13 10 1525 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0 PDF Text Text Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada Prada de Conflent | 25/8/2004 EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar, si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània. Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen, novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que , com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets, en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la desaparició de les fronteres. El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien sigut barrera, o frontera, el retrobament. Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet, de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors, de la pintura, de l'escultura... Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la història està reunint. Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc. El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una 1 �estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de l'Euroregió. Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents, conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí. Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions, donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social, cultural, però finalment creant efectivament institucions. Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL), impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà com una successió de moments. A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo també hi crec en l'Europa de les ciutats. I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i tants anys han suposat les fronteres. Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven. Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat. I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria. Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló (i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap. Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens hagués dut a fer, és a dir, la proximitat. 2 �S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir. Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters, també a Montpeller i Tolosa. Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats. M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que, com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que formem en el món globalitzat en el que vivim. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1658 Title A name given to the resource Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent Subject The topic of the resource Cooperativisme Euroregió Relacions Internacionals Territoris Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/177/20040902.pdf a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0 PDF Text Text Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004 Auditori del Fòrum | 2/9/2004 Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers Internacionals, estimats amics: Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs, de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a Barcelona. D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió pràctica més que no pas de la teòrica: 1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada. 2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de manera definitiva. 3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes persones. Probablement és cert que val més moure capitals i coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una utopia que segurament compartim. 4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc, els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics, o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants. 5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i, segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que 1 �permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora. Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme. 6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color, i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè ens hi juguem molt. Pasqual Maragall 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1659 Title A name given to the resource Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori del Fòrum Subject The topic of the resource Congressos Fòrum de les Cultures Immigració Model social Territoris Liberalisme Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf 75bec49069c9d4b800d052027ba307fb PDF Text Text Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance (francès) Alger | 5/9/2004 Mesdames, Messieurs, C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée. Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant. Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif. Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du gouvernement, des villes, du monde académique et de la société civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon des dix ans à venir. Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première 1 �visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste contribution au débat. Introduction : le bilan actuel du partenariat euroméditerranéen Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un partenariat euromediterranéen ? voilà la question. En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé. Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique, les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde ouvert, crée par la globalisation des contacts. Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique, aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas pleinement souverain. Le développement économique des États des rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et de croissance. Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du 2 �monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba, j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant, travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper, semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de maintenir ouvrent la voie a l'espoir. Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le comprendre, de la politique internationale de l'UE. Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche, on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands espoirs dans cette évolution du Maghreb. Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le lancement du processus de Barcelone. Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le Processus de Barcelone. Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance économique. 3 �Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004 ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de lutte policière, avec une action sur les causes profondes de l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de priver le terrorisme d'oxygène. Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan important. Ce sont les personnes, les associations et autres organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à réduire la grande faille qui nous sépare encore. Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée. Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen. L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi, représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie 4 �et l'île de Malte. Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les États-Unis. Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente : l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières : fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement, absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75 millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le problème. L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais « Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les frontières maritimes externes auront exactement le même statut que les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte. La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous, États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui s'ouvrent aux États méditerranéens. 5 �Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale. Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce. Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être, malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement. En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous agissons dans ce sens. Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe, d'administration à administration. Les collectivités locales et régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les ville d'Alger et de Barcelone. A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je 6 �me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations de la société civile. Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions, soit un organisme de représentation nouveau, comparable à l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne. Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance. Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous, chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques, politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes. Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la réforme politique et économique. En Europe il y a une méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak. Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années 7 �difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix durable. Vous en êtes un État clé. La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays, la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret, surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique. En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il est important de renouveler des structures politiques peu souples, où les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes, mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe. Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche. Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat. Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de Barcelone. 8 �Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995. Mesdames et Messieurs, Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser: Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile, mais je suis convaincu qu'on va réussir. Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez vous et chez nous. Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé. Je vous remercie de votre attention. Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1660 Title A name given to the resource Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance Language A language of the resource Francès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Alger Subject The topic of the resource Comerç Globalització Relacions Internacionals Territoris Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/179/20040910.pdf 98401637aa78baf1a5e98ac59bca8337 PDF Text Text Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004 Palau de la Generalitat | 10/9/2004 Benvolgudes i benvolguts ciutadans de Catalunya, Aquest any és un any de canvis. Des de fa uns mesos les esquerres catalanes tenim l'honor i la responsabilitat de governar. Som fills del somni de la Catalunya republicana i de la lluita contra la dictadura. Hem passat full a una llarga etapa de l'autogovern. El nostre país ha madurat i les nostres institucions s'han enfortit. Catalunya viu un moment crucial en el que s'han de traçar els camins del futur. Davant nostre tenim dues possibilitats: - o anar fent, - o bé l'acció col·lectiva, basada en la confiança i en la tenacitat. Tenim un projecte compartit amb la majoria. Avançarem cap a un futur cívic i nacional millor. Ens governarem amb plenitud... I serem el que volem ser en l'Espanya plural, la gran Europa i en el món obert. El nostre país ha de navegar amb personalitat pròpia i decidits en un món cada cop més interdependent. ¿Què simbolitza avui l'Onze de Setembre? Avui celebrem la nostra memòria del 1714, quan el Conseller en Cap de Barcelona, Rafael Casanova, va caure ferit al baluard de la Ronda de Sant Pere, i la ciutat es va rendir. Poc després un terç de la ciutat va ser ensorrada. Avui en tenim una prova corprenedora en les runes del Born. Quan demà vingueu al Parc de la Ciutadella recordeu que tot allò, abans de ser ciutadella i baluard militar, i després Exposició Universal l'any 1888, i després seu del Parlament, havien estat cases i carrers, 1 �poble enfeinat, poble lluitador, poble finalment derrotat. I que va ser la victòria de les esquerres l'any 1977 i el President Tarradellas, els qui ens en van tornar les claus. Compartim aquesta memòria amb altres esdeveniments que han marcat la nostra consciència en el segle XX i en l'inici del nou segle. Per una banda, el dramàtic Onze de Setembre de 1973, a Xile, que perdura en les nostres consciències com l'emblema de la lluita per la llibertat a l'Amèrica Llatina. Molts catalans ens vàrem sentir implicats. Un mossèn gironí, Joan Alsina, hi va ser assassinat. Molts exiliats sud-americans a Catalunya van trobar aquí aleshores la terra d'acollida, de la mateixa manera que els seus pares havien ofert casa seva a tants i tants catalans exiliats al 1939. També el tràgic 11 de Setembre del 2001 a Nova York està inscrit en les nostres consciències com el moment inicial d'un món més incert. El terrible impacte de l'atemptat de Madrid o els esdeveniments de l'Iraq, de Palestina, d'Israel o d'Ossètia del Nord, formen part de la cara tràgica del present. Res del que passa ja no ens és estrany. Tot lliga en un món més dramàtic però també més conscient del que li està passant, més obert. Per això ens aboquem a l'abraçada solidària amb les víctimes, ... a la col·laboració política per combatre el terrorisme, ... a la cooperació econòmica per eradicar la pobresa,... al diàleg entre cultures per desactivar el fanatisme. Però ara mirem endavant. Necessitàvem una ambició compartida per fer avançar la nostra nació. I la tenim. El nostre futur nacional serà més sòlid i més atractiu si funciona bé el triangle màgic que formen escola-govern-empreses... si les nostres escoles i la nostra sanitat pública són millors; si innovem a les nostres empreses, a l'administració, i a les universitats, 2 �si les nostres viles i ciutats tenen els recursos que calen, si les institucions públiques són més transparents. Aquest és el nou patriotisme que tan sovint reclamo. El de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap exclusió. El dels homes i dones que senten el seu país com un país de llibertat, de pau, de justícia, de progrés, de fraternitat. L'autèntica pàtria es allà on aquests valors es fan realitat. Sabem on som i sabem on volem anar. No en dubteu. Venim d'un llarg període en què hem afirmat la nostra identitat, hem reconstruït el nostre autogovern i hem fet créixer la convivència cívica. No hem estat un problema per Espanya, però també és cert que no li hem proposat res de nou. Hem passat una pàgina més del llibre de la història de Catalunya. Ara aspirem a integrar plenament tots els ciutadans en el marc de convivència del que ens hem dotat. A enriquir la nostra identitat amb noves aportacions. A fer dels nostres barris i escoles la garantia d'una integració sense pèrdua d'identitat ni de qualitat de vida. Aspirem, en definitiva, a fer que cada home i cada dona de Catalunya puguin tirar endavant el seu projecte de vida en les millors condicions possibles. Hem obert un procés cívic per decidir de quina manera volem satisfer les nostres aspiracions. No ho farem amb la proclama estrident ni amb la rauxa d'un moment, sinó avançant cada dia amb esperit positiu. En els mesos que venen hi haurà el debat sobre el nou Estatut. Entrem en un dels anys més decisius de la nostra història moderna. I ens en sortirem. Guanyarem. N'estic convençut. Caldrà que Catalunya expliqui i faci valer la seva voluntat col·lectiva davant les institucions de l'Estat i del conjunt dels pobles d'Espanya. 3 �La Constitució espanyola haurà de reblar el clau. Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, la seva convivència i la seva força col·lectiva no estan en perill, diguem-ho clar. Al contrari, són més respectades que abans. Catalunya és un país viu i en constant evolució. Sempre hi haurà un present per transformar i un futur per guanyar; sempre podrem anar més lluny. Res no ens ha de privar de celebrar la Diada amb la màxima dignitat. Amb la joia de ser on som i reconeixent l'esforç de tots aquells que han contribuït amb generositat a la realitat viva i esperançada de la Catalunya d'avui. Celebrarem la Diada Nacional i renovarem el compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. Us convido a tots i totes a celebrar la Festa i, de manera especial, a participar en l'acte institucional i popular demà al migdia al Parc de la Ciutadella. VISCA CATALUNYA! Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1661 Title A name given to the resource Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Subject The topic of the resource Acció política Model social Territoris Commemoracions Estatuts Història Missatges institucionals Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/180/20040926.pdf 1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78 PDF Text Text Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona | 26/9/2004 S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures. No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha agradat, perquè ara no sabran de què parlar. Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per parlar, per dialogar, també a nivell mundial. Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona. Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg mundial de les cultures, en tots els camps. Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel, Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció. Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a 1 �Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre els participants ha estat altíssim. Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional, n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una seqüència que esdevindrà imparable. A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui. N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que Barcelona ha començat. Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures hagi estat possible. Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer, s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors. Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial. Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular. Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible. En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de 2 �confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i obertura que s'ha fet ha estat importantíssim. Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i guardar és molt emocionant. El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey, en Nuevo León". La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada. Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies. Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat el país i a tota Espanya. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1662 Title A name given to the resource Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Model social Congressos Cultura Fòrum de les Cultures Immigració Relacions Internacionals Religions Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/181/20040928.pdf 02e4756ea6e46cdc906815fb4adddcf8 PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general Parlament de Catalunya | 28/9/2004 I - La nova situació política Com vaig anunciar en la meva compareixença parlamentària del mes de juny, és la meva intenció en aquest debat exposar quin és el projecte que impulsa el Govern que tinc l’honor i la responsabilitat de presidir. Els 9 mesos de govern transcorreguts no han estat fàcils, després de quasi un quart de segle de govern conservador. Ara som a l’inici d’un nou període. El nou govern de Catalunya i el canvi de govern a Espanya permeten la represa de l’impuls transformador. El nou Estatut, la reforma de la Constitució, la configuració d’un Senat federal, la Constitució europea, tot és un altre cop sobre la taula. És un risc, és una oportunitat apassionant i, sobretot, és per a nosaltres una gran responsabilitat Avui es donen unes condicions polítiques normals. L’acció del Govern es podrà desenvolupar sense ensurts, encara que no pas sense dificultats. S’ha estabilitzat el mapa polític del país, després del llarg cicle electoral iniciat amb les eleccions municipals i catalanes de l’any passat i culminat amb les eleccions generals i europees d’enguany. En les diferents fites que han marcat aquest cicle, els partits que donen suport al Govern han vist àmpliament ratificada la confiança de la ciutadania. Passades les vicissituds d’aquest període i estabilitzada la situació política, no és gratuït recordar l’esperit amb que va néixer l’actual Govern de Catalunya. L’acord del Tinell, ha facilitat la necessària alternança política. És un acord que els tres socis veiem com una aposta estratègica, pensada en clau de país. Representa una opció catalana i progressista. N’hi ha d’altres, però aquesta és la més integradora. 1 �L’opció que vam fer crea l’escenari per garantir la unitat civil de Catalunya i per evitar la divisió dels catalans en blocs antagònics. Crec convenient recordar que aquest acord amplia al màxim la base social del catalanisme, entès sobretot com una cultura cívica compartida i no com una ideologia que divideix i separa. La divisió de la manifestació de l’11 de setembre, que es va produir arran de la Loapa no té, ara, raó de ser. L’acord del Tinell expressa la voluntat majoritària d’un gir progressista en la política catalana. Pretén impulsar la innovació econòmica i tecnològica, apostar per un desenvolupament sostenible, activar noves polítiques socials, donar veu i protagonisme als territoris, endreçar el país i el seu paisatge malmès. I fer efectiu el compromís de la societat catalana amb la pau i la cooperació. Tot això per millorar substancialment el nostre Autogovern. Diguem-ho clar: l’aliança estratègica que va fer possible l’acord del Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres és avui més viva que mai. És una aliança basada en l’exigència de la majoria progressista de la societat catalana. És una aliança activa, interpretada per un Govern que ha après en molt poc temps a treballar en un clima positiu. El govern respecta la pluralitat de la seva composició i observa rigorosament la regla de la cohesió governamental, corregint-ne les desviacions. Si és cert que la situació política catalana permet al Govern treballar en bones condicions, també ho és que el canvi polític a Espanya ens ha obert perspectives inèdites d’entesa. Entenc que el canvi polític a Espanya és una oportunitat per a Catalunya. I ho és en tres sentits:    Per impulsar les polítiques de progrés Per millorar l’autogovern de Catalunya Per fer un pas decisiu en la configuració de l’Espanya plural i l’Europa emergent. 2 �Oportunitat no vol dir oportunisme. Aquesta via ja l’hem tastat: els progressos assolits no s’han consolidat prou, els petits èxits han estat presentats com a notables i, en canvi, la pèrdua d’influència de Catalunya a Espanya s’ha anat fent més i més evident. El que proposo és tota una altra cosa: és fer efectiva la voluntat de Catalunya d’influir en la política i l’economia espanyoles amb totes les conseqüències. Implicar-se per codecidir. Ve’t aquí. Catalunya Proposa una Espanya Plural determinada, en la qual les nacionalitats històriques de la disposició transitòria segona de la Constitució vegin reconeguda la seva personalitat com a Comunitats Nacionals. En la meva compareixença parlamentària del 28 de juny passat em vaig referir amb cert detall a l’acció empresa pel Govern de la Generalitat per reorientar les relacions amb Espanya i en particular amb el nou Govern. Els deia aleshores que creia que el canvi polític a Espanya obria una nova etapa. Avui no disposem de cap indici que desmenteixi la meva afirmació de fa tres mesos. Ben al contrari, penso que s’han acumulat gestos i decisions que confirmen el final d’un escenari polític de confrontació i la seva substitució per un nou escenari de col·laboració institucional. Són gestos que confirmen una intuïció que ja vaig expressar el gener passat quan els deia que abans d’un any, Espanya estaria caminant amb un rumb diferent. Ho confirmen els contactes formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del Govern d’Espanya, dels que vull destacar –per la seva exhaustivitatl’entrevista que vaig tenir amb el president Rodríguez Zapatero el 21 de juliol passat. En el Govern espanyol hi hem trobat actituds positives: respecte i voluntat de diàleg. També algunes patinades evidents i potser fins ara inevitables, sens dubte. Aquestes actituds s’han transformat en gestos simbòlics importants com l’anunci de la revisió del consell de guerra al president Companys. El 15 d’octubre ho deixarem ben clar a Montjuïc. 3 �Hi ha hagut compromisos de gran importància, començant per la paraula del president Zapatero de respectar el projecte d’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya. També el compromís actiu i complex d’obtenir el reconeixement del català a la Unió Europea. Més enllà de les vicissituds del moment, vull recordar que és l’únic intent seriós realitzat fins ara. Més endavant tindrem ocasió de referir-nos-hi. El nou govern d’Espanya ha pres, en relació a Catalunya, algunes decisions de gran entitat: la paralització del transvasament de l’Ebre o el trasllat la seu de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones, de Madrid a Barcelona. Puc anunciar que el Govern està en disposició d’avaluar la possibilitat d’instal·lar a Barcelona la seu del nou Consell Audiovisual d’Espanya. Decisió que seria completament coherent amb l’anterior. El govern espanyol ha adoptat també compromisos en infrastructures (l’AVE el 2007 a Barcelona), en cultura (l’1% de Foment a l’Institut d’Estudis Catalans). Amb Barcelona (desbloqueig de la Carta Municipal). I amb l’Ebre (descontaminació del riu). És significativa també la retirada de cinc recursos d’inconstitucionalitat contra normes de la Generalitat. La retirada dels recursos que afectaven al Dret Civil Català, és un pas clar en el sentit del reconeixement del la nostra singularitat. També s’ha iniciat el desbloqueig de traspassos de competències pendents així com l’establiment d’un calendari precís d’una bona colla de nous traspassos. És bo recordar aquí que la Comissió de Traspassos no s’havia reunit des de maig de 2001. Aquests gestos, aquests compromisos i aquestes decisions tenen un valor afegit de gran importància. Generen el clima de confiança que cal per negociar i acordar els temes de la complexa agenda de reformes polítiques d’aquesta legislatura. L’agenda compta amb qüestions institucionals de primer ordre, com la reforma de l’Estatut i la reforma constitucional. Però també inclou qüestions econòmico-financeres cabdals com la revisió del finançament autonòmic. I estudiem la localització d’agències europees a Catalunya. No podem oblidar les infrastructures, que són cabdals tant pel que fa a la seva concepció (del mapa radial a la xarxa) com a la seva gestió compartida (aeroport, ferrocarril). 4 �Finalment, però no per això en darrer lloc, tenim a l’agenda les qüestions culturals i simbòliques, amb l’objectiu d’aconseguir un ferm compromís del Govern espanyol i de les institucions europees en el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes. De les perspectives i els primers avenços en aquestes negociacions els en parlaré al final de la meva intervenció d’avui. Gaudim doncs d’una situació política, a Catalunya i a Espanya, molt millor que quan aquest Govern va prendre possessió. Quan dic millor vull dir que es donen millors condicions per treballar i per decidir; en definitiva per governar. Per això mateix, la situació present és més compromesa i exigent. Però no hem d’oblidar altres circumstàncies associades a la nostra qualitat d’europeus i a la nostra condició d’economia i societat oberta, inserida de ple en el món global. L’ampliació europea a l’Est, el naixement de l’Europa dels 25, la nova Constitució, el Pacte d’Estabilitat, la política mediterrània d’Europa o l’adhesió de Turquia a la Unió són qüestions que ens afecten de ple, són els nostres problemes. En els propers mesos, el debat previ al referèndum sobre la Constitució europea creixerà en intensitat. Crec que és la meva obligació deixar clar que el resultat del referèndum no és indiferent, que ens afecta i ens condiciona. La Generalitat tindrà un capteniment institucional en tot aquest procés i exercirà la responsabilitat de fer conèixer a la població el projecte de Constitució europea que serà sotmès a referèndum. En tant que President de la Generalitat em sumo a les diverses crides que s’estan fent a respectar totes les posicions que s’expressin democràticament. Dit això, no els amago que sóc un decidit partidari del sí a la Constitució. Valoro més els efectes negatius de la marxa enrera en el procés de construcció europea que els defectes i mancances de la Constitució. Els partits de la coalició governamental tenen i tindran una sola posició en tots els temes de govern i en l’Estatut. Però podem diferir en allò que es refereix a les dues constitucions: l’espanyola i l’europea. Dos dels partits de la coalició són federalistes i un és sobiranista. 5 �Continuarem treballant junts per a aconseguir que la llengua catalana sigui afegida, juntament amb el gallec i el basc a la llista dels 20 idiomes oficials en els estats de la Unió i en la Unió mateixa. Vull que tinguin la certesa que, malgrat les diferències, sóc conscient que hi ha una voluntat majoritàriament compartida en aquesta Cambra i a tot el país: tots volem més Catalunya i més Europa. Seria una ficció ingènua pensar que podem fer política a Catalunya sense tenir en compte un entorn global que ens condiciona cada cop més. Precisament aquesta percepció és la que ha determina l’activitat exterior de la Generalitat:  els recents viatges al Marroc i a Algèria;  els propers a Japó, Xina i Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre de Guadalajara, en la qual Catalunya és comunitat convidada;  la reforma del Patronat Català Pro Europa  i la creació de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les;  el treball a la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), creada, com la dels Alps, a l’empara de l’antic Consell d’Europa.  La CTP, amb més de 20 anys de treball ha donat resultats profitosos en la darrera sessió, celebrada fa uns dies a La Seu, puix que es va configurant un mapa cada cop més precís de l’Eix Pirinenc i de les comunicacions que el travessen i les infrastructures que li calen. Treballem, alhora, per enfortir l’Euroregió, a imatge i semblança de les regions transnacionals d’Europa, que han anat sorgint amb la desaparició de les fronteres, com a resultat del creixement de la Unió i de les seves competències. En tenim exemples a Nord Pas de Calais i el South East britànic; en l’antiga frontera entre la RFA i Holanda, en la regió formada per Alsàcia i les regions frontereres de Suïssa i la RFA, en la connexió entre Malmöe i Copenhaguen, facilitada pel pont sobre l’estret marítim que els separa. Aquest és un moviment imparable de la història i de la geografia política. En el nostre cas ens permetrà reunir un conjunt de regions, tant de l’Estat espanyol com del francès, que reuneixen 17 milions d’habitants i que sumen tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta: tamany, capacitat econòmica i posició estratègica. Hem d’acceptar que som interdependents i que la política, avui, és l’art de gestionar aquesta interdependència, per a mantenir i enriquir 6 �la nostra identitat i, alhora, aprofitar les oportunitats de progrés i de benestar pròpies de les societats obertes. Així ho entén i ho assumeix el Govern de Catalunya. Som conscients de les expectatives creades, de la responsabilitat contreta, dels marges d’actuació de què disposem i de les inèrcies que cal vèncer. No cal que els recordi en quina situació vam trobar les finances de la Generalitat, ni les decisions estratègiques ajornades per anys de passivitat, ni la deficient situació organitzativa de l’administració catalana. Ho vam recordar quan tocava. No hem fet sang, perquè no és el nostre estil, ni és bo pel país. Però suposo que ningú no ens negarà el dret d’inventari. És evident que hi ha un temps per a cada ambició, i per a cada exigència. I ho es també que, si ara fa exactament cent anys, es van posar les primeres pedres d’un període d’expansió de la política i de l’economia catalanes, els 25 anys anteriors (des de la Revolució de 1868) havien estat absolutament indispensables per fixar les bases teòriques, ideològiques i culturals de l’empenta del catalanisme. Ara passa el mateix. Hem tingut 25 anys de fonamentació, d’afirmació de la identitat, de pau, de creixement econòmic, de democràcia i de devolució de competències a la nostra autonomia. Ara toca fer una gran passa endavant en les infrastructures, en l’educació, en la salut, en la internacionalització de les nostres empreses, en l’ambició política. Podem fer-ho. Ho farem. Igual com fa cent anys, aquesta passa endavant haurà anat precedida per un desenvolupament magnífic de la vida local, de les ciutats, dels municipis, que moltes vegades, aleshores i ara, han estat capdavanters en les transformacions socials, tecnològiques i urbanes. L’esclat de la Barcelona del 2004, de Girona, de Vic, Olot, de Manresa, de Reus i Tarragona, de La Seu, de Lleida, de Tortosa i Amposta, de Terrassa i Sabadell, i de tantes altres ciutats catalanes, és la millor garantia de que estem a punt per a el gran avenç nacional. Som uns convençuts de la devolució o atorgament de competències de recursos i de responsabilitats al nivell local. Sense ignorar que aquesta devolució ensopega amb la desconfiança que en els municipis han generat 25 anys de recel en sentit contrari. 7 �Aquest és un Govern que mira molt més enllà per decisió dels ciutadans de Catalunya. Tenim el mandat de combinar reformes institucionals i impulsar polítiques socials. Tot alhora. I ho farem jugant net: no amagarem els problemes, no eludirem les responsabilitats que ens pertoquen, i no silenciarem les discrepàncies, perquè no en tenim cap que posi en perill la cohesió del govern. Per tant, Catalunya ha de saber que el Govern està plenament disposat a aplicar el seu programa, que compta amb una perspectiva d’estabilitat, i que pren les iniciatives i les decisions que li pertoquen. II - La Catalunya dels 7 milions Com és la Catalunya d’avui? Catalunya és, com mai, una societat en ple procés de canvi. Una Catalunya està emergint davant nostre. Ja no ens serveixen les fotos fixes. La Catalunya dels 6 milions està superada. I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ja no ho és ara. El procés de creixement demogràfic intens com el que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració, que coincideix amb un repunt de la natalitat autòctona, fa que pràcticament puguem dir: som 7 milions! Sí, som 7 milions. Les dades del padró de l’INE a 1 de gener de 2004 eren de 6.948.708 habitants. De fet, la sanitat atén una població de 7 milions (exactament 7.056.988 targetes sanitàries a l’agost de 2004). La imatge d’una societat demogràficament estancada ha saltat pels aires. La Catalunya del 2030 ben bé podria rondar els 8 milions d’habitants (les projeccions que es fan oscil·len entre 7.5 i 9.2). El meu govern treballa sobre la base dels 7 milions que som. El nostre projecte nacional, polític, social i cultural ha de partir d’aquesta nova realitat. El fet cert és que l’impacte del ràpid creixement de la immigració –un 10% del total de la població a dia d’avui- i de l’envelliment de la població autòctona és dels que deixarà una petjada profunda en la societat catalana. Com ha succeït en altres moments de la seva història. 8 �El paisatge humà de Catalunya està canviant, començant per les nostres escoles i pels nostres barris, amb nova gent, nous colors, noves parles, nous costums. I el paisatge físic i urbà de Catalunya, també ha canviat sensiblement. No sempre per bé, admetem-ho: el preu de l’habitatge, la precarietat laboral, els dèficits socials i un territori en molts indrets severament castigat per un urbanisme descontrolat i una sèrie d’abusos mediambientals, són indicadors alarmants d’errors o dèficits a corregir. Tanmateix, la millora real de les comunicacions viàries i telemàtiques, tot i que tímida i insuficient, està configurant, sens dubte, un nou paisatge i una nova manera de transitar-lo. En una situació així la societat catalana ha de tractar de convertir els temors i les dificultats en noves certeses i en noves esperances. Igualment com va saber fer la Mancomunitat primer i la Generalitat republicana després. I ara, sense les fragilitats estatals i internacionals que van condemnar i anorrear aquell catalanisme magnífic. La bona pregunta en aquestes circumstàncies és: Què pot oferir la societat catalana per renovar el pacte cívic que la relliga, i per fer créixer un sentiment de pertinença compartit? Què podem fer per lligar amb el millor del nostre passat i fer bons els averanys del futur? Com podem posar en servei la nova dimensió demogràfica, la diversitat cultural i la nova situació espanyola i europea que ara tenim? D’entrada hem de ser conscients que Catalunya no pot cometre errors i un d’ells fóra ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt. Catalunya és un país atractiu, un país que durant el segle XX ha atret centenars de milers de persones d’arreu d’Espanya i que ara atreu milers i milers de persones vingudes de tot el món. Però no som una illa avançada en un entorn històricament adormit. Catalunya atreu persones i talents i capitals perquè és un país d’oportunitats, pel seu progrés, pel seu benestar, per la seva pau civil. Com també és cert que milers de catalans i moltes empreses catalanes s’instal·len fora del triangle català, a Nord i a Sud, perquè hi troben oportunitats. 9 �Aquesta capacitat d’atracció i de mobilitat ens ha d’enorgullir, és cert. I alhora ens ha d’esperonar a conservar, millorar i innovar –segons sigui el cas- els atots (els “trumfos”) que han fet de Catalunya el país pròsper i convivencial que avui coneixem. És cert, diguem-ho clar, que hem perdut peu, si més no pes relatiu, en una colla de sectors importants, com les finances, la borsa, l’aeronàutica i algunes de les tecnologies emergents. Però no hi ha rés de catastròfic ni d’irreversible en tot això. L’economia catalana compta amb una sòlida base industrial i de serveis que assegura la prosperitat del país. És una economia que creix per sobre de la mitjana de la Unió Europea, encara que –en els darrers anys- per sota de la mitjana espanyola. És una economia que crea llocs de treball (73.000 en els darrers dotze mesos), amb una taxa d’ocupació que s’acosta molt al 70% marcat com a objectiu per l’any 2010 a l’agenda de Lisboa. Altrament el nostre creixement demogràfic no s’explicaria. La nostra és una economia dinàmica, amb un fort impuls a la creació d’empreses i amb una notable capacitat d’adaptació tecnològica. És una economia oberta i plenament bolcada a l’exterior. És una economia ben integrada en el mercat europeu. Que canvia la seva estructura interna. La construcció, que havia arribat a representar el 4.7% de l’economia catalana, n’és ara un 4.1%. En canvi la sanitat s’espera que representi, l’any que ve, el 5% del producte brut. Que la sanitat passi per davant de la construcció és un bon indicador de la terciarització de l’economia catalana. L’economia pública no la tenim ben resolta, ni de lluny. Ni en la despesa corrent ni en la inversió. Haurem d’estalviar un bon tros en despesa corrent per fer front als reptes de la formació de capital, físic i humà, que ens cal. El dèficit que ens va deixar el Pressupost del 2003 va ser de 1200 milions d’euros; i el desplaçament de despesa de l’any 2003 al 2004 prop de 3.000 milions d’euros. Se’ns havia dit que el nou finançament obtingut en els converses Montoro-Homs acabaria essent de 2.500 milions d’€uros més (400.000 milions més de pessetes.). El primer any se’n van obtenir 10 �40 en comptes de 400 i l’evolució no sembla confirmar pas aquelles expectatives optimistes. Saben que és el que ha passat,? Que Montoro baixava impostos al mateix temps que transferia competències, és a dir que baixava impostos a costa de les CCAA que rebien les competències. Tot donant-los un marge d’augment del tram propi dels impostos, absolutament impopular i insuficient. Aquesta ha estat la gran trampa financera dels darrers anys i el govern anterior hi va caure de quatre potes, si em permeten l’expressió. Això posa les coses molt difícils, no solament a les autonomies sinó al propi govern espanyol, que no voldria passar per més voraç, fiscalment parlant, que l’anterior, però que és altrament més dialogant amb les autonomies i entén que les coses no poden seguir així. Baixar impostos a costa dels qui tenen les competències no és acceptable. Diguem-ho clar. I retornar les competències, cosa que algunes autonomies podrien preferir, no és compatible amb la nostra filosofia de govern. No tornarem cap competència; al contrari: reclamem el dret a poder decidir sobre el conjunt de la càrrega fiscal imposada als nostres ciutadans per l’Estat i l’Autonomia, sumats. En els primeries de la dècada dels 90 vaig proposar un repartiment del pastís de la despesa pública equivalent al 50%, 25%, 25% respectivament entre estat, autonomies i municipis. Em va costar de convèncer al govern d’aleshores que això no era un despropòsit i vam situar l’horitzó ben lluny, en l’any 2000. La segona embranzida, l’any 99 em va permetre situar l’objectiu en el 40/30/30. I ara el ministre Solbes diu que l’Estat ja no compta més que el 30% i que les autonomies gasten el 50%. Es difícil de creure. Però tot i admetent-ho hauríem de veure fins quin punt, com he dit, no hi ha hagut una transferència del dèficit públic de l’Estat cap a les autonomies i els municipis. La primera cosa que cal aconseguir és que el nou Senat compti amb una oficina estadística que posi llum en la penombra en que l’Estat ha mantingut aquests temes en els darrers 25 anys. També en això la transparència està a l’ordre del dia. 11 �Els catalans estem disposats a pagar per renda els serveis públics i rebre per població, sempre que les inversions es calculin en proporció a la renda. Altrament estaríem sempre en el dèficit d’infrastructures que ens ha ofegat en els darrers anys. Però ara com ara no tenim ni una cosa ni una altra. La diferència entre els impostos que paguem i les depeses que ens podem permetre és superior a la que va de la renda (18%) a la població (entorn del 16 %) i les inversions amb prou feines arriben al 15%. Si l’IRPF per càpita a Catalunya és de 125 i el de les regions menys riques és de 75, ja es veu que és molt difícil --si no és per un augment fort de la inversió de l’Estat a Catalunya--, que es mantingui l’equitat que sempre hem proposat. A Alemanya, el Tribunal Federal ha dictaminat que es tracta de reduir les diferències de renda per càpita entre els Länder, però no és pretén la igualació total, per una raó senzilla: a partir d’un nivell determinat d’ajut, l’incentiu que tenen les regions endarrerides per millorar la seva eficiència és mínim. De fet poden aproximar la seva renda disponible (renda bruta menys impostos) a la de les regions més riques sense esforçar-se en augmentar el seu producte brut. Tanmateix, les perspectives de l’economia i de les empreses catalanes no són tan dolentes com podríem témer per la migrada contribució de l’economia pública. En aquest sentit hem de felicitar les nostres empreses i els nostres sindicats i cambres de comerç, que participen activament en la formulació i posta en pràctica de l’Acord sobre la Internacionalització de l’Economia Catalana. Les perspectives de nous projectes empresarials són extraordinàriament positives: Agafen un exemple: el de la indústria farmacèutica. La decisió de NOVARTIS (la segona d’Europa i la quarta a nivell mundial) de situar a Barcelona la direcció de l’expansió de la companyia per Rússia, tot Àsia i l’Extrem Orient. En Biomedicina tant la presència de les empreses esmentades com la creació i instal·lació, a Barcelona, del centre de recerca biomèdica liderat per professor Izpisúa i el treball de l’IMIM dirigit pel Dr. Jordi Camí, ens situen en una bona posició. 12 �Hi ha molt a guanyar en aquest camp, comptant, més enllà de Catalunya mateix amb la col·laboració amb la Universitat de Montpellier i la seva Facultat de Medicina. El professor Nueno insisteix - i no sense raó- en la importància que pot tenir, a mig termini, la residència a Catalunya de gent d’edat mitjana o avançada, de nivell de renda considerable, atreta per uns bons serveis mèdics, un clima agradable, una oferta cultural de molt nivell i un aeroport ben connectat. No crec que aquests temes puguin ser considerats impropis d’un debat nacional. Altres territoris, dotats d’una concentració més gran de poder polític i financer, potser poden estalviar-s’ho, nosaltres no hauríem de caure en aquest error. Aquesta realitat incontestable no ha d’amagar, però, la necessitat de millorar i d’innovar per consolidar un patró de creixement més sa i sostenible, amb un objectiu ineludible: fer de l’economia catalana una de les més competitives d’Europa. La prosperitat econòmica dels catalans depèn en primer lloc de la nostre capacitat emprenedora que en el món d’avui vol dir –a més del coratge d’assumir els riscos que comporta tirar endavant un projecteuna disposició permanent a aprendre i a innovar. El segon atot que fa de Catalunya una societat atractiva és la seva capacitat d’integració social. La Catalunya del segle XX fou capaç d’integrar als nouvinguts d’arreu d’Espanya que, a finals dels anys vint i durant els cinquantes i seixantes, van trobar, al nostre país, les oportunitats vitals que els eren negades per la dictadura. Aquells treballadors estan a la base de la nostra prosperitat actual. Catalunya arribà a ser el que és avui, gràcies també al treball i l’energia que hi aportaren centenars de milers d’homes i dones que l’han feta seva de manera indiscutible. Recordem-ho ara. Els darrers trenta anys, la lluita per aconseguir escoles, sanitat, transport públic i barris dignes ha estat el primer i més important factor d’integració social a Catalunya. Potser ara hem esdevingut una societat massa indiferent a les velles i les noves exclusions. Potser ens estem resignant massa fàcilment a conviure amb un grau de pobresa. 13 �Aquest govern està decidit a resoldre aquesta qüestió: més mestres, més metges, més infermeria, més inversió als barris, més cultura. Això és el que cal. Per això cal també ser emprenedors en el terreny social. Com ho estan sent tantes escoles, tantes associacions de veïns, tantes organitzacions no governamentals, tants ajuntaments La Catalunya dels 7 milions reclama un nou civisme. Una comunitat de set milions de ciutadans i ciutadanes, en el món obert en el que vivim, ha de saber-se segura i porosa alhora. No vull pas encetar un nou capítol de divergències sobre el concepte del mestissatge. No hi ha una cultura viva que es pugui definir sense diversitat i dinamisme. Som un país d’atracció, però no podem pensar el futur només sobre la base de la mitificació de les nostres qualitats. Si ho féssim ens veuríem, gairebé sense adonar-nos, abocats a un estancament com a país que –tard o d’hora- ens portaria a la decadència. Però encara menys ens podem permetre ignorar desprevingudament les dificultats que ens plantegen les noves realitats socials. El cost que pagaríem per aquesta frívola ignorància seria massa alt. Seria el cost d’una reacció social desordenada i moguda per les pors a allò que no es comprèn. La Catalunya dels 7 milions ha de renovar els trumfos del passat. Hem d’assegurar la prosperitat del futur amb més esperit emprenedor, amb més formació i coneixements, amb més competitivitat. Hem de renovar el pacte de ciutadania per infantar un nou patriotisme: el patriotisme dels drets i dels deures. Hem d’ampliar la nostra capacitat d’inclusió social amb un esperit més obert, amb la generació de noves seguretats. I, a la vegada, necessitem una represa del gust per la innovació social. El patriotisme de debò és el que fa que em senti part del país perquè el país em dóna unes seguretats que no tenia en néixer i una llibertat creixent, i que alhora em fa proporcionalment responsable d’unes obligacions que assumeixo. 14 �Aquest és l’autèntic sentiment de pàtria, que té tant a veure amb el present i el futur com amb un passat ja intocable. Hem d’apostar per fer de la nostra cultura i la nostra llengua el tret distintiu emblemàtic de Catalunya en un món que tendeix a la uniformització. I hem de fer de Catalunya la seu pionera dels instituts que es crearan per tal de preservar la diversitat idiomàtica del món. Tot això no pot ser l’obra exclusiva del Govern. O surt de l’impuls social o no serà. Per això crec que ens equivocaríem si no abordéssim les reformes institucionals –amb la de l’Estatut en primer lloc- des de la consciència que han de servir essencialment per a fer possible el nou impuls de la prosperitat, de la cohesió social, de la convivència cívica i de l’esclat cultural de la societat catalana. Per dir-ho més clar: la nostra opció per millorar l’autogovern ha d’estar al servei d’aquell jove que busca la seva primera feina, i d’aquell aturat de 45 anys que busca una nova oportunitat, i d’aquells investigadors que volen fer la seva carrera professional a Catalunya, i d’aquelles vídues que necessiten la millora de les seves pensions. M’atreveixo a demanar que en l’Estatut que estem fent, a més de pensar en les nostres inquietuds de polítics o en el desig de perfecció dels juristes, pensem en els anhels i temors dels catalans, en el seu dret a construir al seu projecte vital, en la necessitat que tenim de preparar-nos per a una vida diferent, millor. Com també goso demanar que fem un Estatut al servei de l’ambició de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. Que ens permeti assegurar un nivell homogeni de cobertura dels serveis públics a tot el territori, Ebre i Pirineus inclosos, perquè volem que tenir un projecte de vida al Pirineu i a l’Ebre no sigui un impossible. Que ofereixi les eines per fer efectiva la nostra voluntat de que les terres de Lleida esdevinguin el motor de la Catalunya agrària i una terra de progrés econòmic i social. Que el Camp de Tarragona, la segona àrea metropolitana de Catalunya, es pugui dotar de les eines de futur necessàries per créixer de forma sostenible i ordenada. 15 �Que ens permeti que les comarques gironines puguin assolir noves cotes d’innovació i tinguin un projecte de futur sòlid i estimulant, que aprofitant tots els seus actius, vetlli per la qualitat natural d’aquest ric territori. Que tingui en compte el desig de la Catalunya Central de tenir la mateixa ambició i les mateixes possibilitats de desenvolupament que la resta de territoris de Catalunya. I, finalment, que ens permeti aconseguir que la gran regió metropolitana de Barcelona, continuï essent un mirall de la diversitat de Catalunya, de les seves ganes d’innovar i d’assolir nous horitzons de prosperitat. L’obligació del governant i del legislador és copsar l’estat d’ànim del país. O més ben dit els milions d’estats d’ànim que configuren l’estat d’ànim del país. No per adaptar-s’hi dòcilment (això seria fer populisme) sinó per escoltar, dialogar i estimular. En definitiva per oferir perspectives, seguretat i futur. L’actitud dels governants ha de procurar de tenir els peus a terra i la mirada lluny. L’ambició de futur i la sensibilitat per atendre i copsar la respiració més pròxima. Això és el que he procurat fer en aquests primers mesos des de la Presidència de la Generalitat. Això és el que he fet. Això és el que han fet els consellers del Govern. Les iniciatives i decisions que s’han pres han obeït a aquesta doble necessitat: donar resposta a l’avui i crear l’escenari sobre el que dibuixar des d’ara, el demà de Catalunya. III - L’acció de govern Quina és l’orientació de l’acció del Govern de Catalunya per donar resposta a les expectatives de la societat catalana? D’entrada, vull desfer un fals dilema sobre les prioritats del Govern de Catalunya. Hi ha qui planteja com a incompatibles la prioritat de millorar l’autogovern i la prioritat d’impulsar una vigorosa política social. 16 �Com poden entendre per les meves paraules anteriors, el Govern de Catalunya no creu en aquesta incompatibilitat. Ben al contrari, entén que tot va lligat. El Govern no defugirà cap responsabilitat, ni s’excusarà en les insuficiències competencials o financeres. Amb aquest esperit formulem les orientacions generals de les polítiques del Govern de Catalunya: En primer lloc, assegurar les bases del progrés econòmic de Catalunya per garantir la competitivitat del país. En segon lloc, preparar Catalunya per esdevenir una societat plenament oberta. En tercer lloc, garantir l’equilibri social del país i la integració social, cultural i ciutadana dels nous catalans. En quart lloc, desvetllar totes les potencialitats dels territoris de Catalunya i procurar l’equilibri del conjunt. En cinquè lloc, fer efectiu el desenvolupament econòmic sostenible com a motor de progrés i d’innovació. I en sisè lloc, governar amb eficàcia, proximitat i transparència. És a dir el Govern de Catalunya té l’ambició d’afavorir, amb la seva acció, la competitivitat, l’equitat social i l’equilibri territorial del país. El Govern s’ha dotat d’un instrument que ha de servir de guia de la seva acció durant tota la legislatura. Es tracta del Pla de Govern que concreta els quatre grans eixos de l’Acord del Tinell en 64 objectius polítics i 1.500 actuacions. Es tracta d’un esforç de racionalitzar l’acció del Govern, però també d’oferir una eina de control a la societat i a l’oposició. Fer públic aquest Pla és una decisió coherent amb la voluntat d’exigirnos més i amb la determinació de fer de la transparència un dels valors distintius d’aquest Govern. Transparència és per al meu govern un mot clau. La meva exposició de l’acció de Govern serà una síntesi dels objectius fixats, amb il·lustracions significatives basades en les actuacions previstes. 17 �L’orientació de la política econòmica del Govern es recull en l’“Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana”. És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME el passat mes de febrer. Ara ens toca a tots, però al Govern en primer lloc, estar a l’alçada de l’ambició de l’Acord signat. Tres són els propòsits perseguits i que ja inspiren la política pressupostària del Govern:  La millora de les condicions de competitivitat.  La qualitat de la ocupació i altres mesures de cohesió social  L’increment la internacionalització de l’economia catalana. Sobre la millora de la competitivitat, l’acord conté un conjunt de propostes que, de forma directa o indirecta, incideixen en la productivitat del país. Són mesures destinades a incrementar i millorar les dotacions en:     infrastructures de transport i energètiques, capital humà, capital financer i capital tecnològic, amb un decidit impuls de la política de R+D+I. Amb aquestes eines hem de consolidar els nostres principals actius econòmics i explorar els sectors de futur: biotecnologia, sector aerospacial, alimentació, turisme de qualitat, automoció, indústries culturals, i infrastructures de comunicació ... Això implica un canvi significatiu en la política industrial que durà a terme la Generalitat. D’una política industrial basada en les relacions individuals administració-empresa passarem a una estratègia col·lectiva per la productivitat i la modernització del teixit productiu català. En aquest context, cal combinar les accions a curt termini adreçades a reduir l’erosió competitiva que pateixen determinats sectors industrials, amb les accions que tenen uns efectes més dilatats en el temps, relacionades amb la creació d’un sistema català d’innovació. 18 �Les característiques sectorials i la natura de la competència que es duu a terme en els mercats, obliga a articular una política industrial específica per cada sector, que sigui sensible a les necessitats sectorials però que, alhora, potenciï el canvi de l’estructura productiva dins d’un marc territorial determinat. Així, es duran a terme accions sectorials sobre els sectors més afectats per la pèrdua de competitivitat, especialment en les tres taules sectorials obertes en l’Acord Estratègic per la Competitivitat:  Tèxtil i confecció.  Electrònica de consum.  Automoció i altres materials de transport. i també accions sectorials sobre els sectors amb més potencial de creixement i amb més capacitat per modernitzar el teixit productiu de Catalunya, especialment els sectors determinats per la Secretaria d’Indústria i Energia del Departament de Treball i Indústria, que s’articula estretament amb les línies de treball de caràcter transversal de l’Acord Estratègic per la Competitivitat:  Aeronàutica.  Biotecnologia.  Energies renovables. Alguns exemples significatius del que acabo de citar són: 1. Volem impulsar la creació per part de Fira de Barcelona d’un Saló especialitzat en el sector aeronàutic i de l’espai que permeti posicionar Catalunya a nivell mundial. 2. Hem creat, el passat 9 de setembre, l’entitat gestora encarregada de la posada en marxa del Centre Tecnològic de l’Aeronàutica i de l’Espai (CTAE). Per la creació d’aquesta entitat el Govern de la Generalitat ha signat un protocol d’actuacions on hi són presents les universitats catalanes, La Caixa i 26 empreses del sector aerospacial. 3. Estem gestionant davant del govern central i de l’empresa EADS que part projectes aerospacials de l’empresa EADS es puguin establir a Catalunya, en concret el projecte de fabricació (total o parcial) i manteniment d’helicòpters i dels respectius sistemes de navegació. 4. El projecte de Bioregió: el Govern està implicat plenament en la creació d’un cluster de biotecnologia i, més en concret de biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut prestigi, que, actuant en xarxa, ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la innovació. 19 �5. Les actuacions per incrementar la taxa d’escolarització postobligatòria. 6. La decisió d’accelerar la implantació de les tecnologies de banda ampla per tot Catalunya, gràcies a l’imminent acord amb Localret. En relació a la qualitat de l’ocupació cal mantenir un bon nivell de prestació dels serveis públics bàsics. Del seu eficaç funcionament depèn, en gran part, la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social. Així, s’adoptaran mesures destinades a la modernització de les polítiques actives d’ocupació, a facilitar la conciliació entre vida laboral i familiar, al desenvolupament d’un marc català de relacions laborals i a la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de responsabilitat social de les empreses. Amb especial cura, aquest Govern promourà la concertació social per rebaixar substancialment la difícilment suportable elevada taxa de sinistralitat laboral. En l’àmbit de la internacionalització de l’economia catalana, es tracta d’adoptar les mesures que permetin gestionar tant el procés de canvi tècnic i de deslocalització com la projecció internacional, abastant tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais econòmics. Els instruments de l’acció del Govern en aquest àmbit estan sent l’Agència Catalana d’Inversions i el COPCA. El projecte d’Euroregió, com he dit, és la nostra aportació a l’enfortiment de l’Europa dels ciutadans i dels pobles, a l’Europa de la subsidiarietat i de la cooperació, a l’Europa del projecte i de l’enginy. Els territoris d’aquesta gran regió europea representem un pes molt rellevant dintre de la Unió Europea en termes de població, d’espai físic i de producció econòmica i cultural (17 milions d’habitants (el 17% de la població d’Espanya i França); el 14 % del PIB d’ambdós països; 7 milions de llocs de treball (el 18 % d’Espanya i França)). És, per tant, un territori amb una massa crítica i un pes suficient, que respon a un interès estratègic compartit i a unes complementarietats evidents. 20 �Farem realitat un pol econòmic europeu de primera magnitud que ja compta amb bases molt sòlides i amb sectors punters i que progressarà amb: 1. La millora de les infrastructures per potenciar la mobilitat i la comunicació interna i externa dels territoris de l’Euroregió. 2. La cooperació universitària i científica, per tal d’afrontar de forma adequada els reptes tecnològics que ens arriben. 3. La promoció del projectes culturals, amb una especial atenció a la nostra riquesa lingüística i el nostre patrimoni. Aquesta tardor es farà una reunió de presidents amb un programa de treball per als propers anys. Pel que fa al Món Rural el projecte específic es concreta en una nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per encarar adequadament les properes dècades, en les que pretenem:  Culminar amb èxit l’adaptació a la nova política agrària comunitària, potenciant les innovacions que facin possible la millora de la competitivitat.  Consolidar la indústria agroalimentària catalana com un dels puntals del progrés econòmic del país, amb l’objectiu de fer de la qualitat el signe distintiu de les nostres produccions.  I desenvolupar les polítiques actives que assegurin la qualitat de treball i de vida al món rural, amb les infraestructures i serveis necessàries. Pel que fa a la política de comerç, estem sostenint un criteri favorable a mantenir el comerç com a activitat vertebradora dels nostres pobles, viles i ciutats i, per extensió, de la societat. En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris Comercials que recupera l’exercici de les competències estatutàries exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005. Pel que fa al Consum, s’està tramitant, com saben, la llei de creació de l’Agència Catalana de Consum. 21 �Tenim una base molt sòlida que ens possibilita pensar amb marge i suficient en el futur. Sabem el que no es pot fer: viure al dia sense preveure escenaris probables. Ja ho hem vist prou. La reordenació de la política turística passa per la creació de l’Ens de Promoció Turística de Catalunya. Aquest ens serà el responsable de la promoció directa en els mercats emissors de la marca turística Catalunya, de les marques específiques i dels segells de qualitat del país. La seva tasca és prestigiar el turisme a Catalunya com un conjunt d’elements històrics, culturals i paisatgístics que determinen una oferta d’alta qualitat. L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de Catalunya que avaluarà la qualitat i l’impacte econòmic i ambiental dels recursos turístics, determinarà criteris d’actuació vinculants, establirà programes de formació per als treballadors i potenciarà línies de finançament per modernitzar els equipaments turístics. La política educativa constitueix una frontissa entre les polítiques orientades a la competitivitat i les polítiques centrades en l’equitat. Per això, l’educació, com bé saben els ciutadans, és una de les prioritats essencials del Govern. I és un fet que l’evolució de les coses la fan cada cop més prioritària encara, ja que el nombre d’estudiants torna a créixer a casa nostra. Un creixement remarcable en nombre (tenim 1.074.000 estudiants d’educació infantil, primària i secundària, amb 38.000 alumnes nous respecte al curs passat), però que és sobretot heterogeni, en el seu origen territorial i social, i que en gran mesura (60%) és fruit de la immigració. Els estudiants d’origen estranger són ja el 9,6% del total. El Govern enfronta amb coratge, amb optimisme i amb recursos el repte que suposa integrar els nous alumnes. D’entrada amb 2.200 professors més, i amb nous auxiliars d’educació infantil i en alguns centres amb la figura dels integradors socials. Però també amb la definició, en el marc de cada centre, d’un pla d’acollida i integració, que de ben segur haurà de passar per l’aprenentatge de la nostra llengua com a vehicle fonamental d’aquesta integració. 22 �Aquest procés el fem amb la seguretat que dóna comptar amb un professorat conscient del repte professional que suposa adaptar-se als nous canvis i vèncer les dificultats indubtables que suposen. Els deia que el govern afrontava amb recursos aquest procés: triplicarem les xifres que el govern anterior esmerçava en l’acollida d’infants immigrants. En aquest esforç s’hi veurà implicada de ple l’escola concertada, a la qual reconeixem i reclamem el caràcter de servei públic, i per a la que multipliquem per deu els diners que l’anterior govern destinava per aquesta finalitat específica. Però no renunciem ja des d’aquest curs a augmentar la qualitat de l’ensenyament, tant la qualitat material com la intangible. El Pla de construccions escolars 2004-2007, endegarà amb ambició la construcció de nous centres i la rehabilitació dels actuals. No oblidem tampoc el compromís de crear trenta mil places de llars d’infants, del qual, amb la col·laboració del món local, ja se n’estan assentant les bases amb el nou mapa de llars d’infants de Catalunya. El proper Pla contra el fracàs i la millora del rendiment escolar preveurà actuacions específiques allà on aquest fenomen és més crític. Però aquest mateix curs ja se n’aplicaran mesures, com ara la incorporació de diferents tipologies de professionals de suport a l’acció educativa. El correcte aprenentatge de llengües estrangeres, l’estímul a la lectura i la plena introducció de les noves tecnologies seran eixos del Pla. Precisament, és en la plena integració de les noves tecnologies en l’activitat escolar on ens juguem bona part del nivell educatiu del país. Els acords de Lisboa en l’horitzó 2010 situen com a objectiu que tot el professorat i bona part de l’alumnat sigui capaç de treballar amb les eines bàsiques de la societat del coneixement, amb les noves tecnologies de la informació. L’escola ha d’evitar “l’escletxa digital”, la dualització de la societat entre els que són capaços d’utilitzar les noves tecnologies i els que no tenen aquesta competència bàsica. 23 �S’ha fet un gran esforç en equipaments per als nostres centres. Cal continuar invertint en instrumental, però sobretot en formació del professorat, perquè sigui capaç de treballar amb l’alumnat posant al seu abast eines per accedir al coneixement avui disponible. Hem de passar de “l’aula d’informàtica” a “la informàtica a l’aula”. La formació professional també és objecte de l’atenció prioritària del Govern, amb la doble preocupació d’augmentar les taxes d’escolarització dels joves entre els 16 i els 18 anys i d’oferir oportunitats formatives al llarg de tota la vida. Avui encara una bona part de joves d’aquestes edats cursen estudis de batxillerat, que orienten cap a la universitat. Una altra part abandonen els estudis per accedir al mercat de treball sense cap altra titulació que la d’ESO. I continuen essent pocs els que cursen estudis de cicles formatius, estudis de FP. S'estableix una correlació directa entre el nivell de formació i la capacitat d’ocupació de les persones, així com amb la qualitat del lloc de treball ocupat. De la mateixa manera que hi ha una correlació positiva entre el nivell de competitivitat de país i el seu nivell de formació. La intervenció dels diferents sectors econòmics i una acurada planificació han de permetre augmentar la taxa d’escolarització dels nostres joves i, sobretot, el seu nivell de formació. Aquesta és la intenció de la introducció de 75 nous cicles formatius. És a dir, impulsem una formació professional que conformi amb l’empresa i les administracions públiques el triangle virtuós que permeti afrontar amb èxit les demandes de formació inicial, formació ocupacional i formació continua i, a la vegada, esdevenir el canal bàsic de difusió tecnològica que necessiti el nostre teixit empresarial. Però els canvis en profunditat que requereix l’educació no són qüestió únicament de recursos. Proposem un debat amb tots els sectors professionals i socials afectats, que haurà de concloure amb un Pacte Nacional per a l’Educació i que serà la base per a la futura Llei d’Educació de Catalunya. Busquem donar respostes estratègiques a les qüestions de fons:  la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut socialment en la seva professió docent; 24 � la constitució d’una xarxa integrada de centres educatius finançats amb fons públics;  la redefinició d’uns serveis educatius més propers a les necessitats de les famílies;  la transició cap a uns centres educatius més autònoms  i l’inici d’una política de proximitat en la gestió dels recursos, amb la progressiva corresponsabilitat dels Ajuntaments en la gestió ó educativa. Sàpiguen que com a President de la Generalitat m’implicaré personalment en l’assoliment d’aquest Pacte Nacional per a l’Educació. En el panorama educatiu i formatiu, la Universitat té la responsabilitat de la formació de les properes generacions sota el paradigma de l’excel·lència i l’exigència. Volem una Universitat que aposti per una recerca potent i competitiva, en contacte permanent amb les necessitats del món productiu i econòmic de Catalunya, i en sintonia amb els avenços més punters de la investigació. Ho vaig dir ahir en l’inici del curs universitari. Per recolzar aquest esforç, el Govern treballa en dues línies d’actuació: preparar l’entrada de les universitats en l’Espai Europeu d’Educació Superior i desenvolupar els instruments necessaris per potenciar la recerca i la investigació. Estimularem la internacionalització de les nostres universitats i la mobilitat d’estudiants, professors i investigadors. Això comportarà també l’adequació de l’espai universitari a la nova realitat territorial de l’Euroregió. Aquest ha de ser l’àmbit territorial de principal referència per a la Universitat catalana. Juntament amb l’obertura de la Universitat, treballem per impulsar l’aposta definitiva per una recerca potent i competitiva. Aquesta voluntat es concreta en una política de recerca per als propers quatre anys que inclou l’increment del pressupost destinat a recerca per tal d’arribar al 2% d’inversió en R+D respecte al PIB. En els pressupostos del 2004 ja hem dedicat 10 milions d’euros per tal de fomentar la recerca universitària. Posem especial èmfasi en la innovació com a element clau de la excel·lència investigadores. Per això, per primera vegada, presentarem un pla de recerca i d’innovació que haurà estat 25 �dissenyat conjuntament, on els dos àmbits compartiran esforços i complementaran els seus objectius. Tots aquests objectius es troben en congruència amb els paràmetres que estableix el procés de Bolonya, que fixa l’horitzó del sistema universitari europeu per al futur immediat. Si la política educativa i universitària fa la doble funció de preparar el país per a la competitivitat i de ser el principal instrument d’integració social, les grans polítiques del benestar són les que garanteixen la cohesió social bàsica del a nostra societat: les polítiques de salut, de benestar i família, de seguretat. En el camp de la salut, com vostès saben, patim el dèficit estructural de finançament, però aquesta dificultat no eximeix de fer la feina que pertoca al Govern. En primer lloc ens cal reduir la despesa ordinària i en aquest sentit seguirem implantant les recomanacions del Grup de Treball per a la racionalització i el finançament de la despesa sanitària. Ja hem començat a contenir la despesa sanitària amb iniciatives com la recepta electrònica i l’ús de genèrics. L’organització territorial del sistema és una altra de les nostres grans preocupacions: s’ha definit aquest any el nou Sistema català de la Salut i s’ha reformat la delimitació territorial sanitària. Però en el proper any aprofundirem en aquest aspecte, definint un mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de Catalunya adaptat al territori. Aquí tampoc ens oblidarem dels Ajuntaments: l’administració local serà clau per a la planificació, la gestió diària i l’avaluació de la qualitat dels centres sanitaris. Hem canviat el nom del departament per reflectir el compromís del Govern no només amb l’atenció als ciutadans que pateixin problemes, sinó a tots. La salut és un bé a defensar abans de l’aparició de les malalties, i per això posarem l’accent en el foment de la salut pública, amb estratègies de prevenció d’addiccions i estils de vida d’alt risc. Sobretot amb la futura creació, a partir de l'Agència de Protecció de la Salut, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que establirà una infrastructura de Salut Pública (epidemiologia, recerca científica, laboratoris) basada en el rigor científic i que estarà dotada amb els recursos i programes necessaris. 26 �Però per altra banda la qualitat del sistema assistencial és una exigència dels ciutadans que cap govern pot oblidar. S’han dut a terme plans de xoc en l’atenció primària i per la reducció de les llistes d’espera, però aquestes són mesures pal·liatives. L’any 2005 preveiem completar el Pla estratègic per a l’Atenció Primària, i concretar les respostes als problemes que els ciutadans perceben. I finalment es durà a terme un Pla d’inversions per a la millora de les infrastructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública. L’àmbit de les polítiques de benestar té una agenda prevista molt intensa per als dotze mesos vinents. L’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials identificarà amb claredat els mínims bàsics dels serveis d’assistència social al nostre país. La Llei reflectirà per primera vegada la importància que en la societat actual tenen les polítiques de benestar mitjançant la Carta dels Drets Socials, que volem esdevinguin drets fonamentals dels ciutadans. La llei definirà el finançament del sistema (que tindrà per objectiu arribar a la mitjana europea en termes de PIB) i la seva organització territorial i competencial. Aquí també entenem que la participació del món local serà condició sine qua non de la qualitat del servei. Finalment, l’anomenat tercer sector i la iniciativa privada hi trobaran el marc de relació que concretarà la seva necessària participació en aquest procés d’universalització dels serveis socials. En aquesta via, els puc anunciar per a l’any 2005 la creació estimada de 1.500 places d’atenció residencial, l’extensió prevista de l’atenció domiciliària al 4% de la nostra gent gran, i un pla de xoc per a la millora dels centres cívics i dels casals d’avis, amb una dotació aproximada de sis milions d’euros. Altres àmbits d’important actuació específica seran l’atenció a infants i adolescents (fomentant l’acollida en entorns familiars, però també millorant els centres propis d’acolliment de menors), o importants mesures per atenuar la violència de gènere, amb l’obertura de 5 centres d’atenció integral per a les dones víctimes d’aquesta violència. 27 �El 2005 iniciarem el Pla per l’abordatge integral de les violències contra les dones, impulsat per l’Institut Català de la Dona i que coordinarà les accions dels departaments de Benestar i Família, Justícia, Salut i Educació. El Govern de Catalunya és molt conscient de la complexitat d’una política integral d’immigració. En l’àmbit oportú plantejarem la necessitat de comptar amb competències pròpies i, en tot cas, de participar en decisions d’altres administracions que ens afectin en matèria de contingents d’immigrants, de regularització d’il·legals, de transparència del mercat de treball, de reconeixement de drets polítics als immigrants i de cooperació internacional. Hem demostrat que no ens cauen els anells per col·laborar amb l’Administració de l’Estat: ho hem fet posant les nostres Oficines de Treball a resoldre l’embús de la tramitació de la renovació dels permisos de treball i de residència de milers d’immigrants. Dit això, el govern orientarà les polítiques de benestar també cap a la integració dels immigrants, com ho fa des de les polítiques educativa i de salut. Com ha estat dit, cal que Catalunya aprofiti els beneficis que aporta la vinguda de persones, i en qualsevol cas cal mirar de cauteritzar d’antuvi les possibles problemàtiques d’integració social i d’inserció en el món laboral que aquestes puguin tenir. Aquest any 2005 aplicarem el Pla Integral d’Acollida amb la creació de 35 punts d’acollida en municipis i comarques considerades d’interès preferent. En l’apartat de la seguretat, l’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona. A mesura que el desplegament dels mossos d’esquadra es va completant, s’incrementa també l’exigència d’eficàcia policial. Vull dirlos que el govern reforçarà la selecció, la formació, i quan sigui necessari el nombre de mossos, com ara amb l’enviament de 100 nous policies a la demarcació de Tarragona. L’Escola de Policia de Catalunya, que aviat serà Escola de Seguretat de Catalunya, i que formarà també els cossos de bombers i de seguretat civil, ha de ser referent. Seguretat és sinònim de coordinació. Coordinació en la planificació i també en el treball diari. 28 �El Govern ha començat aquest any a potenciar les Juntes Locals de Seguretat, òrgans de coordinació executius en matèria de prevenció i planificació, i on el paper reservat als alcaldes ha de ser molt rellevant. Prosseguirem igualment la coordinació entre la policia de la Generalitat i les policies locals, fent ús intensiu també dels mitjans que la tecnologia ja proporciona. De la mateixa manera, millorarem la coordinació amb les forces de seguretat de l’Estat, especialment en la persecució de la delinqüència internacional de tota mena i en la lluita contra el terrorisme. En l’àmbit de la seguretat viària aquest any ja s’han reduït els accidents mortals, i seguirem amb la fermesa que ha caracteritzat aquests mesos conscienciant els ciutadans, reforçant l’educació viària a totes les edats, i penalitzant els comportaments incívics que malauradament persisteixen. L’objectiu segueix sent haver reduït un 50% l’any 2010 les morts per accident de trànsit respecte l’any 2000. També està en marxa la modernització de la infrastructura de les emergències i dels Bombers de la Generalitat, amb la rehabilitació de 120 parcs de bombers i la renovació de vehicles i material. Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de Justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets. El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense reserves. Per això, estem millorant i modernitzant l’administració de Justícia, amb la creació de 50 nous òrgans, la informatització de l’administració judicial, l’elaboració del Llibre verd sobre l’Administració de Justícia a Catalunya o la renovació i millora dels edificis judicials. En aquesta línia, vam decidir reformar el projecte de la Ciutat de la Justícia, inclòs en el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials 2004-2007. Amb aquesta decisió hem aconseguit una racionalització dels recursos disponibles i un major aprofitament dels edificis de la Generalitat. 29 �També estem treballant per apropar la justícia a la societat on s’imparteix, a través de l’impuls de la institucionalització de la justícia de proximitat. Hem prestat una especial atenció a la política penitenciària. Hem patit alguns casos circumstancials que no han d’ocultar la feina que s’està fent. Partim de la convicció moral i constitucional de que la política penitenciària té per finalitat la reeducació i la reinserció social dels presos. Per servir aquesta finalitat hem definit una estratègia i ens estem dotant dels recursos humans i financers adients. Però el que no farem és canviar l’orientació de fons de la nostra política. La cohesió social de Catalunya també es juga en l’àmbit de la cultura, en la capacitat per conservar l’herència cultural que ens ha estat llegada i, a la vegada, en l’estratègia d’adaptació a les noves realitats culturals que ens envolten i de diàleg amb les noves aportacions culturals. Pel que fa a les polítiques culturals, la demostració tangible de la importància que hi atorga aquest Govern n’ha de ser el pes en els pressupostos públics. Tenim el compromís de doblar el pressupost de cultura que vam rebre, i aquest és un objectiu important, com ho és que l’1% de les inversions en infrastructures públiques es destini a la conservació i la rehabilitació del patrimoni. Però l’aportació de les caixes d’estalvi ha d’integrar-se també en el disseny d’aquestes polítiques. Estimularem i facilitarem així mateix la iniciativa cultural privada, que a Catalunya, per sort, té molta tradició. El 2005 també serà l’any de la refundació de l’Institut Ramon Llull per convertir-lo en el gran instrument de projecció internacional de la cultura catalana. Avançarem en el procés d’integració de les xarxes d’infrastructures culturals al territori, deixant enrere el temps en que s’han construït xarxes paral·leles, desconnectades entre elles. El Pla d’infrastructures culturals bàsiques determinarà les infrastructures que el territori necessita, i s’hi articularan totes les xarxes, ja siguin de museus, equipaments escènics, arxius o biblioteques. 30 �En aquest camp concret esperem podem assolir un objectiu molt rellevant, com és disposar d’un catàleg únic, i proposar als ciutadans l’existència d’un carnet únic. En l’àmbit del patrimoni museístic, l’acabament de les obres del MNAC –que vam començar Generalitat, ajuntament de Barcelona i Estat gràcies a l’empenta de Pere Duran Farell- suposarà la consecució d’una important fita. Ens hem proposat donar facilitats als creadors emergents, fomentant estructures adequades i desenvolupant la xarxa de festivals específics perquè puguin presentar les seves obres i també la seva relació amb les estructures productives. No tornarem tampoc a deixar de banda branques fonamentals de la creació com la dansa i les arts plàstiques. El darrer repte, finalment, és donar consistència a l’estructura productiva cultural. L’Audiovisual, amb la potenciació del Consorci Catalan Films i la posada en marxa del Centre de desenvolupament de projectes i guions audiovisuals. No descuidarem els sectors editorial, musical, de les arts visuals i teatrals. Es vetllarà en tots els casos per la difusió de la producció cultural catalana en els mitjans de comunicació públics, es dissenyaran noves fórmules de finançament i s’ampliaran les línies d’inversió de fons reintegrables. Finalment, crearem el Consell de les Arts i les Cultures que suposarà un gran salt endavant cap a un model de gestió cultural menys intervencionista i basat en una relació de confiança i exigència mútua entre el món de la cultura i l’administració pública. En l’àmbit de la política lingüística, el Govern vol centrar-se en garantir a tota la població l’accés al coneixement del català. És clau que les persones que decideixen venir a Catalunya aprenguin preferentment el català. També aquelles que, per venir de països de parla castellana no pensen a priori que aquest sigui un esforç a realitzar. El govern destinarà a la vora de 13 milions d’euros el proper exercici a l’augment de formació en llengua catalana i a aquest pla d’acollida lingüístic de la immigració. Hem d’introduir el català en els àmbits de la indústria de l’audiovisual i de les noves tecnologies. Preveiem crear per aquesta finalitat l’Agència Catalana de Multilingüisme. 31 �I, per últim, seguirem promovent l’ús del català per part del personal al servei de l’Administració de l’Estat, i en especial a l’Administració de Justícia. El Govern de Catalunya és i serà cordialment bel·ligerant en aconseguir que l’Estat espanyol assumeixi i compleixi les seves obligacions constitucionals en relació amb la defensa, impuls i promoció de la llengua catalana. Amb la competitivitat i l’equitat social, l’equilibri territorial conforma el tercer pilar bàsic que orienta l’acció del Govern de Catalunya. Catalunya ha de tenir un model territorial propi que garanteixi el progrés social i econòmic del nostre país, en el marc de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La nova organització territorial ens permetrà oferir un projecte de futur als territoris de Catalunya. Farem confiança a les terres del nostre país. Retornant poder donarem llibertat. I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris vius i dinàmics, que miraran el futur amb ambició i optimisme. Els municipis saben que poden comptar amb el Govern, com hem demostrat amb l’aprovació de les bases d’execució del PUOSC 20042007 o amb el desplegament de la Llei de barris. Paral·lelament, l’estratègia territorial que estem impulsant ens ha de permetre aprofitar els recursos i les potencialitats de les vegueries, construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió amb l’entorn, que formin un conjunt equilibrat i sostenible. Un dels pilars d’aquesta estratègia és el nou mapa d’infrastructures, amb el que convertirem els territoris de Catalunya en pols de competitivitat, capaços de competir en l’economia global. Els nostres objectius principals en aquest àmbit són l’enfortiment del sistema aeroportuari català, la transformació de l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, la millora del front portuari i la connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat espanyola i europea. Ho són a llarg termini, a nivell estratègic, però ja hi hem començat a treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística. Alguns exemples són: 32 � L’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la     gran plataforma logística del Sud d’Europa, la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més segura i sostenible a tot el país, les inversions en transport públic (com l’adjudicació del darrer tram de la Línia 9 del metro) i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de Catalunya, Com també ho serà la propera presentació de la Llei Ferroviària i el nou Pla d’Infrastructures Ferroviàries, que ens permetran promoure el transport de mercaderies amb ferrocarril d’ample europeu i millorar les xarxes de rodalies i ferrocarrils. Aquesta acció de govern mostra la nostra aposta estratègica per impulsar un model territorial en malla, integrat, que es basi en ciutats compactes separades per espais oberts però unides per una xarxa ferroviària potent i per una xarxa viària segura, en la que el transport públic hi tindrà un paper central. Fa patent la nostra voluntat de definir un model català de mobilitat que respongui a les necessitats dels ciutadans i de les empreses. I, evidentment, és fruit de la voluntat del Govern de la Generalitat i del compromís del govern de l’Estat de accelerar el ritme d’inversió pública en infrastructures superant el dèficit de Catalunya en relació a les principals regions europees, que fins ara ha erosionat la competitivitat de la nostra economia. Un ritme d’inversió que anirà acompanyat d’una creixent participació de la Generalitat en la gestió d’infrastructures bàsiques pel país com els aeroports i el ferrocarril. Estem desenvolupant un nou estil de governar el territori que farà efectius els valors de la sostenibilitat, la protecció de l’entorn i del paisatge i el protagonisme dels territoris. En efecte, les nostres polítiques territorials garanteixen un desenvolupament equilibrat i respectuós amb els valors naturals i culturals. A la costa amb els plans de protecció del litoral en tràmit. A la muntanya amb la redacció dels plans directors de les comarques de l’Alt Pirineu, amb el Pla Territorial del Pirineu i amb el Pla Director de l’Esquí. Normatives, planejament urbanístic i una arquitectura coherent amb l’entorn, amb la posada en marxa d’un Observatori del Paisatge, amb 33 �l’aprovació de la Llei del Paisatge i amb el Pla General de Política Forestal 2005/2014 que presentarem ben aviat. Els valors de sostenibilitat i de desenvolupament territorial són una referència ineludible de la nostra acció de govern. La propera aprovació de la Llei d’Avaluació Estratègica ambiental de Plans i Programes, l’impuls de l’Estratègia Catalana del Desenvolupament Sostenible al llarg de 2005 i la creació del Consell Social del Desenvolupament Sostenible ho demostraran. Com ja ho ha fet el transvasament de l’Ebre, que és el millor exemple del nostre compromís en aquest àmbit. Un compromís que no només s’ha concretat en l’oposició frontal del Govern de la Generalitat que presideixo al transvasament i en haver aconseguir la seva paralització, sinó també en la instauració d’una política hidràulica eficaç, sostenible i respectuosa amb el territori, d’acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva Marc d’Aigües. D’una política que hem començat a fer efectiva amb la definició de 145 actuacions urgents finançades amb una inversió de 1.110 milions d’€uros, que ens permetran incrementar els recursos hídrics amb equipaments com la dessaladora de l’àrea metropolitana de Barcelona, i millorar-ne la gestió amb la realització d’actuacions de reutilització en el Llobregat i Tarragona, el reforç de l’abastament de la Costa Brava Centre i la prevenció d’inundacions i la restauració ambiental a la Conca de l’Ebre, entre d’altres. Volem una Catalunya sostenible, pròspera, connectada amb la resta d’Espanya i d’Europa, i integrada a les noves dinàmiques econòmiques. Però també volem una Catalunya equilibrada socialment, que converteixi els reptes d’aquestes dinàmiques en oportunitats per les terres de Catalunya i els seus ciutadans. Hem d’evitar la segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai, i a nivell territorial els pilars per fer-ho són les polítiques d’habitatge, d’urbanisme i de qualitat urbana. L’enfortiment de les polítiques d’habitatge s’ha concretat en el Pla per al Dret a l’Habitatge. Té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a 42.000 noves unitats en els propers 4 anys, de rehabilitar-ne 40.000 i d’ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front, distribuint geogràficament els objectius de 34 �manera concertada amb el món local i amb els promotors públics, privats i cooperatius. D’altra banda, el Pla per al Dret a l’Habitatge i la normativa que el desenvoluparà de manera imminent té previst crear dos importants instruments per avançar en facilitar el dret de l’habitatge. El primer és la regulació de l’habitatge de Preu Concertat que possibilitarà l’existència d’habitatges pels sectors que superen les rendes màximes per accedir a un habitatge de protecció oficial, però queden lluny del preu de mercat. El segon és el Registre únic de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial que permetrà un major control i eficàcia en el control del destí dels habitatges d’aquesta naturalesa. En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya estimularà la producció d’habitatge protegit, reconeixent la pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de convivència i familiars. Finalment, la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial representa el primer pas per fer efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és anecdòtica. Com ja he dit altres vegades, el Govern de Catalunya no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin enlloc. Volem que tots els territoris, pobles i ciutats de Catalunya sàpiguen que la Generalitat està al seu costat, que comparteix els seus projectes estratègics i les prioritats dels seus ciutadans. Volem que se sentin forts, amb veu pròpia. Però, sobretot, volem que es beneficiïn del progrés social i econòmic de Catalunya. Un progrés al que tots contribueixen d’acord amb les seus recursos i potencialitats. Les prioritats de l’acció de govern que els exposat es tradueixen en mesures ben concretes que són les que perceben els ciutadans. Per a què tinguin una imatge el més precisa possible de l’efecte que perseguim els passo a recopilar 10 mesures que considero emblemàtiques: 35 �1. Construcció de 9.000 habitatges nous, 4.000 dels quals en lloguer, en aplicació de les previsions pel 2005 del Pla del Dret a l’Habitatge (2004-2007). 2. Desplegament dels mossos d’esquadra a Barcelona durant tot l’any 2005, amb l’establiment d’una comissaria a cada districte. Les previsions són de poder arribar a inversió de 140 milions d’€uros i una despesa de 96 milions d’€uros. 3. Acceleració del Pla de Construccions Escolars (2004-2007), estimat en 416 milions d’euros durant els anys 2004 i 2005, per donar resposta al fort increment de l’escolarització previst en els propers anys. 4. 1.500 places d’atenció residencial per a la gent gran, d’acord amb les previsions del Pla d’Inversions Socials (amb una inversió calculada en 80.1 milions d’euros). 5. Refundació de l’Institut Ramon Llull. I dos objectius per al 2005: que s’estableixin acords de col·laboració amb institucions de tots els països de parla catalana, i que s’instaurin “Càtedres Ramon Llull de llengua i cultura catalanes a 10 universitats espanyoles” 6. Desplegament de les infrastructures de banda ampla a tot el país, amb la constitució d’una empresa participada pel món local i la Generalitat. La nova empresa integrarà els actius públics existents i promourà una política de construcció de xarxa per part de totes les administracions públiques catalanes. 7. Bioregió de Catalunya: creació d’un cluster de biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut prestigi però que actuant unides i en xarxa en un futur immediat ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la innovació. Per assolir-ho el Govern promourà la col·laboració entre l’Aliança Biomèdica de Barcelona, el parc Científic de Barcelona, les grans institucions sanitàries de referència (Hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge) i la indústria farmacèutica arrelada a Catalunya. 8. Línia d’ampla internacional (UIC) del port de Barcelona a la frontera francesa el 2009. A partir de la proposta elaborada pel Port i la Generalitat, el ministeri de Foment ja incorpora actuacions concretes en els Pressupostos de l’Estat per al 2005, amb l’inici d’un tercer rail entre Mollet i el Papiol. Aquest tram, amb les noves vies d’accés al Port (en construcció) i la utilització de la línia de mercaderies de l’AVE de Mollet a la frontera francesa permetrà arribar a la frontera francesa el 2009. La Generalitat i el ministeri de Foment realitzaran el vial port-aeroport. 9. 145 actuacions urgents a les conques catalanes des de la Costa Brava a l’Ebre per incrementar els recursos hídrics i millorar-ne la gestió, impulsant una nova cultura de l’aigua que no hipotequi la riquesa natural futura del nostre país. 36 �10. A finals del 2005 el 38% dels Equips d’Atenció Primària de Catalunya hauran incrementat el número de metges i pediatres en aplicació de la primera fase del Pla de Xoc Atenció Primària. IV - Millorar l’autogovern de Catalunya Volem l’Estatut! Aquest clam va galvanitzar la Catalunya de fa un quart de segle. Volem l’Estatut per viure i conviure millor! Aquest pot ser el clam de la Catalunya d’avui. Un clam més experimentat i més exigent. Si hem d’actualitzar el nostre imaginari col·lectiu per entendre la Catalunya dels 7 milions, també cal que posem a la seva disposició les eines de govern més propícies. Ens hem compromès per actualitzar les regles del sistema polític català durant aquesta legislatura. Pretenem dibuixar el nou mapa polític i institucional del país. De la mateixa manera que fins ara he parlat del mapa físic, econòmic, educatiu i social. L’objectiu en aquest procés de reforma és doble: d’una banda, ampliar, millorar i aprofundir el nostre autogovern; de l’altra, impulsar i preservar la transparència en les principals institucions del nostre sistema polític. Un Estatut que defineixi els espais de decisió que necessitem per afrontar els problemes dels nostres conciutadans i conciutadanes. Un Estatut que converteixi el nostre país en motor impulsor de l’Espanya plural i ens doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i mundial. Un Estatut que contempli els poders públics com a mecanisme de redistribució de recursos i d’oportunitats vitals en aplicació del principi d’equitat. Estem en unes circumstàncies immillorables per obtenir un excel·lent Estatut. Després de nou mesos de legislatura i de govern de progrés, el procés de reforma avança de forma imparable. Gairebé tots els partits vam iniciar la legislatura amb el compromís electoral d’iniciar la reforma de l’Estatut. 37 �A la ponència parlamentària per a la reforma feliçment, hi participa tothom. Ho celebro i agraeixo sincerament a tots els partits el seu esforç. Sé que tota la cambra sabrà estar a l’alçada d’aquesta fita històrica. El govern hi aportarà els seus millors esforços i capacitats per enriquir el debat necessari. Hi ha qui fa càlculs de la majoria necessària per aprovar el projecte de reforma, sobreentenent que no tothom hi serà. El sentit de la responsabilitat que estic segur que compartim em fa pensar que tothom lluitarà fins el darrer moment perquè hi siguem tots. Ho espero. Sé que, arribat el dia, el missatge serà rotund i es dirà: l’Estatut surt del Parlament per consens i amb ovació. La força del nou Estatut serà el seu caràcter de consens, d’obra col·lectiva i compartida i de tenir un contingut amb el suport d’una base social amplíssima. No serà l’Estatut de cap partit ni de cap govern, me’n guardaré prou! El país no ens perdonaria mai que desaprofitéssim aquesta oportunitat per interessos particulars o per jugades de tàctica partidista. A l’Estat tenim un President i un Govern que s’han compromès a acceptar el text que surti d’aquesta cambra. Per tant, en aquest aspecte, crec que no podríem estar millor. La millor garantia que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals no és un pacte amb els partits espanyols – que sí que és important -. El més decisiu és que l’Estatut sigui fruit del més ampli acord dels catalans, formalitzat pel major nombre de forces polítiques al Parlament. Un acord que sigui l’expressió del màxim consens social. Quan la unitat dels catalans s’ha manifestat de forma inequívoca (l’11 de setembre del 77; o amb el retorn del President Tarradellas o amb els Jocs) Catalunya ha triomfat. Per què no ha de ser així aquesta vegada? 38 �Vull creure, doncs, que en el proper Debat d’Orientació de Política General ja podrem parlar de l’Estatut fet, de l’Estatut que aquesta cambra haurà aprovat per a la Catalunya dels propers decennis. La revisió del nostre disseny institucional, però, no s’atura aquí. Ja hem començat a treballar en les reformes de les lleis polítiques bàsiques del nostre autogovern. La primera llei bàsica en la que hem fet avenços notables durant aquests mesos i que hem de completar en el proper curs correspon a la reforma de l’organització territorial. Aquesta norma és indispensable en la Catalunya dels 7 milions que estem dibuixant. L’acció política en el territori necessita la suma coordinada d’esforços entre totes les administracions públiques. Ja vam dir en el seu moment que, amb el nou Govern, la competència entre governs donaria pas a la col·laboració i la complicitat. El fet que el Govern estigui nodrit de l’experiència de vint-i-cinc anys de municipalisme democràtic n’és una prova i una garantia. La nova ordenació territorial que estem dissenyant es basa en principis fonamentals:  descentralizació, que vol dir proximitat i subsidiarietat en la presa de decisions;  eficiència, que vol dir racionalitat i simplicitat en els nivells de govern;  heterogeneïtat, que vol dir flexibilitat i asimetria en la distribució de responsabilitats i recursos. La llei territorial contemplarà tres nivells de govern i gestió per sota de la Generalitat: els municipis, les comarques i les vegueries. A més, contemplarà una proposta específica per a la personalitat metropolitana de Barcelona. No es tracta de crear nous nivells d’administració, sinó de redefinirlos, d’acord amb les necessitats dels ciutadans i cercant sempre el millor resultat, entre el coneixement particular de cada territori i la perspectiva general de conjunt, de país. M’imagino que alguns dels il·lustres diputats voldran treure, demà, aquesta qüestió durant el debat. En parlarem. 39 �Permetin-me, però que els avanci que el Govern (no un dels seus consellers sinó el govern) voldrà tenir el debat, aquí a la cambra. Tant a fons com serà necessari. Crec que avui no cal crear expectatives ni, menys encara, frivolitzar. Hem encaminat el rumb per poder acabar, després de vint-i-cinc anys, amb una anomalia insostenible i degradant: que Catalunya fos la única comunitat sense llei electoral pròpia. La nova llei respondrà al principi democràtic d’igualtat de vot entre tots els electors, sense perjudici de l’expressió de la representació territorial. Resulta estèril perseverar en el fals dilema entre territori i població. Les experiències en enginyeria electoral arreu del món ho demostren. Per tant, aquest motiu ja no es pot esgrimir per seguir fent bullir l’olla. Tindrem la nova llei electoral i, d’aquesta forma, superarem una renúncia persistent i feixuga en el panorama del nostre autogovern. L’actualització de les normes polítiques bàsiques ha d’anar acompanyada de l’avenç en la plena transparència dels poders públics per evitar la desconfiança dels ciutadans envers les seves pròpies institucions de govern. Com a servidors públics, de què ens pot servir l’autogovern si el ciutadà no té plenes garanties de la seva eficàcia i de la seva pulcritud? El govern de la Generalitat està compromès amb l’objectiu de crear un sistema d’institucions públiques exemplars, obertes, accessibles i transparents. En primer lloc, transparència en els mitjans públics de comunicació. Hem aportat materials al treball de la Cambra en relació amb la Llei de l’audiovisual. Aquesta llei s’encarregarà de definir la missió del servei públic ràdio i televisió, diferenciarà amb precisió l’espai comunicacional públic del privat, i proporcionarà garanties respecte dels drets bàsics que afecten els usuaris i els professionals dels mitjans de comunicació. I serà el marc adequat per iniciar la reforma necessària de la CCRTV, que aplicarà els principis generals de la llei de l’audiovisual al cas específic dels mitjans públics de la Generalitat. 40 �En segon lloc, transparència en les despeses de les administracions catalanes. Molt properament, presentarem a la cambra la Llei de Reforma de la Sindicatura de Comptes. Aquest òrgan és una peça clau per garantir la transparència de la gestió pública. L’objectiu és adaptar els mecanismes que regulen la institució per facilitar les seves funcions i evitar, així, el trist espectacle a què vam haver d’assistir l’anterior legislatura. La Sindicatura rebrà una dotació adequada de recursos, es reforçaran les seves competències, es crearà l’Oficina de Control i Transparència, es clarificaran els procediments de designació i revocació parlamentària dels seus membres i la limitació dels seus mandats. Un altre instrument per assegurar la transparència de la gestió pública serà l’Oficina Pressupostària, que caldrà emmarcar en la futura reforma del Reglament del Parlament. En tercer lloc, transparència en les contractacions, convenis, ajudes i subvencions de tota mena de la Generalitat. Hem de reforçar el sistema de garanties necessari per estimular la transparència i l’accessibilitat en les relacions de les institucions públiques que depenen de la Generalitat amb el sector privat. Tot plegat implica la reforma i millora de l’Administració Pública de la Generalitat. Hem començat a treballar en tres direccions:  La definició d’un model de funció pública.  La total accessibilitat de l’administració, amb la reforma immediata dels serveis d’atenció al ciutadà.  L’avaluació dels resultats de les polítiques públiques, per a la qual posarem en marxa en aquesta legislatura l’Agència catalana corresponent. Fins aquí alguns dels temes clau de la millora de l’autogovern que depenen bàsicament de la voluntat dels ciutadans i de les institucions de Catalunya. Però hi ha altres qüestions clau que cal debatre, negociar i acordar en el marc institucional espanyol. Es tracta d’una agenda extensa i complexa que inclou qüestions institucionals, financeres, econòmiques, socials, culturals i simbòliques. 41 �No és la meva pretensió fer un exposició detallada de tots els temes d’aquesta agenda. Però, d’entrada, una simple enumeració dóna la mesura de la magnitud de l’empresa. D’entre les qüestions institucionals, els hi assenyalo la reforma de l’Estatut, de la que he parlat; la reforma constitucional, amb el reconeixement de la diversitat nacional d’Espanya i la reforma del Senat, com a temes principals; la participació catalana en les institucions de la Unió Europea; la Conferència de Presidents; la participació en institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional; la presència activa de Catalunya en l’escenari internacional a través d’esdeveniments com la Segona Conferència Euromediterrània o bé la ubicació d’institucions com la Casa Àsia o el Centre d’Estudis Internacionals. D’entre les qüestions econòmico-financeres, destaquen, en primer lloc, el finançament autonòmic i el finançament de la sanitat. Li concedim gran importància a les infrastructures: la seva concepció (del radi a la xarxa); la seva gestió (de l’Aeroport de Barcelona, de la xarxa ferroviària integrada); les inversions (amb un programa definit i amb agències que les vehiculin). També, la ubicació d’agències o organismes reguladors a Catalunya. El trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions dóna sentit a plantejar la proposta d’ubicar a Catalunya la seu del futur Consell de l’Audiovisual espanyol. I la participació en la gestió d’organismes econòmics i empreses de l’Estat: AENA, RENFE, Tribunal de Defensa de la Competència, Banco de España, etc. D’entre les qüestions socials, els destaco principalment la política d’immigració, amb la voluntat de co-decidir-la amb l’Estat. També considero prioritària la negociació sobre la reforma de la legislació educativa. D’entre les qüestions culturals, la primera i més important: el català a Espanya, amb una política lingüística d’Estat que contempli l’estatus de cooficialitat de les llengües gallega, basca i catalana en determinats àmbits. I lògicament, el català a Europa, comprometent el Govern espanyol a seguir avançant. Amb altres qüestions com la gestió de les herències del Fòrum (dels esdeveniments i seus d’organismes culturals internacionals a Catalunya); o bé la participació en els patronats de les institucions culturals de l’Estat: Prado, Thyssen, Reina Sofía, Fundación Carolina; o la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca. 42 �Tots aquests temes, tots, han estat plantejats al president del Govern espanyol. La feina a fer és ingent, però no ens espanta gens perquè el punt de partida és immillorable. Voldria estendre’m en tots i cadascun d’aquests temes. Però tan sols ho faré en la qüestió nodal del finançament, per reiterar les característiques del model que proposem. El nou model de finançament ha de perseguir dos grans objectius, millorar la suficiència financera i millorar la capacitat de decisió sobre els nostres recursos. Això ho hem de fer compatible amb la relació de solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya amb els quals compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i deures essencial. L’aplicació d’aquest nou model de finançament ha de reflectir una concepció més federal de l’organització administrativa de l’Estat i també de la relació amb la Unió Europea. Aquests objectius es concreten en diversos criteris: Un primer criteri, com dic, de suficiència. És a dir, els ingressos disponibles per a la prestació dels serveis respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos per càpita, rectificats per tres factors que hi incideixen de forma determinant: 1) costos diferencials (pels diferencials en els nivells de preus); 2) nivell efectiu de necessitats; i 3) factors demogràfics, inclòs el migratori. Per altra banda es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagats per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola en aquests conceptes. Això permetrà que els ingressos de la Generalitat per habitant tendeixin a equiparar-se progressivament als que s’obtindrien en aplicació dels sistemes de Concert i Conveni vigents en les Comunitats Autònomes forals. Un segon criteri relatiu a una capacitat de decisió més elevada. Crearem l’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència serà responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’Agència establirà les formes de coordinació i consorciació que calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i, si és el cas, amb els responsables de la gestió dels impostos a la resta de l’Estat. 43 �Anualment, el govern de Catalunya publicarà un Informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de Comunitats Autònomes. A més a més la Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres). Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i capacitat normativa. Un tercer criteri de Solidaritat. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres CC.AA. de l’Estat, de manera que els serveis prestats per les diferents comunitats als seus ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un esforç fiscal similar. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat cada cinc anys per tal de verificar els seus efectes. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys s’equipari al de territoris de nivell de renda similar en altres països europeus. El Govern de la Generalitat s’ha adreçat formalment al vicepresident del Govern espanyol i ministre d'Economia, Pedro Solbes, per començar les negociacions formals per revisar el sistema de finançament autonòmic. Ha arribat el moment d'establir un "calendari i una agenda molt més precisos" tal i com va anunciar el Conseller Castells. La voluntat del Govern català és que aquest nou sistema entri en vigor durant aquesta legislatura. Tot i així, hi ha temes que no poden esperar. Per això hem decidit abordar la qüestió del finançament en dues etapes diferents que haurien de transcórrer en paral·lel. Per una banda, la negociació a fons amb l'Estat i la resta de Comunitats Autònomes per acordar les línies fonamentals del nou sistema. Per altra banda, resoldre aspectes més urgents, al marge de la revisió estructural del sistema. És el cas del finançament de la sanitat o de l’escreix de despesa que han suposat diverses lleis estatals amb repercussió a Catalunya. 44 �El finançament de la Sanitat, com ara ja sap tothom, és un problema greu. El Govern xifra la despesa acumulada desplaçada en sanitat en 2.193 milions d’euros, i el dèficit d’aquest any 2004 entre 600 i 1.000 milions d’€uros (més a prop de 1.000 que de 600). El govern de la Generalitat ja ha demanat un esforç als ciutadans per intentar pal·liar la situació amb l’aplicació, des del mes d’agost, del recàrrec sobre els hidrocarburs. Es preveu que aquest impost aportarà uns 64,9 milions d’euros aquest mateix any, o el que és el mateix, l’1% dels ingressos del pressupost sanitari. Hem creat un “Grup de Treball per a l’adopció de mesures urgents per a la racionalització i el finançament de la despesa” i estem implantant una sèrie de mesures per a la contenció de la despesa farmacèutica. Però els nostres recursos per resoldre el sistema són molt limitats i per això insistim en negociar una ‘via ràpida’ amb l’Estat i no tan sols per a Catalunya, sinó per a totes les CC.AA de règim comú que pateixen el mateix problema. Es tracta de “posar els comptadors a zero”. Com tots vostès hauran vist el nostre plantejament ha començat a tenir efectes pràctics. L’avantprojecte dels Pressupostos de l’Estat pel 2005 contempla ja mesures positives. Hem posat les cartes damunt la taula. Hi ha hagut una primera reacció exagerada, que s’ha acabat reconduint, a tots els nivells. El govern de l’Estat ha vist ja dues coses, en poques setmanes: que Catalunya no reclama privilegis, i que, en el finançament de la sanitat, no demanem només per a nosaltres: volem que funcioni el sistema. Però han vist que els consellers de la Generalitat no s’asseuen amb un cove sinó amb una pila d’arguments i de raons. Aquest ha de ser, també, el canvi. Vull acabar, senyores i senyors diputats, amb una reflexió sobre l’estat d’esperit de la presidència de la Generalitat i del Govern de Catalunya, de la mateixa manera que, en començar els he volgut parlar de l’estat d’ànim dels homes i dones del nostre país. Fa quinze dies vam celebrar l’Onze de Setembre, amb un acte convocat conjuntament per les presidències del Parlament i de la Generalitat. Les setmanes i dies previs havia esdevingut un lloc comú que es preparava un acte per rebaixar el sentit patriòtic de la Diada. 45 �El cas és que milers de persones acudiren a la cita de la Ciutadella i centenars de milers seguiren l’acte emotiu i solemne que vam celebrar a pocs metres d’aquesta cambra. Hem refet allò que l’11 de setembre de 1982 es va desfer: la unitat del poble i les Institucions en la Diada. Fa quatre dies, el dia de la Mercè, de la festa major de la Capital de Catalunya, vaig ordenar que el Palau de la Generalitat obrís les portes a la ciutadania que es congrega, festiva, a la Plaça de Sant Jaume. Han estat molts anys de veure que el dia de la festa més gran de la ciutat (al costat de la de Santa Eulàlia), al davant hi havia l’eloqüència d’un Palau tancat. També la vigília de la Diada vaig trobar-me amb els professionals dels mitjans de comunicació i vaig adquirir, davant d’ells, el compromís de comparèixer davant l’opinió, a començaments d’any, per fer balanç i esbossar les perspectives per als propers mesos. Tinc la intenció de convertir la recepció de la Diada de Sant Jordi del 2005 en la primera a la qual pugui assistir una molt més àmplia representació de la societat catalana. D’arreu del país. De les Autonomies veïnes. Vull que entenguin que aquests i altres gestos responen a un esperit, que no només ha de ser el del President sinó el de tot el Govern, i que té com a trets essencials la proximitat de les institucions a la ciutadania i un alt sentit de la responsabilitat que ens confereix el fet de representar-la. Els he parlat del patriotisme dels drets. I si a Catalunya, un de cada deu ciutadans o ciutadanes, pateix penalitats per arribar a final de més, el patriotisme va coix. Si segueix havent-hi dones maltractades, el patriotisme va coix. Si seguim rebent milers de nouvinguts que són explotats, es trafica amb llurs vides o pateixen vexacions, el patriotisme també pateix i és maltractat. Catalunya és una nació. Voldria que de tant natural, aquesta expressió deixés d’enutjar els uns i de sobreexcitar els altres. Per damunt de tot Catalunya ha de ser un país modern, segur de les seves possibilitats i de les seves ambicions. I els homes i dones que hem rebut el mandat popular de governar-la, hem d’assumir amb humilitat aquesta responsabilitat. 46 �El President de la Generalitat no vol “ser Catalunya”, només vol “representar-la amb la màxima dignitat”, defensant amb tanta vehemència com calgui i tanta força com sigui possible, aquí, a Madrid o a Brussel·les, allò que el Govern de la Generalitat consideri que és millor per als homes i dones que conformen aquest país, coneixent i respectant les arrels i la història i interpretant i projectant l’ambició col·lectiva de cara al futur. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 47 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1663 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Benestar Social Debats Economia Govern Acció política Model social Territoris Política Catalunya Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/182/20041015.pdf cceb9cdf8312c58a5df1387a37981e3e PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc | 15/10/2004 LLUÍS COMPANYS I L'HONOR DE CATALUNYA Per al President i per al Govern de la Generalitat la commemoració de la mort del president Lluís Companys té enguany un significat especialment emotiu: El catalanisme d'esquerres -hereu dels presidents Macià, Companys i Tarradellas- ha tornat al govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l'Espanya Republicana. Han passat 64 anys des de l'afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat. El President de la Generalitat, que farà 64 anys d'aquí a tres mesos, us parla, doncs, amb l'emoció d'un fill nascut tot just després de la derrota de la democràcia i de l'autonomia, fill com és de mare republicana i nét del primer catalanisme modern. El fil tallat es tornà a reprendre fa un quart de segle, en condicions molt millors que en els anys trenta del segle passat; amb normalitat i estabilitat polítiques. Enllaçar amb la història estroncada ens proporciona una íntima satisfacció i una vibració continguda. La fidelitat a aquesta mateixa història ens obliga a la reivindicació del president Lluís Companys, llargament ajornada. Farem que la figura humana i política del president Companys esdevingui un referent conegut i reconegut del nostre poble. La commemoració d'avui, als seixanta-quatre anys de la seva mort, no pot ser el record exclusiu de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes de Catalunya. Per això el Govern de Catalunya creu arribada l'hora de commemorar i honorar amb tota solemnitat i normalitat el president Lluís Companys. 1 �Res no justifica, avui, ni l'oblit, ni el silenci, ni les mitges veritats que amb tanta perseverança va denunciar Joan Reventós, President del Parlament, qui ens va deixar fa uns mesos. Res no justificaria, tampoc, una mitificació acrítica, perquè per més que s'afalagui la memòria d'un home mai no se n'esborren els seus trets humans i concrets. Rememorem el president, en la data de la seva execució, per recordar les esperances de la Catalunya republicana. Per fer memòria de l'assalt franquista a aquestes esperances. Per recordar la tragèdia de la guerra incivil que va viure el nostre poble. Una tragèdia col·lectiva composada de centenars de milers de tragèdies personals, moltes de les quals estan enterrades, i avui dignament recordades, en el Fossar de la Pedrera. Commemorem tot això en la data de l'afusellament del president Companys per aprendre de la història. Antoni Rovira i Virgili en el seu "jurament de l'exiliat" deia: "De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut". Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. És ben cert que la Catalunya d'avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d'una civilitat compartida. Ni l'Espanya d'avui ja no és aquella Espanya incapaç d'oferir un projecte comú i possible per a tots els seus pobles. Ni l'Europa d'avui ja no és aquella Europa dels anys 40 travessada pel vendaval dels totalitarismes i de les guerres. Ni aquests desastres haguessin succeït -com reconeixia Roosvelt al final de la seva vida-, de no haver estat per l'erroni principi de la no intervenció en la guerra espanyola, que no va estalviar la guerra mundial sinó que la va propiciar. Homenatgem el president Companys, en aquesta data del 15 d'octubre, per honorar la dignitat, la lleialtat i la integritat del president de la Generalitat que va pagar amb la seva vida el seu compromís per Catalunya. 2 �Un compromís que ell va adquirir solemnement davant del Parlament de Catalunya en el moment d'acceptar la Presidència de la Generalitat, quan Companys va dir: "Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat". Com acabem d'escoltar fa un moment, ell mateix digué, en el seu testament, poques hores abans de morir: "A tots els que m'han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor". Paraules molt semblants a les que havia pronunciat al 36 l'avi de l'actual President del Govern espanyol, militar republicà, tot just abans de ser afusellat. La grandesa paradoxal del sacrifici de Lluís Companys és que significa el moment més negre de la nostra història contemporània i, alhora, és la llavor del renaixement de Catalunya. Així és com s'escriu la Història: lentament, molt lentament, com demanen els sentiments enfrontats, els records, els principis, la fidelitat d'uns i altres a llurs herències polítiques i culturals. Però també amb breus llambregades en les que tot sembla esdevenir evident i la història fa passes de gegant. Avui, les institucions de la Generalitat de Catalunya es congratulen de no estar soles en aquest acte commemoratiu. Reconeixem la voluntat del govern espanyol de fer les passes necessàries per restituir públicament i legalment l'honorabilitat plena del president Lluís Companys. Agraeixo especialment la presència, entre nosaltres, de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta en funcions. Reconec el coratge i sensibilitat amb què el govern d'Espanya es disposa a impulsar la reparació del dany causat, i la restitució de la dignitat de tants homes i dones, que la figura del President màrtir simbolitza. És un gest de justícia històrica i, a la vegada, és un esperançat gest de futur. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. 3 �Tots hem d'assumir la història. No n'hi ha prou de passar pàgina o, simplement, deixar de recordar. En aquest país la memòria havia esdevingut sinònim de rancor i l'oblit sinònim de reconciliació (com deia recentment un periodista americà escrivint sobre els brigades internacionals). Ja no és així: memòria i reconciliació, avui, es poden donar la mà . Sobre la consciència compartida del que és irreparable i el que és recuperable en la història edifiquem la Catalunya futura des d'avui. L'edificarem amb la contribució de tots. Amb la consciència clara que ens ha tocat de viure un dels períodes més positius de la nostra història col·lectiva. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1664 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona Subject The topic of the resource Biografies Acció política Història Política Republicanisme Companys, Lluís, 1882-1940 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/183/20041027.pdf 87f74f33534398f0052e54bd87b9d16e PDF Text Text En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Palau de la Generalitat | 27/10/2004 Estem vivint amb tota evidència el període d'estabilitat més llarg de la nostra història. I crec que ara no és el moment només de commemorar el pas del temps. És important que el temps hagi passat, però no és allò que hem de commemorar exclusivament. És el moment d'aprofitar la convenció commemorativa que avui ens reuneix per afirmar el sentit de la reforma estatutària que està de nou en marxa. El balanç del passat ens ha de servir per aprendre del procés de redacció de l'Estatut de 1979. Es va fer, n'estic segur, n'estic convençut, tot el que es podia fer, tan bé com es va saber fer. Aprendre de l'experiència de l'aplicació pràctica de l'Estatut, no solament de la seva redacció, de la seva aprovació, sinó de tot allò que s'ha fet després. Aprendre doncs de la seva utilitat i també de les seves limitacions, per superar-les. Avui el context polític és ben diferent. És millor en molts sentits: - disposem d'aquesta experiència perllongada que us dic - tenim un coneixement tècnico-jurídic molt més sòlid; - som més conscients de la realitat i de les dificultats; - tenim més eines per afrontar-les; - no estem sotmesos a les pressions dramàtiques del colpisme i del terrorisme (hi ha veus amenaçadores, hi ha cants apocalíptics, és cert; però res no és igual) També és cert que hi ha altres aspectes que no són tan favorables. És cert que som més savis, en sabem més, per la força del temps i de la història. Però crec també que això ens ha de fer més agosarats. El nou Estatut serà treballat i discutit, "negociat" per altres protagonistes, però no es pot deixar perdre un cert mestratge dels qui van treballar, discutir i negociar l'Estatut que ara tenim. Per això en el seu procés de definició i redacció, Catalunya haurà de demanar consell als membres de la Comissió dels Vint i també als principals dirigents polítics d'aquell moment, als Pujol, Gutiérrez Díaz, Obiols, Barrera, Sentís, López Raimundo ... I trobarem a faltar el consell dels Reventós, Trias Fargas, Lluch, Andreu Abelló, Solé Barberà, Moreta, Arana, López Rodó ... 1 �Fa 25 anys la reivindicació de l'Estatut era un clam silenciat durant decennis. Avui el nou Estatut el fem sobre la base d'una realitat molt més lliure, molt més madura, molt més participativa. Ara sabem que l'Estatut és molt més que un símbol: és l'expressió de l'acord entre tots els catalans, és l'eina bàsica del nostre autogovern i és un pacte amb l'Estat. Ni més ni menys. I és molt. La nostra obligació és fabricar una nova eina més útil que l'actual. Més útil per servir la prosperitat, el benestar, el civisme i la solidaritat dels catalans i les catalanes. Un nou Estatut per fer efectiu el patriotisme dels drets i dels deures, que faci que la gent pugui dir: com que sóc d'aquest país, sóc millor. Un nou Estatut que fixi de manera inqüestionable les bases per a un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya que encara avui persisteix. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, proximitat i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat. Amb el català com a llengua pròpia que cal conrear i defensar. Respectada i protegida a Espanya i a Europa. I el castellà com a patrimoni cultural compartit amb la resta de pobles d'Espanya. Un Estatut fet pensant en una Catalunya gran, en clau de futur, amb ambició i confiança. Tant el Parlament com el Departament de Relacions Institucionals han reclamat i escoltat les veus i les propostes de col·lectius i persones de la societat catalana sobre què calia canviar i què calia incorporar al nou text. D'aquí a uns dies he convocat els presidents dels grups que treballen en la ponència per tractar d'acordar amb ells un marc de relacions específiques, unes regles del joc més que no pas uns continguts detallats. El que tenim entre mans és tan important com complex. Si posem per davant el futur del país ens en sortirem. No dic pas que serà fàcil. Només dic que la força moral i política que el President de la Generalitat tindrà quan hagi de defensar la veu de Catalunya si al darrera hi som tots, serà imparable. 2 �Deixeu-m'ho dir un cop més, per acabar: si avui Catalunya es pot plantejar anar més lluny, és gràcies a la vàlua i la solidesa del treball d'aquells que van fer possible, ara fa un quart de segle, que el nostre poble veiés satisfet el desig de tenir l'Estatut. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1665 Title A name given to the resource En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Acció política Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/184/20041116.pdf 3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd PDF Text Text Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Barcelona | 16/11/2004 Raons de la compareixença La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou importància com per a retre'n compte en seu parlamentària. M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29 d'octubre. Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia del Govern de la Generalitat. La Conferència de Presidents Els parlaré primer de la Conferència de Presidents. Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho prefigura. En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos de España". Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular (març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista dominava tots els altres temes. Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar enormement la política espanyola. Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost 1 �d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va succeir. L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis que tots recordem. Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista. I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil. El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any, respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de cap. La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000. Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia política. Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que he militat des dels 18 anys. Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que estem analitzant avui. La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que, com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,... Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps. 2 �La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que volguessin entrar-hi. Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents. 21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és, jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència. És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del president de la Generalitat. Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any. La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica. Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el retorn a la fórmula de la revisió periòdica. Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a tenir revisió del sistema. I així ha succeït. Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime. Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006. El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya. El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives. 3 �Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una nova etapa. Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que s'hauria d'haver produït. Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al respecte. A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea. El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor garantia de la seva continuïtat. És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005. Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho: En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com a Estat. I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per codecidir. Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol. La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat probablement la seva màxima expressió institucional. Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions 4 �futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a un Estat cada cop més semblant a un estat federal. No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra relliscada. Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents: La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter compost de l'Estat espanyol. Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue"). Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional, cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides per les institucions autonòmiques de l'Estat. Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la conferència de presidents ho és. En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta. D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional, cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del Govern de la Generalitat. El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les polítiques de la Unió Europea. El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la 5 �Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat de les institucions. Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents és francament positiva. La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es tracta d'una instància decisòria. En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de suplència. Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la Conferència de Presidents. Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió de les institucions de l'Estat. És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una visió perfectament respectable. Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres institucions d'autogovern. No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment federal de l'Estat. Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació. Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa. Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a 6 �que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de Catalunya. Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels poders executius de l'Estat espanyol! Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa. El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló -Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-, del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya. Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls econòmic de Catalunya. Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy". Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu. És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya: trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la recerca d'aliats amb els que compartim interessos. És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí, sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no corre és perquè no vol. 7 �Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara ho farem a nivell de comunitats i regions. Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar en la construcció d'aquest espai comú. Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els interessos que objectivament compartim. A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió, identificant quatre àmbits de treball preferents, per a: 1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós del sud d'Europa. 2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei de la ciutadania. 3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans. 4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani. Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura. Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es constituirà formalment la primavera de l'any que ve. Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al que li dono una importància màxima. Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse. A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància 8 �estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament endarrerits. Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels Pirineus. D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i biotecnologia. Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en beneficis econòmics i socials. Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió ho facilitarà. Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats. Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens proposem. La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional. La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena, mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies. I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers. 9 �Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona direcció. Pasqual Maragall 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1666 Title A name given to the resource Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Espanya plural Estatuts Euroregió Federalisme Territoris Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/185/20041126.pdf 125846cb6ff43b50e63864922f1568a3 PDF Text Text Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic | 26/11/2004 Buenas tardes, señoras y señores. Buenas tardes, Ilustre Secretario de Educación, alcalde, Rector Padilla, Director de la FIL, Conseller Huguet, Consellera Mieras, Secretaria de Relacions Internacionals, Secretari de Cooperació, estimados escritores Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo y muy queridos amigos,.... Comienzo, como es debido, por agradecer a la Cátedra Julio Cortázar esta invitación a dirigirme a un público que me es muy próximo, por historia, por carácter y por sentimiento. Hablarles desde el Paraninfo de la Universidad de Guadalajara es confrontar la historia de México y, en cierto sentido, del mundo. Los magníficos murales que nos rodean, del universal pintor de Jalisco, Clemente Orozco, representan, según su título, al hombre "pentafásico" o mejor a la persona con esas cinco virtudes: la persona que piensa, interroga, indaga, reflexiona y se entusiasma. La persona que se compromete con su vida y con su entorno: el ser humano como sujeto histórico, consciente de su Destino. Como es frecuente en México, la Cátedra latinoamericana "Julio Cortázar" nace de un gesto de generosidad. Al serles otorgada una beca a Carlos Fuentes y Gabriel García Márquez por su contribución a las letras latinoamericanas, deciden destinar los fondos de esa beca a la creación de esta Cátedra en honor de Cortázar. El objetivo es "trascender las fronteras geográficas y culturales de las naciones latinoamericanas para integrarlas en un proceso creativo global". Me complace y me conmueve seguir aquí hoy las huellas de Ricardo Lagos, Felipe González, y José Luís Rodríguez Zapatero, amigos admirados todos ellos, que efectivamente han contribuido con su dignidad y tesón a trascender ciertas fronteras físicas, sociales, económicas y culturales en América Latina y Europa. Orozco propone un reto a los políticos. Un llamado que la Cátedra ha honrado eligiendo, en estos tres casos, a algunos de los líderes más honestos, comprometidos, y dignos del escenario político de hoy. La propia Cátedra, al hacer esta selección, contribuye, de acuerdo con su misión, a franquear fronteras. Crea, o reconoce y plasma, una 1 �comunidad de pensamiento, una familia de hecho, un hogar, que no sólo nos une a todos nosotros, sino que también nos enlaza con los pensadores que han ocupado la cátedra. Entre ellos se cuentan, Anthony Giddens y Giovanni Sartori y, aún muy cerca de mí por más motivos de los que puedo detallar, Xavier Rubert de Ventós. VAMOS POR PARTES. Se me antoja que es absurdo venir aquí a hablar yo de hospitalidad, como no sea para simplemente agradecerla, a unas gentes que nos reciben con tan desbordante cortesía -cortesía no, exactamente, que sería cosa más bien regia y castellana, más bien con auténtica amistad a primera vista después del olvido, amistad que no está reñida con una cierta distancia, con un cierto Vds. está aquí y NOSOTROS acá, pero que tiene también la emoción del encuentro entre gentes distintas dispuestas a pasarlo bien, a vivir la emoción del re-encuentro. Quizás entre nosotros hubo en realidad desencuentro y por eso todo es luego tan cargado de significado. Pero para eso, para olvidar y volver a sentir, hace falta ese bien escaso que se llama tiempo. Sólo el tiempo convierte los sentimientos, realmente. Solo el tiempo hace el buen vino - con la química adecuada, sin duda. El tiempo y la distancia es lo que se requiere, pues, para que el instante del re-encuentro, luego, sea único, y para que además dure, se alargue, como esos atardeceres de invierno en España en los que el sol se pone tan oblicuo que parece que no va a ponerse nunca del todo. Un diario de aquí ayer me halagaba llamándome izquierdista. Estoy inmensamente agradecido de volver a oír algo que hace tiempo no oía. Pues bien, este izquierdista que realmente he sido siempre y que hoy es sobre todo otra cosa, un representante del pueblo de Catalunya que tiene el inmenso honor de presidirla, este izquierdista les dice que hay algo que el gobierno de Méjico tiene, sin duda, que es un auténtico sentido de la hospitalidad, porque para que esa virtud brille del todo hace falta ejercerla con el distinto, con el políticamente o étnicamente otro. El Presidente Fox y su gobierno nos recibieron ayer con esa elegancia. Los gobernantes y los empresarios catalanes somos muy sensibles a ello, mucho. El presidente y sus secretarios soportaron estoicamente que los recién llegados les descubriéramos uno por uno sus orígenes poco más o menos catalanes. No es broma, dos de ellos eran oriundos de Barcelonette, y encima no se lo habían confesado nunca. Barcelonette está situada en Francia a poco de nuestra antigua frontera franco-española, hoy desaparecida en la Europa 2 �común, y cerquita, sino dentro de la Euroregión, que estamos formando con Aragón, Baleares, y Languedoc-Roussillon y MidiPyrenées. Todo ese re-encuentro no hubiera sido posible sin los servicios expertos de la embajada de ese país que fue tan importante, que dejó de serlo y lo vivió mal, y que hoy está haciendo humildemente y con buena letra el aprendizaje de su propia pluralidad y por qué no decirlo, de su ambición. Seguro que adivinaron que estoy hablando de España. Miren ustedes, el humilde re-descubrimiento que estamos haciendo de América tiene un centro importante que se llama Méjico, y lo digo con la jota castellana, de origen árabe sin duda. Catalunya quiere estar en esa encrucijada histórica. No quiere perdérselo como en la primera y dramática ocasión de hace 500 años. Y puede hacerlo en buena medida gracias a la gesta del exilio a la que nos obligó el desastre del 36-39. Aquí sí que la hospitalidad mejicana jugó un papel que quizás ni los mejicanos han comprendido del todo. Vds. unieron en su tierra, en sus universidades, en sus editoriales, en sus empresas, a los ciudadanos de España fugitivos y vencidos. Los Bosch Gimpera, Carner, Calders y Xirau, se encontraron con los Anselmo Carretero y Ofelia Gordón y otros tantos. Eso sí fue una hospitalidad efectiva, incluso tan desprendida que ignoró parte de los beneficios que estaba generando, porque beneficio fue, y grande, que en el exilio se unieran catalanes y castellanos que en España se estaban separando. Catalunya vuelve hoy a Méjico a gozar de la hospitalidad de sus instituciones y de una ciudad, Guadalajara, y un estado, Jalisco, que se han ganado a pulso una capitalidad internacional en cultura y en el mundo del libro. Es incuestionable que a ello ha ayudado decisivamente el hecho incontrovertible de que Catalunya, y en particular Barcelona, aún en la larga noche del franquismo, mantuvieron una pulsión y una curiosidad democráticas, esperanzadas, reconfortantes. Y allí renació en buena parte la gran literatura en castellano. Gabriel García Márquez, Mario Vargas - a quien conocí antes en París, 17 bis rue de Tournon, como poco sospechoso buzón de nuestras relaciones clandestinas con el mundo libre - y más tarde Carlos Fuentes, Cortázar y otros escritores insignes vivieron con nosotros el letargo político de España y de la América ibérica - esa que no debió dejarse nunca robar el nombre de América y que lo está empezando a recuperar. 3 �Ustedes no se imaginan todavía lo que esa delgada línea roja de unión entre pasado y futuro habrá significado al cabo del tiempo. Hoy he leído en el diario que ayer nos recibió el Presidente de los Estados Unidos Mexicanos en el marco del almuerzo con la colonia española. Tan inexacto y tan halagador es esa inexactitud como fue lo que dijo el diario Reforma sobre mi ubicación ideológica extrema, pero a la postre igualmente lisonjeras una cosa y otra. En realidad a los catalanes nos emociona sobre todo el modo en que este país ha vindicado su singularidad, la manera en que sus élites políticas y culturales han vindicado el pasado pre-colonial y reconstruido desde el territorio de la lengua castellana la legitimidad de sus etnias primigenias. Sabemos que todo ello no es sencillo. Pero sabemos también que en ese combate por aunar modernidad e identidad se juega, aquí y en todos los confines del mundo, la viabilidad de un mundo justo. Hace 65 años los republicanos españoles conocieron un acto inaudito de generosidad colectiva. El Presidente de la República de los Estados Unidos de México, el General Lázaro Cárdenas, abrió las puertas de México a 24.000 republicanos desterrados por el levantamiento del General Francisco Franco contra el gobierno legítimamente electo. A Bartra, Calders, Grijalbo, Cañas, Cesar Pi Sunyer, Joaquim Xirau, Bosch Gimpera... Esto se ha dicho muchas veces, y se dirá muchas veces más en el curso de estos días. Nunca serán demasiadas. La hospitalidad obliga: el reconocimiento y el agradecimiento no tienen medida. Durante el período de transición de la dictadura a la democracia, un periodista de Barcelona le preguntó al filósofo Eduard Nicol, radicado desde la guerra en México, qué pasaría, ahora que el exilio se había acabado. Nicol respondió que el exilio no se acaba nunca. El exiliado, el refugiado, vive en dos casas. En una de ellas habita físicamente, y en la otra, la que deja atrás, vive en la memoria. A distancia. No se puede expresar esta gratitud sólo con frases hechas y a grandes trazos: hay que enumerar los actos de generosidad, hay que decir los nombres. En esto consiste la memoria histórica, en mantener vivos estos actos, conjurándolos. 4 �Hace 65 años, pues, se acogió a 24.000 exiliados republicanos en la casa mexicana. Pero la ayuda del gobierno no empezó con el final de la guerra. Desde el año 1936 México empezó a acoger a intelectuales y profesionales que no pudieron ejercer a causa de la guerra. El gobierno mexicano también rompió una lanza por la República vendiendo armas a España, a petición del embajador español, ya en agosto del 1936. Y quizás lo más importante, en términos simbólicos -aunque los resultados fueran nulos-, el delegado mexicano ante la Sociedad de Naciones, Isidro Fabla, hizo lo imposible por denunciar la intromisión de Alemania e Italia en la guerra española. Pero llegó el final de la guerra, y medio millón de refugiados desfilaron durante tres días por la frontera con Francia. El primer desembarco de refugiados republicanos llegó a Veracruz el 7 de julio de 1939 a bordo del barco Sinaia. Eran 1800 personas, registradas por el Comité Británico de Ayuda a España-que en principio costeaba su traslado-como 1.000 campesinos y obreros, doscientos intelectuales y oficios varios, y el resto familiares, mujeres y niños. Casi la mitad de ellos eran catalanes. El gobierno mexicano había tenido especial interés en acoger a agricultores extranjeros para modernizar la reforma agrícola, la restitución de las tierras a los pequeños agricultores. Entre los solicitantes de visado en Francia había corrido la voz de que se daba preferencia a los campesinos, y los refugiados potenciales se apresuraban a declararse agricultores. Antes de llegar el Sinaia a Veracruz se comprobó que había habido un error. Día a día fue disminuyendo el número de agricultores, y en cambio se comprobó "un exceso" de intelectuales y profesionales. En un telegrama de García Téllez a Cárdenas se documentan, no campesinos, sino mecánicos, albañiles, carpinteros, chóferes, y otros tantos mineros, electricistas, ebanistas y tipógrafos. Pasaba lo mismo con las profesiones liberales: profesores, periodistas, músicos, abogados, estudiantes, médicos, escritores, arquitectos... oficios. De todo menos agricultores, que acabaron por ser 131 en total. La estrategia de los republicanos para conseguir irse de Francia, su transformación repentina en campesinos, no fue la única -ni la peorsorpresa con la que se encontró el Licenciado Téllez. Seguramente fue peor que el Comité británico que debía pagar los pasajes no los hubiera pagado. La Hacienda de México asumió los costos. Se encargó también de la alimentación, del alojamiento, se pagó el billete de tren a los destinos finales. Cuando llegaron al país, a los refugiados se les eximió de gastos de aduana, se les dio atención médica, ropa, tiendas de campaña y otros tipos de apoyo económico y material. 5 �El más importante, sin embargo, era el apoyo humano. Al no poder distribuir a los refugiados por oficio a los lugares más apropiados, y sobre todo al no poderles destinar al campo, las autoridades mexicanas dejaron a sus anchas a los republicanos. Recibieron cartas de naturalización, se revalidaron sus títulos universitarios. No hubo fiscalización ni vigilancia ni estorbo de ningún tipo. Por el contrario, cuando un secretario de Estado le preguntó al Presidente si quería hacer una selección previa, Cárdenas respondió: "A los que han luchado en su país en favor del gobierno legalmente constituido, no se les puede ofender con un interrogatorio. Debemos recibirlos a todos." Se habla de un trato de hermano; pero a los hermanos hay licencia también para maltratarlos o hacerles caso omiso; el trato que se dio a los refugiados fue de honrados invitados. Gracias a esto los recién llegados sintieron que "no fueron extranjeros ni un solo día", como dijo Ignacio Chávez. Llegaron sin nada, a una casa nueva, que era suya en parte por la lengua que los unía, el castellano. Y los refugiados respondieron sin dudar. El pacto de la hospitalidad fue respetado por las dos partes. Los huéspedes respondieron con la misma moneda, el profundo compromiso con México. Todos aquellos profesionales que se habían hecho pasar por campesinos ahora se arremangaban a ejercer en sus respectivos campos. Carlos Fuentes también lo constata: "Conocí a todo el mundo porque fue tal el impacto del exilio republicano español en México que afectó a todos los ámbitos de nuestra vida cultural. En la universidad, en la edición, en la literatura, en la arquitectura, en la crítica, en la crítica de arte, en la crítica musical. [.] Los exiliados españoles le dieron una dimensión internacional...[.] No seríamos lo que somos hoy sin esta aportación extraordinaria." Otra vez, en este sentido, la experiencia es recíproca. Como dice Joan Fuster, el gran autor valenciano, el efecto de América en los refugiados no es solamente ambiental, producto de la geografía y culturas circundantes. También es la costumbre de estar fuera. Los catalanes se encuentran en un mundo nuevo, un mundo de conferencias y viajes y otro tipo de relaciones. También se modernizan. En 1946 un grupo de exiliados catalanes organizó en México una Exposición Internacional del Libro. Sobre una muestra de libros en catalán pusieron este lema: "El único país donde está prohibida la publicación de periódicos catalanes es Cataluña." 6 �Al lado de los otros republicanos, los catalanes tenían una doble tarea que realizar. Llegaban a la casa nueva con otra casa a cuestas: la segunda casa era la lengua catalana. Los catalanes recién llegados veían con toda claridad que tenían en sus manos la supervivencia de su cultura. Por primera vez la cultura catalana se había desarraigado de la geografía catalana. Una entidad hasta entonces imposible de concebir fuera de un paisaje específico, más allá del Ampurdán o del Ebro, de repente se movía. Era portátil, cabía en una pluma o una máquina de escribir. Descubrimos ahí que la lengua nos contenía. Nosotros éramos, a la vez, el contenedor y el contenido. La lengua catalana era como nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes éramos ni siquiera en Sant Pere de Roda. Los nuevos exilios: Americanos en Barcelona. Unas décadas más tarde, los catalanes tuvieron la oportunidad de corresponder, aunque fuera mínimamente, a la hospitalidad deparada por los países de América. En los años 70 del siglo 20 las brutales represiones -las "guerras sucias", las desapariciones, los regímenes militares-en Chile, Argentina y Uruguay, provocó una huida general de los países del Cono Sur. Hay ciertos paralelos con el refugio republicano. Los hispanoamericanos también eran cultos, profesionales, dispuestos a echar el resto en el país de acogida. Por esos mismos años se produjo otro tipo de destierro, cuyo foco era Barcelona y, en menor medida, algunos lugares de Cataluña. Felizmente no se debía a una guerra, no fue un exilio forzoso pero, por una serie de circunstancias, en los años 60 y 70 Barcelona llegó a ser un punto de encuentro para los mejores escritores latinoamericanos del momento. Llegaban de América, o de París, y con alguna frecuencia se quedaban. En gran medida gracias a Carmen Balcells, defensora incansable de la buena literatura en general y férrea adalid de sus autores en particular. También fueron decisivos Carlos Barral y el Premio Biblioteca Breve que coronó a autores latinoamericanos, empezando por Mario Vargas Llosa, y el círculo de Carlos-Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Josep Maria Castellet-, los editores Jorge Herralde y Beatriz de Moura. He empezado la conferencia hablando de la conciencia del Destino. Este nombre ha acabado asociado a ese extraordinario fenómeno que fue la literatura hispanoamericana entre los años 60 y 80 -el "boom", la explosión de los autores latinoamericanos-no describe mal lo que 7 �en un libro reciente se ha descrito como "la lectura atónita de una obra maestra cada seis meses". Lo cierto es que a partir de cierto momento, antes de la gran fama que acompañó el verdadero estallido del boom, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario Benedetti, habían empezado a leerse, a cartearse, y a promocionarse los unos a los otros. Aún antes de venir a Europa, o quizás en ese mismo momento-la correspondencia de aquellos días lo constata-eran conscientes-nos lo podrán decir ellos-de que representaban una nueva generación, una nueva manera de hacer literatura en español, como dirían ustedes, aunque no la Constitución Española. Cada uno desde su país, lo que habían ido forjando era la gran literatura latinoamericana moderna, la mejor literatura en lengua castellana desde el siglo de Oro. Huelga decir cuánta riqueza significó su presencia para Barcelona y Catalunya. Una ciudad y un pueblo con un gran espíritu de resistencia y renovación. Como hemos visto, la sangría humana del exilio había dejado a los catalanes sin padres. Maria Aurelia Capmany describe la sensación con elocuente horror: ". los que tuvimos el dudoso privilegio de ser testigos de excepción, porque vivimos el final de la Universidad Autónoma y el comienzo de la Universidad franquista, pudimos ver con nuestros propios ojos como desaparecía un claustro de profesores de categoría absoluta y era sustituido, en el mejor de los casos, por una gente improvisada, malhumorada, extrañamente déspota, como si se tratara de una gran comedia, como si unos personajes actuaran para hacernos creer que la Universidad continuaba existiendo." La llegada de los latinoamericanos trajo consigo los aires nuevos, literarios y políticos que los catalanes anhelaban. Cuando empezaron a sentirse en su casa en Catalunya los grandes escritores hispanoamericanos, la dictadura franquista empezaba a resquebrajarse. Quisiéramos pensar que fuimos hospitalarios con ellos, con ustedes; en todo caso guardamos una distancia respetuosa. Teoría de la distancia. Había un chiste en México respecto de los catalanes, al principio de la guerra. Decían que todos tenían el dedo índice más corto que los demás de tanto dar golpes contra la mesa al insistir "El año que viene, en Cataluña." La distancia puede ser en el tiempo o en el espacio. Pero es la base del sistema. Según Kundera, nostos-algos, la nostalgia, el dolor de la separación del lugar al que perteneces es el de no saber-la añoranza, 8 �palabra de raíz catalana, consiste en ignorar lo que pasa en casa. La alegría de volver no tiene par. La satisfacción de encontrar la distancia justa es una meta en todos los ámbitos de la vida. La distancia entre el niño y su madre; entre el individuo y la familia; entre la familia y la sociedad; entre el usuario y el servicio; entre el ciudadano y el gobierno. Ahora, en Catalunya, estamos embarcados en un gran experimento. Coinciden en el tiempo la reforma de nuestro Estatuto de Autonomía, la relectura de la Constitución española y el referendo sobre la Constitución Europea. Todas las distancias políticas son susceptibles de cambiar. Tenemos la oportunidad de hacer cambios de gran envergadura. Por primera vez la Unión Europea ha reconocido la oficialidad de la lengua catalana. Por primera vez, gracias a la disposición al diálogo del Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, el gobierno español levanta el estandarte de la España plural. Los mexicanos saben muy bien que es más fácil hablar de federalismo que ponerlo en práctica, me lo ha confirmado hoy el Presidente Municipal de Guadalajara. Nuestro gran amigo mexicocatalán, Josep Maria Murià, ha tratado el tema con sabiduría. En aras de realizar la España plural, estamos superando la vieja estructura radial en que todos los caminos llevaban al centro. Hay caminos que no deben pasar por Madrid, y en cambio deben de conectar Bilbao y Barcelona, o Girona y Tolosa. Todo esto lo estamos haciendo. Estamos a punto de tener un Senado que sea una cámara de representación de las comunidades autónomas. Y el próximo paso será que cada ciudadano pueda hablar allí en su lengua materna. Se lo digo sin ambajes: Si ustedes Mexicanos, americanos hispanos, no hubieran existido, y nosotros no hubiéramos encontrado aquí una segunda casa, con un idioma común, si ustedes no nos hubieran abierto sus puertas, en ese caso ni Catalunya ni España serían hoy las realidades que son, ni tendríamos los apasionantes proyectos que tenemos entre manos, no seríamos nada de nada: un arrabal de Tarascón, quizás. Dos paradojas: 1. La España peninsular se había labrado en ultramar una segunda morada que la salvó cuando ella misma se dividió mortalmente en la Península. 9 �2. El idioma castellano, que es el que quisieron convertir en la España franquista en verdugo del nuestro, del catalán, cuando en las calles se contestaba al catalán con el imperativo "habla en cristiano!", volvió a ser aquí el lenguaje de concordia. Más aún, fue aquí donde el catalán se editaba de manos de nuestros exiliados y se salvaba para siempre. Por ejemplo, aquí estaba Costa Amic, editor de clásicos en catalán, cuando en Catalunya no se podía. Costa era amigo de Trotsky y de Frieda Khalo. Por cierto, Trotsky fue asesinado por otro catalán, Ramón Mercader, hijo de Caridad del Río, una comunista de armas tomar y de Pau Mercader, un varón pacífico de Sarriá que se enamoró de la corista del Paralelo. Mercader era pariente de mis tíos. De modo que cuando estuvimos aquí la primera vez, en 1986, movidos por cierto sentimiento de culpa, visitamos con Diana la casa de Trotsky y de Frida Khalo. Dimos una vuelta por Coyoacán. Visitamos su ayuntamiento y el mural donde, si no recuerdo mal, hay referencias a Moctezuma y la Malinche. Visitamos también la casa donde vivieron Cortés y la Malinche. Y supimos en Teotihuacan de Quetzal Coatl y de los sueños que le llevaron a la muerte o a la huída. Quién sabe si Moctezuma le confundió con Hernán Cortés cuando éste se presentó a caballo. Miren, nosotros enviamos aquí a lo mejor de la generación catalana y española de los años 30 y vivimos en buena parte de la memoria que ellos conservaron. Aquí vinieron los que ya cité y muchos más, como Tísner, amigo de Juan Rulfo y divulgador de México en Catalunya, los Calders, etc, etc. La España plural de Zapatero y Maragall, si me permiten la licencia, nace aquí en México de la mano de Anselmo Carretero y su "España nación de naciones". ¿Cómo puede extrañarse nadie, pues, de que volviendo por tercera vez a este país no nos embargue una emoción muy honda, muy especial? Volviendo aquí volvemos, ya lo he dicho, a la mejor Catalunya de una época. Y volvemos, también, al origen de nuestros proyectos peninsulares, el que dibujó, como era lógico, la generación más sufrida y por tanto la más sabia. Y volvemos a Oaxaca, a la Tonatzintla que Octavio Paz nos conminó a no evitar, a Monte Albán, al país de las 16 etnias como le oí decir a su gobernador: los olmecas, los chichimecas, los zapotecas, la lengua de 10 �Benito Juárez. Seguro que me equivoco, pero dejadme enhebrar esos nombres que resuenan tan redondos en el aire y sugieren mundos perdidos. De ellos podría decirse en un sentido semejante a lo que de los nuestros decía Machado, que una de las dos Españas nos iba a helar el corazón. Cuántas civilizaciones, cuántos cuentos, músicas, acentos. Perdidos. De ahí la obsesión magnífica que nació en el Forum de las Culturas de Barcelona de la mano de un experto lingüista irlandés afincado en Gales: la de crear la casa de las lenguas para guardar todos los registros aún vivos de lenguas que van a desaparecer. El catalán se está convirtiendo en una lengua testimonio que se ha resistido a desaparecer y que va a ser adoptada por la Unión Europea. Y será en Catalunya, probablemente, dónde se ubique la casa de las lenguas. Y será en Monterrey, en el 2007, en la segunda edición del Forum, donde se pueda retomar ese camino y vindicar los idiomas indígenas. Ya ven Vds. Cómo no ya la historia, sino el futuro de Catalunya y, en alguna medida, el futuro de los lenguajes, que es el futuro de lo propiamente humano, ha tenido, tiene y tendrá que ver con Méjico y con todos ustedes, ciudadanos de la bendita Guadalajara y responsables de su Feria del Libro. Muchas gracias. Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1667 Title A name given to the resource Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic Subject The topic of the resource Català Història Model social Territoris Relacions Internacionals Mèxic Amèrica Llatina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències