14 10 1525 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf 53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006 Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per parlar com a President de la Generalitat. Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista formal, sinó des del punt de vista de l'experiència. Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser el futur per fer-lo millor. Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat. S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li "president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra, però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós. Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur. Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya. Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable. En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic, sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en aquesta etapa. Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència política que hem viscut?. Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara 1 �acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està mostrant positiu per Catalunya. Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte segueixen sent, bàsicament, les mateixes. Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la propera campanya electoral. I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció d'avui. Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec fins al darrer minut del mandat. El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor. Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar. I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a fer realitat en aquesta legislatura. Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra. Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc. Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres? Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló del Tinell, el desembre de l'any 2003. El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de la meva investidura com a President de la Generalitat. Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades. El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem. Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris. 2 �Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió. Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada. L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya, persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això, perquè és així. A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic, tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador. I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de dictadura. Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però encara falta molt camí per recórrer. Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya, sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc. El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la seva execució. Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de les tres forces que vam formar el govern. Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita, com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats. Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la cohesió social i l'equilibri territorial. Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea, el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana, ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va fer. 3 �Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat. A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya. Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de Catalunya i d'Espanya. Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana. I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social. Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del barri, de la ciutat i de baix cap amunt. Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària. En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les polítiques públiques. Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en aquest país. I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat. En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat: - el nou model d'organització territorial; - el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa ferroviària; - l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya; - una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de l'Ebre; - i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana. 4 �El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política. Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai social del catalanisme. L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia l'espai polític que representaven les tres forces de govern. Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició. Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer. I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat. Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut una realitat. El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els he apuntat. A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana. En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes: 1) 2) 3) 4) 5) l'alternança democràtica, molt important; un nou paradigma catalanista, molt complicat: el nou Estatut, molt difícil; la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem; i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes. L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el tenim. El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública realitzada a Catalunya. Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai, justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit. Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat 5 �justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric, segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que, altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat. Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar, de les regions franceses. No en tenen més. Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus, la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el marc que avui permet la internacionalització. No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid. Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que estem edificant. El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot. Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del proper 1 de novembre. De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys, van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior. El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana. Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja disposem en els problemes dels catalans. El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les quals ens hem dotat. També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar amb el nom de "Catalunya proposa". 6 �Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions d'autogovern durant la transició. Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i, normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i els desitjos de futur dels catalans i les catalanes. La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya. De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder Judicial. He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien. M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya, l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya. Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura "conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el nostre grup polític. Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix. 7 �Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat. Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen. Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries. O és que hi ha cap altre camí sensat? Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble. La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural. En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap generació havia pogut tenir. Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els resultats de les seves polítiques públiques. Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem trobar. Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute, tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i 2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics de la ciutadania. Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps. El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern. Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern. Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments: Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve, Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà, Tura, Vallès, Valls i Vendrell. 8 �Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i d'elles. Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la llibertat i la seguretat de la nostra societat. Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris, amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió, amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua... Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor. Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia. És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció governamental. Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició postelectoral? Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord. He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir. Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits. Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la Presidència. També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i d'impregnació recíproca. 9 �Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del govern de coalició. Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular. En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia. La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent. Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció executiva. M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional, comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació mateixa de l'autogovern. El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit, l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la legitimació de la pluralitat d'opcions. L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura. Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara, relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple. En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions. Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense conflictes. Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem. El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir. El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà. Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies. 10 �Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do. Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes. Moltes gràcies. 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1770 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Competitivitat Estatuts Govern Acció política Territoris Model social Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona President de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/290/20060925.pdf 2234b5093d4cb9358bc09f5d8674c9e3 PDF Text Text Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2006 Gran Teatre del Liceu. Barcelona | 25/09/2006 Aquest acte s'ha allargat però crec que no ha tingut ni un segon que es pogués perdre, pels noms de les persones que han estat guardonades i per l'esperit amb el qual s'han donat els guardons. En Jaume Arias sap millor que ningú el que és la llibertat, el que és el pluralisme, el que és el projecte europeu i les seves paraules han dit més, em penso, del que jo podria dir. El que fa uns anys, no gaires, era un ideal, avui és una realitat. Un país, Catalunya, amb llibertat, una nació, Catalunya, en llibertat expressant-se tal com és, dintre d'una nació de nacions que es diu Espanya i que l'acull com a tal. I un govern que, tot i durar 1.000 dies com n'hauria pogut durar 1.300, doncs ha fet segurament més feina que no pas la que es pugui fer normalment, i no estic assenyalant ningú, en més temps. Catalunya és una societat per sobre de tot europea. Ho són les seves empreses i les seves institucions. I ho són també els seus sentiments. Quan diem això no hem de pensar tanmateix que Catalunya és solament un país i un poble que mira cap al nord, com d'alguna forma anys enrere semblava que era, un país fixat mirant cap amunt, mirant cap al nord. Ho deien els nostres poetes i ho deien amb raó. Nosaltres hem de mirar al nord i al sud, a l'est i a l'oest. Hem de mirar per descomptat els nostres veïns que ens poden ensenyar i ens han ensenyat molt, però també els podem ensenyar nosaltres algunes coses a dia d'avui. I també hem de mirar cap a l'est i hem de mirar cap al Mediterrani. Jo crec que es pot dir avui clarament que a través de l'aprovació del nou Estatut d'autonomia, Catalunya contribueix modestament a construir l'Europa de la proximitat, això que els tècnics juristes en diuen la subsidiarietat, que és un nom estranyíssim i difícil de dir però que està carregat de significat, que vol dir que allò que és més a prop és el que mana, i el que és més lluny és el que ha de respectar, salvant evidentment la unitat de tots. Avui, a més del sentiment patriòtic, hi ha una evidència de país, una evidència de pàtria, diguemho clarament. El Govern de la Generalitat de Catalunya és per això que distingeix amb un esperit profundament confiat, amb la seva autoritat per fer-ho, unes Creus de Sant Jordi a alguns dels millors exponents d'aquesta evidència que és el nostre país i la seva gent. Les dones i els homes que reben la Creu de Sant Jordi demostren que el poble de Catalunya vol preservar la vitalitat que se'ns ha transmès i fer-la créixer. I vol honorar també els seus amics, no mirar solament cap endins sinó també cap a l'entorn. Aquest és el sentit profund dels premis donats a 63 personalitats i a les 15 entitats guardonades amb la Creu de Sant Jordi. El missatge d'una Catalunya rica i plena com diu l'himne nacional, d'una Catalunya que manté viu el batec de la ciutadania i és cada cop més reconeguda com vol ser en una Espanya plural, pròspera, i amb un Euskadi en pau. El missatge d'una Catalunya atenta al món a través del periodisme i la història, i sensible a molts mons i moltes històries possibles a través de l'art i la cultura, que moltes vegades s'han convertit en el nostre vehicle d'expressió, a manca d'uns altres. No hi ha dubte avui que, sense alguns dels premiats, ni el món editorial de Catalunya seria el que és, ni hauria pogut contribuir a difondre algunes de les millors pàgines de la literatura iberoamericana. La secretària de Relacions Internacionals, Margarita Obiols, recordarà perfectament quan vàrem ser a Guadalajara a Mèxic, i com allà d'alguna forma ens vàrem retrobar amb aquells que havien vingut aquí quan estàvem sota la dictadura i aquí havien trobat una manera de surar des del punt de vista professional, amb els editors catalans. Després han tornat a Amèrica i a Amèrica s'han fet famosos no solament en el seu país sinó arreu del món, aquella literatura iberoamericana que va néixer aquí a Barcelona. També expressem el missatge de la Catalunya que creu en la ciència i la tecnologia; i que les fa avançar. 1 �Totes les persones premiades i les entitats que han merescut un guardó han donat, crec, un accent a la vida del nostre país més enllà del moment específic que estem vivint i són persones que simbolitzen els anhels i les aspiracions de la nostra societat, de la Catalunya dels 7 milions i pujant, de la Catalunya de la cultura, la proximitat i la ciutadania, de la Catalunya europea, de la Catalunya del segle XXI. Que segueix creixent i s'ajunta amb els territoris de l'Europa Mediterrània, avui dramàticament incapaços de fer les paus i ajudar el sud, el seu migdia. Si haguéssim de definir quin és el territori del món que està més per sota de les seves obligacions, és la Mediterrània amb tota probabilitat, l'espai euromediterrani. Perquè Europa s'ha fet mirant a l'est i mirant al nord i ara ha de mirar cap al sud, i ha de mirar cap al sud perquè el seu problema, i el de tots, dels més importants del món, està situat aquí. Podem afirmar, doncs, que Catalunya té moltes coses per fer que les farà, que gaudeix d'una societat civil capaç justament de donar la base a un govern fort, que això no són dues coses contradictòries sinó dues coses que s'alimenten, i que aquest acte d'alguna forma demostra més que cap altre, per què la cultura a última hora en els moments més difícils ha estat la nostra bandera i ho seguirà sent. Bona nit a tothom. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1771 Title A name given to the resource Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2006 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gran Teatre del Liceu. Barcelona Subject The topic of the resource Catalanisme Premis i reconeixements Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/291/20060930.pdf bb08497a50ea5a5249946d70f0fcdaa5 PDF Text Text Acte d'entrega dels Premis Nacionals de Cultura 2006 Auditori del Palau de Congressos de Girona | 30/09/2006 Penso que l'art i la cultura tenen una relació amb la vida de cada dia molt misteriosa, i no sabem exactament com una cosa passa de ser un objecte banal a ser un objecte d'art. Segurament en temps anteriors era més fàcil de saber, no si era molt bo o dolent, sinó si era art, en la mesura que l'art estava molt més codificat. Ara, l'art i la cultura, ho hem vist, ja tenen moltes més representacions que no són només les tres o quatre clàssiques, sinó moltes altres, i es fa cultura de moltes maneres diferents. Jo, tanmateix, penso que en els clàssics hi trobarem quasi sempre l'arrel de tot i que no és dolent tornar als clàssics, i en vull citar un parell. Un d'ells és Shakespeare, perquè hi ha una poesia que m'ha quedat gravada: Whether or not in the mind to suffer the slings and arrows of outrageous fortune, or by taking arms against them, confront them and bit them. Diu si sofrir sense contestar les ofenses i els dolors d'una fortuna esquiva o bé prenent armes contra ells, confrontar-los i vèncer-los. Això comença amb una frase molt famosa que és to be or not to be, de Hamlet. Però vull recordar també una altra frase que no és un poema sinó un responsori que hi ha a la catedral de València, a la tomba d'Ausiàs March, i que diu "Jo só aquest qu·en la mort delit prench, puix que no tolch la causa per qué·m ve". Això és poesia, i és poesia que té a veure amb temes essencials com són la vida i la mort. Ve't aquí que avui hem sentit tots els accents del català que han fet aquesta sessió molt més rica que no pas si haguessin estat tots en barceloní o en gironí. Si podeu, aquesta Setmana Santa, a més de Vergés, que està molt bé el divendres sant, aneu el dijous sant a Bellcaire. Perquè aquest dia fan el Setge de Bellcaire -ja sabeu que a l'Empordà no hi ha cap poble que es digui com s'escriu, i ells diuen Bilcaire-, que explica com Jaume I va rebre la gent de Bellcaire, que estaven molt empipats perquè, d'ençà que Jaume I era rei i el comte d'Empúries ja no existia, els moros que hi havia a les Medes entraven, passaven Torroella, arribaven a Bellcaire, violaven les dones, s'emportaven tot el que hi havia al castell i destrossaven tot el que trobaven. I ell els va dir que si volien solucionar-ho ho tenia molt clar, que calia anar a les Illes, perquè és de les Illes d'on venia tota aquella gent. I, per tant, va anar a les Illes i les va conquerir. I és per això que salen, perquè les cales de l'Empordà, com sabeu salen, és a dir l'article és amb la "s" i no amb la "l". Doncs a les Balears es parla el que va venir de l'Empordà. I si mirem a València va passar que Jaume I va portar gent de Lleida, de la Catalunya Occidental, per repoblar les terres que havia conquerit finalment, és a dir, el regne de València. D'aquí, doncs, que si un s'ho mira, d'una sola arrel o d'un sol tronc, molt variat d'altra banda, n'han sortit totes les variants del català. No hi ha res que valgui que no tingui varietat. Nosaltres estem molt acostumats a dir la pàtria, l'himne, la nació, però si aquesta pàtria que estima i aquesta nació no fossin més que un sol nom, els nostres amors serien molt més grans que no pas el nom i, per tant, no estaria a l'altura de les nostres capacitats d'afecte, de sacrifici -en alguns casos-, i en tot cas d'estimació per allò que en diem la pàtria, el país. Sapigueu que m'ha fet molt feliç estar amb vosaltres aquesta nit i estar amb aquesta gent que representa el millor que tenim i que, com ells mateixos diuen a vegades, amb excessiva modèstia, han de lluitar molt per obtenir un petit reconeixement. Però és que l'art és competència; la política també. Moltes gràcies. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1772 Title A name given to the resource Acte d'entrega dels Premis Nacionals de Cultura 2006 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori del Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Art Cultura Premis i reconeixements Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/292/20061001.pdf afdf5be3b79a839e32fafdaeb2fafee6 PDF Text Text Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Palau de Congressos de Girona | 01/10/2006 Crec que avui ja no hi ha debat polític o econòmic, al nostre país i arreu, a tot Europa i a tot el món, que no comenci afirmant que aquests primers anys del segle XXI estan marcats pels reptes de la globalització, o també podríem dir pel fracàs de la globalització, que no ha assolit els objectius i no ha solucionat, o no ha fet front satisfactòriament, als reptes que tenim plantejats. I també per la tensió que genera una societat cada cop més oberta, que combina aquesta obertura amb la complexitat i amb l'evidència que existeixen moltes desigualtats. Aquesta és una societat que comporta riscos nous, encara que té noves seguretats. No és que sigui una societat menys avançada que fa un segle, no, estem més avançats, hi ha més seguretat, però també hi ha nous riscos, i, per tant, la balança de la felicitat, de la seguretat, del bon viure, del benestar, no sabríem dir fins a quin punt ha estat francament positiva. És evident que materialment estem millor, però també és evident que, sense anar tan lluny, quan la meva generació tenia la vostra edat començàvem, segurament des de més avall, però teníem segur un camí de progrés econòmic que probablement molts de vosaltres no teniu. Es començava cobrant poquíssim, i això segueix passant, i quasi sempre tenies la garantia que si tu havies trobat un lloc de treball ja t'hi quedaves i anaves progressant d'una forma que jo veig que a les meves filles no els passa. Tenim, doncs, nous riscos i noves seguretats i, per tant, la societat ens obliga a mirar a prop, allò que tenim al davant, però també a mirar lluny, en l'espai i en el temps. Des de qualsevol racó del planeta avui veiem a l'horitzó un món format per grans conjunts o regions macroeconòmiques o geoeconòmiques, molt interconnectades. I això vol dir que hem d'ampliar l'enfocament, tant en el temps com en l'espai. Però, al mateix temps, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris de les ciutats i dels pobles en què vivim, perquè en cadascun d'aquests microcosmos es crea una dinàmica que pot ser molt diferent. Com a Terrassa, que va com una moto com a ciutat, però on hi ha hagut anys enrere barris francament dramàtics en els quals hi havia una concentració de problemes. A més, el capitalisme i el mercat el que fan és enfortir aquest procés d’especialització d'espais dolents en ser dolents, en la mesura que n'hi ha de bons que s'han especialitzat a muntar una barrera per als que no tenen un cert nivell de riquesa, perquè ningú no pot entrar-hi. De la mateixa manera, hi ha una certa especialització en la misèria a determinats barris que s'autoalimenten perquè tots aquells que progressen una mica així que poden marxen d'aquell barri, com ha succeït en diversos indrets al nostre país. Sovint en aquests anys que portem en el govern, tres anys, hem hagut de formular polítiques que jo, a vegades, anomeno la política de les tres "e": escales, escoles i empreses. I hauríem d'afegir a aquestes tres "e" una "s", de salut, perquè aquests són els problemes de la vida de cada dia. És tant com dir: polítiques socials, esforç en l'educació, bona política econòmica amb suport decidit a les empreses i una bona atenció, tant educativa com sanitària. Això és el que finalment defineix la qualitat d'un territori. Les grans regions mundials i les polítiques sobre les noves formes de desigualtat que tenim a tocar de dits han de ser, segurament, els dos extrems del nostre projecte. I és, partint d'aquesta visió, que un seminari com el que heu organitzat crec que té tot el sentit del món. En primer lloc, la unió, la unió transfronterera, a nivell europeu. Mireu, l'empresa més important de Catalunya no és a Catalunya, per dir-ho així. Com que no hi ha fronteres, ara l'empresa de les decisions de la qual depèn la sort de més empreses catalanes és una empresa a Tolosa, que està a tocar de dits. És EADS, l'empresa que fabrica l'avió més gran del món, encara que ara té unes certes dificultats com sabeu. Per tant, pensar que nosaltres podem treballar dins d'unes fronteres, o que estem vivint en un món de fronteres, és equivocat. La construcció de ponts de treball i relació entre vosaltres, avui, jo crec que és una garantia que estareu ben situats per enfrontar-vos a aquest món nou, i és garantia també del moviment sindical del futur i de poder actuar allà on importa, que és a l'escala europea. 1 �S'ha discutit molt sobre l'existència d'un dèficit polític europeu i s'ha parlat molt sobre la paràlisi en què està immersa Europa, especialment després dels resultats negatius del referèndums sobre la Constitució celebrats a França i Holanda. Però mireu, jo crec més en allò que diu el títol d'un llibret d'un escriptor jove anglès que es diu Mark Leonard, i que us recomano, que es diu Perquè Europa liderarà el futur. Perquè Europa, diu, està estructurada internament com el món ho estarà globalment, en forma federativa i formant grans blocs determinats per la talla dels més grans, els Estats Units, la Xina o l'Índia, suposem. O sigui, un cop hi ha un país que té una determinada dimensió, això que els economistes en diem les economies d'escala, els avantatges de ser grans, els altres estan obligats a posar-se d'acord amb uns altres per tenir la talla que té el més gran, perquè la capacitat de produir més barat perquè ets més gran, això que passa a les fàbriques, passa també en els països. Per tant, anem cap a un món on hi haurà, no nacions, sinó grans blocs exactament iguals però d'un cert volum i capaços de competir com a tals blocs polítics. I jo estic d'acord amb Mark Leonard que en aquesta competició Europa no té les de guanyar d'entrada, perquè Europa, per definició, era una mica la mare de la criatura de molts d'aquests mons, per exemple els Estats Units o l'Amèrica Llatina. Va ser des d'Europa que va marxar la gent perquè ja no hi cabia, i quan al segle XIX les coses van començar a anar bé, hi va haver vacunes i es va solucionar el tema de la potato famine a Irlanda, la gent que no cabia a Europa va començar a marxar a tot arreu i van crear mons. Potser els espanyols hi vam anar abans a l'Amèrica Llatina, però, en definitiva, es van anar creant noves realitats que partien d'Europa. Però ara, Europa s'està redefinint i ha de competir amb aquests mons que ella mateixa va crear o amb els que preexistien, el món asiàtic, Oceania, etc. I això ho ha de fer, perquè si no ho fa, per descomptat, no estarà en condicions de competir, però, al mateix temps, tindrà l'avantatge, d'alguna forma, d'haver mantingut la seva diversitat interna, cosa que, segurament, altres no tenen. Jo crec, per tant, que és important que des de la societat civil, vosaltres, els joves europeus, feu fort i efectiu aquest associacionisme que esteu rellançant. És la mateixa reflexió que faig als empresaris quan parlem de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, aquesta de la qual us he parlat, que hem volgut impulsar des de la presidència de la Generalitat aquests anys passats: si l'Euroregió existeix en la societat, en el món econòmic, acabarà existint també en termes polítics. En segon lloc, us volia dir que aquest seminari és el reflex i la constatació de la vigència del sindicalisme. Jo vaig començar amb un sindicat que no era la UGT, ho haig de dir, perquè estava treballant a l'Administració pública i allà estava com prohibit que hi hagués sindicats. Llavors vam haver de muntar un sindicat, no clandestí ben bé, que es deia STAC, Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. Deu n'hi do el soroll que vam fer: una vaga general a l'Ajuntament de Barcelona, la policia va envair l'Ajuntament, gasos lacrimògens, una situació bastant dramàtica aquella. Però vam aconseguir, probablement, bona part del que volíem en aquell moment que hi havia inflació important, una escala mòbil de salaris i uns drets sindicals dels quals els funcionaris estàvem privats perquè se suposava que el sector públic no era cap empresa i, per tant, no hi havia d'haver sindicats. En aquell moment ens vam enfrontar a la UGT, perquè la UGT i CCOO van veure que naixia un altre sindicat en un sector important que no se'ls havia acudit que podia existir. Perquè allà hi havia companys i companyes del PSUC, del FOC o socialistes, el que fos, i vam haver de crear una cosa nova tots junts, era un sindicat unitari, que després, amb el temps, es va anar assumint per part de les organitzacions clàssiques, una de les quals, la més important segurament ara a Catalunya, sou vosaltres i CCOO. Jo crec que la veu de la UGT es va fer sentir, des del primer moment, en el procés d'elaboració del nou Estatut i en l'exigència d'un nou sistema de finançament. Heu estat presents en l'esforç per dur a terme projectes clau com ara l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005-2007, que ens ha de permetre importants transformacions a les empreses, fent compatible aquest ideal, sempre tan difícil, d'aconseguir, d'ajuntar, flexibilitat i seguretat. Com vàreu ser presents, també, en l'establiment de l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Vosaltres hi vau ser i jo us n'estic immensament agraït perquè sense que vosaltres hi fóssiu, aquesta bona sintonia que hi ha entre govern, sindicats i país, jo crec que no s'hauria aconseguit. Això no vol dir que vosaltres no hagueu estat, la UGT ho ha estat, francament avançada en matèria d'obtenir aliances i relacions 2 �amb qualsevol força política, ja em sembla bé, però haig de dir que tinc la impressió que en aquests tres anys hem viscut un període, encara inicial, però sense precedents en la col·laboració entre govern i sindicats. És cert que la legitimitat democràtica dels poders públics per actuar en les transformacions socials depèn, en darrera instància, de les urnes, de la voluntat popular. I bé que ho sabem perquè ens estem acostant a aquest moment, que és el primer de novembre. Però la clau de l'èxit de qualsevol procés rau a saber obtenir, a més dels vots, de la legitimitat democràtica, la legitimitat social. Perquè podríem trobar-nos en una societat ben governada, des del punt de vista que manen aquells que han tingut més vots, que està molt bé, però que, en conjunt, la societat no respecta tant com hauria de respectar el poder democràtic que ha estat resultat de la seva pròpia intervenció electoral, del seu propi pronunciament. Això és molt corrent en el món d'avui i, per tant, jo crec que hem d'anar a buscar, no solament la legitimitat del vot, sinó també la legitimitat social, i aquesta s'obté a través del consens, de la negociació, del compromís de les administracions, dels agents econòmics i els agents socials, en un objectiu estratègic compartit, discutit i pactat. A vosaltres us comença a arribar l'hora de prendre el relleu per seguir empenyent el procés de reforma social del qual ara hem posat les bases, i de fer-ho amb el vostre propi accent que serà diferent de les generacions anteriors. Però la societat necessita que vosaltres vingueu ara, evidentment amb la prudència i les cauteles necessàries, amb un missatge que sigui vostre, propi i diferent. Molts de vosaltres ja ho heu començat a fer i us animo a seguir, amb ambició col·lectiva. Transformar la realitat no és un treball fàcil, però continua essent possible de fer-ho, sobretot si una generació i la següent troben punts de contacte, sent diferents tanmateix, si troben el passadís per connectar projectes de generacions diferents. Vosaltres i nosaltres compartim l'objectiu de la justícia social, que forma part de la nostra i de la vostra identitat política. No estem inventant res, ara celebrem el 75è aniversari de la legalització del dret de les dones a votar, i quan hi penses dius, doncs és poc relativament. Per cert, fins quan haurem d'esperar que els joves d'alguns països puguin venir i que països d'aquí al costat puguin assistir en aquesta conferència? Tinc la impressió aquests dies que els partits estan dient les seves propostes per a les eleccions del dia 1 de novembre, que hi haurà una politització elevada de la vida de cada dia. Com us podeu imaginar, celebro veure que hi ha programes que recullen l'experiència acumulada i l'obra realitzada pel govern que Catalunya que he tingut l'honor de presidir durant aquests darrers anys. És a dir, programes que recullen i projecten cap al futur el que s'ha començat des del 2003. Compto que en el futur vosaltres seguireu intervenint activament per confirmar que el rol de la UGT transcendeix l'estrictament sindical o professional per esdevenir un agent actiu de la societat en el seu conjunt. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1773 Title A name given to the resource Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Associacionisme Congressos Globalització Relacions Internacionals Sindicalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/293/20061003.pdf a3bff8980b34e0a2744ea982ce103ab6 PDF Text Text Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Brussel·les | 03/10/2006 Vengo a hablarles en un momento en qué hay motivos de pena: la muerte de Antón Cañellas, que fue el gran europeísta -cuando nosotros éramos jóvenes este señor ya nos llevaba a la Embajada americana a protestar y a defender la causa europea que ha desaparecido hace relativamente poco-, tenemos a Antoni Gutiérrez Díaz, que ha sido para nosotros, y hay que reconocerlo los que no éramos de su partido, sino del Moviment Socialista de Catalunya, del Front Obrer de Catalunya, y otros, porque en definitiva Gutiérrez Díaz era el que, en buena medida, dirigía la acción democrática antifranquista. Lo que pasa es que lo hacía con guante de seda y mucha mano izquierda porque el PSUC, al que él pertenecía, era el más perseguido. Pero no nos engañemos, ellos en definitiva eran los que organizaban gran parte de las pocas cosas que podían hacerse. El títol de la conferència d'aquesta tarda és potser massa reduccionista. En realitat, quan diem "Vint anys de Catalunya a Europa", volem dir "Vint de Catalunya a la Unió Europea". Però a la vegada també és fàcil d'entendre que el sentiment de pertinença europea dels catalans no és qüestió de fa quatre dies, sinó que està profundament arrelat en la nostra història mil·lenària. Tractaré doncs d'anar més enllà -vers el passat i cap al futur- en l'experiència d'aquests vint anys transcorreguts des del moment de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea. Haig de començar per exposar els trets fonamentals de vint anys de relacions i d'encaix institucional progressiu Catalunya-Europa en el marc de la relació Espanya-Europa, per bé que els primers contactes Catalunya-Europa són anteriors a l'accés. I estic pensant en els contactes de Jordi Pujol, Gaston Thorn, les iniciatives de Joan Dexeus, i d'altres europeistes catalans que van començar a treballar fins i tot abans de la Unió. Han estat uns anys d'aprenentatge, d'assimilació de regles d'interiorització de la dimensió europea. I crec que puc afirmar que el progrés europeista d'Espanya ha estat ràpid, fins a esdevenir, avui, un dels puntals de la visió forta d'Europa. Catalunya ha participat d'aquest procés de la mà de l'Estat espanyol amb comoditat. Simultàniament, el paper de Barcelona en el Comitè de les Regions (i ciutats), del qual vaig tenir l'honor de ser vicepresident i president els anys 96-98, en tant que alcalde de Barcelona, va crear un espai de relació, de caràcter només consultiu, però interessant. Amb l'Administració de l'Estat i amb les altres Comunitats Autònomes hem anat perfeccionant un bon sistema de participació en la política comunitària: Conferències Sectorials, Conferència per a Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) i participació en els comitès de la Comissió Europea. Probablement, aquesta pràctica quotidiana de recerca d'acords de l'Administració de l'Estat i de les Administracions Autonòmiques sigui la millor escola d'aprenentatge de la realitat complexa de l'Estat espanyol d'avui i de la necessitat de la seva articulació de caràcter federal. Hem pres consciència de la interdependència, hem arbitrat els mecanismes per dur-la a la pràctica i hem exercit a fons la lleialtat federal. I vull subratllar -benvolgut Alberto Navarro- que en aquests darrers tres anys Catalunya s'ha sentit ben emparada per l'Estat espanyol a Europa. Bàsicament per tres motius. En primer lloc, per la determinació amb què Espanya ha jugat la carta de la Constitució Europea, en plena sintonia amb els sentiments i els interessos dels catalans. Catalunya, cal remarcar-ho, ha estat l'única entitat política no estatal que va organitzar un debat específic sobre la Constitució a través de l'anomenada "Convenció catalana per al futur de la Unió Europea". En segon lloc, per la convicció i la tenacitat amb què el Govern espanyol ha defensat la causa de l'oficialitat del català a les institucions europees. Primer, amb la incorporació d'un paràgraf que citava les altres llengües de l'Estat reconegudes constitucionalment i reclamava el seu reconeixement. I segon, amb les negociacions per al reconeixement d'un ús oficial de les llengües 1 �cooficials espanyoles en les institucions de la Unió, que han començat a donar els seus primers fruits positius, curiosament més avançats que els obtinguts en el Congrés dels Diputats d'Espanya. Aquesta (la del català a Europa i Espanya) és una causa no guanyada del tot encara. Però hem aconseguit més en aquests dos darrers anys que ens els divuit anteriors. I en tercer lloc, ens sentim satisfets per haver normalitzat la participació dels consellers de la Generalitat -i de les altres Comunitats Autònomes (el primer va ser el conseller d'Agricultura, Antoni Siurana)- en les delegacions espanyoles davant dels organismes de la Unió. Això va tenir un impacte gran per a Catalunya i estic convençut que per cada una de les Comunitats Autònomes espanyoles que han entrat en aquest rol. Crec, francament, que aquests són exemples diàfans de què vol dir que la Generalitat és Estat. Quan diem que la Generalitat és Estat volem dir que les Comunitats Autònomes són part essencial de l'Estat espanyol. Hi insisteixo: És així com es fa créixer la lleialtat i la confiança federal, sense la qual és impossible que funcioni un Estat compost com el nostre. I quan diem que la Generalitat és Estat també volem dir que la Generalitat és Unió Europea. D'aquí la voluntat i la disposició d'acollir a Catalunya seus d'organismes i de projectes europeus. Per cert, aprofito per confirmar el nostre interès i bona disposició per acollir a Barcelona la seu permanent del projecte Galileu. Però, al mateix temps, Catalunya també ha estat i és present a Europa de forma directa i amb personalitat pròpia. Coherents amb la nostra convicció sobre la necessitat d'una Europa pròxima i d'una aplicació proporcionada del principi de subsidiarietat. El títol del curs que vaig impartir a Roma al 1997 era justament aquest: Europa pròxima, l'Europa de les regions i les ciutats. Un dels nostres europeistes més actius -Lluís Maria de Puig- ja fa uns quants anys va explicar molt bé quina era la nostra via en l'entramat complex format per Catalunya, Espanya i Europa. De Puig proposava el que en deia ell la "Via Laietana": "la via de la xarxa, de teixir una malla o un ordit de relacions, accions, competències, presències i complicitats que donin a Catalunya la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats". A Espanya i a Europa. I certament en tots aquests anys ens hem aplicat a gestionar això que en diem la nostra interdependència. Per això vam acollir amb entusiasme el naixement del Comitè de les Regions previst en el Tractat de Maastricht. Tanmateix, no podem deixar de dir que les expectatives de participació de regions i municipis a les institucions comunitàries s'han vist disminuïdes amb el pas del temps. I crec que hi ha molt a guanyar de nou en aquest terreny. El projecte de Tractat Constitucional, ara en suspens, conscient d'aquestes limitacions augmentava el seu rang institucional -el de municipis i regions- i el seu paper polític, atorgant-li el rang d'institució de la Unió Europea. Doncs bé, el previst protocol sobre la subsidiarietat i la proporcionalitat, i el recurs directe del Comitè de les Regions al Tribunal de Justícia sobre aquesta matèria foren, sens dubte, un avenç important. Aquests tres objectius els havíem formulat en la cimera de regions i ciutats que van organitzar a Amsterdam l'any 1995, en la qual van ser ponents Edmund Stoiber, president de Baviera, i Fernando Gómez, alcalde de Porto. Un regional i un local. Aquestes eren bones raons per al nostre "sí" a la Constitució Europea. També és bo recordar, d'altra banda, que el Comitè de les Regions ha estat el primer òrgan a permetre el reconeixement de la diversitat lingüística i la seva aplicació pràctica. Jo vaig parlar en català i ningú em va dir que no, la veritat és que la primera vegada va ser simplement així. Elements clau aquesta diversitat i aquest reconeixement de la mateixa clau a l'hora de reforçar el sentiment de pertinença dels ciutadans, en aquest cas dels de Catalunya, a la UE. Així, des de novembre de 2005, els ciutadans es poden adreçar i rebre una resposta en català a aquesta institució i els seus membres poden utilitzar el català en les sessions plenàries. 2 �Més enllà dels canals institucionals establerts, Catalunya és present de forma activa en diversos organismes del moviment regional europeu: l'Assemblea de Regions d'Europa (en la qual el president Jordi Pujol va tenir un paper destacat), el Moviment de Regions amb Poder Legislatiu, la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes o l'Assemblea de Regions Fronteres Europees. També és estimable la implicació del Parlament de Catalunya en la mobilització dels parlaments subestatals per aconseguir un reconeixement de les institucions de la Unió, a través de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa. Som conscients, però, que les limitacions del plantejament institucional de l'Europa de les Regions, i la dificultat d'avançar amb plantejaments fets des de dalt, és evident. Per superar aquestes limitacions i per estimular el reconeixement del paper de les regions en l'entramat institucional de la Unió ens vam decidir a treballar des de baix. Conseqüentment, la Generalitat ha estat promotora de diverses iniciatives de cooperació entre regions europees: de la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus), dels Quatre Motors per a Europa (amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes), de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, entre altres. En la part final d'aquesta intervenció em referiré més detalladament a la iniciativa de l'Euroregió en la qual poso moltes esperances. A totes aquestes iniciatives cal afegir les innombrables iniciatives sorgides de la societat civil: de les cambres de comerç, de les universitats, de les associacions empresarials i sindicals. A Catalunya no hi ha cap universitat o cap associació d'aquestes que acabo d'anomenar que no tingui en aquest moment programes europeus o relació amb programes europeus. La Generalitat de Catalunya ha procurat canalitzar tota aquesta empenta europea de Catalunya amb una presència directa aquí, a Brussel·les. Primer, a través de l'Oficina del Patronat Català Pro Europa, i a partir del 2004, amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Brussel·les, convertida amb l'Estatut aprovat recentment en Delegació davant la Unió Europea. El canvi de denominació no és superflu i respon a la voluntat de la Generalitat de Catalunya reflectida ara clarament en el nou Estatut- de tenir una presència a la Unió i de trobar-hi un encaix institucional adequat. La Delegació aglutina tots els organismes de la Generalitat amb seu a Brussel·les i reforça la presència de la Generalitat a la Unió. La Delegació facilita, també, ho saben molts de vostès, els mecanismes de seguiment i coordinació de la participació dels diferents departaments en els òrgans i institucions de la UE, molt particularment el Comitè de Regions. Emplaço la Delegació a seguir tenaçment la tasca que s'ha proposat de contribuir al canvi de la nostra cultura política que suposa assumir la Unió com una dimensió més de la pròpia política i del propi país. Perquè aquesta és l'orientació que ens marca el nou Estatut d'autonomia de Catalunya, incorporant per primer cop la Unió Europea com a espai polític i geogràfic de referència, cosa que la Constitució espanyola pràcticament no toca encara. L'Estatut atorga noves competències al Govern de la Generalitat, reconeix institucionalment el seu rol a nivell europeu i estableix nous mecanismes de participació de la Generalitat en les decisions comunitàries. Concretament en 7 punts: -L'Estatut del 2006 garanteix jurídicament la participació de la Generalitat en els afers europeus que afectin les seves competències o els seus interessos; -permet la participació en la delegació espanyola pel que fa als processos de revisió i negociació dels tractats en aquelles matèries que afectin competències exclusives de la Generalitat; -atorga un paper determinant a Catalunya davant d'una proposta europea que es trobi en fase de debat si aquesta comporta un impacte financer o administratiu per al nostre país; -solemnitza la presència catalana -sempre perfectible- a les institucions europees, com és el cas del Consell (agricultura, cultura i ensenyament); 3 �-transfereix a la Generalitat la gestió dels fons comunitaris territorialitzables; -planteja l'accés autonòmic al Tribunal de Justícia de la UE quan la normativa europea així ho permeti, i -formalitza la creació d'una Delegació del Govern a Brussel·les per defensar millor els seus interessos. Es tracta, doncs, de 7 disposicions que, desplegades, ens donen una presència potent a la Unió, i que plantegen una bilateralitat Estat/Catalunya que, en aquest moment, no té lògicament cap altra comunitat autònoma espanyola, la qual cosa no vol dir que no en vagin tenint a partir d'ara, que és el més probable. Al darrere de tota aquesta vocació europeista expressada i acomplerta per Catalunya hi ha hagut i hi ha molts noms. Homes i dones de tot l'espectre polític democràtic català que han compartit ininterrompudament durant dècades un acord bàsic sobre el destí europeu de Catalunya. Per cert, si vostès van a Barcelona i pugen a l'Estadi Olímpic, que és una visita que els recomano, en la mateixa anella olímpica podran veure un espai dedicat a la Unió Europea amb els noms de tota una sèrie de persones importants en la construcció Europea. Algun català, per descomptat, i alguns espanyols, però també noms europeus. Jo crec que el nom de Cañellas per exemple, probablement l'hi hauríem d'afegir. Mireu, els pioners del Consell Català del Moviment Europeu, ja des de l'any 1949, són: Josep Rovira -del Moviment Socialista de Catalunya-, Enric Adroher "Gironella", -que després va ser del Partit dels Socialistes de Catalunya-, Joan Sauret, Anton Cañellas, Josep Sans, Heribert Barrera, i aniríem seguint. I els que han seguit fins avui la seva petjada: Joaquim Molins, Jordi Garcia-Petit, Francesc Homs, Eduard Segarra, Josep Verde Aldea i Joaquim Llimona. Els líders de les principals forces polítiques: Jordi Pujol, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols... I els catalans presents a les institucions europees: Joan Colom, Carles Gasòliba, Eduard Punset Raimon Obiols, Joaquim Muns, Xavier Rubert de Ventós, Josep Subirats, Concepció Ferrer, Joan Vallvé, Pere Esteve, Josep Borrell, Lluís Maria de Puig (Consell d'Europa), Ignasi Guardans, Antoni Castells (Tribunal de Comptes d'Estrasburg), Anna Terrón, Maria Badia, Raül Romeva... I, evidentment, els alcaldes, els sindicalistes i els empresaris que hi estan relacionats. Són aquests els noms que han reprès la tradició europeista del catalanisme i l'han convertit en una realitat viva i present. Per tant, sàpiguen que sempre que es diu catalanisme o catalanista s'està dient també europeisme i europeista. És indissociable. 20 anys que han transformat Catalunya i Espanya, això és el que hem viscut. Però el més important no és la història institucional d'aquests vint anys. El que és rellevant és la transformació que Europa ha operat en aquests anys a Catalunya i a Espanya. I fins a quin punt Espanya i Catalunya han canviat perquè han entrat a Europa. S'ha dit i repetit, però és de justícia recordar-ho, que la integració d'Espanya -i de Catalunya amb ella- a Europa ha estat la història d'un èxit. Només hem de recordar quines eren les nostres aspiracions i les nostres expectatives en relació amb Europa. Les resumiria en tres paraules: llibertat -políticament parlant-, prosperitat -econòmicament parlant- i sentit -culturalment parlant. Europa representa per a tots els pobles que ens hi hem adherit l'ideal d'una vida en llibertat, sense violència i amb igualtat d'oportunitats. Salvador Espriu, el nostre poema, ho va expressar millor que ningú en el poema "M'han demanat que parli de la meva Europa", escrit l'any 1959, del qual deixo un fragment: "Per això ara és tan profunda la nostra esperança -en el meu somni, ja contemplada realitatd'integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, 4 �obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor que un savi esguard veié prodigiosament passar de la costa fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia, haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes." L'entrada a la Comunitat Europea va suposar el reconeixement de la nostra jove democràcia i va contribuir a la consolidació de les seves institucions. A partir d'aquell moment vam tenir la certesa que ja no hi havia marxa enrere en el procés de democratització, ja que aquesta era, i continua essent, una condició sine quan on per a tots els membres de la Unió. L'aspiració de prosperitat i de progrés s'ha vist acomplerta amb la plena integració en el model econòmic i social definit per la Unió Europea. L'accés a la que en aquell moment s'anomenava Comunitat Econòmica Europea i al seu Mercat Comú va comportar el salt decisiu en l'obertura i la modernització de l'economia espanyola i catalana. La integració a la Unió econòmica i monetària, l'any 1999, i a moneda única des de l'1 de gener de 2002, eren fites impensables en el moment de la nostra adhesió. El resultat ha estat una economia dinàmica, que ha permès, en pocs anys, l'anivellament de Catalunya amb la mitjana europea, fins i tot la superació, convertint-la en una de les regions europees de referència. Espanya, ja ho saben, està creixent per sobre del 3%, en un 3'6%, multiplicant per dos o per tres el creixement d'alguns països importants de la Unió, i no sembla que això, a curt termini, hagi de canviar. Ara, si alguna cosa hauríem de fer per avançar a Europa més ràpidament és la cursa tecnològica d'acord amb el objectius de Lisboa. Segurament, de tot el que s'ha dit a Europa és allò que està més per fer. En un llibre recentment publicat per la Generalitat -amb l'intencionat títol: Catalunya, una història europea- l'historiador Ramon Grau afirma que la plena incorporació a la Unió Europea "ens ha permès tancar un cicle llarg d'inferioritat declarada i sentida respecte als veïns d'enllà dels Pirineus". I més endavant conclou que la decadència d'Espanya i la frustració de Catalunya han trobat a Europa la seva via de superació. Podríem dir que en aquests vint anys s'ha acomplert el somni de les generacions que ens precediren, que Ortega y Gasset sintetitzà en la retòrica del "Espanya com a problema, Europa com a solució". Avui, l'horitzó és ja, sortosament, un altre. És l'horitzó que s'albira des d'Europa: és un horitzó global. L'escala ha canviat, i els problemes són uns altres i les responsabilitats també. Mirin, l'any 1985, a les portes de la nostra entrada a la Comunitat Europea, Jordi Pujol, era a Aquisgrà i va saber copsar perfectament l'abast històric de l'esdeveniment en proclamar: "Tornem a casa". L'any 1985 aquesta frase tenia el sentit que tenia. Haig d'afegir que tanmateix "el retorn" a Europa no és tant el retorn a la Marca Hispànica Carolíngia, com la integració en el nostre entorn natural en un sentit més ample. Entre Carlemany i De Gaulle hi ha pas mal d'histoire. I entre els Reis de Castella i Lleó i Felipe González, déu n'hi do. Nosaltres volíem fer la nostra aportació en aquesta Europa en la qual vam entrar, en aquesta Europa del futur, i per això no puc acabar aquesta intervenció sense una mirada intencionada al futur. Al nostre futur, que és el futur d'Europa. Tenim pendent trobar una sortida a la crisi institucional provocada per la paralització del procés constitucional. D'aquest episodi potser n'hem de treure una certa relativització del punt de vista constructivista a l'hora de pensar en Europa. 5 �Potser ens convingui un humil retorn a les actituds dels fundadors: és a dir, a trobar la justa proporció entre el gran designi i el pragmatisme, entre el realisme i la voluntat. Mirada llarga i passes curtes. Mirada llarga que clarifiqui l'objectiu, que expressi el telos europeu -ja coneixeu el llibre sobre "demos un telos", el sentiment i la societat d'un escriptor que és americà però que viu a Europa-. Passes curtes? Sí, però, en tot cas, constants i ben orientades. Jo sóc un devot del llibret de Mark Leonard amb un títol autoexplicatiu Perquè Europa liderarà el segle XXI. Europa el liderarà perquè la seva pròpia heterogeneïtat és la més semblant a l'entorn sobre el qual estem immersos, que no té reptes fixos i en el qual la capacitat d'adaptació a les circumstàncies canviants i llenguatges diversos és la clau de l'èxit. És a dir, de les grans unitats que s'estan formant en el món, que seran les grans nacions o unions del món, la que segurament és més expressiva de la pròpia diversitat del món és la nostra Europa, per això ha pagat un preu altíssim, però per això també està en millor condicions de cara al futur. Això implica compassar l'evolució de mercats, societats civils i institucions públiques, evidentment. I els que compartim la idea que els problemes d'Europa es solucionen amb més Europa, és a dir, amb més política europea, defensem la conveniència d'avançar cap a un sistema polític europeu complet. Un sistema polític compost d'institucions, polítiques i partits. I avui el que precisament no tenim són partits polítics d'escala europea, tenim unions de partits, però internacionals. N'hi ha, però no tenen (proporcionalment) la força de les empreses europees. S'han sabut adaptar més a la Unió i a la desaparició de fronteres els protagonistes econòmics que no pas els polítics. Sóc partidari del partit d'Europa, de l'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. No solament de sumar peces per fer un país europeu, sinó fer una força política pensada des de la idea d'Europa. Jo sóc, per altra banda, un fill dels vells federalistes italians que no oblidaré mai, perquè són els primers que em van ensenyar el camí d'Europa amb una fe del carboner, gent totalment convençuda. Però Europa està fent alguna cosa més fins i tot del que ells pensaven. Crec que hem de ser conscients de la possibilitat d'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. Per això, penso treballar -un cop hagi deixat la meva responsabilitat de President de la Generalitat- a promoure aquesta visió i orientació dins del meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, en el marc de la coalició electoral que m'ha fet president: PSC-CpC, i, més àmpliament, amb aquells que sentin la necessitat d'actuar directament a escala europea. A un altre nivell, el de les polítiques, també és l'hora de les iniciatives europees sorgides des de baix, des dels poders regionals i locals, des de les universitats, des de les organitzacions empresarials i sindicals. Aquest és el sentit d'una sèrie d'iniciatives emblemàtiques d'aquests darrers tres anys de la Generalitat de Catalunya: L'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Què és l'Euroregió PirineusMediterrània? Com tots vostès saben, en el marc europeu més proper, el Govern de la Generalitat ha liderat la creació de l'Euroregió, l'octubre del 2004, un objectiu estratègic de primer ordre per a Catalunya. L'Euroregió, que suma més de 14 milions d'habitants, representa el 17% de la població conjunta d'Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d'aquests dos països i proporciona un volum d'ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol). L'Euroregió ha definit ja els eixos de cinc dels principals projectes que es desenvoluparan: el Portal Cultura, l'Observatori Socioeconòmic, l'EuroBIOregió, el Centre d'Investigació en Turisme i la Xarxa de Cambres de Comerç. Però també ha aconseguit posar la regió al centre de les relacions hispano-franceses. Gràcies al rol de lideratge de l'Euroregió, les dues darreres cimeres bilaterals s'han celebrat en aquest territori, la primera a Saragossa i la segona a Barcelona, i han comptat amb la participació dels governs autonòmics i, per tant, del propi Govern de la Generalitat. La relació amb els presidents Malvy, Frêche, Iglesias i Matas en el marc de l'Euroregió és enormement positiva. 6 �Simultàniament, a l'articulació de la societat civil europea i de la seva opinió pública, a l'europeïtzació dels partits polítics i els corrents ideològics, si Europa vol esdevenir un actor principal en l'escena mundial no té altra opció que assumir les seves responsabilitats globals. I per fer-ho, s'ha de dotar d'una política exterior i de defensa realista, amb vocació d'influir decisivament en la Mediterrània i en el Pròxim Orient, i obligada, per tant, a una entesa raonable amb els Estats Units, com a mínim. Precisament entenc que el decidit compromís europeu en la resolució del conflicte del Líban respon exactament a aquests criteris. Vaig parlar fa deu dies amb el president Prodi, a Roma, i tots dos coincidíem en què un mediterrani que no tingui protagonistes europeus és un mediterrani en crisi, sempre. No perquè aquest marc sigui especialment dolent, no, però la conjunció de cultures, de factors de diversitat i de contraposició eventualment que hi ha en aquest marc, el fan un marc, primer de tot, difícil, i, en segon lloc, decisiu. Si el mediterrani troba el seu camí, Europa el trobarà, i quasi m'atreviria a dir més enllà d'Europa, en bona mesura, el món. Com ha explicitat Javier Solana, sense la missió internacional de les Nacions Unides no hi haurà pau, però sense Europa no hi hauria la força necessària per complir la missió. És una obvietat dir que el conflicte del Pròxim Orient ni admet una solució militar ni es resoldrà amb intervencions parcials. Cal una estratègia que ha d'incloure necessàriament una política potent de cooperació per al desenvolupament de tota la Mediterrània. També d'això n'hem parlat amb el president Prodi i amb altres actors mediterranis. La necessitat que hi hagi, al mateix temps, una actuació financera més forta que l'actual, que està pensada com un remake de la política del banc de l'est, però que no va arribar a tenir la força d'aquest banc. En canvi, amb una situació en la qual és evident que els problemes, segurament, els més importants d'Europa en el seu conjunt, són aquí, avui són al Sud. Segurament que fa quinze anys eren a l'est, i que era decisiu per a l'ampliació de l'est que fos un èxit, però, de la mateixa manera, podem estar d'acord que avui ens la juguem en el Mediterrani i que, per tant, els instruments que tinguem han de ser més potents que els que fins ara hem tingut, perquè per història, per destí, per interès, nosaltres, evidentment, des de Catalunya, des d'Espanya, som sensibles a la dimensió mediterrània d'Europa. Per això hem estat i seguirem sent força actius per rellançar la política euromediterrània que es va iniciar a la Conferència de Barcelona de 1995. El 2005, la nostra capital fou de nou seu d'una conferència, amb el màxim nivell de representació política, per tal de revitalitzar el procés de Barcelona, orientat a la construcció d'un espai de pau, prosperitat i diàleg cultural al voltant de la Mediterrània. En aquest marc la Generalitat es va encarregar de l'organització de dos esdeveniments importants inclosos en la Conferència: la Conferència Euromed Dones Barcelona+10 i la Conferència Regional Euromed Barcelona+10. Vam subratllar la potencialitat de la xarxa que formen els governs locals i regionals per projectar les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori. I vam reclamar la inclusió de la perspectiva local i regional en el disseny de l'Associació Euromediterrània. Conseqüent amb aquesta visió, Catalunya compta amb un dels millors "think tanks" especialitzats en la Mediterrània: l'Institut Europeu de la Mediterrània. L'acció exterior de la Generalitat s'ha centrat en la cooperació amb els països de la riba sud (Marroc i Algèria, sobretot), en la col·laboració per ajudar a fer viable l'Estat palestí i en el diàleg permanent amb Turquia. I entre els objectius de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània hi ha el de desenvolupar accions conjuntes destinades sobretot als països del Magrib. Però tot això és encara primerenc i insuficient. Les iniciatives italianes en el camp financer i universitari semblen obrir una etapa més ambiciosa. 7 �Acabo. El que els he he exposat són exemples modestos d'una acció incipient que es correspon, però, amb una vocació insubornable de decidir i codecidir sobre els interessos col·lectius. Sabem que en gran part són interessos compartits, que no podem anar sols. En aquests 20 anys hem superat una vella paradoxa: Catalunya s'ha sentit formant part d'Europa des de fa segles. Però durant prop de cinquanta anys ens fou negat el dret d'exercir plenament aquesta pertinença. Somiàvem en Europa. Ara, conjuntament amb Espanya, ho fem amb Europa. Formant-ne part. És la diferència entre el voler ser i el ser. I no és poc. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 828 Title A name given to the resource Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Subject The topic of the resource Autonomia Euroregió Relacions Internacionals Unió Europea Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/294/20061004.pdf aa304f9d140181f410aaf49b3b2fd0c4 PDF Text Text Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Palau de Congressos de Girona | 04/10/2006 2004, 25 anys d'ajuntaments democràtics; ho vam celebrar. 2006, 25 anys de la Federació de Municipis de Catalunya. Jo crec que hi ha hagut un gir en la relació Generalitat-Ajuntaments, tot i que, de segur, encara no som allà on hauríem de ser. I reconec ja d'entrada que aquest nou Govern, de caràcter progressista, s'ha vist d'alguna forma envaït de la necessitat obsessiva de respondre de la seva catalanitat i de la seva devoció, dedicació, a la millora de país com a país i a la creació de la seva nova llei, l'Estatut. I és probablement cert que aquesta necessitat imperiosa, quasi obsessiva, ha centrat en bona mesura el que han estat aquests tres anys, difícils però al mateix temps apassionants i engrescadors, per a tots aquells que hi hem pogut participar. Jo crec que el gir s'ha començat a fer i que, evidentment, s'ha de continuar, i possiblement a aquest gir cap al local, cap als ajuntaments, li ha arribat l'hora. Crec que aquí a Girona, que d'alguna forma és símbol de l'empremta dels ajuntaments, que ha tingut dos grans alcaldes, un alcalde i una alcaldessa -també president de la Federació de Municipis de Catalunya-, està bé que sigui el lloc on us heu reunit, president de la Federació i estimats amics, per fer una mica de repàs de tot allò que queda per fer i de la constatació de tot allò que s'ha fet. Aquí, el maig passat vam inaugurar aquest auditori com a suma i resultat dels esforços de les diverses administracions intervinents, i en aquest auditori s'hi han donat els Premis Nacionals de Cultura. No és casual tot plegat. Marca d'alguna forma la línia central de la història recent de Catalunya, que és la cultura i la devolució, encara insuficient, encara incompleta, però decidida. Crec que aquesta ciutat i el seu ajuntament representen, d'una forma molt vàlida, el que van ser les nostres aspiracions. I les nostres aspiracions no són altres que aquelles que fa cent anys el catalanisme naixent aleshores va formular, primer, en modernista, i després en noucentista. D'alguna forma aquells anys van ser els anys en què es va dibuixar el que Catalunya havia de ser en el futur i no va poder ser. Avui he estat a Brussel·les i he anat a posar un ram de flors a l'estàtua de Ferrer i Guàrdia, perquè l'any 1909 va ser afusellat sense que pràcticament ningú aixequés la veu per dir que allò era una revenja de la societat benestant, dels poders que en aquell moment estaven actuant per una revolta del poble que no havia estat conduïda per ningú. Penso que el que aleshores es va començar a somniar, amb enormes dificultats, amb violència, amb revoltes, amb reaccions exagerades i injustes dels poders que hi havia en aquell moment, ara estem en condicions de ferho. I ho dic amb tota la modèstia, perquè és veritat que dir això és dir molt, segurament pel jovent no tant perquè el que fan és mirar cap al futur i no tenen tanta relació amb el passat i la nostra herència segurament ens pesa més a nosaltres que a ells que miren, com és lògic, més endavant. Però està bé que en aquest moment puguem fer aquesta paradeta i pensar en el que ha passat, on som i cap on anem. Jo crec que ha tornat l'empenta del 1906 i el 1907, amb les escoles municipals aleshores. Ja sabeu que Catalunya va ser segurament el primer lloc d'Europa on es va començar a llançar una idea que només a l'Amèrica del Nord havia tingut una puixança important, que és que les escoles són dels pobles, dels municipis. Aquí no hi hem arribat i haig de dir que no tots els alcaldes estarien d'acord que això fos així, sobretot perquè no hi ha la confiança que hi hagués els recursos quan no n'hi ha de suficients, tot i no tenir l'educació, evidentment. Però crec que aquesta és una assignatura pendent. Mireu, Barcelona, que va viure aquella etapa amb il·lusió, amb entusiasme, però també pràcticament tocant la tragèdia, és la quarta regió d'Europa, segons els informes internacionals sobre quines són les ciutats amb més capacitat empresarial. Però recordeu, el 1994, l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona va boicotejar l'aprovació de la carta municipal de Barcelona i van haver de passar quatre anys més fins que no van venir uns altres opositors, del mateix partit però d'un altre caràcter, que ho van fer possible. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser desfeta el 1986 per un decret de la Generalitat i ara s'ha de refer, s'ha de tornar a fer l'àrea metropolitana perquè és un instrument útil per a Barcelona, 1 �però també per a Catalunya. Per què ha passat tot això? Perquè hi ha hagut una confusió gran entre el que és la nació i la representació de la nació. D'alguna forma, la representació de la nació va voler substituir la nació, però la nació és formada per ciutats, per pobles, per ajuntaments i per àrees metropolitanes. El camí enfilat en aquesta legislatura -s'haurà arribat més lluny o no tant-, però és irreversible. Les entitats municipalistes hi hauran de jugar un paper clar. Manifesto abans d'acabar un desig i una certesa: que la relació Generalitat-Ajuntaments ha encetat un camí que no té volta enrere i que ha de seguir avançant. Arribarem a Espanya al 30%-50%-20% de la despesa, Estat, autonomies i ajuntaments, respectivament; però a Catalunya al 20%-60%-30%, per dues raons: tenim més competències aquí, per tant el pes del sector autonòmic és més gran que no pas a la resta d'Espanya, i perquè som més devolucionistes. Jo sóc partidari que les oficines de benestar social vagin als ajuntaments i la consellera també. No s'entén com hi pot haver partits que diguin que això és una pèrdua de competències, en el sentit fort de la paraula, i de poder de la Generalitat de Catalunya. Això és un enfortiment de Catalunya i de la Generalitat. Si els ajuntaments finalment poden tenir una possibilitat de canalitzar serveis, d'informar els ciutadans, de vetllar perquè els drets dels ciutadans siguin respectats, jo crec que haurem fet un pas endavant en el camí de la reconciliació de la gent amb la política, que és un camí que no s'acaba de transcórrer mai, perquè és bo que la gent desconfiï de la política. La democràcia és un sistema de desconfiança regular, civilitzat. Ho és i ho ha de ser. I crec que una de les formes amb què aquesta desconfiança democràtica, que és positiva, pot anar trobant maneres de ser resolta positivament, és justament la devolució de competències a la proximitat. I aquí a Catalunya ho farem. Mireu, la Llei de barris de Joaquim Nadal; la nova empenta de la salut de Marina Geli; els mossos de la consellera Tura; les escoles del conseller Del Pozo, i abans de la consellera Marta Cid. Tot això és una bona representació de l'inici del que podem arribar a fer. El ressorgiment de Tortosa, de la Seu, de Manresa... no em vull deixar ciutats, n'hi ha tantes que han passat moments difícils i que en aquest moment esclaten d'empenta, d’il·lusió, de capacitat de donar serveis. La revolució de Badalona, que està aconseguint obrir un braç de mar dins de la ciutat, i de Santa Coloma i de Cornellà, i de tantes altres ciutats. Els canvis que s'han produït al trist Sabadell de la meva època -quan anaven a conspirar a Merinals i altres barriades en una ciutat trista-, i de la Terrassa de les manifestacions dramàtiques, algunes d'elles molt violentes, la Girona humida i negra. Qui es recorda d'això? Doncs ho hem de recordar perquè si no és així no sabrem el camí que hem recorregut. I si no sabem el camí que hem recorregut, no sabrem on hem d'anar. Per tant, recordem el que era, recordem el camí fet. Recordem que en aquest camí hi han comptat moltíssim unes determinades forces polítiques. Ja sé que aquí no és el lloc de parlar de forces polítiques perquè estem parlant de president, alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, però jo vull que se sàpiga clarament que tot el camí recorregut no hauria estat possible si persones com l'Antoni Gutiérrez Díaz no ens haguessin ensenyat en el moment en què van fer-ho per on s'havia d'anar. Totes aquelles ciutats tristes d'aquella època, són en aquest moment ciutats amb esperança, ciutats que saben el que han de fer, són municipis que saben perfectament el que els fa falta. I crec i espero que, a més a més, saben fins a quin punt poden fer-se responsables de noves competències: demanant els diners però, al mateix temps, demostrant que són capaços de gastarlos millor que no pas la Generalitat i no diguem l'Estat. Bona nit i moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1774 Title A name given to the resource Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Administració local Commemoracions Municipis Federació de Municipis de Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/295/20031220.pdf 3feb621980f3b25afc5027b661e863e7 PDF Text Text Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya 20.12.2003 Ve't aquí que un Conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume que havia estat una església del mateix nom i després Plaça de la Constitució, i entra al Palau de la Generalitat. No havia passat mai. Bé, sí es pot dir que Companys, va ser alcalde unes hores, uns dies, ni que fos informalment. Vull que vegin en aquest pas de la plaça la incorporació de les ciutadanes i dels ciutadans de base, i dels partits que els representen, en la governació del país. Incorporació, per tant, modesta puig que ve de baix, però plena de prometences, d'esperances, de somnis truncats, però també plena de saviesa. No ens faltarà ni joventut ni experiència. Mai l'esquerra d'aquest país havia governat en un entorn de tranquil·litat, de pau, d'evolució econòmica normal, mai en la nostra història moderna. D'aquí a quatre, potser d'aquí a vuit anys, la història emetrà un primer veredicte. M'esforçaré perquè, exigent com és la història, cruel fins i tot de vegades, emeti un judici favorable. L'eufòria difícilment continguda que es viu aquests dies arreu, en els carrers d'aquest país, barrejada civilitzadament, en general, amb el desconhort dels qui esperaven la continuïtat renovada del govern, com és natural que així sigui durant uns dies, d'aquesta eufòria, amb el desconhort, composen un nou escenari: som un país on uns manen i un altres no, els que manaven ja no manen i els que s'hi oposaven, governen. Aquesta és l'essència de la democràcia i gairebé diria de la vida. Només recomano paciència, infinita paciència, i determinació a cabassos, a aquella que vulguin, no la bromera del canvi, sinó canvi de debò. 1 �El cicle de la vida és així: res que no arribi en el seu moment, en el moment precís, com el raïm quan és dolç, deixa bon record. Això sí, hem esperat cent anys; des de la Solidaritat Catalana i el famós pressupost municipal de cultura, per encetar la primera alternança democràtica en pau i amb bones maneres. Vull agrair al President Pujol per la seva contribució cabdal a aquesta realitat. Per bé que ens ho ha fet gruar tant, que ja pensàvem que aquest moment no arribaria mai, president. Els pobles d'Espanya he de dir que estiguin segurs, que Catalunya contribuirà des d'ara, no a l'educada distància que hem mantingut durant temps, que ha permès poc o molt la governabilitat, sinó a la recerca constant de ponts d'entesa entre nosaltres perquè no haguem d'abordar mai un nou desencontre. Això sí, partint de la franca admissió de la nostra pluralitat, de la nostra identitat, de la nostra entitat pròpia; i admetin els canvis estatutaris que ho han de reflectir i que són obligats per la pròpia evolució de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Els líders polítics que m'acompanyen avui en la presa de possessió, són: un del Baix Camp, i fill d'aragonès; i l'altre de família castellonenca i cognom mallorquí. Ens entendrem, és clar, i farem d'aquest país, com deien els meus avis materns que eren de Monòver, "la millor terra (terreta) del món". Que els conservadors de les essències patriòtiques d'un i altre cantó de l'Ebre estiguin tranquils. No hem de trencar res. Però estirarem de la corda que ens duu cap a Europa i cap a un nou patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola -en la malaltia i en la joventut pletòrica i orfe de reconeixement- en l'accés a l'habitatge i en la natalitat tan arriscada i difícil; en l'envelliment prop de casa i en la millora constant dels sistemes de salut. Creiem que els autèntics patriotismes han nascut de l'apassionada defensa que fan del seu país, els ciutadans que abans o en altres països de procedència no gaudien d'una vida plena. Aquest és l'autèntic patriotisme, el que dura, el revolucionari. El que es basa en 2 �uns canvis que han de fet de la ciutadania, una ciutadania plena que abans no era. Això requereix medis suficients, de governació i econòmics. Que no se'ns demani que hi renunciem, perquè no hi podem, ni aquests medis ni en aquest poder no hi podem renunciar. Fóra tant com renunciar al projecte més digne que un país pot imaginar. Volem fer-ho junts amb els altres pobles d'Espanya -però fer-ho. No passar amb raons. Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos, amb tota la nostra varietat i de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins a l'esgotament. Parlant la gent s'entén. Visca Catalunya! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya Subject The topic of the resource Benestar Social Autogovern Democràcia Estatuts Euroregió Federalisme Acció política Model social Territoris Catalunya Generalitat de Catalunya Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1642 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/564/Llibre_MTomas.png d25481d017f004b5554fe248b7478a46 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Municipis Corporació Metropolitana de Barcelona Barcelona Description An account of the resource Monografia resultant del segon ajut a la recerca Llegat Pasqual Maragall. La doctora en estudis urbans, Mariona Tomàs analitza en aquesta recerca el pensament i l'acció política metropolitana de Pasqual Maragall des de finals de 1970 fins al 2006. El llibre és el número 2 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Tomàs Fornés, Mariona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Text a la contracoberta: Aquesta recerca analitza el pensament i l'acció política de Pasqual Maragall en relació amb l'àrea metropolitana de Barcelona des de finals dels anys 1970 fins al 2006. Gràcies a una exhausitva anàlisi documental i la realització d'entrevistes, la recerca aprofundeix en la concepció política del que ell anomena la Barcelona real o la ciutat metropolitana. Com a alcalde de Barcelona i President de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall reivindica el dret a la ciutat metropolitana i la necessitat de comptar amb un govern metropolità fort. Tanmateix, la seva visió territorial xoca amb la del Govern de la Generalitat, liderat per Jordi Pujol, i tampoc és compartida pel conjunt d'alcaldes metropolitans. L'autora mostra també l'evolució del pensament metropolità de Maragall un cop dissolta la CMB l'any 1987 i posteriorment com a cap de l'oposició al Govern i com a President de la Generalitat. El seu discurs, adpatat al nou context, manté una línia de continuïtat respecte a les idees anteriors. El debat actual sobre com governar la Barcelona real no es pot entendre sense el llegat de Pasqual Maragall i la seva lluita pel dret a la ciutat metropolitana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Accés al llibre en format digital: <br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html</a><br /><a href="http://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacio_fce/582/"></a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/565/catalunya_xarxa.jpg 0ea4f4389764d01da249a711fcd5d807 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya, xarxa de ciutats: el municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya. Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalunya Municipis Govern Barcelona Generalitat de Catalunya Acció política Description An account of the resource Treball resultant de l'ajut de recerca del programa Llegat Pasqual Maragall. El llibre és el número 1 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Pradel Miquel, Marc Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2016 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Text a la contraportada: Catalunya, xarxa de ciutats analitza el pensament i l'acció municipalista de Pasqual Maragall, traçant una línia de continuïtat entre la seva contribució a la transformació de la ciutat de Barcelona i l'impuls al municipalisme català durant el seu mandat com alcalde (1982-1997) i la seva acció política com a President de la Generalitat entre 2003 i 2006. L'autor d'aquesta recerca defineix les principals característiques del pensament municipalista de Maragall, que entronca clarament amb la tradició del catalanisme progressista, i ens mostra la coherència entre l'acció política del Maragall alcalde i l'acció política del Maragall President, que impulsa l'enfortiment institucional dels governs locals i la descentralització de les polítiques sectorials del Govern de la Generalitat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. El llibre en format digital: <a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/566/llibre_Vinent.JPG 9a2ada48d3d6e20293da915bcbb65a55 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall vs. Alzheimer: una crònica Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alzheimer Creator An entity primarily responsible for making the resource Vinent i Besalduch, Àngela Publisher An entity responsible for making the resource available Cromosoma Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010 Language A language of the resource Català Castellà Abstract A summary of the resource. El progrés és lent, lentíssim, en la millora dels instruments pel tractament de la malaltia que porta el nom de qui el va identificar fa uns anys: el Dr. Aloise Alzheimer. Hem anat i tornat de la lluna però encara hem de tancar en residències, a manca d'altres espais, als malalts que hauriem de tenir dormint a casa i passant, la resta del temps, en un centre de dia del barri. L'activitat, els esports, els espectacles, … són certament els millors aliats. La curosa crònica que ha escrit l'Àngela Vinent reflecteix aquesta manera de veure les coses, crec. Pròleg de Pasqual Maragall que apareix manuscrit en el llibre. Type The nature or genre of the resource Monografia Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall