ese proyecto se reeditará, probablemente con formato diferente. Esa mayoría de la izquierda no desaparecerá. A la izquierda le resulta difícil llegar al poder y todavía más difícil mantenerse. La izquierda solamente llega al poder cuando las cosas están mal. Una vez la izquierda ha arreglado el país, la derecha vuelve a gobernar. No nos engañemos: es algo que pasa en toda Europa salvo, los últimos años, en Reino Unido con [Tony] Blair. ¿Por qué pasa eso? Porque la derecha tiene más medios: es el poder real en lo económico, en cierto sentido en lo moral y en buena parte en lo intelectual. Eso ha sido siempre así y probablemente seguirá siéndolo a no ser que empecemos a comprobar que el mundo va evolucionando y que los asuntos se plantean cada vez más a una escala que no es estrictamente la nacional. P. De su reflexión se desprende que si un Gobierno de izquierdas se mantiene años en el poder es porque se ha vuelto de derechas... R. Excepto en el caso de Felipe González, aunque también fue acusado de eso. Y porque sucedía a casi 40 años de franquismo. Zapatero creo que tiene un horizonte más corto, y no porque lo diga yo. Lo dice él: no pretende estar 15 años gobernando, quizá porque hoy el cambio ya no es tan grande. P. Hoy, ¿qué es ser de derechas o de izquierdas? R. Estar con el dinero o con los que no lo tienen, con los que tienen mando o con los que no lo tienen. Lo que no quiere decir que por ser de izquierdas se sea mejor. Puedes estar al servicio de una idea de izquierdas y actuar como un ser perverso. ¿Qué fue el comunismo soviético? Acabó siendo de derechas. P. En España, ¿cree usted que entienden sus mensajes sobre la España plural? ¿O pasa como cuando predicaba la bicapitalidad Barcelona-Madrid, idea que en Barcelona se entendía muy bien, pero en Madrid no. R. En Madrid entendían la idea perfectamente, pero no la compartían. La España plural es un mapa en red, una superación del centralismo y una mirada abierta a Europa. A España le conviene que Cataluña forme parte de una eurorregión potente. P. Tras su adiós, en los bares se escuchaba la frase: “A Maragall se lo han cargado los suyos”. R. A la gente le gusta más la tragedia que la comedia. P. Tragedia y comedia se mezclan en la vida: gente de su partido coincide con la opinión de la calle. R. No me diga. P. Pues sí. Dicen que estaban hartos, no tanto de usted como de algunos de sus asesores personales. R. Dramatización interesante, con la que estoy encantado. En este país las víctimas siempre acaban en los altares. P. A esa dramatización se ha de añadir que a quienes ayer se lo cargaron ahora les ha entrado pánico. R. La realidad es menos dramática, pero comprendo que si ustedes no dramatizan no venden. ¿Qué pasa? ¿Que cuando uno manda no se ha de marchar nunca? Llevo ganando elecciones cada cuatro años desde 1983, cosa rara para un tipo como yo, que no es muy electoralista. Si yo fuese un estratega de partido no buscaría a Maragall como líder electoral. Ocurre que quizá las campañas electorales no sean tan importantes como la gente piensa. P. Desde el partido, ¿se le pidió que continuase? R. No. Tampoco hubo petición formal para que me marchase. P. Que no le pidiesen que repitiese como candidato, ¿era una sugerencia para que lo dejase correr? R. Eso que cada uno lo interprete como prefiera. P. El PSC no anda sobrado de líderes mediáticos. Usted reconoce no serlo y Montilla no entusiasma. R. No es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre, o sea que habrá que verle. P. Otra cosa que se escucha en los bares: una reedición del tripartito acoquina. R. Volvemos a la dramatización. Tras 23 años de lo mismo, de paternalismo muy personalizado, el pluralismo siempre produce cierto choque. Eso el cristianismo lo tiene mejor resuelto que el protestantismo. Cuando hablas de pluralidad, de coaliciones, de alianzas, incluso con independentistas, sabes que son cosas difíciles de gestionar, pero también sabes que planteas esas cosas porque son interesantes y efectivas. Pero los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude. P. En este despacho ¿ha sentido soledad estos días? R. La sentí desde el primer día Pasa a la página 24 �24 / ESPAÑA EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Viene de la página 21 que entré, pero estoy habituado. Mi vida desde 1965, cuando entré como economista en el Ayuntamiento [de Barcelona], ha transcurrido en la plaza de Sant Jaume, con las salvedades de medio año en París, dos en Nueva York y uno en Roma. Y los cuatro en el Parlament. P. ¿Qué le ha aportado la experiencia del poder? R. Los años añaden experiencia y moderación. Los medios me pusieron el sambenito de imprevisible, y no me importa ese cliché. Incluso diría que lo he llevado con placer por dos motivos: porque he sido un hombre con mucha suerte y porque pienso que los diarios son demasiado previsibles. P. Cuando usted era alcalde, Barcelona conquistó un lugar en el mundo. ¿Cataluña lo ocupa hoy? R. Sí. Se habla de Cataluña co- “Nadie sabe cómo será Europa dentro de unos años” mo de una nación que no es Estado, aporta el 20% del producto nacional bruto español y tiene más competencias que cualquier land, cantón o provincia europea. Y que algunos pequeños Estados. P. La posibilidad de ser Estado, ¿ha pasado definitivamente? R. A que no pase aspiran Esquerra Republicana y mis amigos Oriol Bohigas y Rubert de Ventós. Nadie sabe a ciencia cierta lo que ocurrirá en el futuro y cómo será Europa dentro de unos años. Yo soy del partido que sea capaz de hacer Europa en serio. P. Cuatro problemas a afrontar. Uno: la inmigración. ¿Qué hacer? R. Lo que se sugiere desde Senegal: que se instalen allí empresas europeas. La inmigración ha sido y es positiva para España y Cataluña. Ha aumentado la natalidad y ha solucionado problemas de mano de obra sin registrarse graves conflictos de integración. Ahora parece que algo rechina, pero para eso está la izquierda, además de para gobernar de vez en cuando: para evitar las tensiones. P. Segundo problema: Josu Jon Imaz dijo que los más acérrimos defensores de la supresión de fronteras eran los delincuentes transnacionales. ¿Cómo afrontar problemas globales a escala local? R. No es fácil. Creo que la policía ha de ser más local y en el límite puede estar al mando del alcalde. El modelo policial norteamericano es bueno. Aquí nos acercamos con la policía autonómica. P. Tercer problema, quizá el más peliagudo, porque afecta a conciencias: ¿cómo afrontar el debate sobre la prolongación de la vida cuando ésta ya es vegetativa? R. Será un debate finalmente resuelto de forma distinta a lo que propone el catolicismo oficial. P. Cuarto problema: la descentralización en ciertos temas parece que puede originar más problemas que beneficios. La proximidad, ¿es un factor de corrupción en el urbanismo de pequeños municipios? R. Es cierto. El peligro de colusión existe porque un señor rico pesa en un pequeño pueblo más que un alcalde; y, por poco que pueda, tratará de comprarlo. Ésta y las economías de escala son dos excepciones aceptables a la proximidad. P. ¿Ha tenido que sacar a alguien de su despacho por tratar de comprarle? R. No exactamente. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El proyecto de izquierdas se reeditará Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Martí Goméz, José Ramoneda, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Acció política Idees polítiques Catalunya Territoris Govern President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1637/0000000789.pdf c1449e648a3c12447aa691dc033808bc PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Amb Zapatero he tingut diferències de ritme, però no d'estratègia Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- De Toro, Suso Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Espanya Catalunya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1638/0000000703.pdf 04c5ae9a94f9bc54f9492654d61ff46f PDF Text Text entrevista “Al despatx de la Generalitat vaig aprendre el preu de l’ambició” Pasqual Maragall Text: Ester Colominas Núria Quintana Fotos: J.M. Rué Arribar a Maragall A Maragall, a l’entrevista, no s’hi arriba en línia recta. En un espai provisional, però acollidor, envoltat de fotografies de la seva família, respon les preguntes que li fem traçant meandres d’anècdotes i silencis que utilitza, qui sap si com a refugi o com a petites concessions a la interpretació de qui l’escolta, per acabar, finalment, arribant allà on vol arribar: “sap què vull dir?”. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i com el president de la Generalitat durant el (agitat) mandat del qual es va aprovar un (controvertit) nou Estatut per a Catalunya. Llicenciat en Dret i Econòmiques per la UB, va ser a la Universitat on va iniciar el seu activisme polític. A hores d’ara, a la balança de la seva trajectòria hi pesen, com ell diu, “importants beneficis públics”, però també “importants costos personals”. Dels detalls d’aquesta “comptabilitat” pengen les especulacions sobre si mai escriurà les seves memòries. � �entrevista Comencem, si li sembla, pels seus anys universitaris. Com va ser acadèmicament el seu pas per la UB? Quins professors van influir en vostè especialment? Jo vaig fer Econòmiques i Dret. A Dret vaig tenir grans professors com Àngel la Torre, que donava Dret Romà, i Pérez Vitoria, de Dret Penal. Després vaig començar Eco­ nòmiques, a les tardes, a l’edi­ fici històric de plaça Uni­ver­ sitat. Allí vaig tenir Vicens Vives, Jordi Nadal i el profes­ sor Linés, d’Anàlisi Mate­mà­ tica. Linés era un home molt de dretes, que començava la classe omplint tota la pissarra amb lletra menuda. Era com una classe de lògica matemà­ tica. La Universitat potser era aleshores més un lloc per entrar en la vida social i políti­ ca, per als qui hi podien acce­ dir, que no pas purament un sistema regular d’aprenentat­ ge dels millors cervells joves, que també ho era. Parlem-ne. El seu despertar polític va ser realment a la Universitat? Quins van ser els seus principals companys de militància? Els meus mestres polítics, al mateix temps que amics i com­ panys, van ser José Ig­nacio Urenda, Raimon Obiols i Xavier Folch. Eren de tres partits dife­ rents: l’Urenda del Front Obrer de Catalunya (FOC), el nostre partit, l’Obiols del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que és el precedent central del Partit Socialista de Cata­ lunya, i Folch del PSUC. Folch i els qui van acabar sent del PSUC van començar junts amb nosaltres a la Nova Es­­ querra Universitària (NEU). A banda de tot això, la Uni­ versitat de Barcelona va ser el lloc on l’agitació intel·lectual i La ciutat on se la juga és en el coneixement política va marcar tombants decisius, per exemple en la famosa sèrie de conferències a la Facultat de Dret amb Aran­ guren, Valverde y Sacristán i en un acte posterior contra la repressió, en el qual va parti­ cipar el meu pare, que va ser jutjat a Madrid i defensat per Ruiz Jiménez, l’exministre d’Educació del franquisme. A banda del paper en la transformació política i social, en alguna ocasió ha definit les universitats com a elements transformadors de les ciutats. Com veu el compromís de la UB en el creixement de l’àrea metropolitana? No sóc qui per jutjar, però em sembla que el paper que té la Universitat en general, i la UB en particular, en el llançament de la marca Barcelona ha es­­ tat bastant important. I potser hauria de ser-ne més; o si voleu, en el futur en serà més. La imatge de Barcelona està actualment molt relacionada amb els Jocs Olímpics, amb el front marítim i amb esdeveni­ ments de caràcter urbanístic, però, al capdavall, la ciutat, el territori, en general, on se la juga és en el coneixement. El coneixement és el que farà que la gent que vingui a Bar­ celona hi aporti valor afegit. El Parc Científic de Bar­ce­lona, per exemple, és un punt on es fa recerca internacional de punta, amb en Massagué, en­­ tre d’altres... Confio que aquesta identifica­ ció entre territori i saber conti­ nuï avançant.. Com a president de la Ge­ neralitat va impulsar l’Eu­ roregió, un pol de desenvolupament sostenible al sud d’Europa i al Mediterrani, basat en la innovació i la inclusió social i territorial. També era president quan es va constituir la Bioregió, un nou model de desenvolupament regional que pretén coordinar la recerca biomèdica i biotecnològica a Catalunya. Establir xarxes,coordinar esforços,pro­ moure aliances... respon a la imatge que té d’Europa, la d’un sistema de ciutats, una retícula de llums on no es distingeixen fronteres, com ha dit algun cop? Exactament. Al carrer Avinyó precisament hi ha la seu de la Federació Mundial de Ciutats Unides. Allà tenen aquest mapa que esmenteu de les llums de les ciutats com si fos­ sin estels i nebuloses. El mapa real del món és aquest, no el que separa el mar de la terra. El mapa real és on viu la gent. Jo crec que en el que hem d’invertir és a fer que aques­ tes llumetes que hi surten tin­ guin significació. Normalment, com més dens és el núvol, més dens de punts de llum vull dir, més relació té amb l’excel·lència, amb els conei­ xements... I sabem que po­­ dem jugar a ser més intel· ligents que el que ens pertoca per la dimensió que tenim. Aquest és el repte. En el projecte Europa Prò­ xima, on vostè parlava d’aquest mapa de llums, va tenir la col·laboració � �entrevista És hora de desnacionalitzar les universitats i fer-les més competitives d’Aula Barcelona, una iniciativa que va presentar juntament amb l’aleshores rector de la UB, Antoni Ca­ par­rós, l’any 98. Ara podrà reprendre projectes com aquest? La veritat és que ara em trobo que una part de les inquie­ tuds d’aquella època mig ca­­ talana mig romana es van materialitzant. Aquesta Eu­­ ropa no sé si és tan pròxima com voldríem, però sí que és veritat que va tocant vores. I després d’haver solucionat els drames que van provocar dues guerres mundials, la pugna entre França i Ale­ manya i la relació Est-Oest, ara es pot començar a preocupar del Mediterrani. Com conviu­ ran moros, cristians i jueus? Els temes més a l’Est son de­rivats d’aquest. Què passa entre l’Europa rica del nord i l’Àfrica del sud del Medi­ terrani? Hi haurà la necessitat Dos anys i mig amb el President Josep Bargalló Jo no coneixia el president Maragall fins que vaig prendre possessió del càrrec de conseller d’Ensenyament, aquell desembre de 2003. Per dir la veritat, el coneixia de lluny. Maria Aurèlia Capmany me n’havia parlat desenes de vegades i, després, havia compartit amb ell escó al Parlament, però des de la distància de president del Grup Socialista, ell, i portaveu adjunt del Grup d’Esquerra Republicana, jo. Podria dir, doncs, que el primer contacte realment personal que vaig tenir amb Pasqual Maragall va ser la nit abans de fer-se oficial el nou Govern de la Generalitat, ell ja president, quan, sopant amb la meva dona i un parell d’amics, em � va trucar al mòbil per comentar el que ens venia a sobre. I, a partir d’aquella trucada, una relació intensa, especialment quan, a partir de mitjan febrer de 2004, vaig passar a ser conseller en cap –conseller primer, més endavant– i de la Presidència. Dinàvem junts cada dilluns, ens vèiem gairebé cada dia al seu despatx o en algun acte, teníem la reunió de Govern cada dimarts, convivíem a Palau... I sumàvem esforços per aconseguir d’aplicar les polítiques progressistes i catalanistes que conformaven el programa de Govern i, també, plantejàvem les nostres discrepàncies. Ens unia la voluntat de construir un país millor i més lliure i ens separava la nostra pertinença a partits diferents, generacions diferents, formacions culturals diferents, territoris diferents... Per damunt de tot, però, ens va anar unint el que va acabar sent una sincera amistat, malgrat les dificultats, des del meu més absolut respecte a la seva personalitat i a la seva figura institucional. Pasqual Maragall, el president Maragall, és una persona que es fa estimar, així, en la coneixença directa. No pas pel seu ordre metòdic, de segur. Sí per com és, humà i entranyable. Diria que, amb alguns anys més, encara l’hauria tornat independentista. d’una política del Mediterrani, en l’àmbit de la seguretat, de l’economia, de les migracions, però també pel que fa al saber, al coneixement, i per tant a les universitats. Acabo d’assistir a la Reunió de les Universitats del Mediterrani, a Reus. Crec que tothom entén que és hora de desnacionalit­ zar les universitats i fer-les més competitives. Si li sembla, canviem una mica de línia i parlem d’ac­ tualitat política. El desenvolupament de la seva gran aposta com a president de la Generalitat, l’Estatut... Ara és quan comencem a par­ lar del passat...(riu) ...i del present, perquè sembla que l’Estatut està trobant obstacles (l’en­tre­vista té lloc el mateix dia que el jutge recusat pel PP anuncia que no dimiteix i, per tant, el Tribunal Cons­titucional queda en majoria antiestatut). Vostè creu que al capdavall passarà com amb els Jocs Olímpics, la seva gran aposta com a alcalde, que en un primer moment tam­ bé van rebre importants crítiques i oposicions però que, finalment, han aportat grans rèdits a la ciutat. Està bé el paral·lelisme, no l’havia fet mai ningú però no està malament. En realitat, ara tothom recorda els Jocs Olímpics com una cosa fan­ tàstica, però de fet van co­­ mençar enmig d’un drama. El �entrevista dia que es va anunciar el pro­ jecte, al maig de l’any 1981, el dia de les Fuerzas Armadas, molt poc després del cop d’estat del 23-F, els Jocs Olímpics de Barcelona eren un projecte en el qual molta gent no creia. De fet, fins a l’any 86 en què ens en van fer l’adjudicació, a Lausana, el procés va ser problemàtic. Ara, en el tema de l’Estatut hi ha una cosa que ningú no esperava: el procés, que va ser en alguns moments dramàtic, que ha superat tot tipus de dificultats, es troba en una situació impensable, en què sembla com si hi hagués la possibilitat que l’Estatut no s’aprovi. La veritat és que això estava fora de càlcul. Sin­ce­ rament, jo no m’ho pensava. Ni el PP tampoc! Segur que al PP no es pensaven tenir tant de ressò. No és que hagin tin­ gut èxit, però sí és veritat que les coses s’han complicat. Jo, però, crec que l’Estatut està predestinat a ser aprovat. Perquè si no s’aprova és més problema per a tothom, i un èxit per a molt pocs... S’haurà de trobar una solució. De fet, però, sobre el tema de l’Estatut, jo puc parlar més dels orígens que del final; la meva visió del final no ha existit, perquè no hi he estat. Tot va començar amb unes converses amb Francisco Rubio Llorente, la persona a la qual José Luis Rodríguez Zapatero encarrega un estudi de la reforma de la Cons­ti­tució. Les reformes pre­ vistes de la Constitució són el tema de la successió i l’enume­ ració de les comunitats autò­ nomes, que no hi són detalla­ des amb el seu nom. Si més no, a la Constitució s’ha de dir qui­ nes són; i jo crec que a més s’ha dir què són. Les converses amb Rubio Llorente es referien a l’article 2 de la Cons­ti­tució: allà on diu “la nación española”, s’hauria d’afegir entre cometes: “de la qual formen part les nacionalitats històriques de Catalunya, Eus­kadi i Galícia”. Aquestes reformes són bàsi­ ques, i algun dia s’hauran de fer. A veure, és més important viure que no pas escriure i, per tant, si han de trigar, que tri­ guin però, com a mínim, que se sàpiga que anem cap aquí, per­ què si no prendrem mal. Fa justament un any, la vicepresidenta del Govern espanyol, M. Teresa Fe­rnán­ dez de la Vega, ens negava, en declaracions a aquesta revista, l’existència del fa­ mós “problema català”. Se­ gons deia, el veritable problema és l’oposició... Ah, perquè ella és mig catala­ na! Te casa a Vilanova i la Geltrú! (riu) I ha viscut i treba­ llat molts anys com a jutge a Barcelona. Amb ella havíem discutit temps enrere l’aplica­ ció del principi de proximitat en justícia, que va ser una obsessió per a mi com a alcal­ de. La insolència dels oficials i la lentitud dels jutges ja era una obsessió per a Hamlet. Però vostè què en pensa? Existeix aquest problema català, qui el té, a qui perjudica, a qui beneficia? El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol! El problema és que Espanya té regions i té nacio­ nalitats. Això també li passa al Canadà, i bé que troben soluci­ ons més sofisticades. Amb una diferència, i és que aquí tot això passa en un escenari que no s’està quiet i que és més La possibilitat que l’Estatut no s’aprovi estava fora de càlcul � �entrevista Inclonable Dr. Josep M. Reniu Professor de Ciència Política i de l’Administració Parlar de Pasqual Maragall és, certament, fer referència a una de les personalitats polítiques més influents i significatives de la història democràtica recent del nostre país. Tal com succeeix amb d’altres coetanis seus, la seva activitat pública ha mantingut una curiosa relació amb la seva peculiar personalitat, fins al punt que les maragallades han esdevingut una categoria pròpia dins la política catalana. Ha estat precisament aquest estil fresc, sovint desenfadat i una mica de la conya, el que li ha atorgat un carisma que l’ha convertit en un dels escassos polítics conegut i reconegut a bastament. Polític des del primer moment, ha exercit les dues magistratures més rellevants al país: l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la Generalitat. Totes dues sota una mateixa característica: el lideratge d’una coalició de govern que, això no obstant, ha viscut dinàmiques ben diferenciades. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall en fou el cap indiscutit durant quinze anys, en els quals gairebé no va haver d’afrontar cap limitació al seu poder. A la Generalitat de l’alternança política, l’escenari fou radicalment diferent: les exigències de coprotagonisme del socis de govern, així com les dificultats per fer encaixar les dinàmiques polítiques del municipalisme en la gestió de la complexitat de l’autogovern van anar minant el seu lideratge dins i fora del Govern. Tot i això, el balanç d’aquest quart de segle de política maragalliana és senzillament irrepetible: els Jocs Olímpics i l’espectacular transformació de la ciutat i, d’altra banda, l’elaboració i aprovació del nou Estatut de Catalunya. Un personatge i una trajectòria que són, sincerament, inclonables. gran. I aquest escenari més gran es diu Europa, la nova pàtria. Jo, a més, com econo­ mista, hi crec molt en això de les economies d’escala. Això no vol dir que no hi hagi una Suïssa, que no hi hagi gent que s’especialitzi tant i ho faci tan bé que continuï existint com a país, però el que hi ha al món ara què és? Els Estats Units, la Xina, l’Índia, la Unió Europea... Són les grans unitats, les que tenen moneda i exèrcit. Sap què vull dir? Ha modificat la seva etapa de president de la Ge­ne­ra­ litat la percepció que tenia de l’encaix Catalunya/Es­ panya? Abans hi havia allò de “uste­ des son un poco raritos”, una mica diferents, i per tant els suportem. I Catalunya a això responia, “ustedes son un po­­ co mangantes, pero también les soportamos”. És a dir, som L’ascens del catalanisme dins la governació espanyola s’estronca sempre en poc temps diferents i ens suportem mú­­ tuament, però no pretenem solucionar-ho. Aquest “pacte” té uns costos, i si no que ho expliqui Narcís Serra, que va arribar a vicepresident del Govern espanyol però va cau­ re aviat, en part per la pres­ sió del nacionalisme català. La línia d’ascens del catala­ nisme dins la governació espanyola, que culmina amb Pi i Margall durant la Primera República, 1871, i amb Narcís Serra després, el 1991, s’es­ tronca sempre en poc temps. De manera que això no pro­ gressa i l’únic que continua havent-hi és la “conllevancia”. Amb l’escenari ZapateroMaragall va semblar que podíem trobar la fórmula... canònica, la fórmula consti­ tucional, estatutària. Però som on som. Aturats. Quina ha estat la raó de ser dels governs de coalició del tripartit i de l’actual govern d’entesa? � �entrevista I ja que hi som... Què acostuma a portar a les butxaques? L’agenda i el mocador. Quin és el seu tret més “català”? La ironia. Quin itinerari ens proposaria el Maragall ciutadà, no l’alcalde, per passejar per Barcelona? Agafar els ferrocarrils des de Sant Gervasi, baixar a plaça Catalunya i cap avall fins a la plaça Sant Jaume, el meu camí diari durant molts anys. Amb ulls de polític, a quin país ens aconsellaria “enfocar”? A Espanya. Hi estan passant moltes coses ara, a Espanya. I si no sempre ens quedarà Roma, Itàlia. És mostrar que Catalunya és una nació ideològicament plural, més complexa, més moderna, més interessant. Els partits polítics ho han d’en­ tendre. He vist moviments a Iniciativa i a ERC en aquest sentit... Pel que fa al PSC, cal­ dria veure si en el futur al Congrés hi haurà un grup parlamentari de socialisme català, perquè si no hi és serà prova que no solament Espanya sinó el socialisme català i l’espanyol tampoc no han entès el que hi ha en joc. Amb l’experiència de líder polític i de governant, quina opinió li mereixen les llistes obertes? Jo en sóc partidari, però els partits lògicament no tant. En aquest tema, crec que la di­ mensió de l’escenari polític pot influir en el com. A veure: quins seran els partits euro­ peus d’aquí a deu anys? Ara n’hi ha un de conservador, que és el PP, però... Duran Lleida serà al PP?, Con­ver­gència serà al PP? A una mida molt gran correspon un tipus de partit diferent. Aquí hi ha la demo­ cràcia cristiana, els comunis­ tes, els liberals... Què hi ha a Amèrica del Nord, que és molt gran? Dos partits, el De­­mò­ crata i el Republicà. Com són aquests partits? D’àmplies fronteres! Que hi haurà aquí? El Partit Demo­cràtic d’Europa i el Partit Popular. Aquesta primavera tindran lloc les eleccions franceses amb Ségolène Royal com un dels candidats. Cone­guda al país veí com la “zapatera”, també se li poden trobar similituds amb vos­tè: és una líder carismàtica que desperta polèmica, de vegades fins i tot al seu pro­pi entorn polític. Què en pensa, d’aquesta nova figura política de l’esquerra europea? La relació Ségolène-Maragall potser ve del fet que va ser aquí, a Tarragona, en el nostre congrés socialista, i va dir que se sentia pròxima al Me­­di­ terrani i a Maragall. Penso que la Ségolène té possibilitats reals. A França hi ha, i hi ha hagut, gent molt considerable, com Jospin, que va tenir mala sort –una persona que admi­ ro– i l’amic Manuel Valls, alcal­ de d’Evry, fill del pintor Xavier Valls. Bé, a la Ségolène li desit­ jo tota la sort del món. Diuen que quan es va plantejar d’entrar en la política activa, deixar d’estudiar, d’anar al cinema i al teatre, li feia molta mandra. Les seves, diguem-ne, “vel·leï­ tats intel·lectuals” han afec­­tat la seva trajectòria, la seva imatge política? Per definició, un intel·lectual ha de ser lliure, mentre que un polític està sotmès a la “cotilla” del partit, del govern, de l’opinió pública... Home, al cine hi pot anar tot­ hom! Tot i que de vegades vas al cinema i en surts amb la cua entre cames. Heu vist El laberinto del fauno? Són dues històries que no tenen res a veure, una sobre el maquis de l’any 40 i un guàrdia civil, i una altra sobre una nena que contacta amb una mena de monstre benefactor. Crec que la gent que hi va no entén gaire res! Segons la pel·lícula, els republicans eren unes àni­ mes de Déu i els altres uns malparits, cadascun, no el col· lectiu!, tots i cadascun d’ells! És d’una ingenuïtat que em va deixar fumut. Quan érem petits, a Tona, amb altres nanos, tiràvem pedres als rodamons que passaven al crit de “maquis! maquis!” En­­ cara tinc gravades a la memò­ ria les primeres escenes de violència de la meva vida. I ara, després de tants anys... tornar a veure aquest simplis­ me, però invertit... A vostè, que ha viscut de manera domèstica i quotidiana la història política i cultural d’aquest país (la seva família té un pes destacat en les societats barcelonina i catalana en general), fins a quin � �entrevista “Amb l’aeroport ens juguem les faves!” L’entrevista ja ha acabat i no es pot estar de dir: “No m’heu preguntat per AENA”. És evident que hi dirà la seva, i la seva és: “Amb l’aeroport ens juguem les faves! Per ser referent mundial en coneixement –diu–, l’aeroport és important. Quan una multinacional ha de prendre la decisió d’establir-se a Espanya, sabeu on perd Barcelona? En les comunicacions.” I per a tot té un exemple. “Fa anys, quan American Telegraph and Telephone (AT&T) estudiava d’establir-se a Espanya, els vaig insistir que consideressin l’opció de Barcelona. Mesos més tard, quan ja no hi pensava, vaig rebre el següent telegrama de l’ambaixador americà, Tom Enders: “Han decidit anar a Madrid. Raó principal: inexistència de vol non-stop Barcelona-Nova York.” punt l’afec­ta la transcendència, fins a quin punt s’arriba a plantejar, si és que mai ho ha fet, que el seu nom, la seva figura i el seu paper polític queden lligats a la història del país? No hi ha ningú a qui no li agradi que l’estimin. Te n’ado­ nes amb el canvi espectacular que és viure fora. No et coneix ningú i tens una mena de sensació de solitud i de lliber­ tat extrema, ningú no et diu absolutament res. Però retro­ bes l’afecte dels qui t’estimen i t’estimes de debò. En canvi aquí vas pel carrer i tothom et saluda. Què m’agrada més? La veritat és que a tots ens agra­ da anar canviant! (riu) Però la rellevància pública te un preu: a mi m’han dit de tot caminant pel carrer en un Entre Catalunya i Espanya l’únic que continua és la conllevància 10 barri de dretes amb el meu fill que tenia 6 anys i us asseguro que em vaig plantejar si tot plegat pagava la pena. Parlant de la relació entre la vida privada i la vida pública, els beneficis són importants, però els costos... Els Jocs Olím­ pics van ser un bon exemple d’equilibri entre beneficis públics i costos personals. Barcelona era una ciutat artifi­ cial, poc preparada, sempre que s’hi havien fet coses era per a ocasions molt concretes, les exposicions, per exemple, i d’una manera temporal i escadussera. I la gent aprofita­ va aquests entrebancs, com els de la inauguració de l’Esta­ di, per exemple, quan es va inundar, per manifestar el seu enuig. Tant el Palau Nacional com l’Estadi havien estat cons­ truïts directament sobre el terra, sense fonaments. Hi va haver problemes a la façana de l’estadi i a la claraboia de la sala oval del Palau, que amenaçava d’ensorrar-se. De fet, en uns premis literaris d’Òmnium Cultural havien caigut trossos del sostre sobre la sala. Vam anar a buscar arquitectes i enginyers (Mar­ garit i Buxadé) que van con­ cloure que si s’encerclava la cúpula o claraboia de la sala oval amb una sivella d’estruc­ tura metàl·lica quedaria sub­ jecta i no hi hauria més sor­ preses desagradables. Al mateix temps, es va encarre­ gar el pilotatge de l’edifici i ara és l’únic del món que ha incorporat els fonaments des­ prés de construït! Us dic tot això perquè la combinació de responsabilitats públiques i vivències personals té tota mena de registres. Què ocupa ara el seu interès professional i personal? La política euromediterrània. Sembla que al mes de maig es decidirà si es dóna una empenta a la política eurome­ diterrània, també anomenada Procés Barcelona, producte de les conferències de Bar­ celona cada deu anys. La pri­ mera, l’any 2005, va a ser un èxit: àrabs, cristians i jueus es van parlar i entendre per pri­ mer cop des de 1492. Però el més calent és a l’aigüera. Mentre tot això es decideix a Europa, la meva oficina d’ex­ president ja està en marxa amb un petit equip molt sòlid. A banda d’això, tinc contactes amb universitats i empreses. Tracto d’ajudar, com sempre, al llançament de noves iniciati­ ves. Un dels projectes mes reei­ xits a Catalunya en els darrers vint anys ha estat el llançament d’Iniciatives, SA i la posterior de Catalana de Capital Risc. Si puc ajudar, ho faré. Hi ha un cara­ mull d’empreses noves, algu­ nes llençades per universitats com la Rovira i Virgili i la UB, que me­­reixen suport. Per acabar, ens pot ara respondre la pregunta que fa uns mesos li feia la periodista Mont­serrat Besses i que, segons va dir, estaria en condicions de respondre més endavant: què ha après al despatx de la Generalitat? El preu de l’ambició... De quina ambició, de la pròpia o la d’altres? Quan dieu la d’altres a què us referiu? al govern? al partit? a d’altres partits? No ho sé, a d’altres, … Parlava de la meva... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a La Universitat Source A related resource from which the described resource is derived La Universitat: revista de la Universitat de Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Colominas, Ester Quintana, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Universitats Universitat de Barcelona Economia Catalunya Expresident Espanya Estatut Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1639/0000001613.pdf 533aa113b7f4bf65dc5d833abcfa0aa6 PDF Text Text 12-19 FCB26 CAT.qxp 4/4/07 16:22 Página 15 EN PRIMERA PERSONA De tots els partits que ha viscut, Gaspart recorda “haver patit més que mai en les finals que hem jugat al Camp Nou, com la final de la Recopa contra l’Standard de Lieja, i en les nits de remuntada històrica, com el dia del 5 a 4 contra l’Atlètic de Madrid a la Copa; en definitiva, els partits on el públic juga amb el número 12”. Durant els seus tres anys com a president del FC Barcelona, Gaspart va acumular diverses anècdotes en relació al camp. “En tinc moltes, però n’hi ha una que és molt entranyable. En més d’una ocasió alguns culés em van demanar estendre les cendres dels seus familiars difunts sobre la gespa, com a “última voluntat del finat”, cosa que vaig permetre. L’autenticitat del sentiment barcelonista es fa evident i per això sàviament diem que el Barça és més que un club”. dreta. Pocs dies abans, Casas havia manifestat públicament la seva intenció de lesionar Florencio i el Barça havia denunciat el fet a la Federació Catalana de Futbol). Maragall no recorda quan va trepitjar per primer cop el Camp Nou, però assegura que “l’impacte que em va causar va ser enorme”. De fet, el defineix com “la catedral del futbol català. La del futbol espanyol és San Mamés. Quan érem petits tots érem del Barça… i del Bilbao. Ara molts són del seu equip… i del Barça”. Ja fora del govern, també té anècdotes relacionades amb l'estadi: “La més recent és que en el darrer partit de Lliga entre el Barça i el R. Madrid (3-3, gran partit) ens va tocar seure junts a l’Artur Mas i a mi. Mai havíem coincidit tant en tot”. Manel Martí President de l’Associació de Cecs i Disminuïts Visuals de Catalunya “ÉS MERAVELLÓS PERÒ LI FALTA ADAPTAR-SE ALS DISCAPACITATS” Pasqual Maragall President de la Generalitat 2003-2006 "ÉS LA CATEDRAL DEL FUTBOL CATALÀ" L’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall és una de les nombroses personalitats que ha tingut la possibilitat de presidir partits des de la llotja del Camp Nou. Maragall, però, té el seu primer record barcelonista d’un partit del 1948 disputat al vell camp de Les Corts. L’expresident de la Generalitat el rememora amb tota mena de detalls: “El primer partit el vaig veure quan tenia 6 anys, assegut entre el meu pare i el meu oncle Gabriel. Era un partit contra l’Espanyol i a la primera part, només començar, el jugador Casas de l’Espanyol se’n va anar directe cap a Florencio i el va lesionar. El resultat va ser de 5 a 1 a favor del Barça. El Barça va jugar amb Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo II, Calvet, Gonzalvo III, Basora, Seguer, César, Florencio i Valle”. (La lesió de Florencio va ser greu. Es va produir al minut 22 de la primera part quan Casas va fer una entrada violenta a Florencio, que es va trencar el lligament lateral interior de la cama Manel Martí és president de l’Associació de Cecs i Deficients Visuals de Catalunya i membre de la Penya Blaugrana d’aquesta associació. “Som una entitat de més de 400 socis i fem tota mena d’activitats socioculturals”. Fa poc que s’ha creat i encara no han anat a cap partit al Camp Nou. “Precisament vull parlar amb el president Joan Laporta perquè ens assigni un lloc fix a l’estadi. Vam anar-hi un cop, amb un grup de trenta persones i vam visitar les instal·lacions”. El Manel recorda amb especial interès “el 5-0 al Reial Madrid; la final de la Recopa amb l’Standard de Lieja i el 4-3 contra l’Atlètic de Madrid en la Copa del Rei”. Martí avisa que el Camp Nou és “meravellós però li falta accessibilitat per a discapacitats”. Joan Pau Mitjans Fill de Francesc Mitjans, arquitecte del Camp Nou recorda que el seu pare "ni era aficionat ni havia planejat mai cap obra relacionada amb l’esport". "El que va fer és molt meritori –afegeix-, ja que partia d’una total ignorància en el tema dels recintes futbolístics però va conjugar l’estudi a fons de la qüestió amb les seves enormes capacitats fins a arribar a fer una obra modèlica. Una de les coses que va arribar a tenir molt present és que el Camp Nou necessitava molts terrenys (el projecte inicial era molt petit) per poder 'respirar'. De fet, totes les instal·lacions i projectes del voltant del Camp Nou els tenim gràcies a aquesta insistència del meu pare, que sempre li estava dient al president Miró-Sans que l’estadi necessitava més terrenys." Aquest coneixement tan directe de les instal·lacions del club va facilitar que Joan Pau Mitjans participés, conjuntament amb altres companys de professió, en altres operacions urbanístiques al Camp Nou. L'ampliació de l'any 1982 n'és la més destacada, però també va col·laborar en les obres del nou edifici de la Botiga, la remodelació del 1994 (quan es va abaixar el nivell del terreny de joc per tal de convertir la primera graderia dels gols en localitats de seient), la renovació de la coberta de tribuna, les noves cabines de premsa, l’ampliació del Museu i el nou vestíbul de tribuna... "Val a dir que el president Núñez confiava molt en l’equip que havia fet l’ampliació del 1982", recorda Joan Pau Mitjans. Agustí Montal President del FC Barcelona 1969-1977 EL PARE, ELS HIMNES I LES AMBULÀNCIES Agustí Montal va presidir el club quan el Camp Nou ja era una realitat, però també en va viure el naixement. El primer record que té UN CAMP QUE NECESSITAVA “RESPIRAR” Amb només 5 anys ja va assistir a la col·locació de la primera pedra. De fet, el projecte li era familiar. No endebades, el seu pare n'era l'arquitecte principal. “Ell es va involucrar molt en aquella feina i el seu estudi professional era per a mi com casa meva. Jo em passava moltes estones jugant i corrent per sota la maqueta del futur estadi." Joan Pau Mitjans, fill de l'arquitecte del Camp Nou, ABRIL DEL 2007 BARÇA 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Camp Nou és la catedral del futbol català Source A related resource from which the described resource is derived Barça, revista oficial FC Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Camp Nou Catalunya Esports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1640/0000000707.pdf c982943204a113a67a02dcdf19cf1929 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ P O L Í T I C A DOMINGO, 29 ABRIL 2007 El debate de los socialistas Una conversación con el ex president de la Generalitat sobre el pasado reciente y sus planes de futuro Maragall sueña con un partido distinto JORDI BARBETA Barcelona espués de abandonar su despacho de presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que por sus virtudes y seguramente también por sus defectos es una persona que se hace querer, recibió varios homenajes. Más de amigos que de políticos. Uno de ellos, Antonio Fraguas, Forges, le hizo probablemente el regalo más acertado y que, por gentileza del ex president, se reproduce en la página siguiente: una caricatura del propio Maragall con una idea: “Pienso, luego estorbo”. Difícilmente podría describirse con mayor precisión la relación del ex president y ex alcalde con el mundo de la política. Esta semana se ha vuelto a confirmar. La viñeta de Forges preside su nuevo despacho de ex president, “digno pero no excesivo”, en un edificio noucentista de la Diagonal de Barcelona, donde Maragall mantuvo el miércoles una conversación con La Vanguardia sobre sus reflexiones y sus planes de futuro. Las opiniones del ex president Maragall no dejan lugar a dudas de que es un inconformista empedernido. No cree que el Estatut que él se empeñó en impulsar haya alcanzado los objetivos ambiPEDRO MADUEÑO ciosos en los que, al menos él sí El ex president Maragall, en la oficina institucional que acaba de estrenar en la Diagonal de Barcelona que creía, y no ve a España dispuesta a encontrar la fórmula en la que todos se sientan cómodos. Sin embarfulano y el número 2, mengano y si tú te porcuando fue monopolizada por el PPE con EUROPA COMO SOLUCIÓN go, ni se le ha pasado por la cabeza tirar la tas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo Aznar como líder de referencia. Eso signifi“En el marco europeo Catalunya toalla. De momento, ha llegado a una primeque dices o verás... Es un sistema cerrado y ca que en el nuevo partido que propone Mara conclusión. Hay que abrir horizontes. burocrático. Los demócratas norteamericaragall podrían coincidir rivales internos, pese sentirá más liberada porque la “Europa existe y es la realidad que se va a nos pueden elegir entre el candidato Obama ro el ex president no ve ningún inconveniencontradicción es con el Estado” convertir en el marco de referencia principal y la candidata Clinton. La relación entre rete. “Artur Mas tendría que decidirse por el y en el que nuestras historias particulares presentantes políticos y ciudadanos no es centroderecha o el centroizquierda; porque afortunadamente cuentan mucho menos”. tan indirecta, hay más libertad”. la intención es establecer como en EE.UU. CONTRA LA BUROCRACIA PARTIDISTA Que las “historias particulares” cuenten meLa idea del Partido Demócrata ha cuajados referencias políticas cuyos representannos no significa, a su juicio, que la cuestión do en Italia. Romano Prodi y Francesco Rutes surgirían de elecciones primarias”. “Aquí el aparato decide que si te catalana se quede sin resolver, al contrario: telli la han puesto en práctica y han invitado La constitución del nuevo Partido Demóportas bien, irás de número 3, y “El marco europeo es más ancho y Catalua Maragall desde el primer día. “Yo fui sin crata tuvo lugar el pasado fin de semana en nya podrá sentirse más liberada porque la saber exactamente dónde me metía y quedé Roma y en él han convergido dirigentes polítú, ojo con lo que dices o verás” contradicción más importante es con la refefascinado..., el primer día estaban también ticos de la antigua DC y del PCI. “Entre los rencia estatal, mientras que la relación con François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el ceninvitados había representantes de más de Europa o con el Mediterráneo nunca será rente de partido, porque cuando cambias la troizquierda agrupado, una idea ganadora cuarenta partidos de todo el mundo, de los tan constreñida”. dimensión cambias la esencia de las cosas”. de los italianos...”. Con ese nuevo partido demócratas norteamericanos a los nacionaPero el marco europeo no dispone todavía “La relación de dependencia y de obedienque Maragall observa con tanto interés tamlistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario de instrumentos políticos y ahí es donde Macia con tu propio partido es muy diferente”. bién ha mantenido interlocución Josep Ano, dato importante, el Partido del Congreso ragall está más convencido de lo que es prioSu receta es europea, propone el Partido toni Duran Lleida (“a diferencia de Imaz no de India... Vi un fenómeno impresionante... ritario. Influido probablemente por sus trauDemócrata Europeo, homólogo del Partido he visto nunca a Duran”, puntualiza, sin emque abría el camino acertado”. máticas experiencias con el aparato del PSC, Demócrata de EE.UU.: “¿En EE.UU. quién bargo, Maragall). De hecho, Unió DemocràNo queda claro si la idea del Partido Deque primero le llevaron a dejar la alcaldía de elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen tica, el partido de los democristianos catalamócrata que defiende Maragall es compatiBarcelona y luego la presidencia de la Genelistas cerradas? No. En cambio, aquí el apanes, y el PNV buscaron refugio en Italia canContinúa en la página siguiente ralitat, asegura que “hace falta un tipo diferato del partido decide que el número 1 es sados de la Internacional Democristiana D �DOMINGO, 29 ABRIL 2007 LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ Viene de la página anterior ble con su militancia en el PSC. A ese dilema contesta con una puntualización de Rutelli cuando se publicó que había roto con el Partido de los Socialistas Europeos. “Rutelli admitió que no estaba en el PSE pero que sí estaría con los socialistas en Europa”. No es aficionado Maragall a las metas fáciles. Piensa en una Europa que funcione a partir de dos grandes partidos que abarquen globalmente el espectro político, cuando de momento ni siquiera existe una Constitución europea, un objetivo que ve resoluble si se plantea en los términos de la Constitución de Estados Unidos, “breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales”. Lo ve Maragall como un proceso inexorable aunque “evidentemente demasiado lento”. Optimista como es, confía en que la inercia acabará imponiéndose a las resistencias de los estados y de las burocracias partidistas, “desbordados por la realidad”. A ello contribuirá, a su juicio, el proceso de fusiones empresariales. “Abertis y Autostrade o Endesa y Enel están fijando el marco europeo”. Hablando con Maragall da la sensación que va a buscar fuera lo que no ha podido conseguir dentro, quizá una versión actualizada del Adéu Espanya que formuló su abuelo cuando vio fracasar el ideal ibérico. Por ello en pocas semanas ha viajado a Turquía, a Roma, al País Vasco y ahora mismo está haciendo las maletas para viajar a Nueva York, donde los profesores y alumnos de la New York University le han pedido que vuelva a reflexionar en voz alta con ellos, tal como hizo hace un año cuando era president. Abre horizontes porque considera que la situación política en Catalunya atraviesa un momento de “letargo” (ensopiment). Observa “falta de ambición en general...” “La idea de la eurorregión se está deshinchando, se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza de civilizaciones son interesantes habría que apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este, que ha propiciado la integración europea de tantos países, ahora corresponde crear el Banco Euromediterráneo para conseguir en el sur lo mismo que en el este”, sostiene. Para Maragall, esa falta de ambición a la que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. “El otro día –cuenta– tuve una conversación muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo 2 de la Constitución”, que es el que establece la indisoluble unidad de España y el derecho a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración de las 17 comunidades y el reconocimiento de la singularidad de Catalunya, Euskadi, Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que “quiso imponer Aznar y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero”. “Aznar quería unir todas las capitales de provincia LA VANGUARDIA 21 P O L Í T I C A El debate de los socialistas EL REGALO DE FORGES El dibujante Antonio Fraguas, Forges, amigo de Maragall y de su esposa, Diana Garrigosa, les obsequió una viñeta que describe de alguna manera la relación que ha tenido Maragall a lo largo de su carrera con el entorno político de su partido. El regalo de Forges, reproducido por gentileza del ex president, preside la mesa de su nuevo despacho institucional. con alta velocidad y yo le pregunté por qué no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González”. En su opinión, dejando aparte las disquisiciones estatutarias, “lo más urgente para Catalunya es el aeropuerto, el tren de alta velocidad y la recuperación del área metropolitana de Barcelona”. La política autóctona, en su sentido estricto, le interesa cada vez menos. Apostará por el Partido Demócrata Europeo sin darse de baja del PSC (“soy socialista desde siempre y nunca dejaré de serlo”, razona), pero en su opinión de lo que se trata es más bien de que el PSC se incorpore al PDE. Ahora bien, lo han visto poco y menos que lo verán en las reuniones de la calle Nicaragua. No ha ido a ninguna desde que volvió de Argentina (“no tengo mucho más que de- CATALUNYA “La sensación es de letargo (‘ensopiment’) y observo una falta de ambición en general” ZAPATERO “Confié en que traería la España federal que nos prometió en el congreso en el que como él sabe lo elegimos nosotros” ARCHIVO Maragall en una visita de hace pocos días a las obras del aeropuerto de El Prat cir”). Y no se va a prodigar en la campaña de las municipales, aunque hará excepciones. ¿Por ejemplo? “Miravet”. ¿Por qué será? Marca distancias respecto a la cotidianidad de los socialistas catalanes, pero actividad e ideas no le faltan. Un día habla con Jorge Sampaio sobre las posibilidades de una Fundación España-Portugal copresidida por ambos, y otro establece contactos para propiciar nuevas iniciativas empresariales financiadas por business angels, para entendernos, mecenas de jóvenes empresarios con ideas prometedoras. Está pendiente de asumir la presidencia de la Fundación Euromediterránea y mantiene contactos frecuentes con Marruecos, con Argelia, con Nueva York y por supuesto con Roma. Y sigue verificando proyectos arrancados en su etapa como president o como alcalde. Hace pocos días visitó las obras del aeropuerto. Para su tarea cuenta con al apoyo de un dream team. Tres colaboradoras que, a fuerza de años, se han especializado en asistir al más imprevisible de los jefes: Marta Grabulosa, directora de la Oficina; Serrat Font y Eva Nebot, responsables técnicas, y Fidel Bellmunt, documentalista. Pese a los viajes, las conferencias y las iniciativas, una tarde a la semana Maragall va a buscar a los nietos al colegio y pasa la tarde con ellos y, de vez en cuando, juega a tenis en el Barcino con sus amigos Xavier Rubert y Guerau Ruiz Pena. Y, a ratos, prepara una bomba: sus memorias.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall sueña con un partido distinto Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Partit Demòcrata Europeu Expresident Catalunya Espanya Estatut Partits polítics Polítics Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1641/0000000704.pdf 0fedae006b3d385958c486d4ee474936 PDF Text Text 14 21 entrevista n3.qxd 14 18/04/2007 9:05 PÆgina 14 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’ENTREVISTA PASQUAL MARAGALL ‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’ Text: Josep M. Muñoz Fotografia: Martí Gallén �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:05 PÆgina 15 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 15 La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma, tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial, marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia. Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix presenten un document que es diu “Per Catalunya”. Què s’hi propugnava? Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya. Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament, dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després. La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és el que la diferencia? El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07, de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista. De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio- nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació. Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma? Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la marca electoral continuadora d’aquell projecte. El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots, però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores? Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000 vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de diferència: 68 a 67. Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes �14 21 entrevista n3.qxd 16 18/04/2007 9:05 PÆgina 16 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou. Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol. Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això! La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé, vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord. la Constitució hagués reconegut ‘ SiCatalunya com a “comunitat nacional”, la discussió de l’Estatut no hauria tingut la falta de paraigua que ha patit ’ En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer el país, més enllà de la seva àrea metropolitana. Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que, quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant, realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent, i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era un especialista mundial en medi ambient. Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda, perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior, d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern. Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president. I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de fer aquest Estatut nou? Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la denominació de les autonomies, que no són enumerades una per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable. Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més escons que el PSC, finalment es constitueix un govern tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell, i en particular, a integrar-hi ERC? S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons, a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps. Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió mística, historicista, del país. Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que no de presentar-me, però també una mica esverat! Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua- �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:07 PÆgina 17 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!). Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge 50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere, perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs d’unificació de doctrina. El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el govern que imaginava? És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern, perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir les persones? L’OPINIÓ 17 No, em refereixo al pes que hi tenien els partits. En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits, per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que, en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició, la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits. En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc. El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va ser la seva reacció? La meva reacció va ser treure-li les competències que havia exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig accedir-hi. Però no me’n penedeixo. És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat �14 21 entrevista n3.qxd 18 18/04/2007 9:08 PÆgina 18 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document amb quinze punts. Com va anar aquella negociació? Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula, amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de competències. Però els dos punts on ens vam encallar van ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya. Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA. Aquí va començar la discussió important. Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se. En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”. Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables (preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú. Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics, aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però és enormement important que Catalunya empenyi aquests projectes, perquè s’hi juga molt… ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses ja deien que eren els islamistes. La destitució de Carod va posar de relleu que el seu govern tenia una inestabilitat interna important, agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”. La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís i el disgust seus eren autèntics. Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no era conscient del canvi d’escala que significava passar de governar un ajuntament, encara que fos tan gran com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume? Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort. En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan accidentada que un dels seus consellers va comparar-la amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més importants es va produir arran de l’esfondrament al Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia? No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern. Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra, i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que es va traduir, probablement, en una mena de radicalització dels sentiments a Catalunya. I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 % �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:09 PÆgina 19 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 19 venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot. Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un pas enrere respecte del federalisme. Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC –com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema– va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix. Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts. A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–, els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero. cas Banca Catalana havia creat una ‘ Elmena de radicalització dels sentiments a Catalunya, i aquest és un element explicatiu d’algunes coses posteriors ’ Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva sintonia semblava clara, particularment en qüestions com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a Santillana de Mar, un document que fixa la posició del partit respecte a les reformes estatutàries en curs. Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006, a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres. I l’altre? L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga. El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14 de març, va publicar un article a El País on apuntava que el projecte federal del PSOE no estava prou madur. Sembla que aquest article va disgustar Zapatero. Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife- �14 21 entrevista n3.qxd 20 18/04/2007 9:11 PÆgina 20 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas. En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU exigeix condicions. al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna fórmula nova espanyola de caràcter federal. Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la possibilitat que una altra versió del catalanisme manés, els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb el nacionalisme conservador. Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així? Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat. El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat, s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par- I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de Duran Lleida... es va anar trobant amb la ‘ Zapatero situació real, amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia, almenys aparentment, assumit ’ que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït? Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident. En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet possible l’alternança en el govern de la Generalitat. L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat? �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:12 PÆgina 21 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur, i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació? No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera francesa a cada casa... Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar, convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada més com la política americana, amb dos grans partits, però que ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques. Els primers que ho han sabut veure són els italians, que són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de moviments que abans no tenies. L’OPINIÓ 21 Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar- la Moncloa, Zapatero em va dir que ‘ Apreferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell proposava un altre president de la Generalitat ’ hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament, encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò- pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem. Aquest és doncs el seu horitzó personal? Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat, però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de 1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Muñoz, Josep M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Expresident Estatut Espanya Catalunya Tripartit Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Euromediterrània Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1642/0000000705.pdf bf3e11a6b1f43d2ef9a7e03fde43c18a PDF Text Text pag. 65 <<Eldesamo amb Zap ero no va i néixer de mi; no soc I b. Exalcalde de Barcelona i expresident de Catalunya D Maragall, al seu despatx davant d'un l l e n ~ que interpreta el passeig de Gracia, dimecres passat. LUlS MAURI BARCELONA 1 nivells de decisió i moltes eleccions. I s'estén la sensació que moltes deciPasqual Maragall mai ha estat un sions es prenen molt lluny: el preu politic disciplinat. Avui, alliberat dels cotxes, la seguretat... Temes que de la cotilla que comporten els car- tenen a veure amb espais més grans recs i les aspiracions polítiques, i que el teu i en que el teu vot pot incertament decebut amb el seu par- fluir relativament poc. tit, l'expresident manifesta la seva heterodbxia amb més aplom si -Aixo no explica el salt entre I'absaixo és possible. tenció catalana i I'espanyola. -Catalunya ha viscut uns anys molt -Catalunya ha aconseguit una dramgtics, no en el sentit de terriabstenció record en les munici- bles, sinó d'intensos, de tensos. Ara pals. ¿Quina opinió li mereix? hi ha distensió, tranquil-litat,menys -Que cada vegada ens assemblem passió. més als Estats Units. Alli la participació no passa del 50%.A Europa, -Els estremiments del seu mandat, l'escenari politic augmenta de mi- la negociació estatutaria, la inestada, s'acosta a les magnituds ameri- bilitat, les turbulencies canes. Com més gran és, més lluny -Que no s'han acabat del tot. queda el poder i menys participació hi ha. -¿Tot aixo no pot haver,provocat -És possible. Pero penso que la gent sent que el poder esta cada v e gada més repartit: Europa, estats, comunitats, municipis. Hi ha molts ((Teassumptes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam resoldre. Sempre es pot fer mes)) -De manera que no creu que en I'abstenció hi influís el fet que el principal impulsor de la reforma de I'Estatut digui ara que no va valer la pena. ta rellevancia. Pero l'abstenció té poc a veure amb aixo. -Ara no es votava l'Estatut, sinó els ajuntaments. La gent sap que hi ha qüestions importants sobre la taula, com I'estatutaria, e n que ens juguem molt. I és bo anar-les refrescant, perque no tot esta resolt. indult els ciutadans a pensar que el -També va molestar voste el seu que s'havia de fer ja esta fet, que si el partit iel president Montilla. gran tema era l'Estatut, ara ja el te- -Doncs jo crec que el que vaig dir nen. I'ajuda. Aquelles declaracions han alertat l'opini6 i els poders espa-El conseller Saura el responsabilit- nyols que una retallada substantiva za de I'abstenció per dir que I'esfor~ de l'Estatut seria dramitica. -Quina rentrée que ha tingut. Abandona la presidhncia del PSC, qiiestiona I'esfor~de I'Estatut, diu que Zapatero el va trair, que el model del seu partit esta caduc, que aposta per un Partit Democrata Europeu a imatge del nord-arnericL.. ... -Pero ara es votava sobre el poder municipal, el mes proxim al ciutada. I I'abstenció catalana ha estat 10 punts mes alta que I'espanyola. ¿Hi ha una despolitització especial a Catalunya? ((Lapolítica continental va cap a la formació de dos grans partits, el progressista i el conservador>> -Em costa imaginar-ho. Seria com dir que el poble no té l'última paraula. Jo crec que aixb no passara. El que em preocupa no és el que hi ha a l'Estatut, sinó el que n'ha quedat fora: qüestions de gran importancia estratPgica com les comunicacions, l'aeroport, l'alta velocitat... Són coses que conformen el país, encara que no figurin a la Constitució ni en els estatuts. afartament en I'eiectorat? -6s possible. O a l'inrevés, pot haver de I'Estatut no va valer la pena. -saura m'honora concedint-me tan- -¿Que passaria? una idea que flotava en l'aire i avui és un projecte real. Anem cap a un escenari politic en quP no hi hauri socialistes, comunistes, verds, liberals i conservadors, sinó dos grans partits, el progressista i el conservador. -&És el principi del final de les ideologies? -No. L'augment de mida del territori on s'expressen les ideologies reque. reix una simplificació per governar aquest tot amb idees senzilles i clares: una opció globalment progressis. ta i una opció globalment conserva dora. Anem cap a un escenari polític continental en que les querelles domestiques i nacionals perdran una mica la seva virulencia, encara que segurament avui no és el dia més adequat per dir-ho, just quan ETA torna a l'activitat terrorista. En tot cas, s'imposa la globalitzacit política. -¿Els partits hauran de fer com les empreses, créixer, fusionar-se, in. ternacionalitzar-se? -En efecte. Aixb no vol dir que no h pugui haver petits partits especialit -Fa molts anys que parlo i escric so- zats en una veta de mercat, territo bre el PDE, des dels 90. Llavors era rial o ideologica. Pero la tendPncia vz �pag. 66 cap a la formació de dos grans partits europeus, el progressista i el conservador. Superat el segle XX, tornem al XIX: liberals i conservadors. -No sé b e n bé si és t o r n a r - h i o avanqar, per6 el canvi est2 en marxa. te federalista i el federalisme espanyol va trontollar, no va poder seguir el ritme. Hi va haver fkenada, hi va haver tensió, hi va haver xoc. jo també. El balang: del meu mandat és enormement satisfactori.Va canviar qui governava Catalunya, es va assajar un Govern de coalició. -Voste tampoc I'hi va posar comode al Govern del PSOE. A Zapatero li plovien dificultats sobrevingudes des de Catalunya -Que va donar moltissims problemes... -No pas més que els que dóna la política. ... -¿Comode? ¿Es tractava de posar-l'hi comode a algú? A mi també m'arribaven dificultats des de Madrid. Quan el president del Govern espanyol ve a Catalunya i se cita amb els empresaris sense avisar el president de la Generalitat, ¿qui posa en pro-Entenc les dificultats de Zapatero blemes a qui? ¿Hi va haver malicia? per empitnyer el federalisme que No ho sé. El desamor amb Zapatero compartuem. Potser teníem més il.1~- no va néixer de mi; no sóc jo qui ha sions de les que era possible aconse- canviat. Figura que ell era federalisguir. Pero aixo no significa que les ta, ¿no? El poder espanyol, tant si 6 h2gim d'oblidar. Jo crec en el pro- de dretes com d'esquerres, té la idea grés. Hi ha gent que creu que el món que a Catalunya amb qui s'ha de pacempitjora.Jo no, jo crec que millora. tar és amb els empresaris i amb CiU. -Voste s'ha declarat trait per Zapatero, a qui acusa d'haver abandonat el federalisme. Si aixo passa amb el president més sensible a una idea plural d'Espanya des de la República, ¿quina esperanga els queda als federalistes? -¿La seva aposta pel marc europeu no és una fugida cap endavant? Si la dialectica Espanya-Catalunya esta encallada, s'engrandeix I'escenari i aixi s'empetiteix el problema. -¿Com veu avui la situació política catalana? -No, si fos aixi estaria malament: Sí que és cert que en el marc europeu es redueix una mica l'acritud de les pugnes domitstiques.Europa és 1'2mbit on s'ha de jugar. La dialPctica ja no ser2 Catalunya-Espanya,sinó Catalunya-Espanya,Catalunya-Europa, Espanya-Europa,tot a la vegada. -No, no, en absolut. Aquesta tranquil.litat no és letargia, sinó el producte d'un Govern que té una majoria solida. No s'esperen sorpreses. -Al ritme que va la construcció política europea, aixo és una predicció a tan llarg termini... -La llista es lilarguissima: ell Dragon Khan polític, la cita amb ETA a Perpinya, I'acusació del 3%' la corona d'espines, la reorganització frustrada del seu Executiu ... -La confluencia dels dos nacionalismes, el catali i l'espanyol, va ser dramltica, ho és sempre. Per no parlar del factor independentista quan s'ha d'aprovar u n Estatut, perque no et pots posar d'acord, que és el que va passar. ¿Es podia haver governat Catalunya sense fer l'Estatut? Probablement si. Per6 s'havia de fer; feia més de quatre anys que estivem reclamant la reforma. Catalunya va canviar el seu Estatut, per6 no va poder fer una cosa que m'hauria agradat: canviar la constitució. Aixb segueix pendent. També per a Zapatero. Una cosa és no poder canviar-la ara, i una altra és renunciar-hi. Espanya estaria molt millor si la Constitució certifiqués que hi ha tres nacionalitats histbriques. -Home, més tranquil.la, és clar. -¿En una letargia, ha dit algun cop? -El seu Govern se sustentava sobre la mateixa coalició i tenia una majoria mes amplia que I'actual. En canvi, va anar de sincope en síncope fins que es va trencar. -¿Amb qui es queda, amb el Maragall alcalde o amb el Maragall president? -El primer tripartit va ser més inestable perque va ser el primer, per6 -És veritat que Europa va molt lenta. tenia més vots, ¿no? Els governs de P W De base r> Maragall no conserva cap carrec al PSC. El PDE trigar2 a materialitzar-se, coalició són aixi. Miri a Itilia. Aquí pero la tendencia és clara. tenim una idea simplista de la democricia. Vam tenir tants anys de dicta-¿Que opina del Govern actual? dura que alguns pensen que la de-¿Quin paper tindra voste al PDE? -Esti fent les coses de forma ordenada, correcta, positiva, cosa que parla -Molt menor. No seré un activista; mocracia és el mateix pero votat cabé del seu president. Hi ha assumpaixb és per a gent més jove. Franca- da quatre anys. Doncs no. És un siste ''No tinc sensacid de ment, jo avui no tinc gran cosa a dir. ma diferent en quil cada dia pot pas- f racas. Pero 'ho han tes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam poder resoldre: aeroPuc anunciar tenditncies, pero no hi sar qualsevol cosa. preguntat tants "ps tindré un paper actiu. port, alta velocitat Barcelona-Valen-L'any passat, el Cercle d7Economia que ia comenco a cia i arce el ona-~ilbao, ambició econbmica, ubicació a Catalunya de -També voste ha acusat Zapatero va criticar que voste, com a presid'haver-lo descavalcat en favor de dent, no tenia el lideratge esperat. preguntar-m'ho jo)) centres de decisió...Sempre es pot fer k *-* U\-* &>si* ~ \ e a $ més. Montilla. ¿El líder del PSOE treu i Ara, en canvi, elogia la capacitat de hw SARI^'-* posa líders al PSC? -No. Si jo m'hi hagués negat, Zapate ro ho hauria tingut difícil. Una altra cosa és que jo hagi decidit deixar-ho al veure acabada una fase personal i política. -¿Quan, on va néixer el desamor entre voste i Zapatero? comandament de I'Executiu de Montilla. ¿Que li sembla? -Que a Lara [president del Cercle d'Economia] li deu agradar més aquest Govern que l'anterior. Jo si d'algú estic lluny políticament és de Lara, de la dreta. -¿i Montilla no ho esta tant? -No sé si és desamor. El Govern ca- -No ho sé. L'hi hauria de preguntar a tala va tirar milles amb el seu projec- ell. L ha ~ . aLSE,SSTt@a"irU$ ((Crecque no hi haura , , , retallades substantives, El que em preocupa es el que n'ha quedat fora: airoport, AVE.. . )) -¿Creu que al Govern li falta avui , ambici4 -¿En que quedem? Abans es criticava que hi havia excés de tot aixo, i ara, que n'hihapoc. -Amb tots dos, home, no foti. ¿Que vol, que renegui d'una part de la meva historia, d'una part de la m e va vida? De l'alcaldia també en tinc records duríssims. Hi va haver moments enormement dificils, durs i desagradables, com la campanya en que els meus adversaris es van inventar que jo tenia problemes alcoholics. Va ser un cop molt dur. Et planteges si val la pena sacrificar la tranquil.litat de la teva família, si val l a pena seguir endavant a aquest preu. -¿Se sent decebut amb el PSC? ¿Ha trobat a faltar el suport del seu partit? -Si, algunes vegades. Jo, amb el meu partit, me les vaig tenir quan era alcalde i també quan-vaig ser president. ~- -¿Té alguna sensació de fracas, de frustració, de decepció? -No. Pero m'ho han preguntat tants cops que comenqo a preguntar-m'ho -¿Que far5 ara al PSC? -Sóc una persona de la base. ¿Militant? No m'agrada aquesta paraula; té ressonincies militars. = � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El desamor amb Zapatero no va néixer de mi, no soc qui ha canviat Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mauri, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Expresident Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Partit Demòcrata Europeu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1645/0000000710.pdf 0e652a55ea78d1084aae1ea6a9c3e98f PDF Text Text P R I M O POLEMICA 3 P I A N O martedì 28 agosto 2007 ■ Chiti: se si parla di fucili il dialogo è impraticabile. Ma Bossi annuncia: sabotiamo il Lotto «Se si è ambigui sul terreno dello sciopero fiscale e addirittura si fa riferimento ai fucili, il dialogo sulle riforme diventa impraticabile». Così il ministro delle Riforme, Vannino Chiti, commenta le dichiarazioni di Umberto Bossi, che in un comizio in provincia di Bergamo, aveva evocato il ricorso ai “fucili” da parte dei “padani” nel perdurante contenzioso con la politica fiscale dello Stato centrale. Il ministro sottolinea infatti che «le parole in politica possono essere sassi, bisogna che tutti facciano capire alla Lega che il confronto può essere duro ma deve avvenire sul terreno della moderazione», conclude. E mentre scendono in campo anche le associazioni di chi paga le tasse, come la Federcontribuenti, che vuole denunciare il leader leghista, Bossi “alza il tiro”. Oggi La padania, quotidiano della Lega, rivela che il senatur sarebbe deciso a non giocare più alle lotterie. Questa sarebbe una delle cinque iniziative annunciate per tagliare fondi allo stato. INTERVISTA Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano CARLO BENUCCI P asqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano (Psc), ospite del congresso della Margherita della scorsa primavera, è stato il sindaco del rinnovamento di Barcellona, dall’83 al ‘97, e presidente del governo catalano dal 2003 al giugno scorso. Conosce bene l’Italia e segue con interesse la costituzione del Pd, che vede come il modello di un futuro partito europeo. Domenica Veltroni ha sottolineato la necessità di un «un nuovo campo» a livello internazionale e dunque di una «profonda innovazione dell’Internazionale sociali«Il socialismo sta». È una proposta ragionevole, molto farebbe positiva. L’Internazionale socialista, molto bene oggi, è soprattutto un’eredità storica a integrarsi che si colloca sul terreno della filosoin una realtà fia politica e della vecchia politica dei blocchi, ma in questo momento non più ampia» è di particolare attualità. È pertanto necessario velocizzare la realizzazione di un Partito democratico a livello europeo? La verità è che il Pde è ancora un progetto. Esiste il Partito democratico in Italia ma non in Europa. Ma non si tratta soltanto di un’idea, è un’alternativa ragionevole, prevedibile e condivisibile. Se l’Europa proseguirà la sua strada di trasformazione in una grande nazione, con la sua moneta e la sua bandiera ma anche con un suo sistema di difesa, credo che dovremo iniziare a pensare a un grande partito in ambito continentale. Un cammino ancora lungo… Il futuro Partito democratico europeo dovrebbe ampliare il suo territorio, perché adesso è una realtà circoscritta all’Italia. Gli italiani sono stati i più intelligenti ma sono convinto che tutti noi dovremmo seguire questa linea. I Ds e la Margherita hanno visto, molto intelligentemente, la necessità di unirsi «Bene Veltroni, un Pd europeo» Walter Veltroni con il sindaco di Parigi Bertrand Delanoe (Mimmo Chianura/Agf) in questo nuovo soggetto e hanno segnato un cammino che a mio avviso dovrebbero seguire tutti i socialisti nel resto d’Europa. Questo comporterebbe un superamento dell’Internazionale socialista? Io sono socialista da tutta la vita, sono stato presidente del Partito socialista della Catalogna e credo che il socialismo farebbe molto bene a integrarsi in una realtà più ampia. Credo che l’Europa abbia la dimensione degli Stati Uniti e quindi dovrebbe adottare un sistema partitico simile, con due grandi schieramenti nei quali le ideologie la smettano di essere simili a “religioni”. Ci dovranno essere meno credo e più preferenze fondate su proposte concrete. Qualcosa di più modesto, in un certo senso. Quali sono i prossimi passi in questo percorso? In Europa la destra ha già preso l’iniziativa. Sono un grande ammiratore dei gesti di Sarkozy e di Angela Merkel, che stanno cercando di risolvere il problema della costituzione. La sinistra ha bisogno dello stesso realismo. L’altro punto su cui la destra ci sta dando una lezione è nel campo euromediterraneo: la sinistra è molto tempo che sta parlando di fortificare la politica euromeditteranea ma tutto ciò avrà presto bisogno di un impulso concreto. In Spagna è già stato avviato il dibattito su un eventuale Partito democratico? Credo, sinceramente, che ci sia bisogno di fare uno sforzo in questa direzione, ma in Spagna si sta parlando davvero poco di un Partito democratico. La fondazione Catalunya-Europa, per esempio, è un progetto parallelo a quest’idea, un thinktank di imprenditori, intellettuali e politici che propone delle iniziative sulla “buona maniera” di governare. A quando il varo concreto del Pde? Credo che non tarderà molto la realizzazione di un Partito democratico europeo. Io ho già una lunga lista di persone che mi danno il loro sostegno per questa idea, in Catalogna. PD ■ VELTRONI HA RILANCIATO LA PROPOSTA DI CAMBIARE IL NOME DELL’INTERNAZIONALE SOCIALISTA IN “INTERNAZIONALE DEI DEMOCRATICI E DEI SOCIALISTI” «Il mio partito transnazionale». Walter vuole chiamare pure gli stranieri MARIO LAVIA S i era inabissata, vai a capire perché. La questione delle cosiddette famiglie politiche europee che aveva tenuto banco ancora prima che l’idea del Partito democratico prendesse corpo aveva via via perso forza: e sì che questo era parso un solco incolmabile fra Quercia e Margherita e poi un discrimine assoluto nell’ambito degli stessi diessini. Poi, più nulla o quasi. Fino a domenica scorsa, quando a Parigi Walter Veltroni ha pensato bene di ritirare giù la pratica sulla quale era andata depositandosi un bel po’ di polvere. E lo ha fatto veltronianamente, facendo balenare una suggestione inedita: l’idea di un Partito democratico che sia anche transnazionale. Un’altra carta gettata sul tavolo delle primarie. Fino al 14 ottobre c’è da star sicuri che non passerà giorno senza un’idea nuova. Alla lontana, qualcosa dell’antica intuizione dei radicali forse c’è. Si chiede Walter: perché nel Pd non possono trovar posto figure prestigiose dell’arcipelago democratico mondiale? Perché non giovarsi dell’apporto di idee di un Giddens, di una Kerry Kennedy, di un Lang (tre nomi a caso)? O qualche intellettuale indiano o israeliano? Perché non prevedere forme nuove di adesioni indivi- duali cariche di significato? Non da oggi Veltroni pensa ad un soggetto capace di relazionarsi con esprienze politiche extra-italiane, stante la comunanza di problemi fra Roma e Parigi, fra Gerusalemme e New York. Qualcuno ha già richiamato alla mente la nuova prassi sarkoziana: chiamare i “migliori” a collaborare. E può darsi che la fascinazione abbia colpito anche Walter. Dirà il tempo se col “suo” Pd verrà chiamato ad interloquire anche qualche personalità estranea alla famiglia del centrosinistra europeo. Parallelamente deve marciare l’evoluzione delle vecchie strutture politiche A Parigi ha riproposto l’idea di una nuova «casa»: «Credo che la straordinaria esperienza che l’Internazionale socialista ha rappresentato per il campo progressista mondiale debba oggi conoscere una profonda innovazione, a cominciare dalla costruzione di un soggetto la cui denominazione possa essere Internazionale dei democratici e dei socialisti». Un nome nuovo, dunque. Sarà vero quel che ha osservato Nicola Latorre: ne parlarono anche Fassino e D’Alema. Con argomenti e toni che alla Margherita sono per la verità sempre parsi un po’ al di sotto della necessità – da essa evidenziata tante volte – di un campo del tutto nuovo, che superasse le esperienze attuali non limitandosi ad una loro evoluzione. Ma la novità c’è. Per Veltroni si tratta di agganciare « forze essenziali come i democratici americani o il partito del congresso indiano e tante nuove forze che in Africa, in Asia e in Europa nascono dalle sfide del nuovo millennio». Il dibattito si è riaperto. Veltroni per primo sa che non si chiuderà il 14 ottobre e nemmeno nei mesi succcessivi. È un processo, come si dice. Enrico Letta ha osservato: «I contenitori politici europei devono evolversi e cambiare: servono modifiche profonde a partire dalla casa dei socialisti europei». EVENTI ■ A DRO IN TRENTINO È PARTITA IERI LA TERZA EDIZIONE DELLA MANIFESTAZIONE DI CUI È IDEATORE IL SOTTOSEGRETARIO OGGI IN LIZZA ALLE PRIMARIE I quarantenni di “Vedrò” parlano anche di Pd. E fanno il tifo per Letta RAFFAELLA CASCIOLI inviata a dro «I candidati regionali devono essere scelti sul territorio e non imposti da Roma». A Vedrò, per la terza edizione della manifestazione che riunisce ogni anno circa 400 quarantenni, Enrico Letta in una pausa dei lavori dell’incontro promosso dall’associazione di cui fa parte con Anna Maria Artoni e Luisa Todini, parla volentieri di Partito democratico. «Sono per un partito orizzontale e non verticista, credo siano importanti il contributo e le competenze di tutti. È per questo che i candidati non devono essere calati dall’alto». In maniche di camicia, il candidato alla segreteria del Pd è arrivato in Trentino, nella centrale idroelettrica Fies di Dro, dopo un mese passato a incontrare e ad ascoltare la gente sulle spiagge. Un confronto che prosegue anche qui. L’appuntamento di quest’anno, dal titolo evocativo “Un’ottica diversa”, si incrocia inevitabilmente con le primarie del Partito democratico anche se sia nella sessione plenaria di creatività e, soprattutto, il collegamento tra questa e la che nei dieci working group di Pd non si parla esplicitanostra cultura esiste e può diventare un carattere distinmente. L’idea però di guardare diversamente al futuro in tivo italiano – spiega Vettori – solo assicurando la stabiliun’ottica meno contingente è presente nelle relazioni di tà del sistema paese, solo se dalla gestione dell’emergenCarlo Ratti, direttore del SENSEable City al Mit di Boston, za contingente si riuscirà a passare a una strategica visiodell’architetto Gianluca Peluffo, dell’economista Paul ne del futuro». Fulminante invece la visione Omerod e dell’astronauta Roberto Vettori. del Pd del comico Enrico Bertolino: «Una diE se i primi “vedono” il futuro delle città e scussione da cortile, in cui i vari condomini dei modi di vita, con i piedi ben poggiati per Stradiotto: eleggono l’amministratore perdendo tempo e terra l’austronauta illustra la sua esperienza «Enrico accapigliandosi per le continue briciole sul nello spazio con i russi e gli americani. Anedbalcone di alcuni e le antenne non funzionandoti, ma anche una diversa percezione della funziona ti di altri. Un condominio in cui si elegge una realtà. Suggestioni, oltre all’opportunità di usci- anche con persona per simpatia, salvo poi lamentarsi re dagli schemi convenzionali. Di qui l’occasiodelle spese e della gestione. Un condominio in ne per parlare di prudenza o paura nelle scelte, un elettorato cui non si affrontano i problemi seri». di scommesse. In politica il nesso con il Pd è più ampio» Nel parterre di Vedrò, nonostante la comardito, ma Vettori non si sottrae come buona posizione trasversale, inevitabilmente le simparte del parterre che nelle pause discute di patie sono rivolte alla candidatura di Letta. Marco Straprimarie e della scommessa del nuovo partito. E, allora, diotto, sottosegretario allo sviluppo economico, nel parla domanda è quasi spontanea. Come si vedono dallo tito nuovo ci crede e ritiene che la pluralità delle candidaspazio i cambiamenti della politica italiana? «Il bisogno ture sia un bene: «In Veneto, dove nel 2001 sono stato l’unico parlamentare eletto direttamente, Letta trova le porte aperte anche in un elettorato più ampio. E l’obiettivo del nuovo partito deve essere quello di conquistare l’elettorato. In questo è determinante anche il modo di porsi che non può essere quello dell’antagonismo contro qualcosa o qualcuno. Ed Enrico queste caratteristiche le ha». Pungente Massimo Bergami, docente universitario, secondo cui «è deludente il modo in cui sta nascendo il Pd, con candidature imposte dall’alto. È senza dubbio diverso da come ce lo aspettavamo. Per questo vedo Enrico come una persona da votare: non è stato investito dall’alto, si è candidato mettendo a disposizione la sua competenza, ci ha messo la faccia, è un segnale di rinnovamento anche generazionale. C’è poi un problema di identità. Un grande problema che ruota oggi sulla diatriba intorno alla festa dell’Unità. Credo che rimettersi in gioco sia possibile ma non si debbano sprecare brand ormai consolidati altrimenti la somma delle parti sarà minore dei singoli addendi». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano: Bene Veltroni, un Pd europeo Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Benucci, Carlo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Socialisme Partit Demòcrata Europeu Itàlia Política Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1646/0000000925.pdf 4321f2df5e62fe75f7a4bcabb6bd0327 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03095B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 07/03/2008 - Hora: 00:25 La sort Reparar les fuites del Ter costarà més del previst ONCE > 6 MARÇ 59.818 Les obres acabaran el 2009 i el cost pujarà a 78 Avaria a la xarxa elèctrica Els estudiants protesten contra el pla de Bolonya Una «desconnexió fortuïta» a la subestació d’Urgell evidencia les deficiències de la xarxa i n’amenaça el subministrament. 33 BCN 40 de Catalunya Més de 5.000 universitaris ocupen els carrers de BCN per manifestar-se contra la reforma. 33 SOCIETAT 35 milions d’euros elPeriódico vuit vegades més del pressupostat el 1989 33 SOCIETAT 32 PRIMITIVA > 6 MARÇ 2 - 14 - 18 - 19 - 25 - 33 C: 36 R: 4 Gadair comprarà Spanair a SAS L’operació es formalitzarà durant les pròximes hores a un preu que rondarà els 500 milions d’euros. 33 ECONOMIA 50 www.elperiodico.cat LOTERIA NACIONAL > 6 MARÇ Primer premi: 93.868 Segon premi: 93.472 TRIO > 6 MARÇ 744 33 PÀGINA 46 i 54 ISSN 1578-746X Ediciones Primera Plana SA. Atenció al lector: tel 902 100 575. Subscripcions: tel. 902 45 45 14. Ediciones Primera Plana es reserva tots els drets sobre els continguts d’EL PERIÓDICO, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD. Any XXXI. Número 10.446. D.L.: B 36.860 - 1978 AGUSTÍ CARBONELL Set x set ELS CANDIDATS A CATALÀ DE L’ANY / 4 JOSEP MARIA Pasqual Maragall Lluitador contra l’Alzheimer Ha estat alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003 - 2006). FONALLERAS «Crec en els somnis que mouen voluntats» JOAN TAPIA –¿La nova Barcelona comença l’any 1992? –Sí i no. El maig del 1981, després del cop d’Estat, se celebra aquí el Dia de les Forces Armades. Es temia, però va ser un èxit. I l’alcalde Serra va tirar a terra els tinglados del port perquè desfilés l’Exèrcit. Tot estava en marxa. –¿També els Jocs Olímpics? –Sí, ja en la primera visita del Rei a Barcelona, Narcís, que ho havia parlat amb Samaranch, demana suport per al 92. Jo només era tinent d’alcalde, estava amb la pasqualina. –¿La pasqualina? –Els funcionaris van batejar així la targeta amb què havien de fitxar a l’entrar i sortir. No va ser fàcil. El bloc BLOQG –¿Samaranch? –Sense ell no hi hauria hagut Jocs. Com un torrent –¿Per què? –Dos dies abans de guanyar la nominació, contra París i Chirac, vaig haver de venir a Barcelona per un atemptat d’ETA. Al tornar a Lausana, li vaig preguntar a Rodés, que sondejava els 90 membres del comitè: «¿Com respiren?». «S’aguanta», va contestar. Cita al seu despatx de Diagonal-passeig de Gràcia. Surt al balcó i convida a pujar al terrat. Exhibeix la simpatia i la proximitat de sempre. Al minut t’obliga a submergir-te en la seva idea de Barcelona, la Catalunya mediterrània, de l’Espanya maragalliana. D’Europa. I explica que, al fer públic el seu Alzheimer, va rebre moltes cartes que respon d’una en una. –¿Tant pot fer una persona? –Els Jocs van ser també una gran complicitat. Molts empresaris s’hi van bolcar. Leopoldo Rodés, amb els 90 electors; Ferrer Salat, Vilarasau, amb el finançament (ja hem pagat els crèdits). Sense complicitat, de burgesia a sindicats, no s’haurien superat les reticències. I n’hi va haver. –¿Sense Felipe González? –Tampoc. Va resistir la pressió a favor de París i em va oferir un pacte: «Recolzaré a fons els Jocs, però l’AVE ha de començar a Sevilla». –¿Què van ser els Jocs? –Invertir 290.000 milions de pessetes en 10 anys. L’excusa per canviar la ciutat. Es podien fer sense les rondes, però sense Jocs no hi hauria rondes. I la Vila Olímpica, el nou Poblenou, l’obertura al mar, va ser recuperar el pla de la Ribera de Duran Farell, que abans no va ser possible. –¿Per què? –És sevillà i pensava que Barcelona tindria AVE. Però que el sud se’n podia quedar sense. –¿I el pla d’hotels? –Els hotels eren necessaris, però els hotelers, recolzats per CiU, es pensaven que s’arruïnarien. El pla va ser de cinc hotels. Se n’han fet 200. –El Fòrum no va entusiasmar. –Perquè era repe. Un déjà vu. Però va acabar Barcelona, va portar la Diagonal al mar i va acabar el front marítim. Sempre hem necessitat excuses –Han passat 16 anys. –Després va venir la crisi econòmica, Felipe va perdre el 1996. I vuit anys d’Aznar. per créixer: 1888, 1929, 1992, 2004. No som capital d’un Estat. –Va aconseguir també l’alternança política a Catalunya i ha sigut el president del nou Estatut. ¿De què està més orgullós? –De les tres coses. I d’haver llançat l’Euroregió, el futur. –Va lenta. –Potser. Els meus substituts són més pausats. Però és l’aposta. L’Euroregió és filla de Jaume I, nascut a Montpeller i educat a Montsó, que va ser comte de Barcelona i va fer seves València i Balears. Va tenir influència de Simó de Monfort, de Tolosa. Si vol votar Maragall truqui al 806 11 77 11 i indiqui el nom del candidat (cost màxim 0,41 euros / minut). O enviï un SMS al 7033: CATALÀ (espai) i el cognom del candidat (0,75 euros / minut). Participi en el sorteig d’un cap de setmana en un Parador. –¿I ara? –Somiem. Andorra hauria de ser la capital. I amb Andorra estaríem a l’ONU. –El seu avi discutia amb Unamuno de Catalunya i Espanya. ¿Ara? –Ara, Europa. –¿Què se sent: català, espanyol o europeu? –Les tres coses. –Va anar a la manifestació pel dret a decidir. –Sí. Els vaig dir que estava a favor del dret a decidir, però no de la independència. Catalunya és Europa. ¿Com es menja estar a Europa sense Espanya? –Europa està en crisi. –Els estats nacionals ja no tenen moneda. Les normes són europees. I la presència al món serà europea. O no serà. –Serà dels Estats Units. –En renda per càpita, estem gairebé igual que Amèrica. Però socialment Europa està més cohesionada perquè la dispersió de renda és menor. Europa és més diversa. Això ajuda a entendre el món. –¿Creu en el miracle europeu? –Crec en els somnis que mouen voluntats. La riquesa d’Europa és la seva diversitat. Però també és el seu problema. Té més nacions que estats. La Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya són plurinacionals. El somni és una entitat supranacional amb pes al món. H Demà: BOJAN KRKIC Demà naixerà un nou bloc. Demà és molt probable que en neixin milers, de nous blocs, aquesta espècie de quadern de bitàcola que serveix perquè molts hi deixin els pensaments, els dibuixos, les fotos, el lent transcórrer dels dies i les dones. La pregunta és la següent: si demà en poden néixer tants, ¿per què dimonis els anuncio l’arribada d’un en concret? No s’espantin. No és el meu. Una vegada em vaig voler apuntar a la moda, però vaig desistir poc temps després d’haver-hi escrit la capçalera. No estic fet per això. Els aviso de la imminent arribada d’un bloc perquè aquest té una característica singular. Començarà el dia 8 de març i s’acabarà el pròxim 15 de novembre. A més a més, ja està escrit. És el dietari de Josep Pla, també conegut com El quadern gris, que explica les vicissituds de l’estudiant de Dret que, l’any 1918, abandona Barcelona per culpa de l’epidèmia de grip i decideix escriure sobre la seva vida a la comarca. Bé, no és exactament així. Com va demostrar el savi Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, el quadern de l’altre Pla no és un dietari habitual, sinó la recreació fictícia d’un any que havia de canviar els camins de la literatura catalana perquè l’escriptor s’hi va fixar per construir aquest monument. Ara, la fundació que porta el seu nom el converteix en bloc (en BLOQG, tal com l’han batejat). A partir de demà serà a la xarxa i vostès s’hi poden subscriure si el volen rebre. Com si acabés de sortir del forn. Com si Pla tornés, 90 anys després, a escriure per a tots i cadascun de vostès. No sé què en diria de tot plegat el de Palafrugell. «Collonades», segurament, però ja sabem com era. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Crec en els somnis que mouen voluntats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tapia, Joan Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Euroregió Independència Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1648/0000000954.pdf 261f237507e2ca4168758291f0909c81 PDF Text Text Quotidiano fondato da Antonio Gramsci il 12 febbraio 1924 Anno 85 n. 252 - venerdì 12 settembre 2008 - Euro 1,00 «Ai miei tempi se uno voleva essere iniziato al sesso e non trovava signorine disponibili, doveva rivolgersi a chi per mestiere faceva quella attività. Oggi i www.unita.it ragazzi non hanno più questa esigenza, noi ragazzini dovevamo arrangiarci in quanto le ragazzine sono più andando con le prostitute. I ragazzi intraprendenti dei maschi. In passato oggi non hanno più questa necessità» Filippo Berselli, An, presidente Commissione non era così, le ragazze non la davano e Giustizia del Senato, ApCom 10 settembre Caos e ricatti, l’agonia di Alitalia Il colloquio Pasqual Maragall LA BATTAGLIA MEMORIA Stallo nella trattativa notturna tra ultimatum e proteste. Sacconi: firma ora o mai più DELLA C C Cortei e scioperi, a Fiumicino cancellati decine di voli. Il Pd: un enorme pasticcio LAUDIA ■ Ultime ore di drammatica trattativa per Alitalia. La notte che il ministro Sacconi definisce decisiva - «o si firma ora o mai più» - inizia con un muro contro muro tra governo, Compagnia aerea italiana e sindacati. Le posizioni appaiono lontanissime e i «tavoli tecnici» vengono sospesi. Tutte le organizzazioni degli assistenti di volo definiscono irricevibile la proposta della Cai. Che però insiste: «L’unica base di partenza resta la nostra piattaforma contrattuale». Al tavolo anche il sottosegretario alla presidenza del Consiglio Gianni Letta, il commissario straordinario Fantozzi e l’amministratore di Intesa SanPaolo, Passera. Ultimatum e ricatti hanno scan- dito la lunga giornata di trattativa assieme ai cortei e alle proteste dei lavoratori. Già dalla mattina si erano formati presidi davanti al ministero del Lavoro, con fischi e contestazioni all'arrivo del leader della Cisl, Raffaele Bonanni. Da Napoli sono arrivati i «duri» dell’Atitech con bandiere e striscioni, creando problemi al traffico nel cuore di Roma. A Fiumicino il personale di terra si è riunito in assemblea per tutto il giorno, con conseguenti disagi per i passeggeri: più di trenta i voli Alitalia cancellati. Poi l’ennesimo ultimatum del governo: «O si chiude subito o c’è il fallimento». Rossi, Di Giovanni, Salvatori, Ugolini alle pagine 2 e 3 FEDERALISMO FISCALE L’INTERVISTA CONSIGLIO DEI MINISTRI MARTA VINCENZI SÌ DEL GOVERNO IL SUD PAGHERÀ PIÙ TASSE «NOI SINDACI NEL PD COME MONADI» Fantozzi e Di Giovanni a pag. 4 Carugati a pagina 9 UCCHIARATO appuntamento è nel suo L’ studio di ex presidente della Generalitat (Governo della Manifestazione dei lavoratori dell’Alitalia davanti al ministero del Lavoro Foto Ansa Regione autonoma), un appartamento spazioso e luminoso al quarto piano di un palazzo modernista. Il terrazzo offre una spettacolare vista sull’incrocio tra le due strade più importanti di Barcellona, la Diagonal e il Paseo de Gracia. A destra la Pedrera, la Rambla e il mare; a sinistra il Tibidabo, le ville dei quartieri alti, gli uffici in cui nuovi e vecchi barcellonesi lavorano per combattere l’incubo della crisi economica che si avvicina. Maragall, classe 1941, il sindaco socialista delle Olimpiadi del 1992, il più longevo (15 anni alla guida della città di Gaudí), il più fantasioso, il più amato e il più temuto, chiama al telefono la sua assistente, Norma, poco prima dell’ora fissata: «Vi aspetto in strada, scusatemi, oggi ho voglia di stare all’aria aperta». segue a pagina 13 Staino Sicilia, operai costretti a pagare il pizzo L S L Commissione Ue A INISTRA I sindacati: in alcune aziende gli imprenditori fanno la «cresta sui salari» CERCA EADER PAOLO SOLDINI Pd IL FEDERALISMO DEI VALORI GIUSEPPE A. VELTRI a nascita di un partito è sempre un evento traumatico, la nascita di un grande partito nazionale è caratterizzata da un delicato equilibrio tra un «core» di valori ed una capacità di adesione ad un territorio vasto e variegato nei suoi interessi e bisogni. segue a pagina 26 L ■ Un fenomeno molto diffu- IL CASO so nelle piccole imprese della Sicilia: il dazio richiesto dalle cosche agli imprenditori viene «socializzato» con i dipendenti. Anzi, per la precisione, a volte pagano soltanto loro. Ma ribellarsi è difficile. Nell’Isola il lavoro scarseggia e gli operai sopportano e sono costretti a inghiottire amaro pur di non perdere un salario da fame. I sindacati di Caltanissetta la chiamano «la cresta sullo stipendio». Parla Giuseppe Nicosia, sindaco di Vittoria: «Qui tagliamo le tasse a chi denuncia i clan». Andriolo a pagina 8 Postfascisti e secessionisti Gli «allergici» alla Costituzione ■ di Marcella Ciarnelli La Costituzione è rigida. Ma per alcuni sembra sia anche indigesta proprio per questa sua caratteristica. Ecco, allora, che il giorno dopo le parole del presidente della Repubblica «sulla questione aperta» che è la piena identificazione che ci dovrebbe essere da parte di tutti nei principi e nei valori della Carta, da Forza Italia ar- riva l’attacco al sistema di elezione del presidente della Repubblica, dettato dalla Costituzione e seguendo il quale al Quirinale è stato eletto anche Giorgio Napolitano. Per il coordinatore azzurro, Denis Verdini, è «anomalo» il sistema di elezione del Capo dello Stato che andrebbe «corretto». segue a pagina 5 ove mesi. Un autunno già N quasi iniziato, un inverno, una primavera: alle elezioni europee di inizio giugno la sinistra rischia di veder congelata per chissà quanto tempo dentro i rapporti istituzionali dell’Unione la deriva a destra che va manifestandosi in quasi tutti i Paesi del continente. Il pericolo incombe non solo sulla sinistra, ma anche su quelle parti del centro democratico e liberale che non condividono i sussulti di nazionalismo, di strisciante xenofobia, di egoismo sociale e regionale, le terapie economiche lacrime e sangue. segue a pagina 12 DONAZIONI, QUELLO STRANO BLACK-OUT DI 24 ORE CARLO MONETA accaduto un giorno all’inizio di settembre. Per la priÈ ma volta, in Italia, un’intera giornata è trascorsa senza che si verificasse alcuna donazione di organi. Considerate bene le date: i medici trapiantologi ritengono che il fatto, inedito e grave, sia correlato alle polemiche accese dalla pubblicazione su L’Osservatore Romano, il 2 settembre scorso, di un fondo in cui si metteva in discussione il principio della morte cerebrale. L’articolo firmato da Lucetta Scaraffia, esponente del Comitato nazionale di bioetica, è stato poi sconfessato dalle autorità vaticane, ma intanto L’Osservatore lo aveva pubblicato. segue a pagina 10 l’Unità + € 8,50 libro “Il mestiere di vivere”: tot. € 9,50; FRONTE DEL VIDEO MARIA NOVELLA OPPO Il buco nero della tv IN OCCASIONE della rievocazione dell’11 settembre abbiamo rivisto in tv il buco orrendo lasciato dalle Torri Gemelle. E abbiamo scoperto che decine di inchieste sono in corso sugli affari più o meno sporchi di una ricostruzione mai fatta. Possiamo capirlo: tutto il mondo è paese ed è paese anche New York. Invece, quello che non riusciamo a capire è il buco nero dell’esperimento Cern. In tv tante parole, ma nessuna abbastanza chiara. Il lessico scientifico non è contenibile nei tempi e negli spazi televisivi e l’infinito non è uno spot. Come quello del ministro Calderoli, che ha detto l’esatto contrario di quel che vuole fare e cioè costruire un Paese per i ricchi e uno per i poveri. Che è un tipo doppio si capisce anche dagli incredibili pantaloni arancione che portava nelle riprese esterne, mentre al tavolo della conferenza stampa mostrava solo la giacca scura d’ordinanza. Allo stesso tavolo si è vista poi la ministra Carfagna, bella in tenuta da educanda, adatta per perseguitare le prostitute, ma ovviamente solo quelle di strada che sono le più povere. Arretrati € 2,00 Spediz. in abbon. post. 45% - Art. 2 comma 20/b legge 662/96 - Filiale di Roma �13 venerdì 12 settembre 2008 «Ho sostenuto Zapatero ha vinto la candidatura grazie ai maragallisti ma poi mi ha fatto fuori» IL COLLOQUIO SINDACO DI BARCELLONA tra il 1982 e il 1997 e presidente della regione autonoma catalana tra il 2003 e il 2006, parla con «l’Unità» di valore della memoria. Nel suo caso è un valore speciale: Pasqual Maragall è malato di Alzheimer. È questa una delle pochissime interviste che ha rilasciato nell’ultimo anno ■ di Claudia Cucchiarato / Segue dalla prima S eduto su una panchina, assorto nella lettura di un manoscritto pesante, prende appunti e corregge. “È la mia biografia. L’ho registrata su decine di nastri negli ultimi mesi e questo è il risultato: più di 300 pagine”. Il libro uscirà in Spagna a novembre: è la vita di Pasqual Maragall, la storia della Barcellona moderna e della Regione autonoma che ha governato per tre anni prima che Zapatero lo deponesse nel 2006 a favore dell’attuale presidente, José Montilla. “Ci sono molti errori, purtroppo”, si scusa. Deve verificare ogni parola, ogni dato. “Ci sono lacune che riempio piano piano, rileggere e cercare di ricordare mi aiuta, i medici dicono che scrivere è terapeutico”. I medici gli hanno diagnosticato l’Alzheimer poco più di un anno fa. Non gli è mai stato nascosto nulla: la perdita della memoria per un uomo che incarna la memoria di una comunità è un lutto di tutti. Ha commosso amici e avversari politici quando ad ottobre del 2007 ha dichiarato in pubblico: soffro di “Eisenhower”. L’ha detto così, citando il presidente americano che aiutò Franco ad entrare nell’ONU, per ripicca, con quella sua autoironia pungente e saggia. “Sono stato obbligato a rendere pubblica la mia malattia perché un collega, il delegato del governo catalano a Madrid, aveva commentato alcune mie dichiarazioni dicendo che stavo male psicologicamente e fisicamente”. Raimon Martínez Fraile fu destituito dall’incarico in seguito a quella vicenda. Oggi Maragall non ricorda il suo nome. Ha creato una fondazione che raccoglie fondi per la ricerca sul- Maragall, la malattia la memoria e la politica la sua malattia, ha inaugurato un blog su internet. Parla un italiano perfetto, si ferma spesso a cercare la data, il nome, la parola che gli sfugge. La moglie, Diana Garrigosa, la compagna di una vita, lo scorta ovunque, “lei era la mia memoria anche prima della malattia”, sorride Maragall. Continua a scrivere, accetta pochissimi inviti, Tra le sue battaglie più tenaci c’è la formazione di un partito democratico catalano che unisca centro e sinistra, indipendentisti e federalisti sul modello americano e sulla scia dell’esempio italiano. “Io ero presente alla fondazione del Partito Democratico italiano. Sono convinto che questo tipo di partiti dovrebbero essere presenti in tutti i sistemi politici”. Maragall si rifiuta di pensare che Silvio Berlusconi abbia vinto le elezioni per meriti propri: “sono sbalordito perché credo che la sinistra italiana abbia delle persone brillanti, una classe poli- «Il partito socialista spagnolo come quello catalano lavora ancora su un modello troppo rigido» tica capace e di grande qualità. Il Partito Democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole. In Europa siamo abituati a partiti di matrice religiosa, i democristiani, socialisti, repubblicani, comunisti... sono il risultato della laicizzazione della religione, di una fede in sostanza. In America i partiti sono “options”, non sono credenze bensì posizioni in merito a determinate questioni, è questo il futuro, credo che in Europa dovremmo rendercene conto al più presto perché altrimenti la «Il partito democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole» La scheda L’11 settembre della Catalogna Pasqual Maragall sindaco di Barcellona durante le Olimpiadi del 1992 politica non avrà più senso”. Un’altro elemento che Maragall non smette di elogiare sono le primarie: “Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati. Il Pd italiano l’ha fatto, è stato un parto difficile, per ora non ha dato i frutti che ci si aspettava, ma non è detto che non sia servito”. “Il Partito Socialista spagnolo lavora ancora su un modello troppo rigido, verticale. C’è bisogno di una struttura più flessibile e ampia, meno religiosa, appunto”. È vero comunque che Zapatero è stato coraggioso: “sì, ha separato la politica dalla religione, si è opposto alla Chiesa e l’ha fatto perché lui era un federalista come me, Io ho appoggiato la sua candidatura nel 2002 contro quella favorita di José Bono, proprio perché avevamo una visione politica simile. Lui era un perfetto sconosciuto nel partito, è venuto a Barcellona e ci siamo capiti subito. I nove voti grazie ai quali ha vinto la candidatura era- no quelli dei “maragallisti”. È curioso, io l’ho appoggiato e sostenuto, poi è stato proprio lui a farmi fuori”. E’ una personalità fortissima e indipendente. Da un anno non è più iscritto al partito socialista, ha restituito la tessera. Era tra i fondatori del PSOE, E’ stato per la vicenda dello Statuto autonomista. “Zapatero doveva ricambiare l’appoggio dei socialisti catalani alla sua candidatura”, spiega Maragall, “allo stesso tempo era cosciente del fatto che si stava accollando una responsabilità difficile. A Madrid non puoi essere catalanista, ti fanno fuori, perciò lui è stato abile, ha stretto patti anche con altri, con il partito Convergencia i Uniò, il mio avversario diretto. In cambio del loro voto favorevole sullo statuto che avevo scritto io ha promesso la mia uscita di scena”. Un tradimento in piena regola ma lui non serba rancore, dice. “L’importante è continuare ad immaginare il futuro”, insiste. Albert Einstein diceva che l’immaginazione è più importante del sapere. “Bisogna essere coraggiosi, aprire cassetti che altri non hanno saputo aprire, viaggiare con la fantasia e sognare, sbagliare se necessario, perché solo così possiamo costruire un mondo migliore”. Lui, a Barcellona, è stato il sindaco del sogno. Ccosa sogna Maragall in questo momento? “Il mio sogno sono i miei nipoti. In politica: la vittoria di Obama. Vorrei andare a festeggiare con lui e dirgli alcune cose prima di dimenticarle”. Si parla molto di memoria in Spagna. La settimana scorsa il giudice Garzón ha annunciato un processo per il recupero della dignità delle persone morte durante la guerra civile e la dittatura. Migliaia di cittadini scavano in cerca delle fosse comuni in cui giaciono altrettante migliaia di cadaveri. “È necessario recuperare i corpi per chiudere la ferita, seppelli- re i propri morti per concludere un’epoca di transizione lunga e ricca di menzogne. Tuttavia, non sono favorevole alle celebrazioni, credo che sia molto più importante recuperare la memoria di chi ha vissuto quegli anni, fare reportage che spieghino ciò che è successo, insegnarlo nelle scuole. Non credo che sia necessaria una “legge della memoria”: quello che dobbiamo fare è raccontare ai nostri nipoti quel che abbiamo vissuto perché non si ripeta e ridare dignità a un passato di cui non si è potuto parlare fino a pochi anni fa”. Mentre parla viene interrotto costantemente dai passanti che lo ringraziano. Lui dà la mano a tutti: “vede? Io sono un malato di lusso, come posso dimenticare chi sono e quel che ho fatto se non smettono di ricordarmelo?”. In pochi minuti si forma una fila di persone. Prima di ritornare alla correzione delle sue memorie accetta un’ultima doman- Ieri in Catalogna era il giorno della Memoria. La «Diada de Catalunya» è una Festa Nazionale unica al mondo perché ricorda la più grande sconfitta del popolo catalano e il sacrificio di chi l’11 settembre del 1714 morì durante la caduta di Barcellona sotto l’assedio delle truppe borboniche, vicenda che ha messo fine all’indipendenza catalana. È stato proprio Maragall il presidente che ha recuperato la celebrazione: dal 2003 è stato reintrodotto l’atto ufficiale della «Diada» nella sede del Governo della Generalitat, nel parco della Cittadella, luogo in cui si consumò la sconfitta. «Bene le primarie Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati» da: quale sia il ricordo che in lui è vivo in lui con più forza. “Tutti mi dicono che a questa domanda devo rispondere: l’approvazione dello statuto. È vero, lo ricordo perché mi ha cambiato la vita ma non lo ricordo con gioia. Il momento più bello è stato il giorno in cui Barcellona è stata nominata sede delle Olimpiadi. Per mesi ho vissuto nelle case dei cittadini per sapere quali erano i problemi di ogni quartiere, per costruire una città migliore. Quello sarà l’ultimo ricordo a sparire, ne sono sicuro”. Linea dura su terroristi e pedofili, Zapatero riforma il codice penale Creato un registro per chi compie abusi sessuali sui bambini. Prevista la castrazione chimica volontaria per reati sessuali ■ di Toni Fontana La svolta era nell’aria da gennaio, da quando a Siviglia venne trovato il corpo della piccola Mari Luz, 5 anni, assassinata da un pedofilo e da quando, il 7 marzo, 24 ore prima delle elezioni, venne ucciso dall’Eta un ex consigliere socialista, Isaias Carrasco. Da queste due date la Spagna si interroga, litiga e discute sul da farsi. Mercoledì, a poche ore dal patto tra Psoe e Pp per il rinnovo della presenze nel Consiglio generale del potere giudiziario, il «Csm», due ministri del governo Zapatero, il titolare della Giustizia Bermejo e quello dell’Interno Rubalcaba, hanno fatto conoscere i tratti salienti di una riforma del codice penale tale da sconvolgere alcuni capisaldi del diritto in Spagna. Le pene contro terroristi, pedofili e violentatori verranno inasprite. La novità più rilevante delle modifiche che saranno discusse alle Corte «entro l’autunno» appare l’estensione fino a 20 anni della libertà vigilata per terroristi e «delincuentes sexuales» che, a detta delle autorità carcerarie, non appaiono «ravveduti» do- po aver espiato la pena. Per quanto riguarda la lotta alla pedofilia gli spagnoli intendono creare «immediatamente» (lo ha detto ieri Rubalcaba) un «registro de pederastas», sezione dell’archivio penale, che permette di identificare «immediatamente» l’autore di un abuso contro minori. Si parla (ma su questo i due ministri sono rimasti sul vago) dell’introduzione della castrazione chimica per i pedofili. I ministri senza dilungarsi sul tema hanno specificato che gli accusati di abusi dovranno accettare volontariamente l’intervento. I ministri hanno parlato di «collaborazione indispensabile» dell’imputato. Altre innovazioni, non di poco conto, si annunciano per l’autunno. Val la pena di elencarle anche perchè in molti casi ricordano le discussioni in corso in Italia. Coloro che trasportano minori sui «cayucos» (le barche che portano immigrati in territorio spagnolo) potranno essere condannati a 12 anni di carcere. Zapatero ha personalmente promesso inasprimenti di pene per gli autori di aggressioni sessuali, abusi e per coloro che favoriscono la prostituzione e le violenze su minori. I due ministri di fronte al vespaio sollevato dal loro annuncio, hanno precisato che l’allungamento dei tempi per la libertà vigilata non sarà «retroattivo». La vigilanza si allungherà se i magistrati nutriranno «dubbi ragionevoli» sul fatto che il carcere abbia «rieducato» i condannati. L’inasprimento riguarda in questo caso prevalentemente, ma non solo, i terroristi dell’Eta detenuti, Rubalcaba, considerato il nemico numero uno dell’Eta per la sua fermezza contro il terrorismo, ha detto che chi uccide verrà condannato a 40 anni di prigione e, eventualmente, a 20 anni di libertà vigilata. Alcuni delitti, in primis quelli compiuti dai terroristi, non cadranno mai in prescrizione. Attualmente vengono prescritti dopo 20 anni. Per i condannati in libertà vigilata, ma tra «le possibilità», si pensa anche ai braccialetti elettronici. I condannati per terrorismo, una volta scarcerati, non potranno trovare alloggio nelle vicinanze delle abitazioni dei parenti di persone uccise dalle bande criminali ed estremiste. Clamorosi casi di cronaca hanno imposto un intervento di questo tipo. L’impalcatura complessiva della riforma farà certo discutere anche perché, per la prima volta da 5 anni, Popolari e socialisti si sono appunto messi d’accordo per eleggere il nuovo «Csm» spagnolo. Prima di andarsene però gli attuali giudici hanno fatto uno «sgarbo» a Zapatero. Due alti magistrati in quota Pp (destra) e un indipendente hanno giudicato «grave», in sede disciplinare, il comportamento del Pm di Siviglia Rafael Tirado. Questo giudice lasciò in libertà Santiago del Valle, presunto assassino della piccola Mari Luz che avrebbe invece dovuto soggiornare nelle carceri spagnole per aver abusato della figlia. Gli alti magistrati conservatori lo hanno multato per 1500 euro mentre quelli progressisti volevano espellerlo. Zapatero si è schierato con i secondi e ha detto ieri di non condividere la decisione del «Csm» e di aver deciso di incontrare il padre della piccola assassinata, diventato in Spagna, l’alfiere della lotta contro la pedofilia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall, la malattia la memoria e la politica Source A related resource from which the described resource is derived L'Unità Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cucchiarato, Claudia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Política Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1650/0000001026.pdf 8db4680e58d7d7b93bd78a15be8671cf PDF Text Text PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “ EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Pasqual Maragall i Mira, el president de l’Estatut del 2006, va ser l’alcalde de la Barcelona olímpica. El 20 de maig del 92 va viure el xut de Koeman des de la Llotja de Wembley i el 17 de maig del 2006, els gols de Belletti i Eto’o a Saint Denis. Ara, però, amb l’agenda deslliurada d’obligacions protocol·làries, continua seguint el Barça des de la Llotja del Camp Nou, on s’hi acosta sempre que pot. Viu el futbol com viu la vida, amb la passió d’una intel·ligència vital absolutament particular, feta de somriures sorneguers i mirades còmplices TEXT: Xavier Gala i Eduard Pujol I FOTOS: Bevenrain / Arxiu FC Barcelona FEBRER DE 2009 BARÇA 37 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Em demana el meu primer onze del Barça? Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau” Em pensava que els polítics en actiu busquen la Llotja del camp per estratègia. Ara he descobert que el president de l’Estatut hi ve sempre que pot. M’agrada el futbol i m’agrada l’espectacle del camp. Gaudeixo del futbol des que tenia 6 anys. Amb aquella edat ja anava al camp del Barça, a Tribuna, amb el meu pare, el Jordi, i el meu oncle, el Gabriel. Seia enmig de les cames de tots dos, una natja a cada cama. Avui el camp està ple de nens que continuen descobrint el futbol en família. Els records de nen són únics. Miri, aquest va ser el meu primer onze: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau. Són els meus records d’infància. En aquella època jugàvem amb tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. I no és com ara, que tots corren amunt i avall. D’aquell equip, a més, en Basora era amic de casa perquè es va casar amb la germana d’un vell amic de la família. Els Maragall sou de les grans famílies de la ciutat. I a més, sou molts. Imagino tots els xicots corrent darrere la pilota. Quina por! No, no..., res que no fessin els altres nens. Això sí, els estius van ser màgics. Fixa’t, el Gonzalvo III, quan jo estiuejava a Platja d’Aro, venia a la platja i es posava a jugar amb nosaltres a futbol. Era al·lucinant. El capità de l’equip de les Cinc Copes, au, jugant amb nosaltres! Allà hi 38 BARÇA FEBRER DE 2009 jugàvem el Joan i l’Agustí Vinyes, el Xavier i el Jordi Muntanyola, l’Ernest Maragall… Ja li he dit, quina por, tots darrere la pilota! I a l’hivern, res de futbol? Érem canalla de futbol, i això no hi ha qui ho pugui frenar. No només jugàvem els partits d’estiu a la platja, també n’organitzàvem al jardí de casa meva. Sap com ens dèiem? “Anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Jugàvem al pati de casa i, és clar, trencàvem molts vidres” Sorprengui’m, si us plau. Érem els Gipapersa: Ginés, Pasqual, Pere i Santiago. Fèiem un equip i anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Potser algú encara conserva aquesta equipació. Jugàvem a casa i, és clar, trencàvem molts vidres. De fet, de tant trencar-los ens van treure la pilota i no ens la volien tornar si no ens comportàvem. Molt em temo que la tenacitat del nen futboler va superar totes les prohibicions familiars. Només faltaria. Com ha de ser! A les tietes els fèiem pagar un duro per a la pilota, però llavors venien els tiets per aturar la col·lecta…, ah!, i també saltàvem a la casa del costat quan la pilota se’ns penjava. És clar, aleshores venia la policia… Tot un món. Si un dia ve a casa, li ensenyaré el jardí i ho podrà comprovar. M’ha sorprès. Mai ho hauria dit. Totalment futboler. Aquest any he disfrutat molt. Per dir un partit, la nit de la golejada, del 6 a 1, a l’Atlètic de Madrid també hi vaig anar. Sap? Hi faltaven les autoritats. No hi era el Montilla i vaig seure davant. Vaig disfrutar moltíssim. Normalment sóc a la fila 4. I des de la fila 4, el futbol com es viu? Intensament. El futbol m’apassiona,… També hi ha cops que ho passo molt malament. Ho vaig passar fatal al camp de l’Espanyol, a la Lliga, el dia de les bengales. Em vaig fer un fart de patir veient la gent tancada rere les reixes. Era gent que estava indignada amb l’actitud dels Boixos Nois. El Barça va dir prou i no deixa entrar els violents a l’estadi. Com ho veu? El que vaig veure a Montjuïc va ser una animalada vergonyosa. Veig perfecte que el Barça no els deixi entrar, però hi hauria d’haver un gran acord perquè aquesta gent no entrés ni a Can Barça ni enlloc. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi són la joia dels Jocs del 92. Són construccions molt diferents del camp del Barça. Efectivament, però s’han d’entendre com el que són. De les instal·lacions de Montjuïc el que realment sorprèn és el conjunt. A mi el que m’impressiona és el Sant Jordi, que és la vertadera joia olímpica. Des de fora no veus què hi ha a dins. Sembla pla i, en canvi, quan entres t’adones que és esfonsat. �“EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Alexanko, en el moment d’aixecar la Copa d’Europa de Wembley. Em parla d’arquitectura. Els equips també són una construcció. I no totes les construccions són iguals! Per sobre d’aquesta consideració el més important és que, ara per ara, el Barça està jugant de meravella. Només veig un equip que ens podria plantar cara: el Manchester. Tenen una capacitat que m’interessa. Combinen molt bé…, endavant i endarrere, obren el joc, mouen la pilota. És un estil que m’agrada. Però el Barça és més espectacular, amb el Messi, l’Eto’o…, també l’Alves i l’Henry. Aquest número de la REVISTA BARÇA parla dels cracs que han marcat època. Dels nos- tres supercracs. Amb qui es quedaria? Amb el Cruyff, que efectivament va marcar un abans i un després. Recordo el gol d’esperó el dia del 0-5 al Bernabéu. El tinc gravat. Aquell gol no s’ha tornat a fer mai. Mossèn Ballarín, que ens parla de Kubala (pàg. 19), sempre explica que la nit del gol de Cruyff a l’Atlètic de Madrid era amb el seu pare, el Jordi Maragall, a l’estadi…, insisteix a dir que ho veien i no s’ho creien. Oh, és que el Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És una mica com el cas del Kubala. Són gent que van canviar el futbol. Kubala va ser el primer a tirar les faltes amb efecte. No hi havia ningú que piqués la pilota com ho feia ell. Era molt bo, va revolucionar el futbol. Cruyff no era Kubala, però un cop assegut a la banqueta, les seves idees van revolucionar el segell futbolístic del Barça. Guardiola diu obertament que n’és una mica hereu. No m’estranya. Sí, d’alguna forma Guardiola és hereu d’aquella intel·ligència. Fa mesos que disfrutem, però Guardiola ens recorda que encara no s’ha guanyat res. Al darrere d’aquesta prudència –molt intel·ligent, FEBRER DE 2009 BARÇA 39 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És com el Kubala. Són gent que van canviar el futbol” Sense aquesta singularitat, Barcelona no hauria pogut organitzar els Jocs del 92? Segurament. No hauríem arribat a la fletxa del Rebollo sense la nostra manera de ser i, alerta, sense la primera pedra, la que va posar l’alcalde Narcís Serra. De fet, tot va ser culpa seva. El Narcís va ser qui va forjar la idea d’albergar uns Jocs. El president Maragall en la inauguració de les Llotges Noves. Era el setembre del 2005. “El català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi. Per això conquerim Europa guanyant a Wembley” d’altra banda- hi ha l’ombra d’allò tan nostre: pensar que aquí els èxits no duren gaire. I sap per què? Potser per què en el fons encara portem el roc a la faixa, per si de cas, que no se sap mai!... És que el català ha vingut a la vida a patir. Som així, hem vingut a patir. Que si els dolents, que si els bojos..., el català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi, sempre hem estat sotmesos a alguna cosa, o a algú. I a través del Barça, conquerim Europa quan guanyem la Copa d’Europa. Hi ha una imatge de la Llotja de Wembley que és la cara de la felicitat, amb Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez a tocar de la Copa, mentre Alexanko l’aixecava. És que érem molt feliços! Però també recordo que, més enllà de l’emoció de la victòria, al darrere d’aquell èxit s’hi amagava discretament aquesta fal·lera tan nostra, la del somni europeu. Ai, aquesta fascinació pel nord enllà! És ben normal. En moltes coses Barcelona és la cinquena ciutat d’Europa. Per davant hi ha 40 BARÇA FEBRER DEL 2009 Londres o Milà, però després vénen Barcelona o Madrid. Fins i tot en alguns aspectes Barcelona està per davant. A Barcelona hi ha més turisme que a qualsevol lloc d’Europa…, tot i que potser em deixo Roma. Per tant, i torno a Wembley, gràcies al futbol, i al gol de Koeman, el país va aconseguir la vella aspiració del somni europeu…? Fins llavors, Catalunya sempre havia estat la cambra entre la Península i Europa. I aquesta posició de frontera, ens ha fet especials? Jo no sé si Europa ens ha acabat d’entendre mai. En canvi sí que tinc clar que aquesta mateixa Europa té molt present que deu molt a aquesta colla de ciutats que no són capitals d’Estat i que, en canvi, són bàsiques per entendre com som. Europa està feta de ciutats intermèdies, com Milà, Hamburg o Barcelona. També penso en Lió, Edimburg i Praga… Són ciutats molt vitals, que o bé són capitals de països petits o no són capital. Però això és l’anècdota. El fenomem que m’interessa rau en la seva singularitat, que és el que fa que aquestes ciutats siguin diferents i decisives. Va ser una aposta de visionari? Digues-ho com vulguis! Però és que Barcelona està feta d’aquesta mena d’accions. El fet d’unir municipis, com Sarrià o Gràcia, també respon a aquesta actitud visionària, valenta i avançada al temps. Pensi que el govern de l’Estat sempre ens mirava per sobre, veient-nos com una ciutat petita. I en poc temps vam passar a tenir una ciutat de 100 km quadrats. La de Barcelona és una història de creixement i d’aprofundiment de la identitat. En aquest sentit, els símbols ens han ajudat. I entre aquests símbols, el paper del Barça és cabdal. La ciutat, doncs, seria molt diferent si Gamper no hagués vingut a Barcelona i hagués fundat el club? No m’ho imagino, és impensable. A l’Estatut vostè parla de la força de Catalunya quan s’expressa lliurement i escriu que aquest text “és una obra col·lectiva”. La lluita contra l’Alzheimer, amb vostè al capdavant, també ha pres aquesta dimensió de repte per a molta gent. El meu èxit, si es pot dir així, és que no estic sol. En vol un exemple? Més d’una vegada, estant a la Llotja del camp, he coincidit amb el Cruyff. Diu que em vol ajudar per crear una fundació, per tractar d’eradicar l’Alzheimer. A mi el que més m’agrada és això. Trobar complicitats, anar a buscar empresaris i professionals que ens vulguin fer costat. També vull demanar un partit al Camp Nou en benefici d’aquesta iniciativa. Es tracta de fer una cosa gran. El futbol és el gol que està per arribar, però, en quina mesura el Barça també és memòria? És clar! La vida ha de tenir fils conductors per recórrer-la, i el futbol n’és un. Per això el Barça també és memòria � � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem amb ... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Revista Barça Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gala, Xavier Pujol, Eduard Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Esports Barcelona Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1651/0000001028.pdf 0bd3d90174c64bf41cf8b771ad0ed262 PDF Text Text Barça-Espanyol 12 barça La entrevista Viernes 20 Febrero 2009 SPORT Pasqual Maragall “El juego del Barça es fantástico, admirado en todo el mundo” El ex President de la Generalitat reunirá a Laporta y Sánchez Llibre antes del derby catalán más solidario Laporta y Sánchez Llibre comerán juntos en el Hotel Claris El Claris, escenario de la primera comida Esther Blasco BArCELonA P asqual Maragall reunirá el sábado a los presidentes del FC Barcelona y del RCD Espanyol para que limen asperezas. Una iniciativa que, además, será un reclamo para la lucha contra el Alzheimer, enfermedad que padece el que fuera President de la Generalitat de Catalunya. ¿Cómo ha cambiado su vida en los últimos meses? Básicamente, tengo más tiempo, algo que no había tenido casi nunca. Disfruto de los nietos, de la familia, de los amigos... y de un buen partido de fútbol. ¿Siente más muestras de afecto desde entonces? Hemos recibido un alud de muestras de apoyo y todavía seguimos recibiéndolas. La gente nos para por la calle, nos saluda, nos da ánimos... ¿Cuál es la mejor manera de afrontar su enfermedad? Mantener la actividad, encontrarse con gente, estar bien acompañado, hacer las cosas que te gustan. Divertirse. En definitiva, pasarlo bien. ¿Sigue la actividad del Barça y del Espanyol? Sí. Ahora más que nunca. ¿Qué le parece que el derby llegue con tanta diferencia entre uno y otro equipo? Creo que un derby siempre es un derby. Y el Espanyol, por mucho que se diga, ha cambiado con Pochettino. ¿Cómo ve al Barça este año, con Pep Guardiola como entrenador? El Barça está haciendo un juego fantástico, admirado en todo el mundo. ¿Qué significa para usted poder reunir a dos presidentes que, tradicionalmente, han tenido una relación muy tensa? Pasqual Maragall ha elegido un territorio neutral para reunir a Laporta y Sánchez Llibre en un encuentro a favor de una buena causa Santi Giménez BArCELonA Maragall presidirá el derby de mañana en el Camp Nou paz EntrE prEsidEntEs “Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra” dErBy “¿Un pronóstico? El sábado ganará el equipo que juegue mejor” Es un honor y una gran satisfacción. Les estoy muy agradecido a ambos. La lucha contra el Alzheimer ha conseguido lo que las relaciones institucionales no han podido... PACO LARGO Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra. ¿Está satisfecho de cómo evoluciona su fundación? Sí. Tenemos un gran objetivo y un gran proyecto. Estamos sufriendo los efectos de la crisis, como todo el mundo, pero los apoyos que estamos recibiendo nos hacen sentir optimistas. La fundación se rige por la premisa ‘es más importante prevenir que curar’ pero, ¿realmente es más difícil? El problema del Alzheimer es que no conocemos las causas y, por esta razón, no sabemos como prevenirlo ni curarlo. La única vía para vencer el Alzheimer es la investigación. ¿Qué resultado pronostica para el derby? Que ganará el equipo que juegue mejor. n Volcado en la fundación que lleva su nombre Pasqual Maragall fundó la fundación que lleva su nombre en octubre del 2007, cuando, en el marco de una visita al Hospital de Sant Pau de Barcelona, anunció que le habían diagnosticado un principio de la enfermedad de Alzheimer. Desde entonces vive volcado en ella para que se acelere la investigación científica sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Lo único que no está claro es el menú, pero el escenario de la comida está perfectamente confirmado. El Hotel Claris, con toda su colección de reliquias egipcias, su piscina en la azotea y su elegancia de diseño sera el escenario del primer encuentro en mucho tiempo de Joan Laporta y Daniel Sánchez Llibre en una comida previa a un partido entre los dos equipos de la ciudad. La culpa de todo la tiene el ex president de la Generalitat Pasqual Maragall, que es quien ha logrado unir a ambos presidentes antes de un derby, aunque el españolista ya se ha apresurado a anunciar que después de la comida renunciará a asistir al palco del Camp Nou. El ex presidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall; el presidente del FC Cuatro directivos del Espanyol irán al Camp Nou La representación del Espanyol en el Camp Nou estará formada por cuatro miembros del Consejo de Administración de la entidad blanquiazul. Se trata de Ramon Condal, Josep Maria Borrell, Joan Josep Bertomeu y Josep Ramió, cuatro de los habituales en territorio blaugrana. De hecho, Condal, en los últimos años, es la máxima representación del Espanyol en el palco del Camp Nou, al que Barcelona, Joan Laporta; y el presidente del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, compartirán almuerzo este sábado antes del derby en el Hotel Claris y será el primero de los actos de carácter social que tendrá el derby de este sábado. El objetivo, asumido por ambos clubs, es la concienciación en la lucha contra el Alzheimer y El hotel encargado de la comida entre Maragall, Laporta y Dani no tiene aún definido el menú las enfermedades neurodegenerativas relacionadas. El FC Barcelona ha confirmado la asistencia en este almuerzo de Joan Laporta, el vicepresidente Alfons Godall y la directora general de la Fundación, Marta Segú. Por el Español asistirán Daniel Sánchez Llibre, José Luis Perelló y Javier Sáenz. n su presidente, Sánchez-Llibre, tiene por costumbre no acudir. Los cuatro serán los encargados de mantener las relaciones entre directivas, pese a que éstas no pasan por buenos momentos gracias, sobretodo, a la enemistad que existe entre los dos presidentes. Se da la circunstancia que en anteriores partidos, como el último vivido en la Copa del Rey, acudieron más representantes blanquiazules al estadio blaugrana. Esta vez serán cuatro. Daniel Sánchez-Llibre, como es habitual, verá el partido desde su casa, aunque, eso sí, como pasa también en cada derby disputado en el Camp Nou, mantendrá contacto telefónico con sus directivos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La entrevista: Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Sport Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Blasco, Esther Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Esport Futbol Club Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1652/0000001055.pdf aed429a3b6dcab39388b31d3b2686526 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista al Diari de Girona Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pagès i Cassú, David Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Empordà Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1653/0000001056.pdf c182a1fec86cbaa0bfed261a5fd7af6d PDF Text Text PORTADA Més enllà del referèndum “Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar, correm el perill de perdre una nova batalla civil” JORDI PLAY 10 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 1 18/09/2009 9:25:55 �Més enllà del referèndum PORTADA “Té més repercussió una gran manifestació per a defensar l’Estatut que no dues mil persones votant la independència” 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 2 EL TEMPS 11 18/09/2009 9:26:11 �PORTADA Més enllà del referèndum EL TEMPS ha reunit els números u i dos del primer govern tripartit de Catalunya, el president Pasqual Maragall i el vice-president Josep-Lluís CarodRovira. Tot i les convulsions d’aquell govern, amb trencadissa final inclosa, ni l’un ni l’altre no senten que hagin hagut de trencar el gel per retrobar-se i parlar distesament. En un escenari privilegiat, els jardins del Palau Robert de Barcelona, ambdós polítics conversen sobre el procés de l’Estatut i la redefinició de les relacions entre Catalunya i Espanya. Q uant de temps feia, que no us assèieu a parlar? J-LL. CAROD: Parlant tranquillament, fa mesos. La darrera vegada va ser en un restaurant de la Barceloneta, amb més gent. —Era la primera vegada que trencàveu el gel, després de l’expulsió del govern del vice-president Carod per part del president Maragall? J-LL. CAROD: Mai no he tingut la sensació que hi hagués gel entre nosaltres. P. MARAGALL: Potser n’hi havia i no ho sabíem. Però jo tampoc no he tingut la sensació que haguéssim de trencar el gel. —Vàreu treballar en equip després de signar el pacte del Tinell. Què n’heu de dir, l’un de l’altre? P. MARAGALL: En Carod era el meu segon, i jo el seu primer. I ens van fotre la punyeta immediatament, potser perquè la suma de tots dos era massa... J-LL. CAROD: Sempre ha estat una persona de pensament lliure i, per tant, amb un olfacte i amb una intuïció que li han permès de desbordar les sigles del partit on ha militat bona part de la seva vida. I sempre ho ha fet amb un tocs d’originalitat i de molta complicitat popular. —Si poguéssiu tornar enrere, hauríeu gestionat de manera diferent els començaments convulsos del primer govern tripartit? P. MARAGALL: El passat no torna. Voleu dir que val la pena de pensar què hauríem fet? J-LL. CAROD: Tot allò que va passar al principi va impedir que el primer govern d’esquerres a Catalunya pogués fer visibles alguns aspectes formals importants. P. MARAGALL: Va passar que allò que nosaltres vam representar amb el primer tripartit no era assumible per a Espanya, encara que fos una Espanya d’esquerres. —Què espantava tant, a Espanya? P. MARAGALL: Espanya pot assumir una certa realitat catalana amb unes condicions molt limitades. Però allò que nosaltres començàvem a dibuixar era un estatut nacional, i això era molt més d’allò que Espanya podia assumir. —Sigui com sigui, la fi del primer govern d’esquerres es va precipitar. Fins a quin punt la pressió del PSOE sobre el president de la Generalitat va determinar que vostè expulsés primer Carod arran de l’entrevista del vicepresident amb membres d’ETA i després ERC pel no a l’Estatut? P. MARAGALL: Mireu, ens van posar una pistola al pit. Vam continuar tant temps com vam poder, però no teníem més opció. —President Maragall, potser era un bon moment per dir prou a les pressions del PSOE i optar per emancipar-se’n? P. MARAGALL: Una cosa era el govern, i una altra, el partit. I el PSC no volia pas trencar amb el PSOE. J-LL. CAROD: Més important que els detalls concrets d’aquell episodi és la reflexió sobre quin nivell de diversitat cultural, lingüística i social està disposada a assumir Espanya amb naturalitat, sense angoixa. La meva impressió personal és que a Espanya hi ha una certa al·lèrgia a la diversitat, i que mai, salvant unes minories de gent il·lustrada que no tenen incidència política, no s’ha assumit la llengua i la cultura catalana com una riquesa, sinó com una llosa. —El vice-president Carod va ser criminalitzat des d’Espanya i en bona mesura també des de Catalunya per haver-se reunit amb membres d’ETA a fi de cercar una sortida dialogada al conflicte polític a Euskadi. President Maragall, creieu que un govern de Catalunya no havia d’interferir en aquesta qüestió? P. MARAGALL: Figura que el govern espanyol és qui representa Espanya i no Catalunya. En tot cas, és una discussió sobre el passat que ja no té interès. Si parléssim de futur, potser seria una altra cosa... —En qualsevol cas la realitat és que el govern de Catalunya va assumir les pressions de Madrid. Quines lliçons n’extraieu? P. MARAGALL: Tot plegat va ser fruit d’un moment determinat i no és una cosa que hagi de tornar a passar. Val més que pensem en el futur. J-LL. CAROD: Més enllà de les conseqüències personals de la criminalitza- Maragall, sobre l’expulsió d’ERC i de Carod al primer tripartit: “Mireu, ens van posar una pistola al pit” 12 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 3 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA JORDI PLAY Més enllà del referèndum 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 4 EL TEMPS 13 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA d’estat, creieu que fou justa la càrrega contra el vice-president del govern? Penseu que un executiu català se n’ha de mantenir al marge? P. MARAGALL: En aquell moment vaig creure que no hi havíem d’intervenir. Ara potser seria diferent, però m’ho hauria de pensar. —Senyor Carod, ara comentàveu que per a bona part d’Espanya, la llengua i la cultura catalanes són una llosa. I què és per a Catalunya Espanya? J-LL. CAROD: Mireu, la gran pregunta que encara no ens atrevim a fer és quin representat històricament, des del punt de vista econòmic, cultural, humà i social, i fins i tot institucional –perquè el president Tarradellas va ser escollit en territori mexicà–, és evident. Però és més l’Amèrica Llatina que no pas Espanya pròpiament. Espanya continua essent el pont amb un aliat, amb un mercat potent, és cert, però la realitat és que l’estat es troba en un moment baix d’afecte per a Catalunya. En tot cas, la Catalunya més nacional serà aquella en què els qui la defensin no JORDI PLAY ció a què vaig ser sotmès –encara ara miro alguns mitjans de comunicació i la meva imatge hi continua sortint, i no puc anar pel carrer tranquil·lament per Madrid i més llocs, i sé que a molts indrets no hi aniré mai més–, crec que hi va haver un punt que en el fons no devia ser digerible per a l’estat ni per a l’oposició espanyola, els opinadors i la societat espanyola, que és que d’alguna manera hi havia hagut un actor català que era subjecte d’una negociació. Com ha comentat el president Maragall, aquella era una qüestió d’estat. Parlant amb aquella gent [els membres Més enllà del referèndum Carod-Rovira: “Els pobles necessiten factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que no surtin tal com havien previst” d’ETA], em van dir que amb ells hi havia parlat tothom. —Senyor Maragall, a títol personal, encara que la negociació amb ETA fos una qüestió teòricament valor afegit representa Espanya per a Catalunya... —Ja ens hi atrevim nosaltres. Quin valor afegit hi trobeu? P. MARAGALL: Home, sí que hi ha un valor afegit. Potser el més clar és la vinculació amb la civilització hispanoamericana. Barcelona i Catalunya hi han guanyat molt, amb el fet de tenir aquests vincles amb l’Amèrica Llatina. I, sentimentalment, més. Bona part de l’exili republicà va anar a parar a l’Amèrica Llatina, i s’ha creat un vincle ja indestructible, que hem d’agrair a la connexió hispànica. J-LL. CAROD: Hi estic d’acord, però amb un matís. El valor afegit que ha siguin necessàriament de la Catalunya vella, ni siguin sardanistes ni del Barça, sinó que potser siguin del Camp de Tarragona i de l’Espanyol. P. M ARAGALL : Absolutament d’acord. —Heu estat dos actors protagonistes del govern que vau engegar la reforma de l’Estatut. Tanmateix, es respira un desencís a la societat, un cansament de tot plegat. P. MARAGALL: Si el procés que vam iniciar té la pega que és tan llarg, no s’acaba mai, potser sí que va ser un error de començar-lo. Aquest procés s’ha situat en una línia que pot ser allargassada fins a l’infinit, tant que encara esperem una sentència del Tribunal 14 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 5 18/09/2009 9:26:24 �Més enllà del referèndum Constitucional, i potser jo em moriré sense veure’n el final. Doncs deu voler dir que alguna cosa vam fer malament. La lentitud de la justícia és el pecat de la nostra societat. És insuportable, desesperant. J-LL. CAROD: Tens raó. Si hi ha una assignatura pendent d’actualització en la plenitud democràtica del terme és la justícia; no només en la qüestió formal de la lentitud –que és cert que és lenta–, sinó que tens la sensació que l’estat de la justícia espanyola no s’ha posat al dia en cap sentit. Una altra cosa és que els pobles necessitin factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que després no surtin tal com els havies previstos. —Reformar l’Estatut era un sotrac d’il·lusió col·lectiva? J-LL. CAROD: Per a mi, un sotrac fou el moment en què el Parlament de Catalunya aprovà l’Estatut el 30 de setembre del 2005 i allà tothom es posà dempeus cantant “Els Segadors”, fins i tot el PP, cosa que va provocar una certa enveja en unes altres latituds del sud d’Europa, on tenen himnes nacionals sense lletra... I després, quan vam anar a Madrid la Manuela de Madre, l’Artur Mas i jo, ens vam trobar diputats bas- PORTADA cos que ens deien que els fèiem enveja perquè hi anàvem tots en bloc. —L’enveja els devia durar poc, perquè la unitat va ser com un miratge. J-LL. CAROD: Mai tan ben dit, això d’il·lusió col·lectiva, perquè va durar poc, segurament perquè l’Espanya democràtica pot assumir molt poca diversitat. En la meva intervenció al Congrés de Diputats, en la rèplica a Mariano Rajoy, m’hi vaig adreçar en gallec, perquè ell és gallec. Doncs bé, al diari de sessions del Congrés hi diu: “En estos momentos, el diputado CarodRovira se dirige en catalán a Mariano Rajoy.” Què coi pots a Catalunya. I això va de Pi i Margall a Maragall, i els bascos ho miren de lluny. Però perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver algú que es vulgui federar amb tu, i ells no ho volen. Maragall: “Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca que no pas el nacionalisme català” esperar d’un estat que no sap ni quina llengua parles? —Penseu que aquest procés estatutari ha posat en crisi la imatge que des de Catalunya s’havia construït d’una possible Espanya federal? P. MARAGALL: En ocasions nosaltres ens hem refugiat, jo crec que equivocadament, en el ressentiment. Però ja sabeu que jo encara hi crec, en una Espanya federal. J-LL. CAROD: L’únic lloc on s’ha plantejat la possibilitat de fer un estat espanyol diferent, plural, on càpiguen totes les cultures i llengües, és P. MARAGALL: Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca, amb el seu sistema econòmic, que no pas el nacionalisme català. En realitat, els bascos eren una cosa rara, però prou petits per a no fer por. J-LL. CAROD: Ara ens entenem! En primer lloc, això d’Euskadi ho veien com una romanalla històrica; en segon lloc, el seu pes demogràfic i econòmic és molt inferior al de Catalunya. I també el pes de la llengua: el català funciona com una veritable llengua nacional que parla tothom, de dretes i esquerres, empresaris i obrers. I finalment, mentre 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 6 EL TEMPS 15 18/09/2009 9:26:32 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA la reivindicació nacional vagi acompanyada de violència i de terrorisme és condemnada al fracàs. Per tant, és molt més perillós l’avenç democràtic que no el violent. —Canviem radicalment de tema per tornar a l’actualitat més immediata. Heu coincidit a defensar la necessitat que Catalunya surti al carrer a manifestar-se amb caràcter preventiu contra la ingerència del Tribunal Constitucional en l’Estatut aprovat en referèndum. Us heu quedat sols... “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets?” P. MARAGALL: Jo vaig anar al passeig de Gràcia l’11 de setembre i no hi havia ningú! En canvi, uns metres més avall hi havia una altra manifestació, diuen que massiva. Efectivament, la nostra proposta no va arrelar... Bromes a banda, un dia o altre el país haurà de sortir al carrer com ja van fer més d’un milió de catalans el 1978 per defensar aquell Estatut. Penso que un dia o altre aquesta pressió al carrer es repetirà. J-LL. CAROD: És força indicatiu de fins a quin punt som un poble poc propositiu i molt reactiu. Aquí reaccio- 16 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 7 18/09/2009 9:27:00 �Més enllà del referèndum nem i tenim iniciatives quan ja ens han omplert la cara de bufetades. En canvi, jo crec que és molt més madur, civil i nacional que se sàpiga que el poble de Catalunya ha decidit democràticament que volia aquest Estatut. Jo no el vaig votar, però des del moment que el poble de Catalunya sí que el va votar, doncs és el meu Estatut. Cap tribunal del món no té dret a modificar allò que va votar el poble de Catalunya. Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar correm el perill de perdre una nova batalla civil amb plantejaments erronis. Per una banda, hi ha els qui fan bandera de la constitucionalitat de l’Estatut, i a l’altre extrem els qui creuen que, com que això no funciona, doncs declarem la independència. El punt essencial no és aquest, sinó el respecte al dret de decidir del poble de Catalunya, que ja ha decidit. I Catalunya ha d’enviar aquest missatge al món. —Una manifestació post-sentència és esperar una nova bufetada per a queixar-se? J-LL. CAROD: Hi ha una certa tendència autodestructiva, pessimista i derrotista en tots els matisos del catalanisme a partir de la qual és molt complicat d’avançar. P. MARAGALL: Carod, tens raó en el missatge que s’ha de donar. El Constitucional pot tocar l’Estatut; suposem que les lleis li ho permeten i que ho hem de respectar. Però aleshores jo demano que, un cop retocat, em tornin a preguntar si en allò que jo vaig votar, i tu no, en un referèndum encara hi estic d’acord o no. J-LL. CAROD: Però que tots dos ara acceptem perquè és el que va votar el poble de Catalunya” P. MARAGALL: Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans? —A Catalunya es va iniciar el procés estatutari acceptant les regles de joc constitucionals. Potser ja s’havia de donar per fet que la guillotina del Constitucional era una amenaça. P. MARAGALL: I què havíem de fer, quedar-nos plegats de braços per evitar el perill? Ho havíem d’intentar i arribar fins a les últimes conseqüències. I les conseqüències són que ara tenim un estatut retallat, que alguns van referendar i alguns altres no, i que a sobre el Constitucional el pot tocar al seu gust. J-LL. CAROD: El govern de Catalunya va fer allò que havia de fer: promoure les condicions perquè el Parlament fes la síntesi d’allò que en aquells moments era la voluntat majoritària del poble català. Després va ser retallat a Madrid, tots sabem en quines condicions. P. MARAGALL: I amb quins protagonistes i quins pactes... J-LL. CAROD: El president Maragall proposa que es torni a fer un referèndum si el Constitucional toca una co- PORTADA ma. Pot ser una possibilitat, però n’hi ha una altra: que ho preguntin també al Parlament de Catalunya, que és d’on va sortir la iniciativa. P. MARAGALL: I què pot dir ara, el Parlament? J-LL. CAROD: Si hi està d’acord o no. Jo crec sincerament que aquest és l’últim estatut d’Autonomia que farà Catalunya. En el futur, si fem alguna altra cosa, no sé què serà, però no serà un estatut d’autonomia. —Senyor Carod, què pot fer ara el Parlament de Catalunya davant el Constitucional? J-LL. CAROD: No ho dic per estalviarnos un nou referèndum, però si volem representativitat democràtica, amb referèndum ciutadà o no, el Parlament pot dir-hi moltes coses. Hi ha la possibilitat que el Parlament no digui res, o bé que se sotmeti a consideració una resolució en què es demani el respecte absolut a allò que va votar el poble de Catalunya. I encara pot fer una acció més contundent, que és tornar a entrar el text estatutari aprovat en referèndum i tornar-lo a votar, com a gest de significació política. P. MARAGALL: I tornar a iniciar un procés etern. Vols dir que no estem prou esgotats? J-LL. CAROD: No, només com a gest polític. P. MARAGALL: És que la qüestió del Constitucional també és eterna. J-LL. CAROD: Mireu, jo segurament no hi entenc gaire, en política, però o dictamina en poques setmanes o no dictamina abans d’un any. No poden dictaminar mentre Espanya tingui la presidència de torn de la UE. No voldrà pas trobar-se amb un conflicte territorial intern. —Aquest llarg procés estatutari, encara obert, us ha exigit a tots dos un preu personal i polític excessiu? P. MARAGALL: N’hem pagat un preu, és clar, però això ja va en el sou dels polítics. J-LL. CAROD: Personalment, crec que he pagat dos preus. El primer, el d’haver fet possible la implicació d’Esquerra en un canvi de govern de Catalunya. I això hi ha gent que ni m’ho ha perdonat ni m’ho perdonarà mai. Mai vol dir mai. Encara ara, quan vaig a actes, hi ha gent que se m’acosta i m’insulta 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 8 EL TEMPS 17 18/09/2009 9:27:33 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA Carod lamenta que encara avui “hi ha gent que se m’acosta i m’insulta directament, per haver fet president Pasqual Maragall i José Montilla”. directament, per haver fet president Pasqual Maragall i després José Montilla. Hi ha una part de Catalunya, del nacionalisme català si es pot dir així, tocat per un cert classisme etnicista, que em responsabilitza d’haver fet un canvi cap a un govern d’esquerres. I, d’una altra banda, no se’m perdona la famosa reunió. —President Maragall, en algun moment us vau sentir traït pel partit que representàveu i pel partit amic a Madrid? P. MARAGALL: Traït, no, perquè ja ens van dir que votarien contra l’Estatut del 30 de setembre. L’Estatut va anar a Madrid i allà el van retallar d’acord amb uns pactes; no hi va haver cap sorpresa. I, personalment, tothom sabia que jo discrepava d’aquesta manera de procedir. —El PSOE, que inicialment es presentava com el valedor d’un gran canvi polític a l’estat espanyol, també ha reaccionat amb virulència a un acte cívic, una consulta popular celebrada a Arenys de Munt el 13 de setembre passat per preguntar als veïns si volen la independència de Catalunya o no. Què respondríeu a aquesta pregunta? J-LL. CAROD: Quina és la pregunta exacta de la consulta? —“Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?” J-LL. CAROD: Encara que el vot sigui secret, jo hauria votat sí. 18 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 9 18/09/2009 9:27:37 �Més enllà del referèndum [El president Maragall se’l mira i riu.] P. MARAGALL: Ai, que encara et fotran fora del govern! J-LL. CAROD: No seria la primera vegada! P. MARAGALL: Mireu, és que jo no hi crec, en la independència. I no és que no hi cregui perquè hi estigui en contra, sinó perquè crec que no existeix. Jo continuo essent federalista. Dit això, no hauria anat a votar. —Ni sí ni no, sinó abstenció? P. MARAGALL: Això mateix. Perquè la pregunta, al meu entendre, no és formulada correctament. Ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? —I què voleu que sigui Catalunya, quan sigui gran? P. MARAGALL: Ras i curt, una Catalunya europea. J-LL. CAROD: Perdona, president, però jo crec que és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent en el marc europeu, entre més coses perquè en el federalisme han de ser dos com a mínim. Jo signo ara mateix la proposta d’una Europa federal si hi anem com a catalans. President, com hi vols anar, com a catalans o com a què? P. MARAGALL: Sí, és clar, com a catalans. —Quines conseqüències polítiques i socials creieu que tindrà aquesta primera consulta popular celebrada a Arenys de Munt? J-LL. CAROD: Jo crec que tots plegats hem sobredimensionat aquesta consulta. Entenc que faci una certa gràcia anar en família a votar, però ni la Catalunya independent es decideix al Centre Moral d’Arenys de Munt ni la unitat d’Espanya la posen en perill uns 3.000 ciutadans que van a votar en un poble. Per a mi, el més significatiu de tot és el nerviosisme desproporcionat per la banda espanyola. A l’estat, els mitjans de comunicació parlen obsessivament de la qüestió identitària des d’una perspectiva nacionalista espanyola, estàtica i immutable. En canvi, el gran atractiu de Catalunya com a país és que és una identitat nacional en permanent construcció, i la gent que ve de fora hi pot anar afegint la seva. I això ens dóna fortalesa per mirar el futur amb optimisme. Per això és molt important saber què faran el milió i mig de ciutadans que han vingut a Catalunya durant l’última dècada. P. MARAGALL: Al meu entendre, la consulta d’Arenys ha tingut un efecte negatiu –o no positiu, si voleu–, perquè s’ha generat un enrenou massa gran per no res. Té més repercussió una gran manifestació per defensar l’ Estatut que no pas poc més de 2.000 persones votant la independència en una consulta no vinculant. J-LL. CAROD: En tot cas, aquesta PORTADA consulta és com un símptoma d’una forta fatiga, i també d’organització de la societat civil que diu que prou, que no hi veu sortida. P. MARAGALL: I és també un reflex de la incapacitat de posar d’acord grans sectors del país, que en el fons volen el mateix, però que no s’acaben de posar d’acord amb el lema. La gran manifestació del 1978 va portar el primer Estatut, que és el que volia la majoria del país. J-LL. CAROD: Sigui com vulgui, és remarcable el canvi d’actitud que es va produint dins la societat catalana, i que fa que gent que no prové del catalanisme polític en qualsevol dels seus matisos es pregunti per què pel fet de viure a Catalunya no pot tenir un nivell de benestar com el que tenen uns altres territoris de l’estat, sovint gràcies als impostos que paguem els catalans. Per tant, la capacitat d’atracció que té un país no és només la llengua i la cultura, sinó que també pot ser el benestar, la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida. —Ens trobem en la fase d’“Escolta, Espanya”, com en alguna ocasió ha apel·lat el president Maragall citant un poema del seu avi, o bé, com ha dit el vice-president Carod, ja hem passat a l’“Adéu, Espanya”? J-LL. CAROD: En el fons, tot el poema de Maragall –de Joan Maragall, perquè en Pasqual també és un poeta– és un crit cordial per dir a Espanya que ens hi volem entendre. El problema és que Espanya no escolta, i si trobes algú disposat a escoltar el problema és que tampoc no ens entén. Crec sincerament que Espanya no vol escoltar i, per tant, jo m’apunto pacíficament, democràticament, a l’“Adéu, Espanya”. Simplement, per viure millor. Sabeu què va respondre Joan Fuster a la revista Cuadernos para el diálogo quan li van preguntar per què escrivia en català? “Escribo en catalán porque me da la gana.” Voleu un gest més democràtic que la voluntat? P. MARAGALL: Mireu, jo ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu, Espanya”: Escolta, Europa. J-LL. CAROD: Sí, però és que Europa només escolta els estats. Gemma Aguilera Enric Rimbau 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 10 EL TEMPS 19 18/09/2009 9:28:14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Junts de nou: conversa amb Carod i Maragall Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Rimbau, Enric Aguilera, Gemma Carod-Rovira, Josep Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Política Espanya Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1654/0000001198.pdf cade57b3a6bea12de74112dc0da6fff7 PDF Text Text LA VANGUARDIA 27 T E N D E N C I A S MARTES, 20 OCTUBRE 2009 Un nuevo proyecto de investigación biomédica “La familia debe ayudar al paciente aser tan autónomo como pueda” Pasqual Maragall, impulsor de Barcelonaßeta JOSEP CORBELLA Barcelona E l proyecto Barcelonaßeta que impulsa Pasqual Maragall no se limitará a seguir las líneas de investigación actuales, sino que explorará ideas nuevas y arriesgadas. Una idea muy maragalliana. ¿Cree que a la investigación del alzheimer le hace falta una revolución conceptual, que por el camino marcado no se avanza lo suficiente? Ya hace cien años que se conoce el alzheimer, y como no hay mal que cien años dure, ya toca que llegue un gran avance. Si se fija, las personas que tenemos alzheimer nos refugiamos mucho en refranes, como no hay mal que cien años dure. Podemos olvidar dónde hemos dejado las llaves, pero no olvidamos las poesías, las canciones, los refranes… Esto se nos queda en el hipocampo, aquí en el cerebro subiendo a mano izquierda. ¿Es cierto que Barcelonaßeta se propone favorecer los descubrimientos accidentales para generar ideas nuevas? Es una idea en la que creemos mucho, es lo que en inglés llaman serendipity. La mayoría de grandes descubrimientos se han hecho así, por chiripa. Se mira una cosa y se descubre otra. Naturalmente, hace falta que el investigador que mire tenga talento para ver cuándo un resultado inesperado es relevante. ¿Cómo lo harán para tener resultados inesperados y relevantes al mismo tiempo? Habrá mucha multidisciplinariedad. Cada especialidad tiende a cerrarse. Pero si no hay contacto no hay chispa. A veces de esta chispa puede surgir la luz. Se tiene que propiciar un ambiente en el que haya contactos. Otro aspecto innovador de Barcelonaßeta es que ha captado financiación de 18 empresas y entidades privadas. ¿Le ha costado mucho convencer al sector privado de invertir en investigación? No hay mucha tradición en España de inversiones privadas en investigación. La situación es muy distinta en Estados Unidos, donde hay una cultura calvinista y gran parte de las inversiones en investigación biomédica son privadas. La civilización católica humor. Que se interese por los demás. Y que se ejercite, tanto físicamente como mentalmente. Yo, personalmente, juego a ping pong, camino mucho, hago sudokus. Y psicológicamente me ha ocurrido una cosa curiosa. ¿Qué le ha ocurrido? Me he convertido en un enfermo de la captura de imágenes. Capturo el momento con la cámara del móvil y puedo guardarlo. O enviarlo y compartirlo. Es un entretenimiento fantástico. ÀLEX GARCIA Maragall, con las obras del edificio de Barcelonaßeta al fondo no anima tanto la competencia y la inversión privada en investigación. Por eso hay una fiscalidad que apoya tanto la investigación en Estados Unidos y no en España. Este trato fiscal tiene un origen cultural, religioso. Por su experiencia personal, ¿qué consejos daría a una persona que se enfrenta a un diagnóstico de alzheimer? Le diría que no deje de hacer cosas. Que disfrute. Que no lo convierta en una tragedia porque no lo es, pero acaba siéndolo si uno se empeña. Que se lo tome con Pero no creo que tenga que ver con el alzheimer. Esta afición por los gadgets me viene de hace mucho tiempo. Y a los familiares de una persona con alzheimer, ¿qué consejos les daría? Que no sean sobreprotectores, que dejen un grado de libertad. Sufren, le protegen en exceso y, sin querer, le perjudican. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda.c LEA LA ENTREVISTA ÍNTEGRA EN LA WEB www.lavanguardia.es Miquel Molina El tamaño importa L a ascensión al Puigmal protagonizada el domingo por Joan Puigcercós es genuino excursionismo con mensaje: una gesta que entronca con los orígenes del nacionalismo más esencial, tan ligado al descubrimiento del propio paisaje y a su elevación a la categoría de valor patriótico. Ascendiendo a lo más alto (en este caso, del Ripollès), Puigcercós nos dice que no hay más límite que el que uno se imponga. Otra cosa es que alguien, desde el independentismo rampante, pueda pensar que el techo elegido por el líder de ERC es más bien modesto. Se dice que las comparaciones son odiosas, pero aún pueden serlo más si el objeto a comparar es la trayectoria políticoexcursionista de un rival del mismo espacio político, como es Jordi Pujol. Si la cima elegida da la medida de las aspiraciones de cada dirigente, no hay duda de que el president apuntaba más alto. Ascender los 3.404 metros del Aneto o los 3.143 de la Pica d'Estats era una empresa más ambiciosa que superar los 2.913 del amable Puigmal. Cunde últimamente la sensación de que la política de los 80 y de los 90 la lideraron, aquí y en Europa, una generación de dirigentes con más peso específico que los actuales. Pujol, que sin duda formaba parte de ese selecto grupo, tiene además la ventaja competitiva de haber sido un montañero vocacional y tenaz. Aún es, por todo ello, un rival difícil para el voluntarioso Puigcercós, si es que, como parece, de lo que se Puestos a ser épicos, trata es de apelar a la épilos 2.913 metros del ca para proclamar la ilusión de una Catalunya Puigmal no parecen más plena. Sobre todo un objetivo ambicioso porque, cuando nos ponemos épicos, el tamaño sí importa. Y las suaves laderas herbosas del Puigmal no son reto equiparable al árido y extenuante pedregal que rodea el imponente Aneto. Claro que, si de compararse se trata, Puigcercós siempre podrá alegar que vuela más alto que José Montilla, quien hace poco se estrenó en la materia dando un plácido paseo por Aigüestortes. Frente al montañismo, senderismo. ¿Falta de ambición política? Más que aspirar a todo, de lo que se trataría en este caso, diría el actual president, es de cumplir con un precepto tan intrínsecamente ligado a la historia del excursionismo catalán como es tocar de peus a terra. De lo que no hay duda es de que, más arriba o más abajo, nuestros líderes ayudan con su gesto a promocionar el saludable deporte del montañismo. Puestos a juzgar tradiciones, esta nos complace mucho más que aquella que consiste en marchar de noche bajo el fuego de las antorchas, representada la semana pasada por ERC en el homenaje al president Companys. Un acto que, involuntariamente, evocó un imaginario de supremacía racial y violencia que estaría mejor desterrado en la memoria. Para quien aun así guste de marchar con antorchas, vaya ahí una sugerencia: apuntarse a las falles de Sant Joan de Isil o de Durro, que combinan festivamente la atracción por el fuego con ese montañismo que practicamos cuando queremos sentirnos más libres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Impulso de Barcelonaßeta. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Corbella, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer BarcelonaBeta Recerca i Desenvolupament Família Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1655/0000001203.pdf b719126d20d26a965af2890006405992 PDF Text Text VIDAS AL LÍMITE Por JUAN JOSÉ MILLÁS UN SUEÑO EN LA CABEZA Pasqual Maragall sigue arriesgando: “Hicimos los Juegos Olímpicos, hicimos aprobar y refrendar el Estatuto y ahora iremos a por el Alzheimer”. El que fue alcalde de Barcelona y presidente catalán le planta cara al reto más importante. Ha creado el Fondo Alzheimer Internacional para abordar la enfermedad desde nuevas perspectivas. Es lo que mejor hizo siempre: creer en los sueños. Hemos convivido dos días con él, en su casa, con su familia, sus amigos, en su querida ciudad, con sus objetos más próximos. Y este personaje entrañable ha logrado descolocar al autor con su sentido de la vida y del humor. Fotografía de JORDI SOCÍAS ��S i decir de alguien que fue alcalde de su ciudad y presidente de su comunidad puede parecer mucho, en el caso de Pasqual Maragall no es nada. Habría que añadir que fue el alcalde de los Juegos Olímpicos de 1992 y el presidente del nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña. Los Juegos modificaron el rostro de Barcelona, quizá también sus huesos, además de colocarla en la lista de las ciudades más hermosas del mundo. La aprobación del Estatuto marcó un antes y un después en la historia política catalana. Piensa uno que ambas realizaciones (puras quimeras en el momento de imaginarlas) fueron el producto de un “delirio” al modo en que también lo son las conquistas artísticas. Es cierto que para que un delirio se lleve a cabo es preciso añadirle planificación, racionalidad, talento práctico, recursos humanos y económicos…, pero si no hay delirio (el delirio es el alma) todo lo demás es pura exterioridad. La torre Eiffel o el Empire State Building no podrían haberse levantado sin planos ni sin raíces cuadradas, pero tampoco sin delirio. Son dos ejemplos extrapolables a cualquier otro ámbito de la actividad humana. La diferencia entre el político “delirante” y el pragmático es la que va de Maragall a Gallardón. Aunque que el alcalde de Madrid (ejemplo de voracidad política desnuda, mera ambición sin sueño) consiguiera los Juegos de 2016, haría de ellos los más convencionales de la historia. de maragall habría que decir, pues, que, además de eficaz, fue un gestor insólito. Quizá fue eficaz por ser insólito. Su singularidad le salvó de caer en los desenfrenos propios de la corrección política, pero constituyó un arma que sus adversarios más mediocres utilizaron con vigor, y a veces con resultados prácticos inmediatos; a la larga, sin embargo, ninguna de las infamias con las que se intentó socavar su prestigio ha quedado en pie. Incluso el término “maragallada”, inventado como sinónimo de algo sin pies ni cabeza, ha adquirido con el tiempo unas connotaciones amables. Nacido en enero de 1941, y tercero de una familia de ocho hermanos, pertenece a una saga entre cuyos miembros podemos encontrar empresarios, políticos, deportistas, pintores, escultores y escritores (es nieto del poeta Joan Maragall). En julio de 2007 el matrimonio volvió a A nadie extrañó, por tanto, la repercu- EE UU, esta vez a Boston, en busca de una sión de la rueda de prensa que ofreció el 20 segunda opinión. Tras la toma de una muesde octubre de 2007 para informar pública- tra del líquido cefalorraquídeo, y a la espera mente de que padecía Alzheimer. Acompa- de los resultados, la pareja visitó a algunos ñado por Diana Garrigosa, su mujer, con- amigos e hizo turismo. Entre tanto, y dado firmó ante los medios el diagnóstico y que albergaban pocas esperanzas acerca anunció que dedicaría todas sus fuerzas a del diagnóstico, en Maragall fue creciendo combatir esa enfermedad. “Hicimos los y tomando forma la idea de colocar a BarceJuegos Olímpicos, hicimos aprobar y refren- lona en el mapa de la investigación mundial dar el Estatuto y ahora iremos a por el sobre el Alzheimer. Por aquellos días, según Alzheimer”, aseguró. cuenta en su libro de memorias (Oda inaca“Ahora iremos a por el Alzheimer”. bada), apareció en el periódico USA Today Dicho así parece otro delirio, pero lo cierto un artículo acerca de Richard Taylord, un es que la fundación que lleva su nombre ha psicólogo víctima del Alzheimer y autor de puesto en marcha un proyecto enorme- un libro titulado Alzheimer´s from the inside mente ambicioso que aspira a convertirse out, en el que relata su experiencia y se reen una referencia universal sobre la investi- fiere a las virtudes de compartirla con la gación de esta enfermedad neurodegenera- sociedad. “El artículo”, escribe Maragall, tiva. El Fondo Alzheimer Internacional de “me impactó y me convenció definitivala Fundación Pasqual Maragall, que así se mente del acierto de nuestra intuición: salir llama, está dirigido por el doctor Jordi Camí del armario, declarar públicamente mi y pretender abordar el estudio de la enfer- nueva condición de enemigo de una enfermedad con nuevas técnicas y desde una mi- medad por ahora intratable, plantarle cara, rada multidisciplinar. Dados las energías, buscar ayuda para los que vendrán”. el talento y la originalidad (el delirio, en suma) que Maragall y su entorno están nuestro encuentro con el ex alcalde de poniendo en el proyecto, no sería raro que Barcelona y ex presidente de la comunidad diera alguna sorpresa antes de lo previsto. catalana se produjo a lo largo de los días 21 Fue una vez clausurada su etapa al y 22 de julio pasados, es decir, dos años desfrente de la Generalitat, y al percibir que pués del viaje a Boston. Dos años, en el proalgo no funcionaba como debía, cuando greso de esta enfermedad, pueden ser decidió ir al médico. La exploración no mucho o poco, dependiendo de factores de reveló nada anormal, por lo que los sínto- toda clase, incluidos los ambientales. A lo mas con los que acudió a consulta se atribu- largo de este tiempo, Maragall ha permaneyeron a las presiones sufridas durante su cido activo, dividiendo su tiempo entre la mandato. No obstante, y como él insistiera familia y sus dos despachos (el de ex presien que no se encontraba bien, se le hizo un dente de la comunidad y el de la Fundación test de memoria que, sin ser determinante, Pasqual Maragall). Ha publicado un interelevantó sospechas. Pasado el tiempo, y tras sante libro de memorias y está a punto de un viaje familiar a Argentina en cuyo trans- aparecer España y el federalismo, que reúne curso se acentuaron algunos síntomas, el buena parte de sus escritos políticos. Tiene una agenda intensa, anotada en unas hojas pequeñas (a hoja por día de la semana), grapadas entre sí, a modo de un cuaderno, que lleva siempre en el bolsillo y que consulta con frecuencia. A petición propia, forma parte de un grupo de enfermos de Alzheimer sometidos a una terapia experimental, aunque dado que el método por el que se realiza es el denominado “doble ciego”, no sabe si lo que se le administra es matrimonio Maragall decidió consultar de el preparado real o un placebo. Soporta esta nuevo. Lo hicieron en un hospital de Nueva ignorancia con humor e ironía, en la conYork, por miedo al revuelo que podría orga- vicción de que si le ha tocado ser sujeto del nizarse en España de producirse alguna placebo no tendrá tiempo de probar el trafiltración. Allí, en palabras de Diana, su tamiento verdadero. El de Maragall es un mujer, “un polaco de dos metros, frío como caso de diagnóstico precoz y de intervenel hielo”, confirmó el diagnóstico temido. ción también temprana, pues su médico de “LA ACTIVIDAD ES BUENA. CREAR NUEVOS PROYECTOS. MOVERSE” 54 EL PAÍS SEMANAL UN SUEÑO EN LA CABEZA �cabecera, cuando los síntomas por los que acudió a consulta se atribuyeron al estrés, le administró, “por si acaso”, un tratamiento que no le haría daño si no era Alzheimer, pero que de serlo aminoraría sus efectos. PRIMERA JORNADA: LOS JUICIOS PREVIOS. Nos encontramos por primera vez en un restaurante de Barcelona donde tras las presentaciones, y después de que nos liberara de darle el tratamiento de presidente, proponiendo que nos tuteáramos, comimos un arroz mientras evocábamos su trayectoria política y vital. Quince años intensos de alcalde de Barcelona y tres años turbulentos de presidente de la comunidad dan mucho de sí, de modo que el tiempo pasó volando. Al llegar a los postres, y como hubiera hecho una demostración increíble de buen juicio y de excelente memoria, me pregunté dónde estaba la enfermedad. Yo había acudido a aquel encuentro como quien viaja a un territorio fronterizo denominado Alzheimer. Esperaba encontrar en él a un individuo con un pie en el lado de acá y otro en el de allá, pues me gustaba la idea de que el recuerdo y el olvido, la memoria y la desmemoria, fueran regiones vecinas, comarcas colindantes, pero claramente diferenciadas. Y pretendía que ese hombre me contara la relación entre esos territorios, que me relatara cómo se desplazaba de uno a otro y qué ocurría en el momento de atravesar sus límites. Yo había acudido a aquel encuentro, en fin, lleno de juicios previos (de prejuicios) a los que, como se verá, no estaba dispuesto a renunciar así como así. Muchacho, no dejes que la realidad te estropee un buen reportaje. –¿Dónde está el Alzheimer? –le pregunté entonces directamente (quizá brutalmente), sin ser capaz, creo, de reprimir un tono de decepción, de queja. Maragall sonrió y continuamos hablando de política hasta la llegada del café. Entonces, confortados nuestros cuerpos por la comida, y ya entrados en confianza, sacó del bolsillo un móvil que acababan de conseguirle en el mercado de segunda mano y que era, según dijo, idéntico al que había venido usando hasta que se le estropeara. Estaba feliz con él porque se ajustaba perfectamente a sus necesidades y a sus aptitudes. Me pidió que sonriera, sonreí, y me sacó con el móvil una foto que en ese mismo instante envió por SMS al mío, donde sonó enseguida la alarma. Abrí el mensaje, vimos el resultado y no nos gustó, por lo que repetimos la operación. Ahí estaba yo, en fin, viajando de un móvil a otro, quizá también de un lado a otro del Alzheimer. Se trataba de un juego inocente con el que pasamos un buen rato, pero me pareció advertir en él (¡por fin!) un aspecto sutilmente inquietante, también un punto de desinhibición atribuible, según el gusto del consumidor, al carácter de Maragall o a su enfermedad (cada uno encuentra lo que busca). Tras esa breve excursión a lo que decidí que era el otro lado de la frontera, regresamos a éste, a la vez. Yo intento que la especialización no mate el problema. A mí me gustaría que al lado de los físicos hubiera químicos, porque yo tengo, por ejemplo, sensaciones físicas de inmaterialidad, pero si le pregunto a mi médico no sabe nada de eso, ni le interesa. Con la especialización se avanza, pero se produce una pérdida. Otra de las cuestiones que le llamaban la atención, y que no lograba explicarse, eran los ataques de “déjà vu”. Precisamente, yo había copiado en mi cuaderno un párrafo de sus memorias relacionado con este asunto (y con el de las sensaciones de inmaterialidad). Lo busqué y lo leí en voz alta. Decía así: “Estos días, a veces, recuerdo la depresión que me causó regresar de Estados Unidos, un verano en Empuries, atravesando en diagonal el campo de alfalfa entre Ca L´Eugasser y Can Rubert, con una extraña sensación de estar y no estar, andando maquinalmente”. Maragall reconoció el párrafo y evocó la situación que lo había provocado, pues se trataba, dijo, del primer “déjà vu” (acompañado también de cierta sensación de inmaterialidad) del que tenía memoria. Hablamos, asimismo, de las paradojas de la memoria que señala con detalle en su libro: el hecho, por ejemplo, de que un camino conocido le sorprendiera a veces como nuevo. En ocasiones, y debido a la enorme fuerza de la memoria remota, tenía, al regresar a lugares antiguos, la sensación de regresar a la infancia. Experiencias extrañas, en fin, desconcertantes y con frecuencia incómodas, que él observaba con curiosidad. Quizá, pensé, gracias a esa curiosidad fuera capaz de obtener también algún placer de ellas. “TENGO SENSACIONES FÍSICAS DE INMATERIALIDAD” donde insistí en que me hablara de su relación con la enfermedad: –Una cosa que yo he descubierto –dijo con paciencia– es que la actividad es buena. Crear nuevos proyectos, moverse. Cuando tú estás diagnosticado de algo, ¿qué hace la gente? Etiquetarlo, clasificarlo. Éste es un demente, éste es un tipo sin memoria, etcétera. Pero todos estamos un poco locos, un poco sin memoria. Esa manía clasificatoria hace que se pierda una de las cosas claves del pensamiento: la interacción. Los problemas no están aislados, se relacionan. ¿Son todos los enfermos de Alzheimer iguales? No, cada persona es cada persona. Los que tratan las enfermedades tienen que catalogarlas, homologarlas, hacer paquetes. Pero no hay dos enfermos iguales. Los especialistas, y el Alzheimer tiene muchos, ponen fronteras en su estudio. La especialización es un sistema de progreso con muchas limitaciones, porque las cosas ocurren UN SUEÑO EN LA CABEZA para el manejo de la memoria reciente había ido adquiriendo un repertorio de trucos que denominaba “anti-Alzheimer”. Así, por ejemplo, para no olvidar la chaqueta, la dejaba colgada en una silla que situaba en medio del pasillo, de modo que no tenía más remedio que tropezar con ella al salir. Y consultaba cada poco el cuadernillo que contenía su agenda semanal. Para recordar EL PAÍS SEMANAL 55 �����los nombres de las personas, repasaba todo el abecedario, si era necesario dando más de una vuelta; en la segunda recitaba mentalmente, ab, ac, ad… En un momento dado, hablando de un cómico recientemente fallecido cuyo nombre no nos venía a ninguno de los presentes, Maragall apuntó de súbito: Rubianes. –He repasado todo el abecedario –explicó– y no me ha venido, pero lo he rozado, de modo que al llegar a la zeta me he dado cuatro segundos de espera y, de repente, ha saltado. Le preocupaba la idea –muy extendida– de que la pérdida de memoria fuera acompañada de una pérdida de sensibilidad. “El Alzheimer”, me diría más de una vez, “borra la memoria, no los sentimientos”. De ahí su interés por programas que cuidaran los aspectos emocionales del paciente. –Ahora –me dijo hablando de la importancia de los pequeños gestos cotidianos– yo tengo una pelea, porque hay estudios según los cuales con Alzheimer no puedes conducir, y mi hijo, con ese argumento, me ha robado el Ford Escort. Se refería a un viejo automóvil que le ha acompañado a lo largo de media vida y al que profesa un apego casi cómico. Al hablarme de él en los términos en los que lo hizo, tuve por un momento la sensación de que en esos instantes se dirigía a mí desde el otro lado de la frontera, sobre todo porque propuso que yo telefoneara a su hijo a fin de averiguar con cualquier excusa dónde se encontraba el Ford Escort, para ir a buscarlo. Me reí por la propuesta, y él conmigo, pues incluso cuando se manifestaba el Alzheimer (si se trataba del Alzheimer) lo hacía en un registro maragalliano, pleno de ironía, de humor. En cualquier caso, me pareció que el asunto del coche tenía un significado especial, en la medida en que conducir simbolizaba la capacidad de conducirse. Un coche propio proporciona autonomía personal; no había nada raro, pues, en que alguien cuyo horizonte era la dependencia acumulara, mientras le fuera posible, las herramientas de independencia que aún era capaz de controlar. Y aunque afirmaba de sí mismo que era un enfermo atípico porque tenía un entorno muy sólido, ya que todo el mundo lo conocía e iba con escolta a todas partes, admitía también que en esas ventajas había algo de prisión. De ahí, pensaba uno, su empeño en conducir, en recuperar su mítico Ford Escort y también en escapar de la vigilancia de los escoltas, pues se pasaba el día haciendo planes de fuga que indefectiblemente fracasaban. Me relataba estos planes con ironía, como si se trataran de un ejercicio retórico más que de un propósito real, pero no dejaba de hacerlos. Hubo otro aspecto que también me llamó la atención en esta primera jornada. Me refiero a ciertas “ausencias” que se daban cuando alguna reunión o alguna situación se prolongaban demasiado. Entonces al abandonar el hospital decidió que iríamos andando hasta su casa, donde habíamos quedado con Diana para desayunar. El calor aún no era excesivo, y Maragall, estimulado por el reciente masaje, se encontraba pletórico (aún no nos habíamos dado cuenta de que ése era su estado natural), de modo que comenzamos a caminar en la creencia ingenua, por nuestra parte, de que haríamos el recorrido de un modo lineal y en un tiempo razonable. Pero andar con Maragall por las calles de Barcelona es una aventura, no ya porque todo el mundo se acerca a hablar con él como si se tratara de un amigo, sino porque él mismo puede detetenía uno la impresión de que había en el nerse frente a una anciana y reconvenirla interior de la cabeza de Maragall una puerta cariñosamente por ir tan cargada, ofreciénque comunicaba la parte de delante con la dose a echarle una mano con las bolsas de la de detrás (la tienda –podríamos decir– con compra. Daba la impresión de que se sentía la trastienda), de modo que, a ratos, sin dejar responsable de cuanto ocurría cerca de él. de estar contigo, notabas que había cruzado Según íbamos calle abajo, por ejemplo, apaesa puerta, refugiándose en la parte de atrás. reció una furgoneta montada sobre la acera Cuando se encontraba en ese lado aparecía que estorbaba el paso a los peatones. Al lleen su rostro una especie de vacío, un punto gar a su altura, Maragall introdujo la cabeza de tristeza. No logré averiguar lo que pasaba por una de las ventanillas y, dirigiéndose al en la trastienda, pero sí que el cambio de conductor, que permanecía al volante, exactividad le hacía regresar de allí con bríos clamó cargado de razón: “¡Hombre!”. renovados, dispuesto a cualquier cosa. El hombre miró a Maragall como si fuera un aparecido y soltó un “Hostias” contrito al SEGUNDA JORNADA: “ESTE HOMBRE ES tiempo que ponía la furgoneta en marcha. MUY NERVIOSO”. La jornada empezó a las Un poco más abajo se detuvo junto a nueve de la mañana en el servicio de reha- nosotros un automóvil conducido por una bilitación del hospital de La Esperanza, señora que bajó la ventanilla y gritó: adonde Maragall acude tres veces por –¡Presidente!, ¿cómo se encuentra? semana a que le den un masaje que forma –Muy bien –dijo Maragall–, vengo del parte de su tratamiento anti-Alzheimer. hospital, de darme un masaje. Habíamos quedado allí porque quería pre–Pues yo acabo de dejar allí a mi marido sentarnos a la masajista, Loli Díaz, de modo –dijo la señora. que los acompañé durante un rato en la –¿Podemos subir? –preguntó Maragall. estrecha cabina de masaje, donde apenas –Cómo no –dijo la señora. cabíamos los tres. Sin dejar de amasar el De modo que subimos al coche. Maracuerpo del paciente, tumbado sobre una gall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi camilla, Loli me explicó que Maragall había Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y llegado al servicio de rehabilitación fati- un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijigado y tenso. Le hacía, entre otros, unos mos hacia dónde nos dirigíamos y la señora estiramientos cervicales beneficiosos para dijo hasta dónde nos podía acercar. Como la actividad mental. Maragall, por su parte, nos pareciera bien a todos, se puso en mary pese a las dificultades que tenía para cha, y durante el trayecto averiguamos que hablar debido a su postura (boca abajo, con se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o el rostro introducido en un orificio de la tres días a la semana traía a su marido al camilla desde el que sólo veía el suelo), hospital para un tratamiento ambulatorio. logró resumirme la historia del barrio en el Era simpatiquísima y muy habladora. Mara- “SI ERES EX, ERES ADORABLE PORQUE NO TIENES PODER” 60 EL PAÍS SEMANAL que nos encontrábamos y me habló de una casa de okupas cercana en cuya fachada había pintadas de contenido anarquista que le hacían gracia. UN SUEÑO EN LA CABEZA �gall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz. Pero no habíamos dado más de siete pasos cuando en un semáforo se nos acercó una muchacha filipina que quería que Maragall le firmara un autógrafo para sus padres. Era muy simpática también, de modo que nos sentamos en las sillas de la terraza de un bar y nos contó su vida. Se llamaba Evangelina. Como ya he señalado que yo iba detrás del Alzheimer como un cazador tras su presa, inmediatamente atribuí esta sociabilidad extrema a la enfermedad. Qué peligro, pensé más tarde, tiene la mirada del observador, incluso la del observador informado. Todos vemos lo que esperamos ver, de modo que si uno busca en otro el Alzheimer, encontrará el Alzheimer (pero sólo el Alzheimer). He ahí los riesgos de etiquetar a los que se había referido Maragall el día anterior. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera… La sociabilidad de Maragall constituía un rasgo de carácter que la enfermedad, por fortuna, no había aminorado. Recordé que el día anterior, un taxista al que habíamos solicitado su opinión sobre el ex presidente nos dijo que en Barcelona se le sentía muy cercano. –Tengo un primo –añadió– que es mosso d´esquadra y que perteneció a la escolta de Maragall cuando era presidente. Siempre dice que aquélla fue la época más feliz de su vida porque cada día era distinto. Nunca sabían lo que iban a hacer, ya que Maragall no respetaba las agendas. dad endiablada), pues intento entender frente a qué clase de talento estoy, y me responde que si eres nieto de un poeta catalán y de un zapatero valenciano, ese tipo de iniciativas carecen de mérito. Cuando le voy a dar la réplica, porque el asunto me interesa en la medida en que guarda alguna relación con los procesos creativos, se acerca alguien de nuevo para preguntarle cómo está. Y es que la enfermedad de Maragall se vivía en la calle como un asunto comunitario. Muchas de las personas con las que hablábamos tenían “CADA CUAL ES CADA CUAL. NO HAY DOS ENFERMOS IGUALES” siendo alcalde de barcelona, Maragall inició una práctica inusual para conocer de cerca los problemas de determinados barrios: de vez en cuando hacía las maletas y se iba a vivir unos días, junto a Diana, a la casa de uno de los vecinos de la zona. Se lo recuerdo mientras troto a su lado (lleva una veloci62 EL PAÍS SEMANAL también un familiar que padecía Alzheimer y nos contaban su caso, estableciendo comparaciones entre el proceso de su padre o su abuelo con el de Maragall, que escuchaba a todos sin paternalismos de usar y tirar, incluso, sin paternalismos a secas. Sus expresiones eran siempre de solidaridad, de apoyo, también de optimismo. –Es increíble –dije– el cariño que te tiene la gente. –Tú –respondió con un escepticismo en el que no había amargura– me coges en un momento de mi vida en el que soy un ex. Ser ex es cojonudo. Si estás en ejercicio, la gente te odia, te ama o te teme. Si eres ex, eres adorable porque no tienes poder. Además, en mi caso, yo recuerdo a muchas personas su juventud, sus mejores momentos, que coincidieron con la época de los Juegos Olímpicos. Milagrosamente, logramos llegar a su casa, un piso acogedor y modesto en el que UN SUEÑO EN LA CABEZA sólo vivía la pareja, ya que los tres hijos están independizados. A Diana no le extrañó que hubiéramos tardado tanto, pues estaba acostumbrada a estos plantones (hace años preparó para el cumpleaños de su marido una fiesta a la que el único que no acudió fue él, porque se puso a ordenar papeles en el despacho y se le fue el santo al cielo). Jordi Socías y yo tomamos posesión de la vivienda al modo de esos parientes un poco pesados que viven cerca y que pasan de vez en cuando a matar el tiempo, pues enseguida vimos que Pasqual Maragall y Diana Garrigosa practicaban una hospitalidad en la que la frase “estás en tu casa” tenía un significado literal. A nuestros anfitriones les importaban un pito las apariencias o el qué dirán (en este caso, el qué escribirán o qué fotografiarán), pues nos dejaron libertad para movernos por la casa (por toda la casa) a nuestro antojo. Diana se ocupó del café y las tostadas, y luego desapareció porque tenía que trabajar. –Esta casa –dijo Maragall cuando nos instalamos en la terraza– es la mejor de España, y eso se debe a que tiene una señora que se llama Diana a la que se le ocurren ideas como ésta. la idea como “ésta” era un gran recipiente de cristal lleno de avellanas, almendras y nueces junto al que encontramos una tabla y una maza de madera para partirlas, a lo que se puso con entusiasmo. Al poco se levantó, fue al interior y volvió con un aparato de radio encendido. –Adoro esta radio –dijo mostrándonosla– porque la compré en mi época de América y me ha acompañado media vida. Es una Sony, y esto que estáis oyendo es Radio Gladys Palmera, que va cambiando de frecuencia porque es ilegal. Me encanta porque ponen música cubana. Las letras de la música cubana son mejores que Bécquer. Como un servidor de ustedes es un poco idiota, en vez de disfrutar del bolero que sonaba en esos instantes y de la situación, que era inédita, se dedicaba a hostigar a su anfitrión con preguntas supuestamente interesantes para su reportajito de mierda sobre el Alzheimer. Uno había ido a Barcelona a por el Alzheimer de Maragall y no estaba dispuesto a que se le escapara (de nuevo la maldita etiqueta). Pero por Dios, si el reportaje estaba ante mis ojos. Tantos años de oficio y aún no había aprendido que escribir consiste en ser capaz de ver lo que tienes delante de las narices (véase La carta robada, de Poe). Maragall llevaba con paciencia al reportero de mierda que les habla, hasta que en un momento dado se volvió a Socías y dijo señalándome: �–Este hombre es muy nervioso, no se da cuenta de que para que se dé la circunstancia del conocimiento tiene que haber tranquilidad. Yo me sonrojé, como pillado en falta. Entonces Maragall me miró con afecto, sonrió y dijo: –¡Estos madrileños! En cualquier caso, la alusión a mis nervios tuvo la virtud de poner un poco de orden en mi cabeza. Una vez que comprendí que para que se diera la “circunstancia del conocimiento” tenía que haber, en efecto, tranquilidad, bajé la guardia, comencé a disfrutar de la música cubana y me di cuenta de la importancia que tenían los objetos familiares para este hombre aquejado del Alzheimer. Primero fue el móvil (tuvieron, si se acuerdan, que buscarle uno idéntico al anterior en el mercado de segunda mano). Después fue el Ford Escort que le había acompañado a lo largo de media vida y que le había “robado” su hijo. Ahora era la Sony que compró en su época americana. Por si fuera poco, Maragall estaba sentado en una mecedora –otro objeto familiar, quizá otro fetiche– que se había traído de un viaje a Costa Rica y sobre la que se balanceaba con placer asegurando que quitaba el Alzheimer. No era todo: la casa en la que nos encontrábamos era la misma en la que había nacido 68 años antes. Desde la azotea, adonde nos condujo mientras nos contaba la historia del edificio, pudimos ver, tres o cuatro pisos más abajo, el patio en el que Maragall jugaba al fútbol de pequeño con sus primos y hermanos, así como las puertas que desde ese patio daban acceso a la casa museo del poeta Joan Maragall, su abuelo. Su biografía personal y su historia familiar estaban concentradas en aquel bloque, donde también vivían su hermana pequeña y sus hermanos Jordi y Ernest, este último, actual consejero de Educación del Gobierno de la Generalitat, de quien se dice con frecuencia que es el auténtico Pasqual Maragall. No había más que subir o bajar tres o cuatro pisos, en fin, para ascender o descender por el tronco de su árbol genealógico. –Al otro lado de ese muro –dijo señalando una tapia que había a la izquierda– había un colchonero que nos amenazaba con la vara de sacudir la lana cuando colábamos el balón en su patio. Entonces cobró sentido otra de las frases que había pronunciado el día anterior, al contarnos la historia de una amiga enferma de Alzheimer a la que había visitado aquella misma mañana en una residencia: “Si a una persona con problemas de memoria y de identidad la sacas de su entorno y la metes en un almacén de enfermos, la estás acabando de matar”. Cuando regresamos al piso, Maragall volvió a ocupar la mecedora anti-Alzheimer y dijo que esa noche había tenido un sueño divertido del que no se acordaba. SU COMPAÑÍA CREA ADICCIÓN. PROVOCA ENVIDIA SU VITALIDAD 64 EL PAÍS SEMANAL –Cuando me despierto –añadió– intento capturar los sueños, pero no consigo retenerlos. Tendría que anotarlos. Por un momento nos quedamos callados, a la espera de que el sueño divertido aflorara a la superficie y nos lo pudiera relatar. Pero no afloró, así que, tras unos segundos de tensión onírica, Maragall se dirigió a Socías y le preguntó si quería una CocaCola o media. –Pues media –dijo Socias. –Si dice “pues”–añadió Maragall volviéndose hacia mí–, es que la quiere entera. ¡Estos catalanes! antes de que el fotógrafo terminara su Coca, Maragall consultó la agenda y dijo que había que salir pitando, pues tenía algo que hacer en su despacho. Pero decidió de nuevo que fuéramos andando (aunque no se encontraba cerca) porque seguía pletórico. –La calle es un festival –exclamó con entusiasmo al pisar la acera. Si las dependencias de su casa le servían para ir de un sitio a otro de su historia familiar, las calles de Barcelona le servían para moverse por el interior de sí mismo, como si hubiera entre su cuerpo y el cuerpo de la ciudad una extraña identificación. Conocía cada esquina, cada fachada, casi cada registro de la luz o del agua, cada boca de riego, cada edificio, cada portal, cada esquina… Nos explicaba la ciudad y la relación entre sus partes como el que explica el funcionamiento de un artefacto complejísimo a cuya construcción ha contribuido. –Fíjate –dijo señalándome el cartel de la UN SUEÑO EN LA CABEZA calle de Lincoln–, sólo tienes que ver los nombres de las calles para darte cuenta de lo grande que es esta ciudad. A la velocidad del rayo atravesábamos plazas, cruzábamos avenidas, fotografiábamos graffitis, traspasábamos mercados y tomábamos notas de aquel viaje al corazón de Barcelona, quizá al corazón de Maragall. De repente, en una esquina, se detuvo, miró a su alrededor y sentenció de forma misteriosa: –Esta ciudad tiene algo de japonés, de chino, fíjate en la aglomeración de comercios, en la densidad… de vez en cuando se volvía indicándome que no dejara de controlar los coches aparcados, por si apareciera su viejo Ford Escort. ¿Lo decía desde el lado de acá o desde el lado de allá? Imposible saberlo porque acompañaba la frase con una mirada maliciosa, con una sonrisa ladina, como si le divirtiera confundir a este idiota cuyos nervios estuvieron a punto de impedir que se diera “la circunstancia del conocimiento”. Por fortuna, a estas alturas, tampoco nos importaba saber desde qué lado hablaba (si había dos lados), pues ya no nos interesaba el Alzheimer de Maragall, sino Maragall, un personaje cuya compañía creaba adicción, cuya seguridad desbordaba, cuya vitalidad provocaba envidia. Durante el resto del día, Socías y yo le acompañaríamos, más que como reporteros, como cómplices, pues también poseía la habilidad de ganarte para su causa, para sus causas, tuvieran el tamaño que tuvieran. Quizá porque fuimos capaces de adaptarnos a su ritmo vital (frenético) no huyó a la trastienda de su cabeza ni una sola vez a lo largo del día. Sólo volvimos a verle ese gesto de tristeza, quizá de desconcierto, por la noche, en su casa de Rupiá, adonde nos había invitado para que conociéramos al resto de su familia. Sucedió que un nieto le leyó delante de nosotros un cuento que acababa de escribir. A Maragall le gustó y felicitó al niño. Pero a los cinco minutos, como el cuento continuara encima de la mesa, pidió a su nieto que se lo leyera. –Pero si te lo acabo de leer –dijo el pequeño. Entonces Maragall se retiró desconcertado a la trastienda y cambió de conversación. Recordé que esa misma tarde yo le había preguntado qué se sentía al pertenecer a una saga familiar tan particular como la suya. –Al final, te olvidas –dijo. P � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vidas al límite - Un sueño en la cabeza. Entrevista-Reportatge, amb Juan José Millás Source A related resource from which the described resource is derived El País Semanal Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Millás, Juan José Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1656/0000001226.pdf 8a8482add36c58cc00af39db9debc9c2 PDF Text Text ´ Pasqual Maragall: , políticos no tienen criterio propio’ ‘Los ´ En una charla distendida y amistosa hablamos con el expresidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Firme en sus principios federalistas y europeístas ve que este es el futuro hacia el que nos dirigimos. ´ ROSARIO BOFILL PERIODISTA L a entrevista se realiza en catalán y a mediados de octubre en la oficina que Maragall tiene en la Diagonal de Barcelona. –De su vida política, ¿qué personas le han impresionado más? –José Ignacio Urenda, que fue mi maestro. Él me metió en política. Era muy católico y muy revolucionario. Solía buscar gente por la universidad. Era una persona muy honesta. –¿Lo convenció para entrar en política o ya tenía inquietudes? –Me convenció. Aunque yo también debía tener inquietudes. Cuando de pequeño me preguntaban qué quería ser de mayor, yo decía: “Sereno o diplomático”. Yo ya estaba entre lo práctico de la calle y la política. –¿Cuál ha sido el momento más gratificante de su vida política? –Ha habido muchos momentos gratificantes. Siempre se dice que fueron los Juegos Olímpicos, pero es un poco un cliché. Ha habido muchos. Aunque los Juegos empezaron con un fiasco. Quizá por las prisas, porque el Estadio Olímpico de Montjuïc aún no estaba acabado, tenía goteras, y llovió muchísimo. Y tuve que hacer el discurso bajo un paraguas sin público. Ya habíamos tenido que refundamentar el estadio. Es decir, tuvimos que hacer los fundamentos después del edificio –¡es que esta ciudad es fantástica! Lo mismo pasó con el Palacio Nacional de Montjuïc. Hubo un problema cuando cayó un trozo del techo. Es que se había hecho todo a partir de acontecimientos, como si la ciudad 26 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 fuera cada vez reina por un día; así fue en la Exposición Universal de 1888 o la de 1929. En base a eso se iban creando infraestructuras que si no no se hubieran hecho, y que servían para la ocasión pero que no aguantaban. Por eso todos los edificios de Montjuïc estaban sin fundamentos. –¿Y el momento más duro? –Quizá cuando siendo teniente de alcalde de Barcelona cambié el sistema de horarios. Subimos los sueldos, pero los funcionarios iban a trabajar de 9 a 2, “pero con tolerancia”. Les puse un horario más largo y me hicieron una huelga. En esta huelga un día invadieron el Saló de Cent para hacer una asamblea. Yo fui y me dijeron de todo. Entonces quedamos que haríamos alguna reforma. Me reuní en el Tibidabo con el jefe de los funcionarios mosqueados para pactar que los nuevos horarios eran intocables pero que habría un aumento de sueldo muy importante. También instauré que se tuviera que fichar. Antes no se fichaba y por eso a la tarjeta le llamaban “la pasqualina”. –¿Si hubiera dejado la presidencia de la Generalitat hace 20 años, a qué se hubiera dedicado? –Hubiera mirado a Europa. Aunque Bruselas es un poco aburrido, llueve mucho, pero tiene una gran calidad de vida. Tuve una experiencia europea siendo presidente del Comité de las Regiones, y fue muy interesante. –¿Hubiera intentado lanzar un partido europeo? –Ya lo hice, lanzamos un partido con Francesco Rutelli y François Bayrou, el Partido Demócrata Europeo, pero ya está. Se intentó, empezó bien, pero no acabó de cuajar. –En Italia ahora mismo tienen otros problemas. –Son una olla, siempre tienen problemas. Es el país donde se vive mejor del mundo, pero políticamente son un desastre. Italia es fantástica, lástima de los italianos, como ellos dicen. Los franceses, por ejemplo no son tan autocríticos, tienen mucho orgullo nacional. –¿Cómo ve Europa ahora? –Es nuestra patria. La Unión Europea debería ser como la unión americana, con estados federados. –Pero allí todos hablan la misma lengua. –También nosotros aquí. Aquí también se está empezando en la práctica del inglés. –Pero un míting en inglés en Dos Hermanas no funcionaría. –Ya le pondrían traducción simultánea. La convivencia de múltiples lenguas es al mismo tiempo un inconveniente y una riqueza. NO SÉ LO QUE SOY –¿Qué es ser socialdemócrata hoy? –La socialdemocracia es un concepto amplio, a mí me cuesta definir exactamente lo que soy. Creo que la ideología no debe ser cerrada y exclusiva, hay muchos grises, que cada opción política del mismo espectro subraya más, para diferenciarse. Pero los principios inspiradores son pocos y genéricos. –¿Las etiquetas políticas no sirven? –Yo creo que responde mejor al pensamiento general un modelo como el americano, con dos grandes partidos, uno progresista y otro moderado. �DE BARCELONA A EUROPA Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) nació en la familia del poeta catalán, Joan Maragall, que fue su abuelo. En 1965 se licenció en Derecho y Ciencias Económicas en la Universidad de Barcelona, y ese mismo año ingresó en el gabinete técnico del Ayuntamiento de Barcelona. Sus primeros pasos en política los dio en el Front Obrer de Cataluña, que posteriormente daría paso al Partit dels Socialistes de Cataluña. Fue alcalde de Barcelona desde 1982 hasta 1997, cargo marcado por los Juegos Olímpicos de 1992. Durante este período también presidió en Comité de las Regiones de la Unión Europea, entre 1996 y 1998. En 2003, fue presidente de la Generalitat de Cataluña al formar un gobierno tripartito con Esquerra Republicana de Catalunya e Iniciativa per Catalunya - Els Verds. En 2006 anunció que no repetiría candidatura y se centró en la creación del Partido Demócrata Europeo. Posteriormente, hizo público que padecía alzheimer y en 2008 creó la Fundación Pasqual Maragall dedicada a aunar esfuerzos para luchar contra esta enfermedad. –En las primeras elecciones casi no se podía decir que eras socialdemócrata, uno era socialista o comunista. –Ahora en cambio la socialdemocracia se ha convertido en el poder. Los comunistas no pintan nada; los nacionalistas, muy poco, la que manda es la socialdemocracia. –¿Cuál debería ser la característica principal de un político? –No sé, capacidad de pensamiento libre y de proyección. Ahora en España no me convence demasiado ninguno. –¿Pero ha encontrado a menudo políticos convincentes? –Sí, claro. Pero ahora es más difícil. Antes se encontraban más políticos convincentes que ahora. –¿Y el defecto más común? –Que no tienen criterio propio. Prima el criterio del partido, del grupo parlamentario o de quienes les financian las campañas. ESPAÑA, CATALUÑA, BARCELONA –Si recuerda la Barcelona donde nació y mira la de hoy, ¿qué le gusta? –De Barcelona me gusta todo. Es la mejor ciudad del mundo. –¿Le gusta más ahora o cuando nació? –Cuando nací Barcelona era un desastre. No tiene nada que ver conmigo. –¿Qué echa de menos en Barcelona? –Tiene casi de todo: montaña, mar, ríos, un Eixample racionalista y unos barrios muy potentes. Lo que le falta es el área metropolitana. La Barcelona estricta es muy pequeña. En cambio la realidad es una aglomeración de cuatro millones. Lo que ocurre es que esto asusta a la nación, a la Generalitat. Tendrían que restablecer el área metropolitana. La dividieron en tres. El nacionalismo tenía miedo de una Barcelona demasiado potente, porque se comía al país. No se daban cuenta de que lo mejor que debe tener una nación es un entorno urbano potente. Y aún tienen que entenderlo. –En sus diarios escribe: “Cataluña es una realidad torturada”. ¿Por qué? –Es sufridora. “Ai ai ai, que ens fotran” (Ay ay ay, que nos darán). Cataluña es desconfiada porque la vida ha sido dura. No ha sido independiente, tampoco ha sido federalista. No acaba de estar satisfecha, o eres muy independentista y te dedicas a convocar consultas en municipios, o eres un cobarde y un servidor de Madrid. –¿No nos quejamos demasiado? –Sí. Quejarse o no quejarse no tiene tanta importancia, lo importante es qué eres desde un punto de vista legal, lo que consigues ser. Esto es como el Estatut. Lo comenzamos en 2003, lo acabamos en 2006 con un referéndum, y ahora aún está pendiente. Es un texto aprobado por el Parlamento, por la sociedad, y ahora viene un juez y lo pone en cuestión. –Pero ese juez vigila que se ajuste a la Constitución. Es una decisión judicial, no política. –Está bien, pero si decide tocarlo aunque sea una coma, hay que volver a hacer el referéndum. Ya dijo Shakespeare en Hamlet que, “the insolence of office” y “the slowness of justice” [“la insolencia del funcionario” y “la lentitud de la justicia”] son los dos grandes pecados. Esto era hace siglos y seguimos igual. – Dice en las memorias que “Cataluña es una buena plataforma para construir España”. ¿Qué España? –Te lo diré cuando el Tribunal Constitucional decida. Estamos espe- Pasqual Maragall visto por CONVERSACIONES 27 �rando a ver qué dice España para saber qué respondemos. Está claro que nuestra respuesta está por ver porque hoy la independencia no tiene ningún sentido desde el punto de vista catalán. La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes. Esperemos que el ejército y la presidencia permanente sean pronto una realidad. –“Lo hemos intentado árduamente”, ha escrito sobre la relación entre Cataluña y España. Habla de una generación formada desde la República. Parece que no se ha conseguido mucho. ¿Habrá nuevas oportunidades o la separación será cada vez más grande? –Esto hay que preguntarlo a los que mandan. Lo que hay que hacer ahora es explicar la transición. El paso de la dictadura a la democracia se hizo al precio del silencio. En aquel momento seguramente era lo prudente. Pero fue el dictador quien puso al Rey y abrió el camino. Eso, que fue una operación muy sutil, tuvo un precio, el silencio. ¿Os habéis fijado en cómo se llamaban los que trajeron la democracia? Adolfo, Rodolfo, José Antonio, Alfonso Carlos. Esa generación hizo bien el cambio. Veníamos de lo que veníamos. Unos más atrevidos, otros menos, pero en definitiva ahora es el momento de explicarlo. Esta generación es desconocida, mis nietos no saben quién son. Son héroes, lo fueron, deberíamos tener su retrato colgado. Se tendría que explicar para que mis nietos sepan de dónde vienen, de quién son hijos, estos héroes no son conocidos, son santos no reconocidos. –¿Qué significa ser federalista? –Fedus es pacto. No es Dios nuestro señor, ni el Rey, ni el dictador de turno, ni el Papa quien lo hace, sino que es la gente quienes pactan ser algo. –¿Cómo se aplica eso a España? –El pacto sería entre las nacionalidades y regiones. El sistema autonómico es un paso hacia el federalismo. Y además diferencial porque Cataluña tiene más competencias que otras. –Pero las otras también quieren las competencias de Cataluña. –Pues que se las den. Lo que pasa es que el peso del centro como administrador de todo es muy grande. En Madrid 28 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 dicen: “Pero es que ahora todo el mundo tiene sus leyes y sus estatutos”. El centro pierde poder. Por ejemplo, cuando volví de Roma me convencieron para que me presentara a la Generalitat a trancas y barrancas. Así que le dije a Felipe González que a condición de que él apoyara al federalismo. Bueno, no acabó de entenderlo. En cambio, en este sentido Zapatero era un federalista auténtico, al menos al principio, y por eso nos entendimos. ‘Creo que el futuro es Europa y el federalismo. Todo lo que define hoy una nación es europeo’ –Pero cuando llegó a la presidencia, cambió. –Sí, pero eso nos hubiera pasado a ti y a mí. Una cierta pérdida de los valores iniciales en parte es lógica. Pero lo vuelvo a decir, creo que el futuro es Europa y el federalismo. Al final el mundo seran diez personas, más o menos una por continente, que se reunirán y gobernarán el mundo. Hay una cosa muy importante, aunque es lentísima, pero que es a nivel de la justicia y no de gobierno. Se trata del Tribunal Penal Internacional. MUJER, HIJOS, NIETOS –Tus padres fueron dos personas extraordinarias. –La casa de mis padres fue un refugio en una Barcelona que era triste y negra. Venían los socialistas, los nacionalistas, los comunistas, de todos los partidos. Era una de las casas de Barcelona donde se podía ir. –En Oda inacabada habla de su “particular evolución en la fe”. ¿Qué quiere decir? –Yo era católico, soy muy amigo de algunos curas. Mi hermano va a misa cada día y a veces me arrastra con él. Me siento allí y espero. Por cierto, hay cuatro o cinco personas. A veces cuando llega el momento de la comunión me dice: “¡Oye, ven para acá! Va, hombre, ven”. –Nos consta que ha leído más de una vez el Evangelio. ¿Cuál escogería? –El de San Juan. Tengo problemas de memoria, como bien sabes, estoy catalogado como enfermo de la memoria. Recuerdas las cosas antiguas pero no dónde has dejado las llaves. La memoria primitiva y la musical las mantengo. –En sus memorias el matrimonio con su mujer, Diana Garrigosa, parece desde el principio extraordinario. ¿Qué le ha aportado? –Sin Diana no hay Pasqual. Los hombres sin las mujeres no hacemos nada, y en cambio las mujeres son mucho más útiles. –¿Qué le han hecho descubrir los nietos? –Yo con los hijos tengo muchos problemas, y en cambio con los nietos no. Los hijos sufren por ti y entonces interfieren y acaban por hacerte la puñeta y te peleas. También es verdad que la relación de abuelo-nieto es muy fácil; no tienes que estar cada día cuidando de ellos. Uno de mis nietos, Gabriel, de ocho años, que es muy inteligente, me envió un correo electrónico donde ponía con muchos dibujitos: “Abuelo, cuando estoy contigo siento una gran libertad”. –¿Te arrepientes de haber hecho público que tienes alzheimer? –No. Lo único que me fastidia es que, por ejemplo, hoy, como hago dos veces por semana, bajo andando desde casa. Y muchas personas que me encuentro por la calle me preguntan: “¿Cómo se encuentra?”. Es muy pesado, y al final acabaré por decir: “Mejor que usted, señora”. Aunque es algo cariñoso. El problema del alzheimer es que está mal tratado. Porque a la mayoría de enfermos los meten en instituciones. Yo voy a visitar amigos en residencias, que son mejores que las de antes, pero se pasan el día en la terraza, todos con sillas de ruedas, y dos o tres personas que están ingresadas también gritando todo el día. Es mejor que los lleven a casa, pero entonces resulta que la casa la han alquilado para poder pagar la residencia. Aunque como en casa en ningún sitio. Los enfermos se desorientan más en la residencia que en casa, en su barrio. Es mejor vivir en un entorno propio. q � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: Los políticos no tienen criterio propio Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bofill, Rosario Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Catalunya Espanya Barcelona Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-12-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1657/0000001218.pdf 744f54a8b20609aece3fbd5b3133a3b5 PDF Text Text �Na história das Olimpíadas, nenhuma cidade-sede passou por metamorfose urbana tão radical quanto Barcelona. Sede dos Jogos de 1992, a capital da Catalunha aproveitou a competição (e o dinheiro envolvido em um evento desse porte) para revitalizar áreas decadentes, chamar a atenção do mundo e entrar firmemente na rota do turismo internacional. Entre as suas diversas conquistas, uma rende frutos até hoje: a enorme quantidade de turistas. Desde então, o fluxo de visitantes cresceu de 2 milhões para 3 milhões por ano, transformandoa no segundo destino europeu, à frente de Madri, Roma e Londres, perdendo apenas para Paris. Por trás dessa grande virada, brilhou a estrela do advogado e economista pasqual Maragall, 69 anos. Prefeito no período de 1982 a 1997 e ex-presidente do Comitê Organizador da Olimpíada, ele foi o grande arquiteto do renascimento catalão. Na semana passada, um mês antes de vir ao Rio para um seminário, Maragall fechou acordo para trabalhar como consultor da prefeitura na realização dos Jogos. De Barcelona, ele, que sofre há três anos do mal de Alzheimer, falou com VEJA RIO sobre sua experiência e os desafios à frente da empreitada carioca. o QUE DEVE SER FEITO "Aproveitar os Jogos para renovar a cidade por completo é a estratégia mais inteligente a adotar. Agora é a hora das grandes mudanças, de consertar o que está errado. Dificilmente haverá ocasião mais propícia. Trata-se de uma oportunidade única. As principais ações impleinentadas em Barcelona seguiram em dois sentidos. Para melhorar a circulação interna, foram feitos anéis rodoviários; para facilitar a comunicação com o exterior, remodelamos e ampliamos o aeroporto. Outra intervenção foi abrir Barcelona para o mar. A nossa relação com o mar era difícil. A primeira zona industrial do país foi desenvolvida ao longo das praias, o que tomava o acesso a elas praticamente impossível. Uma barreira de grandes fábricas obsoletas, ou mesmo abandonadas, limitava e poluía nosso litoral. A linha ferroviária também contribuiu para a existência desse obstáculo. Para mudar drasticamente aquele panorama, transferimos as instalações portuárias e ocupamos o espaço com uma estrutura de lazer compatível com a região, reconvertendo edifícios e o espaço em si. Ali construímos também nossa Vila Olímpica, seguindo critérios de sustentabilidade e conforto." veja Rio 17 de fevereiro, 2010 LEGADO OLíM PICO "No aspecto físico, as principais mudanças em Barcelona se deram na fisionomia e na infraestrutura urbana. No aspecto econômico, o turismo ganhou enorme presença internacional e rende dividendos importantes até hoje. Houve também uma alteração pouco mencionada, mas de grande relevância: o aumento da autoestima dos moradores da cidade. Quase vinte anos depois, ainda nos orgulhamos do que fizemos e de como conseguimos mudar uma realidade que vinha estagnada. Com tantos benefícios, pode parecer que tudo foi fácil ou veio sem sacrifício. Nada pode ser mais enganoso. Existem muitos e variados obstáculos a considerar em um projeto olímpico. Um deles, que aflige outras cidades-sede, é o das instalações esportivas subaproveitadas. Se não houver um cuidadoso planejamento, estádios inteiros poderão ficar às moscas depois da Olimpíada, transformando-se em verdadeiros elefantes brancos. Nesse caso, planejar com bastante antecedência é parte da solução. A localização de tais estruturas deve ser pensada com o objetivo de encontrar uma utilização futura que nem sempre será esportiva. Em Barcelona, criamos. uma IQUEM É ELE pasqual Maragall i Mira IDADE 69 anos NATURAL de Barcelona, Espanha FORMAÇÃO Advogado e economista CARGOS • Prefeito de Barcelona ( 1982-1997) • Presidente do Comitê Organizador da Olimpíada de 1992 • Presidente do Comitê das Regiões da União Europeia (1996-1998) • Presidente do Partido dos Socialistas da Catalunha (2000-2007) • Presidente da Generalidad de Catalufia, governo provincial (2003- 2006) empresa municipal cujo objetivo era exatamente este: explorar e gerir esses lugares depois dos Jogos." PARCERIA COM A INICIATIVA PRIVADA "A cumplicidade e a colaboração entre os setores público e privado foram, com certeza, uma das chaves do nosso sucesso. O chamado 'modelo Barcelona' consiste nisso. Evidentemente, chegar a tal ponto não foi fácil. No início havia certa desconfiança dos dois lados. Mas ambos se deram conta de que os objetivos não eram tão distantes e que para consegui-Ios era necessário remar na mesma direção." GESTÃO DO ORÇAMENTO "Nem todas as verbas foram administradas da mesma maneira. Em termos gerais, podemos resumir os vários tipos de investimento em três grupos. Os desembolsos para organização e imagem da candidatura ficaram a cargo de empresas privadas e foram canalizados e complementados pela prefeitura. Os de infraestrutura e equipamentos para os Jogos vieram de contribuições, substancialmente iguais, do governo espanhol, do governo da Catalunha e da prefeitura. Um caso 17 �Área do Porto especial foi a remodelação do aeroporto, que ficou sob responsabilidade da agência estatal Aeroportos Espanhóis e Navegação Aérea (Aena). Já os custos da realização da competição foram financiados por receitas vindas de direitos de TV, patrocinadores, venda de ingressos e merchandising. Com essa divisão, tudo funcionou sem grandes sustos." antes da PIOR PERíODO das reformas "Não houve anos fáceis. Todos foram complicados, com características diferentes. Ajuda muito quando os responsáveis pelo evento estão conscientes de que, ao longo do processo, encontrarão obstáculos e serão criticados pelos seus erros e acertos. Mas o esforço valerá a pena, pois o Rio de Janeiro e o Brasil podem sair bem mais fortes se obtiverem o êxito que todos desejamos." RIO DE JANEIRO "Minhas lembranças são excelentes. Conheço pouco a cidade, mas estou adorando a ideia de me reencontrar com ela. Há tempos, a América do Sul merecia entrar no ambiente olímpico. Fazer isso 18 de Barcelona em dois momentos: realização da Olimpíada (foto menor). e depois da conclusão por meio do Brasil, e particularmente do Rio, foi um acerto. Aqui na Espanha, por causa da rivalidade entre Barcelona e Madri, que transcende o futebol, provavelmente alguns catalães ficaram felizes por Madri não ter sido a escolhida. O certo é que o Brasil e o Rio são queridos na Catalunha e seu sucesso nos alegra. Em alguns anos, vocês experimentarão uma emoção incrível: sediar uma Olimpíada. É inesquecível. Em 1992, vivi momentos que me marcaram para sempre. Um deles foi especial: o disparo da flecha que acendeu a pira olímpica." DESAFIOS "Todas as etapas são desafiadoras. Você inicia a aventura olímpica sem experiência anterior e, quando a obtém, os Jogos já foram realizados. É preciso aprender durante a execução, adiantar-se em relação ao cronograma e mobilizar a sociedade em tomo desse objetivo. Não é fácil, mas conheço o prefeito do Rio e sei do seu amor pela cidade. Minha sugestão é que se tenha perseverança. Apesar de todas as dificuldades, vale a pena. Os momentos difíceis serão plenamente recompensados." • veja Rio 17 de fevereiro, 2010 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a la revista brasilera Veja Rio: É uma chance única Source A related resource from which the described resource is derived Veja Rio Language A language of the resource Portuguès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Garcia, Sérgio Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Rio de Janeiro Ciutats Urbanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-02-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1658/0000001263.pdf 4f9f4c0b843eee7b8ae04fd08ed625cd PDF Text Text Maragall Cultura JORDI PLAY EL TEMPS visita la casa de Joan Maragall, convertida en arxiu i museu, de la mà de Pasqual Maragall, nét de l’escriptor, amb motiu de la celebració de l’Any Maragall, que commemora els 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort. El piano de Joan Maragall desafina Pasqual Maragall comprova com el piano de la casa de Joan Maragall, que ha tocat tanta gent il·lustre, ha deixat de fer notes afinades. “J o que tinc problemes d’Alzheimer i de memòria, em vaig fabricar la marca PH, ‘piano i horaris’. Aquí falla la P i la H. El piano desafina i els horaris són insuficients.” “Aquí” és l’Arxiu Maragall, antiga residència de Joan Maragall (1860-1911) convertida en casa-museu i secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de l’escriptor i la seva època. I el “jo” correspon a un dels néts més coneguts de Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i ex-alcalde de Barcelona. És el tercer fill de Jordi Maragall i Noble (1911-1999), el fill petit de Joan Maragall. Pasqual Maragall seu al menjador on de ben petit recorda com prenia el te amb l’àvia, Clara Noble, morta el dia 26 d’abril del 1944. L’hi acompanya en Pere, el més petit dels vuit germans Maragall Mira. En Pere va néixer l’any 1951. Amb en Pasqual es porten, per tant, deu anys. Professor de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari, ara coordina, en comissió de serveis, les visites dels centres escolars que s’hi fan dos dies la setmana. Però en Pasqual és, avui, l’amfitrió, i en Pere, el seu ajudant. La sala gran, ens diu en Pasqual, és pràcticament igual. L’única cosa diferent són els llibres que hi ha als prestatges del moble. Abans hi havia els plats i la vaixella. No és cap biblioteca espectacular. La raó és senzilla. L’escriptor només comprava els llibres que no trobava a la biblioteca del seu Ateneu Barcelonès, la més important del seu temps, com ara les obres completes de Goethe en alemany. “I aquí se servia el te, que això sí que ho hem vist. Morta l’àvia, les ties van mantenir el costum. El te a mitja tarda era sagrat.” En Pasqual s’aixeca i obre una porteta del moble que ara serveix de biblioteca. “Això d’aquí és el passaplats. Era. S’obria per aquí i la cuina era a l’altra banda i servien a l’anglesa.” La seva dona, Diana, va reproduir aquesta idea al pis on ara viuen, just a l’altra banda del pati de la casa gran, amb entrada pel carrer de Brusi. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 1 EL TEMPS 75 13/12/2010 18:26:53 �Cultura Maragall Pasqual Maragall mira EL TEMPS “Pasqual Maragall mira” (Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins el 8 de desembre) és un projecte fotogràfic ampli, que es genera a partir d’un recull de fotografies fetes per Maragall amb el seu mòbil durant un any. El novembre del 2009, Pasqual Maragall llançà un repte a la seva amiga i fotògrafa Caro Garcia: Cartell de l’exposició, oberta a l’Arts Santa Mònica fins fer un llibre de fotografi- el 8 de desembre. es plegats. Ella contraatacà proposant que fos amb les fotos del seu mòbil. Així començava un any d’exploració de la pròpia mirada. Fer un llibre junts implicava imprimir les fotografies per poder-hi jugar i reflexionar. Van idear un sistema de creació de pàgines del llibre, condicionat per la baixa resolució de les imatges. Van anar descobrint que les fotos s’aparellaven per diverses raons, que podien ser estètiques, documentals o narratives. L’edició de les fotografies té la voluntat de dur l’espectador a l’univers de Pasqual Maragall, de mirar allò que ell mira, fent honor al seu segon cognom; i d’aquí també sorgeix el títol del projecte. Es tracta, en definitiva, de compartir un any de la seva existència. Grafits del carrer, els néts, anuncis, gent, autoretrats, amics, paisatges, detalls, fotos de fotos... Recollir instants, que, d’una altra manera, serien fugissers, i presentar-los a tall de composició d’imatges amb els corresponents peus de foto manuscrits per ell mateix. Cada díptic és una història en si mateixa, les imatges es complementen de manera que cada díptic és una creació doble, la foto escollida i la que la complementa. És també un viatge d’anada i tornada, el de fer la foto i el de com mostrar-la. El resultat és doncs un retrat-autoretrat de Pasqual Maragall i resulta, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent. El pati. El pati era l’espai comú entre els Maragall que vivien a la casa gran, la del carrer Alfons XII, i els Maragall de l’altre costat. Primer, es van aixoplugar a la torreta que havia estat el taller de l’oncle Ernest, l’escultor, i, a partir del 1955, en un edifici nou, de planta baixa i tres pisos, pagat pel pare d’en Pasqual i el seu germà Gabriel amb la part que els tocava d’herència. El pis on ara viuen en Pasqual i la Diana és el del pare. “La connexió entre les dues bandes va ser constant. Aquí, al pati, hi jugàvem a futbol”, recorda en Pasqual. Entre germans i cosins van fer l’equip de futbol Gipapersa, batejat amb les inicials de Ginès, Pasqual, Pere, Ernest –el conseller– i Santiago. Tres contra dos. Obligaven les tietes solteres de la casa a pagar, per veure el partit, un duro. Amb la recaptació van poder comprar una pilota reglamentària. “Aquesta caseta de l’oncle Ernest –ens diu en Pere– jo no la recordo perquè era molt petit, però després vam ser un any o dos al pis de dalt de la casa gran, tal com era antigament, on vivia l’oncle Josep. Ens la va deixar mentre feien les obres dels pisos del carrer de Brusi.” “Quan es va fer l’obra vam passar aquí, a la casa gran. Vivíem aquí, a dalt, sí”, assenteix en Pasqual. Les ties, punt de referència. “Quan jo tenia quatre anys –ens diu en Pere– va ser quan ens vam instal·lar al tercer pis de Brusi 46. Llavors passava això que diu en Pasqual, que el contacte era constant, perquè aquí hi vivien les ties, les filles grans de Joan Maragall que es van quedar solteres. Amb les ties, hi teníem molta relació. Eren com el punt de referència. Com que érem molts cosins, sempre veníem per aquí una hora o altra. Recordo la tia Helena, la gran, venint a posar-nos injeccions quan estàvem malats.” La tia Helena, continua en Pasqual, va treballar a la Sala Parés fins molt gran i es caracteritzava pel seu esperit laboriós en tota mena de tasques. Era la que portava la batuta, confirma en Pere. Les bessones, Anna i Clara, vetllaven pels desvalguts del barri “i anaven a missa dues vegades el dia”, recorda en Pasqual. “La tia Clara, una de les bessones, era la meva padrina i complia estrictament aquesta funció”, diu en Pere. “Aquí hi ha fotos de tots. L’àvia s’estava allà en aquell raconet. L’àvia Clara era andalusa i anglesa”, té interès a recordar en Pasqual. En Pasqual fa un cop d’ull a l’habitació i es fixa en uns plafons orientals. “Els plafons japonesos, no ho vaig entendre mai, l’art japonès, aquí...” “Jo sí que ho sé”, ens diu en Pere. “És que l’Antoni Roura, quan era registrador de la propietat, va anar a les Filipines quan encara era colònia...” “Ah!, té raó, té raó”, hi cau ara en Pasqual. “En Joan Maragall tenia amics de molta empenta, gent d’esperit jove, i entre ells en Roura, sí.” “Antoni Roura, que era de Vilafranca del Penedès i va estudiar de petit i després a la universitat amb ell –continua en Pere– va anar uns quants anys a les Filipines. S’escrivien unes cartes que són una delícia. I quan va tornar li va portar els plafons i un mantó de Manila que hi ha en una habitació de la casa.” Maragallians de tots colors. Resolt el cas de l’art japonès, en Pasqual fa entrar la política a la conversa. “La família políticament érem maragallians, però, és clar, el meu pare i la meva mare eren republicans i, en canvi, els Maragall Marfà i Maragall Garriga havien estat més aviat de l’altre bàndol.” Hi ha hagut Maragalls per a tot, com se sap. El galerista de la Sala Parés Joan Anton Maragall i Noble (Barcelona 76 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 2 13/12/2010 18:26:54 �JORDI PLAY JORDI PLAY Pasqual Maragall observa a l’ordinador del seu germà Pere, en un racó de la casa Maragall, les fotografies dels avis, Joan Maragall i Clara Noble. Una foto familiar emmarcada, col·locada sobre una tauleta, passa per un moments de mà de nét a nét, amb la intenció que en Pasqual hi identifiqui els parents. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 3 EL TEMPS 77 13/12/2010 18:26:54 �Maragall JORDI PLAY Cultura Pasqual Maragall xuta amb totes les seves forces una pilota al jardí de la Casa Maragall, com feia de petit amb els seus germans i cosins. 1902-1993), fill del poeta, va tenir un paper destacat al bàndol franquista, durant la guerra, i després es va fer monàrquic. Un altre fill del poeta, el pintor Josep, (Barcelona 1900 - l’Ametlla del Vallès 1982) es va refugiar a Ceret durant la guerra civil i la mare li va enviar un missatge per dir-li que tornés, atès que els seus germans donaven la sang pel país. Però ell va contestar: “Si voleu, us n’enviaré una ampolleta.” Ho explica en Pasqual a les seves memòries (Oda inacabada, La Magrana). Tenim resolt el cas de l’art japonès i la relació amb Joan Maragall, però, en canvi, no s’ha resolt el cas del piano. Pasqual torna a aixecar-se. “Ara tocarem el piano i veurem com sona.” I ho fa, tocant les tecles a l’atzar, per demostrar que desafina; és a dir, per criticar, sense haver de posar-hi més paraules, que els qui tenen l’obligació de conservar la casa-museu no l’han posat a punt. “L’Àngels, la nostra germana, i els pares, tocaven el piano. I quan fan un acte aquí han de portar un cello perquè és totalment desafinat”, diu en Pasqual. “Durant anys en Manel Muntaner, el marit de la cosina Marta Maragall, el tocava per Nadal”, diu en Pere. “El tocava molt bé”, confirma en Pasqual. “Ara el toques –continua– i no hi ha notes que lliguin.” “Saps qui havia tocat el piano?, demana en Pasqual al germà. “L’Eulàlia Solé. I llavors sonava bé, no? Ara és tan desafinat... No hi ha dues notes afinades.” Sap tocar el piano, en Pasqual? “Vaig estudiar piano un any. Em van fer tocar a final de curs amb dues nenes i em vaig tornar vermell. I mai més.” La situació del museu. En Pasqual vol parlar de l’actual situació de la casa gran, com a casa-museu oberta al públic. “Quan es va morir l’última tieta i això va quedar mort, diguéssim, jo aleshores era alcalde i vaig pensar, si això ho passés a la ciutat semblaria que era un acte pro domo sua i vaig decidir de passar-ho a la Generalitat i llavors la Generalitat ho va passar a la Biblioteca de Catalunya, que no en fa un ús prou satisfactori. No hi ha destinat prou personal i, a vegades, quan hauria de ser obert, és tancat, si la bibliotecària està malalta.” “Seria normal –considera en Pere– que a part de la bibliotecària hi hagués un conserge, pel cap baix, o un administratiu. Però la Biblioteca de Catalunya diu que no s’ho poden permetre, que no tenen plantilla.” Evidentment, la qüestió va més enllà de la Biblioteca de Catalunya que, lògicament, només pensa en els estudiosos, i per això en Pasqual ha comentat el cas al conseller de Cultura. De moment, sense èxit. “Jo ho vaig dir al conseller de Cultura”, diu en Pasqual. “Va ser aquí, va parlar molt d’àudiovisuals. De moment no s’ha fet res, però es treballa en un àudio-visual”, diu en Pere. “Ara com ara, cap pas positiu en ferm”, replica en Pasqual. “A París i a Londres –comenta en Pere–, com correspondria a un autor de la categoria de Joan Maragall en una altra literatura europea, m’imagino que ho tindrien, no més cuidat, que ja ho està, però sí més aprofitat, amb més recursos i més personal dedicat a atendre les visites.” El turisme literari, pensa en Pere, és inexistent, a Barcelona. “Caldria pensar en una ruta modernista que inclogués la Casa Maragall, per exemple, o una ruta de cases d’escriptors. De totes maneres, cal dir que de fa uns quants anys s’hi fan moltes activitats. A les conferències hi ve molta gent i també es fan actes al jardí, si es demana permís als propietaris.” 78 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 4 13/12/2010 18:26:55 �Convergents divergents. En Pasqual pensa que el desinterès per Maragall té un origen convergent, perquè era convergent la Generalitat que va fer-se càrrec de la casa. “Els convergents, amb els Maragall –diu–, sempre hi han tingut un doble sentiment. Per una banda, Joan Maragall és un poeta eximi, però, en canvi, era el que sempre volia parlar amb Espanya i, per tant, sempre l’han considerat dubtós, una mica sospitós de diàleg. I no van acabar d’encaixarhi. El catalanisme nostrat i clàssic amb en Maragall no acaba de... eh? En Maragall és una mica estrafolari. I a més no era noucentista, és clar. No era perfecte. No era noucentista perquè era modernista.” I des del punt de vista religiós, li comentem, ara el filòleg Ignasi Moreta ens ha presentat, amb l’estudi No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial), un Maragall d’un catolicisme poc catòlic, si més no gens coincident amb el catolicisme del seu temps. “Era panteista”, assenteix en Pasqual. “No hi estic prou d’acord, amb el llibre de Moreta”, replica en Pere. “Sí que és panteista des del punt de vista de la teoria estètica i poètica, però era un catòlic practicant normal. Passa que quan arriba a aprofundir molt en els temes es troba que el catolicisme imperant i la doctrina i la ideologia catòlica de l’època no li responen, per massa abstractes, no el satisfan. Ell era un encantat de la persona singular i concreta, de la persona viva, i negligia l’abstracció. Per això desitja la perdurabilitat de la vida corporal i això el catolicisme no li ho acaba de resoldre.” Sense deixar el llibre d’en Moreta, recordem als dos germans Maragall que l’estudiós critica al seu llibre que Primera edició de la poesia completa de Maragall EL TEMPS Actualment, a banda de les que coordina en Pere amb les escoles, hi ha visites comentades per al públic en general dimecres al matí i l’últim dissabte de cada mes. Les fa Francesca Argimon, una altra néta de Joan Maragall. “Que les fa molt bé”, diu en Pere. En Pere considera que s’ha avançat considerablement, que ara s’aprofita molt més, la casa-museu. “Perquè és l’Any Maragall”, replica en Pasqual. La col·lecció “Labutxaca” presenta una primícia: l’autèntica Poesia completa de Maragall. És, en efecte, la primera vegada que un volum de Maragall titulat Poesia completa aplega realment tota la seva obra original en vers. D’una banda, inclou els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). D’una altra banda, el volum que ara apareix a “Labutxaca” també recull tots els poemes esparsos –apareguts en publicacions periòdiques o conservats inèdits en vida de l’autor– i els agrupa en tres seccions per a facilitar una lectura cronològica del conjunt: 1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats. Finalment, la Poesia completa de “Labutxaca” s’arrodoneix amb l’obra dramàtica en vers Nausica. Tanquen el volum uns índexs de títols i de primers versos. El text dels poemes ha estat establert per Glòria Casals i el de Nausica per Lluís Quintana. Quintana és el director de l’equip que prepara els tres volums que aplegaran, en edició crítica i anotada, publicada per Edicions 62, tota l’obra de Maragall com a poeta, traductor i articulista. L’aparició dels tres volums és prevista per a l’octubre del 2011. A més de Glòria Casals, conformen l’equip Francesco Ardolino i Ignasi Moreta. “els Maragall” no hagin donat permís per a publicar la nombrosa correspondència entre Joan Maragall i Clara Noble. “La família encara ens hem de posar d’acord”, comenta en Pere. Un arxiu. Visitem la resta de la casa. En una habitació s’hi veuen els arxivadors metàl·lics compactes. “Els compactes indiquen que ens trobem en un arxiu, no només un museu”, diu en Pere. L’Arxiu Maragall es va constituir poc després de la mort de l’escriptor sota la iniciativa de la seva vídua Clara Noble. Durant dècades, la família Maragall es va dedicar a compilar documentació i informació sobre l’escriptor, a més de conservar l’arxiu personal, material que va permetre de constituir l’important fons disponible actualment, conservat i catalogat amb els criteris més rigorosos. Entrem en una segona sala, plena de quadres i escultures. El despatx. “No he entès mai per què hi ha aquest quadre d’en Sunyer”, comenta en Pasqual. És l’oli La pastoral, informa en Pere. Va arribar aquí amb els anys, bastant després de la seva mort. Maragall havia anat a una exposició d’en Sunyer i n’havia fet una crítica al diari molt elogiosa, “i el tiet Joan Anton, quan estava a la Sala Parés, va trobar-lo, el va comprar, i el van posar aquí”. És, recorden en Pere i en Pasqual, un cas semblant a l’escultura La Voluntat, de Clarà. Un cap de bronze. Va arribar després de la mort de l’escriptor. Maragall li havia dedicat un brindis literari amb motiu de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. En Pasqual acaba la visita al despatx d’en Pere. L’ordinador s’obre a la web de l’Any Maragall. En Pere li comenta que, aquí, res a dir. L’oficina de la Institució de les Lletres Catalanes que coordina els actes de l’Any Maragall és formada per gent professional, experta i eficient. En Pasqual s’entreté a retratar-ne imatges amb el seu telèfon. I, acabada la visita, fa una cosa que no pot fer mai, ara, però que sí que feia cada dia quan era petit: travessa el pati des de la casa gran per anar a casa seva. Lluís Bonada 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 5 EL TEMPS 79 13/12/2010 18:26:55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a El Temps: El piano de Joan Maragall desafina Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bonada, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall i Gorina, Joan Catalunya Cultura Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1659/0000001281.pdf e89a99b9d45e742c2736cb883c5444f5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre l'Honorary Fellowship de la RIAS escocesa a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived RIAS Quarterly Language A language of the resource Anglès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Baxter, Neil Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Urbanisme Arquitectura Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Escòcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1661/0000001304.pdf 3932db5523a496974ed1e6a7e4e59de8 PDF Text Text P 12-13 Indignació global ALESSANDRO BIANCHI LEONHARD FOEGER PERE VIRGILI P 14-16 DIUMENGE 16 D’OCTUBRE DEL 2011 NÚMERO 320 2,50 EUROS Avui Les Olimpíades del 92 van marcar el futur de Barcelona Fa 25 anys Tarragona serà la seu dels Jocs del Mediterrani del 2017 L’exalcalde Maragall, ahir, amb les fotos del 17 d’octubre de 1986, quan la ciutat va ser escollida seu dels Jocs del 92. XAVIER BERTRAL P 04-06 L’ENQUESTA DE L’ARA Catalunya resisteix la marea blava CiU i el PP pugnen pel segon lloc i per capitalitzar la davallada del PSC Resultats 2008 ICV 1 4,9% CiU 10 20,9% PSC 25 45,4% PP 8 16,4% 13-15 23,9% 12-13 22,1% 16-18 33,7% ERC 3 7,8% Estimació 2011 Nombre d’escons i percentatge 2-3 7,3% 1-2 4,4% �les claus d’avui 02 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 elscromos per “valorar l’actualitat política” dels últims dies. Tot indica que petits contratempsdesaluthanprovocataquestes dues anul·lacions imprevistes. ➷➷➷ Vicent Partal (@vpartal) Periodista “El 15O és un toc d’atenció important als dirigents econòmics i polítics. Per si algú pensava que la paciència de la gent seria infinita...” ANDREUMAS-COLELLEncaraque noésvanitós,elconsellerd’Economia ha comprovat com és de conegut. A l’acte inaugural del curs de la BarcelonaGSE,elsestudiants,moltsestrangers,duiensotaelbraçelseullibreMicroeconomics theory i li demanaven que els hi firmés. ➷➷➷ JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA Nohaestatunasetmanaplàcidaperal líder d’Unió, que ha hagut d’anul·lar dues rodes de premsa programades JOAN HERRERA ICV té com a lema de precampanya “Jo passo, tu passes, ell passa, ella passa, nosaltres passem, vosaltres passeu, ells passen, elles passenal’acció”.Quedabé,peròenuntext elqueéspolíticamentcorrecteesfafarragós. Així que a la notícia a la web van eliminarels“ellapassa”i“ellespassen”. retratsqueparlen JOSEP MARIA ESPINÀS Introspecció civilitzadora S eriós, elegant i tímid, és un senyor de Barcelona que para l’orella, sense que es noti, perquè cada dia li expliqui un secret. Armat de realisme social i Chanson, capta en detalls ínfims la dimensió literària del món i troba l’estímul que, associant les idees, et permet humanitzar l’espectacle de la vida. La seva narrativa és un esforç per reprendre el fil d’una cultura que va quedar a mig fer. Lluny de l’artista que voldria espaterrar, va aprendre a escriure com si fos un ofici en què la redacció de Destino era el taller, Pla el mestre, Cela un germà gran i Luján l’aplicat company de pupitre. De la claredat n’ha fet un estil, perquè troba que fer-se entendre ja és prou ambiciós per calgui afegir-hi retòrica. Pocs autors fan tan viva la Andreu Buenafuente (@Buenafuente) Humorista “Poso la ràdio d’Espanya per informar-me del #15O i només hi fan futbol. Malament” Anna Bosch (@annabosch) Periodista “Joves espanyols sorpresos i frustrats per la tècnica kettle de la policia britànica: acorralar els manifestants; no deixar entrar ni sortir” L’AVIDELBARÇAJoanCasals,elsocideGuardioladeBerguedàqueesdisfressad’AvidelBarçadesdefadècades, va crear ahir un petit problema de protocolenserconvidatalallotjadelCamp Nou,oncalcorbata.Casals,esclar,anavavestitcomsempre:comeldibuixcreat als anys 20 per Valentí Castanys. El club, per un cop, va fer els ulls grossos i Casals va veure el partit sense corbata. ➷➷➷ vist altwitter sensació que el llibre t’està parlant en el to càlid d’una amistat que sap callar abans de ser indiscreta. Elseuhàbitat,totihaverfetficció, és una introspecció cívica que, en la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fernos trampes. Però la seva intimitat no té cap morbo perquè manté sempre la distància que fa que un foraster no sigui intrús. Ell, però, no és pas el jo que escriu, i té prou ego per portar malament quenose’l valori prou. Iel més irònic és que ha sigut el seu bon gust i un immens sentit del ridícul els que ens han induït a creure que una obra que el temps revelarà clàssica és de to menor. ALBERT PLA NUALART Laura Borràs (@LauraBorras) Professora UB “«La manera més habitual amb què la gent perd el seu poder és pensant que no en té gens». Alice Walker” Juan Ramon Lucas (@JuanraLucas) Periodista “M’impressiona veure el recorregut global que aconsegueix una mobilització en què al principi alguns no hi crèiem. Hi ha consciència; hi haurà canvis” Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) Periodista “El van afusellar per ser el president de Catalunya. Creien que així mataven tota una nació. Deixem clar que van fracassar #PresidentCompanys” Francesc Ribera (@francescribera) Músic “La precampanya del PSOE es basa obsessivament en diferenciar-se del PP. Reconeixen així que –als ulls de la gent– són pràcticament el mateix” iaquí Un dia memorable amb Maragall hir dissabte, dos quarts de dotze del migdia. Pasqual Maragall ens rep a les fonts de Montjuïc. Ve de l’homenatge a Companys, ens explica que ell va ocuparse d’arreglar la seva tomba. Li ensenyem l’àlbum de fotos de demà fa 25 anys, un dia històric, el dia de la nominació, la gavardina, els saltirons, les mans enlaire, el signe de victòria, l’eufòria, els clàxons. Somriu. Repassa tots els protagonistes, els recorda un per un. “Sí que estava prim el Martínez Fraile, el Vallverdú sempre sortia a les fotos, mira, el Xavier Rubert de Ventós, el Pujol aquí estava d’esquena”. Té alguna cosa d’incòmode, l’exercici de recordar aquell dia amb algú que lluita per conservar la memòria. Però ell tot ho fa natural. Maragall és el carisma. Sedueix, s’entendreix, riu, s’emociona. Veia a venir la nominació? “Sí, Samaranch ho va treballar molt bé”. Li anunciem que Tarragona acollirà els Jocs Mediterranis el 2017, i se n’alegra: “En tenim el telèfon? Els vull felicitar”. Vol que ens deixem retratar per ell, amb el mòbil. Som conscients de viure una estona memorable, del privilegi d’immortalitzar amb la portada d’avui el record del que per a molts han estat els millors anys de la seva vida, del país, de la ciutat. Se’n va. El Xavier, el fotògraf, admet que Maragall l’enamora: “M’hauria agradat abraçarlo, fer-li un petó”. L’entusiasme de l’alcalde olímpic sempre serà recordat. A CARLES CAPDEVILA DIRECTOR DE L’ARA Antonio Caño (@antonio_cano) Periodista “L’índex de mortalitat infantil entre els negres als EUA és del 13,3 per cada 1.000 habitants. Superior al de Sri Lanka” Pau Gasol (@paugasol) Jugador de bàsquet de la NBA “Felicitats a Tarragona per conseguir acollir els Jocs del Mediterrani 2017! Us ho mereixeu!” Dani Senabre (@danisenabre) Periodista “Em posa de mala llet que després de jugar amb aquesta gran *€ »/&%)%! que és el futbol de seleccions, Piqué hagi de demanar el canvi” LINGÜISTA I ESCRIPTOR el sumari ara latriadeldirector ■ L’observatori d’Europa de la Carme Colomina parla dels recels mutus de les dues Europes, la del nord i la del sud, en un moment d’incertesa, marcada per la greu crisi econòmica. (21) ■ L’historiador Joan B. Culla analitza com ha superat un país com Polònia el seu dur i complicat passat. (29) ■ “Jo no em tenyeixo, i què?”, a l’Ara Tu. (40-41) director@ara.cat Twitter: @carlescapde Les claus d’avui p. 2-3 Tema del dia p. 4-7 Política p. 8-10 Societat p. 12-18 Internacional p. 19-23 Economia p. 24-27 Debat p. 28-31 Mirades p. centrals Entrevista p. 34-35 Cultura p. 36-39 Ara tu p. 40-41 Esports p. 42-50 Serveis p. 51-56 Televisió p. 58-59 Mèdia p. 60-61 Passi-ho bé p. 62-63 �societat 14 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 ara FOTOS: ARXIU EFE CELEBRACIÓ OLÍMPICA s y n a “A la ville de.. 25 La nit del 17 d’octubre del 1986 la capital catalana celebrava a l’avinguda Maria Cristina que organitzaria els Jocs Olímpics del 92 Reportatge MARIA ORTEGA AURI GARCIA MORERA n home que entaforat en un abric salta amb els braços enlaire mentre li riuen les orelles”. Així recordava encara no fa un mes el periodista Joaquim Maria Puyal –com a pregoner de la Mercè– la figura de l’alcalde Maragall a l’avinguda Maria Cristina celebrant que,horesabans,Barcelonahaviaestat escollida seu olímpica. D’aquell dia n’ha quedat una imatge per a la història: la felicitat desbordada de Maragall. A un costat, el president Pujol.Al’altre,NarcísSerra,quecom a alcalde havia viscut les primeres passes de la candidatura olímpica. Demà se’n compleixen les noces de plata i a Maragall encara li “riuen les orelles” quan passeja, com ahir, per l’escenari de la festa. Repassa amb l’ARA les imatges d’aquell dia intens i “més feliç” que el de l’inici dels Jocs quan “els nervis tenallaven”. Falta- “U ven dos minuts per a dos quarts de dues del migdia d’un 17 d’octubre de fa 25 anys quan el president del Comitè Olímpic Internacional, Antoni Samaranch, deixava el país amb l’ai al cor amb la seva paradinha: “A la villede...Barcelona”.Enlaterceraronda de votacions a la ciutat suïssa de Lausana, Barcelona desbancava París. Nervis? Molts, admet Maragall, tot i que reconeix que la presència de Samaranch era un “punt a favor, en sabiamolt,d’això”.Somriuifaunpetó a la bandera olímpica. Martí Perarnau La transmissió “més bèstia” del cap de l’equip de TVE a Lausana El periodista Martí Perarnau va ser el responsable de l’equip de TVE que es va desplaçar a Lausana, format per una trentena de persones. Hi van arribar cinc dies abans. Tot i fer un gran desplegament, a TVE no tenien gens clar què podia passar. “Amb els anys s’ha explicat que estava molt clar però llavors no era així, s’hi va anar amb expectatives però res més”, explica Perarnau. Els rumors entre els periodistes eren constants, però no va ser fins al dia abans de l’anunci que “es va començar a veure que allò sí que anava de debò”. Albertville va agafar força com a favorita per endur-se els Jocs d’hivern, cosa que perjudicava l’opció de París per als d’estiu. Perarnau va encarregar-se de la transmissió decisiva al costat d’Olga Viza, i la recorda com “la més bèstia” que ha fet mai. “Era història amb majúscules”, explica. Dos anys després, el Comitè Olímpic Espanyol li va oferir organitzar els serveis de premsa dels Jocs. No ho va dubtar ni un moment. La Fura dels Baus Orgullosos d’un espectacle “allunyant del món Disney” “Volíem arriscar que és el que ens caracteritza. Això sí, sabíem que havíem de fer un espectacle per a tots els públics i que la nostra cara més punky no hi cabia”. Àlex Ollé va dirigir, amb Carles Padrissa, l’espectacle Mediterrani, mar olímpic, la peça central de la cerimònia d’obertura de la mà de la Fura dels Baus. El 86 ni es plantejaven participar-hi, però dos anys abans de la inauguració, van rebre la trucada del produc- Aniversari Els salts d’alegria de l’alcalde Maragall a Montjuïc fan 25 anys Misteri Rebollo no va saber que encendria el peveter fins unes hores abans tor Pepo Sol. La primera idea que van tenir va ser fer sortir a escena 5 camions que es convertissin en vaixells. Un per continent. El muntatge es va acabar d’estructurar amb elements de la mitologia grega per recrear el viatge d’Hèrcules i va quedar en un sol vaixell. “A l’estil Fura, molt lluny del món Disney”, explica Ollé. L’ensurt el va donar el vaixell en l’assaig general quan no va poder sortir a escena. Al final: èxit. Antonio Rebollo Encendre el peveter olímpic va ser “una al·lucinació” Antonio Rebollo va ser un dels grans protagonistes dels Jocs pel seu paper en la inauguració, però quan es va decidir que Barcelona els organitzaria estava centrat en la competició. “Era component de l’equip espanyol, i m’entrenava per estar entre els tres que participarien en els Jocs”, explica. “Ho vaig viure amb molta il·lusió, i expectant per saber si estaria entre els escollits”, diu recordant l’octubre del 1986. Finalment no ho va aconseguir, i es va conformar amb els Paralímpics, en què va aconseguir una plata. La pos- �societat ara DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 01 02 03 04 05 1. Pasqual Maragall va tornar ahir a l’avinguda Maria Cristina on va celebrar, fa 25 anys, l’elecció de Barcelona com a seu olímpica. .. Barcelona!” sibilitat d’encendre el peveter li van plantejar a mitjans del 1991. Durant mesos va venir un cop per setmana a entrenar-se a Montjuïc, mentre un altre jove arquer català s’entrenava diàriament. “No sabíem qui dels dos seria l’escollit, i la tensió es va mantenir fins a 2 o 3 hores abans”, revela Rebollo. En el moment de disparar, assegura que no es va posar nerviós: “La preparació d’anys a l’equip espanyol va fer que mantingués una certa calma”. L’explosió d’alegria de l’estadi el va marcar: “Va ser una al·lucinació”. L’últim cop que va venir a Montjuïc , pel 15è aniversari dels Jocs, va repetir el tir. “Va ser fins i tot més emocionant”. afegís: “Jo content de deixar-me enredar, perquè m’il·lusionava que no només es pensés en el 1992 sinó també en el dia després”. Està satisfet del llegat que van deixar: “Quan veig el reconeixement al voluntariat, penso que potser els Jocs han aportat això a la societat”. Manel Estiarte Jugar a casa: “Un privilegi molt emocionant” Tot i ja haver competit en tres Olimpíades abans, els Jocs de Barcelona van ser especials per al waterpolis- Subdirector de la divisió de voluntaris amb visió de futur El paper dels voluntaris és un dels aspectes més recordats dels Jocs de Barcelona. Un èxit que es va començar a gestar un o dos anys abans, segons explica Andreu Clapés, que diu que els voluntaris van ser claus en la decisió del 1986: “Una de les cartes fortes va ser precisament el suport de 100.000 persones disposades a fer de voluntaris”. Una xifra que després baixaria fins als 35.000 que hi van participar finalment. El 1986 Clapés encara no formava part de l’organització, però ho va viure de prop. No va ser fins un any més tard que el van convèncer perquè s’hi ta Manel Estiarte. “Jugàvem a casa, érem els protagonistes”, recorda. Quan va saber que Barcelona seria la seu dels Jocs, el primer que li va passar pel cap va ser que, amb 31 anys, segur que hi participaria i que potser serien els últims. “La cosa va anar tan bé que vaig decidir continuar fins a Atlanta i després fins a Sydney”, explica. Però els del 92 van ser “diferents, els millors de llarg”. Si bé a nivell esportiu li ha quedat escrita amb foc a la pell la sensació de la derrota contra Itàlia a la final –la ràbia el va apartar de la cerimò- EL BITLLET I vam guanyar el mar Andreu Clapés és que medalles, autoestima o turisme, el que cercava Barcelona amb els Jocs Olímpics era una injecció de diners a la engrescadora transformació urbanística que havia començat amb la democràcia. Seguint l’exemple de les exposicions internacionals del 1888 (que va dissenyar el Parc de la Ciutadella) i del 1929 (que va urbanitzar Montjuïc), es va decidir repetir l’operació amb l’excusa dels Jocs per crear la Vila Olímpica a sobre d’una zona industrial en decadència i, de passada, aconseguir tot un seguit de noves infraestructures, com ara les rondes. La inversió i els projectes es van estendre per tota la ciutat i els resultats van ser tan bons que arreu es va voler imitar “el model Barcelona”. Ara està en discussió, però mai oblidarem la fonamental empremta que ens ha deixat. Vam guanyar el mar. M CATALINA SERRA SUBDIRECTORA 15 nia de cloenda–, manté el record de la vida a la Vila Olímpica, on la delegació espanyola tenia “la millor ubicació” . Un dels moments més màgics que recorda és el de la volta a l’Estadi durant la cerimònia inaugural. La va fer amb Pep Guardiola. Los Manolos ‘Amics per sempre’ dels Jocs Olímpics del 92 No tocaven ni junts quan Barcelona es va proclamar olímpica. L’actuació de la cloenda va ser un dels punts àlgids a la trajectòria dels Manolos i un dels últims concerts que van fer tots deu junts. Aquesta setmana, Ramon Grau, José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres dels components del grup, han tornat amb l’ARA a Montjuïc per sorprendre els turistes amb Oh my loving. Recorden que quan els van proposar tocar estaven fins al capdamunt de feina i no van donar el valor que tocava a l’actuació fins que es van trobar darrere les cortines. La coreografia va estar a punt d’acabar en tragèdia per la invasió de l’escenari desobeint el contundent alto de Constantino Romero: “Atletes, baixin de l’escenari”. De tot plegat en guarden un record “borrós i emocionant, l’estadi era com un plató de televisió ”. El moment més bonic que recorden, però, és l’actuació inaugural dels Paralímpics, on no van tocar en playback.e XAVIER BERTRAL 2. Ramon Grau José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres de los Manolos, al Lluís Companys. XAVIER BERTRAL 3. Andreu Clapés, subdirector de la divisió de voluntaris, a la plaça dels Voluntaris. CRISTINA CALDERER 4. El periodista Martí Perarnau amb les seves acreditacions. ÁLVARO HURTADO 5. L’arquer Antonio Rebollo. ÁLVARO HURTADO � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre els 25 anys de la nominació olímpica de Barcelona 1992 Source A related resource from which the described resource is derived Ara Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Capdevila, Carles, 1965-2017 Ortega, Maria Garcia Morera, Auri Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Commemoracions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1662/0000001316.pdf 3ba741e04e06a3c39f2b7087f14bc69a PDF Text Text CULTURA LA VANGUARDIA A Y ARTE.6 MARTES, 28ENERO1992 casá meya , Aquestes notes pertanyen al discurs d’acceptació del doctorat “honoris causa” per la Universitat Lehigh de Bethlehem, Pennsylvania, el propassat 26 d’octubre. Pasqual Maragail les ha traduYt al cata1t a partir de la versió anglesa publicada a “The New York Review” el 5 de desembre . . - . Avui, aquest principi cíyic és presentat de vegadescom si fos oposat al principi d’afilia ció nacional, i es dóna a entendre que ignora o suprimeix l’aspecte de la nostra casa representat per la nostra nacionalitat. Aixó és un malentés barroej del principi esmentat. Bén al contrari, jo estic a favor del principi cívic per qué represénta la millor manera per tal que els individuses realitzin i realitzin la seva identi tat en tots els cercles de casa seva i perqué frueixin de tot el que pertany al seu món iiatu ral i no solament d’alguns dels seus aspectes. Establir un Estat sobre qualsevol altre princi pi que el del civisme —perexemple el principi de la ideologia, la nacionalitat o la religió—sig nificaria fer más important que els altres ñn aspectede casa nostra i, per tant, ens reduiria com a pqble, reduiria el nostre món natural. 1 aixó quasi mai no condueix a res de bo. La major part de les guerres i revolucions, per exemple, yan succeir a causa d’aquésta concepció unidimensional de l’Estat. Un Estat VÁCLAVHÁVEL . - - categoria “casa” pertany al que els filósofs moderns anomenen el “món natural” (. ..). Per a tothom la própia casa és una experiéncia existencial básica. El que una persona percep com a casa seva (en el sentit filosófic del terme) es pot comparar a un conjunt de cercles concntrics amb el seu “jo” al mig. Casa meya és l’habi tació on visc un temps, la cambra a la qual m’he habituat, i que he cobert, per dir-ho així, amb el meu invisible llençol. Recordo que fins i tot la meVa cella a la presó era en un sentit casa meya, i que em sentia molt fumut si em requerien de sobte que canviés a una altra cel la. La nova era exactament igual que l’ante rior, o potser millor, peró sempre l’experi mentava com una cosa aliena i poc amistosa. Em sentia desarrelat i envoltatd’estranyesa, i em costava un temps deixar d’enyorar la cella anterior i sentir-me un altre cop a casa. Casa meya és la casa on visc, el poble o ciutat on vaig néixer, on he passat la major part del temps. Casa meya és la meya famí ha, el món dels meus amics, el medi social i in teFlectual en el qual visc, la meya professió, la meya empresa, el meu lloc de treball. Casa meya és també, per descomptat, el país on visc, la llengua que parlo i el clima espiritual i intellectual del meu país expressat en l’idio ma que s’hi parla. La llengua txeca, la manera txeca de percebre e! món, l’experiéncia histó rica txeca, el coratge txec i la covardia txeca, l’humor txec: tot aixó és inseparable del cercie de casa meya. Casa meya és doncs la meya “txequitat”, la meya nacionahitat, i no veig cap raó per la qual jo no hagués d’assumir-la coma própia, essent com és una part tan subs tancial de mi mateix com ho és, per exemple, lameya masculinitat —unaltre aspecte de casa meya—. Casa meya és, naturalment, no sols la meya “txequitat” sinó la meya “txecoslova queYtat”, és a dir, la meya ciutadania. En darrer terme, a casa meya és Europa i la meya europeitat i —finalment—aquest planeta i la seva actual civilització i, amb tota probabali tat, el món sencer. Peró aixó no és tot: Casa meya és també la meya educació, la meya criança, els meus costums i el medi social on Establir un Estat sóbrequalsevol altre principi que el del civisme —perexempie el principide la ideologia, la nacionalitato la religió—ens reduiriacom a poble [a — basat en la ciutadania, que respecti la gent en tots els aspectes del seu món natural, será un Estat bésicament pacffic i hum. Certament no vuil, per tant, suprimir la dimensió nacional de la persona humana, o ne gar-la, o refusar de reconéixer la seva legitimi tat i el seu dret a l’autoreahització. Simplement rebutjo aquehles nocions polítiques que, en nom de la nacionalitat, pretenen o intenten suprimir altres aspectes de la casa huiana, altres aspectes de la humanitat i els drets hu rnans. 1em sembla que tina societat cívica, del tipus que s’estit estabhint gradualment en els estats democrtics moderns, és justament el tipus de societat que deixa espai a la gent en tot l’espectre del que determina la seva natu ralesa, en tots aquells nivelis del món natural que constitueixen la seva identitat. Una societat civil basada en la universalitat deis drets humans és el qué millor ens permet realitzar-nos com tot el que som —nosolarnent. membres de la nostra nació, sinó membres de ARIANNEFABER la nostra família, del nostre barri, de la nostra regió, de la nostra església, del nostre collegi visc i considero meu. 1 si pertanyo a un partit, teixos i són un medi per a la nostra identitat professional, del nostre partit polític, del nos indiscutiblernent será també casa meya. humana. Si a l’home se’1priva completament tre país, de les nostres comunitats supranacio Crec que cada cerche,cada aspecte de la casa dels diferents aspectes de casa seva, se’l priva nals—. 1ens permet ser tot aixó perqué la socie humana, mereix que se Ii atorgui la seva part. de Simateix, de la seva humanitat. tat ens tracta principalment com a membres No té sentit negar o excloure per força cap as de la raça humana, ésa dir, com a poble, com a pecte, ni un de sol, en benefici dels altres; cap Societat cívica sers humans singulars, amb una individuali tat que troba la seva expressió més primária, no hauria de ser considerat menys important o inferior. Són tots part del nostre món natu Jo estic per un sistema polític basat en el més natural i també més uniyersal en el nostre ral i una societat córrectament organitzada els ciutadít i que reconegui els drets fonamentals, estatut de ciutadans, en la ciutadania en el ha de respectar tots i donar-los la possibibtat civils i humans, en tota la seva universal vali sentit més ample i més pregon. de plena realització. Aquesta és l’única viaper desa, i aphicats amb igualtat: és a dir, que cap La sobirania de la comunitatla regió, la na tal que la gent es realitzi lliurement com a és membre de cap raça, nació o religió no pot ser ció i l’Estat —defet tota la sobirania superior sers humans1i exerciti la seva identitat. Tots dipositari de drets básics diferents dels dels al es deriva de l’única sobirania genuina, és a els cercles de casa nostra, el nostre medi natu tres. En altres paraules: sóc partidari del que dir, la sobirania humana, que s’expressa polí ral, formen part inseparable de nosaltres ma- s’anomena una societat cívica. ticament en la sobirania cíyica.. PARACREAR OAMPLIAR SU NEGOCIO TENEMOS UNA FRANQUICIA N°1 1 Escala i mitjó;1] — ENLOS ESTANCOS . Invertir una escala és, sens CONESTE DISTINTIVOdubte, un gest modern. Corn ho és, en general, segonsels catecis USTED PUEDE PONER mes de la .modernitat artística, qualsevol manipulació d’un obSUSANUNCIOS EN jecte quotidiá feta amb el propó — — - Un prodúcto líder en los Estados —inidos, desarrollado con tecnología NASA, para la restauraáión de aparatos sanitarios (bañeras, lavabos, inodoros, etc.), elementos de cocina,etc., SIN OBRAS. Formación para la utilizaciónpráctica del producto y de su sistemade aplicación. Concedemos zonas en exclusiva y apoyo permanente para el desarrollode su negocio. - sit d’aconseguir alguna mena d’ambigüitat semántica a través LA VANGUARDIA;0] de la introducció d’algun ele- - fltO9 Capacidad de inversión (variable -egún zonas) ambicióny dedicaciónpara atender un importantey ampliomercado. Si leinteresa, escnbanos incluyendo suteléfono y experiencia a FRANQUINTERS.A cf PradUlo,5.28002 MADRID. FORA D’HORA Sy - Y DEMAS PRENSA NACIONAL AHORA DESDE: ment literari, metafóric o polisé mic. Reproduir, a gran escala, un mitjó o. qualseyol altre objecte d’ús comú és, en canvi, segons aquests mateixos catecismes, un gest de mitificació d’alló triyial típicament postmodern. Dit d’una altra manera: l”Homenat ge a Maciá” segueix les petjades de Duchamp, mentre que el “Mitjó” projectat per al Palau Nacional segueix els passos del moviment inaugural de l’art postmodem, el pop-art. L’escultura de la plaça Catalu nya confirma, en definitiva, una obyietat que sol ser camuflada pels crítics, que Josep Maria Su- VIC,MANLLEU, CARDEDEU,GRANOLLERS, LLIÇÁ DEVALL,CALDES DE MONTBUI infórmese: Tels:(93)4140279-4146561 ALQUILER TV VIDEO — CAMARAS PROYECTORES RETROPROYECTORES — TELEVISOR, Gran de Gracia, 7 Tel. 217-53-47 - . birachs, a pesar de les seves vel leYtats verbals postmodernistes, és el principal exemple nacional deis carrerons sense sortida, deis laberints de la puerihitat, a qué condueix l’art modern. El projec te de mitjó confirma, en canvi, el que feia sospitar l’anáIisi de l’o bra pictórica receñt del seu autor, cada cop més caracteritzada per trets .proverbialment postmo derns, com el retom a la figuració, i’espiritualismé para-religiós i conservador o l’ús d’un doble codi que combina les técniques modernes (trebahl matéric,,..) contrastant amb el pastitx tradi cionalista (referéncies a l’estética oriental). Confirma, per dir-ho rápid, que, per bé que Antoni Tá pies s’entesti a oficiar literária ment com a summe sacerdot de la modernitat, s’ha convertit en el mihlor, el més decoratiu i el més genuí deis nostres artistes postmoderns. JOSEP MARIA RUIZ SIMON .4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource A casa meva Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Europa Ciutadania Nacionalisme Model social Filosofia Description An account of the resource Article de Václav Havel, traduit al català per Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Havel, Václav Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Maragall, Pasqual, 1941- (traductor) Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Aquestes notes pertanyen al discurs d’acceptació del doctorat “honoris causa” per la Universitat Lehigh de Bethlehem, Pennsylvania, el propassat 26 d’octubre. Pasqual Maragall les ha traduït al català a partir de la versió anglesa publicada a “The New York Review” el 5 de desembre. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-01-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1663/0000000603.pdf d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd PDF Text Text És hora de parlar clar Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita. Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme. Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc). Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu mana. Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005, a tot estirar el 2006. Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta. Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en el nostre entorn. A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge, l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució. Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el primer que cal arreglar. Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts. L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia. Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares. Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom. La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc. I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc, el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix. Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa. �Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per descomptat imposar res de res. En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents. Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics avançats- estem perduts com a poble. Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on som i el que ha de passar. No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació. Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol. Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra solució raonable. La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents, perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant. Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic. L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí la segona bruixa. Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica. Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat, que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament. Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats. Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource És hora de parlar clar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Convergència i Unió Canvi Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1350 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1664/0000000589.pdf e197f1f2592ae95d2242e0cf24758a32 PDF Text Text Víctor Alba, l'irreductible Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Víctor Alba va tornar a Catalunya després d'un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n'havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d'un centenar llarg de llibres. El recordo molt especialment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes. Havia estat amic personal d'Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l'estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s'erigeix, al llarg d'aquest segle terrible, com un motiu d'esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d'esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva capacitat de revolta contra la corrupció de l'ideal. Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d'Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l'estigmatització, la persecució i la mort. Fins fa poc no s'ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se'ls devia, a part el testimoni universal que n'havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l'esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles. La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l'herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautoritarisme de soca-rel. Havien desenvolupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s'ho creia massa. S'explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d'Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d'Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidar-lo a apropar-s'hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l'indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l'enemic a batre per Stalin: tenia raó. És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l'any 1945, va sorgir per l'acord d'una conferència del Poum a l'exili. Vet aquí la culminació d'una llarga transició ideològica: de l'eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l'estalinisme; i, d'aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l'any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d'Enrich Adroher Gironella -l'animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu- s'incorporarien també al darrer tram del procés d'unitat socialista. Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l'irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera. Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina. �Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Víctor Alba, l'irreductible Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alba, Víctor, 1916-2003 Socialisme Necrologies Acció política Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1354 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1666/0000000586.pdf d0f6f79376a1b8940dbe041bc66ba610 PDF Text Text "Comença un any carregat de promeses" Article de Pasqual Maragall, publicat al Diari AVUI Voldria colpir avui les consciències per convèncer la majoria dels catalans que res no ens està vedat. Que l´únic que hauria d´estar prohibit per la nostra moral nacional –no per la llei– són els dos pecats següents: el pecat de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho, i la presumpció, també pecaminosa, que segons quines coses no les aconseguirem mai pel mateix fet, pel fet de ser catalans. Els catalans farem el que vulguem fer, arribarem allà on vulguem arribar. I si no hi arribem, en serem finalment els únics culpables. En el món progressivament sense fronteres valem el que som. El que som capaços de fer i de vendre. I el que som capaços de produir per ser consumit, depèn de quants som, a on som, a quina distància-temps dels altres, i amb quin nivell de coneixements comptem. Eventualment depèn també, i de vegades molt, com és el cas de Catalunya avui, de la capacitatde generar complicitats, d´innovar, d´arriscar i de fer-ho a un cost raonable: en això precisament consisteix la bona governació, en la creació d´un clima favorable a l´existència de tots aquests processos. Les externalitats de què parlen els economistes, és a dir, allò que és extern al mercat, però que influeix en els costos (l´existència o la manca de bons serveis públics, de seguretat, etc.), ha de funcionar bé perquè la societat i la producció vagin tan bé com poden anar. Tornem, doncs, a Catalunya. Catalunya és més a prop de més gent, de més ciutats, de més consumidors, de més inversors, de més capitals, de més universitats, de més museus, etc. que qualsevol altra regió del sud d´Europa, llevat de la Llombardia, que és ella mateixa centreeuropea en bona mesura. Tenim més població a 500/1.000 quilòmetres de distància que la majoria d´aquestes altres regions, per exemple, Madrid, Andalusia o Euskadi. Barcelona és mes a prop de París, de Berlín, de Roma i d´Alger, per exemple, que les capitals d´aquestes altres comunitats autònomes. I les altres ciutats importants de la resta del món que estan més a prop de les comunitats citades, perexemple, Nova York, Buenos Aires, São Paulo o Johannesburg, són tan lluny que les diferències de distància esdevenen insignificants. La distància-temps, però, no donaria els mateixos resultats. I el pitjor és que aquesta és la distància que compta. Els resultats aquí depenen dels quilòmetres, però també de la xarxa de comunicacions. I en això anem malament. No tenim encara tren d´alta velocitat, deu anysdesprès de la posada en marxa de la primera línia espanyola, ni està previst el corredor mediterrani Almeria-València- Barcelona-Marsella, ni l´eix de l´Ebre i la connexió Barcelona-Bilbao; no hi haprevisió d´un hub o intercanviador aeri transoceànic al Prat, el pas de l´alta velocitat per l´aeroport està assegurada tot just des de fa uns dies, etc. El que és més xocant: el mercat interior català no està ben relligat, ni en les connexions radials des de Barcelona ni, menys encara, en les transversals i diagonals (Lleida-Girona és insuficient; l´eix pirinenc, inexistent; l´eix de l´Ebre i la seva perllongació cap a Osca i Navarra, incomplet; l´eix del Llobregat, mancat de desdoblament de Vic en amunt; l´eix diagonal Manresa-Igualada-Vilafranca- Vilanova, lamentable), etc. Les connexions ferroviàries Barcelona-Manresa- Lleida i Barcelona-Igualada-Lleida, o estan abandonant-se o ni s´han plantejat; la connexió entre el futur aeroport ampliat de la Seu-Andorra i Puigcerdà està per dissenyar, etc. La nova xarxa ferroviària que caldrà en els propers 20 anys s´està dissenyant ara. La vam anunciar amb Joan Clos fa tres mesos. Inclou l´eix transversal ferroviari, sense el qual les línies de la costa es col·lapsaran, perquè no hi caben les tres funcions: mercaderies, regional i alta velocitat. Adam Smith va demostrar fa més de 200 anys que el creixement de la riquesa i la bona salut d´un país depenien de dues coses: l´ampliació del mercat exterior i l´aprofundiment de l´interior. ACatalunya no tenim estratègies dirigides a cap de les dues finalitats, almenys des del punt de vista de les comunicacions. Referent al mercat interior, l´èxit formidable de l´Eix Transversal l´ha dut al col·lapse i a una alta accidentalitat. Ni tan sols s´ha sabut gestionar l´excés de camionatge internacional en aquesta via. �Certament, l´èxit de l´Eix no ha servit per entendre la necessitat i els beneficis que es derivarien de la construcció dels altres eixos esmentats. Necessitem un canvi de veritat. En les xarxes de transport, però també en les altres: fibra òptica, telefonia en general, electricitat i gas natural. L´opció ADSL en telefonia i Internet no és a l´alçada de les expectatives que va generar l´acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Localret) fa ja tres o quatre anys. La venda de les tres infraestructures de la Generalitat, el Centre d´Informàtica als alemanys, el Centre de telecomunicacions als francesos i el Centre de Comunicacions dels Mossos a Tradia ha impedit tenir a Catalunya el que tenen els bascos amb l´empresa Euskaltel: un segon operador en telecomunicacions. Estem en règim d´estricte monopoli elèctric, com demostra la qualitat dels serveis, i Gas Natural no ha començat a competir amb centrals gaselectricitat, si bé la seva xarxa s´ha estès considerablement. Val a dir que el grup d´infraestructures i serveis de la Caixa de Barcelona –actualment La Caixa– s´ha col·locat al capdavant de les empreses del sector a Espanya, especialment gràcies a Autopistes i a la recuperació de la majoria relativa d´accions a Gas Natural –que s´havia creat amb la base de Catalana de Gas, però amb posició dominant de Repsol. Per això s´entén encara menys l´interès del govern convergent a desestabilitzar la cúpula de La Caixa. El mateix podríem dir de Caixa de Catalunya. Aigua: s´han fet passes endavant, com l´aprovació del canal Segarra- Garrigues i la finalització del pantà de la Llosa de Cavall. El canal està per fer, però la decisió és important. Ara s´ha de veure en quines condicions es distribuirà l´aigua i amb quines exigències respecte de la modalitat de reg. I quines produccions tindran protecció. Els dos errors més grans dels darrers 20 anys han estat la decisió sobre el transvasament de l´Ebre i la pèrdua de potabilitat de l´aigua a prop d´un centenar de municipis. La cultura de l´aigua que ha prevalgut no és ni moderna ni clàssica, és simplement antiquada. Ara hi ha quitracta de tapar el nyap de l´Ebre amb un altre nyap: la portada d´aigües del Roine. No em vull estendre més enllà d´aquestes consideracions sobre l´estat de les infraestructures. Catalunya es rellançarà amb objectius polítics, econòmics socials i culturals que ens manquen des del 1992. Respondrem al repte legítim de Madrid. Legítim com a repte local, entre ciutats. Incomprensible en canvi com a política d´Estat. L´òptim espanyol no és l´esquema radial, no és comunicar bé el centre amb cada una de les capitals de província oblidant els eixos transversals o longitudinals entre ciutats i àrees urbanesaltrament més carregats de demandes de mobilitat. L´esquema radial respon a la divisió provincial de 1833. No té res a veure amb les demandes reals, que són inversament proporcionals a la distància i directament proporcionals a la població o la riquesa dels nuclis urbans. Serveixin aquestes consideracions per a concloure que a Catalunya no serà difícil fer-ho millor que fins ara. Superar la síndrome de la fuga de cervells i empreses cap a altres llocs no serà fàcil,però és factible. Un bon programa d´infraestructures és el primer que necessitem. Donarà l´autèntica mesura de l´ambició catalana en el moment del canvi de segle i quan tothom comprènque les comunicacions són cabdals per a ser algú en el món. Serveixi també el que s´ha dit fins aquí per convèncer qui correspongui que Catalunya vol i necessita una Espanya diferent, menys simplista, més intel·ligent de les seves pròpies possibilitats en tant que unió de pobles i xarxa d´àrees poblades. En una Espanya així Catalunya pot dibuixar el seu projecte. En una altra, no. L´error del nacionalisme català ha estat de pensar que Catalunya podia millorar les seves posicions simplement reivindicant allò que se´ns deu i amenaçant de no formar majories aEspanya si les condicions �electorals del conjunt espanyol ens ho permeten (i si no, mala sort). Sense impulsar un projecte espanyol distint. Essent indiferents a les distintes concepcions d´Espanya que es puguin tenir en el centre de l´Estat o que es puguin anar construintentre tots. Els resultats ja els veiem. Del 1975 al 2000, la regió central ha acumulat quasi tanta població com Catalunya i ha crescut més que nosaltres. Ha acumulat empreses i centres de decisió privats. Nosaltres també hem crescut, en població i en riquesa, però no tant. La densitat de l´àrea central està sobrepassant la nostra. Sobretot del 1992 cap aquí, quan millors eren les condicions per al rellançament català a les envistes al segle XXI, el nostre ritme de millora, tot i l´impacte formidable dels Jocs Olímpics a Catalunya, no ha igualat el de moltes altres comunitats espanyoles. Em queda per esmentar el darrer del requeriments per a créixer, que és el cabal de coneixements a l´abast de la població. Solament esmentaré el percentatge d´estudiants d´altres comunitats en els primers cursos de les universitats i centrals i catalanes: 18 per cent al centre, 8 per cent a Catalunya. I això significa, a la llarga, notes de tall o qualitat de l´alumnat inferior aquí que allí. En definitiva significa condicions d´inferioritat en la docència i la recerca, en un dels més importants subsistemes de creació i difusió del coneixement, si no el més important, com és la universitat. No hi ha res perdut, però ens hem d´espolsar la son, la son produïda potser per la nostra més alta qualitat de vida, pels afalacs que provenen de tots els horitzons, pel respecte que l´autonomia catalana i la qualitat de les nostres ciutats han obtingut sens dubte, i ben lluny d´aquí, en els darrers 20-25 anys. Menys gemecs i més iniciatives. Aquesta és la consigna. Més intervencionisme de Catalunya a Espanya i a Europa. Empreses més competitives i més grans en alguns sectors clau. Més capital de risc. Una veritable obsessió per atraure talents, tal com s´està fent, per exemple, per part de les escoles de negocis catalanes i en el programa dirigit per Salvador Barberà en el marc deldepartament que dirigeix Andreu Mas Colell. Però per damunt de tot, acabar amb les dues manies catalanes que en aquests 25 anys d´autonomia no hem aconseguit eradicar: el nosaltres sols i el què hi farem, la petulància i la resignació. Acabo aquestes línies a Brasília, on vaig assistir a una jornada probablement molt indicativa del que passarà arreu del món. Països amb prou dimensió, decidits a ajuntar-se amb d´altres per anar endavant, conscients que el seu futur depèn sobretot d´ells mateixos i de la seva capacitat de sintonia amb els veïns per plantar cara a les influències llunyanes, per potents que siguin. Països decidits a fer front a les injustícies. Aquesta és la fórmula.? ? Pasqual Maragall. President del PSC 12/1/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comença un any carregat de promeses Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Infraestructures Transports Nacionalisme Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1359 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1668/0000000580.pdf 33dc5d3f27cc48825d0f11940cda5799 PDF Text Text Infrastructures i empreses, el repte estratègic Article de Pasqual Maragall a l'Avui Si haguéssim de fer cas de l'única proposta de Jordi Pujol en el recent debat d'orientació de política general, Catalunya i tots nosaltres ens hauríem de preparar per perdre el temps en els propers dos anys. Catalunya tampoc no pot seguir tirant de veta de l'impuls inicial dels primers governs de la Generalitat recuperada ni dels impulsos més o menys sincopats que la ciutat de Barcelona va encapçalar del 86 al 92 i que lidera actualment amb vista al 2004. És cert que el projecte de Port Aventura, avui Universal Studios, va ser un projecte important, i és cert sobretot que els projectes de l'AVE, l'aeroport del Prat i el metro de Barcelona, així com el del Canal Segarra Garrigues o el cada cop més urgent desdoblament de l'Eix Transversal, tindran un impacte important en la millora de les nostres comunicacions i infraestructures. Però en molts d'aquests projectes es podria dir que el més calent és a l'aigüera. Encara tenen indefinicions importants i finançaments molt tibats. Caldrà treballar bé i fer via, en els pròxims mesos, per acabar de dissenyar i projectar i per assegurar el finançament del que es projecti sense hipotecar-se excessivament. I, per descomptat, sense traslladar les hipoteques als ajuntaments. Caldrà posar sobre la taula els mapes d'Espanya que s'estan dibuixant. El de l'AVE, el dels peatges, el dels aeroports, el dels gasoductes. Amb el delirant nou gasoducte que Aznar vol fer entre Algèria i Espanya sense passar pel Marroc, com per esmenar la plana a Pere Duran Farell. I sense l'imprescindible gasoducte a les Balears, que necessiten com el pa que mengen. I amb l'antieuropea traça de l'AVE a Portugal: la Unió la va dissenyar partint de Valladolid cap a un punt intermedi entre Lisboa i Porto i després cap a cadascuna de les dues ciutats (la T portuguesa) i amb fons europeus. Aznar la vol fer passar per Madrid i cap al sud, directament a Lisboa. Porto que s'esperi, i que s'ho pagui. El mapa de l'aigua encara és més preocupant. Triar un sol riu, l'Ebre, que neix a Reinosa (Cantàbric), per calmar la set de tot el litoral mediterrani és forassenyat. Què se'n fa de l'aigua que consumeix el centre d'Espanya. Es depura? Per què no es multipliquen les dessaladores com la que nosaltres hem fet a Blanes? Per què els rius de l'Atlàntic son intocables? Per què no s'amplia el transvasament Tajo-Segura? Els portuguesos ens diuen que el gran problema del Duero i el Tajo son les inundacions provocades per una administració poc curosa dels embassaments rius amunt, a Castella. Portugal, excepte al sud, no té un problema d'aigua com el litoral mediterrani espanyol. Catalunya està treballant, més des de l'oposició que des del govern, en un mapa d'Espanya diferent i raonable, en la línia del que va fer el Banc Mundial l'any 1962 quan va recomanar que es prioritzessin els eixos Mediterrani (la Jonquera-Múrcia) i Cantàbric (Bilbao-Behovia). Avui l'eix ruter cantàbric encara no arriba a Galícia! Avui la vall de l'Ebre no té prevista l'alta velocitat ferroviària. I Barcelona-València tampoc! El paradigma "totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid" és pobre i matusser. Es basa en una mapa de gravitacions ancorat en el segle XIX, insensible a les gravitacions reals creades per les masses demogràfiques efectivament existents avui. El centralisme dels aeroports, la gestió estatal dels ports, les contradiccions i la manca de competència en les xarxes elèctriques, el retard en l'energia elèctrica d'origen gasista, tot plegat ens porta molt lluny de l'òptim, no ja català o balear o aragonès o valencià, sinó espanyol. S'ha de fer un nou mapa d'Espanya. I el farem. El farem amb tots els pobles d'Espanya. L'aprovarem al nou Senat quan esdevingui cambra dels territoris. Posarem mans a l'obra de seguida. Ja les hi hem posat. Ja estem dibuixant. Ara. És tan estratègic això com fer entendre el concepte d'Espanya plural o federal. I més urgent. Si el mapa no s'entén, en el concepte no cal ni intentar-ho. D'altra banda, no s'entén que, en un país que tendeix a veure fantasmes darrere de cada empresa que se'n va i que toca campanes cada cop que n'arriba una d'important, el govern actuï de manera que provoqui desestabilització en importants entitats financeres. ¿Que, potser, la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera? ¿Que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen (avui ja anunci) d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que no ens hem adonat que tanquen Burés a Anglès i la producció d'àudio de la Panasonic a Celrà? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat a Saragossa -en gran part- per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿És que hi ha alguna explicació, a part de l'excusa educada que ha donat Zara -"els sous de Saragossa són més baixos i els sindicats menys combatius"-, per no formalitzar la compra dels terrenys de la seva base logística entre la Península i el continent europeu al costat de Figueres? Per què l'aleshores conseller Macias va declarar tan alegrement que Zara anava a Figueres? Em consola el fet, que el govern convergent és incapaç de copsar i de reconèixer, que la marxa d'empreses a Saragossa només és tràgica si tenim un concepte estret i obtús de l'interès estratègic de Catalunya. En realitat formem part d'una regió econòmica europea més gran. No em consola ni la mala ratxa ni el malgovern que puguin haver contribuït, no potser a la marxa de les empreses, però sí a la falta de reflexos en la resposta. Sóc partidari de projectar solucions en positiu, en cada �cas, tal com van fer els suecs a Malmö, quan la Saab no va poder ni obrir la seva planta nova de trinca al costat del port: els suecs van convertir la planta encara buida en el centre de convencions més important del sud de Suècia, tot just relligat al continent pel nou pont Malmö - Copenhaguen. Malmö ha fet un salt endavant prodigiós en els darrers deu anys. Què ha fet Madrid després del 92? Respondre al repte de Barcelona i posar-se al dia en la xarxa mundial de ciutats. Llançar-se a fons, esclar. Amb l´ajut de l´Estat, esclar, perquè “el tenen allí”. L´Estat és a Madrid i cada vegada menys a Catalunya. Les dades més recents de la inversió directa de l´Estat al nostre país a l´any 2003 la situen en un 5,0%, tot un record de mínims. I si a aquest percentatge del que paga realment l´Estat hi sumen la inversió de la Seguretat Social, la inversió a Catalunya seria del 5,24%. Un altre mínim històric. A Madrid, doncs, seguiran tenint l´Estat totalment allí mentre Catalunya no iniciï la marxa cap a un Estat diferent, cap a l´Espanya plural. No Catalunya sola, però Catalunya primer. Amb els aragonesos, els balears, els asturians, els gallecs i tants d´altres. I després amb tots els alters. Parlem un moment de la llei de caixes. No ens va agradar, en el seu moment, la llei catalana, que substituïa la representació –prevista en la llei espanyola- per als municipis per una altra de basada en les entitats de reconegut prestigi, expressió que si no és anticonstitucional és en tot cas clarament preconstitucional. Ara, l´intent actual de predeterminar des del´Estat l´edat dels càrrecs directius de les caixes en un moment en què la inestabillitat financera és considerable resulta francament sospitós. I aquesta és una dada que no ha de sorprendre , vista la preocupació dels responsables del govern actual pel seu futur. Em refereixo al futur immediat, al que es pot produir en les properes eleccions, i em refereixo al futur no del país sinó dels interessos del partit que ens ha estat governant durant vint-i.tants anys. Si a aquesta situació hi afegim la fal.lera del govern de CiU per ficar el nas en el més mínim moviment de la societat civil, tant si són caixes com entitats com clbus de futbol, la inquietud no necesita més justificació. És àmpliament compartida per l´opinió pública catalana. Posar en quarentena, sense explicació, alguna de les més solidez institucions financeres no ja de Catalunya sinó d´Espanya no té cap mena de sentit. És temerari. Aquestes són algunes de les qüestions que van quedar al tinter durant el debat d´orientació de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya o bé que convé recordar després d´aquest debat. El debat va posar en evidencia que hi ha un president que se´n va; potser més reconegut ell pel poble que no pas agraït ell envers els ciutadans. Va posar en evidència que seguir en la situació actual no és útil per a Catalunya, que no podem esperar dos anys a intervenir, dient-hi la nostra, en el debat obert sobre l´evolució de l´Estat de les autonomies. El debat va demostrar un cop més la hipoteca de CiU respecte del PP, més algunes novetats, com ara el recolzament des de fora a la continuïtat un any més d´aquesta hipoteca. El debat, en fi, va deixar clar que Catalunya té un futur esperant a la cantonada. Un futur que té com a protagonistes altres forces, altres sensibilitats, altres maneres de fer, altres homes i dones. I un futur que serà posible si la ciutadania ens fa confiança. No hauríem d´esperar dos anys. No podem permetre´ns el luxe de perdre´ls. No som nosaltres els que tenim pressa. És Catalunya la que no pot perdre el temps. Pasqual Maragall, president de PSC. 13/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Infrastructures i empreses, el repte estratègic Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Infraestructures Economia Empreses Pujol, Jordi Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1364 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1672/0000000574.pdf 9a84a492fa922fa5a354fff397551eca PDF Text Text Records vius (A Antònia Macià) Article de Pasqual Maragall a l'Avui (9-9-2001) Records vius Pasqual Maragall President del PSC No em considero la persona amb més títols per glossar la vida de la senyora Tarradellas. Fa uns dies la veia sofrint amb la coneguda cara de lluitadora, ja quasi sense celles, però amb tot determinada a seguir respirant. En qualsevol moment podia tornar a obrir els ulls i omplir l´escena amb la força incontestable de la mirada, per no dir res de la veu, la veu imperativa i dreta a l´objectiu com una sageta. No sé si la seva aura provenia en part de Josep Tarradellas, segur que sí; en tot cas l´aura i l´encant de Tarradellas eren més entenedors coneixent Antònia Macià. S´havien acabat assemblant, almenys en el to de la veu i també en els continguts. Un dinar a casa seva era una festa en cert sentit perfecta. S´anaven rellevant en el manteniment de la tensió de la conversa sense cap mena de programació prèvia. Es renyaven per persona interposada. "En Josep és incapaç de fer tal i tal". "Les dones sempre han de dir el que no haurien de dir". Etcètera. El dinar era sempre de gran qualitat i el xampany, evidentment, francès. No sé si l´Ortínez hi tenia a veure, en això. És tot un món que se´n va. I a uns quants ens ha deixat la penyora de representar-lo sense el seu ajut. Menys mal que no ens faltaran ni el seu fill Josep, ni en Bricall, ni la Montserrat Catalán, que han estat uns marmessors vocacionals i generosos no sols amb els pares Tarradellas sinó amb nosaltres. Mentre escric això l´Antònia Macià encara batega a 88 pulsacions per minut. La boca es va obrint, les mans tremolen una mica sense força, la respiració pesa cada cop més. Vet aquí el moment irrepetible en què el món deixarà de tenir entre els vius una persona que no havia nascut per morir. Un es pregunta de què serveix aquesta companyia final que no pot canviar res i que no serà recordada per qui la rep. Crec que és la companyia pura, la pura amistat, gratuïta, l´autèntica i respectuosa reivindicació del misteri en què consistim els humans, davant ningú. Me n´adono que l´Antonieta i jo ens estimàvem molt. Intuïtivament, indubtablement. La Diana hi ha tingut a veure; forma part del comptat nombre de persones, entre les quals no em compto, que diuen exactament el que volen dir, com la senyora Antònia Macià, i que no diuen res debades, fins i tot quan exageren ostensiblement. Tots quatre vam passar bons moments, i més encara amb els amics comuns que he citat. Com deia el meu pare, aquestes vibracions positives floten en l´aire sense límit en el temps. També queda per sempre la imatge no fotografiada, em penso, del rei d´Espanya parlant amb la senyora Macià una bona estona pràcticament agenollat. Ella seia a la cadira de rodes. Va ser el dia de la Fundació Tarradellas de Poblet, primer al monestir i en acabar al Palauet Albéniz. La conversa no s´acabava mai i la veu imperativa seguia interpel·lant i parlant entre interjeccions. I ara és com si la sentís. No crec que desaparegui mai del tot. 10/9/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Records vius: a Antònia Macià Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1371 Subject The topic of the resource Necrologies Macià, Antònia Tarradellas, Josep, 1899-1988 Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1673/0000000572.pdf 2235c7cd99a9687f1d8017186d1b8097 PDF Text Text "Un home de veritat" A Antoni Santiburcio Article de Pasqual Maragall a El Periodico (12-7-2001) Se ha dicho de él todo o casi todo, se ha contado casi todo de una vida como la de Antoni, de su familia, de cómo vivió antes y durante la enfermedad, de cómo no cambió por dentro mientras iba cambiando su aspecto. Cambiando menos para su familia y sus compañeros del día a día, claro, que los que le íbamos viendo de tanto en tanto comprobábamos con mayor brutalidad las dos cosas: el ataque implacable de la enfermedad y la eficacia de su resistencia. Para darse cuenta a distancia de todo ello, sin embargo, había por lo menos que haberle conocido antes con cierta intensidad, saber de esta persona singular y clásica al mismo tiempo. Yo le conocí y traté bastante, durante bastantes años. Nunca tuve la impresión de conocerle del todo, ésta es la verdad. Pero no tuve duda alguna sobre lo siguiente: era un hombre de verdad, en el sentido cabal del término. Tenía una idea clara de lo que quería y de cómo podía conseguirlo. Y lo conseguía. No recuerdo haberle oído que algún objetivo fuese imposible o se le resistiera. Probablemente la dificultad le estimulaba. Sin embargo no era jactancioso. Era discreto. Era directo. No era un gran orador, pero decía precisamente lo que quería decir. Poco antes de morir, notó que le faltaba algo, y lo dijo. Tenía razón como casi siempre. Lo digo a sabiendas --muchos amigos lo saben-- de que no siempre coincidí con sus razones. Eso no era lo más importante. Nuestra visión de lo que había que hacer era básicamente la misma. Y lo hicimos. Barcelona cambió. Cambió ella. Nosotros la comprendimos y la ayudamos. La intuimos. Yo había conocido y trabajado durante largos años con personas de su misma extracción, de su mismo perfil, de barrios cómo el suyo. Eran otros tiempos. Ahora no tocaba soñar y conspirar: tocaba actuar. Y actuamos. Pero tocaba también convencer, explicarse, seducir. En Chipiona, en un mitin de la campaña de Carmen Romero para ser diputada en el Congreso, recuerdo que sedujo a todos, y en concreto a Carmen. El era el joven andaluz que había triunfado en Barcelona. Eso en Andalucía es un triunfo importante. Pero donde había convencido aún más era en Barcelona: en los barrios y en la prensa de base, no en los grandes titulares. Ahí se produjo una interesante asociación de intereses entre un sector de la base política y de la base periodística, y también, conflictivamente, pero de hecho, categóricamente, con una buena parte de la base del movimiento ciudadano en los barrios. Ahí, Santiburcio jugó un papel decisivo. Fue mal entendido por un sector de la política y de los medios, que se empeñó en verle, a él y a lo que representaba, como la intromisión de un advenedizo que agitaba las aguas aparentemente tranquilas de un país y de una ciudad donde los códigos de conducta y las alianzas posibles estaban férreamente controladas según unos modelos hijos de la transición de los años 70. Un cierto catalanismo y una cierta izquierda, y una cierta prensa, marcaban la pauta que no se permitía transgredir. Santiburcio, no nos engañemos, era en cierto modo un extraño en ese contexto. Su estilo chocaba. Su Fòrum Nord de Nou Barris parecía quijotesco. Su actitud sonaba a populista, y a individualista y excesivamente pragmática a la vez. Su éxito casi póstumo no hace más que revalorizar su esfuerzo por superar esas circunstancias adversas. Habrá que historiar todo esto porque de otro modo no se entenderá del todo lo que ha pasado estos años en Barcelona. La Barcelona rutilante, que salió rejuvenecida y admirada por propios y extraños de la larga aventura que lleva el nombre de los Juegos Olímpicos, en realidad se fraguó, no sin conflictos, en los barrios y los distritos, negándose a admitir que las islas de excelencia y los grandes equipamientos lo fueran todo Esa Barcelona es un modelo con claroscuros, sin duda, pero es el auténtico modelo Barcelona. Y surgió de una alianza o complicidad que va desde Samaranch a Santiburcio, en torno a un proyecto universal y en cierto modo globalizador , y sin embargo con profundas raíces populares. Catalunya le debe mucho, casi tanto o más que al proyecto nacionalista, dotado de razones evidentes y políticamente bien ejecutadas, pero lastrado también por serias limitaciones, limitaciones que el modelo Barcelona hizo saltar por los aires. Afortunadamente. El proyecto del 2004 es un serio intento de proseguir por ese camino que unos y otros fuimos construyendo, como se decía antes, dialécticamente. Queda sólo por admitir que esas contradicciones se vivieron no sólo en el amplio campo de la ciudad y del país, sino también en el interior del socialismo catalán. Todos los partidos socialistas han tenido y tienen dificultades en las grandes ciudades, sea en Londres o en Madrid, en París --hasta hace poco, y aún está por ver la solidez de su éxito-- o en Viena. Nosotros, con Santi, optamos por el modelo de partido de Viena, de sólido prestigio desde 1918 en la Barcelona de los urbanistas y por supuesto de los socialistas. Pero ello no nos libró de los males que afligen a los partidos de ciudades donde, por su tamaño y su papel nacional, lo que se discute son las ideas globales y no sólo las locales. Dónde el localismo y la identidad no son la muletilla o la pócima mágica que resuelve todos los quebraderos de cabeza de los políticos. O si lo son ha de ser abarcando a un público mucho más amplio que el tradicional público de votantes socialistas. Y ahí está el problema. La dualidad partido de votantes-ayuntamiento de ciudadanos se hace entonces evidente. Casi diría que se refuerzan mutuamente: como más tiende el gobierno municipal a ampliar su espectro, más tiende el partido a afirmar los valores esenciales. La filosofía de eficiencia y flexibilidad del gobierno municipal, que tiende a reducir los núcleos de decisión central y a dar amplia autonomía al sistema periférico, se compensa con un partido de amplias ejecutivas y consejos de federación y fuerte control de las agrupaciones. El conflicto estaba servido. Pero no fue más allá de algunos rasguños y algunas salidas de tono de unos y otros, luego magnificadas, con cierta lógica, por unos medios que comienzan en realidad en el propio interior del partido y la institución. Los auténticos medios productores de noticias son las bases de los dos �sistemas. A quien se llama los medios son, en realidad, los medios formales de los medios reales ; las opiniones y los creadores de opinión son actores del grupo que luego se siente objeto y no sujeto de la noticia. Pero Santiburcio tiene tanto o tan poco que ver con esto como yo mismo. Fuimos piezas de un conjunto. Me considero su amigo, en cierto sentido uno de sus mejores amigos. Y muchas veces debimos defender posiciones contrarias. Qué lujo de amistades y qué gusto tener esas contrariedades, aunque nos hicieran sufrir, y a algunos, mucho. 12/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un home de veritat: a Antoni Santiburcio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1372 Subject The topic of the resource Santiburcio, Antoni Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Acció política Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-12-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1675/0000000567.pdf 2b0af436870c49f6a8b8078773b57d0a PDF Text Text Reflexions sobre Xile Pasqual Maragall i Mira El Periódico 31/01/2001 Vaig estar a Xile el 1989, hi vaig tornar poc després d'acabar l'exercici de l'alcaldia de Barcelona, al desembre del 1997, i una altra vegada ara, a principis d'any, a donar unes xerrades sobre regionalització i a prendre contacte amb Chile 21. Chile 21 és el think tank dels partits de la Concertació que governa el país. Xile és un país amb qui l'esquerra i el centre-dreta espanyols i concretament catalans hem anat teixint llaços estrets. Tot va començar l'11 de setembre de 1973 amb el bombardeig de La Moneda i la digna mort de Salvador Allende. El mateix dia, 250 anys abans, el conseller en cap de Barcelona queia ferit al baluard de Sant Pere i les tropes de Felip d'Anjou i de la nova dinastia, els Borbó, s'instal.laven a Barcelona. Les Constitucions catalanes van ser abolides poc temps després. Ara, cada 11 de setembre, totes les formacions polítiques desfilem davant l'estàtua d'aquell conseller en cap, Rafael Casanova. I després de visitar la seva tomba a Sant Boi de Llobregat, l'esquerra catalana es reuneix a la plaça de Salvador Allende del districte d'Horta-Gui- nardó amb els seus conciutadans i amics xilens, que són molts, davant l'efígie d'Allende. Escoltem la seva veu proclamant "les àmplies alberedes", convertides en sinònim de la llibertat dels pobles, i venim al Parlament de Catalunya, des d'on, a la tornada de Santiago, instal.lat (per fi) en un bell despatx que ve a ser el de cap de l'oposició, al costat del parc de la Ciutadella, escric aquestes línies. Alberedes i ciutadelles Alberedes i ciutadelles, dates i noms sagrats, La Moneda, el baluard de l'11 de setembre, 1714, 1973... ecos de revoltes populars i d'imposicions antipopulars: la història ens uneix, el batec de la vida és el mateix. El món és infinit i al mateix temps familiar, petitó. El primer fet en la cadena dels molts que van moure el jutge Garzón a iniciar en bona hora el procés Pinochet, segons crec, va ser l'assassinat de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, establert a Xile i germà d'Arturo Soria Espinosa, fundador de la FUE, el sindicat estudiantil de la Segona República. Arturo era amic íntim d'Antoni Maria Sbert i del meu pare, de fet va viure a casa de seva durant la guerra civil, i va estar exiliat després a Xile juntament amb Joan Oliver. Carmelo i Arturo Soria Quan Arturo va tornar a Espanya el 1960 amb José Bergamín passaven tots dos llargues hores amb Oliver al Cafè Mirasol, jutjant la vida des del prisma més savi, que és el dels disgustos ben portats, el de la dignitat i la ironia. L'herència d'aquests personatges ens ha fet, crec, més resistents, els de la meva generació. Després parlen de la nostra tossuderia. També, però en tot cas tossuderia amb fonament. Carmelo Soria era comunista, Arturo no. Arturo era un liberal incombustible, aristocràtic en el sentit no material (no tenia ni un ral). Bergamín va ser company de viatge i era capaç d'anar amb els comunistes fins a la mort però, com deia ell, "ni un pas més". Arturo va editar a Xile, a través d'una petita editorial seva anomenada Cruz del Sur, els Renuevos de Cruz y Raya , un remake de la revista catòlica republicana de Bergamín. Va publicar molt Bergamín, l'Elogi de la Paraula de Joan Maragall i una de les millors peces que Jordi Maragall va escriure sobre el poeta. Tot això, juntament amb l'aparent tradició democràtica de l'exèrcit xilè, creava en nosaltres una imatge de Xile que feia del tot inexplicable el cop, i gairebé diria que encara més inexplicable la persistència dels seus efectes, l'estabilitat del terror xilè, la seva acceptació per àmplies capes del poble o en tot cas de la classe mitjana. Aquí és on volia arribar. Aquest és un punt en què també ens tornem a trobar Xile i Espanya, i en particular Xile i Catalunya. El punt on es confonen la pau i l'oblit. On un temps ha de passar abans de recordar-ho tot, perquè el record de tot és tan feridor que fa la pau impossible. Un temps de silenci, un descans de la me- mòria, un temps sense passat, un present perfecte. Es més: només acceptant que el desastre o el càstig que ens va infligir la història tenia causes més enllà de la �maldat dels que ens els van imposar, només així, podrem recrear la bondat i la delícia dels dies de vi i roses que el nostre record o la nostra imaginació reclamen insistentment. Aquella imatge idíl.lica de la república (malèfica per als altres) només tornarà a la realitat per a nosaltres (i deixarà de ser el malson dels altres) quan admetem que no era tan idíl.lica. Fins a quin punt traïm així els nostres antecessors és una cosa que només es pot resoldre teleològicament, mirant cap al futur i no només cap al passat, buscant en un futur pròxim el punt de confluència dels nostres desitjos amb els antics. I aquesta reflexió delicada és una cosa que només es pot suportar en companyia. Un lent reconeixement Sopant a casa d'Isabel Allende al barri de Providencia, a l'antiga torre (com diem a Barcelona) del carrer de Guardia Vieja on va viure el seu pare, constatant el coratge enorme amb què va enfrontar la seva tornada a Santiago i la recuperació de casa seva, el menyspreu d'alguns i la lentitud del reconeixement de molts a la figura del seu pare i a l'edificació del seu museu, vaig comprendre millor el rol que juguem cada un per als altres: necessitem testimonis amigables que no comparteixin totalment els nostres records, que no ens culpin de la nostra paciència i que excitin la nostra capacitat de perdonar. Que no ens exigeixin, que simplement ens acompanyin. Parlant amb Ricardo Lagos vaig creure entendre fins a quin punt Xile, sense perdonar, administrarà sàviament els seus rancors. Vaig recordar llavors el dia en què Joan Carles de Borbó, fill del comte de Barcelona, va presidir a la nostra ciutat el 1981 una desfilada militar que es va organitzar d'acord amb un alcalde socialista que poc temps després va ser ministre i reformador de l'Exèrcit. Aquell mateix alcalde, dos anys abans de ser-ho, havia demanat les claus del vell Parlament, llavors tancat (des del 1939) perquè s'hi celebrés la reunió dels diputats catalans que havien de ser elegits en les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 1977. En aquella reunió s'havien d'establir les bases de la recuperació de l'autonomia i de l'Estatut de Catalunya. Posteriorment el President a l'exili, Josep Tarradellas, va volar directament fins a Madrid i el procés va prendre altres camins. Però va néixer així i no d'una altra manera. Avui a Xile un socialista, president de la República, administra amb determinació i subtilesa el final de la transició, no al passat, sinó al futur. A un futur digne del passat però diferent. Han passat 28 anys des del 1973. A Espanya van passar 38 anys de Companys (el president afusellat per Franco) a Tarradellas. I dos segles i mig des de la derrota catalana del 1714 i la supressió dels drets fins a l'inici de la seva recuperació, tots dos moments sota la mateixa dinastia, encara que en un context en què el significat de la monarquia és ben diferent. Una lliçó compartida Què és més xocant, la tardança de la història a dibuixar un camí intel.ligible i direccional, o el fet que, amb el temps, la direcció mateixa de la història canviï de significat i que els uns i els altres, vencedors i vençuts, d'alguna manera hagin contribuït al nou sentit de les coses? Hi haurà qui digui que l'únic en què s'assemblen uns polítics i altres és que el poder els fa iguals. Hi haurà qui observi que la que declara les guerres és sempre la dreta i la que declara el perdó és sempre l'esquerra. Potser, almenys a Occident. Però a mi ningú em treu del cap que Xile i Espanya han après lentament la gran lliçó: la història és de cada un però el futur és de tots. O no hi ha futur. Aquest és, per cert, l'esperit amb què els catalans encarem el nou segle a Espanya. Cada un és qui és, però volem anar junts. I al revés: volem anar junts però sense deixar de ser qui som. I això val també per a les relacions entre xilens i espanyols. Val la pena ajuntar-se quan un és un país petit o mitjà i no té empreses multinacionals, o en té, però no garantides, que és el que li passa a Espanya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions sobre Xile Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1377 Subject The topic of the resource Xile Democràcia Republicanisme Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf f0790f24a7918e69312e955aa8943502 PDF Text Text Seguirem el camí de l'Ernest Pasqual Maragall i Mira El Periódico 23/11/2000 Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho. La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i per dialogar. He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc. TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a la nostra política concreta i eficaç". Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi: la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una Espanya de tots, per l'Espanya plural. Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història. I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar. ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya de tots. La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Seguirem el camí de l'Ernest Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Acció política Democràcia Model social ETA Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1378 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1677/0000000637.pdf b0290a3f86b3a79e788a61291563b903 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 03/12/2005 - Hora: 22:42 DIUMENGE 4 DE DESEMBRE DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia PARLEM DELS NOSTRES FILLS Els joves de Catalunya tenen dret a exigir més oportunitats i menys incerteses davant la seva emancipació PASQUAL Maragall* ins fa relativament pocs anys, la joventut es construïa a partir de certeses. Avui, però, es construeix a partir de la incertesa. Abans era una etapa que passàvem amb la rapidesa de qui té un itinerari clar. Abans era un trànsit, avui és un estat. L’adolescència és un període caracteritzat pels canvis físics, pel descobriment de la pròpia identitat i per l’experimentació. Sempre ha estat així. Però actualment els adolescents tenen vies molt fàcils i ràpides cap a falses seduccions. Disposen d’oportunitats d’evasió, avui més assequibles, variades i excitants, però també molt més plenes de riscos i perills. La prevenció és fonamental i començar a prevenir en l’etapa escolar, importantíssim. Ho estem fent, per exemple, amb el programa Salut i escola destinat als alumnes de tercer i quart d’ESO. Molts d’aquests joves més joves (14-16 anys) perceben que el que els obliguen a estudiar no manté relació aparent amb les feines i habilitats que saben que se’ls requeriran quan surtin al carrer. La reflexió i consegüent resposta ha de ser compartida. I l’important no són les grans definicions legislatives. L’important és reduir el fracàs escolar, incentivar els estudis postobligatoris, fixar una bona transició escolafeina i oferir una Formació Professional competitiva. Sabem que el 70% de l’alumnat de FP troba feina en menys de sis mesos i una part important de la resta opta per continuar estudiant. No obstant, el percentatge de joves F Família tipus entre 20 i 24 anys que han finalitzat almenys la segona etapa de secundària està, a Catalunya, 13 punts per sota de l’europeu. Ara creem ocupació. Més que mai. Però conformar-nos amb aquesta situació seria pa per avui i fam per demà. En 30 anys, mai havia estat tan fàcil trobar feina. Tenir una taxa d’atur que estigui per sota del 7% és bastant eloqüent. Però la qualitat de l’ocupació ja és tota una altra cosa. I una altra de més diferent encara és la perspectiva d’una millora progressiva d’aquesta qualitat per a un nombre elevadíssim de gent ocupada. Per al curs escolar actual, la Generalitat ha creat 76 nous cicles formatius i 2.280 places de Formació Professional. A partir d’ara, els joves que es vulguin formar per tenir una ocupació de més qualitat disposaran de més oportunitats i de menys incerteses. Al meu parer, tot el sistema del treball autònom, no dependent, està mal plantejat. El d’autònom és El repte és renovar els serveis públics, no privatitzar-los com proposa el centredreta un tipus de feina que abans era excepció i que avui dia s’ha convertit en regla, sobretot entre els treballadors i professionals joves. Tot sembla que es conjuri en contra de la nostra capacitat productiva i de l’emancipació autònoma de la gent jove; tot milita en contra de l’eficiència i l’equitat: la declaració trimestral, les duplicitats en la tributació, els tipus impositius, la carestia en el mercat d’oficines i despatxos, sense oblidar l’afegiment de la complexitat i el cost fiscal dels canvis de local, etcètera. En el cas de les dones joves, especialment si tenen fills, l’escenari es SILVIA ALCOBA complica encara més. Ara s’ha aconseguit allargar uns dies el permís de paternitat: ¡uns dies! I s’està debatent si els pares disposaran de 8 o 15 dies de permís. Mentrestant, molts comerciants em comenten que es veuen obligats a contractar nois i no noies perquè els dissabtes, les mares joves no poden deixar els fills a l’escola i exigeixen que es respecti el caràcter festiu del dia. I com que el dret laboral les protegeix en aquest aspecte, doncs s’opta per contractar nois. Això no és més que una evidència del camí que encara queda per recórrer en el terreny de la igualtat, la coresponsabilitat dins de la llar i la conciliació de la vida laboral i familiar. Certament, les nostres polítiques no van a la velocitat dels canvis en aquesta societat del segle XXI. LA COHESIÓ territorial és una altra de les dimensions de la cohesió social. Una de les més importants. I concerneix sens dubte al futur dels nostres fills. En alguns barris de les nostres ciutats els pro- blemes socials s’enquisten en cercles relativament tancats, poc permeables, amb tendència a la degradació. Són cercles que no ofereixen les condicions mínimes per a la convivència i la seguretat. Aquest és l’origen de la política de barris i de qualitat urbana que estem desenvolupant a partir d’una aliança sòlida amb els ajuntaments. El meu Govern no dóna ajuts a barris amb problemes. Donem el nostre suport a barris i municipis amb projectes i acompanyem aquest suport amb un important esforç inversor en educació i salut. Aquest és el camí del canvi. Si el que passa en un barri de Girona, Lleida o Tortosa s’ha de solucionar des de Barcelona o Madrid, malament rai. L’alcalde ha de ser qui conegui millor que ningú el que els ciutadans necessiten i demanen. Una de dos: o tenim una política forta d’inversions als barris i de millora permanent de l’educació i la Formació Professional, col.laborant amb els ajuntaments, S’ha de millorar l’educació, invertir en els barris i adequar el mercat laboral o tot el que guanyem en superfície ho perdrem en profunditat. Això està ben clar. Els nostres joves esperen i aspiren a disposar d’uns serveis públics competents i eficaços. En aquest sentit, les propostes per tornar a la privatització dels serveis públics és una trampa per a elefants i, en el fons, una ingenuïtat. ¿No és ingenu pretendre tornar als sistemes privats i d’assistència, com proposa el centredreta a Catalunya, quan el servei públic i universal (i públic concertat amb el sector privat) és tan eficient o més que aquests sistemes? Quan la qualitat del servei públic, en sanitat i educació, ha millorat tant; quan els governs autonòmics i locals estan prestant el 70% dels serveis públics i ho fan des de la proximitat, des del coneixement detallat de la demanda, ¿quin sentit té proposar la tornada a la privatització? La iniciativa privada (i la mutual i associativa) va ser imprescindible i meritòria, a la Catalunya del segle passat, quan l’Estat no donava la talla, quan els ajuntaments, o fins i tot un grup reduït de famílies –com van fer els meus avis–, muntaven una escola amb vocació pública molt millor que la que podia oferir l’Estat. ARA EL REPTE és millorar la qualitat i eficàcia de la provisió pública dels serveis de benestar i les fórmules de col.laboració públicoprivades pròpies de la nostra tradició, no la seva privatització. El camí és la renovació de l’Estat de benestar, l’extensió de drets, no la seva reducció. I aconseguir que el sistema de benestar sigui entès per la societat civil com a propi i acceptable a través de la seva avaluació i transparència, no desarmar-lo. És el que ens hem proposat. Catalunya està vivint un moment singular. Ja hem demostrat que som viables. Viables en democràcia i viables en la pluralitat. Ara s’ha de demostrar no només la viabilitat sinó el progrés. És a dir, demostrar que millorem amb el temps, que no ens estanquem, que acceptem riscos, riscos calculats però certs. Que ens movem i que ho fem en benefici de la ciutadania, en les edats més difícils. Quedar-se un tal com està, tant si és un individu com un poble, és una entelèquia. No existeix aquesta possibilitat. Afortunadament. Això és el que els nostres fills tenen dret a exigir-nos. Això és el que ens exigim. H *President de la Generalitat de Catalunya. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Directors: J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic i producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), Á. Manso (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem dels nostres fills Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Joves Educació Ocupació Gestió pública Model social Acció política Catalunya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1331 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles