20 50 4980 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1547/0000000720.pdf 2c5ce020802cfb1516f79d872bb5f7a2 PDF Text Text Entrevista a l'Avui "El problema basc condiciona l'avanç de l'autogovern". "La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se com està" ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC "El problema basc condiciona l´avanç de l´autogovern" "La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se com està" A. Sáez / D. González / C. Palomar BARCELONA AVUI ¿Quin és l´interès principal del PSC respecte al document sobre l´autogovern: pactar amb Esquerra o satisfer el PSOE? P.M. És un procés llarg i obert encara que no durarà vint anys, però no és per demà. AVUI I com acabarà? P.M. Portarà el seu temps. AVUI ¿Però és o no és una prioritat arribar a un acord amb ERC i IC-V? P.M. L´objectiu final no és quedar bé amb aquests o amb els altres. Nosaltres tenim una línia i creiem que és la bona. Per això no volem tancar portes, però tampoc tenim pressa. Ens agradaria que el ritme d´avenç fos més ràpid, però tampoc volem precipitar-nos. AVUI Des del seu partit s´ha denunciat al llarg de tota aquesta legislatura que el PP frena les iniciatives per aconseguir més autogovern que promou CiU... P.M. Nosaltres diem que el govern és presoner del PP. AVUI Però en el document de l´autogovern dóna la sensació que vostè és presoner del PSC i del PSOE... P.M. Presoner jo? Jo militant. Sóc president del PSC i el PSC està integrat als òrgans federals del PSOE. Això és un fet. AVUI ¿No és paradoxal que l´executiva del PSC esmeni un document que ha preparat el grup socialista i ha començat a negociar amb altres forces? P.M. El PSC, igual que ERC i IC-V, ha presentat esmenes a un document de síntesi sobre el qual se segueix treballant. La situació espanyola és una situació pressionada per un fet important que fa molts anys que dura. Mentre aquesta situació existeixi, el que s´ha de fer és obrir portes, però s´ha de tenir tot preparat i anar desenvolupant la filosofia de futur. AVUI ¿El problema basc és el que explica això, doncs? P.M. El problema basc és un condicionant important. No li vull donar més importància de la que té, però en té molta. Diem que la caldera madrilenya està com està en aquest moment. Potser menys excitada del que estava fa uns mesos per una sèrie d´esdeveniments que han succeït i pel mateix pas del temps. A les últimes setmanes hi ha una certa transformació i això genera un escenari on es poden donar passes endavant de forma important, tot i que en aquesta legislatura és molt difícil per les condicions actuals. I crec que és molt important que l´obertura que des de Catalunya han fet les esquerres catalanes i que el PSC lidera no es perdi. AVUI Vostè s´enorgulleix, de dir que estan acostant ERC a les seves posicions federalistes... P.M. El nord és anar a l´estabilització política d´una Espanya plural en evolució. Se hace camino al andar, com deia el poeta. En el fons és el que diu la Constitució però que no acaba de cristal·litzar. AVUI ¿El PSOE no farà amb el PP un pacte per tancar el model autonòmic? P.M. Jo situo les coses no en el que diguin els partits en un moment determinat, sinó en la concepció que nosaltres tenim d´Espanya. Han passat vint anys i ara seria desitjable trobar un ritme estable d´evolució perquè Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, si no tampoc no hi arribem. Ara bé, no és el moment de l´esprint final. Hi ha una possibilitat certa d´estabilitzar dinàmicament i jo crec que l´esquerra catalana està en aquest punt ben posicionada per contribuir de forma decisiva en aquest tema. A vegades també penso que l´escenari català està indirectament o implícitament influint en com van les coses a Euskadi. La pregunta és què farà Catalunya quan se solucioni el problema basc. Aquí és important que Catalunya tranquil·litzi i digui que no volem trencar. Repetim, no volem trencar, però volem canviar en el sentit que la Constitució va començar a canviar i no en el sentit d´usar-la com un martell, com fa el PP. La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se com està. AVUI S´entén que Rodríguez Zapatero freni o reorienti determinades coses per la situació a Euskadi. El que no s´entén és que això també ho faci el PSC... P.M. I per què no? AVUI Rodríguez Zapatero està imposant una cultura política de pluralitat en el socialisme espanyol. ¿Per què Marcelino Iglesias pot votar en contra del Plan Hidrológico Nacional i el PSC no pot mantenir que s´han de reformar els títols de la Constitució que calguin? P.M. Són coses diferents. A més, no és que Zapatero s´ocupi d´unes coses i nosaltres de Catalunya i prou, perquè la qüestió és que Catalunya i prou no existeix. Hi ha una proposta catalana i catalanista que no està preocupada només per salvar els mobles d´aquí. Situem el tema no tant en l´equilibri partidari sinó en relació amb el moment en què vivim i si s´han de fer parades, es fan. AVUI Amb aquest discurs, vostès no han aconseguit guanyar mai les eleccions a Catalunya. �P.M. Nosaltres hem guanyat en vots totes les últimes eleccions: europees, generals, autonòmiques i municipals. El que passa és que han fet les eleccions sense tenir en compte el que diu l´Estatut, perquè diu una cosa i en fem una altra. Diu que hem de fer una llei electoral proporcional i no ho hem fet. En el fons no tenim la sensació d´haver perdut. PERFIL Un cop superat el debat sobre la moció de censura, el president del PSC, Pasqual Maragall, afronta ara un nou repte: intentar la quadratura del cercle en l´avenç de l´autogovern, una qüestió que no només cou entre els socialistes espanyols sinó sorprenentment també en el mateix PSC, més interessat a no incomodar els companys de Ferraz amb propostes per reformar la Constitució que a visualitzar amb ERC i IC-V una entesa de cara a un futur govern progressista. L´origen del nou maldecap de Maragall és el document per aprofundir en l´autogovern que socialistes, republicans i ecosocialistes intenten consensuar al Parlament. El text, inicialment encarregat pel mateix Maragall al diputat i president de CpC, Josep Maria Vallès, ha estat sotmès durant dues setmanes a una profunda revisió i rebaixa per part de l´executiva del PSC, fins al punt de limitar les reformes de la Carta Magna a la transformació del Senat en una cambra territorial. La raó esgrimida per la direcció socialista catalana per justificar la retallada és que perquè aquest document no sigui un "brindis al sol" cal tenir la "complicitat" del PSOE. ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC "Pujol hauria de plantejar una qüestió de confiança pels canvis de govern" "Els socialistes podem arribar a acords amb qui sigui al Parlament" "CiU té la consigna de copiar tot el que surti a la nostra web" Hi ha una excessiva identificació entre govern i país, i la democràcia catalana és pobre en aquest sentit. Bé, potser ens ha tocat durant aquests quatre anys reforçar el nostre paper i el paper del Parlament i ho fem molt a gust. AVUI Com afectarà el que pugui passar ara amb el document sobre l´autogovern de cara a la possible configuració d´un govern entre el PSC, ERC i IC-V després de les pròximes eleccions catalanes? P.M. El govern de Catalunya no es fa per canviar l´Estatut o les lleis, es fa per governar. Són dues coses diferents, el que passa és que ara estem construint. La pràctica de governar des del centreesquerra ja la tinc de quinze anys de govern del pacte de progrés a l´Ajuntament de Barcelona. AVUI És a dir, que no consideraria especialment rellevant que al final no quallés l´acord... P.M. De cara a governar? No és una condició sine qua non que els partits que han de governar junts tinguin una idèntica visió del que ha de ser l´evolució de la Constitució, per exemple. Ara bé, anar junts en un tema tan important com la proposta catalana per a Espanya està molt bé. AVUI ¿I no creu que el secretari general del PSOE estaria més còmode amb un acord postelectoral amb Convergència i Unió que amb Esquerra Republicana de Catalunya? P.M. La comoditat és important però no és decisiva. Els partits i els polítics estan acostumats al sacrifici i a aguantar posicions una mica incòmodes. Una situació més incòmoda que la relació de Jordi Pujol amb Felipe González derivada dels primers anys i del cas Banca Catalana no s´ha donat mai. El que passa és que durant aquests vint anys l´encaix era una variable que depenia molt de l´habilitat dels líders. Ara ja no dependrà d´això, perquè del que es tracta és d´estabilitzar el sistema. Ara ja no cal tenir líders que interpretin les variables desconegudes del sistema, es tracta d´anar configurant unes habilitats que siguin col·lectives. No es demana la santedat, es demana simplement el respecte a unes regles del joc més al dia. AVUI ¿I vostè no és d´aquest tipus de líders que deia...? P.M. No. Potser ho vaig ser a nivell de ciutat. AVUI Què farà Maragall durant aquests dos anys que queden per acabar la legislatura? P.M. Explicar els disset compromisos. A la moció de censura vam presentar el nostre programa i ara no n´hi ha cap altre damunt la taula a part del nostre. S´està veient en els temes de família, per exemple. Ara haurem d´explicar com es fa i com s´han de convertir aquests compromisos en polítiques públiques concretes. I això és molta feina, tot i que ens està sent més fàcil del que semblava. Teníem previst que l´oposició a la nostra alternativa seria més dura i utilitzaria termes com la impossibilitat pràctica i econòmica de tirar endavant les nostres propostes, però la sorpresa ha estat que han respost que demanem massa poc. Tampoc ens han dit del tot que el PSOE no ho acceptarà o que no tenim experiència al govern. És fantàstic! AVUI Vostès s´han fixat un calendari per anar explicant les seves disset propostes. ¿Quin tema serà el pròxim? P.M. Encara no l´hem decidit del tot, però el que sí que vull remarcar és que CiU té la consigna de copiar tot el que surti a la nostra web i això demostra que qui marca l´agenda és l´oposició i l´alternativa. AVUI ¿No creu que hauria d´haver contestat a Artur Mas en el debat de la moció de censura? �P.M. No, perquè el censurat era Pujol. La seva decisió de no contestar no té cap precedent. És un fet històric. ¿S´imaginen José María Aznar enviant Ángel Acebes o Mariano Rajoy a contestar una moció de censura de José Luis Rodríguez Zapatero? AVUI ¿No és una contradicció criticar Convergència i Unió per les seves aliances amb el PP i alhora buscar amb els populars acords en el Parlament català? P.M. Nosaltres no governem gràcies al Partit Popular com CiU. Però al PPC, tampoc es tracta de marginar-los. A més, hi ha temes que poden avançar, com les vegueries i les comarques. De tota manera, nosaltres podem arribar a acords amb qui sigui al Parlament de Catalunya. És curiós que mentre que als Estats Units es veu que el Senat i el Congrés estan discutint els problemes del país i es té la impressió que la democràcia està funcionant, aquí això no passa. L´oposició aquí són els candidats a ser govern al cap de quatre anys i prou. Això a banda, crec que Pujol hauria de plantejar una qüestió de confiança per aquests canvis de govern que han durat quasi un any. El cop de govern del gener passat no ha acabat fins ara. Ha estat l´últim acte d´un llarguíssim canvi de govern i de forma de governar, i el més adequat seria que ara, un cop fets tots els canvis i superada la moció de censura, condicionés el seu nou govern a una qüestió de confiança. AVUI Què li sembla que Jordi Pujol infli el pit en els casos Cullell i Roma? P.M. Un capítol més del seu llarg comiat. Vol marxar tranquil, perdonant tothom i sense cap càrrec de consciència. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El problema basc condiciona l'avanç de l'autogovern Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sáez, Albert Palomar, Cristina González, David Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme Constitució Espanya Autonomia Descentralització administrativa Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/935/0000001606.pdf 1a1f566eb4d9559716010d3eaca2bd92 PDF Text Text BOLETIN DEL GABINETE TECNICO DE PROGRAMACION Nº 3 2 - Octubre ,1974 �SUMARIO Pág s. Introducción . . . . . . .. . . . 1 t l-~ Aspectos económicos de una consolidaci6n administrativa en la Comarca de Barcelona Por Mario Gimenez, Pascual Maragall y Gabriel Lucena . . . . . . . . . . . . . . Sistema Informativo Integrado para la Gestión y la Planificación en el Ayuntamiento de Barcelona. - Un caso concreto. el tratamiento dela población. Por J. M. Canals, M. Forn \j 2 23 La . compensaci6n entre precios del suelo y presión fiscal en el área urbana de Barcelona. Un esquema simple. Por Pascual Maragall 48 Las Propuestas Laboristas respecto al suelo urbano. Por J. García-Durán . . • . . . . 61 El proceso de programación en el Ayuntamien to de Nueva York. Por Pascual Maragall . 66 Vida Local de Londres. Por J. García Durán 73 ERRATAS OBSERVADAS En la pág. 15 Tabla 2, donde dice "Mieria" debe decir "Minería" Por error se salt6 la numeraci6n de la pág. 21 a la pág. 23. No falta ninguna página. �EL PROCESO DE PROGRAMACION EN EL AYUNTAMIENTO DE NUEVA YORK Presentamos aqu{ un documento relativo al proceso de programaci6n municipal en Nueva York.x La principal de las diferencias con nuestra práctica es la participaci6n decisiva del equivalente al Departamento de Programaci6n ( City Planning Dept. o City Planning Commission) en la preparaci6n del presupuesto anual de capital. Este último sigue un proceso de elaboraci6n y aprobaci6n distinto del presupuesto ordinario. Por otra paE_ te liga al nivel de los proyectos la visi6n prospectiva típica de los departamentos de planificaci6n con la materializaci6n anual de las inversiones -lo que permite, en principio, un control de costes y plazos mucho más sencillo y efectivo que el nuestro. No debe suponerse que el proceso de programaci6n en Nueva York uti,lice técnicas econ6micas muy refinadas. El énfasis está puesto en la circulaci6n de informaci6n entre los distintos servicios y el centro planificador, y en el acceso de los ciudadanos a las distintas fases del proceso ( n6tese, po~ ejemplo el carácter público de las sesiones conjuntas entre el Departamento de Planificaci6n y los servicios, para considerary discutir las demandas de estas últimas relativas a inclusi6n de proyectos en el presupuesto anual de inversiones). En el caso de Nueva York el flujo de informaci6n es preceptivo, pues en caso contrario los proyectos no ser{an in clu{dos en el presupuesto de capital propuesto por el Departa mento de Planificaci6n ni en el programa quinquenal indicativo que prepara el mismo centro. En el presente ejercicio se intenta que la informa ci6n esté normalizada con el fin de procesarla mediante ordenador. No se da aqur indicaci6n alguna acerca del criterio de selecci6n de proyectos interno al Departamento de Planificaci6n, que se enfrenta con peticiones tres veces superiores a los recursos disponibles, aproximadamente. No se explicita una funci6n o funciones de utilidad social. En cambio está muy claro c6mo, sobre la base de la informaCi6n· requerida, puede montarse un control de eficien x Una gura al proceso del presupuesto de capital. City Planning Department. New York. 1973 66 �cia de los serv1c1os -dejando de lado la cuesti6n de que progr~ mas ~on preferibles para determinadas funciones u objetivos. Posiblemente este nivel de control es el que deberra intentarseconseguir aqur como meta intermedia en el proceso de integra ci6n plan-programa-presupuesto. Técnicamente no presenta difi_ cultades mayores, ni un volumen cl,e in.formaci6n muy superior al que existe en los servicios y circula entre éstos y el Gabinete técnico, en el caso de Barcelona. Claro está que en nuestro caso falta el poderoso incentivo a la circulaci6n de datos que sig_ nifica la preparaci6n del presupuesto anual de inversi6n ( desde el centro planificador ). Nosotros estamos en buena situaci6n, relativamente,en lo que se refiere a la formulaci6n de objetivos ( muy simples, es verdad ) para cada sector de actuaci6n y a su integraci6n en una funci6n agregada de bienestar urbano -reparto de la inversi6n en proporci6n a las necesidades acumuladas en cada sector. Pero la '. virtualidad de este ejercicio es te6rica, menos que in dicativa, y aposterior{stica. Y el escal6n ''objetivos-programas'' u "objetivos-grupo de proyectos" falta ig,ualmente, con lo que de algún modo estamos reuniendo lo peor de los dos mundos, el · agregado y el departamental o sectorial. UNA GUIA AL PROCESO DEL PRESUPUESTO DE CAPITAL ¿ Qué es el presupuesto de capital? El Presupuesto de Capital del Ayuntamiento es una lista anual de las mejoras y proyectos que se necesitan y que alcanzan desde hospitales y vagones de metro hasta jaulas del zoo. Con1o muchos proyectos dignos de tener en cuenta compiten por fondos limitados, el presupuesto debe reflejar las prioridades locales y del Municipio en conjunto. La mayor parte de los proyectos _incluidos en el presupuesto tiene una partidaque identifica el prop6sito general de la mejora y la asignaci6nque se hace. Sin embargo, las pequeñas mejoras se acumulan a menudo en una sola partida, tal como alumbrado de calles o reparaci6n de calzadas. Vehículos y equipo, adquisici6n de terrenos, planeamiento preliminar y estudios generales son también financiados a menudo con cargo a un fondo general del presu puesto. Esto :proporciona a los 6rganos operativos la necesaria flexibilidad y pueden financiar de este fondo general las mejoras especrficas a medida que se requieran. 67 �El Presupuesto de Capital, que básicamente sufraga las mejoras de las instalaciones del Municipio, es diferente del Presupuesto Ordinario Municipal, que costea día a día los gastos de funcionamiento del gobierno municipal. Aunque diferentes, existe una relaci6n directa entre los dos. Por ejemplo, construir un nuevo hospital con fondos de capital implica gastar dinero encontratar el personal necesario para dirigir el hospital. En muchos casos, el Municipio debe decidir el coste relativo de roan tener una instalaci6n vieja o construir una nueva. Existe otra importante relaci6n entre los dos presu puestos. El Ayuntamiento costea la mayoría de proyectos del pr~ supuesto de capital vendiendo obligaciones. Los costes del ser vicio de la deuda, cubriendo intereses y amortizaci6n, se carganal presupuesto ordinario. Los costes del servicio de la deuda han sido en añosrecientes aproximadamente de un 1 O por 100 del Presupuesto Ordinario. Tanto el Presupuesto de Capital .c omo el PresupuestoOrdinario cubren un solo año fiscal que empieza el l de julio y termina el 30 de ·junio. ¿De d6nde procede el dinero? Existen básicamente tres fuentes de recursos en el Presupuesto de Capital. Hay fondos dentro del límide de la deuda, otros exentos del límite de la deuda y fondos procedentes de . otras fuentes, principalmente de aportaciones Federales y del Es tado y de aportaciones particulares. Para asegurar que el Municipio no gaste más de lo que puede sin riesgo, existe un límite legal en la cantidad que el Ayuntamiento puede destinar para proyectos de capital en un s6lo año. Este límite legal se llama límite de la deuda. La cantidad de fondos del límite de deuda disponible para un solo años se determina mediante una f6rmula establecida por la Constituci6n del Estado: lO por l 00 del valor total imponible de la propiedad inmobiliaria de la Ciudad, calculado como promedio de los últimos cinco años. 68 �El Interventor (Comptroller) x computa anualmente el import.e total de la fórmula y recomienda al Alcalde qué parte deesa cantidad debe ser usada para el Presupuesto de Capital y qué parte debe reservarse como fondo de imprevistos. Basado en las recomendaciones del Interventor, el Alcalde certifica la cantidad de fondos disponibles dentro del l{mite de la deuda para el Presupuesto de Capital de aquel año, y la cantidad que - debe retenerse como reserva. La cantidad de fondos del Hmite de la deuda certificada por el Alcalde es el l{mite legal de deuda en que puede incurrirse para financiar la mayor parte de los proyectos de capital. Estosproyectos -tales como escuelas, coches de bomberos, cuartelillos y hospitales- rivalizan todos por una tajada del mismo pastel. Demasiado a menudo incluir un proyecto significa excluir otro. Debe efectuarse una difrcil selección. Ciertos proyectos, sin embargo, están exentos de la li mitación y no son competiti V'OS con proyectos que deben ser financiados dentro del l{mite de deuda. Existen básicamente dos clases de proyectos exentos: aquellos que producen ingresos y los exentos por legislación especial. Proyectos tales como mer c ados, mueUes y garajes están exentos porque producen ingresos; las instalaciones de control de polución del agua y los proyectos de abastecimiento de agua están exentos por legislación especial. Además, la legislación ha ere~ do agencias que pueden emitir sus propias obligaciones para construir ciertas instalaciones tales como "The State Dormitory Authority11. También pueden financiarse ciertos servicios total o par cialmente mediante emisión de obligaciones especiales, tales como el programa de extensión del transporte colectivo. Confeccionando el presupuesto El proceso del Presupuesto de Capital empieza en ve rano cuando el Departamento de Planuficación Municipal pide a las agencias que envíen sus peticiones para el Presupuesto de capitaldel año fiscal venidero. La Junt1a. de Educación celebra audiencias x El Interventor es elegido por voto popular al tiempo que el Al calde. 69 �públicas con juntas escolares locales antes de efectuar su envío.Los Servicios Municipales envian sus solicitudes en septiembre¡ cara c.terísticamente, las peticiones para proyectos que deben serfinanciados con fondos del límite de deuda totalizan más del tri ple de la cantidad dis p onible. En octubre, la Comisi6n de Planificaci6n Municipal (x) fija una serie de meetings con varios departamentos para revisar las necesidades del presupuesto. Se invita al público a asistir al meeting, pero no a testificar. A primeros de noviembre, cuando el Alcalde certificael importe total de fondos del límite de la deuda de que se dispo_!!' drá, anuncia también las prioridades globales de la Ciudad para el presupuesto de capital. A finales de noviembre o a primeros de diciembre, la Comisi6n de Planificaci6n publica la primera versi6n ( o borrador) del Presupuesto de Capital. Se somete a audiencia pública durante tres días a mediados de diciembre. Después de revisar el testimonio público y los documen tos que hacen al caso la Comisi6n modifica su presupuesto y lo en vía al Alcalde a primeros de año. Basándose en las recomendaciones de la Propuesta de Presupuesto de la Comisi6n de Planificaci6n, el Alcalde publica su Presupuesto de Capital Ejecutivo el 1 de febrero, el cual es envía do al Comite de Evaluaci6n (xx) y al Consejo Pleno Municipal. El -: Presupuesto Ejecutivo del Alcalde es revisado por el Interventor y .la Comisi6n de Planificaci6n que pueden enviar informes relativosa dicho presupuesto, al Comité de Evaluaci6n y al Consejo Pleno Municipal el 1 O de febrero. (x) Equivale al Departamento de Planificaci6n. (xx) En este Comité de Evaluaci6n además del Alcalde -Y del Presidente del Consejo Pleno están presentes los representantes electos de los cinco super-distritos municipales. 70 �A continuaci6n, el Comité y el Consejo Pleno Municipal celebra:n audiencias públicas y envran las modificaciones del presupue-sto al Alcalde. El Alcalde puede poner el veto a esas modifi caciones; en ese caso, el Comité y el Consejo pueden anular el ve to del Alcalde por una mayorra de dos tercios. La versi6n final del Presupuesto de Capital se imprime en el Boletrn Municipal a mediados de abril y entra en vigor en julio. Una Bartida del Presupu esto Un proyecto aparecerá generalmente en varios Presu puestos de Capital sucesivos en el curso de su transformaci6n departida presupuestaria en realidad tangible. Cuando aparece por primera vez, el proyecto general mente requiere solamente una pequeña cantidad de fondos de estu dio y planeamiento. Si requiere suelo, será objeto de un estudiode emplazamiento y recibirá dinero para adquirirlo. Después puede recibir nuevos fondos para diseño y planificaci6n, o su créditoinicial de construcci6n. El saldo restante de dinero para edifica ci6n, mobiliario y equipo lo recibirá en presupuestos subsiguien tes. Un proyecto no puede seguir adelante hasta que tenga un lugar para poderlo implantar. Este es el trabajo del Comité de Selecci6n de Emplazamientos. Una vez que el proyecto tiene unapartida en el Presupuesto, el Comité revisa las recomendaciones de la agencia o servicio, estudia las alternativas y celebra audiel_!_ cías públicas. Una vez se aprueba un emplazamiento por el Co~· te, el Alcalde debe aprobarlo también y ordenar a la Asesorra Jur{dica que inicie los trámites de adquisici6n. La duraci6n del pr~ ceso de tramitaci6n es de 6 meses a un año, pero puede paraliza!. se por controversia de la comunidad o a causa de la extrema dificultad en encontrar emplazamientos adecuados -particularmente para grandes mejoras en partes de la Ciudad super edificadas-. El tiempo de duraci6n desde la partida del presupuesto hasta su completa confecci6n varra, pero el patr6n seguido es si milar. El calendario trpico para una escula de enseñanza general básica sirve de ejemplo de los factores implicados. El tiempo que se tarda en encontrar un 'emplazamiento es aproximadamente de un año, de un año y medio para la planificaci6n preliminar y diseño, y de otro año para su construcci6n. Tiempo total, si no hay demoras imprevistas, tres años y medio. 71 �El proceso puede ser retrasado durante muchos años.El presupuesto sin embargo, no es generalmente la causa del retraso. El presupuesto, más que determinar, refleja el estado de progreso de cualquier proyecto concreto. Dado que el presupuesto es un documento de asigna ci6n de recursos, el dinero que se le asigna a cualquier proyecto espec!fico puede gastarse únicamente en ese proyecto y no en otro. Por tanto no s6lo es inútil incluir dineropara un proyecto que no estará preparado para gastarlo, sino que resultará inecon6nnico. Por ejemplo, asignar fondos de construcci6n para un proyecto que no tiene ni planos ni emplazamiento congelarra efectivamente esos fondos durante un año. Otro proyecto que pod{a haber utilizado el dinero podr{a tener que diferirse por esa mala asignaci6n de losfondos. La nnayorra de proyectos nuevos requieren una asignaci6n inicial relativamente modesta. A menudo parece seductora mente simple satisfacer demandas añadiendo una partida al presupuesto. Sin embargo, estos nuevos proyectos requerirán últiii_la mente más mano de obra, fondos y energ!a para ser llevados a cabo. La adici6n imprudente de nuevas partidas al presupuesto puede tergiversar prioridades, obturar los canales de asignaci6n y retrasar mejoras necesarias. Unicannente un número limitado de proyectos merecen su inclusi6n cada año. Planificaci6n del Presupuesto a largo plazo Además de preparar la Propuesta de Presupuesto de Capital, la Connisi6n de Planificaci6n prepara también el Plan Quinquenal de Inversi6n, El Plan Quinquenal no es vinculante, sino más bien es un cuadro general de los planes municipales e intenciones respecto al gasto de capital futuro. El Plan bosqueja los gastos necesarios para completar los proyectos del presupuesto actual. Corno tal es un cálculo valioso de las necesidades de financiaci6n futuras y una medida de la direcci6n y del ritmo del programa de inversi6n de capital del Municipio. 72 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El proceso de programación en el ayuntamiento de Nueva York Subject The topic of the resource Nova York Urbanisme Economia Administració local Pressupost Description An account of the resource n. 32, octubre 1974, p. 66 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín del Gabinete Técnico de Programación Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1974-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 796 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1010/19860405d_00115.pdf 0b652c5af47b2bd3039ab8a8b4cddf9b PDF Text Text tÁ Ajuntament de Barcelona CONFERENCIA ALCALDE --JJ.00.'92~~ BANYOLES DISSABTE DIA 5 D'ABRIL DE 1986 �EL DIA D'OCTUBRE D'ENGUANY, ELS 90 MEMBRES DEL COEITE CLIMPIC INTERNACIONAL ES REUNIRAN A LA CIUTAT SUISSA DE LAUSSANNE PER A DECIDIR LES CIUTATS QUE SERAN SEUS D'ESTIU I D'HIVERN DELS JOCS OLIMPICS DE 1.992, EL PROPER 17 D'OCTUBRE SE CE PRESENTA, DONCS, COM UNA DATA QUE POT SER HISTORICA PER A BARCELONA 1, EN CONSEQUENCIA, PER A CATALUHY'A_ I MOLT fSPECIALMENT PER A AQUESTA CIUTAT DE BANYOLES, LES CONDICIONS »E LA QUAL JUGARAN UN PAPER FONAMENTAL EN EL CO'JJUNT D'AVANT',TGES SUE OFEREIX LA NOSTRA CANDIDATURA. DES DEL NOSTRE PUNT DE VISTA, QUE BARCELONA ORGANITZI ELS JOCS OLIMPICS D'ESTIU DE 1.992 ES, GAIRABE ,UNA QUESTIO DE JUSTICIA HISTORICA. ABANS D'ARA, BARCELONA JA HA ESTAT CANDIDATA EN UNES ALTRES TRES OCASIONS A ACOLLIR UNS JOCS. AIXO VA. SER LLS ANYS 1.924, 1.936 I 1.972. CADASCUNA D'AOUESTES CANDIDATURES, MALGRAT NO HAVER ARRIBAT AL SEU OBJECTIU, MA. DEIXAT LLECATS POSITIUS PER A LA CIUTAT. LA �CANDIDATnA ALS JQCS OLIMPICS DE 1.924 ENS VA DEIXAR L'ESTADI DE LA FUXARDA.; LA DE 1.936, L'ESTADI DE MONTJUIC, I LA DE 1.972, LES PISCINES BERNAT PICORNELL. LES POSSTEILITATS QUE TE AVUI BARCELONA D'ACONSEGUIR LA NOMINACIO PER A. ORGANITZAR ELS JOCS DEL 92 SON, FUGINT DE OUALSEVOL TIPUS DE TRIOMFALISME, RAONABLEMENT ELEVADES. DE L'ALTERNANCIA CONTINENTAL QUE ES NORMA NO ESCRITA DEL C.I.O., SON POT DEDUIR QUE ELS JOCS OLIMPICS D'ESTIU DE 1.992 ES CELEBRARAN A EUROPA. ES DIFICIL QUE AQUESTA TRADICIO ES TRENQUI, I NO S'HA D'OBLIDAR QUE, ENTRE ELS 24 PAISOS DE L'EUROPA OCCIDENTAL QUE TENEN PRESENCIA EN EL SI DEL COMITE oLImp ic INTERNACIONAL, ESPANYA ES L'UNIC GRAN PATA QUE MAI NO HA ORGANITZAT CAP EDICIO DELS JOCS OLIMPICS. CON VAIS DIN EN EL MEU DISCURS DE PRESENTACIO DE LA CANDIDATURA A. LOS ANGELES I HE REPETIT DESPEES A BERLIN-EST, A LISBOA, A ROMA I A MOLTS ALTRES LLOCS, BARCELONA VOL FER ELE JOCS, BARCELONA. ES MEREIX ELS JOCS, BARCELONA ESTA HADURA PEP. A ONGANITZAR ELS JOCS. I HA D AL TRES RAONS, -44-0----E-STRICTA4ENT --E-SPORT IVES- P-ERO MO--PER-AIMYS-SOLIDES, QUE JUSTIFICARIEN UNA DECISIO �FAVORABLE A LA NOSTIJA CANDIDATURA. D'UNA BANDA, BARCELONA ARRIBARA, TOE COINCIDINT AMB LA FI D'AQUEST SEGLE, AL SEGON MILENAPI DF LA. SEVA EXISTENCIA, I, D'ALTRE BANDA, EN 1.992 ES CUMPLIRA EL CINQUE CENTENARI DEL DESCOBRIMENT D'AMERICA. PERO TARES jUGUEN EN FAVOR DE LA CANDIDATURA OLIMPICA DE BARCELONA LA REALITAT ESPORTIVA EXISTENT AVUI EN LA NOSTRA CIUTAT. G...ACIES A LA. SEVA CONSOLIDADA TRADICIO ASSOCIATIVA I A L'EXEMPLAR COL.LABORACIO MUTUA ENTRE LES ENTITATS I ELS CLUBS ESPOPTIUS PRIVATS AMB LA INICIATIVA MUNICIPAL I PUBLICA, BARCELONA POT ARA GAUDIR D'UNA AMPLIA XARXA D'INSTAL.LACIONS ESPORTIVES -TANT PUBLIQUES COM PRIVADES- O BARCELONA NO EA DE PARTIR DES DE ZERO CAP A LA META DEL 92. L'ANELLA OLIMPICA DE MONTJUIC I LES AREES ESPORTIVES DE LA DIAGONAL I EL VALE D'HEBRON SON BONS EXEMPLES D'AIXO QUE DIC. DE PACA COSA ENS SERVIRIEN, TANMATEIX, TOTS ELS NOSTRES ARGUMENTS ESPORTIVA I LA. DISPONIBILITAT CAPAC, D'UNA INFRAESTRUCTURA SI BARCELONA NO TINGUES DOS ELEMENTS ESENCIALS PER A SER MEREIXEDORA D'UNS JOCS OLIMPICS. AQUESTS DOS ELEMENTS ALS QUALS M'ESTIC REFERINT SON LA UNANIMITAT POLIT T CA -,TMJE ABONA. LA CANDIDATURA. 1 LA FERMVOCACIO OLIMPICA �DELS SEUS CIUTADANS, .'?ICA T. UNA VOCACIO QUE ES VEU AVALADA PER LA ININ'»E.rv:RUMPUDA TRADICIO ESPORTIVA I7L.. QUATRE DE }3ARCELONINS. I AI }CO NO SOLS ES I M PORTANT, GENERACIONS SINO GAII2EI3E DECISIU C CONCLOENT. 10 C BST ANT, NO ENS PODEN PERMETRE EL LUXE D'UN OPTIMISME EXCESSIU. JA HE DIT ABANS QUE LES POSSIBILITATS DE BARCELONA DE SER DESIGNADA SEU DELS JOCS OLIMPICS DE 1.992 SON EL E VADES r RAONABLEMENT ELEVADES . tia JUGANT PERO, BARCELONA ESTA A `a5 LA CUAL NO TE TOTS EL NÚMEROS. EN TENIM MOLTS, ES CERT, PERO NO ELS TENIM TOTS . ELS TIUDREE TOTS ARA 1U GMïE r I, ES MES, NO DEL DIA 17 D'OCTUBRE D'ENGUANY. At SU LES MOSTRES PROBABILITATS . III TRE}3ALLAREM DE VALENT, AIXO SI, PERO NO PODEN CAURE EN L'ERROR DE SUBESTIMAR LA CAPACITAT I LA FORÇA DE LA RESTA DE LES CA."DIDATURES QUE ASPIREN A ORGANITZAR ELS JOCS DEL 92. ES PER AIEO QUE SERIA UNA GREU IRRESPONSABILITAT BAIXAR LA GUARDIA ? ,'}LAXAR EL MOSTE1. ESFORÇ COL.LLCTIU. PURQEJE, EL MOSTEE 1 . ENOPQ E S, EN DEFINITIVA, LA MILLOR I MES EFECTIVA ACREDITAC tO QUE PODEN DUR A LA CIUTAT DE LAUSANNE EL DIA 17 D'OCTUBRE. I PERQU}" SOC CONSCIENT DE LA NOSTRA CAPACITAT �D'ESFORC COL.LECTIU ES PERQUE TINC PLENA CONFIANCA EN LA CANDIDATURA OLTMPICA DE BARCELONA I PER QUE DIC QUE LES NOSTRES POSSISIEITATS SON RAONABLEMENT ELEVADES. UN COY? DIT QUE, SENSE SUBESTIMAR NINGU, HIREM CAP EL PROPEP 17 D'OCTUBRE AME CONFIANÇA PERMETEU-ME INSISTEIXI UN ASPECTE QUE QUE CARACTERITZA A LA NOSTRA CANDIDATUE.A OLIMPICA I QUE ES DE TRANSCENDENTAL IMPORTANCIA PER A LA CIUTAT DE BARCELONA I, EN TANT QUE CAPITAL DE CATALUNYA, PER AL CONJUNT DEL NOSTRE PAIS. AQUEST ASPECTE FONAMENTAL AL OVAL M'ESTIC REFERINT ES QUE ELS JOCS OLIMPICS NO CONSTITUEIXEN EL OBJECTIU ULTIM DELS NOSTRES ESFORCOS. PER A BLRCELONA, PER A CATALUNYA, ELS JOCS DEL 92 REPRESENTEN UN VERITABLE CATALITZADOR CAPAÇ DE DINAMITZAR TOTES LES INICIATIVES DE DESENVOLUPAMENT QUE LA NOSTRA SOCIETAT TE ANEJADES CARA A UN FUTUR PROPER. UNA. HERENCIA QUE TINC DEL MEU PAS PER LA FACULTAT DE CIENCIES FCONOHIOUES, UNA DE LES IDEES -FORÇA DE L'ECONOMIA QUE EH. VA QUEDAR GRAVADA, ES QUE LA REALITAT DEPEN MOLT DEL FUTUR. EL PEEPENT DEPEN MOLT DEL FUTUR, NO NONES DEL PASSAT; NO DOMES DEL QUE SON LES ARRELS; NO NONES DEL QUE ENS �DETERMIUA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUE JA ESTA FET I DE LA INFRAESTRUCTURA QUE 'I'ENIN I DE TAL CON. SON. EL PRESENT D PEN TAP BE D'ALL() QUE VOLEN SER O ESPEREN SER. E N AQUEST SENTIT, CREC QUE ELS GRANS CANVIS DE LA HISTORIA DE LA HUMANITAT NO ES PODEN, SEGURAMENT, EXPLICAR SI NO ES PRECISAMENT EN FUNCIO DEL FUTUR I DE LA PERCEPCIO QUE ELS C rU`vADA.NS VAN TENINT DEL FUTUR, MES QUE NO PAS DE LA INFLUENCIA DEL PASSAT. SI EL PASSAT FOS SEMPRE L'UNIC DEi'LRM'INA JT DEL QUE ESTA PASSANT EN EL PRESENT, NO HI HAURIEN HAGUT ELS GRANS CANVIS QUE S' HAN PRODUIT A LA HISTORIA, A NO SER AQUELLS QUE S'ESPERAVEN, AQUELLS QUE EREN PREVISIBLES; ï'ERO NO AQUELLS QUE VAN SER IMPREVISIBLES I QUE CONSTITUEIXEN LA MAJORIA DELS GRANS CANVIS QUE S'HAN PRODUIT. ES EN AQUEST SENTIT QUE VULL REMARCAR AVUI , LA I'-`[POR`ANC'_A DE QUE LA II:UMANITAT, ELS PAISOS, LES CIUTATS, ELS POBLES, TINGUIN OBJECTIUS CONEGUTS O RELATIVAMENT COiNI-.,,Ç};, EN TOT CAS, ASSUMIBLES I QUi? ES POGUIN ACONSEGUIR. QUAN AQUESTA CIRCU NSTAITCIA ES DONA EN EL SI D'UNA SOCTETAT DETERMINADA, L'OBJECTIU MARCAT ACTUA UNA MICA �COM A MOTCR INPULSOR DEL MOVIMENT DEL SISTEMA- AQUESTA. nlInExio TE MOLT A VEURE AMB LA CANDIDATURA DE BARCELONA ALA SOCA OLIMPICS D'ESTIU DE 1.992. PENSO, ESTIC BEN SEGUR, OUA EL PROJECTE DELS JOCS OLIMPICS POT REPRESENTAR PERFECTAMENT EL PAPER DE L'OBJECTIU CONEGUT, ASSUMIHLE 1 ACONSEGUIBLE QUE FACI DE MOTOR DINAM1TZADOR. EL PROJECTE EFES DOCE DEL 92 CONSTITUEIX, SENSE CAP DUBTE, EL MES 'DON'. CATALITZADOR DE LES VOLUNTATS I ENERGIES DE PROGRES CUE JA EXISTEIXEN ARA AL SI DE LA NOSTRA SOCIETAT. PER QUE, EN AQUEST SENTIT, A NINGU NO SE LI ESCAPA QUE AL DARBERA ÍD LA CANDIDATURA OLIEPICA III HA UNA TENSIO SOCIAL PREVIA, UNA. TENSIO CULTURAL PREVIA, UNA TENSIO ANIMICA PREVIA. D'UNA CIUTAT QUE VOL PROJECTAR-SE EN L'ESPAI 1 EN EL TEMPS; D'UNA SOCIETAT QUE ESTA CERCANT EL MILLOR CATALITZADOR POSSILLD PER A REALITZAR LA SEVA PROJECCIO, EL MILLOR PReJECTF QUE PUGUI VESTIR, ARTICULAR I VEHICULAR LES SEVES ASPIRACTONS. PENDO, ESTIC SEGUR, INSISTEIXO, QUE AVUI NO EXISTEIX CAP ESTAD FSDEVENIMENT PACIFIC CAPAC DE CATALITZAR INICIATIVFS DE DESENVOLUPAMENT 1 DE CRIDAR AME TANTA FORCA �L'ATENCIO INTERNACIONAL, COM A UNS JOCS OLIMPICS, ELS JOCS OLIMPICS DE 1.992 SON, DONCS, AVUI PER AVUI, 'LIMA HES ADIENT PER A CATALITZAR LES INICIATIVES DE DESENVOLUPANENT ECONOMIC, URBANISTIC I TECNOLOGIC QUE BARCELONA TE PLANTEJADES PER A PROJECTAR-SE CAP ENDAVANT EN EL TEMPS I L'ESPAI. L'ORGANITZACIO DELS JOCS OLIMPICS DEL 92 COMPORTARIA PER A BACELOMA UNA EXTRAORDINARIA I DECISSIVA EMPENTA PER ACONSEGUI POSAR-SE AL DIA EN EL TERRENY DE L'URBANISME I DE LES COMLINICACIONS, ESPECIALMENT PEL QUE FA A LES TELECOMUNICACIONS. D'ALTRA BANDA, ELS ESFORÇOS QUE DES DE FA TEMPS JA ESTEN. FENT PER A PROJECTAR BARCELONA INTERNACIONALMENT I CONVERTIR-LA EN UNA METROPOLI EFICIENT I ATRACTIVA .PE. A LA UBICACIO DE NOVES ACTIVITATS INDUSTRIALS I DE SERVEIS D'ALTA. TECNOLOGIA, REBRIEN AMB ELE JOCS UN SUPORT POlAMENTAL. TAMPOC ES POT OBLIDAR LA REACTIVACIO DE QUE SERIEN OBJECTE EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIO (AIXECAMENT DE LA VILA OLIMPICA A. BOLLE NOU, RECUPERACIO DE LA FAÇANA MARITIMA PER �A LA CTUTAT, MODERNITZACIO I CONSTRUCCIO D'INSTAL.LACIONS ESPORTIVES...), AIXI CON ELS DEL TURISME 1 EL COMERC (UNES 300.000 PERSONES VISITARIEN BARCELONA AMB MOTIU DE LA CELEBRACTO DELS JOCS). ELS JOCS OLIMPICS, EN DEFINITIVA, PROVOCARIEN UNA DINAMITZACTO GENERAL DE L'ECONOMIA, NO SOLAMENT DE LA CIUTAT SINO DE T)T EL PAIS. NO VULL FUGIR, PERO, DEL TEMA QUE TOTS VOSALTRES TENIU ARA AL CAP. SOC CONSCIENT DE LA VOLUNTAT OLIMPICA DE LA CIUTAT D? BANYOLES, AMPLIAMENT DEMOSTRADA AL LLARG DE LA SEVA TRADICIO ESPORTIVA I TAMBE SOC CONSCIENT DEL DESIG DE BANYOLES D'ACOLLIR LA CELEBRACIO DE LES PROVES DE REM I PIRAGUIISME SI BARCELONA ES DESIGNADA, FINALMENT, SEU DELS JOCS OLIN?ICS DE 1992. NO VULL, DEIA, FUGIR D'AQUEST TEMA, NO S'HA PRES ENCARA UNA DECISSIO DEFINITIVA. S'HAN FET I S'ESTAN FENT ESTUDIS I VALORACIONS TECNIQUES PER A DECIDIR LA LOCALITZACIO DE LES PROVES DE 1 DE PIRAGüISME; ESTUDIS I VALORACIONS QUE, NO HO DUBTEU, TEMEN MOLT EN COMPTE LA LLARGA 1 BRILLANT �TRADICIO ESPORTIVA, ESPECIALMENT EN EL CONPETICIONS NAUTIQUES, EL MAGNIFIC SCENAR Ji TERRENY LES DE LA CIUTAT DE BANYOLES, AIXI COM NATURAL D'AQUEST INDRET DEL NOSTRE PATS. NO OBSTANT, LA DECISIO FINAL NO ESTA PRESA ENCARA. DEIZEU-ME QUE UN DIGUI QUE, EN QUALSEVOL CAS, LA DECISIO QUE ES PRENGUI NOMES ES GUIARA PER FINALITAT CLARA 1 UNICA: FER EL MILLQR PER. LA CANDIDATURA OLIMPICA DE BARCELONA, FER EL MILLOR PER ACONSEGUIR DUE ELE JOCS VINGUIN A CATALUNYA. ESTIC CONVENCUT QUE, SI FINALMENT, ELS JOCS DEL 92 VENFM' A BARCELONA, INDEPENDENTMENT D'ON ES LOCALITZIN LES DIFERENTS PROVES ESPORTIVES, IHI)ORTANTISSIHA PER AL EL FET TINDRA UN REPERCUSIO CONJUNT DEL PAIS I, MOLT ESPECIALflEMT, PER A. LES COMARQUES GIRONINES. AQUI ES ON LA CIUTAT DE BANYOLES I, EN GENERAL, TOTES LES COMARQUES CIRONINFS PODEN, I FINS I TOT, DEUEN, JUGAR UN PAPER FONAENTAL. UN PAPER QUE PASSA PER LA MILLORA DE LES COMUNICACIONS, PEL FOMENT DEL SECTOR TURISTIC, DESENVOLUPAMENT DEL CONJUNT DE L'OFERTA DE SERVEIS. PEL �PENSAR NONES EN EL QUE SIGNIFICARIA LA PROLONGACIO DE L' AUTOPISTA ESTRE MATAR° I MALGRAT PER A LA PROMOCIO DEL SECTOR HOTELER, I DEL COMERC EN GENERAL, DE LA COSTA BRAVA, ESPECIALMENT DE LLORET DE MAR 1 LES SEVES POBLACIONS VEINES. ¡(UN CALCULA QUE SI ES CELEBREN A BARCELONA, ELS JOCS DEL 92 ATRAURAN A UNS 300.000 VIS ITANTS AQUEST FLUX TURISTIC S'ALLOTJARA EN ELS HOTELS D' UNA FRANJA DE TERRITORI COMPRESSA APROXIMADAMENT ENTRE: LLORET DE MAR I TARRAGONA. ES IMPORTANT QUE DESCARTEN LA VISIO DELS JOCS COM UN MANNA, CON UF REMEI, COM UNA PANACEA PER ALE S . COSES QUE NO RUTLLEN.. rs JOCS SON UN CATALITZADOR , -. CON ELEMENT DE MOVILITZACIO . OESFORCOS. SI ES TREBALLA AMB IMAGINACIO, AMB ENTUSIASME I AMB RIGOR, L'HORITZO 92 SERA TAMBE UN HORITZO DECISIU PER A LES COHARDUES DE CIRONA. D'ALTRA BANDA I AL MARGE DELS INDUBTABLES BENEFICIS DE TIPUS ECONOMIC, ESPORTIU 1 DE PROJECCIO INTERNACIONAL, Hl �PAN ALTRES ASPECTES DEL PROJECTE OLIMPIC DE BARCELONA QUE CAL REMARCAR. ELS JOCS DEL 92 CONSTITUEIXEN, SENSE CAP DUBTE, UNA MIMA DE PRIMER ORDRE PER A INCENTIVAR LA MOBILITZACIO PACIFICA DE LA JOVENTUT; UNA EINA QUE HA DE SERVIR EPA PI ESTIMULAR LA PARTICIPACIO DELS CIUTADANS EN LES ACTIVITATS LUPORTIVES I PER ANIMAR A LA JOVENTUT DE TOT EL NON A COMPETIR I A SUPERAR-SE. UNA EINA, AL CAP I A LA FI, CAPAC DE DESENCADENAR UNA OLIMPIADA CULTURAL A LA QUE BARCELONA ESTA EN CONDICIONS D'APORTAR, DURANT QUATRE ANYS, SETi LLEGAT HISTORIC BIMIL.LENARI, LES SEVES ARTS PLASTIOUES, LA SEVA MUSICA, EL SEU TEATRE... EL SEU PASSAT I EL SEU FERESENT. RE DEDICAT LA PRIMERA PART/D'AQUESTA CONFERENCIA A =POSAR LES POSSIBILITATS pn LA CANDIDATURA OLIMPICA DE BARCELONA, LA NECESSITAT/ D'ORGANITZAR ELS JOCS QUE TE BARCELONA PER A C0ALITZAR I DINAMITZAR LES SEVES TNICIAT7VES DE FUTUR, I ELS BENEFICIS QUE ELS JOCS OLIMPICS REPORTARIENÇA LA/NOSTRA SOCIETAT. ARA, PERO, CAL DIR COM HA DE SER AQUESTA. CIUTAT QUE PRETEN ACOLLIR ELS JOCS DEL 92. "1"1,A BARCELONA QUE VOL SER LA SEU DELS JOCS OLIMPICS DE �1.992 , LA BARCELONA QUE VOLEM QUE CONSOLIDI LA SEVA CAPITALITAT NN EL NORD DEL SUD, LA METROPOLI QUE HA DE SER RECONEGUDA CON UNA GRAN CAPITAL EUROPEA EN LES PROXIMES DECADES, LA BARCELONA CAPITAL LLATINOAMERICANA I PORTA D'ENTRADA A EUROPA, LA BARCELONA QUE REPREN EL SEU LIDERATGE CULTURAL, LA BARCELONA REINDUSTRIALITZADA DELE "NORANTA" HA SER [IRA CIUTAT QUE TINGUI UNES EONES COMUNICACIONS CONVENCIONALS 1 UNES EXCEL.LENTS TELECOMUNICACIONS, UNS ENLLAÇOS ATERIS INTERCONTINENTALS ESTABILITZATS, UN PORT ACTIU I MONELL, UNA FIRA CONSOLIDADA I, ENTRE MOLTES ALTRES COSESLES, UN GRAN MERCAT CENTRAL I UNA ADMINISTRACIO EFICAC.. BARCELONA HA DE SER, RESUMINT, UNA CIUTAT EFICIENT. ESTIC CONVENÇUT QUE LA CAPITALITAT QUE PROPOSEM ES POT DERIVAR. AL7 TOTA NATURALITAT D'AQUEST OBJECTIU D'EFICIENCIA. UNA CAPITAL NO LA FAREM PAS AMB VOLUNTARISME UNICAMENT. LA CIUTAT QUE VOLEM QUE SIGUI BARCELONA ES LA CIUTAT QUE CATALUNYA NECESSITA COM A CAPITAL PER A PROJECTAR-SE AL NON, ES LA CAPITAL QUE ESPANYA NO PODRA PERMETRE'S EL LUXE DE DEIXAR DE RANDA SI VOL TENIR UNA PLATAFORMA INTERNACIONAL SOLVENT LE UNA SERIE DE TERRENYS BEN CONCRETS I �IDENTIFICABLES. ES, EN DEFINITIVA, LA CIUTAT QUE MILLOR PODRIA EIDEPAP EL QUE NNE ANOMENAT "NORD DEL SUI)". HEN INTCNTAT QUE AQUEST PROJECTE TINGUI EL SUPORT D' UNES POLITMUES COHERENTS I CONSISTENTS EN L'AMBIT CATALA, ESPANYOL 1 INTERNACIONAL. HEM INSISTIT EN AQUEST MISSATGE I HEM PROCURAT DE MANTENIR LA DIRECCIO. AIXO S'HA TRADUIT, EN EL TEREENY DE LA PRACTICA, EN LA GRADUAL DEFINICIO D' UNA POLITICA DF PRESENCIA EXTERIOR ENCAMINADA A PROPICIAR LA CIUTAT QUE PEMSEM PER AL FUTUR IMMEDIAT. COESEQUENTMENT, HEM FET UNA POLITICA DE PROMOCIO DE LA CIUTAT I D SEU PORT COM A PORTA D' ENTRADA A EUROPA, I IIEM ABONA TOTES LES PROPOSTES DE COMUNICACIO INTERIOR EN L'AREA TRANSPIPENENCA. L'AJUNTAMENT DE BARCELONA HA ESTAT, EN AOUEST SENTIT, UN DECIDIT IMPULSOR DE LA INICIATIVA ADOPTADA PER L'AJUNTAMENT DE LA SEU D'URGELL DE TIRAR ENDAVANT UNA MILLOR COMUNICACIO I UN MILLOR INTERCANVI D'IDEES ENTRE LES PRINCIPALS CIETATS DE LES DUES VESSANTS DEL PIRINEU. BARCELONA, LA BARCELONA METROPOLITANA, ES LA. CIUTAT AME MAJOR PES ESPECIFIC D'UNA AMPLIA ZONA GEOGRAFICA �TRANSPIRENENCA QUE FA BASTANT DE TEMPS VAN COMENÇAR A IDENTIFICAR COI": EL "NORD DEL SUD", EN UNA CARACTERITZACIO QUE HA TINCUT UN EXIT MOLT NOTABLE. EL "NORD DEL SUD" NO ES UNA REGIO DE FRONTERRS BEN DEFINIDES, PERO ABASTA, A MES DE CATALUNYA, BONA PART DEL MIDI FRANCES -QUE GRAVITA. ENTORN DE TouLousE-, TOTA LA REGIO LLANGUEDOC-ROSSELLO PROBABLEMENT, UNA 130NA PART DE LA FRANJA URBANA DE LA COSTA ELAVA FRANCESA. LA INCORPORACIO D'ESPANYA A LA COMUNITAT ECONOMICA EUROPEA HA DE PRODUIR UN RADICAL CANVI D'EQUILIBRI AL SUD DE FRANGA, AQUESTA REGIO PASSARA -HA PASSAT JA- DE SER FRONTERA,CUL DE SAC, A. SER UNA ZONA DE PAS. UNA ZONA DE PAS, PER CERT, QUE EL SETMANARI ECONOMIC NORDAMERICA "BUSSINES FUER" CLASSIFICAVA, FA. ARA UN MES I MIG, ENTRE LES REGIONS EUROPEFS QUE ESTAN EXPERIMENTANT UN CREIXEMENT RAPID. I AQUI ES ON EL PAPER DE BARCELONA ESDEVE CRUCIAL. BARCELONA, LA BARCELONA METROPOLITANA, POT OFERIR ELS INSTRUMENTS I ELS SERVEIS D' UNA METROPOLI MODERNA QUE LA CONFICURIN COM. LA CAPITAL D' UNA REGIO EUROPEA EN TRANSFORMACIO, EL PORT, UN AEROPORT CONNECTAT AMB LES XARXES �A7MI'ES INTERNACIONALS, UNS POLIGONS INDUSTRIALS MODERNS, UN CENTRE ' r itfRVEIS SOFISTICAT, UNA AMPLIA OFERTA CULTURAL, UN I UNA NOTABLE CONCENTRACIO UNIVERSITARIA PODEN D S I,AÇAR C YP A BARCELONA EL CENTRE DE GRAVETAT I, D ' AQ U ï:rft TRA BANDA, CAL NO OBLIDAR ELS DECIDITS ESFORÇOS QUE t T^: T ^^ ^ P v r¡.^Y ^ CONVERTIR BARCELONA EN UNA CIUTAT PEP F ^^.., i\ . COMPETITIVA 1'TI c:'ANALITZI EL FLUX RC ADERIES 3' n r+ iS^tl^n, = ^ , _u AMERICA DE RELACIONS I DE LLATINA CAP A EUROPA I D' EUROPA CAP A 7r'T ïr -T'' - _ .Z I sl-1. nUAN ES PARLA DEL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA, DE LA I'ROSI'i'Ï?ITA`t' 'ÏI BARCELONA, CON EN AQUEST CAS, CAL TENIR SEMPRE PE SE'' T L'OBRA DEL PROFESSOR PI.ERRE: VILAR. EL PROFESSOR. VILAR ENE NOSTRA COM LA PROSPERITAT DE CA`T'ALUNYA COINCIDEIX HI` TORIC'AM NT AMB LES FASES DE L' EXPANSIO URBANA BARCELONA 1 OIrAN CONS LES INSTITUCIONS CATALANES HAN FUNCIONAT HAN FUNCIONAT LES BARCELONINES. ES UN CONJUNT DE CIUTATS QUE ARTICULEN UN SISTEMA, EI, CENTRI, DEL QUAL ES BARCELONA I LA SEVA AREA METROPOLITANA— TANMATEIX, LA REALITAT DEL SISTEMA DE CIUTATS �CATALA S'OPOSA A LA IMATGE D'UNA BARCELONA QUE S'EXTEN COM UNA TACA wom OCUPANT-HO TOT. CATALUNYA COMPTA AMO UNA XARXA DE CIUTATS QUE, SI FUNCIONA BE, SI ES EFICIENT, POT rIANTEMIR L'EQUILIBRI DEL TERRITORI. PERO TOT AQUEST CONJUNT DEBEN TAMBE DE QUE BARCELONA FUNCIONI. 50 SR, AMICS DF BANYOLES, QUE NO TROBARR UN AUDITORI BILLOR PER COMPRENDER EL QUE ESTIC DIENT. BANYOLES ES UN EXLEMPLE D L'SYISTENCIA D'UNES CIUTATS QUE HAN SABUT MANTENIR SEVA PERSONALITAT 1 A LA VEGADA ADAPTAR-SE A LES EXIGENCIES DE LA VIDA D'AQUEST FINAL DE SEGLE. ES UNA PROVA DE LA VITALITAT D'AOUEST PAIS, I, ALHORA, DE LA FALSETAT DELS PLANTEJAMENTS QUE VEUEN EN EL DESENVOLUPAMENT DE EAncELoNA PP PERILL PER A LA RESTA DE CATALUNYA. CATALUNYA ES WS PAIS PETIT, PERO H1 HA ESPAI, H1 HA PROU CAPACITAT CREATIVA., 1 HA PROU TARIMA PER A QUE TOTS H1 CAPIGUEM. SI LA MOSTRA CANDIDATURA OBTE LA ORGANITZACIO DELS JOCS, BANYOLES POT TENIR UN LLOC PRIVILEGIAT EN EL PROCES DE MODERNITZACIO DE CATALUMYA QUE S'ENGEGARA, QUE S'HA ENGEGAT 5A, 72.1.E LA IB.LUSIO D'ACOLLIR ELS JOCS. �EL sIsTnmA CATALA DE CIUTATS, LA CATALUNYA DE LES CTUTATS, LA CATALUNYA QUE TENTE AVU1, FUNCIONARA SI L'ESTPUCTURA DEL SEU TERRITORI ES EFICIENT, SI AQUEST ESTA Dì E CONNECTAT, SI ELS IMPULSOS ARRIBEN ALLA DE HAN D'ARM-_WR, SI LES RESPOSTES ES PRODUEIXEN EN EL MOMENT QUE S'HAN DE PRODUIR, LA CATALUNYA DEL FUTUR HA D'ACONSEGUIR INTEGRAR-SE A LA LESA EUROPEA. EL SISTEMA EUROPEU DE CIUTATS S'ESTRUCTURA ENTORN D' UNA LINIA QUE LLIGA LONDRES AME LA CONCA DEL RHuR, PASSANT PER AMSTERDAM 1 PARIS, 1 QUE PER LA VELE DEL SOLEE ENLLACA AME LA VALE DEL PO, A ITALIA. L'AUTOPISTA I EL SISTEMA FERROVIARI CATALA ELIGE. BARCELONA AMB EL ONE ES PODRIA QUALIFICAR DE "CARRER MAJOR D'EUROPA". EN AOUEST MOMENT, ALGU PODRIA ESTAR COMENÇANT A PREGUNTAR-SE CJE TE A VEURE TOT AIXO AMB LA CANDIDATURA DE • ‹ ARCEEW - A ALS JOCS OEIMPICS DE 1.992, QUE ES, EN DEFINITIVA, EL TEMA D'AQUUSTA CONFERENCIA. DONCS SI, LA CONSOLIDACIO DE BARCELOIE:, 1 LA SE VA ARFA METROPOLITANA COM A CAPITAL DEL SISTEMA DE CIUTATS DE CATALUNYA SI TE A VEURE AME LA �; ;PICA. SI ABANS I-IEM DEJAT CLAF< QUE ELS JOCS APILE PER A BARCI3LONA UNA OPORTUti ITAT IDONEA AR I DINANIT'I,Aí2 LES SEVES INICIATIV3S DE D E Sï EVOI I' A'ENT, A. NINGU NO SE LI POT ESCAPAR QUE UNA CIUTAT ) r)` aA, 1`'`: UNA ECONOMIA DINAMIC.A I: UNA INDUSTRIA TECUOLC)c'I(:.L CREIXEUT FARA MILLOR EL SEU PAPER Di' MOTOR DEL -? ';I;', i°)I" CAPITAL CONSOLIDADA DF, CATALUNYA. L'QT i `' i ;' >>CAB Y, REPRENENT UNA IDEA OUE ABANS JA HE EXPOSAT. !) :#. , QI,I, EL PRESENT NO NONES DEPEN DEL QUE VAM FER IDA, D'AI.^LO QUE ( ^'T:"t.`+,, SINO{'%UE TAI4iI3E DI;PIE3, ??N BONAM EL r..., .. . ;I'MEM PER AL FU"w'U:', . 'UN ANY QUE VAIG CITAR PER PRIM E R COP UN =BALL _^.^ ' PROFESSOR GARCIA DURAN, ON DEFINIA EL CONCEPTE , "Tt E CANO T)' Ui`IFORMITAT" . VAIG APROPIAR–ME UNA MICA DEL ISSï`'TGL :4'A(;U LIS TREBALL, EN LA PART QUE ENUNCIiÀVA COM ELS SISTEMES ES D -..SESTABILITZAVEN QUAN LES EXPECTATIVES EREN MES PE SS: ,T;.'_ DF'..I QUE LA PROPIA REALITAT ACONSELLA. I IIE ANAT REPETINT DURANT AQUEST ANY PASSAT LA IMPORTANCIA QUE TENIA E LP ;RE EE I:` PT RECOMEI3 ER QUE EL FUTUR PODIA NO SER TAN EESIN. _`=ME QUE LA SITUACIO INMEDIATA SUGERIA. �ARA QUE A TOPA EUROPA I A ESPANYA COMENÇA A VEURE'S UNA CLARA LEACTIVACIO ECONOMICA, VAL LA. PENA RECUPERAR AQUEST nIscuns T. A(UI ES ON ELS JOCS OLIMPICS TAMBE PODEN JUGAR UN PAPEN IMPORTANTISSIM CON A INSTRUMENT TRENCADOR DE LA UNIFOIMTAT DEL PESSIMISME ECONOMIC PREVALENT. PENSO, Y)ONCS, QUE UNA VEGADA MES BARCELONA I LES SEVES INSTITUCIOMS EMPRENDRAN AME AVANTATGE EL CAMI DEL REDREGAMENT, PERQUE EN UN MOMENT DE PESSIMISME HEM SABUT SER AGOSARATS I nEm CONFIAT EN LES NOSTRES CAPACITATS. DES D'AQUI VULL ANIMAR ALS CIUTADANS, A LES ENTITATS I A LES INSTITUCIONS ID 'ABREU DE CATALUNYA A DONAR SUPORT CANDIDATURA OLIMPICA DE BARCELONA. 3APCELOW, NO US FALLARA, EN PODEU ESTAR SEGURS. A � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3916 Title A name given to the resource El Projecte Olímpic Barcelona'92 / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Hi ha dos raons favorables a la candidatura: Barcelona arribarà al segon milenari de la seva existència i al 1992 es compleix el 5è Cententari del descobriment d'Amèrica. Els Jocs seran un dinamitzador de totes les iniciatives de desenvolupament que Bcn té plantejades per un futur proper. Promoció internacional. Reactivació econòmica. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Monestir de Banyoles Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Esport Barcelona Banyoles Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Candidatura Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-04-05 Description An account of the resource 21 p. Conferència sobre la candidatura olímpica de Barcelona 1992, al poble de Banyoles, que en seria subseu. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1032/19860608d_0062.pdf bcf57726508228cb62dad2e5d06b3ea1 PDF Text Text EL PROJECTE OLIMPIC I LA CAPITALITAT DE BARCELONA Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde al Col.legi d'Economistes Barcelona, 17 de Juny 1985 1 �Gràcies a l'amic Santacana i als presents avui aquí. Ja se que esteu aquí, al menys des de les 6h..Procurare, com us dic sempre, no ser massa llarg ni massa pesat; i em deixareu que em senti una mica a casa meva, al Col.legi dels Economistes, i que faci unes reflexions molt globals sobre el que jo crec poden significar el Jocs en aquesta ciutat, en aquest país, espero, fer-ho, que i des de la perspectiva d'una persona que és economista. Jo crec que, i estic segur que s'ha dit aquí abans, que és molt important en un país, no només la seva realitat sinó les seves expectatives. I crec que la temperatura del país, la temperatura econòmica, la temperatura social, la temperatura política, està tan en funció del que està passant com del que la gent espera que passarà. Aix6 és una heréncia que tinc del meu pas per la Facultat de Ciencies Econòmiques, tot i que l'estudi de les expectatives i de la informació ha evolucionat molt. I jo, avui, no m'atreviria a dir cap cosa que no estigués realment al dia en aquesta matéria. Pero sí que els hi haig de dir que, almenys a mi personalment, aquesta és una de les idees-força de l'economia que em va quedar gravada: que la realitat depén molt del futur. El present depén molt del futur, no només del passat; no només del que son les arrels; no només del que ens determina des del punt de vista del que està ja fet i de la infraestructura que tenim i de tal com som. El present depén també de tal com volem ser o esperem que serem. En aquest sentit, crec que els grans canvis de la história de la humanitat no es poden segurament explicar, si no és precisament en funció més del 2 �futur, i de la percepció que els ciutadans van tenir del futur, més que no pas de la influència del passat. Si el passat fos sempre determinant del que està passant en el present no hi haurien hagut els gran canvis que s'han produit, a no ser aquells que s'esperaven, aquells que eren previsibles; pero no aquells que van ser imprevisibles i que constitueixen la majoria dels grans canvis que s'han produit. És en aquest context que jo penso que és vàlid, que és justificat i legitim, que pensem els Jocs Olímpics de 1992 com una eina, com una esperança, com una expectativa (amb e majúscula) que pot ajudar a catalitzar canvis en aquesta ciutat i en aquest país, que van més enllà de la pura i simple celebració dels jocs. Fins ara us hem parlat d'infraestructura, de telecomunicacions i us hem parlat de finançament. Jo vull limitarme a dir, amb tota rotunditat, que si sabem aprofitar-ho bé, si sabem aprofitar bé aquesta ocasió, els jocs es poden convertir, i aixó és una cosa que tothom pensa pero que cal analitzar una mica,poden convertir, en un catalitzador d'iniciatives importants, que en aquest pais no es podrien obtenir de la pura extrapolació de les tendències que hem heredat. I aquest, penso, és el lloc per fer aquest tipus d'anàlisi, per veure què pensa la gent, què espera realment la gent. Tots volem una ciutat millor, un pais millor,en què els problemes d'avui estiguin ben tractats; i en el que, a més, apareguin solucions als problemes que encara no existeixen pera que ens temem poden existir. 3 �Un present en funció del futur: una tradició històrica I és en aquesta linia que penso que és important acollirse a una tradició dintre del pensament econòmic que ha anat sempre per aquest camí i que esta lligat d'alguna forma amb el pensament de Keynes. Pensament que, evidentment, es revisable en moltes coses, sobretot en coses que jo no mencionaré i que no son de la me y a especialitat ademés, però que tenen que veure amb la política econòmica, la política monetaria i la política fiscal.Em referiré més aviat a un aspecte de la seva filosofia econòmica que crec absolutament interessant, sino vigent, en tot cas interessant. Filosofia econòmica que està, a mès, present no en el seu llibre més conegut i més estudiat sino en un llibre anterior que es diu El Tractat sobre el Diner, Treatise on Money, a on Keynes va explicar amb bastant claredat i després desarrollat també en la Teoria General,i el que ell entenia per expectatives, i el que ell entenia per l'influència d'aquestes expectatives en el comportament dels agents econòmics de la societat. E11 explicava molt clarament en aquest "treatise", en aquest tractat, i també en molts articles molt interessants dels anys 20 i 30, com d'alguna forma la gent actuava en funció de la seva percepció del futur. Crec que va ser una persona, i deixeu-me aquest excurs, molt influenciada per una situació política i econòmica molt determinada i que tampoc era tant diferent, encara que és diferent. Tampoc són tan diferents algunes coses que han passat darrerament. Un exemple és la situació que es crea en el moment en que es negocia el Tractat 4 �de Pau de Versalles, en el qual Keynes hi va ser un membre de la delegació anglesa amb Lloyd George, i on estava analitzant quins serien els resultats de l'esperit que allà es vivia; i que podia passar a Alemanya, i per tant a la rest a d'Europa, si s'aplicaven els terminis del tractat, que, com sabeu eren molt durs, draconians, per Alemanya. A partir d'aquí i de la crisi financera que es va produir d'hiperinflació com és el cas d'Austria, analitzava amb deteniment quins podien ser els factors de contenció purament monetaris i quins podien ser els factors de dinamitzacio en el futur, cas de que és produis, com és va produir efectivament, una crisi depressiva que ell d'alguna manera va preveure. I Keynes, insistia en aquesta imatge que és tan coneguda de que l'important és l'existència d'objectius a realitzar admesos per a tothom. Que aixó després es produis amb una determinada política monetaria, és una altre qüestió. A mi el que m'interessa avui remarcar, és que ell insitia en que la importància de que la humanitat, els països, les ciutats, tinguessin objectius coneguts o relativament coneguts, i en tot cas assumibles, i que es poguessin aconseguir. Aix6 faria una mica de motor per moviment del sistema. Era ell qui deia aquella frase famosa de les ampolles plenes d'or ensorrades a una determinada profunditat que serien, segons ell i si aixó s'estudiava bé ,elements mobilitzadors de moltes activitats. Keynes interpretava la història de la humanitat en funció també de com aquest tipus d'objectius i la quantitat de diners que hi anava associat, influien en l'evolució històrica. Inclús va arrivar a fer una interpretació de la història no ja del futur, sino del passat, en el sentit de veure com el descobriment de 5 �les mines d'or, el successiu descobriment de les mines d'or, anava relacionat amb èpoques de gran auge, de gran activitat econòmica. I com, per exemple, mines com la de Sierra Morena s'havien tancat i s'havien tornat a obrir conseqüentment, o d'una forma correlativa, al'existència d'uns periodes de gran esplendor d'aquella societat en concret, fos Roma o fos l'Espanya dels àrabs. Ara bé, i aquí és a on anava, seré una mica crític del Keynes i d'aquesta interpretació que es basava, en part, en bona part, en associar aquells dos fenòmens de l'existència d'una quantitat de diners i d'uns objectius importants en el futur.Però aquesta interpretació la feia d'una manera mecànica, d'una forma causal i senzilla:hi havia el descobriment de les mines, hi havia una quantitat de diners i hi havia un creixement econòmic. I en aquí es basava ell en una interpretació de la història molt anterior,a Hamilton, que havia fet aquesta mateixa interpretació en els periodes de la revolució cultural i econòmica mundial, concretament en el periode del "trescento" i del s.XV, del descobriment d'Amèrica i de la gran expansió econòmica que se'n va seguir. Hamilton va ser el primer en formular aquesta teoria del descobriment, dels objectius, dels diners, de la quantitat de diners, de l'existència d'or i del creixement econòmic i social. I d' aquesta teoria, l'escola marxista, va fer una crítica molt interessant perque va dir: molt bé, hi ha una correlació estadística entre aquests moments de descobriments i els moments de gran activitat econòmica,però...,quin és l'ou i quin és la gallina?;quina és la causa i quin és l'efecte?; què és el que demostra que la quantitat de diners o el descobriment de les mines és el que produeix l'activitat, etc?. Qui ens explica 6 �perquè es van tornar a obrir les mines? Qui ens explica perquè es va descobrir América? No quins efectes va tenir, que ja ho sabem, sinó perque hi van anar. Es una fet casual? és la personalitat d'una persona, d'un home? és un impuls irresistible d'un sector de la societat? que és exactament?. I la interpretació d'aquest sector i en aquest punt jo em solidaritzo per dir-ho d'alguna forma, és la de que aquests grans descobriments, aquest cicle d'obertura, de fixació d'objectius que empenyen inclús creació de massa monetària, està relacionat amb l'existència d'un desig insatisfet dintre de la societat que aleshores es manifesta en forma del descobriment i que produeix com a efecte, desprès, unes causes més o menys secundaries en els preus, que provoquen uns beneficis i una situació molt més discutible. En tot cas, què hi ha abans del descobriment? Abans del fet físic, associat desprès d'una manera una mica mecànica amb el creixement econòmic, hi ha una demanda, una tensió, una electricitat si voleu. Hi ha una societat que necesita d'alguna forma projectar els descobriments del nou món, de les mines, -seiqutrovan etc., la manera de realitzar una tensió anímica,social, si aquesta expressió és vàlida, que és preexistent. I aquesta Escola demostra que precisament al "trescento", al s.XIV i als inicis del s.XV, molt abans de que es produissin els descobriments, en aquest cas el descobriment d'América, el nou món que va ser la revolució comercial mundial i que va crear el món modern en definitiva,al "trescento", com deia, hi havia una societat amb una demanda insatisfeta d'activitat i de les idees. Tornem al nostre tema.Jo penso que en els Jocs Olímpics aquest portic no és inútil per què davant d'una interpretació mecanicista i keynesiana, si voleu, que diria que els Jocs Olímpics 7 �poden ser la causa de grans beneficis, que és un gran mobilitzador, un gran catalitzador que pot generar moltes energies, davant o abans d'aixó, o al menys al mateix temps, s'ha de dir una altra cosa i és que la aspiració d'aquesta ciutat i d'aquest pais pels jocs no és una cosa que neixi del buit. Els jocs no noms són una causa possible de beneficis; són la candidatura, l'aspiració olímpica de Barcelona; és el resultat del desig llargament contingut d'una ciutat per projectar-se a nivell rr internacional i a nivell nacional. /I per generar una colla d'activitats en el camp de l'esport, en el camp cultural, i per generar activitat en el camp industrial. Aixï, estem en una ciutat que durant molts anys ha viscut amb una superestructura si voleu, amb una capacitat d'implementació de projectes molt inferior, pot-ser, a la que la seva base, tant social com cultural i evidentment política, permetia. I aixó ha fet que aquesta ciutat, repetidament en el curs de la història, s'hagi projectat cap al futur i cap a l'espai, per dir-ho d'alguna manera, buscant una capitalitat, un protagonisme que les seves condicions li permetien de tenir i que tanmateix li eren negades per raons de caràcter polític, econòmic, o les que fossin. I així el 88 del segle passat, una generació esplèndida va llençar el somni de la Barcelona de l'Eixample i va dibuixar aquest somni a l'entorn d'un projecte que va ser l'Exposició Universal del 88.J La primera vegada que vam anar amb en Joan Mas Cantí a la Cambra de Comerç, i d'aixo fa un parell d'anys ja, a parlar amb un grup d'empresaris que jo avui vull saludar perquè aquells van ser una mica els pioners, aquesta ès la veritat, hi havia una 8 �trentena d'empresaris, i a la sala rosa, la sala vermella de la cambra s'els hi va exposar el projecte. En el moment d'entrar ja vaig tenir l'impressió de que tenia un argument fabulós que no l'havia pensat i que era que cent anys abans exactament, anys més, anys menys, en Rius i Taulet havia reunit als Muntades i a tots el altres d'aquella época i els hi va dir: "senyors, m'han d'apoyar per fer el projecte de l'exposició universal del 88". I aixó va succeir, i no discutirem el mes o quin va ser l'any exactament, pero era aproximadament cent anys abans del moment en el que en Joan Mas Cantí i jo entravem a la Cambra de Comerç. I efectivament aquest argument els impresiona i va acabar, no dic que ja de convence'ls perque ja estaven convençuts abans, però, d'alguna forma, vam desvetllar un convenciment que hi era, que no s'havia formulat, i que desprès amb en Carlos Ferrer ha tingut un reflexe esplèndid en el terreny material i dels-números. Hi ha hagut un volcar-se d'una classe empresarial. Per aix6 dic aquí que al darrera hi ha prèvia, cultural prèvia, anímica una tensió social prèvia, d'una ciutat que vol projectar-se en l'espai i en el temps i que està buscant el millor catalitzador per fer-ho, el millor projecte que pugui vestir, articular i vehicular les seves aspiracions. A les hores, és clar, aquest es podia preguntar : Que no hi ha altres projectes que que puguin catalitzar l'exposició del 88 no ? Perque, en definitiva, era uns jocs olimpics i l'exposició del 29 no era uns jocs olímpics. 9 �El projecte olímpic: un somni realista Ens podrien preguntar avui: és que l'Alcalde de Barcelona, és que la ciutat, és que l'Ajuntament o trobat uns altres social els empresaris, no han projectes que puguin vehicular aquesta atenció que existeix ? Jo els hi diré ben clar, i aixó ho he après en els darrers 2 anys ,abans no ho sabia, no hi ha cap, no hi ha absolutament cap en el món que pugués ser comparable amb els Jocs. Des de molts punts de vista. Perqué un que vull remarcar aquí avui, i no m'extendre més sobre aquesta questio, però n'hi ha un que vull remarcar avui i que va al cor de unes aspiracions que son molt profundes, molt intimes i em penso que son al mateix temps molt cdmpartides i per tant molt valides. I és el desig de fraternitat que hi ha pendent no ja a Espanya, sino a tota la ciutadans del món humanitat. aquí i a Barcelona, no ja a I la humanitat, els .Leningrad i a Buenos Aires i Washington, jo ho he pogut comprovar, tenen una demanda insatisfeta de fraternitat, d'unes relacions pacífiques entre ciutadans. La gran -Baró de Coubertin- al intuició del segle passat, va ser el 96 del descobrir que podia organitzar-se una manifestació esportiva que no fos el producte d'una relació entre Estats, sinó que s'atorgava la organització del Jocs a una ciutat. Aix6 és molt. Va molt amb l'esperit d'aquella època, que és l'època d'un cert internacionalisme, si vostès volen, tant per part dels treballadors com per part dels financers. Es un moment 10 �encara àlgid hi ha crisi de finals de segle, en el qual s'està vivint ja la madureça, cap al final dels cent anys de pau. Des de la guerra de Napoleó fins 1914, a part de la guerreta de 1871 al Sarre, no hi ha. a Europa una gran conflagració. Son cent anys seguits de Pau. Hi ha la convicció, des d'aquell moment, de que el món es pot anar desenrotllant d'una forma relativament pacífica, que l'extensió de l'autonomia permetrà d'anar sumant no els països sinó els territoris en aquesta riquesa nova que direm la revolució industrial. I és en aquell moment en el que uns europeus diuen, el Baró de Coubertin diu:" anem a organitzar un joc com els de Grecia. Així,al 23, els Jocs no seran l'afer d'una relació de dret internacional per dir-ho així, sinó que es crea sobre la base d'una familia mundial, d'una familia olímpica, l'esport- la familia- l'esport, i l'organitzador no és un Estat, és una ciutat. Això era una aposta formidable, quan un ho pensa el que aix6 representava, com conectava perfectament amb l'esperit del temps pera no gens amb l'esperit dels temps que varem venir desprès en els quals la humanitat s'havia passat, ho tenim que reconeixer i perdoneu-me l'expresió, de optimista. La humanitat va tenir que reconeixer reiteradament, i els europeus més que ningú, que s'havia equivocat. Que hi havia interesos fortíssims contraposats dintre mateix de la humanitat i que feien imposible l'acompliment d'aquesta idea. I va venir la Primera Guerra Mundial, i va venir la. Segona Guerra Mundial, i han vingut tantes i tantes decepcions d'una esperança que aleshores hi era, i que malgrat tot, aquesta esperança no ha desaparegut mai. No ha desaparegut mai, �està en el cor dels ciutadans d'aquesta ciutat, molt en primer lloc, i de moltes altres ciutats del món. I una de les poques esperances que s'ha mantingut constant des d'aquell final de segle, que és el mateix final de segle dels nostres patricis del 88, dels que varen llençar la Barcelona a l'eixample, i una de les poques esperances que han continuat igual, com deia, durant tota aquesta època és precisament la del moviment olímpic, que ha tingut la virtut, ademès de numerar, de continuar la numeració 1'olimpiada, en aquells anys en que no es podia celebrar els jocs, perque hi havia una gran conflagració mundial.Malgrat aquesta circunstancia, es va mantenir la numeració, i ès un fet, menor si volen, pero significatiu d'una esperança que no ha tornat a existir. Aixó que vol dir. Que avui en el món no hi ha cap aconteixement de caràcter pacífic que cridi, no dic en general perque evidentment si hagués una gran conflagració, una gran crisi monetària, tràgica, dramàtica, etc., aixó politizaria_ la opinió mundial, no hi ha cap aconteixement de caràcter pacífic que es pugui igualar en quant a la captació d'interès a tot el món amb els jocs olímpics. No hi ha res que permeti mobilitzar tres mil milions de persones entorn d'un canal de T.V., d'unes pantalles de T.V. per veure que està passant en un punt del món, en una ciutat del món. En aquest sentit, en aquest sentit precís, jo crec que els jocs olpímpics no tenen cap mena de rival, i que si Barcelona ho aconsegueix per l'acord de tothom, esperem que es donin els factors favorables que hi han de ser-hi sempre i els de caràcter aleatori que es puguin produir, que tinguem sort en definitiva, i que aixó sigui perque d'alguna 12 �forma sapiguem tots explicar bé que podem fer-ho, que podem organitzar-ho i que ens ho mereixem. Si Barcelona aconseguís aix6, haurà aconseguit un autèntic somni, és a dir, poder disposar del millor dels projectes de mobilització d'energies que 1'humanitat en la seva panoplia ofereix avui a qualsevol ciutat. El millor. Estic absolutament convençut, per les seves concatenacions, que no explico perque s'han comentat,amb les indústries tecnològiques de punta. Hi ha un altre aspecte que voldria comentar: dintre de la Ciencia Econòmica, ha evolucionat enormement el que és l'anàlisi precisament dels desitjos i de les expectatives com a configuradors del present i de les activitats. Hi ha hagut, jo crec, un anàlisi de l'informació i de les expectatives com a configuracions d'equilibris i desequilibris. I ara em ve a la memòria un treball que jo he citat sovint del meu amic Garcia Duran, en el qual explica la situació de la crisi actual, recorrent a Keneth Arrow, el que va ser Premi Nobel, i explicant amb Arrow, que bona part de les crisis, de les situacions de crisi, és a dir, d'equilibris no òptims des del punt de vista de l'ocupació, etc, es podien explicar per la distribució de les expectatives i hi ha una distribució de les expectatives, hi ha gent més optimista i hi ha gent més pesimista, sempre entorn d'una mitja, per dir-ho d'alguna forma. I la distribució deu ser normal, ja que és la que assegura d'alguna manera que hi hagi, que es dongui, un equilibri, i ha unes compensacions entre la gent que és més i gent que es menys optimista. Ara bé, 13 �què es el que explicaria segons aquest model que hi hagués situacions consistents de crisi, de fracàs, d'obtenir equilibris amb una tassa més alta d'ocupació i d'activitat ? Dons seria explicable si es produis una polarització d'expectatives pessimistes; és a dir, si el que està succeint és que factors que no s'expliquen en el model fan que la distribució no sigui normal sinó esbiaixada cap al cantó del pesimisme. Aleshores admetem, segons aquestes teories i en el marc d'aquest model, que el que està succeint no està justificat per les esperances reals del que pugui pasar. Es a dir, que el grau de pesimisme existent és superior al que justifiquen les posibilitats reals d'inversió, d'activitat, d'ocupació, etc. El que es tractaria de fer, des del punt de vista econòmic o de la política econòmica, seria segurament trencar la polarització excesiva de les expectatives cap al cantó pesimista. I seria funció de tots els que tenim alguna responsabilitat pública, no ja- dels que formulen la política econòmica sinó tots els que tenim algún tipus d'incidència en la marxa de la societat, de l'economia en definitiva, seria la nostra funció la de fer trencadors del pessimisme.. Perque ser més realista en aquests moments vol dir,precisament, ser més optimista. Repeteixo, és més realista en aquests moments,dades en mà,ser més optimista.Això què vol dir?. Vol dir que és important en aquestes circumstàncies en particular, saber trobar aquells projectes que decantin les expectatives en aquest sentit. projecte basat en espectatives positives i optimistes Jo crec que aquest és el segon corrent, diguessim, 14 �• .. pensament que ens ha d'explicar d'alguna forma l'existència d'adhesions tant masives i tant unànims en el projecte que estem comentant. Per que hi ha molta gent que se n'adona de que hi ha condicions possibles de creixement que no es poden cumplir per l'existència de raons, en les quals jo no hi entraré, i que poden ser errors de política o que poden ser fets com una pedra. Pera hi ha molta gent que se n' adona de que les posibilitats de creixement d'activitats, d'inversió, son superiors al que els indicadors de la nostre economia ens està donant. I que per tant és bo d'afegir-se, d'adherir-se, a projectes mobilitzadors i que ho fan no tant pel fet de que la finalitat específica d'aquests projectes els hi interessi profundament,' sine per que se n'adonen que és bó que hi hagi un projecte mobilitzador i tenen la intuició, si més no la intuició, de que això ens ha de ajudar a sortir de la situació actual. Es -en aquest sentit, també molt genèric, que jo em permeto d'acabar les meves paraules dient, en resum, que jo penso que el que el projecte olímpic està possant de relleu és que aquesta ciutat i aquest pais volen fer un salt endevant, que hi ha una voluntat de saltar endevant important del pais, que és un pais que esta a temps, que esta com un saltador abans de fer el bot que l'ha de permetre de superar el llistó, i que en aquest moment el que d'alguna forma el pais estava esperant és justament la formulació d'un projecte operatiu que possibiliti que el salt es produeixi. L'esport tambè es cultura 15 �Aquest és el moment precís en el qual jo crec que estem,i crec . que además esta articulat. Està aquest projecte incardinat enlloc de l'aspecte dels projectes socials o de les realitats socials que permeten esperar que'la_seva incidència seria molt possitiva précissament en sectors en que el nostre pais i la nostre ciutat, per moltes raons, històricament demanen un canvi important. punta, I aquests son els sectors de tecnologia de telecomunicació i informatica en primer lloc, i en segon lloc, com és obvi, el sector qu e . defineix el projecte queés l'esport. L'Esport entès com una practica social, com una practica si volen cultural, que la ideologia dominant, i en aquï crec que les culpes estan repartides en totes les escoles polítiques, les ideologies dominants no han reconegut historicament com un element cultural important. I quan dic cultural vull dir que forma part de la vida social quotidiana, que forma part de les formes d'expressió de la societat. En el nostre pais, per raons que serien molt llargues d'esmentar, s'ha vist sempre l'esforç físic com una cosa secundaria. considerat semp r e que això no podia formar part S'ha d'un nivell d'excelència que acabaria reservat a l'acadèmia, a l'esforç intel.lectual etc. Pot ser per raons que van lligades a la història d'Espanya com a pais imperial fracasat en un moment determinat de la història, precisament al final del segle passat, pot ser per això. Com deia, pera, el fet és que molts dels factors que han fet que l'esport sigui una pràctica massiva comú, i considerada cultura , considerada educació en molts països de la nostre área, de la nostre civilització, aquí no hagin actuat i que per tant, l'esport aqui no hagi sigut 16 �considerat com una cosa digne d'atenció, per dir-ho així, per aquells que.es preocupaven de les coses realment,importants, com podia ser l'economia, podia ser la política, podia ser la filosofia, podia ser'qualsevói forma d'excelència que no tingués que veure amb l'esport. Que quedava més com destinat a unes formes de civilització menys' preocupades pel tipus de problemes enormement importants que a nosaltres si que ens preocupaven i que tenien el , lloc més important de la nostra historia. Jo penso que estem realmènt amb un dèficit important en aquesta matèria, com a pais, i que si d'alguna forma s'està produint el gran interés que s'està produint en aquest projecte, també en camps que van més enllà del camp purament esportiu, tambè és lógic que acceptin amb gran il.lusió el projecte, i això es, precisament, perqué també hi ha un inici de conversió en la societat espanyòla i en particular la catalana i la barcelonina, que comença 'a pensar que l'esport es alguna cosa mes que una activitat margi nal fora de la cultura i fora de l'educació, i que se l'ha d'integrar dintre dels projectes fonamentals de la societat. crec que aquest dos elements fan i faran en el futur sobre tot, i cada vegada més, que inclús aquells que puguin manifestar una certa reticència en el camp ideològic i en el camp cultural es rendeixin finalment a l'evidència de que aquest projecte és bo també en aquest terreny. Jo els vull deixar dons amb la seguretat, tinc jo la seguretat, de que als aspectes técnics, financers, de tecnologia, i sapiguen vostès que l'alcalde que us parla, que es un economista, ha fet servir tot el seu bagatge ,economic, que no.es molt important, pero significatiu per a mí, per analitzar amb detall aquest projecte, i que no he sabut de 17 �debe, amb tota sinceritat, no he trobar-hi "peras" fonamentals en el terreny econòmic. No he sabut trobar-li. I més, em considero amb armes suficients com per convencer a qualsevol que sí que hi trobi perdues econòmiques importants. No n'hi ha. No n'hi ha i és un tema, que s'agafi per on s'agafi, des del punt de vista econòmic té tota aquesta colla de virtuts. Avui el que he volgut - és, apart de dir aixó que ja és prou conegut, explica'ls-hi a vostès, que son un públic enterat, per la seva formació, de on surt l'arrel de la meva convicció económica en els Jocs, arrel que va una mica lluny, com han pogut veure. Moltes gràcies. 18 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3938 Title A name given to the resource El projecte olímpic i la capitalitat de Barcelona / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. La realitat depèn molt del futur. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col.legi d'Economistes, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Història Esport Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Capitals (Ciutats) Catalunya Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-06-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1636/0000000793.pdf 1df70a1e11af9c57ee53d6538de05e86 PDF Text Text ESPAÑA / 21 EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Pasqual Maragall / Presidente de la Generalitat de Cataluña Pasqual Maragall coincide con el historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en que en Cataluña siempre han gobernado “amigos y conocidos de casa”, de unas cuantas familias, pero cree que, de alguna manera, si el candidato socialista José Montilla ganase las elecciones catalanas, esa endogamia podría empezar a cambiar, lo que sería una buena noticia. Maragall ya está pensando en el día siguiente de dejar la plaza de Sant Jaume. Su futuro pasa por Europa, aunque no da más detalles. “El proyecto de izquierdas se reeditará” J. RAMONEDA / J. MARTÍ GÓMEZ Barcelona Pasqual Maragall no se presentará a la reelección como presidente de la Generalitat de Cataluña en las elecciones anticipadas de otoño. Está convencido de que el proyecto de izquierdas que ha presidido se reeditará, aunque sea con otro formato. Pregunta. ¿La aprobación del Estatuto ha puesto a Cataluña en el camino que usted quería? Respuesta. Responde a mis expectativas. Es la primera vez que Cataluña puede reformar en democracia su Estatuto de autonomía. P. ¿Un salto a la altura de un cambio generacional? R. Efectivamente, es la obra de varias generaciones. P. El Estatuto, ¿cambia la relación de Cataluña con España? R. Sí. España reconoce a través del Estatuto la pluralidad, la existencia de naciones, de nacionalidades, de regiones. P. ¿Eso equivale a liquidar la opción federalista? R. Al contrario. La concreta. P. Mientras haya excepciones... R. Ésa es una idea del federalismo que no comparto. El federalismo lo que busca es la proximidad de la política, ¿y cómo aproximarte sin reconocer realidades, lenguas, caracteres nacionales distintos? Es falso que el federalismo sea una pura igualdad solamente a efectos distributivos. Es distribución y es también reconocimiento de la excepcionalidad. P. Con una excepción tan grande como la vasca, ¿puede haber federalismo? R. La excepción vasca es prefederal, viene del siglo XIX y sus raíces son más bien conservadoras. P. Los efectos colaterales del Estatuto, ¿son los costes a pagar por el enfrentamiento entre Cataluña y España, los recelos del PSOE, la caída del tripartito, su renuncia...? R. Teníamos que afrontar la reforma del Estatuto para acomodar la realidad catalana dentro de la pluralidad de España, y asumo que la operación no era sencilla y tenía costes, pero no ha salido cara. P. ¿Qué motiva que con tanta facilidad se reproduzca en España un mecanismo de fractura en dos partes? R. No sé las causas, pero sí puedo hablar de los resultados. Creo que la dramatización se vivió en la primera fase del Estatuto, con las tensiones políticas, el boicoteo a productos catalanes, los problemas de las cajas de ahorro, etcétera. Ahora, con el Estatuto aprobado, nos hemos vacunado. Lo ocurrido no tendrá efectos a largo plazo. P. ¿Se consiguió la alternancia sólo como un paréntesis? ¿Qué pasará si la izquierda pierde las próximas elecciones? R. Que volverá la alternancia. Es lo que pasa en todo el mundo. Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político o si, por el contrario, el tema de Cataluña era tan importante en sí mismo que difuminaba la discrepancia, base Pasqual Maragall, presidente de la Generalitat de Cataluña, durante la entrevista. / JOAN SÁNCHEZ “El candidato socialista José Montilla no es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre; o sea, que habrá que verle” “Los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude” “Los 23 años de CiU en el poder fueron una anomalía histórica que llevaba a pensar si en Cataluña había pluralismo político” de la democracia. Creo que esto ha cambiado. Los tres años que hemos gobernado, un periodo breve en relación con los 23 años de Gobiernos conservadores, habrán sido fundamentales en este sentido. P. En las próximas elecciones ¿ya no se enfrentarán los buenos catalanes contra los malos? R. Los que se creían los buenos catalanes es posible que lo intenten de nuevo, pero si ganan no será por eso. P. Lo cierto es que el proyecto de gobierno de la izquierda catalana se fue al garete... R. El nuevo Estatuto ha tenido que ser aprobado en Cataluña y España, y lo ha refrendado el pueblo catalán. Un proceso complicado y con mayorías diferentes en cada caso que casi hizo zozobrar la estructura política española. Todo entró en crisis, incluyendo la estabilidad parlamentaria del Gobierno de Madrid, que tuvo que cambiar de aliados. Pero pienso que hay un antes y un después de todo ello. Mi mandato ha sido breve, pero más intenso que los dos últimos mandatos de [Jordi] Pujol, tanto en materia estatutaria como en acción de gobierno. P. Sí, sí... Pero se acabó. R. Creo que ese proyecto se reeditará, probablemente con formato diferente. Esa mayoría de la izquierda no desaparecerá. A la izquierda le resulta difícil llegar al poder y todavía más difícil mantenerse. La izquierda solamente llega al poder cuando las cosas están mal. Una vez la izquierda ha arreglado el país, la derecha vuelve a gobernar. No nos engañemos: es algo que pasa en toda Europa salvo, los últimos años, en Reino Unido con [Tony] Blair. ¿Por qué pasa eso? Porque la derecha tiene más medios: es el poder real en lo económico, en cierto sentido en lo moral y en buena parte en lo intelectual. Eso ha sido siempre así y probablemente seguirá siéndolo a no ser que empecemos a comprobar que el mundo va evolucionando y que los asuntos se plantean cada vez más a una escala que no es estrictamente la nacional. P. De su reflexión se desprende que si un Gobierno de izquierdas se mantiene años en el poder es porque se ha vuelto de derechas... R. Excepto en el caso de Felipe González, aunque también fue acusado de eso. Y porque sucedía a casi 40 años de franquismo. Zapatero creo que tiene un horizonte más corto, y no porque lo diga yo. Lo dice él: no pretende estar 15 años gobernando, quizá porque hoy el cambio ya no es tan grande. P. Hoy, ¿qué es ser de derechas o de izquierdas? R. Estar con el dinero o con los que no lo tienen, con los que tienen mando o con los que no lo tienen. Lo que no quiere decir que por ser de izquierdas se sea mejor. Puedes estar al servicio de una idea de izquierdas y actuar como un ser perverso. ¿Qué fue el comunismo soviético? Acabó siendo de derechas. P. En España, ¿cree usted que entienden sus mensajes sobre la España plural? ¿O pasa como cuando predicaba la bicapitalidad Barcelona-Madrid, idea que en Barcelona se entendía muy bien, pero en Madrid no. R. En Madrid entendían la idea perfectamente, pero no la compartían. La España plural es un mapa en red, una superación del centralismo y una mirada abierta a Europa. A España le conviene que Cataluña forme parte de una eurorregión potente. P. Tras su adiós, en los bares se escuchaba la frase: “A Maragall se lo han cargado los suyos”. R. A la gente le gusta más la tragedia que la comedia. P. Tragedia y comedia se mezclan en la vida: gente de su partido coincide con la opinión de la calle. R. No me diga. P. Pues sí. Dicen que estaban hartos, no tanto de usted como de algunos de sus asesores personales. R. Dramatización interesante, con la que estoy encantado. En este país las víctimas siempre acaban en los altares. P. A esa dramatización se ha de añadir que a quienes ayer se lo cargaron ahora les ha entrado pánico. R. La realidad es menos dramática, pero comprendo que si ustedes no dramatizan no venden. ¿Qué pasa? ¿Que cuando uno manda no se ha de marchar nunca? Llevo ganando elecciones cada cuatro años desde 1983, cosa rara para un tipo como yo, que no es muy electoralista. Si yo fuese un estratega de partido no buscaría a Maragall como líder electoral. Ocurre que quizá las campañas electorales no sean tan importantes como la gente piensa. P. Desde el partido, ¿se le pidió que continuase? R. No. Tampoco hubo petición formal para que me marchase. P. Que no le pidiesen que repitiese como candidato, ¿era una sugerencia para que lo dejase correr? R. Eso que cada uno lo interprete como prefiera. P. El PSC no anda sobrado de líderes mediáticos. Usted reconoce no serlo y Montilla no entusiasma. R. No es la alegría de la huerta, pero en su ciudad [Cornellà] ganó siempre, o sea que habrá que verle. P. Otra cosa que se escucha en los bares: una reedición del tripartito acoquina. R. Volvemos a la dramatización. Tras 23 años de lo mismo, de paternalismo muy personalizado, el pluralismo siempre produce cierto choque. Eso el cristianismo lo tiene mejor resuelto que el protestantismo. Cuando hablas de pluralidad, de coaliciones, de alianzas, incluso con independentistas, sabes que son cosas difíciles de gestionar, pero también sabes que planteas esas cosas porque son interesantes y efectivas. Pero los medios no han explicado que el tripartito ha hecho una buena labor de gobierno. Pero está ahí, no lo dude. P. En este despacho ¿ha sentido soledad estos días? R. La sentí desde el primer día Pasa a la página 24 �24 / ESPAÑA EL PAÍS, domingo 9 de julio de 2006 Viene de la página 21 que entré, pero estoy habituado. Mi vida desde 1965, cuando entré como economista en el Ayuntamiento [de Barcelona], ha transcurrido en la plaza de Sant Jaume, con las salvedades de medio año en París, dos en Nueva York y uno en Roma. Y los cuatro en el Parlament. P. ¿Qué le ha aportado la experiencia del poder? R. Los años añaden experiencia y moderación. Los medios me pusieron el sambenito de imprevisible, y no me importa ese cliché. Incluso diría que lo he llevado con placer por dos motivos: porque he sido un hombre con mucha suerte y porque pienso que los diarios son demasiado previsibles. P. Cuando usted era alcalde, Barcelona conquistó un lugar en el mundo. ¿Cataluña lo ocupa hoy? R. Sí. Se habla de Cataluña co- “Nadie sabe cómo será Europa dentro de unos años” mo de una nación que no es Estado, aporta el 20% del producto nacional bruto español y tiene más competencias que cualquier land, cantón o provincia europea. Y que algunos pequeños Estados. P. La posibilidad de ser Estado, ¿ha pasado definitivamente? R. A que no pase aspiran Esquerra Republicana y mis amigos Oriol Bohigas y Rubert de Ventós. Nadie sabe a ciencia cierta lo que ocurrirá en el futuro y cómo será Europa dentro de unos años. Yo soy del partido que sea capaz de hacer Europa en serio. P. Cuatro problemas a afrontar. Uno: la inmigración. ¿Qué hacer? R. Lo que se sugiere desde Senegal: que se instalen allí empresas europeas. La inmigración ha sido y es positiva para España y Cataluña. Ha aumentado la natalidad y ha solucionado problemas de mano de obra sin registrarse graves conflictos de integración. Ahora parece que algo rechina, pero para eso está la izquierda, además de para gobernar de vez en cuando: para evitar las tensiones. P. Segundo problema: Josu Jon Imaz dijo que los más acérrimos defensores de la supresión de fronteras eran los delincuentes transnacionales. ¿Cómo afrontar problemas globales a escala local? R. No es fácil. Creo que la policía ha de ser más local y en el límite puede estar al mando del alcalde. El modelo policial norteamericano es bueno. Aquí nos acercamos con la policía autonómica. P. Tercer problema, quizá el más peliagudo, porque afecta a conciencias: ¿cómo afrontar el debate sobre la prolongación de la vida cuando ésta ya es vegetativa? R. Será un debate finalmente resuelto de forma distinta a lo que propone el catolicismo oficial. P. Cuarto problema: la descentralización en ciertos temas parece que puede originar más problemas que beneficios. La proximidad, ¿es un factor de corrupción en el urbanismo de pequeños municipios? R. Es cierto. El peligro de colusión existe porque un señor rico pesa en un pequeño pueblo más que un alcalde; y, por poco que pueda, tratará de comprarlo. Ésta y las economías de escala son dos excepciones aceptables a la proximidad. P. ¿Ha tenido que sacar a alguien de su despacho por tratar de comprarle? R. No exactamente. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El proyecto de izquierdas se reeditará Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Martí Goméz, José Ramoneda, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Acció política Idees polítiques Catalunya Territoris Govern President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/775/20021116_LV.pdf 287bfa80b62e5d81b6cf53c827ddafe8 PDF Text Text LA VANGUARDIA VIVIR EN BARCELONA SÁBADO, 16 NOVIEMBRE 2002 4 TRIBUNA El puente roto con el mundo islámico PASQUAL MARAGALL E ARCHIVO Foto de familia de Pasqual Maragall con la delegación del Ayuntamiento de Estambul que se hermanó con el de Barcelona en 1997 El hermano turco de Maragall El islamista moderado Erdogan tuvo en los 90 una gran relación con Barcelona en este economista de 48 años uno de sus mejores cómplices en la inacabada tarea de conseguir para los uienes recuerdan a aquel poderes locales un lugar, por mohombre alto, serio y de desto que fuera, en la compañía de frondoso mostacho, que actores de la escena política interun mañana de enero de nacional. 1997 paseaba en compaTodo empezó en 1996. Ese año se ñía de su séquito por la Sagrada Facelebró en Estambul, bajo el patrocimília, no reconocen en Recep Taynio de las Naciones Unidas, la cumyip Erdogan a ese inquietante líder bre de las ciudades del mundo. Maislamista en el que el presidente de ragall congenió rápidamente con Erla Convención para el Futuro de Eudogan, un municipalista a la turca ropa, Valery Giscard d'Estaing, ve convencido del valor de la proximipoco menos que la reencarnación dad que, a pesar de sus creencias rede Saladino y una amenaza para el ligiosas, mostraba en aquel momenfuturo de la cristianísima UE. El ruto un escrupuloso respeto por el laitilante triunfador de las elecciones cismo imperante en la sociedad y en turcas y patrón del Partido Justicia la política de su país. y Desarrollo (AKP) dejó un buen saEl drama de los Balcanes reforzabor de boca, y una imagen muy disría esa relación. En los primeros tinta a la que de él ha reflejado gran días de 1997, Erdogan viajó a Cataparte de la prensa occidental, a los luña para firmar un convenio de responsables del Ayuntamiento de amistad y hermanamiento entre EsBarcelona que le conocieron en los tambul y Barcelona, un documento incipientes foros internacionales de casi exclusivamente simbólico, pegrandes ciudades de la segunda miro sellado en un momento en el que tad de los noventa y en la visita que los gestos simbólicos aportaban un el entonces alcalde de Estambul hivalor político y estratégico añadido. zo a la capital catalana en las fiestas El discurso de la interculturalidad ARCHIVO navideñas de hace cinco años. empezaba a sonar, y cualquier refeMargarita Obiols, jefa del gabine- Erdogan visitó las obras de la Sagrada Família rencia al diálogo entre dos mundos te de Relaciones Internacionales enfrentados, como la que el alcalde del Ayuntamiento de Barcelona, recuerda de Estambul trajo a Barcelona un 5 de enen PRESENCIA DISCRETA que el Erdogan de esa época ya apuntaba ro, vigilia del día de los Reyes Magos venimaneras de “personaje extraordinario, de dos de Oriente, era bien recibida. político más popular que populista”, con Fue entonces que Tayyip Erdogan y Pasiniciativa y con credibilidad, incluso en qual Maragall plantearon la posibilidad ambientes ajenos a ese islamismo moderade que Estambul y Barcelona, muy involuBarcelona no es en absoluto un do que profesa el líder del AKP. El presicrada ya con Sarajevo, colaboraran en la foco de atracción para los dente del PSC, Pasqual Maragall, corroboreconstrucción del monumental puente inmigrantes turcos. Fuentes del ra esa impresión y confía en que su victode piedra de Mostar. Motivos ajenos a la Ayuntamiento cifran en no más de ria en los comicios turcos, lejos de constivoluntad de los dos alcaldes frustraron po130 las personas procedentes de co después una iniciativa que, en la actuaTurquía que residen en esta lidad, avanza muy lentamente pilotada ciudad. Su presencia es tan por la Unesco y el Banco Mundial. discreta que apenas se observan En septiembre de 1997, Pasqual MaraComo alcalde de Estambul, rastros de ella, si no es en gall cedió el sillón a Joan Clos, que mantuel ganador de las elecciones ocasiones especiales, como el vo esa relación fraternal con la ciudad turpartido de la Champions League ca incluso después de que Tayyip Erdogan turcas se alió con Maragall para que el miércoles jugaron en el tuviera que abandonar la alcaldía tras cuasituar a las ciudades en los Camp Nou el Barça y el tro años de mandato. En 1998, la Corte EsGalatasaray. De hecho, los turcos, tatal de Seguridad, en un más que contrograndes foros internacionales un pueblo que ha emigrado vertido fallo –en el que muchos vieron la masivamente a los países de la mano del todopoderoso ejército turco–, le Europa central y, especialmente, a tuir un elemento más de fractura, suponga condenó, por propagar el odio basado en Alemania, forman en España un una puerta abierta a la mutua comprensentimientos religiosos, a permanecer cuacolectivo muy modesto en cuanto sión entre occidente y el mundo islámico. tro meses en la cárcel, pagar una multa de al número de sus integrantes se Maragall y Erdogan forjaron sus carre3.000 dólares y quedar inhabilitado duranrefiere. La embajada en Madrid ras políticas como alcaldes de una gran ciute cinco años para ocupar cargos públicos. asegura que hay sólo entre 2.000 y dad, el primero, y de una megalópolis de 8 Ésta es la razón por la que el líder de AKP, 3.000 residentes turcos en todo el millones de habitantes, el segundo. En su impedido de presentarse como candidato Estado, de los cuales la mitad se última etapa al frente del Ayuntamiento a las recientes elecciones, no podrá accededica a la actividad comercial de Barcelona, el hoy candidato socialista a der a la jefatura del Gobierno que su carisla presidencia de la Generalitat encontró ma parece tenerle reservada.c RAMON SUÑÉ Barcelona Q Un grupo de no más de 130 personas l año 1996 asistí en Estambul a la reunión de Habitat II organizada por las Naciones Unidas. En aquella ocasión, a petición de las ciudades reunidas en el marco de la Asamblea de Ciudades y Autoridades Locales (Wacla), que se había reunido previamente en Tesalónica, las ciudades hablaron por vez primera en una reunión de las Naciones Unidas. En Estambul me tocó hacer de “speaker” de las ciudades en una cámara paralela a la de las naciones, cámara que se denominó New Actors, y que incluía ciudades, sindicatos, multinacionales y ONG. Las ciudades insistimos en que nosotros no éramos organizaciones no gubernamentales sino gubernamentales, aunque con minúscula. Recuerdo que la novedad causó cierta sensación. La CNN me entrevistó sobre esta materia. De alguna forma se dio el primer paso de lo que hace un año culminó con el discurso de Joan Clos ante la Asamblea de las Naciones Unidas en Nueva York. Hoy el proceso ha avanzado muchísimo. Las dos organizaciones mundiales de ciudades preexistentes, la IULA (International Unions of Local Autorithies, de matriz anglosajona) y la FMCU (Fédération Mondiale de Cités Unies, de matriz francófona) se han fusionado en una sola. La semana pasada, en Túnez, han decidido su nombre: Ciudades y Gobiernos Locales Unidos. Es más, la sede de la nueva entidad mundial será, a partir del 2004, la ciudad de Barcelona. El trabajo de Joan Clos, Ernest Maragall y Margarita Obiols ha dado un resultado espléndido. Volvamos a Estambul 1996. Allí me reuní, después de la intervención en Habitat II, con el alcalde de la ciudad, Recep Tayyip Erdogan, un personaje muy estimado por la población y segunda figura del partido islamista, dentro del cual representaba el ala moderada. El entendimiento fue inmediato. Decidimos hermanar Estambul y Barcelona. Seguimos así la línea de hermanar Barcelona con ciudades con vocación o vínculos europeos, como Boston, San Petersburgo (entonces Leningrado), Sao Paulo, Montevideo y Shanghai, ciudades en general no capitales, portuarias y/o industriales y cul“ESPERO PODER turalmente robustas. reunirme un día con Erdogan visitó Barcelona poErdogan en Mostar co después, en enero de 1997. para atravesar Desde el balcón de la antijuntos el puente” gua Junta de Obras del Puerto, en el Portal de la Pau, habló a los ciudadanos (una mayoría de niños y padres y madres ilusionados) al atardecer de la noche de Reyes. Aquel hombre venía realmente de Oriente. Ese momento tuvo una magia muy efectiva. Hablamos en aquellas fechas con Erdogan de un proyecto que desgraciadamente no tuvo continuidad. Como es sabido, el puente otomano –del siglo XVI– de Mostar, en Bosnia, había sido destruido unos años antes por un bombardeo croata, es decir, lanzado desde el barrio católico del oeste de Mostar contra el punto de unión con el barrio musulmán del este. Aquel hecho había producido entre nosotros, a raíz de nuestros viajes a Sarajevo, y también a Mostar, una profunda y desagradable impresión. El anuncio de Demirel, en aquel momento presidente turco, de la voluntad de su gobierno de financiar la reconstrucción del puente me había parecido premonitoria de la continuación del estatus de Mostar como ciudad trágicamente dividida, después de los esfuerzos, exitosos, de nuestro amigo Ricard Pérez Casado, comisionado para la Unión Europea para unificar la ciudad a través de unas elecciones municipales libres. La idea consistía en financiar conjuntamente desde Barcelona y Estambul la reconstrucción del puente, con fondos europeos y turcos. No tuvo efecto en aquel momento. Pero ahora el puente se está acabando de hacer. Espero que un día podré reunirme en Mostar con Erdogan y que atravesaremos juntos el puente. Como también espero que la victoria de Erdogan en las elecciones turcas signifique una oportunidad para ensayar un nuevo diálogo y una nueva alianza entre el mundo occidental y el mundo islámico.c PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC y ex alcalde de Barcelona � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1360 Title A name given to the resource El puente roto con el mundo islámico Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Abstract A summary of the resource. Agermanament Ciutats Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Erdogan, Recep Tayyip Municipis Religions Islamisme Barcelona Cristianisme Mostar Istambul Turquia Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1577/0000000803.pdf c266c3602c4e7275c7bd89ab5811c563 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Quart Cinturó es farà mentre no hi hagi una alternativa millor Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Molet, J. Mas, J. Casas, M. Altarriba, D. Danés, A. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Infraestructures Govern Finançament Comarques Territoris Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1685/0000000656.pdf 2921606672fbcca0412fed2d3d7d7869 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01995M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/10/2004 - Hora: 23:25 DIVENDRES 15 D’OCTUBRE DEL 2004 Política el Periódico 19 Homenatge al president màrtir 3 L’anàlisi Pàgines 18 a 20 888 EL RECORD DE COMPANYS, LLAVOR DE FUTUR És possible acabar amb les desconfiances entre Catalunya i Espanya ARXIU / RUBÉN MORENO PASQUAL MARAGALL PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA Aquest 15 d’octubre de 2004, en complir-se els 64 anys de l’afusellament del president Lluís Companys, té per al Govern de Catalunya i el seu president una significació força emotiva. El catalanisme d’esquerres –hereu de Macià, Companys i Tarradellas– ha tornat al Govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l’Espanya republicana. Enllaçar amb la història estroncada suposa una satisfacció íntima i una vibració continguda. Per fidelitat a aquest llegat reividinquem el president Lluís Companys i el seu exemple. Però la commemoració d’avui no pot ser exclusiva de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tot el poble de Catalunya. És per això que el Govern de la Generalitat dóna a aquesta commemoració tota la solemnitat que li escau i una normalitat pròpia d’un país reconciliat amb la seva història. Res no justifica, avui, ni l’oblit, ni el silenci. Res no justificaria, d’altra banda, la mitificació acrítica del president màrtir. Amb el record del president Companys, rememorem les esperances d’autogovern, de justícia, de democràcia i de llibertat d’aquella Catalunya republicana dels anys 30. També recordem l’assalt franquista a aquelles esperances i la tragèdia de la guerra incivil. Una tragèdia col.lectiva composta de centenars de milers de tragèdies personals. El Fossar de la Pedrera de Montjuïc vol ser un testimoni digne d’aquestes tragèdies, entre les quals sobresurt la del president 33 Ofrena floral a la tomba de Companys, l’any passat. Companys pel seu simbolisme. Però de ben poc ens serviria rememorar aquells fets si no n’aprenguéssim les lliçons permanents que ens donen. Antoni Rovira i Virgili ho formulava de forma punyent en el seu jurament de l’exiliat: «De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut». Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. De fet, les vam tenir ben presents fa vint-i-cinc anys en la recuperació de la democràcia i de l’autogovern. La Catalunya d’avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d’una civilitat compartida. Estem molt lluny d’aquella Catalunya vençuda. Tenim una Catalunya renascuda que ha superat l’esperit de guerra civil, que ha tornat a confiar en ella mateixa, que ha recupe- rat el seu autogovern, que s’ha vist reconeguda per l’Espanya democràtica, que ha pogut exercitar la seva vocació europea i que està en condicions d’anar més lluny si sabem combinar ambició de futur i memòria històrica. El sacrifici del president Lluís Companys constitueix una fita essencial d’aquesta memòria per dues La seva generosa actitud davant la mort va indicar el camí de la reconciliació raons paradoxalment contraposades. En primer lloc perquè significa el moment més negre de la nostra història contemporània. El moment en què la pretesa legalitat de l’Espanya rebel va assassinar el president legítim de la Generalitat de Catalunya únicament i exclusivament pel fet de ser-ho. Aquesta agressió màxima ha justificat actituds d’agror, de retret i de desconfiança de Catalunya envers Espanya. Si ens haguéssim quedat en el plany i en el rancor de la Catalunya vençuda no seríem on som ara, ni podríem aspirar a anar més lluny. Per això, cal tenir ben present l’altra cara del sacrifici de Companys, la que constitueix la llavor del renaixement de Catalunya i que no és cap altra que la generositat amb què va afrontar el seu destí fatal. Una generositat expressada serenament en el seu testament i en les paraules que va pronunciar en el consell de guerra que el va condemnar: «Sabré morir serè i amb dignitat, pels meus ideals de sempre i per Catalunya [...] i sense cap ombra de rancor». D’aquesta manera, el president Companys ens assenyalà el camí per superar l’esperit de la guerra civil, per preparar el camí de la reconciliació i per tenir la força de tornar a començar. La seva actitud davant de la mort es va convertir en testimoni vivent del commovedor clam de «paz, piedad y perdón» del president Manuel Azaña al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol de 1938. Aquesta associació del record del president de la Generalitat i del president de la República em permet expressar el reconeixement al Govern de l’Espanya democràtica per la seva voluntat de restituir públicament i legalment l’honorabilitat del president Lluís Companys. És un gest de justícia històrica, però sobretot és un gest per a l’esperança en un futur en què no resti cap ombra d’agror, de retret i de desconfiança entre la Catalunya plenament autogovernada i l’Espanya democràtica i plural. H 33 El cartell de la polèmica. Pujol retreu al PSC l’«apropiació escandalosa» de la figura del líder republicà EL PERIÓDICO BARCELONA Jordi Pujol es va mostrar ahir «indignat» amb el PSC pel que considera una «escandalosa apropiació» de la figura de Lluís Companys. «És d’un oportunisme poc ètic», va dir l’expresident en referència al cartell editat pels socialistes per commemorar el 64è aniversari de l’afusellament de Companys en què aquest apareix amb el logotip del PSC. Mitjançant un comunicat, Pujol va recordar que Companys va ser afusellat per ser president de Catalunya, no per ser membre de cap partit i, en aquest sentit, va assegurar que, encara que tampoc «estaria bé», «es podria entendre» que ERC en tragués profit, perquè Companys era d’aquest partit. El portaveu adjunt del grup del PSC, Joan Ferran, va replicar a Pujol que CiU, en els seus 23 anys de mandat, «mai va fer un homenatge digne» a Companys. «És comprensible perquè CiU no s’ha sentit mai identificada amb la figura de Companys, un president d’esquerres, preocupat pels treballadors i advocat laboralista», va afegir. H La Piel en su mejor forma nº en Sofás 1 Mod: OQUIO Sofa 3 plazas (211x96x90 cm.) Tapizado en cuero de 1,5mm de grosor Varios colores a escoger UNA ORGANIZACION INTERNACIONAL En Barcelona: Via Augusta, 184 (esq. Santaló) Rocafort, 151 (esq. Aragó) Comte d'Urgell, 41 (esq. Sepúlveda) Joan Güell, 228 (esq. Europa) Promoción: 1.720 € IVA y transporte incluídos. Oferta válida hasta fin de existencias www.masterpiel.com barnapiel@masterpiel.com � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El record de Lluís Companys, llavor de futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1343 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Companys, Lluís, 1882-1940 Espanya plural Catalunya Commemoracions Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/770/20070912_LV.pdf e67032aad159bcd589802eb51f27f170 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/09/2007 La Vanguardia, p.025, Opinión El rey Fernando según Gracián PASQUAL MARAGALL EL JESUITA ARAGONÉS Baltasar Gracián escribió para Fernando el Católico lo que Nicolás Maquiavelo para los Médicis Gracián, jesuita aragonés, escribió para el rey Fernando de Aragón, Fernando el Católico, lo que Maquiavelo para los Médicis, si bien no defendía tanto la razón de Estado maquiavélica como "la buena razón de Estado", o tal cosa Tierno Galván comentaba. Su El político (Zaragoza, 27 noviembre 1640) ha sido situado en la línea de la República de los griegos y El príncipe de los italianos. Los de mi generación somos de poco más de 300 años más tarde. Nací justo entrando en el año 1941. Tres generaciones de personas que viviesen 100 años nos enlazarían. Nada. La prueba de esa cercanía voy a tratar de demostrarla en este modesto artículo. El padre Batllori, también jesuita, una de las personas más sabias que he conocido, editó las obras completas de Gracián en 1969. Según el prólogo de Aurora Egido a la minúscula edición del año 2000, de la Diputación de Zaragoza - tan minúscula que me cabe en la palma de la mano-, en 1640 Gracián está en Madrid, pero "admirado, y a la vez asqueado, de las maravillas e intrigas de la Corte" (sic), se traslada a Pamplona y en diciembre vuelve a Zaragoza. Gracián fue amigo fiel de Francesco Carafa, duque de Nochera, napolitano, lugarteniente y capitán general de los reinos de Aragón y Navarra, con el cual instó al rey el 6 de diciembre de 1640, siempre según Aurora Egido, "a que hubiese negociaciones y no guerra con Catalunya en previsión de la intervención francesa", cuestión en la que la Compañía de Jesús, por lo visto, tuvo actitudes muy firmes. "El hecho constatado (es) que el duque de Nochera (dedicó) su vida a la construcción de una Europa unida y católica". Como virrey representaba la autoridad real en el control de la impresión de libros, pero en Aragón no hay un virrey único "sino tantos cuantos integran los reinos y Principado". En todo caso El político "aparece como un discurso en primera persona ofrecido al duque de Nochera". La obra es una alabanza ( "paradójica", dice Egido) "de una monarquía austriaca que en la guerra de Catalunya no había concebido sus ideales políticos con idéntica previsión que el duque de Nochera". Finalmente, Egido comenta "la ironía que representa proponer como modelo a Fernando el Católico en momentos de tan grave crisis como los que atravesaba la Casa de Austria en 1640 en relación con el Principado (Catalunya) y la Corona de Aragón en general". Egido señala la existencia de una edición francesa, Le politique dom Ferdinand le Catholique (París, 1732, es decir, poco después de la entrada de Felipe V de Borbón en Barcelona en 1714). Del libro se hicieron también traducciones al alemán, holandés y polaco, además de las italiana y francesa. En la página 14, es decir, para páginas tan pequeñas, al principio de todo, se dice que "En la monarquía de España las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las 195 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA inclinaciones opuestas, los climas encontrados, y así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir". (De 1640 a 1998: cuando estando en Roma nos visitó Felipe González yme animó a concurrir a las elecciones a la Generalitat del año siguiente, habían pasado 350 años, pero el tema de Gracián coleaba todavía, y sigue coleando. Como he explicado un montón de veces mi condición fue el federalismo diferencial, lo que aquellos que quisieron desacreditarlo llamaron federalismo asimétrico.) Métese luego el autor en una disquisición sobre la genealogía de la Casa de Aragón "que fue siempre fecunda madre de héroes" y sobre la mezcla de la dinastía borbónica ( "seminario de valerosos caudillos"), con la de los Austrias, en el príncipe de España - que permitía imaginar en el futuro rey "el valor para ser Monarca del Universo". Sigue con el cerco a que se vio sometido cuando niño, con su madre Juana, en Girona, y continúa, en flash back,con un impagable relato de la infancia de un rey muy anterior y venerado en Catalunya y Aragón quizás más que ningún otro: Jaime I. "Desamparó al niño Jaime, famoso conquistador de Aragón, su mismo padre el rey don Pedro; aborreciole aun antes de engendrarle (*) (...), no quiso darle lo más principal de la educación, y aquí tuvo su mayor dicha, pues substituyendo (le) el valeroso Caudillo conde Simón de Monfort, le fue padre y ayo juntamente, pues se han de criar los propios hijos como extraños, y los extraños como propios" - y pone como ejemplo a Alejandro Magno, que por lo visto, según Gracián, triunfó por envidia y emulación de las hazañas del padre, Filipo-. "El amor o el recelo paterno es un fatal escollo", concluye el autor. Curiosa historia la de Pedro II, Jaime I y Simón de Monfort, que se entrecruza ahora en mi recuerdo con la de la moderna eurorregión Pirineos / Mediterráneo que creamos con Georges Frèche (cuando era alcalde de Montpellier, la ciudad donde nació Jaime I), los alcaldes de Toulouse, Zaragoza, Ciutat de Mallorca y la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, que ofició de anfitriona en aquella ocasión. El alcalde de Toulouse, Dominique Baudis, no pudo venir porque, como es costumbre, o lo era entonces, estaba en París, y le representó el teniente de alcalde Jacob. Alguien contó que Jaime I era nuestro rey, el de todos los presentes, porque nació en Montpellier, se formó en Monzón, fue conde de Barcelona y rey de Aragón, y conquistó Mallorca y Valencia. Y entonces Jacob, bajo el cuadro de Jaime I que preside aquella sala del Ayuntamiento de Valencia, protestó por la omisión de su ciudad alegando que los señores de Toulouse estuvieron en Muret contra Simón de Monfort, y por tanto a favor del padre de Jaime I, Pedro II, que si no recuerdo mal murió en la batalla que lleva el nombre de la ciudad. Es decir, que todos éramos de la misma dinastía, por decirlo así. Lo fuerte en ese caso es que Jaime I se hubiera formado con Simón de Monfort ¡de padrino!, pero es que perdimos la batalla de Muret, claro, y se quedaron al niño. No sé qué efectos deducir de ello. Los historiadores nos ayudarán en este punto, seguro. En todo caso Gracián volverá más adelante (p. 70) a nuestro rey, en el terreno del análisis de virtudes y defectos para afirmar que "el batallador Don Jaime tuvo algunos defectos de hombre y heroicos desvelos de rey: de diez años empuñó el cetro con valor de treinta y con madurez de ciento". Volvamos a Fernando II el Católico, que siendo posterior a Fernando III el Santo, le precede en la numeración porque más Fernandos hubo en Castilla que en Aragón. 196 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Siendo menor de edad presidió las Cortes de Aragón en Zaragoza. "Previó que los que procuraban que fuese rey de Castilla no lo hacían porque mandase él, mas cebándoles en esta su engañada pasión, valiose de sus intentos para revolverse después contra ellos, y vencidos unos y otros fue rey". Y lo fue, dice, prevaleciendo la prudencia "sobre la común inclinación (...) a seguir lo contrario del pasado (...) que pudo la naturaleza unir las sangres pero no los juicios, herédase tal vez el gesto, pero nunca el gusto". "Pareciéronle a Fernando estrechos sus hereditarios reinos de Aragón para sus dilatados deseos, y así anheló siempre la grandeza y anchura de Castilla, y de ahí a la Monarquía de toda España, y aun a la universal de entrambos mundos". Y comparando ese espíritu emprendedor con el del pasado, se remonta Gracián a la serie de reyes de Castilla que van de Rodrigo a Witiza y Wamba y a la decadencia de los godos. Pero en Aragón fue distinto: "Sólo en Aragón faltó esa dependencia del Estado de la Monarquía, porque fueron extravagantes sus reyes, todos a una mano esclarecidos, desde Ramiro I y aún desde García Ximénez hasta el católico Fernando, ninguno fue incapaz ni delicioso y al contrario de otras Monarquías, el último fue el mejor (...) Naciones hay que echan a perder a sus reyes y otras que los ganan". Es más: "Cada uno de los ricos hombres de Aragón era el espejo de su rey, (y Aragón era) nación al fin propia para oficina de sus reyes". En este punto quiero hacer una digresión y recordar algo que Gracián no cita, y es la fórmula del juramento que los señores de Aragón hacían ante el rey en la coronación, fórmula que creo recordar citaba Robert Hughes en su espléndido libro Barcelona.Decían los nobles: "Nos, que cada uno valemos tanto como Vos, y todos juntos más que Vos, os hacemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y derechos, y si non, non". El alcalde Porcioles, al final del franquismo, aceptó el cargo demandando que se respetaran las tres Ces: Compilación, ASTROMUJOFF Castillo y Carta. La Compilación se refería al derecho catalano-aragonés (que entre otras particularidades determinaba la primacía del hereu,el hijo mayor, frente al sistema castellano de reparto más democrático) (**). El castillo de Montjuïc parece que se ha transferido ya ahora, terminando la sinrazón de que el lugar desde donde el ejército bombardeó Barcelona y donde fue fusilado el president Companys, mi cuarto antecesor, antes de Irla, Tarradellas y Pujol, siguiese en manos del Estado. Y la Carta, o derechos y obligaciones especiales de los ciudadanos de Barcelona, debería replantearse ahora en el ámbito metropolitano, y ésa es la intención del alcalde Hereu. Pero volvamos a Fernando el Católico. Y a sus defectos, que según don Baltasar fueron exagerados en el extranjero. "Si faltó no fue por faltar, sino por contemporizar efectos de la ocasión, no del vicio. Arguye contradicción que los extranjeros atribuyan todo lo malo, y los españoles le nieguen todo lo bueno". No deja de ser curioso: más que ensalzar al rey, al que más bien perdona o del que pide perdón para sus defectos, ataca o discute a sus adversarios y críticos, que parecen ser legión. "Con ser tan conocidos y seguros sus aciertos, no contento, no satisfecho de su interior y de la pública aprobación, solía este gran príncipe examinarse de rey". Y concluye: "Si es tan dificultoso conocerse cualquier hombre, que será un rey? Conocerse en sí mismo no lo permite la propia afición, conocerse en los otros no lo sufre la trascendental adulación. Pero aquí entra la industria de si él es sabio". Perfecto. ____ 197 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA (*) De hecho, Pedro II se encamó engañado, previamente desorientado por su entorno, y creyendo que la mujer con la que yacía no era su mujer. (**) Mi suegro, de apellido catalán y familia procedente de Matadepera, nació en La Rioja porque su padre, segundón, tuvo que hacer las Españas vendiendo tejidos. La tienda la instaló en la famosa calle mayor de Logroño, donde haciendo algún esfuerzo todavía puede verse la inscripción "Almacenes Garrigosa", aunque no ya el rimbombante rótulo: "La Gran ciudad de Londres". En esa tienda trabajó de niño Escrivá de Balaguer (en realidad, Escriba), fundador del Opus Dei y aragonés de la Franja, como Iglesias, el actual presidente de Aragón. PASQUAL MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya 198 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1266 Title A name given to the resource El rey Fernando según Gracián Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 25, Opinión Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Aragó Història Euroregió Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/664/ZonaAbierta_1979_SuburbioAmericano_PM.pdf fbbfc888531c4c024b567ad2c4cbdb11 PDF Text Text El suburbio americano Pascual Maragall Mira Si mirando a Norteamerica hemos de ver nuestro futuro, como querría el progresismo lineal que heredamos de la Ilustración, la experiencia de lo que son las ciudades centrales en Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo ahandonado, arrasado como en el Berlín de 1945; de ghettos, «pequeñas Italias* y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estmcturada, sin centro. Fabula de te narratur («de ti habla el cuento») les decía Marn a los chovinistas alemanes de su tiempo que miraban críticamente a Inglaterra. Aun descontando unos gramos de simplificación, cabe preguntarse entonces: ¿Acabaremos nosotros igual? ¿No sstamos luchando en realidad por conseguiro? Miremos, sin embargo, porque ahí está :1 motor de la vida norteamericana; ésta es a periferia dominante. Bosques protectores envuelven cada casa como en celofán. No hay escasez alguna de espacio. Silencio, lujo, elbowroom (espacio para los codos, como dicen los yanquis gráficamente); una naturaleza abundante, modificada por muchos años ya de riqueza suburbana, pero nunca totalmente borrada, como en nuestros entornos urbanos demoníacos (Vallecas, Moilet, Durango, Paterna, incluso Markisches Vierte1 y el cinturón rojo de París). Kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y parte de la clase obrera. Esta es la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico. La ciudad en el sentido ateniense está fuera. Para el europeo, y sobre todo el mediterráneo, acostumbrados a traducir las �jerarquías sociales en el espacio, esta disposición es uincómoda~.¿Cómo explicarla? Norteamérica es en algunos sentidos el negativo de Europa. Carece de historia y abunda en espacio. El origen humano de este país está en los europeos rechazados por el Viejo Mundo, saturado tras la revolución demográfica del XVIII. La cuarta parte de la población irlandesa cruzó el Atlántico después del hambre de 1843. La población norteamericana diez años antes del siglo XIX era de cuatro millones de habitantes; en 1914 sobrepasaba los 100 millones. País hecho deprisa. Construido por emigrantes sin cultura de destino, sólo de origen --excepto la del indio norteamericano, arrasada en un par de siglos-. País de altos salarios. Si el obrero puede optar entre vender sus brazos o hacerlos trabajar en la tierra sin pagar entrada, el salario no caerá muy bajo si el suelo es bueno, y el suelo bueno fue abundante en la Unión hasta 1898. La guerra de Cuba pareció señalar el fin del gran sueño norteamericano de una economía sin fronteras, siempre abierta al Oeste. Detenido momentáneamente el crecimiento, la tentación del imperialismo clásico a la europea afloró en Cuba y Filipinas. Pero había métodos mejores de seguir creciendo. Los excedentes agrícolas americanos se vuelcan en Europa y provocan la crisis agraria de fin de siglo -ligada a las revoluciones de los primeros años de esta centuria. Luego vendrán los excedentes manufactureros en un flujo hoy ya invertido. Europa se despedazará a sí misma por dos veces mientras Norteamérica sigue creciendo hasta los 200 millones de habitantes. No soy historiador y estoy seguro de que esta síntesis es debatible. Me parece necesaria de todos modos para situar en contexto las consecuencias de la colonización norteamerica. na y de la independencia norteamericana -independencia que comportaba la posibilidad de «cerrar el país* y proteger el nivel de salarios frente a nuevas avalanchas inmigrat o r i a s . Tales consecuencias fueron incalculables para la evolución del capitalismo de este siglo. Aparecía por primera vez una sociedad sin rentistas (aunque con esclavos en el Sur). Una sociedad que los norteamericanos imaginaron estratificada en forma de huevo -amplias clases medias, minorías de ricos y de pobres arriba y abajo- frente al clásico triángulo europeo, medieval y asiático -POCOS ricos y muchos pobres-. Hay mucho de ideología en esta imagen, pero aunque sólo sea en la medida en que las ideas compartidas se convierten en fenómenos sociales tan importantes como los mismos datos estadísticos, y a veces más, se trata de un hecho nuevo y bien relevante. En el proceso de asimilación de las inmigraciones por esta sociedad, el momento de llegada tiene consecuencias en todos los terrenos, incluidos el de la localización física y de la localización social. Cuando en Estados Unidos se dice dase obrera se entiende típicamente «italianos y polacos» y en todo caso «irlandeses». Los inmigrantes que Ilegaron entorno al cierre de la frontera, y que dieron sus brazos directamente y casi exclusivamente a la industria, tenían que proceder de países donde (y en momentos en que) la retribución del trabajo fuera inferior a l salario industrial norteamericano; del sur y el este de Europa, no ya del centro y el norte. Así, las ciudades norteamericanas se convirtieron en un terreno formado por sucesivos aluviones de distinto carácter, estudiando los cuales, todavía hoy, podemos descubrir la estructura de las tierras «río arriba», es decir, de la Europa del XIX y principios del xx. Porque esos inmigrantes, que procedían de países en crisis, de antiguos regímenes en decadencia, lucharon por reformular en America su identidad perdida, creando en la ciudad «pequeñas Italias* y «pequeñas Poloniasn que nos hablan del pasado europeo �l 1 l \ 1 1 1 ís directamente que nuestro presente, igual que los judíos sefarditas del castellano antiguo. Richard Sennett y Jonathan Cobb explican esta sorprendente geología urbana en un magnífico librito sobre las «heridas ocultas de la clase obrera» en Norteamérica. Los inmigrantes posteriores, los negros del Sur, los hispanos de aún más al Sur, que afluyeron a las ciudades centrales a partir de la segunda guerra mundial, ya nunca se integran globalmente, ni siquiera en la industria. Hoy dominan numéricamente muchas grandes ciudades, pero su empleo típico es aún subindustrial y su barrio es el ghetto. «El barrio*, en Nueva York y Los Angeles, es para los blancos sinónimo de ghetto. En las grandes ciudades de Estados Unidos existe en mayor medida que en ningún otro país una industrialización como la del Londres del siglo XIX, miserable, sin sindicación, empleando inmigrantes ilegales (ocho millones) que saltan por la ventana y tratan de desaparecer cada vez que el Servicio de Inmigración irrumpe en lo que se llaman nfábricas de sudor» (sweatshops). No es de extrañar que el racismo intente utilizar a la dase obrera blanca como masa de maniobra. Ellos -su empleo, su salario- son los amenazados por los recién l l e gailos. Su identidad cultural, la conciencia de,, a pesar de todo, «haber10 conseguidos, A, ,tener un puesto en la sociedad, un nivel de salario, hacen relativamente difícil que los obreros blancos se confundan y solidaricen con los nuevos obreros, la base del huevo. Y la poderosa maquinaria de la ideología calvinista, según la cual «pobre» y «malo» son sinónimos, suelda herméticamente el conjunto. Es chocante el uso y abuso del término «pobre», «pobremente», para designar deficiencias. El término antitético es «exitoso», succesful. La dignidad del pobre, que pervivió largamente en la cultura latina para fundirse modernamente en la conciencia de cla- se, no es imaginable en Norteamérica. El pobre lo es por su culpa, el rico por su mérito. No hace mucho un industrial alemán explicaba en Newsweek sus inversiones en Estados Unidos diciendo: «Hoy "capitalismo" es una palabra fea en Europa, pero no en América. Ustedes los americanos son menos resentidos frente a los ricos y más abiertos a la libre empresa.» Pero la apasionante geología de las ciudades norteamericanas, en la que descubrimos, jerarquizados, reflejos y cristales de las miserias negadas de todos los continentes, esconde otras piedras preciosas. La Hispanoamérica de hoy en el centro, junto al Africa pretérita que trajeron los esclavistas; la Europa sudoriental de ayer, atrincherada en algunos barrios centrales y en la primera corona periférica; y más allá, en el suburbio lujoso, la Europa anglosajona, los blancos WASP (white-anglosaxon-protestant). Es en este suburbio donde se encuentran perlas como Columbia. Columbia es una ciudad nueva a medio camino entre Washington y Baltimore. Su desarrollo ha sido privado de pies a cabeza. Un capitalista compró suelo, proyectó, constmyó y vendió viviendas, tiendas y algunas oficinas. La mayor parte de los habitantes trabajan en Washington. El nivel de ingresos es bien alto. El gobierno de la ciudad - q u e no existe como tal- es también privado: la junta de propietarios. Columbia es la moderna Atenas de ciudadanos iguales -iguales en su riqueza y sin otro gobierno que su asociación. Se pagan contribuciones urbanas no muy altas al condado, que cuida del orden público, las infraestructura~ y las escuelas; las atenciones suplementarias de la ciudad se cubren con la cuota de la asociación de propietarios. Los no propietarios, de momento una minoría ínfima, no votan, aunque paguen indirectamente al menos parte de las cuotas establecidas sobre el valor de la propiedad a través �de los alquileres. Es el viejo sueño de la de- subordinación darán a esta situación, probamocracia censitaria. blemente, un dramatismo y una fuerza espeLos pocos obreros -negros e hispanosciales, inexistentes en la socialdemocrática necesarios para cubrir el trabajo doméstico, Europa de nuestros sueños. limpieza de calles, etc., no son propietarios En este caso será bueno que los europeos de locales y no votan, y por tanto no po- nos fijemos atentamente en lo que ocurre drán imponer, como en las viejas ciudades en Norteamérica, porque ahí está no sólo, centrales, altos gastos de asistencia social y quizás, nuestro hipotético futuro, sino tamaltos impuestos. No habrá que marcharse de bién, sorprendentemente, lo más puro de esta ciudad como hubo que marcharse de nuestro pasado. Manhattan, del centro de Baltimore, Washington, Chicago, Cleveland, etc. Normalmente los ricos en el suburbio pagan menos impuestos sobre la propiedad que los pobres en la ciudad central. En este caso los ricos teinen ciudad e impuestos bajos. Este es el paradigma urbano de los Estados Unidos antigubernamentales y antifiscales de hoy, el suburbio hecho ciudad. ¿Existe alguna alternativa a este neofeudal i m o norteamericano? Si existe se basará prohlamente, según creo, en los siguientes factores 1) el fracaso del liberalismo de los años sesenta, expresión de la mala conciencia de los ricos y clases medias, pues donde la mala conciencia no Uega para aliviar al pobre surge la buena conciencia de este, que se organiza para salvarse; 2) la transformación de lo mejor de aquel liberalismo en un movimiento más pragmático y mejor armado ideológicamente: los radicales de los años sesenta empiezan a estar hoy, quizás menos radicalmente, por todas partes; 3) el encarecimiento de la energía, que confiere nuevo valor a las ciudades centrales y devalúa el suburbio poco accesible. Estos factores tienen que contribuir a cambiar sensiblemente la conflicitvidad urbana en Norteamérica. Las tendencias en favor de amplias solidaridades y amplias coaliciones, a la europea, van a fortalecerse. La enorme voluntad de mejora de los trabajadores norteamericanos, de los ex emigrantes, integrados o no, su tradición de independencia y falta de respeto por la miseria y la � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El suburbio americano Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Estats Units Barcelona Description An account of the resource n. 20; 4 p. Source A related resource from which the described resource is derived Zona Abierta Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1239 Abstract A summary of the resource. Publicat al número 20 de la publicació Zona Abierta de la Fundación Pablo Iglesias. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 794 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/940/eltemaesbarcelona.jpg 2b8c60be06fd512a44703207d95a58be Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09. Alcalde de Barcelona Temporal Coverage Temporal characteristics of the resource. 1982-1997 Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema és Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Urbanisme Economia Barcelona Description An account of the resource 180 p. Creator An entity primarily responsible for making the resource Guillamet, Jaume Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available La Campana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Bohigas, Oriol, 1925- Espinàs, Josep M., 1927- Estapé, Fabià, 1923-2012 Folch, Ramon, 1946- Camps, Victòria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Converses de Pasqual Maragall amb Josep M. Espinàs, Oriol Bohigas, Ramon Folch, Fabià Estapé i Victòria Camps. Transcrit per Jaume Guillamet. «Un llibre fresc i viu, un exercici espontani de diàleg i reflexió», diu Jaume Guillamet, testimoni i transcriptor de les converses reunides en aquest volum. Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, ha conversat per sepa­rat amb cinc ciutadans ben coneguts, de diversa condició i professió, però que tenen en comú un interès profund per aquesta ciutat. S’ha parlat obertament de molts temes, entre els quals: Les rondes, l’urbanisme i l’àrea metropolitana. Circulació i vida ciutadana. Qui s’ha de cuidar de què. Grans i joves, dia i nit. Projectes i il·lusions, urbanitat i comportaments. Immigració, in­tegració i diferència. Una plataforma de comunicacions. El batec del carrer. Consciència de ser. La Carta, la radicació i la contribució. El que es veu i el que no es veu. Capital econòmica. La memòria de pedra. La dimensió local i el pensament global. Què es pot fer?… El llibre inclou el col·loqui final, ple de vivacitat, que va reunir amb l’alcalde les cinc personalitats que hi havien conversat privadament: Oriol Bohigas, Victòria Camps, Josep M. Espinàs, Fabià Estapé i Ramon Folch. El tema és Barcelona és una excepcional aportació d’opinions i propostes sobre el present i el futur de la ciutat. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 8488791186 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/785/20081022_LV.pdf 9dd9f03b24fb65850c936e4457bbae1a PDF Text Text LA VANGUARDIA 19 OPINIÓN MIÉRCOLES, 22 OCTUBRE 2008 Pasqual Maragall Baltasar Porcel El tema es Europa y las ciudades C uando los asesores de Clinton descubrieron que la clave para ganar las elecciones era la economía, el uno le dijo al otro, dándose un fuerte bofetón en la frente: “It's the economy, stupid!”. La llave era la economía. De ahí el título que encabeza las consideraciones que siguen, que pudiera haber sido: “¡El tema es Europa, estúpido!”. En efecto, en cierto sentido el tema central hoy es Europa, no es ni España ni Catalunya. Me explico. Catalunya y España se la juegan en Europa. No es el enfrentamiento Catalunya / Centro, ni Norte / Sur, ni Euskal Herria / España el que va a decidir la mayor parte de nuestro futuro. Es nuestro papel en Europa. O mejor dicho: la clave de nuestra calidad de vida está en Europa. En Europa y en la buena marcha de nuestras ciudades. Las naciones y los estados, y las comunidades autónomas, tienen mucho que ver con la redistribución de la renta –tema importantísimo– pero no tanto con la generación de la renta. Por supuesto que hacer o no hacer el Eix Transversal en Catalunya, sacar o poner peajes, invertir más o menos en educación, salud, etcétera, son opciones que tienen mucho que ver con el crecimiento y la felicidad, pero creo que algunos de los grandes temas se van a jugar en Europa o con fondos europeos de por medio. Y otros en cambio en el perfil que vayan adoptando las ciudades, las áreas metropolitanas o las comarcas en que vivimos. Es decir, en nuestro lebensraum, en nuestro escenario vital habitual. Aún admitiendo que cada vez más vamos a haber vivido cada cual en varios sitios o incluso continentes distintos en el curso de nuestras vidas. Empecemos por Europa. Vamos hacia una Europa americana con dos grandes partidos, el demócrata y el popular. Pero con interesantes mutaciones, como la liberal que puede representar un Gallardón (que era el tapado de Rajoy) o un Bayrou en Francia, o alguno de P. MARAGALL, ex presidente de la Generalitat de Catalunya los nuevos ingleses que todavía no conocemos bien. Pero sigamos por las ciudades. Al nivel local, las ciudades deberían ir recuperando competencias de las naciones. Miren: Europa es nuestro nuevo Estados Unidos particular. Y si eso es así, si Bruselas es nuestro Washington, y Londres, Frankfurt o París son nuestros Nueva York, Chicago o San Francisco, entonces Madrid y Barcelona deberían ser como mínimo nuestro Los Ángeles. Si las empresas son ya transnacionales, las naciones van a contar menos. No es que lo desee, pero no me parece mal. El siglo XX ha sido el siglo de las naciones. Y de las guerras entre naciones. El XXI va a ser distinto. Sí, hay conflictos, los va a seguir habiendo, pero la simplificación de un mundo con siete, ocho o diez grandes bloques, como mucho, ayudará a que el guirigay de las Naciones Unidas se convierta en eso que de forma algo beatífica se ha denominado el concierto de las naciones. La victoria de Obama ayudaría mucho, aun suponiendo que la realidad de sus actos acabe siendo inferior a las esperanzas que infunde este hombre. Lo interesante será ver quién gobernará en Madrid y Barcelona. Zapatero ganó sus elecciones generales en Barcelona, habiendo perdido en Madrid y Valencia, y bajando algo en Andalucía. A Hereu se le ve tranquilo y con proyectos en marcha, si bien difíciles, como el de la plaza Lesseps (una nueva Sagrada Família), la conexión del tranvía de la Diagonal en el trozo que falta, entre Francesc Macià y la invariable plaza de las Glòries Catalanes, y un montón de nuevas vías de metro. Hay quien piensa que en las próximas elecciones habrá menos partidos. No estaría mal. ¿Qué más falta? En Barcelona sin duda restablecer el Área Metropolitana, la aglomeración de 4 millones y pico de habitantes en la que realmente vivimos. Y la conexión puerto-ferrocarril-aeropuertoZona Franca, que propiciaría un clúster de actividades sólo superado por Rotterdam, Hamburgo y Londres en Europa. Joaquín Coello, el dirigente de la potentísima empresa de certificación Applus, maneja datos importantes al respecto. Por supuesto que todos (mejor dicho, algunos) tenemos parte de la culpa en no haber avanzado suficientemente en esa línea. Cuando la Generalitat suprimió la AMB que habían fundado Serratosa y Vilalta, y en la que yo trabajé como funcionario, se cruzó un Rubicón del que no ha habido vuelta atrás: el nacionalismo veía la AMB como una amenaza a la nación, y el socialismo, asentado en las diputaciones provinciales poco después, MESEGUER como una amenaza al sistema de partidos, muy ligado a las provincias. Cuando a cambio tal vez de una importante financiación para los Juegos Olímpicos del 92, años antes de los mismos, el Ayuntamiento admitió que la alta velocidad ferroviaria no empezase por el tramo Madrid-Barcelona, que era lo lógico, sino por el Madrid-Sevilla, cometimos otro error. Se aceptó además que Barcelona-Valencia sería “velocidad alta” en vez de “alta velocidad”: 200 en vez de 300 kilómetros por hora. Luego llegó el PP y Aznar impuso el eslogan “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Y Barcelona-Bilbao igual o peor que el tren Barcelona-Valencia. Parte de esos errores (ojo, errores para Catalunya pero probablemente también desde la óptica de la maximización de beneficios en el conjunto de España) se cometieron siendo yo alcalde. Pido excusas por ello.c DEBATE. Crisis financiera / Xaro Sánchez Crisis y salud mental L a crisis financiera está ya “en el psiquiatra”. A pesar de que mi trabajo no se desarrolla en un ambulatorio de salud mental donde el número de pacientes que se atiende es mucho mayor, sino en los servicios de un hospital general, he podido atender a varias personas que, ingresadas por motivos médicos, están afectadas clínicamente por la crisis económica. Aún es pronto para cuantificar las consecuencias, pero los psiquiatras americanos constatan que en el último año han aumentado los casos de depresión y los pensamientos suicidas un 75%, las consultas por estrés financiero un 21% y los ingresos psiquiátricos un 10%. Aparte de que el paro auX. SÁNCHEZ, doctora en Psiquiatría, hospital de Mataró, Consorci Hospitalari del Maresme menta el riesgo de muerte por cualquier causa un 15%. Parece que no habrá tanta afectación como en la Gran Depresión de 1929 o en la crisis bancaria española de 1977 porque ahora las personas saben buscar ayuda antes y los profesionales detectar más eficazmente los problemas mentales. Disponemos además de la ventaja de que la población sabe que tiene asegurada la asistencia médica. En EE.UU. la falta de esta prestación añade mucha preocupación. Si bien la crisis pueda aprovecharse para desprenderse de lo superfluo, buscar alternativas en el reajuste de los ingresos y en el ahorro o hacer cambios laborales, su efecto sobre la salud mental es negativo. Al desasosiego y estrés inicial por la incertidumbre y el “contagio social”, pueden sucederse verdaderos trastornos menta- les. Problemas para dormir, para concentrarse, estrés, tristeza o irritabilidad pueden acabar en verdaderos cuadros de ansiedad (como crisis de angustia) y en depresiones clínicas (y suicidios). Las crisis también provocan recaídas en enfermedades mentales previas y la reaparición de hábitos inadecuados, adicciones y conductas alimentarias anómalas. No todo el mundo es igualmente vulnerable. A los propietarios de pymes y trabajadores medios se añade otro grupo de riesgo formado por mayores de 70 años que ven peligrar la estabilidad de su pensión. En mi caso además he tenido que atender también a cónyuges (esposas sobre todo) de empresas familiares. Parece que la mujer se afecta antes, incluso cuando el resto de los miembros todavía trata de luchar. ¡Ay... las mujeres!c Las maniobras y las esencias A sombra que un pequeño partido, UDC, sin además existencia o autonomía propia, con su actual congreso haya acaparado tanta atención en la política mediática. Pero no es raro, ha usado la misma táctica demagógica que ERC, aunque a la inversa: aquella fue la del radicalismo, esta el realismo. Y ambas para sumarse a un partido mayor a fin de usufructuar poder, PSC en un caso y Convergència-CDC en el otro. Pero como CiU ya no lo proporciona, ni en la Generalitat caben más socios, Unió busca aliarse al Madrid socialista o propone que PSC y CDC confundan su ser y electorado, quedando dicha Unió de árbitro o tejemaneje. Nada más lógico, a tenor tanto del interés partidocrático y personalista, así como de la naturaleza política catalana y catalanista, menuda y troceada, que sólo puede subsistir y cobrar réditos pactando. Aunque ahí UDC deberá dar un serio paso adelante. Cuenta con un sempiterno y hábil líder, pero que no cosecha diputados en las urnas ni arrebata la coalición a Mas. O sea, que sufre un Creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos radio de acción raquítico. No en vano se compara Duran a Roca, los dos realistas y sin votantes. Este también tenía un gran cartel, hasta peninsular, pero aunque Pujol lo trabara no se atrevió a rebelarse en Catalunya, y al ir a España lo obviaron. Sin que tampoco diera la batalla interna en el partido, como Puigcercós en ERC. Y todo esto teniendo en cuenta que obtener votos en Catalunya resulta fácil a todos. Menos al PP en su hosco y por hoy inútil centralismo patriótico, salvo en el corto periodo en que el PSOE capotó minado de ilegalidad policial y rateros. Pero los otros partidos catalanes pueden cultivar las urnas sólo agitando la bandera nacionalista, sus colores más o menos acusados de tono soberanista. Con el añadido de aditamentos de temporada –ahora en cocina los bolets–, como fue el marxismo y es la ecología. El ciudadano, además, sabe que todo esto responde a hondas razones del corazón, que en la práctica la razón corrige. Es decir, que los programas incumplidos o las contradicciones apenas afectan la marcha de los partidos. En Catalunya la política vive tranquila. Por añadidura, la caverna madrileña nutre nuestra ansia de indignación, tan pródiga como avara nos ha sido la práctica estatal. Y creemos que indignarnos nos da identidad, además de excusarnos por no arriesgarnos. Lo que concuerda con la caverna capitalina, acostumbrada a alimentarse tronando. Cómodos belicismos de onda hertziana o dicharacheros. Y que evitan que el ejército tome en verdad la palabra, aunque algún jefe rezongue. Por ello, como se acaba de ver en la fiesta de la Hispanidad, las armas siguen ostentando la emblematización de España, como en el siglo XIX. Aunque su exhibición le parezca a Rajoy un “coñazo”, pues el PP sin ese esencialismo divaga.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1556 Title A name given to the resource El tema es Europa y las ciudades Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Description An account of the resource p. 19, Opinión Extent The size or duration of the resource. 20081022_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Competències Model social Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1560/0000000800.pdf c62e13f744c9bc668a82aece45c1359e PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia "El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España" RAFAEL JORBA Barcelona. Pasqual Maragall tiene un ojo puesto en las elecciones catalanes del 2003 y otro en las españolas del 2004. El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat reitera en esta entrevista su apuesta por la catalanización de España, dice "que Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución" y concluye que el conflicto vasco se ha convertido en la excusa para frenar este debate. Descarta una "boda inmediata" con CiU en el 2003, pero augura un reencuentro en España entre socialismo y nacionalismo democrático. -Usted cumplirá 62 años en enero del 2003 y Artur Mas, 47. ¿Es consciente de que encarna la alternancia, después de más de dos décadas de pujolismo, pero que su rival de CiU esgrime la renovación generacional? -Sí. Pero la renovación que se necesita no sé si es cuestión de números. Es más bien histórica. Es una renovación que afecta al discurso político de Cataluña en todos los aspectos y que nosotros podemos hacer mejor. -El propio Mas afirmaba hace una semana que, a los 25 años del inicio de la transición política, Cataluña necesita una nueva generación de personas que tome el timón... -Yo pondré a trabajar a esa nueva generación. Siempre me he rodeado de equipos que combinaban experiencia e innovación. -¿Piensa incluir en su programa electoral el compromiso de que, en el caso de ser elegido presidente, establecería una limitación de mandatos al frente de la Generalitat? -Sí. -¿Cuántos? -Dos mandatos, es decir, ocho años. -El candidato de CiU no descarta una reforma del Estatut para dar una mayor cobertura política a su propuesta de autogobierno y avanza, incluso, la necesidad de alcanzar un amplio consenso, empezando por el PSC... -Yo me pregunto por qué no lo han hecho hasta ahora. ¿Por qué ahora sí y hace unos meses no? El último informe que ha hecho el letrado del Parlament Joan Vintró descarta más bien la modificación del Estatut. Ha buscado un punto intermedio entre las propuestas de reforma de las izquierdas y las de CiU, que es refractaria a la modificación. -¿Qué haría en el caso de que CiU, que no descarta la reforma, acabase proponiéndola? -Ya saben a qué atenerse. Presentamos el proyecto de las izquierdas hace ya año y medio. CiU ha frenado la comisión de autogobierno. Hemos propuesto una reforma del Estatut y el cumplimiento del actual texto... La ley electoral, por ejemplo, que el Estatut obliga a hacer en un plazo fijo aún no se ha hecho. Es uno de los puntos que CiU ha incumplido. Ha gobernado contra el Estatut. -Mas ha apuntado que usted puede ser un obstáculo en el consenso que debería haber para abordar una reforma estatutaria y que el proceso sería más productivo si se realizase con lo que representa José Montilla... -Dejando de lado la referencia positiva a José Montilla, que yo comparto, aunque esconde una malicia que algún día explicaré,no acabo de entender cuál es la posición del señor Mas y de CiU. Hasta ahora se han negado a la reforma y actualización del Estatut que hemos predicado. Si oficializan su postura, les diremos: "Bienvenidos a casa". -¿Comparte que la reforma debe hacerse con el mayor consenso posible? -Evidentemente. -El propio texto estatutario fija que toda reforma precisaría del apoyo de los dos tercios del Parlament. ¿Está usted en condiciones de garantizar que una reforma del Estatut que lograse esta mayoría tendría el aval del PSOE en Madrid? �-Puedo garantizar que quien debe hacer la reforma, que es el Parlament de Catalunya, la hará. CiU conoce cuáles son nuestras posiciones en esta materia, han sido depositadas en el registro del Parlament y nadie puede engañarse sobre nuestras intenciones. ¿Si la reforma será aprobada en Madrid por las Cortes? Dependerá de las mayorías que surjan de las elecciones de marzo del 2004. -Yo le pregunto por el apoyo del PSOE... -Confío absolutamente en que el PSOE estará de acuerdo. -Rodríguez Zapatero participará en breve en dos grandes actos del PSC, uno en Gavà y otro en Lleida... ¿Qué papel tendrá el líder del PSOE en la campaña catalana? -Creo que es muy importante que se sepa que José Luis Rodríguez Zapatero comulga con la idea de que España necesita un paso adelante en la evolución constitucional que la propia Constitución prevé. Y, en este sentido, ya puedo avanzarle que comparte la necesidad de la reforma del Senado para que se convierta en la cámara de los territorios que forman España. Ahora no lo es. -¿Y sobre la presencia de las autonomías en la representación del Estado en Europa? -Ambas cosas van ligadas. Si el Senado es quien conforma la voluntad nacional desde el punto de vista del conjunto de los territorios que forman España, esta voluntad nacional es la que se expresará fuera de España, en línea con lo que ocurre en otros estados federales europeos. -Sus asesores electorales le han aconsejado a menudo que hable menos de España y que centre sus intervenciones en la política catalana. ¿Por qué no les hace caso? -Creo que la actual situación en la que Cataluña no se implica en los problemas españoles es contraria a los intereses de Cataluña. Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución. No una España momificada, congelada... Necesitamos una España europea, plural, que nosotros llamamos federal, una España viva. Conviene que España haga un segundo gesto, que es absolutamente necesario, para demostrar al mundo que la Constitución no es un corsé sino un instrumento para caminar. Y eso sólo se logrará con un gobierno distinto en España. -También desde CiU, a raíz de la polémica desatada por la filtración de los contactos entre Carod-Rovira y Otegi para que ETA dejase de atentar en Cataluña, se ha argumentado que hay que impedir que el conflicto vasco "contamine" el debate catalán... -En la polémica sobre la vasquización de Cataluña y la catalanización de España, yo estoy por la catalanización de España. Lo que estamos haciendo desde el PSC es decir a España que no nos es indiferente y que los problemas fundamentales del Estado español son también los nuestros. -¿Es desde esta óptica que hay que entender, por ejemplo, su petición de que Pujol medie entre los gobiernos del PP y el PNV? -No sé si hablé tanto de mediación como de implicación. A nadie se le escapa que el tema vasco se ha convertido en la excusa para evitar el debate que se debería de haber hecho sobre la evolución constitucional de España. El máximo interés de Cataluña es que este debate se produzca. -Lo que usted consideró inicialmente como una "cuestión anecdótica" ha llevado en dos ocasiones al presidente Aznar a pedir explicaciones a Rodríguez Zapatero por los acuerdos entre los socialistas y ERC... -Más que anecdótica es una cuestión pasada. Es un encuentro que se sitúa en medio de la tregua de Eta (escríbalo en minúsculas, por favor) hace tres años. Creo que ERC ha cometido últimamente dos o tres errores... Pero Aznar los está utilizando no para dañar a ERC sino para poner palos en las ruedas de la evolución política en Cataluña y España. -Usted mantiene un discurso propio sobre el País Vasco. ¿Hasta cuando podrá hacerlo? -Cataluña debe tener un discurso propio sobre España y debe lograr que contamine el discurso socialista español, casi diría el discurso español "tout court"... Si no es así, Cataluña no tendrá el futuro que esperamos. -El retorno del PSOE al gobierno podría abrir, según usted, un "nuevo consenso" en España al objeto de rescatar al PNV, que quedó descolgado de la Constitución... -Pienso que la España federal de la que hablamos es una España en la que será mucho más fácil integrar los temas de la diversidad. El federalismo está hecho para eso. -Carles Bonet, senador de ERC, abona esta tesis en una carta dirigida al portavoz socialista Juan José Laborda: "Consideramos al PSOE el interlocutor útil y necesario para hacer de España un Estado �orientado al progreso y respetuoso con las nacionalidades, con políticas alternativas a las del modelo conservador y uniformista que representa el PP". -La diferencia entre Bonet y Pujol es que Pujol también lo cree, pero no lo dice. O sólo lo dice en privado. -¿Usted no comparte la afirmación que se ha hecho a veces desde el nacionalismo catalán de que el PP y el PSOE son lo mismo? -Lo ha dicho el propio Pujol, pero sabe que no es verdad. Y sabe que yo lo sé y que Rodríguez Zapatero también. -El PSOE, desde las elecciones vascas, se debate entre seguir el guión del PP o liderar una alternativa de la pluralidad en España, es decir, la vía seguida por Francesc Antich y Marcelino Iglesias en Baleares y Aragón. ¿Comparte este diagnóstico? -Sí. Quizá no se han valorado suficientemente los cambios que se produjeron en las últimas autonómicas en las que, una parte de España, Asturias, Aragón y Baleares, giraron hacia una concepción distinta del país. -¿No cree que, pensando en el medio plazo, un pacto entre PSC y CiU reforzaría la centralidad catalana y podría sumarse un día a esa alternativa de la pluralidad en España? -El dogma dominante en el nacionalismo catalán, y en concreto en CiU, ha sido el desinterés por que lo que sucediese en España más allá del famoso grifo del poder y el dinero que, por cierto, no ha resultado muy productivo. Desde este punto de partida, es difícil alcanzar acuerdos. Tras las elecciones generales del 2004, dependiendo de cuál haya sido el resultado de las catalanas, se puede producir un escenario que predetermine la necesidad de alianzas en el sentido de un retorno al corazón de lo que fue el espíritu constitucional y las fuerzas que lo formularon: la alianza catalanista entre socialismo y nacionalismo democrático... Pero eso exigirá tiempo. -¿El modelo federal que usted alienta se articula en torno a las nacionalidades históricas o prevé repetir el esquema de "café para todos" de las 17 comunidades existentes? -La Constitución es un ser vivo. Una Constitución congelada no responde a las necesidades. No tengo duda alguna de que las ambigüedades de la Constitución española, que fueron queridas y eran necesarias, se irán aclarando con el paso del tiempo. El reconocimiento de las diferencias se hizo casi por omisión. Napoleón decía que las constituciones cuanto más ambiguas mejor. Y probablemente llevaba razón: las constituciones no hablan de lo que aún no se puede hablar. Pero las constituciones vivas acaban haciéndolo, y la española lo hará. -Usted ha alentado encuentros entre los socialistas de la antigua Corona de Aragón: Antich, Iglesias y Pla... Según un estudio de las cajas de ahorros del área, Cataluña, Valencia, Aragón y Baleares constituyen una unidad económica que representa una tercera parte del PIB español (33,7%). -Y casi un 50% de las exportaciones... -¿Se trata sólo de hacer lobby o de ir más allá en el terreno político y cultural? -No. Se trata del dibujo de España. El arco mediterráneo noroccidental es el segundo motor, y no por orden de importancia, de la economía y de la sociedad española. Y, como tenemos dificultades en hacer entender el mensaje federal en España mientras siga puesto el freno de mano del gobierno conservador del PP, pienso que es mejor explicar el mapa de España que resultaría de una visión federal de la política española que no la propia definición de una política federal. Porque el mapa plural y no radiocéntrico de España, el mapa de la España-red, es más contundente y fácil de visualizar. Todo el mundo entiende que es un sinsentido que no haya tren de alta velocidad entre Barcelona y Bilbao, entre Barcelona y Valencia, y que sí lo haya de Madrid a Valencia, de Madrid a Bilbao o de Madrid a Barcelona. -Para cerrar este bloque, ¿cree que la inmigración puede amenazar nuestra identidad? -La inmigración, que es una necesidad, es al mismo tiempo un problema que hay que resolver allí donde realmente se puede influir: en la frontera y en los barrios. La frontera común es ahora europea y, por tanto, o hay una política europea de inmigración o no hay política que sirva... Por otra parte, donde más podemos incidir es en la relación con los inmigrantes en los barrios de llegada. Son los barrios de la antigua inmigración de los años sesenta y se les obliga a vivir una miseria y unos problemas que ya vivieron hace cuarenta años. Es un sarcasmo histórico. Si el país no se vuelca en la mejora de estos barrios, de sus escuelas, estará cometiendo un agravio a toda una generación de españoles. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Jorba, Rafael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Espanya plural Terrorisme Acció política Constitució Estatut Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1616/0000000777.pdf 334430c96f4f58c6af418fe4a17bca50 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El termino nación es polisémico y puede llegar a dar lugar a confusión Source A related resource from which the described resource is derived La Razón Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Marhuenda, Francisco Planas, P. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Nació Catalunya Espanya Competències Finançament Territoris Acció política Identitat col·lectiva Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33 PDF Text Text article Working_paper n.6 El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Josep A. Báguena Latorre Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB Desembre 2018 �Aquesta publicació pertany a la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall, que rep el suport de: �ÍNDEX 1. Notes introductòries 4 2. Objecte de la recerca 6 3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals 8 4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi 12 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica 14 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana 15 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic 16 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat 17 4.1 d) El medi ambient com a dilema 19 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció 20 4.2 a) URBAN autonòmic 22 4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local 23 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració 25 4.2 d) Visió ambiental integradora 27 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública 29 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció 30 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral 32 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques 34 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre 5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial 35 38 5.1 Escala, territori i xarxa 39 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables 40 6. Nota final 42 �1. Notes introductòries A l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió de la seva acció política. El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat «Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya, entre els anys 1999 i 20031. Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017; Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de l’anomenat «Govern alternatiu». Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall, 2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès, 2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017). Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat. A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més 1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball. 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini, 2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué, 2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió. Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les «formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país. Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional. L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a sectorial, no així per Pasqual Maragall. Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008) Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un discurs de govern des de l’oposició. Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999 Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida. 2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa. |5 �2. Objecte de la recerca E n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les dinàmiques econòmiques i socials. Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la seva acció. Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del Govern Maragall a la Generalitat: D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge. Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial, que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i la necessària resposta administrativa. 3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment. 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades, emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4. 4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o institucional, de Pasqual Maragall. |7 �3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals A nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern de la Generalitat. Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions, procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998). Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual Maragall. Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques Construcció de problemes i agendes Dimensió simbòlica Procés de negociació Presa de decisions Conflictes epistèmics Dimensió d’estil Models d’interacció Opcions de fons Dimensió substantiva Escenaris de gestió Dimensió operativa Dimensió d’avaluació Anàlisi Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998 8 | f u n da c i ó Procés Procés de d’implementació seguiment Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu, documentació normativa i literatura especialitzada. Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall, pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball, en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix d’imaginar escenaris de gestió innovadors. Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana. Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu. En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes |9 �concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any 2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat. Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999 i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall, però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi. Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures. Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes. Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall. Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori, passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en una base intel·lectual evident. De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols, l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir, l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem- 1 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla, i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú: són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el nostre entorn. Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits, però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no, ja potser després, al...5 Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–, la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar. Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000 No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat. Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall. 5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera, 1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB. |11 �4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi T al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme, articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions preses. Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998). Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions. Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme, Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar; perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu. No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats. Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la recerca unidireccional. ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la música. Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament 6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012). 1 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre, en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques. Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7. Agricultura, Comerç i Turisme Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000 l Informe sobre la crisi del sector boví l Proposició de Llei de turisme l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català l Política de comerç i turisme l Medi Ambient Pacte català de l’aigua l Pla rector d’avingudes de Catalunya l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya l La qualitat de les aigües a Catalunya l Pla integral de gestió del litoral l Una nova política mediambiental per a Catalunya l Política Territorial Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració l Informe sobre la Llei d’Urbanisme l Política de Foment de l’Habitatge l Política de Muntanya l Política de Paisatge l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges l Pla territorial de les Terres de Lleida l Pla territorial del Camp de Tarragona l Infraestructures l Proposta catalana de l’AVE l Pla de ports de Catalunya l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa l Proposta sobre política de peatges l Pla de carreteres l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures 7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall. |13 �l l l Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya El país que volem, les infraestructures que necessitem Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial. Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant, moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus respectius marcs sectorials. Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8. 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per triangular economia, societat i territori. No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes “entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció. Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el mateix Maragall advertia: Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes territorials. (Herrero, 2004). 9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI. 10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana i d’innovació democràtica” (pàg. 271). 11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008). 1 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés que mai no s’acaba del tot. (Catalunya Segle XXI, 1999) Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar. Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del canvi. 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana «El meu patriotisme és el del barri endreçat...». (Maragall, 2008 pàg. 253) Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo quan, tot citant Maragall, ens diu ...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración urbana como tal, de la Ciudad como tal». (Nel·lo, 2017, pàg. 141) Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern. Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre urbanístic i social. (...) Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12. Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política. En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament, 12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer Albert Serratosa. |15 �les bases conceptuals i simbòliques són evidents13. 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic La ciutat com a problema i esperança. Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”. Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori, d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a escala supralocal. “les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves necessitats.” (Catalunya Segle XXI, 1999) Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta. Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora. Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració que parteixi d’una doble convicció: - Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana radiquen en la xarxa de ciutats. - Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català. (Catalunya Segle XXI, 1999) 13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall. 1 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic, de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució. Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de disposar de mecanismes de control14. 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals. Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans a les àrees rurals. Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats. Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya urbana i, finalment “Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context global de Catalunya”. (Catalunya Segle XXI, 1999) 14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”. |17 �Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques urbanes corresponents. Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15. En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any 1985 Maragall plantejava en aquests termes: L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de coneixements, de contactes humans. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182) I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999: El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats. Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i les tecnologies. Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga, com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar. 15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa. 1 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.1 d) El medi ambient com a dilema “En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han situat al centre del debat polític i ciutadà”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques públiques. En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri. La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament dotada. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb “un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes” derivat en bona mesura dels “missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats. Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al desenvolupament urbà Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo natural. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186) 16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis. |19 �i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió. Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres usos- generen en les àrees metropolitanes. La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua. (Nel·lo, 2017 pàg. 183-184) Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però, que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat. La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar, també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les mateixes ciutats un ecosistema territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) I no només entre les administracions, En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017). Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí presentades. 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument? Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió, dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament farien possible una agenda de canvi. Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de 2 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �fer-ho d’una manera diferent. (Brugué, 2017 pàg. 294) El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament. (Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en una moció de censura. Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar per tal de fer arribar els missatges als ciutadans... La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi. (Maragall, 2008 pàg. 255) Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció determinat. Noció de “Pacte” en la gestió del territori “Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem els ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori. Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels projectes. |21 �“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”. (Brugué, 2017) Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí analitzades. 4.2 a) URBAN autonòmic El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir ciutat. (Nel·lo, 2001) Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17. Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales, en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida. No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN català o de l’URBAN autonòmic. El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple, inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo, 17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment, aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la Generalitat. 2 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris. Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva, que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18. 4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall com un instrument de reparació, de restauració social, i alhora En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i convencional, incert», però del tot necessari. (Nel·lo, 2017 pàg. 172) Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada acció del Govern en matèria urbanística. Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent, davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001) Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials. Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura: Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys 18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores: Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social. 19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any 2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006. |23 �i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i ara volen les dels altres). (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit. Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat. Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat. - Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial. - Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques, no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme. El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català. Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient... ... Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori. Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local. (Nel·lo, 2003 pàg. 33-35) Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials, o el Pacte Nacional per l’Habitatge. Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21. 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents: - Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu. - Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que es configurin com unes administracions locals: els consells regionals. - Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori (urbanisme, aigües, medi ambient). - Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt d’espais no urbanitzables. - Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc. - Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes 20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar. 21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport parlamentari. 22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació, però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el “centre de decisió”. |25 �urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament. - Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs, com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura, la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta política en uns àmbits territorials per al planejament territorial. És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001: En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres». Quatre objectius. (Nel·lo, 2003 pàg. 22) Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya. No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia, perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48) 23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004. 2 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.2 d) Visió ambiental integradora Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si cap, més evident. Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per la política ambiental: - Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial). - Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius. - Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica. - Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari. (Catalunya Segle XXI, 1999) Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert, no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les seves propostes en matèria ambiental. Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de sostenibilitat. Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals -també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic. (Catalunya Segle XXI, 1999) És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que intervenen en el territori. |27 �Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en: reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21 catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les “agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb la plena complicitat del món local. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics, no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua, que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall. L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de Barcelona durant els propers 20-30 anys. Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que es produeixen en altres punts de Catalunya. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla, hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24, fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació amb altres instruments de planejament25. 24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres bàsics del PDUSC. 25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015). 2 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452 alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos mientras que para el PDUSC-2 fueron 92. (Nel·lo, 2012 pàg. 132) Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident, pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes territorials emergien arreu del territori26. En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret de l’alternativa. (Maragall, 2008 pàg. 257) Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres, per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002. 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu. Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi. Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però que no ens impedeixen veure’n el conjunt. (Brugué, 2017 pàg. 273) Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents 26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012) Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya. |29 �de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials d’una administració gripada. Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu, l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27. 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte. En els seus objectius estratègics: Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la comunitat tota sencera. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera». En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents: l Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions. l Millorar les dotacions d’equipaments i serveis. l Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població. Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund del les dinàmiques que han generat processos de segregació: Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit: a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures. Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial, com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius. 3 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ció o de la qualitat de l’entorn físic. b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat. c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció). Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el procés de segregació: Àrees elegibles: l l l l Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes. Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers. Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de les ciutats petites i mitjanes. Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció. Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions. Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix, d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora l’entorn. Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents: l Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu. l Foment de la mobilitat sostenible. l Rehabilitació del parc d’habitatges. l Reforma urbana. l Execució Planejament General. l Actuacions de reequilibri urbà. |31 �l Habitatge per a ús dels joves. l Programes per adaptar serveis i equipaments generals. l Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania. l Fer efectiva la participació ciutadana. l Promoció i impuls de les activitats econòmiques. l Programes d’inserció laboral. l Programes de seguretat ciutadana. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions. El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28. 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials i nivells administratius. Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals, patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral. Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En definitiva, un nou concepte de protecció del litoral. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) 28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit. 3 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses. Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea. Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes. Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera: l l l l l Nou concepte de protecció del litoral. Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi, considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica litoral, estat dels fons, pesqueres...). Aplicació rigorosa de la legislació existent. Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als usos del sol. Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres. Monitorització ambiental de les aigües. Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització de les accions i del seu resultat. Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en dos grans àmbits: 1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del Litoral. 2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses 29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb precisió la font exacta d’aquestes recomanacions. |33 �amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat espanyol i de la Unió Europea30. 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la diversitat d’enfocaments. L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori, economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural. Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va 30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC. 3 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els vots favorables de la resta de forces polítiques. Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de política territorial deia: Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els quotidians o els degradats. ... La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi. Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre de 2002 Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial, per tant, tot és paisatge. Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de transversalitat administrativa. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31. 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre “A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes. Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” . (Maragall citat per Brugué, 2017) 31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012). Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017). |35 �Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit per Pasqual Maragall. Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs. Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció efectiva del Govern de Maragall. Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball. No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta: Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu. Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques públiques. Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001. INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001 1. Antecedents (2 pàg.) 1.1 diagnòstic de la situació. 1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions. 1.3 legislació aplicable. 1.4 propostes del programa PSC-CpC. 1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat. 2. Descripció sintètica del programa (1 pàg.) Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis, etc. 3. Desenvolupament del programa (4-5 pàg.) 3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el programa que es proposa. 3 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius. 3.3 Calendari d’aplicació. Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa 4. Resultats esperats de les accions (1 pàg.) Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC. 5. Finançament (1 pàg.) Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau. 6. Mesures legals associades (1 pàg.) Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa. Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau. Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats. Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i mig. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats. Tal com diu Brugué A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris, potser el cas més conegut i reconegut. (Brugué, 2017 pàg. 282) I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de govern. Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu. El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica a Catalunya. |37 �5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial E n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids. “Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris per al seu control”. (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica la seva solució com és el temps. Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de lideratges a les adequades escales. Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura: el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies. Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga una altra dimensió. (Nel·lo, 2017) Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva 3 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �capacitat propositiva. Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori. 5.1 Escala, territori i xarxa Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt, sentiments de pertinença successivament més amples. (Maragall, 1993) En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona, en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna, que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot fer d’Europa32. És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió. (Maragall, 1993) Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència. El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las fronteras son las zonas oscuras del mapa. (Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207) La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat 32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997. |39 �dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per permetre que aquesta representativitat sigui efectiva. Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres realitats territorials com l’espanyola o l’europea. (Brugué, 2017 pàg. 254-255) És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític. 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori, sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis. Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35, i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36. La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial, i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries” que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica 33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa. 34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V. Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu. 35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009. 36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf 37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995. 4 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial, una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe (fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial, una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia. Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin. Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia. 38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68. 39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. |41 �6. Nota final A rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar” l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari, tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que difícilment es pot contemplar des de la linealitat. Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a una simplificació excessiva. Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran. Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials. Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però, sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons. I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç per una Espanya federal, i una Europa més integrada. Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar, reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei públic. |43 �Bibliografia Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de Catalunya Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción económica y territorio, Barcelona, Ariel Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2 Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62 Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, Barcelona. Multicopiat Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya. Manifest Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans 4 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals” a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993 Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre de 1999. Sèrie P - Núm. 3 Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble” “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya |45 �Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo Blanc Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la. Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu Pasqual Maragall Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62 Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats 4 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Creator An entity primarily responsible for making the resource Báguena Latorre, Josep A. Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Territoris Parlament de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalunya Govern alternatiu Acció política Abstract A summary of the resource. "El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003. Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1683/0000000646.pdf f5d8606845f79ab5b2d01a75527e6f45 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 02/06/2005 - Hora: 23:51 DIVENDRES 3 DE JUNY DEL 2005 Opinió el Periódico 7 L’article del dia EL TSUNAMI EUROPEU Es pot alentir la construcció europea, però evitant que ens desviïn del camí cap a la nova realitat del món PASQUAL Maragall* es noves nacions ja no són els estats, són regions mundials. Europa és la regió mundial més avançada, i econòmicament la més gran. La nova Europa dels 25 estats ha anat massa de pressa als ulls de la gent, sobretot als països fundadors, on la revolta s’ha produït en forma de reacció nacionalista, antiliberal i antisocial. El moment que estem vivint és un luxe per als que el vivim en pau i davant de la televisió o davant dels diaris. Sobretot a Espanya, gràcies a la visió i l’audàcia del president Zapatero al plantejar el referèndum quan i com ho va fer. El món de sobte és més modelable i canviant, i no com abans, per guerres, imposició i conquista, sinó gràcies al vot democràtic. Tot el que passa prové del fet que la dimensió dels Estats Units d’Amèrica, aquell gran invent europeu, ha anat imposant al mercat de les nacions, igual que passa en el de les empreses, unes dimensiones mínimes més grans. Europa ha volgut ser com les dues grans nacions vencedores de la segona guerra mundial, els Estats Units i la Unió Soviètica. Era obligat. I ha hagut de fer-ho no per conquista o assimilació forçada de pobles diferents, sinó per adhesió lliure i per interès econòmic. I se n’ha sortit: 500 milions d’habitants, el mercat més gran del món, la renda continental (no podem dir-ne nacional) més gran del món, una sola moneda, cap exèrcit. Això és el que som. I els europeus de parla francesa han estat els primers de dir: a poc L Família tipus a poc, no volem anar tan de pressa, ja se’ns ha colat Polònia, ara que no se’ns coli Turquia, prou de deslocalitzacions, no anem tan ràpid. Javier Solana, Ana Palacio i jo mateix vam defensar fa un any i mig a Davos que Turquia hi havia d’entrar. Fixin-s’hi bé, ¿contra qui? Doncs bàsicament contra Angela Merkel, que sembla que aviat governarà Alemanya. Ens estem quedant sols. L’avantatge és que el primer país que ha dit no no podem qualificar-lo de reaccionari, és el país de la revolució i la república. Per tant, parada i fonda en el procés de construcció europea, que als que hi estàvem ficats ens semblava lent i morós, i a molts, segons sembla, incomprensiblement veloç i excessiu. SOM DAVANT d’un moment de passar comptes entre la gent i la política. I la nova política i els nous polítics seran els que siguin capaços de convèncer la gent que la marxa de les coses és la que ha de ser, que anem bé, que s’ha d’anar canviant a un ritme sostingut, sense precipitacions. Fa poc es va arribar a un acord en relació amb la Carta Municipal de Barcelona a Madrid. Quan vam començar amb Narcís Serra, amb Estapé i amb Sardà Dexeus a reformar la Carta jo tenia els cabells negres i ara ja ho veuen. Era l’any 1980. Quina fantàstica morositat, quina immensa mandra la de la història. Mirin: les noves nacions més o menys unides del món no seran les velles nacions, seran les grans regions mundials; Mercosur, la unió magribina, la unió africana, la Unió Europea, els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia, el Sud-est Asiàtic, Austràlia i no gaires més. I amb les mides petites no es podrà competir, encara que hi pugui LEONARD BEARD haver andorres i mònacos i suïsses i singapurs, igual com passa amb les empreses. La mobilitat de la població es pot alentir, però no es pot aturar; més encara, se l’ha d’alentir i d’ordenar. Però no podem enganyar la gent dient-li que es pot impedir. S’ha de potenciar una deslocalització moderada, potent i controlada per evitar excessius moviments de població. I Anem a una xarxa de regions mundials, que ja no es regirà pels sentiments nacionalistes s’ha de fer en cada país, en cada comarca, en cada ciutat, en cada barri: vigilar com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i la convivència a les escales de veïns dels barris. Els explico el cas d’una població catalana: els pisos construïts per un fabricant de gasoses per als seus obrers eren l’orgull de la vila. Allà vivien els obrers modestament, però hi vivien bé. Quan van poder passar al centre de la població, les cases es van anar buidant primer i després es van omplir d’immigrants no ja del sud d’Espanya, sinó del Magrib. I el barri va començar a decaure. L’alcalde les va voler arreglar, però va tenir mala sort. La seva dona es deia de cognom Moreta. La gent, possiblement, quina ironia, els immigrants de la primera onada, van començar a dir que l’alcalde sortia amb una mora i que per això cuidava exclusivament dels immigrants. Fins que el van fer fora. Els explico també el cicle anual d’una escola de la Catalunya interior. A començaments de curs els alumnes són els que són. Però ara el curs ja no és estàtic i fix. Abans de Nadal han arribat més famílies al poble, més nens que s’han d’escolaritzar. Després alguns se’n tornen als seus països d’origen, i a finals de curs, amb la sega i el turisme, arriben més criatures de les que havien marxat. ¿Qui pot planificar aquesta seqüència? Per als polítics de dretes hi ha una solució: dir que es prohibeixi la immigració. No dic prohibir-la –perquè no es pot fer fàcilment– dic dir que es prohibeixi, confiant que la gent sigui tan ignorant que s’ho cregui i els voti. Aquests dos exemples són dues petites al.legories del que passa a Europa, del que va passar a França, el que ha passat a Holanda i el que pot passar en altres països. Crec que s’imposa fer una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a afrontar la situació, els actuals i els anteriors, amb gent nova, amb veus representatives de la nova sensibilitat i realitat per aixecar una bandera d’ambició i seny, perquè ara veurem nous líders venent-nos velles receptes i s’ha d’evitar que ens desviïn molt del camí cap a la nova realitat del món. Anem cap a una xarxa de regions mundials de grans dimensions i cap a un món regit per l’economia i la ciència i no pels sentiments nacionalistes, si bé a cada cantonada d’aquest camí tals sentiments s’expressaran amb força. S’ha de mantenir el tremp, mirar lluny i no ensopegar. Uns joves em diuen dues coses que consigno: van votar en blanc en el referèndum espanyol perquè són europeistes, però ni ningú els va explicar la Constitució ni els va semblar que servís per millorar la seva situació. Que típicament és de subocupació, de feines molt precàries, i de disminució intermitent dels ingressos. Quan jo era jove es trigava a millorar, però es començava aviat i no es feia mai enrere. Però les coses ara són diferents. ELS JOVES d’avui m’han suggerit que al final dels processos de ratificació del tractat, la Unió convoqui un referèndum global europeu. Si guanya el sí, endavant. Si guanya el no, ens quedem en el tractat vigent avui, el de Niça. Els he dit que em sembla una proposta molt lògica, amb un advertiment: s’ha de preveure què passa als països on hagi guanyat el no. Per a això es poden arbitrar sortides raonables, com l’opting out que la Gran Bretanya va aplicar en l’adopció de l’euro com a moneda comuna. No ha impedit que l’euro competeixi amb el dòlar en el mercat mundial de divises com a moneda reserva i, no obstant, ni és un tema menor... ni la Gran Bretanya és menys important que França. La celebració de la cimera euromediterrània, Barcelona + 10, d’aquí a sis mesos podria ser l’ocasió per discutir aquests temes amb perspectiva. Rendez-vous al novembre. H *President de la Generalitat. Horacio Altuna GRUPO ZETA: Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Francisco Matosas. Vicepresident Executiu: Antonio Asensio Mosbah. Consellers: J. M. Casanovas, Serafín Roldán i Jesús Castillo. Secretari: J. R. Franco. Vicesecretari: E. Valverde. Conseller Dtor. General: J. Castillo. Dtor. Editorial i de Comunicació: M. Á. Liso. Comitè Editorial: J. M. Casanovas, A. Franco, M. Á. Liso, J. Maraña, J. Oneto i J. Rivasés. Dtor. general de Premsa: Román de Vicente. Dtor. general de Publicitat, Màrqueting i Promocions: Joan Alegre. Dtor. general de Serveis Corporatius: Conrado Carnal. Dtor. general de Revistes: Alfredo Castro. Dtor. general de Distribució: V. Leal. Dtor. general de Llibres: Juan Pascual. Dtor. de control: J. Martínez. EDICIONES PRIMERA PLANA: Dtor. General: J. Alegre. Directors: V. Blanes (màrqueting), J. G. Miquel (comunicació), M. Moya (producció), M. Fañanás (r. externes), D. Segura (promocions), C. Mateu (sistemes), P. Vidal (compres), J. Sicart (administració), X. Badia (control gestió), J. L. Busquets (tresoreria), D. Casanovas (recursos humans), C. Moreno (adm. redacció). Ediciones Primera Plana S.A. Consell de Cent, 425-427, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 65 12/13. Delegació a Madrid: O’Donnell, 12, 28009 Madrid. T: 91 586 97 00. Fax: 91 586 97 29/30. Impressió: Gráficas de Prensa Diaria. Dtor. gerent: E. Ripollès. Directors: L. Miranda (tècnic), F. López (producció). Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Bailèn, 84, 2a planta. 08009. Barcelona. T: 93 484 66 00. Fax: 93 484 66 35. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Dtor. gerent: P. San José. Directors comercials: S. Germán (Catalunya), I. Monar (Madrid). Consell de Cent, 400. T: 93 265 53 53. Classificats: T: 93 265 57 27. Fax: 93 246 54 51. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tsunami europeu Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Globalització Catalunya Espanya Acció política Territoris Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1340 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1576/0000000740.pdf a6d2063d72af0104d222ca516556378d PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tunel de Bracons es farà Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Molet, J. Mas, J. Casas, M. Altarriba, D. Danés, A. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Osona Comarques Infraestructures Catalunya Govern Territoris Acció política Consells Comarcals Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/806/0000001534.pdf 5af1bd5f395743e5c68823e655f53b74 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 21/01/1986 (3412179) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Madrid, pág. 23 LA MUERTE DEL 'VIEJO PROFESOR' El vecino Tierno PASQUAL MARAGALL Durante sus casi siete años al frente de la Alcaldía de Madrid, los últimos de una de las más brillantes y fructíferas trayectorias intelectuales y políticas de este país, Enrique Tierno Galván fue, ante todo, un vecino más de la ciudad. El viejo profesor gustaba de repetir con frecuencia que el alcalde debe ser precisamente eso, un vecino más y un hombre esencialmente bueno. La voluntad de entendimiento y comprensión hacia los problemas de sus conciudadanos y el criterio de bondad que rigieron constantemente el modo de hacer de Enrique Tierno constituyen sendos factores que explican por sí mismos el profundo afecto y respeto que los vecinos de Madrid -y, en general, los ciudadanos de toda España, sin distinciones ideológicas- profesan a la memoria del que ha sido uno de los mejores alcaldes que ha tenido la capital española en toda su historia. Pero más allá de su bondad personal, e incluso de sus magnas aportaciones intelectuales y políticas, los ciudadanos de Madrid no podrán olvidar nunca a Tierno, el buen vecino que, como alcalde, supo metamorfosear a una capital administrativa gris en una ciudad viva, abierta, sugerente y creativa. Acercamiento Los barceloneses, por nuestra parte, tampoco olvidaremos nunca la firme dedicación que Enrique Tierno Galván puso en el propósito de acercar entre sí a las gentes de Barcelona y Madrid. Aunque creo que el amigo Tierno nunca llegó a entender del todo a Cataluña -lo digo con franqueza-, lo cierto es que el viejo profesor, que jamás se recató a la hora de hacer pública la admiración que sentía por Barcelona y Cataluña entera, contribuyó decisivamente a desarmar la idea irracional de que barcelonismo y madrileñismo son sentimientos u opciones opuestos. El sereno, dialogante y flexible profesor no abandonó sus magistrales dotes pedagógicas mientras ocupó el despacho de la Alcaldía de Madrid. Desde ese mismo despacho, unas veces, y desde las plazas y calles de la ciudad, las más, supo explicar como nadie -quizás estaría mejor dicho enseñar a sus convecinos las actuaciones municipales emprendidas y desarrolladas por el Ayuntamiento que él presidía. Añoranza Me ha impresionado ver a los miles de personas que el pasado domingo, frente a la Clínica Ruber y a la Casa de la Villa, al conocer la noticia de la muerte, ofrendaron una sentida ovación a Enrique Tierno. Rendían homenaje a un alcalde que, ante todo, era el mejor vecino de Madrid. Hemos perdido no sólo a un alcalde sino también a un intelectual de primera fila. Aunque esta breve glosa esté dedicada especialmente al alcalde, no es menos cierto que el alcalde Tierno no ha dejado nunca de ser también el profesor. Añoraremos, en definitiva, a Enrique Tierno Galván, intelectual, profesor, alcalde y amigo. Pasqual Maragall i Mira es alcalde de Barcelona. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1073 Title A name given to the resource El vecino Tierno Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Tierno Galván, Enrique, 1918-1986 Madrid Alcaldes Necrologies Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-01-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/7019/19861119_EdKochEdKoch_AlcaldeNY_PM.jpg 4cde8925bf7ecf42d74d2ae1536f9e5e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data B/N, paper revelat Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els alcaldes de Nova York i Barcelona, Koch i Maragall somirents. La fotografia conté una dedicació manuscrita de Kock: To Pasqual - Ed Kock Creator An entity primarily responsible for making the resource Barcelona (Catalunya). Ajuntament Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 19/11/1986 Subject The topic of the resource Maragall, Pasqual, 1941- Koch, Edward, 1924-2013 Nova York, EUA Estats Units Alcaldes Relacions Internacionals Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York; New York City Hall EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/15/2846/IMG_4869.jpg 8358b0c4e460753313976b15e693afda Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01. Activitat personal Description An account of the resource Aplega la documentació generada entorn a les activitats de caire personal de Pasqual Maragall. Type The nature or genre of the resource Sèrie Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Paper revelat (B/N) Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els amics de sempre Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource ca 1960 Type The nature or genre of the resource Imatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource B/N Subject The topic of the resource Amistat Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Description An account of the resource A casa dels Rubert, amb els germans Joan Ignasi, Lluís, Maria (a la falda de Pasqual Maragall), Xavier i Guim. Drets a dalt Conxa Aguirre i Guerau Ruiz Pena. A la imatge s'estaven preparant per concursar al programa <em>Un millón para el mejor</em>. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa familiar dels Rubert (Barcelona). Rights Information about rights held in and over the resource Família Maragall Garrigosa. Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1592/0000000755.pdf c4db198041796d361e7f68a315fea6a7 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els canvis en la Constitució són imparables Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Xargayó, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Constitució Catalunya Espanya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Govern Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1024/19860516d_00129.pdf e8071f872de92ae82535e13385754875 PDF Text Text 0•P Ajuntament de Barcelona "Els JJ00 i un repte per a la Ciutat". Confer.e'ncia de l'Excm. Sr. Alcalde a l'Ateneu Barcelona, 16 de maig de 1986 �SENYORES, SENYORS: FA UN ANY VAIG COMPAREIXER EN AQUESTA TRIBUNA PER PARLAR DE LA CATALUNYA DEL DEMS. DES D'UNA PERSPECTIVA LOCAL. EN AQUELLA OCASI6 VAIG TENIR OCASI6 D'EXPLICAR EL PAPER QUE LA CANDIDATURA DELS JOCS OLiMPICS PODIEN TENIR PER AL FUTUR DE BARCELONA I DE CATALUNYA. ES NOLT GRATIFICANT PER A MI VEURE COM AQUESTA CASA MANTÉ L'INTERS PEL PROJECTE OLíMPIC, I COM CONEIX LA SEVA TRASCEND j5NCIA PER A LA CIUTAT. FINS AL PUNT DE CORRER EL RISC DE VEURE'M REPETIR ELS ARGUMENTS DE FA UN ANY. PER C5 ENCARA QUE PUGUI CAURE EN REPETICIONS, NO EM CANSA PARLAR DE LA CANDIDATURA OLíMPICA DE BARCELONA, CREO QUE CAL NO DESAPROPITAR CAP OPORTUNITAT DE TRANSMETRE ALS MEUS CONCIUTADANS LA PROFUNDA CONVICCI5 QUE TINC DE QUE EL REPTE DELS JJOO ÉS LA iILLOR IDEA OUE AQUESTA CIUTAT HA TINGUT EN MOLTS ANYS. ARIOS REUS, BARCELONA ES TROBA A FINALS D'AQUEST SEGLE XX DAVAMT DUES ALTERNATIVES. UNA SERIA ESDEVENIR UNA CAPITAL DE PROViíNCIES, MES O MENYS PR6SPERA, MIS O MENYS FELIC. LA SEGONA ALTERNATIVA ES LA D'UNA CIUTAT MODERNA, AMB UNA PROJECCI5 A TOTA ESPANYA, CAPITAL D'UNA CATALUNYA PRCSSPERA I INTEGRADA A L'ESPAI ECONCSMIC EUROPEU, LíDER DE LES CIUTATS �MEDITERRàNIES, CAPITAL EUROPEA AMB IRRADIACIè SOBRE TOT EL SUD DE LA COMUNITAT EUROPEA I CIUTAT PONT ENTRE EUROPA I AMèRICA LLATINA. CREC QUE INTERPRETO BÉ EL SENTIR DELS BARCELONINS SI DIC QUE L'ALTERNATIVA QUE TOTS VOLEM ES LA SEGONA. DONCS BÉ, PENSO QUE EL PROJECTE OLíMPIC ÉS LA MILLOR EXCUSA, EL MILLOR ESTIMUL QUE TENIM PER ACCELERAR EL PROCÉS QUE ENS PERMETI CONFIGURAR UNA CIUTAT COM LA QUE VOLEM. FINS ARA LES DEMANDES DELS CIUTADANS 1, CONSEQÜENTMENT, L' ACTUACIè DE L'AJUNTAMENT S' HAN DIRIGIT SOBRE TOT ALS SERVEIS: ESCOLES, SANITAT, NETEJA, SEGURETAT, CULTURA. EN ELS ANYS QUE PORTEN D'AJUNTAMENT DEMOCRaTIC HEM ACONSEGUIT PRESTAR AQUESTS SERVEIS AME UN NIV -ILLL D'EFIC A CIA SATISFACTORI, SENSE AUGMENTAR PLANTILLES -BEN AL EONTRARI, DISMINUINT-LES- I. SENSE INCREMENT DEL COST REAL. TOT NIX0 EN UN CONTEXT DE CRISI ÏCONÓSICA. L'URBANISME SALVATGE QUE VA PATIR AQUESTA CIUTAT DURANT ELS ANYS 60 1 COMENÇAMENTS DELS 70 HA FET QUE ELS BARCELONINS MIRIN AMB DESCONFIANCA LES GRANS OBRES PúBLIQUES. PERO PENSO QUE JA ÉS EL MOMENT DE QUE ENS TREIEM AQUEST COMPLEX DE SOIR.E. UNA COSA ES, PER EXEI'PLE, REBUTJAR LA CONSTRUCCI5 DE VIES RAPIDES SEGREGADES QUE TRENQUEN EL TEIXIT URBà . ES UNA ACTITUD RAONABLE I COMPRENSIBLE. PER UNA ALTRA ÉS �TENIR UNA- XARXA VIARIA OUE NO TÉ EL MíNIM D'EFIC_IèNCIA QUE UNA CIUTAT DE LES CARACTERÍSTIQUES DE LA NOSTRA NECESSITA. TENTE UN BIXA MPLE QUE FUNCIONA FORÇA BÉ. PER, EN CANVI, TEL .ID UN PODED NOU AILLAT DE LA CIUTAT. I UNA ÁREA METROPOLITANA AMB ACCÉS DIFICIL A LA CIUTAT CENTRAL I POC DOTADA DE COIUNICACIOIS INTERIORS. EL RIE BES6S SEPARA LA CIUTAT CENTRAL DE STA. COLOMA (140.000 ïIANI`L' N S) , ST. ADRIà (36.000 HABITANTS) I BADALONA (230.000 IIAnTA_NTS) . DONCS B1, SOBRE EL BESòS NOMÉS HI HA QUATRE PONTS: EL DE PASSEIG DE SANTA COLOMA, EL DEL CARRER SANTANDER, EL DEL CA ER ER G I CISCOA. I EL DE L'AUTOPISTA. I, PER SORT, DES DE FA POC I HA DOS TUNELS DE METRO. NO POT LEA QUE UN RIU URBà COM FS EL BESES SEPARI D'AQUESTA MANERA LES POBLACIONS METROPOLITANES. CADA CARRER DE BARCELONA HAURIA DE COiTI.NUAR EN UN CARRER DE STA. COLOMA O ST. ADRIà. BARCELONA NECESSITA MOL`I`ES D' INVERSIONS PúBLIQUE S QUE ASSEGURIN EL SEU FUTUR COM A CIUTAT. BARCELONA PRECISA S' UN GRAN ESFORÇ EN EL TERRENY DE LES INFRAESTRUCTURES I '30 NOS EN EL DE LES CO':UNIC IONS ESTRICTES PER MOLT QUE SIGUI EL MES EVIDENT. BARCELONA `A D'OBRIR-SE AL MAR, TIA DE ESTAR COMUNICADA, HA DE INTEGRAR-SE AL TOT AI "ON )li LES NOVES TECNOLOGIES. o CAL FER-HO. PER CAL QUE HI HAGI UNA IDEA �-5- NOBILITZADORA PER ENDEGAR EL PROCÉS AMB UN OBJECTIU COMG, AMB UN PLAC FIXAT. I LA MILLOR COSA ÉS, SENS DUBTE, ELE JOCS. NO DIC QUE LES INVERSIONS NO ES FESSIN SI NO Hl HAGUÉS AQUESTA IDEA. PER CS EL RITME SERIA MIS LENT, 'IOLT NÉS LENT. ESTIC :E, PER EXEMPLE, L'ACORD QUE VAN ARRIBAR AMB RENFE PER SEGUR AIXECAR LES LiNIES DE TREN DE LA COSTA NO S'UAURIA ASSOLIT SI NO FOS PERQUE, PER TENIR LLESTA LA VILA oLímPicA PEL 1992, CAL COMENÇAR A TIUBALIAR ARA MATEIX. I EL MATEIX ES POT DIR DEL CONVENI DE DEFENSA DE LES COSTES QUE VAN SIGNAR AMB EL MOPU LA SETMANA RSE\DA, JA HO HE DIT ALTRES VEGADES. ESTIC CONVENCUT QUE LA REALITAT DEPN NOLT DEL FUTUP. EL PRESENT DEPN MOLT DEL FUTUR, NO NOMÉS DEL PASSAT; NO NOMÉS DEL QUE SóN LES ARRELS; NO DOMÉS DEL QUE ENS DETERMINA DES DEL PUNT DE VISTA DEL QUE JA EST FET I DE LA INFRAESTRUCTURA QUE TENIM I DE TAL CON SON. EL PRESENT DEPN TAMBÉ D'ALL¿ QUE VOLEM SER O ESPEREN SER. EN AQUEST SENTIT, CREC QUE ELS GRANS CANVIS DE LA EIST5RIA DE LA HUMANITAT NO ES PODEN, SEGURAMENT, EXPLICAR SI NO fS PRECISAMENT EN FUNCL; DEL FUTUR I DE LA PEROEPCIó QUE ELS CIUTADANS VAN TENINT DEL FUTUR, MES QUE NO PAS DE LA INFLUENCIA DEL PASSAT. SI EL PASSAT FOS SEMPRE L'UNIC DETERNINANT DEL QUE ESTA PASSANT EN EL PRESENT, NO H1 HAURIEN HAGUT ELS GRANS CANVIS QUE S I TIAN PRODUIT A LA HISTÒRIA, A NO SER AQUELLS QUE S'ESPERAVEN, �AQUELLS QUE EREN PREVISIBLES; PERO NO AQUELLS QUE VAN SER IMPREVISIBLES I QUE CONSTITUEIXEN LA MAJORIA DELS GRANS CANVIS QUE S'HAN PR.ODUïT. ES EN AQUEST SENTIT QUE VULL REMARCAR AVUI, LA IMPORTANCIA DE QUE LA HUMANITAT, ELS PAISOS, LES CIUTATS, ELS POBLES, TINGUIN OBJECTIUS CONEGUTS O RELATIVAMENT CONEGUTS I, EN TOT CAS, ASSUMIBLES I QUE ES POGUIN ACONSEGUIR. QUAN AQUESTA CIRCUMSTANCIA ES DONA EA 1 EI., SI D'UNA SOCIETAT DETERMINADA, L'OBJECTIU MARCAT ACTUA UNA MICA COM A MOTOR IMPULSOR DEL MOVIMENT DEL SISTEMA. AQUESTA REFLE:IO TE -TOLT A VEURE AMB LA CANDIDATURA DE i BARCELONA ALS ,TOCS OLIEPICS D'ESTIU DE 1.992. PENSO, ESTIC BEN SEGUR, QUE EL PROJECTE DELS JOCS OLIMPICS POT REPRESENTAR PER ECTANEi'NT EL PAPER DE L'OBJECTIU CONEGUT, ASSUMIBLE I ACO'NSEGUIBLE QUE FACI DE MOTOR DINAMITZADOR. EL PROJECTE DELS SENSE CAP DUBTE, EL MES IDONI r CATALITZADOR DE LES VOLUNTATS I ENERGIES DE PROGRÉ S QUE JA JOCS DEL 92 CONS'T'ITUEIX, r EXISTEIXEN ARA AL SI DE LA NOSTRA SOCIETAT. EN AQUEST SENTIT, A NINGU no SE LI ESCAPA QUE AL DARRERA DE LA CANDIDATURA OLï.MPICA HI HA UNA TENSI0 SOCIAL PRÈVIA, UNA T'ENSIO CULTURAL PR E VIA, UNA TENSI6 ANÍMICA PR È VIA D'UNA CIUTAT QUE VOL PROJECTAR-SE EN L'ESPAI I EN EL TEMPS; D'UNA SOCIETAT QUE ESTA CERCANT EL MILLOR CATALITZADOR POSSIBLE PER A REALITZAR LA SEVA PROJ ::CCI6, EL MILLOR PROJECTE QUE PUGUI VESTIR, ARTICULAR I VEHICULAZ LES SEVES ASPIRACIONS. �PENSO, ESTIC SEGUR, INSISTEIXO, QUE AVUI NO EXISTEIX CAP AETRE ESDEVENIMENT PACíFIC CAPAÇ DE CATALITZAR INICIATIVES DE DESENVOLUPAI'ENT I DE CRIDAR AMB TANTA FORÇA L'ATENCI6 INTERNACIONAL, COM A UNS JOCS OLÍMPICS. ELS JOCS OLI'MPICS DE 1.992 SON, DONCS, AVUI PER AVUI, L'EINA MES ADIENT PER A CATALITZAR LES INICIATIVES DE DESENVOLUPAMENT ECONOMIC, URDANISTIC I TECNOLOGIC QUE BARCELONA TE PLANTEJADES PER A PROJECTAR-SE CAP ENDAVANT EN EL TEMPS I L'ESPAI. I»OPGANITZACIO DELS JOCS OLIMPICS DEL 92 COMPORTARIA PER A BARCELONA UNA EXTRAORDINARIA 1 DECISIVA EMPENTA AMB VISTES A POSAR-SE AL DIA EN EL TERRENY DE L'URBANISME I DE LES COMUNICACIONS, ESPECIALMENT PEL QUE FA A LES TELECOMUNICACIONS. D'ALTRA BANDA, ELS ESFORÇOS QUE DES DE FA TEMPS JA ESTEM FENT PER A PROJECTAR BARCELONA IMTERNACIONALMENT 1 CONVERTIR-LA EN UNA METRÓPOLI EFICIENT I ATRACTIVA PER A LA UBICACIO DE NOVES ACTIVITATS INDUSTRIALS I DE SERVEIS D'ALTA TECNOLOGIA, REBRIEN AMB ELS JOCS UN SUPORT FONAMENTAL. TAMPOC ES POT OBLIDAR LA REACTIVACIO DE QUE SERIEN OBJECTE / EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIO (AIXECAMENT DE LA VILA OLIMPICA A POBLE NOU, RECUPERACI6 DE LA FAÇANA MARITIMA PER A LA CIUTAT, MODERNITZACIé: I CONSTEUCCIO D'INSTAL.LACIONS ESPORTIVES...), O BE ELS DEL TURISME 1 EL COMERÇ (UNES 300.000 PERSONES VISITARIEN �BARCELONA AMB MOTIU DE LA CELEBRACIO DELS JOCS) . ELS JOCS OLtMPICS, EN DEFINITIVA, f PROVOCARIEN UNA ♦ DINA:^^TI T ZACIO GENERAL DE L'ECONOMIA, NO SOLAMENT DE LA CIUTAT SINO DE TOT EE PAIS. D'AETRA BANDA, DES DEL NOSTRE PUNT DE VISTA, QUE BARCELONA ORGANITZI ELS JOCS OLIMPICS D'ESTIU DE 1.992 ES, GAIREBE ,UNA QüESTI6 ')F JUSTÍCIA HISTòRICA. ABANS D'ARA, BARCELONA JA HA ESTAT CANDIDATA EN UNES ALTRES TRES OCASIONS A ACOLLIR UNS JOCS. AIXO VA SER ELS ANYS 1.924, 1.936 I 1,972. CADASCUNA D'AQUESTES CANDIDATURES, MALGRAT NO HAVER ARRIBAT AL SEU OBJECTIU, HA DEIXAT LLEGATS POSITIUS PER A LA CIUTAT. LA / CANDIDATURA ALS JOCS OLIMPICS DE 1.924 ENS VA DEIXAR L'ESTADI DE LA FUXARDA; LA DE 1.936, L'ESTADI DE M0NTJUïC; I LA DE 1.972, LES PISCINES I'rRNAT PICORNELL. LES POSSIBILITATS QUE TE AVUI BARCELONA 'D'ACONSEGUIR LA NOMINACIO PER A ORGANITZAR ELS JOCS DEL 92 SON, FUGINT DE QUALSEVOL TIPUS DE TRIOMFALISME, RAGNABLEME"T ELEVADES. DE L'ALTERNANCIZ CONTINENTAL QUE ES NORMA NO ESCRITA DEL C.I.O., HOM POT DEDUIR QUE ELS JOCS OLIMPICS D'ESTIU DE 1.992 ES CELEBRARAN A EUROPA. ES DIFíCIL QUE AQUESTA TRADICI6 ES TRENQUI, I NO S'HA D'OBLIDAR QUE, ENTRE ELS 24 PAISOS DE L'EUROPA OCCIDENTAL QUE �TENEN PRESENCIA EN EL COMITE OLIMPIC INTERNACIONAL, ESPANYA ES r r L'ÚNIC GRAN PAIS QUE MAI NO HA ORGANITZAT CAP EDICIO DELS JOCS OLIMPICE' . i COM VAIG DIR EN EL MEU DISCURS DE PRESENTACIO DE LA CANDIDAT URA. A LOS ANGELES I HE REPETIT DESPRS A BERLIN -EST, A LISBOA, A ROMA I A MOLTS ALTRES LLOCS, BARCELONA VOL FER ELS JOCS, BARCELONA ES MEREIX ELS JOCS, BARCELONA ESTA MADURA PER A ORGANI`.tZAR, E.L S JOCS. HI HA D'ALTRES RAONS, NO ESTRICTAMENT ESPORTIVES PERO NO PER r AIXO MENYS SOLIDES, QUE JUSTIFICARIEN UNA DECISIO FAVORABLE A LA NOSTRA CANDIDATURA. D'UNA BANDA, BARCELONA ARRIBARA, TOT COItvCIDINT í'L:'.`? LF-. FI D'AQUEST SEGLE, AL SEGON PMILENARI DE LA SEVA ^ EXISTENCIA, I, D'ALTRE BANDA, EL 1.992 S' ESCAUR1 EL CINQUE CENTENARI D',I. DESCOP.-RIIMENT D' Ai•2ERICA. PER') MBE JUGA EN FAVOR DE LA CANDIDATURA OLIMPICA DE BARCELON A LA REALITAT ESPORTIVA EXISTENT AVUI A LA NOSTRA CIUTAT. _FACIES A LA SEVA CONSOLIDADA TRADICIO ASSOCIATIVA I A LA NOTABLE COL.LABORACIO ENTRE LES ENTITATS I ELS CLUBS ESPORTIUS PRIVATS AMB LA INICIATIVA :`MUNICIPAL I PUBLICA, BARCELONA POT ARA GAUDIR. D'UNA AMPLIA XARXA D'INSTAL.LACIONS 'ESPORTIVES, PGBLIQUES COM PRIVADES. TANT BARCELONA NO HA DE PARTIR DES DE ZERO CAP A LA META DEL 92. L'ANELLA OLIMPICA DE i1ONTJUIC I LES AREES / ,. ESPORTIVES DE LA DIAGONAL I EL VALL D'HEBRON SON BONS EXEMPLES D' AIXO QUE DIC. �-10- DE POCA COSA ENS SERVIRIEN, TANMATEIX, TOTS ELS NOSTRES ARGUMENTS I LA DISPONIBILITAT D'UNA INFRAESTRUCTURA ESPORTIVA CAPAÇ, SI BARCELONA NO TINGUES DOS ELEMENTS ESENCIALS PER A SER r MEREIXEDORA D'UNS JOCS OLIMPICS. AQUEST:?, DOS ELEMENTS ALS QUALS M'ESTIC REFERINT SON LA UNANIMITAT POLITICA QUE ABONA LA CANDIDATURA I LA FERMA VOCACIO OLIMPICA DELS SEUS CIUTADANS, UNA VOCACIO QUE ES VEU AVALADA PER i LA RICA I ININTERRUMPUDA TRADICIO ESPORTIVA DE QUATRE GENERACIONS o / DE BARCELONINS. I AIXO NO SOLS ES IMPORTANT, SINO GAIREBE DECISIU I CONCLOENT. ELS JOCS OLÍMPICS NO S6N CAP AMENAÇA CONTRA LA CATALANITAT DE CATALUNYA. BEN .:\L CONTRARI, CONSTITUIRAN UNA OCASI5 úNICA PER DONAR A CONEIXER AL 16N, DES DE LA CONFIANÇA DE POBLE VELL I IL.LUSIONAT, LAS NOSTRES PARTICULARITATS, LA NOSTRA IDENTITAT. I HO PODPEM SER A U`v PCBLIC QUE ES CO •ïPTARd EN L'ORDRE DELS CENTENAF,'.S DE ;:'- IL IONS DE PERSONES. LES POSSIBILITATS DE BARCELONA DE SER DESIGNADA SEU DELS JCCS OLÍMPICS DE 1.992 SON ELEVADES, RAONABLEMENT ELEVADES. PERD, BARCELONA NO TE TOTES LES POSSIBILITATS. EN Td MOLTES, ES r CERT, PERO NO LES `CE TOTES. NOSTRA r 1, ES MES, NO PODREM CONEIXER LA SITCJACI5 AMB CERTITUD ABANS DEL DIA 17 D'OCTUBRE D' ENGUANY. AUGMENTAREM LES NOSTRES PROBABILITATS. MI TREBALLAREM DE �VALENT, AIX‘O SI, PERO NO PODEM CAURE EN L'ERROR DE SUBESTIMAR LA CAPACITAT 1 LA FORÇA DE LA RESTA DE LES CANDIDATURES QUE ASPIREN A ORGANITZAE ELS JOCS DEL 92. ES PEE ATEO QUE SERIA UNA GREU IRRESPONSABILITAT BAIXAR LA 1 ‘ GUARDIA 1 RELAXAR EL NOSTRE ESFORÇ COL.LECTIU. PERQUE, EL NOSTRE ESFORÇ ES, EN DEFINITIVA, LA MILLOR I MES EFECTIVA ACREDITACIO QUE PODEN DURA LA CIUTAT DE LAUSANNE EL DIA 17 D'OCTUBRE. PER(PUE SOC CONSCIENT DE LA NOSTRA CAPACITAT D'ESFORÇ COL.LECTIU ES PERQUE TINC PLENA CONFIANÇA EN LA CANDIDATURA OLÍMPICA DE BARCELONA I PER QUE DIC QUE LES NOSTRES POSSIBILITATS SON RAONABLEMENT ELEVADES. UN COP DIT OUE, SENSE SUBESTIMAR MINGU, MIREM CAP EL PROPER 17 D'OCTUBRE AMB CONFIANÇA PERMETEU-ME QUE INSISTEIXI EN UN ASPECTE QUE CARACTERITZA A LA NOSTRA CANDIDATURA OLIEPICA I QUE nS DE TRANSCENDENTAL IMPORNNCIA PER A LA CIUTAT DE BARCELONA I, EN TANT QUE CAPITAL DE CATALUNYA, PER AL CONJUNT DEL NOSTRE PAIS. AQUEST ASPECTE FONAMENTAL AL QUAL M'ESTIC REFERINT ES QUE LES JOCS OLIrIPICS NO CONSTITUEIXEN EL OBJECTIU ULTIM DELS NOSTRES ESFORCOS, PEE A BARCELONA, PER A CATALUNYA, ELS JOCS DEL 92 REPRESENTEN UN VERITABLE CATALITZADOR CAPAÇ DE DINAMITZAR TOTES LES INICIATIVES DE DESENVOLUPAMENT QUE LA NOSTRA SOCIETAT TE PLANTEJADES CARA A UN FUTUR IMMEDIAT. �-12- - ES IMPORTANT QUE DESCARTEM LA VISIO DELS JOCS COM UN MANNA, COM UN REMEI MIRACULOS, COM UNA PANACEA QUE RESOLDR. LES COSES QUE NO RUTLLEN. ELS JOCS NO SON AIX¿5. SON, MES AVIAT, UN TRENCADOR DE PESSIMISMES, UN ELEMENT DE MOVILIT ACIO D'ESFORÇOS. D'ALTRA BANDA, I AL MARGE DELS INDUBTABLES BENEFICIS DE TIPUS ECONOMIC, ESPORTIU I DE PROJECCIO INTERNACIONAL, Hl HAN ALTRES ASPECTES DEL PROJECTE OLIMPIC DE BARCELONA QUE CAL REMARCAR. ELE JOCS DEL 92 CONSTITUEIXEN, SENSE CAP DUBTE, UNA EINA DE PRIMER ORDRE PER A INCENTIVAR LA MOBILITZACIO PACIFICA DE LA JOVENTUT; UNA EIMA QUE HA DE SERVIR PER A ESTIMULAR LA PARTICIPACid DELE CIUTADANS EN LES ACTIVITATS ESPORTIVES I PER ANIMAR A LA JOVENTUT DE TOT EL 4\1 A COMPETIR I A SUPERAR-SE. 9 UNA EINA, AL CAP I A LA FI, CAPAÇ DE DESENCADENAR UNA OLIMPIADA CULTURAL A LA QUE BARCELONA D'APORTAR, DURANT QUATRE ANYS, NETA F" EL SEU LLEGAT CONDICIONS HISTORIC BIMIL.LENARI, LES SEVES ARTS PLASTIQUES, LA SEVA MUSICA, EL SEU TEATRE... EL SEU PASSAT I EL SEU PRESENT. EL REPTE DELS JOCS ÉS DONCS EL REPTE DE CONVERTIR BARCELONA EN LA CIUTAT QUE VOLEN QUE SIGUI. LA BARCELONA QUE VOL SER LA SEU DEES JOCS OLIMPICS DE 1.992, LA BARCELONA CAPITAL D'UNA CATALUNYA MODERNA, DINMICA, LA METROPOLI QUE HA DE SER RECONEGUDA COM UNA GRAN CAPITAL EUROPEA EN LES PROXIMES DkADES, �LA BARCELONA CAPITAL LLATINOAMERICANA I PORTA D'ENTRADA A EUROPA, LA BARCELONA QUE REPRèN EL SEU LIDERATGE CULTURAL, LA BARCELONA REINDUSTRIALITZADA DELS "NORANTA" HA DE SER UNA CIUTAT QUE TINGUI EONES COMUNICACIONS CONVENCIONALS I UNES UNES EXCEL.LENTS TELECOMUNICACIONS, UNS ENLLAÇOS AERIS INTERCONTINENTALS ESTABILITZATS, UN PORT ACTIU I MODERN, UNA FIRA CONSOLIDADA I, ENTRE MOLTES ALTRES COSES MES, UN GRAN MERCAT CENTRAL I UNA ADMINISTRACIO EFICAÇ. BARCELONA HA DE SER, RESUMINT, UNA CIUTAT EFICIENT. ESTIC CONVENCUT QUE LA CAPITALITAT QUE PROPOSEM ES POT DERIVAR AMB TOTA NATURALITAT D'AQUEST OBJECTIU D'EFICIENCIA. UNA CAPITAL NO LA FAREN PAS AMB VOLUNTARISKE UNICANENT. LA CIUTAT QUE VOLEM QUE SIGUI BARCELONA ES LA CIUTAT QUE CATALUNYA NECESSITA COM A CAPITAL PER A PROJECTAR-SE AL MON, ES LA CAPITAL QUE ESPANYA NO PODRA PERMETRE'S EL LUXE DE DEIXAR DE BANDA SI VOL TENIR UNA PLATAFORMA INTERNACIONAL SOLVENT EN UNA SERIE DE TERRENYS BEN CONCRETS I IDENTIFICABLES. ES, EN DEFINITIVA, LA CIUTAT QUE MILLOR PODRIA LIDERAR EL QUE HEM ANOMENAT "NORD DEL SUD". EL REPTE DELS JOCS NO rES MÉS QUE EL REPTE DE FER AQUESTA CIUTAT. ESTIC SEGUR QUE ELS BARCELONINS SABRAN FER FRONT A AQUEST REPTE. MOLTES GRACIES. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3930 Title A name given to the resource Els JJOO i un repte per a la ciutat / Conferencia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Barcelona ha d'obrir-se al mar. Els JJOO és l'eina més adient per catalitzar les iniciatives de desenvolupament econòmic, urbanístic i tecnològic. Raons no esportives: bimi| lenari i V Centenari del descubriment d'Amèrica. Nord del Sud. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ateneu Barcelonès Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Ciutats Planificació Urbanisme Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-05-16 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1181/19890114d_00321.pdf 32cf2761adc34bac216bbe86599b2b80 PDF Text Text "ELS JOCS OLÍMPICS DEL 92 I LA BARCELONA DEL '93" Conferència de l'Excm. Alcalde de Barcelona, Sr. Pasqual Maragall i Mira, a l'Ateneu de Maó. Maó, 14 de gener de 1989 �FITXA 1 AGRAïMENT Vull agrair en primer lloc a l'Ateneu de Maó que m'hagi ofert aquesta oportunitat de ser avui aquí amb vostès, en aquesta ciutat tan pròxima a Barcelona per moltes raons, a pesar de la distància i del mar que ens uneix més que no pas ens separa. Els parlaré de Barcelona, dels seus projectes, de les seves il.lusions. D'uns projectes i d'unes il.lusions que són més que nostres, que són sentits com a propis per molta gent. Els parlaré de l'esforç que està fent Barcelona per realitzar aquests projectes. Sé que interessa l'esforç de Barcelona. Em demanen sovint que en parli. L'esforç d'una ciutat atreu sempre pel que té �1.1 de participació directa i col.lectiva. Crec que ■ l'esforç d'una ciutat és diferent a altres esforços també admirables, però que, potser, no són tan intensos, tan concentrats, i també - cal dir-ho- tan socials perquè tot allò que "és ciutat" és social. �FITXA 2 LA IMPORTANCIA DE BARCELONA El municipi de Barcelona té una població de 1.700.000 habitants sobre una superfície de 98 km2. Aquests límits, com vostés saben, són una ficció. La ciutat real és una àrea metropolitana de 3.000.000 d'habitants sobre una superfície de 478 km2 repartida en 27 municipis. Notem, per cert, pel que fa a aquesta definició metropolitana, la diferència amb Madrid, on hi ha un sol municipi per una població equivalent - 3.100.000 habitants - i per una superfície una vegada i mitja més gran - 607 km2-. En qualsevol cas, a l'àrea metropolitana de Barcelona hi viu més de la meitat - el 52% - de la �2.1 població de Catalunya. Però la influència de Barcelona com a mercat de treball va molt més enllà del territori metropolità estricte. Es un mercat de treball que comprèn fins a 50 municipis amb una població de 4.200.000 habitants. Aquestes xifres, tot i ser conegudes, val la pena tenir-les en compte per recordar la importància de Barcelona en el conjunt de Catalunya, i també per recordar la condició de Barcelona com a gran ciutat d'Espanya. 1 La importància de Barcelona, però, no s'esgota en la seva dimensió catalana ï espanyola. Barcelona és una ctapita. natural d'una macroregió europea, amb un radi d'aproximadament 360 4 67777'.= �2.2 kilòmetres a l'entorn de Barcelona i d'uns 15 milions d'habitants. Barcelona és un centre neuràlgic d'allò que denominem Nord del Sud (per bé que és més aviat un centre): una àmplia regió que comprèn una franja del migdia francès i una porció important del Mediterrani espanyol. Es tracta d'un perímetre delimitat per Tolosa (Midi-Pyrénés), Saragossa, València, Balears i Montpeller (LanguédocRoselló). Un perímetre que té molt d'història comuna, i, probablement, tindrà molt de futur compartit. 5 ^ % 2f ^U^^^ �FITXA 3 3 L'ESFORÇ DE BARCELONA PEL '92 L'Ajuntament de Barcelona està realitzant un esforç extraordinari per la cita de 1992. Esforç extraordinari vol dir, en aquest cas, superior al que seria normal. Superior al que s'hauria de fer per un esdeveniment, certament extraordinari, com són uns Jocs Olímpics. Un esdeveniment, però, que també han viscut altres ciutats, sense haver-hi de posar tant. I, tanmateix, potser havia de ser així per no desaprofitar les possibilitats que en aquest moment té la ciutat, i que són més compromeses i van més enllà que les estrictes necessitats generades pel projecte olímpic. En la història comtemporània de Barcelona es poden comptar fàcilment les oportunitats que la ciutat ha tingut: �3.1 1888 1929 1992 En cada ocasió s'han hagut de superar mancances anteriors, injustificables algunes. S'han hagut de fer coses que s'haurien d'haver fet abans per l'evolució i el progrés normals d'una ciutat important, com ho és BArcelona des de fa molt temps. Per exemple, és imcomprensible des de la perspectiva de les grans ciutats europees (París, Viena, Milà, Lió, Hamburg...) que ara haguem de fer l'esforç deis cinturons i la xarxa viària. -------- Seria normal completar cinturons i millorar punts de la xarxa, però és extraordinari haver-los de fer perquè no hi són. L'esforç econòmic total, que no s'ha de fer només pels Jocs Olímpics, és molt significatiu. �3.2 Recull una realitat com si el pressupost fos un negatiu. Hi ha tres grans paquets lligats als Jocs però que els desborden ampliament i es converteixen en qüestions ciutadanes de primer ordre: - Les inversions al voltant de la Vila Olímpica del Poble Nou (col.lectors, espigons, port, cinturó, Parc de Mar, passeig marítim, soterrament de les vies fèrrees) - Les inversions en instal.lacions esportives i urbanització en les quatre àrees olímpiques: Poble Nou, Vall d'Hebró, Diagonal i Montjuïc. - Les inversions en xarxa viària cinturons. �3.3 Divisió de la inversió per agents finançadors (en milions de pessetes) 1 2 3 Poble Nou Instal.lacions (sense vivendes) deportives i urbanització Cinturons i Red Viària 4 Total (1+2+3+) 41.980 47.100 66.280 ( 150.360* Ajunt. ** 32.800 14.700 25.000 ( 67.500 TOTAL Estat 5.930*** 5.000 25.000 35.930 Generalitat 2.050 1.400 15.000 18.450 Diput. 4.000 4.000 1.200 CMB COOB 1.280 22.000 2.480 22.00G ^ ^' * Exclou 5.000 de duplicacions entre las columnes 2 i 3. ** Inclou VOSA, AOMSA, IMPU. *** MOPU: 3.500/ Ministeri de Transports: 2.430 9 �3.4 Aquestes inversions es refereixen a la ciutat de Barcelona i no inclouen les inversions de fora. Les xifres són aproximades però suficientment indicatives. I no tenen res a veure (excepte pel que fa als 22.000 milions que inverteix el COOB en instal.lacions i àrees de la ciutat) amb el pressupost del COOB, és a dir, amb el pressupost estricte d'organització del Jocs. Es tracta d'inversions "para-olímpiques" que quedaran definitivament com una millora de les infraestructures de la ciutat, especialment obrint el Poble Nou i l'Eixample al mar i eliminant el tren de la costa, però també completant la urbanització de la Vall d'Hebró, la Diagonal i Montjuïc, i dotant Barcelona dels somniats Cinturons de Ronda, vint-i-cinc anys després de la seva concepció, cent anys després que Viena comencés els seus o trenta anys després que París acabés els seus. 10 �3.5 Es una ocasió històrica perquè la ciutat recuperi el temps perdut i doni un salt endavant. La ciutat no pot desaprofitar-ho; fins i tot, seria una autèntica defallença desaprofitar aquesta ocasió. �FITXA 4 INFRAESTRUCTURES SIGNIFICATIVES DEL PROJECTE OLíMPIC Vila Olímpica Arquitectes: - A Bohigas, Martorell, Mackay, Puig Domènech. 1. Perímetre residencial de la Vila Olímpica. * Arees exclusivament residencialrs incloent-hi vials. \30 ha. * Arees d'esbarjo i platges. 17 ha. * TOTAL 2. Superfícies de sostre potencial. * Dintre del perímetre residencial. 331.242 m2 * En instal.lacions costaneres. 119.458 m2 * TOTAL 450.700 m2 3. Area total destinada a la "familia Olímpica" i capacitat d'allotjament de la Vila Olímpica. * 331.242 m2 - 70.000 m2 (locals comercials) = 261.242 m2. aprox. 2.500 habitatges de 100 m2 / amb una jana de 6 atletes / 100 m2 = 15.000 Mit atletes. 12 �4.1 Vila Olímpica. Regeneració de la costa. - B - Longuitud total costa regenerada: l 4 kilòmetres,,. Platges existents fins 1987: pel futur: 6_hectàrees. 18 heçtàrees. S Protecció i regeneració de les platges de: La Mar Bella Bogatell Nova Icària Somorostro Parcs nous vora mar: 50 hectàrees. Construcció dels parcs del Litoral (12 ha.)> Poblenou (8 ha.) Esportiu (10 ha.) Marí (20 ha.) , Protecció del tram de la costa entre els carrers de Selva de Mar i Prim, tot creant un recinte, a base de runes d'enderrocs, de 20 hectàrees destinat a parc marí. �4.2 Vila Olímpica. El port olímpic. - C - Inclou Club Nàutic, Edifici de servei, Escola Municipal de Vela, Residència - escola i zona comercial-recreativa (plaça de Mar). Capacitat per vela lleugera o creuers. Cost global previst de 4.377 milions de pessetes. Execució obres infraestructura (2.250 milions de pessetes). Termini execució: 14 mesos. Posta en servei: Estiu de 1990. Tipologia: Ocupa 910 metre lineals de costa. 7 ha. de superfície abrigada. 16 ha. de molls. �4.3 Anella Olímpica de Montjuïc. Palau d'Esports Sant Jordi - D - Arquitecte: Arata Isozaki (Japó). Cost projecte: 5.816.390.623 pessetes Capacitat: 17.000 espectadors. Grades retràctils: 3.000 places. Disseny coberta: Mamoru Kawaguchi (Japó). Coberta: Malla especial dissenyada per informàtica i realitzada per robots. Mides: 137 x 110 metres. Superfície: 13.462 metres quadrats. Volum interior: 346.000 metres cúbics. Altura màxima: 45 metres sobre la pista. Pes total amb estructures auxiliars: 1.300 tones. Aixecament mitjançant 12 gats hidràulics. Pavelló polivalent: Mides: 110 x 50 metres. Capacitat: 4 pistes. 700 espectadors. Altura coberta: 13 metres. ` ____2 Cost global: 6.958 milions de pessetes. Finançament: Diputació de Barcelona 75 per cent (4.361 milions de pessetes). Ajuntament de Barcelona 25 per cent (427 milions de pessetes). AOMSA (1.028 milions de pessetes). COOB'92 (1.142 milions de pessetes). Data prevista finalització: 1989. 15 �4.4 Anella Olímpica de Montjuïc. Estadi Olímpic. - E - Arquitectes: Federico Correa, Alfons Milà, Carles Buxadé, Joan Margarit i Vittorio Gregotti. Capacitat: 70.000 espectadors (El vell estadi era per 40.000 espectadors). Cost: 4.996.059.934 pessetes (1985) Rebaix del nivell de la pista: 11 metres. Coberta tribuna principal: 150 metres de llarg x 30 metres de volada. Cost manteniment façana: 58 milions de pessetes. Situació actual: (Gener 1989) Finalització de les obres d'estructura de formigó. Han començat les obres a la pista de joc. Previsió finalització: maig 1989. , / 16 �FITXA 5 Molta gent es pregunta, i ens pregunta, ¿després del '92, què ?. La Barcelona post-olímpica recollirà els fruits de l'esforç que ara estem fent. Serà una ciutat més ben dotada, amb més infraestructures i serveis, amb més possibilitats, més competitiva per tant. I dic això posant l'èmfasi en que, a priori, no hi ha motius per témer un retrocés. No hi haurà desencís. Ben al contrari. L'endemà dels jocs equival a un repte tan estimulant com el que ara tenim. Per començar encara tindrem moltes coses per fer, però amb l'avantatge respecte a la situació pre-olímpica que n'haurem fet moltes altres, amb la seguretat que arrancarem d'unes sòlides bases. Potser com no les havia tingudes mai la ciutat. 17 �5.1 El "paquet" per 1993 serà important. No serà un programa residual. Tindrà una entitat pròpia: (fases últimes) Casa de la Caritat. Palau Nacional \\\N Centre Cultural del Nord. Parc de Migdia. La dècada dels 90 serà la gran dècada de Barcelona. Una dècada que ja hem començat a viure abans que el calendari l'hagi encetada. Barcelona estarà al dia i en bones condicions per fer la seva aportació a Europa. Perquè, recordem-ho, el 1993 és l'autèntic any d'Europa. L'1 de gener de1993 comen ca rà Europa, per primera vegada d'ençà l'Estat modern, a viure en 18 �5.2 un espai sense fronteres. Barcelona, que no ha posat mai fronteresm qué és una ciutat oberta, s'hi sentirà bé. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4087 Title A name given to the resource Els Jocs Olímpics del 92 i la Barcelona del 93 / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ateneu de Maó, Menorca Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Planificació Infraestructures Model social Acció política Description An account of the resource Conté notes manuscrites de PM. Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1989-01-14 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1080/19870323d_00197.pdf 30243a3c1f351ee2f47f08b33e235e46 PDF Text Text 31 Ajuntament de Barcelona Alcaldia Gabinet de Comunicació Plaça S. Jaume, s/n. 08002 Barcelona Telèfon: 301 07 07 Tèlex: 54519 Laye e Els Jocs Olímpics i el rellançament econòmic de Barcelona. Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall, organitzada pel Cercle Financer a "La Caixa". Barcelona, 23 de març 1987 �32 Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació SENYORES, SENYORS: AGRAEIXO AL CERCLE FINANCER QUE HAGI PROPICIAT AQUEST ENCONTRE AMB TOTS VOSTÉS. • EL CERCLE HA VOLGUT QUE PARLI DELS JOCS OLíMPICS I EL RELLANÇAMENT ECONòMIC DE BARCELONA. ELS CONFESO QUE TINC UNA MICA LA SENSACI6 DE "JUGAR A CASA", SI EM PERMETEN EL SíMIL FUTBOLíSITC. VULL DIR AMB AIXò QUE PARLO A UN PúBLIC CONVENÇUT DE LA IMPORTàNCIA QUE ELS JOCS TENEN PEL DESENVOLUPAMENT DE LA NOSTRA CIUTAT I DE TOT CATALUNYA. • UN CONVENCIMENT COMPARTIT AMB TOT EL MóN EMPRESARIAL I QUE HA ESTAT DEMOSTRAT AMB FETS MOLT ABANS DEL 17 D'OCTUBRE PASSAT. HE RECONEGUT PúBLICAMENT, I VULL TORNAR — HO A FER ARA, LA IMPORTàNCIA DE L'ADHESI6 QUE VAM OBTENIR EN JOAN MAS CANTí I JO QUAN EL 1983 ENS VAM REUNIR A LA CAMBRA DE COMERÇ AMB UNA TRENTENA D'EMPRESARIS PER EXPOSAR EL PROJECTE OLíMPIC. Ref.: �33 —3— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: EN REALITAT, EL QUE VAM FER EN AQUELLA OCASI6 NO VA SER CONVENCER A AQUELL GRUP D'EMPRESARIS PIONERS. EL QUE VAM FER VA SER DESVETLLAR UN CONVENCIMENT QUE JA DUIEN D'ABANS, PER QUE NO S'HAVIA FORMULAT. • ERA UN CONVENCIMENT REFLEXE D'UNA TENSI6 SOCIAL, CULTURAL , AANíMICA DE TOTA UNA CIUTAT QUE VOLIA PROJECTAR — SE EN L'ESPAI I EN EL TEMPS I QUE ESTAVA BUSCANT EL MILLOR CATALITZADOR PER FER—HO. I ELS JOCS OLíMPICS SóN EL MILLOR PROJECTE PER PODER DONAR FORMA, ARTICULAR I CONDUIR LES ASPIRACIONS DE LA CIUTAT: UN DESIG LLARGAMENT CONTINGUT PER AMPLIAR LA NOSTRA PRESéNCIA EN ESPANYA, EUROPA I TOT EL MÓN. I ÉS BO QUE L'IMPULS QUE HI HA DARRERA DE TOT AIXó NO DECAIGUI. ÉS BO QUE UNA ENTITAT DE PRESTIGI COM AQUESTA, CINC MESOS DESPRÉS DE LA NOMINACI6, VULGUI SENTIR L'ALCALDE PARLAR DELS JOCS I DEL FUTUR DEL PAíS. EL QUE AVUI M'INTERESSA EXPLICAR QUINS SON ELS PROJECTES QUE LA CIUTAT NECESSITA REALITZAR. �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació UNS PROJECTES QUE HEM LLIGAT ALS JOCS, PER QUE ENS SóN IMPRESCINDIBLES AMB JOCS O SENSE. M'INTERESSA EXPLICAR ELS CANVIS QUE VOLEM DONAR A LA FESOMIA DE BARCELONA, COM VOLEM RECONSTRUIR AQUESTA CIUTAT SITUANT—LA EN EL LLOC QUE MEREIX PER LA SEVA IMPORTàNCIA A LA SEVA HISTòRIA. A GRANS TRETS TOTS VOSTÉS ELS CONEIXEN. PER CREC QUE SERà úTIL REPASSAR AQUESTS PROJECTES, FIXAR—NOS EN ASPECTES DELS QUE NO SE N'HA PARLAT TANT, AVANÇAR EN LA RECERCA DE MITJANS PER FER — LOS MÉS RàPIDAMENT I MÉS BÉ. I EVIDENTMENT, ÉS OBLIGAT QUE EN AQUESTA CASA PARLI DEL MARC FINANCER QUE EL PAIS NECESSITA PER PODER DUR A TERME TOT EL QUE VOLEM. Ref.: �35 -5- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: LA IMPORTàNCIA DE BARCELONA TOTS ELS BARCELONINS, FINS I TOT JO DIRIA TOTS ELS CATALANS, ESTIMEM BARCELONA I LA VOLEM PRòSPERA, RICA, NETA. • AQUEST ÉS UN SENTIMENT LóGIC, I SURT DE DINS DE TOTS. PER HI HA ALTRES RAONS, A MÉS DE LES SENTIMENTALS, PER DESITJAR QUE BARCELONA MILLORI. EL MUNICIPI DE BARCELONA TÉ UNA POBLACI6 DE 1.700.000 HABITANTS SOBRE UNA SUPERFíCIE DE 98 KM2. AQUESTS LíMITS, COM VOSTÉS SABEN, SóN UNA FICCIó. LA • CIUTAT REAL ÉS UNA REA METROPOLITANA DE 3.000.000 D'HABITANTS SOBRE UNA SUPERFíCIE DE 478 KM2 REPARTIDA EN 27 MUNICIPIS. NOTEM, PER CERT, FINS I TOT AMB AQUESTA DEFINICI6, LA DIFERANCIA AMB MADRID, ON HI HA UN SOL MUNICIPI PER UNA POBLACI6 EQUIVALENT — 3.100.000 HABITANTS — PER UNA SUPERFíCIE UNA VEGADA I MITJA MÉS GRAN — 607 KM2—. EN QUALSEVOL CAS, A L'àREA METROPOLITANA DE �36 —6— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació BARCELONA HI VIU MÉS DE LA MEITAT —EL 52% — DE LA POBLACI6 DE CATALUNYA. PER LA INFLUèNCIA DE BARCELONA COM A MERCAT DE TREBALL VA MOLT MÉS ENLLà DEL TERRITORI METROPOLITà ESTRICTE. ÉS UN MERCAT DE TREBALL QUE COMPREN FINS A 50 MUNICIPIS AMB UNA POBLACI6 DE 4.200.000 HABITANTS. AQUESTES XIFRES, TOT I SER BEN CONEGUDES, VAL LA PENA TENIR — LES EN COMPTE PER RECORDAR LA IMPORTàNCIA DE BARCELONA EN EL CONJUNT DE CATALUNYA. PERQUè CATALUNYA CONTINUI SENT LA CAPDEVANTERA DE LA MODERNITZACI6 A ESPANYA ÉS IMPRESCINDIBLE QUE LA SEVA CAPITAL, BARCELONA, SIGUI UNA CAPITAL EFICAÇ. LA IMPORTàNCIA DE BARCELONA, PERò, NO S'ESGOTA EN LA SEVA DIMENSI6 ESPANYOLA. BARCELONA ÉS EL NUCLI FONAMENTAL D'UNA CATALUNYA ESTRUCTURADA COM UNA XARXA DE CIUTATS INTERCONNECTADES. UNA XARXA QUE POT COMPETIR AMB ALTRES REGIONS D'EUROPA I DE LA MEDITERRàNIA, SI A LA SEVA VEGADA Ref.: �37 -7- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: S'INTEGRA A LA XARXA DE CIUTATS EUROPEA. DONCS BÉ, TOTES AQUESTES FUNCIONS DE BARCELONA - MERCAT DE TREBALL, CAPITAL DE CATALUNYA, L1DER DE LA TRANSFORMACIó D'ESPANYA, CENTRE DE GRAVETAT DEL SUD D'EUROPA- CORRIEN EL GREU PERILL DE NO PODER SER EXERCIDES. NO PODIEN SER EXERCIDES SI BARCELONA NO COMPTÉS AMB AQUELLES INFRAESTRUCTURES QUE HAVIEN QUEDAT ENDARRERIDES RESPECTE EL QUE LA MATEIXA VITALITAT NORMAL DE LA CIUTAT EXIGIA. ENS TROBAVEM DONCS QUE ENCARA QUE PODIEM ACTUAR SOBRE LA QUALITAT URBANA DE L'ENTORN IMMEDIAT, DELS BARRIS, DE LES PLACES DELS CARRERS, ENCARA QUE HAGUESSIM CONSTITUïT 50 NOVES PLACES; ENCARA QUE HEM DESPERTAT LA CONSCIèNCIA DE LA BELLESA DE LES NOSTRES FAÇANES, DE LA RIQUESA DEL NOSTRE EIXAMPLE; ENCARA QUE HAGUESSIM DIGNIFICAT L'URBANISME MISERABLE DE LES NOSTRES PERIFèRIES, MALGRAT DONCS L'ÉXIT DE LA NOSTRA POLÍTICA UBANíSTICA, ENS MANCAVEN UNS GRANS EQUIPAMENTS QUE POSAVEN EN JOC L'AMBICI6 DE LA NOSTRA CIUTAT, LA DEFINICI6 DEL NIVELL DE CIUTAT QUE VOLEM. �38 —8— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: LA CIUTAT QUE VOLEM LA CIUTAT QUE VOLEM JA HEM DIT QUINA ÉS: UNA METRÒPOLIS MODERNA, CAPAÇ DE FER GRAVITAR ENTORN SEU TOTA LA REGI6 SUROCCIDENTAL D'EUROPA, CATALUNYA CAPDEVANTERA D'ESPANYA, CAPITAL DE PORTA D'ENTRADA D'AMèRICA LATINA A EUROPA I AMB LA QUALITAT DE VIDA QUE EL MóN MEDITERRANI ENS PERMET. L'ALTERNATIVA A AQUEST PROJECTE ÉS UNA CIUTAT PROVINCIANA, MÉS O MENYS AGRADABLE, PER SENSE CAP PAPER EN EL CONTEXT ECONòMIC MUNDIAL. LA CIUTAT QUE VOLEM TÉ UNES CARACTERíSTIQUES FíSIQUES BEN DEFINIDES. ÉS UNA CIUTAT OBERTA AL MAR, AMB UNA FAÇANA MARíTIMA ORDENADA, EQUIPADA I ACCESIBLE. UNA CIUTAT EN QUE LA SERRA DE COLLCEROLA HA DEIXAT DE SER UNA BARRERA PER ESDEVENIR EL PARC CENTRAL DE LA CIUTAT METROPOLITANA. UNA CIUTAT BEN COMUNICADA, AMB UNA XARXA VIàRIA EFICAÇ I QUE NO DESTROÇA EL TEIXIT URBE. UNA CIUTAT AMB ELS BARRIS I CIUTATS PERIFèRIQUES �39 -9- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació SENSE SEGREGAR I AMB QUALITAT URBANA. UNA CIUTAT AMB EL SEU CENTRE HIST¿RIC, L'EIXAMPLE I LA CIUTAT VELLA, REHABILITATS I RECUPERATS. UNA CIUTAT CAPAÇ D'OFERIR A L'EMPRESARI D'AQUí O D'ARREU UNS SERVEIS FINANCERS EFICIENTS, UNS CENTRES D'INVESTIGACI6 AVANÇATS, UNS BONS CENTRES DE FORMACI6 DE TèCNICS, UNES COMUNICACIONS RàPIDES I MODERNES. ELS JOCS OLíMPICS PER SI SOLS NO ENS PORTARAN TOT EL QUE VOLEM PER LA CIUTAT. PER¿ SI QUE INCIDEIXEN MOLT DIRECTAMENT SOBRE ALGUNS DELS PROJECTES CLAUS. DETERMINEN QUE HAN D'ESTAR ACABATS EN UNA DATA PRECISA, 1992. I COM LA CIUTAT ÉS UN TOT INTERCONNECTAT, ALTRES ACTUACIONS REBEN TAMBÉ L'EMPENTA DINAMITZADORA DE LES LLIGADES ALS JOCS. Ref.: �40 —10— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació EL MAR. LA VILA OLíMPICA PRENEM COM EXEMPLE LA VILA OLíMPICA. EL NOSTRE OBJECTIU ERA OBRIR BARCELONA AL MAR PEL CAMí MÉS NATURAL. EL CAMí MÉS NATURAL ERA EL POBLE NOU. EL POBLE NOU HA VISCUT AïLLAT DE LA CIUTAT, OFEGAT PEL COLL DE FERRO DELS FERROCARRILS. AILLAT DE LA CIUTAT I TAMBÉ SEPARAT DEL MAR PER LA LíNIA DE LA COSTA DELS FERROCARRILS. AMB LA DECISI6 DE SITUAR LA VILA OLíMPICA AL POBLE NOU HEM PROVOCAT UNA SèRIE DE REACCIONS EN CADENA QUE DIFICILMENT S'HAURIEN PRODUïT SENSE LA FITA OLíMPICA. HEM ACONSEGUIT QUE RENFE MODIFIQUI EL TRAÇAT DE LES SEVES LíNIES. HEM ACONSEGUIT QUE EL MINISTERI D'OBRES PúBLIQUES ASSUMEIXI LA INVERSI6 DEL CINTUR6 LITORAL. EL RESULTAT SER QUE EL POBLE NOU VEURà EL SEU TEIXIT URBà REHABILITAT. NO TINDRà LA BARRERA QUE S'INTERPOSA ENTRE EL BARRI I EL MAR. EL POBLE NOU Ref.: �41 Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació QUEDARà FINALMENT RELLIGAT A LA CIUTAT. I LA CIUTAT GUANYAR UN NOU CENTRE DE GRAVETAT, L'EIX DE CARLES I, SAGRADA FAMíLIA-MAR, COMPENSANT LA TENDéNCIA ACTUAL DE DESPLAÇAMENT DE L'ACTIVITAT CAP A ON ARA SOM, L'EIX DIAGONAL. L'OPERACI6 VILA OLíMPICA-POBLE NOU, HA DONAT IMPULS TAMBÉ ALS PROJECTES DE L'ESTACI6 DEL NORD, PLAÇA DE LES GLòRIES I SAGRERA. I HA AFEGIT COHERéNCIA AL PONT DE FELIP II-BAC DE RODA. Ref.: �42 —12— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: XARXA VIàRIA ACABO DE FER AL'LUSIó A UN ELEMENT IMPORTANTíSSIM DE LA XARXA VIàRIA DE BARCELONA, EL CINTUR6 LITORAL. FA DEU DIES QUE ELS TèCNICS DE L'AJUNTAMENT I DEL MINISTERI D'OBRES PaBLIQUES VAN ARRIBAR A L'ACORD FINAL SOBRE AQUESTA VIA. ELS PUC ASSEGURAR QUE SENSE ELS JOCS OLíMPICS HAURIA ESTAT MOLT DIFíCIL ACONSEGUIR AQUEST ACORD. O, SI MÉS NO, ARRIBAR -HI TAN RàPID. L'ACORD, JA SABEN QUIN ÉS. EL MOPU ES FA CàRREC DELS TRAMS QUE QUEDEN PER FER DEL CINTUR6 LITORAL: MORROT-COLOM, DES DE CORREUS, PER TOTA LA LíNIA DE LA COSTA I REMONTANT EL MARGE DEL BESóS FINS LA TRINITAT. EL COST TOTAL DE LA INVERSI6 ÉS DE 24.000 MILIONS DE PESSETES. L'ALTRE ELEMENT FONAMENTAL DE LA XARXA ARTERIAL ÉS EL SEG6N CINTURó. AQUEST, EN UNA PRIMERA FASE, ANIRà DES DEL NUS DE �43 -13- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació LA TRINITAT -0N EL CINTUR6 LITORAL ENLLAÇA AMB LES AUTOPISTES DE GIRONA I TERRASSA- FINS A LA DIAGONAL. Ref.: �44 -14- Ajuntament de Barcelona Ref.: Gabinet de Comunicació CIUTAT VELLA CREC QUE HEM TINGUT UN CERT ÉXIT EN TRANSMETRE LA NOSTRA CONVICCI6 DE QUE BARCELONA NECESSITAVA UNA INVERSI6 EN INFRAESTRUCTURES IMPRESCINDIBLES PER A UNA CIUTAT DEL SEU NIVELL. LA RECUPERACI6 DE L'EIXAMPLE TAMBÉ HA ESTAT ASSUMIDA PER TOTS ELS BARCELONINS. PER¿ EN EL CAMí DE LA CONSTRUCCIó DE BARCELONA HI HA ENCARA UNA FITA MOLT IMPORTANT, FONAMENTAL. AQUESTA FITA ÉS LA REHABILITACI6 DE LA CIUTAT VELLA. LA CIUTAT VELLA TÉ UN PATRIMONI ARQUITECTòNIC I RICS D'ESPANYA I HISTòRIC QUE LA SITUEN ENTRE ELS MÉS D'EUROPA. L'ENTORN DEGRADAT EN QUE ES TROBA, PERò, NO DEIXA APRECIAR-LO, DE MANERA SEMBLANT COM LA BRUTÍCIA ENS AMAGAVA LA BELLESA DE LES FAÇANES DE L'EIXAMPLE. L'EQUIP DE GOVERN I ELS TèCNICS DE L'AJUNTAMENT �45 —15— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació ESTAN CONVENÇUTS DEL VALOR URBANíSTIC DE LA CIUTAT VELLA. NO TAN SOLS DES D'UN PUNT DE VISTA MONUMENTAL, SINE TAMBÉ DES DEL PUNT DE VISTA DE LLOC ON VIURE, TREBALLAR, COMPRAR, FER VIDA QUOTIDIANA. EL NOSTRE DESIG SERIA TRASPASSAR AL MERCAT AQUEST CONVENCIMENT QUE TENIM. I PER AIXò L'AJUT DE TOTS VOSTÉS, FINANCERS I EMPRESARIS, ÉS IMPRESCINDINBLE. L'ESTAT DE DEGRADACI6 DE LA CIUTAT VELLA ES MOLT GREU. EN PERE SERRA, GERENT DE L'AREA DE REHABILITACI6 IMMEDIATA, ESTIMA QUE SóN 30.000 ELS HABITATGES A REHABILITAR. AIXò NOMèS EN HABITATGE. NO CAL QUE ELS DIGUI L'ENORME QUANTITAT DE DINERS QUE AIXò REPRESENTA. PER TANT SI EL MERCAT, SI LA INICIATIVA PRIVADA NO CREU EN LA CIUTAT VELLA, SI NO PARTICIPA EN EL FINANÇAMENT DE LA SEVA REHABILITACI6, NO ES POT FER RES. Ref.: �46 -16- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació MÉS PRECISAMENT, ALGUNA COSA ES PODRà FER, PERE EL RITME DE DEGRADACIó SER SUPERIOR AL DE RECUPERACIó. I LA CIUTAT VELLA NO S'HO MEREIX. NO S'HO MEREIX I LA HISTÈRIA NO ENS HO PERDONARIA. PENSIN QUE TOT EL QUE BARCELONA HA ESTAT A LA HISTÈRIA, I PER TANT GRAN PART DEL QUE CATALUNYA TAMBÉ HA ESTAT, ES VA FORJAR DINS DEL PERíMETRE DE LES RONDES. DURANT SEGLES I SEGLES, FINS A BEN ENTRAT EL SEGLE XIX. NO POT SER QUE MALBARETEM AQUEST PATRIMONI PERQUè LES ADMINISTRACIONS DEL PAIS NO S'ENTENEN. O PERQUè ELS EMPRESARIS NO SABEN VEURE MÉS ENLLà DEL BENEFICI IMMEDIAT. LA MATEIXA VISI6 DE FUTUR QUE ELS EMPRESARIS CATALANS HAN TINGUT AMB EL SEU SUPORT A LA CANDIDATURA DE BARCELONA PELS JOCS, LA TINDRAN, ESTIC SEGUR, PER REDREÇAR EL COR DE BARCELONA. Ref.: �47 -17- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació BIT '92 TOTS AQUESTS PROJECTES DELS QUE US HE PARLAT -A MÉS DE LA RESTA D'àREES OLíMPIQUES- TENEN PER SI SOLS UNS IMPORTANTíSSIMS EFECTES ECONòMICS. PER HI HA ALTRES CONSEQÜèNCIES DELS JOCS. MENYS VISIBLES, PERQUE NO ES REFEREIXEN A LA "PEDRA", PER NO MENYS IMPORTANTS. ELS JOCS HAN DE DONAR TAMBÉ UN IMPULS DECISIU A LA MILLORA DE LES . NOSTRES TELECOMUNICACIONS I EQUIPS INFORMàTICS. EN CADA OLIMPIADA, LA CELEBRACIó DELS JOCS HA SERVIT DE PRESENTACI6 . DELS aLTIMS AVENÇOS EN TELECOMUNICACI6 I INFORMITICA. DES DEL COMENÇAMENT DE LA PREPARACIó DE LA CANDIDATURA ES VA TENIR MOLT EN COMPTE AQUEST FACTOR. LA CONSEQÜèNCIA VA SER EL PROJECTE BIT '92. L'OBJECTIU DEL BIT '92 ÉS PLANIFICAR LES NECESSITATS INFORMàTIQUES I DE TELECOMUNICACIó PER ALS JOCS OLíMPICS DE 1992, A LA VEGADA QUE D6NA A BARCELONA Ref.: �48 —18— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació L'EQUIPAMENT NECESSARI PER UNA CIUTAT DE LES SEVES CAP.ACTERíSTIQUES. LA RàPIDA IMPLANTACI6 DE LES NOVES TECNOLOGIES ÉS IMPARABLE. DAVANT D'AQUEST FENòMEN NOMÉS HI HA DUES ALTERNATIVES O TRACTAR D'AFERGI — SE EN LES CONDICIONS MÉS FAVORABLES O DEIXAR — SE ARROSSEGAR I DEPENDRE TOTALMENT DE LA TECNOLOGIA EXTERIOR. ELS JOCS OLíMPIS S6N LA MILLOR OCASI6 QUE TENIM PER INTEGRAR LA NOSTRA INDúSTRIA I ELS NOSTRES TèCNICS EN LA CARRERA DE LES NOVES TECNOLOGIES. Ref.: �49 -19- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació CAIXES AL COMENÇAMENT HE DIT QUE EXPOSARIA QUIN HA DE SER EL MARC QUE HAVIEN DE TENIR ELS PROJECTES IMPRESCINDIBLES PEL REDREÇAMENT ECONòMIC DE BARCELONA. UNA PART FONAMENTAL D'AQUEST MARC ÉS LES INSTITUCIONS FINANCERES, I MÉS PARTICULARMENT, LES CAIXES D'ESTALVIS. ENS TROBEM ARA, COM VOSTÉS SABEN, EN UNA SITUACIó DE LLEIS RECORREGUDES I SUSPESES I UN DECRET TAMBÉ RECORREGUT I SUSPÉS EN LA SEVA APLICACIó. NO VULL EXTENDRE'M SOBRE ELS DETALLS DE TOT EL PROCÉS QUE ENS HA PORTAT AQUí. NOMÉS VULL REFERMAR LA MEVA CONTVICCI6 DE QUE LA RACIONALITAT ACABARà PER IMPOSAR -SE. I ÉS EVIDENT QUE NO ÉS RACIONAL UNA SITUACI6 EN QUÉ LA CIUTAT DE BARCELONA, EL SEU AJUNTAMENT, POGUÉS TENIR DOS O TRES REPRESENTANTS A CAJA MADRID I CAP EN LA CAIXA DE PENSIONS. Ref.: �50 -20- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació PENSO QUE CAL NO POLITITZAR LES CAIXES. CAL DONARLES UNA PERSPECTIVA D'ESTABILITAT A LLARG TERMINI, PER LA VIA DEL CONSENS. I EL CONSENS NOMÉS POT ARRIBAR AMB UNS 6RGANS DE GOVERN AMB REPRESENTACI6 PROPORCIONAL. EN ALTRES PARAULES, SI L'UNIVERS D'IMPOSITORS ÉS SENSIBLEMENT IGUAL A L'UNIVERS DE LA POBLACIG, LA DISTRIBUCI6 DELS 6RGANS DE GOVERN DE LES CAIXES HA DE SER SENSIBLEMENT IGUAL A LA DSITRIBUCI6 QUE RESULTA D'UNES ELECCIONS EN EL TERRITORI CORRESPONENT. CAL DONAR LA MàXIMA TRANSPARèNCIA DELS PROCESSOS ELECTORALS, CAL RESPECTAR L'AUTONOMIA DE LES CORPORACIONS LOCALS PER REPRESENTAR-SE COM CONSIDERIN • MÉS PROCEDENT. L'AJUNTAMENT QUE PRESIDEIXO NO TINDRIA INCONVENIENT EN DESIGNAR COM A REPRESENTANT SEU, ENTRE ALTRES, A REGIDORS DE L'OPOSICIó. EL QUE NO POT ACCEPTAR ES QUE L'OBLIGUIN A DESIGNAR-LO. JO VULL ASSEGURAR -LOS LA MEVA CONVICCI6 DE QUE LA PERSPECTIVA ÉS OPTÍMMISTA. Ref.: �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació LES CAIXES CATALANES Sal UNA DEMOSTRACI6 DE QUE CATALUNYA Sí QUE TÉ CAPACITAT FINANCERA. DE QUE CATALUNYA TÉ UNA ESPECIAL APTITUD, A MÉS, PEL NEGOCI BANCARI DE TIPUS COOPERATIU. JO TINC LA SEGURETAT DE QUE LA CIUTAT DE BARCELONA PODRá COMPTAR AMB LES CAIXES PER PODER ESDEVENIR LA CIUTAT QUE TOTS VOLEM. • Ref.: �••' ♦ 52 -22- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació FINAL PER ACABAR, VULL DIR -VOS ALGUNES PARAULES SOBRE EL QUE HA ESTAT L'EFECTE MÉS IMPORTANT DELS JOCS. ESTIC PENSANT EN L'EFECTE REVULSIU DELS JOCS COM A CAPGIRADOR D'EXPECTATIVES. HEM ACONSEGUIT IMPREGNAR LA CIUTAT DE CONFIANÇA EN EL FUTUR. I TOTS VOSTÉS SABEN MILLOR QUE NINGú LA IMORTàNCIA QUE TÉ PER L'ACTIVITAT ECONòMICA LA CONFIANÇA EN EL FUTUR. JO VOLDRIA ESTIMULAR A VOSTÉS PERQUè CONTINUESSIN APOSTANT PEL FUTUR. ELS DEMANO LA SEVA COL.LABORACI6 PER CONSTITUIR LA CIUTAT QUE VOLEM. • VIVIM UN TEMPS EN QUÉ, AFORTUNADAMENT JO CREC, S'ESTà DEMOSTRANT LA INUTILITAT DELS DOGMES. DOGMES COM LA SEPARACIó RADICAL ENTRE SECTOR PúBLIC I SECTOR PRIVAT. DOGMES COM EL REPARTIMENT RíGID DE COMPETèNCIES. AQUEST ÉS DONCS UN MOMENT úNIC.PER LA COL.LABORACI6 ENTRE TOTS, PER APROFITAR LA MOLBILITZACI6 D'ENERGIES Ref.: �53 —23— Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació QUE L'IDEA DELS JOCS HA PRODUïT EN LA NOSTRA SOCIETAT. L'AJUNTAMENT QUE PRESIDEIXO HA EMPRÉS MOLT DECIDIDAMENT AQUEST CANVI. N'ES PROVA LA CREACI6 D'INICIATIVES S.A. I LA PONèNCIA DE DESENVOLUPAMENT ECONòMIC I SOCIAL. VOSTÉS JA CONEIXEN LA PARTICIPACI6 D'INICIATIVES EN PROJECTES —I REALITATS— QUE HAN TINGUT AMPLIA DIFUSI6: L' HOTEL MIRAMAR, BARNACABLE, LA MANSANA PELAI— BERGARA, EL DIARI DE BARCELONA. TAMBÉ CONEIXEN EL PROJECTE BARCELONA ACTIVA, DE LA PONèNCIA DE DESENVOLUPAMENT ECONóMIC, L'ELEMENT FONAMENTAL DEL QUAL ÉS EL VIVER D'EMPRESES, SITUAT A L'ANTIGA FACTORIA OLIVETTI, DE LA GRAN VIA. JO VULL FER UNA CRIDA ALS EMPRESARIS, ALS FINANCERS, QUE RECOBRIN L'ESPERIT LIBERAL PROPI DE LA SEVA CONDICI6. NECESSITEM LA SEVA PRESèNCIA EN LA CONSTITUCIó DE LA BARCELONA DEL FUTUR. NO TAN UNA PRESèNCIA ORGANITZADA, COM A GRUP DE PRESSIó POLíTICA, COM UNA PRESèNCIA EN LA SOCIETAT. Ref.: �54 -24- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: VOLEM QUE LES EMPRESES GUANYÍN DINERS, SENTIT DE BENEFICIS A TOT CURT TERMINI, SINE NO EN EL QUE SIGUIN PER L'ENTORN. L'IMPORTANT ÉS QUE AQUESTS DINERS EXISTEIXIN, TROBEM ELS CAMINS PER CONDUIR ELS DINERS ALS I QUE PUNTS ON CALEN. VOLEM L'IMPACTE DE L'ESPERIT EMPRENEDOR EN LA NOSTRA SOCIETAT. NOMÉS RECUPERANT L'ESPERIT EMPRESARIAL, EL QUE SAP PRENDRE RISCOS, EL QUE VOL CREAR, RELLANÇAREM LA CIUTAT, EL PAIS I LA SEVA ECONOMIA, MOLTES GRàCIES. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3986 Title A name given to the resource Els Jocs Olímpics i el rellançament econòmic de Barcelona / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Finançament Lideratge Barcelona Infraestructures Acció política Economia Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-03-23 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1077/19870314d_00193.pdf 1f5437b8eec750aecc743b4ff120d0f3 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Alcaldia Gabinet de Comunicació Plça. S. Jaume s/n. 08002 Barcelona Telèfon: 301 07 07 Tèlex: 54519 Laye e ELS JOCS OLíMPICS I LA CATALUNYA DE LES CIUTATS. CONFERENCIA DE L' EXCr . SR. PASQUAL . 11ARAGALL AL COL.LEGI DE' PERIODISTES DE GIRONA., Girona; 14 de març de 1987 �+uui •Ajuntament "1II +' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: NADAL, FIDEL INTERPRI T Dr LES I- QUIETUDS DE GIRONA. • AVïJI PRECISAN ELiT I CO N JA SAT?EIJ, ''Ei"? FIRNAT ELS DOS- COVEI -DE BARCELONA; UN CONVENI -------" PEL • QUAL, E N TRE ALTRES COSES, L I AJUNTAMENT DE .GIRONA AJUNTAMENTS, EL DE GIRONA I . _ OFEREIX 9^?.L• i.? : Sr _U SUPORT PER RE0RGA1VIT%iAr L' AWïIU HISTòRIC•• DEL DE DARCELO;:JA. L'AJT1;`1i'A'=:r2:iT Dz_:. P.,ARC%LO'vA, .PER .LA.SEVA. PART, PRESTARA PART DELS FOïdS DEL MUSEU D'ART DE CATALUNYA PER. M'POSICIONS A GIRONA.33 JJ^^^^ ^(// ^.. . ^ ( (/¿/1'nJ^VIÍ/ 3^VV' V ^^ ^^ . ' ^ . 1;=/^' ^ .^ ^ 1 U- /VI` /^L^.n• - ."'^ ¡'^ /^^J.({ Y , •^ ^ ,^ ^^^ o /1^ .. ^' ^ • . ^^^^Li^^^ . ^ ^^ . . �-4- Ajuntament Gabinet de Barcelona de Comunicació.. Ref.: LA IMPORTANCIA DELS CONTACTES \PERSONALS. CATALUNYA, RE AL ITAT URBANA. OÑ\ .CO§&z 22I COM AQUEST TIA . ESTA? POSSIBLE, EN GRAN PART, /2}C}2S A LA FLUIDA 23t&C13 . \O« ÑI9a .ENTRE AMB DO\ ªJ g 22AJ2rfSZ I % ` ^ < < \ NO EM REFEREIXO .T !< SOLS A •LES « . RELACIONS INSTITUCIONALS, SINO TALL A LES.RELA /IONS PERSONALS, UNS CONTACTES DIRECTES _PERSONA &- PERSONA O22 ES PODEN z22 2a2ItS32ç. .AQUESTA\ 2£O2I\I2^^ JERSONA«, AQUESTA f /3\IS2OSI\I5 ¿L - CONTACTE, ¿SOFRE QUINA - REALITAT £ÇSIC2 S'ESTABLEIX? S'ESTABLEIX SOBRE LA REALITAT DE DUES CIUTATS, GI2GA. I BARCELONA, QUE S6z 25D95S I2fO2ÇF¡?iSSÏGa DE LA 22RX«`OS CIUTATS DE. CATALUNYA. UNA 2&223 QUE . FUNCIONA, QUE \S EFICIENT,. QUE PERMET \JE LA POSSIBILITAT DE CONTACTE DI2«CTE S'ESTENGUI A TOT �-^ —5— fIIIÍ( de Barcelona Ajuntament Gabinet de Comunicació Ref.: CATALUNYA. I AIXò ÉS UNA , L:-,S CAP.ACTERíSTIQU),S FONAMENTALS DE LA VIDA . URBA'i;A, Ui'•i DELS ?".OTIUS PELS QUALS' LA GENT TF,NDEIX • A FOReI11.R CIUTATS: ^ SOVINT HE COI ";J,?Tc ' L' AVANT r„ Dr' i'áADI?I1 ALCALDE BAi.RT._:CO, NOSALTRES r , ,:'^I• c, Uï-J,^ n .- .;?;.)3 ':OLTA ci [. PE DEPENEN ' ..^ S O, CI 1L '..L ^T, SINO • CIUTAT. TOT . _ rlDr:' C` T .';, Di; VEGADES, UNA r ^^^ %r _.__ _^^S C^, NEGUCIACIOriS ` T .i 7 ..,rt . ^^:: ^'i. .;t±.Lï^^,_ ;" AME ATS . ',:L FET DE VIURE I:,, EH ENCodTP E S INFO N\LS 'ATFI"A SOBRE MOLTS DE MADRID. NO VULL DIP. TAT,? SOLS V EUP r\ L A n DELS D'ESTA .: ' ±m -T^-^r^^ DI? 1 -^ T?r.^ D Dr L ??.,T,:,;_-1^J:_,, Pï^.O!,L_,..:'S n T = COL.LEGA DE L' ADI:I;-IISTRACIó CENTRAL — , . { APIS C SE ',.,^ _.._..7.^ `, "i.I?'dI,^1R'.,5, Tr7, .iEU DE PODER VEURE ALCALDES, PET FACILITAT R;:'SPO;::SMLi? . EL TC-}i, QUE I?r?_rO'R C>U,?. L i^- T^.I^^.ò 1 Oc:. n - ;,,i Ii,:[,_ i`^ ,.E. .. ^ •P Ç'•^ ."^ . DESENCALLAR TOTA U';A REUt`IIó DE T REBALL- i VULL TT1.L[IS^ ..<< -., rnr^ - ^-) ^ ^ r• i ^m ^.t^ ^;;•:,_,CI-)o^ICt^., i?^ SI VOLF[J, çnkiit-uln �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: 2Lt6 QUE . Ix2sezSSa SOL? ALS QUE PROFESSIONALMEN T Sl2Ai! O991Ca2 E'SS2On7 DE. LES , AVANTATGES DE LA U m3^IIÇ^&C13,. CO2 }S EL =U CAS. IS BEN EL .\02E2223 DE SISTEMA DE CIUTATS . .. ^ . . {^lls}\2£^ \ sQ 2aIÉ<222 ¿2^2\ &22 ¡ za\^; A \}2\O& ^ 2&T2IK, \ \ AL CICLE Ç \^ «S222S DE LA CATALUNYA DEL FUTUR"-.r A GIRONA, DEBAT ª DEL 8 DURANT EL E CRó2NA± If.TERRITORIAL. CATALUNYA APAREIX AVUI AL S ULLS DE L'OBSERVADOR, r¡' LA TACA OÇ't« NOVA c223o/ k y Ià PER S22\.tT? \ •22 . ƒa 7s25I2&2 DELS S293 S.J20S Sc02ò:ICS I SOCIALS, COM UNA ^. \ZA DE CIOW,_ S6 202 O2 CONJUNT D'AGLOMERACIONS cI2T¿PAUS, PETITES I\0 2A\2 PETITES, • 2ITJAN£ R ACUESTA' . 22 a :_. O22 m%CICa C£ /¿D A MIS PER LA 2\SSRI2;2\\DOC?2 • D\aS FACTORS NATURALS ƒ A VOLTES �Ajuntament "11W de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: TA1:E%. - RESULTAT ENCERTADES • POLíTIQUES, O NO. MORES I, D' UPES .• D^TE P.HINADFS. D' -ORDT;ïdACIo UNA • POLÍTICA D' A.ï?.A, T ) •^t T n 'r \Tn tT ' ¿^ f'1 ! l . HAURIA_ PRIMER, T ,l D;;' ^!^ 1T;^^L C_:^ A O,_:JLClIU: TERRITORIAL OETENIR . VIDA_ EL P,'iàlUM :r:^UILI_. REo gl I LA MES GRAN OUALIT AT .DE T C(^-:-,;J•.J^.,^ P^=^í.^, : AME EL r ^ DEL `' " ??OSSI:I,ï ?S PER A__, ^ SACRIFICIS PERi A. I SEGOi', ^fir; 'T'' DE Cr_.:ALUi:ïYA, r, ENTESA LA CORRECTA CO_ _^.,^C_A C,^^a:^ïi:`._^o L,, ' AGLO[iERACIO' 4 _-1U11ANES , AtHB J ^^^ ?., CIUTATS ._1 GRAN DE CIIi_ nii^^.'.SG°^%\^ r-^^-'r _.-^TO r-' O.ï )T ._. ,L • TERRI I SOCIAL;) 'ï;`'Lii;^^U<<.:-^.T ?T T C e^^ï.._I; O ^_^^.P^r _d :Ii'í POSSIDT . PEP. EUROPEA:, DE RESULTATS HABITATS, •I-i.A D' EST.AR PER ALS SEUS tl.' ^`A`11:I1. IMEE LLIGAT AME . LL'ENTORN .:_^:._^. i^:7r-^ ^--^ ^^A EUROP *UN EN -EL :U;.OP '-^ , '.)T^ ' ,,GIo D'UNA_ EL T TAL • ;'C( l'•;o1.;ICS n D^, m ^ ïl_ DE or' SEVES ^C PARTS. C,7-._n 1.._^CU''.^ >. ^, L1:,. CO[':. AOUEST CONJUNT SI°"^T^..... ^^.. a; C-ili I'' .I n ird ';:^ ._. [Ji CONCENTRADA T__^Cr^ •^..^^ADA ^^ 7^I._,._,. r"' ^( ..._r_i:` ^^m,'^^^ .:v -* -T . CO ^^ SEVA )^'^^^_-_ :;C_I^^ ' L,,.. r"•.E L.;T �–8- Ajuntament ' 1 111+ de Barcelona Gabinet de Comunicació LA. A.nUEST BONA Ref.: CONNEXIo DEL DE CIUTATS CATALd AMB TEIXIT UP.P7'1-INDUSTRIAL I DE SERVr;IS DEPP3, .r1QU1 L ' A,P.:?A M f''TROPOLITAivA I Sí CRUCIAL^I`r-. ?'?T, .DE LA JA SISTEMA r^'^^)PnI J IT^;'?. J_! ^ r f- TJ_ Cl ^^)_.. 1\!.. FInS .I TOT DÉ: I:^,A^`C")• L J O'. '^^ . DE P c-YW c:~1,143–, ¿k LA. CAPIT?^,I, PEROU ;^''TOI: DE T^ n ï:;'^^ P ,^L . ^ ¡. Dj Ui'i DEL SEU PL'!^1:=^ .I, TERRITORI, f A.RTICULACIÓ D E ',Or^OI:S AJi,`P1;R_i T:TIUS m ..^ .;." ,. =, L ^ ^', i^tJ i^_ m 1 n',._. n I NO SOLENT ENTeS I`:TCOM CO COIIP?J.i,iïENTAi VERS n IOP.. IJ °`^r E^, ^. E . ^ ^j w JUGA (rn. /j-1-T cz-In EL UNA IS, SIN6 CZ í~ i u n/! tit-c.t5^ , - ^-^ t,,_ ^ �1 -9IEIIIII de Barcelona Ajuntament Gabinet de Comunicació LA FAL.LACIA DE LA OP0áICI6 BARCELONA -CATALUNYA .NO ^r, CERT (7U7 CATALUNYA B' HAGI DE PLANTEJAR LA' CONTRAPOSICIC; 9 L'OPCSICI5 ENTRE DUES CONCEPCIONS: UNA, L' ALTEA, '"BARCELCHINA" ANTIBARCELONINA, CeMAPCALISTA O SENZILLANENT'CATALA'HA.- N o .S'ENT1N QT.11. VOL DiR EZACTAMENT•QUAN ES BATEJA LA PETERA DE LES n p cioms ..CM LA. DE- LA CATALUNYA-HANSEaTICA jA SE.00- 1' CON. LA DE LA CATAWNYA-CIUTAT. MAI AQUESTES DUNS COHCEPCIONS . , SI ES -QUE SE'NPOT PARLAR CON DE C07,7CEPCIONS • EN EL l'1.ATEI SENTIT L'UNA I L'ALTRA, NO HAN ESTAT ()POSAD:ES. NI ns no QUE HO ESTIGUIN. ARA. • UNÌ 1S CERT, En CANVI, QUE HI HA HAGUT HISTòRICAMHNT CONTRAROS T CT5 ENTRE UNA CONCEPCI5 ;S 'INDUSTRIAL, MnS ÉNPREWMORA, COCEPCIó • URBANA, MÉS DE . CATALUNYA I UNA. ALTRA M1B. TRADICIONAL, PAIRALISTA, .11.1S • CONSERVADORA. . .ACUESTA CONTRAPOSICIC)-1S . L7. níTIMA EN EL TÉRRENY DE �—l UAjuntament '' iiI de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: DE L' .-LES IDEI;S, EN EL TER REPdY POTSER, .HISTòR ICA EL .^., GOJ ° SIGNE. DE LA ..JA rUP SIGUI, J?N . ITICi PER A CATALUNYA.. QUE MENYS CATALUNYA, ^ ^ ^ i?IiIGíI SIGUI DEL LA SEVA FILOSOFIA POT UPA O:PCS•ICI&, O DUES OPOSICIONS. FILS- CONCI;PTES • „' T C:;^"Ci^T?^ :.`i DF c:T^. .t;,,T.?., I` `^`" i • TERRI T ORIAL DE A RA NO HO `AVIA ? 7 ' Pn ,S L R.1: -,, Ai?1LISI PERò •. AI COM A T A SE FILOSóFICA EMPRENDRE •L'ORDF,NACIÓ T E R7.iITORIAL TII'.TGL FINS EN L' ESPECULACIo, DE "i P_.P.:PAíS ." I i i.'. .^• CONTRAPOSATS, DE MOLT :í0.^^ "('IUTAT " COM T n_ U E LïJ, T `"'' it ^, ^ DESAPAREGUT . DE L?. •LI`:„RA`nL':'•.A CIP.NTí;FIÇA I FIES I - TOT HAN DE - LA POL1TICA. • LES i-> -^ r. ^_^ _,T1T1,^: . ;,,Ói? r; T1•l.^ T,.1.J.) -. (^ T ¡^T.ir ^-' (+ ' ^^^..1^^'Cc;PC1`:'1.'.l 7 -^ LES PARTE, ^:, L...,.-. lil UNA ^ I EN ;`-''"^..' J ?^i^^.i '' " l. 7 QUEE POSEN _ n m^ CAPITAL—PA1.^ 1n ^•' c r ,; 7^ 1ï.ç._^—CATALUNYA, i T. ^O_s^,i..^_^,LC . F . .rV 1-.TSI 3LL,,_^ I r7 m-,rí -rr^ n'T - -^1:•-F^^C.L:-.:=!T'• O 'II:.._^ FINS I 1^ .^ TOT 7 1^l VEC^ADES ,EQUIVALENTS. ¡¡ DIT rnVl FoPT, UNA l l -i :^). 1- I. ^l. I ^i ' ':^ t nrr ^^ C 'T^ IJ . ;T:uS^ CC BARCELONA, .CATALUNYA 1`1O ' P:'`.PACIc P5-1,13 REGIONS EUROPEES . �Ajuntament '1111+ de Barcelona Ref.: Gabinet de Comunicació . DE CULTURA P'ROPIA (BRETANYA, Coi:SF:GA, OCCITaNIA, ETC.') CORRESPON - AGLOMERACIó URBANA DE GRAN D'UNA 'I? LA INEXI.:;TiNIA MOSTO: . CLARAMENT • ARE LA FET I:'i XI^TètICIA D' UN PROJECTE i:ïJ`.CIOP'AL :; TA;,Li_ ^ tT •'}1-'v.•T Ct^^.^^C^! ,,, CORRECTE, . ^,^ ^. ^>r^;^_^,.,; .^; :l I AI`{ó P`1C`^n DIR, AME r" Pt,^' ^.^.oTAMBÉ ES POL i D'- ENCERTAR, Li^, .1-. ^.^. I^.^^ p nC,ï.'.. ^^^'.•ILITF^ rn .• y,--t -, Ç)U,F. . SI i* T, BARCELONA E "I STE T" .` T,T, CAP I A LA FI P EP.ntJè CATALUNYA PROU J:; ACIó CON PER HAVER-SE PROPOSAT I HAVER ," QUE :E`? • DIr.''•r-^ï ^^' T,^'_o t,._EN ACONSEGUIT LA F Or ._:,cl^ ^ _^ CAPIT?.L, . _ Y-)Vaul, ï";S 1\ ' DI:'., • SOCIALS UNA GRAN ^, DE Jï ='. ^T D .CONJUNT ÇL?S:'t^^„S I DE :10 R.T:%,AC:IO?.-.TS AME' LA PRODUCCI6 GRUPS PRIMàRIA R' ALWr,NTS T ' DE '°PmÉi Ii?S PP.IM1'',P.ES I APLEGATS. EN •Uid AMB FU;NCIO_:._. D, • DIRECCIó I T_,? RT T O'?I -. "7 .-i -i-• i,.El UZ`.i' I ';F 'S, I . Da?L ... r' ^ n-^^?r''; T•?`.RCrLO 'A Z :OLT COMSCIï::NT QUE T n-^ ^r .Ió ^:.I * : S _'o SER- LA PLATAFORMA -: ^ ;^-(, ._^. ^ . ^^` ,;-rr^ra I ^:^ IC^. J.. .. LA. SENA D' i:,XP'r.E.S SIO ^ ^ DE CATALUNYA,• - L' I.-S;'";iMi,NT QUE CATALUNYA HA . .COi'STRUIT • - �—12— Ajuntament 'I!II +' de Barcelona Gabinet de Comunicació PER EXPRESSAR — SE I i:ELACIO: ?AI: = SE AME L'EXTERIOR.. !UI; ES EL BEN . EVIDF%?T EN TOT CAS F,S,. COI`dTl APOSICIó ENTRE: Ucl EXTREM .I L'ALTRE -QUE . DE LA NO SE'N ` POT TREURE CAP ORIEï'T:\CIó P.?kTICI; I ltTIL PER . A E' E LAEORACIó D' U??A -POLíTIC A`I'PPI.I"..'Oh.IAI_, ADAPTADA A LES rd.?CESSITATS DE n SORGEIXEN .E SOP.CEI Ei — DE .^. QUE I LS SóN L^" '^C` ^ ^_íi' 0,. t_!,__ iC T,• ^ vL•. ,^ LES DE_: :i3í. -.I`',., LA ^ I r, t^_. "= .. S^_' :oi.d CONSIDERADES i',^id- LA SEVA - REAL 1 i r,a. R MAGNITUD I NO PAS EXTRAPOLADES COM.. NORMA D ACCIó. PER • i^i'.? _1PL:-; , LA. CO?'Tn.APOSICIó nUi', H I PUGUI HAVER " n `^ ..^. T' ,.rZ:^r, r n^_:,..: T ^II O .L:', T,TERRA ^^.: ^ i..^. "'C71 ç UTA CONCEPTE úTIL I PER .., , .«CELOivA ENTRE T^^ ;i; O LA NDR.=; DETEP.`'III-?ADES ENTENDRE i ..•.CTITUD_, I I .•. ^ 'I"^ CANVI,. ^; C>T O D'UN L' ?l ACTUAR ^. - A PARTIR D'ELLES. NO U l CONCEPTE A.'IPÜLA - DES • D,E _IiALT I';CO''IC TD uTIL, :1N5 DANYóS, QUAN ES P E;', TAL D TREURE PROFIT. POLITIC, ALTñE TIPUS, D'AQUEST I:.: sFP.ONTAiIE'iIT . UI; L A OOL.L:•.J,OR.ACIo _uTIL I �-13- es ■ ^ Ajuntament 1111W de Barcel Sa Gabinet de Comunicació PRACTICA { j LA QUE S'\SI\ba3Mf SS O2 < talK ¡ :PUNT /2s © TERRITORI, / NO 22\ S'IMPOSA \2S. DE DALT.. \Ix3 • 20 DE PUNT A g 2C23S32IA2222 LA ÜUS HA D'IMPEDIR, •y\&Ç, t'ZSIS2IC I2- D'ARBITRATGES DES DE DALT, ºeA¡ LES \ CONTRAPOSICIONS 0 CO«za \SCis§ ENTRE ELS ELEMENTS - DEL SISTEMA TERRITORIAL NO S3\ PROU EFICAÇOS PER A t ©\ÑIj#3S • 22U2&AL. 2o :f S < LIa . - . RECONEIXEMENT - I PERFECCIONAMENT DEL Cas}CT \2 922} OS CA T ALUNYA o0D23 2s03ae .g S& I§CO2202AC13 EUROPA QUE 22S PERMETI, AL M K2zI2 7 Fi2 S, JUGAR « UN : 22222 C&2OAzzEÇ22 I : ÇǃGII 1 A a ! fƒ UNA 2}/; AQUESTA, QUE -\\ RABLES DE LA CULTURA RECL A MA ACTITUDS QUE 35H2 INSEP A / URBANA; - . . . c02 ARA \t'cOS? 22t DEBAT, »`§SÇIgªGI5 DE LA )tE22tI2a2, t'IQ ?2R2 9 22 s£5 AVANT-GUARDES I EL RIGOR, 7`,T, 2«2zI2 Y2 22S/ 23 S'2n2IS}322ac13, �—14— :ER111I1 Ajuntament 1111* de Barcelona Gabinet de 'Comunicació PER UNA SOCIETAT SENSE DIFERèNCIES CAMP—CIUTAT no VOLDFI.; ESTIC DIENT S'INTERPRETES CON ( '., ^^' T S_s ^? ^.: ^• Sz P..TU ^Jrr _. U;.? . . : ^_T^ C ^ `', ^ i. ^ . Aï:^SOLU7.' . r;: . . "`,13154; JO CREC ° UT? LI—IDEAT DE SOCIETAT :d' E S UNEN -EL-QUAL L A FRONTERA ÉïvTPE - CIUTAT I • C AI` 1P . I ^`•.IXO T O ï,L^_'T P, I T '^ , íOLTS. HO HA Ic0 - .:`A • DIT, NO EXISTEIX TANT. P E i. EXEMPLE, MARX, I UNA COSA QUE JIEM • DE ^?IT .`OLTA - -".. SL'.T,^.^_,^ QUE E S LA CIUTAT DEL FUTUR ID:°, A L? Ç_'UIiT ÉS L' ÒPTIM? . ^;^ TJ' oPTI' .t J r. ,_ I ^MOLT .iT ^ <^ i-`:; I T^T. Ui:T ^ ^ iJ^ r,;^à:.^, _ S D p i? r..- QUIN EL - CA5'.P ., , S T à MOLT 'MES ;-` i, T ;, ^ SERVEIS-.QUE n T '.,^ EN . EL S; I^T`^IT D ; LA. COMODITAT , t.T^;jf.l ,, T^I^:.T .^-- POSSI;3ILITAT • r) UN D Tr MIi•;FAT DE C`.? EI > i^^ .. '"-,.;r DE LO^- :^'^ ^^ 7.-), T^^',ITT._`^, ALTRA ARA EN PA D E° , COSTOS .DE CO N ( : ., , DIFP•1: D,. LA i:IVELL DE t;::IP1`1S.. I PER - _.SOLA EIJ ^ (' -lA.TOTA I ^^`^. ^ T ^^ , i. NO t? < DE PAGAR QUE EST PATINT EN AQUEST MOMENT. �-15Ajuntament 1 9I+' de Barcelona Gabinet de Comunicació ^l ' T ^ U='OP Li^. ^^iT \^ QUAL r-_i 1 \nrnr.._: ^^... ^ 7r:, , I)^ `S T =^ICi:T .t,T C.n T. ._ .r, ^iI:- - _-,. ._EF^ ..'ICIo _ -, .'.m LP1 ^^ r . T'` _^.^ P ER. ^ :F^: Gi^,T DE CIUTATS. ^ QUE :JOSAL TRES ^ U . I'.'.lV ,iI^ ^ U ^' nP_^U. EL T ^ CIUTAT ATJ'Ir^A ^,`^ ^_-^ - ,;r " -. r . _i..a,T,c. ^_ ? P –. r._- CIUTAT ES UN I _.V TM TJ:`.1 C. r^ n ^_,C10^., T `^. TROS ti. O^ EUROPA D'AQUESTA ^ iT m:1`,1 T n ;^ Y, S, PROBLEMES, AD< D' I_G^T^:IA 1 DE Pk:OBL UZs^?i.,;, I .^ CARREGADA ?% t-: POSSIP.ILITATS. 'L ^^_ ^^ ; R EORI^^, LA T_'ADICIO i"AW: : ", L . cw77f(1-3 - 1,CI?, , t;UPF.`VIV ce ',.:S F A PENSAR E.. ÉS QUE DINTRE AQUEST _^S T ESPERIT -DE ELS f? w Ts DE : S FER-LES F 'P . LES LLEIS, DE DECIDIR T^.r S ^ •i! ^i Li•. ^^•m ï^ r, REPRESENTAT ESTIGUI ^EP ^ E^^^.I-O^?I QUEEL TERRITORI ^ r•Tr. ^m^_ ^. .I .__ -^^i Rl?Pr;'-ST,^;r^,r1^ . _. ^ P,^`^T 1 ^^içu^^ ï_?L^ _,, I :> é C RITICO. mr _ _.: _ I,^.T ,^^r^,` ^ - i..GUi'. ..^`l'J - A ^ i. ''^:^.^CJ^^^., EL QUE DIC f ;'.UF TE 'I ' L z4 .SUb-l^ ^ ^^^,^l l/ AnUEST rSPrP.IT nU:? TOTS TEï1IM A CONSTITUCIO^_d S, EN EL '' - ?Oi'-Eï i DE L E S )POLI T IO U iT S, L^ IDEA ' JVA LA ' QUE Y_S ^lOS`?'Ri::, , LI^O A • 7:^SPRi;S ï-;= é:IC1?'' _TT .?UROPi?,U.. ROi , '.c. P ;'R_O f? ?'i TOT CAS T-m -,T ^ ° ^,O?:, ,0^.^_^l ,^.^ ?JOS ALTRES GRECS, ;^LVT DELS COSA QUE COSA TOT EUROPA, ^. NO d^^tS' �–16– Ajuntament ' V III'+ de Barcelona Gabinet de Comunicació EL A ..TOT SEGtJRAi:?.E% T VFGADE Ref.: S • MIS r'ó1 ,, 1. •' TZ ^A;^íEi^dTS nu., S ó ';: ;, UN TRADI.CIO:'l-•.LIST_;S, L''.FiS CONSERVADORS QUE LA POP,LACIó QUE HI-VIU... • C._ LES ^S LLEIS • QUE . SURTEN .Són - • GENERALENT l' i'ï`t GENERAL, 171.!! 1 C ^^ `•f^`c•^`"` GENT, /.11^ LA L..i ` 1 3T•nn,.-^r,. O1< .7 QUECa^T" T_^o QUE CONSERVADORES L'IEs PENSA. • v PER. Que? -, ^j,.Jl\ iJ e ELS PA,RLA.NNITS O LES LLEIS DE - FETS TANT, 1[':.11 , D F OF`::A Eï? ctln EL P:;S DEL TEI'.RI T ORI, i PER ;^-;?^ r U ;;? `^, .'.1 ^ ^. DE ':^,I .. ` ^^Ei FORA _ J.7 riPOP.TA`" QU E EL P;^S- DEL . <.,IXó ÉS ELECTORALS ESTAN . ;' ..FAi-i,.:. F AIXí _T_ TS QUELCOi-i QUE. CADA • VEGADA `_n '. '^' . ^T' CC •; ..,.I ,.0 _o, , ^-,_..A F,E, ^r , U x- T O UNA ^ _E._.." TORNA LLEI A CATALUNYA.- un . • QUE1IIAGI t^UE i_; S If LP ^_ .'`^ ''.T •, JO PL,. -^(; TEN I• CADA VEGADA QUE T „I T ;:rT r^ n r 7 -,_ cJ ii, H I^_ UNA T;s 12±1 AQUEST. ,1O FI ^i. I^,ORsAL, ' FS 1'ACTOlc URii!?.• TORNA, CADA VEGADA ^UE ES FA UNA LLET, i ICIó ^nR.AD, Iï•^iRCIA .P." LA. ^-^m AQUES T A REALITAT. .'C!.< (Y-1 (7Jl tc- 7DL,'V '_' l^" 1›,,t—o t k StrI/J› f' ‘ mhA b2-15(‘- _ l �—17— .~., Ajuntament 1117 de Barcelona Gabinet de Comunicació LA IMPORTANCIA DELS MUNICIPIS PENSO QUE f:S EL 10hFMT QUE. EME ADONEM DEL PAPE I DE LA IMPORTNC T AUE TEMEN LES CIUTATS- I ELS POBLES, EL covran DE. LES CIUTATS I ELE covERms LOCALS, 'EN. L'ADUIMISTRACI DE LA COSA PER COMTRE, TOTES. LES . LLEIE QUE DARRERAMENT HAN SORTIT . EN W. UEST PA1S, A CATALUNYA,- SóN LLEIS • I-NTEnvEucToNis iTÉs, NO P AS . LLIBERALS,. DESCOMFIAMCA • I TRASPUEN. .UNA TiTms TOT EL . QUEJ5.1 HA—A SOTA DEL GOVERN AUTW-Zfl,' .I•QUE És, EM..PRIMER.LLOC,. ELS AJUNTAMENTS.. T,A LLEI DE CAIXES, LA LLEI DE FIRES, LA LLEI -DE - RIESCAMERES DE .couimc, LA LLEI DE CAMERES AGR á I LA LLEI. DE COMAROUES SISN LLEIS • DE — DESCONFIAMCA CONTRA EL TERRITORI T LA PO5LACIE; DE CATAL6MvA:, QUE . EN DEFINITIVA EST .7:1 AGRUPADA LE Po r )I;";7. -zs :.TJNICIPALS„ ES TRACTA, EN AOUESTES LLETS . , QUE ELE AJUMTMEMTS REPRESENTIN ALGUNA .COSA �— V( — Ajuntament ''i0+' de Barcelona Gabinet de Comunicació P ER QUE OUPg . PPROU2 T_'ES CONFIA EN EL FONS —CONTRA EL .7 C' DIU, S 1T i^ï^ T. ?^ ^ . r • r-^ L'ESTA_,. i^d1F:^E EN I?L CONTACTE DI:.I^C1F^•^ PETIT ESTAT SI ES • VOL , IP,_';.c).PS`I'a.T, I . CIUTADà. rS COT-JEIA ...... • LA.. POSSI':ILI'TAT DE QUE AQUESTA R.ELACIó CRJ_.I UNs-. CERTA DEPENDENCIA -'.L CILJTADà . RESPECTI. DE •L' :i.'STAT , ' CONTRA EL pUF. S' I. T ct DIENT,. CONTRA EL _ .,^_, ^^^ T_ ....,. A^ QUE I, ^_:_^ ES ^^^i IS?'l. ^.iJ LI ^_,_..^-^L ^ r '^ .^.•.0.^ ` ,T P^.ln _ .. ^ ',,^ ..._^.'^._ - ^^ I Tr^_ _'• l/ ^ ^ T^^^, m^•I^ ^_L ^ S - J. 1`T ` (1 ? _OLl MOLT CENT rr^;^._ ^..^i.FIÁ EL PODER ,.iUt,:ICIPL-.L QUE E N ELS PODERS Q UE HI tiA MÉS Ai aJ1:?T, I ÑI:io L E S ENQUESTES Li0 ï)'i__:OST`'EN.. I QUAN ï.•?O ns AIXí "S P. I QUI. ELS VALORS SIT•:BòLICS ^ LE Pn1>>'ER,.., QUE ESTA — .. IÉS c:MUMT n0?',' TAN ATRACTIUS PRiECIS..-"?i,'.,MT COM A Síï-ïOLt;, ÑO COP` A GOVERNS - QUE TOTS 'HI T^r,-"`.nIïE _. ^lr, ^ ^?;S `"O m; , FAVOR.. A hAVO _^ EL^ r. ^ ^...1:._..i.T_^ .^;T^=^ ... í^^,'i'7.,T CAS C^ ..._=, D^^ T)EfiP"°1;`ï D`r,•250 . Pï^L COV^'r:;'' .._ . CATAI c^ ^ .I (?UF• DE NO_ TENIR " AiJTOï;OMIA,-. �4 –19–. +iiü Ajuntament 1117 de Barcelona Gabinet de Comunicació ,CONSIDEREM FACI EL OUE EL GOVERN AUTòPdW± CAT1Là CO 'í UídA. PRIORITAT, ^ FACI, GOVERN O ido NO SIGUI. SIGUI- UN NON 1n^:^ ^.Tmn '7C, DECLARAREM .^ ^7''^,^•"'^ _. _,...,• Jt. ^^,; ^-:n^. ^. ,^l 'O"'],%•: .._. rQUE . EN CLAR ES_Lr M1 ' A.F„^ISSATS PAR`;?IDAJ'_I:, D'UNA . AUTOT''O'''.IA. PF.Rò DESCOMPT.=1P? T A.',`UE`TT EFECTE SI'_TO? IC, SI PREGUNTEN ALS CIUTADANS PEL . GOVERN, PER E' A.DT:INI ST T '-'' CIo, QUE ES ALLo OUL I; ,TTt:,RESSA .) , Q UE ^^T.Ló 1,S /\ ni ^ T QUE ;L^, 1_,S.La ' ^.%T^,1' t''Im^ IV.^ ^r ,_.., t T ' COTïT7OL7,:; GO`'yT T=RT', 'íILLOi•'•... r QUE ^ (^> -: i^S EF•.L,C± ^ .T.^ rn It.i, LíE ._, ^^ ,-^LLO T PROP, CUr1 ES ALLo I ELE i'I' I-Tm,AT:= O.'v í,,-? D' L1 iLíl`%IS"'; ? '.:'IÓ, EL "S EL C UAL QUE ES EN POT NIVELL Di, VOLDRIET-'I ELS Pu'3LICS ANESSIN Í^T ^r ?,._.,i ' nT _. I..^. . . .__ DELS-,RECURSOS ^CU 1 ,_ ^P è^ J.F', _ L A:. _ r ^JOn CIUTADANS i'1\T:A'r:, LA , i AJOT<I A CON TESTA IP D1_Fi CTI3LEKEï'dT 0UE . Pï I_ ,...,J,JS'L('rC.',T^S. `^^T T •P ,';'nUè :MÜEST NIVELL AQUEST NIVELL - _ ,. T,.^OD^^ I SI T rn ^1 . CPITICAR, .r^___IC::.F., NO . ¡'.T ] NO PS AQUELL ESTAT L LUTTYà; ADET OSTENTACIONS EXCESSIVES T-? 1 T^TI i-i<, ES ^,^.,'rr'.;-,^,7 ,. :.)..^.i. •.U i„ .L_^._< D__. SEGUIDA_ DE A J; _. ^ ?r ^?Uj:CIE < Ii ^. ï T^IATA^^:F^T^•TT, ' - T m 1 c•. ? CITJ, :OJ._ 1 r a. r i .^ ;_'. ^ SE'LS ELSFiJL^^.., "' r ^._.^. °*^^ .`.T, ^. r'(?*_...'^^^ _ .•, EL CIT3 T C.,., `'^_^'- -U^, ;?L uns.^. r.i r^ ,- _ DE ES-- íC)TJr 1' . %IÍ,J r^aCIL DE r, ^. ^ r ^ JNA j' PROP. i:S �r –20– Ajuntament 'VIII+ de Barcelona Gabinet de Comunicació Pr^ ^^ T * A i^ ^,zl- i–r'.E ^ LA z. _,. O^Ta,'::I A TORNAR VULL1- I,rJ_ P,,P. c1 . . T J T1'-'^^^^ CAT^..J^ • PERSCITATJP"'•FNT rUNCIO .'1i LA CAPITALITAT- . DE T 'LO,;A . LAl L;; I D'APARADOR –COM ES :'.LT:':_CT'A DE _'OTOR P<<IS. ., LA A '-7IPOTTIC e .ü.T;,.ÓPOLT c'.^.TCELO':-IINA T COï i^' ^'.C^'^r"T-:'.CIo GENT DEL ENTRE LA'. I UNA IDILIC:1 C;:ïALUM ^ A. COMARCAL . r -;r, T -^ c , n -Cr. BASE ^J T )__ C ^'^ 1. ??A^', L'1-n, 1J.. UNA V 1^' ï^, .I=,TJí ^^.;':O?^1;,.CT.^ )_ .":.^'•. . ^ i .I .mCATAW;:,..' TE TINGUT OC ASIC7 D'_' J COuPROVAR CO?'í AQUESTA c7^UTILS.EVOL .AT,7.'Ri?: CAPITA L – T,S - COi-;P":^,^„'1 PI.I ? L1`^, 7.'OSi^_ :^ - Q UJ, REAL. ^1^:'1IJ . ELS^ TAN ORGULLOSOS DT' TT??'ZR UNA CAPITAL AME: UUNA . UNA CAPITAL QUE . P."S[dCI,,. AL _`.C)r. C ADA CCP I' f::S AFIR.PLT.D A PUGUI P,^'.1^? ^.,^ .'^,._ ^ T,–,,}; ? T'C`T' ' r^ n I .:^, r^ .i11 _ ^ Or r» 0..CIA r^r^ ;^ ^ j. ^A]. r I:o I,,. r-i ^^ T' ^ ^ JOC ^ %TJ ^ 1, P IC 7 . _^.L .^'?-^_.1..,-^? �-21+mii Ajuntament 1 111W de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: ELS JJ.00. I CATALUNYA MES ELS JOCS- SoTd, A1•. - S D'UN FE;'WFid ESPORTIU DEL. ALT .HIVELL, U;'! PRETEXTE PER A DEFINIR, I. I FULS A R I DATAR 0,- GnC`.^.'1 j ` T f^I^ CGL.L.c,C.^ lti ç._ .•-1i_^L-? T f^ JEC ^.IIJ, DE. T'l :. GR.REiIv 7, ,-L E ï>i rL • D2?. L' ECOidWIA, 'EN - .3L DE . LA CULTURA, L' Ur:};A,NI S:'ir, ^) DEFI'?ICIó F_L • D E . LA. ^' • T'T^^,^'^C'I"S _ P.. 7 i^ i-^^7 I INDUSTRIALS ^ T T CUOLek10UES . DES r^r•T 1 ^1 D ^.niT,-,,, _i_ T r; F ;. PUNT Ii:?TPn.PP:FTACIó DELS. -- ^,-:n EXCEL.LENT m REi._iC T R T A T t D'AQUESTA D DES JOCS OLí'i^-_PICS COi`'? . UNA •. OPORTUNITAT. L I:) AK –EXPECTATIVES OPTIMISTES _ ., COi: ^;^• CONSOLIDAR __ COL.LECTIU, PESSIMISME L'EXCESSIU SIGNIFICATIU OUP FORA DE COr"1, r;T L I.,TA, BARCELONA I ES ,SCRÇ'-,i::IXÍN INICIATIVES •^ P ^ POC'RAï:,A 7 Tn • Ci L'ATRACTIU i^.';1^t fV OL^_.^ 'T C' ^ I'S DE ^^^\ :^ D:, ._i,.CJ'r;CT T:.^:, DE -I^^>. S^U : ;_: '''>,?_ .• T 1 T -^l^.Tw. D.i^_^^,_...:I•.?^C^Ó . TTTlT..S T^ <^^,:Li,^_,lt-, T • SER, r^T T':'T ^.F^S L;PO^.^..^t'!.^. QUE DE T 1 T i, ^':Tf^ln ^ DEL ^^r,0 DEL ïl(^^ 2 É O POT S, ^ ') I FET D'ORGANITZAR F_:(J, EL V^. -.T,;T-'nT,CIO P'; . ^:^. PROVES ^iT,iP1 T^Tc'r - 'J _'-'S -;^'.TJ ,.._... ri ^: 9 O :Di:.S. DETERMINADES. Iï'. ^^^ ;., O ^T 'LA ' LES �Ajuntament 1117 de Barcelona Gabinet de.Cómunicacib POSSIBILITATS Di, DIL;A,•1ITZACI6 . PCOT^.ióï-:ICA T CULTURAL . QUE CREARAN ELS JOCS SUPEREN . -LES DERIVADES DEL F'E'?' QUÉ EN • • UNA UNES • QUANTES POBL?`.0 io .. COï:vC r ET T, • S';_I CTLEERIi. COMPETICIO:'?S ESPORTIVES, Pi 1 in ' /^ -,m_ T T '^llü1 H.. 'TT ^_ T,^ yllo ('iL.^ uLTI; PUGUI SER. LA • CONCENTRA CIó TERRITORIAL DELS • r SCEr~?ARIS D.E CO'i:íP ETICIó . ERA 'U NA C:?CIó OBLIGADA P;;r ' A LA CANDIDATURA •. OLÍMPICA DE BARCr?,ONA. AQUEST F,S, TRADICIC'irdAL_IE dT, UN DELS ELEMENTS ..irS V,.r,O7,ATS PEL CONJUNT-DELS 11, -`BRES DEL C OI L' H ORA DE. D'CIDIR—SP PER- UN;•. CIUTAT O - UNA ALTRA PEr, A A D JUDIC A R I.1'O1G,ANITZACI6 D'UNS JOCS OLí,,PICS. ELS JOCS S '?.._TOR GUJ,r\ A UNA. CIUTAT, NO A UN PA IS NI A m^ .,.__, •,.^r;rm C` ^ h^ P_.1 ^ Ti' ..^ .CAPACITAT :!S'., DIcT nJJ'.; DEPA.SSE.3 T,' *.1 EVIDENT ^^U^, QUE _''IT::AR -.. :?-',IT ^ .UNS EFECTES TIENEN IrdICIATIVES DE I UNA Ur^ DiSErVOLUPAMENT ESTRICTE • DEL íIJ::ICIPI . E SCOLLIT. . il ' PERFECTAMENT I ;ò S'HA . ^11 ,T,_. t CC^'i^`..F'. :^ ; T"' + C IIJmAT 1 LA NO . EA ..CA CUT. QUE E S PREDIQUI DES- D E BARCPLOI:,TA. - DES DE TOT C ATALL'i;7A S'HA RT PIJ:i' UNA GRAN OUi+:?TITAT D'OFERTES DE �-23Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació PARTICIPACIó I COL.LABOPACIó AME LA CANDIDATURA OLíMPICA DE BARCELONA. -DE BARCELONA L'EXCEPCIONAL PPOJECCIó I NTERNACIONAL T .CT' ACONSEGUIDA PER _,^ HA DI? L^Ti^ C,«iDÍ..r.lU ^^^• ^^ rn -^, n ^ OL1ï':t ' ^ ^ I,A r^ - _ r R ^ U_^^d FACTOR DE PRIMER OORDRE PER LA CAPTACIo DE NOVES INVERSIONS 'TOTS E C OidòmlnUTss NDUSTRIALS A I IMPLANTACIONS ELS MUI;ICIPIS -DE-L' aREA __ETROPOLIT d1A DE BARCELONA,- D'IGUAL .:?Pv,TiE '.'.., ?.^ r w Tl PER ^'r .. ^^APOSAR Iti^,C-'S,_.^-..,•.I• TI:LF,COt:UISICACIO; ?S L'IMPACTE D E L.) JOCS DONARA L'IMPULS -^ T r T T t=:<^.1.C:.^^Oï:_> AL DIA r -.- EL CAMP DE LES T LES NCVVS .TECNOLOGIES; U N IMPULS / • . XXI .DE-LA-MA DF, LES AL SEGLE ^.^^ m1^ I M PR:ESCI N DIBL E P E R- A. CIUTATS. I rLS PA1SO'; D SENVOLUPAT S 'QUE FORMEN PART.. DEL T URAL. _ :^TUi,:AL. r:ÒSTRE . :AI,c ;_,,,a,l^c_ NAL NA MARC?^^ ,'mT^n'.TT MOSTEE T PEL QUE? • F;^ A LA CULTURA, ELS JOCS DONARAN. A LA ^^,-,*^ ^^ m DE DONAR-.SE r .^r. DE A CO!^I^_+ 7 dOSTP.F. CÚI_r-TUP ^L' OPC^?TiJï^iIlA1. +. m • FORMA. P:ISIUC; ^, INDi:A 1.997 ' y.tRLU DEL i .'.ói`. L'OLI: '.PIADA CULTURAL QUE ,C AL NOSTRE »IS. DTTR¡,N`.ï E L OUADI:IE t ' ïI 1 .989- DE SIGNIFICAR .EL DEFI:'.I?IU RECCNEIXEE 1T �—24— Ajuntament 'IIII+ de Barcelona Gabinet de Comunicació I N `:CER NACIOPTAL DE LA CULTURP. - CATALA N A. AL MATr;.Ix Tl:MPS, L'ENERGIA COL.LECTIVA GEN-:R:iDA..PE,> L!A DESIGNACIo OL1'tPICA JA Es`c`1 T PEL nC. y n, ELS SEUS i ESt.JLTATS• ,r.^^ 'If_. rUALIT^ITÍU DL LES c^UE FA A 1.' I T?r?E i:i:'^i i T. 1^^t1;^,i^iTITF.IU ,., ^ CATALANES.. PiZODUCCIOï.'S CULTURALS ^ /. T-+ T^ nn n' ^ L^;..._^:-.^ ^ ^T) ' ^^T/T?^-.-.E'3.1 li1`^ n ^^P^^ , r., ^.^-. ^ , DEPOSAR JOCS ^OL,i:,: i.. _ .^o? /% ! r^ l .,r,)r•, .-rn, ñ ^^-^ ¡ --) ^nt 1^ C ' ^;^T `<^^ '.;^ nn r^C,^s CL:__!E, Pt^^Ó, ,.,,C^LLi,.i'Ei:l. _-^i ... •' Af ^^.^-. !U^n^m ' ,.^.L r ELS ^Lc^ i .^^[. ^ ) r{r+., ^T,^ T , T_.i r ,.T..F .^,1T.1., JOCS NO PODEN SER r ^• .^Or,• r.:, . ^I ç''t?_^,F._., PER .SI LLUNY n. UNA STz^P-:^lA VARETA MàGICA COM r^ TOTS ^ -PROBLEMAS.. i^ ;:PGLF^^•. ^C; ; ^^ ELS . On, ; ^ , ,^^' • Í Dt, Lr:, t EI.,IT1`: R ES T. ^ ^ ,/ 1^IP1=^''ITZ'\DO,: : nTT^ '-T, p,''',i^i_.:: P r^^ A -`T; ^ I .CATALITZADOR DE f LES ^ iJ.^ICIc:.`.iIV^S l: t - J t.:i T^n-,;r^i^: QT. T, .. D1?;F rU':.'UR I DE LA VOLUNTAT DE • P;:OGRES _ IU . ^IGUI ' 't^i L,C rn ELS ^JOCS SIGUI -""^,^ r' ;.,_:.,,:,,^,,I^,^.1. . T ,,.^.., , `<¡^^ °.C^liT;STa^;' II?ICIATTVES P'?J^,IT,-.. "'^1`n _ ._.,:- •r,!'ISTt.I^:I;. _ ^ VOLUNTAT P,13 E L T:?I:^IT SOCI A L. I CAL qUT^ AQUESTA DIG:Jr7:1 !.dr, . QUE ' T.,S• JOCS ^M.r''i U NA- EMPENTA. Dt. CAIRE :c',^CIC`^.'AL, , .. ^PF:_: ,^ . PER ò CAL ('_ .T^;. J?`'^.VI , _ ..,`^' HI HAGI QUELCOM - �-25— Ajuntament ' 1Itt de Barcelona Gabinet de Comunicació A SER EiiPENYAT . JOCS ELS COP:'TE^IPLA1'S COM !-,C,¡-^ ( 1p.'TpTm ^i 7 DDESENVOLUPA=NT UNA 0 SIT'tPL^,. I^['C''SA /^ r r^ 1 n^, 'ELS D'UNA . CIUTAT. r r + Tr^T:,]r..-+^,.-..,..mr^\T ,-,.^_.:..,. ..._,_ OBLIDAR — I10, SER - r^ EL. ^• 'PER A L.iaÇi,T^^R r^ JOC.., pT i - T. HIN, - ^d0^ POT =,n., _..,S T .,I, ^^VUI P O DE'' NO `^i-ï:_ïPOC PER tò, OLíP=:PI0 0 ^^, , r I^ ^POP ^^ :^^dT .I;SDFVFNIï TE'. IT ESPORTIU - 7i' CAIRE I NT r.i:i,'T CIO ?[ EL EN r^^ri•,, . CAS, ;iGr_..L,^.ï^^ ¡, ;:,L.^ JJ.00. r.^ . - ,.^ ^ _:^.C_..,;,^t.xI ^' ^ ,,,• EL ^^ . ASSOLIR Pi:,.. PER , A - ., .^:,_iJ GRAU ESPORTIU • OUE I:ECL-?x2G'1 EL i'?OSTEE PAI á DIGi.dIPICAR EL ?^ 7 . DE S^.,l^VII. SERVIR r r_Ai' D}s C^1^IEI, ,*1 p. ^ 7;^_, n--.^,ilVOI^ UPAP'I7` ,..^ 1 d ,'t'' PER. A.•ELEVAR dIVELL D;-, L'ESPORT 9.T<•.Là I DE L'ESPORT -^, ^.,;-^i^ ^,:. ^^T._OL . 1 _ N • SIS ^ 'yPUGUIN i ,° L^7PP. ANYS 'O ASNOLIRENl NIVELLS ESPORTIUS QUE CC`í-^PT:TNCIA 1` LA LES P^.i'rïE .^.ES POTèNCIES ESPORTIVES 11U':7IAT,S CÒM ELS L.;;TATS -1 1 7JITS :-`' A'_:TRICA, jJj,jT O SOVTó^.,'Iíl:'_ {%• LA . . 1 EPu;'-LIC:?. J, .00RA rí'IC,T, ALWANYT:. 1 / • ^ AlX ^ ^ POT ACONSEGUIR, INCLEME dTAR EL VALOR DEL �-26- ^■ Ajuntament 'II de Barcelona Gabinet de Comunicaóó Ref.: .NOSTRE ESPORT FINS A DIGNIFICAR-LO £ FER -LO RA TABLEMENT COMPETITIU EN EL MERCAT ESPORTIU. INTERN, CIORAL, ESTABLINT LES S2S3S « 2lOºA . CO&Jzesa JRI,f?I!a TOT DE )2020 §{Ç I TECNIFICACI DE L'ESPORT QUE PUGUI P,s\2.2tROS222S MÉS AM\ICIOSOS A UN %{\\INI 2}S LLARG. 222. LA AQUEST OBJECTIU 7a/SA I/22c9§asts/2«2 202\SCI\c13. DE t'SS90\2 ESCOLAR. \'2\ D'ACONSEGUIR ºe2 .L'ESPORT DEIXI DÉ ESCOLAR . .. .. COS UNA / \S22. cOU3ID32&? .. "ASIGNATURA MARIA" PEE A INCORPORAR-SE AIS DLA S D'ESTUDI AME LES DEFINITIVAMENT MATEIXES , CONDICIONS DE -LES o2SfS DISCIPLINES &C»D3 ^Ï0b3S A BARCELONA JA; ESTEM TREBALLANT 3052 SERIAMENT EN SO &t QUE, SOS AQUEST TEMA, SIIJANC A:2 UNA CAMPANYA MUNICIPAL TA ^ EL 23:A "A L'ESCOLA,. 1E1.7,13 - ESPORT QUE 112I" S`SwD2Ç1 EL ^ TERCER 2RI y \\22j DEL CURS 1\985/SG. ^ �–27– E 11111 Ajuntament . 1 1II +'. de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: ADMETEM . EL PAIS TAL COM ÉS I.,;ïS AVANTATGES OUE EL S JOCS R,PRESE N TE ?, PERO, • ES PODEN MALBARATAR\ SI EL PL*.IS NO ES PREPARA PER AFAVORIR– . I.?E LA DIFUSIó. I r.I.'ò ÉS EL QUE POT PASSAR SI S'IMPEDEIX QUE EL SISTE MA Dl. CIUTATS CATALà CONTINUI FUNCIONANT BÉ. T.S MOLT Ii'`PO:RTR''IT OUI? • F.S FACI UN ESFORÇ PER ADMETRE - • QUE-- EL . Pc_í.S- • PS CON ÉS- I ES REBIJTGI LA TEMPTACIó .D'INTENTAR Q UE LA HISTERIA_ F-iCI MARXA- ENRERA. UN CERT VOLUNTARISME IIiPORTANT EN •LA VIDA DELS ?, OBLr,S I ES ' EVIDEUT OUE EN Et CAS t:E LES COMARQUES . S'HA. DEMOSTRAT COM L;,.A VOLUNTAT COL.LECTIVA DE RECUPERAR–LES PODIA r FER – SE DE r, ARRIBARA ^T ELS SENTIMENTS i'OP.^^:, ^.I? ^TL,^ D EL S NOSTRES . C IUTADA:dS. TOT AI::O ES CERT 1, PROBABLEI`-iENT, . ES `nAP':tT? POSITILJ. LA NOVA DIVISI6 TERRITORIAL DE CATALUNYA, PERÒ, r7 CONFIGUPAR .^SOBRE ^,rDE CO:,:FI^Ti,^ C_t rtP. .T ^A BASE P REALITATS DE LES �—28— Ajuntament ''VII +' de Barcelona Gabinet de Comunicació D'AVUI . ALGUNES D'AQUESTES REALITATS COINCIDEIXEïJ • AT 1Fi LES QUE VAN COMDUIR.. A L :'? A PA DE PAU VILA, PEi:ò N'HI HA D'ALTRES QUE NO. EL F%PdÒYEiT TiETROPOLITz DE ^ . BARCELONA, PER EXEMPLE, TF . NO T.Ei:IA EL 1936 LES CARACTERISTIQUES . QUE. ARA, CIi;QUANTA ANYS DE SPRES . LES COMARQUES COSTANERES TAMPOC. TOT EL QUE- • HA PASSF.TAi •".B L A DISTL I13UCIó D1, LA POBLACIó, BUIDAITT —SE i Oi'^:CJ'i:;,.i..;:,_. E^1 DIEM DIii•^ EL CARRER n T _^^. EL QUEEN m^;^ `^ m — r r P^"_ L'INTERIOR I .^., MAJOR D E CATALUNYA, DES DE FIGUERES FINS A SANT CARLES DE LA R.^ PITA ( I ?-DÉS AVALL), S UN FET NOU QUE ALESHORES TOT JUST CONENÇAVA A EXISTIR. AQUESTS FETS OBLIGUEN A PENSAR EN UNA DIVISI6 TERRITORIAL DIFERENT. ^ C-i 2o/yp . ,^:1-', 6 ^ DEBAT OL'F' VAM TENIR L'ABRIL. DEL • QUE ES DEIA !._ UNA FR A SE MOLT TèC.aICA, un S'AC A BA D' i"'i`":._,.':DRE LA DISTRIBU o DJ', U PERÒ QUE US POT EXPLICAR, QUE LES COMARQUES DE CATALUNYA JA :,O POT . SET: I.C[ OGèNIA . J.T. LIO POT SER EL MATIEIX EL SOLSONS QUE EL GIRONèS; �-29+IIIII Ajuntament 11111 de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: O NO POT SER EL MATEIX EL PALLARS QUE U N ES ;=SN UNES COMARQUES CADA. VEGADA MI?S GRANS T ^^. rJiD:_,._, CP^h CADA VEGADA IUL I3AIl Ex-"tPOi-2Dà. " `- .PLENES PL?'i^,;:^ ^ ^ VEGADA MIS C^';Dr.• COMARQUES : góI:L? T .? ;;.5 LES L ^ AL_^r ^-+^ I'_'S. c r, I^i.F.S .• i_;t^%^.D?. MIS PI•,.1 I . C:i^^. CADA: ^VEGADA TJ E 111?A: 'S EREN D'UN PART IT r^E;^^.PETITS P __ I >POBLES ' PO^-: ^' ENTORN EL QUE JUDICIAL. HAN ANAT A.i:."UIF:Ii:dT LA S E VA PROPIA AUTONOr:IA, LA SEVA. PRòPIA FUNCIONALITAT- RECORDEM E L CAS D E L A P I SBAL , QUE E N EL MOMENT LES COMARQUES D'EN PAU VILA ES VA CONVERTIR C A PIT A L DE LA EIvT DEL I'AIiR: EI:`PORDà PERQUé HI tïAVIA i:LS JUTJATS. T,I,`.: p S ' IIT. DE TEN IR EN COMPTE .EN L A DIVISIÓ COMARCAL . -QUE .AVUI_ S' ADOPTI, AMB LA CONVICCIo iiECESSdRIE? D E TOTS . I. ^ TtiTnr m r."_.:^..^. DFI, ^ ^. .,U T :_A .CADASCUNDELS NO- ES POT. A.R R I T ^i I? I DIR DES DE . DALT QUE ARA S'APLICA AQUESTA DIVISI6 COMARCAL A LLAPIS I AJUNTAMENTS QUE QUEDIN DI' TR` S6N ELS QUE SOS?, .ELS I LES �-30-. +ilill +' de Barcelona Ajuntament 11II' Gabinet de Comunicació COMARQUES S6N LES-QUE SE . I TANPOC N O. PODEN AN AR A UM SISTE MA DEL OUE EN PODRIEN DIR ,_:L CAMPI QUI PUGUI. rT QUE S'HA i; DE r OVL^iZ><. CAS,^T'•.TTC'T.; _ .h.I2I EN TOT ^Ol C.+.^ ;-. ^ NECESSARICRITERI DE 'l';^N IR EN COMPTE LA VOLUNTAT DELS D'APLICAR H A AJUNTAMENTS I EL QUE HA PASSAT DES DEL 1936. I /_;, •._^ AMAT "L QUE _;.:.? PASSAT i;NS DEMOSTRA QUE CATALUNYA S'HA T ^ ^rn_,..- UNA i^li_L ic.^^Ii,._DA I_ <<_DETERMINADA •CCI^.?^TÍitr.,i:`d AME A.•iE • UN Rr.^LITAT^ -ESQTTELET, riÍ "i> U,''>1 COS '•:UM,?=:. SI VOLEU,: EN EL QUE IiI HA. UNES Di':Ti.i.AIIHAA;?S TUI`CIONS, UNES A:'TICUL:?CIONS, UN S ROLS I. m^ DIFERENCIATS r_^`II: ,.^Lh QUE UE n'l'^T'^ , ^rn ^^AQUESTA MOLT ^. 'PAPERS UNS ^,._..,:I ^'? T. z, ^,.-•^^ r, rnlc_.I I ^ï'^ l I-r> ^ lm _ ^-,. ^ ^ I NO DE ^\• ^cc^.- ._I^.> ^., ^,,_ DIVISIó ,.:^I^^^AR. . (^^^`' T i'Zr S, AGRADEN QUE " A TOTS EME AGRADEN CONCEPCIONS L^ • AL T RUISTES, PO?TIQUES I NíTIOJES DE LA ?1ACIONALITAT CATALANA ,.^;,,, ;, r,,.i TI:i _,_i^ rni^^ 7\ ,J, .. ,. ..^.I,.L^•L<. Sol'i .:OLT ATRACTIVES, P7ry:^^ ,, 'rr,^ ^ ,., ^r r:(`' ^•T'-, ,r "-T •^.'.,1t^i;.Ii>1,_•; .CUEA? ELS ^-^ t !:.•. A r. NOSTRES ^.L RES SI, DD'UNA Ui^.ï1 ^^n^ PAIo PAIS ^ ^=^:^_ T ^' TmnT ^ r•aT ^ _.0^,_^.!, ^ .,,^ , .^^, ^ r.^ C^^, �»HM I!* de Barcelona Ajuntament Gabinet de Comunicació Re C #22SSN$aC13- EL COL.LEGI DE PERIODISTES DE- GIRONA HA VOLGUT QUE US PARLI AQUEST VESPRE 50Ç2£ ELS JJ.00. I LA CATALUNYA DE-LES CIUTATS.: MES D'AGRAIR LA INz}2ac13 HAIG DE MANIFESTAR LA H\7& SAT/SFACCƒ/ PER PODER TRACTAR D\ DOS IDE -REALITATS, O DOS cC2J9E2S D'IDEES ° 0 DUES REALITATS- g§3. 222SONAL 23Nf.3là2¿SSIOSSPz «ÇISFACCI6 T EG2 . PER. PODER DEBATRE'LS - EN »UNA CIUTAT QUE HA DONAT TAN PES PROVES DE VITALITAT, O£§ CULTURAL, ElPUDS2 1 ./'I2Ç32} • PERS PROBLEMES DE c&225oe7A. TOTES LES QUALS COSES 2E TINGUT OCASI6 DE COMPROVAR- PERSONALMENT, EN LES DIVERSES VEGADES QUE es VINGUT aOEi COM - y 32 DEBATS, : -ALCALDE &-/aRJlcIe A - O/2Ñ}\2\ 09Ç- £2 •\\S MOLIES 2,TÇT A G I2Ò22 A 2Ç %Ot PARTICULAR 2£x. EL SOVT wsJa2-292C22.º\2 \1 \O2I2/ AME \`¿tE&tOS JOaºQIm �—31— X311111 Ajuntament 1 1II +' de Barcelona Gabinet de Comunicació FORMA EFICIF.:MT. iX) SABR T.M FER? • AQUESTA LS LA REFLEXXI6 QUE . US VOLIA PROPOSAT AVUI . ^ïOLTEil GRàCIF S.. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3983 Title A name given to the resource Els Jocs Olímpics i la Catalunya de les ciutats / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Índex de la conferència: - La importància dels contactes personals.Catalunya realitat urbana. - La fal·làcia de la oposició Barcelona - Catalunya. - Per una societat sense diferències camp - ciutat. - La importància dels municipis. - Els JJ.OO i Catalunya. - Admetem els país tal com és. Política d'ordenació territorial: màxim equilibri i la més gran qualitat de vida i la correcta connexió de Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Girona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Sociologia Municipis Administració local Territoris Girona Catalunya Ciutats Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-03-14 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1083/19870404d_00201.pdf d6c267b0cff16fbe628b04ffb00cdc93 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona "Jocs )ics i la Alcaldia Gabinet de Comunicació Plea. S. Jaume s/n. 08002 Barcelona Telèfon: 301 07 07 Tèlex: 54519 Laye e Catalunya de les ciutats". Conferincia a per l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall a Olot Olot, 4 d'abril de 1987 �Ajuntament de Barcelona Gabinei de Cornunicació SENYORES SENY RS , AM ICS , COMPANYS : AVUI HA ESTAT UN DIA MOLT DENS PER A MI. PRIMER RE ASSISTIT A UNA REUNI¿ DEL PARTIT A BARCELONA. DESPRÉS HE RAGUT D'ACOMPANYAR ELS FAMILIARS D' UN BARCELONí QUE VA MORIR DIJOUS VíCTIMA D'UN ATEMPTAT TERRORISTA. DESPRÉS HE PARTICIPAT A. LA CLOENDA DE LES JORNADES D'ECONOMIA DEL PENEDS, A VILAFRANCA. I FINALMENT HE VINGUT A OLOT. PER A MOLTS DE NOSALTRES, QPI-P-BL \OLOT•HA ESTAT SEMPPE UN LLOC PROPICI A LA REFLEXI6, A LA PAU INTERIOR, UN LLOC ON EL DIhEG S'IMPOSA A LA INCOMPREMSI6. L'ESTIU PASSAT ES VA PODER PARLAR DE L'ESPERIT �-5Ajuntamem Vj de Barcelona Gabinet de Comunicad() CATALUNYA APAREIX AVUI ALS ULLS DE L'OBSERVADOR, EN . L.LIT I EN LA LA TACA DE LA NOVA CARTOGRAFIA PER SAT è REAL ITAT DELE SEDE FLUXOS ECON6MICS I SOCIALS, COM UNA XARXA DF CIUTATS, COM IN CONJUNT D'AGLOMERACIONS DE CIUTADANS, P P TI T I} I NO TANT PETITES, MITJANES I MS GRANE. AOUESTA XARZA Tf: UNA' 1GCSGICA CREADA PER LA HI ST¿RI A , PRODUCTV D EL S - FACTO12S NATURALS 1 A- ~--ES - RESULTAT TAIIEÉ UNES DETERMINADES POLiTIQUE , ET.4CERyADES O NO. DORES D'ARA, UNA POISTICA D'ORD ACI5 TERRITORIAL PAURIA DE TEN IR COM A OÉJECTIU: PRIMER, OBTENIR EL MáXIM EQUILIBLI I LA MES -CtAN QUALITAT DE VIDA POSSIBLES PEE AL CONJUNT DEL PAÍS, AME EL MíNIM DE SACRIFICIS PER. A CADASCUNA DE LES SEVES PARTS. I SEGON, LA CORRECTA CONNEXI5 DE CATALUNYA, EMTESA CON AQUEST CONJUNT D'ACLOMERACIONS HUMANES, AME EL �Ajuntament e :Barcelona Gabinet de Comunicació SISTEMA mns GRAN DE CIUTATS QUE ns EUROPA. EL TERRITORI D'UNA REGICS O SUBREGICS EUROPEA, PER TAL D'ACONSEGUIR EL %(IY POSSIBLE DE RLSULTATS ECONC-)MICS I SOCIALS PER DES SEUS HABITANTS, HA D' ESTAR BED ESTRUCTURAT EN SI MATEIX I BEN LLIGAT AMB L'ENTORN CONTINENTAL, 17,UROPA Tf, LA SEVA ACTIVITAT FORTAMENT CONCENTRADA EN UN ESNQUELET LA BONA cwn=i5 DEL SISTEMA DE CIUTATS CATALà AMB AQUEST TEIXIT URR–INDUSTRIAL I DE SERVEIS DEPèN, AQUÍ Sí CRUCIALMENT, DE L'AREA METROPOLITANA I FINS I TOT DE LA REGIO METROPOLITANA DE BARCELONA. PEROU PARRE LA. CAPITAL D'UP, PAÍS JUGA NO SOLAMENT EL DE MOTOR ICUrJ\CIc DE. DEL SEU TERRITORI, ENTe'S COM UNA wrons ALTERNATIUS I COMPLEMENTARIS, SINÓ TAMB, EL DE PUNT DE CONNLXI6 VERS L' EXTERIOR. �–7– Ajuntament de Barcelona Ref.: Gabinet de (omuçiicació LA FAL.LACIA DE LA OPOSIC15 BARCELONA–CATALUNYA NO ¡ S CERT QUE CATALUNYA S' HAGI DE PLANTEJAR LA CONTRAPOSICI6 O L' OPOSICI) ENTRE DUES CONCEPCIONS: UNA, LA L'ALTRA, "E3Ai-??:'EL0'_'I:NA" ANTIBARCELONINA, COr•IA.RCAI.,I STA O SENZILLAMENT CATALANA. N O S' E T "I`=:? (`?l.)¿S V O L DIR EXACTAMENT QUAN ES BATEJA I:,A P?;It41O}.A f?E? LES OPCIONS' C01 LA DE LA CITkLUNYA–HANStIVICA f F I I:A^t SEGONA COI' L.^1 DE LA 'vATALUNYA–CIU rtAT. MAI AQUE:i E S S, SI ÉS Q U E SE'N POT PARLAR COM DE DT7E4 CCJi:`CE CONCE;PC.IO S E N EL MATEIX 3 £NTIT L'UNA I L'ALTRA, NO I-IAN E ST^T OkrOSADE.S. FS BO UI' HO ESTIt;tJIN;' ARA. EN CANVI, ÉS CM' . QUE Hl ITA HAGUT HISToRICAtvIENT UNA CONTRAT'O:IICIá ENTRZ. UNA CONCEPCIó MÉS URBANA, MÉS INDUSTRIAL, f,.1?;S EMPRENEDORA, DE CATALUNYA I UNA ALTRA CONCEPCI6 i xl' S TRADICIONAL, MÉS PAIRALISTA, MÉS CONSERVADORA. AQUESTA CONTRAI:'OSICIS FS LEGïTIMA EN EL TERRENY DE �Ajuntament 'Zde Barcelona Gabinet de Comunicació LES IDEES, UNEL TERRENY DE L'ESPECULACI5, EN L'AN'áLISI HISTCSRICA POTSFR, PER e- MAI COM. A BASE FILOSCSFICA PER A EMPRENDRE L'ORDEEACI5 TERRITORIAL DE CATALUNYA. NING1-3 FINS ARA NO HO NAVIA PRETk5. MENYS QUE NINGi EL GOVERN DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, SIGUI DEL SIGNE QUE SIGUI, NO 'OT BASAR LA SEVA FILOSOFIA TERRITORIAL EN UNA. OPOSIC I5, O DUES OPOSICIONS. ELS CONCEPTES DE "RERAPAÍS" I DE "CIUTAT" COM A CONCEPTES CONTRAPOSATS, FA MOLT TEMPS QUE HAN DESAPAREGUT DE LA LITERATURA CIENTÍFICA I FINS I TOT DE LA POLÍTICA. LES ORES COWEPC1UTS QUE POSEN L'èMFASI EN UNA O ALTRA DE LES CAPITAL-PAíS O BARCELONA-CATALUNYA, Sol PEPIWTA T TNT REVERSIDLES'INS I TOT DE VEGADES EOUIVALPNTS. S'HA OIT SOVINT QUE SENSE BARCELONA, CATALUNYA NO FoRA UNA NACI5; QUE LA COMPARACI5 AMB REGIONS EUROPEES �'-9-- -4.0* Ajuntament Ajuntarnent 9de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: DE CULTURA PR6PIA (BRETANYA, C ." 5RSEGA, OCCITINIA, ETC.) MOSTRA CLARARENT QUE LA INEXISTNCIA .GRAN - _ AGLOMERACI¿ URBANA ES CORRESPON DE FET AMB LA D'UN PROJECTE NACIONAL ESTABLE. I AIX¿ PROBABLEMENT ES CORRECTE, PER C) TAMBÉ ES POT DIR, AMB LA MATEIXA PROBABILITAT D'ENCERTAR, QUE SI ' BARCELONA METED( ES AL CAP I A LA FI PERQUi ? fS CATALUNYA PROU NACI(5 COM PER. HAVER-SE PROPOSAT 1 HAVER ACONSEGUIT LA FORMACI6 D'AIXCS QUE FN bTEM UNA GRAN CAPITAL, ES A DIR, D'UN CONJUNT DE CLASSES I DE GRUPS SOCIALS NO RELACIONATS AMB LA PRODUCCI6 PRIMSRIA D'ALIMENTE 1 DE MATÉRIES PRIMERES I APLEGATS EN UN TERRITORI REDU1T I DENS, AMB FUNCIONS DE DIRECCIó I FFPRESENTACle) DEL PAIS. BARCELONA ES MOLT CONSCIENT QUE LA SEVA JUSTIFICACIC; HIST¿RICA ÉS SER LA PLATAFORMA D'EXPRESSIó DE CATALUNYA, L'INSTRUMENT QUE CATALUNYA HA CONSTRUÏT �—10— Ajuntament Vi e Barcelona Gabinet de Comunicació PER EXPRESSAF-SE I RELACIONAR — SE AMB L'EXTERIOR. EL QUE 1S BEN EVIDENT EN TOT CAS ÉS, QUE DE LA CONTRAPOSICI0 ENTRE UN EXTREM I L'ALTRE NO SE'N POT TREURE CAP ORIENTAC16 PRACTICA I IITIL PER A L'ELABORACIE) D'UNA POLÍTICA TERRITORIAL ADAPTADA A LES NECESSITATS DE CATALUNYA. LES OPOSICIONS ISTILS S6N LES QUE SORGEIXEN DE LA BASE, DE BAIX, Q9E_SSNQPN SID ERADES EN LA SEVA REAL MAGNITUD 1 NO PAS EXTRAPOLADES COM A NORMA D'ACCI6. PER EXFHPLF, LA CONTRAPOSICI6 QUE III PUGUI HAVER ENTRE LLEIDA O LA TERRA BERMA 1 ENTRE BARCELONA O LA RIBERA, 1S UN CONCEPTE ISTIL PER ENTENDRE DETERMINADES ACTITUD S I FINS 1 TOT PER ACTUAR A PARTIR D'ELLES. NO 1S, EN CANVI, UN CONCEPTE SINE DANY6S, QUAN ES MANIPULA DES DE DALT PER TAL DE TREURE PROFIT POLÍTIC, ECON6E1C O D'UN ALTRE TIPUS, D'AQUEST ENFRONTAMENT. IGUALMRNT VAL A DIR QUE LA COL.LABORACI6 GTIL 1 Ref.: �9 Ajuntarnei t de Barcelona Gabinet de Comunicació PRACTICA ÉS LA QUE S'ESTABLEIX DES DE BAIX, DE PUNT A - RIAMENT LA QUE PUNT DEL TFPRITORI, I NO PAS NECESS á S'IMPOSA DES DF DALT. AIXCS NO HA D' IMPEDIR, PER, L'EXISTNCIA D'ARBITRATGES DES DE DALT, QUAN LES CONTRAPOSICIONS O CONFLUNCIES ENTRE ELS ELEMENTS DEL SISTEMA TERRITORIAL NO S6N PROU EFICAÇOS PER A L'INTERS GENERAL. NONS UN RECONEIXEMENT I PERFECCIONAMENT DEL CARkTER UIB, DE CATALUNYA PODRS TROBAR UNA INCORPORACI6 A EUROPA DUE ENE PERMETI, AL MATEIX TEMPS, JUGAR UN PA P ER C7,PDAVEUTEP I ORIGINAL. ÉS UNA VIA, AQUESTA, QUE RECLAMA ACTI T UD:, QUE S j)N INSEPARABLES DE LA CULTURA URBANA, CO1 ARA EL GUST PEL DEBAT, L'ESTIMACI¿ DE LA PLURAL IT AT, L'INTFRS PER LES AVANT—GUARDES I EL RIGOR, AL MATEIX TEMPS, BE L'ADMINISTRACIó. �Ajuntament NjLde Barcelona Gabinet de Comunicació PER UNA SOCIETAT SENSE DIFER1NCIES CAMP-CIUTAT NO VOLDPIA QUE EL QUE ESTIC DIENT S'INTERPRETÉS COM UN MENYSPREU VERS AL CAMP. EN ABSOLUT. JO CPEC QUE L' IDEAL DE SOCIETAT N'ÉS UN EN EL QUAL LP FRONTERA ENTP7 CINTA' I CAMP JA NO EXISTEIX TANT. \DI) PO HAN DIT MOLTS. HO HA DIT, PER EXEMPLE, MARX, I HO HA DIT MOLTA 1 ns GEN1. I ÉS UNA COSA QUE HEM DE SAPER. QUÉ :ÉS LA CIUTAT DEL FUTUR IDEAL? QUIN ÉS LIPTIM? L'eSPTIM ÉS D5NA CUAN EL CAMP ESTI MOLT MS URBANITZAT 1 MOLT MÉS DOTAT DE SERVEIS QUE ARA EN DIEM URBANS; URBANITZAT EN EL SENTIT DE LA COMODITAT, DE LA POSSIBILITAT DE VIURE-HI AMB UN DETERMINAT NIVELE DE DIGNITAT, DE CONEIXEMENTS, DE CONTACTES HUMANS. 1 PER ALTRA BANDA, LA CIUTAT NO HA DE PAGAR TOTA SOLA ELS COSTOS DE CONGESTI5 QUE ESTA PATINT EN AQUEST MOMENT. �--13— de Barcelona Ajuntament Gabinet de Comunicació I Ref.: EUROPA EN LA QUAL ACABEM D'ENTRAR ÉS PER DEFINICI6 EL CONTINENT DENSIFICAT, CARREGAT DE CIUTATS. LA CIUTAT MATEIXA s Í UN INVENT EUROPEU. EL QUE NOSALTRES ENTENEN PER CIUTAT ÉS UN INVENT DELS GRECS, DESPRÉS ROMZi PERc, EN TOT CAS B.EICAMENT EUROPEU. NOSALTRES SON UN SECTOR, UN TROS D'AQUESTA EUROPA TAN URBANA I TAN CARREGADA D'HISToRIA I DE PROBLEMIS, PER. TAMBÉ DE POSEIEILITATS. LA MEVA TEORIA, LA MENA IDEA ÉS QUE TRADICIONALMENT, 9U » - .ESPERI`T' QUE TOTS TENIM A DINTRE DL, DEFENSAR ALL¿ QUE ÉS NOSTRE, , AQ ST ( ESPERIT SUPFRVIVNCIA, ENS FA PENSAR EN ELS DE MOMENTS DE FER LES CONSTITUCIONS, EN EL MOMENT DE FER LES LLEIS, DE DECIDIR LES POLÍTIQUES, QUE EL TERRITORI ESTIGUI REPRESENTAT EN ELS PARLAMENTE. I EJ:N REPRESENTAT. AIX6 TI, MOL `I' ARGUMENTE A FAVOR, COSA QUE NO CRITICO. EL QUE DIC ÉS QUE TENIM A TOT EUROPA, I �4./„. (i -In Ajuntament»de –14– Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: SEGURA•ENT A TOT EL M6N, UNS PARLAMENTS QUE SóN DE VEGADES MÉS TRADICTONALISTES, MÉS CONSERVADORS QUE LA QUE: VI VID. POHLAC LES LLEIS QUE SURTEN S6N GENERALMENT MÉS CONSERVADORES QUE ALL¿ QUE LA GENT, EN GENERAL, PENSA. PER. OUC-.? PERQU ELS PARLAMENTS O LES LLEIS ELECTORALS ESTAN FETS DE FORMA EN QUÉ EL PES DEL TERRITORI, I PER TANT, D'ALGUNA FORMA DE LA INCIA DE LA TRADICI6, ÉS MÉS IMPORTANT QUE EL PES DEL FACTOR URB7. AIX6 ÉS AIX3: I ÉS QUELCOM QUE CADA VEGADA TORNA I TORNA, CADA VEGADA QUE ES FA UNA LLEI, CADA VEGADA QUE És FA UNA CONSTITUCI6, UNA LLEI ELECTORAL O UNA LLEI TERRITORIAL, COM ÉS EN AQUEST MOMENT A CATALUNYA. A , JO PENSO QUE ÉS IMPORTANT QUE H1 HAGI UN MOVIMENT, UNA TENDA A RECONFIXER AQUESTA REALITAT. �-15-- Ajuntament »Jfde Barcelona Gabinet de Comunicació LA Ref.: IMPORTáNCIA DELS MUNICIPIS PENSO QUE f.,S EL MOMENT QUE ENS ADONEM DEL PAPER DF LA IMPORT:771NCIA QUE TEMEN LES CIUTATS I ELS POBLES, EL GOVERN DE LES CIUTATS I ELS GOVERNS LOCALS, EN L'ADMINISTRACI6 DE LA COSA PúBLICA. TOTES LES LLEIS QUE DARRERAMENT SOPTIT A CATALUNYA, EN AQUEST RAíS, SoN HAN LLEIS INTERVENCIONISTES, NO PAS LLIBERALS, 1 TRASPUEN UNA DESCONFIANCA VERS TOT EL AUTONCSM, I QUE 153, QUE Hl HA A SOTA DEL GOVERN EN PRIMER LLOC, ELS AJUNTAMENTS. LA LLEI DE CAIXES, Lk— LUEI DE FIRES, LA LLEI DE CAMBRES DE COMERC, LA LLEI DE CAMBRES AGRRIES I LA LLEI DE COMARQUES SEJN LLEIS DE DESCONFIANÇA CONTRA EL TEREITORI I LA ROBLACI¿) DE CATALUNYA, QUE EN DEFINITIVA EST AGRUPADA. EN PODERS MUNICIPALS., ES TRACTA, EN AQUESTES LLEIS, D'EVITAR QUE RES AJUNTAMENTS REPRESENT1N ALGUNA COSA IMPORTANT. L �—16— Ajuntament 4h .11, — _Harten) a Gabinet de Comunicació ,• PERQUé ES CONFIA EN EL FONS —CONTRA EL PER. OUé!? QUE S'ENS DIU—, EN EL CONTACTE DIRECTE ENTRE L'ESTAT, PETIT ESTAT SI ES VOL, PER CS ESTAT, I CIUTADA. ES CONFIA EN LA POSSIBILITAT DE QUE AQUESTA RELACIS CREI UNA CERTA DEPENDENCIA DEL CIUTADA RESPECTE DE L'ESTAT, CONTRA. EL QUE S' ESTA DIENT, CONTRA EL LIBERALISME QUE ES PREDICA. PEPE NO ENS ENGANYEM: LA GENT CONFIA MOLT MÉS EN EL PODER MUNICIPAL QUE EN ELS PODERS QUE H1 HA MÉS AUUNT, I AIX(75 LES ENQUESTES HO D1MOSTREN. I QUAN NO ÉS AIX1 És PERQUé ELS VALORS SIMBCSLICS DELE PODERS QUE ESTAN MIS AMUNT SSN TAN ATRACTIUS PRECTSAMENT CON A SíMBOLS, NO COM A GOVERNS— QUE TOTS HI ESTARIEM A FAVOR. És EL CAS DE CATALUNYA, DEL GOVERN CATALA, QUE TOTS, DESPRÉS DE 250 ANYS DE NO TENIR AUTONOMIA, Ref.: �—17— Ajuman-1Kit 1'4. de Barcelona Ref.: Gabinet de Comunicacso CONSIDEREM EL GOVERN AUTMOM CATAL1 COM UNA PRIORITAT, FACI EL QUE FACI, SIGUI UN BON GOVERN O NO HO SIGUI. CLAR QUE EN AQUESTS MOMENTS ENS DECLARAREM AFERI SSATS PARTIDARIS D' UNA AUTONOMIA. AQUEST EFECTE SIMbZLIC, .PER¿ DESCOMPTANT SI PREGUNTEM ALS CIUTADANS PEL GOVERN, PER L'ADMINIST ACIIST, QUE ÉS AELC; QUE INTERESSA - -"tliTE MÉS, QUE ÉS ALLQ ÉS Dit'S---„Z?ECTIU, QUE ÉS ALL5 EN DEFINITIVA QUE EST MS A PROP, QUE. ÉS ALL6 QUE ES POT CONTROLAR mILLOR I ELS H1 DEMANEM ON '15 EL NIVELL_..–DE GOTERN, D'ADMINISTRACIS, -ffit1TrtHkL ATOLDRIEM ELS CIUTADANS QUE LA MAJORIA DELS RECURSOS PúBLICS ANESSIN A PARAR, A NIVELLS LOCALS. PER.QU AQUEST NIVELL NO ÉS AQUELL ESTAT LLUNYa; PE T-?OU AQUES T NIVELL NO ADMET OSTENTACIONS EXCESSIVES DE _ - • PODER 1 SI N'HI HA ES DENUNCIEN IMMEDIATAMENT, DESMUNTEN DE SEGUIDA. ÉS MOLT FICIL, ES IIOLT MS FICIL DE CRITICAR, ELS AjUNTAMENTS, SE'LS TÉ MES A PROP. ES UNA COSA QUE EL CIUTADI CONTROLA MEE-. �—16 Ajuntament ijJìde Barcelona Gabinet de Comunicaciá Ref.: VULL TORNAR A REFERIR—ME A LA IMPORTANCIA QUE TI-7 CATALUNYA PER LA CAPITALITAT DE BARCELONA. PERSONNWENT HE TINGUT OCASIC; DE COMPROVAR COM AQUESTA FUNCICS QUE ES ALHORA DE MOTOR I D'APARADOR — COM EN QUALSEVOL ALTRA CAPITAL— ES COMPRESA PER LA GENT DEL NOSTRE PAIS. LA HIPOTTICA CONFRONTACI¿ ENTRE LA METRòPOLI EARCELONINA I UNA IDÍLICA CATALUNYA COMARCAL f''S UNA FLABORACIS PARTIDISTA SENSE CAP BASE REAL. ELS CATALANS ESTAN ORGULLOSOS DE TENIR UNA CAPITAL AME UNA PRESNCIA AL N6N CADA COP MÉS AFIRMADA. UNA CAPITAL QUE PU(RJI PROJECTAR—SL AMB POTNCIA PRCSPIA. 1 AQUi ÉS ON ENTREN ELS JOCS OLIMPICS. �—19— Ajuntarnen `'' 1 de 8arceIona Gabinet de Comunicació Ref.: ELS JJ.00. I CATALUNYA ELS JOCS SEN, AMÍ D'UN FENOMEN ESPORTIU DEL MIS ALT N I Vr:I, L, UN PRETEXTE PER A DEFINIR, IMPULSAR I DATAR OI3JJ:,t.TIU:3 GRANS. COL.LECTIUS: TERRENY EN EL DE L'URBANISME, EN LL DE L'ECONOMIA, EN EL DE LA CULTURA, ¡JZ;; F?L DI, LA !:)EFIPIICIè D' ESTRATèC',IIS'S I;IDUSTRIALS I TECNOLñGI(>Uï?S . DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, DES D'AQUESTA INTERPRETACI6 DELr4 JOCS DLíMPICS COM UNA OPORTUNITAT EXCFL.I. J JNT PER A. CONSOLIDAR EXPECTATIVES OPTIMISTES I TRENCAR L'EXCESSIU PZSSIMISME COL.LECTIU, ÉS SIGNIFICATIU ( EJE FORA DE BARCELONA SORGEIXIN INICIATIVES COM ELS POJECTES DE BANYOLES O L'ATRACTIU PROGRAMA DE 1A SEU' 9 2 . ACUESTA DI?TJ:1I:Mt:^1ACIi^ DE L'HORITZ6 DEL 92 SER, MIS IMPORTANT QUE FS, O POT E L PROPI FET D'ORGANITZAR O NO LA CEL.sF3RACIñ D'UNES PROVEE, OLÍ"IPIQUES DETERMINADES. LES �-20— AOW Barceioii a Ajuntament Gabinet de Comunteaciú Ref.: POSSIBIEITATS DE DINAMITZACI6 ECONUICA I CULTURAL QUE CRIARAN ELS UNA JOCS SUPEREN LES DERIVADES DEL FET QUE EN POBLACIS CONCRETA COMPETICIONS ESPORTIVES, PER CELEBRIN UNES QUANTES MOLT IMPORTANT QUE AIX.C5 uLTIH PUCUI SER. LA CONCENTRACI6 TERRITORIAL DELS ESCENARIS DE COMPETICI6 ERA. UNA OPCI¿ OBLIGADA PER A LA CANDIDATURA OLíMPICA DE BARCELONA. AQUEST ÉS, TRADICIONALMENT, UN DELE ELEMENTS MÉS VALORATS PEL CONJUNT DELS MEMBRES DEL COI A. E' HORA DE DECIDIR—SE PER UNA CIUTAT O UNA ALTRA PER A ADJUDICAR L'ORGANITZACIó D'UNS JOCS OLÍMPICS. ELE JOCS S'ATORGUEN A UNA CIUTAT, NO A UN PAIS NI A. UN ESTAT, NñS EVIDENT QUE TENEN UNS EFECTES I UNA CAPACITAT DE DINAMITZAR INICIATIVES DE DESENVOLUPAMENT QUE DEPASSEE L'AMEIT ESTRICTE DEL MUNICIPI EscoLIAT. AIX S'HA ENTi7M RERFECTAMENT FORA DE LA CIUTAT. NO HA CALGUT DIJE ES PREDIQUI DES DE BARCELONA. DES DE TOT CATALUNYA S' EA ITTBUT UNA GRAN QUANTITAT D'OFERTES DE �-21- irI Ajuntament 11de Barcelona GabineT. de Comunicació Ref.: t COL-LABORACIó AMB LA CANDIDATURA OLIMPICA DF Y)APCYMOV. +-- �-22- Ajinnarnent Ji de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: ADMETEM EL PAIS TAL COM ÉS I . LES AVANTATGES- QUE ELS JOCS/REPRESENTEN / 1) , R5, ÉS . POWN MA4BRATAR SI EL PAIS NO ES PREPARA ptR APIAVORIR. , , ! NE 'LA . ryíri*I6. / -— ,.. \ I !\I" 3 ES EL/OUE POT PASSAR SI S'IPEDEIX / / l nu, , EL SIkrEMA DE CIUTAT8 CATAL CONTINUI FUNCIONANT BÉ. ÉS MOLT IMPORTANT QUE ES FACI UN ESFORÇ PER ADMETRE QUE EL PAiS ÉS CON ÉS I ES REBUTGI LA TEMPTACDS U' INTENTAR QUE LA HISTERIA FACT. MARXA ENRERA. UN CERT VOLUNTARISME ns IMPORTANT EN LA VIDA DELS POFLES I ES EVIDFMT QUE EN EL CAS DE LES COMARQUES S'HA DEMOSTRAT COM. (IDA VOLUNTAT COL.LECTIVA DE RECUPERAR-LES PODIA ARRIBAR A FER-SE DE FORTA EN ELS SENTIMENTS DELS NOSTRES CIUTADAIIS. TOT AIX6 ÉS CERT I, PROBABLEMENT, ÉS TA(-B POSITIU. LA. NOVA DIVISIS TERRITORIAL DE CATALUNYA, PER¿, S'EA DE CONFIGURAR SOBRE LA BASE DE LES REALITATS �-23- 4011v ikjuntament Vde Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: D'AVUI. ALGUNES D'AQUESTES REALITATS COINCIDEIXEN AMB LES QUE VAN CONDUIP AL MAPA DE PAU VILA, PER¿ N'HI HA D'ALTRES QUE NO. EL FEN5MEN METROPOLITá DE BARCELONA P ER EXEMPLE, NO TENIA EL 1936 LES CARACTERíSTIQUES QUE TÍ ARA, CINQUANTA ANYS DESP4S. LES COMARQUES COSTANERES TAMPOC. TOT EL QUE HA PASSAT AMB LA DISTRIBUCIó DE LA POBLACI6, BUIDANT-SE L' INTERIOR I CONCENTRANT-SE EN EL QUE EN DIEM EL CARRER MAJOR DE CATALUNYA, DES DE FIGUERES FINS A SANT CARLES DE LA R.PITA (I M 7 S AVALL), 1S UN FET NOU QUE ALESHORES TOT JUST COMENCAVA A EXISTIR. AQUESTS FETS OBLIGUEN A P ENSAR EN UNA DIVIS o TERRITORIAL DIFERENT. AL DEBAT QUE VAM TENIR L'ABRIL DEL 86 A GIRONA, . CNICA, DEIA AME UNA FRASE MOLT T ¿ ES QUE NO S'ACABA D'ENTENDRE PER¿ QUE ES POT EXPLICAR, QUE LA DISTRIBUCI3 DE LES COMARQUES DE CATALUNYA JA NO POT SER HOMOGèNIA. JA NO POT SER EL MATEIX EL SOLSON ¿. ' S QUE EL GIRON¿DiS; O NO POT SER EL MATEIX EL PALLARS QUE EL BAIX EMPORDá. ¡ �—24— Ajuntainent ple Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: UNES 56N twr COM cU1 S CADA VEGADA TIES GRANE I CADA VEGADA mÉS, UJVDES; LES ALTRES SóN UNES COMARQUES C a.DA VEGADA MES LE 1 ES I CADA VEGADA ,MES PETITES. EL QUI' ABANS El-?E^? PETITS POBLES ENTORN D' UN PARTIT JUDICI P,L. E(A'w h\1AT ADÇ?UI:RINT LA SEVA PRcaPIA AUTORIOhIIA, L D , SEVA RECORD.''„ FUNCIONALITAT. EL C1`t.S D'I°E LA I=,ISBAL, QUE EN EL MOMENT DIt', FN LA I,rS COLIAI2^^IJI;> D' EX PAU ri VIL AES VA; CONVERTI 1 y CA^ATr DrL B P AIX FI~,PCïRi^a I^.^RQUe HI F-iAV n" ELS JUTJATS. ^ , AIS; S' IIA. DE TENIR EN COMPTE EN LA DIVISIÓ COMARCAL QUE AVUI S'ADOPTI, AME LA CONVICCió NECESSàRIA DE TOTS I CADASCUN DELS AJUNTAMENTS.. NO ES POT APRIPAR I DIR DES DE DALT QUE ARA S'APLICA AQUESTA DIVISIñ COMARCAL A LLAPIS I ELS EE CUFDIN DINTRE AJUNTAMENTS QUE COMARQUES SÓN LES :. UE SÓN. S6N ELS QUE S6N, I LES �CTI Ajuntament , de Aarceho ra Gabinet de Comurneació I T±MPt3C", NO PODF.t`I. ANAR A UN SISTEMA DEL QUE EN PODPIEM DIR. EL CAMPI 1PUGUI. EN TOT CA, EL NECESSARI CRITERI DE GOVERN QUE S'HA D'APLICAR HA DF TENIR EN COMPTE LA VOLUNTAT DELS AJUNTAMENTS I EL QUE HA PASSAT DES DEL 1936. I EL QUE HA PASSAT ENS DEMOSTRA QUE CATALUNYA S'HA ANAT CONSTITU?.NT EN UNA DETERMINADA REALITAT, AME UN ESOUELET, AME UN COS HUMà SI VOLEU, EN EL QUE HI HA UNES DETERMINADESFUNCIONS, UNES ARTICULACIONS, UNS ROLS I UNS PAPERS MOLT ?`'IFERENCIATS QUE AQUESTA DIVISIÓ TERRITORIAL HA DE REGONIXER I NO POT OBLIDAR. LES CONCEPCIONS QUE A TOTS ENS AGRADEN MÍ,S, ALTRUISTAS, PC TIONES I MÍTIQUES DE LA NACIONALITAT CATALANA SENTIMENTS, Só;:N ;10 PEPE) Ó ATRACTIVES, ;IERVEIXEN MOUEN ELS PER A NOSTRES RES SI, PAT:AL.LELAMr'v`T, NO SABEN. O ?ZGANIT7AR. EL NOSTRE PAIS D'UNA FORMA EFIC I �—26— Ajuntament Z, de Barcelona Gabinet de Comunicadó Ref.: HO SABREM. PER? AQUESTA ns LA REFLEXICS QUE US VOLIA PROPOSAT AVUI. MOLTES GRkIES. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3989 Title A name given to the resource Els Jocs olímpics i la Catalunya de les ciutats / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Índex conferència: - La fal·làcia de la oposició Barcelona - Catalunya. - Per una societat sense diferències Camp - Ciutat. - La importància dels municipis. - Els JJ.OO i Catalunya. - Admetem el país tal com és. - Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Olot Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Sociologia Municipis Territoris Ciutats Catalunya Description An account of the resource Conté notes manuscrites de PM. Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-04-04 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2805/19940130_DiariGirona_Herois91_PM.pdf 28682319fae46e6f22713217e76d0d4c PDF Text Text CULTURA/ESPECTACLES L'alcalde de Barcelona, Pasqual MaragaU, fa, en aquest article, un recorregut per la vida de diverses personalitats catalanes desapa- Diari de Girona / O Q Diiunenge, 30 de gener de 1994 / \D^D regudes l'any 1991, i que, segons ell, «ens ajudaren a saber fer el 92». La vida i la mort del poeta Joan Teixidor és el fil conductor que fa servir Maragall per referir-se a unes personalitats «en les quals predominava la generositat sobre la necessitat d'afirmar-se». Els nostres herois de l'any 91 per Pasqual Maragall M , 'he posat com im detire, i ja és un costiun agradabilíssim, escriure des de Rupià uns mots per al Diari de Girona quan el temps, Nadal o estiu, m'ho permet. Un cop va ser, fa just un any, tot cercant el camí de Rupià a Corçà, el camí romà, amb la bicicleta. Aquest era el punt de partida i l'escenari deia reflexió, al final del mític any 92. Mesos després, havent visitat Salt i el bosc de Can Ginebreda, a Porqueres, vaig exposar una teoria de l'Empordà (o teoria de Salt) que en el fons era una lectura dels conceptes de Catalimya i l'Empordà, d'Espanya i Europa, de Barcelona i Catalunya, en Joan Maragall, Ara sé celebren, a la fundació que du el seu nom, unes sessions sobre Joan Maragall i el paisatge, la religió i altres temes, en les quals s'escauria revisar aquelles reflexions del nostre poeta («el nostre», de tots) sobre el concepte de pàtria, molt acostat, crec, al que avui construeixen Vaclav Havel i altres esperits cultivats i desperts a l'Europa tràgica -però també ü.lusionada- d'aquest fi de segle. Avui, tot entrant en el 94, m'agradaria mirar enrera, al 91, l'any de l'esforç titànic, l'any més intens en la transformació de Barcelona, però també l'any que van morir una coUa de ciutadans il·lustres que van deixar la pell en aquella transformació, entesa com a culminació d'un període de la nostra història que comença tot just després de la guerra. El dia de Reis de l'any 48, l'editorial que inspirava Joan Teixidor i que avui porten els seus fills, premiava Miguel Delibes amb el Nadal. Un diari barceloní del 25/26 de desembre passat ha publicat una esplèndida entrevista amb aquest autor, que incloïa ima deKciosà descripció de la «querella» de la bicapitaütat Madrid-Barcelona i \ma categòrica defensa del català des de Castella. És una defensa a la qual hauríem de correspondre amb ima mica més de promoció del català com a llengua íàcü i pròxima - i no només diferent- a Castella i als països de parla castellana (prop de 400 müions de persones). I també, com ja estem fent, amb una promoció aquí del millor teatre clàssic castellà. (Si no han vist el Lazarillo de Tormes en la interpretació del Brujo, no se'l perdin; val un viatge allà on sigui). Tot això ve a tomb d'unes lletres que vaig escriure tot just començat l'any 92, amb motiu de la mort de Joan Teixidor, persona estimada i poeta admirat. Són unes reflexions que vull compartir també amb els lectors de Girona, sobre Joan Teixidor -poeta, crític i periodista nascut a Olot el 1913- i altres homes i dones representatius que ens van deixar durant l'any 91. 'Tots aquests homes i dones ^ a u m e Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Amat, Fabià Puigcerver, Pau Garsaball, Montserrat Roig, Josep Maria Serra Martí...- han estat importants en la història recent de Barcelona i de Catalunya. L'any 96 (quan faci cinc anys de la seva mort, com és preceptiu) el regidor Joan Fuster, responsable de la Ponència del Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, haurà de fer mans i mànigues (si la democràcia electoral el crida novament a la responsabilitat que ara ocupa) per trobar carrers dignes d'aqueUs homes i dones d'idees magnífiques. Aquestes reflexions són un complement dels meus articles anteriors de febrer de 1993 i de setembre de 1993. Van en el mateix sentit, però de fet són anteriors. I avui resulten alliçonadors. Com han canviat els temps! Però que poc hem canviat nosaltres! Quina Catalunya és la que, aviat farà dos anys, va morir una mica amb Joan Tebddor? Si és cert que cada dia que passa el país és un altre, una mica diferent, què havia deixat enrera la Catalunya que nasqué l'endemà de la mort de Joan Teixidor? Quin dels seiïs múltiples accents? Repasso ara les notes de fa dos anys, en aquell final de 1991/inici del 92 de la mort de Teixidor, i retorna la nota intimista i fonda del seu esplèndid poema Desenllaç, del Uibre Fluvià, que il.lustra aquest article. Jo em preguntava i em pregunto en què serà demà el riu Fluvià diferent d'avui? Quin marge, qioin canyer Existeixen per a una himianitat el rostre de la qual encara no coneixem bé, que està programat en allò que nosaltres mateixos som, perquè només de nosaltres pot néixer aUò que serà demà, i de ningú més. Nostre, però desconegut és l'ésser que mirarà la fageda i les canyes, potser sense veureles, potser per arrasar-les, qui sap si estimant a la seva ombra, a la vora seu. Ja que no coneixem allò que engendrem, preguntem-nos de nou com es produeix el trànsit cap al futur. De dues maneres: creant (o modificant) i deixant pòsit, posant, reposant, morint. El que queda de nosaltres quan ja no hi som és allò que veritablement influeix: aquest és el programa que deixem escrit a la memòria de l'espècie. Cent cinquanta vegades (tres vegades cada cent anys <d)esenllaç» «S atCar^assm (es flores de [a tarda i ara arnSa driu cap a Capíana J^-caminar es fa Cent: [a nit és apunt sor&lcna morta acceptada. 'ElÜFÍuma ha fet ei seu trajecte i no recorda ^jy ni cascades ni afraus-. ni Ca campana d'aigua caient soSre ek còdoís com en un dia de festa. LcvpòCCancreda fia suspès ei seu cfam. Jírfiafang i CCot aC forts enterboCit. 0-ía arribat ei temps de meditar, de fer baCanç de tot efque fias vücut, deíiïoc feliç i d& ía dissort-gue et matmenava i t atuïa. ja no et queda res més que aquest tendafde sifenci, Ces canyes T'ora efriu que foreijjfa moure. Les dunes tenen un moviment donada i s'encavaCquen amè una gran parsimònia. 'L'amor és ía recança de jorns assoíeftats i de nits de tumufts i de batec deís cossos. !Hi fiavia píors én ei tombant de les tardors que queien però eCs Hiverns tenien una tendresa de iiar. Ter Sant Joan efsfocs s'encenien a ía serra Sant Teré Pescadorja t'fui deÍTçat per sempre. Tbt s'Ha acabat en aquesta tarda quieta i només et toca i'úítima escomesa. Treparà t a morir i tanca't a ía cnda de tot aíiò que ja no pot tornar. Són bons eísnúvoís que íentamentj'avancen • fes un respir petit i apropat aíiiindar, •<,<avui seràs amb 'Mi aíTaraSs». Joan n^ei?ddor a «Jíuviàp, haurà canviat, imperceptible, el seu projecte? I encara: és que les canyes del delta, quan «Sant Pere Pescador ja t'ha deixat per sempre», és que aquestes canyes seran les mateixes sense el poeta que hi veia MXí anunci del seu desenllaç final? Altres vegades ens hem preguntat: existeix el racó de la fageda si ningú no l'està mirant? Existeix, sens dubte; existeixen les canyes, avui com ahir. Però, ens preguntem: per què, per a qm? Arxiu Municipal de Girona. Diari de Girona. 30/1/1994. Pàgina 33 Coiumna/1^9. durant 5.000) s'ha fet aquesta operació abans de nosaltres. Només 150 vegades des d'aqueU home arraulit que trobàrem fa quatre anys a Sant Pau del Camp. I el que deixem depèn molt de com ho deixem, del moment, de la manera. Així com és cert que la primera impressió és la bona, també ho és que l'ióltima és important, perquè és la primera en el temps que vindrà. La primera que veu la humanitat que no coneixem, que neix el dia que ens en anem. La bona preparació del trànsit és un art reservat als elegits, als més afortunats, aquells a qui la vida ha donat distància i companyia. Joan Teixidor ens va ensenyar a acostar-nos amb paraules, amb reflexions (com el riu Fluvià, que mandrós s'acosta al golf de Roses), al punt on ens lliurem. Què moria en nosaltres, quina Catalunya ja ha mort una mica? Què és el que, morint, havia quedat veritablement programat a la nostra memòria col·lectiva? Mirem una mica enrere, cap aquell any 91 en què Barcelona va canviar, en ella mateixa i en els que la poblem, en la vida de tots els catalans. Va morir primer Jaume Vidal Alcover i als nou mesos la Maria Aurèlia Capmany. Va morir Josep Amat, plantats els pebrers del seu carrer de Manacor, el seu últim acte de civisme. Va morir Fabià Puigcervcer, plantat ja el Teatre Lliure, i Pau Garsaball, amb la Medalla de la Ciutat al Mèrit Artístic recent al seu pit. Va • morir Montserrat Roig, prosista de l'Eixample, amb els ulls espantats molt abans de la malaltia, amb els ulls espantats pel descobriment de la mort que hi ha a la vida, a la vida mateixa: les petites morts de cada dia que les dones viuen per nosaltres, els homes, els nens, els grans. I també va morir en Josep Maria Serra Martí, im home per excel·lència: constructor, pare, avi, regidor, fidel amic, marit fidel, caràcter, geni, alegria. Tant de tot, que va aguantar quasi més enllà del final per estar present, fidel a tots, quan tot el canvi de la ciutat estava encarrilat. Moriren altres constructors, obrers de la construcció, deixant la seva. sang estampada a la ciutat nova. I Joan Teixidor, mostrant que podem morir de cara. Repasso les cares de tots i penso que la Catalimya que se'ns en havia anat una mica -no dic la Barcelona, perquè les ciutats segurament canvien menys que les nacions, si és que poden canviar, ja que per canviar cal ser i les ciutats són més del domini profund de l'esdevenidor, del barrejar-se tot en un sense repòs- la Catalunya que se'ns en va i que en el fons es queda per sempre és la miUor Catalunya. Pensem una mica en tots ells i veiem ' en què va consistir el seu patriotisme -de quines mil variades maneres compongueren el seu amor pels nostres confins i com en tots ells predominava la generositat sobre la necessitat d'afirmar-se, l'abundància cordial sobre el tancar-se. Es ben cert que tots tingueren un respecte per l'isme de la nació, un respecte i ima militància diversa. Sense aquest factor, sense aquest pimt de silenci que comporta l'esment d'allò que ens és comú - i encara de reverència per als qui ho representen o ho van representar (com TarradeUas, amic Benet)- no hi hauria país, no hi hauria ciutat, no hi hauria res. Però només amb això, no anem erdloc. Només amb això simplement som, però no anem. I, per tant, a poc a poc deixem de ser. Tots els nostres herois del 91 varen tenir una manera d'expressar que el seu isme nacional era el punt de partida d'xm humanisme. Segurament perquè la història ens ha fet més savis, més cauts; segurament per això nedem entre aigües, ajuntem els nostres àmbits de pertinença diversos, sense renunciar a cap, per a usar-los tots en el conreu del nostre sòl i convertir-lo en el nullor. Caminant de nou pels volts de Rupià aquest Nadal passat, vivint aquests dies a l'Empordà, he recordat els meus herois del 91, els que ens ajudaren a saber fer el 92 sobre el que hem pogut bastir el nostre futur. I he recordat, sobretot, el seu exemple de catalanisme elegant i positiu. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els nostres herois de l'any 91 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-01-30 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalanisme Homenatges i distincions Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Empordà Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/938/elsorigensdelfutur.jpg 913d0585f11c37ccf83d1990dde423aa Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els orígens del futur Subject The topic of the resource Catalunya Acció política Parlament de Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Futur Description An account of the resource 192 p. Publisher An entity responsible for making the resource available Planeta Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- (pròleg) Febrés, Xavier, 1949- Maragall Garrigosa, Airy Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Pròleg de José Luis Rodríguez Zapatero; amb la col·laboració de Xavier Febrés i Airy Maragall. Sinopsi a la contracoberta: Una de les experiències polítiques més dinàmiques i innovadores de les últimes dècades; destil·la al llarg del llibre noves propostes de futur per a Catalunya i Espanya. A través d'abundants episodis viscuts com a protagonista o testimoni directe, Pasqual Maragall assenta una visió personal del projecte col·lectiu, dóna la seva pròpia versió sobre el trajecte recorregut i rellança un ambiciós programa de superació d'objectius. El bagatge acumulat de coneixements, la confusió personal i les expectatives obertes configuren un repàs temàtic a la història recent, a l'actualitat i al demà imminent. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788497080903 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1593/0000000756.pdf 5168c605ef584676091064734e08704b PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els partits nacionalistes no creuen en una Constitució que resolgui els problemes Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Gispert, Emili Espada, Ferran Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Constitució Nacionalisme Economia Turisme Model social Acció política Diada Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2888/FMHP_00027.jpeg ea2d6508392ccaad08c06671340f2f6a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 27/01/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Moncloa, Madrid Title A name given to the resource Els presidents Zapatero i Maragall reunits Subject The topic of the resource Reunions Política Presidents Maragall Mira, Pasqual, 1941- Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2887/FMHP_00026.jpg e902455ebfc04897bd135ec355d80a84 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 27/01/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Moncloa, Madrid Title A name given to the resource Els presidents Zapatero i Maragall saludant-se Subject The topic of the resource Reunions Política Presidents Maragall Mira, Pasqual, 1941- Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. Enllaç (URL) <a href="http://hdl.handle.net/10803/3977" target="_blank" rel="noopener">http://hdl.handle.net/10803/3977</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els preus del sòl (el cas de Barcelona) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Barcelona Tesis i dissertacions acadèmiques Planificació Model social Description An account of the resource Director/a: Vegara Carrió, Josep M. Departament/Institut: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Economia de l'Empresa Data de defensa: 02-03-1979 Dipòsit Legal: B-25025-2010 ISBN: 9788469314449 Matèries: 332 - Economia regional i territorial. Economia del sòl i de la vivenda Àrea de coneixement: Ciències Socials Consultable en línia al repositori cooperatiu TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. Tesi doctoral defensada per Pasqual Maragall. Publisher An entity responsible for making the resource available Universitat Autònoma de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-03-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1615/0000000776.pdf ad90b20e78b89d306a3fe51d20b19187 PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els primers satisfets de l'èxit de l'Estatut seran els espanyols Source A related resource from which the described resource is derived Dossier Econòmic Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Economia Finançament Competències Espanya Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/567/llibre_quatrepresidents.jpg cb504ca083194372ba7ca0d0a755ee9b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els quatre presidents: entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Tarradellas, Josep, 1899-1988 Pujol, Jordi, 1930- Montilla, José, 1955- Intervius President de la Catalunya. Generalitat Publisher An entity responsible for making the resource available L'Avenç Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Muñoz i Lloret, Josep M., 1959- (ed.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Del pròleg de Ferran Mascarell: El llibre que teniu a les mans recull les sis entrevistes llargues amb els quatre darrers Presidents de la Generalitat de Catalunya publicades a L'AVENÇ. Tots quatre han suposat ruptures amb els seus predecessors, però vistos en conjunt magnifiquen la voluntat dels catalans per aconseguir eixamplar i per fer respectar el seu dret a l'autogovern. Tots quatre han sumat caràcter, intel·ligència, possibilisme, coratge, tenacitat, realisme, personalitat i pragmatisme. Tots quatre assenyalen les especials circumstàncies polítiques en què viu, encara, Catalunya. [...] Quatre maneres d'entendre la identitat i d'interpretar la realitat social, però una manera comuna d'afrontar-la: els quatre són hereus d'allò que Pierre Vilar anomenava el substrat comú, el catalanisme. Un catalanisme entès com a voluntat d'autogovern i sentit de nació; un catalanisme reformista envers la idea d'Espanya i la configuració de l'Estat. Un catalanisme que, amb els matisos que expressen cadascun dels quatre presidents, denota la base profundament democràtica de la identitat catalana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2826/c25cd-wp_socialistescatalans.pdf f0aeef6ec33ae9104b5791a775c7143d PDF Text Text article Working_2020 Els socialistes catalans en la configuració de l’Espanya democràtica (1982-2010) Jaume Muñoz Jofre, HISTORIADOR AMB EL SUPORT DE ��ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ 4 2. ELS SOCIALISTES CATALANS AL GOVERN D’ESPANYA 6 2.1 2.2 Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996) 6 2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat 8 2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa 9 2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes 12 Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) 14 3. LA GRAN FORÇA MUNICIPAL 17 17 3.1 La difícil herència dels ajuntaments franquistes 3.2 Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals mite del contrapoder socialista 20 3.3 La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya” 24 4. VINT-I-TRES ANYS A L’OPOSICIÓ, SET ANYS DE GOVERNS DE PROGRÉS 27 4.1 El llarg camí fins a la Generalitat 27 4.2 La crisi dels noranta 30 4.3 La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar l’Estatut 33 4.4 Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall 34 4.5 El govern Maragall i el nou Estatut 38 4.5.1 L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn 42 El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la sentència 51 4.6 5. CONCLUSIONS 57 6. FONTS I BIBLIOGRAFIA 59 �1. Introducció L ’objectiu d’aquest estudi és realitzar una primera aproximació al paper dels socialistes de Catalunya en la vertebració de l’Espanya democràtica, formulant-la des de la distància acadèmica i generacional. Per fer-ho amb la visió més completa possible, hem optat per abordar la temàtica separadament des dels àmbits estatal, autonòmic i municipal, escollint un marc temporal que engloba des de l’arribada del PSOE al Govern d’Espanya (1982) fins a la sortida del PSC de la Generalitat de Catalunya (2010), després que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català aprovat el 2006 dinamités el panorama polític català i acabés suposant el trencament de la unitat formal del PSC com a partit. D’acord amb la brevetat a què obliga el format d’aquest encàrrec, hem optat per referenciar altres estudis on s’expliquen en profunditat alguns aspectes rellevants de tot aquest període –sense renunciar, de totes maneres, a oferir-ne la informació imprescindible. Per a la realització d’aquest treball s’ha recorregut sobretot a la bibliografia especialitzada sobre aquesta etapa i a llibres-entrevista i llibres de memòries dels seus protagonistes. Igualment, la consulta hemerogràfica ha sigut un suport de gran ajuda, tal com les converses mantingudes amb alguns dels personatges clau de tota aquesta etapa i el visionat de totes les entrevistes realitzades per Josep Maria Muñoz Lloret en el marc del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa. El primer apartat d’aquest estudi analitza l’aportació dels socialistes de Catalunya als governs de Felipe González (1982-1996) i José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011), fent una mirada detallada a l’obra d’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, que va suposar una peça bàsica en la posada en marxa de l’estat del benestar a Espanya, i a la de Narcís Serra com a ministre de Defensa, clau per a la modernització política de l’estat, en apartar els militars de la vida política del país. Igualment, en aquest apartat s’estudia el paper del PSC en la crisi interna que a principis de la dècada de 1990 es va produir al PSOE entre els sectors partidaris de renovar internament el partit, liderat pel seu secretari general i president del Govern espanyol, Felipe González, i els que, contràriament, defensaven que els mals que estava patint el socialisme espanyol –molt afectat pels diversos casos de corrupció que estaven esclatant en l’òrbita de la seva acció política– eren a causa d’haver abandonat els principis que encara residien dins del PSOE –encapçalats per Alfonso Guerra. Com que no era la vida orgànica de cap dels dos partits el principal focus d’atenció d’aquest estudi –només està abordada tangencialment, en els punts rellevants per als programes i activitat pública dels seus representants– no hem ofert un examen en profunditat dels projectes de Josep Borrell i Carme Chacón com a candidats a la presidència del Govern espanyol i a la secretaria general del PSOE, respectivament, encara que tots dos van ser formulats des d’una perspectiva estatal de la política espanyola, arribant a desmarcar-se del projecte propi del PSC si era convenient. El segon apartat fa esment a la política municipal del PSC, que durant gairebé un quart de segle va ser el seu principal bastió. Així, des dels principals ajuntaments de Catalunya els socialistes catalans van poder construir i exposar un projecte alternatiu de país al que representava i impulsava Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya, establint-se un grau de confrontació més que notable entre els dos nivells administratius. D’entre tots els alcaldes socialistes del període, el més destacat en l’alternativa al pujolisme va ser Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, fins al punt de construir una personalitat política que, gràcies a les seves reeixides aportacions des de la capital catalana –que van tenir com a punt culminant l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, però que van anar molt més enllà– va acabar assolint la presidència de la Generalitat vint-i-tres anys després que els socialistes en quedessin fora contra pronòstic per primera vegada. El darrer apartat se centra en el paper del PSC en la política catalana, amb quatre etapes ben diferenciades: la participació en el clima de consens amb què es van posar les bases de l’autogovern 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �català (1977-1984), un període d’oposició molt condicionada pel profund enfrontament entre CiU i els socialistes (1984-1995), una etapa opositora d’alta activitat propositiva (1995-2003) i, finalment, el lideratge dels dos governs de progrés presidits, respectivament, per Pasqual Maragall i José Montilla (2003-2010). De l’etapa dels socialistes catalans a la Generalitat de Catalunya n’hem analitzat principalment el disseny i les vicissituds que va suposar la posada en marxa de l’Estatut del 2006, que més enllà d’una millora de l’autogovern català era alhora una proposta d’aprofundiment en el caràcter federal que els socialistes catalans desitjaven que tingués Espanya. No vull acabar aquest breu capítol introductori sense agrair a la Fundació Catalunya Europa la confiança a l’hora de fer-me aquest encàrrec. Per a l’elaboració d’aquest estudi han estat imprescindibles les aportacions de Jaume Bellmunt i dels meus directors de tesi doctoral Borja de Riquer i Pere Ysàs. Agraeixo igualment la seva disponibilitat i franquesa a José Montilla, Joaquim Nadal, Joan Ganyet i Jaume Badia, així com les aportacions que la resta de protagonistes i estudiosos han deixat per escrit. Així mateix, els resultats d’aquesta recerca no haurien estat els mateixos sense les contribucions de Paul Preston, Andreu Mayayo, Josep Maria Muñoz Lloret, Joan Fuster-Sobrepere, José Luís Martín Ramos i Joan Esculies, així com sense el suport i ajuda del Cristian Ferrer González, l’Anna Vallugera Fuster, el Ricard Sentís Sabaté i de molts d’altres. A totes elles, moltes gràcies. 5 �2. Els socialistes catalans al Govern d’Espanya 2.1 Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996) Després d’obtenir una contundent majoria absoluta a les eleccions de 1982,1 Felipe González va formular un programa de govern plenament socialdemòcrata, centrat en la consolidació del sistema democràtic i la defensa de les llibertats polítiques. Així, es va desenvolupar una acció governamental orientada sobretot al compliment i l’acceptació del mandat constitucional per part de les forces armades, la modernització de la societat espanyola –centrada en l’ampliació i consolidació de l’estat del benestar– i la reforma general de l’Administració –fent èmfasi en els sectors sanitari, educatiu i judicial. Com a part d’aquest programa de modernització, es va impulsar la consolidació de l’Estat de les autonomies,2 es va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i es va implementar una important remodelació dels sectors productius que havia de servir per fer front a la crisi econòmica en què es vivia. Malgrat el gran suport electoral que havia rebut, el primer govern socialista –i tots els que el van succeir– es va caracteritzar per imprimir a la seva acció de govern un to moderat, buscant evitar incomodar els sectors que podien serli més reticents, abandonant de manera definitiva tota la retòrica revolucionària que el PSOE havia defensat amb especial vehemència durant els darrers anys del franquisme i fins al Congrés Extraordinari de setembre de 1979. En la configuració del primer govern de Felipe González (1982-1986), l’elecció dels ministres es va veure més condicionada per la cerca de perfils qualificats que no pas pels equilibris interns de partit –lògic, si es té en compte que el PSOE, a la pràctica, havia absorbit la resta de partits socialistes espanyols i que, per tant, no hi havia faccions amb prou força per imposar quotes. Conseqüentment, el llistat de membres del govern va ser elaborat sense necessitat de pactes previs pel seu president –prèvia consulta, això sí, amb agents implicats o propers si s’esqueia–3 i la confiança que cada candidat inspirava a González va acabar sent un ingredient decisiu en la presa de decisió definitiva. Un exemple clar de la combinació dels dos ingredients (moderació i confiança) va ser el d’Ernest Lluch,4 del qual González va valorar molt el fet que no hagués posat excessives traves a la dissolució del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya5 i que, a més de la seva vàlua professional demostrada, tenia un perfil partidari de fer reformes progressives –i no d’impulsar canvis radicals, com els que hauria volgut impulsar el que figurava a totes les travesses per ocupar la cartera de Sanitat, Ciriaco de Vicente. El cas de Lluch no era puntual, sinó que en els altres nomenaments del període es va seguir la mateixa lògica, com en el cas del 1 El 28 d’octubre del 1982, el PSOE va obtenir un 48’4% dels vots (hi havia hagut una participació del 81% del cens), és a dir: més de 10 milions de sufragis i majoria absoluta al Congrés (202 diputats) i al Senat, superant en algunes comunitats (Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i el País Valencià) el 50% dels vots. En comparativa a les eleccions de 1979, va rebre uns 4.600.000 vots més –es calcula que gairebé la meitat provinent de nous votants, un quart d’antics votants d’UCD i un quart d’antics votants comunistes. Borja de Riquer: La Catalunya autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 162-163. 2 El gruix del traspàs de competències entre l’Estat i les autonomies va realitzar-se entre 1983 i 1986, en un procés no exempt de problemàtiques, com veurem més endavant. 3 El cas dels ministres catalans no va ser una excepció a aquesta dinàmica, i González, després de consultar els noms que estava prenent en consideració amb Joan Reventós, va acabar prenent la decisió definitiva per si sol. 4 Gràcies a una capacitat de treball formidable, Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000) va combinar una brillant carrera acadèmica com a historiador de les doctrines econòmiques, disciplina per la qual va obtenir càtedra a la Universitat de Barcelona el 1968, amb una intensa carrera política a València, Barcelona i Madrid. La seva participació en el govern González va ser l’excusa amb què ETA va intentar justificar el seu assassinat, l’any 2000, després que Lluch dediqués els darrers anys de la seva vida a intentar trobar una sortida al conflicte basc. 5 Per a un estudi en profunditat sobre la gestació i acció del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya entre 1977 i 1982 al Congrés dels Diputats, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya, 1945-1982. Barcelona: L’Avenç, 2019, p. 173-200. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �nomenament, l’estiu de 1985, de Joan Majó6 com a ministre d’Indústria i Energia, després que el proposés el ministre sortint, Carlos Solchaga –que l’havia tingut al seu equip com a director general d’electrònica i informàtica a proposta de Miguel Boyer, amb qui tenia coneixença de quan el polític català militava al Reagrupament Socialista pallachià.7 Si el PSC no va tenir un paper determinant a l’hora d’elegir els ministres dels governs de Felipe González (1982-1996), tampoc no va tenir incidència a l’hora de marcar l’agenda política dels seus representants a l’executiu espanyol. Seguint amb la dinàmica creada durant les dues primeres legislatures, els socialistes catalans a Madrid hi feien política en clau estatal, englobats dins les directrius del PSOE –dinàmica facilitada per la manca de sintonia personal entre Ernest Lluch i Narcís Serra,8 que va dificultar, encara més, que es creés un mínim pinyol del PSC dins l’executiu, limitant-se tots dos a actuar simplement com a ministres del govern. La distància entre la vida interna del partit i els ministres va accentuar-se fins a tal punt que l’any 1983, any en què Joan Reventós va deixar la primera secretaria del PSC per marxar com a ambaixador a París, el substitut en va ser Raimon Obiols, ja que, malgrat que els noms de Lluch i Serra haguessin sonat amb força en un primer moment, cap dels dos no va arribar a postular-se al càrrec. Onze anys més tard aquesta distància també va fer que el ministre d’Obres Públiques i Transports, Josep Borrell,9 fos el més votat dels sis integrants del Comitè d’Acció Política que havia de dirigir el PSC després del seu VIIè Congrés, celebrat a Sitges, pel fet de ser el que presentava un currículum menys connotat en la vida interna del partit davant dels delegats. Si bé des del PSC no hi va haver mostres públiques de queixa pel poc pes que tenia a la pràctica dins del Govern espanyol, aquesta manera de fer política en una línia més pròpia del socialisme estatal va fer que els ministres catalans rebessin crítiques des d’àmbits diversos del catalanisme –i que, durant tota l’època pujolista, el PSC fos acusat de sucursalisme per la seva incapacitat d’imposar una agenda pròpia a Madrid. Una bona mostra d’aquesta dialèctica la trobem en la significativa anècdota que recull Joan Esculies a la seva excel·lent biografia d’Ernest Lluch, quan explica que l’estiu de 1983 el polític de Convergència Democràtica de Catalunya Ramon Trias Fargas va acusar en una conversa privada a Lluch de no actuar com a ministre català, per la qual cosa va rebre una resposta que ajuda a entendre quina era la perspectiva amb què ho afrontava el polític nascut a Vilassar de Mar: “Primer de tot com a membre d’un govern, el primer que s’ha de fer és intentar ser un bon ministre, i si ets català encara millor, perquè pots aportar al centre dels problemes les decisions catalanes, i una presència directa de catalans en l’òrgan de decisió estatal sempre és important”.10 Aquest tarannà va mantenir-se quan, vuit anys més tard, a causa de la remodelació que va seguir a la dimissió d’Alfonso Guerra de la vicepresidència van incorporar-se al govern dos nous ministres del PSC, que se sumaven al promogut a vicepresident Narcís Serra. 6 Joan Majó Cruzate (Mataró, 1939) va ser el primer alcalde democràtic de Mataró. Empresari del sector informàtic, el 1989 va ser nomenat conseller responsable de la Comissió Europea de l’Àrea de Telecomunicacions i Informàtica, càrrec que va compaginar amb el de membre del Comitè Organitzador Olímpic dels Jocs de Barcelona 1992. Durant els governs de progrés va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2004-2008) i actualment presideix la Fundació Ernest Lluch. 7 Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018, p. 193-197 i p. 233. 8 En el moment de ser nomenat ministre, Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943) era el primer alcalde democràtic de Barcelona. Prèviament havia estat conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional presidida per Tarradellas (1977-1979). Com veurem, va ser membre del Govern espanyol fins al 1995, arribant-ne a ser vicepresident des del 1991. La primera secretaria del PSC (1996-2000) va ser el darrer càrrec polític de primera línia que va ocupar. 9 Josep Borrell i Fontelles (La Pobla de Segur, 1947). Llicenciat en enginyeria aeronàutica per la Universitat Politècnica de Madrid i doctor en Economia per la Universitat Complutense de Madrid, el 1979 va esdevenir regidor de l’Ajuntament de Majadahonda pel PSOE, partit al qual s’havia afiliat el 1975. Després de ser responsable d’Hisenda de la Diputació de Madrid (1979-1982), entre 1986 i 2004 va ser diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats. President del Parlament Europeu (2004-2007), va tornar a la primera línia política entre 2018 i 2019 com a ministre d’Afers Estrangers del govern socialista presidit per Pedro Sánchez. Des de l’octubre del 2019 és l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. 10 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 214. 7 �Així, l’històric dirigent comunista Jordi Solé i Tura11 va esdevenir ministre de Cultura dos anys després de sumar-se a les files socialistes (1991-1993) i Josep Borrell, que havia fet el gruix de la seva carrera política a Madrid, ministre d’Obres Públiques i Transports (1991-1993). Durant la següent legislatura, Borrell va afegir a les seves competències ministerials Medi Ambient (19931996), mentre Solé Tura no va continuar al càrrec. La irrellevància del PSC a l’hora d’escollir els seus homes a Madrid també va ser gairebé absoluta en la configuració del sottogoverno. I és que si bé els noms dels ministres els posava González, el gran dissenyador de les estructures intermèdies dels primers governs socialistes va ser el vicepresident Alfonso Guerra, que va proposar la majoria de noms que configurarien els organigrames ministerials –garantint-se, així, un notable control dels diversos ministeris, situant gent afí a les secretaries i sotssecretaries d’Estat. Ara bé, tot i que el partit no va poder escollir-hi els seus representants, la contribució del PSC durant tot el període de Felipe González al capdavant del Govern espanyol va ser, en paraules de Borja de Riquer, “realment important”, gràcies al paper que van jugar-hi els cinc ministres i nombrosos secretaris d’Estat, directors generals, presidents o consellers d’empreses públiques (RENFE, Banco de Crédito Local), governadors civils i altres càrrecs que els socialistes catalans van aportar-hi.12 De tots ells, les dues figures que van fer aportacions de més profunditat van ser, sense dubte, Ernest Lluch i Narcís Serra, encarregats de dissenyar un dels pilars de l’estat del benestar i de la modernització (política i estructural) de l’Exèrcit espanyol, respectivament. 2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat Com hem esmentat, una de les pedres angulars del programa de modernització i democratització d’Espanya era la posada en marxa d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Cal tenir en compte que fins al juliol de 1977, l’àmbit sanitari –que estava regit per una llei de 1944– era només una direcció general adscrita al Ministeri de l’Interior. D’aquesta manera, a l’alçada de 1982 convivien a Espanya més d’una setantena de models sanitaris diferents, que tot i així continuaven sense donar cobertura a gran part de la població. La política sanitària del primer govern socialista va tenir, per tant, dos grans objectius: racionalitzar el sector, acabant amb la multiplicitat d’estructures sanitàries, i universalitzar la cobertura sanitària, eliminant la idea de la beneficència i incorporant conceptes de salut a lleis d’àmbits molt diversos, però finalment relacionats amb el benestar humà –com serien les lleis de consum, la llei orgànica de la interrupció voluntària de l’embaràs (liderada pel ministeri de Justícia), els plans contra el consum de drogues i prevenció del VIH (elaborats en col·laboració amb Interior, Treball i Justícia), etc. De totes les lleis que va elaborar Ernest Lluch com a ministre de Sanitat i Consum, la més rellevant va ser la Llei General de Sanitat, que no va ser aprovada fins l’any 1986, després d’un camí ple de dificultats. La intenció inicial del PSOE era la creació a Espanya d’un Servei Nacional de Salut –a imitació del National Health Service britànic, escollit després d’estudiar diversos models internacionals de cobertura sanitària universal. Ben aviat, però, la realitat econòmica espanyola va demostrar que l’NHS es feia difícil d’imitar aquí, fet al qual se sumava la previsió de la transferència de les competències sanitàries a les comunitats autònomes, la qual cosa impedia desplegar una política unitària centralitzada. Essent així, Lluch va proposar ben aviat la creació d’una normativa marc que servís de referència i marqués les característiques de l’atenció sanitària en el desplegament autonòmic, posant d’aquesta manera en marxa en l’òrbita estatal 11 Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) va ser un referent de la lluita antifranquista i pare de la Constitució espanyola. Militant del PSUC des de 1956 i impulsor del col·lectiu Bandera Roja, va passar diversos períodes a la presó i a l’estranger per motius polítics. Catedràtic de dret polític a la Universitat de Barcelona des de 1976, va ser elegit diputat pel PSUC a les eleccions de 1977 i portaveu del grup parlamentari comunista fins al 1982. Ponent de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut de Catalunya de 1979, abans de ser ministre també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, senador, responsabilitats que va combinar amb la seva carrera acadèmica i amb càrrecs de responsabilitat dins la Universitat de Barcelona. 12 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 323. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �un Sistema Nacional de Salut, entenent que el dret universal a la salut s’havia de garantir, en lloc de creant una nova unitat juridicoadministrativa, a través de l’establiment d’un sistema d’ens independents però jurídicament complementaris, que estiguessin interrelacionats i funcionessin harmònicament. Així, per engegar aquest sistema s’havia d’aplicar el principi de subsidiarietat del sector privat cap al sector públic, s’havien d’integrar les diverses xarxes sanitàries i s’havia de procedir a la incorporació dels sistemes de cobertura. Traslladar aquest model a la realitat no va ser, però, gens senzill. Per una banda, cap dels sectors implicats en la reforma veia satisfets els seus interessos particulars, per la qual cosa el ministre va haver de fer front a diversos graus d’oposició –des del rebuig frontal d’algunes de les principals patronals i associacions professionals mèdiques fins a la decepció del PSOE per la rebaixa dels seus punts de partida, passant per l’escepticisme del nucli dur del govern, on Felipe González i el ministre d’Economia, Miguel Boyer, recelaven dels costos econòmics que l’extensió universal i la gratuïtat de l’atenció mèdica comportarien. Així mateix, des dels governs autonòmics nacionalistes també es recelava del text definitiu, fins a l’extrem que algun dels esborranys de la llei va ser qualificat per Jordi Pujol com una “LOAPA sanitària” per la intenció de crear un òrgan interterritorial de coordinació de les polítiques de salut. Per tot plegat, les negociacions per elaborar la llei van durar més de dos anys, i Lluch va arribar a presentar al Consell de Ministres fins a catorze versions diferents de projecte de Llei abans que li aprovessin el definitiu, l’abril de 1985. Quan va defensar-la al Congrés dels Diputats, l’11 de juny de 1985, Lluch va argumentar que el projecte, tot i no aconseguir la implantació d’una sanitat al cent per cent pública, havia acabat mantenint el seu esperit original, ja que tenia com a motivació fonamental realitzar l’extensió de la sanitat a tots els ciutadans –un principi recollit a la Constitució que permetia a Espanya esdevenir, en paraules del ministre, una “societat democràtica avançada”. El nou text legal posava, en definitiva, les bases per a una reforma en profunditat del sistema sanitari i recollia els principis bàsics d’un servei públic de bona qualitat, universal i gratuït. Basada en el concepte de salut, la llei feia èmfasi en la prevenció i l’educació sanitària, potenciant l’atenció primària en l’àmbit assistencial per fer més efectius aquests principis. Per a fer-ho efectiu, es creava un Sistema Nacional de Salut que racionalitzava els models assistencials existents i articulava totes les funcions i prestacions sanitàries que eren responsabilitat dels poders públics –estatal i autonòmics.13 Malgrat tots els entrebancs que va haver-hi a l’hora de gestar-la, la Llei General de Sanitat va gaudir ja en el moment de la seva aprovació d’un remarcable prestigi. Això va fer que Ernest Lluch, per bé que era conscient que podia canviar de cartera, pensés que repetiria com a ministre després de les eleccions del 22 juny de 1986, en les quals va anar segon a la llista per Barcelona –per darrere de Narcís Serra i per davant de Joan Majó. Però, com a bona demostració que els ministres del PSC no hi eren per quota sinó segons el criteri del president del govern, ni Lluch ni Majó van ser nomenats de nou ministres. En el cas de Lluch, que en la intimitat responsabilitzava Narcís Serra de la seva no continuïtat, sembla que va tenir com a principal detractor Carlos Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda, amb qui les relacions no eren fluïdes i que hauria preferit una persona propera per gestionar una cartera amb un pressupost tan alt com era la de Sanitat en aquells moments. La darrera paraula, en qualsevol cas, va ser de Felipe González, que considerava Lluch un personatge que s’havia cremat massa en la política sanitària.14 2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa Durant segles, l’Exèrcit espanyol va ser un dels agents més importants a l’hora de marcar l’evolució política del país. Fins al 1982, tots els intents que s’havien dut a terme per corregir aquesta dinàmica 13 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 204-217, p. 232-244. L’èxit de la mesura és constatable quan es considera que la taxa de cobertura sanitària va passar de ser d’un 84% el 1981 a un 99’7% el 1991. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005, p. 207. 14 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 248. 9 �havien acabat essent fallits i, atenent-se a l’històric del nombre de cops d’Estat –l’últim dels quals, el 23 de febrer del 1981– i conspiracions produïdes en el si de les forces armades, la possibilitat que es tornés a produir un incident d’aquestes característiques que fes fracassar l’establiment de la democràcia a Espanya era evident. A aquesta problemàtica, de caràcter ideològic,15 s’hi sumava una obsolescència estructural igual de fefaent. I és que, com explica Álvaro Soto, l’Exèrcit franquista va ser la institució menys afectada per la modernització que havia començat a gaudir Espanya a partir de la dècada de 1950. El seu nivell operatiu era molt baix, i el seu armament i material eren antiquats i escassos. La seva missió estava orientada a la defensa de l’ordre interior, i els seus comandaments professaven una ideologia nacionalista i militarista, constituint un col·lectiu molt cohesionat i disciplinat.16 Tots aquests problemes es mantenien quan el PSOE va arribar al poder, quan va topar amb un col·lectiu totalment sobredimensionat (tenia més de quatre-cents mil efectius), un excés de quadres de comandament (a la vora de setanta mil oficials) i un baix índex de professionalització (inferior al 20%).17 Davant d’aquest panorama, l’any 1982 el PSOE encara no tenia definida una línia política clara en Defensa més enllà de la premissa que s’havia d’evitar qualsevol nou cop d’Estat i que una reforma de les forces armades es feia necessària. Per encapçalar el disseny de la reforma –i en la línia de no aixecar suspicàcies entre els sectors menys simpatitzants amb el nou govern– no es va escollir ningú de l’àmbit militar, com podria haver estat el fundador de la Unió Militar Democràtica (UMD) i diputat socialista per Barcelona Juli Busquets, sinó que es va recórrer a un inexpert en la matèria, però que malgrat la seva joventut ja s’havia demostrat com un solvent gestor, l’aleshores alcalde de Barcelona Narcís Serra, que no va haver de partir de zero sinó que va poder aprofitar gran part de les mesures que havien impulsat des dels governs de la UCD els ministres Gutiérrez Mellado i Rodríguez Sahagún. Així, si des del 1977 existia un únic ministeri de Defensa i s’havia creat una Junta de Jefes del Estado Mayor (JUJEM) per a coordinar els tres exèrcits (Llei Orgànica de Criteris Bàsics per a la Defensa Nacional i Organització Militar, 1980), Narcís Serra va impulsar la reforma d’aquesta llei, aprovada el 5 de gener 1984, per posar tota l’estructura militar sota l’autoritat i dependència directa del Govern espanyol –convertint la JUJEM en un òrgan assessor subordinat al poder civil i creant una figura, el Cap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD), que permetia aclarir molt el sistema de presa de decisions i definir del tot el canvi de jerarquies.18 La reforma de l’exèrcit –que va tenir una fase inicial molt complicada pels assassinats de militars perpetrats per ETA, amb els quals la banda terrorista tenia la intenció de provocar una involució que generés de nou la intervenció política de les forces armades– no només va afectar la seva cúpula, sinó que va ser transversal. Així, es va procedir a un procés paral·lel de millora de sou als militars i de reducció del seu nombre d’efectius, que en el cas dels comandaments es va situar al 12’5% (passant-se de 66.505 a 58.224 oficials), alhora que es van implantar notables reformes en els camps de la justícia i l’educació militar. Fent un breu repàs cronològic, el 1984 es va impulsar la primera reducció de la durada i dels participants al servei militar obligatori, així com es va regular l’objecció de consciència per no haver de realitzar-lo. L’any 1985 va iniciar-se la reforma dels camps disciplinari i penal de la justícia militar (que es completaria amb un seguit de lleis orgàniques aprovades entre el 1987 i 1989), per les quals no només es va desmilitaritzar la jurisdicció civil, sinó que s’apropava la justícia militar als principis que regeixen la justícia civil. 15 Narcís Serra descriu amb profunditat la barreja de conviccions ideològiques caduques i l’autoconvicció des ser els garants de la pàtria que conformaven l’ideari militar quan ell va arribar al ministeri de Defensa a La Transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas armadas. Barcelona: Debate, 2008, p. 122-139. 16 Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 214. 17 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, dins Soto Carmona, Álvaro; Mateos López, Abdón (dirs.): Historia de la época socialista. España: 1982-1996. Madrid: Sílex, 2013, p. 58. 18 La necessitat de modernització i subordinació de les seves estructures de comandament es fa evident amb anècdotes tan il·lustratives com que el 1982 no hi havia cap integrant del Consejo Superior del Ejército de Tierra que no hagués combatut a la Guerra Civil. Serra, Narcís: La Transición militar, p. 120. 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �I, finalment, el 1988 es va regular la incorporació de la dona a les forces armades.19 Tot i l’existència de taques a l’expedient com la no rehabilitació dels membres de la UMD fins al desembre de 1986 per evitar recels entre els sectors militars més reaccionaris o la tolerància d’ascensos d’oficials i policies retrògrads acusats d’il·legalitats, l’èxit de la reforma militar – ampliada i completada en plans successius (Meta, 1983; Reto, 1990; Norte, 1994)– era indiscutible des de força abans que els socialistes abandonessin el Govern espanyol, l’any 1996. Així, s’havia acomplert totalment l’objectiu de veure les forces armades espanyoles apartades de la vida política del país, així com s’havia aconseguit que tinguessin un funcionament i una estructura homologables a escala internacional. I justament aquesta darrera dimensió és una de les claus per entendre l’assoliment d’aquestes dues fites, ja que –segons va defensar el mateix Narcís Serra per convèncer el consell de ministres espanyol de la necessitat de romandre a l’Aliança Atlàntica– la pertinença a l’OTAN era clau per a la consecució de la modernització de l’Exèrcit espanyol, atès que així l’oficialitat tenia un referent exterior que resultava difícil qüestionar.20 El gir de guió dels socialistes envers l’Aliança Atlàntica va generar, sens dubte, una de les polèmiques –internes i públiques– més notòries dels primers anys de govern de González. I és que malgrat el notable rebuig que generava la decisió entre la població espanyola, el govern de Leopoldo Calvo Sotelo va promoure al llarg de 1981 l’entrada d’Espanya a l’OTAN, que va ferse oficial el 30 de maig de 1982. En un primer moment, tant el PSOE com el PSC van significar-se clarament en contra d’aquesta decisió, llançant a més una campanya pública –“OTAN, d’entrada no”– tot exigint un referèndum per a decidir si Espanya havia de pertànyer a l’Aliança Atlàntica o no –exigència que va acabar incorporant al seu programa electoral de 1982. Aquest rebuig va tornar a quedar palès al XXXIXè Congrés del PSOE, celebrat l’any 1981, on s’havia aprovat una sèrie de resolucions en aquest sentit,21 però dos anys més tard de la seva arribada al poder, tot i que no hi hagués hagut cap canvi de consensos dins del partit socialista, Felipe González va començar a argumentar la conveniència de romandre a l’OTAN, però posant-hi un seguit de condicions.22 Essent així, i gràcies al fet que en aquells moments al PSOE no hi havia cap nucli de contestació interna, el secretari general dels socialistes espanyols va imposar un canvi de posició que va quedar ratificat al XXXè Congrés del PSOE, el desembre del 1984. En contrast amb el seu partit germà, la qüestió de l’OTAN sí que va tenir una incidència importantíssima en la vida interna del PSC, evidenciada durant el IVt Congrés (23-25 novembre de 1984), que va arrencar amb la censura d’un notable corrent crític que denunciava la insuficient política d’oposició que s’estava realitzant a nivell de Catalunya, l’abandonament dels objectius màxims del partit i una vida interna insuficient –aspectes que havien dut a la conversió, al seu parer, del PSC en una organització bàsicament electoralista. Per tot plegat, l’informe de gestió de la direcció del partit va ser aprovat només pel 70’7% dels delegats assistents. Però el tema que va generar una problemàtica més encesa va ser, com dèiem, la qüestió de la permanència a l’OTAN, en què només les amenaces de no optar a la reelecció de Raimon Obiols i les pressions exercides pel ministre de Defensa, Narcís Serra, i pel secretari d’Organització, Josep Maria Sala, sobre els caps de les agrupacions territorials –així com el sistema de votació elegit, en què els 19 Per a una sòlida síntesi històrica de la reforma militar, consulteu Navajas Zubeldia, Carlos: “Els militars i la democràcia”, dins Pere Ysàs (ed.): La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009, p. 223-254, o el testimoni que en deixa el mateix ministre a Serra, Narcís: La Transición militar, p. 119-240. 20 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, p. 45. 21 S’argumentava que pertànyer a l’Aliança Atlàntica no garantia la integritat territorial espanyola, atès que una part del territori quedava exclòs del sistema defensiu atlàntic; que no es cobririen les necessitats espanyoles de seguretat i defensa; que fer aquest pas implicava un risc de destrucció nuclear i, en aquesta darrera línia, que l’ampliació de l’OTAN podia posar en tensió al Pacte de Varsòvia i augmentar el risc que es produïssin noves guerres a Europa. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 249. 22 Entre d’altres, la no incorporació a l’estructura militar integrada de l’OTAN; el manteniment de la relació bilateral amb els Estats Units d’Amèrica, però amb la reducció de la seva presència militar en sòl espanyol; la desnuclearització d’Espanya; l’encaminament de la incorporació de Gibraltar a l’Estat espanyol; potenciar el paper d’Espanya en la Conferència Europea de Desarmament i reforçar les polítiques de cooperació defensiva amb altres països d’Europa occidental. Segons González calia, igualment, arribar al consens amb els altres partits polítics amb representació parlamentària sobre les polítiques de Defensa a Espanya. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 252. 1 1 �caps d’agrupació van votar en nom del seu grup sencer– van permetre que, amb una evident divisió (58% dels vots favorables i 39% en contra, per un 3% d’abstencions), s’aprovés en plenari una fórmula demanant la sortida de l’OTAN molt més suau –es demanava la convocatòria d’un referèndum per decidir-ho– que la que s’havia imposat dins la comissió encarregada d’estudiar la temàtica –on s’havien imposat clarament les posicions partidàries d’una sortida immediata de l’Aliança Atlàntica, liderades per Francesc Casares.23 Aquest IVt Congrés va tancar-se entre múltiples queixes de supeditació al PSOE per la qüestió de l’OTAN, però també amb l’aprovació de mocions exigint la recuperació del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i al Senat, dues mesures englobades dins la reclamació d’un canvi de relacions entre el PSC i el PSOE. Després de tots aquests estira-i-arronsa, el referèndum per decidir la permanència a l’OTAN va celebrar-se finalment el 12 de març de 1986. Malgrat les reticències de gran part de la militància i d’alguns dels membres del mateix executiu,24 el PSOE i el PSC van ser els únics partits que van demanar el vot afirmatiu,25 argumentant que formar part d’aquest organisme era part del procés de modernització que estava experimentant el país, i esgrimint-se la integració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea –que s’havia produït oficialment l’1 de gener de 1986– com l’altra cara d’una mateixa moneda. Tot i que els pronòstics negatius de les enquestes van fer que González arribés a lligar el resultat del referèndum a la seva continuïtat, finalment els mals presagis no van acomplir-se, i –amb una participació que no va arribar al 60%– el sí va guanyar amb un 52’5% dels vots –per un 39’8% de negatius i 7’5% de blancs o nuls– al conjunt de l’Estat. A Catalunya, com a les Canàries, Navarra i Euskadi, va guanyar el no. 2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes Tot i que la qüestió de la permanència a l’OTAN va resoldre’s satisfactòriament per a Felipe González, el canvi de postura dels socialistes va suposar una primera pàtina de descrèdit cap al seu govern. Durant els anys següents, la imatge de l’executiu quedaria tocada també per un progressiu i notori allunyament dels sindicats, que durant la fase final de la dècada dels vuitanta es van convertir en la principal oposició del govern González, a falta d’un projecte parlamentari alternatiu prou sòlid com per fer-li perdre la majoria absoluta. Així, la implementació d’una política econòmica molt allunyada dels postulats defensats pels socialistes espanyols fins aleshores26 no només va generar forts antagonismes dins del govern entre el seu vicepresident, Alfonso Guerra, i els encarregats de dissenyar-la i aplicar-la, els ministres d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer (1982-1985) i Carlos Solchaga (1985-1993), sinó que també va suposar el trencament entre el PSOE i la UGT. I és que malgrat les evidents i notables millores de la qualitat general de vida que es van impulsar des del 1982 –centrades en l’àmbit sanitari, com hem vist, però també en l’educatiu i el de la seguretat social, així com en la millora i construcció d’infraestructures– la reconversió industrial duta a terme (centrada sobretot en els sectors de l’acer, el de la construcció naval) havia suposat una crescuda de l’atur que no s’havia sabut combatre amb polítiques efectives d’ocupació. Així, si el PSOE havia accedit al poder amb una promesa de creació de vuit-cents mil nous llocs de treball el 1982, a l’alçada de 1986 aquest compromís no només no s’havia dut a terme, sinó que l’atur precisament havia crescut en vuit-centes mil persones, arribant a ser del 22% del 23 “El PSOE aboga por la salida de la OTAN pero abre el camino a la continuidad”. La Vanguardia, 26 de novembre de 1984. 24 Fernando Morán, ministre d’Exteriors, va ser destituït el juliol de 1985 en anunciar que ell no faria campanya a favor de la permanència d’Espanya dins l’OTAN. 25 Alianza Popular va demanar l’abstenció, mentre CiU i PNB van donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants. El PCE, CCOO, UGT i altres grups de l’esquerra van fer campanya pel vot negatiu. 26 Condicionats en gran part per l’experiència francesa, on el govern de François Mitterrand va haver de rectificar ràpidament les polítiques keynesianes i de nacionalització de grans empreses industrials i bancàries que havia implantat en accedir al poder, l’any 1981, en què es va produir un gran creixement de la inflació, en un context de crisi econòmica global. Estefanía, Joaquín: “El segundo ajuste económico de la democracia”, dins Soto Carmona i Mateos López (dirs.): Historia de la época socialista, p. 135. 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �total de la població activa.27 Cansades de la manca de diàleg amb elles a l’hora de dissenyar totes aquestes mesures, les centrals sindicals CCOO i UGT, malgrat haver començat el període socialista francament distanciades entre si, van acabar concertant una estratègia d’oposició conjunta a les polítiques econòmiques del govern que va tenir com a punt àlgid la convocatòria d’una vaga general el 14 de desembre de 1988, amb un gran èxit de seguiment. L’any anterior, el secretari general de la UGT, Nicolás Redondo, ja havia dimitit –així com el també sindicalista Antonio Saracíbar– com a diputat per Biscaia després de votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat, en un gest que seria emulat al Parlament de Catalunya pels diputats ugetistes Justo Domínguez i Florencio Gil Pachón, també del grup socialista. El trencament entre el PSOE i la seva central sindical s’acabaria de fer oficial el 1989, quan la UGT va deixar de demanar el vot pels socialistes a les eleccions generals del 29 d’octubre d’aquell any. Al deteriorament que totes aquestes polèmiques havien anat generant sobre la imatge del govern s’hi va afegir, a partir de principis de la dècada de 1990, una importantíssima crisi interna dins del PSOE. Així, davant d’una certa sensació d’esgotament de projecte –que s’agreujaria ben aviat per l’esclat continu de casos de corrupció vinculats a l’obra de govern socialista–28 van generar-se dos corrents antagònics. Per un costat, liderats pel mateix Felipe González, va sorgir un sector partidari de la renovació del projecte, mentre que per una altra banda, i sota el comandament d’Alfonso Guerra, que tenia un domini gairebé total de l’aparell del partit, es cridava a un retorn a les essències socialistes, que ells deien representar. Cap dels dos bàndols impulsava, tanmateix, una revisió profunda a nivell ideològic, sinó que la disputa era, sobretot, de caràcter personalista. Així, quan l’any 1990 es va celebrar el XXXIIè Congrés del PSOE, en què gairebé el 80% dels delegats pertanyien al sector guerrista,29 no es va produir un debat sobre idees, sinó sobre persones, imposant-se resolucions d’escassa profunditat ideològica però en qualsevol cas totalment alineades amb la voluntat del sector majoritari. Davant l’evidència d’una creixent debilitat dins del seu propi partit, Felipe González va respondre amb la destitució d’Alfonso Guerra –molt cremat també pel cas de corrupció protagonitzat pel seu germà– com a vicepresident del govern l’any següent, essent substituït per Narcís Serra, considerat ja d’antuvi com a enemic del sector guerrista tant pel seu perfil de possible successor de González al capdavant del govern com per la seva presa de posició en les lluites internes del PSOE al costat dels sectors més contraris als guerristes.30 I és que, malgrat que es tracta de dos partits amb una vida orgànica diferent, el PSC va prendre partit en els principals debats interns del PSOE donant suport, sobretot, als renovadors –encara que algunes veus significatives dels socialistes catalans donessin suport a Guerra. Així, mentre Narcís Serra era promocionat a la vicepresidència del govern, Eduardo Martín Toval –president del grup socialista al Congrés dels Diputats– era l’encarregat de contestar des del sector més alineat amb l’aparell del PSOE afirmant públicament que Felipe González no era “imprescindible” per al projecte socialista després que aquest formulés una crida a renovar-lo.31 D’aquesta manera, Narcís Serra va esdevenir el 1991 vicepresident del govern, amb la intenció, per part de Felipe González, que aquesta promoció servís de trampolí cap a la candidatura del polític català a la presidència del govern a les eleccions següents, en una dinàmica que signifiqués l’èxit de la renovació de l’executiu i del mateix PSOE, des d’on González pilotaria el procés. Tot i així, malgrat esdevenir l’home fort del govern, ni Serra va aconseguir tenir ascendència orgànica 27 Concretament, Espanya havia passat de tenir 2.200.000 a 3.000.000 d’aturats. Richard Gillespie: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991, p. 432. 28 Per saber més sobre els casos de corrupció durant l’etapa socialista, vegeu Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia política y división social. Barcelona: Debate, 2019, p. 547-608, o Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016, p. 89-116. 29 Segons els càlculs de Javier Tusell. Citat a Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996, p. 273. 30 Va ser així, per exemple, com Narcís Serra i Josep Borrell van participar en els actes organitzats per la Federació Socialista de Madrid, encapçalada per Joaquín Leguina, de reafirmació contra les postures d’Alfonso Guerra i els seus acòlits al llarg de l’any 1990. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 284. 31 En unes declaracions plenes de matisos –es reconeixia González com a “gran líder”– però plenament connotades. “Martín Toval afirma que Felipe González “no es imprescindible para el proyecto socialista”, El País, 26 de juny de 1991. 1 3 �suficient dins del PSOE ni González va acabar-se de decidir per deixar-li pas. El PSC sí que tindria, però, un paper com a contrapès del guerrisme dins del comitè electoral que va impulsar –de forma gairebé inesperada– a Felipe González a la seva darrera victòria a les eleccions generals del 6 de juny de 1993, i així mateix va continuar donant suport de manera majoritària –i sense distincions entre els diversos bàndols que s’havien generat dins del partit socialista català– al sector renovador que s’imposaria el mes de maig de 1994 al XXXIIIè Congrés del PSOE. Malgrat que el camí cap a la renovació liderada per Serra semblava que quedava aclarit a partir de 1994, l’esclat d’un escàndol d’escoltes il·legals dins del Centro Superior de Investigación y Defensa (CESID), servei principal d’espionatge del ministeri de Defensa, mentre ell n’era ministre va tallar de soca-rel aquesta possibilitat. Segons es va saber, aquest organisme hauria fet enregistraments i escoltes il·legals a Joan Carles I, ministres, polítics, periodistes i empresaris. Per acabar-ho d’agreujar, moltes d’aquestes gravacions haurien estat robades pel coronel Juan Alberto Perote, que entre el 1982 i 1991 –és a dir, l’etapa de Serra al capdavant del Ministeri de Defensa– va tenir alts càrrecs al CESID, per tal de vendre-les a diversos particulars, entre els quals el banquer Mario Conde. En conèixer-se el cas, Narcís Serra, Julián García Vargas (ministre de Defensa) i el general Emilio Alonso Manglano, que havia dirigit el CESID des de 1981 fins aquell moment, van haver de dimitir. Després de la “dolça derrota” que va suposar la sortida de Felipe González del Govern espanyol el 3 de març de 1996,32 l’històric dirigent socialista va retirar-se de la primera línia política. Així, al XXXIVè Congrés del PSOE de 1997 el polític basc Joaquín Almunia, que havia ocupat els ministeris de Treball i Seguretat Social (1982-1986) i Administracions Públiques (1986-1991), va ser nomenat nou secretari general del partit. Inesperadament, el PSC tindria de nou un paper protagonista en aquesta nova etapa del socialisme espanyol, ja que a les primàries per triar el candidat socialista a la presidència del Govern espanyol celebrades el 24 d’abril de 1998, Josep Borrell –candidat outsider que, malgrat la seva visió jacobina de la política espanyola i la seva poca dedicació a la vida orgànica del partit, comptava amb el recolzament del PSC– va vèncer el secretari general del PSOE per un estret marge de 21.394 vots (55% per a Borrell vs. 44’67% per a Almunia). Borrell, però, no va arribar a poder ser candidat a les eleccions generals de l’any 2000, ja que la palpable manca de suport de l’aparell del PSOE i l’acusació de frau fiscal i suborn contra dos antics col·laboradors seus quan ocupava la secretaria d’Estat d’Hisenda van provocar la seva dimissió, el maig de 1999. 2.2 Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) Després que el 14 de març del 2004 es produís la victòria contra-pronòstic de José Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals,33 una nova generació de socialistes, acompanyats per alguns membres de la vella guàrdia felipista, va tornar el PSOE al govern vuit anys després d’haverlo abandonat. Els governs Zapatero van tenir dues etapes ben diferenciades. En la primera legislatura, i amb el recolzament parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida, va impulsar-se un seguit de mesures d’un fort reformisme social, com la legalització del matrimoni homosexual l’any 2005 o com l’aprovació d’una llei de memòria històrica (l’any 2007), que buscava fer justícia a les víctimes de la Guerra civil i el franquisme, trencant molts tabús arrossegats des de la Transició. El tercer pilar d’aquesta primera legislatura, com veurem més endavant, va ser la reforma del model territorial espanyol, en la qual Catalunya i els socialistes 32 Tot i que el PSC, que va aplegar gran part del vot contrari al PP al Principat, va obtenir en aquells comicis un dels seus millors resultats, amb una candidatura encapçalada per Narcís Serra que va rebre el 39’2% dels vots a Catalunya, traduïts en 19 diputats. 33 El PSOE va guanyar les eleccions en obtenir 164 diputats (42’59% dels vots), seguit del PP (148 diputats, 37’71% vots). A Catalunya, el PSC va guanyar els comicis aconseguint 21 diputats (39’4% dels vots), seguit de CiU (10 diputats, 20’7%), ERC (8 diputats, 15’9%), PP (6 escons, 15’5%) i ICV-EUiA (2 escons, 5’8%). 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �catalans van jugar un paper protagonista. La segona etapa coincideix amb la segona legislatura (2008-2011), quan Zapatero va canviar de socis parlamentaris preferencials, passant a establir aliances amb CiU i PNV,34 sent un període marcat en la seva globalitat pels efectes de la crisi econòmica que va esclatar al 2008, que no s’havia sabut preveure ni davant la qual es va saber reaccionar a temps. Malgrat evitar una intervenció directa del Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (conjunt que va rebre el sobrenom de la troika), la política espanyola va quedar absolutament condicionada a les exigències d’austeritat dictades per totes elles, resultant del tot desdibuixat el projecte socialista, que va acabar mancat de qualsevol credibilitat. El PSC va aportar quatre ministres als governs Zapatero. El primer a ser nomenat va ser el seu primer secretari, José Montilla,35 que va assumir la cartera d’Indústria –des d’on va gestionar, entre altres qüestions, l’entrada en funcionament de la TDT i va haver de fer front a la crisi desencadenada per l’oferta pública d’adquisició de Gas Natural sobre Endesa (que va acabar en mans de la italiana Enel després d’una agra disputa pública amb tints catalanofòbics entre tots els aspirants a fer-se amb la companyia energètica). A nivell simbòlic, Montilla va impulsar com ministre el trasllat de la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions (CMT) a Barcelona, en un gest federalitzant –el trasllat de la seu d’un ens estatal a un altre punt d’Espanya– alhora que estratègic –Catalunya és una de les comunitats més dinàmiques en el sector de les telecomunicacions, i Barcelona estava a punt d’estrenar la seva capitalitat mundial de la tecnologia mòbil–, però que va ser molt mal rebut per part del mateix president de la CMT, que va parlar de “deportació”, i pel Partit Popular, que va acusar el Govern espanyol d’enviar agents estratègics a “l’estranger”.36 José Montilla va ocupar el càrrec entre els anys 2004 i 2006, quan va tornar a Catalunya com a candidat a la Generalitat. El seu relleu al ministeri d’Indústria va ser l’alcalde sortint de Barcelona, Joan Clos37 (2006-2008), a què l’any següent es va sumar l’estrella ascendent del socialisme català, Carme Chacón,38 que va ocupar el ministeri d’Habitatge (2007-2008) i a la legislatura següent va passar al de Defensa (2008-2011), sent la primera dona que ocupava aquest càrrec. En aquesta darrera legislatura de Rodríguez Zapatero com a president del Govern també va participar com a ministre el fins aleshores alcalde de L’Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho,39 que va ocupar la cartera de Treball entre el 2008 i 2010, un 34 El PSOE havia guanyat les eleccions generals del 9 de març del 2008 pujant fins als 169 diputats (43’87% dels vots), tal com el PP va pujar també fins als 154 escons (39’94%). A Catalunya, el PSC va igualar el seu millor resultat de sempre, amb 25 diputats (32’1%), seguit per CiU (10 diputats, 14’9% vots), PP (8 diputats, 11’6% vots), ERC (3 diputats, 5’6% vots) i ICV-EUiA (1 diputat, 3’5% vots). 35 José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser alcalde de Cornellà de Llobregat entre el 1985 i el 2004, càrrec que va combinar, abans de la seva arribada al ministeri d’Indústria, amb posicions orgàniques de rellevància dins del PSC –primer secretari de la Federació del Baix Llobregat, secretari d’organització del partit (1996-2000) i primer secretari del PSC (2000-2010)– i dins del Consell Comarcal del Baix Llobregat i la Diputació de Barcelona, que va arribar a presidir entre el 2003 i el 2004. En abandonar el ministeri, va ser president de la Generalitat de Catalunya entre el 2006 i el 2010. Entre el 2011 i el 2019 va ser senador per designació autonòmica. 36 Montilla, José: Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona: RBA, 2013, p. 97. 37 Joan Clos i Matheu (Parets del Vallès, 1949). Especialista en epidemiologia, va incorporar-se com a director dels serveis sanitaris a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979. Regidor pel PSC al consistori barceloní des del 1983, el 1987 va fer-se al càrrec de Ciutat Vella, el 1991 va ser nomenat segon tinent d’alcaldia. Promogut a la primera tinència d’alcaldia el 1995, el 1997 va prendre el relleu a Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al seu nomenament com a ministre. Entre el 2008 i el 2010 va ser l’ambaixador espanyol a Turquia i, a partir del 2010, director de l’agència de l’ONU per a les ciutats sostenibles. 38 Carme Chacón i Piqueras (Esplugues de Llobregat, 1971 - Madrid, 2017) va tenir una carrera política meteòrica. Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Girona, va començar a militar a les Joventuts Socialistes el 1989, des de les quals va incorporar-se al PSC el 1994. Regidora d’Esplugues de Llobregat des del 1999, a partir del 2000 va passar a formar part de la comissió executiva dels socialistes catalans. El seu salt a la política estatal va produir-se el 2004, en ésser elegida diputada per Barcelona i vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, càrrec que va abandonar el 2007 per esdevenir ministra. El 9 de març del 2008 va aconseguir el millor resultat del PSC, en unes eleccions generals amb 25 diputats (45’39% dels vots), per passar a obtenir, amb 14 diputats (26’63%), el pitjor resultat dels socialistes catalans als següents comicis, l’any 2011. El febrer del 2012 va perdre la disputa amb Alfredo Pérez Rubalcaba a la secretaria general del PSOE, però no va deixar d’ocupar càrrecs orgànics dins del partit fins la seva mort prematura l’any 2017. 39 Celestino Corbacho Chaves (Valverde de Leganés, Badajoz, 1949) va ser regidor (1983-1994) i alcalde (2004-2008) de L’Hospitalet de Llobregat, posició que va combinar amb la presidència de la Diputació de Barcelona (2004-2008), de la qual havia sigut vicepresident des del 1983. Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC entre els anys 2010 i 2015, des del 2019 és regidor de l’Ajuntament de Barcelona com a independent adscrit al grup municipal de Ciutadans. 1 5 �període de gran complexitat, marcat, com dèiem, per l’esclat d’una crisi econòmica de gran magnitud –i durant la qual Corbacho va ser posat especialment sota el focus per l’impuls d’una reforma laboral que va comptar amb la completa oposició dels principals sindicats espanyols, que van convocar una vaga general en contra per mostrar el seu desacord el 28 de setembre del 2010. Per pal·liar la polèmica, pocs dies després de l’aprovació de la reforma laboral es va produir la sortida de Celestino Corbacho del Govern espanyol. De tots els ministres del PSC de l’etapa Zapatero (2004-2011), sens dubte va ser Carme Chacón la que va tenir una major projecció en la política espanyola, tant per la imatge icònica de tenir una dona embarassada com a ministra de Defensa com pel fet de postular-se posteriorment com a successora de Rodríguez Zapatero com a secretària general del PSOE al XXXVIIIè Congrés del partit, el febrer del 2012. Indiscutiblement, però, l’obra de govern de Celestino Corbacho va tenir uns efectes molt més notables sobre el conjunt de la població espanyola, en veure’s notablement empitjorades les condicions dels treballadors amb la reforma laboral del 2010. Entre d’altres punts, aquesta mesura va abaratir sensiblement l’acomiadament, reduint-se dels quaranta-cinc als trenta-tres dies per any treballat la indemnització que rebia el treballador quan era acomiadat –una quantitat que podia reduir-se fins als vint dies per any treballat en cas de previsió de pèrdues econòmiques o reducció sostinguda d’ingressos per part de l’empresa. En contrast, es preveia la incentivació de la contractació indefinida, així com es preveia –a partir del 2015– l’augment de les indemnitzacions per acomiadament en el cas dels contractes temporals dels vuit dies per any treballat als dotze, per tal de fer menys atractiu aquest tipus de contractació. Igualment, la reforma incloïa incentius per a la contractació de menors de trenta anys i de desocupats de llarga durada majors de quaranta-cinc anys. La reforma de Corbacho venia precedida per un augment espectacular de l’atur, que s’havia enfilat del 8% el 2007 al 20% el 2010,40 i, sota l’argument de la persistència de la crisi econòmica, va ser endurida durant els següents mesos amb diverses iniciatives (Acuerdo Social y Económico promogut per la CEOE i altres forces polítiques, 2011, etc.). L’any 2012, després de la derrota electoral dels socialistes a les eleccions del 20 de novembre de 2011, el govern del Partit Popular de Mariano Rajoy aprovaria una nova reforma laboral més severa encara. 40 NÚÑEZ SEIXAS, Xosé Manuel: España en democracia, 1975-2011. Volum 10 de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares. Barcelona: Crítica-Marcial Pons, 2017, p. 357 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �3. La gran força municipal M és enllà de la seva participació en la política estatal, l’altre àmbit on el PSC va començar a deixar empremta des de ben aviat va ser el municipal. Durant tot el període estudiat, els socialistes catalans van ser la força que va rebre més suports electorals a les eleccions locals de Catalunya, però el fet que aquests suports es concentressin majoritàriament a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana de Barcelona va fer que al mateix temps CiU disposés de moltes més alcaldies, atès que tenia una millor implantació arreu del territori.41 Amb un personal polític provinent sobretot del mons universitari i associatiu, els primers alcaldes del PSC van arribar en moltes ocasions al càrrec dins dels pactes de progrés (majoritàriament amb el PSUC, però també amb CDC),42 però aquesta fórmula va començar a decaure ja durant el primer mandat democràtic, degut al fet que la política partidista no va tardar a traslladar-se a l’àmbit municipal. “L’autodestrucció” de l’espai comunista, per dir-ho en paraules de Carme Molinero i Pere Ysàs,43 va dur durant la dècada de 1980 a l’apropament –i, en molts casos, la incorporació– de molts dels antics integrants de les llistes municipals del PSUC a les files socialistes, que van erigir-se com la gran força municipal de les esquerres catalanes d’aleshores ençà. Com veurem al llarg d’aquest estudi, després d’uns primers anys de recomposició general i de posada al dia dels consistoris, Barcelona va tenir un paper protagonista i dinamitzador en la política municipal catalana, però també en la política autonòmica,44 en acabar esdevenint-ne el seu alcalde, Pasqual Maragall, el gran antagonista de Jordi Pujol al llarg de gairebé tota aquesta etapa. 3.1 La difícil herència dels ajuntaments franquistes Malgrat l’empenta política amb què s’hi va arribar, l’entrada als ajuntaments democràtics l’any 1979 es va veure profundament condicionada per la greu situació econòmica que travessaven els consistoris a nivell econòmic. Tot i que en alguns municipis l’oposició democràtica havia pogut efectuar un cert grau de fiscalització sobre els ajuntaments tardofranquistes –sobretot a partir de 1977–, l’entrada dels nous alcaldes i regidors als seus nous càrrecs va topar, en tots els casos, amb una duríssima realitat de manca de recursos45 i grans endeutaments que impedia dur a la pràctica grans transformacions de forma immediata. Un cas paradigmàtic de la conjuntura que hi havia l’any 1979 és el de l’Ajuntament de Barcelona, on el nou equip de govern es va trobar que només la despesa que suposava el pagament dels interessos del deute municipal era superior als ingressos que tenia el consistori.46 I el cas barceloní no era aïllat: com explica Joaquim Nadal, en assumir el càrrec d’alcalde el secretari municipal –que va ser l’únic pont entre l’ajuntament franquista i el democràtic– el va informar que l’Ajuntament de Girona tenia en aquells moments un volum de factures no comptabilitzades equivalent a més d’un terç del seu pressupost. Davant la gravetat de la situació arreu de l’Estat, el Govern espanyol va haver d’aprovar –en dos torns– uns pressupostos de liquidació del deute municipal que van permetre sanejar l’economia dels 41 Riquer, Borja: La Catalunya autonòmica, p. 256. 42 Per a una visió en profunditat de les candidatures municipals de 1979 i la feina prèvia dels socialistes en aquest àmbit, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat, p. 150-157. 43 Per a una excel·lent història del Partit Comunista d’Espanya, consulteu Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Igualment imprescindible resulta Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010. 44 Per a una sòlida anàlisi en profunditat, consulteu Pradel Miquel, Marc: Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016. 45 A vegades, dels recursos més bàsics. A La Seu d’Urgell, l’any 1979, l’ajuntament no disposava ni d’un sol vehicle municipal. Entrevista a Joan Ganyet (30 de novembre de 2019). 46 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/125657374. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 1 7 �consistoris i que comencessin a funcionar com a administracions eficients.47 I és que a les dificultats econòmiques, als ajuntaments democràtics se’ls sumava la problemàtica d’haver-se trobat unes estructures internes caduques, on durant dècades un gruix important del personal havia accedit a les seves posicions per recompensa política, més que per cobrir les necessitats ciutadanes. Així, en el seu discurs d’investidura com a alcalde de Barcelona l’any 1982, Pasqual Maragall –que com a primer tinent d’alcaldia de Narcís Serra havia estat l’encarregat de la reestructuració interna de l’ajuntament– presumia d’haver doblat en tres anys i mig els serveis socials proveïts pel municipi, mentre al mateix temps s’havia disminuït la plantilla funcionarial en cinc-centes persones a base d’eliminar suplències i dobles places.48 Quatre anys més tard, segons el mateix alcalde, la reducció de personal havia afectat dues mil persones, mentre la resta de la plantilla havia allargat la jornada de les 27 a les 35 hores setmanals.49 Tots aquests canvis no responien a una voluntat de depuració política, sinó que es feien a la recerca de l’eficàcia i la modernització del funcionament d’uns organismes on la mecanització i la informàtica eren encara molt embrionaris. Aquest canvi de mentalitat va impulsar-se a tota l’estructura municipal, i alguna de les reconversions impulsades des d’ajuntaments socialistes van esdevenir modèliques. Va ser el cas, per exemple, de la policia local gironina, d’on el regidor Jaume Curbet, provinent del grup del Reagrupament socialista, va esdevenir un expert sol·licitat per moltes altres administracions –locals i autonòmiques– per tal d’inspirar-se en el seu model després de liderar la transformació, en paraules del seu batlle, d’una policia [municipal] anquilosada i viciada per les inèrcies del franquisme en una policia democràtica que no es limités a fer les funcions a les quals estava acostumada (trànsit, compliment i vigilància de les ordenances municipals), sinó que avancés en la direcció d’una policia integral que per proximitat i subsidiarietat acabés fent totes les funcions d’una policia moderna, incloses les que corresponien a la policia judicial si així ho requeria un jutge.50 Però la principal problemàtica que ocupava els ajuntaments democràtics no es trobava portes endins, sinó que afectava la globalitat de les seves localitats. En efecte, els nous governs municipals van haver d’afrontar la situació d’enorme dèficit infraestructural i de grans desigualtats socials que deixava en herència el franquisme. En el cas de Lleida, per exemple, un bon testimoni de l’estat en què es trobava tota una capital de província després de la dictadura i del tipus de transformació que van impulsar els ajuntaments democràtics el dona Vicenç Ximenis, que va ser regidor socialista de la Paeria entre 1983 i 1995: Lleida continuava sent un poble rural gran durant la dictadura. Pràcticament no s’hi va fer res. [...] Quan van entrar els socialistes en el primer govern democràtic, encara es podien veure al mig de la rambla de Ferran els pegats que tapaven els forats de les bombes que havien caigut durant la Guerra Civil. Els ajuntaments democràtics, al capdavant dels quals havia estat l’alcalde Siurana, van començar a treballar per transformar la ciutat. // Pel que fa a la cultura, amb la compra del Seminari per convertir-lo en universitat es va donar un gran impuls, es van construir noves escoles, es van crear espais de teatre, el projecte del conservatori que anys després seria un magnífic equipament... Pel que fa a l’assistència social [...] Siurana i el seu equip van iniciar la creació de centres per al jovent, per preparar nois i noies per incorporar-se al món laboral. Es van fer llars de jubilats als barris i centre de la capital, miniresidències per als ancians més necessitats i es van crear locals socials 47 Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002). Cassà, Ed. Gavarres, 2019, p. 45-55. 48 Maragall, Pasqual: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1982, p. 8. 49 Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986, p. 193. 50 Nadal: Històries d’alcalde, p. 160 i 194. 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �de barri o de zona. // Pel que fa a l’urbanisme, s’han pavimentat tots els carrers; no hi ha racó de la ciutat que no s’hi hagin fet obres de millora.51 I és que la transformació que van impulsar els socialistes als ajuntaments democràtics va ser, recollint les demandes del moviment veïnal, social –amb la provisió de les eines pròpies de l’estat del benestar (educació, sanitat i creació d’equipaments culturals, totes elles, polítiques d’igualtat social)– i física. Com explica Oriol Bohigas, delegat del servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona entre 1980 i 1984, en el moment d’arribar al consistori, “de tanta urgència que hi havia, qualsevol acció que es tirés endavant podia considerar-se, de fet, com a prioritària”. Es volia fer de les perifèries una part autèntica de les ciutats, no un suburbi –i per reforçar-ho, en el cas de Barcelona, es va conceptualitzar la necessitat de monumentalitzar la perifèria, fent arribar peces d’art de gran format de primera categoria a tots els barris barcelonins–, alhora que es desenvolupaven projectes de sanejament dels centres històrics.52 Així, mentre els recursos van ser magres i els ajuntaments es trobaven mancats de sòl per instal·lar-hi els serveis que demandava la ciutadania, van dur-se a terme intervencions d’acupuntura urbanística, intervenint punts petits de les ciutats amb la intenció de regenerar zones molt més àmplies. Més endavant, quan els consistoris van tenir una dotació adequada i, per tant, major capacitat d’acció, es van poder dur a terme plans molt més ambiciosos. En el cas de Barcelona –i de moltes de les que en van ser subseus–53 aquest salt d’escala es va poder fer gràcies a tenir l’horitzó dels Jocs Olímpics de 1992, com veurem més endavant, en què es va passar a programar les intervencions a la ciutat seguint la lògica del sistema de sistemes –és a dir, totes les accions que es fessin havien d’estar relacionades entre elles, i cadascuna d’elles havia de resoldre les problemàtiques que poguessin obrir les altres.54 En l’elaboració de totes aquestes polítiques, el PSC hi intervenia poc com a partit, ja que –com explicava Raimon Obiols–, des d’aquesta formació no s’impartien “consignes entre els representants municipals, sinó orientacions generals i cultura de gestió municipal”.55 En el cas dels primers alcaldes democràtics amb una trajectòria llarga en el càrrec, a més a més, el partit es va mantenir al marge de la configuració de les llistes electorals, donant continuïtat al que havia sigut el mètode d’elaboració de les llistes de 1979 a gairebé tot arreu, però aquest laissez-faire va anar-se limitant a mesura que passaven els anys.56 Com hem intentat explicar a través d’exemples il·lustratius, tots els alcaldes socialistes compartien una cultura política que els feia creure en el principi de subsidiarietat57 com en la promoció d’una participació activa de la ciutadania en política.58 Com a bona mostra de la combinació de tots dos aspectes, a Barcelona es va crear una subestructura de govern municipal, els consells municipals de districte, en què es forma un parlament a petita escala a cada districte amb una presidència i un repartiment d’escons en funció dels resultats a les eleccions municipals en aquell districte, i no reproduint el dels resultats globals. Aquests consells no només són un espai de representació afegida de la ciutadania, sinó 51 Ximenis: Demòcrata i socialista, p. 210. 52 Entrevista a Josep Maria Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/131408280. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 53 Concretament, les olimpíades de 1992 van suposar unes 300 intervencions a Barcelona i la resta de seus olímpiques. Entrevista a Josep Maria Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/122526410. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 54 Entrevista a Josep Antoni Acebillo del 12 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/201260507. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 55 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 113. 56 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 57 Que, en poques paraules, argumenta que tot allò que es pugui fer des de l’àmbit més proper no s’ha de fer des d’una instància més elevada. Per tant, cal dotar l’esfera local dels recursos necessaris per fer front a les necessitats més immediates dels ciutadans, cal dotar els governs regionals de les eines suficients per bastir estratègies de col·laboració interterritorial efectives, etc., ja que gràcies al seu coneixement apamat del terreny sempre trobaran solucions millors. 58 No era per simple estètica que l’eslògan electoral de Pasqual Maragall a les municipals de 1983 fos “La ciutat és la gent”. 1 9 �que també gaudeixen d’un pressupost assignat i de capacitat d’iniciativa política, així com s’ocupen de la gestió directa de part dels serveis municipals. I és que, com explicava Maragall, es tractava de fer que la ciutadania es fes l’administració seva i se la sentís propera, motiu pel qual també es va procurar millorar els canals d’informació municipals. Es tractava, en definitiva, de construir les noves ciutats “amb respecte”.59 Però l’antagonisme que esmentàvem entre Maragall i Pujol no va produir-se només per l’acció de l’alcalde de Barcelona a la seva ciutat, ni va limitar-se només a la relació del president de la Generalitat amb la capital catalana. I és que si la dinàmica que es va crear entre el Govern català i el món municipal va estar marcada per la “desconfiança i el recel”60 durant els anys del pujolisme no va ser principalment per motius de personalismes, sinó pel gran xoc ideològic sobre la qüestió territorial que ben aviat es va fer palès entre el PSC i CiU. Com reflexionava anys més tard el mateix Maragall, la teoria de Pujol és que un país amb ciutats fortes és un país feble [...]. I [això] era el contrari del que jo havia mamat. Això era estratègicament no defensable però sí comprensible al principi, per tal de potenciar una sola marca, Catalunya, un sol nom, una sola realitat, una sola identitat, perquè encara teníem un país massa confús. Però no s’unificava a la manera de Tarradellas, en base a la unitat d’acció, sinó en base a la identitat excloent. La teorització de Pujol és a la carta que em va enviar el gener del 1987, [sobre la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona] amb dos “nos”. Un no a la Catalunya hanseàtica i un altre no a la fragmentació de Catalunya. // [Entre Maragall i Pujol hi havia] Dues teories amb una concepció del territori radicalment oposades: una Barcelona gran per a mi [...] era un punt de vista doctrinal, no només sentimental [...]. La idea de ciutat que jo havia estudiat i que explicava a classe equivalia a una concepció diferent del món. Era una comprensió diferent de l’estrictament romàntica del nacionalisme [...]. Són teories alemanyes, de país federal, distribuït. Mentre que el nacionalisme tendeix a identificar la nació amb la capital, i la capital amb l’esperit.61 De Barcelona estant, doncs, Pasqual Maragall va intentar posar en marxa des del seu accés a l’alcaldia el seu projecte de Catalunya,62 engegant diverses xarxes de ciutats i intentant exprimir al màxim la dimensió metropolitana de la ciutat (és a dir, la implementació del principi de subsidiarietat a més gran escala) –un seguit d’iniciatives que van marcar la vida política catalana durant quinze anys per les diverses controvèrsies que van anar generant. 3.2 Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals mite del contrapoder socialista Un cop establert el joc de minories i majories institucionals que van definir la política catalana durant gairebé un quart de segle, una de les primeres polèmiques que va esclatar entre socialistes i convergents va ser la de l’organització territorial. El 1985 el conseller de Governació, Macià Alavedra, anunciava públicament que el Govern català apostava per la supressió de les entitats metropolitanes i era partidari de recuperar la divisió comarcal de 1936, esdevenint les comarques 59 Maragall: Per una Barcelona olímpica i metropolitana, p. 8-9, 15. 60 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). A tall d’exemple, mentre Tarradellas va ser president, organitzava un dinar al mes amb els alcaldes democràtics de les capitals de províncies catalanes a la Casa dels Canonges. Un cop Pujol va guanyar les eleccions, Joaquim Nadal, alcalde de Girona duran tot aquest temps, va haver d’esperar vint-i-tres anys a tornar a trepitjar aquest espai de la Generalitat. Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 61 Fragment de l’entrevista de Josep Maria Muñoz Lloret a Pasqual Maragall publicada a L’Avenç, 324 (maig del 2007). 62 Tal com recorda Antoni Castells, el projecte polític de Maragall ja era de caràcter nacional quan era alcalde de Barcelona. Entrevista a Narcís Serra de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �un segon nivell de govern local de perfil funcional (mancomunació de serveis entre municipis), amb uns consells rectors elegits en segon grau pels membres dels consistoris integrats. El PSC, en canvi, apostava per un govern territorial centrat en municipis, vegueries (que substituirien les diputacions) i un instrument específic a l’àrea de Barcelona –és a dir, la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB)– en la qual les comarques (com demanava el PSUC) es constituirien a partir d’una lliure elecció dels ajuntaments i serien un ens de suport als municipis. Aquests punts van ser la base de la proposició de llei d’organització territorial i govern de Catalunya presentada pel PSC al Parlament de Catalunya el 23 de juliol de 1986, però CiU va fer servir la seva majoria absoluta per imposar la seva proposta, amb l’aprovació de quatre lleis territorials l’any 1987,63 buscant acabar amb una situació que Jordi Pujol entenia que generava una situació de “diarquia” entre la Generalitat i els ajuntaments –tement, especialment, pel paper que podia jugar la CMB.64 La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) havia sigut creada per decret el 24 d’agost de 1974 com una nova institució que, a més de tenir competències urbanístiques sobre 27 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, tenia la possibilitat de prestar serveis a les localitats. Fins la constitució dels primers ajuntaments democràtics, aquest organisme estava presidit per un alt funcionari nomenat pel Consell de Ministres i havia tingut un rol discret, però entre 1979 i 1982, essent dirigida per una comissió de govern integrada per representants del PSC, PSUC i CiU (que havien estès així els Pactes de Progrés a una dimensió metropolitana), va consolidar la seva presència al territori, ampliant el seu àmbit d’actuació i de serveis prestats gràcies a gaudir de finançament directe de l’Estat i una notable autonomia en la gestió. A partir de 1982, la CMB va passar a estar presidida en solitari per Pasqual Maragall, que va aconseguir augmentar-ne el pressupost i les competències, fins al punt que, com explica Paola Lo Cascio, gairebé a la meitat dels anys vuitanta, la CMB no només proporcionava un ventall de serveis essencials pràcticament a la meitat de la població de Catalunya, sinó que aspirava també a esdevenir integralment una veritable institució que, com a tal, actuava en representació dels ciutadans i amb la qual aquests últims podien sentir-se identificats. El creixent protagonisme polític de la CMB, que va trobar el seu punt àlgid en l’organització de la Conferència Mundial de la Població el 1984, el seu reconeixement institucional per part de les autoritats centrals, la promoció de projectes de caràcter estratègic i l’assumpció de nous serveis –Parc Tecnològic del Vallès, Pla de Costes, empreses de transport públic, Mercabarna– i la constant elaboració de propostes que superaven el seu inicial àmbit competencial (s’hi va arribar a proposar des d’una xarxa d’emissores radiofòniques fins a la institució d’una policia metropolitana integrada) van afavorir en les files de CiU la sensació que la CMB s’estava convertint en un perillós contrapoder per a la Generalitat.65 El cert és que la capacitat d’incidència de la CMB va ser més que notable. Maragall pensava que Barcelona no podia dissenyar la seva transformació sense considerar la dimensió metropolitana, la ciutat real a què pertanyia –perquè, segons el seu punt de vista, la Ciutat Comtal era part d’un tot que anava més enllà de les fronteres administratives, i la CMB no havia de ser una eina al seu servei particular, sinó al servei de tothom.66 El fet, però, és que l’entusiasme de Maragall per la Corporació no era compartit per la resta d’alcaldes metropolitans, que tot i veure molts dels avantatges de pertànyer-hi, observaven també amb recel com les particularitats dels seus municipis quedaven amenaçades, sense arribar-se a establir un diàleg franc entre tots els implicats 63 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2008, p. 258-259. 64 Per a una explicació en primera persona d’aquesta confrontació de projectes, consulteu OBIOLS: El mínim que es pot dir, p. 245-249. 65 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 257-258. 66 Per a un estudi aprofundit de la temàtica, consulteu Tomàs Fornés, Mariona: Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017. 2 1 �per establir quin havia de ser el rumb d’aquest ens.67 Tot plegat va generar que quan Jordi Pujol impulsés l’abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987, Pasqual Maragall es quedés gairebé sol defensant la necessitat de recórrer davant el Tribunal Constitucional aquesta decisió, en argumentar Raimon Obiols davant la Comissió Executiva del PSC que presentar un recurs per aquest tema era inconvenient políticament, invocant la polseguera que havia generat l’anul·lació de la Llei de Contracte de Conreu l’any 1934 –antecedent de l’esclat dels Fets d’octubre d’aquell any– i tement afegir més llenya al foc en un clima polític, el català, especialment crispat des de l’esclat del cas Banca Catalana, com veurem més endavant.68 El nivell de confrontació entre l’alcalde de Barcelona i el president de la Generalitat no va ser –malgrat la desconfiança de Jordi Pujol cap al món municipal que no fos del seu partit– la tònica general de les relacions entre consistoris i Govern català, ja que mentre Maragall feia de “parallamps” per a la resta d’alcaldes, aquests buscaven individualment un mínim nivell d’entesa amb la Generalitat. A nivell col·legiat, però, els batlles socialistes sí que van actuar contra el que entenien com a polítiques “paternalistes” impulsades pel Govern català als barris més desafavorits de les seves localitats des de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC),69 creada el 1981 per cent setanta-set ajuntaments diferents i presidida per l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, des d’aleshores fins al 1995. Com a resposta a la creació de l’FMC, Pujol va impulsar el mateix 1981 el naixement de l’Associació de Municipis de Catalunya (AMC), que en un primer moment va reunir molts ajuntaments de l’àmbit convergent o d’ERC. Però el bon funcionament de totes dues entitats va fer que aviat transgredissin les fronteres partidistes, aconseguint una implantació notable arreu del territori i concentrant, de fet, un gruix important de municipis que formaven part de totes dues xarxes. La col·laboració i entesa entre totes dues entitats va acabar duent a diversos i reiterats intents de fusió, però tots ells van ser desactivats des de les secretaries d’organització del PSC i de CiU.70 La CMB i l’FMC no van ser, però, les úniques plataformes de col·laboració intermunicipal impulsades o liderades des d’ajuntaments socialistes durant aquesta etapa. I és que, fruit de la convicció de l’alcalde de Barcelona que, en paraules del seu cap de gabinet, per a determinats serveis no n’hi ha prou amb la capitalitat de Catalunya i els seus aleshores 6 milions d’habitants, sinó que s’havia de tenir una mena de capitalitat d’un territori més ampli, i no només per a la implantació de vols internacionals, sinó també per aconseguir la implantació de grans serveis culturals, que no són sostenibles si el nucli o la massa crítica no és prou gran.71 Pasqual Maragall va impulsar promoure diverses iniciatives de col·laboració transfronterera des de l’alcaldia barcelonina.72 Fent-ne un breu repàs cronològic, el 1984 naixia la Comissió Interpirinenca de Poders Locals, que per part catalana aplega Barcelona i La Seu d’Urgell (l’alcalde de la qual, Joan Ganyet, va presidir l’associació fins al 2003), per part francesa Tolosa de Llenguadoc i Foix i per part d’Andorra els seus set municipis (comuns). El 1986 es creava Eurocities, que 67 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 68 En la reunió de la Comissió Executiva del 2 de juliol de 1987, només Ernest Maragall i Joan Blanch, alcalde de Badalona, van votar a favor de presentar un recurs d’inconstitucionalitat al TC per l’abolició de la CMB. Maragall, Pasqual: Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008, p. 123-124. 69 Entrevista a Joaquim Nadal Farreras del 6 de juliol del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/195449594. Data de la darrera consulta: 7 de maig de 2020. 70 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 71 Entrevista a Xavier Roig de l’11 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/188120977. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 72 Per a un estudi complet sobre Pasqual Maragall com a dinamitzador de projectes entre ciutats europees, consulteu Aixalà i Blanch, Albert: “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Working paper núm. 2 de la Fundació Catalunya Europa, octubre del 2015. 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �tenia com a ciutats fundadores Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam que, partint de les seves característiques similars, buscaven solucions comunes en qüestions com la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana. El 1990 es fundava la xarxa C-6, de la qual formaven part Barcelona, Palma, Saragossa, València, Montpeller i Tolosa de Llenguadoc, i que va ser l’embrió de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, creada oficialment el 2004, quan Maragall ja era president de la Generalitat de Catalunya.73 Complementàriament a les motivacions que exposava Roig, resulta interessant llegir les valoracions del mateix Maragall sobre les motivacions que hi havia darrere la creació de la C-6: en la competència internacional dels mercats econòmics cal posseir una certa dimensió regional que Barcelona només podia imaginar en coordinació amb una àmplia àrea d’influència, al llarg del territori que vaig anomenar el nord del sud europeu, l’arc mediterrani de Tolosa de Llenguadoc fins a València, amb la inclusió de ciutats com Palma, Saragossa, Montpeller i Perpinyà. [...] La xarxa C-6 englobava aleshores 17 milions d’habitants en un radi de 350 quilòmetres al voltant de Barcelona. Aquesta és la regió macroeconòmica que envolta la capital de Catalunya, és una unitat de mercat en termes internacionals. Ens hem de mentalitzar que som 17 milions si volem arribar a tenir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes, aeroports internacionals amb connexions transoceàniques, sistema universitari complet, etcètera. // Aquesta Euroregió té la talla indispensable per ser algú a Europa, per tenir possibilitat de figurar al mercat de nacions.74 La projecció internacional de Pasqual Maragall no va poder esquivar, tanmateix, la polèmica amb Jordi Pujol també a aquesta escala. Concretament la disputa entre tots dos va començar després que l’any 1991 l’alcalde de Barcelona es fes amb la presidència del Consell dels Municipis i Regions d’Europa,75 mentre el 1992 el president de la Generalitat de Catalunya era escollit màxima autoritat de l’Assemblea de Regions d’Europa. El motiu de controvèrsia va ser, en aquesta ocasió, la previsió al Tractat de Maastricht (1992) de la creació d’un Comitè de les Regions europeu, que Maragall demanava que tingués una composició paritària entre regions i municipis, mentre Pujol era absolutament refractari a la possibilitat d’incloure-hi les localitats. Va haver de ser un tercer polític català, l’històric dirigent comunista Antoni Gutiérrez Díaz, que –en condició de president de la Comissió de Política Territorial del Parlament Europeu– fes de desllorigador, establint que entre 1993 i 1996 s’obria un període de “diàleg constituent” en què s’havia de desencallar la situació. Finalment es va arribar a un acord entre les parts, i el Comitè de les Regions va incorporar noranta-nou regions i noranta municipis i la seva presidència va quedar distribuïda entre Pasqual Maragall (1996-1998) i Jacques Blanc (1998-2000), el candidat apadrinat per Pujol. L’organisme que va resultar de tot aquest procés no va ser, però, el projectat ens a través del qual les regions havien de jugar el seu paper en la construcció d’Europa, sinó que, aprofitant les eines de reforç als estats que preveia Maastricht i a través de la rebaixa de la càrrega de representativitat que havia de tenir el Comitè de les Regions decidida al Consell d’Amsterdam del juny de 1997, aquest organisme va quedar reduït a ser un òrgan consultiu de poders escassos i confusos.76 73 Per a un estudi en profunditat de totes aquestes iniciatives, consulteu Martín i Uceda, Javier: Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall. Working paper núm. 5 de la Fundació Catalunya Europa, maig del 2018. 74 MARAGALL: Oda inacabada, p. 199 75 Organisme que representava cent mil alcaldes europeus agrupats en trenta-vuit associacions nacionals de vint-i-cinc països, tots ells disposats a reclamar un paper més ampli dels poders territorials de ciutats i regions en la construcció europea, segons Pasqual Maragall. MARAGALL: Oda inacabada, p. 205 76 En tot plegat també va ajudar-hi que el Tractat de Maastricht preveiés altres canals pels quals les regions poguessin ser influents, pel que molts territoris d’Alemanya, Àustria i Bèlgica van acabar perdent el seu interès en un Comitè de les Regions que tants problemes estava tenint per poder-se posar en funcionament. LO CASCIO: Nacionalisme i autogovern, p. 243-249 2 3 �Tot aquest bagatge internacional –a què se sumarien altres punts destacats com la firma de la fallida Declaració de Barcelona per a la pau al Mediterrani, l’any 1995– no va suposar en cap cas el punt àlgid de la projecció exterior de Barcelona i del seu alcalde. El moment culminant de la carrera municipal de Maragall i del projecte amb què els socialistes havien arribat a l’alcaldia barcelonina va ser, sense dubte, la celebració del Jocs Olímpics de 1992 a la Ciutat Comtal, que van permetre la transformació de la ciutat grisa que havia deixat el franquisme en una capital moderna, on s’havien corregit moltes de les desigualtats en molt poc temps, alhora que situava la ciutat al món. Posar Barcelona al mapa va ser un procés llarg i que va esdevenir modèlic, però també va ser la demostració paradigmàtica de com de complexes van arribar a ser les relacions entre els ajuntaments socialistes i la Generalitat, entre el Govern català i el Govern espanyol, i entre el PSC i el PSOE. 3.3 La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya” L’any 1992 Barcelona va organitzar uns dels Jocs Olímpics més exitosos que es recordaven, gràcies a la bona feina per part de l’organització i la massiva implicació ciutadana,77 però el camí per arribar als bons resultats finals va estar ple de dificultats. Tot i que el seu cap visible va ser Pasqual Maragall, el projecte olímpic no va arrencar sota el seu mandat a l’alcaldia, sinó que va ser Narcís Serra –que, posteriorment, des de la seva posició de ministre, va seguir sent un actor imprescindible perquè la iniciativa arribés a bon port–78 qui en va iniciar la gestació. Concretament, l’any 1979 el flamant alcalde barceloní va mantenir les primeres converses exploratòries sobre aquesta possibilitat amb el tercer agent clau en l’èxit de la iniciativa, l’expolític franquista Joan Antoni Samaranch, que aleshores ocupava la vicepresidència del Comitè Olímpic Internacional (COI) i que l’any següent en va esdevenir president. Segons va explicar deu anys més tard el mateix Serra, la formulació del projecte olímpic buscava donar un element a la ciutadania perquè es tornés a fer seva la ciutat, de “recosir-la” social i urbanísticament, tot reforçant-ne alhora el seu paper de capitalitat,79 però durant les seves primeres fases no comptava amb el recolzament ni del Govern espanyol de la UCD, ni del Comitè Olímpic Espanyol ni, tal com confessa Pasqual Maragall, del mateix PSOE80 –una actitud generalitzada que contrastava amb la del rei Joan Carles I, que sí que es va involucrar des del principi en la iniciativa i va desactivar el boicot que s’anava a fer des de Madrid, on es volia dedicar en exclusiva l’any 1992 a la commemoració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica.81 Gràcies, en part, al paper del monarca, molts dels actors que en un primer moment van observar amb reticència les olimpíades de Barcelona van anar canviant progressivament el seu posicionament, quedant al final la Generalitat de Catalunya com l’únic estament que no va voler ser part del projecte olímpic. L’organització dels Jocs, després de la designació oficial de Barcelona com a seu olímpica el 17 d’octubre de 1986, va ser liderada pel Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (COOB), que, creat a aquests efectes el 12 de març de 1987, va ser presidit per Josep Miquel Abad, nomenat a proposta de Maragall. Com hem vist en les paraules de Serra, aquest Comitè tenia la missió de fer que els Jocs Olímpics fossin els de tots, i per això calia implicar-hi tothom 77 Els Jocs Olímpics de Barcelona van celebrar-se entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992. Hi van competir gairebé 10.000 esportistes, repartits entre 36 instal·lacions esportives, de les quals 15 situades a les subseus olímpiques. Per a la seva realització es van mobilitzar 35.000 voluntaris –escollits d’entre les 102.000 inscripcions per a ser-ho que es van registrar. Entre el 4 i el 15 de setembre del mateix es van disputar els Jocs Paralímpics, que també van tenir un gran èxit esportiu i de mobilització ciutadana, aplegant fins a 15.000 voluntaris per fer-los possibles. 78 Maragall així li va reconèixer en el discurs inaugural dels JJOO. Per a una intel·ligent anàlisi d’aquest discurs consultar BADIA, Jaume: “La treva olímpica”, dins CLARET, Jaume (coord.): Pasqual Maragall. Pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017, p.425-454 79 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 78. 80 Maragall: Oda inacabada, p. 133-136. 81 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �–també a nivell financer. Així, i amb l’ajuda clau de Joan Antoni Samaranch –ben secundat per l’exesportista i empresari Carles Ferrer Salat– l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir implicar l’empresariat de la ciutat perquè invertís a fer les Olimpíades possibles, aconseguint mil milions de pessetes només a la primera ronda de finançament,82 fent part d’aquesta aventura un sector fins aleshores mal predisposat cap al govern d’esquerres de la ciutat. La implicació del sector privat, que va acabar finançant el 30% del cost dels Jocs –el 70% restant el van aportar a parts iguals l’Ajuntament de Barcelona i el Govern d’Espanya– va ser essencial, doncs, per poder tirar endavant el projecte. Gràcies a la implicació de tots aquests agents, a partir de la seva creació el 22 de maig de 1989, un hòlding anomenat HOLSA83 –presidit per Santiago Roldán, nomenat pel govern central– va poder encarregar-se de la construcció de tota l’estructura associada als Jocs, que no només era d’equipaments esportius. Així, a banda de les instal·lacions esportives i de la construcció de la Vila Olímpica, es van construir unes noves rondes viàries de trenta-cinc quilòmetres de circumval·lació de la ciutat, es va ampliar l’aeroport, es va implantar un pla de nous hotels, es van renovar les infraestructures de telecomunicacions –com ara els col·lectors d’aigües de pluja– i es va estendre la xarxa d’instal·lacions esportives. D’aquesta manera, segons els càlculs de l’alcalde, en el moment àlgid dels preparatius olímpics van arribar-se a sumar al mateix temps tres-centes obres de construcció oberta a Barcelona, contribuint a generar un dinamisme econòmic que va fer baixar l’atur d’un 20% a un 9% a la Ciutat Comtal.84 Però els Jocs Olímpics de 1992 no només van servir per canviar la fisonomia de la ciutat –que, entre els canvis més evidents, va guanyar 4’5 km de façana marítima–, sinó que també va servir per impulsar-hi un ambiciós pla d’equipaments culturals, en consonància amb un dels programes associats als Jocs –l’Olimpíada Cultural que, entre 1988 i 1992, va desplegar un ampli programa d’activitats culturals a la ciutat. Així, es va impulsar la reforma del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i es van construir, entre d’altres, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una nova seu per a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Igualment, la xarxa de biblioteques municipals va poder fer un salt qualitatiu i quantitatiu important. Amb la intenció de fer de Barcelona una capital cultural de primer ordre, per al disseny de tots aquests edificis es van contractar arquitectes d’anomenada internacional – com Richard Meier, Richard Rogers, Frank Gehry, Vittorio Gregotti, Ricardo Bofill, Rafael Moneo–, així com es va encarregar escultura pública de gran format als principals escultors del moment –com Richard Serra, Beverly Pepper, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Rebecca Horn o Bryan Hunt. Com podem veure, a diferència, per exemple, de l’Exposició Universal que es va celebrar a Sevilla aquell mateix any o del Fòrum de les Cultures que va tenir lloc a Barcelona el 2004, les Olimpíades de 1992 van ser planificades des d’un primer moment amb la voluntat de deixar un llegat que fos de profit per a la vida quotidiana barcelonina més enllà del 1992. Amb aquest objectiu, des de l’Ajuntament de la capital catalana l’any 1987 s’havia posat en marxa el Pla Estratègic de Barcelona, que tenia la voluntat de pensar la ciutat postolímpica i com fer realitat el propòsit transformador i de mobilització ciutadana amb què havien estat ideats els Jocs Olímpics. 82 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 81. 83 Que aplegava Anella Olímpica, SA, Vila Olímpica, SA i l’Institut Municipal de Promoció Urbanística. Les accions del hòlding van quedar repartides al 51% per l’Estat i el 49% per l’Ajuntament de Barcelona després de la negativa de la Generalitat de Catalunya a integrar-s’hi. HOLSA va acabar invertint 174.000 milions de pessetes –interessos financers a banda. Maragall: Oda inacabada, p. 151-152. 84 Maragall: Oda inacabada, p. 149-176. 2 5 �I és que la inhibició de la Generalitat de Catalunya85 i la distància amb el Govern espanyol86 van fer que l’Ajuntament de la ciutat tingués un protagonisme inusitat en l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. De fet, si els Jocs van ser un èxit i van esdevenir un model d’organització i de la col·laboració público-privada no va ser perquè el camí per arribar-hi fos fàcil. I és que si durant el discurs de celebració de la designació olímpica Pasqual Maragall va pronunciar una frase que definia perfectament –més enllà de la idea que hi havia darrere aquest projecte concret– la seva filosofia política (“allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. Allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”), la marxa dels esdeveniments va encarregar-se de demostrar que l’alcalde estava bastant sol en aquesta visió. Per una banda van haver-se de superar els recels de moltes altres regions d’Espanya cap al favoritisme que, al seu parer, suposava la gran inversió que l’Estat va haver de fer-hi87 per fer realitat els Jocs –imatge que va fer que Sevilla rebés, gairebé com a desgreuge, la connexió dels primers trens d’alta velocitat (AVE) que hi va haver a Espanya aquell 1992, mentre Barcelona hauria d’esperar setze anys més per a disposar-ne. Per l’altra banda, la nul·la predisposició del govern de Jordi Pujol a contribuir –econòmicament i a nivell organitzatiu– en la iniciativa posava de manifest fins a quin punt estaven allunyats el projecte nacional socialista i el convergent. En qualsevol cas, la incidència positiva de Barcelona ’92 en la ciutat, el país i l’estat va acabar sent incontestable. Però, com veurem tot seguit, el següent gran projecte de transformació que va impulsar Pasqual Maragall vint anys més tard des de la Generalitat de Catalunya no va córrer la mateixa sort. 85 Un cop passats els Jocs Olímpics, Pasqual Maragall enumerava en un article la trentena de negatives que havia rebut del govern de Jordi Pujol en els últims anys, que es resumeixen en la negativa a col·laborar en els projectes de 1992, en matèria d’educació i cultura, en promoció econòmica, en benestar social, en transports i altres. “La deuda municipal de CiU”, La Vanguardia del 20 de desembre de 1992. 86 En un primer moment, el govern central va estudiar crear un ministeri per coordinar els quatre grans esdeveniments de 1992 a Espanya –és a dir, els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla, la commemoració del 500 aniversari del descobriment d’Amèrica i la Capitalitat Europea de Cultura de Madrid–, però aquesta possibilitat es va descartar aviat per l’oposició, entre d’altres, de Barcelona. De fet, Pasqual Maragall i Felipe González no van tenir mai una gran entesa degut al caràcter díscol de l’alcalde barceloní. En aquest sentit, la intermediació de Narcís Serra, que s’entenia bé amb tots dos, va ser fonamental per fer funcionar les relacions entre totes dues administracions. Entrevista a Joan Clos del 18 de juliol del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/334866452. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 87 L’Estat va acabar invertint un agregat de 230.000 milions de pessetes, i una empresa pública com Telefónica, 100.000 més, per a la celebració dels Jocs i perquè la transformació de Barcelona fos possible. Però, segons va confessar el ministre d’Hisenda Josep Borrell a Pasqual Maragall, el 1991 va ser l’únic any de tot aquell període en què la inversió feta a Barcelona va igualar la que rebia Madrid. Maragall: Oda inacabada, p. 138-139. 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �4. Vint-i-tres anys a l’oposició, set anys de governs de progrés 4.1 El llarg camí fins a la Generalitat Després de guanyar les eleccions legislatives el 1977 i 1979 a Catalunya, el PSC va afrontar amb un optimisme desbordat les primeres eleccions autonòmiques, que es van celebrar el 20 de març de 1980. Malgrat no haver pogut tenir la visibilitat desitjada com a principal força de la restauració democràtica al Principat per mor del retorn i del caràcter del president a l’exili, Josep Tarradellas, els socialistes catalans esperaven que el seu líder, Joan Reventós, pogués obtenir la presidència de la Generalitat sense gaires dificultats. La victòria contra pronòstic de la coalició nacionalista Convergència i Unió, liderada per Jordi Pujol, va sumir el PSC en una profunda depressió i va condicionar l’evolució política a partir d’aleshores, deixant-lo sense una posició de força que hauria sigut clau davant el PSOE i en la pròpia política catalana durant els següents vint anys.88 Malgrat la duresa de la derrota a les primeres eleccions autonòmiques i d’haver optat per entrar a l’oposició, en rebutjar l’oferta de Jordi Pujol per formar un govern de coalició amb CiU,89 el PSC va participar del clima d’entesa general que va caracteritzar la legislatura 1980-1984 –que, en paraules de Paola Lo Cascio, va tenir un caràcter “substancialment constituent”.90 Així, es van establir les bases estructurals de l’autogovern català (desplegament estatutari; creació del Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes; creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió; Llei Normalització Lingüística; etc.) amb un paper notable dels socialistes en molts casos. De tots ells, potser el més destacable és la Llei de Normalització Lingüística, en què la figura de la diputada Marta Mata va ser clau per a la seva elaboració i aprovació, per unanimitat, l’any 1983. Tal com es recollia a la seva proposta Bases per a una política lingüística, aprovada pel Consell Nacional de 1981, per al PSC, el català havia de ser “instrument d’unificació del poble treballador de Catalunya” –dit d’altra manera, com recollia un dels esborranys del document, un autèntic “instrument de reconstrucció nacional”.91 Per això, els socialistes catalans rebutjaven frontalment la possibilitat de crear dues xarxes escolars segregades per raó de llengua –com pretenien CiU, ERC i Centristes de Catalunya–, així com dotar la Llei de Normalització Lingüística de caràcter sancionador –un doble rebuig similar al formulat pel PSUC. La llei havia de servir per fer del català la llengua predominant a Catalunya en l’àmbit públic i privat, i el plantejament socialista de fer-ho exclusivament per la via de garantir-ne la cooficialitat efectiva (relació amb l’Administració en l’àmbit municipal i autonòmic) i el coneixement per part de tota la població escolaritzada va acabar sent acceptada per tots els grups. El relatiu clima de consens amb què es va viure durant gairebé tota la primera legislatura va permetre que CiU capitalitzés com a pròpia la transformació de la Generalitat en quatre anys, que partint dels pocs recursos d’una diputació provincial molt infradotada va aconseguir passar a ser un conjunt institucional que afectava el conjunt de la ciutadania, gràcies als seus més de vuitanta mil funcionaris i les setanta-vuit lleis aprovades pel Parlament autonòmic. Essent així, a l’hora d’afrontar la campanya electoral de les segones eleccions autonòmiques, que van tenir lloc el 29 d’abril de 1984, el PSC va trobar-se que, per una banda, el seu rebuig a formar part d’un govern de coalició li havia impedit tenir la visibilitat que el seu paper en el desenvolupament de 88 Per a una visió en profunditat de les eleccions de 1980 i els seus efectes sobre el PSC, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat, p. 157-163. 89 Decisió en la qual, al marge de l’intens debat que hi va haver dins del partit, les pressions del PSOE havien tingut una importància “decisiva”, segons Borja de Riquer. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 321. 90 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 109. 91 Recollit a Lo Cascio: op. cit., p. 115-117. 2 7 �moltes de les iniciatives clau de la legislatura li hauria pogut atorgar i, per l’altra, que no podia criticar el gruix de l’obra de govern de la primera Generalitat, atès que n’havien estat partícips. Davant d’aquesta situació, els socialistes van optar per centrar la seva campanya a denunciar el sectarisme que havia imprès Jordi Pujol a la Generalitat, demanant més transparència en la seva gestió, alhora que –en lloc d’apostar per fer una campanya centrada en el territori (com sí que va fer CiU) on es poguessin treure a lluir els excel·lents resultats obtinguts a les municipals de 1983 i la connexió del partit amb la realitat catalana– es va decidir donar un gran protagonisme al PSOE i a les principals figures del Govern espanyol, esperant generar una mobilització similar a l’obtinguda a les eleccions estatals de 1982 i treure rèdits de la popularitat de què gaudia Felipe González. D’aquesta manera, el nou candidat, Raimon Obiols, quedava eclipsat pels líders del partit estatal i el projecte autònom del PSC resultava empetitit davant una obra de govern – la del PSOE, molt condicionada, com hem pogut veure, per la situació de crisi econòmica en què es vivia– que es posava més en relleu –i, per tant, a judici– que el propi programa per a Catalunya dels socialistes catalans. Tot plegat, de retruc, no feia més que donar munició a l’aparell propagandístic del pujolisme, que des de l’afer de la LOAPA havia anat augmentant exponencialment les acusacions de sucursalisme cap al PSC. En efecte, els socialistes catalans no van formar part de les mobilitzacions contra la LOAPA que la resta de partits catalans van seguir promovent un cop aprovada aquesta llei. Aquest fet, sumat a la desaparició del grup propi al Congrés dels Diputats i a l’alineament progressiu amb les tesis del PSOE va fer que s’estengués la sensació –certament exagerada– d’una espècie d’abdicació catalanista per part del PSC al llarg de l’any 1982.92 La suma de tots aquests factors va acabar influint en els resultats electorals dels socialistes catalans en les autonòmiques de 1984, en què van quedar segons, amb un 30’11% dels vots i 41 diputats, mentre que CiU obtenia la majoria absoluta amb 72 diputats (46’80% dels sufragis).93 En produir-se la derrota de 1984, Raimon Obiols va fer autocrítica dient que el PSC havia perdut vot catalanista i, sobretot, no havia aconseguit mobilitzar i motivar el seu electorat perquè fos conscient de la importància de les decisions que es prenien al Parlament de Catalunya.94 El que no podia intuir el primer secretari del PSC és que s’acabava d’iniciar una tendència que encara es trigaria gairebé vint anys a revertir, que es va conèixer com el fenomen del vot dual. En efecte, fins a les eleccions autonòmiques de 1999 es va registrar una fluctuació de suports i de percentatges d’abstenció força sorprenent, però que seguia una lògica: a les eleccions generals, en les quals el carisma del president Felipe González tenia un indubtable efecte mobilitzador entre l’electorat socialista, es produïa una participació global molt més elevada que a les autonòmiques, on es registraven percentatges d’abstenció més alts fins i tot que a les municipals. La principal víctima d’aquestes oscil·lacions va ser el PSC, que va arribar a perdre fins al 40% dels suports entre dues eleccions separades només per mesos, ja que l’electorat que més acusava aquest comportament diferencial era el d’esquerres, concentrat principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la circumscripció de Barcelona.95 La dinàmica del vot dual –comportament de l’electorat socialista a banda– va estar molt condicionada durant tota aquesta etapa per les tibants relacions entre els socialistes (catalans i espanyols) amb el carismàtic president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, molt dolentes a partir del maig de 1984 quan, tres setmanes després de les eleccions catalanes, el Fiscal general de l’Estat presentava una querella contra Jordi Pujol, conjuntament amb vint-i-cinc antics dirigents més de Banca Catalana pels presumptes delictes d’apropiació indeguda i falsedat documental. Esclatava, d’aquesta manera, el cas Banca Catalana, que va dinamitar la política catalana (que 92 Lo Cascio, op. cit., p. 345. 93 El canvi d’escenari del Parlament català va ser radical després d’aquests comicis. Alianza Popular, amb 11 diputats (7’7% vots), esdevenia la tercera força parlamentària, mentre el PSUC baixava de 25 a 6 escons (5’58%) i ERC de 14 a 5 (4’41%). 94 “La pérdida de voto catalanista preocupa al PSC”, La Vanguardia, 30 de maig de 1984. 95 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 246-255, 321. 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �ja acabava de sofrir una sacsejada important atesos els resultats de les autonòmiques) i va convertir al PSC en l’ase dels cops de CiU, des d’on Jordi Pujol va provar de fer passar els seus problemes amb la justícia com un atac orquestrat pel Govern espanyol –que, de fet, desconeixia les intencions de la Fiscalia de presentar la querella–96 contra Catalunya, iniciant així el seu intent de patrimonialització de l’autogovern català.97 Una primera demostració de la tensió generada per aquest cas es va poder viure durant el ple d’investidura de Pujol, quan Raimon Obiols va ser agredit i alguns dels diputats del PSC van ser escridassats a la sortida del Parlament per part de centenars de simpatitzants convergents,98 o en la moció aprovada el 24 de maig de 1984 per l’Ajuntament de Berga, on CiU governava per majoria absoluta, en què s’assenyalava Narcís Serra i Ernest Lluch “coresponsables” de promoure la querella contra Pujol i, conseqüentment, se’ls declarava “infidels a Catalunya”. S’instaurava així un clima de confrontació i de projectes polítics oposats, en què l’únic dels “acords nacionals” plantejats per Raimon Obiols al Parlament català el 1984 a què va arribar-se, el Pacte Cultural de 1985, va quedar en paper mullat i va suposar la caiguda en desgràcia del conseller de Cultura, Joan Rigol, que es va veure forçat a dimitir després que la resta del Govern català i de la seva formació li fes evident la seva manca de suport –fins al punt que el president de la Diputació de Tarragona, Josep Gomis, de CDC, es va negar a signar–lo en la cerimònia solemne en què es va oficialitzar l’acord. Aquest pacte tenia com a primera referència el document inspirat pel PSC Per un marc de col·laboració en la política cultural, fet públic el desembre de 198199 per un centenar de regidors de Cultura d’ajuntaments de tot Catalunya, on es formulava una oferta per a l’entesa entre les administracions locals i la Generalitat. El seu contingut, ambiciós, establia l’elaboració d’un pla d’equipaments que abordés els dèficits locals i comarcals en infraestructures culturals, la coordinació i transparència en l’atorgament de subvencions que la Generalitat i les Diputacions donaven als municipis, el treball conjunt per a la normalització lingüística, l’establiment o agilització d’acords sobre les grans institucions de caràcter nacional i la configuració de canals estables per al diàleg interadministratiu, entre d’altres mesures. La dimissió de Rigol va fer que de tot plegat, però, només se’n fes efectiva la creació dels consorcis de la Biblioteca de Catalunya i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, l’any 1986, i –posteriorment, ja que la mesa del pacte es va deixar de reunir el gener de 1987–, els acords de creació del MNAC i el traspàs a la Generalitat del Museu Arqueològic i el Jaciment d’Empúries. A partir de 1984, doncs, el paper del PSC en la política autonòmica va quedar reduït al d’exercir d’oposició, amb tots els ponts volats cap al Govern català i molt condicionats per les necessitats del PSOE en política estatal. I és que l’exculpació de Jordi Pujol del cas Banca Catalana el novembre de 1986 per manca d’indicis contra ell va començar a aplanar un cert camí cap a la represa de relacions entre CiU i el PSOE, iniciant-se un intercanvi de contrapartides que va tenir com a primer efecte el cessament de la interposició de recursos d’inconstitucionalitat creuats davant del Tribunal Constitucional, en una pugna legal que dona una bona idea de les dificultats que va suposar el desplegament autonòmic.100 La relaxació de les tensions entre PSOE i CiU va 96 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 167. 97 Una tendència reforçada a partir de 1986 quan, després del fracàs de la candidatura del Partit Reformista Democràtic (en la també coneguda com a “Operació Roca”), com que no va obtenir cap escó a les eleccions estatals, Pujol va decidir fer de la política del “peix al cove” la seva principal eina d’influència política a Espanya. 98 En finalitzar una manifestació de suport a Pujol en què van participar 75.000 manifestants –segons dades de la Guàrdia Urbana– un nombrós grup va dirigir-se cap al Parlament català. Tot i que es va tractar sobretot d’una mostra d’adhesió a la figura del president català, en sortir de la cambra Pasqual Maragall i altres polítics socialistes van ser escridassats amb contundència, sent el crit de “botifler” el predominant. Raimon Obiols, que en sessió parlamentària havia dit que no dubtava de l’honorabilitat de Jordi Pujol, va haver de sortir escortat pels Mossos d’Esquadra, i segons va recollir la premsa es van sentir crits de “mateu-lo!”. “Pujol valoró la manifestación como un aviso de que con Cataluña no se juega”, La Vanguardia (31 de maig de 1984); “El calvario socialista” (El País, 31 de maig de 1984). 99 Basat en gran part en el programa electoral del PSC de 1980, amb un apartat de Cultura elaborat en col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici Pellicer, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Barral i altres. Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir, p. 262. 100 Només entre 1984 i 1987 van interposar-se 429 recursos creuats d’inconstitucionalitat davant del TC per part dels governs espanyol, basc i català. Soto: Transición y cambio en España, p. 242. 2 9 �arribar al seu punt culminant durant el període 1993-1996, quan, després de perdre la majoria absoluta a les eleccions de 1993, Felipe González va fer de la coalició nacionalista catalana els seus socis parlamentaris al Congrés dels Diputats101 –una col·laboració que, si Pujol hagués acceptat l’oferta del líder socialista, hauria arribat fins al punt d’esdevenir socis de govern.102 Durant tot aquest temps, el PSC va quedar totalment a la mercè de l’entesa entre PSOE i CiU,103 quedant-se a la pràctica sense poder desenvolupar una proposta política pròpia per a Catalunya. Com hem vist en l’apartat sobre la política municipal, va ser sobretot des d’allí que els socialistes catalans van poder enfrontar-se a la figura de Jordi Pujol, i precisament van ser dos alcaldes els que trencarien la dinàmica en què s’havia instal·lat la política catalana, primer amb la candidatura de Joaquim Nadal el 1995 i, sobretot, amb la de Pasqual Maragall el 1999. 4.2 La crisi dels noranta Malgrat l’èxit olímpic i la bona salut del partit als municipis,104 el PSC va entrar en una important crisi a partir de la tercera derrota consecutiva de Raimon Obiols davant Jordi Pujol per majoria absoluta en les eleccions autonòmiques de 1992, quan l’evident incapacitat del primer secretari per guanyar uns comicis va fer que es posés en qüestió a molts nivells del partit el seu projecte i lideratge. A més a més, el socialisme català veia com el profundíssim desgast del govern de Felipe González –molt afectat pels casos de corrupció105 que anaven multiplicant-se i per les polèmiques entorn dels GAL– li afegia un element d’inestabilitat, recuperant-se un grau de fragilitat que no es vivia amb tanta intensitat des de feia una dècada. I és que a partir del IVt Congrés (1984) –on, malgrat la polèmica viscuda, l’ampliació decidida de l’Executiva a quaranta-dos membres va permetre calmar les aigües dins del partit, atès que es passava a recollir millor les diverses sensibilitats que hi existien i a promoure-hi els aspectes de coordinació institucional– va obrir-se un període “d’assossec i calma més aparent que real”, en paraules de Josep Maria Sala.106 Així, si bé al VIè Congrés (Girona, 12-14 d’octubre de 1990) s’havia aprovat la gestió de l’Executiva amb el suport d’un 98% dels delegats, el cert és que –segons el diagnòstic de Raimon Obiols– dins del partit s’havia anat produint la creació d’uns subgrups amb unes dinàmiques pròpies cada cop més consolidades. Concretament, hi havia un primer grup lligat a l’àmbit de política autonòmica; un segon integrat al Govern i al sottogoverno d’Espanya; un tercer dedicat als governs municipals i un quart dedicat a l’organització interna del partit –és a dir, l’aparell. Segons l’aleshores primer secretari del PSC, tots aquests grups estaven condicionats també per la seva procedència de classe social, les seves militàncies prèvies i la seva visió sobre el catalanisme.107 Aquest aiguabarreig, segons testimonia Joaquim Nadal, preocupava Obiols a l’alçada de 1993, quan el líder del partit va 101 Malgrat que aquesta aliança pugui semblar contra-natura, segons Álvaro Soto l’any 1993 el programa de govern del PSOE estava més a prop de CiU que del d’Izquierda Unida. De fet, si haguessin pactat amb la coalició comunista, el govern González hauria tingut el suport d’un diputat més que fent-ho amb la coalició nacionalista. Soto: Transición y cambio en España, p. 315. 102 Concretament, Felipe González havia ofert a Miquel Roca, secretari general de CDC i partidari de fer aquest pas, incorporar-se com a ministre al seu govern, possibilitat que Pujol va vetar i que va agreujar de manera decisiva la crisi de confiança entre tots dos polítics, que va acabar amb la retirada de Roca de la política professional poc temps després. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 300. 103 I jugant un paper marginal en la configuració de l’entesa entre totes dues formacions. A la comissió negociadora per la investidura de González entre CiU i PSOE no s’hi va incorporar un membre del PSC –Josep Borrell a banda, que com hem vist actuava en qualitat de ministre amb una lògica absolutament alineada amb el partit estatal– fins a mitja negociació, quan Joan Marcet va substituir José María Mohedano després que aquest hagués de ser apartat en trobar-se esquitxat per un cas de corrupció. Sánchez Libre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al diari de sessions. Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006, p. 28. 104 A les eleccions municipals del 26 de maig de 1991, el PSC va obtenir 1.924 regidors, pujant-ne 200 respecte les anteriors eleccions i sumant 7 noves alcaldies De Madre, Manuela: “Tot preparant les eleccions al Parlament de 1992”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008, p. 102. 105 El PSC també va veure’s esquitxat per alguns casos de corrupció del període, especialment pel cas Filesa, de finançament il·legal a través del cobrament de comissions mitjançant una empresa-pantalla. Josep Maria Sala, senador i secretari d’Organització dels socialistes catalans mentre van durar aquestes pràctiques delictives, i el diputat català Carles Navarro van ser condemnats com a responsables de l’entramat el 1995 –sentència confirmada pel Tribunal Suprem el 1997– a tres anys de presó, dels quals Sala no va complir ni un mes. 106 Sala, Josep Maria: “Unanimitat, descentralització i renovació”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català, p. 94. 107 Obiols: El mínim que es pot dir, p. 348-349. 3 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �comentar a l’alcalde de Girona la seva inquietud per la separació de l’aparell del partit de la direcció política del PSC, “tot plegat amb el risc d’una encara poc perceptible però creixent sucursalització i subordinació al PSOE. La força de Narcís [Serra] a Madrid produeix inevitablement noves fidelitats, curtcircuits, i de fet posicions dispars al si del PSC”. Les conclusions d’Obiols eren que hi havia massa poca visió del partit català, amb una atenció desviada en les figures estatals (Felipe González, sobretot) i municipals (Maragall, principalment).108 Uns mesos més tard, al famós Congrés de Sitges (VIIè Congrés del PSC, 4-6 de febrer de 1994), tots aquests sectors van protagonitzar un enfrontament els resultats del qual van canviar per sempre el partit. Un element clau per entendre l’esclat de la crisi que es va produir a Sitges, tal com expressava Jordi Solé Tura pocs dies després, va ser la renúncia que Obiols havia expressat en declaracions a diversos mitjans de comunicació a encapçalar de nou la candidatura del PSC a la presidència de la Generalitat, després de la derrota de 1992.109 Aquest gest públic havia capgirat l’ambient al partit, donant ales a diversos moviments renovadors d’interessos contraposats entre ells. Així, es filtrava la intenció de plantejar canvis organitzatius –principalment, la creació d’una direcció col·legiada proposada per Pasqual Maragall i ben vista per l’aparell, que llimaria el poder d’Obiols sense defenestrar-lo del tot– i de línia política. Per una banda, un sector encapçalat per Narcís Serra, observant les diferències entre els suports que s’obtenien a les eleccions legislatives i autonòmiques, era partidari d’augmentar la dimensió metropolitana del PSC –de fort component obrer i immigrant–, i potenciar el lligam del partit amb el projecte de Felipe González. Per l’altra, Pasqual Maragall, en canvi, pensava que la clau per fer fora Jordi Pujol de la Generalitat era apropar-se cap a sectors de la burgesia catalana i l’esquerra nacionalista, atraient-los cap a un projecte socialista comú que ell ja havia començat a assajar sota el nom de Catalunya Segle XXI.110 En qualsevol cas, totes les famílies del partit implicades sabien perfectament que, amb el Congrés de Sitges, s’encaminaven cap a un procés de renovació.111 El cert és que l’arrencada del congrés va ser d’allò més accidentada, amb un vot de càstig massiu cap a l’informe de gestió d’Obiols (amb un 23’7% d’abstencions i un 28’6% de vots negatius, només va ser aprovat pel 47% dels delegats –que per primera vegada votaven de forma individual i secreta) que va empènyer-lo a plantejar la seva dimissió o, en cas de continuar, fer-ho només sense la presència a l’Executiva de Josep Maria Sala, el secretari d’Organització del partit, a qui Obiols feia responsable del vot de càstig que havia rebut.112 Gràcies a la mediació de Pasqual Maragall,113 Narcís Serra (tots dos van rebutjar de postular-se a la primera secretaria)114 i Joan Reventós, es va arribar a una solució de compromís que consistia en el fet que Raimon Obiols acceptés seguir com a primer secretari, passant a estar acompanyat per un Comitè d’Acció Política integrat per Josep Maria Sala, Joan Reventós, Narcís Serra, Pasqual Maragall i Josep Borrell. La secretaria d’Organització passava a estar ocupada per l’aleshores alcalde de Cornellà de Llobregat, José Montilla, home proper a Sala. Durant els dies posteriors al congrés, Obiols va atribuir-ne els resultats al malestar entre els delegats per la creixent desconnexió entre la base del partit i la seva cúpula, evidenciada per casos com la filtració durant els dies previs a la seva votació d’un llistat ja gairebé tancat sobre la 108 Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012). Barcelona: Proa, 2014, p. 59. 109 Solé Tura, Jordi: “El congreso del PSC”, El País, 11 de febrer de 1994. 110 “Maragall y otros “barones” del PSC proponen limitar el poder de Obiols al frente del partido”, El País, 8 de desembre de 1993. 111 Raimon Obiols ho resumia així en una entrevista a La Vanguardia del 4 de febrer de 1994: “el VIIè Congrés del PSC no era “un punt d’arribada, sinó de partida”. El congrés, significativament, se celebrava sota el títol “Noves respostes per a una nova època”. 112 “Raimon Obiols pone condiciones para continuar como primer secretario del partido”. La Vanguardia, 5 de febrer de 1994. 113 Que, segons testimonia Joaquim Nadal, havia intentat, infructuosament, parar el cop just abans que es produís adreçant una nota a Antoni Santiburcio, primer secretari de la Federació socialista de Barcelona, en què li deia que “una votació negativa de l’informe de gestió seria avortar el Congrés abans de començar”, fent notar que Narcís Serra compartia la mateixa opinió. Nadal Farreras, Joaquim: “Renovació i canvi”, dins DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 112. 114 Responent així a la petició de 12 capitans territorials del partit, entre els quals Maragall situa José Montilla al capdavant. Maragall, Pasqual: Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008, p. 219. 3 1 �composició definitiva de l’Executiva.115 El fet és que no es pot dir que aquesta circumstància agafés el primer secretari per sorpresa, perquè ja durant el seu informe de gestió havia assenyalat la importància de promoure la participació de la militància (enllaçant, així, amb diverses iniciatives de debat intern impulsades pel partit durant el 1993), i entre les mocions aprovades pel congrés hi va haver la creació de la figura de la Defensora del Militant, càrrec que va estrenar Pilar Ferran, exdiputada del Parlament de Catalunya. Però la distància d’Obiols no era només amb la militància de base, sinó també –i de manera cada cop més important– amb els quadres mitjos del partit, molts dels quals, sota el sobrenom de capitans,116 van erigir-se en els autèntics protagonistes de la rebel·lió viscuda.117 El cert és que entre aquests quadres hi havia la sensació estesa de ser víctimes d’un cert desplaçament, de classe i generacional, davant d’unes “famílies fundadores” que seguien mantenint majoritàriament el control del partit.118 Va caldre, per tant, més enllà de la intermediació de Maragall, Serra i Reventós, l’actuació dels alcaldes de la resta del territori, erigits com a “contrapès” entre l’obiolisme històric i els capitans del Baix Llobregat, per tal d’evitar un terrabastall encara major i pactar una via intermèdia que permetés sortir del Congrés de Sitges amb un partit amb possibilitats de recompondre’s.119 En qualsevol cas, tot i que tinguessin molts elements en comú –esgotament de projecte, pugnes personalistes i coincidència temporal– la crisi viscuda al PSC durant aquell període no era una reproducció a petita escala de la que es vivia al PSOE –com sí que ho van ser moltes de les polèmiques que es van viure en el si de moltes federacions territorials a la resta de l’Estat–, sinó que amb independència de la família política a què es pertanyés, la immensa majoria dels socialistes catalans donaven suport al sector renovador en la seva disputa amb els guerristes, com hem vist abans. Fos com fos, el cert és que el Congrés de Sitges de 1994 havia suposat un punt de no-retorn per al PSC, obrint-se un procés de transformació120 que es veuria en gran part culminat al VIIIè Congrés del partit, celebrat a L’Hospitalet de Llobregat entre l’11 i el 13 d’octubre de 1996. Com a símptoma més evident de l’obertura d’una nova etapa, en aquest congrés va produir-se el relleu a la primera secretaria, que passava a ocupar Narcís Serra, mentre Raimon Obiols era elegit per al càrrec simbòlic de la presidència de la formació. Igualment es satisfeien les demandes 115 La premsa del dia d’obertura del congrés informava, nom per nom i àrea per àrea, de la composició que es preveia que tindria l’Executiva: una cúpula formada per Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lluís Armet, Higini Clotas, Antoni Dalmau, Manel Royes, Antoni Siurana i Josep Borrell (una executiva amb només tres cares noves –Nadal, Borrell i Dalmau– respecte l’anterior). Completaven l’esborrany de direcció Ernest Lluch (estudis i programació), Joaquim Llach (finances), Joan Marcet (coordinació amb les Corts), Anna Terrón (afers internacionals), Jordi Font (cultura), Arseni Gibert (acció sectorial), Mercedes Aroz (gestions administratives), Francesca Martín (dona), Rosa Martí (coordinació i possible portaveu), Xavier Soto (formació) i Ernest Maragall (acció electoral). “La nueva ejecutiva se reducirá y estará marcada por la continuidad”, La Vanguardia del 4 de febrer de 1994. 116 El moviment dels capitans estava encapçalat, entre d’altres, per Antoni Santiburcio (primer secretari de la Federació de Barcelona) i Joan Ferran (secretari d’Organització de la Federació de Barcelona); José Zaragoza (primer secretari de la Federació del Baix Llobregat); Manel Nadal (primer secretari de la Federació de Girona); Ramon Vilalta (primer secretari de la Federació de Terres de Lleida); Jordi Terrades (primer secretari de la Federació del Vallès Oriental); Manuel Bustos (aleshores regidor a l’Ajuntament de Sabadell); Joan Vich (alcalde de Vilanova del Camí, Anoia); Josep Corominas (regidor de l’Ajuntament de Terrassa); Bartomeu Muñoz (primer secretari de la Federació Barcelona Nord i regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet); Toni Gómez; Pep Clofent (primer secretari de la Federació del Maresme); Toni Nogué; Xavier Robert (alcalde de Canyelles, Garraf); Xavier Sabaté (diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats); Lluis Pérez (diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats i regidor de l’Ajuntament de Reus); Joan Canongia (federació Vallès Oest), entre d’altres. Sala, Josep Maria: Moments del socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020, p. 108. 117 Com explicava José Montilla anys més tard en un llibre-entrevista, quan els quadres mitjos del partit van assabentar-se de la composició de la nova executiva ja el dia abans que comencés el congrés, s’havia estès la pregunta sobre quin era el paper que jugaven ells en tot plegat, fet que va donar lloc a situacions “molt tenses”. Segons el testimoni de Joan Ferran, Montilla va començar a tenir un tracte intens amb el grup dels capitans a partir de la finalització del Congrés de Sitges. Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta, 2006, p. 101 i 259. 118 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). 119 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 120 Mal paït pels cercles de l’obiolisme, des d’on es va llançar, el 1995, un document analitzant aquesta evolució, titulat “Temps de canvis”, on s’assenyalava que el PSC havia menystingut la política catalana en benefici de l’estatal i la municipal; la compartimentació de dirigents i sectors en funció de l’àmbit polític; la formació d’un aparell i de control territorial; el sorgiment de lideratges desconnectats del partit (només vinculats a l’aparell per pactes). Com havia acabat passant en d’altres formacions polítiques a escala planetària, el sorgiment d’un aparell dins el PSC havia generat una “oligarquia centralista i autoritària”, que ideològicament s’acabava afirmant al voltant d’uns quants “tòpics doctrinaris obsolets”, deixant de banda el món real, amb una “endogàmia malaltissa”, i tot plegat acabant “reduït a un cercle viciós d’autoafirmació”. Aquest document, entre d’altres, estava signat per Martí Carnicer, Francesc Colomé, Joan Fuster, Arseni Gibert, Rosa Martí, Marta Mata, Joan Manuel del Pozo i Anna Terrón. Document recollit a Obiols: El mínim que es pot dir, p. 361. 3 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �dels capitans i de molts dels quadres territorials del PSC, en dotar-se de més múscul la xarxa territorial del partit, fomentant l’autonomia de les Agrupacions i Federacions i dotant-les de més recursos –alhora que es decidia reorganitzar les comissions sectorials del partit, per apropar-les a les noves realitats socials. Dins aquell congrés també va actualitzar-se la proposta federal del PSC, però d’aquests aspectes ens n’ocuparem més endavant. Abans d’això, farem esment a l’altra gran evidència del procés de renovació que estava vivint el PSC –és a dir, als seus nous candidats a la presidència de la Generalitat i en les seves noves propostes per a la política catalana. 4.3 La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar l’Estatut Amb un ambient tan enrarit dins del partit com el que havia deixat el Congrés de Sitges, la configuració de la candidatura a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de 1995 no va ser fàcil. Tot i que des de l’anunci de la no-continuïtat de Raimon Obiols com a cap de llista el nom de l’alcalde de Girona Joaquim Nadal va començar a sonar amb força, durant uns mesos també van sospesar-se els perfils de Pasqual Maragall, Narcís Serra, Joan Majó, Jordi Solé Tura, Josep Borrell, Mercè Sala i Higini Clotas com a possibles candidats.121 Finalment, l’elecció de Joaquim Nadal com a candidat de consens no va evitar ni que el sector més catalanista (obiolista) del PSC es lamentés de la seva poca presència a les llistes ni que Nadal fos assenyalat en un acte públic del partit com a “més catalanista que socialista” per un personatge de l’àmbit socialista com era el president de l’Hogar Extremeño de Barcelona, Antonio Lorences, que va elogiar, en contraposició, les posicions ideològiques de Josep Maria Sala, també present a l’acte.122 El cert és que el perfil de Joaquim Nadal va suposar l’elecció d’un personatge allunyat de l’aparell del partit, de discurs catalanista i amb connexió amb el territori. Lluny de cofoismes, l’alcalde gironí havia formulat durant els mesos previs a la seva designació un missatge renovador, tan en clau de partit com pel que feia a Catalunya. En relació amb el PSC, el precandidat havia lamentat el gener de 1994 que, a nivell català, el partit semblava que s’havia de fer perdonar la seva participació al Govern d’Espanya, mentre a nivell espanyol (i, a vegades, en el mateix àmbit socialista), el PSC s’havia de fer perdonar la seva catalanitat. Segons el seu diagnòstic, això feia que la formació estigués acomplexada, patint “la síndrome d’actuar com una ideologia i una organització subordinada”. Per tot plegat, Nadal feia una crida a abandonar tot estigma i adquirir una visibilitat que permetés valorar en la justa mesura l’aportació dels socialistes catalans al Govern d’Espanya, tant a nivell estatal com català.123 A l’hora de postular-se com a candidat, Nadal enumerava com a “ingredients bàsics i prioritaris” de la seva acció política el catalanisme, el municipalisme i el socialisme –és a dir, “la construcció de la nació catalana (catalanisme), des de baix en el territori (municipalisme) i amb la gent (socialisme)”. El candidat, que –en consonància amb el que havia defensat el PSC fins aleshores– entenia el fet nacional català com a “síntesi entre un fort component històric i una nova realitat social”, explicava en el seu discurs de proclamació com a candidat, el 22 de juliol de 1995, que el seu era un projecte arrelat en les tradicions del federalisme, del moviment obrer, del catalanisme polític progressista i del socialisme democràtic, orientat també cap a Europa. Durant la precampanya, Nadal ja havia aprofundit en la seva aposta per una administració que 121 En el cas de l’alcalde de Barcelona, Maragall “volia i dolia” davant la perspectiva de la candidatura a la Generalitat –un escenari que des de la Federació de Barcelona, malgrat la seva “molt mala relació” amb Maragall, no es veia amb bons ulls. Com a possible solució, Maragall va oferir a Joaquim Nadal fer un tàndem electoral pel qual Maragall seria president i Nadal conseller en cap –possibilitat que va quedar descartada després d’una filtració a la premsa. Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec, p. 28-30. 122 Joaquim Nadal defineix la seva candidatura com a “mal menor” per al PSC (entrevista del 23 de març de 2020). Les queixes del sector obiolista i les acusacions de Lorences van ser publicades al diari Avui els dies 16 i 8 de novembre de 1995, respectivament, i són recollides a Lo Cascio, Nacionalisme i autogovern, p. 297. 123 Així ho formulava a l’article “La renovació del socialisme català”, publicat pel diari El Punt el 29 de gener de 1994. Text recollit dins Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003, p. 118. 3 3 �respongués al principi de subsidiarietat –és a dir, una Generalitat descentralitzada, que potenciés els ajuntaments, dotant-los d’eines per donar el millor servei possible a la ciutadania. A nivell econòmic, el candidat socialista apostava per la creació de riquesa a través de la col·laboració entre el sector públic i privat, així com per impulsar l’accés universal a l’educació, a la cultura, al treball, a la sanitat i a l’habitatge. Aquesta combinació havia de refermar la “salut democràtica” de la societat catalana. Per fer possible tot plegat –i aquest va ser el principal element diferencial de la candidatura de Joaquim Nadal– calia impulsar la reforma de l’Estatut d’autonomia. Aquesta reforma naixia de la necessitat, tal com havia plantejat ja a la conferència del PSC celebrada a Manresa el desembre de 1993 de fer un nou pacte amb l’Estat, per encaminar-se cap a una articulació federal “des de la lleialtat i la confiança”, feta des de la “diferència”, on es reconeguessin els aspectes bàsics de la identitat catalana –del fet nacional. Així, calia reduir la presència de l’Estat a Catalunya a només els àmbits imprescindibles per a la seva funció constitucional, dotant la Generalitat de totes les competències possibles per fer que es pogués identificar com l’administració “ordinària única de l’Estat a Catalunya”; alhora que impulsant un model territorial “simplificat”, sense burocràcies afegides i amb un paper clau per part dels municipis. Aquest augment competencial havia d’anar acompanyat d’un nou model de finançament que s’adaptés a la realitat social i econòmica catalana i per permetre’n el seu desenvolupament i creixement.124 Amb el lema “Fem que guanyi l’esquerra”, el PSC va encarar les eleccions autonòmiques del 19 novembre de 1995 amb molt males previsions a les enquestes. Tot i perdre sis diputats respecte a les eleccions de 1992 –es va passar de quaranta a trenta-quatre escons, amb un descens del total dels vots del 27’55 al 24’9%–, la valoració que va fer-se dels resultats en un primer moment va ser positiva, pel fet que CiU havia perdut la majoria absoluta.125 Una primera mostra del canvi d’escenari que s’acabava de produir va ser l’acord entre totes les forces de l’oposició de l’elecció de l’històric líder socialista Joan Reventós com a president del Parlament de Catalunya, realitzada com a gest de desgreuge davant la “prepotència” amb què CiU havia manegat la vida parlamentària durant els seus onze anys de majoria absoluta.126 Per tal d’afrontar la legislatura, Pujol va pactar amb el PP com a soci preferencial –fet que tindria com a torna la no aprovació dels pressupostos estatals del govern del PSOE l’any següent, generant la caiguda del govern González i passant a pactar per fer president Aznar després de les eleccions de 1996, en el famós Pacte del Majestic–, però tot i així es va establir una certa col·laboració entre el Govern català i el PSC, que va donar fruit, entre d’altres acords, a un nou Pacte de Política Lingüística (que no va gaudir, tot i així, del consens que havia envoltat la normativa anterior). Malgrat el seu bon paper com a cap de l’oposició, Joaquim Nadal no va repetir com a candidat a les presidència de la Generalitat el 1999, sinó que va esdevenir un dels grans suports de Pasqual Maragall per a intentar desbancar el pujolisme del Govern català i, en els anys següents, va jugar un paper crucial dins dels governs de progrés que podrien tirar endavant, finalment, un projecte diferent per a Catalunya. 4.4 Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall Malgrat el progressiu debilitament de la figura de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya després de la pèrdua de la majoria absoluta el 1995 i del pacte amb el PP de 1996, l’espai socialista català va arribar aviat a la conclusió que només la figura de Pasqual Maragall, el seu gran antagonista durant tant de temps, seria l’únic capaç de desbancar-lo. Maragall, que havia 124 Totes les cites a Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, p. 9, 17-18, 21, 41, 55, 114-115. Sobre la reforma de l’Estatut p. 21-14. 125 CiU va guanyar les eleccions en obtenir 60 escons (10 menys que el 1992), i el PP va pujar fins al tercer lloc en pujar de 7 a 17 diputats. També van augmentar la seva representació les altres dues forces parlamentàries, ERC –d’11 va passar a 13– i Iniciativa per Catalunya –de 7 a 11. 126 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 277-278. 3 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �deixat l’alcaldia de Barcelona el setembre del 1997 després d’una disputa amb la Federació del seu partit a la capital catalana l’any anterior, s’havia traslladat a Roma, des d’on es va deixar estimar i va poder preparar un retorn a Catalunya amb una posició de força que difícilment hauria pogut aconseguir dins dels canals orgànics convencionals. D’entre tot el reguitzell de visites que va rebre durant la seva estada a Itàlia demanant-li que fes el pas a postular-se públicament per presidir la Generalitat,127 n’hi va haver dues de decisives. La primera, la del seu amic i primer secretari del PSC, Narcís Serra, que va aplanar el camí per a una candidatura adaptada als criteris poc ortodoxes del candidat. La segona, la de l’expresident espanyol Felipe González, que va haver d’acceptar tolerar que Maragall tornés defensant un programa de canvi per a Catalunya i a Espanya que formulava una proposta de federalisme diferencial molt més radical que els plantejaments que el PSOE havia anat rebutjant prèviament al PSC, com veurem més endavant. Concretament, Maragall va plantejar a González el que ell va anomenar el Decàleg federal, que estava estructurat en cinc àmbits –fiscal, cultural, polític, judicial i institucional. Pel seu interès, el reproduïm a continuació: Fiscal: 1.Igualar en vint anys els resultats del règim foral amb els del règim comú, a igualtat de competències. 2.Arribar al 2005 amb una distribució de la despesa pública en la proporció 40-30-30 per cent entre govern central, governs autonòmics i governs locals. 3.Igualar la inversió de l’Estat entre les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants. 4.Pagar per renda i rebre per població (per exemple, Catalunya pagaria el 20 per cent dels impostos i rebria el 16 per cent de les despeses del govern central). 5.Concedir un període de deu anys a les comunitats autònomes amb endarreriments estructurals per resoldre’ls mitjançant despeses per habitant superiors a les restants. Cultural: 6.Enfocar l’ensenyament de les humanitats al voltant de la història comuna dels pobles d’Espanya, no la història única o les disset versions autonòmiques de la mateixa. 7.Protegir les quatre llengües oficials (la comuna –el castellà–, el català, l’euskera i el gallec) des de l’Estat i protegir el castellà des de les comunitats autònomes. Judicial: 8.Casar les sentències als Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes amb una sola excepció: el recurs d’unificació de doctrina davant del Tribunal Suprem d’Espanya, a l’abast d’aquells ciutadans que considerin que la jurisprudència d’un o diversos dels tribunals superiors d’altres comunitats els és més favorable. Amb això es garanteix l’homogeneïtzació en última instància de la jurisprudència sense renunciar a la proximitat i la diligència de la justícia. Polític: 9.Reformar el Senat per convertir-lo en la cambra territorial de les comunitats autònomes, tal com preveu l’article 69.1 de la Constitució, i integrar els municipis a la representació senatorial de cadascuna de les autonomies. Institucional: 10. Ubicar les seus de les institucions i òrgans de l’Estat seguint el criteri que no s’han de circumscriure exclusivament a la capital de l’Estat.128 Amb l’elecció de Maragall, el PSC escollia un candidat que, per més conegut que fos –era, sens dubte, la persona més carismàtica entre les seves files– no deixava de ser una figura atípica en 127 Fins al punt que, segons el mateix Maragall, hom va passar a conèixer el seu domicili romà com a San Martino-le-Beau, en referència a la residència a l’exili del president Tarradellas. Maragall: Oda inacabada, p. 228. 128 Maragall: Oda inacabada, p. 229-230. 3 5 �l’escena política catalana. Com hem vist en el cas de les iniciatives empreses des de l’Ajuntament de Barcelona, el pensament polític de Pasqual Maragall passava per la convicció que desbordant el marc institucional per al qual treballés aconseguiria fer-lo més fort, així com els seus col·laboradors es veurien també beneficiats.129 Sent així, a l’hora de plantejar la seva candidatura a la Generalitat de Catalunya –i davant el fet que fins aleshores el PSC no havia aconseguit per si sol vèncer en unes eleccions autonòmiques– Maragall va aplicar de nou aquest principi, tot promovent la creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi130 i l’aliança amb Iniciativa per Catalunya– Els Verds a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida,131 emulant a petita escala l’experiència de L’Ulivo a Itàlia, que havia dut a Romano Prodi a la presidència del consell de ministres italià l’any 1996.132 La posada en òrbita de Ciutadans pel Canvi (CpC) responia al concepte de què havien de ser els espais polítics per a Pasqual Maragall. Si mentre era alcalde de Barcelona ja havia dit que el PSC havia de ser “el partit dels que no tenen partit”,133 a l’hora de dissenyar el seu projecte per al Govern català es tractava d’aplicar el mateix esquema.134 Així, durant aquells anys Maragall ja havia impulsat en clau de futur la creació d’un grup de debat que transcendia l’àmbit del seu partit sobre la realitat política, socioeconòmica i cultural del país, anomenat Catalunya Segle XXI, del qual CpC en va agafar el relleu, adoptant una estructura més estable. Però si bé el candidat veia aquest nou grup com la seva oportunitat per arribar a xarxes territorials i professionals on fins aleshores els socialistes havien tingut una incidència limitada, el PSC no va veure el naixement d’aquesta plataforma amb bons ulls, i menys un cop es van conèixer els plantejaments de la campanya electoral. La campanya socialista per als comicis a la presidència de la Generalitat de Catalunya de 1999 va ser poc convencional des del primer moment. Amb la voluntat de replicar tècniques de campanya anglosaxones, donant un gran protagonisme a la ciutadania, la designació del candidat es va decidir per primera vegada a través d’unes eleccions primàries, en què, tot i que hi havia un únic candidat, van participar gairebé seixanta mil persones –més de la meitat de les quals no estaven ni afiliades ni registrades com a simpatitzants del partit.135 Però si el sistema d’elecció del candidat va ser original (tot i que no exclusiu, ja que s’havien fet primàries també per decidir els candidats a les municipals d’aquell any i a la presidència del Govern espanyol l’any anterior), la direcció de la campanya –que va recaure en l’antic cap de gabinet de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Roig– va ser, directament, inusual, atès que es van fer des de fora dels 129 Una convicció que Maragall havia conservat de la seva experiència militant al FOC. Entrevista a José Antonio González Casanova del 6 de març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/160733139. Data de la darrera consulta: 11 de maig de 2020. 130 El cert és que el PSC ja comptava amb experiències prèvies d’intents d’ampliació a altres sectors d’esquerres, com per exemple van ser l’organització de la Conferència d’Homes i Dones d’Esquerra (17 gener 1986, 1.300 participants) i la Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés (març-maig 1988), que segons Raimon Obiols havien tingut el doble objectiu d“obrir i fer respirar el debat polític en el PSC, perquè consideràvem que el nostre partit començava a mostrar un pes excessiu dels sectors i persones més lligats a les institucions de govern i a l’aparell d’organització interna”, la qual cosa limitava la capacitat d’acció col·lectiva i individual en els camps social, associatiu i cultural. Igualment, aquestes iniciatives buscaven obrir el PSC a gent que fins aleshores no se sentís identificada amb cap partit però busqués els mateixos objectius polítics que els socialistes. Totes dues iniciatives van servir a la pràctica de passarel·la perquè membres del PSUC s’incorporessin al PSC (entre ells, Jordi Solé Tura), però en cap cas es van organitzar intencionadament –segons Obiols– com a plataformes de cooptació de comunistes que abandonaven la que havia estat la seva formació. Obiols: El mínim que es pot dir, p. 275. 131 Segons explica Joan Saura, abans de la creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi s’havien fet contactes per explorar la creació d’un partit que superés el PSC i integrés Iniciativa per Catalunya per tal de formar un nou projecte. Aquesta opció va ser desestimada per totes dues formacions i es va descartar aviat. Entrevista a Joan Saura del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/218936405. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 132 A la vista dels bons resultats obtinguts a les autonòmiques de 1999, PSC, ICV van renovar l’aliança electoral l’any 2000, incorporant-hi ERC, per a les eleccions al Senat espanyol. La candidatura es va conèixer com Entesa Catalana de Progrés i va resultar guanyadora a Catalunya dels comicis del 2000, el 2004 i el 2008 –últim any en què va presentar-se. 133 Febrés i Rivière: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 109. 134 Per a un testimoni personal i analític del projecte de Ciutadans pel Canvi i la seva experiència de govern, consulteu Vallès, Josep Maria: Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona: Edicions 62, 2008. 135 Mentre que a les primàries per elegir entre Almunia i Borrell l’any anterior només hi havien participat un total de 18.000 militants del PSC. “Casi 60.000 ciudadanos acuden a las primarias del PSC para refrendar el proyecto de Maragall”, El País, 7 de març de 1999. 3 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �quarters generals del PSC, al carrer Nicaragua de Barcelona, i no sempre seguint els criteris del partit, sinó sempre els d’un expert en comunicació política que no en formava part. Essent així, i davant protagonisme donat a la plataforma CpC tot esperant arribar a segments de la població que fins aleshores no s’havien sentit interpel·lats pel projecte socialista, Maragall i el seu equip de campanya van acabar creant una certa sensació de greuge dins del PSC,136 generant-se un efecte pel qual una part notable de la militància i de l’electorat tradicional del partit no es va mobilitzar com en eleccions anteriors.137 Malgrat aquest fet, i sota el lema de “Canviar és guanyar”, Maragall va presentar un programa polític basat en el Decàleg federal, que va tenir una amplíssima acceptació entre la ciutadania, tal com van demostrar els resultats electorals del 17 d’octubre de 1999, on la candidatura de PSC-CpC, tot i el descens global en la participació, va pujar en quatrecents mil vots i divuit escons respecte els comicis anteriors –produint-se, en aquest punt, una situació paradoxal. I és que els excel·lents resultats de la candidatura de Maragall (52 diputats, 37’9% dels vots) van fer que per primera vegada la coalició governamental CiU fos superada en vots (concretament, 6.328) en unes eleccions autonòmiques, però la sobrerepresentació que la llei electoral vigent dona a les àrees menys poblades del país van fer que la candidatura de Jordi Pujol fos la que més escons va obtenir al Parlament de Catalunya. D’aquesta manera, i malgrat que a la pràctica s’hagués produït un “empat tècnic” entre PSC-CpC (37’9%) i CiU (37’7%) pel que fa a vots, la coalició nacionalista va aconseguir quatre diputats més que la candidatura coalitzada socialista.138 Malgrat l’evidència de la derrota (entre CiU i PP, que ja tenien un pacte de govern recíproc en marxa, sumaven seixanta-vuit escons pels seixanta set-de la resta de forces parlamentàries), Maragall va desubicar molta gent a l’hora de valorar els resultats durant la nit electoral, afirmant públicament que havia guanyat les eleccions i que esperava l’encàrrec per formar govern. Però quan Jordi Pujol va tornar a ser investit com a president de la Generalitat, l’impacte anímic d’haver-se quedat tan a prop del seu objectiu no va fer que l’antic alcalde de Barcelona amagués el cap sota l’ala, sinó tot el contrari. Així, si Maragall havia estat un candidat poc usual, també va ser un cap de l’oposició totalment atípic. En primer lloc, el líder socialista va aconseguir que l’oposició tingués despatxos de treball dins del Parlament de Catalunya, revitalitzant així la vida parlamentària i arrossegant al conjunt dels grups que no participaven del govern fora de la seva atonia habitual. En segon lloc, i més important, va crear un govern a l’ombra, a imitació del shadow cabinet britànic, en què els diputats que conformaven el seu grup van rebre atribucions sectorials i territorials, havent de realitzar un treball de camp i un seguit de propostes que serien clau per al desenvolupament del primer govern de progrés, a partir de l’any 2003. Per últim, Maragall –sense tenir el ple recolzament del seu partit per fer aquest pas–139 va plantejar una moció de censura contra Jordi Pujol el 18 d’octubre del 2001, quan la majoria absoluta obtinguda pel PP l’any anterior a les eleccions generals havia deixat CiU en una posició de franca debilitat parlamentària, agreujada per la inestabilitat que el procés de successió de Pujol havia generat dins del seu partit i de la coalició. Segons va explicar Maragall a la premsa, la moció de censura es presentava davant l’evidència de l’esgotament polític del projecte de Pujol i per acabar amb la “lesiva” aliança que aquest havia teixit amb el PP.140 En contrast, el líder socialista presentava una proposta de programa de govern basada en el seu programa electoral de 1999 i enriquida amb 136 Manuela de Madre explica que es va crear la falsa sensació dins del partit que Maragall estimava més a Ciutadans pel Canvi que al PSC, motiu pel qual es van generar moltes tensions internes. Entrevista a Manuela de Madre del 6 de març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo. com/156578651. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 137 Motiu pel qual l’equip de Maragall va entendre que el PSC havia fet aquella campanya “a la contra” del candidat socialista. Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 138 En tercera posició va quedar el Partit Popular (9’51% vots, 12 escons), en la quarta ERC (8’67%, 12) i en la cinquena Iniciativa per Catalunya – Verds (2’51% a Barcelona, 5 escons en total). RIQUER: La Catalunya autonòmica, p. 281. 139 Maragall: Oda inacabada, p. 256. 140 “Maragall presenta una moción de censura contra Pujol”, El País, 4 d’octubre del 2001. 3 7 �molts dels continguts treballats pel seu govern a l’ombra. Tot i que anava adreçada a ell, el debat parlamentari de la moció no es va produir entre el president Pujol i el cap de l’oposició, sinó que el líder nacionalista va decidir que fos el seu conseller en cap i successor, Artur Mas, l’encarregat de rebatre els arguments dels socialistes, anticipant així el que esdevindria la tònica habitual a partir del 2003. La manca de suports a Maragall fora dels del seu partit i d’ICV va fer que la moció no prosperés,141 però l’evidència que per primera vegada hi havia un projecte polític alternatiu per a Catalunya amb opcions de fer-se amb el govern va esdevenir més palpable que mai. 4.5 El govern Maragall i el nou Estatut Després de quatre anys d’oposició productiva i gaudint d’un projecte polític consolidat, Pasqual Maragall encarava les eleccions autonòmiques del 16 de novembre del 2003 en una posició de força insòlita en un líder socialista català. Com apunta Borja de Riquer, la crisi de lideratge que seguia patint el socialisme espanyol des de la sortida de Felipe González de la secretaria general del PSOE el 1997 havia facilitat l’acceptació, en primera instància, del seu projecte federal,142 que es va veure molt més recolzat encara a partir del 22 de juliol del 2000, amb l’elecció del gairebé desconegut José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE després de la dimissió de Joaquín Almunia pels desastrosos resultats a les generals de l’any 2000. En efecte, i malgrat que els delegats del PSC van repartir els seus vots entre Zapatero i les altres tres candidatures –José Bono, Rosa Díez i Matilde Fernández, de posicionaments molt més centralistes–,143 el recolzament dels socialistes catalans va ser bàsic perquè el jove diputat de Lleó i líder del corrent renovador Nueva Vía sortís vencedor al XXXVè Congrés del PSOE,144 amb només nou vots de marge sobre Bono.145 La victòria de Zapatero va entusiasmar Pasqual Maragall, que veia com el seu projecte d’aprofundir en l’Espanya plural, nació de nacions, esdevenia una possibilitat factible gràcies al fet que el PSOE passés a estar dirigit per algú que també admirava les teories federalistes que de l’exili havia estant desenvolupat el veterà polític socialista lleonès Anselmo Carretero.146 Comptant, doncs, amb una inèrcia favorable, la campanya socialista a la presidència de la Generalitat del 2003 va incorporar molts dels elements de la del 1999 –mateixes línies programàtiques, enriquides amb l’experiència del govern a l’ombra; aliança amb Ciutadans pel Canvi–, però també notables diferències –com la no renovació de la candidatura conjunta amb ICV-EUiA o el fet de tornar a ser dirigida des del partit, sota un control molt més estricte del seu aparell. Amb l’eslògan “Ara Maragall. Més ambició per a Catalunya”, els socialistes van tornar a guanyar les eleccions en vots, i tot i baixar fins als 1.031.454 (és a dir, un 31’16% del total), va continuar obtenint set mil suports més que CiU (1.024.425, 30’94%), on s’estrenava Artur Mas com a cap de llista. Tot i que per segona vegada consecutiva, i altre cop a causa de la sobrerepresentació de les zones menys poblades que implica la manca d’una llei electoral catalana pròpia que ho corregeixi, CiU obtenia quatre diputats més (46) que el PSC (42), l’espectacular ascens de l’ERC (23 diputats, 16’44%) de Josep Lluís Carod-Rovira i els molt bons resultats de l’ICV-EUiA (9, 7’28%) de Joan Saura van fer que per primera vegada en més de vint anys la suma de les forces d’esquerres fos superior a la de les dretes al Parlament català, ja que els resultats del PP de Josep Piqué (15 escons, 11’89%) eren insuficients per a poder renovar un pacte de legislatura amb els 141 Maragall va obtenir 55 vots a favor, 68 en contra (PP i CiU) i 12 abstencions (ERC). 142 Malgrat rebre l’oposició de certs barons territorials del PSOE, com l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el gallec Francisco Vázquez. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 326. 143 Sala: Moments..., p. 129. 144 Van treballar especialment en aquesta direcció els socialistes catalans Carme Chacón, Germà Bel, Anna Terrón i Xavier Roig. Mercader, Jordi: Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Barcelona: La Magrana, 2008, p. 28. 145 Concretament, Rodríguez Zapatero va rebre 414 vots a favor (41’7% suports), mentre el president de Castella-la Manxa va obtenir-ne 405 (40’8%). Les candidatures de la guerrista Matilde Fernández (109 vots, 10’95%) i la política basca Rosa Díez (65 vots, 6’53%) van rebre un suport molt menor. NÚÑEX SEIXAS: España en democracia, p. 323. 146 Del que Maragall destaca els seus llibres La integración nacional de las Españas (1962) i Las nacionalidades españolas (1967) com a principals influències en la seva concepció federal d’Espanya. Maragall: Oda inacabada, p. 40. 3 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �convergents. Però si quatre anys abans el candidat socialista s’havia mostrat eufòric tot i que els resultats no el permetessin governar i malgrat que durant els mesos previs a les eleccions ja hagués explorat personalment línies d’entesa amb els líders d’ERC i d’ICV, en la nit en què es materialitzava la possibilitat de bastir un govern de canvi liderat per ell, Maragall va anunciar portes endins que no veia clar l’horitzó que s’obria i que no volia fer efectiva la possibilitat d’accedir a la presidència de la Generalitat,147 extrem que es va desactivar immediatament des del PSC.148 Va ser per aquest motiu que Maragall, president del PSC des del seu IXè congrés (16-18 de juny del 2000) i candidat a la presidència del govern, no va conduir el pes de les negociacions que havien de dur al primer govern de progrés, sinó que per part dels socialistes catalans va ser el seu primer secretari, José Montilla –secundat pel viceprimer secretari Miquel Iceta, Ernest Maragall i Antoni Castells–, l’encarregat d’encapçalar les converses amb Joan Puigcercós (ERC), Joan Ridao (ERC) i Joan Saura (ICV) per tancar el que seria conegut com el Pacte del Tinell, en què es posaven les bases del primer govern de progrés de la Generalitat, que ben aviat va passar a ser popularment conegut pel malnom de tripartit. El Pacte del Tinell es va firmar el 14 de desembre del 2003 al Saló del Tinell de l’antic Palau Reial de Barcelona. El seu text recollia la intenció de les forces que formarien el futur govern catalanista i d’esquerres (com enunciava l’eslògan que va presidir la cerimònia de firma) de promoure la construcció a Catalunya d’una societat democràtica avançada –basada en la igualtat entre ciutadans, la fiscalització dels poders públics i l’aplicació del principi de subsidiarietat, així com la lluita contra la corrupció i la col·laboració lleial entre tots els nivells administratius–; l’avenç en “l’expressió plena de la nació catalana”, entesa com la globalitat de la comunitat de la ciutadania de Catalunya, sense excepcions; l’extensió de la igualtat d’oportunitats a tota la ciutadania i territoris del país, per garantir-ne la cohesió social i territorial; i l’aposta per la innovació, l’educació i un model d’infraestructures adient a les necessitats del país per tal d’impulsar-ne la prosperitat. Al llarg de les gairebé vuitanta pàgines que conformaven l’acord es desglossaven punt per punt les principals línies polítiques i estratègiques que havien de guiar l’acció de govern. El text expressava que el gruix de la legislació aprovada des del 1978 no es corresponia amb els principis originaris de la Constitució espanyola –és a dir, que no s’havia efectuat un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat ni a nivell conceptual ni a nivell pràctic, amb uns nivells d’autogovern disminuïts respecte les capacitats del text constitucional–, i que per tant calia rectificar aquesta realitat promovent la participació de la Generalitat en la designació de membres d’institucions generals de l’Estat (el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, etc.) i d’altres agències i empreses estatals (Banc d’Espanya, Comissió Nacional dels Valors, etc.); revisar les competències, la composició i l’elecció del Senat per tal de convertir-lo en una cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes, on es recollís la diversitat que integra Espanya; agilitzar la tramitació d’iniciatives legislatives a iniciativa de les autonomies, així com impulsar reformes legals per facilitar la col·laboració entre institucions; fer del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’organisme jurídic més elevat al Principat i fer de la Generalitat “l’única administració responsable de les competències autonòmiques i estatals” a Catalunya, mitjançant les reformes legals que procedissin. El pilar principal que havia de fer possible l’aplicació de tots aquests principis i polítiques federalitzants i d’aprofundiment democràtic havia de ser l’elaboració d’un nou Estatut, així com l’aprovació d’un nou sistema de finançament autonòmic, en resultar insuficient el que s’havia aprovat el 2001.149 L’endemà de la firma del Pacte del Tinell, Maragall va exposar durant el debat d’investidura al Parlament de Catalunya el seu pla de govern, basat en una actitud “de propostes i no de protestes”, 147 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 148 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). 149 “Acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya”, firmat el 14 de desembre del 2003 per Pasqual Maragall i Mira, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Consultable a http://www.ub.edu/OGC/Catalunya_VII_leg_Tinell.pdf. Data de la darrera consulta: 17 de maig del 2020. 3 9 �aclarint que el seu projecte d’Estatut havia de ser entès com “la proposta catalana per a Espanya” i com a “una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió”. Igualment, el líder socialista reclamava una reforma constitucional que, al seu entendre, ja no podia endarrerir-se més i advertia que s’estava entrant en un camí de no retorn on Catalunya ja “no es [deixaria] enganyar més”.150 Per a fer-ho, Maragall es va envoltar d’un executiu –en què ell només va poder consensuar els noms dels consellers del PSC amb José Montilla, ja que cada formació va decidir qui serien els seus integrants, després d’haver consensuat el repartiment de competències–151 on quedaven en mans de la coalició PSC-CpC les conselleries amb més pes polític, com Economia i Finances (Antoni Castells), Interior (Monsterrat Tura) o Política Territorial i Obres Públiques (Joaquim Nadal). Igualment, els socialistes es feien càrrec d’àrees en què es preveien canvis significatius –Justícia (Josep Maria Vallès)–, essencials en la provisió d’oportunitat d’igualtats a la població –Salut (Marina Geli), Cultura (Catalina Mieres)– i de sectors essencials –Treball i Indústria (Josep Maria Rañé), Agricultura, Ramaderia i Pesca (Antoni Siurana). ERC assumia la conselleria de Presidència (Josep Lluís Carod-Rovira era nomenat conseller primer) i Governació (Joan Carretero), així com d’altres carteres clau per a l’estat del benestar –Benestar i Família (Anna Simó)– i per al canvi de model productiu –Educació (Josep Bargalló), Universitats, Recerca i Societat de la Informació (Carles Solà), Comerç, Turisme i Consum (Pere Esteve). Finalment, ICV-EUiA assumien la conselleria de Relacions Institucionals i Participació (Joan Saura) i Medi Ambient i Habitatge (Salvador Milà). Malgrat la convincent posada en escena que havia suposat la firma del Pacte del Tinell i la potència simbòlica del discurs d’investidura de Pasqual Maragall, el primer govern de progrés va néixer amb força condicionants negatius. En primer lloc, com hem vist, el seu president havia intentat desestimar-ne la formació abans de començar, conscient, entre d’altres factors, d’una certa posició de fragilitat dels socialistes catalans després d’haver perdut deu escons respecte la legislatura anterior –mentre els seus socis de govern havien, respectivament, gairebé doblat el seu nombre de diputats– i d’haver-hi un ampli corrent d’opinió dins del PSOE favorable a pactar amb CiU per tal de poder intercanviar suports al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats a partir de la legislatura següent.152 Així mateix, segons confessa Josep Lluís Carod-Rovira, la vida del govern no es va desenvolupar en un clima d’unitat entre els partits, sinó que totes les formacions van dedicar-se a intentar marcar perfil propi “permanentment”, motiu pel qual no es va aconseguir acabar de generar mai un funcionament unitari.153 Les primeres passes del nou govern no van poder ser, a més a més, més desafortunades, atès que, poques setmanes després de la seva conformació, es va destapar que el conseller primer, Josep Lluís Carod-Rovira, havia viatjat fins a Perpinyà a negociar amb ETA el seu abandonament de la lluita armada. L’escàndol estava servit, però es va agreujar en saber-se que en el moment de fer-ho el líder republicà era president en funcions, ja que Pasqual Maragall era fora del país en viatge oficial i que, a més, aquesta reunió s’havia produït d’amagat dels seus socis de govern. L’esclat d’aquest cas –que va acabar amb la sortida de l’executiu català de Carod-Rovira, essent substituït per Josep Bargalló com a conseller primer– va generar, a banda del rebombori intern dins del govern i a l’escena política catalana, 150 “Maragall anuncia un nuevo pacto con España desde la libre interdependencia”. La Vanguardia, 16 de desembre del 2003. 151 Entrevista a José Montilla de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/224033479. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 152 Entrevista a Antoni Castells de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 153 Entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/237046217. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. Segons Marta Grabulosa, cap de gabinet de Pasqual Maragall a la Generalitat, aquest fet va ser resultat del clima de desconfiança d’ERC i ICV cap al PSC des d’un primer moment, que va anar matisant-se amb el temps, però mai no va acabar d’esvanir-se –especialment en el cas dels republicans. Entrevista a Marta Grabulosa del 18 de desembre del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/128575896. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 4 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �una primera i notable escletxa de desconfiança entre Maragall i Rodríguez Zapatero pel fet de no haver volgut destituir el president de la Generalitat el seu conseller directament, sinó optar per forçar-ne la dimissió com a conseller primer mantenint-lo, però, com a “conseller sense cartera” gairebé un mes –fins que l’anunci, el febrer del 2004, d’una treva d’ETA només a Catalunya va enrarir encara més l’ambient i va fer insostenible la situació. Gran part del PSOE es va posar aleshores en contra de Maragall pel que s’entenia com una actitud de manca de fermesa que estava sent aprofitada pel Partit Popular en la precampanya de les eleccions del març següent, tot presentant els socialistes com a aliats dels amics dels terroristes. Però l’atemptat terrorista de l’11 de març a Madrid, que el govern Aznar va intentar manipular de manera grollera provant d’acusar ETA i deixant en segon pla la pista del terrorisme islamista (que havia actuat amb l’excusa de la participació espanyola en la impopular guerra de l’Iraq) va capgirar les coses, en produir-se la victòria contra-pronòstic de Rodríguez Zapatero a les eleccions el 14 de març del 2004 i passant a dependre el PSOE d’ERC per assegurar-se la majoria parlamentària al Congrés dels Diputats. Així, i d’una tacada, es va acabar el clima directament hostil que hi havia hagut a la Moncloa cap al nou Govern català durant els seus primers mesos d’existència, alhora que les aigües es calmaven dins del socialisme espanyol respecte a la creixent animadversió que havien despertat els republicans i el mateix govern Maragall. Finalment, i no menys important, l’arribada a la presidència del govern d’un polític de discurs federalista com havia estat Rodríguez Zapatero fins aleshores obria les portes a la culminació amb èxit del projecte estatutari –sobretot tenint en compte que el líder del PSOE s’havia compromès públicament pocs mesos abans de ser elegit president a donar suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.154 Però, com més endavant analitzarem, ni les coses van acabar resultant tan fàcils ni la vida del primer govern de progrés català va arribar a ser plàcida en cap instant. Més enllà de tot el xivarri que va envoltar al govern durant tota la seva existència, el cert és que la seva acció pot desdoblar-se clarament en dues línies de treball ben establertes: l’acció diària i l’elaboració del nou Estatut. Per una banda, l’acció de govern d’aquest primer executiu de progrés va suposar l’aplicació d’iniciatives tan innovadores com la Llei de Barris,155 amb què es passava a abordar les problemàtiques que afectaven els punts més deprimits de Catalunya de manera integrada –implicant els departaments d’Interior, Educació, Salut, Benestar Social, Economia, Justícia, Política Territorial i Obres Públiques, etc. Durant el primer govern de progrés, aquesta Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial (aprovada el juny del 2004, aquest era el seu nom oficial) es va traduir en quaranta-sis accions concretes, dissenyades i aplicades en col·laboració amb l’administració local i les entitats socials del territori en qüestió.156 A nivell més delimitat sectorialment, però amb implicacions de país, el març del 2006 es va firmar el Pacte Nacional per l’Educació, amb el qual es volien assentar les bases d’un salt qualitatiu que havia de permetre a Catalunya tenir en la recerca i la innovació un dels seus grans pilars econòmics –lligant així amb els objectius de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana del 2005. Aquest salt d’escala de model econòmic basat en el coneixement no es podia fer, com veiem, sense comptar amb l’esfera internacional, motiu pel qual el govern Maragall va culminar el projecte posat en marxa amb la xarxa C-6 durant l’etapa a l’alcaldia i va aconseguir la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, d’idèntica filosofia a la xarxa originària (enfortir Catalunya a través de la cooperació amb les regions que l’envolten), però amb l’absència del País Valencià –atesa la negativa del president autonòmic del PP Francisco Camps a participar en una iniciativa 154 Superant, fins i tot, les expectatives del PSC, que li havia demanat un gest inequívoc de suport per part del PSOE al projecte de reforma estatutària, però que no s’esperava que Zapatero emetés un missatge tan contundent el 16 de novembre del 2003. Montilla, José: Clar i català, p. 25. 155 Per a un estudi en profunditat de la feina durant la legislatura 1999-2003 que va permetre, entre d’altres, l’aprovació de la Llei de Barris el 4 de juny del 2004, consulteu Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, Desembre 2018. 156 Aquestes accions van tenir continuïtat durant el govern Montilla, arribant-se al centenar d’intervencions i havent-s’hi destinat un total de 1.200 milions d’euros. Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 4 1 �liderada per aquest Govern català. L’altra gran línia de treball del govern Maragall va ser, com dèiem, l’impuls d’un nou Estatut d’autonomia per a Catalunya en un procés on, com tot seguit analitzarem, l’executiu no va acabar de marcar els passos en cap moment. La gestació del nou text estatutari va ser enrevessada, ja que va quedar a la pràctica liderada pels partits polítics, veient-se molt condicionada per les lluites parlamentàries i per la voluntat permanent de marcar perfil propi davant l’opinió pública de tots els implicats. Tant en el dia a dia com en l’elaboració de l’Estatut, Pasqual Maragall va optar per no imposar un lideratge fort –diferenciant-se molt, d’aquesta forma, de la manera de fer del seu antecessor–, delegant força el gruix de responsabilitats i buscant fer del seu consell de govern un consell alhora deliberatiu157 per aconseguir el màxim de consens entre els seus integrants –duent fins al paroxisme la cultura política del frontisme. En el cas de l’Estatut, de fet, la seva elaboració tampoc no va ser liderada pel govern, sinó que el debat va traslladar-se al Parlament, buscant facilitar així un acord general a què no es va arribar, precisament, amb l’agilitat prevista. 4.5.1. L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn Malgrat que les successives conjuntures polítiques no van permetre abordar la modificació del marc estatutari a Catalunya fins l’any 2004, durant els vint-i-cinc anys previs els socialistes catalans n’havien demanat la modificació en diverses ocasions. Com hem vist, des del PSC Joaquim Nadal ja havia defensat la necessitat d’una reforma estatutària que permetés a Catalunya viure en el federalisme diferencial durant els compassos previs a les eleccions de 1995. I la proposta feta aleshores no era, així mateix, accidental ja que –al marge d’inscriure’s en la tradició històrica federalista dels socialistes catalans– les aportacions sobre aquesta qüestió s’havien anat succeint i actualitzant durant els anys anteriors en el si del partit. Així al Vè Congrés del PSC (celebrat de l’11 al 13 de desembre de 1987) s’hi havia aprovat una ponència política de caire federalista, molt mal rebuda per part del PSOE en aquell moment, redactada principalment a quatre mans entre Miquel Iceta i Antoni Castells. Segons aquest document, el model constitucional espanyol es trobava aleshores en un estadi decisiu per saber si s’encaminava “cap a un model d’Estat federal o cap a la pervivència d’un model d’Estat centralista amb un nou tipus de governs locals”, i per fer una doble afirmació de Catalunya i Espanya calia completar el pas federalista. Per fer-ho, segons aquesta proposta, s’havia d’establir un repartiment de competències en matèria legislativa entre les comunitats autònomes i l’Estat –no es volia només una descentralització de la gestió, sinó també del poder polític–; s’havia de garantir un finançament just per a cada territori; s’havien de crear fórmules de participació institucional de les comunitats autònomes en les institucions legislatives de l’Estat (en aquest cas el Senat havia de jugar un paper fonamental) i s’havia de reforçar el paper dels governs locals (i, per tant, el seu finançament). Tot plegat conduiria, segons aquesta proposta, a poder fer efectiu un reconeixement ple de Catalunya, deixant sense sentit les reivindicacions de caràcter sentimental que tants èxits electorals estaven donant als partits nacionalistes de dretes arreu d’Espanya –CiU a Catalunya, PNB a Euskadi, etc. Per aconseguir-ho, segons preveia la ponència política de 1987, calia aprofundir en el model autonòmic en què es vivia ja que era la clau per a impulsar la federalització d’Espanya –és a dir, no calia recórrer a una modificació de la Constitució (es citaven els mecanismes previstos als articles 149.3 i 150.2 com a vies per poder-ho dur a terme). Aquest darrer punt, però, va ser contestat de seguida des del Ministeri d’Administracions Públiques, dirigit per Joaquín Almunia, des d’on es va declarar que “d’acord amb la Constitució, el federalisme no és possible a Espanya, i aquesta és la tesi del 157 En la gestió quotidiana de les conselleries, Maragall també va delegar en els consellers el gruix de la política sectorial. Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa. 4 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Govern [espanyol] i del PSOE”.158 Malgrat la negativa rebuda el 1987, nou anys més tard el PSC actualitzava la seva proposta federal al seu VIIIè Congrés, proposant l’obertura d’una nova etapa en el procés autonòmic a partir de dos eixos no excloents entre si. D’una banda, es proposava un eix de competències comunes, que havia de ser tractat de manera uniforme a partir de la cooperació federal –articulada en conferències sectorials, acords multilaterals, coresponsabilitat fiscal, així com des d’una mesa permanent entre els presidents del Govern i de les comunitats autònomes, per tal que aquests últims poguessin prendre part “en la formació de la voluntat estatal”. Complementàriament, es proposava un eix dels fets diferencials, abordat en aquest cas des de la bilateralitat entre l’Administració central i les comunitats autònomes que tinguessin fets diferencials –com és el cas català.159 En aquesta ocasió, i malgrat la impossibilitat d’aplicar la proposta atès que el PSC es trobava a l’oposició tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, aquesta revisió ideològica sí que va servir de revulsiu catalanista dins del partit, aconseguint del seu partit germà la concessió de la creació de subgrups socialistes catalans al Congrés i al Senat l’estiu de 1998. El 9 de setembre d’aquell any es va presentar, igualment, el document Per Catalunya, ara un nou federalisme, en un acte públic que va servir per presentar el projecte polític amb què Pasqual Maragall presentava la seva candidatura per a les eleccions autonòmiques de 1999. Durant la legislatura 1999-2003, els socialistes catalans van continuar remarcant la necessitat –cada vegada més imperiosa– de canviar l’estat de les coses. En dos articles d’opinió al diari El País de gran transcendència política, Pasqual Maragall advertia contra la política d’Estat radial impulsada des del Govern espanyol i clamava “pel bé d’Espanya, pel bé de Catalunya, pel bé de tots”, per acabar amb la visió “maldestre” de l’Espanya uniforme i elaborar un projecte “comú, no imposat”, de país, on tothom se sentís còmode (“Madrid se va”, El País, 27 de febrer del 2001). Mirant-s’ho amb preocupació des de l’Espanya perifèrica –de la qual sempre havia entès Barcelona com a capital–,160 Maragall acabava fent una crida a la regeneració política a Madrid, perquè si se seguia amb la deriva dels darrers anys “Espanya perdria el nord. I mai més ben dit”. (“Madrid se ha ido”, El País, 7 de juliol del 2003). I el cert és que l’elecció de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE semblava obrir, a partir de l’any 2000, una escletxa d’esperança en aquest sentit –una impressió reforçada amb passos com l’aprovació de la coneguda com a Declaración de Santillana, un document de catorze pàgines aprovat al Consell Territorial del PSOE del 30 d’agost del 2003 a Santillana del Mar (Cantàbria), en què el partit refermava el seu compromís amb la Constitució de 1978 i es presentava com a pare de l’Estat de les autonomies, però on es recollien moltes de les propostes que els socialistes catalans havien fet fins aleshores (sobretot als seus Vè i VIIIè congressos, celebrats el 1987 i el 1996, respectivament) per tal de fer evolucionar Espanya. Així doncs, i partint d’aquests dos marcs interrelacionats –Constitució i estat de les autonomies–, la declaració –titulada realment “La España Plural: La España Constitucional, La España Unida, La Espanya en Positivo”– feia una crida a millorar-los promovent una major participació de les comunitats autònomes en el projecte estatal, per tal que tota la ciutadania s’hi sentís còmode i on es garantís la igualtat d’oportunitats. Per tal d’aconseguir-ho, el document recollia –a vegades, literalment– propostes formulades més de quinze anys abans pels socialistes catalans, com una reforma del Senat que permetés canalitzar de manera efectiva la participació del conjunt del territori espanyol en la “voluntat de l’Estat en les decisions que les afecten” – acabant així amb el doble dèficit (de representació i de participació) que el PSOE detectava ara a la Cambra Alta– o la creació de la mesa de presidents autonòmics proposada el 1996 pel PSC. En 158 Durant la fase de discussió de l’esborrany de la ponència, la principal veu en contra per part del PSOE va ser la de Gregorio Peces-Barba. Dins els rengles del partit més sensibles a la proposta federal, Enrique Múgica també va considerar “prematur” parlar de la federalització d’Espanya aleshores. Només des de la Federació Socialista Balear del PSOE es va donar suport explícit al PSC. “El nuevo federalismo”, El País, 30 d’agost de 1987. 159 Serra, Narcís: “Posant les bases de l’alternativa”, dins DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 119. 160 Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998, p. 29. 4 3 �un pla federalitzant, la Declaración de Santillana plantejava també l’elaboració de Plans Comuns de Cooperació entre comunitats autònomes per dissenyar des de l’àmbit autonòmic solucions comunes a problemàtiques que compartissin. Però on el document resultava més valuós per als socialistes catalans era en l’obertura de porta a processos de reforma estatutària allí on hi hagués la necessitat i el consens per fer-ho. Per últim, el document –que apostava, entre d’altres, per la participació autonòmica en el procés d’integració europea– situava les autonomies com a motor de modernització econòmica i social i feia una crida a desenvolupar un model d’infraestructures que connectés les comunitats entre si i agilitzés els corredors econòmics i de transport (corredor del Mediterrani, etc.) dels quals formaven part. Molts dels principis i propostes formulats a la Declaración de Santillana van passar al programa electoral amb què Rodríguez Zapatero va presentar-se a les eleccions generals del març del 2004. Anant fins i tot un pas més enllà, el candidat socialista proposava una reforma constitucional limitada a quatre punts: la denominació de les comunitats autònomes; la integració europea (part remarcable de la sobirania espanyola s’havia anat posant en mans d’Europa i calia actualitzar continguts); l’impuls d’una reforma federal (en funcions i en composició) del Senat i la qüestió de la successió per primogenitura i no per masculinitat a la Corona. Malgrat obtenir la victòria en aquelles eleccions, l’oposició frontal del PP va fer inviable arribar al grau de consens necessari per tirar endavant una reforma de la Carta Magna, però l’arribada del PSOE al govern sí que permetia, en canvi, que processos com el de la reforma estatutària a Catalunya quedessin, teòricament, del tot avalats. Com hem vist en molts casos anteriors, les iniciatives de Pasqual Maragall estaven adreçades sempre a un àmbit concret, però alhora a un de molt més gran. En el cas de la reforma de l’Estatut –que, a força de desatendre’s, havia acabat fent més recomanable renovar íntegrament i no retocar parcialment– es tractava, doncs, de posar al dia l’autogovern català, però alhora de plantejar un model federal aplicable a la resta d’Espanya.161 En referència a l’autogovern, els objectius principals de la reforma estatutària eren, segons el que en va acabar sent l’arquitecte –Carles Viver Pi-Sunyer–, ampliar la qualitat de les competències de la Generalitat de Catalunya; millorar l’autonomia tributària i augmentar els recursos econòmics i avançar en el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat. Així mateix, es volia detallar un gran nombre de drets i deures ciutadans; acostar el poder judicial a Catalunya i millorar les institucions d’autogovern, així com els mecanismes de relació de la Generalitat amb l’Estat, la resta de comunitats autònomes i la Unió Europa.162 Però, com apuntàvem, més enllà d’aquestes raons de millora de l’autogovern per se, darrere l’impuls d’un nou estatut també n’hi havia d’estratègiques. Tal com explicava Pasqual Maragall per carta a Felipe González a principis del 2005 (en paraules de Jordi Mercader), amb l’Estatut: No estem reinventant una nova Catalunya de cap manera, Catalunya és més vella que Espanya, estem inventant una nova Espanya en què d’una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tindran un lloc honorable, i on Madrid, que ja és una capital internacional de primeríssima línia, no necessitarà confondre’s amb Espanya, com ho necessitava fins fa ben poc, per ser més del que era. Hauria de ser el final d’una idea eficaç però transitòria, la de l’Estat de les autonomies sense distincions, tornar a l’esperit de la Constitució, el de les nacionalitats i el de les regions, a Anselmo Carretero i a Bosch Gimpera. I el moment era ara [principis 2005] i no més tard perquè, a Catalunya, la successió del nacionalisme de CiU pel sobiranisme d’ERC és cosa de no gaires anys. I hem d’elegir alternativa de futur. La recepta és coneguda: un federalisme que pugui oferir les condicions 161 Per a un estudi en profunditat de la qüestió, consulteu Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb el federalisme i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya Europa, abril 2006. 162 Viver Pi-Sunyer, Carles: “L’Estatut del 2006”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. 4 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �d’habitabilitat conjunta que aquest sobiranisme amb voluntat inicial d’implicació no pugui rebutjar més endavant. Una altra cosa podria obrir les portes a una majoria social que es decidís a donar formalitat política al desinterès per Espanya.163 Per donar forma a tot plegat, la idea preconcebuda pel president de la Generalitat era la necessitat d’elaborar un Estatut a la manera de la constitució dels USA –és a dir, breu i que per una banda fos emotiu (fins al punt que els infants se’l poguessin aprendre de memòria a l’escola) i per l’altra fos “permanentment reformable”, en estar format d’un seguit d’idees-força164 que es poguessin fer anar evolucionant d’acord amb els canvis de la realitat socioeconòmica del país al llarg del temps.165 Però si prenem en consideració que el text que va acabar aprovant-se al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 consta d’un preàmbul llarg, dos-cents vint-i-set articles, onze disposicions addicionals, tres disposicions transitòries, una disposició derogatòria i cinc disposicions finals –mentre l’Estatut del 1979 tenia cinquanta-set articles i un total de quinze disposicions– no costa gaire fer-se a la idea que Maragall no va acabar d’assolir el seu objectiu, o com a mínim no va fer-ho de la manera esperada. El procés d’elaboració d’un nou Estatut per a Catalunya va endegar formalment a Miravet (Ribera d’Ebre), el 12 de novembre del 2004, en una reunió entre el president de la Generalitat i els presidents dels cinc grups parlamentaris del Parlament de Catalunya166 en la qual va arribarse a un acord de mínims –de tot just sis punts– sobre els tempos (calia que el Parlament de Catalunya aprovés el text com a tard el juny del 2005) i les maneres del nou Estatut –que havia de ser fruit del màxim acord possible entre les forces catalanes. Aquest primer acord ja preveia que l’elaboració de l’Estatut seria un procés “complex” per les diferències existents sobre el grau de competències polítiques i financeres que havia de tenir Catalunya, però emplaçava tots els grups a resoldre en reunions anàlogues amb el president Maragall les qüestions que es plantegessin com a més espinoses (extrem a què finalment es va recórrer només una vegada, l’11 de juny del 2005, en aquesta ocasió ja sense el PP).167 Per evitar quedar embarrancats d’entrada, el Govern català va encarregar a l’Institut d’Estudis Autonòmics, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, l’elaboració d’un estudi-base on s’havien de situar els límits constitucionals que podia tenir el nou Estatut, però que en ser lliurat a les forces parlamentàries va ser pres per ERC i CiU com un text de mínims (i no de màxims), motiu pel qual els socialistes ben aviat van lamentar haver delegat en aquest organisme la confecció del primer esborrany i no haver liderat el procés d’elaboració estatutària des de la presidència de la Generalitat en diàleg amb l’oposició.168 Tal com havien previst a la reunió de Miravet, la gestació de l’Estatut va ser un camí ple de complicacions. I és que més enllà de les diferències programàtiques entre partits, ben aviat es va instaurar un clima de suspicàcia generalitzada i batalla subterrània al Parlament que va dificultarho tot molt més encara. Curiosament, l’incident que va desencadenar aquesta dinàmica el va provocar Pasqual Maragall quan el 24 de febrer del 2005, en seu parlamentària, va acusar a CiU de tenir un problema anomenat 3% –que tothom va entendre com una acusació de cobrament 163 Mercader: Mil dies amb PM, p. 152. 164 On es recollís que Catalunya era una nació dins l’Estat espanyol; que la Generalitat no havia deixat mai d’existir d’ençà del seu restabliment l’any 1931; que s’estava prefigurant també una Espanya nació de nacions; que la subsidiarietat havia de regir en cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català, excepte en els casos d’unificació de doctrina; que Catalunya és solidària amb els pobles d’Espanya, però que es regiria per sistemes propis en matèria de llengua, cultura, dret civil i organització territorial; que en la tradició política catalana s’ha subratllat sempre la importància del saber, l’educació i la igualtat de drets –especialment de la igualtat entre l’home i la dona en els darrers temps; que seria decisiu per als catalans l’accés universal als sistemes de comunicació, innovació i tecnologia; que es pertanyia a la Unió Europea, a través de l’Estat, i que en aquest marc europeu es volia formar una Euroregió amb les comunitats i les regions veïnes. Mercader: Mil dies amb PM, p. 161. 165 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 166 Artur Mas per CiU, Manuela de Madre pel PSC, Josep Lluís Carod-Rovira per ERC, Josep Piqué pel PP i Joan Saura per ICV-EUiA. 167 “Los líderes catalanes consensúan en Miravet un acuerdo de mínimos sobre la reforma del Estatut” (La Vanguardia, 13 de novembre del 2004). 168 Maragall: Oda inacabada, p. 272; Montilla: Clar i català, p. 25. 4 5 �de comissions il·legals en l’adjudicació d’obres públiques durant la seva etapa al Govern català.169 Tot i que retirés l’acusació poca estona després, l’autoritat del president de la Generalitat es va veure molt compromesa a partir d’aquell moment, tant de cara a l’oposició com cap al seu propi partit. Si Maragall ja havia entrat “tocat” al procés de negociació estatutària,170 l’incident del 3% va empitjorar molt la seva relació amb el PSC –que, en paraules de Joan Clos, sempre havia estat “difícil i turmentada”–,171 en sentir-se el president molt poc recolzat pels seus i perdre’s tota fluïdesa en les seves relacions. De fet, d’aleshores ençà, la intervenció directa de Maragall en la redacció de l’Estatut va ser residual, atès que va quedar en mans d’una ponència parlamentària on Miquel Iceta –mà dreta del primer secretari, José Montilla, a Catalunya durant l’etapa al ministeri de l’exalcalde de Cornellà– era el cap visible del PSC. D’aquesta manera, el paper dels socialistes catalans durant la negociació estatuària va acabar sent, per mor de la competició maximalista que es va establir entre ERC i CiU, més de contenció que de lideratge, fins al punt que va votar en contra del primer esborrany del text el 29 de juliol del 2015 –quedant amb el PP com a únics grups que donaven un vot negatiu a una proposta que tenia el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA– i va presentar seixanta-dues esmenes al text definitiu davant del ple en què es va produir la seva aprovació definitiva, el 30 de setembre del 2005. El gruix d’aquestes esmenes –setze de les quals van ser retirades abans del darrer ple, trenta-cinc van ser debatudes durant el ple però retirades abans de la seva votació i onze sotmeses a votació i derrotades per oposició dels altres grups– anava encarat a corregir aspectes que el Consell Consultiu havia declarat inconstitucionals o sobre els quals havia posat l’interrogant (alguns dels quals relatius al nou sistema finançament; a l’administració local; a la relació amb la Unió Europea; a la Seguretat Social; als drets lingüístics; a la gestió d’infraestructures; als mitjans de comunicació; etc.) en el seu informe del 5 de setembre del 2005. D’aquesta manera, el PSC intentava anticipar-se al complexíssim clima que esperava l’Estatut un cop a Madrid, fent més acceptable (“blindant constitucionalment”) el text ja no davant d’un PP que s’hi oposava de ple sinó, com veurem més endavant, d’un PSOE que s’hi mostrava totalment bel·ligerant.172 Després, doncs, d’un camí curull d’entrebancs, el 30 de setembre del 2005 s’aprovava la Proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per cent vint vots a favor (PSC, ERC, ICV i CiU) i quinze en contra (PP). El seu articulat incloïa la definició de Catalunya com a nació (art. 1), situava els fonaments de l’autogovern en els drets històrics del poble català (art. 5) i estipulava la consideració d’Espanya com a estat plurinacional i un model de finançament amb mecanismes propis del concert econòmic –encara que no se l’anomenava amb aquest nom. Igualment, com a altres punts a destacar, el nou Estatut blindava el català –que tota la ciutadania tenia el dret i el deure de conèixer– com a llengua preferent en l’administració i com a vehicular en l’ensenyament; establia una nova ordenació territorial basada en les vegueries (recuperant així el projecte d’ordenació elaborat durant la Segona República); reforçava els instruments jurídics de Catalunya tot establint un Consell de Justícia de Catalunya (presidit pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, definit com a màxima instància judicial al Principat); creava i donava caràcter vinculant als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries; delimitava les competències exclusives de la Generalitat i les compartides entre l’Estat i la Generalitat, així com les relacionades amb la Unió Europea; establia un règim tributari per als governs locals i donava al Síndic de Greuges l’exclusiva de l’actuació a Catalunya. Era per tots aquests motius que el president Maragall, en el discurs de tancament del ple per a l’aprovació de la proposta de nou Estatut, va defensar que aquest nou text havia de servir per impulsar el canvi d’Espanya de l’Estat 169 Aquesta insinuació va anar acompanyada d’una acusació directa de mala planificació i de tenir el darrer govern Pujol la culpabilitat, en definitiva, de l’esvoranc que s’havia produït al barri del Carmel de Barcelona el mes anterior en l’execució de les obres d’ampliació de la línia 5 del metro. 170 Entrevista a Marta Grabulosa dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 171 Entrevista a Joan Clos dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 172 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005. 4 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �autonòmic a l’Estat federal.173 Malgrat l’èxit que suposava l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya, l’ambient dins del PSC distava de tota eufòria. Així es va fer evident quan Carme Chacón, durant la reunió següent de la Comissió Executiva dels socialistes catalans, va definir l’estat d’ànim del partit com de “profunda preocupació”, de “més responsabilitat que satisfacció”, davant del que l’aparell de la formació entenia que era un text definitiu excessiu.174 Així, s’ha d’entendre que, en conseqüència, el primer secretari del PSC anunciés després d’aquesta reunió –és a dir, només tres dies després de l’aprovació de l’Estatut– que els socialistes catalans presentarien al Congrés dels Diputats la seixantena d’esmenes que no havien sigut aprovades pel Parlament català durant el debat del text definitiu sota l’argument que l’Estatut només podria tenir èxit si es podia pactar a Madrid i que per arribar a un pacte calia cedir, “perquè sense cedir no hi ha pacte i sense pacte no hi ha Estatut”.175 Sens dubte, la presentació d’esmenes a l’Estatut sortit del Parlament per part del seu propi partit deixava en molt mal lloc Pasqual Maragall, al qual durant el mes de setembre del 2005 Rodríguez Zapatero ja havia convidat a anunciar la seva retirada política un cop aprovat l’Estatut per referèndum.176 La feblesa del president català es va veure reforçada el mes següent, quan els socialistes catalans van impedir-li generar una crisi de govern després que ho hagués intentat fer sense consultar-ho prèviament amb cap de les formacions integrants del seu executiu. El rebuig unànime de PSC, ERC i ICV-EUiA va suposar una desautorització en tota regla cap a Maragall, que va perdre així credencials cap als seus socis de govern i cap al seu propi partit,177 així com cap a molts dels consellers, que havien quedat assenyalats després que Maragall els hagués mogut la cadira. Paral·lelament a tota aquesta controvèrsia interna, el 2 de novembre del 2005 una delegació catalana integrada per Manuela de Madre (PSC), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC) i Artur Mas (CiU) va ser l’encarregada de defensar l’admissió a tràmit del nou Estatut al Congrés del Diputats. En la seva intervenció, la vicepresidenta del PSC va esgrimir que la reforma de l’Estatut era “necessària” i inajornable perquè era convenient a parts iguals per a Catalunya i per a Espanya. Segons el seu punt de vista, el nou Estatut havia de permetre evitar que s’alimentés el victimisme, la incomprensió i el desinterès de Catalunya cap a Espanya, alhora que havia de contribuir a la modernització de l’Estat. Com afirmava des de la voluntat de “respecte, diàleg i pacte” l’exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet: La majoria dels catalans [...vol l’Estatut] com a estació central d’acord i cooperació entre tots els catalans i tots els espanyols, a través del respecte, el diàleg i el pacte. [...] Volem l’Estatut per tenir un sistema de finançament just i transparent, que ens aporti més recursos i més capacitat per decidir nosaltres mateixos, que garanteixi el progrés econòmic de Catalunya, de tots els que treballen i viuen allà, i que garanteixi també el seu potencial solidari. // El model de finançament que proposem pretén incrementar els recursos dels que disposarà la Generalitat i li atorga la responsabilitat sobre la recaptació i la gestió dels impostos en coordinació amb la Hisenda de l’Estat, partint de la base que la Generalitat és Estat. Estat espanyol, i no cap altre. // Volem l’Estatut per ocupar-nos millor de les persones amb unes polítiques socials més potents, per reduir les desigualtats i per eradicar la pobresa, que també existeixen a Catalunya, per modernitzar les institucions catalanes i la justícia, per respondre a les noves realitats del segle xxi. // Volem l’Estatut per dir també que som una nació i seguir avançant en la promoció de la llengua catalana, 173 “Maragall afirma que el nuevo Estatut aspira a cambiar España”, La Vanguardia, 1 d’octubre del 2005 174 MERCADER: Mil dies amb PM, p. 190-191 175 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005 176 MARAGALL: Oda inacabada, p. 271 177 Segons Josep Sánchez Llibre, quan Maragall va adduir que el Pacte del Tinell no especificava en cap punt que el president hagués de demanar permís als partits per poder realitzar canvis al govern, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, li va respondre que en aquest pacte tampoc no s’especificava enlloc que Maragall hagués de ser president. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 163. 4 7 �el dret i el deure a conèixer-la, des del respecte a la llibertat de totes les persones, parlin la llengua que parlin. [...] La nació catalana no nega la Nació [en majúscula al text transcrit] espanyola, [sinó que] l’enriqueix, ja que Espanya és –i no som els primers a dir-ho– una Nació de nacions. [...] No som una nació sense Estat, no. Som una nació que ja té el seu Estat, l’espanyol, que és el nostre.178 El cert és que, a jutjar pels esdeveniments, el front català no havia de convèncer només l’oposició, sinó també al mateix Govern d’Espanya –tal com es desprèn, per exemple, de les paraules del ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que, espantat pel model de finançament i per la delimitació competencial que pogués arribar a establir-se a l’Estatut, expressava públicament el temor que el text estatutari català esdevingués una “LOAPA a la inversa”, en considerar-lo lesiu contra les competències estatals.179 La postura del ministre Sevilla180 no era pas l’expressió d’una opinió minoritària dins del seu partit, sinó que el PSOE havia seguit l’evolució de l’elaboració de l’Estatut partint de l’escepticisme,181 passant per la reticència182 i acabant per mostrar-hi la seva completa oposició, titllant el document aprovat al Parlament català d’inacceptable i de “dubtosament constitucional”.183 Així, i malgrat l’anunci de la presentació de les esmenes per part dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats, el rebuig que la reforma estatutària catalana inspirava a la plana major del PSOE no va deixar de ser nítid, tal com va poder comprovar aquell mateix novembre en primera persona Pasqual Maragall durant un sopar protocol·lari a Madrid en què va coincidir amb molts dels barons del partit. Durant aquell sopar, el president de la Generalitat de Catalunya va ser durament atacat per diversos membres destacats del socialisme espanyol –especialment el ministre de Defensa, José Bono, i el president de la Junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra–,184 fins al punt que el rei Joan Carles I va haver d’intercedir per calmar els ànims.185 Després d’aquell episodi, Maragall va resumir les seves sensacions al seu equip lamentant que “mitja Espanya no ens entén i l’altra meitat la tenim en contra”.186 Per mirar de contrarestar-ho, des de la Generalitat de Catalunya es va engegar un cicle de pedagogia sobre els objectius de la reforma estatutària titulat Catalunya proposa i dissenyat a quatre mans amb el delegat de la Generalitat a Madrid, Santiago de Torres, en què van participar polítics, intel·lectuals, periodistes, líders d’opinió i empresaris i que va tenir Barcelona i Madrid, però també ciutats com Sevilla, Bilbao i la Corunya com a principals escenaris.187 Però malgrat els esforços dels involucrats, aquesta campanya no va aconseguir els seus objectius, arribant en ocasions a produir-se situacions de tanta tensió entre el públic com la que va obligar a cancel·lar l’acte en què Manuela de Madre estava participant, conjuntament amb Josep Antoni Duran i 178 Intervenció inclosa a Iceta Llorens, Miquel: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 152-157. 179 “Un equipo jurídico defenderá las tesis catalanas sobre la constitucionalidad del nuevo Estatut”. La Vanguardia, 5 d’octubre del 2005. 180 Que va ser desautoritzat pel PSOE quan va intentar començar una negociació amb el PP –a través de Josep Piqué, que tampoc no va ser autoritzat pel seu partit a prosseguir els contactes– per explorar un pacte entre les dues formacions per delimitar el text de l’Estatut. Entrevista a Josep Piqué del 20 de maig del 2019 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/373394067. Data de la darrera consulta: 25 de maig de 2020. 181 Fins al punt que, durant les negociacions al Parlament de Catalunya, des de la Moncloa s’havia elaborat i fet circular una versió alternativa d’Estatut redactada en castellà que, allunyada de qualsevol consens catalanista, havia sigut rebutjada fins i tot pel mateix PSC. Mercader: Mil dies amb PM, p. 155. 182 Per exemple, el juliol del 2005, l’històric dirigent i encara influent diputat Alfonso Guerra havia aventurat que l’Estatut no prosperaria perquè suposava la “fragmentació de la sobirania popular” i “desfer el llarg camí que havia conduït a l’Estat democràtic”. Declaracions recollides el 8 de juliol del 2005 per la Cadena Ser, fetes en el marc d’un curs d’estiu a San Lorenzo del Escorial sobre “La cohesió social i territorial d’Espanya”. 183 “La dirección del PSOE endurece el lenguaje crítico del Gobierno”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005 184 En declaracions públiques del 3 d’octubre de 2005, Rodríguez Ibarra havia definit la reforma de l’Estatut com a “ofensiva”, assegurant que Espanya no era una nació de nacions i presentant una proposta no de llei davant l’Assemblea d’Extremadura en què es comprometia a presentar un recurs d’inconstitucionalitat davant del TC si les Corts espanyoles no aprovaven una versió amb modificacions substancials del text estatutari català. “Ibarra: “La reforma es ofensiva”. La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005. 185 Concretament, el sopar va tenir lloc a l’ambaixada de Portugal a Madrid i s’oferia com a comiat al president sortint de la república portuguesa, Jorge Sampaio. Maragall: Oda inacabada, p. 137-138. 186 Mercader: Mil dies amb PM, p. 212. 187 MARAGALL: Oda inacabada, p. 269 4 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Lleida (UDC), a l’Ateneo de Sevilla, l’abril del 2006.188 Però més enllà de tot el rebombori mediàtic i parlamentari que va generar-se al seu voltant, un dels principals problemes amb què va topar l’Estatut durant la seva tramitació a Madrid va ser la manca d’entesa entre els presidents del Govern català i espanyol, que a l’octubre del 2005 havia arribat a nivells gairebé absoluts i per la qual en moltes ocasions els contactes entre governs es van realitzar per via intermèdia. Per aquest motiu, en un dels seus pocs encontres, quan Zapatero va exposar a Maragall els catorze punts principals en què discrepava de l’Estatut sorgit del Parlament català –que es poden resumir entorn de la definició de Catalunya com a nació dins l’articulat (el president espanyol la volia al preàmbul, aclarint que el grau d’autogovern era el corresponent a una comunitat autònoma); la participació de Catalunya en els òrgans de l’Estat; el model de finançament i la naturalesa de la inversió de l’Estat a Catalunya; el paper reservat al Consell de Garanties Estatutàries i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; l’ordenació de les caixes d’estalvi i el sector bancari prevista; les competències sobre immigració; la gestió dels ports i aeroports, així com d’AENA; la possibilitat de regular sobre el mercat interior i la gestió dels paradors nacionals–, els dos presidents van acordar delegar els grans temes de gestió en els negociadors habituals189 i les qüestions més polítiques al trio format pel primer secretari i ministre d’Indústria José Montilla, el portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats Alfredo Pérez Rubalcaba i el Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, Francisco Caamaño190 –que acabarien sent figures clau per fer possible l’entesa definitiva sobre l’Estatut, conjuntament amb José Luis Rodríguez (cap de gabinet de Caamaño), Ramón Jáuregui i Diego López Garrido pel PSOE, Daniel Fernàndez, Miquel Iceta i Manuela de Madre pel PSC i Jaume Bosch (ICV-EUiA), Joan Ridao (ERC) i Francesc Homs (CiU).191 Davant d’una negociació encallada per les desavinences entre els seus diferents actors i de la manca de confiança de Rodríguez Zapatero cap a Maragall, el president del Govern espanyol va acabar acordant la versió definitiva de l’Estatut català amb el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas.192 En una llarga reunió secreta durant el 21 de gener del 2006, Zapatero i Mas van arribar a un acord que tenia com a punts principals que el text estatutari passés a recollir que Catalunya és una nació al preàmbul (enmig d’un redactat ple d’atenuants) i que el model de finançament per a Catalunya s’allunyés de la fórmula de quasi-concert econòmic prevista al text aprovat pel Parlament català el setembre del 2005 –per passar-se a preveure la creació d’una Agència Tributària Catalana de format híbrid entre l’administració catalana i espanyola, que haurien d’acordar els detalls del funcionament d’aquest nou organisme més endavant. Segons Joan B. Culla, aquest pacte ha de ser entès com a fruit del diagnòstic de Rodríguez Zapatero que l’única manera de sobreviure políticament a l’Estatut català, un cop constatat el gran rebuig entre les dretes i la manca de suport entre les esquerres espanyoles, era retallant-ne els punts més atrevits –un extrem a què només podia arribar amb el suport de CiU i de cap dels integrants del Govern català. Fent aquest moviment, a més, Zapatero podia espolsar-se el “demonizat” pacte de suport parlamentari amb ERC i associar-se amb una força política que gaudia de molta més acceptació a Espanya, com era CiU.193 I és que el cert és que l’acord entre Mas i Zapatero va suposar 188 Entrevista a Manuela de Madre dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 189 Les dues principals parelles de ball van ser la vicepresidenta del Govern espanyol Maria Teresa Fernández de la Vega i el conseller de Relacions Institucionals Joan Saura; així com el ministre d’Economia Pedro Solbes i el seu homòleg a la Generalitat Antoni Castells, etc. Entrevista a Joan Saura dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 190 Sobre els punts de desacord de Zapatero cap a l’Estatut i el pes de les negociacions, consultar MERCADER: Mil dies amb PM, p. 193-194 191 Santos, Lídia; Bonet, Laia; i Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 33. 192 Els contactes entre Mas i Zapatero s’havien iniciat durant la primera fase de la negociació estatutària a proposta de Pasqual Maragall, que s’havia endut maldecaps importants dels contactes entre el president del Govern espanyol i el cap de l’oposició a Catalunya, com quan van pactar que el Parlament català aprovés el concert econòmic com a model de finançament, per modificar-ho posteriorment al Congrés dels Diputats –un pacte que beneficiava políticament totes dues parts, però que anava en contra dels interessos del Govern català, motiu pel qual Pasqual Maragall va desactivar aquesta opció. Entrevista a Antoni Castells dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 193 Culla, Joan B.: “Catalunya, temps de tripartits”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. 4 9 �un daltabaix polític a Catalunya de molta consideració, en què –com veurem més endavant– el canvi d’aliances parlamentàries a Madrid i el text final de l’Estatut van generar una sèrie d’esdeveniments que van acabar amb el trajecte vital del primer govern de progrés de Catalunya. Els efectes immediats del pacte entre Mas i Zapatero van ser la culminació, el març del 2006, dels treballs de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre l’Estatut de Catalunya, amb uns resultats finals que van fer presumir al president de la comissió, Alfonso Guerra, d’haver passat el ribot damunt d’una proposta –la sorgida del Parlament de Catalunya– que ell considerava “infumable”.194 Així, aquesta versió rebaixada de l’Estatut va acabar sent aprovada el 30 de març del 2006 al Congrés dels Diputats per cent vuitanta-nou vots a favor (PSOE, PSC, CiU, PNV, IU-ICV, CC-NC i BNG), dues abstencions (Nafarroa Bai i CHA) i cent cinquanta-quatre en contra (PP, ERC, EA i PPC). De totes aquestes negatives, potser la més evident, per coherència amb la intolerància mostrada fins aleshores amb la proposta catalana, era la del PP de Mariano Rajoy, que s’havia dedicat durant tot el procés estatutari a capitalitzar el clima de rebuig cap a l’Estatut que es va anar conformant entre un espectre important de la dreta (social, mediàtica, política i econòmica) espanyola. I és que, de fet, durant tots aquests mesos, els Populars van atiar, amb èxit, l’anticatalanisme –promovent la recollida de firmes contra l’Estatut el febrer 2006, convocant diverses manifestacions al carrer i mostrant connivència amb la campanya de rebuig als productes catalans, entre d’altres. Dins del seu argumentari contrari a la reforma estatutària, que englobaven com a inconstitucional des del primer moment, els principals punts en contra dels populars contra el nou Estatut català van ser la definició de Catalunya com a nació; el fet que conèixer el català passés a ser un deure i que es reforcés el seu paper com a llengua vehicular en l’ensenyament; que Catalunya tingués poder judicial propi; la distribució competencial que es feia amb l’Estat; el model de bilateralitat implantat –que significaria, al seu parer, posar les bases d’un model confederal asimètric; les atribucions en relacions internacionals i l’aspiració a tenir un sistema de finançament propi. Per tot plegat, un cop aprovada la norma, el PP va recórrer cent catorze articles del nou Estatut –amb l’agreujant que, quan alguns d’aquests es van calcar l’any següent a l’Estatut d’Andalusia del 2007, els populars no van interposar-hi cap recurs, en una actitud que no va ser excepcional, sinó que, de fet, el PP no es va oposar significativament a cap dels processos de reforma estatutària de València (2006), Balears (2007), Aragó (2007), Castella i Lleó (2007), Navarra (2010) i Extremadura (2011).195 Si bé el vot negatiu del PP era previsible, l’oposició d’ERC al text aprovat pel Congrés suposava tota una sorpresa, tenint en compte que el partit republicà era un dels impulsors de tot el projecte. Aquesta contradicció, justificada per Joan Puigcercós en seu parlamentària argumentant que havia quedat “un bon Estatut per a Espanya, però un mal Estatut per a una nació com Catalunya”,196 es va deure sobretot a la pressió de les bases del partit –en general, molt més radicalitzades que el seu electorat– en aquest sentit, fins al punt que van acabar-se imposant al parer de membres destacats de la seva direcció. Així, mentre el president d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, era reticent a demanar el vot contrari a la proposta definitiva d’Estatut (malgrat estar en desacord amb la seva modificació), veus notables de dins de la formació, com el conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero, o el secretari d’Organització del partit, Xavier Vendrell, van significar-se especialment a favor de la negativa d’ERC a l’Estatut. Aquesta circumstància va comportar en un primer moment la destitució de Carretero (20 d’abril del 2006) del seu càrrec de conseller per part de Pasqual Maragall, però la seva substitució pel mateix Vendrell no va permetre arreglar, ni de bon tros, la situació. Així, si l’abstenció d’ERC en la votació sobre l’Estatut del 10 de maig del 2006 al Senat espanyol va permetre finalitzar amb èxit el tràmit a Corts,197 l’anunci aquell mateix dia que el partit demanaria el “no” al referèndum 194 “El tripartito catalán se quejará a Guerra por sus críticas al Estatuto”, El País, 11 d’abril del 2006. 195 Núñeix Seixas: España en democracia, p. 343-344. 196 “Puigcercós pide cambios al PSOE y aprovechar un mejor clima político”, La Vanguardia, 31 de març del 2006. 197 L’Estatut va ser aprovat al Senat amb 128 vots favorables (PSOE, PSC, CiU, ICV-EUiA), 125 contraris (PP) i 6 abstencions (ERC, EA i PAR). 5 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �que havia de ratificar definitivament el text va acabar suposant l’expulsió dels republicans pel govern –en una decisió unilateral de Pasqual Maragall que no va comptar ni amb l’aprovació del primer secretari del PSC, José Montilla, ni amb el vistiplau de l’altre soci de govern, ICV-EUiA.198 El referèndum per a l’aprovació definitiva de l’Estatut es va celebrar el 18 de juny del 2006 i, malgrat la baixa participació que va concentrar (48’85%), va permetre l’entrada en vigor del nou text estatutari l’agost següent, en imposar-se clarament el sí (73’9%) al no (20’76%) –mentre es registrava un altíssim nombre de vots nuls o en blanc (5’34%). Malgrat haver sigut validat per totes les cambres de representants i per la ciutadania, el PP va presentar el 31 de juliol del 2006 l’anunciat recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, un gest que van imitar durant els mesos següents el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica Herzog, històric dirigent socialista), els governs autonòmics de Múrcia (PP), La Rioja (PP), Comunitat Valenciana (PP), Illes Balears (PPUnió Mallorquina) i l’Aragó (PSOE-PAR), presentant recursos que atacaven sobretot el model de finançament, de gestió hidràulica i relatius a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Després de les múltiples crisis que havien caracteritzat el seu govern, del desgast de les relacions amb el Govern espanyol i de la sortida d’ERC de l’executiu català –que havia comportat l’anunci dels republicans que no renovarien el seu suport a Pasqual Maragall si tornava a ser presidenciable–, el desplegament del nou Estatut no va realitzar-se sota el lideratge del govern que l’havia impulsat, sinó que va quedar en mans del que el succeiria, que tenia així quatre anys de marge i legitimitat per tirar endavant el projecte. Amb aquesta perspectiva, Pasqual Maragall va convocar eleccions autonòmiques a Catalunya pel dijous 1 de novembre del 2006 –uns comicis als quals ja no va ser candidat. En efecte, Maragall va fer pública la seva decisió de no postular-se a la reelecció només tres dies després del referèndum sobre l’Estatut, el 21 de juny del 2006. En aquesta decisió hi va pesar moltíssim la solitud del president respecte el seu partit –on l’aparell clarament no el volia i on era evident que li havien fet el llit–, així com del rebuig que Maragall sabia que inspirava entre la plana major del socialisme espanyol.199 Després d’uns anys durs,200 i pocs mesos abans d’anunciar que patia la malaltia de l’Alzheimer, el president es retirava de la primera línia política,201 essent substituït pel primer secretari del PSC, José Montilla que, malgrat ser el candidat predilecte del PSOE i de Zapatero, no va esdevenir el president de la Generalitat dòcil que s’esperava, sinó que –com que va donar continuïtat a les grans línies polítiques del mandat de Maragall– va viure una etapa al capdavant del Govern català també ben convulsa. 4.6 El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la sentència Malgrat que la substitució de Maragall per Montilla suposés un canvi radical en l’estil del candidat socialista i que la sortida del president de la Generalitat no es produís precisament sense cicatrius, el PSC va aconseguir uns resultats electorals que li permetien renovar l’experiència del govern de progrés als comicis de l’1 de novembre del 2006. Així, tot i que per primera vegada des del 1995 CiU va guanyar tant en escons (48) com en vots (31’52%) i que el PSC va baixar a 37 representants (26’82%) –tal com va fer ERC, que va retrocedir lleugerament, quedant-se amb 21 diputats (14’03%)–, els números continuaven sortint perquè ICV-EUiA va compensar parcialment la davallada dels seus socis de govern i va pujar fins als 12 seients (9’52%), fent insuficients els 198 Montilla: Clar i català, p. 35. 199 Sobre aquest darrer punt, Maragall explica que durant el procés estatutari “podia palpar la incomoditat política i física que els ocasionava la meva presència [a molts dels dirigents territorials del PSOE], de la mateixa manera que patia la seva agressivitat verbal a les trobades a porta tancada”. Maragall: Oda inacabada, p. 271 200 Simptomàticament, el 6 març de 2005 el president Maragall va fer públicament una molt desafortunada metàfora (posteriorment rectificada) dient que el Govern català se sentia a vegades “com una dona maltractada” davant els múltiples i repetits atacs a què es veia sotmès durant aquella etapa. “Maragall: ‘mi gobierno se siente como una mujer maltratada’, El País, 7 de març del 2005. 201 No sense haver temptejat abans entre com a mínim tres consellers del seu govern si volien prendre-li el relleu com a candidats alternatius a Montilla. Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 5 1 �resultats del PP per arribar a poder formar un govern de dretes –en obtenir 14 llocs al Parlament (10’65%), quedant afectats els populars per l’entrada al Parlament de Catalunya de la formació anticatalanista Ciutadans (3 diputats, 3’04% vots). D’aquesta manera, el 4 de novembre del 2006 s’anunciava el compromís entre PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA per a la formació d’un govern d’Entesa Nacional de Progrés. La celeritat amb què s’havia arribat a l’acord (només havien passat quatre dies des de les eleccions) es va deure bàsicament a dos factors. Per una banda, els ritmes de l’entesa van accelerar-se per tal d’evitar que es fes possible un pacte entre el PSC i CiU –opció predilecta de Rodríguez Zapatero, que pretenia que es formés un govern sociovergent presidit per Artur Mas i així garantir-se el suport de la coalició nacionalista al Congrés dels Diputats.202 Per altra banda, el nou govern (o segon tripartit, segons el malnom que va rebre de seguida) basava el seu eix programàtic en una línia idèntica en molts punts o totalment coherent en molts d’altres respecte el seu predecessor. Aquesta continuïtat era perfectament palpable tant en la definició de les polítiques de l’executiu de Montilla, que havien d’aprofundir en el desenvolupament de l’estat del benestar (Llei de Barris, etc.) i donar prioritat a l’aplicació i desenvolupament del nou Estatut –dos objectius que es plantejaven com a interrelacionats.203 L’altre gran eix de continuïtat respecte el govern Maragall era la mateixa composició de l’executiu de Montilla, on el PSC va mantenir la majoria de càrrecs i competències, amb la presència de Joaquim Nadal a Política Territorial i Obres Públiques, Antoni Castells a Economia i Finances, Montserrat Tura –aquest cop a Justícia– i Marina Geli (Salut). Així mateix, els socialistes catalans conservaven Agricultura, Ramaderia i Pesca (Joaquim Llena), Treball (Maria del Mar Serna) i incorporaven Educació (Ernest Maragall). Mentrestant, la vicepresidència (Josep Lluís Carod-Rovira) i Governació i Administracions Públiques (Joan Puigcercós) quedaven en mans d’ERC, que també va passar a ocupar Cultura i Mitjans de Comunicació (Joan Manuel Tresserras) i mantenia Innovació, Universitats i Empresa (Josep Huguet) i Acció Social i Ciutadania (Carme Capdevila). ICV continuava tenint dos representants a l’executiu català, però –en consonància amb l’augment de suports que havia rebut– veia incrementades les seves atribucions. D’aquesta manera, Joan Saura incorporava la responsabilitat d’Interior a les Relacions institucionals i Participació, mentre Medi Ambient i Habitatge canviaven de titular (Francesc Baltasar). A nivell intern, el nou govern va tenir una vida menys agitada que l’anterior. L’estil de lideratge de José Montilla diferia força del de Maragall, imprimint un to molt menys intel·lectualitzat i molt més adreçat a oferir una imatge de pragmatisme –per alguna cosa, l’eslògan de la seva campanya electoral havia estat “Fets, no paraules”.204 Així, i malgrat que des d’alguns sectors d’ERC es posés en dubte puntualment el seu lideratge –com va fer el març del 2007 el vicesecretari general de Coordinació dels republicans, Xavier Vendrell, en oferir a Artur Mas fer-lo president si es comprometia a realitzar un referèndum d’autodeterminació, en una proposta rebutjada per CiU–,205 el segon govern de progrés va aconseguir mantenir un cert clima de cohesió al llarg de la seva trajectòria que va anar-se desfent, però, a mesura que la tensa espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’allargassava. De fet, el govern Montilla va veure la totalitat de la seva existència condicionada per les dificultats en el desplegament estatutari i per l’amenaça que suposava la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat que formulés el TC. Igualment, a partir del 2008, l’esclat d’una crisi econòmica global va dinamitar qualsevol previsió sobre les polítiques 202 Montilla, José: Clar i català, p. 56. De fet, el líder del PSOE ja havia vist amb bons ulls aquesta fórmula tres anys abans, quan Josep Antoni Duran i Lleida li havia fet arribar per via intermèdia la proposta de CiU d’explorar la formació d’un govern entre la coalició nacionalista i els socialistes catalans. L’oposició de José Montilla havia aturat que aquesta proposta anés més enllà el 2003. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 56-57. 203 Montilla, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a Catalunya”. 204 Fins al punt que Joan Saura va acabar lamentant una manca de traç polític global i d’una visió estratègica de conjunt que hagués pogut donar més potència i bona imatge a aquest govern. Entrevista a Joan Saura dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 205 Un moviment alineat amb el sorgiment d’una secció crítica dins d’ERC anomenada Reagrupament, liderada per Joan Carretero, amb un gran èxit de suports. Culla: “Catalunya, temps de tripartits”. 5 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �socials del govern i obligar a emprendre una molt important política de reducció de despesa.206 Per raons d’extensió, en aquest estudi ens centrarem només en la problemàtica de l’aplicació i sentència de l’Estatut. El cert és que l’Estatut i el seu desplegament va continuar sent un dels grans punts de fricció entre els Governs català i espanyol entre els anys 2006 i 2010. I és que, com afirma Joan Saura, després de l’aprovació del nou text estatutari, l’Administració central va actuar com si la nova norma no hagués entrat en vigor, demostrant no tenir cap pressa en la posada en marxa del traspàs competencial, en una dinàmica que ja venia de la legislatura anterior.207 Així, durant els set anys de governs de progrés a Catalunya, la majoria de consellers del Govern català van topar amb severes dificultats per poder col·laborar amb el govern central i la seva delegació a Catalunya en tots els àmbits de govern: interior,208 justícia, obres públiques, etc.209 Aquesta problemàtica va esdevenir especialment notòria en el cas de la negociació del nou model de finançament, que es va eternitzar durant gairebé tres anys, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, i va acabar suposant un abans i un després en les relacions entre José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero.210 Com hem vist, la qüestió del model de finançament ja havia sigut una de les més problemàtiques a l’hora d’arribar a un acord sobre el text estatutari, i s’havia deixat a la negociació entre els dos governs la seva configuració definitiva. El PSC, de fet, tenia un historial remarcable a l’hora de pressionar per millorar el finançament català, havent engegat campanyes públiques a mitjan dècada de 1980 a favor d’una tributació pròpia de la Generalitat i per la cessió de part de la de l’Estat, per acabar aconseguint que també CiU es fes seus alguns dels seus postulats. Va ser d’aquesta manera que a principis de la dècada de 1990 el Govern català va iniciar les peticions d’encaminar-se cap a la coresponsabilitat fiscal, demanant la cessió per a les comunitats autònomes d’un 15% de l’IRPF de forma territorialitzada. Aquest plantejament va obrir una polèmica important entre comunitats presidides pel PSOE i, conseqüentment, dins del socialisme espanyol, on van acabar imposant-se majoritàriament les postures del president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que rebutjava aquesta possibilitat sota l’argument que conduiria al trencament d’Espanya. No va ser fins que el 1993 Felipe González va necessitar el suport de CiU al Congrés dels Diputats per governar que la coresponsabilitat fiscal va poder-se posar en pràctica, cedint-se percentatges diferenciats a cada comunitat autònoma, entre les quals continuava sense existir cap consens sobre la conveniència de cogestionar aquest impost.211 A l’alçada del 2006, i amb la intenció d’aprofundir en el caràcter federal d’Espanya, el model pactat casi quinze anys abans havia quedat com a insuficient. Però com havia passat fins aleshores, les propostes del PSC en la federalització del finançament autonòmic no van ser ben rebudes ni dins del PSOE ni dins del Govern espanyol –que a banda de la seva manifesta manca d’entusiasme federal temia la davallada d’ingressos que la crisi econòmica que es va començar a dibuixar a partir del 2007 permetia endevinar. No va ser, de fet, fins que es va produir el relleu de Pedro Solbes per Elena Salgado, l’abril del 2009, a la vicepresidència econòmica de l’executiu de Rodríguez Zapatero que l’acord es va poder començar a desencallar. Durant tot aquest temps, el conseller d’Economia 206 Les primeres mesures, de caràcter intern, es van prendre el novembre del 2007 davant d’un empitjorament de les xifres econòmiques. El 2008 es van deixar de cobrir baixes en tots els àmbits menys en educació, sanitat i seguretat; el 2009 es van congelar els sous dels funcionaris i es van amortitzar places que es consideraven prescindibles, així com no es van cobrir totes les vacants necessàries i el 2010 ja es va procedir a la reducció de sous dels empleats públics i a l’emissió de bons de deute públic, davant la impossibilitat de poder recórrer a l’endeutament exterior. Per a una explicació d’aquestes polítiques en primera persona, consulteu Montilla: Clar i català, p. 119-143. 207 Entrevista a Joan Saura dins el programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 208 En el cas del desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, Joan Rangel, delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, es va negar a presentar un pla de replegament de la policia espanyola i no va acudir a l’acte de formalització del relleu. Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014, p. 99. 209 Tres anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut, només s’havien pogut acordar 9 dels 40 traspassos de competències previstos –entre els quals la gestió de Rodalies, Inspecció de Treball o els permisos de treball per a estrangers. 210 Com evidencien les declaracions de José Montilla a mitja negociació del model de finançament, el juliol del 2008, en un acte del PSC on era present el president del Govern espanyol: “José Luis [Rodríguez Zapatero], te queremos, pero queremos más a Catalunya”. Montilla: Clar i català, p. 114. 211 Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern, p. 265-272. 5 3 �de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va tenir com a principal interlocutor el secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, en una negociació que es va tancar el juliol del 2009 amb un acord pel qual Catalunya passava a quedar-se amb el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos especials, alhora que s’establia la creació d’un fons de competitivitat orientat a premiar les economies més dinàmiques –la qual cosa beneficiava Catalunya–, assolint, doncs, l’objectiu d’obrir la porta a un canvi del sistema general de finançament autonòmic que incorporava el principi d’ordinalitat. L’acord no va ser ben rebut ni pel PP ni per CiU, però en el moment de fer-se públic va explicar-se que permetria a Catalunya la gestió del 25% de la seva recaptació i al conjunt de les comunitats autònomes disposar d’onze mil milions d’euros més.212 La duresa de les negociacions pel model de finançament, el desgast que estava començant a produir a tots nivells la gestió de la crisi econòmica global –que a partir del 2008 ja era evident, malgrat la reticència de Rodríguez Zapatero a acceptar-ho– i la pressió de la dreta política i mediàtica van fer que els governs català i espanyol afrontessin per separat i amb diferent preocupació els mesos previs a la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Mentre que per part del Govern espanyol –tal com li reconeixeria un dels seus factòtums, Alfredo Pérez Rubalcaba, a Joaquim Nadal a posteriori– es va acabar tenint la sensació de no haver fet prou per evitar una sentència contrària a l’Estatut,213 des del Govern català sí que es va fer tot el possible perquè la resolució judicial no fos lesiva. Així, mentre es produïa una cruenta batalla política dins del mateix Tribunal Constitucional entre els sectors progressista (afí al PSOE) i conservador (controlat pel PP), amb recusacions i manca de renovació dels magistrats als quals els havia caducat el mandat a partir del 2007, des de la Generalitat es realitzava pedagogia activa sobre els riscos d’una sentència contra Catalunya, tant de portes endins com a nivell públic –des de l’abril del 2007, Montilla va alertar diverses vegades dels perills de generar desafecció entre els catalans envers Espanya.214 Els esforços institucionals van anar acompanyats d’una campanya mediàtica que va tenir moments històrics entre la premsa catalana, com la publicació de l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya”, el 26 de novembre del 2009, que van publicar els dotze diaris amb seu a Catalunya en defensa de la constitucionalitat i legitimitat de l’Estatut. Igualment, el Govern català va seguir treballant en el desplegament de les mesures previstes a la nova norma, com el disseny d’una nova ordenació territorial amb la substitució de les diputacions i els consells comarcals per les vegueries.215 Però el gest més contundent del govern i la primera força de l’oposició, CiU, va arribar el 29 d’abril del 2010, quan el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució (amb un 87% de suport) instant el TC a declarar-se incompetent per a sentenciar sobre l’Estatut, alhora que demanant la renovació del terç dels magistrats que tenien el mandat caducat, així com motivant que els grups parlamentaris catalans promoguessin al Senat la reforma de la llei orgànica del TC. Tots els esforços realitzats des de Catalunya van acabar sent, malgrat tot, fútils. Després de sis intents frustrats d’aprovar una ponència sobre l’Estatut, el 28 de juny del 2010 el Tribunal Constitucional aprovava sense unanimitat (sis vots a favor i quatre en contra) una sentència en què s’assenyalava que la definició de Catalunya com a nació no tenia validesa jurídica perquè estava situada al preàmbul, però la feia acompanyar de l’aclariment que ho era dins la indissoluble unitat d’Espanya, tal com resa la Constitució. Del total d’articles recorreguts, el TC 212 “El Govern da el sí y cierra filas”, La Vanguardia, 13 de juliol del 2009. 213 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 214 Un bon exemple de la naturalesa d’aquests discursos el trobem en el que el president de la Generalitat va realitzar al Foro Nueva Economía Madrid el 7 de novembre del 2007, on va acabar afirmant que “Espanya serà plural o no serà”. Montilla, José: Discursos del Presidente de la Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 23-26. 215 Aprovat del 2 de febrer del 2010, el Projecte de llei de vegueries de Catalunya preveia la creació de set vegueries –Barcelona, Camp de Tarragona, Lleida, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran. El 2016 el Parlament de Catalunya va aprovar la modificació d’aquest mapa i incorporava una vuitena vegueria, el Penedès, encara que la manca de reforma de les lleis orgàniques corresponents al Congrés dels Diputats ha impossibilitat fins ara l’entrada en vigor d’aquest model. Sí que es va poder implementar, en canvi, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, creada el 2010 incloent molts dels territoris i de les característiques de la Corporació Metropolitana de Barcelona, suprimida el 1987. 5 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �només en va acabar declarant catorze com a inconstitucionals, però tots d’un gran valor simbòlic i eixos clau en la proposta federalitzant de l’Estat. Concretament, la resolució afectava l’àmbit de la llengua (el català no podia ser d’ús preferent), l’ordenament jurídic (el Consell de Justícia de Catalunya i el Síndic de Greuges perdien el seu caràcter exclusiu, així com els informes del Consell de Garanties Estatutàries el seu caràcter vinculant), les funcions compartides amb l’Estat (regulació de caixes i entitats bancàries), el dret civil (es perdien les competències exclusives en aquest camp), el finançament (la referència a la similitud de l’esforç fiscal entre comunitats autònomes quedava eliminada) i la regulació tributària local. Igualment, el TC reinterpretava vint-i-tres articles i quatre disposicions més, referents als drets històrics de Catalunya i els seus símbols, el blindatge de la llengua catalana –dret i deure de conèixer-la i condició de llengua vehicular en l’ensenyament–, les competències en immigració, la bilateralitat en les negociacions amb l’Estat i la capacitat de promoure consultes a la ciutadania. Per tot plegat, només cent vuitantasis dels dos-cents vint-i-tres articles de l’Estatut del 2006 quedaven sense retallar, reinterpretar o, directament, suprimir. La sentència contra l’Estatut va provocar un autèntic tsunami –manllevant la definició a Joan B. Culla– en la política catalana, fins al punt que hom considera que va suposar l’inici del procés independentista a Catalunya.216 El socialisme català no va quedar, evidentment, al marge de la convulsió que es va produir a tots nivells –social i polític–, adoptant-se en un primer moment dues postures ben diferenciades. Per una banda, veus significatives com la de la ministra de Defensa, Carme Chacón, van fer una crida pública a relativitzar la sentència, argumentant en un article conjunt amb Felipe González que un immens gruix de l’Estatut del 2006 quedava sense afectar i remarcant que Catalunya continuava tenint un nivell d’autogovern superior al que havia tingut fins aleshores,217 mentre un altre important sector del PSC, liderat pel mateix José Montilla, va alinear-se amb les veus més crítiques contra la sentència. D’aquesta manera, el president de la Generalitat va mostrar-se “indignat” per la sentència d’un tribunal “desacreditat [...], més obsessionat a dictar sentència que a fer justícia” en el discurs institucional que va oferir tot just saber-se la resolució del TC, afirmant que se sentien “maltractats” però no vençuts, i fent una crida a la manifestació de rebuig que va començar-se a organitzar de seguida.218 Essent així, Montilla va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol del 2010 a Barcelona que, sota el títol “Som una nació. Nosaltres decidim”, va aplegar a la capital catalana vora un milió de persones –un grup molt minoritari de les quals va increpar-lo en el transcurs de la marxa. Amb les eleccions autonòmiques a la cantonada, el president català –que havia deixat d’assistir a les reunions de la comissió executiva federal del PSOE des que havia accedit al càrrec, atès que pensava que el seu càrrec institucional no era compatible amb aquest càrrec orgànic–219 va intentar bastir ponts de nou amb el govern central dissenyant un seguit de mesures que compensessin els desajustos creats per la sentència del TC amb la vicepresidenta espanyola, Maria Teresa Fernández de la Vega, però la sortida d’aquesta de l’executiu presidit per Rodríguez Zapatero va fer que tot plegat quedés en paper mullat, malgrat que se’n van arribar a estudiar algunes al Consell de Ministres.220 La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va suposar, d’aquesta manera, el final d’una etapa, i de fet ni el PSC ni ERC van encarar les eleccions autonòmiques del 28 de novembre del 2010 amb la idea de donar continuïtat a les fórmules del govern de progrés a partir d’aleshores. Montilla no va poder revalidar la presidència de la Generalitat en 216 Una visió darrerament matisada, com fa Jordi Muñoz al seu excel·lent Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés. Barcelona: L’Avenç, 2020. 217 Chacón, Carme; González, Felipe: “Apuntes sobre Cataluña y España”, El País, 26 de juliol del 2010. 218 “Montilla acata, se indigna, pero no lo ve todo perdido”, La Vanguardia, 29 de juny del 2010. 219 Montilla: Clar i català, p. 110. 220 Entrevista a Maria Teresa Fernández de la Vega del 21 de novembre del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/348373069. Data de la darrera consulta: 28 de maig de 2020. 5 5 �perdre aquests comicis,221 i les pugnes internes que la resolució del TC van despertar en el si del socialisme català van fer que, per primera vegada des de la fundació del PSC, aquest espai es trenqués, amb el sorgiment de diverses escissions sensibles amb el dret a decidir –Moviment d’Esquerres, etc.– en els mesos i anys següents. 221 CiU va guanyar les eleccions amb un espectacular augment de vots (38’47%) i escons (62), mentre el PSC va davallar fins els 28 representants, obtenint només un 18’32% dels suports. PP (18 diputats, 12’33% vots), ICV (10, 7’39%), ERC (10, 7%), Ciutadans (3, 3’4%) i la candidatura Solidaritat per la Independència (4, 3’28%) completaven el Parlament català. 5 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �5. Conclusions C om hem pogut veure al llarg d’aquest estudi, els socialistes de Catalunya van tenir un paper crucial en la configuració i el desenvolupament de l’estat democràtic a Espanya –a tots els nivells administratius i polítics. Ja fos des del govern o com a primera força de l’oposició, moltes de les seves propostes van tenir una remarcable influència a curt, mitjà i llarg termini, constituint-se algunes d’elles en les bases de l’evolució del model estatal assentat l’any 1978. No resulta agosarat afirmar que sense l’aportació d’Ernest Lluch, l’estat del benestar no hauria tingut les mateixes característiques a Espanya o que sense la tasca de Narcís Serra la política espanyola no s’hauria desempallegat de la coacció militar que l’havia condicionat durant tant de temps. Però tampoc no és imprudent afirmar que no sempre aquestes propostes van tenir el recorregut desitjat pel PSC, que va esdevenir la principal punta de llança del federalisme a l’Estat espanyol, formulant un seguit de propostes (la més significativa de totes, l’Estatut del 2006, però també les diverses revisions del model de finançament autonòmic) que es van veure fortament limitades pel topall que van posar-hi tant la dreta (política, mediàtica i sòcio-econòmica) com el mateix PSOE, que per molt que per motius estratègics assumís puntualment com a pròpies algunes de les propostes que els socialistes catalans duien anys formulant, amb la seva acció política es va ocupar sistemàticament de desmentir l’ideari adoptat sobre el paper –sent la Declaració de Santillana del 2003 i la reacció posterior davant les propostes dels governs Maragall (Estatut) i Montilla (finançament) el cas paradigmàtic de tot plegat. La influència aconseguida pels socialistes catalans de manera sostinguda al llarg d’aquests gairebé trenta anys es deu al fet que, a tots nivells, les polítiques del PSC anaven encarades a la transformació d’un àmbit concret –municipal, autonòmic, estatal, europeu–, però que alhora sovint desbordaven el seu àmbit immediat d’aplicació, transportant la teoria urbanística del sistema de sistemes a l’àmbit polític. Així, l’acció municipal dels Maragall, Nadal i companyia transcendia sovint l’àmbit estrictament local, aspirant a esdevenir models de transformació aplicables a d’altres localitats i a una escala superior i, com hem vist, les propostes en política autonòmica anaven destinades també a l’evolució del model d’estat. L’exercici d’un estil de lideratge de mirada àmplia i integradora, amb una sòlida base ideològica, van permetre als socialistes catalans caracteritzar-se per una capacitat innovadora permanent que es va anar perdent a mesura que l’aparell del partit va anar prenent-ne el control. Fins aleshores, la capacitat de formular propostes que defugien el seu àmbit més evident de la generació de dirigents liderada per Raimon Obiols i Pasqual Maragall va aconseguir, per exemple, que generant unes polítiques actives de promoció del benestar de la població des de les ciutats, un govern conservador com el de Jordi Pujol acabés implementant, per contrarestar la força del PSC, un model de país que en molts punts vorejava la socialdemocràcia. Igualment, la contínua voluntat de projecció internacional dels dirigents socialistes va reportar èxits com els de l’organització dels Jocs Olímpics de 1992 malgrat la manca d’entusiasme dels governs català (marcat per una visió de país diametralment oposada a la del PSC) i espanyol (de tarannà absolutament jacobí); alhora que va posar en marxa iniciatives de col·laboració transfronterera que –més enllà del color polític o la nacionalitat de cada regió– estaven destinades a dur fins al màxim exponent la idea maragalliana que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Les limitacions d’extensió que imposa un format com el del working paper ens han deixat sense poder abordar la influència del municipalisme català en l’estatal –pensant, especialment, en el paper dels alcaldes socialistes dins la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP)– o analitzar amb deteniment les característiques de la diplomàcia d’alcaldes de Barcelona i Girona a la resta d’Espanya. I és que, al llarg del període estudiat, l’acció dels alcaldes del PSC va contribuir decisivament a canviar la fesomia de Catalunya i a la implantació d’un model de col·laboració 5 7 �público-privat que va esdevenir modèlic. Igualment, l’acció parlamentària dels socialistes va ser clau per a l’establiment de consensos perdurables a nivell de país, com la immersió lingüística en l’educació a Catalunya. Sempre des de la defensa del principi de subsidiarietat, l’ambició de les propostes dels socialistes catalans va exigir sovint la revisió i optimització dels marcs legals en què s’havien de desenvolupar. Com a culminació d’aquesta manera de fer política, sens dubte hem de situar-hi l’Estatut del 2006, que va suposar el sostre de la trajectòria del PSC des de la seva fundació –sent-ne alhora la seva màxima expressió i la constatació dels límits que la resta d’agents polítics de l’Estat estaven disposats a tolerar-li.222 Com hem vist, l’Estatut del 2006 va marcar la vida dels dos governs de progrés liderats pels socialistes catalans, dues experiències que no van comptar amb l’aprovació del PSOE –més partidari de l’aliança amb CiU– ni en la seva col·laboració institucional des del Govern espanyol. I és que una de les constants que hem pogut observar al llarg d’aquest estudi és fins a quin punt el partit germà dels socialistes catalans en va limitar la capacitat de donar recorregut al seu projecte autònom per a Catalunya –sent víctimes primer de la dura confrontació entre els governs Pujol i González a partir de l’esclat del cas Banca Catalana i posteriorment de les necessitats d’entesa parlamentària de tots dos governs a partir de la pèrdua respectiva de les majories absolutes a principi de la dècada de 1990; així com des del rebuig a la possibilitat que el PSC pogués liderar la transformació federal d’Espanya des del Govern català entre els anys 2003 i 2010. La tempesta perfecta que va suposar la sentència contra l’Estatut del TC el juny del 2010 –que va obrir dins del PSC un dur debat intern sobre les limitacions del seu projecte d’estat i, posteriorment, sobre el dret a decidir– i l’enduriment de la crisi econòmica global que havia començat el 2008 –que va acabar empenyent els governs socialistes a adoptar polítiques econòmiques pròpies de la dreta– va fer entrar en crisi a un partit que, malgrat no haver tingut una vida orgànica precisament planera al llarg d’aquests gairebé trenta anys, havia mantingut uns mínims nivells de cohesió interna fins aleshores. La desvinculació dels sectors més catalanistes del partit i l’establiment d’un nou ordre econòmic a escala mundial van acabar amb una manera de fer política que havia caracteritzat al PSC fins aleshores, obrint una nova etapa que caldrà estudiar amb deteniment en un futur, per ara, llunyà. 222 En aquest sentit, Antoni Castells parla de l’Estatut del 2006 com a “culminació i esgotament del projecte de catalanisme polític del darrer segle”. Entrevista a Antoni Castells dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 5 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �6. Fonts i bibliografia Fonts orals Jaume Badia (entrevista telefònica els dies 19 i 20 de març del 2020). Joan Ganyet (entrevista el 30 de novembre del 2019, La Seu d’Urgell). José Montilla (entrevista telefònica el 24 de març del 2020). Joaquim Nadal (entrevista telefònica el 23 de març del 2020). Fons d’entrevistes del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. Fonts hemerogràfiques La Vanguardia El País Bibliografia AADD: 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008. Aixalà i Blanch, Albert: “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Barcelona: Working paper núm. 2 de la Fundació Catalunya Europa, octubre 2015. Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998. Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, desembre 2018. Buch Oliver, Jordi: Montilla, de emigrante a presidente. Madrid, Europa Viva, 2008. Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb el federalisme i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya Europa, abril 2016. Claret, Jaume (cord.): Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017. Culla, Joan B.: El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (194-2000). Barcelona: Pòrtic, 200. Culla, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política. Barcelona: La Campana, 2013. Culla, Joan B.: La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. Barcelona: La Campana, 2009. Culla, Joan B.: El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible. Barcelona: Pòrtic, 2017. Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018. Febrés, Xavier; Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991. Gillespie, Richard: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991. Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta, 2006. Miquel Iceta Llorens: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006. Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Afers, 2008. Maragall, Pasqual: Oda inacabada: memòries. Barcelona: La Magrana, 2008. Maragall, Pasqual; Serra, Narcís: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1982. Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986. Maragall, Pasqual: Per Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1987. Maragall, Pasqual: Àrea Metropolitana: una ocasió històrica. Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1985. Maragall, Pasqual: L’Estat de la ciutat: 1983-1990. Discursos de balanç d’any. Barcelona: Ajuntament 5 9 �de Barcelona, 1991. Maragall, Pasqual: : Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UB, 1999. Maragall, Pasqual: Progrés i reforma social. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Una nova etapa per a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004. Maragall, Pasqual: La via catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Noves propostes per al catalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Intervención en el debate sobre el estado de las autonomías. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006. Martín i Uceda, Javier: “Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall”. Barcelona: Working paper no 5 de la Fundació Catalunya Europa, Maig 2018. Mercader, Jordi: Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Barcelona: La Magrana, 2008. Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010. Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Montilla Aguilera, José: Clar i català: testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona, RBA, 2013. Montilla Aguilera, José: Enfortir Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008. Montilla Aguilera, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a Catalunya”. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006. Montilla Aguilera, José: Discursos del Presidente de la Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008. Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya. Barcelona: L’Avenç, 2019. Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016. Muñoz Lloret, Josep Maria (ed.): Quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010. Muñoz Lloret, Josep Maria: “Joaquim Nadal, la força de Girona”, dins L’Avenç, 418 (2015), p. 12-25. Muñoz, Jordi: Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés. Barcelona: L’Avenç, 2020. Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed Mediterrània, 2003. Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002), Cassà, Ed. Gavarres, 2019. Nadal Farreras, Joaquim: Testimoni de càrrec: vint anys al servei de Catalunya. Barcelona, Ed. 62, 2014. Núñez Seixas, Xosé Manuel (coord.): España en democracia, 1975-2011, volum X de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramon Villares. Barcelona, Crítica, 2017. Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir. Memòries polítiques. Barcelona: RBA, 2013. Pradel Miquel, Marc: “Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016. Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia política y división social. Barcelona: Debate, 2019. Pujol Soley, Jordi: Memòries (1980-1993): temps de construir. Barcelona, Proa, 2009. Pujol Soley, Jordi: Memòries (1993-2011): de la bonança a un repte nou. Barcelona, Proa, 2012. Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003. Riquer, Borja de: (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. Sala, Josep Maria: Moments del socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020. Sánchez Llibre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al diari de sessions. 6 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006. Santos, Lídia; Bonet, Laia; Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2006. Serra, Narcís: La Gestió de Barcelona: una política municipal. Barcelona: Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, 1982. Serra, Narcís: Discurs en la sessió de cloenda del simposi sobre àrees metropolitanes (octubre 1982). Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1987. Serra, Narcís: Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2004. Serra, Narcís: La transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas armadas. Barcelona: Debate, 2008. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005. Soto, Álvaro; Mateos, Abdón (dirs.): Historia de la época socialista. España: 1982-1996. Madrid: Sílex, 2013. Tomàs Fornés, Mariona: “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017. Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014. Vallès, Josep Maria: Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona: Edicions 62, 2008. Ximenis, Vicenç: Demòcrata i socialista: memòries de setanta anys de lluita política apassionada. Lleida: Pagès editors, 1998. Ysàs, Pere (ed.): La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009. 6 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els socialistes catalans en la configuració de l’Espanya democràtica (1982-2010) Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz Jofre, Jaume Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2020 Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Govern Democràcia Lluch, Ernest, 1937-2000 Serra, Narcís, 1943- Nadal i Farreras, Joaquim, 1948- Montilla, José, 1955- Maragall Mira, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/641/TaulaCanvi_19770601_PM_EM_TreballadorsAdminPublCat.pdf 1047312e29caefa510efd038c8aedf4b PDF Text Text _ C-.-bo:>e!l --1. Castellet . Castells ..- 'crrx'-:e Grici Pellicer .... Sumari: ...-\. GonzaIez Casanova Ielenclres ~¿." . lolas b::xl:> Pelegero .."csep R=1oneda · ordi lé Tura Joaquim Sempere · Ianuel V:izquez Montalban Josep M. Vegara Secretària de Redacció úria Beniro . "= . Disseny Loni Geest i Tone H91verstad Edita: EDICIONS TAULA DE CANVI, S. A. Redacció i Administració: Constituci6, 18-20. Tel. 332 84 08. Barcelona-14 Preu exemplar: 250 ptes. Subscripció anual: 1.350 ptes. Subscripci6 anual Europa: 1.400 ptes. Subscripci6 anual Amèrica. 1.370 ptes. Presentació Per què discutim Gramsci 9 Federico Coen Gl3msci i el PCI: Dues concepcions de l'hegemonia Massimo 1. Salvadori 28 L'exigència d'un nou guia 36 Luciano Gruppi Darrera la polèmica sobre l'hegemonia Biagio de Giovanni 41 Entrevista amb Norberto Bobbio: Gramsci i el PCI 49 La nova estratègia que ap3.reix a la llum en els «Quaderni» Valentina Gerratana 62 Moviments urbans i democratitzaci6 de l'Estat Jordi Borja (Centre d'Estudis d'Urbanisme) Els tteballadors de l'Administraci6 Pública a Catalunya Pasqual i Ernest Maragall La gestaci6 de les Joventuts Socialistes Unificades 1934-1936 Ricard Viñas Un" dona portadora de valors eterns. La Sección Femenina 19341952 Elena Posa Les multinacionals I la salut. Reflexions sobre la catàstrofe de Seveso Joan-Ramon Laporte Nota sobre el cinema espanyol dels anys 40 Fèlix Fanés 80 98 121 134 151 Subscripcions: Núria Benito Publicaci6 bimestral C. G. Creacions Gràfiques, S. A.. D. L.: B. 26772-1976 Maig-Juny 1977, no" 5 3 5 . Fontana · de canvi 162 Llibres Anelreu Nin i el moviment comunista. Reflexions sobre un llibre de Francesc Bonamusa Josep Fontana �Pasqual i Ernest Maragall Els treballadors de l'Administració pública a Catalunya (Antecedents associatius, lleis i reglaments, cens i retribucions) Aquest articIe pretén de ser una introducció a un tema relativament nou entre les preocupacions de l'esquerra i poc estudiat encara des d'aquesta òptica, bé que és molt viu i dinàmic en la pràctica de la lluita de classes aquests darrers anys i mesos. En parlar dels treballadors de l'Administració pública, ens referim a tots aquells sectors de treball assalariat pagat pet l'Estat, les Diputacions i els Ajuntaments, i altres organismes oficials de l'Administració central o local. Evidentment, ara com ara, els contingents més nombrosos i les temàtiques més airejades, a Catalunya, dins el camp dels treballadors de l'Administració, corresponen als Ajuntaments i les Diputacions, especialment als primers, i entre aquests, a l'Ajuntament de Barcelona, a qui farem referències continuades per tal com és ei primer centre de treball administratiu del país, i perquè en tenim un coneixement directe. No utilitzem a l'encapçalament la denominació «funcionaris» perquè aquest mot fa referència a una realitat de privilegi i de separació del món del treball la qual, primerament, és cada cop més contradita pels fets, i en segon lloc, és rebutjada pels sectors més conscients del personal de l'Administració pública, com ho demostra la constitució, el 26 i 27 de març de 1977, del Sindicat de Treballadors de l'Administració Pública de Catalunya. D'altra banda, el funcionari estricte és, per a molts, el treballador amb plaça fixa dintre les plantilles de l'Administració pública, la qual cosa exclou els seclOrs de treball eventual, contractat, interí i amb contracte laboral, que són cada dia més nombrosos en aquest ram. Si parlem de l'Administració pública a Catalunya és perquè aquest és l'àmbit nacional (idiomàtic, cultural i polític) en què ens movem i que es configurarà administrativament els propers anys. La reinstauració de la Generalitat de Catalunya i eI previsible trasllat de serveis de l'Estat a la Generalitat, la possibilitat d'una regulació específica de les condicions de treball i de l'estatut dels treballadors de l'Administració catalana (nacional i local) fan que aquesta acotació tingui una rellevància -no solament teòrica sinó pràctÏCa- molt important en l'esdevenidor. Això no obstant, no es poden defugir les relacions amb problemàtiques similars a la resta de l'Estat espanyol, amb regulacions uniformes i situacions en bona part paraHeles fins ara a les d'aquí. Els treballadors de l'Administració pública a Catalu1tya 80 La nostra convicció és que en aquest sector es lliura ara, i continuarà lliurant-se, una batalla important entre tots aquells qui no volen canvis al nostre país i aquells qui ens esforcem per accelerar-los i per arribar a una democràcia consolidada, en què els traballadors gaudeixin d'institucions i condicions de treball. El personal de l'Administració de l'Estat i les corporacions locals ha estat tradicionalment una massa de maniobra dels interessos més retrògrads, a canvi d'una ..::olla de concessions econòmiques i estatutàries que els enfrontaven amb la classe obrera i els treballadors en general. El perill d'un sindicalisme «groc», manipulat per la patronal --en aquest cas, l'Estat mateix- no és encara, ni de bon tros, exclòs. Creiem, però, que les primeres batalles han estat guanyades per part dels treballadors demòcrates de l'Administració i, al cap i a la fi, per part dels treballadors en general, que tenen tot l'interès a no veure's enfrontats amb uns companys que viuen en unes condicions de treball i de salari cada cop més semblants a les generals, tot i que, legalment, n'estan separats per una colla d'estatuts especials, no sempre favorables. 1. Antecedents fins al 1939 Un tema poc estudiat encara és el dels funcionaris sota la Generalitat els anys 1931-39. Sabem que el traspàs de serveis de l'Estat a la Generalitat comportava la possibilitat que els funcionaris implicats passessin a ser-ho de la Generalitat o bé que decidissin, en el terme d'un mes conservar el seu caràcter de funcionaris de l'Estat espanyol, passan; aleshores a fer feina fora de Catalunya. * Sembla que una minoria molt petita de funcionatis estatals van fer la segona opció. Tots els altres van romandre a Catalunya com a funcionaris de la Generalitat. L'Escola d'Administració Pública de Catalunya va fer un paper important en aquest període, tot facilitant d'adaptació a la nova circumstància dels funcionaris dels serveis traspassats. En analitzar la situació dels funcionaris des del punt de vista sindical, caldria fer esment dels tres aspectes més significatius d'aquesta situació: 1) l'estatut dels funcionaris, configurat a les lleis administratives i laborals de caire general i, específicament, als reglaments de funcionaris; 2) (el punt potser més interessant, avui) l'associació dels funcionar~s per a la defensa de llurs interessos, és a dir, en quin grau les lleiS generals els permeten aquesta associació, i els regl~ments que ~egul~n associacions concretes; 3) la situació material i salanal dels funclOnans. Quant al període anterior al 1939, hem pogut consultar, gràcies a Xavier Doltra i a l'Arxiu Històric Municipal, una colla de reglaments * Creiem que aquesta opció s'hauria de tornar a contemplar en els projectes d'Estatut que avui es discuteixen (per exemple, en el si del Congrés de Cultura Catalana). Pasqual i Ernest Maragall 81 �d'associacions de treballadors de ¡'Administració que reflecteixen l'evolució històtica de llurs drets parasindicaIs a Catalunya, i que cal tenir en compte a l'hora de bastir avui un sindicat o associació sindical en aquest ram. No hem fet cap anàlisi directa de l'estatut dels funcionaris estatals i de la Generalitat abans del 1939 --encara que aquest queda reflectit en part als reglaments associatius-, ni tampoc cap estudi, potser menys intressant per a les nostres finalitats, dels salaris i les plantilles del trenta-nou enllà. Ella de març de 1910 es va constituir l'Asociación Instructiva de Obreros del Ayuntamiento de Barcelona, amb l'objecte de vetllar pels interessos dels obrers «tant manuals com inteHectuals» empleats directament per l'Ajuntament. Els càrrecs a la junta directiva i en general a totes les esperes de l'associació podien ser ocupats per qualsevol soci, llevat dels jefes o encargados. Les votacions podien ser ordinàries (a mà alçada), nominals (llegint el llibre de socis i contestant cadascú sí o no) o secretes (amb paperetes). L'espedt d'aquest reqlament, com es veu, és prou liberal. La consútució de l'organisme directiu (la ]D) obeeix a criteris de proporcionalitat en relació amb les diferents brigades, seccions, etc. en què eren dividits els empleats de l'Ajuntament. La durada dels càrrecs era només d'un any -amb dret a reelecció-- i no comportava cap gratificació. En les disposicions finals del reglament es fa esment a la «unió de tots els associats» i a la «contribució a llur millorament moral, material i inteHectual». Finalment, s'afirma que en l'associació, hi caben totes les idees polítiques i religioses, que qualsevol propaganda d'aquestes és prohibida dins l'associació, i que, tanmateix, s'ha de fer valer el respecte mutu a totes les opinions. El 1926 (el 21 d'octubre), signat pel governador Milans del Bosch, s'ap,lovà el reglament de l'Asociación Profesional y Mutua de Empleados y Obreros del Ayuntamiento de Barcelona, en el qual, llevat de l'aspecte mutualista, es féu un pas enrera en revolució de l'associacionisme a l'Administració pública de Catalunya. És el moment de l'assaig general, per part de las forces de la dreta, del que fou la dictadura franquista uns quants anys després. La terminologia que s'introdueix en aquesta fase és la que ha predominat des del 1939 fins avuit, tot i tractar-se d'una regulació encara no tan restrictiva. S'hi continua parlant d'obrers de l'Administració, però hom els separa, com veurem, dels empleats. Curiosament, s'hi defensa la «dignificación de la clase», entenent per classe la dels funcionaris; és a dir, una classe a part de la dels treballadors en general. Altres objectius són «recabar de las Autoridades la estricta aplicación del Reglamento general de Empleados del Ayuntamiento en el movimiento de ascensos en el cuadro de la burocracia municipal» i, tal com hem dit, la promoció del defensa el «professionalisme pur», i no s'admet «l'actuació en eI terreny de les lluites econòmico-socials». S'hi integra l'associació en una «superior organización de trabajadores de todo España», la Confederación de Sindicatos Libres --el sindicat groc de la dictadura de Primo-, i s'hi especifica que l'associació no podrà separar-se'n mentre hi hagi 50 socis que s'hi oposin. . L'article 5è del reglament del 1926, simptomàticament, estableix que «siendo la representación corporativa la tendencia hoy dominante y formando parte de las orientaèiones del actual Gobierno como una idea basica, con notorio acierto a nuestro entendu, y siendo por otra parte nuestra Agrupación un núcleo tan heterogéneo~ como integrado por hombres de estudio~ teóricos de las mas variadas ramas, y ;untamente por obreros de diversos oficios~ resulta inevitable el nombramiento de Delegados-compromisarios para la ostentación de las representaciones. Así~ pues~ la Asociación se dividira en dos grandes secciones completamente autónomas en su funcionamiento: una de empleados y otra de obreros. Los secciones se divirfm en grupos y cada uno de elios tendra un delegado~compromisario». A la primera secció, s'hi integraven eI personal administratiu i facultatiu, i a la segona, el subaltern i el de les brigades. Dins la secció, els grups eren ordenats jeràrquicament o administrativament, a l'igual del reglament general d'empleats de l'Ajuntament. Cada grup tenia un delegat compromissari elegit per votació secreta pels seus membres. Els representava tant a la Junta de Secció com al Ple de Delegats de totes dues seccions, que elegia el Consell Directiu. Els càrrecs duraven 4 anys. A l'àmbit estatal, la Dictadura va reconèixer el principi representatiu: corporatiu als Cossos d'Enginyers i a la Judicatura, a través de Juntes Oficials que collaboraven en la gestió del~ assumptes de personal. També es van constituir, com a associacions obligatòries de dret públic i amb els mateixos objectius, eIs coHegis provincials de Secretàries Municipals i de la Diputació (els precedents dels Collegis de Funcionaris Locals actuals) i les Associacions Nacionals de Metges, Farmacèutics i Veterinaris empleats per l'Administració local. L'any 1927 es va prohibir una Associació de JUtges muni.cipaIs creada des de la base; l'exposició de motius de la reial ordre (del 4 de juliol) afirmava que fóra absurd de reconèixer als funcionaris de l'escala inferior de la jerarquia judicial 'unes facultats de sindicació, associació i reunió que no eren reconegudes als de les escales superiors. Ja durant la República es constituí l'Associació de Funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona, de la qual hem pogut consultar el projecte Els treballadors de !'Administraci6 pública a Catalun)'a Pasqual i Ernest Maragall 82 mutualisme en eI crèdit i l'estalvi, eI consum, la malaltia, la vellesa i defunció, eIs lloguers, etc. Quant a la presència d'ideologies i confessions dins l'associació, s'hi 83 �de reglament, continuadora (segons l'article transitori final) de l'Associació Insttuctiva d'Obrers i Empleats de l'Ajuntament de Barcelona. Les finalitats eren «agrupar en el seu si tots els funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona per a la ddensa de llurs interessos morals i materials» i «procurar la creació d'institucions destinades al millorament moral i econòmic dels seus associats». Entre els funcionaris que hi podien ingressar, hi ha els temporers i eventuals, així com els excedents i jubilats. Ha desaparegut aquí la terminologia mussoliniana de l'any 26. S'hi parla només de «funcionaris». Es mantenen les institucions finals de mutualisme i cooperació. Es preveuen 14 seccions professionals, dirigides per una junta ejecta. L'assemblea general de secció, en sessió ordinària, es reuneix cada 6 mesos, i en sessió extraordinària, quan ho demanin 25 associats o més o ho determini la Junta. Totes les altres característiques orgàniques no són bàsicament diferents de les del 1910. Però hi ha un desenrotllament estatutari molt detallat del funcionament i la composició del consell directiu, elegit per l'assemblea general. Pel juny de 1933 es constitueix la Federació Catalana d'Empleats i Obrers Municipals, amb la finalitat de reunir dins seu totes les entitats de dependents municipals de Catalunya i de procurar la creació de noves entitats on no n'hi hagi. Una part dels ingressos de les associacions d'organisme van a nodrir el pressupost de la federació. El 25 d'abril de 1936, el conseller de governació de la Generalitat, Josep M.a Espanya, signa el reglament, presentat el dia abans per Jaume Miravitlles, president, i Gaspar Alcoverro, secretari, de l'Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya. L'objecte de l'associació és: «1a defensa dels drets legals de tots i cadascun dels funcionaris, mantenint entre els seus components la compenetració i esperir de solidaritat que calen per a rreballar eficaçment en pro del benestar moral i material de la classe; esperonar i incrementar la capacitat professional del funcionari; fomentar la previsió, cooperació i auxili mutual entre els associats; estudiar l'aplicació dels mètodes més adients per al millor funcionament dels serveis i assesoramenr del Poder públic quan aquest ho solliciti; suggerir aquelles fórmules que -millorant els serveis- representin també una millora moral i material per al funcionari; i mantenir relacions cordials amb altres Associacions similars a Catalunya, propugnant la constitució d'una Federació de totes les Associacions de Funcionaris Públics de Catalunya». Mentre no s'aprovés l'Estatut de Funcionaris, els socis tenien dret a. la defensa i l'ajut moral de l'associació (art. 17 [a]). Això sembla apuntar a tota una concepció de l'associacionisme de funcionaris, potser Els lreballadors de l'Adm;nislraci6 pública a Catalunya 84 discutible avui, en el sentit de limitar-ne la finalitat tan bon punt la llei els reconegués estatutàriament uns drets. El reglament preveia 20 seccions: parlament i presidència, justícia i dret, governació, finances, cultura, treball, obres públiques, sanitat i assistència social, economia i agricultura, Tarragona, Lleida, Girona, administratius, docents, tècnics i facultatius, subalterns i xofers, obrers, cooperativa, clínica i mútua. Cada una d'aquestes seccions --combinant criteris orgànics amb professionals- era regida per una junta de secció, composta d'un representant per cadascun deIs grups assignats a les diferents conselleries. Això de banda, l'associació funcionaria en termes similars a la de l'Ajuntament de Barcelona. S'hi detallava amb molta de cura el procediment de convocatòria i funcionament de les Assemblees Generals (assemblees extraordinàties, en el cas que la junta de govern no convoqués en eIs termes establerts, forma i terminis de convocatòria votacions i delegacions a vot, etc.). L'únic r~glament de funcionaris d'aquesta època que hem con.sultat és el de funcionaris municipals, aprovat per decret de la consellena de governació el 27 de setembre de 1935. El període d'involució, dins la República, en què se situa aquesta disposició n'explica el c~ràct,e: més aviat limitatiu: es tracta d'una defensa del cos de secretans d aJuntament, que no havia estat reconegut per la llei municipal del 1934; S'hi estableix un registre i s'hi combat l'intrusisme en el cos. Tambe s'hi defensen els interessos dels funcionaris en general davant eIs interessos polítics, per tal com molts polítics, un cop elegits a regidors, procuraven, segons que sembla, cobrar el mínim d'impostos -només els recàrrecs sobre impostos de l'Estat- i els funcionaris DO eren pagats puntualment. 2. Lleis franquistes /' . , En les lleis del franqUIsme, que no analltzarem aqUl amb tant de detall perquè són més a l'abast i més conegudes, els funcionaris s6~ un món a part, separat i enfrontat als treballadors en general, dotats d ~na ~olla de privilegis -singularment la «inamovilidad en la plaza»~ 1. pnvats de tota mena de drets d'associació i defensa sindical o parasmdlcal. La ideologia corporativista que ensenyava l'orella en les regulacions de l'època de Primo de Rivera assoleix ara tota la seva esplendor. Hom depura rigorosament els funcionatis de la República i de la Gen~ralitat, que encara avui no han vist reconeguts totalment llurs drets. S mtegra els treballado,s de l'administració en el món dels no-treballadors, a canvi d'aquesta participació en l'esfera de la propietat que és la «plaza en propiedad~> i d'una. separació radical entre els «propietaris de ~laça» i els funcionaris interins, eventuals o contractas, que no es conSideren pròpiament com a funcionaris, sinó com a «aspirants a funcionaris» en Pasqual i Emtsl .Maragall 85 �el millor dels casos (treballadors, tampoc no ho són, perquè gairebé mai funcionariat) alleugerida a la pràctica per les <,<corruptelas» existents, no tenen conttacte laboral). i ben lluny sempre de l'esfera del treball, un terme substituït per La legislació franquista sobre la matena és molt frondosa. l és lògic que fos així en un sistema basat decisivament en l'adhesió incondi- altres, com ara «misión» o «servicia». cional del petsonal de l'Estat. Els teglaments de funcionaris - i les regulacions i pràctiques administratives corresponents- són una peça cabdal del sistema franquista. A tall d'exemple, examinarem aquí només el Reglament de Funcionaris d'Administraci6 Local (decret del 30 maig de 1952). El reglament distingeix netament entre funcionaris dels Cuerpos Nacionales (secretaris, dipositaris i interventors) i tots els altres. Els primers tenen sempre una consideració a part. Són la falca introduïda per l'Estat dins el personal de l'Administració local, doblant en aquest àmbir la manca d'autonomia fiscal i administrativa de les entitats locals, i en llocs claus, evidentment. L'Administració local es converteix, de fet, els anys posteriors al 1939, en administració perifèrica de l'Estat. Un deIs darrers intents de perpetuació continuista deI franquisme, la nova llei de Bases del Règim Local, del 1975, prerén d'instaurar els cossos «nacionals» com a sistema per a totes les categories del funcionariat local. El reglament del 1952 tracta d'elevar el rango de la funci6n y la étiea en el desarrollo de las diversas actividades que la integran) Il cuya austera tarea contribuye con singular relieve) etc. Amb aquest fi defineix positivistament eI funcionari com aquell qui ha estat anomenat legalment per a ser-ho, presta serevis de caire permanent a l'Administració, figura en plantilla i rep sous o assignacions fixes amb càrrec als pressupostos. El funcionari pot ser·ho en propiedad) mitjançant oposició o per concurs; interina) si ocupa una plaça vacant de la plantilla; o accidental. L'article 5 del reglament explica que «quienes presten de modo permanente servicio manual similar al de artes) ofícios o industrias comprendidos en la vigente Legislaci6n de Trabajo podran ser adscritos como funcionarios de servicios especiales o subalternos) o como obreros de plantilla... , se hallaran equiparados en dereehos y garantías a los subalternos) y su relación con la Corporación sera de caracter estrietamente administrativo». Després veurem que aquests serveis «es- pecials» són un cas prou general entre els treballadors de l'Administració, almenys de l'Administració local. També el personal sanitari és objecte d'una regulació a part (reglament 27-XII-53). Entre els deures del funcionari hi ha «eumplir con celo y exacta disciplina la misión encomendada», el «sigilo escrupuloso», el «respeto y obediencia a las Autoridades y superiores jerarquicos», el «decoro» i el «tratar con esmero y cortesía... a los funcionarios de igual o inferior categoría». El reglament suposa una quasi-militarització conceptual del Els treballadors de l'Administració pública a Catalunya 86 L'article 101 (2) preveu la vaga en els següents termes: «el abandono colectivo del servicio sera considerada como renuncia al cargo) produciendo la inmediata cesantía de los afectados». Tot aquest sistema va funcionar prou bé, per ·a les finalitats perseguides, fins a la segona meitat dels anys seixanta. El desenvolup~m~nt econòmic mateix va exigir aleshores hn creixement fort dels efectius administratius públics i una multiplicació dels serveis, i féu anar en orri l'estudiat tripijoc de les regulacions funcionarials. Les feines «accidenta!s» van esdevenir el pa de cada dia, tot i les prohibicions legals. Els sous van restar endarrerits respecte a la inflació i posaren fi als privilegis efectius. El malcontentament es va començar a manifestar de primer aïlladament, després d'una manera més compacta, a través de diverses formes de protesta, i a la fi, pel canal de la vaga de treball, que, n.aturalment. no va suposar la «cesantía inmediata» tret de casos prevIament seleccionats amb una finalitat repressiva. El 1965, arran de l'agitació dels sindicalistes verticalistes, comandats per Solís, per tal d'integrar els funcionaris a la CNS (més quotes, més poder), la dreta conservadora, representada en a9uell.cas per.Alonso Veoa ministre de governació, va respondre, en el mIllor estil corporati~i~ta dels anys vint, creant els Colegios Provinci~les y Nacionales de Funcionarios de Administración Local no perteneczentes a Cuerpos Nacionales i eIs complementaris Colegios de Secretarias) Interventores )' Depositarios. Tot i haver-hi Solís al davant dels sindicats, la dreta va tenir la clara premonició que no es podia smdIcalitzar els funcIonaris. Els Colegios han estat pràcticament ïnoperants, si bé, com. és sabut en el de Barcelona es va lliurar una de les batalles cruClals per" l'avenç i ·la consolidació del moviment democràtic dels treballadors de l'Administració. El Collegi és una corporació de dret públic <<afecta al Ministerio de la Gobernaci6m>. «Todos los Colegios estaran bajo la advoeaci6n de Santa Rita de Casia, patrona para ellos (art. 4). L'afiliació hi és obligatòria i només s'hi admeten els funcionaris «en propiedad». El vot dels co~promissaris ha de ser «consciente y obligatorio». «Los Colegios llevaran los registros o ficheros correspondientes que permitan conocer en todo momento la situación y antecedentes de cualquier colegiado) (art. 11). No cal seguir. El que és ~orprenent és que una tal ins· titució hagi pogut convertir-se, en el cas únic de la província de Barcelona, en plataforma efectiva per a la renovació democràtica de l'associacionisme dels funcionaris. La Llei Sindical del 1971 reconeixia la victòria dels franquistes conPasqual i Ernest Maragall 87 �servadors en incloure dins seu tots els espanyols que participaven en e! món de! treball i en excloure'n explícitament e!s funcionaris. La qual cosa era en contradicció amb la concepció que, de fet, l'Estat els aplicava: el 1969 una circular de la Dirección General de Administración Local determinava que les gratificacions s'atorguessin d'acord amb criteris de «productivitat en el treball». En e! cas dels funcionaris dels ministeris de l'Estat i d'organismes autònoms, ni CoHegis no hi havia. Les qüestions retributives, les decidia una Junta de Retribuciones, dominada pels funcionaris d'alts càrrecs, la tasca dels quals era, bàsicament, la distribució dels «pluses» procedents d'impostos, taxes o ingressos d'altre ordre assignats directament al personal del ministeri respectiu i no especificats a les partides de personal dels pressupostos. El decret-llei de! 16 de juliol de 1976, sobre associacions professionals de funcionaris de l'Estat, és també un intent de darrera hora de canalitzar per vies diferents a les de l'associacionisme sindical l'onada de reivindicacions i esforços organitzatius dels treballadors públics. Les finalitats admeses són: a) la defensa dels interessos professionals; b) la coHaboració amb l'Administració quant a la fixació de les condicions de treball, excloent-s'hi explícitament la defensa d'interessos no establerts als estatuts, sotmesos a la «ventanilla» del Registro de Organizaciones de Funcionarios a la presidència del Govern. També s'hi exclou implícitament la vaga, en prohibir-se la «interferencia en el normal funcionamiento de los servicios públicos». D'altra banda, s'hi limita l'àmbit de les associacions a un ministeri, un organisme autò. nom, o un o uns quants cossos de funcionaris. També n'és exclòs im- plícitament el personal amb contacte de caire laboral. No hi ha hagut, doncs, llevat del tímid intent de! 1976, dret d'associació en e! franquisme, pel que fa als treballadors de l'Administració, tot i que Parada Vazquez, en un informe redactat a petició de Ja De legación Nacional de Asociaciones i publicat a Madrid l'any 1963, ja afirmava que «el ple reconeixement als països occidentals del dret associatiu i sindical dels funcionaris públics constitueix un fenomen general, del qual excepcionalment s'aparta el nostre ordenament».'';- El 1968 (<<La Vanguardia» del 29 de maig), Eduardo Vivancos comentava la qüestió en els següents termes: «Hubo tiempo en que se consideró incompatible la cualidad de funcionaria público con la sindicación del funcionariado. Se argumentaba que era esencial que todo servidor de l(lS intereses públicos permaneciese al margen y por encima de los vaivenes políticos. Y que la politización del funcionaria público envuelve una contradicción manifiesta en cuanto ello acarrea el riesgo de colocarle -a expensas de la Adminútración- al servicio de conveniencias partidistas O de grupo. Esta se pensaba porque tradicionalmente los Sindicatos han tenido cierto grada de impregnación política y los Gobiemos querían evitar que una huelga política pudiera lIevarse a cabo con la participación de los funcionarios públicos y consiguiente paraliración del aparato del Estada. Estas apreciaciones, largamente mantenidas, se han ido modificando con el tiempo y las experiencias, y ella debe atribuirse fundamentalmente a un cierto fenómeno de mimetismo ante las conquistas sociales del sector privado. No puede olvidarse que si por un lado el funcionaria gaza de determinadas seguridade~ y garantías y que se encuentra relativamente cubierto de las eventualidades que pesan siempre sobre los empleados en actividades privadas, no es menos cierto que entre los funcionarios y la Administración Pública se producen innegables tensiones por motivos económicos y de servicio que sustancialmente no di/ieren gran cosa de las que surgen entre capital y traba;o o entre empresa y productor.» Un intent de posar al dia la situació dels funcionaris locals va ser la llei de Bases del 5 de desembre de 1968. Però, tal com va passar contínuament els anys de la dictadura franquista - i encara cal veure que no continuï passant-, les reformes canviaven la façana tot refermant, i fins endurint, les posicions de fons. Així, «se acentúa en los Cuerpos Nacionales la participación del Ministerio de la Gobernación, por la naturaleza de su múióm>. El text legal «ha sida respetuoso con el principio autonómico en todo aquella en que el superior interés nacional no exigía autorizaciones o aprobaciones que constituyan garantía de protección del propio vecindario fren· te a las raras, pera posibles, desviaciones de las Corporaciones Locales en materia de gastos de personal», principi escassament justificat en un Estat que ha donat l'exemple d'aquestes desviacions en els seus mateixos ministeris. Els funcionaris locals passen a ser ara de carrera o de feina, en comptes de ser «en propiedad» i «eventuales, interinos, etc.». S'hi admet, tot reconeixent els fets del creixement dels serveis públics locals, que les corporacions locals continuïn contractant personal administrativament, Del mateix autor, Sindicatos y Asociaciones de Funcionarios P:íblicos, Ed. Tecnos. 1968. És l'estudi més complet sobre l'evoluci6 legislativa internacional i espanyola relativa al tema. >l' Els treballadors de l'Administració pública a Catalunya 88 cosa que els havia estat negada des del 1963, i s'hi estableix que els «treballadors no -funcionaris» es regiran per la legislació laboral. Pasqual i Ernest Maragall 89 �Els funcionaris de carrera no integrats en «Cuerpos Nacionales» s'hi classifiquen en grups i subgrups. Els dos grups són, de fet, les dues seCCIOns de! 1926, Grup d'Administració General i Grup d'Administració Especial, amb la novetat que en el primer s'integren els subalterns, i en el segon es reconeix la presència de tècnics i especialistes de grau mitjà. El pruner grup, que potser es pretén que continuï essent e! nucli fidel de la vella administració, se subdivideix en tècnics, administratius, auxiliars i subalterns. El segon grup (<<que comprendera a los que ejercen aClividades que conslituyen el objelo de una peculiar carrera o profesión») se subdivideix en tècnics i serveis especials. S'hi separen en un règim especial els treballadors de l'Administració local afectes als serveis d'extinció d'incendis i la policia. El règim especial «se acomodara en lo posible al de las fuerzas de seguridad del Eslado». El sistema és extraordinàriament centralitzat. La Dirección General de Adminislración Local supervisa des de Madrid tots els ets i uts de la formació de plantilles, retribucions, ingrés de personal en els Cuerpos Nacionales~ etc. El paternalisme, realment fort en una llei relativament recent, s'expressa en declaracions com les següents; «Los funcionarios. .. disfrutaran del tratamiento y cOltSideraciones sociales debidos a su rango y a la dignidad de la función pública»; «para los funcionarios que se distingan notoriamente en el cumplimiento de sus deberes se establecera un sistema de recompensas», i així sucessivamenr. Els deures dels funcionaris són els mateixos del 1953, més l'obligació ci' «acatar los principios del Movimiento Nacional y demas Leyes Fundamentales del Reino». Com a «faltas muy graves» de nova planta, hi apareixen «la manifiesta insubordinación individual o colectiva» i «la conducta contraria a los Principios del Movimiento Nacional y demas Leyes Fundamenlales del Reina». La sanció per faltes molt greus podia ser la separació definitiva del servei. Parlem en passat, però aquesta és una llei encara vigent, el darrer intent del franquisme de parar el xàfec i de reprimir la creixent conscienciació sindical dels treballadors de l'Administració. 3. Cens i retribucions dels funcionaris Els quadres següents presenten un resum del petsonal ocupat per l'Ad. ministració local a Catalunya segons l'Anuario Estadística de las Corporaciones locales, publicat per l'IEAL. No disposem de dades similars per al personal ocupat per l'Administració estatal (és sorprenem que l'Instituta Nacional de Estadística de Madrid no publiqui dades en aquest camp), Els treballadors de l'Administració pública a Catalul1ya 90 I -I . .,. ~~~Sl~ N 00 "'" ol ~ ~;;~§ ~ oci 0\ ~:e~~ ;Q ~ -' O ..... o:< U "'(',I N ..... "'" N ,...; �El 1972 a tot Catalunya hi havia 30.000 llocs de tteball a l'Administració local. Alguns d'aquests! llocs de treball, com veurem, no eren coberts encara; tanmateix, podem acceptar la xifra com una aproximació bastant realista al que deu ser avui l'ocupació total en aquest sector. El nombte total de treballadors de l'Administració pública a Catalunya, afegint-hi els de l'Estat, deu estar, doncs, amb tota probabilitat pel damun~dels 40.000, i això sense incloure-hi, tal com hem dit al començament, els mestres i professors de l'Estat, personal de la Seguretat Social, treballadors de RENFE i de correus.*·(Tampoc no hi són inclosos els del Metro i Transports de Barcelona i altres companyies de transport municipal). Els 40.000 treballadors i escaig són personal estricte de l'Administració local, delegacions ministerials i organismes autònoms a Catalunya (IND, mutualitats, PND). Més de la meitat dels treballadors catalans d'Administració pública - i mes de 2/3 dels de l'Administració local- es concentren a la provincia de .Barcelona. Entre els 30.000 treballadors de l'Administració local, 11.000 corresponen a serveis especials, és a dir, a llocs de feina manual o relativament especialitzada. A més a més, hi ha dins aquest total 2.000 llocs de feina tècnico-auxiliar i 2.000 places subalternes. El personal subjecte a contractació laboral o eventual puja a 5.700 treballadors més, i els serveis concertats, a 3.000 treballadors addicionals. La imatge és la d'una massa laboral amb una forta base treballadora en el sentit tradicional del mot. Les places administratives, també com més va més ~ z o g a"- sotmeses a condicions que no tenen res de privilegi en la majoria dels casos, sumen 4.000. La qualificació del personal de l'Administració local de Catalunya, com es podia esperar, és superior a la de la resta de l'Estat. Aquí hi ha pro- &¿ porcionalment més tècnics -superiors i auxiliars- i menys subalterns. Els «eventuals»1 pròpiament treballadors subjectes a contractació administrativa o laboral, representen a Catalunya una proporció bastant més ." ~.g , u u· petita del total de la resta de l'Estat espanyol, però de tota manera és important (30 %). A Catalunya hi ha el 15 % dels llocs de feina administrativo-Iocal existents al territori de rEstat, proporció que és simi- lar a la de la població. Possiblement aquí la demanda de serveis públics és més alta, en funció del nivell d'ingressos més alt de la població per terme mitjà, però també deu haver-hi una productivitat relativament més alta, que compensaria el primer factor . . ti'3ê ~ -- t::.Q ~ ff fi f!«:(]<. Per tenir una idea de la importància relativa de les places de plantilla vacants, hem calculat, damunt les dades de la mateixa font, que als Ajuntaments de la província de Barcelona hi havia el 1972 un 18 % de * . Aquests dos darrers grups de treballadors tenen una llarga tradici6 sindicalista, que caldria recollir en els actuats intents de promoure l'associalisme sindical dels funcionaris. Pasqual i Ernest Maragall 93 �places per cobrir, 2.574 sobre el total de 13.783. Una cinquena part d'aquestes vacants eren cobertes per funcionaris interins. Per donar una idea aproximativa dels llocs de treball més nombrosos, proporcionarem dades de la plantilla de l'Ajuntament de Barcelona, referents a una data relativament allunyada (1967) i no publicades oficial· ment, però que serveixen a títol indicatiu (vegeu pàg. 95). La mateixa publicació de l'EAL abans esmentada dóna informacions més detallades del nombre de places per categories i professions per a tota l'Administració local a Catalunya; informacions interessants, que no podem, però, entrar a examinar ara per no fer aquest article encara més feixuc. Creiem haver ofert una idea suficient dei volum i estructura del treball públic a Catalunya, particularment pel que fa a l'Administració local, que n'és el component més significatiu. Ara bé, quant cobren els funcionaris? En l'Administració de l'Estat els funcionaris eren classificats a aquests efectes, fins al 1965, segons les categories establertes abans de la Dictadura de Prima. La reforma fiscal va fer possible el 1965 que les retribucions se simplifiquessin una mica, tot establint el sistema de sou base igual a mòdul (3.000 ptes. aquell moment) per coeficient (d'I) a 5,5, segons les categories) més triennis del 7 % i complements. D'aquesta manera eis funcionaris de l'Estat van poder palliar la inflació del 1961-65, que els trebaHadors en general havien combatut a cop de vagues i de convenis. L'augment va ser escalonat fins al 1970 i va perdre aviat bona part del seu contingut amb la inflació renovada de preus. A l'Administració local, «parenta pobra» de l'Estat, les coses van anar més malament. Les retribucions anuals (netes d'impostos, mútua i assistència mèdica) de les categories inferiors de treballadors de l'Ajuntament de Barcelona el 1967 -vegeu la taula de la pàg. 95- en són una mostra. L'estimació que figura a la taula, la vam fer el 1970 per tal que fos publicada en un article que no va tenir la sort de veure la llum, i que comentava la situació en els següents termes «Amb la modificació parcial de la hisenda local, almenys a Barcelona, es van concedir el 1968 unes "bufandes", que després van ser reabsorbides, el 1969, per l'augment atorgat provisionalment a tall d'equiparació amb els funcionaris de l'Estat. Ja sabem que aquesta equiparació, l'han deixada ara per al 1971 o 1972, sortint al pas amb un augment que ve a representar en total, incloent-hi l'augment provisional, un 10 % sobre les retribucions del funcionari local, el qual augment, després de 7 anys d'increment dels preus, es tan ridícul com es vulgui, però és així.}) Els trebal/adors de l'Administroci6 pública o Cotolllnya 94 ~ @ > "~ " Q ~ Z Q ~ ~ <: Z O ,.., <ol U Ü < 8 --" "" ~ Q z ~ ~ < 'oc" "" <: <ol el ¡... Z "'::E<: Q Q Q -" z < u "" ~ 13 < ~ zQ Ü Q -"- Q ....z "§ "" ::> ~ <: Q z .~ ~ ~ o Ü < ~ " (j �Doncs bé, l'equiparació amb els funcionaris de l'Estat no va arribar fins al juliol de 1974. I, quan va arribar, va reabsorbir h part més volàtil, però no sempre la meny~ important, de les pagues mensuals a l'Ajunta. ment de Barcelona: els anomenats «trimestres», que eren quantitats cobrades d'una manera regular amb càrrec al Fons de Productivitat del Pressupost Ordinari, partida que no figurava desglossada per seccions i categories i que, per tant, impedia de saber quant cobraven realment els funcionaris dels diferents nivells. El fet és que molts funcionaris de categories baixes, tot i que llurs «trimestres» eren ben minsos, hi van sortir perdent. l per bé que la desaparició deIs «trimestres» era una mesura administrativament justa i clarificadora, la situació econòmica de molts treballadors va arribar a uns extrems que expliquen l'espetec reivindicatiu que es va anar covant durant tot eI 75 i que va esclatar del gener al març del 1976, la primera gran vaga dels treballadors de l'Administració a Catalunya. Quan el 17 de febrer de 1976 els treballadors de totes les categories i seccions s'aplegaven a milers dins l'Ajuntament als crits d'«unitat, unitat», es pot dir que es trencava irremissiblement el corporativisme de les lleis, la ideologia i la política de personal seguida durant 50 anys. En el curs del conflicte, els treballadors de l'Ajuntament van aconseguir una colla d'objectius, i no és el menys important eI fet que en el ple del 23 de març, la Corporació decidís publicar amb detall, si bé anònimament, les retribucions cobrades en mà per tots els funcionaris. Aquest acord, que feia esment de la urgència de la seva mateixa aplicació, no ha estat encara seguit, després de més d'un any. El 31 de gener de 1976, abans del conflicte, les retribucions mensuals brutes, amb tres triennis d'antiguitat, dels treballadors de l'Ajuntament, eren les següents: Coeficients Categories 1,3 1,4 1,5 1,7 1,7 1,9 2,3 2,3 1,9 3,6 Pràctics, operaris Ordenances Telefonistes, auxiliars clínica, etc. Escorxadors, oficials d'ofici Auxiliars administratius Operadors ordenador Delineants Auxiliars administratius especialitzats Directors de museus Bibliotedries Guàrdies municipals Bombers Practicants, infermeres assistents socials Professors d'EGB i ensenyament especial Número IUf/ciof/aris 1.200 290 300 510 260 105 680 12 t4 2.025 535 446 248 Retribucions 17.108 t8.46O 20563 t7.8t8 22.818 25.773 23.983 26.983 28.948 29.290 17598 21.574 21.397 24.722 Els sous en mà eren més baixos. De les retribucions brutes hauríem de treure'n un 10 % si fa no fa en concepte d'impostoS, mútua i assistència mèdica; i, a més, l'augment del gener (de l'ordre del 10 %) no es va cobrar fins més tard. Un dels cavalls de batalla dels funcionaris va ser la lluita per l'elevació del mínim (coeficient X mòdul) fins a igualar el salari mínim interprofessional garantit, a què moltes categories no arribaven, cosa que feia que les pagues dobles i les pensions fossin baixíssimes. Una altra reivindicació paraHela és la simplificació i consolidació dels sous. Els «pluses» (de «¡e/atura, trabajos especiales~ especial dedicación y riesgo, incomodidad, peligrosidad y toxicidad», però especialment l'anomenat «plus de productividad» o «trimestre») van arribar a representar el 44,8 % del IOtal de les retribucions l'any 1974. L'incentiu de capitalitat -que dobla inicialment el sou base a Barcelona- complica les coses encara més. El sobre de la paga dels funcionaris ha assolit uns graus de complicació molt considerables. Un decret-llei recent, del 30 de març, recull algunes de les reivindicacions esmentades: sou base mai inferior al mínim interprofessional, revisió anual dei salari, millorament de l'assistència sanitària, simplificació aparent dels coeficients, etc. Però l'aplicació d'aquesta regulació encara no és coneguda. És evident que es tracta del resultat de la pressió dels treballadors arreu de Catalunya i de l'Estat espanyol (després de Barcelona vingueren les lluites de l'Hospitalet, Cornellà, INP, PND, Saragossa, bombers de Madrid, etc.), i també és obvi que es tracta d'un intent de perpetuació de l'actual estatut especial dels funcionaris amb nous mètodes, més realistes. * * * En un proper article explicarem, damunt la base d'aquests antecedents, com s'ha articulat l'esforç organitzatiu dels funcionaris fins a la constitució pel març d'enguany, del Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya (STAC), el paper clau que hi va fer la junta democràticament elegida (pel juny de 1976) del Collegi Provincial de Funcionaris d'Administració Local, i les perspectives de futur d'aquesta associació sindical tan innovadora en el camp de l'Administració pública. etc. E/s trebal/adors de l'Administració pública a Catalunya 96 Pasqual i ETIlest Maragp// 4 97 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1564 Title A name given to the resource Els treballadors de l'Administració Pública a Catalunya: antecedents associatius, lleis i reglaments, cens i retribucions Description An account of the resource Maig-Juny, n. 5, p. 80-97 Source A related resource from which the described resource is derived Taula de canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall i Mira, Ernest Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1977 Subject The topic of the resource Administració Catalunya Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Article Abstract A summary of the resource. Article publicat al número 5 de 1977 de la revista Taula de canvi. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1596/0000000759.pdf b0f291c49b1c6186429b9240083f29b1 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Em preocupa més Madrid que Euskadi Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Gómez, José Luis Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Espanya plural Nació Estatut Catalunya Euroregió Madrid País Basc Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2758/19940821_LV_BuscaTrascendencia_VHavel_TradPM.pdf 13ef82d55c66f237f6361fd4a5cec8c2 PDF Text Text LAVANGUARDIA .... � 2 Aiumamem de Barce1on;; , AGO. 1991t t 1,:) En busca de la trascendencia El presidente checo, Vac/av Have/, analiza unfuturo que no admite respuestas clásicas a preguntas nuevas no ha acabado de nacer. Nunca antes el ser humano había poseido tanta iníormación y, sin embargo . dice Havc:I. hay algo que los antiguos sabian que a nosotros se nos escapa. Havel planteó sus pro- Vaclav Havel, presidente e intelectual checo. inten· ta desbrozar el camino ya planteado por Walter Benjamin, aquel que va de un mundoqueaim no ha acabado de desaparecer al mundo nuevo que aun VA(:LAV HAVJU, H . • ay buenas raz.Ones paracreér que la era moderna ha termi­ nado. Mucha& son las cosas que indican que estamos atravesando un periodo de transición: algo parece �r yéndose y algo distinto estar naciendo peno­ samente. Es como si algo estuviese detrum­ bándose, decayendo y acabándose 111ientras algo nuevo, todaVía indefinido, emergiera de . la confiisión. Lo c;iaracteristico en los periodos de confu- · sión es la mema y fusión de cultura y la plura­ lidad o el paralelismo de los csccnarios int� lectualcs y espirituales. Son periodos en que · . todos los sistemas consistentes de valores se desmoronan; en que culturas distantes en el tiempo y en el espacio son descubiertas o re­ ::,-.- destrucción de las culturas indlgenas que con­ lleva la expansión comercial de Occidente. Lo veo todo como una expresión típica de nuestra era multicultural y como seftal de que una amalgama de cultutas se está formando. Algo nuevo nace. Una era sucede a otra y todo re. sulta posible. . El mareante desarrollo de la ciencia, con su fe incondicional en la realidad objetiva y su completa fun�ament.aclón ·en leyes generales y racionalmente cognoscibles, condujo al na. cimiento de la moderna civilización tecnoló­ gica. Se trata de la primera civilización con una cobertura global y ata unas sociedades a otras, .sometiéndolas a todas a un destino � mún y generaJ. Al mismo tiempo, la reiación entre ia cien­ cia moderna y el mundo parece baber agotado su potencial. A esa .relación le failta algo. Le fal­ ta Ja conexión con la naturaleza mú inlri� ca de la realidad y con la experiencia humana natural. la ciencia moderna cl!sica describia �'Algo parece estar yéndose y algo_· distinto estar naciendo penosamenie. Es como si algo estuvi�e derrumbdndose y algo nuevo :emergiera de la confusión" sólo la superficie de la& cosas, una sola dimen­ sión de la realidad. A más . dogmatismo en la confusión entre esa sola dimensión y la auténtica esencia de la realidad. másengai\osaes la ciencia. Sabemos ahora inconmensurablemente más ace·rca del universo ctue nuestros antepasados y, sin em­ bargo, parece cada vez niás claro que ellos sa­ blan algo más esencial que nosotros, algo que se nos escapa . .Lo mismo que ocurre con la naturaleza ocu­ rre con nosotros mismos. Conocemos más profundamenl� que nun� todos nuestros ór­ ganos y su5 funciones, su estructura in.tema y descubiertas. Nuevos significados naeen gra­ duafmente en ese encuentro o ioferseoción de dementas muy diversos. Hoy, ese estado de·espfritu o ese estado del mundo se llama posmodemismo. Para mí,·un símbolo de ese estado seria un beduino mon­ tado en un camello con sus túnicas tradiciona­ les, con tejanos debajo, un transistor en la mano y Un anuncio de Coca-Cola en la cola del animal. No estoy haciendo broma sobre el beduino, ni vierto ninguna lágrima intelectual por la . puei;taS en una conlcrenc1a �n f iladclfia d 4 de ju­ lio. al serle c-onccdida la Philadelphia Lillc:rcy Mc­ dal. La publicamos en la versión dr un traductor de excepción: Pasqual Maragall. all:aldc de Ban-elona. · · las reaccione$ bioquímicas que tienen lugar en ellos, y cuanto más mejoramos ese conoci­ m¡ento, más inaprensible nos parece el espf ri­ tu, el proP.6sito y el significado del sistema que nuestros órganos forman en sú conjunto y que experimentamos como nuestro unico yo, como nuestra única identidad. �¡ pu�. disfrutamos de los avances de la civilización moderna que han hecho más fácil nuestra existencia fisica en tantos aspectos importantes. Pero no sabemos qué hacer euctamente con nosotros mismos, hacia dónde ir. El mundo de la experiencia parece caótico, confuso. Los expertos nos explicarán lo que queRJD.os del mundo objetivo, pero en­ tenctemos cada vez menos nuestras propias vidas. ... . .Vivimos en el mundo posmodemo, donde todo es posible y casi nada cierto y seguro. F.sta situación tiene consecuencias sociales y políticas. La civilización planetaria a la que pertenecemos todos nos enfrenta con retos globales. Pero permanecemos i mpotentes · ante ellos porque, b!sicamente, nuestracivili­ ziwión ha globalizado sólo la superficie de nuestras vida&. Pero nuestro yo interior continúa teniendo vida propia, aparte. Y a menos respuestas �LAVANGUARDIA * � 2 1 .:..1umamen1 lie Barceiot:<• m:rse · que en' otros periodos históricos. Los politicos se preocupan oon raz:ón por encontrar solu� · . "" · · Cuando buscamos la fuente más natural para la c reaéión de un nu evo orden mundi81, es normal qu�:miremos.hacia los fundamen­ tos tradicionales de la justicia moderna y ha- 1991t cía uno de los lugares ·más grandes de la era moderna: el .conjunto de valo res que fueron .proclamados por pJ'.imera vez en este edificio (el Independence Hall de Filadelfia). Me re­ fiero al nspeto por el ser humano individua 1 y único y sus libertades y derechos inalienables, y tambi6n al principio de que todo poder deri­ va del-pueblo. Me estoy refiriendo a las ideas fundame"talesdela democracia moderna. Pero incluso esas ideas son insuti.Cientcs. lenemos que ir mucho más allá y más a fon� do. Hoy estamos en un lugar distinto y frente a uua situación diferente:, a la cual no pueden dar respuesta satisfactoria las clásicas soluciones niodcmas. , .� realidad..el principio mismo de los dere­ chos humanos inalienables. conferidos al ser humano por el Creador, nació de la idea típi­ came nte moderna de que ese ser humano, sii;ndo capaz de conocer hJ naturaleza y el mundo, era la cumbre de la creación y el señor de este muo�. �e antropocentrismo mo- proporcionadas por la era del conocimiento raéio nal a las preguntas básicas del ser huma­ no más p ro fun damente pa.cece Ja aente afeo a las antiguas certi dumbR5 de su tribu. Debido.a ello, las culturas singulares, cada vtz más en contacto entre it como resultado de la civiliución contemporánea, 9e · dan cuenla con nueva ui¡encia de au P,IOJ>ia auto­ nooúa intcrha y de las ijjfercncias interna& en relación con otras culiuras. Los conflictos cut. turales están en alza y son més peligrosos hoy ciories a 1a supervivencia de una civilización que es global y multicUltural; buscan mecanis­ mos de coexistencia pacifica que puedan·ser. establecidos y respetados, así como una serie de principios en los cuales podtt ñmdamentar todo esto. Estas cuestiones han sido parti<:ularmente dramatizadu por dos ácontecirn ientos cru­ ciales de la segunda mitad del si�o XX: el ro­ lapso del cofonialismo y la cafda del comunis­ mo. El ornen mundial artificioso de las déca­ das anteriores se ha desvanecido y aún no ha aparecido un orden distinto y más justo. La tarea política principal de los últimos años de este siglo, en consecuencia, es la crea-­ ción de u n nuevo modelo de coeiistencia en­ tre las varias culturas. pueblos, razas y esferas religiosas dentro de una sola civilización in­ terconectada. Muchos.creen que esto puede conseguirse a través' de medios técnicos: por ·la inven ción de n uevos instrumentos organi­ zativos, poUticosy diplomáticos. Sf, es claramente .necesario imaginar es­ tructuras · organi:zativas apropiadas a la era multicultural. Pero esos esfuerzos serán inúti­ les si no nacen de algo más profundo, si no se basan en valores gene�mente admitidos. AGO. · "La tarea po/ltica principal � la creación de un nuevo modelo de coexistencia entre culturas, pueblos, razas y religiones en una sola civilización .interconectada" derno si&nificó inevitablemente que aquel que teóricamente dotó al ser humano de sus deiechos inalienables, empezó a desaparecer del .mundo. m estaba tanto más allá del alcan­ oe de J� ciencia moderna, que fue gradual­ · mente empujado hacia una espe cie de esfera privada, cuando no d i rectamente hacia la es­ femdela fantaafa particular.esdecir, bacia un lugar en que Jas obligaciones póblicas no son de aplicación. La existencia de una autoridad superioralserhumanoempezópuraysimple­ mente a inteñerir en las aspiraciones de �te. · Clt' ••• �LAVANGUARDIA .... ttJ ::..iumament de Sarceior.a Havel: "El ser humano sólo puede ser libre si no olvida a aquel que le dotó de libertad" 2 La idéa de los derechos y l iberta­ des humanos deb e estar presente en el nuevo orden mundial, en cual­ quier orden mundial que tenga sen­ tido. Pero creo que deb e anclarse en un lugar distinto y de un modo dife­ rente al que ha sido habitual hasta aho ra. .... Paradoja: la ini>pirnci6n necesa­ . de la inte­ ria para la n-gcneración gri dad perdid a puede ser q ue se en­ cuentre otra vez en la cicnda. En una ciencia que es nueva -posmo­ derna- y que produce ideas que en cierto sentido le per mit an trascen­ der sus propios límites. Daré dos ejemplos: El .. principio cosmológico antró­ pico" nos conduce a la idea, quizá tan antigua como la humanidad misma, de que no somos una ano­ malla accidental, ni el capricho mi­ croscópico de u na minúscula par­ tícula dando lumbos en los abis mos sin fin del universo. Al contrario, se­ gún este principio, estamos miste­ riosamente conectados con el uni­ verso, nos v em os reflejados en él, del mismo modo que la evolución del universo se rcílcja en no�otros mismos. En el momen to en 4ue empieza a estar claro que estamos pruíunda­ rncntc conectados con el universo entero. la cie nc ia alcanza los l í m itL'S extremos de su poder. Con el "prin­ ci p io cosmológico antrópico" la ciencia se ha situado en el borde en­ t re c iencia y mito. Con ello, no obstante, la cie nc ia ha vuelto, después de un gran rodeo, al ser humano , y le ofrece de n uevo la integridad que había perdido. Y lo hace anclando al ser humano en el cosmos. El segundo ejemplo es el de la "hi­ pótesis Gaya... Esta teoria prueba que l a densa red de interacciones entre la parte orgánica y la parte inorgánica de la su pe rfic i e de la Ti� rra forma un solo sistema, una esp� de de megaorganismo, un planeta vivo, Gaya, denominación deriva­ da de una antigua diosa reconocida como arquetipo de la Madre Tierra en casi todas las religiones existen­ tes. · � t11t \ De a c uerdo con la hipóh."SÍS Gaya, todos nosotros formamos parte de un conjunto superior, mas grande. Nuestro destin o no depen­ de me ramente de lo que hac emos para nosotros mismos; sino de lo que· hacemos por Gaya en su �n­ ju nto. Si la pone mos en pehgro, Gaya prescindirá de nosotros en be­ neficio de un valor superior. la vida misma. ¿Qué es lo que hace tan sugestivos la hipótesis Gaya· y el p rinc i pio an· trópico? Muy simple: ambos nos re­ cuerda n algo qu� sospechábamos desde hace tiempo, algo que habla­ mos proyectado en nuestros olvida­ dos mitos y qu e quit.45 ha estado durmiendo dentro de nuestros ar­ quetipos desde siempre. Esto es, la oonciencia de estar an­ clados en la Tierra y el universo; la certeu de que no estamos aquí so­ los ni sólo para nosotros mismos, s in o que formamos parte de entida­ des misteriosas y superiores contra las cuales no es aconscjabte blasfo· .· mar. .... conciencia olvidada está co­ dificada en todas las religiones. Las cultu ras la prefiguran en for mas va­ rias. Es una de las cosas que for m an la base de la comprensión que el ser humano tiene de si mismo , de su lu­ gar en el mundo y, en último lugar, . del mundo como tal. Esta concicn. cia o certeza nos dota de la capac id­ da para autotniscendemos. Esta En los foros internacionales, Jos polf ticos pueden reiterar mil veces que la base del nuevo orden mun­ dial debe ser el respeto U Jli versal por Jos derechos humanos, pero eso no significaría nada a no ser que tal im­ perativo proceda del respeto por el milagro de Ser, el milagro d el uni­ verso, el milagro �e la naturaleza, el milagro de nuestra propia existen­ cia. Sólo aquel que se someta a la au­ toridad del orden un i ve rsal y de la cre ación, aquel que valore la impor­ tancia del derecho a fonnarpartede ese orden·y de particular en él, pue­ de valorarse genuinamente a sí mis­ mo y a sus vecinos, y por consi· guiente honrar tambi én los dere­ chos de éstos. La Decla raci ón de lndependen­ cía adoptada hace 2l8 años en este edificio, a fi rm a que el Creador dio al hombre eJ derecho a disfrutar de la libertad. Parece que el ser huma­ no $6lo puede materializar la liber­ tad si no olvida a aq uel que le dotó de ella.• · Traducc ión de P�y¡ual Maraga/I � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource En busca de la trascendencia Creator An entity primarily responsible for making the resource Havel, Václav Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-08-21 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Filosofia Història Description An account of the resource Article de Havel que recull les seves paraules en ser-li concedida la medalla Philadelphia Liberty, traduït per Pasqual Maragall Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Maragall, Pasqual, 1941- (traductor) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/879/0000000654.pdf 92b37c2d8eb942428786b003cb30c06b PDF Text Text EN DEFENSA DEL RIGOR LINGÜÍSTICO El País | 06/11/2004 La Comunidad Valenciana ha solicitado del Gobierno español la presentación, en Europa, de una traducción valenciana de la Constitución Europea, aparte de la catalana, aún a sabiendas de que la Generalitat catalana acepta como propia la versión de Generalitat valenciana. El Gobierno español ha aceptado la petición de la Comunidad Valenciana y ha presentado cinco traducciones en Bruselas: La castellana, la vasca, la gallega, la catalana y la valenciana, siendo las dos últimas idénticas. Si no lo remediamos con sentido común y rigor lingüístico, a partir de ahora, en Europa, habría siempre cinco idiomas españoles, aunque dos de ellos sean el mismo. El "independentismo" lingüístico valenciano es una opción respetable, como todos los independentismos y todas las ideologías, pero rompe por causas políticas de corto vuelo con una tradición científicamente sólida de unidad de la lengua. Podemos preguntarnos: ¿Qué deben hacer ahora las Illes Balears: Declarar el balear lengua independiente? Habría que cambiar su Estatuto. Y lo cierto es que el catalán-balear es tan distinto y tan parecido al catalán de la Catalunya estricta como el catalán-valenciano. ¿Es el andaluz una lengua distinta al castellano? Entre el castellano de Sevilla y el que hablan por ejemplo los leoneses, los vascos o los cántabros hay una diferencia sensiblemente mayor a la que existe entre el catalán de mis abuelos maternos, que eran de Monóvar, y el del presidente Marcelino Iglesias, que es de Bonansa, en la franja catalana-parlante de Aragón. En realidad, la diferencia sensible es la que existe entre el catalán occidental o catalán-valenciano, desde el Pirineo leridano hasta Monóvar y Petrer, al sur del Reino de Valencia, y el catalán oriental, o catalán-balear, desde Girona hasta las Balears o entre la Catalunya vieja y la nueva. El presidente Matas de Balears sala los artículos con la "s" en vez de la "l", igual que hacían, tiempo ha, los catalanes de la Costa Brava y el Empordà, y el Presidente Iglesias dice xiquet i xiqueta por noi i noia (chico y chica) lo mismo que mi abuela monovera y que el Conseller en Cap, Josep Bargalló. ¿En qué cree el presidente Camps que hablábamos el presidente Iglesias, el presidente Matas y yo mismo en la reunión de la Eurorregión, a la que espero que asista él también algún día? En catalán, por supuesto. ¿En qué hablará él si viene? En el mismo idioma en el que hablamos siempre él y yo. ¿Cree de veras que va a hacer creer en Europa, durante muchos días, que Iglesias, Matas, Camps y Maragall hablan idiomas distintos? La repoblación cristiana tras la reconquista de Jaume I, rey de Aragón y Catalunya, fue dispar entre Valencia y Baleares: la primera se repobló con leridanos, como atestigua la Porta dels lleidatans, la puerta pequeña -o románica- de la catedral de Valencia. �Las Islas se repoblaron con ampurdaneses, hartos de las razzias de los piratas moros instalados en las Balears y con cabeza de puente en las islas Medes, frente a la Costa Brava. Agarrarse a la letra de un artículo del Estatut valenciano, que todos votamos en Cortes -socialistas catalanes incluidos- para declarar la secesión lingüística del valenciano respecto del catalán, es una barbaridad histórica inadmisible. No se debería dar la impresión de que la derogación del trasvase del Ebro está en la base del intento de ruptura de la unidad de la lengua catalano-valenciana. No debería dar la impresión de que los catalanes han ganado la guerra del agua y que ahora los valencianos se quieren resarcir declarando la guerra de la lengua. Con el agua y con la lengua no se juega. Me consta que el president Matas intentó evitar la guerra del agua sin conseguirlo. Tenía que aplicar una directriz de gobierno basada en una consigna del siglo XIX: conectar la España húmeda con la España seca consigna que hoy, a mi modo de ver, no tiene sentido-. Vamos a enfriar todos estos temas. Espero que muy pronto podamos hablar de la lengua seriamente y que estemos a tiempo de evitar el ridículo en Europa. Voy a pedir al presidente Marcelino Iglesias, al presidente Jaume Matas y al ex presidente del Parlament, Joan Rigol que medien en esta cuestión. Vamos a actuar con mucha cautela pero con determinación. No vamos a emprender de inmediato acciones judiciales, pero llevaremos la causa del rigor lingüístico ante las instituciones europeas y la opinión pública. Si fuera preciso haremos lo procedente para que prevalezca la jurisprudencia que ha venido a reconocer la unidad de la lengua, sin prejuicio de su denominación legal. Lo que debe imponerse, hoy por hoy, es el rigor. El Gobierno debería enderezar el absurdo generado, garantizando que este rigor se traduce adecuadamente en el Memorando que desarrolla la petición española de que las lenguas oficiales del Estado tengan, también en la Unión, el estatuto de lenguas oficiales. Es una ocasión para que se corrija el error y prevalezca la unidad de la lengua catalano-valenciana tal como establecen todas las instancias de autoridad lingüística. Pido que no se eche leña al fuego. Echar leña es fácil. Apagar el fuego, no. Si el fuego se apaga pronto, la hierba renace a veces con mayor fuerza. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1342 Title A name given to the resource En defensa del rigor lingüístico Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Català Valencià Balear Llengües romàniques Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/183/20041027.pdf 87f74f33534398f0052e54bd87b9d16e PDF Text Text En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Palau de la Generalitat | 27/10/2004 Estem vivint amb tota evidència el període d'estabilitat més llarg de la nostra història. I crec que ara no és el moment només de commemorar el pas del temps. És important que el temps hagi passat, però no és allò que hem de commemorar exclusivament. És el moment d'aprofitar la convenció commemorativa que avui ens reuneix per afirmar el sentit de la reforma estatutària que està de nou en marxa. El balanç del passat ens ha de servir per aprendre del procés de redacció de l'Estatut de 1979. Es va fer, n'estic segur, n'estic convençut, tot el que es podia fer, tan bé com es va saber fer. Aprendre de l'experiència de l'aplicació pràctica de l'Estatut, no solament de la seva redacció, de la seva aprovació, sinó de tot allò que s'ha fet després. Aprendre doncs de la seva utilitat i també de les seves limitacions, per superar-les. Avui el context polític és ben diferent. És millor en molts sentits: - disposem d'aquesta experiència perllongada que us dic - tenim un coneixement tècnico-jurídic molt més sòlid; - som més conscients de la realitat i de les dificultats; - tenim més eines per afrontar-les; - no estem sotmesos a les pressions dramàtiques del colpisme i del terrorisme (hi ha veus amenaçadores, hi ha cants apocalíptics, és cert; però res no és igual) També és cert que hi ha altres aspectes que no són tan favorables. És cert que som més savis, en sabem més, per la força del temps i de la història. Però crec també que això ens ha de fer més agosarats. El nou Estatut serà treballat i discutit, "negociat" per altres protagonistes, però no es pot deixar perdre un cert mestratge dels qui van treballar, discutir i negociar l'Estatut que ara tenim. Per això en el seu procés de definició i redacció, Catalunya haurà de demanar consell als membres de la Comissió dels Vint i també als principals dirigents polítics d'aquell moment, als Pujol, Gutiérrez Díaz, Obiols, Barrera, Sentís, López Raimundo ... I trobarem a faltar el consell dels Reventós, Trias Fargas, Lluch, Andreu Abelló, Solé Barberà, Moreta, Arana, López Rodó ... 1 �Fa 25 anys la reivindicació de l'Estatut era un clam silenciat durant decennis. Avui el nou Estatut el fem sobre la base d'una realitat molt més lliure, molt més madura, molt més participativa. Ara sabem que l'Estatut és molt més que un símbol: és l'expressió de l'acord entre tots els catalans, és l'eina bàsica del nostre autogovern i és un pacte amb l'Estat. Ni més ni menys. I és molt. La nostra obligació és fabricar una nova eina més útil que l'actual. Més útil per servir la prosperitat, el benestar, el civisme i la solidaritat dels catalans i les catalanes. Un nou Estatut per fer efectiu el patriotisme dels drets i dels deures, que faci que la gent pugui dir: com que sóc d'aquest país, sóc millor. Un nou Estatut que fixi de manera inqüestionable les bases per a un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya que encara avui persisteix. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, proximitat i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat. Amb el català com a llengua pròpia que cal conrear i defensar. Respectada i protegida a Espanya i a Europa. I el castellà com a patrimoni cultural compartit amb la resta de pobles d'Espanya. Un Estatut fet pensant en una Catalunya gran, en clau de futur, amb ambició i confiança. Tant el Parlament com el Departament de Relacions Institucionals han reclamat i escoltat les veus i les propostes de col·lectius i persones de la societat catalana sobre què calia canviar i què calia incorporar al nou text. D'aquí a uns dies he convocat els presidents dels grups que treballen en la ponència per tractar d'acordar amb ells un marc de relacions específiques, unes regles del joc més que no pas uns continguts detallats. El que tenim entre mans és tan important com complex. Si posem per davant el futur del país ens en sortirem. No dic pas que serà fàcil. Només dic que la força moral i política que el President de la Generalitat tindrà quan hagi de defensar la veu de Catalunya si al darrera hi som tots, serà imparable. 2 �Deixeu-m'ho dir un cop més, per acabar: si avui Catalunya es pot plantejar anar més lluny, és gràcies a la vàlua i la solidesa del treball d'aquells que van fer possible, ara fa un quart de segle, que el nostre poble veiés satisfet el desig de tenir l'Estatut. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1665 Title A name given to the resource En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Acció política Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-27 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/821/0000001546.pdf 4fd7f031d809deb04bbdd1725c8de59f PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 22/04/1995 (1434454) - Perfil EL PAÍS / Madrid / Base / Agenda, pág. 37 En recuerdo de José Manuel Arija PASQUAL MARAGALL Ahora me entero de que su nombre de guerra en Ruedo Ibérico era Enrique García. El mío era Raúl Torras al final de un largo artículo sobre España y la CEE. Pero él escribía más a menudo. Y escribía ya muy bien, como luego, enseguida, demostró en Cambio 16. Un perfil aguileño, castellano, nuez de Adán pronunciada, acento ligeramente musicado, este hombre ha sido uno de los soportes de la mejor España que se ha ido haciendo desde 1960. Discreto soporte. Mi recuerdo es el siguiente: 1963, después de las huelgas de Asturias y Cataluña y de la caída del Frente (FLP-FOC-ESSA), un seiscientos blanco viaja de Madrid a Barcelona y otro, en dirección contraria, poniendo en contacto lo que queda, en Madrid y Barcelona, de aquella organización de izquierda no comunista, pero radical. En un sentido viaja Arija, que descubre Barcelona, la amistad en la clandestinidad entre las dos cabeceras urbanas del país; Cataluña, el federalismo (éramos una organización confederal). En el otro sentido viajamos nosotros y descubrimos el Madrid real, el barrio de la Elipa, la amistad del matrimonio toledano-yugoslava. Un aroma de futuro se desprendía de aquellos modestos encuentros, del ciclostil y el papel, del radiador en ebullición del seiscientos. Sólo me sabe mal que no haya vivido para ver en qué queda todo esto y poderlo comentar con el valor añadido de la amistad antigua, difícil y purísima. PASQUAL MARAGALL alcalde de Barcelona. 35 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1088 Title A name given to the resource En recuerdo de José Manuel Arija Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Necrologies Acció política Front Obrer de Catalunya (FOC) FLP Arija, José Manuel Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-04-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1572/0000000736.pdf 0ce91bdad9f54f0633be13bd1ac408bf PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource En un lloc tan gran és lògic que hi pugui haver una presó Source A related resource from which the described resource is derived Regió 7 Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Domènech, Xavier Marcè, Marc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Bages Capitals (Ciutats) Vegueries Catalunya Acció política Territoris Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2991/FMHP_00130.jpeg a785cbe8643c2f7ff262ca21290a7495 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 08/02/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Vlaamse Regering, Brussel·les Title A name given to the resource Encaixada de mans a Brussel·les Subject The topic of the resource Relacions internacionals Ministres Presidents Maragall Mira, Pasqual, 1941- Leterme, Yves Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2986/FMHP_00125.jpg ff002dd6b3994c16fde1bb4b341db13f Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 21/02/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nacions Unides, Nova York Title A name given to the resource Encaixada de mans a las seu de les Nacions Unides Subject The topic of the resource Relacions internacionals Polítiques econòmiques Maragall Mira, Pasqual, 1941- Annan, Kofi Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2992/FMHP_00131.jpeg a5d805404af44ff9e6dc58801c09fba3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 12/10/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Associació Notre Europe, París Title A name given to the resource Encaixada de mans a Paris Subject The topic of the resource Relacions internacionals Presidents Unió Econòmica i Monetària Europea Maragall Mira, Pasqual, 1941- Delors, Jacques Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3618/FMHP_00759.jpeg 07c57222c2ffcec78af5ef75e66b6fc7 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 14/11/2005 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Encaixada de mans abans de la reunió amb Joan Coscubiela de CCOO Subject The topic of the resource Sindicats Secretaris de direcció Maragall Mira, Pasqual, 1941- Coscubiela, Joan, 1954- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2995/FMHP_00134.jpg c393502ac73f55289f8ab460c133388b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 27/09/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Roma Title A name given to the resource Encaixada de mans durant el viatge a Roma Subject The topic of the resource Relacions internacionals Reunions Presidents Maragall Mira, Pasqual, 1941- Prodi, Romano Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/7035/19970422_MarioPrimicerio_Florencia.jpg 267239308e65d0c4c51589f161653f48 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Color, paper revelat Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Encuentro institucional entre Pasqual Maragall y el alcalde de Florencia, Mario Primicerio Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 22/04/1997 Subject The topic of the resource Maragall, Pasqual, 1941- Primicerio, Mario, 1940-2025 Alcalde Florència Italia Relacions Internacionals Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palazz Vecchio, Florència, Italia Relation A related resource Notícia al Nove da Firenze:<barcelona-florencia 2-0a="" href="https://www.nove.firenze.it/9704142222-barcellona-firenze-2-0.htm?utm_source=chatgpt.com" target="_blank" rel="noopener"><a href="https://www.nove.firenze.it/9704142222-barcellona-firenze-2-0.htm?utm_source=chatgpt.com" target="_blank" rel="noopener">Barcelona-Florencia 2-0</a></barcelona-florencia> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1732/0000001571.pdf d44ee34d8c104504eef6ba7d05d9e801 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 28/01/2004 - Hora: 02:53 4 DIMECRES 28 DE GENER DEL 2004 Tema del dia Crisi en el tripartit 3 Les compareixences el Periódico Pàgines 2 a 9 888 Les que segueixen són les transcripcions íntegres de les declaracions que van efectuar ahir el president Maragall i el conseller en cap Carod sobre la crisi oberta al Govern per l’entrevista del líder d’ERC amb la cúpula d’ETA. «Entenc la indignació» Maragall encaixa l’«error molt greu» que Carod-Rovira ha comès «de bona fe» H El president de la Generalitat reprotxa al PP la «dosificació, planificació i manipulació dels escenaris mediàtics» ALBERT BERTRAN document «Vull, en primer lloc, defensar el conseller Carod-Rovira. Sense ell no hi hauria Govern: n’ha estat un dels arquitectes principals. Ha sabut explicar a Espanya que el seu partit, tot i ser un partit sobiranista, ni és indiferent respecte de les institucions polítiques espanyoles ni renuncia a participar-hi. Ha trencat el malefici del nacionalisme conservador, espectador interessat però passiu en l’escenari espanyol, i que ha hipotecat durant anys el progrés polític de Catalunya. Però Josep-Lluís Carod ha comès de bona fe un error molt greu. Ha actuat perjudicant el crèdit del Govern. Ha permès, sense voler-ho, que alguns ciutadans poguessin interpretar equivocadament que els catalans no sentim com a nostres totes i cadascuna de les víctimes del terrorisme. I ha creat una situació semblant a la que es va produir l’any 2000, amb el trencament de la treva. Amb tot, les esperances obertes pel Govern d’esquerres i catalanista no es poden estroncar; estan molt per damunt de l’incident que s’ha produït, tot i la seva innegable gravetat. Estem en un moment crucial que hem de resoldre amb rigor. La dreta espanyola és mestra en la dosificació, planificació i manipulació dels escenaris mediàtics, i utilitza sovint temes relacionats amb el terrorisme per a benefici electoral propi. La nostra conducta procurarà, en tot moment, no afavorir aquesta conducta políticament reprovable que exhibeix el Partit Popular. El Govern no es doblegarà als plans de la dreta més intemperant dels darrers 25 anys. Entenc perfectament la indignació sincera de totes les forces polítiques i molt especialment (i personalment) la del secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. El president de la Generalitat no es pot doblegar, però, ni a les emocions del moment, per sinceres i justificades que siguin, ni a la freda planificació del Partit Popular. Espero de la demostrada intel.ligència del conseller en cap que entengui que la Generalitat no pot recuperar el seu crèdit sense una expli- 33 Pasqual Maragall, durant la compareixença d’ahir. «No vull més víctimes d’ETA» El fins ara conseller en cap Carod renuncia perquè no vol que el Partit Popular utilitzi la seva gestió «per la pau i el diàleg» com «una arma permanent contra el Govern de Catalunya» document «La situació a Catalunya després de les eleccions del 16 de novembre enteníem des d’Esquerra Republicana que donava peu a una acció possible per desbloquejar la situació del País Basc en una línia de recerca del diàleg per acabar amb un horitzó de pau que es mereix el poble basc com es mereixen tots els pobles de l’Estat espanyol. He pogut constatar com la meva reunió amb ETA ha afectat negativament el Govern de Catalunya i ha estat utilitzada barroerament per beneficiar el Partit Popular, partit responsable del bloqueig polític d’una retallada permanent de llibertats i que no té cap interès real en la desaparició de la violència, sinó en un increment de vots a partir del xantatge electoral de les amenaces i de les pressions i d’un ús barroer d’aquesta mateixa violència. Per responsabilitat cap al govern de Catalunya considerant a més que les il.lusions creades legítimament al si de la societat catalana no poden ser decebudes i nosaltres des d’Esquerra no les decebrem, i per això vaig posar ahir el meu càrrec a disposició del president de la Generalitat, i per això he acceptat la delegació de les meves funcions de conseller en cap. Si el PP no vol el govern tripartit de Catalunya, Esquerra Republicana, sí. Jo vull el govern tripatit de Catalunya. No vull que el Partit Popular utilitzi la meva gestió per la pau i el diàleg com una arma permanent contra el Govern de Catalunya. El Partit Popular vol imposar el discurs únic, el discurs de la por, l’única política possible, la seva. Doncs bé, a Esquerra Republicana de Catalunya no tenim por i com vam dir en el seu moment, ja deu fer un any i mig, a Esquerra Republicana de Catalunya no ens acollonim davant del PP, som on hem estat sempre, al costat de la pau, el diàleg i la llibertat. Vull denunciar dos fets execrables. D’una banda la dinàmica d’aquells partits i polítics que pensen molt més en les eleccions que no pas en la pau i que són capaços de retardar horitzons de pau, de condemnar procediments de diàleg per arribar a la pau abans que veure modificat el seu resultat electoral. També vull denunciar la hipocresia permanent per part d’uns partits polítics, el Partit Popular i el PSOE, que en el seu moment, es van reunir amb ETA com he fet jo ara. Tanta legitimitat tenien ells per fer-ho com l’he tingut jo ara, no en nom del Govern de Catalunya, sinó en el del meu partit. L’últim a fer-ho va ser el PP a Suïssa el 1998. He de lamentar que la meva reunió hagi pogut perjudicar el Govern de Catalunya, sent com ha estat utilitzat pel Partit Popular, però queda clar, aquí, al costat del president del partit, Jordi Carbonell, al costat del nostre home a Madrid, Joan Puigcercós, davant dels nostres membres del Govern de Catalunya, els cinc consellers i conselleres, de membres de la direcció del partit, queda clar que no renego ni renuncio ni demano perdó per les meves conviccions. Crec en la pau i en el diàleg i hi creuré sempre. No hi ha, no existeix cap més via per resoldre els problemes polítics que parlar. Parlant la gent s’entén. No vull més víctimes d’ETA, no vull més atemptats d’ETA, no vull més morts d’ETA. Per això vaig parlar amb ETA per aconseguir un escenari on tot aquest paisatge fos impossible. Us he de dir que mai com en les últimes 24 hores havia rebut tants i tants atacs de Madrid, però mai com en les últimes 24 hores havia rebut tant i tant suport, no a Catalunya, sinó al conjunt dels Països Catalans, també d’altres racons de l’Estat espanyol. Gràcies a tots. Gràcies a la bona gent que creieu per sobre d’interessos electorals i partidistes en el diàleg, en la pau i en la llibertat. Gràcies a tots per les vostres trucades, pels vostres missatges al mòbil, que tinc saturat i he hagut de borrar perquè no m’hi cabien. Gràcies pels correus electrònics que m’heu enviat. Gràcies als amics i amigues de tots els partits polítics del País Basc excepte el PP, tots els que m’heu enviat el vostre missatge de solidaritat començant pel lehendakari. Us parlo en nom de l’única esquerra catalana que no s’agenolla davant de Madrid, que no obeeix les ordres de Madrid. És el poble de Catalu- cació suficient i immediata davant la Diputació Permanent i una demanda d’excuses dirigides al Govern i al Parlament, així com a les forces polítiques democràtiques espanyoles i al Govern espanyol en qualitat d’institució. I, finalment, el Govern de Catalunya no pot recuperar el seu crèdit sense l’assumpció de les responsabilitats polítiques que es deriven de la seva actuació. Per tant, accepto la seva renúncia al càrrec de conseller en cap i reprenc provisionalment les competències que li havien estat delegades personalment com a conseller en cap, i procediré a redistribuir les competències de caràcter sectorial atribuïdes al seu departament. Mentrestant, l’honorable conseller mantindrà la condició de conseller sense atribucions. I ho faig en el benentès que es manté l’acord de Govern signat al mes de desembre, amb el manteniment de totes les responsabilitats assumides per ERC al si de l’Executiu. La propera sessió del Govern, que se celebrarà demà, formalitzarà aquestes decisions». H nya i només el poble de Catalunya qui ha de decidir si vaig fer bé o no parlant amb ETA per trobar la pau i el final de la violència. És el seu veredicte, el veredicte delpoble de Catalunya, l’únic al qual em sotmeto. Com que el problema ha sorgit en època electoral i només per motius electorals, per això us anuncio que ho resoldrem electoralment. Seré jo mateix qui encapçalarà la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la circunscripció de Barcelona a les eleccions de Madrid. Jo encapçalaré aquesta llista seguit de l’actual diputat Joan Puigcercós. Farem un bon equip, serem els primers d’una llarga llista. Veieu, doncs, com per acord de l’executiva nacional -que l’ha de sotmetre a aprovació del consell nacional que farem aquest dissabte–, perquè a partir d’ara ja anem a totes, que Esquerra Republicana agafa el toro per les banyes i diu públicament que asumeix allò que en la campanya electoral deia que s’havia de tenir, les dues coses que s’havien de tenir, les posarem damunt de la taula, dignitat i valentia. Per això, sense por, amb convenciment, amb la cara ben alta, anirem a les eleccions perquè parli el poble de Catalunya, per la pau, per la llibertat i per la dignitat. Poble de Catalunya, feu-me confiança, feu confiança a la bona gent pacífica i democràtica d’Esquerra Republicana de Catalunya, que malgrat totes les pressions, amenaces i xantatges no renunciem a les nostres conviccions. Com dèiem fa 70 anys: Tornarem. No passaran. Visca Catalunya lliure.» H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entenc la indignació Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Carod-Rovira, Josep Lluís ETA Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. Transcripció íntegra de la declaració que va efectuar el president Maragall sobre la crisi oberta al Govern per l’entrevista de Josep Lluís Carod-Rovira amb la cúpula d’ETA. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles