1 50 4969 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/3/0000000910.pdf 148e739b4bbdd396872b5c925cd4434b PDF Text Text PARAULES DE PRESA DE POSSESSIO DE L'ALCALDE PASQUAL MARAGALL 2 de desembre de 1982 �SRS.TINENTS D'ALCALDE REGIDORS I REGIDORES DE LA CIUTAT Em trobo ara, en dirigir-vos la paraula, entre dos. sentiments igualment forts: el sentiment de temen5a' davant' el repte que significa succeir en Narcís Serra a 1'Alcaldi-$ de Barcelona, ,i el sentiment d'esperan~ai1,lusionada que Pgítimament pot sentir un home davant una tasca engrescadora. No podia pensar, ara fa prop de quatre anys en constituir-se aquest primer Ajuntament democratic, que exigkncies d7Estat cridarien el nostre Alcalde a Madrid abans d'acabar el seu mandat. Pero ha succeit el que ningú imaginava, el que era difícil de preveure en aquells moments, i ara; en aques-. ta ocasió i abans de qualsevol altra cosa, vull desitjar sort al company, sort a l'amic. He viscut amb en Narcís Serra moments difícils i també moments molt bons; he treballat al seu costat amb iHusi6, tota la il.lusió que hom posa en fer realitat un programa llargament pensat: sols em resta ara prometre al company que se'n va que continuaré treballant sense descans, fidel sempre al seu esperit i al projecte polític que a tots dos ens ha guiat. No enceto, doncs, avui una tasca nova. Com,molts ja sabeu, he servit la ciutat des de diferents llocs: mgn a economista durant molts anys i com a Tinent d'Alcalde darrerament. En cada cas, he posat totes les meves forces &r portar a terme el meu treball, sempre amb els ulls posat$-en la fita de retornar plenament 1'Ajuntament al ciutada, fita que els socialistes hem considerat com un element essencial de la reconstrucció política de Catalunya.. Ha estat una tasca dura en molts moments, s'han pres mesures no sempre a gust de tots, pero estic conven~utque 'Z : . S �s'ha avanGat considerablement en la construcció de l'administració democratica que tots desitgem. posició de nbmines, les membries d'area i la publicació anyal de l'estat de comptes, pero no puc amagar que aquest és el camp del que em sento menys satisfet del que cal fer i podem -,fer. Em sentireu parlar de nou d'aquest tema. En aquest mateix Sa10 de Cent, el 15 de maig de 1979 vaig asenyalar els criteris que havien de guiar la reforma de 1'Ajuntament, i que eren els dhusteritat, eficacia, informació, descentralització i lligam amb I'Area Metropolitana. Avui, i perque encara queda molt de camí per fer, em reafirmo en la seva necessitat. AUSTERITAT, perque l'Ajuntament ha d'administrar amb rigor els cabals del ciutada. Crec que hem fet prou en aquest sentit. Durant els darrers tres anys i mig s'han doblat practicament els serveis personals i socials, disminuint la plantilla en 500 persones i eliminant suplencies i dobles places. El darrer pressupost ja ha estat fet sense respectar la inercia de l'anterior, és a dir, analitzant els costos unitaris de cada servei i rebaixant partides injustificades. Les contractes privades han entrat definitivament en el camí de la serietat. Aquest control de gestió sembla que no, pero costa. I s'ha fet, diria jo, amb una certa elegancia. Pero hem de millorar forca encara. ENCACIA,perque els circuits administratius continuen sent massa llargs, malgrat la drastica reducció del personal bur* cratic. De circuits se n'han simplificat una colla de ben cru cials, com les llicencies de construcció, els tributs immobiliaris, els calculs d'obra pública, la publicació d'actes a la Gaseta, les certificacions cobra i revisions de preus, els tramits de registre general, la intervenció dels ingressos, etc., pero la mecanització de 1'Ajuntament encara és a les beceroles. Es el camp amb més futur i per aixb hi estem treballant de valent, amb mesures que inclouen la conversió del centre ordenador municipal en un servei dotat d'autonomia comptable, capac de facturar internament a l'administracio activa els serveis de programació i operació mecanitzada. INFORMACI~, tant a l'interior de SAjuntament com als ciutadans. S'han obert diferents canals d'informació, molt útils i de tall classic, com les publicacions de districtes i l'ex- Z DESCENTRALITZA~~~, perque aquesta és la base per apropar l'administració als ciutadans, per una administració democratica. Hem iniciat també aquest procés, hem creat els Consells Municipals de Districte que, dins les limitacions legals en que encara ens trobem, assenyalen el camí per on ha d'anar el nou model d'administració. La descentralització és un procés, i aquest procés, en el que estem compromesos, ha de situar el municipi de Barcelona dins el corrent que avui segueixen les administracions europees més avancades. Hem d'ordenar el territori de la ciutat, fent districtes capacos de gestionar un bon nombre de serveis, hem de donar pes polític i contingut als Consells de Districte i hem de fer que els ciutadans tots els ciutadans, sentin que l'administració és una cosa seva, que esta a prop d'ells i al seu servei. En aquesta sala hi ha avui, Srs. Regidors, hi ha també Consellers de Districte que us han ajudat a portar modestament, sense mitjans, amb pura forca de voluntat, I'engrescadora i difícil tasca de dur 1'Ajuntament al carrer, prop dels ciutadans. Doncs bé, jo voldria que tots plegats veiéssim aquí, en els Consellers de Districte i els seus presidents que han estat autentics Tinents d'Alcalde per les atribucions assumides, no pels mitjans disponibles, els autentics protagonistes ; de present i de futur, de la tasca de fer una ciutat autenticament humana partint d'una realitat que no ho era. 1 I ara deixeu-me fer un balanc més global i un-programa més explícit. .z." El meu programa no és un programa de transició. Voldria que a aquestes altures del mandat de govern, es veiés mes que res com un balanc anticipat, un estímul per culminar el que ja s'ha anat fent, per corregir l'angle d'enfocament en alguns aspectes i, sobretot, per projectar cap al futur al10 que la meva experikncia em diu que hem de transmetre ho- �manera no deixarem d'assajar en materia de transferhcies de serveis per fer-10s més proxims al ciutada, car estem con-. venGuts que uns districtes potents han de ser la base d'un * bon servei públic. Y nestament, Srs. Regidors, als Regidors que s'hauran de posar a treballar ben aviat en un segon mandat democratic.) HEMDE PRESTIGIAR LIAJUNTAMENTCOM A CONJUNT DE SERVEIS P~BLICS.Aixo és l'essencial d'ara en endavant. Hem de presti- En conjunt, doncs, malgrat les mancances, Barcelona va amunt i els ciutadans han vist una corporació que, des de i'equip de govern i des de l'oposició, ha actuat amb honestedat, altura, iniciativa i tenacitat. giar 1'Ajuntament com a collectiu de persones al servei de la ciutat. Jo distingeixo tres ambits de la nostra actuació: la ciutat de Barcelona, la corporació que formem tots nosaltres, companys Regidors, amb el Sr. Secretari General; i ]'Ajuntament, és a dir, els serveis. Barcelona ciutat ha elevat la seva projecció en els darrers anys. Barcelona, el leadership dels municipis espanyols, les manifestacions artístiques i els contactes internacionals l'han situat en una cota superior, que cal mantenir i reforcar. a Em proposo, en aquest sentit, assentar sblidament els vincles de germandat amb Colonia, Mila i Boston, que ens projecten cap els espais on per motius diversos la ciutat s'adreca; desenvolupar les relacions iniciades amb I'administració local anglesa, mestre en tants aspectes; acudir per segona vegada al mercat internacional de capitals per financar el nostre programa d'inversions de 1983; i signar amb la ciutat de Nova York, la Universitat de Barcelona i la New York University un conveni de co~laboracióque ha de projectar amb forca la cultura catalana a la capital del món, que és a més, per a mi personalment, la segona ciutat en el record i en I'estimació. La corporació que formem, companys, també ha guanyat en l'estimació dels ciutadans i dels forasters. Ho crec sincerament. Malauradament hi ha temes del que jo anomeno nivell de corporació, temes d'ampli consens, que a hores d'ara no han pogut ésser impulsats tant lluny com desitjavem, pel trencament de les coincid&ncies polítiques amb qu& vam comencar aquest mandat: la nova Carta de Barcelona i la nova divisió en districtes, nova estructuració que de tota Tanmateix hem de saber explicar que YAjuntament és un coNectiu de persones i patrimoni treballant al servei de la ciutat. Tenim una llarga tradició de noms i'l1ustr.e~: Turro, Florensa, Buigas, Pere Domingo, Josep M." Pi i Sunyer i tants d'altres que no puc esmentar perque us ben asseguro que la llista fóra interminable, que han fet Barcelona més gran i més shvia, i que han estat funcionaris municipals poc reconeguts com a tals. Hem de seguir i potenciar aquesta tradició. Potenciar-la obertament. Procurar incentivar les persones que treballen per la ciutat per tal que 1'Ajuntament no sigui solament la seva escola de formació abans del salt a &altre? empreses més gratificants, sinó justament el lloc de la seva total realització professional. Així anirem aconseguint que el ciutada miri amb orgull no solament la seva ciutat i potser el seu Alcalde i els seus Regidors, sinó l'Ajuntament com a empresa de servei públic, eficac, assequible; sensible a les demandes fonamentades; en definitiva, oberta ais qui la mantenen i n'elegeixen els responsables polítics, que som nosaltres. No ens enganyem: aixo és una tasca d'anys, perqui la relació viciada entre ciutadi i administració ve ?e segles. 4 Hem d'obrir més les portes de l'administració aP contacte preparat, eficac i atent amb el públic. Tencar al,@úblicles portes dels negociats, que el que han de fer és treballar , ferm, i obrir les portes de les oficines d'informació, ben( i relacionades amb la infrastructura interior i exteses als % districtes a través de la xarxa de terminals de tele-procés que hi estem insta1,lant. �Es amb una enorme satisfacció que anuncio la propera inauguració de l'oficina d'informació ciutadana a la Plaga de Sant Jaume, que comptara amb la presencia activa de tots els serveis d'informació que les Brees d'aquesta casa han anat creant des de zero: sanitat, consum, finances i altres. Hem invertit moltes hores preparant aquesta projecció de 1'Ajuntament sobre la ciutat i de la ciutat sobre 1'Ajuntament. Projecció que no s'esgota, com és evident, en aquesta oficina sinó que implica tot un canvi d'actitud, el més difícil, i l'inici d'una transformació pausada pero inexorable de les relacions i les actituds entre els productors i els destinataris del servei públic. I ara vull demanar a tots, Regidors i Regidores, un es for^ per culminar el mandat amb la dignitat que Barcelona es mereix i que tot el país ha reconegut, des del primer dia, des d'aquell 19 d'abril que el nostre Regidor de Relacions Ciutadanes va saber cbnvertir en una festa de la democracia naixent. Que tots puguem tenir la seguretat de pertinyer a una corporació que per damunt de la diversitat d'interessos i opinions polítiques haura creat un to de civilitat i uns habits polítics fonamentalment sans. L'assentament cada cop més ineluctable de la democracia i l'autonomia en el nostre país ha comengat, de forma molt principal, en els nostres Ajuntaments. La seva quotidiana activitat de servei i dialeg politic obert ha anat creant, més que qualsevol altre factor, una inkrcia democratica enormement valuosa, dissuasoria de tota mena d'activitats contrkries a la Constitució i 1'Estatut. Crec que se'ns ha de recon2ixer aquest m2rit. Barcelona, a més, va jugar un paper decisiu, ara fa un any i mig, en la represa de confian~adel país en si mateix, en uns moments particularment difícils. Aixb va ser possible gracies a aquesta estranya connexió que existeix entre el poble de Barcelona i els Reis d'Espanya sempre que aquests han representat un paper d'obertura i progrés que és consubstancial a la nostra manera de sentir com a ciutadans. Pero aquesta connexió va tenir un interpret agosarat i subtil en el nostre company Narcis Serra, a qui 'tots, repeteixo tots, crec que hem de retre up homenatge sincer pel seu coratge i per la seva visió en aquell instant, instant que es va convertir a més en el punt de partida d'una il.1usió de futur que tots els barcelonins comparteixen, proa a una colla de realitzacions a 10 anys jectant-nos amb f o r ~ cap vista que poden ajudar a estructurar definitivament la nostra ciutat metropolitana amb una qualitat urbana que avui no posseeix. La Generalitat de Catalunya va tenir l'encert d'estar immediatament al costat d'aquella iniciativa demostrant un cop més que al nostre país les grans causes uneixen sempre i que les divisions vénen per les petites causes, que no hauríem de deixar surar mai. Som un poble sensible, una terra excessivament amable, un caracter principalment dialogant, i tot aixo ens duu ben sovint a la complaen~a,a la lamentació i a l'oblit de les ambicions més nobles i realistes. Si sabéssim unir sempre la sensibilitat i l'ambició! Si sabem ajuntar-les, com Narcis Serra ens ha ensenyat a fer, serem capacos d'aconseguir tot el que ens proposem. Pero tomem a l'aspra, complexa i rica realitat de cada dia. Actuarem amb la consciencia que constitu'im un punt de referencia important pels Ajuntaments catalans i per la vida política del país. Com a alcalde estic decidit a impulsar un dialeg polític basat en aquesta exigencia. Tant portes endins com portes enfora d'aquesta casa. M'esmer~aré,com tots vosaltres estic segur que fareu, a mostrar el més complet respecte mutu entre representantSdemocratics i entre institucions democrhtiques. . Hem de mirar d'aconseguir que, tal com hasuccei't en la darrera campanya electoral, siguin els arguments polítics, la contrastació de programes, la constatació de 'realitzacions i mancances, al10 que marqui el debat politic, d'aquí al mes de marG. ". La Generalitat de Catalunya trobara en 1'Ajuntament de ~ Ó Barcelona un col.laborador lleial en la ~ ~ C O ~ S ~ N CdeC Ca- �talunya. El més lleial. Aquesta tarda, abans que a ningú, anire a presentar-me com Alcalde de Barcelona al President de la Generalitat, que per mi és, a més del nostre President, un amic respectat de molts anys. L'Ajuntament de Barcelona té massa temes pendents amb la Generalitat, que espero podrem resoldre, perque mai no es bo arrossegar situacions d'indefinició. Són temes que s'han de sostreure a l'enfocament partidista: la participació de la Generalitat al Consorci de la Zona Franca i per tant a la gran terminal de transport internacional Granollers-Montmeló, al Consorci d'Informació i Documentació de Catalunya, com element de colaboració indispensable en la futura estadística catalana, a la Junta de Museus, a la reconversió del barri antic com a centre cultural, la tan parlada avaluació dels serveis no obligatoris produits per 1'Ajuntament de Barcelona, diferents projectes arquitectbnics en comú, l'acabament del 2n cinturó, la prbpia inviabilitat del projecte de Carta Municipal de Barcelona sense definicions previes a nivell de Catalunya ... Totes són qüestions que voldríem veure ben enfocades en els propers mesos. En aquest context molt hauríem d'aprendre de I'actjtud i el comportament de Carles Pi i Sunyer, Alcalde de Barcelona i Conseller Primer de la Generalitat, quan el Parlament de Catalunya debatia les mesures excepcionals a prendre per subvenir les necessitats financeres de 1'Ajuntament de Barcelona. I el Govern Espanyol em tindra des de Ia setmana vinent disposat a esmerGar les hores que calgui per contribuir a dur endavant les mesures necessaries per dotar aviat de més mitjans i més agilitat la vida municipal. Puc anunciar que els serveis .de la casa ja estan treballant en aquest sentit, directament i en contacte amb la Federació de Municipis de Catalunya, perqul. és un deure de 1'Ajuntament de Barcelona d'estar present en el moment de tancar els mes de 50 anys de paternalisme munici~alistaque es van obrir amb 1'Estatut Municipal de Calvo Sotelo. Deixeu-me acabar amb una referencia personal. Sóc un modest barceloni que mai no havia somniat I'honor d'una carrega tant relevant com la que avui heu posat sobre les meves espatlles. Pero com a Alcalde haig de tenir i us asseguro que tindré tot I'ambició que implica seure en aquesta cadira que llevat del Rei solament ocupa 1'Alcalde o qui fa funcions &Alcalde de Barcelona. Estic preparat per dur endavant la tasca amb energia. Els qui em coneixen de temps ho saben. Sóc fill d'una ciutat i d'una família que s'assemblen. En sóc fill devot i dolorosament enamorat. No tinc altres títols que aquesta procedencia. I l'haver intentat estar a l'alcada d'allo que els meus pares, i els meus conciutadans. m'han ensenyat. El meu avi va neixer al barri de Ribera i en una generació va passar a fora muralla, al carrer de Trafalgar, a l'eixample i a Sant Gervasi. Si els nostres avis van fer aquell salt gegantí, la nostra generació, n'estic convencut, fara la ciutat metropolitana, i la fara amb respecte, amb aquest urbanisme de sargidora que hem anat definint, tancant les ferides de l'expansió sense fre dels 605, posant en comú les voluntats de tots els pobles i ciutats metropolitans. La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona Metropolitana es fara amb respecte. Senyores i senyors Regidors, aquesta es la meva ambició i el meu programa. Els qui són adversaris polítics, mai enemics, perden avui un adversari, perque l'Alcalde, a més de dirigir l'equip de govern és i ha de ser el moderaaor del debat de la Corporació. Pero tornaran a tenir un Aloalde exigent en el manteniment del prestigi de la institució. "El debat polític ha de tenir l'alcaria i al mateix temps la concreació que les lleis li confereixen. Ni un pam menys. L'esperit d'exigencia no me l'haig d'inventar. Em surt de l'anima després de 20 anys de lluita per la democracia. NO és incompatible amb el respecte absolut al contrincant. Jus- �tament per aconseguir aquest respecte vam lluitar i hem treballat. Permeteu-me que per acabar, no puc evitar-ho, citi els noms d'amics que de diferents maneres van lluitar també pel mateix i que avui ja no són entre nosaltres i simbolitzen tota una generació lluitadora i tota una histiiria de tenacitat per millorar la vida d'aquest país, d'aquesta ciutat i dels seus companys: Oriol Solé, Teresa Muñoz, Francesc VilaAbadal, Joana Sabater, Manuel Murcia. Sé que avui haguessin estat contents i la seva alegria ens hauria ajudat a tirar endavant, company Narcís, companys tots. Pero el seu record també ens ajuda, potser més i tot perque es converteix en una exigencia i n a ~ e ~ l a b l e . Dit aixo, no he d'afegir m6s que dues paraules ben prosaiques abans d'encentar la feina: s'aixeca la sessió. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Paper escanejat. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió com a alcalde de Pasqual Maragall Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Àrea Metropolitana de Barcelona Model social Acció política Barcelona Alcaldes Description An account of the resource Per una Barcelona olímpica i metropolitana: Paraules pronunciades al Saló de Cent de Barcelona en l'acte de presa de possessió com a alcalde, per part de Pasqual Maragall, rellevant a Narcís Serra. Alternative Title An alternative name for the resource. The distinction between titles and alternative titles is application-specific. Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/26/portada_pm_pensament_accio.jpg 9f76946d18f1c843be11e8baab060fd7 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: pensament i acció Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Política Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Badia, Jaume Bellmunt, Jaume Brugué, Quim Fuster, Joan Nel·lo, Oriol Publisher An entity responsible for making the resource available La Magrana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Claret, Jaume (coord.) Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 9788482648231 Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira ha tingut una presència activa en la vida política a Barcelona, Catalunya i a Espanya durant més de quaranta anys. Aquesta irradiació l'ha projectat com una de les figures catalanes contemporànies de rellevància internacional. Conegudes com són algunes de les seves actuacions i manifestacions públiques, en canvi no comptem encara amb una valoració prou completa que ens permeti copsar la seva figura en totes les seves dimensions. Amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa del seu pensament i del seu projecte, aquest llibre aborda una sèrie d'eixos decisius enla seva trajectòria: l'acció política com a eina de canvi social; la ciutat i el territori com a espai d'intervenció pública; la visió d'una Catalunya projectada cap a Espanya i Europa; les polítiques de govern com a producte d'una obra de conjunt; i els Jocs Olímpics del 1992 com a paràbola d'una experiència pública reeixida. Aquesta revisió de l'obra i les reflexions de Maragall ens revela la vigència de les seves idees i intuïcions i, sobretot, la continuïtat de les seves preocupacions principals, tant en l'escenari polític més proper com a escala global. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona License A legal document giving official permission to do something with the resource. Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059">https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/161/20031222.pdf b2a86b03fc339be6c98f852e0d9eeaa5 PDF Text Text Paraules del president Maragall en l'acte de presa de possessió del nou Govern català 22.12.2003 Senyor Conseller en Cap, senyors consellers, senyores conselleres, senyor president del Parlament de Catalunya, en primer lloc, quin bon Govern no tindrem! Un bon Govern amarat d'il·lusió, que no vol dir inexperiència, perquè d'experiència n'hi ha en aquest rostres, en aquestes persones, però hi ha sobretot el desig de fer d'aquest país allò que els catalans i les catalanes durant segles hem somiat, no desdient el que s'ha dit i el que s'ha fet sinó a partir d'allò que s'ha fet i a partir d'allò que s'ha dit. Avui no vull pas pronunciar un discurs perquè no és el cas, ens hem de reunir, hem de treballar, hem de començar justament avui. Però vull que sabeu que aquest Govern que està format per catalanistes d'esquerres, no és el Govern de les esquerres catalanistes, és el Govern de Catalunya, és el Govern dels catalans, de tots els catalans i catalanes. No volem per nosaltres cap altre nom que no sigui justament aquest. Ens farem mereixedors de la confiança que el poble de Catalunya ens ha demostrat i ho farem no solament per la frescor, per la il·lusió, pel desig, per les ganes que el poble de Catalunya té justament d'iniciar una nova etapa, que no desdirà l'antiga sinó que hi sumarà. Cadascun de vosaltres esteu convençuts en aquest moment que la vostra vida té un sentit diferent a partir d'avui. Sou consellers, sou ministres de Catalunya. I això us ha de fer enormement responsables, més enllà de la responsabilitat de les vostres idees, dels vostres partits, les vostres famílies aquí reunides segur que us confereixen, en teniu una de més important que és el servei a Catalunya. Moltes gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1643 Title A name given to the resource Paraules del president Maragall en l'acte de presa de possessió del nou Govern català Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Govern Acció política Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-22 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/162/20031230.pdf 847be8cca11747f94d5dc974e03d05a4 PDF Text Text Missatge de cap d'any del president de la Generalitat 30.12.2003 Benvolgudes ciutadanes i benvolguts ciutadans de Catalunya, Forma part dels bons costums instaurats des que els catalans vam recuperar l'autogovern que el president de la Generalitat adreci un missatge de Cap d'Any a la nació. Tinc intenció de seguir, de bon grat, aquest costum, com també tinc intenció de fer-ho amb altres usos establerts. El fil conductor de la nació s'expressa en les actituds dels seus governants. Però també tinc intenció de canviar estils i maneres de fer. És lògic. El cert és que acabem de passar una pàgina de la nostra història. Hem passat la pàgina dels primers vint-i-cinc anys d'autogovern recuperat. I hem iniciat un nou període. De 1978 ençà, i més en concret des de 1980, hem viscut anys en els quals Catalunya s'ha afirmat com a poble i s'han consolidat les institucions. No hi ha cap mena de dubte. En aquest sentit és just reconèixer, avui, que el president Jordi Pujol, durant tots aquests anys, ha encarnat amb dignitat evident la més alta magistratura de Catalunya. Vull que sapigueu que la meva voluntat és honorar, preservar i engrandir el llegat dels meus antecessors. Vull que sapigueu que em motiva, tant o més que el passat, el futur. Avui es pot fer realitat la governació plena, pacífica, creativa i moderna que en els anys 30 no va poder existir i que en els darrers 20 anys s'ha iniciat sense però culminar del tot. Catalunya està vivint el període de llibertat i estabilitat més llarg que mai hagi viscut. I d'això ens n'hem de sentir orgullosos tots. Perquè ha estat responsabilitat de tots i mèrit de tots que les coses a Catalunya s'hagin pogut fer d'aquesta manera. Comença una nova etapa amb institucions idèntiques i amb persones i idees noves, amb noves formacions polítiques al govern. 1 �El nostre compromís, el meu, el del conseller en cap i el de tot el Govern, és el de passar tan aviat com sigui possible dels projectes a les realitats, malgrat la lògica commoció que l'alternança democràtica representa sempre, i més quan s'enceta per primer cop després de tants anys de governs del mateix caràcter. Som un país europeu normal. Ja no es pot dir que Catalunya no ha gosat canviar de govern. Ja no es pot dir que no ens atrevim amb els governs de coalició que són vigents a països com Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, i Holanda. Cal entendre i interpretar la situació present com un signe de la normalitat del país, de la fortalesa de les institucions i de la voluntat de canvi. És lògic que alguns visquin un moment de desconcert o incertesa. Però ningú no ha de tenir por: Catalunya seguirà anant endavant amb més energia i força que abans. Hi ha una gran il·lusió i moltes esperances i sé perfectament que no podem decebre, no solament el nostre poble, sinó altres que observen el nostre projecte, el projecte català actual, com a mínim amb curiositat i sovint amb complicitat. En la nova etapa que ara obrim tenim plantejats tres grans objectius: un nou horitzó nacional, un progrés compartit entre tots els catalans, i un més gran equilibri territorial i ambiental. Val a dir: un autogovern més efectiu, un sentiment de pàtria basat en la llibertat i els drets de cadascú, i la consideració de cada punt del territori com un actiu i no com una nosa, una distància o una resistència a la mobilitat. Amb un ús social del català més natural i més estès. I amb una més clara percepció dels problemes i les solucions, que les tenim, associades al fenomen de la immigració. En definitiva, es tracta de fer una pàtria completa, una nació completa, amb un patriotisme renovat: el que faci que els homes i dones, ciutadans de Catalunya tots ells, tant se val de on hagin vingut, se sentin orgullosos de viure en aquest país i disposats a defensar-lo amb el treball i la paraula. Que tots puguem sentir l'orgull de viure en el nostre país per la nostra escola, per la nostra sanitat, per l'accés a l'habitatge dels joves, per la política ambiental, per les comunicacions, per les oportunitats de feina i de crear empresa, per la seguretat dels barris, de la feina i dels transports, pel respecte als valors culturals i a la creació. 2 �Hi ha a Catalunya grans escriptors i directors teatrals, músics d'alt nivell, pintors i escultors i arquitectes admirats arreu, bons artistes i artesans en tots els camps. I d'altres que vénen a instal·lar-se aquí. Sempre ha estat així en els darrers 100 anys. Fem-ne ara una realitat oberta als joves. Ens acostarem a aquests objectius si fem les coses d'una manera determinada, correcta, buscant en tot moment ... ... La unió de tots els catalans en els coses fonamentals... ... La pluralitat i la llibertat de pensament com a bandera ... Un diàleg franc i exigent amb Espanya i Europa... ... Una democràcia planera, més propera, més participativa ... ... I un clima de serenitat i de confiança, però al mateix temps de riscs assumits amb plena consciència ... Per tal d'aconseguir-ho compto amb la vitalitat i el compromís de la societat catalana, dels treballadors i les treballadores, de la gent emprenedora, dels professionals, de les empreses, dels sindicats, de les institucions de caràcter social, cívic, esportiu, econòmic o universitari, de les persones grans, de les famílies, de les entitats religioses i de les que han fet del voluntariat la seva causa. Dels educadors i dels qui tenen cura dels més necessitats. De tots. També dels qui no es deixen encabir en cap d'aquestes categories perquè valoren per sobre de tot la seva individualitat. Amb tots ells compto, amb tots vosaltres que m'esteu escoltant, que m'esteu veient. I em poso, també, a la disposició de tothom. 3 �Vull ser el president de tots els catalans i totes les catalanes. I espero ser mereixedor de la confiança i l'honor que heu dipositat en la meva persona i en el meu Govern. Deixeu que m'acomiadi ara amb els mots d'una cançó de Nadal que cantàvem a casa dels avis quan érem menuts i que els menuts avui encara canten: "El desembre congelat confús es retira; abril de flors coronat tot joiós ens mira" El futur ens mira. Us desitjo a tots un 2004 ple de ventura. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1644 Title A name given to the resource Missatge de cap d'any del president de la Generalitat, 2004 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Benestar Social Catalanisme Gestió pública Història Missatges institucionals Acció política Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-30 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/163/20040113.pdf e8e90fcd2e7e82a60e24e3c118ce5532 PDF Text Text Declaració del president Maragall sobre Joan Reventós Palau de la Generalitat | 13/1/2004 Catalunya està de dol. Ha mort Joan Reventós, que va ser un dels fundadors del moviment socialista de Catalunya, primer secretari i president del Partit dels Socialistes de Catalunya, i finalment president del Parlament de Catalunya. No va ser president de la Generalitat i segurament que molts catalans esperaven que ho fos, però va ser aquell que va posar tota la fermesa a fer tornar el president Tarradellas de l'exili; va ser ell, el seu partit, i la seva decisió qui el va fer tornar, perquè les forces polítiques del moment no n'estaven gaire convençudes. I Joan Reventós, vencedor de les eleccions de 1977, es va conformar a ser un més dels consellers, el més prominent probablement, però un més del govern de Tarradellas, un govern d'unitat que crec que va fressar el camí de Catalunya que ara vivim. Joan Reventós avui hauria vist néixer una altra governació de Catalunya, la que a ell li agradava, basada en la convicció que el poble de Catalunya, la nació, ho és autènticament quan els ciutadans la fan seva; i la fan sobre la base dels drets que la nació els atorga i no solament en funció de la història del passat, sinó sobretot en funció dels drets. És difícil que un poble s'atreveixi a seguir aquest camí, abandonar el paraigua de la història i llançar-se al camí ample i de vegades ignot i difícil del futur, però només els pobles que s'atreveixen a això, acaben sent autènticament pobles i autènticament nacions. Joan Reventós era dels que volia una Catalunya i un poble català que no visquessin només de la fidelitat del record, que s'ha de tenir i és el punt de partida, sinó també d'un objectiu final viscut i compartit, d'uns drets guanyats, d'una ciutadania creixent i d'un creixement respectat per a la nació. Era una persona al mateix temps modesta i potent, amiga dels seus amics i molt ferma en les seves conviccions; una persona que venia d'una estirp, d'una família que ja havia governat Catalunya i Espanya, l'Espanya republicana; un socialista de soca-rel, un socialista de pedra picada, un ciutadà que honora Catalunya tant com els seus representants. Catalunya està de dol. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1645 Title A name given to the resource Declaració del president Maragall sobre Joan Reventós Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Biografies Història Política Socialisme Acció política Reventós, Joan, 1927-2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-13 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/164/20040218.pdf 45722dc924cc9f9d45f441a458d9a38e PDF Text Text Declaració institucional del president de la Generalitat sobre la treva d’ETA a Catalunya Parlament de Catalunya | 18/2/2004 S'ha produït el que es podia esperar i ja va succeir fa quatre anys abans d'unes eleccions generals, aleshores ETA va trencar la treva i va assassinar un general i l'exvicelehendakari Fernando Buesa. Ara no trenquen la treva perquè no n'hi ha, ara seguiran matant, si poden. Si poden, seguiran matant. Que diguin que no mataran a Catalunya ens indigna més, pel que té de perversió. Perquè pretén utilitzar la mort com a eina per a dividir els pobles d'Espanya. És repugnant. No perdonarem mai, mai, mai, l'assassinat d'Ernest Lluch, dels policies municipals, dels regidors del PP, de les víctimes d'Hipercor, de Vic, del Mosso d'Esquadra mort a Roses, . Mai. Ni oblidarem a Jáuregui, ni al matrimoni de Sevilla, Alberto Jiménez Becerril i la seva esposa Ascensión, ni a Miguel Ángel Blanco, no oblidarem els catalans cap de les víctimes d'ETA, ni les d'aquí ni les d'enlloc. No volem el perdó d'ETA. Ens fa fàstic. No volem el perdó d'ETA. Però no ens hem de quedar en el rebuig del sadisme d'aquests personatges i dels seus comunicats patètics. Com a President de la Generalitat demano, amb urgència, de tot cor, des de Catalunya, que es renovi el Pacte Anti-terrorista per incloure totes les forces polítiques democràtiques, totes. Que no es doni a ETA el benefici de seguir dividint els demòcrates. Aquest és el seu gran benefici. Sóc conscient que quan s'acosten les eleccions és difícil que les forces polítiques es posin d'acord. Però justament: ¿no està ETA utilitzant un cop i un altre cop aquesta dificultat per a trencar l'acord de tots els demòcrates? ¿No ho va fer l'any 2000? ¿No ens adonem que les nostres divisions donen ales al terror? Demano, exigeixo, a totes les forces polítiques catalanes, a totes, que expressin el mateix rebuig, la mateixa indignació i la mateixa voluntat de mantenir el debat democràtic que els ciutadans esperen i que ETA vol destruir. 1 �Demano també a totes les forces polítiques espanyoles, a totes, que comparteixin el propòsit que avui Catalunya expressa de sumar les voluntats de tots els demòcrates en un únic esforç antiterrorista. Desactivem, tots junts, el missatge-bomba que ETA ha enviat avui contra Catalunya i contra la convivència de tots els pobles d'Espanya. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1646 Title A name given to the resource Declaració institucional del president de la Generalitat sobre la treva d'ETA a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Terrorisme Acció política Catalunya Espanya ETA (Organització) Partits polítics Polítics Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/165/20040220.pdf 4ea996052c76f68b2d0443af7411b34f PDF Text Text Declaració del president sobre el nomenament del conseller Josep Bargalló com a conseller en cap. Palau de la Generalitat | 20/2/2004 Al mateix temps els comunico que he nomenat la senyora Marta Cid i Pañella nova consellera d'Ensenyament. Tots dos prendran possessió dels seus càrrecs el proper dilluns dia 23. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya poden tenir la seguretat i la confiança que hem superat una prova difícil i que avui el Govern de la Generalitat se sent unit i decidit a tirar endavant un projecte que està esdevenint crucial per a l'avenç de les aspiracions del nostre país. Amb aquesta decisió refermem la confiança mútua entre les forces que conformen el Govern. Vull manifestar també el nostre desig, el del president, el del conseller en cap, el del conseller de Relacions Institucionals, i el de tots els consellers del Govern, de treballar per incrementar, per augmentar el clima d'il·lusió, de concòrdia i d'esperit constructiu que Catalunya vol i que Catalunya mereix. Insisteixo en la importància que el pacte anti-terrorista s'obri a totes les forces polítiques democràtiques. A Espanya només hi ha dos bàndols: el de la democràcia i els dels qui la volen ensorrar, i que per començar a ensorrar-la ens volen dividir assenyalant a uns sí i a uns altres no com a víctimes del terror. Davant d'aquest intent, el Govern de Catalunya, amb més convicció que mai, crida tothom a rebutjar el terror aquí i a tot Espanya i a estar previnguts contra l'amenaça terrorista, que està jugant desesperadament les seves últimes cartes. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1647 Title A name given to the resource Declaració del president sobre el nomenament del conseller Josep Bargalló com a conseller en cap Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Govern Acció política Bargalló Valls, Josep, 1958- Cid, Marta, 1960- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-20 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/166/20040223.pdf fff038eb1edc19b3923586c99d83ab6c PDF Text Text Nomenament del conseller en cap i de la consellera d'Ensenyament Palau de la Generalitat | 23/2/2004 Nosaltres no hem triat la successió dels esdeveniments en el darrer mes i mig. No hem estat pas nosaltres. Però el Govern no hi ha sortit perdent. Hi ha més solidesa, hi ha més confiança, avui. Tinc una confiança absoluta en Josep Bargalló; conec la seva capacitat de gestió, sé que li agrada la gestió i sé que la sap dur endavant bé. La seva dèria és governar i governar bé, no cap altra, però no em puc sostreure de fer alguns comentaris sobre la successió dels esdeveniments que ens han dut fins aquí. El poble de Catalunya té davant seu una ocasió única per a proclamar alt, fort i clar el seu respecte als ciutadans de tots els pobles d'Espanya, dels quals ens han volgut separar. Els terroristes han volgut demostrar que encara són vius i que poden tornar a influir en les eleccions generals com fa quatre anys i com fa molts anys. Això ja va començar l'any 1977 i en cadascuna de les eleccions generals hi ha hagut un increment de les accions terroristes. L'any 82, per exemple, van haver-hi onze atemptats en un mes i mig, sis un mes abans de les eleccions generals i cinc en els quinze dies posteriors. L'any 96 hi van haver menys atemptats però molt importants, com tots. Van assassinar Fernando Múgica i Tomas y Valiente. Els terroristes intentaran atemptar de nou, perquè aquest és el seu únic objectiu, usar el terror per canviar des de fora de la democràcia, la marxa d'una política democràtica en la qual no creuen. Convido sincerament, sense cap intenció amagada, de debò, a tots els partits polítics, al Partit Popular de Catalunya, a sumar-se a aquesta actitud de respecte i d'amistat amb els pobles d'Espanya i a manifestar el menyspreu, el rebuig indignat per un privilegi que no volem, per un perdó que no desitgem. I a demanar als governs espanyol i francès d'actuar més a fons per acabar amb el terror, ampliant aquí l'acord contra el terrorisme i actuant definitivament per detenir els dirigents de la banda. No hi ha res que ens faci sospitar que això no és possible a dia d'avui. Tots som objectiu del terrorisme, no volem ser exclosos del seu odi estúpid, del seu "accionar", com diu el comunicat de la banda. 1 �Van matar Ernest Lluch perquè celebrava que, durant la treva, els terroristes només podien cridar, això és el que els hi va dir a San Sebastián justament en aquella campanya electoral: "crideu perquè ara no podeu matar". Els terroristes només podien cridar i no podien "accionar", com diu el seu comunicat. En ocasió de l'assassinat de Lluch, un milió de persones van demanar diàleg. Avui no demanem diàleg; avui exigim acabar amb el terror. L'únic diàleg possible és sobre com i quan lliuren les armes. El poble de Catalunya, tots, inclosos aquells ciutadans que estan legítimament amb l'independentisme pacífic i democràtic i, en el altre extrem, els ciutadans que estan a favor d'una governació com la del Partit Popular, tots han d'expressar clarament la seva solidaritat amb els pobles d'Espanya que no han estat perdonats pel terror. Si aquesta proclamació és clara, ràpida i contundent, si inclou tothom, es podran treure tres conseqüències enormement importants. Primera, la causa de Catalunya s'haurà acreditat, no s'haurà malmès. Segona, la causa de l'Espanya plural haurà fet un pas de gegant. I tercera, les institucions i el Govern de Catalunya en sortiran enfortits. Estem davant d'una ocasió única. La societat civil catalana té la paraula en aquest sentit. I ara tornem un moment al que és nostre. Conseller Bargalló: espero que abans de Setmana Santa estarem en condicions d'estudiar en el Parlament la nova Llei que ha de modificar la Llei 3/82 a la qual s'ha fet esment avui, la Llei del Govern. La Llei del Parlament, del President i del Consell Executiu. De manera que es compleixi amb rigor allò que avui estem avançant amb urgència, que és el nomenament d'un conseller en cap, que no està previst en la Llei. Hi ha prevista només una delegació temporal i nosaltres no volem parlar només de temporalitats, volem un Govern de Catalunya que actuï d'acord amb la Llei i que sàpiga proposar en el Parlament les lleis que s'han de proposar, perquè la seva pròpia actuació estigui perfectament "embarcada". Gràcies a tots i benvinguts. Pasqual Maragall 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1648 Title A name given to the resource Nomenament del conseller en cap i de la consellera d'Ensenyament Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Legislació Govern Acció política Bargalló Valls, Josep, 1958- Cid, Marta, 1960- ETA (Organització) Partits polítics Polítics Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-23 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/167/20040311.pdf f66de009342ede8a573852add2c8646c PDF Text Text Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, en relació amb l'atemptat terrorista d'aquest matí a Madrid Palau de la Generalitat | 11/3/2004 Benvolguts conciutadans i conciutadanes, Avui ha estat un dia tràgic per a tots nosaltres. Un dia que quedarà incrustat a la nostra memòria com un dia d'infàmia insuportable. Avui he vist als ulls i a les cares de la gent el dolor, el desconcert, l'astorament i la ràbia que s'ha apoderat de tots nosaltres. Aquest matí, en el silenci emocionat de la Plaça de Sant Jaume, he estat a punt de cridar "mal nascuts" als autors de la barbaritat que s'ha comès a Madrid. El sentiment col·lectiu d'indignació és tan immens, que considero el meu deure, com a President de la Generalitat, donar un missatge de serenor i de confiança a tota la societat catalana en aquesta hora tan difícil. És ben cert que, des d'aquest matí, patim amb els que pateixen, de la mateixa manera que ells ho han sabut fer per tots nosaltres i per les nostres famílies quan ha estat necessari. Recordo ara Hipercor, recordo Vic i Roses, recordo l'assassinat d'Ernest Lluch i la presència emocionada a Barcelona de qui va ser el seu president del Govern. Avui tots els catalans ens hem de sentir ciutadans de Madrid, víctimes del terrorisme i la barbàrie. Al costat de la lògica reacció d'indignació i de dolor, tenim el deure cívic de no deixar-nos condicionar pels qui volen sembrar el terror. No volem viure dominats per la por. Per això tenim el deure cívic d'expressar tots aquesta indignació i el nostre rebuig a l'atemptat i l'instint criminal que el pugui haver inspirat. Per això, em sumo a la crida feta pel president del Govern d'Espanya, i convoco a tots els ciutadans i ciutadanes, de totes les edats, de totes les idees, d'arreu de Catalunya, a manifestar-se demà a les 7 de la tarda. 1 �Els convoco - per expressar el seu suport fratern a les famílies de les víctimes de l'atemptat de Madrid, - per reafirmar el compromís col·lectiu d'acabar amb el terrorisme, i, també, - per demostrar la nostra voluntat de conviure pacíficament i d'exercir els nostres drets democràtics. Vull demanar, doncs, a tots els ciutadans de Catalunya que diumenge dia 14, facin ús amb la màxima llibertat, del seu dret de vot, del seu dret a la llibertat en contra de la barbàrie. No podem deixar, de cap manera, que el terror s'instal·li en les nostres vides. Ni tampoc que les condicioni. Per tant, doncs, com a President de la Generalitat, demano que demà col·lectivament i diumenge individualment, tots diguem no a la violència i sí a la llibertat. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1649 Title A name given to the resource Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, en relació amb l'atemptat terrorista d'aquest matí a Madrid Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Acció política Madrid Espanya ETA (Organització) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-11 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/168/20040322.pdf 132a7e08943d839de7ad14fd2e8265b3 PDF Text Text Catalunya oberta: una estratègia econòmica Cambra de Comerç de Barcelona | 22/3/2004 Agraeixo molt especialment al President de la Cambra, el Sr. Miquel Valls, i al President de Foment del Treball, el Sr. Joan Rosell que hagin propiciat aquesta trobada. I també agraeixo a tots vostès la seva presència. Vull fer-los arribar unes paraules carregades de projecte, carregades de compromís per part del Govern que presideixo, però espero també, si vostès així ho entenen, carregades de compromís en el futur per la seva banda. Un compromís que vull suggerir, que vull suscitar, que els vull proposar. Haig de començar dient-los que la situació actual a la qual faré un moment referència, no és una situació extraordinàriament senzilla de gestionar. Venim d'una de les situacions més dramàtiques que ha viscut aquest país, i jo diria Europa sencera, en els últims 25 anys. Uns atemptats de l'Onze de Març a Madrid que han representat d'alguna forma un dels moments més tràgics de la nostra democràcia. L'Onze de Març va ser efectivament un cop molt dur. Directe al cor i la vida de molts ciutadans i ciutadanes de Madrid. Molt dur per a tots nosaltres i també més enllà de les nostres fronteres. Amb un respecte enorme pel dolor que encara està present en nosaltres, crec que ara el que és important és fer una anàlisi serena i seriosa del que suposa la constatació d'haver esdevingut objectius del terrorisme internacional. Tenim en aquest sentit la necessitat i la responsabilitat de redefinir, o de contribuir a redefinir, una política europea de seguretat sense la qual no podem fer front d'una manera efectiva a l'amenaça del terrorisme. José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que contra el terrorisme no val la guerra sinó la comunitat d'intel·ligència. Penso que la comunitat d'intel·ligència no és senzilla de posar-la en marxa, i menys a Europa, on la pluralitat, la riquesa, els nacionalismes i els sentiments diversos i confrontats ha de posar-se en comú, però tanmateix no del tot i no per tot fan difícil una actuació que nosaltres com a ciutadans europeus haurem d'exigir. Catalunya pot contribuir a fer que Europa giri els ulls a la Mediterrània. Amb institucions com l' Institut Europeu de la Mediterrània, la Casa Àsia o el CIDOB, Catalunya ha de jugar un paper clau en aquest territori, en aquest escenari, en la transformació 1 �dels riscos en oportunitats i en restablir els ponts de diàleg en tota aquesta regió del Mediterrani. També per evitar riscos de les reaccions emocionals incontrolades en relació amb la immigració, que jo crec que es podria produir, i ho demano a vostès no només per l'important paper econòmic que juguen, sinó també perquè tenen també molts canals per influir a la psicologia social. El Govern, per descomptat el primer, però vostès hi han de contribuir. Crec que serà bo per a tots nosaltres que tractem de crear una psicologia que eviti d'alguna forma els riscos de les reaccions emocionals incontrolades en relació a la immigració, especialment del Magrib. Nosaltres, com a Govern català que s'estrenava, hem patit les darreres setmanes una fase dura de crítica no habitual durant els primers cent dies, però jo els dono per ben emprats perquè penso que tot això en el futur, en moments que potser ens tocaria passarho malament, ja no ho passarem tan malament. Diguem-ne que estem una mica curats d'espants. L'altre esdeveniment al que vull fer referència és al que implica el resultat de les eleccions generals del 14 de març. Els ciutadans i les ciutadanes d'Espanya van donar una lliçó democràtica anant a les urnes, massivament, i expressant, lliure i individualment, la seva voluntat política. Ho vam demanar com a resposta a l'intent de dinamitar el sistema que suposava l'atemptat: manifestar-nos divendres 12 col·lectivament i manifestar-nos individualment a les urnes el diumenge 14. Estic convençut que el futur immediat farà bons la majoria dels propòsits manifestats durant la campanya electoral i que tindrem un govern espanyol amb el que podrem parlar de tot. I amb el que acabarem entenent-nos. Dic acabarem entenent-nos perquè tampoc s'ha de donar per descomptat que pel de la familiaritat ideològica hi hagi una coincidència o una unanimitat absolutes. Hem passat, això sí, d'una situació que generava tensió negativa a una que generarà tensió positiva. Perquè tensions n'hi haurà; ser del mateix color no vol dir ser uniformes. La uniformitat no és ni signe de riquesa ni signe de pluralitat, i nosaltres ho som, som rics en idees i sensibilitats plurals. L'important és que existeixen canals de comunicació, i si no, la voluntat de inventar-se'ls, que la tenim. El camí que hem de recórrer, que Catalunya ja pensava recórrer, ara no té perquè ser una carrera d'entrebancs. 2 �S'obre, per Catalunya, una oportunitat històrica i no la deixarem escapar. Volem participar en el govern d'Espanya. Volem codecidir. Volem estar al pont de comandament. I no em refereixo al nombre de ministres, sinó a la capacitat d'influència, des d'aquí i des del propi Govern. No em voldria allargar gaire més i entrar ja en matèria. El compromís del govern de Catalunya és ferm i es pot resumir en el que són els objectius establerts a la cimera de Lisboa de l'any 2000: volem que l'economia catalana sigui dinàmica i competitiva, basada en el coneixement, capaç de generar un creixement sostingut i sostenible, i amb major cohesió social. I vostès diran, això és possible o és purament un enunciat de bones intencions? Ho sembla, perquè, finalment, tots tenim a dins del cap i a dins del cor la idea que aquestes coses no sempre han anat de la mà. I que la competitivitat i el dinamisme econòmics tenen la seva pròpia lògica que no sempre és amiga ni de la sostenibilitat ni de la cohesió social. En canvi, em sembla que avui tots estem convençuts que el món obert representa probablement un nou tipus de competència, que la competitivitat és ja una altra cosa, basada sobretot en la qualitat de les nostres pròpies societats interiors, qualitat en la innovació, però també des del punt de vista de la cohesió. La capacitat de generar riquesa sense per això mateix haver de generar unes classes desafavorides, privades dels beneficis de la societat del benestar. És més possible ara, que fins ara, que la contradicció entre la macroeconomia i la microeconomia sigui superada. La meva impressió és que la macroeconomia ha anat bé, però de vegades penso que la macro i la micro no sempre es donen la mà. I quan parlo de la micro no parlo només de la micro-empreses sinó també de la micro-famílies. Aquest país ha viscut una economia molt dualitzada en què gran part de la seva capacitat de creixement s'ha basat en el sector de la construcció i immobiliari, que jo respecto enormement i considero que ha sigut efectivament el motor del creixement, però que està basat en l'existència d'unes expectatives positives respecte del propi preu de la vivenda i dels preus immobiliaris. Per tant, en la mesura que hi pugui haver una desinflada d'aquesta bombolla immobiliària que jo crec que no es punxarà, sinó que hem de desinflar una mica si això es fa bé no hi haurà problema, però si això passés d'una forma poc preparada, el preu que pagaríem seria molt alt. Els joves viuen pitjor a nivell econòmic avui que fa 2, 4 ó 6 anys. Són autònoms que s'han de muntar la vida o que no tenen permanència 3 �assegurada al lloc de treball. En molts casos han vist créixer els seus ingressos però no tant com ha pujat el cost de la vida, i en tot cas, segur que no tant com han pujat els preus de la vivenda. Per tant, tenim una meitat de la població que és propietària d'actius immobiliaris, que està contenta quan els preus pugen, perquè la seva riquesa augmenta i una altra meitat de la societat que quan això succeeix és més pobra que abans. Aquesta és la situació a la qual em referia i que haurem d'afrontar. Nosaltres volem arribar a un acord per a la competitivitat, a un acord sostenible, per a la millora de la productivitat i per a la internacionalització. Per això el que volem és una estratègia econòmica de futur que sigui sostinguda i coherent. I aquesta estratègia passa pel diàleg i la concertació social. Perquè l'important no és només el què sinó també el com. En aquest sentit, el Govern està convençut que una política econòmica adequada no és únicament el resultat de l'acció pública que es vulgui impulsar des de la Generalitat. Requereix la implicació de tothom: - el diàleg entre totes les administracions - la col·laboració público-privada, - la implicació de tots els agents econòmics i socials; (i no tan sols de la distinció més tradicional de empreses-treballadors, sinó també del món educatiu en general i la universitat o els centres d'excel·lència en particular). Des del Govern ja hem començat a treballar per a que això sigui possible. Potser el millor exemple és l' Acord estratègic per a la internacionalització al qual em referia, que es va signar recentment per les Conselleries d'Economia i Finances, de Treball i Indústria i de Comerç i Turisme juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Això està basat en la idea, que els reitero, que la societat catalana és com una societat anònima, que té una presidència, que és el Govern; uns accionistes, que són els ciutadans i les ciutadanes; uns directius, que són les empreses catalanes i un sistema de formació, d'innovació i de recerca, que són les escoles i les universitats. L'empresa a Catalunya si aquestes tres funcions no van ben coordinades no anirà bé. I vostès que són empresaris ho han d'entendre potser molt millor que altres sectors de la societat. Han d'entendre que Catalunya és com una empresa i que aquestes tres funcions s'han de coordinar perquè les coses vagin bé, el qual no vol dir una política dirigista. Lluny d'això. 4 �L'acord estratègic que hem signat és per a mi un vot de confiança entre Govern i empresaris, entre Govern i sindicats i vull que quedi clar en què consisteix en aquest marc la política econòmica que impulsem des del propi Govern. Primer. L'acord estratègic per a la millora de la nostra competitivitat i la internacionalització de la nostra economia; Segon. Tots els temes que tenen a veure amb el pressupost i l'elaboració dels pressupostos; i Tercer. La millora del finançament. Com és lògic, aquests grans eixos van acompanyats d'altres mesures també fonamentals del programa de Govern. En concret, vull referir-me a quatre grans apartats, que són: - l'ajuda a l'economia productiva i les petites i mitjanes empreses; - les caixes d'estalvi i entitats d'assegurances; - la millora de la gestió i de la capacitat normativa en els impostos (tant propis, com cedits, com participats), - i les reformes institucionals ( com la reforma de la Llei de la Sindicatura de Comptes). La nostra estratègia econòmica es basa també en una política industrial activa -i preventiva a la vegada. No descobreixo res de nou en insistir en el paper clau que la indústria ha jugat històricament, i continua jugant, en l'economia Catalana. No tan sols com a peça vertebradora de l'economia sinó també en la generació d'efectes multiplicadors cap endavant i cap enrere. Tanmateix, per a que el seu rol de futur continuï essent vital, és necessària una nova política industrial - que faciliti la transició cap a una economia basada en el coneixement i - que potenciï les millores de la productivitat i les activitats de major valor afegit, - una política centrada en la innovació com a motor de creixement que permeti a les empreses catalanes excel·lir i accedir a tecnologies més modernes. - Una política que faciliti la difusió tecnològica i el foment de la cultura de la innovació entre el conjunt del teixit empresarial, especialment entre les pimes. Aquesta nova política industrial s'articularà sobre tres eixos claus: 5 �- La localització industrial, - la transferència tecnològica, - la innovació. La nostra política industrial té un conjunt d'actuacions previstes, les més importants de les quals son: 1. La creació d'una Agència Catalana d'Inversions Una agència d'inversions depenent de la Secretaria d'Indústria i Energia, que serà l'encarregada de canalitzar les inversions estrangeres directes i la localització exterior dels nostres establiments industrials i econòmics. L'agencia d'inversions vetllarà també per la localització de noves empreses que arribin es situïn en la mesura del possible en els territoris amb activitats industrials en regressió. L'Agencia Catalana d'Inversions, que naixerà d'estructures ja existents al Departament d'Inversió Estrangera del CIDEM (Catalonia Investment Agency) s'ocuparà de captar noves empreses que diversifiquin el teixit industrial. 2. La creació d'un Observatori de Prospectiva Industrial La situació existent obliga a dur a terme accions de prospectiva industrial que efectuïn una diagnosi detallada capaç de detectar les fases obsoletes (les que experimenten una clara erosió en termes de competitivitat) i les accions de suport relacionades amb la transferència de tecnologia que cal dur a terme per a consolidar les fases competitives (aquelles que assoleixen alts nivells de productivitat i eficiència). Aquestes accions es duran a terme a partir d'un Observatori de prospectiva industrial que es crearà al si del CIDEM. A més, i amb la participació de les empreses més significatives del sector es crearan unes "meses per a la competitivitat" que mitjançant una metodologia establerta definiran les fortaleses i les debilitats de cada sector 3. El Sistema Català d'Innovació A més llarg termini, la nova política industrial articularà el Sistema Català d'Innovació, la qual cosa suposarà la participació i cooperació de tots els agents implicats en el procés innovador en la configuració d'unes xarxes de centres de transferència tecnològica i d'innovació que creïn l'entorn favorable per a la modernització de les empreses catalanes. Podem interpretar el Sistema Català d'Innovació com una superposició jeràrquica d'una sèrie de Sistemes Territorials 6 �d'Innovació a partir del nucli central que forma l'àrea metropolitana de Barcelona. El Sistema Català d'Innovació estarà integrat, per una banda, pel Sistema Català de Ciència i Tecnologia del que formen part les universitats, els centres públics de recerca i els departaments d'R+D+I de les empreses i, per altra, per les empreses innovadores localitzades a Catalunya. Internacionalització Un cop esbossats els principals eixos i algunes de les actuacions en política econòmica i industrial, m'agradaria centrar-me sobre el primer dels que abans els he esmentat: la internacionalització de l'economia catalana. Si mirem les constants de la nostra economia, si mirem els indicadors, ens mostren que estem davant d'una situació econòmica fonamentalment -deixin-m'ho dir així- satisfactòria. Especialment si la comparem amb el context europeu. Crec que és important que aquesta realitat de bona salut de l'economia catalana s'imposi a certes imatges alarmistes, creades de manera inconscient la majoria de les vegades i de manera conjunturalment malintencionada en altres casos . M'agradaria donar algunes dades en aquest sentit. Bones i dolentes: En matèria de PIB, en matèria d'inflació i en matèria d'estimació del creixement del PIB de cara al futur i comparat amb Espanya, les notícies són bones, però no serien tan bones com la mitjana espanyola. Bé en relació a la Unió Europea. En els fons, si pensem, Catalunya és un esglaó situat entre el centre d'Europa i el centre de la península ibèrica. Tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista econòmic i de nivells de renda hauríem d'estar influïts segurament per la major lentitud del creixement europeu, això no tindria res d'estrany. 7 �Això va acompanyat d'una taxa d'atur inferior a l'espanyola i superior a l'europea, un altre cop entremig. I una taxa d'ocupació millor a l'espanyola, això enormement important, perquè una cosa és apuntar-se a les llistes de l'atur i una altra és la capacitat de generar la incorporació de tots els sectors de la població, les dones en particular, al sistema productiu. I en aquest sentit, un altre cop estem entre Espanya i Europa. Per bé i per mal. Dit això, també cal advertir que no podem caure en el cofoïsme a l'hora de contemplar la nostra economia. L'economia catalana té molts reptes al seu davant; i aquests reptes poden esdevenir difícils d'assolir i amb conseqüències econòmiques i socials traumàtiques si no els sabem fer front. Tenim al davant el repte de la internacionalització. Estem immersos en un procés de canvi ocasionat per fenòmens comuns a totes les economies desenvolupades com a conseqüència d'un món més obert, més global i més competitiu. Ens hem d'acostumar a pensar en termes nous, que és una cosa que els empresaris normalment estan obligats a fer, perquè sinó no podrien vendre o col·locar els seus productes en el mercat. Ens hem d'avançar a estats de consciència que de vegades altres sectors de la població els és més difícil d'entendre. Les fronteres han desaparegut. Els estats segueixen sent molt importants i és evident que en matèria de seguretat hauran de tenir més competències. Però ja no tenim moneda pròpia, no tenim fronteres, i amb les nostres regions veïnes ens hem de veure com un continuum físic i polític perquè ho som. Els països són - com he dit abans - com empreses i les empreses tenen un tamany òptic i tenen una cosa que se'n diu economia d'escala. Nosaltres estem en una situació com a país en el qual si no augmentem de tamany no ens en sortirem. I augmentar de tamany no vol dir fer conquestes militars, per descomptat, ni conquestes econòmiques en sentit turístic. Es tracta de llençar llaços, de crear sinèrgies, es tracta que sapiguem que en uns límits de 300 quilòmetres tenim uns 15/16 milions d'habitants en aquesta zona del món tocant al Mediterrani, que estan lluny de les dues grans capitals d'estat (Paris i Madrid), que voldrien ser més del que són, i que no ho seran si no posen en comú, per raons d'escala, algunes de les seves virtuts. Això no vol dir que no podem competir o haguem d'invertir més en productes i en serveis aeronàutics, per exemple. Tot i que sabem que tenim a poques hores d'aquí la segona de les capitals en producció aeronàutica, que es Toulousse. 8 �I això tampoc no vol dir que Catalunya es mengi a ningú, o que nosaltres volem una regió europea en el sentit de crear unes noves fronteres. El repte és aquest. El repte de la internacionalització és trobar el tamany adequat i els ritmes adequats de millora. L'objectiu és aconseguir fer del repte de la internacionalització una oportunitat per a que les nostres empreses puguin competir amb èxit a la lliga europea i perquè Catalunya pugui assolir i exercir un paper rellevant en una euroregió del Mediterrani que s'obre de nou cap en aquest moment cap a la seva part oriental. Ja s'ha dit, en diverses ocasions, que el nostre model de competitivitat està esgotant el seu recorregut. Jo no hi crec en això. Aquest model, basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat té un sostre que estem pràcticament tocant. Ha de transformar-se si volem ser competitius en el context internacional. La nostra estratègia, doncs, és millorar la nostra competitivitat a través justament de la millora de la productivitat. Aquest és el punt clau. I per aconseguir-ho hem d'incidir en uns factors estratègics fonamentals com són - la inversió en infrastructures, - la formació de capital humà, - la incorporació de processos d'innovació tecnològica en els sistemes productius - i més inversió en R+D+I - finançament de projectes de capital risc Aquest procés de canvi al que hem de saber respondre, de fet, ja s'està produint. I a Catalunya d'una forma més marcada que a la resta d'Espanya. Això es veu clar quan analitzem l'evolució de certs indicadors en els darrers 15 anys ( des de l'entrada a la UE): 1. Gran obertura de l'economia (exportacions + importacions en béns i serveis sobre el PIB): 50'4% (1986)  97'8% (2002) 2. Grau d'obertura (en béns): 43'0% (1990)  66'6% (2002) 3. Saldo comercial de béns i serveis amb l'estranger: -7'5% (1986)  3'2% (2002) 9 �4. % exportacions béns s/PIB: 14'2% (1990)  27'6% (2002) 5. % exportacions de Catalunya s/ total Espanya: 23'7% (1990)  27'7% (2002) 6. Exportacions catalanes de contingut tecnològic alt i mitjà:  63% del total d'exportacions industrials catalanes  32'3% del total de les equivalents a Espanya 7. Inversió estrangera: Davant aquest repte, el Govern té una responsabilitat especial en la generació d'un entorn social i institucional estable que faci possible que aquesta transformació es produeixi de forma ràpida i ordenada. En aquest sentit, com s'ha assenyalat, és rellevant l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana recentment subscrit pel Govern, patronals i sindicats. Aquest acord assenyala 15 línies estratègiques a seguir: i. La dotació d'infrastructures, tant de transports i comunicacions com de telecomunicacions, adequades a les necessitats de la nostra economia. Per exemple, les infrastructures aeroportuaries i resoldre d'una vegada el tema de les connexions, que són bàsiques, entre el sistema aeroportuari i el conjunt els sistemes de transport. Em sumo entusiàsticament a la demanda de l'alcalde de Barcelona - que per descomptat havia parlat amb mi abans d'anunciar-ho - en l'exigència que el tren d'alta velocitat arribi a l'aeroport. No a prop de l'aeroport, no. A l'aeroport. Perquè en aquestes coses - vostès que són empresaris ho saben - ens hi juguem molt per 20 ó 30 minuts de diferència. Hem de jugar molt fort i molt seriosament en matèria d'infrastructures per pensar-les totes elles cohesionades, que siguin 10 �un compacte competitiu imbatible. ii. La garantia de subministraments energètics suficients i de qualitat, el que comporta la millora de determinades xarxes de distribució i l'impuls de noves fonts energètiques compatibles amb el medi ambient i amb el disseny territorial i paisatgístic del país. No oblidem que aquest disseny paisatgístic del país és un dels capitals naturals que tenim. Imbatible si nosaltres no el fem malbé. A veure si se'ns fica al cap a tots que finalment això no és una pretensió d'intel·lectuals o de poetes o de pintors... Això és un valor per la gent, un valor pel país des de tots els punts de vista i per tant l'hem de considerar com un capital. iii. La modernització i integració de les polítiques actives d'ocupació i la formació de les persones, tant a nivell de l'educació general (millorament dels sistemes educatius des de primària a la universitat) com de la formació professional, en les seves diferents vessants (reglada, ocupacional i contínua) i a nivell d'oferta d'educació infantil (0 a 3 anys). iv. La innovació tecnològica a tot nivell, àmbit al que cal donar la màxima importància juntament amb la innovació de productes, processos i estructures organitzatives (potenciació de les estructures en xarxa, nous sistemes de motivació.....). v. La inversió en la recerca (bàsica i especialitzada) i el desenvolupament aplicat dels fruits d'aquesta recerca, tant per part del sector públic com del sector privat. vi. L'establiment de canals de concertació amb tots els ens públics i privats que permetin garantir una millora de les condicions de vida, especialment en els àmbits de l'habitatge, la sanitat i l'atenció a les persones. Ja saben que aquestes són prioritats del meu Govern. Quant a habitatge, vull afegir que aquesta sostenibilitat basada en la cohesió social es trencaria si no ens adonéssim que un dels efectes de la tendència perversa del mercat - el mercat té tendències positives i tendències perverses - es la concentració de la riquesa i de la pobresa. Això no està dit per la teoria microeconòmica i tanmateix aquestes concentracions es produeixen per una qüestió de preus. Però no solament perquè els preus de les zones riques són més alts, sinó perquè desgraciadament la dinàmica dels preus juga en contra de la barreja. Hi juga en contra perquè quan una persona veu que en el seu barri va arribant més gent de fora i li canvien les condicions de vida, aquella persona se'n va. I en el moment que aquella persona se'n va els preus comencen a baixar. I això és el símbol i el signe que comença la segregació. 11 �vii. L'establiment de mesures i serveis que facilitin la conciliació de la vida laboral amb la vida personal i familiar. viii. El millorament de la qualitat dels serveis de sanitat que evitin les ineficiències que repercuteixen negativament en l'àmbit empresarial i en les persones. ix. Un sistema de protecció social que afavoreixi la inclusió (complements de pensions, renda ciutadana garantida, etc.). x. Aprofundir el desenvolupament del marc català de relacions laborals i la negociació col·lectiva i els seus instruments per a la millora de la qualitat del mercat de treball. xi. La potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de responsabilitat social en el desenvolupament de les empreses. xii. La disponibilitat de recursos financers assequibles per finançar l'aplicació de les innovacions i els reajustaments necessaris per adaptar-se als nou contextos econòmics. xiii. La necessitat de projecció internacional de l'economia catalana, abastant tant la exportació com la implantació productiva en altres espais econòmics i la inversió a l'estranger. xiv. La consolidació d'un entorn que afavoreixi l'activitat empresarial, amb un marc normatiu i institucional estable i generador de confiança i amb la potenciació de valors que contribueixin a crear una nova cultura del treball. xv. El foment i la promoció de xarxes d'excel·lència i creativitat, així com l'impuls d'instruments facilitadors i estimuladors de la capacitat emprenedora. Catalunya té motius, arguments i raons per mirar amb optimisme l'etapa que s'obre davant nostre. Tenim capacitat emprenedora i noves generacions d'emprenedors, empresaris i professionals; tots ells gent altament formada. Tenim capacitat financera per endegar projectes. Tenim una base productiva sòlida. Tenim prestigi i reconeixement internacional i una bona imatge. 12 �Tenim i tindrem una administració "business friendly", que cercarà sinèrgies amb els sectors empresarials. Que liderarà sense confondre els papers, sense intervencionismes. L'economia catalana ha estat sempre capaç de fer front als reptes de l'obertura i de la internacionalització, com ho demostra, entre d'altres coses, la força de les nostres exportacions. I com ho demostren el vigor i la capacitat d'adaptació amb que les nostres empreses i la nostra economia van saber superar, en el seu moment, la crisi estructural del sector industrial, el tèxtil per exemple, que havia estat, durant més d'un segle, l'eix vertebrador de la nostra economia; i com va saber adaptar-se, amb èxit, a l'obertura dels mercats i a la fi de l'existència d'un mercat protegit que va suposar l'entrada a la Comunitat Europea a l'any 1986. Catalunya no ha de tenir por a la internacionalització, al contrari, és el terreny on millor ens sabem moure. Per això, hem d'ajudar a la internacionalització i l'obertura de la nostra economia i a la capacitat i la fortalesa de les nostres empreses per competir en un context internacional. Aquest país ha mostrat una fortalesa extraordinària quan ha fet falta, i no tinguem cap dubte de que tornarà a mostrar-la. I el compromís del Govern per a que això sigui així és un compromís innegociable, és innegable. I serà permanent. Torno a dir que s'obre una nova etapa per a Catalunya, amb oportunitats que podríem qualificar d'històriques. No només tirarem endavant projectes tant fonamentals per les 'lleis estructurals bàsiques' d'aquest país com són el nou estatut, la millora del finançament, la reforma del Senat, la justícia de proximitat o la pluralitat cultural d'Espanya. En l'etapa que vam encetar a Catalunya el desembre passat i a Espanya diumenge el 14 de març, creiem que serà històric el fet que es consideri tan important com aquestes lleis a les que m'he referit, els mapes, el dibuix, les infrastructures, les xarxes. El passar d'un país-estrella, amb un centre i uns braços, a un país-xarxa. Els mapes seran tan decisius com les lleis. Els mapes de Catalunya i els mapes de tota Espanya. És aquí on ens hi juguem en bona mesura el nostre futur. Així com la ciutat de Barcelona, amb un govern central col·laborador, va viure a final dels anys vuitanta i primers dels noranta, una experiència contundent i reeixida, avui estic més convençut que mai que ara repetirem aquesta experiència a escala catalana. Repetirem i ampliarem. I els puc garantir que en uns anys veurem un canvi extraordinari. Una Catalunya extraordinària, bolcada a fora, perquè 13 �en el món obert no hi ha fronteres ni defenses. La defensa és la qualitat de vida interior i l'atac és l'exportació d'idees, de productes i de capitals. Farem el possible i el que calgui perquè això sigui una realitat. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem moltíssim. Però aquest és un joc apassionant i l'hem de guanyar. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1650 Title A name given to the resource Catalunya oberta: una estratègia econòmica Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cambra de Comerç de Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Economia Euroregió Finançament Globalització Infraestructures Relacions Internacionals Unió Europea Model social Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/169/20040419.pdf 03835abdaefbc7830423bdb2f06d01a9 PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant la Celebració dels 25 anys dels ajuntaments democràtics Parlament de Catalunya | 19/4/2004 Havíem estat escollits democràticament, per primera vegada al nostre país, des de la caiguda de la Segona República. Els ciutadans de Catalunya i de l'Espanya democràtica, havíem recuperat, gràcies a la Constitució de 1978, el dret a fer sentir la veu i el vot, a l'hora de decidir la forma de governar els pobles i les ciutats. Avui celebrem el que allò va significar, i el que han suposat vint-i-cinc anys de democràcia municipal per al progrés i per al benestar de Catalunya. Des d'aquella primavera, des d'aquella primavera del 79, els ajuntaments democràtics hem tingut ben segur un paper cabdal en la construcció de la Catalunya dels ciutadans, de la Catalunya del dia a dia. El municipalisme ha estat un veritable motor, del desenvolupament social i polític de Catalunya en tot aquests anys, potser no prou escoltat, potser no prou reconegut fins ara. En celebrar aquests primers vint-i-cinc anys és bo que ens aturem un moment a considerar què s'ha aconseguit i quins són els principals reptes que tenim al davant. Què s'ha aconseguit en aquests vint-i-cinc anys? La devolució dels ajuntaments als seus ciutadans, que es va iniciar l'any 79, i que ha suposat la transformació del sistema de govern local en dos sentits: la millora de la qualitat democràtica en el govern més proper als ciutadans i, per tant, més visible, i la transformació, una transformació sense precedents, dels pobles, vil·les i ciutats d'arreu de Catalunya; una transformació física, una transformació que com cap altra en política es pot veure i tocar. Efectivament, els ajuntaments democràtics han posat la dimensió del territori en el centre de la concepció política de la societat. S'ha passat a fer la política, les polítiques, des del territori. Per primera vegada en segles, el nostre país ha vist néixer una generació que ha arribat a la majoria d'edat vivint en democràcia, i sense haver patit cap guerra, cap guerra interior, cap interrupció forçosa del sistema de llibertats, i això és realment extraordinari. Tothom ho accepta, com accepta la millora de les condicions de vida dels ciutadans en tots els camps: a les escoles, en l'assistència mèdica, en el clavegueram, en l'urbanisme, en els centres cívics, en els casals de cultura, en els parcs i espais de lleure, en els transports, en la via pública, en la policia local, en les instal·lacions esportives, en els polígons industrials, i un llarguíssim etcètera... 1 �Els municipis, doncs, han modernitzat la xarxa de serveis i d'infraestructures en un procés de transformació sense precedents al nostre país en el seu conjunt. Com a resultat, els alcaldes i els regidors han aconseguit, heu aconseguit, un rol polític d'importància cabdal. Heu esdevingut, testimonis directes de les contradiccions i de les satisfaccions alhora que marquen el dia a dia de la gestió dels afers públics. Potser com cap altre sector de la classe política. Tarradellas, el president Tarradellas, em deia un dia: "vostè, toca les obres, jo només firmo decrets". Amb això volia dir que ell sentia la distància del poder respecte de la societat, quan aquesta distància no és la del cos a cos de la governació municipal i la de la visió, jo diria que física, elemental, directa de la transformació de les ciutats. Els regidors i els ciutadans de 1979 volien que les coses fossin i es fessin més a prop de la ciutadania, més a prop dels ciutadans materialment, ideològicament, temperamentalment i tot, si em permeteu. Tots plegats volíem donar forma política al valor de la llibertat i al valor de la proximitat i ens en podem donar per satisfets amb la feina que s'ha fet. Molts de vosaltres sabeu que sempre he trobat a faltar una major i millor relació entre la Generalitat i els ajuntaments i sabeu també que tenir-la és un dels meus propòsits en el període que tot just fa uns mesos hem encetat: escoltar, parlar, entendre, que no vol dir abdicar, al contrari. Pel que fa als reptes per als propers anys, hem de tenir en compte que aquesta evolució tan positiva del primer quart de segle de la democràcia municipal aporta un balanç esperançador, però, tanmateix, apareixen nous reptes al Govern de les nostres societats. En primer lloc, el repte de la participació, que no vol dir funcionaritzar la ciutadania, sinó civilitzar la funció pública, acostar-la al públic. En segon lloc, cal aprofundir allò que els anglosaxons anomenen, i nosaltres hem comprat aquesta paraula, la devolució de competències als ajuntaments, el 40-30-30. És a dir, que la proximitat governi més de la meitat de les coses que ens passen a nivell públic. En molts casos es tracta de reconèixer el que ja passa en la realitat, encara que la Llei no ho hagi previst, que els ajuntaments, com a institucions més properes, assumeixen la resolució de les necessitats dels ciutadans, fins i tot quan aquestes no són de la seva competència. Avui els ajuntaments en el nostre sistema polític estan en condicions d'assumir un paper més important encara en la direcció i en la gestió de pobles i ciutats, i sobretot un paper més conscient, més 2 �oficialment admès. Per això caldrà millorar el finançament. És una obligació cap als governs locals i és una obligació, també, cap als ciutadans. Deixeu-me, finalment, dir-vos que ens arriba una onada de nous reptes de caràcter social i econòmic a nivell global. Ens arriba de fora, ens arriba del context internacional en què vivim. El temor global té la seva dimensió local, com la tenen la immigració, la deslocalització d'empreses o l'ús i l'aplicació generalitzada de les tecnologies de la informació i la comunicació; com ho té l'envelliment de la població i com ho tenen la millora de les zones urbanes amb riscos d'exclusió o de degradació, perquè és aquí, en aquestes zones, probablement, on ens hi juguem el futur com a país. En tots aquests camps caldran polítiques concertades, i caldrà la complicitat i la coordinació entre ajuntaments i Generalitat, i ens tindreu al vostre costat, al conseller de Governació, el vostre conseller, i a mi mateix. Aquest és un Govern format majoritàriament per persones que procedim dels ajuntaments, que havíem estat alcaldes i regidors, sabem el pa que s'hi dóna. No en dubteu. El nostre acord de Govern reflecteix aquesta voluntat de reforçar el paper i els recursos dels governs locals. Ho hem fet en els ajuntaments grans i ho hem de fer a tot Catalunya. En la reforma de l'Estatut el punt de vista municipal hi ha de ser, de manera indiscutible, però també cal que els municipis reforcin i consolidin la seva col·laboració mútua, que es mancomunin, que es mancomunin objectius, projectes, serveis i polítiques. Durant molts anys, s'han compartit experiències i preocupacions i el balanç és positiu i esperançador. No obstant, en el nou context social i polític resulta necessària una nova etapa en la coordinació del municipalisme català, nova etapa que em consta que és així considerada per les dues organitzacions municipalistes catalanes. És per això que encoratjo els ajuntaments i les associacions a sumar les seves forces i fer sentir una sola veu a través de la qual s'expressi la voluntat d'un país caracteritzat per la seva diversitat cultural i geogràfica. Per acabar, vull tenir un record molt emotiu a tots aquells que en algun moment d'aquesta etapa democràtica van exercir aquestes responsabilitats, alguns ho han deixat i alguns ja no hi són. Voldria esmentar, permeteu-m'ho, a títol personal, perquè sé que ho entendreu, tots heu viscut en algun moment aquestes circumstàncies, tres companys meus de l'Ajuntament de Barcelona, 3 �nostres, en el qual vaig tenir el privilegi de poder treballar quan, com vosaltres, vaig tenir aquella responsabilitat. Tots tres ens han deixat en aquest llarg camí encetat avui fa vint-i-cinc anys, i representen tres cares de la proximitat, de la capacitat, de l'honestedat i de la tenacitat que requereixen, que requereix la política municipal. La Maria Aurèlia Capmany, en Josep Maria Serra Martí i l'Antoni Santiburcio, vagi per ells i per tots els qui ens han deixat el nostre record emocionat. Vull afegir-hi, l'alcalde del Prat, mort d'accident, anant a casa seva, anant al seu Ajuntament, tornant al seu Ajuntament, l'Antonio Martín; l'alcalde de Reus, Anton Borrell, i el cap de l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona, Ramon Trias Fargas. La seva feina, la dels governants i la dels opositors, com la de tants i tants d'altres, com la vostra d'ençà que hi sou, ha contribuït a consolidar la democràcia i a enfortir l'esperit cívic i d'integració de la nostra societat, i a fer que els nostres pobles i ciutats hagin guanyat cada dia una engruna més de qualitat urbana, de qualitat cultural i de qualitat de vida. Avui, dia 19 d'abril de l'any 2004, vint-i-cinc anys després de prendre possessió la primera generació de regidors i regidores sorgits de la nova etapa que es va iniciar en aquell moment al nostre país, podem mirar al futur amb més serenitat i amb més esperança que mai. Més que mai, quan a més Barcelona esdevé la ciutat seu de la Unió de Ciutats del Món. Vull avançar-vos que amb el conseller de Governació estudiarem la possibilitat de, com vosaltres demaneu en el vostre manifest, declarar el dia 19 d'abril, per a cada any, a partir d'ara, el dia del municipi i rebre-us cada any, sigui en aquesta casa, si el president del Parlament així ho considera oportú, sigui en el Palau de la Generalitat. N'hem parlat, en parlarem, tenim una visió favorable d'aquesta possibilitat i, per tant, si tot va bé, ens acomiadem però només per un any. Fins a l'any que ve. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1651 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant la Celebració dels 25 anys dels ajuntaments democràtics Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Administració municipal Administració pública Benestar Social Municipis Democràcia Infraestructures Acció política Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-04-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/170/20040527.pdf 4b29de8de6e258fd89fa2ca871d9a7d6 PDF Text Text Una propuesta catalana para la España plural (castellà) Club Siglo XXI de Madrid | 27/5/2004 Quisiera agradecer y aplaudir la iniciativa, que en esta ocasión han tomado el Club Siglo XXI y Tribuna Barcelona, de organizar un intercambio de puntos de vista, y que nos deparará en un futuro próximo la presencia del Alcalde de Madrid y de la presidenta de la Comunidad en la Ciudad de los Condes Reyes, que es la mía. No puedo iniciar esta intervención sin un recuerdo emocionado para las víctimas del atentado del 11 de marzo, sin unas palabras de ánimo a sus familiares y amigos y para sus conciudadanos sin reiterar una vez más el reconocimiento que todos los ciudadanos de España tenemos para el pueblo de Madrid. El ejemplo de entereza, eficacia y serenidad del pueblo de Madrid, también de comunicación y de reacción en el sentido práctico y en el sentido sentimental asombraron a todo el mundo. Madrid se ha convertido en un icono del mundo. Y esto en Catalunya ha calado tan hondo que este año la Generalitat ha decidido otorgar el premio Blanquerna precisamente a ese pueblo de Madrid, que en marzo dio su extraordinaria lección al mundo entero. Es un gesto con el que queremos expresar nuestra convicción de un futuro más fraternal entre nuestros pueblos. Más allá de la indispensable competencia sin la cual unos y otros no estaríamos donde estamos sino muy por debajo. Yo siempre he creído que la dialéctica entre Catalunya y Castilla, entre Madrid y Barcelona, está en la base de una buena parte de los dramas de este país pero también y sobretodo de sus éxitos. Esta es el arma secreta de España, esa competencia precisamente. Y que la competencia que viene ahora entre un Madrid olímpico y una Barcelona que va a ser más sede de instituciones estatales, es un nuevo capítulo de esa competencia que va a ser muy interesante. Hace poco más de un año -en marzo de 2003- me dirigía a ustedes desde esta tribuna para exponerles unas reflexiones sobre el estado de las relaciones entre Catalunya y España, sobre el interés que debiera tener el Estado en que Catalunya se implicara a fondo en la construcción de la España plural, y finalmente, sobre el contenido de las reformas que propugnaba, en aquel entonces como candidato a la Presidencia de la Generalitat. Tales reflexiones se completaron con un estrambote final dedicado a la guerra del Irak y a la decisión de José Mª Aznar de que España participara en la misma. 1 �He de decirles que aquellas reflexiones se hacían en un marco concreto, caracterizado por una creciente asfixia del clima político que auguraba un futuro difícil. Un casi inevitable choque frontal entre un Gobierno de España dirigido por el Partido Popular y un nuevo Gobierno de Catalunya parecía dibujarse en el horizonte. Les manifestaba deseos y temores. Finalmente fueron éstos últimos los que se cumplieron. Pero sólo a corto plazo, porque luego cambió todo, empezando por el gobierno español. Por ello, hoy puedo hablarles con un telón de fondo bien diferente. Un telón de fondo, un escenario y unos actores totalmente distintos. El cambio se ha producido en Catalunya. Si bien es cierto que no de la forma a la que mi partido y yo personalmente aspirábamos. El cambio se ha producido con un grado superior de complejidad que hace más delicada su gestión, pero que a la vez lo hace más genuino, más representativo del pluralismo político y social de la Catalunya de hoy. Y con un formato europeo como el alemán, el francés o el belga de gobiernos de coalición. Por ello puedo hablarles de una Catalunya cambiada. Y el cambio se ha producido también en España. Con un dramatismo e intensidad inesperados, pero precisamente por ello con una mayor sinceridad y un potencial transformador formidable. Y, lógicamente, con un muy alto nivel de exigencia, expresado de forma espontánea en el "! No nos falles!" con que fue saludada la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero y que tan hondamente caló en el ánimo de este presidente joven, que tiene una memoria de elefante para esas cosas. Siempre me recuerda que cuando vino a Barcelona la primera vez, yo no le conocía de nada, y le dije que el era la gran esperanza blanca. Tiene fijaciones claras respecto a los momentos y a las personas y los entornos que significan luego en la historia del país y en su historia personal. Y una observación más del escenario de hace un año: en marzo de 2003 estábamos en plena guerra de Irak, con un presidente del Gobierno de España que lucía como gran mérito su alianza con los neoconservadores norteamericanos. Esos que hoy empiezan a estar menos de moda, los Estados Unidos, no sólo en Europa. Hoy asistimos horrorizados a las funestas consecuencias de aquella insensata aventura, pero felizmente con las tropas españolas de regreso a casa, fruto de un decidido golpe de timón proeuropeísta de nuestra política exterior. Mi intención hoy es pasar aquella exposición de hace un año por el tamiz de la nueva realidad política y de las nuevas responsabilidades asumidas. Por unos y otros. Pero especialmente, claro está, por 2 �quienes tenemos la responsabilidad de gobernar Catalunya en estos momentos. No pretendo explicarles por enésima vez que existe un problema catalán. Y que, por derivación de éste, existe un problema español. Y no lo pretendo porque lo que ocurre es lo contrario, en un doble sentido: 1.- Existe un problema español y el de Catalunya es derivado o parte del mismo. No es que los catalanes se hayan inventado algo para que España sea un problema; es que España es problemática porque tiene Catalunya y Castilla, Andalucía y Galicia, el País Vasco y Extremadura. No al revés. 2.- En realidad el problema español no es un problema, es una ausencia del mismo, una ignorancia de que exista, o una falta de atrevimiento en la aceptación de que existe y en definitiva la falta de un proyecto. Los que me conocen saben que mi política (en fondo y forma) está en las antípodas de los que quieren vivir del "problema catalán", en el que para empezar no creo. Lo que estoy es empeñado en que Catalunya se implique en la solución del problema español en el que si creo. Porque ese es el secreto: el problema catalán no es otro que el problema español. Entendámonos: lo que hemos señalado -casi hasta la saciedad- como "problema", podríamos pasar a considerarlo simplemente "cuestión", "objetivo", "propósito" o, como les anunciaba entonces y vengo a contarles hoy, "propuesta". La propuesta catalana de España. La España que queremos. Mejor, insisto: la España que proponemos. Hace un año les decía que me preocupaba que la relación entre Catalunya y España no pasara por su mejor momento. La colaboración entre el nacionalismo catalán conservador y la derecha española podía haber sido un hito histórico en el reconocimiento definitivo de la personalidad de Catalunya en una España integradora, pero por desgracia aquella colaboración se saldó con un estrepitoso fracaso para los dos nacionalismos, el nacionalismo catalán y el nacionalismo español. No solo fracaso electoral, sino en eso que era más importante, que era hincarle el diente al problema de España. Nunca, en 25 años de democracia, se había percibido en Catalunya tanta hostilidad como entonces emanada desde el Gobierno de España y desde la opinión pública vinculada al mismo. Y, lo que a mi juicio es peor: en un clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y los separatistas. 3 �Les expliqué entonces mi apuesta y mi propuesta por alcanzar un compromiso de la Catalunya progresista con la España plural, con la intención de recuperar el clima moral, intelectual y político que debiera permitir pensar otra vez España con la generosidad con que lo hicieron los constituyentes de 1978. No la misma meta sino la misma ambición, lo que supondría hoy una meta algo más ambiciosa, porque el tiempo no pasa en balde. Asimismo les advertí que existían en Catalunya -y existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable - otros planteamientos con un común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien la resignada conllevancia que supone la vía intentada durante años por Convergencia i Unió: No sabe, no contesta, no entra, no participa, simplemente está, que ya es mucho. Es mucho para que sigan las cosas como están, pero no basta para que los problemas se resuelvan. ¿Dónde estamos hoy? En Catalunya el cambio político comporta el compromiso de llevar adelante la apuesta por avanzar en el autogobierno, a la vez que se participa a fondo en la articulación de una España plural. Es más: el proyecto del Gobierno de Catalunya se nutre de la experiencia histórica que nos dice que existe una correlación positiva entre el autogobierno de Catalunya y la democracia en España. Se me podrá objetar que, en todo caso, éste es el propósito del socialismo catalán y que no está nada claro que lo sea también de los otros socios del gobierno catalán. Entiendo la objeción y la reserva sobre el grado de compromiso que los independentistas catalanes tienen con un proyecto que supone una plena implicación de Catalunya en la política española. Me voy a explicar sobre esto. Yo no tengo ninguna duda de su compromiso con ese proyecto porque saben que hoy por hoy es el único viable y el único interesante. Es más: el independentismo democrático está cada vez más convencido de que su meta -lejana- pasa por todas y cada una de las estaciones que contempla el recorrido de la España plural que los socialistas definimos y acordamos en Santillana del Mar este verano. Y este camino, en Catalunya lo vamos a recorrer juntos. Tenemos ocho años por delante para ello - porque este gobierno está ahí para durar, se lo aseguro. 4 �No hagan cábalas ni digan los medios que Maragall ha dicho que Catalunya se planteará dentro de ocho años si se independiza o no. Un sector importante del catalanismo se lo ha planteado siempre. Macià i Companys en 1931 proclamaron la República Catalana en la Federación de Repúblicas ibéricas. hasta que días más tarde Fernando de los Ríos les convenció que la denominación que desapareció en 1714 era más prudente: la Generalitat de Catalunya. El pasado, muy pesado por cierto, muy grávido, nos ha hecho sabios, y esas ingenuidades del lenguaje o verbales ya no las cometemos. Hay independentistas en mi gobierno pero ellos saben - a diferencia de CiU, que administró la relación con España con habilidad y agnosticismo, pero sin implicación en el gobierno español - ellos saben que hay que implicarse. Y nos vamos a implicar ¡y tanto! como decimos en Catalunya, ¡faltaría más! como dicen aquí. No les pido que compartan mi fe en la España plural, tan sólo les pido que compartan mi esperanza. La caridad no está invitada a esta cena. Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y España. No comparto este dramatismo de "las últimas oportunidades", pero es un estado de ánimo que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo. Todos somos conscientes, ellos y nosotros, ustedes y yo, de que el nacimiento emocionante de la Europa unida, la moneda y el arancel europeos, y pronto la defensa y la seguridad europeas, con los recelos y la parsimonia que se quieran, van a cambiar, están ya cambiando, el significado de palabras tan sagradas como nación y estado. Para que nos vamos a engañar. Arancel, moneda y seguridad. No poco. En esta nueva plasticidad se sitúa el problema de España, mejor, el proyecto de la España plural y diversa. Plural, que quiere decir formada por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos - distintos en el sentido de que lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil. Hay varias maneras de compartir lenguas en España según de que autonomía se trate. Y con el derecho civil pasa lo mismo. Por suerte el cambio político en España ha desbancado el escenario más pesimista: el de la confrontación estéril entre una Catalunya en demanda de más y mejor autogobierno y el de un Gobierno de España cerrado al diálogo, convertido en guardián de unas supuestas esencias constitucionales y, lo que es peor, convencido de que el 5 �conflicto con Catalunya y el País Vasco iba a ser su mejor arma electoral. Aznar acertó en integrar en la democracia a toda la derecha española, que no lo estaba, incluida la que aceptó a regañadientes la Constitución. Incluido él, por decirlo de alguna forma y muy brutal. Tuvo el mérito de que se pudiera decir y se puede decir, que en España quien no es constitucional es una ínfima minoría, y eso se lo debemos en buena medida a Aznar, que no votó la Constitución porque no le gustó la palabra nacionalidades. Dijo que era disolvente. Y sin embargo detrás de él han entrado en la vida constitucional todos los ciudadanos españoles excepto algunas minorías. Y Aznar se equivocó, sobretodo en los últimos cuatro años, azuzando de nuevo el fuego de las tensiones territoriales por doquier; de Catalunya y Euskadi con el gobierno central. Seguramente con culpas compartidas, no lo voy a negar, pero desde luego con una hostilidad muy clara desde el Gobierno; y entre comunidades -como en el caso del trasvase del Ebro, tardía resurrección de un proyecto de España, el de Joaquín Costa, que siendo justo en su momento, no lo era, en absoluto, en éste. Por el contrario el nuevo Gobierno socialista abre un horizonte de diálogo con las aspiraciones de mejora del autogobierno, de compromiso con el espíritu de la Constitución y, por consiguiente, de apertura a su conveniente reforma y, sobre todo, de responsabilidad política e institucional, incompatible -todo ello- con un uso electoralista de los problemas territoriales. Entiendo que ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático de profundo calado, una vez culminado con éxito el ciclo iniciado hace 25 años. Renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas, perfeccionar el Estado de Bienestar, conseguir el pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo, han de ser los grandes objetivos de este segundo ciclo democrático que estamos iniciando. Son objetivos en consonancia con la exposición programática del presidente del Gobierno en su discurso de investidura. Soy consciente de que estamos ante una agenda de reformas muy ambiciosa y exigente, que difícilmente podrá culminarse en una legislatura. Encajar las distintas piezas: A) de las reformas estatutarias, B) de la revisión del sistema de financiación autonómico y local, C) de la devolución de competencias a los municipios y D) de la reforma constitucional, requiere, para empezar, de una enorme 6 �voluntad política, de una convicción granítica en las posibilidades del diálogo, de una lealtad institucional básica compartida entre todos los actores políticos, de un mesurado dominio de los tiempos políticos y de una gran flexibilidad para conseguir el resultado final. Lleva razón Gregorio Peces Barba al reclamar, para esta etapa, atención y esfuerzo por conseguir el adecuado equilibrio entre memoria y olvido para no dañar el patrimonio acumulado. Y lleva razón Muñoz Molina en proponer una mayor sinceridad en el juicio del pasado. Con este espíritu plantea Catalunya su propuesta. Una propuesta pensada desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España. Quiero que entiendan que nuestro propósito es el de contribuir a hacer una España que si se acepta tal como es, en su espléndida diversidad, ampliará enormemente sus horizontes, porque adquirirá una confianza en si misma que, en términos globales, le ha faltado o no ha poseído en la medida necesaria. Quiero que entiendan que les hablo desde una Catalunya tolerante, abierta, vanguardista, acogedora, solidaria, progresista en sus políticas sociales, comprometida en la construcción de la España diversa, puente con Europa y referencia mediterránea. ¡Quítense de la cabeza los viejos tópicos de la Catalunya sólo burguesa, de la Catalunya insolidaria y de la Catalunya antiespañola! Quiero que entiendan que nos dirigimos a la España democrática, abierta y tolerante; a la España plurinacional; a la España fuerte y segura que vuelve a Europa, que hace de puente entre Europa y América Latina, que va ejercer a fondo su responsabilidad mediterránea; a la España en malla, que construirá las redes transversales que reforzarán la unión de los iguales; a la España próxima, cálida, sensible a las razones y a los sentimientos de todos sus pueblos. La que debe exigir a Europa, y eso va a ser muy importante, que reconozca las diversas lenguas de Sepharad, habiendo empezado por reconocerlas, amarlas y defenderlas ella misma. Y también quiero que los catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España, que hagamos el esfuerzo de ponernos en el lugar de los otros pueblos de España, de comprender y respetar sus sensibilidades, sus aspiraciones y sus intereses. Si así lo hacemos daremos un paso importante en la construcción mental y sentimental de la España plural, de la España en red que 7 �sólo puede ser el resultado de la aproximación, de la empatía y del acuerdo entre los pueblos de España. Miren: Catalunya tiene más intereses en juego en Europa que en España. Tiene más cosas que resolver en Europa que en España. No es ya por interés, como lo era para la burguesía catalana del 900 (arancel frente a la competencia extranjera o antidisturbios frente a la vitalidad del movimiento obrero), es por afecto, es porque mis abuelos eran alicantinos y el padre del secretario general de uno de los partidos de la coalición del Govern de Catalunya es aragonés, y el otro, no su padre sino él, nació en Castellón; es porque mi nieto es medio portugués;es porque tenemos las sangres mezcladas; es porque el humor madrileño nos hace reír más que el francés, a pesar de los pesares; es porque Montilla es de Iznajar y Cornellà; es porque el flamenco catalán de Peret o Duquende es inigualable; es porque en Valencia y Baleares se habla catalán, o como quieran llamarle al catalán que hablan. Es por todo esto que no nos vamos a separar. No por interés, entiéndanlo. Y a pesar de nuestras querellas internas y nuestras diferencias, que son la sal de la vida, ahí estamos. Los catalanes no sabríamos que hacer sin pelearnos con los madrileños. Nos aburriríamos mortalmente. Dicho esto, quisiera, ahora, exponerles, aunque con las limitaciones que este acto impone, las motivaciones y el alcance de la reforma del Estatut de Catalunya. Más y mejor autogobierno para Catalunya Se pueden preguntar ustedes si nuestra actitud en el debate constitucional, la de los socialistas catalanes, que no tenemos grupo propio en el Congreso pero que nunca hemos renunciado a tenerlo lo perdimos, pero lo perdimos después del golpe de Estado, y eso hay que tenerlo en cuenta-, va a ser distinta de la del conjunto de los socialistas españoles. No va a ser distinta pero vamos a defender la nuestra en el seno del socialismo español, ¡y tanto! Tenemos nuestra propuesta. Y el día que tengamos grupo propio no por eso el socialismo español dejará de ser mayoritario, que quede claro. ¿De qué España estamos hablando? ¿Qué cubre el adjetivo español? Precisamente nuestra fuerza reside en el hecho de que la España que representamos los socialistas es plural, tan plural como lo será entonces el socialismo en el Congreso, frente a una derecha unanimista, y por tanto más cómoda y más confortable, pero por lo mismo menos representativa de la España real. Este es el envite, precisamente. 8 �No se trata de una propuesta, la nuestra, en clave exclusivamente catalana. Quiere ser, como he dicho, un elemento de engarce. El Gobierno de la Generalitat que presido no ha presentado un proyecto cerrado de reforma estatutaria -algo que otros sí han hecho, legítimamente, sin duda- . Catalunya se ha limitado a esbozar unas líneas maestras de lo que a su juicio, a nuestro juicio, debe ser la reforma. En nuestro ánimo no está condicionar el resultado final del trabajo de la ponencia parlamentaria ni del proceso de amplia consulta social que se ha establecido. Quede clara nuestra voluntad, pues, de mantener el propósito de que el Estatut que llegue a las Cortes españolas lo haga con el consenso máximo. A la mayoría de los catalanes no les interesaría el Estatuto, ni el que tenemos ni el nuevo, si no fuera a representar más progreso y más igualdad. Lo importante al plantearse la reforma es entender y conseguir que el Estatuto se convierta en un instrumento suficiente para dar respuesta a las aspiraciones y necesidades de los catalanes. Son aspiraciones y necesidades que pasan por la mejora de la vida cotidiana de las personas, por afrontar las inseguridades que preocupan día a día, por abordar con coraje y serenidad el fenómeno de la inmigración, por facilitar el acceso generalizado a las nuevas tecnologías, por actuar con eficacia ante la progresiva degradación del medio ambiente. Y por robustecer la personalidad de un pueblo y de unas instituciones que son ya responsables de la mayoría de esos temas. Pero además, la reforma del Estatuto ha de suponer una renovación del pacto de convivencia entre todos los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. En el Estatuto se plasma un compromiso colectivo para convivir de forma pacífica y democrática. En el Estatuto se encuentran las reglas del juego que Catalunya se da a sí misma para resolver civilizadamente las diferencias propias de una sociedad abierta y plural. Son unas reglas del juego que se han quedado pequeñas y, en algunos casos, inadecuadas. Las instituciones del autogobierno de Catalunya pueden y deben mejorar mucho para alcanzar nuevas cotas de calidad democrática: con una nueva organización territorial que suponga una descentralización de la Generalitat en los entes locales, con unas instituciones más transparentes y más responsables ante la ciudadanía, con una administración de justicia más próxima y, por ende, más eficaz. Se habla de administración única, llamémosle central, a la autonómica precisamente, porque es la Administración, no la única 9 �sino la administración central en el sentido de punto de encuentro entre las demás administraciones, la del estado y las locales. Hemos tenido un Estatuto que sirvió para recuperar y reconocer lo que la pérdida de las libertades supuso para Catalunya (y para los demás pueblos de España). Ahora precisamos una reforma que añada a todo aquello las herramientas de progreso social de la ciudadanía y que sitúe a Catalunya en la nueva dimensión que la evolución de España y de Europa requiere. El Estatuto que pretendemos no es una disimulada declaración de independencia. Como tampoco es una aceptación vergonzante de vasallaje. El Estatuto que queremos es -en todo caso- una libre declaración de interdependencia. Porque somos conscientes que hoy por hoy ciudades, naciones, continentes enteros participan activamente de una misma historia. Los catalanes deseamos ser reconocidos como actores en esta historia. Queremos serlo, no por afán de exhibir nuestra diferencia o por aspirar a un rol de protagonista. Queremos ser reconocidos como parte de una comunidad global, de la que formamos parte y en la que todos tenemos el derecho y la obligación de aportar nuestra contribución. Catalunya propone una España plural que considere realmente las instituciones de autogobierno de sus nacionalidades y regiones como Estado, con un Senado que represente y exprese esa pluralidad institucional, con una presencia efectiva en las instituciones de la Unión Europea y con un sistema judicial adaptado a la realidad autonómica. Catalunya propone una España plural basada en un trato fiscal justo. Catalunya propone una España plural que defienda y promueva como una riqueza irrenunciable todas sus lenguas y culturas. Es el Estado un Estado integrador e incluyente- quien ha de defender la lengua y la cultura catalanas. No es que la Generalitat no tenga que hacerlo. Claro que debe hacerlo, pero no basta. Pretender que nos bastemos en esto si que es una invitación al divorcio, pretender que cada uno defienda lo suyo es el primer paso. Nosotros queremos que sea el Estado quien se haga rico de esa pluralidad, como ocurre en otros países europeos. Que sea el Estado, que sean los Institutos Cervantes, que sea la política cultural española la que enseñe el catalán, la que lo ponga en la moneda, en los pasaportes, en las matrículas, que no son "plaquitas". Todo esto no son tonterías. No lo son. De símbolos también vive la gente y muchas veces, muere. 10 �Catalunya propone pues, en resumen, la reforma del Estatuto de Autonomía por tres grandes motivos en esas direcciones. - En primer lugar, para mejorar el progreso y la igualdad de los catalanes. - En segundo lugar, para mejorar la calidad democrática de nuestras instituciones de autogobierno. - Y, finalmente, para contribuir decisivamente a la configuración institucional de la España plural. A ello añadimos el reconocimiento de un protagonismo acorde a nuestra realidad en las instituciones europeas. La agenda definida en nuestro acuerdo de formación del gobierno de la Generalitat afecta a cinco grandes cuestiones: 1ª 2ª 3ª 4ª 5ª La La La La La consideración de la Generalitat como Estado. redefinición del ámbito competencial. presencia de la Generalitat en Europa. colaboración de la Generalitat con los entes locales. financiación autonómica. Sabiendo como sabemos que todas las competencias exclusivas que estaban definidas en el Estatuto el año 79 prácticamente han sido vaciadas por paso del tiempo. Porque siempre hay una disposición general o en el propio Estatuto o en la Constitución que lo permite por interés económico, general o por otros. Como ejemplo el comercio interior, en el que tenemos todas las competencias, pero no queda limpia, entera ninguna. Porque la inercia imperante, el imán que es en definitiva el poder del Estado, cuando se concibe no como plural sino como único, va limpiando de contenido lo que la Constitución había dado forma. Ante eso tenemos dos alternativas: O hacemos un Estatuto para blindar aquello que la historia nos quitó y el Estatuto anterior nos daba y la Constitución también, o vamos a un Estatuto reducido a grandes principios generales que nos permitan defender en la calle y ante el juez los derechos que inicialmente se concibieron y que teníamos. Hay dos maneras pues de enfocar este tema y yo les aseguro que los constitucionalistas que están trabajando en ello están claramente por la primera solución. Les da mucho más trabajo pero les da mucha más satisfacción porque sitúa el terreno estrictamente en el ámbito de la realidad jurídica. Les confieso que yo no estoy seguro de ello. Y les confieso que soy un amateur de las constituciones simples y que 11 �la gente entiende, porque el que la gente las entienda las hace inviolables. Quiero que entiendan que queremos una reforma del Senado, una atribución de funciones de casación al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, salvando el recurso de unificación de doctrina. Nada tan económico como eso: No hacer pasar todos los temas por el Tribunal Supremo, sino hacer que sea Tribunal de Casación, el Tribunal Superior de Justicia de cada una de las comunidades y que el ciudadano de cualquiera de esas comunidades pueda, invocando una sentencia más favorable a su interés de otra comunidad, ir contra la sentencia de su Tribunal Superior. Aquí no hay nacionalismo, aquí hay economía y aquí hay interés común. Entonces si que estaremos creando una jurisprudencia común. Nos vamos a mojar también en temas que van a ser muy calientes en Catalunya pero que aquí probablemente no tengan el mismo interés. El tema de la división de Catalunya en "veguerías". La división provincial de 1835 que entonces estaba muy bien hoy no tiene demasiado sentido en Catalunya. Catalunya para gobernarse bien, tiene que decirle al Ebro: eres un territorio, tienes tus problemas y te los tienes que poder solucionar; y tiene que poder decirle al Pirineo, no eres un trozo de Lleida ni un trozo de Girona, eres el Pirineo; y tiene que decirle a la Región Metropolitana de Barcelona: eres una región metropolitana europea y tienes que luchar y competir con las demás regiones metropolitanas. Ahora no existen esas regiones, no existe el Pirineo, no existe la Catalunya central. En esos temas nos vamos a meter y ustedes pueden pensar que son temas muy interiores y lo son, pero como todo está intervenido por una filosofía general podría ser que ustedes pensaran que eso está muy bien que lo diga el Estatuto, pero que no toquemos las provincias porque es un tema de España y está en la Constitución. Nosotros no vamos a poner límites en nuestra ambición en el Estatuto porque estamos convencidos que nuestra ambición no va contra nadie y por tanto no tendría sentido que nos pusiéramos límite. No va contra Madrid. No va contra España. No va contra Galicia. No va contra nadie. Va a favor de los ciudadanos de Catalunya y a favor de la construcción de una España más real, más parecida en la ley a lo que la realidad dibuja. Y se podría decir: aténganse ustedes a lo que dice la Constitución, y nos vamos a atener, por supuesto, pero, por supuesto también nos preguntamos ¿Que dice la Constitución? Y está muy claro porque 12 �escrito está, pero también está escrito que se va a cambiar, y por tanto tampoco tendría sentido total que ahora se hiciera un Estatuto que debiera ser refrendado por el Parlamento de Catalunya por mayoría cualificada, por las Cortes Españolas por mayoría absoluta, luego en referéndum en Catalunya y que luego tuviera que cambiarse porque no hubiese sido suficientemente ambicioso, no previendo que la Constitución que estaba a punto de cambiar iba a cambiar según que cosas. ¿Quiere esto decir que el Estatuto tendrá que esperarse para su aprobación a la aprobación de la Constitución? Estas son preguntas que quedan abiertas, son temas no cerrados que hay que plantearse porque están en la mente de todas las personas que piensan en esos temas. Nosotros no vamos a forzar la máquina, pero lo que no vamos a hacer tampoco es permitir que la gente piense que este es un sistema que se pone trabas a si mismo, que este es un sistema de discusión y un sistema político que lo que hace es impedir que la realidad aflore y que la vitalidad se exprese. Eso no. No nos lo podríamos perdonar. De modo que sepan ustedes que no solo les estoy hablando de un proyecto de Catalunya o para Catalunya, pero si en todo caso de Catalunya para España. Todo eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta. De ahí que yo esté hoy aquí y que en este momento sobretodo nos preocupe que se nos entienda, y que se entienda que lo que nos preocupa no es sólo Catalunya, sino que nos preocupa el problema español. Y nos preocuparía que no se entendiera que ese problema hoy, después de un siglo, tiene soluciones que entonces ya se empezaban a dibujar pero que nunca se obtuvieron. Muchas gracias. Pasqual Maragall 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1652 Title A name given to the resource Una propuesta catalana para la España plural Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Subject The topic of the resource Autonomia Espanya plural Estatuts Territoris Acció política Federalisme Política Madrid Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-05-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/171/20040617.pdf 6f7b8d26722110072e64b20e5ff20ed2 PDF Text Text Acte de cloenda del curs 2003-2004 de l'Escola de Policia de Catalunya Escola de Policia de Catalunya | 17/6/2004 Avui és un dia molt especial per a vosaltres i pel Govern de Catalunya. Tinc la satisfacció pel fet d'estar, per primera vegada com a President de la Generalitat, presidint l'acte de cloenda de l'Escola de Policia de Catalunya. Això significa que estic, en aquests moments, davant d'una promoció d'homes i dones que dintre de poc formaran part de la Policia de Catalunya, encarregada de vetllar pels drets dels ciutadans i ciutadanes, per tal de recordar-vos el compliment de les vostres obligacions. També és un dia molt especial per a vosaltres i per les vostres famílies. Avui s'ha acabat el període formatiu. Es posa punt i seguit a una decisió molt important. Ser policia és molt més que una professió de servei públic, és una decisió que incorpora la defensa d'una valors indestriables, tant a les vostres vides privades com a les responsabilitats policials que ben aviat assumireu. Entreu a formar part d'un Cos ric, fort, orgullós del seu treball i del seu compromís amb els ciutadans i ciutadanes. La Policia de Catalunya està configurada per la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra i per les policies locals, en algunes ciutats coneguda com a Guàrdia Urbana. Durant aquest curs tots, junts, heu compartit la mateixa formació, i compartireu en els carrers i places de les ciutats la noble funció de protegir els ciutadans. Catalunya està fent un esforç per fer arribar els mossos d'esquadra a tot el territori del país. Però aquest esforç de la Generalitat s'està complementant amb les policies locals- en les quals crec-, gràcies a l'esforç de molts ajuntaments de Catalunya. Amb l'objectiu d'accentuar encara més la proximitat, que és un valor. En el marc d'aquest desplegament, vull expressar la meva satisfacció perquè en aquesta 17ena promoció s'ha assolit el percentatge més alt (un 33%) de dones dins del cos de mossos d'esquadra. 1 �Volem que la policia pròpia de Catalunya sigui referent per altres països, que sigui professional i especialitzada. Aquest gran repte l'hem d'assumir entre tots i avui especialment l'heu de fer bé tots vosaltres, ara que teniu les aptituds i els coneixements necessaris i, per tant, passeu a ser policies. Heu superat totes les proves i heu assolit la formació necessària per desenvolupar aquesta difícil funció, aquesta professió que cal explicar a la societat que cada vegada és més especialitzada i on també el delicte és cada dia més sofisticat. Catalunya està construint un model de seguretat pública sensible a les característiques del país, dels seus territoris, dels seus trets específics, un model que s'adequa a la realitat social i política, i que, des de plantejaments integrals i multidisciplinaris, garanteix de manera universal i igualitària, el desenvolupament de les llibertats i la protecció dels drets. Aquest és i ha de ser l'objectiu principal de qualsevol societat democràtica. Cap ciutadà, sigui quina sigui la seva situació social i econòmica, origen, creença; sigui quin sigui el territori on visqui, pot quedar privat del dret a estar i a sentir-se segur, o el que és el mateix, privat del dret a ser i a sentir-se lliure. Perquè la seguretat és un dret irrenunciable, inviolable dels ciutadans. Els barris i els llocs més desfavorits seran els espais privilegiats de l'aplicació de les noves propostes polítiques de seguretat per tal de garantir la qualitat de vida. Nosaltres sabem que hi ha barris que estan pitjors que d'altres, que hi ha 30, 40, 50 barris de Catalunya on la gent es juga segurament el futur de la cohesió d'aquest país i de la seva seguretat i us demano que siguem especialment amatents amb aquests barris. Per això, el Govern de la Generalitat està creant uns lligams de col·laboració activa amb els municipis i els seus barris, la policia, l'escola, la justícia, el comerç i les associacions cíviques, i prioritzarà l'educació i el civisme com a eix de la prevenció, i la proximitat com a objectiu de l'actuació policial. Per això, la lluita contra la delinqüència s'ha de fer des del compromís amb el marc de convivència que ens hem dotat. I això significa que l'estabilitat i la tranquil·litat dels nostres barris, ciutats i pobles és fonamental pel projecte polític de Catalunya. Perquè si fracasséssim en això, Catalunya hauria fracassat i no ens ho podem permetre. Demano, doncs, tant als mossos d'esquadra com a les policies locals que s'esmercin el millor d'ells en tenir cura de tots els ciutadans i ciutadanes a l'hora de garantir la convivència, la passejada 2 �tranquil·la, però també la descoberta del crim organitzat, i de xarxes que volen violentar la nostra tranquil·litat. La policia també ha de preparar-se per a respondre als reptes de la modernitat: -Preparar-se per a actuar en societats més diverses i amb més mobilitat; -Preparar-se per als enfocaments transversals i les organitzacions en xarxa; -Preparar-se per a treballar en el marc d'òrgans de coordinació i acords de col·laboració; -Desenvolupar una mentalitat innovadora, atenta als canvis estratègics; -Desenvolupar una mentalitat atenta als resultats, rigorosa en la recollida i l'anàlisi de les dades; La seguretat serà cada cop més la combinació de l'acceptació de la diferència i el caràcter universal del respecte als altres. Els Mossos i les policies locals han d'acabar configurant la Policia de Catalunya, un únic servei de policia per Catalunya. Han de ser els garants d'aquesta seguretat per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La societat catalana exigeix a la policia que vetlli pels seus drets i per les seves llibertats, i exigeix que ho faci, precisament, des del més escrupolós respecte a aquests drets i llibertats. A la demanda d'eficàcia que tota societat fa a la seva policia els catalans i les catalanes n'hi sumen d'altres, els catalans volen una policia transparent i oberta, que es relacioni amb la ciutadania i que sigui sensible a la realitat social del país. Deixem de banda les competències, deixem de banda les diferències i construïm una policia al servei del ciutadà. Volem una policia moderna. Volem la integració dels sistemes de cossos, creadora d'un estàndard de percepcions, actituds, expectatives, qualitats, formacions de gran qualitat, procediments, eines tecnològiques... 3 �Més professionalització. La societat catalana hi guanyarà! És per tot això que vull agrair-vos en nom de tot el govern de la Generalitat i del poble de Catalunya l'esforç que heu realitzat en aquests mesos intensos a l'Escola de Policia de Catalunya, al mateix temps que us esperono a activar encara més la il·lusió per la forma de vida que lliurement heu escollit. Lluïu amb orgull i responsabilitat l'uniforme que us identifica i treballeu amb dedicació i intel·ligència pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de tots aquells que conviuen amb respecte al nostre país. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1653 Title A name given to the resource Acte de cloenda del curs 2003-2004 de l'Escola de Policia de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola de Policia de Catalunya Subject The topic of the resource Benestar Social Seguretat ciutadana Model social Acció política Escola de Policia de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf 344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267 PDF Text Text Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social". Sitges | 17/6/2004 Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític on el partit socialista no solament es consolida com la força majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat de govern en els tres nivells de l’administració. En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les recents eleccions europees. Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la responsabilitat que sabem que tenim davant nostre. Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral “tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques. Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat. Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues grans idees. a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i l’equilibri dels seus territoris. No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que 1 �van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma del Senat espanyol. Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta flexibilitat. Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes, sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels ciutadans i de la seva autoestima. I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes. Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis. El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de l’Estat espanyol. Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en el que són els objectius en matèria de política econòmica. Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta setmana és també un moment òptim per presentar els objectius econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions d’euros). Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió dels recursos que són, per definició, sempre limitats. El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi diria de credibilitat, respecte la paraula donada. 2 �Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les quals em referiré més endavant. En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior. Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€ (un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€. No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política i el rigor econòmic. Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4% respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en despesa corrent (7.4%) Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots. Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent, però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat. Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en la definició de la nostra política econòmica. El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat seriosament. 3 �Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i qualitatiu sigui una realitat. Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la globalització i de l’ampliació de la Unió Europea. Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-. Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible. Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant dels 3 euros. Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva. Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables, naturals o culturals. Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn. Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà, dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la productivitat de l’economia. 4 �És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement. Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que són: - La inversió en infraestructures - la formació de capital humà - la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos productius - més inversió en I+D+i - el finançament de projectes de “capital risc” És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al “triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern. Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya 2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca, la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes. El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i centres de serveis... El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m esmentar breument els exemples més significatius: Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana, subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies estratègiques de treball, essent les més importants les que he esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació d’un entorn favorable o “business friendly”. 5 �Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació. Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que han de crear un entorn favorable per a la modernització de les empreses catalanes. Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit empresarial i econòmic de Catalunya. No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per materialitzar-se. Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar dins el marc europeu. En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de) convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el Magrib. Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però també dels seus empresaris- de València i les Balears. Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions. 6 �És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina, londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont. Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I és lògic. Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues estratègies econòmiques principals amb les que el govern que presideixo està profundament compromès. En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes les interconnexions possibles, que són moltes. En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol. S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les relacions econòmiques. Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara una altra raó. Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos. Això em congratula de forma especial perquè no només em permet reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem, a vegades per qüestions molt rebuscades. Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició, l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme. 7 �Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però factible en aquest espai de temps. Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador. Pasqual Maragall 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1654 Title A name given to the resource Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sitges Subject The topic of the resource Comerç Economia Euroregió Finançament Lideratge Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/173/20040628.pdf 7b574ccf191a46ee30c4f48d24550ddd PDF Text Text Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Parlament de Catalunya | 28/6/2004 Compareixo avui en aquesta Comissió per fer balanç dels primers sis mesos de l’acció del Govern que tinc l’honor de presidir. Hi inclouré la informació relativa als canvis produïts al Departament de la Presidència amb ocasió del nomenament del nou Conseller en Cap. D’aquesta manera, espero donar satisfacció a la petició formulada en el primer punt de l’ordre del dia. 1. Una nova situació política Culminat el llarg cicle electoral iniciat fa un any, s’obre un període de plena normalitat institucional i política. El nou Govern de Catalunya va estar sotmès des del primer moment a les tensions pròpies d’un període electoral ... ... i sobretot va haver de suportar l’hostilitat del Govern espanyol que va plegar fa tres mesos. Això s’ha acabat. Els incidents dels primers mesos, prou rellevants i ben coneguts per tothom, van ser debatuts a bastament per aquest Parlament i van ser resolts políticament en el seu moment. El Govern de Catalunya va patir una crisi ocasionada per una actuació benintencionada però equivocada del aleshores Conseller en Cap Aquesta crisi va ser resolta amb serenitat i rapidesa per la Presidència, i ben a contracor. El nomenament del nou Conseller en Cap va ser l’expressió de la continuïtat de l’acord i del projecte subscrit mesos abans. Va comportar també canvis en l’organització del Departament de Presidència, amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat i l’eficàcia del Govern. 1 �Havíem assistit a una operació de desestabilització sistemàtica com mai s’havia vist en vint-i-tres anys d’autogovern. L’ experiència ens havia enfortit i ens feia ser més determinats que mai a complir amb el nostre el nostre compromís amb el poble de Catalunya. Encara hauríem de superar la prova de les eleccions generals que, indirectament, eren un test sobre el nou Govern de Catalunya. Davant d’aquella situació el President i el Govern de la Generalitat vam demanar: Lleialtat institucional a l’oposició i respecte, aquí i fora d’aquí, per un govern legítim. I en aquell moment també vam voler reiterar que, malgrat totes les circumstàncies adverses, aquest Govern no havia parat ni un moment de treballar. Precisament aquest era el sentit profund dels canvis originats amb el nomenament del nou Conseller en Cap: assegurar l’eficàcia de l’acció de govern. El Conseller Bargalló ho va explicar extensament en la seva compareixença del passat 25 de març en aquesta mateixa Comissió. De la seva intervenció vull recalcar els següents aspectes: - El reforçament de les funcions transversals i de coordinació encomanades al Conseller en Cap. - La concepció del Departament de Presidència com un organisme d’interrelació de tots els departaments sectorials. - I la coordinació dels Delegats del Govern de la Generalitat en els territoris de Catalunya. En definitiva, una nova estructura del Departament de Presidència pensada per garantir la coherència del Govern de coalició. Avui, quan acabem de tancar el cicle electoral, és important constatar que s’ha produït un canvi que ha capgirat radicalment la situació política de partida. S’ha verificat l’alternança política per primer cop en tot el període des de l’Estatut de 1979. S’ha obert una nova possibilitat i s’ha donat opció a un altre projecte catalanista: el projecte progressista de les esquerres catalanes. 2 �Amb una nova perspectiva que vol superar una estratègia defensiva i conservadora que ja havia tocat sostre. Hem de millorar substancialment el nostre autogovern amb un estratègia més propositiva i menys escèptica, més intervencionista i menys distant en la política espanyola. El canvi polític a Espanya és important per a nosaltres. Una gran part de l’opinió contemplava amb resignació la hipòtesi de la consolidació a Espanya d’un Govern conservador, caracteritzat per una clara hostilitat envers l’Espanya plural. En el context d’una situació política d’excepcional gravetat, es va produir el tomb polític que ens ha portat al nou Govern del Partit Socialista. És un canvi que suposa una oportunitat per Catalunya. Una oportunitat per les aspiracions de Catalunya a millorar el seu Autogovern, amb un nou Estatut, una reforma de la Constitució i un nou finançament. I és també una oportunitat per avançar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies. Cap a la transformació del Senat en Cambra Territorial. Per a la millora de la presència de les autonomies a Europa, I per al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. L’evolució del cicle electoral ha revalidat el canvi a Catalunya. Des de la constitució del Govern d’Esquerres i Catalanista s’ha produït un progressiu arrelament electoral dels partits que donen suport al govern de la Generalitat. A les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor vam aplegar el 54.9% dels vots, a les passades eleccions generals el suport ciutadà es va ampliar fins el 61.2% i a les eleccions europees el recolzament rebut arriba al 61.8% dels vots. Els ciutadans ens han revalidat la seva confiança, i fins i tot l’han reforçat. 3 �No podem dir el mateix dels partits de l’oposició, i molt especialment de CiU, que ha vist com la ciutadania li anava retirant la seva confiança elecció rera elecció, del 30.9% a la tardor al 20.8% del passat març i al 17.4% de les eleccions europees. No recordo aquestes dades perquè sí, ni per vanaglòria dels vencedors ni, molt menys, per escarni dels perdedors. No. Crec que la revàlida electoral suposa per a nosaltres un escreix de responsabilitat i de compromís. Es més, estic convençut que no és la més còmoda de les situacions aquella en que la majoria dels governs tenen el mateix color o color semblant. Perquè la prima a les actituds de crítica generalitzada esdevé fortíssima. Encara que sigui per instint de conservació del pluralisme polític i del dret a la divergència. En aquestes circumstàncies és indispensable que els governs, per molt amics que siguin, sàpiguen expressar les seves divergències i fer-se portaveus dels interessos contradictoris que representen, en comptes de tancar-se en un unanimisme buit de contingut i d’interès. Ara no hi ha excuses per governar i fer-ho amb la convicció que els principals objectius que tenim plantejats poden assolir-se. Pel fet de comptar a Espanya amb un Govern més proper, que farà un esforç per escoltar i atendre les demandes de Catalunya, no tenim cap resultat garantit d’entrada. Caldrà una gran determinació en l’exposició de les nostres propostes. Caldrà tota la tenacitat de la que hem estat capaços altres vegades en la persecució dels nostres objectius. Però també és veritat que no ens trobarem d’entrada amb el mur impenetrable del silenci despectiu amb que la dreta espanyola havia tractat a la dreta catalana. Tenacitat és la consigna. Tenacitat i ambició. Ambició i aliances. El triangle Catalunya - País Basc - Andalusia serà decisiu per a l’avenç que Espanya necessita desprès de 25 anys de vida constitucional democràtica. Sense oblidar el Madrid democràtic que avui representen Ruiz Gallardón i Aguirre, del que cal esperar un tomb favorable al diàleg entre les Espanyes. 4 �És per això que els meus primers contactes fora de Catalunya han estat els que han estat. És per això que no vam dubtar ni un moment en aplaudir la decisió del jurat del Premi Blanquerna quan va premiar el poble de Madrid per la seva actitud davant la catàstrofe del 11 de Març i que vam donar el màxim relleu a la cerimònia del seu atorgament. Vull explicar-los en aquest punt quin ha estat el meu capteniment en els contactes haguts amb el President de la Junta d’Andalusia i amb el Lehendakari Ibarretxe. En el primer cas que cito el tema central va ser el del finançament autonòmic. Renda i població són els criteris que han de presidir respectivament les contribucions i les percepcions de cada autonomia en un sistema saludable de finançament. Si el percentatge de cada autonomia en renda i població convergeixen, com està passant, minven les transferències netes entre autonomies i les balances fiscals respectives; les negatives, com la nostra, i les positives, com les de la majoria de les autonomies llevat de Catalunya, Madrid, Balears i Navarra. Les inversions de l’Estat són apart, i han de ser proporcionals a la renda, no a la població. Les comunitats forals no poden esquivar la obligació a mig termini de contribuir a la solidaritat com les altres comunitats de renda superior a la mitjana, cosa que avui no succeeix: Catalunya, Madrid, les Balears i Navarra contribueixen amb transferències netes al finançament global, però Euskadi no. A la llarga Catalunya i Euskadi han de convergir cap a una balança fiscal negativa però limitada al que marca la diferència entre renda i població. Catalunya contribueix més del que indica aquesta diferència, i Euskadi no contribueix sinó que rep. De fet els catalans estem finançant no solament als extremenys i andalusos sinó també als bascos. En la mesura, però, que el finançament autonòmic creixi més a Catalunya que al País Basc, el forat de la diferència entre la realitat i l’òptim es va eliminant. Andalusia té reconegut en el seu Estatut un dret econòmic a recuperar el seu retard històric estructural. Però de fet aquest dret l’està satisfent per la pròpia dinàmica del sistema renda/població, que l’afavoreix. L’Andalusia que hem vist en aquest viatge no té res a veure amb la de fa 25 anys. Les diferències s’estan enxiquint. 5 �Andalusia té 2.000 Kms d’autopista/autovia i Catalunya no arriba a 1.000. Aquí paguem peatge en tres quartes parts del recorregut i a Andalusia en una petita part (Sevilla–Cadis). Sevilla té alta velocitat i Barcelona no. És cert que a Andalusia la Autonomia ha fet autovies lliures de peatge i aquí no, aquí solament una carretera (CerveraGirona). En tot cas els peatges pagats s’hauran d’incorporar en el còmput a favor nostre a l’hora d’aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. Fora bo que aquestes consideracions fossin recollides en el nou sistema de finançament autonòmic, i a ser possible, a nivell de principis, en la Constitució. Em refereixo ara a la relació Catalunya / Euskadi en el terreny polític, el de l’autogovern. El contingut comú entre les aspiracions basques i les catalanes és la millora de l’autogovern per part de les dues nacionalitats històriques amb més tradició autonòmica i amb trets diferencials més marcats. Això és el que vaig dir a Ajuria Enea. Tot i discrepant de la forma en que s’ha plantejat la qüestió per part del govern basc. La sobirania compartida de les nacionalitats històriques amb l’Estat està admesa per al País Basc amb el reconeixement per la Constitució dels drets històrics d’Euskadi i la derogació de les lleis liberals de 1837 i 1876 que els limitaven, però queda a continuació limitada de nou per la previsió afegida de l’adequació d’aquests drets a la legislació vigent, clàusula que va generar l’abstenció del nacionalisme basc en el referèndum constitucional. No hi ha res previst en la Constitució específicament per a Catalunya, solament la formulació genèrica de drets lingüístics, sense menció específica del català, i la menció, també sense nom, de les autonomies “que en el passat havien plebiscitat el seu Estatut”, manera indirecta i confortable d’al·ludir a Catalunya, Euskadi i Galícia sense haver-les d’anomenar, ni a elles ni a la República Espanyola en el marc de la qual es van produir aquests plebiscits. Si tantes cauteles tenien un sentit en el context de 1978 i en el marc del pacte no explícit entre dictadura i democràcia que va donar lloc a la transició, pacte per altra banda habilíssim i en molts sentits admirable, el cert és que ara les precaucions són injustificades i quasi diria que contraproduents. 6 �Si més no perquè caldrà corregir algunes de les confusions generades o permeses per aquell llenguatge tan el·líptic. Els temes dels quals els parlo són transcendentals per a Catalunya i han ocupat una bona part de les meves hores de treball com a President de la Generalitat -en tot cas les més intensament viscudes, puix que del bon enfocament d’aquestes qüestions depèn en certa mesura la bona salut política del país. Insisteixo: el que succeeixi a Andalusia, Catalunya i Euskadi és crucial per dues raons: Perquè representen d’alguna forma els extrems econòmics i socials de l’Espanya plural. I perquè són el puntal electoral dels canvis que s’han produït darrerament, tant en les eleccions generals com en les europees. És aquí on el nou govern espanyol ha guanyat la diferència respecte de l’alternativa popular. Catalunya té doncs el màxim interès a acostar posicions en aquest triangle autonòmic. I Espanya també. Altrament, l’impuls del canvi perdrà força. I la oportunitat històrica que s’obre per a consolidar una Espanya no solament plural, sinó diversa -val a dir, una Espanya formada pels pobles d’Espanya dels que parla la Constitució i integrada de forma diferencial o diversa segons les característiques diverses d’aquests pobles – aquesta gran oportunitat, dic, s’esberlarà i acabarà trencantse, com tantes vegades en la història. I Catalunya en pagarà les conseqüències més que ningú. Els bascos tenen el refugi del seu règim foral i els andalusos el dels efectes favorables del sistema financer autonòmic. Catalunya, no. Som els primers interessats en fer que Espanya faci un pas endavant decidit. No ens val el wait and see que hem practicat en els darrers anys. El nou President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que com a tal tindrà un rol rellevant en la reforma constitucional, ha exposat fa poc la seva opinió que Catalunya, Euskadi, Galícia i Navarra (pel seu règim foral) haurien de tenir un estatus específic diferent en la Constitució. Pel que jo sé, no sembla que el President de Galícia tingui una posició favorable a aquesta proposta. També amb Galícia hem de parlar d’aquestes coses. Ho farem. 7 �En resum: els darrers sis mesos marcaran profundament el present i el futur d’Espanya, en un sentit interessant per a nosaltres. Catalunya ha d’estar present amb ambició i tenacitat en aquesta cruïlla dels temps. I no fallarem. 2. Les primeres passes de l’acció de govern Un cop feta la necessària explicació del context polític global en què ens trobem, i del nostre comportament en el mateix, passaré a l’exposició de les diverses iniciatives empreses en aquests primers mesos en el terreny de l’administració estricta. Hem posat en marxa un nou govern, una nova administració. No era una cosa fàcil, atès que era la primera experiència d’alternança que es produïa a Catalunya en 25 anys. També era la primera experiència real d’un govern de coalició. El nou Govern va néixer amb la voluntat de transmetre a la societat catalana un nou estil de governar. Amb el propòsit, com he dit, de donar les primeres passes per aconseguir un ampli acord sobre l’autogovern i el finançament, comptant amb la participació del conjunt de les forces polítiques i de la societat civil. Amb la determinació, reitero, de reorientar el rol de Catalunya a Espanya. Però també amb la decisió de donar un nou impuls a l’economia catalana, que ja feia temps que donava senyals d’esgotament del model aplicat durant molts anys. Amb la il·lusió de consolidar i ampliar una política social que asseguri a tots els catalans els drets a l’educació i la cultura, a la salut, a la protecció social, a la seguretat i la justícia. En tots aquests temes som francament deficitaris no sols econòmicament sinó per manca de polítiques clares i d’empenta. Hem decidit endegar una estratègia territorial i mediambiental que endreci i cohesioni els territoris diversos del país. En tots aquests temes, el nou Govern ha començat a donar resposta, des del primer moment, a la voluntat de canvi manifestada majoritàriament per la ciutadania de Catalunya. 8 �Un mot ara sobre els condicionants interns que limiten la nostra capacitat de maniobra. 2.1. Els condicionants interns Que quedi clar: l’actual Govern de Catalunya assumeix i assumirà davant de la ciutadania totes les seves responsabilitats, la primera de les quals consisteix en parlar clar, en no amagar, en primer lloc, la situació real de les finances públiques, en fer saber quin és el punt de partida de la nostra acció de govern. No hem volgut amagar la situació econòmico-financera que ens hem trobat, ni l’estat de l’organització administrativa de la Generalitat. No hem volgut amagar que s’havien ajornat decisions estratègiques: des d’una posició clara en contra del transvasament de l’Ebre a una decisió detallada i sensata sobre el Túnel de Bracons, des d’un contracte problemàtic per la línia 9 del Metropolità fins a la connexió discutible entre el TGV i l’aeroport, passant pels diversos casos de deslocalització d’empreses. S’han produït una sèrie d’episodis que han fet aflorar el problema de la deslocalització industrial que ja fa temps que viu la indústria catalana, i per cert, l’alemanya i l’europea en general, i que l’anterior govern havia tractat d’amagar, com si no existissin. Mirem ara a la situació econòmico-financera i la situació organitzativa en la que estem. A. Situació econòmico-financera Abans de presentar els nostres primers pressupostos hem volgut tenir un informe exhaustiu sobre la situació de la Generalitat. Així, complint amb el compromís de transparència, es va encarregar un Informe econòmico-financer sobre la situació de les finances de la Generalitat a 31 de Desembre del 2003. Dirigit per l’interventor general i supervisat i orientat per un grup d’experts d’un prestigi fora de tota discussió, l’informe va ser presentat el passat 18 de Maig en aquesta mateixa cambra, el mateix dia que en va tenir coneixement el Govern. Els resultats són coneguts però no poden faltar sintèticament en una anàlisi de la situació actual, tal com la veiem després de sis mesos de govern: 9 �• La Generalitat va tancar l’any 2003 amb un resultat negatiu de prop de 1.200 milions d’Euros. • El nivell d’endeutament a 31 de desembre de 2003 era de més de 17.000 M €, amb un increment brutal del 17,5% en el darrer any, un dels anys més negres de la nostra història financera. • La despesa desplaçada de l’any 2003 a l’any 2004 sobrepassa els 2.900 M €, la part fonamental dels quals (2.200 M €) corresponen, com és sabut, a despesa sanitària. Un punt que m’agradaria deixar clar és que no es pot interpretar l’absència de irregularitats com una aprovació a la gestió anterior. L’informe, com va dir el Conseller Castells en la presentació del Pressupost, “ni les ha trobat ni les ha deixat de trobar”, perquè aquest no era el seu objecte. La situació és, doncs, preocupant, però de cap manera no es pot considerar una situació alarmant. Reitero aquí el criteri del Conseller Castells, que és el criteri del govern. L’únic alarmant, com ell va dir, fora no saber on estem. Ho sabem. La solvència de la Generalitat, reitero, està fora de dubte, i la confiança que els nous administradors econòmics han generat en la comunitat financera és molt considerable, en part perquè segurament les institucions financeres sabien millor que altres quina era la situació, per raons òbvies, i han agraït lògicament que es reconegués oficialment. B. Situació organitzativa Anem ara per la situació organitzativa. Hem trobat una Administració excessivament burocratitzada. S’han desaprofitat les oportunitats que ha hagut per innovar i modernitzar el seu funcionament. Especialment en els darrers tres anys, amb l’accés al pont de comandament d’un grup de nous administradors, que van iniciar, però no van culminar, una reforma administrativa seriosa. Essent una Administració històricament jove, la Generalitat pateix els problemes típics de les administracions públiques tradicionals: sobrecàrrega de funcions, dèficit i mala distribució de recursos, i envelliment dels instruments. 10 �No existeixen sistemes de control i avaluació de les polítiques impulsades per la pròpia administració. Ens hem trobat una administració encara poc orientada a atendre els ciutadans. Una Administració de Catalunya massa fragmentada, situació agreujada per la “inflació orgànica” i una injustificada proliferació d’esglaons jeràrquics. Per això, una de les primeres mesures d’aquest Govern ha estat la d’introduir criteris d’eficiència i de transparència en la incorporació d’alts càrrecs i de personal eventual. Malgrat que en algun moment es va criticar des de l’oposició la proliferació de carteres i càrrecs per causa de l’acord de coalició entre les tres forces polítiques que recolzen aquest Govern, la realitat és tossuda: hem reduït prop del 20 % els alts càrrecs i el personal eventual, el que ha significat reduir més d’un 10 % la despesa pública en aquesta matèria. I aquestes dades són perfectament contrastables, perquè la llista del personal eventual que treballa per al Govern de Catalunya és ara pública i fàcilment accessible a tots els ciutadans. Ens hem trobat una situació similar en l’excessiu nombre de comissions i organismes externs, així com d’unitats sobrecarregades de personal en proporció a les funcions que s’hi portaven a terme. S’havia primat la reacció davant de determinats problemes, creant unitats ad hoc, en perjudici de criteris basats en la previsió i l’estratègia de cara al futur. Totes aquestes disfuncions expliquen que haguem trobat una administració cansada i desmotivada, molt marcada per les inèrcies i per unes directrius que sovint valoraven més les fidelitats que la professionalitat. Tot i així, aquesta és una qüestió a hores d’ara poc preocupant perquè hem trobat també que l’esperit de servei públic dels funcionaris de la Generalitat és alt, i això hem de posar-ho en el seu propi crèdit, però també en el del govern sortint, sens dubte. En definitiva, hem heretat una administració de vint-i-cinc anys que pateix problemes i disfuncions pròpies d’una administració centenària. I que té algunes de les virtuts que les hi son associades. A partir d’aquí, ¿quines són les nostres prioritats de l’acció de govern? 11 �2.2. L’acció de govern El govern que presideixo no caurà mai en la trampa o la temptació del victimisme. Malgrat que les circumstàncies ho haurien pogut justificar, ha prevalgut en tot moment la voluntat de governar, i posar en marxa el programa que es desprèn de l’Acord tripartit per a un govern Catalanista i d’Esquerres, el nou Govern de Catalunya. L’obra del nou Govern de comença a fer efectiva la síntesi entre els dos grans pilars que el sostenen: l’autogovern, per un costat, i el Bon Govern per impulsar el progrés econòmic, social i territorial de Catalunya, per l’altre. És un propòsit coherent amb l’ideal nacional d’enfortir Catalunya, amb la voluntat de fer política d’una altra manera, amb el compromís per un catalanisme reformista, en el sentit de la reforma social. Vull explicar-los el que això significa en l’àmbit institucional, l’econòmic, el social i el territorial. A. En l’àmbit institucional El primer gran objectiu de la Generalitat és ampliar l’autogovern de Catalunya. Esperem comptar amb la participació de totes les forces polítiques i socials del país en un Acord Nacional sobre l’Autogovern i el Finançament. Com saben, l’element bàsic d’aquest Acord és la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El Govern vol que tots els catalans i catalanes participin en un projecte articulat a l’entorn d’un nou Estatut , marc adequat per fer valer els seus drets i deures i per al seu progrés en tant que ciutadans d’un país lliure; que enforteixi l’autogovern de Catalunya per fer front als reptes del segle XXI, actualitzant el marc financer de la Generalitat i definint els espais de decisió política; i que converteixi el nostre país en el motor del projecte de l’Espanya plural i el doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i mundial. Ja hem iniciat el procés d’elaboració de l’Estatut. 12 �Estem treballant per explicar el perquè del nou Estatut, per facilitar canals d’expressió a la ciutadania i per recollir propostes i opinions i fer-les arribar a la Ponència parlamentària. Paral·lelament s’ha creat per iniciativa del conseller de Relacions Institucionals i Participació la Comissió Assessora de la Reforma de l’Autogovern de la Generalitat. A partir dels treballs realitzats per aquesta Comissió, el Govern farà arribar les seves aportacions a la ponència parlamentària que prepara la reforma estatutària. Resultats de la feina feta fins ara: - En primer lloc, pràctica unanimitat de la societat catalana en el suport al procés de reforma, en relació amb la necessitat de millorar la capacitat d’autogovern. - En segon lloc, en relació amb les expectatives i les preocupacions ciutadanes, l’esperit que ha dut a moltes entitats a demanar la incorporació a l’Estatut d’una carta de drets de ciutadania. - Finalment, la gran coincidència constatada respecte als continguts bàsics de la reforma. La voluntat del Govern és contribuir als treballs de la Ponència, expressar clarament la nostra posició política i tècnica sobre els continguts, i impulsar un procés de participació que faci d’aquest Estatut l’Estatut de la gent, l’Estatut del poble de Catalunya. També som conscients de la necessitat que tot aquest procés vagi acompanyat de complicitats a nivell de l’Estat. Des de Catalunya no ens estem limitant a dialogar i cercar acords amb les institucions de l’Estat. Estem ampliant el camp de joc dialogant i cercant acords amb els altres pobles d’Espanya, amb les autonomies que comparteixen amb nosaltres sentiments i interessos, i que d’altra banda són lògicament competitius amb nosaltres i defensen interessos propis. Crec que aconseguirem acords, que aconseguirem convèncer. En aquest sentit i sense anar més lluny, una manifestació evident de la diversitat i de la riquesa cultural espanyola i europea és la llengua. Es pot afirmar que la Constitució Europea ho reconeix, en la mesura que serà traduïda oficialment al català, essent aquesta traducció 13 �jurídicament vinculant. És més: s’ha adjuntat a la CE una declaració en favor de la diversitat de les llengües i concretament en favor de les que obtinguin caràcter oficial en virtut de l’article 4.10.2, que és el promogut per la delegació espanyola a la CIG, i que permetrà la traducció oficial de la CE al català. És la primera vegada en la història que el Govern de l’Estat defensa el català en un escenari del rang de la Conferència Intergovernamental. Aquest fet representa un punt de partida important i carregat de simbolisme. És cert que l’objectiu assolit no respon del tot encara a l’ambició que tenim en aquest àmbit, però hi continuarem maldant, no ho dubtin. I ho farem cada vegada amb més força. La creació de la Delegació del Govern a Brussel·les és una mostra de la voluntat de continuar representant i defensant els interessos de Catalunya davant les institucions i òrgans de la UE. També són les noves formes de governar les que han fet evident des del primer moment el canvi a Catalunya. Aquesta altra manera de governar s’està substanciant en cinc punts: - governar en coalició, - establir una relació cooperadora amb l’oposició, - administrar amb transparència, - impulsar la participació ciutadana, - aproximar la prestació de serveis al poble. Que res del que pugui fer un ajuntament no ho faci la Generalitat, i que ho pugui pagar, de la mateixa manera que no volem que l’Estat faci res del que nosaltres podem fer millor. En aquest sentit Vostès saben perfectament que fa anys que proposo que l’Estat, d’una banda, i les autonomies i els ajuntaments, d’una altra, es reparteixen els recursos públics en la proporció 40/60, que hauríem de comparar amb la proporció 80/20 que existia l’any 1980 –sempre excloent les despeses financeres i la seguretat social. Doncs bé, en la seva visita a Barcelona el Ministre Solbes va avançar provisionalment que la proporció actual ja és de 30/70; és a dir, que el procés descentralitzador ja ha sobrepassat el 60% que demanàvem. Ho sabrem del cert quan el nou Senat eixit de la Constitució reformada creï la oficina d’estadística fiscal de l’Estat de les Autonomies i publiqui anyalment balances fiscals i esforços fiscals comparatius. I espero que abans hi hagi avenços fefaents per part del Ministeri. 14 �En molts casos un nou estil es veu en gestos, actituds, petites decisions que van conformant una cultura cívica, política i administrativa nova. Per tal que aquesta cultura política s’acabi consolidant, concretarem un programa de reformes democràtiques que millorin les institucions, les regles i els procediments. Però ja hem començat a implantar les primeres mesures. En primer lloc, hem dotat el Govern d’una estructura organitzativa que facilita les síntesis de prioritats i l’encaix de les cultures polítiques dels membres de la coalició, i que ens permet impulsar una estratègia pròpia per assolir els objectius fixats. Hores d’ara, el projecte de llei al Parlament que regula la figura del Conseller en Cap amb el rang legal que mereix, o la reestructuració en curs de la Secretaria de Comunicació, són proves concretes de la cohesió del govern. També tenim la convicció que hem d’assajar un nou tipus de relació amb l’oposició. Els reptes reformadors plantejats en aquesta legislatura obliguen a cercar el màxim acord possible en una colla de temes. Per aquest motiu, hem regulat per primera vegada la figura i les funcions del Cap de l’Oposició, que ha de gaudir del suport i del reconeixement necessari, d’acord amb les responsabilitats que li pertoquen i amb el seu paper polític i institucional. Això no vol dir que aquesta figura no es pugui regular legalment més endavant en el marc de la llei 3/82, anomenada Estatut interior. I aprofito per a dir que tanmateix l’Estatut formal, l’Estatut de Catalunya, hauria de regular els principis, insisteixo, els principis, de la llei electoral i la llei territorial, per una senzilla raó. L’Estatut ho va fer i tanmateix no s’ha aplicat i aquest és una llacuna que cal cobrir. No pot ser que 25 anys desprès d’un Estatut que establia un sistema electoral proporcional i que obria la porta a les vegueries, no hi hagi vegueries i els vots no es computin d’acord amb el principi de proporcionalitat. Cal assegurar-ho. Un altre principi a respectar és el de la transparència. No és només un compromís programàtic. És un compromís ètic i de respecte democràtic cap a tots els ciutadans de Catalunya. Ho creiem fermament. Per aquest motiu vàrem presentar l’informe de tots els assessors i càrrecs eventuals contractats pel Govern a l’anterior legislatura. Tenim una determinada manera d’entendre què vol dir governar, i ho 15 �hem començat a demostrar fent públiques les relacions contractuals i retributives del personal –inclòs l’eventual– i reduint significativament, com ja he dit, el nombre d’alts càrrecs i d’eventuals. La política de comunicació del govern es basa en la independència i el rigor. Són principis que estem començant a fer efectius amb el reforçament de l’autonomia i l’autoritat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en una nova llei. La llei assegurarà la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, reduint la intervenció pública en el mercat de la comunicació i impulsant la competitivitat dels grups de comunicació catalans. Abans, quan un directiu dels mitjans públics no seguia les directrius del govern, que eren estrictament aplicades, fins i tot en l’escaleta dels telenotícies, es cessava el directiu o se’l feia plegar, com va ser el cas de Miquel Puig desprès que va substituir els responsables de l’estreta relació govern/telenotícies. Ara l’únic que pot fer el govern és expressar públicament que dissenteix de la importància donada a una o una altra informació. Estem en un altre món. El Govern ja ha aprovat la creació de la Comissió d’Organització Territorial, que és l’encarregada de dirigir els treballs i coordinar les diferents unitats administratives i organismes implicats en la preparació de la Llei d’organització territorial. Sens dubte, un dels eixos principals d’aquest nou model d’organització territorial serà la descentralització de la Generalitat. Es tracta d’un procés que ja hem iniciat reforçant els delegats del Govern –que participaran directament en les principals iniciatives i inversions dels departaments a les seves demarcacions- , creant les subdelegacions a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu, i creant un Consell de Direcció dels Serveis Territorials a cada demarcació. Per altra banda, la nova organització territorial consolidarà l’aposta municipalista del govern. Una aposta que s’ha començat a concretar en el clar augment de la dotació del Pla Únic d’Obres i Serveis. B. En l’àmbit econòmic 16 �Un dels eixos fonamentals del bon govern és el progrés econòmic. El creixement econòmic sostingut i la distribució eficient de la riquesa, és el que ha de garantir, en darrera instància, la millora del benestar de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Per aconseguir el progrés econòmic Catalunya s’enfronta al repte de la internacionalització. Per superar-lo amb èxit hem de transformar el nostre model de competitivitat -basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat- a través de l’increment de la productivitat. I ho hem de fer incidint en uns factors estratègics fonamentals com són la inversió en infrastructures; la formació de capital humà; la incorporació de processos d’innovació tecnològica en els sistemes productius; la inversió en R+D+I; el finançament de projectes de capital risc. Aquesta nova política, perquè sigui eficaç, ha de ser definida i aplicada a partir de la coordinació dels diversos nivells de l'Administració, i la col·laboració de les empreses, universitats, cambres de comerç, instituts de recerca, parcs tecnològics, i centres de serveis a les empreses. Aquesta es la filosofia manifesta de l'Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. L’acord assenyala 15 línies estratègiques de treball, essent les més importants: infrastructures, formació, innovació, recerca, projecció i creació d’un entorn favorable. En la mateixa línia, es crearà l’Agència Catalana d’Inversió que és l’instrument clau per promoure les inversions empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, de millores tecnològiques i de complements al teixit empresarial i econòmic de Catalunya. Tot i que aquests siguin els objectius clau, la nostra estratègia per donar un nou impuls econòmic a Catalunya, preveu també efectes en determinades polítiques sectorials. 17 �Les actuacions que hem dut a terme fins ara en matèria d’ocupació, són les següents: - L’impuls de nous jaciments d’ocupació. Per primera vegada s’ha decidit destinar una despesa plurianual de 8 milions d’euros als filons d’ocupació. - Polítiques actives d’ocupació a favor dels joves i els aturats de llarga durada per fomentar l’autoocupació i reciclar a persones ocupades. - Hem posat en marxa el Pla de Desenvolupament del Servei d’Ocupació de Catalunya. Cal recordar que la llei del SOC es va aprovar fa 15 mesos, però el desenvolupament encara estava pendent. En segon lloc, el projecte específic pel món rural es concreta en una nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per encarar adequadament les properes dècades. En tercer lloc, en política de comerç, el nostre criteri és favorable a mantenir el comerç com a columna vertebradora de la metròpolis i, per extensió, de la societat. En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris Comercials, que recupera l’exercici de les competències estatutàries exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005. Finalment, el Govern considera que una de les polítiques transversals prioritaries és la que fa referència a la societat de la informació i la comunicació. El Govern es compromet a estendre l’ús d’Internet al conjunt de la població, el que vol dir dotar Catalunya de les infrastructures que calen, que van ser promeses per a l’any 2002 i que encara estan pendents. S’han iniciat els treballs per a l’elaboració del Pla Territorial Sectorial de Turisme de Catalunya, per tal d’identificar amb més precisió els recursos turístics disponibles; les àrees saturades i deficitàries; els impactes econòmics, territorials i ambientals; i els criteris per al reequilibri territorial i la desestacionalització. C. En l’àmbit social i cultural 18 �En la nostra Acció de Govern, la política educativa s’ubica en un espai central, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d’integració cívica i de cohesió social. S’ha iniciat un esforç en la despesa educativa per tal d’acostar-la progressivament als nivells de la UE. Pel que fa a la millora de les infrastructures, hem destinat 57 milions d’euros per a la rehabilitació i construcció de noves escoles. Es destinaran 18 milions d’euros a la rehabilitació, adequació i millora de diversos centres a tot Catalunya, i 39 milions d’euros a obres d’ampliació i noves construccions de centres docents. El Departament d’Ensenyament ha convocat oposicions per a 950 places de docents per Primària i per Secundària, i ha aprovat l’increment de professorat en els centres amb un elevat nombre d’alumnat nouvingut. També augmenten els Tallers de Llengua en 76 escoles i en 27 Instituts, i s’incrementen en 1.050 hores setmanals les dotacions auxiliars d’educació especial en centres públics, mesura que ha beneficiat 84 centres docents, d’acord amb la distribució realitzada pels Serveis Territorials d’Ensenyament. L’esforç pressupostari va acompanyat d’una millora de la gestió dels concerts educatius, de la planificació de l’oferta educativa i del mapa escolar, i de l’establiment progressiu d’una xarxa integrada de tots els centres sostinguts amb finançament públic. Un primer pas ha estat l’elaboració d’un Decret per garantir, entre d’altres, la transparència en l’admissió de l’alumnat, l’assignació objectiva dels centres així com un repartiment equilibrat per afavorir la integració d’alumnes nouvinguts. S’ha començat a impulsar un canvi en la formació professional. S’avança cap a una progressiva integració de la formació professional inicial, l’ocupacional i la formació continuada, a través d’un projecte que està redactant el Departament d’Ensenyament i que permetrà realitzar estudis de Formació Professional a distància i oferirà noves oportunitats d’aprenentatge. L’ensenyament universitari és una variable estratègica per fonamentar l’economia del coneixement. La política del Govern persegueix que el sistema català s’integri correctament en el naixent sistema d’ensenyament superior europeu. 19 �S’han pres les mesures adequades per aprofitar el paper de la universitat en el camp de les tecnologies de la informació. L’instrument principal per a superar la fractura digital que encara avui divideix el territori serà la Llei sobre la Societat del Coneixement que portarem al Parlament, amb l’objectiu d’ordenar i promoure les accions que s’han de desplegar. El Bon Govern es basa crucialment en el progrés social i cultural de Catalunya, a través de polítiques que garanteixin una comunitat de ciutadans forta i segura. El Govern de Catalunya desenvolupa el seu projecte cívic i social en quatre eixos principals d’acció: la política sanitària, la política de seguretat i justícia, la política de protecció social i la política de desenvolupament cultural. Aquests quatre eixos han de vertebrar l’Estat del Benestar català per al segle XXI, a través del qual hem d’estendre els drets i deures individuals que la democràcia ha anat construint per a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen, la seva edat, o la seva orientació sexual. Avui és un dia especialment important per recordar aquest principi que progressivament ha d’impregnar la nostra acció de govern, atès que celebrem la diada reivindicativa dels drets de gais, lesbianes i transsexuals. En aquest sentit, voldria reiterar el meu suport a la Diada i el compromís del Govern per fer efectives les línies d’acció establertes a l’Acord del Tinell. Concretament, l’elaboració del Pla Interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i les iniciatives per avançar en la igualtat, com la modificació de normatives per eliminar les traves d’accés a l’adopció. El resultat d’aquestes accions de govern i d’altres que els explicaré a continuació ens porta cap a un nou patriotisme. El patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola, en l'accés a l'habitatge, en la natalitat tan arriscada i difícil, en la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, en l'envelliment prop de casa, en la millora constant dels sistemes de salut, en la garantia de la seguretat individual i col·lectiva... 20 �Aquest és l’autèntic patriotisme, el dels països que van fer la revolució quan calia, com França i Estats Units, i és autèntic perquè no es basa tant en l’origen ètnic com en el destí lliurement triat i els drets adquirits pel fet de pertànyer a aquella comunitat. El patriotisme, per la majoria del poble, comença al barri i l’escola i el CAP o no comença mai. La Catalunya que projectem es fa poble a poble, barri a barri, persona a persona. La primera llei emblemàtica del projecte social del Bon Govern és la Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles, síntesi dels diferents eixos d’acció social, que combina per primer cop habitatge, escola, immigració i seguretat, i de l’aposta municipalista del Govern. Es tracta d’un projecte que representa el primer pas per fer efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és anecdòtica. Volem fer evident als ciutadans que el govern no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin enlloc. La nostra política de salut, pretén desenvolupar el compromís que va adquirir el Govern per una sanitat més humanitzada i de qualitat. Això passa evidentment per afrontar el dèficit estructural que patim en recursos humans i materials, en comparació amb la demanda de serveis de salut. Bons exemples del nostre compromís en matèria de salut en són, hores d’ara, el Pla de Xoc de Centres de Salut a través del qual es reforçaran el 38% dels equips d’atenció primària (en concret, 132) amb 285 nous metges, pla que arrencarà al juliol, o el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera. Mesures previstes: - dotar cada pacient amb un certificat de llista d’espera quirúrgica, - eliminar els tres mesos d’espera tècnica que fins ara no estaven comptabilitzats - i lògicament incrementar el nombre de professionals i de sessions quirúrgiques. El segon eix del nostre projecte cívic i social es basa en la política de seguretat i justícia, que ha de donar prioritat a actuacions més preventives, que redueixin l’actuació reactiva, i que han de posar l’èmfasi en la proximitat. 21 �L’eficàcia en el servei de justícia s’ha de garantir amb un impuls important de la justícia de proximitat i una millor gestió dels recursos que té l’Administració de Justícia a Catalunya. En Administració de Justícia la fragmentació competencial impedeix avançar en l’eficiència del servei públic. L’increment de recursos personals i materials hauria d’anar acompanyat d’una revisió d’aquest repartiment competencial. Per això s’han pres mesures com l’elaboració d’un nou mapa dels equipaments judicials per construir els jutjats que calen i millorar els existents i, en aquesta línia, la modificació i optimització del projecte de Ciutat Judicial. La millora del sistema penitenciari implica la reforma de la xarxa de presons que hi ha a Catalunya. La política penitenciària s’ha de definir no com una simple política de reinserció, sinó com una política social més del programa de govern. En matèria de presons, el Govern desenvoluparà les accions incloses en el document sobre Línies Bàsiques de Política Penitenciària i en el Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 2004-2010, que ja han estat presentats. En matèria de Dret Civil català, cal respondre a necessitats socials noves amb els instruments jurídics que ens proporciona aquesta competència. Aquesta resposta és la millor defensa contra els que volen limitar l’abast de la competència en la matèria. Les polítiques de seguretat constitueixen l’altra gran línia d’actuació en aquest eix. La principal mesura per aquesta legislatura és la finalització del desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra, amb especial atenció a l’assumpció de responsabilitats arreu del territori metropolità. Paral·lelament, hem d’afavorir una major coordinació i planificació en aquestes polítiques, per tal de sumar els esforços dels diferents cossos de seguretat que actuen a Catalunya. Dues són les principals preocupacions socials en matèria de seguretat: la seguretat viària i la violència domèstica. Per això des del primer moment el nou Govern de Catalunya s’ha mostrat activament bel•ligerant en ambdues qüestions. En el nostre programa es proposa a la societat catalana fer l’esforç necessari per reduir la sinistralitat viària en un 50% d’aquí a l’any 2010. 22 �En aquest mesos hem donat els primers passos per coordinar les actuacions dels departaments d’Interior, de Política Territorial i Obres Públiques i de Sanitat. Es tracta, simultàniament, de: - Millorar l’estat de les carreteres, reduint els punts de risc i actuant en tots els “Trams de Concentració d’Accidents Detectats” en els propers tres anys. - Reduir la velocitat i evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol, fent pública la ubicació de radars i incidint en el control d’alcoholemia entre els més joves. - Prevenir les lesions causades pels accidents de trànsit, fomentant el control dels comportaments de risc i incrementant la qualitat de l’atenció als accidentats. La lluita contra la violència de gènere i –en un sentit més amplicontra la violència domèstica és una de les prioritats del Govern. Una prioritat que es correspon amb la percepció social reflectida en l’Enquesta de Seguretat Pública que identifica la violència contra les dones com a la primera preocupació ciutadana en matèria de seguretat. Coherent amb aquesta percepció social, en l’Acord de Govern que fonamenta la nostra acció es recull el compromís de presentar al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de prevenció, actuació i eradicació de la violència exercida contra les dones. Compromís reiterat per la consellera de Benestar i Família i concretat, a més, en dotar de pressupost el Pla integral existent. Compromís reforçat per altres propostes fetes per la consellera de Benestar i Família i per la consellera d’Interior: 1. Posar en funcionament un fons de garantia per l’impagament de pensions fixades per sentència judicial de separació, nul·litat o divorci, com a mecanisme per lluitar contra la violència indirecta contra dones i infants, i per eradicar la feminització de la pobresa. 2. Crear una oficina de lluita contra la violència domèstica, amb la col•laboració de diversos departaments. 3. Implantar, amb caràcter voluntari, localitzadors a dones maltractades per poder prevenir noves agressions. 23 �Haig d’incloure aquí els temes que demanen més discreció, com són els relacionats amb el terrorisme i la informació reservada, que sempre ha fluït de manera àgil, també en el període anterior entre el Ministre Acebes i la consellera Tura. Hi ha una excepció imperdonable i que no té res a veure amb els nostres serveis de seguretat: el silenci del President Aznar en el cas del viatge de Josep Lluís Carod a França, informació que va retenir per a utilitzar-la electoralment a les portes de la campanya de les generals, malgrat que els serveis d’informació van suggerir-li la possibilitat d’informar el representant ordinari de l’estat a Catalunya, que és el President de la Generalitat. Pel que fa al tercer eix, la política d’acció social: La família és un dels centres principals de l’atenció en les nostres polítiques d’acció social, perquè la diversificació de les estructures familiars ha posat al descobert noves realitats que mereixen respostes específiques. Per això, les ajudes que el Govern atorga a les famílies amb fills menors de 3 anys, i de 6 anys si són nombroses, les hem fet extensives també a les famílies monoparentals en les mateixes condicions que les nombroses. Es calcula que se’n beneficiaran 288.000 nens i nenes i unes 250.000 famílies. També per això, durant el 2004, el Govern destinarà 8,5 milions d’euros per a subvencions a la creació i consolidació de places d’educació preescolar en centres de titularitat municipal. La Generalitat vol impulsar la creació de noves places d’aquest tipus per assolir una oferta suficient que atengui la demanda de la població. El conjunt de la gent gran, constitueix un dels sector més febles davant les nous factors de desigualtat. Totes les mesures dedicades a la gent gran han d’anar encaminades, principalment, a garantir-los un nivell d’ingressos i de benestar dignes. Per això, ja hem apujat un 3,8% els complements a les pensions de viduïtat més baixes. El nou pressupost per al 2004 incrementa un 24% la quantia de l’ajut, que passarà de 25 a 30 euros mensuals, i la partida global creixerà un 37% respecte a l’any passat. Caldrà continuar en aquesta línia. Som sensibles a la problemàtica de les vídues en particular i de la gent gran en general. Per aquest motiu elaborarem una llei en els propers sis mesos per poder desenvolupar des de Catalunya les prestacions econòmiques que permetin atendre els col•lectius més desfavorits, tal com preveu l’acord del Tinell. 24 �Un altre eix dels que composen el projecte cívic, de seguretat i de cohesió social del Bon Govern pretén assegurar el ple desenvolupament de la cultura a Catalunya. Hem de reafirmar i potenciar la nostra identitat cívica, amb capacitat integradora i sense excloure la diversitat d’interessos, circumstàncies i sentiments que actualment defineixen la societat catalana. Ho hem de fer comptant amb totes les administracions i sectors interessats. L’exemple del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i els entrebancs, és prou positiu. La reforma estarà acabada a final d’any, culminant una proesa que va liderar inicialment l’inoblidable Pere Duran Farell. Catalunya tindrà el Museu Nacional que ens mereixem, no a l’alçada dels primers d’Europa, però digníssim, inigualable en art romànic i allotjat en un edifici que, com moltes coses a Catalunya, no va ser fet amb la consistència necessària sinó per a una celebració puntual, la del 1929, i que per tant ha exigit un esforç titànic. La Fira de Guadalajara –el programa definitiu per la qual es presentarà d’aquí a 2 dies- també és una fita llargament cobejada. Per tal de promoure elements comuns d’identitat i comunicació, hem de reforçar la dimensió cultural i lingüística de la ciutadania. Per això impulsarem un programa de Planificació lingüística per potenciar l’ús del català. Volem que viure plenament en català sigui possible i més fàcil. I que ho sigui per tots, per la qual cosa destinarem 35,3 milions d’euros a la integració d’immigrants a les aules a través del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. L’Institut Ramon Llull segueix endavant i organitza la presència a la Fira de Guadalajara. La marxa del govern balear és inevitable. Dos no es casen si un no vol. Quan l’esquerra balear era el soci minoritari i el nacionalisme català el majoritari, no hi havia problema. La dreta balear, en canvi, no accepta col·laborar amb el Govern català d’esquerres. Tot un símptoma de la disponibilitat als pactes d’uns i altres. D. En l’àmbit territorial i ambiental En l’àmbit territorial i ambiental esdevé imprescindible desenvolupar una nova manera d’entendre la nostra realitat física i les seves exigències. Per articular el territori i vertebrar el país hem apostat per impulsar un “model territorial en malla”, basat en ciutats compactes, sense 25 �urbanització extensiva, unides per una xarxa ferroviària potent i per una xarxa viària servida prioritàriament per transport públic col·lectiu per a permetre que es mantinguin els espais naturals intermedis. El paisatge a Catalunya ha esdevingut un capital impagable. En els darrers trenta anys el sol urbanitzat s’ha multiplicat per dos. Es a dir, s’ha ocupat tan sòl en aquests anys com en tota la història anterior. No seguirem per aquesta via. L’ampliació de la xarxa ferroviària és una de les nostres grans ambicions en matèria d’infrastructures. Tot i que prosseguirem amb el desdoblament i millora de la xarxa bàsica de carreteres, hem decidit comunicar a llarg termini les principals poblacions del país, els ports i els aeroports a través del tren. També hem de desenvolupar xarxes d’accessibilitat per assegurar l’accés de les ciutats catalanes a les xarxes de comunicació globals. L’enfortiment del sistema aeroportuari català i la transformació de l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, en l’aeroport de la Euroregió, així com la millora del front portuari i la connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat són elements clau. Ho són a llarg termini, però ja hi hem començat a treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística : l’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la gran plataforma logística del Sud d’Europa, el Pla de xoc per millorar la senyalització de les carreteres, la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més segura i sostenible a tot el país, les inversions en transport públic i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de Catalunya, en són bons exemples. En el terreny de les inversions en infrastructures, com explicaré més endavant, adquirim el compromís de mantenir un nivell d’inversió important, tot i que en aquest cas pagant, pagant les conseqüències del mètode alemany utilitzat fins ara, i pagant el cost de les noves inversions. Per aquest motiu estem posant en pràctica un nou estil de governar el territori fent efectiu el valor de la sostenibilitat, basat en la planificació i la solidaritat territorial. Aquests valors seran una referència ineludible de les polítiques econòmiques, de la planificació de les infrastructures, de la gestió agrària o de la gestió urbanística. 26 �I, evidentment, de la gestió ambiental de diverses polítiques sensibles, com la gestió dels recursos energètics, dels hídrics o dels residus. Sabem que aquest govern ha generat moltes expectatives. I no les defraudarem. Com no ho hem fet, en el cas dels recursos hídrics, amb el transvasament de l’Ebre. Sabem que els transvasaments no són estrictament necessaris i que el més important és fer un ús eficient de l’aigua. El nostre principal objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua i que es coneixen com a nova cultura de l’aigua. Aquest govern ha manifestat i reiterat la seva intenció d’instaurar una política hidràulica eficaç i sostenible. I comptem amb la complicitat activa del nou govern d’Espanya per revisar-la implantant projectes d’interès hidràulic i mediambiental (dessaladores, bases de recàrrega i projectes de descontaminació dels aquífers, i recuperació i reaprofitament dels recursos disponibles fins ara desaprofitats per la seva menor qualitat). A això cal afegir una gestió sensata dels recursos. Val a dir: 1) Una gestió de la demanda d’aigua que fomenti l’estalvi, com es va fer a l’àrea metropolitana de Barcelona a mitjans anys 80, que ha resultat en un pràctic estancament del consum d’aigua de boca. 2) Inversions en aquest estalvi, tant pel que fa a la que es perd en les conduccions com la que es consumeix innecessàriament en els consums domèstics i industrials. Completat el procés de planificació territorial, tindrem el Pla Territorial de Catalunya i els plans territorials de cada regió que donaran cobertura i fixaran els criteris de caràcter supramunicipal i les visions estratègiques perquè s’hi acullin i encaixin els planejaments urbanístics de caràcter municipal. Com saben, ens hem compromès a haver aprovat en un any i mig els plans directors del Litoral i de l’Empordà, el Pla Territorial de les Comarques de Girona i l’Avantprojecte d’una Llei del Paisatge. En relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner tenim el compromís d’ampliar a més de 500 metres des de la línia de la costa l’àrea d’influència del Pla i de procedir a la preservació definitiva de la costa i del prelitoral sense construir. Són mesures que permetran que 27 �55 km lineals de front marítim continuïn intactes per sempre, com llegat a les generacions futures. La segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai és una dinàmica cada vegada més insolidària des del punt de vista social. L’hem d’evitar, i un dels pilars per fer-ho són les polítiques d’habitatge i de qualitat urbana. Per aquest motiu hem aprovat el Pla per al Dret a l’Habitatge que té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a un total de 42.000 unitats noves en els propers 4 anys distribuint geogràficament els objectius de manera concertada amb el món local i amb els promotors públics, privats i cooperatius. El pla té una especial incidència a les comarques amb major dificultat per l’accés a l’habitatge i zones de creixement econòmic i demogràfic potencial, així com a les comarques de l’interior del país, amb especial atenció a les ciutats petites i mitjanes del rere país, a les que demanarem que impulsin el reequilibri territorial en el marc dels plans territorials parcials. Dins els objectius generals dels 42.000 habitatges s’inclou la promoció de 21.000 unitats d’habitatge en règim de lloguer, prioritzant els destinats a l’emancipació de joves, a la gent gran i als col·lectius específics amb especials dificultats d’accés a l’habitatge. Deixin-m’ho dir: és un escàndol que els habitatges de compra estiguin desgravats en l’import sobre la renda i els de lloguer no ho estiguin. Aprovarem aviat el Pla Català de la Rehabilitació, per permetre la rehabilitació de no menys de 40.000 habitatges en quatre anys. En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya té l’objectiu d’estimular la producció d’habitatge protegit i reconèixer la pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de convivència i familiars. E. Deu punts per resumir i finalitzar Del conjunt d’acords, decisions i iniciatives preses pel govern, vull assenyalar, per la seva significació o transcendència, els deu següents: 1 ) Inici del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. 28 �2) Impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització de l’economia catalana i creació de l’Agència Catalana d’Inversió. 3) Aprovació de la Llei de millora de Barris, àrees urbanes i viles de Catalunya. 4) Impuls del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007 5) Establiment dels objectius i propòsits del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, per a la protecció del sòl no urbanitzable de la costa catalana, que afectarà un total de 56 Km del litoral. 6) Aprovació del Pla de xoc dels centres de salut, que té l’objectiu d’incrementar un 38 % els efectius d’atenció primària. 7) Rehabilitació, millora i construcció de noves escoles i actuacions per millorar l’atenció als alumnes i la qualitat de l’ensenyament. 8) Augment de la prestació econòmica per infants a càrrec, per a famílies amb infants menors de tres anys i per a famílies nombroses i monoparentals. 9) Impuls del Programa de Planificació Lingüística i del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social per a potenciar l’ús del català, per a que viure plenament en català sigui possible i més fàcil per tots. 10) Derogació del transvasament de l'Ebre gràcies a l’actitud de les Terres de l’Ebre, el capteniment del nostre govern, i la decidida voluntat política del govern de l'estat, amb l’aprovació del Reial Decret de Modificació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional, que respon a totes les peticions de la Generalitat. Aquest decàleg és només una mostra de l’activitat desenvolupada pel Govern, activitat que sovint ha restat velada per la intensitat –quan no pel dramatisme- dels esdeveniments als que m’he referit al principi i que han dominat no només la vida política sinó –en bona mesura- el conjunt de la vida social del nostre país. F. Per acabar, un mot sobre les prioritats de Govern reflectides en els Pressupostos Els Pressupostos per al 2004 són uns pressupostos de transició; però també són els primers pressupostos del canvi: tot i l’estret marge de maniobra reflecteixen ja els canvis en les prioritats de la política i l’acció de govern. 29 �Amb unes previsions d’ingressos de 17.600 milions € i de despesa de 18.500 milions €, per tant amb un dèficit previst de 850 milions € que significa una reducció del 27.5% respecte a l’exercici anterior-, són uns pressupostos de contenció de despesa i d’ajustament pressupostari. Tot i així, el que em sembla més rellevant és que justament aquest esforç de contenció ha permès un augment de l’estalvi corrent del 37%, que es destinarà a l’esforç inversor que es vol mantenir al llarg de la legislatura. Aquest Pressupost representa el major esforç inversor realitzat per la Generalitat al llarg de la seva història. El rigor en el control de la despesa deixa un marge suficient per a dur a terme les grans línies del nostre programa de govern, definides en l’Acord del Tinell: 1. Més política social lligada als barris, les escoles i la salut dels ciutadans. 2. Un nou impuls a la competitivitat i als sectors productius 3. La vertebració del territori, amb més infrastructures més respecte ambiental i paisatgístic. 3. Final Finalment, estem en un nou escenari de col·laboració institucional i de diàleg, en que caldrà treballar amb tenacitat i generositat alhora. Val a dir que no hem perdut ni un minut a posar-nos-hi. Els contactes formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del Govern d’Espanya han estat continuats en aquestes setmanes. D’aquests contactes n’han sorgit abundants gestos i uns primers compromisos. - La reiteració de la voluntat de respectar el projecte d’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya per part del nou president del Govern espanyol. - El compromís actiu del Govern espanyol per obtenir el reconeixement del català a la Unió Europea. - La bona disposició al diàleg mostrada pel ministre d’Administracions Públiques en relació a les transferències pendents. - L’anunci de retirar una bona part dels conflictes de competència presentats al Tribunal Constitucional. 30 �- L’aprovació d’una moció al Senat sobre l’ús del català a les institucions estatals. - El compromís del ministre de Defensa de revisar el consell de guerra al President Companys. - El compromís del ministre de Justícia en relació als Tribunals Superiors autonòmics. - El compromís de la ministra de Foment de fer arribar l’AVE a Barcelona el 2007. - El compromís, també de la ministra de Foment, de fer efectiu l’1% cultural a l’Institut d’Estudis Catalans. - El compromís del president del Govern de retornar del tot el Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. - El compromís, també del president del Govern, d’aprovar la Carta Municipal de Barcelona. - I la proposta del ministre d’Administracions Públiques per resoldre la presència de Catalunya i de les altres autonomies a la Unió Europea. Però, no tot han estat gestos i anuncis de compromisos. També hi ha hagut decisions de gran impacte a Catalunya. La més important ha estat sens dubte la paralització del transvasament de l’Ebre. Sobre la base d’aquesta actitud inicial del Govern espanyol, el Govern de Catalunya abordarà amb un optimisme enraonat els principals temes de l’agenda política. Hem de recuperar el temps perdut. Tenim un govern assentat, reforçat i treballant a velocitat de creuer amb un objectiu compartit, que és el que resulta de l’acord que el va fer possible. És el Govern de Catalunya. Fruit de l’acord tripartit. No és l’olla de grills que alguns haurien volgut. És el govern, té solidesa, i , com ja hem dit, en anteriors ocasions, tant el Conseller en Cap, com el Conseller de Relacions Institucionals com jo mateix, és un govern per governar i no per resistir. 31 �De totes maneres, vull que entenguin el meu propòsit de presentar una visió més acabada dels objectius de l’acció del Govern en el debat de política general que farem a la tardor. Un debat on els penso exposar el projecte de país que sustenta l’actual Govern de Catalunya, acompanyat d’un detallat Pla de Govern que estem enllestint, i també de les línies mestres del Pressupost per al 2005, espero que alliberat de bona part de les hipoteques dels d’enguany. Moltes gràcies per la seva atenció. Pasqual Maragall 32 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1655 Title A name given to the resource Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Benestar Social Govern Acció política Model social Territoris Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/174/20040701.pdf bc483b8944323d8d20c45bd7c489704c PDF Text Text Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral" Universitat d'Estiu Ramon Llull | 1/7/2004 Ja sabeu que jo sempre he cregut que el triangle màgic d'un país és el triangle universitat, govern i territori. Pot ser el Govern de la Generalitat, pot ser el Govern d'una gran ciutat, i l'empresa. Si aquest triangle funciona, funciona tot. Si aquest triangle no va i no hi ha prou interrelacions, anem malament. Catalunya ha sigut sempre un país molt singular: com que l'Estat no donava de si el que aquí es demanava, el país es va haver d'inventar moltes coses. Moltes vegades se les va inventar com a mini-estat, com a Mancomunitat... després com a Generalitat, també com a Ajuntament de Barcelona. I altres com a institucions privades que tanmateix tenien una vocació pública, començant per les escoles, que o eren privades o eren municipals, però en el fons el que volien ser era catalanes, com les escoles de la Mancomunitat. Vet aquí, doncs, la vostra, una Universitat privada que en definitiva neix també d'aquest mateix impuls de la societat catalana de tenir institucions, tant si la llei, o l'Estat, o la situació política les permetia, com si no. I de tenir-les amb un alt nivell de qualitat. Dit això, jo només us demanaré una cosa: treballeu a igualtat de costos socials. És a dir, per què és tant important la Universitat Pública? Perquè és la Universitat de tothom. Perquè és la Universitat que no només parteix d'un designi, privat o no, però relacionat amb l'excel·lència del país, sinó que a més pretén estendre aquesta excel·lència més enllà de les fronteres de les classes socials o de la capacitat econòmica. Si voleu ser fidels a aquest esperit del vostre naixement, i que és tant comú a tantes iniciatives importants d'aquest país, haureu de tenir en compte que la vostra excel·lència encara es veurà millorada i serà més palesa en la mesura que sapigueu fer front en aquestes condicions, que són una mica més restrictives per a l'excel·lència. Vull aprofitar aquesta ocasió que m'oferiu per exposar algunes reflexions sobre el moment que estem vivint, sobre present i el futur de Catalunya, un cop tancat el llarg -llarguíssim- cicle electoral que es va iniciar fa més d'un any amb les eleccions municipals i que acabem de tancar amb les eleccions europees. La successió d'esdeveniments electorals i polítics ha estat molt intensa i ha donat lloc a interpretacions i balanços de tota mena. La opinió pública ja s'ha fet una composició de lloc sobre els actors 1 �d'aquestes comtesses electorals i sobre l'argument de la situació política resultant. Catalunya té, des de fa mig any, un nou govern. Amb un programa diferent, amb uns objectius diferents, amb noves sensibilitats, noves prioritats i amb estils també diferents. Dilluns d'aquesta setmana vaig comparèixer al Parlament llargament per retre compte de l'acció de govern d'aquests sis primers mesos. Ahir hi vaig tornar per una sessió ordinària de control. I també en això, en la disposició a rendir comptes, el meu Govern - i crec que el Govern espanyol també, per la assiduïtat amb la que el president del Govern espanyol s'està sotmetent a l'escrutini del Parlament espanyol - estem marcant una diferència. Però crec que cal també un altre tipus de reflexió (més enllà dels resultats electorals i dels primers balanços de gestió) i amb voluntat de transcendir els esdeveniments immediats i els càlculs a curt termini. No crec errar gaire si interpreto que va prenent cos la idea de que estem en un moment de transició a Catalunya i Espanya. No és casual que, des de la distància, "The Economist" hagi titulat el seu recent informe sobre Espanya: "The second transition". Jo crec que els temes que no es posin sobre la taula ara, en l'inici d'aquesta segona transició, no seran comptats. I és molt important, en aquest moment precís, que tots els temes que han de marcar el futur estiguin sobre la taula, perquè aquells temes que no s'hi hagin posat seran escombrats per la marxa endavant, que a partir d'ara serà frenètica, en els congressos que s'obriran de tots els partits polítics; en els debats de la tardor; en l'aprovació dels pressupostos... i immediatament després en l'aprovació dels estatuts basc i català i l'obertura del meló de la Constitució. Obrim un període que jo crec que haurà de durar 25 anys o més. Estem obrint un segon quart de segle diferent, i per tant estem en un moment francament decisiu. A Catalunya, amb unes o altres paraules i imatges, s'està aixecant acta del final d'un paradigma polític, gairebé diria d'un paradigma político-cultural, que ha configurat per a bé i per a mal la política i la societat catalana durant 25 anys. És el paradigma forjat durant la Transició i interpretat de forma principal pel que -sense cap ànim pejoratiu- s'ha anomenat pujolisme: és a dir aquest conjunt format per quelcom més que un líder, més que uns partits, més que un moviment, i que 2 �ha tingut la virtut d'ocupar i vertebrar l'espai central de la política catalana durant aquests anys. L'ha ocupat tan abastament que la part i el tot (la part activa i la resta més passivament) s'han confós completament durant una colla d'anys. Ha estat un paradigma fundat en la necessitat i, quasi diria, la obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació de la identitat nacional. I probablement ha estat més un paradigma negligent en la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern i dels seus instruments. Ha estat més polític que administratiu o més ideològic que polític, com volgueu. S'ha pensat des d'un país a la defensiva, instal·lat permanentment -o, almenys, massa sovint- en la identificació de perills d'enemics exteriors i també interiors, més que no pas des de el punt de vista d'un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats, i no dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació. Però aquesta hiper consciència de la nostra fragilitat col·lectiva ha acabat per passar-nos factura: la persistència en el discurs i en les actituds defensives enlloc d'enfortir-nos ens ha evidenciat més febles, els uns dels altres i potser de nosaltres mateixos, del que realment som. Així hem posat la nostra llengua i la nostra cultura a la defensiva, en declarar-les en un estat de permanent normalització. La lògica de la preservació essencial ha acabat per convertir-se, paradoxalment, en el principal obstacle per a l'exercici de la normalitat. La normalització s'ha menjat la normalitat, ha ofegat la normalitat. Sempre dic que això és comprensible, s'havia de passar per la normalització per arribar a la normalitat, el que passa és que probablement ja fa un cert temps que a la normalitat hi som i no ho sabem, o no ho hem confessat. Aquesta actitud defensiva ha convertit la cultura en una dependència a vegades viciada. El proteccionisme condemna sempre a la llarga a una eterna minoria d'edat, en el cas de la cultura catalana o en qualsevol altre cas. I una cultura permanentment sobreprotegida pot acabar convertint-se en quelcom de massa fràgil, massa artificiós, i gairebé diria fictici. I sense sistema immunològic. Vull que se m'entengui. I que no corrin a esquinçar-se les vestidures els qui ens acusen constantment de voler desnaturalitzar, desnacionalitzar, desmuntar l'edifici de la nostra identitat. Justament el que reclama, avui, el President de la 3 �Generalitat, és que comencem a mirar el present i el futur en clau d'exercici de la normalitat que ja tenim. Que enfortim el sistema. Que, com deia Miquel Martí Pol, ens llancem a caminar sense crosses. El proteccionisme sense límit, dic, és un vici que ha contaminat les relacions entre el poder polític i el món de la cultura i el món dels mitjans de comunicació. La independència reclamada i proclamada d'actors i de vehicles culturals ha acabat empantanegada en les xarxes d'un cert clientelisme sorgit de la intervenció pública per mitjà d'ajudes massa sovint poc transparents. Estic convençut que en l'origen de l'enrevessada situació a que hem arribat hi havia la voluntat indefugible de defensar, protegir i impulsar la nostra cultura. Mai no negaré el mèrit i la conveniència d'actuar així en els primers anys de la llibertat recobrada. D'una banda, la necessitat de recuperar anys i anys perduts per la persecució política; i d'una altra, la consciència d'haver d'encarrilar la cultura catalana en un mercat cultural dominat per altres cultures més potents -molt més potents- com l'espanyola i, en un sentit més ampli, l'anglosaxona. El que ha succeït en la política cultural i de comunicació no és sinó un exemple -probablement el més característic- d'una cultura política que ha modelat la política i la societat catalana, la seva manera de relacionar-se amb Espanya i Europa i, també, la seva manera de posicionar-se al món. Però el problema és que hem acabat enrocats en la defensa identitària, intentant aprofitar les conjuntures favorables per millorar la nostra situació, però renunciant a navegar en el mar obert per la incapacitat o la poca voluntat de cercar els aliats necessaris per solcar nous oceans amb seguretat. Potser ens ha sobrat proteccionisme i ens ha faltat coratge. Sincerament, entenc que aquest paradigma que ha presidit la realitat i la interpretació de la realitat catalanes ha deixat de funcionar bé. Avui, per llei de vida -i per les lleis de la política- el cicle protagonitzat per aquell moviment - que per comoditat hem anomenat pujolismes'ha esgotat. Amb tot el respecte que em mereix la persona que el va generar. 4 �Les interpretacions sobre les causes d'aquest fet poden ser diverses: des de qui ho atribueix a causes personals (un recanvi de líder no prou reeixit), a qui apunta a un error tàctic (mantenir una determinada aliança política més temps del compte), passant pels qui creuen que aquella estratègia política està exhaurida o, fins i tot, pels qui - amb el final d'aquesta situació- entonen les absoltes pel catalanisme, equivocadament. Com poden comprendre ni em pertoca ni aquest és el lloc adequat per a que els hi faci una exegesi d'aquestes interpretacions. En canvi sí que m'interessa referir-me a la última qüestió, que de molt llarg ultrapassa les peripècies dels partits polítics. És a dir, m'interessa més dilucidar la qüestió de si hi ha catalanisme després del pujolisme. N'hi ha. I tant si n'hi ha. Aquesta és la qüestió. N'hi havia abans, n'hi ha hagut durant i n'hi ha ara. I n'hi seguirà havent, no ho dubtin. M'interessa referir-me, doncs, a aquesta qüestió perquè es vol fer estendre la brama, com he dit fa un moment, que el canvi polític esdevingut a Catalunya suposa l'inici d'un procés conscient de descatalanització o, dit amb paraules més aparatoses per a alguns, que estem davant d'un procés imparable d'espanyolització del país. Podria tenir la temptació de despatxar aquest procés d'intencions dient que es tracta d'una visió interessada i pròpia d'una concepció patrimonialista de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura, de la seva història i de l'acció política catalanista. Aquesta concepció és la que legitimaria la pretensió de repartir patents de catalanitat i de catalanisme. Però entenc que si fes això estaria entrant en un joc massa fàcil, d'esgrima política probablement gratificant pels qui la practiquen, i els qui de vegades la practiquem, però poc ben útil per aixecar un debat amb ganes de mirar endavant. Els qui creiem que el vell paradigma ha esgotat la seva utilitat, el que hem de fer és pensar, assajar i articular un nou paradigma, amb tota l'ambició de país que això exigeix, però a la vegada amb tota la modèstia de comptar amb les lliçons i amb els fets positius del passat, sense els quals tampoc estaríem on som. El meu punt de vista i el del meu Govern és diferent al punt de vista dominant fins ara. Bastant diferent. Perquè avui ja no és suficient defensar la identitat de Catalunya, de protegir la llengua i la cultura 5 �catalanes, mirar de sobreviure en un context que considerem sistemàticament hostil. No, ja no es tracta d'això. Es tracta de passar de la defensa a l'atac - en el bon sentit de la paraula- , de superar els tics defensius, de pensar més en el futur que podem construir que en el passat que volem preservar, de confiar més en les nostres possibilitats que de témer les nostres febleses i insuficiències. Es tracta de rellegir el passat, sí, però amb menys beneiteria i també amb més curiositat. Perquè sinó partiríem de bases viciades. És curiós, perquè en tota aquesta preocupació que hem tingut per mirar més el que ens deia el passat que no pas el futur, tanmateix el passat no ha estat ben explicat. Per exemple, en aquest país hi ha la tendència a confondre el Consell de Cent i la Generalitat: pregunteu a la gent qui era Rafael de Casanova i us dirà, potser en un 70%, que era el President de la Generalitat, i en canvi era el Conseller en Cap del Consell de Cent de Barcelona. Un altre exemple: es parla de la Corona d'Aragó i alguns pensen que estic inventant una cosa nova, però només cal baixar des de la Diagonal cap a la Plaça Catalunya i passar per Rosselló, Provença, Mallorca, València i Aragó. I si baixeu més trobareu el Consell de Cent, la Diputació i les Corts Catalanes, és a dir, les institucions. Ho teníem ben enfocat a principis de segle. Jo sóc un obsés de mirar el futur i tanmateix de buscar en alguns moments molt brillants del passat el punt de partida. Crec que ens hauríem de dedicar a fer aquest esforç, no de reconstrucció o reinvenció del passat, sinó de franca investigació sobre el que va succeir, perquè va ser realment extraordinari. El que va passar en aquest país els anys 6 i 7 del segle passat és extraordinari: la Solidaritat Catalana, el Pressupost de Cultura, que no era només de Cultura sinó que era d'escoles i d'educació, que va ser la base del Patronat Escolar i de les escoles municipals de Barcelona. Torno al que he dit al principi de tot: com que l'Estat no donava de si el que aquest país volia, el país es va inventar la solució. I la solució va ser una trampa. L'Ajuntament de Barcelona va entabanar a l'Estat: com que aquí hi havia mar i a Madrid no, aquí hi havia d'haver l'Escola del Mar. I l'Escola del Bosc... i tantes altres, que figurava que eren escoles per a nous projectes, però era mentida, en realitat s'estava muntant un sistema escolar nou. I després va venir la Mancomunitat, amb unes escoles d'una categoria molt noucentista, extraordinària. Segurament ens enganyaríem si penséssim que ara podem fer igual, perquè aleshores, malgrat tot, es tractava de que una part de la classe mitja-baixa entrés al sistema d'excel·lència educativa. I no 6 �tant com ara, amb la universalització no hi ha només classes mitgesbaixes relativament nombroses però no massives, sinó d'un país que està sofrint un creixement demogràfic de portes enfora molt important. Els problemes per tant són molt diferents. En tot cas, fixeu-vos, l'any 1906-1907: Solidaritat Catalana; Pressupost de Cultura; Congrés d'Escriptors Catalans; l' "Enllà" de Joan Maragall; les cartes Maragall-Unamuno... que diuen molt sobre el que aquell país era i hauria de ser cent anys després; "Les senyoretes d'Avinyó" de Picasso; l'inici dels congressos municipalistes, que si aneu seguint la història, són aquells que van marcar la pauta del progrés polític cap a la Segona República, cap a l'intent d'una democràcia no autocràtica. Tot això haurà de ser, crec, objecte d'una gran celebració, que no dic pas que hagi de ser un altre Fòrum. Dic que Catalunya haurà de fer aquesta gran celebració, mirant el passat com a punt de partida d'un altre salt endavant que ara hem de fer com es va saber fer en aquell moment, per molt que després el futur immediat va ser tan dramàtic, com tots sabem. Hem de passar doncs de la normalització a la normalitat. De la celebració de les derrotes a la de les passes endavant. De la reivindicació a la proposta catalana: Catalunya no s'ha de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar... Catalunya ha de proposar. Ha d'exigir, però en el sentit més cordial de la paraula. Del proteccionisme a la llibertat amb regles equitatives. De la ficció d'un món una mica fet a mida a la realitat del món tal com és, del món obert. Les fronteres no existeixen, ni per bé ni per mal, i per tant, enyorar-les és absurd. En definitiva, estem parlant d'una nova cultura política i cívica, d'un canvi en la nostra mentalitat col·lectiva que hauria d'alimentar un nou escenari polític vàlid per a la Catalunya dels propers vint-i-cinc anys. Els canvis en la mentalitat col·lectiva no es fan d'un dia per l'altre, ni òbviament es decreten. No és cosa d'avui per demà unir cívicament Catalunya fins aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes: la que ha parlat o s'ha sentit expressada fins ara, la que ha callat o no s'ha sentit ben expressada i, també, la que encara no té consciència de poder-hi dir la seva, però que n'anirà aprenent en els propers anys. 7 �Ras i curt, no s'improvisa en un dia una nova síntesi que representi els valors compartits, les aspiracions socials, els imaginaris col·lectius que donaran sentit i cohesió a la Catalunya del primer terç del segle XXI. No s'inventa el patriotisme. El patriotisme pensat pels fills més que no pas des dels avis. És el que estic proposant. No s'inventa. Sense oblidar allò, però pensat pels fills. El patriotisme que neix del barri endreçat, de l'escola lluminosa, de la sanitat propera. Aquest és l'autèntic patriotisme. El dels països que han fet la seva revolució en el moment que l'havien de fer i que han sigut capaços de basar el patriotisme justament en l'orgull que té cada ciutadà, no aquell de més nissaga o el que més s'ha abraçat a la bandera, o el que més ha sabut interpretar la pròpia identitat de país. Sinó el patriotisme d'aquells que arribant allà moltes vegades des de fora, moltes vegades des de les classes baixes d'aquell mateix país, han vist gratificada la seva identitat personal per la existència d'un sector públic, d'un estat, d'una societat vertebrada que els donava raó de les seves pretensions i que els feia persones. Aquest és l'autèntic patriotisme des del meu punt de vista. I això és el que hem de pretendre. Cap on crec que ha d'apuntar aquest nou paradigma? S'ha acabat la Catalunya del "Pal de paller"? Probablement la resposta sigui Sí. En altres moments m'he servit de la bella imatge espriuenca dels fragments del mirall que, reunits, permetien que Catalunya es veiés sencera. Avui els proposo que comencem a pensar i a parlar en termes d'una mena de catalanisme que podríem anomenar Catalanisme coral. Amb veus diverses, que ni sempre hagin de ser les mateixes ni hagin de tenir sempre el mateix so, i que no ens preocupi que no el tingui. Això no vol dir que siguin dissonants. Una coral no és un sol so; és una coral, però tanmateix és eufònica. El "pal de paller" és la imatge d'una centralitat que, tant com galvanitza i concentra al seu entorn, exclou del projecte tot allò que no se situa en funció del propi subjecte polític central. Això és fins a cert punt lògic o necessari en els períodes de construcció del país o de re-construcció del país. Però ja no podem aspirar més temps a ser una excepció permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser motor d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les dues coses alhora. 8 �Catalunya ha de tenir menys por i més ambició. L'Euroregió i l'Espanya plural i diversa han de desactivar les pors i permetre'ns caminar amb més naturalitat per abordar els nostres objectius. A tots els nivells: el cultural, el lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic... El nacional, en definitiva. M'agradaria posar alguns exemples concrets de la nova actitud que proposo. No se'ls escaparà que la proposta de l'Euroregió PirineusMediterrània, consistent en articular un espai econòmic d'àmbit superior al marc estricte de Catalunya, va en aquesta direcció i moltes vegades per raons d'economies d'escala. Si no tenim l'escala d'aquesta Euroregió no tindrem algunes de les coses que pensem que tenim dret a tenir, però que ningú ens regalarà si no creem el mercat interior que les faci rendibles. Per menys d'una població de 10, 12 o 16 milions d'habitants difícilment és pot tenir un aeroport transoceànic. I això implica no només voler-ho, no només proclamarho.... també construir línies d'alta velocitat que connectin aquests punts. Jo sóc un obsés de que Catalunya es definirà sobretot per la equidistància, la capacitat d'accés a cada un dels seus punts. Perquè la Catalunya estricta és un país suficientment petit tot i que molt rebregat i, per tant, costós de comunicar, en termes econòmics i en terme ecològics, però que tindrà la seva excel·lència el dia que puguem dir que viure a Olot, o a Tortosa, o al Pallars, des del punt de vista de l'accés, del tren, dels serveis, sigui raonablement similar a punts de més centralitat. Doncs bé, la proposta d'Euroregió va en aquesta direcció, no solament per fonamentar el nostre futur econòmic sobre bases més àmplies i potents que assegurin el progrés, la competitivitat i el benestar en el nou marc europeu. Sinó també en el sentit de trobar un referent que simbolitzi la vocació europea de Catalunya i la nostra manera d'estar a Europa. Una manera, si volen, de visualitzar la interdependència a escala europea i, a la vegada, la relativitat creixent de les fronteres i els límits estatals. En l'àmbit lingüístic, més enllà de la necessitat política de protecció i estímul del català i més enllà de la decisiva batalla dels propers anys per a que l'Estat espanyol assumeixi amb totes les conseqüències el seu caràcter plurilingüístic -amb el reconeixement europeu inclòs-, podem proposar-nos esdevenir un idioma bandera de tots els idiomes que corren perill de perdre's. Aquesta és una possibilitat que hem de considerar, sobretot perquè el nostre no es perdrà, encara que hi ha qui diu que si. I jo estic convençut de que no. En aquest sentit el català és, també, 9 �d'alguna forma una icona. I ha de fer servir aquesta icona com a capital. Pot fer-ho. Crec sincerament que el català s'ha de posar al servei d'una causa que el transcendeix i fent-ho es beneficiarà també a ell mateix. Fa pocs dies vaig participar al Fòrum en un Diàleg sobre la diversitat lingüística. Un expert d'origen irlandès que ara viu a Gal·les va proclamar la necessitat o la possibilitat de crear un museu mundial dels idiomes, a manera de laboratori o centre d'investigació. Jo li vaig contestar que aquesta és una idea molt interessant per Catalunya. Perquè si s'ha de generar al món un laboratori o un lloc on estiguin acumulats els registres i els escrits en tots els idiomes que encara existeixen i que estan en perill de desaparèixer, el lloc ideal és Catalunya. I aquí és on el català probablement s'ha de guanyar el reconeixement. No només per la via de proclamar-se exactament igual que les llengües estatals, perquè el català, tot i sent més important, des del punt de vista numèric i literari, que moltes llengües estatals, és molt fàcil d'entendre que els estats el dia que es reuneixen no el comptin com a tal. És molt difícil d'aconseguir que el català sigui considerat igual que una llengua estatal a Europa. I és un mèrit del Govern espanyol aparèixer amb una fórmula, que no existia inicialment en el projecte de Constitució Europea, i que és un punt de partida. Amb això vull dir que els catalanoparlants sentim com a pròpia la causa general de la diversitat lingüística. És la nostra causa. Ens hi va la identitat, la memòria i l'esdevenidor. El noble combat per la llengua catalana no el lliurem en solitari, no és un combat estrictament només per a nosaltres. La nostra causa és també la causa de totes les llengües del món que no tenen prou reconeguts els seus drets i estan més o menys amenaçades d'extinció. Òbviament, l'important no és que el català sigui una icona, l'important és que el català visqui. Contra el que es diu massa sovint, el català no l'hem de només "defensar". L'hem de conrear, l'hem d'expandir, l'hem d'esponjar internament per a que hi càpiguen totes les variants i l'hem de portar més enllà de les seves fronteres internes i externes, amablement, amigablement. Amb tenacitat. Jo sempre poso l'exemple de tres expressions de la llengua catalana: del que aquí diem capvespre, a les Illes diuen s'hora baixa i a la terra dels meus avis, a Monóver, en diuen la poqueta nit. Són tres maneres diferents de dir en català el mateix. És una llengua i al mateix temps és una llengua internament molt plural. Però això no és una tasca fàcil. Conciliar la necessària unitat de l'idioma amb la seva diversitat real no és pas gens fàcil. Si volem unir tots els qui l'haurien de defensar perquè el projecte tingui 10 �economies d'escala i, per tant, sigui viable, resultarà que la unitat necessita de la diversitat. No és el mateix sobreviure amb una base demogràfica de 6 milions que amb una de 12. Però els 12 no els tindrem sense flexibilitat interior. Duresa i elasticitat alhora, dues coses que no són gens fàcil de conjuminar. El nou projecte col·lectiu que ha d'assegurar la nostra identitat, reforçar la nostra capacitat de decisió, situar-nos en la nova Europa, fer-nos competitius en un món global i, per tant, garantir el progrés econòmic, social i espiritual dels catalans i les catalanes del nou segle ha de sorgir d'una nova cultura política més oberta, més creativa, més plural i amb més ambició real que verbal. En els propers mesos penso anar desenvolupant aquesta reflexió que avui he iniciat davant de tots vostès. Perdonin-me la impertinència d'haver utilitzat un marc universitari com aquest per fer-ho, però francament no en conec d'altre millor per incitar i convidar a debatre. Aquesta ha estat la meva intenció: provocar el debat col·lectiu, coral, plural sobre el sentit de l'acció cívica i política que Catalunya afrontarà en els propers anys. Perquè seria una paradoxa que Catalunya entrés en un procés de reformes institucionals i polítiques de gran abast i que, a la vegada, l'enfonsament del vell paradigma cultural provoqués la percepció de greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la viabilitat com a país. Ens cal entendre que el canvi de paradigma no només és possible sinó que és necessari. Aquesta és la qüestió que els hi vull deixar sobre la taula. Moltes gràcies per la seva atenció i que tinguin una molt bona Universitat d'Estiu. Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1656 Title A name given to the resource Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Universitat d'Estiu Ramon Llull Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Espanya plural Lideratge Nacionalisme Política Model social Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-07-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/175/20040805.pdf 0438d1152d67472a7f222147a7d45cd1 PDF Text Text Catalunya en el contexto político español (castellà) Escola d'Estiu de l'Escorial | 5/8/2004 Soplan en los pueblos de España vientos de cambio. Se acabó el "no mojarse", el wait and see, el "se mira pero no se toca" de la Catalunya de la era Pujol con respecto a España. Esa actitud contribuyó al tránsito de la dictadura a la democracia, y de la uniformidad a la variedad, pero tocó techo hace ya unos años. Todos sabemos en Catalunya que la desaparición de fronteras con Europa, concretamente con Francia, significa también que no hay frontera imaginable con Castilla y no digamos con Aragón. Los independentistas también lo saben. La desaparición de las fronteras estatales en Europa significa también que Lisboa sufre tanto o más que Barcelona la deslocalización de empresas y profesionales hacia Madrid, mientras que la Euroregión Oporto - Vigo sube como la espuma. Catalunya no "pasa" de lo que sucede en otros territorios de la España plural. Entre otras cosas porque es contribuyente neta a la fiscalidad del estado. Porque el pasado nos ha unido, unas veces dramáticamente y otras dramática y gozosamente a la vez. Ejemplo de lo primero, el franquismo; de lo segundo, la llegada de los andaluces, murcianos, extremeños, gallegos, que empezó en los años 20 del siglo pasado y no terminó hasta los 70. No pasamos. Deseamos que cambie la singladura del proyecto vasco de modificación de la relación con el Estado, tras las elecciones de Abril en Euskadi. Frontera con Castilla no habrá tampoco. Pero la del Bidasoa perderá sentido en gran medida. Eso sí. Y su Euro región vasca será imparable. Hay euro regiones entre Alemania y Holanda, entre Alemania, Francia y Suiza (la "Regio"), entre Nord Pas de Calais, el sur de Bélgica y el South East inglés, entre Copenhaguen y Malmoe, unidas por un puente sobre el mar, la hay en ciernes entre Catalunya, Aragón, Languedoc Roussillon, Midi Pyrenées y eventualmente Aragón y Comunidad Valenciana, y la hay entre el Norte de Portugal y Galicia. ¿Cómo no va haber una euro región vasca a los dos lados de la frontera? Hay incluso construcciones monográficas que unen a dos euroregiones. Como es la Comunidad de Trabajo de los Pirineos, 1 �desde el Cantábrico al Mediterráneo, Comunidad que se va a reunir en Septiembre en Barcelona. Catalunya ostenta ahora la presidencia de la Comunidad. Está en marcha en ese ámbito y se va a discutir dentro de un mes un plan estratégico del Pirineo, que los aragoneses han impulsado con vehemencia, insistiendo en un túnel ferroviario de baja cota para aliviar el alud de camiones que infestan los puertos pirenaicos. Estoy totalmente de acuerdo en ese intento de europeizar o "alpinizar" el Pirineo. ¿Saben Vds. qué regiones europeas crecen más deprisa, descontando el factor nacional de crecimiento? Las fronterizas, porque allí dónde hubo barrera, al quitarla, acuden las aguas a fecundar lo que en realidad es un cauce. Europa "nos tiene" tanto como "la tenemos". Como es una construcción de los Estados, les pertenece - "la tienen" los estados. Sobre todo tras la modificación constitucional del período derechista y estatista que hemos vivido. Antes, hoy todavía, el Tratado vigente decía que Europa era una unión de pueblos dónde todo debía hacerse tan cerca de los ciudadanos como fuera posible. Ahora la nueva Constitución se limita a enunciar el principio de subsidiariedad sin más detalle. Pero si los estados "mandan" en Europa, las autonomías, en la medida que también son estados, "también mandan". Estaría soñando despierto el país o el gobierno que no entendiera que se está creando un imaginario colectivo europeo muy poderoso a medio plazo. La desaparición de las aduanas y las fronteras cambiará mentalidades, el nacimiento del Euro lo mismo, la "Champions" o liga europea de campeones también. Pero volvamos a lo nuestro. Volvamos a cómo se organiza nuestra diversidad interior, cosa que por cierto se hace más sencilla a medida que Europa deslegitima la correspondencia biunívoca entre estado y nación, entre "vivencia en" y "pertenencia a" un territorio dado. He mencionado Euskadi. Consideremos ahora, siempre con el respeto debido por parte de un observador apasionado, implicado, pero observador al cabo, el caso de Andalucía. Andalucía tiene razones para postular un tratamiento diferenciado entre las Comunidades autónomas, puesto que posee, si no lengua propia, sí una cultura robusta y singular, y porque entró en la autonomía por la vía rápida del art. 151 de la Constitución. No tendría las mismas razones en cambio, a no ser a través de un 2 �cambo constitucional importante, para postularse como nacionalidad, puesto que la Constitución del 78 las limitaba implícitamente a las autonomías que "en el pasado", por no mencionar a la 2ª República, hubieran plebiscitado su Estatuto, es decir, Catalunya, Euskadi y Galicia. Sin embargo si del último de los Estatutos republicanos (el gallego, 1939) a la Constitución, van 39 años, de la Constitución hasta hoy han pasado 25. No hay porque pensar que "el pasado" se terminó en 1978: sigue creciendo, sigue "pasando". Eso, ese registro de "lo que va pasando", es precisamente lo que los cambios constitucionales verifican, deben verificar. Es cierto además que la Constitución fue un pacto de transición de dictadura y centralismo a democracia y autonomía. Y ese pacto lo hicieron algunos valerosos representantes de una dictadura decadente para certificar su defunción, y los aún más meritorios representantes de la democracia clandestina para adaptar su sueño a la estricta (y apasionante) posibilidad que se abría. Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos. Pero es cierto que otros la votaron entendiendo que no se trataba de un mero regreso al pasado. Entendiendo que algo nuevo se había creado, hijo de lo antiguo y de lo reciente. Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres nacionalidades históricas como tales nacionalidades, y no a ninguna otra, pero otros, no creo que el Tribunal Constitucional, pero sí ciudadanos como Vds. y como yo, pudieron entenderlo de otro modo. Y otros más incluso no la votaron y ahora la defienden con las uñas. Porque lo que entonces les parecía excesivo ahora les resulta un inevitable mal menor . "Mal", seguro, y "menor", sólo bajo condición de que no se la toque nunca ni una coma* Pasaría como en las Leyes Fundamentales del franquismo (el Fuero de los Españoles, el Fuero del Trabajo...), que eran inmodificables. Condición ésta imposible, claro está. Pero que hay que anotar. Si no por otra razón por ser un reciente Presidente del Gobierno su mayor defensor. Entiendo pues que la Constitución se puede cambiar no solo para devolvernos la innegable promesa inicial a los que procedemos de una tradición democrática y republicana, y en mi caso catalanista, sino también para cohonestarla con las de otros que comparten los dos primeras tradiciones pero no la tercera, y otros que no comparten ninguna, entre otras razones porque su juventud y 3 �nuestra falta de empeño didáctico les ha privado de momento de referencias históricas. Dejemos ya la historia y vengamos al presente. Están pasando cosas importantes en el camino que va de la letra y del pasado a la realidad y al futuro. No es solo que los andaluces se metieran ya desde buen principio en la vía prevista para las nacionalidades en el momento de acceder a la autonomía, la del artículo 151, obteniendo por ejemplo el derecho de su presidente a disolver la cámara y convocar elecciones, como ocurre también en las nacionalidades históricas. Es que además, como he dicho, su singularidad cultural es innegable. Hace unos días, almorzando en el Empordà con Carrillo y Herrero de Miñón, les proponía la siguiente cuestión. Catalunya obtuvo su Estatuto en 1932, Euskadi en el 36 y Galicia en el 39. ¿Qué hubiera ocurrido si el proceso político de entonces hubiera proseguido, sin guerra civil? ¿Hubiera Andalucía pedido y obtenido su Estatuto? ¿Quién puede saberlo, quién puede descartarlo? Alguien podría objetar: es que precisamente la guerra civil demuestra que aquel camino no era sostenible. Pero, como Vds. comprenderán, eso sería tanto como resolver de mala manera lo que la Constitución tiene de ambigüedad calculada. Sería resolverla con un carpetazo al pasado que no haría justicia a las concesiones que los artífices de la transición se hicieron entre ellos. Mejor dicho, sería vulnerar aquel acuerdo. Lo que tenemos que hacer ahora es mejorarlo poniéndolo al día. ¿Quién dijo que las Constituciones como más breves y más confusas mejor? Los británicos no tienen Constitución y no les va mal. Han montado no ya un sistema asimétrico sino varios sistemas de autonomía. Uno para Escocia, uno para Gales y otro, complicadísimo y de momento eficaz, para Irlanda del Norte, que tenía un conflicto vivo más antiguo y tan virulento como el vasco. Hasta tiene equipos de fútbol internacionales para cada uno de sus territorios, incluyendo por supuesto Inglaterra. Lo malo, dije una vez, es que aquí no tenemos nombre para lo que en Catalunya llamamos "el resto de España" algunos y llaman otros "el resto del Estado" (como por ejemplo los meteorólogos de la TV catalana: un amigo me decía "llueve en todo el estado, ¿equivale a decir que llueve en la Generalitat"?). Volvamos a España. Aquí el traje a medida que estamos haciendo va a depender crucialmente de lo que haga o diga Andalucía. Andalucía 4 �está ante una disyuntiva: o busca y obtiene un reconocimiento de su singularidad o se conforma con una actitud de rechazo a toda singularidad y se postula como garante de una cohesión basada en la negación de pretendidos privilegios. Lo segundo sería un error dramático. Se trata más bien de diseñar las reglas del juego excluyendo todo privilegio, no de borrar las distinciones realmente existentes para que quede claro que no hay privilegios. Eso sería tanto como echar el niño con el agua del baño, como dicen los anglosajones. Muerto el perro muerta la rabia, decimos aquí. Yo he sido el primero en defender la singularidad foral y fiscal vasca, en descartar el concierto para Catalunya por innecesario, mimético y falto de base histórica, y en señalar que sin embargo Catalunya difícilmente aceptará contribuir fiscalmente al pago de los servicios públicos de comunidades con renta per capita superior a la media española - cosa que está ocurriendo: sólo cuatro comunidades son hoy por hoy contribuyentes en términos netos, Madrid (con un "efecto sedes" incorporado que habría que descontar), Catalunya, Baleares y Navarra, ésta última en muy menor medida. He hablado de fijar las reglas. Andaluces y catalanes nos hemos puesto de acuerdo en pagar por renta y recibir por población. Ésta es una regla clara, que la gente entiende, cuestión ésta de la "comprensión pública" absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías. Todo el mundo comprende que es justo que los que tienen más porcentaje de renta que de población, los que tienen más y son menos, ayuden a los que tienen menos y son más. También porque, seamos claros, con ello se ponen puertas al campo de los excesos de generosidad que siempre acaban en resentimientos cruzados. Y porque así las economías y las rentas per capita convergen y los mercados se ensanchan. Que es lo que hoy está ocurriendo - aunque no sabemos en qué medida. (Una sentencia del tribunal federal alemán permite a los länder ricos limitar, si sus necesidades lo exigen, sus contribuciones a los menos ricos. Téngase en cuenta que esos länder occidentales nos han estado pagando un billón de Pts al año a los españoles - un 1% de nuestra renta nacional - a través de los fondos de cohesión. Y que el coste de la ayuda a los länder orientales es ¡cinco veces mayor!). Y añado aún más a lo dicho antes: andaluces y catalanes nos entendemos porque muchos andaluces han hecho Catalunya con sus manos y su ingenio. Por tanto, nos conviene a unos y otros entendernos, pero sobre todo lo que ocurre es que lo queremos y que 5 �es fácil entenderse. Más por querer y poder, pues, que por convenir. Déjenme ahora, de paso, hablar en tanto que Presidente de los socialistas de Catalunya. Llevamos sacando más votos que nadie desde 1995 en todas las elecciones - digo en todas, incluidas las dos ultimas autonómicas. En las europeas, las generales y las municipales. Lo mismo que el PSOE en España entre 1982 y 1993. O más. En las municipales del 95, los socialistas, en toda España, solo ganamos en cuatro capitales de provincia : La Coruña, Barcelona, Lleida y Girona, Y luego en Donosti. Pero dejemos las matemáticas y los resultados electorales. Vamos a la filosofía, a la filosofía política, que es lo esencial. Lo esencial son tres cosas. La primera es la Constitución y los estatutos y su dibujo de la España plural. La segunda es el Senado. La tercera, Europa. Voy a referirme con cierta extensión a la primera cuestión, que es la que centra la temática de la conferencia, y brevemente a las otras dos, por bien que son imprescindibles para completar la primera. Tiempo habrá para hablar de ellas. Cualquier niño sabe en Catalunya y en Euskadi, y muchos en Galicia saben que esas regiones no son exactamente regiones sino nacionalidades. La Constitución española también lo sabe. Aunque, como he dicho, no lo precisa explícitamente, porque las autonomías hay quien no lo recuerda - no existían cuando se hizo la Constitución. Se hizo para que existieran, pero no existían. El golpe de Estado del 81 alteró los ánimos y forzó, aun fracasando, algunos pasos atrás: la Loapa, que acabó estrellándose en el Constitucional, y la reforma del Reglamento del Congreso. De todos modos ese reglamento, que los socialistas catalanes no votamos, no cambia la situación anterior, según postulan juristas eminentes. Pero no nos vamos a precipitar en hacer uso de ello, porque de todos modos no tendría efectos hasta las elecciones del 2008. Los Estatutos introdujeron cierta confusión, sin duda. Ciertas regiones, en sus estatutos, se auto definieron "nacionalidades" - y las cosas se complicaron. Quizás se entiende que la Comunidad Valenciana y Aragón son nacionalidades en tanto que antiguos miembros de la Corona de Aragón. Habrá que ver como se restablece ese espíritu en la nueva letra que quiere escribirse ahora. Nombrar las autonomías en la Constitución es obligado - lo era ya probablemente hace quince años. Pero no denominarlas con precisión (nacionalidades, regiones, archipiélagos quizás) sería decepcionante. 6 �Catalunya no es fácil que viese con buenos ojos una Constitución que no la denominara a más de nombrarla, sobre todo porque aquí siempre entendimos que en 1978 se nos denominaba nacionalidad sin nombrarnos. Si ahora se nos nombra sin denominarnos habríamos perdido más ganado. Y ya se sabe que los catalanes en cuestión de ganancias somos muy mirados. Es un tema que nos importa mucho. Como en general ocurre en todo el mundo. La gente cuenta, suma y resta. Y decide. Creo que el presidente del Consejo de Estado cuando sugirió en el 25 aniversario de la Constitución que los Estatutos de Catalunya, Galicia y Euskadi (y Navarra, añade) fuesen aprobados con los quórums de la Carta Magna, estaba reparando en la necesidad de poner las cosas en su sitio, y sugirió para ello un camino entre los varios posibles. Pero quizás baste, como él mismo sugiere, incluir en la Constitución reformada la especificidad de esos territorios para evitar a sus Estatutos el tener que someterse a quórums exorbitantes. En todo caso, el profesor Rubio Llorente puso el dedo en la llaga. Y de paso abrió los ojos de muchos a la necesidad de actuar en este cuatrienio con la vista puesta en un segundo período largo de estabilidad constitucional en el sentido fuerte de la palabra (no en el de no tocar ni una coma de la Constitución en 25 años, eso no lo hace ningún país: España lo ha hecho hasta hoy porque tenía razones serias para ello, la de un pasado tormentoso como ninguno). La secuencia temporal de la reforma estatutaria en Catalunya y la Constitución plantea algunos problemas. Pero no problemas insolubles. Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución, tras cuatro años de elaboración del Estatuto en el Parlamento catalán y a las puertas de una reforma constitucional que tiene entre sus cuatro puntos precisamente el de la denominación de las autonomías. El problema de la secuencia temporal tiene dos salidas. La primera y más práctica es la sugerida por un ex presidente del Tribunal Constitucional: las transitorias del Estatuto, que convertirían en interinos determinados cambios que pudiesen ser vistos como poco compatibles con la Constitución actual hasta tanto la reforma constitucional proveyese lo que tenga que proveer. La segunda es que iniciativa para la reforma constitucional la tienen también indirectamente los Parlamentos autonómicos. Termino. Los socialistas catalanes no es fácil que aplaudan una Constitución que no denomine correctamente las autonomías o que 7 �no convierta el senado en la cámara en que esas autonomías se reúnen. Lo mismo ocurriría si no se previera la citada representación europea de España en materias transferidas. Pero tengo la convicción de que esos requisitos serán ampliamente compartidos. No sin debate, por supuesto. Hay una gran confusión todavía sobre estas cuestiones. Mientras no exista ese senado o no se comprometa su efectiva existencia, tampoco será fácil que renunciemos a ninguna d las opciones abiertas para defender todos esos puntos. Entramos en un periodo decisivo. Todas las precauciones son pocas. Pero quiero que se sepa que esas precauciones no obstan para que acudamos a la cita estatutaria y constitucional con entusiasmo y confianza. La España que no pudo ser, puede ser. Será. El socialismo catalán ha contribuido sin regatear esfuerzo a hacer llegar el barco de España hasta aquí. Y no piensa cejar hasta conseguir el objetivo de una España plural, reconciliada con su diversidad, y en condiciones subjetivas de afrontar la reforma de la sociedad y de la economía que harán de este país un adelantado de Europa, cosa que la derecha no ha conseguido. No estoy hablando de la macroeconomía, estoy hablando de la calidad de vida, de la educación, de la seguridad en los barrios y de la salud. De la transparencia y de la ética política. De la capacidad de integrar a los inmigrantes sin perjuicio para los residentes. Del mapa de la España en red. Eso es lo que crea patriotismo y lo demás es sentimentalismo barato. A ver si llega el día en que debamos hablar menos de patriotismo y de la patria y más de lo que hace que los ciudadanos se sientan a gusto en ella. Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al "se mira i no se toca" y a la simple cortesía entre gentes bien educadas. Pasqual Maragall 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1657 Title A name given to the resource Catalunya en el contexto político español Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola d'Estiu de l'Escorial Subject The topic of the resource Autonomia Espanya plural Estatuts Territoris Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0 PDF Text Text Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada Prada de Conflent | 25/8/2004 EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar, si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània. Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen, novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que , com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets, en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la desaparició de les fronteres. El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien sigut barrera, o frontera, el retrobament. Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet, de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors, de la pintura, de l'escultura... Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la història està reunint. Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc. El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una 1 �estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de l'Euroregió. Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents, conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí. Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions, donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social, cultural, però finalment creant efectivament institucions. Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL), impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà com una successió de moments. A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo també hi crec en l'Europa de les ciutats. I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i tants anys han suposat les fronteres. Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven. Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat. I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria. Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló (i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap. Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens hagués dut a fer, és a dir, la proximitat. 2 �S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir. Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters, també a Montpeller i Tolosa. Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats. M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que, com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que formem en el món globalitzat en el que vivim. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1658 Title A name given to the resource Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Prada de Conflent Subject The topic of the resource Cooperativisme Euroregió Relacions Internacionals Territoris Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/177/20040902.pdf a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0 PDF Text Text Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004 Auditori del Fòrum | 2/9/2004 Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers Internacionals, estimats amics: Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs, de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a Barcelona. D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió pràctica més que no pas de la teòrica: 1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada. 2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de manera definitiva. 3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes persones. Probablement és cert que val més moure capitals i coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una utopia que segurament compartim. 4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc, els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics, o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants. 5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i, segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que 1 �permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora. Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme. 6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color, i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè ens hi juguem molt. Pasqual Maragall 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1659 Title A name given to the resource Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori del Fòrum Subject The topic of the resource Congressos Fòrum de les Cultures Immigració Model social Territoris Liberalisme Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf 75bec49069c9d4b800d052027ba307fb PDF Text Text Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance (francès) Alger | 5/9/2004 Mesdames, Messieurs, C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée. Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant. Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif. Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du gouvernement, des villes, du monde académique et de la société civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon des dix ans à venir. Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première 1 �visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste contribution au débat. Introduction : le bilan actuel du partenariat euroméditerranéen Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un partenariat euromediterranéen ? voilà la question. En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé. Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique, les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde ouvert, crée par la globalisation des contacts. Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique, aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas pleinement souverain. Le développement économique des États des rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et de croissance. Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du 2 �monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba, j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant, travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper, semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de maintenir ouvrent la voie a l'espoir. Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le comprendre, de la politique internationale de l'UE. Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche, on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands espoirs dans cette évolution du Maghreb. Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le lancement du processus de Barcelone. Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le Processus de Barcelone. Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance économique. 3 �Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004 ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de lutte policière, avec une action sur les causes profondes de l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de priver le terrorisme d'oxygène. Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan important. Ce sont les personnes, les associations et autres organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à réduire la grande faille qui nous sépare encore. Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée. Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen. L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi, représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie 4 �et l'île de Malte. Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les États-Unis. Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente : l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières : fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement, absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75 millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le problème. L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais « Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les frontières maritimes externes auront exactement le même statut que les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte. La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous, États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui s'ouvrent aux États méditerranéens. 5 �Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale. Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce. Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être, malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement. En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous agissons dans ce sens. Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe, d'administration à administration. Les collectivités locales et régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les ville d'Alger et de Barcelone. A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je 6 �me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations de la société civile. Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions, soit un organisme de représentation nouveau, comparable à l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne. Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance. Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous, chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques, politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes. Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la réforme politique et économique. En Europe il y a une méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak. Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années 7 �difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix durable. Vous en êtes un État clé. La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays, la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret, surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique. En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il est important de renouveler des structures politiques peu souples, où les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes, mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe. Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche. Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat. Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de Barcelone. 8 �Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995. Mesdames et Messieurs, Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser: Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile, mais je suis convaincu qu'on va réussir. Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez vous et chez nous. Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé. Je vous remercie de votre attention. Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1660 Title A name given to the resource Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance Language A language of the resource Francès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Alger Subject The topic of the resource Comerç Globalització Relacions Internacionals Territoris Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/179/20040910.pdf 98401637aa78baf1a5e98ac59bca8337 PDF Text Text Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004 Palau de la Generalitat | 10/9/2004 Benvolgudes i benvolguts ciutadans de Catalunya, Aquest any és un any de canvis. Des de fa uns mesos les esquerres catalanes tenim l'honor i la responsabilitat de governar. Som fills del somni de la Catalunya republicana i de la lluita contra la dictadura. Hem passat full a una llarga etapa de l'autogovern. El nostre país ha madurat i les nostres institucions s'han enfortit. Catalunya viu un moment crucial en el que s'han de traçar els camins del futur. Davant nostre tenim dues possibilitats: - o anar fent, - o bé l'acció col·lectiva, basada en la confiança i en la tenacitat. Tenim un projecte compartit amb la majoria. Avançarem cap a un futur cívic i nacional millor. Ens governarem amb plenitud... I serem el que volem ser en l'Espanya plural, la gran Europa i en el món obert. El nostre país ha de navegar amb personalitat pròpia i decidits en un món cada cop més interdependent. ¿Què simbolitza avui l'Onze de Setembre? Avui celebrem la nostra memòria del 1714, quan el Conseller en Cap de Barcelona, Rafael Casanova, va caure ferit al baluard de la Ronda de Sant Pere, i la ciutat es va rendir. Poc després un terç de la ciutat va ser ensorrada. Avui en tenim una prova corprenedora en les runes del Born. Quan demà vingueu al Parc de la Ciutadella recordeu que tot allò, abans de ser ciutadella i baluard militar, i després Exposició Universal l'any 1888, i després seu del Parlament, havien estat cases i carrers, 1 �poble enfeinat, poble lluitador, poble finalment derrotat. I que va ser la victòria de les esquerres l'any 1977 i el President Tarradellas, els qui ens en van tornar les claus. Compartim aquesta memòria amb altres esdeveniments que han marcat la nostra consciència en el segle XX i en l'inici del nou segle. Per una banda, el dramàtic Onze de Setembre de 1973, a Xile, que perdura en les nostres consciències com l'emblema de la lluita per la llibertat a l'Amèrica Llatina. Molts catalans ens vàrem sentir implicats. Un mossèn gironí, Joan Alsina, hi va ser assassinat. Molts exiliats sud-americans a Catalunya van trobar aquí aleshores la terra d'acollida, de la mateixa manera que els seus pares havien ofert casa seva a tants i tants catalans exiliats al 1939. També el tràgic 11 de Setembre del 2001 a Nova York està inscrit en les nostres consciències com el moment inicial d'un món més incert. El terrible impacte de l'atemptat de Madrid o els esdeveniments de l'Iraq, de Palestina, d'Israel o d'Ossètia del Nord, formen part de la cara tràgica del present. Res del que passa ja no ens és estrany. Tot lliga en un món més dramàtic però també més conscient del que li està passant, més obert. Per això ens aboquem a l'abraçada solidària amb les víctimes, ... a la col·laboració política per combatre el terrorisme, ... a la cooperació econòmica per eradicar la pobresa,... al diàleg entre cultures per desactivar el fanatisme. Però ara mirem endavant. Necessitàvem una ambició compartida per fer avançar la nostra nació. I la tenim. El nostre futur nacional serà més sòlid i més atractiu si funciona bé el triangle màgic que formen escola-govern-empreses... si les nostres escoles i la nostra sanitat pública són millors; si innovem a les nostres empreses, a l'administració, i a les universitats, 2 �si les nostres viles i ciutats tenen els recursos que calen, si les institucions públiques són més transparents. Aquest és el nou patriotisme que tan sovint reclamo. El de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sense cap exclusió. El dels homes i dones que senten el seu país com un país de llibertat, de pau, de justícia, de progrés, de fraternitat. L'autèntica pàtria es allà on aquests valors es fan realitat. Sabem on som i sabem on volem anar. No en dubteu. Venim d'un llarg període en què hem afirmat la nostra identitat, hem reconstruït el nostre autogovern i hem fet créixer la convivència cívica. No hem estat un problema per Espanya, però també és cert que no li hem proposat res de nou. Hem passat una pàgina més del llibre de la història de Catalunya. Ara aspirem a integrar plenament tots els ciutadans en el marc de convivència del que ens hem dotat. A enriquir la nostra identitat amb noves aportacions. A fer dels nostres barris i escoles la garantia d'una integració sense pèrdua d'identitat ni de qualitat de vida. Aspirem, en definitiva, a fer que cada home i cada dona de Catalunya puguin tirar endavant el seu projecte de vida en les millors condicions possibles. Hem obert un procés cívic per decidir de quina manera volem satisfer les nostres aspiracions. No ho farem amb la proclama estrident ni amb la rauxa d'un moment, sinó avançant cada dia amb esperit positiu. En els mesos que venen hi haurà el debat sobre el nou Estatut. Entrem en un dels anys més decisius de la nostra història moderna. I ens en sortirem. Guanyarem. N'estic convençut. Caldrà que Catalunya expliqui i faci valer la seva voluntat col·lectiva davant les institucions de l'Estat i del conjunt dels pobles d'Espanya. 3 �La Constitució espanyola haurà de reblar el clau. Catalunya, la seva llengua, la seva cultura, la seva convivència i la seva força col·lectiva no estan en perill, diguem-ho clar. Al contrari, són més respectades que abans. Catalunya és un país viu i en constant evolució. Sempre hi haurà un present per transformar i un futur per guanyar; sempre podrem anar més lluny. Res no ens ha de privar de celebrar la Diada amb la màxima dignitat. Amb la joia de ser on som i reconeixent l'esforç de tots aquells que han contribuït amb generositat a la realitat viva i esperançada de la Catalunya d'avui. Celebrarem la Diada Nacional i renovarem el compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. Us convido a tots i totes a celebrar la Festa i, de manera especial, a participar en l'acte institucional i popular demà al migdia al Parc de la Ciutadella. VISCA CATALUNYA! Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1661 Title A name given to the resource Missatge del president de la Generalitat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2004 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Acció política Model social Territoris Commemoracions Estatuts Història Missatges institucionals Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-10 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/180/20040926.pdf 1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78 PDF Text Text Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona | 26/9/2004 S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures. No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha agradat, perquè ara no sabran de què parlar. Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per parlar, per dialogar, també a nivell mundial. Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona. Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg mundial de les cultures, en tots els camps. Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel, Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció. Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a 1 �Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre els participants ha estat altíssim. Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional, n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una seqüència que esdevindrà imparable. A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui. N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que Barcelona ha començat. Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures hagi estat possible. Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer, s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors. Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial. Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular. Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible. En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de 2 �confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i obertura que s'ha fet ha estat importantíssim. Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i guardar és molt emocionant. El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey, en Nuevo León". La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada. Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies. Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat el país i a tota Espanya. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1662 Title A name given to the resource Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Model social Congressos Cultura Fòrum de les Cultures Immigració Relacions Internacionals Religions Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/181/20040928.pdf 02e4756ea6e46cdc906815fb4adddcf8 PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general Parlament de Catalunya | 28/9/2004 I - La nova situació política Com vaig anunciar en la meva compareixença parlamentària del mes de juny, és la meva intenció en aquest debat exposar quin és el projecte que impulsa el Govern que tinc l’honor i la responsabilitat de presidir. Els 9 mesos de govern transcorreguts no han estat fàcils, després de quasi un quart de segle de govern conservador. Ara som a l’inici d’un nou període. El nou govern de Catalunya i el canvi de govern a Espanya permeten la represa de l’impuls transformador. El nou Estatut, la reforma de la Constitució, la configuració d’un Senat federal, la Constitució europea, tot és un altre cop sobre la taula. És un risc, és una oportunitat apassionant i, sobretot, és per a nosaltres una gran responsabilitat Avui es donen unes condicions polítiques normals. L’acció del Govern es podrà desenvolupar sense ensurts, encara que no pas sense dificultats. S’ha estabilitzat el mapa polític del país, després del llarg cicle electoral iniciat amb les eleccions municipals i catalanes de l’any passat i culminat amb les eleccions generals i europees d’enguany. En les diferents fites que han marcat aquest cicle, els partits que donen suport al Govern han vist àmpliament ratificada la confiança de la ciutadania. Passades les vicissituds d’aquest període i estabilitzada la situació política, no és gratuït recordar l’esperit amb que va néixer l’actual Govern de Catalunya. L’acord del Tinell, ha facilitat la necessària alternança política. És un acord que els tres socis veiem com una aposta estratègica, pensada en clau de país. Representa una opció catalana i progressista. N’hi ha d’altres, però aquesta és la més integradora. 1 �L’opció que vam fer crea l’escenari per garantir la unitat civil de Catalunya i per evitar la divisió dels catalans en blocs antagònics. Crec convenient recordar que aquest acord amplia al màxim la base social del catalanisme, entès sobretot com una cultura cívica compartida i no com una ideologia que divideix i separa. La divisió de la manifestació de l’11 de setembre, que es va produir arran de la Loapa no té, ara, raó de ser. L’acord del Tinell expressa la voluntat majoritària d’un gir progressista en la política catalana. Pretén impulsar la innovació econòmica i tecnològica, apostar per un desenvolupament sostenible, activar noves polítiques socials, donar veu i protagonisme als territoris, endreçar el país i el seu paisatge malmès. I fer efectiu el compromís de la societat catalana amb la pau i la cooperació. Tot això per millorar substancialment el nostre Autogovern. Diguem-ho clar: l’aliança estratègica que va fer possible l’acord del Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres és avui més viva que mai. És una aliança basada en l’exigència de la majoria progressista de la societat catalana. És una aliança activa, interpretada per un Govern que ha après en molt poc temps a treballar en un clima positiu. El govern respecta la pluralitat de la seva composició i observa rigorosament la regla de la cohesió governamental, corregint-ne les desviacions. Si és cert que la situació política catalana permet al Govern treballar en bones condicions, també ho és que el canvi polític a Espanya ens ha obert perspectives inèdites d’entesa. Entenc que el canvi polític a Espanya és una oportunitat per a Catalunya. I ho és en tres sentits:    Per impulsar les polítiques de progrés Per millorar l’autogovern de Catalunya Per fer un pas decisiu en la configuració de l’Espanya plural i l’Europa emergent. 2 �Oportunitat no vol dir oportunisme. Aquesta via ja l’hem tastat: els progressos assolits no s’han consolidat prou, els petits èxits han estat presentats com a notables i, en canvi, la pèrdua d’influència de Catalunya a Espanya s’ha anat fent més i més evident. El que proposo és tota una altra cosa: és fer efectiva la voluntat de Catalunya d’influir en la política i l’economia espanyoles amb totes les conseqüències. Implicar-se per codecidir. Ve’t aquí. Catalunya Proposa una Espanya Plural determinada, en la qual les nacionalitats històriques de la disposició transitòria segona de la Constitució vegin reconeguda la seva personalitat com a Comunitats Nacionals. En la meva compareixença parlamentària del 28 de juny passat em vaig referir amb cert detall a l’acció empresa pel Govern de la Generalitat per reorientar les relacions amb Espanya i en particular amb el nou Govern. Els deia aleshores que creia que el canvi polític a Espanya obria una nova etapa. Avui no disposem de cap indici que desmenteixi la meva afirmació de fa tres mesos. Ben al contrari, penso que s’han acumulat gestos i decisions que confirmen el final d’un escenari polític de confrontació i la seva substitució per un nou escenari de col·laboració institucional. Són gestos que confirmen una intuïció que ja vaig expressar el gener passat quan els deia que abans d’un any, Espanya estaria caminant amb un rumb diferent. Ho confirmen els contactes formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del Govern d’Espanya, dels que vull destacar –per la seva exhaustivitatl’entrevista que vaig tenir amb el president Rodríguez Zapatero el 21 de juliol passat. En el Govern espanyol hi hem trobat actituds positives: respecte i voluntat de diàleg. També algunes patinades evidents i potser fins ara inevitables, sens dubte. Aquestes actituds s’han transformat en gestos simbòlics importants com l’anunci de la revisió del consell de guerra al president Companys. El 15 d’octubre ho deixarem ben clar a Montjuïc. 3 �Hi ha hagut compromisos de gran importància, començant per la paraula del president Zapatero de respectar el projecte d’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya. També el compromís actiu i complex d’obtenir el reconeixement del català a la Unió Europea. Més enllà de les vicissituds del moment, vull recordar que és l’únic intent seriós realitzat fins ara. Més endavant tindrem ocasió de referir-nos-hi. El nou govern d’Espanya ha pres, en relació a Catalunya, algunes decisions de gran entitat: la paralització del transvasament de l’Ebre o el trasllat la seu de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones, de Madrid a Barcelona. Puc anunciar que el Govern està en disposició d’avaluar la possibilitat d’instal·lar a Barcelona la seu del nou Consell Audiovisual d’Espanya. Decisió que seria completament coherent amb l’anterior. El govern espanyol ha adoptat també compromisos en infrastructures (l’AVE el 2007 a Barcelona), en cultura (l’1% de Foment a l’Institut d’Estudis Catalans). Amb Barcelona (desbloqueig de la Carta Municipal). I amb l’Ebre (descontaminació del riu). És significativa també la retirada de cinc recursos d’inconstitucionalitat contra normes de la Generalitat. La retirada dels recursos que afectaven al Dret Civil Català, és un pas clar en el sentit del reconeixement del la nostra singularitat. També s’ha iniciat el desbloqueig de traspassos de competències pendents així com l’establiment d’un calendari precís d’una bona colla de nous traspassos. És bo recordar aquí que la Comissió de Traspassos no s’havia reunit des de maig de 2001. Aquests gestos, aquests compromisos i aquestes decisions tenen un valor afegit de gran importància. Generen el clima de confiança que cal per negociar i acordar els temes de la complexa agenda de reformes polítiques d’aquesta legislatura. L’agenda compta amb qüestions institucionals de primer ordre, com la reforma de l’Estatut i la reforma constitucional. Però també inclou qüestions econòmico-financeres cabdals com la revisió del finançament autonòmic. I estudiem la localització d’agències europees a Catalunya. No podem oblidar les infrastructures, que són cabdals tant pel que fa a la seva concepció (del mapa radial a la xarxa) com a la seva gestió compartida (aeroport, ferrocarril). 4 �Finalment, però no per això en darrer lloc, tenim a l’agenda les qüestions culturals i simbòliques, amb l’objectiu d’aconseguir un ferm compromís del Govern espanyol i de les institucions europees en el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes. De les perspectives i els primers avenços en aquestes negociacions els en parlaré al final de la meva intervenció d’avui. Gaudim doncs d’una situació política, a Catalunya i a Espanya, molt millor que quan aquest Govern va prendre possessió. Quan dic millor vull dir que es donen millors condicions per treballar i per decidir; en definitiva per governar. Per això mateix, la situació present és més compromesa i exigent. Però no hem d’oblidar altres circumstàncies associades a la nostra qualitat d’europeus i a la nostra condició d’economia i societat oberta, inserida de ple en el món global. L’ampliació europea a l’Est, el naixement de l’Europa dels 25, la nova Constitució, el Pacte d’Estabilitat, la política mediterrània d’Europa o l’adhesió de Turquia a la Unió són qüestions que ens afecten de ple, són els nostres problemes. En els propers mesos, el debat previ al referèndum sobre la Constitució europea creixerà en intensitat. Crec que és la meva obligació deixar clar que el resultat del referèndum no és indiferent, que ens afecta i ens condiciona. La Generalitat tindrà un capteniment institucional en tot aquest procés i exercirà la responsabilitat de fer conèixer a la població el projecte de Constitució europea que serà sotmès a referèndum. En tant que President de la Generalitat em sumo a les diverses crides que s’estan fent a respectar totes les posicions que s’expressin democràticament. Dit això, no els amago que sóc un decidit partidari del sí a la Constitució. Valoro més els efectes negatius de la marxa enrera en el procés de construcció europea que els defectes i mancances de la Constitució. Els partits de la coalició governamental tenen i tindran una sola posició en tots els temes de govern i en l’Estatut. Però podem diferir en allò que es refereix a les dues constitucions: l’espanyola i l’europea. Dos dels partits de la coalició són federalistes i un és sobiranista. 5 �Continuarem treballant junts per a aconseguir que la llengua catalana sigui afegida, juntament amb el gallec i el basc a la llista dels 20 idiomes oficials en els estats de la Unió i en la Unió mateixa. Vull que tinguin la certesa que, malgrat les diferències, sóc conscient que hi ha una voluntat majoritàriament compartida en aquesta Cambra i a tot el país: tots volem més Catalunya i més Europa. Seria una ficció ingènua pensar que podem fer política a Catalunya sense tenir en compte un entorn global que ens condiciona cada cop més. Precisament aquesta percepció és la que ha determina l’activitat exterior de la Generalitat:  els recents viatges al Marroc i a Algèria;  els propers a Japó, Xina i Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre de Guadalajara, en la qual Catalunya és comunitat convidada;  la reforma del Patronat Català Pro Europa  i la creació de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les;  el treball a la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), creada, com la dels Alps, a l’empara de l’antic Consell d’Europa.  La CTP, amb més de 20 anys de treball ha donat resultats profitosos en la darrera sessió, celebrada fa uns dies a La Seu, puix que es va configurant un mapa cada cop més precís de l’Eix Pirinenc i de les comunicacions que el travessen i les infrastructures que li calen. Treballem, alhora, per enfortir l’Euroregió, a imatge i semblança de les regions transnacionals d’Europa, que han anat sorgint amb la desaparició de les fronteres, com a resultat del creixement de la Unió i de les seves competències. En tenim exemples a Nord Pas de Calais i el South East britànic; en l’antiga frontera entre la RFA i Holanda, en la regió formada per Alsàcia i les regions frontereres de Suïssa i la RFA, en la connexió entre Malmöe i Copenhaguen, facilitada pel pont sobre l’estret marítim que els separa. Aquest és un moviment imparable de la història i de la geografia política. En el nostre cas ens permetrà reunir un conjunt de regions, tant de l’Estat espanyol com del francès, que reuneixen 17 milions d’habitants i que sumen tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta: tamany, capacitat econòmica i posició estratègica. Hem d’acceptar que som interdependents i que la política, avui, és l’art de gestionar aquesta interdependència, per a mantenir i enriquir 6 �la nostra identitat i, alhora, aprofitar les oportunitats de progrés i de benestar pròpies de les societats obertes. Així ho entén i ho assumeix el Govern de Catalunya. Som conscients de les expectatives creades, de la responsabilitat contreta, dels marges d’actuació de què disposem i de les inèrcies que cal vèncer. No cal que els recordi en quina situació vam trobar les finances de la Generalitat, ni les decisions estratègiques ajornades per anys de passivitat, ni la deficient situació organitzativa de l’administració catalana. Ho vam recordar quan tocava. No hem fet sang, perquè no és el nostre estil, ni és bo pel país. Però suposo que ningú no ens negarà el dret d’inventari. És evident que hi ha un temps per a cada ambició, i per a cada exigència. I ho es també que, si ara fa exactament cent anys, es van posar les primeres pedres d’un període d’expansió de la política i de l’economia catalanes, els 25 anys anteriors (des de la Revolució de 1868) havien estat absolutament indispensables per fixar les bases teòriques, ideològiques i culturals de l’empenta del catalanisme. Ara passa el mateix. Hem tingut 25 anys de fonamentació, d’afirmació de la identitat, de pau, de creixement econòmic, de democràcia i de devolució de competències a la nostra autonomia. Ara toca fer una gran passa endavant en les infrastructures, en l’educació, en la salut, en la internacionalització de les nostres empreses, en l’ambició política. Podem fer-ho. Ho farem. Igual com fa cent anys, aquesta passa endavant haurà anat precedida per un desenvolupament magnífic de la vida local, de les ciutats, dels municipis, que moltes vegades, aleshores i ara, han estat capdavanters en les transformacions socials, tecnològiques i urbanes. L’esclat de la Barcelona del 2004, de Girona, de Vic, Olot, de Manresa, de Reus i Tarragona, de La Seu, de Lleida, de Tortosa i Amposta, de Terrassa i Sabadell, i de tantes altres ciutats catalanes, és la millor garantia de que estem a punt per a el gran avenç nacional. Som uns convençuts de la devolució o atorgament de competències de recursos i de responsabilitats al nivell local. Sense ignorar que aquesta devolució ensopega amb la desconfiança que en els municipis han generat 25 anys de recel en sentit contrari. 7 �Aquest és un Govern que mira molt més enllà per decisió dels ciutadans de Catalunya. Tenim el mandat de combinar reformes institucionals i impulsar polítiques socials. Tot alhora. I ho farem jugant net: no amagarem els problemes, no eludirem les responsabilitats que ens pertoquen, i no silenciarem les discrepàncies, perquè no en tenim cap que posi en perill la cohesió del govern. Per tant, Catalunya ha de saber que el Govern està plenament disposat a aplicar el seu programa, que compta amb una perspectiva d’estabilitat, i que pren les iniciatives i les decisions que li pertoquen. II - La Catalunya dels 7 milions Com és la Catalunya d’avui? Catalunya és, com mai, una societat en ple procés de canvi. Una Catalunya està emergint davant nostre. Ja no ens serveixen les fotos fixes. La Catalunya dels 6 milions està superada. I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ja no ho és ara. El procés de creixement demogràfic intens com el que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració, que coincideix amb un repunt de la natalitat autòctona, fa que pràcticament puguem dir: som 7 milions! Sí, som 7 milions. Les dades del padró de l’INE a 1 de gener de 2004 eren de 6.948.708 habitants. De fet, la sanitat atén una població de 7 milions (exactament 7.056.988 targetes sanitàries a l’agost de 2004). La imatge d’una societat demogràficament estancada ha saltat pels aires. La Catalunya del 2030 ben bé podria rondar els 8 milions d’habitants (les projeccions que es fan oscil·len entre 7.5 i 9.2). El meu govern treballa sobre la base dels 7 milions que som. El nostre projecte nacional, polític, social i cultural ha de partir d’aquesta nova realitat. El fet cert és que l’impacte del ràpid creixement de la immigració –un 10% del total de la població a dia d’avui- i de l’envelliment de la població autòctona és dels que deixarà una petjada profunda en la societat catalana. Com ha succeït en altres moments de la seva història. 8 �El paisatge humà de Catalunya està canviant, començant per les nostres escoles i pels nostres barris, amb nova gent, nous colors, noves parles, nous costums. I el paisatge físic i urbà de Catalunya, també ha canviat sensiblement. No sempre per bé, admetem-ho: el preu de l’habitatge, la precarietat laboral, els dèficits socials i un territori en molts indrets severament castigat per un urbanisme descontrolat i una sèrie d’abusos mediambientals, són indicadors alarmants d’errors o dèficits a corregir. Tanmateix, la millora real de les comunicacions viàries i telemàtiques, tot i que tímida i insuficient, està configurant, sens dubte, un nou paisatge i una nova manera de transitar-lo. En una situació així la societat catalana ha de tractar de convertir els temors i les dificultats en noves certeses i en noves esperances. Igualment com va saber fer la Mancomunitat primer i la Generalitat republicana després. I ara, sense les fragilitats estatals i internacionals que van condemnar i anorrear aquell catalanisme magnífic. La bona pregunta en aquestes circumstàncies és: Què pot oferir la societat catalana per renovar el pacte cívic que la relliga, i per fer créixer un sentiment de pertinença compartit? Què podem fer per lligar amb el millor del nostre passat i fer bons els averanys del futur? Com podem posar en servei la nova dimensió demogràfica, la diversitat cultural i la nova situació espanyola i europea que ara tenim? D’entrada hem de ser conscients que Catalunya no pot cometre errors i un d’ells fóra ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt. Catalunya és un país atractiu, un país que durant el segle XX ha atret centenars de milers de persones d’arreu d’Espanya i que ara atreu milers i milers de persones vingudes de tot el món. Però no som una illa avançada en un entorn històricament adormit. Catalunya atreu persones i talents i capitals perquè és un país d’oportunitats, pel seu progrés, pel seu benestar, per la seva pau civil. Com també és cert que milers de catalans i moltes empreses catalanes s’instal·len fora del triangle català, a Nord i a Sud, perquè hi troben oportunitats. 9 �Aquesta capacitat d’atracció i de mobilitat ens ha d’enorgullir, és cert. I alhora ens ha d’esperonar a conservar, millorar i innovar –segons sigui el cas- els atots (els “trumfos”) que han fet de Catalunya el país pròsper i convivencial que avui coneixem. És cert, diguem-ho clar, que hem perdut peu, si més no pes relatiu, en una colla de sectors importants, com les finances, la borsa, l’aeronàutica i algunes de les tecnologies emergents. Però no hi ha rés de catastròfic ni d’irreversible en tot això. L’economia catalana compta amb una sòlida base industrial i de serveis que assegura la prosperitat del país. És una economia que creix per sobre de la mitjana de la Unió Europea, encara que –en els darrers anys- per sota de la mitjana espanyola. És una economia que crea llocs de treball (73.000 en els darrers dotze mesos), amb una taxa d’ocupació que s’acosta molt al 70% marcat com a objectiu per l’any 2010 a l’agenda de Lisboa. Altrament el nostre creixement demogràfic no s’explicaria. La nostra és una economia dinàmica, amb un fort impuls a la creació d’empreses i amb una notable capacitat d’adaptació tecnològica. És una economia oberta i plenament bolcada a l’exterior. És una economia ben integrada en el mercat europeu. Que canvia la seva estructura interna. La construcció, que havia arribat a representar el 4.7% de l’economia catalana, n’és ara un 4.1%. En canvi la sanitat s’espera que representi, l’any que ve, el 5% del producte brut. Que la sanitat passi per davant de la construcció és un bon indicador de la terciarització de l’economia catalana. L’economia pública no la tenim ben resolta, ni de lluny. Ni en la despesa corrent ni en la inversió. Haurem d’estalviar un bon tros en despesa corrent per fer front als reptes de la formació de capital, físic i humà, que ens cal. El dèficit que ens va deixar el Pressupost del 2003 va ser de 1200 milions d’euros; i el desplaçament de despesa de l’any 2003 al 2004 prop de 3.000 milions d’euros. Se’ns havia dit que el nou finançament obtingut en els converses Montoro-Homs acabaria essent de 2.500 milions d’€uros més (400.000 milions més de pessetes.). El primer any se’n van obtenir 10 �40 en comptes de 400 i l’evolució no sembla confirmar pas aquelles expectatives optimistes. Saben que és el que ha passat,? Que Montoro baixava impostos al mateix temps que transferia competències, és a dir que baixava impostos a costa de les CCAA que rebien les competències. Tot donant-los un marge d’augment del tram propi dels impostos, absolutament impopular i insuficient. Aquesta ha estat la gran trampa financera dels darrers anys i el govern anterior hi va caure de quatre potes, si em permeten l’expressió. Això posa les coses molt difícils, no solament a les autonomies sinó al propi govern espanyol, que no voldria passar per més voraç, fiscalment parlant, que l’anterior, però que és altrament més dialogant amb les autonomies i entén que les coses no poden seguir així. Baixar impostos a costa dels qui tenen les competències no és acceptable. Diguem-ho clar. I retornar les competències, cosa que algunes autonomies podrien preferir, no és compatible amb la nostra filosofia de govern. No tornarem cap competència; al contrari: reclamem el dret a poder decidir sobre el conjunt de la càrrega fiscal imposada als nostres ciutadans per l’Estat i l’Autonomia, sumats. En els primeries de la dècada dels 90 vaig proposar un repartiment del pastís de la despesa pública equivalent al 50%, 25%, 25% respectivament entre estat, autonomies i municipis. Em va costar de convèncer al govern d’aleshores que això no era un despropòsit i vam situar l’horitzó ben lluny, en l’any 2000. La segona embranzida, l’any 99 em va permetre situar l’objectiu en el 40/30/30. I ara el ministre Solbes diu que l’Estat ja no compta més que el 30% i que les autonomies gasten el 50%. Es difícil de creure. Però tot i admetent-ho hauríem de veure fins quin punt, com he dit, no hi ha hagut una transferència del dèficit públic de l’Estat cap a les autonomies i els municipis. La primera cosa que cal aconseguir és que el nou Senat compti amb una oficina estadística que posi llum en la penombra en que l’Estat ha mantingut aquests temes en els darrers 25 anys. També en això la transparència està a l’ordre del dia. 11 �Els catalans estem disposats a pagar per renda els serveis públics i rebre per població, sempre que les inversions es calculin en proporció a la renda. Altrament estaríem sempre en el dèficit d’infrastructures que ens ha ofegat en els darrers anys. Però ara com ara no tenim ni una cosa ni una altra. La diferència entre els impostos que paguem i les depeses que ens podem permetre és superior a la que va de la renda (18%) a la població (entorn del 16 %) i les inversions amb prou feines arriben al 15%. Si l’IRPF per càpita a Catalunya és de 125 i el de les regions menys riques és de 75, ja es veu que és molt difícil --si no és per un augment fort de la inversió de l’Estat a Catalunya--, que es mantingui l’equitat que sempre hem proposat. A Alemanya, el Tribunal Federal ha dictaminat que es tracta de reduir les diferències de renda per càpita entre els Länder, però no és pretén la igualació total, per una raó senzilla: a partir d’un nivell determinat d’ajut, l’incentiu que tenen les regions endarrerides per millorar la seva eficiència és mínim. De fet poden aproximar la seva renda disponible (renda bruta menys impostos) a la de les regions més riques sense esforçar-se en augmentar el seu producte brut. Tanmateix, les perspectives de l’economia i de les empreses catalanes no són tan dolentes com podríem témer per la migrada contribució de l’economia pública. En aquest sentit hem de felicitar les nostres empreses i els nostres sindicats i cambres de comerç, que participen activament en la formulació i posta en pràctica de l’Acord sobre la Internacionalització de l’Economia Catalana. Les perspectives de nous projectes empresarials són extraordinàriament positives: Agafen un exemple: el de la indústria farmacèutica. La decisió de NOVARTIS (la segona d’Europa i la quarta a nivell mundial) de situar a Barcelona la direcció de l’expansió de la companyia per Rússia, tot Àsia i l’Extrem Orient. En Biomedicina tant la presència de les empreses esmentades com la creació i instal·lació, a Barcelona, del centre de recerca biomèdica liderat per professor Izpisúa i el treball de l’IMIM dirigit pel Dr. Jordi Camí, ens situen en una bona posició. 12 �Hi ha molt a guanyar en aquest camp, comptant, més enllà de Catalunya mateix amb la col·laboració amb la Universitat de Montpellier i la seva Facultat de Medicina. El professor Nueno insisteix - i no sense raó- en la importància que pot tenir, a mig termini, la residència a Catalunya de gent d’edat mitjana o avançada, de nivell de renda considerable, atreta per uns bons serveis mèdics, un clima agradable, una oferta cultural de molt nivell i un aeroport ben connectat. No crec que aquests temes puguin ser considerats impropis d’un debat nacional. Altres territoris, dotats d’una concentració més gran de poder polític i financer, potser poden estalviar-s’ho, nosaltres no hauríem de caure en aquest error. Aquesta realitat incontestable no ha d’amagar, però, la necessitat de millorar i d’innovar per consolidar un patró de creixement més sa i sostenible, amb un objectiu ineludible: fer de l’economia catalana una de les més competitives d’Europa. La prosperitat econòmica dels catalans depèn en primer lloc de la nostre capacitat emprenedora que en el món d’avui vol dir –a més del coratge d’assumir els riscos que comporta tirar endavant un projecteuna disposició permanent a aprendre i a innovar. El segon atot que fa de Catalunya una societat atractiva és la seva capacitat d’integració social. La Catalunya del segle XX fou capaç d’integrar als nouvinguts d’arreu d’Espanya que, a finals dels anys vint i durant els cinquantes i seixantes, van trobar, al nostre país, les oportunitats vitals que els eren negades per la dictadura. Aquells treballadors estan a la base de la nostra prosperitat actual. Catalunya arribà a ser el que és avui, gràcies també al treball i l’energia que hi aportaren centenars de milers d’homes i dones que l’han feta seva de manera indiscutible. Recordem-ho ara. Els darrers trenta anys, la lluita per aconseguir escoles, sanitat, transport públic i barris dignes ha estat el primer i més important factor d’integració social a Catalunya. Potser ara hem esdevingut una societat massa indiferent a les velles i les noves exclusions. Potser ens estem resignant massa fàcilment a conviure amb un grau de pobresa. 13 �Aquest govern està decidit a resoldre aquesta qüestió: més mestres, més metges, més infermeria, més inversió als barris, més cultura. Això és el que cal. Per això cal també ser emprenedors en el terreny social. Com ho estan sent tantes escoles, tantes associacions de veïns, tantes organitzacions no governamentals, tants ajuntaments La Catalunya dels 7 milions reclama un nou civisme. Una comunitat de set milions de ciutadans i ciutadanes, en el món obert en el que vivim, ha de saber-se segura i porosa alhora. No vull pas encetar un nou capítol de divergències sobre el concepte del mestissatge. No hi ha una cultura viva que es pugui definir sense diversitat i dinamisme. Som un país d’atracció, però no podem pensar el futur només sobre la base de la mitificació de les nostres qualitats. Si ho féssim ens veuríem, gairebé sense adonar-nos, abocats a un estancament com a país que –tard o d’hora- ens portaria a la decadència. Però encara menys ens podem permetre ignorar desprevingudament les dificultats que ens plantegen les noves realitats socials. El cost que pagaríem per aquesta frívola ignorància seria massa alt. Seria el cost d’una reacció social desordenada i moguda per les pors a allò que no es comprèn. La Catalunya dels 7 milions ha de renovar els trumfos del passat. Hem d’assegurar la prosperitat del futur amb més esperit emprenedor, amb més formació i coneixements, amb més competitivitat. Hem de renovar el pacte de ciutadania per infantar un nou patriotisme: el patriotisme dels drets i dels deures. Hem d’ampliar la nostra capacitat d’inclusió social amb un esperit més obert, amb la generació de noves seguretats. I, a la vegada, necessitem una represa del gust per la innovació social. El patriotisme de debò és el que fa que em senti part del país perquè el país em dóna unes seguretats que no tenia en néixer i una llibertat creixent, i que alhora em fa proporcionalment responsable d’unes obligacions que assumeixo. 14 �Aquest és l’autèntic sentiment de pàtria, que té tant a veure amb el present i el futur com amb un passat ja intocable. Hem d’apostar per fer de la nostra cultura i la nostra llengua el tret distintiu emblemàtic de Catalunya en un món que tendeix a la uniformització. I hem de fer de Catalunya la seu pionera dels instituts que es crearan per tal de preservar la diversitat idiomàtica del món. Tot això no pot ser l’obra exclusiva del Govern. O surt de l’impuls social o no serà. Per això crec que ens equivocaríem si no abordéssim les reformes institucionals –amb la de l’Estatut en primer lloc- des de la consciència que han de servir essencialment per a fer possible el nou impuls de la prosperitat, de la cohesió social, de la convivència cívica i de l’esclat cultural de la societat catalana. Per dir-ho més clar: la nostra opció per millorar l’autogovern ha d’estar al servei d’aquell jove que busca la seva primera feina, i d’aquell aturat de 45 anys que busca una nova oportunitat, i d’aquells investigadors que volen fer la seva carrera professional a Catalunya, i d’aquelles vídues que necessiten la millora de les seves pensions. M’atreveixo a demanar que en l’Estatut que estem fent, a més de pensar en les nostres inquietuds de polítics o en el desig de perfecció dels juristes, pensem en els anhels i temors dels catalans, en el seu dret a construir al seu projecte vital, en la necessitat que tenim de preparar-nos per a una vida diferent, millor. Com també goso demanar que fem un Estatut al servei de l’ambició de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. Que ens permeti assegurar un nivell homogeni de cobertura dels serveis públics a tot el territori, Ebre i Pirineus inclosos, perquè volem que tenir un projecte de vida al Pirineu i a l’Ebre no sigui un impossible. Que ofereixi les eines per fer efectiva la nostra voluntat de que les terres de Lleida esdevinguin el motor de la Catalunya agrària i una terra de progrés econòmic i social. Que el Camp de Tarragona, la segona àrea metropolitana de Catalunya, es pugui dotar de les eines de futur necessàries per créixer de forma sostenible i ordenada. 15 �Que ens permeti que les comarques gironines puguin assolir noves cotes d’innovació i tinguin un projecte de futur sòlid i estimulant, que aprofitant tots els seus actius, vetlli per la qualitat natural d’aquest ric territori. Que tingui en compte el desig de la Catalunya Central de tenir la mateixa ambició i les mateixes possibilitats de desenvolupament que la resta de territoris de Catalunya. I, finalment, que ens permeti aconseguir que la gran regió metropolitana de Barcelona, continuï essent un mirall de la diversitat de Catalunya, de les seves ganes d’innovar i d’assolir nous horitzons de prosperitat. L’obligació del governant i del legislador és copsar l’estat d’ànim del país. O més ben dit els milions d’estats d’ànim que configuren l’estat d’ànim del país. No per adaptar-s’hi dòcilment (això seria fer populisme) sinó per escoltar, dialogar i estimular. En definitiva per oferir perspectives, seguretat i futur. L’actitud dels governants ha de procurar de tenir els peus a terra i la mirada lluny. L’ambició de futur i la sensibilitat per atendre i copsar la respiració més pròxima. Això és el que he procurat fer en aquests primers mesos des de la Presidència de la Generalitat. Això és el que he fet. Això és el que han fet els consellers del Govern. Les iniciatives i decisions que s’han pres han obeït a aquesta doble necessitat: donar resposta a l’avui i crear l’escenari sobre el que dibuixar des d’ara, el demà de Catalunya. III - L’acció de govern Quina és l’orientació de l’acció del Govern de Catalunya per donar resposta a les expectatives de la societat catalana? D’entrada, vull desfer un fals dilema sobre les prioritats del Govern de Catalunya. Hi ha qui planteja com a incompatibles la prioritat de millorar l’autogovern i la prioritat d’impulsar una vigorosa política social. 16 �Com poden entendre per les meves paraules anteriors, el Govern de Catalunya no creu en aquesta incompatibilitat. Ben al contrari, entén que tot va lligat. El Govern no defugirà cap responsabilitat, ni s’excusarà en les insuficiències competencials o financeres. Amb aquest esperit formulem les orientacions generals de les polítiques del Govern de Catalunya: En primer lloc, assegurar les bases del progrés econòmic de Catalunya per garantir la competitivitat del país. En segon lloc, preparar Catalunya per esdevenir una societat plenament oberta. En tercer lloc, garantir l’equilibri social del país i la integració social, cultural i ciutadana dels nous catalans. En quart lloc, desvetllar totes les potencialitats dels territoris de Catalunya i procurar l’equilibri del conjunt. En cinquè lloc, fer efectiu el desenvolupament econòmic sostenible com a motor de progrés i d’innovació. I en sisè lloc, governar amb eficàcia, proximitat i transparència. És a dir el Govern de Catalunya té l’ambició d’afavorir, amb la seva acció, la competitivitat, l’equitat social i l’equilibri territorial del país. El Govern s’ha dotat d’un instrument que ha de servir de guia de la seva acció durant tota la legislatura. Es tracta del Pla de Govern que concreta els quatre grans eixos de l’Acord del Tinell en 64 objectius polítics i 1.500 actuacions. Es tracta d’un esforç de racionalitzar l’acció del Govern, però també d’oferir una eina de control a la societat i a l’oposició. Fer públic aquest Pla és una decisió coherent amb la voluntat d’exigirnos més i amb la determinació de fer de la transparència un dels valors distintius d’aquest Govern. Transparència és per al meu govern un mot clau. La meva exposició de l’acció de Govern serà una síntesi dels objectius fixats, amb il·lustracions significatives basades en les actuacions previstes. 17 �L’orientació de la política econòmica del Govern es recull en l’“Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana”. És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME el passat mes de febrer. Ara ens toca a tots, però al Govern en primer lloc, estar a l’alçada de l’ambició de l’Acord signat. Tres són els propòsits perseguits i que ja inspiren la política pressupostària del Govern:  La millora de les condicions de competitivitat.  La qualitat de la ocupació i altres mesures de cohesió social  L’increment la internacionalització de l’economia catalana. Sobre la millora de la competitivitat, l’acord conté un conjunt de propostes que, de forma directa o indirecta, incideixen en la productivitat del país. Són mesures destinades a incrementar i millorar les dotacions en:     infrastructures de transport i energètiques, capital humà, capital financer i capital tecnològic, amb un decidit impuls de la política de R+D+I. Amb aquestes eines hem de consolidar els nostres principals actius econòmics i explorar els sectors de futur: biotecnologia, sector aerospacial, alimentació, turisme de qualitat, automoció, indústries culturals, i infrastructures de comunicació ... Això implica un canvi significatiu en la política industrial que durà a terme la Generalitat. D’una política industrial basada en les relacions individuals administració-empresa passarem a una estratègia col·lectiva per la productivitat i la modernització del teixit productiu català. En aquest context, cal combinar les accions a curt termini adreçades a reduir l’erosió competitiva que pateixen determinats sectors industrials, amb les accions que tenen uns efectes més dilatats en el temps, relacionades amb la creació d’un sistema català d’innovació. 18 �Les característiques sectorials i la natura de la competència que es duu a terme en els mercats, obliga a articular una política industrial específica per cada sector, que sigui sensible a les necessitats sectorials però que, alhora, potenciï el canvi de l’estructura productiva dins d’un marc territorial determinat. Així, es duran a terme accions sectorials sobre els sectors més afectats per la pèrdua de competitivitat, especialment en les tres taules sectorials obertes en l’Acord Estratègic per la Competitivitat:  Tèxtil i confecció.  Electrònica de consum.  Automoció i altres materials de transport. i també accions sectorials sobre els sectors amb més potencial de creixement i amb més capacitat per modernitzar el teixit productiu de Catalunya, especialment els sectors determinats per la Secretaria d’Indústria i Energia del Departament de Treball i Indústria, que s’articula estretament amb les línies de treball de caràcter transversal de l’Acord Estratègic per la Competitivitat:  Aeronàutica.  Biotecnologia.  Energies renovables. Alguns exemples significatius del que acabo de citar són: 1. Volem impulsar la creació per part de Fira de Barcelona d’un Saló especialitzat en el sector aeronàutic i de l’espai que permeti posicionar Catalunya a nivell mundial. 2. Hem creat, el passat 9 de setembre, l’entitat gestora encarregada de la posada en marxa del Centre Tecnològic de l’Aeronàutica i de l’Espai (CTAE). Per la creació d’aquesta entitat el Govern de la Generalitat ha signat un protocol d’actuacions on hi són presents les universitats catalanes, La Caixa i 26 empreses del sector aerospacial. 3. Estem gestionant davant del govern central i de l’empresa EADS que part projectes aerospacials de l’empresa EADS es puguin establir a Catalunya, en concret el projecte de fabricació (total o parcial) i manteniment d’helicòpters i dels respectius sistemes de navegació. 4. El projecte de Bioregió: el Govern està implicat plenament en la creació d’un cluster de biotecnologia i, més en concret de biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut prestigi, que, actuant en xarxa, ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la innovació. 19 �5. Les actuacions per incrementar la taxa d’escolarització postobligatòria. 6. La decisió d’accelerar la implantació de les tecnologies de banda ampla per tot Catalunya, gràcies a l’imminent acord amb Localret. En relació a la qualitat de l’ocupació cal mantenir un bon nivell de prestació dels serveis públics bàsics. Del seu eficaç funcionament depèn, en gran part, la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social. Així, s’adoptaran mesures destinades a la modernització de les polítiques actives d’ocupació, a facilitar la conciliació entre vida laboral i familiar, al desenvolupament d’un marc català de relacions laborals i a la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de responsabilitat social de les empreses. Amb especial cura, aquest Govern promourà la concertació social per rebaixar substancialment la difícilment suportable elevada taxa de sinistralitat laboral. En l’àmbit de la internacionalització de l’economia catalana, es tracta d’adoptar les mesures que permetin gestionar tant el procés de canvi tècnic i de deslocalització com la projecció internacional, abastant tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais econòmics. Els instruments de l’acció del Govern en aquest àmbit estan sent l’Agència Catalana d’Inversions i el COPCA. El projecte d’Euroregió, com he dit, és la nostra aportació a l’enfortiment de l’Europa dels ciutadans i dels pobles, a l’Europa de la subsidiarietat i de la cooperació, a l’Europa del projecte i de l’enginy. Els territoris d’aquesta gran regió europea representem un pes molt rellevant dintre de la Unió Europea en termes de població, d’espai físic i de producció econòmica i cultural (17 milions d’habitants (el 17% de la població d’Espanya i França); el 14 % del PIB d’ambdós països; 7 milions de llocs de treball (el 18 % d’Espanya i França)). És, per tant, un territori amb una massa crítica i un pes suficient, que respon a un interès estratègic compartit i a unes complementarietats evidents. 20 �Farem realitat un pol econòmic europeu de primera magnitud que ja compta amb bases molt sòlides i amb sectors punters i que progressarà amb: 1. La millora de les infrastructures per potenciar la mobilitat i la comunicació interna i externa dels territoris de l’Euroregió. 2. La cooperació universitària i científica, per tal d’afrontar de forma adequada els reptes tecnològics que ens arriben. 3. La promoció del projectes culturals, amb una especial atenció a la nostra riquesa lingüística i el nostre patrimoni. Aquesta tardor es farà una reunió de presidents amb un programa de treball per als propers anys. Pel que fa al Món Rural el projecte específic es concreta en una nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per encarar adequadament les properes dècades, en les que pretenem:  Culminar amb èxit l’adaptació a la nova política agrària comunitària, potenciant les innovacions que facin possible la millora de la competitivitat.  Consolidar la indústria agroalimentària catalana com un dels puntals del progrés econòmic del país, amb l’objectiu de fer de la qualitat el signe distintiu de les nostres produccions.  I desenvolupar les polítiques actives que assegurin la qualitat de treball i de vida al món rural, amb les infraestructures i serveis necessàries. Pel que fa a la política de comerç, estem sostenint un criteri favorable a mantenir el comerç com a activitat vertebradora dels nostres pobles, viles i ciutats i, per extensió, de la societat. En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris Comercials que recupera l’exercici de les competències estatutàries exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005. Pel que fa al Consum, s’està tramitant, com saben, la llei de creació de l’Agència Catalana de Consum. 21 �Tenim una base molt sòlida que ens possibilita pensar amb marge i suficient en el futur. Sabem el que no es pot fer: viure al dia sense preveure escenaris probables. Ja ho hem vist prou. La reordenació de la política turística passa per la creació de l’Ens de Promoció Turística de Catalunya. Aquest ens serà el responsable de la promoció directa en els mercats emissors de la marca turística Catalunya, de les marques específiques i dels segells de qualitat del país. La seva tasca és prestigiar el turisme a Catalunya com un conjunt d’elements històrics, culturals i paisatgístics que determinen una oferta d’alta qualitat. L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de Catalunya que avaluarà la qualitat i l’impacte econòmic i ambiental dels recursos turístics, determinarà criteris d’actuació vinculants, establirà programes de formació per als treballadors i potenciarà línies de finançament per modernitzar els equipaments turístics. La política educativa constitueix una frontissa entre les polítiques orientades a la competitivitat i les polítiques centrades en l’equitat. Per això, l’educació, com bé saben els ciutadans, és una de les prioritats essencials del Govern. I és un fet que l’evolució de les coses la fan cada cop més prioritària encara, ja que el nombre d’estudiants torna a créixer a casa nostra. Un creixement remarcable en nombre (tenim 1.074.000 estudiants d’educació infantil, primària i secundària, amb 38.000 alumnes nous respecte al curs passat), però que és sobretot heterogeni, en el seu origen territorial i social, i que en gran mesura (60%) és fruit de la immigració. Els estudiants d’origen estranger són ja el 9,6% del total. El Govern enfronta amb coratge, amb optimisme i amb recursos el repte que suposa integrar els nous alumnes. D’entrada amb 2.200 professors més, i amb nous auxiliars d’educació infantil i en alguns centres amb la figura dels integradors socials. Però també amb la definició, en el marc de cada centre, d’un pla d’acollida i integració, que de ben segur haurà de passar per l’aprenentatge de la nostra llengua com a vehicle fonamental d’aquesta integració. 22 �Aquest procés el fem amb la seguretat que dóna comptar amb un professorat conscient del repte professional que suposa adaptar-se als nous canvis i vèncer les dificultats indubtables que suposen. Els deia que el govern afrontava amb recursos aquest procés: triplicarem les xifres que el govern anterior esmerçava en l’acollida d’infants immigrants. En aquest esforç s’hi veurà implicada de ple l’escola concertada, a la qual reconeixem i reclamem el caràcter de servei públic, i per a la que multipliquem per deu els diners que l’anterior govern destinava per aquesta finalitat específica. Però no renunciem ja des d’aquest curs a augmentar la qualitat de l’ensenyament, tant la qualitat material com la intangible. El Pla de construccions escolars 2004-2007, endegarà amb ambició la construcció de nous centres i la rehabilitació dels actuals. No oblidem tampoc el compromís de crear trenta mil places de llars d’infants, del qual, amb la col·laboració del món local, ja se n’estan assentant les bases amb el nou mapa de llars d’infants de Catalunya. El proper Pla contra el fracàs i la millora del rendiment escolar preveurà actuacions específiques allà on aquest fenomen és més crític. Però aquest mateix curs ja se n’aplicaran mesures, com ara la incorporació de diferents tipologies de professionals de suport a l’acció educativa. El correcte aprenentatge de llengües estrangeres, l’estímul a la lectura i la plena introducció de les noves tecnologies seran eixos del Pla. Precisament, és en la plena integració de les noves tecnologies en l’activitat escolar on ens juguem bona part del nivell educatiu del país. Els acords de Lisboa en l’horitzó 2010 situen com a objectiu que tot el professorat i bona part de l’alumnat sigui capaç de treballar amb les eines bàsiques de la societat del coneixement, amb les noves tecnologies de la informació. L’escola ha d’evitar “l’escletxa digital”, la dualització de la societat entre els que són capaços d’utilitzar les noves tecnologies i els que no tenen aquesta competència bàsica. 23 �S’ha fet un gran esforç en equipaments per als nostres centres. Cal continuar invertint en instrumental, però sobretot en formació del professorat, perquè sigui capaç de treballar amb l’alumnat posant al seu abast eines per accedir al coneixement avui disponible. Hem de passar de “l’aula d’informàtica” a “la informàtica a l’aula”. La formació professional també és objecte de l’atenció prioritària del Govern, amb la doble preocupació d’augmentar les taxes d’escolarització dels joves entre els 16 i els 18 anys i d’oferir oportunitats formatives al llarg de tota la vida. Avui encara una bona part de joves d’aquestes edats cursen estudis de batxillerat, que orienten cap a la universitat. Una altra part abandonen els estudis per accedir al mercat de treball sense cap altra titulació que la d’ESO. I continuen essent pocs els que cursen estudis de cicles formatius, estudis de FP. S'estableix una correlació directa entre el nivell de formació i la capacitat d’ocupació de les persones, així com amb la qualitat del lloc de treball ocupat. De la mateixa manera que hi ha una correlació positiva entre el nivell de competitivitat de país i el seu nivell de formació. La intervenció dels diferents sectors econòmics i una acurada planificació han de permetre augmentar la taxa d’escolarització dels nostres joves i, sobretot, el seu nivell de formació. Aquesta és la intenció de la introducció de 75 nous cicles formatius. És a dir, impulsem una formació professional que conformi amb l’empresa i les administracions públiques el triangle virtuós que permeti afrontar amb èxit les demandes de formació inicial, formació ocupacional i formació continua i, a la vegada, esdevenir el canal bàsic de difusió tecnològica que necessiti el nostre teixit empresarial. Però els canvis en profunditat que requereix l’educació no són qüestió únicament de recursos. Proposem un debat amb tots els sectors professionals i socials afectats, que haurà de concloure amb un Pacte Nacional per a l’Educació i que serà la base per a la futura Llei d’Educació de Catalunya. Busquem donar respostes estratègiques a les qüestions de fons:  la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut socialment en la seva professió docent; 24 � la constitució d’una xarxa integrada de centres educatius finançats amb fons públics;  la redefinició d’uns serveis educatius més propers a les necessitats de les famílies;  la transició cap a uns centres educatius més autònoms  i l’inici d’una política de proximitat en la gestió dels recursos, amb la progressiva corresponsabilitat dels Ajuntaments en la gestió ó educativa. Sàpiguen que com a President de la Generalitat m’implicaré personalment en l’assoliment d’aquest Pacte Nacional per a l’Educació. En el panorama educatiu i formatiu, la Universitat té la responsabilitat de la formació de les properes generacions sota el paradigma de l’excel·lència i l’exigència. Volem una Universitat que aposti per una recerca potent i competitiva, en contacte permanent amb les necessitats del món productiu i econòmic de Catalunya, i en sintonia amb els avenços més punters de la investigació. Ho vaig dir ahir en l’inici del curs universitari. Per recolzar aquest esforç, el Govern treballa en dues línies d’actuació: preparar l’entrada de les universitats en l’Espai Europeu d’Educació Superior i desenvolupar els instruments necessaris per potenciar la recerca i la investigació. Estimularem la internacionalització de les nostres universitats i la mobilitat d’estudiants, professors i investigadors. Això comportarà també l’adequació de l’espai universitari a la nova realitat territorial de l’Euroregió. Aquest ha de ser l’àmbit territorial de principal referència per a la Universitat catalana. Juntament amb l’obertura de la Universitat, treballem per impulsar l’aposta definitiva per una recerca potent i competitiva. Aquesta voluntat es concreta en una política de recerca per als propers quatre anys que inclou l’increment del pressupost destinat a recerca per tal d’arribar al 2% d’inversió en R+D respecte al PIB. En els pressupostos del 2004 ja hem dedicat 10 milions d’euros per tal de fomentar la recerca universitària. Posem especial èmfasi en la innovació com a element clau de la excel·lència investigadores. Per això, per primera vegada, presentarem un pla de recerca i d’innovació que haurà estat 25 �dissenyat conjuntament, on els dos àmbits compartiran esforços i complementaran els seus objectius. Tots aquests objectius es troben en congruència amb els paràmetres que estableix el procés de Bolonya, que fixa l’horitzó del sistema universitari europeu per al futur immediat. Si la política educativa i universitària fa la doble funció de preparar el país per a la competitivitat i de ser el principal instrument d’integració social, les grans polítiques del benestar són les que garanteixen la cohesió social bàsica del a nostra societat: les polítiques de salut, de benestar i família, de seguretat. En el camp de la salut, com vostès saben, patim el dèficit estructural de finançament, però aquesta dificultat no eximeix de fer la feina que pertoca al Govern. En primer lloc ens cal reduir la despesa ordinària i en aquest sentit seguirem implantant les recomanacions del Grup de Treball per a la racionalització i el finançament de la despesa sanitària. Ja hem començat a contenir la despesa sanitària amb iniciatives com la recepta electrònica i l’ús de genèrics. L’organització territorial del sistema és una altra de les nostres grans preocupacions: s’ha definit aquest any el nou Sistema català de la Salut i s’ha reformat la delimitació territorial sanitària. Però en el proper any aprofundirem en aquest aspecte, definint un mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de Catalunya adaptat al territori. Aquí tampoc ens oblidarem dels Ajuntaments: l’administració local serà clau per a la planificació, la gestió diària i l’avaluació de la qualitat dels centres sanitaris. Hem canviat el nom del departament per reflectir el compromís del Govern no només amb l’atenció als ciutadans que pateixin problemes, sinó a tots. La salut és un bé a defensar abans de l’aparició de les malalties, i per això posarem l’accent en el foment de la salut pública, amb estratègies de prevenció d’addiccions i estils de vida d’alt risc. Sobretot amb la futura creació, a partir de l'Agència de Protecció de la Salut, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que establirà una infrastructura de Salut Pública (epidemiologia, recerca científica, laboratoris) basada en el rigor científic i que estarà dotada amb els recursos i programes necessaris. 26 �Però per altra banda la qualitat del sistema assistencial és una exigència dels ciutadans que cap govern pot oblidar. S’han dut a terme plans de xoc en l’atenció primària i per la reducció de les llistes d’espera, però aquestes són mesures pal·liatives. L’any 2005 preveiem completar el Pla estratègic per a l’Atenció Primària, i concretar les respostes als problemes que els ciutadans perceben. I finalment es durà a terme un Pla d’inversions per a la millora de les infrastructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública. L’àmbit de les polítiques de benestar té una agenda prevista molt intensa per als dotze mesos vinents. L’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials identificarà amb claredat els mínims bàsics dels serveis d’assistència social al nostre país. La Llei reflectirà per primera vegada la importància que en la societat actual tenen les polítiques de benestar mitjançant la Carta dels Drets Socials, que volem esdevinguin drets fonamentals dels ciutadans. La llei definirà el finançament del sistema (que tindrà per objectiu arribar a la mitjana europea en termes de PIB) i la seva organització territorial i competencial. Aquí també entenem que la participació del món local serà condició sine qua non de la qualitat del servei. Finalment, l’anomenat tercer sector i la iniciativa privada hi trobaran el marc de relació que concretarà la seva necessària participació en aquest procés d’universalització dels serveis socials. En aquesta via, els puc anunciar per a l’any 2005 la creació estimada de 1.500 places d’atenció residencial, l’extensió prevista de l’atenció domiciliària al 4% de la nostra gent gran, i un pla de xoc per a la millora dels centres cívics i dels casals d’avis, amb una dotació aproximada de sis milions d’euros. Altres àmbits d’important actuació específica seran l’atenció a infants i adolescents (fomentant l’acollida en entorns familiars, però també millorant els centres propis d’acolliment de menors), o importants mesures per atenuar la violència de gènere, amb l’obertura de 5 centres d’atenció integral per a les dones víctimes d’aquesta violència. 27 �El 2005 iniciarem el Pla per l’abordatge integral de les violències contra les dones, impulsat per l’Institut Català de la Dona i que coordinarà les accions dels departaments de Benestar i Família, Justícia, Salut i Educació. El Govern de Catalunya és molt conscient de la complexitat d’una política integral d’immigració. En l’àmbit oportú plantejarem la necessitat de comptar amb competències pròpies i, en tot cas, de participar en decisions d’altres administracions que ens afectin en matèria de contingents d’immigrants, de regularització d’il·legals, de transparència del mercat de treball, de reconeixement de drets polítics als immigrants i de cooperació internacional. Hem demostrat que no ens cauen els anells per col·laborar amb l’Administració de l’Estat: ho hem fet posant les nostres Oficines de Treball a resoldre l’embús de la tramitació de la renovació dels permisos de treball i de residència de milers d’immigrants. Dit això, el govern orientarà les polítiques de benestar també cap a la integració dels immigrants, com ho fa des de les polítiques educativa i de salut. Com ha estat dit, cal que Catalunya aprofiti els beneficis que aporta la vinguda de persones, i en qualsevol cas cal mirar de cauteritzar d’antuvi les possibles problemàtiques d’integració social i d’inserció en el món laboral que aquestes puguin tenir. Aquest any 2005 aplicarem el Pla Integral d’Acollida amb la creació de 35 punts d’acollida en municipis i comarques considerades d’interès preferent. En l’apartat de la seguretat, l’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona. A mesura que el desplegament dels mossos d’esquadra es va completant, s’incrementa també l’exigència d’eficàcia policial. Vull dirlos que el govern reforçarà la selecció, la formació, i quan sigui necessari el nombre de mossos, com ara amb l’enviament de 100 nous policies a la demarcació de Tarragona. L’Escola de Policia de Catalunya, que aviat serà Escola de Seguretat de Catalunya, i que formarà també els cossos de bombers i de seguretat civil, ha de ser referent. Seguretat és sinònim de coordinació. Coordinació en la planificació i també en el treball diari. 28 �El Govern ha començat aquest any a potenciar les Juntes Locals de Seguretat, òrgans de coordinació executius en matèria de prevenció i planificació, i on el paper reservat als alcaldes ha de ser molt rellevant. Prosseguirem igualment la coordinació entre la policia de la Generalitat i les policies locals, fent ús intensiu també dels mitjans que la tecnologia ja proporciona. De la mateixa manera, millorarem la coordinació amb les forces de seguretat de l’Estat, especialment en la persecució de la delinqüència internacional de tota mena i en la lluita contra el terrorisme. En l’àmbit de la seguretat viària aquest any ja s’han reduït els accidents mortals, i seguirem amb la fermesa que ha caracteritzat aquests mesos conscienciant els ciutadans, reforçant l’educació viària a totes les edats, i penalitzant els comportaments incívics que malauradament persisteixen. L’objectiu segueix sent haver reduït un 50% l’any 2010 les morts per accident de trànsit respecte l’any 2000. També està en marxa la modernització de la infrastructura de les emergències i dels Bombers de la Generalitat, amb la rehabilitació de 120 parcs de bombers i la renovació de vehicles i material. Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de Justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets. El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense reserves. Per això, estem millorant i modernitzant l’administració de Justícia, amb la creació de 50 nous òrgans, la informatització de l’administració judicial, l’elaboració del Llibre verd sobre l’Administració de Justícia a Catalunya o la renovació i millora dels edificis judicials. En aquesta línia, vam decidir reformar el projecte de la Ciutat de la Justícia, inclòs en el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials 2004-2007. Amb aquesta decisió hem aconseguit una racionalització dels recursos disponibles i un major aprofitament dels edificis de la Generalitat. 29 �També estem treballant per apropar la justícia a la societat on s’imparteix, a través de l’impuls de la institucionalització de la justícia de proximitat. Hem prestat una especial atenció a la política penitenciària. Hem patit alguns casos circumstancials que no han d’ocultar la feina que s’està fent. Partim de la convicció moral i constitucional de que la política penitenciària té per finalitat la reeducació i la reinserció social dels presos. Per servir aquesta finalitat hem definit una estratègia i ens estem dotant dels recursos humans i financers adients. Però el que no farem és canviar l’orientació de fons de la nostra política. La cohesió social de Catalunya també es juga en l’àmbit de la cultura, en la capacitat per conservar l’herència cultural que ens ha estat llegada i, a la vegada, en l’estratègia d’adaptació a les noves realitats culturals que ens envolten i de diàleg amb les noves aportacions culturals. Pel que fa a les polítiques culturals, la demostració tangible de la importància que hi atorga aquest Govern n’ha de ser el pes en els pressupostos públics. Tenim el compromís de doblar el pressupost de cultura que vam rebre, i aquest és un objectiu important, com ho és que l’1% de les inversions en infrastructures públiques es destini a la conservació i la rehabilitació del patrimoni. Però l’aportació de les caixes d’estalvi ha d’integrar-se també en el disseny d’aquestes polítiques. Estimularem i facilitarem així mateix la iniciativa cultural privada, que a Catalunya, per sort, té molta tradició. El 2005 també serà l’any de la refundació de l’Institut Ramon Llull per convertir-lo en el gran instrument de projecció internacional de la cultura catalana. Avançarem en el procés d’integració de les xarxes d’infrastructures culturals al territori, deixant enrere el temps en que s’han construït xarxes paral·leles, desconnectades entre elles. El Pla d’infrastructures culturals bàsiques determinarà les infrastructures que el territori necessita, i s’hi articularan totes les xarxes, ja siguin de museus, equipaments escènics, arxius o biblioteques. 30 �En aquest camp concret esperem podem assolir un objectiu molt rellevant, com és disposar d’un catàleg únic, i proposar als ciutadans l’existència d’un carnet únic. En l’àmbit del patrimoni museístic, l’acabament de les obres del MNAC –que vam començar Generalitat, ajuntament de Barcelona i Estat gràcies a l’empenta de Pere Duran Farell- suposarà la consecució d’una important fita. Ens hem proposat donar facilitats als creadors emergents, fomentant estructures adequades i desenvolupant la xarxa de festivals específics perquè puguin presentar les seves obres i també la seva relació amb les estructures productives. No tornarem tampoc a deixar de banda branques fonamentals de la creació com la dansa i les arts plàstiques. El darrer repte, finalment, és donar consistència a l’estructura productiva cultural. L’Audiovisual, amb la potenciació del Consorci Catalan Films i la posada en marxa del Centre de desenvolupament de projectes i guions audiovisuals. No descuidarem els sectors editorial, musical, de les arts visuals i teatrals. Es vetllarà en tots els casos per la difusió de la producció cultural catalana en els mitjans de comunicació públics, es dissenyaran noves fórmules de finançament i s’ampliaran les línies d’inversió de fons reintegrables. Finalment, crearem el Consell de les Arts i les Cultures que suposarà un gran salt endavant cap a un model de gestió cultural menys intervencionista i basat en una relació de confiança i exigència mútua entre el món de la cultura i l’administració pública. En l’àmbit de la política lingüística, el Govern vol centrar-se en garantir a tota la població l’accés al coneixement del català. És clau que les persones que decideixen venir a Catalunya aprenguin preferentment el català. També aquelles que, per venir de països de parla castellana no pensen a priori que aquest sigui un esforç a realitzar. El govern destinarà a la vora de 13 milions d’euros el proper exercici a l’augment de formació en llengua catalana i a aquest pla d’acollida lingüístic de la immigració. Hem d’introduir el català en els àmbits de la indústria de l’audiovisual i de les noves tecnologies. Preveiem crear per aquesta finalitat l’Agència Catalana de Multilingüisme. 31 �I, per últim, seguirem promovent l’ús del català per part del personal al servei de l’Administració de l’Estat, i en especial a l’Administració de Justícia. El Govern de Catalunya és i serà cordialment bel·ligerant en aconseguir que l’Estat espanyol assumeixi i compleixi les seves obligacions constitucionals en relació amb la defensa, impuls i promoció de la llengua catalana. Amb la competitivitat i l’equitat social, l’equilibri territorial conforma el tercer pilar bàsic que orienta l’acció del Govern de Catalunya. Catalunya ha de tenir un model territorial propi que garanteixi el progrés social i econòmic del nostre país, en el marc de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. La nova organització territorial ens permetrà oferir un projecte de futur als territoris de Catalunya. Farem confiança a les terres del nostre país. Retornant poder donarem llibertat. I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris vius i dinàmics, que miraran el futur amb ambició i optimisme. Els municipis saben que poden comptar amb el Govern, com hem demostrat amb l’aprovació de les bases d’execució del PUOSC 20042007 o amb el desplegament de la Llei de barris. Paral·lelament, l’estratègia territorial que estem impulsant ens ha de permetre aprofitar els recursos i les potencialitats de les vegueries, construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió amb l’entorn, que formin un conjunt equilibrat i sostenible. Un dels pilars d’aquesta estratègia és el nou mapa d’infrastructures, amb el que convertirem els territoris de Catalunya en pols de competitivitat, capaços de competir en l’economia global. Els nostres objectius principals en aquest àmbit són l’enfortiment del sistema aeroportuari català, la transformació de l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, la millora del front portuari i la connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat espanyola i europea. Ho són a llarg termini, a nivell estratègic, però ja hi hem començat a treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística. Alguns exemples són: 32 � L’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la     gran plataforma logística del Sud d’Europa, la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més segura i sostenible a tot el país, les inversions en transport públic (com l’adjudicació del darrer tram de la Línia 9 del metro) i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de Catalunya, Com també ho serà la propera presentació de la Llei Ferroviària i el nou Pla d’Infrastructures Ferroviàries, que ens permetran promoure el transport de mercaderies amb ferrocarril d’ample europeu i millorar les xarxes de rodalies i ferrocarrils. Aquesta acció de govern mostra la nostra aposta estratègica per impulsar un model territorial en malla, integrat, que es basi en ciutats compactes separades per espais oberts però unides per una xarxa ferroviària potent i per una xarxa viària segura, en la que el transport públic hi tindrà un paper central. Fa patent la nostra voluntat de definir un model català de mobilitat que respongui a les necessitats dels ciutadans i de les empreses. I, evidentment, és fruit de la voluntat del Govern de la Generalitat i del compromís del govern de l’Estat de accelerar el ritme d’inversió pública en infrastructures superant el dèficit de Catalunya en relació a les principals regions europees, que fins ara ha erosionat la competitivitat de la nostra economia. Un ritme d’inversió que anirà acompanyat d’una creixent participació de la Generalitat en la gestió d’infrastructures bàsiques pel país com els aeroports i el ferrocarril. Estem desenvolupant un nou estil de governar el territori que farà efectius els valors de la sostenibilitat, la protecció de l’entorn i del paisatge i el protagonisme dels territoris. En efecte, les nostres polítiques territorials garanteixen un desenvolupament equilibrat i respectuós amb els valors naturals i culturals. A la costa amb els plans de protecció del litoral en tràmit. A la muntanya amb la redacció dels plans directors de les comarques de l’Alt Pirineu, amb el Pla Territorial del Pirineu i amb el Pla Director de l’Esquí. Normatives, planejament urbanístic i una arquitectura coherent amb l’entorn, amb la posada en marxa d’un Observatori del Paisatge, amb 33 �l’aprovació de la Llei del Paisatge i amb el Pla General de Política Forestal 2005/2014 que presentarem ben aviat. Els valors de sostenibilitat i de desenvolupament territorial són una referència ineludible de la nostra acció de govern. La propera aprovació de la Llei d’Avaluació Estratègica ambiental de Plans i Programes, l’impuls de l’Estratègia Catalana del Desenvolupament Sostenible al llarg de 2005 i la creació del Consell Social del Desenvolupament Sostenible ho demostraran. Com ja ho ha fet el transvasament de l’Ebre, que és el millor exemple del nostre compromís en aquest àmbit. Un compromís que no només s’ha concretat en l’oposició frontal del Govern de la Generalitat que presideixo al transvasament i en haver aconseguir la seva paralització, sinó també en la instauració d’una política hidràulica eficaç, sostenible i respectuosa amb el territori, d’acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva Marc d’Aigües. D’una política que hem començat a fer efectiva amb la definició de 145 actuacions urgents finançades amb una inversió de 1.110 milions d’€uros, que ens permetran incrementar els recursos hídrics amb equipaments com la dessaladora de l’àrea metropolitana de Barcelona, i millorar-ne la gestió amb la realització d’actuacions de reutilització en el Llobregat i Tarragona, el reforç de l’abastament de la Costa Brava Centre i la prevenció d’inundacions i la restauració ambiental a la Conca de l’Ebre, entre d’altres. Volem una Catalunya sostenible, pròspera, connectada amb la resta d’Espanya i d’Europa, i integrada a les noves dinàmiques econòmiques. Però també volem una Catalunya equilibrada socialment, que converteixi els reptes d’aquestes dinàmiques en oportunitats per les terres de Catalunya i els seus ciutadans. Hem d’evitar la segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai, i a nivell territorial els pilars per fer-ho són les polítiques d’habitatge, d’urbanisme i de qualitat urbana. L’enfortiment de les polítiques d’habitatge s’ha concretat en el Pla per al Dret a l’Habitatge. Té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a 42.000 noves unitats en els propers 4 anys, de rehabilitar-ne 40.000 i d’ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front, distribuint geogràficament els objectius de 34 �manera concertada amb el món local i amb els promotors públics, privats i cooperatius. D’altra banda, el Pla per al Dret a l’Habitatge i la normativa que el desenvoluparà de manera imminent té previst crear dos importants instruments per avançar en facilitar el dret de l’habitatge. El primer és la regulació de l’habitatge de Preu Concertat que possibilitarà l’existència d’habitatges pels sectors que superen les rendes màximes per accedir a un habitatge de protecció oficial, però queden lluny del preu de mercat. El segon és el Registre únic de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial que permetrà un major control i eficàcia en el control del destí dels habitatges d’aquesta naturalesa. En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya estimularà la producció d’habitatge protegit, reconeixent la pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de convivència i familiars. Finalment, la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial representa el primer pas per fer efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és anecdòtica. Com ja he dit altres vegades, el Govern de Catalunya no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin enlloc. Volem que tots els territoris, pobles i ciutats de Catalunya sàpiguen que la Generalitat està al seu costat, que comparteix els seus projectes estratègics i les prioritats dels seus ciutadans. Volem que se sentin forts, amb veu pròpia. Però, sobretot, volem que es beneficiïn del progrés social i econòmic de Catalunya. Un progrés al que tots contribueixen d’acord amb les seus recursos i potencialitats. Les prioritats de l’acció de govern que els exposat es tradueixen en mesures ben concretes que són les que perceben els ciutadans. Per a què tinguin una imatge el més precisa possible de l’efecte que perseguim els passo a recopilar 10 mesures que considero emblemàtiques: 35 �1. Construcció de 9.000 habitatges nous, 4.000 dels quals en lloguer, en aplicació de les previsions pel 2005 del Pla del Dret a l’Habitatge (2004-2007). 2. Desplegament dels mossos d’esquadra a Barcelona durant tot l’any 2005, amb l’establiment d’una comissaria a cada districte. Les previsions són de poder arribar a inversió de 140 milions d’€uros i una despesa de 96 milions d’€uros. 3. Acceleració del Pla de Construccions Escolars (2004-2007), estimat en 416 milions d’euros durant els anys 2004 i 2005, per donar resposta al fort increment de l’escolarització previst en els propers anys. 4. 1.500 places d’atenció residencial per a la gent gran, d’acord amb les previsions del Pla d’Inversions Socials (amb una inversió calculada en 80.1 milions d’euros). 5. Refundació de l’Institut Ramon Llull. I dos objectius per al 2005: que s’estableixin acords de col·laboració amb institucions de tots els països de parla catalana, i que s’instaurin “Càtedres Ramon Llull de llengua i cultura catalanes a 10 universitats espanyoles” 6. Desplegament de les infrastructures de banda ampla a tot el país, amb la constitució d’una empresa participada pel món local i la Generalitat. La nova empresa integrarà els actius públics existents i promourà una política de construcció de xarxa per part de totes les administracions públiques catalanes. 7. Bioregió de Catalunya: creació d’un cluster de biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut prestigi però que actuant unides i en xarxa en un futur immediat ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la innovació. Per assolir-ho el Govern promourà la col·laboració entre l’Aliança Biomèdica de Barcelona, el parc Científic de Barcelona, les grans institucions sanitàries de referència (Hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge) i la indústria farmacèutica arrelada a Catalunya. 8. Línia d’ampla internacional (UIC) del port de Barcelona a la frontera francesa el 2009. A partir de la proposta elaborada pel Port i la Generalitat, el ministeri de Foment ja incorpora actuacions concretes en els Pressupostos de l’Estat per al 2005, amb l’inici d’un tercer rail entre Mollet i el Papiol. Aquest tram, amb les noves vies d’accés al Port (en construcció) i la utilització de la línia de mercaderies de l’AVE de Mollet a la frontera francesa permetrà arribar a la frontera francesa el 2009. La Generalitat i el ministeri de Foment realitzaran el vial port-aeroport. 9. 145 actuacions urgents a les conques catalanes des de la Costa Brava a l’Ebre per incrementar els recursos hídrics i millorar-ne la gestió, impulsant una nova cultura de l’aigua que no hipotequi la riquesa natural futura del nostre país. 36 �10. A finals del 2005 el 38% dels Equips d’Atenció Primària de Catalunya hauran incrementat el número de metges i pediatres en aplicació de la primera fase del Pla de Xoc Atenció Primària. IV - Millorar l’autogovern de Catalunya Volem l’Estatut! Aquest clam va galvanitzar la Catalunya de fa un quart de segle. Volem l’Estatut per viure i conviure millor! Aquest pot ser el clam de la Catalunya d’avui. Un clam més experimentat i més exigent. Si hem d’actualitzar el nostre imaginari col·lectiu per entendre la Catalunya dels 7 milions, també cal que posem a la seva disposició les eines de govern més propícies. Ens hem compromès per actualitzar les regles del sistema polític català durant aquesta legislatura. Pretenem dibuixar el nou mapa polític i institucional del país. De la mateixa manera que fins ara he parlat del mapa físic, econòmic, educatiu i social. L’objectiu en aquest procés de reforma és doble: d’una banda, ampliar, millorar i aprofundir el nostre autogovern; de l’altra, impulsar i preservar la transparència en les principals institucions del nostre sistema polític. Un Estatut que defineixi els espais de decisió que necessitem per afrontar els problemes dels nostres conciutadans i conciutadanes. Un Estatut que converteixi el nostre país en motor impulsor de l’Espanya plural i ens doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i mundial. Un Estatut que contempli els poders públics com a mecanisme de redistribució de recursos i d’oportunitats vitals en aplicació del principi d’equitat. Estem en unes circumstàncies immillorables per obtenir un excel·lent Estatut. Després de nou mesos de legislatura i de govern de progrés, el procés de reforma avança de forma imparable. Gairebé tots els partits vam iniciar la legislatura amb el compromís electoral d’iniciar la reforma de l’Estatut. 37 �A la ponència parlamentària per a la reforma feliçment, hi participa tothom. Ho celebro i agraeixo sincerament a tots els partits el seu esforç. Sé que tota la cambra sabrà estar a l’alçada d’aquesta fita històrica. El govern hi aportarà els seus millors esforços i capacitats per enriquir el debat necessari. Hi ha qui fa càlculs de la majoria necessària per aprovar el projecte de reforma, sobreentenent que no tothom hi serà. El sentit de la responsabilitat que estic segur que compartim em fa pensar que tothom lluitarà fins el darrer moment perquè hi siguem tots. Ho espero. Sé que, arribat el dia, el missatge serà rotund i es dirà: l’Estatut surt del Parlament per consens i amb ovació. La força del nou Estatut serà el seu caràcter de consens, d’obra col·lectiva i compartida i de tenir un contingut amb el suport d’una base social amplíssima. No serà l’Estatut de cap partit ni de cap govern, me’n guardaré prou! El país no ens perdonaria mai que desaprofitéssim aquesta oportunitat per interessos particulars o per jugades de tàctica partidista. A l’Estat tenim un President i un Govern que s’han compromès a acceptar el text que surti d’aquesta cambra. Per tant, en aquest aspecte, crec que no podríem estar millor. La millor garantia que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals no és un pacte amb els partits espanyols – que sí que és important -. El més decisiu és que l’Estatut sigui fruit del més ampli acord dels catalans, formalitzat pel major nombre de forces polítiques al Parlament. Un acord que sigui l’expressió del màxim consens social. Quan la unitat dels catalans s’ha manifestat de forma inequívoca (l’11 de setembre del 77; o amb el retorn del President Tarradellas o amb els Jocs) Catalunya ha triomfat. Per què no ha de ser així aquesta vegada? 38 �Vull creure, doncs, que en el proper Debat d’Orientació de Política General ja podrem parlar de l’Estatut fet, de l’Estatut que aquesta cambra haurà aprovat per a la Catalunya dels propers decennis. La revisió del nostre disseny institucional, però, no s’atura aquí. Ja hem començat a treballar en les reformes de les lleis polítiques bàsiques del nostre autogovern. La primera llei bàsica en la que hem fet avenços notables durant aquests mesos i que hem de completar en el proper curs correspon a la reforma de l’organització territorial. Aquesta norma és indispensable en la Catalunya dels 7 milions que estem dibuixant. L’acció política en el territori necessita la suma coordinada d’esforços entre totes les administracions públiques. Ja vam dir en el seu moment que, amb el nou Govern, la competència entre governs donaria pas a la col·laboració i la complicitat. El fet que el Govern estigui nodrit de l’experiència de vint-i-cinc anys de municipalisme democràtic n’és una prova i una garantia. La nova ordenació territorial que estem dissenyant es basa en principis fonamentals:  descentralizació, que vol dir proximitat i subsidiarietat en la presa de decisions;  eficiència, que vol dir racionalitat i simplicitat en els nivells de govern;  heterogeneïtat, que vol dir flexibilitat i asimetria en la distribució de responsabilitats i recursos. La llei territorial contemplarà tres nivells de govern i gestió per sota de la Generalitat: els municipis, les comarques i les vegueries. A més, contemplarà una proposta específica per a la personalitat metropolitana de Barcelona. No es tracta de crear nous nivells d’administració, sinó de redefinirlos, d’acord amb les necessitats dels ciutadans i cercant sempre el millor resultat, entre el coneixement particular de cada territori i la perspectiva general de conjunt, de país. M’imagino que alguns dels il·lustres diputats voldran treure, demà, aquesta qüestió durant el debat. En parlarem. 39 �Permetin-me, però que els avanci que el Govern (no un dels seus consellers sinó el govern) voldrà tenir el debat, aquí a la cambra. Tant a fons com serà necessari. Crec que avui no cal crear expectatives ni, menys encara, frivolitzar. Hem encaminat el rumb per poder acabar, després de vint-i-cinc anys, amb una anomalia insostenible i degradant: que Catalunya fos la única comunitat sense llei electoral pròpia. La nova llei respondrà al principi democràtic d’igualtat de vot entre tots els electors, sense perjudici de l’expressió de la representació territorial. Resulta estèril perseverar en el fals dilema entre territori i població. Les experiències en enginyeria electoral arreu del món ho demostren. Per tant, aquest motiu ja no es pot esgrimir per seguir fent bullir l’olla. Tindrem la nova llei electoral i, d’aquesta forma, superarem una renúncia persistent i feixuga en el panorama del nostre autogovern. L’actualització de les normes polítiques bàsiques ha d’anar acompanyada de l’avenç en la plena transparència dels poders públics per evitar la desconfiança dels ciutadans envers les seves pròpies institucions de govern. Com a servidors públics, de què ens pot servir l’autogovern si el ciutadà no té plenes garanties de la seva eficàcia i de la seva pulcritud? El govern de la Generalitat està compromès amb l’objectiu de crear un sistema d’institucions públiques exemplars, obertes, accessibles i transparents. En primer lloc, transparència en els mitjans públics de comunicació. Hem aportat materials al treball de la Cambra en relació amb la Llei de l’audiovisual. Aquesta llei s’encarregarà de definir la missió del servei públic ràdio i televisió, diferenciarà amb precisió l’espai comunicacional públic del privat, i proporcionarà garanties respecte dels drets bàsics que afecten els usuaris i els professionals dels mitjans de comunicació. I serà el marc adequat per iniciar la reforma necessària de la CCRTV, que aplicarà els principis generals de la llei de l’audiovisual al cas específic dels mitjans públics de la Generalitat. 40 �En segon lloc, transparència en les despeses de les administracions catalanes. Molt properament, presentarem a la cambra la Llei de Reforma de la Sindicatura de Comptes. Aquest òrgan és una peça clau per garantir la transparència de la gestió pública. L’objectiu és adaptar els mecanismes que regulen la institució per facilitar les seves funcions i evitar, així, el trist espectacle a què vam haver d’assistir l’anterior legislatura. La Sindicatura rebrà una dotació adequada de recursos, es reforçaran les seves competències, es crearà l’Oficina de Control i Transparència, es clarificaran els procediments de designació i revocació parlamentària dels seus membres i la limitació dels seus mandats. Un altre instrument per assegurar la transparència de la gestió pública serà l’Oficina Pressupostària, que caldrà emmarcar en la futura reforma del Reglament del Parlament. En tercer lloc, transparència en les contractacions, convenis, ajudes i subvencions de tota mena de la Generalitat. Hem de reforçar el sistema de garanties necessari per estimular la transparència i l’accessibilitat en les relacions de les institucions públiques que depenen de la Generalitat amb el sector privat. Tot plegat implica la reforma i millora de l’Administració Pública de la Generalitat. Hem començat a treballar en tres direccions:  La definició d’un model de funció pública.  La total accessibilitat de l’administració, amb la reforma immediata dels serveis d’atenció al ciutadà.  L’avaluació dels resultats de les polítiques públiques, per a la qual posarem en marxa en aquesta legislatura l’Agència catalana corresponent. Fins aquí alguns dels temes clau de la millora de l’autogovern que depenen bàsicament de la voluntat dels ciutadans i de les institucions de Catalunya. Però hi ha altres qüestions clau que cal debatre, negociar i acordar en el marc institucional espanyol. Es tracta d’una agenda extensa i complexa que inclou qüestions institucionals, financeres, econòmiques, socials, culturals i simbòliques. 41 �No és la meva pretensió fer un exposició detallada de tots els temes d’aquesta agenda. Però, d’entrada, una simple enumeració dóna la mesura de la magnitud de l’empresa. D’entre les qüestions institucionals, els hi assenyalo la reforma de l’Estatut, de la que he parlat; la reforma constitucional, amb el reconeixement de la diversitat nacional d’Espanya i la reforma del Senat, com a temes principals; la participació catalana en les institucions de la Unió Europea; la Conferència de Presidents; la participació en institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional; la presència activa de Catalunya en l’escenari internacional a través d’esdeveniments com la Segona Conferència Euromediterrània o bé la ubicació d’institucions com la Casa Àsia o el Centre d’Estudis Internacionals. D’entre les qüestions econòmico-financeres, destaquen, en primer lloc, el finançament autonòmic i el finançament de la sanitat. Li concedim gran importància a les infrastructures: la seva concepció (del radi a la xarxa); la seva gestió (de l’Aeroport de Barcelona, de la xarxa ferroviària integrada); les inversions (amb un programa definit i amb agències que les vehiculin). També, la ubicació d’agències o organismes reguladors a Catalunya. El trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions dóna sentit a plantejar la proposta d’ubicar a Catalunya la seu del futur Consell de l’Audiovisual espanyol. I la participació en la gestió d’organismes econòmics i empreses de l’Estat: AENA, RENFE, Tribunal de Defensa de la Competència, Banco de España, etc. D’entre les qüestions socials, els destaco principalment la política d’immigració, amb la voluntat de co-decidir-la amb l’Estat. També considero prioritària la negociació sobre la reforma de la legislació educativa. D’entre les qüestions culturals, la primera i més important: el català a Espanya, amb una política lingüística d’Estat que contempli l’estatus de cooficialitat de les llengües gallega, basca i catalana en determinats àmbits. I lògicament, el català a Europa, comprometent el Govern espanyol a seguir avançant. Amb altres qüestions com la gestió de les herències del Fòrum (dels esdeveniments i seus d’organismes culturals internacionals a Catalunya); o bé la participació en els patronats de les institucions culturals de l’Estat: Prado, Thyssen, Reina Sofía, Fundación Carolina; o la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca. 42 �Tots aquests temes, tots, han estat plantejats al president del Govern espanyol. La feina a fer és ingent, però no ens espanta gens perquè el punt de partida és immillorable. Voldria estendre’m en tots i cadascun d’aquests temes. Però tan sols ho faré en la qüestió nodal del finançament, per reiterar les característiques del model que proposem. El nou model de finançament ha de perseguir dos grans objectius, millorar la suficiència financera i millorar la capacitat de decisió sobre els nostres recursos. Això ho hem de fer compatible amb la relació de solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya amb els quals compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i deures essencial. L’aplicació d’aquest nou model de finançament ha de reflectir una concepció més federal de l’organització administrativa de l’Estat i també de la relació amb la Unió Europea. Aquests objectius es concreten en diversos criteris: Un primer criteri, com dic, de suficiència. És a dir, els ingressos disponibles per a la prestació dels serveis respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos per càpita, rectificats per tres factors que hi incideixen de forma determinant: 1) costos diferencials (pels diferencials en els nivells de preus); 2) nivell efectiu de necessitats; i 3) factors demogràfics, inclòs el migratori. Per altra banda es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagats per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola en aquests conceptes. Això permetrà que els ingressos de la Generalitat per habitant tendeixin a equiparar-se progressivament als que s’obtindrien en aplicació dels sistemes de Concert i Conveni vigents en les Comunitats Autònomes forals. Un segon criteri relatiu a una capacitat de decisió més elevada. Crearem l’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència serà responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’Agència establirà les formes de coordinació i consorciació que calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i, si és el cas, amb els responsables de la gestió dels impostos a la resta de l’Estat. 43 �Anualment, el govern de Catalunya publicarà un Informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de Comunitats Autònomes. A més a més la Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres). Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i capacitat normativa. Un tercer criteri de Solidaritat. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres CC.AA. de l’Estat, de manera que els serveis prestats per les diferents comunitats als seus ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un esforç fiscal similar. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat cada cinc anys per tal de verificar els seus efectes. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys s’equipari al de territoris de nivell de renda similar en altres països europeus. El Govern de la Generalitat s’ha adreçat formalment al vicepresident del Govern espanyol i ministre d'Economia, Pedro Solbes, per començar les negociacions formals per revisar el sistema de finançament autonòmic. Ha arribat el moment d'establir un "calendari i una agenda molt més precisos" tal i com va anunciar el Conseller Castells. La voluntat del Govern català és que aquest nou sistema entri en vigor durant aquesta legislatura. Tot i així, hi ha temes que no poden esperar. Per això hem decidit abordar la qüestió del finançament en dues etapes diferents que haurien de transcórrer en paral·lel. Per una banda, la negociació a fons amb l'Estat i la resta de Comunitats Autònomes per acordar les línies fonamentals del nou sistema. Per altra banda, resoldre aspectes més urgents, al marge de la revisió estructural del sistema. És el cas del finançament de la sanitat o de l’escreix de despesa que han suposat diverses lleis estatals amb repercussió a Catalunya. 44 �El finançament de la Sanitat, com ara ja sap tothom, és un problema greu. El Govern xifra la despesa acumulada desplaçada en sanitat en 2.193 milions d’euros, i el dèficit d’aquest any 2004 entre 600 i 1.000 milions d’€uros (més a prop de 1.000 que de 600). El govern de la Generalitat ja ha demanat un esforç als ciutadans per intentar pal·liar la situació amb l’aplicació, des del mes d’agost, del recàrrec sobre els hidrocarburs. Es preveu que aquest impost aportarà uns 64,9 milions d’euros aquest mateix any, o el que és el mateix, l’1% dels ingressos del pressupost sanitari. Hem creat un “Grup de Treball per a l’adopció de mesures urgents per a la racionalització i el finançament de la despesa” i estem implantant una sèrie de mesures per a la contenció de la despesa farmacèutica. Però els nostres recursos per resoldre el sistema són molt limitats i per això insistim en negociar una ‘via ràpida’ amb l’Estat i no tan sols per a Catalunya, sinó per a totes les CC.AA de règim comú que pateixen el mateix problema. Es tracta de “posar els comptadors a zero”. Com tots vostès hauran vist el nostre plantejament ha començat a tenir efectes pràctics. L’avantprojecte dels Pressupostos de l’Estat pel 2005 contempla ja mesures positives. Hem posat les cartes damunt la taula. Hi ha hagut una primera reacció exagerada, que s’ha acabat reconduint, a tots els nivells. El govern de l’Estat ha vist ja dues coses, en poques setmanes: que Catalunya no reclama privilegis, i que, en el finançament de la sanitat, no demanem només per a nosaltres: volem que funcioni el sistema. Però han vist que els consellers de la Generalitat no s’asseuen amb un cove sinó amb una pila d’arguments i de raons. Aquest ha de ser, també, el canvi. Vull acabar, senyores i senyors diputats, amb una reflexió sobre l’estat d’esperit de la presidència de la Generalitat i del Govern de Catalunya, de la mateixa manera que, en començar els he volgut parlar de l’estat d’ànim dels homes i dones del nostre país. Fa quinze dies vam celebrar l’Onze de Setembre, amb un acte convocat conjuntament per les presidències del Parlament i de la Generalitat. Les setmanes i dies previs havia esdevingut un lloc comú que es preparava un acte per rebaixar el sentit patriòtic de la Diada. 45 �El cas és que milers de persones acudiren a la cita de la Ciutadella i centenars de milers seguiren l’acte emotiu i solemne que vam celebrar a pocs metres d’aquesta cambra. Hem refet allò que l’11 de setembre de 1982 es va desfer: la unitat del poble i les Institucions en la Diada. Fa quatre dies, el dia de la Mercè, de la festa major de la Capital de Catalunya, vaig ordenar que el Palau de la Generalitat obrís les portes a la ciutadania que es congrega, festiva, a la Plaça de Sant Jaume. Han estat molts anys de veure que el dia de la festa més gran de la ciutat (al costat de la de Santa Eulàlia), al davant hi havia l’eloqüència d’un Palau tancat. També la vigília de la Diada vaig trobar-me amb els professionals dels mitjans de comunicació i vaig adquirir, davant d’ells, el compromís de comparèixer davant l’opinió, a començaments d’any, per fer balanç i esbossar les perspectives per als propers mesos. Tinc la intenció de convertir la recepció de la Diada de Sant Jordi del 2005 en la primera a la qual pugui assistir una molt més àmplia representació de la societat catalana. D’arreu del país. De les Autonomies veïnes. Vull que entenguin que aquests i altres gestos responen a un esperit, que no només ha de ser el del President sinó el de tot el Govern, i que té com a trets essencials la proximitat de les institucions a la ciutadania i un alt sentit de la responsabilitat que ens confereix el fet de representar-la. Els he parlat del patriotisme dels drets. I si a Catalunya, un de cada deu ciutadans o ciutadanes, pateix penalitats per arribar a final de més, el patriotisme va coix. Si segueix havent-hi dones maltractades, el patriotisme va coix. Si seguim rebent milers de nouvinguts que són explotats, es trafica amb llurs vides o pateixen vexacions, el patriotisme també pateix i és maltractat. Catalunya és una nació. Voldria que de tant natural, aquesta expressió deixés d’enutjar els uns i de sobreexcitar els altres. Per damunt de tot Catalunya ha de ser un país modern, segur de les seves possibilitats i de les seves ambicions. I els homes i dones que hem rebut el mandat popular de governar-la, hem d’assumir amb humilitat aquesta responsabilitat. 46 �El President de la Generalitat no vol “ser Catalunya”, només vol “representar-la amb la màxima dignitat”, defensant amb tanta vehemència com calgui i tanta força com sigui possible, aquí, a Madrid o a Brussel·les, allò que el Govern de la Generalitat consideri que és millor per als homes i dones que conformen aquest país, coneixent i respectant les arrels i la història i interpretant i projectant l’ambició col·lectiva de cara al futur. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 47 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1663 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Benestar Social Debats Economia Govern Acció política Model social Territoris Política Catalunya Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/182/20041015.pdf cceb9cdf8312c58a5df1387a37981e3e PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc | 15/10/2004 LLUÍS COMPANYS I L'HONOR DE CATALUNYA Per al President i per al Govern de la Generalitat la commemoració de la mort del president Lluís Companys té enguany un significat especialment emotiu: El catalanisme d'esquerres -hereu dels presidents Macià, Companys i Tarradellas- ha tornat al govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l'Espanya Republicana. Han passat 64 anys des de l'afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat. El President de la Generalitat, que farà 64 anys d'aquí a tres mesos, us parla, doncs, amb l'emoció d'un fill nascut tot just després de la derrota de la democràcia i de l'autonomia, fill com és de mare republicana i nét del primer catalanisme modern. El fil tallat es tornà a reprendre fa un quart de segle, en condicions molt millors que en els anys trenta del segle passat; amb normalitat i estabilitat polítiques. Enllaçar amb la història estroncada ens proporciona una íntima satisfacció i una vibració continguda. La fidelitat a aquesta mateixa història ens obliga a la reivindicació del president Lluís Companys, llargament ajornada. Farem que la figura humana i política del president Companys esdevingui un referent conegut i reconegut del nostre poble. La commemoració d'avui, als seixanta-quatre anys de la seva mort, no pot ser el record exclusiu de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes de Catalunya. Per això el Govern de Catalunya creu arribada l'hora de commemorar i honorar amb tota solemnitat i normalitat el president Lluís Companys. 1 �Res no justifica, avui, ni l'oblit, ni el silenci, ni les mitges veritats que amb tanta perseverança va denunciar Joan Reventós, President del Parlament, qui ens va deixar fa uns mesos. Res no justificaria, tampoc, una mitificació acrítica, perquè per més que s'afalagui la memòria d'un home mai no se n'esborren els seus trets humans i concrets. Rememorem el president, en la data de la seva execució, per recordar les esperances de la Catalunya republicana. Per fer memòria de l'assalt franquista a aquestes esperances. Per recordar la tragèdia de la guerra incivil que va viure el nostre poble. Una tragèdia col·lectiva composada de centenars de milers de tragèdies personals, moltes de les quals estan enterrades, i avui dignament recordades, en el Fossar de la Pedrera. Commemorem tot això en la data de l'afusellament del president Companys per aprendre de la història. Antoni Rovira i Virgili en el seu "jurament de l'exiliat" deia: "De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut". Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. És ben cert que la Catalunya d'avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d'una civilitat compartida. Ni l'Espanya d'avui ja no és aquella Espanya incapaç d'oferir un projecte comú i possible per a tots els seus pobles. Ni l'Europa d'avui ja no és aquella Europa dels anys 40 travessada pel vendaval dels totalitarismes i de les guerres. Ni aquests desastres haguessin succeït -com reconeixia Roosvelt al final de la seva vida-, de no haver estat per l'erroni principi de la no intervenció en la guerra espanyola, que no va estalviar la guerra mundial sinó que la va propiciar. Homenatgem el president Companys, en aquesta data del 15 d'octubre, per honorar la dignitat, la lleialtat i la integritat del president de la Generalitat que va pagar amb la seva vida el seu compromís per Catalunya. 2 �Un compromís que ell va adquirir solemnement davant del Parlament de Catalunya en el moment d'acceptar la Presidència de la Generalitat, quan Companys va dir: "Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat". Com acabem d'escoltar fa un moment, ell mateix digué, en el seu testament, poques hores abans de morir: "A tots els que m'han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor". Paraules molt semblants a les que havia pronunciat al 36 l'avi de l'actual President del Govern espanyol, militar republicà, tot just abans de ser afusellat. La grandesa paradoxal del sacrifici de Lluís Companys és que significa el moment més negre de la nostra història contemporània i, alhora, és la llavor del renaixement de Catalunya. Així és com s'escriu la Història: lentament, molt lentament, com demanen els sentiments enfrontats, els records, els principis, la fidelitat d'uns i altres a llurs herències polítiques i culturals. Però també amb breus llambregades en les que tot sembla esdevenir evident i la història fa passes de gegant. Avui, les institucions de la Generalitat de Catalunya es congratulen de no estar soles en aquest acte commemoratiu. Reconeixem la voluntat del govern espanyol de fer les passes necessàries per restituir públicament i legalment l'honorabilitat plena del president Lluís Companys. Agraeixo especialment la presència, entre nosaltres, de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta en funcions. Reconec el coratge i sensibilitat amb què el govern d'Espanya es disposa a impulsar la reparació del dany causat, i la restitució de la dignitat de tants homes i dones, que la figura del President màrtir simbolitza. És un gest de justícia històrica i, a la vegada, és un esperançat gest de futur. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. 3 �Tots hem d'assumir la història. No n'hi ha prou de passar pàgina o, simplement, deixar de recordar. En aquest país la memòria havia esdevingut sinònim de rancor i l'oblit sinònim de reconciliació (com deia recentment un periodista americà escrivint sobre els brigades internacionals). Ja no és així: memòria i reconciliació, avui, es poden donar la mà . Sobre la consciència compartida del que és irreparable i el que és recuperable en la història edifiquem la Catalunya futura des d'avui. L'edificarem amb la contribució de tots. Amb la consciència clara que ens ha tocat de viure un dels períodes més positius de la nostra història col·lectiva. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1664 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona Subject The topic of the resource Biografies Acció política Història Política Republicanisme Companys, Lluís, 1882-1940 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/183/20041027.pdf 87f74f33534398f0052e54bd87b9d16e PDF Text Text En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Palau de la Generalitat | 27/10/2004 Estem vivint amb tota evidència el període d'estabilitat més llarg de la nostra història. I crec que ara no és el moment només de commemorar el pas del temps. És important que el temps hagi passat, però no és allò que hem de commemorar exclusivament. És el moment d'aprofitar la convenció commemorativa que avui ens reuneix per afirmar el sentit de la reforma estatutària que està de nou en marxa. El balanç del passat ens ha de servir per aprendre del procés de redacció de l'Estatut de 1979. Es va fer, n'estic segur, n'estic convençut, tot el que es podia fer, tan bé com es va saber fer. Aprendre de l'experiència de l'aplicació pràctica de l'Estatut, no solament de la seva redacció, de la seva aprovació, sinó de tot allò que s'ha fet després. Aprendre doncs de la seva utilitat i també de les seves limitacions, per superar-les. Avui el context polític és ben diferent. És millor en molts sentits: - disposem d'aquesta experiència perllongada que us dic - tenim un coneixement tècnico-jurídic molt més sòlid; - som més conscients de la realitat i de les dificultats; - tenim més eines per afrontar-les; - no estem sotmesos a les pressions dramàtiques del colpisme i del terrorisme (hi ha veus amenaçadores, hi ha cants apocalíptics, és cert; però res no és igual) També és cert que hi ha altres aspectes que no són tan favorables. És cert que som més savis, en sabem més, per la força del temps i de la història. Però crec també que això ens ha de fer més agosarats. El nou Estatut serà treballat i discutit, "negociat" per altres protagonistes, però no es pot deixar perdre un cert mestratge dels qui van treballar, discutir i negociar l'Estatut que ara tenim. Per això en el seu procés de definició i redacció, Catalunya haurà de demanar consell als membres de la Comissió dels Vint i també als principals dirigents polítics d'aquell moment, als Pujol, Gutiérrez Díaz, Obiols, Barrera, Sentís, López Raimundo ... I trobarem a faltar el consell dels Reventós, Trias Fargas, Lluch, Andreu Abelló, Solé Barberà, Moreta, Arana, López Rodó ... 1 �Fa 25 anys la reivindicació de l'Estatut era un clam silenciat durant decennis. Avui el nou Estatut el fem sobre la base d'una realitat molt més lliure, molt més madura, molt més participativa. Ara sabem que l'Estatut és molt més que un símbol: és l'expressió de l'acord entre tots els catalans, és l'eina bàsica del nostre autogovern i és un pacte amb l'Estat. Ni més ni menys. I és molt. La nostra obligació és fabricar una nova eina més útil que l'actual. Més útil per servir la prosperitat, el benestar, el civisme i la solidaritat dels catalans i les catalanes. Un nou Estatut per fer efectiu el patriotisme dels drets i dels deures, que faci que la gent pugui dir: com que sóc d'aquest país, sóc millor. Un nou Estatut que fixi de manera inqüestionable les bases per a un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya que encara avui persisteix. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, proximitat i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat. Amb el català com a llengua pròpia que cal conrear i defensar. Respectada i protegida a Espanya i a Europa. I el castellà com a patrimoni cultural compartit amb la resta de pobles d'Espanya. Un Estatut fet pensant en una Catalunya gran, en clau de futur, amb ambició i confiança. Tant el Parlament com el Departament de Relacions Institucionals han reclamat i escoltat les veus i les propostes de col·lectius i persones de la societat catalana sobre què calia canviar i què calia incorporar al nou text. D'aquí a uns dies he convocat els presidents dels grups que treballen en la ponència per tractar d'acordar amb ells un marc de relacions específiques, unes regles del joc més que no pas uns continguts detallats. El que tenim entre mans és tan important com complex. Si posem per davant el futur del país ens en sortirem. No dic pas que serà fàcil. Només dic que la força moral i política que el President de la Generalitat tindrà quan hagi de defensar la veu de Catalunya si al darrera hi som tots, serà imparable. 2 �Deixeu-m'ho dir un cop més, per acabar: si avui Catalunya es pot plantejar anar més lluny, és gràcies a la vàlua i la solidesa del treball d'aquells que van fer possible, ara fa un quart de segle, que el nostre poble veiés satisfet el desig de tenir l'Estatut. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1665 Title A name given to the resource En els 25 anys de l'Estatut de 1979 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Acció política Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-27 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/184/20041116.pdf 3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd PDF Text Text Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Barcelona | 16/11/2004 Raons de la compareixença La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou importància com per a retre'n compte en seu parlamentària. M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29 d'octubre. Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia del Govern de la Generalitat. La Conferència de Presidents Els parlaré primer de la Conferència de Presidents. Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho prefigura. En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos de España". Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular (març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista dominava tots els altres temes. Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar enormement la política espanyola. Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost 1 �d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va succeir. L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis que tots recordem. Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista. I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil. El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any, respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de cap. La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000. Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia política. Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que he militat des dels 18 anys. Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que estem analitzant avui. La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que, com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,... Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps. 2 �La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que volguessin entrar-hi. Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents. 21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és, jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència. És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del president de la Generalitat. Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any. La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica. Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el retorn a la fórmula de la revisió periòdica. Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a tenir revisió del sistema. I així ha succeït. Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime. Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006. El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya. El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives. 3 �Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una nova etapa. Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que s'hauria d'haver produït. Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al respecte. A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea. El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor garantia de la seva continuïtat. És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005. Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho: En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com a Estat. I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per codecidir. Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol. La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat probablement la seva màxima expressió institucional. Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions 4 �futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a un Estat cada cop més semblant a un estat federal. No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra relliscada. Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents: La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter compost de l'Estat espanyol. Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue"). Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional, cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides per les institucions autonòmiques de l'Estat. Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la conferència de presidents ho és. En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta. D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional, cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del Govern de la Generalitat. El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les polítiques de la Unió Europea. El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la 5 �Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat de les institucions. Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents és francament positiva. La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es tracta d'una instància decisòria. En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de suplència. Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la Conferència de Presidents. Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió de les institucions de l'Estat. És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una visió perfectament respectable. Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres institucions d'autogovern. No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment federal de l'Estat. Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació. Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa. Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a 6 �que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de Catalunya. Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels poders executius de l'Estat espanyol! Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional. L'Euroregió Pirineus-Mediterrània Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa. El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló -Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-, del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya. Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls econòmic de Catalunya. Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy". Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu. És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya: trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la recerca d'aliats amb els que compartim interessos. És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí, sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no corre és perquè no vol. 7 �Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara ho farem a nivell de comunitats i regions. Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar en la construcció d'aquest espai comú. Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els interessos que objectivament compartim. A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió, identificant quatre àmbits de treball preferents, per a: 1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós del sud d'Europa. 2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei de la ciutadania. 3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans. 4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani. Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura. Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es constituirà formalment la primavera de l'any que ve. Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al que li dono una importància màxima. Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse. A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància 8 �estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament endarrerits. Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels Pirineus. D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i biotecnologia. Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en beneficis econòmics i socials. Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió ho facilitarà. Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats. Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens proposem. La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional. La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena, mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies. I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers. 9 �Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona direcció. Pasqual Maragall 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1666 Title A name given to the resource Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Espanya plural Estatuts Euroregió Federalisme Territoris Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/185/20041126.pdf 125846cb6ff43b50e63864922f1568a3 PDF Text Text Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic | 26/11/2004 Buenas tardes, señoras y señores. Buenas tardes, Ilustre Secretario de Educación, alcalde, Rector Padilla, Director de la FIL, Conseller Huguet, Consellera Mieras, Secretaria de Relacions Internacionals, Secretari de Cooperació, estimados escritores Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo y muy queridos amigos,.... Comienzo, como es debido, por agradecer a la Cátedra Julio Cortázar esta invitación a dirigirme a un público que me es muy próximo, por historia, por carácter y por sentimiento. Hablarles desde el Paraninfo de la Universidad de Guadalajara es confrontar la historia de México y, en cierto sentido, del mundo. Los magníficos murales que nos rodean, del universal pintor de Jalisco, Clemente Orozco, representan, según su título, al hombre "pentafásico" o mejor a la persona con esas cinco virtudes: la persona que piensa, interroga, indaga, reflexiona y se entusiasma. La persona que se compromete con su vida y con su entorno: el ser humano como sujeto histórico, consciente de su Destino. Como es frecuente en México, la Cátedra latinoamericana "Julio Cortázar" nace de un gesto de generosidad. Al serles otorgada una beca a Carlos Fuentes y Gabriel García Márquez por su contribución a las letras latinoamericanas, deciden destinar los fondos de esa beca a la creación de esta Cátedra en honor de Cortázar. El objetivo es "trascender las fronteras geográficas y culturales de las naciones latinoamericanas para integrarlas en un proceso creativo global". Me complace y me conmueve seguir aquí hoy las huellas de Ricardo Lagos, Felipe González, y José Luís Rodríguez Zapatero, amigos admirados todos ellos, que efectivamente han contribuido con su dignidad y tesón a trascender ciertas fronteras físicas, sociales, económicas y culturales en América Latina y Europa. Orozco propone un reto a los políticos. Un llamado que la Cátedra ha honrado eligiendo, en estos tres casos, a algunos de los líderes más honestos, comprometidos, y dignos del escenario político de hoy. La propia Cátedra, al hacer esta selección, contribuye, de acuerdo con su misión, a franquear fronteras. Crea, o reconoce y plasma, una 1 �comunidad de pensamiento, una familia de hecho, un hogar, que no sólo nos une a todos nosotros, sino que también nos enlaza con los pensadores que han ocupado la cátedra. Entre ellos se cuentan, Anthony Giddens y Giovanni Sartori y, aún muy cerca de mí por más motivos de los que puedo detallar, Xavier Rubert de Ventós. VAMOS POR PARTES. Se me antoja que es absurdo venir aquí a hablar yo de hospitalidad, como no sea para simplemente agradecerla, a unas gentes que nos reciben con tan desbordante cortesía -cortesía no, exactamente, que sería cosa más bien regia y castellana, más bien con auténtica amistad a primera vista después del olvido, amistad que no está reñida con una cierta distancia, con un cierto Vds. está aquí y NOSOTROS acá, pero que tiene también la emoción del encuentro entre gentes distintas dispuestas a pasarlo bien, a vivir la emoción del re-encuentro. Quizás entre nosotros hubo en realidad desencuentro y por eso todo es luego tan cargado de significado. Pero para eso, para olvidar y volver a sentir, hace falta ese bien escaso que se llama tiempo. Sólo el tiempo convierte los sentimientos, realmente. Solo el tiempo hace el buen vino - con la química adecuada, sin duda. El tiempo y la distancia es lo que se requiere, pues, para que el instante del re-encuentro, luego, sea único, y para que además dure, se alargue, como esos atardeceres de invierno en España en los que el sol se pone tan oblicuo que parece que no va a ponerse nunca del todo. Un diario de aquí ayer me halagaba llamándome izquierdista. Estoy inmensamente agradecido de volver a oír algo que hace tiempo no oía. Pues bien, este izquierdista que realmente he sido siempre y que hoy es sobre todo otra cosa, un representante del pueblo de Catalunya que tiene el inmenso honor de presidirla, este izquierdista les dice que hay algo que el gobierno de Méjico tiene, sin duda, que es un auténtico sentido de la hospitalidad, porque para que esa virtud brille del todo hace falta ejercerla con el distinto, con el políticamente o étnicamente otro. El Presidente Fox y su gobierno nos recibieron ayer con esa elegancia. Los gobernantes y los empresarios catalanes somos muy sensibles a ello, mucho. El presidente y sus secretarios soportaron estoicamente que los recién llegados les descubriéramos uno por uno sus orígenes poco más o menos catalanes. No es broma, dos de ellos eran oriundos de Barcelonette, y encima no se lo habían confesado nunca. Barcelonette está situada en Francia a poco de nuestra antigua frontera franco-española, hoy desaparecida en la Europa 2 �común, y cerquita, sino dentro de la Euroregión, que estamos formando con Aragón, Baleares, y Languedoc-Roussillon y MidiPyrenées. Todo ese re-encuentro no hubiera sido posible sin los servicios expertos de la embajada de ese país que fue tan importante, que dejó de serlo y lo vivió mal, y que hoy está haciendo humildemente y con buena letra el aprendizaje de su propia pluralidad y por qué no decirlo, de su ambición. Seguro que adivinaron que estoy hablando de España. Miren ustedes, el humilde re-descubrimiento que estamos haciendo de América tiene un centro importante que se llama Méjico, y lo digo con la jota castellana, de origen árabe sin duda. Catalunya quiere estar en esa encrucijada histórica. No quiere perdérselo como en la primera y dramática ocasión de hace 500 años. Y puede hacerlo en buena medida gracias a la gesta del exilio a la que nos obligó el desastre del 36-39. Aquí sí que la hospitalidad mejicana jugó un papel que quizás ni los mejicanos han comprendido del todo. Vds. unieron en su tierra, en sus universidades, en sus editoriales, en sus empresas, a los ciudadanos de España fugitivos y vencidos. Los Bosch Gimpera, Carner, Calders y Xirau, se encontraron con los Anselmo Carretero y Ofelia Gordón y otros tantos. Eso sí fue una hospitalidad efectiva, incluso tan desprendida que ignoró parte de los beneficios que estaba generando, porque beneficio fue, y grande, que en el exilio se unieran catalanes y castellanos que en España se estaban separando. Catalunya vuelve hoy a Méjico a gozar de la hospitalidad de sus instituciones y de una ciudad, Guadalajara, y un estado, Jalisco, que se han ganado a pulso una capitalidad internacional en cultura y en el mundo del libro. Es incuestionable que a ello ha ayudado decisivamente el hecho incontrovertible de que Catalunya, y en particular Barcelona, aún en la larga noche del franquismo, mantuvieron una pulsión y una curiosidad democráticas, esperanzadas, reconfortantes. Y allí renació en buena parte la gran literatura en castellano. Gabriel García Márquez, Mario Vargas - a quien conocí antes en París, 17 bis rue de Tournon, como poco sospechoso buzón de nuestras relaciones clandestinas con el mundo libre - y más tarde Carlos Fuentes, Cortázar y otros escritores insignes vivieron con nosotros el letargo político de España y de la América ibérica - esa que no debió dejarse nunca robar el nombre de América y que lo está empezando a recuperar. 3 �Ustedes no se imaginan todavía lo que esa delgada línea roja de unión entre pasado y futuro habrá significado al cabo del tiempo. Hoy he leído en el diario que ayer nos recibió el Presidente de los Estados Unidos Mexicanos en el marco del almuerzo con la colonia española. Tan inexacto y tan halagador es esa inexactitud como fue lo que dijo el diario Reforma sobre mi ubicación ideológica extrema, pero a la postre igualmente lisonjeras una cosa y otra. En realidad a los catalanes nos emociona sobre todo el modo en que este país ha vindicado su singularidad, la manera en que sus élites políticas y culturales han vindicado el pasado pre-colonial y reconstruido desde el territorio de la lengua castellana la legitimidad de sus etnias primigenias. Sabemos que todo ello no es sencillo. Pero sabemos también que en ese combate por aunar modernidad e identidad se juega, aquí y en todos los confines del mundo, la viabilidad de un mundo justo. Hace 65 años los republicanos españoles conocieron un acto inaudito de generosidad colectiva. El Presidente de la República de los Estados Unidos de México, el General Lázaro Cárdenas, abrió las puertas de México a 24.000 republicanos desterrados por el levantamiento del General Francisco Franco contra el gobierno legítimamente electo. A Bartra, Calders, Grijalbo, Cañas, Cesar Pi Sunyer, Joaquim Xirau, Bosch Gimpera... Esto se ha dicho muchas veces, y se dirá muchas veces más en el curso de estos días. Nunca serán demasiadas. La hospitalidad obliga: el reconocimiento y el agradecimiento no tienen medida. Durante el período de transición de la dictadura a la democracia, un periodista de Barcelona le preguntó al filósofo Eduard Nicol, radicado desde la guerra en México, qué pasaría, ahora que el exilio se había acabado. Nicol respondió que el exilio no se acaba nunca. El exiliado, el refugiado, vive en dos casas. En una de ellas habita físicamente, y en la otra, la que deja atrás, vive en la memoria. A distancia. No se puede expresar esta gratitud sólo con frases hechas y a grandes trazos: hay que enumerar los actos de generosidad, hay que decir los nombres. En esto consiste la memoria histórica, en mantener vivos estos actos, conjurándolos. 4 �Hace 65 años, pues, se acogió a 24.000 exiliados republicanos en la casa mexicana. Pero la ayuda del gobierno no empezó con el final de la guerra. Desde el año 1936 México empezó a acoger a intelectuales y profesionales que no pudieron ejercer a causa de la guerra. El gobierno mexicano también rompió una lanza por la República vendiendo armas a España, a petición del embajador español, ya en agosto del 1936. Y quizás lo más importante, en términos simbólicos -aunque los resultados fueran nulos-, el delegado mexicano ante la Sociedad de Naciones, Isidro Fabla, hizo lo imposible por denunciar la intromisión de Alemania e Italia en la guerra española. Pero llegó el final de la guerra, y medio millón de refugiados desfilaron durante tres días por la frontera con Francia. El primer desembarco de refugiados republicanos llegó a Veracruz el 7 de julio de 1939 a bordo del barco Sinaia. Eran 1800 personas, registradas por el Comité Británico de Ayuda a España-que en principio costeaba su traslado-como 1.000 campesinos y obreros, doscientos intelectuales y oficios varios, y el resto familiares, mujeres y niños. Casi la mitad de ellos eran catalanes. El gobierno mexicano había tenido especial interés en acoger a agricultores extranjeros para modernizar la reforma agrícola, la restitución de las tierras a los pequeños agricultores. Entre los solicitantes de visado en Francia había corrido la voz de que se daba preferencia a los campesinos, y los refugiados potenciales se apresuraban a declararse agricultores. Antes de llegar el Sinaia a Veracruz se comprobó que había habido un error. Día a día fue disminuyendo el número de agricultores, y en cambio se comprobó "un exceso" de intelectuales y profesionales. En un telegrama de García Téllez a Cárdenas se documentan, no campesinos, sino mecánicos, albañiles, carpinteros, chóferes, y otros tantos mineros, electricistas, ebanistas y tipógrafos. Pasaba lo mismo con las profesiones liberales: profesores, periodistas, músicos, abogados, estudiantes, médicos, escritores, arquitectos... oficios. De todo menos agricultores, que acabaron por ser 131 en total. La estrategia de los republicanos para conseguir irse de Francia, su transformación repentina en campesinos, no fue la única -ni la peorsorpresa con la que se encontró el Licenciado Téllez. Seguramente fue peor que el Comité británico que debía pagar los pasajes no los hubiera pagado. La Hacienda de México asumió los costos. Se encargó también de la alimentación, del alojamiento, se pagó el billete de tren a los destinos finales. Cuando llegaron al país, a los refugiados se les eximió de gastos de aduana, se les dio atención médica, ropa, tiendas de campaña y otros tipos de apoyo económico y material. 5 �El más importante, sin embargo, era el apoyo humano. Al no poder distribuir a los refugiados por oficio a los lugares más apropiados, y sobre todo al no poderles destinar al campo, las autoridades mexicanas dejaron a sus anchas a los republicanos. Recibieron cartas de naturalización, se revalidaron sus títulos universitarios. No hubo fiscalización ni vigilancia ni estorbo de ningún tipo. Por el contrario, cuando un secretario de Estado le preguntó al Presidente si quería hacer una selección previa, Cárdenas respondió: "A los que han luchado en su país en favor del gobierno legalmente constituido, no se les puede ofender con un interrogatorio. Debemos recibirlos a todos." Se habla de un trato de hermano; pero a los hermanos hay licencia también para maltratarlos o hacerles caso omiso; el trato que se dio a los refugiados fue de honrados invitados. Gracias a esto los recién llegados sintieron que "no fueron extranjeros ni un solo día", como dijo Ignacio Chávez. Llegaron sin nada, a una casa nueva, que era suya en parte por la lengua que los unía, el castellano. Y los refugiados respondieron sin dudar. El pacto de la hospitalidad fue respetado por las dos partes. Los huéspedes respondieron con la misma moneda, el profundo compromiso con México. Todos aquellos profesionales que se habían hecho pasar por campesinos ahora se arremangaban a ejercer en sus respectivos campos. Carlos Fuentes también lo constata: "Conocí a todo el mundo porque fue tal el impacto del exilio republicano español en México que afectó a todos los ámbitos de nuestra vida cultural. En la universidad, en la edición, en la literatura, en la arquitectura, en la crítica, en la crítica de arte, en la crítica musical. [.] Los exiliados españoles le dieron una dimensión internacional...[.] No seríamos lo que somos hoy sin esta aportación extraordinaria." Otra vez, en este sentido, la experiencia es recíproca. Como dice Joan Fuster, el gran autor valenciano, el efecto de América en los refugiados no es solamente ambiental, producto de la geografía y culturas circundantes. También es la costumbre de estar fuera. Los catalanes se encuentran en un mundo nuevo, un mundo de conferencias y viajes y otro tipo de relaciones. También se modernizan. En 1946 un grupo de exiliados catalanes organizó en México una Exposición Internacional del Libro. Sobre una muestra de libros en catalán pusieron este lema: "El único país donde está prohibida la publicación de periódicos catalanes es Cataluña." 6 �Al lado de los otros republicanos, los catalanes tenían una doble tarea que realizar. Llegaban a la casa nueva con otra casa a cuestas: la segunda casa era la lengua catalana. Los catalanes recién llegados veían con toda claridad que tenían en sus manos la supervivencia de su cultura. Por primera vez la cultura catalana se había desarraigado de la geografía catalana. Una entidad hasta entonces imposible de concebir fuera de un paisaje específico, más allá del Ampurdán o del Ebro, de repente se movía. Era portátil, cabía en una pluma o una máquina de escribir. Descubrimos ahí que la lengua nos contenía. Nosotros éramos, a la vez, el contenedor y el contenido. La lengua catalana era como nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes éramos ni siquiera en Sant Pere de Roda. Los nuevos exilios: Americanos en Barcelona. Unas décadas más tarde, los catalanes tuvieron la oportunidad de corresponder, aunque fuera mínimamente, a la hospitalidad deparada por los países de América. En los años 70 del siglo 20 las brutales represiones -las "guerras sucias", las desapariciones, los regímenes militares-en Chile, Argentina y Uruguay, provocó una huida general de los países del Cono Sur. Hay ciertos paralelos con el refugio republicano. Los hispanoamericanos también eran cultos, profesionales, dispuestos a echar el resto en el país de acogida. Por esos mismos años se produjo otro tipo de destierro, cuyo foco era Barcelona y, en menor medida, algunos lugares de Cataluña. Felizmente no se debía a una guerra, no fue un exilio forzoso pero, por una serie de circunstancias, en los años 60 y 70 Barcelona llegó a ser un punto de encuentro para los mejores escritores latinoamericanos del momento. Llegaban de América, o de París, y con alguna frecuencia se quedaban. En gran medida gracias a Carmen Balcells, defensora incansable de la buena literatura en general y férrea adalid de sus autores en particular. También fueron decisivos Carlos Barral y el Premio Biblioteca Breve que coronó a autores latinoamericanos, empezando por Mario Vargas Llosa, y el círculo de Carlos-Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Josep Maria Castellet-, los editores Jorge Herralde y Beatriz de Moura. He empezado la conferencia hablando de la conciencia del Destino. Este nombre ha acabado asociado a ese extraordinario fenómeno que fue la literatura hispanoamericana entre los años 60 y 80 -el "boom", la explosión de los autores latinoamericanos-no describe mal lo que 7 �en un libro reciente se ha descrito como "la lectura atónita de una obra maestra cada seis meses". Lo cierto es que a partir de cierto momento, antes de la gran fama que acompañó el verdadero estallido del boom, Julio Cortázar, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario Benedetti, habían empezado a leerse, a cartearse, y a promocionarse los unos a los otros. Aún antes de venir a Europa, o quizás en ese mismo momento-la correspondencia de aquellos días lo constata-eran conscientes-nos lo podrán decir ellos-de que representaban una nueva generación, una nueva manera de hacer literatura en español, como dirían ustedes, aunque no la Constitución Española. Cada uno desde su país, lo que habían ido forjando era la gran literatura latinoamericana moderna, la mejor literatura en lengua castellana desde el siglo de Oro. Huelga decir cuánta riqueza significó su presencia para Barcelona y Catalunya. Una ciudad y un pueblo con un gran espíritu de resistencia y renovación. Como hemos visto, la sangría humana del exilio había dejado a los catalanes sin padres. Maria Aurelia Capmany describe la sensación con elocuente horror: ". los que tuvimos el dudoso privilegio de ser testigos de excepción, porque vivimos el final de la Universidad Autónoma y el comienzo de la Universidad franquista, pudimos ver con nuestros propios ojos como desaparecía un claustro de profesores de categoría absoluta y era sustituido, en el mejor de los casos, por una gente improvisada, malhumorada, extrañamente déspota, como si se tratara de una gran comedia, como si unos personajes actuaran para hacernos creer que la Universidad continuaba existiendo." La llegada de los latinoamericanos trajo consigo los aires nuevos, literarios y políticos que los catalanes anhelaban. Cuando empezaron a sentirse en su casa en Catalunya los grandes escritores hispanoamericanos, la dictadura franquista empezaba a resquebrajarse. Quisiéramos pensar que fuimos hospitalarios con ellos, con ustedes; en todo caso guardamos una distancia respetuosa. Teoría de la distancia. Había un chiste en México respecto de los catalanes, al principio de la guerra. Decían que todos tenían el dedo índice más corto que los demás de tanto dar golpes contra la mesa al insistir "El año que viene, en Cataluña." La distancia puede ser en el tiempo o en el espacio. Pero es la base del sistema. Según Kundera, nostos-algos, la nostalgia, el dolor de la separación del lugar al que perteneces es el de no saber-la añoranza, 8 �palabra de raíz catalana, consiste en ignorar lo que pasa en casa. La alegría de volver no tiene par. La satisfacción de encontrar la distancia justa es una meta en todos los ámbitos de la vida. La distancia entre el niño y su madre; entre el individuo y la familia; entre la familia y la sociedad; entre el usuario y el servicio; entre el ciudadano y el gobierno. Ahora, en Catalunya, estamos embarcados en un gran experimento. Coinciden en el tiempo la reforma de nuestro Estatuto de Autonomía, la relectura de la Constitución española y el referendo sobre la Constitución Europea. Todas las distancias políticas son susceptibles de cambiar. Tenemos la oportunidad de hacer cambios de gran envergadura. Por primera vez la Unión Europea ha reconocido la oficialidad de la lengua catalana. Por primera vez, gracias a la disposición al diálogo del Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, el gobierno español levanta el estandarte de la España plural. Los mexicanos saben muy bien que es más fácil hablar de federalismo que ponerlo en práctica, me lo ha confirmado hoy el Presidente Municipal de Guadalajara. Nuestro gran amigo mexicocatalán, Josep Maria Murià, ha tratado el tema con sabiduría. En aras de realizar la España plural, estamos superando la vieja estructura radial en que todos los caminos llevaban al centro. Hay caminos que no deben pasar por Madrid, y en cambio deben de conectar Bilbao y Barcelona, o Girona y Tolosa. Todo esto lo estamos haciendo. Estamos a punto de tener un Senado que sea una cámara de representación de las comunidades autónomas. Y el próximo paso será que cada ciudadano pueda hablar allí en su lengua materna. Se lo digo sin ambajes: Si ustedes Mexicanos, americanos hispanos, no hubieran existido, y nosotros no hubiéramos encontrado aquí una segunda casa, con un idioma común, si ustedes no nos hubieran abierto sus puertas, en ese caso ni Catalunya ni España serían hoy las realidades que son, ni tendríamos los apasionantes proyectos que tenemos entre manos, no seríamos nada de nada: un arrabal de Tarascón, quizás. Dos paradojas: 1. La España peninsular se había labrado en ultramar una segunda morada que la salvó cuando ella misma se dividió mortalmente en la Península. 9 �2. El idioma castellano, que es el que quisieron convertir en la España franquista en verdugo del nuestro, del catalán, cuando en las calles se contestaba al catalán con el imperativo "habla en cristiano!", volvió a ser aquí el lenguaje de concordia. Más aún, fue aquí donde el catalán se editaba de manos de nuestros exiliados y se salvaba para siempre. Por ejemplo, aquí estaba Costa Amic, editor de clásicos en catalán, cuando en Catalunya no se podía. Costa era amigo de Trotsky y de Frieda Khalo. Por cierto, Trotsky fue asesinado por otro catalán, Ramón Mercader, hijo de Caridad del Río, una comunista de armas tomar y de Pau Mercader, un varón pacífico de Sarriá que se enamoró de la corista del Paralelo. Mercader era pariente de mis tíos. De modo que cuando estuvimos aquí la primera vez, en 1986, movidos por cierto sentimiento de culpa, visitamos con Diana la casa de Trotsky y de Frida Khalo. Dimos una vuelta por Coyoacán. Visitamos su ayuntamiento y el mural donde, si no recuerdo mal, hay referencias a Moctezuma y la Malinche. Visitamos también la casa donde vivieron Cortés y la Malinche. Y supimos en Teotihuacan de Quetzal Coatl y de los sueños que le llevaron a la muerte o a la huída. Quién sabe si Moctezuma le confundió con Hernán Cortés cuando éste se presentó a caballo. Miren, nosotros enviamos aquí a lo mejor de la generación catalana y española de los años 30 y vivimos en buena parte de la memoria que ellos conservaron. Aquí vinieron los que ya cité y muchos más, como Tísner, amigo de Juan Rulfo y divulgador de México en Catalunya, los Calders, etc, etc. La España plural de Zapatero y Maragall, si me permiten la licencia, nace aquí en México de la mano de Anselmo Carretero y su "España nación de naciones". ¿Cómo puede extrañarse nadie, pues, de que volviendo por tercera vez a este país no nos embargue una emoción muy honda, muy especial? Volviendo aquí volvemos, ya lo he dicho, a la mejor Catalunya de una época. Y volvemos, también, al origen de nuestros proyectos peninsulares, el que dibujó, como era lógico, la generación más sufrida y por tanto la más sabia. Y volvemos a Oaxaca, a la Tonatzintla que Octavio Paz nos conminó a no evitar, a Monte Albán, al país de las 16 etnias como le oí decir a su gobernador: los olmecas, los chichimecas, los zapotecas, la lengua de 10 �Benito Juárez. Seguro que me equivoco, pero dejadme enhebrar esos nombres que resuenan tan redondos en el aire y sugieren mundos perdidos. De ellos podría decirse en un sentido semejante a lo que de los nuestros decía Machado, que una de las dos Españas nos iba a helar el corazón. Cuántas civilizaciones, cuántos cuentos, músicas, acentos. Perdidos. De ahí la obsesión magnífica que nació en el Forum de las Culturas de Barcelona de la mano de un experto lingüista irlandés afincado en Gales: la de crear la casa de las lenguas para guardar todos los registros aún vivos de lenguas que van a desaparecer. El catalán se está convirtiendo en una lengua testimonio que se ha resistido a desaparecer y que va a ser adoptada por la Unión Europea. Y será en Catalunya, probablemente, dónde se ubique la casa de las lenguas. Y será en Monterrey, en el 2007, en la segunda edición del Forum, donde se pueda retomar ese camino y vindicar los idiomas indígenas. Ya ven Vds. Cómo no ya la historia, sino el futuro de Catalunya y, en alguna medida, el futuro de los lenguajes, que es el futuro de lo propiamente humano, ha tenido, tiene y tendrá que ver con Méjico y con todos ustedes, ciudadanos de la bendita Guadalajara y responsables de su Feria del Libro. Muchas gracias. Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1667 Title A name given to the resource Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà) Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic Subject The topic of the resource Català Història Model social Territoris Relacions Internacionals Mèxic Amèrica Llatina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/186/20041205.pdf 6bdb60996d0b65dc0cad7388e816e4d5 PDF Text Text Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la Constitució Girona | 5/12/2004 Estimats conciutadans, Avui ens podem preguntar: Què representava la Constitució espanyola fa 26 anys?. Ara ho sabem: representava l'oportunitat d'obrir una llarga etapa de pau, democràcia i autonomia, desprès de l'intent dramàtic de la 2ª República. La victòria de les esquerres a Catalunya en les primeres eleccions, les constituents de 1977, havia permès el retorn del president Tarradellas, la recuperació d'un sistema autonòmic semblant al vigent durant la segona República. Però la Constitució del 78 era la suma d'una colla de pactes. Acceptava la forma monàrquica de govern. La Constitució va proposar la generalització del sistema autonòmic no solament a les tres nacionalitats històriques que el van plebiscitar durant la República sinó a totes les regions espanyoles Ara, un quart de segle més tard, que hem de fer? Ara hem de crear el Senat de les autonomies, posar en la Constitució el que hem fet en aquest quart de segle i introduir-hi Europa, perquè vam entrar a la Unió 8 anys desprès d'aprovar la Constitució espanyola. Hem d'aconseguir que l'esperit inicial de la Constitució sigui respectat. Que les nacionalitats siguin nacionalitats i les regions, regions. Que cada nacionalitat històrica sigui considerada com a tal, com a comunitat nacional. Ara és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies i de donar cabuda a les diverses realitats que volen conviure en la nació de nacions que és Espanya. La lectura proposada per l'anterior Govern espanyol era restrictiva i contrària a la direcció i la dinàmica que la Constitució del 78 assenyalava. Això ens ha fet perdre uns anys. En comptes de seguir avançant es va oblidar aquell pacte fundacional i es congelava un statu quo incomplet. 1 �Ara anirem endavant. Catalunya no fa trampes. Espanya pot confiar en Catalunya, perquè Catalunya juga i jugarà net. Espanya hi sortirà guanyant. Una Catalunya a la defensiva no convé a ningú. I una Espanya a la defensiva, desconfiada, tampoc no convé a Catalunya. Ciutadans de Catalunya, A Miravet totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya vam acordar un calendari i unes formes d'actuar per a obtenir el consens en la reforma de l'Estatut. L'esperit de Miravet s'ha de respectar. El respectarem tots. És més: estic convençut que Espanya necessita un acord com el de Miravet, que recentment s'ha aconseguit a Catalunya. Sense això no hi haurà reforma constitucional. Quan la Conferència de presidents autonòmics ens reunirà a la primavera, en nom del nou govern català explicaré l'Estatut aprovat pels catalans. Quan Catalunya s'explica, convenç. El millor temps encara no ha arribat; però el millor temps s'acosta. Que ningú no l'esguerri per interessos de partit. Catalunya i Espanya no s'ho mereixerien. No hem de caure en cap provocació ni hem de decidir, davant les dificultats que ens trobarem, que Espanya no té solució. Ara tenim un nou Govern espanyol disposat a reprendre el camí de l'avenç cap a l'Espanya diversa i plural prefigurada en la Constitució. El president Zapatero està demostrant determinació i coratge polític per dur endavant les reformes institucionals necessàries. Ha proposat dues coses: una revisió del concepte de nació espanyola i més respecte pel concepte de nació catalana. Poc que ho havíem vist això abans... Amb el president Zapatero compartim la convicció que ha estat justament l'èxit de la Constitució el que ha obert la possibilitat de la seva reforma raonada i raonable. Estem començant a anar més lluny. Tots junts, Catalunya, Andalusia, Euskadi, València, Galícia ...: tots. Espanya sencera entesa com la lliure unió dels seus pobles. Fóra un error negar-se ara a la necessària i convenient adequació estatutària i constitucional. La Catalunya del segle XXI, l'Espanya plurinacional i l'Europa unida, que també s'ha dotat d'un Tractat Constitucional, han de trobar camins legals viables. Camins que 2 �puguin ser compartits amb comoditat per la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes dels pobles d'Espanya. Us en adoneu? Estem davant la cruïlla que sempre havíem somiat. Europa ha integrat dins els 450 milions de persones que des del segle XIX s'estaven fent mútuament la guitza .. i la guerra; Espanya es reconeix diversa i dóna llibertat i confiança als seus pobles; Catalunya s'afirma, creix lliure i potent, retorna implicació i solidaritat, afecte per afecte. Espanya, per fi, s'expressa tal com és: plurinacional i més europea que mai. Ara ja no és l'horitzó que tenim al davant. És una realitat. Abordemla amb decisió, serenitat i fermesa. El millor temps és a tocar de dits. Com a president de la Generalitat faré el que calgui per assolir-lo. Estic convençut que així interpreto el desig majoritari del poble de Catalunya. Pasqual Maragall 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1668 Title A name given to the resource Declaració institucional del president de la Generalitat de Catalunya amb motiu del Dia de la Constitució Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Subject The topic of the resource Autonomia Constitucions Espanya plural Territoris Estatuts Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/187/20041213.pdf 6242dc5dbf74b55f74b4ffe2376f5083 PDF Text Text Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Tribuna Barcelona | 13/12/2004 Vull saludar, per començar, la iniciativa de "Tribuna Barcelona" de dedicar un cicle a la reforma de l'Estat autonòmic. És una iniciativa oportuna, encertada i sensible, una iniciativa encertada en la mesura que contribueix a crear un clima d'opinió sensible a unes reformes que -en paraules del president de "Tribuna Barcelona"- s'emmarcarien en una "segona transició". Conec i valoro la sensibilitat demostrada per "Tribuna Barcelona" per contribuir a la creació d'aquest clima de diàleg, amb iniciatives que han donat a conèixer els punts de vista de Catalunya a Espanya i viceversa, però m'atreveixo a demanar-vos que persevereu en aquest esforç de clarificació i de concòrdia, perquè encara no s'ha acabat, especialment portant aquestes iniciatives a altres llocs d'Espanya. Aquest és el sentit de la presència de Marcelino Iglesias com a introductor de la meva intervenció, a qui vull reconèixer públicament com un dels exponents més lúcids del nou socialisme espanyol, amic de Catalunya i compromès a fons des de l'Aragó amb l'Espanya plural. Els meus plantejaments, que comparteixo, sobre la reforma de l'Estatut i la reforma constitucional crec que a aquestes alçades són força coneguts, però no estic tant segur que siguin ben interpretats. De fet, si que ho sé, i els haig de reconèixer que el camí cap a la plenitud de l'Espanya plural no està sent ni serà un camí fàcil. És un camí que en iniciar-lo era ben estret i costerut, però que avui s'ha eixamplat i és més planer i, per això, més transitat: hem començat a trobar-hi bona companyia. Vostès saben que els plantejaments de reforma de l'Autogovern i de l'Estat autonòmic que proposo estan arrelats en la tradició catalanista i federalista. Una tradició política que aspira a retrobar-se amb una altra tradició política, una tradició castellana de caire liberal, laica i republicana. És, ni més ni menys, la tradició de la que avui es reclama el president del Govern d'Espanya. Per això els hi puc dir que comencem a anar amb bona companyia. 1 �Però, a més de l'arrelament en la tradició, el que avui proposo té un sòlid fonament en l'experiència política i administrativa dels darrers 25 anys. Tenim l'experiència d'un Estat autonòmic que s'ha creat i ha crescut en aquests anys a partir de les previsions constitucionals i estatutàries. Però es dóna la paradoxa que l'Estat autonòmic no és materialment descrit en la Constitució vigent, per la senzilla raó que aquesta es va fer per a que poguessin existir les Autonomies, però no va definir-les, ni va dir quines eren, quantes eren ni com s'havien de governar. Ara que són un fet polític, jurídic i material consolidat ha arribat l'hora d'adaptar la Constitució a la realitat que ha contribuït a crear: és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies existents tal com són. També com a conseqüència de la materialització política i jurídica de l'Estat de les Autonomies ha progressat la jurisprudència i la reflexió acadèmica que ens ajuda a interpretar-lo. De tal manera que avui disposem d'un instrumental conceptual i interpretatiu molt més ric i més arrelat a l'experiència viscuda que fa 25 anys. La conjugació de la visió política que ha detectat la necessitat de la reforma, l'acumulació d'una experiència de govern i de gestió d'un Estat compost i el coneixement tècnic que se'n deriva són tres bones condicions prèvies sobre les que fonamentar la voluntat de transformació. No cal que els hi digui que aquestes tres condicions no es donaven simultàniament en el moment de la Transició i que el coratge polític va ser el motor del canvi que va suplir moltes de les mancances d'aleshores. Avui seria imperdonable que per manca del coratge polític necessari malaguanyéssim una situació amb bones condicions per a la reforma de l'Estat. I els hi vull confessar que del meu tracte amb el president Rodríguez Zapatero he tret la conclusió de que no és precisament coratge el que li manca. Crec que Zapatero és un polític de la mateixa fusta que Adolfo Suárez: un home conscient del moment històric que li ha tocat viure i decidit a fer el que s'ha de fer. Dit això, passo a exposar-los a grans trets els aspectes més rellevants de la proposta catalana. 2 �Nosaltres el que volem és : - Una Espanya no radial sinó en xarxa (que de València a Barcelona es viatgi igual que de Madrid a València, com ja va dir el Banc Mundial l'any 1962. La Jonquera-Múrcia. - Que s'acabi amb l'escàndol que per anar de punt a punt d'Espanya per autopista no es pagui i a Catalunya i al País Basc si, que hi hagi equitat. - Tenir competències i recursos generats per la nostra economia per a erradicar dels barris i pobles de Catalunya tota traça de misèria urbana i ho farem. Aquests recursos no els perdonarem. - Crear una segona línia de comunicació ferroviària entre Lleida i Girona (i França) per l'interior en x anys. - Tenir a l'AMB una xarxa de metro decent i compacta, que no la tenim. Tenim línies de metro, però no una xarxa compacta. - Tenir un aeroport transoceànic gestionat des d'aquí i un port que esdevingui el primer d'Europa que és el que li toca. - Crear una Euroregió amb el Llenguadoc-Midi Pyrénées, AragóBalears i, si vol, també la Comunitat Valenciana. - Obrir les portes d'Europa, com estem fent, als idiomes d'Europa - Assegurar als nostre ciutadans tres coses : SEGURETAT, ESCOLA I SALUT al màxim nivell europeu. És una proposta per a Catalunya i a la vegada és una proposta per a Espanya feta des de Catalunya. És una proposta que intenta ser fidel a la percepció majoritària del poble de Catalunya que per anar bé nosaltres ens convé que vagi bé Espanya i que vagi bé Europa. En síntesi es tracta d'una proposta que pretén, de forma simultània, en primer lloc l'afirmació de la identitat i de l'autogovern de Catalunya i el seu reconeixement per l'Estat espanyol, i en segon lloc el reconeixement del caràcter plural d'Espanya i l'organització federal de l'Estat espanyol. Millorar l'Autogovern de Catalunya és un objectiu compartit -amb els matisos que es vulgui- per totes les forces polítiques catalanes i constitueix un dels pilars del projecte polític de l'actual Govern de Catalunya. Aquest objectiu es centra avui en la reforma de l'Estatut. No d'un Estatut entès com un símbol de la identitat catalana, sinó de l'Estatut entès a la vegada com l'expressió de l'acord de convivència entre els catalans, com l'eina bàsica del nostre autogovern i com un nou pacte amb l'Estat espanyol. L'Estatut com a eina de concòrdia i com a instrument de progrés i de justícia. 3 �La responsabilitat del conjunt de les forces polítiques catalanes és fabricar una nova eina més útil que la vella. Més útil per servir la prosperitat, el benestar i l'esperit cívic dels catalans i les catalanes. Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: volem un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no especialment per apujar el volum de la retòrica política. L'autèntic patriotisme va ser aquí . A la majoria dels catalans i de les catalanes no els interessaria l'Estatut -ni el vell ni el nou- si no suposés més benestar i més igualtat, més justícia i més qualitat de vida, en definitiva ser millor que els altres pobles no solament en la retòrica sinó en els resultats i en la pràctica diària. Hi ha qui en l'extrem de la retòrica i el límit de l'apassionament identitari prefereix una bona derrota a una colla ininterrompuda de modestos resultats positius i tangibles. I per això volem un nou Estatut que, senzillament i concretament, clarifiqui i enforteixi les competències de la Generalitat i fixi de manera inqüestionable les bases d'un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya. Però també volem un nou Estatut per millorar les nostres institucions d'autogovern. Amb una organització territorial que suposi una descentralització de moltes competències en els ajuntaments. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, subsidiarietat, i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions públiques. Aquesta és per a mi una obsessió: Reduir l'autoindulgència dels responsables públics, polítics o funcionaris, o medis de comunicació oficials, acabar amb els monopolis de fet en tants camps de la nostra vida social, amb les màfies consentides. Reduir l'abús de la publicitat en l'ocupació dels espais públics, etc. Tenim l'obligació de fer complir les regles. No estic per una política de desconfiança sistemàtica i metòdica respecte de tot el que és públic. Al contrari : estic contra la privatització del que és públic i que s'inicia quasi sempre posant obstacles a la transparència, molt crucial. 4 �Amb una administració de Justícia més pròxima i, per tant, més eficaç. Amb un nou compromís amb la ciutadania: un Estatut vertebrat entorn dels valors cívics i de la participació de la societat civil. En tercer lloc, volem un Estatut que reafirmi la nostra voluntat de ser considerats com a Estat i que renovi el pacte de solidaritat i amistat de Catalunya amb tots els pobles d'Espanya. En aquest sentit el nou Estatut de Catalunya serà una contribució decisiva per a fer efectius els principis inspiradors del pacte constitucional de 1978. És a dir per tenir un Estat que reconegui que és plurinacional i que té diverses llengües i cultures. L'Estatut haurà de contemplar qüestions com la nostra presència al Senat, l'atribució de funcions de cassació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la participació de la Generalitat en la designació dels membres de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial-, la transferència de funcions executives de l'Administració de l'Estat a la Generalitat, el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes per part de l'Estat espanyol, com s'està començant a fer. I, finalment, volem un Estatut que reguli les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. Que asseguri la nostra participació en la formació de les posicions de l'Estat i la nostra presència en les institucions i organismes europeus quan es tractin qüestions de l'interès de Catalunya. Vull subratllar el caràcter de pacte amb l'Estat espanyol que té l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest pacte afecta òbviament la pròpia naturalesa i organització de l'Estat espanyol. Aquest estat que va ser el primer estat modern, obligat per la complicació dels seus dominis transoceànics, dels quals la península era només una part. I pel fet que la península mateixa , fins el 1714 contenia dos regnes molt diferents. Tres si comptéssim Portugal. Hem de ser conscients que la reforma de l'Estatut de Catalunya influirà en la modificació de la resta d'Estatuts. 5 �La gran qüestió a resoldre és com es preserva la singularitat política de Catalunya i a la vegada es garanteix la cohesió ciutadana, social i territorial d'Espanya. Es tracta d'articular un Estat compost en el que el reconeixement de les identitats nacionals i de les singularitats lingüístiques i culturals no equivalgui a privilegis, és a dir, no sigui o involuntàriament entès com un privilegi o voluntàriament presentat com si ho fos. Aquí hi ha un problema de proporcions, de mitjans, un problema de lectures. Si jo llegeixo un article avui en un diari de circulació "nacional" (entre cometes, és a dir estatal) i aquest senyor no llegeix demà el que estic dient avui aquí, si aquest senyor diu que "le parece muy grave que se diga que el concepto de nación catalana no produce rechazo" (...) i afegeix que "el concepto de nacionalidad es una licencia grave de la Constitución" (...) " un adjetivo convertido en sustantivo" i demà aquest mateix senyor no llegeix el que diem aquí, malament! Perquè vol dir que el sistema no funciona bé. Hem de crear un sistema de circulació de les noticies i de les opinions. Per això, la segona part de la meva proposta tracta de l'Espanya plural i del seu correlat polític, l'Estat federal. Tot i ser ben cert que l'Estat autonòmic ha donat un rendiment extraordinari en termes de descentralització política, també és evident que amb el pas del temps han aflorat els seus límits i les seves insuficiències. Deixeu-me parlar de Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España" Recordo que Rubio Llorente, que no és precisament un esquerrà i un socialista, i que dóna la casualitat que és president del Consell d'Estat, ha proposat la fórmula de "Comunitats nacionals" per a l'Art. 2 de la Constitució, en referència a Catalunya, Euskadi i Galícia (i "la foral de Navarra", afegeix). És una fórmula discutible, com totes, però interessant. L'Espanya que proposo és una Espanya que reconeix i respecta la diferència i que, per tant, articula de maneres diverses les realitats que són diverses. L'articulació institucional de la diversitat hauria d'atenir-se a dos criteris bàsics: criteri d'igualtat i el criteri de diferència. El criteri d'igualtat ha d'esdevenir en la pràctica una igualació en serveis i estàndards de vida de tots els ciutadans, amb el que això 6 �suposa de solidaritat dels més desenvolupats amb els més endarrerits. Entenc que el 1978 l'essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i Euskadi renunciaren a exercir el dret d'autodeterminació a canvi d'obtenir un nivell d'autonomia i d'autogovern a l'alçada del que havien aconseguit amb els Estatuts de la Segona República. Ara, el nucli del pacte constitucional hauria de consistir en que les nacionalitats històriques accepten la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l'equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d'Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials. Òbviament, transformar l'Estat espanyol en un veritable Estat compost no s'acaba amb la reforma constitucional. Exigeix una revisió a fons del sistema del finançament que fixi un quadre estable de relacions fiscals i financeres de caràcter federal, equitatiu i durador, amb corresponsabilitat i suficiència. Exigeix l'adequació del sistema judicial a l'Estat autonòmic. Exigeix una política cultural i lingüística de l'Estat al servei de totes les seves llengües i cultures. I exigeix que la composició de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional- reflecteixin la complexitat de la nostra organització política. Exigeix una profunda transmutació de l'organització i de les funcions de la Administració de l'Estat. Són reformes institucionals a les que caldria afegir les transformacions econòmiques i territorials, inherents a una concepció del territori espanyol que superi la visió centralista i radial per una nova visió d'Espanya en xarxa. En definitiva, es tracta de la plena i coherent adequació de l'Estat autonòmic a la pluralitat i la diversitat dels seus territoris: institucions (Senat, TC, Conferència Presidents, sistema judicial ...), polítiques (cultura, llengua ...), finançament ... i també de la potenciació de l'Espanya en xarxa en una Europa en xarxa. 7 �Tot això no és novetat. El que sí que és novetat és que aquests plantejaments estant fent camí. Si no és pel govern espanyol, el tema de la "nació catalana" no sortiria en els mitjans de Madrid. En un any s'han fet progressos més que evidents. Uns avenços que són innegables: - Totes aquestes propostes està en la base de l'acord del Tinell que orienta l'acció del Govern a Catalunya. - No hi ha cap força política catalana que a aquestes alçades negui la necessitat de reformar l'Estatut i revisar el sistema de finançament. - El nou Govern d'Espanya, amb el seu President al davant, ha passat dels gestos a les propostes: - ha obert la porta a la reforma constitucional; - s'ha compromès a fons amb el nou Estatut de Catalunya; - ha portat el català a Europa; - ha activat la Conferència de Presidents; - ha propiciat una fórmula acordada de participació de les Autonomies a la Unió Europa. Es pot dir que les qüestions més rellevants estan plantejades, formen part de l'agenda política i hi ha raonables expectatives de que podrem avançar. Això era impensable fa un any. Ha arribat l'hora de transcendir el debat sobre la fiabilitat de totes aquestes afirmacions Es va parlar dels gestos o del tarannà (del "talante") als fets i sí aquests són insuficients o poc adequats. Però el cert és que gestos i fets estan provocant rectificacions de posicions prèvies i creant incomoditats en els que encara no s'atreveixen a rectificar. Potser ja és hora de deixar de banda impaciències retòriques i seure a parlar d'un programa enraonat de reforma de l'Estat. És a dir, és l'hora de l'estratègia. De l'estratègia de Catalunya, no de les estratègies de partit. 8 �Tinguin la certesa que el Govern de Catalunya es basa en una aposta estratègica que lliga el progrés del nostre autogovern a la transformació de l'Estat espanyol. Es més tinc la convicció que aquesta aposta estratègica pot ser compartida per totes les forces polítiques catalanes. Com a president de la Generalitat faré el que calgui per a que ho sigui. No tinc raons pel pessimisme. Ans al contrari. Crec haver aportat prou arguments per justificar l'esperança del moment. Que no ens manqui ni la intel·ligència ni el coratge que -de ben segur- necessitarem. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1669 Title A name given to the resource Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tribuna Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Territoris Espanya plural Estatuts Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/188/20041214.pdf c8e40ced6098b9fcc8530a6c9df49bf9 PDF Text Text Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004 Auditori de Barcelona | 14/12/2004 Molt honorable senyor President del Parlament, Honorable Senyor Conseller en Cap, Honorables senyors Consellers, Senyora Consellera de Cultura, autoritats, amics, guardonats. La Tomasa i en Miquel, en Miquel Núñez que ara us ha parlat i la Tomasa, que ha pujat primer, representen per mi en el record una cosa molt especial que és no solament l'esforç de les persones que en la clandestinitat estaven tractant de portar la democràcia que ara tenim i l'autonomia que ara tenim, sinó també l'esforç per mantenir viu l'esperit d'aquest país i, encara que sembli mentida, la llengua d'aquest país. Dic que sembla mentida perquè ells originalment no parlaven el català, però editaven "Treball", que era una revista del PSUC. El PSUC en aquells anys representava un conjunt de forces polítiques, potser millor que cap altre, perquè va saber, d'alguna forma, sobreviure a la dictadura, va saber mantenir la reclamació de la democràcia però també la reclamació de la vigència de l'esperit d'aquest país i lentament, molt lentament, amb molts d'anys, amb molt de patiment (a la Tomasa li van trencar l'esquena) ho van finalment aconseguir. No ells sols, per descomptat, però ells al capdavant. Consellers, autoritats, guardonats, amigues i amics. Aquest acte és el reconeixement que Catalunya en el fons es fa a si mateixa. Els qui tenim la responsabilitat de regir la governabilitat del país tenim cada dia l'oportunitat de treballar pel país i cada any de guardonar uns quants homes i dones entre tots els que són mereixedors per atorgarlos la Creu de Sant Jordi. Tot cos civil ben constituït ha de guardar l'equilibri entre drets i deures, entre llibertat i igualtat, entre interessos i altruisme, entre oportunitats i mèrits. Les societats contemporànies busquen camins per conciliar tradició i modernitat, per preservar un patrimoni valuós i compartit, per reconèixer i premiar les actituds exemplars en els camps i disciplines més diversos. D'aquesta recerca, d'aquest equilibri en surt un cos civil, travat, sòlid i en progrés continu. Quan la societat decideix atorgar una distinció a uns ciutadans o a unes institucions es posen en risc intencionadament aquests equilibris que existien. Per això avui enaltim el sentit del deure, la llibertat i l'altruisme, el mèrit i l'excel·lència. És a dir, estem distingint la virtut cívica més que no pas l'èxit enlluernador. Estem assenyalant i distingint els virtuosos i aquests virtuosos conformen, si m'ho permeteu, una mena d'aristocràcia dels mèrits i de les virtuts 1 �cíviques. El contrapès de l'herència i la història, entre passat i present. És el que ens permet d'equilibrar la balança, equilibrar el que és el nostre país per tot allò que en conforma el substrat. El que dia a dia hi aporten aquestes trajectòries vitals que volem enaltir i que volem reconèixer. Les Creus de Sant Jordi són la màxima distinció civil que concedeix el Govern de la Generalitat. No fan distinció entre homes dones, artistes, científics, lluitadors sindicals, pedagogs o investigadors, els vol a tots. Com tampoc no en fan entre les entitats que treballen per la difusió dels valors o per la concòrdia, o per la igualtat o per la preservació de la memòria col·lectiva. No prioritzen ni distingeixen entre universitaris i obrers, entre cosmopolitisme i localisme, entre excel·lència científica i lluita veïnal, entre recerca i difusió. És el mèrit cívic, és l'aportació als diversos registres de la complexa respiració del nostre país, allò que premiem. D'ençà de la seva instauració aquests premis han estat atorgats a més de vuit-cents homes i dones i a prop de tres-centes entitats i col·lectius. Del conjunt de totes aquestes aportacions se'n desprèn una imatge precisa de la realitat rica i plural que és Catalunya. Aquest miler llarg de guardons conformen una paleta de colors que defineix i il·lustra, amb tots els seus matisos la nostra realitat. Més enllà del sentiment de pàtria hi ha una imatge de la pàtria, un conjunt de cares que conformen i confirmen les obres, el treball, el progrés, la creació, la reflexió i el mestratge dels homes i dones que avui hem distingit i premiat. Catalunya viu, deixeu-m'ho dir, un moment extraordinari, esperançador. No deixem que ens segueixi dominant la temptació de la derrota, que de vegades ens uneix més que no pas els petits èxits que ens permeten d'anar endavant. No deixem que passi. És un moment en què cadascun de nosaltres i tots col·lectivament hem de saber aprofitar aportant-t'hi el millor de nosaltres mateixos. És un moment extraordinari. Aportar-hi tot allò que ens ajudi al progrés de ciutadans i ciutadanes, dels vells i els nous, i dels novíssims catalans també. Aquest és l'alt valor que uneix i identifica totes les persones que aquest vespre hem reconegut i premiat. A tots l'enhorabona i, una vegada més, moltes gràcies per la vostra obra, moltes gràcies per les vostres vides. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1670 Title A name given to the resource Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Catalanisme Ètica Cuevas, Tomasa, 1917- Núñez González, Miguel, 1920-2008 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/189/20041231.pdf 3aa6b7a5bc193cfa2840ffe3c97b5b8d PDF Text Text Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat, Pasqual Maragall Palau de la Generalitat | 31/12/2004 Benvolguts ciutadans i ciutadanes de Catalunya, Crec que el segle XXI ha començat en realitat, l'any 2004. Quantes coses han canviat al món ! Els grans blocs polítics i humans que són la Xina, l'Índia, el Japó, Rússia, Brasil i el Mercosur s'afirmen com a nous protagonistes. La natura mateixa sembla revoltar-se al sud est d'Àsia com per assenyalar el canvi d'època amb un recordatori de la nostra pròpia fragilitat com a espècie humana. Com dient-nos: tot canvia però tot segueix igual. Els Estats Units han decidit entrar en el món obert i en el nou mil·leni amb totes les precaucions. I no és estrany, fins ara han manat, i han manat perquè en els darrers cent anys Europa s'ha dividit dos cops en les dues guerres més cruentes de la història. I els Estats Units van haver d'intervenir per posar pau. Però ara ha nascut una Europa de 450 milions d'habitants. Gairebé el doble que la població dels Estats Units. També hi ha mes novetats. I no totes bones. S'ha fet present entre nosaltres un nou terrorisme global que ens ha colpit el passat 11 de març a Madrid. Portem les víctimes al cor. Però hi ha novetats que sí son bones. A Espanya hi ha un govern disposat a modificar la Constitució per posar-hi tot el que encara no hi és. Un govern que en menys d'un any ens ha tornat els papers de la Guerra Civil, retorna els castells de Montjuïc i Figueres, ens envia la Comissió de Telecomunicacions, i aniríem seguint. I el que és més important: un govern que està decidit a canviar la Constitució i l'Estatut. 1 �Fa 20 anys que som a Europa però Europa no apareix en la Constitució espanyola. Fa 20 anys que som 17 autonomies i no figuren a la Constitució, no estan relacionades. Tenim 17 autonomies però no tenim el Senat de les autonomies, un senat federal com tenen, per exemple, els alemanys o els nordamericans. Doncs bé: el nou govern espanyol ha decidit posar tot això en regla, d'acord amb nosaltres. I ha decidit donar a Catalunya i a Euskadi l'oportunitat que fins ara no han tingut de posar el dia els seus estatuts. Però fer-ho d'acord amb els mecanismes que preveu la Constitució amb els vots dels qui condemnen el terror. I a Catalunya tenim un govern que posa ordre, planifica a llarg termini, i s'ocupa del que preocupa la gent:  dels mestres i l'escola,  dels metges i el dispensari i l'hospital,  dels mossos i la seguretat, al carrer i a la carretera... Per cert, sigueu prudents aquests dies. Un govern que s'ocupa:     de les persones, dels vells que viuen en residències, dels joves emprenedors, de tothom. Per això l'esforç inversor del govern, aquest any que ve, serà un 65 % més alt que l'any passat. Per això ens hem posat al capdavant a l'hora de reclamar una solució per al finançament de la Sanitat i en general pel finançament autonòmic. En això també son capdavanters. Aquest és un Govern que s'ocupa de teixir relacions amb els territoris veïns. Per a tenir la talla que s'ha de tenir, en el món d'avui, per a ser algú. Un govern que s'ocupa de tenir les infraestructures que calen per a establir aquestes connexions: carreteres, connexions ferroviàries i telefòniques. I lligar-se amb el món obert. 2 �Un govern que ha vist que hi ha barris i centres urbans, a Catalunya, que tenen tots els problemes alhora, que tenen immigració abundant i problemes a l'escola, al Centre d'Atenció Primària i al carrer. La culpa no és dels immigrants: els necessitem. Si som 7 milions és perquè ha repuntat un xic la nostra natalitat, però sobretot perquè torna a venir gent de fora. La culpa és nostra, de la classe política, dels governants que no hem fet prou per defensar els interessos de la gent dels barris on passen realment aquestes coses. Ara ens hi hem posat, en tots aquests temes. Els ajuntaments fa temps que els coneixen, perquè viuen la vida de cada dia a peu de carrer. En canvi, a nivells més alts no ens hi havíem posat amb tanta atenció com calia. Sí: també a Catalunya ha començat un nou segle i un nou cicle. L'any 2005 serà un any que marcarà la història. Tindrem nou Estatut, posat al dia. Tindrem la llei territorial i la llei electoral que s'havien d'haver fet fa 25 anys. Fa 25 anys ja sabíem que Catalunya tenia set territoris naturals i no quatre. Ja sabíem que els Pirineus i l'Ebre mereixien atenció especial. Ja sabíem que la Catalunya central i la regió metropolitana no són el mateix. Fa 25 anys l'Estatut ens manava fer una llei electoral proporcional, corregida a favor dels territoris menys densos, sense alterar les proporcions del vot als diferents partits. Bé, és ara que ho farem realitat, tot això, és ara. Estimats ciutadans i ciutadanes de Catalunya, Acabem l'any de les decisions indispensables, L'any del canvi de govern; de la cita mundial del Fòrum a la capital de Catalunya; 3 �L'any de fer inventari del passat i avaluar els 25 anys transcorreguts en pau, democràcia i autonomia, que ja era molt. Però també l'any de posar ordre a la Generalitat, que estava mancada de tremp i d'ambició, desprès d'un quart de segle meritori, ple d'emocions, però mancat encara de qualitat, de rigor en l'administració i d'ambició real de país, més enllà de les paraules. Catalunya té un govern que sap el que ha de fer i a quin ritme ho ha de fer. Entrem en un any apassionant. Només em reca que tanta gent, tants amics, tants familiars estimats, que es mereixien haver-ho viscut no ho viuran. Se'ns han mort en Joan Reventós, en Ramon Margalef, en Joan Oró... El Nadal i el cap d'any sempre tenen aquest toc agredolç. La mirada de l'infant al que fem creure que el món es meravellós, i l'adéu, sempre entristidor però a voltes alliçonador, fins i tot majestuós, dels qui se'n van sense rancor i amb l'ànima en pau. Us desitjo de debò, de debò, un any nou tan ple de bones noves com s'albiren des del darrer dia de l'any que s'acaba. Bon any 2005! 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1671 Title A name given to the resource Missatge de Cap d'Any del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, 2005 Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Acció política Territoris Estatuts Federalisme Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-31 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/190/20050113.pdf 96fb1cdb1dfa7e92854ba11479cbed9c PDF Text Text Catalunya 2005: un any de respostes Auditori de La Pedrera. Barcelona | 13/01/2005 Introducció Moltes gràcies senyor Degà. Bona tarda a tothom. Adverteixo, Senyor Alcalde, Senyors Consellers, Senyors diputats, estimats amics, que aquest no serà un discurs d'estricta actualitat. No és una oració per parlar dels titulars del dia. Es tracta de donar el to, la nota, el La del que ha de ser un any; el sentit del que volem que sigui l'any que s'inicia. No esperin -ho dic als periodistes ja estem en un acte del Col·legi de Periodistes-, no esperin avui cap estirabot ni cap notícia que puguin titular fàcilment demà. Si hagués de fer cas del que indica el baròmetre polític, avui els hauria de fer una intervenció centrada en les reformes institucionals. Les reformes legislatives seran objecte d'interès de l'opinió pública al llarg de tot l'any 2005 i més enllà. A Catalunya, a Espanya i a Europa. Avui mateix s'ha produït l'entrevista entre el President del Govern espanyol i el del Govern basc. De manera que arguments i raons per parlar només de la reforma de l'Estatut i de les possibilitats de l'Espanya plural no ens en faltarien, avui. Em permetran, però, que faci una intervenció una mica contra corrent. Sense centrar-la en el que marca una determinada actualitat, entesa com del dia. El Pla Ibarretxe farà el seu curs en els àmbits institucionals i polítics que li corresponen. La dèria de molts polítics espanyols per excloure els nacionalismes de l'escena política acaba convertint paradoxalment la comèdia o la tragèdia en un peça d'un sol tipus d'actor i d'un sol tema: els nacionalismes i la unitat d'Espanya. Amb una pega: que és que hi falta l'actor principal, que és el nacionalisme espanyol. Normalment no hi surt. A aquests polítics espanyols els hauríem de dir: si quiere Vd. ver cara a cara lo que es un nacionalista de verdad, mírese cada mañana en el espejo. La nostra obligació, lògicament, és desdramatitzar el tema de la pluralitat dels pobles, de les nacionalitats o les nacions d'Espanya. Desdramatitzar-lo. Per posar un exemple en un dels terrenys que més soroll ha generat, que és el terreny de l'esport: El torneig de rugbi d'origen britànic -i ara europeu-, dit "de les 6 nacions" on hi participen Gales, Escòcia, Irlanda i Anglaterra, entre d'altres, hauria de ser un referent tranquil·litzador. Però hem de deixar-ho aquí per avui... no és aquest el tema del qual hem vingut a parlar. Em penso que la nostra obligació és evitar que la reforma de l'Estatut de Catalunya es vegi afectada pels avatars de la proposta de la reforma de l'Estatut basc. I menys encara pel període pre-electoral basc que començarà d'aquí a poques setmanes. Menys encara. 1 �Les forces polítiques de Catalunya han establert un full de ruta propi per reformar l'Estatut. Amb un procediment que pretén aconseguir el màxim acord a Catalunya, utilitzar els mecanismes estatutaris i constitucionals, tal com estan previstos i renovar el pacte de Catalunya amb Espanya que suposa l'Estatut. És evident que, en aquest sentit, l'any 2005 serà l'any de l'Estatut; ho ha dit el degà Joan Brunet. Com, també, de la llei electoral i de l'organització territorial. Ja ho he dit molts cops, però hi torno: l'Estatut i el finançament no són una finalitat en si mateixos; són instruments -els més importants sens dubte- per millorar les polítiques substantives i les estratègies que defineixen què i com serà Catalunya d'aquí a 25 anys. Per això em sembla també rellevant que quan definim una via catalana de reforma estatutària, no ens fixem tan sols en els temes de procediment i anem al fons de la qüestió. Crec essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l'Estatut per a què? Òbviament per a renovar el pacte d'interdependència entre Catalunya i Espanya (i ara amb Europa). El sentiment, l'interès i la convicció ens hi porten... Però això sol, tot i ser molt, fóra molt poc. L'Estatut, a més d'assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor, per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu. Ras i curt, el nostre model de reforma de l'Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social. Aquesta voluntat l'he expressada en diverses ocasions en els darrers mesos. Vostès m'ho han sentit dir. Ho he fet quan he parlat de la necessitat de construir un catalanisme plural i integrador, en comptes de dedicar esforços a mantenir un "pal de paller" defensiu i escèptic, -purament defensiu i escèptic-, respecte d'Espanya i Europa. No ens enganyem: el nacionalisme dominant a Catalunya en els darrers 25 anys ha estat mancat d'un projecte coherent per a Espanya i d'un rol clar a Europa. Ha estat una mica solipsista, podríem dir. Ha aconseguit que ens respectessin, d'acord, però a canvi de no dir la nostra referent als espais en els quals ens integrem. Necessitem a més un catalanisme internament integrador que asseguri que seguim essent un sol poble, a partir de l'acceptació de les realitats diverses i territorials de la Catalunya dels set milions. Vull deixar clar, així mateix, que les prioritats, els projectes i les actuacions concretes per al 2005 estan definits en un document legal, que es diu Pressupost; el Pressupost aprovat pel Parlament, i aquestes prioritats van ser explicades pel Conseller en Cap, el Conseller Portaveu i el de Relacions Institucionals, després de la sessió del Consell Executiu de dimarts passat. 2 �Aprofito per reiterar aquí, que el model de govern que hem establert amb la definició explícita de la figura del Conseller en Cap i les seves responsabilitats d'impuls i de coordinació, s'està demostrant, dia a dia, que és la millor solució per a l'acció de govern i per dur a terme l'acord del Tinell amb totes les conseqüències. A manera de recordatori vull fer algunes pinzellades sobre el propi Pressupost per a 2005 del que acabo de parlar. El Govern dóna especial importància a uns pressupostos elaborats sense les hipoteques que tenien els de l'any passat. Lògicament, amb una major capacitat per generar recursos. I pressupostos que permetran d'ampliar el marge de maniobra per fer polítiques i, molt especialment, per incrementar la inversió, que creix fins a gairebé doblar la inversió per habitant de l'any 2003. Fins a gairebé doblar la inversió per habitant de fa dos anys. Es tracta de fer compatible l'increment de la inversió que necessita la societat catalana amb la reducció del dèficit públic. I fer-ho sobre la base de contenir la despesa corrent, de gestionar eficientment l'endeutament i de millorar la gestió dels tributs propis. Aquest rigor interior és el que ens ha de donar força en la negociació del nou finançament. Si no el tinguéssim, aquest rigor, quina força tindríem a l'hora de demanar el que ens pertoca? El Pressupost del 2005 és doncs l'expressió de la nostra concepció de la gestió pública, i és també la manifestació de les prioritats del Govern: Passo a enumerar-les. - Les polítiques socials... amb la dotació de gairebé 600 milions d'Euros per a l'atenció de les persones en situació de dependència i l'increment del 46% de les polítiques socials d'habitatge. Això es diu molt de pressa. - Les polítiques de seguretat... amb la incorporació de 1552 nous efectius al Cos de Mossos d'Esquadra i el seu ple desplegament a la ciutat de Barcelona. Hi haurà dificultats, però ho farem. Hi haurà dificultats que es podran resoldre, perquè, per altra banda, l'Ajuntament de Barcelona ens hi ajudarà. - El compromís amb l'educació i la cultura... amb la convocatòria de 3.600 places de personal docent, o l'increment del 23% del pressupost del Departament de Cultura, avançant cap al compromís de doblar el pressupost d'aquest Departament. - L'impuls de la internacionalització de l'economia catalana a partir d'un magnífic acord tancat ahir mateix entre sindicats, patronal i govern, i que va anunciar el Conseller d'Economia i Finances. - Les inversions en infraestructures... amb una aposta decidida pel transport públic, una inversió de 900 milions d'Euros per a la línia 9 del metro i una pila de millores a la xarxa viària i ferroviària que ens permetran desenvolupar un model competitiu de mobilitat, que no tenim encara. Això és fer pàtria. Aquestes són les respostes immediates en el camp dels serveis públics que el Govern donarà durant el 2005. 3 �Però també prendrem decisions estratègiques que donaran fruits en el temps, en els anys vinents. Avui els parlaré d'algunes d'aquestes opcions de caràcter estratègic. D'aquí a una anys, s'ha de poder dir que amb el nou Govern, el govern Catalanista i d'Esquerres, Catalunya va donar un tomb decisiu en 4 qüestions clau: 1. qualitat democràtica: val a dir, ser allò que els anglesos en diuen ser més "accountable", més fiable... Més comprès, més entès, més explicatiu del que es fa. 2. innovació i competitivitat: val a dir, estar a la punta, estar al davant en aquest tema. 3. cohesió social: val a dir, evitar fractures. 4. equilibri territorial: val a dir, Catalunya no és Barcelona només, és tot Catalunya. El Nou Govern (catalanista i d'esquerres) és en si mateix una síntesi de diverses visions i de diverses tradicions polítiques i socials del nostre país, que han donat lloc a un projecte polític compartit. Aquesta síntesi que integra: - la visió socialdemòcrata, amb la preocupació pels drets individuals i socials bàsics (educació, salut i benestar...), - la nova visió ecosocialista amb la preocupació per la incorporació de nous drets socials i ecològics o ambientals, - i la visió republicana amb la preocupació pels drets nacionals i la laïcitat. En aquesta pluralitat ens trobem còmodes. I els ho dic francament. Estem còmodes, molt còmodes. Quin és el nostre objectiu? Fer efectius tots aquests drets amb uns serveis de qualitat, prestats de manera pròxima i de manera eficient. Posant davant de tot els drets de les persones i no pas sotmetent les persones a uns drets col·lectius més o menys abstractes. El que en diem el "patriotisme dels drets" i la justícia social ens ha de permetre ampliar la nostra capacitat d'inclusió social. Aquesta és la finalitat. Amb un esperit més obert i amb la generació de noves seguretats, basades en l'extensió d'aquest benestar i dels drets socials a tots els ciutadans. Això és fer pàtria. Insisteixo. 4 �Quatre polítiques de futur La societat oberta i avançada que som i que volem millorar està configurada: - pels serveis públics de l'Estat de Benestar, - per la iniciativa emprenedora, - per un territori vertebrat en una xarxa de ciutats, - i per un fort sistema cultural i de comunicació de masses. Avui he escollit unes polítiques, quatre, per exemplificar l'abast del projecte que impulsa el Govern de Catalunya: La primera: Transparència: que vol dir més democràcia. La segona és la de Innovació: que vol dir també més competitivitat. La tercera, una nova Política Social: és a dir, més cohesió. I la quarta una nova Política Territorial: o sigui, més equilibri. Una Catalunya més democràtica: el deure de la transparència Què vol dir ser transparents? M'estendré una mica en aquesta qüestió, perquè li dono la màxima importància. En el darrera reunió de l'any 2004, el Consell Executiu va aprovar l'Informe d'avaluació de la gestió de la Generalitat de Catalunya. No vull pas parlar-ne, ara, ni continuar la polèmica amb les forces polítiques que donaven suport a l'anterior govern. No es tracta d'endegar un debat sobre aquesta qüestió. Em penso que la ponderació i el rigor amb què el Conseller Castells, en nom del Govern, va presentar l'informe, són prou eloqüents de la nostra voluntat de corregir més que no pas de furgar. Si no fóssim com som, diríem: " Podríem fer-ho però no ho farem". Jo em limito a dir el que va dir el Conseller: "No ho farem". De l'informe en vull retenir algunes notes - potser les més significatives - relatives a l'actuació administrativa... Com per exemple: - La proliferació de contractes basats en sistemes negociats sense publicitat. - el nombre molt elevat de personal interí reclutat al marge de les convocatòries públiques. Excessiu. - el descontrol en determinades polítiques de subvencions. 5 �- la proliferació desordenada d'organismes i d'entitats del sector públic. Són tots ells exemples simptomàtics de la situació en què es trobava l'Administració Pública catalana tal com l'hem trobada, mancada d'un model organitzatiu global i d'una política de personal coherent, sense planificació pressupostària ni gestió integrada dels recursos patrimonials. Aquesta situació es va veure agreujada pel deficient funcionament de la principal institució responsable del seu control. Una administració pública opaca en el seu funcionament significa un problema de qualitat democràtica i, a la vegada, d'eficiència econòmica. Això vol dir que la transparència -un dels valors clau de la millor cultura democràtica- no ha estat incorporada en la pràctica de la gestió pública -ni tampoc de la privada, com ara diré-, ni forma part encara del nostre sistema de valors col·lectius. Perquè, atenció: el que no és acceptable és la hipocresia d'una doble mesura en l'exigència dels comportaments públics. La transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector privat -potser això és el més important, o el més difícil- i també, al mateix temps, al propi sector privat, com ho demostra la creixent preocupació pel bon govern de les empreses arreu del món. La societat i la política catalanes faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics com un tret distintiu del seu sistema de valors. Ha arribat el moment de desmuntar tòpics com el de justificar, en base a una determinada tradició política llatina i més o menys catòlica, una certa laxitud ètica en la vida pública. Aquest és un argument que no val. La transparència és un valor que està relligat a altres valors. Bàsicament al respecte de la llei, en la mesura que la llei és l'arma -l'única arma- de defensa dels drets dels més febles, en una societat oberta que vol combinar la màxima iniciativa individual amb el respecte a un marc normatiu rigorós i flexible alhora. És una qüestió de responsabilitat social i també d'eficiència econòmica que exigeix actuar bàsicament en dos camps: - El de l'eficiència i l'exemplaritat de la pròpia Administració pública. - I el d'unes regles del joc de l'economia que assegurin la lliure competència i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats, i entre el sector públic i el privat en les seves transaccions. No es tracta de fer populisme. La pretesa substitució de la política per la moral - la pretesa substitució de la política per la moral - és una de les pitjors malalties populistes. És, quasi diria, immoral. El que sí que es tracta de moralitzar la política i l'empresa, amb el que això implica en el terreny de les actituds col·lectives i en el terreny de l'autoexigència. Per això és molt important que les normes siguin poques i clares, accessibles i entenedores. No per un propòsit estètic; per necessitat, per eficàcia. 6 �El legislador hauria d'actuar sempre amb una mena de "sagrat temor" a legislar i regir-se per l'austeritat normativa, el màxim rigor conceptual i la claredat expositiva... Lluny de mi la pretensió de donar lliçons al Parlament i al legislador, però aquest és el desig del Govern que jo presideixo. Si volem una administració pública "garantista" dels drets dels ciutadans hem de començar per fer-la accessible, amb informació a l'abast, pròxima i disposada permanentment a atendre els ciutadans. La informació o, més ben dit, el fàcil accés a una informació clara, substantiva i veraç és la condició necessària de la transparència. De manera que els mecanismes i procediments per accedir a serveis, ajudes, contractes, subvencions, concursos i concessions... siguin coneguts sense cap mena d'entrebancs, que no sempre és el cas. En aquest sentit crec té tot l'interès poder analitzar i adaptar la iniciativa del Regne Unit d'obrir al públic la informació que utilitzen les més de 100.000 autoritats públiques britàniques (el que s'anomena "Freedom of Information Act"). Com també cal generalitzar les cartes de serveis que defineixen els drets dels ciutadans i les obligacions de les administracions en la prestació de serveis. El rendiment de comptes als ciutadans, a la ciutadania, el rendiment de comptes dels resultats de les polítiques públiques és l'altra condició necessària de la transparència. Això vol dir que a l'imprescindible control de legalitat li hem d'afegir el control de resultats per mitjà d'una avaluació independent. Passar d'una situació en que no s'avalua la gestió -o pràcticament no s'avalua- a una avaluació sistemàtica seria, serà una veritable revolució de la gestió pública. És absurd destinar un munt d'energia a fer millor que abans les mateixes coses, sense plantejar-se primer si cal fer-les o no. Hem de saber si unes línies d'actuació o de subvenció fan l'efecte buscat quan es van endegar. I aquesta és una precaució que compet sobretot al President del Govern. Perquè cadascuna de les línies pot ser molt interessant en si mateixa, però està per demostrar que totes elles sumin més, o sumin tot el que semblen sumar. Moltes vegades hi ha reiteracions, hi ha repeticions, hi ha entrebancs mutus i també, ben sovint, duplicació. És en aquest sentit que cal llegir les recomanacions de l'Informe d'avaluació de la gestió de la Generalitat que va presentar el Conseller d'Economia, orientades a reforçar les normes i les institucions de control, tals com les següents: - La reforma de la Sindicatura de Comptes (que s'està endegant) - La reforma de la Llei de l'Empresa Pública - El reforçament de la Intervenció General - La posta en marxa d'una Oficina de la Transparència - L'aprovació d'una específica Llei de Subvencions - I el disseny d'un nou model de política de recursos humans a l'Administració de la Generalitat a partir del Llibre Blanc que ja ha començat a elaborar-se 7 �Una Catalunya més integradora La Catalunya d'aquest inici del segle XXI és el resultat d'un esforç sostingut de la societat catalana durant la segona meitat del segle XX. Molt especialment, el darrer quart de segle: democràcia, autogovern, obertura cap al món, economia competitiva, sistema de benestar... Tot això ha configurat una societat com és ara la nostra, amb un notable nivell de benestar. Només el manteniment d'aquestes conquestes és, en sí mateix, podríem dir, un prodigi; és una novetat en la nostra història si ho mirem amb perspectiva. I molt més complex del que sembla a simple vista. Deixin-me explicar-ho d'una manera més planera. Per exemple: proveir al país d'un sistema nacional i públic de salut va representar un esforç titànic. Amb un resultat que m'atreveixo a considerar realment positiu. Avui, però, seguir proveint a tothom d'una bona atenció per a la seva salut continua exigint d'un gran esforç, però amb uns resultats que segurament seran menys impactants. No és passar de zero a A, que dirien els matemàtics. És passar de A a B; i de A a B hi ha una diferència de quantitat, però no tant una diferència copernicana, com passar de zero a alguna cosa. Seguir proveint a tothom d'una bona atenció serà de menys impacte. No menys important, però potser els efectes seran menys tangibles. Per què? Els reptes estan en la qualitat. En la qualitat del servei i en l'eficiència del sistema, que depenen dels recursos, però també, i en gran mesura, del bon govern. Els resultats, en canvi, no són o no apareixen tan vistosos en l'imaginari col·lectiu com quant es crea un servei. Així, doncs, mantenir el nostre sistema de benestar ja és un repte de primer ordre. Un sistema que no és estàtic, per definició. S'ha d'anar actualitzant amb millores substancials en la seva gestió i la seva qualitat. Què implica atendre aquestes noves demandes? - Implica millorar substancialment l'atenció a les persones dependents. Probablement aquest és el problema social més greu que tenim a Catalunya. I atendre'l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després de la salut, l'educació i la seguretat social: l'atenció a les persones dependents. Per això el Govern de la Generalitat està preparant una nova Llei de Serveis Socials de Catalunya, que vol orientar els Serveis Socials cap a la universalització -és molt fàcil de dir i molt difícil de fer-, i que vol assegurar els drets socials a tota la població. - Millorar les condicions d'accés a un habitatge i un entorn digne per a tots els ciutadans. Aquesta és la raó última de la Llei de Barris, un dels projectes més innovadors d'aquest Govern, que només entre 2004 i 2005 abastarà una vintena de barris i municipis. 8 �Aconseguir la cohesió dels barris en un període de forta immigració, és absolutament crucial. És la més important de les coses que podem fer en matèria d'immigració. Apart de parlar d'immigració, de condemnar la immigració o d'enaltir la immigració... En fi, no fem cas de les persones que el que fan, només, és criticar, o dir que no pot ser, o dir que això és fantàstic. No és ni sí ni no, sinó tot el contrari. És arreglar els barris, les escoles, i els centres de salut on això passa; perquè no passa a tots els barris, passa en uns barris determinats. Aconseguir doncs la cohesió dels barris en aquest període és per nosaltres un objectiu absolutament crucial. El cinisme dels qui prediquen contra la immigració sense disposar de mitjans, ni d'interès en el fons, perquè no tenen tampoc interès per aturar-la, és una de les immoralitats polítiques més grans en la nostra societat. Moltes vegades, sembla que no interessi tant la millora dels barris obrers sinó la desafecció d'aquests barris respecte de la resta de la societat, amb les finalitats que sigui. La cohesió dels barris s'obté a través de tres coses: - la millora de les condicions bàsiques de vida familiar: habitatge - de la vida col·lectiva (escoles, espais de cultura i de lleure i centres de salut) - i a través de la seguretat als carrers - Aquesta és també la raó última dels centenars d'aules d'acollida i del reforçament extraordinari del contingent de mestres que han de fer front a la clau de volta de la societat catalana avui i demà: l'educació. - Aquesta és també, finalment, la raó principal de la nostra voluntat d'avançar tant com sigui possible en el temps el desplegament complet dels Mossos d'Esquadra arreu del país. No per batre un record, sinó perquè dia a dia, en els barris dels quals parlo, ens l'estem jugant. A cada visita que he fet durant el 2004 a les diverses comarques i regions del país, tant si ha estat al Vallès com al Garraf, tant si ha estat a l'Anoia com al Gironès, he volgut compartir unes hores als centres educatius, de salut o d'assistència social. També, naturalment, amb les empreses. Aquestes són la clau del progrés. Però escoles, centres socials i sanitaris són la clau de la cohesió. Mai no em cansaré de dir-ho: és per aquí que s'arriba al patriotisme civil. És per aquí. És a partir d'aquí que els ciutadans se senten orgullosos de pertànyer a una determinada comunitat, és a través d'això. Però perquè els ciutadans se sentin orgullosos, hi ha d'haver una ambició col·lectiva de progrés, de justícia social i d'equitat. I Catalunya té les condicions per mantenir i guanyar el repte de la cohesió. Però cal el coratge de plantejar-se les coses tal com són. I això vol dir, avui, que cal revisar alguns conceptes i redefinir alguns paràmetres admesos durant molt de temps. 9 �Un altre exemple: el de les generacions que conviuen a la nostra societat. Avui ja no són tres generacions: avui són quatre, perquè vivim més temps. Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis i de la implicació de cada grup en la societat. El segle XX ens va servir per transformar la concepció d'una societat estructurada en famílies, sobretot en el cas de la classe mitja, on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint cura dels nens i els avis. En el segle XXI hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual l'aprenentatge és cosa d'infants i de joves, el treball cosa d'adults i la jubilació cosa de vellesa. Aquestes fronteres han perdut el seu sentit. Tothom ha de poder aprendre i formar-se al llarg de la vida. Tothom ha de poder participar i aportar riquesa a la societat; grans, adults i joves. Ja sé que quan dic això diran: vostè està parlant com si fos un professor d'Universitat i no com un governant. Però no: m'estic comprometent, i estic comprometent el meu Govern a fer que aquestes preocupacions tant parlades esdevinguin el camp d'actuació de polítiques públiques que permetin, no resoldre, però sí avançar en aquest camí. Per tant, doncs, jo crec que s'han d'acabar els discursos que equiparen el concepte de "gent gran" només amb la viabilitat del sistema de pensions i la de l'atenció socio-sanitària. L'enfocament ha de ser integral. Vivim en una època de competència a nivell global i això comporta una nova manera d'entendre i de viure el lloc de treball. Preguntem als joves: què diuen? Quan arriben als 30, no tan sols ja han tingut més d'una feina -generalment insatisfactòriasinó que la seva expectativa és tenir-ne encara unes quantes més. No era comú en la meva generació, tant si s'era professional com si s'era obrer, no era corrent. Ara és així. I potser, aquestes professions que s'han tingut són ben diferents les unes de les altres. I potser en ciutats diferents, o en altres països. És una situació pitjor? Sí, si només la jutgem segons els paràmetres vàlids fa trenta anys. Però avui el capital dels joves és la seva formació, i nosaltres, com a societat, com a govern, hem d'entendre que el que hem de fer per ajudar-los és justament això, més oportunitats de formació, més excel·lència i més suport a la capacitat emprenedora i al risc. La noció de seguretat ja no és, en aquest terreny del mercat laboral, la que era abans. És tan o més probable que els sous dels joves (quan en tenen) o les seves retribucions per venda de serveis (si és que no són empleats amb Seguretat Social) baixin, com que pugin. I això és un fet nou. Els joves saben que el seu sou pot augmentar o que pot baixar. I han experimentat, estant experimentant, que baixa. Molt sovint. 10 �Hem de continuar donant garanties per facilitar al màxim la presa de decisions de les persones al llarg del seu cicle vital, tant diferent ara de com era fa 25 anys, sense que cap decisió responsable impliqui una penalització excessiva. Per exemple: un jove ha de poder tenir fills, una persona gran ha de trobar maneres de romandre actiu, un adult ha de poder estudiar. Però aquestes garanties ara prenen noves formes, noves dimensions i molta més flexibilitat. Hem de tenir capacitat d'adaptació, de reacció i de prospecció. Hem de fer polítiques més individualitzades i més imaginatives. I tot això en el ben entès que la garantia primera per a què el sistema de benestar sigui factible i sostenible és una economia sòlida i competitiva en el marc europeu, amb les regles del joc que això comporta. És a dir, sense trencar aquestes regles. Se'ns planteja doncs, no només l'adequació de l'Estat de Benestar a les noves demandes i a les noves necessitats socials, sinó també la necessitat d'una reformulació del pacte social, per dir-ho així. Un pacte social i generacional que parteixi de l'adaptació i la reforma per fer sostenible l'Estat del Benestar i que ha d'estar basat en els valors de sempre: progrés, llibertat, seguretat i cohesió, adaptats a la nova situació i amb els significats d'avui. Aquesta és la vertadera ambició per Catalunya. I Catalunya serà la pàtria que volíem que fos, el país que volíem que fos, si avança -no dic si s'aconsegueix tot això- en aquest sentit. I no ho serà si no ho fa. Una Catalunya més innovadora Els catalans tenim, avui, l'oportunitat de transformar el nostre model de competitivitat, esdevenint un dels motors del creixement econòmic de l'Europa ampliada. Podem ser-ho. No ho som per definició, no ho tenim garantit, però podem ser-ho. Aquest és l'objectiu de l'acord que aquesta mateixa setmana hem tancat amb els agents econòmics i socials. Tenim l'oportunitat de planificar un territori més atractiu en els negocis, amb un sistema productiu dinàmic i innovador. Tenim l'oportunitat d'impulsar sectors econòmics i projectes empresarials de serveis avançats a partir de les potencialitats que ja existeixen ara i que són moltes. Tenim l'oportunitat de redescobrir-ne de tradicionals i dotar-los d'un projecte de futur. D'aprofitar la singularitat dels nostres valors culturals i lingüístics amb projectes creatius que identifiquin Catalunya al món. La futura Casa de les Llengües, de la que hauran sentit parlar en els darrers dies potser, serà un exemple paradigmàtic en aquesta direcció. Ara m'hi referiré. Tenim l'oportunitat de desvetllar cada punt de la nostra geografia, pel progrés del conjunt del país. 11 �I finalment, tenim l'oportunitat de fer tot això en un moment força favorable per la nostra economia i a partir d'una estratègia col·lectiva. D'una estratègia definida amb una visió conjunta que inclou els investigadors, que volen aprofitar la seva capacitat per desenvolupar projectes de recerca d'alt nivell. Tots aquests dies ens hi hem abocat. Vàrem tenir l'ocasió ahir, al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i avui també, de parlar de temes molt relacionats amb aquest; de l'avenç en el terreny de la investigació i de la prestació de serveis en el camp de la medicina i en el camp hospitalari, però sobretot en el camp de la recerca. Els nostres hospitals, els parcs de les nostres universitats, en matèria de biomedicina i de medicina en general, són els sectors més punters que tenim. Tenim, doncs, una estratègia que implicarà investigadors, emprenedors, professionals, treballadors i un Govern que posarà tots els mitjans per fer-la efectiva. En primer lloc, amb una aposta decidida per formar, potenciar i per atraure el millor capital humà. Començant pel capital humà que havia marxat, que s'ha estat formant en altres països i que ara retorna perquè veu possibilitats, aquí, de desenvolupar, com hem comprovat aquests dies, les seves capacitats. Però hi ha d'haver més: la millora del nostre capital humà ha d'anar necessàriament acompanyada d'una clara millora del capital científic i tecnològic. I l'any 2005 ha de ser un any de respostes estratègiques en tots aquests àmbits: el Pla de Recerca i d'Innovació de Catalunya 2005-2008 connecta, jo crec que per primer cop de debò, la recerca amb la innovació. Sempre van juntes en la fórmula, però en la pràctica sempre estan separades. Per altra banda, aquest any aprovarem el Pla d'Alfabetització Digital i el Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions. Què pretenen aquests dos plans? Assegurar la disponibilitat dels serveis de telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya, partint de la seva consideració com a infraestructura bàsica. La capacitat transformadora de les comunicacions sobre l'economia del nostre país és i serà extraordinària. El més mal utilitzat dels recursos que tenim és el propi territori i la pròpia població. Si hom té una població comunicada, interconnectada, -la mateixa població, amb els mateixos sabers, la mateixa forma de ser, la mateixa capacitat productiva- ben connectada, té un país molt més ric, molt més capaç, molt més potent i molt més competitiu, que si aquestes comunicacions no hi són. I aquest, que és un país que relativament disposa d'un bon nivell de benestar, és un país relativament mal comunicat. Per raons geogràfiques, i també per raons de desídia històrica en la formulació dels plans de comunicacions. Aquests plans, reitero, pretenen assegurar la disponibilitat de serveis de comunicacions i de telecomunicacions a qualsevol punt del territori de Catalunya. Per la seva importància, la capacitat transformadora de les comunicacions, com he dit, serà extraordinària. 12 �Com ho serà per la comunitat científica i el sector industrial el supercomputador "Marenostrum", un dels ordinadors més potents del món, que s’instal·la al Campus Nord de la Diagonal, a la UPC. Ahir a la nit, parlant amb el científic català Ramon Carbó-Dorca, ens fèiem creus de les possibilitats de tenir el segon supercomputador més gran d'Europa en aquest campus. Sobretot per a aquells sectors més intensius en coneixement i elevat contingut tecnològic. Per a l'aplicació de models matemàtics complexes en diferents branques científiques. Per exemple: en sectors prioritaris en la nostra estratègia econòmica per la seva elevada capacitat d'innovació i potencial de creixement, com són el biotecnològic i el sector aeronàutic, que ahir subratllàvem amb l'Alcalde Clos en el Parc de Recerca Biomèdica, al costat de l'Hospital del Mar. La formació i consolidació de la bioregió ens ha de convertir en un pol de referència de la biomedicina, caracteritzat pel seu dinamisme econòmic i per la seva excel·lència científica i té l'objectiu d'estimular la creació de 120 empreses biotecnològiques en 10 anys. En els pilars d'aquesta bioregió, Catalunya vol aportar-hi el següent: - La creació d'un Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa. - El treball de l'IMIM dirigit pel Dr. Jordi Camí, en el marc de l'impuls del Parc de Recerca Biomèdica, en connexió amb l'UPF. - El projecte al qual volem que es vinculi el Dr. Joan Massagué, amb qui hem estat parlant en els darrers dies (i que compta amb l'aportació del Dr. Baselga), que situarà Catalunya en el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer al Campus de la UB a Les Corts i a l'Hospital de la Vall d'Hebron, com avui hem pogut comprovar amb l'Alcalde. - Per últim, el supercomputador d'IBM, del qual ja he parlat, en el campus nord de la UPC. La bioregió s'estructurarà en 3 eixos geogràfics i de recerca. El primer, centrat a Barcelona i especialitzat en medicina clínica. El segon, que inclou la corona metropolitana, centrat en la investigació amb transgènics i l'aplicació de la recerca biomèdica a la diabetis. I, finalment, el tercer, que comprèn tota Catalunya, focalitzat a la indústria agroalimentària. D'altra banda, amb més de 50 empreses de primer nivell i una facturació total que arriba als 110 milions d'Euros, Catalunya va guanyant posicions en un altre sector clau: el sector aeronàutic. I els nostres viatges a Toulouse, sovintejats, no són casuals. Responen a aquest interès. Això diu molt de l'alt nivell de competitivitat de les empreses catalanes, que estan implicades ja, més del que la gent es pensa, en la fabricació, per exemple, de l'Airbus, que serà, anava a dir al carrer però no és al carrer, sinó a l'aire, d'aquí a uns dies. Perquè hi ha moltes empreses catalanes que, essent originàries del sector, per exemple, dels components o del control de processos de l'automòbil, han demostrat una capacitat d'adaptació admirable i una visió estratègica cap als nous reptes de futur; i que estan treballant en un altre sector, com és el de l'aeronàutica. Com ho han fet també algunes universitats. La UPC de Terrassa, per exemple, ha començat a formar enginyers aeronàutics. 13 �I també ho farà el Centre Tecnològic per a la Indústria Aeronàutica i l'Espai, al Baix Llobregat, que ha d'esdevenir el veritable motor del sector a tot Catalunya donant suport a les activitats de R+D que s'hi desenvolupen i a la transferència de tecnologia entre el món científic i la indústria aeronàutica catalana, que és fonamental. Hem de trobar espais de complicitat basats en la recerca, el desenvolupament i la innovació, que tinguin com a punta de diamant la universitat i la xarxa de parcs i centres tecnològics, amb un projecte a la mida dels diferents punts de la geografia de Catalunya. Aquest triangle bàsic que hem dit sempre, de la Universitat, l'empresa i el territori -o, si voleu, els governs que representen el territori. Perquè sense aquest triangle no es fa res. Si no hi ha un Alcalde, si no hi ha un Conseller i alhora un empresari, i al mateix temps una Universitat o un departament universitari, o un professor excel·lent... no hi ha cap d'aquests projectes que pugui tirar endavant. Però també hem de desvetllar noves vocacions d’excel·lència aprofitant els nostres valors creatius, artístics i culturals per tal que ens ajudin a consolidar "serveis del coneixement". Un d'aquests projectes, com els deia fa un moment és, sens dubte, la Casa de les Llengües. La Casa de les Llengües va néixer del Fòrum de les Cultures, en una sessió en què un expert gal.lès que viu a Irlanda, si no m'equivoco, o a Irlanda del Nord, va proposar la creació d'un lloc en el món on es conservin els registres de totes les llengües que existeixen avui, i que estan desapareixent, a raó de desenes de llenguatges cada any... La Casa de les Llengües és una d'aquestes iniciatives a les que va dur l'esdeveniment del Fòrum, i que han estat poc valorades però que s'aniran coneixent al llarg del temps. Amb aquests experts mundials -perquè ells ho van demanar i evidentment hi seran - i amb els nostres propis experts. La Casa de les Llengües ha de convertir Catalunya en un centre mundial de referència sobre diversitat lingüística i sobre el multilingüisme. Així, el català esdevindrà causa guanyadora aquí, i també bandera internacional de la diversitat lingüística. Quina millor manera d'acreditar un idioma que convertir-lo en defensor de tots els idiomes que han passat perills. El nostre, diguem-ho així entre cometes, ha triomfat. Encara que passarà dificultats, probablement s'ha salvat. Malgrat que hi ha tècnics que no ho garanteixen, gent que en sap, hem avançat moltíssim en aquest camp, i què millor podem fer que convertir el nostre idioma en el refugi de tots els idiomes, en la bandera de totes les llengües que tenen la possibilitat de desaparèixer. Un altre exemple de noves apostes per l’excel·lència el trobem en el Campus Audiovisual del Districte Tecnològic 22@ a Ca l'Aranyó, que l'Alcalde no només coneix, sinó que ha apadrinat. Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d'existir amb vida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços. En pocs anys, Catalunya pot estar molt més capacitada per competir en l'economia global. Per aconseguir-ho, hem d'unir: - la millora del nostre capital humà i tecnològic, - l'impuls dels sectors estratègics dels que els hi estic parlant, 14 �- i la creació d'un marc institucional que incentivi de forma sostinguda la generació de sinèrgies entre centres de recerca bàsica, empreses innovadores i inversors financers. Aquestes són les diferències bàsiques entre un país que innova i un país que no ho fa -o que simplement s'adapta a les innovacions provinents d'altres indrets com hem fet massa sovint fins ara. Entre un país que va a remolc i sense iniciativa, i un país que esdevé motor; entre un país que només exalta i s'emociona amb les seves derrotes (com tantes vegades ha succeït al nostre país) o que es deleix més per les seves derrotes que no pas per les seves victòries, petites o grans. Aquests han de ser, per tant, els fonaments d'una Catalunya més innovadora: la Catalunya que comencem a projectar cap al futur aquest any 2005. Catalunya no podrà transitar el segle XXI sense tenir en compte un entorn global i una Europa ampliada que ens condiciona cada cop més. I en aquest sentit cal interpretar la nostra voluntat de cercar aliats per desenvolupar una estratègia internacional pròpia. En són bons exemples: el desenvolupament dels Quatre Motors per a Europa, amb els que compartim la voluntat de fer efectiu el principi de subsidiarietat establert a la Constitució Europea -tema no menor, gens menor- i, molt especialment, l'impuls i enfortiment de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. L'Euroregió ha d'esdevenir el pol econòmic més potent del sud d'Europa. De fet ho és, ja ho és, però li hem de donar carta de identitat, probablement, per tal que ho sigui més. La Catalunya dels 7 milions no pot seguir aspirant a ser només la massa crítica suficient per pesar a Espanya. Aquesta estratègia ha estat bona per a una Espanya tancada en si mateixa, com ho va estar al llarg de més d'un segle. Ara, la massa crítica necessària per pesar de veritat, en una Europa integrada i decididament oberta -que ja és el nostre país més gran, que ja és el nostre espai real-, és la que ens donen els 17 milions d'habitants (si hi arribem) del conjunt dels territoris de l'Euroregió. Catalunya no és una illa, ni és un oasi. Tenim molt a guanyar si conformem una Euroregió Universitària potent que aprofiti les sinèrgies i els esforços comuns de la xarxa universitària que ens envolta. O si consolidem un pol potent de serveis de transferència de tecnologia i de gestió de la innovació al sector biomèdic o aeronàutic, tal com deia fa un moment. O si fem del Port de Barcelona un gran catalitzador potencial de l'Euroregió, convertint-lo en el punt neuràlgic de tota la càrrega de sortida d'aquesta regió econòmica. És justament aquesta Europa multipolar i la geografia estratègica de la globalització la que, en essència, dóna sentit a les estratègies de valorització de l'Euroregió o dels Quatre Motors. Com dóna sentit, també, a l'aposta que fem de l'Espanya en xarxa. 15 �Una Catalunya equilibrada Justament és aquesta geografia estratègica de la que els hi parlo, la que demostra que és fonamental disposar d'unes infraestructures de primer nivell. D'unes infraestructures que siguin la plataforma cap a la resta del món i cap a l'ample regió europea, i el teixit de connectivitat interior que necessita Catalunya per esdevenir un país dinàmic i equilibrat alhora. 2005 ha de ser també, doncs, l'any dels mapes de la Catalunya en xarxa. Els mapes d'una Catalunya més equilibrada. Començant pels mapes d’infraestructures. El Pla Director d’Infraestructures de Telecomunicacions té un objectiu fonamental: assegurar que els serveis de telecomunicacions s'incloguin en la disponibilitat d’infraestructures bàsiques a tot el territori. Estem realitzant un esforç inversor notori per frenar el deteriorament de la xarxa viària i per donar resposta a les necessitats de mobilitat de ciutadans i d'empreses a tot el territori. El ritme de planificació, d'elaboració de projectes viaris i de dotació pressupostària és el més potent dels darrers quinze anys. El nou Pla d'Autovies de Catalunya que està redactant el Govern, juntament amb els 4 grans eixos viaris que ja hem aprovat (Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d'Aro, Vilanova-Manresa i Reus-Alcover), en són bons exemples. Igualment d'estratègica és la nostra aposta pel Pla d'Inversions 2005-2008 de Ferrocarrils de la Generalitat, que té com a objectiu promoure el transport de mercaderies amb ferrocarril d'ample europeu i millorar les xarxes de rodalies. Punt i a part per a l'Aeroport del Prat. Tractarem de convertir-lo, en capacitat, dimensió, trànsit i eficiència de gestió, en un aeroport transoceànic. Sinó, la major part de les coses que els hi he dit fins ara no serien possibles, probablement. Altrament ens fallaria la clau de volta per a la dimensió i el nivell de la Catalunya i la Barcelona que volem. Per això caldrà participar amb AENA en la seva gestió. Ja ha arribat l'hora, fa 5 anys que ho estem dient. Sens dubte aquest és un objectiu indefugible. Igual com la gestió del port i de les rodalies ferroviàries han de ser compartides per la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments implicats. Amb la millora del front portuari i l'impuls dels Centres Integrals de Mercaderies i la seva connectivitat, Catalunya ha d'esdevenir la gran plataforma logística del Sud d'Europa. Un altre mapa fonamental és el de la xarxa energètica. El nou Pla de l'Energia de Catalunya 2005-2015 ha de permetre assegurar un subministrament de qualitat, eficient i respectuós amb el medi ambient. El pla, a més, fomentarà l'estalvi energètic, impulsarà les energies renovables i recolzarà la R+D+I en aquest sector estratègic pel desenvolupament del nostre país. Com veuen, l'any 2005 és un any de respostes estratègiques en matèria infraestructural. 16 �Però també ha de ser l'any en el que assentem les bases de futur d'una nova concepció de la gestió del territori, que faci efectius els valors de la sostenibilitat, amb una nova política de protecció de l'entorn i del paisatge i una nova política de l'aigua. La protecció de l'entorn és fonamental, en especial en aquells espais sotmesos a una major pressió urbanística i de més valor paisatgístic i natural com la costa o l'Alt Pirineu i l'Aran. La planificació urbanística i la definició d'una xarxa equilibrada d'espais naturals ha de venir acompanyada per una arquitectura coherent amb l'entorn. Per això hem creat la Direcció General del Paisatge. Aquest és el nostre objectiu amb la posada en marxa, també, de l'Observatori del Paisatge i amb l'aprovació de la Llei del Paisatge. L'any 2005 és un any decisiu en la implantació d'una política hidràulica eficaç i sostenible, d'acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva-Marc d'Aigües europea. Es tracta d'una nova forma d'utilitzar un recurs estratègic, que hem començat a fer efectiva amb una inversió de 1.110 milions d'euros que garantiran la qualitat de l'aigua i el seu subministrament equitatiu a tot el territori de Catalunya, conciliant aquest objectiu amb la necessitat de garantir la conservació del nostre entorn natural. El conjunt dels territoris de Catalunya s'han de beneficiar del progrés social i econòmic, perquè és un progrés al que tots contribueixen, d'acord amb les seus recursos i potencialitats. I volem que se sentin forts, amb veu pròpia, fent efectiva la nostra aposta per dotar els governs locals de Catalunya, els governs de proximitat, amb dels instruments adequats per fer front a les necessitats dels seus ciutadans. El nostre és un model de país que està al servei de l'ambició de totes les terres, pobles i viles de Catalunya i dels seus ciutadans, assegurant la coherència del conjunt Aquest ha de ser, també, l'objectiu del nou Estatut com ho és de la nostra política territorial, de la nova organització territorial i de la llei electoral que presentarem aquest 2005 Permetin-me que, per anar acabant, hi faci referència un moment. La política i la planificació territorial impliquen el dret i la necessitat d'ordenar cadascuna de les terres de Catalunya com un fet viu, amb criteris propis i singulars, i a partir d'una visió de conjunt que vetlli per l'equilibri del país. Això és justament el que estem fent amb l'elaboració dels plans territorials que ordenaran cada regió catalana, les 7 regions, en el context d'un model territorial en malla basat en nuclis urbans compactes, separats per espais verds, però units per una xarxa de comunicacions i per una xarxa de serveis públics eficient. I això és el que farem amb la nova organització territorial que té l'objectiu de relligar l'interès general de Catalunya amb els interessos de cadascun dels seus territoris, i l'interès de cadascuna de les regions catalanes i la seva representació política. La imatge massa simple, massa pobre, de la Catalunya homogènia o de la Catalunya dual, ha estat substituïda per una de molt més interessant i rica, carregada de reivindicacions, però també d’il·lusions i d'esperances, que es mereix un model territorial propi. 17 �Amb els Pirineus i unes terres de l'Ebre més sostenibles, però plenament integrats a la Catalunya en xarxa. Amb una Catalunya central que no pot malbaratar amb discussions sobre protagonismes la possibilitat d'emergir amb potència i ambició, com a contrapès de la regió metropolitana. Amb un Camp de Tarragona, unes Comarques Gironines i unes Terres de Lleida que puguin assolir noves cotes d'innovació a partir d'un projecte de futur propi que, aprofitant tots els seus actius, vetlli per la seva qualitat natural. I amb una Catalunya que, com proclamava l'Alcalde Clos aquesta mateixa setmana, té una gran capital i un gran capital, que es diu Barcelona. Barcelona entesa com un atot de Catalunya. No com una rival xucladora dels altres territoris, sinó com a impulsora. L'Alcalde de Barcelona va demanar, dilluns, que l'Estatut reconegui i estableixi el mecanisme per a la participació dels ajuntaments en quatre polítiques bàsiques: educació primària, habitatge, formació ocupacional i benestar social. No és avui, ni aquí, on correspon donar una resposta que és a les mans de la ponència que elabora l'Estatut. Però suposo que tampoc no fa falta que insisteixi en el meu convenciment respecte de la subsidiarietat i la "devolution", com es diu de vegades. En sóc un convençut. Vull que Barcelona comenci, però que tot Catalunya continuï, en la via de l'assumpció de les competències i els recursos que les ciutats i les viles sabran administrar millor que la nació. No tingueu cap mena de dubte sobre el meu capteniment en aquesta matèria. Hem de fer confiança a les terres del nostre país, a les ciutats i pobles de Catalunya perquè retornant capacitat d'acció i decisió pròpia, donarem llibertat. Ens equivocarem més, possiblement. Hi guanyarem molt, segur. I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris més vius i dinàmics que miraran el futur amb ambició i optimisme. S'han acabat aquelles veus que els reivindicaven retòricament, aquests territoris i els seus drets, mentre que al mateix temps, a la pràctica, els menystenien. I s'ha acabat el rerepaís. Les dues franges interiors, la de l'oest i la del nord, articularan Catalunya amb l'Euroregió formant un conjunt més obert i més cohesions. Ja no hi ha un cul de sac. Els Pirineus ja no són frontera, són porta, són cruïlla. Amb una constel·lació de ciutats que exerciran de centres de serveis, irradiant dinamisme al seu entorn. Tindrem unes regions o vegueries amb personalitat pròpia que convertiran les seves singularitats, les seves vocacions, els seus valors distintius, en noves oportunitats de desenvolupament pel conjunt de Catalunya. 18 �Que formaran part d'un projecte compartit per a tot el país, per a tota Catalunya. Ni vella, ni nova: la Catalunya en xarxa, una Catalunya més equilibrada. Síntesi i consideració final: de l'orgull a l'ambició Els hi he volgut explicar per què considero l'any 2005 un any decisiu i un any de respostes. El 2004 va ser un any de traspàs, de transició, de verificació de l'alternança. Vam prendre nota de l'estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les seves disponibilitats. El 2005 serà l'any en què es posarà de manifest la voluntat política i social d'endreçar el país per a dur-lo a una més alta cota de civilitat. Tenim l'oportunitat -i amb ella, l'obligació- de proposar còm volem que sigui Catalunya d'aquí a vint-i-cinc anys. I ho farem. Tenim la possibilitat d'avançar realment en la direcció de la proposta. Tenim els mitjans econòmics, tenim els medis polítics, tenim les estratègies tècniques, tenim, crec també, les sinèrgies socials que calen per avançar en aquest objectiu. Per això hem decidit reordenar les institucions per a fer-ne instruments més útils al servei dels ciutadans de Catalunya. Ho farem amb l'Estatut, ho farem amb l'organització territorial, i ho farem amb la llei electoral. Però aquestes tres no són les coses més importants. El més important és que Catalunya, avui, està en condicions de mirar endavant. No te perquè mirar més enrere, no té perquè obsessionar-se amb el passat, sinó amb el futur. I ha de ser conscient de que conquerir el futur no depèn només de la reivindicació d'un passat. Depèn de que siguem innovadors, de que siguem atrevits i al mateix temps prudents. No córrer riscos innecessaris, però córrer riscos perquè altrament, els països, com les persones, no avancen. Tenim els mitjans per fer-ho, tenim el Govern disposat, tenim una Coalició de Govern sòlida i tenim una majoria parlamentària com no hi havia hagut en els darrers mandats. Res no impedeix que aquest sigui l'any, no només de l'Estatut -del qual avui no he volgut parlar, o no massa-, sinó també l'any de l'avenç econòmic, polític i social de la Catalunya del carrer, de la Catalunya de cada dia. Dels Barris i de les persones que, a última hora, són els qui han de decidir si, sí o no, aquest país és, arribarà a ser, tant bell, tant bonic, tant potent, tant digne i tant respectat com sempre l'hem volgut, dintre de la tradició del catalanisme polític. Moltes gràcies. 19 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1672 Title A name given to the resource Catalunya 2005: un any de respostes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera. Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Benestar Social Acció política Territoris Model social Govern Legislació Política Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-01-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/191/20050126.pdf 8051f6a4759c860239b81f723bfa02d5 PDF Text Text Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía (castellà) Madrid | 26/01/2005 Introducción 1.- Qué pretende Catalunya 2.- Como quiere conseguirlo 3.- Qué incidencia en el conjunto de España 4.- Igualdad y diferencia 5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales Introducción El próximo 20 de febrero los ciudadanos españoles están convocados a manifestar su opinión sobre la Constitución europea. Con el referéndum europeo se inicia un ciclo de reformas institucionales que abarcará algunos Estatutos de Autonomía y a la propia Constitución española. Tenemos así la oportunidad de pensar globalmente nuestra arquitectura institucional y los flujos de relaciones que se establecen en su interior. Tenemos ante nosotros la apasionante tarea de intentar hacer compatible la unidad política y económica de Europa con su propia pluralidad política y cultural. Como nos ha recordado recientemente el profesor Daniel Innerarity, ante este reto son de dudosa utilidad las categorías nacionales que nos llevan más a definiciones negativas que a construcciones creativas y útiles para gestionar la pluralidad. La gestión de lo plural rechaza la idea de poder como imposición y demanda una concepción del poder como negociación. Y con ello nos acerca a una noción compleja de la soberanía. Los españoles no partimos de cero. Al contrario: hemos adquirido una buena experiencia con la puesta en marcha y el funcionamiento del Estado autonómico. Nos toca ahora sacar las consecuencias de la experiencia adquirida, afrontar las cuestiones que no fue posible abordar hace 25 años y, finalmente, encajar nuestro Estado compuesto en la nueva Europa constitucionalizada. Sobre este telón de fondo me propongo en el día de hoy darles noticia de cuáles son las aspiraciones de Catalunya, qué reformas institucionales propone y cómo pretende alcanzarlas. El objetivo, método y alcance de las reformas institucionales que propone Catalunya 1.- ¿Qué pretende Catalunya? Catalunya, a lo largo de los últimos 100 años ha creado, ha recreado, trabajosamente un sujeto político. Y ese sujeto político quiere simplemente vivir, crecer y relacionarse, 1 �teniendo en cuenta un contexto español y europeo caracterizado por la pluralidad y la interdependencia. Sé que estas palabras pueden ofender a unos, sorprender a otros e inquietar a muchos. No se precipiten. La discusión sobre el "yo", sobre el "nosotros", sobre el sujeto de la oración no es tan importante como la del verbo, y el verbo es unir, no es separar; el verbo es tejer, no cortar. El verbo hoy es, primero, respetar, respetarse, y a continuación unirse y trabajar juntos en el mundo abierto, incierto y apasionante que se abre ante nuestros ojos. La sociedad catalana quiere disponer del máximo poder de decisión para gestionar sus propios intereses, especialmente en aquellas materias que determinan directamente la calidad de vida de sus ciudadanos. Ello supone la capacidad de intervenir -directa o indirectamente- en la mayoría de las decisiones políticas que afectan a sus derechos y a sus intereses. Esta aspiración de Catalunya ha sido satisfecha en parte por el vigente Estatuto de Autonomía. Pero transcurridos veinticinco años, es hora de hacer balance y de recuperar las cuestiones pendientes. El Estado autonómico surgido de la Constitución de 1978 no ha resuelto satisfactoriamente el reconocimiento pleno de la singularidad nacional catalana. Ni tampoco el ejercicio efectivo y pleno de la autonomía política mediante el respeto al dualismo competencial, las competencias exclusivas, la autonomía financiera y la responsabilidad fiscal. Se plantea pues la reforma del Estatuto para colmar estas insuficiencias, es decir para conseguir una real y más efectiva autonomía política que cumpla cuatro condiciones: 1. El reconocimiento de un espacio político con las instituciones propias de autogobierno. 2. La garantía del dualismo competencial entre el Estado y las instituciones de gobierno de la autonomía. 3. La real, suficiente y efectiva autonomía financiera. 4. La existencia de una institución verdaderamente neutral para dirimir y resolver los conflictos de competencias entre las instituciones generales del Estadi y las autonómicas. Vamos a hacer un nuevo Estatut que -en primer lugar- clarifique y refuerce las competencias de la Generalitat y fije de manera incuestionable las bases de un sistema de financiación que corrija el desequilibrio contrario a Catalunya. Queremos pagar en proporción a nuestra renta (19%) y recibir en función de nuestra población (16%). Ni más, ni menos. Pero -en segundo lugar- también queremos un nuevo Estatut para mejorar nuestras instituciones de autogobierno. - Con una organización territorial que suponga una descentralización de muchas competencias en los ayuntamientos. - Con una nueva relación con el gobierno local, hecha de lealtad, subsidiariedad, y estrategias compartidas y no enfrentadas. - Con un nuevo compromiso con la transparencia: el Estatut será una apuesta para una democracia de mayor calidad y con más control social de las instituciones públicas. - Con una administración de Justicia más próxima y, por lo tanto, más eficaz. - Con un nuevo compromiso con la ciudadanía: un Estatut vertebrado alrededor de los valores cívicos y de la participación de la sociedad civil. 2 �En este sentido el sujeto político no es, simplemente, que sea otro, es que es distinto. No es que antes el sujeto político fuese España y ahora sea Catalunya - y el resto del mundo sigue igual. Y ahora hay unas relaciones, unas realidades, unas redes mundiales, en las cuales operan los estados, y no sólo los estados, también las multinacionales, las nacionalidades no estatales y las grandes ONG´S. Hoy mismo se reunen en Davos las "multis" y en Porto Alegre las "onguis". En Barcelona se reunieron en 2004 las culturas y quizás en el futuro haya que hacer un foro anual de las culturas. En tercer lugar, queremos un Estatut que reafirme nuestra voluntad de ser considerados como Estado y que renueve el pacto de solidaridad y amistad de Catalunya con todos los pueblos de España. (Insisto una vez más: cuando, en un contexto como este digo "Estado", me estoy refiriendo a "Es-ta-do- es-pa-ñol). En este sentido el nuevo Estatut de Catalunya será una contribución decisiva para hacer efectivos los principios inspiradores del pacto constitucional de 1978. Es decir, para tener un Estado que reconozca efectivamente su pluralidad nacional y su diversidad cultural y lingüística. El Estatut deberá contemplar cuestiones como: - nuestra presencia en el Senado, - la atribución de funciones de casación ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, - la participación de la Generalitat en la designación de los miembros de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucional y el Consejo General del Poder Judicial-, - la transferencia de funciones ejecutivas de la Administración del Estado a la Generalitat, - el reconocimiento, protección e impulso de la lengua y la cultura catalanas por parte del Estado español, como se está empezando a hacer ya. Y, finalmente, tendremos un Estatut que regulará las relaciones de la Generalitat con la Unión Europea. Que asegurará nuestra participación en la formación de las posiciones del Estado y nuestra presencia en las instituciones y organismos europeos cuando se traten cuestiones del interés de Catalunya. 2.- ¿Cómo espera conseguirlo?: La vía catalana Mediante la reforma del Estatuto de Catalunya de 1979, siguiendo las normas y procedimientos que la Constitución y el vigente Estatuto establecen. Ni más. Ni menos. Esta reforma está siendo elaborada por una ponencia parlamentaria conjunta en la que participan todos los grupos de la cámara catalana, incluido el Partido Popular de Catalunya. Es decir, el proyecto de nuevo Estatuto no será el proyecto de una parte ni de una persona. La reforma para ser aprobada deberá contar con el apoyo como mínimo de una mayoría de dos tercios del Parlament, lo que obliga a un amplio consenso entre las fuerzas políticas catalanas. 3 �No entiendo como hay comunidades en que esto no es así. Deberían aprender del Québec, que pone límites sensatos a la pura matemática. Para que quede más claro aún si cabe: en Catalunya no se puede imponer un nuevo Estatuto por la mayoría parlamentaria, es necesario el concurso de la oposición. Para ratificar y reforzar este compromiso de consenso de forma solemne, todos los líderes de los grupos parlamentarios catalanes nos reunimos en la localidad de Miravet -a orillas del Ebro- el pasado mes de noviembre. Nacía así lo que se ha dado en llamar espíritu de Miravet que quiere impregnar todo el proceso de reforma estatutaria. Esta voluntad de acuerdo se fundamenta en el objetivo compartido -con todos los matices que se quiera- de mejorar el Autogobierno de Catalunya. Este objetivo se centra hoy en la reforma del Estatut actual. El Estatut como instrumento de concordia y como instrumento de progreso y de justicia. Además del propósito de obtener el máximo consenso posible, otra preocupación preside la reforma: la de asegurar su plena constitucionalidad. Para conseguirlo la ponencia parlamentaria trabaja a partir de los textos que elabora el "Institut d'Estudis Autonòmics" (el instrumento de estudio e investigación en materia autonómica del que dispone el Gobierno de Catalunya), presidido por el prestigioso constitucionalista Carles Viver Pi-Sunyer (exvicepresidente del Tribunal Constitucional). Estoy firmemente convencido de que una propuesta de reforma del Estatuto de Catalunya en el marco de la Constitución española y con un apoyo parlamentario tan amplio no puede sino tener una acogida positiva y favorable en las Cortes Generales. Es verdad que nuestra propuesta es un reto. Un reto para todos. Para ustedes y para nosotros. Pero no es un órdago. Ténganlo por seguro. 3.- ¿Qué incidencia pretende tener en el conjunto de España? Somos conscientes de que la reforma de Estatut de Catalunya influirá en la modificación del resto de Estatutos. En este sentido quiero subrayar el carácter de pacto con el Estado español que tiene el Estatut de Autonomía de Catalunya. Por eso la propuesta catalana pretende, de forma simultánea, en primer lugar la afirmación de la identidad y del autogobierno de Catalunya y su reconocimiento por el Estado español, y en segundo lugar el reconocimiento del carácter plural de España y la organización federal del Estado español. Se trata de articular un Estado compuesto en el que el reconocimiento de la identidades nacionales y de las singularidades lingüísticas y culturales no equivalga a privilegios, es decir, no sea o involuntariamente entendido como un privilegio, o voluntariamente presentado como si lo fuera. Aquí nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la pluralidad española. 4 �El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España plural. La existencia de sistemas de comunicación propios de cada comunidad, de la que Catalunya es un buen ejemplo, no compensa el déficit evidente del sistema actual: La España plural, la periferia política e institucional, el estado periférico por así decirlo, no es sujeto informativo de los medios de la capital. O no lo es en medida suficiente. Excepto para ser tratados como sujeto de polémica, de discrepancia cuando no como anomalía. Así, estarán ustedes conmigo que la pedagogía de la España plural se hace difícil. Desde aquí, animo a los empresarios más emprendedores de este sector para que den respuesta a este déficit del sistema de comunicación. Consciente de esta dificultad vuelvo a reiterar las ideas básicas de la propuesta de la España plural. Siendo cierto como lo es que el Estado autonómico ha dado un rendimiento extraordinario en términos de descentralización política (hoy en España, según el ministro Solbes, el centro gasta el 30, las autonomías el 50 y los municipios el 20), también es evidente que con el paso del tiempo han aflorado sus límites y sus insuficiencias. La Constitución española que ha hecho posible la España autonómica debe ahora reconocer la nueva realidad surgida a su amparo. Como bien dice Francisco Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España". Ha sido Rubio Llorente -que no es precisamente un izquierdista y un socialista-, y que da la casualidad que es presidente del Consejo de Estado, quien ha propuesto la fórmula de "Comunidades nacionales" en referencia a Catalunya, el País Vasco y Galicia (y "la foral de Navarra", añade). Es una fórmula discutible, como todas, pero interesante. Espero que modifique y cualifique el artículo 2 de la C.E. 4.- Igualdad y diferencia La España plural que proponemos es una España que reconoce y respeta la diferencia y que, por tanto, articula de formas diversas las realidades que son diversas. Entiendo que en el '78 la esencia del pacto constitucional consistió en que Catalunya y el País Vasco renunciaran a ejercer el derecho de autodeterminación a cambio de obtener un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que se había conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Ahora, el núcleo del pacto constitucional renovado debería consistir en que las nacionalidades históricas acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, al mismo tiempo que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas prácticas y simbólicas de los hechos diferenciales. 5 �Quiero disipar un malentendido: el que opone igualdad a diversidad. Esta oposición constituye una seria confusión. Es un error, porque lo contrario de la diversidad no es la igualdad sino la uniformidad. Y a la uniformidad sí que me opongo. De la misma forma que lo contrario de la igualdad es la desigualdad y el privilegio. Yo reclamo para Cataluña una España basada en la aceptación de la diversidad y no en la desigualdad ni en los privilegios. Igualdad es partir de unos mismos derechos y competencias. Porque la igualdad de derechos es precisamente la garantía de la diversidad. ¿O no sucede también así entre las personas, entre las que es precisamente la igualdad de derechos la garantía de nuestra libertad, para ejercerla cada uno según sus preferencias, y por tanto para acabar dando lugar a la diversidad? Este es el modelo en el que creo, un modelo basado en la igualdad y en la libertad, que son el origen de la diversidad. Observen ustedes, por ejemplo, los Estados Unidos, y no encontrarán mayor diversidad que la que existe entre sus Estados: en los impuestos, el sistema educativo, la organización local, incluso en cuestiones como la existencia de la pena de muerte. Y ello es posible a partir de un marco, el de la Constitución, que es igual para todos. Por eso, cuando alguien utiliza la igualdad para oponerla a la diversidad, no tengo más remedio que negarlo rotundamente. Y advertir que no se utilice la igualdad para negar la diversidad, la libertad y la autonomía, sin las cuales no tendrían sentido ni el Estado de las autonomías ni la Constitución. 5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales Obviamente, transformar el Estado español en un verdadero Estado compuesto no se acaba con la reforma constitucional. Exige una revisión a fondo del sistema del financiación que fije un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia. Como exige también la adecuación del sistema judicial al Estado autonómico. Y una política cultural y lingüística del Estado al servicio de todas sus lenguas y culturas. Y que la composición de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucionalreflejen la complejidad de la nuestra organización política. Y una profunda transmutación de la organización y de las funciones de la Administración del Estado. Son reformas institucionales a las que deberían añadirse las transformaciones económicas y territoriales, inherentes a una concepción del territorio español que supere la visión centralista y radial por una nueva visión de España en red. Permítanme que me detenga un momento en esta cuestión. 6 �No vale sólo con cambiar el mapa político, también hay que cambiar los mapas físicos; para que se adecuen a la realidad del país. En definitiva: hay que pasar de una España entendida como una gran área metropolitana de Madrid, a una España concebida como una red. España es una web, como diría un castizo de hoy En la práctica, esto supone -sobretodo- un cambio en la concepción de las infraestructuras; a ello me referiré al final. Pero no únicamente hablo de infraestructuras cuando me refiero a la España en red. Hablo, por ejemplo, de la descentralización de los organismos reguladores. El traslado de la sede de la CMT a Barcelona que se hará efectivo este año 2005 o, en otra dimensión distinta, también sería un buen ejemplo el traslado de la sede de la Conselleria de Agricultura de Barcelona a Lleida. Entendámonos, una España en red no significa en absoluto una reclamación de Barcelona en pugna con Madrid. (Menos mal que hay pugna, sinó, que tedio! Pero no es eso). Una España en red significa la adecuación de las estructuras económicas a criterios de eficiencia, de demanda potencial, de complementariedades y de masas críticas existentes que necesitan respuesta, dentro del nuevo contexto europeo. Se habla de segunda transición y, en este marco, se podría hablar de 'segunda modernización'. El impulso a la sociedad de la información responde a una concepción en red por definición. El impulso a la Euroregión lo mismo. El cambio en nuestro modelo de productividad lo mismo. De todo ello les hablaba el Ministro Montilla en este mismo Foro. Y esto es también la España en red. El caso más obvio es el de las infraestructuras. Las infraestructuras deben ser pensadas y gestionadas en tanto que una cuestión global, sin exterior, y, por tanto, desde el diálogo, la coordinación y la corresponsabilidad entre territorios e instituciones. Por este motivo, defendemos la dotación de una estructura mallada que complemente y palie la radialidad de las redes de transporte, y el funcionamiento en red de las infraestructuras básicas. En el caso del ferrocarril, estamos viviendo un momento histórico con la entrada en vigor de la Ley del Sector Ferroviario, que representa un nuevo modelo de gestión y una nueva política de transportes que lo hace posible. Catalunya ha manifestado su deseo de co-gestionar las Cercanías. Hay razones para ello: la existencia de una red propia de la Generalitat o las limitaciones históricas de la red de Metro de Barcelona. Pero lo cierto es que considero que la co-gestión de las cercanías deberían solicitarla, aún sin tener red propia, comunidades como Andalucía o la Valenciana. Vertebrar territorialmente España requiere acuerdos básicos y permanentes, consensos generadores de actividad y esperanza en las instituciones. 7 �Pero, sobre todo, es esencial definir una geografía deseable del territorio que sea adecuada a las nuevas dinámicas económicas y sociales. En definitiva, se trata de la plena y coherente adecuación del Estado autonómico a la pluralidad y la diversidad de sus territorios: - instituciones (Senado, TC, Conferencia Presidentes, sistema judicial...), - políticas (cultura, lengua...), - financiación... - así como de la potenciación de la España en red en una Europa en red. Bien, lo dejo aquí por ahora. Espero que entre sus preguntas y mis respuestas podamos enriquecer, con el debate, lo que aquí les he expuesto. Muchas gracias. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1673 Title A name given to the resource Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Subject The topic of the resource Autonomia Territoris Espanya plural Estatuts Federalisme Finançament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-01-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/192/20050216.pdf 973b7dd368f8e398e1bb1bf5cf049180 PDF Text Text Signatura de l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana Palau de la Generalitat. Barcelona | 16/02/2005 Senyores i senyors, Voldria començar la meva intervenció amb unes paraules de record cap a una persona que va patir ahir, aquí al costat mateix, una insuficiència malauradament irreversible. Em refereixo al Doctor i Conseller Laporte. No ens podem sostreure, els qui varem ser-hi, de l'impacte que la seva mort ens va produir. No pel lloc on era, sinó pel dramatisme de la situació. El Conseller Laporte representa molt bé a tota una generació de catalans que van viure el pitjor que li pot tocar a una generació: dues guerres i una dictadura, des del 1936 fins a pràcticament les acaballes dels anys 60. Dic les acaballes perquè llavors ja es veia venir que les coses canviarien, i és ben cert que l'economia havia començat ja a canviar. Deixin-me també dedicar unes paraules d'agraïment a tots vostès, per la seva presència i per la paciència d'haver escoltat tants discursos. Tanmateix, crec que és un preu baix a pagar per l'existència d'un acord que ens honora a tots. El primer agraïment que vull fer és a la presència de les universitats; veig que la majoria hi són. Per tant, estic molt agraït als senyors rectors. També vull transmetre, com a President, un missatge d'agraïment i de satisfacció pel treball que han fet, que és un treball difícil. No sé si això queda prou reflectit en les paraules que han expressat; alguns n'han parlat, d'aquestes dificultats, i m'ho crec absolutament. L'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana expressa de manera ben gràfica -tant per la seva forma com pel seu contingut- una ambició compartida. Tots estem per una Catalunya potent, per una Catalunya segura; segura de les seves possibilitats, que pot i vol ser entesa més enllà, que vol i pot ser entesa en una Espanya plural i en una Europa avui més gran que mai i més diversa que mai. Una Catalunya que vol, en aquests àmbits, comptar i decidir. El procés que vostès han seguit, per arribar a aquest Acord que avui hem signat, indica el mètode que ens farà triomfar com a país. És un bon mètode, que vostès han aplicat bé i que ens serveix a tots: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i passió col·lectiva. Com que ja s'ha dit tot sobre l'Acord permetin-me que faci un parell de reflexions que no puc deixar de formular davant d'un públic tan representatiu i influent. En aquests dies en que vivim sota l'impacte de l'accident del Carmel, crec que és especialment important donar-li a aquest Acord la importància estratègica i de futur que té. Un país són moltes coses alhora, són molts drames i moltes alegries, moltes tristeses i tantes il·lusions; i el Govern ha d'estar a totes i cadascuna d'aquestes situacions. Però sempre amb la mateixa motivació, que és la de procurar -i evidentment aconseguir- el màxim benestar de tots els ciutadans i ciutadanes. Els d'avui i els de demà. I penso que el que vostès estan fent té una perspectiva de futur evident. Com ja saben, durant aquests dies la preocupació principal del conjunt del Govern i, molt especialment, del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques s'ha centrat en l'accident produït en el túnel de maniobra de la prolongació de la Línia 5 del Metro de Barcelona, al Barri del Carmel. El Govern ha actuat establint, des del primer moment, un ordre de prioritats que no s'ha alterat en cap cas: les persones primer, els béns després i, finalment, 1 �l'obra que s'estava executant. Per atendre a aquestes prioritats, hi han estat implicats, a més del Conseller Nadal i sota la coordinació del Conseller en Cap, les conselleries de: Interior, de Benestar i Família, de Salut i de Medi Ambient i Habitatge. Des del moment de l'accident, hi ha hagut una molt estreta col·laboració i coordinació d'actuacions amb l'Ajuntament de Barcelona, a qui pertoca -en virtut del principi de subsidiarietat, que ja sabeu que és un principi en el qual creiem en aquesta casa- la relació directa amb el Barri i els seus habitants. I l'Ajuntament ho ha fet, a la meva manera de veure, de forma absolutament encomiable. A dia d'avui, tots confiem que el camí de la normalització s'ha iniciat. I paral·lelament, s'està duent a terme una investigació -evidentment que sí!- que acabarà amb la presa de decisions necessàries per determinar responsabilitats respecte de les causes i raons primeres i últimes- de l'accident. Estem compromesos amb l'obligació ineludible d'explicar què ha succeït, perquè ha succeït, qui n'ha estat el responsable o els responsables, quines conseqüències se'n deriven i com es retorna novament, al barri i a la zona, la tranquil·litat perduda; amb un projecte de reforma i de millora que sigui potent i indiscutible. D'alguna forma, indirectament, d'això en parla també l'Acord d'avui: del dèficit d'infraestructures de Catalunya. Es posa d'evidència que encara ens falta molt; tant d'infraestructures com d'inversió, d'inversió important. Aquest dèficit afecta a tot el país; també a la ciutat de Barcelona i també a aquells barris que, després de 30 anys de lluita per tenir unes comunicacions dignes, ara han de patir aquest malson que tots esperem poder oblidar ben aviat. Catalunya reclama, perquè ho necessita, inversions potents en la seva xarxa de comunicacions viàries, ferroviàries i de telecomunicacions. Però alhora el Govern té una responsabilitat: assegurar i garantir que aquestes inversions es fan correctament. Des del disseny del traçat a l'execució, passant per la tramitació administrativa, la dotació pressupostària, l'impacte ambiental i el control tècnic. La Catalunya del 2005 -torno una mica a la raó inicial d'aquesta reunió- i evidentment la del 2010, necessita els projectes dels que hem estat parlant aquí. Però no a qualsevol preu; els necessitem, però ben fets. La competitivitat del país requereix empenta, la tenim. Requereix projectes, els tenim. I requereix decisió política, social, sindical i empresarial, que la tenim. I ara, deixin-me dir unes paraules sobre dos temes que també són del dia i que no voldria perdre l'oportunitat de comentar. Balances fiscals; perquè té a veure amb el que dèiem, té a veure amb les infraestructures però també amb el servei. Com vostès saben, compartim el Govern entre diverses forces polítiques. Uns creiem que Espanya té solució i que estem més a prop que mai d'aconseguir-la, encara que no sigui gens senzill; altres forces polítiques són més escèptiques respecte a aquest tema. Però en una cosa sí que estem d'acord: hem d'acabar amb la indefinició d'anys passats i amb la política que alguns van anomenar, crec que desafortunadament, de peix al cove. No ha donat bons resultats: no tenim infraestructures suficients i ni tant sols hem posat en qüestió el mapa radial d'Espanya. I això és crucial fer-ho. Hem acceptat responsabilitats molt serioses en Sanitat, en Educació i en Seguretat sense els recursos corresponents i, al damunt, tenim a la resta d'Espanya si més no desconfiada. És a dir; nosaltres ens en sentim creditors, però els deutors desconfien del creditor, la qual cosa és realment paradoxal i una mica inusitada, ben mirat. No sé qui hauria de desconfiar de qui, però ens trobem en aquesta situació. I els mitjans de comunicació, lògicament molt 2 �poderosos al centre d'Espanya, posen de relleu aquesta contradicció d'una forma a vegades molt sorprenent. Sobre la necessitat d'afegir la balança comercial a les balances fiscals, de la que se'ns ha parlat ja alguna vegada des del centre d'Espanya, haig de dir; que això era cert abans, però que -com ha reiterat el nostre Conseller d'Economia i Finances- ha deixat de ser-ho des del 1986. Ha deixat de ser del tot cert, almenys des del moment que varem entrar a la Unió Europea, i des que tots els països de la Unió van ser capaços de competir amb nosaltres pels mercats teòricament nostres, o captius de la nostra indústria. Des que ens varem obrir a Europa, això va deixar de ser així. La nostra pertinença a la Unió Europea té altres conseqüències. Necessitem col·laborar, i no nosaltres sols, en el dibuix d'una Euroregió que disposa, a Toulouse, de la planta aeronàutica més important del món, i a l'Aragó, per posar un altre exemple, d'una capacitat logística d'espai que no tenim. Tornant a les balances. Opacitat no, però falses solucions tampoc. Basar estrictament les solucions dels nostres problemes econòmics en la reducció del nostre dèficit fiscal, tampoc. Nosaltres solucionarem, hem de solucionar, el nostre dèficit fiscal, però no pensem que aquest sigui l'únic problema o que la seva solució sigui la font de totes les solucions. És una solució, però en necessitem d'altres. Estic d'acord, ho he estat sempre, amb la idea que no n'hi ha prou amb una fórmula basca per a Catalunya. Catalunya és massa gran. És la primera comunitat autònoma del país en termes econòmics. Per tant doncs, o bé convencem als espanyols de que hi ha fórmules financeres equitatives i solidàries -totes dues coses alhora: equitatives vol dir justes per a nosaltres i solidàries pels demés- o no ens en sortirem. I jo estic segur que ens en sortirem. Sabeu per què? Perquè estem en una Europa i en un món condemnats a trobar fórmules exactament d'aquest estil, o tampoc no tindran sortida. Estem en una Europa i un món que necessiten, al mateix temps, ser solidaris i exigir equitat. Divendres passat, dia 11, el President Chirac ens deia, a Zapatero, a l'Alcade Clos i a mi mateix, que l'arribada de milions d'africans al sud d'Europa serà cada cop més imparable si no invertim el sentit del seu subdesenvolupament endogen. El President Chirac i el President Zapatero proposaran una fórmula senzilla, la taxa internacional d'un dòlar per bitllet d'avió, per invertir preferentment en el Magreb i en l'Àfrica subsahariana. Tot això ho dic aquí perquè és perfectament coherent amb el nostre Acord estratègic. Es tracta de substituir la idea de tancar-se a la competència primària dels països pobres mitjançant preus baixos- per la idea contrària d'invertir-hi i assegurar dues coses: el seu creixement econòmic i l'expansió natural de les nostres empreses d'allà. D'això n'hem parlat moltes vegades amb el President de la Cambra; i ell ha estat un protagonista, un artífex d'aquesta feina al Magreb. Els sindicats catalans ho han entès perfectament, això. Les rondes de Doha i Ginebra, presidides pel Ministre brasiler d'Economia, van en el mateix sentit: obrir els nostres mercats primaris als productes dels països més pobres i obrir els seus mercats industrials als nostres productes i a les nostres inversions. Per cert, el Congrés del Món Rural, que es va posar en marxa divendres passat a Poblet, afavorirà evidentment la instal·lació d'indústria Catalunya endins. Perquè no es tracta solament de portar empreses fora, es tracta també de portar empreses Catalunya endins; afavorir una indústria que s’instal·li endins, i una agricultura capitalitzada, moderna i compatible amb el nou escenari internacional. 3 �Això és bàsicament el que els hi volia dir. Però si m'ho permeten, encara voldria afegir-hi dues coses. El contacte amb Chirac i Zapatero també va servir també per posar sobre les taules els temes transfronterers. Quins temes? Primer: els cent quilòmetres i escaig -són els únics que falten!- entre Narbona i Perpinyà per completar la línia d'alta velocitat planificada des d'Estocolm fins a Sevilla. Segon: la línia THT d'alta tensió elèctrica Baixas-Bescanó -que necessitem com el pa que mengem- que s'està intentant desencallar. Tercer, la connexió respectuosa entre el Cadí i Puymorens. Nosaltres hem fet un túnel, el del Cadí, de peatge per cert; França ha fet el Túnel de Puymorens, però manca la connexió entre tots dos. Més greu encara, des de la sortida de Puymorens fins a Toulouse la carretera avança a cinc quilòmetres per any, per dir-ho ràpid. I per últim, el túnel de baixa cota de l'Aragó. En general, tot això ha de servir per a la potenciació d'aquesta Euroregió de 15 milions d'habitants de la qual els hi parlava. Dir això al President de la República francesa és una mica fort, tenint en compte que França ja va resoldre a finals del segle XVIII el seu problema polític i la seva cohesió en termes d'unitat nacional -però d'una República reeixida en tant que tal. Mentre que nosaltres, com vostès saben perfectament, hem trigat un segle i mig més en començar a pensar que tal vegada podríem crear, com estem creant ara, un model polític defensable. Per últim, deixin-me dir unes paraules sobre la Constitució europea. El 'no', el secessionisme que he sentit expressar en alguns, no és ni pot ser la consigna dels partidaris de la Constitució europea. En el nostre Govern hi ha posicions diverses sobre aquest punt i, evidentment, això ha condicionat la meva participació en la campanya. Vull dir clarament que no es pot basar la crítica de la Constitució europea en els efectes negatius que pugui tenir sobre els desitjos de qualsevol poble dels que formen l'Espanya plural o altres països. No és un bon argument. Els que fixen l'objectiu d'un alt nivell d'abstenció, de forma manifesta o de forma vergonyant, no estan a l'alçada del desafiament en el que, ho vulguem o no, estem implicats. I que no és altre que el de definir un espai polític de 450 milions de persones, el més gran que hi ha hagut mai sota una Constitució democràtica comuna, el primer del món en PIB. Això passa en un escenari que, en el segle passat, va patir les guerres més sanguinàries de la història, i que fins a l'any 1989 va estar dividit en dos blocs polítics irreconciliables. Que avui se'ns doni la possibilitat de dir -el que sigui, però dir- alguna cosa sobre una Constitució que s'estableix democràticament sobre aquest món, és una oportunitat que cap ciutadà d'aquest país no hauria de deixar-se perdre. Tinguem-ho ben present. Moltes gràcies. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1674 Title A name given to the resource Signatura de l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Economia Finançament Model social Infraestructures Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-16 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/193/20050302.pdf 545d5c6efde859dc72f38cebdd7add29 PDF Text Text Conferència"Catalunya: puente entre la UE i Mercosur" (castellà) Montevideo. Uruguai | 02/03/2005 Muchas gracias señor alcalde, señor intendente, señor ministro de transportes y obras publicas, señor embajador de España, representantes de Naciones Unidas, de MERCOSUR autoridades, amigas, amigos. Cuantos recuerdos en este momento que no les voy a relatar, y también cuantos proyectos que sí les voy a relatar. Vamos a dejar al pasado dormir un poco aunque seria fácil que nos pusiéramos a recordar juntos algunos de los aquí presentes, otros no están, tantos momentos vividos en común por Barcelona y Montevideo, por Uruguay y Cataluña y España. En todo caso lo que se impone hoy es una reflexión sobre los proyectos, sobre las esperanzas, sobre lo que yo llamaría primeras realidades. La verdad es que tengo que hablarles de los retos en que nos vemos todos sometidos en el nuevo contexto internacional y tengo que hacerlo, por supuesto, desde la visión de Cataluña, esa Cataluña que tiene tantas cosas en común con ustedes. Me contaban ahora de Margarita Xirgu, que es la gran actriz catalana, pero es la gran actriz catalana que se desarrolló en Uruguay porque allí no pudo ser. Este recuerdo sí me lo van a permitir, porque este recuerdo de la Xirgu al lado del río, interpretando "Bodas de Sangre" y los policías, o bomberos como los llamaban ustedes, yéndola a consolar por la muerte de su hijo, después de terminada la obra. Ese es un recuerdo que yo creo que de alguna manera resume de una forma muy viva y muy real lo que es la presencia de una gran actriz nuestra aquí. Las causas de su presencia aquí están en la raíz, yo diría en el corazón, del dramatismo de nuestros países, de Catalunya, de España, de Uruguay. Dramatismo que sólo hoy, sólo ayer más exactamente, se ha empezado a enterrar de alguna forma, y a sustituir por una gran esperanza. Y los que llevamos un tiempo en estas cosas, en la política, sabemos que las esperanzas sólo son esperanzas, y que muchas veces la historia nos hace sudar muchísimo para que las esperanzas se conviertan en realidades. Pero sabemos también una cosa muy cierta, muy clara, que si no hay esperanza, si no hay proyecto, si no hay voluntad, si no hay deseo, si no hay legitimidad, no hay nada, y ustedes tienen voluntad de ser y de legitimidad. Su sociedad, su gobierno, su presidente, el alcalde de Montevideo. Hay un nuevo contexto internacional: qué les voy a contar que no sepan. Todas las naciones del mundo se encuentran hoy, yo diría que inmersas, en un nuevo contexto marcado por fenómenos que han desbordado totalmente los foros académicos y económicos para tener ya efectos en la realidad de nuestras vidas de cada día. Hablamos de globalización, hablamos de cambio tecnológico y ambos conceptos adquieren una dimensión más compleja si tenemos en cuenta la dinámica en que se desenvuelven: por su intensidad y por su extraordinaria velocidad, respectivamente una cosa y otra. Interactúan aquí bloques económicos de países, comunidades de naciones y esos nuevos "actores" emergentes (China, India, y otros países.), cambiando casi frenéticamente los ritmos e imponiendo nuevos retos que habrá que superar, que hay que afrontar y que hay que superar. 1 �Nos hallamos ante escenarios que son comunes a nuestros sistemas productivos y de crecimiento y que modifican sustancialmente, lo que podríamos llamar las condiciones de competitividad. Me gustaría hablarles hoy de la forma en que Catalunya está afrontando esos nuevos fenómenos. Creo que también en Uruguay las respuestas podrán, y van a ser, sin duda muy innovadoras. No sólo por lo que ya he mencionado, la similitud de los desafíos, sino también porque compartimos una parecida visión política. Vamos a llamarle una parecida visión política, íntimamente parecida. Creo que nuestros países comparten esa rebeldía protectora de nuestras más antiguas tradiciones y una vocación de integración y apertura a todas las corrientes mundiales de pensamiento y de cultura. Catalunya hoy está construyendo una euroregión. ¿Qué es una euroregión?, es un conjunto de regiones de comunidades que no respetan las fronteras y se unen para adoptar el tamaño que se necesita tener en el mundo de hoy para ser alguien en un mundo que sea abierto, y cuyos sujetos ya no son las naciones de Estado, son las uniones, son los Estados Unidos, es la Unión Europea, será Mercosur en su momento, esperemos y deseamos, es China, es India, son las grandes asociaciones de antiguas pequeñas naciones, las que se están convirtiendo en sujetos activos de la política y de la economía mundial. Las empresas de esos grandes conjuntos, por vivir en grandes conjuntos en mercados abiertos, tienen la talla y tienen la expertise y el savoir faire que se tiene que tener para ser alguien en el mundo. Las que no viven en esos espacios amplios pueden acceder, pero difícilmente, a esa capacidad y a esa competitividad. En el Uruguay de hoy vemos con optimismo como se afianza el proceso democrático que hace ya 20 años retomó el irreversible camino hacia la libertad. Se inicia una nueva etapa para este gobierno, se inicia una nueva etapa en que este gobierno tendrá que afrontar la necesidad de alianzas con otros gobiernos y hoy hemos constatando, casi físicamente, la importancia de estas alianzas en esta secuencia interminable de encuentros a dos, a tres, entre primeros ministros y presidentes de países del MERCOSUR uniéndose y pactando, como anunció ayer el presidente Tabaré, con cada uno aquello que era más oportuno pactar. Bien, estamos pues en una nueva realidad y en un nuevo escenario, están ustedes en un nuevo escenario, pero también Catalunya está en ese nuevo escenario. Ahora, desde hace poco más de un año y después de que Catalunya tuviera el mismo gobierno durante los 23 años de democracia, por primera vez ha habido un cambio. No llegamos a los 90 años de gobierno colorado antes de que asumieran los blancos hace ya tiempo, pero 23 años en democracia, y en España ha habido muy poca, son muchísimos, son todo prácticamente. Estamos pues, también nosotros, en un momento de interrogación, en un momento crucial de decidir por donde debemos de ir; y lo afrontamos con un gabinete que presido, que es un gobierno catalanista y de izquierdas. En Uruguay, hoy la izquierda asume también esa responsabilidad; pero la izquierda de hoy, aquí y allí, la izquierda de hoy, vencida la ola conservadora, es distinta de la que hace 10, 15 o 20 años hubiéramos podido imaginar. Debe de serlo, debe tomar nota de las cosas que han ocurrido, no puede empezar a gobernar hoy luchando contra los fantasmas de ayer, tiene que tener el lenguaje de hoy, que yo creo que el presidente Tabaré ayer demostró poseer, sin olvidar el pasado, sin dejar el pasado en el desván de los recuerdos. Teniendo muy presente el pasado, pero, sin embargo, proyectando y apuntando hacia adelante, hacia el futuro. En todos estos años pasados, tan dramáticos en muchos sentidos, la realidad nos ha marcado un ritmo y una exigencia que probablemente continuará en ascenso y requerirá que seamos capaces de dar respuestas conjuntas a desafíos cada vez más complicados y, 2 �no nos engañemos, hoy está más demostrado que nunca que competitividad, bienestar y buen gobierno son tres conceptos totalmente indisociables. Déjenme explicarles brevemente como veo la situación en Europa y como la veo en el MERCOSUR. Antes de entrar en materia sobre Europa, déjenme hablarles sobre MERCOSUR. Déjenme decirles que para mi es una especial satisfacción hacer esta reflexión hoy aquí. Tengo una gran satisfacción por hacerlo aquí, en el Salón de los Presidentes del Edificio MERCOSUR de Montevideo, del que tengo tan buenos recuerdos. En esta misma sala, en este mismo edificio, en el año 1998 asistí al cambio de la presidencia semestral de MERCOSUR que pasó de manos del presidente Sanguinetti al presidente Ménem y recuerdo que el presidente Ménem al asumir el cargo dijo: mi compromiso es un pasaporte común y una moneda común. No hubo nada. Ayer hablando con un viejo amigo, Enrique Iglesias, hoy hablando con el ex presidente Sanguinetti y con el presidente argentino Néstor Kirchner, creo que se impone y creo que hay un acuerdo en ello, una reflexión: hablemos menos de vaguedades, de realidades difíciles y construyamos realidades tangibles. Miren ustedes, sin infraestructuras, sin inversiones, sin dinero disponible para ello, sin un mapa claro de lo que se quiere construir y donde, y con eficiencia, con transparencia, para que nadie pueda sospechar que esa es la causa luego de muchos problemas, no se va conseguir nada. Ayer me dijeron que se van a invertir cinco mil millones de dólares en los próximos cinco años en ejes transversales en el continente latinoamericano, y me parece enormemente positivo que se haga, tanto esto como que la transversalidad de norte a sur se potencie. Sin esas infraestructuras, no habrá MERCOSUR, no habrá Latinoamérica, no habrá realidad tangible, física, y propiamente efectiva detrás de las palabras, de los sueños, de los proyectos y de los deseos, y por tanto es enormemente importante que estemos en condiciones de invertir esos cinco mil millones y probablemente muchos más. Miren, estuve en Argelia hace relativamente poco. En Argelia me plantearon lo siguiente: tenemos un problema, tenemos tanto dinero (producto de las fuentes energéticas que existen en aquel país) que nuestro programa de inversiones no lo asumimos, no lo podemos ni atacar, son cincuenta mil millones de euros para los próximos cinco años: ¿Nos pueden ustedes ayudar?.Como pueden ustedes imaginar empalidecí porque ¿Qué podemos hacer? Por eso nosotros queremos crecer, estar con otros, ser más grandes, poder decir que también es nuestra la fábrica de Airbus que está al lado, que está en la euroregión en Toulouse, más allá de una frontera que ahora ya no existe. Por eso ustedes tienen que hacer lo mismo en MERCOSUR. No vamos a poder hacer frente a los retos del mundo que se está moviendo como se está moviendo, si no tenemos primero la talla, y segundo las ideas claras respecto a lo que hay que hacer, y lo primero que hay que hacer es invertir, generar este ente invertible, invertir, endeudarse razonablemente, instar a las instituciones financieras internacionales para que puedan financiar ese crecimiento que es la base del crecimiento económico futuro, del cual van a vivir ellas mismas, en definitiva es en interés del mundo, del mundo entero, que esas cosas se hagan. Y déjenme volver un momento a nuestra situación, a la situación de España, de Cataluña. Como ustedes saben, hace escasamente diez días tuvo lugar en España el referéndum sobre la Constitución Europea. Y quiero decir cuatro palabras sobre ello, para que sepan porqué lo hicimos y como fue. La población española y, en particular, la población catalana, dio un apoyo muy claro a este Tratado constitucional. La participación fue tan alta como pueda ser en los países que se atrevan a preguntarle a la gente sobre una realidad tan lejana todavía. Tan real pero tan lejana en la mente de la gente como es la Unión Europea de 450 millones de habitantes. Piensen ustedes que en España hoy, en Europa hoy, el presupuesto de la Unión Europea se está discutiendo entre los más europeístas, más lanzados, más expansivos, que 3 �proponemos el 1'7 % que permite la Carta fundacional y los más tímidos que están hablando del 1 % del PIB europeo, eso es la Unión Europea. La Unión Europea tiene un gran significado político pero tiene unas realidades tangibles detrás, en forma de servicios, mucho menores que cualquiera de los tres niveles de gobierno inferiores: el Estado, las autonomías y las ciudades, los municipios. En España el gasto público se divide en el 30% para el Estado, sólo el 30%, el 50% de las autonomías, que tiene la sanidad, la educación, la seguridad en algunos casos, como es el caso de Catalunya, la policía en definitiva, y el 20 % para los ayuntamientos que se quedaron al cabo de 25 años en el mismo punto en el que estaban. Porque todo lo que el Estado ha devuelto hacia abajo, hacia la cercanía de la gente, se ha remansado en las autonomías y no ha acabado de transcurrir hacia los ayuntamientos donde yo creo buena parte de los servicios públicos se deben de concentrar. ¿Por qué les digo eso? , porque tienen que entender que una votación cercana al 50% de la población española, o de cualquier otro país que se atreva preguntarle a su población sobre si ratifica o no la nueva Constitución Europea, corre un riesgo muy importante. Y es que la gente tiene la sensación de que Europa es significativa, que Europa es importante en los términos que he hablado hasta ahora, y sin embargo la influencia de Europa en sus vidas diarias, en sus vidas cotidianas es todavía muy reducida. Si todo va bien, cuando concluya este proceso los 450 millones de ciudadanos de Europa se dotaran de un Tratado constitucional, de una Constitución, cosa que nunca fue, hasta ahora siempre ha habido solo tratados. Una Constitución que en su primer artículo reconoce a los individuos como sujetos de una serie de derechos y de libertades, y que habla de crecimiento equilibrado, de promoción de la paz y la justicia social, pero también de la igualdad entre hombres y mujeres. Ustedes lo saben desde el siglo XIX, desde principios del XX tuvieron una Constitución muy avanzada en este sentido, los Batlles de entonces. , la solidaridad entre generaciones, ninguna Constitución del mundo habla todavía de solidaridad entre las generaciones presentes y futuras, y por tanto de la necesidad de no hacer nada que pueda comprometer no sólo nuestra felicidad hoy, sino la felicidad de nuestros nietos, los derechos de los menores, la necesidad de preguntar la opinión incluso de los menores y el derecho a la diversidad. Europa se define a sí misma como un ente político fundado no sólo en la unidad, que también, sino y mucho, en la diversidad, en la diversidad como principio constitutivo. Miren ustedes, una de las grandes batallas de Catalunya es hacer que se reconozca su singularidad, no sólo por España, sino por Europa, y que la Unión Europea reconozca que tiene no sólo 21 idiomas, sino algunos más, entre ellos el catalán que ha arrastrado tras de sí, como es lógico suponer, al eusquera y al gallego. Y el presidente José Luís Rodríguez Zapatero ha tenido el coraje de ir a la Unió Europea y decir, oigan, nosotros somos 4 idiomas, no uno, y piensen ustedes que muchos países que tienen variantes de idiomas comunes con otros, caso de Austria, por ejemplo, o el caso de Bélgica, que podían decir, el austriaco , el belga, no lo piden, y España ha tenido el coraje de ir a Europa y decir nosotros tenemos 4 idiomas, el común, que es lo que nosotros llamamos el castellano en nuestra Constitución y ustedes el español, y las otras lenguas españolas que dice la Constitución española que son el catalán, el gallego y el eusquera. Ayer mismo, el presidente Zapatero en París, pidió en la Asamblea Francesa, cuna de la democracia si la hay en Europa, el apoyo y consiguió el apoyo de la República francesa para el reconocimiento por parte de la Unión Europea de la existencia de un idioma español llamado catalán que es también un idioma europeo. Y tengo que decirlo en honor del coraje del presidente del Gobierno español que ha sido en esto, como también en todo lo demás por otra parte, enormemente consecuente. 4 �De la Unión de Estados hemos pasado a la unión de ciudadanos y de Estados, con toda su diversidad. Esta es la esencia de lo que algunos, como Jeremy Riffkin, han denominado el sueño europeo. Y nosotros queremos pensar que en este momento Europa está en condiciones de construir un proyecto, un sueño, que sea tan potente como el american dream, lo fue hace cien o ciento cincuenta años. Sin ánimo de impartir doctrina euro-céntrica ni erigirme en modelo, no me canso -ni me voy a cansar- de apoyar como político, como ciudadano, una mayor integración europea. Y me adhiero a esa Europa diversa con las palabras que tomo, o con el estilo de oración que tomo, de vuestro presidente que ayer decía: "Festejen uruguayos", que fue para mí la frase cumbre de ese discurso porque le está diciendo a un pueblo algo que tiene que ver no con las ideas ni siquiera con los dineros o con los parámetros de su vida, sino con su vida, con su situación personal, su relación con ese todo que es la nación, ¿no?, y él dijo, ya lo había dicho, "Festejen uruguayos" y yo creo que podemos decir celebremos, celebren uruguayos también, la existencia de una Unión Europea que va a permitir que las contradicciones internas de ese continente que ha dado lugar a tantas guerras y a tantos problemas se vayan disolviendo en una nueva Unión, una Unión constitucional. Salvando las distancias, y vuelvo de Europa a aquí antes de terminar, creo que Uruguay debe entender y definir su papel en el MERCOSUR, un poco al estilo de lo que Catalunya está haciendo en España y España está haciendo en Europa. El gran proyecto de Mariano Arana cuando fundó Mercociudades, proyecto que camina lentamente, es un proyecto absolutamente crucial para todos, para todos. O eso, o el futuro no estará a la altura de las esperanzas de hoy. Desde la Unión Europea, desde Cataluña y desde cualquier otro bloque económico o político de naciones, MERCOSUR es visto como un instrumento que brinda fiabilidad, armonía y convivencia política y económica a los países que lo integran. Cuenta Uruguay y cuenta Mercosur con el respaldo del Gobierno de Catalunya y como saben del Gobierno español, profundamente comprometido con la Unión Europea pero también con sus alianzas más allá del Atlántico. Abogaremos firmemente por facilitar el acercamiento desde ambos márgenes del Atlántico, desde su lugar en el Mediterráneo. Hemos aprobado como les he dicho un acuerdo de internacionalización, un acuerdo estratégico se llama, y lo hemos aprobado con empresarios, con sindicatos, con universidades, con todos los actores del triángulo mágico, como yo le llamo, entre empresa, enseñanza o universidad y Gobierno. Y en ese proyecto de carácter internacional, de internacionalizar la economía catalana, no se trata de defender, como yo creo que ustedes tampoco se deben de plantear defenderse de la competencia ni de la deslocalización, se trata de ser positivos, de ir más allá y de conseguir para nuestros respectivos países, para nuestras respectivos comunidades, algo más que una buena defensa. En un momento marcado por la incertidumbre, incertidumbre que nos obliga a todos: empresas, instituciones que las representan, Administración, Gobierno, sociedad civil, universidades, etc., en este momento es preciso que decidamos certeramente nuestra estrategia como país. Creo finalmente que les puedo decir que el Gobierno que presido está desarrollando una política económica fuertemente orientada a esa internacionalización. Justamente en estos días se ha aprobado el Plan para la internacionalización de la empresa catalana 2005-2008 que ejecuta entre otros el COPCA. Fomenta la cooperación económica catalana a través de su red de oficinas del mundo, y una de las primeras que se fundó en el 89 es la que tenemos aquí en Montevideo. 5 �Este es el mensaje que quería transmitirles: la imperiosa necesidad de situar a nuestras economías en línea con los cambios que se están produciendo para que ello nos permita hacer frente a los nuevos escenarios. Dos meses después de llegar al Gobierno firmamos conjuntamente con los agentes económicos y sociales los principios de este acuerdo, lo hemos aprobado, todos los agentes económicos y sociales están en él, se trata que todos se sientan partícipes de ello. No se trata de diluir las responsabilidades de cada uno. El Gobierno tiene que gobernar, los empresarios tienen que producir, los sindicatos tienen que defender el nivel de vida de la clase trabajadora, de los obreros, las universidades tienen que ser autónomas respecto de todo ello, investigar, innovar, cada vez más innovar las propias universidades, y sin embargo no es malo que las reglas de juego estén compartidas desde el principio. Un Gobierno no es de izquierdas si se preocupa sólo de ver como se reparte la riqueza, no basta preocuparse sólo de ver cómo se reparte la riqueza para decir este es un buen Gobierno, este es un Gobierno de izquierdas. También se debe ocupar de crearla. Crecimiento económico y generación de riqueza, son condiciones necesarias para garantizar el bienestar sostenido de los ciudadanos. Las reformas que se hicieron durante el Gobierno de Felipe González en España supusieron la verdadera modernización del país. Uruguay ha sido desde comienzo del siglo XX un país progresista y moderno, y no sólo a nivel de América Latina sino a nivel internacional adoptó en ese entonces concepciones de un nuevo Estado que dio respuestas velozmente a las exigencias de un tiempo de grandes cambios. Hoy es el momento oportuno del progresismo para Uruguay, pero también del desafío del ser progresista: para crear nuevas fuentes de crecimiento, para garantizar bienestar a su ciudadanía, para ganar posicionamiento en un mundo global, que sabemos complejo. El progreso y el bienestar son el objetivo final que perseguimos y se deben gestionar desde la responsabilidad, que implica a la vez una gran dosis de flexibilidad y mucho rigor. Nuestro patriotismo, y creo que el de ustedes, es el de los derechos y los deberes. No es sólo el patriotismo de la fidelidad a una etnia, a un origen. Es un patriotismo, como he dicho e insinuado antes, más orientado al futuro que al pasado. Es un patriotismo que tiene que demostrarse en el tablero de juego del presente y del futuro. Nuestra bandera es la de los valores del progreso: cohesión, seguridad y libertad. Los valores de siempre con los significados de ahora. Es por esto que el socialismo democrático ha luchado y seguirá luchando. Quisiera finalizar con un Viva Uruguay! y un Visca Catalunya! como un modo de resumir la gran esperanza y la inmensa ilusión que siento por el futuro que nos espera a ambos. Queda mucho por hacer y mucho camino por andar juntos. Por eso, déjenme acabar con un verso de vuestro poeta, de nuestro poeta, Mario Benedetti: "En la calle, codo a codo, somos mucho más que dos" Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1675 Title A name given to the resource Conferència "Catalunya: puente entre la UE i Mercosur" Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo. Uruguai Subject The topic of the resource Economia Model social Territoris Finançament Relacions Internacionals Unió Europea MERCOSUR (Organització) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/194/20050304.pdf 266c8d134562919de0ce0f893c9fb26c PDF Text Text Declaració del president de la Generalitat (Moció de Censura) Palau de la Generalitat. Barcelona | 04/03/2005 Bona tarda. Aquest matí el Partit Popular ha presentat una moció de censura contra el President de la Generalitat i el Consell Executiu en el registre del Parlament de Catalunya. És una moció contra el Consell Executiu i, naturalment, contra el President de la Generalitat. Afronto amb serenitat l'escenari que s'ha obert. El PP deu haver considerat que tenia les seves raons i les podrà explicar al Parlament de Catalunya, que és el lloc on aquestes coses s'han de debatre, s'han d'escatir, s'han de decidir. El nostre sistema polític té mecanismes parlamentaris establerts justament per aquest tipus de situacions, per substanciar les iniciatives i propostes de l'oposició. És cert que és un fet excepcional, però el nostre sistema democràtic el contempla i el Govern i jo mateix com a President de la Generalitat hi farem front degudament. No en tinguin cap mena de dubte. El mateix president del grup popular, la persona que ha firmat la moció, ha reconegut que la presentació de la moció és, ha dit ell, merament instrumental. Tot i amb això, que és tot un reconeixement, jo crec, de la intencionalitat de la iniciativa, li reconec la legitimitat absoluta, des del punt de vista reglamentari per fer-ho. El PP s'explicarà. I evidentment el Govern també s'explicarà. Tots el partits exposaran les seves idees i propostes el qual entra dins la normalitat democràtica del sistema polític del qual gaudim. En canvi, ho haig de dir francament, considero que la presentació, per part de Convergència i Unió, d'una querella contra el President de la Generalitat, és un fet greu. És un fet gravíssim. És un fet sense precedents presentar una querella per injúries i calúmnies, a partir d'una afirmació feta en seu parlamentària. És un fet sense precedents. A judici meu ni les meves paraules, ni l'incident parlamentari en el seu conjunt mereixien una iniciativa d'aquest caràcter i d'aquesta magnitud. No considero en absolut acceptable, no ho considero, que el President de la Generalitat hagi de parlar sota amenaça de querella. Ho repeteixo, no és acceptable haver de parlar sota amenaça de querella. I menys que ningú el President de la Generalitat de Catalunya. Davant d'aquesta situació, vull reiterar, que una vegada més, el meu compromís, el compromís del President de la Generalitat i de tot el Govern és amb la transparència de les institucions del nostre país. Transparència de les nostres institucions. Si amb algú alguna 1 �vegada ens haurem d'excusar per falta de transparència és amb la gent, és amb els ciutadans del nostre país. Estic convençut que l'acció responsable d'aquest govern catalanista i de progrés marca la diferència amb els governs anteriors. També en les qüestions que avui ens ocupen. Vull insistir, avui, una vegada més, en el nostre compromís de tirar endavant el programa del govern que ens vam marcar el dia que vam constituir el Govern anomenat tripartit que m'honro en presidir i que seguiré presidint amb més fermesa que mai, amb tota la decisió. Per acabar; vull reiterar el meu respecte per les institucions democràtiques i el meu respecte per l'Estat de dret i la meva total confiança, total confiança, en el seu funcionament. Des d'aquest reconeixement de la normalitat democràtica, espero de totes les forces polítiques catalanes la màxima disposició a fer honor al compromís compartit de tirar endavant les reformes socials i les reformes polítiques que Catalunya necessita. Hem de saber estar a l'alçada, hem de saber estar a l'alçada, tots, i nosaltres ho farem. El President de la Generalitat ho farà. Poden estar-ne segurs. Bona tarda. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1676 Title A name given to the resource Declaració del president de la Generalitat (Moció de Censura) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Govern Acció política Moció de censura Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-04 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/195/20050305.pdf 3fe606ebf3b763770bbee5ee51723df3 PDF Text Text 40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya Barcelona | 05/03/2005 Estimats Senyors Coscubiela, Bulla, Fidalgo; companys, autoritats, amics. De les paraules que he sentit, jo n'hauria de destacar algunes de Joan Coscubiela, la menció que ha fet als autònoms com, per definició, aquells que no poden 'externalitzar'. Això m'ha impressionat molt perquè penso, com ell, que segurament la gent que prospera en el món d'avui són aquells que poden externalitzar el risc. En aquest sentit, el Sr. Coscubiela ha fet, com és habitual en ell, una contribució teòrica important que jo crec que reflecteix una pràctica real. De Fidalgo em quedo amb el "viva la libertad" amb que ha acabat. Penso que és molt bo que als sindicalistes, que al sindicalisme de debò no solament se'l vegi com a defensor dels principis que afecten a l'interès legítim i col·lectiu dels treballadors; sinó també de la causa general de tots els ciutadans com és, efectivament, la llibertat. I de López Bulla puc dir; que no sé on viu ara, però recordo que una vegada el vaig trucar quan era alcalde i em va dir "bueno, pues vente a casa". I en preguntar-li "tú donde vives" i ell respondre'm "Puente del Trabajo, 15, 15" li vaig replicar "serà 13-15 o 15-17"; "No, no, piso 15º", va dir... A aquell líder obrer i sindicalista, admirat per tothom, el vaig descobrir a casa seva, una caseta realment petita que jo crec que donava fe de la seva honestedat i de la seva entrega a la causa del sindicalisme. Us agraeixo la vostra invitació per assistir a aquest acte central del 40è Aniversari. És clar, això ens retrotrau a moments antics en la memòria. Han estat 40 anys de lluita i de compromís amb uns valors i un projecte de societat basats en el benestar i en els drets socials de tots els ciutadans. Una lluita que vosaltres heu viscut amb passió, amb convicció i amb honestedat. Perquè podia ser una lluita apassionada però no absolutament convençuda... però ha estat portada amb convicció. I podia ser les dues primeres coses i no ser absolutament basada en la honradesa; i ho ha estat. Hem viscut en aquests 40 anys una època en la que han canviat el món, la manera de pensar-lo i els instruments per transformar-lo. Al començament d'aquests 40, és a dir durant els 60 i 70, l'objectiu de la lluita era doble: fer caure la dictadura i, al mateix temps, construir un sistema de benestar que reconegués els drets de tots els treballadors i treballadores. No va ser gens fàcil, vosaltres ho sabeu millor que ningú. Jo recordo les primeres comissions de fàbrica, em sembla que era una mica més enllà de fa 40 anys. A la Maquinista, amb en Cando i Pasarín, que eren companys nostres, i amb en Mossèn Dalmau, que donava classes a l'escola d'aprenents; llavors els aprenents que anaven sortint ja s'afiliaven als sindicats clandestins i als partits d'esquerra. Recordo la Comisión de Fábricas, la Maquinista, la de Harry Walker, no sé si hi havia el Manolo Murcia i el José Antonio Díaz que ja van morir- la de Motor Ibérica, la del Metall -que després era la suma de totes aquestes- i finalment la Comissió Obrera de Barcelona, que és la que va marcar molt els inicis d'aquella lluita. D'aquí després en va sortir la CONC i jo sempre li deia al José Luis "mira, esto fue..." perquè en aquell moment hi havia competència, que al cap i a la fi, és la sal de la vida. I també hi havia el PSUC que era el partit més important, no ens enganyem, i que va aportar tantes coses; jo crec que el partit que més va fer per la democràcia i per l'autonomia de Catalunya. Jo era d'un altre partit i em sap greu dir-ho aquí perquè es pensaran que ho dic perquè m'aplaudeixin. No, ho he dit sempre; i la gent que em coneix m'ho ha sentit dir més d'una vegada en altres escenaris. 1 �Hi havia altres partits: l'MSC o Moviment Socialista de Catalunya del Raventós i l'Obiols i el FOC, el Front Obrer de Catalunya, on estàvem una colla de militants d'esquerres i que era el meu partit. La veritat és que hi va haver un moment en que aquest FOC nascut a principis del 60 va tenir majoria al Metall i, en conseqüència, també la tenia, pràcticament, a la Comissió Obrera de Barcelona. Llavors el PSUC, molt intel·ligent, va crear la Comissió Obrera Nacional de Catalunya amb la que ens va donar la volta, perquè ells tenien gent a Tortosa, a Girona, gent per tot arreu. I així van mantenir les seves majories. Molt hàbil, políticament. Aquesta dualitat dins del moviment obrer -que es dóna també a les empreses i arreu, i que pensem que és la sal de la vida- la podíem trobar en aquell moment, per exemple, a Terrassa. Hi havia dos líders; un senyor que es deia Muñoz, jove però calb, a qui li deien "el calvito" i que estava a l'AEG. Aquest era del FOC. Tenia un seguidors jovenets, alguns d'entre els quals, més tard, es van fer troskistes; n'hi havia un nucli important, a Terrassa. En canvi, a Comissions Obreres hi havia el Cipriano García. Si avui els poséssim de costat a tots dos, es barallarien indefectiblement. Perquè tots dos defensaven el mateix interès però de manera ben diferent; i la gràcia estava justament en que tenien opinions diverses. Vull fer, en aquesta mena de rememoratiu típic dels avis -jo sóc un avi que tinc net- un altre recordatori; el d'un altre moment històric molt específic del sindicalisme com va ser la creació de l'STAC - Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. He vist aquí avui a l'Eugènia, a la Cinta i a d'altres companyes i companys d'aquella època; doncs amb l'STAC es va crear per primer cop un sindicat de funcionaris a l'Ajuntament de Barcelona, que és on jo treballava amb aquestes persones. L'any 1976, varem fer una vaga general de l'Ajuntament que no sols no tenia cap mena de precedent aquí, sinó que penso que tenia pocs precedents a tot Europa. Una vaga general dels treballadors d'un municipi que van crear un sindicat que es deia STAC. Què va passar amb aquest sindicat? Tots érem molt amics però no podia durar, perquè Comissions i l'UGT no van voler això. Com era lògic, van tirar cada un per la seva banda i es va restablir aquest dualisme del qual parlava abans. Però no oblidem que aquell sindicat va arribar a fer una vaga general de l'Ajuntament de Barcelona i, justament, el dia que venia el Rei d'Espanya. Estic parlant aproximadament del 16 de febrer de l'any 76. El Rei venia per primera vegada a Barcelona a fer un parlament, no sé si des del Saló de Cent concretament, però el cas és que el Saló de Cent estava ocupat pels funcionaris i l'acte del Rei es va haver de fer al Tinell, si no recordo malament, amb l'alcalde Viola; li queien els papers de la mà, pobre, dels nervis que tenia. Nosaltres, tancats a l'Ajuntament, varem haver d'aguantar l'assalt de la Policia Nacional amb gasos lacrimògens. Imagineu-vos; si allà no hi va haver desgràcies com les de Montejurra, Vitoria i altres, va ser per autèntic miracle. En qualsevol cas, jo crec que aquella va ser una vaga molt ben conduïda i que aquell sindicalisme va representar una mica la base del sindicalisme actual, a banda de la vella història de la CNT i de la UGT -no citar avui aquí la CNT seria absolutament injust, parlant de sindicalisme català i hispànic. Penso que aquell sindicalisme dels anys 60 i després dels 70 és, d'alguna manera, la base del prestigi, la pràctica i l'experiència del vostre sindicalisme d'ara. Mai no és fàcil la lluita que persegueix transformar la realitat. Acabo de tornar de l'Uruguai i he comprovat que el canvi social és possible; políticament possible. Tabaré Vázquez, Lula, Lagos, Kichner, tots ells són ara presidents de govern o primers ministres de governs que estan realitzant un canvi, practicant el canvi al Con Sur de l'Amèrica llatina. M'hagués agradat que sentíssiu -encara que va durar dues hores- el discurs de Tabaré Vazquez la nit de la presa de possessió; perquè demostra que hi ha moments en que sí que és possible que esquerres i progrés governin amb la plena confiança del poble i realitzin les transformacions que sempre havien imaginat els poetes, escriptors, els pares dels primers dels qui he parlat abans. 2 �El canvi fàcil no ho serà, evidentment. Allà no ho ha estat. Aquí ni ho és ni ho serà. Però si abans, per a la dreta espanyola, que les esquerres manessin significava quasi una guerra civil, ara, que manen les esquerres a Catalunya, ara que som més moderats, el que fa la dreta és posar querelles i mocions de censura: tots ens hem civilitzat. Teníem un objectiu comú; implantar la democràcia a Espanya, construir un estat de benestar i aconseguir el reconeixement nacional de Catalunya. I en aquesta lluita la CONC, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Comissions Obreres, sempre ha sabut estar al peu del canó. La gran victòria de la CONC ha estat saber adaptar la seva força reivindicativa a les circumstàncies de cada moment històric. Primer, en resistir i vèncer la dictadura; durant la transició, en instaurar un estat social democràtic i de dret; i en democràcia negociant amb els governs -del color que siguin- i erigint-se com a motor i garantia de millora en les condicions laborals d'homes i dones. Les Comissions han estat un puntal clau en el procés d'enfortiment del teixit econòmic i social. Queda molt per fer a Catalunya. Crec que es pot dir que els avenços han estat importants, fonamentals. Tot i així vull refermar, en aquest acte important vostre, nostre i del país, el compromís del Govern de Catalunya amb les aspiracions i la millora de les condicions dels treballadors. Especialment pel que fa a la lluita contra les noves formes de desigualtat, que sempre tenen solucions més difícils; a favor de les dones, els joves i els nens. A favor de les generacions futures, com diu, per primer cop, la Constitució Europea, que en això és tant revolucionaria com foren les constitucions francesa i l'americana en el moment en que es van fer. La Constitució Europea parla dels "drets dels nens a opinar i de la responsabilitat de les generacions actuals envers les futures"; això no s'havia dit mai en cap Constitució. En aquest sentit -i afegeixo paraules que he sentit- aquesta és la Constitució més moderna que hi ha al món, més posada al dia. Hem substituït a Catalunya el tarannà conservador i passiu d'anteriors governs per una actitud de més ambició i convençuda, en la qual vosaltres -i la resta d'agents econòmics i socials- hi heu de jugar un paper decisiu. En aquesta línia, hem treballat per establir un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Aquest acord enormement important ha estat signat entre la Cambra de Comerç i d'altres agents econòmics, entre els Sindicats i el propi Govern. Fa 40 anys, no ens podíem plantejar fer coses que la Catalunya en que vivim ara està en condicions de fer. Encara hem de canviar més en molts aspectes. Volem arribar a la Catalunya plenament social i hi podem arribar. Des del Govern de la Generalitat anirem en aquesta línia, no fallarem, no afluixarem; us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la vostra identitat política. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1677 Title A name given to the resource 40è Aniversari de Comissions Obreres de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Història Ocupació Sindicats Model social Socialisme Comissions Obreres Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/196/20050315.pdf 784680596aed83f1bf6add72b1e40145 PDF Text Text Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Barcelona | 15/03/2005 Bona tarda a tothom, senyor Conseller en Cap, senyors Consellers, Consellera, estimats amics, benvolguts guardonats en el dia d'avui, representants del treball de Catalunya. Iniciem l'acte de lliurament de les medalles i plaques que porten el nom del President Macià i que van ser instituïdes l'any 38 en memòria de l'avi, del President. Moltes gràcies, Montserrat Avilès. Molts recordem, en aquesta sala, la parella Montserrat Avilès - Albert Fina, que tant i tant van fer per la defensa dels drets laborals i també dels drets polítics. Recordo moments en que les coses no eren tant fàcils com ara, ni era qüestió de repartir guardons; sinó d'aguantar garrotades, moltes vegades, i trobar bons advocats que tinguessin el coratge de donar la cara davant del que aleshores era el poder. Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement molt sincer cap a les persones i institucions, en aquesta edició dels Guardons Francesc Macià. Les vostres procedències socials, professionals i geogràfiques són ben diverses. Però us uneix una cosa important, una trajectòria meritòria en la vostra vida productiva com a professors i mestres, com a treballadors del tèxtil, del metall o en el camp de la medicina, com a advocats o empresaris, com a pagesos; des del món de la universitat, de la fàbrica, de l'administració, de la indústria, de les empreses, de les cooperatives. Allò on hi ha hagut treball, allà hi heu estat vosaltres. En nom de la Generalitat i dels ciutadans del nostre país, pels quals treballeu i heu treballat cada dia, us vull reconèixer la vostra aportació al projecte comú de societat amb el que tots, d'una forma o d'una altre, ens hem compromès. Sou un reflex de la Catalunya real, de la Catalunya de debò, de la gent que ens ha convertit en el que som: un país de progrés, un país orgullós. Un país que no està mai satisfet però que està orgullós del que és. Un país que treballa amb rigor, disciplina, amb cohesió i amb una mentalitat desperta, desvetllada i preparada per a les noves situacions a les que ens enfrontem. Un país de gent que no ha abandonat mai la tenacitat, la constància i aquell punt de passió sense el qual el nostre esforç no seria mai fèrtil. Vosaltres sou els que sabeu la diferència que existeix entre fer les coses i fer-les bé. M'agradaria fer un esment molt especial a les moltes dones reconegudes aquesta nit. Hi ha una percepció estesa de que les dones guanyen posicions dia a dia en el món laboral. És certa i és, per sort, més que una percepció: és avui una realitat decisiva per a la vida del nostre país. Cap país que vulgui ser un país com cal no es pot permetre la injustícia que representaria no tenir en compte que de fet les dones sempre han estat la meitat de la gent que treballava; i que la realitat d'avui és que treballen per partida doble, perquè en molts casos segueixen fent també moltes de les feines que ja feien abans. I a més les fan en el món productiu. Tant de bo que l'altra part de la humanitat catalana, els homes, fóssim capaços -que de vegades no ho som, per moltes raons que cada vegada semblen justificades però al cap de la vida no ho són- de poder ajudar en aquesta altra part de la vida productiva, de la vida laboral que és l'aixecament d'una família i la conducció d'una casa. A les dones moltes vegades se'ls ha escatimat el reconeixement social i massa sovint no han pogut compartir els triomfs aconseguits. Per tant, aquesta nit vull deixar constància que les dotze dones reconegudes amb la medalla del President Macià són un exemple paradigmàtic del que la dona treballadora i empresària ha aportat al progrés i el benestar de Catalunya. 1 �El més important és que tots i totes mantingueu el nivell d'exigència, això sí que us ho demano; que el premi no sigui l'inici d'una baixada de la guàrdia. No l'abaixeu. Mantingueu el vostre nivell d'exigència, perquè el Govern de Catalunya també vol mantenir l'autoexigència i es vol emmirallar amb vosaltres, amb la capacitat que heu tingut de mantenir-la durant molt de temps, moltes vegades i durant molts anys. Hi ha persones aquí de cent anys, de noranta i tants anys, a les quals vull agrair molt especialment la seva presencia perquè ells, potser més que cap altre, testimonien una vida dedicada al treball. Entre ells n'hi ha un que va començar a treballar als 12 anys; i fins els 97, compteu. No crec que n'hi hagi molts a tot Europa com ell. I el tenim aquí. Repeteixo; el Govern de Catalunya vol mantenir, com vosaltres, l'autoexigència. És aquest un Govern de Consellers i Conselleres que estan dedicant un esforç notable a aconseguir convertir Catalunya en un referent de dos coses que han d'anar sempre a l'hora: el progrés social i la transparència política. Ja sabeu que nosaltres tenim una passió per la política, però també una passió moral per la transparència i una passió social pel treball i pels barris; perquè pensem que és a la fàbrica, a l'oficina, al treball i als barris on es fabrica la vida d'aquest país. Són la fàbrica d'aquest país. És també per això hem signat l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de la ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Un nom molt llarg i impossible de recordar, però darrera del qual hi ha un projecte molt ben enfilat, ben estudiat i que ja s'ha posat a caminar. I també comptarem ben aviat amb un Pla de Govern per a la prevenció dels riscos laborals; i amb la mateixa voluntat hem posat sobre la taula els instruments necessaris per avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat. Aquests són només tres exemples d'un quadre dens i extens de mesures de govern que ompliran tot aquest 2005 i els anys a venir. Vull aprofitar un cop més, en presència avui de tots vosaltres, per refermar el compromís del Govern amb la gent que, dia a dia, s'esforça per construir un país més cohesionat, més ric i amb millors condicions de vida per als ciutadans que hi viuen. De vegades, les circumstàncies o els avatars de la vida política poden pertorbar o mig amagar aquest objectiu de fons. Però que ningú no s'equivoqui; nosaltres som els primers compromesos amb el treball fet amb paciència i sense improvisacions. Comptem amb vosaltres. Compteu amb nosaltres. Moltes gràcies i, altre cop, l'enhorabona a tos els premiats. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1678 Title A name given to the resource Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Biografies Premis i reconeixements Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf 1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9 PDF Text Text Governar per la competitivitat Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005 Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat. Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa. Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el fil de la feina de govern. Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut. El Govern governa. Aquest govern governa. Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el darrer mes. Un mes en el que, entre altres coses, el Govern: - ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana; que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre projecte - ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions; - ha fet públic el mapa de llars d’infants; - ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones; - ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial; - ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer; - ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports; - ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades. - ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa popular; la Llei del paisatge ... Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa. Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís. Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui. 1 �Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies: - El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut. - El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai. - El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat. - I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits. Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament. Vaig dir aleshores i reitero ara que: “Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.” Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una mostra evident. L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares: - La recerca de l’eficiència de l’administració pública. - La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats. Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les institucions polítiques i econòmiques. Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els parlo. Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la competitivitat”. Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa: El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de demà, per la del 2008 i més enllà. Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest país. 2 �Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur. Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent un greu error. La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració col·lectiva. He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem no ens en sortirem. El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres fets en un despatx tancat. Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a entendre aquesta gent. Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent. Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions. El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats. Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud oberta, flexible ... Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto. Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur. I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest terreny. Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi. Una nova Catalunya està emergint davant nostre. Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions ja no hi és. I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és. 3 �La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat. Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent, no només en els números. Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació. Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la realitat global i local anaven cap a una altra banda. Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la Generalitat recuperada. Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en compte amb la post-política,... Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja ens entenem. Però tornem al diagnòstic... El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí. El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població total (l’any 96 només era un 2%). Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen, com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència. En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu s’aproxima ja al 2%. Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país. Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots. D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants (6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents (1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és l’objectiu. D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per a les monoparentals (a 650€) . Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable clau. Tot canvi suposa un repte per la societat. 4 �El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles, nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en aquesta qüestió. D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer. La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions. A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc. Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre patriotisme no s’ha entès o ha fracassat. L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i sanitaris, no ho oblidem. Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de plantejar-se les coses tal com són. Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat. El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint cura dels nens i els avis. En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació cosa de vellesa. Aquestes fronteres han perdut el seu sentit. S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de reconèixer que la gent gran és la que en sap més. Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans. He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya. Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats... La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la 5 �situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al 20%. Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels vuitanta fins l’actualitat. El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral. L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit. Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament, existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats. Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el de la població més jove. La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què. Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el que cal aprofundir i millorar: el del capital humà. Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals. Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes. En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant feines que no requereixen tanta formació com la que tenen. I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals. La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern. També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat en contra i han acabat generant una dualitat del mercat. Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres 6 �vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte important pel que fa al mercat de treball. A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat. Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap. Però anem mica en mica. El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat, amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral. Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible. A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front. Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un marc d’estabilitat i de seguretat. Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del 10% de la producció del Ibiza des de Bratislava). Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant. Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones. Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per la política politiquera que per la política ciutadana. Governar la competitivitat: una política econòmica Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7 milions. 7 �El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és el que marca el to del diagnòstic. Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001, 2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic. També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions. Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el 2004 ho han fet el 5,4%. Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%. S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències traumàtiques sobre el conjunt. Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de competitivitat d’entre quinze i vint punts. Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals. L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real. El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva. A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit de la seva raresa en què hem crescut per sota. La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés. Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys, haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%. Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt. És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai econòmic, social i polític més immediat. 8 �És justament aquest motiu, el que dóna sentit: - a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa - a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i Baden-Württemberg - i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de Catalunya a Andalusia). L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà. En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses. Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé, Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003. Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució conjunta. El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de competitivitat. Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement basat en el coneixement i la innovació. I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes. No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes les altres vessants. I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16 de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el suport dels altres consellers. L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem. 9 �Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que volem és sacsejar les bases de la nostra economia. Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria. Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig termini. Aquí vam fallar Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català que considerava que Catalunya estava perdent pistonada. I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia. Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític. Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades: Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un 18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys. Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o AUNA. La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any anterior! No crec que cal que insisteixi. Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor. I tot això és el que aborda l’acord. Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en aquesta legislatura. Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar amb èxit la seva tasca. No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord: 1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha 10 �patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant: -la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE, -l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB -i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera francesa. Aquest és un projecte a llarg termini. Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la privatització –amb una golden share, fora millor que res. 2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el nostre Nou Pla de l’Energia. 3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació. 4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital, desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho. 5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau. Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència de Tecnologia. 6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de Garantia Recíproca. 7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen. 8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla Estratègic del Turisme. 9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la meva intervenció. 10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals. Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics. Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa més valuós és que és un full de ruta compartit. 11 �Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou significativa de l’estil de govern que ens anima. L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país. I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer. El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista de primer ordre en el futur del nostre país. Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats. El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal preservar. Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i millorar l’actual model, i sempre per la via del consens. És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i uns grams de passió col·lectiva. Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament. No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a Miravet. I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de decisió que tenim sobre ells. Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat; la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i deures essencial. Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que refina i millora el de pagar per renda i rebre per població. Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les. Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en 12 �benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal. Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les administracions. Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil. Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà. Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per contribuir a la seva transformació. A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta. En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants en aquest terreny. Cal assumir-ho. Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern. Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a Catalunya. No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent. Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants. Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les diverses comunitats- com a Estat. La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot. Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient. Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el centre amb el país. Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les condicions de competitivitat. 13 �Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major competència real. Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos, sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’. Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin. L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del transport ferroviari o el sector aeronàutic. Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb més determinació que mai. Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions. Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva. Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin aquesta visió i aquesta estratègia. Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció, dissenyar projectes i invertir. Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò. Hem d’invertir i hem de treballar junts. Bona nit i moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1679 Title A name given to the resource Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer) Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Model social Educació Federalisme Finançament Recerca i Desenvolupament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/198/20050406.pdf fa6685be36762d3be2c70df2b412277e PDF Text Text Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" (castellà) Foro ABC. Madrid | 06/04/2005 Vuelvo a Madrid una vez más y, como saben, siempre vengo encantado. Madrid me gusta y me interesa. Por un lado, es la ciudad que tanto nos gustaría que pudiera ganar la batalla de la nominación olímpica para el 2012. Por otro, la ciudad solidaria, la de la gente, la que sufre con los demás y que sabe ser agradecida con la solidaridad de los demás. Por cierto: esta misma tarde visito el Bosque de los Ausentes, en el Retiro, precisamente un importante testimonio de esta solidaridad. Vengo a contarles -también una vez más- cual es nuestra propuesta para y desde Catalunya; una propuesta indisociable a una cierta idea de España: la de la España plural. Vendré cuántas veces sea necesario para hacer avanzar el proyecto de la España plural, del mismo modo que quiero ir a Valencia, a Sevilla, a Zaragoza, a Santiago o a Bilbao. Nunca me cansaré ni de escuchar atentamente ni de explicar lo que Catalunya propone, no únicamente al Estado, sino a todos los pueblos de España. Con todo, me van a permitir que manifieste un cierto desasosiego cuando recuerdo que estuve aquí en mayo pasado en el Club Siglo XXI, en agosto en El Escorial, en enero de este mismo año en el Foro de la Nueva Economía y parece que cada vez tengamos que empezar de nuevo, como si hubiéramos perdido el hilo. Como Penélope. Cada vez que vengo me parece comprender que se nos entiende: que se nos entiende por primera vez. En este sentido, siempre es la primera vez. Madrid - y ahora no hablo de la ciudad y sus gentes, sino del poder- no ve a España, no la mira. Madrid es el espejo: Madrid es España. Lo que no se dice en Madrid no se ha dicho. ¿Lo ha oído alguien? !Nadie! Y aún, lo que se escucha dura poco. Sobre la situación reciente: los sucesos del Carmel y a las consecuencias políticas de la crisis Para comenzar mi breve intervención de hoy -previa al diálogo que espero tener con ustedes- quisiera referirme brevemente a dos temas que han focalizado la actualidad de Cataluña en las últimas semanas. Creo que tiene sentido, dado que es mi primera visita a Madrid después del accidente del Carmel y de la crisis política que se desató a continuación. Sobre el Carmel, quiero destacar varias cosas. Nuestra primera prioridad ha sido y es resolver satisfactoriamente la situación de los vecinos del Carmel afectados. Creo que lo estamos consiguiendo, aunque no la daremos completamente por zanjada hasta que todos los vecinos estén definitivamente en sus casas. A pesar de la gravedad del accidente, ni ha habido que lamentar víctimas mortales, ni tampoco se ha "hundido un barrio", como se ha venido diciendo de forma irresponsable para alimentar la explotación política y mediática del mismo, con "más de 15.000 vecinos afectados". Las cosas en su sitio: ocurrió un accidente grave en el túnel de maniobras de las obras de ampliación de la línea 5 del metro.1057 personas se vieron afectadas directamente, personas que fueron (y muchas de ellas siguen) realojadas en hoteles o en otras viviendas. Treinta y cuatro familias (un centenar de personas) han perdido su hogar y volverán a tenerlo. 1 �En segundo lugar, cabe decir que nuestra reacción, con la inestimable colaboración del Ayuntamiento de Barcelona fue inmediata y eficaz. Hemos tenido una sensibilidad extrema, minuto a minuto, con los 1.057 vecinos desalojados y en la actualidad estamos en vías de normalizar la situación. Estoy convencido de que cerraremos el balance habiendo encontrado, como les digo, una solución plenamente satisfactoria para los vecinos de los 34 pisos demolidos. Podremos también decir que el resto de viviendas plenamente recuperadas y habremos impulsado un plan de rehabilitación integral del Carmel a la altura de la ambición del Gobierno y de los vecinos del barrio. Pero, lo que es más importante, habremos garantizado la seguridad de los vecinos, la atención a estos en todo momento, la protección de sus bienes y el máximo nivel de información posible. En este sentido quiero destacar, finalmente, que el nivel de responsabilidad política asumido por nuestro Gobierno no tiene precedentes en la política española. En primer lugar, la comparecencia del Conseller Nadal en la Comisión de Política Territorial del Parlament de Cataluña se produjo muy pocos días después de que se hubiera producido el accidente. En segundo lugar, celebramos a petición propia de un Pleno Extraordinario al cabo de un mes. Por último -como no podía ser de otro modo en un gobierno que hace de la transparencia su bandera- en todo momento mantuvimos y mantenemos nuestra disposición a participar activamente en la comisión de investigación creada para dilucidar los hechos. Del incidente que desembocó en una moción de censura quiero destacar sólo dos puntos. Por un lado, se produjo un ruido excesivo. Y califico la reacción de excesivo ruido político porque, aunque acaparó toda la atención mediática, no se puede reprochar al gobierno de la Generalitat que dejara, ni por un momento, de hacer frente a su obligación fundamental: gobernar. Durante el mes de febrero, el gobierno aprobó más de una decena de proyectos, algunos de una envergadura comparable a la del acuerdo estratégico para la competitividad -al que, por cierto, me referiré más adelante-. Por otro lado, quiero subrayar que como President de la Generalitat, debo mirar sobretodo al presente y al futuro. En este sentido, insisto, me reconforta el hecho de que se haya puesto de relieve uno de los compromisos que teníamos en esta legislatura: el compromiso irrevocable hacia una mayor transparencia de la vida pública. Ustedes saben que la reforma social, la transparencia y los cambios en las leyes fundamentales son los objetivos principales de mi gobierno. Esto enlaza con otro tema importante, puesto que en esta línea se ha puesto también sobre la mesa el tema de la financiación de los partidos políticos, una de las grandes asignaturas pendientes de nuestra democracia. La actuación del gobierno de Cataluña en el ámbito de la transparencia se rige por dos orientaciones: la búsqueda de la eficiencia en la administración pública y la definición de unas reglas del juego de la economía que aseguren la libre competencia y hagan transparentes las relaciones entre el regulador público y los mercados. Estamos trabajando ya en estas dos grandes direcciones: En diciembre de 2004 presentamos el Informe de evaluación de la gestión de la Generalitat de Cataluña. Volviendo al Carmel: en febrero, inmediatamente después del Pleno extraordinario, el Parlament creó una comisión de investigación, a la que ya me he referido, para aclarar el accidente de la línea 5 del metro y la contratación de la obra pública. Como ha anunciado el Conseller de Política Territorial y Obras Pública, Joaquim Nadal, se han establecido unas nuevas reglas del juego para la contratación y adjudicación de la obra pública. En junio pondremos en marcha la Oficina Antifraude, dirigida por un fiscal de gran prestigio y discreción, David Martínez. 2 �Sobre las transformaciones políticas y sociales que el gobierno de la Generalitat está llevando a cabo Permítanme ahora incidir en los demás objetivos estrella de nuestro Gobierno: la reforma social y las leyes básicas. Como premisa previa, tengo que decirles que el gobierno de la Generalitat tiene un proyecto para Catalunya que va más allá de esta legislatura, más allá de 2007. Se trata de un proyecto ambicioso de transformación social y económica; una transformación que, para ser efectiva, implicará una adecuación político-institucional a las nuevas condiciones y pasará inevitablemente por mejorar nuestro autogobierno. No quisiera extenderme en exceso en esta cuestión, pero la mejora del autogobierno tiene un punto clave en la reforma del Estatut, en la reforma del sistema de financiación autonómica y también en una serie de reformas institucionales paralelas, que van desde la reforma de la Ley electoral catalana hasta la participación en la reforma del Senado español, de la que hoy hemos hablado con el Presidente del Senado. Lo que pretendemos con la reforma del Estatut es obtener las herramientas que nos permitan hacer frente a problemas no resueltos y a nuevos retos planteados. ¿A qué me refiero? Pues por ejemplo a la concreción del papel de Catalunya en Europa o a nuestra capacidad de actuación en relación con la inmigración, dónde sería necesario asumir y delimitar competencias para dar una mejor respuesta a las realidades que conviven cotidianamente en nuestros municipios. Este es un punto clave de la reforma social. La llegada de la inmigración a los barrios, a las escuelas y, a los CAPs está afectando a nuestra capacidad de respuesta. En cuanto a las reformas políticas el reto último nos plantea solucionar el reconocimiento y el encaje definitivo a la realidad plurinacional, plurilingüística y pluricultural del estado español. Y hablo de solucionar problemas y de afrontar retos. No he hablado nunca de obtener privilegios, o de diseñar exclusividades. En lo que estamos trabajando es, pues, en un Estatut al servicio de los ciudadanos, que haga frente a las nuevas realidades, un Estatut de y para la gente de Cataluña pero también un Estatut al servicio de una concepción de la España de hoy, de la España plural, del Estado compuesto. Nuestra responsabilidad colectiva nos exige no aferrarnos excesivamente al pasado cuando éste está superado, porque no nos va a llevar a ninguna parte. Nuestro objetivo es que el nuevo Estatut esté redactado y sea aprobado en esta legislatura. Es mi compromiso con la ciudadanía y es el compromiso de todas las fuerzas políticas catalanas en la cumbre que celebramos en Miravet -un pequeño pueblo a orillas del Ebroen noviembre pasado. En esta legislatura también negociaremos un nuevo sistema de financiación. Un nuevo sistema que mejore la suficiencia y la capacidad de decisión que tenemos sobre nuestros recursos y que incorpore un nuevo diseño de la relación de solidaridad que queremos tener con los territorios del resto de España; con los que compartimos una comunidad política en la que debe existir una igualdad de deberes y derechos esencial. Este nuevo mecanismo de solidaridad se debe diseñar bajo la premisa que las distintas comunidades autónomas puedan ofrecer niveles similares de servicios con esfuerzos fiscales similares. Éste es el principio fundamental sobre el que se debe erigir el nuevo sistema, un principio que muchas veces simplificamos en la fórmula pagar por renta y recibir por población. Ahora Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma española en renta por cápita antes de impuestos y la octava después de impuestos. Hay que definir un mecanismo de 3 �subvenciones dónde las transferencias sirvan para reducir las diferencias entre comunidades, pero sin llegar a eliminarlas completamente ni a invertirlas. Esto es lo que sucede en todos los países de estructura federal. Si una comunidad paga más impuestos, parte de éste mayor esfuerzo realizado debe beneficiarla porque en esto consiste la igualdad entre los ciudadanos, pagar más sirve para ganar más, pero no todo lo que se gane de más. De lo contrario, podríamos llegar a una situación dónde una indefendible definición de solidaridad se convirtiera en su caricatura, con unas comunidades acomodadas a vivir del subsidio y otras, más desarrolladas, irritadas por el uso que se hace de su sobreesfuerzo fiscal. Supondría un coste político demasiado elevado y voy a poner todo mi empeño en que no sea así. Hemos hecho un esfuerzo de consenso y rigor, con una comisión de expertos que han estimado en el 7.5% del PIB catalán (de media, según distintas metodologías) la diferencia entre lo que pagamos y lo que recibimos. La discusión sobre cual deberá ser la cifra final está todavía abierta, pero un 7.5% es excesivo. Soy consciente que proclamar esto justamente ahora, que con la ampliación Europea vamos a pasar en 2 o 3 años a ser contribuyentes netos, no es ni fácil ni ciertamente simpático. Pero es un tema que está ahí, encima de la mesa. Nosotros asumimos, siempre, nuestra responsabilidad y hacemos frente a nuestras carencias con decisiones que no se toman para agradar o complacer. Hablo, por ejemplo, del recargo de 2.4 céntimos sobre los hidrocarburos para vincularlo a la financiación de la Sanidad, que se hizo efectivo a partir de Agosto pasado o del grupo de expertos sobre racionalización del gasto sanitario, que ha puesto encima de la mesa un conjunto de propuestas para la reducción del gasto sanitario. Lo realmente insostenible es aumentar el déficit de forma irresponsable. Autoexigencias, todas, y en primer lugar; exigencias, sólo las necesarias. Dicho de otro modo, venimos a Madrid cargados de razones. Es con esta orientación que estamos también enfocando nuestra política económica. Cataluña avanza hacia un modelo de crecimiento basado en el conocimiento y en la innovación. El reto más importante al que debemos hacer frente es la transformación de nuestro modelo de competitividad. Y es un reto que compartimos con toda Europa en su conjunto. En esto se basa la estrategia de Lisboa y también el Plan de dinamización de la economía, que el pasado 25 de febrero aprobó el gobierno español. ¿Significa esto que no somos en absoluto competitivos? No. Somos competitivos; en Catalunya hay empresas líderes a nivel global. Pero debemos serlo todavía más y de un modo más generalizado. Si somos menos competitivos en costes, debemos serlo más en otros aspectos: esta es justamente la pretensión del Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad de la ocupación y la competitividad que se firmó el pasado 16 de febrero, después de un año de intenso trabajo. Y el acuerdo es ni más ni menos que la hoja de ruta del gobierno en materia económica en esta legislatura. No es ni el lugar ni el momento de detallar las 86 medidas que contiene el acuerdo, todas destinadas a crear un entorno competitivo favorable y a solventar ciertos cuellos de botella que sufría la economía catalana. Permítanme citar algunos ejes prioritarios sobre los que se desarrollan estas medidas: -mejora de las infraestructuras de transporte y telecomunicaciones -I+D+I como eje clave y transversal -apoyo a la inversión y a la internacionalización -mejora de la dotación de capital humano 4 �También quisiera mencionar, ya para acabar, la manera en que se ha llegado a este acuerdo, porque es significativa del estilo de gobierno que nos anima. El acuerdo se ha firmado conjuntamente por gobierno, sindicatos y patronales, pero en su redacción han participado un amplio conjunto de agentes sociales y económicos. En un proceso de concertación sin precedentes hasta la fecha. Y no digo que esta sea la vía catalana, de exclusividad catalana, pero sí un estilo, una 'obsesión' de mi gobierno...con un trasfondo claro: la verdadera eficacia es aquella que parte de un equilibrio entre forma y fondo. Es la única manera sólida de tener un proyecto inclusivo y sólido para el país, la única de avanzar hacia un futuro más próspero. Les he expuesto y razonado cuales son los objetivos centrales de nuestra propuesta de reforma del Estatut, en relación con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Defiendo que no existe contradicción entre reforma del Estatut y reformas sociales. Son dos caras de la misma moneda. Ofrezco el compromiso de Cataluña con España y reclamo otro tanto del Estado. No para obtener privilegios, sino para poder seguir siendo solidarios. He hablado de exigencias mínimas. Pero también he hablado de autoexigencias. Esta es la razón por la que he querido resumirles lo que perseguimos con el acuerdo estratégico en materia de política económica. Si les parece, lo dejo aquí por ahora y quedo a su entera disposición para el coloquio. Muchas gracias. Moltes gràcies. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1680 Title A name given to the resource Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Foro ABC. Madrid Subject The topic of the resource Autogovern Balança fiscal Estatuts Federalisme Finançament Gestió pública Acció política Territoris Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/199/20050423.pdf 367055b59df6b657f74aa62a99df5269 PDF Text Text Declaració Institucional del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada de Sant Jordi Barcelona | 23/04/2005 El calendari cívic de Catalunya té tres dates assenyalades: la d'avui, 23 d'abril, la de l'11 de setembre i la del 15 d'octubre. Són tres commemoracions amb orígens, significats i expressions diferents, però que configuren el relat simbòlic de la catalanitat. La diada de Sant Jordi és la nostra festa de la primavera. Amb els anys n'hem fet una celebració de la cultura i dels llibres. El Sant Jordi és l'expressió d'un poble en pau i d'una complicitat:amb la compra de roses i llibres, un dia feiner es converteix en un dia de festa. La diada de l'Onze de Setembre és la nostra festa nacional. És la festa que ens aplega a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, sense cap excepció. És la celebració del compromís per una Catalunya més lliure, més justa i més fraternal. L'any passat la Diada va adquirir la solemnitat institucional que li corresponia i que li correspon. El quinze d'octubre commemorem la figura del President Lluís Companys. Catalunya vol restituir l'honor, la dignitat i la memòria de totes aquelles persones que donaren la vida pel país. I el President Companys les representa totes, les representa millor que ningú. El Govern de Catalunya vol vincular aquestes commemoracions amb un avenç real en les nostres finalitats, en els nostres objectius com a poble. Aquest any podem celebrar un Sant Jordi lligat al reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea. Catalunya és una nació. Catalunya és una nació d'Espanya i d'Europa. Formem part d'una Euroregió, la de l'antiga Corona d'Aragó, que va arribar a la seva plenitud amb un Rei nascut a Montpeller, format a Monzón; Compte i Rei a Barcelona i conqueridor a Mallorca i València. Amb tots ells, agermanats, celebrarem, l'any 2008, el vuitè centenari del seu naixement. Mai havíem avançat tant en el reconeixement de la nostra llengua i en tan poc temps. Mai un Govern espanyol havia arribat tant lluny en el seu deure constitucional de protegir la llengua catalana. 1 �Mai s'havia plantejat amb tantes expectatives d'èxit el reconeixement oficial del català a Europa, tot i que encara hi ha molt camí per fer. També enguany ens podem felicitar per haver resolt amb èxit una qüestió pendent de fa molt temps. Per fi es farà realitat la restitució dels documents confiscats, tant a la Generalitat de Catalunya com a persones físiques i jurídiques, per part del règim franquista al final de la Guerra Civil. Aquesta restitució és un acte de justícia històrica. Com també ho és la rehabilitació política i moral del president Lluís Companys. El Govern espanyol ha fet les primeres passes, començant per manifestar la voluntat de restituir públicament i legalment l'honorabilitat del president assassinat. S'han fet gestos i està en marxa la iniciativa legislativa que ho farà possible. S'estan trencant els darrers tabús. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. El català a Europa, la devolució dels "Papers de Salamanca", la rehabilitació del president Companys constitueixen tres exemples positius del que aconseguirem si definim amb precisió els objectius i actuem amb determinació en les formes. És així com Catalunya avança: amb unitat política i cívica, amb determinació, amb rigor i amb diàleg. Actuarem de la mateixa manera en els grans temes de país que ara ens ocupen: en l'Estatut i el finançament que són els mitjans. I en la reforma social, l'ambició econòmica i el respecte del territori i la transparència pública que, no oblidem mai, conformem els grans objectius del Govern que presideixo. Estic convençut que així ho farem. Una altra cosa no seria entesa ni admesa pel poble de Catalunya. Vull acabar les meves paraules amb un desig que és, també, un convenciment: l'any vinent celebrarem la diada de Sant Jordi amb un nou Estatut. I aquest Estatut haurà començat a esdevenir la millor eina per les nostres finalitats, pels nostres objectius com a país, que, repeteixo, són la reforma social, l'ambició econòmica, el respecte del territori i la transparència pública. I haurà estat, un cop més, un èxit de la unió i la unitat. Serà un èxit col·lectiu del poble de Catalunya. Desitgem-nos tots un bon Sant Jordi! Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1681 Title A name given to the resource Declaració Institucional del president de la Generalitat, amb motiu de la Diada de Sant Jordi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Commemoracions Territoris Acció política Model social Autonomia Catalanisme Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/200/20050426.pdf 3fd80697f9639790466e7f5fe2a26d3a PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Palau de la Generalitat | 26/04/2005 El govern ha acomplert el seu compromís: I té, a partir d'avui, un conseller primer que ho és per llei. Vaig dir des del primer moment que volia que el Govern estigués coordinat per una figura, la necessitat de la qual ningú no ha dubtat. Però vaig dir també que les coses s'havien de fer bé. Calia regularitzar la figura del conseller primer. Calia, com diu el preàmbul de la pròpia Llei 1/2005, aprovada el dia 31 de març, "establir un marc estable i coherent amb la posició institucional que correspon a aquesta figura dins del govern". I així s'ha fet. La figura del conseller primer, doncs, es reforça tant pel que fa al càrrec com pel que fa a la persona que, avui, l'ocupa. L'Honorable conseller primer Josep Bargalló. L'Honorable Josep Bargalló té el més important: la confiança política i personal del president i de tots els membres del Govern. I aquesta confiança és expressió, alhora, de l'aliança sobre la que s'ha bastit el projecte polític que el govern representa. Insisteixo una i altra vegada que les reformes institucionals i estatutàries que tenim entre mans són per millorar el país, no són per millorar la llei. És la llei la que està al servei del país i el Govern qui l'ha de realitzar. Qui ha de realitzar la reforma social, enfortir l'ambició econòmica, restablir l'equilibri territorial i augmentar la transparència de la vida pública. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots, els qui ens van dipositar la seva confiança i també els qui es van manifestar per altres opcions, es puguin sentir orgullosos del seu govern, de la seva decisió i de la seva actuació. Compto, com hi he comptat fins avui, amb la lleialtat del conseller primer. I estic convençut que sabrà coordinar amb l'encert i l'autoritat que la Llei li confereix, l'acció del Govern. D'ell i del conjunt de conselleres i consellers del Govern vull, en els propers mesos una dedicació plena als nostres objectius. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1682 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Acció política Bargalló Valls, Josep, 1958- Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-26 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/201/20050504.pdf 9e28a94f80dc245161acf57274487ae0 PDF Text Text Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Raventós i Carner Palau de la Generalitat | 04/05/2005 Senyors consellers, senyores conselleres, senyors diputats, autoritats, senyor alcalde, família Reventós: Efectivament, Raimon Obiols, Ítaca és el viatge. Ítaca és el viatge. A vegades, quan un arriba a Ítaca comença a pensar que el més important i el més bonic era el viatge. A no ser que hi hagués alguna altra cosa, que hi és, en aquest moment i en aquest país, que és el viatge que ens falta per fer. I aquest viatge és el més seductor de tots, aquest viatge és el que realment ens belluga, el que encara no hem fet. I el que farem en bona mesura, gràcies a persones com en Joan. Pensant que l'acte d'avui és un acte de justícia històrica amb l'home i el polític, Joan Reventós i Carner, em preguntava què hauria pogut ser i em responc: ho hauria pogut ser tot. Hauria pogut ser el que hagués volgut, però va posar per davant la unitat. Ell va guanyar les primeres eleccions democràtiques. Recordo el 15 de juny de 1977, recordo perfectament que els diaris van parlar aleshores de Catalunya, de la taca roja d'Europa, perquè a Europa, en aquell moment, d'esquerres no n'hi havia al Govern, o n'hi havia molt poques, i Joan Reventós era efectivament el vencedor. Hauria pogut ser el que hagués volgut ser en aquell moment. Però ell va ser el que va proposar en el míting final, que si ell guanyava tornaria el president Tarradellas. I, efectivament, com aquí s'ha dit, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat va ser l'autèntica ruptura, d'aquella ruptura que havia començat amb reforma, com recordareu perfectament. El Govern d'unitat del president Tarradellas va ser possible, en gran part, gràcies a Joan Reventós. Jo diria, en la major part. Va ser la confirmació que la reforma política havia esdevingut ruptura, i va significar el sacrifici d'una presidència de la Generalitat provisional, que lògicament li pertocava. Amb el seu gest va obrir la porta als primers 25 anys de governació autònoma, democràtica i pacífica de Catalunya. De fet, el que ara tenim i el que ara perseguim és el que Reventós ens va convèncer de perseguir i d'obtenir: un Govern catalanista i d'esquerres, el Govern de l'Entesa Catalana de Progrés. Mai no és massa tard. Però hauríem volgut que ell ho pogués viure en primera persona, cert, aquí s'ha dit. En aquest moment de la nostra història, però, podem preguntar-nos: què ens falta, què ens manca, què cal encara? Ara Catalunya ha obert les portes del seu futur i del futur de l'Espanya plural, de l'Espanya federal, que sempre ha imaginat possible Joan Reventós. I jo crec que ve a tomb ara, en aquest moment una virtut cardinal de Joan Reventós, que és la virtut de la paciència, sobre la qual haig de dir, però, alguna cosa més que la pura paciència. El socialisme democràtic té aquesta virtut, és cert. Però Reventós era, contra el que semblava, un home en certa forma impacient, un home amb una passió, dues passions: Catalunya i el socialisme. Però tenia una altra qualitat, que 1 �potser alguns no considerin una virtut. Reventós havia triomfat, va triomfar. Però Reventós ha triomfat, perquè la Catalunya lliure i solidària i l'Espanya federal són a tocar de dits. Per recórrer aquest tram decisiu, que encara falta per recórrer, caldrà que combinem les dues virtuts que Joan Reventós ens va transmetre: aquesta que se li coneixia, la paciència, però també l'altra, de la qual ha parlat el president Rigol, que és la passió per la unitat del poble de Catalunya. Posar Catalunya i la justícia social per damunt de tot va ser el seu objectiu. I ara és l'hora de realitzar aquest objectiu. Això li devem, com li devem la defensa de la dignitat. De tot el que Catalunya està proposant, segurament se'n pot discrepar, però no es pot atacar la nostra dignitat com a poble, la que ell, Joan Reventós, va defensar com ningú, ni la nostra lleialtat a les institucions i als pobles d'Espanya. L'Espanya plural només es construirà des del respecte entre els pobles que la integren. Aquest és un principi que Joan Reventós tenia molt clar i que ens ha d'inspirar ara i sempre. Estic segur que aquest acte d'avui, que és un acte al mateix temps modest i emotiu, ens hi ajudarà. El seu principi, el principi que ell havia perseguit, és la nostra fita en aquest moment. I el que queda per fer és el més interessant del camí. Ja el farem, ja el farem il.luminats per l'exemple, pel mestratge, pel tarannà, per la passió, que hi era, passió inconfusible, de Joan Reventós. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1683 Title A name given to the resource Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Reventós i Carner Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Territoris Biografies Federalisme Història Política Socialisme Reventós, Joan, 1927-2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-04 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/202/20050506.pdf 081a4a10c5aaaa70b4e650e574b80d07 PDF Text Text Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Palau de la Generalitat | 06/05/2005 DE QUINA CATALUNYA ELS VULL PARLAR? A Catalunya hi ha més de 200.000 infants de 0 a 3 anys. I només n’hi ha 67.000 que tenen una plaça en una llar d’infants. Menys de la meitat, en places d’oferta pública. A Catalunya hi viuen un milió de persones de més de 65 anys. Tres de cada deu viuen al llindar de la pobresa. Les famílies de Catalunya que tenen una hipoteca pel pis o casa en el que viuen, dediquen una mitjana del 57 % dels ingressos familiars a fer-hi front. A Catalunya hi ha una taxa d’immigració del 11,4 %. Només durant l’any 2004 la població immigrada ha crescut en 153.000 persones. En els darrers mesos s’han presentat 113.036 expedients de regularització, dades d’avui mateix. Anar de Manresa a Lleida, en tren, segueix suposant dues hores i mitja de trasllat. El mateix temps que fa 50 anys. Entre 1985 i avui, el 32 % dels joves nascuts en entorns rurals ha emigrat a les àrees urbanes. Catalunya ha crescut per sota de la mitjana espanyola els darrers 9 anys. Podria continuar, però em penso que ja és suficient per donar-los una idea de quina Catalunya els estic parlant. M’entendran si els dic que el millor Estatut i el millor finançament foren inútils si no ens haguessin de servir per atacar els problemes que hi ha al darrere dels exemples que els acabo de posar. I darrere de molts altres que els podria posar. És d’aquesta Catalunya de la que s’ocupa el Govern d’Esquerres i Catalanista que ahir complia els seus 500 primers dies de treball. Parlaré del govern, del seu estat de salut i del seu ordre de prioritats. Per començar, m’agradaria descriure com veig el govern de Catalunya avui. Per continuar després, parlant-los de la seva ambició reformadora, social i econòmica. COM ÉS EL GOVERN D’ESQUERRES I CATALANISTA? L’actual govern de Catalunya es va constituir el dia 22 de desembre de 2003. En 500 dies aquest govern ha acumulat i consolidat uns actius considerables. Hem pres el pols de l’estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les seves disponibilitats. Hem escoltat i avaluat. Hem precisat els nostres objectius, hem fixat les orientacions de la nostra acció, hem seleccionat els instruments per realitzar-la. 1 �Hem formulat projectes i els hem programat, els hi hem buscat finançament, els hem encabit en un calendari. Hem dibuixat el camp de joc. Hem creat un equip. Hem actuat, hem invertit, hem estalviat, hem tapat vies d’aigua. El Govern d’Esquerres i Catalanista comença a desplegar tota la seva capacitat d’acció. És un bon moment, doncs, per posar de relleu els principis que caracteritzen el nostre estil de governar i donen consistència a l’acció realitzada. També és un bon moment per insistir en els valors que orienten el projecte de reforma social que estem impulsant. Aquest és un Govern amb rigor institucional. Ho hem demostrat especialment amb la institucionalització per llei de la figura del Conseller Primer, que no tenia llei. D’aquesta manera hem endreçat una situació desordenada que afectava el cor de les institucions de la Generalitat, al mateix Govern de Catalunya. Hem cedit la iniciativa legislativa al Parlament en matèries rellevants, com la modificació de la Llei del Consell de l’Audiovisual; perquè quedi clar de quina és la competència de cadascú; i per descomptat, la independència, no solament la independència dels mitjans, sinó la independència del control dels mitjans. Feia falta. I hem mostrat la nostra disposició a la constitució d’una Comissió d’Investigació quan ha estat necessària, com ho ha estat en el cas de l’accident de la Línia 5 del Metro, al seu pas pel barri del Carmel, i sobre l’obra pública a Catalunya durant els darrers anys. Però aquest és un Govern no solament institucionalment rigorós, també és un govern competent, que és capaç de definir una estratègia per a Catalunya i de definir el seu lloc en l’Europa que neix i en el món global. Que ha posat en marxa les principals polítiques recollides a l’Acord del Tinell. Que ha actuat amb diligència a Sallent, a l’Anoia o a Gallecs i ha tingut capacitat de reacció davant de situacions complexes com la que s’ha produït al barri del Carmel de Barcelona. Aquest és un Govern solvent en la gestió dels recursos públics. Ho hem demostrat auditant la situació econòmico-financera de la Generalitat, imposant-nos un primer Pressupost d’austeritat i liquidant-lo amb una reducció del 33% del dèficit. En un any. Gràcies al rigor i la solvència inicial, el 2005 hem pogut presentar un Pressupost de gran ambició social, que dobla gairebé l’esforç inversor per habitant de l’any 2003. Aquest és un Govern transparent. Des del primer moment hem fet públics tots els càrrecs de confiança. Hem realitzat informes sobre l’estat de la Generalitat, no només sobre la situació econòmico-financera, sinó també sobre l’organització i la gestió. Hem fet transparents les ajudes als mitjans de comunicació privats. I hem canviat les normes de contractació en l’obra pública. 2 �En síntesi, Aquest és un Govern amb rigor institucional que actua amb ple respecte per les institucions polítiques de Catalunya. És un Govern competent que compleix els compromisos que ha adquirit amb els ciutadans. És un Govern solvent que gestiona els recursos públics amb eficiència. I és un Govern transparent perquè creu que la societat catalana i les seves institucions faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics. El nostre projecte de reforma social té l’objectiu de convertir Catalunya en un país més pròsper i cohesionat. Hem demostrat una nova sensibilitat social enfortint l’Estat del Benestar català i millorant les condicions de la vida individual i col•lectiva dels ciutadans. Tenim una nova sensibilitat territorial perquè volem garantir els mateixos nivells de vida arreu del territori de Catalunya i apostem per la sostenibilitat, decididament. No és un somni. Tenim una estratègia econòmica col·lectiva dissenyada a partir d’una visió compartida amb els empresaris i els treballadors. Tenim un designi europeu. Un designi amb l’Europa de la innovació i la investigació que s’ha començat a concretar amb el desenvolupament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Un designi amb l’educació, la cultura i la innovació, que són el fonament i el futur del nostre continent. Tenim una ambició de país que volem compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per vetllar per la protecció dels infants. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per facilitar que els joves puguin accedir a un habitatge sense haver d’hipotecar els seus projectes de vida. Per fer possible que les persones grans, especialment les que no es poden valer per elles mateixes, puguin viure en unes condicions dignes. Per oferir més recursos i oportunitats als emprenedors, als creatius i als investigadors, però també als pagesos o als qui han optat per viure en un entorn rural. 3 �Aquests són els objectius del nostre projecte de reforma social. Els objectius fixats en l’Acord del Tinell. I volem marcar la diferència treballant per Catalunya poble a poble, barri a barri, al costat de la gent. Aquests són els nostres valors que els confesso d’entrada. Els valors que posem al servei d’un nou patriotisme, el patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat reconeguda i el de les oportunitats de gaudir d’una vida millor. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions d’habitants. Un Govern impulsor dels grans objectius de país: Estatut i Finançament, no solament això, però també. Reitero un cop més el compromís del Govern amb els dos grans objectius polítics de país per aquesta legislatura: la reforma de l’Estatut i del finançament català. I amb aquests dos objectius majors, altres dos objectius institucionals complementaris: la nova organització territorial i la llei electoral. S’havien d’haver fet fa anys. Era un mandat de l’Estatut de 1979. Ho he afirmat des de l’inici d’aquest procés reformador: l’Estatut i el finançament, s’ha d’entendre bé, són uns mitjans. No són finalitats en si mateixos. Són instruments al servei d’una millor acció política, amb més marge polític i econòmic. Així ho vaig expressar el passat mes de gener en un discurs a La Pedrera, dient que creia que era essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l’Estatut per a què? L’Estatut ha d’assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor. L’Estatut ha se servir per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu. Ras i curt, el nostre model de reforma de l’Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social.” [fi de la cita] Així ho han entès els ponents de la reforma de l’Estatut quan han identificat en el text els principis rectors que guiaran l’acció dels poders públics a Catalunya: - La convivència social - El reforçament de la identitat - El progrés econòmic i social - La cohesió i el benestar - L’equilibri territorial 4 �- La sostenibilitat mediambiental - La pau i la cooperació internacional Aquests principis fonamenten el model civil i social que establirà el nou Estatut. I a aquests principis els corresponen unes competències més ben definides i garantides i també –en alguns casos- unes noves competències. Poc a poc, el full de ruta dissenyat per les forces polítiques catalanes va avançant en el seu camí. Ens apropem als moments decisius per aquesta reforma. I és ara més que mai quan hem de ser curosos amb el nostre capteniment, que exigeix: - unitat en l’ambició compartida, rigor en el treball polític, tenacitat i generositat en el procés negociador i responsabilitat amb el compromís adquirit. Tinguin la seguretat que el President i el Govern de la Generalitat estan fent tots els esforços per aconseguir aquesta unitat, sense la qual no faríem com a país ben res. Tenim el dret a ser optimistes, però malfiem-nos del maximalisme fàcil, que en el fons amaga una certa mandra per fer les coses com s’han de fer i una profunda desconfiança en les possibilitats reals de Catalunya. EL GOVERN DE LES REFORMES SOCIALS Però l’objecte d’aquesta compareixença ni és fer balanç exhaustiu ni parlar només de l’Estatut. Vostès saben que l’acció del govern s’articula entorn de quatre eixos: la transparència, la innovació i la competitivitat, la reforma social i l’equilibri territorial, la proximitat als territoris. El Govern ha dissenyat, conjuntament amb les agrupacions empresarials i sindicals, una estratègia per transformar el nostre model de competitivitat ... En vaig parlar extensament fa unes setmanes al Cercle Financer ... Avui em centraré en la reforma social i l’equilibri territorial, que són dues cares de la mateixa moneda. Reforma social per generar més cohesió social i per evitar fractures. Equilibri territorial per aconseguir un desenvolupament més harmònic del conjunt del país. Catalunya no pot anar a dues velocitats: ni en el seu creixement econòmic, ni en la força dels seus territoris, ni en la incidència de les seves polítiques. He triat 7 polítiques per il·lustrar el que els vull transmetre : 5 �1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. Educació i cultura Salut Família Atenció a la dependència Habitatge Seguretat i Infraestructures i Territoris Primera: Educació i Cultura L’educació i la cultura estan en el cor del programa reformador del Govern. Perquè són factors motrius del progrés econòmic i tecnològic i, a la vegada, són instruments essencials d’integració cívica i de cohesió social. El reconeixement del paper central de l’educació en el nostre projecte es correspon amb un tractament prioritari en els Pressupostos, que ens ha permès entre altres coses: - haver convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, que comprenen totes les especialitats; - posar en marxa el Pla per a la llengua i la cohesió social, amb 649 aules d'acollida, per on ja han passat 12.500 alumnes amb necessitats educatives específiques; - activar el Pla de Construccions Escolars 2004-2007, en el qual tenim previst destinar 1.500 milions d’Euros, que prèviament haurem estalviat. Al costat de l’acció del propi govern, apostem per la col·laboració amb els ajuntaments, ja iniciada en l’àmbit dels processos d’escolarització o en el de planificació de l’educació infantil. I estem pensant el Pacte Nacional per a l’Educació, que és una iniciativa de diàleg i participació de la comunitat educativa i del conjunt de la ciutadania sobre el futur que volem per al nostre sistema educatiu. La qualitat educativa, l’autonomia dels centres, la corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’educació, la xarxa integradora de centres públics i concertats, el perfil del professorat i la participació de les famílies ... són les qüestions clau que haurà de recollir el Pacte Nacional per a l’Educació i, posteriorment, la Llei Catalana d’Educació. Pel que fa a la cultura, la nostra aposta és sòlida, amb un increment del 23,1 % del pressupost d’aquest any, en la línia d’acomplir el compromís de doblar els recursos en una legislatura. Aquest increment ha anat acompanyat de decisions substantives i innovadores: l’inici i desenvolupament del procés del Consell de la Cultura i les Arts dissenyat sota la direcció de J M Bricall i la presentació del Pla de Cultura 2005-2007. Era difícil arribar a un consens en aquest terreny, però justament la cultura té per norma ser exigent i s’ha d’aconseguir, ho considero molt important. Sense oblidar la projecció internacional de la nostra cultura, amb l’èxit de la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) i la futura participació a la Fira de Frankfurt. Segona: Salut Estem construint un model sanitari que integra la salut pública i la millora de la qualitat de l’atenció sanitària. 6 �Aviat farem públiques les principals propostes del Govern per racionalitzar la despesa i millorar el finançament de la sanitat. L’objectiu a mitjà-llarg termini és el d’arribar a una despesa sanitària pública similar a la de la mitjana de l’Europa occidental (UE-15). Que era, perquè després ha baixat, del 6,3% del PIB l’any 2002, mentre que a Catalunya estàvem al 4,7%. Aconseguir-ho depèn dels recursos, però també d’una bona gestió, els garanteixo que hi estem avançant. En parlarem, com saben, en la propera Conferència de Presidents Autonòmics del mes de juny, tal com estava previst. Com també estava previst que jo hi exposés el procés d’elaboració del nou Estatut. I ho faré. Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb menor increment de la despesa farmacèutica de tot l’Estat aquest 2004. L’any passat no hi va haver desviació pressupostària per primer cop des del 1981. I més de 800 professionals passaran a treballar 6 hores diàries quan fins ara en feien dues i mitja. Estem treballant per aconseguir que el temps de visita arribi a 10 minuts de mitjana i per disposar d’1 metge de família per cada 1.500 usuaris assignats. Com també per millorar la detecció precoç dels càncers més comuns per tal de que en menys de 30 dies el ciutadà tingui un diagnòstic. Tindrem una atenció sanitària propera, amb uns professionals reconeguts i competents: és un dels objectius essencials del departament de Salut. Com també ho és donar el màxim suport a la tradició innovadora i investigadora de la medicina catalana. És també estratègic el desenvolupament de la bioregió, un clúster format per farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca. Ha de convertir Catalunya en un pol de referència europeu en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. Tres dels pilars fonamentals d’aquesta bioregió són: 1) el Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa, 2) l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, en el marc de l’impuls del Parc de Recerca Biomèdica, 3) i el projecte liderat pel Dr. Joan Massagué, que situarà Catalunya en el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer. Tercera: Família La família és un dels elements clau en el manteniment de la cohesió social bàsica de la nostra societat. Els diversos tipus de família continuen essent, avui dia, la unitat bàsica de convivència i el nucli fonamental de les relacions afectives interpersonals. Però les estructures familiars estan experimentant un procés de diversificació. La incorporació de la dona al món del treball, altíssima, igualant ràpidament cotes europees, l’augment de l’esperança de vida o l’augment de la monoparentalitat són fenòmens positius que demostren que som una societat oberta i dinàmica. 7 �Al mateix temps, però, exigeixen una política de suport a les famílies que sigui inclusiva i que permeti que les persones amb responsabilitats familiars les puguin desenvolupar en les millors condicions possibles. En aquest àmbit ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos a les famílies monoparentals, a les famílies nombroses, a les famílies amb persones grans en situació de dependència i a les persones grans soles. El Departament de Benestar i Família concentra aquest any més del 5% del pressupost global de la Generalitat per primer cop, complint una resolució del Parlament de l’abril de 1999; estem complint compromisos que s’havien adquirit en èpoques anteriors. La partida destinada a les famílies ha crescut un 21,8%. Entre d’altres mesures inclou la consolidació dels ajuts universals per infant a càrrec i nous ajuts universals per parts o adopcions múltiples de bessons i trigèmins. Facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral també és un dels nostres objectius fonamentals. L’avançament del curs escolar, la construcció de 30.000 noves places públiques de llars d’infants o l’impuls de les mesures recollides a l’Acord Estratègic en l’àmbit econòmic i laboral, són una mostra de l’acció que estem realitzant en aquest terreny. Aquestes mesures, juntament amb la nova política d’habitatge, el Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones, que ens ha de permetre avançar envers unes famílies més democràtiques o la nostra voluntat de desenvolupar els serveis d’atenció a les persones dependents ens permetran fer un salt qualitatiu important en el suport que la Generalitat dona a les famílies. Quarta: Atenció a la dependència En aquest darrer àmbit, l’objectiu és ben senzill d’enunciar: avançar els serveis socials cap a la universalització. La nova Llei de Serveis Socials de Catalunya és un dels projectes més ambiciosos d’aquesta legislatura. Ho dic rotundament. És un dels projectes i dels reptes més importants. Aquest any 2005 aprovarem l’avantprojecte. Em vull aturar un moment a parlar de l’atenció a les persones dependents. A Catalunya hi ha unes 332.000 persones amb dependència: probablement és el problema social més important que tenim. Aquest any hi destinem gairebé 600 milions d’Euros. Atendre’l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després de la salut, l’educació i la seguretat social: l’atenció a les persones dependents. Per arribar-hi, la coordinació socio-sanitària és fonamental. Els Departaments de Benestar i Família i Salut ja han presentat el Programa d’atenció a les persones amb Dependència. Amb 3 objectius: -ordenar i impulsar l’atenció a la dependència, -millorar el suport a la vida autònoma 8 �-i avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Dependència, prevista pel 2006. Es tracta d’establir un sistema que garanteixi la continuïtat assistencial necessària per atendre les persones amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per l’atenció domiciliària. Cinquena: Habitatge Quan parlo amb joves, arreu del país, aquest és el problema. Al costat de la precarietat laboral, però casi per sobre. La manca d’habitatge dificulta greument la participació i la integració política, econòmica i social dels joves. Cal donar-hi una resposta col·lectiva. Els governs, sols, no podran resoldre aquest problema. Però no es pot defugir, de cap manera, aquesta responsabilitat. És fonamental que hi hagi una provisió suficient d’habitatge protegit que faciliti l’accés dels joves a l’habitatge de compra. I a més, estimular, i amb això poso molt d’èmfasi personalment, l’habitatge de lloguer com una opció factible al llarg del cicle vital. Tema aquest absolutament perdut en la geografia política i social espanyola, no ja en la catalana, dels darrers 25 anys. És fonamental que hi hagi habitatge protegit però és encara més important que hi hagi un mercat de lloguer que permeti l’adaptació, sobretot del jovent, justament en les circumstàncies canviants que la vida els està obligant a fer i que en la meva generació no eren presents. Això requereix una societat diferent, una mobilitat i una capacitat d’adaptació que en aquest moment no els estem oferint. No estem parlant d’un problema només per als joves. El fet que les famílies amb una hipoteca hagin de dedicar-hi, de mitjana, més de la meitat dels seus ingressos és realment preocupant; perquè les famílies amb hipoteca en aquest país són un percentatge elevadíssim del conjunt de les famílies. Aquesta és la raó de ser del Pla Català pel Dret a l’Habitatge. Aquest Pla ha vingut acompanyat de la Llei de reforma de la Llei d’Urbanisme (Llei 10/2004) i acabarà de completar-se amb la Llei de l’Habitatge de Catalunya que presentarem aquest semestre. El 2005 s’han incrementat el 46% les polítiques socials d’habitatge, les borses d’habitatge jove, la xarxa de mediació pel lloguer social i els crèdits i ajuts als joves No és tot el que fa falta, però és el que cal per començar a redreçar la situació amb realisme. Comencem a veure els primers resultats: en el primer any d’aplicació del Pla, la construcció d’habitatges de protecció oficial ha augmentat un 26% respecte de l’any 2003. El problema de l’habitatge afecta tot el país. Actuarem a tot el país. I ho farem des de la proximitat, aprofitant l’experiència dels ajuntaments, que s’han de llançar una mica més, acostumats com estaven a que no els hi donaven el que els hi havien d’haver donat i per tant no ho feien perquè no ho podien fer. Ara ho hauran de fer amb la Generalitat perquè nosaltres sí els donarem aquesta confiança però també aquesta exigència. També aquesta ha de ser una política que combini creixement sostenible i equilibri territorial. En els darrers 25 anys hem multiplicat per dos el sol urbà i urbanitzable. Això no és un ritme sostenible, és insostenible. Ens porta al desastre ecològic. 9 �Sisena: Seguretats La complexitat d’una societat avançada com la nostra ens fa més fràgils i vulnerables i, en conseqüència, ha fet créixer extraordinàriament la demanda de seguretats. Seguretat als carrers, a les carreteres, en el treball, en el consum ... El Govern de Catalunya assumeix la responsabilitat de proporcionar respostes satisfactòries a aquestes demandes ciutadanes. Ho fem convençuts del caràcter profundament social de les polítiques de seguretat. Estem governant les seguretats des de la planificació, la coordinació i la prevenció en l’àmbit de la seguretat ciutadana i de la justícia. El cos de Mossos d’Esquadra està responent, i molt positivament, a l’exigència d’eficàcia policial pròpia d’una societat moderna com la nostra. L’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona, per arribar al servei que necessita: 2.527 Mossos d’Esquadra i una comissaria per cada districte per garantir una policia de proximitat al servei dels ciutadans. Amb la construcció de 75.000 m2 d’obra nova i 80 M€ d’inversió. I amb la nova xarxa “Rescat”, un nou sistema de telecomunicacions que assegurarà la coordinació amb totes les policies locals del Barcelonès, el servei de bombers i les emergències mèdiques. Continuarem el desplegament al Vallès, al Baix Llobregat, al Penedès, al Garraf, al Camp de Tarragona i a l’Ebre, on volem haver culminat el desplegament el 2008. I continuarem fent un important esforç contra la velocitat excessiva a la carretera amb el Pla integral contra la velocitat excessiva, que hem posat en marxa. En l’àmbit de la Justícia, el Govern treballa tenaçment per a modernitzar l’Administració de Justícia, un objectiu no gens fàcil. Des de l’inici de la legislatura, amb 38 jutges nous per atendre 33 nous òrgans judicials, amb inversions per seguir informatitzant els jutjats i amb mesures per reduir l’interinitat del personal de suport. Ahir en vam parlar amb el Fiscal General de l’Estat, el fiscal Mena i la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: Hi haurà Fiscals en Cap autonòmics , ja els hi avanço, fins ara exclusivament provisionals i provincials. És una bona notícia. Igualment, ja hem aprovat el Pla director d’equipaments penitenciaris, amb la creació dels nous centres necessaris per resoldre l’actual congestió. És un dels temes dels quals estic més satisfet, com s’està regirant la situació judicial i sobretot penitenciària en aquest país, on la capacitat era de 5.000 i el nombre de reclusos de 8.000, i per tant on no podíem i no estem oferint encara les mínimes garanties ni als interns ni a la societat. S’està fent un esforç immens, esforç que requereix, d’altra banda, capacitat de compromís per part de la societat, dels ajuntaments, de les zones afectades, i que només s’obté quan el Govern és atrevit i a la vegada convincent, quan el Govern és amic, quan el Govern és proper, però té una idea clara del que el país necessita. S’està aconseguint. Considero la tasca que s’està fent en aquest camp com una de les més meritòries del meu govern. 10 �Setena: Infraestructures i Territoris Les infraestructures de transport ens han de connectar amb la resta de l’Espanya i d’Europa, a l’hora que ens han de reequilibrar el territori. Teníem unes infraestructures absolutament insuficients per l’ambició d’aquest país, desproporcionadament dolentes o pobres. Les darreres setmanes hem avançat, tant aquí com amb el govern de l’Estat per definir i aconseguir un gran acord sobre les infraestructures a Catalunya en l’horitzó dels propers 10 anys. Un acord per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB. Que és el que ens correspon. De vegades se’ns diu que a tota Espanya és igual perquè els rics paguen a Catalunya i els rics paguen a Andalusia, i els pobres d’Andalusia cobren i els pobres de Catalunya també; per tant no és un problema de que Catalunya pagui i Andalusia cobri, és un tema de que paguin els rics i cobrin els pobres. I jo em pregunto: i la inversió?, perquè una cosa són els serveis i una altra la localització de les inversions i és aquí on patim. No podem acceptar de cap manera que s’hagi assolit, només puntualment, per les inversions de l’AVE. La variable “inversió” és decisiva. I concretament la inversió estatal. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport (PEIT) presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. Com ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona o en infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del mediterrani o l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, perquè s’elabori i signi aquest 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. El Pla Catalunya té 5 grans objectius: 1. Aconseguir la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i aeroports catalans. No podem passar més tenint la principal quasi de les nostres instal·lacions, tan important com les grans fàbriques i com els grans centres de decisió governamental, un port, un aeroport, transoceànic, de la importància del de Barcelona dirigit per un funcionari que depèn d’un director general que viu a Madrid. No pot ser, és un problema de credibilitat, és un problema d’eficàcia. Aconseguir doncs la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i dels aeroports, anant si cal a la posada en marxa d’un lloc de trobada d’aquestes grans infraestructures com són el port i l’aeroport des del qual es pugui planificar el conjunt de l’estratègia de les comunicacions internacionals d’aquest país. 2. Reforçar les comunicacions transpirinenques. 3. Equiparar territorialment la xarxa d’autopistes de peatge i d’autovies. 4. Prioritzar una nova connexió d’ample europeu ferroviari fins la frontera francesa. 5. I potenciar el tràfic mixt de passatgers i mercaderies al corredor mediterrani. 11 �Per la seva banda, el Govern de la Generalitat ja està desplegant, aquest 2005, una important actuació planificadora i inversora: 1. Tenim en execució o pressupostades carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir 4 nous eixos viaris en el marc del Pla d’Autovies: Vic-Ripoll, MaçanetPlatja d’Aro, Vilanova i la Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. (AMTU) 2. Hem incrementat notablement l’aportació de la Generalitat a l’Autoritat del Transport Metropolità i invertim en el desenvolupament dels Consorcis de Transport de Tarragona, Lleida i Girona. 3. Impulsem els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l’Empordà, la Selva i el Camp: Catalunya ha d’esdevenir la plataforma logística del sud d’Europa. 4. I estem definint projectes clau per l’equilibri territorial de Catalunya. És el cas de l’Eix Ferroviari Transversal, que unirà amb via d’ample europeu mixta per a mercaderies i passatgers Lleida i Girona, establint la connexió de totes les ciutats més importants de la Catalunya central com Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic. Abans de l’estiu es presentarà el primer avantprojecte de traçat. D’altra banda la millora de la capacitat i la qualitat de la xarxa elèctrica assegurant un subministrament suficient per atendre les necessitats de progrés de Catalunya, es farà d’acord amb el nou Pla Estratègic de l’Energia que presentarem aquest mes de maig. Ja saben quina és la meva posició en aquest punt: respecte pel territori sí. Però creixement i desenvolupament també. Catalunya ha de ser respectada, però no és una postal, és una realitat viva. Ha de ser respectada, però ha de funcionar bé. Permetin-me un breu excurs sobre l’estratègia econòmica. Tot el que els acabo d’explicar s’assenta en una estratègia econòmica col•lectiva recollida, com he dit, en l’Acord Estratègic per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana... ... i en la nostra voluntat de promoure un gran pol de creixement i d’innovació al sud d’Europa: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Avui no m’hi entretindré. Els remeto a altres intervencions meves, del conseller primer i dels consellers que han parlat a bastament del nostre compromís amb la innovació i la competitivitat. Però vull que entenguin que les polítiques socials de les que els he parlat fins ara, només seran sostenibles per la societat catalana si som capaços de millorar substancialment el nostre model econòmic sobre la base de millorar-ne la competitivitat. Estratègies territorials Hi ha d’haver estratègies globals. Però hi ha d’haver també una acció de govern continuada i ambiciosa que estengui el progrés i la igualtat d’oportunitats a tots els territoris, pobles i ciutats. 12 �A Lleida, vertebrant una àrea metropolitana potent, fent una clara aposta per la indústria agroalimentària, una de les tres més importants d’aquest país de cara al futur, i pel desenvolupament turístic, especialment de Balaguer en amunt. La línia de La Pobla és una gran oportunitat per aconseguir-ho. El Canal Segarra-Garrigues ha de ser factor decisiu de desenvolupament. Amb l’Alt Pirineu i Aran ben connectats amb la resta de Catalunya plenament integrat a Catalunya. Ja he assenyalat la importància de l’ Eix Pirinenc. Al Pirineu cal ordenar el creixement, però potenciant, també, l’activitat econòmica, especialment l’agricultura i el turisme de qualitat. El Pirineu català és la frontissa de l’Euroregió, i a través de la Comunitat de Treball dels Pirineus s’allarga fins a l’Atlàntic. Les Terres de l’Ebre han tornat a veure el futur. La derogació del transvassament de l’Ebre obre un nou horitzó per aquesta terra que aposta per la sostenibilitat i per la recerca. La Casa de l’Aigua de Tortosa n’és un bon exemple. La millora de les infraestructures convertirà el sud de Catalunya en el punt d’unió entre l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i l’Arc Mediterrani. Pirineus-Mediterrània ens obliga a estar en tres posicions: amb els Pirineus mirant l’Atlàntic; amb el Mediterrani mirant el sud, per descomptat, i entremig, la regió Pirineus-Mediterrània que és el nucli central per nosaltres de l’estratègia territorial de Catalunya. La Catalunya central emergeix, amb ambició, com a contrapès de la regió metropolitana i com a punta de diamant de la nova organització territorial. La cruïlla dels eixos transversals, amb els que creuen el país de nord a sud, confereix a la Catalunya Central una posició geoestratègica privilegiada per al seu desenvolupament. La línia ferroviària transversal reforçarà aquestes potencialitats. En el Camp de Tarragona, hi conflueixen dos dels eixos més dinàmics de tota Espanya –el corredor del Mediterrani i [el que jo anomenaria ] l’eix de l’agricultura entre Tàrrega i Reus. Això li dóna una elevada mobilitat per treball i unes perspectives de creixement demogràfic molt importants. Ara cal planificar aquest creixement i dibuixar nous escenaris de futur pel Camp vinculats als dos sectors fonamentals de la zona com són la química i el turisme. A les comarques gironines estem posant fi al retard d’infraestructures. Això i la recerca de noves vocacions vinculades al desenvolupament del triangle virtuós universitat-empresaterritori marca els eixos claus pel futur d’aquest territori. L’obertura exterior de les seves empreses metal·lúrgiques, agroalimentàries, químiques i tèxtils demostra el camí a seguir. I Barcelona i la seva regió metropolitana han d’esdevenir el pol més competitiu de l’Euroregió i el punt de referència de comunicacions entre el nostre país i la resta del món. Estem dibuixant una Catalunya digital, en xarxa i ciutadana. L’estem projectant un conjunt de Plans i Programes per estructurar el país. Els en cito 8 : 1. El del Transport 2. El d’Infraestructures de Telecomunicacions. Bàsic per estendre l’ús de les TIC a tots i cadascun dels racons del nostre país. 3. L’ Agroalimentari. 13 �4. Per la Internacionalització de l’Empresa Catalana. 5. Per la Recerca i la Innovació. 6. El de l’Energia. Que ha de resoldre el tema de les interconnexions. 7. El Programa de Sòl. 8. I el PUOSC. És així com es construeix un país competent i competitiu. És així com s’avança cap a la igualtat d’oportunitats, es visqui on es visqui, en l’accés als mercats, als equipaments i als serveis del conjunt dels ciutadans. Catalunya progressa socialment, a bona velocitat com demostren aquests dies ... - les 345 noves places públiques de llars d’infants a Tarragona ciutat - la construcció d’un nou CEIP amb capacitat per 450 alumnes a Vic - al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, els ajuts de la primera convocatòria de la Llei de Barris - a Salt i a Girona, el nou Hospital de Santa Caterina - els habitatges de promoció pública al Barri de Sant Roc de Badalona. - la banda ampla que està a punt d'arribar a tota la població de Lleida. És així com demostrem que un Govern al servei dels seus territoris, a prop dels ajuntaments, és un govern al servei dels seus ciutadans. No entenc, i no accepto, que encara algú digui que no sap per a què reclamem un nou finançament. És la reforma social. (Parafrasejant la campanya de Bill Clinton “És la reforma social, estúpidos”). La Catalunya que hem projectat i en la que estem avançant no és un titular. No és una icona. Avui per avui es una realitat complexa, diversa, més avançada socialment i més ambiciosa col·lectivament del que ho ha estat els darrers vint anys, i en això hem posat les nostres esperances i les nostres passions. Acabo. El que he volgut significar amb aquesta compareixença és la profunda relació que hi ha entre la Catalunya de progrés i benestar a la que aspiren els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i la reforma de l’Estatut i del finançament que estem proposant. El que dóna sentit a la voluntat de millorar el nostre autogovern és el servei al progrés i al benestar de tots els catalans. 14 �Per dir-ho més clar: el projecte del Govern d’Esquerres i Catalanista és un projecte de reforma social. És sobretot un projecte de reforma social que basa el seu patriotisme justament en aquesta estratègia, en el fet que tots els catalans i totes les catalanes reconeguin aquest país com el seu, no perquè els hi vingui de dalt, no perquè els hi vingui del darrere, sinó perquè ells l’estan fent millor i el senten com seu i com una cosa que han de defensar amb les ungles. Aquest és el patriotisme que nosaltres volem. És un projecte atent a les necessitats quotidianes i immediates de la gent i al mateix temps és un projecte generador d’oportunitats de futur. És un projecte arrelat en les tradicions polítiques i socials de les esquerres catalanes, de l’entesa catalana de progrés que governa Catalunya, però no és una mania ideològica sinó un projecte orientat a servir l’interès general. Tinguin la convicció que el Govern de Catalunya el serveix i servirà amb passió i determinació. Moltes gràcies. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1684 Title A name given to the resource Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Benestar Social Catalanisme Educació Model social Territoris Acció política Estatuts Finançament Gestió pública Govern Infraestructures Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-06 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8 PDF Text Text Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) (francès) Paris | 13/05/2005 Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française, M. Lévi-Strauss, M. le ministre, M. l'ambassadeur, membres du jury, autorités, mesdames et messieurs: Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces phénomènes. Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple: un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne. Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai, l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler: faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en plus étranges au devenir actuel des choses. Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée. 1 �Mesdames, messieurs: Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous révèlent. Je vous lis: «Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ». Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux de cette ville, toujours étonnante. Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en 1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus éminent de la seconde moitié du vingtième siècle. Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non : abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ? Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et de la grande forêt humides de conifères». Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants. Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de 2 �ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier. Merci 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1685 Title A name given to the resource Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) Language A language of the resource Francès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. París Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Cultura Relacions Internacionals Territoris Sociologia Lévi-Strauss, Claude Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/204/20050525.pdf 6b3a2395aad7bc3014127b501e419f9e PDF Text Text VI Reunió Pla Estratègic Metropolità Palau de Pedralbes. Barcelona. | 25/05/2005 Per començar aquesta reunió, aquí al Palau de Pedralbes voldria, en primer lloc, donar les gràcies a l'Alcalde. Aquest Palau ha estat justament una de les primeres mostres de generositat de l'Ajuntament de Barcelona envers la Generalitat: la primera va ser el Parlament, la segona el Palau Nacional de Montjuïc i, la tercera, aquest Palau de Pedralbes. El Govern de la Generalitat està absolutament a favor del Pla Estratègic. Fins i tot pensem que segons a quins indrets, com per exemple en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és quasi més important el Pla Estratègic que un pla urbanístic. Un pla urbanístic no deixa de ser un sistema una mica indirecte de controlar la realitat social a través de la realitat física. No dic que no s'hagi de planificar urbanísticament, per descomptat que s'ha de planificar. Però s'ha demostrat que algun cop que s'ha fet no ha anat massa bé. Hi ha altres sistemes de controlar la realitat social, la dinàmica econòmica i els assentaments de la gent, que no es basen purament en fer mapes i plànols; a banda, aprovar i fer plànols és un procés llarg i enormement complicat, que després no sempre dóna els resultats que es voldrien. Quins resultats haguéssim volgut? Més compacitat. És molt fàcil de dir-ho a pilota passada, no? Més compacitat i més xarxa al mateix temps, és a dir, més concentració. Sempre poso els exemples dels barris que han anat bé -que són molts- perquè justament tenen aquest caràcter compacte, que permet tenir uns costos relativament baixos i, en canvi, una qualitat relativament alta; i un escampament, una no tan gran empastifada podríem dir, si volguéssim ser molt crítics- del territori. Ens hem escampat massa... Des del punt de vista de les comunicacions i, per tant, també de l'estructura urbana, Catalunya ha de deixar de ser una 'T'. Aquesta 'T' que ve del centre de la península i que arriba fins a la costa, i que és com si diguéssim el barret de la 'T'. Catalunya ha de ser una xarxa, amb una 'T' no en tenim prou. Per això algunes de les coses que hem fet, algunes de les primeres infraestructures que hem dibuixat han estat, justament, dirigides a trencar aquesta lògica, una mica simplista, de venir del centre de la península i escampar-se per la costa. No n'hi ha prou, doncs; s'ha de fer una xarxa ferroviària alternativa que passi per l'interior i que, com vosaltres sabeu perfectament, estem planificant. Com deia l'Alcalde, el fet que la població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi augmentat -després que, d'alguna forma, hagués parat de créixer i fins i tot hagués baixat una mica per sota dels 3 milions d'habitants- és una bona notícia. Que ara -i no solament perquè hi ha més ajuntaments a l'Àrea Metropolitana actual, sinó perquè es dóna una revifalla demogràfica- estigui creixent novament la població és una molt bona notícia, perquè són cicles molt llargs, molt difícils de canviar i que arrastren molta inèrcia. I s'han aconseguit canviar en el bon sentit. On som? l'Àrea Metropolitana és un punt entre una colla de punts que configuren Europa: un és Madrid, l'altre París i l'altre Frankfurt. Podríem citar també a Milà i a Roma, evidentment. A sota hi tindríem Alger, que no està tan lluny -a 55 minuts d'avió. Són 3 milions d'habitants que, per cert, disposen de 50 mil 1 �milions de dòlars per invertir en cinc anys i no saben què fer-ne. A Alger tenen un problema de realització. Si hi col·laborem, guanyarem centralitat. Jo crec que us heu de proposar ser un punt molt important, quasi central diria, d'aquesta xarxa de ciutats. Qui som? Som aquí però, qui som? Som una euroregió de 15, 16, 17 milions, depèn del que comptem, d'habitants. Nosaltres -que quedi molt clar, aquests 15, 16 ò 17 milions d'habitants- necessitem energia i necessitem una colla de coses. No estem en contra de les connexions internacionals, al contrari; no només no hi estem en contra sinó que estem creant una euroregió que és internacional. Per tant, pel que fa a les interconnexions -entenguem interconnexions internacionals- no només no hi estem en contra sinó que hi estem absolutament a favor. Ara bé; crec que també hem d'estar -i estem- a favor de traslladar l'energia el mínim necessari. De la mateixa manera que vàrem estar en contra de traslladar l'aigua a la costa del Sud, perquè hi havia altres maneres d'obtenir-hi aigua (a part de que nosaltres l'estem pagant més cara, l'estàvem pagant a 280 pessetes el metre cúbic quan jo era alcalde, ara no sé a quant estem, ja...), també hi ha altres sistemes d'obtenir energia que no són purament traslladarla molt lluny, que fan que se'n perdi molta i que, a més, fan bastant malbé el territori. És a dir; no estem en contra de les interconnexions, però estem en contra de transportar excessivament l'energia si no cal, tant si és elèctrica com si és l'aigua. I per això ho estem estudiant. Llavors diuen: "ah, però és que triguen molt perquè es barallen...". No; triguem perquè el tema és molt complicat de decidir. Tradicionalment es tirava pel dret, es deia "això s'ha de fer, perquè corre molta pressa" i ningú s'atrevia a dir que no. Doncs escolteu, mirem-ho bé: empresaris, govern, poblacions, tothom. I no per una qüestió de filosofia, sinó perquè sabem que, de vegades, en aquestes matèries s'han pres decisions excessivament precipitades. Aquest Govern està a favor dels municipis. Quan jo era petit i vostès també, la situació, pel que fa a la despesa pública, era que l'Estat representava el 80%, els ajuntaments eren el 20% i la Generalitat 0%, perquè no existia. M'estic remuntant a abans del 1980. En aquell moment vàrem demanar el 50-25-25, no sé si ho recordaran. Després ja ens vàrem atrevir a una mica més i vàrem demanar que la repartició fos un 40% de l'Estat, seguit de 30-30. I ara on som? Avui som al 30-50-20. Hem de reconèixer aquest avenç als governs que hem tingut fins ara. Estem al 50% de la despesa pública a les autonomies -i en el cas de Catalunya, probablement al 60%, perquè tenim la Seguretat i perquè tenim una colla de competències que d'altres no tenen. Déu n'hi do, el que s'ha fet en 25 anys! Cap a on hauríem d'anar? Quin és el compromís del Govern de la Generalitat? No posaré data, perquè no podem fer-ho i perquè seria il·lús voler realitzar-ho massa de pressa. Però seria ideal anar cap al 30-40-30, no el 40-30-30; l'Estat representaria el 30% -que és el que té i ja poca cosa baixarà- o poc més, però no massa des del punt de vista de despesa pública; altra cosa és que tinguem més poder, per dir-ho d'alguna forma, o més capacitat de disposició...Però, insisteixo, hauríem d'anar cap el 30-40-30. I jo crec que hi anirem, sempre que els ajuntaments realment ho vulguin. Perquè molts ajuntaments s'han acostumat a no tenir, per dir-ho d'alguna forma, i, en canvi, a seguir reclamant (cosa que entenc que té, de vegades, un cert actiu), però sense una veritable voluntat d'assumir determinades competències. Doncs hauríem de poder tenir competències, per tant, també responsabilitats i, per tant, també els recursos. Si haguéssim doncs de posar un objectiu a deu anys -aproximadament, crec que hauríem d'anar cap al 30-40-30. Això ha estat difícil de fer amb un Govern nou, 2 �perquè a un Govern nou no se li pot demanar que desaparegui abans d'existir, per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que una mica de la mandra que hi ha hagut, respecte a la devolució, des del Govern de la Generalitat cap als ajuntaments es veu justificada perquè era un Govern que estava naixent, que estava tot just rebent de dalt. Jo, ara, demanaria als ajuntaments que fossin una mica més ambiciosos en això. I més concretament els metropolitans, perquè, al capdavall, és des d'aquí que s'impulsa i es fa bategar el cor motriu de Catalunya, no? Port i aeroport. Vàrem parlar-ne abans d'ahir a la nit amb en Zapatero i l'Alcalde i, francament, estem una mica impacients. El port ja està en marxa, ja té una estratègia. Pel que fa a l'aeroport, és veritat que està creixent, però no sabem qui mana. Jo sóc molt amic del director; és una gran persona, però no li donen competències. Per tant, suggeríem la possibilitat de lligar port i aeroport per fer-ne un hub, quasi diríem, de decisions estratègiques a l'àrea metropolitana de Barcelona -i per tant a Catalunya- d'una forma molt clara; en tot cas, de potenciar l'estratègia en l'aeroport igual que al port. Perquè si ara preguntéssiu quina és l'estratègia de l'aeroport... doncs home, sí que hi ha una estratègia, que va ser marcada per AENA. Però és una cosa feta des de lluny i molt freda, per dir-ho d'alguna forma, que no té en el fons un pensament robust. S'ha parlat aquí de molts temes que m'agradaria abordar, però no ho faré ara: ensenyament, immigració, seguretat... Perquè hi ha inseguretat? Doncs perquè no hi ha prou desplegament dels mossos en les àrees que s'han citat. Quina ha estat la ingenuïtat que hem mostrat com a país? Pensar que el desplegament policial es podia estendre en el temps, sense adonar-nos que, moltes vegades, les expectatives compten tant com les realitats; perquè quan a un cos se li diu que ha de marxar, com ha passat amb el CNP a Catalunya, en realitat s'ha de comptar que, mentalment, ja ha marxat. El cos que figura que encara hi és, hi és i fan tot el que poden, però no hi són en realitat; és a dir, no hi són amb l'ànima, el cor, les ganes i el creixement; i les substitucions no es fan, perquè si han de venir per un any o un any i mig no vindran... En definitiva; la suma de tots els cossos policials és inferior a la que mai havíem tingut, una mica per la ingenuïtat de pensar que piano, piano si va lontano. Quan el que succeeix és que, moltes vegades, piano, piano si va indietro, es va enrere, que és una mica el que està passant amb el tema de la seguretat. Sapigueu, com a mínim, que el Govern català ho sap i que farem tot el possible: primer, per avançar un any el desplegament total -ho estem fent i això costa molts diners, per altra banda, i no vull parlar avui de finançament, però hi té a molt veure amb aquestes coses... I segon, que en la mesura que puguem, estarem amatents a que la realitat, en aquest període de transició, sigui una mica més favorable. Catalunya és una xarxa, que està situada on hem dit i que compta amb uns projectes molt importants, amb una situació envejable, amb alguns problemes importants també -que hem d'anar resolent- i amb un cor metropolità. Vull manifestar que el Govern de la Generalitat i el President de la Generalitat ho sabem. I us demano que anem a totes. Hem de guanyar en diversos terrenys, i estic segur que guanyarem, si ens hi posem. Moltes gràcies a tots. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1686 Title A name given to the resource VI Reunió Pla Estratègic Metropolità Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes. Barcelona Subject The topic of the resource Euroregió Federalisme Territoris Infraestructures Relacions Internacionals Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/205/20050610.pdf 30077364d6901cc86b30c066fd44a549 PDF Text Text Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp Rialp | 10/06/2005 Consellers, autoritats, representants de les cambres de comerç, empresaris. Les paraules que he sentit de l'alcaldessa m'han agradat molt. És evident que ella parlava de les arrels. Si anem a buscar les arrels del país és aquí on hem de venir; no solament des d'un punt de vista romàntic, sinó també des d'un punt de vista històric: aquí va començar tot. No fa massa segles que les riberes i les planes eren perilloses. La gent només podia sobreviure ben amagada darrera de les muntanyes, dels pics. I més aviat dominant aquests pics que no pas les valls. Aquí vam néixer. Per això és molt bo que aquí tornem i és encara millor que puguem comprovar que aquí no només es viu de la memòria, sinó que es viu del projecte i del futur. És molt important comprovar que en aquest municipi la població està creixent. Això és enormement positiu. Penseu que és un fet històric, que és un fet d'una magnitud extraordinària que a vegades no ens hem parat a ponderar. Que les valls dels Pirineus tornin a créixer, com és el meu desig, és una prova que hem capgirat la història. Aquell procés que va començar amb la gent que anava baixant cap a la plana a mesura que l'economia i la seguretat ho van permetre, avui s'està començant a regirar. Hem entrat en una nova fase històrica, que serà enormement positiva. Vull parlar també un minut, encara que després ho faré de forma més extensa, sobre les paraules del senyor Pont. Ha fet un discurs que m'ha semblat carregat de sentit. Ha parlat de la crisi dels 90 i com des de la mateixa, Lleida ha crescut. Aquest fet és una dada enormement positiva. Ha parlat d'ambició. També de l'incertesa europea. Els empresaris d'aquestes comarques, d'aquesta regió catalana, vull que sàpiguen que som conscients que estem travessant una etapa difícil. 1 �No és avui el dia perquè els doni la solució a tots. Sí els vull garantir una major sensibilitat per la situació que estem vivint. Una situació que és esperançadora per haver crescut des de fa una colla d'anys, però també de preocupació per veure que alguns dels paràmetres polítics i institucionals que ens han acompanyat durant aquests últims anys estan en qüestió. Aquesta inquietud està present en el Govern que jo presideixo. Som conscients d'aquestes realitats i no ens esveren. Però ens preocupen, és cert. És millor viure amb la confiança de pensar que allò que va endavant seguirà anant endavant una mica per inèrcia històrica. És millor viure amb la confiança que Europa és una cosa imparable. I és preocupant veure que això no és imparable, que és parable. Però els voldria transmetre la meva convicció que el projecte pot patir, però no s'aturarà. En aquest moment podríem tenir la sensació que hem descobert una cosa nova, que no està a favor del projecte europeu, que no està a favor del tipus de projecte en el que ens trobàvem. Però no és cert. Seguim estant en el projecte no solament aquí a Catalunya i Espanya, sinó a tot Europa. Crec que aquest ensurt desvetllarà reflexions que potser mancaven. Encara vivim una mica de l'optimisme de l'època Kohl-Mitterand-Gonzàlez. Aquell moment va obrir un camí de futur. Va ser, efectivament, l'inici d'un camí enormement positiu per a Europa. Però en aquell mateix inici hi havia la llavor del problema que d'alguna manera ara estem pagant. Beneït per Miterrand i per França hi va haver un pacte fonamental Espanya-República Federal Alemanya, en virtut del qual Espanya estava a favor de la reunificació d'Alemanya i Alemanya estava a favor de pagar a Espanya un bilió de pessetes l'any, que era l'1% de la renda nacional espanyola. Però això havia de tenir probablement un límit. El límit va ser quan la primera condició es va menjar la segona perquè l'ampliació alemanya, que es va fer amb el recolzament de Felipe González com sabeu perfectament -i com abans d'ahir m'explicava Pedro Solbes en detall, perquè estava present en totes aquestes reunions-, va acabar duent a la necessitat per part d'Alemanya de bolcar-se cap a l'Est en comptes cap al continent i cap al sud. Aquest bilió de pessetes que ha arribat puntual cada any i anant creixent, ara va cap a l'altre cantó com a resultat d'aquella decisió. 2 �Aturem-nos a analitzar la situació perquè en el fons era més previsible del que segurament hem previst i, per tant, les seves conseqüències han de ser més manejables. Han de ser probablement més solubles del que a vegades pensem. Però tornem al que és la nostra realitat aquí. Em trobo que aquí hi ha una Trobada empresarial de molt alt nivell, que aporta una visió que per mi és absolutament crucial de cara al futur: la visió descentralitzada de Catalunya. I més que descentralitzada -que és una paraula de la qual se n'ha abusat i ja en desconfiem-, és una visió del territori de Catalunya en xarxa. Com una suma de punts i de connexions que a vegades hi són i a vegades no. Aquí ja ha sortit algun cas quan s'ha parlat de les connexions entre la costa i l'interior, per exemple, entre la costa de Tarragona i l'interior de la plana de Lleida, ja sigui a través de Tàrrega o de les Borges. Quan es parla d'això s'està dient que el que ens falta moltes vegades és el canemàs d'aquesta xarxa. Parlem molt de la xarxa de ciutats, estem tots convençuts que l'economia i els països no funcionen si no és sobre la base d'existència de punts vitals i dinàmics i que és enormement important que aquests punts vitals estiguin connectats. Tanmateix, però, estem començant a reconèixer que les nostres connexions no estan a l'alçada dels nostres punts. No estan a l'alçada de la potencialitat de cadascun dels punts que formen aquest país, de la xarxa. Els punts hi són, però la xarxa no hi és, per dir-ho d'alguna forma. La xarxa que tenim és una xarxa que no ha estat dissenyada amb l'ambició que hauríem de tenir. Moltes vegades l'existència d'una xarxa més potent farà que els punts ho siguin, perquè finalment com és ben evident, cada vegada més, no podem viure tancats enlloc, no podem viure confiats en què el nostre propi sistema productiu, en un punt determinat, sigui un factor suficient. No tenim més possibilitats de fer prediccions sobre la base de la immobilitat de les persones. Tothom anirà bellugant-se, canviant de lloc. Anem cap a una societat amb molta més mobilitat i, per tant, cap a una societat que necessita infraestructures de comunicació en tots els terrenys. No només en el transport, no només en les autopistes, sinó també en els trens i, per descomptat, en les xarxes telemàtiques. Si no hi ha aquestes xarxes, el país no funcionarà. Per tant, la nostra inversió ha d'anar adreçada sobretot al fet que hi siguin. I aquestes xarxes no hi seran si només hi ha un centre de planificació que ho decideix. 3 �Només hi seran si hi ha punts en la xarxa, si hi ha llocs com aquest i si empresaris com vostès estan dissenyant la xarxa que s'ha de fer des de cadascun dels punts. Perquè si aquesta s'hagués de fer des d'un laboratori de Barcelona, probablement es faria, però tard i malament. Crec que és absolutament decisiu que vostès segueixin en la seva línia de proposar, de proposar-nos quin és el seu paper en el conjunt. Catalunya, avui, és un país de 7 milions d'habitants com a conseqüència del procés de creixement demogràfic que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració i també a un repunt de la natalitat autòctona. Els increments relatius de població més importants no s'estan produint a la regió metropolitana. Tots els territoris de Catalunya viuen els efectes d'una globalització que té conseqüències a tot arreu. No només té conseqüències sobre l'economia i l'empresariat, sinó també en la seguretat dels barris i en el funcionament de les escoles. Tenim un sistema sotmès amb uns xocs continuats molt importants, a una inestabilitat que es llei del sistema. Què li passa durant l'any a un director de l'escola? Quan nosaltres érem xics doncs començaven cent i acabaven cent. Ara comencen cent i al cap de tres mesos són 120. Després alguns se'n van perquè descobreixen que el treball que tenien no és suficient i tornen a casa seva o als punts d'origen de la immigració. I a final d'any uns altres venen, perquè hi ha collites, perquè hi ha el turisme, etc. Unes tornades que fan que tinguem més gent al final, molta més gent al final que, probablement, al principi. És planificable sistema educatiu sotmès a aquest tipus de xocs? Crec que és molt difícil de planificar i necessita d'una gestió molt potent i d'una capacitat de reacció que abans no se'ns demanava. En el sistema educatiu se'ns demanava bons professors, bons aliments... en fi, que les coses estiguessin ben organitzades. Ara se'ns demana que hi hagi gent amb capacitat d'improvisació i de suportar els xocs que es produiran durant tot l'any, per exemple, des del punt de vista demogràfic. I això que passa en les escoles també passa en els barris. Ens trobem amb barris que estan canviant de caràcter amb una rapidesa inusitada. 4 �Amb una rapidesa que sorprèn als seus propis habitants, que en alguns casos canvien de localització. Com es gestiona un sistema sotmès a aquests canvis? Sabeu que és la clàusula ceter hispanicus en matemàtiques, oi? Doncs la ceter hispanicus tot allò de més igual, ja no existeix. Poder aïllar el fenomen que vols estudiar i resoldre i fer-ho amb una certa eficiència, amb una certa eficàcia, és cada vegada més difícil perquè hem de tenir en compte aquesta qualitat. Per això és tant important que a Catalunya no solament el sector públic, no solament la Generalitat, els Ajuntaments i l'estat, sinó també la societat civil, cadascun dels sistemes, el sistema educatiu, el sistema empresarial, els mercats, els transports i les infraestructures, estiguin preparats per gestionar una realitat que cada cop és més canviant. Estic d'acord amb el senyor Pont quan diu que si no assegurem el progrés econòmic al nostre país no tindrem recursos per mantenir i incrementar el benestar, però vostès han d'estar d'acord en què sense més cohesió social i sense un veritable equilibri territorial, aprofitar tot el nostre potencial econòmic serà molt més difícil. Ens adrecem a un equilibri entre innovació i competitivitat, cohesió social i eficàcia: aquests han de ser els fonaments de la Catalunya del futur. I aquest és l'objectiu de l'Acord Estratègic de l'Economia, que és un pas endavant per orientar el nostre model econòmic i social cap a les exigències d'una economia molt més oberta, molt més canviant. Ja les primeres dades ens estan dient que enfrontem aquesta nova realitat amb bones perspectives. Durant l'any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l'any 2003, fet que suposa un increment del 5,6%. Només en el primer semestre de l'any passat va entrar el 45% més de capital estranger que en tot el 2003. I Catalunya va tornar a créixer per sobre de la mitjana espanyola, invertint la tendència dels darrers anys. L'evolució econòmica d'aquest darrer any ha estat positiva a través de l'única cosa que crec que és una garantia de creixement a llarg termini, que és la millora de la nostra productivitat. És una transformació que ja hem iniciat impulsant polítiques de suport a les empreses. Un bon exemple és el Pla per a la Internacionalització 2005-2008. Cada vegada hi ha més empreses conscients de la necessitat que l'empresa estableixi un procés d'internacionalització. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, estableix que l'any 2004 el 93% de les inversions catalanes a l'exterior es varen dirigir a països de l'OCDE. 5 �Estic convençut que si continuem trobant solucions compartides que ens permetin crear un entorn més favorable a l'activitat empresarial i inversora i a l'alt risc, arrelar o deslocalitzar no seran estratègies contradictòries sinó complementàries. Seran estratègies que reforçaran la competitivitat de les empreses catalanes i la seva capacitat per invertir a l'exterior o exportar, que és del que es tracta. Hem de tenir una disposició permanent a aprendre i innovar. I aquesta disposició s'ha d'adquirir a través d'una escola plenament integrada a la societat del coneixement i s'ha de consolidar amb una formació professional atenta a les necessitats empresarials. Els 76 nous cicles professionals acordats pel Govern fa poques setmanes demostren la nostra aposta per adaptar la FP a les demandes del teixit empresarial. Probablement ens quedarem curts i haurem de continuar ajustant el sistema de forma permanent per no quedar-nos endarrere. A vegades, dinant amb empresaris i el teixit social, em trobo que em diuen "tenim una escola de treball, això funciona bé, és molt bona, és molt antiga, és molt tradicional a la nostra comarca, a la nostra ciutat, etc, però els nanos o les noies que surten no tenen les professions que els empresaris d'aquí necessiten". Un no acaba d'entendre mai perquè es produeix això. Sobretot si els empresaris estan al consell d'administració d'aquesta escola de treball, que és el que jo els dic sempre. M'he trobat amb sorpreses com haver-ho dit a una ciutat catalana, haver-hi tornat i veure que la situació continua sent la mateixa. O no hi van entrar o hi van entrar i es van deixar absorbir per la incapacitat de prendre decisions efectives en el terreny de la formació. Això indica que és molt fàcil criticar i és molt difícil "realitzar". El sistema educatiu que tenim és tan estàtic, és tan inercial, té tanta dificultat a adaptar-se, que ni posant-hi empresaris al capdavant no va bé del tot, per entendre'ns. De manera que el que necessitaríem seria un tipus d'empresaris -i perdoneu que demani tant i tant-, que tinguin la iniciativa i l'enginy per tirar endavant la seva empresa però també puguin contribuir a la generació d'aquella enginyeria social o pública, si voleu, que forma part dels costos de la seva funció de producció i de la seva funció de benefici. Fins ara s'ha tendit a pensar que els empresaris han de crear riquesa i l'estat no ha de molestar. Ara resulta que a més de no molestar i construir carreteres s'han de fer algunes equacions, per exemple, en l'enginyeria social que no es poden fer bé del tot si no és amb els empresaris. Quan els empresaris vegin que les coses són més complicades del que pensàvem, potser, potser dic aquesta dicotomia s'enriquirà i no serà tant un piloteig de "la culpa la tens tu". 6 �Jo us demano empresaris de Lleida, ja que sou els més eixerits de Catalunya, ja que sou els que ho teniu més clar i ja que sou els que fa més temps que us reuniu -són 16 les vegades que ja us heu reunit aquí, fet que demostra l'existència d'una xarxa i d'una vitalitat-, que ens ajudeu amb això, perquè penso que tots hi sortirem guanyant. Tinc més dades, en podria aportar moltíssimes en el sentit del què deia i amb el sentit de les dificultats amb les quals ens trobem. Però també del nostre potencial. El 80% titulats FP s'integren en el mercat treball en els 6 mesos següents a l'obtenció del títol. Crec que és una dada prou significativa. Òbviament les universitats també tenen un paper clau en aquest sentit. Els Estats Units realitzen una inversió en educació superior del 2,3% del PIB, mentre que la mitjana de la UE ronda l'1,3%. Els americans tenen el doble només per les universitats, per entendre'ns. Tenen un avantatge competitiu enorme i l'aprofiten. És el valor afegit que aquesta despesa aporta al país en forma d'inversió i que nosaltres volem incrementar amb el Pla de Recerca i d'Innovació i amb els ajuts a la innovació del CIDEM, que l'any 2004 ja van aconseguir atraure 407 milions d'inversió pública i privada en I+D. No és poc, però segurament hem d'anar més enllà. Crec que nosaltres estem aconseguint que comenci a "anar més enllà" en un sector que és fonamental pel futur de Catalunya per la qualitat dels seus productes, però també per la seva obertura i capacitat exportadora: el sector agroalimentari. Ja sabeu que vinc repetint des de fa molt de temps, i la gent primer se'n feia creus, que un dels tres sectors més importants i decisius de Catalunya és l'agroalimentari. I és un sector de futur. Hi ha gent que es pensa que això és el passat i que les noves tecnologies són el futur. No, el futur és menjar i investigar. Si no es menja, no s'investiga. És veritat que per tot això, se n'ha parlat i no hi vull tornar, calen infraestructures, calen regadius, calen telecomunicacions, calen inversions energètiques, calen infraestructures de transports. Aquestes coses les anirem resolent. No les resoldrem a cop de titulars de diari. Totes volen decisions equànimes, madurades i ben calculades. Jo els hi tinc dit als meus consellers que no facin cas dels titulars. Els hi dic "estudieu bé i poseu-vos sempre un límit -evidentment, nosaltres ens posem un límit temporal-, no és qüestió de no decidir, és qüestió de decidir, però de decidir bé". 7 �En totes aquestes qüestions decidirem i ho farem sobre la base de costos-beneficis. Tindrem en compte els econòmics i els socials, però també els polítics. I per descomptat que també explicarem les decisions que anirem prenent en cadascuna d'aquestes infraestructures, d'aquestes connexions i d'aquestes inversions importants que hem d'anar fent. Hem d'aconseguir que Lleida esdevingui la capital agroalimentària de l'Euroregió. D'alguna forma ja ho és. El concepte d'euroregió pot semblar una mica quimèric o poc efectiu i no és així. El concepte d'euroregió és el mateix que hem estat dient al principi respecte de la xarxa, només que aplicat a una Europa en què les fronteres ja no hi són. Perquè la xarxa s'ha de parar a la ratlla si les fronteres ja no hi són? Als Pirineus, suposem. Dificultats de comunicació? Home, sí. Dificultats de comunicació sí, però es poden arreglar. Mireu els aragonesos com estan insistint amb el túnel de baixa cota. Saben que els hi va el futur amb això. Saben que l'existència de Saragossa com a centre logístic del sud d'Europa -un dels dos o tres més importants del sud d'Europa- depèn de que hi hagi aquest tipus de comunicacions. Estan a una hora i mitja de Madrid i de Barcelona amb alta velocitat. I estan ben situats. Només que foradin el Pirineus a la cota que els hi interessa i pel tipus de comunicacions i transports que els hi interessa, es converteixen en alguna cosa que nosaltres que podem pensar que és competitiva i que jo dic que pot ser cooperativa amb el nostre creixement. Posar-se d'esquenes a les realitats que van avançant no resulta. A la curta és més fàcil dir "jo no ho vull aquí", barallar-se per cada cosa. A la llarga cal barallar-se per les coses, tenir-les evidentment, però també saber que en l'entorn i amb l'entorn, formes la unitat de tamany mínim que es necessita per existir en un món obert. Amb una Europa oberta i sense fronteres, Espanya com a país i Catalunya com a nació dins de l'Estat espanyol, no tenen la talla que han de tenir. Nosaltres hem d'arrossegar, hem d'aliar-nos, hem d'anar cap a un mercat en el sentit gairebé físic d'interconnexions de 10, 12, 15 17 milions d'habitants, que és el que podem 8 �aconseguir amb una Euroregió que té la talla, que té la dimensió per les economies d'escala polítiques i econòmiques que necessitem per tirar endavant. En aquesta Euroregió Lleida ha de ser capital. Ho ha començat a ser, i aquí s'ha dit, per l'establiment d'alguna seu de conselleries, per les inversions que s'hi estan fent i per la concepció que tenim de la Catalunya en xarxa. Però també ho ha de ser si considerem que Catalunya no és la unitat territorial en la que hem de pensar des d'un punt de vista econòmic, social i tecnològic, sinó que és una mica més gran. I en aquest àmbit és important que les nostres connexions, amunt i avall, siguin les que han de ser. Ens hi posarem a fons. Dir-vos, finalment, que confio molt amb la vostra capacitat de diàleg i de trobar-vos aquí anualment. Però sobretot em quedaria molt més tranquil si sabés, i em penso que és així, que d'aquestes reunions en surt no només un bon clima, sinó també alguns projectes específics. No dic projectes tancats. Les grans línies de projecte. M'agradaria que aquests temes que hem dit que vosaltres ja discutireu en el terreny de la governació, en el terreny de la divisió territorial, en el terreny de les comunicacions o en el terreny de les prioritats sectorials, els incorporéssiu de forma que donin resultats. Perquè si ho fem aquest país anirà bé i si no ho fem, no. Aquest país no depèn només de la conjuntura general i d'una bona governació. Depèn del fet que hi hagi aliances socials, econòmiques i polítiques que el tirin endavant. Aquest país està afrontant, com ho està fent tota Espanya i tota Europa, un seguit d'interrogants com no s'havien produït en els darrers 25 anys. I en aquestes condicions ens heu de perdonar als polítics. Ens heu de perdonar que ens barallem una mica més del compte. No pot ser d'una altra forma. Però sapigueu que, pel que respecta al Govern de Catalunya i al seu president, aquestes discussions, aquestes baralles només tenen una finalitat i un pressupòsit. La finalitat és avançar i el pressupòsit és entendre que en el moment en què s'han de decidir tantes coses importants, la vida política s'endureix i s'endureix enormement perquè els beneficis que es puguin obtenir d'una relativa fragilització dels adversaris polítics -en el 9 �bon sentit de la paraula- són tan grans que cap partit polític poc renunciar a mirar d'obtenir posicions més favorables. Perquè estem decidint el futur de Catalunya amb el seu estatut i amb el seu finançament. El futur d'Espanya amb la seva Constitució. El futur Europeu amb la seva, amb les ampliacions o no, discutint si Turquia entrarà. Discutint si Europa acabarà sent allò que voldríem que fos, que és una gran potència civilitzadora del món. Civilitzadora, no en el sentit clàssic de la paraula, sinó en el sentit positiu d'una economia oberta i d'una política internacional favorable als interessos d'una humanitat més justa. Tot això està en aquest moment sobre la taula d'una forma casi diria jo excessivament concentrada. Per tant, no s'amoïnin si veuen que la política "s'encanalla" una mica. No és més que un efecte lateral de l'existència d'un moment decisiu. Vull creure que en la majoria dels casos no hi ha ni tant sols, per descomptat, mala fe ni mala intenció en l'enduriment d'aquesta vida política. Confio que vostès compartiran amb mi el desig i la creença de que tenim els estris, tenim els instruments i els conceptes preparats per anar endavant i resoldre totes aquestes equacions que tenim obertes, que són molt complicades, però també possibles de resoldre. Confio amb vostès per aconseguir-ho. Moltes gràcies. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1687 Title A name given to the resource Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Rialp Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Model social Comunicació Economia Estatuts Finançament Infraestructures Recerca i Desenvolupament Lleida (província) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf 0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b PDF Text Text Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005 Introducció Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós. En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem. Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé. Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer. Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests negocis, no l’enganya. Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana. Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí, modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui, si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà. Per tant, anirà bé. Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart. El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar. Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint, s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit. El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí malament ; i un bon finançament. D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els 1 �explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no transparenten, no arriben a l’opinió. Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent. Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions, ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana. Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència del projecte europeu. El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els obstacles amb els que ens hem trobat. Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no només a França i a Holanda) probablement no. En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser, repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la màquina del tren. Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per descomptat, no. És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal. Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous. Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai, té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora, positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està. Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol 2 �aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu. Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí, però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil administració. Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta, persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no (normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum. De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran. Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu, potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà. Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps, perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i a les escales ... I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica. L’economia catalana i la política econòmica del govern Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més 3 �lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa al 98% de la mitjana segons dades del 2004). Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de compensació. La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500 milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement. I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat. Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré. Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor afegit i per la innovació. És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies, que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior. S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament, en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per raons que a ningú se li escapen). Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està fent la nostra societat? Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa 4 �molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i que està succeint. Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques. Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però l’augmenten. Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu d’ocupats. Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana espanyola. La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a la zona Euro. La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i del 2,6%. Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta bona marxa de l’activitat productiva. Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució positiva de la demanda externa. D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora d’Europa. Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la construcció. Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren 5 �un panorama conjuntural més aviat positiu. I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és? Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser, durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya. Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials. No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme: - POLÍTICA INDUSTRIAL INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES QUALITAT DE L’OCUPACIÓ POLÍTICA ENERGÈTICA INFRAESTRUCTURES 1. Nova política industrial Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari tecnològicament avançat, així com les energies renovables. Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant 1.1 Foment de la innovació empresarial. 1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de tecnologia. 1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i mitjanes empreses. 1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència Catalana d’Inversions. 1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial (OPI) 1.6 Més sòl industrial 2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59 iniciatives concretes. No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país. Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de 6 �Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves activitats des del primer dia. El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament . 3. Qualitat de l’ocupació En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment, Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho clarament. El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució). Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el marc de l’Acord estratègic. 4. Política energètica El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a 2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals, i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades. La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions? Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència. En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em permeten l’expressió. Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que haguem de decidir, amb tota claredat. No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que 7 �seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem. 5. Infraestructures Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo: actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que representen una inversió total de 6.502 M d’€. Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és crucial en el nostre projecte. Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar aquest any 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia. Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla... Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi 8 �han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant. Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer. Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació, la política energètica i la inversió en infraestructures. Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació per part del ministre José Montilla. L’Euroregió Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya, però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest àmbit on estem formulant la nostra política econòmica. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades Eurostat 2001). I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del 3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients. Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps. L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen competidors directes. Hi tenen aliats. La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i González. Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu en l’Europa dels 450 milions de ciutadans. El nou model de Finançament Autonòmic Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és 9 �acceptat pràcticament per tothom. Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del 7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social) ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%). Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà. Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors. I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre sistema democràtic. Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana, quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep 121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les transferències. Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix. Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar. Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració – central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30. Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat. El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat. Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta. a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models 10 �Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en parlarem. Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment. b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran homologables als existents en països de tradició federal. No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de participació, de percentatges i de corresponsabilitat. És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!). c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal de poder anar-se adaptant a la realitat. Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més específiques: - La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat, evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol. - Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències. - La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest 19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma sostinguda. - La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero que amb el nou sistema de finançament trigarem menys. - El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més, estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar. No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans. Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un esforç propi notablement inferior. Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a 11 �l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç. Conclusió Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts: • En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i tindrà un nou sistema de finançament. • En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren els indicadors als que m’he referit). L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys. • En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern catalanista i de progrés : o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política. o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració. Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles d’Espanya. • I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a la vegada. • ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya tindrà. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1688 Title A name given to the resource Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d'Economia. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Energia Model social Territoris Estatuts Euroregió Finançament Infraestructures Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/207/20050620.pdf 880f830bf4fba1f3b04ac10389807018 PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Seu Vella. Lleida. | 20/06/2005 Agraeixo al secretari general de la UGT que s'hagi adreçat a vosaltres, amb un esquema tan complert de quina és la situació de la classe treballadora i de quina és la situació del país. Crec amb tota franquesa que estem davant d'un sindicalisme nou. Estem davant d'uns sindicats que tenen visió global, davant d'uns sindicats que han sigut capaços de pactar, d'acordar una estratègia conjunta de qualitat del treball, però també d'internacionalització i competitivitat. Les paraules que he sentit avui referents a la immigració i als immigrants o les paraules que he sentit respecte de la importància de la productivitat, m'han convençut que estem davant d'un sindicat modern, davant d'un sindicat que defensarà millor els interessos dels treballadors. Si un sindicat ignorés les realitats que estem vivint estaria condemnat a ser una peça de museu i aquest sindicat no ho serà. Us volia dir que si he canviat el meu horari ha sigut perquè ahir a la nit, parlant amb el president Zapatero, vam arribar a la conclusió que faríem sant amén si a no más tardar ens vèiem per dissenyar quina havia de ser la marxa d'aquest mes i mig que ens espera abans de les vacances, en el que s'han de decidir tantes coses. Així ho hem fet i us puc dir amb tota fermesa que l'Estatut interessa, que els temes que estem discutint no són temes que interessin exclusivament a la Generalitat o a Catalunya. Són temes interessants per a tot l'Estat. Són temes que tothom vol condicionar o influir encara que només sigui en la data-. Però us puc dir que no patiu, que el calendari es manté, que l'estatut s'aprovarà, que s'aprovarà en el termini previst, i que estarà en el congrés quan havíem dit que hi seria. Queden una colla de qüestions molt importants. És cert. Però el tindrem a temps. He trobat al president Zapatero ben informat, ben predisposat, com sempre ha dit que estaria. Però la pilota ara la juguem nosaltres, la juguem els catalans. Hem de fer els deures ben fets, hem de ser exigents, no hem de bufar núvols, com es diu en català d'una forma molt gràfica, però hem de ser exigents. Les propostes catalanes es van obrint pas. Si algunes de les coses que estem dient les haguéssim dit fa només uns mesos i no diguem fa uns anys, ens haguessin dit "vostès han perdut la raó, vostès seran incapaços d'aconseguir ni la meitat del que estan dient" i ara, tanmateix, la proposta d'una espanya plural va avançant i les propostes catalanes van endavant. La idea que tothom tingui serveis similars si es fa un esforç fiscal similar avança, la idea que les inversions han de ser proporcionals al producte brut, també. No any per any, per descomptat, perquè això seria impossible. Però sí en un període de temps determinat. Entrem, estimats companys i companyes en un període decisiu i en un mes que qualificaria d'infart. Abróchense los cinturones, que la festa comença. És la primera vegada que us puc acompanyar com a President de la Generalitat. I això m'omple de satisfacció. Els darrers anys, Catalunya i Espanya han evolucionat molt. També 1 �ho ha fet la UGT de Catalunya: ha deixat de ser únicament un sindicat de treballadors, per esdevenir una institució plenament vinculada a la governació de Catalunya. La Generalitat compta amb vosaltres, com amb la resta de forces sindicals, per fer front als reptes d'una societat cada vegada més complexa i avançada. Aquests primers anys del segle XXI estan convertint les nostres ciutats, els nostres escenaris públics en l'escenari de les conseqüències de la globalització, com s'ha dit aquí molt bé. Davant d'aquesta realitat hem de mirar lluny. No podem perdre de vista l'horitzó d'un món format per grans regions geoeconòmiques, en què els estats ja no són el que eren, en què els grans protagonistes són els Estats Units de Nord Amèrica, sí, però també hi ha Mercosur, la Unió Europea, la Unió africana, els països del Magrib, el sud-est asiàtic, la Xina, el Japó o la Índia. Grans conglomerats de centenars de milions d'habitants: aquestes són les noves unitats que faran o no faran la governabilitat del món i que competiran. Tanmateix, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris i dels pobles, perquè és aquí on es fan sentir els efectes d'aquesta competència global. No sé si m'explico, els protagonistes són grans, però els afectats per aquest protagonisme són petits, són els ciutadans que viuen als barris, que van a les escoles, que van als centres sanitaris, que van a les universitats, que van a la feina o que estan a l'atur. I aquests ciutadans els hem de tractar de prop. Hem de ser una part important de la Unió Europea i, al mateix temps, deixar que dintre del nostre estat i dintre del nostre país, dintre de Catalunya, siguin els ajuntaments moltes vegades els qui preguin decisions que abans prenia l'Estat i ara pren la Generalitat. Això no és gens senzill, però estem en condicions de fer-ho. El que m'apassiona és pensar que es pot fer, que es pot ser algú important al món, dient al mateix temps als ciutadans que arreglarem les coses. Les grans regions mundials i la lluita contra les noves formes de desigualtat: aquests han de ser els dos extrems dels nostres projectes per Catalunya i els seus ciutadans. Aquests han de ser projectes a partir dels quals refermem les idees i els compromisos propis de la visió del món que representem: la visió que donen les idees de l'esquerra i el catalanisme. Una visió que pot convertir Catalunya en un país més obert i també més cohesionat. En un país amb futur. Les nostres mirades estan unides pels valors del progrés, la justícia i la pau. I això és molt important. Fixeu-vos-hi: en aquests anys de democràcia, hem aconseguit molt. En el terreny sindical, des de la CONC, la UGT i les altres forces sindicals. En el terreny polític, des de les forces d'esquerra i progressistes. En aquest escenari, la UGT ha significat un puntal clau en el procés de transformació del teixit econòmic i social. I el discurs que he sentit avui em confirma que seguirà sent-ho. Però quedava un gran anhel per aconseguir: portar el projecte de les esquerres catalanes al Govern de la Generalitat. Ara ho hem aconseguit. Som un govern que està invertint 6.000 milions d'euros. Ara ho estem aconseguint. I ara vosaltres i la resta d'agents econòmics heu de jugar un paper decisiu en l'assoliment dels grans objectius de Catalunya. Una bona mostra d'això la vàrem tenir tot just fa tres dies, divendres passat, quan vàreu signar l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005- 2007, juntament amb la patronal Foment del Treball i CCOO. Tal i com va dir el Conseller Rañé, aquest acord permet fer efectives les transformacions a les empreses, fent compatible la flexibilitat i la seguretat. 2 �Al marge d'arribar a bons convenis entre les parts, també és important que puguem treballar junts, administració, patronals i sindicats. Això ho hem vist amb l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. I ara ho refermarem impulsant les mesures que conté. Teniu el meu compromís per convertir aquest acord en una obligació, que ho és per vosaltres, pels sindicats i treballadors, però que també ho és pel Govern i pels empresaris, que també hi són. Començant per l'impuls del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que serà la taula principal de diàleg en aquest àmbit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb . eleccions sindicals, . contractació, . prevenció de riscos, . inspecció de Treball . i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada i de les persones amb disminució). Aquest Consell de Relacions Laborals de Catalunya juntament amb l'Acord Interprofessional de Catalunya constitueixen les dues potes del nou marc de relacions laborals de Catalunya que s'està gestant. Aquestes polítiques augmentaran el potencial productiu de Catalunya. I parlo de les qüestions que afecten a la vida de cada dia, parlo de l'educació, parlo de la sanitat, parlo de la vida de la vida dels immigrants i parlo de les dones. Aquí també és vital una política que afecti a les escales, a les escoles i a les empreses. Perquè tan sols actuant en tots els àmbits aconseguirem una integració vertadera. Tan sols actuant en aquests 3 àmbits, construirem una Catalunya plenament social. És d'aquesta Catalunya de la que s'ocupa el Govern d'Esquerres i Catalanista. I és a aquesta Catalunya a la que ens adrecem amb el nou Estatut i el nou sistema de finançament. Com veieu, estem donant a Catalunya les eines que necessita. Ho fem impulsant un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica i fent-ho des d'un govern transparent. Per millorar les condicions laborals dels treballadors. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per donar oportunitats als joves que vulguin entomar el repte de la seva emancipació familiar o professional. Per facilitar-los l'accés a un habitatge sense haver d'hipotecar els seus projectes de vida. Aquest és l'objectiu del nostre projecte de reforma social. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions. El Govern està canviant coses i està fent costat als projectes de canvi ben fet. I sé que ens ajudareu a evitar que aquest projecte s'esberli, que aquest projecte vagi malament. Sé que tots sou conscients que en aquest projecte ens hi juguem molt. Sé que ens ajudareu també a evitar que no només el projecte català i el projecte de l'estat espanyol sinó també el projecte europeu pateixin cap regressió. El divendres vaig rebre el II Congrés Internacional de Representants Sindicals de la UGT. Un Congrés per analitzar el moviment sindical a l'escala real del món. Crec que aquest és el 3 �futur. Com us deia, aquests han de ser els extrems dels nostres projectes: mirar lluny i actuar a prop. El canvi no serà fàcil, evidentment. Però compartim la lluita per la justícia social. La continuarem desenvolupant a tots els nivells, us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la vostra identitat política i sindical. Una identitat i un projecte que s'enriquiran amb les idees que ens oferirà aquest Congrés. Moltes gràcies. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1689 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Seu Vella. Lleida Subject The topic of the resource Benestar Social Immigració Ocupació Sindicats Model social Unió General de Treballadors de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/208/20050701.pdf de71023cba2c60e1f93a81a352c69d18 PDF Text Text Signatura del primer conveni de la Llei de Barris Manresa | 01/07/2005 Alcalde, conseller, secretari general, regidores i regidors. No podien ser més contundents i més definitives les paraules que hem sentit. Transmeten una idea de governació, de país, de governació de la ciutat, de la ciutat lenta, de la ciutat que vol valorar de nou el temps que semblava, no fa encara 25 anys, una utopia. I avui, en canvi, la veiem com una utopia possible. Jo crec que aquí, en aquesta sala de les Bases de Manresa, hem passat de la constitució regional de l’any 1892 a una nacionalitat, cent anys més tard. Després vam saber que nacionalitats n’hi havia tantes que nosaltres ja no en teníem prou i avui estem abocats a reclamar el concepte de nació. Tot això va néixer aquí: la idea d’Estatut, la idea de país i, en definitiva, la idea de l’afirmació de la personalitat d’aquest poble. Tot això va néixer en aquesta sala, en un moment determinat, amb unes persones molt determinades. Agafades una per una ara potser no hi podríem estar d’acord. Però sí que ho estem amb l’esperit que varen manifestar aquí fa un segle. Aquest conveni d’avui és una peça d’un dels projectes emblemàtics de l’acció del meu Govern. Abans de l’estiu s’aprovaran els projectes de la segona convocatòria. En total, més de vint projectes en marxa en un any. Atacant directament els problemes allà on més falta fa: als barris amb trames urbanes en situació de risc. Per aconseguir la cohesió en un període de fort canvi –i de canvi també demogràfic perquè hem passat sense adonar-nos-en de 6 a 7 milions de ciutadans i això no es fa perquè sí, sinó perquè hi ha fluxos i molt importants de gent que ve de fora-, el tremp de la ciutadania i de les ciutats s’ha de redoblar, ha de ser més potent. Això és el que fem amb aquest Pla: aconseguir la cohesió dels barris. Lluitar contra la degradació urbanística estava molt bé quan estàvem a l’oposició del franquisme, no tan bé quan estàvem a l’oposició a la democràcia i és absolutament inadequat quan el que tenim, és el Govern. El que ha de fer el Govern és no lluitar contra ningú ni contra res. El que hem de fer és millorar les coses, treballar perquè la degradació urbanística es converteixi en excel·lència. Això vol dir oferir serveis públics de qualitat, apostar pel comerç i per l’activitat econòmica com enginy de la generació. Això que moltes vegades s’havia confrontat: uns es dediquen a l’urbanisme, uns altres a fer diners…Doncs no, no es tracta d’això, es tracta de saber que el bon urbanisme porta diners, que el bon urbanisme costa diners i que, per tant, s’han de generar per poder-se finançar. Que la dignitat de les persones està en qüestió i en funció de que aquesta dinàmica funcioni bé. Es tracta de normalitzar el dret a la ciutat, de generalitzar jo diria més que normalitzar, que tampoc és una paraula que aquí s’escaigui. No es tracta de normalitzar res, es tracta de generalitzar el dret a la ciutat que cada ciutadà té. D’obrir nous escenaris de qualitat de vida en un món en el que la globalització ens sembla que ens amenaça amb la pèrdua d’una identitat que hem de recuperar amb la millora de la qualitat de cadascun dels punts on vivim, treballem i estudiem. La Llei de Barris suposarà una inversió de 198 M€ als 13 barris catalans ja escollits a la primera convocatòria. S’hi afegiran els prop de 200 M€ de la segona. Ens permetrà dur a 1 �terme projectes de rehabilitació integral a 40 municipis de Catalunya, amb una inversió total de 600 M€. L’acció més important que estem fent és vetllar per la cohesió del nostre país a través de la millora dels barris, les escoles i els centres de salut. Aquesta triada és el pinyol de la nostra societat; si això funciona bé, si als barris no els hi falta res, si l’urbanisme, les escoles, els centres de salut i els hospitals funcionen bé, el poble sap que té un país que està a l’alçada de les seves necessitats. Sinó, no. Tenim un sentiment potser més nacionalista, menys escèptic, optimista, etc., però el ciutadà no té la tranquil•litat que està vivint en un escenari que està pensat per ell o per ella. Per això, jo li dono tanta importància a aquesta triada: els barris, les escoles i els centres de salut. Com ja he dit altres vegades, hi ha els que prediquen contra la immigració sense disposar de mitjans, ni d’interès en el fons, perquè no tenen tampoc massa interès per aturar-la, perquè ens va bé a tots, perquè els salaris es mantenen més baixos, diguem-ho ben clar. I aquí hi ha una trampa discursiva que s’ha, no dic denunciar, però sí que s’ha d’assenyalar, anant directament al tema: podem limitar? limitem; no podem limitar? assimilem; i és molt difícil saber quines són les nostres possibilitats de control d’aquest fenomen. Sabem que probablement necessitem créixer; que necessitem braços, que necessitem gent, que necessitem treballadors i treballadores. El que sabem també és que la nostra taxa de natalitat no és la que hauria estat i que si el nostre enginy econòmic funciona, si les ciutats també, si les fàbriques, la producció terciària i el comerç també, això farà que vinguin treballadors de fora. Ara bé, mirem de controlar efectivament, no a cops de decret, no a cop de principis generals, sinó amb els números a la mà i amb capacitat d’acollida, que és el que estem fent aquí. Jo crec que la cohesió dels barris s’obté a través de tres coses: - amb unes condicions bàsiques de vida familiar correctes en l’habitatge - amb unes bones instal·lacions per la vida col·lectiva (escoles, espais públics i centres de salut) - i a través de la seguretat als carrers, element aquest absolutament fonamental. Tot això em fa pensar en aquesta ciutat lenta i en el valor del temps del que parlava el vostre alcalde. Aquí a Manresa l’Ajuntament ha posat sobre la taula idees i projectes per aconseguir-ho. Jo conec l’esforç transformador que s’ha realitzat en aquesta ciutat sota el comandament de Jordi Valls i el treball de tot el seu equip. Però ara aquest Ajuntament també disposa dels recursos econòmics necessaris: 16 M € aportats entre Ajuntament i Generalitat. Manresa disposarà, finalment, d’una façana sud ben vertebrada amb la resta de la ciutat. Aquí em vull parar perquè, en alguna mesura, l’escenari és el missatge. Entenem per escenari no un decorat, sinó una ciutat viva. Si aquesta ciutat viva és un escenari viu i que funciona bé, aleshores pràcticament tot és possible. 2 �Jo crec que aquest Govern ho pot fer. Haig de dir aquí que tinc el major respecte pel treball que va fer l’alcalde anterior i ho haig de dir francament perquè amb ell i amb l’alcalde Nadal vaig compartir un intent frustrat -que algun dia arribarà a bon port- d’unificació del moviment municipalista de Catalunya. Hi vam posar-hi tota la bona fe que vam poder i no ens en vam sortir, però espero que algun dia arribarà. Mireu, el país no és una abstracció, és un espai de caramulls comuns que junts fan una trama amb sentit o no la fan. La pròpia existència i valor del país depèn de que siguem capaços de fer-la. Si és un caramull d’espais concrets que junts formen una trama amb sentit i disposa d’un projecte compartit que funciona, tindrà un projecte compartit de futur. Fa deu anys i pocs dies a l’Ajuntament de Manresa es va constituir un govern tripartit. Aquell tripartit que molts auguraven fràgil, ha acabat resultant molt estable i avui lidera la transformació de la ciutat. Els hi he de dir que moltes altres ciutats de Catalunya també tenen un govern tripartit des de 1980. Va començar sent quatripartit, però al cap d’un any i mig va acabar sent tripartit i potser ningú se’n recorda que se’n diu així. L’experiment de Manresa jo crec que no era tal experiment: era una aposta seriosa, com s’ha demostrat, i amb efectes positius. De la mateixa manera, vull dir-vos que el pacte que va donar lloc al primer govern d’esquerres i catalanista a la Generalitat de Catalunya des de la república, liderarà la transformació del nostre país. Aquí a Manresa tenim el millor exemple. Una mostra de la vella i nova Catalunya. Sempre ella mateixa, sempre retrobada. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1690 Title A name given to the resource Signatura del primer conveni de la Llei de Barris Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Manresa Subject The topic of the resource Administració local Benestar Social Immigració Urbanisme Model social Territoris Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències