21 10 1525 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2799/19960707_ElPais_CiudadHombreMetropoliCiudadana_PM.pdf fb8e5c0ba01ff599cdf0022647c316e8 PDF Text Text Domingo 7 de julio de 19S .CATALTTÑA. rí. ;5-J'iik?l'^"'"f:;ï ßMMi del hombre, metròpoli euMidanä \ •T'1' -'''-'•': ."-1, •-.-'v. • ' . ' • • . • ' . Barcelona ha sido visitada estos di , 9.000 arquitectos de todo el mum Barcelona con ocasión del decimon de su Unión Internacional (UIA) ha tratado de una oportunidad mi la ciudad: tantos arquitectos pas», . 'tías calles,,buscando aquel edificio ;,-¿i zuela, deben causarnos alguna sen* asi porque, más allá de la importai , . tro, que sin duda la tiene, el congres ha convertido en un escaparate mu cho más para una ciudad que : - ha.sido llamada "la ciudad de • los arquitectos". , Durante el último decenio .nos. na gustado afirmar que lo • acontecido en Barcelona podia tener un carácter modélico para nosotros mismos e incluso para otras ciudades. . • . ,.'Ciertamente, en Barcelona se ha entendido el urbanistno como mucho más que una sim- ; . ple zonificacióo-y se ha usado . como garantía pára el disfrute ••ciudadano de un entorno de calidad, como garantía de equidad en la distribución de los equipamientos, servicios e infraestructuras y ¡pomo instrumento de participación y control democrático de la construcción del espacio colectivo. , Sólo porgue asi se entendió fue posible llevar a cabo las grandes transformaciones que la ciudad ha protagonizado en menos de 15 años. Ahora, cuando los cerca de 9.000 profesionales que mencionaba al principio nos han podido conocer de cerca, nadie dudará que pueden percibir todo lo que se logró, pero también, me parece, todo lo que estamos preparando para el cambio de siglo en ese nuevo esfuerzo que hemos convenido en llamar "la .segunda gran transformación de Barcelona". Pero Barcelona no desea conformarse con ser escaparate. Pretendemos aportar un espíritu que puede definirse como una gran confianza en la ciudad, o sea, en lo humano. Al fin y al cabo, lo natural es lo que nos ha sido dado y la ciudad es lo que hemos construido. Se trata del viejo dilema estético y a la vez filo• sófico: ¿el bosque salvaje o el campo roturado por el esfuerzo del hombre? Con sinceridad, a pesar de sentir una ancestral pasión por lo que en esta metáfora significa el bosque, me quedo con lo humano, estimo las señales que el arado imprime a la tierra. Dejo ahora esta comparación y vuelvo a la ciudad: es cierto que deberemos reelaborar nuestro marco de relaciones con lo natural y enmendar aquellos errores que podamos haber cometido, un cierto pecado de soberbia humana. El manuscrito no estaba traspapelado . . - - . ' ;••, . - . - • - . '**ï . ,.-.i-.-.. .,-^iJ,,.,', "•••.' : •... ;»-.- .-. ::-iu .*Jt-•sAiïi-tf. PASQUAL MARAGALL VA.""" " Í J M f c / i * - » ^iTO^-^fOtótime-j&te diafcentre. eljrabajo experto y un cierto'escepticismo ciudadano para ,-^.Jograr acierto y a la vez * £ complicidad. • '** -JtínacasodeBarcetAxloña, hemos avanzado «v bastante en esa direcI .v_ ejión -porque hemos -.i -aprendido de nuestro propio pasado reciente, i '.^Nuestras convicciones p«obrelo metropolitano, "••-"ibretla necesidad de iprendefla ciudad , nos han llevado a •buscar respuestas adecuadas. ("VariAy hahlamos.de la ciudad real, hablamos de la ciudad PACaUWUESA. de los ciudadanos, que , A menudo,.asustados ante las mareas que pro- • sí tienen conciencia de vivir en algo más que un municipio cuyos términos, generadores de las «tierititim identivienen del océano de las megalopolis, buscamos redades locales, no sirven ya como marco de lo que cotifugio en conceptos que nos parecen mas auténticos, más sinceros, simplemente por su apariencia, dianamente es percibido por la ciudadanía. mas natural. Un poco como aquellos estudiosos dç De nuestra capacidad para devolvernos lo que nos hace 200 años, que vieron en los "niños salvajes" la pertenece, la dudad, y para convertir las metrópolis en representación de lo esencialmente humano- sin. representación dejo humano, to ciudadano, dependerádarse cuenta de que, muy al contrario', la carencia ' que en uröfuturo no lejano podamos afírniar-que-hede un lenguaje impedía a esos seres clasificados mos logrado dar forma a las soluciones que ahora perseguimos. Si mencionaba un espíritu determinado era como "más puros" el acceso a los códigos y referentes que distinguen al hombre, el acceso al pensa- ' para poner de relieve la idea que enei subyace::no solamente nuestros problemas se resuelven enjas ciudades, miento cultural. como marco lógico de soluciónísino que la propia ciuLo que nos es propio tiene que ver con nosotros mismos, con nuestras marcas, con las huellas que el dad, como significación de lo humano, es solución. Por ello decimos sin tapujos que las ciudades son el hombre deja en el mundo a la par que trazamos futuro, que las metrópolis son resultado de la acción una cuerda llamada historia. _,_ ~~ Por eso.digo que las ciudades, que sin duda alciudadana. Es asi que el deseo de Barcelona de aportar guna son del hombre, no sólo tienen solución, sino elementos de confianza ha tenido estos días una' gran que devienen la única solución de la humanidad. Se- --•ventaja;'aquéllos en quienes debemos confiar, aquéllos a quienes debemos pedir que sueñen despiertos, que ttata, eso sí, de alcanzar un ideal de ciudad que tenga que ver con lo humano y no con lo monstruoso, .».agudicen s,us capacidades intelectuales, han estado Quizá así alejaremos el miedo que nos produce lo • ^aqut'entre'nosotrps^'viviendo-loíquc hicimoiy hace• mos, quién sabe si ayudándonos para lo que haremos, gigantesco, lo descomunal. ¿Qué podemos hacer? Poner alma en las perife- í Por unos días liemos sido cerca de 9,000 ciudadanos rias, llevar el centro a,los suburbios, devolver 1» 'más y nos hubiera'gustado que mien(ras han sido barvida a las coronas metropolitanas, acercar los 'ex- celoneses, aunque haya sido por, algunos idíasj hayan tremos al epicentro y dar. contenido a una palabra podido y querido sentirse más cerca no ya de nuestra •. . ? ? : : , .-..; . que a veces suena hueca, pero que a todas luces es • ciudad,sinQ.delarciudad. nuestro reto principal: calidad. " i *• ¿ '\, ¡r '<* ï Pasqual Maragall es alcalde de Barcelona. Eso es lo que los arquitectos saben" hacer."Eso es OPINIÓN EEL LECTOR Estoy tan convencido de que las Los textos destinados a esta sección no deben exceder las 20 lineas profesoras Isabel de Riquer y mecanografiadas. En ellos debe Maricarmen Gómez Muntane . fìgurarlafìnna.eldomicilio,teléfonoy dirán y escribirán cosas intere- numero de DNI o pasaporte de los santes y nuevas sobre el manus- autores. EL PAÍS se reserva el derecho crito 3871 de la Biblioteca de de publicarlos, asi como de o extractarlos. No se Cataluña (que contiene cuatro . resumirlos devolverán los originales, ni se canciones proyenzales) que esta ; facilitará información postal o Biblioteca ha previsto publicar ^telefonica sobre ellos*. " su estudio en cuanto esté concluido. Pero la Crónica de Lluís M. Todo, publicada en EL yprofesoras hayan dado con "el. PAÍS del día 3 de este mes, atri- : ' auténtico manuscrito^ : puesto . buye a las profesoras unas afir- que .estaba-plenaxnente^*identifì-: maciones poco afprtunadas.que cado y ubicado en él lugar co/conviene puntualizar: ' :--H> -~¿ rrespondiente de los depósitos de. I i 1. A mi modo, de ver, además. los fondos de reserva, y no abanHdc que en-ningún caso tiene senti-; donado en ninguna caja.— Ma-, • do decir que un documento anda miel Jorba. Director de la Biblio"medio" traspapelado, lo cierto es teca de Cataluña. Barcelona.. 'que este documento consta desde hace algunos años en el inventario de manuscritos de la Biblioteca de - Cataluña con el número indicado por pintadas insultantes contra una familia que vive a la vuelta de la esquina de mi casa. Tras recabar información sobre el asunto, llegué a la conclusión de que la familia insultada soló pretende ejercer sus derechos legítimos para construir en un terreno de su propiedad, sin contravenir ninguna ley ni ordenànzá-founicipal. ' En otra época, que muchos recordarnos, el Ayuntamiento era el primer cómplice para infringir la ley. Ahora ya no es asi. En aquellos años, haciamps pintadas contra el,sis_tema bananero-dictatorial; ' eran la forma de, expresar lo que no se podía deck si uno no quería ir al calabozo. Ahora son. sólo una .caricatura de su autor. Resulta muy desagradable ver lo que fue una forma de lucha convertido en el vehículo de tristes odios vecinales, en un instrumento de intimidación. Y no ha sido sólo eso: hay un considerable catálogo de ac- has sociedades anónimas han construido lo que han querido. ¿Quieren algunos ejemplos? Nadie pintó nada. • . • Quién sabe..'.- tal vez hubiéramos debido hacerlo.; Pero' basta con que una familia con nombre haga una construcción mucho más modesta, para que los anónimos se pongan Vpintar a todo trapo: ¿Qué hombres se esconden tras esas frases impresentables? 'Si las firmaran, to.00 elmumtóconoceríasiis verdaderas motivaciones. Daría rñucho que pintsfe, ; ',','. --A", v'-iy^-tí. P_pir favor, señores:"despierten , de este mal sueño y no dejen su prppi¿ nombre en mal lugar. Y si algún'ingenuo se ha dejado arrastrar a este genero de cosas, que piense por sí mismo y en conciencia.— Enric Berenguer. Barcelona , • Clara y Pilar Rahóla pasan desapercibidas. Este K caso de las declaraciones de diputada por ERC, Pilar Ra la, sobre el cierre del Museo C ra: al reconocer que no apoyí o se abstendría en la votación pleno del Ayuntamiento del 17 de mayo (como había proi tido a la Asociación de Ami del Museo ClaráVuna vez leid testamento y escuchado a su ] sidente) sobre la propuesta i sentada por el PP y CiU par: reapertura del museo y la de lución de las obras entregad: Olot porque en ambos cas tanto si se abstuviera comí apoyara esta propuesta, el se Maragall perdería y no qui que pesara sobre su condena hecho de-que nuestro alca perdiera por primera vez u voaiones. • Curiosa forma de vigilar intereses de la ciudad; para es más importante evitar un gusto al alcalde que el hechc que Barcelona pierda su p¡ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ciudad del hombre, metrópoli ciudadana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-07-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Ciutats Urbanisme Model social Source A related resource from which the described resource is derived El País Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/750/19980613_LV.pdf 1e948c0e7617b764db69cb3e7e41dfc8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/06/1998 La Vanguardia, p.024, Opinión Ciudades europeas Autor: PASQUAL MARAGALL El libro de Leonardo Benévolo sobre la historia de las ciudades europeas es el mejor prólogo para quien trate de adentrarse en la comprensión de la Europa real, la formada por su denso sistema de ciudades. Benévolo explica que las ciudades europeas de hoy son una evolución de algo que nació con la decadencia del imperio. Ciudades romanas con un perímetro relativamente importante lo restringieron a partir del siglo IV, cuando las incursiones exteriores empezaron a menudear. Aparecen entonces las murallas, las aurelianas de Roma, en las cuales no es que esté empotrada la pirámide de Cayo Cestio, que es anterior, sino que se empotran en ella. Más tarde vendrán las murallas góticas de Barcelona y otras ciudades. O sea, que la ciudad europea aparece como resultado de un acto de restricción y no de expansión. Luego las murallas se desplazan tímidamente durante diez o quince siglos, y finalmente, entre 1840 y 1870, estallan casi todas. En 1841, la junta presidida por el liberal Llinars se presentó con pico y pala en la Ciutadella y empezó la demolición, luego detenida por la apresurada reacción moderada. En Viena ocurrió lo mismo. La revolución industrial y la revolución política dieron lugar a ciudades diez veces más grandes de lo que habían sido desde el siglo IV hasta entonces. Este largísimo periodo de incubación de la ciudad moderna ha dejado trazas profundas. Los europeos hemos aprendido a leer en nuestros muros, monumentos, avenidas y espacios públicos una herencia cultural no intocable, pero casi sagrada. Es el contrapeso (a veces excesivo y opresor, pero casi siempre equilibrador) del dinamismo reformista, del paso inevitable del tiempo y sus modas, de lo que hoy llamamos globalización o universalidad de muchos fenómenos económicos y sociales. Solamente la larga infancia de la ciudad europea puede explicar que su símbolo sea una ciudad, Roma, de la que se han dicho cosas tan fuertes como que nunca volverá a ser lo que fue, que ella es la imagen de la decadencia, y que es incapaz de dar más que una pequeñísima parte de lo que promete (John Agnew). La fascinación del pasado es en Roma irresistible. Pero también lo es, quizá, la intuición de que todas las ciudades, poco o mucho, podrán acabar teniendo que pasar por una larga fase de aceptación de que no todo lo que luce es sostenible. 137 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1213 Title A name given to the resource Ciudades europeas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Benevolo, Leonardo Urbanisme Europa Roma Barcelona Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/700/19930312_LV.pdf 8bbd43925ae0bb5d853918a223af577e PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/03/1993 La Vanguardia, p.021, Opinión Ciudades, regiones y política PASQUAL MARAGALL De 1978, cuando Tarradellas formó el primer Gobierno catalán desde los años de la Generalitat republicana, recuerdo especialmente que, después del "veto" de Jordi Pujol a Marta Mata, Joan Reventós me ofreció, con el acuerdo del presidente, la posibilidad de nacerme cargo de la cartera de ordenación del territorio. Yo contrapuse a aquella oferta dos nombres: el de política territorial para la cartera, en vez del ingenuo y jacobino "aménagement du territoire", y el de Narcís Serra para desempeñar la función. Los dos nombres se han consolidado. Pero quizás ahora tendremos que utilizar el de política territorial para otra cosa. A mi manera de ver, la crisis política actual en Cataluña, en España y en toda Europa, y en algunos aspectos también los cambios políticos en Estados Unidos, tienen relación con la inserción en el sistema político de los territorios contenidos en el ámbito estatal o federal, es decir, las regiones en el sentido europeo de la palabra, y las ciudades y pueblos. En efecto, factores monetarios aparte -y no niego que estos sean quizá los más importantes en la crisis- parece evidente que Ja eclosión de la unidad europea trastoca el papel de las ciudades y las regiones, o "lander" o comunidades autónomas, en la política y que guarda una relación con una buena parte de los cambios políticos actuales. El debate del Comité de Regiones, que recibe este nombre según el artículo 198 de la declaración de Maastricht, pero que está formado por regiones y ciudades, tiene una especial relación con esta cuestión. La declaración de Maastricht fundamenta el papel de los territorios no estatales o no federales en la construcción europea. De momento les otorga un papel consultivo. He expresado en más de una ocasión cuál es, a mi modo de ver y como presidente del Consejo de Municipios y Regiones de Europa (CMRE), la estrategia por seguir. Y esta no es otra que la de posponer hacia 1996 (año de la revisión del tratado de Maastricht) la definitiva configuración del Comité de Regiones y de hacer juntos, regiones y ciudades, a través del diálogo, el camino hasta esa fecha. Por eso me ha sorprendido agradablemente que Antoni Gutiérrez haya asumido esta estrategia hasta el punto de proponerla ante la comisión de política regional del Parlamento Europeo que él preside. Según esta propuesta, que Gutiérrez ha hecho suya, y que el presidente del ARE ha aceptado, al menos parcialmente, la forma actual del Comité de Regiones no debe ser considerada definitiva y la representación y la participación de los poderes regionales y locales en este deberá dilucidarse en el seno del propio comité, concebido como foro paritario de encuentro de aquí al 96. ("La Vanguardia" 15/2/93). Se ha producido, por lo tanto, una coincidencia perfecta, muy positiva, con el principio de provisionalidad que defiende el CMRE desde hace meses. El Consejo de Municipios y Regiones de Europa no sólo está dispuesto al diálogo, sino que ha ha puesto las bases para que este diálogo fructifique. Con Jordi Pujol, como presidente de la Asociación de Regiones de Europa (ARE), se han iniciado conversaciones encaminadas a formular propuestas para la futura composición del comité de regiones de Maastricht. 54 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Desde ahora, y hasta 1996, dialogarán ciudades y regiones, entre ellas y con los estados y las instituciones comunitarias, para establecer el ritmo de crecimiento y fijar más claramente el papel europeo de los poderes territoriales. En todo caso, el paso que se ha dado es trascendental: la nueva Constitución europea reconoce las autonomías y los poderes locales como elementos estructurales del sistema político, a diferencia de las constituciones americanas, donde los estados son fundadores de la unión y los poderes locales no aparecen más que como creación de los estados o de los individuos, que constituyen en ciudades. En Europa las ciudades son justamente "fundadoras" del orden político históricamente hablando, como explican Jean Daniel y Umberto Eco en una conversación publicada a finales del pasado año en "Le nouvel observateur". Esta línea de análisis nos llevaría muy lejos, quizá demasiado: nos llevaría a la significación del concepto de soberanía nacional después de la eclosión unitaria europea y a la existencia o de una dualidad entre poderes públicos en el sentido "fuerte" (Europa, las naciones-Estado, las regiones "fuertes") y poderes "soi-disant" administrativos. Más adelante tendremos que volver a hablar de este tema. De momento, es interesante constatar, pues, la importancia de la inserción de los poderes territoriales (regiones y ciudades) en el marco de la soberanía de las viejas naciones-Estado y de la unión europea que están creando. Más interesante aún es que en la misma declaración de Maastricht el principio de subsidiariedad (que tendríamos que denominar de "proximidad del poder" para no desorientar a los ciudadanos) establece una preferencia de los poderes pequeños sobre los grandes en el momento de elegir el nivel donde se han de ejercer o gestionar las competencias públicas. La presunción general es favorable al hecho de que las competencias permanezcan en el nivel más bajo, más cercano al ciudadano. No sé si el título adecuado de todas estas cuestiones es el de política territorial, que hasta hoy hemos reservado a la definición de las acciones públicas sobre el territorio, más que al del papel de ciudades y regiones en la unión y en los estados. Quizá política autonómica o regional y política urbana sean denominaciones más adecuadas. Pero también me parecen un poco pobres si tenemos en cuenta la trascendencia del tema. El futuro decidirá sobre esta cuestión y sobre tantas otras que hoy todavía no podemos esclarecer del todo. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona y presidente del CMRE 55 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1162 Title A name given to the resource Ciudades, regiones y política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Territoris Europa Barcelona CMRE Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2695/0000001422.pdf a0ded53d050dfa76a889f4579d2fffd8 PDF Text Text Seminari Internacional "Ciutat, Nació i Terra" (Institut d'Humanitats, 27.11.91. 19.00 hores) CONFERENCIA DE L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL, ALCALDE DE BARCELONA "CIUTAT, NACIó, TERRA: REFLEXIÓ DE BARCELONA" 1 �CONFERèNCIA "CIUTAT, NACIó, TERRA". La idea inicial d'aquestes conferències va ser la de lligar el concepte de ciutat ï món com a llocs de la diversitat, com a llocs on, justament, allò que defineix la ciutat i el món, més que una característica comuna, és un conjunt de caracterítiques de diversitat. La ciutat és el lloc on la gent és gent, on els uns es troben amb els altres i on als ciutadans no se'ls pregunta d'on venen, sinó d'on són. És el lloc del "ius soli", i no el lloc del "ius sanguinis", per definició. És el lloc de l'intercanvi, del comerç i del contacte. El mateix passa amb el món. El món, ei problema i la gràcia que té és de ser enormement divers, de ser com una ciutat. En canvi, la nació, com dèiem, és la unitat, la unicitat, és justament la pertinença, el fet de pertànyer a un col.lectiu definit per una llengua, per una ètnia, per unes característiques determinades, geogràfiques i físiques, i fins i tot culturals. Per tant, si sóc d'una nació sóc diferent dels altres nacionals, de les altres nacions. Si sóc d'una ciutat sóc un component més dins dels molts diversos, d'un lloc en el qual puc conviure, precisament, amb altres nacionals o amb gent d'altres procedències i, tal com aquí s'ha dit per part d'un dels ponents, comença a treballar amb 1 la �integració mai no acabada, segurament, de la nació que toqui, la nació en la qual la ciutat està. Algú va pensar que això podia ser un menyspreu respecte a la nació i al nacionalisme, i jo voldria dir, d'entrada, que no és així, que justament el fet que hi pugui haver una unitat ideal entre ciutat i món, per ser tots ells el lloc de l'encontre i de la diversitat, no vol dir que hi pugui haver, precisament, un contacte directe entre la ciutat i el món. I, d'alguna forma, l'humanisme - aquesta religió de la tera sencera - se'ns apareix com una ingenuïtat, històricament almenys, tot i que no vol dir que s'hagi de renunciar. Se'ns apareix, però, com una ingenuïtat que obvia una mediació necessària. No hi ha possibilitat de passar del lloc de la diversitat-ciutat al lloc de la diversitat-món si nó és a través de la mediació i de la cura d'humilitat que representa reconèixer-se súbdit d'una nació, d'una singularitat i d'una diferència. Només assumint aquesta diferència, aquesta particularitat, serà possible després reconstruir, em sembla, la universalitat del món. Jo sempre cito els mateixos textos, perquè com que sóc un alcalde d'una ciutat - i les ciutats el que fan és ocupar bastant els seus governants - llegeixo poc, i aleshores unes quantes lectures que tinc les cito d'una forma bastant continuada i freqüentment. Una d'elles, i no la citaré en extensió perquè algú ja me l'ha sentida, és una visió del 2 �segle passat, i es refereix, precisament, a la qüestió de la particularitat i la universalitat. Es preguntava l'autor d'aquest text si érem europeus o no - en aquell moment, cap a l'any 1990, es parlava molt d'Europa, i l'article es referia a si érem europeus ò no -. L'autor, que era català, deia en definitiva que les grans nacions, la gent que pertany a França o a Alemanya, no es pregunta si són europeus sinó que diuen: sóc francès, sóc alemany, i tothom ho entén. Quan diuen sóc francès o alemany, diuen que són europeus. Per tant, els catalans, deia, hauríem de dir el mateix. Nosaltres som catalans, i la gent hauria d'entendre que som europeus directament. Feia una certa apel.lació a no caure en una mena de cosmopolitisme europeu, almenys aparentment europeista, i a no perdre la gràcia, la sal i a no diluir la veritat, deia ell, de la nostra nacionalitat. En aquest cas, de la nostra nacionalitat catalana en un continent més ample que la podia esvair d'alguna manera. L'autor deia: per a mi, tot això d'Europa està molt bé, tot això de les ciutats, també, però m'hi falta la sal, i la sal és Catalunya. Aquesta sal és la particularitat. Aquesta sal de la vida és justament el fet de pertànyer a un col.lectiu que és limitat i que té, justament, unes característiques pròpies que el fan diferent de les demés; i sense aquesta particularitat, deia, no hi havia sal en 3 �aquesta comedia o en aquesta novel.la que és la vida. Però la gracia d'aquest article no estava en aixó, que segurament és una afirmació feta per altres i molt repetida durant la història, sinó que d'aquest punt de partida, des del cosmopolitanisme a un cert nacionalisme, l'autor continuava aquest viatge i anava més enllà, perqué finalment s'estava dirigint a uns ciutadans d'una ciutat o d'una comarca, i els deja: "vosaltres, de moment, us heu de dir catalans 1 arribará un dia en que, potser, ni us caldrà, i us podreu dir comarcans, de la comarca que sigui, o suposant, en el cas de Barcelona, barcelonins". Per qué ? Perquè de la mateixa manera que Catalunya, deja ell, denota Espanya, i es preguntava entremig qué se n'havia de fer de la pertanyença espanyola i ho solucionava rápidament - la millar manera de ser espahyols és ser catalans, o no és així? Ningú pot contestar que no a aquesta pregunta, ni a Catalunya ni a fora de Catalunya. La millar manera de ser espanyols, bons espanyols, és ser catalans. Bé doncs, a partir d'aqui, d'aquest nacionalisme, ell evolucionava cap a una posició que linealment és molt lógica, i deia, finalment, si era cert que és dins la particularitat que hi ha la universalitat, i si era cert que és dins de l'afirmarse un mateix, que un es pot retrobar amb els demés, perqué és precisament la unitat del gest el que uneix, i no tant l'idioma, suposem doncs, que també pot ser cert que un dia 4 �en que vostès que són de l'Empordà o de Barcelona es diran empordanesos i no caldrà que es diguin catalans perquè tothom entendrà que si es diuen empordanesos, són de Catalunya. L'autor anava més enllà i deia: si un dia a Catalunya li falta l'Empordà, Catalunya no seria Catalunya, no seria exactament Catalunya. I, en canvi, si un dia, de Catalunya només li quedés l'Empordà, Catalunya se salvaria i tornaria a ésser, perquè, acabava dient, és dintre del concret i dintre de l'engruna, penso que deia, allà on hi ha la veritat i no pas en el contenidor de l'engruna. Bé, aquest tipus de pensaments crec que venen molt sovint a molts ciutadans i, en tot cas, a alguns alcaldes que veuen l'espectacle profús i divers i magnífic d'una ciutat que a més se sap a ella mateixa i que a més s'explica a ella mateixa i es defineix amb una gran brillantor. Jo no ho faré aquí perquè en aquesta sala, precisament, hi ha molts més millors cronistes de la ciutat, diria, que jo mateix. Barcelona, s'ha dt molt, és una ciutat, és fins i tot un prototipus de ciutat, potser el més genuí. Barcelona no és una ciutat castell, com deia la Maria Aurèlia Capmany, no és una ciutat que derivi d'un castell i d'un senyor que vivia en el castell, sinó que és una ciutat ciutat, que surt de baix, i que no prové de l'Estat ni de l'església. No és filla de cap instància no ciutadana, aparentment. És una �ciutat que s'ha fet ella mateixa. Si la ciutat és la gent, com deia, sembla, Shakespeare, encara que amb un concepte més cortesà de la ciutat, Barcelona és com molt poques d'altres una ciutat de ciutadans. Jo mateix, fa uns anys, crec que va ser l'any 83, quan em van fer alcalde, perquè em van fer alcalde - així, em van tirar a la piscina i vaig haver de nadar em vaig dedicar a recórrer Barcelona, preguntant a la gent, a les entitats dels barris, districte per districte, què pensaven ells que s'havia de fer. I després de molt voltar per la ciutat vaig arribar a la conclusió que el programa ja estava fet, perquè el que em deien aquella gent era allò que realment la ciutat volia i a més la cara de la ciutat era la cara d'aquelles persones que jo veia, i , per tant, no se me n'acudia una altra de millor, ja que la ciutat eren ells. Després hi ha hagut d'altres regidors i d'altres ciutadans il.lustres com, per exemple, Ramon Trias Fargas, que han dit coses, jo crec, molt atinades sobre Barcelona ciutat. En Trias Fargas citava un viatger florentí del s. XVI anomenat Guichardini que deia: "Barcelona és una ciutat - crec que deia una cosa molt semblant al que diem -, que potser no gaudeix dels monuments i dels edificis de Florència o Venecia, però hi ha una bellesa natural, una uniformitat, deia, i una categoria mínima a tots els nivells 6 �que la fan molt singular". Podria tenir això alguna cosa a veure amb la frase de Rubió i Todorí - tant influït pel mite de la ciutat regió o de la Catalunya ciutat -, quan parlava de l'àurea mediocritas, deia ell, amb el Regional Planning ? No ho sabem. En tot cas, en l'època actual, els barcelonins ens sentim hereus d'un gran esforç col.lectiu, d'una sèrie llarga de generacions que han fet la ciutat. Queden molt lluny els segles en què Barcelona va ser la capital d'una Confederació d'Estats Medievals i, fins i tot, la capital d'un imperi comercial a la Mediterrànea. Però ja en aquell temps, la força de Barcelona va ser les seves classes actives o el que, amb el llenguatge de 1'época, ja en deien els ciutadans, els mercaders, els ciutadans honrats, en deien, o els menestrals. Recordeu que a les Corts Catalanes hi havia tres braços: hi havia el braç eclesiàstic que presidia - tots els presidents de la Generalitat pràcticament van ser capellans fins en Macià -; hi havia el braç noble, que eren els militars, els nobles, i que a més defensaven el país, - quan el defensaven, ja que el 1714 la cosa no els va anar massa bé, i va haver de ser l'alcalde de la ciutat, pobret, que no era ni noble ni militar sinó un advocat de Moià i conseller primer del Consell de Cent, el que amb la Coronela, una mena de guàrdia urbana, va defensar la ciutat heroicament tant com va poder de l'escomesa castellano-francesa; i bé, el tercer braç a �les Corts era justament aquell representat pel conseller primer, - per exemple, en Rafel de Casanoves - que en deien ciutadans honrats, ciutadans honrats en un moment en què tot just el comerç devia estar entrant dins de les muralles, o potser feia només dos segles, - que pel que estem parlant no és tant-. El comerç no entra dins de les muralles fins ben avançada la baixa edat mitjana. Henri Lefévre explica en el seu llibre sobre la ciutat com era precisament Lora de les muralles, on hi havia tantes coses que són importants per a la vida, com ho pot ser el comerç. Perquè aquest no es considerava propi de la comunitat, sinó un contacte. En un moment en què la ciutat era encara més comunitària, més nació quasi que ciutat en el sentit mercantil i en el sentit modern, el comerç es considerava una mica pecat i es feia fora de les muralles en uns mercats prop de la creu - la creu es trobava a la cruïlla dels camins, fora de la porta, "fora de porta" en deien -, fora de muralla per espantar els mals esperits que se suposava que eren sempre presents en aquells indrets i on, a més, hi havia la prostitució. Si aneu a Avila, o a alguna d'aquestes ciutats castellanes tan maques i que encara tenen muralles, trobareu la creu a fora, prop de la porta, i en aquesta creu hi havia totes aquestes coses importantíssimes per a la vida. Aquestes coses no passaven dins la ciutat. Dintre la ciutat 8 �hi havia, efectivament, ciutadans honrats a la manera d'Atenes, ciutadans patricis que no s'havien de barrejar amb les coses lletges de la vida, i tampoc, per descomptat, amb el mercat, i possiblement tampoc amb la producció que es considerava mes aviat com a una qüestió deis esclaus. Els esclaus eren naturalesa, no eren ciutat, no eren societat; formaven part de l'entorn que utilitzava el ciutadà per sobreviure. Bé, qué queda de tot això a la Barcelona del s. XVIII? Hi queda, segurament, una herencia nominal mes que no pas real, per la qual he portat a col.lació ara i aquí tota aquesta història, i una ciutat que es fa a ella mateixa sota la base d'auto donar-se unes lleis, d'auto governar-se, de tenir un Consell de Cent que sense ser democràtic, perquè no ho era en el sentit modern de la paraula, incorporava una bona part de representativitat, si Inés no de les famílies importants de la ciutat i no nomes deis nobles, sinó, justament, de les famílies burgeses, deis Tiers Etat, d'allò que fins en aquell moment no s'havia . considerat com a formant part realment del que era important de la vida i imporant de la societat. Si mireu un llibre molt maco, molt petit, que ha editat l'Ajuntament, i que es diU el govern de la ciutat, en el qual surten tots els consellers primers i alcaldes - un invent de Felip V, com gairebé tot, ja que l'Ajuntament és 9 �un invent de Felip V, i abans era Consell de Cent, consellers i conseller primer - veureu que els noms de tots els consellers primers i alcaldes des de 1260 fins avui són noms de families que repeteixen. Pràcticament, la durada de la governació d'un alcalde, des de 1260 fins ara, el promig és d'un any i mig de durada d'alcaldia, i encara aquest promig está influït perquè hi va haver un alcalde que es deja Porcioles que hi va estar setze anys, de manera que va fer pujar la mitjana considerablement. Aquests noms que vosaltres veieu en aquest llibre veureu que es repeteixen segons unes seqüències diferents. En la primera part del llibre, de 1260 fins ben entrada la baixa edad mitjana, hi ha un nombre molt repetitiu i molt curt de noms. Són sempre les mateixes families, deu, dotze, vint families que repeteixen. A partir i després de las lluites que hi ha entre aristocracia i burgesia aquest nombre s'amplia 1 aleshores ja són més famílies les que entren a poder governar, per dir-ho així, 1 per tant els noms es repeteixen però en una serie de 40 o 50 en comptes d'una serie de 10 o 12. Hi ha, doncs, una certa democratització creixent que, finalment, i això és molt caracteristic d'aquesta ciutat, arriba a una crisi, el 1714, amb la dissolució del Consell de Cent per part d'un Monarca que en el fons va ser un Monarca modernitzador, absolutista, que va crear l'estat modern, en el sentit modern de la 10 �paraula, i que va acabar cruelment amb el que eren les nostres llibertats. Però no perquè la guerra que havia precedit aquesta victòria de Felip V fos una guerra nacionalista, que no ho era. Això la Núria Sales ho va explicar molt nítidament l'últim 11 de setembre, al Consell de Cent, era una guerra entre botiflers, diríem, i austríacs, però sense que això no tingués encara cap connotació de caràcter nacional. Era entre els que anaven a favor del borbó i els que anaven a favor dels austríacs. Tan catalanistes eren els uns com els altres, o millor dit, tan poc catalanistes eren els uns com els altres. Perà, en definitiva, qui va guanyar va ser el borbó i va suprimir les lleis que la ciutat s'havia donat, i les va suprimir, diuen, i això és una hipòtesi que caldria contrastar. En bona mesura no va acceptar, -com va acceptar, sembla, pràcticament totes les constitucions Catalanes, que se'n deien, i totes les Ordenacions que teníem - el costum que s'havia anat imposant que el Rei no podia influir en la selecció de noms de consellers que anaven dintre el saquet del qual, per atzar, es treia una bola amb el nom del conseller primer. Això no ho va acceptar. 1 diuen alguns que aquí va esclatar realment la guerra i que això explica, també, en bona part, que la defensa de la ciutat la fes qui la va fer i no pas, per dir-ho així, el braç noble de les Corts Generals. 11 �Bé, doncs, aquesta és una ciutat que ha tingut constantment una consciéncia de tal i un govern com a tal. Repeteixo, no hi ha estat en si mateix, en el sentit fort de la paraula, no hi ha tampod una influència molt imporant de l'Església, no tenim un episodi com a Colònia en el moment en que la burgesia expulsa els bisbes d'una forma gairebé violenta, un contrast brutal en el renaixement entre la burgesia i l'Església, però, tanmateix, podem dir que és una ciutat que no ha estat totalment dominada com d'altres ciutats ha han estat, ciutats enormement respectables amb la institució eclesiástica. En fi, avui, després d'una llarguíssima història, podem dir amb cert orgull, encara que no amb arrogancia, que aquesta ciutat és una "self made city", és una ciutat que s'ha fet ella mateixa. D'aquí li ve en part el que en podríem dir una part del seu atractiu, segurament, tant pel que fa als propis ciutadans de Barcelona que a vegades poden, fins i tot, extremar aquest sentiment d'auto-estima com pels ciutadans de fora que la visiten i l'estudien, precisament com a tal, com a un espécimen de ciutat ciutat, ciutat guió, ciutat, i no pas cap altra cosa. Vol això dir que es pot explicar Barcelona sense Catalunya? Ja he dit que no. Ja ha he dit al principi, i em penso que seria tan erroni intentar explicar Barcelona sense tirar ma de Catalunya com ha és valer explicar Catalunya com 12 �si Barcelona no existís. S'ha citat molt sovint Vicenç Vives i d'altres autors en el sentit que la nostra nació no es pot explicar sense la nostra ciutat, capital. I él cert. La gran diferencia que hi ha entre una nacionalitat com la nostra, -que és una nacionalitat sense estat, per o nacionalitat amb cultura, una nació en el sentit estrigte amb qué va néixer aquesta paraula, segurament en el sentit que aquesta va prendre cos l'época moderna-, per mort que digui el meu amic Isidre Molas, qui sovint repeteix que sense estat no acaba d'haver nació del tot, podríem dir que Catalunya ho és, i ho és precisament, a diferencia del que pugui passar a indrets que ara no anomenaré per no Iferir susceptibilitats, en fi cultures europees, regioná europees que no acaben de ser nació, que tenen idioma, ' que tenen moltes coses que nosaltres tenim i fins i tot un gran orgull i un passat gloriós, i encara potser aria una certa bel.licositat i tot per proclamar la seva independencia, però no tenen capital. I en no tenir una capital no tenen el mitjá de llenguatge davant el món, ro tenen la connexió amb el món, no tenen el lloc des don fer-se valer com a tals nacions, precisament, no tenen aquest punt de contacte que és la ciutat important. Peró al revés també és cert. La força de Barcelona li ve, li ha vingut sempre de la barreja. I la barreja d'on li 13! �ve? la barreja li ve del camp i de Catalunya sencera, com li ha vingut després d'Espanya sencera, cosa que no podem oblidar i que és un fet absolutament incontrovertible. Hi ha qui vol refer la història i s'imagina que en el fons aquesta vinguda darrera de gent que no és de comarques sinó de comarques de fora de Catalunya no ha estat més que el producte voluntari d'una política d'intimidació i de colonització. Pot haver-hi hagut dintre dels rengles d'aquells que governen l'Estat espanyol aquesta voluntat, d'alguns, almenys. Però és evident que el fenomen depassa de molt aquesta anècdota i s'assembla molt més a allò que ha estat, en un sentit, la recreació, el creixement del Nord d'Itàlia, i fins i tot dels Estats Units d'Amèrica, és a dir, el producte d'una genuïna barreja d'elements vinguts de fora. Però en bona mesura, durant molts segles, Barcelona era el producte d'un país que existia, que tenia una identitat, amb gran orgull, i que per altra banda produïa, com encara existeix ara, una ciutat important. Si haguéssim de complicar el discurs diríem, fins i tot, que Barcelona es planteja ara un cert retrobament de les seves identitats internes, una certa descentralització, una certa recreació d'allò que va existir contra el que molta gent es pensa no fa pas tant de temps, perquè els antics ajuntaments, que van ser absorbits per Barcelona a finals del segle XIX o primers del segle XX, fins al 1920, amb l'annexió de Sarrià, que i4 �estan enormement mitificats per tots nosaltres, i ens interessa que ho estiguin, ens va bé que ho estiguin perquè és molt bo que hi hagi un cert esperit nacional, per dir-ho així, cosa que no és dolenta, en cada un dels districtes de Barcelona. El cert és que, com gairebé tot el que va crear Felip V, com ja he dit, en dissoldre, en acabar el Consell de Cent, que anava des del Montecatos fins al Castrofelix, com en deien de Castelldefels, fins al Montgat, i que cobria tot aquest territori, que després se n'ha dit i ha estat una àrea metropolitana, el que va fer va ser, per poder governar tot aquest territori i donar-li una governació local, en definitiva, crear en cada una de les parròquies que hi havia a la plana del barcelonès, i fins i tot més enllà del Llobregat i a l'altra banda del Besos, però sobretot a la pròpia plana de Barcelona, entre Coilserola i el mar, crear, dic, en cada una d'aquelles parròquies un ajuntament. El que ells en deien "nuevo ayuntamiento", una paraula castellana que es va aplicar aquí per crear els ajuntaments, els quals si us hi fixeu, tots tenen noms de sants: Sant Gervasi, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Martí, Sant Andreu, etc. El mateix succeeix a l'altra banda del riu, excepte Cornellà, que és un nom romà, i l'Hospitalet, on hi havia un hospital, així, doncs, tenim: Sant Vicenç, Sant Boi, Sant Joan, Sant Feliu, Sant Climent, etc. Per què ? 15 �Perquè eren parròquies, i aquelles parròquies es van convertir en ajuntaments. Moltes d'aquestes parròquies, a més, eren sufragànies, com es deia, de les de dintre les muralles, de les de dintre la Barcelona antiga i, per tant, de fet, no només no eren ciutats, o no eren municipis, no eren entitats relativament importants des del punt de vista professional, sinó que existien en virtut, també, de l'existència de la pròpia ciutat dintre les muralles. És doncs aquest un cas molt especial de ciutat, que arribat un moment ha recuperat d'una banda, la seva identitat externa, per dir-ho així, com a capital de Catalunya i., d'altra banda, ha fet un intent de recuperació del màxim d'elements d'identitat interns, que podien semblar en un moment donat, fins i tot, com a perillosos per a la pròpia identitat de la ciutat com a tal. Repeteixo: identitat interna que no té la pàtina de 2000 anys d'història, sinó no més de 200 anys que ha servit en bona part per a aglutinar, per donar dolor, per donar bandera, si voleu, i caliu a l'existència de poders intralocals. Nosaltres ens preguntem, aleshores, si aquesta ciutat pot fer un paper dintre la nació, dintre la nacióestat mes gran i dintre Europa. I la veritat és que ens trobem amb unes connexions de llenguatge molt importants fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ens trobem moltes ciutats que, d'alguna manera, estan refent aquest mateix 16 �camí i que es plantegen, sens dubte d'una forma molt agosarada i molt avançada sobre el temps de la realitat, si el temps dels fets, es plantegen, dic, jugar un paper més enllà dels seus propis límits. Ara, a Europa, justament, es planteja com constituirla. El dia 10-11 de desembre a Maastricht, reconeixent l'existència dels seus socis fundadors, que són els estats, els fills de Felip V, els estats absoluts, però també en el moment de la reconstitució, perquè la constitució és a Roma l'any 1957-58, es planteja ara, l'any 1991, a Europa, aquest esforç de recuperació d'elements d'identitat interns que van més enllà dels propis Estats. Evidentment, això no és general. Hi ha països que no s'ho plantegen, però nosaltres sí. A Espanya hi ha un Estat i unes Autonomies; altres països, com Alemanya, tenen el sistema dels Lànder, que els porta en aquest sentit. Per tant, la supranació europea es quedarà probablement en un reconeixement, no només dels estats consagrats en els segles XVIII-XIX, sinó també en un inici de reconeixement de coses que aquests propis estats no havien reconegut ells mateixos fins fa relativament poc. Com és el cas d'Espanya, perquè hi ha el reconeixement republicà, pero aquest, precisament, devia estar a l'arrel, una de les arrels de la curta vida de la República i del seu final tràgic. En tot cas, doncs, un esforç meritori i important el que s'està fent i que encara va més enllà. En 1!7 �contra del que alguns pensen, sense cap malícia, en aquest intent de recuperació d'elements d'identitat interna dels països en el moment de crear la supranació, que crec meritori, hi són també les ciutats. És a dir, en el que se'n diu preabreviatura al Comitè de Regions, no només hi ha regions, i no només hi haurà regions, sinó que també hi haurà les ciutats, d'alguna forma. Quina és la diferència, doncs, des d'aquest punt de vista, i aniré acabant de seguida, a Europa, entre ciutat i nació, entenent per nació, en aquest cas precisament, la regió, que és la nació petita, la nació en el sentit més original i més primari. La diferència és que en el millor dels casos i en un període de temps que no és immediat, Europa es podrà dividir en regions. Podrem fer un mapa d'Europa, tirant unes línies en les quals tot trosset de terreny estigui dintre d'una regió, a més d'estar dintre d'Europa. En canvi, això no ho podrem fer mai amb les ciutats. No podrem perquè la pròpia definició de ciutat és enormement variable, per tamany, per importància i per tota mena de característiques. És pràcticament impossible que algun dia vegem un mapa d'Europa dividit en ciutats. Per tant, no ens fem il.lusions ni temences que ningú no :s'imagini que les ciutats poden voler algun dia substituir, en el sentit poètic de finals del s. XIX com a element d'identitat del 18 �qual parlava al principi, les nacions-estat ni tan sols les regions. No serà així. Com em deia Jacques Delors quan va estar aquí a Barcelona, i va estar molt amatent a respectar tots els matisos, va dir: "les regions s'han d'institucionalitzar a Europa, les ciutats són el motor d'Europa". És enormement diferent, i, tanmateix, les dues coses són enormement importants. Que s'hagi d'institucionalitzar les regions no vol dir que les ciutats d'alguna forma no siguin reconegudes i, d'una manera imperfecta, jo diria que el que succeirà a Maastricht el dia 10 - gràcies, que quedi ben clar, a la proposta Hispano-Alemanya, que han estat els dos països que han defensat aquesta proposta, a capa i espasa, contra els demés - el que es farà de manera imperfecta però germinal, inicial, i després veurem què dóna de si aquesta llavor, serà reconèixer l'existència d'aquestes fraccions o elements d'identitat subeuropees i subestatals: les regions i les ciutats. Al meu entendre no passarà molt de temps sense que aquest Comitè ell mateix es divideixi. Però, en fi, en un moment en què tots hem de tenir la màxima prudència amb les nostre paraules perquè la criatura encara no ha nascut, i jugar amb el seu futur seria tant com jugar-se la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat, jo crec que no haig d'anar molt més enllà, sinó indicar que probablement tot això succeirà i 19 �que no serà dolent que succeeixi si succeeix bé. No serà necessàriament dolent i, per descomptat, la ciutat de Barcelona i el seu Alcalde militaran a favor d'un reconeixement específic per a cada una de les apel.lacions: la regional i la ciutadana. Nosaltres estem convençuts, i més ara, en els mesos que han passat des del dia que amb en Josep Ramoneda vam parlar de fer aquest seminari, que no hi haurà ni tampoc hi ha ni ha hagut una Europa forta, - en el seu sentit ontològic d'Europa forta per utilitzar, ja que parlem de filosofia, una paraula que es pot criticar -, si no hi ha les ciutats. Més ben dit, que Europa és sobretot - malgrat que trigarem molt a poder desenvolupar del tot les conseqüències d'aquesta afirmació -, un sistema de ciutats. I només cal fer una cosa, que avui dia és bastant senzilla, i és agafar un satèlit i marxar i, des del satèlit, mirar i aleshores veureu tal com es veu en aquestes pel.lícules de l'Imax, aquestes fotos en les quals es veu com arrenca la península italiana i en una mateixa fotografia, que a més no és una fotografia sinó una pel.lícula que es va movent, es veu Venècia i Gènova, i ja veureu el que és Europa. Europa és el continent urbà, és el continent poblat per definició. No vol dir que no hi hagi la Selva Negra ni els Monegros ni el Massís Central, que hi són, i que a més són el contrapunt, i que com he dit abans són el que dóna, 20 �segurament, substància i sentit a les ciutats que els representen després. Però, tanmateix, allò que se'ns apareix com el dibuix d'Europa és el dibuix d'una taca, per dir-ho així, que surt plena de vida. Surt, per altra banda, del sudest anglès, entra pel Raandstat holandès, i se'n va pel Rin i empalma d'alguna forma amb el Rhone i baixa fins a la vall del Po i el Nord d'Itàlia amb el triangle amb Gènova, Venècia i Milà, i que té un braç que s'endinsa dins la Península Ibèrica en el qual nosaltres estem, braç que nosaltres tractem de fer el més fort possible, justament per a articular-nos físicament a l'Europa real que és aquesta, no a l'esperit d'Europa sinó a la materialitat d'Europa, sense la qual poc esperit hi haurà. Totes les ciutats crec que han de lluitar per buscar el seu rol, el seu paper, en aquesta supranació, i com en "La Venganza de Don Mendo" no passar-se ni quedar-se curt. Un pla estratègic que sigui excessiu, segurament farà que la ciutat no faci sinó patir en la construcció europea. Un missatge, en fi, que pequi per l'altra banda li passaria exactament el mateix. Per tant, Barcelona com a ciutat que plantejarà què pensa fer dintre d'aquesta supranació i com es pensa relacionar amb la seva nació o amb les seves nacions, en el sentit de nació i de nació-estat, pensa en la seva vocació profunda que sap que no es realitzarà fins després d'aquí a molts anys - nosaltres segurament ja no ho 21 �veurem -, però crec que té la profunda convicció, en les seves minories més conscients i segurament, d'una forma difusa, en la seva majoria, en la majoria de la població, que ha de fer un paper no només de ciutat sinó de civisme, de ciutadania, de ciutadanisme, i és aquesta la carta que jugarà dintre d'Europa. Sap que haurà d'esperar, com encara està esperant en molts sentits dins l'Estat de les Autonomies i com a Ajuntament, que moltes coses que encara han d'arribar arribin. I sap que ha d'esperar perqué hi ha molts greuges pendents que s'han de deixar, justament, substanciar i resoldre pel pas de la història. El greuge basc, segurament, encara trigarà anys, perquè sang crida sang, i haurà de vessar-se, desgraciadament, molta sang innocent abans que es creï una nova legitimitat d'unió social, profunda, sentimental i volguda entre els bascs i la resta dels pobles d'Espanya. En el cas de Catalunya, això no és pas tan dramàtic, però és cert que nosaltres hem d'esperar, no esperar passivament, sinó que hem de lluitar, per altra banda, perquè això sigui el màxim d'accelerat, però, al mateix temps, hem d'anar dient sense descans allò que la nostra consciència de ciutadans ens demana de dir, i és que l'autogovern no s'esgota en la nació, i com deia el poeta a finals de segle: la nostra particularitat d'éssers humans té 22 �altres mediacions inferiors a la de la nacionalitat que som, justament, més humanes en fi tant que són més personals i més properes. Aquest serà el paper de la ciutat, de Barcelona. Defensar juntament amb el gpvern espanyol, segurament, i en el marc del moviment de ciutats i regions que existeix a Europa, concretament el Consell de Municipis i Regions d'Europa, defensar la importància de les regions, nacions i de les ciutats. I dintre d'aquest conjunt, doncs, plantar la llavor d'allò que algun dia, crec, serà l'autèntica Europa de les ciutats. Aquesta és la nostra vocació. Els agraeixo molt que vostès hagin vingut a fer aquesta reflexió sense la qual nosaltres realment res no podríem. La força de Barcelona està justament en el fet que en els seus millors moments, i aquest probablement n'és un, ha pogut atreure veus forasteres que des de fora ens han dit molt millor que nosaltres allò que nosaltres érem. Moltes gràcies per la seva presència. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ciutat, nació, terra: reflexió de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutats Nació Globalització Barcelona Catalunya Identitat (Concepte filosòfic) Teoria de l'Empordà Description An account of the resource 23 p. Transcripció de la conferència de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Seminari Internacional Ciutat, Nació i Terra (Institut d'Humanitats, 27/11/91. 19.00 hores). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut d'Humanitats Date Available Date (often a range) that the resource became or will become available. 1991/11/26 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-11-27 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1399/19940817d_00636.pdf 9d6da876c1f2c17296b8071511b54c7e PDF Text Text PARAULES DE L'ALCALDE A L'ACTE DE CLAUSURA DE LA FESTA DE L'ARBRE FRUITER Dimecres, 17.08.94. AJUNTAMENT DE MOIà 17:00h. AMICS 1 AMIGUES DE MOIà, TOTS ELS PRESENTS, PERMETEU-ME, EN PRIMER LLOC, QUE US AGRAEIXI LA VOSTRA ACOLLIDA I PERMETEU-ME, TAMBÉ, QUE AGRAEIXI ESPECIALMENT A L'ALCALDE JOSEP MONTRàS LA SEVA INVITACIó A P TICIPAR EN AQUESTA FESTA TAN ENTRANYABLE. ESTIC CONTENT D'HAVER ESTAT CONVIDAT EN AQUESTA FESTA DE L'ARBRE FRUITER JA QUE ÉS UNA DE LES CELEBRACIONS CULTURALS POPULARS MÉS ARRELADES I HA COMPTAT, AL LLARG DE LA SEVA HISTÓRIA, AMB LA PRESèNCIA DE SIGNIFICATIVES PERSONALITATS DEL MóN CULTURAL I POLÍTIC. EM PLAU, DONCS, QUE M'HAGUEU CONVIDAT A CELEBRAR amb VOSALTRES AQUESTA NORANTENA EDICIó. MOIà RECUPERA AVUI L'ESTATUA QEL MONUMENT A RAFAEL CASANOVA, MOIANèS DE TOTS PROU CONEGUT, 1QUE VA RESISTIR EL SETGE DE LES TROPES DE FELIP V ESSENT EL D ER CONSELLER EN CAP DEL CONSELL DE CENT DE BARCELONA. SI BÉ AQUEST PERSONATGE CABDAL DE LA HISTòRIA DE CATALUNYA ÉS EL SÍMBOL MÉS SIGNIFICATIU DE LA REtACIó ENTRE MOIà 1 BARCELONA, CAL QUE NO OBLIDEM QUE ELS LLIGAMS ENTRE LA VILA DE MOIà I BARCELONA ES REMUNTEN A L'EDAT MITJANA. �ALESHORES, ELS MUNICIPIS PODIEN ESDEVENIR JURIDICAMENT CARRER DE BARCELONA, COSA QUE SIGNIFICAVA QUE EL MUNICIPI i ELS SEUS HABITANTS DEIXAVEN D'ESTAR SOTMESOS AL PODER FEUDAL. LA INSTITUCIó QUE GOVERNAVA BARCELONA, EL CONSELL DE CENT, TENIA L'AVANTATGE DE SER UN GOVERN . QUE4NO HAVIA DE FER GUERRES SINó QUE NOMÉS HAVIA DE DEFENSAR EL QUE ERA EL SEU àMBIT DE JURISDICCIó QUE COMPRENIA, NO NOMÉS LA CIUTAT DE BARCELONA, SINó TAMBÉ TOTS AQUELLS MUNICIPIS QUE ESTAVEN SOTA LA SEVA PROTECCIÓ. PROP DE SETANTA POBLES I VILES DE CATALUNYA PAGAVEN UNA CONTRIBUCIÓ AL CONSELL DE CENT PER A SER DEFENSADES. PER BARCELONA AQUESTA ERA UNA DE LES CLàUSULES DEL CARRERATGE: QUAN UNA VILA ERA CARRER DE BARCELONA VOLIA DIR QUE ELS SEUS CIUTADANS S'ACOLLIEN A LA JURISDICCIÓ DEL CONSELL DE CENT. CONVERTIR—SE EN CARRER DE BARCELONA ERA, DONCS, UNA GARANTIA MÉS PLENA DE LA LLIBERTAT DELS MUNICIPIS I DELS SEUS CIUTADANS. LA VILA DE MOIà VA SER UNA D'AQUESTES VILES QUE FORMà PART DEL CONSELL DE CENT. AIXI FOU QUE ELS MOIANESOS VAN ADQUIRIR EL DRET DE SER DEFENSATS PELS CONSELLERS DE LA CIUTAT DE BARCELONA EN LES SEVES VIDES I EN LES SEVES HISENDES. ÉS SIGNIFICATIU QUE AVUI APROFITI EM LA CELEBRACIÓ DE LA FESTA DE L'ARBRE FRUITER PER COMMEMORAR IaA FIGURA D'AQUEST FILL DE MOIà, RAFAEL DE CASANOVA, QUE SIMBOLITZA LA DEFENSA DELS DRETS DE BARCELONA I DE TOT CATALUNYA. �I PODRIEM FER AQUI ESMENT A UN ALTRE CIUTADà EXEMPLAR DE MOIà, ENRIC PRAT DE LA RIBA, QUE VA DEIXAR TAMBé L'EMPREMTA D'UNA PROJECCIÓ A TOT CATALUNYA DES DE BARCELONA. SOTA EL LEMA DEL CANT A LA NATURA, AQUESTA FESTA IMPULSA L'ACTIVITAT CULTURAL I ARTÍSTICA TAN PRÒPIA D'AQUESTA VILA AIXI L'ESPERIT DE CIUTADANIA QUE, AMB UNA GRAN VOLUNTAT ENTUSIASME, ANY I COM AMB UN GRAN RERA ANY, L'AJUNTAMENT S'ENCARREGA DE PROMOURE. DE FET, EL LEMA D'AQUESTA FESTA ENS REMET ALS NOUCENTISTES QUE VAN CONCEBRE AQUESTA FESTA COM UNS JOCS FLORALS EN QUè, A TRAVÉS DE LA LITERATURA, S'EXALTAVA LA NATURA. AIXò HA FET QUE MOIà TINGUI UNA PROJECCIÓ CULTURAL REFLECTIDA TAMBÉ EN LES DIVERSES FIGURES DEL MÓN CULTURAL NASCUDES D'AQUESTA VILA (EL TENOR FRAN- CESC VIÑAS, INSTAURADOR D'AQUESTA FESTA,O, MÉS MODERNAMENT EL GRUP DE LA FURA DELS BAUS). ELS MOIANESOS HEU RECOLLIT AQUEST ESPERIT LLARG DELS ANYS I L'HEU MANTINGUT AL COM UNA MOSTRA MÉS DE LA PERSONALITAT D'AQUESTA VILA. LA PROVA D'AIXÒ ÉS QUE AVU HEM CELEBRAT EL 90è ANIVERSARI- NORANTA ANYS!!- D'AQUESTA FESTA DE L'ARBRE FRUITER. NO VULL DEIXAR DE FER ESMENT ALS VALORS QUE AQUÍ, EN AQUESTA FESTA S'HAN IMPULSAT: EL CIVISME, 1 LA CULTURA POPULAR I L'INTERèS PER L'ENTORN NATURAL, QUE SÓN CONCEPTES QUE PODEN ACABAR SIGNIFICANT LA MATEIXA COSA. AQUESTS SÓN UNS VALORS ESSENCIALS \(p �PERQUè LA VIDA CIUTADANA ES DESENVOLUPI EN EL MARC DE LA CONVIVèNCIA. JO US VULL FELICITAR PER AQUESTA VOLUNTAT DE CONSERVAR AQUESTA FESTA TAN VOSTRA QUE DONA FE A BASTAMENT DE LA VITALITAT DE LA VOSTRA VILA. MOLTES GRáCIES. BONA FESTA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4305 Title A name given to the resource Clausura de la Festa de l'Arbre Fruiter i inauguració de la nova estàtua de Rafael Casanova Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ajuntament de Moià Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Cultura Agricultura Model social Casanova, Rafael, 1660?-1743 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-08-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/918/0000000890.pdf cd0b872ed9885cb027e29fe986d0c3a2 PDF Text Text Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró per Pasqual Maragall 17/11/2007, S’Agaró Hotel Transcripció de la conferència: Pasqual Maragall: Doncs moltes gràcies, ara ja sabeu quin ha estat el meu paper aquí, avui, portar Josu Jon [riures de fons] perquè...no, no, molt seriosament, hi ha poques persones (jo en conec unes quantes a Europa) perquè he estat força implicat i he estat, durant quatre anys, primer vicepresident i després president del Comitè de les Regions, que és la tercera institució europea –el Consell, la Comissió i el Comitè de les Regions– i ja em conec força bé el jargon, el llenguatge europeu, i Europa com a realitat política, i us haig de dir que no hi ha gaires persones que estiguin en condicions d’explicar el que acabeu de sentir ara amb la claredat i al mateix temps la riquesa de matisos que ens ha aportat Josu Jon Imaz. [Pasqual Maragall s’adreça a Josu Jon Imaz] Me parece que hemos salido ganando todos con el hecho que otros no hayan podido venir y te hayamos tenido a ti, porque seguramente tu punto de vista es más rico -y lo digo con toda la sinceridad y con toda la inmodestia-, porque claro, el punto de vista más rico es siempre el de aquel que tiene más contradicciones que soportar o que amalgamar, y que por tanto cuando luego tiene que explicar la realidad es capaz de hacerlo sin olvidar nada. Hay otros países y otras mentalidades. No digo de Italia, que es más parecida a nosotros en muchos sentidos, y en algunos seguro que nos supera en capacidad de improvisación y en riqueza de lenguaje. Pero creo de veras que -i ara ja em passo al català una altra vegada-crec de debò que Europa té, en aquest moment, la singularitat, i per això pot ser important el seu rol en la organització internacional o mundial. Estats Units és un país que té molts estats, però té pràcticament un idioma, o dos, si comptem l’espanyol. En canvi, Europa té 30 estats (al voltant de 30 perquè no sé mai el número del tot) i en canvi, de nacions en té més. Té 30 estats però deu tenir segurament 40 nacions. Per què? Perquè hi ha estats que en tenen més d’una, i un d’ells és l’Estat espanyol, un altre és el britànic, un altre segurament el belga, i encara podríem anar seguint. De manera que si Europa surt bé, el món pot estar tranquil perquè segurament això serà un bon símptoma que el món pot anar bé. Una Unió, com és la Europea, en què hi ha tants idiomes, en què hi ha tantes diferències i al mateix temps, una relativa unitat de criteri... Jo penso que en aquest operador, vull dir, podem trobar segurament un lideratge mundial que altres països que tenen més poder (històricament econòmic, ara ja no està tan clar) i militar, amb tota seguretat, segurament no tenen en aquest moment. Aquest és un país, el nostre, que es permet el luxe de prescindir, ni que sigui temporalment, de polítics de primeríssima fila com ara acabem de sentir. -1- �[Pasqual Maragall s’adreça de nou a Josu Jon Imaz] Yo, Josu, lo que voy a hacer es invitarte a la Fundación Cataluña-Europa, un invento –muy modesto- que hemos hecho aquí para estudiar lo que los americanos llaman buenas prácticas, good practices, que no pretende cambiar el mundo sino mejorar algunas cositas. Pueden ser muchas, e incluso importantes, como sistemas de transportes o la financiación de la política, por ejemplo, que es un tema que en Estados Unidos tienen ya muy suelto y en cambio aquí tenemos muy mal. Aunque todos los empresarios tenéis que pagar y decirme: «esto no lo puedes decir» [riures de fons] porque si no es peor, y en cambio, en América es público y notorio que los empresarios y los no empresarios ponen dinero, y lo tienen a gala, los partidos, decir que tienen más dinero que los demás. No es como aquí que tienen la gala de decir que tienen menos. Allí, en fin, el dinero es un valor reconocido, no es un pecado, es un mundo un poco judeocristiano en el que estamos más metidos. Bien, yo creo que tenemos muchas cosas, pues, que mejorar, y que deberíamos de hacerlo sobre la base de mejorar los elementos del juego. Uno de ellos el dinero en la política, otro la eficacia de las comunicaciones, y tantos otros que en estos momentos nos preocupan muchísimo. Pero tratando de salir un poco de los temas obsesivos que a veces nos abruman, creo que la contribución de Josu Jon, en el terreno político, es absolutamente importante y me congratulo mucho de que haya podido venir y estar hoy con nosotros. Vosaltres, aquí, teniu segurament gravacions d’anys anteriors d’aquestes sessions, ho dic perquè també, posats a fer comparacions i bones pràctiques, una altra cosa que es podria fer és analitzar anys passats a veure què dèiem i si ara diem el mateix o el contrari. També podria ser que d’això en traguéssim algun ensenyament. Mireu, jo crec que parlant del que a mi em tocava parlar, que és globalització i creixement, però també, molt en concret, del tema mediterrani, crec que la globalització ha arribat tard a la Mediterrània, o potser el que ha passat és que la Mediterrània ha arribat tard a la globalització. Altres espais, com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica es dibuixen com a espais emergents, molt potents, en una nova configuració multipolar del sistema mundial econòmic. En canvi, la Mediterrània ha estat sempre immersa en diverses circumstàncies desfavorables que no li han permès posicionar-se amb fortalesa davant els canvis propiciats per la globalització, entesa, sobretot, com el creixement econòmic basat en la liberalització dels fluxos globals, de capitals i de mercaderies, i en els creixements impulsats per la revolució tecnològica de la informació i la comunicació, i també, evidentment, en l’abaratiment dels transports i la fi, que aquí s’ha mencionat, també, de l’atenció bipolar de la Guerra Freda. Això comporta el risc de la redundància pel Mediterrani, i de convertir-se en un mercat negligible pels grans fluxos econòmics del segle XXI, mancat una mica de massa crítica, d’estabilitat sociopolítica i d’integració geogràfica. D’una banda és un mercat fragmentat, no té prou massa crítica, esvaït ja el somni del -2- �panarabisme, no hi ha integració politicoeconòmica entre els països, etc. Hi ha clarament com a mínim tres àrees econòmiques diverses: d’una banda; Turquia, amb dinàmica pròpia, i acostant-se a Europa (amb matisacions que després farem). D’altra banda, l’Orient Pròxim, tensionat pel conflicte amb Israel i fragmentat en petits països, tret del cas d’Egipte. I finalment, un Magrib, no integrat, amb una línia recent d’arribada de normalitat internacional, amb una Algèria traumatitzada per una guerra civil sagnant i una economia quasi diria que impulsada però també tiranitzada pels líders hidrocarburs i un Marroc emergent, però que parteix de molt avall, i una Tunísia petita, i políticament, diríem, immobilitzada. D’altra banda, amb una estabilitat política complicada, tensionada fortament per un conflicte palestino-israelià enquistat i per una intervenció a l’Iraq catastròfica per als equilibris regionals i per al manteniment de l’estatut. Finalment, un pobre creixement econòmic real de zona, amb poca inversió estrangera directa, poquíssima innovació i poc dinamisme en els mercats interiors, segrestats, com estan, per l’immobilisme polític de les elits i amb una pobra generació d’ocupació que provoca, evidentment, tensions socials internes per les tensions perilloses, per a la seguretat i l’estabilitat social de l’àrea, amb pressions migratòries com sabem, constants, cap al Nord. Finalment, amb una política a la Mediterrània poc valenta, poc existent, quasi diria. Europa ha prioritzat l’ampliació a l’Est i per tant, la crisi conseqüent de creixement d’aquella ampliació, i ha infravalorat la importància de l’espai euromediterrani. En conseqüència, el creixement de la Mediterrània passa per la solució de diversos dèficits en els mercats globals, convertint el Sud en la porta d’entrada de mercaderies provinents de l’Orient, i això implica inversió en infraestructures, polítiques energètiques integrades, polítiques de transports i logística agrícola, projectes tecnològics, transferències de coneixement, que són condicions absolutament indispensables perquè aquests processos vagin endavant. I finalment, superació de les tensions geoestratègiques, estabilització de l’Iraq, progrés clar i consolidació de la solució dels estats veïns, Israel i Palestina, integració de Turquia a la Unió Europea, integració dels països del Magrib en la zona de lliure circulació i de creixement sud-sud i superació de la tensió Argèlia-Rabat. Una política euromediterrània ben decidida significa, ha de significar, un augment, quasi diria, exponencial de la inversió europea a la zona, repartir les perspectives financeres 2013-2020 incorporant nous actors, obrint definitivament el mercat a productes agrícoles, regulant els fluxos migratoris i reinvertint les remeses d’una forma sistemàtica. Crec que és essencial l’enfortiment de la institucionalització de les relacions EUROMED (FEMID), el Fons del Mediterrani, Banc Euromediterrani, Assemblea Parlamentària, Secretaria Permanent Euromed, Fundació Anna Lindh. Mirin, tot això són institucions, són molts noms, son molts acronímics nedant en un mateix mar i sense capacitat per solucionar els seus problemes. -3- �A mi m’agradaria sortir d’allò convencional i imaginar escenaris una mica diferents i potser més suggerents. La Fundació Anna Lindh, la Fundació Euromediterrània, el Procés Euromediterrani o Procés de Barcelona també, que va néixer aquí, amb èxit, amb l’èxit de la primera conferència, alguns ho recordareu, l’any 1995, em penso que va ser. Jo era alcalde de Barcelona, aleshores i recordo perfectament que Arafat i Barak es van abraçar al Saló de Cent de l’Ajuntament i allò semblava una cosa que no havia passat mai en segles, gairebé, i que obria una nova etapa. Però va durar molt poc, perquè al cap de poc hi va haver tots els conflictes que us pugueu imaginar i els trencaments, al cap potser, d’un any. O sigui, tot allò que semblava meravellós i que per cert, Javier Solana, que era ministre d’Exteriors del govern espanyol va realitzar de manera molt eficient, va desaparèixer d’una forma rapidíssima. Tot semblava meravellós però anaven passant els mesos i Israel i Palestina xocaven de nou en una guerra cruenta. La segona conferència, 10 anys després -perquè ens trobàvem cada deu anys, no ens acostumem a fer-ho massa sovint- també a Barcelona, però aleshores ja sota presidència anglesa, a mi em va agafar com a president de la Generalitat i estava a tercera fila, per dir-ho d’alguna forma, nosaltres ja no érem els organitzadors, Espanya no tenia la presidència, era Anglaterra, i Anglaterra com sempre, l’interès que tingui en el Mediterrani és molt relatiu. Ara que tornen a estar de moda les pel·lícules sobre Isabel I d’Anglaterra i Felip II d’Espanya és bo de recordar que els interessos estratègics d’Espanya i Anglaterra han estat sempre, absolutament, no oposats, sinó totalment diferents i adreçats en direccions distintes. Com deia irònicament Keynes, en el famós article sobre el botí espanyol, que en deien, Spanish booty, li diu un anglès a l’espanyol: «se es conquistador cuando no se puede ser pirata». Perquè és clar, el cost-benefici de la pirateria és infinitament més positiu [riures de fons]. És més barat i dóna més. També podríem dir que per als espanyols, la Mediterrània, un cop descoberta Amèrica -i quan dic espanyols vull dir Espanya, el conjunt d’Espanya i el centre d’Espanya- que un cop descoberta Amèrica, el Mediterrani va a passar a ser com una anècdota menor, un petit mar interior que a més, quan a Suez s’empipaven, quedava incomunicat. Perquè jo ara recordo que el canal va estar tancat durant una bona colla d’anys i això ens obligava a subministrar-nos de petroli, per exemple, des de l’Est, pel cap de Bona Esperança i per l’estret de Gibraltar. Ja em direu quina era la centralitat de Barcelona, nul·la! Érem una ciutat riberenca d’un petit llac interior que no tenia petroli i al qual s’havia d’arribar donant la volta passant pel Sud d’Àfrica. Doncs bé, el que van fer Felipe González i Javier Solana -i Narcís Serra- el 95, a Barcelona, amb aquesta conferència, va ser transcendental. Quasi tant jo diria, com els Jocs Olímpics del 92, dels quals tant s’ha parlat, o més. Ens va posar de nou, literalment, al mig de la Terra, que és el nom del Mediterrani, en el Mediterrani etimològic. Fa bo de dir-ho des de S’Agaró estant, un dels racons més bells d’aquesta mar, sense cap mena de dubte. I de fer-ho de la mà d’una persona com Anna -4- �Balletbó, que no solament s’estima aquest mar, sinó la gent que hi viu, la gent que hi viu al voltant. I no precisament els més rics, sinó els qui les passen més magres per raons econòmiques i encara més, ètniques i religioses. Hauríeu d’haver vist l’Anna i la Diana visitant un Arafat atrafegat -perdonin la redundància Arafat-atrafegat- que les atenia com podia mentre firmava papers sense perdre la bonhomia. Hauríeu d’haver vist aquestes dues senyores parlant amb Arafat, venent-li la mercaderia, explicant-li que el volien ajudar i aquell pobre home, firmant els papers que havia de firmar i al mateix temps, ocupant-se’n, a més. Era un home extraordinari. Hem anat enrere en molts sentits, reconeguem-ho, d’ençà d’aquelles dates i respecte als moments de l’agermanament d’Istambul amb Barcelona també, i de Maragall amb Erdogan, que va ser, recordo, aclamat una nit de Reis, quan els agermanaments consistien en què tu havies de visitar la ciutat. Jo hi vaig anar, i ens vam agermanar amb Istambul, i aleshores hi havia una devolució de la visita i Erdogan va venir, però el dia que va venir era el dia de Reis. Era la nit de Reis, llavors jo havia d’anar al port de Barcelona perquè hi havia tots els nanos allà, rebent els Reis que arribaven, etc. i vam sortir a l’edifici aquell petit que hi ha del port amb l’Erdogan i vaig dir: “Però és que aquest ve de l’Orient de debò”. Els nanos es van tornar bojos i l’Erdogan no s’ho creia. Ha estat un dels millors dies, jo crec, de la vida d’Erdogan: el van aclamar com un rei mag! [riures de fons]. Ara ho podem explicar tot amb un somriure als llavis i amb la recança de veure que els qui ara marquen el ritme del ball d’Europa no acaben d’entendre que els vots que localment pugui donar l’actitud de reserva amb Turquia, versus Turquia, no valen ni de lluny la pèrdua d’un aliat estratègic, potent i decisiu a l’Orient Mitjà. Amb això sí que estem d’acord amb Rodríguez Zapatero i per descomptat, amb el meu amic de tota la vida i amb tantes batalles europees i mundials, Jorge Sampaio. El que ja no està tan clar és que Espanya estigui tenint l’actitud que cal amb la vora sud del Mediterrani. I sembla mentida perquè la qualitat dels consellers del rei del Marroc, per exemple, Andrea Zulai, és fora de tot dubte. I les bones relacions amb el govern algerià i amb els ministres com Rashid Rajmani, a qui conec bé, perquè vam agermanar Barcelona amb el gran Alger, també són evidents. Fa un temps es parlava de reforçar i apostar per la Fundació Anna Lindh, però darrerament sembla que Sarkozy ens dicta la política euromediterrània per no dir la política europea, i he sabut que tinc una sincera admiració per a aquest senyor, pel president francès. Crec que és un polític important i que està portant el ball a Europa tot i les discrepàncies que he esmentat abans. Espanya, ha perdut pistonada, sembla, en aquests escenaris Dommage. Personalment, els meus interessos queden ja una mica lluny d’aquest escenari que se m’apareix més aviat com un tema per a les memòries que no pas com un tema de futur. Però l’Anna Balletbó, pot comptar, com sempre, que si s’embranca en aventures mediterrànies, i més, si és de la mà de Selatim i Zeynep que avui no sé si ha vingut, pot comptar amb mi. Demà passat, en tot cas, haig d’anar de nou amb Josu Jon Imaz cap a Euskadi, en aquest cas per parlar d’euroregions i coses semblants. -5- �Ja sabeu que fa un any vam estar amb Josu Jon a Roma, en el llançament d’un partit, el PD, Partit Demòcrata, que ha fet forat a Itàlia i més que en farà a Europa. A Catalunya hi ha un grup de persones, un centenar de persones, dirigits per la Rosa Martí, ex alcaldessa de Parets, i l’escriptora Núria Albó, que ho va ser de la Garriga, amb la Magda Casamitjana, que és l’alcaldessa de Roses, en Ferran Mascarell, en Joan Margall (no Maragall, Margall), que és l’alcalde de Torroella de Montgrí, i tota una colla d’altres que intenten obrir aquesta via del partit demòcrata amb versió catalana, anomenada el Partit Català d’Europa. L’alcalde de Roma, Veltroni, que serà el candidat del Partit Demòcrata en les eleccions italianes d’aquí a quatre anys, no ha pogut venir, justament, perquè deu estar enfeinat amb aquestes coses i perquè a Roma s’hi està molt bé, com us puc certificar personalment, s’hi viu molt bé. Hi vam ser recentment amb la Magda Casamitjana, al Congrés, que precisament va elegir Veltroni com a futur candidat per a les eleccions italianes presidencials d’aquí a quatre anys. I entre altres coses, vam assistir, per cert, a San Paolo Fuori Mura, a un Rèquiem de Verdi que valia totes les pessetes del món. Quan em mori voldria que me’l posessin, escolteu. Si teniu ocasió de sentir el Rèquiem de Verdi, i a més, el podeu sentir, sobretot, a San Paolo Fuori Mura, doncs us tornareu tots catòlics i demanareu que us enterrin amb aquella música. (riures) Jo sóc un convençut de la fórmula del PD. Penseu que -no sé si m’equivoco si són cinc milions o tres milions, algú em va dir que potser no eren cinc milionsperò la xifra que a mi em constava era que els votants, en les eleccions primàries que ha fet el Veltroni i els altres candidats, eren d’uns cinc milions de persones. Jo me’n recordo que quan vaig tornar d’Itàlia l’any 98, i em va venir a buscar Felipe González per dir-me que em presentés a les eleccions del Parlament català, a la presidència de la Generalitat, jo li vaig dir: “Home, no serà sense programa”. “Hombre, ¿pero qué programa?”, va dir ell. “Hombre, el programa federalista”. “Cómo federalista? Serà cooperativo, no diferencial”, vaig dir (perquè ja es rebaixaven, llavors ja es rebaixaven una mica). I perquè s’entengués el que volia dir, al final de la meva estada a Roma vaig fer un paper que es deia Els quatre federalismes, el cultural, el polític, l’econòmic i el de les infraestructures. Bé, doncs jo crec que les coses han d’anar per aquí. Crec sincerament que fins i tot els millors de Madrid, com ara el que he citat, els hi costa una mica d’entendre perquè, com deia el Josu Jon, una cosa és mirar les coses des del mig i una altra és mirar-les des de l’exterior. Ja sabeu que es va fer famosa aquella frase d’Aznar quan li vaig preguntar...jo havia fet una acord amb Felipe, una mena de pacte no escrit amb Felipe González que em va dir: “Bueno, yo voy a pagar los Juegos Olímpicos y voy a pagarte todo el dinero que haga falta y toda la inversión etc. pero tú tienes que admitir que la primera línea de alta velocidad sea Madrid-Sevilla”. “Hombre, la verdad es que es un poco chocante”. Es clar, Madrid-Barcelona era cantat, no? Però és clar, era molt astut i a més tenia la seva lògica i el seu pes. “Sí, porque además si llega a África, etc.” [riures de fons]. Bé, molt bé, d’acord. I efectivament, la qüestió va anar bé, pel país la qüestió va anar molt bé, va anar bé per Barcelona, va anar -6- �bé per Catalunya,va anar bé per Espanya, va anar bé per a tothom. La veritat és que el senyor González no es va quedar tota la vida, va venir un altre senyor que es deia Aznar. I l’Aznar va dir: “Hombre, esto de Barcelona-Madrid... no, no, no, alta velocidad, de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Ja hi tornàvem a ser. És a dir, és la confusió del lloc on estàs com a lloc únic. O sigui, tu veus el món des d’allà on estàs: si tu estàs a Madrid, l’alta velocitat és anar de Madrid a..., doncs no, perquè de Barcelona a Bilbao es més important que de Madrid a Zamora. Evident, que és més important, però no hi és, no hi era. No està dibuixat, no estava dibuixat. I em temo que encara no ho està del tot. Tant que fins i tot un dels ministres socialistes com Borrell, quan va venir, sobre aquest tema, jo li vaig dir: “Bé, escolta, molt bé lo de Madrid-Sevilla, però, i Barcelona-València?”. Diu: “Ah, Barcelona-València...velocidad alta”. “Que no és el mateix velocidad alta que alta velocidad?”. “No”. La «velocidad alta» eren 200. I és amb el que estem. I punt. I me’n recordo que la primera vegada que jo vaig anar al poble dels meus abuelos, que és Monòver, a Alacant, vaig haver de baixar del tren a València i agafar-ne un altre de València a Alacant, el primer a 200 i el segon a 150, no me’n recordo exactament. No sé si ara ja hi arriba, o no, o ja ha passat, però us ben asseguro que encara no hem superat unes rèmores que es van produir fa 25 anys enrere. O sigui, Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla, primera alta velocitat...això, els que esteu en temes d’infraestructures a veure si...Que ens està passant? Doncs que els altres països ens poden anar al davant. Afortunadament, tenim empreses importants, com és Abertis, i no ho dic perquè estiguin aquí ara, que han acabat, de fet, comprant infraestructures a fora. Mirin, És molt important tenir infraestructures europees i tenir empreses, que estiguin aquí i allà, o sigui, que tinguin actius. És enormement important. Això que està passant amb alguns bancs a Madrid i algunes empreses d’infraestructures a Madrid, que estan a Gran Bretanya, que estan comprant, això es enormement positiu. I també és enormement positiu i serà enormement positiu que Espanya entengui que amb un sol centre no en té prou. O sigui, ara mateix, per exemple, empreses de capital risc, a Barcelona, no n’hi ha. N’hi havia una que van fundar l’Ajuntament i Iniciativas S.A., i al final han acabat operant totes a Madrid, pràcticament. No hi ha capital risc, a Catalunya. No hi ha risc, capital risc, que era el que figura que ens definia, no? És clar, a Madrid hi havia moltes altres coses, però capital risc segurament no, hi havia la seguretat...aquí tenim la política...vull dir que estaven al mig. Doncs aquí, allò que teníem doncs ara no ho tenim. De manera que, des d’aquest punt de vista, ens queda molta feina a fer. Senyors, no us vull cansar més, ja veurem com acaba tot plegat, al Mediterrani, el nostre paper al Mediterrani, i l’evolució del que en bona hora va començar l’any 1995 i que ara hauria de continuar. Com que d’aquí a tres dies serem a la Fundación Sabino Arana seguirem parlant d’això, perquè hi ha tot el tema tan interessant de que Espanya és un estat però té diverses nacions. I que Europa, té, com he dit abans, força més nacions que no pas estats, a diferència del que passa als Estats Units. Europa és complicada, per això està en millors condicions d’entendre del món. Tot i -7- �que espero que “l’úlcera” dels Hillarys i Obamas serà més comprensiva que no pas l’actual. Ja veurem. De moment preocupem-nos del que és nostre, arreglem el Mediterrani, que ja serà molt. Serà un bon entreteniment, magnífic primer pas. Qui pugui arreglar Espanya i el Mediterrani, pot arreglar el món sencer, segur. Moltes gràcies. [Aplaudiments] -8- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura de la XII Trobada d’Economia de S’Agaró Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. S’Agaró Hotel Abstract A summary of the resource. Conferència de clausura de Pasqual Maragall de la XII Trobada d'Economia de S'Agaró. Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Economia Model social Congressos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2566/19821202d_00004.pdf 0268d2ba340633e29c9acfbe0d0571ce PDF Text Text DISCURS DE PRESA DE POSSESSIO (2 desembre de 1982) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del 1er Congreso de Economía y de Economistas de España Subject The topic of the resource Economia Congressos i conferències Ajuntament de Barcelona Gestió pública Ciutats Finances públiques Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. PM, intervé l'últim, segons: 1. TIENE LA PALABRA D. FRANCESC SANTACANA 2. TIENE LA PALABRA D. FRANCESC RAVENTÓS 3. TIENE LA PALABRA D. CARLOS SÁNCHEZ-REYES 4. CLAUSURA A CARGO DEL EXCMO. SR. ALCALDE Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-11-12 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/270/20060507.pdf a9e874ea3de5eab428db966edd3ae8db PDF Text Text Clausura del Congrés del Món Rural Palau de Congressos de Catalunya | 07/05/2006 Veig cares amigues. Bé, no totes, no tinc el plaer de conèixer-vos a tots i a totes, però veig cares amigues. D'ençà que, fins i tot abans, bastant abans, d'arribar i de formar govern a Catalunya vaig tenir ocasió de conèixer Catalunya endins, una realitat que per a mi, fins aquell moment, ho haig de reconèixer, m'era desconeguda, més enllà dels llibres i del que havia après per lletra impresa. I vaig conèixer unes persones, una gent, arran d'un incendi que va haver-hi a Castelltallat, que hi vaig anar. Vaig conèixer unes famílies i aquestes famílies me'n van presentar unes altres, aquests altres que em van presentar uns amics i aquests amics, unes amigues a Tàrrega, per tot. I vaig començar a entendre l'esperit del camp de Catalunya. Cert que el camp de Catalunya no és només allò, que és potser el cor del camp de Catalunya, però no solament allò és el camp de Catalunya, hi ha una gran diversitat. Però en aquelles persones, algunes de les quals són aquí i m'agrada retrobar-les, jo crec que s'hi resumeix d'una manera molt clara, molt definitiva, molt positiva, molt proactiva, molt de mirem cap endavant i no solament cap endarrere, el que és la realitat de la gent del camp aquí. Mireu, nosaltres els governs, jo crec que no havien entès el camp. I no seré jo qui digui que ara l'hem entès i abans no, perquè entendre el camp vol dir entendre'l cada dia i entendre'l en les seves circumstàncies canviants. Jo quasi diria conseller que de la teva conselleria n'hauríem de dir, segurament, d'Agricultura, a més de Ramaderia i Pesca, també de l'Agroindústria i que, per tant, un bocinet del que és la indústria ens l'hauríem de menjar en aquesta conselleria, perquè si no no tindrem el concepte des del punt vista de pràctic de les coses que s'han de fer, des del punt de vista de les polítiques que s'han de tirar endavant, no tindríem la denominació que cal perquè l'Agricultura i el camp de Catalunya vagin bé i vagin endavant. Però és clar, no és només de canvis de nom que vivim. Sinó que, aquests canvis de nom, aquests canvis d'orientació general jo crec han d'anar acompanyant una nova pràctica. Benvolguts amigues i amics, avui arribem al final del principi d'una aventura extraordinària per al nostre país. Heu vingut a parlar del món rural a Barcelona, a la capital, i ho fem avui, a poques setmanes d'una cita cabdal per al futur d'aquest país, per al futur de Catalunya, quan els ciutadans seran cridats a decidir sobre el nou Estatut, pels volts de la meitat del mes de juny. Una cita que, malgrat tots els avatars del procés, malgrat la incomprensible actitud dels seus detractors, estic convençut que el nostre poble resoldrà amb una gran i una positiva afirmació com a país. Tindrem Estatut. No només tindrem Estatut. Tindrem un gran Estatut. La setmana que ve convocaré el referèndum que ha d'obrir la segona etapa de la governació d'aquest país. Diguem-ho clarament, aquest país ha viscut els millors trenta anys de la seva vida moderna, segurament, perquè n'hi va haver d'altres de bons moments, però van durar poc o van ser incomplets o van ser complets en el camp de la cultura i de l'economia, però no en el de la política. Ara, hem tingut per primer cop en la història moderna, més d'un quart de segle de democràcia i d'autonomia. Però, si ens quedéssim aquí, amb la satisfacció del que hem aconseguit, i no tracéssim projectes de futur, estaríem traint l'esperança i les possibilitats reals del nostre poble. Estem, doncs, en un procés, jo crec, no només en el vostre sector, en tots els sectors, en tots els racons de Catalunya, en un moment realment decisiu. No solament pel judici que fem del present que tenim, sinó també del que ha de venir. Vagi per endavant, repeteixo la meva felicitació per la feina feta, per tots i totes en aquest congrés. Tothom que hi ha volgut participar, hi ha pogut participar i hi participa i de la pluralitat de la vostra participació se'n deriva la garantia de la realitat de les vostres pretensions. Ara començarà una etapa tant o més important que la que avui tanquem: la de l'aplicació efectiva dels criteris i conclusions a les quals el congrés ha arribat. 1 �Confio, en aquest sentit, que el paper que la Fundació Congrés del Món Rural tindrà, d'ara endavant, la possibilitat de desenvolupar les propostes que aquí heu aprovat. El Rural'06 haurà estat la punta de llança del canvi de paradigma en aquesta Catalunya dels territoris menys densos, diguem-ho així, perquè és la definició millor del que és el camp. Un canvi de xip impulsat pel fins fa poc estimat conseller Antoni Siurana, a qui vull agrair molt especialment el seu impuls, la seva bonhomia, el seu caràcter i la seva aposta per la modernització del sector agroalimentari català. L'Antoni és aquí, li dono les gràcies des de lluny i crec que ningú se sorprendrà si us demano per a ell un fort aplaudiment en aquest moment. No ho tenia fàcil, l'Antoni. Va haver d'afrontar des de l'inici les vicissituds que han marcat l'agricultura catalana en els darrers anys: massa exposada, excessivament propensa a patir el mal comportament dels mercats. Però tenia clar l'objectiu: el món rural necessitava un salt endavant en productivitat i en vertebració. Siurana en deia "retornar al món rural i a la seva gent el prestigi que es mereixen". I aquest ha estat l'esperit del Congrés del Món Rural. Ara, el conseller Jordi William Carnes, que ha viscut en primera línia l'impuls i gestació del congrés, sabrà entendre'n les conclusions i orientar la política del DARP en aquest sentit, el conec molt bé. Entre d'altres raons, perquè tots aquests passejos que he començat dient que havia fet pel camp de Catalunya els vaig fer amb ell. I en bona mesura, gràcies a ell. Durant aquest Congrés heu parlat del que passa al Món Rural. I s'han pogut posar en relleu virtuts i s'han pogut posar en relleu problemes que defineixen la nostra situació de partida. I la nostra posició és bona. Catalunya, diguem-ho clarament, és una potència agroalimentària. I quan dic que és una potència agroalimentària heu d'entendre dues coses. Una, que ho és en comparació amb altres, i que ho és internament com a definició d'ella mateixa en comparació amb altres sectors. Cosa que de vegades s'oblida. Catalunya és una potència agroalimentària i aquest ser-ho, la defineix. No és solament una cosa que també té, és una de les coses importants que té. En un doble sentit. És una potència present per les seves capacitats reals en els sectors més potents, agricultura i pesca, porcí, olivarer, fruiter, en producció, en inversió, en comerç, en tot el que hi està relacionat. I també en el sentit de futur, pel seu potencial de desenvolupament agroalimentari, del qual en tenim mostres exemplars. Cal començar, doncs, per posar en relleu el valor econòmic i el valor social del camp català. El pes de la seva aportació al gruix de la nostra economia és prou evident, segur que n'heu parlat a bastament aquest dies. Aporta el 15% de la facturació total de la indústria catalana; consumeix, per a la seva transformació, entre el 60 i el 70% de les produccions primàries agràries i pesqueres catalanes; representa un 20% de la població i és responsable de la gestió del 80% del territori català, dels seus recursos bàsics més valuosos. Sempre he dit, i els que em coneixen ho saben, que l'agroalimentari és un dels tres sectors punta de Catalunya. I quan dic sectors no em refereixo al camp, dic de Catalunya, de l'economia catalana. Ho ha de ser, tenim les capacitats des del punt de vista de la formació, del tarannà, i des del punt de vista material, per ser-ho. Això són més que xifres. Això és una realitat molt contundent que distingeix una bona colla de tòpics sobre el que ha estat i és el món rural a Catalunya. Li hem de donar valor Catalunya endins. No hem de témer el fet que durant anys s'ha produït un retrocés en la participació del sector agrari en el conjunt de l'economia, perquè avui el flux ja no és del camp a la ciutat. El món agrícola retrocedeix, però el món rural es manté, es transforma. Món agrícola i món rural no són ben bé la mateixa cosa, però estan vinculats indissolublement. Sense agricultura, sense agricultors, sense ramaders, no es podria sostenir la preservació del territori. Com deia Joan Caball aquesta mateixa setmana, si no m'erro, l'espai agrari ha de deixar de ser un territori residual i la població activa agrària ha de tenir garantida la seva presència arreu del territori. 2 �Un món rural pròsper requereix indubtablement una agricultura viva. Però també que se li doni valor de cara enfora. Les dades ens continuen mostrant un distanciament massa ampli entre món rural i món urbà. El conseller ens ho explicava l'altre dia, encara hi ha massa gent que pensa que cal protegir el territori a costa dels pagesos. Però em penso que ha de ser ben bé al contrari, perquè no hi ha territori més desprotegit que aquell on no hi ha qui el treballi, se l'estimi, el senti i se'l faci seu. Per això és tan important -com he dit- cloure a Barcelona, un congrés que ha impulsat una conselleria que ha fixat la seva seu a Lleida. Aquest és el missatge: les decisions s'han de prendre sobre i des del territori, i, tanmateix, el món rural també s'ha d'explicar sobre i des del món urbà. És el diàleg rural-urbà, que ja he reclamat altres vegades, i té exemples fantàstics com, per exemple, l'experiència d'agricultors i ramaders amb cuiners, buscant l'excel·lència dels productes bàsics de la nostra gastronomia. Tothom ha de prescindir de prejudicis en aquesta matèria, per això, el Govern de la Generalitat treballa per fer realitat la Catalunya en xarxa on tothom tingui els mateixos drets i deures cívics, visqui on visqui. Aquest esforç s'ha de fer a través del pacte territorial. Un pacte que esdevingui la base de legitimitat social per enfortir les iniciatives rurals i que doni suport als serveis que el món rural produeix. Hem de creure i hem de fer creure en el futur de la Catalunya rural, perquè en bona mesura és el futur del país i perquè en bona mesura el seu futur depèn del fet que convencem d'aquestes possibilitats. Per això, d'aquest congrés tots n'esperem solucions i respostes estratègiques per al futur d'un sector, de la població i de l'economia, molt importants en el nostre país, per avançar en la professionalització del món rural. Què vol dir? Vol dir formació, vol dir productivitat i vol dir innovació. Avui ja no n'hi ha prou amb l'aprenentatge de l'ofici en el sentit tradicional, en el de la transmissió de pares a fills d'allò que els nostres pares aprengueren dels seus. No n'hi ha prou. Avui cal formació, cal prendre risc, calen estratègies compartides. I cal, en el nostre món rural, canviar de model productiu. Aquest és el repte, canviar de fórmula per trobar-ne una de realment eficaç. I només n'hi ha una de realment eficaç, que és l'excel·lència en la producció. El compromís per l'excel·lència del camp català crec que ha de ser el vostre objectiu, el nostre objectiu. Mireu, no es tracta de si al sector agroalimentari rural català li convé un canvi o no, el dilema és un altre: o fem nosaltres els objectius i les estratègies a la transformació que estem experimentant o ens les faran. I vindran de l'exterior. Ja sabem què és millor i què és pitjor, i no parlo només de l'agricultura i la de la ramaderia, evidentment, ja ho sabeu. Aquest congrés, però, ha servit per posar en evidència que la vida del món rural no és solament la vida de la pagesia, que hi ha tot un altre món vinculat a l'agroturisme, la natura i la cultura emergent a Catalunya i que ha de ser un dels grans aliats de l'agroindústria, de màxima qualitat en la recerca de l'excel·lència de la qual parlàvem. Un exemple d'això és el dels Rovira de Sagàs. Se'ls va cremar la fàbrica l'any 94. Podem dir que ho van perdre gairebé tot. Només els van quedar les pedres. Però van creure en un projecte, van lluitar i avui són un model d'excel·lència en la combinació de productes de qualitat i cuina de màxim nivell. Si creieu en vosaltres mateixos, aquesta és la norma, aquesta és la fórmula, si creieu en vosaltres mateixos, la gent creurà en vosaltres, i si no, no, com deia aquell. I el govern estarà al vostre costat, si vosaltres creieu en vosaltres mateixos, fent el màxim esforç pressupostari possible, per part del govern, per complementar la vostra acció. Però cal que siguem realistes, cal que acceptem que a base de nostàlgies no trobarem el desllorigador, perquè és clar que hem de saber defensar el que és nostre, però no perquè sigui 3 �nostre solament, que també, sinó perquè és excel·lent que puguem dir que ens l'estimem perquè és el millor. Per tot això hauran de servir les conclusions del congrés i per això caldria seguir, per descomptat, més enllà del congrés, el debat, per donar, per donar un veritable contingut al principi de sostenibilitat, per enfortir el teixit social rural, per estimular una administració més eficaç i més àgil en la seva actuació respecte a les necessitats del món rural. Tota la feina feta durant aquest any, jo crec que ha estat una oportunitat magnífica per generar complicitats i permetre la concertació entre tots els actors implicats. I com a president de la Generalitat, us ben asseguro que em tindreu al vostre costat de la mateixa manera que jo compto amb tots vosaltres, cadascú des del seu lloc, amb exigència i amb complicitat, per tornar a sentir que aquest país, que aquesta terra, camina. Aquests reptes no són exclusius del món rural, sinó que afecten el conjunt de Catalunya. I, com us deia en començar, en les properes setmanes afrontem un primer pas decisiu. No ho dubteu. El futur del món rural, el futur de Catalunya sencera, passa per un Estatut que estigui al nivell dels reptes que ens hem marcat. L'Estatut no ho resol tot, no ho preveu tot, afortunadament. Però sense l'Estatut, poc podríem fer, el que podem fer realment, que és molt més del que hem fet fins ara. I el nou Estatut serà bo per al Món Rural. L'horitzó que tindrem davant nostre serà més ample amb el nou Estatut que no pas amb el vell. Això és evident, molt més ample. Necessitem aquest Estatut per aplicar definitivament una política agrorural pròpia, amb mitjans, a l'alçada de les ambicions i conclusions d'aquest congrés. I quan dic mitjans dic mitjans, tots entenem el que vull dir. És enormement important tenir les idees clares, però també tenir els recursos per posar-les en pràctica. I Catalunya no els ha tingut. Penseu que amb l'Estatut passarem d'un finançament que no se sabia mai si era prou o no. És a dir, se sabia que no era prou, però no se sabia a quina fórmula responia, a un que diu que per Catalunya i per tot Espanya, perquè això serà llei per a tot Espanya, s'han de rebre uns serveis de qualitat igual per un esforç fiscal relatiu igual. Aquest és el principi de solidaritat que Catalunya ha acceptat i ha imposat, d'alguna manera. Que és molt lluny de la realitat actual. I penseu que amb tot això ens n'anem a unes inversions del 18'8% en els propers 7 anys, que és la fase previsible de finançament europeu, més enllà l'Estat espanyol no es podia comprometre, el qual representa un increment del 50% de les inversions de l'Estat a Catalunya respecte de la que teníem fins ara, que era el 12%. Tenint un 18'8% de la renda nacional, teníem un 12% de les inversions. I, per tant, 6 punts més, un 50% més. Un increment formidable del que és la inversió de l'Estat. Per això, quan es diu i l'Estatut en què queda? L'Estatut queda en què els recursos són més grans i les competències per utilitzar aquests recursos també. Demanem més diners i més llibertat per gastar-los. Diguem-ho així. Des del punt de vista dels interessos materials, ja no parlo dels conceptes de la nació, la nacionalitat, etc. perquè ja sabem que amb això hi ha tanta gent que s'esvera a favor com en contra. I això és la definició neta i clara de Catalunya com a nació, corresponent al concepte de nacionalitat de la Constitució espanyola. El nou Estatut serà bo per a tots, però també per al món rural. I l'horitzó que tindrem davant serà evidentment més ample. Necessitem l'Estatut per aplicar definitivament una política agrorural pròpia, com he dit, a l'altura de les nostres ambicions i que complementi i reforci les accions de la nova PAC davant dels reptes d'una agricultura progressivament més globalitzada. Podem rebutjar obtenir més finançament? Més competències? Més capacitat de decisió? Ningú no ho entendria. Ningú no entendrà que avui es demani el NO a un Estatut que ens dóna més finançament i demà ens reclamin més diners per al món rural. Seria un contrasentit. 4 �No crec en la resignació ni la renúncia com a actituds vàlides per construir el nostre futur. Seria una irresponsabilitat provocar de nou la frustració del nostre país en un moment on ens ho estem jugant, si no tot, molt, quasi tot. Som en el principi d'una nova era per al món rural a Catalunya i en el principi d'una nova era per Catalunya. Amb les conclusions del congrés, d'aquest congrés, i amb l'avenç del nou Estatut, disposem dels instruments imprescindibles per fer el salt endavant. Confio en vostès, confio en vosaltres, en la vostra responsabilitat i en la vostra energia. No ens posem límits, no ens hem de posar límits a la nostra ambició. Endavant. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1752 Title A name given to the resource Clausura del Congrés del Món Rural Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Catalunya Subject The topic of the resource Agricultura Comerç Congressos Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/922/0000000897.pdf c67ffb430bce4f62129b6a437775d8e3 PDF Text Text Mensaje del C. Ex Alcalde de Barcelona y Ex Presidente de la Generalitat de Catalunya, Sr. Pasqual Maragall; durante la Ceremonia Protocolaria de Clausura del Fórum Universal... 08/12/2007 ...de las Culturas Monterrey 2007; Cintermex; Parque Fundidora; Monterrey, N.L. Muy buenas noches. Maestro Sergio Vela, Presidente del Consejo Nacional para la Cultura y las Artes. Señor Gobernador del Estado de Nuevo León. Representante de la UNESCO, Francoise Riviere. Alcalde de Monterrey, Adalberto Madero. Miembros de la Fundación Fórum Monterrey 2007. Alcalde de Valparaíso. Autoridades, representantes selectos. Ciudadanos de Monterrey, ciudadanos de Nuevo León, de México y del mundo. Barcelona inició el Fórum Universal de las Culturas con la intuición de que los temas relacionados con la cultura, con las culturas, más propiamente, y con la sostenabilidad y la paz serían los grandes temas del Siglo XXI. Engendró una inactiva que desbordaba ambición y esperanza, con la intuición también de que era el momento de dar la voz a intelectuales y artistas, y al tercer sector en general para afirmar estos objetivos. Para Barcelona era una necesidad inventar algo nuevo, después de que los juegos olímpicos, el éxito de los juegos olímpicos nos pusieran listón muy alto. Y yo les vaticino desde ahora que el Fórum llegado el momento será también un acontecimiento que muchas ciudades del mundo perseguirán, querrán poder protagonizar y así lo harán. Para Barcelona era eso una necesidad, Barcelona estaba convencida de que era el momento de crear nuevos espacios en los que el conocimiento, la economía y la política dialogasen, identificasen retos y abordasen estrategias aportando soluciones. En un mundo en que los problemas globales inciden cada vez más en las realidades locales, las ciudades deben convertirse, creo, en laboratorios de lo que se llaman las buenas prácticas, en el cultivo de nuevas iniciativas donde abordar y definir de alguna manera nueva el hacerse de la política, y estoy convencido de que eso acabará siendo, en un mundo cada vez más culto lo que va a pesar con más fuera, y que las cosas realmente funcionen a costa de soportarles, y con equidad, y añadiría con proximidad, que debe ser sin ninguna duda el principio orientador de la ubicación de las competencias en general, salvando excepciones, que las hay. Barcelona, donde confluye el norte del sur, y el sur del norte, fue un espacio idóneo, seguramente para engendrar el Fórum, pues bien, Monterrey y Nuevo León han ofrecido el 1 �espacio inmejorable para consolidarlo, el Fórum ha saltado al otro lado del océano para encontrar un escenario más real y autentico, quizás con tensiones y combates, seguro que valiente, y sin duda alguna creativo. Un evento pues para los ciudadanos y para las ciudades; como se ha visto, con más de 3 millones, con más de 4 millones, hemos sabido ya, de visitas en los 80 días del Fórum. En Barcelona 2004 se inició un proceso que ya es imparable, el Fórum de las Culturas ha crecido con esta segunda edición de Monterrey; los ciudadanos y ciudadanas, intelectuales, activistas, organizaciones internacionales, asociaciones de todo tipo se han reunido en este Fórum Monterrey 2007 saben que todos tenemos algo que decir y queremos tener voz en el futuro, que queremos ser parte activa de este mundo, y no simples receptores o consumidores, queremos comprometernos con la diversidad cultural, con el desarrollo sostenible y con las condiciones para la paz. El Fórum es pues un esfuerzo colectivo, a veces lento, a veces incluso a ciegas y con dudas e incertidumbres, pero dando presencia y continuidad a proyectos ya en marcha, e iniciando nuevas andaduras. Cada ciudad tiene su especificidad, es la ciudad que lo vive y es aquella que lo construye, quizás ha llegado el momento pues de exigirnos dar un paso más, proponernos convertir las propuestas en agenda política de los organismos internacionales y de que las sucesivas generaciones del Fórum sean un escalón en la adquisición de compromisos y en la suma de voluntades. Las ciudades que han acogido, y acogerán en el futuro al Fórum tienen un compromiso con sus ideas y deben convertirse en garantes del patrimonio que ello conlleva. El Fórum de Monterrey se acaba y se inicia un nuevo Fórum, pero donde el Fórum existió ahí queda, con sus pasiones, sus reflexiones, sus espacios públicos, y sus aprendizajes. Quiero felicitar a Monterrey, a Nuevo León y a México, y a todos sus ciudadanos y ciudadanas, con el Fórum, con su Fórum han cambiado su entorno, su autoestima, su compromiso con el futuro; con su Fórum han consolidado definitivamente la participación activa y sin fronteras de las ciudades en la construcción de nuestra convivencia global, la ciudadanía sabe que el deseo de cambio, las esperanzas y los sueños siguen siendo motores de creatividad, de utopía y de futuro. Barcelona 2004, Monterrey 2007 y la Fundación Fórum han decidido, como hemos sabido, por unanimidad, que en el 2010 la sede del tercer Fórum Universal de las Culturas sea Valparaíso, Chile, y por eso quiero acabar diciendo felicidades y gracias Monterrey y México por tu magnífico Fórum, y buena suerte y bienvenida Valparaíso. (Concluye) 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monterrey (Mèxic) Abstract A summary of the resource. Discurs de clausura del Fòrum Universal de les Cultures Monterrey 2007 i relleu a la ciutat xilena de Valparaíso (en castellà). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Monterrey Fòrum de les Cultures Cultura Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències